Dinar i glosada a Petra, el proper 24 de desembre a les 13:30h
El nacimiento de Cristo, el 23 de noviembre, según el testimonio de Ana Catalina Emmerick. ¿Verosímil o verídico?
El cristianismo forma parte de las clasificadas como religiones mistéricas. Esta aserción puede no ser compartida, pero merece tanto crédito como considerarla una religión monoteísta por provenir del judaísmo al igual que la religión islámica, que de él se derivó –y precisamente también por la intervención del arcángel Gabriel, que originó, por delegación del Espíritu, la fecundación y nacimiento del hijo del Padre, José y María–.
La escritura sagrada del judaísmo, la Torah (los cinco primeros libros), y el resto de libros que en su conjunto total llamamos la Biblia, en su amalgama y compendio de formas literarias –historia, leyendas tradicionales, fábulas, ciencia ficción, poesía, hazañas bélicas, relatos licenciosos...– se refiere, usando distintos nombres, a un único dios en el Antiguo Testamento; en el Nuevo Testamento y su exégesis –relatos y cartas y simbología onírica– se cubre la apariencia monoteísta recurriendo al Dios Uno y Trino –una Trinidad que ya estuvo en entredicho en el primer siglo de la era cristiana por entenderse que le faltaban personas– y se llegó a plantear que la trilogía tenía que ser tetralogía, pentalogía o más. Yo tengo mis razones para decantarme por la tetralogía, no pertinentemente explicables en este momento.
El Nuevo Testamento, a pesar de que pertenece a una época de la que existen documentos históricos confiables, es históricamente incierto –Tácito y Flavio Josefo sólo mencionan la existencia de Juan el Bautista– y su contenido, confuso, con notables incongruencias y ciertas contradicciones, que no sé si se deben a la errónea selección que se hizo para fijar el cuerpo doctrinal canónico, relegando los otros por apócrifos en el sentido de falsos, o a que entre tantos textos escritos tardíamente sobre recuerdos y relatos más o menos verídicos, no podía conseguirse mejor coherencia.
Saúlo, el judío perseguidor de cristianos, después llamado Pablo, que no conoció a Jesús, cuyas cartas son anteriores a la redacción de los evangelios, fue el gran impulsor y organizador del cristianismo, que luego, por el connubio de éste con Constantino, adquirió relevancia estatal y los santos padres, con el de Hipona y el Aquinatis elevaron a un complejo nivel epistemológico sólo explicable y entendible por reducción a dogma. Y así continuamos en el siglo xxi, a pesar de contar con explicaciones y testimonios sencillos y claros.
Por qué, por ejemplo no se difunde la obra, indudablemente esclarecedora de Ana Catalina Emmerick, que, en quince libros, describe, con especificaciones y amplitud nunca conocidas antes de ella, la historia de la humanidad que figura en la Biblia, desde la caída de los ángeles y la creación del mundo hasta la asunción de María, de la que, en sus visiones, va siendo testigo excepcional por designio divino durante cinco años; al principio de este período, el escritor Clemente Brentano ingresa en el monasterio de Dülmen (Westfalia), y en régimen de clausura y como su secretario, redacta, y acota debidamente, lo que ella va relatando.
Ana Catalina Emmerick (1774-1824) fue una monja canonesa agustina, mística y escritora alemana. Nació en Flamske, una comunidad agraria, actualmente en la diócesis de Münster, en Westfalia, y murió en Dülmen a los 49 años. Fue beatificada por el papa Juan Pablo IIel 3 de octubrede 2004.
Y vayamos ya a la descripción del especial alumbramiento de María, que según ella comprobó no fue en diciembre, sino el 23 de noviembre. La narración de la salida de Nazaret de José y María, ella en un burro muy bien pertrechado, hasta la marcha de los reyes después de sus días de estancia en Belén, a la que no falta detalle, ocupa sesenta y cinco páginas de La vida oculta de la virgen María, de la que tomo unos párrafos.
NACIMIENTO DE CRISTO EN NOVIEMBRE
[En octubre se anuncian el censo y el impuesto de César Augusto. Preparativos de la Santísima Virgen para el nacimiento de Cristo.] La época real del nacimiento de Cristo, tal como siempre la he visto fue cuatro semanas antes de cuando la celebra la Iglesia; tiene que ser hacia la fiesta de Santa Catalina. La Anunciación siempre la he visto a fines de febrero. Ya a fines de octubre vi que se dio a conocer en la Tierra Prometida el censo y el tributo que había ordenado el César. A partir de este momento vi mucha gente viajando de acá para allá por todo el país.
EL NACIMIENTO DE CRISTO
El resplandor en torno a la Santísima Virgen se hacía cada vez mayor y ya no se veía la luz de la lámpara que había encendido José. La Santísima Virgen estaba vuelta a Oriente y arrodillada sobre su colcha de dormir, con su amplio vestido suelto y extendido en torno a ella. A las doce de la noche se quedó arrobada en oración; la vi elevarse sobre la Tierra de modo que podía verse el suelo debajo. Tenía las manos cruzadas sobre el pecho y en torno a ella seguía aumentando el resplandor. Todo estaba entrañable y jubilosamente agitado, incluso las cosas inanimadas, la roca del techo, las paredes, el techo y el suelo de la gruta estaba como viva dentro de aquella luz. Entonces ya no vi más el techo de la gruta, y una vía de luz se abrió entre María y lo más alto del Cielo con un resplandor cada vez más alto. En esta vía de luz apareció un maravilloso movimiento de glorias que se interpenetraban y se acercaban perceptiblemente en forma de coros de espíritus celestiales. Pero la Santísima Virgen, que levitaba en éxtasis, rezaba ahora mirando hacia abajo, al suelo, a su Dios en cuya madre se había convertido, que yacía ante ella en el suelo como un recién nacido desvalido. Vi a Nuestro Salvador como un niño muy pequeño y refulgente cuya luz sobrepasaba la del esplendor circundante, acostado en la manta delante de las rodillas de la Santísima Virgen. Para mí era como si fuera muy pequeñito y se fuera haciendo más grande ante mis ojos. Pero todo esto solo era un movimiento del otro resplandor tan grande, que no puedo decir con seguridad cómo lo he visto. La Santísima Virgen estuvo así arrobada todavía un rato y vi que le puso al niño un paño, pero no lo tomó en brazos ni lo levantó. Al cabo de un largo rato vi que el niño rebullía y lo oí llorar, y entonces fue como si María volviera en sí: levantó al niñito de la alfombra y lo envolvió en el pañal que le había puesto encima y lo sostuvo en brazos junto a su pecho. Luego se sentó y envolvió completamente al niño en su velo: creo que María daba de mamar al Salvador. Entonces vi en torno a ella ángeles de figura totalmente humana adorando con el rostro en el suelo. Ya habría pasado más de una hora desde el nacimiento cuando María llamó a José, que todavía estaba en oración. Cuando se acercó, se postró sobre su rostro con fervor, alegría y humildad, y solo se levantó cuando María le pidió varias veces que lo apretara contra su corazón y diera gracias alegremente por el sagrado regalo del Altísimo. Entonces José se incorporó, recibió en sus brazos al niño Jesús y alabó a Dios con lágrimas de gozo. Entonces la Santísima Virgen envolvió al niño en pañales. En este momento no recuerdo la forma de envolverlo en pañales, solo sé que uno era rojo, y sobre él una envoltura blanca hasta debajo de los bracitos y otro pañalito más por arriba hasta la cabecita. María solamente tenía cuatro pañales. Luego vi a María y José sentados en el suelo desnudo con las piernas cruzadas uno junto a otro. No hablaban y parecían sumidos en contemplación. Sobre la alfombra delante de María yacía envuelto como un bebé, Jesús recién nacido, hermoso y radiante como un relámpago. ¡Ay!, pensé, este lugar contiene la salvación del mundo entero y nadie tiene ni la menor idea.
El proceso de beatificación de la venerable Ana Catalina Emmerick comenzó en 1892 y se tuvo que prorrogar varias veces principalmente debido a diferentes interpretaciones acerca de lo histórico y teológico de sus visiones y testimonios, y fue suspendido en 1928. Se reabrió en 1973 por una curación milagrosa de 1880 atribuida a su intercesión. En el año 2004, fue beatificada por el papa Juan Pablo II. Sin embargo, al igual que en casos semejantes, la cuestión de sus visiones fue separada del proceso y su causa fue solamente juzgada atendiendo a su propia santidad y virtudes. Extraña decisión, pienso; pues sería motivo suficiente para invalidar la causa de elevación a los altares considerar que las uniones y cópulas místicas con el amado celestial, que les otorga otorga esta clarividencia que se refleja en sus relatos, no son más que efectos de alteraciones neuronales como la epilepsia y la esquizofrenia. ¿Qué decir, en tal caso, de la Beata Ludovica Albertoni, de Santa Gema Galgani, amén de otras, y especialmente de la Santa de Ávila, reconocida Doctora de la Iglesia por Pablo VI en 1970.
El Gordo pasa de largo en Menorca
La tramitación de los presupuestos de la comunidad autónoma había generado cierta expectación en Menorca, sobre todo por algunas enmiendas que los diferentes partidos habían presentado y que suponían importantes mejoras e inversiones para la isla. Al final, no obstante, una vez terminada la tramitación de los presupuestos, la realidad es que a Menorca no le ha tocado ni la pedrea.
El rodillo de los partidos de izquierdas y la traición de los catalanistas de Més per Menorca, ha evitado incorporar a los presupuestos de la comunidad inversiones y mejoras muy necesarias para la isla. El Partido Popular había presentado hasta 44 enmiendas específicas para Menorca y, sorprendentemente, solo una de ellas, apenas 70.000 para el centro de emergencias de Es Mercadal, ha sido aprobada.
La izquierda ha rechazado, en cambio, el resto de enmiendas que incidían en diferentes campos, desde unas que suponían pequeñas partidas para mejoras en las rutas cicloturísticas, o para fomentar itinerarios culturales, o mejoras en el camí de cavalls, hasta otras más importantes como la residencia de familiares de enfermos anexa a Son Espases, convertida en el caso más clamoroso de incoherencia de los tres diputados de Més per Menorca, o la estación de autobuses de Ciutadella o una inversión de un millón de euros para la apertura de las cuevas de Cala Blanca.Había también un buen número de enmiendas para reformas y mejoras en nuestros centros educativos, eliminación de amianto y de barreras arquitectónicas, el gimnasio del CEIP Pintor Torrent, así como otras en mejoras de los servicios sanitarios.
Se habían presentado también un grupo de enmiendas que hubieran supuesto importantes mejoras en las instalaciones hidráulicas de la isla, como es el caso de los pluviales de Alaior, mejoras en el abastecimiento del agua de Sant Lluis o la conexión de la desalinizadora a la red de agua municipal.En esta misma línea argumental, me sorprendió oír a la alcaldesa de Ciutadella, en el programa Dues Voltes de IB3, lamentarse por los problemas de pluviales existentes en la zona del polígono industrial, cuando su propio partido en el Parlament, votó en contra de una enmienda del PP que precisamente hubiera supuesto afectar 2 millones del presupuesto de ABAQUA para dar solución a este problema.
Tampoco llegará un euro de los nueve millones que el Govern debe al Consell insular de Menorca en concepto de bestretes, pagos a cuenta del nuevo modelo de financiación de los consells. Desde el inicio de esta legislatura no hemos oído a los catalanistas de Més reclamar nada, ni tampoco a los del PSIB ni a los de Podemos, bien es verdad que, estos últimos, con sus líos internos, poco tiempo les queda para preocuparse de los problemas de los ciudadanos.De hecho, lo más esperpéntico lo ha protagonizado el mismo Podemos con su enmienda de 1,9 millones de euros para la depuradora Maó-Es Castell. Una enmienda que se hubiera podido aprobar sólo con los votos de Podemos y del PP. Sin embargo, Podemos prefirió pactar con los de Més y PSIB para diluir esta enmienda y reducirla a una partida general a distribuir entre todas las depuradoras de Menorca. Una auténtica vergüenza y una nueva bajada de pantalones de Podemos. Mientras tanto, los catalanistas de Més per Menorca, riéndose de todos, encantados de perder esta inversión para la depuradora de Maó-Es Castell.
En definitiva, la tramitación de estos presupuestos ha colocado a cada uno en su sitio: Podemos sumido en una profunda crisis interna y de identidad, PSOE-Menorca perdido en la inopia y los de Més per Menorca haciendo el ridículo, diciendo una cosa y votando la contraria. Al final se ha demostrado que la izquierda menorquina está completamente desnortada y sólo se preocupa de sus batallitas internas y a los menorquines que les zurzan.Un ple positiu.
Aquest divendres 23 de desembre s’ha realitzat una sessió extraordinària del Ple de l’Ajuntament. Un ple positiu a la fi s'inicien els procesos per modificar el Reglament de Participació Ciutadana i recuperar la plusvàlua de la compra del Cinema Capitol, dues reivindicacions que veniam fent fa temps. A més a més s'ha acceptat la nostra proposta d'allargar de 15 a 30 dies el procés d'exposició del projecte de la segona fase de reforma de la primera línia del Port de Pollença.
Volem mostrar la nostra satisfacció per iniciar-se a la fi el procés que toca dur a aprovació la modificació del Reglament de Participació Ciutadana, en la que tanta feina han fet els nostres regidors, tot i que això no ha de fer oblidar que aquest reglament ja hauria d’haver estat aprovat fa mesos, i que la inoperància de l’equip de govern ha anat retardant el procés.
Finalment també mostrar la nostra alegria per altre tema que veníam reivindicant tota la legislatura; l'aprovació de l’inici del procés per declarar nul l’acord de junta de govern amb que l’anterior equip de govern que va condonar el pagament de la plusvàlua als antics propietaris del Cinema Capitol. Una il·legalitat, i un tracte de favor que vam denunciar durant la campanya electoral, cosa per la qual ens van denunciar Tots per Pollença a la Junta Electoral (sense resultat). El més sorprenents és que els regidors i partits implicats en aquesta ilegalitat han reconegut el seu error però tres han votat en contra (Tots per Pollença, PP i Pi) i UMP s'ha abstès, amb el que ha hagut un empat a vots 8 a 8 que ha resolt el vot de qualitat del batle.
També estam contents de que l'equip de govern hagi acceptat la nostra proposta d'allargar el procés d'exposició pública del projecte de la segona fase de la reforma de primera línia de 15 a 30 dies.
El regidor Martí Roca és encara oficialment regidor del PI, i tot i haver anunciat abandonar el partit, en aquestes votacions el comptarem com a tal.
A continuació teniu un resum del Ple:
1. Aprovació, si procedeix de les actes anteriors. Aprovat per unanimitat.
2. Declaració de l'any 2017, Any Dionís Bennàssar. Aprovat per unanimitat.
Després de 50 anys de la seva mort, el 2017 serà l'any d'un dels fills il·lustres del nostre poble, un dels exponents del que és coneguda com l’Escola Pollencina, i una influència per a les futures generacions d’artistes pollencins, i mallorquins. Així durant l'any 2017 es duran a terme, entre d’altres, diferents activitats com: una exposició de primavera a l'Església del Convent de Sant Domingo, visites guiades a dita exposició, tallers per escolars, o unes jornades d'estudis coordinades amb la UIB.
3. Aprovació inicial, si procedeix, del projecte d’obres "Peatonització i millores urbanes del passeig Saralegui, passeig Londres i avinguda Alemanya del Port de Pollença. Aprovat per 7 vots a favor (Junts i UMP) i 10 abstencions (PP, PI*, Tots i Alternativa).
Després de culpar a l'oposició del retard de les obres de segona fase pels problemes en l'aprovació de la modificació de crèdit, mesos després d'aprovar aquesta, s'aprova el projecte!!!, i les obres no començaran fins novembre!!! És més que evident que els culpables del retard són ells. I en són culpables per diversos motius:
Primer, el projecte es podria haver aprovat sense tenir la modificació de crèdit i no esperar fins ara, i segon, tardaren tres setmanes a sol·licitar les autoritzacions pertinents. I per més fer, un cop tinguda aprovada la modificació de crèdit tampoc s’aprovà el projecte ràpidament, sinó que s’ha esperat fins a aquest Ple. I al final, les obres no es poden començar perquè coincidirien amb la temporada, i per tant ja s’iniciaran al novembre del 2017. En definitiva, un desgavell
Nosaltres ja ens vàrem abstenir a l'aprovació de la modificació de crèdit i aquí l'hem mantingut. Encara no tenim clar que es compleixin els compromisos adquirits al seu moment sobre peatonalització (que l'objectiu sigui peatonalitzar, i que es tinguin clares les fases per aconseguir-la), participació (junta de portaveus per definir com ha de ser aquest procés de peatonalització i reunió pública explicativa), i que aquest passeig no es converteixi en una macroterrassa de bar (la suspensió de les reunions sobre la modificació de l’Ordenança d’ocupació de la via pública en són un exemple).
Durant l’exposició de la postura dels diferents partits, la dreta ha tornat a demostrar la seva fixació amb el tema de l’aparcament al Port de Pollença. Una fixació sense cap fonament com bé demostra l’informe de la policia que diu que al Port de Pollença no hi ha hagut cap problema d’aparcament aquest estiu.
Per altra part l'equip de govern ha acceptat la nostra proposta d'allargar el procés d'exposició pública del projecte de la segona fase de la reforma de primera línia de 15 a 30 dies. Pensàvem que 15 dies en plenes festes no eren suficients i tenint en compte que les obres no començaran fins novembre de 2017, millor donar més temps per recollir propostes i facilitar la participació.
4. Aprovació, si procedeix, del conveni de col•laboració entre el Consell Insular de Mallorca i l'Ajuntament de Pollença en matèria de carreteres. Aprovat per 9 vots a favor (Junts, UMP i Alternativa), i 8 en contra (PP, PI i Tots).
El consell cedeix a l'Ajuntament la titularitat de les carreteres que corresponen a la primera línia, i alhora concedeix una aportació de 494.000 euros, si bé condicionada a una possible baixa a l'adjudicació de les obres. Tot i que sempre és pot aconseguir un acord millor, creiem que no es podia deixar escapar la quantitat aportada pel Consell, i per responsabilitat hem votat a favor.
5. Aprovació, si procedeix, de l'inici del procediment de revisió en via administrativa d'acte nul en matèria tributària. Aprovat per 8 vots a favor (Junts i Alternativa), 1 abstenció (UMP) i 8 en contra (Tots, PI i PP). Aprovat pel vot de qualitat del Batle.
Amb aquesta aprovació s'inicia el procediment per declarar nul l’acord de la junta de govern en qué es condonà el pagament de la plusvàlua als antics propietaris del cinema Capitol (18.188,68 €). Ara es concedirà audiència als interessats per termini de 15 dies, després caldrà un dictamen favorable previ del Consell Consultiu de les Illes Balears, i la declaració definitiva de nul·litat correspondrà una altra vegada al Ple.
Nosaltres evidentment hem votat a favor, i volem manifestar la nostra satisfacció per mirar de posar remei a la il·legalitat i el tracta de favor comesos per l’anterior equip de govern.
Durant el debat, la posició de la dreta ha estat patètica. Han parlat de judicialització de la política, quan aquí l'única denúncia sobre el tema la va posar Tots a la Junta Electoral, quan nosaltres vàrem fer públic el tema. També han parlat que van fer tot de forma transparent quan just vam conèixer el tema a la dació de comptes del darrer ple de la passada legislatura, una dació obligada per llei i només nosaltres vam detectar aquesta il·legalitat en les seves 99 pàgines.
Tots, PP i PI han vengut a dir que aquest tema és una altra irregularitat, de les moltes que tant abans com ara es cometen, quan en tot moment sabien que això era més que una irregularitat, era una il·legalitat, com bé des d'intervenció es va explicar.
A aquesta legislatura havíem fet la petició en nombrosos plens que l'actual equip de govern demanés la recuperació de la plusvàlua, a la fi a aquest ple s'inicia el procediment per recuperar els doblers. El millor que podien haver fet avui en Tomeu Cifre i els seus acòlits és acotar el cap, i donar les gràcies perquè aquest tema no s’ha judicialitzat, però encara han tingut la barra de votar en contra i després diuen que defensen cada cèntim dels ciutadans.
6. Aprovació, si procedeix, de la substanciació de consulta pública prevista a l'article 133 de la Llei 39/2015, de l'1 d'octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques amb caràcter previ a la modificació del Reglament de Participació Ciutadana. Aprovat per unanimitat.
Amb caràcter previ a la modificació del reglament es demanarà l’opinió dels subjectes i organitzacions potencialment afectats per la futura norma i que tinguin capacitat d’obrar davant les administracions públiques (això ja ho férem nosaltres duran el procés). L’objecte de la consulta versarà sobre: els problemes que es pretenen solucionar, la necessitat de la seva modificació, els objectius, i les possibles solucions alternatives. Així estarà en exposició pública vint dies perquè tothom pugui dir el que cregui oportú.
Fa un any que després de molta de feina i nombroses reunions (amb associacions, partits i particulars) vam presentar un esborrany d'un nou reglament de participació ciutadana. A pesar de les nostres nombroses peticions, la falta de voluntat o competència de l’equip de govern ha fet que això no hagi estat així, i aquest tema no s’ha portat a ple fins ara i a l'haver canviat la llei, no ha pogut ser per a la seva aprovació inicial com hauríem volgut, sinó simplement per a aquest període de consulta pública prèvia a aquesta aprovació inicial que encara allargarà més el procés. Així i tot estam satisfets perquè l’aprovació del reglament està més prop, i l’equip de govern s’ha compromès a fer l’aprovació inicial al gener, tot i que no podem deixar de recriminar a l’equip de govern haver esperat tant de temps a iniciar el procés.
[24/12] Congrés Obrer de Barcelona - Manifest AIT - «La Renaissance» - Atemptat contra Casañas - Atemptat contra el City Bank - Fumagalli - Capellas - Marín Abad - Villar - Aliaga - Vanni - Kreuger - Binazzi - Negre - Salmerón - Gracia Fleringan - Lazarevitx - Muñoz
Anarcoefemèrides del 24 de desembre
Esdeveniments
Reunió obrera
- Congrés Obrer de Barcelona: Entre el 24 i el 26 de desembre de 1865 se celebra el Congrés Obrer de Barcelona (Catalunya) al Saló Universal d'aquesta ciutat, fruit del clima de certa tolerància governamental, representat pel general Domingo Dulce, que prevaldrà entre els anys 1864 i 1866 i que permetrà la reconstrucció de les societats de resistència. En aquest congrés --promogut pels cooperativistes d'El Obrero, periòdic que aparegué el 4 de setembre de 1864 i que estava dirigit per Antoni Gusart i que també presidí el congrés-- assistiren uns 300 delegats, representant 22 societats obreres catalanes, en el qual, a més de les societats de resistència, participaren associacions mútues i cooperatives. El Congrés, que volia seguir l'exemple del moviment cooperativista sorgit al Regne Unit anys abans, es pronuncià per la llibertat d'associació, pel principi de cooperació i per la federació de les societats obreres, respectant la seva autonomia i, a més a més, predominà en els assistents la tendència a excloure la intervenció de l'Estat en la qüestió social, encara que no es parlà de«política» i no es permeté parlar de l'Estat. Es decidí que les cooperatives procuressin comprar-se productes les unes a les altres; que a les localitats on hi hagués més de dues societats obreres, es creés un centre de relacions que representés la federació en aquella localitat; a Barcelona residiria l'òrgan coordinador de les seccions obreres de tota Catalunya, que estaria format pels presidents de les seccions obreres de Barcelona; i que El Obrero en seria el portaveu. S'acordà, també, aixecar una exposició al president del Consell de ministres demanant la llibertat d'associació, que fou datada el 26 de desembre i signada per Antoni Gusart, Ramon Cartañà, Miquel Martorell, Maties Fuster, Josep Morera, Josep Espinal i Josep Roig Minguet. Són els principis de l'anarcosindicalisme. L'aixecament antimonàrquic i revolucionari de la caserna d'Artilleria de San Gil del 22 de juny de 1866 a Madrid provocà una nova repressió i les associacions tornaren a la clandestinitat fins a després del derrocament d'Isabel II en 1868.
***
Anagrama de l'AIT
- Manifest AIT: El 24 de desembre de 1869 els membres de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT) de Madrid (Espanya) signen un «Manifest dels treballadors internacionals de la Secció de Madrid als treballadors d'Espanya». Dies abans, el 21 de desembre de 1869, el nucli provisional internacionalista de Madrid se havia transformat en secció de l'AIT. En aquest manifest, de la redacció del qual s'encarregà Tomás González Morago i que fou el primer dirigit a totes els obrers de l'Estat, comencen a operar les idees força contingudes en el programa anarquista de l'Aliança bakuninista. Aquest manifest, publicat en La Federación el 9 de gener de 1870, res té en comú amb el Manifest del Partit Comunista de Marx. El seu atac a tots els polítics, fins i tot els republicans federals, provoca gran desconcert en el camp polític. Van signar el manifest Bernardo Pérez, Frabricio Jiménez, Ángel Mora, Francisco Oliva, Eligio Puga, Luis Castillón, Miguel Jiménez, Felipe Martín, Enrique Borrell, José María Fernández, Francisco Miñaca, Juan Carpena, Claro Díaz, Diego Basabilbaso, Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Anselmo Lorenzo, Francisco Mora i Tomàs González Morago.
***
Capçalera de La Renaissance
- Surt La Renaissance: El 24 de desembre de 1895 surt a París (França) el primer número del diari anarquista La Renaissance. Journal quotidien. Portava l'epígraf «L'Homme libre sur la terrer libre» (L'home lliure a la terra lliure) i més tard dugué el subtítol«L'individu libre». El fundador i ànima del projecte fou Paul Martinet, ajudat per Jules Dejoux i Henry Dupont, que van fer de gerents. Trobem articles de Paul Adam, Charles Albert, Paterne Berrichon, Georges Bonnamour, Gabriel Cabot, F. A. Cazals, Paul Chabard, Edmond Char, Maurice Charnay, Charles Chatel, Fernand Clerget, Léon Cordier, Georges Deherme, J. Dejoux, Hugo Delorme, Pierre Denins, Henry Dupont, Félix Fénéon, René Ghil, Mécislas Golberg, Jules Guérin, André Ibels, Edgar Jegut, Victor Joze, Bernard Lazare, Eugène Lemercier, Charles Malato, Paul Martinent, Camille Mauclair, Louise Michel, Jean de Mitty, Lucien Perrin, Albert Provost, Adolphe Tabarant, Laurent Tailhade, L. Trillat, Charles Vignier, Michel Zévaco i Zo d'Axa, entre d'altres. Publicà en lliuraments les obres L'accoutumance, de Ch. Vignier, i De Mazas à Jérusalem, de Zo d'Axa. El número 18, del 22 de gener de 1896, està íntegrament dedicat a la insurrecció cubana. En sortiren 125 números, l'últim el 27 de juliol de 1896.
***
L'atemptat de Josep Sala i Comes contra el cardenal Casañas segons el Supplement Illustré du Petit Journal (núm. 230)
- Atemptat contra el cardenal Casañas: El 24 de desembre de 1905, a la Catedral de Barcelona (Catalunya), el cardenal i bisbe de Barcelona Salvador Casañas i Pagès pateix un atemptat a mans d'un anarquista del qual sortirà sa i estalvi. Josep Sala, que així es deia l'agressor, intentà apunyalar el religiós quan aquest passava el llindar de la porta del claustre, però els acompanyants de Casañas, el degà Dachs i el vicari general Pol, aturaren el braç de l'anarquista. Segons després, el guàrdia municipal Antonio Vaquero, que prestava servei als claustres de la Catedral, i un vianant reduïren l'anarquista, que també portava un revòlver i que patí una greu equimosi al nas. El detingut fou portat a la prevenció de Sant Felip Neri. El teixidor Josep Sala i Comes havia nascut a Vic i era conegut per la policia per haver participat en l'organització de mítings llibertaris contra els processos de Montjuïc i per haver presidit un temps un centre de paletes a Vic. Després de prestar declaració davant del jutge instructor Fernández Argüelles, del fiscal Díaz Guijarro i del president de l'Audiència fou traslladat l'endemà a la presó. Josep Sala morí oficialment emmetzinat a la seva cel·la aquest mateix dia 25 de desembre de 1905, però l'autòpsia revelà que no havia verí al seu cos.
Atemptat contra el cardenal Casañas (24-12-1905)
***
La notícia de l'atemptat en El Orden de Buenos Aires
- Atemptat contra el National City Bank: El 24 de desembre de 1927 a Buenos Aires (Argentina) explota una bomba a l'interior de la sucursal del National City Bank i pocs minuts després un altre aparell explosiu s'engega sense esclatar a la sucursal del Banc de Boston. Com a resultat de l'explosió moriran dues persones i 23 resultaran ferides. Immediatament l'atemptat és atribuït a l'anarquista Severino Di Giovanni, com a represàlia per l'execució als Estats Units del militants anarquistes Sacco i Vanzetti. A les poques hores de l'acció, la policia es llançà indiscriminadament contra els cercles anarquistes argentins i van ser detinguts més d'un centenar d'obrers als locals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). La policia assaltà immediatament el local de La Antorcha, detenint tothom que hi era, entre altres González Pacheco i Horacio Badaraco. El 26 de desembre, fou violat la seu de La Protesta i empresonat el personal del taller, part de l'administració i de la redacció; el diari no pogué sortir en dos dies. La razzia continuà encara uns dies. Des d'aquest moment la divisió existent es va fer cada cop més profunda en el moviment anarquista argentí i durà molts d'anys. La Antorcha tractà de justificar l'atemptat posant-lo sota el signe de la fatalitat. La Protesta estigué absolutament en contra. Des de les seves columnes Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango fustigaren els atemptats individuals i l'«anarcobanditisme», fet que portà a finals del 1929 a l'assassinat de López Arango.
Naixements
Elia Fumagalli
- Elia Fumagalli: El
24 de desembre de 1860 neix a Treviglio (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista Elia
Fumagalli, conegut com Negus. Sos
pares es deien Carlo Fumagalli i Carolina Villa, i tingué un
germà, Ambrogio. Es
guanyava la vida fent de grum a Treviglio. El setembre de 1891 va ser
condemnat
a reclusió i a una multa. L'abril de 1893 va ser detingut a
Lugano (Ticino,
Suïssa) per ultratge a la policia i expulsat del
país. En 1894 va ser detingut
dues vegades a Milà (Llombardia, Itàlia), en una
taberna de la via Spadari on
es reunien anarquistes i portat a Treviglio, com a mesura de la
Seguretat Pública
ja que no tenia feina. A Milà, on conegué
l'anarquista Sante Geronimo Caserio,
fou membre de la Lliga de Resistència dels Forners. Va ser
detingut en diverses
ocasions per ociositat, vagabunderia i crits, i acusat de cometre
robatoris. El
25 de març de 1895 el Tribunal de Bèrgam
(Llombardia, Itàlia), a proposta de la
Seguretat Pública de Treviglio, va ser amonestat
judicialment per ociositat.
Per violació de les clàusules de
l'amonestació, el desembre de 1895 va ser
posat sota vigilància especial. El 21 de gener de 1896 se li
va assignar la
residència i el 6 de febrer va ser destinat a l'illa de
Ventotene, on va
arribar el 20 d'abril de 1896 palesant a tothom les seves idees
llibertàries,
fet pel qual va ser enviat en tres ocasions a la cel·la de
càstig. El 12 de
març de 1897 terminà la seva detenció
a Ventotene i pogué retornar a Treviglio.
Instal·lat a Milà, la nit del 23 de maig de 1897
va ser detingut i sis dies
després enviat a Treviglio amb expulsió
obligatòria. De bell nou a Milà, el 24
de novembre va se novament detingut, però amb feina a Desio
(Llombardia,
Itàlia), va ser alliberat. Es va traslladar a
Suïssa, on el març de 1900 va ser
expulsat; detingut a Ponte Chiasso (Como, Llombardia,
Itàlia), va ser portat a
Bèrgam on va complir un mes de presó per
incompliment de pena i després va ser
traslladat a Treviglio. El 22 de maig de 1901, amb passaport en regla
emès per
la Sotsprefectura de Treviglio, se'n va anar a San Francisco
(Califòrnia, EUA),
però el 28 d'octubre de 1902 va escriure a sa
família des de Rosario (Santa Fe,
Argentina), informant que treballava com a empleat en un ferrocarril
local. Segons
les autoritats feixistes, no tenint notícies seves,
sospitaven que havia pogut
morir en el terratrèmol de San Francisco de 1906,
però la Comissaria de Milà,
l'agost de 1914, informà que havia estat detingut a Buenos
Aires (Argentina)
per haver participat en reunions i manifestacions contra la
desocupació. Durant
tot el febrer de 1917 es pensa que romangué als Estats
Units, però una nota de
la policia de juny de 1923 demostra que era a Torí, on
treballava de forner. El
novembre de 1925 feia feina de grum i mostrava, segons les autoritats,
bona
conducta. En 1927 el periòdic parisenc Le
Libertaire anuncià la mort de son pare al sanatori
milanès de Garbagbate. Fins
al març de 1932 no n'hi ha cap notícia
significativa, quan, a Torí, canvià de
domicili. L'octubre de 1932, impossibilitat per a la feina, va ser
reclòs a
l'Hospici de la Caritat del carrer Stupinigi. Per la seva bona
conducta, el
novembre de 1932 va ser esborrat dels llistats de subversius. El febrer
de 1939
figura allotjat al Refugi de Mendicitat de Torí des de feia
vuit anys. Elia
Fumagalli va morir el 23 d'agost de 1942 a Torí (Piemont,
Itàlia).
***
Maquis
- Josep Capellas Escalé: El 24 de desembre de 1899 neix a Navarcles (Bages, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Capellas Escalé. En 1920 desertà de l'exèrcit i passà a França, on milità en la Federació de Grups Anarquistes Espanyols. Arran de l'amnistia de 1929 retornà a Catalunya. A Barcelona milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en el Sindicat de Picapedrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de Gràcia. Durant la Revolució espanyola fou un dels organitzadors de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona. En acabar la guerra s'exilia a França i durant l'ocupació participà activament en la resistència enquadrat en el «Maquis Robert» a Laurens (Llenguadoc, Occitània) entre 1943 i 1944. Després de la guerra treballà com a artesà de prestigi --restaurà el palau de Joan I de Perpinyà-- i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de La Liquière, a prop de Laurens, de la qual serà nombroses vegades elegit secretari i delegat a diversos congressos i plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. També fou un militant actiu de la «Libre Pensée» i a començaments dels anys setanta un dels fundadors de la «Societé Crématiste» del Llenguadoc, que fomenta la incineració dels difunts. Josep Capellas Escalé va morir el 17 de novembre de 1990 al Llenguadoc (Occitània). Incinerat dos dies després, les seves cendres van ser escampades al Jardí del Record del cementiri de Montpeller-Grammont.
***
D'esquerra
a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i
Minerva Sábat (Montpeller, 1946)
- Frederic Marín
Abad: El 24 de desembre de 1902 neix a Énguera
(Canal de Navarrés, País
Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic
Marín Abad. Quan tenia 13
anys emigrà a Terrassa (Vallès Occidental,
Catalunya). Obrer teixidor de
professió, en 1917 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). A
partir del 15 d'agost de 1918 i durant 14 setmanes,
participà en la vaga de les
indústries tèxtils amb la finalitat d'obtenir la
setmana de 54 hores. L'octubre
de 1918, quan treballava a la fàbrica de teixits de«Paco Roig», es posà en
vaga amb altres companys per lluitar contra el refús dels
seus patrons a les
seves reivindicacions. En aquesta època son company
confederal i amic Serafí
Sala va ser assassinat. També participa activament en la
vaga general que es
realitzà entre març i abril de 1919. Durant
l'època del pistolerisme, va ser
acusat sense motiu de portar armes a la fàbrica i es va
veure obligat a
romandre fora de Terrassa durant un any, primer a Barcelona i
després a
Sabadell. Son pare, Frederic Marín Vincent, també
anarquista, es va negar a dir
on era son fill i fou tancat dos mesos a la presó de
Terrassa. En 1927, any de
la fundació de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), fou un dels creadors de
la Federació Local de Grups Anarquistes de Terrassa,
afiliada a la citada
federació. Quan esclatà la Revolució,
l'agost de 1936 formà part de la Comissió
d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la
Federació Local de Sindicats
d'Indústria de Terrassa de la CNT i participà,
com a membre del Consell
d'Empresa, en la col·lectivitat de la fàbrica«Barata Hermanos» on feia feina.
A partir de juny de 1937 va ser regidor de Transports, Obres
Públiques i
Administració Local d'aquell consistori municipal. En 1938
també va ser adscrit
a la Conselleria d'Economia de Terrassa. El març d'aquell
any la Generalitat de
Catalunya el nomenà vicepresident delegat del Consell
d'Indústries Tèxtils i
Annexes de la delegació de Terrassa amb la missió
de coordinar i dirigir les
col·lectivitzacions del sector fabril. El 8 d'octubre
d'aquell 1938 va ser
substituït en aquest càrrec per Gregori Andrei
Companys i s'enrolà en la 119
Brigada Mixta del I Batalló de la I Companyia de la 26
Divisió, on va ser
nomenat poc després comissari polític. Entre
ofensiva i ofensiva impartia
conferències als milicians. El 13 de febrer de 1939, quan el
triomf franquista
era un fet, creuà els Pirineus per Puigcerdà i
fou reclòs als camps de
concentració de Setfonts i Vernet. Durant
l'ocupació va ser detingut en dues
ocasions en aconseguí fugir en ambdues ocasions, havent de
viure en la
clandestinitat. Després de la II Guerra Mundial, el 17 de
juny de 1945
participà en la fundació a Tolosa de Llenguadoc
de la Comissió de Relacions i
Solidaritat de Terrassa i a partir de 1946 i durant quaranta anys
formà par de
la Comissió d'Ajuda. Establert a Houilles (Illa de
França, França), fou
secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat durant trenta
anys i també del Comitè Regional de la Zona Nord
a finals dels anys cinquanta. També
fou un membre força actiu de la FAI de l'Exili. A partir de
1966 fou membre de
la Comissió Internacional de Relacions (CIR) i
intervingué en la Comissió
Preparatòria del Congrés de la
Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions
Anarquistes (CRIFA) que se celebrà en 1968 a Carrara
(Toscana, Itàlia). En
1976, després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà per primer cop
a Catalunya. Frederic Marín Abad va morir el 21 de gener de
1994 a Sartrouville
(Illa de França, França) –algunes fonts
citen erròniament el 24 de gener a
l'hospital d'Argenteuil (Illa de França, França).
Durant tota sa vida condemnà
la participació de la CNT en els governs republicans.
***
Manuel
Villar Mingo i sa companya Benigna Galve
- Manuel Villar Mingo:
El 24 de desembre de 1904 neix a
Prodoluengo (Burgos, Castella, Espanya) el periodista anarquista i
anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el
pseudònim Ignotus. Quan
tenia set any emigrà amb
sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola
i a un centre
tècnic on aprengué l'ofici d'electricista,
però començà a treballar ben aviat.
Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i
s'afilià a
l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina
(FORA), destacant en
el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la
redacció de La Protesta.
El maig de 1929 assistí al
Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en
representació del periòdic Cultura
Proletaria de Nova York; en
aquest congrés es fundà l'Associació
Continental Americana dels Treballadors
(ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan
d'expressió, La Continental Obrera,
i responsable,
amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En
1930, després del
cop militar del general José Félix Uriburu,
marxà a Montevideo (Uruguai), on
instal·là una petita llibreria, amb el seu gran
amic Diego Abad de Santillán i
Simón Radowitzky, que no reeixí.
Després s'embarcà cap a la costa del
Pacífic i
creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931
retornà
clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de
bell nou i l'any següent retornà a la
Península amb Abad de Santillán.
Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles
anarquistes de la capital
catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934
formà
part del grup anarquista «Nervio», de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb
Abad de Santillán. En 1934 anà a
Astúries, un cop acabats els fets
revolucionaris d'octubre, per recollir informació que
després serví per a
elaborar diversos treballs publicats després sota el
pseudònim Ignotus. En
1935 s'uní sentimentalment
amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les
posicions dels trentistes amb les
de la FAI i fou
partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual
tingué
enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser
empresonat pel govern
republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys
bèl·lics formà part del
Comitè
Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març
de 1937 assistí,
com a director de Fragua Social de
València, a la Conferència Nacional de Premsa
Confederal, on defensà les tesis
oficialistes. A partir del 16 de març de 1939,
formà part de la Comissió Exterior,
nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de
Madrid per a
recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a
Mèxic i organitzar la
tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al
final de la guerra
i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al
final de la guerra va ser
detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un
camp de concentració.
Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament
detingut acusat
d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 --sa
companya,
Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons
(València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure,
l'agost de 1947 assumí
la secretaria del Comitè Nacional de la CNT
clandestí establert a Madrid fins a
la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de
Regionals convocat
aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a
Ocaña i
va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de
presó. En
1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán,
marxà a l'Argentina per
ajudar-lo en l'elaboració d'obres
enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià
una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de
Santillán, a
la militància confederal on apostaven per un canvi
d'estratègia de la CNT i palesaven
la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS,«Sindicat
Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar
a tenir contacte
amb els treballadors. És autor d'El
peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo
político-social (1931), Condiciones
para la revolución en América
(1932), La insurrección anarquista
del 8
de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán
i Juan Manuel Molina
Mateo), El anarquismo en la
insurrección
de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i
1994, sota el
pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para
la
historia de nuestra civilización (1936, sota el
pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad
(1962), etc. Manuel Villar Mingo
va morir el 29 d'octubre de 1972 a Buenos Aires (Argentina).
Manuel
Villar Mingo (1904-1972)
***
Serafín Aliaga en un míting de les Joventuts Llibertàries al Price
- Serafín Aliaga Lledó: El 24 de desembre de 1915 neix a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí, País Valencià) el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d'Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete, per la CNT, i l'endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d'Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar el pacte d'unitat entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l'FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d'Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola (UNE), de tendència comunista i que disposava d'un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de«canalles» en un article en Juventud,òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. Serafín Aliaga Lledó va morir el 18 de juny de 1990 a Madrid (Espanya). És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989.
Serafín Aliaga Llegó (1915-1990)
***
Renzo
Vanni
- Renzo Vanni: El
24 de desembre de 1923 neix a Asciano Pisano (San Giuliano Terme,
Toscana,
Itàlia) el professor, historiador, poeta i militant
comunista, primer, i anarquista
després, Renzo Vanni. Amb una vintena d'anys,
participà en la Resistència
contra el feixisme enquadrat en el grup partisà«Nevilio Casarosa», que sota el
comandament d'Ilio Cecchini operà a les muntanyes de la
regió de Pisa. Després
de l'Alliberament, es diplomà en llengua i literatura
estrangeres i impartí
classes de literatura francesa a diversos centres pedagògics
de la regió. En
aquesta època s'afilia al Partit Comunista Italià
(PCI), però en 1956, arran de
la Revolució hongaresa, prengué
distàncies del Partit. Gràcies a l'amistat amb
el militant anarquista Italo Garinei, s'integrà en la
Federació Anarquista Pisana
(FAP), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i
es mostrà
especialment actiu a partir de 1966, sobretot fent
conferències. A començament
dels anys setanta, entrà a formar part dels Gruppi
d'Iniziativa Anarchica (GIA,
Grups d'Iniciativa Anarquista), una escissió de la FAI, i
col·laborà en el seuòrgan d'expressió, L'Internazionale,
i en Il Seme Anarchico. Durant
aquests anys participà activament en les lluites
antifeixistes portades pels
estudiants i l'organització de solidaritat amb els companys
víctimes de la
repressió. El febrer de 1970 va ser denunciat, com a
organitzador d'una
manifestació realitzada davant la presó de Pisa
arran de la detenció de Paolo Faccioli,
acusat amb Tito Pulsinelli, Angelo Piero Della Savia i Paolo Braschi,
d'atemptats comesos a Milà (Llombardia, Itàlia).
A més de la tasca docent, publicà
diverses obres sobre literatura. Membre de l'Associació
Nacional dels Partisans
d'Itàlia (ANPI) des de la seva fundació,
realitzà una important tasca
d'investigació sobre la Resistència toscana,
publicant diverses obres d'aquesta
temàtica com Un mare di floglie
(1963), Fascismo e antifascismo in
provincia di Pisa dal 1920 al 1944 (1967), La
Resistenza della Maremma alla Apuane (1972), Trent'anni
di regime bianco (1976) i Reazione
ed eversione nell'Italia
Repubblicana (1984), entre d'altres. També
publicà poesia, com ara Le rien.
Poèsies (1956), Primi
fiori (1957, amb Mina Boschi), Pane
della libertà (1967), Tempo
di rivoluzione (1970), Canto per la
libertà del popolo cileno
(1973) i Resistenza e poesia. Antologia
di poeti partigiani (1984, amb altres). Renzo Vanni, que
durant els últims
anys de sa vida es retirà de la militància
activa, va morir, després de patir
una llarga i incurable malaltia, el 21 de maig de 1999 a Pisa (Toscana,
Itàlia)
i fou enterrat per desig de sa família amb ritus
religiós.
***
Karl Max Kreuger
- Karl Max Kreuger:El 24 de desembre de 1946 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Max Kreuger. En els anys seixanta començà a militar en el Haags Anarchisten Kollektief (HAK, Col·lectiu Anarquista de La Haia) i en l'Anarchistische Federatie (AF, Federació Anarquista) holandesa. Col·laborà en la revista Raaf (Corb) i, a partir de 1986, formà part de la Landelijk Anarchisties Overleg (LAO, Discussió Nacional Anarquista). En 1990 fou un dels fundadors del sindicat anarcosindicalista «Vrije Bond. Basisorganisatie voor zelfbeheer en syndicalisme» (Unio Lliure. Organització de base per a l'autogestió i el sindicalisme) --sorgit del sector llibertari expulsat de l'Onafhankelijk Verbond van Bedrijfsorganisaties (OVB, Confederació Independent d'Organitzacions Empresarials)-- i va escriure per a la revista Buiten de Orde, el seu òrgan d'expressió. La seva participació en les fires internacionals del llibre anarquista era habitual. Fou un bon coneixedor del moviment llibertari de l'antic Imperi soviètic i estava relacionat amb nombrosos companys d'aquells països (Polònia, Ucraïna, Rússia, etc.) i de Xina i d'Amèrica Llatina. Durant els seus últims anys va fer feina en la llibreria alternativa Roode Hond (Ca Roig) de La Haia. Karl Max Kreuger va morir sobtadament el març de 1999 a la seva casa de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). Fou incinerat el 15 d'abril i, després d'un homenatge per part dels seus companys, les seves cendres foren llançades al mar. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Defuncions
Zelmira Peroni
- Zelmira Peroni: El
24 de desembre de 1936 mor a La Spezia (Ligúria,
Itàlia) la modista i
propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més
coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Havia nascut el 19 de
juliol de 1865 a Caprigliola
(Aula, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Peroni
i Lucia Magnani.
Cresqué a La Spezia (Ligúria, Itàlia),
on assistí a les escoles primàries i de
ben joveneta s'acostà al pensament llibertari. De sa mare
aprengué l'ofici de
modista, contribuint econòmicament al sosteniment de sa
família, que vivia
dignament. Aquesta relativa estabilitat econòmica
permeté que pogués aprofundir
en l'estudi dels clàssics a través de la lectura
d'obres de tota casta
(literatura, història, filosofia, etc.). A principis dels
anys noranta conegué
a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys més jove, que
comença a destacar en el
moviment anarquista de la ciutat. El 3 de març de 1901,
després d'anys de
convivència, la parella es casà a La Spezia i
sempre es mantingué unida. El 16
de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué
un dels periòdics anarquistes més
populars de la península, i en el qual ella
col·laborà sobretot amb articles
culturals i amb poesies. Amb son company va fundar una cooperativa
editora («La
Sociale»), que va publicar, entre altres coses, l'obra
completa de Pietro Gori i
una antologia llibertària que portava com a títolPagine d'oro. Quan Pasquale estava
de gira propagandística,
nombroses vegades entre 1906 i 1911, o a la presó, Zelmira
s'encarregava de la
direcció del setmanari Il
Libertario,
que patí censures, segrests, processos i condemnes de tota
mena. El juny de
1916 va assistir a Florència (Toscana, Itàlia) al
congrés semiclandestí que va
donar lloc a un Comitè d'Acció Internacionalista
Anarquista per a coordinar
l'acció antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de
maig de 1917 les
autoritats militars prohibiren la publicació d'Il
Libertario, aquestes la consideraren «un perill
permanent tan
greu per a la resistència interna i per a l'ordre
públic» que la mantingueren
en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser
confinada amb son
company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos
després la parella
recuperà la llibertat, reprengué immediatament
l'activitat editorial, malgrat
els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran
de la
destrucció de la seu d'Il Libertario
el
29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada
amb son
company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat
atemptat de
l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito
Mussolini a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa«de la seva obra antinacional, de la
seva perillositat vers el règim i per formar part del
moviment revolucionari»,
va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació
per cinc anys i
enviada a les colònies penitenciàries de les
illes, primer, de Tremiti i,
després, de Lipari, on purgava condemna son company.
Obtingué una reducció de
la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a
Caprigliola, on
esgotada i gairebé cega s'establí definitivament.
En la primavera de 1930
acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista
Luigi Galleani, on
visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5
d'octubre de 1934 les
autoritats consideraren que com que «portava una vida
retiradíssima i per la
seva edat avançada», podia ser esborrada de la
llista de subversius establerta
per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons,
Zelmira Peroni va
morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia
(Ligúria,
Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al
cementiri d'aquesta ciutat.
***
Retrat a llapis de Josep Negre
-
Josep Negre Oliveras:El
24 de desembre de 1939 mor al camp de concentració
d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) el
tipògraf, periodista, orador i
militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras. Havia nascut el 13 de
maig de
1875 a
Lludient (Alt Millars, País Valencià).
Instal·lat a Barcelona, va ser un dels
organitzadors del congrés fundacional de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat
Obrera» i primer de la CNT. En 1908
va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso,
amb els seguidors
de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic
lerrouxista El Progreso,
que durarà nou mesos. Com a president de la societat«L'Art d'Imprimir», va
participar en el comitè de vaga que va actuar durant la
Setmana Tràgica de
1909. També aquest any va parlar en la
inauguració de l'Ateneu Sindicalista de
Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la
necessitat de la nova
organització obrera i va formar part de la
ponència de reglaments. L'agost de
1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers
Ferroviaris de la Regió
Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al
sector, precisament
per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre
1910 i 1911 va fer
mítings cenetistes a Barcelona i a París, i
després de la vaga general en
solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó,
fruit de la delació
de Leroy que el va acusar de participar en un pretès
Comitè Revolucionari. Un
cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del
sindicat
anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo
i a
l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al
final del qual va
ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer
Barceloní,
amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En
1913 va ser membre de
l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de
la CNT catalana
entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés
Sindicalista Internacional
de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons
l'anarquista
exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva
intervenció en català. Pel
1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar
part d'una
comissió clandestina de la Confederació Regional
del Treball de Catalunya que
va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la
legalitat,
va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional.
Durant la Gran Guerra
va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera,
de la qual seria director
en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador
Quemades i Manuel
Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada
alemanya, crítiques
que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va
abandonar
tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb
els sectors
directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va
col·laborar en Solidaridad
Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de
propaganda de
la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La
Canadenca, va ser empresonat
a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució
de 1936 demanà la
reintegració a la CNT i participà en diverses
campanyes de propaganda, en el
Sindicat d'Indústries
Siderometal·lúrgiques i en el cercle«Los de Ayer y los
de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses
publicacions llibertàries (Cultura
Obrera, Ilustración Ibérica,El País, El Progreso,Ruta,Los Nuevos, El Rayo, Tierra
y Libertad, La Unión
Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad
Obrera, etc.) iés autor de ¿Qué es el
sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo
militante (1936) i ¿Qué es el
colectivismo anarquista? (1937). En
acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre
Oliveras va
morir el 24 de desembre
de 1939 al camp de concentració d'Argelers
(Rosselló, Catalunya Nord) i sa
companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per
l'anarquista
Maxime Mattéi, conegut de Negre.
Josep Negre Oliveras (1875-1939)
***
Luis
Salmerón Avilés
- Luis Salmerón
Avilés: El 24 de desembre de 1946 mor a
l'hospital de La Rochelle
(Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Luis
Salmerón Avilés. Havia
nascut al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya).
Milità a la Federació
Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat
de Llobregat. Quan
esclatà la Guerra Civil lluità contra el feixisme
en la Columna Durruti al
front de Madrid i amb la militarització de les
milícies aconseguí el grau de
tinent. Amb el triomf franquista passà a França i
fou tancat als camps de
concentració de Vernet, Setfonts i La Pellice. A partir de
1942 entrà en
contacte amb la CNT que s'estava reorganitzant i en 1945
s'afilià a la CNT de
Poitiers. Tuberculós i mancant de bona
alimentació, en 1945 s'uní a la procomunista
Unió Nacional Espanyola (UNE), que abandonà a
instàncies del seu amic, el
destacat militant llibertari José Vergara Vicente.
***
Simón
Gracia Fleringan
- Simón Gracia Fleringan: El 24 de desembre de 1950 es afusellat a Barcelona (Catalunya) el resistent antifranquista llibertari Simón Gracia Fleringan, conegut sota els pseudònims de Miguel Montllor i Aniceto Borrel. Havia nascut el 3 d'octubre de 1923 a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya). Son pare i son oncle, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), van ser afusellats a Utebo per les tropes franquistes arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. A finals dels anys quaranta treballà com a traginer de llet i l'11 de febrer de 1949 a Saragossa entrà a formar part del grup d'acció anarquista «Los Maños», encapçalat per Wenceslao Jiménez Orive (Wences). El 2 de març de 1949, amb els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart, Wences, José López Penedo i Carlos Vidal Pasanau, participà a Barcelona en l'atac de l'automòbil del cap de la Brigada Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda i en el qual resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. Després participà en la gira expropiadora que el grup realitzà per Barcelona, Madrid, Màlaga, Sevilla i França. El 2 de gener de 1950 tornà a Barcelona i arran de la delació d'un dels membres del grup, Aniceto Pardillo Manzanero (El Chaval), el 9 de gener de 1950 va ser detingut amb Plácido Ortiz Gratal, hores després de caure mort Wences. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Simón Gracia Fleringan va ser afusellat el 24 de desembre de 1950 a Barcelona (Catalunya), juntament amb Victoriano Muñoz Tresserras i Plácido Ortiz Gratal, i el seu cos llançat en una fossa comuna.
Simón Gracia Fleringan (1923-1950)
---
El teatre experimental a les Illes
L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven. (Miquel López Crespí)
El teatre modern a Mallorca i la memòria històrica.
La publicació de l'obra Els anys del desig més ardent coincideix, amb un parell de mesos de diferència, amb l'aparició d'una eina de treball imprescindible per a la història i investigació teatral: el Diccionari del Teatre a les Illes Balears (volum I A-O). Una obra de consulta obligatòria que s'ha realitzat sota direcció de Joan Mas i Vives, coordinada per Francesc Perelló Felani amb l'ajut d'un Consell Assessor format per Ramon Díaz, Josefina Salord i Marià Torres. En l'elaboració de l'obra hi han participat igualment, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.
Ha estat una coincidència curiosa que aquest llibre es publicàs en el mateix any que s'ha editat Els anys del desig més ardent. Tot plegat m'ha fet reflexionar en aquests més de trenta anys d'escriure teatre, amb les conegudes dificultats que, en aquestes dècades i sota diversos tipus de règim polític, dictadura feixista o monarquia parlamentària, hem tengut els autors teatrals mallorquins. Bastaria recordar els problemes històrics que homes de la vàlua d'Alexandre Ballester, Joan Soler Antich, Llorenç Capellà, Josep M. Palau i Camps o Jaume Cabrer han tengut per a veure les seves obres representades o, almanco, valorades al seu país.
Fins fa poc, ja que les coses sembla que comencen a canviar molt lentament, la situació teatral mallorquina era molt semblant a la descrita per Grerori Mir en Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1970) quan escrivia: "L'evolució històrica de la nostra comunitat, la seva concreció en un tipus humà sui generis, les adverses condicions objectives quan tants d'anys hem arrossegat, només possibilitaven un teatre costumista". Joan Fuster definia a la perfecció aquest tipus de teatre de "fer riure", preponderant durant molts d'anys tant a València com al Principat i a les Illes, en la seva Literatura catalana contemporània (vegeu pàgs. 395-405): "Tancats en cercle restrictiu, els teatres regionals hagueren de viure de la pròpia tradició impermeable. Han mantingut fins a la fi les notes característiques del seu origen vuitcentista: obres curtes, sovint d'un sol acte, d'estructura senzilla; preponderància de l'humor gruixut, o de la sàtira, però generalment de la pura i simple voluntat de fer riure a tota costa; abús del color local, del pintoresquisme folklòric, fins i tot quan ja no té base en la realitat".
De les nostres inquietuds teatrals i influències culturals ja n'hem parlat en dos llibres memorialístics. D'una banda, a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000); vegeu concretament els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo): l'autor més popular", "Anys setanta: els premis de teatre en la lluita per la normalització del català", "Les germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista"... També en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) es pot trobar un capítol al respecte: "El teatre modern a Mallorca", on s'inclou un interessant article de l'escriptor Miquel Mas Ferrà estudiant l'obra Acte únic, que s'edità en la collecció de textos teatrals "Tespis" de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Referències directes al fet d'escriure a Mallorca es poden trobar en el meu Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Ciutat de Mallorca, Calima Edicions, 2002) i en La novella (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).
Però en aquests treballs no inform amb detall de l'origen concret d'aquestes tres obres, diríem "de la postransició": Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna.
Lluny de l'etiqueta de "teatre brechtià" o teatre inscrit dins del "realisme social" amb el quals s'ha volgut definir la meva obra, les tres peces abans esmentades tenen, pens, molt poc a veure amb les conegudes posicions teatrals del gran i admirat dramaturg alemany.
No negaré ara que a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, l'estudi i assimilació de les concepcions de Bertolt Brecht eren quasi obligatòries per a tot aquell que es volia dedicar al teatre. Anàvem a veure qualsevol estrena de Brecht, evidentment, i, a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells, poguérem veure diverses "aplicacions" de la tècnica brechtiana a realitats diverses.
Alguns "manuals" de fa trenta anys, a part de La revolución y la crítica de la cultura, d'Alfonso Sastre (Barcelona-México, Grijalbo, 1970) eren el famós Breviario de estética teatral (Buenos Aires, La Rosa Blindada, 1963) de Bertolt Brecht, La técnica teatral de Bertolt Brecht de Jacques Desuché (Barcelona, Oikos-Tau, 1968), Bertolt Brecht de Paolo Chiarini (Barcelona, Ediciones Península, 1969), Brecht y el realismo dialectico de Weigel, Liubimov, Weiss, Hormigón i diversos autors més (Madrid, Alberto Corazón Editor, 1975) o El compromiso en literatura y arte del mateix Bertolt Brecht (Barcelona, Ediciones Península, 1973), auténtica biblia de tot autor compromés a començaments del setanta...
L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven.
Un article de desembre de 2003
La Diada de Mallorca torna a ser oficialment el 31 de desembre.
El ple del Consell aprova de substituir la data del 12 de setembre dels últims anys.
El ple del Consell de Mallorca ha aprovat amb els vots del PSIB, MES, Podem i el PI i els vots contraris de PP i Ciutadans que el 31 de Desembres torni a ser la diada oficial de Mallorca. La data històrica de la Diada, ara recuperada, substituirà la del 12 de setembre, que es feia des del 1997. Des de bon principi, els consellers del PSM (abans de Més) s’hi oposaren totalment, convençuts que l’autèntica diada de l’illa era el 31 de desembre.
Una comissió d’experts presidida pel conseller de Més Lluís Apesteguia ja va elaborar aquest mes un dictamen resolent majoritàriament que la data de la Diada havia de ser el 31 de desembre, per diverses raons: històriques, com la festa de l’Estendard, o per similituds amb les altres diades dels Països Catalans, que celebren també la incorporació a la corona catalano-aragonesa.
‘Volem una diada solemne i, a la vegada, popular i arrelada a la Mallorca del segle XXI. L’acord de la Diada és un èxit de tots i estic segur que servirà per a impulsar una jornada per celebrar-nos i per reconèixer-nos com a poble’, deia Apesteguia. I ha afegit: ‘La Diada de Mallorca del 2017 serà la primera que comptarà amb un relat cohesionador que impulsi un projecte col·lectiu perquè els ciutadans i les ciutadanes de Mallorca es puguin reconèixer com a poble.’
Nadal i Hanukkà amb dreidel
Aquest any, Nadal coincideix (no hi coincideix sempre) amb la festivitat jueva de Hanukkà. Als contes d'Isaac Bashevis Singer, els infants dels pobles i barris jiddisch passen les festes de Hanukkà jugant amb el seu dreidel, aquesta balfufa petita de fusta amb un caràcter hebreu a cada una de les seves quatre cares.
L'estiu passat en vaig comprar un Kazimierz, l'antic barri jueu de Cracòvia. No és altra cosa que un souvenir, comprat en un barri que només conserva, del passat jueu, una mica de memòria i una mica d'escenografia turística. El tenc sobre un prestatge, però, i avui ha rodat un poc.
Bon Nadal.
Recordant que el naixement d'un suposat home-déu és una història impossible.
Recordant que el naixement d'un suposat home-déu és una història impossible.
Els 40.000 teòlegs cristians, amb els seus ullots, ho veuen que el relat d'En Lluc és inversemblant; però el cas és que la feina d'aquests teòlegs no és la recerca de la veritat, sinó intentar fer creïbles els relats bíblics més absurds.
En aquest any 2016, podeu veure, una vegada més, la meva crítica al relat d'En Lluc. Vegeu el post El naixement de Jesús. Una història inversemblant.
Sa Pobla i la memòria dels vençuts: 1940
La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos. (Miquel López Crespí)
Presoners de guerra republicans a sa Pobla: El batalló de treballadors 153
Però amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.
El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.
La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.
S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble. Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)
Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada
Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.
Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas
(Bruguera, 1978).El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.
Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...
L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.
Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.
[25/12] Congrés de «Los Desheredados» - Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups - VI Congrés de l'FNOA - Refundació de l'AIT - Cavallazzi - Maynar - Garnier - Jelinek - Martín Arjona - Capdevila - García Casino - Perlongher - Mac-Nab - Bovshover - Durupt - Souvenance - Lidón
Anarcoefemèrides del 25 de desembre
Esdeveniments
Grup de pagesos tancats a la presó de Jerez acusats de complicitat amb «La Mano Negra» (La Ilustración Española y Americana del 22 de març de 1883)
- III Congrés Revolucionari de «Los Desheredados»: Entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 té lloc a Cadis (Andalusia, Espanya), organitzat pel grup dissident anomenat Associació Internacional dels Treballadors de la Regió Espanyola «Los Desheredados», el III Congrés Revolucionari clandestí d'aquesta organització. Durant el II Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) celebrat el setembre de 1882 a Sevilla sorgí un grup radical enfrontat amb el Consell Federal de l'FTRE partidari de l'organització clandestina que s'escindí. Després d'aquest congrés, el Consell Federal procedí a expulsar els partidaris d'aquest grup (Miguel Rubio, Francisco Gago, Pedro José Durán, Manuel Oca, Rafael Moreno, Andrés Barbadilla, José Rachel, Ricardo Arana, José Ponce, Antonio Bonilla) sobre tot d'Andalusia, però també de Madrid i de Valladolid, fet que provocà reaccions contràries a Catalunya. El grup escindit sostenia tesis anarcocomunistes i el seu representant més conegut fou Miguel Rubio. El seu àmbit d'incidència se situava sobretot al sud d'Andalusia (Màlaga, Cadis, Sevilla) i proposava la utilització dels mètodes violents per accelerar la revolució social. Desconfiaven de les tàctiques legalistes del Consell Federal, del grup català i de Serrano Oteiza. Les seves tesis es van veure enfortides per grups d'Arcos i de Jerez que asseguraven seguir els acords del X Congrés General de l'AIT de Londres del 14 al 19 de juliol de 1881 (premsa clandestina, lluita violenta...). Els escindits, anomenats«Els Desheredados» i encapçalats per Miguel Rubio i Manuel Pedrote, celebraren un I Congrés Revolucionari a finals de 1882, que acordà mantenir l'extremisme del bienni de 1879-1880; posteriorment, en 1883, es realitzà un II Congrés Revolucionari a Sevilla --altres fonts exposen que aquests dos congressos es realitzaren el mateix 1884, el primer el gener i el segon en data indeterminada. El III Congrés Revolucionari, l'únic constatat, ja que publicaren un opuscle de la reunió clandestina, se celebrà entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 a Cadis i fou titllat pel Consell Federal de l'FTRE com«Congrés dels Pertorbadors». Hi assistiren delegats de Cadis, San Fernando, Puerto Real, Chiclana, Jerez, Trebujena, Lebrija, Las Cabezas, Bornos, Arcos, Ubrique, Grazalema, Algatocín, Setenil, Arriate, Villamartín, Atajate, Sanlúcar, Sevilla, Arahal, Lora del Río, Marchena, Manzanares, La Campana, Huelva, Madrid, València, Xàtiva, Alcoi, Barcelona, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sabadell i un membre de la Comissió Federal. En aquest congrés s'elaboraren estatuts propis que limitaven l'autoritat del Consell Federal, afavorien la llibertat de discussió i exigien un major compromís pràctic. El grup dissident comptà amb un òrgan de premsa, La Revolució Social (Sevilla, 1884). Aquesta branca escindida entrà en ràpida decadència ja que la repressió contra la Internacional se centra en aquest grup. No obstant això, en 1885 encara un manifest obrerista lamentava la ruptura existent entre federats, comunistes i desheretats tal com es va observar en el Congrés barceloní de 1885. L'escissió de «Los Desheredados» vingué a confirmar la fràgil unitat de l'FTRE i que existia un corrent contrari als tripijocs circumstancialistes i favorable a la política insurreccionalista, molt forta a Andalusia, per a la qual cosa l'FTRE no tenia en consideració la desesperada situació d'una part del proletariat camperol.
***
Grup anarquista jueu de Londres (ca. 1925)
- Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups: Entre el 25 i el 26 de desembre de 1902 té lloc a Londres (Anglaterra) el congrés constitutiu de la«Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups in Great Britain and Paris» (Federació de Grups Anarquistes de Llengua Jiddisch de Gran Bretanya i de París). A partir del 20 de març de 1903, el periòdic Arbeter Fraynd (Amics dels Treballadors) passarà a ser el seuòrgan d'expressió. En 1905 la Federació comptarà amb 19 grups al Regne Unit i una desena només a Londres, sobretot a l'East End. La influència de Rudolf Rocker, fundador del projecte,és immensa des de la seva arribada a Londres en 1895, malgrat la seva tardana integració en el moviment jiddisch. Només altre emigrat de dimensió internacional, Rudolf Grossman (Pierre Ramus), li farà ombra en el moviment anarquista d'aleshores. A partir de 1906, la Federació comptarà amb un important centre a Jubilee Street, el Centre Cultural Jueu, que disposarà d'una impremta, d'una companyia teatral --animada per Rudolf Rocker, per sa companya Milly Witkop i per Moskovitx-- i d'una escola --portada per Jim Dick, Nelly Ploshonsky-Dick i Fermin Rocker, i amb un programa educatiu semblant al desenvolupat per les Universitats Populars d'aleshores. Tot aquest projecte llibertari jiddisch estava força lligat al moviment sindicalista. En 1907, dels 14 sindicats purament jiddisch, 10 es declararan anarcosindicalistes.
Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups (25/26-12-1902)
***
Pagesos revolucionaris
- VI Congrés de l'FNOA: Entre el 25 i el 27 de desembre de 1918 té lloc al local de la Societat de Paletes «La Constructora Valenciana» de València (País Valencià) el VI Congrés i últim de la Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA), també anomenada Federació Nacional d'Agricultors (FNA). Aquest congrés marcà l'apogeu d'un sistema d'organització pagesa (societarisme) i el naixement d'una altra més acord amb els temps (anarcosindicalisme). Van estar representades 99 seccions (del Principat de Catalunya, del País Valencià i d'Andalusia) amb 25.092 associats, per 57 delegats. Entre els seus acords destaquen, per la seva importància, l'adhesió en bloc de l'FNOA a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que l'FNOA continuaria funcionant en tant no se celebrés el projectat congrés de la CNT. Si en aquest congrés es decidia dissoldre la resta de federacions d'ofici, aleshores es procediria a dissoldre la d'agricultors. Altre punt molt discutit en aquest VI Congrés fou la conveniència de seguir publicant La Voz del Campesino, òrgan de l'FNOA, que acabà acordant-se que continués publicant-se fins que sigues funcionant l'FNOA. També es decidí que tant l'FNOA com el seu òrgan continuessin a Jerez fins a la celebració del congrés confederal i si en aquest s'acordava que continués existint l'FNOA fossin traslladats aquesta i el periòdic a Pedralva. Altres acords que es van prendre foren felicitar i fer costat els pagesos russos, rebutjar la política parlamentària com a eina de lluita, refusar la fusió de la CNT amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT), condemnar el treball a escarada, obligatorietat d'afiliació dels jornalers a les localitats que s'hagin traslladat temporalment per evitar els esquirols, aplicar l'acció directa contra els pseudoanarquistes, autonomia de les societats per a la declaració de vagues, encara que la finalitat perseguida és l'abolició dels salaris cal exigir augment dels salaris, activació d'una campanya per a l'abaratiment de les subsistències, abolició de la propietat privada, reivindicació de la jornada de vuit hores entre abril i setembre i de sis hores la resta de l'any, vaga general com a eina de lluita, reivindicació del conreu de terres incultes, donar suport als presos socials, boicotejar la premsa burgesa i exigir la sindicació de tots els treballadors, entre altres resolucions. Per al 29 de desembre estava convocat un míting de clausura al Cinema Escalante, amb el suport d'altres sindicats (ebenistes, boters, ajustadors, forjadors, ferrers, forners, etc.), però el governador civil de València el prohibí en l'últim moment. Encara que el model de sindicalisme que patrocinava la CNT era contrari a la creació de Federacions d'Indústria, pels problemes de burocràcia que poguessin portar, en el cas de la FNOA, la seva integració en l'estructura de la CNT no serví per proporcionar major força al moviment camperol, ja que en la pràctica es demostrà el contrari i a més es desfeia la necessària coherència entre les diverses seccions, les quals, per les seves especials característiques estaven necessitades d'una major cohesió. L'adhesió a la CNT de cap manera significà que a partir d'aquest moment l'agricultor, especialment andalús, passés a un segon pla, tal com confirma el fet que entre 1918 i 1919 només a Còrdova es donin 184 vagues pageses, i com també confirma la importància donada al boicot --efectiu gràcies a l'elevada afiliació--; també entre 1917 i 1922 van abundar els incendis de collites i les apropiacions col·lectives.
Un dels anagrames de l'AIT
- Refundació de l'AIT: Entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 té lloc a Berlín (Alemanya), a iniciativa de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, el Congrés Internacional de Sindicals, que va donar lloc a la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Va arreplegar organitzacions anarcosindicalistes de diversos països que representaven milions d'adherits: va comptar amb les adhesions d'Alemanya (Freie Arbeiter Union), Argentina (Federación Obrera Regional Argentina), Xile (Trabajadores Industriales del Mundo), Dinamarca (Unió per a la Propaganda Sindicalista), Espanya --els delegats de la Confederació Nacional del Treball no van poder arribar a temps perquè van ser detinguts per la policia a París i només van participar al final--, Itàlia (Unione Sindicale Italiana), Mèxic (Confederació General de Trabajadores), Noruega (Norsk Syndikalistik Federation), Portugal (Confederaçao General do Travalho) i Suècia (Svriges Arbetares Centralorganisation), a més de consellistes, d'unes minories russa i txecoslovaca, i d'alguns observadors de l'oposició en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) francesa que formaren el Comité de Défense Syndicaliste Révolutionnaire. Els secretaris en van ser Rudolf Rocker, Augustin Souchy i Alexandro Schapiro. El congrés va confirmar els acords anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín --que havia tingut lloc entre el 16 i el 18 de juny de 1922--, tot rebutjant la conclusions de les reunions internacionalistes reformistes d'Amsterdam i de la Internacional Sindical Roja (ISR) de Moscou. Aquesta nova internacional del sindicalisme revolucionari seria de tipus anarquista, independent de qualsevol partit polític, revolucionària i federalista, i s'anomenaria, a suggeriment de Diego Abad de Santillán, Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per marcar clarament la seva continuïtat amb la Primera Internacional antiautoritària (1864-1876). Prioritari seria en aquells anys la lluita contra el feixisme i el comunisme totalitaris. Els mètodes de lluita anarcosindicalistes serien l'acció directa, la vaga general, el boicot i la solidaritat entre els treballadors. El congrés rebutjarà totalment l'Estat, l'Església, l'Exèrcit i el parlamentarisme. La presència dels sindicats americans, fins aleshores aliens a aquestes reunions, sembla que va ser gràcies a la tasca desenvolupada per Abad de Santillán. En el congrés van participar nombrosos sindicalistes de la vella escola: Jensen, Lindstan, Severin, Lansik, Lehning, De Jogh, Borghi, Orlando, Abad de Santillán, etc. El congrés, que es reunia clandestinament, va ser interromput en dues ocasions per la policia.
Naixements
El jove Raffaele Cavallazzi (ca. 1872)
- Raffaele
Cavallazzi: El 25 de desembre de 1852 neix a Castel
Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista
Raffaele Cavallazzi. Sos pares
es deien Antonio Cavallazzi, secretari municipal, i Fortunata Budini.
Sa
família compta entre els seus membres diferents
protagonistes de conspiracions
i de fets d'armes durant el Risorgimento.
Va créixer en un ambient impregnat d'ideals
patriòtics i d'idees socialment
avançades. A diferència de sos germans Arnaldo i
Giuseppe, ambdós estudiants
universitaris, ell va interrompre els seus estudis ben aviat. Amb 14
anys,
després que esclatés en 1866 la III Guerra
d'Independència, volgué amb son
germà Arnaldo i alguns cosins allistar-se voluntari per a
lluitar amb els garibaldins
o amb l'exèrcit regular, però son pare ho va im
ppedir per la seva joventut. A
partir de 1869 patí algunes petites condemnes per delictes
menors. Sembla que
fou a mitjans de la dècada dels setanta quan
s'adherí, juntament amb son germà
petit Ercole, al moviment anarquista i que participà en la
insurrecció internacionalista
bakuninista de 1874 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Formà part del primer
nucli de militants de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) de
Castel Bolognese, amb Antonio Borghesi i Filippo Guadagnini, jugant un
paper
tant important que la policia el qualificà de «cap
dels anarquistes» de la
localitat. A partir de 1880 començà a
aparèixer en els informes policíacs i en
els periòdics socialistes. Bon orador, en 1881
parlà per primera vegada en
públic en ocasió d'una commemoració
unitària (anarquistes, socialistes i
republicans) de la batalla de Mentana, que enfrontà el 3 de
novembre de 1867
les tropes franceses amb les garibaldines en el transfons de la
unificació italiana.
Es casà amb Maria Contoli, filla d'una família
acomodada que comptà
personalitats destacades entre els seus membres (clergues,
teòlegs,
historiadors, escriptors, etc.), amb qui tingué cinc
infants: Arnaldo (1878),
Giuseppina (1880), Ribelle (1885), Fortunata (1887) i Giannina Luce
Anarchica
(1890); sos dos fills, Arnaldo i Ribelle, esdevindran destacats
militants
anarquistes. El setembre de 1881 Raffaele Cavallazzi va ser condemnat
per«conspiració i atemptats contra la seguretat
interna de l'Estat» i el 15 de
juny de 1883 fou novament sentenciat a un any de presó per«possessió d'armes
perilloses i per contravenció del Reglament
ferroviari». Aquests episodis
judicials seran els primers d'una llarga cadena de detencions, arrests,
advertències i persecucions de tota mena que patí
durant sa vida i que li van
crear nombrosos problemes econòmics i dificultats per a
mantenir sa família. Cada
18 de març, data de commemoració de la Comuna de
París, i cada Primer de Maig
posava la bandera roja a la finestra. Va vendre la premsa a
l'estació
ferroviària, aprofitant l'avinentesa per rebre i distribuir
els periòdics
anarquistes d'arreu d'Itàlia i de l'estranger que li
passaven els companys en
trànsit per l'estació. Durant la
dècada dels vuitanta a Castel Bolognese la
fractura entre socialistes i anarquistes no es encara forta, tot i les
polèmiques entre Andrea Costa i els anarquistes
intransigents, especialment
Errico Malatesta. Entre 1881 i 1884 aparegué en Avanti! correspondència que
demostrà les intenses relacions entre
Cavallazzi i els primers socialistes anarquistes amb Costa. La
separació de les
dues tendències polítiques es produí
amb un cert retard i Cavallazzi en fou el
promotor. En 1892 va ser expulsat «per comportament
autoritari» del Circolo di
Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese,
fundat l'1
de maig de l'any anterior per anarquistes, socialistes i republicans–aquest
cercle va ser dissolt per l'autoritat en 1894. En solidaritat amb ell,
deixaren
el CSS una desena de socis, exponents del sector anarquista
intransigent; hi
havia un sector anarquista «possibilista», contrari
a la ruptura amb els altres
components socialistes argumentant que aquesta podria donar lloc a la
dissolució del CSS. L'any següent va ser denunciat
per la policia, juntament
amb altres companys (Antonio Garavini, Giuseppe Minardi i Michele
Fantini),
arran d'un episodi anticlerical a Castel Bolognese que
provocà un gran enrenou
a la Romanya: durant la nit del 21 de maig de 1893 l'estàtua
de la marededéu de
l'església de San Francesco, en ocasió de la
Festa de Pentecosta, va ser
decapitada. Condemnat en primera instància, va ser absolt,
juntament amb
Garavini i Minardi –Fantini havia estat absolt en el primer
judici–, pel
Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en
l'apel·lació del 22 d'octubre
de 1893 per «culpabilitat no provada». Durant els
primers mesos de 1894 fou el
promotor d'algunes reunions encaminades a la constitució
dels «Fasci dei
Lavoratori» (FL, Feixos dels Treballadors) a Romanya, a
semblança dels creats a
Sicília. El 31 de maig de 1894 participà en la
manifestació de solidaritat amb
els FL sicilians que tingué lloc a Castel Bolognese i per
aquest episodi va ser
processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo
Biancini,
Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini,
Paolo
Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario
Panazza,
Carlo Prelati, Francesco Prelati, Antonio Raccagna, Tomaso Rivalta,
Pietro
Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i
condemnat a
tres mesos de detenció i a una forta multa per«incitació a delinquir». El 7 de
desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el va condemnar a 19 mesos de
reclusió,
a una multa de 400 lires i a dos anys de vigilància per«associació criminal»,
en un procés que involucrà altres anarquistes de
Castel Bolognese (Ugo
Biancini, Giovanni Borghesi, Francesco Budini, Pietro Garavini,
Vincenzo Lama i
Mario Scardovi). L'abril de 1896 obtingué la llibertat,
però poc després tornà
a entrar a la presó per a purgar uns mesos per altres
condemnes menors. També
va ser proposat perquè li fos assignada la
residència obligatòria. Per fugir de
tota aquesta persecució decidí emigrar. Amb un
passaport en ordre, el 29
d'octubre de 1896 s'embarcà a Gènova
(Ligúria, Itàlia) a bord del vapor Gergovia
cap a Buenos Aires (Argentina).
Tres anys després, el 19 d'octubre de 1899
retornà a Castel Bolognese i
immediatament va ser citat per les forces de seguretat per notificar-li
que
havia de «mantenir una conducta regular, especialment en la
línia política»,
advertència que no causà cap efecte ja que
immediatament reprengué la seva
activitat llibertària engegant-se de bell nou la
persecució per part de les
autoritats. El 23 de setembre de 1900, a resultes del clima
repressió
desencadenat arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a
mans de
l'anarquista Gaetano Bresci, va ser denunciat per«associació criminal» com a
membre organitzador el Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese,
que
havia estat dissolt per les autoritats; davant això
s'amagà, però el Tribunal
de Ravenna finalment l'exonerà. Durant els anys successius
viatjà arreu
d'Itàlia (Milà, etc.) i de l'estranger (Alemanya,
etc.), oficialment buscant
feina, però sense èxit. Quan retornava de
l'Argentina, començà a
manifestar-se-li problemes a la vista, que el van portar a perdre la
visió
completa d'un ull. Cap el 1900 son fill Arnaldo fundà la«Tipografia
Cavallazzi», impremta comercial que també
jugà un gran paper polític, ja que
estampà fins a l'arribada del feixisme un gran nombre de
periòdics anarquistes
i esquerrans i no només de Castel Bolognese. Durant una
dècada fou el titular
de la impremta, on col·laborava tota la família,
però sempre jugant un paper
secundari. El nou clima polític menys repressiu creat a
començament del segle
no implicà que deixés de patir
denúncies i processos. En 1903 va ser condemnat
per haver distribuït el 18 de març sense
autorització un número únic d'una
publicació commemorativa de la Comuna de París.
Durant la nit del 22 d'octubre
de 1905 va ser detingut, juntament amb altres companys, per la protesta
que
seguí a la notificació, per part del delegat de
la Seguretat Pública de Castel
Bolognese, de la dissolució d'una reunió
pública on participava l'orador republicà
Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya,
Itàlia). L'endemà, mentre era
traslladat a la presó de Faenza (Emília-Romanya,
Itàlia), aconseguí fugir
espectacularment amb son fill Arnaldo, Armando Borghi i Pirro
Gualtieri. Jutjat
posteriorment pel Tribunal de Ravenna, el 23 de novembre de 1905 va ser
condemnat per aquesta fugida a 51 dies de reclusió i a una
multa de 100 lires.
En els anys posteriors continuà arreplegant
denúncies i processos, patint
algunes condemnes menors, sobretot per «ultratges»
als carrabiners i per«enganxada de cartells». Continuà
desenvolupant una intensa activitat
llibertària, participant en reunions i congressos
anarquistes a Castel
Bolognese i a ciutats veïnes. En 1911 la gestió de
l'empresa tipogràfica
familiar passà completament a les mans de son fill Ribelle,
juntament amb ses
germanes, i ell es dedicà sobretot a enquadernar llibres. El
febrer de 1913 assistí
al Congrés Anarquista d'Emília-Romanya celebrat a
Faenza. El juny de 1914
participà en l'anomenada «Setmana Roja»,
motí popular en el qual va ser atacada
i incendiada l'estació ferroviària de Castel
Bolognese, figurant entre els
detinguts per aquest fet. Arran d'una amnistia, va ser alliberat sense
procés.
El 26 de maig de 1915 va ser sorprès pels carrabiners mentre
distribuïa
clandestinament manifests contra la guerra. Posteriorment, el 22 de
setembre de
1916,va ser detingut mentre arengava els joves de Faenza de la quinta
de 1987
incitant-los a rebel·lar-se amb la frase: «Heu de
fer la revolució i cridar:"A baix la guerra! A baix Itàlia! Visca la
Internacional".». Durant
la postguerra molts dels joves anarquistes consideraren el seu
caràcter com a
massa autoritari i intolerant. Després de l'adveniment del
feixisme, vell i
gairebé cec, va ser agredit per un dels fundadors del Partit
Nacional Feixista
(PNF) local qui, amb menyspreu, li va tallar una part de la barba; ell
patí
l'ultratge amb dignitat, cridant-li a la cara: «Era una
anarquista amb barba,
ara sóc un anarquista sense ella». En 1928 va ser
esborrat de la llista de
subversius de les autoritats a causa de la seva avançada
edat i per la seva
gairebé completa ceguesa, que feien d'ell una«persona no perillosa». Fins al
darrer moment conservà els seus ideals anarquistes. Raffaele
Cavallazzi va
morir el 9 de gener de 1934 a Castel Bolognese
(Emília-Romanya, Itàlia).
Raffael Cavallazzi
(1852-1934)
***
Luis Maynar Duplá aprova les oposicions (El Siglo Futuro. Madrid, 8 de juny de 1912)
- Luis Maynar Duplá: El 25 de desembre de 1887 neix l'anarcosindicalista Luis Maynar Duplá, també citat com Mainar. En 1912 guanyà l'oposició d'administratiu d'Instrucció Pública i en 1919, amb altres joves (Vicente Campo, Ramón Acín, Miguel Frago, José Jarne, Eugenio Lergurburu, Lorenzo Avellanas, Jacinto Biarge, Florencio Olivera, Félix Gil, Felipe Ascaso, Juan Arnalda, Calixto Valero, Juan Jalle, Ramón Rodríguez, Ramón Espluga i Luis Amella), signà una crida al jovent d'Osca amb la finalitat d'organitzar una agrupació llibertària, sota el nom de «Nueva Bohemia», i on podrien participar republicans de totes les tendències. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, es mostrà contrari a la «gimnàstica revolucionària» promoguda per Joan García Oliver. Durant els anys trenta freqüentà la tertúlia saragossana que es reunia al cafè Salduba, amb Miguel Abós i els germans Alcrudo, i fou íntim amic de la família Acín. Va ser nomenat cap de la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la província de Saragossa. Arran del cop d'estat de juliol de 1939, pogué fugir de la Saragossa ocupada pels feixistes i visqué a La Pobla de Montornès (Tarragonès, Catalunya). Més tard retornà a Saragossa. El març de 1947, arran de les batudes policíaques contra els llibertaris a Aragó, la Rioja i Navarra, va ser detingut amb altres companys (Cebrián, Juan Ignacio, Emilio Andrés, José Pastor, Luis Miranda, Antonio Palacios, Francisco Sanclemente, Azais, Francisco Saro i José Jiménez). Luis Maynar Duplá va morir el 20 de març de 1979 a Saragossa (Aragó, Espanya).
***
Foto
policíaca d'Octave Garnier (1908)
- Octave Garnier: El
25 de desembre de 1889 –algunes fonts citen
erròniament el 2 de desembre– neix
a Fontainebleau (Illa de França, França)
l'anarquista il·legalista, un dels
fundadors de la «Banda Bonnot», Octave Albert
Garnier, conegut com Le Terrassier.
Sos pares es deien Élie
Germain Garnier, peó de camins que morí quan era
petit, i François Anastasie
Desmurs. De ben jovenet començà a treballar de
carnisser i de forner. A partir
dels 13 començà a realitzar petits robatoris i a
partir dels 17 anys va ser
condemnat en tres ocasions i passà alguns mesos empresonat,
fet que encara el
radicalitzà més. Un cop lliure,
s'interessà pel sindicalisme –va ser empresonat
durant tres mesos per participar en una vaga– i
començà a freqüentar els
cercles anarcoindividualistes. L'agost de 1910, després de
dos empresonaments
successius, un d'ells per agressió, decidí fugir
a Bèlgica per evitar fer el
servei militar. A l'estranger, gràcies als ensenyaments dels
companys
anarquistes, aprengué les arts del robatori en domicilis i
de la falsificació,
a més de conèixer Marie Vuillemin (La
Belge), que esdevingué sa companya. Buscat per
robatori, l'abril de 1911 fugí
amb sa parella cap a França i a finals de novembre d'aquell
any, a la seu del
periòdic L'Anarchie,
dirigit per
Victor Serge, Garnier conegué Jules Bonnot. Més
tard passà a viure amb sa
companya a la comunitat anarquista de Romainville (Illa de
França, França) amb
els membres de la futura «Banda Bonnot» (Raymond
Callemin, Jean De Boë, Édouard
Carouy i Victor Serge). Dins d'aquest ambient, el seu pensament
polític
anarcoindividualista es decantà cap a
l'il·legalisme. A la comuna de
Romainville adoptà la «dieta
científica», segons la qual es prohibien la sal,
el alcohol i la carn a favor d'una alimentació vegetariana
acompanyada d'arròs
integral i aigua. A resultes d'una escissió
ideològica en el si de L'Anarchie,
la parella passà a viure a
París i ell començà a treballar
d'obrer
terrelloner, participant en les vagues
de Chars i Cergy (Illa de França, França). Per
arribar a
fi de mes compaginava
la feina amb petits assalts a domicilis, però necessitava
cops
de major
envergadura i amb Callemin començà a projectar
activitats
anarcoil·legalistes
en grup; el grup que es formà fou conegut primerament com
els«Bandits de
l'Auto» i més tard com la «Banda
Bonnot». Amb
Callemin i Bonnot robaren un
automòbil que el 21 de desembre de 1911 utilitzaren en
l'assalt
d'una oficina
bancària de la «Société
Générale», on un caixer
resultà ferit. El 27
de febrer
de 1912 matà un agent, que casualment tenia el seu mateix
llinatge, que va
intentar aturar-lo per excés de velocitat; i dos mesos
després van ser dos
empleats de banca. Mentrestant, la premsa burgesa blasmà de
valent amb els,
també anomenats, «Bandits
Tràgics».
Després de les detencions d'André Soudy,
Carouy, Callemin i Élie Monnier, i, posteriorment, la mort
de
Bonnot i Joseph Dubois
el 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França,
França), només quedaven
lliures ell i René Valet. El 14 de maig de 1912
ambdós
van ser encerclats al
seu amagatall de Nogent-sur-Marne (Illa de França,
França) per un gran
dispositiu policíac (50 detectius, 250 agents de la policia
de
París, guàrdies
republicans i 400 zuaus del Fort de Nogent) i, alertada per la premsa,
una gran
gentada que volia assistir a la fi de la banda. Armatsúnicament
amb set
pistoles semiautomàtiques de 9 mm i dos fusells Mauser de
canyó llarg, i
després de cremar més de 10.000 francs en
bitllets,
fruits de les seves
accions, es prepararen per a la resistència. Decidits a
acabar
terminantment
amb els perseguits, les autoritats col·locaren un quilo i
mig de
melinita a la
casa, la qual explotà a les dues de la matinada del 15 de
maig
de 1912. Els
resistents no moriren per l'explosió, però
quedaren
inconscients. Valet va ser
assassinat al furgó policíac que el transportava
a
l'hospital i Octave Garnier
va ser rematat al mateix lloc de l'explosió amb un tret de
pistola a la templa
dreta. L'endemà els cossos de Valet i de Garnier van ser
llançats en una fossa
comuna del cementiri de Bagneux (Illa de França,
França).
Octave
Garnier
(1889-1912)
***
Wilhelm Jelinek
- Wilhelm Jelinek:El 25 de desembre de 1889 neix a Alemanya el militant anarcosindicalista alemany Wilhelm Jelinek (Willi Jelinek). Va viure a Zwickau, ciutat industrial de Saxònia. Membre de la Unió General de Treballadors i col·laborador del setmanari Proletarischer Zeitgeist (L'Esperit dels Treballadors), editat a Zwickau entre 1922 i 1933. En maig de 1945 és un dels sis membres de la Unió General de Treballadors de Zwickau que va poder sobreviure de la Gestapo; altres 27 van morir. En aquesta part d'Alemanya, que aleshores quedaria sota control militar soviètic després de la victòria de l'Exèrcit Roig sobre els nazis, Jalinek intentaria fer renéixer l'organització contactant amb els subscriptors de Proletarischer Zeitgeist que tenia d'una llista que havia pogut amargar. Però les autoritats russes unificarien sota el nom d'SED (Partit Socialista Unificat) totes les forces d'esquerra per fer un gran partit sota el seu jou. Elegit pels obrers com a president del comitè d'empresa de la fàbrica on treballava, Jalinek també va ser membre del sindicat FDGB, però des del moment que va començar a denunciar les maniobres dels comunistes i de la dictadura del proletariat, esdevé un enemic a abatre. El 10 de novembre de 1948 és detingut amb sa dona i son gendre, i seran interrogats sobre els seus lligams amb el company Willy Huppertz de Mulheim, a qui Jalinek havia lliurat la llista d'abonats al setmanari. Transferit a l'antic camp nazi de Sachsenhausen, on ara són internats els opositors al règim comunista, s'ajuntarà als nombrosos anarquistes detinguts al novembre de 1948 i a la primavera de 1949. Però per mor de la seva activitat clandestina a l'interior del camp, que havia aconseguit reagrupar els companys, serà transferit al camp de Bautzen, on les condicions encara són més dures i que donaran lloc el març de 1950 a una revolta desesperada. Jelinek intentarà fer passar informació a l'Alemanya de l'Oest sobre les condicions miserables de milers de detinguts. El 20 de març de 1952, la seva filla constata que es troba bé de salut en una visita, però quatre dies després, el 24 de març de 1952, Wilhelm Jelinek morirà en circumstàncies desconegudes al camp de Bautzen (Lusàcia).
***
José
Martín Arjona
- José
Martín Arjona: El 25 de desembre
de 1892 neix a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes
fonts citen
erròniament Puente Genil (Còrdova, Andalusia,
Espanya)– el periodista, escriptor
i dramaturg anarquista José Martín Arjona. Fill
d'una família modesta, passà la
seva infantesa a les mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de
jove
retornà a Herrera i es dedicà a l'agricultura i a
escriure. Atret pel moviment
anarquista, a la seva localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i
la Societat
d'Agricultors «El Progreso», a més
d'editar un periòdic anarcosindicalista. Amb
Aquilino Medina, fundà a Puente Genil una editorial
especialitzada en la
publicació de fullets esquerrans. Per la seva activitat
llibertària durant la
dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París
(França). A la capital francesa
dirigí el periòdic Sherion,
amb el
qual fustigà la dictadura i la monarquia espanyoles, i
estrenà la seva obra
dramàtica de costums andaluses Cruces
de
sangre. Cap al 1923 retornà a la
Península i a Madrid començà a
col·laborar,
sobretot amb articles sobre política internacional, en el
periòdic La Libertad, a
més de participar en
xerrades, conferències i tertúlies, com ara la
del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo
Soriano, Ortega y Gasset i Unamuno. A més de les seves
col·laboracions
periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador,
ofici que mai no
abandonà. Va ser tancat, per la Llei d'Ordre
Públic, a la presó Model de Madrid
durant quatre mesos, amb Gregorio Marañón,
Eduardo Barriobero i altres. Posteriorment
va ser empresonat en diverses ocasions, patint incomunicacions de fins
a 40
dies. Va ser vicepresident de l'Ateneu de Divulgació Social
de Madrid. Durant
aquesta anys col·laborà en nombroses publicacions
anarquistes, com ara ¡Despertad!,Estudios, Generación
Consciente, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, etc., a
més de
diversos periòdics esquerrans llatinoamericans. El setembre
de 1929 col·laborà
en el número especial de la revista alacantina La Raza Ibera en suport a l'artista
anarquista d'Alfons Vila
Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores tancat al penal del
Dueso. José Martín Arjona va ser trobat mor el 9
d'abril de 1930 a la pensió del
carrer Doctor Castelo de Madrid (Espanya) on vivia; el certificat
oficial feia
constar com a defunció «mort natural»,
però el seus companys i familiars
declararen que fou emmetzinat pel règim primoriverista. Fou
enterrat al
Cementiri Civil de Madrid. Durant la II República
s'estrenà en diverses
ocasions la seva obra Cruces de sangre;
perduda, se'n recuperà el text i va ser novament estrenada
en 2004. A la seva
població natal d'Herrera amb el seu nom existeix un festival
de teatre, un
carrer i una biblioteca en homenatge seu.
***
Andreu Capdevila Puig, el dia del seu casament (13 de març de 1937)
- Andreu Capdevila Puig:El 25 de desembre de 1894 neix a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya) el militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig. Va començar amb 13 anys a compaginar la seva feina de tintorer a la Companyia de Filatures Fabra i Coats amb la militància en el sindicat tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, on va assumir des dels anys 20, la dècada del pistolerisme patronal i de Peiró, responsabilitats sindicals en l'àmbit de la Federació Regional Catalana, on era considerat un «dur» pels patrons, especialment per la seva fermesa en les reivindicacions del ram de tintorers. Va participar en la Conferència de Sant Adrià de Besòs (1936). En esclatar la guerra civil, va participar contra la insurrecció militar i va prendre part en l'assalt de la caserna d'Artilleria, que va permetre l'armament dels militants cenetistes. Com a president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, va tenir la feixuga responsabilitat d'elaborar el decret de col·lectivització de les empreses i de control obrer. El 16 d'abril de 1937 és nomenat conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per la CNT, una experiència reformista que durarà algunes setmanes, però de la qual sortirà desil·lusionat com explicarà en les seves memòries publicades en Le Combat Syndicaliste (1968) titulades Mi intervención en el Consejo de Economia de la Generalidad de Cataluña en represantación de la CNT. En acabar la guerra, s'exilia com tants altres a França, on continuarà la seva militància juntament amb sa companya Antonia Sánchez Garrido, primer a Canet i després a Perpinyà. Després de l'Alliberament, prendrà part com a orador i conferenciant en nombrosos mítings sobretot al sud-oest de França (Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Tarbes, Montauban). Partidari de la línia ortodoxa, serà durant els anys 60 secretari de la Comissió de Relacions de la regió d'Aude-Pirineus de la CNT en l'exili, i contrari a l'Aliança Obrera i a Defensa Interior. Andreu Capdevila Puig va passar els seus darrers anys a Rennes (Bretanya), ciutat on morí el 10 de març de 1987. Sa companya, des de 1937, Antonia Sánchez Garrido, que havia nascut el 9 d'octubre de 1902 a Badajoz, va morir el 3 d'agost de 1996 a Rennes. Andreu Capdevila va col·laborar en la major part de les publicacions de l'exili, com ara Terra Lliure, Le Combat Syndicaliste o Umbral. És autor del llibreUn episodio de nuestra evacuación a Francia (1978).
Andreu Capdevila Puig (1894-1987)
***
Celedonio
García Casino (Celes)
- Celedonio García
Casino: El 25 de desembre de 1922 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista i guerriller
antifranquista Celedonio García Casino, conegut com Celes o El Llarg.
Amb el
triomf franquista en la Guerra Civil espanyola decidí
continuar la lluita
contra el feixisme. El 14 de juny de 1939, com a militant de la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del
barri de Gràcia de Barcelona i
membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquesta
organització, va ser detingut
amb altres 16 companys. Jutjat el 19 de setembre de 1940 per«associació i
propaganda il·legal i tinença
il·lícita d'armes», va ser tancat a la
presó
Model barcelonina, on formà part d'un dels tres grups creats
per Manuel Aguilar
Martínez, secretari del Comitè Peninsular de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El seu grup, el responsable del qual fou Enrique Laborda
Gómez, estava
format per Manuel Graupera Rodilla, Ángel Bernal Lozano i
Blas Fuster Carreter.
Aquests grups es mostraren força actius en la lluita
clandestina a mesura que
van ser alliberats. El 23 de novembre de 1945 sortí en
llibertat provisional i
immediatament entrà en les Joventuts Llibertàries
de Gràcia --posteriorment passà
a les del Carmel-- i s'integrà en la lluita antifranquista,
enquadrat en el
grup de Josep Lluis Facerías (Face),
creuant freqüentment la frontera entre 1947 i 1949 en missions
d'expropiacions
i en atacs a les forces franquistes. El març de 1946
assistí al Congrés de la
FIJL en l'Exili celebrat a Tolosa de Llenguadoc i amb el material
bèl·lic que
acaparà retornà el 15 de març a la
Península. El setembre de 1946 en un ple
clandestí va ser nomenat secretari de Defensa del
Comitè Regional de Catalunya
de la FIJL. Membre del Moviment Llibertari de Resistència
(MLR), el maig de
1947 organitzà un atemptat amb bomba contra la caserna de la
Guàrdia Civil de
la Travessera de Gràcia --els comunistes
s'atribuïren aquesta acció als seus
grups guerrillers--; dies després, en juny,
participà en la col·locació d'un
explosiu en una de les torres del Tibidabo, però va ser
descoberta abans
d'esclatar. El 6 de juliol d'aquell any va ser nomenat, amb Manuel
Ramos
Fernández i Manuel Llatser Tomàs, delegat de les
Joventuts Llibertàries de
Catalunya per al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se
celebrà el 15 de
juliol i per al Ple de la FAI celebrat a Madrid tres dies
després, però no
aconseguí que els citats plens assumissin les tesis
guerrilleres de l'MLR. En
aquesta època durant dos mesos treballà de
mecànic a Nimes. A començaments de
novembre de 1947 creuà els Pirineus amb Josep
Lluís Facerías, Ramón
González
Sanmartí, Francisco Ballester Orovigt, Domingo Ibars Juanias
i Juan Cazorla
Pedrero (Tom Mix). El 18 de desembre
de
1947, amb Facerías, Francesc Ballester i Pere Adrover Font
atracaren la
sucursal del Banc de Bilbao del carrer Mallorca de Barcelona i el 30
d'abril de
1948, amb Facerías i Martínez Marín,
la sucursal del Banc de Biscaia del carrer
Rocafort de la mateixa ciutat. En 1949, amb Facerías,
participa en la
temptativa de segrest del cap de la policia Eduardo Quitela
Bóveda. Celedonio
García Casino fou abatut el 26 d'agost de 1949 en una
emboscada parada per la
Guàrdia Civil a prop de la frontera pirinenca juntament amb
Enrique Martínez
Marín (Quique). Antoni
Franquesa
Funoll va ser greument ferit amb dos trets, un a la boca i altre al
braç, però Josep
Lluís Facerías i altres dos membres del grup van
sortir sans i estalvis, i
aconseguiren trencar el cercle policíac amb granades i
passar a França amb el
ferit. Els cossos de Celedonio García Casino i d'Enrique
Martínez Marín van ser
enterrats al cementiri d'Espolla (Alt Empordà, Catalunya) a
la secció no consagrada.
Deixà companya, Remedios Falceto, i una filla, Olga.
Celedonio García Casino (1922-1949)
---
Satisfacció i decepció
Des d'Alternativa per Pollença (A) volem mostrar la nostra satisfacció per iniciar-se a la fi el procés que toca dur a aprovació la modificació del Reglament de Participació Ciutadana en la qual tanta feina han fet els nostres regidors, tot i que això no ens fa deixar de sentir una profunda decepció amb la inoperància de l'equip de govern, que tot i la nostra insistència ha anat retardant el procés impossibilitant una aprovació que ja s'hauria d'haver aprovat fa mesos.
Aquest divendres dia 23 el ple de l'Ajuntament de Pollença ha aprovat portar a consulta pública la modificació del Reglament de Participació Ciutadana, així d'acord a l'article 133 de la Llei 39/2015, de l'1 d'octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques en vigor des d'aquest passat octubre, amb caràcter previ aquesta modificació, es demanarà l'opinió dels subjectes i organitzacions potencialment afectats per la futura norma i que tenguin capacitat d'obrar davant les administracions públiques. L'objecte de la consulta versarà sobre: els problemes que es pretenen solucionar, la necessitat de la seva modificació, els objectius, i les possibles solucions alternatives. Així estarà en exposició pública vint dies perquè tothom pugui dir el que cregui oportú.
Estam contents perquè a la fi hagi arribat a la sala de plens el procés de modificació del Reglament de Participació, i tot i que a causa del canvi legislatiu sigui amb aquest primer pas de consulta pública i no encara amb l'aprovació inicial, la qual esperem que es dugui a terme al ple de gener, com així s'ha compromès el Batle.
Tot i això, no podem evitar sentir una profunda decepció amb aquest equip de govern, ja que fa un any que després de molta de feina i nombroses reunions per part dels nostres regidors tant amb associacions, com amb els diferents partits polítics, com amb particulars vam presentar un esborrany d'un nou reglament de participació ciutadana. A pesar de les diferents peticions fetes durant aquest temps, la falta de voluntat o de competència de l'equip de govern ha fet que això no hagi estat així, i aquest tema ha estat abandonat fins al dia d'avui quan s'ha portat a ple, com a consulta pública, i no com a aprovació inicial com hauria estat si l'equip de govern hagués complit el seu compromís.
Per tant podem dir que la nostra satisfacció no és completa, ja que estam contents perquè l'aprovació del reglament està més prop, però creiem que aquest ja podria estar aprovat fa mesos, i per tant no podem deixar de recriminar a l'equip de govern haver perdut tant de temps a iniciar el procés
En Trump, els obrers i les faccions oligàrquiques (1). Reedició.
En Trump, els obrers i les faccions oligàrquiques (1). Reedició.
Els experts (els experts ''oficials'' dels grans mitjans de comunicació) deien que En Trump no tenia ni la més remota possibilitat de d'accedir a la presidència. I les enquestes de les agències assignaven una clara avantatge per a Na Hillary Clinton. Així mateix, els grans mitjans duien a terme una escandalosa campanya en contra d'En Trump; deien que era inepte per a la presidència.
Anant per feina: Sense excepció, els informes dels experts ''oficials'' dels grans mitjans no fan sinó reforçar la línia ideològica del mitjà corresponent.
Per entendre la cosa: En el cas que un expert contradigués la línia ideològica del mitjà, d'immediat deixaria de ser col·laborador i es quedaria sense els honoraris. A considerar: Els principals ingressos econòmics – i el nivell de prestigi - d'aquests experts provenen de les seves col·laboracions als grans mitjans.
O sigui, els informes d'aquests experts anaven com a anell al dit per als objectius polítics dels directors dels mitjans.
Sense excepció, els grans mitjans són al servei de les Corporacions capitalistes, bé sigui perquè en són propietàries, bé sigui pel pacte signat amb el propietari (propietari que també és un magnat capitalista). O sigui que els directors i els consells de redacció dels mitjans saben quina és la seva funció i saben el que espera d'ells l'amo (la Corporació).
Els mitjans dels Estats Units centraven la seva campanya contra En Trump còmodament instal·lats en una posició de defensa dels drets humans, i de condemna del racisme, del masclisme i de la intolerància (que segons deien impregnaven el discurs del candidat presidencial).
Massa còmodes treballaven aquests experts: Feien rebombori d'uns comentaris suposadament masclistes d'En Trump, sense voler considerar allò que tothom veu, què és cent vegades pitjor un abús masclista (com fou el cas de la ''inapropiada relació sexual'' del d'En Bill Clinton amb Na Monica Lewinsky (Na Monica feia fel·lacions a En Bill) quan aquesta era becària no remunerada a la Casa Blanca el 95-96. Els experts ''comodons'' mai explicaven de quina manera es va enfrontar al cas (sembla que hi ha més casos de les aventures d'En Bill) la ''feminista'' Hillary. Sembla que no se li va acudir fer una instància de sol·licitud de divorci.
Valga'm déu amb el feminisme que els experts atribuïen a la candidata presidencial. Aquests experts ''progressistes'' no tenien res a comentar del fet que els Clinton (i, per tant, Na Hillary) havien aconseguit per a la seva fundació (La Fundació Clinton) donacions milionàries de la monarquia saudita, monarquia feudal que, com tothom sap, és la més antifeminista del món, fins a extrems demencials.
[26/12] «Acracia» - Tortelier - Galtier-Boissière - Mioli - Martí Ibáñez - Peiró - Borghesi - «El Yatero» - Vieira - Sallitto - Bruguera - Castoriadis - Cambra
Anarcoefemèrides del 26 de desembre
Esdeveniments
Portada del primer número d'Acracia
- Surt Acracia: El 26 de desembre
de 1936 surt
a Gijón (Astúries, Espanya) el primer
número del periòdic anarquista Acracia. FIJL. Semanarioórgano de la
Regional de Juventudes Libertarias de Asturias, León y
Palencia. En
sortiren 15 números, l'últim el 3 d'abril de
1937. A partir del 10 d'abril de
1937 continuà amb una nova època, amb nova
numeració, sota el títol Acracia. Semanario de las JJ.LL.
del Norte
de España;
aquesta última publicació interregional
(Astúries, Santander i País
Basc) tragué 26 números, l'últim el 15
d'octubre de 1937. Publicà notícies dels
fronts de combat, comunicats orgànics, debats
teòrics i sindicals, temes
culturals, efemèrides anarquistes, reivindicacions
feministes, eugenèsia,
poemes, etc. Trobem escrits d'Alfredo Abajas, Manuel Aguirre, Carlos
Barquín, Antonio
Bermejo, J. Blanco, Camuñas, Rufino Casas, Angeles
Castellanos, Juan Expósito,
Jesús Fernández, Segundo García,
Antonio Herrera, J. B. Llera, Macario
Llorente, Mauricio López, Liberto Lucarini, Eduardo de
Madrid, Honorato
Martínez, Lauro Mateo Fernández, José
Menéndez (Zednenem), Michelena, Miguel Miguelez,
Juliolo Patán, E. Peña, José
Ronda, Aurora Roperuelo, Jacinto Rueda, Manuel Suárez
Vázquez, Antonio Torres
Heredia, Taboada, José Trapiella, Ofelia Vallejo Rojo, Dalia
Vergel i Joaquín
B. Yera, entre d'altres; i dibuixos de Juan Flores, Mariano
Moré, A. del Río,
Manuel Rodríguez Lana (Marola) i V.
Salazar, entre d'altres.
Naixements
Joseph Tortelier
- Joseph Tortelier: El 26 de desembre de 1854 neix a Baen-Veur (Bretanya) el sindicalista revolucionari i reivindicador anarquista de la «vaga general» revolucionària Joseph Jean-Marie Tortelier. Sos pares es deien Joseph Marie Anne Tortelier, peó de camins i carter rural, i Julienne Beillot, conreadora i botiguera de begudes. Establert com a fuster a Rennes, milità en la Cambra Sindical d'aquesta localitat i fou nomenat delegat al Congrés de Sant-Etiève de 1882. Després es va instal·lar a París i com a socialista revolucionari participà en la manifestació d'aturats del 9 de març de 1883, que acabà amb l'assalt de fleques, i on fou detingut, ambÉmilie Pouget i Louise Michel; jutjat per aquests fets, fou condemnat el 3 d'abril de 1883 a tres mesos de presó. L'agost de 1884 formà part d'una delegació amb altres dos companys que marxà a l'Exposició Internacional de Suècia. Alguns mesos més tard, es declarà anarquista i freqüentà diversos grups llibertaris parisencs, com ara «La Panthère des Batignolles», i esdevé amic de Clément Duval --quan Duval fou jutjat en 1887 per expropiador els jutges no consentiren que Tortelier declarés en el seu favor. Membre actiu de la «Lliga dels Antipatriotes», fundada en 1886, i de la«Lliga dels Antipropietaris», que tenia com a principal activitat la creació d'escamots de«cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Però la idea més brillant que tingué fou, cap al 1886, la formulació de la «vaga general» revolucionària, on participen tots els obrers i tots els sindicats, com a única via d'aconseguir la Revolució Social. El 9 d'agost de 1888, en un míting a la Sala de Comerç, juntament amb Louise Michel i Charles Malato, en ocasió d'una vaga dels obreres de la construcció, explicarà reeixidament la seva revolucionària proposta. A partir d'aleshores, com a orador reputat que era, en totes les reunions, mítings i assemblees arreu de França explicarà el seu projecte revolucionari. El novembre de 1888 marxarà a Londres amb l'anarquista Virad, delegat per la Cambra Sindical de Peons, per assistir a un congrés corporatiu internacional, i hi exposarà la novella idea. També farà el mateix a Pennsilvània (EUA) mitjançant conferències, alhora que disserta a favor de l'abstenció electoral, els perjudicis de la política, encara que aquesta fos socialista, i la mistificació del parlamentarisme. El 31 de 1890 signà, amb Bernhart, Coudry, Courtois, Duffour, Millet, Paul Reclus i Siguret, una crida apareguda en La Révolte per a la creació d'un diari anarquista. El febrer de 1892, en aquest mateix periòdic, signà, juntament amb Chales Malato, Émile Pouget, Émile Henry i altres, una declaració a favor de la manifestació del «Primer de Maig» i en contra de l'oposició de Sébastien Faure contra aquesta pel seu legalisme. El 20 de febrer de 1894, dins del marc de desenvolupament de les noves «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), la policia escorcollarà el seu domicili i embargarà papers i periòdics. En 1895 s'afegí a la campanya pel pa gratuït creada per Victor Barrucand. En 1896 assistí al«Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i Cambres Sindicals Obreres» de Londres, on els anarquistes foren exclosos i que en el pla internacional suposarà el trencament definitiu entre anarquistes i socialistes. Com Jean Grave i Émile Pouget, i a diferència de Sébastien Faure, quan esclatà l'«afer Dreyfus» fou partidari de l'abstenció, ja que segons ell, un anarquista només podia alegrar-se quan dirigents i militars es barallaven entre ells. Després de l'afer, sembla que es retirà de la militància activa, ja que el seu nom no torna comparèixer. Joseph Tortelier va morir l'1 de desembre de 1925 a Eaubonne (Illa de França, França). No va deixar cap escrit ni correspondència.
***
Jean
Galtier-Boissière (ca. 1950)
- Jean Galtier-Boissière: El 26 de desembre de 1891 neix a París (França) el metge, periodista, dibuixant i escriptor anarquista Jean Galtier-Boissière. Fill d'una família burgesa il·lustrada, sos pares es deienÉmile-Marie Galtier-Boissière, metge autor de la famosa Larousse médical, i Louise Ménard, emparentada amb el pintor René Ménard i el poeta Louis Ménard. Quan tenia set anys ingressà a l'Escola Alsaciana de París, on es relacionà amb els fills de la burgesia protestant. Cap el 1901 imprimí alguns números d'Écolier Alsacien. Després d'acabar el batxiller en 1910, es matriculà en filosofia a la Sorbona de París i assistí al cursos de Victor Delbos, Léon Brunschvicg i Émile Durkheim, entre d'altres. En 1911 s'incorporà per tres anys a l'Exèrcit, al 119 Regiment d'Infanteria acantonat a la caserna de Les Lilas de París, però el 8 d'agost de 1914, dies després que esclatés la Gran Guerra i quan encara no havia acabat el seu servei militar, va ser enviat com a caporal al front i prengué part en la batalla del Marne. L'agost de 1915, quan era caporal al 405 Regiment d'Infanteria a Artois, fundà el periòdic anarcopacifista i satíric de trinxeres Le Crapouillot (El Gripauet; nom en argot donat al morter de trinxera), el qual era una crida dirigida als escriptors i artistes combatents per lluitar contra la «rentada de cervell» militarista per part de l'Estat. A finals de setembre de 1915 va ser evacuat i en 1916 retornà al front a Artois; evacuat el març de 1916, restà mobilitzar allunyat del front. En 1917 publicà dues obres narratives sobre els començaments de la guerra: En rase campagne (1914), quadern de viatge on descriu la guerra entre el 6 d'agost i el 15 de setembre i republicat en 1928 amb la restauració dels passatges suprimits per la censura amb el nou títol de La fleur au fusil, i Un hiver à Souchez (1915-1916), que va ser il·lustrat per ell mateix. Entre 1917 i 1918 diversos dibuixos de guerra publicats en La Crapouillot es van exposar a galeries parisenques amb granèxit. L'1 d'abril de 1919 aparegué el primer número de postguerra de Le Crapouillot, ara convertit en revista literària i artística avantguardista i en la qual van col·laborar escriptors (Francis Carco, Pierre Mac Orlan, Francis Delaisi, Henri Béraud, Claude Blanchard, Gus Bofa, etc.) i dibuixants (Dunoyer de Segonzac, Jean Oberlé, Rouveyre, Louis Touchagues, André Foy, Jean-Louis Forain, Jeanne Rosoy, etc.) inconformistes. L'agost de 1928 llançà un número especial d'aniversari de la Gran Guerra i el juliol de 1930 altre titulat «La guerra desconeguda. La gran mentida», a càrrec de Charles Daudet. Formà part de la Lliga Internacional Contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 7 de febrer de 1934, després de la dimissió de Georges de La Fouchardière, entrà en el setmanari satíric Le Canard Enchaîné, en el qual ja havia col·laborat des de 1922, però en 1937, per les seves conviccions pacifistes i antiestalinistes, dimití després d'una dura campanya contra ell portada pel periòdic comunista L'Humanité que el va acusar de«simpatitzant hitlerià», encara que continuà escrivint articles per aquest setmanari. Durant la tardor de 1936 i començament de 1937 comentà el llibre de viatges d'André Gide Retour de l'URSS i denuncià les purgues estalinistes soviètiques. El 7 de juliol de 1937, després de diferències sobre la Guerra Civil espanyola amb el director de Le Canard Enchaîné Maurice Maréchal i del seu cap de redacció Pierre Bénard i d'una violenta campanya de L'Humanité, publicà la seva definitiva dimissió del setmanari satíric. Després entrà en el periòdic bimensual partidari del «front comú antifeixista» La Flèche, de Gaston Bergery. El gener de 1937 aparegué un número de Le Crapouillot titulat «De Lénineà Staline», redactar per Victor Serge, i el gener de 1938 un número consagrat a«L'Anarchie», redactat per Victor Serge, Alexandre Croix i Jean Bernier. En aquesta època participà en els debats del pacifisme d'esquerres i el gener de 1939 publicà el número «Septembre 38». Després del número de l'1 d'agost de 1939 decidí deixar de publicar Le Crapouillot. Quan esclatà la II Guerra Mundial reemplaçà el seu vell amic Henri Jeanson, que estava empresonat, al front de Le Merle i publicà el fullet La fille du Fridolin. A començaments de l'Ocupació, amb Henri Jeanson i altres, des del diari Aujourd'hui intentà resistir-se a les ordres del govern de Vichy i dels ocupants, però quan el periòdic es va veure obligat a celebrar l'«Entrevista de Montoire» del 24 d'octubre de 1940 entre el mariscal Philippe Pétain i Adolf Hitler i a participar en la campanya antisemita, ell i Henri Jeanson abandonaren la publicació. Simpatitzant dels aliats, del gaullisme i de la Resistència, denuncià el pas de certs pacifistes d'esquerra al nou règim de Vichy i durant l'Ocupació es negà a fer reaparèixer Le Crapouillot; no obstant això, no entrà a formar part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial protestà contra el conformisme i les mentides de la guerra i en 1948 publicà, amb Charles Alexandre, una«Histoire de la guerre (1939-1945)» i «Bobards (1939-1945)» en 1949 en diversos volums de Le Crapouillot. Denuncià la purga estalinista de 1947 en L'Intransigeant. Va treure una nova sèrie de Le Crapouillot, amb números especials sobre la moral, la sexualitat, la premsa, els escàndols, etc. En 1965 cedí Le Crapouillot a l'editor Jean-Jacques Pauvert després d'haver-lo dirigit durant mig segle. En els seus últims anys va fer costat els escrits negacionistes de Paul Rassinier i col·laborà amb l'editor antisemita Henri Coston. Amb 70 anys decidí retirar-se a la seva casa campestre de Les Fauvettes a Barbizon (Illa de França, França). A començament de 1963 se li va amputar una cama a causa d'una arteritis fulminant. Jean Galtier-Boissière va morir el 22 de gener de 1966 a París (França).
***
Giuseppe
Mioli, a la dreta, amb Emilio Canzi al front d'Aragó durant
la guerra d'Espanya
-
Giuseppe Mioli: El
26 de desembre de 1896 neix a Budrio (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Giuseppe Mioli. Sos pares es deien Cesare Mioli
i
Carolina Selleri. Es guanyava la vida fent de jornaler als camps i
durant la
postguerra de la Gran Guerra fou membre actiu de la Comissió
Executiva de la
Lliga Socialista dels Jornalers de Vedrana (Budrio,
Emília-Romanya, Itàlia). El
18 d'abril de 1918 el Tribunal de Guerra del Tercer Exèrcit
el va condemnar a
dos anys de presó per deserció, però
la pena va ser suspesa després de
declarar-lo malalt mental i internat al manicomi d'Imola
(Emília-Romanya,
Itàlia), on va romandre fins a la publicació de
l'amnistia del Govern de
Francesco Saverio Nitti de finals de 1919.
Col·laborà en diversos periòdics,
com ara el diari anarquista Umanità
Nova
i Guerra di Classe,òrgan de la Unió
Sindical Italiana (USI). L'agost de 1922 i el març de 1923
va ser condemnat per«amenaces i injúries». Perseguit pels
escamots feixistes, en 1924 passà
clandestinament a França. Publica a París amb
Emilio Coda i Raffaele Schiavina (Max Sartin)La Difesa per Sacco e Vanzetti,
butlletí en defensa dels
anarquistes italoamericans condemnats a mort. En 1930 estava subscrit
al
periòdic Lotta Anarchica
i en 1934
formà part del Comitè Anarquista Pro
Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1935
residia al número 40 del carrer de la Tréfilerie
de La Courneuve (Illa de França,
França) i figurava en un llistat d'anarquista de la
regió parisenca. El
setembre de 1936 marxà cap a Catalunya i s'enrolà
en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 30
d'octubre de 1936 signà, amb Arturo
Buleghin, Giuseppe Petacchi, Romeo Pontorni i Rabitti Vindice, un
manifest en
contra de la militarització de les milícies. Amb
la salut malmenada, en 1937
retornà a França, d'on va ser expulsat.
Després de tres mesos a Bèlgica, passà
novament a França i s'amagà pels boscos de la
zona de Vert-Galant (Tremblay-en-France,
Illa de França, França). El juny de 1939 va ser
detingut i empresonat, d'antuvi
al camp de concentració de Gurs i després, a
partir de juliol de 1941, al
d'Argelers. Rebutjà sense dubtar la proposta de retornar a
Itàlia de l'Oficina
de Repatriació del govern italià que havia
visitat el camp. Lliurat a les
forces d'ocupació alemanyes, va ser novament
reclòs, però va aconseguir escapar
i viure clandestinament fins el final del conflicte. Després
de la II Guerra
Mundial i fins a la seva mort es mantingué força
actiu dins del moviment
anarquista francès. Giuseppe Mioli va morir el 12 de
setembre de 1980 a París
(França). En el Fons Domenico Girelli de la Biblioteca
Llibertària «Armando
Borghi», de Castel Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia), es conserva documentació
seva.
***
Félix Martí Ibáñez
- Félix Martí Ibáñez: El 26 de desembre de 1911 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) el metge anarquista Félix Martí Ibáñez. Fill del prolífic pedagog valencià Félix Martí Alpera i de Josefina Ibáñez Sánchez; son oncle fou el famosíssim escriptor Vicente Blasco Ibáñez. Visqué des dels nou anys una curta temporada a València. Estudià el batxillerat a l'Institut General i Tècnic de Barcelona i, a partir de 1928, medicina a la facultat del carrer Casanova d'aquesta ciutat. Durant la carrera va romandre com a intern a les clíniques de neurologia, medicina interna i cirurgia de l'Hospital Clínic, fins a la seva llicenciatura en 1933. L'any següent es doctorà a Madrid, amb la tesi Ensayo sobre la historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia, dirigida per García del Real; en aquests anys parà atenció en Gregorio Marañón y Posadillo, en Pedro Laín Entralgo i en José Ortega y Gasset. Especialitzat en psiquiatria, exercí, a partir de finals de 1934, al seu consultori del barri de Gràcia de Barcelona i els seus estudis es decantaren per l'eugenèsia, l'higienisme, la sexualitat, la psicologia, la psiquiatria i la història de la medicina, tot sempre des d'una perspectiva llibertària. Com a anarquista milità en les Joventuts Llibertàries de València i, segons alguns, en el«Grup 2» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i sempre relacionat amb publicacions anarquistes i anarcosindicalistes. En 1929 creà a Barcelona l'Associació Social Obrera, institució de serveis mèdics per a persones mancades de recursos. A partir de 1934 col·laborà en la revista anarquista Estudios amb la seva secció«Consultorio», on divulgà temes de sexologia i de neurologia. Aquell any també assistí al Congrés Teosòfic Internacional de Barcelona. Destacat orador, impartí conferències i xerrades en nombrosos centres socials i en 1935 promogué la creació del «11 Club» i, a partir de 1936, del seu continuador el «Conversa Club». Durant els anys republicans fou el màxim representant a Catalunya de la War Resister Internacional (WRI, Internacional dels Resistents a la Guerra). En 1935 va fer mítings a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un Hospital Obrer; regentà una clínica a la capital catalana; participà en la creació d'Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que pretenia presentar una alternativa global al sistema d'assistència benèfica liberal; i assistí al X Congrés Internacional d'Història de la Medicina a Madrid, on presentà les ponències «Los milagros en la historia», «El arte médio de La Celestina» i «Evolución histórica de la teoría de los chakras». En 1936 participà en l'«Asociación de Idealistas Prácticos», integrada per companys seus de diverses ideologies i posicionaments polítics que organitzaven conferències. Durant l'aixecament feixista de juliol d'aquell any, prestà els seus serveis mèdics a les barricades barcelonines i durant el conflicte bèl·lic es posà al servei de la CNT: participà en l'expedició a les Illes Balears, organitzà la sanitat de la Columna Durruti i fou subsecretari de Sanitat del govern de la II República i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, en nom de la CNT, entre el setembre de 1936 i l'abril de 1937. En aquest últim càrrec, com a«socialitzador de la medicina», promogué mesures per lluitar contra determinades malalties (lepra, varices, tuberculosi, tracoma, càncer, ràbia, tracoma, reuma, paludisme, venèries, etc.); la creació de centres d'educació sexual per al jovent i de nous centres hospitalaris (Màksim Gorki, Santa Coloma, Tres Torres, Sarrià, Sergent, Horta, Dispensari Central, Preventiu Antituberculós, etc.); un servei d'incineració de cadàvers; la legalització de l'avortament voluntari, el desembre de 1936; la reestructuració comarcal dels serveis sanitaris; l'aplicació de la«socialteràpia», denominació de la nova assistència social; la reorganització del cos d'infermers psiquiàtrics; i la creació, amb el suport de «Mujeres Libres», dels «Liberatorios de Prostitución». També va promoure, com a integrant del Comitè Pro Cultura Popular i de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures, una fugaç Universitat Popular. El 18 d'octubre de 1936 intervingué en el gran míting internacional de Barcelona i, en nom de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer mítings a la ciutat comtal. En 1937, arran de la creació de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), va parlar a Castelló i a València. Aquell any va fer una gira propagandística a Catalunya amb Fidel Miró, un míting a Igualada amb Jacint Borràs Bousquet, promogué la Universitat Popular, assistí al Congrés Internacional de la Joventut de Ginebra i, el juliol, impartí conferències sobre sexualitat a les escoles. El maig de 1937 el seu nom figura com a secretari honorari de «Los Amigos de Durruti», encara que aquest fet pot deure's a una errada de transcripció. En 1938, com a capità provisional mèdic i comissari de Guerra, prestà els seus serveis al front de l'Ebre i el maig d'aquell any fou ferit al cap i en un braç. L'agost de 1938 assistí, com a delegat llibertari, al Congrés Mundial de les Joventuts per la Pau de Nova York. La seva estada als Estats Units i a Mèxic, comissionat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), es perllongà fins al desembre, mesos durant els quals participà en nombroses conferències, reunions i mítings (Califòrnia, Ohio, Nova York, Mèxic, etc.). De bell nou a la Península, es reincorporà l'exèrcit com a comandant del Cos de Sanitat d'Aviació Militar. Quan acabà la guerra s'exilià a França (Arcachon i París) i, el juliol de 1939, marxà als Estats Units. Ajudat pel metge i historiador suís radicat als EUA Henry E. Sigerist, engegà una reeixida nova faceta de sa vida professional enfocada en diversos plans del món mèdic (història de la medicina, apotecaria, edició, divulgació, etc.), realitzant centenars de conferències arreu del món. En aquests anys promogué més l'aspecte professional al militant, encara que sempre col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili. Com a prestigiós metge, assistí a congressos d'història de la medicina internacionals (Amsterdam, París, Estocolm, Tokio, Niça, Munic, Roma, Zuric, etc.) i impartí conferències científiques per tot el món, destacant la gira llatinoamericana de 1946. En 1950 fundà a Nova York l'editorial mèdica«MD Publications» i en 1957 la reconeguda revista MD, que s'escampà arreu --MD en español (1962), MD of Canada (1966), MD Pacific (1967). En 1956 es posà al front del Departament d'Història de la Medicina del Col·legi Mèdic de Nova York. Fou membre honorari de nombroses entitats històriques, literàries i mèdiques europees i americanes. Trobem articles seus en Agitación,Archivos Iberoamericanos de Historia de la Medicina, Ariel,Art and Architecture, Boletín del Comité Proheridos, ¡¡Campo!!,CNT,CNT Marítima, Cosmopolitan,Encyclopedia Americana, Esquise,Estudios, Gentry, Gimnos,Heraldo de España, Higia,Horizontes, Horizonts Médicos,Historia Universal de la Medicina, Libre Studio, Meridià,Mi Revista, ¡¡Nuestro!!,Nuevo Rumbo, El Productor, Revista Argentina de Historia de la Medicina, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Fou autor de nombrosos llibres i fullets tant de caràcter científic com literari escrits en castellà i anglès, com ara El arte médico de la Celestina (1935), Ensayo sobre sobrela historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia (1935 i 1936), Higiene sexual (1936), Mi yo rebelde (1936), L'assistència social en la revolució (1937), Ensayos sobre el amor (1937), Gesta. Grandezas y miserias de la revolución social española (1937), Meditación del mar (1937), Mensaje a México (1937), Mensaje eugénico a la mujer (1937), Mensaje eugénico a los trabajadores (ca. 1937, també en català), Los milagros curativos en la historia de la medicina (1937), El niño y los juguetes (1937), Psicoanálisis de la revolución social española (1937), Obra. Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social (1937), La reforma eugénica del aborto (1937, també en català), El sentido de la vida (1937), Tres mensajes a la mujer (1937), Aventura (1938), Mensaje a la juventud revolucionaria (1938), Niños en España (1938), Una espada de Toledo, España (1939), La canción sin palabras (1947), El pensamiento médico en la historia (1947), Psicopatología de los mitos y leyendas y de los cuentos infantiles (1949), Men, molds and history (1958), Los primeros trenta años (1959),The antibiotic saga (1960), Antibiotics annual (1959-1960) (1960, director), Centaur (1960), The pageant of medicina (1960), Surco. Ensayo sobre literatura, historia de la medicina, arte y psicologia (1960), Los grandes retos históricos a la medicina y los hombres que han respondido a esos retos (1961), A prelude to medical history (1961), The epic of medicin (1962), The patient's progress (1962), All the wonders we seek (1963), Los buscadores de sueños (1964), The crystal arrow (1964), Tierras de sol, tierras de muerte (1964), Waltz and other stories (1965), De noche brilla el sol (1966), Journey arround myself (1966), The ship in the bottle (1967, traduït al castellà en 1972), Viajes alrededor de mí mismo (1967), Las pagodas (1968), Tales of philosophy (1969), La flecha de cristal (1970), Consultorio psico-sexual (1975, pòstum), etc. Félix Martí Ibáñez va morir sobtadament d'un infart de miocardi el 24 de maig de 1972 a Nova York (Nova York, EUA), sense haver volgut tornar a la seva Catalunya a mans franquistes. En 2003 diverses entitats científiques catalanes li van retre un homenatge («Memorial Félix Marít Ibáñez (1911-1972)») a Barcelona i l'any següent es publicà una Antología de textos de Félix Martí Ibáñez, preparada per José Vicente Martí i Antonio Rey, alhora que la Generalitat Valenciana li dedicà una exposició i un simposi internacional («Viatge al voltant del doctor Martí Ibáñez»).
***
Josep Peiró Olives
- Josep Peiró Olives: El 26 de desembre de 1917 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Josep Peiró Olives, conegut familiarment com Pepito. Fill de l'intel·lectual i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Joan Peiró i Belis, que va ser ministre d'Indústria durant la II República espanyola. En 1922 Josep Peiró es va traslladar amb sa família a Mataró i l'any següent va freqüentar l'escola racionalista de la localitat. Va entrar de vidrier a la cooperativa «Cristalleries de Mataró», coneguda popularment com «Forn del Vidre», on son pare era director de producció, als 14 anys, edat en la qual va començar a militar en el Sindicat del Vidre de la CNT. En 1936 va enrolar-se com a voluntari en la cenetista«Columna Ascaso» i va combatre als fronts d'Aragó (Monte Aragón i Estrecho Quinto), de Llevant i de Catalunya. Va voler entrar com a aviador en «Alas Rojas» a la base del Prat, però no va poder ser, i després va ingressar el Cos de Trens, fins que va quedar aïllat a València. Va poder tornar a Catalunya per mar i va fer de xofer de son pare, aleshores comissari d'Electricitat del Govern republicà. El 5 de febrer de 1939, quan la guerra ja acabava, va creuar la frontera francesa amb son pare. Exiliat a França, va acabar als camps de refugiats. Va prendre part en la Resistència, com a enllaç i distribuïdor de propaganda, durant l'ocupació alemanya de França. Després va participar en les organitzacions dels exiliats llibertaris al país gal i va treballar per al restabliment de les llibertats a l'Espanya franquista. Va ser secretari del Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries a l'exili i secretari de la Federació Local de la CNT a París. En aquests anys va assistir regularment a les reunions de l'Aliança per la República amb representants dels partits polítics republicans exiliats (PSOE, ERC, PNB, etc.) i també a les de l'Aliança Democràtica a Estoril (Portugal) amb Joan de Borbó, comte de Barcelona; també va estar en contacte amb el president de la Generalitat en l'exili, Josep Tarradellas, i el lehendakari José Antonio Agirre. Va col·laborar en la premsa llibertària d'exili. Durant més de 15 anys va guanyar-se la vida a les cristalleries de Courbevoi, a prop de París, i després d'ocupar-se d'una empresa d'ascensors i de diverses feines més, es va jubilar als 65 anys com a arxiver del Ministeri d'Afers Exteriors francès. Es va casar amb Olga Rodríguez, procedent d'una família cenetista asturiana, i va tenir una filla, Amapola. En 1978 va escriure un treball sobre son pare, Juan Peiró. Teórico y militante del anarcosindicalimo español, i té escrita una biografia inèdita, La vida ejemplar y la muerte heroica de Juan Peiró Belis (2000), que es troba dipositada a l'Arxiu Municipal de Mataró i al Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Va ser atorgat amb la Medalla de la Defensa de París amb distintiu de Palmes i les medalles de les resistències francesa i polonesa, a més de la Medalla d'Europa i la distinció de Gentilhome de la República espanyola, que li va concedir el Govern republicà en l'exili. Josep Peiró Olives va morir el 23 d'octubre de 2005 a l'hospital Tenon de París (França) i va ser incinerat i enterrat el 31 d'octubre al cementiri de Père-Lachaise de la capital francesa. Les seves despulles van ser traslladades a Catalunya i dipositades, el 15 de juliol de 2006, al Cementiri Vell dels Caputxins de Mataró amb les restes de sos pares.
Defuncions
Antonio Borghesi
- Antonio Borghesi: El 26 de desembre de 1936 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Havia nascut el 16 de juny de 1853 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) de Giuseppe Borghesi i de Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per«associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un«vell internacionalista» i«revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per «associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola --on farà servir el pseudònim de Jamba--, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per«associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers.
***
Juan
Francisco Medina García (El
Yatero)
- Juan Francisco
Medina García: El 26 de desembre de 1970 mor a
Langeais (Centre, França) el
resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina
García, conegut com El Yatero.
Havia nascut el 12 de
desembre de 1912 a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya)–altres fonts citen Tocón
de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya). El seu
pseudònim li venia del
gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare,
militant
anarcosindicalista conegut com El
Tío
Yatero. De ben jovenet començà a
treballar com a tonedor d'ovelles i, abans
de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se
en la
Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità
d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta
de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa
l'agafà de permís amb sa família,
decidint restar a la seva casa de Tocón de
Quéntar en comptes de marxar a
l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la
presó de Guadix;
posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La
Espartera a la
localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig
de 1940 aconseguí
fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia.
Amagat al Molino de la
Gitana de Lapeza i després al cortijo
Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de
1940 s'uní amb Jesús Salcedo
Martínez (Capitán Salcedo),
que
s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els
germans anarquistes
Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien
fugit de la presó
granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un
grup guerriller
marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco
Jiménez Ruiz (Tito), que
havia aconseguit escapar de
la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup
només realitzà accions
propagandístiques, sense exercir cap mena de
violència, a la zona de Quéntar,
Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius,
com ara Rafael
Romero Roman (Rafael el Malagueño)
i
Juan Nieva Sánchez (Espantanubes),
fet que permeté ampliar la acció guerrillera a
les zones de Fuente Vaqueros,
Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas.
Durant una emboscada de la
Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de
Güéjar Sierra, ferit en una cama,
cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí
reunir-se amb ells al Cerro de
la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el
portaren
a un jove metge granadí que l'intervingué
quirúrgicament a l'aire lliure. En
1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín
Montero (Corralico), José
Román Montoya (Román
el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla),
que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord
de Granada. El 29 de
gener de 1942 el grup tingué una topada amb la
Guàrdia Civil a Huétor Santillán
i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre
de col·laboradors
i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir
entre 1943 i 1944 sense
haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només
realitzaren tres cops i
en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la
Vega i
altre a Huétor Santillán. El 2 de març
de 1945 el grup tingué la primera topada
important amb la Guàrdia Civil a Tocón de
Quéntar, on moriren el caporal
Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco
Páez i Rogelio Fernández. El 3
de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de
setembre un
atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns
quants milers de pessetes. En
aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans
Manuel i José Castillo
Escalona (Los Castillillos). En 1946
en
sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i
Jeréz del Marquesado recol·lectaren
gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes,
queviures i vestimentes. Després el
grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació
Guerrillera de Granada,
comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano).
En 1947 El Yatero
s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests
fossin
centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista
d'Espanya (PCE).
Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren
importants sumes de
diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí,
amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas
i salconduits
falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947
creuà els
Pirineus amb altres companys (Cabrerico,Antonio Hermoso, Ricardo
Sario i El Malagueño).
Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i
tancada a la Península. S'instal·là
a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948
s'afilià a la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es
reuní poc després sa companya,
María Martín (La Yatera)
i sos dos
infants que havien passat la frontera clandestinament. Més
tard s'instal·là definitivament
a Langeais.
***
Alexandre
Vieira
- Alexandre
Vieira: El 26 de desembre de 1973 mor a Lisboa (Portugal)
el propagandista anarcosindicalista
Alexandre Vieira, un dels principals organitzadors del moviment
sindical
portuguès. Havia nascut l'11 de setembre de 1880 a Santo
Ildefonso (Porto, Nord,
Portugal). Poc després amb sa família es
traslladà a Viana de Castelo i quan
tenia 10 anys començà com a aprenent en un taller
de caldereria. Quan tenia 15
anys marxà a Coimbra per aprendre l'ofici de
tipògraf, professió que ja mai no
abandonaria. Fou delegat de la Lliga d'Arts Gràfiques i
secretari general de la
Federació d'Associacions Obreres (FAO) de Viana do Castelo.
Entre 1903 i 1905 dirigíO Lutador, òrgan de la
FAO. En
aquests anys col·laborà en O
Gráfico
i en A Voz do Operário.
En 1906
s'establí a Lisboa i esdevingué un dels
responsables de l'Associació de
Componedors Tipògrafs, de la Unió de les Arts
Gràfiques i de la Federació de
Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts altres
obrers, arran d'escoltar
la conferència d'Emílio Costa«Acció directa i acció legal»
esdevingué
anarquista. Fou un
dels membres
fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En 1908
cofundà amb
l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista Fernandes Alves A Greve. Diário operário da
manhã,
periòdic sindicalista que dirigí i
composà tipogràficament fins al 1919. El 13
de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de
crear I República,
fundà el setmanari O Sindicalista.Órgão
da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista
que dirigí fins al 1916. En
aquesta època va ser un dels que més
lluità per a la creació de la Casa
Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El
maig de 1914
participà activament en els debats i les resolucions del
Congrés Obrer Nacional
celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació
de la Unió Obrera Nacional
(UON), organització de la qual va ser nomenat secretari
general de la Comissió
Executiva. A partir de gener de 1916 edità O
Gráfico. Órgão oficial da
Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e
do
Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O
Movimento Operaio, revista mensual de la UON que
dirigí fins el
setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919
dirigí d'A Batalha. Porta voz da
organização operária
portuguesa, diari de la Confederació General del
Treball (CGT) de Portugal.
Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT,
participà com a delegat
en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional
Gràfic (1905), el II
Congrés Nacional Gràfic (1907), el II
Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés
Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica
de Lisboa (1915), la
Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés
Nacional Obrer (1919), la Conferència
de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical
Gràfica (1924),
etc. A més, en 1928 fou «delegat
fraternal» de l'Associació de Tipògrafs
de
Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja
(ISR), celebrat a
Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes
ocasions
(1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil,
Fort
d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments,
emmalaltí de tuberculosi.
Fou cap de la impremta editora de la revista Seara
Nova, publicació en la qual
col·laborà. Quan Jaime Cortesão i
Raul Proença assumiren la gerència de la
Biblioteca Nacional s'encarregà de
dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el
conservador Fidelino de
Figueiredo n'assumí la direcció,
arribà a les mans amb aquest en la defensa
dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser
processat, condemnat a 30
dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de
1927. En aquest mateix
1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de
Propaganda
Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup.
En 1931
intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis
i Propaganda del Sindicalisme
(NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell
d'Administració de la Universitat
Popular Portuguesa (UPP) --fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a
Lisboa--, a
instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de
Bento Caraça, Dias
Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos
Rodrigues. També fou
un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins
Lisboetes (AIL). Entre 1928
i 1932 visqué exiliat a París
(França), on treballà en una impremta. Entre les
seves obres podem destacar Em volta da
minha profissão. Subsídios para a
história do movimento operário no Portugal
continental (1950), Como se
corrigem
provas tipográficas. Noçõesúteis para quem manda executar impressãoàs
tipografias (1951, amb Gonçalves
Piçarra), Figuras gradas do
movimento social português (1959), Delegacia
a um congresso sindical (1960,
sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No
domínio das artes graficas. Selecção
de artigos publicados em jornais de organismos
gráficos (1967), Para a
história do
sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal,
l'autre combat. Classes et conflits dans la
société
(1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al
26 de
desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i
António Ventura
publicaren la biografia Alexandre Vieira.
30 anos do sindicalismo português.
Alexandre Vieira (1881-1973)
---
Escriptors de sa Pobla - Llibres de memòries
Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)
En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que sha vengut a anomenar la generació literària dels 70. Shi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols El Maig del 68, Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta (I) i (II); Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta (I) i (II) i també en Cultura i transició a Mallorca, Les ciutats imaginàries, Trenta anys de poesia (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -i condicionen encara! la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres LAntifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils Dietari dun escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions lany 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de lautor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció lofici de viure, la problemàtica dun escriptor català del segle XX.
El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan lautor escriu a sota del títol les paraules Memòries 1968-2008, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines daquesta obra. Lobjectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de lestreta relació existent entre lobra literària i lactivitat política de lautor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys dintensa lluita política, ja no ens dedicam quasi professionalment (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria dorganitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena dactivitats progressistes, desquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara lonada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).
Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.
Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)és un llibre que deixa constància daquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de lescriptor i lobra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la separació que, diuen, hauria dexistir entre vida i obra dun autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de lintel·lectual dins una societat de classes, i més si lescriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions dAntonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat lexemple dintel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants daltres de personatges semblants.
En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de lescriptor Miquel López Crespí
La Conselleria de Transparència, Cultura i Esports defensa els interessos dels clubs esportius de les Illes Balears contra les mesures del Ministeri de Foment.
La Conselleria de Transparència, Cultura i Esports, a través de la seva Direcció General d’Esports, ha realitzat un estudi de mercat que posa en dubte els arguments tècnics de la proposta del Ministeri de Foment de modificació de la bonificació de resident per a grups.
Per fer aquest estudi de mercat s’han obtingut preus de vols a les destinacions més habituals en tres companyies diferents, i en tres moments de la temporada esportiva.
Agafant de referència el desplaçament d’anada i tornada entre Palma i Madrid, l’informe evidencia que la proposta del Ministeri suposarà per als clubs de les Illes que es desplacin fora del nostre territori per disputar competicions nacionals un increment de despesa de més del 40%.
L’informe constata que la mitjana del preu del desplaçament, sense bonificació de residència, és de 231,76 €. Amb la bonificació actual del 50% el preu que s’hauria de pagar per cada esportista es redueix a 115,88 €.
No obstant això, la bonificació màxima prevista en el projecte del Ministeri de Foment per al mateix trajecte d’anada i tornada és de 71 € i d’aquesta manera el preu final a pagar per cada esportista seria de 160,76 €. D’acord amb aquestes dades cada viatge s’encariria, de mitjana, en 44,88 €.
La Conselleria de Transparència, Cultura i Esports, a través de la seva Direcció General d’Esports, ha realitzat un estudi de mercat que posa en dubte els arguments tècnics de la proposta del Ministeri de Foment de modificació de la bonificació de resident per a grups.
Per fer aquest estudi de mercat s’han obtingut preus de vols a les destinacions més habituals en tres companyies diferents, i en tres moments de la temporada esportiva.
Agafant de referència el desplaçament d’anada i tornada entre Palma i Madrid, l’informe evidencia que la proposta del Ministeri suposarà per als clubs de les Illes que es desplacin fora del nostre territori per disputar competicions nacionals un increment de despesa de més del 40%.
L’informe constata que la mitjana del preu del desplaçament, sense bonificació de residència, és de 231,76 €. Amb la bonificació actual del 50% el preu que s’hauria de pagar per cada esportista es redueix a 115,88 €.
No obstant això, la bonificació màxima prevista en el projecte del Ministeri de Foment per al mateix trajecte d’anada i tornada és de 71 € i d’aquesta manera el preu final a pagar per cada esportista seria de 160,76 €. D’acord amb aquestes dades cada viatge s’encariria, de mitjana, en 44,88 €.
Junta de govern del 20 de desembre
A continuació teniu el resum de la Junta de Govern del 20 de desembre .Esperam que la publicació d'aquests resums sigui un fet habitual com a altres ajuntaments i que es facin de la forma més completa possible i no només al facebook sinó a la pàgina web.
Desenvolupament de la sessió:
1.- Aprovació, si procedeix, de l’ acta de la sessió anterior.
2.- URBANISME
2.1. – Llicències urbanístiques
2.1.1.- Dació de compte de Resolucions de Batlia de concessió de 21 llicències urbanísticques a particulars.
2.2. - Disciplina urbanística
Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.
2.3.- Varis
Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.
3. HISENDA
3.1.- Relació de despeses
Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar. En realitat l’Interventor és de vacances, i les factures s’acabaran aprovant per decret.
3.2.- Recursos i reclamacions
Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.
3.3.- Varis
3.3.1.- Aprovació de la baixa de dos guals.
3.3.2.- Aprovació de concessió d’ una ajuda econòmica- Serveis Socials.
1.331’27€, en la modalitat Ajudes econòmiques puntuals o periòdiques en concepte de despeses de l’habitatge
3.3.3.- Aprovació de concessió d’ una ajuda econòmica- Serveis Socials.
1.331’27€, en la modalitat Ajudes econòmiques puntuals o periòdiques en concepte de lloguer i despeses de l’habitatge.
3.3.4.- Aprovació de concessió d’ una ajuda econòmica- Serveis Socials.
1.100€, en la modalitat Ajudes econòmiques puntuals o periòdiques en concepte de beca de guarderia.
3.3.5.- Aprovació de concessió d’ una ajuda econòmica- Serveis Socials.
998,45 € , en la modalitat d’Ajudes econòmiques puntuals o periòdiques en concepte de lloguer i despeses de l’habitatge.
3.3.6.- Aprovació de concessió d’una ajuda econòmica- Serveis Socials.
998’45€, en la modalitat Ajudes econòmiques puntuals o periòdiques en concepte de lloguer i despeses de l’habitatge.
3.3.7.-Aprovació de concessió d’ una ajuda econòmica- Serveis Socials.
520 € , en la modalitat d’Ajudes econòmiques puntuals o periòdiques en concepte de lloguer i despeses de l’habitatge.
3.3.8.- Aprovació de la concessió de subvenció per a l’elaboració dels rètols en català.
Subvenció de 450,32 euros.
3.3.9.- Aprovació de l’ampliació del termini de llicència d’ocupació de via pública a fins a dia 31 de desembre de 2016.
3.3.10.- Aprovació de l’ampliació del termini de la llicència d’ocupació de via pública fins a dia 31 de desembre de 2016.
4.- RÈGIM INTERIOR I PERSONAL
4.1.- Guals
4.1.1.-Concessió de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars (gual)
4.1.2.-Concessió de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars (gual)
4.1.3.- Denegació de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars (gual)- Expedient nº 621/ Policia Local
4.2.- Taxis
Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.
4.3.- Varis
4.3.1.- Denegació de reserva d’estacionament per a persones amb mobilitat reduïda
4.3.2.- Resolució de l’expedient sancionador per incompliment de l’Ordenança d’animals domèstics.
S’imposa una sanció de 180 €.
4.3.3.- Resolució de l’expedient sancionador per incompliment de l’Ordenança d’animals domèstics.
S’imposa una sanció de 180 €.
4.3.4.- Resolució de l’expedient sancionador per incompliment de l’Ordenança d’animals domèstics.
S’imposa una sanció de 300 € vist els reiterats expedients sancionadors oberts pel mateix motiu.
4.3.5.- Resolució de l’expedient sancionador per incompliment de l’Ordenança de neteja de vies públiques i recollida de residus sòlids urbans.
S'imposa una sanció de 105 euros.
4.3.6.- Resolució de l’expedient sancionador per incompliment de l’Ordenança de neteja de vies públiques i recollida de residus sòlids urbans.
S'imposa una sanció de 105 euros.
4.4.- Personal
4.4.1.- Aprovació de l’autorització a curs de formació i abonament de les despeses de matrícula
4.4.2.- Aprovació de l’autorització a curs de formació i abonament de les despeses de matrícula
4.4.3.- Aprovació de concessió d’ajuda econòmica per a matrícula.
4.4.4.- Aprovació de l’avançament de nòmina a un treballador.
4.5.- Cementiri municipal
- Concessió de dret funerari / columbari
5.- CONTRACTACIÓ
5.1.- Dació de compte de la Resolució de Batlia de requeriment de documentació al licitador MULTIAUTO PALMA S.L. del contracte Subministrament per a l’adquisició d’un vehicle adaptat a la Policia Local de l’Ajuntament de Pollença
5.2.- Aprovació del Pla de Seguretat i Salut que desenvolupa l’Estudi Bàsic de Seguretat i Salut establert per a l’execució de les obres relatives al projecte de “Rehabilitació i adequació de les infraestructures de la urbanització de Gotmar del Port de Pollença- Fase III”
6.- VARIS
6.1.- Aprovació de resolució de expedient de Responsabilitat Patrimonial, desestimant la reclamació.
6.2.- Aprovació de la convocatòria i les bases reguladores per a la concessió de parades de venda en el mercat nocturn de temporada turística 2017 terme municipal de Pollença.
Es produeixen canvis a les bases. Els més significatius: es redueix el nombre d’autoritzacions a concedir quasi a la meitat (12), i es posa com a requisit tenir la carta d’artesà o mestre artesà per optar a una d’elles.
[27/12] «La Protesta» - Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán - Déjacque - Vaillant - Nakachidze - López Ayesa - Lida - Szary - Considérant - Gandulfo - Conejero - Torricelli - Deware - Álvarez Menéndez - Matthai - Millán Calvo
Anarcoefemèrides del 27 de desembre
Esdeveniments
Portada del primer número de La Protesta
- Surt La Protesta: El 27 de desembre
de 1935
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic La Protesta. Semanario
anarquista. Òrgan de la Federació de
Grups
Anarquistes de Madrid, d'antuvi havia de ser editat entre juliol i
agost de
1935, però patí diversos ajornaments. Hi van
col·laborar Juan Mauro Bajatierra,
Gallego Crespo, Fuentes, Antonia Maymón, Rafael
Peña, Mariano Valle i Gonzalo
Vidal, entre d'altres. En sortiren vuit números,
l'últim el 14 de febrer de
1936.
***
Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]
- Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán: El 27 de desembre de 1958, a l'Argentina, arran d'un míting de la Federació Llibertària Argentina (FLA) es van retrobar tres vells amics de l'anarquisme internacional, l'alemany Augustin Souchy (1892-1984), la italiana Luce Fabbri (1908-2000) i l'espanyol Diego Abad de Santillán (1897-1983), que plegats van evocar els seus records de la Revolució espanyola (1936-1939) i les seves memòries de militància durant la clandestinitat i la repressió.
Naixements
Joseph Déjacque (ca. 1860)
- Joseph Déjacque:El 27
de desembre de 1821 neix a París (França) el
socialista antiautoritari i
inventor del terme «llibertari» Joseph
Déjacque. Orfe de pare, va ser criat per
sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive
al raval de Saint-Antoine.
En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en
una botiga
de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra,
descobrint
l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida
civil, en
1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva
independència d'esperit
encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va
començar a interessar-se
per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la
destrucció de
tota autoritat mitjançant la violència i va
col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier,
alhora que feia feina de pintor en la construcció i
d'empaperador. La
insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la
monarquia de
Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança
dels burgesos republicans i del
proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any,
Déjacque va publicar la seva
peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de
peuple et de la liberté,
on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va
freqüentar el «Club de
l'Atelier» i el va abandonar per militar en el«Club de l'Emancipació de les
Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre
Leroux, i pel
falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament
de Charles Fourier.
L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la
burgesia, que havien proclamat «La República
raonable», i els obrers
revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els«Ateliers Nationaux» («Tallers
Nacionals»), organització d'origen blanquista
creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de
feina els obrers
parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser
envaïda pels
obrers, però els principals responsables socialistes van ser
detinguts. El 22
de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser
suprimits, posant fi a la temptativa
socialista d'organització del treball. La
insurrecció obrera va esclatar tot
seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la
ciutat als
crits de «Visca la Revolució social!».
La repressió va ser terrible, l'Exèrcit
Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil
insurgents. Van ser
detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels
ports de
Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i
encara que no va participar
directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys
de presó als pontons
de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost
de 1851 va publicar Les
Lazaréennes. Fables et poésies sociales,
que li implicarà una condemna de
dos anys de presó per «incitació al
menyspreu del Govern» i la confiscació de
l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser
alliberat l'endemà del cop d'Estat de
Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i
després a Londres, on va
fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una
societat de suport
mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a
l'illa de Jersey, en una
petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap
ocasió d'atacar
els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol
de 1853
va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una
poetessa
proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una
tisi que va agafar
a la presó, prenent la paraula després de Victor
Hugo, l'orador designat per
l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la
colònia
francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La
question
révolutionnaire, resum de les seves idees
revolucionàries i del seu pensament
llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans,
on va
escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique
(1857) i Béranger au
pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una
carta dirigida
a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest
hagués criticat el feminisme; és
en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et
femelle. Lettre à P. J. Proudhon),
escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic
el
neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova
York, on va començar el 9
de juny la publicació del periòdic Le
Libertaire. Journal du Mouvement
social, que va publicar 27 números fins al 4 de
febrer de 1861. Aquell
mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de
la
desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil
nord-americana, va tornar a
Europa, primer a Londres i després a França,
gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué
en la misèria al raval parisenc de Saint-Honoré i
va caure en la demència
pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22
d'abril de 1864 Joseph
Déjacque
fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Le
Kremlin-Bicêtre, Illa
de França, França), on va morir el 18 de novembre
de 1864 a causa d'una
paràlisi general.
***
Foto
policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys
- Auguste
Vaillant: El 27 de desembre de 1861 neix a
Mézières (Ardenes, França)
l'anarquista,
partidari de la «propaganda pel fet», Auguste
Vaillant. Son pare, Auguste
Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega,
abandonà sa família quan ell era molt
petit i sa mare, Joséphine Bouyer, es casà de
bell nou amb un home que no va
voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una
nodrissa.
Patí una infantesa miserable i quan tenia 12 anys
marxà a París a peu. A la
capital francesa començà una vida«delictiva» (mendicitat, petits robatoris,
etc.) que el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver
agafat el tren
sense bitllet i quan tenia 17 anys passà sis dies de
presó per haver menjat en
un restaurant sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com
a
aprenent (pastisser, sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i
s'apassionà
per l'astronomia i la filosofia, alhora que
començà a freqüentar els cercles
anarquistes, militant d'antuvi en la Federació de Grups
Independents (FGI) de
Montmartre, de la qual va ser nomenat secretari i li va permetre
conèixer
destacats intel·lectuals anarquistes, com ara
Sébastien Faure o Jean Grave. En
1888 abandonà l'FGI acusat d'espia i entrà en el
grup «Les Révoltés», de
Villeneuve-Saint-Georges, del qual va ser nomenat delegat. Casat,
visqué en la
indigència amb sa companya i sa filla Sidonie.
Decidí temptar a la sort i en
1890 emigrà al Chaco (Argentina), on conegué
destacats anarquistes, com ara
Jean-Isidore Dalbiès (Colló o Couyou)
L'aventura americana va ser
un fracàs total i el març de 1893
retornà a França, instal·lant-se a
Choisy-le-Roi, on va fer feina com a secretari d'una biblioteca. Les
feinetes
ocasionals mal nodrien sa filla --unes versions diuen que sa esposa va
fugir i
altres que va ser abandonada a Amèrica-- i els actes
d'anarquistes contra la
burgesia i el parlamentarisme --aleshores molt desprestigiat per les
implicacions de nombrosos diputats en les corrupcions nascudes en la
construcció del Canal de Panamà-- dels partidaris
de la «propaganda pel fet»
que es van donar entre els anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante Caserio,Émile
Henry, etc.) l'influïren força. Decidí
realitzar la seva «propaganda» i amb
diners que aconseguí, segons la policia, de la dona de Paul
Reclus i d'altre
company anarquista, comprà el que calia per preparar una
petita bomba. Sembla,
però, que l'explosiu, d'escassa potència, havia
estat fabricat al Laboratori
Municipal i que un agent de policia infiltrat en els cercles
anarquistes
l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de 1893, cap a les 16
hores, tot
cridant «Visca l'anarquia»,
llançà una bomba a l'hemicicle de la Cambra de
Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada des de la
segona tribuna pública
situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba
--amb
claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla--
només ferí
lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien
a les
deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al
nas i a la cama
dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el
curaven,
l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant
el jutge d'instrucció que havia
estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament
simbòlica, no
pretenia matar, sinó ferir el major nombre de
polítics en represàlia per
l'execució de Ravachol i per denunciar la
política repressiva del govern
francès contra el moviment anarquista. La reacció
a aquest atemptat fou
immediata i, a part de l'expulsió de França de 15
anarquistes italians i la
persecució de la família Reclus, el 12 de
desembre es votà la primera de les
anomenades «Lois Scélérates»
(Lleis Perverses), especialment dirigides contra
el moviment anarquista i els seus òrgans
d'expressió. Jutjat en una única
sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per«intent
d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres
indrets va haver protestes i
manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses
peticions de
clemència al seu favor --fins i tot la feta per l'abat
Lemire, ferit durant
l'atemptat--, i la intervenció de Sidonie davant l'esposa
del president de la
República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste
Vaillant va ser
guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca
l'anarquia!», el 5
de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de
París (França). Al marge del
període de la Revolució francesa, Vaillant va ser
l'única persona executada a
París per haver comès un crim sense morts. Sa
filla Sidonie, a petició de son
pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels
desigs de la
marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la
indignació del
moviment anarquista el qual adoptà com a himne la
cançó La complainte de
Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música
d'Émile Spencer, que
reemplaçà La Ravachole. La
seva tomba, al cementiri d'Ivry, es convertí
en lloc de peregrinació, malgrat que totes les persones que
hi passaven eren
fotografiades i després patien represàlies per
les autoritats. El 24 de juny de
1894, en venjança, l'anarquista Sante Caserio
assassinà a Lió el president de
la República francesa Sadi Carnot.
Auguste Vaillant (1861-1894)
***
Foto
policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)
- Victor
Nakachidze: El 27 de desembre de 1865 neix a Nikhailoma
(Geòrgia, Imperi Rus) l'anarquista
i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze
o Makachidsé, i que va
fer servir
nombrosos pseudònims (Carlos Thoss,Meliton, Maigrot,
etc.). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi,
tenia el títol de príncep i son pare era coronel
de la Gendarmeria Imperial i
son germà governador civil de Yélisavetpol, al
Caucas. Del seu breu pas per
l'Exèrcit imperial deixà escrit unes
memòries molt dures que van ser prohibides
arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de
química a la Universitat de
Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles
anarquistes. En 1887
va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra
el tsar; commutada
la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de
Sant Petersburg.
Aconseguí fugir dos anys després i,
després de trencar amb sa família,
s'exilià
a París (França), on treballà un temps
als laboratoris químics d'Edmond Frémy
alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12
de maig de 1890 va
ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques
d'explosius al bosc de Le
Raincy (Illa de França, França). El juliol de
1890 va ser condemnat pel IX
Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos–Boris Reinstein i sa
companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg,
Eugéne Stepanoff (Driowski),
Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de
Landesen (Gagélmann)–,
a tres anys de reclusió per «fabricació
d'explosius
amb finalitats nihilistes», que purgà a la
presó d'Angers (País del Loira,
França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va
decretar l'expulsió
de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals
d'any. A la capital
anglesa publicà la traducció en
francès de les seves memòries militars sota el
títol La
vérité sur l'armée russe.
Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa
de Rudelheim), que també havia
estat expulsada de França, i la família
d'aquesta, va ser detingut a Niça
(Provença, Occitània), on estava en relacions amb
la família reial georgiana
exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del
decret d'expulsió i per
portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de
Brussel·les (Bèlgica)
després d'haver intentat guanyar un procés contra
la duquessa de Wellington. En
1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar
establert per la
policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894
va ser detingut a
Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona
(Gironès, Catalunya). En
data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de
1896 va ser detingut a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i
de formules per a la
fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud,
el 19 de setembre de 1896 va
ser expulsat de la Confederació Helvètica.
Novament va ser detingut el setembre
de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser
expulsat de França,
Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya–viatjà amb tota «sa
família» per
Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i
Bèlgica. El 14 de gener de 1901
amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos
Thoss i amb la professió de pintor de miniatures,
a Niça i
novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de
1901 va ser
detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou
d'Itàlia,
després d'haver passat 20 dies empresonat per
infracció de l'ordre d'expulsió. En
aquesta època negava la seva condició
d'anarquista i assegurava ser un dels
caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de
ser un nacionalista georgià i
de tenir una gran amistat amb el president
del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El
desembre de 1902
retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf
Roedel, vivint tots tres
de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va
ser detingut a
Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver
trencat
el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut
a Évian-les-Bains
(Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any
pel tribunal de Thonon-les-Bains
(Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de
presó per violació del
decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà
a Rússia. Un príncep
Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de
maig de 1905 a Bakú
(Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de
l'explosió d'una bomba llançada
per activistes de la Federació Revolucionària
Armènia (FRA) al pas del seu
cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava
responsable de la
matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer
anterior a Bakú. És
molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i
no ell. Tot és
molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista.
***
Andrés
López Ayesa
- Andrés López Ayesa: El 27 de desembre de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Andrés López Ayesa. Treballador de l'escorxador de Barcelona, en 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el bimensual Terra Lliure i durant la Revolució formà part del Comitè del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'ocupació participà a Montpeller en la reorganització de la CNT clandestina, juntament amb Juan Manuel Molina (Juanel). El desembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo quan es disposava a participar en el ple clandestí de Marsella i tancat, amb altres companys entre ells Juanel, a la presó de les Baumettes de Marsella. Cap a la primavera de 1944 va ser alliberat i retornà a Montpeller. Després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1945, continuà militant a Montpeller en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. A partir de 1965, l'abatiment induït per les divisions de l'exili i la malaltia l'apartaren de la militància. Sempre refusà retornar a Espanya, fins i tot després de la mort del dictador Francisco Franco ja que no s'havia restaurat una República. Andrés López Ayesa va morir el 2 d'agost de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
Clara
E. Lida
- Clara Lida: El
27 de desembre de 1941 neix a Buenos Aires (Argentina) l'escriptora,
professora
i historiadora del moviment anarquista i de l'exili espanyol a
Mèxic Clara
Eugenia Lida. Sos pares van ser el filòleg Raimundo Lida i
la filòsofa Leonor
García. En 1963 es va graduar en història a la
Universitat Brandeis de Waltham
(Massachusetts, EUA) i l'any següent obtingué la
llicenciatura en història a El
Colegio de México (Ciutat de Mèxic,
Mèxic), on fou deixebla de l'historiador
Silvio Zavala. Entre 1965 i 1969 realitzà el doctorat en
història i literatura
a la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA), on fou deixebla de
l'historiador de la literatura Vicente Llorens Castillo. Entre 1968 i
1974
ensenyà en la Wesleyan University de Middletown
(Connecticut, EUA) i entre 1974
i 1987 a la Universitat Estatal de Nova York a Stony Brook (Nova York,
EUA). Des
de 1982 és professora i investigadora al Centre d'Estudis
Històrics d'El
Colegio de México, on actualment dirigeix la«Càtedra Mèxic-Espanya». En
aquesta institució dirigeix els Seminaris Permanents
Mèxic-Espanya i d'Història
Social. Ha estat professora visitant a la Universitat de
Califòrnia a LosÁngeles (Califòrnia, EUA), a la Universitat
Menéndez y Pelayo (Madrid,
Espanya), a la Universitat Nacional Autònoma de
Mèxic, on ocupà la «Càtedra
Mestres de l'Exili», i a l'École des HautesÉtudes en Sciences Sociales (EHESS,
Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials) de
París (França), entre
d'altres institucions. En 1969 fundà als Estats Units la
Society for Spanish
and Portuguese Historical Studies (SSPHS, Societat d'Estudis Socials
per a
Espanya i Portugal), associació nacional d'historiadors
iberistes que dirigí
entre 1969 i 1972. A més a més, ha dictat
nombrosos cursets, seminaris i
conferències en diverses institucions acadèmiques
de Mèxic, Espanya, EUA, Europa,
Llatinoamèrica i Japó. Els seus estudis tenen com
a eix la història social,
sobretot espanyola i hispanoamericana, centrant-se en el moviment
anarquista i
en l'exili espanyol a Mèxic. Així mateix ha
estudiat temes literaris com la
novel·la històrica de Benito Pérez
Galdós, la novel·la picaresca espanyola i
aspectes culturals i temàtics de la literatura
llibertària. També a conreat la
creació poètica, publicant poemes en revistes
literàries i el llibre Variaciónúltima (2002). En 2006 va ser
guardonada amb l'Encomanda de l'Ordre del Mèrit Civil
espanyola pels seus
mèrits acadèmics i l'any següent
l'Institut de Ciència i Tecnologia del
Districte Federal de Mèxic la distingí amb la
creació del «Premi Clara E.
Lida», en la categoria «Educació,
Ciència i Societat». En 2009 la Universitat
de Cadis (Andalusia, Espanya) l'atorgà el doctorat honoris causa. Membre de
l'Acadèmia Mexicana de Ciències i
investigador emèrita del Sistema Nacional d'Investigadors
mexicà, ha rebut
nombroses beques i distincions (Rockefeller Foundation, Social Science
Research
Council, American Council of Learned Societies, UNESCO, Deutscher
Akademischer
Austausch Dienst, State University of New York Research Foundation,
etc.). També
ha estat reconeguda com Princeton University Honorary Fellow; Visiting
Faculty
Fellow del Center for the Humanities (Wesleyan University); Visiting
Fellow de
l'International Institute for Social History (Ámsterdam);
Guest Member del
Columbia University Seminar on Labor History i Guest Member de Columbia
University Seminar on Latin American History. Entre les seves obres
destaquen La Revolución de 1868.
Historia, pensamiento
y literatura (1970), Anarquismo y
revolución en la España del XIX (1972),La
Mano Negra (1972), Antecedentes y
desarrollo del movimiento obrero español (1973), Tres aspectos de la presencia española
en México durante el Porfiriato
(1981), La Casa de España en
México
(1988 i 1992), El Colegio de
México. Una
hazaña cultural (1990 i 1993), Una
inmigración privilegiada. Los españoles en
México (1994), Inmigración
y exilio. Reflexiones sobre el
caso español (1997), España
y el
Imperio de Maximiliano (1999), Trabajo,
ocio y coacción. Trabajadores urbanos en México y
Guatemala en el siglo XIX
(2001), México y España
durante el primer
franquismo. Rupturas formales, relaciones oficiosas (2001), Trabajo, ocio y coacción en el siglo XIX
(2003), Impulsos e inercias del cambio
económico. Ensayos en honor de Nicolás
Sánchez-Albornoz (2004), Argentina
1976. Estudios en torno al golpe
de Estado (2007), Caleidoscopio del
exilio. Actores, memoria, identidades (2009), La
Main Noire. Anarchisme rural, sociétés
clandestines et répression en
Andalousie (1870-1888) (2011) i Cultura
y práctica del anarquismo ibero-americano, desde sus
orígenes hasta la Primera
Guerra mundial (2012), entre d'altres.
***
Marcel
Szary fotografiat per A. Szozda
- Marcel Szary: El
27 de desembre de 1964 neix a Polònia l'anarcosindicalista
Marcel Leon Szary. Durant
el règim comunista milità en el sindicat
clandestí Solidarnosc (Solidaritat),
al qual s'havia afiliat quan estudiava a l'Escola de
Formació Professional.
Entre 1988 i 1991 treballa a la fàbrica W-2, la
més important de motors nàutics
de Polònia. En 1989, en desacord amb postura conciliadora i
els compromisos
polítics presos per Solidarnosc amb el nou règim
excomunista, l'abandonà. El
juny de 2001 va ser un dels quatre fundadors de
l'organització
anarcosindicalista polonesa Inicjatywa Pracownicza (IP, Iniciativa dels
Treballadors), mentre treballava com a torner a la planta Cegielski de
Poznań,
fàbrica de motors per a bucs, trens i tramvies propietat de
la companyia HCP.
En 2007 se li va diagnosticar leucèmia, però
continuà amb la lluita sindical. En
2008 va ser l'organitzador de tres vagues salvatges
(il·legals) a la planta Cegielski
i per aquest fet el Tribunal del Districte de Poznań el va condemnar el
3 de
novembre de 2009 a una multa de 3.000 złotych,
considerant la seva militància anarcosindicalista com a un
agreujant. Marcel
Szary va morir el 30 de març de 2010 de leucèmia
a Poznań (Gran Polònia, Polònia) i fou
enterrat el 6 d'abril al
cementiri de Miłostowie de Poznań.
Defuncions
Victor Considérant
- Victor Considérant:El 27 de desembre de 1893 mor a París (França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considérant. Havia nascut el 12 d'octubre de 1808 a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França). Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon --antic institut de Fourier--, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris --associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle,La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del«dret al treball» i el concepte de«representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 --encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959--, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Parisà Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar elsúltims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845),Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 27 de desembre de 1893 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.
***
Juan
Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré
- Juan Gandulfo
Guerra: El 27 de desembre de 1931 mor a La Vinilla, a prop
de Casablanca
(Valparaíso, Xile) el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra.
Havia nascut el 16
de juliol de 1895 a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile)–actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo.
Fill d'una família benestant
de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo,
enginyer, i Sofía
Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de
Viña del Mar i
després seguí humanitats en el Liceu de
Valparaíso. Més tard estudià medicina
a
la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva
promoció,
acabant la carrera en 1920, encara que no pogué
llicenciar-se fins l'any
següent, a causa de la persecució i l'empresonament
que patí en aquesta època.
Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses
làmines a colores de gran
qualitat artística sobre biologia i histologia que van
seguir utilitzant-se
fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la
seva època d'estudiant entrà
a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i
col·laborà en
diverses publicacions, com ara Claridad,òrgan de la universitària
Federación de Estudiantes de Chile (FECH,
Federació d'Estudiants de Xile), Juventud
o Verba Roja, on manifestà les seves
idees llibertàries fent servir
diversos pseudònims (Iván, Juan
Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb
els seus diners, la impremta Numen –inspiració,
en llatí–, dedicada a la
publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de
trobada entre els
estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular
José
Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on
s'impartí
ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920,
quan presidia el
Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al
president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui,
ja que havia
declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes
nacionals;
en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i
l'acusació va ser desestimada.
Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament
empresonat com a
representant de la FECH per criticar el moment polític
d'aleshores i per
propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la
penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència
carcerària el deixà fortament
impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos«comuns». En aquestaèpoca entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda.
Conegut per la
seva militància llibertària, li costà
entrar a fer feina en un hospital, però
finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán
i, després, a l'Assistència Pública.
Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la
Unió Local de la Secció
Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World
(IWW,
Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà
l'11 de juny de 1923 i es
perllongà fins al novembre de 1927, quan el
Policlínic deixà de pertànyer a la
IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942.
També col·laborà en el
periòdic Acción Directa,òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja
Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico
Malatesta,
participà activament, amb altres companys (Alfredo
Demaría, Julio Valiente,
Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos
González Vera, etc.), en la Secció
Local de la IWW fent conferències socials i
biològiques. En 1923, gràcies al seu
amic el cirurgià Agustín Inostroza,
entrà com a cirurgià pediàtric,
especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica,
al nou Hospital d'Infants
Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea
Obrera d'Alimentació Nacional.
En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la
primera edició del
llibre de Pablo Neruda Crepusculario–la
segona edició i definitiva
d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926
s'incorporà a l'antic Hospital
San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas
Sierra i aquest
mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo
Guerra va morir el
27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de
carretera a La Vinilla,
a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a
Viña del Mar a visitar
sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea
morí de camí a
l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic,
resultà greument
ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca
(Viña del
Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el
Policlínic Obrer passà a
denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo
Guerra de la IWW» fins al seu
tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan
García en elsúltims toms de la novel·la històrica Alborada,
de l'escriptora Inés
Echeverría de Larraín (Iris).
Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que
atorga la Societat de Cirurgians.
Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)
***
Pedro
Conejero Tomás (1937)
- Pedro Conejero Tomás: El 27 de desembre de 1937 mor a Benicàssim (Plana Alta, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Conejero Tomás. Havia nascut en 1907 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). El desembre de 1911, quan encara vivia a Villena, resultà greument ferit després de caure d'una atracció de fira. Aprenent d'obrer vidrier des dels vuit anys amb Miguel Rueda, des de molt jove milità, durant els anys del pistolerisme, en la Sindicat del Vidre de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 6 d'agost de 1923 va ser detingut amb altres 16 companys a la seu del SindicatÚnic de la CNT del barri barceloní de Sants durant una agafada policial a la recerca d'armes i d'explosius, però, com que era menor d'edat, el 28 d'agost va ser alliberat sense càrrecs. Durant el moviment revolucionari de novembre de 1924, participà en l'assalt de les Drassanes barcelonines i per aquest fet va ser acomiadat de la feina i empresonat. Durant els anys clandestins de la CNT, fou l'impulsor de la Federació Nacional del Vidre d'aquest sindicat. Distribuí la premsa clandestina a diferents barriades barcelonines (Sants, Hostafrancs, Collblanc, La Torrassa, etc.) i moltes vegades hagué d'enfrontar-se, armes a la mà, amb la Guàrdia Civil i la policia. En 1931 fou un dels organitzadors de l'Ateneu Cultural Racionalista de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant els anys republicans milità activament en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de La Torrassa. Entre els anys 1932 i 1936 fou membre, amb sos germans Florencio, José i Francisca, Ginés Alonso, Domingo Canela Schiaffino, Vicens Nebot, Josep Peirats Valls, Ramon Bou Canalda, José M. Barrancos, els germans Conesa i altres, dels grups anarquistes«Verdad» i «Afinidad» de La Torrassa i l'Hospitalet de Llobregat. Participà activament en tots els moviments insurreccionals d'aleshores (gener de 1932, desembre de 1933 i octubre de 1934). Fou membre del Comitè Nacional de la Federació d'Indústria del Vidre de la CNT. Quan la guerra civil fou un dels organitzadors confederals de les comarques lleidatanes. Segons alguns, en 1936 vivia de la venta de diaris i militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer a Barcelona i després marxà al front d'Aragó com a milicià per a exercir tasques organitzatives. L'agost de 1937 va fer una gira propagandística de les Joventuts Llibertàries arreu de Catalunya. Secretari del Comitè Comarcal de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del Comitè Regional de Catalunya, que se celebrà el setembre de 1937 a Barcelona, va ser nomenat secretari d'aquesta organització. En aquesta època treballava en els Autobusos «G», antiga Companyia General d'Autobusos (CGA), i militava en el Sindicat de Transports Públics Urbans de la CNT de Barcelona. Després del Ple Nacional de València de la CNT, Pedro Conejero Tomàs va morir el 27 de desembre de 1937 a conseqüència d'un accident d'automòbil, quan viatjava de València a Barcelona, després d'assistir a una reunió amb el Comitè Peninsular de la FIJL. La conducció del seu cadàver pels carrers de Barcelona i el seu enterrament el 30 de desembre van ser una important manifestació popular de dol.
***
Ettore
Torricelli
- Ettore
Torricelli: El 27 de desembre de 1966 mor a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el
paleta anarquista i anarcosindicalista Ettore Torricelli. Havia nascut
el 17 de
març de 1885 a Formigine (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Ottavio
Torricelli i Marcellina Farina. Es traslladà a la petita
població de Madonnina,
a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia),
centre llibertari de la ciutat. El 1913 va
ser fitxat per les autoritats com a membre del grup anarquista local.
Formà
part del Sindicat de la Construcció i de la Cambra del
Treball Sindicalista i
en 1917 de la Comissió Executiva d'Organització
d'aquesta. El 5 de juliol de
1919 fou detingut arran d'un escorcoll a la seu del grup anarquista de
Mòdena,
al número 14 del carrer de Sant'Agata. Va ser un dels
principals exponents de
la Federació Comunista Anarquista de Mòdena. El
maig de 1920 fou un dels
detinguts sota l'acusació d'haver robar unes metralladores
per a defensar-se en
les manifestacions obreres; jutjat, va ser absolt de tots els
càrrecs. Entre
1922 i 1926, anys d'exaltació feixista, fou un dels pocs
anarquistes que
continuaren amb el compromís llibertari a Mòdena.
Subscrit a la revista Pensiero e
Volontà i a altres
publicacions anarquistes, s'encarregà de la seva
distribució. En diferents
ocasions va ser detingut per distribució de premsa
llibertària i en 1925 la
policia bloqueja un enviament dirigit a ell compost de nombroses
còpies del
fullet d'Errico Malatesta Fra contadini.
En aquesta època mantingué
correspondència amb Errico Malatesta i amb Armando
Borghi. Advertit formalment per les autoritats feixistes el desembre de
1926,
en 1931 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en
determinades
circumstàncies. En 1932 la policia anotà en la
seva fitxa que conservava tots
els seus sentiments anarquistes, però que no realitzava cap
propaganda. El juny
de 1940 va ser amonestat per les autoritats, després d'haver
estat detingut i
empresonat 18 dies sota la sospita d'«haver escampat algunes
crítiques sobre la
situació actual». Va ser vigilat per la policia
fins el 1942. Després de la II
Guerra Mundial, encara que mantingué els sentiments
llibertaris, no desenvolupà
cap activitat política.
***
Necrològica
de René Deware apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1977
- René Deware:
El 27
de desembre de 1976 mor a Gilly (Charleroi, Valònia)
l'anarquista i
anarcosindicalista René Deware. Havia nascut el 21 de
novembre de 1906. Miner a
la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra Mundial
participà
activament en la Resistència belga. Després del
conflicte bèl·lic continuà amb
la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie
Charlet,
de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera
Anarquista (AOA) a
Charleroi.
***
Necrològica
de Valentín Álvarez Menéndez apareguda
en el periòdic tolosà Cenit del 27 de
gener de 1987
- ValentínÁlvarez Menéndez: El 27 de desembre de 1986 mor a Orleans (Centre, França) l'anarcosindicalista Valentín Álvarez Menéndez. Havia nascut cap el 1906 a Gijón (Astúries, Espanya). En 1926 emigrà a Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya), treballà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) en la indústria del vidre i milità en el sindicat del seu sector de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'aixecament insurreccional del 15 de febrer de 1932, va ser detingut amb Alfonso Martínez Vidal i Juan Miguel Aznar Morales a Badalona després de tirotejar els tramvies i la força pública. El 10 de març de 1932, amb altres militants (Ponciano Alonso Alonso, Ángel Continente Saura,Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, Julián Merino Martínez, etc.), signà des de la presó de Barcelona (Catalunya) un manifest contra Àngel Pestaña Núñez i la seva estratègia trentista. Quan esclatà la guerra civil organitzà una centúria de milicians a Sant Adrià de Besòs que d'antuvi s'integrà en la«Columna Roja i Negra» i després en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), en la qual participà en diversos combats al front de Madrid (Espanya), on fou testimoni de la mort de Buenaventura Durruti. Entre febrer i juliol de 1937 fou vocal de cultural per la CNT en l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs i responsable de la col·lectivitat local dels transports. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant els anys quaranta son pare albergà i amagà nombrosos militants anarquistes clandestins. Quan els alemanys ocuparen França, retornà a la Península i participa en la guerrilla a la zona d'Astúries. Ferit de bala al pulmó durant un enfrontament amb la Guàrdia Civil, va ser evacuat a França i en un hospital d'Orleans se li va extreure el plom. Instal·lat a Orleans, milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat fins a la seva mort. En 1996 Alejandro Andreassi Cieri li va dedicar el seu llibre Libertad también se escribe en minúscula. Anarcosindicalismo en Sant Adrià de Besòs (1925-1939).
---
Costa i Llobera i la novel·la històrica
El 'programa' del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees 'dissolvents' que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les 'satàniques sectes anarquistes i socialistes. (Miquel López Crespí)
Miquel Costa i Llobera en la novel·la històrica de les Illes: Defalliment (El Gall Editor) i Damunt l'altura. El poeta il·luminat . (Pagès Editors) (i III)
Costa i Llobera, protagonista indiscutible de Damunt l'altura, marxa cap a Roma "amb el remordiment d'haver perdut els millors anys de la meva joventut en la recerca d'impossibles", com explica en el capítol "Temporal". Costa ara ja és un home segur de quin ha de ser el seu destí en aquest món. Vol ser, sense dubtes, un autèntic "Soldat de Crist", que és precisament el títol d'un dels sis capítols dedicats a la seva estada a Roma. Ara vol trobar Déu "en el Gorg Blau, en Lo Pi de Formentor en La Vall, en un temporal sacsejant, furient, els penya-segats de Tramuntana". Déu és la seva terra, i Costa sent la presència de l'Altíssim "en la serenor de Cala Gentil". Trobar Déu mitjançant la bellesa i l'exercici de la poesia, tasca que, amb el temps, també li portarà nombroses contradiccions i continuats problemes de consciència. Finalment vencerà la seva vocació sacerdotal en perjudici de l'obra de creació estrictament literària.
Quan Costa i Llobera, en el capítol "Darrera caminada per Via Appia Antiga", s'acomiada de Roma ja és un home completament format en el dogma catòlic i amb una vasta formació cultural. L'estudi de sant Jeroni, sant Joan Crisòstom, santa Teresa de Jesús i sant Agustí ja l'ha fet un vertader "soldat de Crist" en la línia marcada pel Papa Lleó XIII, amb el qual s'entrevista abans de tornar a Mallorca, o del bisbe Torras i Bages, del qual se sent un vertader deixeble. El "programa" del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees "dissolvents" que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les "satàniques sectes anarquistes i socialistes".
En el fons, i no ens hem d'enganyar, Costa i Llobera, com a intel·lectual orgànic al servei de les classes dominants espanyoles i mallorquines, el que fa és lluitar contra el "fantasma del comunisme" que aquests sectors parasitaris i explotadors veuen rere qualsevol manifestació democràtica i igualitària. El Vaticà, les classes dominants del món sencer, són encara sota l'impacte, per a elles esfereïdor, dels esdeveniments de la Comuna de París de 1871, quan, per primera vegada en la història, el proletariat, les classes populars franceses enlairen la bandera roja al capdamunt de les barricades de la ciutat revolucionària. Miquel Costa i Llobera, evidentment, amb els anys de formació vaticanista, esdevé un eficient i actiu militant catòlic, potser no tan eixelebrat com mossèn Antoni M. Alcover, però igual o més d'efectiu per la seva inabastable capacitat de treball propagandístic pels pobles de les Illes.
A partir d'aquest instant, la novel·la Damunt l'altura ens descobreix els moments de plenitud espiritual i literària de Miquel Costa i Llobera. En els capítols "Estrabó i Cala Gentil", "La cançó dels bons catòlics", "Als caiguts en la batalla de les Termòpiles" i "Raixa" podem trobar aquests moments especials de plenitud del poeta pollencí. Però ben aviat arribaran els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 i aquí, data cabdal per a copsar el final decantament de Costa i Llobera envers la religió, el seu món, l´univers segur i aristocràtic d'un ric hereu de possessió mallorquina, trontolla fins a límits increïbles. Tot aquest terrabastall personal, el qual ja havia anat novel·lant en els capítols "La Setmana tràgica" i "De matinada" a Defalliment, l'he reprès ara amb més força a Damunt l'altura en el capítol-sintesi "El calvari", amb les pàgines del qual es clou definitivament aquest cicle de novel·les dedicades a Miquel Costa i Llobera.
Costa, com a personatge bàsic i central de Damunt l'altura, reflexionant en els esdeveniments de la Setmana Tràgica pensa: "Comprovar el poder momentàniament triomfant de l'anarquia i la revolució em caigué al damunt com una pesada llosa. Em sincerava amb Maria Antònia Salvà, sense poder trobar resposta a tots els meus interrogants. Com demanar l'autonomia en nom de la personalitat d'un poble que en tanta part se declara anarquista i revolucionari? Com proclamar la cultura des d'una ciutat de sis-cents habitants que no pot capturar, o no ho gosa fer, una turba de lladres, sacrílegs i incendiaris".
Costa i Llobera ja no serà mai més l'escriptor que vol portar la bellesa literària com a fórmula salvadora que impedeixi que el poble senzill sigui guanyat per les sectes dissolvents de l'anarquisme i el socialisme. Ara, amb les esglésies i convents de Barcelona cremant, amb el poble enmig del carrer protestant iradament perquè les mares no volen que els seus vagin a morir al Marroc, en defensa dels egoïstes interessos de la Compañía del Rif, Costa endevina la dificultat que tendran les classes dominants per a bastir la Catalunya cristiana somniada per Torras i Bages, per Gaudí, que situa creuats dalt el terrat de la Pedrera i basteix a la Sagrada Família un gegantí i altíssim univers d'anacoretes cristians a l'estil que li suggereixen les coves i muntanyes de Capadocia.
És la crisi final d'un escriptor que anirà concretant-se en una decantació cada vegada més accentuada envers el servei a l'Església Catòlica. Aquesta és la història que he narrat en dos llibres, Defalliment i Damunt l'altura, que són, en realitat, com he indicat en aquest article, una sola i única obra: la vida novel·lada de Miquel Costa i Llobera.
Pasta a la Arrabiata Para 4 personas
Las recetas de comida casera, asi como las recetas de cocina a base de pasta es lo mejor de la comida Francesa. Aqui les traemos un suculento y sabroso manjar que se puede cocinar fácilmente. No se necesita ser un experto. La sabrosa comida casera. esta aqui:
Ingredientes para 4 personas:
8 onzas de spaguetti
2 cucharadas de aceite de oliva virgen
6 onzas de vieiras
6 onzas de gambas peladas
½ taza de cebolla picada
¼ o ½ cucharadita de pimiento rojo molido
3 dientes de ajo
2 cucharadas de tomate frito
1 tomate cortado en cubitos
½ taza de jugo de almeja
12 almejas
12 mejillones
2 cucharadas de perejil picado
1 cucharada de basílico picado
Modo de preparación:
1. Cocer la pasta durante el tiempo que se requiera sin sal ni aceite. Remover constantemente.
2. Mientras se cuece la pasta, calentar una cucharada de aceite en una olla grande a fuego medio-alto. Añadir las vieiras y las gambas y dejar cocer durante 3 minutos. Luego habrá que retirar las vieiras junto con la mezcla de la olla posteriormente manteniéndolas en calor. Con el mismo calor se usará otra cucharada de aceite y después se añadirá la cebolla, el pimiento y el ajo. Cocer durante 2 minutos. A continuación se echará el tomate frito y los cubitos de tomates que se dejarán hasta el momento de ebullición. Posteriormente se echará el jugo de las almejas y se dejará cocer durante un minuto más.
3. Para la última parte se añadirán las almejas y se reducirá a fuego medio mientras se cuecen durante 4 minutos con la olla cubierta. Luego se colocarán los mejillones y se dejarán cocer hasta que tanto las almejas como los mejillones se abran. Finalmente se combinará con la mezcla de vieiras mas el perejil y se dejará durante un minuto.
4. Servir sobre la pasta y para la presentación se rociará el plato con basílico picado.
Popularity: 1% [?]
FUENTE: RECETAS DE COCINA