Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12422 articles
Browse latest View live

[17/12] «El Trabajo» - Míting internacional al Price - «Pravda» - «Écoutez May Picqueray» - Congrés d'estudis sobre Borghi - Kempf - Gohier - Meurant - Annovi - Lentengre - Gil Mata - Foyos - Barrett - Cauderay - Lamua - Villagra - Agustí Gebellí - Catani - Perissino - Cano - Moliner - Gambáu

0
0
[17/12] «El Trabajo» - Míting internacional al Price - «Pravda» - «Écoutez May Picqueray» - Congrés d'estudis sobre Borghi - Kempf - Gohier - Meurant - Annovi - Lentengre - Gil Mata - Foyos - Barrett - Cauderay - Lamua - Villagra - Agustí Gebellí - Catani - Perissino - Cano - Moliner - Gambáu

Anarcoefemèrides del 17 de desembre

Esdeveniments

Premsa anarquista

Premsa anarquista

- Surt El Trabajo: El 17 de desembre de 1899 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Trabajo. Publicación mensual obrera. Realitzat a la impremta de Manuel Álvarez, hi van col·laborar Francisco Domenech Vinajeras, P. Pinillos, Fermín Salvochea, Francisco Guerrero Moreno, José Sánchez Rosa, Amalia Cavia, Abayá, Grave, Soldedad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Merlino i Prat, entre d'altres. Només en sortiren vuit números, l'últim el 15 de juliol de 1900.

***

Gran Price de Barcelona

Gran Price de Barcelona

- Míting internacional al Price: El 17 de desembre de 1936 al saló Gran Price de Barcelona (Catalunya) se celebra un míting internacional organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en col·laboració amb la Secció Francesa de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT), al qual assistí nombrós públic. Presidiren l'acte Fernand Fortin, de la Secció Francesa de l'AIT, i Joaquim Cortès, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En foren oradors Paul Lapeyre, en representació de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (Secció Francesa de l'AIT); Bernat Pou i Gaston Leval, pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; F. Lorenzo Justi, de la Secció Italiana; Pierre Besnard, secretari de l'AIT; i Lesiege, delegat de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. El míting es concentrà en les dues notícies internacionals de l'actualitat d'aleshores: la creació d'un«Comitè de No Intervenció» en la guerra d'Espanya i la proposició d'un armistici amb els feixistes aixecats. Per a la CNT el«Comitè de No Intervenció» podia reunir-se i prendre els acords que volgués, però els treballadors no s'enganyarien i continuarien la guerra a mort contra el feixisme fins el triomf definitiu de la Revolució Social. I sobre la proposició de concertar un armistici, la CNT declarà que mai no n'acceptaria cap [«Estem disposats a morir, estem disposats a destrossar Espanya abans que acceptar un armistici.»]. Finalment es recalcà que el triomf de la revolució no només estava als fronts de batalla, sinó també als tallers, a les fàbriques i als camps, i que calia demostrar la capacitat constructiva de la Revolució Llibertària.

***

Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint 'Pravda'" (anys 30)

Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint Pravda" (anys 30)

- Pravda anuncia purgues: El 17 de desembre de 1936 a Moscou (Rússia) el diari soviètic Pravda anuncia sense cap contemplació que els seus agents comunistes han començat a Catalunya la«neteja» de trotskistes i d'anarcosindicalistes, i que s'aplicaran amb la mateixa energia que a la Unió Soviètica...

***

"Écoutez May Picqueray" (1983)

Écoutez May Picqueray (1983)

- Estrena d'Écoutez May Picqueray: El 17 de desembre de 1983 es realitza a l'Studio St. Severin de París (França) la primera projecció de la pel·lícula produïda i dirigida per Bernard Baissat Écoutez May Picqueray, film documental biogràfic sobre la destacada militant i propagandista anarquista May Picqueray (1898-1983). Hi van participar nombrosos companys i amics de la protagonista, com ara Léo Campion, P. M. Cardona, J. J. Combaut, Nicolas Faucier, Sylvain Garrel, Daniel Guerin, Denis Langlois, Franck Neveu i Rita Tabai. Nombroses seqüències del documental estan enregistrades a la seu del periòdic Le Réfractaire, que fundà i dirigí la militant anarquista, i al seu domicili. Les cançons d'aquest film, que guanyà el Premi Qualitat del Centre Nacional de la Cinematografia francès, estan interpretades per la filla de May Picqueray, Sonia Malkine. El muntatge s'acabà poc després de la seva mort.

***

Cartell del congrés

Cartell del congrés

- Congrés d'estudis sobre Borghi: Entre el 17 i el 18 de desembre de 1988 se celebra a l'Auditorium Comunale «Don Minzoni» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el congrés d'estudis «Armando Borghi nella storia del movimento operaio italiano e internazionale» (Armando Borghi en la història del moviment obrer italià i internacional). Va ser organitzat per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de la citada ciutat en ocasió del vintè aniversari de la mort del destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Els actes van començar el 17 de desembre amb la inauguració d'un monument en memòria d'Armando Borghi, obra de l'escultor Angelo Biancini, als anomenats «Jardins d'Armando Borghi», davant l'Hospital de Castel Bolognese. Posteriorment també es van inaugurar els locals de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», al número 20 del carrer Rondanini de la localitat. En el congrés hi van intervenir destacats historiadors i estudiosos del moviment anarquista italià, com ara Maurizio Antonioli (Il viaggio in Russia), Luciano Bergonzini (Borghi e Toscanini), Nico Berti (Dal sindacalismo anarchico all'anarchismo «puro». La significativa parabola di Armando Borghi), Luigi Di Lembo (Borghi in Francia tra i fuoriusciti (estate 1923-autunno 1926)), Adriana Dadà (L'arrivo di Borghi negli Stati Uniti. Tra alleanza antifascista e purismo ideologico), Carlo Doglio (In viaggio con Borghi), Vittorio Emiliani (Borghi oratore e scrittore «naturale») Emilio Falco («L'alleanza libertaria» e il Convegno Anarchico Italiano di Roma del 1911), Giuseppe Galzerano (Controritratto polemico di Mussolini), Gianpiero Landi (L'archivio Armando Borghi. Una nuova fonte per gli studi sulla storia dell'anarchismo), Pier Carlo Masini (Il movimento anarchico italiano nel secondo dopoguerra), Italino Rossi (Armando Borghi (1944-1953). Ritorno in Italia, ritorno alle origini), Giorgio Sacchetti (Comunisti contro individualisti. Il dibattito sull'organizzazione nel 1907), Fiorenza Tarozzi (Virgilia d'Andrea, la poetessa dell'anarchia), Cristina Valenti (Borghi autore di drammi antifascisti) i Claudio Venza (Borghi e la Spagna). En 1990 s'editaren les actes d'aquest congrés, a cura de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», en el número 25 del Bolletino del Museo del Risorgimento, publicat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)

Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)

- Christian Kempf: El 17 de desembre de 1861 neix a Belsenberg (Württemberg, Confederació Germànica) l'ebenista anarquista Christian Kempf, conegut sota diversos pseudònims (Markus Allweier, Markus,Allweier, H. Lang, Ferdinand Häuzi,Jacob Gall, Weber, etc.). Emigrà a Suïssa i s'instal·là a Binningen (Arlesheim, Basilea-Camp, Suïssa). Detingut, va ser tancat a la presó de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) i l'octubre de 1889 va ser expulsat, amb altres dos anarquistes alemanys (Willibald Schmid i Auguste-Frédéric Püschel), acusat de «propaganda anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de 1889, en un gran nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.) l'anomenat Manifest dels anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista Albert Nicolet (Metternich), de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups anarquistes, a més de distribuir premsa anarquista (Freiheit,Le Réveil, etc.). A començaments dels anys 1890 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Urbain Gohier (1912)

Urbain Gohier (1912)

- Urbain Gohier: El 17 de desembre de 1862 neix a Versalles (Illa de França, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) --ell es definia com «monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 a Saint-Satur (Centre, França).

***

Cartell de la CGT-SR

Cartell de la CGT-SR

- Hoche Meurant: El 17 de desembre de 1883 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant. Autodidacte des de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista arran del servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a tres anys de presó i enviat a un presidi militar a Algèria. Per revoltar-se, va ser condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra, però li van commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de ser indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la Confederació General del Treball Unitària, però va ser exclòs pels comunistes i es va afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre Libre i en Le Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista, va promoure diversos grups de la Regió Nord, com ara«L'Entraide» (El Suport Mutu) de Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de presó per repartir pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els congressos anarquistes francesos, així com en la premsa llibertària (Le Libertaire), essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal(1919-1933) i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre del Comitè de Defensa Social del Nord-Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya revolucionària en 1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera francobelga, i després va organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), així com l'acollida dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència i restarà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort, el 13 d'abril de 1950 a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre les seves obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe (1934).

***

Silvio Annovi

Silvio Annovi

- Silvio Annovi: El 17 de desembre de 1890 neix a Saliceto Panaro (Emília-Romanya, Itàlia) el sindicalista i anarquista Silvio Annovi. Sos pares es deien Alfonso Annovi i Dionisia Cuoghi. És guanyà la vida fent de paleta i després de gelater. Membre de la Cambra del Treball i del Grup Anarquista de Mòdena, després de la Gran Guerra participà en tota mena de manifestacions i vagues. En 1924 va obrir un petit negoci de dolços i gelats a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1927 es va traslladar a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), on regentà una gelateria. A la ciutat niçarda prengué part en les activitats de la secció local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Com que semblava que no era molt actiu en el moviment llibertari, en 1938, va ser proposat per les autoritats perquè el seu nom fos esborrat de la llista d'anarquistes a controlar a les fronteres i del Codi Processal Civil (CPC), però justament en aquests dies va ser interceptat a Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord), procedent de Niça, amb propaganda anarquista. La policia registrà el seu domicili a Barcelona (Catalunya), on vivia amb l'anarquista Giuseppe Pasotti. La policia considerà que després de la detenció de Pasotti, Annovi havia ocupat el seu lloc en la direcció del servei de reclutament de voluntaris de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Fins el març de 1942 va ser buscat per la policia. Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena. Silvio Annovi va morir el 14 de juliol de 1978 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Pierre Lentengre

Pierre Lentengre

- Pierre Lentengre:El 17 de desembre de 1890 neix a París (França) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquesta època fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la «Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquests últims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del «Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primeròrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup«La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el«Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació«Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del«Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure.  Pierre Lentengre va morir el 20 de març de 1982 a Draguinhan (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1980

Necrològica de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- Vicent Gil Mata: El 17 de desembre de 1903 neix a Vila-real (Blana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Gil Mata –també citat com Vicenç Gil. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara conseller d'Obres Públiques. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a l'illa de Jersey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de Marsella. Vicent Gil Mata va morir el 17 d'octubre de 1980 a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre'l amb Vicente Gil (Portela).

***

Francisco Foyos Díaz en l'exili

Francisco Foyos Díaz en l'exili

- Francisco Foyos Díaz: El 17 de desembre –algunes fonts citen setembre– de 1905  neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Francisco Foyos Díaz –el seu primer llinatge també citat Foyo i el segon com Trias–, conegut com Pachin o Patxin. De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat i per aquest motiu conegué la presó. El 3 de maig de 1923 va ser detingut a Bilbao, juntament amb altres companys, acusat d'impedir a trets la detenció del company Justo Gómez (Galleguín). Durant els anys republicans, fou president del Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa (Aragó, Espanya). Durant els fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser membre del Comitè Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Antonio Ejarque, Cipriano Mera i Ramón Andrés, entre d'altres, i fou detingut dos dies després quan es dirigia a Madrid. El 2 d'agost de 1935 va ser tancat governativament a la presó provincial de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya), on coincidí amb Isabelo Romero, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El març de 1936, amb Miguel Abós Serena i altres, participà en una reunió amb la patronal i la classe política saragossanes per a solucionar el problema de la desocupació. El juliol de 1936 participà activament en el combats contra el cop d'Estat feixista i durant la guerra lluità als fronts. L'octubre de 1936 va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic del Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA) i membre del Comitè Regional d'Aragó i del Comitè Nacional de la CNT. El gener de 1937 va ser nomenat membre de la Junta de Seguretat d'Aragó amb seu a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 estava pres a Casp pels comunistes després de la destrucció de les col·lectivitats aragoneses per Enrique Líster Forján. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Detingut per la policia feixista del Govern de Vichy, el 12 d'agost de 1942 va ser reclòs al Sector B del camp de concentració de Vernet. El 27 de maig de 1944, amb altres companys, formà part d'un comboi amb destinació Alemanya, però el mateix dia aconseguí fugir del tren. No obstant això, fou detingut per la policia nazi i traslladat a la presó de Feldkirch (Vorarlberg,Àustria), d'on fou alliberat pels aliats en 1945. En 1947 era secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional de la CNT a França. El 23 de gener de 1948 signà un document a favor del Partit Llibertari (PL). Fou membre de l'Amicale des Anciens Internés Politiques et Résistants du Camp de Concentration du Vernet d'Ariège. Francisco Foyos Díaz va morir el 21 d'octubre de 1977 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després en aquesta ciutat.

Francisco Foyos Díaz (1905-1977)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Rafael Barret a Montevideo a punt de partir cap a França (6 de setembre de 1910)

Rafael Barret a Montevideo a punt de partir cap a França (6 de setembre de 1910)

- Rafael Barrett: El 17 de desembre de 1910 mor a Arcachon (Aquitània, Occitània) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista Rafael Ángel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Havia nascut el 7 de gener de 1876 a Torrelavega (Cantàbria, Espanya). Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del CarmentÁlvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a«vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un«Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica --Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria-- i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español, Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón, Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquestaèpoca quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera,Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anysés donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de«tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia,El Espíritu Nuevo,Apolo, Natura, El Despertar i ¡Libertad!¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al«Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat --actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase:«Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».

***

André Cauderay (1935) [militants-anarchistes.info]

André Cauderay (1935) [militants-anarchistes.info]

- André Cauderay: El 17 de desembre de 1936 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista André Cauderay –sovint el seu llinatge es citat d'altres maneres (Cauderai,Canderay, etc.). Havia nascut en 1914 a París (França) i descendia d'una família originària d'Allaman (Vaud, Suïssa). Estudià medicina a París i, arran del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, l'octubre marxà cap a la Península i es presentà voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Destinat a la Bateria d'Artilleria «Michele Schirru», comandada per Libero Battistelli, va ser ferit el novembre a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). André Cauderay va morir a resultes de les ferides el 17 de desembre de 1936 en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya) on havia estat traslladat.

***

Josefina Lamua Broto

Josefina Lamua Broto

- Josefina Lamua Broto: El 17 de desembre de 1941 es afusellada per les tropes franquistes a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Josefina Lamua Broto. Havia nascut cap al 1918 a Boltaña (Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil espanyola actuà a la zona de Barbastre amb son company milicià.

***

Necrològica de Segundo Villagra apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 29 de març de 1970

Necrològica de Segundo Villagra apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de març de 1970

- Segundo Villagra: El 17 de desembre de 1969 mor a Châteaudun (Centre, França) l'anarcosindicalista Segundo Villagra. Havia nascut cap el 1881 a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Pastor d'ovelles a les muntanyes del seu poble natal, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de la CNT de Châteaudun, on residia.

***

Ventura Agustí

Ventura Agustí

- Bonaventura Agustí Gebellí: El 17 de desembre de 1972 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Bonaventura Agustí Gebellí, conegut com Ventura Agustí. Havia nascut el 14 d'octubre de 1898 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Picapedrer de professió, s'establí a Reus (Baix Camp, Catalunya) amb el seu cunyat buscant feina. De notable cultura, exercí diversos càrrecs orgànics en el Sindicat Únic de Paletes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Reus. Per les seves activitats patí diferents escorcolls policíacs. Durant la guerra civil ocupà càrrecs municipals en nom de la CNT, com ara el de regidor de Cultura de Reus, des d'on intentà crear una escola de Belles Arts que havia de dirigir l'escultor imatger reusenc Pau Figueres, i de Serveis Públics. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i s'establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la CNT de l'Exili, malgrat els seus problemes de vista.

---

Continua...

---

Escriu-nos


[18/12] «Le Progrès» - «Strage di Torino» - «Siete» - Battola - Villeval - Perruchon - Garinei - Frank - Crespi - Martí Llorens - Crémer - Miguel Aznares - Schwab - Ferrero - Roussel - Cuadrado - Morata - Mélet

0
0
[18/12] «Le Progrès» -«Strage di Torino» - «Siete» - Battola - Villeval - Perruchon - Garinei - Frank - Crespi - Martí Llorens - Crémer - Miguel Aznares - Schwab - Ferrero - Roussel - Cuadrado - Morata - Mélet

Anarcoefemèrides del 18 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "Le Progrès"

Capçalera de Le Progrès

- Surt Le Progrès: El 18 de desembre de 1868 surt a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de Le Progrès. Organe des démocrates loclois, primera publicació anarquista de Suïssa. A partir del número 7, del 3 d'abril de 1869, portarà el subtítol d'«Organe socialiste» i tindrà una periodicitat bimensual, i setmanal a partir del número 24, del 27 de novembre de 1869. A la capçalera portava l'epígraf:«Tot per al poble i pel poble». Fou el periòdic oficiós de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista i el responsable de la redacció va ser James Guillaume. Els seus principals col·laboradors foren Mikhail Bakunin, Virginie Barbet, Jean-Philippe Becker, James Guillaume, Benoît Malon, Albert Richard, Fritz Robert i Adhémar Schwitzguebel. Polemitzà fortament amb el Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) autoritària. En sortiren 42 números, l'últim el 2 d'abril de 1870.

***

"Camera del Lavoro" de Torí després de l'assalt feixista del 18 de desembre de 1922

"Camera del Lavoro" de Torí després de l'assalt feixista del 18 de desembre de 1922

-«Strage di Torino»: El 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia) un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte fa una«batuda correctiva» i ataquen la Cambra del Treball i calen foc el Cercle de Ferroviaris, el Cercle Karl Marx i la seu del periòdic L'Ordine Nuovo. Van ser assassinats 22 obrers (socialistes, comunistes i anarquistes). L'anarcosindicalista Pietro Ferrero, nascut en 1892, membre de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i secretari de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i esperonador del moviment dels consells de fàbriques, va ser assassinat de manera ferotge, fermat a un camió i rossegat pels carrers. Aquesta carnisseria ha passat a la història sota el nom d'«Strage di Torino» (Matança de Torí). Després de la II Guerra Mundial, l'assassí Pietro Brandimarte serà restituït en l'Exèrcit italià i omplert d'honors militars.

***

Capçalera de "Siete"

Capçalera de Siete

- Surt Siete: El 18 de desembre de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer i únic número de la publicació anarquista Siete, periòdic de l'Assemblea de Solidaris/es amb Grècia. Aquest butlletí sorgí per donar compte de l'agitació revolucionària sorgida al país hel·lènic arran de l'assassinat, el 6 de desembre d'aquell any a Atenes, de l'estudiant anarquista Alexandros Grigoropoulos a mans de la policia. També hi trobem articles sobre la repressió policíaca a l'Estat espanyol. Els articles es publicaren sense signar.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Jean Battola (ca. 1894)

Foto policíaca de Jean Battola (ca. 1894)

- Jean Battola: El 18 de desembre de 1862 neix a Portovenere (Ligúria, Itàlia) el sabater anarquista Giuseppe Giovanni Battolla, més conegut per les seves versions francesa Jean Joseph Battola i anglesa John Battola, i que va fer servir els pseudònims Deognaviety i Deoganoff. Sos pares es deien Camillo Battolla i Luisa Dejani. Emigrat a França, el 7 de febrer de 1891 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats anarquistes. Cap octubre de 1891 es refugià a Anglaterra i a Londres visqué a Fitzroy Street i a Charlotte Street. Va ser implicat en el «Cas Wasall», detingut i acusat de«fabricació d'explosius», arran de la detenció el 6 de gener de 1892 del grup anarquista Walsall Socalist Club (WSC, Club Socialista de Walsall), de Wasall (West Midlands, Anglaterra), creat pel confident de la policia francesa Auguste Coulon (Pyatt). El 4 d'abril de 1892 va ser condemnat per l'Audiència d'Stafford (Staffordshire, Midlands de l'Oest, Anglaterra) a 10 anys de treballs forçats juntament amb Frederick Charles Slaugther (Fred Charles) i Victor Cails, mentre que Joseph Thomas Deakin en va ser penat amb cinc anys. Altres dos membres del grup anarquista de Walsall, John Westley i William Ditchfield, van ser absolts. En sentir la sentència, Battola digué que tot era un muntatge, arengà el tribunal en francès i acabà el seu discurs cridant «Visca l'anarquia, futur de la humanitat, lligam d'unió entre tots elséssers humans!». El maig d'aquell any, David Nicoll, secretari del Comitè de Suport, inculpat per «conspiració», en va ser condemnat a 18 mesos per haver publicat en The Commonweal un article on feia costat els seus companys, i Charles Mombray, també membre d'aquest comitè, en va ser absolt. Battola, que no parlava ni una paraula d'anglès, va ser acusat de ser l'autor d'una carta signada Degnai, adreçada a Victor Cails, a qui no coneixia, la qual contenia l'esquema d'una bomba. En 1894 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres francès. Des de la presó mantingué correspondència amb l'escriptor anarquista Edward Carpenter. Recobrà la llibertat en 1899. Posteriorment diversos inspectors de policia reconegueren que el «Cas Walsall» havia estat un muntatge policíac. Curiosament, Josephine Barthelemy, esposa de Battola, va rebre, quan son company ja era lliure, cinc lliures el 17 de desembre de 1902 i dues lliures més l'11 de febrer de 1903 d'un agent de la Secció Especial d'Scotland Yard. Desconeixem la data i el lloc de defunció de Jean Battola.

***

Albin Villeval

Albin Villeval

- Albin Villeval: El 18 de desembre de 1870 neix a París (França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Albin-Antoine-Paul Villeval. Son pare, Joseph Villeval (Albin), fou un militant de la Internacional i communard d'origen belga que acabà deportat a Nova Caledònia. Criat pels seus oncles Paul i Denis, amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al barri de Plaisance, al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a la impremta tipogràfica Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se sindicà. Durant l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del  Partit Socialista Revolucionari (PSR), on milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es creà un cercle anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué en estret contacte amb el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va ser nomenat administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per«provocació a la mort i al pillatge». A començaments de 1892 creà, redactà i edità l'efímer periòdic La Misère. Insubmís al servei militar, decidí exiliar-se i s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i com son pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat belga. Amb el suport del seu oncle Denís, edità a Brussel·les La Misère, que va publicar 10 números entre el 9 d'abril i el 24 de setembre de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any, imprimí a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà reprès en 1894 per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). A la Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En 1892 fundà el grup llibertari «Art Social», que publicà la revista L'Art pour l'Art (de desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser condemnat per un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa, però aconseguí fugir de Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga (POB). Després visqué clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França), on hi treballà de tipògraf, però on no hi pogué desenvolupar propaganda. Després d'una ràpida estada a París, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del Mármol, que havia conegut a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense feina, decidí establir-se al Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats (Seta, Besiers, Nimes i Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè, figurant teatral, aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó, però ràpidament fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a sis mesos de treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure després d'haver de fer el servei militar, fundà una família i reprengué la seva professió de tipògraf, especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per Sébastien Faure, i va fer reaparèixer La Misère (1898). En 1902 fou gerent de la Revue sociale des travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any de la minoria revolucionària del sector editorial. Sota la influència de Gustave Franssen, esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París, organització a la qual li donà un gran impuls i on assentà les bases programàtiques de la «Carta d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i lluità contra la direcció reformista de la Federació del Llibre. Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV Congrés Nacional Corporatiu, VIII de la Confederació General del Treball (CGT), que se celebrà a Bourges (Centre, França), on es manifestà contra la representació proporcional. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment en els de Lió (1919) i Orleans (1920). Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre 1913 i gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la solidaritat amb les famílies dels correctors víctimes del conflicte bèl·lic–, i finalment, entre juny de 1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921 fou secretari adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), en substitució de Claude Liochon. En aquests anys col·laborà en l'òrgan de la CGT,La Bataille Syndicaliste (1911-1915), i en La Bataille (1922-1925),òrgan de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918 col·laborà en La Plèbe, que reagrupava els antibel·licistes. Influenciat per la Revolució russa, en 1921 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'abandonà ràpidament. El març d'aquell any col·laborà en el triple número especial de Le Temps Nouveaux consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a formar part del grup editor de La Révolution Prolétarienne i durant els anys 1930 i 1931 va fer costat la crida del «Comitè dels 22», que pretenia la reunificació sindical. Albin Villeval va morir el 2 de gener de 1933 a París (França) i fou incinerat tres dies després al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Notícia del judic "llampec" de Pietro Perruchon apareguda en el diari de Phoenix (Arizona, EUA) "Arizona Republican" de l'1 de juny de 1918

Notícia del judic "llampec" de Pietro Perruchon apareguda en el diari de Phoenix (Arizona, EUA) Arizona Republican de l'1 de juny de 1918

- Pietro Perruchon: El 18 de desembre de 1885 neix a Arnad (Vall d'Aosta, Arpitània) el propagandista anarquista Giovanni Pietro Perruchon, també conegut com Peter Perruchon i Pierre Perruchon. Sos pares es deien Lorenzo Perruchon i Teotista Bonin. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i en 1911, amb sa companya Maria Rosa Joly, emigrà als Estats Units. Entre  1913 i 1914 passà un temps a Clinton (Indiana, EUA), on promogué, amb altres companys, La Filodrammatica Libertaria i una Escola Racionalista Italiana. Posteriorment s'establí a Aspen (Colorado, EUA), on treballà en la mina de plata d'Smuggler i va fer amistat amb un grup d'anarquistes antiorganitzadors. Contrari a la intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra, a finals de 1915 va escriure un«violentíssim» article titulat«Guerra e civiltà», publicat en La Questione Sociale de Nova York (Nova York, EUA), on atiava, segons les autoritats, «a la subversió, a la revolució i al delicte». En aquesta època, envià paquets de periòdics llibertaris a l'anarquista Giacchino Bianciardi, de Boccheggiano (Toscana, Itàlia), al seu domicili de Piombino (Toscana, Itàlia). Participà activament en la vaga minera de l'estiu de 1917 a Arizona i va fer un relat detallat dels fets que es va publicar en diferents lliuraments en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Lynn (Massachusetts, EUA), on explicava que els miners estaven dividits entre els militants dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), els afiliats a la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de l'Oest) i els que no formaven part de cap sindicat, fet que implicava constants desacords en les estratègies a seguir; també denuncià la intervenció intimidatòria de l'Exèrcit nord-americà a les mines, enviat pel governador d'Arizona, i les actuacions d'espies i detectius a sou de la patronal. També informà que desfilada del 6 de setembre de 1917 organitzada pels patriotes de Globe (Arizona, EUA) en honor dels reclutes nord-americans havia estat un fracàs. En 1917 col·laborà habitualment en Cronaca Sovversiva i visqué en diverses poblacions de Nou Mèxic (EUA). El 15 de març de 1918 va ser detingut a Miami (Arizona, EUA), juntament amb el mexicà Tomás Martínez, sota l'acusació de propaganda revolucionària després de trobar-li al seu domicili diaris i pamflets subversius, i empresonat a Tucson (Arizona, EUA); jutjat el 31 de maig d'aquell any, en un judici que durà un minut i trenta segons, va ser condemnat a l'expulsió dels Estats Units, juntament amb Tomás Martínez. Deportat a Itàlia, l'11 d'abril de 1920 arribà al port de Nàpols i retornà a Arnad. En aquesta localitat fundà un Centro di Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) anomenat «Gruppo di Emancipazione Anarchica», el qual va exercir una forta influència en el jovent. Amic de l'anarquista Giuseppe Mariani, el 12 d'abril de 1921 va ser detingut a Arnad, arran de l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de març anterior, i portat a Milà; però el 5 de juny va ser exonerat de tota culpa. De bell nou a Arnad, l'abril de 1923 passà clandestinament a França i s'establí a París, on va romandre fins l'octubre, data en la qual retornà a Arnad. En 1925 s'instal·là de bell nou a la capital francesa, on treballà de xofer, i el 10 de juliol de 1928 hagué de presentar-se en la Prefectura d'Aosta. En 1933 va ser inclòs en el grup de terroristes i inscrit en la llista de militants a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. El juliol de 1934 s'instal·là amb sa filla Lotta a Veurey-Voroize i el febrer de 1937 partí cap Arnad per a arranjar uns papers sobre una herència, però va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i escorcollat sense resultats; portat a Aosta, va ser sotmès a interrogatori, en el qual va dir que ja no militava. Posat en llibertat, el 14 de maig de 1937 partí cap a França. El 21 de novembre de 1938 el cònsol italià de Chambéry (Savoia, Arpitània) informà que la seva conducta era «regular» i que no freqüenta els «ambients subversius». El 2 de novembre de 1939 el prefecte d'Aosta envià al Ministeri de l'Interior un informe demanant la modificació dels seus antecedents policíacs, ja que estava considerat com a un «element molt perillós» i el 29 de febrer de 1940 va ser esborrat de la llista de terroristes. Durant la II Guerra Mundial, amb l'anarquista Corrado Quaglino, s'encarregà de facilitar la fugida cap a Suïssa dels antifeixistes buscats pel feixisme. Després del conflicte bèl·lic, romangué a França. Pietro Perruchon va morir 13 de setembre de 1967 a Veurey-Voroize (Roine-Alps, França).

***

Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)

Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)

- Italo Garinei: El 18 de desembre de 1886 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Italo Garinei. De ben jovenet i fins al 1915, milità en el sector llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part de la Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil Socialista). A partir del 1906 col·laborà en la premsa socialista revolucionària, com ara Sempre Avanti, La Guerra Sociale,L'Internazionale,La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període prebèl·lic participà activament en el moviment antimilitarista des del sector més intransigent del Partit Socialista Italià (PSI), partidari del sindicalisme i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu sector reformista. Quan es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per motius d'estudi, es decantà definitivament pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Umanità Nova. El 29 de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a l'Institut Politècnic de Torí. Després fou cridat a files i enviat al front, arribant a aconseguir el grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo Giovanile Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista), esdevenint un dels seus militants més actius. Durant el«Bienni Roig» formà part del moviment dels consells obrers de fàbriques i fou l'enllaç entre el grup d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el grup editor de L'Ordine Nuovo (Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El 24 d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb Giovanni Diodà, delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un congrés regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els anys més durs dels feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes controls als quals es va veure sotmès, sobretot perquè estava sota sospita de ser un enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat això, en 1944 publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante Armanetti, alguns números del periòdic clandestí Era Nuova. En acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves col·laboracions en la premsa llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino, de la Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el Congrés de Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre 1951 i 1968 publicà amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys seixanta retornà a la Toscana. Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965, gràcies al qual la Federació Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions anarquistes més potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio Turroni i altres destacats anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que acusà la FAI de ser una organització excessivament centralitzada i burocràtica i promogué, durant el congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la creació del Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Publicà alguns númerosúnics de la publicació Iniziativa Anarchica. Portavoce congressuale i en la primavera de 1966 reprengué la publicació de Seme Anarchico. En aquests anys de finals dels seixanta, amb Renzo Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme toscà. Fou amic personal d'Errico Malatesta. Italo Garinei va morir el 6 de novembre de 1970 a Treviso (Vèneto, Itàlia). Documentació seva («Fons Italo Garinei») es conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa.

***

Herman Frank

Herman Frank

- Herman Frank: El 18 de desembre de 1892 neix a Białystok (Podlàquia, Imperi rus; actual Polònia) l'historiador, editor, periodista, traductor i propagandista anarquista Herman Frank, també citat com Herman Franck. Estudià a la Universitat de Berlín (Alemanya), on es va veure fortament influenciat per Gustav Landauer, i en 1922 emigrà als Estats Units. Entre 1940 i 1951 fou l'editor del setmanari anarquista novaiorquès en llengua jiddisch Freie Arbeiter Stimme. A començament dels anys cinquanta col·laborà en el periòdic rus Delo Truda editat a Nova York. Va ser membre del PEN Club, de la Hebrew-American Typographical Union, de la Bialystok Jewish Historical Association i d'altres institucions històriques i d'estudis judaics. És autor d'obres i estudis sobre història del judaisme i sobre el moviment cooperativista, com ara Drei yor fun Bialistoker konsum-kooperatsie (1915-1918) (1918), Grikhishe kakhomim mit 15 bilder (1923), Yidishe typografie un bukh-oysarbetung kunst (1938), Tsvishn khurbn un oyfboy. Der politisher un sotsialer velt-krizis un di yidishe lage (1940), A. Sh. Zaks. Kemfer far folks-oyflebung (1945), Ershte yorn fun yidishn frayhaytlikhn sotsyalizm (1948, amb Shaul Yanovski), Anarkho-sotsialistische ideyen un bavegungen bay Yidn. Historishe un teoretishe aynfirung (1951), 60 yor «Fraye Arbeter Shtime» (1951), Natsionale un politishe bevegung bay Yidn in Bialystok (1951), Anarchism and the jews (1954, pòstum), Geklibene shriften (1954, pòstum), etc. Herman Frank va morir el 10 d'agost de 1952 a la seva casa de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac de cor.

Herman Frank (1892-1952)

***

Enrico Crespi

Enrico Crespi

- Enrico Crespi: El 18 de desembre de 1897 –algunes fonts citen el 30 de març de 1891– neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Enrico Crespi, conegut com Rico. Sos pares es deien Giovanni Crespi i Antonia Borero. Només pogué assistir a l'escola elemental, però adquirí una bona cultura autodidacta. De ben jovenet ja freqüentà el cercles revolucionaris. Durant la Gran Guerra va ser cridat a files i el maig de 1916 va ser jutjat per la justícia militar acusat de«greu insubordinació» i condemnat a 17 anys de presó. Aconseguí la llibertat a resultes de l'amnistia promulgada en acabar la guerra i començà a freqüentar les organitzacions socialistes. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI), que s'havia creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926 patí un escorcoll i la policia li va trobar periòdics i opuscles revolucionaris, fet pel qual va ser denunciat per «incitació a l'odi de classes». Participà activament en els motins de 1927 i el juny de 1928 passà clandestinament a França. En aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) treballà com a mecànic en un garatge i milità en grups antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per seguir el corrent encapçalat per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte amb un grup d'anarquistes italians de Marsella (Provença, Occitània) gràcies al qual establí una forta amistat amb el militant genovès Carlo Bacigalupo i finalment esdevingué anarquista. L'abril de 1932 va ser condemnat en rebel·lia --possiblement en aquestaèpoca es trobava a Espanya-- a sis mesos de presó i a dos anys de llibertat vigilada. Segons el consolat feixista italià a Lió (Arpitània), participà activament en les vagues i manifestacions de juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des del començament de la guerra civil espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per lluitar a la Península i, davant el perill d'una expulsió, marxà a Barcelona (Catalunya). Com a milicià de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», participà, com a tinent d'Artilleria, en combats a Osca i a Almudébar (Aragó, Espanya) on va ser ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la reacció estalinista. Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de la caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al camp de concentració d'Argelers, formà part del grup anarquista «Libertà o Morte». Durant l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on estava reclòs i en 1942 s'integrà en el maquis i la Resistència. Després de l'Alliberament retornà a Clarmont d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a Gènova on continuà militant en el moviment anarquista i fent costat la premsa llibertària. Enrico Crespi va morir el 24 de novembre de 1973 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

Vicent Martí Llorens

Vicent Martí Llorens

- Vicent Martí Llorens: El 18 de desembre de 1902 neix a Gandia (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s'establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d'autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l'aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s'encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d'exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l'Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d'Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Vicent Martí Llorens va morir en 1984 a Avinyó (Provença, Occitània).

***

Victoriano Crémer en els anys republicans

Victoriano Crémer en els anys republicans

- Victoriano Crémer: El 18 de desembre de 1906 neix al carrer Barrio Gimeno de Burgos (Castella, Espanya) el poeta, novel·lista, assagista i militant anarcosindicalista Victoriano Crémer Alonso. Nascut en una família nombrosa molt humil, fou fill d'un treballador de la Companyia de Ferrocarrils del Nord i la seva infantesa transcorregué entre Burgos, Bilbao i Lleó. Quan tenia 10 anys es traslladà definitivament amb sa família a Lleó, on estudià al Cercle Catòlic dels Germans Maristes. Quan tenia 16 anys publicà el seu primer poema en el setmanari La Crónica de León. De jove treballà com a venedor ambulant del diari El Castellano, peó de pagès, mosso en l'Apotecaria Escudero, pintor, amanuense en una escrivania, aprenent de tipògraf a la impremta«La Moderna» i en el diari La Mañana, locutor i periodista. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleó, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Amigo del Pueblo (1931), La Calle, El Combate Sindicalista (1933-1936), En Marcha,Solidaridad Obrera (1930-1932), La Tierra, etc. Durant els anys republicans va ser secretari de l'Ateneu Obrer Lleonès i regentà la impremta «La Moderna». El juliol de 1932 va ser processat per un article publicat en Solidaridad Obrera de la Corunya. El 8 de gener de 1933, amb Mariano Rico Cobas i Claro José Sendón, va fer un míting a la Corunya i altre el 18 de novembre d'aquell any a Lleó. L'agost de 1933 publicà en el periòdic madrileny La Tierra«Vía Crucis. Romance proletario», un text en prosa poètic on testimoniava la repressió del govern republicà per sufocar la revolta llibertària de Casas Viejas. Per aquest escrit guanyà un premi de 300 pessetes, però també l'obertura d'un expedient militar. El capità i maçó Juan Rodríguez Lozano, avi de José Luis Rodríguez Zapatero i mentor de Crémer, el defensà davant el tribunal militar i aconseguí l'arxivament de l'expedient. Cap al 1934 l'editorial madrilenya «Vida y Trabajo» li va publicar el conte Invierno, compartint fulletó amb El porvenir de nuestros hijos d'Élisée Reclus. Membre destacat del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña, el 27 de març de 1936 en va ser nomenat vocal del Comitè Local. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, va ser empresonat al camp de concentració de l'antic Hospital de San Marcos de Lleó i es lliurà de la mort, salvat per capellans (Luis Almarcha, Antonio González de Lama, etc.), en dues ocasions. Després, acusat de ser un seguidor del falangista dissident Manuel Hedilla Larrey, va ser detingut i tancat a la presó de Puerta Castillo. Alliberat en 1938, amb la condició que treballés per al periodisme franquista, va ser enviat com a soldat de l'«Exèrcit Nacional» als fronts d'Aragó i de Llevant. Durant la postguerra treballà de caixista en un periòdic i es dedicà al periodisme --col·laborant en periòdics franquistes (Proa, Pueblo,ABC, Informaciones, etc.) i en la cadena SER-- i la literatura. En 1944 fundà a Lleó, amb Eugenio García de Nora i Antonio González de Lama, la prestigiosa publicació Espadaña. Revista de poesía y crítica, que publicà l'obra de poetes oposats al règim franquista i mantingué una línia editorial de compromís polític i social i que es perllongarà fins al 1951 --en el seu número 20 publicà un famós poema, La fábula de B. D., sigles de Buenaventura Durruti. La seva escriptura lírica es caracteritza per poesies rebels, inconformistes, desarrelades, angoixants, tremendistes, existencialistes i nihilistes força crítiques vers la realitat d'aleshores i on destaca la seva solidaritat cap els més desafavorits i els«perdedors», i en la seva narrativa deixa veure les seves preocupacions socials i la seva denúncia de la injustícia. En 1976 va ser nomenat cronista oficial de la ciutat de Lleó. En 1963 li fou atorgat el Premi Nacional de Poesia, en 1994 el Premi Castella i Lleó de les Lletres i en 2007 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball. En 2008 obtingué el Premi Gil de Biedma pel seu poemari Elúltimo jinete. El febrer de 2009 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts 2008. Amb més de 100 anys, publicava una columna diària en El Diario de León, titulada «Crémer contra Crémer». Fou autor de més de 15.000 articles en la premsa local i d'uns 6.000 comentaris en Radio León, coneguda com «Radio Crémer». Entre les seves obres poètiques destaquen Tendiendo el vuelo (1928), Tacto sonoro. Puestos de tierra adentro (1944), Fábula de B. D. (1945), Caminos de mi sangre (1947), Las horas perdidas (1949), La espada y la pared (1949), Nuevos cantos de vida y esperanza (1951), Nuevos cantos de vida y esperanza II (1952), Libro de Santiago (1954), Furia y paloma (1956), Con la paz al hombro (1959), Tiempo de soledad (1962), Diálogo para un hombre solo (1963), El amor y la sangre (1966),Poesía total (1944-1966) (1967), Nuevas canciones para Elisa (1972), Lejos de esta lluvia tan amarga (1974), Los cercos (1976), Poesía (1944-1984) (1984), El mundo de José Jesús (1987), El cálido bullicio de la ceniza (1990), Ciudad de los poetas (1990, amb altres), La escondida senda (1993), El fulgor de la memoria (1996), Parábola de Amalia «La Petarda» (1997), La resistencia de la espiga (1997), La paloma coja (la encrucijada) (2002), Cualquier tiempo pasado (2003), El palomar del sordo. Poesía en llamas (2005), Relámpagos tardíos (2007), Antología poética (2007); i de narrativa Libro de Caín (1958), Historias de Chuma-Chuco (1971), Libro de San Marcos (1981, autobiogràfic sobre la seva estada a la presó), Los trenes no dejan huella. Historia secreta de una ciudad (1986), Los extraños terroristas de la Sábana Santa (marionetas, títeres y otros volatines) (1994), La casona (2001). Victoriano Crémer va morir el 27 de juny de 2009 al Complex Assistencial de Lleó (Castella, Espanya) on es trobava ingressat des de feia uns dies.

Victoriano Crémer (1906-2009)

***

Francisco Javier Miguel Aznares

Francisco Javier Miguel Aznares

- Francisco Javier Miguel Aznares: El 18 de desembre de 1908 neix a Hecho (Osca, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Francisco Javier Miguel Aznares, conegut com El Largo. Durant la Guerra Civil espanyola comandà un batalló de muntanya a la comarca d'Angüés i la Foia d'Osca. Amic de Francisco Ponzán Vidal, col·laborà en el seu grup especialitzat en realitzar incursions en territori enemic. Amb el triomf franquista passà a França i durant la ocupació continuà participant en les activitats de la xarxa d'evasió del «Grup Ponzán». L'abril de 1944 ajudà el fugitiu Eusebio López Laguarta a escapar de la Gestapo. Francisco Javier Miguel Aznares va morir el 29 de desembre de 1990 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Francisco Javier Miguel Aznares (1908-1990)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Justus Schwab segons el diari de Richmond (Virgínia, EUA) "The Times" del 18 de novembre de 1894

Justus Schwab segons el diari de Richmond (Virgínia, EUA) The Times del 18 de novembre de 1894

- Justus Schwab: El 18 de desembre de 1900 mor a Nova York (Nova York, EUA) el propagandista anarquista Justus H. Schwab. Havia nascut en 1847 a Frankfurt del Main (Darmstadt, Confederació Germànica; actualment pertany a Hessen, Alemanya). Son pare, que sembla que regentava una taverna, va participar en la Revolució de 1848 i per això patí quatre anys de presó sota l'acusació de disturbis contra l'exèrcit. Quan tenia 16 anys, Justus Schwab, per demostrar el seu menyspreu a l'exèrcit prussià, inutilitzà un canó que hi havia apostat a prop de casa seva; també es diu que va robar una bandera prussiana i n'enterrà la meitat, mentre que son pare va fer servir l'altra meitat per a fregar el terra. Aprengué l'ofici de paleta i participà en el moviment obrer fins a finals de la dècada dels seixanta. Quan tenia 21 anys va ser cridat a files, però decidí desertar; amagà el seu uniforme en un cementiri i fugí cap a França. El maig de 1869 emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on treballà en la construcció i entrà a formar part de la secció alemanya de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Perdé la feina arran de la crisi («Pànic Financer») de 1873 i amb altres treballadors desocupats, participà en campanyes per a aconseguir que s'activés un programa d'obres públiques per part les autoritats municipals per crear llocs de feina. El 13 de gener de 1874 assistí a una gran concentració de protesta d'uns 10.000 treballadors a la plaça Tompkins que va ser dissolta a cops per 1.600 agents de policia, però ell tornà amb una bandera vermella cantant La Marsellesa; detingut, va ser acusat d'«incitació a la revolta» i de portar una bandera roja, aleshores prohibida. Empresonat, va ser graciat pel governador de Nova York John Adams Dix. Poc després d'aquest incident es va casar amb Louisa, filla d'immigrants alemanys, amb qui en 1800 tingué dos infants (Justus H. Jr. i Louisa) i posteriorment altres dos. En aquesta època obrí una taverna al número 50 de First Street, al cor de Litte Germany (Petita Alemanya), que esdevingué centre de reunions del moviment radical novaiorquès. Aquesta cantina, que comptà amb una biblioteca d'uns sis-cents llibres, va ser fustigada tant pel Moviment per la Temprança com per la policia. Com que es va negar a donar les begudes de frac als agents de la policia que feien la ronda, sovint la seva taverna va ser assaltada i escorcollada. El juny de 1876 va ser detingut per vendre cervesa en diumenge, però va ser absolt en el judici. Durant la gran vaga de 1877 va ser nomenat president del seu comitè negociador i va fer nombrosos mítings a Tompkins Square. L'abril de 1877 va ser novament jutjat per«conducta desordenada» durant un míting al Chickering Hall, però també va ser absolt. Entrà a formar part del Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Laborista), que s'havia creat en 1876, però el gener de 1880, amb Moritz Bachmann, es mostrà crític per la seva aliança amb el Greenback Party (GP, Partit del Greenback), un partit reformista antimonopoli que preconitzava una moneda governamental no basada en el patró or. Es va subscriure a la publicació anarquista Freiheit, editada per Johann Most, i de mica en mica reforçà el seu ressentiment contra la direcció reformista de l'SLP i la prepotència dels seus líders. Aquesta animositat tingué el seu puntàlgid quan l'SLP va votar a favor d'una plataforma conjunta amb el GP, mentre ell reivindicava la descentralització del poder. Expulsat de l'SLP amb altres 40 membres, que es definien «socialrevolucionaris» seguint Johann Most, aquest grup es reunia a la seva cantina. Wilhelm Hasselmann, que feia poc havia arribat als EUA, s'hi sumà i suggerí que el nou grup s'anomenés Social Revolutionary Club (SRC), inaugurant-se el 15 de novembre de 1880 amb 27 membres. L'SRC, que cada vegada es declarà més anarquista, tingué reunions setmanals durant tota la dècada dels anys vuitanta. Schwab tingué un paper destacat l'octubre de 1881 al Congrés dels Socialrevolucionaris que se celebrà a Chigaco (Illinois, EUA), al qual acudí com a delegat de l'SRC de Nova York; en aquest congrés es va denunciar l'esclavitud assalariada i la propietat privada i va fer seves les resolucions, on s'incloïen la «propaganda pel fet» i l'insurreccionalisme armat, del Congrés Socialrevolucionari celebrat el juliol anterior a Londres (Anglaterra). Mantingué correspondència amb Albert Parsons quan aquest estigué tancat a la presó de Cook County. Estret col·laborador de Johann Most, quan aquest partí en 1882 de gira propagandística a Europa, esdevingué l'editor de Freiheit. També fou distribuïdor del periòdic Liberty de Benjamin Tucker. Aquesta amistat amb Most es va trencar en 1886 quan alguns anarquistes organitzaren una estafa consistent en assegurar les seves llars i després calar-les foc per cobrar la indemnització; alguns d'aquests van ser detinguts, processats i condemnats. Aquest fet portà una ruptura en el moviment llibertari alemany quan Johann Most es negà a desaprovar els incendiaris. Schwab, home moralment molt recte i seguidor de la sentència segons la qual «la fi mai no justifica els mitjans», s'encarà amb Most i molts dels seguidors d'aquest últim boicotejaren la seva taverna. Malgrat tot, continuà l'animació a la cantina, on acudiren activistes radicals de tota mena, entre ells, la seva amiga Emma Goldman i altres (Ed Brady, John Swinton, Robert Reitzel, Samuel Gompers, etc.), i artistes i escriptors novaiorquesos (Ambrose Bierce, James Huneker, Sadakichi Hartmann, etc.). En 1884 formà part del grup d'anarquistes que va interrompre una reunió de l'SLP quan el seu comitè executiu volia aprovar una moció de denúncia contra els llibertaris; detingut, va ser jutjat per «incitació a la revolta», però novament va ser absolt. L'11 de novembre de 1894 parlà, amb Emma Goldman, Max Baginski, Voltairine de Cleyre, John Edelmann i Charles Mowbray, en un míting commemoratiu a Nova York dels «Fets d'Haymarket». Durant sa vida contribuí econòmicament a la defensa legal d'anarquistes i participà activament en diverses campanyes per la llibertat d'expressió; també va ser membre de la Internationale Arbeiter Liedertafel (IAL, Societat Coral de Treballadors Internacionals), una societat musical d'anarquistes alemanys de Nova York. L'hivern de 1895 va contreure la tuberculosi i es va veure prostrat al llit des d'aleshores. Justus Schwab va morir el 18 de desembre de 1900 de pneumònia a Nova York (Nova York, EUA) i fou incinerat. Al seu seguici fúnebre acudiren unes dues-mil persones i assistiren gairebé totes les faccions del moviment obrer, moltes d'elles oposades i enfrontades. Son fill Justus H. Jr. continuà amb la taverna. El 30 de maig de 2012 es va col·locar una placa commemorativa a l'indret on es trobava la taberna de Justus Schwab.

Justus Schwab (1847-1900)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Sa Pobla i la literatura catalana contemporània

0
0

La novel·la Caterina Tarongí vol sintetitzar una bona sèrie de les històries ben reals que surten en els dos volums de Dones republicanes. Les palpitants i autèntiques vivències que traspuen les pàgines de Margalida Capellà feien summament fàcil la narració de la meva història. Aquesta vegada ha estat senzill escriure la novel·la: anava del bracet de la meva mare i de na Margalida! En un determinat moment de la feina, posseït totalment i absolutament per l’opressiu ambient de terror que expliquen les dones entrevistades, em vaig adonar com vénen de lluny la por i el fuet que sempre ens han dominat. La derrota de les Germanies que pesa encara com una llosa damunt les nostres espatlles? Quan hem pogut ser lliures, gaudir d’un moment de felicitat? És difícil esbrinar-ho quan patim encara la derrota de Son Fornari a sa Pobla, l’ocupació borbònica de l’illa i la repressió militar i clerical-vaticanista en temps de la guerra civil. Josep Melià, en el llibre Els Mallorquins, l’obra editada per l´amic Bartomeu Barceló a l’Editorial Daedalus a mitjans anys seixanta, opinava que aquestes derrotes històriques pesaven enormement en el nostre subconscient col·lectiu. (Miquel López Crespí)


Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (i VI)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Però tornem a na Margalida Capellà, a les entrevistes publicades a Dones republicanes, al fort sotrac interior que em va causar la seva lectura, aquesta vegada en una acurada versió al català que eleva encara més la seva feina, la rellevància històrica i literària d’aquests llibres.

La novel·la Caterina Tarongí vol sintetitzar una bona sèrie de les històries ben reals que surten en els dos volums de Dones republicanes. Les palpitants i autèntiques vivències que traspuen les pàgines de Margalida Capellà feien summament fàcil la narració de la meva història. Aquesta vegada ha estat senzill escriure la novel·la: anava del bracet de la meva mare i de na Margalida! En un determinat moment de la feina, posseït totalment i absolutament per l’opressiu ambient de terror que expliquen les dones entrevistades, em vaig adonar com vénen de lluny la por i el fuet que sempre ens han dominat. La derrota de les Germanies que pesa encara com una llosa damunt les nostres espatlles? Quan hem pogut ser lliures, gaudir d’un moment de felicitat? És difícil esbrinar-ho quan patim encara la derrota de Son Fornari a sa Pobla, l’ocupació borbònica de l’illa i la repressió militar i clerical-vaticanista en temps de la guerra civil. Josep Melià, en el llibre Els Mallorquins, l’obra editada per l´amic Bartomeu Barceló a l’Editorial Daedalus a mitjans anys seixanta, opinava que aquestes derrotes històriques pesaven enormement en el nostre subconscient col·lectiu.



En un moment de la redacció de la novel·la vaig pensar que la protagonista d’aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just i solidari, havia de ser una dona xueta. No ho vaig dubtar ni un moment. Pensava que era essencial que la protagonista de la novel·la, aquest personatge que vol ser un resum de la vida de les dones entrevistades per Margalida Capellà, fos xueta. I una xueta amb nom i llinatges ben il·lustres: seria una descendent d´una de les valentes dones que, segons explica el bàrbar Pare Garau en el seu pamflet La Fe Triunfante, es negà a claudicar davant la tortura inquisitorial, no va renunciar a la seva fe i per aquest motiu la cremaren viva sense abans sofrir garrot. Els perseguits, els humiliats, els robats pels feudals mallorquins i el clergat catòlic, els seguidors de la llei mosaica que anaren amb el cap ben alt a la foguera sense claudicar dels seus principis, foren Rafel Valls, rabí i dirigent dels conversos mallorquins, Rafel Benet Tarongí i la seva germana, Caterina Tarongí. I, per això mateix, el títol de la novel·la: Caterina Tarongí.



Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


Qui no recorda la bestial descripció que fa el pare Garau de la mort a la foguera d’aquests personatges únics? De ben jove, quan el vaig llegir en la meva adolescència, ja em va impressionar moltíssim la bestialitat, la barbàrie del catolicisme nostrat d’aquella època tenebrosa. Ben igual que la nostra dreta del 36 quan, a Son Coletes, a molts d´entreforcs de camí, també cremaven els republicans de viu en viu, els tallaven les parts, els obrien la panxa per a gaudir amb el patiment de les persones, els tiraven des del penya-segats a la mar, al fons dels pous o, com hi ha un cas prou documentat, els clavaven tatxes al cap.

Quina diferència essencial hi havia entre els falangistes que torturaven i mataven als anys de la guerra civil, amb suport de l’escriptor Llorenç Villalonga i el seu germà Miquel, i el sàdic redactor de La Fe Triunfante?

Recordem que deia el Pare Garau, quan contemplava com el foc obria les carns a Rafel Valls i els germans Tarongí: “Ni le bastó al Valls la estoica insensibilidad afectada (que va mucho de hablar a obrar y dond ellega fácil la llengua no acompaña siempre el corazón). Mientras llegó sólo el humo era una estatua, en llegando la llama, se defendió, se cubrió y forcejeó como pudo y hasta que no pudo más. Estaba gordo como un lechonazo de cría y encendióse en lo interior, de manera, que aún cuando no llegaban las llamas, ardían sus carnes como un tizón; y rebentando por medio se le cayeron las entrañas como a Judas”.

Tot ben present en la memòria de la protagonista de la nostra novel·la. En el capítol “Caterina Tarongí enmig de les flames” podem llegir: “Quina ximpleria haver cregut en l’avenç inexorable del progrés humà! Com si enderrocar el convent i l’església dels dominics bastàs per esborrar segles d’ignomínia contra els habitants del Call! Talment fos suficient llevar els monuments als reis, no deixar ni els ciments de la Casa Negra per aconseguir ser lliures!

‘Ara m’adonava de la força de la ignorància que covava dins el cor de les persones. Tot esdevenia fosc. Eterns presagis de tempesta. Com quan els soldats de l’emperador Carles I anaven casa per casa per cercar els pagesos i menestrals compromesos amb la Germania! Què era el que ens feia diferents als pobles que havien aconseguit la llibertat? Els segles d’infàmia i ignomínia, la flaire de la carn cremada que s’enlairava dels foguerons encesos a les places de Palma? Les forques aixecades pels camins de Mallorca, les despulles dels agermanats penjades a una gàbia de ferro damunt la Porta Pintada? La justícia dels senyors sempre present –els ossos dels rebels executats i escorxats de viu en viu- a les entrades de pobles i ciutats per atemorir els camperols durant generacions i generacions? La por per tantes morts havia arribat a fer-se part consubstancial de la nostra sang? Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al fogó dels jueus instal·lat al bosc de Bellver. Disbauxa popular alimentada per l’aristocràcia palmesana i els dominics. Marqueses i comtes ben abillats i empolsats presideixen les tribunes de fusta cobertes de murta. Algunes cases principals es fan portar neu des de la serra per gaudir de gelats amb gust de canyella i llimona quan els reus comencin a cridar. Na Caterina Tarongí, en Rafel Benet Tarongí i en Rafael Valls no han volgut claudicar davant el poder de l’església catòlica. La immensa gentada arreplegada a la vista del Castell de Bellver pensa que l’espectacle serà inoblidable. Avui cremaran xuetes i es podran sentir els gemecs que sortiran de les seves gargamelles ben a la vora! Quina sensació més estranya veure el rostre del reu mentre es consumeix i crida, desesperat, emportat pel dolor. Algunes dones de la noblesa consideren enervant veure a uns metres de distància el patiment dels condemnats. Un espectacle grandiós! És la millor obra de teatre que poden presenciar! Autenticitat en els sermons dels inquisidors, els càntics dels sacerdots que acompanyen la processó fins a Bellver, les oracions dels reconciliats, els juraments contra els torturadors pronunciats pels que veuen com les flames els mengen la carn, el repicar de totes les campanes de les esglésies de Palma, el renou dels tambors acompanyant condemnats i autoritats. A vegades se sent el renill dels cavalls, atemorits davant tant de soroll estrany. Algunes de les xuetes que seran escanyades en arribar a Bellver s’agenollen davant cada una de les esglésies per on passa la processó i demanen al poble que contempla el seguici una oració, un parenostre. Tothom a veure la crema dels jueus, falsos cristians que, fent creure que s’havien convertit de veritat, continuaven practicant els seus pèrfids costums. Són els israelites, els maleïts que crucificaren Crist. Sis segles de persecució i calúmnies. Centúries d’assalts als calls, de conversions a punta d’espasa, de pacífics comerciants passats a degolla per aconseguir l’or que tenen, la plata, els mobles, els horts, la casa. Infinites dècades provant d’escapar de la mort, dels salvatges que, atiats pels bisbes i sacerdots violen les dones, cremen els llibres amb les lleis de Moisès. Els habitants de Palma i dels pobles de Mallorca que s’han arreplegat davant els fogons on patiran els reus semblen contents. Avui hi haurà jueus que cridaran de dolor, els faran patir de veritat. Quin sentit tenia assistir, com en altres ocasions, a una cremadissa de cadàvers? La llei era la llei. La Inquisició tenia pietat dels condemnats a la foguera i, en cas de fer públic penediment dels errors, el botxí els escanyava abans de prendre foc a la llenya. Les confessions eren summament avorrides. Els desgraciats que sortien de les cel·les de la Casa Negra, després d’anys d’obscuritat i tortures no tenien forces per portar la contrària als confessors que, cridant enmig del temple, els demanaven la retractació dels seus errors si volien salvar l’ànima i assolir el Regne de Déu, el paradís poblat d’àngels i arcàngels”’.


[19/12] «L'Égalité» - «La Guerre Sociale» - Conferència de Faure - Atemptat contra Elizalde - Kater - Stoïnov - Comas - Petzold - Degreef - Fléchine - Crespi - Gambino - Pinos - Ramiz - Roig Lladó - Lizán - Carpena - Corredor - Pons Prades - Prieto - Abarca - Légeret - Mualdès - Romera - Malsand - Seijas

0
0
[19/12]«L'Égalité» - «La Guerre Sociale» - Conferència de Faure - Atemptat contra Elizalde - Kater - Stoïnov - Comas - Petzold - Degreef - Fléchine - Crespi - Gambino - Pinos - Ramiz - Roig Lladó - Lizán - Carpena - Corredor - Pons Prades - Prieto - Abarca - Légeret - Mualdès - Romera - Malsand - Seijas

Anarcoefemèrides del 19 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de l'"Égalité"
Capçalera de l'Égalité

- Surt L'Égalité: El 19 de desembre de 1868 --encara que a la capçalera posi el 16 de desembre-- surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número (espècimen) de L'Égalité. Journal de l'Association Internationale des Travailleurs de la Suisse romande. Portava l'epígraf «No hi ha drets sense deures, ni deures sense drets». Era successor de La Voix de l'Avenir. Aquesta publicació va ser creada per Charles Perron i redactada per Mikhail Bakunin i altres membres de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista en el si de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van col·laborar Jean-Philippe Becker, Amédée-Benjamin Combault, César De Paepe, Johann George Eccarius, Carlo Gambuzzi, James Guillaume, Hermann Jung, Benoît Malon, Nicolas Outine, Albert Richard, Paul Robin, Adhémar Schwitzguebel, Eugène Varlin i Pierre Waehry, entre d'altres. Arran del II Congrés Anual de la Federació Suïssa de Parla Francesa de l'AIT, celebrat el 4 d'abril de 1870 a Chaux-de-Fonds, es produí l'excisió d'aquesta federació i L'Égalité esdevingué l'òrgan d'expressió del grup aliancista. Després d'una interrupció entre el 4 d'octubre de 1870 i el 14 de gener de 1871 aquesta publicació reaparegué entre gener de 1871 i 18 de desembre de 1872, però la redacció aleshores esdevingué antibakuninista. En 1972 l'editorial Feltrinelli n'edità una edició facsímil.

***

Un exemplar de "La Guerre Sociale" de 1914 (època ultranacionalista)

Un exemplar de La Guerre Sociale de 1914 (època ultranacionalista)

- Surt La Guerre Sociale: El 19 de desembre de 1906 surt a París (França) el primer número del setmanari socialista antimilitarista La Guerre Sociale. Fundat i dirigit pel socialista Gustave Hervé, va esdevenir un dels grans periòdics antimilitaristes de la Belle Époque i on van escriure nombroses plomes llibertàries. Va tenir un tiratge entre 50.000 i 60.000 exemplars. Entre els seus col·laboradors figuren Victor Méric, Miguel Almereyda, Eugène Merle, Louis Perceau, Aristide Delannoy, Jules Grandjouan, Gaston Couté, entre d'altres. Després de la conversió de Gustave Hervé al ultranacionalisme feixista entre els anys 1912 i 1914, La Guerra Sociale va esdevenir La Victoire l'1 de gener de 1916.

***

Cartell de la conferència de Faure

Cartell de la conferència de Faure

- Conferència de Faure: El 19 de desembre de 1911 té lloc al Teatre Chave, al bulevard Chave de Marsella (Provença, Occitània), una conferència «pública i contradictòria» del pedagog i propagandista anarquista Sébastien Faure. Tres temes van ser els centrals de la conferència: l'encariment de la vida, les anomenades «Lleis perverses» i la guerra. Els preus de les butaques anaven des del franc al mig franc i els guanys d'aquesta sessió es destinaren a l'escola llibertària de Faure «La Ruche». Els infants d'aquesta escola amenitzaren amb un concert la vetllada.

***

L'atemptat contra Elizalde segons "La Vanguardia" del 20 de desembre de 1919

L'atemptat contra Elizalde segons La Vanguardia del 20 de desembre de 1919

- Atemptat contra Elizalde: El 19 de desembre de 1919, entre els carrers Bailén i Còrsega, a prop del passeig de Sant Joan de Barcelona (Catalunya), dos individus disparen sobre l'automòbil d'Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde quan es dirigia a casa seva procedent de la fàbrica d'automòbils. En aquest atemptat Elizalde resultà il·lès, però el xofer del cotxe, l'obrer Florencio Palomar Valero, resultà mort. La policia acusà els anarquistes Ramon Casanellas Lluch i Pere Mateu Cusidó, empleats de l'Empresa Elizalde d'aquest atemptat. Circulava entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat l'assassinat de l'anarcosindicalista Pau Sabater Lliró (El Tero) el 18 de juliol d'aquell any. L'enterrament de l'infortunat Florencio Palomar constituí una gran manifestació burgesa i empresarial contra el terrorisme obrer, on participaren representants de les autoritats polítiques, patronals, eclesiàstiques i militars.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fritz Kater (ca. 1920)

Fritz Kater (ca. 1920)

- Fritz Kater: El 19 de desembre de 1861 neix a Barleben (Saxònia-Anhalt, Alemanya) el socialista i després anarquista i anarcosindicalista Friedrich Kater. Fill d'una família de grangers; sa mare morí quan tenia dos anys i quan en tenia cinc començà a treballar a la granja familiar i durant l'hivern feia feina en una fàbrica de sucre de la zona. Més tard compaginà les tasques de la granja amb l'ofici de paleta i de carreter. Això no obstant, dedicà tot el seu temps lliure a la lectura i a educar-se de manera autodidacta. En 1883 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Magdeburg, en un moment en el qual les Lleis Antisocialistes prohibien la major part de les activitats sindicals. Després de relacionar-se amb socialistes d'Hamburg i de Berlín i de llegir nombroses obres polítiques prohibides, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) i fou força actiu en els seus cercles sindicals i clandestins, fundant, aquell mateix any, el Sindicat de Paletes de Barleben i convertint-se en el seu primer president. En 1889 fou condemnat a dos mesos de presó per organitzar un míting il·legal i l'any següent novament arran d'un discurs considerat sediciós. En 1890, després de la revocació de les Lleis Antisocialistes, es relacionà amb el moviment opositor de l'SPD «Die Jungen» (Els Joves), força influenciat per les idees anarquistes, i entaulà amistat amb diversos membres del grup a Berlín (Bruno Wille, Carl Wildberger, Max Baginski, etc.). En aquella època fundà el periòdic socialdemòcrataMagdeburger Volksstimme (La Veu del Poble de Magdeburg), amb altres membres de «Die Jungen» (Hans Mueller, Fritz Koester i Paul Kampffmeyer). En el Congrés de l'SPD de 1891 el grup de «Die Junger» fou expulsat del Partit, però Kater, encara que votà en contra de l'exclusió, romangué dins de l'SPD. Els expulsats fundaren la Vereinigung unabhängiger Sozialisten (VuS, Unió de Socialistes Independents), però Kater es negà a unir-s'hi. El maig de 1892 s'instal·là a Berlín, on treballà de paleta i fou elegit delegat del Sindicat de Paletes berlinès. El 4 de setembre de 1895 es casà amb Mathilde Deichsel, amb qui tindrà quatre fills (Charlotte, Martha, Elise i Hans). En aquests anys col·laborà en la revista Besinnung und Aufbruch (Reflexió i Renovació). En 1907, després de negar-se a presentar-se a les eleccions per al Reichstag alemany i de diverses ofertes de feines oficials, abandonà l'SPD i, encara que tenia certes reserves vers l'anarquisme, assistí al Congrés Anarquista d'Amsterdam d'aquell any. En 1912 publicà el fulletó Über die Entwicklung der deutschen Gewerkschaftsbewegung, on va traçar la història i l'evolució del moviment sindicalista alemany. Membre del Freien Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats d'Alemanya), que reivindicava el sindicalisme revolucionari, fou delegat d'aquesta organització al I Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional, celebrat en 1913 al Holborn Town Hall de Londres; dirigí el seu òrgan d'expressió Die Einigkeit (La Unió) i n'ocupà importants càrrecs orgànics. Durant la Gran Guerra, i en la semiclandestinitat, seguí militant en l'FVdG, una de les poques organitzacions que mantingué els principis internacionalistes i s'oposà a la contesa mundial. Després de la guerra, el desembre 1919, va ser un dels principals fundadors de l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya) i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a partir de 1922, i sempre es mostrà contrari a la burocratització i la centralització del moviment obrer. S'oposà durament a la maniobra d'intent d'ingrés de la FAUD en la Internacional Sindical Roja (ISR). En 1925 fou nomenat director del Servei de Premsa de l'AIT. En aquells anys col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Der Syndikalist (El Sindicalista) i fundà la seva pròpia editorial (Fritz Kater Verlag), que publicà nombrosos textos anarquistes. President de la Comissió Executiva de la FAUD durant molts anys, en 1930 deixà el càrrec per l'edat. Sa filla Elise Kater es casà amb l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Fritz Kater va morir el 20 de maig de 1945 a Berlín (Alemanya), després d'agonitzar durant 12 dies a l'hospital arran que intentés desactivar una bomba incendiària que havia caigut al jardí de casa seva i esclatés ferint-lo a la cara i al pit. Fou íntim amic de Rudolf Rocker, el qual li dedicà una breu biografia en morir.

***

Nicolas Stoïnov

Nicolas Stoïnov

- Nicolas Stoïnov: El 19 de desembre de 1862 neix a Choumen (Choumen, Bulgària) l'escriptor, periodista, ensenyant, anarcosindicalista, antimilitarista, Nicolas Stoïnov (o Stoïnoff), un dels fundadors de l'anarquisme búlgar. Durant la seva dilatada existència --va morir amb 101 anys-- no va cessar de denunciar els crims de l'ocupació soviètica i tindrà una gran influència sobre els pagesos i els docents. En 1896 amb Varban Kilifarski i Spiro Goulaptchev van crear la secció búlgara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Amb Kilifarski i alguns altres, van ajudar Goulaptchev a crear, a Ruse,«Acràcia», la primera editorial llibertària búlgara; amb impremta pròpia i en règim cooperativista, on es van imprimir força llibres i fullets traduïts del francès i del rus, dues llengües que Stoïnov ensenyava. Acabarà exiliat a París, on serà conegut per L'Avi. Nicolas Stoïnov va morir el 4 de febrer de 1963 a París (França). Entre les seves obres podem destacar, en búlgar La situació de la pagesia i les seves necessitats d'instrucció, La degeneració del socialisme, de la socialdemocràcia,Les vanes promeses a l'alça i la realitat a la baixa (1895), La situació miserable dels pagesos (1911); i en francès Lutte pour le droit ou Résolution de Divdiadovo, Nos tâches (1896), Christo Botev, précurseur de l'anarchisme en Bulgarie (1909), Varban Kilifarski (1879-1923) (1923). Menció a part és la seva autobiografia, publicada a París en búlgar i en francès, Un centenaire bulgare parle (1963).

Nicolas Stoïnov (1862-1963)

***

Josep Comas Solà

Josep Comas Solà

- Josep Comas Solà: El 19 de desembre de 1868 neix a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Fill d'un comerciant progressista, de jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya --posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva«Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants --el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

Josep Comas Solà (1868-1937)

***

Foto policíaca d'Oscar Petzold (ca. 1894)

Foto policíaca d'Oscar Petzold (ca. 1894)

- Oscar Petzold: El 19 de desembre de 1868 neix a Breslau (Silèsia, Prússia, Confederació d'Alemanya del Nord; actualment Baixa Silèsia, Polònia) l'anarquista Oscar-Guillaume Petzold. Sos pares es deien Oscar Petzold i Élise Schubert. Negociant de professió, en 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Notícia sobre una xerrada de Pierre Degreef apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" del 24 de maig de 1902

Notícia sobre una xerrada de Pierre Degreef apareguda en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 24 de maig de 1902

- Pierre Degreef: El 19 de desembre de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) el propagandista anarquista Pierre Degreef. A finals dels anys 1890 destacà dins del moviment anarquista de Roubaix, on difongué la premsa llibertària i fou acusat per la policia d'aferrar regularment durant les nits cartells revolucionaris. Durant la primavera de 1898 visità a Londres André Philippe, antic gerent del periòdic La Cravache refugiat a Anglaterra. Entre la primavera i l'hivern de 1900 treballà com a obrer tèxtil a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on venia Le Libertaire i participà en diverses reunions, com ara la organitzada entre el 4 i el 5 d'agost per Auguste Courtois (Liard-Coutois). Durant les eleccions legislatives d'abril de 1902 fou candidat abstencionista i entre l'1 d'abril de 1902 i el 3 de març de 1903 fou l'impressor-gerent de La Petite Feuille Anarchiste, publicació de Roubaix; també, entre el 12 de març i el 25 d'agost d'aquell any, imprimí La Feuille Anarchiste, que tirava entre 5.000 i 10.000 exemplars que es repartien gratuïtament. L'1 de juny de 1902 va fer a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) la xerrada«Le parlementarisme et les anarchistes». Milità en el Sindicat del Teixit, el qual tenia la seu al Palau del Treball de Roubaix, lloc on realitzà diverses xerrades. El desembre de 1902 va ser condemnat a un dia de detenció per un article antimilitarista publicat en Le Libertaire, però en l'apel·lació va ser condemnat a sis mesos de presó amb aplaçament per la Cort d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas de Calais, França). Entre 1903 i 1904 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. A començament de 1905 abandonà Roubaix per a treballar per a una fàbrica de màquines de cosir. El juliol d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó pel robatori de la caixeta d'almoines de l'església de Saint-Antoine de Roubaix comès l'octubre de 1904 i fou alliberat l'octubre següent.

***

Senya Fléchine (autoretrat)

Senya Fléchine (autoretrat)

- Senya Fléchine: El 19 de desembre de 1894 neix a Achtyrka (Sumy, Ucraïna), en una família jueva, el fotògraf i militant anarquista Senya Isaakovitx Fléchine (també Fletchine o Fleshin). En 1910 emigra als Estats Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother Earth, periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de 1917, retorna a Rússia, on continuarà la seva militància llibertària participant en la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de 1918, en gener i en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca) i després d'estar tancat algunes setmanes a la presó va ser amollat. En desembre de 1921, a més de militar en el grup del Golos Truda, va treballar al Museu de la Revolució de Petrograd, on va conèixer Marthe Alperine (més coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista russa també jueva expulsada dels EUA per la seva militància, qui esdevindrà la seva companya inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar els empresonats anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i condemnats a dos anys d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats gràcies a les gestions de May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou. El 9 de juliol de 1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de Rússia el setembre després d'una nova vaga de fam. A Berlín prendrà part en el Comitè de Defensa dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924 s'instal·laran a París, a casa de Volin primer i després amb Jacques Doubinsky. En 1927 participarà en la creació del Grup de Suport Mutu als Anarquistes Exiliats. Senya s'establirà a Berlín com a fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer una exposició fotogràfica, Film und foto, on barrejava l'experimentació formal i el document social; però amb l'ascensió del nazisme tornarà a França en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda, però aconsegueix fugir del camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi fotogràfic (Foto Semo). Simón Flechine, com serà conegut a Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran especialment la flor i nata dels móns artístic, polític i intel·lectual mexicans (José Clemente Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón Sevilla, Rosita Fornés, Lilia Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba Domínguez, Gabriel Figueroa, José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador Novo, Gloria Campobello, Ricardo Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa Martínez, Amalia Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge Negrete, Pedro Infante, etc.). Simón Flechine, el «fotògraf de les estrelles», morirà uns pocs mesos després que sa companya Mollie, el 19 de juny de 1981 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des de 1964 a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a Pachuca (Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698 negatius i 24.770 positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el qual va néixer aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García Krinsky va publicar Semo, fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg de la seva obra.

***

Secció Italiana de la Columna Ascaso

Secció Italiana de la Columna Ascaso

- Pompeo Crespi: El 19 de desembre de 1897 neix a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Pompeo Crespi. Membre del moviment llibertari des de la joventut, durant la Gran Guerra fou sotsoficial de Marina. Durant una escala a Bakú desertà i participà en la Revolució russa, restant a la Unió Soviètica fins al desembre  de 1920. De bell nou a Itàlia, fou indultat d'una pena de mort dictada pel govern de Francesco Saverio Nitti. En aquesta època participà activament en les activitats dels «Arditi del Popolo» contra els feixistes. Amb l'arriba de Mussolini al poder es va veure obligat a exiliar-se en 1916 a França i s'instal·là a Marsella. Sol·licitada l'ordre d'expulsió, aconseguí una moratòria, renovable mensualment, fins al setembre de 1934, quan entrà a la Península. Casat amb una espanyola, el juliol de 1936, com a membre del Comitè Anarquista Italià, amb altres companys, com ara Enzo Luigi Fantozzi, va combatre les tropes feixistes als carrers de Barcelona. Després marxà al front d'Aragó com a milicià enquadrat en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. El 22 de novembre d'aquell any, a Almudévar, on comandava una bateria d'artilleria, fou ferit. Malgrat que la bala, situada entre l'omòplat i el pulmó, no pogué ser extreta, marxà novament al front. El 13 d'abril de 1937 fou novament ferit a Carrascal. Rebutjà restà ingressat per recuperar-se i tornà al front el 22 de juliol de 1937, però dies després, les ferides l'obligaren a retornar a reraguarda. Aleshores, a partir del 3 de setembre, aconseguí una feina de cuiner. L'octubre de 1937, arran de la repressió antianarquista engegada arran dels fets de«Maig de 1937», fou detingut, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Santiago Pisani, Massimo Morisi, etc.), per un escamot estalinista i acusat d'espionatge i de deserció. Després d'aquest fet, una campanya organitzada per les organitzacions llibertàries exigiren la seva llibertat i la dels seus companys. A finals de 1938, com que encara restava empresonat, el Comitè Anarquista Italià de París demanà el seu alliberament i el d'altres companys (Ermanno Neri, Salvatore Fusari, Carlo Montresor, Gina Graziani, Giuseppe Checchi, Libero Mariotti, etc.). El 26 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans feixistes, fou amollat i aconseguí passar a França on fou internat en un camp de concentració. Pompeo Crespi va morir el 29 de setembre de 1971 a París (França).

***

Brunone Gambino

Brunone Gambino

- Brunone Gambino: El 19 de desembre de 1906 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Brunone Luigi Gambino. Es guanyava la vida com a magatzemer. Militant anarquista, durant la II Guerra Mundial entrà a formar part dels primers grups de la resistència antifeixista de Torí. L'1 de gener de 1944 va ser detingut amb altres companys i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. El 22 de gener de 1944 l'Alberg Genova, del carrer Sacchi de Torí, ocupat per les tropes alemanyes, patí un atemptat partisà amb quatre bombes de dinamita en el qual moriren tres persones i en represàlia cinc resistents antinazis (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso, militants anarquistes; i Aldo Camera, militant socialista) van ser condemnats a mort per l'exèrcit d'ocupació nazi. Brunone Gambino va ser afusellat, juntament amb els altres quatre companys, el 24 de gener de 1944 al camp de tir del Sacrario del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia) i el seu cos exposat al lloc de l'atemptat.

***

Necrològica de Joan Pinos Molinas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 d'octubre de 1974

Necrològica de Joan Pinos Molinas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 d'octubre de 1974

- Joan Pinos Molinas: El 19 de desembre de 1908 neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Pinos Molinas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), era cunya de l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. Posteriorment s'instal·là a Borionac de Mirandòl, on, sense renunciar a les seves conviccions llibertàries, deixà de militar. Joan Pinos Molinas va morir el 6 de maig de 1974 a Borionac de Mirandòl (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Francisco Ramiz Sopena apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 7 de setembe de 1978

Necrològica de Francisco Ramiz Sopena apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 7 de setembe de 1978

- Francisco Ramiz Sopena: El 19 de desembre de 1911 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Ramiz Sopena. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà, com molts altres joves de Montsó (Antonio García Barón, Hipólito Garreta, Ángel Lamarca Beneded, etc.) en la«Columna Durruti», formació en la qual lluità durant tota la guerra un cop militaritzada (26 Divisió). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'establí a Montalban. Francisco Ramiz Sopena va morir, després d'anys de malaltia, el 27 de juny de 1978 a Montalban (Guiena, Occitània). Sa companya fou Pilar Pallarès.

***

Josep Roig Lladó

Josep Roig Lladó

- Josep Roig Lladó: El 19 de desembre de 1914 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Roig Lladó, conegut també sota el pseudònim d'Antonio Millera. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Terrassa, quan esclatà la Guerra Civil lluità als fronts com a voluntari en les milícies confederals i, amb la militarització d'aquestes, en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on exercí d'oficial, fins al final de la contesa. En representació de Terrassa assistí al Congrés de les Joventuts Llibertàries en la «Columna Durruti». Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després s'allistà en la Legió Estrangera i lluità en la resistència antinazi fins que fou ferit greument al pit d'una baionetada, restant invàlid de guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a París (França), on milità en la CNT i en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, ocupant diversos càrrecs orgànics de responsabilitat. En 1945 fou membre de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa en l'Exil del grup parisenc i s'internà clandestinament en diverses ocasions a Catalunya, sota el nom d'Antonio Millera, en missió orgànica en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili. Sempre defensà la unitat confederal i en 1959 col·laborà en Uno. Tribuna Libre Confederal. Boletín mensual al servicio de los Amigos de la Unidad de la CNT de España. En 1962 fou membre de la Comissió «Fons d'Ajut» en suport als sinistrats per les inundacions de Terrassa. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller, amb Joan Manent Pesas, Miguel Sesé García, Jacint Borrás Bousquet i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels responsables confederals d'aleshores («Reunió Marginalista»), fet pel qual va ser expulsat en 1970 de la CNT de París. Després milità en les Agrupacions Confederals, tendència editora del periòdic Frente Libertario. Un cop jubilat s'instal·là, amb sa companya Isabel, a la localitat rossellonesa del Voló i el seu domicili esdevingué lloc de trobada antifranquista. Josep Roig Lladó va morir el 19 de setembre de 2000 al Voló (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà el diari autobiogràfic Cuaderno dedicado a las memorias de mi vida, que fou recollit com a testimoni per Véronique Olivares Salou per al seu llibre col·lectiu Mémoires espagnoles. L'espoir des humbles (2008).

***

Luis Lizán Pérez

Luis Lizán Pérez

- Luis Lizán Pérez: El 19 de desembre de 1915 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Luis Lizán Pérez, conegut com Perenas. De família confederal, son pare Luis Lizán era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la seva fundació, amb son germà Braulio, milità de molt jove en el sindicat anarcosindicalista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del seu poble ocupat per les tropes franquistes i es pogué amagar a les muntanyes de Zuera fins el 6 d'agost quan pogué arribar a la zona republicana a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) formant part d'una expedició de cinc-cents evadits. Lluità tota la guerra en el Batalló«Paso a la Idea» de la 28 Divisió«Ascaso», formant part d'un dels seus grups de guerrillers-dinamiters que realitzaven incursions rere les línies franquistes per a portar a terme sabotatges, tasques d'informació i rescats de companys antifeixistes. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, va ser apressat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i empresonat als camps de concentració d'Albatera i de Porta Coeli, on passà un any. Un cop lliure, retornà als seu poble natal i va ser destinat al Batalló de Treballadors Forçats d'Errenteria (Guipúscoa, País Basc), d'on desertà el 2 de març de 1942 juntament amb altres tres companys. Després de 17 dies de travessia, ajudats per pastors navarresos, passaren a Aragó, estant-se pel Vedado de Zuera, la Sierra de Guara i els Pirineus aragonesos, perseguits sempre per la Guàrdia Civil. Un cop desfet el grup, els dos llibertaris del grup, Juan Antonio Lacima i Luis Lizán, retornaren a les muntanyes de Zuera, on establiren una base guerrillera juntament amb Hilario Gracia Marín. Després de sis mesos de resistència, són tirotejats per la Guàrdia Civil i Hilario Gracia va ser ferit i Juan Antonio Lacima detingut i torturat. Clandestinament Luis Lizán i Hilario Gràcia van ser portats a Saragossa i el setembre de 1942 enviats per ferrocarril a Lleida (Segrià, Catalunya). Ajudats per dos companys de Zuera, Francisco Lacruz Guallar i Mariano Ardeo Pardo, també clandestins i amb identitats falses, s'instal·laren a Gimenells-Alpicat (Segrià, Catalunya). En 1944 donaren aixopluc a cinc militants confederals fugats de la presó d'Osca (Aragó, Espanya) que estaven condemnats a la pena de mort. Descoberts, van ser tirotejats i s'amagaren en un lloc segur i en contacte amb Luis Begué van ser introduïts a Barcelona amb el suport dels companys barbers de la plaça Catalunya. De tornada a Lleida Luis Lizán i sa companya Victoria Romé Nivela seguiren actuant en la resistència, mentre ell treballava en l'agricultura i en les mines de carbó. Mantingué contacte amb els resistents d'Osca Pascual Otín Samper, Máximo Fonseca i Pedro Navarro. En un intent de detenció va ser ferit a l'esquena, però aconseguí salvar-se i sanat per la xarxa clandestina confederal lleidatana. Després de cinc anys de resistència armada s'exilià a França juntament amb sa companya, entrant clandestinament el 27 d'octubre de 1947 al Principat d'Andorra. Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà al seu poble i deixà escrits uns escrits autobiogràfics sota el títol Mi modesta experiencia en la resistencia al régimen dictatorial del general Franco. El seu testimoni va ser recollit en el llibre en dos volums Rueda, rueda, palomera. Recuperando la memòria històrica y oral de Zuera (2008), de Raúl Mateo Otal i Luis Antonio Palacio Pilacés. Luis Lizán Pérez va morir el 5 de maig de 2009.

***

Pepieta Carpena al CIRA de Marsella

Pepieta Carpena al CIRA de Marsella

- Pepita Carpena:El 19 de desembre de 1919 neix --encara que oficialment consta com a nascuda el dia 28-- al barri del Poble Sec de Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josefa Carpena Amat, més coneguda com Pepita Carpena. Era la primogènita d’una família obrera catòlica (el pare era paleta i la mare costurera) de sis infants, poc interessada en el moviment obrer. Als 12 anys comença a treballar com a modista en una fàbrica d’impermeables i dos anys més tard milita en el sindicat del Metall de la CNT i també en les Joventuts Llibertàries, llegint així com podia els grans clàssics (Balzac, Zola, Rousseau, Lorenzo, Bakunin...). Més tard militarà en el sindicat del vestir guiada per Pedro Ara. El juliol de 1936 pren part en la revolució i assisteix, el 20 de juliol, com a infermera a l’assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. El 17 de novembre s’uneix al seu company Pedro Pérez Mir, qui morirà al front. Va prendre part en els Fets de Maig de 1937 i participarà en la creació, a finals de 1937, del moviment anarcofeminista «Mujeres Libres», i treballarà en una fàbrica d’armament. Designada per «Mujeres Libres» com a delegada de propaganda del Comitè Regional de Catalunya, efectuarà gires propagandístiques per diverses poblacions i al front, acompanyant Emma Goldman en la seva visita. Malalta, deixa Barcelona el 25 de gener de 1939, un dia abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, marxant a França, on serà internada prop d’un any al camp de Clarmont d'Erau, a costat de Montpeller. Es casarà en un matrimoni de circumstàncies amb un francès, amb qui tindrà dos infants, però el deixarà i marxarà a Marsella on trobarà nombrosos refugiats espanyols i farà amistat amb Volin. Va esdevenir companya de l’anarquista Juan Martínez Vita, Moreno, amb qui tindrà un infant, i continuarà amb la seva militància després de l’Alliberament. L’abril de 1945 va ser triada delegada a Tolosa de Llenguadoc per al Primer Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l’exili. Va prendre part en les activitats teatrals de la companyia Acratia i va militar en la CNT en l’exili. Des d’abril 1979, arran de l’exposició L'oeuvre culturelle des anarchistes espagnols en exil, va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l’Anarquisme (CIRA) de Marsella i en serà la coordinadora entre 1987 i 1999. Va intervenir en les Jornades culturals del VII Congrés Confederal de 1990 a Bilbao i l’agost del mateix any en la Trobada Internacional de «Mujeres Libres» de Bordeus. El 8 d’octubre de 1993 va fer una conferència en les Jornades Internacionals sobre l’Anarquisme a Barcelona i en maig de 1997 va participar en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres» a Madrid. En 1992 va redactar un breu text testimonial, Toda la vida: vivencias, que serà traduït al francès (Toute une vie: mémoires). També va col·laborar en diverses obres històriques sobre el moviment «Mujeres Libres» --com ara l’obra col·lectiva Mujeres Libres. Luchadoras Libertarias (Madrid, 1999)--, en dos Bulletin du CIRA (26-27 i 29-30), i en la premsa llibertària espanyola (CNT,Ideas-Orto,Solidaridad Obrera) i francesa (Cenit,Le Combat syndicaliste). Apareix en la pel·lícula de Richard Prost Un autre futur i en la de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida. Pepita Carpena va morir el 5 de juny 2005 a l’Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània), tres anys després que ho fes el seu company Moreno, i va ser incinerada a Ais de Provença el 8 de juny; davant un taüt cobert amb una bandera roja i negra, Richard Martin va recitar Les anarchistes, de Léo Ferré.

Pepita Carpena (1919-2005)

***

Necrològica de Víctor Corredor Valderrama apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 de juny de 1994

Necrològica de Víctor Corredor Valderrama apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juny de 1994

- Domingo Corredor Valderrama: El 19 de desembre de 1919 neix a Morente (Bujalance, Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Corredor Valderrama. Es guanyava la vida fent de pagès i des de l'adolescència milità en el Sindicat de Treballadors del Camp de Bujalance de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità com a voluntari en l'Exèrcit republicà. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat a Alacant (Alacantí, País Valencià) i el 13 de setembre de 1939 internat a la Presó Provincial de Granada (Andalusia, Espanya). El 27 de març de 1941 va ser traslladat a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) i el 13 de maig de 1942 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià). El 23 de febrer de 1944 va ser jutjat en consell de guerra a Castelló de la Plana i condemnat a 30 anys de presó pel delicte d'«adhesió a la rebel·lió». La pena fou commutada per la de 20 anys i un dia. El 21 de gener de 1959 sortí en llibertat provisional i s'instal·là a Onda (Plana Baixa, País Valencià) amb Vicente Sol, amic que havia conegut a la presó i amb una cunyada del qual, Carmen, es casà i tingué tres infants. Milità en la clandestinitat confederal a Onda i l'estiu de 1959 creuà clandestinament els Pirineus i s'instal·là a Besiers. En 1968 va ser nomenat administrador del Comitè Comarcal Erau-Gard-Losera de la CNT en l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Onda i participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. El gener de 1994 retornà a Besiers per patir una operació quirúrgica. Domingo Corredor Valderrama va morir el 19 d'abril de 1994 a Besiers (Llenguadoc, Occitània) a resultes de les complicacions sorgides arran d'aquesta intervenció.

---

Continua...

---

Escriu-nos

En Trump, els obrers i les faccions oligàrquiques (1).

0
0

 

   En Trump,  els obrers i les faccions oligàrquiques (1).

 

 

    Els experts (els experts ''oficials'' dels grans mitjans de comunicació) deien que En Trump no tenia ni la més remota possibilitat de d'accedir a la presidència. I les enquestes de les agències assignaven una clara avantatge per a Na Hillary Clinton. Així mateix, els grans mitjans duien a terme una escandalosa campanya en contra d'En Trump; deien que era inepte per a la presidència.

 

    Anant per feina: Sense excepció, els informes dels experts ''oficials'' dels grans mitjans no fan sinó reforçar la línia ideològica del mitjà corresponent.  

   Per entendre la cosa:  En el cas que  un expert contradigués la línia ideològica del mitjà,  d'immediat deixaria de ser col·laborador i es quedaria sense  els honoraris. A considerar:  Els principals ingressos econòmics – i el nivell de prestigi -  d'aquests experts provenen de les seves col·laboracions als grans mitjans.

    O sigui, els informes d'aquests experts anaven com a anell al dit per als objectius polítics dels directors dels mitjans.

 

    Sense excepció,  els grans mitjans són al servei de les Corporacions capitalistes,  bé sigui perquè en són propietàries,  bé sigui pel pacte signat amb el propietari (propietari que també és un magnat capitalista). O sigui que els directors i els consells de redacció dels mitjans saben quina és  la seva funció i saben el que espera d'ells l'amo (la Corporació).

 

      Els mitjans dels Estats Units centraven la seva campanya contra En Trump còmodament instal·lats en una posició de defensa dels drets humans, i de condemna del racisme,  del masclisme i de la intolerància (que segons deien impregnaven el discurs del candidat presidencial).

      Massa còmodes treballaven aquests experts:  Feien rebombori d'uns comentaris suposadament masclistes d'En Trump,  sense  voler considerar allò que tothom veu,  què és  cent vegades pitjor un abús masclista (com fou el cas de la ''inapropiada relació sexual''  del d'En Bill Clinton amb Na Monica Lewinsky (Na Monica feia fel·lacions a En Bill) quan aquesta era becària no remunerada a la Casa Blanca el 95-96.  Els experts ''comodons'' mai explicaven de quina manera es  va enfrontar al cas (sembla que hi ha més casos de les aventures d'En Bill) la ''feminista'' Hillary. Sembla que no se li va acudir fer una instància de sol·licitud de divorci.

     Valga'm déu amb el feminisme que els experts atribuïen a la candidata presidencial. Aquests experts ''progressistes'' no tenien res a comentar del fet que els Clinton (i,  per tant,  Na Hillary) havien aconseguit per a la seva fundació (La Fundació Clinton) donacions milionàries de la monarquia saudita,  monarquia feudal que,  com tothom sap,  és la més antifeminista del món,  fins  a extrems demencials.

 

  

   

Per sortir de l’endidalament, que parli la gent

0
0

Article del nostre company Mariano Moragues.

Davant el reclam del 80% de catalans que votaren que volien fer un referèndum sobre la possibilitat de la independència, ens trobam amb dues posicions enfrontades. El Parlament català que defensa el dret a l’autodeterminació dels pobles i el Govern espanyol que assegura que la nació és indivisible, malgrat la història ens demostra que des de la Constitució de 1812 que deia el mateix, més una dotzena de nacions s’han separat d’Espanya, no sempre a les bones. Ningú dubta que si hi hagués voluntat del Govern espanyol, la Constitució es podria interpretar de manera que es pogués fer el referèndum. És essencial a la democràcia la participació del poble en les decisions del poder i sobre tot quan aquestes decisions són importants. Per tant, dins una democràcia no treu cap enlloc i és una contradicció no permetre que un poble expressi la seva voluntat, voti i decideixi què vol ser, què vol fer i com vol viure; net i esporgat, la democràcia exigeix conèixer i respectar la voluntat de la gent. Més enllà de posar la Constitució com impediment, es solen posar dos arguments més per no permetre que a Catalunya es faci un referèndum: Un que la sobirania resideix en el poble espanyol i l’altra la igualtat entre tots els pobles d’Espanya. Els dos són coixos. No té cap ni centener i és una fal·làcia insostenible pretendre que el destí del catalans l’han de decidir els qui no ho són. L’altre argument parla de la igualtat entre tots els espanyols, que evidentment no són iguals, tant si es mira des de un punt de vista cultural, històric, lingüístic, etc. com si es mira des del tractament que reben com a comunitat, perquè tant el país basc com Navarra tenen un estatus diferent. No hi ha dubte que seria una expressió democràtica permetre un referèndum a Catalunya, demanat per una gran majoria de catalans; sols és qüestió de voluntat política, però “si s’ase no vol beure, ja li pots siular”.

 

 

 



Entre Fidel Castro i Hillary Clinton

0
0
L’esquerra, al món occidental, ha perdut els referents polítics, el mirall on reflectir el seu model. Quan la socialdemocràcia abraçà el model econòmic neoliberal es parlà de la crisi de les ideologies. Més enllà de posar més o menys èmfasi en les polítiques socials, els governs d’esquerra no han qüestionat mai l’hegemonia dels grans oligopolis i d’un sistema financer especulatiu, fins al punt que el PSOE de Zapatero va promoure la modificació de la Constitució per donar preeminència al pagament del deute amb les entitats financeres. Davant la dicotomia entre Trump i Clinton, l’esquerra europea ha optat, sense reserves, per una dona considerada progressista. Dic considerada perquè, pel que fa al seu model econòmic, Clinton era la candidata de Wall Street i de la indústria de l’armament. Curiosament, Trump, considerat d’extrema dreta, coincideix amb Sanders (l’altre candidat demòcrata, que fou derrotat) en promoure el restabliment de la llei Glass-Steagall, aprovada l’any 1933 a instàncies del president Roosevelt, per prevenir noves catàstrofes econòmiques com la del crac del 29. Aquesta norma establia severes regulacions en el sistema bancari i financer a fi d’evitar l’especulació financera. Reagan n’inicià la derogació i Clinton acabà la tasca, secundat pel laborista Tony Blair al Regne Unit. Els resultats són prou coneguts.
 

L’esquerra, diguem-ne alternativa, no pot evitar transmetre una certa nostàlgia de la romàntica revolució cubana, reivindicant el model sanitari cubà (esdevingut un referent mundial) i l’educació universal. Malauradament, el fracàs del model econòmic cubà ha servit per desqualificar globalment l’obra de Castro i la revolució cubana, per més que els indicadors de pobresa, malnutrició, educació... siguin molt millors que els dels països del seu entorn. Però la manca de llibertats polítiques i el model econòmic l’invaliden per posar-lo com a exemple.

Pel que fa a les relacions internacionals, l’esquerra europea s’alineà amb els Estats Units en entrar a l’OTAN i permetre el manteniment de bases nord-americanes en territori europeu. Després de la desaparició de la Unió Soviètica, amb la següent distensió entre els blocs, cap govern europeu no ha qüestionat la política agressiva dels Estats Units, que s’ha servit de l’OTAN, que ha destruït estats com l’Afganistan, l’Iraq, Líbia, Síria... mitjançant la creació i el suport a l’Estat Islàmic. Cap govern ni l’esquerra europea han qüestionat tampoc que empaitàs Rússia mitjançant el desplegament de míssils nuclears al seu entorn, o que es propiciàs el cop d’estat a Ucraïna, que provocà l’accés al poder d’un partit neonazi antirus. La impulsora d’aquesta política tan agressiva va ser Hillary Clinton, que havia promès endurir, encara més, les relacions amb Rússia i el suport als rebels sirians, els terroristes de l’Estat Islàmic. La crisi ja era tan greu, l’amenaça de guerra tan real, que Rússia va ordenar el replegament del personal diplomàtic de molts de països de l’OTAN, fet que ha estat ignorat per la gran majoria de mitjans de comunicació occidentals.

Així que ens trobam amb la paradoxa que els candidats dretans són els promotors de la distensió amb Rússia, enfront dels liberals i progressistes. Trump n’ha fet bandera durant tota la campanya, cosa que li ha provocat forts atacs dels demòcrates i de bona part dels republicans. De manera sorprenent, o no tant, el recentment elegit candidat de la dreta francesa, François Fillon, també s’ha mostrat partidari de la distensió i de la col·laboració amb Rússia. En poques paraules, el que haurien de ser banderes de l’esquerra, el pacifisme, la distensió i el diàleg entre nacions, o la regulació i el control del sistema financer, són assumits per la dreta més radical.

En definitiva, entre el model cubà i el nord-americà dels Clinton hi ha tot un món en el qual l’esquerra hauria de trobar el camí: plantar cara a la cursa armamentista, combatre la concentració de riquesa en poques mans, recuperar el control sobre la planificació de sectors estratègics com l’energètic, entre moltes altres polítiques. Però, sobretot, hauria de retirar als grans bancs la potestat d’emissió de moneda i el control de la política monetària, com fan ara a través de la Reserva Federal i del Banc Central Europeu. Qui ha provocat tants de morts, misèria i patiment no és l’esquerra, sinó els qui, en nom de l’economia de Mercat, han pervertit les regles del Mercat. És l’hora d’abandonar els complexos, de parlar clar i d’oferir alternatives que il·lusionin la gent. O hem de deixar-ho a les mans de l’extrema dreta?

Mallorca, la Guerra Civil i la literatura catalana contemporània

0
0

NOVETATS EDITORIALS: LLEONARD MUNTANER EDITOR PUBLICA LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ TEMPS DE MATERA


Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?




TEMPS DE MATERA, CATERINA TARONGÍ I LES NOVEL·LES DE LA GUERRA CIVIL

Pensava que ja no escriuria més novel·les sobre la guerra civil a Mallorca. Ha estat na Margalida Capellà, la feinada feta en els dos volums Memòria de la guerra civil a Mallorca (1936-1939) – Dones republicanes el que em va fer capficar novament en aquella tenebrosa època d’assassinats i inimaginables tortures.

Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?


L´OBRA DONES REPUBLICANES, MARGALIDA CAPELLÀ I LA MEVA PADRINA MARTINA CALDÉS TORRENS

Llegir les entrevistes de na Margalida era com sentit la meva mare i la padrina parlar d’aquells fets terribles. La periodista sabia captar els detalls més senzills però alhora summament aclaridors que li explicaven les dones. Era com si entrevistàs la padrina, Martina Caldés Torrens, una pagesa poblera, creient i que no tenia res de republicana, però que sabia exactament tot el que va passar al poble en els anys de la guerra. Sa padrina Martina i el padrí Rafel Crespí Pons, el germà del batle Miquel Crespí “Verdera”, que va ser l´impulsor de l´Escola Graduada en els anys 20, tenien uns hortets. Sovint, quan era el moment de treure les patates o segar el blat, collir les mongetes i les ametles, anaven a la plaça on, cada matí, a partir de les cinc, ja hi havia els homes i les dones que, provinents de Muro, Campanet, Búger i tots els pobles dels voltants compareixien a llogar-se. Era aleshores, mentre la padrina i les dones feinejaven en el camp quan s´explicaven els fets espaventosos que la gent coneixia: les tortures al metge de Campanet, que cridà tota la nit demanant que el matassin d’un cop; els crits i tocs a la porta; els artesans, mestres i pagesos que eren obligats a pujar al camió a cops de culata; el “Visca la República”, que se sentia de nit o el “Despertau... ens porten a matar!”.


MALLORCA 1936-39: EL GENOCIDI CONTRA UN POBLE

Temps de Matera vol reflectir l’ambient gris i opressiu de la guerra i la postguerra. Abans ja havia escrit que algunes de les meves (totes les que he escrit fent referència a la guerra civil) també són un particular experiment creatiu. Es tractava d’utilitzar diversos recursos literaris i, molt especialment, el monòleg, per aprofundir en la psicologia dels personatges. Com deixar constància del vitalisme accentuat dels nostres herois? Seria possible reflectir la complexitat de la seva existència, el valor amb el qual l’home i la dona en aquest cas, s’enfronten amb les adversitats de la vida? En començar a escriure, en redactar els primers esborranys, no estava encara segur de poder reeixir en la tasca que tenia davant meu. Podria transmetre al lector, amb força abastament, l’espectacular fortalesa d’esperit d’aquells combatents que donaren tot per la llibertat; el valor dels homes i dones que en els camps de concentració i les presons feixistes resistiren tortures, humiliacions, i que anaren amb el cap ben alt, dignes, fins al mur de les execucions? Com fer arribar a les generacions actuals aquell dinamisme infinit, aquella esperança inabastable en un esdevenidor lluminós?

Record que moltíssima gent m´encoratjà a seguir conreant aquesta temàtica. Hi hagué un article escrit publicat en el llibre de l´historiador Josep Massot i Muntaner Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002) explicant que aquestes obres parlaven de "...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos" (Josep Massot i Muntaner)”.


ELS XUETES MALLORQUINS I LA NOVEL·LA TEMPS DE MATERA

En un moment de la redacció de la novel·la vaig pensar que la protagonista d’aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just i solidari, havia de ser una dona xueta. No ho vaig dubtar ni un moment. Pensava que era essencial que la protagonista de la novel·la, aquest personatge que vol ser un resum de la vida de les dones entrevistades per Margalida Capellà, fos xueta. I una xueta amb nom i llinatges ben il·lustres: seria una descendent d´una de les valentes dones que, segons explica el bàrbar Pare Garau en el seu pamflet La Fe Triunfante, es negà a claudicar davant la tortura inquisitorial, no va renunciar a la seva fe i per aquest motiu la cremaren viva sense abans sofrir garrot. Els perseguits, els humiliats, els robats pels feudals mallorquins i el clergat catòlic, els seguidors de la llei mosaica que anaren amb el cap ben alt a la foguera sense claudicar dels seus principis, foren Rafel Valls, rabí i dirigent dels conversos mallorquins, Rafel Benet Tarongí i la seva germana, Caterina Tarongí. I, per això mateix, el títol de la novel·la: Caterina Tarongí.

Qui no recorda la bestial descripció que fa el pare Garau de la mort a la foguera d’aquests personatges únics? De ben jove, quan el vaig llegir en la meva adolescència, ja em va impressionar moltíssim la bestialitat, la barbàrie del catolicisme nostrat d’aquella època tenebrosa. Ben igual que la nostra dreta del 36 quan, a Son Coletes, a molts d´entreforcs de camí, també cremaven els republicans de viu en viu, els tallaven les parts, els obrien la panxa per a gaudir amb el patiment de les persones, els tiraven des del penya-segats a la mar, al fons dels pous o, com hi ha un cas prou documentat, els clavaven tatxes al cap.

Quina diferència essencial hi havia entre els falangistes que torturaven i mataven als anys de la guerra civil, amb suport de l’escriptor Llorenç Villalonga i el seu germà Miquel, i el sàdic redactor de La Fe Triunfante?

Recordem que deia el Pare Garau, quan contemplava com el foc obria les carns a Rafel Valls i els germans Tarongí: “Ni le bastó al Valls la estoica insensibilidad afectada (que va mucho de hablar a obrar y dond ellega fácil la llengua no acompaña siempre el corazón). Mientras llegó sólo el humo era una estatua, en llegando la llama, se defendió, se cubrió y forcejeó como pudo y hasta que no pudo más. Estaba gordo como un lechonazo de cría y encendióse en lo interior, de manera, que aún cuando no llegaban las llamas, ardían sus carnes como un tizón; y rebentando por medio se le cayeron las entrañas como a Judas”.


LA NOVEL·LA TEMPS DE MATERA I LES MEVES INFLUÈNCIES LITERÀRIES

A ran de la publicació de Temps de Matera i Caterina Tarongí, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. I, sens dubte, és aquesta mateixa influència la que ha anat bastint l´univers literari i periodístic de Margalida Capellà i el seu germà Llorenç.

Sempre he tengut en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar Temps de Matera, Caterina Tarongí i totes les novel·les que anat escrivint sobre la guerra civil. Crec que cal deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim,, just quan els “nostres”, sempre han fet tot el contrari del que comentam i, s´han passat els anys en els quals els ha estat permès governar enlairant i obrint casals no a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart sinó als més destacats col·laboradors amb el genocidi contra el nostre poble. Em referesc evidentment a Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà i altres agents al servei dels botxins de més de dos mil mallorquins i mallorquines.



[20/12] Manifest democràtic socialista - Campanya pro detinguts de Montjuïc – Míting de Tresca - «Arbre de Noël» antifeixista - Gourmelon - Torres Escartín - García de Guilarte - Guabello - Maymón - Del Papa - Gonçalves - Liberto Callejas

0
0
[20/12] Manifest democràtic socialista - Campanya pro detinguts de Montjuïc – Míting de Tresca - «Arbre de Noël» antifeixista - Gourmelon - Torres Escartín - García de Guilarte - Guabello - Maymón - Del Papa - Gonçalves - Liberto Callejas

Anarcoefemèrides del 20 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "La Federación" on es va publicar el manifest

Capçalera de La Federación on es va publicar el manifest

- Manifest democràtic socialista: El 20 de desembre de 1870 el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma (Mallorca, Illes Balears), adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província». En aquest manifest es denunciaven tant l'absolutisme monàrquic com les formes republicanes de l'Estat, fins i tot la federal, i es feia constar que la revolució social acabaria amb el poder econòmic i duria a terme l'emancipació econòmica del treballador, deixant clar que algun dia l'Estat seria abolit i substituït per la lliure federació d'associacions obreres, agrícoles i industrials, en un règim on imperaria la igualtat econòmica i l'ensenyament integral. L'acceptació de les idees internacionalistes per part d'un nombrós grup de mariners va permetre una reorganització de la Federació Local de Palma. El Consell Local que signava manifest estava compost, a més dels mariners, per sabaters, fusters, ebenistes i paletes. El manifest va ser reproduït per La Federación, de Barcelona, el 8 de gener de 1871.

***

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons "La Campana de Gràcia"

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons La Campana de Gràcia

- Campanya pro detinguts de Montjuïc: El 20 de desembre de 1896 els socialistes de Madrid (Espanya) realitzen un míting en favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el començament d'una gran campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes coincideixen en una acció comuna d'aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un any de campanyes a l'Estat espanyol i a la resta del món contra el procés de Montjuïc, organitzat arran de l'explosió d'una bomba durant la processó del Corpus el 7 de juny de 1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La descripció de les tortures, feta pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de Tárrida del Mármol Los inquisidores de Montjuich, es publica en francès i recorre tot el món. Aquesta campanya no va impedir l'execució dels cinc condemnats, el 4 de maig de 1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la republicana van començar a demanar la revisió del procés. El 25 de juny es va realitzar un míting al frontó de Madrid en favor dels condemnats on va prendre la paraula el demòcrata Canalejas. L'absolució de Ramon Sempau, que va intentar assassinar el torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta campanya pública contra el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les presons d'Àfrica i de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la revisió del procés de Montjuïc, afirmant que les confessions s'havien arrencat sota tortura, i que el responsable era el tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas amb vuit números, que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de la Guerra i del Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el jutge. No demanaven l'amnistia, sinó la revisió del procés. El 16 d'abril de 1900, els processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser deportats al Regne Unit: no va ser concedida l'amnistia ni la revisió del procés, però sí la commutació de la pena.

***

Convocatòria del míting publicada en el periòdic de Filadèlpia "La Libera Parola" del 17 de desembre de 1921

Convocatòria del míting publicada en el periòdic de Filadèlpia La Libera Parola del 17 de desembre de 1921

- Míting de Tresca: El 20 de desembre de 1921 se celebra al Garrick Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) un gran míting a càrrec del destacat anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca. L'acte, organitzat pel Comitè General d'Educació Proletària del sindicat Amalgamated Clothing Workers of America (ACWA, Unió dels Treballadors del Tèxtil d'Amèrica), portà el títol«La situazione attuale del movimento operaio» (La situació actual del moviment obrer) i va ser presidit per Ermete Baraldi.

***

Notícia sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc "L'Espagne Antifasciste" del 18 de desembre de 1936

Notícia sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste del 18 de desembre de 1936

- «Arbre de Noël» antifeixista: El 20 de desembre de 1936 se celebra a la Sala Jean-Jaurès de la Borsa del Treball de París (França) una festa infantil («Arbre de Noël») en solidaritat per als lluitadors antifeixistes a la guerra d'Espanya. Organitzada per la Unió de Sindicats, comptà amb atraccions i regals.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc "La Presse" del 22 de setembre de 1911

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 22 de setembre de 1911

- Paul Gourmelon: El 20 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 20 de juliol de 1915 se casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del«Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el«Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció«L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.

***

Rafael Torres Escartín

Rafael Torres Escartín

- Rafael Torres Escartín: El 20 de desembre de 1901 neix a Bailo (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín, també conegut com El Maño. Havia nascut a la Casa Quarter de la Guàrdia Civil de Bailo, on son pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare, Orencia Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà Benito, de la Unió General de Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va paralitzar les fàbriques de Sabiñánigo en demanda de millores laborals; les acusacions contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com incendi, explosió i tinença il·lícita d'armes i d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de presó per cadascun; defensats pel famós advocat Eduardo Barriobero, van aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb sos pares a Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els mateixos llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres Escartín va marxar a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en l'anarquisme. Ben aviat va deixar els llibres i va començar a fer de pastisser. Després es va instal·lar a Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva professió en casa Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests anys va començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i es va vegetarià estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els«grups d'afinitat» («Voluntad», «Los Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a l'Hotel Ritz a partir del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda, juntament amb Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000 pessetes a Eibar. L'agost de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el«Grupo Grisol», que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz, García Oliver, García Vivancos i altres, formant «Los Solidarios», que va protagonitzar els episodis d'acció més destacats de l'anarquisme espanyol de preguerra. L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista Salvador Seguí per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una reacció en els cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar assassinar a Sant Sebastià i a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la repressió. El 4 de juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència patronal. Ascaso va ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la presó de Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres Escartín va poder eludir el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de setembre de 1923 en una expropiació de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón, recaptant 650.000 ptes. Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil a Oviedo, el seu company Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se l'endemà juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a la muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la presó de Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de 1925, sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les acusacions, però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se la pena per cadena perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i Julia López Mainar van ser condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso (Santoña) en una cel·la especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense sortir, fent dues vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la cel·la, etc., en aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va enfollir durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad Obrera l'agost de 1930 es va iniciar una campanya pública de denúncia de la seva situació per part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada de la II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El juny de 1931 va participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III Congrés de la CNT. Va ser detingut i apallissat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, i en arribar a Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en portaveu dels presos socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van internar a l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va fugir en tres ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa de son germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en qualitat d'extremista», va ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu període va declarar estimar-se més la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se càrrec del malalt, i en Solidaridad Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat, però va ser internat en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va aparèixer a la segona fila del multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti, amb aspecte demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara tindrà ànima per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la infància i als refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la de dements, els seus companys havien confiat que res no es faria a un malalt. Rafael Torres Escartín va ser afusellat el 21 de gener de 1939 a Barcelona (Catalunya).

***

Cecilia G. de Guilarte

Cecilia G. de Guilarte

- Cecilia G. de Guilarte: El 20 de desembre de 1915 neix a Tolosa (Guipúscoa, País Basc) la periodista, escriptora, professora universitària i reportera anarcosindicalista Cecilia García de Guilarte, més coneguda com Cecilia G. de Guilarte. Sos pares, originaris de La Bureba (Burgos, Castella, Espanya), emigraren a Tolosa, on nasqueren sos quatre fills (Cecilia, Ricardo, Félix i Esther). Son pare, treballador de la Paperera Espanyola, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, força interessat pel món cultural, sabé atiar la vocació d'escriptora de sa filla. Va fer els estudis primaris al col·legi de les Filles de Jesús de Tolosa i de nina descobrí la seva vocació per l'escriptura. Quan tenia 11 anys, una revista barcelonina publicà el seu primer escrit. Més tard, d'adolescent, esdevingué corresponsal d'un periòdic de la CNT de Madrid. Ja abans de l'esclat de la Guerra Civil havia aconseguit un reputat nom en el món del periodisme i publicà articles en publicacions i revistes de diferents indrets (Bilbao, Illes Canàries, Madrid, etc.). En el periòdic anarcosindicalista canari En Marcha publicà en lliuraments el treball«Breve historia de la lucha de clases en Italia». En 1935 va se contractada per Vicente Sánchez Ocaña com a col·laboradora per a la revista madrilenya Estampa i seguint el consell del seu director modificà el seu primer llinatge reduint-lo a la seva inicial majúscula. En aquesta època començà escriure els seus primers textos de creació literària i amb 20 anys aconseguí publicar els seus escrits estrictament literaris en «La Novela Ideal» de la família Urales: Locos y vencidos (1935), Mujeres (1935), Rosa del rosal cortada (1936) i Los claros ojos de Ignacio (1936). Quan esclatà la guerra el juliol de 1936 esdevingué una de les primeres dones corresponsals de guerra, escrivint per als periòdics CNT del Norte,Horizontes, El Liberal i Frente Popular, entre d'altres. El seu nou càrrec periodístic l'obligà a cobrir tot el front nord del País Basc. El 2 de maig de 1937 es casà a Portugalete (Biscaia, País Basc) amb Amós Ruiz Girón, socialista, pèrit agrícola de professió i cap de la Policia Municipal d'Eibar, que havia estat nomenat pel lehendakari José Antonio Aguirre Lecube comandant del Batalló Disciplinari d'Euskadi. Ambdós, ella com a periodista i ell com a militar, recorregueren el front nord (Bilbao, Santander, Gijón i Astúries). Son germà Félix, també militant anarcosindicalista, morí amb 17 anys durant els combats a Irún. Quan la caiguda d'aquest front el setembre de 1937, la parella passà a França i des d'allà ella retornà a la Península per Catalunya. El maig de 1938 nasqué sa primera filla, Marina. Romangué a Catalunya fins al febrer de 1939 que passà a França. A l'exili, instal·lada a Biarritz, continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Le Soud-Ouest. Quan la situació a França es complicà, decidiren exiliar-se a Amèrica i el juny de 1940 des del port de Bordeus marxaren cap a Mèxic a bord del Cuba, on arribaren aquell mateix any. D'antuvi, al país asteca, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Rumbo. En 1941 va ser nomenada cap de redacció i directora de la revista El Hogar (1941-1949) i posteriorment de la revista Mujer. Alhora que al periodisme es dedicà a altres feines, com la de guionista de programes radiofònics, a escriure novel·les i obres de teatre, etc. També col·laborà en diverses publicacions basques de l'exili (Eusko Deya, Tierra Vasca, Boletín del Instituto Americano de Estudios Vascos, Gernika, etc.). Entre 1940 i 1950 visqué a la capital mexicana, on nasqueren ses altres dues filles: Esther (1943) i Ana María (1947), i després passà per diferents ciutats (Michoacán, Caborca, Santa Ana), fet que li va influir força en la seva producció literària. En 1950 es traslladà a Hermosillo (Sonora, Mèxic) on entrà en contacte amb el món universitari i fou nomenada cap del departament d'Extensió Universitària i directora de la revista Universitat de Sonora. En aquesta universitat impartí classes d'Història de l'Art i d'Història del Teatre. A la Universitat de Sonora conegué altra exiliada basca, la musicòloga Emiliana de Zubeldia, amb qui li unirà una gran amistat. També establí una forta relació amb Silvia Mistral, Benjamín Jarnés, Adolfo Salazar, Rosita Díez i Max Aub. A Mèxic, a més del periodisme i la creació literària, va escriure assaig, destacant els seus estudis biogràfics (Sor Juana Inés de la Cruz, Juana de Asbaje, Padre Hidalgo, etc.), i també escrigué i estrenà obres dramàtiques, coma ara La trampa. Comedia en tres actos y un cuadro (1958). També assumí la direcció de diferents revistes i publicacions mexicanes, col·laborà en programes radiofònics, etc. Fou membre de la primera junta directiva de l'Ateneu Espanyol de Mèxic, s'afilià a Izquierda Republicana (IR) i entre 1953 i 1956 col·laborà en el seuòrgan d'expressió Izquierda Republicana. En 1959, arran d'un greu accident automobilístic que la postrà durant una temporada en una situació crítica, prengué plena consciència de la mort i remogué el seu sentiment religiós, alhora que decidí reprendre els seus orígens bascos. El desembre de 1963 retornà, definitivament, amb sa filla Ana María, a Tolosa, deixant ses altres filles i son marit, que es negà a retornar a la Península mentre visqués el dictador Francisco Franco. Al País Basc col·laborà en La Voz de España, de Sant Sebastià, amb articles, cròniques, crítica literària, notes autobiogràfiques i entrevistes. També va escriure nous assaigs i retocà les seves novel·les mexicanes. En aquests anys obtingué importants premis literaris i en 1968 quedà finalista del Premi Planeta amb la seva obra Todas las vidas. També va fer conferències, participa en taules rodones i fou membre dels jurats de diferents premis literaris. En 1980, amb la desaparició de La Voz de España, deixà d'escriure i es dedicà a la lectura i a escriure cartes. A més de les citades, és autora de Camino del corazón (1942), El milagro de la vida (1942),Orgullo de casta (1942), Nació en España (1944), Contra el dragón (1954), Cualguiera que os dé muerte (1969), La soledad y sus ríos (1975), Trilogía dramàtica (2001, pòstuma), Un barco cargado de... (2001, pòstuma), entre d'altres. Deixà algunes obres inèdites (Traslados sin novedad, Una pizca de esperanza, Los nudos del quipu, El naufragio de un barquito de papel). Cecilia García de Guilarte va morir el 14 de juliol de 1989 a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En 2007 Guillermo Tabernilla i Julen Lezamiz publicaren la biografia Cecilia G. de Gilarte, reporter de la CNT. Sus crónicas de guerra.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Alberto Guabello

Alberto Guabello

- Alberto Guabello: El 20 de desembre de 1941 mor a Paterson (Nova Jersey, EUA) l'anarquista i sindicalista Alberto Augusto Guabello, que va fer servir diversos pseudònims (Bartolomeo Livorno,Albert Zurbello, Uno Sfruttato, etc). Havia nascut el 27 d'abril de 1874 a Santa Maria (Mongrando, Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Dionigi Guabello i Serafina Vineis. Només va poder assistir als primers cursos d'escola elemental, però, molt aficionat a la lectura, aconseguí una bona educació autodidacta. En un interrogatori que patí l'1 d'abril de 1894, en el marc de la detenció de Carlos Malato i la projectada insurrecció de Biella (Piemont, Itàlia), afirmà que abans de 1890 era religiós i que després es passà al republicanisme de Giuseppe Mazzini i al socialisme, per acabar en l'anarquisme; el cas és que el desembre de 1891 fou un dels creadors del Grup Comunista Anarquista «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball). El 27 de febrer de 1892 partí, amb Ernesto Caspani, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i treballà com a paleta en una obra de Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment passà amb Caspani a París (França). A finals d'abril de 1892 va ser detingut a Torí (Piemont, Itàlia), juntament amb una trentena de companys, en una operació policíaca destinada a avortar un possible aixecament revolucionari en ocasió del Primer de Maig d'aquell 1892, però va ser alliberat el 20 de maig per manca de proves. En aquest mateix any participà en conferències, reunions i assemblees durant una vaga, a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Pietro Gori, Errico Malatesta o Francesco Saverio Merlino. El febrer de 1893 va ser denunciat a Mongrando (Piemont, Itàlia) per robatori i l'octubre d'aquell any per «furt amb agreujant», però finalment va ser condemnat a 29 dies de presó per «ultratge als agents de la Seguretat Pública i per crits sediciosos». A finals de 1893, segons la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia), emigrà a França, però, expulsat, va retornar l'abril de 1894 a Itàlia. Jutjat el juny de 1894 a Torí amb altres companys (Paolo Lusana, Charles Malato, Rinaldo Rigola, etc.) per la insurrecció de Biella («incitació a la revolta i a l'odi entre classes»), va ser condemnat a cinc mesos de detenció i posteriorment, entre el setembre de 1894 i setembre de 1896, va ser deportat a les Illes Tremiti, període en el qual va ser testimoni de l'assassinat d'Argante Salucci. L'abril de 1897 el trobem a França, d'on va ser expulsat el març de 1898 i posat a la frontera italiana. Fugint d'una nova assignació de residència obligada per un període de cinc anys a la qual havia estat condemnat l'octubre de 1897, l'abril de 1898 emigrà als Estats Units. Instal·lat a Paterson (Nova Jersey, EUA), entrà immediatament en contacte amb els cercles anarquistes i formà part del grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), esdevenint tipògraf i redactor, juntament amb Pere Esteve i Francis Widmar, pel periòdic La Questione Sociale. Segons les autoritats va ser «un dels anarquistes més actius de Paterson» i en 1903, quan estava a punt de traslladar-se a Barre (Vermont, EUA) per entrar en la redacció del periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani, esdevingué corresponsal per als Estats de Nova York i de Nova Jersey, continuant amb les seves col·laboracions en La Questione Sociale. En 1904 emigraren sos germans Adele i Paolo Guabello. Entre 1908 i 1916 fou el màxim exponent del grup editor del periòdic L'Era Nuova, publicació seguidora d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora» i que acabà enfrontant-lo amb son amic Luigi Galleani, màxim representant de la tendència«antiorganitzadora». El 17 d'octubre de 1915 participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés subversiu que se celebrà al Circolo Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units treballà d'obrer teixidor i milità en Associated Silk Workers Union (ASWU, Sindicat de Treballadors de la Seda), del grup italià de la qual va ser secretari, i en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Per les seves activitats sindicalistes, el 28 de setembre de 1918 va ser detingut, juntament amb Serafino Grandi i Pietro Baldesserotto, i ordenada la seva expulsió, ordre que finalment va ser cancel·lada el 5 d'agost de 1919. El març de 1920 va ser detingut, juntament amb son germà Paolo Guabello, Ludovico Caminita, Franz Widmar, Pietro Baldeserito, Sefarino Grandi, Severio Espi, Salvatore Palmieri, Francesco Pitea, Mario Croci i Francesco Coppo, tots membres del Cercle«Francisco Ferrer», organització que va ser acusada d'«al·legal», i passà quatre mesos reclòs a Ellis Island amb el risc que implicava de ser deportat a Itàlia. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia, entrà a formar part de l'organització unitària Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), encara que posteriorment creà, amb altres companys, la Lliga Antifeixista de Paterson i col·laborà en el setmanari La Scopa, fundat l'agost de 1925 a Paterson pel tipògraf anarquista Beniamino Mazzota. Fou un dels signants de la carta de renúncia a la nacionalitat italiana enviada el 16 de març de 1926 a l'ambaixada i publicada en els periòdics antifeixistes. A començament de 1931 se li va interceptar un petit gir de diners dirigit a Errico Malatesta. En aquesta època gestionava un quiosc de llibres, periòdics i medicines, lloc de reunió habitual dels antifeixistes de Paterson, i a prop de la impremta de Mazzotta. En 1931 també, el seu nom figura en una llista d'anarquistes que constituïren«La Nostra Guerra», comitè creat, segons la policia, per a recaptar fons per a cometre atemptats a Itàlia. En aquests anys va organitzar el grup local de «Giustizia e Libertà» i va fer costat l'antifeixista «Dover Club». L'última notícia policíaca que es té d'ellés de 1940. El desembre de 1941, quan els EUA entraren en la II Guerra Mundial, mantingué, amb Mattia Giurelli, una posició marcadament antimilitarista. Alberto Guabello va morir el 20 de desembre de 1941 a Paterson (Nova Jersey, EUA). Son fill, Spartaco Guabello (Spot), també va ser un destacat anarquista.

Alberto Guabello (1874-1941)

***

Típica fotografia anarconaturista de l'època

Típica fotografia anarconaturista de l'època

- Antonia Maymón:El 20 de desembre de 1959 mor a Múrcia (Múrcia, Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Havia nascut el 18 de juliol de 1881 a Madrid (Espanya) en una família de classe mitjana de pares i d'avis aragonesos. Va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del «Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l'exili. La seva activitat a l'exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l'ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l'escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l'educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica, maternologia, capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer«El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va morir el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción Social Obrera,Cultura y Acción,Despertar, La Enseñanza Moderna, Estudios, Ética, Fructidor, Helios, Humanidad Nueva, Ideas y figuras, Iniciales, Inquietudes, Mujeres Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención,La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo, entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista,Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un important carrer de Beniaján (Múrcia), on es troba l'Escola Popular, porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

- Romualdo del Papa: El 20 de desembre de 1965 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Havia nascut el 5 d'octubre de 1903 a Carrara (Toscana, Itàlia). Son pare fou el destacat militant anarquista Ugo del Papa. Des de la seva adolescència, Romualdo, formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme.

***

António Gonçalves Correia

António Gonçalves Correia

- António Gonçalves Correia: El 20 de desembre de 1967 mor a Lisboa (Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Havia nascut el 3 d'agost de 1886 a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal). Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquista A Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz» --situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas--, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacions àcrates i anarcosindicalistes (A Batalha, A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la «Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA)«Gonçalves Correia».

António Gonçalves Correia (1886-1967)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Rebutjam la proposta de fer una zona recreativa i un aparcament a l'entorn de la Gola

0
0
Des d'Alternativa per Pollença (A) volem mostrar la nostra indignació i el nostre rebuig total a la proposta de l'equip de govern de Junts Avançam i Unió Mollera Pollencina de fer una zona recreativa i un aparcament a l'entorn de la Gola. Demanam a l'IBANAT que no accepti la proposta de l'equip de govern i que faci una reforestació de la zona.

 Al darrer pla es va rebutjar, amb els vots de Junts Avançam i els nostres, la moció de Tots per Pollença de fer un aparcament a l'entorn de la Gola (Unió Mollera Pollencina i el PI es van abstenir). Ara, pocs dies després ens han sorprés les declaracions del regidors Tomeu Cifre de Junts Avançam  i Andrés Nevado que l'equip de govern ha traslladat a l'IBANAT la proposta de fer un àrea recreativa i un aparcament a l'entorn de la Gola. 

Sembla que després del seu ultimàtum, Junts Avançam s'ha sotmès totalment a les peticions d'UMP. No ens estranya que ara sigui Tots per Pollença qui feliciti a Junts per rectificar. Des de la dreta han estat constants els atacs a la zona humida de la Gola; ja van fer un aparcament allà on s'hauria d'haver recuperat la zona humida i després van tancar el Centre de Turisme Ornitològic  però mai ens haguéssim pensat que un batle, ex-portaveu del GOB com Miquel Àngel March pogués donar llum verda a aquest despropòsit i atac a la zona humida de la Gola. Un aparcament  a la zona és totalment innecessari, ja que al Moll hi ha 1.625 places d'aparcament poc utilitzades, i tampoc  fa cap falta una àrea recreativa urbana, amb tots els problemes que suposa (fems, renous...), just al costat de la zona humida de la Gola. De cap manera.

Des d'Alternativa demanam a l'IBANAT que rebutgi la petició de Junts Avançam i Unió Mollera Pollencina i que es faci un reforestació ben planificada a nivell d'espècies, donant-li a l'espai usos educatius relacionats amb la zona humida. Cal ampliar el parc de la Gola amb terrenys naturals o naturalitzats que siguin un bon lloc per a determinades aus i que sigui una zona d'amortiment per a la zona humida, posant en valor  aquest espai natural. 

 

[21/12] Atracament de la «Banda Bonnot» - «Crisol» - «Sense Pàtria» - Cicuta - Conesa - Garemi - Omaña

0
0
[21/12] Atracament de la «Banda Bonnot» - «Crisol» - «Sense Pàtria» - Cicuta - Conesa - Garemi - Omaña

Anarcoefemèrides del 21 de desembre

Esdeveniments

L'atracament de la rue Ordener segons la revista "L'Oeil de la Police"

L'atracament de la rue Ordener segons la revista L'Oeil de la Police

- Atracament del carrer Ordener: El 21 de desembre de 1911, cap a les nou del matí, davant el número 148 del carrer Ordener de París (França), membres de l'expropiadora«Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Octave Garnier, Raymond Callemin i un quart home no identificat) assalten Ernest Caby, recaptador de la«Société Générale» (una de les principals empreses de serveis financers d'Europa), i Alfred Peemans, el seu guardaespatlles --dies abans, el 14 de desembre, Bonnot, Garnier i Callemin havien furtat un automòbil (un«Deleunay-Belleville» de luxe) amb la intenció de fer-lo servir per als seus projectes il·legalistes. Quan veuen venir el empleats de la «Société Générale», Garnier i Callemin es precipitaren fora del cotxe, restant Bonnot al volant. Garnier disparà dos trets sobre el cobrador, que caigué greument ferit, i el guardaespatlles sortí corrent i cridant; mentre Callemin recollí el seu maletí i ambdós van fugir en direcció cap el cotxe, alhora que Bonnot disparà a l'aire per evitar la intervenció dels vianants. Un cop Callemin i Garnier van ser dins del cotxe, Bonnot arrancà, però a Callemin li va caure el maletí a la cuneta. En baixar a recuperar-lo i veure que una persona s'acostava, li disparà sense ferir-la i tornà a pujar al cotxe. Segons diversos testimonis, el quart home no identificat hauria intervingut en aquell moment. Immediatament després, Bonnot arrencà i la banda emprengué la fuita. Aquesta acció fou la primera vegada en la història en la qual va ser emprat un cotxe per cometre un atracament i aquest fet tingué força ressò. L'endemà la feta fou portada de tots els diaris, però el grup il·legalista anarquista quedà decebut en comprovar que el botí només consistia en alguns títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar, i 5.126 francs i 53 cèntims en lluïsos d'or i de plata. L'automòbil fou abandonat a Dieppe, quan es quedà sense benzina, i desprès el grup tornà a París en tren. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant la policia descobrí que l'atracament estava vinculat amb el moviment anarquista, notícia que en transcendí a la premsa sensacionalista augmentà encara més el ressò mediàtic de l'acció i parlant de «conspiració anarquista internacional» i d'«Internacional Negra». A partir d'aquell moment, La«Société Générale» armà els seus empleats que transportaven valors i oferí una recompensa de 12.500 francs a qui donés informació sobre la «quadrilla del cotxe».

***

Portada d'un exemplar de "Crisol"

Portada d'un exemplar de Crisol

- Surt Crisol: El 21 de desembre de 1935 surt a Sant Sebastià (País Basc) el primer número de Crisol. Semanario Anarquista. Portavoz de la Federación Comarcal de Sindicatos Únicos de Guipuzcoa. L'últim número és el 6, de 25 de gener de 1936, i va deixar-se de publicar per problemes tècnics --havien de muntar la maquinària d'impremta i després ja no va sortir més. Textos sobre cultura, sindicalisme local, vida orgànica cenetista, anarquisme universal, etc. Va defensar la reunificació amb el sector trentista, es va mostrar escèptic amb l'Aliança Obrera a causa de l'electoralisme socialista i va reafirmar el seu apoliticisme. L'administrador n'era Damián Cuberos i el cap de redacció Patricio Ruiz. Entre els seus col·laboradors podem citar Melchor Rodríguez, Magino Fernández, Miguel Altuna, P. Aguado, F. Martín, L. Moncayo, V. M. Villa, Eduardo a. Puertas, José Villaverde, Isaac Puente, Eugen Relgis, Barbedette, Lacaze, Juan Frax.

***

Portada de "Sense Pàtria"

Portada de Sense Pàtria

- Surt Sense Pàtria: L'hivern de 2008 surt a Catalunya el primer número de Sense Pàtria. Publicació anarquista de tirada intermitent. Era una iniciativa del Projecte Editorial «Prou!» i es distribuïa per Internet. Tractà diversos temes, com ara l'ecologia, el decreixement, l'autonomia obrera, la repressió, el sistema carcerari, l'antifeixisme, antiparlamentarisme, el sindicalisme, l'antimilitarisme, etc. Recollia articles d'altres publicacions i hi van col·laborar Gaspar F. P., Gabriel Pombo da Silva, Joaquín, K. Towich, Datrebil, etc. En sortiren quatre números, l'últim l'octubre de 2010. El col·lectiu editor també publicà un butlletí contrainformatiu, Prou!Info, del qual sortiren 54 números fins al desembre de 2010.

Anarcoefemèrides

Naixements

Membres de la Secció Italiana de la Columna Ascaso

Membres de la Secció Italiana de la Columna Ascaso

- Natale Cicuta: El 21 de desembre de 1894 neix a Oneglia (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Natale Cicuta. Després de fer els estudis elementals, començà a militar ben jove en el moviment llibertari de Oneglia i treballà com a pintor en el sector de la construcció. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i en 1915 va ser enviat al front, on fou ferit. En 1919 va ser desmobilitzat i retornà a Oneglia on reprengué la seva militància llibertària. L'octubre de 1922 va ser processat amb altres companys acusat d'«acaparament de municions i preparació d'explosius», però finalment va ser absolt per manca de proves. Durant aquests anys ajudà nombrosos militants a passar il·legalment la frontera cap a França. En 1923 emigrà clandestinament a Montecarlo on entre 1924 i 1925 participarà en l'aventura armada contra Itàlia de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 va ser expulsat de França i en 1928 formava part d'un grup anarquista italià (Nastini, Mantovani, Cantarelli, Bianconi, Montaresi i Paini) que actuava a Brussel·les (Bèlgica). Durant els anys trenta formà part del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i col·laborà en el periòdic Il Risveglio Anarchista, publicat per Luigi Bertoni a Suïssa. El desembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. En 1938 el trobem a París (França) participant en les activitats del Comitè de Suport a la Revolució Espanyola. En 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet i després aconseguí arribar a Brussel·les, on restà durant tota la guerra. En 1950 retornà a França i a Niça s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI), passant després a Itàlia. En 1957 va ser el delegat d'Imperia (Ligúria) al Congrés de la FAI celebrat a Senigallia i en 1961 al portat a cap a Rosignano Solvay. Més tard retorna a França. Natale Cicuta va morir el 2 d'agost de 1973 a Menton (Provença, Occitània).

***

Francisco Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto coneguda d'ell

Francisco Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto coneguda d'ell

- Francisco Conesa Alcaraz: El 21 de desembre de 1921 neix a Barcelona (Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Francisco Conesa Alcaraz, conegut com Antonio Sánchez Sánchez. En 1950 s'exilià a França. Instal·lat a Lió (Arpitània), treballà de xofer i s'integrà en el grup d'acció llibertari de Francesc Sabaté Llopart (Quico Sabaté). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Antoni Miracle Guitart, Regelio Madrigal Torres i Martín Ruiz Montoya. Francisco Conesa Alcaraz va ser abatut d'un tret al cap el 4 de gener de 1960 en una emboscada parada per la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), amb tots els altres companys llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar, encara que caigué dos dies després, el 5 de gener a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Ateo Garemi

Ateo Garemi

- Ateo Garemi: El 21 de desembre de 1943 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) el militant comunista i després anarquista i resistent antifeixista Ateo Tommaso Garemi. Havia nascut el 6 de març de 1921 a Gènova (Ligúria, Itàlia). De jove emigrà amb sa família a França on va treballar com a llenyataire. Quan tenia 17 anys s'allistà com a voluntari en les Brigades Internacionals en la Guerra Civil espanyola. En 1940 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i, després de l'ocupació alemanya de França, s'uní al maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) --Ilio Barontini, Giovanni Pesce, Italo Nicoletto, Francesco Leone, etc.--, essent un dels combatents més audaços de la regió de Marsella. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, el Partit Comunista Italià (PCI) el cridà perquè formés part de la resistència al seu país. El 22 de setembre d'aquell any entrà a Itàlia i començà a militar en un grup anarcocomunista (Dario Cagno, Primo Guasco, Giuseppe Bravin, Francesco Valentino, Dante di Nanni, etc.) enquadrat en els Grups d'Acció Patriòtica (GAP), primer escamot de la resistència encarregat de realitzar accions a la zona de Torí, com ara el llançament de pamflets antifeixistes i antinazis al cinema Apollo, després de la interrupció de l'espectacle. El matí del 25 d'octubre de 1943, amb l'anarquista Dario Cagno, la influència del qual decantà Garemi pel pensament llibertari, executà a trets de pistola en una emboscada el dirigent de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN) --cos paramilitar de l'Itàlia feixista--, Domenico Giardina, cap d'Aprenents i d'Enrolament de la República Social Italiana (RSI), confonent-lo, provablement, amb el tristament cèlebre Piero Brandimarte, cap dels esquadrons d'acció feixistes autors de les matances perpetrades a Torí entre el 17 i el 19 de desembre de 1922. Poc després, arran de la delació d'un soldat feixista infiltrat, el grup va ser desmantellat. Detingut per la policia feixista el 27 d'octubre de 1943, fou torturat amb Dario Cagno, processat i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Torí per complicitat en l'assassinat de Giardina. Ateo Garemi va ser afusellat el 21 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia). Dos dies després Dario Cagno corregué la mateixa sort. Poc després de la mort de Garemi, per honorar la seva memòria, la 45 Brigada Garibaldi, que actuava al Vèneto, esdevingué la XXX Brigada d'Assalt Garibaldina «Ateo Garemi», més tard rebatejada com «Gruppo Divisioni Garemi». Després de la II Guerra Mundial fou col·locada una placa a la caserna de Monte Grappa en record dels resistents afusellats. A Arles (Vallespir, Catalunya Nord) existeix un carrer dedicat a la seva memòria.

***

Miguel Omaña Fernández

Miguel Omaña Fernández

- Miguel Omaña Fernández: El 21 de desembre de 2005 mor a Eibar (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Miguel Omaña Fernández. Havia nascut el 30 d'agost de 1917 a Udías (Cantàbria, Espanya). En 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la secretaria general de la Federació Local del seu poble. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà a un batalló confederal de Cantàbria i lluità fins que va ser apressat per les tropes franquistes. En 1943 recobrà la llibertat i se sumà a la lluita clandestina a la comarca càntabra de Torrelavega. En aquests anys treballava a la Societat Nacional d'Indústries Aplicades Celulosa Espanyola (SNIACE). En 1950 emigrà a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i, com que no hi havia CNT, s'afilià a la Unió General dels Treballadors (UGT) clandestina. Durant els anys setanta participà en la reconstrucció de la CNT i entre 1982 i 1992 fou el nexe d'unió entre els cenetistes d'Eibar i la resta de la regional. En 1993 fou un dels militants que constituïren el Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) de la CNT. A partir de l'any 2000 caigué malalt de trombosi i posteriorment de càncer. Miguel Omaña Fernández va morir el 21 de desembre de 2005 a Eibar (Guipúscoa, País Basc); incinerat, les seves cendres van ser escapades a la muntanya Kalamua. Sa companya fou Leandra Arriola, amb qui tingué un fill.

Escriu-nos

Actualització: 21-12-16

La "sagrada unidad de España" defensada per la dreta i l´esquerra borbònica

0
0

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)


Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)


Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)



Acte de Sobirania.


He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007


La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.



El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.

Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Segona Jornada-debat sobre participació

Les fonts Ufanes

0
0

Mallorca: el paradís perdut (III)

Les fonts Ufanes de Gabellí (per Miquel López Crespí)


La platejada brillantor de l'aigua que surt de les nostres fonts, el cant melodiós o furient de les aigües que neixen de l'interior obscur de la terra, no signifiquen solament màgia i bellesa acurada i perfecta, un concert ofert als ulls i al gust musical i estètic de les persones que sovint anam a contemplar-ho, extasiats davant tanta meravella i perfecció.


La Gran Enciclopèdia de Mallorca, en informar del miracle de l'aigua que sorgeix a la possessió de Gabellí Petit, les famoses fonts Ufanes, parla d'aquest fantàstic embasament subterrani d'aigua que es localitza a la base d'un escarpament calcari. I especifica: "De periodicitat intermitent, les rajades d'aigua es produeixen entre tres i set vegades per any, de novembre a abril. El cabal mitjà anual brollat és de 10-12 hm2. Així mateix, pot arribar a sortir un volum d'aigua superior als 40 m2/s, raó per la qual les crescudes són espectaculars"1.

Un cabdal que, confluint amb el torrent de Comafreda prop de l'oratori de Sant Miquel de Campanet, dóna lloc al torrent de Sant Miquel. Un torrent, aquest darrer, que ha alimentat la gran zona de s'Albufera de sa Pobla i Muro creant riquesa però, també, l'infern de les nombroses torrentades que, a través de la història, han estat un dels maldecaps més terribles dels pagesos dels nostres pobles.

Ho puc afirmar amb precisió perquè d'infant he viscut alguna d'aquestes inundacions. La plena de 1958 agafà pel mig un hort del meu padrí que, com la majoria dels horts del voltant, va quedar sense terra i tot ple de les pedres que arrossegava el torrent en el seu avanç desfermat dins s'Albufera.

El cabdal d'aigua que ocasionalment aboquen les fonts Ufanes al torrent de sant Miquel és una part molt petita del problema. Recordem que les inundacions que a través dels segles han fet malbé la plana de sa Pobla vénen condicionades per la hidrologia, la climatologia i la geografia de la zona. No podem donar, ni molt manco, tota la culpa a l'aigua que neix a la possessió de Gabellí Petit! Recordem que la conca de sa Pobla és la zona de Mallorca que recull el major cabal d'aigües portades pels diversos torrents que van a parar a s'Albufera. El problema històric de les inundacions que trasbalsen els nostres camps ve donat perquè a sa Pobla conflueixen els torrents de Sant Miquel o l'Alcanella, el de Muro (també conegut com a torrent d'Almadrà, del Rafalgarcès o de Vinagrella), el de Búger i el de Siurana. Tots aquests torrents són els que, a través dels segles, han alimentat els aiguamolls de s'Albufera i alhora, segons quina sigui la quantitat d'aigua caiguda en les precipitacions, inunden els camps de sa Pobla i Muro.

La platejada brillantor de l'aigua que surt de les nostres fonts, el cant melodiós o furient de les aigües que neixen de l'interior obscur de la terra, no signifiquen solament màgia i bellesa acurada i perfecta, un concert ofert als ulls i al gust musical i estètic de les persones que sovint anam a contemplar-ho, extasiats davant tanta meravella i perfecció. Més enllà d'aquest espectacle únic hi ha també els perills per a la pagesia dels anys amb massa pluja.

Però, al marge d'aquests coneguts perills, el fotògraf, que també és poeta, ha sabut descriure la grandiositat d'aquest impressionant aqüífer i, emocionat, ha escrit:


Les fonts Ufanes de Gabellí


Les entranyes saciades de la muntanya ferma, per pluges generoses fecundant avencs profunds, provoquen l'orgasme de les aigües cristal·lines, que surten a la llum del cel amb força formidable. Un volcà d'argent desperta de la terra espessa, formant brolladors d'aigua blanca impetuosa, que estén els seus braços com branques d'aigua viva i corre lliure de la negra fosca cap el camp enamorat. Com en un pessebre neixen nues les aigües transparents. dins l'alzinar frondós on el vent gronxa i canta, la remor mescla l'aigua amb la música de les fulles i escriu una poesia perenne que encisa tot l'entorn. Aquí esclaten prenyades de vida les fonts ufanes, als peus del vell Tomir, padrí de l'estimada Serra, consirós i reci de sols encesos, de pluges i tempestes, a les faldes bucòliques dels predis de Gabellí.


1 Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum XVII. Palma (Mallorca): Promomallorca, S.L. 1991. Pàg. 347.

Al ritme de les tortugues (ple extraordinari de desembre)

0
0
Divendres 23 de desembre hi ha ple extraordinari a les 12 h a la Sala Consistorial. Hi podeu assistir de públic o seguir-ho en directe per Ràdio Pollença, al 107.9FM a   www.radiopollença.net.   Al nostre perfil de facebook  us informarem del mateix

Una vegada més trobareu més informació del ple a aquest bloc que als mitjans de comunicació de l'Ajuntament. Al ple no han inclòs un punt per contestar els precs i preguntes registrats a anteriors plens, el que ens sembla una vergonya i és una mostra del que entén per transparència i participació l'actual equip de govern. El ple també és una mostra del ritme de les tortugues de Junts Avançam i Unió Mollera Pollencina; es presenta el projecte de la segona fase de la primera línia (obres que s'haurien d'haver iniciat ja), la recuperació de la plusvàlua del Cinema Capitol (que s'hauria d'haver fet al principi de legislatura) i l'inici del procediment del nou reglament de participació ciutadana ( que vam lliurar fa un any) A la fí val més tard que mai, però....

 1.  Aprovació, si procedeix de les actes anteriors.

No hem aprovat cap acta dels plenaris al llarg de l'any i ara, per llei, hem d'aprovar totes les actes, el que evidentment dificulta una revisió acurada d'aquestes. A això hem d'afegir que Junts incompleix l'acord d'investidura, i  l'Ajuntament segueix sense publicar la informació que acompanya els acords que van a ple, a diferència del que es fa a altres ajuntaments. El 2017 s'haurien de resoldre els dos temes; els ciutadans tenen dret a tenir un fàcil accés a tota la informació que genera l'Ajuntament.

2. Declaració, si procedeix, de l'any 2017,  Any Dionís Bennàssar.

El 2017 faran cinquanta anys de la mort del pintor  Dionís Bennàssar.  A l'enllaç podeu veure el llistat d’activitats previstes (exposició de primavera amb visites guiades, jornades d’estudis locals tallers per escolars, donació d’un quadre per part de Toni Dionís...). 

3. Aprovació inicial, si procedeix, del  projecte d’obres "Peatonització i millores urbanes del passeig Saralegui, passeig Londres i avinguda Alemanya del Port de Pollença.

L'equip de govern va culpar a l'oposició del retard de la segona fase de reforma del Port (parlar de peatonització en aquest moment és massa optimista) però el cert és que no calia l'aprovació de modificació de pressupost per tenir fet el projecte, que, una vegada aprovada la modificació al ple de setembre, van tardar més de vint dies en enviar el projecte als altres organismse implicats (Costes, Ports i Carreteres)  i que han tardat tres mesos en presentar al projecte al ple. Cal tenir molta  barra per culpar a l'oposició del retard de les obres en aquest moment.

Tenim la memòria del projecte en format paper, però no en digital per compartir amb els ciutadans. A l'enllaç podeu consultar un informe de l'inspector de policia sobre la circulació de vehicles.

El pressupost del projecte és de 2030 587 euros. Si s'aproven es posarà en exposició pública 15 dies, pensam que haurien de ser 30 dies i  les obres començarien al novembredel 2017
 Nosaltres ja posarem unes condicions per la nostra abstenció a la modificació de crèdit, condicions que de moment no s'han complit totalment:  

o   L'objectiu de fer la segona fase d'obres ha de ser peatonalitzar (com a mínim fins l'Avinguda París)

o   Abans de començar les obres s'ha de tenir clara la mobilitat (si la peatonització serà progressiva o no, si hi ha d'aver zona ACIRE, quina reforma circulatòria és necessària...)

o   Participació: aquest «pla» per peatonalitzar i la mobilitat s'ha de tractar en una Junta de Portaveus; s'ha de fer almenys una reunió oberta abans de començar les obres explicant els detalls de l'obra, els terminis, la circulació durant i després...

o   Alguns temes concrets que ja vàrem exposar en Junta de Portaveus: que es prevegi la millora de les xarxes d'aigua i clavegueram; que el bus privat també surti de primera línia si ho ha fet el públic; que el carril bici sempre estigui separat físicament; que assegurem que el passeig no serà colonitzat abusivament per terrasses (i per tant, el compromís de començar ja amb la nova ordenança d'ocupació de via pública que sigui restrictiva). 

 4. Aprovació, si procedeix, del conveni de col·laboració entre el Consell Insular de Mallorca i l'Ajuntament de Pollença en matèria de carreteres.
 L'Ajuntament cedirà a títol gratuït al Consell les finques ubicades en els terrenys els quals es va fer la segona fase de la circumval·lació i el Consell cedirà la titularitat de la carretera de primera línia del Port de Pollença, i aporta 494.000 euros (quantitat calculada per deixar en condicions acceptables l'asfaltat de les carreteres), condicionada a les possibles baixes de la licitació (és a dir, si la licitació baixa el pressupost inicialment, el consell baixa l’aportació).

5. Aprovació, si procedeix, de l'inici del procediment de revisió en vía administrativa d'acte nul en matèria tributària.

Es tracta de l'inici del procediment per anular acord de condonació de la plusvàlua del capítol que es va realitzar a l'anterior legislatura. A l'enllaç podeu llegir la proposta.

Al darrer ple de la passada legislatura, poc abans de les eleccions, el 21 de maig, vam ser l'únic partit de l'oposició (ni UMP, ni PSOE, niEsquerra van dir res i el regidor de MÉS no hi era) que vam realitzar preguntes sobre la dació de comptes de les resolucions de batlia anòmales i irregulars que es van presentar a aquell ple i amb objeccions per part d'intervenció (99 pàgines, no és tan fàcil fer bona oposició com es pensen alguns). Entre altres, vam demanar pell perdó per part de la Junta de Govern (PP-PI-UMP) de la plusvàlua del Cinema Capitol ( 18.188,68 €)  als propietaris, un tema totalment il·legal. Vam fer una nota de premsa sobre el tema i sobre les irregularitats en publicitat (es va contractar a una empresa i també es va pagar a la cap de premsa per fer la mateixa feina: intermediaris per contractar la publicitat de la Fira), i vam penjar les notícies aparegudes al Diario de Mallorca al nostre facebook i bloc, i tot d'una Tots per Pollença ens va denunciar davant la Junta Electoral, denúncia que va ser rebutjada.

A aquesta legislatura hem demanat en nombrosos plens que l'actual equip de govern demanés la recuperació de la plusvàlua, a la fi s'inicia el procediment per recuperar els doblers, després això s’ha de comunicar als propietaris que poden al·legar. Anirà al consell consultiu i retornarà al Ple per prendre la decisió definitiva.
   

 6. Aprovació, si procedeix, de la substanciació de consulta pública prevista a l'article 133 de la Llei 39/2015, de l'1 d'octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques amb caràcter previ a la modificació del Reglament de Participació Ciutadana.  .

Fa un any que després de molta de feina i nombroses reunions vam presentar un esborrany d' un nou reglament de participació ciutadana. A pesar de les nostres nombroses peticions aquest no s'ha portat al ple fins ara i no és per a la seva aprovació inicial com voliam, és lamentable que s'hagi perdut un any, sinó simplement per què ha canviat la llei i ara estableix un període d'exposició pública que ens sembla molt bé:


"... Amb caràcter previ a la modificació del reglament a través del portal web, lloc visible i de fàcil accés, al qual es demanarà opinió dels subjectes i organitzacions potencialment afectats per la futura norma i que tenguin capacitat d’obrar davant les administracions públiques (això ja ho férem nosaltres duran el procés). L’objecte de la consulta versarà sobre: els problemes que es pretenen solucionar amb la iniciativa, la necessitat i la oportunitat de la seva modificació, els objectius de la norma, i les possibles solucions alternatives reguladores i no reguladores. Així estarà en exposició pública vint dies durant els quals els destinataris podran manifestar la seva opinió envers la matèria i punts objecte de consulta."

Després d’aquest període es presentarà l’aprovació inicial al ple.

 


[22/12] Míting contra la pena de mort - Lenfant - Grandjouan - Wolfe - Tato - Isca - Rebelo - Mata - Rexroth - Saldaña - Gimeno - Gillet - Devaldès - Moroni - Alcarraz - Andrés Crespo - Padilla - Voyenne

0
0
[22/12] Míting contra la pena de mort - Lenfant - Grandjouan - Wolfe - Tato - Isca - Rebelo - Mata - Rexroth - Saldaña - Gimeno - Gillet - Devaldès - Moroni - Alcarraz - Andrés Crespo - Padilla - Voyenne

Anarcoefemèrides del 22 de desembre

Esdeveniments

Teatre Olympia de Barcelona

Teatre Olympia de Barcelona

- Míting contra la pena de mort: El 22 de desembre de 1935 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Hi van pronunciar discursos Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso, Liberto Callejas i Vicente Ballester. En acabar l'acte, van ser aprovades les següents conclusions: abolició de la pena de mort, indult dels condemnats a l'última pena, amnistia àmplia i total dels presos politicosocials, i revisió de la causa instruïda contra el militant anarquista Jerónimo Misa Almazán, de Sevilla. La Direcció de la Policia va remetre al Jutjat extractes dels discursos pronunciats perquè, segons el delegat governatiu, es van emetre conceptes injuriosos contra les autoritats.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Émile Lenfant (ca. 1894)

Foto policíaca d'Émile Lenfant (ca. 1894)

- Émile Lenfant: El 22 de desembre de 1867 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquistaÉmile-Jules Lenfant. Sos pares es deien François-Jules Lenfant i Claire Audianne. Treballava d'obrer modelista i ceramista a la fàbrica de porcellana de Choisy-le-Roy i vivia al número 8 del carrer de la Raffinerie d'aquesta població. El 2 de març de 1894 va ser detingut per la III Brigada de la Policia de París (França), juntament amb altres 21 anarquistes, en una gran batuda repressiva; fitxat, va ser inscrit en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. En aquestaèpoca, sembla, es refugià a Anglaterra. Pot tractar-se del mateix Lenfant que a començament de la dècada dels deu formà part del grup anarquista parisenc«Les Libres Entretiens», el secretari del qual fou Louis Dalgara. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Émile Lenfant (1867-?)

***

Jules Grandjouan

Jules Grandjouan

- Jules Grandjouan: El 22 de desembre de 1875 neix a Nantes (País del Loira, Bretanya) el dibuixant, caricaturista, pintor i cartellista anarquista i anarcosindicalista Jules-Félix Grandjouan. Fill d'una família burgesa, el pintor Jean-Émile Laboureur i el pioner de la salubritat urbana Paul Grandjouan van ser cosins seus. Orfe de pare als set anys, fou criat per sa jove mare i pels seus avis materns al barri de la Fosse de Nantes. Quan tenia 10 anys, assistí amb sa mare als funerals de Victor Hugo. Després d'una educació religiosa tradicional, realitzà estudis al Liceu-Facultat de Dret de Nantes, però la seva afició pel dibuix el va fer abandonar els seus estudis notarials. Entre 1897 i 1898, amb el seu col·lega d'estudis Marcel Giraud-Mangin, editarenLa Revue Nantaise Littéraire et Artistique. En 1897 es casà amb Bettina Simon, institutriu acostada als cercles obrers, amb qui tingué una nina, Edwige (Vige), que assistí a l'escola llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure, i després tres infants més. Enviat especial del periòdic L'Ouest Illustré, embarcà en el vaixell Le Melmore per cobrir la nova línia marítima de la companyia anglesa «Great Western Raiway» entre Nantes i Weymouth amb prolongació ferroviària fins a Londres. En 1899 publicà el seu primer recull de litografies, Nantes la Grise. En 1900 s'establí a París (França) i començà a dissenyar cartells socials i polítics, sobretot per als grups dels sindicalisme revolucionari –molts el consideren el pare del cartellisme social. En 1900, en ple«Afer Dreyfus», carregà contra el general Mercier des de les pàgines de Le Réveil Social. Entre 1901 i 1912 realitzà infinitat de dibuixos per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre, posant sobre el paper els seus temes favorits: l'antimilitarisme, l'antipatriotisme, anticlericalisme, anticapitalisme i l'anticolonialisme. En 1902 viatjà a Rússia com a corresponsal de La Vie Illustrée per cobrir el viatge del presidentÉmile Loubet i l'any següent publicà amb Urbain Gohier el pamflet antijauresià L'Ascète au beurre, on denuncien amb ferocitat la participació de Jean Jaurès en els actes protocol·laris militars i en les revistes de tropes. En 1904 retornà a Rússia enviat per l'Aliança Israelita per fer un reportatge sobre els pogroms. Entre 1907 i 1908 publicà per lliuraments el quadern de 12 gravats sindicalistes Les esclaves modernes, amb el suport dels sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Federació del Vidre. Íntim amic d'Émile Pouget, en 1908 assistí com a delegat al Congrés de la CGT que se celebrà a Marsella. En 1909 participà activament en la campanya de suport per l'alliberament del seu col·lega Aristide Delannoy, condemnat a un any de presó pels seus dibuixos apareguts en Les Hommes du Jour. Aquest mateix 1909 ell fou jutjat pels seus violents dibuixos contra el president del Consell de Ministres Georges Clemenceau, però fou absolt. En 1910 fou president, secretari i tresorer del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. L'any següent, en 1911, quan Aristide Briant era president del Consell de Ministres, va ser condemnat a 18 meses de presó pels seus dibuixos antimilitaristes i antiparlamentaris publicats en La Voix du Peuple i s'exilià a Alemanya, tot perseguint la ballarina californiana Isadora Duncan, de la qual estava follament enamorat, i amb qui viatjà a Egipte i a Venècia i l'edità un àlbum de 25 reproduccions dels pastels de la ballarina. Retornà en 1912 i fou agraciat el febrer de 1913 amb l'arribada al poder de Raymond Poincaré. Fins al 1914 treballà per a la premsa llibertària i sindicalista (La Bataille Syndicaliste, Le Conscrit,La Guerre Sociale, Le Libertaire, Le Réveil Social, La Révolution,Le Temps Nouveaux, Le Travailleur du Bâtiment, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, etc.) i per a la premsa humorística revolucionària (Le Charivari,Le Rire, Le Sourire, etc.). També publicà dibuixos en altres periòdics, com ara Le ClouLe Petit Phare, Le Phare, L'Ouest-Républicain,La Vie Illustrée, etc. Dissenyà infinitat de portades de llibres llibertaris (A. Bullard, Aristide Delannoy, Charles Delzant, Charles-Ange Laisant,Émile Pouget, Georges Yvetot, etc.), d'almanacs revolucionaris i gairebé tots els cartells de la CGT i de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) d'uns determinats anys. Quan esclatà la Gran Guerra fou llicenciat per miopia i entrà en els serveis auxiliars. En els anys bèl·lics participà en la premsa patriòtica fent dibuixos antigermànics força mediocres. A partir de 1918 es declarà bolxevic i la seva producció gràfica es ressentí. En 1924 es presentà a les eleccions legislatives en la primera circumscripció de Nantes, com a cap de llista del comunista Bloc Obrer i Pagès (BOC), amb uns resultats decebedors. En 1926 romangué 10 mesos a l'URSS, on rebé a Moscou un homenatge de les autoritats soviètiques durant l'exposició«L'Art revolucionari» i s'entrevista amb Grigori Zinóviev i Lev Trotski; en tornar, aconsellat per aquest últim, publicà en 78 lliuraments en L'Humanité les seves reflexions del viatge sota el títol «La Russie vivante». A França organitzà conferències prosoviètiques, projectà el film El cuirassat Potemkim i intentà crear el «Cercle de la Rússia Nova». L'octubre de 1927, per celebrà el desè aniversari de la revolució, retornà a l'URSS amb una delegació formada per un milenar de persones (obrers, artistes, escriptors, empleats, etc.) de diversos països. En aquests anys realitzà nombrosos cartells de realisme socialista per a les oficines governamentals soviètiques. El novembre de 1930 fou elegit representant francès de l'Oficina Internacional dels Pintors Revolucionaris, creada a Khàrkov–actual Khàrkiv (Ucraïna). Finalment, el gener de 1931, fou expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver defensat, juntament amb l'escriptor Panaït Istrati, un artista dissident en una declaració jutjada antisoviètica publicada l'abril d'aquell any en Les Humbles. Rebutjar«corregir la seva falta» i es retirà dels debats polítics després d'unúltim intent infructuós en les eleccions legislatives de 1932 a Nantes. Durant la II Guerra Mundial es dedicar a criar vaques i cabres i després s'instal·là a Nantes. Jules Grandjouan va morir el 12 de novembre de 1968 a Nantes (País del Loira, Bretanya).

Jules Grandjouan (1875-1968)

***

Lilian Wolfe, amb Marie-Louise Berneri a la seva dreta, venen premsa anarquista pels carrers (Londres, 1945)

Lilian Wolfe, amb Marie-Louise Berneri a la seva dreta, venen premsa anarquista pels carrers (Londres, 1945)

- Lilian Wolfe: El 22 de desembre de 1875 neix a Londres (Anglaterra) la pacifista i anarcofeminista Lilian Gertrude Woolf, més coneguda com Lilian Wolfe. Havia nascut a la joieria d'Egware Road que regentava son pare, Albert Lewis Woolf, un jueu conservador prou acomodat de Liverpool. Sa mare, Lucy Helen Jones, actriu nascuda a Birmingham, abandonà sa família quan Lilian tenia 13 anys per a fer una gira arreu del món amb una companyia operística. Tingué tres germans i dues germanes, i tots es van educar mitjançant institutrius i després al Royal Polytechnic de Regent Street, actual Universitat de Westminster. A partir de 1907, mentre treballava com a telegrafista a l'Oficina General de Correus, milità en la Civil Service Socialist Society (CSSS, Societat Socialista de Servei Civil), que s'integrà en la Pioneer Socialist League (PSL, Lliga Socialista Pionera). Com a feminista, ben aviat es va veure desil·lusionada per la política parlamentària i per el sufragisme, arribant a considerar que el vot femení només era un simple«pal·liatiu», i entrà en 1913 a militar en el moviment anarquista. Va ser una de les fundadores del periòdic llibertari The Voice of Labour, publicat a Londres per l'editorial Freedom entre 1914 i 1916. El febrer de 1915 fou una de les signants del «Manifest de la Internacional Anarquista sobre la Guerra». L'abril de 1916, arran de l'aprovació el gener d'aquell any de la Llei del servei militar obligatori (Military Service Act), The Voice of Labour publicà un article animant els lectors a la desobediència civil i a rebutjar la llei passant a la clandestinitat i a amagar-se a les muntanyes escoceses. El 5 de maig de 1916, va ser detinguda, amb son company Thomas H. Keell, en una batuda a les oficines de Freedom realitzada per requisar els 10.000 fulls per repartir que reproduïen l'article. Processats, van ser condemnats, segons la Defence of the Realm Act (Llei de Defensa del Regne), ella a una multa de 25 lliures esterlines o a dos mesos de presó i ell a 100 lliures o tres mesos; ambdós triaren la presó. Ella, però, descobrí a la garjola que estava encinta i com que es tractava d'un embaràs de risc, ja que tenia més de quaranta anys, finalment pagà la multa. En 1917 passà a viure amb Nellie Dick, Fred Dunn i Gaston Marin a la comuna anarquista de Marsh House a Londres; cap al 1920 vivia amb Thomas Keell, son fill i W. C. Owen a Willesden; i, posteriorment, visqué amb Keell a la Colònia Tolstoiana de Whiteway, a Gloucestershire, fins la mort d'aquest en 1938. A Whiteway tingué cura un temps de Richard Blair, el fill de George Orwell, quan aquest va ser ingressat en un sanatori. Quan Vernon Richards creà el periòdic Spain and the World, en suport de la revolució llibertària espanyola, en fou l'administradora. Durant aquests anys viurà amb Richards i sa companya Marie-Louise Berneri a Londres. En 1970 donà al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) la biblioteca de son company Tom Keells. Ja anciana, es dedicava a vendre pels carrers el periòdic Peace News, i fins al 95 anys fou l'administradora de la llibreria de l'editorial Freedom. Lilian Wolfe va morir el 28 d'abril de 1974 a Cheltenham (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra).

Lilian Wolfe (1875-1974)

***

José Tato Lorenzo

José Tato Lorenzo

- José Tato Lorenzo: El 22 de desembre de 1886 neix a Mondariz (Pontevedra, Galícia) el destacat propagandista anarquista José Tato Lorenzo. Amb 10 anys començà a fer feina i el novembre de 1900 emigrà al Brasil, on es reuní amb son pare. Entre l'agost de 1902 i setembre de 1903 romangué a Montevideo (Uruguai) i després s'establí a Rosario (Santa Fe, Argentina), on l'agost de 1904 fou empresonat per anarquista. L'any següent marxà a Buenos Aires (Argentina), guanyant-se la vida venent diaris i destacant pel seu activisme llibertari. Dirigí en diverses ocasions el periòdicLa Protesta. En 1910 va ser empresonat i l'any següent va ser expulsat de l'Argentina i deportat a Espanya. S'establí a Barcelona (Catalunya) on freqüentà la seu del periòdic Tierra y Libertad i l'escola racionalista del mestre llibertari Sebastià Suñé. Passà a Vigo (Galícia) i preparà el seu retorn a l'Uruguai, cosa que aconseguí en 1912 via Portugal. El març d'aquell any s'establí definitivament a Montevideo, on treballà en el periòdic La Tribuna Popular. Desenvolupà una intensa tasca propagandística llibertària, mitjançant publicacions, com ara Anarkos (1912),El Hombre (1916-1931), Inquietud (1944-1950, Voluntad (1956-1965), Solidaridad, etc., i entre 1925 i 1928, gràcies a la seva faceta de radioaficionat, a través de les ones radiofòniques. Mantingué una intensa polèmica amb La Batalla, on denuncià el sovietisme –cosa que implicà en 1922 un intent d'assassinat contra la seva persona–, a més de les seves versions locals (castrisme i guevarisme). Anarcoindividualista, en 1925 era considerat un representant del «gremialisme individualista» per les seves crítiques a la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU). Entre 1926 i 1938 es mostrà força actiu en la Hermandad Universal Anarquista (HUA), fundada per ell. També participà activament en les activitats de l'«Ateneo Libre del Cerro y La Teja» de Montevideo. En els seus últims anys fou secretari de La Casa dels Llibertaris. Mantingué polèmiques amb Torralvo, però fou amic de Soledad Gustavo, Josep Prat, Han Ryner, Frederica Montseny, Tarrida del Mármol, José Ledo, Daniel Seijas, R. Lone, Campio Carpio i, fins i tot, del president de l'Uruguai–rebutjà tot suport institucional vivint fins els final dels seus dies gairebé en la indigència. Ses companyes foren Tomasa Álvarez i Teresa Cocito. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Samuel Blois, Antonio D. Alarcón, Walter Ruiz,Antonio del Río, Jacinto Lorenzo, etc.), en infinitud de publicacions llibertàries, com ara Ação Direta,Acracia, Ahora,Aurora, Boletín GGDCC, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Despertar, Espoir, Iniciales, Inquietudes, Letras, Liberación, Nueva Senda,Los Nuevos, Proa,Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor del fulletó antimarxista Maximalismo y anarquismo. Estudio crítico comparativo (1919 i 1923) i de Gotas de miel y ajenjo, obra pòstuma que, sembla, fou cremada. José Tato Lorenzo va morir el 20 de setembre de 1969 a Montevideo (Uruguai).

José Tato Lorenzo (1886-1969)

*** 

D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

- Valerio Isca: El 22 de desembre de 1900 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Valerio Umberto Isca. Son pare, Giuseppe Isca, havia nascut a Monte Erice, també a Sicília, treballava de guardaboscos al servei del govern italià i per qüestions de feina es traslladà a Calatafimi; conservador, posà el segon nom de son fill en record del rei Humbert I assassinat mesos abans per l'anarquista Gaetano Bresci. Sa mare, napolitana, es deia Elvira Bandiera. La parella tingué sis fills, tots nats a Calatafimi, i Valerio n'era el tercer. Entre els sis i els 11 anys assistí a l'escola, però va deixar els estudis en 1911 quan son pare morí. D'antuvi treballà en un molí fariner durant dos anys i després en un altre durant quatre anys i en aquest període pogué assistí a l'escola nocturna. En 1915, en plena Gran Guerra, un oncle seu se'l portà a una ciutat propera per treballà també en un molí fariner del qual era copropietari. En 1918 va ser cridat a files i serví en l'exèrcit durant nou mesos, temps en el qual estudià a l'Escola d'Aviació per aprendre mecànica aeronàutica. De bell nou a Calatafimi treballà durant nou mesos en un taller de forja ornamental i després son oncle el tornà a contractar al molí. En aquestaèpoca, amb Domenico Sallitto, milità en el moviment socialista local. En 1922 emigrà amb sa germana major Josephine i son fill Frank als Estats Units, per reunir-se amb son marit que treballava per a la Great Atlantic& Pacific Tea Company (A&P), a Nova Jersey. Al principi visqué a casa de sa germana a Jersey City i treballà en un taller de reparació d'automòbils, després es va posar a fer feina fent voravies portant una carretó. Més tard va treballant fabricant piles seques a la Union Carbide durant tres anys. Després es traslladà al barri novaiorquès de Brooklyn amb la família de sa germana i set anys després, l'abril de 1929, es posà a viure amb sa companya Ida Pilat, traductora d'origen jueu, fent feina a la Union Carbide a Jersey City i més tard en una empresa de Booklyn que fabricava equipaments metàl·lics per a hospitals. A partir de juliol de 1929 treballà fent esterilitzadors per a l'Hospital Supply Company de Manhattan fins a 1943. L'afer Sacco i Vanzetti portà a molts socialistes a les files llibertàries, entre ells Valerio i Isca. Ambdós es van conèixer en 1927 en un acte de suport als llibertaris italoamericans al Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York. En 1923 entrà a formar part del Circolo Volontà, grup anarquista format majoritàriament per sicilians, al voltant de Joe Parisi. Participà activament en la campanya de suport a Sacco i Vanzetti i recaptà fons per enviar-los a Aldino Felicani a Boston, un dels coordinadors de la seva defensa legal. Poc després el Circolo Volontà es fusionà amb el grup anarquista Germinal de Brooklyn i comptà amb el suport del grup italià Anarchist Grup de South Brooklyn. En aquesta època començà a llegir literatura anarquista (Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa llibertària (L'Adunata dei Refrattari, etc.). Contrari al terrorisme i a l'acció individual, no participà de l'estratègia de Luigi Galleani, que tenia aleshores una forta empremta en les files dels anarquistes italoamericans. En 1925 entrà en Road to Freedom, conegut com «Grup Internacional», perquè estava format per anarquistes de diverses nacionalitats, i que es reunia a la seu del grup llibertari espanyol editor de Cultura Obrera, més tard Cultura Proletaria, grup el qual admirà força. Road to Freedom estava format per anarquistes de parla anglesa del «Grup Internacional» (Rose Pesotta, Walter Starrett, Sadie Robinson, Lisa Brilliant, etc.) i publicaven la revistaThe Road to Freedom. Els joves també tenien un grup, The Rissing Youthn (les germanes Goodman, Benny Frumkin, etc.), que publicaven un periòdic del mateix nom. En 1930 amagà a casa seva Armando Borghi quan aquest passà a la clandestinitat en violar la llibertat sota fiança en espera de ser expulsat dels EUA. També participà activament en la campanya contra les expulsions de Domenico Sallitto (Domenick Sallitto) i de Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero), aconseguint diners per a les seves fiances. Entre 1928 i 1931 participà, amb sa companya Ida, en els campaments d'estiu del grup Road to Freedom que s'organitzaren a Croton i al llac Mohegan. En 1939 la parella es casà. En 1955 compraren una casa a la Colònia Mohegan (Crompond, New York), convertint-se en un lloc de peregrinació i de reunions llibertàries, i on es traslladà a viure la parella formada per Rudolf Rocker i Milly Rocker --ella morí en aquesta casa el novembre d'aquell any. Admirador de Henry David Thoreau, en aquests anys formà part de la Thoreau Fellowship, amb Joseph Ishill, i organitzà activitats per a l'Escola Moderna de Stelton i per recaptar fons per a The Road to Freedom i Fraye Arbeter Shtime.Íntim amic de Rudolf Rocker, aconseguí diners per a l'edició de la seva obra magna, Nationalism and Culture (1937) --Isca va escriure el prefaci per a l'edició italiana publicada en 1960. En 1938 li van diagnosticar la malaltia de Parkinson, però des de 1943 i fins la seva jubilació en 1970 pogué continuar treballant de mecànic i capatàs a les Berger Industries, a Maspeth. Durant aquests anys col·laborà en el periòdic antifeixista bilingüe Countercurrent/Controcorrente (1938-1951), editat per Felicani, i participà, amb sa companya, en les activitats del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), organització que cofundà en 1945 amb Gregory Maximoff i Sam Dolgoff amb fons de Laurance Labadie. Ida Pilat Isca morí en 1980. Valerio Isca va morir el 13 de juny de 1996 a Nova York (Nova York, EUA). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Paul Avrich Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

Valerio Isca (1900-1996)

***

Jaime Rebelo

Jaime Rebelo

- Jaime Rebelo: El 22 de desembre de 1900 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Jaime Rebelo. Sos pares van ser Leopoldina Amélia i Gonçalo Rebelo. Pescador i mariner d'ofici, de jove s'adherí a la Confederació General del Treball (CGT), de la qual fou un dels màxims responsables a Setúbal. Visqué la major part de sa vida al barri de Cacilhas, deixant una part de sa família a Almada. Com a militant anarcosindicalista, fou un dels animadors, amb Francisco Rodrigues Franco, de l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar) de Setúbal, més coneguda com la «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), fins a la seva destrucció el 28 de maig de 1926 arran del cop d'Estat del general Gomes da Costa, i de la qual aconseguirà salvaguardar importants documents. En 1931, a conseqüència de l'anomenada «Vaga dels 92 dies», fou detingut i torturat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la Dictadura Nacional. Durant els interrogatoris que la policia política l'infligí, va arribar a tallar-se la llengua amb les seves pròpies dents per evitar parlar i denunciar els companys. Arran d'aquest esdeveniment, l'escriptor Jaime Cortesão li dedicà un dels seus poemes més bells, el Romance do Homen da Boca Fechada (Romance de l'Home de la Boca Tancada). Aquest poema circulà clandestinament durant tota la dictadura salazarista i fou publicat en 1937 en el periòdic comunista Avante, que buscava amb això reforçar una política de Front Popular a Portugal. Un cop lliure i víctima de constants persecucions, emigrà a Espanya. Afiliat a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola formà part de les milícies confederals i comandà una unitat que va combatre al front meridional. Amb el triomf feixista a Espanya, passà a França. Després tornà a Portugal on continuà lluitant contra la dictadura de l'Estat Nou, guanyant-se la vida a partir de 1968 com a corrector del periòdic A República, al costat del també anarquista Francisco Quintal. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, presidí la primera Assemblea General de la restituïda Casa dels Pescadors i participà en la constitució de la Cooperativa Editora «A Batalha», exercint de corrector honorífic del periòdic A Batalha,òrgan de la CGT. Membre actiu del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), ajudà son vell company Francisco Quintal en la creació del periòdic A Voz Anarquista, edital pel Centre de Cultura Llibertària d'Almada. Jaime Rebelo va morir el 7 de gener de 1975, al costat de sa companya delsúltims anys Eloísa, a Almada (Setúbal, Portugal). César Oliveira li dedicà l'estudi«Jaime Rebelo: um homem para além do tempo», publicat el març de 1995 en la revista Historia. Al barri de São Julião de Setúbal una avinguda porta el seu nom.

Jaime Rebelo (1900-1975)

***

Fernando Mata Povedano

Fernando Mata Povedano

- Fernando Mata Povedano: El 22 de desembre de 1901 neix a Montemayor (Còrdova, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Fernando Demetrio Mata Povedano. Sos pares es deien José Marí Mata Serrano i Cándida Povedano López. D'infant estudià amb els capellans, va ser escolanet de la parròquia i semblava que acabaria en el sacerdoci, però abandonà aquesta orientació dràsticament. En 1918 s'afilià a l'anarquista Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos i en 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, en va ser nomenat president. Aquest mateix any obtingué del Rectorat del Districte Universitari autorització per a crear una escola primària particular en el citat centre obrer, que prengué el nom d'«Escola de Nins Nova» o«Col·legi d'Educació Científica i Racional», la qual dirigí. En aquestaèpoca fou corresponsal a Montemayor de la Llibreria Luque, venen llibres per les poblacions veïnes a les quals es desplaçava amb bicicleta. El 22 de juny de 1927 es casà amb María de losÁngeles Basilia Mata Carmona. En 1928 envià diners per a una campanya pro presos anarquistes que havia organitzat La Revista Blanca. A mitjans de 1929 el Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos jugà un paper important en la negociació de les condicions laborals amb els patrons i el 3 d'octubre de 1930 aquesta institució, de la qual aleshores era el secretari, declarà la vaga general a la població. El 23 de gener de 1931 va ser detingut, per ordre del governador civil, juntament amb set companys del Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos, i tancat a la presó municipal de Montemayor. Encara que anarcosindicalista, participa com a candidat en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 i fou el quart regidor electe més votat, amb 318 vots, essent nomenat primer tinent d'alcalde i vocal regidor de la Junta Conciliadora de l'Arbitri sobre productes de la Terra, Utilitats de Comerç i Indústria i Professions. També va ser nomenat president de la Comissió d'Hisenda i, entre 1931 i 1934, formà part de la Comissió de Festes de la Fira. A proposta seva, s'acordà la confecció d'un llistat de famílies pobres amb dret a assistència mèdica gratuïta. A més a més, va ser designat per a formar part del Consell Local de Primer Ensenyament en representació de l'Ajuntament. A començaments de 1932 morí la seva nina Helia i el sepeli fou laic. En 1932 formà part de la comissió per a la celebració del Dia del Llibre i de la junta per a la creació d'una biblioteca municipal, projecte que no s'aconseguí fins al 1936. En 1933 viatjà a Madrid amb l'alcalde, Rafael Porras Berral, per a gestionar als ministeris d'Agricultura i d'Instrucció Pública l'ocupació temporal del cortijo de Mingo Hijo i la sol·licitud de la subvenció per a la construcció d'un grup escolar. El 18 d'octubre de 1934 fou suspès de les seves funcions de regidor, juntament amb vuit edils més, pel governador civil, José Gardoqui y Urdanivia. Aquest mateix anys s'afilià a l'acabat de crear Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña Núñez i participà activament en la campanya electoral per a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. El 26 de gener de 1936 presidí un míting del Front Popular al Centre Obrer i fou l'interventor d'aquesta candidatura. El 22 de febrer de 1936 va ser elegit alcalde de Montemayor, arran de la renúncia d'Antonio Carmona Jiménez, i també ocupà la presidència de la Comissió d'Hisenda. Compaginarà aquestes tasques polítiques amb la seva ocupació docent. Durant el temps que fou alcalde impulsà les obres públiques i la reforma agrària, desenvolupant l'arbitratge entre patrons i obrers. Durant el seu mandat es posà en marxà la construcció del Grup Escolar «Francesc Ferrer i Guàrdia», que no pogué materialitzar-se a causa del cop d'Estat. La nit del 18 de juliol de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil de Fernán-Núñez comandat pel tinent Cristóbal Recuerda Jiménez es traslladà a Montemayor i el detingué a l'Ajuntament juntament amb vuit companys. Després d'un temps tancat a la presó de Còrdova, Fernando Mata Povedano va ser afusellat el 26 de setembre de 1936 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del Cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat.

Fernando Mata Povedano (1901-1936)

***

Kenneth Rexroth

Kenneth Rexroth

- Kenneth Rexroth:El 22 de desembre de 1905 neix a South Bend (Indiana, EUA) el poeta, escriptor, traductor, llibertari místic i figura de la contracultura nord-americana Kenneth Charles Marion Rexroth. Nascut en una família de militants antiesclavistes, socialistes, anarquistes, feministes i lliurepensadors, quan tenia 12 anys va quedar orfe. Va passar la seva infància a Chicago, on va treballar com a repòrter i després en una boîte de jazz, estudiant a l'Art Institute of Chicago. Després recorrerà el país en autostop, treballant a ranxos de l'Oest. Autodidacte --només va anar a escola cinc anys--, va freqüentar la bohèmia artística i els militants radicals dels anys vint, especialment els wobblies d'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i va participar en els mítings del radical Washington Park Bug Club, experiències que va narrar en An autobiographical novel (1964), on apareixen Louis Armstrong, Alexander Berkman, Clarence Darrow, Eugene Debs, Marcel Duchamp, Emma Goldman, D. H. Lawrence, Diego Rivera, Carl Sandburg, Edward Sapir, Sacco i Vanzetti, entre altres. En 1927 va instal·lar-se a San Francisco i va militar en diversos grups llibertaris (fundarà amb altres el San Francisco Anarchist Circle), pacifistes i antiracistes. Objector de consciència durant la Segona Guerra Mundial, va ajudar a escapar japonesos-americans dels camps de concentració de la Costa Oest. Després va participar en la efervescència literària, escrivint tot tipus de gèneres i traduint poesia de set llengües (grec, llatí, francès, castellà, italià, xinès i japonès) i interessant-se pel teatre d'avantguarda, la pintura abstracta i la poesia musicada --va ser l'introductor del jazz en la recitació poètica--, a més d'adscriure's en les anomenades San Francisco Renaissance i Beat Generation. Els seus temes preferits van ser l'amor, el misticisme i la revolució, i va ser l'introductor de termes com«Mentida Social» i «Gran Engany», que han quedat en l'imaginari llibertari. En 1968 es va establir a Santa Bàrbara on va impartir cursos sobre la poesia i la cançó a la Universitat de Califòrnia (1968-1973) i va esdevenir cronista literari d'una ràdio alternativa (KPFA). En els darrers anys de sa vida va viatjar sovint al Japó, els haikus i el budisme eren grans passions seves. Kenneth Rexroth va morir el 6 de juny de 1982 a Montecito (Santa Bàrbara, Califòrnia, EUA). La seva biblioteca personal de 15.000 llibres va ser adquirida per la Kanda University of International Studis (Japó).

***

Manuel Saldaña

Manuel Saldaña

- Manuel Saldaña: El 22 de desembre de 1907 neix a Alcolea del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Manuel Saldaña de la Cruz. Fill d'una família camperola nombrosa (set infants) molt empobrida, sos pares es deien Juan Manuel Saldaña i Antonia de la Cruz. Des del vuit anys va fer de pastor, ajudà sa família tasques del camp (oliveres, etc.) i pescant durant les nits al Guadalquivir; no pogué instruir-se perquè l'única escola pública que havia al poble era per a nines. Quan tenia 20 anys, poc abans de fer el servei militar a Còrdova, aprengué a llegir amb el llibre d'Errico Malatesta Entre pagesos, amb els companys de les Joventuts Llibertàries, tot per influències de sa mare, gens il·lustrada, però força defensora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assídua de manifestacions i d'assemblees fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Quan caigué aquesta, amb Antonio Saldaña, Ramón Garruta i altres, participà en la reorganització de la CNT. En 1933, a resultes dels fets de Casas Viejas, va escriure el seu primer article «Todo por la huelga». Quan l'aixecament feixista de 1936, d'antuvi aconseguiren controlar els elements dretans del poble, però finalment hagueren de fugir cap a Madrid quan els militars ocuparen la província. Enrolat en la Columna Ascaso, va combatre a Màlaga com a delegat de centúria fins a la pèrdua d'aquesta ciutat i després a Almeria. Novament a Madrid, entrà a formà part de la 70 Brigada Mixta com a capità de companyia, amb la qual va lluitar a Guadalajara, Brunete --on fou ferit en tres parts del cos i va ser ascendit a comandant--, Terol, Madrid i València. En 1939, al final de la guerra, fou detingut quan intentava fugir des del port d'Alacant i tancat als camps de concentracions d'Albatera i de la cartoixa de Porta Coeli i a diverses presons (Linares, Sevilla, etc.) abans del consell de guerra a Sevilla que el condemnà a 12 anys de presó. Després de quatre anys a la penitenciaria de Sevilla, on es nodrí força culturalment, passà a treballar com a ajudant de capatàs i després com a capatàs en la construcció del Canal del Bajo Guadalquivir, conegut popularment com «Canal dels Presos». Finalment acabà a la colònia penitenciaria militaritzada de Los Merinales. Un cop alliberat, s'establí a Villanueva del Río y Minas, on presidí la CNT clandestina de la comarca fins que la repressió l'obligà a marxar. Després treballà en una mina propietat de la Red Nacional de los Ferrocarriles Espanyoles (RENFE) i, quan tancà, en els ferrocarrils granadins, on va establir contacte amb Carlos Soriano, aleshores secretari de la Regional de CNT d'Andalusia, passant a encarregar-se de repartir propaganda per la província aprofitant la seva feina de ferroviari. En 1972 es va jubilar i es traslladà a Barcelona, col·laborant estretament amb els comitès de Padilla y d'Espada, i amb Antonio Navarro. En aquesta època s'encarregà de la tresoreria del Comitè Nacional de la CNT --en morí Franco encara n'era responsable. Durant el postfranquisme participà en l'organització dels sindicats cenetistes de Cornellà i d'Esplugues de Llobregat. En 1987 retornà a Andalusia, primer s'instal·là a Granada i després a Lora del Río. Durant aquests anys assistí com a delegat als congressos confederals de Barcelona, Torrejón, Bilbao i Granada. En 1992 presentà un treball en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Fou entrevistat per al documental Presos del silencio, de Mariano Agudo i Eduardo Montero, que s'estrenà en 2004. Trobem articles seus en Cenit, CNT,Ideas-Orto, Siembra,Solidaridad Obrera, etc. És autor d'El comunismo libertario y su programa (ca. 1976). Manuel Saldaña va morir el 12 de març de 2008 a Lora del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya).

***

Retrat de Demetrio Gimeno realitzat per Teixidor al camp de concentració de Vernet

Retrat de Demetrio Gimeno realitzat per Teixidor al camp de concentració de Vernet

- Demetrio Gimeno: El 22 de desembre de 1912 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Demetrio Gimeno, conegut com Bigote. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de les Joventuts Llibertàries a Massalió des de molt jove, lluità als fronts com a milicià durant la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat al camp de concentració de Vernet. A l'exili participà en la Resistència fins la seva detenció per la Gestapo. Enviat a la deportació a Dachau (Baviera, Alemanya), aconseguí fugir el 18 d'agost de 1944 de l'anomenat«Tren Frantasma» abans de creuar la frontera germana i s'integrà en la guerrilla antinazi. En 1944 s'instal·là a Tarascó, on treballà de barber i milità en la CNT. Demetrio Gimeno va morir el 13 d'octubre de 1982 a Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sos germans Julio i Manuel també van ser militants anarcosindicalistes.

Demetrio Gimeno (1912-1982)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Vaga de ferroviaris (1910)

Vaga de ferroviaris (1910)

- Georges Gillet: El 22 de desembre de 1951 mor a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gillet. Havia nascut el 17 d'agost de 1876 a Hardivillers (Picardia, França). A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar --amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot-- el periòdic anarquistaLe Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o«provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al«Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria.

***

Manuel Devaldès

Manuel Devaldès

- Manuel Devaldès: El 22 de desembre de 1956 mor a París (França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. Havia nascut el 5 de febrer de 1875 a Evreux (Alta Normandia, França). En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup«Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d’amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l’individualisme (1910), Almanach des ennemis de l’autorité (1913) (1912, amb altres), L’individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre (1925),Contes d'un rebelle (1925),Les Raisons de mon insoumission (1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927),Anthologie des écrivains réfractaires de langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d’Amercoeur et autres histoires (1931), Figures d’Angleterre: écrivains indépendants (1932),Croître, multiplier, c’est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l’égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l’acte sexuel (1937),Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l’oeuvre d’un néo-malthusien (1947), L’éducation et la liberté(1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc.

Manuel Devaldès (1875-1956)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Glosada a s'Arracó, el proper 23 de desembre a les 19h

0
0
Els Caparrots de s'Arracó i l'Obra Cultural Balear organitzen un combat de picat al Teatre. serà el proper 23 de desembre a les 19h amb la presentació de Felip Munar i els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Maribel Servera "Servereta" i Llorenç "Màgic" Cloquell. Col·labora: Ajuntament d'Andratx.

[23/12] «La Tribuna Libre» - Fabbri - Aguilar - Frémont - Mira - Matteucci - Rotllant - Lohstöter - Vilà - Serantoni - Cagno - Asara - Viadiu - Likiniano - «Llum de la Selva» - Raffara

0
0
[23/12] «La Tribuna Libre» - Fabbri - Aguilar - Frémont - Mira - Matteucci - Rotllant - Lohstöter - Vilà - Serantoni - Cagno - Asara - Viadiu - Likiniano - «Llum de la Selva» - Raffara

Anarcoefemèrides del 23 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Tribuna Libre"

Capçalera del primer número de La Tribuna Libre

- Surt La Tribuna Libre: El 23 de desembre de 1891 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número deLa Tribuna Libre. Periódico bimensual comunista-anarquico. Va ser redactat per J. Antonio Durán, Vicente García, Ramón Navarro, Miguel Rubio i J. Antonio Durán. En sortiren tres números l'últim el 23 de gener de 1892.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Luigi Fabbri fotografiat per Coniugi Canè

Luigi Fabbri fotografiat per Coniugi Canè

- Luigi Fabbri: El 23 de desembre de 1877 neix a Fabriano (Ancona, Itàlia) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri --en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Nascut en una família acomodada, va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdic L'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revistaIl Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fedei Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana --d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els«plataformistes» russos refugiats a París --Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En elsúltims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb una úlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914),  Influencias burguesas sobre el anarquismo,Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923),Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un«Centro Studi Libertari Luigi Fabbri».

***

Miguel Aguilar Doñate

Miguel Aguilar Doñate

- Miguel Aguilar Doñete: El 23 de desembre de 1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Aguilar Doñate. Militant del Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i membre del Comitè Pro Presos de Catalunya, participà activament en les gran lluites sindicals que sorgiren a partir de 1917. En 1922, fugint de la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França amb sa companya Dolores Morata Díaz i la parella s'establí a Lavelanet. Entre el 8 i el 10 de maig de 1926 va ser un dels ponents, amb César Flores, Joan García Oliver, Jacinto Soria i Joan Montserrat, del Congrés Anarquista celebrat a Marsella i on també assistiren el secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) Alexandre Shapiro, el delegat de la Unió Sindical Italiana (USI) Armando Borghi i el secretari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal Manuel Joaquin de Souza. Alguns apunten que fou expulsat de França en 1927 per dedicar-se a activitats revolucionàries. En 1931, amb la proclamació de la II República, la parella retornà a la Península. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Productes Químics de Barcelona i formà part de nombroses comissions sindicals creades per negociar amb la patronal. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del Comitè Pro Presos, va ser qualificat com a«anarquista perillós», va ser empresonat durant curts períodes de temps com a pres governatiu a la presó Model de Barcelona. Exercí de tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El 4 de setembre de 1931, en plena vaga de la construcció, defensà a trets el Sindicat de la Construcció de la CNT, situat al número 25 del carrer de Mercaders de Barcelona, de l'assalt de la policia ordenat pel governador civil. Detingut per aquests fets, va ser deportat el febrer de 1932 a Bata. Més tard passà a ser obrer de la fàbrica «Azul Ultramar Casa Nubiola», de la qual va ser acomiadat després d'una vaga de diverses setmanes i acusat de col·locar explosius a la citada fàbrica. El 28 de febrer de 1933 va ser detingut acusat de complicitat en l'assassinat de l'encarregat de la Casa Nubiola, atemptat en el qual també resultà ferit el xofer Hermenegildo Bertran. Més tard, amb el suport dels companys Martí i Llorens, el Sindicat de Productes Químics li trobà una feina a la fàbrica «Blanc Zinc» del barri barceloní de Riera d'Horta. Durant la Guerra Civil esdevingué president del Sindicat de Productes Químics i comptador del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, jugant un paper important en l'organització de les indústries bèl·liques catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on continuà la seva militància. Quan la declaració de guerra, patí un decret d'expulsió i decidí emigrar a Mèxic. El 19 de juny de 1940 s'embarcà amb el Cuba, últim vaixell que sortí de Bordeus, amb son fill major Miguel, restant a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) sa companya amb sos infants petits. Arribà a Fort-de-France (Martinica) i embarcà amb el Saint-Domingue, amb altres refugiats, fins a Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on arribà el 26 de juliol de 1940. L'abril de 1941 rebé el suport econòmic de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). Més tard sa companya i fills aconseguiren autorització per a emigrar, però no ho van poder fer a causa de la guerra. Miguel Aguilar Doñate va morir en 1954 a Mèxic sense haver poder reunir-se amb sa família.

Miguel Aguilar Doñete (1895-1954)

***

René Frémont (1936)

René Frémont (1936)

- René Frémont: El 23 de desembre de 1902 neix a Laval-en-Brie (Illa de França, França) el militant anarquista René Maurice Frémont. D'antuvi militant de les Joventuts Comunistes, cap al 1920 va instal·lar-se a París i en contacte amb els militants sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes va esdevenir anarquista. En 1924 va participar en les reunions setmanals de les Joventuts Anarquistes que es realitzaven a la «Librairie Sociale» del carrer Louis Blanc de París. En 1928 va ser membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Durant el Congrés de Tolosa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) del 17 i 18 d'octubre de 1931 va ser elegit administrador deLe Libertaire; entre l'octubre de 1934 i el maig de 1935 en va ser el gerent. El 3 d'abril de 1932 va ser delegat pel XIX Districte i perLe Libertaireen el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP) on va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la UACR que en 1934 esdevindrà Unió Anarquista (UA). Després del congrés de la UAC del 21 de maig de 1934 va ser triat per a la redacció deLe Libertaire, del qual serà gerent durant 26 números. Arran d'un article titulat «Ton corps est à toi» aparegut enLe Libertairedel 5 d'abril de 1935, va ser condemnat en rebel·lia a 15 dies de presó, però va ser absolt en l'apel·lació. També va col·laborar en aquesta època enLa Revue Anarchiste. Arran de l'aixecament feixista parisenc del 6 de febrer de 1934, va representar, amb Anderson, Faucier i Lecoin, la Unió Anarquista en la reunió del Comitè d'Enllaç i de Coordinació de les Forces Antifeixistes del 7 de febrer on es va decidir la vaga general per al 12 de febrer juntament amb la Confederació General del Treball (CGT); els anarquistes també van prendre part en la gran manifestació del 14 de juliol de 1935, no com a formació política però sí com a sindicats, ja que el prefecte de policia havia prohibit la presència de la bandera negra en la manifestació. El juliol de 1935 va formar part del Comitè Provisional d'organització de la Conferència Nacional contra la Guerra que es realitzarà a Saint-Denis entre el 10 i l'11 d'agost d'aquell any. En 1936 va participar, amb Ribeyron i Faucier, com a delegat de la tendència sindicalista de la CGT, en l'assemblea constitutiva del Front Popular, on van prendre part més de cent organitzacions d'esquerra i d'extrema esquerra. El febrer de 1936 va participar activament  com a orador en la gira propagandística arreu de França per presentar el Front Popular. Durant el moviment d'ocupació de fàbriques i de vagues, va denunciar el paper del Partit comunista sota el lema«Si el PC no hagués existit, la burgesia l'hagués inventat». El 26 d'agost de 1936 va participar com a orador de la Unió Anarquista en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que va tenir lloc a la sala Wagram i que va reunir unes tres mil persones i on també va participar, entre altres destacats militants anarquistes, David Antona, secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 va ser, amb Anderson, delegat de la Unió Anarquista en l'enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona. El gener de 1938 a Marsella va demana a Schiano la reorganització de la Federació Provençal de la Unió Anarquista a partir dels grups Germinal de Saint-Henri i d'Antíbol. Després dels Acords de Munic, va ser condemnat amb Scheck i Anderson a sis mesos de presó per repartir un pamflet antimilitarista. En 1939 va esdevenir secretari general de la Unió Anarquista i secretari de redacció deLe Libertaire. Va mostrar la seva opinió partidària a «la defensa nacional en una guerra antifeixista» en els seus articles enLe Libertaire. Esperant un aixecament revolucionari, va respondre a l'ordre de mobilització i es va incorporar al 214 Regiment d'Artilleria Divisionària. René Frémont va morir el 10 de juny de 1940 al front de Sedan (Ardenes, França) durant un bombardeig; l'endemà, son germà petit, també en va caure a pocs quilòmetres.

***

José Mira Martínez amb son pare i son fill Andrés a l'exili d'Orà

José Mira Martínez amb son pare i son fill Andrés a l'exili d'Orà

- José Mira Martínez: El 23 de desembre de 1904 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Mira Martínez. Fill de llauradors, de jovenet entrà en el moviment anarquista. Arran de la mort d'uns membres de la Guàrdia Civil al seu poble, fugí de la repressió i s'establí a Alcoi (Alcoià, País Valencià), però també acabà fugint-hi. En 1920 vivia a Barcelona (Catalunya) i pressionat pel pistolerisme hagué de romandre una temporada a França. En 1925 va ser detingut a Sevilla (Andalusia, Espanya) acusat d'haver intervingut en una campanya propagandística contra la dictadura de Primo de Rivera i fou tancat a Ceuta. Aconseguí fugir i s'amagà al seu poble. Quan intentà passar a França, va ser detingut a Figueres i fou lliurat a les autoritats militars com a pròfug. Enviat a un batalló disciplinari, va ser condemnat a mort per haver matat Taberner, cap del destacament, però la pena fou commutada per la de cadena perpètua. Amnistiat, en 1930 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en les vagues que es realitzaren arran de l'aixecament revolucionari de Jaca del 12 de desembre de 1930. El 9 d'abril de 1931 impartí la conferència «La inutilidad del Estado» al Teatre Nou d'Alacant. Després passà a València i destacà en els fets revolucionaris de 1933. Aconseguí fugir de la repressió desencadenada arran de la revolució d'octubre de 1934. El gener de 1935 romania pres per ordre governativa amb Buenaventura Durruti, bon amic seu. El juliol de 1936 lluità a les barricades a Barcelona i després s'allistà en la «Columna Durruti», de la qual fou membre del Comitè de Guerra i comandà la primera i l'octava agrupacions, amb les quals combaté a Aragó i a Madrid. En 1937 publicà Los guerrilleros confederales–que inclou altres textos compilats per ell, com ara Un hombre: Durruti, d'Alejandro G. Gilabert, i d'altres autors (Liberto Callejas, Carrasco de la Rubia, Manuel Buenacasa, García Oliver, Emiliènne Morin i Gregorio Oliván)–, editat pel Comitè de Propaganda i Premsa del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i en 1938 La 26 División, editat pel Sindicat de la Metal·lúrgia de la CNT de Barcelona. Quan el govern republicà abandonà Madrid, mantingué una ferma oposició. Amb el triomf franquista s'exilià i en 1945 vivia a Orà (Algèria). José Mira Martínez va morir el febrer de 1986 a Barcelona (Catalunya).

José Mira Martínez (1904-1986)

***

Foto policíaca de Natalino Matteucci

Foto policíaca de Natalino Matteucci

- Natalino Matteucci: El 23 de desembre de 1907 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Natalino Matteucci, conegut com Noël Matteucci. Paleta de professió, fugint de les persecucions feixistes emigrà al Marroc. En 1931 s'establí a Casablanca, on segons la policia participà en totes les manifestacions antifeixistes, i en 1935 passà a Orà on continuà la seva militància. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a defensar la Revolució espanyola. Com a milicià en una companyia de metralladores de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i membro del grup anarquista «Pietro Gori» (G. Pezzuti, R. Udovich, G. Tinto, S. Guerrieri, G. Gasperini, P. Migliorini, A. Malaguzzi, G. Verdi, G. Marturano, A Montani. P. Persetti, A. Maffei, C. Peressino, etc.), participà en els durs combats de Monte Pelado, on fou ferit, i en els d'Osca i d'Almudébar. Després dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i s'instal·là a París (França), on continuà militant juntament amb altres companys llibertaris italians (Pulidori, Giuseppe Mascii, Tramontini, Domenico Girelli, Bobini, etc.). Durant l'ocupació fou buscat pels feixistes i hagué de passar a la clandestinitat. Cap al 1943, gràcies a Gino Balestri, va ser contractat per treballar en un camp d'aviació a Cazaux (Aquitània, Occitània), on entrà en contacte amb la Resistència. Després sa família, juntament amb la de Gino Balestri, s'allotjà a la població de La Hume, a prop d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). En aquesta època, entrà en contacte amb la Resistència i amb les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de la II Guerra Mundial reprengué la seva militància en la Federació Anarquista (FA). Quan la divisió de la FA entre seguidors i no seguidors de Georges Fontenis, entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 participà, amb sa companya Denise, en el Congrés de Reconstrucció de la FA i milità en el Grup «Louise Michel». En els seus últimes anys, fou capatàs d'obres en la construcció. Natalino Matteucci va morir el 4 de setembre de 1987 a París (França).

Natalino Matteucci (1907-1987)

***

Antoni Rotllant Verdolet (a l'esquerra) pres construïnt el canal d'Anglès en 1940. El company de la dreta morí en l'exili

Antoni Rotllant Verdolet (a l'esquerra) pres construïnt el canal d'Anglès en 1940. El company de la dreta morí en l'exili

- Antoni Rotllant Verdolet: El 23 de desembre de 1910 neix a Sant Hilari Sacalm (Les Guilleries, La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet, també conegut com Ton Carboner. Fill i nét de carboners --sa família era coneguda com els de«Can Carboner»--, va estudiar les primeres lletres en una escola racionalista i començà a treballar de ben jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la dictadura de Primo de Rivera sa família s'instal·là a Can Illa de Joanet, a Arbúcies, a prop del seu poble. Membre de la cooperativa «Unió Obrera» i de l'associació obrera«Germanó», s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El març de 1934 va ser un dels fundadors de l'Associació de Treballadors del Bosc de Sant Feliu de Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya), que s'adherí a la CNT i de la qual va ser nomenat secretari; per aquest motiu hagué de marxar del poble a causa del boicot patronal. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser nomenat president del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de Buixalleu, però no acceptà l'alcaldia que li oferiren. Durant la guerra civil lluità en un batalló de la 131 Brigada Mixta (antiga Columna Macià) i, segons altres versions, va ser capità de la 120 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti). L'1 de maig de 1938 va ser fet presoner per les tropes franquistes al front d'Aragó i internat en diversos camps i presons (Valladolid, Saragossa, Barcelona i Girona); jutjat, va ser condemnat a 30 anys de treballs forçats. Quan feia feina en la construcció d'un pont, aconseguí evadir-se amb un company empordanès de Bàscara i ambdós pogueren passar els Pirineus. El setembre de 1944 arribà a Poitiers i s'integrà en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Assistí al I Ple Regional i el maig de 1945 al I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. A França conegué sa companya, la Pepita, que li va fer classes i l'empenyé a escriure les seves memòries. Va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Poitiers. En 1960 s'instal·là a Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser nomenat delegat d'aquesta localitat al Congrés de Reunificació Confederal celebrat a Llemotges aquell any i on presentà un informe sobre la Colònia Llibertària d'Aymare. En aquesta època treballà com a obrer agrícola i intentà crear una col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran de les divisions internes dins del moviment llibertari d'aleshores, va ser exclòs de la CNT. Més tard s'establí a Morellàs. Després de la mort del dictador Franco, participà en la reconstrucció confederal i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT a La Cellera de Ter (La Selva, Catalunya) en un local que adquirí; també intentà muntar un ateneu llibertari al casal. Arran de l'excisió, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En els seusúltims anys va fer conferències on explicà les seves vivències. Publicà articles en publicacions llibertàries i d'àmbit local, com ara L'Avenç,Boletín Confederal, La Marxa, Polémica,Temps, Terra, etc. En 1985 publicà en L'Avenç l'article «Un gra de sorra a les Guilleries», finalista del «I Concurs de Memòria Històrica» d'aquesta revista.És autor de la trilogia autobiogràfica Los cuervos festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta años después: un viejo revolucionario retorna del exilio (2003) i ¿La revolución devora al revolucionario? (2003), i deixà alguns manuscrits inèdits (Cuatro encuentros, etc.). Antoni Rotllant Verdolet va morir el 9 d'abril de 2006 a Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord).

***

Jürgen Lohstöter (2005)

Jürgen Lohstöter (2005)

- Jürgen Lohstöter: El 23 de desembre de 1947 neix a Hamburg (Hamburg, Alemanya) el militant anarcosindicalista Jürgen Lohstöter. Ben aviat s'interessà pel moviment anarquista i en 1969 muntava reunions llibertàries al soterrani de casa dels seus pares. En 1972 fou un dels fundadors de l'Organisation Revolutiionärer Anarchisten (ORA, Organització Revolucionària Anarquista), basada en l'organització àcrata francesa del mateix nom, i n'esdevingué el secretari de Relacions Internacionals. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist, fundada per Otto Reimers. Sempre malalt dels ronyons --en patí dues trasplantacions--, va fer feina de mariner i després en una companyia d'assegurances, ja que no trobà feina com a sociòleg, especialitat en la qual estava llicenciat. Malgrat la seva malaltia, que li implicà romandre durant llargs períodes inactiu, participà activament en les lluites socials i especialment contra la construcció de l'autopista d'Ottensen. En 1977 s'adherí a l'acabada de crear Federació Local d'Hamburg de l'anarcosindicalista Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures). Durant els últims anys aconseguí una pensió per discapacitat, fet que el permeté realitzar curts viatges. Jürgen Lohstöter va morir el 9 de setembre de 2006 a Hamburg (Hamburg, Alemanya) a resultes d'un sobtat atac de cor.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

- Isabel Vilà i Pujol: El 23 de desembre de 1896 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Havia nascut el 3 d'agost de 1843 a Calonge (Baix Empordà, Catalunya). Filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 --per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el«Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una«Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001), pp. 32-35

***

Un exemplar de "Ciencia Social", editat per Fortunato Serantoni

Un exemplar de Ciencia Social, editat per Fortunato Serantoni

- Fortunato Serantoni: El 23 de desembre de 1908 mor a Florència (Toscana, Itàlia) el militant de la Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. Havia nascut el 1856 a Florència (Toscana, Itàlia). El novembre de 1872 es va adherir a la secció florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT) i s'incorpora ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat la repressió, va jugar un paper força important en la Internacional i va prendre part en el Tercer Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va realitzar clandestinament l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les persecucions policíaques contra els internacionalistes i va col·laborar en diversos periòdics, com ara L'Internazionale, Il Ladro, La Campana del Bargello, entre d'altres. L'abril de 1878 va ser detingut per«desordres públics» i de bell nou, juntament amb 68 altres internacionalistes, en acabar l'any arran de l'explosió d'una bomba durant una manifestació monàrquica; però com que l'acusació no tenia cap fonament va ser alliberat el febrer de 1879, essent novament detingut més tard per«manifestació sediciosa i violació de l'admonició». En 1880 va participar, juntament amb Francesco Pezzi, en la reorganització de les seccions de l'AIT, però novament perseguit, s'exilia a França abans d'instal·lar-se el gener de 1883 a Barcelona. A la capital catalana col·laborarà en diversos periòdics i dirigirà fins al 1889 el periòdicLa Revolución Social. Però sempre encalçat per la policia italiana, va marxar a començaments de 1893 a l'Argentina. A Buenos Aires va esdevenir, a partir d'octubre de 1893, redactor del periòdic anarcocomunista en llengua italiana La Ricossa, però l'abril de 1894, la publicació és segrestada per la policia i els seus col·laboradors detinguts, però ell va aconseguir fugir. Entre 1894 i 1896 va editar la revista bilingüe en italià i castellà La Questione Sociale. Entre abril de 1897 i febrer de 1900 va continuar la seva tasca de propagandista llibertari amb la publicació de la revista Ciencia Social. Va obrir una llibreria-editorial («Libreria Sociológica») aque ràpidament va esdevenir un focus de difusió de la premsa i de la literatura anarquistes. En aquesta època va col·laborar en L'Avvenire,El Oprimido i La Protesta Humana, i es va mobilitzar per les víctimes de la repressió a Itàlia. En 1902 va prendre part en la creació del sindicat Federació Obrera Argentina (FOA) i en l'agitació obrera de novembre de 1902, quan la policia segresta la seva llibreria. Fugint de la repressió es va refugiar a l'Uruguai abans de retornar a Espanya, d'on serà expulsat, i després a França, per acabar finalment a Itàlia, on les seves antigues condemnes havien estat amnistiades. El juny de 1907 va participar en el congrés anarquista italià que va proposar la creació d'una aliança entre socialistes i anarquistes. A començaments de 1908 va ser novament perseguit pe la policia i condemnat després d'una apel·lació el 29 d'octubre de 1908 a sis mesos de presó per «apologia delictiva», però va morir un mes després. Entre les seves obres podem destacar Per un inocente d’Italia: Cesare Battachi (1899) i El alba del siglo XX (1900), entre d'altres.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Nadal 2016

0
0


 

 

Si vols pintar una estampa de Nadal

posa-hi pastors, fogueres, un portal,

 

farina a cada puig i el curvilini

estel de foc que emboira el raciocini

 

dels tres mags que, cansatsdelsoripells

de palau, s'enfilarenalscamells;

 

declama ambcorfervent un ditirambe

de pau, amor, gaubança i coca bamba,

 

i fes neules i canta fumfumfum

per no sentir de lluny, quan mor la llum,

 

l'onatged'una mar de melangia

i un fragor d'espetecsd'artilleria.

 

 

Bon Nadal, malgrat tot,

i un millor 2017 

Històries de la ràdio franquista

0
0

La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". (Miquel López Crespí)


Històries de la ràdio (records de la ràdio franquista)



En la guerra i postguerra s´establí un forta unitat entre els militars colpistes, el feixisme i el nacional-catolicisme per a liquidar l´esquerra, el nacionalisme i la “conspiració maçònica universal”

A Mallorca, la primera emissora legal va ser EAJ-13 Ràdio Mallorca creada l'any 1932. A l'illa, Ràdio Mallorca va ser l´única emissora fins que, pel decenni dels cinquanta es crearen les de les joventuts falangistes: "Radio Juventud de Felanitx" i "Radio Juventud de Inca". Ràdio Popular, propietat de la Diòcesi de Mallorca, fou fundada l'any 1959. També hi havia altres emissores de la "Cadena Azul de Radiodifusión", la "CAR". A sa Pobla era molt escoltada "Radio Juventud", que emetia des d'Inca. La revista de sa Pobla "Vialfàs" publicava sovint els anuncis de "Radio Juventud". Com explia la GEM, aquesta emissora: "Emetia cròniques esportives, taurines, audicions de rondalles i, a més, tenia un grup de teatre propi". En foren directors Tomàs Cardeñas (1954) i Francesc Homar (1954-56).



Franco i Millan-Astray, dos dels màxims assassins dels pobles i nacions de l´Estat espanyol especialitzats en l´execució en massa de comunistes, anarquistes, socialistes, republicans i democràtes de totes les tendències

El món de la ràdio "oficial" era format per un "imperi" radiofònic en mans de la dictadura de més de dues-centes emissores d'ona mitjana (la "normal") i que emetien en quaranta-una freqüències distintes. Amb els anys, ja ben entrats els cinquanta, diversos processos de fusions i control governamental deixaren un panorama radiofònic basat en dos gran eixos: la radiodifusió de titularitat estatal i la radiodifusió de titularitat no estatal, més algunes cadenes i emissores privades. Hi havia aleshores dotze emissores de Radio Nacional de España i set de Radio Peninsular. El que s'anomenava la radiodifusió no estatal era formada per les cadenes institucionals següents: la "Cadena Azul de Radiodifusión", amb trenta emissores; la "Cadena de Emisoras Sindicales", amb vint-i-set; la COPE, amb quaranta-cinc; i la "Red de Emisoras del Movimiento", amb setze. La "Compañía de Radiodifusión Intercontinental", amb sis emisssores, la "Sociedad Española de Radiodifusión", amb cinquanta-quatre, i "Radio España" de Madrid i Barcelona eren el reducte, igualment controlat políticament, del món de l'empresa privada.

Recentment "El País-Aguilar" ha editat el llibre de Pedro Barea La estirpe de Sautier: la época dorada de la radionovela española (1924-1964). És una acurada aproximació als orígens de la ràdio a l'estat espanyol i un estudi molt interessant del que s'ha anomenat l'"època daurada de la ràdio espanyola". Època que aniria des de la victòria feixista l'any 1939 fins a 1959. És una època "daurada" per als vencedors de la guerra civil, però no ho és ni per als derrotats ni per a la cultura. No en parlem del que aquesta "victòria" va significar per a les cultures nacionals de Catalunya, Galicia o Euskalherria. Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els "partes", les xerrades religioso-polítiques del Padre Venancio Marcos. Els espais de "diversió" van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa "Cabalgata fin de semana". Naixia igualment el famós "Carrusel deportivo", i Matías Prats esdevenia el "monstre" de la informació esportiva (curses de braus incloses!). Hi ha algunes activitats culturals tipus "Teatro del Aire" -a la SER- i "Teatro Invisible" -a Ràdio Nacional-. Activitats teatrals, al costat de les famoses radionovelles, que marcaran la consagració professional d'actor com Maruchi Fresno, Ana Mariscal, Ana María Noé, Juana Ginzo, Fernando Rey, Rafael Calvo, Mariano Asquerino, Luis Durán, Pepe Franco, Alfonso Muñoz... Són noms que perduren en la nostra memòria i la de tota aquella generació de modistes i obreres que, en poder, es passaven les horabaixes sentint els interminables serials de Luisa Alberca, Guillermo Sautier Casaseca i Pedro Pablo Ayuso. Les veus d'Amparo Reyes, Maribel Alonso, Manolo Bermúdez, Rafael Barón, Pedro Pablo Ayuso, marquen aquells d'anys de ràdio oficial franquista.

La radionovella també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". Radionovelles polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en Mientras la tierra exista, d'Henry Troyat. Llamas de redención es una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme.

De totes maneres l'èxit clamorós dels serials anà acompanyat d'un cert allunyament -relatiu, és clar- dels temes d'estricta propaganda política del règim. El serial més escoltat en aquells anys va ser Ama Rosa de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barán. També destacaren per l'èxit d'audiència Nunca es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.

Aquesta és l'"España oficial", en tot el que fa referència a la ràdio. Però, com hem dit al començament d'aquest article, l'ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d'altres realitats. A finals dels anys cinquanta Ràdio Espanya Independent tenia programes exclusius dedicats a Galicia, Catalunya i País Basc. Per als habitants atemorits de la dictadura, allò sí que va ser un descobriment. De cop i volta descobríem totes les potencialitats culturals de les nacions amagades. El nostre interès per la ràdio i les seves immenses possibilitats comunicatives se'ens obrí de sobte. En poc temps esdevindríem agosarats corresponsals d'aquesta emissora que, patrocinada pel PCE, emetia des de Bucarest fent creure que era una emissora "pirenaica", com deia en la seva presentació. Però tot això ja ho hem deixat escrit en el llibre Temps i gents de sa Pobla, que acaba d'editar el Consell de Mallorca amb collaboració amb l'Ajuntament de sa Pobla. La ràdio esdevenia en aquells anys, malgrat a censura, una porta oberta a la llibertat.

(26-VI-04)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Viewing all 12422 articles
Browse latest View live