[22/11] «La Alarma» - Camet -
Bonometti - Darsouze - Bianchi - Bejarano - Breffort - Antona - Monte -
Walter - Cañadas - Tochatti - Zanelli - PatánAnarcoefemèrides
del 22 de novembre
Esdeveniments
![Capçalera de l'últim número conegut de "La Alarma"]( "Capçalera de l'últim número conegut de \"La Alarma\"")
- Surt La Alarma: El 22 de novembre
de 1889 surt a Sevilla (Andalusia,
Espanya) el primer número del periòdic
anarcocol·lectivista La Alarma.
Anarquía. Federación. Colectivismo. A partir del número
12, del 5 d'abril
de 1890, canvià de capçalera i portà
l'epígraf: «La constància en el treballés
la font de totes les virtuts: l'ociositat és el germen de
tots els vicis. La
revolució és la ciència que hem
d'estudiar escrupolosament, perquè ella ens
portarà al triomf.» Editat per Ricardo Mella, era
successor de La
Solidaridad
(1888-1889),
també de Sevilla, i tingué una periodicitat
setmanal, però amb irregularitats. Trobem
textos de J. Buttari y Gaunaurd, Vicente García,
Cristóbal Grima, Antonio
Llorca, Donato Luben, Ricardo Mella, Manuel Ramos Herrera i Antonio
Vélez, entre
d'altres. Publicà per lliuraments el llibret de
Nicolás Alonso Marselau El evangelio del obrero. Sortiren 25
números fins al 8 d'agost de 1890, però sembla
que reaparegué de bell nou i que
encara es publicava el maig de 1891. En 1901 s'editaria a Reus (Baix
Camp, Catalunya)
un periòdic amb el mateix títol.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Proclama de la II Comuna de Lió (23 de març de 1871)]( "Proclama de la II Comuna de Lió (23 de març de 1871)")
-
Camille Camet: El
22 de novembre de 1850 neix a Lió (Arpitània) el
membre de la Internacional i
bakuninista Camille Camet. Com a teixidor lionès (canut)
s'afilià en
1869 a l'Associació Internacional del Treball (AIT) i el
setembre de 1870 serà
elegit secretari del Comitè Central de Salvació
de França. L'11 d'abril de 1871
s'incorporà al LXII Regiment d'Infanteria a la
guarnició Sant-Etiève, però
desertà i passà a Suïssa. El 30 d'abril
de 1871 tornà a Lió portant cartells
revolucionaris i participà en la temptativa insurreccional
als barris de la
Gillotière i de la Croix-Rousse. Després del
fracàs del moviment i de la
repressió exercida per l'exèrcit,
retornà a Zuric (Suïssa) el 20 de maig de
1871. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 representà,
amb Jean-Louis Pindy,
les seccions franceses en el Congrés de la Internacional
antiautoritària de
Saint-Imier. Amic de Bakunin, marxà a Barcelona (Catalunya)
el març de 1873,
amb Charles Alerini i Paul Brousse, i més tard seran
delegats de la Federació
Regional Espanyola i de la «Secció en llengua
francesa» de Barcelona en el VI
Congrés General de la Internacional a Ginebra. Tots tres
publicaren en nom del«Comitè de Propaganda Revolucionària
Socialista de França Meridional» un
manifest anarquista i crearen el periòdic La
Solidarité Révolutionnaire.
De tornada a França, després del
Congrés de Ginebra, desenvolupà una intensa
activitat llibertària a Lió i
Sant-Etiève, elaborant un programa revolucionari
per a una eventual proclamació d'una Comuna insurreccional
basat en sis punts:
Lió és declarada comuna lliure i
autònoma; dissolució de la policia, la
vigilància correrà a càrrec de cada
ciutadà; abolició dels codis i de la
magistratura i aquesta darrera és substituïda per
un tribunal popular;
revocació dels imposts indirectes i directes i
substituïts per una taxa sobre
la fortuna i la propietat; dissolució dels cultes; i
anul·lació de l'Exèrcit
permanent. Però, vigilat per la policia, fou detingut el
novembre de 1873, amb
altres 29 companys, i condemnat el 25 d'abril de 1874 a cinc anys de
presó pel«Complot de Lió». Novament jutjat el
desembre de 1874 per deserció, fou
condemnat a cinc anys de treballs públics. El maig de 1879
va ser amnistiat i
després esdevindrà un militat socialista seguidor
de Jules Guesde. En 1892 serà
responsable del Partit Obrer Francès (POF) per a la
regió de Lió. Es desconeix
la data i el lloc de la seva mort.
***
![Ettore Bonometti]( "Ettore Bonometti")
-
Ettore Bonometti:El 22 de novembre de 1872 neix
a Brescia (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Nascut en una
família
obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti), en 1890 s'adhereix al grup
anarquista «La
Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el
portaran en diverses
ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar
cançons anarquistes i exposar
les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en
novembre de 1893, en
febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a
Suïssa i,
després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el
26 de juliol de 1896, amb
Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista
de Brescia «La
Comuna» al Congrés Internacional Socialista.
Més tard tornarà a Brescia on
participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de
l'empresonament, es
refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà
fins a 1912. Tornat a Itàlia,
participarà en la fundació de la Unió
Sindical Italiana (USI) i en les lluites
antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto
Masetti
(empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport
dels
soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en
l'aventura
imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la
Setmana Roja de
1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el
congrés de fundació de
la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un
congrés a Brescia, va
amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar
la
ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà
expulsat, passant a
França i després a Suïssa. Retornat
clandestinament a Itàlia, va ser detingut a
Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca
seva i el seu
taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre
de resistència i de
reunió contra el règim. Després de la
guerra, va engegar la reconstrucció del
moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50
persones. Ettore
Bonometti va mantenir-se
militantment actiu a la seva
ciutat fins que morí d'un accident de circulació,
el 22 de març de 1961 a
Brescia (Llombardia, Itàlia). Sa família va donar
els seus
papers a la Fundació Luigi
Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de
Brescia.
***
![D'esquerra a dreta: René Darsouze, Aristide Lapeyre, X. De Limoges i Adrien Perrissaguet]( "D'esquerra a dreta: René Darsouze, Aristide Lapeyre, X. De Limoges i Adrien Perrissaguet")
-
René Darsouze:El
22 de novembre de 1876 neix a Llemotges (Llemosí,
Occitània) el
militant i propagandista anarquista René Darsouze. Va
exercir de tipògraf en
aquesta ciutat, on va fer tasques sindicals. Acomiadat per vaguista, va
treballar com a comptable a la cooperativa«L'Union». Partidari dels milieux
libres (medis o ambients lliures, comunes
llibertàries), va fundar amb L.
Baile, en 1908, als afores de Llemotges, el falansteri de la
Clos-des-Brunes,
que va durar tres anys. Va pertànyer a
l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA) que Sébastien Faure, defensor de la puresa
anarquista, va
fundar el gener de 1928 arran del congrés parisenc de la
Unió Anarquista Comunista,
entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, on Faure i els seus
amics --16
grups i 67 individualitats-- rebutjaren no tan sols els nous estatuts
de la
Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR)
sinó pertànyer a una
organització que els assimila a un partit. Darsouze,
secretari de l'AFA en
1928, va ser, entre 1929 i 1932, redactor en cap de La Voix
Libertaire
(París, 10 números d'1 de maig de 1928 a febrer
de 1929, i després a Llemotges,
394 números de l'1 de març de 1928 a juliol de
1939), òrgan de l'AFA, que en
maig de 1928 va succeir el periòdic Trait d'union
libertaire (París,
quatre números de l'1 de gener a l'1 d'abril de 19289) amb
el qual també havia
col·laborat. Com a redactor en cap, va ser detingut
per un oficial de Le
Mans que es considerava difamat per un article del periòdic
que havia escrit un
altre militant de Llemotges, i condemnat el 14 de setembre de 1931 a
dos mesos
de presó sense fiança, 300 francs de multa i
5.000 francs per danys i
perjudicis. A Darsouze li agradava la polèmica i sempre
estava disposat a
debatre amb militants de tendència diferent a la
seva, especialment amb
els militants comunistes del periòdic L'Écho
du Centre. Durant els
darrers anys de sa vida, per complementar la seva modesta
jubilació, va fer feina
de caixer en un cinema. René Darsouze va morir
el 26 de maig de 1962 a
Llemotges (Llemosí, Occitània).
***
![Edmundo Bianchi]( "Edmundo Bianchi")
- Edmundo Bianchi:
El 22 de novembre de 1880 neix a Montevideo (Uruguai)
el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral
anarquista Edmundo
Bianchi. La seva trajectòria com a autor teatralés extensa i els seus
començaments es remunten a 1910 quan estrena La
quiebra, a Montevideo, i Perdidos
en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de
caire social i va
col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis
Socials, on va
estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els
gèneres teatrals, però va
tenir especialment èxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El
hombre
absurdo, El oro de los
mártires, Sinfonía
de los héroes, De
América a las trincheras, Mamita,El mago de Nueva Pompeya...). La
seva tasca literària es va
desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig,
la poesia, la
història, la crítica, etc. Va escriure els versos
alguns tangos de caire«nativista» (Rosa criolla),
dels quals
van tenir èxit Pampero (1935),
amb
música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928),
també conegut com Chingolito,
que
amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a
Europa per Carlos
Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va
tractar. També va
escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos
destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy,
Maurice
Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar
en nombroses publicacions i en
1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo
Durán, el magazine Futuro,
i entre 1907 i 1943, amb Roberto
Giusti, la revista avantguardista Nosotros.
Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el
càrrec d'agregat
cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves
són Orgullo de pobre
(1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb
Juan
Carlos Patrón), Carlos V
(1944), Antología de los poetas
franceses
contemporaneos (1944), entre d'altres. Edmundo Bianchi va
morir el 29 de
novembre de 1965 a Montevideo (Uruguai). Va ser el pare de l'humorista
Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En
2000 Carlos Zubillaga va
publicar Cultura popular en el Uruguay de
la modernización: dos textos«desconocidos» de Edmundo Bianchi, on
l'autor
exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores
desconeguts.
***
![Benigno Bejarano Domínguez]( "Benigno Bejarano Domínguez")
- Benigno Bejarano:
El 22 de
novembre de 1900 neix a Alburquerque (Badajoz, Extremadura, Espanya) el
periodista i escriptor anarquista Benigno Bejarano
Domínguez. Sos pares es
deien Segundo Bejarano Cordero i Petra Domínguez
Pérez, i fou el menor de tres
germans. En seu interès pel periodisme i el moviment
llibertari començà durant
l'adolescència i en 1916 ja publicà articles en España
Nueva i en 1919
en Solidaridad Obrera de Bilbao i en El
País de Madrid. D'antuvi
exclòs del servei militar per la seva feble
complexió física, l'1 d'agost de
1923 ingressà com a soldat a Alburquerque i el 8 de febrer
de 1924 va ser
destinat al Regiment d'Infanteria de Vergara Núm. 57 de
Barcelona (Catalunya).
Durant la seva instrucció tingué problemes amb
les autoritats militars per
deserció, però fou definitivament indultat el
juliol de 1927. Durant els anys
de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a
París (França), on estudià a la
Sorbona. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), durant els anys
republicans col·laborà en la premsa
llibertària i confederal. En 1933 va ser
empresonat un temps. Acostat al trentisme
d'Ángel Pestaña, en 1933
s'allunyà conjunturalment de la CNT i fou secretari de la
Junta Directiva de
l'Agrupació madrilenya del Partit Sindicalista (PS),
però hi retornà en 1936.
En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus. En 1941
vivia amb sa
companya Conchita en un hotel de Bordeus (Aquitània,
Occitània), amb Antonio
Casanova, Teresa Ronchera i l'artista Eleuterio Blasco Ferrer, i es
guanyava la
vida gràcies a la reproducció de quadres i
d'altres feinetes. En aquesta època
conegué Abel Paz. Mantingué relacions a La
Rochelle i a Bordeus amb
intermediaris franquistes per establí
col·laboracions amb la finalitat
d'alliberar presos i commutar penes de mort a la Península,
però una assemblea
confederal a Bordeus el desautoritzà, fet que
provocà la seva detenció per la
Gestapo en 1942. Tancat al Fort de l'Hâ de Bordeus, en 1943
va ser traslladat a
Campiègne (Picardia) i l'octubre d'aquell any confinat al
camp de concentració
de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), del qual passà al de
Salzgitter-Watenstedt
(Baixa Saxònia, Alemanya), on acabà en un comando
de paletes per a la
construcció de barracots. Malalt dels pulmons, va ser
gasejat pels nazis en un«camió fantasma» l'estiu de 1944. Trobem
col·laboracions seves, de tota casta
(articles literaris, científics, humorístics i
crítics; contes, textos
d'anticipació, etc.) i moltes vegades fent servir els
pseudònims de Lazarillo
de Tormes o de Dionisiere, en Ágora,La Calle, Cultura
Libertaria, España Nueva, Estudios,Lecturas, El
Progreso, El Sindicalista, Solidaridad
Obrera, etc. És autor
de La bestia humana, Historia de Don
Silvio de Alburquerque, El hombre que vendía la camisa,El
menudo mundo de los hombres serios, La mujer enigma,
El secreto
de un loco (1930), La huella heráldica
(1931), El caso del doctor
González (1932), Fantasmas
(1932), El fin de una expedición
sideral. Viaje a Marte (1932), Turistas en
España. Novela epigramática (1932),Conspiradores. La herencia de mi tío
(1933), Sanjurjo. Un general
expatriado (1935), Los caballeros del bienio
(1936), España cuna
de la libertad. La revolución española y sus
conflictos (1937), España,
tumba del fascismo. La guerra (Apuntes de un beligerante)
(1937; traduït al
francès l'any següent), La
revolución (1937), Enviado especial
(1938), España frente al fascismo internacional.
Acta procesal de la
intervención extranjera en España
(1938), etc.; i deixà nombroses obres
inèdites. En 1932 Alfonso Martínez Rizo
publicà una novel·la titulada 1945.
El advenimiento del comunismo libertario, ficció
futurista en la qual
Bejarano apareix com a personatge, encara que havia mort un any abans.
***
![Alexandre Breffort]( "Alexandre Breffort")
- Alexandre Breffort:
El 22 de novembre de 1901 neix a Fourchambault
(Borgonya, França) el periodista, guionista, dramaturg,
escriptor i
antimilitarista anarquista Alexandre Breffort. Després de
ser expulsat de
l'escola municipal d'Évry, estudià gravat a
l'Escola Boulle de París, però
abandonà les classes i es posà a fer feina com a
venedor ambulant de
passamaneria tirant d'un carro pel Sentier parisenc. Després
estudià Arts i
Oficis a l'Escola Lavoisier i treballà com a empleat
d'oficina per a una
fàbrica d'aparells elèctrics. Més tard
va fer de corrector d'impremta a Orleans
i de fotogravador a París. En 1927 trobà feina
com a descarregador de gavarres
al Sena i de camions al mercat de les Halles. Després,
representant de màquines
d'escriure, venedor de teles per pintar, empleat d'oficina en una
companyia
d'assegurances, quincaller, etc. Moltes d'aquestes feines les
realitzava
il·legalment, associat amb petits delinqüents
habituals. Durant cinc anys va
fer de xofer de taxi. En 1934, després d'enviar una resposta
a un poema de
Pierre Châtelain-Tailhade, va ser contractar com a redactor
del setmanari
satíric Le Canard Enchaîné.
Pacifista integral, l'agost de 1939, quan la
II Guerra Mundial era un fet, passà a Bèlgica i
des de Holanda s'embarcà cap a
Oslo, juntament amb el seu amic Roger Monclin, administrador de la
revista
anarcopacifista La Patrie Humaine.
Ambdós van ser expulsats per l'Estat
noruec i des d'Estocolm marxaren a la regió muntanyosa de
Delecarlie. Des
d'aquest exili continuà col·laborant amb la
publicació Le Merle Blanc,
que havia reaparegut el març de 1939. Va ser empresonat a
Suècia, juntament amb
altres antimilitaristes, fins a l'armistici. El maig de 1941
retornà a París,
sense Roger Monclin, ja que les autoritats nazis havien rebutjat el seu
retorn
a causa dels seus lligams amb el moviment anarquista espanyol. El
març de 1942
va ser detingut per insubmissió i tancat durant quatre
mesos. Durant la
postguerra esdevingué un dels humoristes més
reconeguts del moment,
especialment gràcies al seu personatge«Grand-Père Zig». En 1960, Marguerite
Monnot, compositora habitual d'Édith Piaf,
compondrà la música del llibret de
la comèdia musical Irma la douce, basada
en una peça curta seva, Les
harengs terribles, que interpretava Michel Roux i Guy
Pierraud al cabaret«Tête de l'Art», a l'avinguda de
l'Òpera de Paris. Durant els anys seixanta va
fer guions per a la televisió. És autor de Les
contes du gran père Zig
(1946), Paradis, fin de section (1947), Mon
taxi et moi (1951,
autobiogràfic), Les nouveaux contes du grand
père Zig (1952), Irma la
Douce. Comédie musicale (1960), etc. Alexandre
Breffort va morir el 22 de
febrer de 1971 a París (França). En 1976 es va
publicar el llibre biogràfic Alexandre
Breffort par Roland Bacri et ses amis.
***
![David Antona a la presó de Porlier (1942)]( "David Antona a la presó de Porlier (1942)")
- David Antona
Domínguez: El 22 de novembre de 1904 neix a
Bercimuelle
(Salamanca, Castella, Espanya) el militant anarquista i
anarcosindicalista David
Antona
Domínguez --algunes font citen el segon llinatge Rodríguez. Durant la dictadura
de Primo de Rivera va estar exiliat
a França. A Bordeus, amb sa companya Maria Isabel
González, des de 1925, va
treballar d'obrer en una fàbrica de salnitres, on va ser un
dels instigadors
del moviment vaguístic. El 23 de març de 1927 va
ser inscrit en el control
d'anarquistes de la Policia francesa. En 1930 va participar activament
en el
grup d'exiliats espanyols de Bordeus «Cultura
Popular», que realitzava
representacions teatrals en profit dels presos polítics a
Espanya. L'agost de
1931, amb la proclamació de la República, la
parella tornarà a Madrid, on va
fer feina de paleta i va ser un destacat militant de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant la
República va fer mítings -- a Granada, el maig de
1932, Navalmoral, en 1933-- i
va escriure un llibre, Ni frenteúnico ni
alianza obrera: comunismo libertario. Anarquía
(1934). Juntament amb
Cipriano Mera Sanz, Antonio Moreno Toledo i altres, va dirigir la
famosa vaga
madrilenya de la construcció en 1936, formant part del
Comitè Directiu. Va
intervenir en el gran míting-assemblea de maig de 1936 en
pro de les
reivindicacions del ram de la construcció, fet que el
portarà a la presó. El 18
de juliol de 1936 va ser alliberat pels companys i va ser nomenat
provisionalment secretari general del Comitè Nacional de la
CNT, càrrec que
exercirà fins a l'octubre, quan el va cedir a Horacio
Martínez Prieto. El 19 de
juliol va llançar un ultimàtum al govern Giral
donant-li tres hores per obrir
les portes de les presons --la CNT tenia aleshores uns 30.000 militants
empresonats-- sinó volia que fos la pròpia CNT
que els alliberés; va ser així
com força militants (Mera, Julio, Antonio Verardini Ferreti,
Marín...) van ser
alliberats. Després d'haver llançat una crida a
la resistència des d'Unión
Radio, va participar el 20 de juliol en l'assalt de la caserna de La
Montaña,
on s'havia atrinxerat el general Fanjul. Va lluitar en la Columna de
Mera, amb
la qual es va apoderar de Guadalajara i d'Alcalá de Henares
el juliol i va
intervenir en altres accions bèl·liques. Va ser
l'ideòleg de la creació de la
Columna «España Libre», organitzada
militarment. El setembre va defensar la
conveniència d'entrar en el govern de Largo Caballero,
però les seves tesis van
ser derrotades en el Ple Nacional del 3 de setembre de 1936. Duran la
guerra va
ser un dels puntals de la CNT madrilenya de la qual va ser secretari
general
després d'Isabelo Romero, elegit en el Ple del 28 de juliol.
Poc després va
viatjar amb Gaston Leval a França per adquirir armes. El
novembre de 1936, amb
Miguel Inestal, enviat pel Comitè Regional del Centre, va
acudir a Bujaraloz
per forçar la vinguda de Durruti al Madrid assetjat. Va
parlar en el míting
parisenc del 18 de juny de 1937 al Velòdrom d'Hivern
organitzat pel moviment
llibertari francès en suport de la Revolució
espanyola. El desembre de 1937 va
representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Benito
Pabón, Josep Xena
Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver,
en el Congrés Extraordinari
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de
París. El gener de
1938 va participar en el Ple Econòmic de
València. Va exercir de governador
civil de Ciudad Libre (antiga Ciudad Real) fins al final de la Guerra.
Al final
de la guerra va ser empresonat a Albatera i condemnat a mort el
març de 1940,
pena que serà commutada per 30 anys de presó. En
1940 va caure molt malalt de
tuberculosi a la presó de Porlier i en 1943 es trobava
empresonat a Santa Rita.
Alliberat el desembre de 1943, no es va poder recuperar de la malaltia
i va
morir el 15 de març de 1945 a Madrid (Espanya). A
més d'organitzador, va ser
redactor del diari CNT i va
destacar
en oratòria --de renom va ser la seva gira
propagandística amb Magriñá i
Ricardo Sanz per Castilla i Lleó en 1936.
***
![Notícia de l'alliberament de Carlos Monte Villalba apareguda en "La Vanguardia" del 7 de maig de 1935]( "Notícia de l'alliberament de Carlos Monte Villalba apareguda en \"La Vanguardia\" del 7 de maig de 1935")
- Carlos Monte Villalba:
El 22 de
novembre de 1913 neix a Barcelona (Catalunya) –altres fonts
citen Manresa
(Bages, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Carlos
Monte Villalba –el
seu primer llinatge a vegades citat com Montes.
Quan era infant passà a viure amb sa família a
Balsareny (Bages, Catalunya). Treballà
en la indústria tèxtil i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
i a les Joventuts Llibertàries. La seva
militància i compromís van fer que fos
acomiadat de la feina i empresonat en diverses ocasions, algunes
d'elles amb
son germà José, també militant
llibertari. Membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), fou detingut arran de l'aixecament
revolucionari del 8 de gener
de 1933 i el juliol de 1934 va ser novament detingut per«pertorbar el treball»
a la conca minera de Sallent. Quan esclatà la Guerra Civil
s'allistà com a milicià
en la Columna «Tierra y Libertad» i
després com a comissari de Batalló en la
153 Brigada Mixta, lluitant als fronts de Madrid, Belchite (on un nebot
seu
morí als seus braços), Terol i altres zones
aragoneses. Quan el triomf
franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a
França i patí els camps de
concentració de Barcarès i Sant
Cebrià. El desembre d'aquell any, va ser enviat
amb altres companys a les mines occitanes de La Grand Comba, treballant
als
pous i a l'exterior. El maig de 1940 pogué reunir-se amb sa
companya, Josefa
Arias, i s'instal·là a diversos indrets
(Champclauson, Trescol) fins establir-se
definitivament a Cendrats (Llenguadoc, Occitània).
Participà en la Resistència
quan l'ocupació alemanya i en la reconstitució de
la CNT. El febrer de 1943 va
ser nomenat membre del primer Comitè Comarcal de la CNT de
La Grand Comba.
Posteriorment ocupà diversos càrrecs
orgànics (tresorer, etc.) en la Federació
Local de la CNT de la citada població i fou membre de la
Comissió de Relacions
de la Federació Comarcal d'Erau-Gard-Losera. Carlos Monte
Villalba va morir el
2 de maig de 1991 a l'hospital d'Alès (Llenguadoc,
Occitània) després de patir
una greu malaltia.
***
![Nicolas Walter]( "Nicolas Walter")
- Nicolas Walter: El22 de
novembre de 1934 neix a Londres (Anglaterra) l'anarquista, escriptor
ateu i orador racionalista Nicolas Walter. Havia nascut en el si d'una
família
de tradició esquerrana: son padrí, Karl Walter,
va ser amic de Kropotkin i de
Malatesta, i va ser un dels dos representants britànics en
el congrés
anarquista internacional d'Amsterdam (1907), mentre que son altre
padrí, el
periodista ateu S. K. Ratcliffe, va ser una de les grans figures del
lliure
pensament anglès. Son pare, William Grey Walter, va ser un
eminent neuròleg i
un dels creadors dels primers robots, va escriure en la premsa
d'esquerres i
llibertària, signant els seus articles com«anarquista filosòfic».
Després del
servei militar en la RAF (1952-1954), que va passar gairebé
sencer a Alemanya iÀustria, on aprofità per aprendre rus, Nicolas va
començar les seves activitats
polítiques en el Labour Party. Després d'estudiar
història a l'Exeter College
d'Oxford (1954-1957), començarà a participar en
els moviments antimilitarista i
de lliure pensament. En 1959 descobreix l'anarquisme tot llegint una
petita
revista llibertària (The University
Libertarian),
on son
padrí havia publicat els seus records sobre Kropotkin.
Nicolas hi participarà
entre 1960 i 1961, esdevenint-ne un dels seus redactors. En 1960és un dels
fundadors del Comitè dels 100, contra la bomba
atòmica, i en 1963 serà un dels
vuit Espies per la Pau. Aquest grup, els membres del qual restaran
anònims, va
aconseguir penetrar l'abril de 1963 en un dels llocs que el govern
britànic
tenia secret en cas de guerra i hi va fotografiar gran nombre de
documents. La
publicació d'aquestes fotografies pel grup va causar un gran
escàndol i va fer
públic per primer cop els preparatius del govern en cas
d'una guerra nuclear.
Malgrat que va ser detinguts desenes de vegades en manifestacions,
Nicolas
només va ser condemnat una vegada a dos mesos de
presó, per haver interromput
el primer ministre Harold Wilson al crit
d'«Hipòcrita!» en una
església de
Brighton, amb la finalitat de protestar contra el suport del govern
britànic
als americans en la guerra del Vietnam (1966-1967). A més
d'aquestes activitats
antimilitaristes, va participar activament a principis dels anys 60 en
la
premsa anarquista i assegurarà, sota el seu nom o sota
nombrosos pseudònims
(Arthur et Anna Freeman, Jean Raison, Mary Lewis, M. H., per
només mencionar-ne
uns quants), una presència llibertària en la
premsa en general i en la
d'esquerres. Va formar part entre 1963 i 1965 de la redacció
deSolidarity,
publicada per un grup
d'amics de Castoriadis cada cop més orientats vers
l'anarquisme; de Resistance
(1965-1966); d'Anarchy (1971-1974);
d'Inside Story (1974-1975); de Widcat
(1975); de New Humanist (1975-1984);
de Raven (1987-1989); i, és clar, de Freedom.
Ha traduït i editat obres d'Archinov, Bakunin, Alexandre
Berkman,
Diderot, Sébastien Faure, Emma Goldman, Kropotkin, La
Boétie, Josep Lane,
Rudolf Rocker, Sade, Shelley, Charlotte Wilson... La seva obra About
Anarchism (1969) és una obra molt
llegida i ha estat
publicada en nombroses edicions --l'última en 2002 amb una
introducció de la
seva filla, Natasha Walter, periodista i escriptora feminista-- i
traduccions.
Nicolas va començar la seva carrera professional en 1957 com
a mestre d'escola,
i aviat s'inclinà vers el món de
l'edició i de la premsa; així va treballar com
a redactor de la Good Food Guide, per a
l'Associació de Consumidors (1963-1965) i del Times
Literary
Supplement (1968-1974). Des de 1975 fins que es
retirà el
novembre de 1999, es va ocupar de nombroses funcions en
l'Associació de Premsa
Racionalista, una de les grans organitzacions humanistes de lliure
pensament
del Regne Unit; de les publicacions que va produir per aquesta
organització,
cal fer esment de Blasphemy Ancient and Modern
(1990)
i Humanism: What's in the Word (1997). Va
pertànyer al Comitè Internacinal de Defensa de
Salman Rushdie. Des de 1954 es
va fer un especialista en les «cartes al director»,
dirigides a la premsa per
provocar, comentar, completar o sobretot corregir els redactors dels
periòdics;
d'ençà els anys 60 pràcticament totes
les setmanes apareixia alguna o diverses
cartes de Nicolas Walter en The Times, The
Guardian o The Independent,
n'hi van publicar més de 2.000. En 1974 se li va descobrir
un càncer testicular
i tot i que se'n sortí després de la
radioteràpia, diverses operacions i errors
mèdics el van condemnar a la paràlisi i, des de
1993, només es pogué desplaçar
en cadira de rodes. Contràriament al consell de molts amics,
va rebutjar
pledejar contra la sanitat pública ja que pensava que si
guanyava llevaria
diners a altres que el necessitarien més. Amb els anys,
patiria greus problemes
de salut i a principis de 2000 el càncer se li va escampar.
Informat que només
li quedaven entre sis i dotze mesos de vida, Nicolas va ingressar a
l'hospital
amb la determinació de sobreviure fins a l'any 2001, per
estrenar el nou
mil·lenni. Quan el dolor va ser terrible va demanar als
metges que li ajudessin
a morir, però aquests van contestar que era massa prest.
Però Nicolas va
prendre la decisió i tres dies més tard, el 7 de
març de 2000, va morir a
l'hospital de Milton Keynes, a Buckinghamshire, a 80
quilòmetres de Londres
(Anglaterra). En 1962 es va casar amb Ruth Oppenheim, de qui es va
separar en
1982, per tornar-se a casar amb Christine Morris. Una part important
del seu
arxiu està dipositat a l'International Institute of Social
History (IISH)
d'Amsterdam.
Nicolas Walter (1934-2000)
***
![Fotografia policíaca de Xavier Cañadas després de la seva detenció pel "Cas Scalas"]( "Fotografia policíaca de Xavier Cañadas després de la seva detenció pel \"Cas Scalas\"")
-
Xavier Cañadas:
El 22 de novembre de 1958 neix a Barcelona (Catalunya) l'activista
anarquista i
anarcosindicalista Francesc Xavier Cañadas
Gascón. Nascut en una família
obrera, son avi fou un cenetista que fou alcalde de la FAI en un poble
d'Almeria durant la guerra civil, però son pare,
barceloní, milità en el
comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC); sa mare,
també
barcelonina, era filla d'un republicà aragonès i
també era comunista. Amb sos
pares, visità anualment exiliats comunistes a
París. En 1973, quan estudiava a
l'institut, sol·licità l'ingrés en las
Joventuts del PSUC, però com que son
pare era responsable de la distribució de propaganda
comunista i com que el
moviment estudiantil es radicalitzava força, li van
denegar-ne l'entrada.
Després s'afilià a les Joventuts
Revolucionàries d'Espanya (JRE), adscrites al
Partit Obrer Revolucionari d'Espanya (PORE), d'ideologia
trotskista-leninista, amb
el desgrat de son pare. En les JRE milità durant dos anys i
mig, sota el nom d'Isaac,
participant activament en l'agitació estudiantil. El febrer
de 1976 fou
detingut, amb altres tres companys, per participar en un piquet durant
una vaga
estudiantil, però sortí en llibertat provisional
després de pagar una fiança; a
finals d'aquest any abandonà la militància
trotskista. Després participà en
l'Ateneu Popular de Nous Barris i en diversos comitès de
suport per l'amnistia
i en els Comitès de Suport a Empreses en Conflicte, fent
costa les lluites de
Seat, Olivetti, Maquinista, Roca Radiadors, etc. Com a treballador
d'electricista, el març de 1977 s'afilià al
Sindicat del Metall de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Processat pel«Cas Scala» amb altres
companys, fou condemnat a 17 anys de presó, que
purgà a les penitenciaries de
Carabanchel, Toledo i Segòvia. En 1980 denuncià
els moviments escissionistes en
el periòdic CNT. Després de
complir vuit anys de presó, sortí en
llibertat condicional. L'abril de 1997 va fer una
conferència a Còrdova sobre
el «Cas Scala». A partir de 2000
començà a participar en el grup llibertari
barceloní «Llavor d'Anarquia» i aquest
mateix any publicà el llibre de memòriesEntremuros. Las prisiones en la transición
democràtica. En 2003 va fer
una conferència a Sallent. El gener de 2008
publicà El Caso Scala.
Terrorismo de Estado y algo más.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![James Tochatti (1896)]( "James Tochatti (1896)")
- James Tochatti:
El 22 de novembre de 1928 mor a Poole (Dorset, Anglaterra) el
propagandista i
editor anarquista Moncure Douglas, més conegut com James Tochatti. Havia nascut en 1852 a
Ballater (Aberdeenshire,
Escòcia). Nét d'un italià, destinat
d'antuvi a la carrera eclesiàstica,
començà
els estudis de medicina, però acabà esdevenint
sastre. En els anys setanta
formà part de la National Secular Society (NSS, Societat
Secular Nacional) i va
fer conferències sobre diversos temes (reformes, frenologia,
etc.). Cap al 1885
entrà a formar part de la Socialist League (SL, Lliga
Socialista) del barri
d'Hammersmith de Londres (Anglaterra) i el gener de 1886 va ser elegit
membre
de la seva directiva. En 1886 fou un dels oradors, juntament amb
William Morris
i Bernard Shaw, en els mítings que es realitzaven a l'aire
lliure al barri.
Col·laborà en el periòdic de l'SL Commonweal
i fou un ferm defensor del corrent anarcocomunista en el si d'aquesta
organització. En 1889 participà activament en el
suport a la vaga de mecànics
de la fàbrica d'enginyeria Thorneycroft de West London,
sobretot recaptant
diners, i en 1891, a resultes de la seva participació en un
piquet vaguístic a
Harrow Road, va ser detingut, jutjat i condemnat a una multa, mentre
David
Nicoll, editor de Commonweal, va
ser
condemnat a un mes de presó. Sempre anava acompanyat per sa
companya, també
activista llibertària, especialitzada en cantar
cançons revolucionàries en els
actes. Encara que contrari a les tàctiques a favor de la«propaganda pel fet»
de l'anarquista Nicoll, denuncià fortament el seu
empresonament. En desacord
amb la violència revolucionària,
abandonà l'SL i s'adherí al grup de la
Socialist Society (SS, Societat Socialista) d'Hammersmith, animada per
William
Morris. El gener de 1894, amb Louisa Sarah Bevington, fundà
el periòdic
anarcocomunista Liberty. A Journal of
Anarchist Communism, on col·laboraren William
Morris i Sam Mainwaring,
entre d'altres. En aquesta època les autoritats espanyoles
l'acusaren d'haver
ideat un complot per assassinar el seu rei Alfons XIII. En 1895
edità per a
Liberty Press diverses obres, com ara el fullet
d'Élisée Reclus The
ideal and youth i el llibre de
Bevington Liberty lyrics. El maig
d'aquell
any, amb Bevington, intentà fundar l'Anarchist Communist
Alliance (ACA; Aliança
Anarquista Comunista), però no reeixí a causa de
la mort d'aquesta. El 3 de
desembre de 1895 parlà, amb Piotr Kropotkin i les germanes
Rossetti, en el
funeral laic de Bevington al cementiri de Saint Pancras de Finchley
(Barnet,
Middlexex, Anglaterra) i l'any següent publicà
pòstumament, per a Liberty
Press, els llibres d'aquesta Anarchism
and violence i Common-sense country.
El gener de 1896 formà part del comitè, amb Piotr
Kropotkin, M. M. Reece i
William Wess, crear per estudiar els mitjans per combatre la
resolució de la
comissió organitzativa del Congrés Socialista
Internacional dels Treballadors i
Cambres Obreres, que finalment se celebrà el 27 de juliol
d'aquell any a
Londres, que volia excloure els anarquistes del mateix. El desembre de
1896, a
causa de la seva mala salut, es va veure obligat a deixar de publicar Liberty. En 1897 edità el
llibre
d'Élisée Reclus An
anarchist on anarchy.
A començament del segle XX, formà part dels vells
anarquistes que participaren
en la renovació del moviment llibertari i la seva petita
sastreria esdevingué
un dels centres de propaganda que més van influenciar en el
jovent i on va fer
circular centenars de llibrets. Participà en nombroses
reunions i el 22 de
setembre de 1912 parlà, juntament amb Errico Malatesta,
Rudolf Rocker, Tom Mann
i John Tanner, en un míting a Trafalgal Square per
l'alliberament dels
anarcosindicalistes italoamericans Joseph Ettor i Arturo Giovannitti.
En 1912
també participà en la campanya contra
l'expulsió d'Errico Malatesta del Regne
Unit. Oposat a la Gran Guerra, fou un dels oradors en els
mítings
antibel·licistes, com ara el d'octubre de 1914 a Bristol
(Avon, Anglaterra) i
el de 1915 a Plymouth (Devon, Anglaterra), tot fent costat els
objectors de
consciència.
***
![Els redactors d'«Il Senio». D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli (foto d'Stefano Bosi)]( "Els redactors d'«Il Senio». D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli (foto d'Stefano Bosi)")
- Oreste Zanelli: El
22 de novembre de 1944 mor a Faenza (Romanya, Itàlia)
l'anarquista i
sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Havia nascut el 9 de juliol
de 1885 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Fill d'una
família benestant, sos
pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i
després hostaler, i Antonia Raccagna.
En acabar els estudis primaris, freqüentà una
temporada la escola tècnica i aquest
bagatge cultural i una bona educació autodidacta li va
permetre poder escriure
en els periòdics i parlar en actes públics. A
causa de la seva tuberculosi, que
el va descartar del servei militar, hagué d'abandonar
l'ofici de mecànic i
visqué amb son germà Mario (republicà)
i Epaminonda (sindicalista revolucionari
i després republicà), propietaris de la Fonda
Stella, que tenia annexes una
taverna i una quadra per a les cavalleries de la diligència.
Malgrat que de ben
jovenet palesà les seves idees anarquistes, d'adolescent no
participà en cap
activitat política. En 1906 promogué, amb altres
companys, la fundació del
Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va fusionar amb el Cercle
Socialista
Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de Parma,
parlà en
públic durant la manifestació que
tingué lloc a Castel Bolognese per acollir
els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per famílies
del poble per
iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar de
Milà on havia
perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué
part activa en reunions i
manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i
sindical
locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari
retribuït de la Lega
Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castell Bolognese, composta
majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la
policia, la reunió del
Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de
1911 fundà a Castel
Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de
col·locació al costat, del qual
s'encarregà i serà nomenat secretari. Les
autoritats el consideraran un dels exponents
més destacats dels moviments anarquista i socialista
d'Emília-Romanya. El 25 de
juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat
en el Congrés
Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es
reuniren un centenar de
militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes
i del
sindicat; durant la seva intervenció sostingué la
tesi segons la qual la batalla
contra la màquina trilladora --que a Romanya aleshores
provocava accidents i
conflictes sagnants entre els jornalers del camp
(majoritàriament socialistes)
i parcers (republicans)-- només era un capítol en
la lluita que els anarquistes
havien de portar a terme contra la institució de la
parceria, tesi que va ser
compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou
acceptada en la resolució final del congrés. Hi
va ser nomenat membre del Comitè
de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya
per lluitar contra
els propietaris rurals i els parcers; també entrà
a formar part del petit
comitè encarregat de l'edició del primer
número del periòdic L'Agitatore,
que sortí l'agost de 1911 a
Bolonya i en el qual es publicà l'informe del
congrés i per al qual va escriure
alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco.
Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista
Mario Santandrea i
el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il Senio, periòdic local
anticlerical i d'esquerres, però
desvinculat dels partits polítics, que donà a
llum una trentena de números
entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la
seva
redacció jugà un paper destacat, signant articles
polítics i sindicals
--Serantini se n'ocupà de la part literària i
Santandrea de la crònica local i
dels esports--, donant la seva opinió sobre
qüestions importants de la política
nacional i per al qual redactà una sèrie
d'articles contra la Guerra de Líbia. Per
protestar contra l'expedició militar imperialista a la
Tripolitània, el 26 de
setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de
Castel Bolognese
participaren en massa; durant la reunió ell parlà
en nom del Sindicat Obrer,
juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació
dels anarquistes,
i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra,
esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus
companys
llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals
antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat
del moviment
anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit
Republicà, del qual
arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser
corresponsal per al
setmanari Il Lamone de Faenza. Amb
l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment
l'activitat política i en
1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir
del 8 de
setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel
Bolgonese van
tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un
comitè unitari
antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta
finca també trobaren
refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de
concentració i oficials i militars italians desertors, a
l'espera de poder
passar clandestinament la línia del front i unir-se a la
guerrilla
antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una
clínica
de Faenza (Romanya, Itàlia).
***
![Construcció de la sucrera de Veguellina de Órbigo (Lleó), on va fer feina Julio Patán]( "Construcció de la sucrera de Veguellina de Órbigo (Lleó), on va fer feina Julio Patán")
-
Julio Patán
Gutiérrez: El 22 de novembre de 2003 mor a
Blanhac (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Julio Patán Gutiérrez. Havia
nascut el 6 d'abril de 1914 a
Matallana de Torío (Lleó, Castella, Espanya) i
fou fill del militant anarquista Toribio
Patán Gutiérrez, que acabà afusellat
pel feixisme el juliol de 1936. Va anar
molt poc a l'escola, però agafà cultura de manera
autodidacta. En 1920 conegué
Buenaventura Durruti, aleshores agitador en una vaga a Matallana. Obrer
de la construcció,
a partir de la proclamació de la II República en
1931 col·laborà en la premsa
llibertària. Durant els anys republicans, sense ser miner,
milità en el
Sindicat Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
de la lleonesa La
Valcueva, en el qual desenvolupà càrrec
orgànics, i fou molt amic de Laurentino
Tejerina Marcos. En aquesta època treballà de
paleta en la construcció de la
sucrera de Lleó. Participà activament en
l'aixecament anarquista del desembre
de 1933 i fou detingut una curta temporada. L'octubre de 1934 fou
detingut a
Nava (Astúries) i fou empresonat a Valladolid fins al febrer
de 1936. Un cop
lliure treballà a La Veguellina de Cepeda (Lleó).
En 1936 va prestar el seu
testimoni per a l'elaboració del llibre de Manuel Villar (Ignotus)La
represión de octubre (Asturias-León 1934).
El juliol de 1936 intervingué en
l'assalt de les casernes de Gijón. A finals de 1936
formà part de les Joventuts
Llibertàries i de la CNT de Cármenes
(Lleó), organitzacions a les quals
representà en diversos plens comarcals. A Busdongo fou
redactor d'Iskra
i participà en diversos actes de propaganda, amb Jacinto
Rueda Pérez, fins la
caiguda d'Astúries a mans de les tropes franquistes.
Instal·lat a València,
durant un temps formà part de la redacció de Joventud
Libre (1938).
Després marxà a Barcelona i va combatre en la 24
Divisió fins al final de la
guerra. En 1939 passà els Pirineus i per fugir de les
dificultats el novembre
d'aquell any s'enrolà en l'Exèrcit
francès. El juliol de 1940, després de la
victòria nazi, fou desmobilitzat. Durant
l'ocupació visqué com pogué. Amb
l'Alliberament s'instal·là a Marmande, on
presidí la Junta Española de
Liberación (JEL) de la localitat i fou secretari de la
Federació Local de la
CNT en l'Exili. El maig de 1945 assistí al I
Congrés del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) de París i fou nomenat secretari
d'Organització. Després marxà a
Tolosa de Llenguadoc on fou nomenat en el Ple de Regionals d'agost de
1946
secretari de Jurídica del Comitè Nacional de
l'MLE i de la CNT de l'Exili,
càrrec que exercí durant el Congrés de
l'any següent. En 1947 fou el
responsable de l'edició del butlletí Internacional
Juvenil Anarquista,
editat a Tolosa de Llenguadoc. En 1953 publicà Las
aguas del Atlántico,
amb pròleg de Josep Peirats Valls. En 1955 i en 1966
formà part de la Comissió
de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i fou responsable de la
Secció de Solidaritat de la Federació Local de
Tolosa de Llenguadoc. A partir
de 1968, com a secretari de la Federació Local de Tolosa,
amb Vicente Tudela,
edità El Luchador (1968-1976), que
provocà tensions amb el sector
Esgleas-Montseny del moviment llibertari de l'Exili. En 1973 fou
expulsat de la
FAI i de la Federació Local de Balma de la CNT. A partir de
1974 formà part del
grup editor de Frente Libertario, activitat que
abandonà en 1976. En
1977 es jubilà de la seva feina de paleta i
s'establí a Blanhac. Després
realitzà diversos viatges a la Península. Trobem
textos seus en Acracia,Anarres, Cenit, CNT,Espoir, Iskra, Juventud
Libre, El Luchador, Ruta,Solidaridad, Solidaridad
Obrera, etc. Julio Patán Gutierrez va morir el 22
de novembre de 2003 a
Blanhac (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres van ser
escampades al riu
Torío al pas de la seva vila natal. Sa companya fou la
militant confederal
Leonisa Fuertes Blasco. Son germà, Gerardo Patán
Gutiérrez, també fou militant
anarquista i participà en el moviment clandestí
llibertari durant el
franquisme.
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
Actualització:
22-11-13
![Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]](http://www.estelnegre.org/fotos/homenatgedurruti2006.jpg "Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]")
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/petitdemange.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/manetti.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/ciarravano.jpg)
