[18/09] Fets de Cullera - Del Papa - Roussenq - Ferrua -
Lewin - Chimeno - Torrents - Volin - Gamero - Weiland - OcañaAnarcoefemèrides
del 18 de setembre
Esdeveniments
-
Fets de Cullera:
El 18 de setembre de 1911 a Cullera (Ribera Baixa, País
Valencia), d'acord amb
la decisió adoptada el dia abans a la Casa del Poble de
València,
l'anarcosindicalista Unió Agrícola Obrera de
Cullera --adherida a la feia poc
creada Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb
més de 2.000 afiliats
entre els 13.500 habitants de Cullera-- declara la vaga
pacífica a la ciutat en
solidaritat amb els treballadors biscaïns i contra la
impopular guerra al
Marroc. Però, el mateix matí, les autoritats van
declarar l'Estat de guerra a
tota la província i el capità general
Echagüe ordenà que la Guàrdia Civil de
les localitats més properes a la capital s'hi concentressin.
Per impedir que la
Guàrdia Civil pogués sortir de Cullera, un grup
d'uns 200 vaguistes es
manifestaren a l'estació i intentaren aixecar les vies del
ferrocarril, encara
que van ser fàcilment repel·lits i amb el
resultat de diversos ferits. En
previsió de nous desordres el jutge municipal local
telegrafià al jutge de
primera instància de Sueca, Jacobo López de
Rueda, explicant-li els fets. López
de Rueda arribà amb fanfarroneria a Cullera, armat d'un
impressionant revòlver,
acompanyat pel seu actuari, Primitiu Beltran, i per l'algutzir Antoni
Dolç,
armats ambdós amb fusells, a més de l'habilitat
Ferran Tomàs Pastor i un fill
d'aquest. El jutge de Sueca entrà amb carruatge a la ciutat
pel barri del Raval
de Sant Agustí, un dels més pobres de Cullera,
arrossegant darrere seu dos
veïns que havia detingut pel camí, entre ells Joan
Jover Corral (Xato de
Cuqueta), donant lloc a una tumultuosa protesta de la
multitud, que
aconseguí alliberar els presos i apunyalà
l'actuari, resultant malferit per
arma de foc un dels manifestants. Després d'aquests
incidents, el jutge i el
seu escolta es van refugiar a l'Ajuntament, seguits de prop per la
gentada, on
l'alcalde Joaquim Fenollar i l'advocat Santiago Renard, tractaren
vanament de
calmar els ànims; Jacobo López i els seus
acompanyants, però, sortiren al balcó
i disparen alguns trets. La multitud excitada assaltà
l'edifici, donant mort a
les portes de la Casa Consistorial al jutge i a l'habilitat, mentre, a
la
sortida del poble, l'algutzir fou assassinat quan intentava fugir pel
Xúquer.
Poc després, els carrabiners, allunyats de l'escenari dels
fets, foren
previnguts i aconseguiren restablir la calma, retirant-se els
manifestants
pacíficament després de realitzar una assemblea a
prop del riu cap al tard. No
obstant, alguns grups d'amotinats armats amb escopetes fugiren a la
muntanya.
L'endemà, Cullera fou ocupada per l'exèrcit i
s'engegà la repressió, mentre el
Govern suspenia les garanties constitucionals a tot l'Estat, establint
una
fèrria censura que impedí la difusió
normal de la informació i facilità la
impunitat repressiva. Encara que el nombre exacte de detinguts no es va
saber
mai per la censura, van ser més de cent i desenes
més a altres pobles de la
zona (Carcaixent, Silla, Bunyol, Gandia i Tavernes de la Valldigna). A
finals
d'octubre, per desmentir el rumor que circulava sobre les tortures que
s'havien
infligit a alguns presos, el Govern ordenà l'obertura d'un Expediente
gubernativo para comprobar la denuncia de supuestos malos tratos y
torturas a
los presos de los últimos sucesos de Cullera
(1911), on apareixen 68 processats,
encara que només 22 passaren davant els tribunals militars.
El 7 de desembre de
1911 començà el Consell de Guerra contra els
presos de Cullera a la Casa-Jutjat
de Sueca, però la causa va haver de passar al Tribunal
Suprem perquè el capità
general de València desaprovà tres de les penes
de mort imposades, mentre que
les causes instruïdes amb motiu dels fets de Carcaixent,
Silla, Gandia, Bunyols
i Tavernes de la Valldigna, passaren a la jurisdicció civil
per inhibició de la
justícia militar. En aquest procés es va incloure
Josep Crespo Solanes, delegat
de Sueca i de Cullera al Primer Congrés de la CNT, encara
que es trobava absent
del poble quan es van produir els fets. Entre el 8 i el 10 de gener de
1912
s'obrí la causa davant el Tribunal Suprem que, entre altres
condemnes, imposà
set penes de mort, posant en evidència els governants --a
Joan Jover Corral se
li demanà tres penes de mort i dues penes de 20 anys de
presó. El moviment de
protesta contra la causa fou tan general que fins i tot l'arquebisbat
de
València, el periòdic ABC,
Maura i Juan de la Cierva s'hi van sumar.
Només a Madrid es van recollir 10.000 signatures
d'intel·lectuals, professors,
polítics i periodistes. En aquestes condicions, amb
l'evident propòsit
d'apaivagar els ànims, el Consell de Ministres del govern de
Canalejas del 12
de gener de 1912 commutà la pena de mort per la de cadena
perpètua per a
Frederic Ausina, Francisco Jimeno, José Ochera, Valeariano
Martínez, José
Jiménez, Cecilio San Félix, encara que va
mantenir la pena de mort contra Joan
Jover Corral. A més, es van imposar als restants processats
de Cullera les
següents penes: cadena perpètua per Salvador
Gabernez, Joan Gregori, Baptista
Ibost, Francesc Colubí, Adolfo Salón, Fernando
García, Joan Suñé, Manuel
Palero, Antoni Gaset, Vicens Bou i Nemesi Jovenet; a 12 anys, dos mesos
i
quatre dies de presó a Josep Crespo Solanes i Silvestre
Supina. En el procés de
Carcaixent van ser condemnats a 14 anys, nou mesos i 24 dies, Francesc
Tarragona; a sis anys, Salvador Suñer i Enrique Lorente; a
cinc anys, Vicens
Saloni; a quatre anys, nou mesos i 11 dies, Fabián
Sebastián. En el procés de
Xàtiva, fou condemnat a 15 anys, Antoni Sigues; a tres anys
i vuit mesos,
Llorenç Bonet i Vicente Sánchez. La campanya de
protesta continuà, però,
exigint la commutació de la pena de mort de Jover i fins i
tot va haver
polítics conservadors, com ara Constancio Bernaldo de
Quirós, que es van
pronunciar a favor de l'abolició de la pena de mort. Alguns
periòdics i
periodistes conservadors, excepcionalment, van fer campanya a favor de
la pena
de mort, entre ells, Salvador Canals (La ninfa egeria de La
Cierva). No
obstant això, el rei Alfons XIII, millor aconsellat que en
1909 amb el cas de
Ferrer i Guàrdia i malgrat l'obstinació de
Canalejas, commutà el 14 de gener la
pena de mort de Jover, fet que obligà al Govern a presentar
la dimissió, encara
que el monarca tornà a reiterar-li la seva
confiança. Un dels resultats més
notoris de la repressió fou el clima d'emigració
que es produí entre la
població treballadora de Cullera. Posteriorment als fets, la
població, que en
1910 era de 13.556 persones, es va veure reduïda en 1914 a
11.957. En 1914
Eduardo Barriobero y Herrán, un dels advocats defensors dels
encausats, publicàEl proceso de Cullera y la represión inquisitorial
en España que va
tenir un gran ressò.
Naixements
- Ugo del Papa: El
18 de setembre de 1875 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el
propagandista i
sindicalista anarquista Ugo del Papa. Sos pares es deien Romualdo del
Papa i
Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i
entrà a formar part del moviment
anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta
gràcies a
la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de
professió, el 22
d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de
presó i
a una multa de 250 lires per «crits sediciosos»
arran del «Motí de la Lunigiana»;
fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys
milità en el Circolo Rivoluzionario
Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de
la
impremta «Tipografia Cooperativa Sociale»
(«La Tipogràfica»), la qual
publicà
el periòdic anarquista Combattiamo
(1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i
condemnat el 14
de juliol de 1902 a set mesos per «associació de
malfactors», pena que finalment
va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser
l'editor del
periòdic anarquista La Sentinella.
Fugint
d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà
primer a Marsella (Provença,
Occitània) i després s'embarcà cap a
Amèrica, arribant a Nova York (Nova York,
EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els
cercles anarquistes de
l'emigració italiana i treballà com a picapedrer.
Mentrestant les condemnes que
tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de
setembre de 1905, però
decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911
retornà a Carrara, on
esdevingué l'ànima de l'anarquisme local.
Detingut, va ser condemnat a vuit
mesos de presó com a director de «La
Tipogràfica» arran de la seva fallida en
1906, però en l'apel·lació es va poder
demostrar que en aquell any era als EUA
i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà
part del grup anarquista de
Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto
Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de
Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En
aquestaèpoca fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la
guerra colonial a
Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del
Treball local, de la qual va ser
nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una
important tasca
d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911,
després d'una vaga de dues
setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres
reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de
1913 els
treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la
conquesta
històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i
principis de 1914, la
Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut
patronal. L'11
de gener de 1914 es produí una misteriosa i
innòcua explosió al pati d'una comissaria
de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi,
Riccardo
Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un
boicot
patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de
l'òrgan d'expressió
de la Cambra del Treball Il Cavatore
i del periòdic anarquista local Il'94,
ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut
crònicament fràgil, que
havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de
1912 acusat d'«incitació
a l'odi de classe», assistí a la
Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a
Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va
morir l'1
de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills
Romualdo i Lina
continuaren la seva lluita anarquista.
***
-
Paul Roussenq: El
18 de setembre de 1885 neix a a
Sant Gèli (Provença, Occitània)
el militant i presidiari anarquista Paul Roussenq. De
família pagesa, va
descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els
periòdics llibertaris (Le
Libertaire, Le Père Peinard, Les
Temps Nouveaux...) i els
textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a
l'aventura --als 14 anys ja havia
llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana.
Rodamón des dels 16
anys, va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó per
vagabunderia. Al
tribunal d'apel·lació, el 5 de març de
1903, va llançar un crostó de pa al cap
del procurador, que el va enviar cinc anys a Biribi, als batallons
disciplinaris africans (Bat' d'Af). Empresonat per
insultar els
superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç. El 5 de
maig de 1908, el
tribunal militar el va condemnar a 20 anys de treballs
forçats per «destrucció
voluntària de béns de l'Exèrcit i de
l'Estat». El 13 de gener de 1909 va
arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana
Francesa) amb el
número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que
van fer per abatre'l (pallisses,
humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel,
salvaguardant la
dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i
rebutjant
plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, de L'Incorregible,
nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779
dies
d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua.
Després d'una campanya de premsa,
la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi i
la mobilització
del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment
amnistiat en
1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de
conferències al sud de
França i va fer una estada de quatre mesos a l'URSS,
però el relat del seu
viatge a la Rússia soviètica, la
denúncia de la impostura bolxevic i la censura
dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb
els
comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en
l'Aliança
Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). A
Nimes va ser gerent,
entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per
André Prudhommeaux Terre
Libre. Després decidirà viatjar i
farà mercats, distribuint alhora
propaganda anarquista arreu. Fitxat com a«sospitós» durant la guerra, va ser
internat en un camp a Sisteron pel govern de Vichy, moment que
aprofitarà per
escriure les memòries, L'enfer du bagne,
editades en 1950. Després de l'Alliberament,
reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una
vaga de veremadors
llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit
prematurament i malalt, va
suïcidar-se el 3 d'agost
de 1949 llançant-se al riu Ador de
Baiona (Iparralde, País Basc). En 1998 Daniel Vidal va
publicar Paul Roussenq: le bagnard de
Saint-Gilles.
***
- Pietro Ferrua: El
18 de
setembre de 1930 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia)
l'escriptor, acadèmic i
propagandista anarquista Pietro Michele Stefano Ferrua. Cap al 1945
s'integrà
en el moviment anarquista i en 1946 participà en la
fundació de la Federació
Anarquista de Sanremo (FAS). Aquest mateix any assistí com a
delegat al Congrés
Regional de la Federació Anarquista de Ligúria
(FAL). Entre 1948 i 1949
col·laborà amb el Cercle Llibertari d'Estudiants
(CLE) de París. En 1950 esdevingué
el primer objector de consciència anarquista reconegut com a
tal per un
tribunal i fou condemnat a 15 mesos de presó militar. En
1953 cofundà la
revista Senza Limiti i en aquestaèpoca col·laborà en les publicacions
del Grup «Anarchismo» de Nàpols i
Palerm. En
1954 es refugià a Suïssa, on estudià a
la Universitat de Ginebra i conegué la
seva companya, la brasilera Diana. Entre 1953 i 1954
organitzà amb altres
companys els primers Càmpings Internacionals Anarquistes que
es realitzaren a
Itàlia –Cecina (1953) i Marina di Carrarra (1954).
En 1955, durant el Càmping
Internacional de Salèrna (Provença,
Occitània), participà en la creació de
les
primeres estructures de suport i d'una xarxa de solidaritat per als
desertors i
insubmisos francesos i algerians organitzades per les Joventuts
Llibertàries. Entre
1955 i 1962, amb el suport d'André Bösiger,
aconseguí passar a Suïssa un gran
nombre d'antimilitaristes (desertors i insubmisos). En 1956
refundà, amb
Claudio Cantini, la revista Il Risveglio
Anarchico, que havia deixat de publicar-se amb la mort de
Luigi Bertoni. En
1957 creà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), amb altres
companys (Alexandre Alexiev, Henri
Bartholdi, André Bernard, André Bösiger,
Jean-Pierre Conza, etc.), el Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), actualment amb
seu a
Lausana (Vaud, Suïssa), i en 1958 la Secció
Suïssa de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). El gener de 1963 va ser expulsat de Suïssa
per les seves
activitats llibertàries i s'instal·là
al Brasil, on fundà el Centre Brasiler
d'Estudis Internacionals (CBEI), a Rio de Janeiro, i la
Secció Brasilera del
CIRA. Aquestes activitats no van ser ben vistes per la dictadura
militar del
Brasil i l'octubre de 1969 va ser detingut amb altres 15 companys. El desembre de 1969
s'exilià als Estats Units.
En els anys setanta entrà en la docència
universitària, estudiant diferents
camps (anarquisme, avantguardes artístiques i
literàries, revolució mexicana, etc.).
Després d'una conferència sobre anarquisme
realitzada al Cercle Filosòfic, la
Facultat de Filosofia del Portland College (Oregon, EUA)
organitzà un curs
superior sobre l'anarquisme gràcies al qual sorgí
el I Simposi Internacional
sobre l'Anarquisme que es realitzà el febrer de 1980 al
Lewis & Clark
College de Porland. En 1982 participà en la
fundació de l'Institut Anarchos de
Mont-real (Quebec, Canadà). En 1987 abandonà la
seva càtedra i es dedicà a la
difusió del pensament anarquista. Fou un dels oradors
oficials del congrés«Outros Quinhentos», que se celebrà en
1992 a la Pontifícia Universitat Catòlica
(PUC) de São Paulo. És autor de nombroses obres i
estudis com ara Gli anarchici nella
Rivoluzione Messicana:
Praxedis G. Guerrero (1976), Surréalisme
et anarchisme (1982), Anarchists in
films
(1983), John Kenneth Turner: a portlander
in Mexican Revolution (1983), Ricardo
Flores Magón e la Rivoluzione Messicana (1983), Avanguardia cinematografica lettrista
(1984), Entretiens sur le lettrisme
(amb Maurice Lemaître, 1985), Appunti
sul cinema nero americano
(1987), Anarchists seen by painters
(1988), Italo Calvino a Sanremo
(1991), L'obiezione di coscienza
anarchica in Italia (1997), Ifigenia
in Utopia. Four acts (2000), etc. Trobem articles seus en
innombrables
publicacions llibertàries i científiques
internacionals.
***
- Roland Lewin: El
18 de setembre –algunes fonts citen erròniament el
12
d'octubre– de 1940 neix a París
(França) l'historiador anarquista i
maçó Roland
Lewin. Fou fill d'una jueva polonesa i d'un jueu alemany refugiats a
França
fugint dels nazis. Son pare fou, amb l'anarquista Louis Mercier Vega,
un membre
força actiu dels Amics de la Llibertat, branca francesa del
Congrés per la
Llibertat de la Cultura. Encara que nascut a París, Roland
es crià a la zona
sud de Grenoble (Delfinat, Arpitània) on sos pares s'havien
establert. En 1959,
abans de ser cridat a files i enviat a Algèria,
s'allistà en la Marina
Nacional. Un cop llicenciat en 1962, s'afilià al grup de
Grenoble de la
Federació Anarquista (FA), del qual fou un dels seus
militants més destacats durant
els anys seixanta. Amb el seu amic René Bianco, fou el
responsable de la
Comissió d'Història de la FA, que
edità nombrosos textos sobre la història de
l'anarquisme, i col·laborà en Le
Monde
Libertaire, especialment amb articles sobre la
història del moviment
anarquista alemany i sobretot sobre Eric Mühsam, del qual
publicà una petita
biografia. També col·laborà en aquests
anys en Liberté, de
Louis Lecoin, i Recherches
Libertaires. Com que coneixia el jiddisch, va fer traduccions
i envià
cartes en aquesta llengua per encàrrec de la
Comissió Preparatòria del
Conferència Internacional de Carrara de l'estiu de 1968, on
es fundà la Internacional
de les Federacions Anarquistes (IFA). En 1968 el seu grup de Grenoble
abandonà
la FA i s'adherí a la Unió dels Grups Anarquistes
Comunistes (UGAC), però ell
restà en la Comissió d'Història de la
FA fins al 1970, any en qual deixà
aquesta organització. Treballà com a periodista
independent per a Le Dauphiné
Libéré i, encara que no tenia
el batxillerat, aconseguí entrar per convalidacions en
l'Institut d'Estudis
Polítics (IEP) i arribà a doctorar-se en
Història en la Universitat de Grenoble
II i a ser professor d'aquesta disciplina a l'IEP, a la Universitat de
Ciències
Socials i a altres centres educatius. En 1978 defensà una
tesi de tercer cicle
sobre Sébastian Faure i l'educació
llibertària. Fou membre del Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, de
l'Ordre
Maçònica Mixta «Le Droit
Humain», del Cercle Judaic «Bernard
Lazare» de
Grenoble i del Planning Familiar Regional. En 1992 va ser un dels
organitzadors
d'un col·loqui sobre el militant comunista alemany i amic
dels seus pares Willy
Münzenberg, exresponsable del Komintern que
esdevingué antiestalinista en 1937
i que desaparegué misteriosament en 1940, sens dubte
assassinat per agents
soviètics. Fou un apassionat dels llibres i el seu
apartament de Grenoble n'estava
literalment farcit. Participà en nombrosos
col·loquis, com ara «La Quinzaine
Yiddish» (Grenoble, febrer de 1981), on presentà
la comunicació «Judaisme et
révolution»; «Terreur et
représentation» (Grenoble, novembre de 1993);«Littérature et anarchie» (Grenoble,
març de 1994), on presentà la
comunicació«Littérature et anarchisme en Allemagne sous la
République de Weimar»; «La
Révolution espagnole de 1936» (Grenoble, abril de
1996), «L'extrême droite en
France de 1880 à nos jours» (Dublín,
març de 1998); etc. Col·laborà en el Dictionnaire biographique du mouvement
ouvrier français (Le
Maitron). Historiador
de l'antisemitisme i dels camps de concentració nazi, en
1984 denuncià el
negacionisme de Paul Rassinier en la revista Silex
i fou membre de la Commission Communal d'Enquête sur
l'Spoliacion des Biens Juifs (CCESBJ, Comissió Municipal
d'Investigació sobre
l'Espoli dels Béns Jueus) des de la seva creació
en 1997. A més de les citades,
entre les seves obres podem destacar Erich
Mühsam (1968), Grenoble et
le Vercors
de la Résistance à la Libération
(1985, entre d'altres), Sébastien
Faure et la Ruche ou l’éducation
libertaire (1989), entre d'altres. Roland Lewin va morir d'un
infart mentre
dormia el 18 de novembre de 2009 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània), quan estava
a punt de concloure una voluminosa biografia de Münzenberg;
fou incinerat el 25
de novembre al Centre Funerari de La Tronche de Grenoble.
Roland Lewin (1940-2009)
Defuncions
- Capitán
Chimeno:
El 18 de setembre de 1937 mor a Fuenteobejuna (Còrdova,
Andalusia,
Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete
Aguayo, més conegut
com Capitán Chimeno. Havia nascut el 23
de novembre de 1912 al llogaret
de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya).
Fill d'una família
nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i
va créixer en una
cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del
poble,
Martínez Lora. Allà aprengué a muntar
a cavall i a disparar amb escopeta,
aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola,
però aprengué a
llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans,
va anar
prenent consciència social i decidí fugir
d'aquella vida. Amb un company
s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos,
però es van topar amb dos
terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia
Civil van sortir a
buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat,
però
com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou
enviat al
reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en
massa de presos
anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934,
s'acostà al
pensament anarquista, alhora que començà a
estudiar teoria política i a
escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb
l'arribada del
Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De
bell nou a Silillos,
va treballar al camp i començà les seves tasques
com a anarcosindicalista de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del
18 de juliol de
1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament
marxà al
seu poble per organitzar la resistència. Després
d'organitzar els grups de
defensa, va crear la famosa «Cavalleria del
Chimeno», que va arribar a tenir
uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els
primers atacs de les
tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la
Colònia de Fuente Palmera.
Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa,
aconseguí reduir els números de
la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien
atrinxerat a la
caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no
va permetre que s'exercís cap
tipus de violència contra ells. Després va
ampliar la seva línia d'acció,
intentant alliberar pobles com Almodóvar,
Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb
diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va
créixer,
entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les
forces rebels
arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la«Cavalleria del Chimeno» i
altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir
cap a la zona
republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els
centenars de
persones que acompanyaven la «Cavalleria del
Chimeno» van dispersar-se per
diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad
Real). Chimeno, amb
sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al
Cerro
Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en
les
files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou
nomenat capità de la
73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló
Bautista Garcés» de tendència
comunista --Bautista Garcés fou un diputat comunista
cordovès assassinat pels
feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán
Chimeno fou comminat a
prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia,
Espanya) i amb son
company Francisco Atalaya marxà cap a la posició
parapetats cadascun amb un
tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que
protegia
Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert,
resultat abatut
i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però
també fou abatut. La
companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per
recuperar el cos del seu
capità perquè no fos profanat --el general
feixista Queipo de Llano havia posat
preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El
seu enterrament a Villanueva
de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez
Salas el nomenà comandant a
títol pòstum. Va deixar vídua i una
filla que naixeria tres mesos després. El Capitán
Chimeno es va convertir en una figura mítica entre
les classes camperoles
andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera
inaugurà a
Silillos el parc públic «Chimeno» en
memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va
estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente
Palmera la pel·lícula Capitán
Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per
María José Bernete Navarro,
historiadora i neboda de Chimeno.
***
- Josep
Torrents Rossell: El 18 de setembre de 1943 mor a Boyeros
(l'Havana, Cuba)
l'anarcosindicalista, i després comunista, Josep Torrents
Rossell –també citat Rosell.
Havia nascut en 1899 a Bellvei
(Baix Penedès, Catalunya). De ben jovenet,
participà en les mobilitzacions
agràries que es portaren a terme entre 1917 i 1920. En 1918
fou el representant
de la Societat Agrícola de Bellvei a la Federació
Comarcal de Valls. Fou un
dels organitzadors, amb Pau Padró Cañellas, de la
Federació Comarcal de
Sindicats Agraris (FCSA) del Baix Penedès, adscrita a la
Federació Nacional
d'Obrers Agrícoles (FNOA) i, en 1919, a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). La seva feina de corredor de vins, facilità la seva
activitat sindical
ja que circulava arreu Catalunya i aquest fet va propiciar que fos
nomenat
secretari d'Organització de l'FCSA. El desembre de 1919 fou
delegat de la
Federació d'Agricultors del Vendrell i comarca al II
Congrés de la CNT, que se
celebrà al Teatre de la Comèdia de Madrid
(Espanya), on fou partidari de
l'adhesió provisional de la CNT a la III Internacional.
Fugint del servei
militar i de la repressió desfermada per la dictadura de
Primo de Rivera,
s'exilià a París (França), on
entrà en contacte amb les activitats del Partit
Comunista Francès (PCF) i de la Confederació
General del Treball (CGT),
replantejant-se l'eina revolucionària de la vaga a Catalunya
pel que feia les
zones majoritàriament rabassaires. Amb la
proclamació de la II República
espanyola, retornà a Bellvei i s'afilià, com
altres confederals, entre ells
Padró, al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i a la Unió
de Rabassaires (UR). En
aquesta època lluità per la revisió de
contractes i per la nova Llei de
Contractes de Conreu; també destacà com a orador
i articulista en La Batalla. Arran
dels fets d'Octubre de
1934, va ser detingut i tancat al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port
de Tarragona. El maig de 1936, a
proposta de la UR, va ser inclòs en la candidatura del Front
d'Esquerres per a
l'elecció dels compromissaris que havien de triar, amb els
diputats a Corts, el
nou president de la República. Després de
l'aixecament feixista de juliol de
1936, va ser nomenat membre del Comitè de
Milícies Antifeixistes de Catalunya
en representació de la UR, membre del Comitè
Central d'Avituallament de la
Generalitat de Catalunya i comissari general d'Intendència
de l'Exèrcit Popular
de l'Est. Fou partidari de la aliança de la UR amb les
organitzacions obreres,
especialment amb l'acabat de crear Partit Socialista Unificat de
Catalunya
(PSUC), i finalment, amb altres companys del BOC, acabà
ingressant en el citat partit
comunista. El juliol de 1937, durant la I Conferència
Nacional del PSUC, va ser
elegit membre dels seus Comitè Central i Comitè
Executiu, i substituí Víctor
Colomé en la seva secretaria d'Agricultura. Contrari a les
col·lectivitzacions
confederals, reivindicà la unitat sindical i el
reforçament del model del
sindicat únic propiciat per la Federació de
Sindicats Agrícoles de Catalunya
(FSAC). Durant la tardor del 1938, formant part d'una
delegació del PSUC
convidada a participar en els actes commemoratius de l'aniversari de la
Revolució d'Octubre, visità la Unió
Soviètica, i les seves impressions es van
publicar en el periòdic comunista Treball.
Amb el triomf franquista passà a França i en 1940
emigrà a Santo Domingo
(República Dominicana), per acabar exiliant-se a Cuba. En
els seus últims anys
es desequilibrà mentalment (mania depressiva) i
visqué gairebé en la
indigència. Josep Torrents Rossell es va suïcidar
tallant-se les venes el 18 de
setembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric de Mazorra a
Boyeros (l'Havana, Cuba)
on havia estat reclòs.
***
-
Volin: El 18 de
setembre de 1945 mor a París (França) el
periodista, historiador, militant i
intel·lectual anarquista Vsévolod
Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin
(o Voline). Havia nascut l'11 d'agost de 1882 a
Tikhvine, a prop de
Nóvgorod (Nóvgorod, Rússia), en una
família burgesa
benestant --sos pares eren metges. Amb
el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els
van ensenyar el
francès i l'alemany. En 1901, després de
realitzar estudis de Dret a Sant
Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al
moviment socialista
revolucionari rus, en el grup eserista. Després del«Diumenge Roig» de gener de
1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les
víctimes de la
repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en
una insurrecció a
l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser
deportat a
Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907.
A París va completar els seus
estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris
refugiats russos. En
1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap
a l'anarquisme i va
participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la
imminent guerra,
però, davant del perill de ser detingut i confinat en un
camp de concentració
fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost
de 1916 via Bordeus
i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a
Nova York; a França
va deixar sa companya i quatre fills. Va militar en la
Federació de les Unions Obreres
Russes dels EUA, realitzant mítings, i va
col·laborar en el setmanari
anarcosindicalista Golos Truda. En
1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a
Rússia, on va publicar amb
Alexandre Schapiro Golos Truda, òrgan
de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant
Petersburg. En 1918 va
marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i
a Kursk va organitzar el
novembre la primera conferència de la
Confederació Anarquista NABAT i va editar
el periòdic Nabat. Quan la llibertat
de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant
l'estiu de 1919, al
moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions
educatives i culturals
abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional.
Víctima
del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser
detingut i lliurat a
començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de
1920, gràcies a un
acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament
detingut el 24
de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i
empresonat a Butirki i
Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una
desena de companys,
entre ells Maksimov i Fléchine, i a la
intervenció inesperada de delegats
sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que
va poder recobrar
la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a
mort per
Trockij, i a condició de no retornar mai a
Rússia. Proscrit de Rússia, va
marxar en 1922 a Berlín amb els companys de
l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys); va
crear el periòdic L'Obrer anarquista
(en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista
i va
publicar La Répression de l'anarchisme en
Russie soviétique (1923). En 1925 es va
instal·lar a França i va militar en
el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno
en el
congrés de la Unió Anarquista. Després
d'haver traduït al francès el manifest
de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions
dels anarquistes de
l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse
de quelques anarchistes russes à la Plateforme
(1927). En
1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de
redacció de L'Encyclopédie Anarquiste.
En aquests
anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va
publicarLe fascisme rouge (1934). En 1936 va
prendre part en la creació de la Federació
Anarquista Francesa, va animar el
grup «Síntesi Anarquista» i va
col·laborar en els periòdics L'Espagne
Nouvelle, a proposta de la CNT
espanyola, i Terre Libre, on va
denunciar la participació en el poder dels anarquistes a
Espanya. En 1939 va
instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va
crear en 1941 el Grup
Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos,
txecs, etc.
El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill
Léo el va portar a
París, on morirà a l'hospital Laennec; les seves
despulles van ser incinerades
al cementiri de Père-Lachaise en presència de
molts companys. En 1947, Jacques
Doubinsky en nom de l'Associació dels Amics de Volin va
publicar la seva obra
pòstuma i més coneguda: La
Révolution
inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a
l'International Institute of
Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Cristóbal
Gamero Crespo: El 18 de setembre de 1976 mor a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Gamero
Crespo. Havia nascut
cap el 1896 a Fuentes de Andalucia (Sevilla, Andalusia). En el seu
poble natal
milità en el moviment llibertari i posteriorment
emigrà a Barcelona (Catalunya),
on s'integrà en les lluites socials d'aleshores. El setembre
de 1928 va ser jutjat
en consell de guerra, juntament amb altres 14 companys, en la causa
seguida
contra l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona
del 6 de
novembre de 1924, i, considerat el cap de la insurrecció,
condemnat a quatre
anys de presó per «tinença
d'explosius». Un cop lliure, retornà a Fuentes de
Andalucia, on treballà de jornaler. Posteriorment va ser
novament empresonat a
Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia). El febrer de 1930 fou
alliberat gràcies
a l'amnistia decretada pel president del Consell de Ministres
Dámaso Berenguer
Fusté i marxà cap a França. El juliol
de 1936 retornà a Barcelona per a
defensar la Revolució i s'integrà en una
milícia llibertària que lluità al
front
d'Osca (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista
s'exilià a França. Cristóbal
Gamero Crespo va morir el 18 de setembre de 1976 a Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord) a resultes d'un accident de circulació on
també morí el
confederal Manuel Guiteras.
***
- Alfred Weiland: El
18 de setembre de
1978 mor a Berlín Oest (República Federal
Alemanya) el socialista llibertari
Alfred Weiland. Havia nascut el 7 d'agost de 1906 al barri de Moabit de
Berlín
(Imperi Alemany). Començà a treballar d'aprenent
d'ajustador i després fou
telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische
Deutsche
Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany),
però la seva passada
fou anecdòtica; després entrà a formar
part del Kommunistischen Arbeiter-Partei
Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la
Allgemeinen
Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals
dels anys vint fou
l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època
formà part de la Sozialwissenschaftliche
Vereinigung (SWV, Organització de Ciències
Socials) i dels
Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí
una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest
motiu entre l'agost
de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de
concentració de Hochstein
(Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà
amb la seva
militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant
que estaria més
segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà
com a soldat. Després
de la guerra romangué a Berlín Est. Es
definí com a socialista llibertari i
reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme
antiautoritari: l'anarquisme
i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la
nova organització consellista que creà,
el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes
Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina
fonamental de
lluita obrera. En aquesta època treballà a la
Direcció Central de l'Educació
Popular de Berlín Oriental. Després
entrà a l'Institut del Periodisme i fou
membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions
dels
dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de
secundària de
Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades
per militants
comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues
Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en
ple carrer quan
comprava el diari en un quiosc per agents de la policia
soviètica i portat
davant un Tribunal Militar acusat d'«alta
traïció, sabotatge i espionatge».
Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament
detingut per la
policia política, rejutjat per un «Tribunal
Popular» de la República
Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de
presó. Durant la seva detenció
realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a
redactar unes «confessions»;
però les seves confessions van ser tan absurdes que no es
pogueren publicar. El
8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de
Brandenburg-Görden
(Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República
Democràtica Alemanya),
després d'una campanya de suport portada des de la
República Federal Alemanya i
amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països
europeus (Països Baixos,
Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i
França), i retornà a Berlín
Occidental.
En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband
Politischer Häftlinge
(VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual
va ser nomenat president en
1963. Fou força crític amb el moviment
estudiantil de 1968.
***
- Ocaña:
El 18 de setembre de
1983 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) el pintor naïf,
activista per
l'alliberament dels drets dels homosexuals i llibertari José
Pérez Ocaña. Havia
nascut el 24 de març de 1947 a Cantillana (Sevilla,
Andalusia, Espanya). Ja de
molt jove comença a pintar i, després de
reconèixer la seva homosexualitat i
reivindicar-la, en 1971 abandonà el seu poble natal a causa
de la intolerància
i la marginació a la qual es va veure sotmès.
Establert a Barcelona (Catalunya),
es guanyà la vida com a pintor de parets; però en
aquesta ciutat pogué
expressar el seu art i les seves idees transgressores d'una manera
més lliure.
Es relacionà amb diversos autors plàstics
d'aleshores (Nazario, Camilo, Copi,
etc.) i artistes (Enric Majó, Ventura Pons, Jesús
Garay, etc.). Va viure a la
Plaça Reial de la capital catalana, on tenia
instal·lat un altar amb una imatge
de la Mare de Déu de l'Assumpció plena de flors
al balcó. Era força conegut a
les Rambles barcelonines, on es passejava transvestit sense pudor amb
robes que
barrejaven la religiositat típica andalusa amb les
estètiques més
avantguardistes; tampoc no tenia cap emperò en despullar-se
integrament en mig
del passeig --en 1976 per aquest motiu fou jutjat per«escàndol públic» per la
justícia franquista i la seva «Llei de
Perillositat i Rehabilitació Social».
Muntà diverses exposicions pictòriques en
diversos locals (bars, llibreries,
galeries, museus, etc.), espectables (teatrillos) i«processons», on
mostrà la seva estètica kitsch
particular i original (ventalls, verges,
beates, vídues, vetlles de difunts, ploraneres, cementiris,
esglésies,
escolans, àngels, flors, mantellines, peinetas,faralaes, saetas,
etc.). El 27 d'octubre de 1978 realitzà un gran mural a la
Bodega Bohemia de Barcelona
i el febrer de 1980 un altre per al col·legi
públic La Esperanza de Cantillana.
Milità en el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC).
Llibertari o«llibertatari», com li agradava definir-se, va
participà activament en diversos
actes culturals promoguts pel moviment anarquista (Jornades
Llibertàries
Internacionals de juliol de 1977, etc.) i per la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Ocaña va morir el 18 de setembre de 1983 en
un hospital de
Sevilla (Andalusia, Espanya) a conseqüència de les
complicacions mèdiques sorgides de les
greus cremades patides una setmana abans en un desgraciat accident
produït quan
la seva disfressa de Rei Sol, feta amb paper i teles, se li
calà foc per mor
d'unes bengales durant una festa infantil al seu poble natal. Les seves
obres
les signà sota el nom d'Ocaña, Pérez i Ukania (son segon
llinatge en àrab). En 1978 el director català
Ventura Pons li dedicà la seva
primera pel·lícula, Ocaña, retrat
interminent,
on el pintor parla en
primera persona sobre la seva vida. El dibuixant Nazario li
retré un homenatge
en el seu còmic Alí Babá y
los 40 maricones (1993).
En 1985 Andrés Ruiz
López obtingué el Premi Nacional
Calderón de la Barca de dramatúrgia per Ocaña,
el fuego infinito i
Marc Rosich escrigué l'obra teatral Copi i Ocaña al
Purgatori (2004).
Sa família posseeix gairebé tota la seva obra
pictòrica,
de la qual exposa una part en un bar de la seva propietat.
Actualització:
18-09-13