Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12425 articles
Browse latest View live

TIL, fuga de la mort, neollengua, 2013. Paul Celan

0
0

La gent, en vaga, el poble, en el carrer. El govern, neollengua, membres externs, ministeri de la veritat, gran germà. 2013. Què volen aquesta gent?

Jo pens en Paul Celan. Fuga de la mort, fosses, enterraments, margaret

Lait noir du petit jour nous le buvons le soir
nous le buvons midi et matin nous le buvons la nuit
nous buvons et buvons
nous creusons une tombe dans les airs on y couche à son aise
Un homme habite la maison qui joue avec les serpents qui écrit
qui écrit quand il fait sombre sur l’Allemagne tes cheveux d’or Margarete
il écrit cela et va à sa porte et les étoiles fulminent il siffle pour appeler ses chiens
il siffle pour rappeler ses Juifs et fait creuser une tombe dans la terre
il nous ordonne jouez maintenant qu’on y danse

Lait noir du petit jour nous te buvons la nuit
nous te buvons midi et matin nous te buvons le soir
nous buvons et buvons
Un homme habite la maison qui joue avec les serpents qui écrit
qui écrit quand il fait sombre sur l’Allemagne tes cheveux d’or Margarete
Tes cheveux de cendre Sulamith nous creusons une tombe dans les airs on y couche à son aise
Il crie creusez plus profond la terre vous les uns et les autres chantez et jouez
il saisit le fer à sa ceinture il le brandit ses yeux sont bleus
creusez plus profond les bêches vous les uns et les autres jouez encore qu’on y danse

Lait noir du petit jour nous te buvons la nuit
nous te buvons midi et matin nous te buvons le soir
nous buvons et buvons
un homme habite la maison tes cheveux d’or Margarete
tes cheveux de cendre Sulamith il joue avec les serpents

Il crie jouez la mort plus doucement la mort est un maître d’Allemagne
il crie plus sombre les accents des violons et vous montez comme fumée dans les airs
et vous avez une tombe dans les nuages on y couche à son aise
Lait noir du petit jour nous te buvons la nuit
nous te buvons midi la mort est un maître d’Allemagne
nous te buvons soir et matin nous buvons et buvons
la mort est un maître d’Allemagne ses yeux sont bleus
il te touche avec une balle de plomb il te touche avec précision
un homme habite la maison tes cheveux d’or Margarete
il lâche ses chiens sur nous et nous offre une tombe dans les airs
il joue avec les serpents il rêve la mort est un maître d’Allemagne

tes cheveux d’or Margarete
tes cheveux de cendre Sulamith

Bucarest, 1945.


Vespasiano enderezó el maltrecho gobierno heredado de Nerón

0
0

Vespasiano

«Lo primero que hizo fue reorganizar el Ejército y las finanzas. El Ejército lo adjudicó en arriendo a los oficiales de carrera, casi todos provincianos como él. Para las finanzas escogió el camino más expedito: el de vender, a precios carísimos, los altos cargos públicos. "De todos modos –decía–, todos son ladrones, y, en cierto modo, les fomentamos a serlo. Mejor es que vayan adelante restituyendo al Estado un poco de lo que roban." El mismo método siguió para reorganizar el fisco. Lo confió a funcionarios escogidos entre los más rapaces y esquilmadores y les soltó con plenos poderes en todas las provincias del Imperio. Figuraos qué comilona para las poblaciones pobres. Jamás la tributación de Roma había funcionado con tan despiadada puntualidad. Pero cuando la rapiña estuvo consumada, Vespasiano llamó a Roma a los ejecutores, les elogió y les confiscó todas las ganancias, con las que, una vez equilibrado el presupuesto, resarció a las víctimas. Su hijo Tito, que era un puritano lleno de escrúpulos, fue a protestar de aquel sistema que repugnaba a su beato y cándido sentido de la virtud. "Yo hago de sacerdote en un templo", contestóle el padre. "Con los bandidos, hago el bandido." Y para aumentar los ingresos inventó aquellas pequeñas construcciones que todavía llevan precisamente el nombre de vespasianas, estableciendo un impuesto a los que las usaban y una multa a los que no las usaban. No había elección. Quien lo hacía fuera pagaba más que quien lo hacía dentro. También por esta medida Tito elevó sus protestas. Su padre le puso debajo de la nariz un sestercio y le preguntó: "¿Huele a algo?"»

Indro Montanelli en Historia de Roma

Els Glosadors de Mallorca aportam un granet d'arena a la caixa de resistència

0
0
L'associació cultural Glosadors de Mallorca, a la reunió ordinària, ha decidit, per unanimitat, aportar 500€ a la caixa de resistència com a mostra de suport a la vaga dels docents. A més de demostrar el nostre compromís amb les gloses que cantam i les activitats que feim, volem col·laborar per la dignitat dels docents i del poble, del qual procuram ser-ne portaveus, intentant que la glosa acompleixi les funcions que ha desenvolupat històricament.

Mateu Xurí,
President de l'associació Glosadors de Mallorca 

[18/09] Fets de Cullera - Del Papa - Roussenq - Ferrua - Lewin - Chimeno - Torrents - Volin - Gamero - Weiland - Ocaña

0
0
[18/09] Fets de Cullera - Del Papa - Roussenq - Ferrua - Lewin - Chimeno - Torrents - Volin - Gamero - Weiland - Ocaña

Anarcoefemèrides del 18 de setembre

Esdeveniments

El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]

- Fets de Cullera: El 18 de setembre de 1911 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencia), d'acord amb la decisió adoptada el dia abans a la Casa del Poble de València, l'anarcosindicalista Unió Agrícola Obrera de Cullera --adherida a la feia poc creada Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb més de 2.000 afiliats entre els 13.500 habitants de Cullera-- declara la vaga pacífica a la ciutat en solidaritat amb els treballadors biscaïns i contra la impopular guerra al Marroc. Però, el mateix matí, les autoritats van declarar l'Estat de guerra a tota la província i el capità general Echagüe ordenà que la Guàrdia Civil de les localitats més properes a la capital s'hi concentressin. Per impedir que la Guàrdia Civil pogués sortir de Cullera, un grup d'uns 200 vaguistes es manifestaren a l'estació i intentaren aixecar les vies del ferrocarril, encara que van ser fàcilment repel·lits i amb el resultat de diversos ferits. En previsió de nous desordres el jutge municipal local telegrafià al jutge de primera instància de Sueca, Jacobo López de Rueda, explicant-li els fets. López de Rueda arribà amb fanfarroneria a Cullera, armat d'un impressionant revòlver, acompanyat pel seu actuari, Primitiu Beltran, i per l'algutzir Antoni Dolç, armats ambdós amb fusells, a més de l'habilitat Ferran Tomàs Pastor i un fill d'aquest. El jutge de Sueca entrà amb carruatge a la ciutat pel barri del Raval de Sant Agustí, un dels més pobres de Cullera, arrossegant darrere seu dos veïns que havia detingut pel camí, entre ells Joan Jover Corral (Xato de Cuqueta), donant lloc a una tumultuosa protesta de la multitud, que aconseguí alliberar els presos i apunyalà l'actuari, resultant malferit per arma de foc un dels manifestants. Després d'aquests incidents, el jutge i el seu escolta es van refugiar a l'Ajuntament, seguits de prop per la gentada, on l'alcalde Joaquim Fenollar i l'advocat Santiago Renard, tractaren vanament de calmar els ànims; Jacobo López i els seus acompanyants, però, sortiren al balcó i disparen alguns trets. La multitud excitada assaltà l'edifici, donant mort a les portes de la Casa Consistorial al jutge i a l'habilitat, mentre, a la sortida del poble, l'algutzir fou assassinat quan intentava fugir pel Xúquer. Poc després, els carrabiners, allunyats de l'escenari dels fets, foren previnguts i aconseguiren restablir la calma, retirant-se els manifestants pacíficament després de realitzar una assemblea a prop del riu cap al tard. No obstant, alguns grups d'amotinats armats amb escopetes fugiren a la muntanya. L'endemà, Cullera fou ocupada per l'exèrcit i s'engegà la repressió, mentre el Govern suspenia les garanties constitucionals a tot l'Estat, establint una fèrria censura que impedí la difusió normal de la informació i facilità la impunitat repressiva. Encara que el nombre exacte de detinguts no es va saber mai per la censura, van ser més de cent i desenes més a altres pobles de la zona (Carcaixent, Silla, Bunyol, Gandia i Tavernes de la Valldigna). A finals d'octubre, per desmentir el rumor que circulava sobre les tortures que s'havien infligit a alguns presos, el Govern ordenà l'obertura d'un Expediente gubernativo para comprobar la denuncia de supuestos malos tratos y torturas a los presos de los últimos sucesos de Cullera (1911), on apareixen 68 processats, encara que només 22 passaren davant els tribunals militars. El 7 de desembre de 1911 començà el Consell de Guerra contra els presos de Cullera a la Casa-Jutjat de Sueca, però la causa va haver de passar al Tribunal Suprem perquè el capità general de València desaprovà tres de les penes de mort imposades, mentre que les causes instruïdes amb motiu dels fets de Carcaixent, Silla, Gandia, Bunyols i Tavernes de la Valldigna, passaren a la jurisdicció civil per inhibició de la justícia militar. En aquest procés es va incloure Josep Crespo Solanes, delegat de Sueca i de Cullera al Primer Congrés de la CNT, encara que es trobava absent del poble quan es van produir els fets. Entre el 8 i el 10 de gener de 1912 s'obrí la causa davant el Tribunal Suprem que, entre altres condemnes, imposà set penes de mort, posant en evidència els governants --a Joan Jover Corral se li demanà tres penes de mort i dues penes de 20 anys de presó. El moviment de protesta contra la causa fou tan general que fins i tot l'arquebisbat de València, el periòdic ABC, Maura i Juan de la Cierva s'hi van sumar. Només a Madrid es van recollir 10.000 signatures d'intel·lectuals, professors, polítics i periodistes. En aquestes condicions, amb l'evident propòsit d'apaivagar els ànims, el Consell de Ministres del govern de Canalejas del 12 de gener de 1912 commutà la pena de mort per la de cadena perpètua per a Frederic Ausina, Francisco Jimeno, José Ochera, Valeariano Martínez, José Jiménez, Cecilio San Félix, encara que va mantenir la pena de mort contra Joan Jover Corral. A més, es van imposar als restants processats de Cullera les següents penes: cadena perpètua per Salvador Gabernez, Joan Gregori, Baptista Ibost, Francesc Colubí, Adolfo Salón, Fernando García, Joan Suñé, Manuel Palero, Antoni Gaset, Vicens Bou i Nemesi Jovenet; a 12 anys, dos mesos i quatre dies de presó a Josep Crespo Solanes i Silvestre Supina. En el procés de Carcaixent van ser condemnats a 14 anys, nou mesos i 24 dies, Francesc Tarragona; a sis anys, Salvador Suñer i Enrique Lorente; a cinc anys, Vicens Saloni; a quatre anys, nou mesos i 11 dies, Fabián Sebastián. En el procés de Xàtiva, fou condemnat a 15 anys, Antoni Sigues; a tres anys i vuit mesos, Llorenç Bonet i Vicente Sánchez. La campanya de protesta continuà, però, exigint la commutació de la pena de mort de Jover i fins i tot va haver polítics conservadors, com ara Constancio Bernaldo de Quirós, que es van pronunciar a favor de l'abolició de la pena de mort. Alguns periòdics i periodistes conservadors, excepcionalment, van fer campanya a favor de la pena de mort, entre ells, Salvador Canals (La ninfa egeria de La Cierva). No obstant això, el rei Alfons XIII, millor aconsellat que en 1909 amb el cas de Ferrer i Guàrdia i malgrat l'obstinació de Canalejas, commutà el 14 de gener la pena de mort de Jover, fet que obligà al Govern a presentar la dimissió, encara que el monarca tornà a reiterar-li la seva confiança. Un dels resultats més notoris de la repressió fou el clima d'emigració que es produí entre la població treballadora de Cullera. Posteriorment als fets, la població, que en 1910 era de 13.556 persones, es va veure reduïda en 1914 a 11.957. En 1914 Eduardo Barriobero y Herrán, un dels advocats defensors dels encausats, publicàEl proceso de Cullera y la represión inquisitorial en España que va tenir un gran ressò.

Anarcoefemèrides

Naixements

Ugo del Papa

- Ugo del Papa: El 18 de setembre de 1875 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del «Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquestaèpoca fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il'94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.

***

Paul Roussenq

- Paul Roussenq: El 18 de setembre de 1885 neix a a Sant Gèli (Provença, Occitània) el militant i presidiari anarquista Paul Roussenq. De família pagesa, va descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux...) i els textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a l'aventura --als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Rodamón des dels 16 anys, va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó per vagabunderia. Al tribunal d'apel·lació, el 5 de març de 1903, va llançar un crostó de pa al cap del procurador, que el va enviar cinc anys a Biribi, als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af). Empresonat per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç. El 5 de maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a 20 anys de treballs forçats per «destrucció voluntària de béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13 de gener de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana Francesa) amb el número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que van fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, de L'Incorregible, nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua. Després d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi i la mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de conferències al sud de França i va fer una estada de quatre mesos a l'URSS, però el relat del seu viatge a la Rússia soviètica, la denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per André Prudhommeaux Terre Libre. Després decidirà viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a«sospitós» durant la guerra, va ser internat en un camp a Sisteron pel govern de Vichy, moment que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer du bagne, editades en 1950. Després de l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit prematurament i malalt, va suïcidar-se el 3 d'agost de 1949 llançant-se al riu Ador de Baiona (Iparralde, País Basc). En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de Saint-Gilles.

***

Pietro Ferrua en la trobada "Outros 500" (São Paulo, 1992) [CIRA-Lausana]

- Pietro Ferrua: El 18 de setembre de 1930 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) l'escriptor, acadèmic i propagandista anarquista Pietro Michele Stefano Ferrua. Cap al 1945 s'integrà en el moviment anarquista i en 1946 participà en la fundació de la Federació Anarquista de Sanremo (FAS). Aquest mateix any assistí com a delegat al Congrés Regional de la Federació Anarquista de Ligúria (FAL). Entre 1948 i 1949 col·laborà amb el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE) de París. En 1950 esdevingué el primer objector de consciència anarquista reconegut com a tal per un tribunal i fou condemnat a 15 mesos de presó militar. En 1953 cofundà la revista Senza Limiti i en aquestaèpoca col·laborà en les publicacions del Grup «Anarchismo» de Nàpols i Palerm. En 1954 es refugià a Suïssa, on estudià a la Universitat de Ginebra i conegué la seva companya, la brasilera Diana. Entre 1953 i 1954 organitzà amb altres companys els primers Càmpings Internacionals Anarquistes que es realitzaren a Itàlia –Cecina (1953) i Marina di Carrarra (1954). En 1955, durant el Càmping Internacional de Salèrna (Provença, Occitània), participà en la creació de les primeres estructures de suport i d'una xarxa de solidaritat per als desertors i insubmisos francesos i algerians organitzades per les Joventuts Llibertàries. Entre 1955 i 1962, amb el suport d'André Bösiger, aconseguí passar a Suïssa un gran nombre d'antimilitaristes (desertors i insubmisos). En 1956 refundà, amb Claudio Cantini, la revista Il Risveglio Anarchico, que havia deixat de publicar-se amb la mort de Luigi Bertoni. En 1957 creà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), amb altres companys (Alexandre Alexiev, Henri Bartholdi, André Bernard, André Bösiger, Jean-Pierre Conza, etc.), el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), actualment amb seu a Lausana (Vaud, Suïssa), i en 1958 la Secció Suïssa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El gener de 1963 va ser expulsat de Suïssa per les seves activitats llibertàries i s'instal·là al Brasil, on fundà el Centre Brasiler d'Estudis Internacionals (CBEI), a Rio de Janeiro, i la Secció Brasilera del CIRA. Aquestes activitats no van ser ben vistes per la dictadura militar del Brasil i l'octubre de 1969 va ser detingut amb altres 15 companys.  El desembre de 1969 s'exilià als Estats Units. En els anys setanta entrà en la docència universitària, estudiant diferents camps (anarquisme, avantguardes artístiques i literàries, revolució mexicana, etc.). Després d'una conferència sobre anarquisme realitzada al Cercle Filosòfic, la Facultat de Filosofia del Portland College (Oregon, EUA) organitzà un curs superior sobre l'anarquisme gràcies al qual sorgí el I Simposi Internacional sobre l'Anarquisme que es realitzà el febrer de 1980 al Lewis & Clark College de Porland. En 1982 participà en la fundació de l'Institut Anarchos de Mont-real (Quebec, Canadà). En 1987 abandonà la seva càtedra i es dedicà a la difusió del pensament anarquista. Fou un dels oradors oficials del congrés«Outros Quinhentos», que se celebrà en 1992 a la Pontifícia Universitat Catòlica (PUC) de São Paulo. És autor de nombroses obres i estudis com ara Gli anarchici nella Rivoluzione Messicana: Praxedis G. Guerrero (1976), Surréalisme et anarchisme (1982), Anarchists in films (1983), John Kenneth Turner: a portlander in Mexican Revolution (1983), Ricardo Flores Magón e la Rivoluzione Messicana (1983), Avanguardia cinematografica lettrista (1984), Entretiens sur le lettrisme (amb Maurice Lemaître, 1985), Appunti sul cinema nero americano (1987), Anarchists seen by painters (1988), Italo Calvino a Sanremo (1991), L'obiezione di coscienza anarchica in Italia (1997), Ifigenia in Utopia. Four acts (2000), etc. Trobem articles seus en innombrables publicacions llibertàries i científiques internacionals.

***

Roland Lewin

- Roland Lewin: El 18 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre– de 1940 neix a París (França) l'historiador anarquista i maçó Roland Lewin. Fou fill d'una jueva polonesa i d'un jueu alemany refugiats a França fugint dels nazis. Son pare fou, amb l'anarquista Louis Mercier Vega, un membre força actiu dels Amics de la Llibertat, branca francesa del Congrés per la Llibertat de la Cultura. Encara que nascut a París, Roland es crià a la zona sud de Grenoble (Delfinat, Arpitània) on sos pares s'havien establert. En 1959, abans de ser cridat a files i enviat a Algèria, s'allistà en la Marina Nacional. Un cop llicenciat en 1962, s'afilià al grup de Grenoble de la Federació Anarquista (FA), del qual fou un dels seus militants més destacats durant els anys seixanta. Amb el seu amic René Bianco, fou el responsable de la Comissió d'Història de la FA, que edità nombrosos textos sobre la història de l'anarquisme, i col·laborà en Le Monde Libertaire, especialment amb articles sobre la història del moviment anarquista alemany i sobretot sobre Eric Mühsam, del qual publicà una petita biografia. També col·laborà en aquests anys en Liberté, de Louis Lecoin, i Recherches Libertaires. Com que coneixia el jiddisch, va fer traduccions i envià cartes en aquesta llengua per encàrrec de la Comissió Preparatòria del Conferència Internacional de Carrara de l'estiu de 1968, on es fundà la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA). En 1968 el seu grup de Grenoble abandonà la FA i s'adherí a la Unió dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC), però ell restà en la Comissió d'Història de la FA fins al 1970, any en qual deixà aquesta organització. Treballà com a periodista independent per a Le Dauphiné Libéré i, encara que no tenia el batxillerat, aconseguí entrar per convalidacions en l'Institut d'Estudis Polítics (IEP) i arribà a doctorar-se en Història en la Universitat de Grenoble II i a ser professor d'aquesta disciplina a l'IEP, a la Universitat de Ciències Socials i a altres centres educatius. En 1978 defensà una tesi de tercer cicle sobre Sébastian Faure i l'educació llibertària. Fou membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, de l'Ordre Maçònica Mixta «Le Droit Humain», del Cercle Judaic «Bernard Lazare» de Grenoble i del Planning Familiar Regional. En 1992 va ser un dels organitzadors d'un col·loqui sobre el militant comunista alemany i amic dels seus pares Willy Münzenberg, exresponsable del Komintern que esdevingué antiestalinista en 1937 i que desaparegué misteriosament en 1940, sens dubte assassinat per agents soviètics. Fou un apassionat dels llibres i el seu apartament de Grenoble n'estava literalment farcit. Participà en nombrosos col·loquis, com ara «La Quinzaine Yiddish» (Grenoble, febrer de 1981), on presentà la comunicació «Judaisme et révolution»; «Terreur et représentation» (Grenoble, novembre de 1993);«Littérature et anarchie» (Grenoble, març de 1994), on presentà la comunicació«Littérature et anarchisme en Allemagne sous la République de Weimar»; «La Révolution espagnole de 1936» (Grenoble, abril de 1996), «L'extrême droite en France de 1880 à nos jours» (Dublín, març de 1998); etc. Col·laborà en el Dictionnaire biographique du mouvement ouvrier français (Le Maitron). Historiador de l'antisemitisme i dels camps de concentració nazi, en 1984 denuncià el negacionisme de Paul Rassinier en la revista Silex i fou membre de la Commission Communal d'Enquête sur l'Spoliacion des Biens Juifs (CCESBJ, Comissió Municipal d'Investigació sobre l'Espoli dels Béns Jueus) des de la seva creació en 1997. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Erich Mühsam (1968), Grenoble et le Vercors de la Résistance à la Libération (1985, entre d'altres), Sébastien Faure et la Ruche ou l’éducation libertaire (1989), entre d'altres. Roland Lewin va morir d'un infart mentre dormia el 18 de novembre de 2009 a Grenoble (Delfinat, Arpitània), quan estava a punt de concloure una voluminosa biografia de Münzenberg; fou incinerat el 25 de novembre al Centre Funerari de La Tronche de Grenoble.

Roland Lewin (1940-2009)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Juan José Bernete Aguayo ("Chimeno")

- Capitán Chimeno: El 18 de setembre de 1937 mor a Fuenteobejuna (Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete Aguayo, més conegut com Capitán Chimeno. Havia nascut el 23 de novembre de 1912 al llogaret de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i va créixer en una cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del poble, Martínez Lora. Allà aprengué a muntar a cavall i a disparar amb escopeta, aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola, però aprengué a llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans, va anar prenent consciència social i decidí fugir d'aquella vida. Amb un company s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos, però es van topar amb dos terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia Civil van sortir a buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat, però com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou enviat al reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en massa de presos anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934, s'acostà al pensament anarquista, alhora que començà a estudiar teoria política i a escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb l'arribada del Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De bell nou a Silillos, va treballar al camp i començà les seves tasques com a anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament marxà al seu poble per organitzar la resistència. Després d'organitzar els grups de defensa, va crear la famosa «Cavalleria del Chimeno», que va arribar a tenir uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els primers atacs de les tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la Colònia de Fuente Palmera. Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa, aconseguí reduir els números de la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien atrinxerat a la caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no va permetre que s'exercís cap tipus de violència contra ells. Després va ampliar la seva línia d'acció, intentant alliberar pobles com Almodóvar, Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va créixer, entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les forces rebels arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la«Cavalleria del Chimeno» i altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir cap a la zona republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els centenars de persones que acompanyaven la «Cavalleria del Chimeno» van dispersar-se per diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad Real). Chimeno, amb sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al Cerro Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en les files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou nomenat capità de la 73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló Bautista Garcés» de tendència comunista --Bautista Garcés fou un diputat comunista cordovès assassinat pels feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán Chimeno fou comminat a prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia, Espanya) i amb son company Francisco Atalaya marxà cap a la posició parapetats cadascun amb un tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que protegia Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert, resultat abatut i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però també fou abatut. La companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per recuperar el cos del seu capità perquè no fos profanat --el general feixista Queipo de Llano havia posat preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El seu enterrament a Villanueva de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez Salas el nomenà comandant a títol pòstum. Va deixar vídua i una filla que naixeria tres mesos després. El Capitán Chimeno es va convertir en una figura mítica entre les classes camperoles andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera inaugurà a Silillos el parc públic «Chimeno» en memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente Palmera la pel·lícula Capitán Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per María José Bernete Navarro, historiadora i neboda de Chimeno.

***

Josep Torrents Rossell

- Josep Torrents Rossell: El 18 de setembre de 1943 mor a Boyeros (l'Havana, Cuba) l'anarcosindicalista, i després comunista, Josep Torrents Rossell –també citat Rosell. Havia nascut en 1899 a Bellvei (Baix Penedès, Catalunya). De ben jovenet, participà en les mobilitzacions agràries que es portaren a terme entre 1917 i 1920. En 1918 fou el representant de la Societat Agrícola de Bellvei a la Federació Comarcal de Valls. Fou un dels organitzadors, amb Pau Padró Cañellas, de la Federació Comarcal de Sindicats Agraris (FCSA) del Baix Penedès, adscrita a la Federació Nacional d'Obrers Agrícoles (FNOA) i, en 1919, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva feina de corredor de vins, facilità la seva activitat sindical ja que circulava arreu Catalunya i aquest fet va propiciar que fos nomenat secretari d'Organització de l'FCSA. El desembre de 1919 fou delegat de la Federació d'Agricultors del Vendrell i comarca al II Congrés de la CNT, que se celebrà al Teatre de la Comèdia de Madrid (Espanya), on fou partidari de l'adhesió provisional de la CNT a la III Internacional. Fugint del servei militar i de la repressió desfermada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a París (França), on entrà en contacte amb les activitats del Partit Comunista Francès (PCF) i de la Confederació General del Treball (CGT), replantejant-se l'eina revolucionària de la vaga a Catalunya pel que feia les zones majoritàriament rabassaires. Amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Bellvei i s'afilià, com altres confederals, entre ells Padró, al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i a la Unió de Rabassaires (UR). En aquesta època lluità per la revisió de contractes i per la nova Llei de Contractes de Conreu; també destacà com a orador i articulista en La Batalla. Arran dels fets d'Octubre de 1934, va ser detingut i tancat al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona. El maig de 1936, a proposta de la UR, va ser inclòs en la candidatura del Front d'Esquerres per a l'elecció dels compromissaris que havien de triar, amb els diputats a Corts, el nou president de la República. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya en representació de la UR, membre del Comitè Central d'Avituallament de la Generalitat de Catalunya i comissari general d'Intendència de l'Exèrcit Popular de l'Est. Fou partidari de la aliança de la UR amb les organitzacions obreres, especialment amb l'acabat de crear Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i finalment, amb altres companys del BOC, acabà ingressant en el citat partit comunista. El juliol de 1937, durant la I Conferència Nacional del PSUC, va ser elegit membre dels seus Comitè Central i Comitè Executiu, i substituí Víctor Colomé en la seva secretaria d'Agricultura. Contrari a les col·lectivitzacions confederals, reivindicà la unitat sindical i el reforçament del model del sindicat únic propiciat per la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (FSAC). Durant la tardor del 1938, formant part d'una delegació del PSUC convidada a participar en els actes commemoratius de l'aniversari de la Revolució d'Octubre, visità la Unió Soviètica, i les seves impressions es van publicar en el periòdic comunista Treball. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 emigrà a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar exiliant-se a Cuba. En els seus últims anys es desequilibrà mentalment (mania depressiva) i visqué gairebé en la indigència. Josep Torrents Rossell es va suïcidar tallant-se les venes el 18 de setembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric de Mazorra a Boyeros (l'Havana, Cuba) on havia estat reclòs.

***

Volin (França, 1937)

- Volin: El 18 de setembre de 1945 mor a París (França) el periodista, historiador, militant i intel·lectual anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin (o Voline). Havia nascut l'11 d'agost de 1882 a Tikhvine, a prop de Nóvgorod (Nóvgorod, Rússia), en una família burgesa benestant --sos pares eren metges. Amb el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els van ensenyar el francès i l'alemany. En 1901, després de realitzar estudis de Dret a Sant Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al moviment socialista revolucionari rus, en el grup eserista. Després del«Diumenge Roig» de gener de 1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les víctimes de la repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en una insurrecció a l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser deportat a Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907. A París va completar els seus estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris refugiats russos. En 1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap a l'anarquisme i va participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la imminent guerra, però, davant del perill de ser detingut i confinat en un camp de concentració fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost de 1916 via Bordeus i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a Nova York; a França va deixar sa companya i quatre fills. Va militar en la Federació de les Unions Obreres Russes dels EUA, realitzant mítings, i va col·laborar en el setmanari anarcosindicalista Golos Truda. En 1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a Rússia, on va publicar amb Alexandre Schapiro Golos Truda, òrgan de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant Petersburg. En 1918 va marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i a Kursk va organitzar el novembre la primera conferència de la Confederació Anarquista NABAT i va editar el periòdic Nabat. Quan la llibertat de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant l'estiu de 1919, al moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions educatives i culturals abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional. Víctima del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser detingut i lliurat a començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de 1920, gràcies a un acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament detingut el 24 de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i empresonat a Butirki i Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una desena de companys, entre ells Maksimov i Fléchine, i a la intervenció inesperada de delegats sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que va poder recobrar la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a mort per Trockij, i a condició de no retornar mai a Rússia. Proscrit de Rússia, va marxar en 1922 a Berlín amb els companys de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys); va crear el periòdic L'Obrer anarquista (en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista i va publicar La Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923). En 1925 es va instal·lar a França i va militar en el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno en el congrés de la Unió Anarquista. Després d'haver traduït al francès el manifest de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions dels anarquistes de l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse de quelques anarchistes russes à la Plateforme (1927). En 1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de redacció de L'Encyclopédie Anarquiste. En aquests anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va publicarLe fascisme rouge (1934). En 1936 va prendre part en la creació de la Federació Anarquista Francesa, va animar el grup «Síntesi Anarquista» i va col·laborar en els periòdics L'Espagne Nouvelle, a proposta de la CNT espanyola, i Terre Libre, on va denunciar la participació en el poder dels anarquistes a Espanya. En 1939 va instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va crear en 1941 el Grup Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos, txecs, etc. El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill Léo el va portar a París, on morirà a l'hospital Laennec; les seves despulles van ser incinerades al cementiri de Père-Lachaise en presència de molts companys. En 1947, Jacques Doubinsky en nom de l'Associació dels Amics de Volin va publicar la seva obra pòstuma i més coneguda: La Révolution inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Notícia del consell de guerra de Cristóbal Gamero Crespo apareguda en el periòdic reusenc "Las Circunstancias" (12 d'agost de 1928)

- Cristóbal Gamero Crespo: El 18 de setembre de 1976 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Gamero Crespo. Havia nascut cap el 1896 a Fuentes de Andalucia (Sevilla, Andalusia). En el seu poble natal milità en el moviment llibertari i posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en les lluites socials d'aleshores. El setembre de 1928 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb altres 14 companys, en la causa seguida contra l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona del 6 de novembre de 1924, i, considerat el cap de la insurrecció, condemnat a quatre anys de presó per «tinença d'explosius». Un cop lliure, retornà a Fuentes de Andalucia, on treballà de jornaler. Posteriorment va ser novament empresonat a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia). El febrer de 1930 fou alliberat gràcies a l'amnistia decretada pel president del Consell de Ministres Dámaso Berenguer Fusté i marxà cap a França. El juliol de 1936 retornà a Barcelona per a defensar la Revolució i s'integrà en una milícia llibertària que lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista s'exilià a França. Cristóbal Gamero Crespo va morir el 18 de setembre de 1976 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a resultes d'un accident de circulació on també morí el confederal Manuel Guiteras.

***

Alfred Weiland

- Alfred Weiland: El 18 de setembre de 1978 mor a Berlín Oest (República Federal Alemanya) el socialista llibertari Alfred Weiland. Havia nascut el 7 d'agost de 1906 al barri de Moabit de Berlín (Imperi Alemany). Començà a treballar d'aprenent d'ajustador i després fou telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany), però la seva passada fou anecdòtica; després entrà a formar part del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la Allgemeinen Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals dels anys vint fou l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època formà part de la Sozialwissenschaftliche Vereinigung (SWV, Organització de Ciències Socials)  i dels Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest motiu entre l'agost de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de concentració de Hochstein (Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà amb la seva militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant que estaria més segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà com a soldat. Després de la guerra romangué a Berlín Est. Es definí com a socialista llibertari i reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme antiautoritari: l'anarquisme i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la nova organització consellista que creà, el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina fonamental de lluita obrera. En aquesta època treballà a la Direcció Central de l'Educació Popular de Berlín Oriental. Després entrà a l'Institut del Periodisme i fou membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions dels dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de secundària de Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades per militants comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en ple carrer quan comprava el diari en un quiosc per agents de la policia soviètica i portat davant un Tribunal Militar acusat d'«alta traïció, sabotatge i espionatge». Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament detingut per la policia política, rejutjat per un «Tribunal Popular» de la República Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de presó. Durant la seva detenció realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a redactar unes «confessions»; però les seves confessions van ser tan absurdes que no es pogueren publicar. El 8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de Brandenburg-Görden (Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República Democràtica Alemanya), després d'una campanya de suport portada des de la República Federal Alemanya i amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països europeus (Països Baixos, Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i França), i retornà a Berlín Occidental. En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband Politischer Häftlinge (VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual va ser nomenat president en 1963. Fou força crític amb el moviment estudiantil de 1968.

***

Ocaña

- Ocaña: El 18 de setembre de 1983 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) el pintor naïf, activista per l'alliberament dels drets dels homosexuals i llibertari José Pérez Ocaña. Havia nascut el 24 de març de 1947 a Cantillana (Sevilla, Andalusia, Espanya). Ja de molt jove comença a pintar i, després de reconèixer la seva homosexualitat i reivindicar-la, en 1971 abandonà el seu poble natal a causa de la intolerància i la marginació a la qual es va veure sotmès. Establert a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida com a pintor de parets; però en aquesta ciutat pogué expressar el seu art i les seves idees transgressores d'una manera més lliure. Es relacionà amb diversos autors plàstics d'aleshores (Nazario, Camilo, Copi, etc.) i artistes (Enric Majó, Ventura Pons, Jesús Garay, etc.). Va viure a la Plaça Reial de la capital catalana, on tenia instal·lat un altar amb una imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció plena de flors al balcó. Era força conegut a les Rambles barcelonines, on es passejava transvestit sense pudor amb robes que barrejaven la religiositat típica andalusa amb les estètiques més avantguardistes; tampoc no tenia cap emperò en despullar-se integrament en mig del passeig --en 1976 per aquest motiu fou jutjat per«escàndol públic» per la justícia franquista i la seva «Llei de Perillositat i Rehabilitació Social». Muntà diverses exposicions pictòriques en diversos locals (bars, llibreries, galeries, museus, etc.), espectables (teatrillos) i«processons», on mostrà la seva estètica kitsch particular i original (ventalls, verges, beates, vídues, vetlles de difunts, ploraneres, cementiris, esglésies, escolans, àngels, flors, mantellines, peinetas,faralaes, saetas, etc.). El 27 d'octubre de 1978 realitzà un gran mural a la Bodega Bohemia de Barcelona i el febrer de 1980 un altre per al col·legi públic La Esperanza de Cantillana. Milità en el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Llibertari o«llibertatari», com li agradava definir-se, va participà activament en diversos actes culturals promoguts pel moviment anarquista (Jornades Llibertàries Internacionals de juliol de 1977, etc.) i per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocaña va morir el 18 de setembre de 1983 en un hospital de Sevilla (Andalusia, Espanya) a conseqüència de les complicacions mèdiques sorgides de les greus cremades patides una setmana abans en un desgraciat accident produït quan la seva disfressa de Rei Sol, feta amb paper i teles, se li calà foc per mor d'unes bengales durant una festa infantil al seu poble natal. Les seves obres les signà sota el nom d'Ocaña, Pérez i Ukania (son segon llinatge en àrab). En 1978 el director català Ventura Pons li dedicà la seva primera pel·lícula, Ocaña, retrat interminent, on el pintor parla en primera persona sobre la seva vida. El dibuixant Nazario li retré un homenatge en el seu còmic Alí Babá y los 40 maricones (1993). En 1985 Andrés Ruiz López obtingué el Premi Nacional Calderón de la Barca de dramatúrgia per Ocaña, el fuego infinito i Marc Rosich escrigué l'obra teatral Copi i Ocaña al Purgatori (2004). Sa família posseeix gairebé tota la seva obra pictòrica, de la qual exposa una part en un bar de la seva propietat.

Escriu-nos

Actualització: 18-09-13

Comissió informativa

0
0

 Avui dijous 19 a les 20:00 h al Club de Pollença les diferents APIMAS de Pollença han organitzat una Assemblea Informativa, per informar de Situació actual sobre la Vaga, motius per els quals han portat al docents a fer-la i com podem donar suport des de les famílies. Assistiran dos integrants de Fapa Mallorca. En dMIQUEL ÂNGEL GUERRERO i en LIBERTO SANTANA.

Fes arribar aquest missatge a tots. L’educació no només es un problema de les famílies amb nins escolaritzats. Si no de tots.


 

Dilluns a les 12:00 Comissió Informativa d'assumptes generals prèvia al ple de setembre del dijous 26. Cal dir que els seu ordre del dia no sol coincidir exactament amb el del ple i que encara no tenim informació concreta de tots els  punts.

Ordre del dia de la sessió:

1.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió anterior de dia 19 de juliol de 2013

2.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació puntual del PECH a l'àmbit de les illetes de Plaça (edifici de l'antiga peixateria)

Al pacte inicial entre el PP i la Lliga es parlava de  rehabilitar  aquest espai municipal de la Plaça Major i ubicar-hi l'Oficina d'Informació Turística i la Ràdio municipal. Després van decidir que només fos l'Oficina d'Informació Turística. Nosaltres com deim al nostre pla de futura gesti defensam un procés participatiu per decidir el seu ús. 

4.3. DEFINICIÓ PARTICIPATIVA DELS USOS DELS ESPAIS PÚBLICS.

Es tracta que entre tots, polítics,  entitats i veïns decidirem de manera participada quins volem que siguin els usos dels  espais públics municipals, per tal d’incorporar-los al projecte definitiu; part de la illeta que és municipal, Can Llobera, Puig Santueri... Els passos  a seguir serien:

1. Informarem de les  les limitacions i condicionaments dels espais. Cal considerar tres punt bàsics, garantir la seguretat, l’accessibilitat i la funcionalitat.

2. Realitzarem  tallers de participació per la reflexió i debat de les propostes dels ciutadans, les associacions i  l’ajuntament. Sistematitzarem  la informació recollida, analitzarem  les propostes realitzades i  la seva viabilitat tècnica i econòmica i tornarem la proposta definitiva d’usos per a l’equipament.

3. Decidirem per consens l’ús dels espais amb tots els agents que s’han implicat al procés. La concreció de la proposta definitiva la realitzarà l’equip tècnic i la Comissió Permanent de Participació Ciutadana.

3.- Aprovació inicial, si procedeix, del Catàleg de Protecció del Patrimoni Històric Artístic

 Un catàleg que arriba massa tard per part del patrimoni de Pollença però que esperam que sigui una bona eina per el que encara conservam.

4.- Resolució de reclamacions i aprovació definitiva, si procedeix, de la imposició i ordenació l’ordenança fiscal reguladora de la taxa per la prestació de serveis assistencials Patronat municipal Residència Social Santo Domingo

Al seu moment vam presentar al·legacions (article)

5.- Resolució de reclamacions i aprovació definitiva, si procedeix, de l’ordenança reguladora del preu públic per assistència als concerts Festival internacional de Música de Pollença

Una vergonya, una burla al ple i una demostració de que el batle té el mateix tarannà autoritari i antidemocràtic que el seu company Bauzà. Abans del primer concert tots els partits de l'oposició vam presentar unes al·legacions que es resolen quan el Festival ja ha finalitzat.

6.- Designació de representant municipal a l’Assemblea General de l’entitat Sa Nostra

7.- Designació Festes Locals 2014

8.- Ratificació, si procedeix, de la resolució de Batlia núm. 646 de dia 29 de juliol de 2013

9.- Moció presentada pels grups municipals PSOE , A i la Regidora no adscrita en relació al TIL.

PSM i Esquerra també presenten aquesta moció que comentarem al seu moment.

10.- Coneixement de les resolucions del Batle en matèria de cessaments i nomenaments de, membres de la Junta de Govern Local, com també de les delegacions de Batlia conferides respecte àrees de gestió

El batle que de paraula defensa el consens i el diàleg esperem que ara ens pugui explicar on i quan es va oblidar del previ consens necessari per a la nostra sustitució  com a representant de l'oposició a la Junta de Govern per UMP.

 

També podrà explicar el repentí canvi d'opinió respecte al regidor de CiU i abans d'Um, en Michel .

11.- Varis


 

Dissabte 21 a les 16:00 pujada al Puig per l'educació. Sortirà de la Plaça de Pollença. Cal portar alguna cosa verda i qui no pugui pujar pot donar suport a la Plaça o a baix del Puig.

 

Sa Pobla: històries d´una Mallorca que desapareix

0
0

La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, desapareix amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla: servar la memòria dels nostres avis



Els avis materns de l'escriptor Miquel López Crespí. Martina Caldés Torrens "Ximbona" i Rafel Crespí Pons "Verdera" l'any 1917.

En aquell temps (parlam dels anys cinquanta i jo tenia deu anys) em semblava que tothom era immortal. Els avis conreaven la terra mentre els rebesavis ens tenien cura al poble, ens acompanyaven a escola a vegades i, quan la mare tenia molta feina, ens feien el dinar i ens preparaven els berenars.

Ells són els que em contaven històries de com era sa Pobla en el passat. Jo aleshores era molt petit. Potser no vaig acabar d'entendre totes les seves explicacions. El cert és que em resten idees, fets concrets (esdeveniments, anècdotes, festes, comentaris damunt les matances, la forma de fer el menjar, panades, els tipus d'entreteniments que eren generals a finals del segle XIX...). Però amb la besàvia (que morí l'any 1963) sí que vaig tenir més contacte, ja que visqué amb nosaltres fins al dia de la seva mort. Jo ja tenia més de quinze anys i per tant sí que record a la perfecció moltes de les històries de sa Pobla antiga que em contà al costat de la foganya a l'hivern, i en el jardí, sota les parres de ca nostra, a l'estiu.

Sa padrina "Nana" em contava com era el nostre poble a començaments del segle XIX (hi havia alguna anècdota que segurament devia ser de finals del XVIII!). Aleshores la riquesa principal de sa Pobla era el correu del cànyom. Es cultivava el blat. L'aigua (proveïda per les sínies) era solament abundosa en els marjals baixos, que era on els pagesos podrien sembrar quatre carabasses, melons i síndries. El prat de l'Albufera servia per a alimentar braus i vaques. La resta, ja s'ha dit en nombrosos llibres, terra secana amb quatre figuerals i vinyes. El paludisme, abans de la dessecació dels anglesos, acabava de completar el trist panorama on sobrevivien com podien els poblers i pobleres.

És tot aquest món d'esforç, de lluita contra una naturalesa hostil, el que anys enrere he provat de servar anant a la recerca de vells papers, dels noms oblidats dels meus avantpassats. Feina difícil i complicada! A vegades he pogut salvar els noms però poca cosa més. En no quedar res d'escrit, només resten aquests noms en les ocasionals escriptures de compra-venda fetes per alguns membres de la família. Tota la resta, fets, esdeveniments concrets, històries, ha estat ja definitivament engolit pel pas dels anys. D'alguns noms de la família (un es remunta al segle XVIII!) només n'he tengut indicis per aquestes velles escriptures de les quals parlava una mica més amunt (la majoria arnades i fetes malbé, trobades a les golfes de casa nostra -Can Verdera i Can Ximbó-). Escriptures que parlen de compres i vendes a noms de Joan Sastre i Munar i Catalina Munar. Hi ha també na Catalina Sastre Serra, però d'aquesta llunyana parenta del segle XIX tampoc no serv cap dada; no sabem amb qui es va casar, si tengué fills. Més endavant ens trobam ja amb els padrins dels meus rebesavis. Són aquests en Baltasar Bennàssar, que es va casar amb na Magdalena Sastre Simó. D'aquest matrimoni ja tenim una informació una mica més abundosa. Sabem que tengueren una filla que duia per nom Catalina Bennàssar. Catalina (que morí el 7 de maig del 1928) es casa amb Rafel Pons Socias i tenen quatre fills: Joan, Baltasar, Magdalena (casada amb el fuster Pere Joan Sabater Ferrer) i Isabel Maria Pons. D'Isabel Maria Pons Bennàssar (la mare del meu padrí Rafel i del batle "Verdera", Miquel Crespí) ja n'hem parlat una mica més amunt.

Per altra banda les informacions que he pogut treure del padrí Miquel Crespí Isern (l'espòs d'Isabel Maria Pons) són també escasses; només sé que era fill de Miquel Crespí i de Pedrona Isern.

Ara ja ens trobam en els anys quaranta (pensau que qui escriu aquest article va néixer pel desembre de 1946). La padrina "Nana" encara és viva i els redepadrins de Can Verdera somnien sovint en la tornada del fill que marxà a l'Argentina en caure la dictadura de Primo de Rivera (parlam del batle de sa Pobla, el cap de la "Unión Patriótica", en Miquel Crespí Pons). Jo encara els he vists, els redepadrins, asseguts sota les parres del pati de Can Verdera, vellets, escoltant la lectura de les cartes (les hi llegia el meu pare o l'oncle José, els quals vengueren a sa Pobla, l'un presoner de guerra -era republicà-, l'altre cridat pel pare) arribades des de Buenos Aires. Els record plorant (enyoraven el fill que marxà i ja no tornà mai més).

Però jo era un infant i encara no sabia res d'enyorances ni de dolor. Anar a sa marjal amb el carro del padrí Rafel Crespí i la padrina Martina "Ximbona" era una festa. Els molins, la terra acabada de regar, jugar amagatois enmig del blat de les indis amb els amics dels horts del voltant, cercar granots dins de les piques que envoltaven els safareigs, menjar canya de sucre (els padrins en plantaven a roure perquè n'hi hagués abastament per a tots els amics) era com giravoltar entorn del paradís (o almenys és això el que em resta en la memòria).

Nosaltres, els poblers -i els santamariers, mureros, manacorins o pollencins- sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, desapareix amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells.

Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Juan Bautista Enseñat: Algunas obras digitalizadas

0
0

Juan Bautista Enseñat Morell (Sóller 1854 - Palma 1922) tiene un largo curriculum. Escritor, periodista e historiador. Estudió en Palma y en Montpeller los estudios de Medicina, pero no acabó esta carrera para dedicarse a la literatura.Sus primeros escritos fueron en Francés.

En 1873, ya en Barcelona, funda el periódico satírico El Mosquito. En 1878 se instala en París donde funda la asociación L'Alliance Latine. En 1886 regresa a Barcelona donde participa en la organización de la Exposición Universal de 1888. Regresa a París desde donde va a Madrid organizando la sección balear de la Exposición Internacional conmemorativa del IV centenario del descubrimiento de América (1893).

En Madrid funda El Ideal y es redactor jefe de El Globo, órgano de los republicanos. Colabora en numerosos periódicos de Madrid, Barcelona y París y representa a España en diversas exposiciones extranjeras.

Fue Académico correspondiente de diversas entidades científicas; delegado de L'Alliance Scientifique Universalle en España; vicepresidente de la Asociación Internacional de Prensa de París.

En Mallorca colaboró en diversas publicaciones periódicas como Museo Balear, el Almanaque de El Isleño, Última Hora y Sóller.

En 1892 publica en Palma El Problema Social. Publicó unas sesenta obras originales y varias traducciones.

retrato
Juan Bautista Enseñat Morell (1854 - 1922)

En la Biblioteca Digital Hispánica se encuentran digitalizadas las siguientes obras:

Están haciendo una buena labor en esta Biblioteca, que en realidad es la Biblioteca Pública de Palma. Yo siempre me quejo, tanto de ésta como del equipo de la Universidad de que no informan ni sobre qué hacen ni sobre los proyectos inmediatos.

Por otra parte, ya no referido a los equipos de digitalización sino al sistema cultural o escolar de las islas, la información sobre estos libros debiera ir acompañada de información sobre el autor, y, si es posible, algún estudio crítico, etc.. En fin, algún día.

En Josep Ramoneda, filòsof o ''misòsof''?

0
0

 

 

 

                                             En Josep Ramoneda, filòsof, o ''misòsof''?

 

 

 

    Sembla que En Josep Ramoneda forma part del bloc sionista del diari Ara. A l'edició d'ahir, En Ramoneda resumia el desgovern del món en unes poques línies:  A la seva pel·lícula (d'En Ramoneda),  En Putin és el dolent i N'Obama és el bo. A la pel·lícula, l'astut Putin  para paranys a l'innocent Obama (No diu res del fet que N'Obama mou guerra a mig món)  . Segons ell, Rússia és una societat bastant desestructurada i amb una economia molt desequilibrada. Com a bon sionista, En  Ramoneda no diu res sobre els més de dos milions de presidiaris (proporcionalment, la xifra més elevada de presidiaris entre els diversos països del món) nord-americans com a conseqüència de la desestructuració de la societat dels EUA, s'ha de suposar; tampoc no diu res del fet que la major part de presos siguin negres. Tampoc esmenta el col·lapse de l'economia dels EUA. I evita parlar dels cinquanta milions de pobres nord-americans.

 

    En Ramoneda contribueix a satisfer la quota setmanal de crítica  de l'Ara contra  En Putin.  Segons fa saber el ''misòsof'', ''En Putin representa una forma particular de despotisme rus, una nova decantació de les velles tradicions del tsarisme i del bolxevisme...''.

 

    En contra d'aquesta perversa literatura sionista, he pensat que seria bo contrastar-la amb la d'un famós dissident nord-americà que té ''l'atreviment'' d'argumentar a favor de Putin i contra N'Obama. Podeu veure el post d'En Ron Bryan Molt bona, el president Putin., amb uns arguments que fan pols el dogmatisme del ''misòsof'' de Cervera.

 

   

 

 


El TIL i PP sa Pobla

0
0

El passat 1 de juliol La Lliga Regionalista va presentar una moció amb el següent títol:

4.- MOCIÓ PRESENTADA PER LA LLIGA REGIONALISTA BALEAR PER REBUTJAR ELS ATACS DEL GOVERN BALEAR AL SECTOR EDUCATIU I PER DEMANAR UN REPLANTEJAMENT SOBRE EL TRACTAMENT DE LES LLENGÜES A L’ENSENYAMENT.

Al mateix plenari el PSM-EN va presentar altra moció damunt el mateix tema:

5.- MOCIÓ PRESENTADA PEL PSM-EN SOBRE DEROGACIÓ DEL DECRET DE LLENGÜES.


A l'article d'Ultima Hora de 19 de setembre de 2013 El alcalde de sa Pobla (PP) ante la 'marea verde': «Trasladaré el mensaje a Bauzá»trobam:

Hay que recordar que el PP de sa Pobla votó a favor de tres mociones contrarias al TIL

He cercat l'acta a la web de l'Ajuntament i no he trobat la tercera moció. Si qualcú sap de quin dia és, actualitzaré l'article amb les dades.

Hem de recordar que a les darreres eleccions es va presentar a les eleccions locals en el lloc número 9 na Margalida Serra Cabanelles, que tocava entrar com a regidora. Però no va accedir al càrrec per accedir com a diputada al Govern de les Illes Balears I com a diputada el Partido Popular va votar favorablement el TIL.

A on vull arribar en aquest article: a la dicotomia del Partido Popular de sa Pobla en aquest cas.

Jo he posat aquí les dades. Espero que vosaltres poseu les vostres opinions.

Moció contra la imposició del TIL, a l'Ajuntament de Pollença.

0
0

Els grups de la oposició municipal PSM, Alternativa, PSOE, ERC i els dos regidors no adscrits hem presentat aquesta moció de suport a la vaga, contra l'aplicació imposada del TIL i per la destitució dels responsables polítics de l'immovilisme del Govern. Esperam que tots els grups municipal li donin suport. Serà una gran oportunitat per tal que l'equip de Govern PP - PI demostri el seu compromís amb la causa de la comunitat educativa i passar de les paraules als fets. Fins ara les mocions presentades no han tingut aquest suport (veure article anterior) i esperam que això canvii arran de les recents declaracions del batle, ahir mateix a la Cadena Ser.

També vos convidam a assistir al ple per donar suport a aquesta moció de suport a la vaga i als motius que l'han originada.

 

Els portaveus dels grups municipals sotasignats presenten a la consideració del ple la següent moció:

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

  • El Consell de Govern de les Illes Balears aprovà el decret 15/2013(de dia 19 d’abril de 2013) pel qual es regula el tractament integrat de les llengües als centres docents de les Illes Balears. Aquest decret fou rebutjat per la comunitat educativa i pel món cultural de les nostres Illes per interpretar-se com a un atac directe a la llengua pròpia de la nostra terra.

L’esmentat Decret deroga l’anterior (92/1997), conegut com a decret de mínims, que s’havia aprovat en una legislatura anterior governada pel Partit Popular. L’Estatut d’Autonomia (aprovat per tots els partits polítics de les Illes) declara que "la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, elements vertebradors de la nostra identitat",

I el decret d’abril defensava la introducció d’una llengua estrangera en detriment de la implementació de les hores lectives en català, disminuint les hores de llengua catalana als centres.

  • Dia 6 de setembre, de manera cautelar, el Tribunal Superior de Justícia de Balears va suspendre l’ aplicació del Decret de Tractament Integral de Llengües, com a conseqüència del recurs interposat pels sindicats d’ensenyament STEI-i i UGT. Aquesta mesura adoptada pel tribunal, màxima expressió del Poder Judicial a la Comunitat Autònoma, a efectes reals implicava que el TIL no es podria desenvolupar en el curs escolar, que començava aquesta mateixa setmana, i el titllava de “frau” respecte a la normativa vigent que obliga a informar al Consell Escolar, així com a cometre a dictàmens del Consell Consultiu i a la Mesa Sectorial ja que afecta als empleats públics d’Ensenyament.

A més,tot i perseguir una finalitat educativa que beneficiava els coneixements lingüístic del alumnes, el tribunal assenyalà que el TIL no podia deixar de banda els mandats legals, ja que «en un Estat de Dret la fi no justifica els mitjans sinó que en nom dels principis de legalitat i jerarquia normativa s'han de complir escrupolosament els mandats constitucionals i legals», de tal forma que el Govern havia de respectar el procés d'elaboració.

  • En contestació a la Sala del Contenciós-Administratiu de l'alt tribunal de les Illes,el mateix divendres dia 6 el Govern aprovà un decret llei d’urgència, que estableix un altre cop el trilingüisme en el present curs escolar de manera immediata.

  • Atès que al ple de juny aquest ple va aprovar dona suport a la vaga indefinida en educació.

  • Atès el comportament dels alts càrrec de la Conselleria d'educació, caracteritzat per la seva incompetència manifesta, per no aplicar els procediments establerts legalment, la seva sordesa i prepotència en la seva relació amb la comunitat educativa.


Per tot això el nostres grups municipals presenten al Ple de l’Ajuntament les següents propostes d’ACORD:

1 - L’Ajuntament de Pollença insta al Govern de les Illes Balears a no deixar de banda el dictamen del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, referent a l’ajornament del calendari d’aplicació del TIL, i a complir amb els mandats legals establerts.

2 - L'Ajuntament de Pollença insta al Govern de les Illes Balears a l' aixecament de les mesures cautelars imposades als tres directors de Menorca i la seva incorporació al seu lloc de feina.

3- L’Ajuntament de Pollença insta el Govern de les Illes Balears a paralitzar el calendari d’aplicació del Decret de Tractament Integrat de Llengües. A més, a dialogar i elaborar una nova norma consensuada amb la comunitat educativa, que reforci l’aprenentatge d’una llengua estrangera en els centres educatius sense que això̀ vagi en detriment de la llengua catalana.

4- L’ajuntament de Pollença insta al Govern de les Illes Balears a obrir un vertader procés de negociació i a treballar de forma consensuada amb les institucions de la comunitat educativa inclosa l'Assemblea de docents per tal de reconduir l’actual situació de descontent i desmotivació en el sector educatiu, i superar el caos provocat entre el professorat, els alumnes i les famílies.

5 - L’Ajuntament de Pollença es posa a disposició dels convocants de la vaga oferint-lis la seva col·laboració d’acord amb les seves possibilitats, com per exemple la cessió d’espais municipals per la realització d’assemblees o actes a favor de la vaga.

6.- L' Ajuntament de Pollença demana al Govern la destitució de la Consellera d’Educació, Cultura i Universitats, Sra. Joana Maria Camps; del Secretari Autonòmic d’Educació, Sr. Guillem Estarellas; i de la Directora General d’Ordenació i Innovació, Sra. Isabel Cerdà de la que depèn el Servei de Tractament Integrat de Llengües.

 

 

 

 

Dogmàtics i sectaris: Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida:

0
0

Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes (i II)


Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià". (Miquel López Crespí)


Els excarrilistes (PCE) i afins contra la memòria històrica de la l’esquerra revolucionària i contra el nacionalisme mallorquí (Josep Melià i el llibre Els mallorquins)



El gran patriota d’esquerres Joan Fuster va dir de Josep Melià i Els Mallorquins: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià". Unes encertades opinions ben diferents a les dels sectaris i dogmàtics abans esmentats (Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida)

Mateu Morro, actual secretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià".

Jo mateix podria dir el mateix (i per això, en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre aquesta eina (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra. En Sebastià Serra, la majoria de socis de l'OCB, el mateix Climent Garau... En Josep M. Llompart ho afirmava repetidament. Només uns homes allunyats del bategar de la nostra terra, poden dir ximpleries com les que comentaven. Només gent aliena a la lluita contra l'estat centralista i capitalista poden no tenir en compte la importància del coneixement de la història en la creació d'uns corrents alliberadors i revolucionaris. Melià, malgrat pugnàs per a ser elegit "procurador en Cortes" treballava, amb els seus llibres, per aportar elements de judici, d'anàlisi als habitants -tots nosaltres- del trist univers de la dictadura feixista.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes


Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar. L'articulació de La nació dels mallorquins (nom que duria una nova revisió de l'obra), la llengua, la renaixença, les possibilitats de transformació social del que després s'anomenaria el mallorquinisme polític. En definitiva, va desfer moltes traves -tot desemmascarant el procés d'autoodi- que impedien sentir-nos mallorquins sense mediatitzacions alienes i forasteres".

El mateix Joan Fuster (autor de Nosaltres, els valencians, el llibre que inspirà Josep Melià per escriure Els mallorquins) deia en el pròleg a la primera edició (Daedalus, Ciutat de Mallorca, 1967): "Les veritats que un llibre com Els mallorquins posa sobre la taula han de ser, fatalment, veritats amargues: per als uns i per als altres. De l'amargor, però, se'n pot treure coratge positiu o ira traïdora. Melià tindrà ocasió de comprovar-ho. No tardarà a veure's assistit de corroboracions i d'aversions. Polaritzarà, sense voler, i d'una manera emblemàtica, uns corrents d'opinió latents, que Els mallorquins desencadenarà.

'Ja convé que es produeixin aquestes reaccions insolents, siguin congratulatòries, siguin negatives: l'essencial és que la quietud de la bassa domèstica, les aigües fixes de l'abúlia quedin alterades. I quedaran automàticament alterades, revoltades, amb Els mallorquins".

El que no podien esperar ni Joan Fuster ni Josep Melià (ni jo mateix ni cap dels que ajudàrem a vendre quasi clandestinament aquesta obra cabdal entre els mallorquins dels anys seixanta) és que la ràbia, l'odi visceral contra la nostra reconstrucció nacional, la ignorància supina del que en el seu moment va significar aquest llibre per a la lluita envers la democràcia i la llibertat, continuàs fins ara mateix. Els capitostos espanyolistes del carrillisme illenc (P"C"E) afirmaven, ben alterats, revoltats davant la reivindicació que el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) feia de Els mallorquins: "Aquest autor converteix en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser [Josep Melià], 'procurador en Cortes'". Així, d'aquesta manera simplista, els signants del document contra L'Antifranquisme... pretenien fer-nos oblidar la nostra història més recent, el significat d'algunes lluites progressistes dels anys seixanta, en les quals precisament ells no hi volgueren participar.

Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià".

I és precisament la necessitat imperiosa d'ajudar a difondre entre el poble mallorquí les qüestions que plantejava Melià el què ens impulsà, en aquella època d'oprobi i repressió, a popularitzar tot el possible el llibre que, tan encertadament editava -malgrat els entrebancs de la censura franquista- Bartomeu Barceló a "Daedalus". Quan Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida m'ataquen (i a Melià i a Els mallorquins!) en el seu indigerible pamflet del 28-IV-94, l'únic que fan és palesar la seva ignorància i mala fe pel que fa al que era bàsic en la lluita per la llibertat del nostre poble. No és estrany que alguns d’aquests personatges (especialment Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas...) com dèiem al començament d'aquest article, acabassin participant activament en un partit -el carrillista, el P"C"E- que en els anys finals de la transició va fer tot el possible per aturar el combat en favor de la República democràtica, que estigué per la reinstauració de la monàrquia borbònica, per la "sagrada unidad de España" i que, en el dia de la seva legalització, celebraren l'esdeveniment enlairant la bandera que havia encapçalat l'extermini de milers i milers de republicans, de nacionalistes, de comunistes, socialistes o anarquistes a totes les seus del seu partit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys. (Miquel López Crespí)



Campanyes rebentistes contra els escriptors mallorquins

Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.

En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...

El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.

Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.

Miquel López Crespí


Passi el que passi la mobilització verda ja ha guanyat

0
0

Avui a #ParlamentIB s'ha convalidat el decret llei del #TIL amb els vots del PP, que no ha volgut escoltar als ciutadans i ciutadanes que s'estan mobilitzant massivament aquests dies.

Us pas la meva intervenció al debat d'avui:

 

En primer lloc, avui vull fer un reconeixement a tots aquells mestres i professors que fent un gran esforç econòmic personal s’estan manifestant i fent vaga, no per reclamar millores salarials, sinó per reclamar una educació de qualitat pels nostres fills. Moltes gràcies.

Vull també fer un reconeixement a tots aquells pares i mares que aquests dies ens hem solidaritzat amb els docents, fent també a la vegada un esforç de suport i solidaritat cap a una lluita que és pel bé dels nostres fills. I a tota aquella gent que sense forma part de la comunitat educativa, també s’ha solidaritzat i ha donat suport a les reclamacions del sector educatiu.

Un posicionament cívic que contrasta amb l’actitud incendiària, irresponsable i allunyada del sentit comú que han mantengut la consellera d’Educació i el president del Govern.

Sr. Bauzá, el seu Govern s’ha caracteritzat per la persecució ideològica, fins a episodis de repressió imfame com el cas dels directors de Maó. S’han cregut realment aquesta ridícula bubota de la delirant dictadura catalanista. Des del primer dia, sr. Bauzá s’ha posat en mans dels sectors més ultras de les Illes Balears, absolutament minoritaris.

 

 

Papeles Perdidos: Cees Nooteboom en Menorca

0
0

Este verano el blog "Papeles Perdidos" del medio El País" ha publicado una serie titulada "La vuesta al mundo literaria".

La última entrega de esta serie ha sido Menorca, despedida de verano en el fin del mundo con Cees Nooteboom.

El fin del mundo y su inicio es el portal de la casa donde uno vive y Cees Noteboom es un famoso escritor holandés que tiene una casita en Menorca donde pasa los veranos desde hace unos cuarenta años. El resto del año, Cees viaja y escribe.

libro

En Cees Nooteboom confluyen dos elementos que me gustan para esta serie: ante todo su calidad literaria (pausada, limpia y reflexiva) y su inagotable y contagioso ánimo viajero. Además de que Menorca es, desde hace 40 años, su lugar elegido para veranear, la isla donde más que descansar, el escritor holandés ordena sus pensamientos, decanta sus experiencias viajeras de los últimos meses y convierte todo eso en literatura.

Como un homenaje a ese lugar de sus amores, Nooteboom le ha dedicado un libro: Lluvia roja (Siruela). Es un retrato de su vida y de la vida de la isla. Un libro hecho de estampas visuales, emocionales e intelectuales. 202 páginas que son un viaje al interior y exterior de Menorca. Letras hechas de recuerdos, sueños y realidades cotidianas de forma que evoca su propio pasado, a los vecinos menorquines, la amistad, el reposo de la creación y del ocio, a la manera antigua de sacar el mejor provecho a la vida.

El blog "Papeles Perdidos" está relacionado con el suplemento de cultura Babelia que los sábados publica El País.

Winston Manrique Sabogal es el autor de la entrada sobre Cees Nooteboom en Menorca y enlaza sus palabras con una entrevista al holandés realizada en el 2009: Un escritor en el fin del mundo. De ella recojo el siguiente párrafo:

Es verano y el cielo matutino de Menorca es un visillo de nubes sobre el Mediterráneo español. Nooteboom lo agradece. Pasa allí los veranos desde hace cuatro décadas cuando el azar lo llevó y descubrió que no había mejor lugar en el mundo para descansar de sus infinitas andaduras y convertir en literatura sus experiencias. "En nuestra casa termina el camino y el mundo", escribe de su refugio menorquín, que confirma con su español suave y pausado mientras atraviesa el jardín arbolado camino a su estudio en un claro. Es un despacho rectangular cubierto de losas de piedra de sillería amarilla. Abre la puerta de cristal y aparece una especie de celda monacal. A la izquierda, una larga mesa con su ordenador y libros; al otro lado, un pequeño escritorio de madera con cuatro cosas que le habría encantado pintar a Morandi; coge una silla de lona y se sienta de espaldas a la luz para conversar de su nomadismo y de las "rimas de la vida", referidas al hecho de haber visto cómo se cierran varios ciclos, como el comunismo o la segregación racial en Estados Unidos.

Es interesante todo lo que cuenta sobre Nooteboom, de vida algo monacal en Menorca y de viajero incansable el resto del año. Ahora Cees ha publicado el libro Lluvia roja en donde cuenta sus veranos en Menorca, cosas sencillas como sobre su gata Murciélago, capítulo que nos ofrece en un pdf.

[24/09] II Congrés de l'FTRE - Atemptat de Pallàs - Vaga de Le Creusot - Il•legalització «wobblies» canadencs - Incontro Internazionale Anarchico - Amaral - Aguilar Morato - Berenguer - Corsinovi - Payán - Farinelli - Bonneff - Villaverde - Campuzano

0
0
[24/09] II Congrés de l'FTRE - Atemptat de Pallàs - Vaga de Le Creusot - Il•legalització «wobblies» canadencs - Incontro Internazionale Anarchico - Amaral - Aguilar Morato - Berenguer - Corsinovi - Payán - Farinelli - Bonneff - Villaverde - Campuzano

Anarcoefemèrides del 24 de setembre

Esdeveniments

Carnet de membre de l'FTRE (Arxiu Històric Municipal de Loja)

- Segon Congrés de l'FTRE: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1882 té lloc al teatre Cervantes de Sevilla (Andalusia, Espanya) el Segon Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), convocat per la Comissió Federal de l'FTRE, i amb l'assistència de 254 delegats en representació de 495 seccions. En el congrés es va fer una relació de les seccions que s'havien adherit a Federació: la Unió de Constructors d'Edificis (90 seccions de paletes, peons, fusters, ebanistes, rajolers, pedrers i picapedrers, terrissaires, vidriers, serrallers i pintors), la Unió d'Obrers Manufacturers (100 seccions; tres mil dones i set mil homes), la Unió de Treballadors del Camp (104 seccions i 20.9015 afiliats), la Unió d'Indústries Alimentàries (17 seccions), la Unió de Constructors de Calçat (23 seccions i sis mil afiliats), la Unió de Noògrafs (30 seccions i dos mil afiliats), la Unió de Barreters (25 seccions i 1.100 afiliats) i el projecte d'organització de les unions de Fustes fines, Suro, Boters, Treballadors del mar, Constructors de carruatges, Conductors de carros i cotxes, entre altres. L'estadística global de la Federació comptabilitzava 10 comarques (Andalusia Est, Andalusia Oest, Aragó, Catalunya, València, Castella la Vella, Castella la Nova, Galícia, Múrcia i País Basc), 218 federacions locals, 663 seccions i 57.934 afiliats, tot un èxit pensant que l'FTRE només feia un any que s'havia creat i marquen el cim del sindicalisme anarquista en el segle XX. Els temes que es van tractar en el congrés van ser la reivindicació de les 8 hores i l'abolició de la feina a escarada, el rebuig dels partits polítics, la reivindicació de la revolució no violenta i científica, la igualtat dels drets de la dona, la reglamentació de la vaga i el rebuig de les vagues insolidàries, els mitjans de propaganda, la resistència solidària i la revisió dels estatuts, entre altres. Però el tema que va suscitar més controvèrsia va ser sobre la línia de conducta que havia de seguir la Federació davant les circumstàncies repressives de l'Estat, enfrontant-se dues tendències irreconciliables: els partidaris de l'organització pública legal i els partidaris de l'organització clandestina il·legal; encara que la majoria es va inclinar per la primera, però sense desaconsellar o desacreditar la segona. També en aquest congrés va plantejar-se per primer cop un tema que més tard seria importantíssim en el moviment obrer i que portaria una polèmica que duraria molts d'anys, basat en com havia d'interpretar-se la igualtat en la societat futura anarquista, enfrontant-se dues postures completament distintes: l'anarcocol·lectivista bakuninista (atribuir a cadascú el fruit de la seva feina, defensada principalment per la regió catalana) i l'anarcocomunista kropotkiana (la distribució de la producció ha de fer-se d'acord amb les necessitats, defensada especialment per la regió andalusa). Com a conseqüència d'aquest congrés sorgirà una escissió de la fracció més radical, «Los Desheredados», i que estarà fonamentalment organitzada a Andalusia, regió majoritària dins de l'FTRE.

***

Atemptat de Pallàs segons "La Campana de Gràcia" (30-09-1893)

- Atemptat de Pallàs: El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya), el tipògraf anarquista Paulí Pallàs i Latorre va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa --l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat-- va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

***

Jules Adler: "La Grève au Creusot" (1899)

- Vaga de Le Creusot: El 24 de setembre de 1899 es realitza una gran manifestació de més de 7.000 persones des de Le Creusot (Borgonya, França) cap a la població de Montchanin, veïna a sis quilòmetres, per agrair el suport dels seus habitants durant la vaga dels treballadors de la primera localitat. Les fàbriques metal·lúrgiques de la Societat Schneider, especialitzades en la producció d'acer Bassemer, constituïren durant el segle XIX la primera concentració industrial de França. Aquesta societat diversificà la seva implantació industrial amb la construcció de noves fàbriques a Chalon-sur-Saône, a Montchanin i més tard a Le Breuil, però les de Le Creusot representaven el cor de la seva gran empresa. Montchanin se situa a mig camí entre Le Creusot, vila metal·lúrgica, i Montceau-les-Mines, vila hullera. Durant trenta anys --entre 1871 i 1899-- la pau social s'hi havia establert, facilitada pel creixement sostingut, la calma dels obrers satisfets de pertànyer a una gran empresa pionera i pel paternalisme dels dirigents preocupats pel nivell de vida dels seus «empleats» i de la seva formació professional. Però en 1898 es produiran un seguit de canvis que capgiraran la situació: els radicals guanyen les eleccions en maig; Eugène II Schneider, nou patró força absorbit per les seves feines a París, accedeix a la presidència de l'empresa; l'afluència de les comandes arrossega una acceleració dels ritmes de feina i, també, la frustració dels treballadors en no rebre els seus salaris. La qüestió sobre el dret a la sindicació surt a la palestra i entre maig de 1899 i juliol de 1900 les fàbriques i mines de tota la comarca coneixen nombrosos conats de vaga --«pel reconeixement del sindicat, per la llibertat de consciència i per la supressió de la policia d'incògnit»--, especialment entre el 31 de maig i el 2 de juny i entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre. Una sentència arbitral signada el 7 d'octubre de 1899 donarà la raó als vaguistes, que desfilaran victoriosament pels carrers de Le Creusot. Poc després la patronal ajudarà a crear els sindicats dissidents, constituïts per obrers favorables als seus interessos i contraris al sindicalisme revolucionari. Aquests sindicats grocs («jaunes», en francès) naixeren a Le Creusot i a Montceau en 1899. L'expressió «grocs» («jaunes») per designar els esquirols nasqué durant aquests esdeveniments i ve del color del paper oliat utilitzat per reemplaçar els vidres del cafè on es reunien els esquirols del sindicat de la patronal, sempre trencats pels vaguistes.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Acta de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la Vancouver Industrial Mixed Union (05-05-1906)

- Il·legalització dels wobblies canadencs: El 24 de setembre de 1918 una Reial Ordre del reialme de Canadà de la Commonwealth, sota el pretext de l'esforç bèl·lic en la Gran Guerra (Llei de Mesures de Guerra) i seguint el clima de repressió que havia portat la majoria dels dirigents wobblies dels EUA a la presó entre 1917 i 1918, declara fora de la llei 14 organitzacions revolucionàries, entre elles el sindicat anarquista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), força actiu a la Colúmbia Britànica, i la Workers' International Industrial Union (WIIU), nom de la facció marxista del sindicat a Detroit (Michigan, EUA) encapçala per Daniel DeLeon i que també actuava al Canadà. La condemna per estar afiliat a l'IWW s'establí en cinc anys de presó. Aquesta mateixa ordre va prohibir les reunions realitzades en qualsevol idioma de país enemic (alemany, búlgar, hongarès, turc, etc.) o en rus, ucraïnès o finès, amb excepció dels serveis religiosos. No obstant això, els wobblies canadencs lluitaren en la clandestinitat. El 2 d'abril de 1919 la prohibició s'aixecà, després de l'empresonament de molts militants i que diversos afiliats dels EUA fossin deportats.

***

Una de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de Venècia

- Incontro Internazionale Anarchico: Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 té lloc al Campo San Polo, al Campo Santa Margherita i a la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) l'Incontro Internazionale Anarchico. La trobada d'estudi va ser organitzada per Centro Studi Libertari«Giuseppe Pinelli» de Milà, el Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA) de Ginebra i l'Anarchos Institute de Mont-real. El col·loqui s'organitzà en diverses sessions i comptà amb la participació de nombrosos intel·lectuals anarquistes:«Entorn de 1984» (John Clark, Jean-Jacques Gandini, Dimitri Segal, Günter Hartmann, Marianne Enckell, Wolfgang Haug, Andreas Kühnpast), «El proletariat militant» (Zbigniew Kowalewski, Massimo Varengo, Martin Nilsson, Yvon Le Bot, Luis Andrés Edo, Daniel Colson),«Imperialisme cultural» (Stephen Schecter, Mikhail Agurski), «Guerra i Pau» (Dimitri Roussopoulos), «El comunisme d'Estat» (Nicolas Trifon, Mok Chiu Yu, Zbigniew Kowalewski,Ángel Pino, Oliver Kurtovic, Lino Veljak), «Psicoanàlisi i societat» (Mario Marrone, Roger Dadoun, Alain Thévenet, Jacques Guigou), «L'ecologia social» (Murray Bookchin, Juan Martínez Alier), «Art i anarquia» (Arturo Schwartz, Benito Recchilongo, Pietro Ferrua), «El Estat i l'anarquia» (Eduardo Colombo, Frank Harrison, Slobodan Drakulic, Agustín García Calvo),«Feminisme i anarquisme» (Marsha Hewitt, Barbara Köster, Ariane Gransac, Ynestra King),«Viure l'anarquia» (Roberto Ambrosoli, Roger Dadoun, Rubén Prieto, Jacques Valler, Ronald Creagh, David Koven, Emilio Penna), «Mass-media i comunicació llibertària» (Ferro Piludu, Yves Peyraut, Bernard Baissat, Francisco Madrid Santos),«Ciutat, poder, alliberament» (Dimitri Roussopoulos, Stephen Schecter, Murray Bookchin, Joãn Freire), «El Estat i l'anarquia» (Nico Berti, Colin Ward, Murray Bookchin, Rudolf de Jong), «Educació i llibertat» (Orenella Buti, Lewis Jones, Joel Spring, Jordan Bishop), «Tendències antiautoritàries i tensions llibertàries en les societats contemporànies» (Trivo Indjich, Marie-Martine Madouri, Olivier Corpet), etc. En multitud de parades, carpes, sales i espais públics es realitzaren diverses activitats culturals (seminaris, taules rodones, conferències, debats, assemblees, exposicions, fires editorials, presentacions de publicacions, teatre, música, cinema, passacarrers, etc.). Assistiren unes tres mils persones d'uns trenta països dels cinc continents. En 1986 es publicà, a càrrec d'Agnaldo S. Maciel, Marienne Enckell, Fabio Santin i altres, un reportatge fotogràfic de la trobada en dues edicions bilingües (italià-francès i castellà-anglès) sota el títol Ciao anarchici i que va ser publicada per cinc editorials anarquistes: Edizioni Antistato (Milà), Editions Noir (Ginebra), Atelier de Creátion Libertaire (Lió), Editorial Nordan (Estocolm) i Black Rose Books (Mont-real).

Anarcoefemèrides

Naixements

Ana Aurora do Amaral Lisboa

- Ana Aurora do Amaral Lisboa: El 24 de setembre de 1860 neix a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la pedagoga, poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista Ana Aurora do Amaral Lisboa. Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son pare, comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus, donà una educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En 1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la màxima qualificació en totes les assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra dels polítics republicans, juntament amb sos germans i al periòdic republicà A Federação, i mai no pogué exercir el magisteri en una escola pública. Fou una precursora de l'ensenyament per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota, el Col·legi Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint moltes vegades els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament. Abandonà el magisteri quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava gairebé cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern estatal li va concedir una pensió vitalícia amb la qual pogué sobreviure. En 1950 va ser guardonada amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem articles seus, algunes vegades fent servir pseudònims (José Anselmo, Aura Lys, etc.) en diferents publicacions periòdiques, com ara Correio do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não saber ler (1916), Festinhas escolares, (1925) i Teatro de dona (1931), entre d'altres. Ana Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

Foto policíaca de Francisco Aguilar Morato

- Francisco Aguilar Morato: El 24 de setembre de 1886 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Francisco Aguilar Morato. Sos pares es deien Manuel Aguilar i Joaquina Morato L'1 de novembre de 1914 es casà amb Maria Miret a Barcelona. L'abril de 1916 creuà els Pirineus i s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de peó per a la Companyia de Ferrocarrils del Midi, fent de mercader de carbó i de mecànic, o realitzant tasques agrícoles. El juny de 1917 la policia francesa del departament dels Pirineus Orientals el va inscriure en la llista d'anarquistes a vigilar com a «anarquista militant».

***

Francisco Berenguer Madrid

- Francisco Berenguer Madrid: El 24 de setembre de 1894 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida. Francisco Berenguer Madrid va morir el 20 de setembre de 1936 durant la batalla d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya).

***

Fitxa policíaca de Fosca Corsinovi

- Fosca Corsinovi: El 24 de setembre de 1897 neix a Casellina e Torri, actual Scandicci (Toscana, Itàlia), l'anarquista Fosca Corsinovi, també coneguda com Marie Thérèse Noblino i Fosca Barbieri. Sos pares es deien Antonio Corsinovi i Emma Salvestrini (o Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la Unió Anarquista Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella tingué una filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923 es reuní amb son company a Marsella (Provença, Occitània), el qual s'havia hagut d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al bulevard de la Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i seu del Comitato Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes polítiques) i del Comitato Pro Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels empresonats). Després de l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce s'establí a Tolo i a més tard a Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb un expedient d'expulsió obert, aquest va ser suspès a començaments de 1932 a resultes de la campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la zona. A començaments de 1934 marxà amb l'anarquista Francesco Barbieri, amb qui s'havia unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va treballar pels refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al menjador de refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936 marxà amb Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la revolució llibertaria que s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i marxà al front d'Aragó. L'octubre de 1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna una ambulància quirúrgica, que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a instàncies dels sindicats suïssos, es lliurà al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Comitè Peninsular de la FAI per socórrer els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb altres companys (Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca Tantini), un pis al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri i de Berneri. Dos dies després, el 6 de maig de 1937, formà part del grup (Emilio Canzi, Vincenzo Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital Clínic de Barcelona el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció estalinista. Malgrat tot, restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou l'animadora, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Eusebi Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Amb el nom de Marie Thérèse Noblino entrà a França només poques hores abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser detinguda, identificada, jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i son company Memo van ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser traslladats a la presó d'Ais de Provença i internats posteriorment als camps de concentració de Récébédou i de Brens. Sa filla aconseguí restar a França, però ella va ser lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15 d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí arribar a Florència on trobà son company Dario Castellani i on més tard es reuní amb sa filla. Després de l'alliberament de Florència, participà activament en la reorganització del moviment llibertari de la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a Florència (Toscana, Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí una Biblioteca-Arxiu «Fosca Corsinovi» a Florència.

Fosca Corsinovi (1897-1972)

***

Retallable de la Columna Durruti

- José Payán Berenguer: El 24 de setembre de 1915 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Payán Berenguer --alguns citen el seu segon llinatge com Berenguel. Amb sa família emigrà a Catalunya per qüestions econòmiques i s'establiren a Terrassa. Quan tenia 14 anys començà a treballar i a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i després en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 destacà en les protestes i reivindicacions a favor dels presos. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la Columna Durruti i lluità al front d'Aragó a diverses zones (Osca, Monte Aragón, Estrecho Quinto, etc.). Durant aquest any, des del front d'Osca, col·laborà en la revista Vida Nueva de Terrassa. Amb la militarització s'enquadrà en la 26 Divisió fins al final de la guerra. Quan la victòria franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial, milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Creà l'Agrupació de Relacions i Solidaritat de Terrassa. En 1975 vivia a Fleury. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División, Cenit, Espoir i Orto. José Payán Berenguer va morir el 3 de febrer de 2001 a Cercottes (Centre, França).

***

Luciano Farinelli

- Luciano Farinelli:El 24 de setembre de 1931 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Luciano Farinelli. Era fill d'una família de llarga tradició llibertària --son pare es deia Ateo, de nom-- i cap al 1943 entrà a formar part del moviment anarquista. Després de la II Guerra Mundial, s'adherí al grup «Germinal» d'Ancona, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En aquesta època col·laborà en el setmanariUmanità Nova, de la FAI, i enSeme Anarchico, i participà activament en les lluites a favor de la laïcitat dins del grup «Croce Gialla» (Creu Groga). Amb Carlo Bianchi, en 1958, publicà l'únic número deL'Agitazione, d'Ancona. En 1964, amb Bruno Fattori, fundà el centre de trobada cultural i llibertari«Casa Malatesta». Regentà en aquests anys una petita botiga d'encerar mobles a la plaça del Papa d'Ancona, lloc de reunió del moviment anarquista de la ciutat. En 1965 s'oposà al pacte associatiu i organitzatiu de la FAI i fou un dels promotors del escindit Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista) i director del seu òrgan d'expressió,L'Internazionale. Amb sa companya Fernanda Bonivento, impulsà nombrosos actes commemoratius a Ancona, com ara l'aniversari de la«Setmana Roja» (1964 i 1996) o el cinquantè aniversari de la mort de Malatesta (1982). Luciano Farinelli va morir el 24 de juny de 1995 a Arcevia (Ancona, Marques, Itàlia) i, com a amic íntim de Giuseppe Pinelli, els seus arxius --que inclou el del periòdicL'Internazionale-- van ser donats al «Centre d'Estudis Llibertaris - Arxiu Pinelli» de Milà.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Una de les obres dels germans Bonneff

- Maurice Bonneff:El 24 de setembre de 1914 desapareix al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra, l'escriptor proletari Maurice Bonneff. Havia nascut el 28 de desembre de 1884 a Gray (Franc Comtat, Arpitània). Amb son germà Léon (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la conditionéconomique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale,La Vie Ouvrière,La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

***

José Villaverde Velo

- José Villaverde Velo: El 24 de setembre de 1936 és assassinat a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) el destacat anarquista i anarcosindicalista José Villaverde Velo, conegut com Pepe Papeles. Havia nascut el 12 de juliol de 1894 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Quan tenia 15 anys entrà a treballar com a tallista en un taller d'imatges religioses. Més tard fou un dels organitzadors de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago en representació Sociedad de Fusters i Ebenistes, organitzacions de les qual va ser nomenat president en 1915. L'agost de 1917 dirigí amb José Pasín la vaga insurreccional d'aquell any a Santiago, fets pels quals ambdós van ser empresonats al castell de Santo Antón de la Corunya. En 1918 s'instal·là a Vigo, on va fer amistat amb Ricardo Mella. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Com que el Sindicat de Fusters de Vigo estava federat a la Unió General de Treballadors (UGT), el juny de 1920 participà en el congrés d'aquest sindicat socialista, on defensà la unió entre la CNT i la UGT. El novembre d'aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Federació de la UGT de Vigo i participà en la fundació de l'Ateneu Sindicalista. El juny de 1921 assistí a Gijón al I Congrés Nacional del Transport de la CNT. Des de 1922 fou un dels fundadors i redactors del periòdic ¡Despertad!, i membre del grup anarquista del mateix nom, amb Severino Estévez i Eduardo Collado. El juny de 1923 participà en el Congrés de la CNT de Gijón. Destacà sobretot en la CNT de Vigo, ciutat on treballava com a mestre d'aixa, i destacà com a orador en multitud de conferències i de mítings. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó. En 1925, des de Vigo, envià ajuda econòmica als presos a través de La Revista Blanca. Aquest mateix any va ser present en la reunió constituent de la Federació Marítima del Litoral Gallec (Federació Regional Marítima), celebrada a Santiago, en representació de Vigo i de Bouzas; en aquesta reunió s'acordà pagar-li un sou perquè dirigís el periòdic El Despertar Marítimo. En 1926 s'encarregà de l'edició de les obres de Ricardo Mella. En 1928 encapçalà ¡Despertad! de Vigo quan el periòdic català Solidaridad Obrera fou suspès. En aquesta època va fer de portaveu del grup«Solidaridad», que encapçalavaÁngel Pestaña i Joan Peiró, en els seus enfrontaments amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Assistí al Ple Nacional de Regionals de Mataró, on es decidí fer costat el complot de 1929 de José Sánchez Guerra contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1930 epilogà el llibre de Joan Peiró Ideas sobre sindicalismo y anarquismo. El setembre d'aquell any representà el Sindicat de Botellers de Vigo en el Ple Regional de la Corunya. També en 1930 va fer diversos mítings (Ferrol, Vigo, Marín, etc.) i dirigí la reapareguda Solidaridad Obrera de la Corunya. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà diversos sindicats (Betanzos, Marín, Vigo, Villagarcía i la Corunya) en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT i en el Plens Regionals de desembre de 1931 i d'abril i d'agost de 1932, com a delegat per Galícia i Astúries. A partir de 1931 residí en la Corunya. En 1932, amb el patró de pesca Manuel Montes, participà en el Congrés d'Armadors de Vaixells Pesquers celebrat a Madrid i fou un dels creadors del la Federació Nacional de la Indústria Pesquera (FNIP), dirigint el seuòrgan d'expressió Mar y Tierra. En el Ple de Villagarcía de 1931 va ser elegit secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT, càrrec que abandonà el desembre de 1932 per pressions de la FAI, que l'acusà d'ocupar massa sovint càrrecs remunerats–durant la seva gestió la CRG passà de 13.000 a 33.000 afiliats. Encara que mantenia tesis acostades al sector trentista i era molt amic d'Ángel Pestaña, el gener de 1933 es mostrà contrari a modificar les tàctiques confederals. En 1933 publicà el fullet Pro seis horas, text d'un míting amb Mauro Bajatierra i Orobón Fernández. L'abril de 1934 va ser nomenat gerent-administrador del Sindicat del Transport. En aquesta època es mostrà favorable a l'Aliança Obrera. En 1935 va ser novament elegit secretari de la CRG de la CNT, però no acceptà el càrrec. D'antuvi pogué fugir de la repressió desencadenada arran del cop feixista de juliol de 1936, però el 4 d'agost de 1936 va ser detingut pels rebels quan es reincorporava a la seva feina a la nova estació ferroviària de la Corunya-Santiago. El setembre d'aquell any se li va proposar l'organització dels sindicats feixistes (Central Obrera Nacional-Sindicalista) i la negativa implicà la seva sentència de mort. Trobem textos seus en La Calle, CNT,El Combate Sindicalista, Crisol, Mañana,Mar y Tierra, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. José Villaverde Velo va ser afusellat el 24 de setembre de 1936 a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) i el seu cos, amb el cap destrossat, aparegué l'endemà a la platja de Sabón de la Corunya. El seu important fons documental, bibliogràfic i hemerogràfic, amagat en una maleta i conservat per sa família durant la dictadura franquista, va ser cedit el 29 de juny de 2011 a la Real Acadèmia Gallega (RAG) i el projecte d'investigació històrica interuniversitari«Nomes e Voces» s'encarrega de digitalitzar-lo. A la Corunya existeix un carrer amb el seu nom.

José Villaverde Velo (1894-1936)

***

Miguel Campuzano García

- Miguel Campuzano García:El 24 de setembre de 1964 mor a Caracas (Veneçuela) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Havia nascut el 19 de setembre de 1894 a Valladolid (Castella, Espanya). Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre --fou detingut com a «anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell,Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia.

Escriu-nos

Actualització: 24-09-13

L'ESTUPIDESA DE BAUZA

0
0

L'ensenyament és un incendi per mor de l'estupidesa política del Sr. Bauzá i d'aquest simulacre de Consellera que crec que s'anomena Camps.

Amb un balanç de realitzacions tendent a zero, Bauzá ha volgut passar a la historia com el President que va suprimir la immersió lingüística en llengua catalana  i, al mateix temps, va posar les Balears en el camí cap a l'anglès i la modernitat. Però, terrorista curt i inexpert, la bomba li ha esclatat a la cara.

La indignació del món de  l'ensenyament a les Balears no és (només) per la immersió lingüística ni és (només) per una implantació de l'ensenyament en anglès apressada i tècnicament indefensable. Alumnes, pares i docents estan emprenyats perquè tot funciona pitjor :  perquè hi ha menys mestres, perquè les aules estan tibades d'alumnes, perquè s'han llevat mestres de suport, perquè han minvat les beques, les ajudes de menjador i les ajudes per a llibres... perquè tot és molt més difícil en un  moment on les famílies tenen menys recursos per compensar el deteriorament dels serveis públics.

Sobre aquest escenari, el darrer que necessitava la comunitat educativa era un beneit que intentàs guanyar-se l'adhesió de l'ala més extremista del PP  fent experiments pedagògics des de la més absoluta ignorància i sobrecarregant les esquenes de mestres i alumnes.

Alguns diuen que Bauza vol utilitzar el TIL per projectar-se cap a Madrid  però, en realitat, aquest conflicte no farà altra cosa que fer-lo aparèixer a la resta de l'Estat com un piròman que s'ha cremat en el seu propi incendi


S'autoajuden per decret

0
0

Nota de premsa de tots els grups de l'oposició que representam a la majoria dels ciutadans de Pollença.

REBUTJAM QUE L'AJUNTAMENT S'HAGI DE FER CÀRREC DE DESPESES DE CARÀCTER PARTICULAR DELS REGIDORS AMB DEDICACIÓ EXCLUSSIVA

 

En la comissió Informativa d'aquest dilluns el batle Tomeu Cifre Ochogavia ha confirmat -contestant a preguntes de l'oposició- que ha signat un decret mitjançant el que els regidors de l'equip de Govern amb dedicació exclusiva (ell mateix, la Sra. Maria Petra Buades i el Sr. David Alonso), es beneficiaran de que l'Ajuntament els pagui tota una sèrie de despeses de caràcter personal. Es tracta de despeses mèdiques (dentista, pròtesis, ulleres i similars...) fins a un màxim de 1.200 € anuals i altres despeses com el pagament d'estudis de familiars directes sense cap límit de despesa.

El batle ha justificat l'atorgament per mitjà d'un decret d'aquests beneficis argumentant que es tracta d'estendre els beneficis acordats amb el personal funcionari i laboral també als regidors de l'equip de govern que cobren una nòmina de l'Ajuntament.

Realment es tracta de casos radicalment diferents. El personal funcionari i laboral té dret a aquestes ajudes denominades “socials” en funció del seu conveni. En canvi els càrrecs polítics amb dedicació exclusiva tenen una legislació que regula la seva activitat totalment diferent i que no recull aquest tipus d'ajudes.

Resulta totalment xocant que per la via del decret es puguin auto-atorgar uns beneficis que, en el cas dels polítics, pot ser considerat com una remuneració en espècie que no ha estat aprovada per l'òrgan competent, el Ple de l'Ajuntament.

També consideram especialment greu és el fet que l'actual Equip de Govern, el qual ha criticat dura i reiteradament que els funcionaris gaudissin d’aquestes ajudes, ara les facin extensives als regidors amb dedicació exclusiva.

Es una contradicció que amb l’entrada de Convergència dins l’equip de govern, aquests justifiquin que no tenen cap dedicació exclusiva per una qüestió d’austeritat, però en canvi donin suport, tant ells com el regidor de la Lliga (junts formen el PI),  a que els regidors amb dedicació exclusiva, tots tres del PP, gaudeixin d’aquestes ajudes que no pertoquen als càrrecs polítics.

Aquest fet suposa una mala utilització de la figura de la dedicació exclusiva pels càrrecs polítics, que en aquest cas s'aprofita per obtenir majors remuneracions en espècie a costa de tots els ciutadans, en el que és una pujada de sou encoberta, i en un context de greu crisi econòmica.

Vist que en la Comissió Informativa no s'ha volgut negociar aquesta qüestió i com a única resposta hem tingut que ja en entrar un altre consistori es podran retirar aquestes remuneracions en espècie als polítics, els regidors de l'oposició ens reservam la possibilitat d'emprendre les mesures que considerem oportunes per corregir aquesta  actuació que consideram una malversació del doblers públics i una mostra de la manera autoritària amb la que s'està exercint el govern a Pollença.

Els portaveus d'Alternativa, PSOE, PSM, UMP, ERC i els 2 regidors no adscrits.

 

 

 

QUE SE PUEDE HACER?????

0
0

Esta es la pregunta que me hago, por una parte la gente critica a Oltra por sus planteamientos y alineaciones, por otra se pone en duda la calidad de la gran mayoría de jugadores (Geromel, Alfaro, Iñigo, Agus, Kevin, A.lopez, Aki, Victor , N’sue , etc.).

Entonces la solución por donde pasaría???, si los jugadores no son buenos como se dice, que podría hacer un nuevo entrenador??? Y además si a esto se añade que no hay dinero para fichar 5 o 6 jugadores y a otro entrenador, que podemos hacer???

Son incógnitas muy difícil de resolver, no hay que apresurarse, analizar y pensar bien lo que se hará, de lo contrario puede ser peor el remedio que la enfermedad.

Que haría yo???,

Volvería a confiar con la experiencia y la calidad, que aún la tiene, de Aouate.

En defensa, incluiría savia nueva (tipo Company,  Sergio) para poder reubicar por ejemplo a Ximo de central (que ya lo hizo bien con el Córdoba).

En el centro, también probar con Tiá Sastre, Alex, Vallejo, Cristeto y Uche si está bien recuperado.

Arriba, pienso que es donde mejor lo tenemos con Gerard, Geijo, Victor y dentro de muy poco Hemed, pero creo que ya debemos arriesgar a tope tambien desde el principio del partido con Marco.

Y es que sin dinero, poquitas cosas más podemos intentar, esto SI lo primero de todo debe ser no dividirnos (ni afición, ni prensa, ni jugadores, ni zona noble) y mantener la unión debería ser prioritario sobre todo en tiempos de vacas flacas y esto es lo

QUE SI SE DEBE HACER.

Mucha suerte para el Sábado, aunque yo no podré estar por motivos ppersonales.

TALLER DE CUINA

YAMAMOTO MASAO, fotògraf.

De les paraules als fets...(respostes de CiU) 2

0
0
Normal021MicrosoftInternetExplorer4

Els regidors de CiU van publicar al seu bloc les respostes a les nostres preguntes que no van poder ser contestades als darrer ple (algunes del ple de setembre i altres del ple d'octubre). Una bona iniciativa  que agraïm. Avui les transcrivim i  comentam.

PREGUNTES CORRESPONENTS AL PLE DEL MES D’OCTUBRE

No hem detectat les noves formes d’actuar de consens i diàleg de l’equip de govern amb l’oposició que CiU va dir que faria a l’entrar a l’equip de govern. Ens poden explicar en que consisteixen aquestes noves formes?

El fet de que encara no s’hagin fet reunions amb l’oposició es causa de diferents causes alienes a la nostra voluntat,  i no perquè no les haguem volgut fer. Sabem que es pot millorar la relació amb l’oposició i així volem que sigui.

No només es tracta de que no s'hagin fet reunions, en general és lamentable com està presentant el nou equip de govern les seves propostes  dos exemples molt clars són el catàleg de patrimoni o les taxes de fems (amb 24 hores abans de la presentació al ple i sense cercar cap tipus de consens ni de diàleg amb els grups de l'oposició). El darrer episodi d'aquestes "noves formes" l'estam patint a l'actualitat amb la negativa de l'equip de govern a fer la tertúlia  que tenim ajornada sobre l'absència del batle a l'assemblea de batles o les protestes a la fira. En definitiva ens trobam amb que les paraules tan guapes que va utilitzar el PI al mes d'agost no només no s'han complit sinó que hem anat a pitjor (amb l'excepcióde la publicació d'aquestes respostes que ara comentam). I a això podem afegir que l'actitud passiva i sumissa  dels regidors del PI ha donat al batle força entre altres coses per no anar a l'assemblea de batles.

Segons el batle el canvi del representant de l’oposició a la Junta de  govern responia a l’acord amb UMP per l’aprovació inicial del pressupost al mes d’abril. El text d’aquelll pacte és prou clar i diu que “es valoraria el canvi previ consens amb la resta de grups”. Es poden explicar els portaveus de PP, Lliga, CiU i UMP quina valoració van fer per realitzar el canvi? Per què no han complit el seu acord de cercar el consens amb la resta de grup i ni tan sols ha hagut cap tipus de conversa amb la resta de grups.

Nosaltres en cap moment varem participar de la redacció, ni de l’acord:  “es valoraria el canvi previ consens amb la resta de grups” . Respecta a l’entrada d’UMP a la JGM és un acord d’UMP i PP.

És clar que tan el PP com el PI es troben més còmodes amb UMP a la Junta de Govern, d'aquesta forma poden contractar una cap de premsa sense trobar cap veu dissonant.

Com expliquen que un Bé d’Interés Cultural com la fàbrica de Can Morató no es trobi al Catàleg de Patrimoni. Els grups que van votar a favor de l’aprovació inicial del catàleg tenien coneixement d’aquest fet?

En teníem coneixement, assabentats que era una aprovació inicial.

Tenien coneixement però no van dir res a l'aprovació inicial  i van acceptar aquest absurd.  Què fos una aprovació inicial no és excusa per excloure un Bé d'Interès Cultural  com la fàbrica del catàleg de patrimoni.

Al ple de juliol el batle va dir que els informes que s’havien de fer respecte a l’auditoria, aprovats per unanimitat al ple de febrer ja es trobava en marxa. Segon CiU al mes d’agost, fer aquets informes aquests informes a la màxima brevetat possible era imprescindible per pactar amb el PP. Ja han passat vuit mesos des de l’aprovació de la moció i tres mesos des de que CiU va entrar a l’equip de govern però continuam esperant aquests informes. Ens poden explicar com és possible aquest retard a un tema tan greu? Ens pot explicar CiU com ha pactat amb el PP sense aquests informes i que encara no s’hagin fet? Ens poden donar una data concreta de realització d’aquest informes?

Per raons de feina no s’han pogut fer, tot i això nosaltres varem manifestar que sortiríen durant aquest any.

Un altre exemple de com el que va dir CiU quan van pactar era una cosa i el que fan és un altra. Un tema tan greu com és l'auditoria i los informes que segons els eren imprescindible per pactar amb el PP es segueixen sense fer els mateixos quatre mesos després dels pactes. Se'ls havia de caure la cara de vergonya però el que fan es presentar extrajudicial amb factures irregulars del seu regidor i  informes contraris d'intervenció.

Per què les subvencions de l’àrea d’esports no inclouen les activitats realitzades en octubre i novembre?

Les subvencions a partir d’ara per poder cobrir els terminis i poder fer el pagament a final d’any faran referència justificativa del mes de desembre al mes de desembre, per tant no es cert que els mesos d’octubre i novembre no estiguin inclosos dins la subvenció d’aquest any.

Correcte. Lo normal és treure a finals d'any les subvencions i que valgui de justificació tot l'any natural. Al 2012 el problema va ser que l'any anterior (2011) no varen sortir i per no allargar i esperar a finals de 2012, es van treure al mes de juny. Pero ara al 2013 i amb una quantia que quasi recupera l'any que no va sortir, s'ha decidit tornar a la normalitat, es a dir, a treure les subvencions a finals d'any però per fer-ho be legalment, l'ajuntament ha d'autoritzar el pagament abans de final de desembre, previa aprovació per junta, això vol dir que la justificacio de la despesa (factures) s'han d'haver presentat abans de desembre i per aquest motiu (questió de terminis) sempre es farà del desembre de l'any anterior al novembre de l'any en curs... és una mica embullós pero les factures d'octubre i novembre d'enguany serveixen per a justificar aquesta subvenció i a partir de desembre comptarà per l'any vinent.

 

Viewing all 12425 articles
Browse latest View live