Anarcoefemèrides del 19 d'abril

Esdeveniments

- Monument a Francesc Layret: El 19 d'abril de 1936 s'inaugura a la plaça Goya, encreuament dels carrers Sepúlveda i Muntaner, de Barcelona (Catalunya) el monument erigit a l'advocat laboralista, defensor dels anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Francesc Layret i Foix (1880-1920), assassinat per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana. A l'acte assistiren nombrosos delegats d'organitzacions polítiques, sindicals i culturals, a més d'una representació parlamentària de la República espanyola. Hi van prendre la paraula Bransuela, del Comitè Organitzador; Jesús Pinilla, del periòdic La Lucha; Ramon Noguer i Comet, advocat laboralista iíntim de Layret; Manuel Serra i Monet, exconseller d'Economia i Treball de la Generalitat; Eduard Layret, familiar de l'homenatjat; Ángel Pestaña Núñez, militant anarcosindicalista i que parlà en representació del Parlament de la República com a diputat del Partit Sindicalista; Carles Pi i Suñer, alcalde de Barcelona; i Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya. L'acte, que comptà amb la presència de nombrós públic, acabà amb un concert coral a càrrec de l'agrupació «La Violeta de Clavé» i amb una ofrena floral. El monument d'estil noucentista, obra de l'escultor Frederic Marès i Deulovol i erigit per subscripció pública, és una obra de pedra i bronze, amb diverses figures al·legòriques presidides per una figura femenina que alça el braç amb una torxa, simbolitzant l'esperit de lluita; al seu darrera hi ha un obrer, un pagès i una dona amb un infant, evocant les classes més humils; i incrustada al pedestal de pedra hi ha un medalló de bronze amb l'efígie de Layret. En acabar la guerra civil, el govern franquista ordenà el seu enderrocament, però gràcies a l'arquitecte municipal Joaquim Vilaseca i Rivera fou desmuntat peça per peça i pedres i bronzes foren amagats en un magatzem municipal. En 1977 el monument fou restituït al seu emplaçament original on roman actualment.

Monument a Francesc Layret

Naixements

- Charles Angrand: El 19 d'abril de 1854 neix a Criquetot-sur-Ouville (Alta Normandia, França) el pintor puntillista i neoimpressionista i dissenyador anarquista Charles Théophile Angrand. Va treballar d'antuvi en l'ensenyament abans de consagrar-se a la pintura. En 1884 funda a París la Societat d'Artistes Independents i es lliga al grup de pintors llibertaris (Seurat, Cross, Luce, Signac, Pissarro, etc.). Molt influenciat per Seurat i pel divisionisme, fins a 1890 pintarà paisatges i escenes de la vida quotidiana amb tècnica puntillista, però després va tornar a l'impressionisme més tradicional. A partir de 1895, Jean Grave comença a editar Les Temps Nouveaux i Charles Angrand, encara que retirat a Normandia, hi participarà en la il·lustració del periòdic, així com en el seu finançament oferint obres en tómboles llibertàries. És autor de nombrosos dibuixos en llapis, entre els quals es pot veure un moix negre, símbol anarquista importat dels wobblies de la IWW nord-americana i que amb el temps adoptaria la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 d'abril de 1926 va morir a Rouen (Alta Normandia, França).

***

- François Denollet: El 19 d'abril de 1866 neix a Roncq (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista François Léon Denollet, citat a vegades com Denolet o Donolet. Instal·lat a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), l'abril de 1888 va ser condemnat pel tribunal d'aquesta ciutat, amb Louis Claevys, a un mes de presó per haver venut diaris, fullets i cançons anarquistes a la Gran Plaça de Roubaix tot cridant: «La Revolució Social! A cinc cèntims per a l'obrer, a 20 francs per als policies ganduls que l'empresonen i a 50 francs per a la magistratura que el condemna.» Fou gerent del periòdic anarquista Le Bandit du Nord (1890), administrat per Edmond Vercruysse i redactat principalment per Anthelme Girier-Lorion. Es va veure inculpat en l'anomenat«Afer Girier-Lorion» –aquest va disparar contra la policia quan el volia detenir i en ferí un agent– i va ser condemnat el 17 de desembre de 1890 per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos de presó, mentre Girier-Lorion fou condemnat a 10 anys de treballs forçats i a la relegació.

***

- Juana Rouco Buela: El 19 d'abril de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarcofeminista Juana Buela, més coneguda com Juana Rouco Buela. Quan tenia quatre anys quedàòrfena de pare, restant en la misèria; mai no anà a escola. El 24 de juliol de 1900 arribà com a emigrant a l'Argentina amb sa mare, on ja vivia un germà 10 anys major que ella, Ciriaco, i des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i anarcosindicalista de la mà d'aquest, que també l'ensenyà a llegir i a escriure. En 1904 participà activament en els actes del Primer de Maig, que van ser durament reprimits, i que acabaren amb la vida del fogoner marítim de 22 anys Ocampo. En 1905 assistí, amb el suport de Francisco Llaqué, secretari del Consell Federal i redactor del periòdic La Protesta, com a delegada indirecta en representació dels obrers de la Refineria Argentina de Sucre de Rosario, aleshores en vaga, en el V Congrés de la Federació Obrera de la Regió Argentina (FORA), on proclamà clarament que la finalitat de la federació obreraés el comunisme anarquista. En 1907 entrà a formar part, amb María Collazo, Virginia Bolten, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, del grup creador del primer local llibertari de dones del país («Centro Femenino Anarquista»), que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros, i participà enèrgicament en la Vaga d'Inquilins d'aquell any per protestar per l'apujada dels llogues i els desallotjaments dels conventillos. Pel seu activisme, arran de l'atemptat contra el president Figueroa Alcorta, li fou aplicada la Llei de Residència i deportada, juntament amb dos companys anarquistes gallecs, cap a Barcelona (Catalunya) --les seves companyes María Collazo i Virginia Bolten seran deportades a l'Uruguai. D'antuvi a Madrid el gener de 1908, després es traslladarà a Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo. Més tard, detinguda per la seva tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i Guàrdia, serà posada en un tren cap a Marsella. En aquesta ciutat i a Gènova, on va fer feina de planxadora en un laboratori de la via Piroscafo, es relacionà amb el moviment anarquista francès i de l'exili (anglesos, peninsulars, etc.), per retornar a l'Uruguai en 1909, a bord del«Principe de Udine», que realitzava el seu primer viatge transatlàntic, embarcada com a cambrera. En aquest país milità activament, dirigí el periòdic La Nueva Senda, amb Collazo i Bolten, i es manifestà en la protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, fet que l'obligà a amagar-se alguns mesos disfressada d'home. En 1910 passà a l'Argentina, clandestinament sota el llinatge de Rouco, que mantindrà la resta de sa vida. En aquest país formarà part del consell de redacció dels periòdics anarquistes La Batalla i La Protesta i del Consell Federal de la FORA. Després fou detinguda amb motiu dels fets del Centenari de la Independència i extradida a l'Uruguai, on hagué de romandre durant un any empresonada. En llibertat provisional, d'aquest país s'embarcà com a polissona cap a França, gràcies a uns mariners anarquistes, però fou descoberta i desembarcada a Rio de Janeiro. Amb l'esclat de la Gran Guerra, decideix instal·lar-se a la capital brasilera, on treballà com a planxadora i camisera i començà a militar. Durant uns anys s'uní amb l'anarquista Juan Castiñeira (José Whiman) --en 1915 participà com a delegat en el Congrés del Ferrol i sembla que fou assassinat a la Península. En 1917 tornà a l'Argentina i es lliurà a l'agitació i a la propaganda anarquistes, especialment des de la FORA, com a oradora i en la creació de la Federació Obrera de l'Agulla. En 1919 participà en els fets de la«Setmana Tràgica». En 1920 visqué a Rosario i creà una agrupació cultural on participaren el pare i el germà de la futura cantant Libertad Lamarque. En 1921 va fer una gira de conferències arreu del país. Més tard participà en les campanyes de suport a Radowitzky, en les protestes pels fets de la Patagònia (1921-1922), en la defensa de Sacco i de Vanzetti, etc. En 1921, instal·lada a Necochea, fundà amb altres dones el Centre Femení d'Estudis Socials Argentí. A partir de 1922, ja casada i amb dos fills, edità el primer periòdic anarcofeminista, Nuestra Tribuna (1922-1924), que fou eliminat per la repressió. En 1928 participà en el III Congrés Internacional Femení. A partir del cop d'Estat del general Uriburu (6 de setembre de 1930), prengué part en accions contra la dictadura, però hagué de fer un parèntesi en la lluita anarcosindicalista. En el context de la Guerra Civil espanyola, participà en organitzacions de suport a la Revolució llibertària. Entre 1943 i 1945 combaté el peronisme com pogué i durant els anys cinquanta milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Va col·laborar enMundo, Mundo Argentino, Mujeres Libres i Tierra y Libertad, entre d'altres publicacions. En 1964 publicà a Buenos Aires el llibre de memòries Historia de un ideal vivido por una mujer. També van ser editats textos seus sota el títol Mis proclamas. Juana Rouco Buela va morir el 31 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina).

Juana Rouco Buela (1889-1969)

***

- Miguel García Vivancos: El 19 d'abril de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França,és detingut per mor de les«expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936  prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintornaïf(ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc. És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política(París, 1967). Miguel García Vivancos va morir el 23 de gener de 1972 a Còrdova (Andalusia, Espanya) en viatge de vacances.

Miguel García Vivancos (1895-1972)

Obres pictòriques de Miguel García Vivancos

***

- Víctor Adé García: El 19 d'abril de 1912 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Adé García. Emigrà a Barcelona (Catalunya). Obrer d'impremta, el 2 d'abril de 1930 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de la capital catalana. També fou membre del confederal «Grup de Defensa Núm. 13», comptable de l'Organització Sanitària Obrera (OSO) i un dels dinamitzadors del grup teatral de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer i en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Amb sa companya d'aleshores, Antonia Hernández Ruiz, amb qui tenia un fill, s'integrà com a milicià en la Columna «Los Aguiluchos» i en la Columna«Roja i Negra». Després de la militarització de les milícies va ser nomenat comissari ajudant de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió (ex «Columna Ascaso»). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar a La Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) amb un iot cap a Orà (Algèria). En arribar a l'Àfrica, va ser tancat a diversos camps de concentració. Quan el desembarcament aliat es trobava al camp marroquí de Bouarfa, d'on va ser alliberat. Trobà feina com a xofer d'una persona influent de l'ambaixada dels EUA, fet que li va facilitar l'obtenció d'un salconduit de sortida. Emigrà a l'Uruguai i fou força actiu al Centre Republicà de Montevideo. A l'Uruguai es casà amb Trini Marató i amb aquesta es dedicà a buscar suports entre els polítics i la premsa per als presos i condemnats a mort de la dictadura franquista. Víctor Adé García va morir l'agost de 1994 a Montevideo (Uruguai). Son germà petit Mariano Adé García també fou militant anarcosindicalista.

***

- Joseph Feraud: El 19 d'abril de 1914 neix a Grassa (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Feraud. Sos pares es deien Joséphin Feraud i Modeste Dolla. Pintor de la construcció, d'antuvi milità en el Partit Comunista Francès (PCF). En 1937 vivia al número 22 del carrer Marcel Journet de Grassa. Son pare el va denunciar per«amenaces i violències». El 22 d'abril de 1937 va ser denunciat per «cops» per part d'un tal Lamotte, membre del Partit Popular Francès (PPF), però finalment no es realitzà cap judici. En aquesta època abandonà el PCF i s'acostà al grup local de la Federació Comunista Llibertària (FCL), on militaven Urbano Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier, Félicité Girolimetti, Léandre Guisseguere, Dominique Nanni i Kanik Papazian, entre d'altres. Col·laborà en butlletins llibertaris, com ara Rébellion i Action Directe. La policia el qualificà com a «actiu propagandista anarquista a vigilar estretament».

Defuncions

- Juan Galán Rodríguez: El 19 d'abril de 1884 es executat a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) el pagès Juan Galán Rodríguez. Havia nascut cap al 1832 a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) i era capatàs d'una vinya del lloc anomenat «Pago del Hambre» de Jerez. Va ser implicat en el crim de la taverna del camí de Trebujena, tercer dels sumaris instruïts contra l'anomenada «La Mano Negra» i jutjat en l'últim del judicis d'aquesta«societat secreta» anarquista. La veritat és que no hi havia cap indici que apuntés a la militància llibertària de Galán, però es va veure immers en aquest muntatge politicojudicial que foren els processos contra «La Mano Negra». Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1882, quan les detencions de militants anarquistes andalusos de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) es comptaven per centenars, Juan Núñez Chacón, taverner de la «Venta de Trebujena», i la seva esposa María Labrador Sánchez, aleshores embarassada, van ser assassinats a punyalades. En la topada el client Manuel Roman Ortiz resultà mort d'un tret disparat per Núñez i d'antuvi es pensà que era un dels assaltants. Galán va ser detingut l'endemà ferit en una mà; aquest, que era sord, havia estat implicat feia temps en la mort d'una anciana, però havia estat absolt. Sota tortura Galán confessà el crim i la seva pertinença a «La Mano Negra» i implicà quatre habitants de Jerez (Francisco Moyuelo, Juan Morón, Andrés Marejón i Francisco el Roten), però van ser poc després alliberats i només ell va ser processat. D'aquesta manera, un crim comú --probablement una discussió sobre la substitució de la tradicional falç de podar vinyes per una nova tisora que resultava més productiva i rendible per als patrons i que per aquest motiu estava boicotejada per l'FTRE-- es transformà en un crim polític. El judici començà el 18 de setembre de 1883 a l'Audiència de Jerez i el 22 d'aquell mes Galán va ser condemnat a mort per doble assassinat i per avortament. La sentència va ser ratificada pel Tribunal Suprem. Juan Galán Rodríguez va ser garrotat el 19 d'abril de 1884 a la plaça del Mercat de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya), on justament hi vivia. Molts camperols i treballadors van fugir de la ciutat per no viure l'ambient de l'execució. Sis fusters de la ciutat van ser detinguts perquè es van negar a construir el cadafal del garrot i el desembre de 1884 Francisco Vázquez García, mestre fuster de Jerez, va ser condemnat per l'Audiència de Jerez a un mes i un dia d'arrest i a 125 pessetes de multa per aquesta solidària negativa.

***

- André Bahonneau: El 19 d'abril de 1918 mor a Angers (País del Loira, França) el sindicalista revolucionari i anarquista André Bahonneau. Havia nascut el 10 de març de 1848 a Trélazé (País del Loira, França). Treballà esberlant pissarra a la pedrera dels Petits-Carreaux a Trélazé i entre 1870 i 1871, quan la guerra francoprussiana, fou sergent de la Guàrdia Nacional Mòbil destinat al pantà de la Grand'Maison (Roine-Alps, Arpitània). El febrer de 1880 creà la Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers; aquesta organització sindical, de la qual esdevingué president, encara que tolerada, no va ser legalitzada per les autoritats i tingué escàs ressò. En 1884, amb son amic Ludovic Ménard, pissarrer com ell, fundà la Secció d'Angers de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF) i l'octubre d'aquell any representà aquesta secció en el Congrés Nacional de l'FTSF que se celebrà a Rennes (Bretanya). En 1884 el cantautor anarquista Jean-Baptiste Clément li dedicà la cançó Aux loups. En 1889, gràcies a l'acció de Joseph Tortelier que havia vingut a Trélazé, entrà a formar part, amb Ludovic Ménard, en el moviment anarquista. A partir de 1890 es consagrà enterament a l'acció sindical i entre 1892 i 1895 va ser constantment vigilat per la policia. El desembre de 1890 participà en la reorganització, gràcies a l'entrada en vigor de la Llei de 1884, del Sindicat de Pissarrers de Trélazé i a partir de 1902, data de la inscripció d'aquest sindicat en la Borsa del Treball d'Angers, el representà en les reunions d'aquesta. El setembre de 1904, en el VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà a Bourges (Centre, França), assistí com a delegat de la Federació Nacional de Pissarrers, que s'acabava de crear i que s'havia adherit a la CGT el mes anterior. També fou membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i de diversos grups llibertaris, sempre fent costat els partidaris de l'acció directa i del sindicalisme. El març de 1906 va ser nomenat secretari general de la Borsa del Treball d'Angers; aquest càrrec el mantingué fins el 1908 i durant aquest període aquesta organització sindical tingué una gran difusió i una forta combativitat. Assistí als congressos nacionals de la CGT d'Amiens (1906), Marsella (1908), Tolosa de Llenguadoc (1910) i La Havre (1912), així com a les conferències nacionals de la CGT de 1909 i 1911. Es preocupà força pels problemes sindicals dels obrers rurals i l'octubre de 1910 representà el  Sindicat dels Obrers Jardiners d'Angers al XI Congrés Nacional de la CGT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El juliol de 1913, en conformitat amb les decisions del Congrés de la CGT d'octubre de 1912 celebrat a La Havre, preparà la constitució de la Unió Departamental dels Sindicats de Maine i Loira (País del Loira, França) i el 5 de març de 1914 va ser nomenat a Cholet (País del Loira, França) secretari general d'aquesta Unió Departamental, càrrec en el qual es mantingué fins a la seva mort. També fou secretari de la Secció d'Angers del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la Gran Guerra es mantingué proper a la majoria confederal partidària de la «Unió Sagrada» contra les Potències Centrals. André Bahonneau va morir sobtadament el 19 d'abril de 1918 a Angers (País del Loira, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Actualment un carrer de Trélazé porta el seu nom.

***

- Antoni Franquesa Funoll: El 19 d'abril de 1950 cau abatut a Cerdanyola (Vallès Occidental, Catalunya) el guerriller antifranquista llibertari Antoni Franquesa Funoll --citat, a vegades, Fonoll--, també conegut com El Toni,Ton, Felipe o Niño. Havia nascut en 1920 a Vic (Osona, Catalunya), però altres fons citen 1921 a Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona, Catalunya). El 19 de juliol de 1936 s'incorporà a les milícies de la Joventut Comunista Ibèrica (JCI), l'organització juvenil del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), on romangué fins que passà a la 42 Divisió de l'Exèrcit Popular després de la militarització de les milícies. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, on retrobà son pare, antic dirigent sindicalista que acabarà afusellat pels nazis. Aconseguí fugir del camp i, immediatament després, s'incorporà a la lluita antifranquista a l'interior de la Península. En 1941 va ser detingut i va estar tancat a la presó Model de Barcelona fins al 1944. De bell nou a França, durant anys va ser enllaç del POUM i la Confederació Nacional del Treball (CNT) i «guia de frontera», traslladant militants antifranquistes d'una banda a l'altra de la frontera. Bon coneixedor del Pirineu català, també va fer serveis per al Deuxième Bureau, el servei d'informació de l'Exèrcit francès i de la Resistència. Desvinculat del POUM perquè utilitzava els passos fronterers per a fer contraban, s'afilià a la CNT del sector «apolític», i, sembla ser que arran d'haver conegut a la presó el guerriller llibertari Celedonio García Casino, s'afegí als grups d'acció anarquistes. El juliol de 1948 creuà la frontera amb Josep Lluís Facerías (Face) i participà en un atracament a Barcelona. Després retornà a França, però el 26 d'agost de 1949 va ser ferit --un tret a la boca i un altre al braç amb fractura-- en una emboscada ordida per la Guàrdia Civil a la frontera pirinenca i on moriren Enrique Martínez Marín i Celedonio García Casino. El març de 1950 retornà a la Península amb Facerías i intervingué en diverses accions, com ara la col·locació d'una bomba l'1 d'abril («Día de la Victoria») i l'atracament frustrat realitzat el 17 d'aquell mateix mes. El 19 d'abril de 1950 Antoni Franquesa Funoll, Cèsar Saborit Carrelero i Facerías atracaren un forn de pa a Cerdanyola; el grup va ser interceptat per la Guàrdia Civil en un control de carreteres a prop de Santa Maria de Montcada i Franquesa caigué abatut mentre Saborit i Facerías aconseguiren fugir camps a través sota una pluja de bales. Franquesa, en morir, tenia dos bessons molt menuts.

Antoni Franquesa Funoll (1920-1950)

***

- Domingo Corredor Valderrama: El 19 d'abril de 1994 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Domingo Corredor Valderrama. Havia nascut el 19 de desembre de 1919 a Morente (Bujalance, Còrdova, Andalusia, Espanya). Es guanyava la vida fent de pagès i des de l'adolescència milità en el Sindicat de Treballadors del Camp de Bujalance de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità com a voluntari en l'Exèrcit republicà. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat a Alacant (Alacantí, País Valencià) i el 13 de setembre de 1939 internat a la Presó Provincial de Granada (Andalusia, Espanya). El 27 de març de 1941 va ser traslladat a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) i el 13 de maig de 1942 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià). El 23 de febrer de 1944 va ser jutjat en consell de guerra a Castelló de la Plana i condemnat a 30 anys de presó pel delicte d'«adhesió a la rebel·lió». La pena fou commutada per la de 20 anys i un dia. El 21 de gener de 1959 sortí en llibertat provisional i s'instal·là a Onda (Plana Baixa, País Valencià) amb Vicente Sol, amic que havia conegut a la presó i amb una cunyada del qual, Carmen, es casà i tingué tres infants. Milità en la clandestinitat confederal a Onda i l'estiu de 1959 creuà clandestinament els Pirineus i s'instal·là a Besiers. En 1968 va ser nomenat administrador del Comitè Comarcal Erau-Gard-Losera de la CNT en l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Onda i participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. El gener de 1994 retornà a Besiers per patir una operació quirúrgica. Domingo Corredor Valderrama va morir el 19 d'abril de 1994 a Besiers (Llenguadoc, Occitània) a resultes de les complicacions sorgides arran d'aquesta intervenció.

***

- Violeta Fernández Saavedra: El 19 d'abril de 2005 mor a Puebla (Puebla, Mèxic) la mestra anarquista Violeta Fernández Saavedra. Havia nascut el 30 de juny de 1913 a Santa Clara (Villa Clara, Cuba). Néta de l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, sos pares havien estat expulsats d'Espanya. En 1920 sa família retornà a la Península i, després d'un temps a Madrid (Espanya), s'instal·là a Barcelona. Quan decidí ingressar a l'Escola Normal de Mestres s'adonà que no tenia documentació legal i argumentà que la seva acta de naixement s'havia destruït en un incendi i fou registrada oficialment com a nascuda el 30 de juny de 1914 a Barcelona (Catalunya). Partidària de la pedagogia racionalista, va fer de mestra en una escola de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretària en 1936, i participà en la creació de l'Ateneu«Sol y Vida». Durant la Revolució espanyola treballà de mestra per al Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigí el col·legi que s'instal·là als locals expropiats a la Lliga Catalana de Barcelona. A finals de 1938 el Ministeri d'Instrucció Pública l'encomanà l'evacuació de 50 infants que portà a París (França). A Colombes (Illa de França, França) dirigí una escola on estudiaven 70 infants espanyols. El maig de 1940 s'exilià a Mèxic amb el seu company, el destacat militant anarquista Aurelio Fernández Sánchez, i impartí la docència a l'Institut Luis Vives de la ciutat de Mèxic, també conegut com Col·legi Espanyol de Mèxic. En 1942 s'instal·là a Puebla (Puebla, Mèxic), on treballà en una escola. A mitjans dels anys seixanta retornà amb son company a França i participà força en el moviment llibertari. Quan la crisi confederal de 1965, s'acostà als«reformistes». En la dècada dels setanta retornà a Mèxic i col·laborà en els periòdics La Jornada i La Jornada de Oriente. Violeta Fernández Saavedra va morir el 19 d'abril de 2005 a Puebla (Puebla, Mèxic), a conseqüència d'una afecció respiratòria.

Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

***

- Concha Liaño:El 19 d'abril de 2014 mor a Caracas (Veneçuela) la militant anarcofeminista Concepción Liaño Gil, més coneguda com Concha Liaño. Havia nascut el 24 de novembre de 1916 a Épinay-sur-Seine (Illa de França, França). Descendent de terratinents –son avi matern va ser alcalde de Madrid (Espanya)– i de nobles vinguts a menys, son pare, aventurer, va abandonar sa família quan ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des de nina, va estudiar un any a l'Escola Francesa de Barcelona (Catalunya) i entre els 13 i 15 anys amb les monges salesianes. Quan tenia 15 anys es va inscriure en les Joventuts Llibertàries i va formar part del grup de Fidel Miró Solanes, Alfredo Martínez Hungría, Joan Baptista Aso i Arguis Gallardo. En 1935 s'integrà en el grup confederal «Agrupació Cultural Femenina» de Barcelona. En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s'encarrega en solitari de l'organització de «Mujeres Libres» a diverses localitats catalanes, ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i de les Joventuts Llibertàries de l'Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el periòdic Mujeres Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb Alfredo Martínez Hungría, que va ser assassinat durant els «Fets de Maig» de 1937. Exiliada després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que la portarà a un intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus (Aquitània, Occitània) en 1943, col·laborà en tasques amb la Resistència. En 1948 va marxar a Veneçuela, sola amb sa única filla que tenia cinc anys. Va treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es dedicà a ensenyar a llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el polonès Víctor Wierzoski. Treballà com a empleada d'unes línies aèries de Maracaibo (Zulia, Veneçuela) i més tard es traslladà a Caracas. En 1995 va col·laborar en la revista El Noi. En 1996 fou una de les protagonistes del documental de Juan Gamero, Paco Rios i Mariona Roca Vivir la utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s'hi va inspirar pel paper d'una de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias. Va col·laborar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) i en el documental d'Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres del 36 (1999). Durant un temps residí a Río Chico (Miranda, Veneçuela) i en la seva última etapa visqué a Caracas.

Concha Liaño (1916-2014)

Actualització: 19-04-16

     El pasado domingo día 17 llegamos a la V edición ni más ni menos, a la que asistimos en las Fiestas de Primavera de Llubí 2016. Y dirigidos por la organización, pusimos nuestras ganas en competir de la manera más divertida en la GIMCANA.

  A la espera del resultado, o de la comida (según el ansia de cada uno), dimos una vuelta con los coches para visitar los Talaiots des Racons de Llubí.

     La comida fue de nuevo en la plaza de la Iglesia, en el Restaurant Acústic. Después de la cual nos dieron los resultados y nos hizo entrega de los trofeos una representación de la alcaldía encabezada por la propia alcaldesa la señora Magdalena Perelló Frontera.

     Después de recibir la invitación para el año que viene y esperando volver, nos despedimos.

Després de la publicació del nostre article Què pensa fer l'Ajuntament amb el quiosc de Gelats Valls? , s'han succeït les publicacions i informacions i ens han sorgit tota una sèrie de dubtes sobre el tema. Insistim en què els ciutadans han de tenir la informació més completa possible i sembla que en aquest tema encara no s'ha donat tota la informació possible. Sorprèn també el silenci de la majoria de partits a un tema amb molt de ressò popular i mediàtic i quan la petició a change.org perquè el quiosc de Gelats Valls no sigui retirat del Passeig Anglada Camarassa té ja més de 4.500 firmes en el moment de fer aquest article. Al que hauríem d'afegir les firmes presencials. També voliem deixar clar que en aquest tema hi ha una responsabilitat per part de tots els equips de govern de l'Ajuntament al manco des de 1992 quan s'havia de licitar el quiosc i que van tenir molt més temps que l'actual equip de govern per solucionar aquest tema.

A la publicació de l'Ajuntament al seu perfil de facebook (que teniu completa a continuació d'aquest article) diu que és una obligació legal que els quioscs fixos en domini públic es licitin i s'adjudiquin amb un concurs públic i obert i que aquest quiosc fix va evertir a l'Ajuntament de Pollença a 1 de gener de 2016, tal com s'especificava a l'autorització extraordinària. El mateix argument que va reiterar el Batle a Ràdio Pollença (el podeu escoltar a l'enllaç). A la publicació de l'Ajuntament es justifica que "si el procés de licitació no s'ha enllestit abans ha estat perquè s'estava en un procés de mediació entre les parts afectades per tal de trobar una solució satisfactòria i amistosa per tots els implicats, procés que es va truncar amb l'obertura unilateral del quiosc." UMP a la seva publicació de facebook (que també teniu a continuació d'aquest article) també parla de què es van intentar a arribar a acords i diu: "A todo eso hay  que decir que nos consta que Helados Valls se les ofreció la posibilidad de otras ubicaciones en el Puerto que fueron rechazadas".

Demanam a l'equip de govern que expliqui de forma més detallada i clara quin ha estat aquest procés de mediació entre les parts afectades, i quins han estat aquests altres llocs que diu UMP als quals s'ha oferit a Gelats Valls la possibilitat de traslladar-hi el quiosc.

Gelats Valls també ha fet un comunicat al seu perfil de facebook (el teniu a continuació de l'article), al qual informen que van interposar un recurs de reposició en contra de l'Acta de la Junta de Govern de 5 de maig de 2015- que limitava la concessió, que no ha estat contestat per l'Ajuntament. Tècnicament parlant la no resposta en aquest cas suposa que el recurs ha estat desestimat, tot i que creiem convenient que l'equip de govern expliqui els motius d'aquests silenci administratiu, ja que sense un argument ferm que ho justifiqui, consideram que tots els recursos haurien d'obtenir una resposta.

Unió Mollera Pollencina també ha fet un comunicat al seu perfil de facebook (el teniu a continuació d'aquest article) que també ens ha fet sorgir una sèrie de dubtes que no ens han resolt al seu perfil. UMP comenta quevan sol•licitar informes jurídics per analitzar els arguments de les dues empreses enfrontades, i els hem demanat si l'Ajuntament no podia publicar aquests informes o al manco fer-les arribar als grups de l'oposició. De moment no tenim ni sabem res d'aquests informes.

Per concloure aquest article pensam que sil'única sortida possible és la licitació, l'Ajuntament té eines legals per decidir quin tipus de quiosc de gelats vol.

- Article del Punt Informatiu: Perilla el quiosc de Gelats Valls al Port

- Article al Última Hora; Masiva recogida de firmas a favor de Gelats Valls al Port de Pollença

- Article al Diario de Mallorca, "He crecido en el quiosco de helados".

 COMUNICAT AL PERFIL DE FACEBOOK DE L'AJUNTAMENT SOBRE EL QUIOSC DE GELATS

Per les xarxes socials s'ha iniciat una campanya de suport al manteniment del quiosc ocupat pels Gelats Valls al Passeig Anglada Camarassa del Port de Pollença.

Donat que aquesta campanya inclou una recollida de signatures adreçada a l'Ajuntament de Pollença consideram convenient donar a conèixer la següent informació.

En l'anterior legislatura l'Ajuntament de Pollença va aprovar en la Junta de Govern de 5 de maig de 2015 una autorització extraordinària i improrrogable que va finalitzar el 31 de desembre de 2015. En el mateix acord es preveia la licitació del punt de venda de gelats pel següent exercici -a partir de 2016-.

És una obligació legal que els quioscs fixos en domini públic es licitin i s'adjudiquin amb un concurs públic i obert. L'adjudicació sense concurs suposa una prevaricació administrativa.

Aquest quiosc fix va revertir a l'Ajuntament de Pollença a 1 de gener de 2016, tal i com s'especificava a l'autorització extraordinària.

La propietat de Gelats Valls eren coneixedors que el quiosc no es podia obrir sense la pertinent autorització i malgrat no disposar de concessió administrativa optaren per obrir.

Des de l'Ajuntament de Pollença se'ls va notificar que aquesta irregularitat vulnerava la legislació vigent i que l'explotació s'havia de tancar fins que no acabàs el procés de concurs públic.

Si aquest procés de licitació no s'ha enllestit abans ha estat perquè s'estava en un procés de mediació entre les parts afectades per tal de trobar una solució satisfactòria i amistosa per tots els implicats, procés que es va truncar amb l'obertura unilateral del quiosc.

Actualment des de l'Ajuntament de Pollença s'està enllestint una licitació per un quiosc de gelats respectant la legalitat a través d'un concurs públic i obert que permetrà seguir amb l'activitat de venda de gelats en aquest quiosc.

 COMUNICAT GELATS VALLS INFORMA:

Posem a la disposició de totes les persones que ens coneixen i recolzen, la situació actual en la qual ens trobem, pel que fa al Quiosc de gelats de Gelats Valls en el Port de Pollença.

L’ocupació del domini públic amb instal·lacions per a la venda de gelats per part de LORENZO VALLS i BARTOLOMÉ MARTORELL a la mateixa ubicació del Port de Pollença i a la Plaça de Pollença data de l’any 1955.

“…tots els visitants del Moll recorden perfectament
al Llorenç venen gelats al Moll.”

ANTECEDENTS

Per mandat municipal, l’any 1994, es va canviar el tradicional carretó per l’actual quiosc. Concretament l’any 1992 l’Ajuntament de Pollença inicià un procés de licitació per a ubicar un quiosc de venda de gelats al Moll, i arrel d’aquest l’any 1994 es va produir un canvi en el quiosc que es venia utilitzant. Amb iniciativa del propi ajuntament, es va passar del carretó de venda ambulant de Gelats Valls a quiosc permanent, assumint els costos Gelats Valls de la construcció del quiosc, mobiliari i instal·lacions necessàries, (electricitat, aigua, cablejats varis…)

SOL·LICITUDS REITERADES per part de Gelats Valls i manca d’informació de l’Ajuntament de Pollença

S’ha sol·licitat per part de Gelats Valls, en nombroses ocasions, còpia dels acords municipals d’aquelles dates (anys 50 i 90) en base als quals esdevingueren adjudicataris del dret a ocupar la via pública, si bé mai se’ls ha fet arribar aquesta documentació per part de l’Ajuntament. No obstant la manca d’aquesta documentació, els fundadors de l’empres recorden que existí un document pel qual se’ls atorgava la concessió fins tant les famílies VALLS-MARTORELL es dediquessin a la fabricació i venda de gelats.

En tot cas, el que queda clar de la documentació vista fins ara a l’expedient administratiu és que en aquelles dates únicament hi havia un interessat en ocupar el domini públic per portar a terme l’activitat de venda de gelats: LORENZO VALLS CRESPÍ i BARTOLOMÉ MARTORELL CASTAÑER, CB.

No existeix constància de que hi hagués cap altre interessat i, davant d’aquesta circumstància i atenent a la declaració de “interés turístico general” dels antecessors de GELATS VALLS SL, així com a la seva condició de peticionaris inicials de la concessió, l’Ajuntament de Pollença adjudicà directament a LORENZO VALLS CRESPÍ y BARTOLOMÉ MARTORELL CASTAÑER, CB, amb total i plena justificació i compliment de la legalitat, la venda de gelats al quiosc del Moll i a la plaça de Pollença.

Els actes duts a terme tan per l’Ajuntament com per GELATS VALLS SL deixen clara l’existència d’una concessió administrativa atorgada d’acord amb els articles 82 i següents del Reglament de Béns de les Entitats Públiques, que fou adjudicada a GELATS VALLS, SL com a peticionari inicial i atenent a la manca d’altres interessats, i en base a aquesta, GELATS VALLS ha vingut realitzant la seva activitat de venda de gelats, i va abonar la totalitat del cost de la construcció, instal·lació i connexions del quiosc, consolidant amb aquestes actuacions la seva qualitat de concessionari de l’esmentat punt de venda, ja sigui pel termini legalment assenyalat de 99 anys ja sigui fins tant les famílies VALLS-MARTORELL es dediquessin a la fabricació i venda de gelats.

ACTUALITAT

És per aquest motiu que Gelats Valls, S.L. es va mostrar totalment en contra de l’Acta de la Junta de Govern de 5 de maig de 2015- que limitava la concessió-, i va interposar el corresponent recurs de reposició en contra d’aquesta.

Es tracta doncs, d’un acte administratiu que no és ferm, ja que a dia d’avui no s’ha contestat per part de l’Ajuntament i en definitiva, a la vista de les actuacions posteriors del propi Ajuntament, no deixa altre camí a Gelats Valls que acudir a l’auxili judicial.

Precisament els Tribunals en altres casos similars al present s’han pronunciat sobre concessions, diguem-ne, de fet, donant plena validesa a les mateixes.

L’Ajuntament de Pollença, enlloc de contestar el recurs i pronunciar-se sobre les al·legacions de Gelats Valls, ha optat per adoptar un nou acord, que resol iniciar un expedient de caducitat de l’autorització concedida al seu dia i que implica directament quan es resolgui, el desallotjament de Gelats Valls del quiosc del Moll.

Un acte, al que Gelats Valls s’oposa rotundament i troba injust, perquè oblida que d’acord amb la llei, tan les concessions, com les autoritzacions administratives atorgades “a precari”, són susceptibles de ser resoltes únicament quan concorri un interès públic en la seva resolució, i prèvia indemnització.

Un interès general- el de declarar caducada la concessió- que en aquest expedient no ha estat acreditat, ans al contrari, doncs a la vista de les signatures recollides en només 24 hores, no tan sols de ciutadans del municipi, sinó de tot el món, demostra que l’interès general no és desallotjar GELATS VALLS del quiosc-del que n’és el legítim propietari- sinó que l’interès general és mantenir l’ocupació de la via pública amb el quiosc destinat a la venda de gelats fabricats al propi municipi per una empresa que du més de 60 anys fent-ho i que forma part de la tradició i de l’essència cultural, gastronòmica i social de Pollença.

Gelats Valls, sempre ha defensat i defensarà que ha vingut realitzant la seva activitat a l’empara d’una concessió administrativa, i l’ajuntament així ho hauria de reconèixer per no anar contra els seus actes propis.

En tot cas, i a tenor dels antecedents fàctics, existeixen raons excepcionals per a que GELATS VALLS, continuï com a ocupant de la via pública, amb el que és una tradició i un element que, com estan demostrant els propis ciutadans, és considerat patrimoni cultural de Pollença.

Gelats Valls no demana més Dret del que li assisteix, així que tenguem seny i protegim les nostres tradicions.

Tots els pollencins de naixement i de cor, i tots els visitants del Moll recorden perfectament al Llorenç, venen gelats al Moll, i que tots duim en el nostre record d’infantesa.

Per tot això, podem dir ben alt, i reclamar amb serenitat i orgull, que tenim tot el dret a quedar-nos al quiosc del Port de Pollença:
la legalitat, la trajectòria de Gelats Valls i la gent ens emparen.

---------------------------------------
Sigui el que sigui; moltes GRÀCIES A TOTS,
de part de tota la família Valls-Martorell,
i especialment de’n Llorens Valls i en Bartolomé Martorell

COMUNICAT GELATS VALLS : LOS SENTIMIENTOS CONTRA LA NORMATIVA.

Los recuerdos de los veranos de mi infancia, en los tiempos en que teníamos casi tres meses de vacaciones, me llevan a un Puerto de Pollença de playa, pesca con caña y amigos cruzando a nado de la punta de un muelle a la otra con el evidente enfado de los pescadores que temían por nuestra seguridad.

Entre los recuerdos playeros destaca un carrito conducido de punta a punta de la playa por un señor con un gorro blanco al que acudíamos como moscas a comprar un delicioso helado, mi sabor preferido era el de almendra, después de haber dado la tabarra a nuestros mayores para que aflojasen el bolsillo.

La memoria de los veranos del Puerto se asocia a toda una serie de lugares, acontecimientos y personas : las fiestas de Sant Pere y de La Patrona, las terrazas del Iru y el Cactus, el pequeño bar del Tío Juan en el muelle nuevo, la bolera, los helados de Valls, las noches a la fresca, el cine de verano… El tiempo ha pasado factura, la modernidad se ha llevado las noches a la fresca, las copas en el Cactus, el bar del Tío Juan, las tardes en la bolera y el cine de verano.

En estos últimos días las redes sociales se han hecho eco de la situación de Gelats Valls, uno de los últimos símbolos de nuestros veranos molleros, que solicita el apoyo de los vecinos para evitar que sea retirado su quiosco situado en el paseo Anglada Camarassa del Puerto. En este momento han conseguido ya más de 3.000 firmas de apoyo, un verdadero éxito.

Los comentarios en las redes, favorables a la permanencia del quiosco en su lugar habitual, tiran de la parte sentimental para apoyar a Valls, y eso no sólo es razonable sino lógico. ¿Quién no disfruta de un paseo frente al mar con un helado en la mano? ¿Quién no protestaría ante la desaparición de un emblema veraniego de nuestro Puerto?

La campaña de búsqueda de apoyo va acompañada por críticas a la inoperancia del Ayuntamiento que ha sido incapaz de resolver esta incómoda situación. Y tienen razón, mucha razón, el Ayuntamiento lleva 17 años de inoperancia, 17 años de permisividad y adjudicación a dedo de una concesión que, según la legislación vigente, debería licitarse públicamente.

Ya en 1992 el Ayuntamiento resolvió (Comissió de Govern, sessió ordinaria del 20 de febrer de 1992) que la ubicación del quiosco de Helados Valls suponía una ocupación privativa del dominio público local, y que se debía promover una licitación pública para la adjudicación de la concesión administrativa del quiosco.

Durante 16 años nadie protestó ni se interesó por el quiosco, y los sucesivos equipos de gobierno ignoraron su obligación de proceder a la licitación hasta que, en 2015, un empresario con varios negocios en el Puerto manifiesta su interés y su derecho a optar a conseguir la concesión administrativa del quiosco. Y aquí empieza el lio. El anterior equipo de gobierno, con mucha habilidad, consigue calmar las aguas otorgando una licencia improrrogable al quiosco de Valls hasta el 31 de Diciembre de 2015 para proceder posteriormente a la licitación que la ley impone.

La situación hoy es que el quiosco carece de la licencia que le permita abrir al público, que la ley obliga a que el quiosco debe ser licitado públicamente, que la gente está cabreada por lo que entiende es un atentado contra la tradición veraniega del Puerto y una afrenta a la fa

La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)

Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)

La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins

Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.

Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.

Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.

Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.

Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.

Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.

Miquel López Crespí

(26-V-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.

Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.

En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...

El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.

Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.

Miquel López Crespí

Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)

1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.

Per servar la memòria de Josep Melià

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris podíem haver estat fent feina al servei del franquisme pólicíac (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera bicolor de la monarquia, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Per a servar la memòria de Josep Melià

L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.

En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.

Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.

L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».

D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».

La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.

Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.

Antoni Marimon. Historiador

Diari de Balears (4-XII-07)

Anarcoefemèrides del 20 d'abril

Esdeveniments

- Acte SIA: El 20 d'abril de 1939, pocs dies després del triomf franquista, se celebra al teatre Tropical de Casa Blanca (L'Havana, Cuba) un acte de solidaritat amb els refugiats espanyols organitzat pel Consell Local de Casa Blanca de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El acte, per a recaptar fons, consistí en el passi de pel·lícules, un espectacle de varietats i en el parlament de diversos oradors.

***

- Congrés Anarquista de Corea: Entre el 20 i el 23 d'abril de 1946 té lloc a Anwui (Corea) un congrés anarquista que marcarà la considerable influència que ha tingut el pensament de Piotr Kropotkin al continent asiàtic. L'historiador coreà Xin Xae-Ho (1880-1936) fou un dels precursors i introductors de l'anarquisme en aquest país. Més tard, els germans Li Jung-Kiu (1897-1983) i Liu Eul-Kiu (1894-1972), aquest últim també conegut com El Kropotkin Coreà, van ser els promotors d'aquest congrés, juntament amb Ha Ki Rak, altra figura important de l'anarquisme coreà i que encara pogué participar en el congrés de la Federació Anarquista Coreana (FAC) de 1987.

***

- Conferència d'Aristide Lapeyre: El 20 d'abril de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) la conferència pública de l'anarquista, pacifista i neomaltusià Aristide Lapeyre «Face à l'Église. Le Planning Familial et l'avortament» (Enfront de l'Església. La Planificació Familiar i l'avortament), organitzada pel Grup Llibertari «Louise Michel», de la Federació Anarquista (FA), i La Libre-Pensée. La reivindicació de Lapeyre de l'avortament el portarà a realitzar el mateix interrupcions d'embarassos, fet pel qual va ser empresonat. La Llei d'Interrupció Voluntària de l'Embaràs francesa s'aprovà gairebé deu anys després, el 17 de gener de 1975.

Naixements

- Louis-Alfred Imhoff: El 20 d'abril de 1856 neix a Mex (Vaud, Suïsse) el jornaler anarquista Louis-Alfred Imhoff. Sos pares es deien César Imhoff i Louise Gendroz. Emigrà a França i s'instal·là al número 3 del carrer Pallet de Courbevoie (Illa de França, França). L'1 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada juntament amb 26 anarquistes més. El 2 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes, refugiant-se a Suïssa. En aquest any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

- Madeleine Nourrisson: El 20 d'abril de 1886 neix a Tièrn (Alvèrnia, Occitània) la costurera anarcoindividualista Madeleine Nourrisson, també coneguda com Madeleine Bouchet. Companya del tipògraf anarquista individualista Léon Bouchet, també ella es qualificà d'anarcoindividualista. El setembre de 1910 la parella abandonà Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i s'establí a París, instal·lant-se a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França). Mantingué una estreta amistat amb Louise Kayser (La Venus Rouge), esposa d'Eugène Dieudonné, i de Jean De Boë, membres de la coneguda com «Banda Bonnot». Sospitosa d'haver albergat Jean De Boë, de qui la policia deia n'era l'amant, la seu del periòdic L'Idée Libre, on treballava son company, va ser escorcollada el 21 de febrer de 1912 i empresonada sota l'acusació d'haver-hi trobat diversos teixits dels quals no pogué demostrar la seva procedència, encara de fou alliberada poc després. Madeleine Nourrisson va morir el 22 de gener de 1966 a Saint-Étienne-de-Montluc (País del Loira, França).

***

- Gueorgui Getchev: El 20 d'abril de 1897 neix a Haskovo (Haskovo, Bulgària), en una família de petits artesans, el poeta, escriptor, traductor i periodista, gran figura de l'anarquisme eslau, Gueorgui Getchev (oGeorges Getchev). Després de fer estudis primaris i secundaris a Haskovo, als 16 anys va descobrir les idees llibertàries i va fer estudis superiors a l'Acadèmia de Belles Arts de Sofia. El seu primer recull de poesia va ser publicat en 1914. És el fundador dels primers grups llibertaris a Haskovo i quan Bulgària entra en guerra en 1916, es declara insubmís i s'incorpora amb Gueorgui Sheitanov en la lluita clandestina. En 1918és un dels principals acusats en el procés militar contra els anarquistes. Després de la guerra, bé que fora de la llei, esdevé redactor en cap d'El Despertamenti d'Anarquista, i forma un primer grup de partisans contra la dictadura. De 1921 a 1923 forma part del grup de Vassil Ikonomov i comet nombrosos actes revolucionaris, alhora que col·labora en la revistaSocietat Lliure,òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Condemnat a mort per un article estigmatitzant el cop d'Estat del 9 de juny de 1923, s'exilia a França on es lliga amb el grup de Sébastien Faure, Jean Grave, el doctor Pierrot i els militants italians i espanyols exiliats com ell. Va col·laborar aleshores enLe Libertairei enL'Idée Anarchiste. En 1924 retorna a Bulgària per continuar la lluita clandestina, però després de l'atemptat d'abril de 1925 a la catedral de Sofia i la ferotge repressió que s'engega, retorna a França. Només en 1928, després de l'amnistia general, tornarà al seu país, on es consagrarà a la propaganda d'una manera legal. En 1930 crea el seu propi setmanari literariMissal i Volia(Pensament i Voluntat) que aplega nombrosos autors progressistes, però que serà suprimit per la censura en 1935. L'activitat política no va frenar la seva immensa tasca literària, traduint i editant els grans noms de la literatura francesa i russa. Va publicar igualment els seus reculls poètics així com contes per a infants. Després de la presa del poder pels comunistes (1944), serà dels pocs que gosarà oposar-se obertament al règim i polemitzar sobre la llibertat artística. Víctima de l'ostracisme, és detingut finalment en 1949 i enviat al camp de concentració de Béléné. Alliberat gràcies a la intervenció de la Unió d'Escriptors, continuarà amb la seva militància anarquista. Després de la mort de Boris Yanev en 1957, va ser nomenat secretari de relacions internacionals de la FACB clandestina; però patirà pressions i vigilàncies contínues de les autoritats i serà novament detingut en 1963 per la seguretat de l'Estat, acusat de «sospitós de relacions amb l'estranger», i interrogat, sense resultats. Gueorgui Getchev va morir el 28 d'agost de 1965 a Sofia (Bulgària).

***

- Joaquim Bassons Viñas: El 20 d'abril de 1903 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Bassons Viñas. Sos pares es deien Josep Bassons i Teresa Viñas. Fill i germà d'obrers vidriers, passà la seva infantesa a Cervelló (Baix Llobregat, Catalunya). Assistí durant vuit anys a l'escola i després passà a l'Escola Racionalista de València i al Centre Republicà «El Pueblo». Entre 1917 i 1927 treballà com a vidrier a València i milità en diferents grups anarquistes. Entre 1920 i 1922 fou secretari del grupàcrata «La Verdad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1927 i 1929 treballà de vidrier a Badalona i després passà al sector dels autobusos a Barcelona. El setembre de 1930 va ser detingut i empresonat arran de la vaga de la construcció. Aquest mateix any va ser nomenat membre, pel Sindicat del Vidre, del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1931 del Comitè Nacional del Vidre a Mataró, amb Manuel Mascarell, Llibert Peiró, Pedro Conejero i altres. Entre 1931 i 1936 fou secretari de la Secció d'Autobusos del Sindicat del Transport de la CNT. Per mor de la seva militància, va ser detingut governativament en diverses ocasions i tancat a la presó Model de Barcelona. Quan esclatà la Revolució de 1936, fou un dels principals responsables de la col·lectivització dels autobusos i tramvies barcelonins des dels seus càrrecs de membre de Comitè de Control, de secretari de la col·lectivitat i del Consell de Transports Públics Urbans, càrrec últim que mantingué fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració de Bram. Més tard romangué durant molts d'anys a Sant Ponç de Tomièiras (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la fàbrica de vidres Fleur de Verre i ocupà la secretaria de la Federació Local de la CNT. En 1949 morí la seva companya Carmen Calvo. En aquests anys participà en la major part de reunions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. A més de diferents premis per la seva feina artesana, el juliol de 1972 va ser guardonat amb un premi com a millor obrer vidrier de França. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, etc. Sa nova companya, Antonia Balta, morí en 1988. Joaquim Bassons Viñas va morir el 19 de juliol de 1993 en una residència de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). Deixà un llibre inèdit sobre les seves experiències al camp de concentració de Bram i el seu testimoni va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998).

***

- Akiyama Kiyoshi: El 20 d'abril de 1904 neix a Matsugae (Kiku, Fukuoka, Kyushu, Japó) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Akiyama Kiyoshi (Akiyamaés el llinatge), també conegut com Tsubone Kiyoshi i Takayama Keitaro. Després de diplomar-se a l'escola secundària de Kokura (Kitakyushu, Fukuoka, Kyushu, Japó), entrà a fer el curs preparatori de dret a la Universitat de Nihon a Chiyoda (Tòquio, Japó), però deixà la carrera i començà a treballar fent diverses feinetes (repartidor de diaris, ascensorista, empleat de redacció, etc.). Cap el 1924 entrà a formar part del moviment llibertari japonès i en 1926 començà la seva activitat literària, col·laborant en revistes anarquistes, com ara Tanki (El Genet Solitari), Kokushoku Shimbin (Front Negre), Dando (Trajectòries), etc. En 1933 esdevingué el principal col·laborador de la revista Kaiho Bunka (Emancipació i Cultura) i col·laborà en Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries),òrgan de la Kaiho Bunka Renmei (Federació per a l'Emancipació i la Cultura), organització que volia portar la cultura al moviment obrer anarquista i que acabava de rellançar aquell mateix 1933 amb altres companys (Okamoto Jun, Tai Uemura, Tozaburo Ono, etc.). També participà en la redacció de diverses revistes, com ara la nova Dando (Trajectòries), Shi Kodo (Acció Poètica), etc. Després de la II Guerra Mundial, el maig de 1946, fou un dels fundadors de la Nihon Anakisuto Renmei (Federació Anarquista Japonesa) i participà en el novell moviment literari anomenat«Shin Nihon Bungakukai» (Societat Literària del Nou Japó). També col·laborà en la revista Kosumosu (Cosmos), amb Okamoto Jun i Kaneko. Durant els anys seixanta formà part del grup autònom Gatsu Koudou Linkai. Entre les seves obres d'assaig destaquen Autocrítica literària (1956), El pensament rebel al Japó (1960), Nihilisme i terrorisme (1968), Records personals sobre la poesia de postguerra (1968), Literatura anarquista (1970), El rebuig del poder. Filosofia de l'anarquisme (1971), L'autocrítica de la literatura (1972), El credo de la rebel·lió (1973) i Considerant la nostra violència (1977); i entre les poètiques Imatges (1959), Flors blanques (1966), Solitud (1967), Recull de poemes (1968), Poemes contra la guerra (1969, amb Ito Nobuyoshi i Okamoto Jun) i Poemes prohibits (1970). En 2006 es publicà una antologia en 12 volums dels seus millors escrits. Akiyama Kiyoshi va morir el 14 de novembre de 1988 a Kokura, actual Kitakyushu (Fukuoka, Kyushu, Japó).

***

- Juan Lobo Gago: El 20 d'abril de 1909 neix a Gilena (Sevilla, Andalusia, Espanya)–algunes fonts citen Gerena (Sevilla, Andalusia, Espanya)– l'anarquista Juan Lobo Gago, que va fer servir diversos pseudònims (Fernando García Jiménez, José María Pagés Avilés, etc.). Fuster de professió, fou un actiu militant del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sevilla. Va ser detingut en diferents ocasions acusat de diferents delictes, com ara estafa, atracament en un assalt a la finca La Salud, a prop de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya), etc. El 13 de setembre de 1930, segons la policia, amb altres companys (José María Jiménez Bermúdez, Miguel León Sánchez i Eduardo Cabeza Ferrete), realitzà un atracament a la Venta de la Salud (Utrera, Sevilla, Espanya) i fou detingut un mes després a Cadis (Andalusia, Espanya). El 5 de gener de 1932 va ser detingut, juntament amb Juan Marín y Marín, acusat d'haver atracat un fabricant de juguetes i un dependent a Madrid (Espanya); empresonats, el 15 de novembre d'aquell any ambdós van ser jutjats en la Secció IV de l'Audiència de Madrid i van ser alliberats a compte del temps que havien passat en presó preventiva. El novembre de 1933 va ser detingut, juntament amb Manuel Herrador Merino, en un hostal a prop de la Cruz del Campo de Sevilla per negar-se a pagar les consumicions. Sembla que en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1952, des d'Alemanya, col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic.

Defuncions

- Antonio Gil Oliver: El 20 d'abril de 1948 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el resistent antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver, també conegut com Antonio Sancho Agorreta. Havia nascut el 27 de gener de 1921 a Urrea de Gaén (Terol, Aragó, Espanya). Durant els anys quaranta participà en els grups d'acció anarquistes que operaven a Catalunya. Partidari de la línia més radical d'enfrontament contra el franquisme, va fer costat la creació del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El 12 de juliol de 1947 participà, amb José Pareja Pérez (Parejilla) i José Villegas Izquierdo, en l'execució del confident Eliseu Melis Díaz; fou ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap després que aquest ferís mortalment José Pareja. Amb José Villegas requisà una camioneta per transportar Pareja a casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital Clínic perquè fos intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí tres dies després a conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil Oliver va morir el 20 d'abril de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un camió. La seva parella, Maria Assumpció Calvó Grané, esdevingué la companya del també guerriller llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo), amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.

Antonio Gil Oliver (1921-1948)

***

- Augustin Lasseur: El 20 d'abril de 1950 mor a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer enrajolador sindicalista, anarquista i antimilitarista Augustin Lasseur, també citat Auguste Lasseur. Havia nascut el 23 d'agost de 1879 a Lada Peyre (Llemosí, Occitània). Fill d'un paleta, s'establí a París (França), on fou nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Enrajoladors del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). El 26 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Federació de Construcció del Sena de la CGT, per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars per abandonar les seves funcions», a tres mesos de presó i a 100 francs de multa arran de la campanya antimilitarista «El Sou del Soldat». Quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció de Pirotècnia dels Establiments Militars de Bourges (Centre, França) i continuà amb la seva propaganda pacifista. Va ser nomenat secretari de grup local dels «Amics de Ce Qu'il Faut Dire» i l'abril de 1917 organitzà una reunió amb l'anarcoindividualista antimilitarista Maurice Vandamme (Mauricius). Després d'haver participat en la vaga del Primer de Maig de 1918, va ser traslladat com a mesura disciplinària al dipòsit de metal·lúrgics de París i enviat al front. El desembre de 1922 fou delegat de la Construcció en el Congrés Departamental del Marne de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que se celebrà a Reims. En 1935 vivia al número 31 del carrer de Kairouan de Reims i figurava inscrit en la llista d'anarquistes de l'arxiu departamental del Marne.

***

- Álvaro Bernabeu Garín: El 20 d'abril de 1972 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarcosindicalista Álvaro Bernabeu Garín. Havia nascut el 1894 a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan encara era un nin emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Obrer metal·lúrgic, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Vivia al Poblenou de Barcelona i treballava en uns tallers mecànics de Badalona (Barcelonès, Catalunya). El 8 de maig de 1919 va ser detingut, juntament amb Francisco Berrocal García i Alfons Corneda Comells, acusat d'haver atemptat a trets contra Fermí Torres Costa, encarregat de la secció de compressors dels tallers«Material per a Construccions i Ferrocarrils» dels patrons Girona i esquirol durant la vaga de la dita fàbrica; jutjat entre el 10 i l'11 de juny de 1920 en consell de guerra a Barcelona per aquest fet, va ser absolt, ben igual que els seus companys. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'instal·là a Badalona. Fou un dels fundadors de la Societat Cultural «La Camèlia», que servia de tapadora per a les reunions clandestines de la CNT. El 28 de setembre de 1930 presidí un míting a favor dels presos polítics i socials que se celebrà al cinema Recreo de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya). El juny de 1931 assistí com a delegat del Sindicat del Metall de Badalona, amb uns dos-mil afiliats, al Congrés de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i passà pels camps de concentració. Posteriorment milità a La Sala (Llenguadoc, Occitània), fins al 1953, any que emigrà al Brasil. En 1954 s'establí a Buenos Aires (Argentina) i s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Paralitzat des del 1971, Álvaro Bernabeu Garín va morir el 20 d'abril de 1972 al seu domicili de Buenos Aires (Argentina).

*** 

- Fernand Planche:El 20 d'abril de 1974 mor a Nouméa (Nova Caledònia), atropellat per un cotxe quan circulava amb bicicleta, l'escriptor i militant llibertari Fernand Claude Planche, també conegut com Fernand Granier. Havia nascut el 12 de febrer de 1900 a Saint-Rémy-sur-Durolle (Alvèrnia, Occitània). Fill d'un modest artesà, que morí poc després del seu naixement, també va perdre sa mare quan tenia set anys i va ser recollit pels avis materns. Son avi el ficà com a aprenent de polidor de vidres a les moles del riu Durolle, al seu pas per Thiers. Cap al 1919, quan sos avis ja eren morts, s'instal·là a París. Després va fer el servei militar com a mecànic d'aviació a Dijon i a Alemanya, on la misèria feia estralls. Tota aquesta experiència va fer que esdevingués antimilitarista. Quan tornà a la vida civil va treballar de ganiveter i començà a freqüentar els cercles anarquistes. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí a Levallois al III Congrés de la Unió Anarquista (UA). Durant les eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es presentà com a candidat abstencionista per la llista llibertària de la IV Circumscripció de Saint-Denis i Sceaux. Entre desembre de 1923 i març de 1925 col·laborà en Le Libertaire i, a partir del 8 de gener de 1928, en La Voix Libertaire,òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Fou un dels promotors de la cooperativa creada per a subministrar diners per a l'adquisició d'un terreny amb la finalitat de construir la «Maison Anarchiste», que finalment fou edificada a París. En 1934, ambÉmile Bidault, fundà La Conquête du Pain, periòdic obert a totes les tendències de l'anarquisme («Síntesi anarquista») i del qual s'editaren 45 números fins al 1935. També col·laborà en La Brochure Mensuelle. En una botiga del barri parisenc de Boulogne-Billancourt venia tota mena d'estris tallants, que també reparava i esmolava. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a París al Congrés de la Unió Anarquista («Congrés de la Unitat»). En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF), que s'havia creat arran del congrés tingut a Tolosa de Llenguadoc entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any en oposició a la Unió Anarquista, criticada com a centralista i com a acostada a la esquerra politicosindical marxista francesa (Plataformisme). Entre març i agost de 1937 fou el responsable de l'administració i de la redacció de Terre Libre, òrgan de la FAF. A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per fer costat la Revolució que s'havia engegat. En 1939 va ser inculpat de complicitat en un delicte de deserció i tancat durant l'hivern de 1939 i 1940 a la presó parisenca de la Santé; després fou internat com a «mesura administrativa» al camp de Maisons-Laffitte. Quan la desfeta, els detinguts van ser evacuats cap a Pau. Després del bombardeig de Meung aconseguí escapar furtant una bicicleta i retornà a París, on retrobà sa companya Laure i es posà a treballar en una fàbrica. El seu cas es va reobrir i, sota l'amenaça de ser detingut, s'allistà per un any com a treballador voluntari a Alemanya i marxà a Berlín. En 1942, encara fugat, fou inculpat de provocació a la insubmissió i fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional, però no s'hi presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de presó que estaven coberts preventivament. Quan acabà el seu allistament a Alemanya, tornà a París. El seu nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del moviment anarquista clandestí. Amb l'Alliberament esdevingué el representant de les ganiveteries d'Alvèrnia i participà activament en la reconstrucció del moviment anarquista, col·laborant en Le Libertaire, L'Unique i Pensée et Action. Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i Martinet-sur-Durolle, va escriure el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide de Louise Michel (1946 i 2005). En 1947 ajudà en l'edició de La Révolution inconue, de Volin. El febrer de 1948 publicà Durolle --reeditat en 1986 sota el títol Durolle au pays des coutelliers-- i l'octubre Kropotkine, en col·laboració amb Jean Delphy. El novembre de 1948 reedità L'unique et sa propriété, de Max Stirner --redactà el pròleg iÉmile Armand el prefaci. La fallida de la seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i aleshores esdevingué presentant. En 1950, davant el perill d'una nova guerra, emigrà amb sa companya a Nova Caledònia amb una màquina de fer maons, amb la idea d'elaborar totxos per a la construcció; però el projecte fou un fracàs ja que la sorra canac no era idònia per a l'artefacte. Laura, que mostrava signe de desequilibri mental arran de la guerra, acabà internada en un hospital psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell tornà al seu antic ofici de polidor de vidres. A Oceania continuà amb la propaganda anarquista, distribuint cinc números de Défense de l'Homme, periòdic fundat per Louis Lecoin. Entre 1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un periòdic mimeografiat, La Raison. Organe de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie et dépendances. En aquests anys realitzà programes radiofònics, entre els quals destaquen el del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del centenari de la Comuna de París. A Nova Caledònia s'oposà al règim colonial, defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac. Després va comprar uns terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la ramaderia, però el projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que tenia amb els nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat. Finalment es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que compaginà fent de vigilant nocturn.  

Fernand Planche (1900-1974)

***

- José Tamayo: El 20 d'abril de 1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Tamayo. Havia nascut el 29 de novembre de 1911 a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya). Cabrer durant la seva infantesa, arran d'una paràlisi en una cama quan tenia 12 anys esdevingué sabater. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la defensa del seu poble i al front bèl·lic s'ocupà de tasques administratives. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on treballà de sabater fins a la seva jubilació l'agost de 1977. La seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de difusió del pensament anarquista, a més de centre d'informació per als immigrants econòmics. Casat amb una francesa, tingué cinc filles. José Tamayo va morir el 20 d'abril de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac.

***

- Luigi Carlizza: El 20 d'abril de 1993 mor a Roma (Itàlia) el metge anarquista Luigi Carlizza. Havia nascut l'1 de juny de 1933 a Villa Romana (Carsoli, Abruços, Itàlia). Sos pares es deien Francesco Carlizza, metge, i Annita Brunelli. Son pare morí durant l'expedició militar italiana a l'URSS i l'orfe es traslladà a Roma, on amb grans sacrificis es llicencià en medicina. Gràcies a la influència d'Ugo Scattoni, entrà a formar part de molt jove en el moviment anarquista. Es relacionà amb el grup que donà lloc als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris«plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini que s'oposaven a la visió tradicional de l'anarquisme representat per la Federació Anarquista Italiana (FAI). A començament de la dècada dels cinquanta constituí amb altres companys el grup «Roma Centro», que s'adherí a la FAI, i participà en les activitats dels GAAP, els quals representà com a delegat-observador, amb Sirio Del Nista i Ugo Scattoni, en el V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Entre 1954 i 1955 formà part del grup que estudià la reforma agrària italiana i per a aquesta finalitat seguí un curs a l'Institut Gramsci de Roma; també col·laborà en Impulso i en L'Agitazione, butlletí internet dels GAAP. En aquests anys de frenètica activitat política, participà en gairebé tots els congressos i reunions dels GAAP, fins i tot quan aquests decidiren confluir amb el moviment Acció Comunista (AC), una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. Després de la sortida de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga d'AC, romangué en l'organització fins just abans de mitjans dels anys seixanta, quan deixà el grup per la prevalença de les posicions leninistes expressades pel grup d'Arrigo Cervetto i Lorenzo Parodi. En 1964 formà part del«Comitè italià per la veritat sobre els crims de l'estalinisme» i signà, amb altres companys, la crida «200 comunisti italiani tra le vittime dello stalinismo». A finals dels anys seixanta es reconcilià amb el moviment anarquista i a començament dels anys setanta fou un actiu militant del grup «Lluita Proletària», adherit a la FAI. El 2 de juny de 1972 signà a Carrara (Toscana, Itàlia), amb altres companys, el manifest «Per una riscoperta dell'anarchismo nell'attualità sociale. Lettera aperta ai compagni sullo stato del Movimento». En 1981, arran de la polèmica suscitada arran de la reactivació de la Unió Sindical Italiana (USI), abandonà la FAI ja que no volia participar en les disputes de les diferents tendències. Va fer costat l'USI, encara que no s'afilià. Des de la seva professió de metge a l'Istituto Materno Regina Elena, milità en el Sindicat dels Metges Italians (SMI), lluità per la reforma del sistema sanitari i fou molt actiu en les reivindicacions de la sanitat pública, participant en nombroses manifestacions. Col·laborà amb articles de diversa temàtica en Volontà i Umanità Nova, entre d'altres. Setmanalment es trobava amb els vells companys, sobretot expartisans, com ara Dario Bessi, Mario Saurini i Peppe Zelli, amb qui els lligà una gran amistat, però de mica en mica abandonà el compromís polític. És autor de La ricerca cromosomica nelle malformazioni congenite di interesse medico-sociale (1968). Luigi Carlizza va morir, a resultes d'una sobtada malaltia, el 20 d'abril de 1993 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al cementiri del Verano. Son fill Francesco Carlizza (Fricche)és també un destacat militant anarquista.

Actualització: 20-04-16

Revolta (Editorial Moll)

Per Bartomeu Fiol(1)

Revolta, com la pràctica totalitat de la nombrosa obra del seu autor -el qual, a còpia d'ofici, de tenacitat i de paciència, ha assolit la gesta, més aviat insòlita entre nosaltres, de viure d'ella, de viure de la seva escriptura (sense abdicar mai de les seves conviccions de sempre)-, difícilment es pot llegir com a mera literatura. Al darrere o al davant de tot el que ha fet Miquel López Crespí hi ha un ferment moral decididament actiu i compromès, el qual, segons quin sigui el capteniment la posició de qui s'hi encari, resultarà una mica morbós o fins i tot quasi sectari o, ben al contrari, d'una rabiosa i actualíssima salut. En el benentès que aquells que sentin inclinats a titllar-lo de sectari poden perfectament, al seu torn, esser qualificats de sectaris de signe contrari. Perquè, en definitiva, tot garbellat, hi ha tant de sectarisme de dretes com d'esquerres. I, per descomptat, ningú no es troba, angelical, au-dessus de la mêlée.

Degut a aquest radical condicionament ètic, la importància del qual en l'obra de López Crespí sembla difícil d'exagerar -i encara que tot text que queda és ben capaç de presentar-se per si mateix-, degut també al marc referencial o a l'escenificació de les paràboles en una cultura tan allunyada com la xinesa i, finalment, a un procés d'elaboració molt demorat i gens senzill (el nostre poeta i narrador certament no viu en el millor dels mons possibles!), tal vegada no li vagi del tot malament la pobra companyia d'aquesta mena d'exordi, per molt que -per manca de competència de qui el fa- no pugui ajudar el lector més que de manera massa limitada.

És creença prou generalitzada que el pensament rigorós o, al capdavall o al capdamunt, la filosofia, requereixen un ambient d'una certa pau per a poder practicar-se plenament. Però les injustícies i les guerres i les malvestats, o la sevícia generalitzada, també poden suscitar o fomentar el seu conreu. Perquè potser convé recordar que no tota filosofia és metafísica o antològica. Així, no és cap casualitat que l'esclat de la filosofia clàssica xinesa coincidís precisament amb els carnatges i les atrocitats del període històric tan adequadament conegut com dels regnes en lluita -que acaba l'any 221 aC amb la unificació de l'immens país sota la fèrula dels senyors de Qin- ni tampoc ho és que les diverses escoles que la conformen (i que dos mil o dos mil cinc-cents anys després no semblen tan confortades com volen suposar els entesos comentaristes) coincidesquin del tot en donar una transcendència i una funcionalitat bàsiques a primordials a la política i a l'ètica social -si és que el qualificatiu d'aquest sintagma no és una redundància, que tota ètica ho és, social, o no és ètica.

No ens hauria de sorprendre gens, doncs, que Miquel López Crespí, persona generosa i inquieta, que no ha rebutjat mai els compromisos, sens dubte l'escriptor més fener que tenim actualment al regne de Cavorques enmig del mar, la formació autodidacta del qual correspon a un altre període -aquest ben acostat en el temps!- de forta commoció moral i de fonda inquietud política i social, seguint una mica l'exemple de Bertolt Brecht -dramaturg i poeta de gran popularitat entre el jovent compromès fa trenta anys, però avui més aviat menystingut, com si la seva extraordinària qualitat literària hagués quedat inutilitzada o almanco feta malbé per la seva adscripció ideològica-, s'hagi inspirat en les peculiars formes expositives i en els continguts morals, d'aquells pensadors aparentment tan allunyats però de fet, paradoxalment, tan acostats. Al cap i a la fi, dos mil anys i escaig d'història no afecten massa unes valoracions morals bàsiques. La posa en escena d'un Zhuangzi o d'un Me-ti o Mo Di, per altra banda, conserva tota la seva força i efectivitat pedagògica o comunicadora, que és tant com dir la seva eficàcia poètica.

I no és que l'escriptura o l'elaboració del text que ara encetaràs hagi estat gens directa o senzilla. Més aviat sorprèn, en puc donar algun testimoni, la quantitat de feina -i de redaccions- que, per circumstàncies exògenes, el llibre ha necessitat per arribar al seu estat actual. La veritat és que la capacitat redactora de l'amic López Crespí esborrona un poc.

La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repastar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat a picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva, en català, és doncs, fruit de tota la feinada que acabam d'esmentar.

Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". "Filosofia de palau", el darrer poema del llibre, ho resumeix molt eficaçment en els quatre versos finals:

1 Pròleg al poemari Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000). Pàgs. 7-10.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 21 d'abril

Naixements

- Anselmo Lorenzo Asperilla: El 21 d'abril de 1841 neix a Toledo (Castella, Espanya) un dels intel·lectuals i militants més importants de l'anarquisme hispànic Anselmo Lorenzo Asperilla. Nascut en una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid, on va començar a treballar en una cereria d'un oncle seu. Quatre anys més tard va canviar d'ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva. En 1863 es va fer soci del «Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic Segismundo Moret Prendergast. En aquesta època descobrirà les obres de Fourier i de Proudhon, traduïdes pel republicà federal Francesc Pi i Margall. En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de Serrano Oteiza. En 1866, al «Fomento de las Artes», coneixerà Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid. En aquestaèpoca va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos. El 24 d'abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya de Julio Rubau Donadeu, juntament amb un grup d'una vintena de republicans, amb Giuseppe Fanelli, el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Internacional a la Península. En 1869 el grup d'internacionalistes madrilenys (Francisco Mora, Tomàs González Morago i ell) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la secció madrilenya de l'AIT comptarà amb més de mil inscrits. En aquestaèpoca va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia sa mare i sa germana. El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la secció espanyola de la Internacional, i on escriu una declaració de principis de l'AIT. Va participar com a delegat de la secció madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d'aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora). En 1871, arran de la repressió contra la Internacional per part del govern de Sagasta a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a França amb la Comuna de París, els anarquistes de l'FRE es van haver d'exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal; només Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura. Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d'agost de 1871, va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França, etc.) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l'AIT lusitana. Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l'AIT a Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València, on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l'AIT a Londres. A la capital anglesa romandrà a casa de Karl Marx, figura llegendària que li causarà una gran desil·lusió. En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l'esdevingut a Londres i preparar una estratègia d'organització clandestina; es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d'explicar la nova estratègia en cas d'una nova repressió governamental i Lorenzo va viatjar a Andalusia (Sevilla, Cardona, Utrera, Jerez, Cadis, San Fernando, Puerto Real, Màlaga, Loja, Linares), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. Posteriorment visitarà València, Barcelona i Vitòria; en aquesta última ciutat s'instal·larà una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l'FRE de Vitòria. Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés d'AIT de l'Haia, es va produir la definitiva escissió entre antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l'FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa i Francisco Mora, seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit per González Morago i on col·laboraven Gaspar Sentiñón, Rafael Farga Pellicer i Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo apartant-se un temps de l'organització. En 1873 va embarcar cap a Bordeus, on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marsella gairebé arruïnat; gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874. Instal·lat a la casa barcelonina de l'internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l'FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per Farga, Llunas i García Viñas. En 1876 s'unirà amb Francesca Concha. El febrer de 1881 serà expulsat de l'FRE acusat d'haver falsejat la votació de la Comissió Federal. En 1883 va entrar en la lògia maçònica «Fills del Treball», on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. En 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d'Obrers Tipògrafs de Barcelona. En 1886, juntament amb Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d'El Productor. L'abril de 1887 va fer pública la seva vinculació a la maçoneria en una conferència celebrada a l'Ateneu Barcelonès juntament a Josep Llunas. En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta. En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social. En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Libre de Madrid. A causa de l'atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d'agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas. El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i Lorenzo serà desterrat com molts altres a França, on coneixerà Malato, Albert, Grave, Faure, Hamon i Ferrer i Guàrdia. En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d'aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb sa companya i les seves tres filles. En 1900 va començar a treballar per a les«Publicacions de l'Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave; en aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca que dirigeix Federico Urales a Madrid. En 1901 sortirà el primer tom d'El proletariado militante, dedicat al seu gran amic Fernando Tárrida del Mármol; també aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià. En 1902 va publicar-se El hombre y la sociedad i l'any següent el seu fullet Criterio libertario; també traduirà i prologarà Paraf-Javal i Camille Pert. Tres anys després publicarà Vía libre,El patrimonio universal, La ganancia, Incapacidad progresiva de la burguesía, El obrero moderno i El banquete de la vida. En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d'El Hombre y la Tierra d'Élisée Reclus i l'any següent, amb l'acabada de crear organització «Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i Lorenzo com un dels col·laboradors habituals. En 1909, després dels fets de la Setmana Tràgica, tot el personal de l'Escola Modernaés deportat el 20 d'agost a 245 quilòmetres de Barcelona; tot el patrimoni de l'escola és confiscat i Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos de Montjuïc. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyís on va començar a escriure el segon tom d'El proletario militante. En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l'Escola Moderna. Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir el 30 de novembre de 1914 a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona (Catalunya). Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (Reclus, Malato, Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, Engels, Kropotkin, Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch, etc.). A més de les obres citades va publicar, entre d'altres, Fuera política (1886), Acracia o república (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913).

***

- Pietro Turina: El 21 d'abril de 1854 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Pietro Turina, també conegut com Pierre Turina. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), l'1 de maig de 1891 va ser detingut, amb Gallilleo Palla, Amilcare Cipriani i altres, a Roma (Itàlia) i el març de 1892 va ser jutjat en el «Procés dels 61», anomenat així pel nombre d'imputats, pel Tribunal de Roma i condemnat a cinc anys de residència fixa i vigilada. Refugiat a Suïssa, en 1893 en fou expulsat i passà a França. El maig de 1895 en va ser expulsat, amb Rapetti, i lliurat a les autoritats italianes, que el deportaren a les illes penitenciàries. A finals de 1900 retornà a Suïssa i en 1902 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A resultes de la vaga general de Ginebra, pogué fugir d'una nova expulsió gràcies a la intervenció del Sindicat de Tipògrafs. En 1908 va se novament denunciat per la seva activitat sindical. Participa en les edicions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Risveglio i, en 1926, Volontà. Pietro Turina va morir el 7 de juliol de 1937 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

- Anselmo L. Figueroa: El 21 d'abril de 1861 neix a Califòrnia (EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario,òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el«Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per «violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA).

Anselmo L. Figueroa (1861-1915)

***

- Anthelme Girier: El 21 d'abril de 1869 neix a Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Nascut en una miserable família obrera, quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels«Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.

***

- Antonio Muñoz Benítez: El 21 d'abril de 1879 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès i àrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.

***

- Vittore Antonio Colla: El 21 d'abril de 1888 neix a Maser (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Vittore Antonio Colla. Sos pares es deien Angelo Colla i Giovanna Piccolini. Amb sa família es traslladà a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i estudià fins al tercer grau d'ensenyament elemental. D'antuvi treballà en els Ferrocarrils de l'Estat. Durant la tardor de 1914 s'adherí al Grup Llibertari de Bèrgam (GLB), secció local de la Unió Anarquista Italiana (UAI), organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), freqüentant assíduament els seus membres principals (Luigi Caglioni, Giovanni Santo Pasquale Gamba, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni, Luigi Marcassoli, etc.), amb els quals desenvolupà propaganda anarquista. El 17 de gener de 1916 el Tribunal de Bèrgam el condemnà a un any i tres mesos de presó per «lesions». Aquest mateix any va ser acomiadat dels Ferrocarrils de l'Estat per «mala conducta» i després d'això obrí un petit taller mecànic de reparacions de bicicletes, motos i automòbils. Estava subscrit a diverses publicacions anarquistes, com ara Fede! La Prefectura de Policia de Bèrgam el qualificà de «perillós» en cas de disturbis i agitacions populars. Fadrí, vivia amb sa mare. El 23 d'agost de 1926 va ser detingut i processat per ofenses a Benito Mussolini i per això va ser condemnat a sis mesos de presó i a una multa. El juny de 1926 va ser amonestar com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat», però el gener de 1928 l'amonestació va ser suspesa. Treballà fent de mecànic fins a juliol de 1935, data en la qual es traslladà de Bèrgam a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on va ser contractat com a encarregat en l'empresa «Pastorino– Impresa Nettezza Urbana». Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

- Agustín GarcíaÁlvarez: El 21 d'abril de 1899 neix a La Felguera (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín GarcíaÁlvarez. En 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a la Conferència de Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal. El setembre d'aquell any representà la Federació Local de La Felguera de la CNT al Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil milità en el sindicat «El Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri (Biscaia, País Basc). Durant el conflicte bèl·lic lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el«Batalló Isaac Puente» de la CNT. Greument ferit al final de la guerra, fou evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va ser hospitalitzat a Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb l'Alliberament intentà emigrar als Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li va ser denegat el visat per l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la Federació Local de la CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de Martínez Prieto, fou partidari de la tendència reformista o col·laboracionista. Agustín GarcíaÁlvarez va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa companya.

Agustín GarcíaÁlvarez (1899-1965)

***

- Cornelio Giacomelli: El 21 d'abril de 1899 neix a San Lorenzo alle Corti (Cascina, Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Cornelio Giacomelli. Sos pares es deien Michele Giacomelli i Letizia Meini. Quan encara era un infant es traslladà amb sa família a Piombino (Toscana, Itàlia). Treballà com a obrer a l'empresa siderúrgica Ilva i començà a establir relació amb destacats anarquistes locals que el van introduir en el pensament llibertari, del qual també entraren a formar part sos germans petits Amos i Gisberto. Lliurat a l'acció, durant la postguerra participà activament en la lluita contra el feixisme enquadrat en el 144 Batalló dels «Arditi del Popolo». Fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia) com a«subversiu perillós», durant la tardor de 1921 prengué part en un complot per atemptar contra la vida de Benito Mussolini. La crisi productiva que afectà a l'empresa Ilva a principis dels anys vint i la por de ser víctima de represàlies per part dels escamots feixistes, l'obligaren, en 1922, a emigrar a Torí (Piemont, Itàlia). Contractat per l'empresa automobilística FIAT Ferriere, ràpidament destaca com a hàbil agitador sindical. En 1923 va ser detingut i el seu domicili escorcollat, trobant-li dues granades de mà; denunciat per l'autoritat judicial, el Tribunal d'Apel·lació de Lucca (Toscana, Itàlia) el condemnà a dos anys i sis mesos de presó per«possessió d'explosius amb finalitats terroristes». Mentrestant, però, aconseguí fugir d'Itàlia i refugiar-se a Suïssa, on va romandre fins el juliol de 1925, quan una amnistia el permeté retornar a Itàlia. De bell nou a Torí, reprengué la seva tasca propagandística antifeixista entre els treballadors, recaptant fons per a les famílies de les víctimes de la persecució política i organitzant expatriacions clandestines. També mantingué correspondència amb un nucli de militants toscans emigrats a Lió (Arpitània) i s'adherí al Cercle «Sacco i Vanzetti». El 10 de febrer de 1929 de la seva unió amb Natalina Del Carratone nasqué la seva única filla, Renata. L'estiu de 1930 va ser identificat per les autoritats com a membre del grup anarquista«Barriera di Milano» (Settimo Guerrieri, Arduino D’Angina, Dante Armanetti, Nuzio Giacomelli, Muzio Tosi, etc.) i definit per la Prefectura de Policia de Torí com a «anarquista convençut i irreductible antifeixista». El febrer de 1931 va ser detingut, processat per la Comissió Provincial de Torí i amonestat, però va ser absolt en ocasió de la celebració del desè aniversari de la«Revolució feixista». Es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà en la seu local de la FIAT. En 1935 presentà una sol·licitud al Ministeri de l'Interior per a obtenir un salconduit per a l'Àfrica Oriental, però la petició va ser rebutjada«en consideració dels seus pèssims antecedents polítics». Després d'això, es dedicà a preparar la seva expatriació clandestina d'Itàlia. De bell nou a Torí, restablí els seus contactes i l'estiu de 1937 creuà la frontera clandestinament i s'establí a Bèlgica. Després d'uns mesos a Brussel·les, va ser expulsat del país i passà a França, establint-se a Marsella, on s'uní a un grup d'antifeixistes italians (Muzio Tosi, Bruno Tosarelli, Edoardo Andredi, Vittorio Marchi, etc.) que havia decidit fer costat la Revolució espanyola i lluitar contra el feixisme. Arribà a Barcelona (Catalunya) a bord del vapor Ciudad de Barcelona i s'enrolà immediatament com a voluntari en la Columna Italiana de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i combatent valerosament fins el final de les operacions militars. Després de la conquesta de Madrid (Espanya) per part de l'exèrcit franquista, passà a França, establint-se a Briva (Aquitània, Occitània). Durant l'estiu de 1939, com a mesura d'ordre públic, va ser internat per les autoritats franceses al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup anarquista «Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Ernesto Bonomini, Faustino Braga, Gennaro Gramsci, Carlo Montresor, Muzio Tosi, etc.). Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i s'establí a Cascina, on continuà amb les seves activitats en el grup local de Cascina i Navacchio de la Federació Anarquista Italiana (FAI), format per Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi i Giovanni Turini, entre d'altres. Cornelio Giacomelli va morir el 20 de maig de 1960 a Navacchio (Cascina, Toscana, Itàlia).

***

- Bernabé García Polanco: El 21 d'abril de 1920 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant anarquista Bernabé Miguel García Polanco. Durant la seva infància freqüenta l'Ateneu Llibertari i l'Escola Racionalista de Cadis. Va lluitar en la 70 Brigada Mixta i, en acabar la guerra, a Alacant, el 28 de març de 1939, aconsegueix embarcar al buc anglès Stanbrookm, últim que va sortir del port, cap a Orà. En aquest vaixell viatjaren 2.638 republicans espanyols, inclosos 94 estrangers. Internat al camp de concentració francès de Morand enmig del desert, va poder escapar i s'allista en la Legió estrangera de Sid-Bel-Abbé. Per mor d'un enfrontament amb un superior, és enviat vuit mesos a un manicomi de Marsella i a l'asil d'Ais de Provença. Fugit de bell nou, és detingut pels alemanys, que l'internen al camp de concentració de Grin (Noruega) fins a l'alliberament pels anglesos. Portat per la Creu Roja a Suècia, treballa com a ajudant de cuina a Sigtunas i farà classes d'espanyol a Göteborg. Després s'enrolarà com a marí mercant al vaixell Stockholm que el 25 juliol de 1956 topa amb l'Andrea Doria, salvant-se del naufragi i rescatant-ne quatre persones; va ser un dels desastres marítims més famosos de la història, només superat pel Titanic. Roman un mes a Nova York i passa un temps a París, abans de recalar com a mariner a Montreal. Allà va fundar un centre cultural a partir del qual es va formar la Federació Anarquista Canadenca i el Front d'Alliberament del Quebec (FAQ).És detingut el 1963 quan vivia a Sherbrooke acusat d'actes terroristes i de ser el cap de l'FAQ. Aleshores portava sis anys il·legal a Canadà i com a apàtrida feia feina a Correus i gaudia de les simpaties dels estudiants, fet que li va permetre fer xerrades a la Universitat de McGill. Alliberat de tots els càrrecs poc temps després, marxarà a Puerto España i a Mèxic. En 1972 passa una temporada per Argentina i Xile, d'on és expulsat, sobrevivint amb grans penúries econòmiques. Durant els anys 80 torna, després de quaranta anys d'exili, a l'Estat espanyol i s'estableix juntament amb sa germana a Saragossa, militant en el Sindicat de Jubilats. Va realitzar en aquests anys moltes xerrades i va publicar enCenit (1995-1999), CNT (1991), La Escuela Moderna, Ideas-Orto, Force,Ráfagas i Umbral, de Montreal. Així mateix va escriure diversos llibres i fulletons, com ara El abuelo del parque (Saragossa, 1989), El hombre de Cádiz, Pensamientosácratas (Saragossa, 1991), Pensamientos de un viejo luchador, Un viejo marino, Por tierra de señoritos,El Profeta, Papá Perro,El pastor de Ejea o Cosas marineras. Bernabé García Polanco va morir l'11 de maig de 2004 a Saragossa (Aragó, Espanya).

Guindilla: «A Bernabé García Polanco», en Butlletí Estel Negre, 146 (novembre 2004)

***

- Jaceguay Lins: El 21 d'abril de 1947 neix a Canhotinho (Pernambuco, Brasil) el compositor, director d'orquestra, professor de musica, escriptor, poeta, apicultor i anarquista Jaceguay Monteiro Lins. Tingué les seves primeres referències musicals gràcies a les «Novenas de São Sebastião», esdeveniments anuals que atreien nombrosos grups musicals de la regió. Quant tenia 12 anys es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil), on visqué a casa dels avis i estudià música, entrant en contacte amb Camel Abras i Erns Widmer. Quan tenia 14 anys estudià a São Paulo (São Paulo, Brasil) contrapunt amb Edoardo de Guarnieri i un anys després es traslladà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on estudia composició amb Guerra-Peixe. Aconsellat per Alceo Bocchino, aleshores mestre de l'Orquestra Simfònica Nacional, començà a estudiar percussió, fet que li va possibilitat un major contacte amb orquestres i entrà a treballar com a percussionista a l'Orquestra Simfònica Nacional, treballant també eventualment en l'Orquestra de Cambra de la Ràdio MEC i en l'Orquestra Juvenil del Teatre Municipal de Rio de Janeiro. A finals dels anys seixanta i durant la dècada dels setanta va viure a Rio de Janeiro fent de professor de l'Escola de Música Villa-Lobos, però el van«convidar» a dimitir per les seves activitats subversives. En aquests anys va compondre les bandes sonores de nombroses pel·lícules brasileres, com ara Mãos vazias (1971), O princípio do prazer (1979), A virgem camuflada (1979), Coronel Delmiro Gouveia (1979), J. S. Brown, o último herói (1980), Babubu no bobobó (1980), O homen de Areia (1981), Mangue negro (2008, pòstuma), etc. També va fer arranjaments musicals per a obres de teatre i òperes. Coneguts van ser els seus Poema-Ação, presentacions artístiques multimèdies d'allò més innovadores. En 1971 la seva obra Katamare (1970), per a cant, viola i percussió, va ser presentada en el I Tribunal Nacional de Compositors i representà el Brasil en la Tribuna Internacional de Compositors de la UNESCO a París, i en 1979 la seva obra Ave palavra, representà el Brasil en la IV Bienal de Música Contemporània a Alemanya. En 1981 s'instal·là a l'Estat d'Espírito Santo on realitzà una important tasca cultural en diferents àrees, com ara la direcció de l'Orquestra Filarmònica de l'Espírito Santo (OFES), la docència com a professor d'Estructura Musical i Composició a la Facultat de Música d'Espítito Santo i la revitalització i divulgació del congo –manifestació folklòrica portada pels esclaus al Brasil durant el període colonial– de la regió, en bona part gràcies a les activitats del grup etnicomusical Danda Dois. També va fer experiments de fusió musical entre el rock i el congo (rockongo). En 1991 publicà O segundo livro de Enoch i en 1993 el llibre de poemes Orvalho verso. Fou membre de l'Associação Capixaba de Escritores (ACE, Associació d'Escriptors de l'Espírito Santo). El seu pensament anarquista es va fer palès en la seva obra i en la seva vida. El seus últims anys van estar marcats pels problemes derivats de l'alcoholisme. Jaceguay Lins va morir, en un estat penós i d'abandó, el 17 d'agost de 2004 a Vitória (Espírito Santo, Brasil) a causa de les complicacions d'un càncer a la gola i fou enterrat l'endemà al cementiri de São Domingos de la localitat de Serra (Espírito Santo, Brasil) als sons dels tambors de congo. No es coneix la localització de bona part de la seva obra, molta de la qual va ser destruïda i altra en parador desconegut. Pòstumament, en 2009, es va publicar el disc Melodiário, d'obres seves que havia estat enregistrat en 1997, i el llibre O congo do Espirito Santo: Uma panorâmica musicológica das bandas de congo.

Defuncions

- Raymond Callemin: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Havia nascut el 26 de març de 1890 a Brussel·les (Bèlgica). Fill d'un sabater socialista, esdevingué obrer tipogràfic. Milità un curt temps en els Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy,Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écritesà la Santé»). Deixà inèdites unes Mémoires de Callemin dit Raymond la Science.

***

- Élie Monier: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», Élie Étienne Monier (també escrit Monnier), conegut com Simentoff. Havia nascut el 20 d'agost de 1889 a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord) en una família pagesa. Va començar a treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i floricultor. Ràpidament va prendre consciència d'explotat i arran d'una gira de conferències anarquistes va començar a militar en els cercles llibertaris. Proper a André Lorulot, l'acompanyà en les seves gires propagandístiques. En 1909 es va instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es va declarar insubmís davant les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat Samuelis Simentoff --nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros-- va canviar d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de quincaller. En aquesta època feu contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard Carouy, i tots plegats es van instal·lar en la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie. Lligat a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes --que la premsa batejarà amb el nom de «Banda Bonnot»--, participaran tots plegats en diverses accions violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a Carcassona el 27 d'agost de 1911, també serà sospitós d'haver participat en l'atracament de la Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març de 1912 va participar en el robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una home, i després en l'atracament de l'entitat bancària «Societat General» a Cantilly, on dos empleats resultaren morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista, Antoine Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse. Gràcies a ell, Bonnot es refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou detingut en un hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va començar el 3 de febrer de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els supervivents i els còmplices de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond Callemin, Eugènne Dieudonné i André Soudy.Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França), juntament amb Callemin, Soudy i Dieudonné. Marie Besse, l'amant de Monier de 17 anys, malalta de tuberculosi i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos més tard a l'hospital parisenc de Laënnec.

Élie Monier (1889-1913)

***

- André Soudy: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», André Soudy. Havia nascut el 25 de febrer de 1892 a Beaugency (Centre, França) i va tenir una infància miserable; començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron  i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

- Armando Ródenas: El 21 d'abril de 1921 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francisco Armando Ródenas Villalba. Havia nascut cap al 1888. Afiliat al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, destacà en la seva tasca en el Comitè Pro Presos. Era cosí dels germans Ródenas Domínguez (Libertad, Progreso i Volney), que formaven un grup d'acció i de defensa confederal. El 16 de febrer de 1921 patí un atemptat al carrer barceloní de Rocafort, cantonada amb el de Sepúlveda, a mans de pistolers del Sindicat Lliure. Ferit de gravetat amb quatre trets al cos, Armando Ródenas va morir dos mesos després, el 21 d'abril de 1921 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) on havia estat ingressat. Encara que les autoritats van dir que ell també formava part del grup d'acció dels seus cosins, la veritat és que sempre s'havia mantingut al marge i fou assassinat pel simple fet de pertànyer a aquesta destacada família anarcosindicalista.

Continua...

---

                        La metafísica. El parany positivista. Un avís.

   El parany positivista,  en el sentit que els diversos corrents positivistes (el Neopositivisme,  en especial),  en darrer terme,  venen a donar per suposat que els debats sobre qüestions de metafísica no condueixen a res,  posat que la metafísica no és possible com a ciència.  Diuen els positivistes:  Posat que la metafísica no és possible com a ciència,  llavors situem a un mateix nivell de descrèdit les diverses confrontacions sobre qüestions de metafísica.

      El parany: Una vegada establert aquest criteri,  els positivistes s'atreveixen a posar a un mateix nivell de valor de veritat totes les teories suposadament metafísiques.

    El parany, un exemple típic: Ells posen al mateix pla de la balança el teisme i l'ateisme (els arguments per a provar l'existència de Déu  i els que neguen la seva existència).

    Vegem la cosa. En Kant (filòsof idealista,  però que feia seva l'argumentació empirista d'En Hume),  primer declarava la impossibilitat de la metafísica com a ciència,  i, tot seguit,  afirmava l'existència de Déu com a imperatiu categòric.

   Vegem la cosa. Certament, els positivistes no afirmen l'existència de Déu,  però invaliden la crítica racional als dogmes religiosos.

   En contra d'aquest reaccionarisme,  seguint el camí d'En Hume,  podeu veure el post http://joanquetgles.balearweb.net/post/56195

   El Pragmatisme ianqui (Peirce,  James,  Dewey) s'esforçà a la recerca d'arguments en suport de les creences religioses i de la bonesa de les esglésies reformades (les derivades del calvinisme).

     Els positivistes, majoritàriament,  van de puntetes a l'hora de declarar que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses. De puntetes,  en el sentit que procuren no tractar a fons a la temàtica.

   En Karl Popper n'és un exponent. Fou aclamat per les Corporacions neoliberals pel seu llibre La societat oberta i els seus enemics, 1945. Però convé no badar:  La denominada societat oberta no és altra cosa que la societat conformada pel sistema capitalista neoconservador.  La llibertat és la llibertat dels emprenedors,  és a dir la llibertat dels capitalistes,  de les Corporacions,  ''per comprar el món''. En Popper fou carn i ungla amb el gran guru dels ''neocons'',  En Friedrich Hayek.

    Vegem la cosa: els neocons ianquis són encesos defensors de les esglésies reformades dels EUA. Promocionen el disseny intel·ligent (El Déu creador de l'Univers). Declaren la guerra total a l'ateisme,  considerat una amenaça per a la societat.

   Repeteixo  el que dic als meus escrits:  És una imatge repetida a la història, que l'Església - les Esglésies – esdevé un instrument de domini ideològic al servei de la classe social dominant,  un instrument imprescindible (Podeu veure el meu post

http://joanquetgles.balearweb.net/post/53401.

.

 Convé saber que l'única excepció notable a la regla ha sigut la de la civilització xinesa; certament, aquesta  civilització mai va tenir llibres sagrats (de revelació de Déu) ni  casta sacerdotal. Fou una civilització laica (Confuci fou un moralista,  en cap cas un profeta. Si a qualque apartat cita a Déu,  aquest déu és un déu llunyà amb el qual els humans no tenen religió. Aquest déu mai es manifesta, mai es té relació amb ell).

   Vegem la cosa:  Es donava per suposat que En Popper era positivista, però vet aquí que,  juntament amb En John Eccles,  al 1977,  van publicar El jo i el seu cervell, obra que pretén oferir arguments cientistes per afirmar l'existència d'una cosa immaterial que vendria a ser l'ànima humana immaterial i immortal, valga'm Déu! Bé,  de Déu ells no en diuen res,  però,  ja se sap,  allà on hi ha una animeta espiritual hi sobrevola ''el Gran Esperit''.

   ''Hem de ser respectuosos  amb les creences religioses'',  deia En Wittgenstein . És un intent de blindatge enfront de la crítica de la Il·lustració  (Podeu veure el postHayek i Popper).

      En Popper va rebre el Premi Internacional de Catalunya, al 1989,    de mans del president En Jordi Pujol.  Convé no badar:  En Pujol estava en campanya per promoure el neoliberalisme a la catalana,  un neoliberalisme de signe catòlic,  aliat amb la Jerarquia catòlica.

   L'avís:  Allò que cal fer palès és  que,  en darrer terme, la qüestió essencial consisteix en descobrir quina és la intenció que s'amaga sota  d'una determinada ideologia,  bé sigui filosòfica bé religiosa. O sigui, cal escatir al servei de  què o de qui està un filòsof,  un teòleg o un columnista de premsa.

   L'avísper a lesànimes belles: Els mitjans ''occidentals'' estan subordinats a Washington. Convé mirar que diuen els mitjans ''orientals''.

    L'avís per a les ànimes belles: Convé escatir quines són les grans potències que ens poden ajudar (o salvar). I quines malden contra els nostres drets nacionals i socials

El dinou de setembre, la Nit de l’Art, a can Comerciants de Núvols, i mentre esperàvem que comencés una performance magnífica, i amb una cervesa a la mà, i amb molts somriures i amb moltes complicitats, n’Àngels em va dir, en Perelló traurà un llibre nou aviat. I a en Perelló, que era allà, estalonat a una paret emblanquinada, tal vegada mirant de coa d’ull uns dibuixos de Teo Punyet, se li va il·luminar la cara. Em va dir que l’editora, entusiasmada, li ho havia confirmat feia poc. Li vaig demanar si es tractava d’una novel·la. Em va dir que sí, però no, perquè en veritat era un monòleg, però eren diversos monòlegs perquè hi havia un joc de veus. Va dir un joc de veus amb molta naturalitat. Massa naturalitat pel que després es trobarà el lector que les escolti. Les Veus al ras, és clar. També em va fer la confidència que l’editora li veia moltes possibilitats teatrals i... Jo l’escoltava entre tot aquell trui que s’esdevé quan tot Palma surt al carrer una nit determinada de l’any per visitar les galeries d’art. La jove actriu que ens enlluernaria amb la performance que ja havia començat, seia dins l’enfony d’un balconet i ens inquietava a tots perquè durant molts minuts va fer com que es menjava un iogurt que no s’acabava mai. Un gest repetit infinites vegades. En Sebastià Perelló em parlava de silencis fets de paraules que ningú no pronunciava, d’un home que callava, d’una dona que escoltava i entenia i interpretava la mudesa i en parlava i l’explicava, perquè el silenci estava fet de la vida viscuda i tal vegada de la vida imaginada. En Sebastià Perelló, aquella Nit de l’Art a Palma també em va dir que havia escrit una relació, vides i naufragis. I n’Àngels es va confessar feliç i privilegiada perquè ja havia llegit un parell de versions de l’obra i m’insistia en la cruesa i en la qualitat d’aquelles pàgines.

Un dimarts a fosquet, el 16 de febrer proppassat, quan sortíem del Parlament, ens vam trobar amb en Perelló. Anava a Correus. Aquell paper groc que ens mostrava era el salconduit perquè el funcionari li lliurés dos paquets amb les Veus al ras que li enviava l’editorial. El vam acompanyar. No ens volíem perdre aquell moment màgic en què l’autor es troba per primera vegada amb el seu llibre a les mans (no diré això tan recurrent i suat que un llibre és com un fill i etcètera, perquè no ho és, un fill, perquè un llibre és un llibre, ni més ni menys que un llibre!). Vam anar a una cerveseria cèntrica. En Perelló estava content, però no semblava gens impacient. Crec que nosaltres, n’Àngels, en Tià Sabater i jo mateixa hi estàvem més. El cambrer va dur les cerveses i els cacauets per picar i damunt la taula encara hi havia els dos paquets intactes. El paper d’estrassa. El full blanc amb l’adreça. La cel·lofana. Els cantells rebregats. La materialització de tantes hores de treball. Allò físic en què s’han convertit l’enfilall d’històries i de personatges que bullien i que l’autor ha d’excretar, perquè si no ho fa no es troba bé. Sense gens de pressa, en va obrir un i en va extraure uns exemplars que va repartir als amics que érem amb ell. Aquell vespre de febrer, d’insomni persistent, les Veus al ras em van a començar a colonitzar. Primer una veu que parlava, i després totes les altres. Les ombres d’aquell àtic desanimat es van anar omplint de presències sonores. Estigmàtiques. De bon començament vaig ntentar desembullar les trunyelles d’en Perelló, però ho vaig deixar córrer. Em vaig deixar endur. No les volia entendre. Com a lectora no m’interessava gens. Jo volia ser trunyella. Jo volia ser el diàleg. No volia saber si el narrador em parlava en passat o en present. Jo volia ser les paraules del narrador que estava aixecant un univers i m’hi convidava a viure i a conviure amb el significat profund de la davallada a l’infern. Però a l’infern Caront no hi era. I volia aturar el rellotge. I.

Unes setmanes més tard, a les postres d’un dinar d’amics, en Biel Mesquida va posar so a les Veus d’en Perelló. Continuaven al ras, és cert, però ja eren matèria. El temps es va aturar. Sé del cert que nosaltres ja no érem asseguts a aquella taula amb vistes. Érem en aquella casa. Qualsevol casa. La casa de qualsevol de nosaltres. La veu d’en Mesquida. Al ras. La veu amagatall. La història d’en Perelló és refugi i és l’univers per als orfes que cercam no sabem ben bé què, però que sabem que quan hi guaitam no estem sols. I ja no fa fred.

Aquest divendres 22 d'abril darrer acte d'ABRIL DE REPÚBLICA  a les 20:00 a l'Ateneu de Pollença c/ Metge Sureda 8.

 Projecció del documental "Economia col·lectiva. L'última revolució d'Europa"  que aprofundeix en un fet històric recent i poc conegut: l’expropiació i la gestió obrera del 80% de les indústries i serveis a Catalunya entre 1936 i 39. És una de les transformacions més radicals -d’arrel- i innovadores del segle XX. L'última revolució d'Europa.

Va succeir a Catalunya fa poc més de 75 anys, a partir de 1936, i és un fet pràcticament desconegut. El seu abast va ser immens. Les organitzacions obreres van fer-se càrrec de barberies, de tallers, de mercats, de cinemes, de companyies tan importants i estratègiques com Telefònica ITT, General Motors Peninsular, Campsa, Construcciones Aeronáuticas SA, Aigües de Barcelona, Cerveses Damm, Transmediterránea o Transports de Barcelona. En total, van autogestionar més d‘11.000 empreses. La col·lectivització només va ser l’inici d’un procés més ampli: la coordinació de tota l’activitat econòmica fins aconseguir la plena socialització.

El jurat de l'Amsterdam Film Festival ha guardonat el documental  amb el premi "Best Documentary Film Editing".
 
El llargmetratge, dirigit per la periodista Eulàlia Comas, és fruit d'un any i mig de treball icompta amb tretze entrevistes a testimonis i experts d'aquest període, com ara, Antoni Castells, Miquel Izard, Francesc Cabana o Joan Ullés. Al llarg dels seus 66 minuts, el documental mostra imatges, fotografies i documents de l'època procedents de més de deu arxius, entre els quals hi ha la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo, l'Ateneu Enciclopèdic Popular o l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

El treball ha estat parcialment finançat a través del micromecentage. Aproximadament unes 200 persones han fet petites aportacions que han estat de gran importància per poder desenvolupar el projecte. D'altra banda, "Economia col·lectiva. L'última revolució d'Europa" té una llicència creative commons que entrarà en vigor el 19 de juliol del 2015.

Tengo un perro y tres perras que miccionan de forma radicalmente distinta. Ellas, sin duda más normales, mean tranquilamente con el único fin de evacuar cargas innecesarias. Él, en cambio está genéticamente preparado para convertir algo tan sencillo como mear en un aviso a sus congéneres sobre los derechos territoriales que supuestamente le amparan. Por eso las meadas de Chip, que así se llama mi perro, se convierten en un absurdo periplo para dejar el rastro de su aroma en plantas, muros, y mobiliario de exterior: un asco, vaya.

Ahora que Podemos e IU han iniciado tanteos informales de cara a un posible acuerdo electoral, veo un montón de gente, en uno y otro lado, que sienten la necesidad de  depositar en medios de comunicación y redes sociales una secuencia inacabable de advertencias, admoniciones  y predisposiciones del tipo: “en modo alguno vamos a aceptar…”, “no podemos pasar por…”, “sería muy negativo que…”, “no vamos a…”, o “si se hace tal cosa, haremos tal otra…”.

No puedo responder por Podemos pero, hablando de acuerdos preelectorales,  IU tiene muy claro lo que quiere y cómo lo quiere. Así que, como aún no existe ni acuerdo ni preacuerdo, esta actitud no tiene otra consecuencia que marcar territorialmente el debate, generar ruido, provocar una imagen de división interna y, en definitiva, deteriorar un eventual acuerdo.  Talmente lo que hace mi Chip.

A todos los que se embarcan en estas prácticas, me parece importante recordarles lo que el Consejo Político Federal de IU ha acordado reiteradamente en los últimos meses:

"En cuanto a las alianzas , parece razonable defender dentro de IU-UP, por coherencia, defender la convergencia con todos los actores con los que o bien no se pudo o se negaron en el proceso preelectoral anterior y hacerlo en todas las circunscripciones del Estado, con un programa común de izquierdas y respeto a la identidad de todos. Este debería ser el plan A, pero no el único.

Izquierda Unida, en todo caso, se presentará a las nuevas elecciones generales si las hubiera. Se compromete a hacerlo desde la búsqueda clara de la convergencia con el resto de actores que asuman el compromiso de un programa rupturista y alternativo como el que tiene IU-UP. Se compromete con un proceso de convergencia en el que se respeten las identidades de cada cual. Es ese el interés que tenemos desde el convencimiento de que es la mejor alternativa para las clases populares, para los trabajadores y trabajadoras"

Sobre la base de un acuerdo programático… respetando la identidad de cada cual… buscando el beneficio de aquellos a quienes queremos representar… Así se hará si se hace. Y que nadie se equivoque: el texto del CPF que he reproducido lo presentó Cayo Lara y en torno a esto, que nadie se equivoque, se aglutina el 90% de IU

No hay, pues, necesidad de seguir generando ruido ni de ir meando por las esquinas.

Respetemos el proceso, en primer lugar por respeto a la gente que lo ve con ilusión y, también, por respeto a nosotros mismos y, si se llega a un preacuerdo, decidamos entre todos y todas, tranquila y democráticamente,  hasta qué punto cumplen los criterios precitados y si puede considerarse o no satisfactorio. Tan sencillo como esto

Anarcoefemèrides del 22 d'abril

Esdeveniments

- Atemptat contra Umberto I d'Itàlia: El 22 d'abril de 1897, a la via Apia de Roma (Itàlia) de camí cap a l'hipòdrom, el manyà anarquista de 26 anys Pietro Umberto Acciarito intenta senseèxit apunyalar el rei Humbert I d'Itàliaquan aquest passava amb el seu carruatge. Detingut, serà jutjat entre el 28 i el 29 de maig i condemnat, després d'una paròdia de procés, a treballs forçats a perpetuïtat i set anys de confinament aïllat.

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

- Conferència«Actualitat de l'anarquisme»: El 22 d'abril de 1959 se celebra al Palais de la Mutualité de París (França) la conferència-debat «Actualité de l'anarchisme» (Actualitat de l'anarquisme). Organitzada per la Federació Anarquista (FA) de la regió parisenca, hi van intervenir Daniel Guérin, Charles-Auguste Bontemps, Maurice Joyeux i Raul Rassinier. L'acte fou presidit per Maurice Laisant (Hemel).

Naixements

- Domenico Gallea: El 22 d'abril de 1852 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el jornaler anarquista Domenico Gallea, també citat en la seva transcripció francesa com Dominique Galléa. Sos pares es deien Tommaso Gallea i Giuseppina Demarchi. Emigrà a França i per les seves activitats llibertàries el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

- Hinke Bergegren: El 22 d'abril de 1861 neix a Estocolm (Suècia) el socialista, periodista, escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik Bernhard Bergegren, més conegut com Hinke Bergegren. Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria estètica i literatura a l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de 1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan d'expressió, Social-Demokraten, publicat a Estocolm. Destacat representant de la tendència revolucionària i anarcosindicalista a dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891 edità i dirigí els nou números de la revista anarquista Under Röd Flagg (Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació sueca que presentà de manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la Joventut Socialista de Suècia). A partir de 1898 col·laborà en el periòdic anarquista editat a EstocolmBrand (Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts altres companys de la tendència socialista llibertària, després d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà especialment com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva conferència Kärlek utan barn (Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de presó en virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava il·legal la defensa dels sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta llei passà a denominar-se Lex Hinke, en el seu«honor» --aquesta llei fou derogada en 1938, dos anys després de la seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), amb l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés de la Internacional Comunista com a representant de Suècia, juntament amb Zeth Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la línia prosoviètica. A més de textos de caire polític, com a escriptor és autor de novel·les, contes i obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren. Roman från arbetarrörelsens tidigare år (1907), Sedlighetskråkor. Lustspel i fyra akter (1909), Fri kärlek. Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag (1910), Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen. Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad (1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra Begravningsplatsen (Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà la biografia Små mord, fri kärlek. En biografi om Hinke Bergegren.

Hinke Bergegren (1861-1936)

***

- Luigi Lucheni: El 22 d'abril de 1873 neix a París (França) l'anarquista, defensor de la «propaganda pel fet», Luigi Lucheni (o Luccheni). Sa mare, Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Albareto (Emília-Romanya, Itàlia)– probablement embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a França. Quan va néixer l'infant --transcrit erròniament el llinatge Lucheni en comptes de Lacchini-- el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de París i ella va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser repatriat a Itàlia, on, després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare era un sabater borratxo i la mare una bugadera al límit de la prostitució. L'abril de 1881 l'assistència pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i amb 10 anys va ser adoptat per una nova família que el posà a mendicar. En 1887, amb 14 anys i una educació fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer, abandonà la seva família d'acollida i començà una vida errant (Gènova, Sizzera, Àustria i Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume–actual Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves obligacions militars i traslladat a Parma, on només va ser excarcerat després d'enrolar-se en el XIII Regiment de Cavalleria «Monferrato», on passà tres anys i mig,  participant en campanyes bèl·liques a l'Àfrica oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona, a qui servirà com a criat un temps a Palerm (Sicília) després de ser llicenciat. El març de 1898 abandonà el seu antic capità i s'embarcà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia). Decidí emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). A la Confederació Helvètica entrà en contacte amb les idees anarquistes i va ser fitxat per la policia com a «anarquista no perillós»; treballant en la construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la«propaganda pel fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de 1898 en un embarcador del llac Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no tenia diners ni per comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. Durant el seu procés, el 10 de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que la seva primera intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans, però que finalment es va decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor, per copejar un bon exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe obrera». Com que a Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena perpètua a l'edat de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar:«Visca l'anarquia! Mort a l'aristocràcia!». Aprofità la seva reclusió per perfeccionar la seva educació i començà a redactar les seves memòries, però quan aquestes van ser robades pels seus guardians, es va revoltar i patí en represàlies tota mena de vexacions. El van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de 1910, penjat del seu cinturó a la cel·la de càstig de la presó de Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Lucheni perquè la víctima era una dona.

Luigi Lucheni (1873-1910)

***

- Nicola Sacco: El 22 d'abril de 1891 neixa Torremaggiore (Foggia, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

- Gelindo Zanasi: El 22 d'abril de 1892 neix a Minerbio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gelindo Zanasi. Va començar a militar en el moviment llibertari quan encara era adolescent. En 1908 va ser condemnat per primera vegada per propaganda antimilitarista. Es guanyava la vida com a paleta. Ente 1920 i 1923, com a membre dels «Arditi del Popolo», participà activament en les lluites contra la pujada dels feixisme i per això va ser detingut en diferents ocasions. L'octubre de 1923, fugint de la repressió, s'exilià a França. Després de l'assassinat de Giacomo Matteotti el juny de 1924 a Roma, entrà a formar part de la Centúria «Camicie Rosse» (Camises Roges) a París, que agrupava militants antifeixistes italians. En 1926, amb altres militants italians, participà en l'expedició militar de Francesc Macià Llussà per proclamar la República Catalana, coneguda com els «Fets de Prats de Molló». Després del fracàs de la invasió, va ser detingut a França i expulsat. Marxà cap a Bèlgica, on va ser assenyalat com a «element perillós», relacionant-se amb anarquistes refugiats en aquell país (Gigi Damiani, Giuseppe Bifolchi, Lorenzo Gamba, etc.). En 1932 retronà a França i s'establí a Tolosa de Llenguadoc. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà a Catalunya i es presentà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Al front d'Aragó s'encarregà d'una metralladora amb l'ajuda de la miliciana Lucienne Mercier (Lucette Mercier). El març de 1937 va ser ferit al front d'Osca i el setembre fou repatriat a França. Poc després retornà a la Península, on en 1938 va ser nomenat capità. Amb el triomf franquista passà França. Quan la declaració de guerra amb Alemanya, va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. El 19 de novembre de 1941 va ser extradit a Itàlia. Jutjat per les autoritats feixistes, el 31 de desembre de 1941 va ser condemnat a quatre anys de deportació a Ventotene. Poc després va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), del qual va ser alliberat el 12 de setembre de 1943. Des de la postguerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió Sindical Italiana (USI) de Bolonya. Després del II Congrés de la USI celebrat entre el 6 i el 7 de gener de 1950 a Piombino (Toscana, Itàlia), va ser elegit, amb Generoso Procaccini, secretari de la Comitè de Coordinació amb seu a Bolonya. En aquesta època col·laborà assíduament en el periòdic Guerra di Classe. Entre l'1 i el 2 de juny de 1958 representà Bolonya en el Congrés Nacional de la USI celebrat a Gènova-Pegli. Gelindo Zanasi va morir el 28 d'abril de 1973 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

- Adrien Perrissaguet: El 22 d'abril de 1898 neix a Mas Loubier, barri obrer de Llemotges (Llemosí, Occitània) el pacifista, militant i propagandista anarquista Adrien Perrissaguet. Obrer sabater de professió, va participar des de jove en diverses associacions llibertàries i durant molt de temps fou secretari del Grup Anarquista de Llemotges. En 1922, juntament amb altres militants anarquistes i sindicalistes, tomà la porta de la presó de Llemotges per protestar contra el tancament d'un company. Fundà el Sindicat Autònom dels Cuiros i de la Pell, del qual fou secretari. Inculpat pels cops i ferides i amenaces de mort infligides al director d'una fàbrica de sabates que havia acomiadat dos obreres, fou condemnat a un mes de presó. En 1927 animà el«Comitè Sacco i Vanzetti» de l'Alta Viena i fou un dels organitzadors de la manifestació que recorregué els carrers quan se sabé la nova de l'execució dels dos anarquistes italoamericans. Pacifista convençut i amic personal de Sébastien Faure --l'havia acompanyat en gires antimilitaristes durant la Gran Guerra--, va ser considera com a«perillós» per les autoritats i va ser inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes --llista de sospitosos creada pels serveis especials de la seguretat de l'Estat. En 1928 va ser un dels fundadors de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i en fou nomenat tresorer. Va col·laborar i administrar, des de l'octubre de 1928, La Voix Libertaire, setmanari de l'Associació dels Federalistes Anarquistes del Centre. En 1932 fou candidat abstencionista, llibertari i antiparlamentari a les eleccions legislatives d'aquell any. El 14 de gener de 1933 crea el Grup Intercorporatiu de la Confederació General del Treball  Sindicalista Revolucionària (CGTSR), el sindicat únic dels treballadors de Llemotges, i fou nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGTSR de l'Alta Viena. A partir de 1933 va dirigir la impressió del periòdicLe Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR, a Llemotges; també va organitzar el «Grup d'Amics de Le Combat Syndicaliste». Va albergar i protegir els militants anarquistes espanyols Buenaventura Durruti, Gregorio Jover i Francisco Ascaso, i va realitzar un viatge clandestí a l'altra banda dels Pirineus, fet que va implicar que el dictador Primo de Rivera posés preu al seu cap. En 1936 fou delegat del grup de Llemotges al congrés constitutiu de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) a Tolosa. També a partir de 1936, a més de responsable de les «Edicions de la CGTSR», organitzarà nombrosos mítings de suport a la Revolució espanyola amb Miranda, de Tolosa de Llenguadoc, i amb Lapeyre, de Bordeus. En 1938 va marxar a Barcelona en qualitat d'observador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la CGTSR. En tornar a França, va prendre part en la resistència contra l'ocupació nazi. Amb l'Alliberament formarà part del «Comitè per l'Espanya Lliure» Va ser un dels animadors de la «Libre Pensée» llemosina, de la qual serà nomenat tresorer federal. Prendrà part en l'organització del congrés de la FAF que tindrà lloc entre el 29 i el 30 de març de 1970 a Llemotges. Víctima d'un accident de circulació --havia estat tomat per un cotxe quan circulava amb moto-- el 5 de desembre de 1972, Adrien Perrissaguet va morir el 4 de gener de 1972 a l'hospital de Llemotges (Llemosí, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Lougat.

Adrien Perrissaguet (1898-1972)

***

- Joan Manent i Pesas: El 22 d'abril de 1902 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el cenetista i batlle de Badalona Joan Manent i Pesas. Fill d'una família treballadora, Joan Manent tenia dues germanes i entre 1907 i 1913 va freqüentar l'Escola Racionalista i l'Ateneu Obrer del carrer Arnús. Va començar a treballar d'aprenent als tallers de marroquineria i articles de viatge de Josep Arquer als 11 anys i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb 12. A partir de 1916 engega la seva activitat sindical i en 1918 entra a fer feina a la Vidriera Espanyola. El novembre de 1920 és ja secretari de la CNT badalonina, pren l'hàbit d'anar a la Casa del Poble i és un entusiasta de la sarsuela. En 1922 se li atribueix un fictici atemptat contra Martínez Anido i és detingut. L'any següent, per no haver d'anar al servei militar, s'exilia a França i va i ve clandestinament. Amb el seu cosí, el també sindicalista Simó Piera, va treballar a París i a Besiers en 1924, i l'any següent residia a Prada de Conflent treballant en la reconstrucció d'una església. Entre 1927 i 1930 va intervenir en els contactes amb polítics amb la finalitat d'enderrocar la Dictadura: conspiració de Prats de Molló. En 1931 se'l va voler involucrar en la mort d'un pistoler del Sindicat Lliure. Va ser molt actiu durant la República: director de La Colmena Obrera, activitat destacada en el Congrés Sindicalista de Badalona i secretari de la Federació Local de la mateixa ciutat. En 1932 amb altres 32 militants cenetistes crearan la Cooperativa Obrera de Construcció «La Unión» S'adherirà al trentisme, per la qual cosa serà expulsat de la CNT el setembre de 1933, juntament amb 46 destacats militants badalonins, malgrat havia estat proposat per formar part del Comitè Regional català. Aquest mateix any, amb el triomf de les dretes en les eleccions, avisa del perill abstencionista, i l'any següent, des de l'Aliança Obrera, defensa la revolta asturiana d'octubre i és membre del comitè pro presos. Detingut, és deportat a Burgos fins al juny de 1935 i col·laborarà en l'entesa confederal de Badalona. Fastiguejat pel boicot del qual era víctima per part de la patronal, i per tal de viure d'un treball independent, es convertí en fabricant de lleixiu, anant de casa en casa amb un carretó i un ruc venent el seu producte i altres articles de neteja. Reunificada la CNT, representa els sindicats badalonins en el congrés de Saragossa de maig de 1936. Quan esclata la revolució el juliol de 1936 és membre dels comitès de Milícies i de Salut Pública de la ciutat i l'octubre és nomenat conseller d'Assistència Social. El novembre es trasllada a València com a secretari particular del ministre d'Indústria de la República, el cenetista Joan Peiró. El juliol de 1937 és de bell nou conseller de l'Ajuntament badaloní i des d'agost, batlle. Dimiteix el febrer de 1938 i l'octubre marxa al front com a soldat voluntari, on és ferit. En 1939 passarà a l'exili francès i és internat als camps de Barcarès, l'abril de 1940, i d'Argelers, després de passar pel vaixell-hospital Provence a Marsella. El setembre de 1941 viu a Huisseau, on treballa de carboner durant quatre anys. En 1946 s'estableix a Prada de Conflent amb l'esperança de retornar a Catalunya, però veient frustrades les seves intencions, marxarà a París en 1953, on residirà fins a 1975, quan es jubila i torna a Prada. En 1980 va fer una visita a Catalunya. Durant els últims anys de sa vida va estar molt lligat al grup de Frente Libertario. És autor de Pensamientos de Peiró (1959), Salvador Seguí (París, 1960) i Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, 1976). Joan Manent i Pesas va morir el 9 de febrer de 1984 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Un segon volum de les seves memòries i un estudi sobre Joan Peiró romanen inèdits. En els seus articles de premsa va fer servir el pseudònim Pin. Mort Franco, l'Ajuntament de Badalona li va dedicar un carrer.

Joan Manent i Pesas (1902-1984)

Joan Manent i Pesas: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1976

***

- Ramón Milla Rodríguez: El 22 d'abril de 1916 neix a Jaén (Andalusia, Espanya) el fuster anarcosindicalista Ramón Milla Rodríguez. Sos pares es deien Matias Milla i Josefina Rodríguez. En 1928 s'instal·là a Còrdova (Andalusia, Espanya), on son pare, funcionari de correus, havia estat destinat. Quan tenia 14 anys, després de fer els estudis primaris, començà a treballar en un taller com a aprenent de fuster. En 1930 emigrà a Madrid (Espanya), on milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribà a ser secretari provincial. Quan la guerra civil lluità en la«Columna Del Rosal». Sa companya, Martina Ballarizo Esteban, va ser assassinada per la repressió franquista. L'11 de setembre de 1936 caigué ferit al front d'Arenas de San Pedro (Àvila, Castella, Espanya), però a partir d'aquesta data no s'ha pogut saber res més d'ell. En 1997 vivia a Pehuajó (Buenos Aires, Argentina) una persona amb els mateixos noms i llinatges, de la mateixa edat i exiliat espanyol.

***

- José Broto Roldán: El 22 d'abril de 1918 neix a Albalate de Cinca (Osca. Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Broto Roldán. Obrer metal·lúrgic, quan tenia 15 anys va ser empresonat a Osca a causa de la seva participació en la insurrecció llibertària del 8 de desembre de 1933. Un cop lliure gràcies a la seva curta edat, s'instal·là a Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser voluntari en la «Columna Durruti» i marxà cap al front d'Aragó. Després de la militarització, va ser nomenat tinent de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). Amb el triomf franquista, passà a França per Puigcerdà i fou internat a la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i al camp de concentració d'Argelers. En 1940 trobà son germà Domingo, que també havia estat voluntari al front abans de ser enviat a Lleida per una malaltia. Ambdós s'instal·laren a Nevers (Borgonya, França), on reberen la notícia de l'assassinat de sa mare a mans dels feixistes el maig de 1938. José Broto, que tingué contacte freqüent amb Ricard Sanz García, comandant de la 26 Divisió, milità en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) de Nevers. José Broto Roldán va morir el desembre de 1992 a Nevers (Borgonya, França).

José Broto Roldán (1918-1992)

Defuncions

- Oscar Neebe: El 22 d'abril de 1916 mor a Chicago (Cook County, Illinois, EUA) el militant anarquista implicat en el «cas Haymarket» Oscar William Neebe. Havia nascut el 12 de juliol de 1850 a la ciutat de Nova York (Nova York, EUA). Fill d'immigrants alemanys, rebrà la seva educació a Alemanya. En 1864 va retornar als Estats Units on va treballar a Brooklyn fent pans d'or i d'argent, però va haver de deixar aquesta feina per problemes de salut. En 1866 es va instal·lar a Chicago, on va fer de cambrer en una taverna freqüentada per obrers conscienciats de McCormick. En 1868 va embarcar-se com a cuiner en vaixells que portaven el mineral de ferro a través dels Grans Llacs, però va acabar deixant la feina i tornant a Nova York, on va treballar de llauner i en feinetes a diverses fàbriques. En 1873 va traslladar a Filadèlfia, on es va casar amb Anna Meta Monsees, amb qui va tenir tres fills. En 1877 la parella es va instal·lar a Chicago, on va fer feina en una fàbrica de la qual va ser acomiadat per defensar els companys. En 1881 va obrir amb son germà un negoci de llevats de cervesa. Va començar a militar en les files socialistes, però va evolucionar cap a l'anarquisme. Va col·laborar en periòdics anarquistes com Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote, i prendrà part en la creació d'una secció de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador) a Chicago. A més va fundar la Beer Wagon Drivers Union (Unió de Conductors de Transport de Cervesa), que esdevindrà més tard la puixant Teamster Union (Unió de Camioners). El 4 de maig de 1886 no va ser present durant el tràgic míting de Haymarker, però va ser assenyalat com a responsable per la histèrica premsa burgesa a les ordres de la patronal ja que havia volgut reactivar el Chicagoer Arbeiter-Zeitung arran de la repressió engegada. Va ser detingut juntament als altres destacats militants anarquistes que havien cridat a la mobilització per reivindicar la jornada de vuit hores l'1 de maig. Malgrat la flagrant manca de proves, va ser condemnat el 20 d'agost de 1886 a 15 anys de presó --els seus companys van ser condemnats a mort i executats l'11 de novembre de 1887. Mentre complia condemna, el 8 de març de 1887 sa companya Meta Monsees va morir d’apoplexia, però no se li va permetre assistir al funeral. Rehabilitat el 26 de juny 1893 després de la revisió del procés, va ser indultat pel governador d'Illinois John Peter Altgeld i va recobrar la llibertat després de set anys de tancament. El 12 de juliol de 1893 es va casar amb Regina Hepp, que havia cuidat sos fills a la mort de Meta Monsees, i va tenir encara tres fills més. A partir de 1910 va regentar una taverna. Oscar Neebe va morir el 22 d'abril de 1916 a Chicago i va ser enterrat en el Monument als Màrtirs de Haymerket al Cementiri Alemany de Waldheim (Forest Park, Illinois, EUA).

***

- Joaquín Barón Arazo: El 22 d'abril de 1943 mor al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria) l'anarcosindicalista Joaquín Barón Arazo. Havia nascut el 23 de juliol de 1907 a Azara (Osca, Aragó, Espanya). Es guanyava la vida com a peó de camins i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés (Osca, Aragó, Espanya). L'agost de 1937 va ser nomenat sergent del Batalló «Barbastro» Núm. 22 de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al Batalló de Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a treballar a la «Línia Maginot»–altres fonts diuen que tal vegada s'enrolà en l'exèrcit. El juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de concentració (Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria,Àustria) sota la matrícula 30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín Barón Arazo va morir el 22 d'abril de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Victoria Calvo Villamana amb qui tenia un fill.

***

- Leandro Arpinati: El 22 d'abril de 1945 mor a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarcoindividualista i després dirigent feixista Leandro Arpinati. Havia nascut el 29 de febrer de 1892 a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia). Abans de la Gran Guerra milità en el moviment anarcoindividualista i fou amic de Benito Mussolini, amb qui col·laborà en La Lotta della Classe. A partir d'agost de 1914 es convertí en un ardent intervencionista. Més tard s'establí a Bolonya on treballà com a electricista ferroviari i a començaments dels anys vint fou un dels creadors del «II Fascio di Combatimento» a Bolonya. El 21 de novembre de 1920 fou el cap d'un dels escamots que prengueren part en la baralla entre socialistes i feixistes a la Piazza Nettuno i a la Piazza Maggiore de Bolonya, episodi que a passat a la història com la «Matança del Palazzo d'Accursio», on resultaren 10 morts i 58 ferits, tots socialistes, la majoria per arma de foc. En 1921 esdevingué diputat i, després de la «Marxa sobre Roma», vicesecretari general del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1926 fou elegit alcalde de Bolonya. Entre 1929 i el 4 de maig de 1933 fou secretari d'Estat del ministre de l'Interior. Després ocupà diversos càrrecs en el sector esportiu: com ara president del Comitè Olímpic Nacional Italià i de la Federació Italiana de Futbol. A començaments dels anys trenta, les relacions amb el secretari del PNF, Achille Starace, es malmenen i es acusat d'organitzar l'atemptat contra Mussolini el dia de la inauguració de l'Estadi de Bolonya el 31 d'octubre de 1926, ja que l'autor material del complot, el jove anarquista Anteo Zamboni, era fill d'un amic seu. Etiquetat com a enemic del règim, fou detingut durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1934, jutjat i condemnat a cinc anys de confinament d'antuvi a Lipari entre 1934 i 1937 i després a la seva finca de Malacappa, a prop de Bolonya, en arrest domiciliari. Rebutjà la invitació personal de Mussolini d'adhesió a la República Social Feixista de Saló (1943-1945) i fins i tot es posà en contacte amb grups de la Resistència. Leandro Arpinati fou executat per un grup de partisans antifeixistes el 22 d'abril de 1945 a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia), l'endemà de l'alliberament de Bolonya.

***

- Diego Franco Cazorla: El 22 d'abril de 1947 es afusellat a Pasaia (Guipúscoa, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Diego Franco Cazorla, més conegut pel seu pseudònim literari d'Amador Franco. Havia nascut el 14 d'abril de 1920 a Barcelona (Catalunya). Fill d'una humil família que vivia al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat, fou el tercer de cinc germans (dues nines i tres nins) i només va fer els estudis primaris. A partir de 1932 compaginà la seva feina d'aprenent de torner de fusteria amb l'assistència a les classes nocturnes de l'Escola Racionalista que regentava l'anarquista Severino Campos Campos i la seva companya Igualdad Ocaña Sánchez. Quan tenia 13 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries de la Torrassa i prengué part en les tertúlies dels militants anarquistes d'Hostafrancs. En 1934 participà com a orador en el seu primer míting, un d'afirmació anarquista organitzat pels rajolers de la Torrassa. Des de 1935 formà part, amb Vicente Rodríguez García (Viroga), Ramón Monterde i altres, de la llibertària Federació Estudiantil de Consciències Lliures, de la qual sorgí la iniciativa de crear una Universitat Popular l'any següent. Participà activament en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936, especialment en l'assalt de la caserna de Pedralbes. Després marxà al front d'Aragó com a milicià de la Columna«Roja i Negra», on exercí tasques propagandístiques. Després de lluitar al front d'Osca (Carrascal, Monte de Aragón, Siétamo, etc.), participà en l'organització de les col·lectivitzacions aragoneses. En aquesta època destacà com a orador i col·laborà en Acracia (Lleida), Frente y Retaguardia (Barbastre), Boletín Ateneo de Sants (Barcelona), Esfuerzo (Barcelona) i Ruta (Barcelona). Unit al grup de les Joventuts Llibertàries contràries al col·laboracionisme governamental, ingressà, amb Josep Peirats Valls, en el grup «Los Irreductibles», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 14 de febrer de 1937, representant les Joventut Llibertàries del Front d'Aragó, parlà, amb Fidel Miró, Alfredo Martínez Hungría, José Grunfeld i altres, en el grandiós míting del Front de la Joventut celebrat a la barcelonina plaça de Catalunya. El maig de 1937 assistí al Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà a Barcelona. En aquest 1937 va fer mítings, amb Ramón Liarte, Santana Calero i altres, a Barcelona i ocupà la Secretaria de Cultura i Propaganda del Comitè Regional de Catalunya i Balears de l'FIJL. També aquest any publicà, amb altres, el fullet Voces juveniles. Interpretación ácrata de nuestra revolución. A començaments de 1938, amb Josep Peirats, assistí com a delegat del Comitè Regional al Congrés Peninsular de l'FIJL celebrat al Teatre de la Metal·lúrgica de València, on defensà l'anticol·laboracionisme. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, fent-se passar per basc, va anar voluntàriament al camp de concentració de Gurs per preparar, amb companys èuscars, la lluita clandestina a la Península. Durant la II Guerra Mundial va fer costat grups de la Resistència francesa i en acabar el conflicte ajudà a la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), sempre reivindicant les posicions anticol·laboracionistes. En aquests anys es guanyà la vida com pogué (pagès, fuster, oficinista, infermer, etc.). El 22 de març de 1944 assistí al clandestí Ple de Muret i l'octubre d'aquell any al Congrés de Tolosa de Llenguadoc, a més del I Congrés de l'MLE celebrat a París el maig de 1945. En aquest últim any, va fer mítings a Sant-Etiève i a Carcassona i publicà a París un recull de la seva obra poètica sota el títol Consejas y poesías. Ben aviat s'integrà en grups d'acció antifranquistes en l'interior de la Península i creuà repetidament la frontera pirinenca en missions orgàniques i de propaganda. En 1946 creuà els Pirineus amb Raúl Carballeira Lacunza amb l'encàrrec de rellançar les Joventut Llibertàries en l'interior i d'editar el seu òrgan de premsa clandestí Ruta. El juliol de 1946, en una nova missió, va ser detingut per la Guàrdia Civil amb Antonio López Montes a l'estació d'Irun quan intentava passar clandestinament a la Península; portaven gran quantitat de propaganda, un aparell transmissor-receptor TSH i 30.000 pessetes. Després de ser torturats durant mesos a la caserna d'Ondarreta, van ser jutjats en consell de guerra a la caserna de Loiola de Sant Sebastià i condemnats a mort el 21 d'abril de 1947. Ambdós havien de ser executats oficialment el 30 d'abril, però durant la nit del 21 al 22 d'abril van ser portats amb camió a un camp obert de Pasaia (Guipúscoa, País Basc) i afusellats per un escamot de falangistes.

Diego Franco Cazorla (1920-1947)

Actualització: 22-04-16

OCB (Obra Cultural Balear d’Inca) – Presentació de la novel·la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç. Divendres dia 15 d’abril a les 20.30 hores del vespre. Escola Nova d’Inca (just al costat del Col·legi Públic Miquel Duran i Sauvina, en el carrer Severa Madariaga).

Conversa amb l’amic Antoni Rodríguez Mir, portaveu del Grup Municipal del PSM d’Inca per anar concretant la presentació a Inca de la meva novel·la Una Arcàdia feliç, l’obra que va ser publicada recentment per Lleonard Muntaner Editor. Com ja em digué fa uns dies, l’Obra Cultural Balear (OCB-Inca) recomanarà la novel·la en el sopar anual de l’Obra que es farà el proper dia 15 d’abril. Antoni Rodríguez Mir m’ha dit que aquesta recomanació pública coincidirà amb la festa del Dia del Llibre. Sembla que cada any l’Obra Cultural Balear recomana un llibre als seus amics i afiliats. Ell mateix en farà la presentació i després s’obrirà un torn de paraules i el públic assistent al sopar podrà fer les preguntes que vulgui. L’any 2011 serà, doncs, l’any d’Una Arcàdia feliç, la novel·la que guanyà el Premi de Narrativa Pare Colom 2010. Posteriorment al sopar hi haurà unes paraules de les autoritats culturals i polítiques d’Inca i una lectura d’alguns bocins de la novel·la recomanada. La Festa de l’OCB tendrà lloc a l’Escola Nova d’Inca (just al costat del Col·legi Públic Miquel Duran i Sauvina, en el carrer Severa Madariaga). No cal dir que ens sentim summament honorats per aquesta convidada i recomanació i que, de no haver-hi res de nou, anirem al sopar i a saludar a tots els nostres amics i amigues d’Inca. Aprofit per donar les gràcies a l’OCB per aquest detall amb la meva obra. Són fets que animem els escriptors a continuar escrivint, fent novel·les, poemaris i obres de teatre per al nostre poble. Gràcies novament! Ens veurem el proper dia 15 d’abril, a la Festa de l’OCB!

Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes... (Joan Fullana)

Llorenç Villalonga i la novel·la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop

Aquesta novel·la forma part d’una trilogia que ens situa a Mallorca en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista i quan l’escriptor Llorenç Villalonga s’adhereix a la Falange i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. En Una Arcàdia feliç, el prosista centra la seva atenció sobre Llorenç Villalonga i intenta novel·lar el món íntim de l’autor de Bearn. En començar-ne l’escrit, a López Crespí li bullien moltes qüestions dins el cap. Es preguntava com era el cosmos d’aquells professionals de classe mitjana amb somnis aristocràtics i quin era l’ambient d’aquella classe social en temps de la II República?

Quina era la relació de Llorenç Villalonga amb aquella societat ciutadana? Com era Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i complicitat hi hagué entre Villalonga i Georges Bernanos, l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna? López Crespí es preguntava si fou l’amistat amb Zayas i Villalonga, ––juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el fill de Bernanos––, la font d’informació de l’escriptor francès? O si, realment, va ser Villalonga qui li proporcionà les informacions necessàries per bastir Els grans cementiris sota la Lluna, segons sembla, com ho suggereixen alguns estudiosos...? De tot això, volgué fer-ne literatura, i s’animà a dur endavant la feina, a escriure’n el que havia de ser la novel·la.

A López Crespí li seduïa novel·lar aquella Palma, –– “amb l’ambient de Ciutat d’abans de la guerra i de la societat en la que participava Villalonga” ––, i s’interrogava per què, ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontà amb la major part dels participants de La Nostra Terra, expressió i portaveu del catalanisme illenc? Què motivà que redactàs Mort de dama, la irònica crítica al grup que envoltava l’Escola Mallorquina i als seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que circumdava la revista Brisas, aquell univers cosmopolita i snob tan allunyat del sentir i distant del bategar del poble mallorquí? Com eren les nits de joia i disbauxa de la petita burgesia palmesana i quines foren les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Com succeïren aquelles les fetes de campanya i conspiració contra la II República juntament amb el fill de Bernanos, Ives, el qual demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme? Per quins motius els socialistes de l’època ja el veien, a l’autor de Centro ––– petita bíblia dels reaccionaris del moment –– com a un element molt proper al feixisme? I, a despit de la banalitat que traspuava Brisas, que dirigia el futur autor de Bearn, era tan palpable la seva posició política?

Novel·lar aquell microcosmos social, polític i cultural “era un repte, una temptació molt forta”, diu López Crespí.

López Crespí, abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, ja havia novel·lat altres aspectes de la guerra civil. Així, a tall d’exemple, a L’Amagatall (Premi «Miquel Àngel Riera» de novel·la 1998), havia furgat en l’univers de les dones i dels homes amagats per tal de salvar-se de la repressió; i, en la novel·la Estiu de foc, (Premi «Valldaura» de novel·la, Barcelona 1997, Columna Edicions 1997), i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·là el desembarcament republicà de Bayo a Portocristo (Manacor) i en Els crepuscles més pàl·lids, (Premi de narrativa «Alexandre Ballester» 2010), tractava de les vivències en el anys quaranta d’un presoner republicà en els camps de concentració illencs.

Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes...

La continuació d’Una Arcàdia feliç és la novel·la titulada Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que, segons ens ha informat López Crespí, serà la part que ha de tancar aquesta trilogia i que encara està en fase de redacció.

Publicat en la revista literària S’Esclop (Novembre-desembre 2010)

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)

UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL

Per Miquel Àngel Vidal, escriptor

Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.

No tenia intenció d’escriure ni de fer cap referència respecte an es lamentable cas de ses amenaces i injúries des militant d’Esquerra Unida, es senyor Carlos Pons, a tots es votants des Partit Popular. Entenia que sa premsa i ets opinadors ja havien parlat suficientment sobre aquesta qüestió i, per tant, no feia comptes d’afegir-ne res més.

Des des meu punt de vista és totalment recriminable i també punible s’actitud des senyor Carlos Pons. Rallar d’exterminar a 10 milions de persones perquè no pensen com ell, o parlar de que hi haurà sang si sa gent segueix votant al PP, a qui qualifica de merda, me sembla condemnable i censurable.

Però m’he decidit a escriure després de veure com es senyor Ciceró Pascual Cardona i es senyor Ángel Torres Moreno me posen a mi d’exemple per tal de justificar allò que no té justificació. A diferència des senyor Carlos Pons jo mai he demanat s’extermini de ningú, ni he amenaçat mai a ningú de que correrà sang si voten a un o a un altre partit, ni he dit res parescut.

En qualsevol cas, es fet de posar-me an es mateix nivell d’algú que profereix ses amenaces esmentades pes senyor Carlos Pons me sembla, ja de per si, un insult gravíssim i és, des des meu punt de vista, una calumnia i una injúria ben eloqüent. Posar-me d’excusa per justificar ses amenaces gravíssimes des senyor Carlos Pons a tots es votants des Partit Popular me sembla totalment fora de lloc.

No permetré que persones que no me coneixen de res atemptin alegrement contra es meu honor i me posin d’exemple an es mateix nivell que una altra persona que ha amenaçat d’exterminar a 10 milions de persones i de regar de sang si es torna a votar an el PP. Crec que són intolerables aquests tipus de comentaris i comparacions i, per tant, me veig en s’obligació de defensar-me davant es Tribunals per fer front a aquests insults que l’únic que cerquen és es meu desprestigi i erosionar es meu honor.

Anarcoefemèrides del 23 d'abril

Esdeveniments

- Surt La Gioventù Libertaria: El 23 d'abril de 1914 surt a Cleveland (Ohio, EUA) el primer número del periòdic La Gioventù Libertaria (La Joventut Llibertària). Editat per l'anarquista italoamericà Aldino Felicani, només en sortiran tres números.

Naixements

- Ricardo Mella Cea: El 23 d'abril de 1861 neix a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per«injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensamentàcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu«radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills. A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid;El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquestaèpoca és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicarLa coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria«La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revistaNatura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revista Natura, com que no va trobar capòrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del«jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl, Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismo de Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava«jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir el 7 d'agost de 1925 a Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al cementiri civil de Pereiró.

***

- Bartomeu Morros: El 23 d'abril de 1896 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Bartomeu Morros. Obrer del tèxtil, de molt jove milità en el clandestí Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant la revolució de 1936 abandonà la indústria tèxtil i participà en l'organització de la col·lectivització agrícola com a membre de la Col·lectivitat de Pagesos. El juliol de 1937 fou nomenat conseller municipal per la CNT. En 1939 s'exilià a França, on fou internat en diversos camps. Durant l'ocupació fou detingut pels alemanys i deportat a l'illa de Jersey fins al final de la guerra. Amb l'alliberament s'instal·là a l'Agde, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Bartomeu Morros va morir el 28 de febrer de 1974 a Agde (Llenguadoc, Occitània).

***

- Pere Mateu Cusidó: El 23 d'abril de 1897 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Pere Mateu i Cusidó --citat a vegades Matheu. Fill d'una família obrera, son pare feia de teixidor i sa mare de modista. Quan era molt jove, s'instal·là a Barcelona amb sa família buscant feina. Mecànic de professió, treballà com a ferrer de tall en la indústria metal·lúrgica. Cap al 1918 començà a llegir autors anarquistes i s'afilià al Sindicat de Mecànics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part dels grups d'acció i de defensa confederals contra els atacs de la patronal i del Sindicat Lliure. També formà part dels grups de seguretat que protegien els delegats obrers barcelonins que anaven a dialogar amb la patronal. La policia l'acusà de participar, amb Ramon Casanelles Lluch, en diferents accions, com ara els atemptats contra Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde (19 de desembre de 1919); contra el sicari de la banda del baró de Köening Vicente Segura Sanvicens (4 de juny de 1920); i contra José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de fugues» (4 d'agost de 1920). El 8 de març de 1921, amb Lluís Nicolau Fort i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics confederals com ell, atemptaren mortalment a Madrid contra Eduardo Dato Iradier, president del Consell de Ministres espanyol i últim responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Detingut el 14 de març d'aquell any a Madrid, va ser jutjat entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 amb Lluís Nicolau --Ramon Casanellas havia fugit a Moscou (URSS)-- i ambdós van ser condemnats a mort, encara que, gràcies a la gran campanya de suport que van tenir, van rebre l'indult reial a instàncies de Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Penà a diferents presons (Figueres, Cartagena, Sant Miquel dels Reis), on aconseguí una extensa cultura de manera autodidacta. En 1930, des de la presó de Sant Miquel dels Reis, rebutjà tota ajuda que no sorgís dels cercles llibertaris. Juntament amb Nicolau, en 1931 va ser amnistiat amb l'arribada de la II República espanyola --el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià Llussà en un acte públic el saludà amb l'expressió «Fill meu!». A Barcelona milità als ateneus llibertaris, especialment als de Gràcia i del Clot. En els«Fets d'Octubre» de 1934 participà en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Durant la guerra lluità als fronts d'Aragó amb la Columna Durruti i posteriorment participà en el procés col·lectivitzador del sector metal·lúrgic. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut acusat de custodiar un arsenal d'armes i d'explosius i d'«adhesió a la rebel·lió», però, després de ser jutjat, va ser absolt, gràcies al testimoni de Frederica Montseny, i alliberat el 29 de novembre de 1937. El gener de 1939, quan el triomf franquista ja era un fet, creuà els Pirineus. Després d'un temps al camp de concentració d'Argelers, va fer costat la resistència contra l'ocupació nazi, especialment el maquis dels Grups d'Acció Revolucionària (GAR). A partir d'octubre de 1940, des de Tolosa de Llenguadoc, es relacionà amb els grups d'acció i de resistència de Barcelona. En 1945 assistí al Congrés Regional de Tolosa. Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. En el Ple d'agost de 1946 va ser nomenat membre del Comitè Nacional de CNT-MLE i en el Congrés de Tolosa de 1947 del Secretariat Intercontinental. Com a secretari de Coordinació, assistí a nombroses reunions de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del nucli confederal de Tarn. En aquests anys es va veure implicat en diversos intents d'atemptat contra el dictador Francisco Franco, com el conegut com «Atemptat Aeri» de 1948. En 1951 va ser detingut, torturat i jutjat en l'anomenat «Procés de Lió» --processament de militants llibertaris acusats de l'assalt d'un furgó postal per recaptar diners per a la lluita antifranquista. Tancat a Grenoble, va ser finalment absolt en el judici gràcies a la intervenció de diversos intel·lectuals francesos que al·legaren els seus serveis en la resistència contra els nazis, però va ser obligat a residir a Lió i a Grenoble, on milità activament en la CNT. En 1959 va ser novament detingut, en el marc d'una campanya policíaca de desprestigi contra la CNT. Cap al 1958 s'establí a Còrdas d'Albigés, on treballà de mecànic fins passat els setanta anys i militant en la Federació de Còrdas fins el seu final. Pere Mateu Cusidó va morir el 14 de novembre de 1980 a Còrdas d'Albigés (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, Nicolasa Gutiérrez, morí el 3 de març de 1984 a Cauçada (Llenguadoc, Occitània).

Pere Mateu Cusidó (1897-1980)

***

- Manuel Martín de la Haza: El 24 d'abril de 1901 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza, conegut com El Niño de la Canita. Fill d'una família pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant ajudà en les tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada Jiménez, amb qui tingué un infant. Després de treballar com a jornaler a la major part de les explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de pagès a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II República espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i olivaters, càrrec en el qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos després. Arran del cop feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel Martín de la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la Llibertat», que anualment se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.

***

- Vindice Rabitti: El 23 d'abril de 1902 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Vindice Rabitti. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien Teodorico Rabitti i Marta Torri. Començà a militar molt jove i el 22 de setembre de 1917 participà amb altres companys, entre ells Armando Guastaroba, en el clandestí Congrés Regional contra la Guerra celebrat a Imola per la Unió Anarquista d'Emília-Romanya i organitzat per Diego Guadagnini. El juliol de 1920 va patir la seva primera condemna per«ultratges a la força pública». Com a membre dels «Arditi del Popolo» participà en diferents enfrontaments amb els escamots feixistes. El 17 d'agost de 1921 va ser detingut amb altres 10 companys i tancat durant dos mesos abans de ser alliberat després de dues vagues de fam i per ser menor d'edat. El 25 de juliol de 1922 fou condemnat novament a un any i tres mesos de presó per l'Audiència per «participació en banda armada», arran de l'enfrontament amb el feixista Clemente Capizzi. El juliol de 1923 va ser condemnat en rebel·lia a 11 mesos de presó arran d'un enfrontament armat amb grups feixistes en el qual resultà greument ferit al tòrax i hagué de ser intervingut quirúrgicament d'urgència. Marxà a Florència, on conegué Camillo Berneri i Enzo Fantozzi. Buscat pels escamots feixistes, obtingué passaport per treballar com a minaire a Bèlgica i el setembre de 1923 marxà a París. En 1924, arran de l'assassinat de Giacomo Matteotti, retornà a Itàlia i va ser detingut i durament interrogat durant dies a la Caserna Mussolini de Bolonya. Hospitalitzat gràcies a la intervenció de Leandro Arpinati, exanarquista passat al feixisme, en sortí marxà clandestinament a França i després a Bèlgica. En la tardor de 1926, amb altres companys anarquistes italians (Otello Pezzoli, Bruno Gualandi, Alberto Meschi, etc.), participà com a mercenari en l'expedició armada frustrada organitzada per Francesc Macià Llussà («Fets de Prats de Molló») contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Aconseguí fugir a la detenció i retornà a París. Amb Erasmo Abate, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi i altres, participà en el projecte d'expedició organitzat per Riccioti Garibaldi, que resultà ser un agent al servei de Benito Mussolini. El desembre de 1929, mentre treballava amb altres militants italians a les vies fèrries, va ser detingut a Chambèri com a sospitós de preparar un atemptat contra la delegació feixista italiana a Ginebra. Acusat per la policia política italiana de coordinar accions a Itàlia, es va veure involucrat en diversos projectes d'atemptats contra la dictadura feixista i va ser detingut en diverses ocasions: en 1931 per preparació d'un atemptat, amb Cremoni i altres, contra Mussolini; el maig de 1932, amb Edmondo Lelli, Ulisse Merli i Emanuele Granata, arran del robatori de 38 quilos d'explosius per Ludovico Vergendo a les mines de Montgenèvre. Encara que va ser condemnat a dos anys de presó per l'Audiència del Sena, aconseguí restar a París on treballà coma pintor. Perseguit per la policia política italiana, a finals de 1933 fugí a Algèria, on continuà la seva tasca militant. A finals de juliol de 1936, amb Carlo Mariotti i Adamo Agelotto, entre d'altres, s'embarcà a Portvendres i arribà a Barcelona (Catalunya) amb Enzo Fantozzi i Mario Angeloni, amb la intenció de lluitar com a milicià contra l'aixecament feixista. A la Caserna Bakunin de la capital catalana, participà en l'organització de la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Com a delegat polític de la Secció Italiana en el Comitè de Defensa del front d'Aragó, participà en els combats de Monte Pelado, Almudébar i Carrascal de Castejón. A finals d'octubre de 1936 va ser un dels signants d'un comunicat de rebuig del decret de militarització de les milícies. Després marxà a Barcelona per realitzar diversos informes sobre la situació al front i la responsabilitat del socialista Carlo Rosselli en les pèrdues patides. Després de la dimissió de Rosselli el 9 de desembre de 1936 i la seva substitució per l'anarquista Giuseppe Bifolchi, retornà al front. Acusat de«sabotatge» pel comunista Severino Casati Raimondi i arran de les tensions internes dins de la Columna Ascaso, obtingué autorització per marxar a Barcelona i posar-se al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Treballà per als serveis militars de la Generalitat de Catalunya i va ser membre del grup anarquista «Pietro Gori», el responsable del qual era Lorenzo Giusti. Denunciat de bell nou per Severino Casati, va ser detingut per una patrulla de control de la CNT-FAI, però ràpidament va ser alliberat arran de la intervenció d'Ercole Girolimetti i de Lorenzo Giusti. A començaments de 1937, segons un informe de la policia feixista italiana, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Ercolani i Guido Schiaffonati, va fer acopi d'armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. Durant els combats de «Maig de 1937», des de la Caserna Espàrtac, amb Lorenzo Giusti, Pio Turroni i altres, preparà l'assalt a la Caserna Karl Marx, que finalment va ser anul·lat. El juliol de 1937, amb un passaport suís aconseguit gràcies a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), passà a França. Detingut a Perpinyà, va ser empresonat un més per «violació del decret d'expulsió». Després obtingué el permís de residència a Sains, a 100 quilòmetres de París, on treballà com a pintor. A finals de març de 1940 va ser extradit a Itàlia; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament a Ventotene. El novembre de 1941 obtingué la llibertat condicional i retornà a Bolonya, on sembla que s'abstingué de participar en activitats polítiques. El 16 de maig de 1943 participà, amb Attilio Diolaiti i Giuseppe Sartini, en el congrés anarquista clandestí organitzat a Florència per Augusto Boccone i on es va fundà la Federació Comunista Anarquista Italiana (FCAI). El 26 de juliol de 1943 organitzà el bloqueig de l'empresa on feia feina per celebrar la caiguda del feixisme. Mesos després passà a la clandestinitat i col·laborà en la lluita partisana. El setembre de 1943, amb Ugo Guadagnini i altres, participà en els combats contra les tropes nazis a la regió d'Imola. Després de l'Alliberament, com Lorenzo Giusti i altres anarquistes bolonyesos, s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI), encara que mantingué contactes amb els companys anarquistes i mostra la seva solidaritat amb els que tingueren dificultats. En 1965 es va reintegrar al moviment llibertari i el novembre d'aquell any, en el Congrés de Carrara, va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1967 proposà als excombatents llibertaris italians de la guerra d'Espanya (Umberto Mazocchi, Nicola Turcinovich, Umberto Tommasini, etc.) coordinar un treball de reconstrucció històrica d'aquesta experiència. En 1983, amb altres joves militants, participà en un«viatge de la memòria» a Barcelona i a Monte Pelado, del qual va fer una recensió per a la Revista A el febrer d'aquell any. Vindice Rabitti va morir el 3 de novembre de 1984 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

- Fritz Schröder: El 23 d'abril de 1905 neix a Kassel (Hessen, Prússia) l'anarcosindicalista i esperantista Fred Schröder, conegut com Fritz Schröder. Es guanyava la vida com a electricista. Propagandista esperantista, en 1924 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). A finals dels anys vint formà part dels Schwarze Scharen (Escamots Negres), grups d'acció per contrarestar els atacs de les patrulles nacionalsocialistes. Amb Willi Paul i Erno Wolf, a començaments dels anys trenta, fou un dels principals animadors dels moviments de desocupats de Kassel. En 1932 passà quatre mesos a l'Espanya republicana. El juny de 1933, arran d'un escorcoll del seu domicili per l'acabada de crear Gestapo, hagué de fugir als Països Baixos, però el novembre d'aquell any va ser expulsat a Bèlgica. Després passà a Suècia i s'instal·là a Kiruna (Norrbotten). A la ciutat lapona fou redactor de Norrlandsfolket,òrgan d'expressió de la Federació Local de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). En aquesta època conegué una sueca, Maja, i es casà amb ella. El setembre de 1936, amb sa companya, viatjà a Barcelona (Catalunya) en plena revolució. D'antuvi entrà a formar part de les Patrulles de Control i dels Grups d'Investigació encarregats de la vigilància dels militants i dels simpatitzants nazis. Com a membre dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), col·laborà en el butlletí en llengua alemanya Informationsdienst der CNT-FAI. El gener de 1937, a proposta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser enviat a València (País Valencià), amb Maja i Willi Engels, per treballar per a l'Oficina de Propaganda del Comitè Nacional de la CNT i organitzar-hi un servei d'informació internacional en esperanto i una ràdio regional. L'abril de 1937 retornà a Barcelona i va ser destinat als serveis de censura de la central de correus. El maig de 1937, arran dels enfrontaments amb la reacció estalinista, va ser detingut, però com portava passaport suec, va ser alliberat i l'agost pogué retornar a Suècia. Al país escandinau treballà primer com a torner i després com a responsable d'una folkshuset (Casa del Poble). Posteriorment abandonà la SAC i s'adherí a la socialdemocràcia. En 1978, amb Willi i Erna Paul, viatjà a Barcelona i visitaren els companys de la CNT. Fritz Schröder va morir a Estocolm (Suècia).

Fritz Schröder (1905-?)

***

- José Sampériz Janín:El 23 d'abril de 1910 neix a Candasnos (Baix Cinca, Franja de Ponent) el periodista, escriptor i simpatitzant anarquista José Sampériz Janín. Sos pares van ser Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín Baches. En 1925 marxà amb sos germans Cosme i Ricardo a Cuba i s'instal·laren a Palma Soriano (Oriente, Cuba), on en 1929 dirigien el prestigiós «Liceo Escolar» en un edifici llogat. A l'illa caribenya publicà El sacrílego, però, denunciat pel bisbe de Santiago de Cuba, el llibre fou segrestat i fou tancat durant uns mesos. Cap al 1932, a resultes de la repressió generada per la dictadura de Gerardo Machado y Morales, retornà a la Península --son germà Cosme ho va fer més tard. José Sampériz es relacionà amb nombrosos intel·lectuals d'aleshores, molts anarquistes (Manuel i Ramón J. Sender, Ángel Samblancat, Benjamín Jarnés, Marcel·lí Domingo, Ildefonso Beltrán, Azaña, etc.). Durant els anys republicans publicà diverses novel·les, com ara El sacrílego (1931) i Candasnos (1933), i assaigs, com Hitos ibéricos (1935). Col·laborà en el diari republicà d'Osca El Pueblo, on denuncià el caciquisme aragonès. També va fer de mestre al seu poble natal. En 1936, quan esclatà la guerra, formà part, amb Santiago Labara Cantarelo i altres, del Comitè Local Revolucionari. Aquest mateix any publicà articles, alguns amb son germà Cosme, en la premsa anarquista (Acracia,Solidaridad Obrera, Orientación Social, etc.), on defensà el procés col·lectivitzador. En 1937, ben igual que son germà Cosme, es passà al comunisme i s'afilià a la Federació Aragonesa de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT), col·laborant en el seu òrgan d'expressió FETE. Aquest any també fundà el periòdic Surcos,òrgan del Front Popular, que dirigí.  En acabar la guerra civil es refugià a França. Detingut pels alemanys, fou enviat als camps nazis. José Sampériz Janín va morir el 26 de setembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria). En 1998 el seu familiar Valeriano C. Labara Ballestar publicà José Sampériz Janín (1910-1941). Un intelectual de Candansos asesinado por los nazis.

José Sampériz Janín (1910-1941)

Cosme Sampériz Janín (1900-1937)

***

- Juan Casado Belmonte: El 23 d'abril de 1914 neix a Turre (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Casado Belmonte. Instal·lat a Barcelona, amb la proclamació de la República en 1931 s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Poc després participà en la insurrecció de gener de 1932 a Barcelona i, un cop fracassada, fou deportat amb altres companys a Villa Cisneros (Guinea Espanyola). En tornà a la metròpoli el juny d'aquell any fou inscrit en la llista negra de la patronal i no pogué trobar feina a Catalunya. Perseguit, fou tancat a la presó Model de Barcelona. Durant la guerra civil fou delegat de Defensa, cap de Milícies i capità de la II Companyia del Batalló d'Antonio Cheri en la 28 Divisió, amb la qual lluità al front de l'Ebre. En la batalla de Carrascal fou capità de la II Companyia. En acabar la guerra en 1939 s'exilià a França, on fou internat en diversos camps i s'enrolà en una companyia de treballadors estrangers. Durant l'ocupació, fou capturat pels alemanys i obligat a treballar en la base de submarins de Lorient-Rochelle, però aconseguir escapar i arribar a Cinq-Mars-la-Pile i a Tours, on s'integrà en un maquis. En aquestaèpoca funda la CNT a Tours. Després de la II Guerra Mundial, s'establí a Bedarius (Llenguadoc-Rosselló, Occitània) i col·laborà en la Federació Local de la CNT d'aquella ciutat. Després de patir un accident laboral, s'instal·là a Montbazin i milità en la Federació Local de la CNT de Montpeller. Juan Casado Belmonte va morir el 8 d'octubre de 1974 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

- José Ramos Porrero: El 23 d'abril de 1919 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Ramos Porrero. Quan era molt jove començà a treballar de jornaler a la finca La Almoriña, a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya), propietat de Luis Abaurrea yÁlvarez-Ossorio, membre d'una de les famílies més potentades d'aleshores. Després de la proclamació de la II República espanyola, el 14 d'abril de 1931, els sindicats socialista Unió General de Treballadors (UGT) i anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) es van reorganitzar a Dos Hermanas i ell s'adherí al segon en 1933. També entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Arran del cop militar feixista, el 20 de juliol de 1936 va ser apressat després que una columna de cavalleria franquista arribada des de la localitat gaditana d'Algodonales ocupés el poble. Tancat a la Caserna d'Artilleria Núm. 14 (Caserna de Pineda), fou testimoni de les tortures que va patir l'alcalde republicà Manuel Rubio Dival, afusellat dies després, el 24 de juliol, al pati de la caserna. Traslladat al cinema Jauregui, son antic patró, Luis Abaurrea, el va anar a buscar i se'l portà, salvant-li la vida. L'agost de 1937 va ser mobilitzat dins de l'Exèrcit franquista, on romangué fins el final de la guerra. Cap el 1944 va ser novament mobilitzat davant la possibilitat d'un desembarcament aliat a la Península. En 1948 es casà amb Salud Román Chacón, amb qui tingué tres infants. Continuà treballant a la finca La Almoriña fins al 1975, quan esdevingué jardiner d'una propietat de Manuel Quintana Porrero. Després de la mort del dictador Francisco Franco i la legalització en 1977 de la CNT, s'afilià a la Federació Local de Dos Hermanas, on milità fins el seu últim dia. José Ramos Porrero va morir el 29 de juny de 1996 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya).

***

- Nair Lazarine Dall'Oca: El 23 d'abril de 1923 neix a Araçatuba (São Paulo, Brasil) l'anarquista Nair Lazarine Dall'Oca. Sos pares es deien Carmino Lazarine, fuster i mestre d'escola rural, i Rosa Furlan, parella de Ribeirão Preto (São Paulo, Brasil) que tingué set fills. Va estudiar a l'escola rural de son pare durant tres anys. Es casà amb Virgilio Dall'Oca i ambdós s'instal·laren a São Paulo (São Paulo, Brasil), on visqueren amb els oncles de Virgilio, Aída i Nicola D'Albenzio, militants anarquistes de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP) que van saber despertar l'interès de la jove parella vers l'anarquisme. Cap al 1936 s'integrà al Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo, del qual eren assidus nombrosos militants anarquistes brasilers (Edgard Leuenroth, Germinal Leuenroth, Pedro Catallo, Rodolpho Fellipe, João Rojo, Benedito Romano, Nicola D’Albenzio, Fernando Navarro, Antonio Gomes Gonzales, José Passaro, Paulo Partido, Nair Partido, Justino Salguero, Julieta Salguero, Lucca Gabriel, Lourdes Martin Gabriel, Amor Salguero, Antonio Passos, Antonio Raya Piedrabuena, Cecílio Dias Lopes, Maria Valverde Dias, Nena Valverde, José Valverde Dias, José Pazarini, Luis Chandre, Joaquim Antonio, Alfredo Chaves, Sebastião Gomes, Salvador Arrebola, Eduardo Peralta, Alexandre Pinto, Roque Branco, Manoel Turbilhano, Antonio Martinez, José Oliva Castillo, Cleopatra Boreli, i son company Martins, i Mariasinha, i, més tard, Antonio Ruiz, Antonio Padilha, Antonio Passio, Cristobal Alba, Miguel Morales, José Loureiro, Vicente Algarate, Roberto Schol, José Estevo Lemos, Hermano Mezzetti, José Morales, Eurico Pinto, Francisco Rodrigues, Helio Barrios, Rafael Vitali, Reinaldo Fellippeli, Fernando Navarro, João Alberich, etc.) i que poc després serà molt freqüentat per llibertaris espanyols exiliats que fugien de la dictadura franquista i s'havien instal·lat al Brasil. Treballà com a costurera per compte seva i son company de paleta, de cobrador d'autobús, de conductor de camió i, finalment, de taxista. Malgrat la difícil situació econòmica de la parella, participà activament en les diverses campanyes de solidaritat, com ara la de suport als refugiats anarquistes espanyols a partir de 1939, organitzada pel periòdic Tierra y Libertad entre els llibertaris brasilers. Després de la implantació de l'Estat Nou el novembre de 1937, el CCS va ser obligat a tancar i els anarquistes, que des dels començaments de la dictadura de Getúlio Vargas havien lluitat contra els sindicats reformistes, van perdre el seu principal camp de batalla. En aquest context repressiu, un grup d'anarquistes, majoritàriament vegetarians i naturistes, desenvoluparen el projecte de creació d'una granja comunitària a Itaim (São Paulo, Brasil), que marcarà una important fita en el moviment llibertari brasiler. Entre el grup de voluntaris anarquistes que compraren el terreny i començaren a construir Nossa Chácara (Nostra Granja), nom que prengué el projecte comunal d'autogestió rural, figuren Germinal Leuenroth, Nicola D’Albenzio, Virgilio Dall’Oca, Justino Salguero, Salvador Arrebola, Antônio Castro, João Rojo, Benedito Romano, José Oliva Castillo, Roque Branco, Antônio Valverde, Cecílio Dias Lopes i Lucca Gabriel, a més de les seves famílies respectives. El 9 de novembre de 1939 la«Societat Naturista Amics de la Nossa Chácara» va ser registrada i, fins i tot després de la reobertura del CCS de São Paulo el 9 de juliol de 1945, Nossa Chácara continuà sent el lloc de realització des congressos llibertaris nacionals i de reunions clandestines del moviment anarquista brasiler. Nair i Aída D'Albenzio van ser les responsables de l'alimentació dels habitants i visitants de Nossa Chácara. La parella Dall'Oca contribuí financerament i en la distribució dels periòdics O Libertário, creat l'octubre de 1960, iDealbar, que sortí a partir del setembre de 1965. També participaren en l'Editora Mundo Livre de Rio de Janeiro, que publicà obres de clàssics anarquistes (Piotr Kropotkin, Valan Tcherkesoff, etc.) i de destacats intel·lectuals llibertaris brasilers (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, etc.). Arran la instauració de la dictadura militar l'1 d'abril de 1964, la «Societat Naturista Amics de la Nossa Chácara» resolgué vendre la granja d'Itaim i comprar-ne una de nova a Mogi das Cruzes (São Paulo, Brasil), idea més apropiada per continuar amb el seu projecte llibertari. La campanya per la compra del nou indret es realitzà entre el 28 d'agost de 1965 i el 31 de desembre de 1966 i entre les persones que contribuïren financerament a la compra de Nosso Sítio (Nostre Lloc), nom amb el qual va ser batejada la granja, figuren nombrosos militants llibertaris, entre ells la parella Dall'Oca i la seva filla Clara. El gener de 1969, per mor de problemes interns i financers, però sobretot per una qüestió de seguretat, el CCS de São Paulo tancà la seva seu. La prevenció no era frívola ja que poc després, entre el 8 i el 21 d'octubre de 1969, el«Centre d'Estudis Professor José Oiticica» (CEPJO) de Rio de Janeiro va ser assaltat pels militars del Comando d'Aeronàutica de la Força Aèria Brasilera (FAB) i els seus membres detinguts, torturats, processats i empresonats. Després d'aquesta invasió la parella Dall'Oca va cremar, durant una nit, els papers compromesos (llistats de socis i contribuents, etc.) del CCS de São Paulo. Durant aquest període, els militants de São Paulo, entre ells la parella Dall'Oca, organitzaren col·lectes de diners de manera anònima, per precaució, per ajudar els companys de Rio de Janeiro en el procés militar que contra ells es va engegar i que durà fins al 1972. Després d'alguns anys vivint a Itanhaem (São Paulo, Brasil), la família Dall'Oca s'instal·là a la ciutat de Santos. Després de patir la malaltia d'Alzheimer uns anys, Nair Lazarine Dall’Oca va morir el 20 d'agost de 2010 d'una aturada cardíaca a Santos (São Paulo, Brasil).

Continua...

---