Palma (Mallorca) – Crònica sentimental dels Anys 60 i 70 - Les redaccions dels diaris (pàgines del meu dietari)

Els col·laboradors del règim més intel·ligents havien procurat anar canviant de camisa a mesura que la situació política estatal i internacional es va anar modificant. Després de la derrota de Hitler, les camises blaves anaren fent-se fonedisses. Amb el temps només eren permeses en determinats actes oficials. A l´hora dels pactes amb els Estats Units, molts ja no volien recordar el seu passat recent. Però restaren al servei del Caudillo nombrosos incondicionals, persones que ho devien tot a la seva fidelitat al falangisme. Ombres d´un passat recent aferrades a les velles consignes de la victòria del trenta-nou, als èxits inicials de les tropes hitlerianes que conqueriren Europa. En començar a escriure a les seccions de Cultura encara vaig conèixer munió d´exdivisionaris que havien sobreviscut al fred de Rússia en els quaranta, curiosos personatges implicats en la repressió contra l´esquerra illenca que sempre es feien els despistats quan els demanaves alguna informació d´aquella època tenebrosa. De cop i volta esdevenien amnèsics quan s´enfrontaven amb la curiositat dels joves. Com si realment mai no haguessin conegut el que va passar en els anys en els quals eren senyors indiscutibles de vides i hisendes. A les tertúlies que organitzaven els excombatents, només xerraven entre ells. Callaven, canviaven de conversa quan t´hi apropaves. Endebades tantes precaucions! Ningú ignorava que es passaven la vida parlant del món que haurien pogut bastir si els russos no haguessin derrotat els alemanys, italians, espanyols, tots els voluntaris nazis de l'Europa antibolxevic a les portes de Moscou, Leningrad i Stalingrad. Semblava mentida que, amb les dècades que portaven a la redacció, no sabessin que, a conseqüència de la curvatura del sostre, el ressò de la seva veu arribava sovint nítida i clara fins a les taules on nosaltres preparàvem el suplement de Cultura. Com si durant més de quaranta anys no s´haguessin mogut del racó que ocuparen quan, el juliol del trenta-sis, entraren armats al local i n´expulsaren els antics redactors. (Miquel López Crespí)

A mitjans dels setanta encara feien feina als diaris de Ciutat alguns dels periodistes endollats pel règim. Qui no recorda la farsa de lliurar el carnet professional a gent que havia donat suport al Moviment? Els franquistes convertiren en oficials de l´exèrcit aquells qui tenien el batxiller elemental. En acabar la guerra els guanyadors anaren col·locant milers d´aquests personatges a oficines i llocs de comandament. En relació al periodisme, bastava demostrar que havies estat membre de Falange i ja tenies un lloc de responsabilitat a qualsevol publicació. Després, perfeccionaren el sistema. Feien uns ridículs cursets a Madrid. Unes trobades que et servien per a anar pujant esglaons i llocs de direcció. El Moviment anava creant els seus periodistes, els servils que lloaven la dictadura cada dia.

Els col·laboradors del règim més intel·ligents havien procurat anar canviant de camisa a mesura que la situació política estatal i internacional es va anar modificant. Després de la derrota de Hitler, les camises blaves anaren fent-se fonedisses. Amb el temps només eren permeses en determinats actes oficials. A l´hora dels pactes amb els Estats Units, molts ja no volien recordar el seu passat recent. Però restaren al servei del Caudillo nombrosos incondicionals, persones que ho devien tot a la seva fidelitat al falangisme. Ombres d´un passat recent aferrades a les velles consignes de la victòria del trenta-nou, als èxits inicials de les tropes hitlerianes que conqueriren Europa. En començar a escriure a les seccions de Cultura encara vaig conèixer munió d´exdivisionaris que havien sobreviscut al fred de Rússia en els quaranta, curiosos personatges implicats en la repressió contra l´esquerra illenca que sempre es feien els despistats quan els demanaves alguna informació d´aquella època tenebrosa. De cop i volta esdevenien amnèsics quan s´enfrontaven amb la curiositat dels joves. Com si realment mai no haguessin conegut el que va passar en els anys en els quals eren senyors indiscutibles de vides i hisendes. A les tertúlies que organitzaven els excombatents, només xerraven entre ells. Callaven, canviaven de conversa quan t´hi apropaves. Endebades tantes precaucions! Ningú ignorava que es passaven la vida parlant del món que haurien pogut bastir si els russos no haguessin derrotat els alemanys, italians, espanyols, tots els voluntaris nazis de l'Europa antibolxevic a les portes de Moscou, Leningrad i Stalingrad. Semblava mentida que, amb les dècades que portaven a la redacció, no sabessin que, a conseqüència de la curvatura del sostre, el ressò de la seva veu arribava sovint nítida i clara fins a les taules on nosaltres preparàvem el suplement de Cultura. Com si durant més de quaranta anys no s´haguessin mogut del racó que ocuparen quan, el juliol del trenta-sis, entraren armats al local i n´expulsaren els antics redactors.

Vaig ser a temps de conèixer Onofre Arbona, que lluità aferrissadament contra l´Exèrcit Roig en el front de Leningrad. Perdé dos dits de la mà dreta a causa del fred. Era un antiamericà exaltat. Recordava la pèrdua de Cuba i Filipines, la destrucció de la flota espanyola per part dels moderns creuers ianquis a Cavite, Santiago de Cuba i Manila. Sempre deia que, sense el desembarcament de Normandia, els alemanys, italians i romanesos haurien pogut vèncer el comunisme. Criticava Hitler per no haver aprés les lliçons de la derrota de Napoleó quan volgué conquerir l´antiga Rússia tsarista: les immensitats de les planures d´aquell país inabastable, el fred, la ferma resistència dels russos que, igualment que els guerrillers espanyols del segle XIX, sabien emprar qualsevol tàctica militar per vèncer l´invasor: la guerra de guerrilles o la formació clàssica, que els oficials del Tsar havien après dels militars prussians.

-Als alemanys –deia Onofre Arbona-, els succeí el mateix que als francesos. Caigueren en les mateixes trampes. Els russos cremaven les ciutats, els recursos que podien servir per alimentar un exèrcit de més de cinc-cents mil homes, per a refugiar-se del fred. No es podia lluitar, com en la Primera Guerra Mundial, en dos fronts alhora. Els militars ho advertiren. Però Hitler no escoltava ningú. No li agradava sentir la veritat. Destituïa els alts comandaments que no li seguien el corrent, els que no acceptaven les ordres sense discussió. Així no es podia guanyar mai una guerra!

Era un hitlerià convençut. Una relíquia antiquíssima que ja no feia por. Anava al descobert, sense amagar les follies que el posseïen. No enganyava. Sabíem qui era, què pensava, què feia. Els pitjors eren els feixistes amagats, els que dissimulaven la seva ideologia. Alguns es feien passar per seguidors del fill d´Alfonso XIII, don Juan i, el que encara era pitjor, per socialistes de nou encuny, matisant que sempre seguiren la línia i l´exemple de Julián Besteiro, mai de Largo Caballero!

Les redaccions eren curulles d´aquesta mena de personal. Seien a les taules que tenien assignades en els racons més foscos del local. Els més antics explicaven que sempre els havien vist asseguts, petrificats rere les tauletes que ocuparen un llunyà estiu del trenta-sis. Talment fossin els mobles, les columnes que sostenien el sostre. Ningú no sabia quina feina feien, per quins estranys motius continuaven en nòmina. A vegades els veies escriure en aquelles atrotinades màquines dels anys vint, o a mà, emprant la tinta que contenien els vells tinters de porcellana blanca provinents d´èpoques ignotes. Què escrivien? Mai no es va saber amb certitud. Els més entesos en els misteris dels diaris suposaven que redactaven necrològiques, algun reportatge sobre curses de braus i boxa. Potser eren els autors de la secció d´efemèrides on, diàriament, els interessats per la història oficial, podien trobar un resum de la vida de don Pelayo, Guzmán el Bueno, Hernán Cortés, Isabel la Católica, els conqueridors espanyols d´Amèrica...

Tampoc no hi mancava, ben detallat, el relat de les batalles victorioses del general Franco, les biografies de Ramiro Ledesma Ramos, Ramiro de Maeztu, José Antonio Primo de Rivera, el general Moscardó... Altres, s´entretenien retallant grogosos diaris que col·locaven en unes velles carpetes guardades en uns misteriosos arxius.

Anarcoefemèrides del 4 de gener

Esdeveniments

- Surt Freiheit: El 4 de gener de 1879 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari en llengua alemanya Freiheit (Llibertat). D'antuvi socialdemòcrata, el periòdic creat per Johann Joseph Most evolucionarà amb el seu autor cap a l'anarquisme; els subtítols també evolucionaran: òrgan socialdemòcrata (1879-1880), òrgan socialrevolucionari en llengua alemanya (1880-1882), órgan dels socialistes revolucionaris (1882-1885), òrgan internacional anarquista en llengua alemanya (1885-1897),órgan dels anarquistes comunistes en llengua alemanya (1897-1908) iórgan dels anarquistes alemanys a Amèrica (1908-1910). Acabarà editant-se a Nova York, on tindrà una gran influència en els cercles d'emigrats anarquistes alemanys i intentarà unificar totes les forces revolucionàries nord-americanes. A la mort de Johann Most en 1906, Max Bagainski i Henry Bauer seguiran editant el periòdic fins al 13 d'agost de 1910. En varen ser responsables de la redacció a més de Johan Most, Johann Christoph Neve, Karl Schneidt, Hermann Stellmacher, Karl Schröder, Josef Kaufmann, John Müller, Moritz Schultze i Max Baginski. Hi van escriure les millors plomes de l'anarquisme internacional. Johann Most hi va publicar per lliuraments gran part de les seves obres més importants. El periòdic també es distribuïa clandestinament a Alemanya, Àustria, Bohèmia i Hongria.

***

- Surt La Débacle Sociale: El 4 de gener de 1896 surt a Ensival (Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista La Débacle Sociale. D'antuvi va tenir periodicitat bimensual, però a partir del número 6 (22-29 de març de 1896) passà a ser setmanal. L'edició, administració i gerència la portaven Jean Bosson i H. Sevrin. Hi trobem articles d'Henri Beylie, L. Copain, Jules Deprez, Jacques Deronck, Michel Dumas, Flaustier, Émile Gravelle, Edmond Hénin, Gustave Jacques, Roger Laurent, Jules Moineau, J. Nossab, H. Sevrin, Victor Serfant, Slovak, Henri Zisly, Max Buhr, Guillaume De Greef, Augustin Hamon, Raoul Henry, Julien Lessire, H. Lencou, Ferdinand Monier, A. Poulain, Albert Provost, Élisée Reclus, Séverine, Henri Zisly, entre d'altres. Publicà una cançó en cada número i un fulletó per lliuraments: Les Vagabons, de Raoul Henry. En sortiren, com a mínim, 10 números, l'últim el del 19 d'abril al 3 de maig de 1896. Edità el fulletó Pour l'anarchiste Jules Moineau, d'Émile Royer, defensa del company anarquista Moineau que fou condemnat a 25 anys de treballs forçats per haver posat una bomba davant una església de Lieja, sense altres desperfectes que trencament de vidres i erosions als murs. Aquest periòdic era continuació de Le Plébéen (1895) i fou represa per La Vérité (1896-1897).

Naixements

- Maurice Mac-Nab: El 4 de gener de 1856 neix al Château de Fay (Vierzon, Centre, França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant d'origen escocès Jean Valérien Maurice Mac-Nab. Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al«Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte el 25 de desembre de 1889 a l'hospital Lariboisière de París (França). Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de«Théatre Mac-Nab».

***

- Filippo Pernisa: El 4 de gener de 1878 neix a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo Pernisa. Bastaix de professió, la seva feina el deixà coix. Durant els anys noranta començà a col·laborar en la premsa anarquista com a distribuïdor i corresponsal. El gener de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la desocupació, fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una multa. Aquest mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i altres processats, manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una reunió clandestina a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre dies a la presó. En 1909, fugint de la vigilància policíaca, marxà a Trieste buscant feina, però va ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels responsables de la Lliga dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), i membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del destacat anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment actiu com a sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria. En 1912 va ser buscat per la policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a Líbia. El juny de 1914 participà activament en les manifestacions de la«Setmana Roja» a Massa Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi, però va ser alliberat pocs dies després arran de l'agitació portada a terme a la regió. En 1927, sota l'amenaça de ser detingut, passà a la clandestinitat i s'amagà a les valls de Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa família, renuncià a tota activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de brisa. En 1943 s'integrà a la lluita armada de resistència contra el feixisme enquadrat en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Massa Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de 1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un escamot d'uns cinquanta feixistes amb un camió armat amb una metralladora realitzà una incursió a la localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24 d'octubre de 1943 quan intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i morí poc després a l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població assistí al seu enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup llibertari de Massa Lombarda prengué el nom de «Gruppo Anarchico Filippo Pernisa». L'octubre de 1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i altres companys inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on caigué ferit de mort. Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.

Filippo Pernisa (1878-1943)

***

- Gustave Cauvin: El 4 de gener de 1886 neix a Marsella (Provença, Occitania) l'anarquista, antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista antialcohòlic, neomaltusià i del cinema social Gustave Virgile Cauvin. Quan tenia 17 anys abandonà Marsella i s'instal·là a Lió (Arpitània). Després marxà cap a París (França), on aprengué l'ofici de barber. Simulant una crisi nerviosa, va ser exclòs del servei militar i el juny de 1907 es va fer càrrec del magatzem de son pare quan aquest morí –segons un informe de la policia de 1910, per mor de la propaganda antimilitarista que feia al magatzem es quedà sense clients i sa mare hagué de vendre el fons. En aquesta època era membre, amb altres, com ara son germà Henri Cauvin i Auguste Berrier, de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR) de Marsella. El novembre de 1907 entrà com a cobrador en la companyia de màquines de cosir Singer. Amb son germà organitzà un sistema de vendes fictícies, el benefici de les quals anava destinat a la propaganda; descobert, va ser acomiadat per malversació de fons. Després va ser contractat com a obrer jornaler a la fàbrica Valabrègue al barri marsellès de Saint-Mauront, on va fer propaganda anarquista i antimilitarista. El juny de 1908 prengué la paraula a la Borsa de Treball en un míting de protesta contra les matances de vaguistes de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Entre 1908 i 1911 col·laborà en L'Ouvrier Syndiqué,òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de les Boques del Roine, on es publicaren nombrosos articles llibertaris, signats, entre d'altres, perÉdouard Barrat, Auguste Berrier, Auguste Durand, F. Pons, Augustin Sartoris, etc. Membre del llibertari Grup Intersindical, va ser nomenat gerent del seuòrgan de premsa L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés (1909). També milità en el Comitè de Defensa Social (CDS) i prengué part en la campanya per l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de treballs forçats per l'atracament del Crèdit Lionès de Marsella. Corresponsal de La Guerra Social, el 6 de maig de 1909 organitzà un míting de Gustave Hervé al barri marsellès de Les Chartreux on assistiren dos mil persones. Durant la tardor de 1909, quan la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, desafià en duel Guy de Cassagnac, propietari del diari bonapartista L'Autorité, que havia insultat el pedagog català en aquesta publicació. Durant la manifestació del 13 d'octubre de 1909, arran de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, s'enfilà en una finestra de la Prefectura i arengà els congregats. En 1910, casat i sense infants, treballà de barber a la perruqueria Cabassu, al número 42 del passeig del Meihan de Marsella. El març de 1910 signà els cartells «À bas Birirbi!». Durant la campanya antiparlamentària entre abril i maig de 1910, va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Marsella-Saint-Louis i el 21 de juny d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 15 dies de presó. Després es va especialitzar en la propaganda antialcohòlica i neomaltusiana i desenvolupà una intensa activitat com a secretari adjunt de la Federació Obrera Antialcohòlica (FOA). Fou redactor de la revista neomaltusianaRénovation. Després de descobrir la força del cinema arran d'una conferència antialcohòlica on es mostraven imatges de alienats en plena crisi de delirium tremens que emocionaren els assistents, organitzà nombroses reunions públiques amb el suport de projeccions cinematogràfiques. Alhora, feia difusió dels mètodes anticonceptius i per haver distribuït els impresos «Com evitar l'embaràs», va ser denunciat per«ultratge als bons costums»; jutjat a porta tancada pel Tribunal Correccional de Marsella el 21 de març de 1912, el 16 d'abril va ser condemnat a 300 francs de multa. El febrer de 1912 prengué la paraula a la Borsa del Treball de Marsella durant una representació del Teatre Social en suport del periòdic La Bataille Syndicaliste. Quan les vagues de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) i dels ferroviaris, es dedicà al sabotatge, tallant fils telegràfics de la línia París-Lió-Mediterrània (PLM). A finals de 1912 marxà cap a París, on esdevingué el conferenciant oficial de la Lliga Nacional Contra l'Alcoholisme (LNCA) i de la FOA, realitzant gires propagandístiques per tot arreu amb l'ajuda de Jean Calandri. A París fou membre de la Unió dels Sindicats del Sena. Durant la tardor de 1913 va ser nomenat administrador adjunt de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», la qual havia ajudat a crear i de la qual fou una figura clau, destacant en els aspectes pedagògics del cinema social. En 1914 publicà el fullet Antialcoolisme Néo-Malthusianisme, que recollia les seves declaracions en els judicis de Marsella i en les apel·lacions d'Ais de Provença (1912-1913). Donat de baixa en l'Exèrcit per problemes cardíacs, durant la Gran Guerra continuà amb les seves gires propagandístiques antialcohòliques, en les quals oferia alhora pel·lícules divulgatives sobre el tema i publicà el fullet Une campagne anti-alcoolique à travers de France (1917). En la postguerra treballà en la construcció a París, s'afilià la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i al Sindicat Obrer de la Construcció del Departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT), i milità en la Lliga de l'Ensenyament i en la francmaçoneria (Gran Orient de França). En aquesta època era delegat general de la LNCA i col·laborava en el seu òrgan d'expressió L'Étoile Bleue. El maig de 1919 fou un dels organitzadors del Congrés Antialcohòlic de l'Oest celebrat a Nantes. En 1921 s'instal·là a Lió i el maig d'aquest any, amb el suport de l'alcalde de Lió Édouard Herriot creà el «Cinematògraf Escolar». En 1922 fundà a Lió el periòdic contra l'alcoholisme Fraternité. L'11 de gener de 1925 constituí i dirigí l'Oficina Regional del Cinema Educatiu de Lió (ORCEL), que animà, amb el suport d'Édouard Herriot, fins a la seva mort. Vivia al número 14 de la plaça Jean-Macé de Lió. Va ser candidat de l'SFIO en les eleccions legislatives de 1928 per a la II Circumscripció de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània), però va ser derrotat en la primera volta pel radical Laurent Bonnevay per més de 10.000 vots contra 2.601. A partir de 1928 organitzà a Lió la Quinzena del Cinema Educatiu. L'abril de 1933, com a delegat de la Lliga Francesa de l'Ensenyament, marxà a Alger (Algèria) amb la finalitat de muntar una secció departamental d'aquesta organització. Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència i en 1942 destruí, abans de l'entrada dels alemanys a Marsella, els arxius del «Carnet B» dels antimilitaristes i altres documents referents a militants revolucionaris. Després de la II Guerra Mundial sembla que s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF). Creà l'anomenada Cooperativa de l'Ensenyament Laic. És autor de nombrosos fullets, com ara Renseignements et instructions sur le fonctionnement du cinéma éducateur (1926), Le cinémaéducateur (1927 i 1936), Vouloir. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1927 (1928), Le cinéma éducateur à l'école et dans nos oeuvres (1928), L'Office Régional du Cinéma Educateur de Lyon (1928), Persévérer. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1928 (1929), Résister (1930), Dix ans après. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1930 (1931), Éclairer. Le Cinéma éducateur dans la défense laïque, la propagande contre les maladies sociales, la lutte contra la guerre (1932), L'image animée pour l'amusement et l'éducation des petits et des grands à la ville et à la campagne (1937) i L'enfer des gosses (1937), entre d'altres. Gustave Cauvin va morir l'1 de novembre de 1951 en un hospital de Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània).

Gustave Cauvin (1886-1951)

***

- Armand Guerra:El 4 de gener de 1886 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Calvo, més conegut comArmand Guerra. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdicTierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica«Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune --on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards--,Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros;Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol.

***

- René Fraudet: El 4 de gener de 1916 neix a Romorantin (Centre, França) l'anarquista René André Fraudet. Operador de cinema, el novembre de 1938, quan es trobava desocupat, fou un dels creadors del Bureau de Défense des Peuples Coloniaux (BDPC, Oficina de Defensa dels Pobles Colonials) de París (França), en estret contacte amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i del qual formaven part totes les tendències de l'esquerra (André Berthon, Camille Drevet, Félicien Challaye,Édouard Depreux, André Ferrat, J. P. Finidori, Marcel Fourrier, Daniel Guérin, Robert Louzon, Gérard Rosenthal, Léon Werth, etc.); també fou el gerent del seuòrgan d'expressió, Bulletin Mensuel d'Information du Bureau de Défense des Peuples Coloniaux. El juny de 1939, arran de la condemna a 15 mesos de presó de Fernand Vintrignier, gerent de la revista SIA, substituí aquest en el seu càrrec. L'1 de setembre de 1939 va ser detingut per«provocació dels militars a la desobediència» i tancat a la presó parisenca de la Santé. El gener de 1940 el recurs de cassació al seu empresonament va ser rebutjat pe Tribunal Militar de París. Arran de la declaració de guerra, va ser condemnat a cinc anys de presó per la difusió del fullet Paix Immediate de Louis Lecoin i Nicolas Faucier. En 1950 el seu domicili, al carrer Clavel del XIX Districte de París, encara estava sotmès a vigilància policíaca.

***

- Léo Volin: El 4 de gener de 1917 neix a París (França) el militant i historiador llibertari Léo Eichenbaum, més conegut comLéo Volin(oVoline), tercer fill del destacat militant anarquista rus Volin. Anarquista, com son pare, als 20 anys va marxar a Espanya on s'incorporarà en una columna anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva unitat, el 6 febrer de 1938, va ser encerclada i anihilada pels feixistes després de 24 hores de batalla --de més de 4.000 milicians només en quedaren 532. El 28 d'octubre de 1940 va retrobar son pare a Marsella i en 1986 va reeditar l'obra d'aquestLa Révolution inconnue, augmentada amb les seves conclusions. Léo Volin va morir el 5 d'agost de 2002 a Clamart (Illa de França, França).

Léo Volin (1917-2002)

***

- Leiva: El 4 de gener de 1918 neix a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista i periodista José Expósito Leiva, més conegut pel segon llinatge. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, durant la guerra civil començà a destacar com a portaveu d'aquesta organització: el gener de 1937 en fou elegit membre del Comitè del Centre; el febrer de 1938 secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); redactor de Joventud Libre,òrgan de les Joventuts Llibertàries; etc. En 1938 publicà una conferència sobre Buenaventura Durruti en el llibre col·lectiu Hora Durruti. Conferencias pronunciadas ante el micrófono de Unión Radio. En acabar el conflicte, fou detingut al port d'Alacant; empresonat a la fortalesa alacantina de Santa Bàrbara, fou condemnat a mort el 24 de febrer de 1940 davant un consell de guerra a Madrid, pena que fou commutada per 30 anys de presó l'octubre d'aquell any a causa de la seva joventut. El setembre de 1943 sortí en llibertat provisional i, des de la clandestinitat, ocupà càrrec rellevants en el moviment llibertari: membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) nomenat el juliol de 1944 al Ple de San Fernando; membre per la CNT entre octubre de 1944 i setembre de 1945 de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD); secretari general del IX Comitè Nacional de la CNT entre maig i juliol de 1945, després de la detenció del seu predecessor Sigfredo Catalá Tineo. Després marxà a França i a continuació ocupà, en nom de la CNT, la cartera del Ministeri d'Agricultura en el primer Govern de José Giral Pereira de la II República en l'Exili a Mèxic, entre l'agost de 1945 i el març de 1946, i el mateix càrrec en el segon Govern del mateix polític, entre l'abril de 1946 i el gener de 1947; fet que escandalitzà la militància anarquista contrària al col·laboracionisme en l'exili. En aquests anys mantingué sempre postures col·laboracionistes i reformistes. En 1946 signà un document en pro d'un plebiscit per a un sistema de govern a Espanya i en 1948 es mostrà partidari de crear un partit llibertari. El març de 1948 sortí a Buenos Aires, publicat per la Unió Socialista Llibertària, el seu llibre En nombre de Dios, de España y de Franco. Memorias de un condenado a muerte, on relatà les seves vivències per les presons d'Alacant, Santa Bàrbara, Santa Engracia i Pamplona després de la guerra civil --aquest llibre fou reeditat a Barcelona en 1978. En 1949 s'establí a Caracas (Veneçuela). En 1961 publicà un article totalment partidari de l'acció política que acabà per marginar-lo de la CNT, aleshores reunificada i absolutament contrària a la política parlamentària. Durant els seus últims anys va fer de corresponsal professional per a France Presse i per a altres agències periodístiques. Durant sa vida va col·laborar en diferents publicacions llibertàries, com ara 19 de Julio, España Libre, Exilio, Revolución, etc. José Expósito Leiva va morir el 26 d'agost de 1978 a Caracas (Veneçuela).

***

- Alberto Payán: El 4 de gener de 1923 neix a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Alberto Payán. El juliol de 1936, quan el cop militar feixista, sa família es trobava a Tànger (Marroc) on son pare treballava de lampista i ell estudiava a l'Escola Francesa. L'abril de 1937 tota sa família aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on continuà els seus estudis a l'escola catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939, tota sa família, llevat de dos germans majors que lluitaven al front, creuaren els Pirineus. Son pare va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Bram i ell, que només tenia 16 anys, i una part de sa família van ser enviats al departament de les Vosges (Lorena, França). Després de tres mesos, quan la guerra era imminent, va ser enviat a un camp de refugiats a Garait (Llemosí, Occitània). El maig de 1940, amb la declaració de guerra, el camp va ser clausurat i esdevingué la seu d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Mentre ses germanes eren enviades a realitzar tasques agrícoles, ell fou destinat a la construcció d'una fàbrica de cartutxos. Durant l'ocupació treballà als boscos per abastir de fusta les fàbriques d'esclops. En 1944 s'afilià a la Federació Local de Garait de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que comptava aleshores amb una trentena de militants. Va ser nomenat comptable d'aquesta Federació Local, encarregat de distribuir els segells de cotització als militants. En 1946, buscant feina, s'establí a Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) on trobà feina a la fàbrica Dunlop, treball en el qual restà fins al 1981. Militant de la Federació Local de Montluçon de la CNT, entre 1962 i 1963 fou secretari d'Administració de la CNT del Massís Septentrional (Occitània). En 1978 fou nomenat tresorer de la Federació Local de Montluçon i entre 1982 i 1989 exercí d'administrador de la CNT del Massís Septentrional. El seu testimoni va ser recollit per Pierre Buboisset en el seu llibre La CNT en exil. Une présence libertaire espagnole dans le Puy-de-Dôme de 1945 à 1975.

***

- Manuel Fornés Marín: El 4 de gener –moltes fonts citen erròniament el 9 de gener– de 1930 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Manuel Fornés Marín. Fill d'una família obrera del barri de les Cases Barates de Can Tunis de Barcelona, son pare, Vicens Fornés Ripoll, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), abandonà sa mare, fervent catòlica i que ajudava l'economia domèstica netejant cases, per una altra dona poc després del seu naixement. Entre 1945 i 1946 fundà amb els joves del barri un equip de futbol on jugaven nombrosos membres de les Joventuts Llibertàries de l'Interior i en 1947 s'hi afilià, especialitzant-se en la propaganda que es desenrotllava sota la tapadora de l'equip de futbol. Treballà de mecànic i, gràcies a la intermediació de César Saborit Carrelero, del Sindicat de la Construcció de la CNT, i de Miguel Rodríguez Alarcón s'afilià al sindicat anarcosindicalista. Membre dels grups d'acció llibertaris de Barcelona, el 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé«La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martín, Miguel García García, Francisco Martínez Márquez, César Saborit Carrelero i Julio Rodríguez Fernández, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes i de la documentació dels clients de l'indret. Aquell mateix mes d'octubre va ser detingut acusat falsament de ser membre de la Junta de Defensa de Barcelona i de la Junta Superior de la CNT de Barcelona. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb una trentena de companys dels grups d'acció, i condemnat a 30 anys de reclusió major que purgà a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on col·laborà, amb Joan Busquets Verges, en l'edició del periòdic clandestí El Aguilucho, i, a partir d'abril de 1957, a la de Burgos (Castella, Espanya). A la garjola cursà, amb Miguel García García, anglès, francès i estudis mercantils i comptables. Després de 11 anys de reclusió, en un permís carcerari, decidí no tornar a la presó i passà a la clandestinitat. Després treballà en una empresa de transport de la qual va arribar a ser gerent administratiu i posteriorment creà una empresa informàtica a Madrid (Espanya). El juny de 1990 participà en les«III Jornades Internacionals de Debat Llibertari. La oposición libertaria al Régimen de Franco (1936-1975)», celebrades a València, i en 1993 col·laborà en l'obra col·lectiva La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975). Actualment viu a Segur de Calafell (Calafell, Baix Penedès, Catalunya).

Manuel Fornés Marín

***

- Oriol Solé Sugranyes: El 4 de gener de 1948 neix a Barcelona (Catalunya) l'activista revolucionari català d'ideologia marxista radical i anarquista que va formar part del Movimento Ibérico de Liberación (MIL) de tendència llibertària Oriol Solé Sugranyes, Víctor. De professió tipògraf, havia militat en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Quan el 9 de març de 1966 es va celebrar l'Assemblea constitutiva de l'SDEUB al saló d'actes del convent dels Caputxins de Sarrià, la policia, després d'assetjar-lo, va entrar-hi per detenir una part dels 500 assistents, entre ells Oriol; tots van ser alliberats pocs dies després, però l'acció policíaca va passar a la història de l'antifranquisme amb  el nom de «la Caputxinada». En 1967 s'havia afiliat a les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC) i les va abandonar per militar en el Partit Comunista d'Espanya Internacional (PCE-i). En setembre de 1968 va ser detingut a Girona i condemnat a dos anys de presó pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), sota l'acusació de propaganda il·legal i associació il·lícita, purgant la pena a Jaén. Quan va sortir en llibertat va entrar en contacte amb el grup que editava ¿Qué hacer? i posteriorment va col·laborar en la revista Nuestra Clase, portaveu de les Plataformes de Comissions Obreres. Va evolucionar ideològicament cap a posicions lligades a l'autonomia obrera i a l'anarquisme i va entrar en contacte amb els grups més radicals del moviment obrer de començaments dels anys setanta. En aquesta època es relaciona amb els obrers José Antonio Díaz i Manolo Murcia, que procedia de la JOC; ambdós havien protagonitzat l'escissió en Comissions Obreres i van ser els impulsors de les Plataformes, per convertir-se més tard en el nucli obrer d'enllaç amb el MIL. El setembre de 1969 Oriol s'exilia a Tolosa de Llenguadoc, arran de la seva participació en un acte de protesta contra l'anomenat«Procés de Burgos», acte que es va celebrar al Casal de Montserrat de Barcelona. A Tolosa va militar en els cercles llibertaris espanyols i portuguesos de l'emigració, i va col·laborar en la constitució del MIL, després d'entrar en contacte amb els joves llibertaris francesos Jean-Claude Torres i Jean-Marc Rouillan, aquestúltim fundador del grup Action Directe. El 25 de març de 1971 va ser detingut per la policia quan intentava entrar a Espanya juntament amb Rouillan i Vicente Sánchez amb un cotxe robat; portaven una pistola automàtica i propaganda del MIL (l'edició impresa a Tolosa de Boicot elecciones sindicales). Oriol fou condemnat a nou mesos i empresonat a França; pogué fugir de la presó de Perpinyà l'agost de 1971, però serà capturat a prop de la frontera espanyola i ja no sortirà de la garjola fins al juny 1972. El setembre de 1973 va tornar a ser detingut juntament amb Josep Lluís Pons Llobet després d'atracar una sucursal de «La Caixa» a Bellver de Cerdanya. El 24 de juliol de 1974 va ser condemnat per un consell de guerra franquista a 48 anys de presó. Tancat a la presó de Segòvia, ja no en sortiria fins al 5 d'abril de 1976, quan va participar en l'espectacular evasió de la citada presó amb un grup de 29 presos polítics, 24 d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat), després de cavar un túnel a través del col·lector d'aigües fecals. L'endemà de la fugida, a les 11 del matí del 6 d'abril de 1976, fou mort d'un tret a l'esquena per la Guàrdia Civil al bosc de Lapirutxi (Burguete, Navarra), quan intentava arribar a la frontera francoespanyola; va ser l'únic mort de l'evasió. L'octubre de 2003 es va restaurar l'estela funerària que recorda aquell fatídic episodi, perquè una que hi havia abans havia quedat destrossada pel pas del temps; s'hi pot llegir: «Utopia - Llibertat - Il·lusió - Anarquia - Ideals. Oriol Solé Sugranyes (4.1.1948 - 6.4.1976)». El 9 d'abril de 2005 va ser col·locada una placa d'homenatge a Capellades (Barcelona), poble d'on era veí Oriol Solé.

Ada Castelles: «Al servei de la utopia» (Avui, 22-02-06)

Sergi Rosés Cordovilla: «La recuperació d'Oriol Solé Sugranyes» (Avui, 12-04-06)

Defuncions

- Joan Oliva i Moncusí: El 4 de gener de 1879 és garrotat a Madrid (Espanya) l'obrer boter anarquista Joan Ramon Francesc Oliva i Moncusí --també citat com Moncousí o Moncasí. Havia nascut el 15 de novembre de 1855 a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Oliva i Rosa Moncusí, pagesos i propietaris, i tenien dos fills i dues filles. Quan tenia 12 anys va ser matriculat a l'Institut Provincial de Tarragona, però assistí poc a classe. Després va fer estudis d'escultura i d'impremta, que abandonà, entrant com a aprenent de boter i freqüentant l'associació d'obrers d'aquest gremi «La Cooperadora». Trencà amb sa família per casar-se el 23 de desembre de 1877 amb la criada del Centre de Lectura de Valls Francesca Cartañà Recasens, amb qui havia tingut una filla (Rosa) que havia nascut el 25 de maig d'aquell any. Membre de la Internacional, es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. Sota l'excusa que anava a treballar a Alger, demanà suport econòmic a sa família, la qual li va finançar el viatge a Madrid per a realitzar un gran magnicidi. El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), intenta, senseèxit, assassinar el rei d'Espanya Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, va ser detingut. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. La policia aprofità l'avinentesa per ordenar l'escorcoll dels locals obrers, entre ells «La Cooperadora» i l'«Ateneo Tarraconense». Jutjat a Madrid, el 12 de novembre de 1878 va ser condemnat a mort. El periòdic anarquista de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) L'Avant-Garde, del 18 de novembre de 1878, publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Oliva, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent. Els liberals tarragonins encapçalats per Pere Antoni Torres Jordi van promoure propostes en 34 ajuntaments i recolliren 7.531 signatures per reclamar-ne l'indult. El rei va rebre en audiència particular l'advocat defensor d'Oliva, Jiménez del Cerro, el procurador de l'Audiència, Manuel de Elías, i el germà de l'acusat, Gregori, que li presentaren els plecs de signatures recollits. Els rei els va prometre que demanaria al president del Consell de Ministres l'indult, i sa germana, la princesa Isabel, igualment. Antonio Cánovas del Castillo es va excusar en el Tribunal Suprem i digué que, una vegada coneguda la seva sentència, la debatria el Consell de Ministres. El 2 de gener el fiscal del Tribunal Suprem havia retornat informada negativament la petició d'indult. Joan Oliva i Moncusí, després de rebutjar qualsevol possible indult, i mostrant una enteresa sorprenent, va ser garrotat el 4 de gener de 1879 al Campo de Guardias de Madrid (Espanya). Part de la premsa local prengué partit per l'indult de manera que, consumada l'execució, aparegueren en grans titulars els noms dels consellers de l'Ajuntament que s'hi van oposar. Aquest fet va motivar l'empresonament del periodista que dirigia La Opinión, Antoni Carbó Olivella, acusat d'un delicte de desacatament a l'autoritat, que acabà entre reixes a la presó de Pilats per la seva agosarada portada. Un cop executat, el rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)

***

- Francisco Cabello Jurado: El 4 de gener de 1937 és afusellat a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Cabello Jurado. Havia nascut feia 42 anys a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fou un dels organitzadors del moviment anarcosindicalista al seu poble. El 24 de febrer de 1914 intervingué en un míting per exigir la llibertat dels detinguts i processats per qüestions socials que se celebrà al Centro Instructivo de Obreros - Sociedad de Oficios Varios (CIO-SOV, Centre Instructiu d'Obrers - Societat d'Oficis Diversos) de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) i on també parlaren destacats militants, com ara José Sánchez Rosa, Antonio Pérez Rosa, Bartolomé Millán Millán, Antonio Camargo Algaba, Pedro Algaba Salido, Juan Pérez López, Isabel Hortensia Pereyra Dágedo i Salvador Cordón Avellán; l'acte es repetí l'endemà a Espejo (Còrdova, Andalusia, Espanya) i el 26 de febrer a Herrera. Estudià magisteri, però no acabà la carrera. Va fer classes als obrers a l'Ateneu Llibertari de València (País Valencià). S'instal·là a Palma, on treballà de rellotger. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut al seu domicili de Ca'n Pastilla (Palma) i empresonat, primer a la Presó Estacions (Ca'n Mir) i després al Castell de Bellver. Francisco Cabello Jurado va ser «tret» de la presó i assassinat irregularment a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà esposa i fills.

Continua...

---

És indubtable que els resultats de les darreres eleccions  són un dur cop per al sistema bipartidista. El resultat de PODEMOS ha estat molt important però insuficient, sobretot si tenim en compte que els partits que defensen l’ statu quo actual, partidaris del règim borbònic i del TTIP dominen de forma majoritària  la cambra dels diputats, i no en parlem al Senat on la majoria absoluta la mantén el PP.

A nivell Balear Mes no ha pogut aconseguir un diputat. La gent d’ Esquerres majoritàriament s’ha decidit per el vot útil a Podemos, pensant que era més important tombar el bipartidisme que aconseguir una veu pròpia al parlament. Tampoc han ajudat  que en els primers mesos de govern, la posició dels membres de MES ens hagin recordat massa als antics pactes de progrés. Dona la sensació que quan entren a un equip de govern s’aburgesen i perden contacte amb la ciutadania i els moviments socials.  

PODEMOS, a les Illes, a sabut mantenir la distància amb el govern i a evitat cremar-se. El resultat ha estat un èxit electoral impressionant, però queden moltes incògnites a resoldre si realment volen convertir-se en una força política amb capacitat de canviar les coses. Fins ara els moviments tàctics han vingut dirigits desde Madrid per Pablo Iglesias.  En part això s’entén per la urgència de les eleccions generals i en clau d’aprofitar un moment polític de caiguda dels dos grans partits i de creixement propi. En tot cas, aquesta estratègia vertical, que ha consistit en cercar gent preparada per tal d’encapçalar les llistes ha estat  a costa de perdre la connexió amb els cercles i per tant amb el carrer.

Però una vegada passades les eleccions pens que PODEMOS hauria de tornar a reactivar els cercles, de  connectar amb la gent del carrer, els moviments socials i altres forces polítiques ja sigui a nivell municipal o autonòmic, en definitiva cercar acords i sumar forces en lloc de competir per un espai polític. També és el moment de demostrar que els  seus diputats realment són representats del poble  i no  diputats de Pablo Iglesias.  Si no és així, i PODEMOS segueix funcionant de forma vertical, tal vegada podrà aspirar a ocupar l’espai d’un PSOE que ja no convenç a ningú però en cap cas podrà assolir un canvi vertaderament consistent i doni resposta a les necessitats de la ciutadania.

Tornant a l’àmbit estatal, tot i la primera negativa de Pedro Sanchez  a investir a Mariano Rajoy, estic convençut que finalment els poders fàctics del bipartidisme i la unió europea faran que l’aparell andalús del partit  socialista s’imposi i és decantin per deixar governar al PP. Això no farà més que agreujar més els problemes territorials i les desigualtats socials del país.

            Davant aquest panorama, el ciutadans també hauríem de ser conscients de la importància de mantenir la pressió popular. Aquests primers mesos de govern PSOE- MES a les Illes han posat de manifest que els votants d’esquerres ens relaxem quan guanyen els nostres i consentim que és perpetuïn mals hàbits polítics, amiguismes i actuacions poc transparents, abandonem la pressió popular i els hi posem massa fàcil als poders fàctics perquè puguin pressionar per mantenir els seus privilegis Surt massa sovint l’argument de que criticar als companys és fer el joc a l’adversari, sense   adonar-nos que és precisament permetent aquestes pràctiques que ens debilitam. Si realment volem canvis profunds a les nostres institucions cal no deixar-se enlluernar per lo superficial i prendre’ns el temps necessari per  enfrontar les pors i les contradiccions i així seguir avançant

                                                                                                                                  Joan Cifre Cerdà

A) El  doble debate y la manera de afrontarlo

El próximo 9 de enero IU se reúne un Consejo Político Federal de IU sobre el que planearán  cuestiones electorales  pero también cuestiones estratégicas de mucho calado que, de hecho, ya se están adelantando en las redes y en los medios de comunicación,

Obviamente, del Consejo han de salir decisiones suficientes relativas a  la posible repetición de las elecciones y también se tendrá que organizar el debate estratégico ya iniciado.

Sin embargo, sería un grave error que, ante la posibilidad de una nueva convocatoria electoral, nos lanzáramos a un debate precipitado sobre los temas estratégicos que, precisamente por su importancia, no permiten  (ni sería democrático intentarlo) que el CPF los obvie, los predetermine ni, mucho menos, los cierre de manera apresurada

Por tanto, considero lo más razonable que  el CPF, en los términos que más adelante intento exponer, abra oficialmente el debate estratégico que, de hecho, está abierto ya y lo combine con los requerimientos de una posible repetición de las elecciones.

Una nota para acabar esta cuestión;   algunos parecen considerar que las "exigencias del momento político" y los decepcionantes resultados electorales del 20-D ya nos han dejado sin crédito para  abrir debates estratégicos y que la probable convocatoria de elecciones no nos deja otra otra salida que intentar, a corto plazo,  un proceso de convergencia con Podemos lo más digno posible. Comparto, como explico más adelante, que debemos seguir buscando los procesos de convergencia con más ahínco si cabe, pero de ninguna manera  comparto que la búsqueda de la convergencia sea nuestro único objetivo y, dicho más claramente, nuestra única "salida". Tal posición desvirtúa la verdadera convergencia para convertirla en  una huida hacia delante,   en un proceso brusco e impulsado desde arriba que dejaría en la cuneta a una parte importante de nuestra militancia y nuestro electorado y, a la postre, en un mero proceso de absorción por otra fuerza política muy empobrecedor para la izquierda

B) Propuestas concretas:

I.- Respecto a  la posible  convocatoria de nuevas  elecciones

Hay algunas decisiones del Consejo Político de IU  a las que no soy capaz de ver  alternativas razonables: IU debe renovar su participación en  Unidad Popular y, en el seno de ésta,  debe impulsar el mantenimiento del programa y la confianza  en sus candidatos (dejando margen , en todo caso, para que, vía primarias y con todos los requisitos democráticos, se produzcan cambios en tal o cual circunscripción)

Respecto a la política de alianzas, el tema más delicado,  pues algo parecido:  IU debe defender en el seno de UP la renovación del impulso de acuerdos preelectorales que formulamos el pasado otoño con la esperanza de que lo que no fue posible entonces sea posible ahora. Siempre desde el acuerdo programático, la voluntad de sumar y el respeto mutuo.

II.- Respecto al contenido del debate estratégico

El CPF no tiene que abordar este tema únicamente en relación con los cambios políticos recientemente acaecidos. Éstos, con ser importantes, se añaden a un conjunto de reflexiones que iniciamos en 2008 y que se materializaron en acuerdos importantes de las dos últimas asambleas federales que nunca llegaron a cumplirse plenamente (por decirlo suavemente)

El debate que debemos abrir, ha de entroncar, pues, con lo acordado en aquellas asambleas y con un abordaje global y riguroso de temas como los siguientes:

a) La trayectoria de IU desde su fundación y  sus dificultades permanentes para ser lo que siempre quiso ser  (algo a lo que aludía  en un artículo reciente : http://grosske.balearweb.net/post/125010 )

b) El análisis histórico de los resultados electorales de IU, el cual nos pondrá ante los ojos un dato esencial y que dudo que todos y todas tengamos presente: desde hace quince años IU ha demostrado en varias ocasiones que no necesita a Podemos para conseguir resultados como los del pasado día 20 de diciembre.

c) La situación de la izquierda transformadora en Europa: Grecia, Italia, Francia, Alemania... que nos permitirá comprobar las dificultades  para diseñar una una herramienta exitosa para enfrentar las políticas neoliberales.

d) Los cambios en la política y en el sistema de representación

El examen de estas cuestiones me parece apasionante y me inspira muchas ideas y propuestas pero, naturalmente, no es el propósito de este escrito exponerlas sino proponer al CPF que cree las condiciones para que todos y todas podamos exponer las nuestras y llegar a las decisiones colectivas que sean necesarias

III.- Respecto al método de debate

Propongo básicamente dos  criterios:

a) Huir de debates nominalistas y abordar un verdadero debate sobre contenidos

Las palabras no quieren decir nada en sí mismas: términos como confluencia, refundación o renovación pueden esconder todo tipo de realidades. Yo siento por el término refundación un especial aprecio pero soy consciente de que bajo este nombre se pueden ocultar desde simples operaciones de maquillaje hasta giros ideológicos  pasando por cambios en el discurso y la manera  de funcionar, entre otras cuestiones. Y lo que le pasa al término refundación le pasa a todos los demás. Es necesario, pues, un debate serio, transparente y no un esgrima terminológico sólo apto para espadachines avezados.

b) Abrir un debate horizontal y que exceda las fronteras orgánicas de IU.

• Títol: L'illa sense temps
• Editorial: Meteora
• Any: 2016

De la contraportada

Júlia Cases, una escriptora i periodista de prop de cinquanta anys, espera a l'aeroport un vol per anar a Menorca perquè una coneguda seva, Fina Torres, li ha comunicat que una anciana de 91 anys, Marialluïsa, ha estat assassinada: li han clavat unes estisores al cap. Júlia no comprèn ben bé el perquè de la crida de Fina, però sembla prendre sentit quan Fina Torres insisteix en la necessitat de la presència de Júlia a Ciutadella, ja que li caldria conèixer una informació molt important referent a la seva família que sens dubte li hauria d'interessar.

Mentre a Ciutadella els agents de policia, enviats a l'illa especialment per al cas, i la premsa miren d'aclarir els fets i assenyalar-ne els responsables, Júlia Cases fa repàs d'un passat personal que el seu retorn a l'illa ha fet despertar d'una enganyosa letargia.

L'illa sense temps és una obra amb els elements bàsics d'una narració policíaca que afegeix una anàlisi social clarivident del temps que ens toca viure i dibuixa uns personatges captivadors per als amants de qualsevol gènere de novel·la.

Aquest any celebram els 700 anys de la seva mort. Va morir entre el gener i el març a Tunis o al vaixell de tornada a Mallorca. Devia tenir uns 84 anys. Molts, per aquella època, si tenim en compte que va ser l'any 1316.

Si voleu aprofundir sobre la seva figura podeu llegir Vita coaetanea" (vida de mestre Ramon), que va dictar a un monjo cartoixà de París devers l'any 1311.

Aqui la teniu, per si vos interessa saber una pinzellada sobre aquesta figura mallorquina universal. El primer escriptor en llengua catalana. Nascut a Mallorca en 1232.

Ramon Llull. Una entrevista imaginària

Sr. Llull, d'on veniu?

Jo? Vaig néixer el 1232 en el sí d'una família distingida catalana que va instal·lar-se a Mallorca. El meu pare formava part del patriciat barceloní, una classe aristocràtica urbana incipient. I varen arribar a Mallorca l'any 1229 amb l'exèrcit d’ocupació de Jaume I, motiu pel qual li foren atorgades terres a l'illa. Per tant, vaig créixer en un medi d'estreta vinculació amb les corts reials, la de Jaume I i la del seu fill, Jaume II.

Què fèieu de jove?
Com tots els nobles de l'època anava a caçar, passejava amb el cavall, m'entrenava en l'ús de les armes, organitzava festes amb espectacles i cants dels joglars. Vaig ser “senescal e majordom” de la taula del rei de Mallorca (cal remarcar que en aquells moments Jaume II no era encara rei, sinó hereu al tron de Mallorca). La meva cultura de joventut va ser la del món dels trobadors, la poesia impregnava aleshores la cultura catalana.

Quina era la vostra formació? 
La meva formació era bastant minsa, només havia après un poc de gramàtica (en realitat, una cosa mínima), a part de la ignorància de la llengua aràbiga, pròpia dels sarraïns. Que per altra banda, pel seu gran nombre rodejaven els cristians per tot arreu. A Palma hi havia un actiu mercat d'esclaus i per aquest motiu, vaig comprar-me un sarraí amb el qual vaig aprendre la llengua aràbiga. L'esclau, em volgué matar per haver-li pegat a la boca, al front i a la cara i per haver blasfemat el nom de Déu. El van tancar a la presó i allà mateix es penjà. 
Però la meva vertadera formació va començar l'any 1265, i va durar uns 9 anys. Vaig estudiar llatí i àrab (amb l'esclau sarraí). A més de filosofia, teologia i lògica. Al final d'aquests nou anys, vaig escriure el Llibre de Contemplació (obra que conté la base de tot el meu pensament posterior i de gratitud a Déu pel do que m'ha atorgat).

Vos casàreu? 
Sí, amb na Blanca Picany la tardor de 1257, amb la qual vaig tenir dos fills; Domènec i Magdalena. Però tot i tenir una família, no vaig modificar massa el meu estil de vida. Era bastant ric, i seguia igual de lasciu i mundà.

Quin era el vostre món?
En aquella Mallorca es vivia en una mena de territori fronterer, en una banda hi havia els musulmans (sarraïns) esclavitzats després de la conquesta i que devien constituir una tercera part de la població, i els jueus, malgrat ser minoritaris, tenien un pes important en la vida econòmica, diplomàtica i cultural de l'illa.

Quin fou el motiu de la vostra conversió?
Una nit, assegut al costat del meu llit, em disposava a compondre amb la meva llengua vulgar, un poema amorós per a una dama. De sobte, em comparegué Jesucrist com a penjat en la creu. Record que vaig tenir molta por, i em vaig ficar dins el llit entre les flassades. L'endemà, com si res hagués passat, vaig seguir amb les meves vanitats de sempre, sense preocupar-me d'aquesta visió. 
No va ser fins a la quarta o cinquena aparició que vaig aterrir-me de bon de veres i començar a pensar què em volien fer veure totes aquestes aparicions. 
El seu significat va ser prou clar: havia de posar-me al servei de Jesucrist.
Aquesta conversió em va succeir l'any 1263 i quan jo ja tenia 31 anys, casat i amb fills.

Estàveu preparat per tan difícil encomanda? 
No, la veritat. Més bé preocupat i aterrit per una banda, em considerava indigne del servei a Crist i per altra banda, no tenia prou coneixements per a una tasca tan important. Mentre li donava voltes a aquestes coses em va entrar al cor un impetuós i embargador dictamen de la ment: que amb el temps havia de fer un llibre, el millor del món, contra els errors del infidels. Llavors pensava quin servei seria el més agradable a Déu. 
Fins que no ho vaig concebre dins la meva ànima, no vaig tenir clar aquests tres propòsits: acceptar morir per Crist convertint infidels al cristianisme, escriure el millor llibre del món contra els errors dels infidels i, convèncer el Papa i els reis perquè fundassin monestirs per a la preparació de missioners.

Quan vàreu decidir fer la primera passa?
Incitat per la predicació d'un bisbe al convent franciscà, en què va fer esment que el Sant havia deixat i rebutjat tot el que tenia a fi d'apropar-se més fermament a Crist, aquest fet és el que em va dur a vendre les meves possessions, sols vaig deixar una petita part per a la meva dona i als fills. Llavors, em vaig entregar totalment a Crist, me’n vaig anar (amb la intenció de no tornar mai a la meva terra) a fer camí pels diversos llocs sants: Santa Maria de Rocamador, Sant Jaume de Compostel·la... 
Aconsellat per sant Ramon de Penyafort (dominicà i conseller de Jaume I), els meus familiars i amics em van fer desistir d'anar a Paris a estudiar i fer-ho a Mallorca. Vaig deixar de banda la vida fastuosa que havia duit fins aleshores i em vaig posar un hàbit de drap vil del més grosser que vaig trobar.

Quin fet o esdeveniment fou l'inici de la vostra tasca evangelitzadora?
Va ser el dia que vaig pujar a la muntanya de Randa a fi de contemplar Déu d'una manera més tranquil·la. No va passar una setmana i de sobte Déu il·lustrà la meva ment, donant forma i manera de fer el llibre desitjat contra els errors dels infidels, conegut com l'Art. Donant gràcies a l'Altíssim, vaig partir cap a l'abadia de la Real. Redactant la primera formulació de “l'Art abreujada d'atrobar veritat”.
Una vegada redactat el llibre vaig tornar pujar a Randa, i en el lloc mateix on tenia posats els peus, en el moment que el Senyor em va mostrat el sistema de l'Art en aquella muntanya, vaig fer construir un ermitatge (l'Oratori de Cura). 
Un nou fet em va succeir, vingué cap a mi un pastor d'ovelles, jove amb cara agradable i alegre, dient-me en una hora tantes coses i tan bones sobre Déu, el cel, els àngels i altres assumptes. I quan va veure els meus llibres, es va posar de genolls i els va besar, regant-los amb les seves llàgrimes i dient-me que aquells llibres aconseguirien moltes coses bones per a l'Església de Crist i em va beneir amb el senyal de la creu, i després se'n va anar. No havia mai vist aquell pastor ni havia sentit parlat mai d'ell. Em vaig adonar que havia estat una altra il·luminació divina.

Què va passar després d'aquest, diríem, vistiplau celestial? 
Doncs que vaig ser cridat pel rei de Mallorca, en Jaume II, a Montpeller (una de les tres unitats que formava part del regne de Mallorca), i sotmeses les meves obres a l'anàlisi d'un expert franciscà, que les va aprovar. 
El 17 d'octubre de 1276 una butlla papal confirmà la creació del monestir de Miramar (Valldemossa) que va ser sufragada per Jaume II, on tretze frares menors franciscans fossin instal·lats per aprendre l'àrab i estudiar el llibre de l'Art. 
De l'any 1287 al 1299 vaig visitar i fer estades a Roma, París, Montpeller, Gènova, Tunis, Nàpols, Mallorca, Barcelona. El 1287, vaig fer la primera visita a la cort papal, però Honori IV acabava de morir i, per tant, no vaig poder exposar la necessitat d'establir més monestirs per a l'ensenyança de diverses llengües. D'allà vaig partir a París, però també fracassen els meu intents perquè la universitat de la Sorbona dugués a terme l'ensenyament i l'estudi de l'Art.
El 1293 a Gènova pateixo una crisi psicològica (em passa com a sant Pere, que va tenir por i va renegar de Jesucrist), és l'any del primer viatge a Tunis. 
El 1300-01 faig una llarga estada a Mallorca i escric el Cant de Ramon. Entre els anys 1301 i 1305 viatjo a Xipre, Armènia Menor, alternances entre Gènova i Montpeller. 
L'any 1306 faig el segon viatge al Nord d'Àfrica, a Bugia. Allà vaig incitar els sarraïns a la plaça, cridant amb àrab: “la llei dels cristians és vera, santa i acceptable a Déu, mentre que la llei dels sarraïns és falsa i errònia, i estic disposat a provar-ho”. Aquesta provocació va ser el motiu que m'apedragassin, i m'empresonassin durant mig any i jo, ja tenia uns setanta-cinc anys. 
Vaig ser expulsat de la ciutat i de tornada a Pisa la nau va naufragar a causa d'una gran tempesta. Vaig perdre tots els meus llibres. 
Entre 1307 i 1309 viatjo a Pisa i Montpeller, escric una nova obra sobre la croada, el Liber adquisitione Terrae Sanctae, envio una carta a Jaume II d'Aragó i una sèrie d'obres per preparar el següent viatge a París. Entre 1309 i 1311, faig la darrera estada a la capital francesa, escric una trentena d'obres, la majoria d'elles antiaverroïstes. Quaranta mestres i batxillers en Arts i Medicina firmen un document on aproven l'Art breu i rep una carta de recomanació de Felip IV. 
El 1311 dicto la meva Vida coetània (la meva vida) a un monjo cartoixà de París. El 1312-13, camí de Mallorca, pas per Montpeller i faig testament abans de partir a Sicília. El 1314-15 parteixo per tercer cop al Nord d'Àfrica, novament a Tunis. Tinc correspondència amb Jaume II d'Aragó, a qui li demano un frare franciscà per traduir els meus escrits al llatí. 
El 1316, entre gener i març vaig morir a Tunis, o al vaixell de tornada a Mallorca, sobre els 84 anys. 
Ara descans en pau a l'església de Sant Francesc.

Voldria, per acabar aclarir alguns tòpics de la meva figura.
Sempre m'han catalogat de frare, vegeu escultures i quadres. Això és fals: jo vaig ser un laic. 
Mai vaig poder dur a terme estudis eclesiàstics, com feien els clergues i els sacerdots de l'Edat Mitjana. Això sí, a causa de l'experiència de conversió em vaig posar l'hàbit de penitent. 
Jo vaig ser un laic al servei de Jesucrist i de l'Església evangelitzadora. 
La meva formació fou autodidacta, no vaig estudiar a cap universitat de l'entorn cultural de la Mediterrània. Tot i així, vaig escriure 260 obres. 
Un altre tòpic que m'han atribuït és que estava “boig”. Sempre vaig ser una persona realista i prudent i amb la capacitat suficient de dur endavant el meu projecte. Certament em vaig crear una imatge de boig genial (en Salvador Dalí també se la va crear) amb el clar objectiu de donar solidesa a la meva màxima vital: servir Déu. 
Fins i tot, amb la meva pròpia vida.

Sant Jordi, 6 d'abril de 2014
Josep Ma. Lendínez

Llibres i anotacions consultades per a la confecció del text Celebració dels 700 anys de la mort de Ramon Llull. Una entrevista imaginària.

Tant de gust... Senyor Llull. M. Carmen Bernal i Carme Rubio. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (2008). 
Ramon Llull. Vida de mestre Ramon (Vita coaetanea). Anthony Bonner. Editorial Barcino i la col·laboració de la UIB (Barcelona 2013).
Anotacions jornades Ramon Llull. Albert Soler. Universitat de Barcelona. Llull, Phantasticus, 1311.
Ramon Llull: la força impetuosa d'un ideal. Montserrat Nadal Fullana. Extres d'alguns fragments.

The philosophy tool of the Power (Part One).

       Preamble:

      You will see that I make use of plain language writing this as I usually treat philosophical themes.
    Intellectualist philosophers deploy a colossal instrumental own terms far removed from everyday language. Is that you make the distinction between orthodoxy Aristotle (vulgar language non-wise) and episteme (the language of scholars, science).

    To put some specific references, see a list of authors who would intellectualist notably Plato, Aristotle, Augustine of Hippo, Albert the Great, Thomas Aquinas, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger.

       The fact is that most of the population has direct access to the work of these authors. If anything, has to be content abstracts disclosure.

    To understand something: The publication of the Critique of Pure Reason, Kant, 1780, initially passed unnoticed; the few reviews that were not referred praise. There was no way to get at that patracol more than eight hundred pages jammed technical terms designed to Kant. Until the publication of the letters of disseminators In Reinhold, of exaltation of the Critic, in 1786, in Kant's work was unknown.

    The thing was this: To be able to capture a reading Critique of Pure Reason involves a complete course to master Kantian terminology. We assume that very few people have read Critics steadily.

     Something similar happens with the attempt to understand the work of philosophers mentioned above.

    So far the preamble.

     




    The philosophy is not meant finding the truth itself would be the fairest title of this writing. Of course, it could also be the owner's philosophy is not to find love, or, more scandalous philosophy instrument of ideological war.

     The definition of this philosophy would be more appropriate: Philosophy is an argument in support of a particular ideology and against one - or some - alternative ideology.
    For example, in the philosophy of Socrates-Plato argues in support of the premise that there is an eternal moral truth, truth that is accessible to human reason, and that once you grasp moral truth, wise practices necessarily good.
   To understand something: In Socrates (Plato) opposes the moral truth of the wise opinion of vulgar broad masses. Socrates-Plato defines democracy as a mistaken and perverse (See my post on the topic thoroughly reactionary Socrates).
      In order to show what the immediate objective of this treaty, see a series of statements.

      The schedule school studying philosophy and history of philosophy is developed by a team of officials from the state administration. Consequently, we make the following statements:

    Thesis: The schedule school studying philosophy responds to the ideological interests of the ruling class.

   Thesis in Spain, this program responds to the interests of the Castilian-Andalusian oligarchy, which for centuries maintained a monopoly of power.

   Point and part.

   Thesis: Of course, publishers and mass media make a philosophical treatment of the subject according to the official program.

    We know: Over the centuries, in Europe, University of bishoprics were dependent (ie, Rome). The university chairs were occupied, almost without exception, members of religious orders.

    We know: A medieval universities, theology was considered the supreme science. The philosophy was to the service of theology (Philosophia ancilla Theologiae). Since N'Agustí Hippo philosophers were theologians.

   We know: Until the arrival of the Lutheran revolution, not a single paper could circulate around Europe without nihil obstat (You can see what happened to their roles with Galileo in astronomy).

   We know: Almost all medieval philosophers were monks, members of various religious orders.

    Currently, programming philosophy, textbooks and encyclopedias continue taking off the medieval philosophers (theologians, more properly). Suggest that those monks were some great sages (the cultivation of various sciences) who had made great contributions to philosophy and the sciences. But against this view, see the statement immediately.

   Thesis: The writings of those medieval monks do not contain a shred of science; are a heap of nonsense; are theological apotheosis (reach the end of angelology create the '' science '' according to which study alleged new orders of angels). Unable slightest opposition, those monks unbridled even created a '' science of Mother God '' to the point of daring to impose as unquestionable truth that Mary, mother of God, came to sky soul but also the body, which resides there, alive and shimmering.
 
   To understand why: Spanish textbooks and encyclopedias N'Isidoro do know that Seville is one of the masters of medieval Europe, but no warning that their claims to Etymologiae N'Isidoro the building of the Tower of Babel humankind spoke one language, Hebrew. N'Isidoro, like the rest of '' wise '' Christians, but did not pick up the collection of prejudices of his time.

  (Note informative. What grace that Isidoro's family: all the brothers were also saints. A Guinness record for holiness. Here are their names: Isidoro Leandro, Fulgencio and Florentina).

   While accepting the validity of the statements exposed a man could be in doubt if it encounters some of the works of those medieval theologians could be saved from the fire.

    In response to these questions, in relation to the writings of medieval theologians, I make the following clarification: Of course, I have not reviewed (I do not want to waste time reviewing) all the writings in question. The basis to ensure the validity of my statements lies exposed in historical facts absolutely recognized. See how was the thing: As soon as the Inquisition (ie the Roman Curia, Pope) considered the scientific theories of philosopher or expert deviated science officer then proceeded to open a process judicial and, in the case of sentencing (general case) the work was judged by the Index registered librorum prohibitorum. The statement would read:

   Thesis: Regarding the written works of the famous medieval philosophers, that their treaties natural science were not condemned by the Inquisition trial so obvious that the treaties in any way contributed to the creation of Modern science, which were mostly written nonsense collect and traditional prejudices. The treaties contain reference in any philosophical or scientific contributions; otherwise they would have been prohibited.

     And the medieval treatises on questions of morality and metaphysics (which was the most common theme) is a repetition of the arguments in support of the Christian dogma.

    That remains clear: Even though some time talking about '' new philosophy '' things to note is that in any case the '' new philosophy '' Christian philosophy disavows precedent. Thus, although the Catholic Church praised in Thomas Aquinas (the sixteenth century Pope Pius V declared a Doctor of the Church) never invalidate agustinisme, own philosophy of the Church until century XIII.


    Arrived here, we should make a clarification to the reader: This is not the case with this booklet I intend to review history. No, what I intend to do is clear the insignificance of the current philosophy (philosophies), or worse, mystifying feature of many ancient and modern philosophies.

     Thesis: In Europe now predominant ideology responds to the interests of economic and social elites (mostly coincides with the excesses of neoliberal capitalism).

    Thesis:

    Then - the reader might think - we assume that philosophy is useless or harmful. My answer to this question would be what is a fundamental statement. See it.

    Thesis: In all historical periods, the class struggle (or the struggle between social factions) manifests itself as an ideological struggle. The ruling class seeks to certain universal values ​​ideological subjugated classes (the classes) are often available to strengthen an ideology opposed to the ruling class or Power. Similarly, it also happens in the confrontation between the factions of society.

  That is, the philosophy is always present. A philosophy is a set of arguments that aims to ensure the rational goodness of a particular ideology.

     But you can also see:

   Thesis: Until the modern era, in societies where religion was essential social revolts mostly take the form of a religious movement or religious conflict. And hence forth everywhere theological confrontations. Every social movement intended to be an expression of the divine will.

     And also,

   Thesis: At all times, the great movements of social classes or class factions have adopted the guise of religious conflict.
   Or to put it more precisely: At all times, the religious wars are an expression of social conflict, either class or factions or nations.

     Of course,
   Thesis: The wars of religion are all one with the theological wars, so the philosophy is always essential instrument of ideological war.


    Exposed these statements, returning to question raised has to see that all the time, is the hegemonic power that makes a certain philosophical, either in absolute despotic regimes or partially regimes fingers democratic.

    
    Since the edict of Thessalonica in 380, Christianity was the official religion of the Roman Empire. Since then, the Christian hierarchy unleashed the war for the extermination of existing religions in the empire (You can see my written Catholic Church, an instrument of the Roman Empire).

    Since then, the Christian kingdoms exercised unbridled despotism. Despotism that was general in Europe until the Lutheran revolution (revolution not reform because the triumph of Lutheranism meant the beginning of the modern era. You can see my post Martin Luther liberator).
    

    That remains clear: For over a thousand years in Europe, the theologians were servants of Rome. His intellectual activity was either authorized or Rome (for the most distinguished) was commissioned by the Pope.
   Of course, in Spain, encyclopedias and textbooks are still saying that the great medieval theologians were a great sages who made important contributions to science, but the truth is that knowledge of the wise men were a collective Collection of nonsense (Hey, Beware! Bollstädt of Alberta, known as St. Albert, appears as a patron saint of science and scientists. But they very alert to publish its '' scientific knowledge. '' See my Post Albert the Great).

      Power usually makes cynical use of religion and philosophy. See an unusual event that it became clear: In the fifth century, the defeat of the Roman Empire, the Franks, the Visigoths and Ostrogoths had taken extensive imperial territories. The occupants Germans, instead of imposing their religion and their language to the conquered territories, decided (in assemblies of notables) adopt as their own Christian religion and Latin language. The leaders of those Germanic peoples thought to have a piece of the Roman empire was worth a mass (Moreover, without having a church was organized as a Christian, could not control the dominated towns). Desfés les edicions

Continueu millorant la qualitat de les traduccions

Gràcies!

La vostra contribució s'utilitzarà per millorar la qualitat de la traducció i pot ser que es mostri a altres usuaris de forma anònima

Contribueix

Tanca

Ajudeu-nos a millorar el Traductor de Google

La filosofia, instrument del Poder (Primera part). Preàmbul: Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica. Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència). Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger. El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació. Per entendre la cosa: La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al 1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda. La cosa va així: Fer una lectura que copsi la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda. Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. Fins aquí el preàmbul. La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica. La definició de filosofia més pròpia seria aquesta: La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa. Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna, veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament el bé. Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la veritat moral del savi a l'opinió vulgar de les amples masses. Sòcrates-Plató defineix la democràcia com a errònia i perversa (Vegeu el tema a fons al meu post Sòcrates el reaccionari). Amb la intenció de mostrar d'immediat quina és l'objectiu d'aquest tractat, vegeu un seguit d'enunciats. La programació escolar de l'estudi de la filosofia i de la història de la filosofia és elaborada per un equip de funcionaris de l'administració de l'Estat. En conseqüència, fem els següent enunciats: Tesi: La programació escolar de l'estudi de la filosofia respon als interessos ideològics de la classe social dominant. Tesi: a l'Estat espanyol, aquesta programació respon als interessos de l'oligarquia castellano-andalusa, la qual des de fa segles manté el monopoli del Poder. Punt i a part. Tesi: Per descomptat, les empreses editorials i els grans mitjans de comunicació fan un tractament de la temàtica filosòfica d'acord amb la programació oficial. S'ha de saber: Al llarg dels segles, a Europa, les Universitats eren una dependència dels bisbats (o sigui, de Roma). Les càtedres universitàries eren ocupades, quasi sense excepció, per membres de les ordres religioses. S'ha de saber: A les Universitats medievals, la teologia era considerada la ciència suprema. La filosofia estava al servei de la teologia (Philosophia ancilla Theologiae). Des de N'Agustí d'Hipona, els filòsofs eren teòlegs. S'ha de saber: Fins a l'arribada de la revolució luterana, ni un sol paper podia circular per Europa sense el nihil obstat (Es pot veure el que li va passar a En Galileu amb els seus papers d'astronomia). S'ha de saber: La quasi totalitat dels filòsofs medievals eren frares, membres de les diverses ordres religioses. Actualment, la programació de filosofia, els llibres de text i les enciclopèdies continuen enlairant els filòsofs medievals (teòlegs, més pròpiament). Donen a entendre que aquells frares eren uns grans savis (en el cultiu de les diverses ciències) que feren grans aportacions a la filosofia i a les ciències. Però, en contra d'aquesta panoràmica, vegeu l'enunciat immediat. Tesi: L'obra escrita d'aquells frares medievals no contenen ni un bri de ciència; són un cúmul de disbarats; són una apoteosi teològica (arriben l'extrem de crear l'angelologia, ''ciència'' segons la qual s'estudien unes suposades nou ordres d'àngels). Impossibilitada la més mínima oposició, aquells frares sense fre fins i tot crearen una ''ciència de la mare Déu'', arribant al punt d'atrevir-se a imposar com a veritat inqüestionable que Maria, la mare de Déu, va pujar al cel amb l'ànima però també amb el cos, i que allà resideix, viva i esplendent. Per entendre la cosa: Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies fan saber que N'Isidoro de Sevilla és un dels principals mestres de l'Europa medieval, però van alerta a no dir que a les seves Etymologiae N'Isidoro afirma que fins a l'edificació de la Torre de Babel la humanitat parlava una sola llengua, la hebrea. N'Isidoro, al igual que la resta de ''savis'' cristians, no feia sinó recollir la col·lecció de prejudicis de la seva època. (Nota informativa. Quina gràcia, la família d'aquest Isidoro: tots els germans també foren sants. Tot un rècord Guinness de santedat. Ací teniu els seus noms: Isidoro, Leandro, Fulgencio i Florentina). Tot i acceptant la validesa dels enunciats exposats, un hom podria estar en dubtes si qualcunes de les obres d'aquells teòlegs medievals es podia salvar de la foguera. En resposta a aquests dubtes, en relació a l'obra escrita dels teòlegs medievals, faig el següent aclariment: Per descomptat, jo no he revisat (ni vull perdre el temps revisant) tots els escrits a que ens referim. El fonament per assegurar la validesa dels meus enunciats exposats resideix en els fets històrics absolutament reconeguts. Vegeu com anava la cosa: Tan bon punt la Inquisició (o sigui, la Cúria romana, el Papa) considerava que les teories científiques d'un filòsof o d'un expert s'apartaven de la ciència oficial, llavors procedia a obrir un procés judicial i, en el cas de condemna (cas més general) l'obra enjudiciada era inscrita a l'Index librorum prohibitorum. L'enunciat quedaria així: Tesi: En relació a l'obra escrita dels filòsofs medievals més il·lustres, el fet que els seus tractats de ciència de la naturalesa no fossin condemnats per la Inquisició prova de manera palesa que els tractats en cap cas contribuïen a la creació de la ciència moderna, que majorment eren escrits que recollien els disbarats i els prejudicis tradicionals. Els tractats de referència en cap cas contenen aportacions científiques o filosòfiques; d'altra manera, haguessin estat prohibits. I els tractats medievals sobre qüestions de metafísica i de moral (temàtica que era la més comuna) són una repetició dels arguments en suport de la dogmàtica cristiana. Que resti clar: Tot i que a qualque període es parla de ''nova filosofia'', allò a destacar és que en cap cas la ''nova filosofia'' desautoritza la filosofia cristiana precedent. Així, si bé l'Església Catòlica va enaltir En Tomàs d'Aquino (Al segle XVI el Papa Pius V el va declarar a Doctor de l'Església), mai va invalidar l'agustinisme, filosofia pròpia de l'Església fins al segle XIII. Arribats ací, convé fer un aclariment al lector: No és el cas que amb aquest opuscle jo pretengui fer una revisió històrica. No, jo el que pretenc és fer palesa la insignificança de la filosofia actual (de les filosofies) o, pitjor encara, la funció mistificadora de moltes filosofies antigues i modernes. Tesi: A l'Europa d'ara, la ideologia predominant respon als interessos de les elits econòmiques i socials (Coincidiria majorment amb les derives del capitalisme neoliberal). Tesi: Llavors - podria pensar el lector -, haurem de suposar que la filosofia és inútil o perjudicial. La meva resposta a aquesta qüestió seria el que és un enunciat fonamental. Vegeu-lo. Tesi: A totes les èpoques històriques, la lluita de classes (o la lluita entre faccions socials) es manifesta com a lluita ideològica. La classe dominant pretén fer universals uns determinats valors ideològics, les classes sotmeses (les classes populars) sovint són disponibles per afermar una ideologia contraposada a la de la classe dominant o a la del Poder. De manera semblant, també s'esdevé en la confrontació entre les faccions socials. O sigui, la filosofia sempre és present. Una filosofia és un conjunt d'arguments que pretén garantir la bonesa racional d'una determinada ideologia. Però, també podeu veure: Tesi: Fins a l'època moderna, a unes societats on la religió era essencial, les revoltes socials majorment adopten la forma de moviment religiós o de conflicte religiós. I d'aquí brollaven per tot arreu les confrontacions teològiques. Cada moviment social pretenia ésser expressió de la divina voluntat. I també, Tesi: A tot temps, els grans moviments de classes socials o de faccions de classe han adoptat l'aparença de conflicte religiós. O dit d'una manera més precisa: A tot temps, les guerres de religió són expressió d'un conflicte social, bé sigui de classes, bé de faccions o bé de nacions. Per descomptat, Tesi: Les guerres de religió fan tot u amb les guerres de teològiques, de manera que la filosofia sempre és instrument essencial de guerra ideològica . Exposats aquests enunciats, i tornant a qüestió plantejada, s'ha de veure que, a tot temps, és el Poder el que fa hegemònic un determinat corrent filosòfic, bé sigui de manera absoluta als règims despòtics, o bé de manera parcial als règims dits democràtics. Des de l'edicte de Tessalònica, any 380, el cristianisme fou la religió oficial de l'imperi romà. A partir de llavors, la Jerarquia cristiana desfermà la guerra per a l'extermini de les religions existents a l'imperi (Podeu veure el meu escrit L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà). Des de llavors, els regnes cristians exerciren un despotisme sense fre. Despotisme que fou general a tot Europa fins a la revolució luterana (Revolució i no reforma, perquè el triomf del luteranisme significà l'inici de l'època moderna. Podeu veure el meu post Martí Luter, l'alliberador). Que resti clar: Durant més mil anys, a Europa, els teòlegs eren servidors de Roma. La seva activitat intel·lectual o bé era autoritzada per Roma o bé (la dels més distingits) era un encàrrec del Papa. Per descomptat, a l'Estat espanyol, les enciclopèdies i els llibres de text continuen afirmant que els grans teòlegs medievals eren un grans savis que feren importants aportacions a la ciència, però la veritat és que els sabers d'aquells savis eren una col·lecció de disbarats (Ei, Compte! N'Albert de Bollstädt, conegut com a Sant Albert, figura com a sant patró de les ciències i els científics. Però van ben alerta a publicar els seus ''sabers científics''. Vegeu el meu post Albert el Gran). El Poder, generalment, fa un ús cínic de la religió i de la filosofia. Vegeu un cas extraordinari que ho va fer palès: Al segle V, a la desfeta de l'imperi romà, els francs, els ostrogots i els visigots s'havien apoderat d'extensos territoris imperials. Els ocupants germànics, lloc d'imposar la seva religió i la seva llengua als territoris conquerits, decidiren (en assemblees de notables) adoptar com a pròpia la religió cristiana i la llengua llatina. Els líders d'aquells pobles germànics van pensar que disposar d'un tros de l'imperi romà bé valia una missa (Per altra banda, sense disposar d'una Església organitzada com ho era la cristiana, no es podien controlar els pobles dominats).

Definicions de: La filosofia, instrument del Poder (Primera part). Preàmbul: Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica. Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència). Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger. El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació. Per entendre la cosa: La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al 1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda. La cosa va així: Fer una lectura que copsi la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda. Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. Fins aquí el preàmbul. La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica. La definició de filosofia més pròpia seria aquesta: La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa. Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna, veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament el bé. Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la veritat moral del savi a l'opinió vulgar de les amples masses. Sòcrates-Plató defineix la democràcia com a errònia i perversa (Vegeu el tema a fons al meu post Sòcrates el reaccionari). Amb la intenció de mostrar d'immediat quina és l'objectiu d'aquest tractat, vegeu un seguit d'enunciats. La programació escolar de l'estudi de la filosofia i de la història de la filosofia és elaborada per un equip de funcionaris de l'administració de l'Estat. En conseqüència, fem els següent enunciats: Tesi: La programació escolar de l'estudi de la filosofia respon als interessos ideològics de la classe social dominant. Tesi: a l'Estat espanyol, aquesta programació respon als interessos de l'oligarquia castellano-andalusa, la qual des de fa segles manté el monopoli del Poder. Punt i a part. Tesi: Per descomptat, les empreses editorials i els grans mitjans de comunicació fan un tractament de la temàtica filosòfica d'acord amb la programació oficial. S'ha de saber: Al llarg dels segles, a Europa, les Universitats eren una dependència dels bisbats (o sigui, de Roma). Les càtedres universitàries eren ocupades, quasi sense excepció, per membres de les ordres religioses. S'ha de saber: A les Universitats medievals, la teologia era considerada la ciència suprema. La filosofia estava al servei de la teologia (Philosophia ancilla Theologiae). Des de N'Agustí d'Hipona, els filòsofs eren teòlegs. S'ha de saber: Fins a l'arribada de la revolució luterana, ni un sol paper podia circular per Europa sense el nihil obstat (Es pot veure el que li va passar a En Galileu amb els seus papers d'astronomia). S'ha de saber: La quasi totalitat dels filòsofs medievals eren frares, membres de les diverses ordres religioses. Actualment, la programació de filosofia, els llibres de text i les enciclopèdies continuen enlairant els filòsofs medievals (teòlegs, més pròpiament). Donen a entendre que aquells frares eren uns grans savis (en el cultiu de les diverses ciències) que feren grans aportacions a la filosofia i a les ciències. Però, en contra d'aquesta panoràmica, vegeu l'enunciat immediat. Tesi: L'obra escrita d'aquells frares medievals no contenen ni un bri de ciència; són un cúmul de disbarats; són una apoteosi teològica (arriben l'extrem de crear l'angelologia, ''ciència'' segons la qual s'estudien unes suposades nou ordres d'àngels). Impossibilitada la més mínima oposició, aquells frares sense fre fins i tot crearen una ''ciència de la mare Déu'', arribant al punt d'atrevir-se a imposar com a veritat inqüestionable que Maria, la mare de Déu, va pujar al cel amb l'ànima però també amb el cos, i que allà resideix, viva i esplendent. Per entendre la cosa: Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies fan saber que N'Isidoro de Sevilla és un dels principals mestres de l'Europa medieval, però van alerta a no dir que a les seves Etymologiae N'Isidoro afirma que fins a l'edificació de la Torre de Babel la humanitat parlava una sola llengua, la hebrea. N'Isidoro, al igual que la resta de ''savis'' cristians, no feia sinó recollir la col·lecció de prejudicis de la seva època. (Nota informativa. Quina gràcia, la família d'aquest Isidoro: tots els germans també foren sants. Tot un rècord Guinness de santedat. Ací teniu els seus noms: Isidoro, Leandro, Fulgencio i Florentina). Tot i acceptant la validesa dels enunciats exposats, un hom podria estar en dubtes si qualcunes de les obres d'aquells teòlegs medievals es podia salvar de la foguera. En resposta a aquests dubtes, en relació a l'obra escrita dels teòlegs medievals, faig el següent aclariment: Per descomptat, jo no he revisat (ni vull perdre el temps revisant) tots els escrits a que ens referim. El fonament per assegurar la validesa dels meus enunciats exposats resideix en els fets històrics absolutament reconeguts. Vegeu com anava la cosa: Tan bon punt la Inquisició (o sigui, la Cúria romana, el Papa) considerava que les teories científiques d'un filòsof o d'un expert s'apartaven de la ciència oficial, llavors procedia a obrir un procés judicial i, en el cas de condemna (cas més general) l'obra enjudiciada era inscrita a l'Index librorum prohibitorum. L'enunciat quedaria així: Tesi: En relació a l'obra escrita dels filòsofs medievals més il·lustres, el fet que els seus tractats de ciència de la naturalesa no fossin condemnats per la Inquisició prova de manera palesa que els tractats en cap cas contribuïen a la creació de la ciència moderna, que majorment eren escrits que recollien els disbarats i els prejudicis tradicionals. Els tractats de referència en cap cas contenen aportacions científiques o filosòfiques; d'altra manera, haguessin estat prohibits. I els tractats medievals sobre qüestions de metafísica i de moral (temàtica que era la més comuna) són una repetició dels arguments en suport de la dogmàtica cristiana. Que resti clar: Tot i que a qualque període es parla de ''nova filosofia'', allò a destacar és que en cap cas la ''nova filosofia'' desautoritza la filosofia cristiana precedent. Així, si bé l'Església Catòlica va enaltir En Tomàs d'Aquino (Al segle XVI el Papa Pius V el va declarar a Doctor de l'Església), mai va invalidar l'agustinisme, filosofia pròpia de l'Església fins al segle XIII. Arribats ací, convé fer un aclariment al lector: No és el cas que amb aquest opuscle jo pretengui fer una revisió històrica. No, jo el que pretenc és fer palesa la insignificança de la filosofia actual (de les filosofies) o, pitjor encara, la funció mistificadora de moltes filosofies antigues i modernes. Tesi: A l'Europa d'ara, la ideologia predominant respon als interessos de les elits econòmiques i socials (Coincidiria majorment amb les derives del capitalisme neoliberal). Tesi: Llavors - podria pensar el lector -, haurem de suposar que la filosofia és inútil o perjudicial. La meva resposta a aquesta qüestió seria el que és un enunciat fonamental. Vegeu-lo. Tesi: A totes les èpoques històriques, la lluita de classes (o la lluita entre faccions socials) es manifesta com a lluita ideològica. La classe dominant pretén fer universals uns determinats valors ideològics, les classes sotmeses (les classes populars) sovint són disponibles per afermar una ideologia contraposada a la de la classe dominant o a la del Poder. De manera semblant, també s'esdevé en la confrontació entre les faccions socials. O sigui, la filosofia sempre és present. Una filosofia és un conjunt d'arguments que pretén garantir la bonesa racional d'una determinada ideologia. Però, també podeu veure: Tesi: Fins a l'època moderna, a unes societats on la religió era essencial, les revoltes socials majorment adopten la forma de moviment religiós o de conflicte religiós. I d'aquí brollaven per tot arreu les confrontacions teològiques. Cada moviment social pretenia ésser expressió de la divina voluntat. I també, Tesi: A tot temps, els grans moviments de classes socials o de faccions de classe han adoptat l'aparença de conflicte religiós. O dit d'una manera més precisa: A tot temps, les guerres de religió són expressió d'un conflicte social, bé sigui de classes, bé de faccions o bé de nacions. Per descomptat, Tesi: Les guerres de religió fan tot u amb les guerres de teològiques, de manera que la filosofia sempre és instrument essencial de guerra ideològica . Exposats aquests enunciats, i tornant a qüestió plantejada, s'ha de veure que, a tot temps, és el Poder el que fa hegemònic un determinat corrent filosòfic, bé sigui de manera absoluta als règims despòtics, o bé de manera parcial als règims dits democràtics. Des de l'edicte de Tessalònica, any 380, el cristianisme fou la religió oficial de l'imperi romà. A partir de llavors, la Jerarquia cristiana desfermà la guerra per a l'extermini de les religions existents a l'imperi (Podeu veure el meu escrit L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà). Des de llavors, els regnes cristians exerciren un despotisme sense fre. Despotisme que fou general a tot Europa fins a la revolució luterana (Revolució i no reforma, perquè el triomf del luteranisme significà l'inici de l'època moderna. Podeu veure el meu post Martí Luter, l'alliberador). Que resti clar: Durant més mil anys, a Europa, els teòlegs eren servidors de Roma. La seva activitat intel·lectual o bé era autoritzada per Roma o bé (la dels més distingits) era un encàrrec del Papa. Per descomptat, a l'Estat espanyol, les enciclopèdies i els llibres de text continuen afirmant que els grans teòlegs medievals eren un grans savis que feren importants aportacions a la ciència, però la veritat és que els sabers d'aquells savis eren una col·lecció de disbarats (Ei, Compte! N'Albert de Bollstädt, conegut com a Sant Albert, figura com a sant patró de les ciències i els científics. Però van ben alerta a publicar els seus ''sabers científics''. Vegeu el meu post Albert el Gran). El Poder, generalment, fa un ús cínic de la religió i de la filosofia. Vegeu un cas extraordinari que ho va fer palès: Al segle V, a la desfeta de l'imperi romà, els francs, els ostrogots i els visigots s'havien apoderat d'extensos territoris imperials. Els ocupants germànics, lloc d'imposar la seva religió i la seva llengua als territoris conquerits, decidiren (en assemblees de notables) adoptar com a pròpia la religió cristiana i la llengua llatina. Els líders d'aquells pobles germànics van pensar que disposar d'un tros de l'imperi romà bé valia una missa (Per altra banda, sense disposar d'una Església organitzada com ho era la cristiana, no es podien controlar els pobles dominats).

Sinònims de: La filosofia, instrument del Poder (Primera part). Preàmbul: Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica. Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència). Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger. El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació. Per entendre la cosa: La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al 1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda. La cosa va així: Fer una lectura que copsi la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda. Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. Fins aquí el preàmbul. La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica. La definició de filosofia més pròpia seria aquesta: La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa. Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna, veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament el bé. Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la veritat moral del savi a l'opinió vulgar de les amples masses. Sòcrates-Plató defineix la democràcia com a errònia i perversa (Vegeu el tema a fons al meu post Sòcrates el reaccionari). Amb la intenció de mostrar d'immediat quina és l'objectiu d'aquest tractat, vegeu un seguit d'enunciats. La programació escolar de l'estudi de la filosofia i de la història de la filosofia és elaborada per un equip de funcionaris de l'administració de l'Estat. En conseqüència, fem els següent enunciats: Tesi: La programació escolar de l'estudi de la filosofia respon als interessos ideològics de la classe social dominant. Tesi: a l'Estat espanyol, aquesta programació respon als interessos de l'oligarquia castellano-andalusa, la qual des de fa segles manté el monopoli del Poder. Punt i a part. Tesi: Per descomptat, les empreses editorials i els grans mitjans de comunicació fan un tractament de la temàtica filosòfica d'acord amb la programació oficial. S'ha de saber: Al llarg dels segles, a Europa, les Universitats eren una dependència dels bisbats (o sigui, de Roma). Les càtedres universitàries eren ocupades, quasi sense excepció, per membres de les ordres religioses. S'ha de saber: A les Universitats medievals, la teologia era considerada la ciència suprema. La filosofia estava al servei de la teologia (Philosophia ancilla Theologiae). Des de N'Agustí d'Hipona, els filòsofs eren teòlegs. S'ha de saber: Fins a l'arribada de la revolució luterana, ni un sol paper podia circular per Europa sense el nihil obstat (Es pot veure el que li va passar a En Galileu amb els seus papers d'astronomia). S'ha de saber: La quasi totalitat dels filòsofs medievals eren frares, membres de les diverses ordres religioses. Actualment, la programació de filosofia, els llibres de text i les enciclopèdies continuen enlairant els filòsofs medievals (teòlegs, més pròpiament). Donen a entendre que aquells frares eren uns grans savis (en el cultiu de les diverses ciències) que feren grans aportacions a la filosofia i a les ciències. Però, en contra d'aquesta panoràmica, vegeu l'enunciat immediat. Tesi: L'obra escrita d'aquells frares medievals no contenen ni un bri de ciència; són un cúmul de disbarats; són una apoteosi teològica (arriben l'extrem de crear l'angelologia, ''ciència'' segons la qual s'estudien unes suposades nou ordres d'àngels). Impossibilitada la més mínima oposició, aquells frares sense fre fins i tot crearen una ''ciència de la mare Déu'', arribant al punt d'atrevir-se a imposar com a veritat inqüestionable que Maria, la mare de Déu, va pujar al cel amb l'ànima però també amb el cos, i que allà resideix, viva i esplendent. Per entendre la cosa: Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies fan saber que N'Isidoro de Sevilla és un dels principals mestres de l'Europa medieval, però van alerta a no dir que a les seves Etymologiae N'Isidoro afirma que fins a l'edificació de la Torre de Babel la humanitat parlava una sola llengua, la hebrea. N'Isidoro, al igual que la resta de ''savis'' cristians, no feia sinó recollir la col·lecció de prejudicis de la seva època. (Nota informativa. Quina gràcia, la família d'aquest Isidoro: tots els germans també foren sants. Tot un rècord Guinness de santedat. Ací teniu els seus noms: Isidoro, Leandro, Fulgencio i Florentina). Tot i acceptant la validesa dels enunciats exposats, un hom podria estar en dubtes si qualcunes de les obres d'aquells teòlegs medievals es podia salvar de la foguera. En resposta a aquests dubtes, en relació a l'obra escrita dels teòlegs medievals, faig el següent aclariment: Per descomptat, jo no he revisat (ni vull perdre el temps revisant) tots els escrits a que ens referim. El fonament per assegurar la validesa dels meus enunciats exposats resideix en els fets històrics absolutament reconeguts. Vegeu com anava la cosa: Tan bon punt la Inquisició (o sigui, la Cúria romana, el Papa) considerava que les teories científiques d'un filòsof o d'un expert s'apartaven de la ciència oficial, llavors procedia a obrir un procés judicial i, en el cas de condemna (cas més general) l'obra enjudiciada era inscrita a l'Index librorum prohibitorum. L'enunciat quedaria així: Tesi: En relació a l'obra escrita dels filòsofs medievals més il·lustres, el fet que els seus tractats de ciència de la naturalesa no fossin condemnats per la Inquisició prova de manera palesa que els tractats en cap cas contribuïen a la creació de la ciència moderna, que majorment eren escrits que recollien els disbarats i els prejudicis tradicionals. Els tractats de referència en cap cas contenen aportacions científiques o filosòfiques; d'altra manera, haguessin estat prohibits. I els tractats medievals sobre qüestions de metafísica i de moral (temàtica que era la més comuna) són una repetició dels arguments en suport de la dogmàtica cristiana. Que resti clar: Tot i que a qualque període es parla de ''nova filosofia'', allò a destacar és que en cap cas la ''nova filosofia'' desautoritza la filosofia cristiana precedent. Així, si bé l'Església Catòlica va enaltir En Tomàs d'Aquino (Al segle XVI el Papa Pius V el va declarar a Doctor de l'Església), mai va invalidar l'agustinisme, filosofia pròpia de l'Església fins al segle XIII. Arribats ací, convé fer un aclariment al lector: No és el cas que amb aquest opuscle jo pretengui fer una revisió històrica. No, jo el que pretenc és fer palesa la insignificança de la filosofia actual (de les filosofies) o, pitjor encara, la funció mistificadora de moltes filosofies antigues i modernes. Tesi: A l'Europa d'ara, la ideologia predominant respon als interessos de les elits econòmiques i socials (Coincidiria majorment amb les derives del capitalisme neoliberal). Tesi: Llavors - podria pensar el lector -, haurem de suposar que la filosofia és inútil o perjudicial. La meva resposta a aquesta qüestió seria el que és un enunciat fonamental. Vegeu-lo. Tesi: A totes les èpoques històriques, la lluita de classes (o la lluita entre faccions socials) es manifesta com a lluita ideològica. La classe dominant pretén fer universals uns determinats valors ideològics, les classes sotmeses (les classes populars) sovint són disponibles per afermar una ideologia contraposada a la de la classe dominant o a la del Poder. De manera semblant, també s'esdevé en la confrontació entre les faccions socials. O sigui, la filosofia sempre és present. Una filosofia és un conjunt d'arguments que pretén garantir la bonesa racional d'una determinada ideologia. Però, també podeu veure: Tesi: Fins a l'època moderna, a unes societats on la religió era essencial, les revoltes socials majorment adopten la forma de moviment religiós o de conflicte religiós. I d'aquí brollaven per tot arreu les confrontacions teològiques. Cada moviment social pretenia ésser expressió de la divina voluntat. I també, Tesi: A tot temps, els grans moviments de classes socials o de faccions de classe han adoptat l'aparença de conflicte religiós. O dit d'una manera més precisa: A tot temps, les guerres de religió són expressió d'un conflicte social, bé sigui de classes, bé de faccions o bé de nacions. Per descomptat, Tesi: Les guerres de religió fan tot u amb les guerres de teològiques, de manera que la filosofia sempre és instrument essencial de guerra ideològica . Exposats aquests enunciats, i tornant a qüestió plantejada, s'ha de veure que, a tot temps, és el Poder el que fa hegemònic un determinat corrent filosòfic, bé sigui de manera absoluta als règims despòtics, o bé de manera parcial als règims dits democràtics. Des de l'edicte de Tessalònica, any 380, el cristianisme fou la religió oficial de l'imperi romà. A partir de llavors, la Jerarquia cristiana desfermà la guerra per a l'extermini de les religions existents a l'imperi (Podeu veure el meu escrit L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà). Des de llavors, els regnes cristians exerciren un despotisme sense fre. Despotisme que fou general a tot Europa fins a la revolució luterana (Revolució i no reforma, perquè el triomf del luteranisme significà l'inici de l'època moderna. Podeu veure el meu post Martí Luter, l'alliberador). Que resti clar: Durant més mil anys, a Europa, els teòlegs eren servidors de Roma. La seva activitat intel·lectual o bé era autoritzada per Roma o bé (la dels més distingits) era un encàrrec del Papa. Per descomptat, a l'Estat espanyol, les enciclopèdies i els llibres de text continuen afirmant que els grans teòlegs medievals eren un grans savis que feren importants aportacions a la ciència, però la veritat és que els sabers d'aquells savis eren una col·lecció de disbarats (Ei, Compte! N'Albert de Bollstädt, conegut com a Sant Albert, figura com a sant patró de les ciències i els científics. Però van ben alerta a publicar els seus ''sabers científics''. Vegeu el meu post Albert el Gran). El Poder, generalment, fa un ús cínic de la religió i de la filosofia. Vegeu un cas extraordinari que ho va fer palès: Al segle V, a la desfeta de l'imperi romà, els francs, els ostrogots i els visigots s'havien apoderat d'extensos territoris imperials. Els ocupants germànics, lloc d'imposar la seva religió i la seva llengua als territoris conquerits, decidiren (en assemblees de notables) adoptar com a pròpia la religió cristiana i la llengua llatina. Els líders d'aquells pobles germànics van pensar que disposar d'un tros de l'imperi romà bé valia una missa (Per altra banda, sense disposar d'una Església organitzada com ho era la cristiana, no es podien controlar els pobles dominats).

Exemples de: La filosofia, instrument del Poder (Primera part). Preàmbul: Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica. Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència). Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger. El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació. Per entendre la cosa: La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al 1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda. La cosa va així: Fer una lectura que copsi la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda. Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. Fins aquí el preàmbul. La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica. La definició de filosofia més pròpia seria aquesta: La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa. Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna, veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament el bé. Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la v

Anarcoefemèrides del 5 de gener

Esdeveniments

- Míting contra la pena de mort: El 5 de gener de 1936 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un segon míting --el primer havia estat el 22 de desembre de 1935-- organitzat per la Federació Local de SindicatsÚnics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Presidit per Isidro Martínez, a l'acte van pronunciar discursos Francisco Carreño, Buenaventura Durruti, Manuel Pérez i Joan García Oliver. Durruti afirmà que la CNT no obstaculitzava el vot, però deixà clar que el triomf electoral de les esquerres no solucionaria res: els propietaris s'acostarien cada vegada més al feixisme enfront del qual només es podria respondre amb la Revolució Social. En acabar es van llegir les següents conclusions: indult dels revolucionaris condemnats a l'última pena, abolició de la pena de mort, amnistia àmplia i total de tots els presos polítics i socials i reobertura dels sindicats i centres culturals catalans clausurats, i llibertat dels presos governatius. Al míting assistiren milers de persones i en acabar, com era costum en aquests casos, es recaptà una important suma de diners per ajudar els presos.

Naixements

- Manuel González Prada: El 5 de gener de 1844 neix a Lima (Perú) l'assagista, pensador, periodista i poeta anarquista José Manuel de los Reyes González de Prada y Ulloa (Manuel González Prada). Pertanyia a una de les famílies més aristocràtiques i més religioses de Lima. Per ambdues bandes familiars descendia de Galícia (Península Ibèrica), però també tenia sang irlandesa per part d'una de les seves àvies maternes, filla de mare espanyola i pare irlandès; aquest, de llinatge O'Phelan, va emigrar d'Irlanda en el segle XVIII per motius religiosos a les catòliques colònies del rei d'Espanya. Els seus pares van ser Francisco González de Prada --alt magistrat reaccionari i que arribarà a vicepresident de la República peruana pel partit conservador durant el govern del general Echenique-- i Josefa Álvarez de Ulloa, però va renegar de la seva aristocràcia i es va identificar amb els indígenes, els pagesos, els proletaris i els marginats peruans; com el seu nom real el disgustava per les seves connotacions, va triar signar més abreujadament amb el nom més popular de Manuel González Prada. Altra de les seves rebel·lies va ser adoptar la peculiar ortografia fonètica inspirada en els principis d'Andrés Bello. Després d'estudiar en un col·legi anglès de Valparaiso, on va prendre anglès, francès i alemany, va abandonar els estudis al Seminari de Santo Toribio, on l'havia matriculat son pare, i més tard va deixar els estudis de Dret al Convictorio de San Carlos perquè s'ensenyava el Dret Romà en llatí, llengua de l'Església, que rebutjava per ser una part essencial del clergat; però amb una àmplia i profunda cultura --va deixar una biblioteca de tres mil volums. Durant vuit anys va viure reclòs en la seva hisenda de Mala dedicat a les tasques del camp i a investigacions químiques, per fabricar midó industrial. Durant la guerra amb Xile (Guerra del Pacífic entre 1879 i 1883) va participar en l'organització de l'Exèrcit de Reserva per defensar Lima de l'atac xilè i va lluitar en les batalles de San Juan i Miraflores. Per a després dedicar-se activament al periodisme en publicacions com El Comercio, d'on el van despatxar, o en efímeres revistes, com ara Los Parias o La Lucha. Després va passar a la política, militant en el moviment lliurepensador, en el feminisme i en l'anarquisme, declarant-se sempre profundament antiespanyol. La seva postura hipercrítica des del punt de vista polític i també en el camp literari li va implicar tenir un bon grapat d'enemics i es va veure embolicat en nombroses polèmiques periodístiques, en les quals mai no es va defensar i sempre va atacar. Va fundar el «Círculo Literario» i en 1886 en va ser elegit president, el qual segons ell havia de convertir-se en el «Partit Radical de la Literatura», però que va acabar constituint-se en el partit polític Unió Radical en 1891, on des de les seves tribunes va lluitar contra tota idea vella i decadent en idees i en literatura, tot reivindicant l'europeïtzació del Perú, alhora que la descentralització, el laïcisme i l'indigenisme. Entre 1891 i 1898 va viatjar per Europa, on va fer amistat amb Zola, Renan i Unamuno, i a París va tenir una disputa amb Paul Verlaine a causa de l'honor maculat d'una senyora, insultada en mig del carrer pel poeta simbolista en estat d'embriaguesa. En tornar del seu viatge a Europa en 1898 va començar a divulgar les idees anarquistes que havia descobert a Barcelona i cada vegada es va identificar més amb els moviments obrers anarcosindicalistes, alhora que és censurat en tota la premsa burgesa de l'època, tancant tots els periòdics que publiquessin els seus articles. En 1898 fundarà els periòdics anarquistes Germinali El Independiente, des d'on llança potents atacs contra l'Església, els sectors conservadors i l'oligarquia terratinent. Entre 1902 i 1904 publicarà articles anarquistes sota pseudònim en el periòdic llibertari Los Parias. Com a prosista, destaca especialment per les seves Pájinas libres (1894), que li van implicar l'honor de l'excomunió, La Anarquía (1907) i Horas de lucha (1908), col·lecció d'assaigs on mostra els seus plantejaments àcrates. Va defensar totes les llibertats, fins i tot les de culte, consciència i pensament i es va manifestar a favor d'una educació laica. Sense pertànyer a la maçoneria, entre 1904 i 1905 va escriure discursos --González Prada tenia veu de soprano, és a dir, tan aguda com la d'un infant, i per això no podia declamar ell mateix cap dels seus discursos-- per a lògies maçòniques. Literàriament va evolucionar des del postromanticisme fins al ple modernisme en reacció contra la tradició espanyola, cosa que el va portar a fixar els seus models en altres literatures; molt preocupat pel llenguatge i l'estil, quan va començar va tenir models alemanys: va traduir Schiller, Chamisso, Heine, etc. La seva prosa assagística, força treballada estilísticament, simula no obstant això l'espontaneïtat; busca la concisió i és farcida d'ironia, cultura i humor. Com a poeta va publicar Minúsculas (1901) i Exóticas (1911), que són vertaders catàlegs d'innovacions mètriques i estròfiques, com els delicats rondeles i triolets, que va adaptar del francès. En les seves Baladas peruanas, publicades pòstumament en 1935, va recollir tradicions indígenes i escenes de la conquesta espanyola que van ser escrites a partir de 1871. També va reunir una col·lecció d'epigrames i sàtires en Grafitos (1917); en aquest gènere es mostra un gran escriptor, fulgurant i intel·ligent, a causa del seu poder de síntesi i la precisió dels seus atacs contra escriptors, polítics i idees. És l'inventor del vers poliritme sense rima, impulsant el vers lliure en la poesia llatinoamericana. Menció a part mereix el seu Discurso del Politeama (1888), on planteja --tot criticant l'Església, l'Exèrcit i l'Hispanisme-- el problema de si el Perú existeix o no com a nació, ja que des de la creació de la República peruana aquest tema havia estat eludit --molts els pròcers criolls es definien com a «espanyols americans»: culte a l'hispanisme, «Madre Pátria», menyspreu a l'indigenisme, etc. Un aspecte important del seu pensamentés el de la reivindicació del feminisme i de la crítica del pseudofeminisme burgès en els seus escrits, deutor de la filosofia atea, anticlerical i anarcofeminista de la seva esposa, la francesa Adriana de Verneuil. Durant els seusúltims anys va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional de Lima, càrrec que va ocupar fins al final dels seus dies, llevat un breu període d'un cop d'Estat (1914-1915) en el qual hi renunciarà en senyal de protesta. Manuel González Prada va morir d'un infart cardíac el 22 de juliol de 1918 a Lima (Perú) i la major part de la seva producció anarquista es publicarà pòstumament.

^***

- Léon Léauthier: El 5 de gener de 1874 neix a Manòsca (Provença, Occitània) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Léon Jules Léauthier. Sos pares es deien Joseph Pierre Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que morí quan son fill era molt petit. Estudià les primeres lletres en una escola religiosa de Manòsca i després marxà pensionat a una escola laica de Marsella. Obrer sabater, a Marsella participà en nombroses conferències de Sébastien Faure. A partir d'aquest moment fou un assidu lector de la premsa anarquista (Le Père Peinard,La Révolte, La Revue Anarchiste etc.). Sense feina, el 20 d'abril de 1893 arribà a París on els artesans Lhomond i Cuzin li donaren treball als seus tallers de reparació de calçat. El 24 de setembre va ser acomiadat i decidí venjar-se. Envià una carta a Sébastien Faure on li deia que, seguint l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina«el primer burgès que es topés». L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà greument amb el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant Boudillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la comissaria de l'Ajuntament del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però no mortal. El 24 de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu patró, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. No fou sentenciat a la pena capital perquè el jurat considerà que tenia «trastorns mentals». En sentir la condemna cridà:«Visca l'anarquia!». L'agost de 1894, durant el transport cap a les colònies penitenciàries de la Guiana Francesa, participà en una revolta amb altres deportats a bord del vaixell Ville de Saint Nazaire. En arribar, va ser destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond Marpaux, Placide Catinaux i Briens) i on trobà els penats Clément Duval, Pini, Meyrueis i Chenal. Especial amistat va fer amb l'anarquista Clément Duval. Léon Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894 durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa). En 1999 Yves Frémion publicà L'anarchiste. L'affaire Léauthier (1893-1894), reeditat en 2011 sota el títo Léauthier l'anarchiste. De la propagande per le fait à la révolte des bagnards (1893-1894).

Léon Léauthier (1874-1894)

***

- Nelly Roussel: El 5 de gener de 1879 neix a París (França) l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel. En 1903 va participar en el Congrés Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben igual que en el de l'any següent. En 1904 va participar en els actes contra la celebració del Centenari del Codi Civil francès. Va militar amb Paul Robin en la difusió de les idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la Llei de 1920 que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser una de les fundadores de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va fer conferències arreu de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del propi cos, tot escarnint el masclisme, ja sigui de dretes o d'esquerres; moltes conferències les acabava amb«l'escena simbòlica» dramàticaPar la révolte, que va representar per primera vegada l'1 de maig de 1903. Va reclamar independència total per a les dones, fundada en unes noves relacions entre els sexes. Va col·laborar en periòdics i revistes de dones (La Fronde, La Mère éducatrice,La Voix des femmes, La Femme affranchie), antinatalistes (Génération consciente, Régéneration,Le Néo-Malthusien, Action), lliurepensadors (La Libre Pensée Internationale) i llibertaris (Le Libertaire). Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à l'église: comédie en un acte,Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903), Quelques lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et d'espoir (1919), Ma forêt (1920), Trois conférences (1930, pòstum), Derniers combats (1932, pòstum), L'eternelle sacrifiée (1979, pòstum), entre d'altres. Va ser companya de l'escultor Henri Godet. Nelly Roussel va morir de tuberculosi el 18 de desembre de 1922 al sanatori de Buzenval de París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor Accampo li va dedicar una biografia Blessed motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of female pain in Third Republic France.

Nelly Roussel (1879-1922)

***

- Miguel Almereyda:El 5 de gener de 1883 --alguns autors citen el 8 de gener-- neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»). Alguns diuen que era fill bastard d'una família de notables catalans del Principat d'Andorra, el cas és que ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 instal·lat a París amb Laurent Tailhade, aprèn fotografia i treballa com a retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i escriu, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l'escriptora anarquista Séverine i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar, a Amsterdam el juny de 1904, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i esdevé amb Yvetot, cosecretari de la secció francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l'AIA, entre ells Almereyda, són durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats seran amnistiats. Almereyda, juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, crea aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per «incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es fa un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però Almereyda s'allunyarà de mica en mica dels anarquistes. El març de 1913 deixa, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que manté un dur combat contra els monàrquics d'Action Française, dels Camelots du Roi i d'altres grups dretans, es compromet seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la guerra, reivindica el seu«patriotisme d'esquerra», però va esdevenir tot d'una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels «Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d'una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d'agost de 1917 acusat d'«intel·ligència amb l'enemic». Durant la nit del 13 al 14 d'agost Miguel Almereyda va ser «suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes (Illa de França, França). Miguel Almereyda està enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar sense massa èxit la mort de son pare. L'actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu.

Miguel Almereyda (1883-1917)

***

- Dionisio Castillo Gómez: El 5 de gener de 1898 neix a Almedina (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Dionisio Castillo Gómez, conegut com Manuel i Macario. Durant les eleccions del 25 d'abril de 1933, com a membre de la comissió de control de l'escrutini d'Almedina, trencà una urna després de constatar que hi havia més paperetes que votants i els presents impediren que llancés per la finestra el president de la comissió. En 1938 va ser nomenat membre del Consell Municipal d'Almedina en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou el president de la junta encarregada de l'expropiació de les granges abandonades del poble. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat a la presó de Salamanca (Castella, Espanya). El 30 de juliol de 1940 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 12 anys i un dia de presó. Cinc anys després, va ser alliberat. A mitjans de 1954 entrà en contacte amb la resistència antifranquista, organitzà un comitè de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i posà el seu domicili a disposició de la guerrilla, esdevenint agent d'enllaç i participant sobretot en l'ajuda als fugitius de les zones de Navalcaballo i de Villamanrique. Al seu domicili es realitzaren diverses reunions d'organització del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i era el lloc de distribució de la propaganda enviada des d'Albacete i de la qual n'era responsable Antonio Esteban Garvi. Una nit de juny de 1947 el seu domicili va ser encerclat per forces de l'ordre i membres de la Falange, però aconseguí fugir i marxà a les muntanyes, integrant-se en el grup guerriller encapçalat per Eugenio Sánchez Diéguez (Fernando), responsable d'una de les unitats de la V Agrupació Guerrillera del Centre, comandada per Cecilio Martí Borjas (Timochenko). Després de la rendició i la col·laboració d'alguns d'aquests guerrillers de la V Agrupació Guerrillera del Centre amb la Guàrdia Civil, l'octubre de 1947 les autoritats franquistes delmaren aquesta guerrilla. El 24 d'octubre de 1947 va ser capturat amb altres quatre companys –Eugenio Sánchez Diéguez (Fernando), Eduardo Carmona Martínez (Porrones), José Patón Moya (Tuertecillo) i Arcángel Alamo Romero (Palizas)– i l'endemà altres dos –Antonio Esteban Garvi i Lister. El 17 de juny de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya), juntament amb altres guerrillers de la zona de Ciudad Real i Albacete, i fou condemnat, com els altres companys, a la pena de mort. Totes les penes, a excepció d'Eugenio Sánchez Diéguez que fou executat dos dies després, va ser commutades, la seva per la de 20 anys de presó. El novembre de 1959, després d'haver purgat 12 anys de tancament, va ser posat en llibertat condicional a la presó de Burgos (Castella, Espanya).

Dionisio Castillo Gómez (1898-?)

***

- Joan Recasens Farré: El 5 de gener de 1905 neix a Cunit (Baix Penedès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Recasens Farré. Treballador manual i fill de pagesos, havia tingut poca escolaritat. En 1928 s'establí a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i fou un dels militants més destacats de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. L'abril de 1931 va ser un dels signant de l'acord final de la llarga vaga de l'empresa de ciment Griffi on treballava, mantinguda des del 20 d'agost de 1930 fins al 22 d'abril de 1931. En 1932 va ser nomenat president de l'Ateneu de Divulgació Social «El Porvenir», entitat de caire llibertari, en la qual hi havia una secció «pro Escola Racionalista»; aquest ateneu va ser clausurat per la Guàrdia Civil el maig de 1933. El març de 1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Vilanova i la Geltrú al Ple Regional de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT. Participà activament en els fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934 i en diversos conflictes sindicals. Per la seva militància, a vegades havia de fugir de Vilanova i la Geltrú i amagar-se a Barcelona, però mai no va ser empresonat. Va ser un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de la comarca del Garraf. En plena guerra civil, el setembre de 1936, formà part d'una Comissió Especial de Sanitat i Assistència Social en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 5 i el 17 de març de 1937, en representació de la CNT, fa ser regidor del Consell Municipal vilanoví i alcalde-president de la ciutat entre el 17 de març de 1937 i el 7 de setembre de 1938, quan s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i enviat al front bèl·lic. En 1938 fou delegat del Garraf al Ple Ampliat de Federacions Locals i Comarcals de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord). Aconseguí fugir-ne i visqué clandestinament a la zona de Marsella fins el final de la II Guerra Mundial. A causa d’una malaltia que va minvar les seves capacitats, va haver de treballar al seu domicili amb una màquina de tricotar. Joan Recasens Farré va morir el 20 de febrer de 1975 a Marsella (Provença, Occitània).

***

- Juan Romera: El 5 de gener de 1906 neix a Cuevas de Vera (actual Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Romera. Quan era molt jove emigrà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i s'afilià al Sindicat del Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou molt amic d'Alejandro García, militant del Sindicat de Barbers de la CNT. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra el cop militar feixista i després lluità com a milicià als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Després de reunir-se amb sa família, s'establí amb aquesta a Montalban, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Juan Cuevas va morir el 19 de desembre de 1978 a Montalban (Llenguadoc, Occitània).

***

- Juan Alcaraz Saura: El 5 de gener de 1921 neix a La Aparecida (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alcaraz Saura. En 1937 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, juntament amb altres joves de la localitat, fundà el «Grupo Acracia», que s'integrà en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del qual va ser nomenat secretari. Amb el suport del mestre de l'escola, aquest grup organitzà una sèrie de xerrades i classes a adults, gairebé tots analfabets, que tingueren molt d'èxit. El 5 de març de 1939, quan es dirigia amb bicicleta a l'arsenal de Cartagena (Múrcia, Espanya), on havia estat destinat per a fer el servei militar, va ser interceptat per un escamot armat de la «Quinta Columna» franquista, però aconseguí fugir i es presentà en el Comitè Comarcal de la CNT assetjat pels feixistes. Amb una trentena de companys confederals, pogué fugir del setge i embarcà al creuer Miguel de Cervantes que els evacuà a Algèria. El 7 de març de 1939 arribà a la base naval de Bizerta (Bizerta, Tunísia), ja que les autoritats franceses els havien negat refugi a Orà. En arribar, els refugiats van ser reclosos en diferents indrets i enviats a diverses companyies de treball. Durant els mesos posteriors, treballà en la construcció del ferrocarril que havia d'unir el sud de Tunis (Tunísia) i la línia Mareth (Gabès, Tunísia), però quan esclatà la II Guerra Mundial van ser evacuats a la reraguarda. Traslladat a la Skira, una gran platja al nord de Gabès, on l'exèrcit francès emmagatzemava una gran quantitat d'armament i munició, va ser destinat a carregar tot el material en trens davant l'avanç de les tropes italianes. Un cop acabada la tasca, va ser portat a les planes de les muntanyes de Khenchela (Khenchela, Aurès, Algèria) per realitzar feines forestals i construir camins i ponts. Després va ser enviat a les mines de Kenadza (Béchar, Algèria) on treballà per a la Societat Minera «Houillères de Kenadza». Després de patir tota mena de maltractaments, va ser internat durant tres mesos al camp disciplinari d'Hadjerat M'Guil, situat en mig del Sàhara i que era més conegut com «La Vall de la Mort»; en aquest camp d'extermini moriren nombrosos companys. Quan les tropes aliades envaïren el nord d'Àfrica, marxà cap a Orà (Orà, Algèria). En aquesta ciutat treballà com a cambrer, es casà i tingué tres fills. Quan la guerra d'Algèria emigrà a la metròpoli i s'instal·là amb sa família a Avinyó (Provença, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Cartagena i s'integrà en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de la localitat, ocupant durant molts d'anys la seva tresoreria i la del Comitè Regional de Múrcia. Juan Alcaraz Saura va morir el 30 de desembre de 2011 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Deixà inèdites unes breus Memorias de un exilio.

Juan Alcaraz Saura (1921-2011)

***

- Claude Raffara: El 5 de gener de 1937 neix al X Districte de París (França) el militant anarquista Claude Raffara. Començà a militar en els anys seixanta en diversos grups dels suburbis de regió parisenca de la Federació Anarquista (FA). Enginyer de formació, abandonà la seva feina a plataformes petroleres i es dedicà a l'apicultura i a la compra i venda d'antiguitats. En 1973 s'instal·là a Cabassa (Provença, Occitània). El seu ofici d'antiquari li permeté recórrer tota la geografia de l'Estat francès i fer contactes amb nombrosos grups i militants anarquistes. Durant les seves estades a París, recollia materials àcrates de la llibreria Publico que després distribuïa als grups llibertaris occitans. Com a membre de diversos grups llibertaris («Région Toulonnaise» i «Nada», de la FA; i «Libertad»), participà en les grans mobilitzacions d'aquestes, com ara en la lluita antinuclear a Malville (1977), en suport de «Radio Libertaire», contra la Guerra del Golf, contra la Cimera del G8 a Gènova, etc. Claude Raffara va morir de sobte el 23 de desembre de 2007 a Toló (Provença, Occitània) a conseqüència d'una infecció pulmonar i les seves exèquies es realitzaren a Cabassa el 27 de desembre, on els companys i sa companya Marianne li reteren un homenatge i posaren una placa en memòria seva.

Defuncions

- Giuseppe Fanelli: El 5 de gener de 1877 mor a Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) el revolucionari republicà i després membre de la Internacional i agitador anarquista Giuseppe Fanelli. Havia nascut el 13 d'octubre de 1827 a Nàpols (Campània, Itàlia), aleshores Regne de Dues Sicílies. Fill d'una família benestant, son pare, Lelio Fanelli, originari de Martina Franca, era un literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols per exercir l'advocacia; sa mare fou Marianna Ribera. Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini. En 1948, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento», es presentà voluntari a Milà per a l'expedició de Cristina Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol. En aquesta època coneixerà personalment Mazzini, del qual esdevindrà amicíntim. Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849 participà en els combats per la defensa de la República romana i a Vascello obtindrà el grau de coronel. Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta. En 1857 va entrar clandestinament a Itàlia i participà a Gènova en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de les Dues Sicílies, però prop de Sapri, els revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane; Fanelli fugirà primer a Esmirna, després a Malta i finalment a Londres. En 1860 va prendre part en l'expedició dels Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a Calatafimi caigué ferit. Distingit amb el grau de coronel, organitzà un escamot de cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament en la batalla del Volturno. Després de la campanya, decebut per l'èxit moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de Martina Franca. En 1863 passà un temps a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava. De tornada a Nàpols, en 1866 trobà Mikhail Bakunin a Ischia, el qual va fer que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari, decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de Mazzini, però sense abandonar la maçoneria a la qual s'havia afiliat des de feia temps. Amb Carlo Gambuzzi i Severio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta de Bakunin, la Fraternitat Internacional. Però amb Garibaldi no trencarà i en 1866 participarà en la tercera guerra d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i les forces austríaques --a Bezzecca caigué ferit--, així com en el intent d'alliberament de Roma. L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació«Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia), el president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso» (Amor i Ajuda), amb uns criteris d'admissió molt estrictes. El setembre de 1868, a Berna (Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la Lliga i funda l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que decideix adherir-se a la Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com Primera Internacional. El 8 d'octubre de 1868 partirà de Ginebra cap a Espanya amb la missió encarregada per Bakunin de constituir els primers grups de la Internacional dins els grups republicans federals --fou introduït i acompanyat per Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà per Barcelona i després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars, les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable. Més enllà de la creació de la Internacional a la Península --la primera secció de l'AIT es creà a Madrid, sota el programa de l'Aliança bakuninista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció a Barcelona--, el viatge de Fanelli esdevingué una mena de mite fundador del moviment anarquista espanyol. De tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles internacionalistes, juntament amb militants com Errico Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el desembre de 1870 Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara --ja havia estat diputat en 1865 pel Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li reportà importants avantatges en els seus desplaçaments. En aquesta època participà en la creació del periòdic La Campana de Nàpols. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la Conferència de Rimini, durant la qual es decidí la creació d'una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en el congrés«autoritari» de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any, participarà com a delegat en el Congrés de Saint-Imier, que marcarà la fundació de la Internacional antiautoritària. A causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli serà internat a l'asil del senyor Fleurent de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols (Campània, Itàlia), al costat de Vincenzo Pezza, i son company Carlo Gambuzzi va fer el discurs d'homenatge.

***

- Jacques Fréhel: El 5 de gener de 1918 mor a París (França), a causa d'un congestió pulmonar, l'escriptora anarquista Alice Télot, més coneguda sota el pseudònim literari de Jacques Fréhel. Havia nascut el 6 de febrer de 1861 a Saint-Servan (Bretanya). L'abril de 1899 conegué l'escriptor anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner) amb qui engegà un relació amorosa gairebé clandestina, ja que ella treballava en la protecció de la infància i en la beneficència privada. Ambdós treballaren entre finals de 1900 i començaments de la dècada de 1910 com a negres per a un escriptor fulletonista. És autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com ara Dorine (1890), Bretonne (1891), Déçue (1893), Tablettes d'argile (1894), Vaine pâture (1899), Le cabaret des larmes (1902), Les ailes brisées (1903, Premi Jules Favre) i La guirlande sauvage (1911). Entre les seves obres destaca Le précurseur (1905), reeditat pòstumament (1979 i 1989); aquesta novel·la filosòfica, al voltant d'una història d'amor, descriu una mena de falansteri femení basat en els principis de l'estoïcisme, l'epicureisme i el feminisme. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Boulevard Montmartre, Le Figaro Illustré, La Fronde,Le Livre, Les Loups, La Nouvelle Revue,Nouvelle Revue Internationale Européenne, La Revue Hebdomadaire, Le Rythme, L'Union Agricole de Quimperlé,L'Union de la Haute-Marne, etc.). Els seus protagonistes gairebé sempre són dones. En 1958 Han Ryner publicà La sillage parfumé, recull de records sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes que ella havia cremat.

***

- Francesc Sabaté i Llopart: El 5 de gener de 1960 mor a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya) el militant anarquista, combatent durant la Guerra Civil i guerriller durant la postguerra, Francesc Sabaté i Llopart, El Quico. Havia nascut el 30 de març de 1915 al carrer del Xipreret, al barri de la Muntanya de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona, Catalunya). Era el segon fill del matrimoni format per Manuel Sabaté Escoda, guàrdia municipal de l'Hospitalet del Llobregat, i Madrona Llopart Batlle. Van tenir quatre fills més: Josep, el més gran, Manuel, Joan i Maria. Va començar a treballar com a aprenent en un taller de lampisteria i abans de proclamar-se la República, als 16 anys, es va afiliar al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de l'Hospitalet del Llobregat, organització a la qual va pertànyer tota la vida encara que va discrepar de moltes de les directrius marcades per la cúpula de l'organització. L'any 1932, junt amb el seu germà Josep i altres militants va formar el grup d'acció «Los Novatos» que s'afilià a la FAI i que aviat s'entrenaria en el maneig d'armes i d'explosius amb la finalitat de portar a terme accions de caràcter armat. L'any 1933, del 8 al 12 de desembre, en Quico i els seus companys es van fer amos de l'Hospitalet i van implantar el comunisme llibertari durant uns dies després de cremar els arxius municipals. Durant el moviment revolucionari del 6 d'octubre de 1934 el grup «Los Novatos» es dedicà a recollir armes que més tard serviren per avortar el cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 a Catalunya. El 1935 va ser reclamat per a servir l'exèrcit; antimilitarista convençut, és declarat pròfug. En aquest mateix any Quico efectua el seu primer atracament a un banc, concretament a Gavà. Els ingressos van a parar a la caixa del comitè pro-presos. És en aquest any quan coneix Leonor Castells Martí, la dona que esdevindrà la seva companya inseparable de tota la vida. Durant el cop d'Estat de 1936, Quico i el seu germà Josep són membres del Grup de Defensa i del Comitè Revolucionari de l'Hospitalet i participen en els actes del 19 de juliol per avortar el triomf del cop a l'Hospitalet i Barcelona. El 27 d'agost els germans Sabaté surten cap al front d'Aragó amb la columna «Los Aguiluchos». L'any 1938, en plena contraofensiva franquista al front d'Aragó, els combatents anarcosindicalistes són enviats a missions suïcides pels comandaments comunistes amb l'objectiu de disminuir la seva influència a l'exèrcit. Per aquest motiu Quico s'enfronta a un comissari comunista i li dispara un tret acabant amb la seva vida. Davant d'un afusellament segur, Sabaté deserta i es presenta a Barcelona on va viure de forma clandestina sota la protecció del Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries. En aquesta mateixa època Quico dispara contra el comerciant especulador Justo Oliveras de l'Hospitalet. El 7 de juny de 1938, acusat d'espionatge pel Servei d'Informació Militar (SIM), és empresonat a la Model sota la protecció del Comitè regional de Catalunya de la CNT. Després de diversos intents de fuga, es traslladat a la presó de Vic, d'on finalment acaba sortint a punta de pistola. La direcció de la CNT li aconsella que desaparegui durant una temporada i li recomana que es traslladi a una colònia d'infants que l'organització té a Masquefa, a prop d'Igualada. En el camí d'anada s'enfronta a una patrulla de quatre carrabiners que el volen detenir. Quico es nega a anar a la comandància i dispara contra ells. Fugint de les forces d'ordre públic d'inspiració comunista, Sabaté s'incorporà a la 121 brigada de la 26a Divisió (Durruti) on va acabar la guerra. El 10 de febrer de 1939 les forces de la 26a Divisió creuaven la frontera pel sector de Puigcerdà. Eren les últimes tropes organitzades que abandonaven Catalunya. Sabaté i els seus companys van ser internats al camp de concentració de Vernet d'Ariège. La Segona Guerra Mundial s'inicia el 3 de setembre de 1939. Al desembre de 1939 Sabaté surt del camp de refugiats i és destinat a treballar com a muntador en la construcció d'una fàbrica de pólvora. El 1941 neix la seva primera filla, Paquita. Visqué de forma clandestina l'ocupació de França sense tenir una participació molt activa en els moviments resistents del país veí. El 1943 es trasllada amb la seva família a Eus, a prop de Prades on treballa com a lampista a les cases disseminades pels Pirineus occidentals. El 1945 va constituir un grup d'acció que tenia com a objectiu la lluita de guerrilles a l'interior d'Espanya. A l'octubre del mateix any va realitzar la primera incursió a Barcelona on va cometre diferents atracaments a personalitats acabalades de l'Hospitalet i de Barcelona i va alliberar un presoner comunista i dos anarquistes. Entre 1945 i 1946 Sabaté es dedicà a voltar per les muntanyes i pobles de Catalunya amb la intenció de buscar punts de recolzament en la ruta d'entrada i sortida de Barcelona. El 5 de febrer de 1946, la seva companya Leonor dona a llum dues bessones. Una d'elles mor als pocs dies, la segona es dirà Alba. Sabaté es troba a Barcelona quan li comuniquen el naixement, abandona l'acció i creua la frontera per Banyoles i Costoja per arribar a Perpinyà. Amb la seva família lloga una casa a la Clapère, a prop de Prats de Molló. El 21 d'abril creua la frontera per deixar un carregament d'armes. Al grup es troba un guerriller carismàtic, Ramon Vila Capdevila, Caracremada. Al setembre, Quico juntament amb el seu germà Josep i dos resistents més, caigué en un parany preparat per les forces de seguretat. Una vegada més aconseguiren burlar la policia deixant enrere el cadàver de l'inspector Oswaldo Ramos, de la Brigada Politicosocial. A començaments de 1947, Quico i la seva família es traslladen a viure a Casenove Loubette, una masia a la localitat de Costoja, a menys d'un quilòmetre de la frontera. El novembre de 1948 un tribunal francès de Ceret el condemna en rebel·lia a tres anys de presó i una multa de 50.000 francs per tinença il·lícita d'armes i d'explosius. A començament de 1949 va entrar en contacte amb el grup d'acció «Los Maños» i posteriorment amb el grup de Josep Lluís Facerías, un altre anarquista resistent. El 2 de març atempten contra el comissari Quintela al carrer de Marina. Al cotxe no anava el comissari sinó dues personalitats de la Falange. Un va morir i l'altre va resultar ferit. El juny del mateix any fou detingut a França acusat d'un atracament comès el 7 de maig de 1948 a la fàbrica Rhone Poulenc de le Peage de Rouissillon prop de Viena el Delfinat (Lió). Va romandre a la presó de Lió fins a l'any 1952 i confinat a Dijon fins el 1955. El 17 d'octubre de 1949, als 39 anys morí el seu germà Josep a causa de les ferides rebudes en una emboscada al carrer de Trafalgar de Barcelona. El 24 de febrer de 1950, Manuel Sabaté és afusellat al Camp de la Bota, a Barcelona. Havia entrat a Espanya amb Ramon Vila, i, després d'un enfrontament amb la guàrdia civil, va ser detingut a Moià. Manel Sabaté era la primera vegada que participava en un acte guerriller atès que els seus germans, Josep i Quico, no volien que s'emboliqués en la lluita. A partir de 1955 es va plantejar retornar a la lluita armada encara que aquesta havia estat abandonada a l'interior d'Espanya. En contra de la CNT, va participar en l'organització dels anomenats «Grupos Anarcosindicalistas» i va prosseguir la seva activitat a Barcelona on intensificà l'activitat propagandística i atracaments entre 1955 i 1957. El 28 de setembre de 1955 aprofitant el viatge de Franco a Barcelona llançà pamflets subversius amb un morter fabricat per ell mateix. El 21 de març de 1956, en una cantonada del Poble Sec, disparà mortalment a l'inspector Félix Gómez de Lázaro. Aquest el seguia i quan Quico se'n va adonar el policia va intentar treure la seva arma. El 21 de desembre atraca l'empresa«Cubiertas y Tejados», s'emporten al voltant d'un milió de pessetes. El 28 de maig de 1957 tomà a ser condemnat a França a un any de presó per possessió il·legal d'armes. Empresonat el mes de novembre del mateix any va sortir de la presó el 12 maig de 1958. Fou desterrat a Dijon. Després d'una operació d'úlcera gàstrica, el desembre de 1959, es planteja continuar la lluita, malgrat l'oposició de la CNT. Crea un nou grup anomenat MURLE («Movimiento Unificado para la Liberación de España»). El 31 de desembre creua la frontera amb quatre companys més. Són localitzats prop de Besalú i encerclats a La Mota, al Mas CIarà. L'únic que escapa al setgeés Quico, la resta del grup és abatut per la guàrdia civil. El dia 5 de gener de 1960, al matí, cau abatut per les bales d'un sometent i de la guàrdia civil al carrer de Santa Tecla de Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya) després de baixar del tren on viatjava des de Fornells de la Selva.

Continua...

---

El president del Consell, Miquel presideix, la nova junta rectora del consorci. En la reunió també s’ha aprovat el pressupost per al 2016, que ascendeix a 1.5 milions d’euros.

 El Consorci Serra de Tramuntana Patrimoni Mundial torna a estar en marxa després de la constitució de la nova Junta Rectora, presidida pel president del Consell, Miquel Ensenyat
La junta te una representació del govern de les illes. La consellera de territori i infraestructures, Mercedes Garrido, es la vicepresidenta de l’ens. Varen assistir a la reunió la directora general d’Espais Naturals i Biodiversitat, Caterina Amengual, el director general de Transports, Jaume Mateu, la directora general de Relacions Institucionals, Margarita Font, i el director general de Coordinació, Josep Enric Claverol. També hi han participat, sense vot, els representants dels grups polítics amb representació al Ple del Consell i diversos consellers del Consell.

Des del consorci es vol potenciar el Pla de gestió de la serra de Tramuntana que es va aprovar amb la declaració de Patrimoni Mundial de la UNESCO. També s’ha acordat la creació d’uns premis de la serra de Tramuntana, que faran especial incidència a les escoles, ja que és important que la conscienciació pels valors patrimonials i mediambientals comenci al col·legi.

Es preveu crear una línia de subvencions per als ajuntaments.

Els pressuposts aprovats per al 2016 ascendeixen a 1.5 milions d’euros i es preveuen tot un seguit d’accions del Pla de gestió com iniciatives encaminades a la conservació del paisatge i el patrimoni de l’entorn. Una part també es dedicarà a la promoció turística de la Serra com a producte de qualitat, per afavorir que es pugui allargar la temporada turística.

Mallorca: el paradís perdut (X) - Biniaraix (per Miquel López Crespí, escriptor)

Vet aquí un món en perill. Un món que han cantat els nostres poetes i han pintat els artistes que han estimat Mallorca i que avui, com hem escrit ara i adés, ja corre perill. I si per un plat de llenties destruíem el que cantaren les nostres escriptors, els esperits sensibles que estimàvem la nostra terra... quina herència de ciment i hamburgueseries llegarem als nostres fills, a les generacions que vendran rere nostre? Mons misteriosos del barranc de Bianiaraix, del torrent de l'Ofre, de les valls ocultes de la serra de Tramuntana, dels raconets d'Escorca, Sóller, Pollença. Haurem de tornar als clàssics, llegir novament l'obra de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, per a destriar com era aquella illa que desapareix a pas de gegant. (Miquel López Crespí)

Miquel Costa i Llobera va ser un mestre en la tasca de cantar el nostre paisatge. La seva concepció clàssica de la poesia, els profunds coneixements que tenia de la cultura grega i romana, una concepció moderníssima de l'ús de la llengua catalana, l'han fet un autèntic pioner en el camp de la poesia mallorquina. I, indubtablement, en la manera d'expressar alguns dels sentiments més profunds del poble mallorquí. Fins aquell moment hi havia massa arcaisme, massa temes arnats, en les composicions dels jocfloralistes de la pàtria. Molts poetes de finals del segle XIX omplen pàgines i més pàgines amb ridícules buidors historicistes. Històries de ducs i comtes escrites en un català tan edulcorat i fals que no servia per a bastir els fonaments d'una cultura vigorosa, a l'alçada del poble que havia servat la llengua en temps d'oprobi i opressió. Uns dels mèrits principals de Miquel Costa i Llobera és precisament el d'haver sabut bastir un català literari d'una modernitat increïble, un català que encara avui dia mostra tot el seu accentuat vigor i potència. Mirau sinó aquests versos de "La vall", que encara commouen l'ànima des mallorquins i que ens fan pensar en el món que envolta totes aquestes fotografies relaciones amb l'aigua que ha fet Bartomeu Payeras.

Jo sé una vall galana

que enmig de nues serres destria,

i, harmònica, agermana

delícia i pau, bellesa i melangia.

Tant si de neu blanquegen

les serres com si hi bull la solellada,

tot l'any hi remoregen

les fonts entre la murta perfumada.

... Allà és més escoltívol

el cantar dels aucells, l'alè de l'aire

i el regueró fresquívol...

Allà tot quan floreix dóna més flaire.1

Vet aquí un món en perill. Un món que han cantat els nostres poetes i han pintat els artistes que han estimat Mallorca i que avui, com hem escrit ara i adés, ja corre perill. I si per un plat de llenties destruíem el que cantaren les nostres escriptors, els esperits sensibles que estimàvem la nostra terra... quina herència de ciment i hamburgueseries llegarem als nostres fills, a les generacions que vendran rere nostre? Mons misteriosos del barranc de Bianiaraix, del torrent de l'Ofre, de les valls ocultes de la serra de Tramuntana, dels raconets d'Escorca, Sóller, Pollença. Haurem de tornar als clàssics, llegir novament l'obra de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, per a destriar com era aquella illa que desapareix a pas de gegant.

A la GEM hem trobat un documentat article de Josep Mascaró Passarius que ens informa de les connotacions màgico-religioses de la ruta al bosc sagrat de les muntanyes. En aquest treball, titulat "El barranc: ruta al bosc sagrat de les muntanyes", Mascaró Passarius escriu: "No és solament el camí empedrat del barranc un prodigi de la tècnica constructiva antiga, probablement hereva més que de la dominació musulmana, de la deixa cultural romana. No és tampoc la presència dels bancals, fruit de l'esforç de l'home durant segles, obra gegantina, prodigi de l'art de construir amb pedra, sinó uns fets històrics concrets.

'És ben sabut de tots, que un dels camins des de la vall de Sóller al santuari de Lluc, és pel barranc de Biniaraix. Agafava des del poblet del mateix nom fins a l'Ofre, i per Binimorat i pla de Cúber, cap a la vall d'Almallutx, on hi ha les restes d'un gran poblat talaiòtic i de tres santuaris pre-romans, així com d'un poblat musulmà, i des d'aquest important enclau de la prehistòria mallorquina, cap al santuari de Lluc"2.

Aigua i vegetació, reserva d'ocells i plantes i fauna de torrents i torrenteres. Màgia dels indrets sagrats dels mallorquins i mallorquines que ens han precedit des de la fondària de la història. Aquesta és la Mallorca que descriuen les fotografies de Bartomeu Payeras.

De Fornalutx, del barranc i poble de Biniaraix, n'havia parlat bé i extensament l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria a Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Volum cinquè. Primera part: "Gairebé per davant de Fornalutx, però a l'altre vessant de la vall, es troba Biniaraix, a la sortida del pintoresc barranc. El poble, encara que és petit, corona un turó, i per això és visible de lluny amb la torre blanca de l'església"3.

1 Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. Pollença (Mallorca): El Gall Editor, 2004. Pàg. 51.

2 Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum II. Palma (Mallorca): Promomallorca, S.L., Pàgs. 131-132.

3 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Volum cinquè. Primera part. Palma (Mallorca): Govern de les Illes Balears, Sa Nostra, Grup Serra, 2002. Pàg. 219.

Dalt del Turó

Coses dels desembres

Climent Picornell

El desembre és molt diferent del novembre. Novembre és un mes melancòlic, s’acurça el dia, apareixen els fantasmes somorts per la manca de claror, els bioritmes s’alenteixen i es posen en qüestió moltes coses personals. La persecució del benestar -per mor d’aquest sofriment atenuat que patim- ens empeny cap a una vertadera addicció a la recerca de la felicitat. S’ha posat de moda, en aquesta recerca, la gestió de les emocions, de tal manera que s’entén el patiment -l’absència de felicitat- com a resultat d’una mala gestió personal de les nostres emocions. Si fos tan senzill! Tan obsessiva s’ha fet la recerca de la felicitat que, diu Pascal Bruckner, “el problema d’enfocar l’existència a la recerca de la felicitat suposa viure en plenitud només uns moments, rebutjant tots els altres instants, que són el gruix de tota una vida. Ni el plaer (un èxtasi breu robat al curs de les coses), ni l’alegria (una lleugera embriaguesa que acompanya la plenitud)... es poden comparar amb la irrupció a les nostres vides d’un esdeveniment o d’una persona que ens devasta i ens encanta al mateix temps: és el desig, el descobriment de l’amor”. Actualment Internet extreu enormes guanys de la vida afectiva de les persones en un territori globalitzat, només cal mirar el Facebook, una altra cara del fascinant capitalisme explotant els sentiments on line. La culminació de la societat de l’espectacle.

El desembre, en canvi, ja s’albira un canvi de cicle tot esperant el Solstici d’hivern quan el dia ja s’allarga: Per Nadal una passa de gall. Per Cap d’any una passa de cap-serigany i, ja dins el gener, per Sant Antoni una passa de dimoni i per Sant Sebastià una passa de ca. En fi. És, però, el cicle de Nadal els qui ens fa revifar. Un cicle com el de Pasqua carregat d’esdeveniments i amb un riquíssim costumari. Servidor, per Sant Tomàs, vaig a comprar encara ara un pastoret. ‘De Nadal a sant Esteve’ se sol dir quan una cosa no dura, ja que sant Esteve és l’endemà de Nadal. Els Innocents, el Cap d’any, els Reis –que sobreviuran al pare Noël-, les felicitacions nadalenques i els obligats molts d’anys!! O Bones Festes!! quans ens encontram pel carrer, els sopars rituals amb aviram i ou filat i torrons i la xocolata i les coques de Nadal, els Betlems i els arbres adornats (a mon pare no li agradava això de fer “árbol”), les neules, les nadales, la Sibil·la amb el seu missatge aterrador que avui a poca gent espanta (“...mars, fonts i rius tot cremarà”). En fi, entre el Fum, Fum, Fum i els regals dels Reis ens passam dues setmanes amb la casa enramellada i provant de sobreviure als àpats continuats i a l’excés de sucre dels torrons, les neules i la xocolata.

Per les vacances de Nadal i Cap d’any solen comparèixer amics d’aquests que només veus un pic o dos a l’any, és el cas d’en Biel que viu entre Londres i la Toscana italiana. Férem junts el batxillerat i ell se n’anà a Anglaterra a treballar a un banc i feu una petita fortuna ben consolidada. Ens escalfam a la calentor del tió enorme d’ullastre. “Ah aquestes coques de Nadal! Me recorden les que feia mumare i aquests pastorets quan era nin i anàvem a cercar pelussa per fer el Betlem.”  “Jo quan venc aquí, a la vila,  me pega com un desassossec, no me queda ni mon pare ni ma mare, només una cosina d’enfora, tu i en Joan sou els únics amics que tenc i quan venc, sempre estau ocupats! Tu me dius que me compri una casa al poble, però jo estic enamorat de la Toscana. Un pic quan era jove, a un sopar, en Jaume Vidal i Alcover que hi era, ho va contar. De gran, jo l’havia idealitzada, i és com Mallorca, un poc diferent, però la vinya, les oliveres als turons, aquelles possessions i a més a dues passes de Florència, de Pisa, de Milà, de Roma, saps que és de diferent per jo”.

No havia acabat de xerrar en Biel quan se presenta en Martí. Aquest feia dos anys que no venia i s’ajunta a la conversa i a la menjua. “Ma mare fa uns anys que és morta”, dic, “i justament aquest dies rellegia el llibre Rates al jardí  de Valentí Puig on hi diu:  «La culpa de no haver estimat prou ma mare reprèn adesiara com un pòlip maligne. No vaig saber agrair-li a bastament la vida, ni tanta bondat que algunes vegades vaig confondre injustament amb un excés d’ingenuïtat...». És justament així; no sé si ens deu passar a tots el que ens hem sentit molt estimats pels pares. Afegeix Puig: «Per mi encara hi ha una imatge inesborrable del pare de família, del cap de família que sap ser cap de taula: tallant el pa a llesques, obrir un meló i fer-ne tallades precises i simètriques. Qui no sàpiga fer-ho poca autoritat té com a pare». “De pares i fills”, comenta en Martí, “hi ha una cita de Josep Pla que diu : «Hi ha quatre coses tangibles i concretes que no semblen d’aquest món, que ens transporten en un terreny ideal: l’escultura grega, dos o tres cants del Paradís del Dant, la pasta asciutta i l’amor filial».

Quan se’n van les visites torn a la meva música (Dylan i Puntí) i als meus llibres. Remén un poc el tió que recobra la flama i reprenc  Jacques Attali, autor de Breu història del futur, el qual, fent un remakede La Decadència d’Occident d’Oswald Spengler, diu: «Com totes les societats esgotades, Occident s’ha superendeutat per a mantenir el seu nivell de vida; en aquesta brega actual guanyaran els mercats; Europa camina cap al seu declivi, queden deu anys per estar tots arruïnats».  A l’altre llibre que tenc en marxa, Hans Magnus Enzensberger, que ha publicat La gran migració, mira d’esbrinar com serà el futur d’Europa —amb tanta gent que hi va i hi ve—, que serà més mestissa, hi conta que (m’ha recordat que els de la meva generació l’únic negre que havíem vist d’infants era el de can Matons) «el primer negre que vaig veure fou quan tenia nou anys...». Com serà l’ànima d’Europa? Es contesta: «Una cosa que canvia, que s’adapta, que es rebel·la, però que té voluntat pròpia». Qui sap.

________________________________

 (Imatge de Guillem Mudoy)

 Article d'en Pepe García publicat al Diari Balears En aquest moment ja és clar que Artur Mas no ha complit la seva paraula.

Ahir la CUP va decidir l'abstenció dels seus deu diputats si Junts pel Sí decideix tornar a presentar a Artur Mas com el seu candidat a president. Durant aquests mesos la CUP ha demostrat una coherència i un comportament democràtic admirable, sense claudicar davant dels de sempre. Un comportament al qual no estam acostumats, i del que haurien de prendre nota els partits d'esquerra de les nostres Illes. Com deia ahir un Twitter: a partir d'ara, la coherència política es mesurarà en CUP's.

Per a mi el més xocant d'aquests mesos ha estat veure i llegir opinions de gent suposadament d'esquerres, com Pere Sampol, alabant a un personatge com Artur Mas, inclòs dient que no era de dretes. Uns elogis superlatius que no quadren amb un polític que es va amagar al número quatre de la llista de Junts pel Sí i que ha tingut un resultat desastrós a les darreres eleccions estatals, a les quals, amb altre exemple de coherència, la CUP no es va presentar. Aquells que acusen a la CUP d'anar contra el procés independentista s'haurien de demanar que ha fet Convergència durant els vint-i-tres anys que ha governat Catalunya. També haurien d'explicar com és possible ser independentista i mantenir totes les vinculacions que té Convergència amb el PP i el PSOE. Tres partits totalment units i vinculats a través de Telefònica, Endesa, Caixa .... Com és possible que polítics formats i amb anys d'experiència encara es puguin deixar enganyar per personatges com Artur Mas i partits com Convergència? No van aprendre res d'aquell invent d'Unitat amb el que es van unir a la corrupta i dretana UM? Darrere l'independentisme de Convergència només hi ha l'intent d'arrancar a l'Estat un pacte fiscal. Fa uns mesos Oriol Amat, al número 7 de la llista de Junts pel Sí va declarar a una radio alemanya que esperava una proposta de millora de l'estatut d'autonomia per ser votat per la gent... Si realment Junts pel Sí aposta per la independència Esquerra Republicana i els moviments ciutadans que formen part del mateix el poden demostrar en aquest moment. És una vergonya que un procés i un sentiment tan gran passi pel seu immobilisme. El seu compromís és fer Artur Mas president o Catalunya independent?

 Seria massa demanar que tots els que durant aquests mesos han pressionat de forma increïble a la CUP pressionen ara a Artur Mas simplement perquè compleixi la seva paraula: "Puc encapçalar la llista i estic a disposició. Però també la puc tancar. És a dir, puc ser el primer, o puc ser l'últim. Ja veuen que no hi ha condicions, això sí, de projecte, per garantir al màxim possible que Catalunya i el seu poble se'n surtin i se'n surtin bé. Però no hi ha, i per la meva part sobretot, ni ha d'haver, condicions personals prèvies. Són temps de decisions i de suma. No temps de condicions personals. Artur Mas. (25/11/2014)"

Fa temps que Junts pel Sí hauria d'haver mogut fitxa i posar un candidat alternatiu sobre la taula si volien evitar aturar el procés i provocar unes noves eleccions al març. Ahir la CUP el va recordar una vegada més; hi ha majoria absoluta per fer la independència però no hi ha consens per triar president.

Comprenc que avui també hi ha molts de companys de la CUP que no comparteixen la decisió presa ahir, als mateixos els record el vídeo electoral; "Anaven Lents perquè anaven lluny". Com recordareu, al vídeo s'aturava la furgoneta dels cupaires i en un moment donat passa un cotxe que representa Convergència i els ofereix pujar al seu cotxe, però els cupaires diuen que passen del capitalisme d'amiguets i que no anaven al mateix lloc que els convergents... L'important és el camí i aquest no es pot fer amb un conductor en el qual no confiam. Tots el que donam suport a la CUP hem d'estar units perquè hi ha molt de camí per fer.

L'endemà de les eleccions Artur Mas deia....

 

 

 imatge i un interessant article a https://borrokagaraia.wordpress.com/2016/01/04/pressing-cup-vs-relaxing-cup/

Anarcoefemèrides del 6 de gener

Esdeveniments

- Surt El Descamisado: El 6 de gener de 1879 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número d'El Descamisado. Periódico Rojo, primera publicació anarquista argentina, a part dels butlletins editats per grups de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La publicació, que volia aparèixer els dilluns i els dijous, era «roja» perquè estava impresa amb «tinta color sang» i anava directament contra l'aristocràcia, la burocràcia i el capital. L'editor responsable fou Pedro J. Sanarau. El primer número fou segrestat per la policia i no n'ha quedat cap exemplar. Només va poder publicar un número més, el 13 de gener de 1879. El 30 de novembre de 1955 tornarà a comparèixer la capçalera dirigida per Aníbal Leal. En 1973, dirigida per D. Cabo, com a òrgan d'expressió de la Juventud Peronista Revolucionaria«Montoneros», s'editarà una publicació amb aquest nom.

***

- Surt Rabotnitcheska Misal: El 6 de gener de 1914 surt a Sofia (Bulgaria) el primer número del periòdic anarquista Rabotnitcheska Misal (Pensament Obrer), portava el subtítol en francès «Journal syndicaliste bimensuelle». El seu director fou Milan Manolev. Aquesta publicació era partidària de la constitució d'organitzacions anarcosindicalistes i es declarava «sindicalista pur», encara que molts dels seus membres eren anarcocomunistes, posicionant-se obertament per l'antimilitarisme i antipoliticisme. Hi va col·laborar Gueorgui Sheitanov. Un diputat del Partit Pagès col·laborà anònimament i sostingué la publicació econòmicament. En 1915, a causa de la Gran Guerra, deixà d'editar-se després d'haver publicat 21 números. En 1916 Milan Manolev fou detingut per la policia política búlgara i tancat en una presó política de Sofía. Durant els anys vint tornà a publicar-se setmanalment com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), amb Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov, com a editors responsables. L'octubre de 1944 encara sortí una nova sèrie, tambéòrgan de la FACB, dirigida per Gueorgui Dimitrov Karamikahilov i Mikhael Guerdjikov, que lluita per l'alliberament dels presos del règim comunista i que fou prohibida per les autoritats estalinistes després de vuit números.

Rabotnitcheska Misal (1914-1945)

***

- Surt Solidaridad Obrera: El 6 de gener de 1923 surt a La Corunya (Galícia) el primer número de Solidaridad Obrera. Semanario sindicalista.Órgano de la Confederación Regional de Galicia y portavoz de la CNT. A partir del número 88 (21 de febrer de 1925) la redacció es traslladà a Santiago, juntament amb el Comitè Regional gallec. Publicat en substitució de La Voz del Obrero, va ser una de les poques publicacions anarcosindicalistes que pogué eludir la dictadura de Primo de Rivera, continuant la seva tasca, encara que com la resta de les que sobrevisqueren, sotmesa a la prèvia censura militar que blanquejava habitualment les columnes. D'antuvi setmanal, en la sevaúltima etapa fou irregular; publicà almenys 156 números, l'últim l'abril de 1927, i tenia una tirada d'uns 3.500 exemplars que es distribuïen a Galícia i a la resta de l'Estat. Dirigit per José Suárez Duque, en morí aquest fou substituït per Ricardo García --càrrec confirmat en un Ple Regional celebrat a La Corunya el 27 de gener de 1924--, i quan la redacció es traslladà a Santiago, en fou secretari Manuel Fandiño i Ezequiel Rey el director. Hi van col·laborar gairebé totes les plomes anarquistes conegudes, com ara Tomás Ortega, Eladio Díez, Miguel Jiménez, León Peñacorada, Juan Valjean, C. Estrada, José Villaverde, Gonzalo Soler, Sebastià Clara, Feliciano Benito, etc. A partir de juliol de 1927, Martínez Anido, que havia estat nomenat pel dictador subsecretari de Governació als pocs dies del cop d'Estat, decidí intervenir personalment i suspengué, gairebé simultàniament, elsúltims portaveus anarcosindicalistes que encara es publicaven. Han quedat poquíssims exemplars d'aquesta publicació.

Solidaridad Obrera (1923-1927)

Naixements

- Cels Gomis Mestre:El 6 de gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre --certs autors citen Mestres erròniament. Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes«intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres fullets. Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús barcelonina i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia,El Productor, La Tramontana, etc. Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares. Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries --durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar--, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884),La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900),Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901),Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987, pòstum),  etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887). Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902). Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de juny de 1915 a Barcelona (Catalunya). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.

Salvador Palomar:«Cels Gomis i Mestre, cultura popular i cultura obrera», en Carme Pujol: Inventari del fons personal de Cels Gomis i Mestre. Arxiu Històric Municipal de Reus, 2003

***

- Hristo Botev: El 6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1848 neix a Kalofer (Plovdiv, Bulgària) el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo Botev, i considerat un dels herois nacionals búlgars. Era fill d'una família cultivada i progressista, que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes cançons populars del folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i traductor literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants del moviment anomenat«Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a lluitar contra la dominació otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia, dotà la biblioteca escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres que exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre dels futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863, després d'acabar els estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel lingüista Nayden Gerov, aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la secundària al II Institut d'Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels més prestigiosos de la ciutat, on s'introduirà de valent en la literatura russa, però també en els reglaments cruels i els càstigs corporals de l'educació d'aleshores. Considerà que aquest institut era una mena de «colònia penitenciària» i l'abandonà, fent estudis durant un any a les facultats d'història i de filologia de la Universitat d'Odessa. Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a Bessaràbia (Zadounaevka) i és en aquesta època quan començà a escriure els seus primers poemes, alhora que establí contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A començaments de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com a professor a son pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de la festa dels sants Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs públic improvisat en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de la burgesia búlgara; arran d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa, però la manca de diners el portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa colònia d'exiliats búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania) treballà amb Dimitar Panitchkov per al periòdic Dunavska Zora (Alba del Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi Dimityr i Stefan Karadzha. L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat de Jeliu Voyvoda, del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es matriculà en la facultat de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar per qüestions econòmiques. Sense recursos, hagué de viure de manera bohèmia i durant un temps compartí penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la insurgència búlgara, fent vida en un molí abandonat a prop de Bucarest. Entre febrer de 1869 i  maig de 1871, sempre en contacte amb el moviment revolucionari búlgar, treballà, gràcies al suport de Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria, Izmaïl, etc.) fent classes de búlgar. A Izmaïl conegué el revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament i decidí adaptar la seva estructura política a la realitat búlgara. El 10 de juny de 1871 començà a editar el periòdic revolucionari Duma na Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants búlgars), on publicà poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió anual de l'Associació del Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran amistat amb el revolucionari rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu). L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de conspiració, va ser tancat durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i aprofità la seva reclusió per a col·laborar i establir relacions amb el moviment revolucionari rus. Col·laborà amb el periòdic revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda (Llibertat), on també treballà com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis, especialment lingüístics (rus, romanès, francès) i establí contactes amb revolucionaris russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els cercles bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària. Es dedicà a escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail Bakunin a Rússia i a Romania, on creà el primer grup anarquista del país. Sobretot difongué l'obra de Bakunin Estatisme i Anarquia, llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del seu domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest l'efímer (només sortiren tres números) periòdic satíric Budilnik (Despertament), on fou molt crític amb els estaments enriquits búlgars que no feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de 1872 Vasil Levski, organitzador del Comitè Central Revolucionari Búlgar (CCRB), òrgan encarregat d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que operava des de Romania, va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el 19 de febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí en dos grups: el que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov, Panayot Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben Karavelov). Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada per Levski i treure partir de la situació internacional de lluites entre l'Imperi Otomà, Rússia i Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità el periòdic Zname (Bandera) i a partir del 15 de gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà Botev i Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia atreure la intervenció de les grans potències. A començaments de 1875, en substitució de Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la insurrecció búlgara contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875 començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es casà amb Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876 nasqué sa filla Ivana. El setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora, però a començaments de 1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania consideraven que l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana a Bulgària era imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de Bechet organitzà una companyia armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup«Els Apòstols», organitzadors de la insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a Romania i el varen convèncer perquè enviés a la zona la companyia que estava organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els combatents arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat prematurament. Els reclutes demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els voivodes), com ara Filip Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però aquests rebutjaren l'oferta per raons polítiques i, així les coses, Botev assumí el comandament, amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia Militar Nikolaev i que havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig de 1876 decidiren partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples obrers i amagant les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els seus instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki que després prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert Engländer, convençut per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia desembarcà a prop de Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia produït, però si la resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars i irregulars (els mercenaris baxi-bozuq). Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les muntanyes de Vratza mentre s'organitzava l'aixecament popular, però la població, temorosa davant l'aclaparant presència otomana, no es revoltà. La companyia patí nombrosos i intermitents atacs dels baxi-bozuq i el 18 de maig de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta quilòmetres del Danubi, l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels rebels. L'1 de juny de 1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop de la muntanya Okaltchitza. Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses pèrdues a les tropes turques, la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els qui no aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure aquest dia, 1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1876, a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària). Des del punt de vista poètic, la seva obra està considerada una de les més importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims búlgars, especialment pel comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botev és omnipresent arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i malauradament, Botev també és un personatge reivindicat per l'extrema dreta nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol referència al seu pensament llibertari.

Hristo Botev (1848-1876)

- Sébastien Faure: El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Fou fill d'una família tradicionalista i conservador; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure --homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquestaèpoca, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva«conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdicAlmanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències --unes 150 a l'any--, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà --amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)-- una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola --abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu,Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la«Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.

***

- Isidre Nadal Baqués: El 6 de gener de 1877 neix a Barcelona (Catalunya) el pacifista, naturista, ecologista, vegetaria crudívor, eremita i anarcoindividualista tolstoià Isidre Nadal Baqués, conegut com Llum de la Selva, L'Avi Llum oL'Avi Selves. Fill d'una prostituta del Barri Xino de Barcelona i de pare desconegut, havia nascut al barri conegut com El Polvorí, a les faldes de Montjuïc, i no va ser inscrit al registre civil. Altres fonts diuen que sos pares cultivaven a jornal els horts de la zona i que quedà orfe de pare als quatre anys i de mare als sis, i encara una altra versió diu que havia estat abandonat al port de Barcelona en nàixer i que va ser criat per unes monges en un orfenat. Adoptà el nom d'Isidre per la seva afició a l'agricultura i el llinatge Nadal per la seva data de naixement inventada, ja que realment en desconeixia la data real; el segon llinatge Baqués era el de sa mare. Quan tenia sis anys quedà orfe i recorregué els camins demanant caritat i fent de vailet pel menjar a les masies de la zona. Quan tenia 14 anys es posà a treballar fent d'estibador al port de Barcelona, relacionant-se amb els moviments anarcosindicalista i anarquista d'aleshores. Quan tingué l'edat per anar a les guerres colonials espanyoles, aconseguí eludir el servei militar. Entre 1898 i 1910 formà part de les comunitats seguidores de l'anarquisme de Lev Tolstoi i fundà les anomenades «Comunitats dels Esperits Lliures», colònies naturistes i neomaltusianes. Sembla que mantingué correspondència directa amb Tolstoi i que aquest subvencionà aquestes comunitats. En 1900, en l'Atlètic Natura Integral, va ser nomenat «Mestre de la Natura» i canvià el seu nom pel de Llum de la Selva. Seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la seva Escola Moderna, va fer amistat amb Albà Rosell Llongueras i Mateo Morral Roca i quedà molt impressionat quan aquest últim va cometre l'atemptat contra el rei Alfons XIII. Bon coneixedor de la natura, un pagès el posà de capatàs. Es va fer vegetarià i, amb Maria Alonso, fundà l'Associació d'Animals i Plantes. Viatjà arreu de la Península i per Europa. Amb tres amics, en 1925 fundà la Societat Catalana de Naturisme, primera societat naturista de l'Estat espanyol. Col·laborà en la revista naturista Pentalfa. En 1926 s'instal·là a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i l'any següent fundà el Grup d'Estudis Anarquistes «Idea i Cultura», que es reunia al cafè de Cal Mistos de Sabadell, freqüentat per destacats militants anarquistes com Bru Lladó i Edgardo Ricetti. En aquesta època era partidari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou col·laborador de l'escola llibertària Cooperativa Obrera Cultura i Solidaritat, encapçalada per Edgardo Ricetti. En 1932, amb sa companya Carme (Flor de Maig), comprà un hort a Can Rull, als afores de Sabadell, que batejà amb el nom de«Jardí de l'Amistat», on, conseqüent amb les seves idees, visqué moltes dècades sense diners ni electricitat, només amb els productes del conreu de la terra. En aquests anys republicans es relacionà amb el grup teosòfic«Rama Fides» de Sabadell i presidí algunes de les seves reunions. Durant la Revolució espanyola va fer constat la col·lectivitat d'agricultors al voltant de Sabadell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els seus coneixements agronòmics resultaren de gran ajuda. A Can Rull engegà un projecte d'escola naturista i la Granja Natura que havia creat enregistrà una ampliació, on a més de construir-hi una biblioteca naturista i pacifista, impulsà dues colònies: una de set famílies al mateix «Jardí de l'Amistat» i una altre de vuit famílies al barri de Can n'Oriach de Sabadell. Arran dels fets de «Maig de 1937», els seus membres van ser detinguts per la reacció comunista acusats d'emmagatzemar armes i municions. Aquestes colònies van ser assaltades per les tropes franquistes al final de la guerra, mentre ell restà en solitari al seu habitatge del «Jardí de l'Amistat». També Can Rull va perdre en 1939 el seu Ateneu Cultural que s'havia constituït el 19 de juliol de 1936 en una casa del carrer de Larra de Sabadell i que era gestionat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. Durant el franquisme romangué a Sabadell i posteriorment l'espai que ocupava va ser engolit de mica en mica per l'urbanisme capitalista. Gràcies a l'escriptor Jordi Maluquer i Bonet, que era assidu del «Jardí de l'Amistat», conegué el filòsof pacifista Lanza del Vasto, deixeble de Mohandas Gandhi, qui visità Can Rull en els anys 1959 i 1968. També n'eren assidus els activistes Lluís Maria Xirinacs i Pepe Beúnza. Amb el temps fundà una Escola de Naturosofia o Saviesa Divina, on gent de tot arreu hi venia a rebre el seu consell (veïns de la rodalia, clergues jansenistes, capellans catòlics, monjos de Montserrat, teòsofs, espiritistes, seguidors de Jiddu Krishnamurti, gent de les comunitats de l'Arca i de l'Arc de Sant Martí, etc.). En 1981, quan morí sa companya Carme, uns joves amics naturistes l'acolliren a la seva«Kolònia de Plana Bella», a la Galera. Nadal Baqués va morir el 23 de desembre de 1983 a la Galera (Montsià, Catalunya), a prop de fer 107 anys d'edat, i fou enterrat com volia allà mateix, al costat d'un xiprer, entre oliveres, amb una túnica blanca i sense taüt. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer de Sabadell porta el seu nom (Llum de la Selva). En 2012 el grup La Travessia elaborà el documental El Jardí Oblidat. Un relat coral i en 2014 Nicolás Parreño Román (Nickparren) publicà un recull de la seva filosofia sota el títol Llum de la Selva. Abandonat durant molts d'anys, actualment el«Jardí de l'Amistat» està en vies de recuperació gràcies a la feina de diverses entitats ciutadanes.

Isidre Nadal Baqués (1877-1983)

***

- Giuseppe Mezzano: El 6 de gener de 1896 neix a Asigliano Vercellese (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Mezzano. Sos pares es deien Antonio Mezzano i Carolina Brusa. Es guanyava la vida com a pintor i emigrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fitxat per la policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de 1935, quan retornà a Itàlia, va ser detingut per la policia a Vercelli (Piemont, Itàlia) i empresonat. Com que no hi havia cap càrrec contra ell, va ser alliberat als pocs dies, però va ser posat sota vigilància i amb l'obligació de presentar-se en determinats dies al Registre Polític Central. El 6 d'agost de 1936 retornà clandestinament a Ginebra i durant la tardor d'aquell any marxà cap a Espanya per fer costat la Revolució que s'estava quallant. Enrolat en el«Batalló Garibaldi», lluità al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va ser ferit en una mà i a la cama dreta. El març de 1938 va ser donat d'alta de l'hospital i destinat a serveis auxiliars a Albacete (Castella, Espanya), on romangué fins el maig d'aquell any quan retornà a Suïssa. L'11 d'octubre de 1939 va ser detingut a Ginebra per la policia helvètica i internat al camp de treball de Gordola (Ticino, Suïssa). Després de la caiguda del feixisme realitzà gestions al Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de 1943, com que estava fitxat al Registre de Fronteres com«exmilicià roig», va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli (Piemont, Itàlia), on fou interrogat i posat en llibertat sota vigilància. Aleshores participà en la Resistència, enquadrat en la V Divisió«Garibaldi» de la 182 Brigada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Biella. Giuseppe Mezzano va morir el 29 de novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En 2003 son fill Luciano Mezzano donà documentació de son pare a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea nelle Province di Biella e Vercelli «Cino Moscatelli».

Giuseppe Mezzano (1896-1950)

***

- Cosme Sampériz Janín: El 6 de gener de 1900 neix a Candasnos (Osca, Aragó, Espanya) el mestre llibertari i després comunista Cosme Sampériz Janín. Sos pares van ser Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín Baches. Després de passar pel Seminari de Lleida (Catalunya), en 1913 es matriculà per fer el batxiller a l'Institut d'Osca. Després estudià magisteri al Liceu Escolar de Lleida, dirigit per la parella de mestres Frederic Godàs Legido i Victorina Vila Badia, seguidor de les ensenyances llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. Restà al Liceu Escolar fent de professor fins que hagué de marxar a fer el servei militar. Destinat a Melilla, romangué aÀfrica més de tres anys i conegué el mestre Heraclio C. Ventosa, amb qui travà una ferma amistat. En 1925 marxà a Cuba, amb sos germans Ricardo i José, i amb Ventosa, instal·lant-se a Palma Soriano (Oriente, Cuba), on en 1929 regentava i dirigia el prestigiós «Liceu Escolar» en un edifici llogat. A l'illa caribenya es casà amb Josefa Cabañas Cabrera (Dulce), de família benestant. A Cuba impartí conferències, va escriure en la premsa progressista i realitzà una important tasca social. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou tancat un temps a la presó del Castell del Príncep de l'Havana. Cap al 1932, a resultes de la repressió generada per la dictadura machadista, retornà a la Península --son germà José ho havia fet abans. Amb sa companya s'establí a Albalate de Cinca, on tenia algunes propietats, i visqué d'una granja agrícola i d'un hort. Quan esclatà la Revolució de 1936, col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT), elogià el procés col·lectivitzador i va escriure articles per a diversos periòdics llibertaris, alguns amb son germà José, com ara Acracia, Orientación Social, Solidaridad Obrera, Surcos, etc. El 13 d'octubre de 1936 va ser destinat com a mestre a Alcola de Cinca. En 1937 va fer un gir ideològic i es convertí en destacat dirigent comunista d'Osca i, afiliat a la Federació Aragonesa de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT), passà a condemnar el col·lectivisme. Cosme Sampériz Janín va ser assassinat el 8 de maig de 1937 a Alcolea del Cinca (Osca, Aragó, Espanya) en el context dels «Fets de Maig» de 1937 durant un enfrontament amb un grup de col·lectivistes cenetistes. El seu cos va ser llançat al riu Cinca i recollit a Fraga, on fou enterrat.

Cosme Sampériz Janín (1900-1937)

José Sampériz Janín (1910-1941)

***

- Pasqualina Martino: El 6 de gener de 1901 neix a Musellaro (Abruços, Itàlia) l'anarquista Pasqualina Martino. En 1918 s'instal·là a San Benedetto dei Marsi. Fou companya de l'anarquista Francesco de Rubeis. A finals de 1921, amb Alessandro Farias, Quirino Perfetto, Luigi Meta, Giuseppe Cerasani, Franco Caiola, Panfilo Di Cioccio, Francesco de Rubeis i altres companys, assistí a la inauguració de la Casa del Poble de Raiano, la primera dels Abruços, finançada i realitzada per l'anarquista Umberto Postiglione. En aquesta època retornà a San Benedetto el metge llibertari Francesco Ippoliti, amb qui entaulà una estreta amistat. El novembre de 1922 va ser detinguda per portar un revòlver. El 25 de desembre de 1922 un escamot feixista l'obligà a desfilar pels carrers de la ciutat amb un cartell al pit i a l'esquena glorificant i elogiant el feixisme. Clandestinament, rebia i distribuïa el periòdic anarquista italoamericà L'Adunata dei Refrattari. Mantingué relació epistolar amb Osvaldo Maraviglia i altres anarquistes exiliats als Estats Units. Durant els anys del feixisme patí nombrosos escorcolls policíacs i arrests preventius. Va ser vigilada fins al 1942. Després se'n perdé tot rastre.

Pasqualina Martino (1901-?)

Continua...

---

El 15 de gener de 1919, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg són detinguts per una patrulla de la milícia i són traslladats a l’hotel on s’ha instal·lat l’estat major. Després d’un breu interrogatori, són «traslladats». Rosa rep un cop de crossa a la sortida de l’hotel. Tots dos són abatuts en el transcurs d’aquesta «transferència». El cos de Rosa Luxemburg és llançat al canal; no es trobarà fins al 31 de maig. Els assassins seran encoberts per Noske. La versió oficial dirà que Karl ha estat abatut en el transcurs d’una temptativa de fugida, i que Rosa ho ha estat «per un desconegut»!

Fa 90 anys: la insurrecció «espartaquista»

Per Charles Paz [1] [2]

El novembre de 1918, l’abdicació de l’emperador alemany obre la via a un govern socialista, parlamentari. Centenars de milers de persones opten pel poder dels consells obrers...

El 9 de novembre de 1918, mentre s’acaba la Primera Guerra mundial, la Revolució alemanya triomfa sense gran esforç [3]: l’emperador, el Kàiser Guillem II, abdica. El socialista Friedrich Ebert és nomenat canceller. Els socialistes proposen participar en el govern als independents [4]. Al principi, aquests condicionen la seva presència a la proclamació de la República socialista alemanya i al retorn del poder als consells. Malgrat l’oposició del Partit socialdemòcrata (SPD), per a qui l’únic poder legítim ha de ser el de l’Assemblea a escollir, els independents entren al govern.

En contra del poder dels consells d’obrers i de soldats, fan ratificar el govern provisional (dit Consell dels comissaris del poble), argumentant que construirà el socialisme, i preparen l’elecció de l’Assemblea. Els independents no s’oposen realment a aquesta política. Els socialistes obtenen la majoria dels consells d’obrers i de soldats alemanys al 1er Congrés, que es pronuncia a favor de l’Assemblea constituent i refusa la convocatòria d’un altre congrés.

Manca de direcció

Però la preparació de les eleccions no fa callar els centenars de milers d’obrers i de soldats decidits a anar fins al final. Els revolucionaris estan dividits ; l’únic grup de dimensió nacional, el grup espartaquista (que pertany al USPD), tot i tenir dirigents populars i valorats, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, el grup és feble, poc implantat i poc estructurat. L’enfrontament fa furor entre els consells i tots els que volen establir un poder parlamentari, el govern dirigit pels socialistes i el comandament militar. Els partidaris dels consells són poderosos a Berlín, a Leipzig, a Bremen, a Munic i a la regió del Ruhr.

El 6 de desembre de 1918, Ebert decideix arrestar el consell d’obrers i de soldats. La tropa dispara contra una manifestació. Karl Liebknecht és detingut, i després alliberat pel prefecte de policia Eichhorn (l’ala esquerra dels independents). Les tropes «fidels» al govern es disgreguen. El general Lequis, que havia entrat a Berlín el 10 de desembre amb 40 000 homes, el 23 de desembre només en tenia 2 000 sota les seves ordres!

Des de feia setmanes, el govern d’Ebert sospesava la creació d’una força armada depenent directament del govern, i encarregada de protegir-lo. Així és com es constitueix des de finals del mes de novembre un cos de milícies al voltant d’oficials reaccionaris, tal com declara als seus 4 000 homes : «Sóc un vell soldat. Durant 34 anys, he servit tres emperadors. [...] Però avui, el govern imperial ha estat reemplaçat pel del canceller Ebert. I aquest govern es troba [...] en una situació molt difícil. [...] Aquesta Rosa Luxemburg és una dona diabòlica i Karl Liebknecht un paio llest i disposat arriscar el tot pel tot. » L’alt comandament unifica les milícies, amb aquesta fórmula de jurament : « Jo, sotasignat [...] juro continuar sent fidel al govern provisional del canceller del Reich, Ebert, fins que l’Assemblea nacional hagi determinat una nova Constitució. » Els membres d’aquestes milícies estan més ben pagats i nodrits que l’exèrcit regular, ja que la seva caixa és alimentada pels grans propietaris i els industrials [5].

El govern socialista decideix l’enfrontament emparant-se en el seu suport. El seu «comissari del poble», Gustav Noske [6], passa revista a les partides de guerrillers compromeses a “netejar”Berlín. El govern ataca intentant desfer-se dels mariners revolucionaris instal·lats, des del 9 de novembre, al cor de Berlín. El 23 de desembre, és dona l’ordre de reduir els mariners per tots els mitjans. Desenes de milers d’obrers berlinesos armats fan fracassar l’empresa. Després, a conseqüència de l’acomiadament del prefecte Eichhorn, es fa una enorme manifestació, el 5 de gener de 1919. És el començament de la insurrecció «espartaquista». Es constitueix un comitè d’acció revolucionària. Les manifestacions de centenars de milers d’obrers i de soldats es multipliquen. Però a aquest moviment li falta una organització, uns objectius clars i una direcció. El comitè d’acció revolucionària inicia una negociació amb el govern. El comandant en cap, Noske, aprofita aquest lapsus per preparar la seva ofensiva.

«Setmana sagnant»

A partir del 10 de gener, comença la «setmana sagnant» : Noske procedeix a la conquesta i a la “neteja” de Berlín. Fa publicar una crida: «evitar per la força de les armes nous actes de violència dels espartaquistes i altres elements criminals». El diari de l’SPD, el Vorwärts, publica, el 13 de gener, un poema, La Morgue, que sona com una verdadera crida a l’homicidi : «En una única filera, hi ha més de cent morts - Proletaris! / Karl, Rosa, Radek i consorts / Cap d’ells no es troba entre aquestes morts! » La brutalitat es desferma contra els membres dels consells d’obrers i de soldats. Els militants són apallissats, assassinats. Es dóna caça als militants revolucionaris, empesos a la semiclandestinitat.

El 15 de gener de 1919, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg són detinguts per una patrulla de la milícia i són traslladats a l’hotel on s’ha instal·lat l’estat major. Després d’un breu interrogatori, són «traslladats». Rosa rep un cop de crossa a la sortida de l’hotel. Tots dos són abatuts en el transcurs d’aquesta «transferència». El cos de Rosa Luxemburg és llançat al canal; no es trobarà fins al 31 de maig. Els assassins seran encoberts per Noske. La versió oficial dirà que Karl ha estat abatut en el transcurs d’una temptativa de fugida, i que Rosa ho ha estat «per un desconegut»! Les milícies recorren llavors el Reich per reduir, un a un, els nuclis revolucionaris. Aquesta primera derrota de la Revolució alemanya, gràcies a l’aliança de la socialdemocràcia i de l’exèrcit, no és definitiva ; és la primera de l’onada revolucionària, que durarà fins a 1923. No n’és menys un cop molt dur per als obrers revolucionaris, simbolitzat per la desaparició de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg, que escrivia la vigília de la seva mort : «Com jutjar la derrota del que es diu la "setmana espartaquista"? Prové de la impetuositat de l’energia revolucionària i de la insuficient maduresa de la situació, o de la feblesa de l’acció duta a terme ? De totes dues ! El doble caràcter d’aquesta crisi, la contradicció entre la manifestació vigorosa, decidida, ofensiva de les masses berlineses i la irresolució, les indecisions, les pròrrogues de la direcció, aquestes són les característiques d’aquest últim episodi [...]. "L’ordre regna a Berlín!”, diuen. Esbirros estúpids ! El seu "ordre" s’està edificant damunt la sorra. Des de demà, la revolució "s’aixecarà de nou amb estrèpit" proclamant per tot arreu per a terror vostre : "Era, sóc, seré".

Notes

[1] Article aparegut a Rouge 15/01/2009.

[2] Article traduït per Sylviane Dahan.

[3] Llegir Rouge no° 2775 del 20 de novembre de 2008.

[4] El Partit Socialdemòcrata independent (USPD), escissió del Partit socialdemòcrata sobrevinguda el gener de 1917, és constituït pels militants que refusen la política d’unió sagrada dels majoritaris. Aplega totes les tendències socialistes, dels reformistes als revolucionaris.

[5] Un bon nombre d’aquests milicians es trobaran més tard a les tropes d’assalt nazis.

[6] Socialista anomenat, pels revolucionaris berlinesos, el «Gos cenyint» (Bluthund »).

Web Revolta Global

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Andreu Manresa i El País: la campanya per desprestigiar l´escriptor Miquel López Crespí i silenciar la memòria de l´esquerra alternativa de les Illes (OEC)

Andreu Manresa i la campanya contra el llibre de memòries antifeixista de l´escriptor Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” d´un cas oblidat i enterrat! Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.

Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs prova, ara, prova d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?

Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.

Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat", del meu llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona 2000).

En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col·laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta) i el PSOE proborbònic i unionista. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. En aquesta campanya de brutors s'hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola com Andreu Manresa. Recordem que Andreu Manresa, juntament amb Xavier Pericay, diputat del Parlament de les Illes i col·laborador de la Fundació franquista FAES, defensor de l´obra (com Andreu Manresa) és un dels màxims divulgadors de l´obra de l´agent de Franco i confident de la Gestapo hitleriana Joan Estelrich. L´any 2005 Xavier Pericay signà el manifest de la plataforma Ciutadans de Catalunya, l'embrió del partit Ciutadans - Partit de la Ciutadania. Fou escollit diputat per Mallorca a les eleccions al Parlament de les Illes Balears de 2015 com a cap de llista de C's, segons informa la Viquipèdia.

Amb l´excusa barata d´”informar”, Andreu Manresa emprava, per atacar la meva persona i demonitzar el meu llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) publicat per l´Editorial El Tall, un material ja arxivat en els jutjats de Palma.

L´any 1994, a més dels atacs dels exdirigents carrillistes i altres personatges propers a l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, vaig patir una agressió física per part d´un foll estalinista membre del PCOE. Un cop de puny al cap que em deixà inutilitzat per una setmana. L´agressor, un tal Sotero Ortiz va demanar-me perdó davant el jutge i el cas va ser arxivat sense més conseqüències. Però com podeu comprovar pel retall del diari El País que adjuntam (22-III-1995), Andreu Manresa, home que mai s´ha destacat en la defensa de l´esquerra alternativa de les Illes, el que volia era aprofitar qualsevol excusa per demonitzar un llibre que criticava les traïdes de la transició, els pactes amb el franquisme de PCE i PSOE per tal de poder gaudir dels privilegis que comportava i comporta la gestió del règim. Per això la utilització d´un material arxivat per fer mal a una persona i menystenir el meu llibre de memòries antifranquista.

Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” d´un cas oblidat i enterrat! Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.

Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en el diari El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs prova ara, d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?

Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.

La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós els intellectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria podíem estar al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, illusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes i al servei dels bons sous que oferia el PSOE als seus servilks. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intellectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intellectuals" al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme i el “socialisme” proianqui i borbònic tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir la memòria de l'esquerra alternativa.

Evidentment erraren al cent per cent, ja que toparen amb un resistent fet a prova d'aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels botxins, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d'investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.

Al final d'aquella campanya rebentista enfocada a la meva destrucció intellectual, al meu total desprestigi, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se'n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies en la persecució de l'esquerra revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu.

Com a colofó de tota aquella espontània campanya de solidaritat vaig publicar un article titulat "Agraïment" (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d'extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l'Última Hora de Ciutat i deia així: "Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d'aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se'n recorden d'un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l'editor- que L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.

'L'efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d'una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).

'Voldria agrair ben sincerament la participació i activa collaboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l'OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L'Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d'anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L'Antifranquisme.... Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L'Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d'amistat i solidaritat han estat constants i això m'anima a continuar per aquest camí.

'Ben cert que la polèmica m'ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m'han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s'hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m'han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l'obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L'èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació. 'Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l'editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l'autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l'edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l'estany. I això era l'essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent".

Exceptuant algun tètric element d'aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l'errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els seus noms.

Amb els temps (a Ciutat tot se sap!), ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d'una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. Imaginant que, com quan actuen els feixistes, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l'autèntica esquerra mallorquina. Parl d'aquella esquerra que sap a la perfecció qui és de veritat un combatent antisistema i qui, en canvi, té carnet tan sols per fruir de sous i poltrones, per a cobrar de les nòmines institucionals. No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d'escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l'autodeterminació i el socialisme. La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l'excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l'esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d'un collectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l'experiència acumulada.

Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d'encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

En un article recent parlava de la campanya rebentista de l'excarrillisme illenc en contra meva a conseqüència de l'edició del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Una de les primeres persones que de seguida em demostraren la seva solidaritat va ser el dirigent del POR Arturo Van den Eynde, del qual he parlat ja en alguns passatges d'aquestes memòries de la lluita antifeixista.

Si en aquells passatges havia escrit sobre la seva persona, dels seus anys de militància en el POR, del combat per a la construcció de la IV Internacional i per a servar la memòria de l'Oposició Obrera antiestalinisa, del seu treball en la direcció i redacció de La Aurora, ara potser seria interessant descriure, malgrat sigui de forma breu, la seva provada sensibilitat revolucionària pel que fa a la solidaritat activa entre companys de lluita.

Arturo Van den Eynde era un autèntic marxista. Lluny de considerar com els economicistes, tan abundosos en les fileres de tots els grups que s'autoproclamen marxistes, que tot pot reduir-se a qüestions monetàries, tenia ben present que la lluita cultural també era lluita de classes. I un dels camps potser més importants! Per això de seguida que s'assabentà de la campanya rebentista de l'estalinisme mallorquí contra un escriptor d'esquerra, em trucà per a demanar-me informació i posar a la meva disposició les pàgines de La Aurora.

Però l'interès d'Arturo Van den Eynde per la literatura catalana i mundial venia de lluny. De sempre va saber encoratjar els escriptors revolucionaris i La Aurora va estar oberta a tot tipus de collaboració, ja fos política o literària, dels escriptors d'esquerra. Ho puc dir amb perfecte coneixement de causa, ja que, quan qui signa aquest article era sotmès a les acostumades campanyes de silenci en la premsa oficial, La Aurora publicava les ressenyes i contes que els escriptors catalans li fèiem arribar o, pel seu compte, ressaltava allò que considerava d'interès per al lector d'avantguarda. En La Aurora de dia 12 de març de 1990, la revista del PORE, amb una breu introducció d'Arturo Van den Eynde, publicava el meu conte "El pirata Mateu Albanell". Era una traducció al castellà de l'orginal en català que formava part del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988). El llibre havia guanyat el Premi "Ciutat de València 1988" (Premi Constantí Llombart) atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Com de costum aquesta obra va ser silenciada completament pels postmoderns que ja controlaven els suplements de cultura i les principals revistes literàries dels Països Catalans.

El poeta i acurat investigador de la nostra història Ferran Lupescu feia un retrat sintètic, però magistral, d'aquella època en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) quan escrivia: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora".

A Mallorca el silenci damunt Necrològiques va ser paorós. Molts d'altres autors de les Illes patiren -i pateixen encara idèntica marginació-. Hem parlat una mica de tota aquesta problemàtica en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Concretament en el capítol "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162). Un altre dia en parlarem més i amb més deteniment de totes aquestes campanyes de silenciament i ocultament d'una bona part de l'obra de creació dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat postmodern. I, per això mateix, perquè ja érem conscients de tota aquesta lluita cultural que amenaçava i amenaça de desertitzar la nostra cultura, l'actitud de suport d'Arturo Van den Eynde i d'altres companys i companyes ens ajudà a resistir en aquells anys tan complicats.

En la introducció al conte "El pirata Arturo Albanell", publicat en La Aurora de dia vint-i-nou de març de 1990, Arturo escrivia: "'La Aurora es una revista obrera que apenas dispone de páginas para abordar la multitud de aspectos de la opresión y de la lucha del pueblo que interesan a los distintos sectores a los que pertenecen nuestros lectores. Pero eso no quiere decir que otros terrenos de batalla nos parezcan 'poco importantes' porque apenas podamos ocuparnos de ellos como se merecen. Queremos sostener a los trabajadores y a sus cambatientes en todas sus trincheras.

'Esta vez nuestra revista quiere que sus lectores conozcan una narración. No todo lo que se escribe hoy está destinado al consumo burgués ni al embrutecimiento del pueblo. Para esas dos tareas literarias-mercenarias, los capitalistas cuentan con sus 'premios Nobel', sus 'izquierdistas' arrepentidos y otros cultos cultivadores de la gastronomía, la pornografía, la brujería, el fútbol, las novelas de policías y el resto de 'artes' productivas en la sociedad de los ricos.

'Pero hay escritores que luchan, que no hacen concesiones al comercio de consumo literario, que no se venden. Poquísimos, porque el éxito de estos escritores siempre estará asociado a la potencia de la clase revolucionaria de una sociedad, en un momento dado. Miquel López Crespí es el escritor más premiado de las Baleares, ha publicado gracias a sus premios una obra abundante en lengua catalana, pero de ésas que no pueden beneficiarse de la simpatía de la 'gran' crítica (es decir de los críticos pagados por las grandes empresas de edición y prensa) porque su otra característica es que escribe contra ellos: contra los burgueses, los políticos vendidos, los hipócritas moralistas, los pequeño burgueses mezquinos, los opresores, sus 'figuras' culturales. La literatura de Miquel López Crespí, sobre todo en su libro Necrològiques, es una feroz condena de la miseria material, política y moral de lo que se ha llamado la 'transición', mostrada crudamente en ese 'paraíso' de reyes, reyezuelos y lacayos suyos que es la Mallorca burguesa. Es, otras veces, la voz del pueblo que ha quedado sólo, momentáneamente vencido, pero orgulloso y jamás derrotado, agazapado a la espera de otra pelea. Los lectores de La Aurora apreciarán esta prosa.

Miquel López Crespí, además de un escritor del bando de la clase trabajadora, es un lector de La Aurora y nos ha permitido publicar la traducción de una de sus narraciones publicadas en Necrològiques".

Posteriorment La Aurora va anar publicant informacions i ressenyes dels meus llibres. Per exemple, el vint-i-tres de setembre de 1993 dedicava una pàgina de la seva secció de cultura a parlar, sota el títol "El compromiso en la literatura" del recull de contes Crònica de la pesta. Un recull de narracions que havia editat Llibres del Segle, l'editorial que dirigeix el meu bon amic Manel Costa-Pau.

Però va ser amb la campanya rebentista dels excarrillistes quan Arturo Van den Eynde més es va indignar. Arturo coneixia a la perfecció la tenebrositat del carrillisme i de l'estalinisme espanyols. Ell havia estat en primera línia de foc en la defensa de l'assemblearisme i el consellisme en temps de la transició, en el combat per la unitat obrera i sindical, per les idees socialistes de l'Octubre Roig i en contra del bestial oportunisme que els pactes de la pretesa oposició amb el franquisme consolidaven arreu. Així i tot, havent patit personalment i políticament tota mena de campanyes conjuntes burgesia-carrillisme en contra seva i contra del PORE, no deixava d'estranyar-se de la brutalitat dels sectors excarrillistes illencs que, en lloc de lluitar contra la dreta i el feixisme, en contra de la desmobilització obrera i popular, s'especialitzaven en la persecució d'un escriptor nacionalista i d'esquerres, un provat militant en les fileres del marxisme i el socialisme mallorquí.

Sense dubtar ni per un instant de la seva amistat militant, i segur de la seva solidaritat, li vaig fer arribar l'ampli dossier que s'havia anat congriant d'ençà que el mes d'abril de 1994 havia començant el brutal atac en contra meva.

El primer escrit d'Arturo Van den Eynde a favor de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va sortir publicat en el número 806 de La Aurora, corresponent a dia setze de juny de 1994. L'article es titulava "Revolucionarios i carrillistas bajo Franco" i deia: "Un libro del escritor mallorquin Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) ha levantado un enorme revuelo. Después de una larga y muy premiada actividad literaria, este autor acaba de publicar un documento histórico y político: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Antifranquismo en Mallorca (1950-1970)), donde describe las esperanzas, los sacrificios y las luchas del pueblo contra la dictadura, y cómo fueron despiadadamente frustradas con la participación de quienes hoy pasan por 'figuras' de la política democrática. El libro ha levantado ampollas.

'Tenemos muy pocos libros que cuenten con fidelidad la lucha de los hombres y mujeres del pueblo que intentaron animar de un espíritu revolucionario los acontecimientos que les tocó vivir, fuesen grandes o pequeños. Bien mirada la historia, encontraremos pocos éxitos completos de las fuerzas revolucionarias de la sociedad, aunque esos momentos (la gran revolución francesa, el octubre soviético...) hayan iluminado y cambiado la vida humana mucho más que siglos de cambios graduales, abortados, frustrados, desviados, etc..., desde luego más frecuentes. Pero, mirando mejor todavía la historia, incluso en estos últimos casos, todos los progresos o reformas limitadas fueron, como decía Lenin, los 'subproductos' de los intentos revolucionarios o derrotados.

'La llamada 'transición' fue uno de éstos. Pero )dónde buscar ahora el testimonio escrito del espíritu revolucionario con que el pueblo cargó de esperanzas ilimitadas la lucha clandestina, las acciones de masas, la prisión, la resistencia a la represión, durante los años sesenta y setenta?

'(Busquemos libros fidedignos, cuando todo ello acabó en un miserable chalaneo entre los herederos del franquismo, aterrorizados, los líderes que, como Carrillo, llegaban del exilio dispuestos a vender al pueblo por un plato de lentejas!

'Cuando después de los acontecimientos críticos reina cierto orden, )quienes escriben el pasado y redistribuyen los papeles históricos? En primer lugar, los 'heroes del último minuto', los que cambiaron de chaqueta justo a tiempo para salir sin riesgos en el último capítulo de la oposición al régimen que se hundía. También los que miraban los toros desde la barrera, pero se hacen perdonar su cobardía ayudando a gloroficar el supuesto 'heroísmo' de los que traicionaron al pueblo. Y, por último, los que dramáticamente estropearon una vida de lucha con una cobardía política final, cuando llegó la hora de enfrentarse a los dirigentes traidores y no quisieron o no supieron hacerlo.

'El libro de López Crespí gira en torno a una tesis simple, pero tan cierta que ha desenmascarado a todos éstos.

'La tesis de que las fuerzas que se han encumbrado en las instituciones de la Monarquía de Juan Carlos I, no son las que animaron con más audacia a lucha del pueblo, sino las que le traicionaron. Y que los sacrificios de miles de trabajadores comunistas no pueden servir de tapadera al oportunismo de sus dirigentes, al arribismo o a la traición.

'Y el revuelo causado por esta verdad ha superado al que causó, en un cuento, aquel niño que dijo que el rey iba desnudo. Mientras los políticos oportunistas y sus amigos se justifican, tergiversan o calumnian, confudindos por el libro de López Crespí, todo el que mira con sus propios ojos ha dicho: (si no es más que la verdad! Quien tenga la fortuna de leer catalán, reconocerá en L'Antifranquisme a Mallorca un fragmento de nuestra vida".

El Partido socialista, abierto en canal tras las últimas elecciones del 20D, vive el final de un proceso, iniciado hace algunos años, de descomposición ideológica y de crisis de identidad.

El Partido socialista de hoy, nada tiene que ver con aquella socialdemocracia de Felipe González. Hoy ha dejado de ser el referente de una izquierda europea moderada y moderadora y, por intereses cortoplacistas, se ha ido radicalizando, derivando hacia posiciones nacionalistas en según qué territorios y abrazando posiciones de extrema izquierda y sectarias en otras ocasiones.

Precisamente, quien con más ahínco está trabajando para que se produzca un pacto con la extrema izquierda a nivel nacional, es nuestra presidenta Francina Armengol. Está reivindicando un pacto a la balear para el conjunto de España, como si esta solución esté siendo positiva para nuestra comunidad y sus ciudadanos.

Ya no sorprende que los diputados del PSIB voten en contra del estado de derecho y de la unidad de España, o ver al vicepresidente del Govern asistir a manifestaciones donde se queman banderas españolas o el silencio del Govern ante la pretensión de miembros de la Generalitat de anexionar a Baleares a su irrisoria locura de los Països Catalans.

El modelo balear que reivindica Armengol es la claudicación de la ideología socialdemócrata, asumir posturas radicales, en aras, no al bien común, sino a obtener algún cachito de poder. Lo que propone Armengol a Pedro Sánchez es vender el PSOE por un plato de lentejas. Un pacto con la ultra izquierda independentista supondría la desaparición del PSOE y la traición a sus votantes. Un acuerdo así sería el harakiri político de un partido que lo ha sido todo en España y que hoy se precipita a toda velocidad al mismo final que el PASOK de Grecia.

Desgraciadamente, no se ve en el PSOE ni en muchos de sus barones esta visión a largo plazo, esta visión de estado, este interés porque en España continúe la estabilidad y el crecimiento económico. El PSOE sigue, en perjuicio de todos, en su particular deriva hacia la inexistencia. Es un drama para España que la referencia en la izquierda vaya a ser un partido antisistema como Podemos, pero el PSOE no deja de hacer méritos para que esto sea así.

Anarcoefemèrides del 7 de gener

Esdeveniments

- Surt La Débâcle: El 7 de gener de 1893 surt a Saint-Josse-Ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual anarquista La Débâcle. Organe Révolutionnaire. No hi figura cap menció de responsabilitat i cap dels articles va signat, exceptuant dos poemes de Louise Michel i un de Paul Verlaine. Errico Malatesta, aleshores a Londres (Anglaterra), hi estava subscrit. Aquest periòdic edità el fulletó de Paul Sosset (Paul Flaustier) Catéchisme du jeune propagandiste (1893). En sortiren 11 números, l'últim del 23 de juliol al 6 d'agost de 1893, i es va estampar a la tipografia de l'impressor anarquista Denis Villeval (Jambe de Laine).

***

- Surt El Eco de Ravachol: El 7 de gener de 1893 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número d'El Eco de Ravachol. Periódico anarquista. Era continuació de Ravachol --que dirigit per Joaquim Pascual sortí també a Sabadell i que publicà dos números (el 22 d'octubre de 1892 i el 2 de novembre de 1892)-- i ambdós són un homenatge a l'anarquista francès guillotinat l'11 de juliol de 1892. El tercer número iúltim, del 21 de gener de 1893, fou denunciat i el seu director, J. Toronell, processat.

***

- Surt Probuda: El 7 de gener de 1912 surt a Sofia (Bulgària) el primer número del setmanari Probuda (El Despertament), subtitulat«Periòdic social anarquista». Michel Guerdjikov el publicà fins al 5 de setembre de 1912. Tingué una tirada de 10.000 exemplars. Entre 1919 i 1920 reaparegué com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) i Georges Getchev reemplaçà Guerdjikov en la direcció del periòdic.

***

- Surt Espoir: El 7 de gener de 1962 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalistaEspoir. Hebdomadaire. Organe de la VIe Union Régionale de la CNTF. La capçalera també prengué el nom d'Espoir-CNT i, a partir de 1976, el subtítol era Organe de la CNTF. Substituí CNT quan aquest fou suspès per les autoritats franceses. La directora d'aquest setmanari bilingüe (castellà i francès) fou Frederica Montseny i el gerent Antoine Turmo. Era l'òrgan «oficiós» del sector de la CNT en l'Exili encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Hi trobem articles d'infinitat de militants, tant francesos com peninsulars, com ara Víctor Alba, Ramón Álvarez, FélixÁlvarez Ferreras, Juan Álvarez Ferreras, Artés, Manuel Bernabeu, Pierre-Valentin Berthier, Bravo, Édouard Brunet, Caba, Campio Carpio, Severino Campos, Floreal Castilla, Vicente Caudet, Celma, Codina, Costa, Dionisio Crespo, Louis Dorlet, España, Joan Ferrer, Fontaura, Víctor García, Alain Gornes, Étienne Guilleamu, Henry Herscovici, Lamela, Marcel Lepoil, Ramón Liarte, Pierre Méric, Monreal, Frederica Montseny, Moreno, Muñoz Congost, Acracio Orrantia, Faustino Piquer, Porté, Rodríguez Ureña, Serafín Roig, Serrano, Soloer, Tarragó, Temblador, Antoine Turmo, Vega, Antonio Vidal, Villar Sánchez, René Villard, etc.«Editions Espoir» publicà alguns fullets de diversos autors (Mikhail Bakunin, Georges Balkanski, Gaston Britel, James Guillaume, Victor Griffuelhes, Piotr Kropotkin, Ricardo Mella, Émile Pouget, Édouard Rothen, Gabriel Veillard, René Villard, etc.). En sortiren 1.025 números, l'últim el 22 de desembre de 1982 i fou substituït per Le Combat Syndicaliste a partir del gener de 1983.

Naixements

- Rafael Barrett: El 7 de gener de 1876 neix a Torrelavega (Cantàbria, Espanya) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista RafaelÁngel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del Carment Álvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a«vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un«Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica --Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria-- i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español,Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón,Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquestaèpoca quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera,Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anysés donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de«tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia,El Espíritu Nuevo, Apolo,Natura, El Despertar i ¡Libertad!¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al«Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat --actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase:«Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».

***

- Henri Chassin: El 7 de gener de 1887 neix al barri de Belleville de París (França) el poeta i cantautor anarquista i antimilitarista Henri Chassin, conegut com Pierre. Nét d'un communard, després de passar set anys en el regiment d'Infanteria dels Zuaus, en 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser enviat al front. Negant-se a matar, va desertar, però finalment va ser capturat i enviat per cinc anys als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») de Sidi-bel-Abbès. Intentà, sense èxit, evadir-se en tres ocasions i fou internat durant un temps en un hospital psiquiàtric. En acabar la guerra va ser alliberat i entrà a treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Va participar activament en la gran vaga ferroviària de 1920, però va ser jutjat per «complot contra la seguretat de l'Estat», condemnat, acomiadat --juntament amb Sylvain Lafargue i André Perry-- i empresonat a Dieppe. Un cop lliure reprengué els estudis i arribà a llicenciar-se en dret. En 1923 aconseguí trobar una feina als serveis jurídics de la Casa Dunlop, treball que conservarà fins a la seva jubilació en 1952. A part d'això, desenvolupà una activitat de cantautor força intensa, escrivint arravatadament poesies i component cançons que després cantava als cabarets montmartrians, especialment al Grenier de Grégoire. El seus temes preferits van ser el París popular (Bellville, Montmartre, etc.) i sempre va fer servir el llenguatge «vulgar» dels seus habitants. També interpretà peces d'altres cantautors llibertaris, com ara Gaston Couté o Aristide Bruant. Formà part del grup «La Vache Enragée» de Montmartre, que muntava festes obreres i editava una revista, i prendrà part en les activitats de «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris (Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, Clovys, etc.). En 1927 publicà Machin de Belleville, recull de les seves poesies amb un glossari de l'argot emprat. En 1920 va ser conseller municipal de la Comuna Lliure de Montmartre com a president dels«Sauvagistes» i entre les seves propostes estava la de transformar la basílica del Sacré-Coeur en una piscina municipal. Amb Bernard Salmon, amb qui havia refundat el club literari de «Les Hydropathes» de Montmartre sota el nom d'«Aquadémie», fou un dels creadors de les matinals del cabaret «Le Tire Bouchon». També va ser president dels «Amics de Gaston Couté», i membre fundador de la «Confrérie des Chevaliers du Taste-fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Interessat per la francmaçoneria, en 1933 s'inicià en aquesta associació. Trobem col·laboracions seves en diversos periòdics anarquistes, com ara L'Ordre Naturel, Le Raffût i Le Monde Libertaire. Henri Chassin va morir el 20 de juliol de 1964 a l'hospital Lariboisière de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc del Père-Lachaise (nínxol 728 del columbari).

Henri Chassin (1887-1964)

***

- Augusto Moisés Alcrudo Solórzano: El 7 de gener de 1892 neix a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà menor del també metge i anarquista Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels editors de la revista universitària saragossana Paraninfo. Entre 1915 i 1920 col·laborà assíduament amb el periòdic El Ideal de Aragón. En aquests anys freqüentà els cercles artístics i travà amistat amb els pintors Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro Viñado. El juliol de 1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge de malalties «secretes» (venèries) i amb son germà muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions republicanes, com ara el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda Revolucionària y Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César Falcón. En 1930, però, amb son germà, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el sindicat anarcosindicalista fou molt més important que el de son germà, que es decantà més per la maçoneria, i col·laborà en la premsa llibertària i realitzà mítings i conferències. L'1 de maig de 1931 participà en un míting cenetista ambÁngel Pestaña i Ricard Sanz. En aquesta època formà part de la redacció del reaparegut Cultura y Acción. El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat cenetista de Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al teatre del Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb Isaac Puente al Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que creà la Federació Nacional d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses conferències a sindicats i ateneus saragossans i assistí regularment a la «Peña Salduba», que es reunia al cafè saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel Abós, Ramón Acín, Servet Martínez, Isaac Puente i son germà, entre d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres companys, i passà un temps a la presó. En maig d'aquell any polemitzà, en el periòdic CNT, sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà la creació d'una xarxa de comitès de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que es va debatre en una assemblea local i més tard regional el juliol de 1933 i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les Joventuts Llibertàries, decidí abandonar voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda pels companys, però mesos després en tornà. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT,Diario de Aragón,Estudios, Hojas Médicas,Independencia, Iniciales, Mañana,Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien amenaçat de mort sa companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Miguel José.

***

- Georgette Ryner:El 7 de gener de 1895 neix a Nogent-le-Rotrou (Centre, França) l'escriptora, poetessa i pedagoga anarquista Georgette Ryner, filla del filòsof anarcoindividualista Han Ryner. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Semeur, de Barbé; L'En Dehors, d'Émile Armand; Ce qu'il faut dire, de Louis Louvet; Liberté, de Lecoin; Le Monde Libertaire;La Grife; Contre-courant; Cahiers des Amis d'Han Ryner; etc. El 24 d'octubre de 1927 es casà amb l'intel·lectual anarcoindividualista Louis Simon. Consagrada a la pedagogia com son company, va fer classes a diverses poblacions (Briançon, Pontlevoy, Pithiviers, etc.) i va enviar ajuda als infants algerians en 1966 sota l'assistència de «Terre des Hommes». Entre els seus llibres podem destacar Dans la rondeéternelle: poèmes en prose (1926), Han Ryner: homme libre (1928, amb altres),  Adolescente passionnée (1968) i Quiêtes-vous, mes enfants?: journal d'une maman (1975). Georgette Ryner va morir el 24 de març de 1975 a París (França) i el 28 de març fou enterrada al cementiri parisenc de Montparnasse. Deixà una important obra i textos autobiogràfics inèdits.

***

- Ludovic Massé:El 7 de gener de 1900 neix a Évol (Conflent, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Massé. Mestre d'escola de professió, com son pare Sylvain Massé, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. En maig de 1930 es casa amb Louise Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revista Prolétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura --serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra ell que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) --dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacar Le mas des Oubells (1932),  Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu,Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant,A Contre-Courant, Prolétariat, Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver«pujat» cap vegada a París.

***

- Albert Meltzer: El 7 de gener de 1920 neix a Totthenham (Londres, Anglaterra), en una família de jueus i protestants irlandesos, el destacat militant anarquista i resistent antifranquista Albert Isidore Meltzer. Quan tenia 15 any es va interessar pel socialisme, però serà a través de la pràctica de la boxa que descobrirà l'anarquisme en els ambients dels rings --defensà la boxa en un míting d'Emma Goldman quan aquesta la va criticar-- i va ingressar en el «Freedom Grup», la principal organització anarquista londinenca. A partir de 1936 es va mobilitzar en suport de la Revolució espanyola i en 1937 va crear el grup«The Friends of Durruti» (Els Amics de Durruti) i va integrar-se en el «Libertarian Youth Moviment». En 1938, amb documentació falsa, va marxar a Alemanya amb la intenció de cometre un atemptat contra Hitler que finalment no va reeixir, però a Hamburg va participar en una xarxa de contraban d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península, alhora que actuava d'enllaç entre el moviment anarquista espanyol i els serveis d'espionatge britànics. Després va exercir diversos oficis (empleat del gas, reporter, firaire, comediant, actor de cinema, venedor de llibres de segona mà...) i en 1939 va ser un dels editors del periòdic anarquista Revolt! i va participar en War Commentary. El 28 d'abril de 1940 es va crear de bell nou la Federació Anarquista i va ser nomenat secretari. En 1944 va rebutjar l'ordre de mobilització i va ser detingut, jutjat per deserció i empresonat. Després va ser obligat a enrolar-se en el «Pioneer Corps» per lluitar a Egipte, però va acabar participant en un motí al Caire que li va implicar dos judicis marcials. De tornada a Anglaterra en 1948, va continuar amb la seva militància anarcocomunista --sempre es mostrarà contrari a l'anarcoindividualisme. En 1962 va començar a participar en la resistència llibertària antifranquista, primer en el «Grup 1 de Maig» i després en el «Guddon's Grup». Va crear el grup de suport a Stuart Christie quan aquest va ser empresonat en 1964 a Espanya pel seu intent d'assassinar Franco i quan aquest va ser alliberat, plegats van fundar l'Anarchist Black Cross (Creu Negra Anarquista), en suport dels presos anarquistes. En 1970 va editar amb Stuart Christie la revista Black Flag, però poc després va ser detingut acusat de complicitat amb el grup anarcoterrorista«The Angry Brigade» (La Brigada Enrabiada). En 1971 va crear a Londres, amb Miguel García, el Centre Ibèric Internacional, que organitzava campanyes de solidaritat amb els activistes llibertaris (CNT, MIL, GARI, etc.) empresonats. També va ser membre fundador de la biblioteca anarquista Kate Sharpley Library, que també edita llibres de temàtica anarquista. A començaments dels anys vuitanta va incorporar-se a l'anarcosindicalista Direct Action Movement (Moviment d'Acció Directa) i a la seva successora Solidarity Federation (Federació Solidària). També va ser secretari del «Red & Black Club» de Deptford, quan vivia a Lewisham. Va col·laborar en multitud de publicacions llibertàries, com ara Spain and the World, The Struggle, Controversy,War Commentary,Revolt!, Solidarity, Brand,Volontà, Freedom,Direct Action, Man!, Workers in Uniform, Cienfuegos Press Anarchist Review, Secular Review, The Iconoclast, Cuddon's Cosmopolitan Review, Ludd, Ruedo Ibérico, Black Flag, etc. Entre les seves obres podem destacar The floodgates of anarchy (1970, amb Stuart Christie), The anarchists in London (1935-1955) (1975), A new world in our hearts: The faces of spanish anarchism (1978), Anarchism. Arguments for and against (1981), i la seva autobiografia I couldn't paint golden angels. Sixty years of commonplage life and anarchist agitation (1996), entre altres. Albert Melzer va morir el 7 de maig de 1996 a Weston-super-Mare (Somerset, Anglaterra) d'un vessament cerebral durant un congrés de la Solidarity Federation i fou incinerat el 24 de maig al cementiri de Lewisham.

***

- Horst Stowasser: El 7 de gener de 1951 neix a Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya) l'escriptor, historiador, pensador i militant anarquista Horst Stowasser. Bona part de la seva infantesa la passà amb sos pares a l'Argentina, on assistí a l'escola en castellà. De ben jovenet entrà en contacte amb el moviment anarquista històric; començà a militar i fou arrestat en diverses ocasions. Després de la secundària marxà de l'Argentina a Alemanya per estudiar agronomia i llengües romàniques. Treballà uns anys en la Universitat Popular, sobretot amb immigrants econòmics, molts hispànics. En aquests anys de joventut realitzà nombrosos viatges que li van permetre fer contactes amb el moviment llibertari d'arreu. Va escriure articles per a nombroses publicacions llibertàries, especialment en alemany i en castellà (Impulso). En 1971 va crear a Wetzlar el centre de documentació anarquista«AnArchiv», on recopilà la seva col·lecció de documents, revistes i literatura anarquista que havia anant arreplegant. Gràcies al seu coneixement del castellà, establí nombrosos contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i en 1973 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Alemanya; també fou un dels primers membres de la renovada central anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union (FAU, Unió Lliure de Treballadors),  participant en diversos congressos i plens d'aquestes organitzacions, així com de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Durant la dècada dels setanta estudià el moviment anarquista rus, publicant obres sobre la insurrecció de Kronstadt --Der Aufstand der Kronstädter Matrosen (1973)-- i sobre el guerriller ucraïnès Makhno --Die Machnotschina. Der Kampf anarchistischer Rebellen für eine freie Gesellschaft in der Ukraine (1917–1922) (1979). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. En 1985 fou condemnat a presó a Alemanya per «insultar l'Exèrcit» després d'haver citar la famosa frase de l'antimilitarista jueualemany Kurt Tucholsky «Tots els soldats són uns assassins»; aquesta condemna tingué un gran ressò en la premsa llibertària d'aleshores. En 1985 també publicà el seu llibre més conegut, Das Projekt A, en el qual proposà un nou programa de vida anarquista, destinat a consolidar projectes llibertaris de vida quotidiana a ciutats petites. Amb altres companys posà en pràctica les seves idees a Neustadt an der Weinstrasse, al Palatinat alemany, arreplegant una vintena de col·lectius autogestinaris de producció i de serveis (botigues ecològiques, llibreries, publicacions, granges agroecològiques, centres culturals, etc.) amb la finalitat de viure segons els principis llibertaris. Aquesta experiència s'escampà a altres indrets d'arreu el món, inclosa Catalunya. A mitjans de la dècada dels noranta el projecte patí una crisi que obligà a replantejar certs aspectes. En aquests anys militava en la FAU de Neustadt, organització que havia abandonat feia uns anys després de fer certes crítiques. En 1995 publicà la seva important obra Freiheit pur. Die Idee der Anarchie, Geschichte und Zukunft. A començaments de segle creà un nou projecte multigeneracional a Eilhardshof (Neustadt), amb la compra i reconstrucció d'un antic casal on poden viure persones de distinta generació segons les idees de la «democràcia directa», que teoritzà en Projekt A / Plan B (2006), i on també roman el centre«AnArchiv». En 2003 publicà Leben ohne Chef und Staat (Viure sense cap ni Estat), on el títol ja ho diu tot. En 2006 s'edità un estudi seu sobre la Revolució espanyola Anti-Aging für die Anarchie? Das libertäre Barcelona und seine anarchistischen Gewerkschaften 70 Jahre nach der Spanischen Revolution i l'any següent una de les seves obres més ambicioses Anarchie! Idee, geschichte, perspektiven, una vasta història crítica del moviment anarquista. Poc abans de morir sortí el llibre Auf den Spuren des Glücks. Eine leicht anarchische Genussreise durch Frankreich, relat d'un viatge «anàrquic» a França escrit amb Christof Gauglitz. En elsúltims anys es guanyava el pa com a publicista en una agència alternativa. Horst Stowasser va morir el 30 d'agost de 2009 a l'hospital de Ludwigshafen am Rhein (Renània-Palatinat, Alemanya) d'una septicèmia originada a resultes d'una caiguda soferta una setmana abans i fou enterrat el 7 de setembre al cementiri de Neustadt amb un gran homenatge dels seus companys als sons d'A les barricades en diferents idiomes.

«Parlem amb... Horst Stowasser, impulsor del Projecte A», en Catalunya, 99 (juliol-agost 2008). pp. 14-15

Fotos de la presentació del«Projecte A» a càrrec de Horst Stowasser a l'Ateneu Llibertari Estel Negre (03-04-09)

***

- Josep Vicent Martí Boscà: El 7 de gener de 1954 neix a València (País Valencià) el metge i historiador anarquista Josep Vicent Martí Boscà. En 1977 es llicencià en Medicina i en 1996 es doctorà, amb la tesi Medicina y sociedad en la vida y la obra de Gaspar Sentiñón Cerdaña (1835-1902), en Medicina i Cirurgia en la Universitat de València. En 1980 es diplomà en Sanitat en l'Escola Nacional de Sanitat, en 1990 obtingué un màster en Salut Comunitària i en 1999 obtingué el títol de tècnic superior de Prevenció de Riscos Laborals en l'especialitat d'Higiene Industrial, fent-se auditor d'aquest sistema de prevenció en 2003. Entre 1978 i 1985 treballà en atenció primària i des d'aquest últim any com a cap d'una unitat en els serveis de Salut Laboral de la Conselleria de Sanitat de la Comunitat Valenciana i des de 2004 en Sanitat Ambiental, presidint la Societat Espanyola de Sanitat Ambiental (SESA). En 1986 va fer cursos complementaris en l'Instituto Superiore di Sanità de Roma (Itàlia). Entre 2001 i 2010 ha estat membre del Consell Directiu de la Societat Espanyola de Salud Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Des del 2006 es professor associat de Salut Pública en la Facultat de Farmàcia, de la Universitat de València. En 2007 fou secretari del Comitè Científic per al Pla Nacional de Salut i Medi Ambient. Ha impartit cursos de postgrau i conferències sobre qüestions sanitàries a instituts docents, administracions sanitàries i universitats, i publicat nombrosos treballs científics sobre protecció de la salut. Fundà i dirigeix Revista de Salud Ambiental. És autor de Condiciones de trabajo en la manipulación de plaguicidas de uso fitosanitario en la Comunidad Valenciana (1993), Plaguicidas agrícolas: vigilancia sanitaria (1993), Reconocimientos médicos preventivos para trabajadores (1998, coeditor), Informe SESPAS 2004. La salud pública desde la perspectiva de género y clase social (2004, coeditor), Cambio global España 2020-2050. Cambio climático y salud (2012, amb altres), etc. Com a historiador de la medicina en l'àmbit llibertari, ha estudiat la presència dels sanitaris en el moviment anarquista espanyol (Félix Martí Ibáñez, Gaspar Sentiñón Cerdaña, Frederica Montseny Mañé, els germans Alcrudo Solórzano, Isaac Puente Amestoy, els sanitaris llibertaris gallecs, etc.) i el naturisme àcrata (Manuel Monleón Burgos, etc.). Ha presentat ponències i comunicacions en diversos congressos històrics, com ara el «Congrés Internacional. L'exili cultural de 1939» (València, 1999), «Simposio de la Promoción de la Ciencia y la Salud al Exilio. España (1875-1939)» (València, 2001),«Congreso Internacional Eduardo Barriobero y Herrán (1875-1939). Sociedad y Cultura Radical» (Arnedo, 2002), «I Simposium Internacional Félix Martí Ibáñez. Medicina, Historia e Ideología» (València, 2004), «V Jornadas Nacionaldes de Historia de la Psiquiatría» (Albacete, 2004), «Congreso Internacional Historia de las Universidades Hispánicas» (València, 2005),«II Congreso da Memoria. A II República e a Guerra Civil en Galicia» (Culleredo, 2005), «IX Jornadas de la Otra Historia» (Torrero, 2011), «Un viaje al pasado para fundamentar el futuro. XVI Jornadas Libertarias CGT» (València, 2014), «II Converses sobre el Llegat Cultural de la República» (València, 2015), etc. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Afers,Asclepio, La Aventura de la Historia, Bicel,Cercles, Gaceta Sanitaria, Medicina e Historia, Revista de Toxicología,Segermen, etc. Pel que fa els estudis històrics sobre la medicina, és autor de L'exili cultural de 1939. Seixanta anys després (2001, amb altres), La Barcelona rebelde (2003, amb altres),Ciencia, salud pública y exilio (España, 1875-1939) (2003, amb altres), Actas del I Simposium Internacional Félix Martí Ibáñez (2004, coeditor), Antología de textos de Félix Martí Ibáñez (2004, coeditor), Manuel Monleón. Disseny i avantguarda (2005, amb altres), La revolución libertaria. 70 aniversario del 19 de julio de 1936 (2006, amb altres), La rosa il·lustrada. Trobada sobre cultura anarquista i lliure pensament (2006, amb altres), Estudios (2007, edició facsímil d'aquesta publicació), Diccionario Biográfico Español (2009, amb altres), La muerte de la libertad. Represión franquista al movimiento libertario (2009, amb altres), etc. Amb el professor Antonio Rey González elabora des del 1998 la base de dades «Batas Negras», dedicada a la sanitat llibertària espanyola (organitzacions, militants, producció, bibliografia, etc.) entre els anys 1869 i 1949. L'octubre de 2011 rebé l'Emblema de Plata de la Sanitat Ambiental Espanyola.

Defuncions

- George Ballard: El 7 de gener de 1917 mor a Torquay (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) el dissenyador industrial i propagandista anarquista George Powell Ballard, també conegut com George Barrett. Havia nascut el 6 de desembre de 1888 –algunes fonts citen 1883–a Ledbury (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra). Fill d'una família benestant, després de fer els estudis a la Cathedral High School d'Hereford (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra), va fer enginyeria, especialitzant-se en el disseny industrial. Ben dotat per al periodisme, la poesia i l'oratòria, en aquestaèpoca s'adherí a la Federació Socialista de Bristol (Anglaterra) i ben aviat s'oposà al parlamentarisme. A començament de 1908 va fer la conferència «Anarchy and socialism», que causà un cert enrenou en la citada organització política. A partir d'aquesta data participà activament en el desenvolupament del moviment llibertari a Bristol. Després de casar-se amb Edith Oxley, filla d'un responsable socialista de Bristol, s'instal·là a Londres (Anglaterra). A partir de 1910 col·laborà amb la revista anarquista Freedom i, amb Ambrose Barker, fou un dels membres més actius del grup anarquista del barri londinenc de Walthamstow, destacant com a orador i escriptor. Sota el nom de George Barret participà, després de la seva feina, totes les tardes de la setmana en els mítings que es feien als carrers de Londres. L'abril de 1910 trobà feina a Glasgow (Escòcia), però de manera regular hi anava a Londres per a dirigir el setmanari Freedom, càrrec al qual finalment renuncià en 1935. Amb John Paton i el ferroviari Dominic, fundà el grup anarquista de Glasgow, que es reunia al Clarion Club, i participà, amb el suport de John McAra d'Edinbourg (Escòcia), en innombrables mítings de carrer. En 1911 es mostrà especialment actiu en el moviment de solidaritat amb la vaga dels mariners i fou detingut i processat arran d'enfrontaments amb els esquirols. Durant la campanya antianarquista engegada arran de l'assalt policíac de gener de 1911 de la casa de Sydney Street de Londres, perdé la feina; inscrit en la «llista negra» patronal, es guanyà la vida escrivint articles sobre enginyeria per a la premsa especialitzada. Encara que continuava col·laborant amb Freedom, gràcies al suport financer de George Davison, fundà el seu propi periòdic, The Anarchist, que publicà 34 números a Glasgow entre l'1 de maig de 1912 i 1913, any en el qual deixà de publicar-se per qüestions econòmiques. Durant els anys prebèl·lics fundà nombrosos Workers' Freedom Groups i realitzà, moltes vegades amb George Davison, nombroses gires propagandístiques a Escòcia i a Gran Bretanya. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va escriure el fullet The last war, publicat pel grup «Freedom» de Bristol i del qual es van distribuir 10.000 exemplars abans de ser prohibit. També fou un dels signants, amb altres destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, Victor Dave, etc.), del «Manifest internacional contra la guerra». En 1915 publicà The anarchist revolution, fullet del qual es van fer nombroses reedicions. Quan el govern britànic prohibí el periòdic que James Connoly publicava a Dublin, el grup anarquista de Glasgow s'encarregà de la seva impressió i de la seva introducció clandestina a Irlanda. La policia, sabedora d'aquest fet, realitzà nombrosos escorcolls en diverses seus de periòdics anarquistes, inclosa la impremta londinenca de Freedom, però mai no troba la impremta buscada. En 1921 s'editaren les seves Objections to anarchism. George Ballard va morir el 7 de gener de 1917 a Torquay (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) a resultes d'una tuberculosi que havia contret durant una gira propagandística en 1913 després de viatjar en ple hivern amb la seva motocicleta.

George Ballard (1888-1917)

Continua...

---