Els amics de l'Associació França a la Vall de Sóller publiquen fotos recents (del passat mes de maig) del treballs de restauració del Miquel Caldentey:

https://drive.google.com/file/d/0BwvS1xJ-4VGWRkp4TElUZlBOLVE/view

Gràcies als amics de FVS pel seguiment del procés. Si tenguéssiu més material vos agrairem ens ho faceu saber....Bon cap d'any a tothom! 

       Els Estats Units són els principals proveïdors d'armament per a l'Estat Islàmic, segons informa Fars, agència de premsa ''oriental''.

   Als mitjans ''occidentals'' se'ls està esfondrant el sòl. No poden guardar per més temps el silenci sobre l'estratègia de l'Imperi, estratègia que va suposar la creació d'ISIL amb l'objectiu de liquidar el govern de Baixar al-Assad.

    La riuada de notícies que destapen la tasca essencial de la ''coalició antiterrorista''  dels EUA (la tasca de proveir els ''terroristes'') amenaça inundar els caus del periodisme de l'Imperi.

      He pensat que era bo contribuir a la denúncia dels mitjans ''occidentals'' (de les Corporacions), tan submisos a l'estratègia mistificadora de l'Imperi.

   Podeu veure el post publicat avui a FarsAvions desconeguts llancen ajuda militar a Kirkuk per a ISIL.

       També molt Il·lusratiu és el post Perquè els EUA ajuda Al-Qaeda i a Daesh?

Adjuntam aquest interessant article de Pere Sampol:

Esta noche me dirijo a vosotros desde el Palacio Real, donde la Corona celebra actos de Estado en los que queremos expresar, con la mayor dignidad y solemnidad, la grandeza de España.
FELIPE VI

Alguns s'han preguntat per què el monarca va elegir el Saló del Tron del Palau Reial de Madrid com a plató del seu discurs anual de Nadal? Per què Felipe VI, obsessionat en transmetre una imatge de senzillesa després de l'abdicació del seu pare (forçada per una mala imatge de dilapidació en caceres i amants), elegeix un marc tan sobrecarregat de luxe, tan fastuós, en uns moments en què bona part dels seus súbdits pateixen privadeses o, directament, misèria? Ell mateix respon, en una de les primeres frases del seu discurs: para expressar la grandeza de España.

El Palau Reial, començat a construir l'any 1738 per ordre de Felipe V, és el palau reial més gran d'Europa occidental, el doble que el Palau de Buckingham o el Palau de Versalles. Efectivament, la magna obra pretenia mostrar al món, i als súbdits d'Espanya, la grandesa de la Corona espanyola i el seu imperi. I, quasi tres-cents anys més tard, el rei Borbó, i les elits espanyoles, nostàlgics d'aquella Espanya imperial, mantenen el mateix concepte de grandesa que tenien al segle XVIII. L'escenari elegit, per tant, no és casual. Per a ells, la Corona i la nova aristocràcia manifestada en els grans empresaris que medren a costa de l'Estat, el contingut del discurs i el continent són la resposta al “desafiament” separatista de Catalunya. Són, simplement, una demostració de poder: el poder del passat.

Un governant modern, del segle XXI, basaria el seu concepte de grandesa en la prosperitat del seu poble, en els valors democràtics, en el respecte als drets humans, en la igualtat entre les persones, en la capacitat de servei dels governants, en l'honestedat política,... Però, Espanya continua essent diferent. En aquests moments tan transcendentals, el Poder creu que no necessita arguments, ni raons, ni capacitat de seducció. El Poder només creu en l'ostentació. I, mentre el Poble ha castigat durament els dos partits de torn, pel mal ús que han fet del Poder, el Rei recrea una imatge del segle XVIII. Però, com el rei nuu, sol, enmig d'aquell saló immens, entre domassos, or i joies, Felipe VI ha transmès al món la imatge més anacrònica d'una Espanya vella, cansada i casposa. Pobre Rei, si creu que el món trobarà gran la seva nació per un palau de fa tres-cents anys. Pobre Rei, si creu que els seus súbdits l'estimaran més perquè es mostra fastuós. I pobra Espanya, si per a sotmetre una part dels seus ciutadans, només té els argument de la força i la por.

Però, el Rei d'Espanya no té cap nin que li digui que va nuu. Perquè tots els mitjans de comunicació estatals li riuen les gràcies. Cap no li haurà retret que la seva imatge ofèn tanta gent que ho ha perdut tot. Ni cap d'aquests mitjans haurà cedit la seva veu als representants dels milions de persones que volen abandonar aquesta Espanya tan gran. A cap els interessa saber per què tants ciutadans no es troben bé dins Espanya? I el Rei, tampoc s'ho demana?

La grandesa que mostra el Rei encara fa més gran la misèria dels milions de persones que, aquestes festes, no han pogut encalentir casa seva, o no han pogut alimentar degudament els seus fills. Per a ells no hi ha hagut cap paraula de consol, ni tan sols d'esperança. I mentre bancs, empreses energètiques i concessionàries de serveis públics continuen saquejant l'Estat, el Rei ens ha mostrat la grandesa d'Espanya.

Pere Sampol

Anarcoefemèrides del 30 de desembre

Naixements

- Michele Centrone: El 30 de desembre de 1879 neix a Castellana di Bari (actual Castellana Grotte, Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista,  anarcosindicalista revolucionari i lluitador antifeixista Michele Centrone. Sos pares es deien Antonio Centrone i Rossa Baccarelli. Fuster de professió, quan encara era adolescent s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia) i cap al 1898 va ser perseguit per les seves activitats anarquistes. En 1903 emigrà als Estats Units. A San Francisco (Califòrnia, EUA) col·laborà en La Protesta Umana, dirigida per Enrico Travaglio, i en el periòdic Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi Galleani. De tendència anarcoindividualista, fou membre del grup «Nihil» i gerent del seuòrgan d'expressió Nihil, que es publicà a San Francisco nou números entre el 4 de gener i el 6 de setembre de 1909. Sindicalment, ocupà càrrecs en la «Unió Llatina» de la United Brotherhood of Carpenters and Joiners of America (UBCJA, Germanor Unida de Fusters i Ebenistes d'Amèrica) i el gener de 1913 en va ser elegit secretari econòmic; també estava afiliat a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1916 va ser detingut, amb Luigi Parenti, per organitzar manifestacions a favor de Carlo Tresca i altres militants llibertaris aleshores empresonats. El 29 de setembre de 1916 va ser novament detingut amb altres vuit companys, entre ells Luigi Parenti i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per«pertorbació de la pau». Detingut el 16 de maig de 1918 per «propagandista anarquista estranger», després d'un temps reclòs a Angel Island (Califòrnia, EUA) i de gaudir de llibertat sota fiança de 2.000 dòlars, passà a Mèxic sota el nom de Francesco Paglia i retornà als EUA via Nova Orleans. Novament detingut, l'abril de 1920, juntament amb Giuseppe Ciancabilla i Luigi Galleani, va ser expulsat dels EUA i deportat a Itàlia. Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Perseguit a Itàlia, marxà cap al Canadà amb la intenció de passar clandestinament als EUA; detingut quan intentava creuar la frontera, va ser expulsat cap a Europa i en 1924 s'instal·là a França, d'on fou expulsat el desembre de 1928. Després passà a Bèlgica –a Lieja (Valònia) freqüentà Antonio Gamberi i Nicolas Lazarevitx, entre altres exiliats–, a Suïssa i a Luxemburg, llocs on es mostrà especialment actiu en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1936 vivia a París (França) i el juliol d'aquell any formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, etc.) que des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) passà a Catalunya per lluitar contra l'aixecament feixista. S'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni, i partí cap al front d'Aragó per combatre les tropes franquistes. Ben igual que altres companys (Mario Angeloni, Fosco Falaschi, Vicenzo Perrone, etc.), Michele Centrone va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al cap la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya); fou el primer dels italians a caure. A Castellana Grotte existeix un carrer Michele Centrone. En 2012 Mario Gianfrate i Kenyon Zimmer publicaren l'assaig biogràfic Michele Centrone. Tra vecchio e nuovo mondo. Anarchici pugliesi in difesa della libertà spagnola.

Michele Centrone (1879-1936)

***

- Giovanni Domaschi: El 30 de desembre de 1891 neix en una aldea a pocs quilòmetres de Verona (Vèneto, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Giovanni Domaschi, també conegut com Ciclo. Era fill d'una família pagesa pobra de vuit infants, tres dels quals moriren amb pocs anys. Quan tenia 16 anys s'afilià al «Circolo Giovanile Socialista» (Cercle Juvenil Socialista) del barri veronès de Porto San Pancrazio, on vivia sa família, però aviat es passà a l'anarquisme. Començà a treballar com a obrer mecànic als tallers dels ferrocarrils de Verona. Com a antimilitarista, refusà la crida de reclutament i fou tancat uns mesos en una presó militar abans de ser finalment llicenciat. Membre de la Cambra del Treball, a partir de 1919 fou força actiu com a militant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), per la qual cosa fou inscrit en la llista negra de la patronal. Arran del Congrés Regional de la Cambra de Treball l'octubre de 1919, en va ser elegit membre de la Comissió Executiva. El juliol de 1919 va ser empresonat per participar en una vaga general. Sense feina, obrir un taller de mecànica al barri de Veronetta, lloc on l'any següent organitzà un grup anarquista. El 21 d'abril de 1921 participà en un enfrontament armat amb un escamot feixista que intentà ocupar el barri obrer de San Stefano. Detingut amb Giuseppe Boresi --qui morirà a la garjola--, fou condemnat el 26 de maig de 1915 mesos de presó i a un any de vigilància especial. Alliberat el juliol de 1922, continuà la lluita després de la presa del poder per part de Mussolini. El febrer de 1925 realitzà un viatge a França abans de retornar a Itàlia, on entre el 28 i el 29 de juliol participà en el congrés clandestí de l'USI a Gènova. El 13 de novembre de 1926 fou novament detingut i condemnat a cinc anys de presó. Transferit a Favignana, l'abril de 1927 fou internat a l'illa de Lipari on conegué sa futura companya, Maria Ciarravano. En aquesta època llançà una cridà a la unitat de tots els anarquistes enfront de la situació política. Aconseguí mantenir una correspondència clandestina amb els companys de Verona, com ara Achille Marinoni a qui indicarà el lloc d'una caixa de granades amagades al seu taller. El 21 de juliol de 1928, disfressat de capellà, aconseguí fugir amb altres companys antifeixistes (Mario Magri, Giovanni Battista Canepa i Alfredo Michelagnoli), però fou enxampat dos dies després i condemnat a quatre mesos suplementaris per un tribunal de Messina. El novembre de 1928 el Tribunal Especial de Roma, on havia estat transferit, el va condemnar a 15 anys per«activitats subversives contra el règim». La resta de condemnats en aquest procés foren Achille Marinoni, Umberto Bonetti, Giovanni Bercelli i Giovanni Braida. El gener de 1929 fou retornat a Messina per un procés d'apel·lació referent a la seva evasió de Lipari. El 16 de febrer de 1929, amb Antonio Spangaro, aconseguí novament fugir de la presó de Messina, però fou detingut tres dies després i condemnat a una pena suplementària de tres anys. Internat a Fossombrone, en 1932 organitzà una manifestació en ocasió del Primer de Maig. Aleshores fou transferit a Piacenza, on preparà una nova evasió. Un cop els seus projectes foren descoberts, fou traslladat a Roma. En 1936, en expirar sa pena, fou enviat primer a l'illa de Ponça, el juliol de 1939 a Ventotene i, finalment, després de la caiguda del govern de Mussolini, al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, d'on en 1943 aconseguí sortir. De bell nou a Verona, s'integrà en la resistència en un grup de partisans anarquistes i fou un dels representants del moviment llibertari en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). El 14 de juliol de 1944 fou capturat amb altres antifeixistes per la Brigata Nera (Brigada Negra) feixista que el torturaren durant 20 dies i li arrabassaren una orella. Lliurat a les SS alemanyes, fou deportat el 7 de setembre de 1944 amb altres membres del CLN al camp de concentració bavarès de Flossenbürg i el 7 d'octubre al de Dachau. Giovanni Domaschi, amb el número de matrícula 116.381, va morir el 23 de febrer de 1945 al camp d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya). Després de l'Alliberament, el grup llibertari de Verona animat per Randolfo Vella portava el nom de Domaschi.Des de 1990 existeix a Verona una«Biblioteca Giovanni Domaschi. Spazio culturale anarchico». En 2007 es van publicar les seves memòries Le mie prigioni e le mie evasioni. Memorie di un anarchico veronese dal carcere e dal confino fascista, a cura d'Andrea Dilemmi. Els seus papers es troben dipositats a l'«Istituto veronese per la storia della Resistenza e dell’età contemporanea» i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Giovanni Domaschi (1891-1945)

***

- Nisse Lätt:El 30 de desembre de 1907 neix a Södermanland (Suècia) el militant, agitador i periodista anarquista i anarcosindicalista Nisse Lätt, també conegut com Nils Lätt o Nils el Rojo (pel color dels seus cabells). Es va criar en una granja a Södermanland i quan tenia 15 anys s'enrolà en la marina mercant, s'afilià a l'organització anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i començà a aprendre l'esperanto. A començaments de la dècada dels trenta, arran d'una escala marítima, va fer contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Bilbao (Biscaia, País Basc). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, el gener de 1937 creuà els Pirineus i a Barcelona es posà al servei del moviment llibertari català. Després s'allistà en el Grup Internacional de la Columna Durruti i marxà cap al front d'Aragó. A mitjans d'abril de 1937 fou ferit greument a Santa Quiteria (Osca) per l'esclat d'una granada i perdé l'ull esquerre. Després de la seva recuperació en un hospital militar de Tarragona no pogué reincorporar-se al front i s'integrà en un col·lectivitat agrícola de Favara de Matarranya. En 1938 tornà a Suècia i publicà el fullet Som milisman och kollektivbonde i Spanien, on explicà les seves experiències de milicià i col·lectivista a la Revolució espanyola. En aquests anys treballà en diversos oficis (forestal, construcció, etc.) i milità en la SAC de Göteborg, essent conegut per la seva tasca de difusió del pensament anarquista venent diaris i llibres del moviment. En 1945 publicà el llibre Havest arbertare, sobre la seva experiència en la marina mercant. A finals dels anys quaranta començà a col·laborar en Syndikalismen, òrgan de la SAC. Durant els anys cinquanta s'oposà a la línia reformista seguida per aquesta organització sindical. En els anys setanta edità la revista anarquista Brand. La seva casa de Göteborg es convertí en lloc de reunió de militants anarquistes i anarcosindicalistes. Entre 1972 i 1975 traduí al suec el llibre La CNT en la Revolución española, de Josep Peirats. Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 participà en les«Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona, organitzades per la CNT, per diversos ateneus llibertaris barcelonins i per la revista Ajoblanco. Nisse Lätt va morir el 14 de gener de 1988 a Göteborg (Västra Götaland, Suècia). Pòstumament, en 1993, s'edità el llibre En svensk anarkist berättar. Minnesbilder ur Nisse Lätts liv som agitator och kämpe för de frihetliga idéerna (Un anarquista suec parla. Records de la vida de Nisse Lätt, agitador i lluitador per les idees llibertàries), autobiografia i testament polític que havia escrit en 1982.

Nisse Lätt (1907-1988)

***

- Isabel Mesa Delgado: El 30 de desembre de 1913 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Isabel Mesa Delgado, que va fer servir el pseudònim Carmen Delgado Palomares en la clandestinitat. Filla d'una família obrera de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser neboda neta del tipògraf i destacat internacionalista socialista José Mesa Leompart. Quan tenia 11 anys començà a treballar com a costurera. En 1928, amb sa família, marxà a Ceuta, on s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Federació Local de la CNT i a l'Ateneu Llibertari de la ciutat, on s'encarregava de la biblioteca. Participà en la creació del Gremi de l'Agulla cenetista, obtenint el carnet número 1. Durant una vaga a l'Almadraba de Ceuta, en la qual l'empresa havia portat enganyades dones magribines que cobraven menys de la meitat que les espanyoles, aconseguí que les primeres se sumessin a la vaga i aconseguiren millores per ambdós col·lectius. En 1934 morí son pare i durant una temporada milità en les Joventuts Llibertàries de Tetuan, que funcionaven disfressades de societat esperantista, fins a la seva expulsió per les seves activitats llibertàries. De bell nou a Ceuta, en 1936 mantingué correspondència amb el grup fundador de la revista Mujeres Libres. Amb l'aixecament feixista d'aquell any, ajudà molts companys a fugir i l'octubre aconseguir passar a la Península, amb 12 homes, amb l'últim falutx que hi sortí i arribar a Màlaga, a través de Marbella i d'Estepona; després arribà a València per Adra, Almeria i Cartagena. Des del febrer de 1937 treballà d'infermera a diferents hospitals valencians (Gandia i Torres de Quart). El setembre de 1937 participà a València en el congrés de constitució de la Federació Nacional de «Mujeres Libres» i ajudà a la propagació d'aquesta organització, amb Lucía Sánchez Saornil, Pura Pérez Benavent, Amelia Torres Maeso i altres companyes. Fou secretària de l'Agrupació Local de València de«Mujeres Libres» i representà aquesta organització en el Comitè Nacional de la CNT i en el Ple de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'agost de 1938 a València. En 1938, com a representant del Sindicat del Vestir de la CNT, ingressà en l'Institut Obrer de València (IOV). Quan les tropes feixistes arribaren al País Valencià intentà fugir per Alacant cap a Algèria, però com que no arribava cap vaixell fugí a peu cap a Almeria i després a Màlaga. En aquesta ciutat, en 1941, creà amb altres companys el periòdic clandestí El Faro de Málaga. Descoberta per la policia, fou processada en rebel·lia i condemnada a dues penes de mort. Mai detinguda, aconseguí eludir la presó i la mort gràcies a l'ús d'un nom fals (Carmen Delgado Palomares). En 1942 participà a Màlaga en la gestació, amb altres companyes anarquistes, de la Unión de Mujeres Demócratas, organització clandestina de suport a les persones preses i ses famílies. Aquesta militància es realitzà coordinada amb la inseparable Angustias Lara (Maruja Lara), amiga des de 1937, amb qui muntà un quiosc i a la rebotiga del qual distribuïen premsa anarquista. En 1956 va ser detinguda i torturada durant vuit dies per la policia franquista a la comissaria del carrer Samaniego de València. A partir de 1975, en morir en dictador, intervingué en multitud d'activitats organitzades pels col·lectius llibertaris valencians (Libre Studio, Ràdio Klara, Ateneu «Al Margen», Federació de Pensionistes de la CNT, Dones Lliures, Fundació Salvador Seguí, etc.). En 1996 va rebre un homenatge organitzat per la Confederació General del Treball (CGT). En 1997 col·laborà en el periòdic El Noi. Isabel Mesa Delgado va morir el 25 de febrer de 2002 a València (País Valencià) i fou inhumada embolicada amb la bandera confederal als sons d'A las barricadas.

Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

***

- Rafael Melendo Erviti: El 30 de desembre de 1916 neix el militant anarquista i resistent antifranquista Rafael Melendo Erviti. Barber de professió, durant els anys quaranta fou un dels guies encarregats de passar pels Pirineus els perseguits i fugats d'una banda a l'altra de la frontera, enquadrat en la Xarxa d'Evasió encapçalada per Francisco Ponzán Vidal que treballava alhora amb la Resistència francesa i el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre de 1943, durant la detenció a Tolosa de Llenguadoc per la Gestapo d'Elisa Ruiz Garrido (La Maña), col·laboradora de Ponzán, on Rafael Melendo vivia, aconseguí fugir saltant per una finestra sota els trets dels nazis que no aconseguiren ferir-lo. Rafael Melendo Erviti va morir en data desconeguda a Barcelona (Catalunya).

Defuncions

- Práxedis Gilberto Guerrero: El 30 de desembre de 1910 mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Havia nascut el 28 d'agost de 1882 a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic). Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja --possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar «Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) iPunto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar enRegeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes sense èxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaçaés presa pels rebels; aquest mateix dia Práxedis Guerrero mor en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han «recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.

Práxedis Gilberto Guerrero (1882-1910)

***

- Jesús González Malo: El 30 de desembre de 1965 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista i naturista Jesús González Malo. Havia nascut a l'agost de 1900 a Santander (Cantàbria, Espanya) en una família humil. Durant la dictadura de Primo de Rivera col·laborà en la Casa del Poble de Gijón. A partir de 1929 col·laborà en la revista anarconaturista barcelonina Naturismo i defensà un naturisme integral on l'anarquisme era la meta, el sindicalisme el mitjà col·lectiu per a conquistar aquest objectiu i el naturisme el mitjà de perfecció individual indissoluble per a assolir el comunisme llibertari. En 1930 creà el Grup Naturista de l'Ateneu Obrer de Santander, afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malgrat el seu anarcosindicalisme, durant els anys republicans presidí el Sindicat de Treballadors del Port de Santander, adscrit a la Federación Obrera Montañesa (FOM) de la Unió General de Treballadors (UGT). Quan es produí el cop d'Estat feixista del 18 de juliol de 1936 jugà un paper important en el control sindical càntabre ja que fou l'encarregat de l'organització militar dels obrers santanderins gràcies a un conveni de col·laboració signat el 27 de juliol de 1936 a la Casa del Poble de Santander entre la FOM-UGT i la Federació Local de Sindicats de la CNT de Santander que donà lloc a la creació d'un Comitè Intersindical. El 25 de juliol de 1936 dirigí la presa, amb un grup d'obrers del moll, del«Cuartel del Alta» de Santander. Després fou nomenat director del Secretariat de Milícies del Comitè de Defensa (comissari general de Guerra) i encarregat de les Milícies de Reraguarda, càrrecs dels quals dimití el novembre de 1936 en oposició a la integració de les milícies en l'Exèrcit Republicà. El 6 d'agost de 1936 havia dirigit una expedició miliciana que penetrà al Seminari Pontifici de Comillas (Cantàbria) i detingué 33 professors, 80 alumnes i 25 membres de les Joventuts Catòliques, que s'hi trobaven seguint uns cursets d'estiu, sota l'acusació d'estar en possessió d'una emissora de ràdio amb la qual escoltaven les notícies faccioses i de llums amb les quals feien senyals al vaixell feixista de guerra Cervera. El 21 de novembre de 1936, en una reunió celebrada al Gran Cinema de Santander, s'enfrontà a l'Executiva de la FOM-UGT quan proposà la creació d'un Consell Provincial d'Economia que s'encarregués del sistema productiu regional, establint-se la sindicació forçosa dels treballadors, la substitució de la representació política municipal i d'altres corporacions per la representació sindical, i l'establiment d'una setmana laboral de 36 hores amb la incorporació de la dona al treball. Com a conseqüència d'aquest enfrontament, el febrer de 1937 el Sindicat de Treballadors del Port de Santander fou expulsat de la FOM-UGT i s'adscrigué a l'anarcosindicalisme. Des d'aquesta data col·laborà amb el govern provincial, però des de posicions marcadament llibertàries, encarregant-se d'organitzar l'evacuació marítima de Santander quan aquesta ciutat va caure en mans feixistes el 29 d'agost de 1937. Amb el triomf franquista, passà a França i el juliol de 1939 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), amb sa companya Carmen Aldecoa –professora de literatura a l'Institut Santa Clara de Santander i durant 21 anys a la Universitat de Nova York i a Connecticut; a més de membre de l'«Spanish Refugee Aid», fundació d'ajuda als refugiats espanyols a França; i autora de Del sentir y del pensar (1957), assaigs sobre escriptors espanyols contemporanis. A Nova York encapçalà la Subdelegació de la CNT escindida, càrrec del qual dimití en 1946. Participà activament en la Lliga de Mutilats de Guerra; en el Comitè d'Ajuda als Refugiats; en les Societats Hispanes Confederades (SHC) dels EUA, de les quals fou vicesecretari, i en el seu òrgan d'expressió España Libre, que dirigí a partir de 1961 i fins a la seva mort. Col·laborà amb la Unió de Treballadors de l'Automòbil dels EUA –per aquesta tasca va ser condecorat pel president d'aquest sindicat Walter Reuter en nom dels treballadors nord-americans– i amb l'organització sindical de treballadors del moll novaiorquesa. En l'exili mantingué posicions contràries a l'immobilisme, però s'oposà a la participació en política dels llibertaris. Durant els anys seixanta sembla que va fer costat l'Aliança Sindical Obrera (ASO) des de les SHC. Freqüentà la tertúlia de la tavern de la 106 i Broadway de Nova York, on assistien Odón Betanzos Palacios i Víctor Fuentes, entre d'altres, i fouíntim amic de Rudolf Rocker. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acción Social Obrera,¡Asturias!, CNT,CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Cultura Proletaria, España Libre, Ibérica,Naturismo, El Sol. Periódico para-médico independiente,Solidaridad Obrera, etc.És autor de La guerra en España. ¡Basta! (1938), Carta abierta a la comarcal montañesa (1947), Dictamen sobre modalidades constructivas del sindicalismo revolucionario (1947), La incorporación de las masas (1952), Por los fueros del anarcosindicalismo. Contra «políticos y puritanos» (1956), Raíz y trascendencia del anarquismo español (1963, crítica a les tesis d'Americo Castro), entre d'altres. Documentació seva es troba dipositada l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Nicola Palmiotti: El 30 de desembre de 1969 mor a Ururi (Molise, Itàlia) l'anarquista Nicola Umberto Palmiotti. Havia nascut l'11 de novembre de 1895 a Ururi (aleshores pertanyia als Abruços, Itàlia). Des d'adolescent milità en el moviment anarquista. Emigrà cap als Estats Units d'Amèrica per no participar en la Gran Guerra. Als EUA col·laborà amb Luigi Galleani, amb qui fou perseguit per les autoritats, jutjat i condemnat. Empresonat en nombroses ocasions, cap al 1920 tornà a Itàlia, ja que les autoritats el volien implicar en el procés contra els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. A la seva localitat natal milità en el moviment anarquista. Organitzà els treballadors, muntà vagues i promogué l'agitació, fets pels quals fou processat en nombroses ocasions, condemnat i empresonat. Després de la II Guerra Mundial, participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i es caracteritzà per promoure la propaganda i la premsa llibertària.

***

- Nikola Turcinovic: El 30 de desembre de 1971 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) el destacat militant anarquista Nikola Turcinovic, també conegut com Nicolas (o Nicolò) Turcinovich o Nicola Turcino. Havia nascut el 21 d'agost de 1911 a Rovinj (Ístria, Croàcia). Sos pares van ser Giuseppe Turcinovic i Maddalene Malusà. Només pogué fer els estudis elementals i quan encara era molt jove entrà en contacte amb els cercles obrers llibertaris de Rovinj. L'agost de 1927 s'embarcà com a grumet a bord del«Belvedere», de la companyia marítima Cosulich Line Trieste, que unia la ciutat de Trieste amb Amèrica. Després de barallar-se a bord amb un feixista que el provocà, decidí durant una escala a Buenos Aires no retornar a la Itàlia feixista i desertà; per aquest fet, el desembre de 1929 va ser condemnat en rebel·lia per un tribunal de Pula a sis mesos de presó. A Buenos Aires entrà en contacte amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), on militaven alguns llibertaris d'Ístria, com ara Fracesco Depanghere i Giuseppe Pesel, membres del grup«Umanità Nuova». Per guanyar-s'hi la vida va fer de tot. En 1930, fugint de la repressió desencadenada arran del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, embarcà clandestinament en un vaixell iugoslau cap a Europa. Després de desembarcar a Anvers (Flandes, Bèlgica), s'instal·là a París (França), on treballa com a paleta i esdevingué, segons la policia, en «un dels militants italians exiliats més actius» i per això expulsat el maig de 1931. Amb alguns companys espanyols, marxà a la Península, on s'acabava de proclamar la II República espanyola. A Barcelona (Catalunya) participà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1931, arran d'una vaga general, va ser detingut per haver pres part en la defensa armada del local del Sindicat Únic del Ram de la Construcció de la CNT del carrer Merdaders de Barcelona assetjat per la policia i tancat a bord dels vaixells presons «Dédalo» i«Antonio López». El febrer de 1932, amb el companys italians Luigi Sofrà i Egidio Bernardini intentà evadir-s'hi. El febrer de 1933, fruit d'una intensa campanya portada per la CNT, fou amnistiat, però amb una ordre d'expulsió i portat, amb Egidio Bernardini i sa companya Livia Bellinari, a la frontera francesa. Després de passar per Bèlgica i Holanda, el maig de 1933 ja era de bell nou a Barcelona. Acusat de pertànyer a una «banda de malfactors», fou immediatament detingut i internat a la presó Model de la capital catalana per «infracció al decret d'expulsió». El desembre de 1933 participà en una evasió en massa de la Model, però va ser novament detingut dies després. Un cop lliure, el 28 de febrer de 1934 va ser novament arrestat, jutjat per «resistència a la força pública» i condemnat a quatre mesos de presó. El setembre de 1934 va ser expulsat i portat a la frontera amb Portugal. De bell nou aconseguí entrar a Espanya per Andalusia i s'establí a Sevilla, però la repressió arran dels fets de Casas Viejas va ser tan forta que l'octubre d'aquell any fugí a Tànger i passà a Algèria, residint a Alger i a Orà. Perseguit també a Algèria, en 1935 retornà a la Península i s'instal·là a la zona de València. Amb el cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a Barcelona, on la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) li encarregà l'organització de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Segons diversos testimonis (Umberto Caloso, Carlo Rosselli, etc.), la seva actuació en els combats de Monte Pelado i al front d'Osca va ser fonamental. El gener de 1937, a petició de la Federació Regional de Pagesos de Llevant de la CNT, va ser enviat a València per ocupar-se de la gestió de les col·lectivitats agrícoles. El final de la guerra l'agafà en la ratonera d'Alacant, però aconseguí arribar a Madrid i s'amagà a casa d'un franquista a qui havia salvat la vida durant els primers mesos de la guerra. El 19 de març de 1941, després de ser denunciat pel seu llogador, va ser detingut a Madrid. Extradit a Itàlia, el setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys d'internament a l'illa de Ventotene. El juliol de 1943, amb la caiguda del feixisme, va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) amb desenes de companys anarquistes considerats com a «perillosos». El 18 de setembre de 1943 va ser alliberat i marxà aÍstria, on s'integrà immediatament en els grups partisans comandats per Josip Broz (Tito). A resultes dels desacords suscitats amb els comunistes iugoslaus, marxà a Gènova, on entrà en contacte amb el moviment llibertari de la capital liguriana. Amb altres militants (Marcello Bianconi, Emilio Grassini, Pietro Caviglia, Alfonso Failla, Pasquale Bonazzi, etc.), participà en els lluites per l'Alliberament. Aprofitant l'experiència aconseguida a la Península, fou agent d'enllaç entre els grups de partisans anarquistes i els d'altres organitzacions. També comandà la«Brigada Malatesta» --enquadrada en les Squadres d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadrs d'Acció Partisana) i que comptà entre d'altres Francesco Ogno, Emilio Grassini, Pietro Pozzi i Giuseppe Verardo)-- i la «Brigada Pisacane» de guerrilla urbana anarquista, que actuava als barris genovesos de Cornigliano i de Plegli. Després de l'Alliberament va ser un dels militants més actius a Gènova. El juny de 1945 va ser delegat de la Federació Comunista Llibertària Liguriana (FCLL) al Congrés de Milà de la Federació Anarquista Comunista Italiana (FACI). En 1946 s'instal·là a Venècia, on es casà amb Alberta Machiori, amb qui tingué una filla l'any següent. En 1954 retornà a Gènova, on participà en la major part de congressos que es realitzaren a la ciutat de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1965, arran del Congrés de Carrara, va ser nomenat gerent de la llibreria de la FAI i membre de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització. En 1970 va ser un dels fundadors del «Cercle Armando Borghi» de Gènova, que reagrupà joves militants que s'acostaren a l'anarquisme arran de les lluites socials de l'època. Nikola Turcinovic va morir el 30 de desembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat el 2 de gener de 1972 en aquesta ciutat. En 2005 es creà el Grup Llibertari «Nicola Turcinovich» a Gènova.

***

- Juan Alcaraz Saura: El 30 de desembre de 2011 mor a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alcaraz Saura. Havia nascut el 5 de gener de 1921 a La Aparecida (Cartagena, Múrcia, Espanya). En 1937 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, juntament amb altres joves de la localitat, fundà el «Grupo Acracia», que s'integrà en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del qual va ser nomenat secretari. Amb el suport del mestre de l'escola, aquest grup organitzà una sèrie de xerrades i classes a adults, gairebé tots analfabets, que tingueren molt d'èxit. El 5 de març de 1939, quan es dirigia amb bicicleta a l'arsenal de Cartagena (Múrcia, Espanya), on havia estat destinat per a fer el servei militar, va ser interceptat per un escamot armat de la «Quinta Columna» franquista, però aconseguí fugir i es presentà en el Comitè Comarcal de la CNT assetjat pels feixistes. Amb una trentena de companys confederals, pogué fugir del setge i embarcà al creuer Miguel de Cervantes que els evacuà a Algèria. El 7 de març de 1939 arribà a la base naval de Bizerta (Bizerta, Tunísia), ja que les autoritats franceses els havien negat refugi a Orà. En arribar, els refugiats van ser reclosos en diferents indrets i enviats a diverses companyies de treball. Durant els mesos posteriors, treballà en la construcció del ferrocarril que havia d'unir el sud de Tunis (Tunísia) i la línia Mareth (Gabès, Tunísia), però quan esclatà la II Guerra Mundial van ser evacuats a la reraguarda. Traslladat a la Skira, una gran platja al nord de Gabès, on l'exèrcit francès emmagatzemava una gran quantitat d'armament i munició, va ser destinat a carregar tot el material en trens davant l'avanç de les tropes italianes. Un cop acabada la tasca, va ser portat a les planes de les muntanyes de Khenchela (Khenchela, Aurès, Algèria) per realitzar feines forestals i construir camins i ponts. Després va ser enviat a les mines de Kenadza (Béchar, Algèria) on treballà per a la Societat Minera «Houillères de Kenadza». Després de patir tota mena de maltractaments, va ser internat durant tres mesos al camp disciplinari d'Hadjerat M'Guil, situat en mig del Sàhara i que era més conegut com «La Vall de la Mort»; en aquest camp d'extermini moriren nombrosos companys. Quan les tropes aliades envaïren el nord d'Àfrica, marxà cap a Orà (Orà, Algèria). En aquesta ciutat treballà com a cambrer, es casà i tingué tres fills. Quan la guerra d'Algèria emigrà a la metròpoli i s'instal·là amb sa família a Avinyó (Provença, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Cartagena i s'integrà en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de la localitat, ocupant durant molts d'anys la seva tresoreria i la del Comitè Regional de Múrcia. Juan Alcaraz Saura va morir el 30 de desembre de 2011 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Deixà inèdites unes breus Memorias de un exilio.

Juan Alcaraz Saura (1921-2011)

Actualització: 30-12-14

Crònica sentimental de la Mallorca dels anys 60 i 70 - El Circulo Mallorquín, Llorenç Villalonga, el barri de la Seu i els turistes, el jovent antifranquista, els guanyadors de la guerra civil, la misèria cultural regnant... (pàgines del meu dietari)

Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor. (Miquel López Crespí)

Després de deixar el taller del pare, havia treballat a una llibreria existent en el carrer de Sant Sebastià, just a uns metres del Círculo Mallorquín, en el barri de la Seu. Després, vaig fer de delineant a la Cooperativa d´Arquitectes progressista del carrer Estudi General, cent metres més enllà de la llibreria. L’escriptor Llorenç Villalonga vivia a dues passes i cada matí, cap a les onze i, a l’horabaixa, devers les sis, el podies veure passejant del bracet de la seva esposa, Teresa Gelabert.

Malgrat l’allau de turistes que es concentraven davant Capitania General i la Catedral, el cert era que molts pocs s´hi endinsaven, ni que fos per veure la meravella dels patis mallorquins. Els visitants anaven directament cap a la Seu, per a retratar-ne la façana. Els més interessats per la nostra història compraven l´entrada per visitar el Museu Diocesà i el Palau de l´Almudaina. Però encara no s´havien promocionat els patis com avui. Els turistes més cultes arribaven fins a l´entrada del Palau de Can Olesa o el del Solleric, en el Born. La majoria dels altres romanien en el més absolut anonimat.

Quin misteri tenia el barri de la Seu? Com era possible que, malgrat els turistes que l’encerclaven, els estudiants de l’Estudi General que pul·lulaven arreu, cridaners, encara poguessin veure els sacerdots, els moixos, les senyores dels casalots talment com Llorenç Villalonga ho descrivia en les seves novel·les? Quin misteri dominava l´ambient? Els personatges que circulaven al meu costat em semblaven fantasmes que haguessin davallat dels vells quadres a cambres i passadissos dels antics casals senyorials.

Just havia acabat de complir els vint anys i no podia perdonar a Villalonga el seu compromís amb Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Tota col·laboració amb els genocides del nostre poble em semblava repugnant. Per això no vaig sortir mai de la llibreria a saludar l´escriptor, a demanar-li que em signàs alguna de les obres que publicava. No era el cas d´alguns dels joves autors de la meva generació. Mentre col·locava els llibres en els prestatges, netejava el local i atenia els clients, podia entrellucar els aprenents d´escriptor que anaven fins a la casa d’un dels més aferrissats intel·lectuals anticatalans de les Illes, còmplice dels botxins en l´extermini de l´esquerra illenca. Em preguntava, i no ho arribava a entendre, com era possible tanta admiració envers un enemic mortal de la Llibertat.

Em costà temps arribar a saber com s’havia anat bastint el mite Llorenç Villalonga. Però cap a començaments dels setanta ja sabíem el paper fonamental de Jaume Vidal Alcover, Joan Sales i Manel Sanchis Guarner en la promoció d’un “nou valor” de la nostra literatura. A mitjans dels anys seixanta es feia evident que ens mancaven escriptors de novel·la joves. Els poetes eren abundosos. Mallorca havia donat i donava contínuament un esplet de creadors impressionants. Començant per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que dinamitava els fonaments de la rància Escola Mallorquina (Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber...), els poetes dels cinquanta, el mateix Jaume Vidal, Josep M. Llompart i Blai Bonet, ens fornien d’un inabastable univers poètic. Però... com fer-ho amb la narrativa, aturada en La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber i en Els aigoforts d’Antoni Maura?

On anar a cercar un autor modern, en tota l´acepció del terme? Arreu trobàvem la lírica ensucrada dels hereus de tercera categoria de Miquel Costa i Llobera. Algú es fixà en aquell escriptor, l’autor de Mort de dama, que, derrotat en els seus intents de ser reconegut com autor espanyol, vivia, refugiat en els seus somnis, allunyat del món cultural català. Aleshores s´il·luminà la bombeta en el cervell dels cappares de la pàtria. Ja tenim l´autor que necessitam! Que no sabia escriure en català? Era igual! Ja es trobarien els correctors de lèxic i sintaxi adequats! Que havia estat, com ell va escriure “la vanguardia de la lucha contra el catalanismo en las Islas”? Cap problema! El més bàsic i urgent era anar bastint una nova personalitat a l´aferrissat falangista del 36. Inventar, talment es tractàs d’una novel·la, una biografia adient a les circumstàncies, la història que a partir d´aleshores es presentaria al públic lector. A poc a poc s´anà dissenyant a la perfecció el “producte” Villalonga. Quedaria establert i es repetiria fins als nostres dies que l´escriptor havia estat un falangista de circumstàncies. S´afegí, per arrodonir la rondalla, que ho va ser tan sols per a salvar de la mort i la presó els catalanistes mallorquins.

Per al crític i historiador Joaquim Molas ja no era necessari ni útil bastir la vertadera història de Llorenç Villalonga. Ara, seguint determinats esquemes d´interpretació de la literatura, s’havia trobat, mitjançant Bearn, la peça clau que permetia encabir, amb tots els honors, l´escriptor dins la literatura catalana contemporània. No importava gaire, com explicava encertadament Jaume Vidal Alcover, que l’aristocràcia descrita a Bearn no hagués existit mai a Mallorca. Botifarres i rendistes lectors de Voltaire! Ximpleries!, exclamava, escandalitzat, Jaume Vidal. De res serviren els assenyats estudis de l´autor manacorí per situar a l´indret que corresponia Llorenç Villalonga. Res importaven a Joaquim Molas les aportacions de Jaume Vidal. L’essencial era haver trobar l’autor que, amb la descripció d’una pretesa aristocràcia mallorquina, encaixàs en els seus esquemes per analitzar la literatura catalana de les Illes.

Tor rutllà a la perfecció. Pensem que són els anys anteriors al naixement de l’esplet de narradors que sorgeixen a finals dels seixanta. Aleshores encara no era coneguda, ni existia!, la famosa “generació literària dels 70.

Era curiós veure tants joves poetes i narradors córrer, apressats, a retre tribut d´homenatge a l´antic falangista. En teoria, a les tertúlies del Bar Riskal i el Bruselas, en els barets de plaça Gomila, a les reunions literàries organitzades arreu, tothom era catalanista i esquerrà. Qui més qui manco es definia marxista. Jaume Llambies, amic de dèries nocturnes i xerrades fins a la matinada, orgullós: “Som marxista-leninista, pensament Rosa Luxemburg!”. Què tenia d´especial un autor franquista, enemic fins i tot de les resolucions del Vaticà II i que, per aquella època, declarava a la premsa: “Conservo el carnet de Falange y mis ideas son las mismas que en el 36!”. Intrigat, em preguntava què hi feien els companys que anaven en peregrinació a casa de l’autor del pamflet anticatalà i antiesquerrà Centro, la bíblia dels reaccionaris dels anys trenta? Què era el que feia oblidar el compromís de l’autor de Bearn i Mort de Dama amb els genocides del nostre poble? A vint anys, després d’haver passat sovint pels tètrics despatxos d’interrogatoris de la Brigada Social, em costava entendre aquella estranya admiració.

Era un misteri.

Un motiu prou plausible podia ser que Villalonga havia estat -i era encara!-, un membre destacat dels premis literaris Ciutat de Palma. I tothom sabia l´art especial que tenia per a manipular les autoritats municipals, els jurats i periodistes. El que jo no podia entendre era com, per a guanyar un guardó literari, hom s´havia de convertir en corifeu del metge que va aplicar electroxocs a l’antic governador de la República, Antonio Espina. No era massa miserable? En parlàvem amb l´escriptor Antoni Ximenis que, no feia gaire, havia obtingut un parell de premis en els Jocs Florals de diversos pobles del Principat.

Antoni, que per dir sempre el que pensava mai no va fer carrera literària, entenia a la perfecció el món dels autors, dels artistes en general. Tota la vida, d´ençà que havia abandonat els estudis per provar de malviure mitjançant les col·laboracions a la premsa i l´import d´algun premi literari, es relacionà amb el món de l´art i la literatura. Ningú com ell, exceptuant el poeta Jaume Llambies, tenia tanta experiència en la follia que domina els artistes, les ànsies esbojarrades que tenen per a triomfar, per aconseguir una bona crítica, una petita entrevista en els diaris.

Antoni ens ho explicava entre copa i copa de whisky. Jaume Llambies, que també era un expert en aquestes qüestions, feia que sí amb el cap i, en trobar banal i prou sabuda la conversa, marxava cap a qualsevol taula on hi hagués alguna dona de bon veure. La tàctica de recitar alguns poemes, tocar uns compassos de Serrat i Raimon en el piano del Bruselas, sempre li va funcionar.

-No ho dubteu –repetia Antoni-. Els escriptors i artistes farien qualsevol cosa, vendre la seva mare, canviar d´idees, esdevenir criats de qui comanda i pot oferir favors, només per un minut de fama, per unes retxes en els diaris. Per què us estranya veure´ls demanant audiència a Llorenç Villalonga? No l´han consagrat a Barcelona, oblidant Gabriel Alomar, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover? Els morts, malgrat que fossin peces cabdals de la nostra cultura, ja no poden oferir un premi literari, una recomanació per a una feina, la possible publicació d´una obra a Catalunya.

Les opinions d´Antoni Ximenis eren fortes i agosarades. Jo encara vivia immers dins la més innocent mística literària. Em va costar molt arribar a copsar les variades estratègies per arribar a “tenir un nom” dins el tancat cercle dels lletraferits nostrats. De bon principi, quan vaig començar a publicar els primers articles a la premsa i revistes de les Illes, imaginava que el món de la literatura era un cercle excels de persones d’extremada sensibilitat. Envoltats de botxins, de destructors de la nostra natura; acostumats a veure enlairats els que destruïen Mallorca, els qui, amb el seu suport al franquisme, s’havien enriquit trepitjant grans bassals de sang, consideràvem els poetes i narradors, els autors de teatre i artistes, representants de la darrera trinxera en defensa de la humanitat. Qui, als vint anys, podia endevinar que un escriptor és una persona com les altres, dominada pel mateix egoisme, per idèntiques ganes de figurar, de ser considerat i respectat ben igual que un empresari, un metge, un advocat?

Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista!

Una postguerra inusitadament feliç per a rendistes i vencedors! La satisfacció dels periodistes endollats, els mediocres que han pogut viure esquena dreta després de l’assassinat de milers d’esquerrans! A les cunetes dels entreforcs dels camins quedaren per a sempre, vexats, amb el cos destroçat per les bales, els autèntics escriptors i periodistes de la nostra terra!

Que fàcil, prosperant amb una pistola a la mà, amb els pagesos i treballadors obligats a un silenci d’esclaus! Les cartilles de racionament regnant arreu; l’oli, el sucre, el tabac, el cafè... d’estraperlo, a uns preus tan alts que els pobres no en podien comprar. Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor.

El batle de Palma, fastiguejat pels exabruptes de Cela, comenta a Llorenç Villalonga:

-Tenim ordres expresses de Madrid de perdonar tot el que faci. Diuen que Franco encara recorda la carta del final de la guerra, quan s´oferí als caps de la policia madrilenya per a denunciar els rojos que coneixia. I, no t´imagines el que significava l´any trenta-nou i el quaranta que et senyalassin davant la Guàrdia Social com a comunista, anarquista o, simplement, militant republicà!

Anarcoefemèrides del 31 de desembre

Esdeveniments

- Surt Le Tocsin: El 31 de desembre de 1892 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic anarcocomunista Le Tocsin. Organe hebdomadaire paraissant tous les samedi. Publicat per militants anarquistes francesos refugiats a Londres, va ser administrat per Nicolas Nikitine i Charles Malato en fou el principal redactor i el setmanari s'imprimí a casa seva. Va ser distribuït a París (França). Aquest periòdic té la particularitat que publicà publicitat de negocis dels cercles anarquistes londinencs i parisencs. Els articles no anaven signats, però en el número 8 (23 de setembre de 1894) trobem el poema de Louise Michel «Les tocsins» i se sap que col·laboraren Émile Pouget i Gustave Mollet. Publicà sobre temes d'allò més variats: corrupció política, repressió antianarquista, antimilitarisme, anticolonialisme, notícies orgàniques i sobre el moviment llibertari internacional, etc., tot amb importants tocs d'humor. En el número 2 (7 de gener de 1893) troben un article, signat per destacats membres del moviment llibertari (Franz Ricken Charles Frühlingsdorff, Errico Malatesta, Lucien Weil, Charles Malato i Binger), on acusen Karl Heintz (Viktor Raabe) de ser un confident de la policia. En el número 7 (9 de setembre de 1894) es publicà la crida «Aux socialistes libertaires et aux révolutionnaires blanquistes». En sortiren nou números, l'últim el 21 d'octubre de 1894.

***

- «Gran Picnic Familiar»: El 31 de desembre de 1916 se celebra a El Prado de Montevideo (Uruguai), al bosc d'eucaliptus del camí de Pereyra, un «Gran Picnic Familiar» a benefici del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate, òrgan dels Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai. Aquesta trobada d'esbarjo i de convivència de les famílies obreres va ser amenitzada per una gran diversitat d'actes celebrats a l'aire lliure, com ara banda de música que tocà himnes revolucionaris, payadores llibertaris, jocs pels infants i pels adults, esports de diversió, balls, cursa de braus, rifes, actuacions còmiques, bufet d'aliments, etc. Aquests festivals o picnics eren molt freqüents a l'època, centrats per finançar una determinada causa o el moviment llibertari en general i comptaven amb una gran afluència de públic.

***

- Conferència de Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre, va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell.

Salvador Segui:Anarquisme i sindicalisme (31-12-1920)

***

- Assassinat de Cipolla: El 31 de desembre de 1922 es assassinat a trets a l'escenari de la Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan», al número 5 del carrer Brigadeiro Machado de São Paulo (São Paulo, Brasil), durant el ball de cloenda de la representació d'una peça teatral organitzada per recaptar fons per al periòdic llibertari A Plebe, el sabater anarquista italobrasiler Ricardo Cipolla, fundador del Centre Llibertari «Terra Livre» de São Paulo en 1921, destacat militant de la União dos Artífices em Calaçados (UAC, Unió dels Artesans del Calçat) i amic i deixeble d'Edgard Leuenroth. El 18 de març de 1922 havia signat, amb Edgard Leuenroth, Rodolfo Felipe, Antonio Dominguez, Ricardo Cipolla, Antonio Cordon Filho, Emílio Martins, João Peres, José Rodrigues i João Penteado, «O Manifesto - Programa» (El Manifest - Programa), que es va publicar en el periòdic A Plebe de São Paulo, posicionament anarquista contra les «21 Clàusules de la Internacional» que feien una crida a la formació de «grups comunistes». El seu assassí fou l'espanyol Indalecio Iglesias, que malgrat es movia pels cercles anarquistes volia ser policia. Mai no es va saber el motiu d'aquest crim, que fou força emprat tant per la premsa burgesa com per les publicacions comunistes per desprestigiar el moviment llibertari i vincular la idea anarquista al caos i el desordre, i que Leuenroth contestà des de les pàgines d'A Plebe. El seu enterrament fou una impressionant manifestació obrera. Florentino de Carvalho, Antonio Fernandes i Edgard Leuenroth realitzaren conferències socials amb la finalitat d'aconseguir cabals per ajudar sa família de Cipolla.

Naixements

- Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 31 de desembre de 1846 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Fou fill d'una família burgesa benestant --sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry-- que en 1859 prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses --Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)-- i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialistaRech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» --en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886--, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus,Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes,Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.

***

- Désiré Depoilly: El 31 de desembre de 1880 neix a Buigny-lès-Gamaches (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Désiré François Depoilly. Obrer metal·lúrgic militant del Sindicat dels Metalls del Vimeu (Picardia, França) de la Confederació General del Treball (CGT), fou, amb Georges Morel, un dels principals organitzadors l'abril de 1906 de la vaga de la fàbrica de serralleria d'Édouard Riquier de Fressenneville (Picardia, França), que ocupava 320 obrers i on treballava des de feia nou anys; després del seu acomiadament i de l'obrer Hurtel el 31 de març, els vaguistes assaltaren el 3 d'abril de 1906 els tallers i calaren foc el castell del patró. L'octubre de 1906 fou delegat del Sindicat dels Metalls de Vimeu al congrés de la CGT que se celebrà a Amiens (Picardia, França). Fou un dels responsables del grup anarquista de Fressenneville que s'adherí a la Federació Revolucionària del Somme (Picardia, França) arran de la seva fundació el 26 de juny de 1910. L'abril de 1935, quan treballava de comptable a Escarbotin (Picardia, França), el seu nom figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia departamental del Somme, encara que aquesta remarcà que s'havia «assenyat» i que no assistia a reunions.

***

- Eusebi Carbó Carbó: El 31 de desembre de 1883 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) el periodista i propagandista anarcosindicalista i anarquista Eusebi Carbó Carbó --signava Eusebi C. Carbó. Nascut en una família republicana federalista i anticlerical, va militar en les Joventuts Federals, però va evolucionar ràpidament cap a l'anarquisme després de llegir Godwin, Proudhon, Kropotkin i Bakunin. Quan tenia 18 anys va ser empresonat per primer cop. En 1905 va freqüentar el «Grup Avenir». El 1915 va dirigir la publicació Reivindicació, va assistir al Congrés de Ferrol en representació de Solidaridad Obrera i va fer una gira de mítings per Galícia amb Castiñeira i López Bouza. En 1916 va assistir amb Mauro Bajatierra al Congrés de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser membre del grup «Los Iguales». En 1918 va participar en la Conferència Internacional del Treball de Ginebra, en el VI Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors a València defensant la línia dura i al Congrés Nacional Anarquista de Barcelona en representació de Llevant. En 1919 va ser nomenat delegat per entrevistar-se amb les organitzacions sindicals Italianes i es va posar al front de Solidaridad Obrera de València. En representació de la Confederació Regional de Llevant va assistir a Madrid el desembre de 1919 al Segon Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), on va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava «la finalitat que persegueix la CNT és el Comunisme Llibertari», a més d'intervenir en la ponència sobre propaganda, defensar la Revolució russa com a superació de la socialdemocràcia --va ser nomenat per anar a Rússia amb Pestaña i Quemades-- i va combatre les tesis de Quintanilla. Durant els anys posteriors es va caracteritzar per representar la tendència més anarquista i des del 1921 va condemnar la dictadura del proletariat. Entre 1921 i 1923 va estar pres a València processat pel «Cas Conde de Salvatierra». En 1922 va dirigir Cultura y Acción a Saragossa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Perpinyà, on va fer de taxista. Va tenir amistat amb Malatesta, Borghi, Fabbri, i va ser amic personal de Joan Peiró. Va participar en la controvèrsia que va enfrontar Peiró i Pestaña. En 1927 va signar el manifest en defensa de la CNT. El març de 1930 va ser un dels signants del«Manifest d'Intel·ligència Republicana», i també redactor de La Guerra Social. En la Conferència Regional de la CNT de Catalunya (Barcelona, 6 de juliol de 1930), va ser nomenat redactor de Solidaridad Obrera, dirigida per Peiró. Va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), celebrada a Barcelona entre el 31 de maig i 1 de juny de 1931. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va presidir a Madrid la novena sessió del Tercer Congrés Confederal de la CNT, on va ser elegit delegat per assistir al Congrés de l'Associació Internacional del Treball (AIT). L'agost de 1931 va assistir a Barcelona al Ple de Sindicats de la CRTC. Es va instal·lar a València, on va ser redactor del periòdic Solidaridad Obrera d'aquella ciutat. Les seves activitats i les seves opinions el portaren repetidament a la presó, on s'hi passà un total de deu anys repartits entre seixanta empresonaments. En 1933, des de la secretaria de l'AIT amb Schapiro, es va oposar a la supremacia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar representar la FAI en el Comitè Revolucionari de Saragossa. En 1934 es va entrevistar amb Companys en nom de la CNT i va formar part de la comissió encarregada de recollir els infants dels vaguistes de Saragossa. El 23 de juny de 1934 a Madrid va representar Catalunya en el Ple Nacional de Regionals, on va polemitzar amb José M. Martínez sobre l'aliancisme asturià al qual s'oposava. Es va integrar en la redacció de Solidaridad Obrera amb Felipe Alaiz. Abans d'esclatar la guerra des de la Secretaria de l'AIT va reafirmar l'ortodòxia anarcosindicalista, però durant el conflicte bèl·lic va ocupar càrrecs polítics: vocal del Consell d'Economia i del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i càrrecs en el Ministeri d'Educació i Instrucció. Entre 1937 i 1938 va dirigir el diari de la CNT en català Catalunya. Fou l'animador, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Fosca Corsinovi i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. Exiliat a França i després a Santo Domingo (República Dominicana) en 1940, va establir-se a Mèxic. En 1943 va ocupar la secretaria de CNT i es va oposar a les tesis de García Oliver des de la nova FAI. En 1945 va ser secretari de la Delegació General de la CNT a Mèxic i va refusar el càrrec de ministre del Govern Giral de la República espanyola en l'exili. Després la faceta periodística va predominar, sempre, però, al servei del seu ideal anarquista. Va fer servir nombrosos pseudònims, com ara XXX,Mario Negro, Gustavo,Simplicio, Negresco, H. Horizonte, Romano, Rodrigo,Gran Orador, etc. Va publicar, entre altres llibres,Gestas magníficas, Interviú con el gran revolucionario Enrique Malatesta (1921), En linia recta. El naturismo y el problema naturista (1930),La bancarrota fraudulenta del marxismo (1941), La Reconstrucción de España: sus problemas económicos, políticos y morales (1945). Va traduir diversos autors italians, com ara Malatesta (La revolución en Italia: nuestra opinión para su triunfo) o Leo Weiczen-Giuliani (Historia del socialismo europeo en el siglo XX). Sa companya va ser Margarita Gironella. Eusebi Carbó Carbó va morir el 16 de gener de 1958 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Eusebi Carbó Carbó (1883-1958)

***

- Andrés Fuentes de Haro: El 31 de desembre de 1892 neix a Mazarrón (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarquista Andrés Fuentes de Haro, conegut com Rey. Treballà de miner a la regió murciana i en 1916 va ser condemnat pel Jutjat de Totana (Múrcia, Castella, Espanya) a dos mesos i un dia d'arrest major per infracció de la llei de caça.  Emigrat a Catalunya, l'agost de 1927, descarregant sacs de ciment a l'estació del ferrocarril barcelonina de Magòria, patí un lleuger accident laboral. Formà part de la primera Junta de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell (Barcelona, Catalunya), creat el 8 de maig de 1930, de caire anarquista. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, juntament amb Francisco Higueras, durant la vaga dels treballadors de les extraccions de sorres a les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc promoguda pel Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de 1936 fou un dels responsables del Comitè d'Abastaments del seu barri; després es va enrolar per treballar a les fortificacions de Mequinensa (Franja de Ponent) i, posteriorment, realitzà tasques de guarda a la col·lectivitat agrícola. Arran dels«Fets de Maig» de 1937 va ser detingut per la reacció estalinista i empresonat. Amb el triomf franquista va ser detingut i el 22 de març de 1939 tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 23 de desembre de 1939, després de sol·licitar el fiscal la pena de mort, va ser condemnat a 20 anys de presó, pena que fou commutada per la de sis anys. Andrés Fuentes de Haro va morir en data desconeguda a Barcelona (Catalunya).

***

- Mario Betto:El 31 de desembre de 1909 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Betto Formentini, també conegut com Spartaco. Sos pares van ser Giuseppe Betto i Rosa Formentini. Des d'octubre de 1921 visqué amb sa família a Fontanafredda (Friül). D'antuvi fou militant comunista, fet pel qual fou buscat pels escamots feixistes juntament amb sos germans Alberto i Ulderico. A partir de l'11 d'octubre de 1923 sa família emigrà a Thiais (Illa de França, França), on les passà magres. Entre 1930 i 1936 visqué a París, aprenent l'ofici de vidrier i de paleta. Quan esclata la Revolució espanyola, l'agost de 1936 s'enrolà com a milicià, sembla, en el batalló de milicians comandat per Carlo Penchienati, lluitant a les batalles del Jarama (1937) i de l'Ebre (1938). Arran dels fets de «Maig del 37» a Catalunya, quan els anarquistes i els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) s'enfronten als comunistes estalinistes, s'acostarà al moviment llibertari. Entre abril i maig de 1938 tornarà a França, però serà expulsat, juntament amb sos germans, per «combatent per l'Espanya Roja». De bell nou a la Península, fou detingut per l'Exèrcit republicà acusat de deserció i empresonat a Montjuïc (Barcelona), amb altres companys anarquistes i poumistes, fins al febrer de 1939; aquesta va ser la prova de foc i la seva separació total del moviment comunista. Amb la Retirada, passà a França i fou tancat al camp de concentració de Gurs. Sa companya, la catalana Rosa Cervera Terricabras, també va ser detinguda, però el gendarme s'apiadà del nadó que portava, fruit de la seva unió amb Betto, i traslladà mare i filla a l'estació de ferrocarrils amb direcció a la Península --aquesta nina havia estat inscrita a l'ambaixada italiana de París com a filla legítima. Enviat a treballar a les tasques militaritzades al Pas-de-Calais, fou detingut pels nazis en 1940 i internat en un camp a Alemanya. El novembre de 1941 fou alliberat i retornà a França. El desembre d'aquell any va ser detingut per la policia feixista i interrogat, negant qualsevol militància política. El març de 1942 fou tancat en una presó francesa i en sortir tornà a Itàlia. Després de participar de manera independent en grups llibertaris adscrits als Gruppi d'Azione Patriottica (GAP) que operaven a la zona de Pordenone, el 25 de juliol de 1943 s'establí a Visinale di Pasiano, on entrà en contacte amb un grup de partisans comunistes comandat per Rino Favot (Sergio). Amb el nom de batalla Spartaco, s'enquadrà en la «Brigada Antonio Gramsci», on destacà per la seva experiència militar, que havia guanyat als fronts espanyols. Encara que estratègicament s'alineà amb un grup comunista, mai no s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El 15 d'octubre de 1944 a Barcis (Friül), el grup partisà en retirada albirà un important contingent de tropes nazifeixistes que rastrejaven la zona.Spartaco i el jove company Diana s'oferiren voluntaris el 23 d'octubre de 1944 per a una acció suïcida consistent en la voladura del túnel del Ponte Antoi i així bloquejar l'avanç de l'enemic. D'aquesta acció només sobrevisqué Diana, que explicà que Spartaco havia detonat la càrrega quan va veure que les tropes nazifeixistes eren a sobre, sacrificant així la seva vida. Rosa Cervera Terricabras va morir el 30 de setembre de 2009, amb 98 anys, a Barcelona (Catalunya).

***

- Manuel Arroyo Zarzo: El 31 de desembre de 1917 neix al barri de Marxalenes de València (País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Arroyo Zarzo. Sos pares gestionaven el trinquet de pilota del barri. Quan era infant, sa família es traslladà a Burjassot, on passà la major part de sa vida. Cap el 1932 començà a treballar, primer com a electricista i després de paleta, feina amb la qual es quedà. Amb 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i més tard va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries de Burjassot. En 1937, durant la guerra civil, va ser militaritzat i acabà de xofer en l'Estat Major de l'Exèrcit de Llevant de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat i reclòs a diferents camps de concentració i centres de reclusió (port d'Alacant, Los Almendros, Albatera, presó Model de València, etc.). Internat amb son pare, aquest fou finalment afusellat. Durant el franquisme practicà la solidaritat amb les víctimes de la repressió. Amb la restauració monàrquica prengué part en diverses xerrades sobre memòria històrica i el seu testimoni fou molt útil per a investigadors i historiadors. En 2006 participà en les Jornades Llibertàries organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) del País Valencià per a commemorar la Revolució Llibertària de 1936, on rebé un homenatge. Va ser nomenat soci honorífic de la Fundació Salvador Seguí (FSS). En 2012 publicà el llibre Historia de un expolio del patrimonio de Burjassot i el 14 d'abril d'aquell any intervingué en les «V Jornades en torn al camp de concentració d'Albatera» celebrades a Sant Isidre (Baix Segura, País Valencià). Naturista i vegetarià, Manuel Arroyo Zarzo va morir el 10 de març de 2014 a Burjassot (Horta Nord, País Valencià) i fou enterrat l'endemà al cementiri municipal de València.

***

- Ramon Claret Gual: El 31 de desembre de 1919 neix a Òdena (Anoia, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Claret Gual. Encara que son pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb el món industrial de les fàbriques tèxtils. En 1934 conegué gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i participà en els comitès propresos, acostant-se ideològicament al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran era activista d'Estat Català i havia estat detingut arran dels fets del 6 d'octubre de 1934. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Barcelona i lluità als carrers de la capital catalana. En plena revolució, quan la major part dels sindicats autònoms de l'Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià a aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no abandonaria. Després d'unes setmanes fent propaganda a favor de les col·lectivitzacions, l'agost de 1936, falsejant l'edat, marxà voluntari al front enquadrat en la Columna Taverner del POUM. Al front d'Aragó prengué part al setge d'Osca, als combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte Aragón, a la presa de Siétamo, etc. Acceptà la militarització de les milícies, però ben aviat es desenganyà d'aquesta mesura, encara que arribà al grau de tinent de l'Exèrcit Popular. Amb la dissolució de les milícies del POUM, fou destinat a Vic, on va fer d'instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23 Cos de l'Exèrcit, sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva unitat dominaven els comunistes, demanà el trasllat i acabà en una divisió especial (71 Divisió Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes. La derrota republicana de 1939 l'agafà a Sonseca (Toledo) i amb membre de la seva unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els alemanys envaïren França, decidí retornar a Catalunya, però en arribar fou detingut a Dosrius per la policia franquista i tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat el 26 de maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al penal de Torelló. En 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup d'acció llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on fou novament detingut, aquest cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal Martínez. Després d'un temps a la presó de Cànem, al Poblenou barceloní, fou alliberat amb l'obligació de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i, evidentment, fugí de bell nou cap a França. Amb sa companya, Teresa Tarràs, i altres companys formà un grup d'acció d'afinitat, desvinculat orgànicament de la CNT, que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el grup va fer costat les famílies dels presos i la gent que s'hi amagava, alhora que van recaptaven diners dels empresaris per cobrir les despeses. Col·laborà amb militants de diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1946 fou detingut, sota el nom de Ramon Tarràs, després d'un tiroteig al carrer barceloní de Còrsega que el deixà ferit; portat a l'Hospital Clínic, passà a la jurisdicció militar sense anar a comissaria. En sortí de l'hospital, fou tancat a la Model i després als penals del Dueso, Santander, Yeserías i Alcalá de Henares, presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant la policia seguia buscant Ramon Claret. En 1954 fou alliberat i per seguretat marxà a Reus, on mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi), que havia conegut a la presó. A Reus conegué sa futura companya Lluïsa Gómez, filla d'Eulogio Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp muntà un taller d'ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons fins que aconseguien diners per establir-se o marxar a França. Després treballà, fins a la seva jubilació, en una fàbrica de mobles. Després de la mort del dictador Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A finals dels setanta entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus i amb els quals col·laborà estretament. En 1984 sa companya Lluïsa morí. Els seus últims anys estigué afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), col·laborà en entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals (Carrutxa), alhora que col·laborà amb articles d'opinió en la premsa local. El 19 de juliol de 2004 va participar en una sessió d'història oral a l'Arxiu Històric Municipal de Reus sobre les seves vivències de 1936. En 2005 un grup d'amics reusencs publicà una selecció dels seus articles sota el títol Del passat neix el futur. Deu anys d'escrits. Ramon Claret Gual va morir el 26 de novembre de 2005 a Reus (Baix Camp, Catalunya).

Defuncions

- Gustave Courbet: El 31 de desembre de 1877 mor a La Tour-de-Peilz (Vaud, Suïssa) el pintor revolucionari, proudhonià, communard i llibertari Jean Désiré Gustave Courbet. Havia nascut el 10 de juny de 1819 a Ornans (Franc Comtat, França). Fill de terratinents, son pare, Régis Courbet, posseïa propietats a Flagey, on criava bovins i practicava la viticultura, i sa mare es deia Sylvie. Quan tenia 12 anys entrà al seminari d'Ornans, on rebé les primeres ensenyances artístiques amb un professor de dibuix deixeble de la pintura preromàntica d'Antoine-Jean Gros. Després d'aquesta experiència amb els capellans tornà anticlerical i marxà al Col·legi Reial de Besançon, on seguí les classes de dibuix d'un antic alumne de Jacques Louis David. A finals de 1839 marxà a París, allotjat pel seu cosí Jules Oudot, per començar els estudis de Dret i continuar els de pintura als tallers de pintura de Charles de Steuben i d'Auguste Hesse. Es formà al Louvre copiant els venecians del segle XVI i Velazquez. Durant molt de temps va fer feina tot sol, ja que el seu realisme pictòric anava contracorrent. El 21 de juny de 1840 fou llicenciat del seu servei militar i s'instal·là al Barri Llatí, freqüentant l'acadèmia de Charles Suisse i vivint la bohèmia parisenca. En 1844 fou admès al Saló, on exposà el seu Autoportrait au chien noir, esdevenint el capdavanter del realisme. En 1848 esdevingué socialista, alhora que el seu talent comença a reconèixer-se, i fundarà un club social que s'oposarà als clubs jacobins i als partidaris del sector de la Montagne. L'agost de 1849 viatjà a Holanda, on descobrí les pintures de Frans Hals i de Rembrandt. En 1850 pintà una de les seves obres més famoses, Un enterrementà Ornans. En 1852 féu amistat amb el teòric anarquista Pierre-Joseph Proudhon, que l'influí profundament. Des del 1864 conreà l'escultura. En 1870 la seva reputació agafà tal volada que Napoleó III li oferí la Legió d'Honor, però com a republicà i socialista revolucionari, la rebutjà. Amb la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, fou nomenat president de la Comissió Artística per a la Conservació dels Museus Nacionals, que vetllava per la salvaguarda del patrimoni artisticocultural, i delegat de Belles Arts. Quan la Comuna de París fou proclamada, en fou elegit membre i passà a ocupar-se de la Comissió d'Ensenyament, esdevenint un dels responsables de la Federació dels Artistes. Votà contra el Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria». El 14 de setembre de 1870, en un escrit dirigit al Govern de Defensa Nacional, havia demanat que la Columna Vendôme, que evoca les guerres napoleòniques, fos desmuntada i transportada als Invàlids, però el 13 d'abril de 1871 la Comuna decretà la destrucció d'aquest«monument de barbàrie». Courbet reclamà l'execució d'aquest decret, que es materialitzà el 16 de maig d'aquell any davant una gentada eufòrica, i fou per aquest fet quan més tard se l'en demanaren responsabilitats. Després de la Setmana Sagnant, el 7 de juny de 1871 fou detingut i portant davant el III Consell de Guerra; el 2 de setembre d'aquell any fou condemnat a sis mesos de presó --que purgarà a París, a Versalles i a Neully--  i a 500 francs de multa. Més tard, el 30 de maig de 1873, sis dies després de la seva elecció com a president de la República, el mariscal Mac-Mahon proposà la reconstrucció de la Columna Vendôme, amb la idea de fer pagar Courbet totes les despeses. Per fugir de la ruïna, s'exilià a Suïssa, però els seus béns i quadres van ser embargats. L'1 d'agost de 1875, com a llibertari antiautoritari, participà en el Congrés de la Federació del Jura a Vevey, ciutat on s'establí. Entre les seves obres pictòriques destaquen un retrat realitzat en 1865 del seu amic Proudhon, envoltat de ses filles, i nombroses obres«escandaloses» per als mantenidors de l'ordre moral establert, com ara L'origen du monde (1866) o Le Sommeil (1866). El 4 de maig de 1877 el pressuposts per a la reconstrucció de la Columna Vendôme s'establí: 323.091, 68 francs. Astorat, Courbet demanà pagar la xifra per anualitats,«favor» que li fou concedit: havia de pagar durant 33 anys 10.000 francs anuals --en acabar tindria 91 anys. Per solidaritat amb els seus compatriotes exiliats de la Comuna de París, sempre rebutjà retornar a França abans d'una amnistia general. Gustave Courbet va morir de cirrosi pel seu abús de l'alcohol el 31 de desembre de 1877 a La Tour-de-Peilz, a prop de Vevey, (Vaud, Suïssa); l'endemà, segons el reglament, havia de pagar el primer termini de la seva ubesca deute. La seva voluntat fou respectada i fou inhumat el 3 de gener de 1878 a La Tour-de-Peilz. Les seves despulles foren traslladades a Ornans en 1919.

***

- Gaston Montéhus: El 31 de desembre de 1952 mor a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Havia nascut el 9 de juliol de 1872 a París (França) en una família de 22 infants. D'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906),Glorie au 17ème (1907) --apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial--, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la «Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure --abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París. Les seves cançons encara es canten.

***

- João Penteado:El 31 de desembre de 1965 mor a São Paulo (São Paulo, Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado. Havia nascut el 4 d'agost de 1876 a Jaú (São Paulo, Brasil). D'infant va ajudar son pare, que treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de Jaú, i també va fer classes a Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz). Formà part del Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic obrerista O Operário. Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat de São Paulo pogué fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en la creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de Belenzinho de São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual serà professor i director. Aquesta experiència d'educació llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919 --en 1917 serà substituït una curta temporada com a director per Primitivo Soares (Florentino de Carvalho)--, quan l'escola va ser tancada pel govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort. També col·laborar amb l'Associació Promotora d'Educació i Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A Plebe, A Lanterna, Boletim da Escola Moderna, etc., i sempre va defensar en els seus textos la intrínseca relació entre educació i revolució social. Publicà dos llibres Pioneiros do Magistério Primário (1944) i Esboço histórico através do primeiro centenário de Jaú. El seu arxiu personal, donat per sa família, es troba dipositat al Centre de Memòria de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat de São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

- Paulette Brupbacher: El 31 de desembre de 1967 mor a Unterendingen (Argòvia, Suïssa) la doctora i militant dels drets de la dona, companya i col·laboradora del llibertari suís Fritz Brupbacher, Pelta Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette (Pauline o Paula) Brupbacher. Havia nascut el 16 de gener de 1880 a Pinsk (Polèsia, Imperi Rus; avui Bielorússia) en una família benestant jueva. Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb Abraham Goutzait, també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla i un fil --en aquests anys a ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902 començà a estudià Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en 1907 es doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de l'Imperi tsarista (Die Bodenreform). En 1914 va anar a Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de la Gran Guerra retornà a Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una clínica per a drogoaddictes. Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de Ginebra. En 1923 es divorcià d'Abraham Goutzait. Després esdevindrà companya de Fritz Brupbacher, amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i compartirà el seu compromís polític, lluitant especialment per l'emancipació de la dona i pels drets a la contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure sexualitat. La parella es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors més desfavorits i perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats polítics, dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys van ser explicades en l'obra Meine Patientinnen (1953). Les seves conferències arreu Suïssa van ser força polèmiques i als cantons de Solothurn i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir al francès la Confessió de Mikhail Bakunin --que s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en 1921--, amb una introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i sobre la qual es realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al castellà. Quan en 1945 va morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i col·laborant en la revista La Révolution Prolétarienne, on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de l'estalinisme sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva consulta i s'instal·là en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les sevesúltimes obres. Enemiga de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes,és autora de nombroses obres, com ara Die Ernährung vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und Glarus (1935), Sexualfrage und Geburtenregelung (1936), Zur Erinnerung an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin (1953) i Hygiene für jedermann (1955), entre d'altres.

Paulette Brupbacher (1880-1967)

***

- Juan Gil: El 31 de desembre de 1988 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Gil. Havia nascut cap al 1898. Quan tenia 15 anys treballava a les mines de Lo Bosquet d'Òrb (Llenguadoc, Occitània), on contactà amb el Grup Anarquista Francoespanyol que l'introduí en el pensament llibertari. En 1920 entrà a militar en la Unió Anarquista (UA). També milità en la Confederació General del Treball (CGT). Un cop acomiadat de la seva feina a les mines per la seva militància, s'establí a Masamet (Llenguadoc, Occitània) on treballà també a la mineria. Participà en la fundació de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i formà part de la Federació de Grups Anarquistes de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) del departament de l'Erau. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, es desplaçà a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), on va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) fins a finals d'aquell any quan va ser enviat, juntament amb sa companya Josefa, a Occitània en missió propagandística i per a recaptar fons acompanyant Sébastian Faure i Aristide Lapeire. De bell nou a Puigcerdà, va ser nomenat director de les mines de Das (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1939, en un pas de la frontera, va ser detingut a La Guingueta d'Ix (Cerdanya) i tancat un temps a Besiers. Amb el triomf franquista, passà a França, on s'integrà en la Resistència (Agen, Tolosa i Perpinyà). Després de la II Guerra Mundial participà activament en la CNT de l'Exili i en la creació de la CNT francesa. Milità activament en el Sindicat d'Oficis Diversos de Perpinyà i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1968 va fer mítings a Perpinyà i a Canet. Trobem articles seus en Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera.

Continua...

---

Mallorca: el paradís perdut (IX) - Reflexions davant el salt d'aigua del torrent des Verger (per Miquel López Crespí, escriptor)

Si no aprofundim en l'estudi del medi i possibilitats de creixement sostingut, la invasió de milions de turistes, la continuació de la "balearització" de la nostra terra portarà aviat a un col·lapse d'aquest creixement tan lloat fins arribar, en un futur no gaire llunyà, a la pèrdua, no solament de la nostra riquesa paisatgística, sinó fins a tot a l'extermini de les nostres arrels culturals més fondes: llengua cultura. L'abandonament de la terra, el creixement incontrolat, el consum il·limitat de recursos i territori menarà a una lenta però inexorable decadència d'un poble i una civilització amb prop de mil anys d'història. (Miquel López Crespí)

Per a servar el que ens resta, i sortosament encara ens resta molt per salvar!, no bastarà emprar a fons la fotografia i la poesia. Els mallorquins i els habitants de les altres illes germanes haurem d'aprofundir en l'estudi del nostre territori, en la seva història, aprenent a estimat els valors del paisatge, estudiant a fons fins on arriben les possibilitats dels nostres minvats recursos naturals. Si no aprofundim en l'estudi del medi i possibilitats de creixement sostingut, la invasió de milions de turistes, la continuació de la "balearització" de la nostra terra portarà aviat a un col·lapse d'aquest creixement tan lloat fins arribar, en un futur no gaire llunyà, a la pèrdua, no solament de la nostra riquesa paisatgística, sinó fins a tot a l'extermini de les nostres arrels culturals més fondes: llengua cultura. L'abandonament de la terra, el creixement incontrolat, el consum il·limitat de recursos i territori menarà a una lenta però inexorable decadència d'un poble i una civilització amb prop de mil anys d'història. Tenir el privilegi de guaitar la bellesa sublim dels salts d'aigua del torrent des Verger, en el barranc de Biniaraix, no significa solament contemplar la naturalesa mallorquina en tota la seva esplendor; és alguna cosa encara més pregona: significa guaitar la identitat col·lectiva d'un poble, significa anar des de l'origen de l'illa, des de la primitiva acumulació de materials paleozoics i mesozoics, fins a copsar el significat de milers d'anys d'història amb tot l'afegit que ens han deixat mercaders, visitants, conqueridors i pirates de totes les contrades. Provar de salvar l'univers de bellesa que encara tenim, els indrets que s'han preservat miraculosament de la destrucció, vol dir avançar també en la defensa de les nostres senyes d'identitat col·lectiva. Sense una intensa revolució cultural, sense que els mallorquins siguin senyors de la seva cultura, amb capacitat de salvar-la, amb poder per a fer-la avançar i desenvolupar al màxim, res no està garantit; tampoc aquesta natura en perill.

No és gens estrany que el primer poemari d'autor contemporani editat en la postguerra per l'Editorial Moll sigui un cant a Mallorca i a l'amor. Em referesc a El somni encetat de Miquel Dolç, que l'Editorial Mol publicà en els anys de la més fosca postguerra, concretament l'any 1943. Evidentment el poemari sortí amb trampa: els censors s’empassaren, en llur ignorància, que Miquel Dolç era un "clàssic", qui sap si un estrany i desconegut poeta medieval, i que l’ortografia emprada era prefabriana. Per la ignorància de la censura tenguérem un gran llibre que, si tens sort, encara pots trobar en certes llibreries especialitzades. Tampoc no és gens estrany que el primer poema de l'obra de Miquel Dolç anàs dedicat, com feien els mestres de l'Escola Mallorquina en enlairar determinats aspectes del nostre paisatge, a un torrent. Ben cert que en el poema de Miquel Dolç hi ha el mateix esperit d'amor a l'illa que hi ha en totes i en cada una de les fotografies de Bartomeu Payeras.

Vegem, si no, el poema.

El torrent

Besant la molsa que s'hi retrata,

llenega l'aigua remorejant:

trenca i enfila ruixims de plata,

juga que juga com un infant.

Mig amagada dins l'ombra densa,

sols sent la queixa del rossinyol:

dins sa pupil·la l'ànima pensa

i s'extasien núvol i sol.

Gemega i plora tot solitària

damunt les roques, entre penyals,

i cau, polsosa, dins la fondària

on precipita crits virginals.

Per la planura tix la sendera

quasi sens moure's, com si dormís.

Somnia càntics de primavera,

olor de càrritx i flor d'anís.

Entre la molsa, per l'aspra via

el torrent passa murmurejant...

Aigua perduda, la vida mia,

sobre la terra d'esma passant!1

Natura, llengua i cultura formen part del mateix combat. No basta solament dictar lleis per a protegir la serra de Tramuntana, fer un Pla d'Ordenació Territorial que serveixi per a posar fi al saqueig continuat de recursos i territori. El problema amb el qual ens enfrontam és encara més vast que el de la simple redacció d'aquesta mena de plans, sovint inefectius i contaminats per l'electoralisme més barroer i mancat d'escrúpols. Com deien Boro Miralles i Paco Tortosa: "Hem treballat amb la idea que el concepte 'territori'' ha de ser entès com els espais on viuen, fan feina, desenvolupen el sentit lúdic, duen a terme les activitats de relació i s'eduquen les persones que l'habiten. Però, alhora, el territori ha de ser l'escenari on actuar de forma organitzada per tal de resoldre els problemes de relacions humanes intrínseques i amb l'entorn que inevitablement s'originen. És al territori on es desenvolupa la història anònima de cada dia i on emergeixen els seus autèntics protagonistes, germinant la memòria col·lectiva, la transmissió de coneixements en un aprenentatge comú i els sentiments de solidaritat, pertinença grupal i identitat cultural".2

1 Miquel Dolç. El somni encetat. Palma (Mallorca):Editorial Moll, 1943. Pàgs. 9-10.

2 Boro Miralles i Paco Tortosa. Rutes de cicloturisme de les Illes Balears. Palma (Mallorca): El Mundo-El Dia de Baleares, Sa Nostra, 2000. Pàg. 7.

fa hores que pens que hauria de felicitar l'any des d'aquest dietari que tenc mig abandonat i que de tant en tant em demana que hi vagi anotant coses. ara li som infidel amb el facebook perquè em resulta més còmode escriure allà notes apressades de dietari. amb tot, aquest any 2015 no es mereix acabar en blanc. (m')han passat tantes coses...

com que em costa ser original, recuper un paper que fa temps vaig escriure i avui em recordava la meua amiga Empar. no sé si val com a felicitació i per donar-vos les gràcies per la fidelitat i la paciència:

jo volia escriure bonic, escriure d’amor, escriure de tu. copiar els poetes, inventar-me una endreça i conrear els adjectius. però no en sé i no puc i ja no en vull saber i ja no en vull voler. el catàleg de tendreses s’ha esquinçat. les paraules toves són il·legibles: algú ha esberlat la copa de licor i els significants i els significats s’han liquat, com el meu interès per tu. la llista de greuges creix i es perd en una mar d’eles geminades i paraules esdrúixoles perquè les nostàlgies més nostrades avui ja em són alienes i els quaderns de viatge han esdevingut un malson. tu volies que jo t’acompanyés i jo volia volar. volar tota sola. volar i voler són desitjos cacofònics, com el des-amor, com el des-odi, com el des-viure.

i si ens morim?

iniciem junts aquell camí que ningú mai no ha escrit, que ningú mai no ha cantat.

Anarcoefemèrides de l'1 de gener

Esdeveniments

- Surt Le Niveleur: Pel 1890 --no es coneix la data exacta-- surt a Troyes (Xampanya, França) l'únic número del que havia de ser periòdic setmanal Le Niveleur. Organe communiste-anarchiste. Editat pel grup anarcocomunista «Les Niveleurs Troyens», en referència clara a Gerrard Winstanley i a la Revolució anglesa. El delegat de la Secció d'Estudis n'era E. Henry i el delegat de la Secció de Propaganda L. Lejust. «Som partidaris de l'autonomia personal, partidaris de la llibertat plena i sencera de l'individu, però sabem que aquesta llibertat, aquesta autonomia, no poden ser completes i ser totalment efectives si no és agrupant aquestes forces col·lectives, és per això que ens declarem comunistes», hi manifestaran. En 1885 havia sortit a Troyes un fullet signat per «Un niveleur» titulat Élection et révolution. En 1890 apareixerà un altre periòdic mural a Troyes La Révolution Future. Publication socialisteéditée per les Niveleurs Troyens, que també només editarà un número.

***

- SurtL'Antipatriote: L'any 1892 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de L'Antipatriote. Organe révolutionnaire annuel. Un altre número sortirà el 1894, que va tenir el subtítol Plus de frontières! L'Humanité libre!, i que portava a la capçalera dos epígrafs força eloqüents: «El patriotisme és el darrer refugi dels coquins» (A. Spies) i «Nostre enemicés nostre amo» (La Fontaine); però es va engegar una forta repressió «per incitació a la desobediència» contra l'impressor Charles Herkelboeck i contra l'anarquista Henri Willems, autor d'articles publicats en L'Antipatriote i Le Libertaire belga.

***

- Surt Pensiero e Volontà: L'1 de gener de 1924 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista quinzenal anarquista Pensiero e Volontà. Rivista quindicinale di studii sociali e coltura generale. Va ser l'última publicació dirigida per Errico Malatesta i Luigi Fabbri en fou el cap de redacció. Tingué el suport econòmic de Gigi Damiani. Hi van col·laborar Camillo Berneri, Luigi Bertoni, Luce Fabbri (Epicari), Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Gaetano Marino, Francesco Saverio Merlino, Carlo Molaschi, etc. En sortiren 53 números fins al 10 d'octubre de 1926, quan va ser proscrita per les autoritats feixistes.

***

- Surt Lucha Social: L'1 de gener de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari comunista Lucha Social. Portavoz de las Minorias de Oposición dentro de la C. N. del T. Es publicà com a substitut de La Batalla i seguint l'estela del setmanari del mateix nom editat el setembre de 1919 a Lleida per Joaquim Maurín Julià, que també dirigí aquesta nova època. Defensà l'URSS, criticà la socialdemocràcia i l'apoliticisme anarquista i impulsà la unitat sindical al voltant dels sindicats probolxevics de Confederació Nacional del Treball (CNT). Després dels primers números inclogué a la capçalera l'anagrama de la Internacional Sindical Roja (ISR) comunista. Hi van col·laborar Pere Bonet Cuitó, Andreu Nin Pérez, Hilari Arlandis Esparza,Ángel Samblancat Salanova, Víctor Colomer Nadal, David Rey i Adolfo Martín, entre d'altres. Es publicà fins l'abril de 1925.

***

- Surt Le Trait-d'Union Libertaire: L'1 de gener de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Trait-d'Union Libertaire. Bulletin de l’Association des Fédéralistes Anarchistes (AFA), publicació dels dissidents de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que van constituir l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La UAC va esdevenir majoritàriament «plataformista» en el Congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927, canviant el nom a Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i la minoria «sintesista» va abandonar la UAC i va fundar l'AFA. Pierre Lantente (administració) i Sébastien Faure (gerent) en van ser els principals responsables. Entre els col·laboradors, a més de Faure i Lantente, podem citar Georges Cheve, René Darsouze, Denegry, Guerineau, Marchal, F. Michel, Reynaud, entre d'altres. En van sortir quatre números, l'últim l'1 d'abril de 1928, i serà continuat per La Voix Libertaire, que apareixerà l'1 de maig de 1928.

***

- Surt L'Éveil Social: L'1 de gener de 1932 surt a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual anarquistaL'Éveil Social. Journal du Peuple, editat per l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). El gerent en va ser Mohammed Sail, qui va cedir el càrrec a Sylvain Chevalier quan el primer va ser detingut per propaganda antimilitarista a les colònies magribines. En van ser col·laboradors René Cova, Paul Celton, Clarito, René Devry, G. Jayart, Louis Laurent, Dr. Mairot, G. Manuel, Hoche Meurant, Paul Mounier, Francis Pierre, F. Reault, Mohammed Sail, M. Theureau, S. Vergine, Henri Zisly, etc. El maig de 1934 es va fusionar amb Terre Libre, després d'haver publicat 29 números, l'últim aquell mateix mes.

***

- R.A. Forum: L'1 de gener de 1996 s'inaugura a França «R.A. Forum» (Recherches sur l'anarchisme, Recerques sobre l'anarquisme), fòrum en línia [raforum.info] internacional i multilingüe (francès, anglès, castellà, esperanto, italià, portuguès, alemany, japonès, holandès, suec i turc), dedicat a la investigació i a la recopilació de la teoria, la història i la cultura del moviment anarquista, i de qüestions lligades a aquests (tesis, tesines, art, cinema, música, literatura, etc.), d'arreu del món. Ideat per l'intel·lectual anarquista francès Ronald Creagh, aquest fòrum va ser creat amb la idea de ser usat com a una base de dades oberta a tots els investigadors i estudiants de l'anarquisme, deixant de banda les opinions personals. Tots els textos --actualment més de 4.000 articles amb més de 100 pàgines web de referències-- es troben sota domini públic amb permís exprés dels seus respectius autors. A més de Creagh, col·laboren en el projecte multitud de persones, com ara Antoine Barral, Annick Stevens, Alex Galizzi, Pierre Sommermeyer, Jean-Marc Bonnard, Eric i Cathy Ytak (d'Éphéméride Anarchiste), Claude Mediavilla, John P. Clark, Antonio Lombardo, Tom Goyens, Frank Mintz, Thomas i Laure, Martine-Lina Rieselfeld, René Fugler, Mathias Jauslin, José Maria Carvalho Ferreira, Pietro Ferrua, etc.«R.A. Forum» és una de les fonts primàries de consulta d'aquestes Anarcoefemèrides.

Naixements

- Augusto Castrucci: L'1 de gener de 1872 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el ferroviari anarcosindicalista Augusto Castrucci. De ben jovenet, en 1891, ja estava fitxat com a anarquista i en 1893 entrà com a fogoner en pràctiques en els ferrocarrils italians. En 1897 s'afilià a la Lliga dels Ferroviaris (LF), primer sindicat del sector. En 1900 aprovà a Nàpols (Campània, Itàlia) l'examen de maquinista ferroviari. Participà activament en la gran vaga ferroviària de 1905, en la qual destacà per les seves dots organitzatives, i en 1907 fou un dels fundadors del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), del qual va ser nomenat secretari de la seva Comissió de Personal de Maquinistes. El novembre de 1908 fundà l'òrgan d'expressió de l'SFI, In Marcia!, publicació que dirigí. Gràcies a la seva tasca sindical, la lluita dels ferroviaris destacà en el moviment anarquista i en el moviment obrer en general. En 1907 assistí al I Congrés de l'SFI celebrat a Roma i en 1915 a la Convenció Nacional de Pisa. Durat la Gran Guerra, es mostrà força actiu en la propaganda antibel·licista. Partidari de l'autonomia sindical, es mostrà contrari a l'afiliació de l'SFI a la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball), encara que després de la «Setmana Roja» de 1914 intentà acostar el sindicat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Arran dels fets de la «Setmana Roja», va ser degradat a fogoner, però posteriorment va ser reintegrat a maquinista. Entre el 20 i el 29 de gener de 1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Cleto Benassi, Giovatta Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat nacional del Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que negocià amb el primer ministre italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 els feixistes calaren foc la seva casa a Pisa i el van amenaçar de mort. Obligat a traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) l'any següent, el règim feixista l'acomiadà dels ferrocarrils per«escàs rendiment», encara que continuà amb la direcció d'In Marcia!, fins al 4 de novembre de 1926, quan la Prefectura de Milà imposà el tancament de la publicació per raons d'«ordre públic». Durant el feixisme patí apallissaments, denúncies, detencions, arrests i persecucions de tota casta. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu sindicat i esdevingué secretari general honorari, tornant a imprimir In Marcia! a partir del juny de 1945. Aquest mateix any publicà el llibre Battaglie e vittorie dei ferrovieri italiani. Cenni storici dal 1877 al 1944, reeditat pòstumament en 1988. En 1947, amb Nino Malara, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI). Augusto Castrucci va morir el 27 de febrer de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia). En 2008 Mario Fratesi publicà l'assaig biogràfic Macchinista ferroviare. I cento anni della rivista«In Marcia!». A Florència (Toscana, Itàlia) existeix l'«Associazione Augusto Castrucci Onlus».

Augusto Castrucci (1872-1952)

***

- Charles Delzant: L'1 de gener de 1874 neix a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarcosindicalista, i després socialista, Charles Delzant. Obrer vidrier, va ser nomenat president del Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut i d'Escautpont, creat en 1896. En 1900 fou un dels fundadors del grup anarquista«L'Action Directe» de Fresnes-sur-Escaut, que freqüentà el jove Pierre Monatte, i aquest mateix any juga un paper important en la vaga de les vidrieries d'Aniche i d'Escautpont. Militant de la Confederació General del Treball (CGT), de tendència anarcosindicalista, en 1904 va ser nomenat secretari general de la Unió Sindical dels Obrers Vidriers Botellers de Fresnes i d'Escautpont, a més de director de La Voix des Verriers. Cap el 1905 estava considerat un dels màxims responsables de l'anarcosindicalisme a la zona de Nord-Pas-de-Calais. També fou, a partir de 1912, secretari general de la Federació Nacional dels Vidriers, creada en 1902. En el XI Congrés Nacional Corporatiu (V de la CGT), celebrat el setembre de 1900 a la Borsa del Treball de París (França), representà el Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut. També assistí a més reunions, com ara el XIV Congrés (Bourges, setembre de 1904), XV Congrés (Amiens, octubre de 1906; on signà la «Carta d'Amiens» del sindicalisme revolucionari), XVI Congrés (Marsella, octubre de 1908), XVII Congrés (Tolosa de Llenguadoc, octubre de 1910). Per la seva militància patí diverses condemnes. Durant la tardor de 1911 participà activament en el moviment de les mestresses contra la carestia de la vida i per aquest fet va ser denunciat per la policia fent servir les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1893 i 1894; es refugià a Bèlgica i el 24 de gener de 1912 el Tribunal Correccional de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) el condemnà en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per«apologia del pillatge i del robatori». Per solidaritat, el març de 1912 la Federació dels Vidriers tingué el seu congrés en un llogaret belga a prop de la frontera francesa per així permetre l'assistència del seu secretari. Durant l'exili belga escrigué el fullet Le travail de l'enfance dans les verreries, on denuncia entre altres coses l'explotació dels infants espanyols a les vidrieries franceses, i que fou publicat en 1912. En una visita a França, el 19 de setembre de 1912 va ser interceptat per la policia i empresonat com a pres comú; després de fortes protestes sindicals, va ser admès com a pres polític i, el 2 d'octubre, davant la manca de proves, el Tribunal Correccional de Valenciennes es declarà incompetent sobre el cas i fou absolt. El 15 de novembre de 1912, juntament amb altres companys (Philippe, Émile Rousset, Pierre Laval, Jean Capmarty, etc.), parlà en el gran míting organitzat pel Comitè de Defensa dels Infants, celebrat a la Sala de la Légion d'Honneur de Saint-Denis (Illa de França, França), per protestar contra les condicions de treball de la fàbrica Legras de la Plaine-Saint-Denis. El gener de 1913 s'instal·là a Bagnolet (Illa de França, França). En aquests anys col·laborà en publicacions sindicalistes revolucionàries, com ara Le Bataille Syndicaliste (1911-1915), L'Avant-Garde (1913-1914) i Le Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes des del 20 de març de 1909, en 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i, germanòfob de mena, va fer costat l'anomenada «Unió Sagrada» en defensa de la pàtria. Destinat al IV Regiment d'Artilleria Pesant acantonat a Lorient (Bretanya), aconseguí fugir de Maubeuge (Nord-Pas-de-Calais, França) abans de la rendició de la ciutat. Gràcies a les gestions de l'exsindicalista Klemczenski, entrà al servei del sotssecretari d'Estat Albert Thomas i obtingué una pròrroga en la incorporació a files com a obrer a les acereries d'Imphy (Borgonya, França). Després de la Gran Guerra s'incorporà a la CGT i el desembre de 1918 va ser nomenat membre de la comissió administrativa. En aquesta època trencà totalment amb l'anarquisme i el març de 1922 va ser esborrat per la policia del «Carnet B» considerant-lo «reformista». En el congrés internacional d'abril de 1921 va ser elegit secretari de la Federació Internacional dels Treballadors del Vidre; càrrec en el qual fou reelegit per unanimitat en el II Congrés celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1927 a la Sorbona. En 1932 ocupà el mateix càrrec i formà part de la comissió administrativa de la CGT, col·laborant en el periòdic d'aquest sindicat Le Peuple. També milità en la Lliga dels Drets de l'Home i s'afilià a la 19 Secció de la Federació del Sena de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Charles Delzant va morir el 28 de juny de 1943 a París (França).

Charles Delzant (1874-1943)

***

- Daijiro Furuta: L'1 de gener de 1900 neix a Tòquio (Japó) el militant anarquista Daijiro Furuta. Després d'haver obtingut el diploma d'estudis secundaris, entrà en la Universitat de Waseda i en 1919 s'adherí a la«Shakaishugi Dantai Minjin Dömeikai» (Federació Popular dels Grups Socialistes) i en la Federació de Construcció, però abandonà dos anys després aquestes organitzacions per militar en l'anarquisme. Amb Yoshinaga Watanabe i Arata Nagashima marxarà al departament de Saitama i organitzarà el moviment anarquista camperol a Hasuda. Amb aquests dos companys creà la «Kosakunin Kai» (Societat dels Petits Grangers) i el periòdic Kosakunin (Petits Grangers). Malgrat els seus esforços, els resultats foren decebedors. Durant aquestes activitats, conegué Tetsu Nakahama, poc abans de la dissolució de l'organització el juny de 1922. Amb sos amics crearà la «Girochin Sha» (Societat de la Guillotina), grup anarcoil·legalista armat que prepararà l'atemptat contra el príncep d'Anglaterra, en ocasió d'una visita al Japó, i contra el regent de l'Imperi Japonès. Per finançar les seves activitats es dediquen a atracar bancs i en el curs d'un robatori en un banc d'Osaka matarà un empleat. També participà en l'atemptat contra el general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, i en diversos atemptats amb explosius. El 10 de setembre de 1924 fou detingut amb Genjiro Muraki al seu amagatall de Tòquio i el 10 de setembre de 1925 fou jutjat i condemnat a mort. Daijiro Furuta fou penjat el 15 d'octubre de 1925 després d'haver rebutjar fer cap apel·lació. Les memòries del«terrorista de gran cor», com era anomenat, --Shi No zange (Confessió davant mort, 1926) i Shikeishû No Omoide (Confessió d'un condemnat a mort, 1930)--, redactades a la garjola i publicades després de la seva execució, tingueren una gran difusió.

***

- Enrique Cano Pérez: L'1 de gener de 1918 --alguns citen erròniament 1917-- neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Enrique Cano Pérez. Sos pares es deien José Manuel Cano Fernández (Calores) i Carmen Pérez Martínez. Emigrà a Barcelona i entra a treballar com a empleat a la Sastreria Maleras del carrer Hospital de la capital catalana. Milità en les Joventuts Llibertàries i en el grup«Faros» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran de l'atracament a mà armada efectuat el 15 de desembre de 1934 pels militants anarquistes Andrés Aranda Ortiz i Domingo Cabrera Pedrol a la sastreria on treballava des de feia sis anys, en el qual resultà mort un dependent i ferits diversos vianants, va ser detingut dos dies després per complicitat i processat. Jutjat el 6 de juliol de 1935, va ser condemnat a vuit anys de presó i un dia per robatori i a sis mesos d'arrest per tinença d'armes, i això perquè encara era menor de 18 anys. El 19 de juliol de 1936 fou excarcerat de la presó Model de Barcelona durant les lluites de carrer sorgides arran de l'aixecament feixista i immediatament s'enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d'Aragó. Quan el novembre d'aquell any aquesta columna miliciana marxà a la defensa de Madrid, retornà a Barcelona. Després s'integrà en les ambulàncies del Cos de Tren de l'Exèrcit republicà i fou destinat al País Valencià, on romangué fins el final de la guerra. Concentrat al camp de Los Almendros, intentà després fugir amb vaixell des del port d'Alacant. Detingut per les tropes franquistes, fou tancat a la plaça de toros d'Alacant, on un company disfressat de falangista, conegut com «El Flaco de Badalona», aconseguí alliberar-lo fent creure que també ell ho era. Arribà a Barcelona i d'allà aconseguí arribar als Pirineus i creuar la frontera. Fou tancat al cap de concentració d'Argelers, on trobà reclosos sos germans Juan i José; aquestúltim, mecànic de professió i xofer al servei del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), morí dies després a l'hospital de Perpinyà de peritonitis. En acabar la II Guerra Mundial treballà de sastre i més tard muntà una factoria de pantalons a prop de París. Enrique Cano Pérez va morir a París (França).

***

- Sara Berenguer: L'1 de gener de 1919 neix al Poble Sec de Barcelona (Catalunya) la poetessa i militant anarcofeminista Sara Berenguer Laosa, també coneguda a França com Sara Guillén --pel llinatge de son marit, el pintor i il·lustrador anarquista Jesús Guillén Bertolín, Guillembert. La major de cinc germans i filla d'un paleta anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que va morir al front d'Almudévar en 1936, va treballar des dels 13 anys en una carnisseria i en un taller de brodats. Després va fer de costurera, professió que va exercir, després d'un breu temps com a assalariada, pel seu compte fins al juliol de 1936. A partir de l'aixecament feixista, va començar una intensa relació amb el moviment anarquista: va col·laborar amb el Comitè Revolucionari de la barriada de les Corts fins als juny de 1937, on es va encarregar del repartiment d'armes; va pertànyer al Comitè Regional de la Fusta al costat d'Antonio Santamaría, on va fer de mecanògrafa i de comptable; va militar en el Comitè Local de les Joventuts Llibertàries i va participar en la secretaria de l'Ateneu Llibertari; alhora que treballava de mestra d'infants sense escolaritzar a l'Ateneu Cultural de les Corts i en tasques de propaganda. En maig de 1937 va lluitar a les barricades i durant la primavera de 1938 va passar al Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), ambÁngel Aranzáez, visitant freqüentment el front. Durant la tardor de 1938 va assistir al Ple Regional i va ocupar la secretaria de propaganda de«Mujeres Libres», per acord d'un Ple Regional; alguns mesos més tard, va ocupar la secretaria general de «Mujeres Libres» en substitució de Maria Claramunt. El gener de 1939 es va exiliar a França. Entre 1941 i 1945 va pertànyer al Grup Confederal de Bram i es va desplaçar pels departaments francesos d'Aude, Arieja, Erau i Alta Garona en tasques d'enllaç de la resistència antinazi. Va organitzar SIA a la comarca de Bram i va promoure la reorganització de les Joventuts Llibertàries. Després de l'Alliberament va instal·lar-se a Montpeller, on son company era secretari de la CNT del Llenguadoc, i després a Besiers en 1946. Va dirigir un curs de taquigrafia organitzat per la CNT per a tot l'exili en 1947 i va interessar-se pel teatre, una afició que mantingué al llarg del temps. La seva militància es va veure interrompuda un temps a causa d'una afecció intestinal. A començaments dels anys seixanta va aparèixer lligada als grups d'acció antifranquista, arran de la reunificació confederal dels anys 1960 i 1961, al costat d'Alberola, de Mera, de Cañete i d'altres. En 1963 va ser detinguda amb son company, arran de l'execució de Granado i de Delgado, per«associació de malfactors». Després del Congrés de 1965, va abandonar la CNT a causa de les lluites internes, però no l'anarquisme, acostant-se als grups de «Frente Libertario», de la Comissió de Relacions del qual va formar part en 1973. En 1965, amb Suceso Portales, reprendrà la redacció de la revista Mujeres Libres. Durant els seus últims anys continuà la tasca en SIA, realitzant activitats culturals (teatre, poesia), formant part de grups de dones. En 1998 va ser condecorada pel govern francès amb la Creu de la Legió d'Honor per la seva participació en la resistència durant l'ocupació alemanya. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Alisma, Blanca,Anade, Sara Lahosa, Sandra Berenguer, Evora), en diverses publicacions llibertàries, com Adarga,Amicale Durruti, Ateneo de Alcoy,Cultura Libertaria, ECA,Evocación, Gramenet del Besòs, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Mujeres Libres, El Noi, Noticiari, Polémica,Pueblo Libertario, Quaderns, Rojo y Negro, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vaixell Blanc, La Voz Anárquica, etc. Col·laborà en antologies poètiques, com ara Fleurs du Midi (1977, 1980 i 1981) Les deux arbres (1977), A Juan Ramón Jiménez (1981), España sangra (1985), Antología de novísimas poesías de habla hispana (1986), Nostre club (1989), Poemas de luz (1994); i és autora de Cardos y flores silvestres (1982), Jardín de esencias (1986), Entre el sol y la tormenta: treinta y dos meses de guerra (1936-1939) (1988 i 2006, autobiografia), Las tres adelfas (1989),El lenguaje de las flores (1992), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999, en col·laboració), Sentiments (2004), entre d'altres. Jacinte Rausa va publicar l'octubre de 2000 a França la biografia Sara Berenguer. En 2004 Sara Berenguer va participar en el documental de Susana Koska Mujeres en pie de guerra, amb María Salvo, Rosa Laviña, Rosa Díaz, Neus Catalá, Teresa Buígues, Carme i Merçona Puig Antich. El 13 de desembre de 2008 es presentà a l'Ateneu de Madrid el seu llibre Mujeres de temple, un recull biogràfic de 26 dones lluitadores (Simone Weil, Maria Bruguera, Ligia de Oliveira, Jeanne Ragaudin, Ana María Cruzado, Mollie Steimer, May Piqueray, etc.). Sara Berenguer Laosa va morir el 8 de juny de 2010 a Montadin (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada dos dies després al cementiri d'aquella localitat al costat de son company Guillembert.

Gillembert (1913-1999)

***

- Emilio Marco Pérez: L'1 de gener de 1921 neix a Falset (Priorat, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Emilio Marco Pérez. Fou el segon de quatre germans d'una família pagesa. Sos pares es deien Jaime Marco Serrano i Mercedes Pérez Bes. Sense cap estudi, quan encara era un infant, es posà a treballar de rabassaire i de pastor. D'antuvi freqüentà la cooperativa obrera que la Unió General dels Treballadors (UGT) tenia al poble. El 10 de febrer de 1936 s'afilià al SindicatÚnic d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Falset. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà, malgrat la seva curta edat, com a milicià en la «Columna Ortiz» («Columna Sud-Ebre») i marxà al front d'Aragó, participant en la presa de Belchite, Casp, La Puebla d'Híxar i Letux, a més de formar part de l'experiència col·lectivitzadora i d'aprendre a llegir i a escriure. Amb la militarització de les milícies, entrà a formar part del «Batalló Louise Michel» de la XVII Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, que estava establert a les poblacions aragoneses de Lécera i Calanda. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i va ser reclòs als camps de concentració de Bourg-Madame, Vernet i Setfonts fins l'octubre de 1939, quan va ser enviat a treballar en una granja de Saint-Paterne-Racan (Centre, França). En 1943 s'integrà en la Resistència enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i el setembre de 1944 participà en l'alliberament de Tours (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Saint-Pierre-des-Corps, on milità i va fer de pagès. Els últims anys de sa vida els passà invàlid i confinat a casa seva. En 2006 s'estrenà el documental Mémoires sociales, de Franck Wolff, i en 2012 la pel·lícula Emilio. El eco de otros pasos, d'Enric Miró, ambdós films dedicats a la seva figura. Emilio Marco Pérez va morir el 30 de gener de 2013 a Saint-Pierre-des-Corps (Centre, França).

Emilio Marco Pérez (1921-2013)

Defuncions

- Fritz Brupbacher: L'1 de gener  de 1945 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) el metge, antimilitarista i militant socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Havia nascut el 30 de juny de 1874 a Zuric (Zuric, Suïssa) en una família benestant. Després d'estudiar  Medicina a Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir en 1901 la seva consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona, Lydia Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de James Guillaume, de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista suís), però antimilitarista --va prendre part en 1905 en la creació de la Lliga Antimilitarista-- i partidari del sindicalisme revolucionari, va rebre fortes crítiques des de les files del seu partit i es va veure impulsat a presentar la dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al Kommunistische Partei der Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a la Unió Soviètica, però com que no havia abandonat el seu esperit crític i les seves idees llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que li van fer la vida impossible. En 1932 va«evadir-se de la cèl·lula», segons la seva expressió i va ser expulsat del Partit l'any següent. També des dels anys 20 va militar amb sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher), en el moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una sexualitat lliure. En 1932 va fer la introducció a la traducció del rus de la Confessió de Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès. És autor, entre altres obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der Zweck des Lebens (1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung in der Schweiz (1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft (1913), Marx und Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871) (1917), Vom Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die Moral herum (1917), Wo ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin: der Satan der Revolte (1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik (1930), 60 Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des Lebens (1938-1939). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Paulette Brupbacher (1880-1967)

***

- Giuseppe Tinti: L'1 de gener de 1966 mor a (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Tinti, conegut com Peppino. Havia nascut el 23 d'octubre de 1899 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Domenico Tinti i Rosa Bitonto, i era el cinquè de sis germans (Oreste, Francesco, Augusta, Giovanni i Angelo), tots militants anarquistes. En acabar els estudis primaris començà a treballar com a paleta. Arran de les seves activitats antifeixistes, en 1926 son germà gran Oreste va ser confinat, i ell, per evitar el mateix destí, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. D'antuvi treballà uns mesos com a miner a Mons i, amb sa germana Augusta i son cunyat, s'instal·là més tard a Ginebra, on continuà sent perseguit pels agents de la feixista l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). En 1928 passà a França i es mostrà força actiu a la zona de l'Alta Savoia. En 1930 en una reunió d'antifeixistes italians proposà la formació de colles de treballadors per fer feina gratuïta durant els campaments d'estiu antifeixistes. A començament de 1931, amb Ciro Beltrandi, Giulio Conte i Randolfo Vella, formà part del grup que intentà posar fi a la polèmica sorgida en el periòdic estalinista Falce e Martello i en Il Risveglio sobre la posició política dels germans Vella. El juny de 1931 participà en la commemoració de Giacomo Matteotti celebrada a Annemasse. Durant uns anys de misèria i desocupació, residí a diverses localitats (Ginebra, Annemasse Chambéry i Saint-Cerques), però mantingué contactes estrets amb Tomaso Serra i Francesco Barbieri. El 14 d'abril de 1935 participà, a casa de Luigi Bertoni a Ginebra, en una reunió (Frigerio, Omobono Frateschi, Martini) durant la qual Barbieri va ser acusat d'haver malversat una part de les subscripcions en favor de les víctimes polítiques i dels presos. El 30 de desembre de 1935 participà, amb Ciro Beltrandi, Guido Polidori, Randolfo Vella i Savino Fornasari, entre d'altres, en el Congrés Anarquista organitzat per Bertoni a Chambéry i on van ser discutides proposicions d'acció conjuntes amb altres organitzacions antifeixistes i on es va convidar al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) a coordinar l'acció antifeixista a Itàlia. El juliol de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'allistà en la «Columna Ascaso», lluitant al front d'Aragó. El gener de 1937 entrà a formar part del grup«Pietro Gori» de la columna. El febrer de 1937 marxà a Suïssa amb Ciro Beltrandi, on, segons la policia, circulava amb un automòbil farcit de llibres i de propaganda anarquista de la Revolució espanyola. A Annmasse caigué greument malalt i hagué de renunciar a retornar a la Península. Després d'un temps a Saint-Cerques i a Aix-les-Bains, s'instal·là a Usin, a l'Alta Savoia, on fou detingut el 23 d'agost de 1939 i internat al camp de concentració francès de San Giuliano. El 12 de novembre de 1941, a requeriment del consolat italià, va ser lliurat a les autoritats feixistes. D'antuvi va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya i el 31 de desembre confinat a Ventotene, on restà durant tres anys. El 28 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà a Imola. Després de l'Alliberament continuà militant i fou un dels distribuïdors regulars del setmanari Umanità Nova. Sense domicili fix ni treball estable, visqué gràcies a petites feinetes. L'1 de gener de 1966 uns joves companys van trobar el seu cos al local del carrer Cavour d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on residia després de morir d'un infart.

***

- Domingo Tirado Benedí: L'1 de gener de 1971 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el pedagog llibertari, i després comunista i socialista, Domingo Tirado Benedí. Havia nascut el 17 de setembre –alguns citen el 7 de setembre– de 1898 a Carenas (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'una família agricultors, visqué la major part de la seva infància i joventut a Campillo de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya), on sempre va afirmar haver nascut. Estudià al seminari de Tarazona (Saragossa, Aragó, Espanya), on aprengué gramàtica, llatí i grec, idiomes que llegia i traduïa amb desimboltura, a més de l'alemany, l'anglès i diverses llengües romàniques. Deixà la carrera eclesiàstica i entre 1913 i 1917 estudià magisteri a l'Escola Normal de Mestres de Saragossa (Aragó, Espanya), encara que no es va treure el títol de mestre fins, per qüestions econòmiques, fins el 25 de setembre de 1925. Després d'acabar la carrera es traslladà a València (València, País Valencià), on milità en el moviment anarquista i col·laborà en la seva premsa: Solidaridad Obrera (València, 1922), Páginas Libres (Sevilla, 1923) i Solidaridad Obrera (Barcelona, 1923-1924). En 1924 se passà a comunisme leninista, formà part del grup editor de La Batalla i va escriure Por qué me convertí al comunisme. Més tard va fer de mestre rural a diferents poblacions (Cubillejo de Lara, Biota, Campillo de Aragón, Burgos, Cinco Villas). En 1928 es casà amb Sotera Lázaro Alonso.  En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic El Magisterio Español. En 1930 fundà la Cooperativa Pedagògica Espanyola, que no reeixí. Durant els anys republicans l'aspecte pedagògic predominà sobre l'aspecte polític. En 1934 aprova per oposició una plaça d'inspector i l'any següent va ser destinat a la província de Lleida, concretament a la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1936 col·laborà en el Diccionario de Pedagogía Labor (1936), de Luis Sánchez Sarto. Durant la guerra civil dirigí una colònia escolar a la zona de Barcelona i estigué afiliat al Sindicat d'Ensenyament de la Unió General de Treballadors (UGT), formant part del comitè directiu de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament ugetista, i col·laborà per a la seva revista Trabajadores de la Enseñanza. En 1938 va ser mobilitzat i l'any següent, amb el triomf franquista, passà a França amb sos companys de batalló. Després d'un breu pas pel camp de concentració de Liuron de Droma, aconseguí embarcar amb sa companya i sos fills Antonio i Luis a Bordeus (Aquitània, Occitànai) en el vapor Mexique cap a Mèxic, on arribà el 27 de juliol de 1939 a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Durant una temporada fou professor d'anglès a l'Institut Luis Vives, fundat per exiliats espanyols, i fou secretari general del Comitè Directiu de l'Agrupació de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) a Mèxic, vinculat al sector seguidor de Juan Negrín López del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). En 1942 obtingué la nacionalitat mexicana i s'integrà amb un granèxit en el sistema educatiu mexicà: catedràtic de l'Escola Nacional de Mestres i del Conservatori Nacional de Música, professor de l'Escola Normal de Mestres i de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, supervisor d'ensenyament superior d'Escoles Normals de la Secretaria d'Educació Pública, membre del Consell de la Direcció General de l'Ensenyament, traductor de nombroses obres de pedagogia per a l'editorial UTEHA (Henry Bonnet, Bruniquel, Murray Butler, B. Conddliffe, H. Harte, Hans Kelsen, George Kerschensteiner, Perkins, A. Rude, Skinner, Varrón, Weinberg, Wheele, W. Witzke, etc.), traductor emèrit de la UNESCO, etc. Fou un dels promotors de la Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum Mexicana. En 1966 es retirà. És autor de nombroses obres pedagògiques, com ara La ciencia de la educación (1940, 1953 i 1958, amb Santiago Hernández Ruiz), Cooperativas, talleres, huertos y granjas escolares (1940), Cómo enseñar la aritmética y la geometría (1944), Métodos de educación y de enseñanza (1945), Problemas de la educación escolar (1945), Psicotecnia de la educación (1946 i 1957), La escuela en acción. Desarrolloíntegro en conocimientos y actividades el programa oficial vigente del sexto año de la escuela primaria (1948, amb altres), Juan Enrique Pestalozzi. Cómo Gertrudis enseña a sus hijos (1955), Problemas de la educación mexicana (1955),La enseñanza de las ciencias de la naturaleza (1958), El problema de los fines generales de la educación y de la enseñanza (1960), Sociología de la educación (1962), Antología pedagógica de San Agustín (1963), Técnica de la investigación pedagógica (1967), El Educador (1968), entre d'altres. Des de 1981 una escola de la Ciutat de Mèxic porta el seu nom.

Continua...

---

No sempre un autor contemporani té el plaer de veure, en vida, mínimament reconeguda la seva obra. El més normal, llevant casos excepcionals, és que l´autor nostrat –i ho poden confirmar la majoria d´amics i amigues del gremi de la ploma— passi pel turment de veure la seva obra silenciada, per molta qualitat literària que aquella novel·la, poemari o obra teatral pugui tenir. I encara hauria de donar gràcies, aquell o aquella, que es vegi solament silenciat i no sotmès a les més diverses campanyes rebentistes! (Miquel López Crespí)

Antologies literàries: Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll)

La publicació de l´antologia Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll), una acurada selecció feta per Francesc Vernet, em recorda com, en aquests darrers anys, he tengut l´oportunitat de veure editades obres de poesia i narrativa en diverses antologies col·lectives alhora que altres editorials em demanaven llibres específics, reculls de narracions, de poesia, etc., etc., per fer-ne les corresponents antologies. Entre els llibres de poesia on els especialistes, en aquest cas l´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, han publicat poemes meus hi ha hagut les antologies col·lectives La poésie aux Baléares à la fin du millénaire (La poesia a les Balears al final del mil·lenni) (Publicacions de Montpellier, Université Paul Valéry, 2002) i Poetry in the Balearic Islands at the end the millennium (La poesia a les Balears al final del mil·lenni) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2003). En el primer llibre, les traduccions al francès han anat a cura de Jean Marie Barberà, de la Universitat de Provença; en el segon cas, les traduccions a l´anglès són d’Estelle Henry-Bossonney.

No sempre un autor contemporani té el plaer de veure, en vida, mínimament reconeguda la seva obra. El més normal, llevant casos excepcionals, és que l´autor nostrat –i ho poden confirmar la majoria d´amics i amigues del gremi de la ploma— passi pel turment de veure la seva obra silenciada, per molta qualitat literària que aquella novel·la, poemari o obra teatral pugui tenir. I encara hauria de donar gràcies, aquell o aquella, que es vegi solament silenciat i no sotmès a les més diverses campanyes rebentistes! Per aquestes contrades és un lloc comú, i molt ho hem patit en la nostra pròpia carn, que quan el silenci i els menysteniment no basten per a desanimar la “competència”, l´intel·lectual que no és a les ordres de qui mana, els detemptors dels poders fàctics culturals, passen a la “segona fase” de l´anhilament. I, aquesta segona fase, ningú no ho ignora, és l´atac rebentista. En voleu algun exemple concret? El que ha patit recentment l´escriptor Ponç Pons, un home de provada vàlua literària que ha despertat la ràbia i l´histerisme de tots aquells que saben que mai no podran bastir una obra literària com ell ha bastit des de Menorca. I, com el de Ponç Pons, hi ha molts de casos semblants. La llista es podria fer interminable! Bastaria que cada autor o autora repassàs la pròpia experiència personal per a entendre a la perfecció el que deia. En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort. Ciutat de Mallorca, 2003) em vaig fer ressò d´alguns articles de Llorenç Capellà, Joan Guasp. Miquel Ferrà Martorell i Olga Xirinacs que denunciaven aquesta situació. L´investigador Pol Sureda –en parlarem més endavant— ho ha estudiat prou bé, i les seves anàlisis es poden trobar en el web El Talp (feu clic en l´estudi: Actituds de la intel·lectualitat catalana davant la guerra i la postguerra hispanofeixistes ).

El comissariat neoparanoucentista que malda per controlar la nostra cultura sap molt bé a quin autor o autora ha de promocionar. Si us fixau amb cura sobre qui hi ha rere algun o alguna de les “stars” més aviciades pels poders fàctics de la cultura, sovint trobareu que ben al costat d´aquell “famós” o “famosa” hi ha determinats partits polítics –aquells que controlen els pressupostos, evidentment! --, i uns poders acadèmics ben concrets i econòmics. La lluita cultural establerta a la nació d´ençà la transició, amb la marginació i ridiculització de la mal anomenada “literatura resistencialista”, de les agosarades i combatives resolucions del Congrés de Literatura Catalana dels anys 76-77, lluita dirigida per sectors propers a CiU, PSOE i tots aquells partits que ja els anava bé la restauració borbònica, era enfocada a substituir i anihilar tot el que pogués haver-hi de construcció d´una cultura nacional-popular en la línia que marcava el citat Congrés de Cultura Catalana.

Miquel López Crespí

(24-V-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Andreu Manresa i El País: la campanya per desprestigiar l´escriptor Miquel López Crespí i silenciar la memòria de l´esquerra alternativa de les Illes (OEC)

Andreu Manresa i la campanya contra el llibre de memòries antifeixista de l´escriptor Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” (d´un cas oblidat i enterrat!). Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.

Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs ara, prova d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?

Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.

Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat", del meu llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona 2000).

En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col·laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta) i el PSOE proborbònic i unionista. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. En aquesta campanya de brutors s'hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola com Andreu Manresa. Recordem que Andreu Manresa, juntament amb Xavier Pericay, diputat del Parlament de les Illes i col·laborador de la Fundació franquista FAES, defensor de l´obra (com Andreu Manresa) és un dels màxims divulgadors de l´obra de l´agent de Franco i confident de la Gestapo hitleriana Joan Estelrich. L´any 2005 Xavier Pericay signà el manifest de la plataforma Ciutadans de Catalunya, l'embrió del partit Ciutadans - Partit de la Ciutadania. Fou escollit diputat per Mallorca a les eleccions al Parlament de les Illes Balears de 2015 com a cap de llista de C's, segons informa la Viquipèdia.

Amb l´excusa barata d´”informar”, Andreu Manresa emprava, per atacar la meva persona i demonitzar el meu llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) publicat per l´Editorial El Tall, un material ja arxivat en els jutjats de Palma.

L´any 1994, a més dels atacs dels exdirigents carrillistes i altres personatges propers a l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, vaig patir una agressió física per part d´un foll estalinista membre del PCOE. Un cop de puny al cap que em deixà inutilitzat per una setmana. L´agressor, un tal Sotero Ortiz va demanar-me perdó davant el jutge i el cas va ser arxivat sense més conseqüències. Però com podeu comprovar pel retall del diari El País que adjuntam (22-III-1995), Andreu Manresa, home que mai s´ha destacat en la defensa de l´esquerra alternativa de les Illes, el que volia era aprofitar qualsevol excusa per demonitzar un llibre que criticava les traïdes de la transició, els pactes amb el franquisme de PCE i PSOE per tal de poder gaudir dels privilegis que comportava i comporta la gestió del règim. Per això la utilització d´un material arxivat per fer mal a una persona i menystenir el meu llibre de memòries antifranquista.

Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” (d´un cas oblidat i enterrat!). Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.

Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs ara, prova d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?

Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.

La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós els intellectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria podíem estar al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, illusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes i al servei dels bons sous que oferia el PSOE als seus servilks. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intellectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intellectuals" al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme i el “socialisme” proianqui i borbònic tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir la memòria de l'esquerra alternativa.

Evidentment erraren al cent per cent, ja que toparen amb un resistent fet a prova d'aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels botxins, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d'investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.

Al final d'aquella campanya rebentista enfocada a la meva destrucció intellectual, al meu total desprestigi, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se'n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies en la persecució de l'esquerra revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu.

Com a colofó de tota aquella espontània campanya de solidaritat vaig publicar un article titulat "Agraïment" (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d'extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l'Última Hora de Ciutat i deia així: "Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d'aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se'n recorden d'un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l'editor- que L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.

'L'efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d'una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).

'Voldria agrair ben sincerament la participació i activa collaboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l'OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L'Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d'anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L'Antifranquisme.... Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L'Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d'amistat i solidaritat han estat constants i això m'anima a continuar per aquest camí.

'Ben cert que la polèmica m'ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m'han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s'hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m'han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l'obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L'èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació. 'Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l'editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l'autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l'edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l'estany. I això era l'essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent".

Exceptuant algun tètric element d'aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l'errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els seus noms.

Amb els temps (a Ciutat tot se sap!), ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d'una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. Imaginant que, com quan actuen els feixistes, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l'autèntica esquerra mallorquina. Parl d'aquella esquerra que sap a la perfecció qui és de veritat un combatent antisistema i qui, en canvi, té carnet tan sols per fruir de sous i poltrones, per a cobrar de les nòmines institucionals. No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d'escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l'autodeterminació i el socialisme. La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l'excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l'esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d'un collectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l'experiència acumulada.

Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d'encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

En un article recent parlava de la campanya rebentista de l'excarrillisme illenc en contra meva a conseqüència de l'edició del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Una de les primeres persones que de seguida em demostraren la seva solidaritat va ser el dirigent del POR Arturo Van den Eynde, del qual he parlat ja en alguns passatges d'aquestes memòries de la lluita antifeixista.

Si en aquells passatges havia escrit sobre la seva persona, dels seus anys de militància en el POR, del combat per a la construcció de la IV Internacional i per a servar la memòria de l'Oposició Obrera antiestalinisa, del seu treball en la direcció i redacció de La Aurora, ara potser seria interessant descriure, malgrat sigui de forma breu, la seva provada sensibilitat revolucionària pel que fa a la solidaritat activa entre companys de lluita.

Arturo Van den Eynde era un autèntic marxista. Lluny de considerar com els economicistes, tan abundosos en les fileres de tots els grups que s'autoproclamen marxistes, que tot pot reduir-se a qüestions monetàries, tenia ben present que la lluita cultural també era lluita de classes. I un dels camps potser més importants! Per això de seguida que s'assabentà de la campanya rebentista de l'estalinisme mallorquí contra un escriptor d'esquerra, em trucà per a demanar-me informació i posar a la meva disposició les pàgines de La Aurora.

Però l'interès d'Arturo Van den Eynde per la literatura catalana i mundial venia de lluny. De sempre va saber encoratjar els escriptors revolucionaris i La Aurora va estar oberta a tot tipus de collaboració, ja fos política o literària, dels escriptors d'esquerra. Ho puc dir amb perfecte coneixement de causa, ja que, quan qui signa aquest article era sotmès a les acostumades campanyes de silenci en la premsa oficial, La Aurora publicava les ressenyes i contes que els escriptors catalans li fèiem arribar o, pel seu compte, ressaltava allò que considerava d'interès per al lector d'avantguarda. En La Aurora de dia 12 de març de 1990, la revista del PORE, amb una breu introducció d'Arturo Van den Eynde, publicava el meu conte "El pirata Mateu Albanell". Era una traducció al castellà de l'orginal en català que formava part del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988). El llibre havia guanyat el Premi "Ciutat de València 1988" (Premi Constantí Llombart) atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Com de costum aquesta obra va ser silenciada completament pels postmoderns que ja controlaven els suplements de cultura i les principals revistes literàries dels Països Catalans.

El poeta i acurat investigador de la nostra història Ferran Lupescu feia un retrat sintètic, però magistral, d'aquella època en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) quan escrivia: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora".

A Mallorca el silenci damunt Necrològiques va ser paorós. Molts d'altres autors de les Illes patiren -i pateixen encara idèntica marginació-. Hem parlat una mica de tota aquesta problemàtica en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Concretament en el capítol "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162). Un altre dia en parlarem més i amb més deteniment de totes aquestes campanyes de silenciament i ocultament d'una bona part de l'obra de creació dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat postmodern. I, per això mateix, perquè ja érem conscients de tota aquesta lluita cultural que amenaçava i amenaça de desertitzar la nostra cultura, l'actitud de suport d'Arturo Van den Eynde i d'altres companys i companyes ens ajudà a resistir en aquells anys tan complicats.

En la introducció al conte "El pirata Arturo Albanell", publicat en La Aurora de dia vint-i-nou de març de 1990, Arturo escrivia: "'La Aurora es una revista obrera que apenas dispone de páginas para abordar la multitud de aspectos de la opresión y de la lucha del pueblo que interesan a los distintos sectores a los que pertenecen nuestros lectores. Pero eso no quiere decir que otros terrenos de batalla nos parezcan 'poco importantes' porque apenas podamos ocuparnos de ellos como se merecen. Queremos sostener a los trabajadores y a sus cambatientes en todas sus trincheras.

'Esta vez nuestra revista quiere que sus lectores conozcan una narración. No todo lo que se escribe hoy está destinado al consumo burgués ni al embrutecimiento del pueblo. Para esas dos tareas literarias-mercenarias, los capitalistas cuentan con sus 'premios Nobel', sus 'izquierdistas' arrepentidos y otros cultos cultivadores de la gastronomía, la pornografía, la brujería, el fútbol, las novelas de policías y el resto de 'artes' productivas en la sociedad de los ricos.

'Pero hay escritores que luchan, que no hacen concesiones al comercio de consumo literario, que no se venden. Poquísimos, porque el éxito de estos escritores siempre estará asociado a la potencia de la clase revolucionaria de una sociedad, en un momento dado. Miquel López Crespí es el escritor más premiado de las Baleares, ha publicado gracias a sus premios una obra abundante en lengua catalana, pero de ésas que no pueden beneficiarse de la simpatía de la 'gran' crítica (es decir de los críticos pagados por las grandes empresas de edición y prensa) porque su otra característica es que escribe contra ellos: contra los burgueses, los políticos vendidos, los hipócritas moralistas, los pequeño burgueses mezquinos, los opresores, sus 'figuras' culturales. La literatura de Miquel López Crespí, sobre todo en su libro Necrològiques, es una feroz condena de la miseria material, política y moral de lo que se ha llamado la 'transición', mostrada crudamente en ese 'paraíso' de reyes, reyezuelos y lacayos suyos que es la Mallorca burguesa. Es, otras veces, la voz del pueblo que ha quedado sólo, momentáneamente vencido, pero orgulloso y jamás derrotado, agazapado a la espera de otra pelea. Los lectores de La Aurora apreciarán esta prosa.

Miquel López Crespí, además de un escritor del bando de la clase trabajadora, es un lector de La Aurora y nos ha permitido publicar la traducción de una de sus narraciones publicadas en Necrològiques".

Posteriorment La Aurora va anar publicant informacions i ressenyes dels meus llibres. Per exemple, el vint-i-tres de setembre de 1993 dedicava una pàgina de la seva secció de cultura a parlar, sota el títol "El compromiso en la literatura" del recull de contes Crònica de la pesta. Un recull de narracions que havia editat Llibres del Segle, l'editorial que dirigeix el meu bon amic Manel Costa-Pau.

Però va ser amb la campanya rebentista dels excarrillistes quan Arturo Van den Eynde més es va indignar. Arturo coneixia a la perfecció la tenebrositat del carrillisme i de l'estalinisme espanyols. Ell havia estat en primera línia de foc en la defensa de l'assemblearisme i el consellisme en temps de la transició, en el combat per la unitat obrera i sindical, per les idees socialistes de l'Octubre Roig i en contra del bestial oportunisme que els pactes de la pretesa oposició amb el franquisme consolidaven arreu. Així i tot, havent patit personalment i políticament tota mena de campanyes conjuntes burgesia-carrillisme en contra seva i contra del PORE, no deixava d'estranyar-se de la brutalitat dels sectors excarrillistes illencs que, en lloc de lluitar contra la dreta i el feixisme, en contra de la desmobilització obrera i popular, s'especialitzaven en la persecució d'un escriptor nacionalista i d'esquerres, un provat militant en les fileres del marxisme i el socialisme mallorquí.

Sense dubtar ni per un instant de la seva amistat militant, i segur de la seva solidaritat, li vaig fer arribar l'ampli dossier que s'havia anat congriant d'ençà que el mes d'abril de 1994 havia començant el brutal atac en contra meva.

El primer escrit d'Arturo Van den Eynde a favor de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va sortir publicat en el número 806 de La Aurora, corresponent a dia setze de juny de 1994. L'article es titulava "Revolucionarios i carrillistas bajo Franco" i deia: "Un libro del escritor mallorquin Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) ha levantado un enorme revuelo. Después de una larga y muy premiada actividad literaria, este autor acaba de publicar un documento histórico y político: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Antifranquismo en Mallorca (1950-1970)), donde describe las esperanzas, los sacrificios y las luchas del pueblo contra la dictadura, y cómo fueron despiadadamente frustradas con la participación de quienes hoy pasan por 'figuras' de la política democrática. El libro ha levantado ampollas.

'Tenemos muy pocos libros que cuenten con fidelidad la lucha de los hombres y mujeres del pueblo que intentaron animar de un espíritu revolucionario los acontecimientos que les tocó vivir, fuesen grandes o pequeños. Bien mirada la historia, encontraremos pocos éxitos completos de las fuerzas revolucionarias de la sociedad, aunque esos momentos (la gran revolución francesa, el octubre soviético...) hayan iluminado y cambiado la vida humana mucho más que siglos de cambios graduales, abortados, frustrados, desviados, etc..., desde luego más frecuentes. Pero, mirando mejor todavía la historia, incluso en estos últimos casos, todos los progresos o reformas limitadas fueron, como decía Lenin, los 'subproductos' de los intentos revolucionarios o derrotados.

'La llamada 'transición' fue uno de éstos. Pero )dónde buscar ahora el testimonio escrito del espíritu revolucionario con que el pueblo cargó de esperanzas ilimitadas la lucha clandestina, las acciones de masas, la prisión, la resistencia a la represión, durante los años sesenta y setenta?

'(Busquemos libros fidedignos, cuando todo ello acabó en un miserable chalaneo entre los herederos del franquismo, aterrorizados, los líderes que, como Carrillo, llegaban del exilio dispuestos a vender al pueblo por un plato de lentejas!

'Cuando después de los acontecimientos críticos reina cierto orden, )quienes escriben el pasado y redistribuyen los papeles históricos? En primer lugar, los 'heroes del último minuto', los que cambiaron de chaqueta justo a tiempo para salir sin riesgos en el último capítulo de la oposición al régimen que se hundía. También los que miraban los toros desde la barrera, pero se hacen perdonar su cobardía ayudando a gloroficar el supuesto 'heroísmo' de los que traicionaron al pueblo. Y, por último, los que dramáticamente estropearon una vida de lucha con una cobardía política final, cuando llegó la hora de enfrentarse a los dirigentes traidores y no quisieron o no supieron hacerlo.

'El libro de López Crespí gira en torno a una tesis simple, pero tan cierta que ha desenmascarado a todos éstos.

'La tesis de que las fuerzas que se han encumbrado en las instituciones de la Monarquía de Juan Carlos I, no son las que animaron con más audacia a lucha del pueblo, sino las que le traicionaron. Y que los sacrificios de miles de trabajadores comunistas no pueden servir de tapadera al oportunismo de sus dirigentes, al arribismo o a la traición.

'Y el revuelo causado por esta verdad ha superado al que causó, en un cuento, aquel niño que dijo que el rey iba desnudo. Mientras los políticos oportunistas y sus amigos se justifican, tergiversan o calumnian, confudindos por el libro de López Crespí, todo el que mira con sus propios ojos ha dicho: (si no es más que la verdad! Quien tenga la fortuna de leer catalán, reconocerá en L'Antifranquisme a Mallorca un fragmento de nuestra vida".

Ordenant el meu arxiu de fotos, queda clar que el 2015 (feina i família a partat) ha estat un any de muntanya, muntanya i més muntanya per a mi i en Ramon. Aquestes són les més singulars de cada mes:

3 de GENER, primera llarga sortida de l'any: Per encetar l'any, vàrem anar d'Andratx a Valldemossa, amb n'Aina Martínez-Atienza, i els germans Jaume i Pere Bennàssar.

7 de FEBRER, muntanya amb neu, amb n'Aina Enseñat i en David Breijó: Vàrem tenir la gran sort de poder córrer per damunt neu verge amb unes condicions meteorològiques immillorables. Dubto molt que puguem tornar a viure a Mallorca una experiència com aquesta.

28 de MARÇ, entrenament des de Valldemossa a Pollença: Novament vàrem gaudir d'un temps excepcional, i d'una gran companyia: n'Olatz,n'Isabel, en Manolo, en Jaume i en Pere.

18 d'ABRIL, Ultra Trail Serra de Tramuntana (UMST): Per segona vegada, en Ramon i jo aconseguírem travessar tota la serra de Tramuntana, d'Andratx a Pollença, en menys de 24 hores. Vaig dedicar una entrada a aquesta fita.

16 de MAIG, Camí de Cavalls Menorca, Costa Sud: També vaig dedicar una entrada a aquesta cursa que ens va anar molt bé, tant a en Ramon com a mi.

6 de JUNY, entrenament amb el Comando Sa Riera: Una gran sortida amb els amics del CSR, passant pel cim del Galatzó i amb bany a Cala Estellencs, el primer de l'any.

ESTIU: Durant tot l'estiu, hem continuant entrenant de valent, malgrat la calorada, i l'única "boja" capaç de seguir-nos a les nostres llargues i suoroses sortides estivals ha estant la incansable "IronWomen" Aina Martínez-Atienza. Aquí la podeu veure, tan fresca com una rosa, anant d'Andratx a Valldemossa.

Tampoc pot faltar en aquest resum, el sopar d'estiu amb els companys del Club de Muntanya Sa Milana al Castell d'Alaró.

Finals d'AGOST: Mont Blanc: Sens dubte, l'aventura més important del 2015 ha estat el viatge al Mont Blanc. També vaig dedicar tot un article a aquesta inoblidable experiència que esperam repetir l'any 2016.

19 de SETEMBRE: Trapa Trail: I just després d'arribar del Mont Blanc, vàrem participar a la Trapa Trail, organitzada pel Club d'Atletisme Andratx, que va ser un èxit en tots els sentits.

24 d'OCTUBRE: Tomir 50km Vàrem recórrer prop de 50km entre Pollença i Lluc, passant pel cim del Tomir. Al començament de l'entrenament, en travessar la finca Lassarell, vàrem tenir el plaer de comptar amb la companyia del seu propietari, en Miquel Àngel March, antic dirigent del GOB Mallorca i actual batle de Pollença, a qui coneixem gràcies a en Biel Perelló.

28 de NOVEMBRE: Desafio Lúrbel Aitana 120km / 7.000+: Aprofitant tot l'entrenament de l'estiu, ens vàrem apuntar a aquesta difícil cursa. Sabíem que seria dura, però no la imaginàvem tan tècnica. Malgrat tot vàrem aconseguir l'objectiu. Vaig penjar algunes fotografies fetes durant les 30 hores de cursa a Facebook.

31 de DESEMBRE: San Silvestre trailera den Roman: La millor manera d'acabar l'any és fent el que més t'agrada, així que animats per en Roman Morell, hem acomiadat el 2015 al mirador de sa Gúbia amb molt bona companyia, ensaïmada, torrons... i dutxa de cava inclosa ;-)

Aprofit per desitjar-vos un molt bon any nou i, com diu l'amic Carles Balaguer, "que el 2015 us sembli una merda comparat amb el que us espera al 2016!"

De part de tota la gent que formam Alternativa per Pollença volem desitjar-vos un feliç i transformador 2016. Esperem que l'any que encertam vinga carregat de nous projectes encisadors i transformadors compartits amb tots vosaltres.

Esperam que al 2016 es noti més el canvi de govern i sigui l'any d'un nou reglament de participació ciutadana ambiciós i que es posin en marxa processos participatius: definició de l'ús d'espais públics encara sense definir i pressupostos.

Esperam el compliment de la llei de transparència i l'acord d'investidura i la publicación de tota la documentació pública i la informació econòmica relativa a l'Ajuntament: plens, juntes de govern, decrets de batlia. Així com la millora i potenciació de la plana web de l'Ajuntament i la comunicació via Internet amb els ciutadans; obrint també dins el web i el facebook espais a la ciutadania i als partits de l'oposició. Enguany cal redactar i publicar memòries anuals dels diferents serveis de l'Ajuntament.

Per finalitzar veurem al 2016 si realment tenim un govern progressista que aposta per la gestió pública del servei de neteja viària i per un canvi en la gestió d'EMSER.

Anarcoefemèrides del 2 de gener

Esdeveniments

- Vaga portuària a Barranquilla: Entre el 2 i el 3 de gener de 1918, després d'un període de relativa calma que coincideix amb la Gran Guerra i que finalitza després dels esdeveniments revolucionaris a Rússia, esclata un violent moviment vaguístic als ports de Barranquilla (Carib, Colòmbia); seran les primeres vagues generals que es donaran en aquest país. Els portuaris de la regió caribenya colombiana en vaga bloquejaran les vies públiques, formaran piquets de vaga i impediran la eina dels esquirols. Les formes d'acció de l'anarcosindicalisme --la vaga general, l'acció directa, el sabotatge i el boicot-- són utilitzades pels vaguistes: tallen el subministrament d'aigua a Puerto Colòmbia i aixequen les vies del ferrocarril. Destacaments de l'exèrcit i patrulles de «guàrdies civils» compareixen per mantenir l'«ordre» als carrers. Davant les proporcions assolides pel moviment sindicalista revolucionari, els patrons es veuen obligats a concedir un 50% d'augment sobre els jornals. Més tard es prohibirà per llei el dret a vaga dels treballadors.

***

- Surt Brazo y Cerebro: El 2 de gener de 1932 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Brazo y Cerebro. Órgano de los Sindicatos de la comarca de Tarrasa. Portavoz de la Confederació Nacional del Trabajo. AIT. El primer número portà l'epígraf d'Arthur Schopenhauer «El cervell humàés més temible que l'urpa del lleó.». Publicà notícies sobre sindicalisme, antirepressió, qüestions orgàniques, etc. Trobem articles de Delfín Badía, S. Badía, L. Barbedette, J. Cavallé, J. Cuatrecasas, Libertario Díez, Ricard Domènech, Carolina Gaspar, J. Jové, Llops, Julio Llorca, Louis Loreal, Gregorio Marañón, J. Martí Alcaraz, Leopoldo Martínez, Antònia Maymon, Santiago Navarro, O. Orraván, Espartaco Puig, M. Rigo, J. Rusiñol i J. Torres, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 13 de febrer de 1932.

***

- Surt Adelante: El 2 de gener de 1937 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Adelante. Órgano de la CNT y de la FAI en Tarragona y su provincia. Portavoz de los trabajadores en general. A partir del número 2 (16 de gener de 1937) portarà el subtítol «Órgano de la CNT y de la FAI en Reus y su región» i després«Órgano de la CNT y de la FAI de la IV Región. Portavoz de la Confederación Regional del Trabajo de Catalunya (CNT-AIT)». Cristóbal fou el redactor en cap. Trobem articles de J. Higueras, Ginés García, Cienfuegos, Beltran, Luisa Alba, A. Menéndez Aleyxandre, entre d'altres. El número 38 (20 de novembre de 1937)és un extra dedicat a Buenaventura Durruti. En sortiren 52 números, l'últim el 29 de gener de 1938.

***

- Surt Alba Roja: El 2 de gener de 1937 surt a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Alba Roja. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Premiá de Mar. Portavoz de la CNT i de la FAI-AIT; després portarà el subtítol «Órgano de las oficinas de propaganda local de CNT-FAI-FIJL-AIT». El director sembla ser que fou Francesc Botey i hi trobem articles d'Errico Malatesta, Germinal Ácrata, Francisco Uribe Sánchez, Francesc Botey, Eduardo Vizcaya, J. Cahué, Adolfo Ballano, entre d'altres. A vegades s'ha citat com a Alba Rosa. En sortiren vuit números, l'últim el 2 de juliol de 1937. En el llibre de Jordi Amat i Teixidó Premià de Mar (1931-1945). República, Guerra Civil i primer franquisme (2001) es reprodueix la col·lecció completa d'aquesta publicació en facsímil.

***

- Atemptat a Nàpols: Durant la nit de l'1 al 2 de gener de 1965 una bomba plàstica explota al Consolat d'Espanya a Nàpols (Campània, Itàlia). L'explosió produí desperfectes a l'entrada del Consolat i en una tanca propera, trencant tots els vidres de l'edifici. El renou de l'explosió pogué sentir-se a tot el centre de Nàpols i esquinçar els vidres de l'hotel Mediterrani, de diverses botigues de la via San Giacomo i d'altres indrets dels carrers del barri on es troba el Consolat. L'acció va ser reivindicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE), format per les organitzacions Confederació Nacional del Treball (CNT), Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Al lloc s'escamparen manifests i pamflets. La declaració deia: «Mentre el poble ibèric continuï oprimit per la dictadura feixista, la dinamita recordarà que la veu de la llibertat no pot ser ofegada. Visca l'anarquia!» Aquesta acció va ser durament criticada pel periòdic comunista L'Unità i per la cúpula del Partit Comunista Italià (PCI).

Naixements

- Gaetano Gervasio: El 2 de gener de 1886 neix a Monteverde (Campània, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gaetano Gervasio. Fill d'una família nombrosa pagesa composta pels pares, cinc germans i una germana. Assistí a l'escola elemental fins a tercer curs i aprengué a llegir, a escriure i a fer els comptes. Més tard adquirí una important cultura autodidacta. A partir dels vuit anys treballà al camp, ajudant son pare, i quan tingué 11 anys abandonà Monteverde i marxà a Rapolla (Basilicata, Itàlia), on entrà com a aprenent de fusteria en un taller. El mestre del taller, militant socialista, el va introduir en els moviments socials. En 1899 es traslladà a Cerignola (Pulla, Itàlia) i entrà a fer feina en un gran taller de fusteria. En aquesta localitat conegué el sindicalista revolucionari Giuseppe Di Vittorio, amb el qual establí una gran amistat i entrà a militar en el seu cercle. En 1902 es traslladà d'antuvi a Venècia (Vèneto, Itàlia), on aprengué l'ofici d'ebenisteria i les arts de l'escultura, la marqueteria i la intàrsia; i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on residí fins al 1911. Tant a Venècia com a Milà formà part del moviment anarcosindicalista que donarà lloc a la Unió Sindical Italiana (USI), participant activament en les campanyes contra la guerra de Líbia i contra el reformisme de Filippo Turati. A Milà assistí a classes nocturnes a la Universitat Popular establerta a la Società Umanitaria, on conegué el professor socialista Ugo Guido Mondolfo, el qual l'ajudà en els seus estudis d'història i de literatura. En aquests anys establí una bona amistat amb Errico Malatesta, el qual el decantà definitivament pel moviment anarquista, i entrà a treballar en el Consell dels «Probi-viri» –mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per resoldre els conflictes laborals– de Milà, aconseguint una bona experiència sindical. També s'introduí en el món cooperativista i fou un dels primers membres de la Cooperativa Sassetti de Milà. Participà activament en la vaga general milanesa de 1904, reivindicant sempre l'acció directa, i fou detingut per primera vegada. En 1911 marxà a Suïssa i prengué part en els moviments sindical i anarquista a diverses ciutats (Zuric, Ginebra i Lugano). A Suïssa treballà de paleta i conegué nombrosos exiliats (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), entre ells Benito Mussolini. En aquests anys s'interessà per la pintura, l'escultura, les arts gràfiques i el teatre, esdevenint un pintor i escultor aficionat força creador. A finals de 1911 emigrà a Amèrica i en 1912 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Entrà en contacte amb els grups anarquistes nord-americans, però no participà en la lluita sindical ja que no compartia els seus mètodes d'acció. Aquesta època novaiorquesa fou força dolorosa, ja que patí fam i humiliacions de tota casta. En 1913 retornà a Milà i milità en la Federació Nacional dels Treballadors de la Fusta. Entre el 7 i el 14 de juny de 1914 participà entusiasmat en la «Setmana Roja». Després, entre el començament de 1915 i finals de 1920, visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on milità en el moviment anarquista i en l'USI, esdevenint secretari administratiu d'aquesta central anarcosindicalista. En aquesta època abandonà la seva feina d'ebenista i, després de titular-se en mecànica, entrà a treballar en un taller fent de mecànic. Des de llavors i fins a la seva jubilació va fer feina en el sector mecànic i metal·lúrgic, encara que mai no abandonà la seva afició i realitzà tota mena de mobles, talles i incrustacions. A Torí col·laborà en el naixement dels Consell de Fàbrica i conegué Antonio Gramsci. En 1919, amb sindicalistes revolucionaris, socialistes i treballadors de la Federació dels Metal·lúrgics de la Cambra del Treball, participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. El fracàs d'aquest moviment i la pèrdua de la feina el van obligar a exiliar-se. Visqué a París (França) fins al 1923, any en el qual fou expulsat per les autoritats gal·les per les seves activitats polítiques i sindicals. De bell nou a Milà, no pogué trobar feina i fou perseguit per la policia feixista. Aconseguí obrir un taller de fabricació de maquinària, on donà feina a companys malvistos pel feixisme. Va ser nomenat secretari administratiu de l'USI, amb la finalitat de gestionar el fons de solidaritat dels companys empresonats o expatriats, com ara Armando Borghi. La seva casa milanesa es convertí en lloc de refugi dels companys obligats a passar-se a la clandestinitat. Durant aquests primers anys del feixisme participà, amb son nebot Giuseppe Gervasio, en diverses trobades clandestines antifeixistes, anarquistes i socialistes. En una d'aquestes reunions, son nebot va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 13 anys de presó que purgà a Turi (Pulla, Itàlia), a la mateixa presó que Gramsci. A Milà va ser detingut en diverses ocasions, però sempre fou alliberat després de pocs dies d'arrest. Malgrat els intents de reconversió dels productes a fabricar, en 1935 el seu taller va fer fallida. Després passà a dirigir una fàbrica de maquinària cinematogràfica lligada a l'empresa Zeiss-Ikon, propietat d'un jueu italià. Quan esclatà la guerra no volgué participar en la indústria de guerra i acabà d'obrer especialitzat en una fàbrica de taps per ampolles de gasosa. Pacifista convençut, del sector llibertari anomenat «educacionista», i malgrat estar en contacte amb tots els sectors antifeixistes (anarcosindicalistes, socialistes, comunistes, membres del Partit d'Acció, etc.), mai no prengué part en la lluita armada. Participà en la vaga de març de 1944 i per aquests fets va ser detingut i internat al camp de concentració de Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Un mes després, amb el suport d'un escamot partisà, pogué fugí amb un grup de detinguts quan estava a punt de ser enviat amb tren al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya). Un company de treball l'amagà al seu apartament de Pavia (Llombardia, Itàlia) fins al final de la guerra. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Durant la postguerra, creà els Comitès de Defensa Sindical (CDS). Giuseppe Di Vittoria li proposà formar part del Consell Directiu de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), càrrec que en nom de la «unitat dels treballadors» acceptà, però també formà part del Consell Directiu de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Treballadors Metal·lúrgics) de Milà. Quan acabà la seva gestió, rebé la medalla d'or per part d'aquestes dues organitzacions per la seva participació en les «batalles sindicals» i en la gestió dels problemes obrers. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Guerra di Classe, Il Libertario i Volontà. En els anys finals de sa vida fou membre d'un grup anarquista amb Virgilio Galassi, Carlo Doglio, Livio Azzimonti, Pino Tagliazucchi, Alberto Moroni i Leonida Guberti; formà part del Sindicat de Pensionistes de la CGIL i participà en les activitats culturals del Centre Educatiu Italosuís de Rimini i de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer». Gaetano Gervasio va morir el 25 de novembre de 1964 a Nàpols (Campània, Itàlia). En 2011 es publicà el llibre autobiogràfic Un operario semplice. Storia di un sindicalista rivoluzionario anarchico (1886-1964), editat per sa filla Giovanna Gervasio.

Gaetano Gervasio (1886-1964)

***

- Eugenio Girolo: El 2 de gener de 1886 neix a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Fill d'una família pagesa molt empobrida --sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani--, emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre « Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig,Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per «vagabundejaria» arran dels fets del «Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per«possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni, «el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per«deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de«preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París --on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni-- marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Beckheim de Brussel·les (Bèlgica). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia.

***

- Elise Ottesen-Jensen: El 2 de gener de 1886 neix a Hoyland (Rogaland, Noruega) l'escriptora, feminista, neomaltusiana i militant anarquista Elise Ottesen, més coneguda com Elise Ottesen-Jensen i també com Ottar. Fou la dissetena filla d'una família de 18 infants; son pare, Immanuel Ottesen, era pastor i sa mare, filla d'un bisbe. Elise es negà a fer la confirmació, plena de dubtes religioses arran de la lectura de fulletons agnòstics i ateus (Arne Garborg, Henrik Wergeland, etc.), i després renegà totalment de la religió. Quan tenia 17 anys començà a fer estudis d'odontologia, però en una explosió en un laboratori de la seva escola perdrà dos dits i aquest fet impossibilitarà el seu projecte d'esdevenir dentista. Després escriurà per diversos diaris (Nidaros,Ny tid,  Arbeidet), dedicant-se un temps al periodisme. En 1913, a Bergen, conegué l'anarcosindicalista i agitador pacifista Albert Jensen, amb qui s'unirà sentimentalment, però no es casarà fins molts anys després  --Albert era sobretot anarcosindicalista i Elise era més partidària de l'anarcocomunisme kropotkià. Durant els anys de la Gran Guerra també farà amistat amb l'anarcosindicalista danès Christian Christensen. Després que Albert fos expulsat de Noruega en 1915 per publicar Direkte Aktion, la parella marxarà a Copenhaguen (Dinamarca), on tindrà un infant, que morirà dos dies després de néixer. Expulsada de Dinamarca en 1919 per«activitats revolucionàries», la parella s'establí a Estocolm (Suècia). En aquest país Elise Ottesen-Jensen s'afilià en 1922 a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors de Suència) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Arbetaren, amb articles anarcofeministes i fent servir el pseudònim Ottar. En 1925, en desacord amb els editors d'Abertaren, publicà la seva pròpia revista,Vi kvinnor (Nosaltres, les dones) --anys més tard publicarà en la revista anarquista sueca Brand (Foc). Sensible a la problemàtica de les famílies nombroses, i arran del suïcidi de la seva germana petita Magnhild a resultes de veure's obligada per son pare a renunciar a son fill nounat a Dinamarca, esdevindrà una activa militant neomaltusiana, lluitant pel control de natalitat mitjançant mètodes anticonceptius, com ara el diafragma, que havia après a usar gràcies al metge Anton Nyström --en va repartir 1.800 durant les seves gires propagandístiques. Amb els seus nombrosos articles i conferències arreu Suècia, contribuirà a informar amb rigor sobre sexualitat i política a les dones i a lluitar per l'abolició de la de la llei que prohibia els mètodes contraceptius, que finalment serà derogada en 1937. En 1933 fundà a Suècia, amb un grup de metges radicals i de sindicalistes, la Riksförbundet för Sexuell Upplysning (RFSU, Associació Nacional per a la Conscienciació Sexual), societat que presidirà fins al 1959. A més de militar per l'avortament lliure i per la difusió dels mitjans anticonceptius, lluitarà pels drets dels homosexuals. Durant la II Guerra Mundial fou cap de l'oficina d'Estocolm de la International Rescue and Relief Committe (IRRC, Comitè Internacional de Socors i de Rescat) i ajudà nombrosos refugiats jueus que fugien de l'Alemanya nazi --un orfenat a Or Akiva (Israel) porta el seu nom. Durant els anys quaranta, aconseguí federar diverses organitzacions que donaren lloc a la International Planned Parenthood Federation (IPPF, Federació Internacional de Planificació Familiar), institució que presidirà entre 1959 i 1963. Durant els anys cinquanta editarà i col·laborarà en la revista Populär Tidskrift för Psykologi och Sexualkunskap (Revista Popular de Psicologia i Coneixement Sexual). El reconeixement oficial li vindrà donat en 1958 amb el nomenament de doctora honoris causa en medicina per la Universitat d'Uppsala --en 1951 ja havia rebut la medalla«Illis Quorum». En 1972 fou designada per 48 parlamentaris noruecs per al Premi Nobel de la Pau, però aquell any el Comitè Nobel de Noruega decidí no enviar cap candidat per aquest premi. A més d'articles (Revolt, Alarm, etc.), publicà diversos llibres --Ovälkomna barn: ett ord till kvinnorna (1926), Människor i nöd: Det sexuella mörkrets offer (1932), ABC för ett lyckligt äktenskap (1947, amb Nils Nielsen), Arbetarrörelsen. Männens eller mänsklighetens rörelse? (1980, una selecció d'articles publicats en Arbetaren i en Brand durant els anys vint)-- i unes memòries--Och livet skrev (1965) i Livet skrev vidare (1966). Elise Ottesen-Jensen va morir el 4 de setembre de 1973 a Estocolm (Suècia). En 1986, centenari del naixement d'Ottar, el govern suec edità un segell amb el seu retrat i una cita seva («Somio amb el dia que tots els infants que vinguin al món siguin desitjats, que tots els homes i les dones siguin iguals i que la sexualitat sigui una expressió d'amor, d'alegria i de tendresa.»); aquest mateix anys s'erigí a la ciutat noruega de Sandnes un monument a la seva memòria obra de l'artista Kari Rolfsen.

***

- Louis Dorlet: El 2 de gener de 1905 neix a Cizely (Borgonya, França) el militant anarquista i pacifista Louis Dorlet, també conegut com Samuel Vergine. D'origen pagès, va poder realitzar estudis superiors a la Sorbona de París. Coneixedor de nombroses llengües, va trobar feina al banc Saint-Phalle de París. Durant els anys 20 va esdevenir anarquista. En 1925, quan feia el servei militar a Alemanya, va ser condemnat per «deserció a l'estranger, en un país en Estat de setge, amb abandó d'uniforme». Entre 1927 i 1932 va col·laborar habitualment amb Le Réfractaire, òrgan de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres». En 1932 va organitzar un comitè de suport amb els 3.000 aturats a Drancy, a prop de París, que organitzarà una gala per treure diners amb l'ajuda dels artistes de La Muse Rouge i editarà un full, Le Chômeur (quatre numeros entre agost de 1932 i gener de 1933). També, amb el suport de Médard Ferreiro, antic redactor de Le Libertaire en 1914 i membre de la municipalitat socialista, va crear una cooperativa de consum que va estar dirigida molt de temps per l'anarquista Courtois. Membre de la Unió Anarquista, va esdevenir el maig de 1934 secretari de redacció de Le Libertaire. També va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Flambeau, L'Éveil Social, Le Semeur, Terre Libre, La Conquête du pain, Combat Syndicaliste, etc. En 1936 va fundar, amb Paul Marmande, La Revue Populaire, que només va treure tres números (l'últim el gener de 1937). En 1939 va ser mobilitzat i destinat en un hospital veterinari a Alsàcia on tenia cura dels cavalls, però va caure presoner 15 dies després de l'armistici i enviat a un camp de concentració (Stalag IIIA) a Luckenwalde, en un comando de treball a prop de Berlín, d'on intentarà nombroses vegades fugir; enviat a fer feina als ferrocarrils alemanys, va aconseguir escapar amb alguns companys i va ser detingut per les tropes soviètiques, aconseguint arribar lliure a França el juliol de 1945. Després de l'Alliberament, en 1945, va instal·lar-se a Bona (Borgonya, França) com a llibreter i va continuar amb la seva col·laboració en Le Libertaire i enDéfense de l'Homme, de Louis Lecoin, del qual arribarà a ser el director en 1955, signat els seus articles amb nombrosos pseudònims (Serge,Louis Dorival, Louis Dey). En 1965 va participar en el grup de vells militants que van crear el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Instal·lat a prop de Cannes amb sa segona companya, una mestra, va adquirir un terreny a Golfe-Juan, on va construir ca seva amb les pròpies mans, convertint-se l'indret en alberg de nombrosos companys i companyes. En els últims anys de sa vida, malalt de la vista i retirat a la Gascunya, va col·laborar en Liberté, de Louis Lecoin, en L'Union Pacifiste, Espoir i Le Libertaire. És autor de nombrosos fullets, com ara L'Inquisition en Espagne en 1935 (1935), Le sabre et la soutane (1936), L'antidote: les bases scientifiques de l'individualisme et les conclusions qui en découlent (1969), L'esprit tropeau et ses conséquences (1971), Autopsie de la Bible (1971), Parlamentarisme, violence individualle et violence étatiste (1973); i d'un llibre, Au fil de mes souvenirs: propos libertaires (1986). Louis Dorlet va morir el 18 de maig de 1989 a Dacs (Aquitània, Occitània).

***

- Juan Perales León: El 2 de gener de 1914 neix a Alcalá de los Gazules (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perales León. Son pare, traginer, mor quan tenia cinc anys. Arran de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra, malgrat patir per sa vida, restà al poble per por que matessin sa mare. Reclutat forçosament, fou enrolat en l'Exèrcit feixita, però desertà als pocs mesos i aconseguí arribar a zona republicana. Testimoni de la pèrdua de Màlaga, fugí a peu fins a Almeria, on entrà a formar part del batalló anarquista dels germans Arcas, on arribarà a tinent. Ferit d'un tret a la boca que el desfigurarà el rostre terriblement, el final de la guerra l'agafà en la seva convalescència a l'hospital. Tornà a la localitat d'Alcaudete (Jaén), on li esperava sa esposa i, fent-se passar per un cosí seu d'idèntic nom, aconseguí eludir momentàniament la presó. Un cop descoberta la seva vertadera identitat, fou detingut el 18 d'agost de 1939, jutjat i condemnat a 12anys de presó per «auxili a la rebel·lió». El 7 de desembre de 1942 sortí de la garjola, però fou detingut de bell nou l'estiu de 1945 per la seva activitat política clandestina. Després de sofrir terribles tortures, passà per les presons de Jaén i de Guadalajara, d'on sortí a finals de 1946. Durant tota sa vida fou fidel al pensament anarquista. Juan Perales León va morir el novembre de 2003.

***

- Abel Ramírez Romeo: El 2 de gener de 1917 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Abel Ramírez Romeo. En 1922 seguí a son pare a Vitòria (Àlaba, País Basc), on aquest s'havia instal·lat. Quan tingué l'edat, s'afilia a les Joventuts Llibertàries i posteriorment a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys va fer amistat amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy. Quan el cop militar de juliol de 1936, pogué fugir del cercle feixista i lluità als combats bascos d'Oiartzun, Errenteria i Tolosa; posteriorment continuà la guerra en els batallons«Bakunin» i«Ingenieros I». El setembre de 1937 fou apressat per les tropes franquistes a Astúries; jutjat, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i patí diverses presos i camps de concentració, com el de Miranda de Ebro en 1941. Un cop aconseguí la llibertat provisional, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el moviment llibertari clandestí, com ara el de membre del Comitè Comarcal de la CNT (1945) i del Comitè Regional del Nord en representació de Vitòria (1946). Fins que passà a França en 1947 fugint de la repressió, fou delegat d'Àlaba en diversos plens i congressos de la CNT basca. En arribar a França defensà els acords presos per la comarcal alabesa i demanà a la CNT un congrés de conciliació per intentar arranjar els desacords existents entre l'exili i l'interior. En 1948 fou membre del grup basc del sector«reformista» o«col·laboracionista» de París i també milità a Bordeus i a Pau. Durant aquests anys d'exili es dedicà a l'estudi de la història del moviment anarquista basc i de la biografia d'Isaac Puente, esdevenint un referent en el coneixement de la seva vida i obra, encara que la seva biografia Doctor Isaac Puente. Biografía, ideario y polémica, amb pròleg de Fabián Moro, resta inèdita. Trobem articles seus en Cenit,Le Combat Syndicaliste i Cultura Libertaria. Abel Ramírez Romeo va morir el 24 de juliol de 1995 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França).

Defuncions

- Marius Baudy: El 2 de gener de 1912 mor a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Havia nascut el 18 d'octubre de 1875 a Grospierres (Ardecha, Occitània). Orfe de pare, es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i «perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

- Paul Adam: El 2 de gener de 1920 mor a París (França) l'escriptor anarquista i ocultista Paul Auguste Marie Adam Raxi-Flassan (Paul Adam). Havia nascut el 7 de desembre de 1862 a París (França) en una família d'industrials i de militars oriünds de l'Artois i de Flandes; son pare fou el director dels Correus de la Casa Imperial. Va fer els estudis secundaris a l'Institut Henri IV de París abans de llançar-se a la carrera literària a partir de 1884, professió que compaginava amb la d'escrivà. Col·laborà en La Revue Indépendante, abans de publicar a Bèlgica la seva primera novel·la, Chair molle (1885), la qual fou titllada d'immoral i d'«excés de naturalisme»; l'escàndol fou tan gran que fou jutjat el 10 d'agost de 1885 i condemnat a 15 dies de presó amb pròrroga i a pagar una forta multa. Després abandonà el naturalisme i es decantà vers el simbolisme, publicant en revistes lligades a aquest moviment, com ara Le Symbolisme i La Vogue. En 1885, amb l'escriptor anarquista Jean Ajalbert, fundà el polèmic periòdic llibertari Le Carcan. En 1886, amb Jean Moréas, escriurà Le Thé chez Miranda i Les Demoiselles Goubert i publicà la novel·la intimista Soi. En 1888, amb la publicació de la novel·la Être, li arribà l'èxit. En 1892 pronuncià el seu cèlebre Éloge de Ravachol, dedicat a l'afamat anarcoterrorista. També foren força nomenats els seus escrits Excitation à la Révolte i Les souhaits anarchistes. El 6 de febrer de 1897 fou un dels testimonis de Jean Lorrain en el dual amb Marcel Proust a Meudon. Partidari del general Georges Boulanger, milità en els moviments nacionalistes i tradicionalistes i, durant la Gran Guerra, s'acostà a les tropes per atiar la seva moral i fundà la Lliga Intel·lectual de Fraternitat Llatina. Conreà l'assaig, la novel·la, les narracions, els relats de viatges, i entre les seves obres destaquen La Force (1899), L'enfant d'Austerlitz (1901), Au soleil de juillet (1903), La russe (1903) i Stéphanie (1913), entre d'altres. Com a ocultista, expert en cartomància i ús del tarot, fou membre del primer Consell Suprem de l'Ordre Kabalística de la Rosa-Creu (OKRC) i fou un des primers iniciats en l'Ordre Martinista. L'anarquisme contradictori de Paul Adam va ser en el seu temps criticat per uns i ridiculitzat per altres.

***

- Albin Villeval: El 2 de gener de 1933 mor a París (França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Albin-Antoine-Paul Villeval. Havia nascut el 18 de desembre de 1870 a París (França). Son pare, Joseph Villeval (Albin), fou un militant de la Internacional i communard d'origen belga que acabà deportat a Nova Caledònia. Criat pels seus oncles Paul i Denis, amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al barri de Plaisance, al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a la impremta tipogràfica Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se sindicà. Durant l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del  Partit Socialista Revolucionari (PSR), on milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es creà un cercle anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué en estret contacte amb el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va ser nomenat administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per«provocació a la mort i al pillatge». A començaments de 1892 creà, redactà i edità l'efímer periòdic La Misère. Insubmís al servei militar, decidí exiliar-se i s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i com son pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat belga. Amb el suport del seu oncle Denís, edità a Brussel·les La Misère, que va publicar 10 números entre el 9 d'abril i el 24 de setembre de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any, imprimí a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà reprès en 1894 per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). A la Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En 1892 fundà el grup llibertari «Art Social», que publicà la revista L'Art pour l'Art (de desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser condemnat per un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa, però aconseguí fugir de Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga (POB). Després visqué clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França), on hi treballà de tipògraf, però on no hi pogué desenvolupar propaganda. Després d'una ràpida estada a París, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del Mármol, que havia conegut a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense feina, decidí establir-se al Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats (Seta, Besiers, Nimes i Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè, figurant teatral, aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó, però ràpidament fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a sis mesos de treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure després d'haver de fer el servei militar, fundà una família i reprengué la seva professió de tipògraf, especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per Sébastien Faure, i va fer reaparèixer La Misère (1898). En 1902 fou gerent de la Revue sociale des travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any de la minoria revolucionària del sector editorial. Sota la influència de Gustave Franssen, esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París, organització a la qual li donà un gran impuls i on assentà les bases programàtiques de la «Carta d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i lluità contra la direcció reformista de la Federació del Llibre. Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV Congrés Nacional Corporatiu, VIII de la Confederació General del Treball (CGT), que se celebrà a Bourges (Centre, França), on es manifestà contra la representació proporcional. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment en els de Lió (1919) i Orleans (1920). Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre 1913 i gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la solidaritat amb les famílies dels correctors víctimes del conflicte bèl·lic–, i finalment, entre juny de 1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921 fou secretari adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), en substitució de Claude Liochon. En aquests anys col·laborà en l'òrgan de la CGT,La Bataille Syndicaliste (1911-1915), i en La Bataille (1922-1925),òrgan de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918 col·laborà en La Plèbe, que reagrupava els antibel·licistes. Influenciat per la Revolució russa, en 1921 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'abandonà ràpidament. El març d'aquell any col·laborà en el triple número especial de Le Temps Nouveaux consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a formar part del grup editor de La Révolution Prolétarienne i durant els anys 1930 i 1931 va fer costat la crida del «Comitè dels 22», que pretenia la reunificació sindical. Albin Villeval va morir el 2 de gener de 1933 a París (França) i fou incinerat tres dies després al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Continua...

---

Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l'enlairament de munió de professionals de la política que només veuen en les eleccions un sistema d'obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s'han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d'unitat obrera. (Miquel López Crespí)

Eleccions i desencís: l´oportunisme en la transició i postransició

És cap a 1978, amb el desencís produït per la victòria política dels partits del règim --especialment UCD--, i la desmobilització que promocionen PCE i PSOE, quan els sectors populars més combatius comencen a retrocedir. Les lluites obreres, en bona part, han perdut el caràcter d'ofensiva (d'unitat mitjançant l'assemblea, la democràcia directa, la coordinació de fàbriques). Ara es combat més que res per defensar el salari, el lloc de treball... el mínim indispensable per a sobreviure. L'atur augmenta de forma alarmant (amb el PSOE se superaran els tres milions i mig de treballadors sense feina!). És l'inici de les reconversions salvatges: més gent al carrer amb ajut de les forces repressives i amb la collaboració de CC.OO. i UGT, ja depurades de la majoria dels elements revolucionaris que hi havia en un passat recent.

La desmobilització del poble afectà igualment al poderós moviment veïnal que, des de començaments dels anys setanta, portava a coll la lluita contra el feixisme i les reivindicacions dels barris. En efecte: a partir del resultat de les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979, el moviment veïnal que havia fet tremolar la dictadura és combatut a fons pels partits del règim (sense voler recordar que ha estat mercès al suport d'aquests mateixos veïns, com la nova burocràcia s'ha installat dins les institucions de l'Estat). Ara ja sobren aquelles reivindicatives associacions, les assemblees de barri, la coordinació popular... El "poble" ja no és "representatiu". Qui comanda, qui "representa" (és la "lògica" del sistema) són els regidors. Tot això comporta una altra onada de desencís: el desmuntatge del moviment de barris; el que resta es procurà que s'adapti i sigui servil amb les noves autoritats i el règim reformat.

A començaments de 1979, coincidint amb tots aquests atacs directes al que havia estat la columna vertebral de la resistència antifeixista i antisistema, importants sectors de la classe obrera, dels estudiants, professionals d'esquerra, inicien un procés de desafiliació política i sindical. És un signe de protesta davant les traïdes que contemplen, però també de cansament per dècades de lluita que al final han estat capitalitzades (o destruïdes) pel possibilisme reformista.

Ho explica força bé el volum publicat per L'Avenç amb el títol De la democràcia a la dictadura: Catalunya 1973-1983: "Aquest caràcter mobilitzador [de les associacions de veïns] durà fins al 1979. Després de les primeres eleccions democràtiques [1977], amb l'accés als consistoris de regidors i alcaldes dels mateixos partits que potenciaven les associacions de veïns, aquestes van quedar en un segon pla, no sols a Barcelona, sinó a totes les poblacions... La segona raó va ser la marginació que els alcaldes i regidors van fer de les associacions de veïns, que immediatament van ser observades com a entitats que podien fer més nosa que servei. El poder institucional era qui havia de decidir sobre els problemes i el futur de les ciutats i no calia que gent 'no representativa' dels ciutadans intervingués. Era una democràcia que excloia la participació dels ciutadans en la gestió de cada dia. La davallada fou inevitable".

Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l'enlairament de munió de professionals de la política que només veuen en les eleccions un sistema d'obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s'han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d'unitat obrera.

Alhora és el moment (com veurem en el capítol següent) en què l'extrema dreta (militar i civil), enardida per aquesta desmobilització, creu que és hora d'acabar amb els "excessos" democràtics de la reforma. Els militars feixistes, aquells que demà, el 1981, ocuparan el Congrés i trauran els tancs a València, prenen bona nota de tot l'abandonament de la defensa activa antifeixista.

Miquel López Crespí

(5-II-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)

Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)

Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Per Lluís M. Xirinacs.

En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".

No hi estic gens d'acord

La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.

Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya

Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.

Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.

Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.

El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.

Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Es resultats electorals de ses darreres eleccions generals deixen un panorama polític amb molt poques solucions factibles o possibles. Per una banda, tenim uns partits de centre-dreta amb una insuficient força electoral per poder formar govern per si mateixos, i tenim es partits d’esquerra i extrema esquerra que tampoc sumen suficient sense comptar amb es partits independentistes.

Però sa pregunta que mos hem de fer, no és què és lo que convé més an es partits polítics o an ets interessos particulars de uns o altres, lo que mos hem de demanar és qué interessa més a Espanya, qué és lo que beneficiarà més an es conjunt des espanyols.

Tampoc seria una bona solució tornar repetir ses eleccions, tot i que avui és sa opció que té més possibilitats de produir-se. I no ho seria, entre altres coses, perquè mos costaria 180 milions d’euros a tots es espanyols.

Es Partit Popular ja ha posat aquesta opció sobre sa taula, com una possibilitat sobre sa que està disposat a parlar-ne. Ciutadans, en canvi, sembla que no vol entrar a governar amb ningú i només està disposat a abstenir-se, tant davant d’un govern en minoria del PP com del PSOE. Ciutadans torna a sa indefinició, segueix amb sa mateixa línia, que crec l’ha perjudicat, de no concretar que és exactament lo que vol. I aquests, crec, no són moments per ser ambigus. Per sa seva banda, el PSOE ja ha dit que ell no vol dialogar amb el PP i que només té sa porta oberta a dialogar amb s’extrema esquerra. Una decisió insòlita, si ho comparam amb lo que passa a sa resta de països europeus.

Des del PSOE (i en general des de tota s’esquerra) i des de totes ses seves terminals mediàtiques han anatematitzat al PP i a qualsevol cosa relacionada amb ell, convertint-lo en una espècie de bèstia negra. Des de sa pretesa superioritat moral de s’esquerra s’ha estigmatitzat qualsevol cosa relacionada amb el PP i sa dreta social. Tots recordam es menyspreable Pacte del Tinell o es famós cordó sanitari contra el PP.

Sa solució única a sa que estem abocats, encara que no sigui sa millor opció, és sa d’unes noves eleccions. No hi ha altra sortida. Totes ses altres solucions són inviables, no perquè no siguin possibles, sinó perquè, especialment en es cas del PSOE, no hi ha voluntat de mirar pes bé comú. En Pedro Sánchez està prioritzant es seu propi interès i sa seva supervivència política per damunt de qualsevol altre criteri.

Torre Grossa, Torre Grossa,

amb tu sempre pensaré

que t’endugueres mon bé,

amunt, de cap a can Cota [cementiri de Sant Jordi].

Tota sola me deixares,

a dins aquell figueral,

podeu pensar cada qual

quina pena vaig tenir,

plorava de nit i dia,

i no tenia consol.

Es vespres com en es infants

havia dat sopar,

les m’emmenava a colgar,

i jo, menjava de tristor

i de llàgrimes bevia.

I com s’havien dormits,

dins es quarto que es meu home va morir,

jo me n’anava,

i allà, plorava

i a Déu del Cel demanava

perdó per sa seva ànima

i a mi, que m’ajudàs.

Llavonses sortia a defora

i m’asseia en aquell pedrís

a davant aquell gran parral,

i quan havia plorat

i m’havia espaiada,

tornava entrar a dins ses cases

i a devora es infants me colgava.

I cada vespre es meu consol

era anar a plorar

a davall aquell gran parral.

I cada diumenge es infants

els enviava a sa doctrina, a Sant Jordi,

i jo quedava,

i més tard les anava a cercar.

I un dia, un raïm vaig voler collir,

un diumenge vaig voler collir

d’aquell gran parral, un raïm,

i vaig posar s’escala

i com vaig esser as cap d’amunt

s’escala davall es meus peus va caure.

I vaig veure passar un jove anomenat Julià,

Truiols, de cas Pareller,

i vaig cridar amb tota sa meva força,

Julià, Julià... Julià...

i en Julià em sentí i va venir.

Li vaig dir: vine a posar-me s’escala

que jo ja no puc aguantar,

i en Julià s’escala me va posar,

i li vaig dir Julià,

tu sa vida m’has salvada

i un raïm li vaig collir

i li vaig donar,

i li vaig dir, tot es temps que jo estaré,

aquí a sa Torre, podràs venir

a collir es raïm que vulguis menjar.

I cada vespre a davall aquell parral,

asseguda en es pedrís me n’anava

i plorava,

i a la Verge es Rosari li resava.

I li deia, Verge Maria,

feis que estigui aquí, 6 o 7 anys,

i que una filla meva se pugui casar,

i a sa Torre tots puguem estar.

Però no va ser així,

perquè d’es cap de molt poc temps,

sa senyora va venir i me va dir:

Magdalena has de sortir,

i d’aquí te n’has d’anar.

I podeu pensar es meu cor

de quina manera se va posar.

I amb la Verge Maria vaig pensar,

com el seu nin en el Temple va presentar,

i el profeta Simeon

amb ses mans el va agafar.

I va girar es ulls al Cel i va dir:

Déu meu ja me puc morir,

perquè vós ja m’heu fet veure el Messies qui és nat,

i es nin a sa mare va entregar

i li va dir aquest nin serà causa

que un dia una espasa es teu cor te traspassarà.

I jo, aqueixes paraules, me varen tocar es meu cor,

i el s’endemà dematí me’n vaig anar a Son Oliver,

a conversar amb l’amo en Miquel Garau Cantallops,

i a sa madona Margalida Mas Oliver,

i els ho vaig contar,

i me varen dir: Déu no vos desempararà,

i el s’endemà me va cercar una casa,

en es carrer Neira, a davant can Roqueta,

i allà vaig estar.

I vaig estar contenta perquè a can Roqueta hi estava una cosina meva anomenada Catalina Mas Dalmau, casada amb un tal Joan “Xigala”. I en es carrer Bauçà jo hi tenia una germana, anomenada Margalida [Margalida Tomàs Mas], casada amb so Pubil [Bartomeu Carrió Canyelles]. I vaig dir: entre totes dues me consolaran. Però no va ser així, perquè d’es cap de molt poc temps a sa meva cosina Dalmau una filla li va morir. I vaig esser jo qui la vaig haver de consolar.

I es meu home m’havia deixat

tres quarterades dins s’Hostal d’es Pla,

i jo les havia de pagar,

i no vaig tenir més remei,

que tots es infants llogar.

En vaig llogar dos a ca l’amo en Miquel Jeroni,

i una amb mestre Antoni Mesquida

(qui menava es camion)

a ciutat la s’emmenà,

i es dematins una nina li feia guardar,

i es horabaixes, a corte [tall i confecció],

a Antònia Bel Rosselló la feia anar.

I llavò tenia un nin anomenat Macià,

i a escola es dematins el feia anar,

i quan sortia d’escola

a Son Fullana se n’anava,

i sa madona, una alfàbia gran d’aigua li feia entrar,

i un feix de llenya pes vespres cremar,

i llavò li dava dinar,

i s’horabaixa com havia sortit d’escola,

se’n tornava a Son Fullana,

sa madona li dava berenar

i l’amo es porcs li feia guardar,

però cada vespre volia cobrar.

I d’es cap de dos anys

amb mestre Macià Rigo (forner) el vaig llogar,

i es dematins una canastra

amb panets i coques li feia passejar,

i es horabaixes amb un carratonet i un cavallet,

es pa li feia passejar,

i el feia arribar fins a s’Hostal d’es Pla.

I mestre Pep Vic, una casa,

a un solar que es meu home m’havia comprat

en es carrer anomenat es carrer Major [després i ara Cristiandad]

(perquè llavonses era es carrer Major),

en es carrer Major m’havia comprat,

i una casa m’hi va edificar,

i d’aquesta manera, es deutes poguérem pagar.

I ara qui he estat vella,

en aquesta casa he pogut estar,

i cada dia surt a sa galania,

i mir sa Torre Grossa,

i és es meu consol.

Llavò mir s’Arenal, i per Can Pastilla,

i de cap a Ciutat,

i llavò veig es Castell de Bellver,

i es Galatzó, i de cap a Galilea,

i llavò Puigpunyent,

i llavò cap a Esporles,

que és sa meva alegria,

i llavò me’n vaig

més de cap a Valldemossa,

que jo hi tenc una arrel,

i mir de cap a Sóller i es Puig Major,

i puj a damunt es terrat,

i faig una volta per tot lo rodó,

i això és sa bolla de Nostre Senyor.

Me n’anava... però ara ja torn arrera tanmateix... a davall aquell parral... I aquell parral, tanta pena va tenir que d’es cap de poc temps va arribar a morir. Això me deixava.

I vaig dir, Julià, Julià... Julià...

i en Julià va venir,

i s’escala me va posar,

i de sa mort me va alliberar.

I li vaig collir un raïm i li vaig donar,

i vaig dir Julià, tot es temps

que jo estaré a sa Torre,

raïm d’aquí podràs venir a collir.

I aquell gran parral tanta pena va tenir,

que d’es cap de poc temps (i és ver),

va arribar a morir.

Perquè era un parral que, què t’he de dir jo?, com d’aquí... i uns raïms que feia... I d’es cap de poc temps que me’n vaig haver anada es parral va morir. És ben ver això! Tot lo que t’he contat és ben ver...

Jo dins Esporles vaig néixer,

i me varen dur a batiar,

i Sant Pere un sello em posà,

i quan s’hora arribarà

que m’hauré de presentar,

amb ses claus que Déu li da,

ell ses portes m’obrirà.

I si pel cas no les m’obria,

ma mare com se’n va anar

a la Verge del Roser, també m’hi va encomanar,

Vols que llavò digui s’altra?

L’any 1901 va entrar la mort dins una família,

i de set que n’hi havia,

dins dos anys tres s’emmenà,

i l’any 5 hi va tornar,

i una jove s’emmenà,

que vint-i-dos anys tenia,

i ses altres tres que hi havia

dins Esporles les deixà,

i sa petita contarà

sa història que va passar

a dins sa seva família.

Perquè mos va deixar a sa teva padrina [Margalida Tomàs Mas], a jo, i a una altra germana meva, que saps que hi ha uns cosins a Esporles... na Bàrbara... idò érem sa mare de na Bàrbara, sa teva padrina i jo... vàrem quedar dins Esporles.

[I vós quants d’anys teniu ara? -1979-]

Jo tenc... vaig néixer l’any 1894, 84...

[Idò don Gabriel era més vell que vós?]

Dos anys... va néixer l’any 1892.

Mirau me sap greu no haver posat allò d’aquell gran parral de pena va arribar a morir... [però l’hi posaré jo], idò quan vaig anomenar Julià, Julià... que li vaig collir un raïm, li vaig donar i li vaig dir... tot es temps que jo a sa Torre estaré, es raïms de sa Torre pots venir a cercar... i aquest gran parral tanta pena va tenir que va arribar a morir.

[I sa meva padrina quin temps fa que se va morir, fa molt de temps?]

Sa padrina ja deu fer 34 o 5 anys.

[I el tio Pep –Josep Carrió Tomàs, - què tenia poc temps?]

Sí, tenia poc temps, el tio Pep, el tio Josep, devia tenir 7 o 8 anys. I a jo ella me guanyava de 7 anys. I enmig de noltros dos n’hi havia un de mort. A ca nostra érem... ma mare en va tenir set. Però quan jo vaig néixer n’hi havia dos de morts. I ja no en va tenir pus i va criar aquell de Valldemossa. Llavò em va tenir a jo, però... ja no en va tenir pus después d’aquell nin mort... después ja no en va tenir pus. I érem set amb mon pare i ma mare. I de set que n’hi havia dins dos anys tres s’emmenà. I l’any 5 hi va tornar.

[Què és, que vàreu venir a viure aquí llavò?]

Aquí... aquí davant [actual carrer Cristiandad, 12]... es carter vell no l’has conegut? es més vell de tots... era germà de ma mare, érem família, germà de ma mare. I sa teva padrina va venir a estar llogada aquí i se va llogar a Son Fullana i jo, anava i venia, saps? Temporades estava amb so meu padrí de ses fonts, temporades estava allà, i temporades estava aquí. Anava i venia. I és per això que veníem a Sant Jordi. Perquè son pare d’es carter vell, d’es carter que ara va morir no, de son pare... Sí, sí, sí, sí, era germà de ma mare.

...Llavonses es meu home estava a Sant Jordi i me vaig casar amb ell.

[I d’on era?]

De Vilafranca... estava aquí, sí. Estava a sa Torre Grossa... Sí, sí... ningú era de Sant Jordi... Li podràs posar llavò... d’aquell gran parral de pena va arribar a morir? Perquè d’es cap de devers dos anys que jo me’n vaig haver anada, o un any... aquell parral llarg era, i va morir... i hi varen posar, veus aquell fasser? No hi era llavò aquell fasser... No, no té molt de temps perquè el va posar es sogre de l’amo en Toni d’es Rafal...

[Quin temps fa que vàreu venir a Sant Jordi vós?]

Jo, quin temps fa? escolta... na Maria té 64 anys, i jo n’hi devia haver dos més que hi estava abans de casar-me... 67. 67 perquè d’es cap de molt poc temps... en es 9 mesos i 15 dies va néixer na Maria que vaig esser casada. I em vaig casar dia 4 d’octubre [devia ser 1912], es dia de Sant Francesc... aquí a Sant Jordi, i estava amb sa teva padrina i es teu padrí. Jo estava amb ells. I estaven a Son Gual, a s’hort de sa Punta de Son Gual. I llavò fugiren de Son Gual i varen anar a estar aquí on està na Maria aquella, sí... I només tenia [la meva padrina], quan jo em vaig casar, na Maria i n’Andreu, es dos majors. I en Francisco (el tio Francisco), es d’es temps de na Maria nostra.

[Però, què hi havia l’església nova o sa vella?]

Sa vella... no d’això no tenc fotos... Pentura n’hi havia, però jo no en tenc. A sa vella me vaig casar, i tots es infants m’hi varen batiar. A sa vella, a sa vella, perquè jo només vaig estar casada 14 anys amb so meu home, 14. I es meu home va morir, ara dia 2 d’agost farà 53 anys [1926 aproximadament] que és mort... Amb 14 anys, amb 14 anys, en vaig tenir cinc. I un de mal menat, m’entens? Hi ha una bona història amb jo.

[I aquesta casa... –al carrer Major, ara Cristiandad-].

Aquesta... ell m’havia comprat es solar. I sa mare li havia deixat tres quarterades de terra, però n’hi havia donat una i n’havia de pagar dues. I ell se va morir primer que sa mare i jo els a vaig haver de pagar. Perquè vaig haver de pagar, i llavonses jo... ell m’havia costat... vaig pagar ses parts a ses cunyades; 1.600 duros. I 1.500 duros que devíem. Mira en aquell temps lo que era; jo tota sola, vaig haver de vendre es maneig i tot, pes deutes poder pagar. Mos vàrem haver de llogar. Perquè sinó m’ho haguessen prest tot... M’ho haguessen pres tot. No perdonen res. I l’amo de Son Oliver, jo el s’endemà, que ses senyores me varen haver dit això, hi vaig anar i plorant allà els ho vaig contar. I sa madona em va dir: no tengueu ànsia, Déu no vos desempararà.

Jo feia feina a Son Oliver, dues al·lotes meves a can Miquel Jeroni, i a una que està a ciutat, na Magdalena, l’hi vaig llogar a mestre Antoni Mesquida, me deia: m’heu de llogar aquesta nina, perquè sa seva dona era cosidora. I es dematí jo li vaig dir: no perquè jo la vull posar per anar a Ciutat a aprendre es corte. I ell va dir... hi podrà anar es horabaixes, i es dematins me guardarà sa nina, que sa meva dona té més feines es dematins que s’horabaixa. I s’hi va casar allà mateix; na Magdalena se va casar allà. 

[I el tio Macià –fill seu i oncle segon de qui fa l’entrevista- què feia feina a un forn d’aquí de Sant Jordi?]

A un forn d’aquí de Sant Jordi, mestre Macià Rigo, aquí on està ara don Joan [Garau, “d’es Banc”, al mateix antic carrer Major], era es forn. I es dematins li feia passejar una canastra, amb coques i panets, i es horabaixes tenia un cavallet i un carratonet, i li feia fer voltes per tot es poble i el feia arribar fins a s’Hostal d’es Pla.

[I què era s’únic forn que hi havia o n’hi havia més?]

No, hi havia Son Eixut... i aquest. I era aquest Tomeu que va morir dins sa boada [a Sant Jordi pronunciat “buada”, significa una “Cambreta alta situada a la part damunt del forn de pa i coberta de volta, dins la qual hi ha una gran calentor, i que serveix per posar-hi el pa pastat o les coques perquè tovin aviat”, DCVB], ho has sentit dir? I, llavò tenia un fill i havien anat a ses títeres, i havien arribat i se va posar dins sa boada. I hi havia posat, mestre Macià, carbó perquè tovassen ses coques, perquè era sa setmana de Nadal, i hi va morir. Es d’aquí era.

Llavonses quan s’al·lot va haver anat dos anys a escola, llavonses el vaig llogar a mestre Macià. I no en gastava cap ni un! I es horabaixes se n’anava a Valldemossa i traginava oli per a una botiga o s’altra. Amb sa màquina [bicicleta], saps, i tampoc no l’agafaren mai. I l’amo li deia, mira, que si t’agafaven has de dir: jo vénc de cercar aquest oli de Valldemossa (però no anomenis qui) i, jo si el veia, pentura el coneixeria, però si no el veig no el coneixeré. Perquè el me duia a sa carretera a s’oli i jo ne donava a ses cases. I molts de dies guanyava 50 duros de traginar aquest oli. Però els a me va tornar en 14 mesos... i em va deshipotecar sa casa.

Idò, saps que n’hi ha d’història...

[Aquesta entrevista ha estat gravada dia 7 de febrer, dimecres, de les 10 a les 11 del dematí]. [1979]

Bartomeu Carrió Trujillano

         La filosofia, instrument del Poder (Primera part).

Anarcoefemèrides del 3 de gener

Esdeveniments

- Surt Cultura y Porvenir: El 3 de gener de 1937 surt a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) el primer número de Cultura y Porvenir. Semanario de las Juventudes Libertarias del Alto Urgel. A partir del número 9, del 28 de febrer de 1937, portarà el subtítol«Clarín anarquista nacido del movimento español. FAI». També fou portaveu del Ram de les Professions Liberals de l'Alt Urgell. La redacció i administració radicava a l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries del passeig de Pi i Margall de la Seu d'Urgell. L'administrador fou Saturnino Vila i hi van col·laborar Ramón Liarte, Liberto Callejas, José Mavilla, Josep Peirats, Maria Camp, J. Marín, Floreal Ocaña, Federico Urales i Francisco López, entre d'altres. En sortiren 18 números, l'últim el 16 de maig de 1937.

***

- Surt L'Indomptable: El 3 de gener, sembla, de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari anarquista i anarcosindicalista en llengua francesa L'Indomptable. Porte parole de la Confédération Nationale du Travail et de la Fédération Anarchiste Ibérique (CNT-FAI-AIT). No hi figura cap responsable de la publicació i molts d'articles no van signats. Hi van col·laborar David Antona Dominguez, Mauro Bajatierra, Camillo Berneri, Jean Dupoux, Ezequiel Endériz, Elías García, Alejandro G. Gilabert, Armand Guerra, Santigao Jorquera, Ismael Martí, Cipriano Mera, Frederica Montseny, Théodore Mora, Higinio Noja Ruiz, Arsenio Olcina, Gonzalo de Reparaz i Claro J. Sendón, entre d'altres. A partir del número 19 (13 de maig de 1937), en el qual trobem un article sobre l'assassinat de Camillo Berneri a mans de sicaris comunistes, porta la menció«Ce número a été soumisà la censure» (Aquest número ha estat sotmès a censura) i paraules, frases i fins i tot paràgrafs sencers són suprimits. Se'n publicaren almenys, amb una interrupció de tres setmanes l'agost de 1937, 39 números, l'últim d'aquest el 7 d'octubre de 1937. No s'ha conservat cap col·lecció completa de«L'Indomable».

***

- Partit de futbol beneficorevolucionari: El 3 de gener de 1937, en plena Revolució Social, té lloc a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), organitzat per la Col·lectivitat d'Espectacles de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), un partit de futbol a benefici del Socors Roig Internacional (SRI). Els dos equips, «Aguiluchos de la Libertad» i «Leones Rojos», estaven integrats completament per gent del poble. Com a anècdota citar que els llocs d'«extrem» dels equips van quedar vacants i al cartell figuraven assenyalats amb una «X». Desconeixem el resultat d'aquest partit futbolístic.

***

- Conferència de Frederica Montseny: El 3 de gener de 1937 la destacada militant anarquista, aleshores ministra de Sanitat de la II República espanyola, Frederica Montseny pronuncia una important conferència, organitzada per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol El anarquismo militante y la realidad española. L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, en representació de l'organització. Frederica Montseny insistí en la importància de l'anarquisme en el moviment obrer espanyol, però l'eix de la conferència radicava en la justificació de l'intervencionisme llibertari en elsòrgans de govern republicans en nom del manteniment d'un front únic contra els feixismes espanyol, alemany i italià; també parlà de diversos temes, com ara el federalisme anarquista, l'economia socialitzada i les llibertats individual i col·lectiva, entre d'altres. La conferència va ser radiada a tot l'Estat espanyol per les emissores ECN1 (Radio CNT-FAI) --ones curta i normal--, Ràdio Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona. Aquesta conferència va ser la primera d'un cicle de dissertacions a càrrec de diverses personalitats del moviment llibertari (Joan García Oliver, Gaston Leval, Marià Cardona Rosell, Joan Papiol, etc.) que tenia com a finalitat estudiar els problemes fonamentals plantejats per la guerra i la revolució, alhora que revalorar «l'alta espiritualitat que informa la CNT i la FAI». Aquesta dissertació va ser publicada en fulletó aquell mateix any a Barcelona per les Oficines de Propaganda de la CNT i la FAI.

Naixements

- Adrián Troitiño: El 3 de gener de 1869 neix a San Mamed de Moalde (Silleda, Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Adrian Troitiño Alcobre, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Ignacio Troitiño i Manuela Alcobre. Quan tenia 11 anys fugí de la llar familiar i emigrà com a polissó a Buenos Aires (Argentina). En aquell mateix 1880 començà a treballar de forner i amb altres companys començà a participar en el moviment sindical. L'1 de maig de 1891 per la seva participació en els actes del Primer de Maig va ser condemnat, «per anarquista perillós», a 18 mesos de presó. En 1893 visqué a San Martín (Buenos Aires, Argentina), on creà diversos grups anarquistes, com «Los Hijos del Mundo», i organitzà freqüents «reunions de controvèrsia». L'11 de novembre de 1894 intervingué en un míting organitzat per la «Sociedad Cosmopolita de Obreros Panaderos», de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat, celebrat al club italià «Unione e Benevolenza» de Buenos Aires, on també parlaren els anarquistes José Bataglia i Miguel Ventura, i el socialista Domingo Barbitta. El novembre de 1897, amb Ettore Mattei i Salvador Vidal, fundà el Círculo Internacional de Estudios Sociales (CIES) de Buenos Aires. L'1 de gener de 1899 defensà les tesis anarquistes en un acte amb Pietro Gori i Adrián Padroni. En aquests anys mantingué una posició molt dura pel que feia l'alcoholisme i realitzà diverses conferències sobre els efectes de l'alcohol en la classe treballadora. Per la seva militància va ser expulsat de l'Argentina i s'instal·là a l'Uruguai. En 1900 impartí per diverses localitats la conferència «Necesidad de un acuerdo universal de la clase trabajadora». El juny de 1901 cofundà, en representació del obrers forners de San Nicolás de los Arroyos (Buenos Aires, Argentina), ciutat on aleshores vivia, l'anarcosindicalista Federació Obrera Argentina (FOA). En 1902 participà en la creació de la Societat de Resistència i Col·locació d'Obres Forners de Montevideo, de la qual va ser nomenat representant. L'abril de 1902, amb Juan Calvo, representà els forners en el II Congrés de la FOA. Participà en el míting del Primer de Maig de 1902 a Buenos Aires de la FOA, amb J. E. Martí, Torrens Ros i Dante Garfagnini. A començament del segle XX a més de les seves activitats polítiques i sindicals, col·laborà en la premsa. Director de redacció del periòdic anarquista quinzenal El Obrero, el 30 de novembre de 1902 va ser expulsat de l'Argentina, juntament amb Julio Camba Andréu i altres anarquistes (Ramón Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo Alfonsín, Juan Calvo, Antonio Navarro, etc.), amb motiu de l'aplicació de la Llei de Residència. Ambdós, i altres vuit companys, arribaren el 18 de desembre de 1902 al port de Cadis (Andalusia, Espanya) a bord del vapor Reina Cristina; les seves intencions eren restar a Cadis, on Troitiño era molt bon amic de Fermín Salvochea, però van ser enviats per les autoritats espanyoles a Barcelona (Catalunya). Quan la vinguda del vicepresident de l'Argentina a Barcelona, van ser detinguts preventivament per por a atemptats i traslladats a la presó de Pontevedra (Galícia). Un cop lliures, ell va ser requerit pel govern militar de la Corunya (Galícia) per a realitzar el servei militar, però aconseguí evitar la mili al·legant que patia una hèrnia. El 20 de març de 1903 realitzà una conferència al Centre«Germinal» de la Corunya sota el títol«Consideraciones sobre la ley de residencia de extranjeros». El juny de 1903 intervingué en un míting anticlerical a la Corunya. Quan arribà a la Península des d'Argentina vingué amb sa companya i sos cinc infants, dos dels quals van morir a Barcelona; Julio Camba l'ajudà en aquest amarg moment –altres font diuen que els infants van morir durant la travessia transatlàntica de tornada. Posteriorment emigrà a Amèrica Llatina, on continua les seves tasques sindicalistes, però mai no tornà a l'Argentina, on tenia prohibida l'entrada. En 1904 a Montevideo participà en el Sindicat d'Oficis Diversos de Villa del Cerro, barri d'aquesta ciutat on vivia. En 1905 participà activament en la vaga de fusters i en el gran míting organitzat pel Centre Internacional en protesta per les matances d'obres a Rússia i on també parlaren els anarquistes Grijalbo i Ferando Balmelli, el socialista Emilio Frugoni i el dirigent liberal Leoncio Lasso de la Vega. Durant el maig de 1905 encapçalà la vaga dels treballadors portuaris. A causa del boicot patronal, hagué de fer feina de canillita (venedor ambulant de diaris) i fins al 1914 només venia els periòdics de caràcter revolucionari. Fou el creador del Sindicat de Canillitas, que el 20 de febrer de 1920 passà a ser el Sindicat de Venedors de Diaris i Revistes (SVDR), de l'Uruguai. En 1923 presidí l'SVDR amb sou i el sindicat arribà a tenir 3.000 afiliats i una potent Caixa de Resistència. En 1934 la dictadura de José Luis Gabriel Terra l'empresonà amb la finalitat de desterrar-lo, però la mobilització popular aconseguí la seva llibertat i la dels seus companys. Entre el 5 i el 8 de setembre de 1938 participà en la Conferència Llatinoamericana del Treball, que se celebrà a Mèxic, i fou membre de la junta directiva de l'SVDR, a més de gestor de la seva Caixa de Resistència i de la «Casa del Canillita». Durant els anys de la Guerra Civil espanyola participà activament en el suport a la Revolució i en diversos actes antifeixistes. Son fill Delio Troitiño també va ser venedor de diaris, mentre que altre fill, Libert Triotiño, administratiu en la «Casa Guelfi» de Montevideo, fou diputat pel Partit Socialista (PS) de l'Uruguai; Adrián Troitiño, per influències del seu fill, acabà afiliant-se al PS, però sempre es va declarar llibertari i partidari de l'«acció directa» anarquista. En 1940 caigué malalt i el 26 de maig de 1941 Adrián Troitiño Alcobre va morir a Montevideo (Uruguai); va ser enterrat dos dies després al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. Una avinguda de la ciutat va ser batejada amb el seu nom per homenatjar-lo, a més d'una estàtua al barri de Cordón. Tots els 26 de maig a l'Uruguai, en memòria seva, no es publiquen els diaris, fins i tot els digitals.

Adrián Troitiño Alcobre (1869-1941)

***

- Josep Alemany Corbi: El 3 de gener de 1887 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Josep Pere Alemany i Corbi, també citat com Joseph Alemany. Sos pares es deien Rafael Alemany i Francesca Corbi. El 25 de setembre de 1910 arribà a França buscant feina i fou contractat a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) com a paleta. Després tornà a la Península i a Barcelona (Catalunya) treballà en la mateixa professió i s'integrà en el grups anarquistes. El 8 d'agost de 1913 retornà a Prades per fer feina de paleta i a partir del gener de 1914, quan s'havia traslladat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia francesa com a«anarquista perillós amb caràcter astut i exaltat». En la seva fitxa policíaca cita com a paraules seves «que no es pot confiar en els francesos perquè tenen la llengua molt llarga i que estaria content que Alemanya li infligís un correctiu».

***

- Lucien Léauté: El 3 de gener de 1896 neix a París (França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Lucien Léauté, conegut com Luc Lelatin i Lesage. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT). Es guanyava la vida fent d'empleat de comerç. Abans de la Gran Guerra col·laborà en La Bataille Syndicaliste, diari de la CGT, i en Le Libertaire, on signà els seus articles sota el pseudònim de Monsieur Lesage. Arran d'uns articles publicats en Le Libertaire, el juny de 1913 va ser detingut preventivament i, com que encara no tenia 18 anys, tancat a la presó parisenca de la Petite-Roquette. El 6 de gener de 1914, per uns articles publicats en Le Libertaire, va ser condemnat pel IX Tribunal a tres mesos de presó i tancat a La Santé de París. En 1914 col·laborà en Le Réveil Anarchiste. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, l'abril de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat en el 125 Regiment d'Infanteria, acantonat a Laval (País del Loira, França). L'octubre de 1917, després d'haver fet permisos falsos per a la tropa en campanya, va ser portat davant un consell de guerra acusat de «propaganda pacifista, falsificació iús de documentació falsa». El 15 de juliol de 1918, poc abans de l'armistici, va caure presoner. Acabada la guerra, el juliol de 1919, fou condemnat a 20 dies de presó per haver participat en una manifestació a Chartres (Centre, França) quan encara no havia estat desmobilitzat. Durant els anys vint col·laborà en una petita publicació, La Bagarre, feta a París pel llibreter Pompidou, oncle del futur president de la República francesa. En aquests anys era membre de la XV Secció de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El 30 de juliol de 1922, quan estava reclòs a la presó de La Santé signà, amb altres detinguts polítics (Maurice Fister, Louis Loréal, Van Hyeste, Georges Courme i Kléber Nadaud), una carta dirigida al ministre de Justícia en solidaritat amb Henri Coudon (Méric) i Jeanne Morand per exigir el seu estatut de presos polítics, amenaçant amb una vaga de fam si no se solucionava aquesta qüestió satisfactòriament. Per dos articles publicats en Le Libertaire («Médaille aux assassins» i «Mascarade nationale») va ser novament condemnat el 21 de setembre de 1922 pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó per«inducció a l'assassinat» i per titllar els generals d'assassins i el desembre d'aquell any també a vuit mesos. El febrer de 1923 va ser alliberat i, durant el IV Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat entre el 12 i el 13 d'agost d'aquell any a París, va ser nomenat membre de la redacció del diari Le Libertaire (1923-1925). Corrector d'impremta a la Cambra dels Diputats, el 30 de març de 1924 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i de la Regió Parisenca de la CGT. Sembla que després s'allunyà de la militància llibertària i en les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, en les quals guanyà el «Cartel des Gauches» (Càrtel d'Esquerres), va escriure en Le Semeur de Normandie que havia votat perquè ja no creia en la Revolució. De tota manera, col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure, on redactà l'article«Armée» (Exèrcit). En 1926 fou redactor en cap de Le Semeur de Normandie. El desembre de 1927 publicà el fullet Sermonà l'intention du soldat Pinard, del qual es van fer diferents edicions. Després col·laborà en el periòdic pacifista La Patrie Humaine (1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a partir de març de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser internat administrativament pel govern de Vichy. Al final de sa vida, preparava un llibre sobre Gustave Hervé i el periòdic La Guerre Sociale. Lucien Léauté va morir el 24 de febrer de 1966.

***

- Alphonse Sauveur Cannone: El 3 de gener de 1899 neix a Bugia (Algèria) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat «France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d’una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l’agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquestaèpoca va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l’organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després de tuberculosi, el 15 de febrer de 1939 a l'hospital Bicêtre de París (França). Les seves despulles van ser enterrades amb la bandera negra.

***

- Miguel Chueca Cuartero: El 3 de gener de 1901 neix a Fuendejalón (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Miguel Chueca Cuartero. Sos pares foren Bernardo Chueca Sancho i María Cuartero Ibáñez. Arran de la mort de sa mare, son pare, que anteriorment havia estat alcalde del municipi, es refugià en l'alcohol, fet que propicià la venda progressiva del seu patrimoni i l'abandó dels seus tres fills, els quals van haver d'arranjar-se-les sols per a sobreviure. Quan tenia 16 anys, després de la mort de l'àvia, marxà a Barcelona amb la finalitat d'estudiar i de treballar. A la capital catalana aprengué l'ofici de fuster i obtingué el títol de mestre d'escola --altres fons apunten que estudià magisteri a Saragossa. Cap al 1934 començà a militar en el moviment anarquista i entre 1925 i 1926 col·laborà amb Manuel Buenacasa en el periòdic El Productor, de Blanes. A finals dels anys vint s'instal·là a Saragossa i col·laborà com a articulista per a la nova revista republicana Cierzo, alhora que exerceix de bibliotecari i membre de la Comissió de Propaganda de les Joventuts Republicanes, de les quals arribarà a ser vicepresident, defensant amb vehemència les tesis federalistes i reformistes de Joaquín Costa. El 9 de setembre de 1929 fou condemnat a dos anys de presó i 1.000 pessetes de multa per «conspiració per a la rebel·lió»; sentència que no compliria en la seva totalitat, ja que l'agost de 1930 actuà com a orador en un dels mítings «Pro Amnistia», organitzats a Osca, amb el sindicalista saragossà Casimiro Asensio i l'advocat d'Osca Manuel Sender. Entre 1930 i 1931 fou redactor del setmanari de les Joventuts Revolucionàries La Antorcha i de Cultura y Acción, publicació que dirigí entre 1931 i 1932. El juliol de 1930 fou membre de la comissió reorganitzadora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --ell militarà en els sindicats de Fusta i d'Agricultura-- i el 12 de desembre d'aquell any participà activament en l'aixecament antimonàrquic de Jaca. Paral·lelament als preparatius portats a terme pel Comitè Revolucionari Nacional (CRN) amb els capitans Fermín Galán Rodríguez i Miguel García Hernández com a capdavanters de la insurrecció, es realitzaren contactes amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i l'anarcosindicalista CNT, perquè secundessin l'aixecament militar a les principals ciutats espanyoles mitjançant la convocatòria d'una vaga general, acció que coordinaria Antonio Ejarque des de la CNT de Saragossa i Ramón Acín des d'Osca. En relació a aquests fets, el 3 de gener de 1931 fou empresonat a Torrero i processat per un delicte de conspiració per participar en una reunió el 12 de desembre, juntament amb altres 16 sindicalistes --entre ells Bernardo Aladrén (secretari general de la UGT de Saragossa), Miguel Abós i Antonio Ejarque-- al Centre Republicà de Saragossa. En aquesta reunió s'havia decidit fer costat l'aixecament republicà de Jaca mitjançant la convocatòria d'una vaga general revolucionària. No obstant això, el 4 de març de 1931 quedaren sense efecte els actes dictats per l'autoritat militar per aquest pretès delicte de sedició. El 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República, participà activament en l'alliberament dels presos i fou ell qui obri les portes de la presó de Torrero on havia estat tancat. Participà, amb Ángel Pestaña, en el míting del Primer de Maig, on proclamà que la CNT estava disposada a defensar el nou règim republicà a mata-degolla --les seves posicions es radicalitzaran molt després. Entre el 27 i el 28 de setembre de 1931 participà en el Congrés Regional de la CNT a Saragossa, alineant-se amb les tesis antisindicalistes i maximalistes dels joves radicals (Joaquín Ascaso, Feliciano Subero, Joaquín Aznar i Ramón Andrés) a favor d'una vaga general revolucionària per protestar contra el creixent augment de l'atur i de la persecució contra la central anarcosindicalista, tesis que s'imposaren a les de Miguel Abós Serena. Durant aquests anys republicans, encapçalà una campanya antireligiosa i sostingué les tesis de García Oliver («gimnàstica revolucionària»). En 1932 ajudà a organitzar la constitució, juntament amb altres dirigents sindicals, com ara el ferroviari Juan Andrés Santuy, a Saragossa i a la resta d'Aragó, del sindicat dels ferroviaris cenetistes, la Federació Nacional de les Indústries Ferroviàries (FNIF). A començaments de febrer de 1932 fou orador en un míting a Saragossa, amb Emilio Mira (secretari regional de Catalunya), Zenón Canudo i Miguel Abós. Arran de l'aixecament insurreccional cenetista de l'Alt Llobregat i la posterior repressió, publicà en el diari La Tierra, de Madrid, l'article«En defensa de la verdad». El 16 de març de 1932 publicà en Solidaridad Obrera, de Barcelona, un article en defensa de Joaquín Aznar. Poc després presidí una reunió de metal·lúrgics, amb una conferència del Feliciano Benito. El 29 de març, en representació del Comitè Regional, acudí a un acte organitzat pels ferroviaris saragossans al «Café Londres». El 3 de juliol d'aquell any participà en un míting de masses contra l'atur i per les la jornada de sis hores amb figures destacades del cenetisme, com ara Segundo Blanco, d'Astúries, Joan García Oliver, de Catalunya, i Miguel González Inestral, de Madrid. L'agost de 1932 participà en el semiclandestí míting de clausura del Congrés Regional d'Aragó, de la Rioja i de Navarra de la CNT, com un dels tres delegats del Sindicat de la Fusta, juntament amb Pedro Navarro i Ignacio Royo. El 10 de setembre, en una reunió del sindicat a Saragossa presidida per Marcelino Esteban, aquests tres companys donaren compta del discutit en el citat congrés regional. El 29 d'octubre de 1932, Solidaridad Obrera anunciava que acabava de sortir de la presó, on havia acabat per uns articles publicats en Cultura y Acción. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Jacinto Santaflorentina, Felipe Orquín i Miguel Vallejo. Entre el 10 de juny i el 26 de setembre de 1933 aparegueren gairebé una dotzena d'articles seus en CNT sobre campanyes de propaganda, mètodes de vaga, etc. El 13 de juliol de 1935 fou detingut arran de l'assassinat del líder dels esquirols de les obres del Puente del Pilar i a finals de desembre de 1935 encara estava empresonat, juntament amb altres vuitanta anarcosindicalistes, la majoria tancats a la presó saragossana de Torrero, encara que ell estigué engarjolat a la presó provincial de Calataiud, amb Francisco Foyos, Alejandro Miguel i Isabelo Romero. En sortir de la presó continuà les tasques propagandístiques, fent mítings a Zuera, a Terol, a Épila (amb Agustín Remiro), a Osca i Ayerbe (amb Ramón Acín), Alcanyís i a Tarassona. En març de 1936 representà la CNT, amb Miguel Abós (secretari general de la Regional aragonesa) i Jesús García (president del Sindicat de la Pell), en una reunió amb els empresaris amb la finalitat de tallar l'atur creixent a Saragossa. Entre els dies 3 i 4 d'abril de 1936 participà en la Conferència Regional de Sindicats a Saragossa, en representació del Sindicat de la Fusta, i en el míting de clausura va fer una apologia de l'expropiació de la terra i del col·lectivisme. El maig d'aquell any, va realitzar, amb Adolfo Arnal, una gira propagandística per trenta pobles navarresos i per nombrosos pobles de la comarca del Baix Ebre, amb José Antonio Prado. En la primera quinzena de juliol de 1936 Miguel Abós i Miguel Chueca s'entrevistaren amb el governador civil de Saragossa, Ángel Vera Coronel --que fou detingut quan esclatà l'aixecament i assassinat pels falangistes el juliol de 1937--, amb la finalitat d'aconseguir armes --a l'arsenal saragossà hi havia uns 40.000 fusells, mentre que el general Mola a Pamplona només tenia 1.200--, però el governador es negà. Dos dies abans de l'aixecament feixista el Comitè Regional convocà una assemblea de militants a Saragossa on es van debatre dues postures oposades: la defensada per Abós, partidària de la solució negociada, i la de Chueca, que sostenia la necessitat d'apoderar-se de les armes el més aviat possible. La tesis de Chueca fou defensada també pel metal·lúrgic Francisco Garaita, però acabà derrotada per les postures menys radicals de militants força influents (Francisco Muñoz, Adolfo Arnal, Antonio Ejarque, Servet Martínez, Benito Esteban), que van fer costats les tesis d'Abós. Una vagada el cop militar feixista triomfà a Saragossa, aconseguí fugir de la capital aragonesa a finals de juliol de 1936. El 29 de juliol de 1936 participà en el Ple Regional de Sindicats de Casp, on denuncià la traïció de les autoritats republicanes. Amb la creació del Consell de Defensa d'Aragó (CDA), l'octubre de 1936, fou nomenat conseller de Treball, càrrec que mantingué després de la remodelació del CDA el desembre, i un mes més tard fou nomenat vicepresident del CDA, així com delegat del Comitè Regional de la CNT en aquest organisme. Miguel Chueca, en principi, fou el designar per presidir el Consell de Defensa d'Aragó, per ser el dirigent anarquista amb més pes a la regió, però les pressions dels anarquistes catalans --que s'estimaven més Joaquín Ascaso per raons d'amistat i prestigi del seu llinatge—i per la seva activitat en la presidència del Comitè Revolucionari de Casp, així com pel seu càrrec de delegat polític de la Segona Columna Ortiz, influïren de forma decisiva en el seu nomenament. El març de 1937 Chueca defensà el Consell de Defensa d'Aragó en el Ple Regional de Comarcals d'Alcanyís dels atacs de José Alberola. El setembre de 1937 representà Terol en el Ple del Comitè Regional. Va fer costat el grup «Los Amigos de Durruti», subscrivint-se a El Amigo del Pueblo, però després de la caiguda dels fronts d'Aragó l'abril de 1938 i la reorganització militar conseqüent, fou substituït en el Comitè Regional i nomenat comissari del nou «Batalló de Metralladores C», el cap del qual fou Agustín Remiro Manero. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1941 vivia a Montalban (Occitània), on feia de llenyataire, amb Pachón Núñez i González Marín. En 1942 Francisco Ponzán l'embarcà en el projecte d'editar un periòdic portaveu de la CNT, però Chueca fou incapaç de participar en l'empresa pel seu mal estat físic i emocional. A finals de 1942 fou detingut amb diversos companys de la xarxa d'evasió de Ponzán i empresonat a Vernet. Entre 1944 i 1946 destacà com a orador en mítings (Tolosa, Besiers, Alès, Llemotges, Gaillac, Bordeus, Montpeller, Perpinyà), sempre defensant el corrent més ortodox de l'exili confederal. En 1944 signà en nom del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) la constitució de la Junta Española de Liberación (JEL) i de bell nou la seva confirmació l'any següent. L'octubre de 1944, en el Ple Nacional de Regionals de Tolosa, fou nomenat secretari de Propaganda i aquest mateix any assistí en nom de la CNT al congrés de la UGT, on sol·licità un pacte entre les dues centrals sindicals. En el Congrés de la CNT de París de 1945 fou nomenat secretari per a les aliances i relacions polítiques i poc després s'encarregà també de la tresoreria fins el Ple de Tolosa d'agost de 1946. Sembla que estigué al front del periòdic CNT en diverses ocasions. En 1948 sorprengué tothom quan va assistir al Congrés de Viena pro comunista, fet escandalós que implicà la seva expulsió del moviment llibertari. Durant sa vida va publicar articles, moltes vegades fent servir el pseudònim Tío Calzones, en nombroses publicacions periòdiques, com ara CNT, Cultura y Acción, Fragua Social,El Productor, La Tierra, etc., i publicà una col·laboració en el llibre conjunt De julio a julio. Un año de lucha (1937). Miguel Chueca Cuartero, que al final dels seus dies patia una acusada ceguesa, va morir el 18 d'octubre de 1966 a París (França) atropellat per un camió.

Miguel Chueca Cuartero (1901-1966)

***

- Jack Frager: El 3 de gener de 1903 neix a Ismerjuka (Ucraïna), sota el nom de Yakov Treiger, el militant sindicalista, anarquista i pacifista americà Jack Frager, també conegut com Yankel.  Va participar de jove en la Revolució russa de 1917, però va rebutjar el reclutament militar i va haver de fugir a Romania en 1921. Poc després marxarà a l'Argentina, on va viure 18 mesos. A Buenos Aires va editar en jiddish els textos de Gustav Landauer, a qui sempre restarà fidel, a l'igual que al socialista revolucionari d'esquerra I. N. Steinberg, a qui va conèixer personalment. En 1923 va emigrar als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, on va participar en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti, en el grup «The Road to Freedom» i en el periòdic del mateix títol, i en les gires de conferències d'Emma Goldman. Va participar en activitats de la colònia Stelton. Entre 1929 i 1930 va participar en la Militant Anarchist Youth (MAY, Joventut Anarquista Militant), amb Whitey Genin i altres joves militants. En 1930 va realitzar conferències arreu dels EUA i prendrà part en la creació en 1945 del«Libertarian Book Club» de Nova York --en serà president entre 1971 i 1973-- i en la publicació de Freie Arbeiter Stimmer, periòdic anarquista en jiddish; llengua i cultura que sempre contribuirà a la seva conservació, publicant-ne la literatura. Va treballar com a pintor i va militarà en la Unió de Pintors. En aquests anys es va unir a la Libertarian League (Lliga Llibertària), de Russell Blackwell i Sam i Esther Weiner; també va col·laborar amb la colònia Sunrise. Va ensenyar història del moviment obrer en el Brookwood Labor College. En 1968 es va jubilar i amb sa companya May Frakt (Myra) va viatjar arreu els Estats Units. En 1976, en el centenari de la mort de Bakunin, va publicar en forma de fullet la carta de Bakunin a Netxàev on criticava la immoralitat del darrer. Per commemorar el cinquanta aniversari de l'execució de Sacco i de Vanzetti, va reimprimir en 1977 l'autobiografia de Vanzetti,The Story of a proletarian life. En 1980 la parella es va instal·lar a Florida, on Myra va morir en 1985, i realitzarà conferències a grups de la tercera edat. Pacifista convençut, es va manifestar contra la guerra del Vietnam i contra les armes nuclears. Va ser detingut infinitats de vegades, especialment sonat va ser el seu arrest durant la manifestació de l'«Hiroshima Day» quan tenia 88 anys. En 1978, després de la mort de Franco, va visitar l'Estat espanyol per fer costat el renaixent moviment llibertari, i en 1987 va fer un viatge a Ucraïna. Militant infatigable, a partir de 1993 va començar a patir d'Alzheimer i es va instal·lar amb sa filla Cheshire a Nova York (Nova York, EUA), ciutat on va morir el 7 de març de 1998.

***

- Joaquín Sánchez Patiño: El 3 de gener de 1908 neix a Boiro (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Joaquín Sánchez Patiño. Es guanyà la vida fent diverses activitats (obrer, fuster, empresari, barber, magatzemista, armador, etc.). D'antuvi socialista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Boiro, de la qual esdevingué el màxim responsable. Quan l'aixecament feixista, requisa armes, muntà barricades, dinamità ponts i, finalment, s'amagà per les muntanyes de la comarca del Barbanza fugint de l'exèrcit franquista. Detingut, va ser jutjat i condemnat tres vegades a mort. Patí 11 anys de reclusió, que purgà a les presons de Boiro, Noia i Santiago de Compostela. Finalment va ser amollat per influències familiars. Un cop lliure s'integrà en la guerrilla llibertària de Benigno Andrade García (Foucellas). Quan aquest va ser detingut, es va veure obligat a exiliar-se. Després d'un temps a Veneçuela, passà a l'Uruguai, on amb el temps es relacionà amb la guerrilla urbana dels Montoneros. Per aquest fet, va haver de fugir i s'instal·là a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). Després de gairebé quaranta anys d'exili retornà a Galícia i s'instal·là al seu poble natal. En 2001 encara hi vivia. Té inèdites unes memòries.

***

- Axel Österberg: El 3 de gener de 1911 neix a Vagnhärad (Trosa, Comtat de Södermanland, Suècia) el periodista, escriptor, poeta i traductor anarquista i anarcosindicalista Axel Fritiof Gustaf Österberg, que va fer servir el pseudònim de Kluck. Sos pares es deien Gustav EmanuelÖsterberg, mestre d'escola, i Hildur Paulina Magnusson. Durant la dècada dels trenta fou un dels impulsors del Syndikalistiska Ungdomsförbundet (SUF, Federació de la Joventut Anarcosindicalista) de Suècia i en aquests anys publicà diversos fullets per a la seva editorial «Storms Förlag». El 19 de juliol de 1936, quan el cop feixista militar, es trobava casualment a Barcelona (Catalunya), on era responsable de les emissions radiofòniques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per a Escandinàvia. L'octubre de 1936 deixà Catalunya i va ser substituït en la seva tasca radiofònica per Rudolf Berner. El novembre d'aquest mateix any de 1936 l'editorial Federativs li va publicar el reportatge Bakom Barcelonas barrikader. Bilder från spanska inbördeskriget (Darrere de les barricades de Barcelona. Imatges de la Guerra Civil espanyola), primer testimoni suec de la revolució anarcosindicalista a Catalunya i del qual es va fer una segona edició tres mesos després. A Suècia realitzà 55 conferències, amb un total de 4.500 oients, per a recaptar fons per al moviment anarcosindicalista espanyol i denunciar la desídia de les democràcies europees davant l'agressió feixista. També publicà articles sobre la revolució espanyola en el periòdic Storm,òrgan de la SUF. En 1938 traduí al suec el llibre d'Augustin Souchy Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) sota el títol Bland spanska bönder. Kollektiviseringen i Aragonien.  Amb la seva companya Magrit Lövgren-Manus, també militant de la SUF, tingué un fill al qual anomenaren Faj (onomatopeia de FAI), en honor a l'organització anarquista. Entre els anys quaranta i seixanta treballà com a periodista i traductor (Sverre Holm, D. H. Lawrence, Jean Muray, Jules Verne, François Villon, etc.). En aquests anys col·laborà amb textos, poemes i cançons en Arbetaren,òrgan d'expressió de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), i en Aftontidningen, periòdic socialdemòcrata de la Landsorganisationen (LO, Confederació de Sindicats Suecs). En 1946 es casà amb l'escriptora i compositora Brita Ulrika Björkman (UllaÖsterberg-Elfström). AxelÖsterberg va morir el 14 de desembre de 1968 a Estocolm (Suècia). És autor de Röd fanfar. Dikter (1934), Café Folkhemmet. Klasskamp eller partikamp (1935), Trumma. Dikter (1936), Spanien, arbetarklassen, militarismen (1938, amb altres), Domaredans. Dikter (1941), Visor tryckta i fjol (1942), Små, små ord av kärlek sagda varje dag... (1943), Syndare i Klara (1946), Sångboken illustrerad. Sångsamling för skolan. Med stamsångerna (1951, amb Frans Erlandson i Felix Körling), Det varår 1945. Dagsvers (1970, selecció pòstuma de versos realitzada per Stig Carlson i Ulla Österberg) i Rosor och riddare. Provensalska trubadurer (1971, pòstum, amb UllaÖsterberg). En 2014 la«Biblioteca Humanitat Nova» de Mallorca publicà una traducció al castellà de la seva obra més coneguda sota el títol Tras las barricadas de Barcelona.

Axel Österberg (1911-1968)

***

- Federico Borrell García:El 3 de gener de 1912 neix a Benilloba (Comtat, País Valencià) el militant anarcosindicalista Federico Antonio Borell García, Taíno. Era el quart de cinc germans i sa mare, María García (anomenada a Benilloba Tanya, d'aquí el malnom Taíno) va enviduar --son pare Vicente Borell era llaurador-- quan ell tenia cinc anys i es va veure en la necessitat de marxar a Alcoi per fer feina a les fàbriques de paper. Teixidor de professió, va fundar la secció local de les Joventuts Llibertàries a Alcoi en 1932. L'octubre de 1934 va ser detingut per participar, amb altres companys de la Federació Anarquista Ibèrica, en la destrucció d'un transformador elèctric. Quan va esclatar l'aixecament militar de 1936 va participar en l'assalt de la caserna d'infanteria d'Alcoi i durant la Guerra Civil va lluitar en les milícies de la Confederació Nacional del Treball. Va sortir d'Alcoi el 7 d'agost de 1936, amb son germà petit Evaristo, en un dels primers camions cap el front de Còrdova. Quan va morir, el 5 de setembre de 1936 al turó de La Loma de las Malagueñas, de Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya), en plena batalla, en el seu honor, i en el de Juan Ruescas Ángel, alcoià que va morir el 25 de setembre de 1936 a Espejo (Còrdova), una columna de milícies es va denominar«Ruescas-Taíno». Federico Borell es va fer mundialment famós, encara que el seu nom es va descobrir fa pocs anys, quan el 23 de setembre de 1936 la revista francesa Vu va publicar la instantània de la seva mort en combat realitzada pel fotògraf Robert Capa. Mort d'un milicià, que així s'anomena la fotografia, s'ha convertit en una de les fotografies més mítiques no només de la Guerra Civil espanyola, sinó de la fotografia de guerra mundial. Ha existit, i existeix, polèmica sobre la veracitat de la foto i amb dues postures tenen molts fonaments: per a uns, Borell hauria posat al matí i mort a la tarda; i per a altres, Borell no va posar. El que sí està clar és que Federico Borell va ser l'únic milicià que va morir en combat aquell dia. En 2004 el director alemany Jan Arnold va realitzar una pel·lícula documental sobre aquest fet titulada Heroes never die (Els herois mai no moren). El 19 de desembre de 2008 s'estrenà el documental La sombra del iceberg, realitzat per Hug Domènech i Raúl M. Riebenbauer, on s'intenta demostrar, amb testimonis i documents, que el cèlebre milicià fotografiat per Capa no era Borrell, tornant de bell nou a ser un soldat anònim.

***

- Yves Gibeau: El 3 de gener de 1916 neix a Boucy (Xampanya, França), amb el nomYves Auguste Regnault, l'escriptor llibertari i antimilitarista Yves Gibeau. Fill bastard d'un soldat de permís i d'una pagesa (Regnault), que va ser abandonada pel pare; en 1918 la noia es va casar amb un sergent d'Infanteria colonial, Alexandre Gibeau, qui donà al nen el seu nom. Entre 1929 i 1934 passà per diferents escoles per als fills de militars (Andelys i Tulle) i entre 1934 i 1939, per obligació familiar, fou militar de carrera. Un cop llicenciat en 1939, després de perdre el grau de sergent per«ineptitud», fou mobilitzat poc després i l'any següent caigué presoner de guerra i tancat en un cap de Prússia Oriental. El desembre de 1941 fou repatriat i es guanyà la vida amb tota casta de feinetes, destacant l'ofici de cantautor, i s'acostà al moviment llibertari i a la bohèmia. Amb l'Alliberament entrà a treballar a instàncies d'Alber Camus i de Raymond Aron com a crític de varietats en Combat i després com a redactor en cap del periòdic Constellation. La seva experiència militar el decantarà pel pacifisme, l'antimilitarisme actiu i l'antipatriotisme, que es pot veure clarament en la seva obra, com ara Allons z'enfants (1952), que serà adaptada al cinema en 1980 per Yves Boisset. En 1979 s'instal·là en una antiga rectoria a Roucy. A més de ser un fervent amant de la bicicleta, fou un especialistes en mots encreuats i s'encarregà de la secció setmanal d'enreixats de la revista L'Express. Yves Gibeau va morir el 14 d'octubre de 1994 a Roucy (Picardia, França) i fou enterrat com volia al cementiri de l'antic poble de Craonne, que fou totalment destruït durant la Gran Guerra, al costat d'un soldat alemany anònim.És autor de Cinq ans de prison (1946), Le grand Monôme (1946),...et la fête continue (1950),Les gros sous (1953), La ligne droite (1956), La guerre, c'est la guerre (1961),Mourir idiot (1988) i Les dingues (2005, pòstuma), entre d'altres. En 2003 es creà el«Premi Yves Gibeau», constituït per un jurat format per alumnes voluntaris d'escoles i d'instituts que guardonen una obra literària elegida entre cinc llibres d'autors contemporanis apareguts en edició de butxaca.

Continua...

---

(publicat a l'AraBalears, 2/1/15)

D’aquí tres dies arriben els Reis, esperem que amb un bon assortiment de regals. Als Evangelis, per cert, no són reis. Sant Mateu, en la versió de la Bíblia de Montserrat, relata que uns “mags” varen arribar a Betlem des d’Orient, tot cercant l’infant acabat de néixer. La Bíblia Catalana Interconfessional, més recent, parla d’uns “savis”. Són dues possibilitats de traducció per als mágoi, terme grec d’origen persa que designa aquests membres de la casta sacerdotal que eren hereus de l’antiga saviesa dels astrònoms babilònics. No cal dir que sant Mateu no els dóna ni noms ni nombre, tot i que ja esmenta els tres presents (or, encens i mirra), que fan tan fàcil fer-ne un trio.

L’Evangeli àrab de la infància és un dels anomenats evangelis apòcrifs, i els erudits el situen cap al segle VI. És un dels primers textos en què els mags ja són de família reial: tres reis, fills dels reis de Pèrsia, que fan el viatge cap a Betlem acompanyats de nou homes. Són els déus mateixos dels perses els que ordenen el viatge: la religió antiga que es ret davant la nova. En aquest relat, quan els reis han d’iniciar el retorn, Maria els ofereix com a present un dels bolquers del nin. Tornats a Pèrsia, els tres reis celebren una festa i encenen un gran foc, al qual llancen el bolquer. Qual el foc es va extingir, varen veure que el bolquer havia romàs intacte, “blanc com la neu i més sòlid que abans”. A l’Evangeli armeni de la infància, de la mateixa època, la narració es fa barroca: els savis ja llueixen els eufònics noms de Melcion, rei dels perses, Gaspar, rei dels indis, i Baltasar, rei dels àrabs. Arriben a Betlem ni més ni menys que amb 12.000 homes i porten, a més dels tres regals evangèlics, canyella, espècies aromàtiques, pedres precioses, perles, mussolina, porpra i cintes de lli.

Devers catorze segles més tard, l’any 1927, T.S. Eliot, un dels grans poetes del segle XX, que pocs anys abans havia sacsejat la tradició poètica occidental amb The waste land (La terra eixorca), va publicar el seu poema ‘El viatge dels mags’. Eliot era un home religiós, però el seu poema dels Reis s’allunya del to pietós o carrincló que el tema sembla imposar als poetes. Els mags conten un viatge que va resultar molt penós: feia fred, els camins eren plens de fang, les ciutats eren hostils, els camellers flastomaven, i els viatjants sentien el corcó de l’enyorança de la vida fàcil de palau. El relat de l’encontre amb l’infant no pot ser més lacònic i displicent: “Hi vàrem trobar; va ser (podríem dir-ne) satisfactori”. En les reflexions que clouen el poema, els mags s’adonen que el seu viatge epifànic ha estat tant cap al naixement com cap a la mort: la mort del vell món on ells eren els més savis. Els viatges de coneixement no són mai camins d’un únic sentit, no hi ha guany sense pèrdua. Eliot, ja ho veieu, prescindeix d’escenografia colorista per acostar-se al bessó de l’aventura espiritual.

Avancem mig segle i situem-nos l’any 1980. Michael Tournier publica Gaspard, Melchior et Balthazar. El títol ja resulta curiós, perquè els protagonistes de la novel·la no són tres, sinó quatre: hi ha un quart rei, Taor, que no surt al títol i que no apareix fins a la meitat del llibre però que s’acaba emportant la novel·la. Tournier es fa ressò de la llegenda del quart rei. A la seva novel·la, cada un dels reis arriba a Betlem perseguint una obsessió: Gaspar (que aquí és el negre!) cerca l’amor, Balthazar persegueix la bellesa de les imatges i Melcion vol la saviesa. És una bona novel·la per als golafres enamorats del dolç, perquè Taor, el quart rei, un indolent príncep de Mangalore, a l’Índia, emprèn el viatge mogut pel desig de conèixer la recepta exacta d’un pastisset de festuc que havia trobat incomparablement deliciós. No us contaré la novel·la, però. Ja la llegireu. I que els Reis us duguin moltes coses.