[04/04] Congrés de Saragossa de l'AIT -
Exiliats a Barcelona - Atemptat al Foyot - Atemptat de Sipido -«L'Assiette au Beurre» - Ona Lliure - Greene -
Vlaminck - Abad Guitart - Flores - Aguado - Vega - Roa - Massari -
Thomas - Burgos - Castelló - Baud - Ara - Agulló
- Toublet - SantidriánAnarcoefemèrides
del 4 d'abril
Esdeveniments
![Anagrama de l'AIT]( "Anagrama de l'AIT")
-
Congrés de Saragossa de l'AIT: Entre el 4 i
l'11 d'abril de 1872 té lloc a Saragossa (Aragó,
Espanya) el II
Congrés de la Federació
Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT).
Va ser un congrés semiclandestí, ja que el
governador havia prohibit la seva
celebració. El Consell Federal de la FRE va convocar
privadament els delegats
per al 4 d'abril i es va decidir fer dues sessions públiques
el dia 8 a la
tarda i a la nit, que van ser dissoltes per la policia. Es va dictar
ordre de
presó contra Morago, Pagès i Mesa,
però no es va portar a terme davant
l'actitud dels obrers saragossans, que s'havien declarat en vaga per
poder
assistir a l'acte. Un cop expulsats els congressistes del Teatro
Novedades, el
congrés va continuar les sessions als locals de la
Federació Local de
Saragossa, sota la protecció dels obrers saragossans. Hi van
assistir 42
delegats que representaven 31 federacions locals i uns 25.000 afiliats,
a més
dels set membres del Consell Federal. Segons l'informe presentat per
Francisco
Mora la FRE tenia 102 federacions locals, 284 sindicats d'oficis, 69
sindicats
d'oficis diversos, vuit unions i 13 adhesions individuals. El
Congrés de
Saragossa va tractar diverses qüestions: informe del Consell
Federal;
dissidència de la Federació Local Madrilenya;
disseny d'un pla per a
l'ensenyament integral; dictàmens sobre
l'emancipació de la dona, sobre
cooperatives de consum i sobre la propietat i organització
de les Unions
d'Ofici com a mitjà més adequat per a
l'èxit de les vagues, etc. Anselmo
Lorenzo va llegir un dictamen sobre la propietat redactat per ell i
inspirat en
Lafargue, que va ser aprovat pel congrés. És
important l'acord sobre la dona,
on el congrés es determina pel treball femení i
per la incorporació de la dona
en el moviment obrer. Es va adherir a la proposta del
Congrés de la Federació
de les Seccions Belgues, de desembre de 1871, on es demana la
revisió dels
estatuts generals de l'AIT amb la finalitat d'evitar tot centralisme.
El
Congrés de Saragossa declara una vegada per totes que«la Internacional és i ha
estat sempre un grup de federacions autònomes i que el
Consell General de
Londres no és ni ha estat mai més que un centre
de correspondència, de dades i
de ressenyes». Pel que fa a l'organització general
dels treballadors es
reafermen els acords tinguts en la Conferència de
València de setembre de 1871.
Dues sessions de quatre hores cadascuna es van dedicar al problema de
l'expulsió a Madrid dels redactors de La
Emancipación; finalment es va acordar«que els redactors de La
Emancipación retirin tot allò que ha
donar ocasió a l'expulsió i la
Federació Local Madrilenya retiri també tot
allò
que tingui caràcter ofensiu sobre aquests redactors
així com l'acord
d'expulsió». Aquesta reconciliació
segons Anselmo Lorenzo va ser un «ajornament
dels odis». Es va elegir un nou Consell Federal format per
Anselmo Lorenzo
(secretari general) --que dimitiria el 20 de juny de 1872 essent
substituït pel
tallista Ramón Blanco--, Vicens Torres (comptador), Vicens
Rosell (tresorer),
Vicens Asensi (secretari econòmic), Frances
Tomàs, Ramón Blanco (secretari de
la Comarca Nord), Severino Albarracín (secretari de la
Comarca Sud) --en
comptes de Francisco Mora, que no va acceptar el càrrec--,
Pelegrín Montoro
(secretari de la Comarca Est), Cayetano Martí (secretari de
la Comarca Oest) i
Francisco Martínez (secretari de la Comarca Centre). La seu
del Consell Federal
es va traslladar a València per evitar la
repetició del que havia passat a
Madrid.
***
![Escorcoll policíac buscant armes i propaganda anarquista (França)]( "Escorcoll policíac buscant armes i propaganda anarquista (França)")
-
Creació del«Comitè de propaganda revolucionària
socialista de la França meridional»:
El 4
d'abril de 1873 Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet,
anarquistes
francesos exiliats a Barcelona (Catalunya), funden en aquesta ciutat el«Comité
de propagande révolutionnaire socialiste de la France
méridionale». Alerini ja
es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves
activitats
revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressa en la
Federació local
barcelonesa de l'AIT i des de desembre d'aquest any forma part de
l'Aliança
bakuninista; en 1872 participarà com a delegat espanyol en
els congressos de
l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les
files
republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a
la Internacional;
l'any següent és condemnat a quatre mesos de
presó, cinquanta francs de multa i
suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les
seves activitats
anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a
Barcelona abans de
ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest
grup d'origen proletari i
pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va
participar en els
congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions
franceses, i
va entrar a Espanya a principis de 1873. En el seu manifest, publicat
el mateix
4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del
periòdic La Solidarité
Révolutionnaire i explica que la seva finalitat
serà difondre l'anarquisme
al sud de França (emancipació lliure dels
treballadors, an-arquia,
col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme
antiestatista), i
informar sobre la naixent revolució espanyola
perquè serveixi d'exemple als
revolucionaris transpirinencs. Jules Guesde, des d'Itàlia,
se sumarà a la
redacció d'aquest periòdic que editarà
10 números. Aquest grup d'exiliats
estarà constantment vigilat per agents de la
Direcció de Seguretat francesa.
***
![Laurent Tailhade, Julia Mialhe i el cambrer Tommao a l'atemptat del Foyot (Le Petit Journal. Supplément Illustré, núm. 178 / 16-04-1894) [Dibuix de J. Belon]]( "Laurent Tailhade, Julia Mialhe i el cambrer Tommao a l'atemptat del Foyot (Le Petit Journal. Supplément Illustré, núm. 178 / 16-04-1894) [Dibuix de J. Belon]")
- Bomba al
restaurant Foyot:El 4 d'abril de 1894, en
plena instrucció del procés de l'anarquistaÉmile Henry, explota una bomba
amagada en un test col·locat a l'ampit d'una finestra del
restaurant Foyot, al
carrer Condé de París (França), un
dels més elegants, elitistes i burgesos de
la capital gala. L'escriptor llibertari Laurent Tailhade --qui havia
dit allò
de: «Les víctimes no importen si el gestés bell.», en defensa de l'atemptat
amb víctimes d'August Vaillant del 9 de desembre de 1893--,
hi era casualment i
va perdre l'ull dret en l'explosió. El cambrer Tommaso
també resultà greument lacerat
al clotell i l'esquena i ambdós ferits van ser ingressats a
l'Hospital de la
Charité. Altres persones resultaren contusionades i nafrades
de diversa
consideració. El prefecte de policia Lépine
acusà l'anarquista Louis Matha de
ser l'autor de l'atemptat, però, en no haver-hi cap prova,
no va poder ser
processat. Félix Fénéon possiblement
fou el vertader autor de l'acció
terrorista, però mai no va ser punit; encara que hi ha
historiadors que pensen
que va ser una «bomba intel·ligent»
col·locada per la policia justament per
eliminar Tailhade i la seva propaganda de l'«acció
directa». Un cop guarit de
les ferides, el 23 de maig de 1894 Tailhade va ser donat d'alta i
aquest mateix
dia dinà al restaurant Foyot; posteriorment va fer una gira
de conferències a
París i a diversos departaments francesos sobre les«sensacions d'un dinamitat
misericordiós».
Bomba al
restaurant Foyot (04-04-1894)
***
![L'atemptat de Sipido segons "Le Petit Journal. Supplément Illustré" del 22 d'abril de 1900]( "L'atemptat de Sipido segons \"Le Petit Journal. Supplément Illustré\" del 22 d'abril de 1900")
Atemptat de Sipido:
El 4 d'abril de 1900 a l'estació
ferroviària de Brussel·les-Nord de
Brussel·lès (Bèlgica) el llauner
anarquista
d'origen italià Jean-Baptiste Victor Sipido, de 15 anys
d'edat, intenta
assassinar Albert Edward, príncep de Gal·les i
futur rei Eduard VII, en viatge
cap a Copenhaguen (Dinamarca). Sipido saltà al marxapeu del
compartiment reial,
just quan el tren sortia de l'estació, i li va disparar dos
trets a través de
la finestra. Ràpidament reduït, va ser detingut i
el magnicida acusà el príncep
d'haver causat milers de morts en la matança de les guerres
anglobòers a
Sud-àfrica. Encara que la seva responsabilitat en l'intent
d'assassinat eraòbvia, el jurat sostingué que per raó
de la seva curta edat no havia actuat amb
discerniment i no podia ser considerat culpable legalment i el 5 de
juliol de
1900 va ser absolt per l'Audiència de Brabant. Estranyament
el tribunal no
establí la necessitat que Sipido fos reclòs en un
reformatori i el va alliberà,
però posar a disposició del govern belga fins que
tingués la majoria d'edat.
Immediatament després del judici, però, Sipido
fugí i creuà la frontera cap a
França. L'absolució va provocar la
reacció hostil de gran part de la premsa i
de la Cambra dels Comuns britàniques. Després de
llargues negociacions entre
les autoritats dels dos Estats, Sipido va ser detingut el 26 d'octubre
de 1900
a París i lliurat a les autoritats belgues, fet que va
provocar una crisi
política a França i la caiguda el juny de 1902
del ministre de Justícia gal
Ernest Monis.
***
![Portada del primer número de "L'Assiette au Beurre" [Caixa de resistència de vaga: I el ministres, que no envia res? Sí, 3.000 soldats de tropa]]( "Portada del primer número de \"L'Assiette au Beurre\" [Caixa de resistència de vaga: I el ministres, que no envia res? Sí, 3.000 soldats de tropa]")
-
Surt L'Assiette
au Beurre:
El 4 d'abril de 1901 surt a París (França) el
primer número del setmanari
anarquista L'Assiette au Beurre. Revue satirique
illustrée. «Assiette au
beurre» ve de l'expressió francesa«accaparer l'assiette au beurre», que podria
ser traduït com «remenar les cireres»,«tallar el bacallà» o«controlar el
poder». Aquesta revista, oberta als dibuixants llibertaris,
es caracteritzà per
la seva qualitat i per la publicació d'obres
inèdites; cada número estava
constituït per 16 dibuixos o caricatures a pàgina
completa, moltes a color, i
amb un tema concret, cosa que feia que cada lliurament
constituís un autènticàlbum il·lustrat. La finalitat del setmanari era
riure-se'n de les autoritats,
dels rics, dels militars, dels policies, dels capellans, etc.,
mitjançant la
caricatura, i tractant diversos temes polítics i socials (la
prostitució, el
tràfic d'infants, els diners, els jueus, el funcionariat, el
capitalisme, el
colonialisme, la burgesia, el clergat, la maçoneria, la
justícia burgesa, la
policia, els frenopàtics, la vaga, el conformisme social, el
neomaltusianisme,
la Revolució russa de 1905, la «Mano
Negra», la guerra, els afers Ferrer i
Guàrdia i Dreyfus, la pena de mort, la Setmana
Tràgica de Barcelona, etc.). El
seu creador fou el jueu hongarès, nacionalitzat
francès, Samuel Schwarz i la
gerència fou portada per E. Victor. Aquesta
publicació tingué una caràcter
internacional, col·laborant 216 artistes francesos i
estrangers. Entre els
dibuixants podem destacar Benjamin Rabier, Jules Grandjouan,
René Hermann-Paul,
Henri-Gustave Jossot, Cornelis T. M. Van Dongen, Frantisek Kupka,
Théophile
Alexandre Steinlein, Bernard Naudin, Adolphe Willette, Félix
Wallotton,
Aristide Delannoy, D'Ostoya, Ricardo Flores Magón, Camara,
Henri-Gabriel Ibels,
Kirchner, Charles Léandre, Bernard Naudin, Paulbot, Auguste
Roubille, Umberto
Brunelleschi, Ardengo Soffici, Jacques Villon, Joan Gris, etc.
També van
participar escriptors importants en determinats números, com
ara Anatole
France, Octave Mirbeau, Léon Bloy, Laurent Tailhade,
Jehan-Rictus, Méaulle o
Charles Malato. Aquesta publicació estava
adreçada a la burgesia benestant
d'esquerres favorables a les idees anarquitzants, però
aquesta sensibilitat
canviarà quan s'acostà la Gran Guerra. El preu de
venta del setmanari (entre 20
i 50 cèntims) era molt elevant i inaccessible als obrers i a
les classes
modestes. Així i tot, en 1904 el setmanari va fer fallida i
fou reprès per
André de Joncières, que consagrà una
part de la seva fortuna a la revista, fins
al seu final. D'una gran qualitat, entre 1910 i 1911 la
publicació minvà en la
seva exigència tècnica i artística a
causa dels seus problemes financers. En
sortiren 593 números, l'últim el 15 d'octubre de
1912, i publicà set números
extres i nombrosos almanacs i targetes postals.
***
![Adhesiu d'Ona Lliure (1979)]( "Adhesiu d'Ona Lliure (1979)")
-
Ona Lliure
comença a emetre: El 4 d'abril de 1979 la
ràdio lliure,
popular, autogestionada i independent Ona Lliure (també«Onda Lliure»), de
Barcelona (Catalunya), comença a emetre des de l'Ateneu
Llibertari del Poble
Sec i des de la freqüència 91.5 FM i una
potència de 20 W, de 9 a 12 del
vespre. L'assemblea de la ràdio estava formada per
estudiants de periodisme,
professors, objectors de consciència, ecologistes, grups de
suport a presos,
feministes, col·lectius de gais i lesbianes, grups
proautonomia obrera i, en
general, persones interessades a fer ràdio. Pocs dies
després, el 19 d'abril,
Ona Lliure és tancada i tres membres del Ministeri de
Cultura i dos policies en
precinten els aparells. Malgrat tot, el 23 d'abril amb nous emissors
Ona Lliure
tornarà a emetre. Ona Lliure va ser la segona
ràdio lliure que va existir, la
primera fou Ràdio Maduixa, de Granollers, que va
començar a emetre en 1977. L'1
d'octubre de 1980 sortirà la primera sentència de
tancament d'Ona Lliure,
acusada de «desacatament a l'autoritat i
gravíssima alteració de l'ordre
públic» tot i que el jutge declara
l'absolució de tots els detinguts, membres
de ràdios lliures, en «no considerar delicte la
lliure emissió».
Ona Lliure
comença
a emetre (04-04-1979)
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![William B. Greene]( "William B. Greene")
- William B. Greene:
El 4 d'abril de
1819 neix a Haverhill (Essex County, Massachusetts, EUA) el pastor
protestant
unitarista, militar, economista proudhonià, mutualista i
pensador
anarcoindividualista William Batchelder Greene. Son pare, Nathaniel
Greene, fou
un periodista demòcrata que dirigí el Boston
Statesman, a més d'administrador de correus de la
ciutat de Boston. En 1835
entrà a l'Acadèmia Militar de West Point (Nova
York, EUA), però l'abandonà
abans de la graduació per problemes de salut. El juliol de
1839 va ser nomenat
segon tinent del VII Regiment d'Infanteria de l'Exèrcit dels
Estats Units i,
després de servir en la II Guerra Seminola (Guerra de
Florida), el novembre de
1841 presentà la seva renúncia.
Després va entrar en contacte amb el moviment
Brook Farm (Granja Brook), experiment de comunitat transcendentalista
d'inspiració fourierista posat en pràctica per
l'exministre unitarista George
Ripley i sa companya Sophia Ripley a la granja Ellis a West Roxbury
(Massachusetts, EUA), i es posà a estudiar teologia a la
Harvard Divinity
School, graduant-se en 1845. Fou pastor d'una església
unitarista a West Brookfield
(Massachusetts, EUA) i va ser elegit diputat per la
Convenció Constitucional de
Massachusetts, que es reuní en 1853 amb la finalitat
d'elaborar propostes per a
una modificació de la Constitució, pronunciant un
brillant discurs a favor de
la igualtat de drets polítics i socials de les dones.
Després marxà amb son
pare a París (França), on conegué
personalment Proudhon. En 1861 retornà als
EUA per lluitar en la Guerra de Secessió. Abolicionista
convençut, a
començaments de la Guerra Civil esdevingué
coronel del XIV Regiment
d'Infanteria de Massachusetts i després del I Regiment
d'Artilleria Pesant d'aquest
Estat. En 1862, mentre es trobava acantonat amb el seu regiment a
Fairfax
(Virgínia, EUA), va ser cridat i reassignat pel general
George McClellan com a
comandant d'una brigada d'Artilleria de la divisió del
general Amiel Weeks
Whipple. L'octubre de 1862, però, renuncià al seu
càrrec per continuar amb els
seus viatges i estudis econòmics. Entre 1850 i 1851 havia
pensat, amb ciutadans
de Brookfield, Warren i Ware, a Massachusetts, la creació
d'un Banc Mutualista
segons el model establert per Pierre-Joseph Proudhon. En 1870
publicà dues
obres importants en aquest sentit: Mutual
Banking, segona edició d'una primera de 1850 i on
proposà un sistema
bancari lliure d'interessos i on la «mesura del
valor» no fos els diners sinó
el treball, i el pamflet Transcendentalism,
crítica de l'escola filosòfica de Nova
Anglaterra. Durant la dècada dels
setanta sorgiren iniciatives semblants promogudes per la Labor Reform
League
(LRL, Lliga per a la Reforma del Treball) de Nova Anglaterra,
organització
obrera mutualista proudhoniana de la qual va ser vicepresident. Aquests
experiments mutualistes tingueren una gran influència en el
pensament
anarquista de Benjamin Tucker i la seva revista Liberty.
En 1869 va ser nomenat president de la Unió Obrera de
Massachusetts. Cap al 1872, quan sorgí als Estats Units
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), ingressà en la seva
secció francesa i
fou força actiu en la reivindicació del
mutualisme. Segons el seu pensament, el
mutualisme era una síntesi de la llibertat i de l'ordre, una
base de noves
condicions socials de vida que s'ampliaven de la mateixa manera que es
restringien
les funcions del govern; un sistema on la disminució del
poder de l'Estat es
convertia en un termòmetre de la llibertat personal, fins
que s'arriba a un
punt en el qual tot govern es dissolt en una administració
de les coses on
tothom hi participa de la mateixa manera. A finals de 1876 va marxar a
Anglaterra. També destacà com a
matemàtic i com a especialista en literatura
hebrea i antiguitats egípcies, sense oblidar els seus
intents poètics i
filosòfics. Altres obres seves són Remarks
on the Science of History, followed by an a priori Autobiography
(1849), Equality (1849), Sovereignty of the People (1863), Explanations of the Theory of the Calculus
(1870), Theory of the Calculus
(1870), The Facts of Consciousness and the
Philosophy of Mr. Herbert Spencer (1871), The
Blazing Star: With an Appendix Treating of the Jewish Kabbala.
Also, a Tract on the Philosophy of Mr. Herbert Spencer and One on
New-England
Transcendentalism (1872), Socialistic,
Communistic, Mutualistic, and Financial Fragments (1875),
entre d'altres.
William B. Greene va morir el 30 de maig de 1878 a Weston-super-Mare
(Comtat de
Somerset, Anglaterra), però les seves restes van ser
traslladades a Boston i
enterrades al Cementiri de Forest Hills (Jamaica Plain, Comtat de
Suffolk,
Massachusetts, EUA).
***
![Maurice de Vlaminck observant una obra seva en l'exposició retrospectiva de la Galeria Charpentier (París, 23 de març de 1956)]( "Maurice de Vlaminck observant una obra seva en l'exposició retrospectiva de la Galeria Charpentier (París, 23 de març de 1956)")
-
Maurice de Vlaminck: El 4 d'abril de 1876 neix al
número 3 del carrer Pierre
Lescot de París (França) l'escriptor, pintor i
anarquista Maurice de Vlaminck. Primogènit
de cinc germans d'una família flamenca de músics
bohemis, on son pare tocava el
violí i sa mare el piano. Passà la seva
infància a Le Vésinet (Illa de França)
i durant la joventut estudià violí, tot i que la
seva vocació era ser ciclista
professional, alhora que aprenia l'ofici de mecànic. En 1893
començà a anar a
classes de dibuix amb el pintor Jacques-Lucien Robichon,
però aviat abandonà la
formació acadèmica. Amb Henri Rigal
pintà a l'illa de Chatou, mentre es
guanyava la vida com a violinista zíngar i impartint
classes, participant en
curses ciclistes professionals per guanyar diners i fent tota mena
d'oficis
(jugador de billar, halterofília, boxejador de fira, etc.).
En 1894 es casà amb
Suzanne Berly, amb qui tingué tres filles. La seva carrera
com a ciclista
finalitzà a causa d'unes febres tifoides que
contragué l'any 1896. Durant la
tardor d'aquell any començà el servei militar i
serví com a músic al 70è Regiment
d'Infanteria acantonat a Vitré (Bretanya), on el caporal
Fernand Sernada el va
introduir en el pensament anarquista i l'animà a
col·laborar en Le Libertaire.
El 18 de juny de 1900, en
un viatge en tren París-Sainnt-Germain durant un
permís militar, conegué André
Derain, amb qui llogà un estudi a l'illa de Chatou i
començà a pintar-hi. L'amistat
amb Derain durarà tota la seva vida i aquest li va descobrir
l'obra de Van
Gogh, el qual exercirà una gran influència en les
seves pintures. A primícies
de segle començà a comprar màscares iídols negres, convertint-se en un dels
primers col·leccionistes d'art negre africà,
paper pioner que li va ser
reconegut per Guillaume Apollinaire en 1912. Publicà amb el
caporal anarquista
Fernand Sernada les novel·les D'un
lit
dans l'autre (1902), amb il·lustracions de Derain,
i Âmes de mannequins. Roman de
moeurs égoïstes (1907). Entre 1902 i
1903 escrigué diverses novel·letes
pornogràfiques d'estètica decadent, que Derain
il·lustrava i amb les quals podien viure. Els anys
següents visqué a Chatou o
rodalies pintant i exposant amb Derain, Matisse i altres artistes
fauvistes.
Alhora, la seva pintura exhuberant i l'ús vibrant del color
testimonià la influència
decisiva de Van Gogh i, de forma més general, un cert
apropament als
impressionistes, alguns dels quals havien pintat a la mateixa zona
durant les
dècades de 1870 i 1880. En 1905
s'instal·là a Rueil-Mailmaison (Illa de
França)
i participà amb cinc olis en el seu primer Saló
dels Independents, que resultà
escandalós ja que marcà el debut del fauvisme
--«La cage aux fauves», la«gàbia
de feres» formada per Matisse, Dufy, Rousseau, Vuillard,
Rouault, entre
d'altres. En 1907 descobrí l'obra de Paul Cézanne
la qual li va influir força. El
reconegut comerciant d'art Ambroise Vollard s'interessà per
la seva obra, li va
comprà nombroses teles i en 1908 li organitzà una
exposició. A partir d'aquest
any la seva paleta esdevingué més
monocromàtica, sota la influència predominant
de Cézanne. També establí contactes
amb comerciant de quadres Daniel-Henry
Kahnweiler i va fer especial amistat amb els pintors Van Dongen,
Braque,
Picasso i Jacob. En aquesta època
començà a crear les seves primeres
ceràmiques. El 1911 Vlaminck viatjà a Londres i
pintà el Tàmesi. En 1913 tornà
a pintar amb Derain, aquest cop a Marsella i a Martigues. Com que tenia
tres
filles, quan esclatà la Gran Guerra no va ser enviat als
fronts i sempre mostrà
un profund antimilitarisme llibertari. En aquests anys
bèl·lics s'establí en
una fàbrica de la regió parisenca, on
començà a escriure poesia a més de
pintar.
Quan acabà el conflicte es divorcià i es
casà amb Berthe Combes, amb qui tindrà
dues filles (Edwige i Godeliève), i passà a viure
a Valmondois. En 1925 comprà
un immens casal en plena natura, La Tourillière, a
Rueil-la-Gadelière, on es va
instal·lar i on viurà fins a la seva mort. En
1929 publicà el llibre Tournant
dangereux, on palesà el seu
esperit de revolta. En els anys posteriors viatjà arreu de
França, tot i que
prosseguí pintant majoritàriament el Sena prop de
París. La seva obra final
mostra uns colors foscs, puntillats amb pinzellades gruixudes de blanc
contrastant. En 1933 exposà al Palau de Belles Artes de
París i en 1937 a Nova
York. En 1936 publicà un llibre de suggestiu
títol, Désobéir.
El maig de 1939 reuní un grup d'amics al restaurant
Compagnons du Tour de France i com a reivindicació comuna
contra les amenaces
dels nazis, calaren foc un retrat d'Adolf Hitler. En 1944
participà en un
viatge a Alemanya organitzat per les autoritats de la França
ocupada, fet pel
qual va ser detingut després de la guerra, acusat de
col·laboracionisme i
marginat de la vida pública. En 1953 publicà el
llibre Paysages et personnages, on
continuà amb la seva reivindicació de
la revolta. En 1956 la parisenca Galeria Charpentier li va organitzar
una gran exposició,
la qual provocà un gran debat sobre la seva pintura. A
més de Le Libertaire,
col·laborà en altres
publicacions anarquistes, com ara Anarchie,
de París (1901); Rebellion, de
Brussel·les (1937); L'Homme et la Vie,
de París (1946); i Le Monde Libertaire,
de París. Maurice de Vlaminck va morir 11 d'octubre de 1958
a Rueil-la-Gadelière
(Centre, França).
Maurice de
Vlaminck (1876-1958)
***
![Julià Abad Guitart]( "Julià Abad Guitart")
- Julià Abad Guitart:
El 4 d'abril de 1882 neix a Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Julià Abad Guitart,
conegut com El Poca-roba. Obrer tèxtil,
durant els anys vint treballà en
una filatura i milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Terrassa
i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre
el 14 i el 16 de febrer de
1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a
Terrassa que proclamà
el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de
l'Ajuntament,
revolta que finalment fracassà. D'antuvi
aconseguí fugir de la repressió, però
va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de
juliol de 1933 va ser
jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el
29 de
juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major
pel delicte de«rebel·lió militar»; a dos
mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de
multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per
l'ús de cèdula falsa.
Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI
partidaris d'emprar
la repressió violenta per a defensar la revolució
a la rereguarda. El gener de
1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes
feixistes que
acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut
crític i
aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon
d'Agenés. Julià Abad
Guitart va morir el 31 de març de 1939 i va ser enterrat a
Agen (Aquitània,
Occitània).
***
![Bartolomé Flores Cano al front d'Aragó]( "Bartolomé Flores Cano al front d'Aragó")
- Bartolomé Flores
Cano: El 4 d'abril de 1907 neix a Mojácar
(Almeria,
Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Bartolomé Flores
Cano. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1932 i 1935
treballà com a miner
a la conca de Sallent (Bages, Catalunya), on fou l'organitzador d'una
vaga.
Durant la guerra civil va ser milicià en la Columna«Tierra y Libertad» al
front d'Aragó. Amb la militarització de les
milícies fou enquadrat en el XI
Batalló Divisionari de Metralladores del XI Cos de
l'Exèrcit republicà i el 22
de gener de 1939, durant els últims combats al front del
Segre, fou ferit a Sanaüja
(Segarra) per l'explosió d'un obús. Hospitalitzat
primer a Berga, després a
Olot i finalment a Camprodon, fou evacuat durant la Retirada.
Admès a
l'hospital de refugiats de Saint Eloi de Montpeller, el 14 d'abril de
1939 se
li amputà l'húmer esquerre i després
fou traslladat a l'hospital de refugiats
de Marsella. Després fou internat primer al camp de
concentració d'Argelers,
després al de Barcarès i finalment al de
Ribesaltes. El juny de 1941 fou
inscrit en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar
en la
perforació del túnel de la Croix Rousse de
Lió. Va ser un altre company, Andrés
Alonso Gómez, qui, perquè pogués
sortí del camp, l'inscriví i
treballarà en el
seu lloc, salvant així la vida --Flores pesava
només 37
quilos per una d'alçada
d'un metre vuitanta. En 1942 sa mare, Melchora Cano, morí
tuberculosa per manca
d'atenció al camp de Ribesaltes. Després, amb sa
companya Juana Alonso Torres,
visqué al barri lionès de Vaise, amb nombrosos
refugiats. Durant l'ocupació
participà, amb Andrés Alonso Gómez, en
la resistència als barris lionesos de la
Croix Rousse i de Vaise. S'especialitzà en furtar dinamita a
la pedrera on
treballava i lliurar-la als grups de la resistència.
També realitzà missions
d'enllaç amb els companys de Tolosa de Llenguadoc i
participà als combats de
l'alliberament de Lió. Després de la II Guerra
Mundial milità en la CNT de
l'Exili a Tolosa i a Lió. En 1948 son pare, el militant
socialista Bartolomé
Flores López, morí a resultes de les tortures
patides a les cel·les
franquistes. Bartolomé Flores Cano va morir el 10 de febrer
de 1990 a Sant Boi
de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya).
Bartolomé Flores Cano (1907-1990)
***
![Salvador Aguado Andreut]( "Salvador Aguado Andreut")
-
Salvador Aguado
Andreut: El 4 d'abril de 1911 --alguns citen 1910-- neix a
Ustárroz (Eguesibar,
Nafarroa) el resistent antifeixista i intel·lectual
humanista Salvador Aguado
Andreut. Son pare, coronel de la Guàrdia Civil, estava
destinat a Nafarroa quan
va néixer, però la família era
oriünda de Cartagena (Múrcia, Espanya). Quan va
esclatar la guerra civil estava estudiant Filologia Clàssica
i Lingüística i ja
coneixia set idiomes (castellà, anglès,
francès, alemany, italià, llatí i
sànscrit). Cap al 1938 va conèixer Caridad
Olalquiaga (Cari), que
acabava de sortir de complir un any de presó per ser mestra
no adepta a
l'aixecament feixista i que va esdevenir la seva companya. La parella
es va
exiliar a França i es va instal·lar en 1940 a
Tolosa de Llenguadoc, on va
néixer Siang --«tan clara i pura com la llum i el
dia» en sànscrit--, la sevaúnica filla. Aguado es guanyava la vida de rentaplats en un
cafè de la plaça
Esquirol de Tolosa. La parella, simpatitzant del moviment anarquista,
va fer
amistat amb el mestre llibertari Francisco Ponzán Vidal. A
partir de 1941, com
a membre de la resistència, Aguado --conegut sota els
pseudònims d'Andreu
i El Filósofo-- va fer d'agent de
contacte entre el grup de Ponzán i la«Xarxa Pat O'Leary, encarregats de l'evasió
clandestina de resistents i de
militars aliats de la França ocupada. En aquestaèpoca feia feina llustrant
sabates de dia i portant un bar de nit com a tapadora. En 1943 va estar
a punt
de ser detingut quan la Gestapo va escorcollar ca seva i a
petició de Ponzán va
passar la frontera per Banyuls el 25 de març de 1943 amb sa
companya i sa filla
encara bebè. Fins al 1946 --sota el nom d'Ignacio
Castillo Vázquez-- va
fer cursos en una acadèmia a Bilbao, però
reconegut per un amic de la infància,
ara falangista, va haver de fugir cap a França amb sa
família, que va ser
internada al camp de Mérignac fins a la seva
regularització. Més tard va ser
secretari del Manuel de Irujo Ollo, ministre de Justícia en
el govern republicà
en l'exili constituït el febrer de 1947 pel socialista Rodolfo
Llopis
Ferrandiz, i després va treballar com a traductor a
l'Ambaixada de Guatemala,
país al qual va emigrar finalment en 1948. A la capital de
Guatemala va
ensenyar a l'«Instituto Modelo» i al«Colegio La Preparatoria» i més tard va
ser professor de tots els cursos de Lingüística de
la Facultat d'Humanitats de
la Universitat de San Carlos. També va fer cursos en
diverses universitats de
Costa Rica, on va restar tres anys organitzant la Facultat
d'Humanitats; a
Guayaquil (Equador), a El Salvador, a Mèxic, a
Colòmbia i a Cuba --abans de la
dictadura castrista. Entre 1972 i 1996, quan es va retirar, va ser
catedràtic
de Literatura i Llenguatge de la Universitat Francisco
Marroquín i va fundar el
Departament d'Educació d'aquesta institució. Va
col·laborar en nombroses
revistes universitàries (Hispanofila, Les
Langues Néolatines, The
Modern Language, Revista Iberoamericana,
etc.) i és autor de
nombrosos llibres, entre ells La campaña del
año 56 de Julio César
(1948), Pasado y presente de un hombre (1949), Lengua
y literatura
(1959), En torno a un poema de Juan Ramón
Jiménez (1962), Algunas
observaciones sobre el Lazarillo de Tormes (1965), Por
el mundo poético
de Rubén Darío (1966). Va ser membre de
l'Acadèmia de la Llengua Espanyola
i de moltes altres institucions filològiques i
literàries dels Estats Units i
d'Europa. Va rebre infinitat de honors i de guardons de diverses
institucions
acadèmiques i culturals. Salvador Aguado Andreut, autoritat
indiscutible de la
llengua castellana guatemalenca, va morir el 5 de maig de 2001 a Ciudad
de
Guatemala (Guatemala).
***
![Cristóbal Vega Álvarrez]( "Cristóbal Vega Álvarez")
- Cristóbal VegaÁlvarez: El 4 d'abril de 1914 neix a Jerez de
la Frontera (Cadis, Andalusia,
Espanya)) el periodista, escriptor i poeta anarquista i
anarcosindicalista
Cristóbal Vega Álvarez, conegut com Veguita
i que va fer servir el pseudònim literari C.
Wheg Zheravla. Nasqué a l'estació de
ferrocarril d'El Cuervo de Jerez de la
Frontera, on son pare ferroviari treballava. Fill d'una
família nombrosa, quan
tenia nou anys començà a treballar ajudant el
telegrafista de l'estació i
omplint els fulls d'entrades i de sortides dels paquets postals. Ja en
aquests
anys infantils, començà a escriure poesia. Des de
molt jove formà part dels
grups anarquistes de Jerez de la Frontera adherits a la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i en els anys trenta fou membre del
Comitè Provincial Anarquista
de Cadis, responsabilitat que abandonà arran de desacords.
Fou redactor del setmanari
satíric Ráfagas
i en els anys trenta
col·laborà en diverses publicacions
llibertàries (CNT, La Protesta, Solidaridad
Obrera, La Voz del Campesino,
etc.). El gener de 1933, arran de la seva
participació en una manifestació de protesta
contra la repressió a Casas
Viejas, va ser detingut i tancat al penal del Puerto de Santa
María. Amnistiat,
va ser novament detingut durant la repressió desencadenada
després dels fets
revolucionaris d'octubre de 1934 i empresonat a Jerez. Arran d'una
temptativa
d'evasió, va ser traslladat al Puerto de Santa
María, d'on sortí amnistiat el
febrer de 1936. A Jerez, va ser nomenat director de la novaèpoca de La Voz del Campesino.
El cop feixista de
juliol de 1936 l'agafà a la població sevillana
d'Utrera de la qual aconseguí
fugir. A causa del seu pacifisme, es negà a lluitar en els
fronts bèl·lics i
fou declarat pròfug. L'11 de març de 1939 va ser
detingut per les tropes
franquistes a Àvila i empresonat. En 1942 fou
reclòs al penal de Zegama
(Guipúscoa, País Basc). El 10 de maig de 1943 va
ser posat en llibertat
condicional i creuà els Pirineus. A les ciutats occitanes de
Pau i de Tolosa de
Llenguadoc participà en la Resistència en un grup
enquadrat en la Unió Nacional
Espanyola (UNE). La tardor de 1944, com a membre de
l'«Agrupació Cenetista de
l'UNE», participà en l'operació«Reconquesta d'Espanya» i fou membre d'un grup
que s'infiltrà per Navarra. Capturat en 1945 a Navarra, va
ser jutjat l'any
següent i fou condemnat a 30 i a 20 anys de presó i
empresonat a diverses
presons (Àvila, Astorga, Sant Sebastià i Puerto
de Santa María). En 1959 a la
seva pena si li va afegir vuit anys més per haver editat
clandestinament al
penal del Puerto de Santa María, amb Antonio Ponce
Gómez (PXI), Gregorio
Gallego García, José María Bermejo
Gómez i Domingo
Castellano, 15 números del butlletí
cal·ligrafiat de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) Combate. El
desembre de 1963, després d'una intensa campanya de suport
portada a terme per
la premsa llibertària de l'exili, i en la qual
s'implicà força Albert Camus,
Henry Torres i l'acabada de crear Amnistia Internacional, fou
alliberat. El 29
d'abril de 1964 es casà amb la també poetessa i
fotògrafa Antonia Burgos Béjar
(Antoñita), amb qui
tingué una filla
(Ana). Sota el pseudònim de C.
Wheg
Zheravla–Whegés el so
onomatopeic equivalent a Vega, i Zherevla
no és més que Álvarez llegit a
l'inrevés i amb una hac intercalada per a
despistar–, va escriure per sobreviure nombroses
novel·letes policíaques, de
l'oest i d'aventures publicades en diverses col·leccions
(FBI, Extra-Oeste,
Rurales de Texas, Colt-45, etc.) de la madrilenya Editorial
Rollán, mentre
residia a diferents poblacions andaluses (Sevilla, Villafranca de
Córdoba,
Niebla, Còrdova) i catalanes (Calella). A Niebla
treballà a les fàbriques de «Cementos
del Sur». Convençut que la revolució
s'havia de fer mitjançant la cultura,
desenvolupà una intensa tasca literària, tant en
prosa com en poesia, i fou un
assidu col·laborador de la premsa llibertària de
l'exili. Després de la mort
del dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT a
Còrdova. La mort de sa companya i la ceguesa el
sumí en una important depressió
en els últims anys de sa vida. Trobem articles i
col·laboracions seves en
nombrosos periòdics, com ara ABC,Arquero, Boletín
Amicale 26 Divisón, Boreal,Cenit, Clarín,CNT, Combate,Le Combat Syndicaliste, El
Correo de Andalucía, Cumbres,En Marcha, La
Escuela Moderna, Espoir,Faro, Ideas-Orto,El Libertario,El Luchador, Manantial,La Opinión, El Poema, La
Protesta, Ráfagas,Rumbos, Siembra,Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Umbral,La Verdad del Campesinado, Vía
Marciana, La Voz del Campesino,La Voz Confederal de Rubí,Yunque Libertario, etc. Entre les
seves
obres podem citar Los dos locuras de
España (1949), Surcos de
luz y sombra
(1949), Ruta de estrellas (1950), Sendas de Quijotes. Año lírico
(1951), Rueca de fantasías
(1952), García Lorca. Glosas del
Romancero gitano
(1954), Cuentos literarios (1954), Psiquis y el camino (1955), Mensaje poético (1956), Reportaje lírico (1958), Sed. Cien poemas de otoño
(1959), El barco varado (1960), Canción de arena y sal (1964),Paso a paso (1969), Por
las riberas del tinto (1969), Poemas
del pájaro cautivo (1969), Cantos
de paz y esperanza [trilogia formada per Pueblo
en cruz (1977), Caminos locos
(1978) i Armas de fuego (1979)], Crónicas de andar y ver
(1977), Trío de Gun-Men
(1978), El hombre de mató a UVT
(1979), Secuestro en Chicago
(1980), Terror en Texas (1981), Con Andalucía en el alma
(1981), El diablo de las doce cuerdas
(1983), La derrota de Dick (1984), Andalucía paso a paso (1984), La libertad encadenada (1986), El áspid y la mariposa (1988),Tras la orilla infinita (1991), Coloquio estival (1992), Grazalema.
Homenaje a José Sánchez Rosa
(1993), El poema nº 10
(1994), El poema nº 17
(1995), El poema nº 25
(1996), Sendas inéditas
(1996), Madre, el nombre bendito
(1996), Loor al niño en el
Día Internacional de la
Infancia (1997), Mujeres
ejemplares.
Antonia Burgos (1997), Caperucita y
el lobito bueno (1998), Comentarios
sobre
Historia de un pueblo andaluz. Lebrija (1998), Poemas
del pájaro cantor (1998), Trilogía
de cuentos (1998), Cartas
a Anaïs (1999), Grazalema
en el
recuerdo (2000), La lira olvidada (2002),Los niños de la guerra. El pasto de
las
fieras (2004), Cómo se
va la vida
(2006), Carta a Eugen Relgis
(2007). Cristóbal
Vega Álvarez va morir el 31 de maig de 2008 a Villafranca de
Córdoba (Còrdova,
Andalusia, Espanya). Deixà nombrosos inèdits,
entre ells Rueca de fantasía,
relat sobre el seu empresonament. Va ser
guardonat amb diferents premis poètics i literaris.
Cristóbal VegaÁlvarez (1914-2008)
***
![Agustín Roa Ventura amb l'uniforme tropical de l'Exèrcit britànic durant la seva estada a Alger (1943)]( "Agustín Roa Ventura amb l'uniforme tropical de l'Exèrcit britànic durant la seva estada a Alger (1943)")
-
Agustín Roa
Ventura: El 4 d'abril de 1915 neix a Almeria (Andalusia,
Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Agustín Roa Ventura. Quan era infant
emigrà amb sa família
a Catalunya. El maig de 1937 va ser nomenat secretari de la
Federació Local de
Joventuts Llibertàries de Barcelona, càrrec que
ocupà fins al final de la
guerra. A la capital catalana dirigí Amanecer.Órgano del Comité de Enlace
CNT-FAI-JJLL de la barriada de Pueblo Nuevo (1938-1939). Quan
les tropes
feixistes arribaven a Catalunya, el gener de 1939 assistí,
en representació del
Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries,
a l'última reunió del Moviment
Llibertari barceloní on proposà dinamitar la
capital catalana. Amb la Retirada
passà a França i fou internat al camp de
concentració de Sant Cebrià. L'agost
de 1939 fou traslladat al camp de Barcarès i
després deportat al Nord d'Àfrica
i tancat al camp de Djelfa (Algèria), on restà
tres anys. El novembre de 1942,
arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i
s'enrolà en
la 361 Companyia del Pioneer Corps de l'Exèrcit
britànic, lluitant als fronts
fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop llicenciat
s'establí a Londres
(Anglaterra), on muntà un negoci de llibreria de vell i
treballà com a tipògraf
per als periòdics The Times i The
Sun. Fou durant molts d'anys secretari
de la CNT, secretari de la Comissió de Relacions de la CNT
de Gran Bretanya i
formà part del Comitè de Relacions de la CNT i de
la socialista Unió General de
Treballadors (UGT). Ocupà càrrecs regionals i
estatals en diversos sindicats
britànics (Sindicat d'Arts Gràfiques de les Trade
Unions, etc.). En 1960 va ser
un dels fundadors de l'Associació d'Excombatents Espanyols
Republicans de
l'Exèrcit Britànic de Londres, del qual fou
nomenat secretari en 1962, i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Boletín de la Spanish
Ex-Servicemen's
Association. En 1960 assistí al Congrés
Confederal Intercontinental com a
delegat de Gran Bretanya. El 10 de juliol de 1960 fou un dels oradors
en el
míting de Trafalgar Square en protesta contra la visita del
ministre franquista
Fernando María Castiella. Entre 1962 i 1964 edità
a Londres, amb Antonio Vargas
Rivas, el butlletí España fuera de
España. Boletín anarquista de
orientación
e información, destinat als treballadors
immigrants espanyols i que es
distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit,
Alemanya, Suïssa, França,
Holanda, etc.). El 5 de setembre de 1964 participà a
Trafalgar Square en l'acte
de protesta contra la condemna imposada a Stuart Christie (20 anys) i a
Fernando Carballo (30 anys) pel règim franquista. En 1965
assistí al Congrés
Confederal Intercontinental, que abandonà, fent costat
aleshores les tesis de
l'Aliança Sindical Obrera (ASO). Fou corresponsal al Regne
Unit de nombrososòrgans de premsa d'organitzacions de l'exili (Portobello
317, Geranio,
etc.). A mitjans dels anys setanta fou finalista del V Premi Larra amb
l'obra
titulada Triunfo del dolor. En 1978
publicà a Barcelona el llibre Agonía
y muerte del franquismo. Una memoria. L'agost de 1987
retornà a Catalunya i
s'instal·là a Sitges, on acabà
militant en el Partit dels Socialistes de
Catalunya (PSC). En 1984 publicà a Barcelona El
mundo de Julio Campos.
Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Germen,
en
nombroses publicacions llibertàries, com ara Bicel,Direct Action,Espoir, Nueva Senda, Reconstrucción,Ruta, Solidaridad
Obrera, etc. Agustín Roa Ventura va morir el 3 de
maig de 1999 a Sitges (Garraf,
Catalunya) --alguns citen erròniament l'1 de maig i a Adra
(Almeria, Andalusia, Espanya).
Agustín
Roa Ventura
(1915-1999)
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Laurent Tailhade, Julia Mialhe i el cambrer Tommao a l'atemptat del Foyot (Le Petit Journal. Supplément Illustré, núm. 178 / 16-04-1894) [Dibuix de J. Belon]](http://www.estelnegre.org/documents/foyot/foyot04.jpg "Laurent Tailhade, Julia Mialhe i el cambrer Tommao a l'atemptat del Foyot (Le Petit Journal. Supplément Illustré, núm. 178 / 16-04-1894) [Dibuix de J. Belon]")
![Portada del primer número de "L'Assiette au Beurre" [Caixa de resistència de vaga: I el ministres, que no envia res? Sí, 3.000 soldats de tropa]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lassietteaubeurre.jpg "Portada del primer número de \"L'Assiette au Beurre\" [Caixa de resistència de vaga: I el ministres, que no envia res? Sí, 3.000 soldats de tropa]")
![Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]](http://www.estelnegre.org/documents/cubero/cubero01.jpg "Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]")
