[01/04] «La Lutte» - Contra el«Terror Verd» - «Le
Plébéien» - «Ciencia
Social» - «El Proletario» - «Le
Réveil Anarchiste» - FORA - Palma -«Germinal» - «Anarchia» -«Regeneración» - «Rumbos
Nuevos» - «Le Réfractaire» -
Maurin - Hédin - Lanciotti - Ascaso - Caracremada -
Hermosilla - Söderberg - Brousse - Angrand - Derré
- Franco - Viñuales - Sos - Marcelino García -
SantalóAnarcoefemèrides
de l'1 d'abril
Esdeveniments
![Capçalera de "La Lutte" Capçalera de "La Lutte"]()
- Surt La Lutte:
L'1 d'abril de 1883 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del periòdic dominicalLa Lutte. Organe anarchiste. Era
continuació de L'Étendard
Révolutionnaire
(1882). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat.
Justícia». Els gerents van ser
Lemoine, Morel, Félicien Bonnet i Louis Chautant. Entre els
redactors estaven
Jules Boissy, Louis Chautant, Léon Domergue i Henri Tricot,
i els articles es
publicaven sense signar. Entre els números 14 i 17 es
publicà la sèrie«Produïts antibourgeois», que enumerava
els productes explosius o inflamables
més fàcilment manipulables. Durament perseguit
per les autoritats, en sortiren
19 números, l'últim el 5 d'agost de 1883 i va ser
continuat per Le Drapeau
Noir (1883).
***
![El "Terror Verd" segons "Le Petit Journal" El "Terror Verd" segons "Le Petit Journal"]()
- Contra el «Terror
Verd»: L'1 d'abril de 1893, en ple«Terror Verd», el
Laboratori Central de la Prefectura de Policia (LCPP) de
París (França) crea un Servei
Especial d'Explosius operatiu les 24 hores del dia encarregat de
neutralitzar i
de destruir els enginys perillosos. Verd era el color de la
pólvora utilitzada
en la major part dels explosius dipositats pels anarcoterroristes
(Ravachol,
Henry, Vaillant), que també feien servir dinamita. La idea
sorgí quan Charles
Girard, de l'LCPP, neutralitzà un llibre-bomba dirigit a
Jean Constans,
ministre de l'Interior francès. Finalment, davant la manca
de feina propiciada
pels anarquistes, el Servei Especial d'Explosius acabarà
desactivant els obusos
que quedaven operatius de la guerra de 1870 que sorgien durant les
excavacions
parisenques i jugarà un paper important durant la Gran
Guerra en la investigació
dels gasos tòxics.
***
![Capçalera de "Le Plébéien" Capçalera de "Le Plébéien"]()
-
Surt Le
Plébéien: L'1 d'abril de
1894 surt a Dison (Valònia, Bèlgica) el primer
número del bimensual Le
Plébéien. Organe de combat pour
l'émancipation des
trevailleurs. Portava a la capçalera dos
epígrafs: «De l'infern dels pobres
es fa el paradís dels rics» (V. Hugo) i«El nostre enemic és el nostre amo»
(Lafontaine). El gerent va ser Étienne Montulet i
l'impressor G. Brandt. Víctima
de la repressió policíaca, només se
n'editaren quatre números, l'últim el del
13 de maig en 1894. Tornarà a reaparèixer amb el
subtítol «Journal
communiste-anarchiste» --més tard«Sociologie, arts, littérature»-- a
Vaux-sous-Olne, a iniciativa de Jean Bosson, el 6 de gener de 1895 --a
partir
del número 9, del 28 d'abril de 1895, a Ensival
(Valònia, Bèlgica)-- i
n'editarà 25 números, l'últim el del
15 de desembre del mateix any. De la
redacció i la gerència s'encarregava el mateixÉtienne Montulet. Entre els
col·laboradors de les dues sèries podem citar
Jean Ajalbert, Jean Bosson, A.
Cipriani, Henri Depasse, Jules Deprez, F. Domela-Nieuwenhuis,
Sébastien Faure,
Flaustier, Paul Guille, Jean Grave, Louis de Grammont, Ed. Henin, E.
Henry, G.
Jacques, Jules Jouy, P. Kropotkin, Roger Laurend, Louise Michel, G.
Montorgueil, Max Nordeau, Passe-Partout, H. Patenotre, F. Pelloutier,
Adolphe
Peluge, Edgar de Pondrome, Victor Serfant, Severine, H. Sevrin,
Spartacus,
Berthe Suttner, Tristan, Vindex, Zenitram, Henri Zisly, etc. El
periòdic tenia
una gran difusió per l'estranger (França,
Suïssa, Regne Unit, Romania, Espanya,
Portugal, Amèrica del Nord i del Sud, etc.) i va editar
almenys un fullet en
1895 (L'anarchie en Cour
d'Assisses-plaidoirie de M. Royer).
***
![Un exemplar de "Ciencia Social" Un exemplar de "Ciencia Social"]()
- SurtCiencia Social: L'abril de 1897
surt
a Buenos Aires (Argentina) el primer número del
periòdic mensual llibertari Ciencia
Social. Socilogía, artes y literatura. Era
continuació de la revista del
mateix títol publicada a Barcelona (Catalunya) entre 1895 i
1896 i que va haver
de deixar de publicar-se a causa de la repressió sorgida
arran del Procés de
Montjuïc. Va sortir fins al febrer de 1900. Dirigida per
l'anarquista italià
Fortunato Serantoni, hi van col·laborar William Morris,Élisée Reclús,
Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles
Malato, Altair, J.
Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, entre
d'altres. Cal
destacar la publicació de les classes dictades per Pietro
Gori a la Facultat de
Dret de la Universitat de Buenos Aires durant la seva estada argentina.
També
van publicar fullets, com ara el reeixit La
inquisición fin de siglo. Los
verdugos de Montjuich ante la justicia popular. La
redacció s'ubicava al
carrer Corrientes 2041.
***
![Capçalera d'"El Proletario" Capçalera d'"El Proletario"]()
- Surt El Proletario: L'1 d'abril de
1902 surt a Cadis
(Andalusia, Espanya) el primer número del
periòdic quinzenal anarquista El
Proletario. Hi
van col·laborar, entre altres, Raimundo Suárez,
Francisco
Guerrero, Ignacio Mondragón, Miguel Martínez,
Isabel Duran, José Jiménez i el
grup gadità «Amor y Libertad».
Publicà notícies sobre el moviment obrer, sobre
l'estranger i pàgines literàries. En van sortir
21 números, l'últim l'1 de
febrer de 1903, i un suplement al número 14;
deixà de publicar-se per manca de
mitjans i fou continuat per Germinal, que només
publicà un número el 24
de març de 1903. L'única
col·lecció completa d'El Proletario es conserva
a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
![Portada de "Le Réveil Anarchiste" Portada de "Le Réveil Anarchiste"]()
-
Surt Le
Réveil
Anarchiste:
L'1 d'abril de 1914 surt a Les Lilas
(Illa de França, França)
el primer número del periòdic Le
Réveil Anarchiste. Era el successor de LeRéveil Anarchiste
Ouvrier, que s'havia
publicat des del 15 de
novembre de 1912 i fins a l'1 de desembre de 1913. Entre el
comitè de redacció
i els col·laboradors hi havia noms com Edouard Boudot,
Eugène Jacquemin,
Edouard Sené, Christian Cornelissen, Charles.Ange Laisant,
Charles Malato,
Benoit Broutchoux, Jean Wintsch, etc. L'administrador, Charles Bedouet,
i els
principals redactors de Le Réveil
Anarchiste Ouvrier seran
empresonats a la tardor de 1913, però el periòdic
reapareixerà sota el nom Le
Réveil Anarchiste el primer d'abril, tot i que
només se n'editaren tres
números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.
***
![Anagrama de la FORA V Congrés Anagrama de la FORA V Congrés]()
- IX
Congrés de la
FORA: L'1 d'abril de 1915 a Buenos Aires (Argentina)
comença el IX Congrés de
la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1905, en
ocasió del seu V
Congrés, la FORA va establir expressament en la seva
Declaració de Principis
l'adhesió als «principis econòmics i
filosòfics del comunisme llibertari». En
1915, el IX Congrés de la FORA, amb majoria sindicalista
revolucionària,
decideix eliminar de la Declaració de Principis
l'adhesió a la finalitat del
comunisme anàrquic. Aquest fet produeix la ruptura i a
partir d'aleshores
funcionaran dues federacions separades: la FORA del V
Congrés (anarquistes) i
la FORA del IX Congrés (novenarios o
reformistes, amb majoria
sindicalista revolucionària i minoria socialista, i
després també comunista).
La FORA del V Congrés, sense haver acceptat mai el
terrorisme com a mètode
d'acció sindical, es va adherir i es va mantenir acostada
als anarquistes
individualistes que realitzaren actes considerats terroristes, o als
anarquistes expropiadors, com Salvador Planas --que havia atemptat
contra el
president Quintana--, Simón Radowitzky --que va assassinar
el coronel Ramón
Falcón, el repressor del Primer de Maig de 1909-- o Kurt
Gustav Wilckens --que
va matar el coronel Héctor B. Varela en venjança
dels afusellaments de la
Patagònia. El sindicat més poderós i
influent de la FORA del IX Congrés era la
Federació Obrera Marítima (FOM). En 1922, la FORA
del IX Congrés es va fusionar
amb altres sindicats per formar la Unió Sindical Argentina
(USA), que més tard
s'integrarà en la Confederació General del
Treball de la República Argentina
(CGT).
***
![Assemblea obrera Assemblea obrera]()
-
Vaga general a
Palma: L'1 d'abril de 1919 es produeix a Palma (Mallorca,
Illes Balears) una
vaga general amb fortes i constants topades entre manifestants, per una
banda,
i l'exèrcit i el sometent que ocuparen els barris, per una
altra. Els obrers
mallorquins tenien plantejats diversos conflictes laborals,
especialment
sederes i adobers, i des del 26 de març els locals obrers
estaven clausurats
per ordre del governador. Ningú no va voler
responsabilitzar-se del moviment
vaguístic, però les acusacions com a instigadors
es dirigiren contra un grup de
paletes anarcosindicalistes que pocs dies abans havien aconseguit
organitzar
clandestinament reunions d'obrers de diferents gremis. La vaga general
va durar
fins el 2 d'abril.
***
![Capçalera de "Germinal" Capçalera de "Germinal"]()
- Surt Germinal: L'1 d'abril de
1926 surt a Chicago
(Illinois, EUA) el primer número del periòdic en
llengua italiana Germinal.
Mensile anarchico di propaganda. Després
portarà com a subtítol «Anarchico
di propaganda» i, més tard, en canviar la
periodicitat «Quindicinale
anarchico». Va ser dirigit per Antonio Martocchia i van
participar en la seva
redacció Erasmo Abate, Gigi Damiani, Carlo Pagella, Armando
Riberi, Hugo Roland
i Silvestro Spada, entre d'altres. En sortiren 72 números,
l'últim l'1 de maig
de 1930. Anteriorment, el 7 de setembre de 1913, havia aparegut unúnic número de
distribució gratuïta de la mateixa
capçalera editat pel «Grup de Propaganda
Anarquista» i redactat per Umberto Postiglione.
***
![Capçalera d'"Anarchia" Capçalera d'"Anarchia"]()
- Surt Anarchia:
L'1 d'abril de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer
número del
periòdic bimensual Anarchia. Quindicinale.
Portava l'epígraf «Per totes
les llibertats i totes les rebel·lions».
Contraposà el concepte d'associació
lliure al d'organització, tot reivindicant l'autonomia del
moviment específic
anarquista del sindicalisme i la llibertat com a autonomia individual.
Va ser
editat per Aldo Aguzzi i estava finançat per Severino di
Giovanni, qui hi
col·laborà fent servir també diversos
pseudònims (Mario Vando,Alberto Lubeni, El Albigense,
etc.). També hi van escriure Alejandro
Scarfó i América Scarfó (JAS),
entre d'altres. Portarà una secció
fixa sobre l'emancipació de la dona i parlarà
sobre diversos temes (l'antifeixisme,
els presos polítics, les dictadures americanes,
l'expropiació, l'«anarcobandidisme»,
l'il·legalisme, la premsa burgesa, etc.). Aquesta
publicació també edità
llibres i fullets de diversos autors, com araÉlisée Reclus, Nino Napolitano,
etc. En sortiren 10 números, l'últim el 10 de
setembre de 1930, quatre dies
després del cop d'Estat del general Uriburu. En aquestúltim número s'incità a
lluitar contra el militarisme i la dictadura. L'octubre,
però, es publicà
clandestinament un darrer número, l'11, que posava, per
eludir la censura, que
estava tirat a Montevideo (Uruguai), encara que fou imprès a
Buenos Aires.
***
![Capçalera del primer número de "Regeneración" (1937) Capçalera del primer número de "Regeneración" (1937)]()
-
Surt Regeneración: L'1 d'abril de
1937 surt a
la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer
número de Regeneración.
Periódico libertario. Editada per l'anarquista
Efrén Castrejón, es declara
hereva de la publicació editada entre 1900 i 1918 pels
germans Flores Magón iòrgan del Partit Liberal Mexicà (PLM). Aquesta
nova etapa, la tretzena, es va
dedicar especialment a fer costat la Revolució espanyola. Es
van publicar 15
números fins al 1938.
***
![Capçalera del primer número de "Rumbos Nuevos" Capçalera del primer número de "Rumbos Nuevos"]()
- Surt Rumbos Nuevos: L'1 d'abril de
1939 surt
a l'Havana (Cuba) el primer número del periòdic
mensual anarquista Rumbos Nuevos.Órgano libertario.
Posteriorment va portar els subtítols«Órgano libertario de Cuba» i«Publicación semanal antitotalitaria».
Portà els epígrafs «Propulsor de la
cultura» i «Órgan
d'orientació social». Va ser editat per
l'Associació
Llibertària de Cuba (ALC), que agrupava anarquistes cubans i
espanyols
exiliats. Dirigit per Federico Marín, la gerència
la portà Rafael B. Valdés; en
la segona època, a partir de 1940, va ser dirigit per
Domingo R. Díaz i
administrat per Vicente Alea Puig; i en la tercera, a partir de 1941,
dirigit
per Marcelo Salinas i administrat per Juan R. Álvarez.
Trobem textos de Diego
Abad de Santillán, Roberto Alfonso, Domingo Alonso, John
Anderson, Julio Ayllón
Morgan, R. Bernal, José Ignacio Bustamante, Manuel
Cabanellas, Adolfo Camiño,
P. G. Campón, Álvaro César, Juan
Chávez Romero, Diosdado, L. Dulzaides, G.
Fosco, Jorge Gallart, Miguel González Inestal, Abelardo
Iglesias Saavedra,
Palmiro de Lidia, Jaume R. Magrinyà, Víctor
Marguerite, José Martí, Claudio
Martínez, Ricardo Mella, Muriel, Gregorio Ortuzar,
Damián Paredes, Rudolf
Rocker, Rafael Serra, Agustín Souchy, Jacinto Toryho i
Adrián del Valle Costa,
entre d'altres. Tractà temes molt variats, com ara economia,
anarcosindicalisme, història, biografies, cultura,
notícies orgàniques,
cròniques locals i internacionals (moltes sobre Espanya i
contra el pacte
germanosoviètic), etc. Aquesta publicació, amb el
suport de l'Associació
Cultural d'Ex-Combatents Antifeixistes (ACECC), engegà una
campanya de suport
econòmic per als anarquistes espanyols exiliats a Cuba. En
sortiren números,
almenys, fins el 30 d'octubre de 1941.
***
![Portada del primer número de "Le Réfractaire" Portada del primer número de "Le Réfractaire"]()
-
Surt Le
Réfractaire:
L'1 d'abril de 1974 surt a París (França) el
primer número de la publicació
mensual Le Réfractaire. Journal de l'association«Les Amis de Louis Lecoin».
Social, pacifiste, libertaire. A
partir del número 11, de maig de 1975, portarà el
subtítol «Organe libertaire
pour la défense de la Paix et des libertés
individuelles». El periòdic era una
iniciativa absoluta de May Picqueray, amb el suport de Claude Eric
Laporte i de
Alain Grandremy. Hi van col·laborar Francis Agry, Jean Alex,
Berthier, Eugène
Bizeau, Marcel Doby, Bontemps, René Cavanhie,
André Claudot, Jean Coudret,
Alexandre Croix, Simoni Dalbano, Patrick Davanche, Dupuis, Dominique
Durand,
Pierre-Gabriel Fabregues, Nicolas Faucier, G. Ferdiere, Jean Gauchon,
René
Gieure, Alain Grandemy, Armand Guidi, Silvère Herzog, Jeanne
Humbert, Robert
Jospin, Maurice Laisant, Claude Laporte, Paule Lejeune, Maurice Lime,
Calude
Maignien, Pierre Martial, Pierre Martin, Philippe Mermin, Franck Neveu,
Xavier
Pasquini, Erwan Picard, May Picqueray, Marcel Pourrat, Francis Ronsin,
Gilbert
Roth, André Royer, Magda Sagwan, Saint-Els, Jean Tavantzis,
Hervé Terrace, A.
Thevenet, Jacky Turiot, Émile Veran, Jean Zeller, etc. La
revista està editada
amb nombroses fotografies i dibuixos d'autors com Cabu, Cardon,
Dominique, Effel,
Escard, Giraud, Kerleroux, Kubin, J. Lap, Moisan, Plantu Soulas, Pino
Zac, etc.
En van sortir 83 números, l'últim el de desembre
de 1983. En aquest mateix,
Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula
documental Écoutez May Picqueray,
on nombroses seqüències estan filmades a la
seu del periòdic.
![Anarcoefemèrides Anarcoefemèrides]()
Naixements
![Autoretrat de Charles Maurin (1890) Autoretrat de Charles Maurin (1890)]()
-
Charles Maurin:
L'1 d'abril de 1856 neix a Lo Puèi de Velai
(Alvèrnia, Occitània) el pintor,
gravador i
anarquista Charles Maurin. En 1875 obté el Premi Crozatier
que el va permetre
anar a París a estudiar Belles Arts i després a
l'Acadèmia Julian, on acabarà
ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va
esdevenir membre de
la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton
l'introduirà en el
gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic
de
Toulousse-Lautrec --qui farà la seva primera
exposició particular amb ell el
1893--, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide
Bruant). Inspirat
pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de
l'aiguafort, però sense
oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels
Rosa-Creu. Va
col·laborar amb La Revue Blanche,
dirigida per Fénéon, i amb Le Temps
Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un
gran admirador
de Jules Vallès, Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel.
Charles Maurin va
morir el 22 de juliol de 1914 a Grassa (Provença,
Occitània). Famosaés la seva
xilografia de Ravachol, amb el tors nu camí de la guillotina.
***
![Foto policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894) Foto policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)]()
- Émile
Hédin: L'1
d'abril de 1865 –altres fonts citen 1869– neix a La
Neuville (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista Émile-Jules Hédin–citat a vegades com Edit–,
també conegut com Gustave Rousseau
i Erdin. Sos pares es deien Louis
Hédin i Irma Ilt. Treballà en
diversos oficis (barber, rellotger, restaurador, etc.). A
començament de la
dècada de 1890 milità en el departament del Sena.
En aquests anys va ser
condemnat en vuit ocasions per «abús de
confiança». El desembre de 1893 es va
refugiar a Londres (Anglaterra) per les seves activitats anarquistes i
en 1894
el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta
per la
policia ferroviària de fronteres francesa. El
març de 1894 la seva rellotgeria
londinenca va ser escorcollada per la policia. El 23 d'agost de 1894 va
ser
jutjat en absència per l'Audiència del Sena,
juntament amb altres companys
(Paul Lamarine, Alfred Grandidier, Édouar Bascourt i Jean
Fanéon), per«robatoris i complicitat per encobriment»; ell, en
concret, va ser acusat de
ser la persona que negociava els títols i valors furtats pel
grup anarquista
expropiador. El març de 1895 vivia al costat de New Oxford
Street i en 1896
residia al número 17 de Rathbone Place de Londres. El juliol
de 1896 comprà el
restaurant Francis al Dean Street de Londres.
***
![Umberto Lanciotti Umberto Lanciotti]()
- Umberto
Lanciotti: L'1 d'abril de 1894 neix a Forano (Sabina,
Laci, Itàlia)
l'anarquista expropiador Umberto Lanciotti. Sos pares es deien Emidio
Lanciotti,
ferroviari, i Angela Di Mario. En 1897 sa família es
traslladà a Sassoferrato
(Marques, Itàlia), on son pare va ser destinat. En aquesta
ciutat Umberto
freqüentà l'Escola Tècnica i segueix amb
simpatia les peripècies de
l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti. En 1913 emigrà
a França i
posteriorment als EUA. A Scranton (Pennsilvània, EUA)
treballà de miner i en
una refineria de carbó, i s'uní als anarquistes
antioganitzadors que publiquen
el periòdic Cronaca Sovversiva
a
Barre (Vermont, EUA). En 1914 va ser cridat a files per a lluitar en la
Gran
Guerra, però es va declarar desertor i va romandre als EUA.
Conegué Raffaele
Schiavina, freqüentà Nicola Recchi i
col·laborà amb els l'Industrial Workers of
the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) en
diverses activitats
d'agitació i de propaganda. Canvia de treball, primer com a
operari a la
fàbrica de xapes de metall Monessen i després de
comptable de banca. Denuncià
la Gran Guerra, tot seguint la consigna de Luigi Galleani:«Contra la guerra,
contra la pau, per la Revolució Social».
Posteriorment treballà en una fàbrica
automobilística a Detroit (Michigan, EUA) i
participà activament en la campanya
de suport a Carlo Tresca. Entra com a cambrer al vaixell Andrea
Costa i el juny de 1920 retornà a
Itàlia, desembarcant a
Gènova. Marxà cap a Loreto (Ancona,
Itàlia), on es reuní amb sos pares. En
aquesta ciutat treballà en la construcció de la
línea del ferrocarril entre
Loreto-Porto Civitanova, però va ser acomiadat set mesos
després per haver
participat en una vaga. Després va fer feina un temps amb un
majorista vitícola
a Zadar (Dalmàcia). El novembre de 1922 a Ancona (Ancona,
Itàlia) es va veure
obligat a enfrontar-se amb un escamot feixista i resultà
ferit. Fugint de ser
detingut com a desertor, a finals d'any s'embarcà
clandestinament altra vegada
a l'Andrea Costa cap als
Països
Baixos. Cridat pel destacat anarquista Emidio Recchioni,
s'embarcà cap a
Londres. A la capital anglesa treballà fins al
març de 1925, quan va haver
d'embarcar-se clandestinament al vaixell Arlanza
cap a l'Argentina després d'haver donar un seriós
correctiu a l'empresari que
el tenia contractat i volia acomiadar-lo. A Buenos Aires
treballà de cambrer al
restaurant de la botiga «Harrods» i es
relacionà amb les colònies d'anarquistes
italians i espanyols, establint una relació especial amb
Nicola Recchi i Aldo
Aguzzi. Entrà en contacte amb els grups anarquistes
expropiadors, com ara els
de Miguel Arcángel Roscigna, Severino Di Giovanni, Pere
Boadas Rivas, els
germans Antonio i Vicenzo Moretti, Emilio Uriondo i els germans Paulino
i
Alejandro Scarfó, amb els quals va realitzà
nombroses accions d'expropiació,
atemptats amb dinamita, alliberament de companys presos,
falsificació de
moneda, etc. El 23 de juny de 1930, després d'una cadena
d'atemptats
anarquistes, va ser detingut a la trattoria
Vesuvio, amb Emilio Uriondo i Juan López
Dumpiérrez; jutjat, va ser condemnat a
dos anys de presó que purgà a la
colònia penitenciària d'Ushuaia (Terra del
Foc, Argentina). El 13 de juliol de 1932, en plena dictadura del
general José
Félix Uriburu, «martell» dels
anarquistes, va ser alliberat, però novament
detingut en 1933 a Rosario (Santa Fe, Argentina), va ser acusat de
calar foc un
cotxe per a cobrar l'assegurança, durament torturat i
deportat a la Itàlia
feixista en aplicació de la Llei de Residència.
Arribà a Nàpols el 24 d'octubre
de 1933 i va ser jutjat i condemnat el 28 de desembre d'aquell any per
un
tribunal militar romà per deserció a un any de
presó i, posteriorment, a cinc
anys de confinament. Deportat a l'Illa de Ponça (Illes
Poncianes, Laci,
Itàlia), no es doblegà davant els feixistes i va
ser de bell nou condemnat, el
14 de febrer de 1935, a tres mesos per «contravenir les
obligacions del
confinament». El 5 de juliol de 1937 va ser traslladat a les
illes de Tremiti
(Pulla, Itàlia), continuà negant-se a saludar a
la romana en la formació i patí
nombrosos càstigs. Després va ser empresonat a
Lucera (Pulla, Itàlia) fins al
gener de 1938. El 5 de març de 1939 va ser traslladat a
Bernalda (Basilicata,
Itàlia) i el 30 de març d'aquell any retornat a
Tremiti. El 5 de febrer de 1940
va ser alliberat, però sense feina,
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on
va romandre cinc anys amb Recchi. Després de la II Guerra
Mundial tornà a
prendre el seu lloc en el moviment anarquista i participà en
nombrosos
congressos i reunions, fent constat la premsa llibertària.
Un informe policíac
del 5 d'octubre de 1956 informava que vivia com a ajudant de paleta. En
1964 es
traslladà a Follonica, on freqüentà els
anarquista Renato Palmizzi i Andrea
Anelli. Contrari a la Federació Anarquista Italiana (FAI),
en 1966 s'integrà en
els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Umberto Lanciotti va morir el
9 de
juny de 1974 a Follonica (Toscana, Itàlia). El seu testimoni
va ser recollit
per Alberto Prunetti per al llibre Potassa.
Storie di sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli
archivi
(2004).
Umberto Lanciotti
(1894-1974)
***
![Francisco Ascaso Abadía Francisco Ascaso Abadía]()
-
Francisco Ascaso
Abadía: L'1 d'abril de 1901 neix a
Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el
combatent anarquista i anarcosindicalista de la CNT Francisco Ascaso
Abadía.
Era el membre més jove d'una família confederal i
va viure a Saragossa des de
1913. Aviat es va iniciar en les lluites socials saragossanes,
intervenint en
nombrosos conflictes entre 1917 i 1920. En 1919, com a membre del grup
Voluntad, va ser detingut per incitació a la
rebel·lió d'una caserna i l'any
següent, com a membre de Los Justicieros, és
empresonat acusat de la mort d'un
periodista saragossà, alliberant-lo després d'una
gran pressió amb motiu de la
Conferència de 1922. S'ajunta al grup Crisol (Durruti,
Suberviola, Campos i
Torres) i marxa a Barcelona, ciutat on treballarà de cambrer
i s'integrarà a
Los Solidarios, del qual serà un element prominent, i
també encapçala el comitè
de relacions anarquistes sortit de la Conferència anarquista
catalana convocada
pel grup. Participa en les accions contra Soldevila
(juntament amb Torres
Escartín), Martínez Anido i Laguía
(1923) i és de bell nou empresonat. Fugit de
la presó amb l'ajuda de Buenacasa (8 de novembre de 1923)
passa a França, amb
Durruti, per Barcelona, amb la missió de crear un
subcomitè revolucionari i una
editorial de suport (gener de 1924). Des de 1922 sa vida corre
paral·lela la de
Durruti, amics inseparables. Viu a París com a treballador
de la indústria del
plom, participa en la fracassada incursió a Vera de Bidasoa
i amb els diners de
les expropiacions obren la Llibreria Internacional de París.
El desembre de
1924 marxa amb Durruti a Amèrica: Nova York, Cuba (on
farà feina d'estibador i
tallador de canya, i on eliminaren un patró actuant sota el
nom
de Los
Errantes), Mèxic (on el març s'ajunta amb
Alejandro Ascaso i Jover i assalten
una fàbrica a Tucumán per finançar una
escola racionalista i la premsa de la CGT),
de nou Cuba, Xile, Buenos Aires (agost) amb nombroses accions
expropiadores. En
abril de 1926 Ascaso i Durruti tornen a Europa i, fent servir el
pseudònim de
Salvador Arévalo, Ascaso s'instal·la a
París, on intervé en la preparació de
l'atemptat contra Alfons XIII i en suporta les represàlies:
empresonament el 25
de juny de 1926, expulsió a Bèlgica (23 de juliol
de 1927, on Ascaso i Durruti
van ser acollits per Hem Day) i tornada a França
(París, Joigny, Lió). El gener
de 1928 la parella es reuneix a París amb Cortés,
Sanz i G. Vivancos; de bell
nou presos en abril, passen clandestinament a Berlín en
octubre i després a
Bèlgica, des d'on participaren en el complot de
Sánchez Guerra (gener de 1929)
i en projectes editorials. Tornarà clandestinament a
França i s'unirà amb
Berthe Fabert. Retorna amb la República i des d'abril es
trobarà a Barcelona.
Sense oblidar la tasca expropiadora, a Barcelona es lliura a una febril
activitat: innombrables mítings (a Almudévar i
Osca el desembre de 1932,
Saragossa el gener de 1936), assemblees, manifestacions,
participació en els
aixecaments de Fígols i de l'Ebre, deportació aÀfrica el febrer de 1932,
enfrontaments amb els trentistes, secretari de la CNT catalana (tasca
criticada
pels asturians, ja que va ser l'autor d'una nota contra l'octubre
asturià)
entre 1934 i 1935, redactor de Solidaridad Obrera,
assistent al Congrés
de 1936, mítings amb Ortíz a Sant Boi i Sallent
(1936), i tot això amb
contínues escapades, desterraments i empresonaments. Quan va
començar
l'aixecament feixista a Barcelona va combatre en primera
línia, essent
l'encarregat de la coordinació i les comunicacions, i va
morir inesperadament
d'un tret al setge de la caserna de les Drassanes el 20 de juliol de
1936. Dels
seus escassos escrits --va ser administrador del periòdic Crisol
i va
escriure articles en Cultura y Acción,
de Saragossa (1922-1923), Solidaridad
i Solidaridad Obrera-- es dedueix la
desconfiança en les avantguardes
clarividents i que el seu discutit anarcobolxevisme era més
una estratègia de
circumstàncies que de creences.
Ma Pilar Molina
Javierre: «Ascaso Abadía, Francisco», enDiccionari biogràfic del moviment
obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de
Barcelona i
Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 129-131
***
![Ramon Vila Capdevila Ramon Vila Capdevila]()
-
Ramon Vila
Capdevila: L'1 d'abril --moltes fonts citen
erròniament el 2 d'abril-- de 1908 neix
a Peguera (Berguedà, Catalunya) el militant
anarcosindicalista i maqui
anarquista Ramon Vila Capdevila, també conegut sota diversos
pseudònims (Caracremada,Peus Llargs, Capità Raymond,Ramon Llaugí Pons, El
Jabalí), segons els diversos períodes
de la seva actuació. Havia nascut en
una família modestíssima i era conegut com En
Maroto, nom de la masia on
vivia. Sos pares van ser Ramon Vila Llaugí i Carme Capdevila
Solé. Passà la
infantesa a la colònia minera de Peguera, on
quedà orfe l'agost de 1920. Dos
anys després, es posà a fer feina en el ram del
tèxtil a la Pobla de Lillet,
afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
participà en la
publicació El Trabajo, editada a les
conques del Llobregat i del
Cardoner. En 1926 assistí, amb Antonio Vidal, Manuel
Buenacasa Tomeo i altres
companys, al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat.
Entre 1929 i 1930
sabotejà la maquinària d'una fàbrica
de la Pobla de Lillet que havia acomiadat
obrers i realitzà altre accions ludistes; per aquest fets
fou detingut i condemnat
a vuit anys de presó. A la garjola
conegué destacats militants anarquistes i
anarcosindicalistes, i, també,
aconseguí l'exempció del servei militar. Amb
l'arribada de la II República
espanyola i la seva amnistia, sortí en llibertat. De bell
nou s'establí a la
Pobla de Lillet, s'afilià a les Joventuts
Llibertàries i, a causa de la seva
condició d'expresidiari, es va veure obligat a treballar a
les mines de Fígols.
El gener de 1932 participà activament en l'aixecament
anarquista de Fígols.
Després dels fets capitanejà la fugida d'uns 400
homes, que també hi van tenir
participació, però va ser detinguts a la Nou de
Berguedà i ell fou empresonat a
Manresa i més tard a Barcelona. En sortir, a finals de 1932,
no trobà feina a
Fígols i va fer de llenyataire a Berga, on
conegué Marcel·lí Massana Vancell.
L'abril de 1936 tingué un important enfrontament amb la
policia a Castelló de
la Plana, en el qual morir son cosí Ramon Rives Capdevilla i
un agent;
detingut, se li intentà aplicar la «Llei de
fugues». Sortí de la presó el 18 de
juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, i s'enrolà el
setembre a Manresa en
la «Columna Terra i Llibertat», combatent en
primera línia al front de Terol,
juntament amb Marcel·lí Massana, Ramon Casals,
Josep Ester i Josep Viladomiu,
entre d'altres. L'octubre, amb el trencament del front, va anar a parar
a una
columna comunista, dintre de la qual fou detingut i portat a
Montjuïc, d'on fou
alliberat, poc després, gràcies a les gestions de
la CNT. També va pertànyer al
Servei d'Informació Perifèrica Militar (SIPM) i
fins i tot s'infiltrà en la
reraguarda enemiga a Saragossa. El març de 1937, amb la
militarització,
abandonà els fronts i tornà a Fígols,
on va fer una gran amistat amb el
director de les mines col·lectivitzades,
Maximilià Puertas. Després fou nomenat
delegat de Proveïments de la centrà
tèrmica de Fígols i comandant del Cos de
Carrabiners. Amb el triomf franquista, passà a
França amb Puertas i patí els
camps de concentració (Sant Cebrià i Argelers).
En 1941 fugí del camp
d'Argelers i s'integrà en la lluita clandestina enquadrat en
els primers grups
antifranquistes com a guia i enllaç. Després
realitzà accions de sabotatge, com
ara la voladura dels Carburs de Berga i de diferents línies
d'alta tensió al
Bages, el Berguedà i Osona. En 1943 fou detingut per la
policia nazi en un dels
seus freqüents desplaçaments pel Midi per no portar
suficient documentació, fou
tancat dos mesos al Castellet de Perpinyà i
després fou enviat a treballar per
l'organització alemanya Todt a les mines d'alumini de
Bedarius, de les quals
fugí per integrar-se en la resistència gala de
Llemotges («L'Armée Secrete» i«Franc-Tireurs-Partisans»). Adscrit a la xarxa de
Menessier i a la guerrilla,
sobresortí en operacions de càstig contra les
divisions de les SS i de
sabotatge sota el pseudònim de Capità
Raymond. Després d'actuar a
Gironde i Charente en les unitats de la Unió Nacional, a
Rochecouart comandà un
grup de 200 guerrillers de «L'Armée
Secrete», que assaltà i anihilà tota
una
divisió alemanya a Oradour-sur-Véze, i
després encapçalà una companyia del«Batalló Llibertat» a la costa
atlàntica. Al capdavant d'aquest batalló, en
1945 aconseguí alliberar alguns presoners dels darrers
reducte nazis, a Royan i
a Pointe-du-Grave. Amb la derrota nazi, s'incorporà en la
lluita antifranquista
a les comarques pirinenques, fent costat grups d'acció que
es dirigien a
Barcelona, especialment Francesc Sabaté Llopart, i actuant
moltes vegades amb
Marcel·lí Massana a la comarca del
Berguedà, especialment entre 1946 i 1949,
realitzant espectaculars sabotatges. El 17 de maig de 1947, arran d'una
visita
de Franco a les mines de Sallent, dirigí un grup de 50
guerrillers que havia
d'atemptar contra el dictador, però un incident
malmenà el pla. Entre 1947 i
1948 va fer de guia, passant cap a França Antonio Gil
Oliver. També, en aquest
període, col·laborà amb Josep
Lluís Facerias, especialment a través de la serra
del Canigó i la del Cadí. Va portar,
també, el grup francès encarregat
d'instal·lar a Barcelona la impremta de Solidaridad
Obrera. Cap al 1949
operava a l'Alt Berguedà amb Francesc Denís (Català),
Manel Sabaté i
l'italià Elio Ziglioli. A la Pobla de Lillet,
caigué gran part del seu grup i
fou greument ferit. A partir de 1951 començà a
ser molt buscat per la policia
franquista, ja que se li atribuïa l'assassinat de dos anglesos
a la collada de
Tosses. En 1953 la CNT en l'exili desautoritzà la lluita
armada, però ell mantingué
el combat pel seu compte. En aquesta conjuntura, se li
presentà l'oportunitat
d'emigrar a Amèrica, cosa que refusà. El 7
d'agost de 1963, després d'haver
realitzat cinc dies abans el que seria el seu últim
sabotatge en una línia
d'alta tensió que alimentava la ciutat de Barcelona, fou
sorprès i abatut per
un escamot format per 200 membres de la 231 Comandància de
la Guàrdia Civil de
Manresa a la Creu del Perelló, prop del castell de Balsareny
(Castellnou de
Bages, Bages, Catalunya), i fou enterrat a l'altra banda del mur del
cementiri
de Castellnou, sense creu ni referència. Ramon Vila
Capdevila fou el darrer
maqui català i amb la seva mort es pot donar per
desapareguda la resistència
armada al franquisme. El 7 d'octubre de 1978, amb la
commemoració del seu
setantè aniversari, se li organitzà una acte
d'homenatge a Sallent, al qual
havia d'assistir Frederica Montseny, juntament amb més de
2.000 persones; però
fou dissolt per la Guàrdia Civil a instàncies del
governador civil.
Posteriorment se li han organitzats diversos actes similars arreu
Catalunya. En
2002 i 2006 Josep Clara publicà Ramon Vila,
Caracremada, el darrer maqui
català.
Ramon Vila
Capdevila (1908-1963)
***
![Julia Hermosilla Julia Hermosilla]()
- Julia Hermosilla:
L'1 d'abril --alguns citen el 30 de març-- de 1916
neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i
resistent
antifranquista Julia Hermosilla Sagredo. Son pare, Juan Hermosilla, era
militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
ella,
quan tenia 14
anys, s'afilià a aquest sindicat. Es relacionà
amb la
destacada família
anarcosindicalista dels Aransáez, distribuí
premsa
llibertària, milità en les
Joventuts Llibertàries i participà en les
activitats del
Grup Artístic Confederal
de Santurtzi. Arran de la insurrecció llibertària
de
l'hivern de 1933, ajudà els
companys de la Rioja a creuar els Pirineus. Prestà suport al
moviment
revolucionari d'octubre de 1934 a Santurtzi, ajudant Vicente Cuesta i
els
Aransáez. Quan esclatà la Guerra Civil
s'enrolà
com a miliciana en un batalló
confederal i fou destinada al front d'Otxandio. Se li va confiar la
missió de
internar-se en territori enemic per rescatar el doctor Isaac Puente,
però finalment
aquest fou detingut i afusellat. Durant el bombardeig d'Otxandio li van
esclatar els timpans i restà sorda durant molt de temps. En
1937
va fer
d'actriu en el Grup Artístic Confederal de Santurtzi. Quan
la
zona nord
peninsular fou ocupada per les tropes feixistes, aconseguiren
embarcar-se amb
sa família cap a França. Considerades com a«roges», no van aconseguir
desembarcar immediatament. Després de dos mesos a
França,
creuà els Pirineus
amb sa família i continuà la lluita a Catalunya.
En 1939,
amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus i patí diversos
camps de
concentració. Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a Baiona amb
son
company Julián Ángel
Aransáez Caicedo i milità en la CNT de
tendència«col·laboracionista». També
participà
activament en la lluita antifranquista, fent d'enllaç amb
l'Interior amb missions
orgàniques a la Península i, fins i tot,
participà
en, com a mínim, dos intents
d'atemptats contra el dictador Francisco Franco: l'«atemptat
aeri» de setembre
de 1948 i el del Palau d'Ayete de Sant Sebastià de 1962. A
començament dels
anys seixanta col·laborà amb Defensa Interior
(DI).
Durant els anys setanta,
juntament amb son company, milità en la tendència
que
editava el periòdic Frente
Libertario i assistí anualment a les reunions que
aquest grup celebrà a
Narbona. Un cop mort Franco, ajudà a la
reconstrucció de la CNT al País Basc
peninsular. El 10 de novembre de 2001 morí son companyÁngel Aransáez a Anglet,
on vivien. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge a Artxanda amb
altres lluitadors
antifranquistes. Julia Hermosilla va morir el 10 de gener de 2009 a
Baiona
(Iparralde, País Basc). El seu testimoni va ser recollit en
el llibre d'Aitor
Azurki Maizales bajo la
lluvia. Testimonios de los últimos gudaris y
milicianos de la Guerra Civil en Euskadi (2011).
Julia Hermosilla (1916-2009)
***
![Björn Söderberg Björn Söderberg]()
- Björn
Söderberg: L'1
d'abril de 1958 neix a Spanga, prop d'Estocolm (Suècia), el
militant de
l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC,
Organització
Central de Treballadors Suecs), Björn Mikael
Söderberg. Va dirigir d'una
campanya de la SAC en contra d'un substitut làctic que havia
causat la mort de
centenars d'infants. El 12 d'octubre de 1999 va ser assassinat de tres
trets al
cap, en sortir de ca seva, a Satra, suburbi d'Estocolm
(Suècia). La mort
d'aquest militant antifeixista està lligada a la seva feina.
Söderberg havia
denunciat en la premsa les relacions entre Rober Vesterlund, delegat de
personal en l'empresa Svanströms de repartiment on treballava,
i el grup
neonazi Ariska Broderskapet (Germanor Ària), fet que va
obligar a dimitir
Vesterlund del Sindicat d'Empleats de Comerç on militava.
Els tres detinguts
com a responsables de l'assassinat (Hampus Hellekant, Bjorn Lindberg
Hernlund i
Jimmy Niklasson) eren militants feixistes i connectats directament amb
Vesterlund. El 23 d'octubre de 1999 la SAC va realitzar una gran
manifestació
de protesta pels carrers d'Estocolm sota el lema«¡No pasarán!», i
també va
haver concentracions davant les ambaixades i consolats de moltes
ciutats
europees. Aquest mateix dia, un atemptat feixista va destruir el Museu
Joe
Hill, oficines locals de la SAC de Gävle i un lloc
simbòlic per a l'anarquisme
suec i nord-americà, ja que va ser lloc de naixement del
conegut militant
anarcosindicalista de l'Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món) Joe Hill; no va haver
víctimes, però parts de l'immoble
van quedar totalment destruïdes. Malauradament el Museu Joe
Hill ha patit
nombrosos atacs feixistes posteriorment.
---
Continua...
---
![Escriu-nos Escriu-nos]()