Article 0
↧
↧
Plató, el dèspota misogin.
Plató, el dèspota misogin
(És una reedició de l'escrit del 2008, el títol del qual apareixia en espanyol)
Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant. Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral; i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis (sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral. Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme: S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica. Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència). L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor. Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic . Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada. Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco. L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil – seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica. Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris.
Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen, que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar – la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu, que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.
Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual. En el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa més fort i té un major enteniment. De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir: "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac. Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi Tesi: La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac. Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text. Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec. Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text: Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder. Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra). Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista. Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els productors (la resta de població, els pagesos inclosos). Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més. Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató). Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar. Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores. Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona. Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills. Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça. Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia. Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) . (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres, la cura dels infants era una exclusiva de les dones. Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa. En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e). Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a). I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell. Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.
Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.
↧
Les Illes i la història del Moviment Obrer
La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys seixanta.
N'Antoni Serra ja havia parlat d'aquest tema en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàgs. 18-19). "Quan l'any 1961 vaig tornar a la Ciutat de Mallorca per dedicar-me al periodisme a Última Hora, després d'una llarga estada a València, vaig tenir la impressió superficial que a l'illa havien acceptat el franquisme com una realitat inamovible. Fins i tot semblava que hi havia una certa eufòria feliç, ja que eren els primers anys de turisme massiu, l'època en què tothom que volia presumir d'esser qualcú obria una botiga de souvenirs. Em vaig proposar de connectar amb els grups clandestins, però no compareixien per enlloc. M'havien dit que els comunistes [l'escriptor Antoni Serra parla dels carrillistes] eren els únics que havien tingut capacitat per a mantenir l'estructura de partit dins la clandestinitat, fins i tot es parlava d'un famós 'Mestre' que havia sobreviscut a la repressió del 36, però jo no aconseguia de trobar l'enllaç que fes possible la presa de contacte.
'I així, entre indecisions i temors, amb una clandestinitat tan clandestina que semblava silenci de cementiri, no vaig arribar a entrar en relació 'oficial' -diguem-ho de qualque manera- amb cap grup polític fins l'any 1967. Sí, a la fi, vaig localitzar, o em localitzaren a mi, per esser més exactes, els comunistes... Però, no havien d'esser els comunistes autòctons, aleshores Partido Comunista de España, amb qui vaig arribar a fer tec, sinó amb els del PSUC del Principat, que per aquell temps comptaven amb tres cèllules, completament ocasionals, a Ciutat".
Les primeres manifestacions il·legals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares.
Pel desconcert que palesa, per la dèria contra els grups comunistes, per la por envers les accions del poble en mig del carrer que posa al descobert, per la debilitat orgànica i de direcció que afirmen patir, aquest és un document vertaderament interessant que exposa ben a les clares la ficció de la pretesa "majoria" del carrillisme dins l'ampli ventall de l'esquerra mallorquina. És evident que el PCE tenia força militants si el comparam amb els partits burgesos que aleshores començaven molt tímidament a perfilar-se (simples personalitats sense cap base). El mateix PSOE era una sigla, històrica, això ningú no ho nega, però amb quatre advocats (si hi arribaven!) i res més.
Aquesta debilitat de la socialdemocràcia illenca és ben evident en el llibre de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal (L'oposició antifranquista a les Illes, Editorial Moll 1977, pàgs. 110-118). L'UGT (el sindicat del PSOE) declara: "Acabada la guerra, la FB-UGT és desmantellada completament i no es torna a reimplantar fins el 23 de gener de 1974, participant, entre altres, Gabriel Sevilla, José Luis Martín i Emilio Alonso" (Pàg. 112 del llibre abans esmentat). I en la pàgina 114, en l'apartat referent al nombre de militants que té l'UGT, declaren tenir-ne cent vuitanta-set! (I si aquests eren els militants del sindicat, ja podem imaginar el que era aleshores -1975- el PSOE!).
Però el curiós document intern dels carrillistes illencs demostra d'una manera clara i llampant la preocupació (evidència del creixement de l'esquerra revolucionària a Mallorca) que els produïen "los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria".
Amb por que les seves minvades bases obreres es poguessin "contagiar" d'idees republicanes, nacionalistes, o marxista-leninistas; atemorits que les accions i creixent implantació (tant de l'OEC com de les Comissions Obreres Anticapitalistes, o dels altres grups revolucionaris: la CNT, trosquistes, maoistes, independents, cristians o les mateixes Plataformes Anticapitalistes de Barris) de tot l'ampli ventall que no volia pactar amb la burgesia i el franquisme, els carrillistes -pensant únicament en llurs seus fantasmals organismes unitaris sense base en la vida real mallorquina, del tipus Taula Democràtica o Junta Democràtica de Mallorca, aclareixen en l'esmentat informe secret que (punt 5è del document): "Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático [la qual cosa volia dir si acceptàvem els pactes i les manipulacions "normals" en la seva pràctica] y de acuerdo con la actualidad política aceptamos situaciones conjuntas. Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones".
El revelador informe intern que comentam no té data, però l'historiador Antoni Nadal ens diu que es degué escriure "algun temps després del 1 de maig" (de 1975). Textualment, el document diu:
"En cuanto a la campaña que el Partido lanzó en el pasado 1º de Mayo, el Comité Local se hizo una autocrítica por una serie de razones que se tenían que haber tenido presentes a la hora de analizar las perspectivas de lucha democrática en esta jornada de lucha.
Los errores se podrían resumir en:
1º.- Ambiguedad de los objetivos reflejados en el comunicado interno (acta de la reunión del Comité del 6 de Abril).
2º.- En este comunicado pedíamos iniciativas a la base pero éstas no se discutieron porteriormente. Solamente el Comité Pro 1º de mayo las trató para su inmediata ejecución.
3º.- El Comité Pro 1º de Mayo se reunió, a última hora, con presuras y nerviosismo e intentó cubrir la falta de organización con medidas de eficacia.
4º.- Sobrevaloración de la manifestación de 100l.
5º.- Equivocaciones en los contactos con los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria. Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático y de acuerdo con la actualidad política aceptamos actuaciones conjuntas.
Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones.
6º.- Confusión de citas y horas para la manifestación.
7º.- Posturas poco decididas y de temor en el momento de arrancar la manifestación.
8º.- Falta de un piquete (completo) que tomara decisiones.
9º.- Lanzamiento conjunto de octavillas del Partido Comunista y CCOO (por razones de eficacia y rapidez, pero erróneo completamente).
10º.- Falta de dirección política en los actos de Lluc. Un acto de la Junta Democrática debe ser siempre una manifestación cívica y seria, una expresión de la exigencia de democracia del pueblo. Lo que no puede convertirse es en una manifestación de 50 jóvenes; en gritos y consignas (por muy auténticas y sentimentales que sean).
11º.- El Partido Comunista no puede tomar hoy en Mallorca una actitud pasiva ante un acto de masas.
12º.- El Partido Comunista no puede abandonar el trabajo normal y dedicarse exclusivamente a la agitación. El Comité ha aceptado la propuesta de formar una comisión dedicada a planificar las acciones de agitación y llevar a cabo todas las que no necesiten colaboración amplia del Partido Comunista.
13º.- Ante detenciones como en Lluc o futuras posibles detenciones el Partido Comunista no puede tener horas y días de desorganización, los actos represivos no pueden separarnos de nuestros objetivos.
14º.- El Partido no puede hacer pintadas en monumentos y edificios de significado histórico".
Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).
La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys setanta.
"El PCE illenc, en els anys de la transició, pactant amb la burgesia, seguint en tot moment les iniciatives polítiques del franquisme renovat (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Suárez, Areilza, etc) només tenia per a objectiu atacar els partits d'esquerra revolucionària tipus PSAN, OEC, MCI, OCE(BR), PORE i ajudar a consolidar el nou estat capitalista que naixia de la reforma". (Miquel López Crespí)
Després, entre els "encerts" d'aquell Primer de Maig [1975], el PCE reconeixia la propaganda que tengueren de cara a l'exterior els actes de Lluc, acció que passà per una manifestació de la Junta Democràtica quan ells sabien que no era així, que se'ls havia escapat de les mans, i que es trobaren desorganitzats i sense saber què fer (punt 13º de l'informe secret) quan s'esdevengué la protesta popular per les detencions, a la plaça del monestir.
En el punt quart dels "encerts", especifiquen:
"Lluc cara al exterior (Radio España Independiente, periódicos, revistas de la península) le dieron una importancia que nosotros sabemos que no es auténtica, no podía considerarse un acto público de la Junta Democrática lo que sucedió en Lluc".
L'escrit evidencia ben a les clares la debilitat orgànica del carrillisme illenc en dates tan tardanes com l'any 1975 (es fan autocrítica per "ambigüedad" (punt 1r.), "falta de discusión" (punt 2), "nerviosismo" (punt 3), "equivocaciones" (punt 5), "confusión de citas y horas" (punt 6), "posturas poco decididas y temor" (punt 7), "falta de piquete" (punt 8), "falta de dirección política en los actos de Lluc" (punt 10), "actitud pasiva ante un acto de masas" (punt 11), "horas y días de desorganización" (punt 13)... L'autocrítica de les migrades actuacions carrillistes és esfereïdora per la seva sinceritat.
A partit d'aquí, en constatar la seva debilitat, i la dificultat que tenien per a controlar la més mínima expressió de la protesta popular, el seu sectarisme envers els grups d'esquerra s'anà accentuant fins a límits increïbles. El PCE a les Illes (i a la resta de l'Estat igualment), en lloc de dedicar-se a combatre la burgesia, els diferents corrents franquistes que pugnaven per encapçalar la reforma, només tenia en el cap aïllar, silenciar, marginar, fer desaparèixer els partits comunistes o nacionalistes que anaven sorgint a ran de les seves renúncies, covardies i traïdes permanents a la causa obrera i popular.
Aquest odi visceral envers el partits d'esquerra i els seus militants, demostrat fins i tot en una època tan llunyana de la transició com l'any 1994 amb els insults que els ex-dirigents carrillistes i companys de viatge del PCE del tipus Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero, Salvador Bastida, etc, escrigueren en contra meva i del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) en un pamflet que publicaren dia 28 de abril del 94 en un diari de Ciutat, queda reflectit igualment a la perfecció en el llibre de na Francesca Vidal i en Bartomeu Canyelles L'oposició antifranquista a les Illes. A la pàgina 52 explica que "Manté (el PCE) relacions amb tots els partits menys els feixistes i els esquerrans (trotskistes i anarquistes)".
Vet aquí la "clarividència" de la direcció carrillista illenca en considerar la CNT de Frederica Montseny, Durruti i Ascaso, la LCR o l'OEC, continuadores de moltes idees i tradicions revolucionàries de les Internacionals Obreres, del disset soviètic, del POUM o del BOC... com a "feixistes"! ¿Qui es pot estranyar que l'any 1937, amb les mateixes "argumentacions" assassinassin el gran dirigent obrer català Andreu Nin, i en els Fets de Maig, a més de cinc-cents poumistes i anarquistes, tan sols a Barcelona?
Igualment protagonista de la campanya d'insults, mentides i tergiversacions, l'ex-dirigent carrillista Pep Vílchez, en un illegible pamflet publicat dia 26 d'abril de 1994, s'atrevia a dir que ell no havia estat mai estalinista i blasmava contra el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que tant l'èxit va assolir i tant els molestà.
Pareix que aquest destacat militant en contra de la República i l'autodeterminació dels pobles desconeix que ser estalinista no és tan sols fer-se portaveu d'una determinada política, sinó que sobretot es tracta de portar a la pràctica un concret tipus d'accions i comportaments. I que, per molt que un es declari antiestalinista, si en el seu quefer diari és responsable de determinades manipulacions polítiques, llavors, malgrat les justificacions de llavis enfora, hom continua essent estalinista per molt que ho negui.
Com hem dit abans, el PCE illenc, en els anys de la transició, pactant amb la burgesia, seguint en tot moment les iniciatives polítiques del franquisme renovat (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Suárez, Areilza, etc) només tenia per a objectiu atacar els partits d'esquerra revolucionària tipus PSAN, OEC, MCI, OCE(BR), PORE i ajudar a consolidar el nou estat capitalista que naixia de la reforma.
El capitalisme espanyol i internacional "aperturistes", els franquistes que portaven les regnes de la transició, eren els "aliats objectius dels treballadors"; els anarquistes, els revolucionaris marxista-leninistes, els independents d'esquerra, els trotsquistes o els maoistes, en definitiva, qui no combregava amb la maniobra de "reconciliación nacional" amb la burgesia, érem els "enemics", els qui fèiem el joc al "franquisme policíac".
Per tant, tota la feina que feien era per barrar el pas a les energies revolucionàries del poble. Feina que encara fan quan, en lloc d'atacar la dreta es dediquen a omplir pàgines blasmant contra un escriptor independent que l'únic que fa i ha fet és ser conseqüent amb les idees i principis socialistes que defensà en temps de la transició i continua mantenint encara.
Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).
↧
Visita al Miquel Caldentey...a la fi !!!
Entre el 20 i el 24 d’octubre passat, i després de set anys de la meva darrera visita al Miquel Caldentey, a la fi vaig poder visitar de nou el pailebot mallorquí. M’heu de perdonar que fins ara no us en hagi fet cinc cèntims, d’aquesta eixida, però es que entre una cosa i l’altra he anat bastant atavalat aquestes darreres setmanes…De totes maneres els que m’hagueu seguit pel Facebook sí tendreu alguna notícia de la visita a Narbona, a la riba del canal de Robine, allà on el Miquel Caldentey està essent restaurat.
Em va acompanyar, durant aquells dies, l’amic Jordi Arbós. Vaig conèixer al Jordi fa uns cinc o sis anys, quan coincidirem a Barri TV, on estàrem fent feina plegats durant alguns anys, fins que ell, per questions derivades de la crisi econòmica que encara patim, va haver de partir cap a la seva terra natal, Sabadell, ara deu fer uns dos anys…Sense la seva ajuda i hospitalitat, que també he d’agraïr al seu pare, en Miquel, - els Arbòs m’acolliren a casa seva, a Sabadell - no m’en hagués sortit tan bé, ni de bon tros, durant els cinc dies que va durar l’aventura…
Tenint en compte que quan vaig sortir de Palma no tenia cap entrevista concertada, me va anar massa bé la cosa. També he d’agraïr la col·laboració dels meus amics a Perpinyà: la Maria Benejam i el Teo Vidal, responsables de l'edició nordcatalana del Vilaweb. A casa del Teo en Jordi i jo hi varem passar totes les nits…
Com deia, varem tenir sort i poguérem fer un bon grapat d’entrevistes a diversos personatges involucrats amb la història del Miquel Caldentey i amb el seu procès de restauració. A saber:
Henri Sicre, exdiputat socialista al Parlament francès, va ser un dels que donàren el primer toc d’atenció envers la situació del Miquel Caldentey, a les primeries de la primera dècada de l’actual segle, quan el vaixell romania abandonat, fent-se mal bé, al fangar del fons del port de Canet de Rosselló. Sicre fou diputat durant vint anys, molts dels quals dedicà a la salvaguarda del patrimoni cultural francès, del que el nostre vaixell en forma part.
Gildas Girodeau, escriptor i activista cultural, coneix la història del pailebot des d’els anys setanta. Essent secretari de l’associació “Sauvons l’Ideal”, donà el crit d’alarma definitiu quan s’assebentà de l’estat lamentable del vaixell al port de Canet. Probablement sense les seves actuacions i les de Sicre, el vaixell mai hagués estat recuperat, ja que les intencions de les autoritats de Canet envers el Miquel Caldentey no eren gens esperançadores: el buc feia nosa pel projecte d’ampliació del port esportiu i fins i tot es va contemplar la possibilitat de la seva desclassificació com a Monument Històric (proclamada l’any 1988), per així poder desballestar-el i desfer-se’n del problema amb facilitat…
Samuel Villevieille és membre de l’associació Amics del Pailebot Miguel Caldentey, creada en el moment en que s'inicià el procés de restauració del vaixell. Aquesta associació ha fet i está fent força feina pel desenvolupament del projecte de reconstrucció del vaixell.
Yann Pajotés el mestre d’aixa encarregat de dirigir la restauració del Miquel Caldentey des d’el primer moment en que aquest procés es va iniciar, a principis de l’any 2007. Tant Pajot com Villevieille coincideixen en desmentir als qui defensen la teoria de que el que s’està fent amb el Miquel Caldentey és una rèplica i no una restauració.
Eric Duhamel, Bernard Rieu, Jean- Pierre Ballester, president, vicepresident i secretari, respectivament, del SIVU Miguel Caldentey, acompanyats per Robert Daider, membre del mateix syndicat intercommunal à vocation unique, ens reberen a l’ajuntament de Port Vendres. El SIVU Miguel Caldentey és l’entitat propietària del vaixell i els seus membres són i seran els qui faran i desfaran en el que es refereix al futur del Miquel Caldentey: un buc-escola és la idea imperant, pel que vaig poder deduir, però em sembla que encara no ho tenen del tot clar…
La meva impressió general es pot resumir en poques paraules: em sembla que el procés de restauració del Miquel Caldentey va endavant de forma ferma però lenta, i encara està per definir l’ús concret que se donarà al vaixell un cop estigui en condicions de navegar. Les meves indagacions per tal d’esbrinar un termini d’acabament de les tasques de recuperació del pailebot no donàren un fruit massa satisfactori: Pajot assegura que per al 2016 haurà finalitzat el que és la fase corresponent al taller que ell dirigeix, però després encara faltarà efectuar-hi tota la tasca de d’arboradura, velamen, motorització, etc…Tot això no només dependrà de la voluntat dels responsables, si no també, com sempre, de les possibilitats econòmiques. Per això és gairebé impossible fixar una data aproximada pel moment en que el Miquel Caldentey pugui tornar a navegar.
Una conclusió important que sí vaig poder extreure de tot plegat, i amb la que tots els personatges entrevistats coincidiren, és la necessitat i/o possibilitat d’una col·laboració de les institucions balears amb les franceses per a seguir amb el procés de recuperació d’aquesta emblemàtica peça del patrimoni marítim mallorquí. Les portes hi són obertes. Tant Samuel Villevieille, com els responsables del SIVU així m'ho manifestàren. Tenint en compte, però, que ja en el seu moment els responsables del Consell de Mallorca descartàren, equivocadament, la possibilitat que el Miquel Caldentey fós restaurat, dubt que aquesta col·laboració es pugui donar. Però ens hem d’aferrar a la màxima que "tot està per fer i tot és possible" (Miquel Martí i Pol).
Vos deix algunes imatges de la visita al Miquel Caldentey:
↧
[20/11] «El Rebelde» - Alterant - Palante - Pesotta - Pelletier - Cano Ramos - Miracle - Guillaume - Durruti - Dufour - Knockaert - Mercier - Ricetti - Bannier - Artero
Anarcoefemèrides del 20 de novembre
Esdeveniments
- Surt El Rebelde: El 20 de novembre
de 1898
surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número d'El Rebelde. Periódico anarquista.
Aquesta publicació, considerada
com el primer periòdic declaradament anarquista
xilè, va ser editada pels
tipògrafs i impressors Magno Espinosa, Luis Olea i Alejandro
Escobar y Carvallo,
que abans, entre 1893 i 1896 havien publicat altres
periòdics obrers (El Oprimido,La Luz, El
Grito del Pueblo
y El Proletario). La
publicació, que
tingué una periodicitat irregular, era l'òrgan
d'expressió del grup anarquista«Rebelión». A més dels
citats, publicà articles de Francesco Saverio Merlino i
d'Antonio Zozaya. Aquest periòdic plantejà
obertament l'«acció directa» i el
combat per tots els mitjans a l'Estat (boicot, saqueig,
repartició de les
propietats, destrucció del Congrés i la classe
política i motí popular) i va
ser el primer a convidar els obrers a celebrar el Primer de Maig com a
data
clau del moviment obrer. A causa de les declaracions del primer
número, el seu
coordinador, Magno Espinosa, va ser detingut per«abús de llibertat de premsa»
i detingut durant 30 dies, però finalment va ser alliberat
pel jutge perquè la
publicació no tenia peu d'impremta --el cert és
que sí que en tenia («Imprenta
Patria»). Només publicà un segon
número, l'1 de maig de 1899, on va fer una
crida a les societats de resistència a participar en un
míting davant el
Congrés Nacional per al dia de la seva obertura legislativa
(1 de juny de 1899).
Després de la seva publicació, Magno Espinosa va
ser detingut per «ofenses a
l'Estat i subversió». Després d'un mes
empresonat va ser alliberat per la
mateixa raó que el primer tancament --aquí
també en tenia una pretesa «Imprenta
El Rebelde»--, però la publicació fou
clausurada.
Naixements
- Giuseppe Alterant:
El 20 de novembre
de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia)
l'anarquista Giuseppe Petronio Alterant,
citat sovint en la transcripció francesa Joseph-Pétronille
Altérant (o Altérand)
i conegut
com David. Es guanyava la vida com
a polidor
de metalls i després va fer de sabater. Insubmís
a Itàlia, estava casat i era
pare de quatre infants. En 1875 s'exilià a França
i freqüentà els cercles
anarquistes durant els anys noranta. El 6 de maig de 1891 se li va
decretar
l'expulsió de França i el 8 de maig va ser
detingut amb altres companys (Joseph
Bastard, Joseph Gauthier i Auguste Heurtaux) a Saint-Denis (Illa de
França) i
acusats de formar part d'un grup de manifestants que el Primer de Maig
d'aquell
any dispararen contra agents a Levallois i a Clichy. Amb sa companya es
refugià
a Londres (Anglaterra), on participà activament en els grups
anarquistes
francòfons exiliats. En 1894 el seu nom figura en una llista
d'anarquistes a
vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres
francesa. A finals
d'aquest mateix any, sa companya retornà a
França. En 1896 encara era a
Londres.
***
- Georges Palante:
El 20 de novembre de 1862 neix a
Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França), de pares
belgues, el filòsof reivindicador de l'individualisme
aristocraticollibertari
Georges Toussaint Léon Palante. Quan era adolescent li van
descobrir una
malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una
alteració hormonal que provoca
l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit.
Després dels
estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883,
va obtenir dos
anys més tard plaça com a professor de Filosofia
a Aurillac. Influenciat per
l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va
desenvolupar una
filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la
resistència». En 1911
va començar a col·laborar amb Le
Mercure de France amb una crònica
filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà
fins a la seva jubilació,
coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que
s'inspirarà en la vida de Palante per
a la seva novel·la Le sang noir (1935).
Entre les seves obres podem
destacar Précis de sociologie (1901), Combat
pour l'individu
(1904), Anarchisme et individualisme. Étude de
psychologie sociale
(1907) La sensibilité individualiste
(1909), Les antinomies entre
l'individu et la société (1912), Pessimisme
et individualisme(1914),
entre altres. El 5 d'agost de 1925 va decidir suïcidar-se a ca
seva d'Hilion (Bretanya), engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost
de 1925 va
ser inhumat al cementiri d'Hilion. El seu epitafi és
definitiu:«L'individu és
l'única font d'energia, l'única mesura de
l'ideal.»
En 1989, el filòsof
llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie
de Georges
Palante, un nietzschéen de gauche tot
reivindicant-ne la memòria. En
2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes.
***
- Rose Pesotta: El 20 de novembre de 1896 neix a Derazhnia (Khmelnitski, Ucraïna) la militant anarcosindicalista i feminista Rakhel Peisoty, més coneguda com Rose Pesotta. Nascuda en una família de comerciants jueus de grans, ja des de petita llegia el periòdic anarquista NorodnayaVolya i sa mare, Masyas Peisotaya, era una destacada agitadora cultural de la seva comunitat. Entre 1909 i 1912 va estudiar a l'escola femenina privada de Rosalia Davidoff i va participar en grups llibertaris en activitats contràries al tsarisme. En 1913, fugint d'un matrimoni concertat, va emigrar amb sa germana major a Nova York (EUA), on va treballar de costurera en una fàbrica de camises i es va adherir International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de les Treballadores del Tèxtil), on militaven majoritàriament dones jueves, llatines i afroamericanes, entre elles Fannia Cohn, Pauline Newman i Rose Schneiderman. En 1919 se li va notificar que son pare, Itsaak Peisoty, havia mort en un progrom perpetrat per nacionalistes ucraïnesos i aquest mateix any serà detinguda en les tristament famoses«Ràtzies Palmer», que pretenien deportar tot estranger subversiu. En 1922, després d'haver tingut una entrevista amb Sacco i amb Vanzetti a la presó, realitzarà mítings en la seva defensa i col·laborarà en el periòdic anarquistaThe Road to Freedom. Entre 1924 i 1926 estudiarà en la Brookwood Labor College, escola residència de dirigents sindicals i d'activistes de l'esquerra no comunista. En 1927 serà de bell nou detinguda per protestar per l'execució de Sacco i de Vanzetti. En 1933 va ser enviada a Los Ángeles per organitzar les treballadores tèxtils mexicanes i xineses, i gràcies a la seva reeixida gestió va ser elegida vicepresidenta de l'ILGWU en 1934, va emprendre una lluita d'una desena d'anys per l'organització dels treballadors i s'enfrontarà a l'oposició de la fracció comunista i de la jerarquia masclista. Entre 1934 i 1935 va organitzar les treballadores tèxtils de Puerto Rico, de Seattle, de Buffalo i d'Akron. En 1936 va ser enviada, a petició de Bernard Shane, a Mont-real (Quebec) per ajudar Lea Roback en l'organització sindical de les treballadores del sector tèxtil i en l'organització de la vaga general d'abril de 1937. Durant aquesta vaga va ser víctima d'una agressió, el seu rostre va ser tallat per una navalla i va perdre audició de manera irreversible. En aquests anys va formar part dels comitès de suport a la II República Espanyola i quan va acabar la Guerra Civil espanyola va ajudar els refugiats tancats als camps de concentració francesos, evitant que fossin deportats a l'Espanya feixista. Amiga íntima d'Emma Goldman, van viatjar plegades al Regne Unit. En 1942 va passar unes llargues vacances a Mèxic. En 1944 va dimitir de la Junta Executiva de l'ILGWU en protesta pel fet que, malgrat un 85% de la filiació del sindicat eren dones, ella era l'única dona de l'executiva. Aquest mateix any va publicar una autobiografia, Bread upon the waters. En 1945, arran de l'holocaust europeu, treballarà amb la Anti-Defamation League of the B'nai B'rith, organització maçònica jueva, fent campanya contra l'antisemitisme i el racisme, i viatjarà per Noruega, Suècia i Polònia visitant les comunitats jueves i ajudant els seus habitants a instal·lar-se als EUA. A partir de 1946 tornarà al seu ofici de costurera. En 1950 visitarà Europa i Israel. En 1955 es casarà amb Albert Martin (Frank López). En 1958 va publicar la segona part de les seves memòries, Days of our lives. Rose Pesotta va morir el 6 de desembre de 1965 a Miami (Florida, EUA). Una part dels seus arxius es troben a la New York Public Library, on es conserven els seus papers sobre la Guerra Civil espanyola, i a la Cornell University Library. En 1993 Elaine J. Leeder li va dedicar una biografia, The gentle general: Rose Pesotta, anarchist and labor organizer.
***
- Lucile
Pelletier: El 20 de novembre de 1906 neix a Saint-Cheron
(Illa de França,
França) l'anarquista i sindicalista
revolucionària Lucile Louise Simone
Pelletier. Era filla de Félix Pelletier, inspector de
l'Assistència Pública i
lector de L'Humanité, i
d'Eugénie
Legorgeu. Sabé compaginar el treball amb els estudis de
lletres i aconseguí llicenciar-se.
Cap el 1924, després de llegir les obres de Mikhail Bakunin
i Piotr Kropotkin,
s'adherí a l'anarcocomunisme i esdevingué
secretària del grup anarquista dels
XVII i XVIII Districtes de París (França),
adherit a la Unió Anarquista (UA). En
aquesta època vivia al número 14 del carrer Val
de Grâce del V Districte de
París. Cap el 1929 freqüentà l'equip
editorial de La Révolution
Prolétarienne, revista amb la qual
col·laborà. Partidària
de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor
Makhno
(«Plataforma d'Arshinov»), durant el
congrés d'abril de 1930 de la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) va ser nomenada
responsable del Bulletin mensuel de la
minorité de l'Union
Anarchiste-Communiste, que es publicà entre el
setembre de 1930 i el març
de 1931. També estava afiliada al Sindicat d'Empleats
Públics de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU)
i col·laborà en Le
Libertaire. En 1931, arran de la
proclamació de la II República espanyola i a
instàncies de Pierre Monate, passà
temporades amb els companys de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va
escriure diversos articles sobre la
situació espanyola en La
Révolution
Prolétarienne. En el número 181 (25
d'agost de 1934) d'aquesta revista publicà
la necrològica de Nestor Makhno. El 28 de novembre de 1934,
a la Sala Laporte
de París, mantingué una controvèrsia
amb el socialista Rous sobre la Revolució d'Octubre
espanyola. En aquests anys vivia al número 141 del carrer
Broca del XIII
Districte de París. En 1935 el seu nom figurava en un
llistat de domicilis
d'anarquistes de la regió parisenca a controlar per la
policia. En 1935 aprovà
unes oposicions d'inspector de l'Assistència
Pública i va ser traslladada al
departament de Mosa (Lorena, França), però
aprovà unes noves oposicions de
redactora administrativa general de l'Assistència
Pública i retornà a París,
romanent en aquesta tasca fins el 1968. En aquesta conjuntura
milità en la
Federació de Serveis Públics de la
Confederació General del Treball (CGT)
reunificada. Després de l'Alliberament, s'afilià
a la socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Quan l'escissió
sindical dels anys
1947 i 1948, constituí, amb la majoria de
col·legues de la Inspecció
Hospitalària,
l'autònom Syndicat de Cadres de l'Assistance Publique (SCAP,
Sindicat de
Quadres de l'Assistència Pública), i, amb
sindicats similars de les
administracions parisenques (Prefectures), participà en la
creació de la Union
des Syndicats de Cadres (USC, Unió dels Sindicats de
Quadres). En 1956 abandonà
l'SFIO i va ser nomenada secretària general de l'SCAP fins a
la seva jubilació.
***
- Enrique Cano Ramos:
El 20 de novembre
de 1922 neix a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Enrique Cano Ramos. Fill d'una família de
jornalers, son
pare, Francisco Cano Montenegro, militant de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT), va ser assassinat pels feixistes l'estiu de 1936 i sa
mare,
María Dolores Ramos Cárdenas, també
confederal, fou rapada, purgada, passejada
pel poble per humiliar-la i, finalment, empresonada. Les autoritats
franquistes
enviaren el fill a un col·legi catòlic per a«reeducar-lo», encara que
aconseguiren just el contrari. Després treballà
d'obrer agrícola i s'integrà, quan
tenia uns 11 anys, en les Joventuts Llibertàries i en la CNT
de Dos Hermanas
(Sevilla, Andalusia, Espanya). Aprofitant la seva joventut, el sindicat
l'encarregava anar al Govern Civil per a interessar-se per la sort dels
detinguts en vagues i conflictes. Durant la dictadura franquista,
participà en
la clandestinitat. Quan marxava a França per treballar en la
verema, retornava
amb propaganda clandestina a la Península.
Després de la mort del dictador
Francisco Franco participà en les ocupacions de terres, una
d'elles donà lloc a
la Cooperativa Agriflor, i en la reconstrucció del Sindicat
d'Oficis Diversos de
la CNT de Dos Hermanas, del qual va ser secretari durant els anys
noranta. En
1992, durant la repressió desencadenada a Sevilla per frenar
les protestes contra
l'Exposició Universal i on la policia obrí foc
ferint de bala quatre persones i
detingué més de dues-centes persones,
amagà a la seva parcel·la i facilità
la
fugida de 17 companys. Enrique Cano Ramos va morir el juliol de 2004 a
Dos Hermanas
(Sevilla, Andalusia, Espanya).
***
- Antoni Miracle Guitart:
El 20 de
novembre de 1930 neix a Bràfim (Alt Camp, Catalunya) el
guerriller anarquista
antifranquista Antoni Miracle Guitart. En 1939, amb el triomf
franquista,
s'exilià a França amb sa família. En
1950 residia al barri de Collblanc de
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i feia
feina com a empleat en
una entitat bancària de Sants. A la capital catalana, amb
Gaspar Lloret i
Manuel Llatser Tomàs, formà un grup anarquista
que reorganitzà les Joventuts
Llibertàries. En 1954, amb Lloret i Llatser,
s'encarregà de la impremta
clandestina que editava CNT i Solidaridad
Obrera a Barcelona. El
9 de maig de 1955, quan aquesta impremta va ser descoberta per la
policia, va
ser detingut i tancat amb altres (Joan Vicente Castells, Antonio Ramia
Antequera, Llatser, etc.) a la presó d'aquesta ciutat.
Després de molts de
mesos de presó preventiva sortí en llibertat
provisional sota fiança i va ser
acomiadat de la seva feina al banc. En 1957 va fer una
conferència sobre
botànica a Montcada. Sense feina i a l'espera de judici, el
novembre de 1957
s'exilià a França. S'establí a
Clarmont d'Alvèrnia (Occitània), on
treballà com
a peó en la construcció, i impartí
classes de castellà i d'esperanto als
companys. En 1958 col·laborà en el Boletín
Ródano-Alpes i ocupà la
secretaria de Propaganda de les Joventuts Llibertàries a
Lió (Arpitània). En
1959 fou delegat al Ple de Vierzon i fou nomenat secretari de les
Joventuts
Llibertàries de Clarmont d'Alvèrnia. Aquest
mateix any, malgrat el seu
pacifisme, acceptà la sol·licitud de Francesc
Sabaté Llopart (Quico Sabaté)
perquè l'acompanyés amb el seu grup guerriller a
la Península. Durant la nit
del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera
francoespanyola amb Quico
Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i
Martín Ruiz
Montoya. Les forces repressives franquistes s'assabentaren de
l'arribada del
grup guerriller. Antoni Miracle Guitart va ser cosit a trets el 4 de
gener de
1960 en una emboscada de la Guàrdia Civil al Mas
Clarà del llogaret de La Mota
(Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), ben igual
que tots els altres companys,
llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar.
Antoni Miracle Guitart (1930-1960)
Defuncions
- James Guillaume: El 20 de novembre de 1916 mor a Marin (Neuchâtel, Suïssa) el militant i historiador anarquista i sindicalista revolucionari James Guillaume. Havia nascut el 16 de febrer de 1844 a Londres (Anglaterra). Fou fill de George Guillaume, un culte republicà i lliurepensador del cantó suís de Neuchâtel que dirigia, a la capital anglesa, la sucursal d'una petita fàbrica de rellotgeria de Fleurier; sa mare es deia Marie Suzanne Glady. Aquesta empresa familiar no pogué resistir la crisi sorgida a partir de 1848 i son pare retornà a Suïssa arran de la proclamació de la República a Neuchâtel, on exercir diversos càrrecs (jutge, prefecte de la Val-de-Travers, conseller d'Estat, etc.). Amb nou anys començà a estudiar al Col·legí Llatí de Neuchâtel i després, entre 1860 i 1862 va fer classes a l'acadèmia «Les Auditoires», on ja demostrà un esperit rebel i indisciplinat enfront les autoritats escolars monàrquiques i religioses. A la biblioteca de son pare llegí sobretot filosofia (Spinoza, els il·lustrats, etc.) i els autors clàssics (Homer, Shakespeare, Goethe, Byron, Rabelais, Molière, Voltaire, etc.), sense deixar de banda les ciències naturals (astronomia, geologia, entomologia, etc.). També cultivà la poesia i la música de manera apassionada. En aquests anys, per la casa familiar passaren els esperits més avançats i cultes de l'època: Versigny, Cantagrel, Chaudey, Erdan, Pascal Duprat, Pierre Leroux, Clémence Auguste Royer, Karl Vogt, Edouard Desor, Moleschott, Gressly, T. Barker, Félix Pécaut, Albert Réville, Jules Steeg, F. Buisson, Carl Vogt, Edouard Desor, Gustave Chaudey, Jean Baptiste-Victor Versigny, Pierre Leroux, Ferdinan Buisson, etc. Moltes d'aquestes personalitats eren republicans que havien hagut de refugiar-se a Suïssa després del fracàs de les revolucions de 1848, radicals de diverses tendències, lliurepensadors, materialistes, socialistes místics, protestants liberals, etc. Entre el setembre de 1862 i la primavera de 1864, sense cap objectiu definit, continuarà els estudis a Zuric, on es matriculà durant tres semestres en un seminari filosoficopedagògic, on tingué de professors el filòleg Hermann Kôchly i l'historiador de la literatura i de l'estètica Friedrich Theodor Vischer, ambdós alemanys refugiats a Suïssa. Però l'ambient alemany de Zuric desagradà al jove d'educació francesa. A més dels estudis es lliurà a nombroses lectures i a la traducció de novel·les de Gottfried Keller, qui conegué personalment i en revisà les seves versions. Ardent radical, segueix de prop la política del cantó i acusa el Consell d'Estat d'adormir-se a la poltrona. Però la família dels Guillaume tenien cinc infants a educar i, per raons financeres, no continuaren pagant els estudis del primogènit. De bell nou a Neuchâtel, acceptarà una substitució per un any a l'Escola Industrial de Le Locle on ensenyarà francès i història; en 1865 passà els exàmens de funcionari i fou nomenat a títol definitiu. En aquests anys, mentre llegia nous autors (Feuerbach, Darwin, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, etc.), organitzà cursos de classes nocturnes per als joves obrers de la contrada. Força influït pel moviment cooperativista francès i per la fundació de la secció de La Chaux-de-Fonds de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT) en 1865, decidí, amb Constant Meuron --combatent republicà durant la revolució de 1831, refugiat al cantó de Berna després del fracàs d'aquesta, que acabà essent lliurat a les autoritats monàrquiques de Neuchâtel i condemnat a mort, però que finalment pogué fugir de la presó--, crear l'agost de 1866 la secció de Le Locle de la Internacional, secció a la qual representà en el I Congrés de l'AIT celebrat a Ginebra el mes següent. A partir d'aquest moment la vida de James Guillaume hi anirà íntimament lligada a la de la Internacional. D'antuvi, com a radical socialista, veurà en la política parlamentària el mitjà per aconseguir els objectius de l'AIT, però la influència dels delegats belgues, francesos, anglesos i alemanys que trobà en els dos primers congressos de la Internacional --Ginebra (1866) i Lausana (1867)-- el porten a accentuar el punt de vista social i entén que l'organització de la classe obrera no pot realitzar-se més que lluitant contra la burgesia. A més, l'experiència durat la campanya electoral de 1868 mostrà als internacionalistes de Neuchâtel com els radicals en el poder havien negat qualsevol participació d'aquests en les seves llistes.És en aquest context quan Guillaume i sos companys acceptaren el plantejament teòric de Mikhail Bakunin: l'objectiu del moviment obrerés el col·lectivisme i no es pot realitzar aquest instaurant reformes des de l'aparell estatal, ans al contrari, cal abolir l'Estat per establir la nova societat futura i per això els proletaris han de trencat tots els ponts establerts amb la burgesia i renunciar a veure's representada per aquesta en assemblees legislatives. Aleshores esdevingué el principal animador de la Federació del Jura de la Internacional de caire anarcol·lectivista i bakuninista. Encara que va estar d'acord amb el principi de la «propaganda pel fet», ja que fou assumit per la Federació del Jura, se n'oposà a certes aplicacions, entrant en conflicte amb l’extremisme violent de Paul Brousse; sempre fugí de la verborrea revolucionària. Entre 1868 i 1870 edità Le Progrès, primer periòdic anarquista de Suïssa. A començaments d'agost de 1869 fou acomiadat del seu lloc de feina com a professor per la Comissió Escolar de Le Locle i fins al 1872 dirigí una petita impremta que pertanyia a son pare --fou en aquesta tipografia on Benoît Malon i Gustave Lefrançais, refugiats a Suïssa després de la caiguda de la Comuna, van donar a llum les seves memòries sobre la insurrecció parisenca--, a més de impartir lliçons particulars i fer traduccions per guanyar-se la vida. El setembre de 1869 representà la secció de l'AIT de Le Locle i la Societat de Gravadors de Neuchâtel en el Congrés de Basilea de l'AIT. En 1870 es casà ambÉlise Golay. L'11 d'abril de 1870 esdevingué el redactor de La Solidarité,òrgan dels internacionals de cultura francesa, i, a partir del 15 de febrer de 1872, redactà el Bulletin de la Fédération Jurassiene que sortí a Sonvillier. El seu federalisme llibertari s'oposà durament al centralisme autoritari marxista durant el Congrés de l'Haia de 1872 i en fou exclòs amb Bakunin. L'agost de 1874 va escriure Idées sur l'organisation sociale, text que fou publicat en 1876. Entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 representà la Federació del Jura en el Congrés General de Berna de l'AIT. El 18 de març de 1877 participà en una manifestació pels carrers de Berna juntament amb internacionalistes vinguts de tots els cantons suïssos i defensà la protesta dels atacs policíacs i dels elements reaccionaris de la ciutat, fet pel qual fou condemnat a 40 dies de presó. El maig de 1878, sense feina, casat i pare d'un infant, marxà a París, on esdevingué secretari de redacció de la Revue Pédagogique (1878-1887) i realitzà articles per al Dictionnaire de pédagogieet d'instrution primaire (1882-1887) de Ferdinand Buisson, sempre defensant la instrucció pública i l'escola laica. No tornà a Suïssa més que per vacances o per convalescències. A partir de 1887 fou el principal col·laborador del Dictionnaire géographiqueet administratif de la France (1887-1904). Durant més de vint anys viurà al marge de l'acció política, per por a la deportació, però també per decepció, actitud que no canviarà en 1889 quan aconseguí la nacionalitat francesa. Amb ocasió del centenari de la Revolució francesa, realitzà estudis històrics i publicà nombroses recerques sobre el tema. En 1890 publicà Pestalozzi.Étude biographique. Entre 1895 i 1913 va ajudar Max Nettlau en l'edició de les obres de Bakunin per a l'editorial Stock. En 1897 sa filla segona Marguerite va morir i ell començà a patir una malaltia nerviosa severa que l'obligà a interrompre qualsevol feina durant dos anys, refugiant-se al Mini i, a partir de 1898, a l'asil psiquiàtric de la Waldau (Berna, Suïssa) i fins a 1901 a Neuchâtel. Així que es va recuperar, sa esposa caigué malalta per no recuperar-se, morint a finals de 1901. En 1902 començà a recuperar documents i records de militants (Jaurès, Charles Andler, Lucien Descaves, etc.) de la Primera Internacional i realitzà nombroses conferències sobre el tema a la Universitat Popular del XIV Districte parisenc. Atret pel moviment de les Borses del Treball, es lligarà a Fernand Pelloutier i el seu sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT), hereva, segons ell, de l'esperit revolucionari de l'AIT. El novembre de 1903 publicà en La Sentinelle cinc articles sobre «El col·lectivisme de la Internacional», que després van ser reunits en un fulletó. Gràcies al consell de Lucien Herr, emprendrà la redacció de la seva obra major L'Internationale. Documents et souvenirs (1864-1878), que publicà en quatre volums entre 1905 i 1910 i que documenten la posició anarquista durant la Primera Internacional. En 1907 va escriure una biografia de Bakunin i en 1908 prologà el llibre d'Adhémar Schwitzguébel Quelques écrits. Entre 1908 i 1909 publicà Études revolutionnaires, treballs sobre la Revolució francesa publicats en dos volums per a l'editorial Stock. Com a treballador intel·lectual que era no pogué afiliar-se a cap sindicat, però col·laborà activament en la premsa de la CGT, en La Vie Ouvrière de Pierre Monatte, en La Bataille Syndicaliste o en La Voix du Peuple, traduint articles per al moviment sindicalista i col·laborant-ne amb els redactors. Quan esclatà la Gran Guerra, com la majoria dels militants de la CGT i dels socialistes, es pronuncià a favor de l'Entesa i de la«Unió Sagrada». El desembre de 1914 deixà París i passà a Suïssa. Els seus atacs contra els socialistes alemanys es dispararen i a començaments de 1915 va escriure un article, el seu darrer article, contra Karl Liebknecht, que acabava de votar en contra dels pressuposts militars al Reichstag alemany. En 1915 també sortí publicat el fulletó Karl Marx pangermaniste et l'Association Internationale des Travailleurs de 1864 à 1870. Novament atacat per la malaltia nerviosa, acabà a l'asil psiquiàtric de Marin, on progressivament va anar perdent totes les seves facultats. James Guillaume va morir el 20 de novembre de 1916 a la Casa de Salut de Préfargier (Marin, Neuchâtel, Suïssa) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Buenaventura Durruti
Domínguez:
El 20 de novembre de 1936 mor a Madrid
(Espanya) el revolucionari anarquista i militant anarcosindicalista
Buenaventura Durruti Domínguez. Havia nascut el 14
de
juliol de 1896 a Lleó
(Castella, Espanya) en una família de ferroviaris d'idees
socialistes.
Sos
pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler --el
segon llinatge de Buenaventura Durruti, Domínguez,és el
resultat de la castellanització del primer llinatge
català de sa mare, Dumange. Va tenir sis
germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una
germana
(Rosa), i ell fou el segon fill nascut --només tres
sobrevisqueren en acabar la
guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa
de
Ricardo Fanjul,
que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a
aprenent al taller
mecànic de Melchor Mártinez, un socialista
destacat de
Lleó. En 1912 començà a
fer feina com a ajustador mecànic als tallers del
ferrocarril i
engegà la seva
activitat sindical en la Unió de
Metal·lúrgics de
la Unió General de
Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va
treballar
com muntador de
rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la
lluita
d'uns miners de
Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven
per
expulsar a un enginyer
antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En
1917,
fent feina com
a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del
Nord,
participà activament
en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada pels
anarcosindicalistes --especialment en actes de sabotatge dirigits a
impedir el
funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies,
etc.)--, vaga
que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17 treballadors
morts,
500 ferits i
2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això, buscat
per la
Guàrdia Civil,
acomiadat de la feina i expulsat pel seu radicalisme de la UGT, i de
declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver d'exiliar-se a
França. Entre el
desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de mecànic
a
París, on entrà
en relació amb militants anarquistes catalans i
començà a assimilar els
plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la
Península, on després
de descobrir-se la seva condició de desertor és
detingut
i empresonat, i,
posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de
bell
nou a França, el
juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la
fàbrica Renault de París. A la
primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus,
treballà
primer al País Basc i
després recorregué gran part de la
Península. Junt
amb altres companys creen el
grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara
a la
repressió
institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de
les
lluites i dels detinguts.El
camp de la seva acció es repartia entre Aragó i
Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser
l'execució del rei
Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran
Kursaal de Sant
Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia.
En 1920 es traslladà a
Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on
s'afilià a
l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1921 es trobava a
Andalusia
treballant en una campanya d'afiliació anarquista, quan el 9
de març d'aquell
any, un dia després de l'assassinat d'Eduardo Dato, fou
detingut a Madrid; però
enganyà la policia i escapà a Barcelona; s'ignora
el seu grau de participació en
aquest atemptat. A la capital catalana va fer amistat amb Francisco
Ascaso, amb
qui constituí en 1922 l'agrupació anarquista«Los Solidarios» --«grup
específic
o d'afinitat», encarregat de realitzar accions de
represàlia contra el
pistolerisme patronal i de recaptar fons mitjançant cops de
mà, a més de
desenvolupar les estructures de la CNT i de crear una
federació anarquista d'àmbit
peninsular--, de la qual formaren part García Oliver,
Liberto Callejas, Aurelio
Fernández i Ricardo Sanz. En 1923 a aquest grup se li
imputà la mort del
cardenal Juan Soldevila y Romero, produït com a
represàlia de l'assassinat de
Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la
instauració de la dictadura de Primo
de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es traslladin a
França per
organitzar un comitè revolucionari per ajudar les activitats
subversives dels
catalans i fundar a París una editorial anarquista
(«Librairie
Internationale»). En aquesta estada, Durruti
treballà a la Renault i Ascaso en
una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que
ambdós sempre que la situació ho
permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de
1924,
Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de
Barcelona, s'embarcaren cap a l'Amèrica
Llatina (Cuba, Mèxic, Perú, Uruguai, Xile i
Argentina) per a dur a terme una
campanya de propaganda i agitació i recaptar fons amb
l'expropiació als bancs.
Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres oficis i creen
el grup «Los
Errantes». L'abril de 1926 tornen a França i
després d'un temps, on conegueren
Nèstor Makhno, foren empresonats per un intent d'atemptat
contra Alfons XIII. Una
multitud de governs, començant naturalment pel de Primo de
Rivera, van exigir
les seves extradicions; no obstant això, una important
campanya de solidaritat
ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un indult. Un cop alliberats,
recorregueren diversos països d'Europa (Bèlgica,
Luxemburg, Suïssa, Alemanya).
En aquesta època té una companya fixa,Émilienne Morin, que no li abandonarà
mai i amb la qual tindrà una filla, Colette. En 1931, amb
l'establiment de la
II República, tornà a la Península i
s'integrà en la Federació Anarquista
Ibèrica
(FAI). El juny de 1931, com a representant del Sindicat Fabril i
Tèxtil de
Barcelona, assistí, amb García Oliver, al
congrés de la CNT, on es manifestà
contrari a les federacions d'indústria. Després
de l'excisió trentista i
de la separació de Peiró i de Pestaña,
es convertí gradualment en una de les
figures més representatives i de major autoritat moral en la
CNT i en la FAI.
Oposat per sistema a la consolidació de la
república parlamentària, en 1932
participà
activament en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat
(Fígols, Sallent,
Súria, Berga i Cardona), per la qual cosa fou deportat, amb
més d'un centenar
de companys, primer a Bata (Guinea) i després a Puerto
Cabras (Fuerteventura,
Illes Canàries), d'on tornà vuit mesos
després. Formà part del Comitè
Revolucionari de la fracassada insurrecció del gener de 1933
(Casas Viejas,
etc.), i fou novament empresonat cinc mesos a El Puerto de Santa
María (Cadis).
En el Ple de la Confederació Regional del Treball de
Catalunya triomfà la seva
postura, partidària de la línia insurreccional
(la «gimnàstica
revolucionària»
del grup «Nosotros»), i formà part, amb
Isaac Puente i Cipriano Mera, del
Comitè Insurreccional del desembre de 1933,
després de dirigir l'abstenció
electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou
empresonat a Burgos.
Alliberat pel maig de 1934, fou detingut la vigília de
l'aixecament del 6 d'octubre
de 1934 i confinat a València; sortí de la
presó a la fi de 1935. Després de
comprovar el fracàs de la revolució d'octubre de
1934 i la repressió patida per
la classe obrera, contribuí a que la CNT no
boicotegés les eleccions de febrer
de 1936, fet que afavorí el triomf del Front Popular. El 17
de juliol de 1936
organitzà la defensa confederal als barris barcelonins de
Sant Martí de
Provençals, Sant Andreu de Palomar, Poble Nou i a la
plaça de Catalunya. Mort
Ascaso, assaltà les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol,
ja derrotat l'aixecament
a Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot
després d'apoderar-se del
parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van
tenir una
entrevista amb el president de la Generalitat catalana,
Lluís Companys. En una
segona entrevista a l'endemà, després del Ple de
Federacions Locals de la CNT,
Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van
proposar
nomenar un Comitè Central de Milícies
Antifeixistes de Catalunya, cosa que fou
acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè
--format per
llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes-- es va convertir
en el
veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el
que es
decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet
de
trobar-se en una guerra civil, del Comitè de
Milícies Antifeixistes --del qual
era cap del Departament de Transports-- va decidir passar al front
bèl·lic,
començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com
Barcelona, era un altre
gran nucli urbà anarquista de la península. El 23
de juliol creà, a instàncies
del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la«Columna Durruti», que va
prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per part de
les
institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i
d'infraestructura. A
mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les
tropes
feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la
revolució: els
terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren
col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i
s'instaurava el comunisme
llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la
creació del Consell de Defensa d'Aragó.
Saragossa no va poder ser presa per manca d'armament. Cridat per
García Oliver
i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es
mostrà contrari a l'organització
militar clàssica i a la participació de la
CNT-FAI en els governs republicans
català i espanyol, tot mantenint una
militarització de les forces. El 13 de novembre
de 1936 va marxar al front de Madrid amb la seva columna de 3.500
milicians per
ajudar a contenir l'ofensiva de les tropes franquistes (batalla de
Madrid). El
19 de novembre de 1936, quan es trobava als voltants de l'Hospital
Clínic de la
Ciutat Universitària de Madrid, ocupat pels revoltats, va
ser ferit mortalment
per un tir al pulmó la procedència del qual no
està molt clara, existint
diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que li va
ferir. Mentre algunes
versions afirmen que va ser disparada accidentalment pel seu propi naranjero
--versió hispana del subfusell Schmeisser MP28 II--, unes
altres apunten que va
poder ser assassinat per agents estalinistes. La versió de
l'accident és
bastant versemblant, puix que el citat model de subfusell mancava de
segur i
podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. El
fet, però,
es que Durruti mai no va fer servir naranjero.
Buenaventura Durruti va
morir a les 4 hores del 20 de novembre de 1936 a l'habitació
número 15 de l'Hotel Ritz (Hospital de
la «Columna
Durruti») de Madrid (Espanya). El seu enterrament el 22 de
novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones,
tingué
un enorme ressò popular. En morir, sorgí a
Catalunya el
grup «Los Amigos de
Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris
de
l'insurreccionalisme
revolucionari i contraris a la col·laboració amb
la
burgesia i amb els sectors
reformistes, que García Oliver i d'altres dirigents
anarquistes
acceptaren,
alhora que criticaven la burocratització de la CNT i les
maniobres
contrarevolucionàries del comunisme marxista. Durrutiés
una de les grans
referències del moviment llibertari hispà i
prototip del
revolucionari
anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, sent
l'estudi
més significatiu l'obra del militant i estudiós
de
l'anarquisme Abel Paz Durruti
en la Revolución espanyola, publicat en nombroses
edicions, i sobre el
qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos realitzà
un documental amb el mateix
títol. En 1999, la companyia teatral Els Joglars va
participar i coproduí el film
francès anomenat Buenaventura Durruti, anarquista,
dirigit per Jean-Louis
Comolli i Ginette Lavigne.
Buenaventura Durruti Domínguez (1896-1936)
***
- Baldomer Dufour
Barberà: El 20 de novembre de 1955 mor a
São Paulo (São
Paulo, Brasil) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour Barberà.
Havia nascut el 10
de desembre de 1905 a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 16 anys
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità
al barri barceloní del Clot,
exercint-ne càrrecs orgànics de
rellevància, com ara secretari del Sindicat
Fabril de Barcelona de la CNT. Durant la Dictadura de Primo de Rivera
s'exilià
a França i entre 1929 i 1932 residí a Marsella
(Provença, Occitània). Durant la
guerra civil lluità com a milicià en la 24
Divisió. Amb el triomf feixista, el
febrer de 1939 creuà els Pirineus amb sa companya i son
germà Jaume i fou
internat al camp de concentració de Vernet. En sortir-hi
entrà a fer feina en
una fàbrica de Montluçon (Alvèrnia,
Occitània) enquadrat en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra
Mundial residí a
l'Arieja i a Oceja. En 1950 s'instal·là amb sa
companya i fills al Brasil. El
seu primer llinatge és citat de diverses maneres, com ara Difur,Difour,Dufur, Doufor, etc. Sos germans
Jaume i Lluís també van ser
destacats militants cenetistes.
***
- Jean-Baptiste Knockaert:El 20 de novembre de 1957 mor a Tourcoing (Flandes) el militant anarcosindicalista, comunista i després lliurepensador d'origen belga Jean-Baptiste Knockaert (o Knokaert), també conegut com Jean Rouge. Havia nascut el 25 de març de 1877 a Tourcoing (Flandes). Va començar a militar de ben jove en el moviment anarquista, fet que li implicarà ser expulsat de França en 1895 per haver participat en una manifestació «antipatriòtica» l'agost d'aquell any. Arran de la naturalització de son pare, va tornar a França i militarà amb els anarquistes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Serà elegit delegat pels grups de l'AIA de Roubaix-Tourcoing al congrés antimilitarista de Sant-Etiève de juliol de 1905. Obrer tèxtil, es compromet amb el sindicalisme i s'amistança amb l'anarcosindicalista Benoît Broutchoux. En 1905 va ser membre del Comitè Federal de la Confederació General del Treball (CGT). Va col·laborar en el periòdic Le Combat de Roubaix Tourcoing(1906) i més tard serà administrador d'una nova època del periòdic Le Combat (1911-1914). També va ser gerent del periòdic anticlerical La peste cléricale (1907-1908) i un dels redactors de la publicació de defensa sindicalista revolucionària Le Réveil du Textile (1911). Durant els anys 20, seduït per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i fundarà la Borsa de Treball de Marcq-en-Baroeul. En 1924 abandonarà les responsabilitats sindicals i es consagrarà a la Federació Nord del Lliure Pensament. Cap el 1931, va cessar progressivament la seva militància comunista abans de trencar totalment en 1939 després del pacte germanosoviètic.
***
- Louis Mercier Vega: El 20 de novembre de 1977 se suïcida a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i anarcosindicalista, propagandista, periodista i pensador llibertari Charles Cortvrint, més conegut sota els pseudònims Louis Mercier Vega, Charles Ridel,Carlo Manni, Santiago Parane i altres. Havia nascut el 6 de maig de 1914 a Brussel·les (Bèlgica). A l'edat de 16 anys va començar a militar en el moviment anarquista belga, després de freqüentar la llibreria de l'anarquista Hem Day, i es va fer insubmís al servei militar de la mà del refractari rus Nicolas Lazarévitx. Instal·lat a París, s'adherirà a la Unió Anarquista, de la qual serà delegat al congrés d'Orleans en 1933. Amb els seus amics de la Joventut Anarquista Comunista, Mercier Vega serà un ardent defensor del comunisme llibertari i de l'organització anarquista. En maig de 1936 va participar en el congrés de Saragossa de la CNT. Partidari del desenvolupament dels grups de fàbrica, serà particularment actiu a la regió parisenca durant les vagues amb ocupació de juny de 1936. Amb Charles Carpentier marxarà el juliol de 1936 a participar en la Revolució espanyola i fundaran el Grup Internacional de la Columna Durruti que combatrà a Aragó, on retrobarà Simone Weil que ja coneixia del moviment d'ocupacions de fàbriques. El 17 d'octubre de 1936, però, a Perdiguero, el seu grup es veurà delmat per la cavalleria marroquina. Escàpols, tornaran a França i organitzaran mítings de suport a l'Espanya revolucionària, però, per mor de diversos desacords sobre el moviment d'ocupacions de fàbriques i sobre la Revolució espanyola, deixaran la Unió Anarquista el novembre de 1937. Louis Mercier Vega marxarà a Bèlgica a finals de 1939, amb Hem Day, i després embarcarà a Anvers cap a Sud-amèrica (Argentina i Xile). Més tard passarà, amb passaport xilè, a Brazzaville (Àfrica), on el 26 de juny de 1942 s'enrolarà en les Forces Franceses Lliures. Desmobilitzat l'octubre de 1945, a Grenoble es casarà i esdevindrà redactor de Dauphiné Libéré. De 1946 a 1949 col·laborarà regularment en La Révolution Prolétarienne i en Le Libertaire sota els pseudònims Damashki,Santiago Parane i L'Itinérant. A començaments dels anys 50 s'adherirà als Amics de la Llibertat, branca francesa del Congrés per la Llibertat de la Cultura, organització internacional d'intel·lectuals antiautoritaris profundament anticomunista; per mor d'aquest fet tant Santiago Carrillo com Frederica Montseny acusaren Mercier Vega de ser un agent de la CIA. En 1958 crearà la Comissió Internacional d'Enllaç Obrer --xarxa de llibertaris i de sindicalistes revolucionaris del diferents països. A més de col·laborar en la premsa llibertària i en l'edició de nombroses revistes, com ara Révision (1938, amb Marie-Louise Berneri), Aportes (revista trilingüe, de 1966 a 1972), Interrogations (1974), és autor de nombrosos llibres, com ara Les anarchistes face à la technocratie (1950), Pourquoi et comment se bat la Hongrie ouvrière (1957), Présence du syndicalisme libertaire (1958), Cuba, révolution et contre-révolution (1962), Mécanismes du pouvoir en Amérique latine (1967),La technique du contre-Etat: Les guérillas en Amérique du Sud (1968), L'anarchisme hier et aujourd'hui (1970), L'increvable anarchisme (1970), Autopsie de Peron: bilan du péronisme (1974), Les ouvriers de Saint-Nazaire (1976), La chevauchée anonyme (1978), La révolution par l'État (1978), Anarcho-syndicalisme et syndicalisme révolutionnaire (1978), Les nouveaux patrons (1979), En route pour Saragosse avec la colonne Durruti (1997, pòstum), etc. Louis Mercier Vega no va ser el mateix després de la mort en 1973 de sa companya de vida i d'acció des de 1953, Eliane Casserini, i es va suïcidar el 20 de novembre de 1977 a Cotlliure (Catalunya Nord). Part del seu arxiu radica al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Suïssa).
---
---
↧
↧
Tesis Doctoral: Lògiques estructurals en les sonades de flauta i tambor de les illes Pitiuses:
- Título: Lògiques estructurals en les sonades de flauta i tambor de les illes Pitiuses: aportació a lestudi de les músiques de transmissió oral de la Mediterrània occidental
- Autor: Jaume Escandell Guasch
- Departamento: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Art i de Musicologia
- Fecha: 16-07-2012
- Enlace Tesis Doctorales en Red
La tesi se centra en lanàlisi de les lògiques estructurals que regeixen el funcionament del repertori instrumental per al conjunt de flaüta (flauta de tres forats) i tambor de les illes dEivissa i Formentera (illes Pitiüses). Aquest repertori de transmissió oral està format per les sonades de missa (peces interpretades durant la celebració de la litúrgia religiosa), les sonades per ballar (peces per acompanyar les danses) i les gaites (gran conjunt de repertori amb lúnica finalitat de deleitar els oïent). Lestudi saborda des duna perspectiva diacrònica i té en compte els canvis experimentats durant el segle XX i fins a principis del segle XXI. Es divideix en dues parts. La primera està centrada en aspectes socials com són les situacions amb presència de música per a flaüta i tambor, els processos de transmissió del repertori o els actors que hi intervenen, a més duna aproximació a les característiques morfològiques i acústiques daquests instruments. La segona part, que constitueix el nucli central de la recerca, se centra en la descripció i la modelització del repertori. Lanàlisi segueix un plantejament estructuralista que es fonamenta en els processos analítics proposats per Nicolas Ruwet, Jean-Jacques Nattiez i Simha Arom, a més denriquir-se amb les aportacions de Bernard Lortat-Jacob i Giovanni Giuriati en el camp de la improvisació en les músiques de transmissió oral. Com a resultat de les anàlisis, es proposen dos models de funcionament del repertori: el model dorganització fixada i el model dorganització flexible. El primer es caracteritza per la partició de la seqüència musical en porcions dextensió fixada i sovint de construcció simètrica, a més demprar perfils melòdics amb corbes ben definides i de conducció clara, propis de les melodies vocals i coincident amb els models de construcció melòdica més habituals en la música europea dels últims dos o tres segles. En el model dorganització flexible, en canvi, les seqüències melòdiques sorganitzen en segments dextensió diferent, sense simetria, i poden presentar processos flexibles deguts a la reiteració variable del propi segment o duna porció daquest, al mateix temps que les configuracions melòdiques, en general, són més curtes, més ornamentades i amb una direccionalitat molt menys previsible. Les mecàniques detectades en el repertori dEivissa i Formentera no són exclusives daquesta àrea geogràfica, sinó que també es troben, amb major o menor mesura, en altres músiques de transmissió oral de la Mediterrània, així com en determinats repertoris històrics.
Otras Tesis
La restauració històrica de la llotja de Palma de Mallorca (1866-1905)
Hub balear : análisis de una alternativa de 'short sea shipping' dentro del Mediterráneo occidendal
Geografies del capitalisme balear
Lespai urbà del capitalism. La construcció del projecte neoliberal de Palma
París-Baleares, òrgan de difusió de l'Associació Les Cadets de Majorque (1954-1998)
El hotel turístico. Viaje a los orígenes de su arquitectura, 1693-1932
Anàlisis, caracterització i dinàmica de les formes erosives Blowout en sistemes dunars de Mallorca i Menorca
Arqueometal·lúrgia com a reflex de l'estratificació social a les Illes Balears
Análisis fractal de las catedrales góticas
Fotografia panoràmica i representació del territori
Els capitells en l'obra de Lluís Doménech i Montaner
La música a Mallorca en el segle XVII
↧
CASOS PRACTICOS UN 3321 ADR MATERIALES RADIACTIVOS, BAJA ACTIVIDAD ESPECÍFICA (LSA-II) 2
↧
Victòria proteccionista
A Alternativa per Pollença celebram la sentència del Tribunal Suprem que anul·la la sentència del TSJIB que fixava una indemnització 1.600.000 euros per la declaració d'Anei de tres parcel·les a es Vilà de Pollença. La Sentència avala la protecció impulsada a l’anterior govern a través de la Llei 4/2008, de 14 de maig, de mesures urgents per a un desenvolupament territorial sostenible.
Al 2006 a l’exposició pública de la modificació del Pla Parcial de la urbanització del Vilar vam demanar la desclassificació per complet del sol urbà de la muntanya (veure article). Al 2008 vam demanar a l’Ajuntament abans de l’aprovació de la llei de mesures urgents per a un desenvolupament sostenible a les Illes Balears, que s’ampliés la zona d’ ANEI. (veure article). És clar que al segle XXI no té cap sentit continuar amb la destrucció del nostre paisatge, ja tenim suficient amb les aberracions que s’han fet al Vilà, la Font, Gotmar, Formentor...
Queda clar que a pesar de les continuades declaracions del govern i del nostre batle del Partit Popular la petició d'indemnitzacions davant de la protecció del patrimoni comú no sempre surten tal i com demanden els promotors. No fa res el batle va utilitzar aquest argument per justificar la no inclusió de Can Franc al catàleg de patrimoni, una argumentació que no s’ha fonamentat en cap informe judíric, però si en un informe de l’arquitecte municipal en Rafel Balaguer. I fa uns dies també vam veure a la premsa com els que volen destruir la zona humida de l’Ullal agitaven el fantasma de les indemnitzacions, curiosament també hi ha un informe del l’arquitecte Rafael Balaguer qüestionant els valors naturals de la zona. Es veu que pel preu d’un arquitecte tenim un jurista i un expert en medi ambient.
Una cosa és que una desclassificació pugui donar lloc a indemnitzacions i altra cosa és que es vulgui aprofitar per fer un “pelotasso” com era el cas. Una despesa en urbanitzar de 159.861,32 euros per part del promotor no pot donat dret a una indemnització de 1.600.000 € . S’han d’indemnitzar les despeses generades no una suposada expectativa de negoci.
El nostre futur passa per la protecció del nostre patrimoni natural i històric no per la política regressiva, destructiva PPaleolìtica.
Foto i article (diari Balears)
↧
10 RAONS PER FER-SE SOCI DE L´OBRA CULTURAL BALEAR (OCB)
10 RAONS PER FER-SE SOCI DE L'OBRA CULTURAL BALEAR (OCB)
1/ Perquè una societat civil forta, independent i ben organitzada és la millor garantia i el millor reforç per al sistema democràtic.
2/ Perquè cal continuar treballant perquè la llengua i la cultura catalanes assoleixin la plena normalitat com a llengua i cultura pròpies de les Illes Balears.
3/ Perquè encara hem dassolir el reconeixement de drets bàsics com a poble.
4/ Perquè lOCB ha estat, és i serà lentitat de referència de la societat civil de les Balears.
5/ Perquè des de lObra volem afavorir que els nouvinguts puguin compartir el treball, la llengua i la cultura del país.
6/ Perquè cal treballar per un model de país sostenible, just i solidari, i denunciar qualsevol discriminació.
7/ Perquè avui és més necessari que mai defensar i protegir el nostre patrimoni històric i cultural.
8/ Perquè és la millor manera de fer sentir la veu de la nostra cultura a lEstat espanyol i a Europa.
9/ Perquè per defensar les causes justes hi ha molta gent, però les Illes Balears només ens tenen a nosaltres.
10/ Perquè, ara més que mai, cal fer sentir la nostra veu, cal reforçar lObra!
Web OCB
Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys
de lluita antifeixista (I)
"Amb Antoni Mir, l'expresident de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel·lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?". (Miquel López Crespí)
L'Obra Cultural Balear farà enguany els trenta-nou anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terrai contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana, continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el decenni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.
Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 milità en l'OEC i en el MCI. Soci de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat director executiu (1986-90) i secretari (1990-91); d'ençà de 1992 n'és president. Fou secretari executiu (1986) del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a les Illes Balears; membre (1988-95) del Consell Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i directiu de l'Associació Voltor (organització que s'encarregà de fer arribar a les Illes les cadenes de ràdio i televisió de Catalunya Principat i País Valencià) també és responsable de la revista de l'OCB El Mirall. Membre del consell rector de l'Institut Balear de Turisme -IBATUR- el 1997 li fou atorgat el premi CIEMEN del Centre Internacional Escarré per a Minories Ètniques i les Nacions.
Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excellents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?
L'entitat, com molt bé explica la Gran Enciclopèdia de Mallorca, va ser "creada a Palma el desembre de 1962 per iniciativa de Francesc de Borja Moll, amb l'objectiu de fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes Balears. En foren fundadors Josep Capó Juan, Guillem Colom, Miquel Forteza, Miquel Fullana Llompart, Miquel Marquès i Bernat Vidal Tomàs, entre d'altres. Durant el decenni dels seixanta, es dedicà principalment a l'organització de cursos de llengua i literatura catalanes i de cursos per al professorat de català. Durant els anys setanta, conegué un període d'extensió i arrelament. Creà les primeres delegacions als pobles i augmentà el nombre de socis. El 1971, es constituí com a associació. Es relacionà amb les forces d'oposició al franquisme i impulsà la lluita per la consecució de l'autonomia". L'interessant opuscle Quatre dècades d'història que ara mateix acaba d'editar l'OCB aprofundeix en els fets més destacats protagonitzats per l'entitat en aquests trenta-vuit anys d'existència combativa.
Però parlàvem dels anys de lluita al costat de l'actual president de l'OCB, l'amic de combat antifeixista i per la llengua i cultura catalanes Antoni Mir. D'aquesta estreta relació, de l'amistat que m'uneix a n'Antoni des de fa més d'un quart de segle (com passa el temps!) n'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig. En el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 editat per Lleonard Muntaner Editor en la seva col?lecció "El Tall", n'he parlat en moltes capítols; i més recentment, en l'assaig Cultura i antifranquisme que ha editat Edicions de 1984 a Barcelona, n'he tornat a donar notícia en els capítols "La influència de Trotski i Andreu Nin en els comunistes de les Illes, I, II i III". També hi haurà molta més informació sobre l'OEC, el MCI, el paper de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista) que dirigia en temps de la transició l'amic Antoni Mir, en un nou assaig que ha de sortir properament al Principat. Es tracta de No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
Però finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats) no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! N'Antoni va ser un d'aquests personatges insubstituïbles dels vuitanta. Quan alguns dels dirigents de l'esquerra oficial ja s'havien installat en la comoditat covarda dels despatxos institucionals, n'Antoni Mir continuava en primera línia encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra les actuacions d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué: "He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si s'ataca la llibertat d'expressió o maten un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
L'Obra Cultural Balear (OCB) felicita l'escriptor Miquel López Crespí pels seus articles en defensa del català i de les activitats de l'OCB.
Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys
de lluita antifeixista (I)
"Vàrem llegir el vostre excel·lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear". (Antoni Mir Fullana)
Ciutat de Mallorca 1980. N'Antoni Mir havia protestat de forma vehement per la mort de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) a conseqüència d'uns trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava un any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.
A l'endemà el diari Última Hora de Ciutat (2-II-1980) publicava en primera plana uns grans titulars que deien: "Acusado de calumnias a la Guardia Civil el fiscal pidió ayer una pena de arresto mayor para Antoni Mir". El reportatge, illustrat amb dues fotografies d'Antoni Mir en la sala del judici, era signat per Joan Mulet i Josep Rosselló i començava d'aquesta manera: "Una pena de arresto mayor y multa de quince mil pesetas, es la condena que el Ministerio Fiscal ha solicitado para Antoni Mir, dirigente del MCI, en el transcurso del juicio que se celebró ayer por la mañana.
'Casi a las once y media, con unos veinte minutos de retraso sobre la hora prevista, se inició ayer el juicio contra el secretario político del Moviment Comunista de les Illes (MCI), acusado de un delito de 'calumnia contra clase determinada del Estado'.
'Los antecedentes determinantes de la acusación se remontan al 4 de junio de 1979, cuando en Tudela (Navarra), murió, por disparos de un agente de la Guardia Civil, la joven Gladys del Estal, en el transcurso de una fiesta ecologista que fue disuelta por la FOP. A consecuencia de estos hechos, la directiva del MCI acordó colocar una pancarta de denuncia en la fachada de su local, en la plaza de España. La pancarta [...] decía lo siguiente: 'Gladys del Estal, assassinada per la Guàrdia Civil a Tudela (Navarra). Nosaltres no oblidam'.
'La pancarta fue retirada, el mismo día de su colocación -el 7 de junio de 1979- por la policía, siendo detenido Antoni Mir, que fue posteriormente puesto en libertad previo pago de la fianza establecida".
Després de molts d'anys de militància comuna (en el comunisme illenc, concretament en l'OEC), finalment els nostres camins varen divergir; políticament, emperò; mai en les relacions personals, ja que ambdós sempre hem considerat la nostra ferma amistat per damunt de qualsevol contingència conjuntural. Tant n'Antoni Mir com qui signa aquest article pensam que una amistat de més de vint-i-cinc anys (hem compartit idees, accions conjuntes, debats polítics interminables, congressos del partit, viatges, sortides a pintar per la nit, aferrades de cartells, reparticions de fulls clandestins, detencions, actes solidaris, mitings, participacions electorals, les mogudes assemblees dels anys setanta, cites nocturnes amb militants d'altres indrets, trobades amb companys i companyes en els llocs més inimaginables, discussions a la llum d'espelmes, reunions a secretes cases de camp de fora vila...) no pot refredar-se per ximpleries. Al capdamunt, ambdós, des de qualsevol dels partits d'esquerra on hem militant, o des de qualsevol de les organitzacions culturals on hem fet feina, sempre hem tengut ben clar el mateix objectiu: la defensa aferrissada de la nostra cultura feta malbé pel colonialisme; el combat contra la injustícia i per un món millor.
Tot això a banda dels comunicats de rigor que m'envia; a mi com a tots els professionals que som al peu del canó en defensa de la cultura catalana. Record ara mateix el que em va fer arribar recentment per haver participat en la campanya en favor de l'autogovern i la llengua, on deia:
"Miquel López Crespí: Vàrem llegir el vostre excellent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear".
Aquesta és la part, diguem-ne, "oficial" de la nostra relació. El cert és que sense pòlisses ni segells, quan l'has de necessitar -una presentació d'un llibre, una activitat cultural...- basta una simple trucada i, sense cap mena de problema, tens -com en els anys de la lluita antifeixista- l'amic Antoni Mir fent feina per la cultura, contribuint a tirar endavant allò que li has demanat.
A mitjans de 1978 l'OEC de les Illes patí un procés de debat polític i de ruptura orgànica que, alhora que significava el final del comunisme consellista organitzat a les Illes, també va servir (de forma dialèctica) per a enfortir el Moviment Comunista de les Illes (MCI), el PSM, CC.OO., les associacions de veïns i moltes altres organitzacions obreres i populars. Una part majoritària de l'OEC (entre els quals em trobava jo mateix) no ens convencé el procés que deien d'"unitat" entre MCI i OEC. Nosaltres consideràvem aquest procés "unitari" com a simple i pura absorció, la qual cosa significava deixar de banda els components trotsquistes i consellistes de l'OEC per a passar a un altre tipus de partit que consideràvem maoista (una tradició molt allunyada del consellisme d'OEC). Per contra, n'Antoni Mir i altres camarades optaren per aquesta opció. Per tant, la divisió es va consumar; i mentre uns enfortien el Moviment Comunista de les Illes (MCI), altres iniciàrem el procés de convergència amb el PSM que, després del congrés d'unificació d'Inca de 1978 (IV Congrés), significaria el reforçament del nacionalisme socialista i antisistema a Mallorca. En la nova executiva "unificada" hi havia, aquell hivern de 1978, molts històrics de l'OEC. El quadre de direcció del PSM quedà aleshores conformat d'aquesta manera: Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montades (propaganda); Rafel Oliver (revista); J.A. Adrover (pagesia) i Paco Mengod (organització).
He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis. En l'actualitat, la institució agrupa una massa social activa de prop de 5.000 persones, i compta amb un elevadíssim nombre de simpatitzants, que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones. Remarquem igualment la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.
Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-nou anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
↧
↧
[21/11] «CNT del Norte» - «El Productor» - Míting d'homenatge a Durruti - Setmana Confederal Durruti - Nakens - Gravelle - Dhermy - Steimer - Falaschi - «El Chato de Gràcia» - Laborit - Batoux - Salvador - Flores Magón - «Celesto el Topu» - Gras - Danjean - Frank González - Pino
Anarcoefemèrides del 21 de novembre
Esdeveniments
- Surt CNT del Norte: El 21 de novembre de 1936 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista CNT del Norte. Órgano de la Confederación Regional del Norte. AIT --a partir del número 10 portarà el subtítol «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo. AIT». D'antuvi trisetmanal (dimarts, dijous i dissabtes), a partir del número 37, de 16 de febrer de 1937, passarà a ser diari. En sortiren 111 números, l'últim el 16 de juny de 1937, poc abans que les tropes franquistes ocupessin Bilbao. Mantingué una línia crítica respecte al Govern basc, encara que en to moderat, i aquesta institució exercí com a resposta una forta censura governamental. Desaprovà l'exclusió de la CNT del Govern basc; lluità per la necessitat d'unió de totes les forces sindicals; advocà per la indissolubilitat de la lluita antifeixista amb les transformacions socials econòmiques; blasmà contra la burocràcia, la corrupció i tota forma d'amoralitat; reivindicà la necessitat d'un comandament únic per guanyar la guerra; i desconfià i criticà la Societat de Nacions i el Comitè de No Intervenció sobre les mesures que es prenien sobre la guerra civil, fent una crida a l'internacionalisme proletari. Dirigit per Manuel Chiapuso, hi van col·laborar Ramón Aceba, Felipe Alaiz, Fermín Arce, Manuel Beorlegui, Camillo Berneri, Germán Bleiberg, Castellanos, Cuende, Galo Díez, Justo Esparza, Juan Expósito, Fuello, Pedro Gabirondo, González Malo, Laurentino Gutiérrez, Hierro, Francisco Ibáñez, Demetrio Izaguirre, Lukazaga (Lucarini), Urano Macho, Cristino Merino, Moratinos, Orille, Paredes, Ángel Pino, Reparaz, José Rigal, Jacinto Rueda, Samperio, Sarrate, Solano Palacio, Tiberio Graco, Pablo Valle, Yáñez, etc.
***
- Surt El Productor: El 21 de novembre de 1936 surt a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista El Productor. Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos Únicos. CNT-FAI-JJLL. Trobem les firmes d’Enrique Enguix, Vicente Ferrero, G. Mataix Pareja, Vicente Gandia i Ricardo Morales, entre d’altres. El número 52, del 20 de novembre de 1937, està dedicatíntegrament a la figura de Buenaventura Durruti. En sortiren 57 números, l’últim l’1 de gener de 1938. La capçalera El Productor ha estat emprada nombroses vegades en el moviment llibertari hispà.
***
- Míting d'homenatge a
Durruti: El 21
de novembre de 1937 se celebra al teatre Apolo de València
(País Valencià) un
míting d'homenatge a la memòria de Buenaventura
Durruti Domínguez en complir-se
un any de la seva defunció. Fou organitzat pe la
Federació Local de Sindicats
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
València. L'acte fou presidit
per Manuel Pérez Feliu i hi van intervenir Miguel
González Inestal i Onofre
García Tirador, per la Federació Local de
Sindicats de la CNT; i Lucía Sánchez
Saornil, per «Mujeres Libres». Emilio Navarro
Beltrán havia d'intervenir per la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
però finalment no hi pogué assistir.
L'homenatge acabà amb un resum del mateix fet per
Pérez Feliu.
***
- Setmana Confederal Durruti:
Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 té lloc a
Barcelona (Catalunya) la«Semana Confederal "Durruti". En el aniversario de su muerte
y en
memoria de todos los confederales que, como el cayeron en la lucha por
la
libertad», organitzada per un conjunt de vell militants
anarquistes per
commemorar la mort de l'històric militant llibertari. Entre
el 21 i el 24 van
tenir lloc a diferents indrets de Barcelona conferències i
xerrades-col·loqui
sobre la figura de Buenaventura Durruti i sobre la
Confederació Nacional del
Treball. El 25 i 26, a l'Orfeó de Sants, es
projectà la pel·lícula Un pueblo
en armas i
altres sobre temes anarquistes i confederals. També el 26 se
celebrà un dinar confederal a Castelldefels, on Enric
Marcos, secretari del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Ricard Sanz hi
parlaren, entre altres
companys. L'últim dia, el 27 de novembre, unes 300 persones
es concentraren al
cementiri de Montjuïc davant les tombes de Durruti, Francisco
Ascaso i Francesc
Ferrer i Guàrdia, on es va fer una ofrena floral acompanyada
de parlaments,
palesant que l'acte era en memòria de tots els caiguts en la
lluita per la
llibertat, contra el feixisme i pel comunisme llibertari.
També davant la fosa
comuna de Montjuïc, on hi ha enterrat centenars d'anarquistes
i
d'antifeixistes, es guardà un minut de silenci i finalment
s'entonà A
las
barricadas i Hijos del Pueblo. L'acte de clausura es
realitzà aquest
mateix dia a l'Orfeó de Sants sota la presidència
d'Enric Marcos. Els actes van
ser aprofitats perquè antics membres de les columnes
confederals es trobessin
després de molts d'anys sense veure's. També hi
assistiren Émilienne Morin,
companya de Durruti, i Colette Durruti, filla de l'homenatjat. La CNT
es
mantingué orgànicament al marge d'aquests actes,
encara que hi assistiren
alguns membres; aquest fet fou durament criticat pels organitzadors.
Les
diferències entre els «vells» i els«joves» militants es van deixar sentir a
tots els actes.
Naixements
- José Nakens
Pérez: El 21 de
novembre de 1841 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista,
republicà
radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens
Pérez. De família humil i
liberal, son pare fou perseguit pel règim de Ferran VII
durant l'anomenada
Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el
destí de son fill. Per necessitat,
molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou
destinat a la Direcció
General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit
dues obres de teatre
que mai no arribarien a representar-se. En 1866
començà a escriure en diversos
periòdics (El Jeremías, República
Ibérica) i en 1871 fundà El
Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir
de certa fama, però va ser en el«teatre per hores» --peces curtes generalment d'un
acte que eren populars per
la seva facilitat de versificació-- on reeixí;
però ni l'autor mateix recopilà
i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876
començà a treballar
en el periòdic El Globo, des de les
pàgines del qual acusà Ramón de
Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que
llançà el seu nom a les rotatives. El
10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien
arribat
al poder, va treure el setmanari satíric,
republicà i anticlerical El Motín,
la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat
del
Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En
1891 tingué un fill
no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que
arribarà a ser un
destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb
l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà
Cánovas del
Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important
de la Generació del
98, Vida Nueva. Va defensar la via
insurreccionalista de Manuel Ruiz
Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica
Estanislao Figueras, primer
president de la República, blasmà contra els seus
successors, Emilio Castelar i
Nicolás Salmerón. Proposà la
creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de
març
de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans
que acordaren crear un únic
partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta
seva, qui a més fou
elegit per ocupar un càrrec en la comissió
directora. Però, desil·lusionat,
dimití l'any següent i en 1905 se separà
de Salmerón, ja que aquest s'allunyava
d'una acció radical revolucionària. La tornada al
poder del Partit Conservador
el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure
sobre el seu
mordaç periòdic 84 processos per delictes
d'impremta, amb copioses multes i
empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes
dictaren
almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant
això, el periòdic
aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses
subscripcions i les
seves dificultats de distribució, ja que
pràcticament no es podia vendre al
carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans
moderats, com ara
Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo
Morral, que
havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però
el que es demostrà fou que va
ajudar a amagar-lo a la redacció del seu
periòdic. Per aquest fet fou condemnat
el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a
la cel·la número 7
de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie
d'articles en El País
que compilà en dos llibres --Mi paso por la
cárcel i La celda número
7-- on, entre altres coses, defensà el programa de
reformes penitenciàries
de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de
l'Escola Moderna,
fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara
que fou alliberat,
fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de
1908, a petició de
popular signada per Benito Pérez Galdós, fou
indultat pel govern d'Antoni Maura
i tornà a redactar El Motín,
afegint el subtítol «Semanario
Político» i
arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó
l'havia donat cert
prestigi «martirològic» i les seves
edicions, com ara els fullets de la«Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les«Hojitas piadosas», assoliren
tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El
Motín començà a
perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li
impossibilitava
d'escriure, ell que era l'únic redactor de la
publicació. En la dècada dels vint
el periòdic estava en franca decadència,
però el gener de 1923 edità un número
extraordinari amb la col·laboració d'eminents
republicans (Roberto Castrovido,
Hermenegildo Giner de los Ríos,
Marcel·lí Domingo i Álvaro de
Albornoz). A
finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar
diners en la
seva ajuda i l'any següent l'Associació de la
Premsa, presidida pel metge maçó,
periodista i alcalde de Madrid, José Francos
Rodríguez, li concedí una pensió
vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any
després, el 12 de novembre de 1926
José Nakens Pérez va morir d'una
congestió cerebral a Madrid (Espanya). Sa
filla continuà editant El Motín.
Col·laborà en nombroses publicacions
periòdiques i és autor de centenar de llibres i
fullets.
***
- Émile Gravelle: El 21 de novembre de 1855 neix a Douai (Flandes) el pintor, dibuixant i militant anarconaturista Émile Gravelle. Instal·lat a París (França) va ser un dels animadors durant els anys 90 del segle XIX del corrent llibertari naturien --que no és exactament «naturista», ja que el moviment naturista no és anticientifista. Va organitzar nombrosos cicles de conferències i va ser l'editor, amb Henri Beylie i Henri Zisly, del periòdic L'État Naturel (1894-1898), que serà el germen del corrent naturien, vegetarià i vegà. En 1895, amb Bariol i Mombray, va ser responsable del Bulletin des Harmoniens (1895-1896). També va col·laborar en La Débacle Sociale (1896), de Jean Bosson i H. Sevron; L'Idée Libre, d'André Lorulot; Le Naturien (1898), d'Honoré Bigot; La Nouvelle Humanité (1895-1898), etc. Va ser gerent del butlletí naturienLe Sauvage (1898-1899). Durant l'«Afer Dreyfus» publicà articles en Le Père Peinard i altres publicacions satíriques, però també col·laborà amb premsa antisemita, com ara La Libre Parole i L'Anti-juif. Cap al 1900 es retirà al departament del Nord i fins al 1906 no tornà a París. Durant un temps participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Libertad. En 1904 va signar, amb altres (Hotz, Zisly, Armand, Marestan, etc.), un «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». També va col·laborar en el número únic del periòdic parisenc L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques (novembre de 1905), publicat per Zisly, i en La Vie Naturelle (1907-1914), també de Zisly. Algunes il·lustracions seves es van publicar en L'Almanach des Ennemis de l'Autorité pour 1913, publicat per André Lorulot. Durant la Gran Guerra va col·laborar en Pendant la mêlée (1915-1916) i en la seva continuadora Par delà la Mêlée. Alguns cercles anarquistes reprotxaran Gravelle per participar com a dibuixant en la premsa nacionalista i antisemita. Émile Gravelle va morir en 1920.
***
- Paul Dhermy: El 21
de novembre de
1890 neix al X Districte de París (França) el
militant anarquista i
sindicalista Paul Émile Dhermy. Membre del grup anarquista
de Saint Denis (Illa
de França, França), durant el congrés
de la Federació Anarquista Parisenca
(FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la
Comissió de
Control de la seva directiva. Després va ser nomenat membre
de la Comissió
Administrativa de la Unió Anarquista (UA) i administrador deLe Libertaire durant l'anomenat«Congrés
de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a
París, on
s'abandonà la sigla de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR) per
la de la UA. Delegat pels obrers de la seva fàbrica
automobilística Hotchkiss
de Saint Denis en un viatge organitzat pels Amics de la Unió
Soviètica (AUS) a
la URSS entre el 5 de gener i el 16 de novembre de 1934,
donà compta de la seva
estada a les pàgines de Le
Libertaire
sota el títol «Soviets 1933».
També relatà les seves impressions del periple
entre el 25 de desembre de 1933 i el 10 d'abril de 1934 a les
pàgines de La
Révolution Prolétarienne sota el
títol «Carnet de route d'un
délégué ouvrier
français». En aquests escrits
relatà la impossibilitat de parlar amb els obrers russos
durant les trobades
oficials i de fer visites o de desplaçar-se sense el control
incessant dels«intèrprets», a més de
palesar la seva impressió de sentir-se«utilitzat». El
juliol de 1934 col·laborà en el segon
número del periòdic Ce
Qu'il Faut Dire, publicat pel Comitè Internacional
de Defensa
Anarquista (CIDA) a Brussel·les (Bèlgica),
titulat «Pour la défense des
révolutionnaires persécutés en URSS.
Pour le droit d'asile et contre le
Guépéou», on també figuren
els testimonis de Nestor Makhno i de Volin. El juny
de 1935 va ser substituït per Jean Ribeyron en
l'administració de Le Libertaire.
Després fou membre de la«Falange de Suport» a Le
Libertaire,
on cada setmana els seus membres aportaven una determinada suma de
diners. Més
tard fou tresorer de la UA i vivia al XX Districte de París.
En 1938, en plena
guerra civil, passà una temporada a Barcelona (Catalunya),
des d'on mantingué
correspondència amb E. Armand. L'octubre de 1939 la policia
anotà que havia
abandonat el seu domicili de Pierrefitte-sur-Seine (Illa de
França). Després de
la II Guerra Mundial visqué a l'Illa de Llevant
(Provença, Occitània) i estava
subscrit a Le Libertaire. En 1949,
quan vivia a les Salins-d'Hyères (Provença,
Occitània), el seu nom encara
figurava en les llistes d'«anarquistes a vigilar».
***
- Mollie Steimer:El 21 de novembre de 1897 neix a Dunaevtsky (Rússia) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que«soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per«conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell«Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquestaèpoca va col·laborar en la premsa anarquista --Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)--, explicant les seves experiències a la Rússia«postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. Mollie Steimer va morir el 23 de juliol de 1980 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) d'un atac de cor. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Fosco Falaschi: El
21 de novembre de 1899 neix a Città di Castello
(Úmbria, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Fosco Falaschi. Sos pares es deien Giuseppe
Falaschi, obrer,
i Enrichetta Pellegrini. Quan era un infant sa família
emigrà a l'Argentina i
s'establí a Buenos Aires. En 1916
començà a treballar al forn d'una
bòbila. En
1919 s'afilià a la Societat Obrera dels Treballadors de
Bòbila, que agrupava
els obrers que feien rajoles, maons, mosaics, etc., adherida a
l'anarcosindicalista
Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i de la qual
esdevingué en 1923
secretari, a més de dirigir el seu òrgan
d'expressió El Obrero Ladrillero.Órgano del Sindicato de Obreros Ladrilleros y
Anexos. Aquest mateix any, va ser detingut per primera vegada
per«incitació a la vaga». Entre 1929 i 1933
va ser detingut en nombroses ocasions
com a mesura cautelar i sempre per les seves activitats sindicals. A
part del
front anarcosindicalista, milità en el grup anarquista«Umanità Nova» i en l'Aliança
Antifeixista Italiana (AAI). També va col·laborar
en el periòdic La Protesta
i en el seu suplement
literari. Les autoritats el vincularen amb el grup de Severino Di
Giovanni i el
desembre de 1932 es va veure implicat en l'aixecament organitzat pel
coronel Atilio
Cattáneo, que comptava amb el suport dels grups anarquistes
argentins. Detingut
el gener de 1933, va ser expulsat el 23 de juny d'aquell any per«activitats
subversives». Quan desembarcà a Gènova
(Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a
Città di Castello, on se li va assignar la
residència. Pocs dies després fugí,
però el setembre de 1933 va ser detingut pels carrabiners de
Moncenisio quan
intentava passar clandestinament a França. Enviat de bell
nou a la seva ciutat
natal, de bell nou fugí i l'abril de 1934 fou severament
amonestat. L'agost de
1934 aconseguí finalment expatriar-se clandestinament a
França i després passar
a la Península. Establert a Barcelona (Catalunya),
col·laborà en els periòdics Solidaridad Obrera, en la
redacció del
qual treballà, i Tierra y Libertad,
on va fer servir el pseudònims FF
i Gino Fosco. Francisco Ascaso, des
del
Comitè Regional de Catalunya de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), el
proposà com a director de Solidaridad
Obrera, quan el seu responsable, Manuel Villar, fou
empresonat després de
l'aixecament anarquista del desembre de 1933. Instal·lat a
Madrid, visqué amb José
Ledo Limia i Miguel González Inestal, freqüentant
la redacció de Revolución
Social. Després dels fets
d'octubre de 1934, es detingut, empresonat a Madrid (Espanya) i
processat amb
Ledo, Benigno Mancebo i Miguel Hernández. A partir del gener
de 1936 es
desencadenà una àmplia campanya de suport pel seu
alliberament. Un cop lliure,
després de l'amnistia que portà el triomf del
Front Popular, tornà a Barcelona.
Arran del cop militar feixista, el 23 de juliol de 1936
s'allistà voluntari en
la Secció Italiana de la Columna«Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario
Angeloni. Ben igual que aquest últim i altres companys
(Michele Centrone, Vicenzo
Perrone, etc.), Fosco Falaschi va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret
al
ventre durant la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó,
entre Osca i
Almudébar (Aragó, Espanya). La notícia
de la seva mort va ser ressenyada en els
diaris catalans i a les ciutats de Barbastro i de Figueres carrers
prengueren
el seu nom. Després de morir, Diego Abad de
Santillán traduí alguns textos seus–El trabajo responsable
(1936), Escritos selectos (1938) i La cura del odio. Palabras de juventud
(1938)– que van ser publicats per l'editorial Tierra y
Libertad i en la revistaTimón.
***
- Demetrio García
Pérez: El 21 de novembre de 1906 neix a
Moscardón
(Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Demetrio
García Pérez, també
conegut com El Chato de Gràcia, ja que
es trencà el nas fugint de la policia.
Establert a Barcelona des de molt jove, en 1925 s'afilià al
Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) del barri de Gràcia.
En 1932 fou delegat de la Comissió de Paletes. A més de tresorer del Sindicat de la
Construcció de Gràcia, va ser fins
a finals de 1933 tresorer del Comitè Regional de la
Construcció de la CNT.
Participà activament en la constitució d'ateneus
llibertaris. Inscrit en la
llista negra de la patronal, durant la gran vaga de la
construcció de 1933 fou
empresonat i també arran dels fets d'octubre
d'Astúries. En 1936 va combatre en
la Columna Ascaso, on va ser responsable d'Intendència fins
a 1937. Amb la
militarització, fou nomenat capità del Servei
d'Informació Perifèric (SIP) de
la 121 Brigada de la 26 Divisió. En 1939 s'exilià
a França i patí els camps de
concentració i les companyies de treballadors.
Després actuà a la guerrilla del
Cantal i durant sis mesos es va veure obligat a amagar-se a les mines
de Gard.
Amb l'Alliberament milità organitzant federacions locals de
sindicats, en la
CNT de Pamiers i, més tard, a Tolosa de Llenguadoc. A
començaments dels anys
seixanta mantingué contactes amb Joan García
Oliver, a qui havia conegut a les
presons republicanes, a Estrasburg quan es gestava
l'organització de Defensa
Interior (DI). En 1968 formà part del grup editor d'El
Luchador. Sempre
es mantingué afí a la línia ortodoxa
confederal i contrari a l'Aliança Sindical
amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Sa
companya fou
Evarista Pérez Murciano. Demetrio García
Pérez va morir, després de caure
greument malalt a Luishon, el 21 de juny de 1976 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània).
***
- Henri Laborit: El 21 de novembre de 1914 neix a Hanoi (Indo-xina)l'investigador (biòleg, metge, cirurgià, etòleg, psicòleg), filòsof i escriptor llibertari Henri Laborit. Fill d'un metge de la Marina francesa, va estudiar medicina i després d'acabar els estudis universitaris es va fer cirurgià de la Marina francesa. Després va esdevenir investigador en diverses rames de la ciència, especialment de l'anomenada«etologia humana», en l'eutonologia (ciència que estudia la reacció de l'organisme a les agressions) i en l'estudi dels psicotròpics amb finalitats terapèutiques. Individualment o en equip va realitzar més de 700 estudis i descobriments mèdics. Va treballar en l'experimentació biològica dels tranquil·litzants, alhora que desenvolupava tècniques depurades d'hibernació artificial. Durant la Segona Guerra Mundial va assolir notorietat en el camp de la medicina pel reeixit ús de la clorpromazina en les operacions quirúrgiques. En 1951, amb Hugenard, va descobrir l'hibernació artificial en l'ésser humà i l'any següent va estudiar l'ús de la clorpromazina en psiquiatria com a un dels primers neurolèptics per tractar l'esquizofrènia. Va donar la importància que tenia a la neuroglia i al conjunt de cèl·lules glials. Es considera que Laborit va ser el primer a sintetitzar l'GHB per a l'estudi del neurotransmissor GABA. També va ser pioner en l'estudi dels radicals lliures. En 1957 va rebre el premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica (EUA), considerat el Nobel nord-americà, per les seves aportacions en l'estudi dels síndromes fisiopatològics, anestèsia i reanimació. En 1958 va crear el laboratori d'eutonologia de l'Hospital Boucicaut de París. Va rebre la Legió d'Honor de la República francesa en 1967. Dos anys després, els estudiants d'Urbanisme de la Universitat de Vincennes el van convidar a fer seminaris referits a biologia i urbanisme fins a 1974. Va ser professor convidat de biopsicofarmacologia de la Universitat de Quebec, a Montreal, entre 1978 i 1983. Es va fer més conegut, en 1980, per al gran públic quan va ser un dels protagonistes de la pel·lícula Mon oncle d'Amérique, d'Alain Resnais, on es recreen les observacions del científic en el comportament de les rates i la seva rèplica en els éssers humans; aquest film va obtenir el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1980. L'any següent se li va atorgar el Premi Anokhin de l'Acadèmia de Ciències de Moscou. Entre 1958 i 1983 va dirigir la revista Agressologie. Henri Laborit va morir el 18 de maig de 1995 a París (França) i va ser autor de nombrosos llibres, com ara Les destins de la vie et de l'homme (1959), Société informationnelle. Idées pour l'autogestion (1973), La nouvelle grille (1974), Eloge de la fuite (1976), Dieu ne joue pas aus dés (1987), etc.; així com un llibre pòstum d'entrevistes amb Claude Grenié. Des del punt de vista llibertari, va participar activament en Radio Libertaire de París, per a la qual farà nombroses emissions; destaquen també les seves aportacions a la filosofia de no violència i a l'ecologia social des del vessant llibertari. Va estar molt influenciat per l'obra de Kropotkin Suport mutu. Sempre es va mantenir al marge dels estaments científics establerts. Un hospital a Poitiers porta el seu nom.
***
- Guy Batoux: El
21 de novembre de 1939 neix a Châlons-sur-Marne (actualment
Châlons-en-Champagne,
Xampanya, França) l'anarquista Guy Batoux, citat a vegades
erròniament com Guy Battoux. Fill d'un ajudant en cap de
la seguretat militar, es crià i va fer els seus estudis al
Pritaneu Nacional
Militar de La Flèche (País del Loira,
França). Estudiant de filosofia, vivia a
Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) on
feia de professor en un
col·legi tècnic. A començaments dels
anys seixanta entrà a militar en la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Si li
va encomanar una missió i el 3
d'abril de 1963 creuà la frontera. Dies després,
el 7 d'abril de 1963, va ser
detingut, juntament amb Alain Pecunia i Bernard Ferry, acusat d'haver
preparat
un atemptat contra l'ambaixada nord-americana i contra la
Basílica del Valle de
los Caídos a Madrid com a mitjà de protesta
contra la visita a Espanya del
representant de l'Organització de les Nacions Unides (ONU)
A. Stevenson.
L'agost de 1963 va ser traslladat a la presó madrilenya de
Carabanchel. El 17
d'octubre de 1963 va ser jutjat en consell de guerra, defensat per
Alejandro
Rebollo, el mateix advocat que defensà el comunista
Julián Grimau, i condemnat
a 15 anys de presó per «possessió
d'explosius i activitats subversives». A
finals de juliol de 1966, a causa de les pressions de les autoritats
franceses,
va ser posat en llibertat, amb Bernard Ferry –Alain Pecunia
havia estat alliberat
el 17 d'agost de 1965–, i expulsat de l'Estat espanyol.
Posteriorment s'afilà
al Partit Comunista Francès (PCF) a Bordeus
(Aquitània, Occitània) i actualment
viu a Le Courneuve (Illa de França, França).
Defuncions
- Santiago Salvador Franch:El 21 de novembre de 1894 és executat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcoterrorista Santiago Salvador Franch. Havia nascut en 1865 a Castellseràs (Terol, Aragó, Espanya). Son pare, Vicente Salvador va gaudir de cert benestar, però es va arruïnar i va dedicar-se a aterrir i a exigir quantitats monetàries als acabalats del poble; finalment va convertir-se en un criminal i, a Catalunya, la Guàrdia Civil el va matar quan intentava fugir d'una corda de presos. Salvador va abandonar aviat el seu poble per exercir diversos oficis aquí i allà. A Alcorisa va ser empresonat quatre mesos per un robatori a Castellote que no havia comès. Instal·lat a Barcelona amb sa muller, Antònia Colom Vicens, de Sóller (Mallorca), i una fila de mesos, es va dedicar al contraban de vi i de sal. D'antuvi carlista i fervent catòlic, va descobrir l'anarquisme en la lectura de la premsa llibertària. A València en 1892 va ser detingut i fortament apallissat per un guàrdia municipal per haver deixat de pagar un parell de menjars a la fonda on s'albergava. El 6 d'octubre de 1893, el seu amic anarquista Paulí Pallàs Latorre, que coneixia del grup anarquista«Benvenuto Salud» (Manuel Archs Solanelles, Pere Marbà), va ser executat pel seu atemptat contra el general Arsenio Martínez de Campos y Antón; aleshores va decidir venjar-lo atacant la burgesia catalana --una llegenda conta que amb altres anarquistes va intentar robar el cos de Pallàs. L'estiu de 1893 va estar pel Baix Aragó, on digué que fugia de Barcelona perquè havia mort un furrier. No sentint-se segur a Castellseràs, marxà cap a una masia del pinar de la Manglanera, i amb un veí de Calanda va cometre diversos atracaments. La policia els capturà en una batuda, els acusà d'un robatori a Castellote i acabaren empresonats. Després passà un temps a València. El 7 de novembre de 1893 va llançar dues bombes «Orsini» a la platea del Gran Teatre del Liceu de Barcelona; només explotarà una, però deixarà 20 morts i nombrosos ferits. Amb el caos del moment va poder escapar i va marxar a Castellseràs per Tortosa i Gandesa. L'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre i una ferotge repressió copejarà el moviment anarquista català. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. El 2 de gener de 1894 va ser finalment detingut a Saragossa, a casa del seu cosí Julio Sancho, on havia fugit no sentint-se segur al seu poble, i quan va ser apressat es va intentar suïcidar disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, tot llegint llibres d'escriptors cristians (Balmes, entre ells), amb la cel·la plena d'estampetes, devocionaris i crucifixos, i protegit per grups de catòlics integristes catalans que van evitar que fos torturat; però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat al crit de«Visca la Revolució Social!» el 21 de novembre de 1894 a Barcelona (Catalunya). Abans, el 21 de maig d'aquell any, sis anarquistes més (Mauricio Cerezuela, Josep Codina, Manuel Archs, Josep Sabat, Josep Bernat i Jaume Sogas), dels 27 implicats en el procés, havien estat afusellats a Montjuïc --Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. El juny de 2009 Antoni Nadal publicà la dramatúrgia Santiago Salvador, l'anarquista del Liceu, obra no estrictament històrica, però fonamentada en la vida i obres de Santiago Salvador. En 2010 Carles Balagué estrenà el documental La bomba del Liceu.
Santiago Salvador Franch (1865-1894)
***
- Ricardo Flores Magón: El 21 de novembre de 1922 mor a la presó de Leavenworth (Kansas, EUA) el periodista, escriptor, dramaturg i militant anarquista Cipriano Ricardo Flores Magón. Havia nascut el 16 de setembre de 1873 a San Antonio Eloxochitlán (Teotlitán del Camino, Oaxaca, Mèxic). Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Els primers anys de sa vida de Ricardo Flores Magón van transcórrer a l'Estat d'Oaxaca, on va conviure amb indígenes de la Sierra Mazateca, on son pare era considerat tata (cap) per la seva experiència; d'ell va rebre les ensenyances sobre el pensament indígena que contenia principis d'un comunisme llibertari autòcton, senzill, just, equitatiu, sense imposicions ni tiranies, que més tard delinearia amb la lectura dels pensadors anarquistes. Amb vuit anys va emigrar amb sa família a la Ciutat de Mèxic en busca de millors condicions de vida, on va fer estudis a l'Escola Nacional Preparatòria i va començar la carrera d'advocat a l'Escola Superior de Jurisprudència, la qual no va concloure. En 1893 va participar en els disturbis estudiantils en contra de la tercera reelecció a la presidència de Mèxic del general Porfirio Díaz, i aquest mateix any va començar a col·laborar com a periodista en la publicació opositora El Demócrata. En 1900, juntament amb so germà Jesús, va fundar el periòdic jurídic Regeneración; un mitjà independent des d'on critiquen la corrupció del sistema judicial del règim dictatorial de Porfirio Díaz, originant d'aquesta manera el seu empresonament. En 1901 va assistir al Primer Congrés de Clubs Liberals a San Luis Potosí, on ataca amb rudesa el govern de Díaz. En conseqüència, el periòdic va ser suprimit i Ricardo Flores Magón va ser novament empresonat. En 1902 pren al seu càrrec la publicació del periòdic satíric antiporfirista El Hijo de El Ahuizote, on col·laborarà José Guadalupe Posada realitzant agudes caricatures crítiques contra el règim de Díaz. El 5 de febrer de 1903 col·loquen al balcó de les oficines del periòdic un gran crespó negre en senyal de dol i la frase «La Constitució ha mort», referint-se a la Constitució de 1857, promulgada també un 5 de febrer. Ricardo Flores Magón va ser detingut un cop més i quan va ser alliberat es va exiliar als Estats Units en 1904. Durant el seu exili nord-americà tornarà a publicar el periòdic Regeneració i en 1905 va participar en la constitució de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà. L'1 de juliol de 1906 va presidir la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM), juntament amb Juan Sarabia, Antonio I. Villarreal, Librado Rivera, Manuel Sarabia, Rosalío Bustamante i Enrique Flores Magón. Entre els postulats del nou partit polític havia idees molt revolucionàries per aquella època, com ara les supressions de la reelecció i de la pena de mort per als presos polítics i comuns, l'obligatorietat de l'ensenyament elemental fins als 14 anys, l'establiment d'un salari mínim, l'expropiació de latifundis i de terres ocioses, així com la regulació i la reducció de les jornades de treball. A començaments de 1908 el periodista John Kenneth Turner va realitzar un viatge a Mèxic motivat per la descripció de la situació social que Flores Magón descrivia i l'entrevistarà a la presó. Durant aquest període entaularà relació amb María Talavera Broussé, qui serà en endavant sa companya sentimental. Francisco I. Madero, que va encapçalar l'aixecament antireeleccionista en 1910, el va convidar a adherir-se al Pla de San Luis per enderrocar Porfirio Díaz, però, Ricardo Flores Magón va rebutjar l'oferiment per considerar que la causa maderista era una rebel·lió burgesa mancada de propostes socials. Per a Flores Magón la revolució política de Madero era insuficient. Considerava que aquesta s'havia d'impulsar juntament amb una revolució econòmica i que calia l'abolició de l'Estat i de la propietat privada. Durant els anys següents va tenir contacte amb els revolucionaris Francisco Villa i Emiliano Zapata sense aliar-se amb ells. Encara que les activitats secretes de la Junta del PLM i la destrucció dels seus arxius en les nombroses violacions policíaques dels locals fan impossible comptar amb evidències, testimonis posteriors afirmen que va existir correspondència entre Flores Magón i Zapata i que fins i tot va haver una invitació perquè la Junta del PLM es traslladés a Morelos on tindria paper i impremta per publicar Regeneració a tot l'àmbit nacional; però malgrat tot això mai no es va concretar. El activisme de Flores Magón en l'exili va servir d'exemple a anarquistes i a socialistes nord-americans, principalment militants del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). El gener de 1911 va organitzar des de Los Ángeles (Califòrnia) una rebel·lió a la Baixa Califòrnia, ben igual que altres insurreccions que des del 1906 es van impulsar per tota la frontera amb els Estats Units per escampar la revolució social a la resta de Mèxic, però les activitats armades del PLM no van aconseguir influir en el conjunt del moviment armat que va esclatar en 1910. Després de la derrota a la Baixa Califòrnia, la Junta Organitzadora encapçalada per Ricardo Flores Magón va continuar les seves activitats a Califòrnia, però aleshores el PLM es va dividir en sorgir un altre grup de tendència moderada i acostat a Madero que es va constituir a la Ciutat de Mèxic, i que va editar la seva pròpia versió de Regeneración i que es va deslligar de la Junta Revolucionària Anarquista de LosÁngeles. En resposta la Junta a Califòrnia va publicar un manifest de trets netament anarquistes. La conquesta del pa de Kropotkin, que els liberals consideraven com a una mena de bíblia anarquista, va servir de base teòrica per a les efímeres comunes revolucionàries durant la Rebel·lió de la Baixa Califòrnia de 1911. Flores Magón va viure als Estats Units dels de 1904, la meitat del temps empresonat, emportat d'una ciutat a altra. En 1918 va publicar, juntament amb Librado Rivera, un manifest dirigit als anarquistes del món, el qual va motivar que ambdós fossin empresonats i sentenciats a 20 anys de presó i a 15 respectivament acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units de«fomentar l'ideal democràtic», ja que aleshores participaven en la Primera Guerra Mundial. Ricardo Flores Magón va ser tancat a la penitenciaria de l'illa McNeil, a l'Estat de Washington. Molt malalt i gairebé cec, va ser traslladat a la presó de Leavenworth (Kansas) on va morir la nit del 20 al 21 de novembre de 1922. Existeixen tres versions sobre la seva mort: l'oficial diu que va morir d'una angina de pit; la segona, segons el seu company i amic Rivera, afirma que va ser penjat a la cel·la; i la tercera explica que va ser apallissat fins a la mort pels guardians de la presó. El seu cos embalsamat va ser traslladat a Mèxic sota els auspicis del Sindicat de Treballadors Ferroviaris per sepultar-lo. Irònicament, un cop mort, l'Estat contra el que tant va lluitar Flores Magón va començar a reconèixer-lo com al gran precursor de la Revolució mexicana. L'1 de maig de 1945, les seves despulles va ser traslladades a la Rotonda dels Homes Il·lustres de la Ciutat de Mèxic. Ricardo Flores Magón va estudiar les idees i les obres de distingits anarquistes contemporanis (Mikhail Bakunin, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, Charles Malato, Errico Malatesta, Anselmo Lorenzo, Emma Goldman, Fernando Tárrida del Mármol, Max Stirner, etc.). Encara que es va acostar a les obres de Karl Marx i d'Henrik Ibsen, van ser els treballs de P'otr Kropotkin els que més van influir en la construcció de la seva pròpia concepció de lluita revolucionària. El seu anarquisme es va formar en part d'acord a les bases del liberalisme mexicà, però tenint en compte el sentit d'autonomia i de comunitat dels pobles indígenes. A part dels seus escrits periodístics i polítics, els seus ideals de justícia social i de llibertat per als humils va quedar plasmats en dues obres teatrals revolucionàries: Tierra y Libertad i Verdugos y víctimas, ambdues publicades pòstumament en 1924 i on criticava durament la societat burgesa. En els anys 80 del segle XX va sorgir una organització de pobles indígenes mexicans a l'Estat d'Oaxaca, el Consejo Indígena Popular de Oaxaca«Ricardo Flores Magón» (CIPO-RFM), que porta el seu nom en la seva memòria.
---
---
↧
Fòrum d'Educació
Si tens coses a dir sobre educació, si trobes que hi ha aspectes que s'han de canviar als centres educatius, si vols aportar les teves idees, si et fa ganes escoltar les opinions d'altres persones, ... si vols escriure una nova pàgina del llibre verd, des de la Plataforma Crida et convidam al
IV FÒRUM SOCIAL DE MALLORCA, 2014
FÒRUM d’ EDUCACIÓ
28 i 29 de novembre
IES Josep Maria Llompart, Palma
C/ Pedagog Joan Capó, 2 (vora Conselleria d'Educació)
Accés per carril bici // Aparca-bici al pati // Autobusos: 12, 20, 29 i 33.
El Fòrum Social de Mallorca (FSMa) es defineix com un espai de trobada i de diàleg entre tots els moviments de l’illa que tenen com a referent que un altre món és possible.
És un procés obert en el temps, al qual podran sumar-se, totes les organitzacions que assumeixin els Principis de la Carta del Fòrum Social Mundial (FSM) i les línies d’actuació que es volen portar a terme des del FSMa.
El FSMa ha d’aprofundir en l’anàlisi crítica del model neoliberal imperant i proposar alternatives a partir de la nostra realitat concreta.
Entenem la Mediterrània, com un espai de confluència de molts i diversos pobles i cultures, com punt emblemàtic de relacions que determinen el present i el futur d’una àmplia part de la humanitat.
El FSMa no pretén ser l’única instància representativa. El principal objectiu del FSMa és convertir-se en un espai d’intercanvi, de treball, de diàleg, de col·laboració per a aprofundir sobre les noves realitats que estan emergint a nivell mundial. En aquesta ocasió parlarem d’EDUCACIÓ.
Per inscriure’t i accedir a més informació entra al blog del fòrum
o escriu al correu electrònic:
http://forumeducacio.blogspot.com.es/
També hi haurà un fórum per infants.
Perquè l’EDUCACIÓ és del poble i per al poble,
VINE, PARTICIPA I OPINA!
↧
Aspectes de la història del Moviment Obrer en la literatura catalana de Mallorca: Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)
(2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)
La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)
Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint lopressió! Dadolescent llegia moltes novel·les dÁngel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció lopressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari dAnna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, lexplotat, lintel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, lambient dopressió i esclavatge narrat a la perfecció en lobra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És lherència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila Labisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).
Però parlant dels represaliats a Catalunya i lestat espanyol, és el valor daquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria darribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions dillencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.
La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, lobra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a lalçada daquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?
Els crepuscles més pàl·lidsés un recordatori literari de la postguerra, de loprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.
El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.
El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.
La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.
S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.
Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.
Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers dassassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.
Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).
El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.
Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...
L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.
Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, lobra Els crepuscles més pàl·lidsés, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.
↧
Hemos hecho posible lo que parecía imposible
El debate de las enmiendas a la totalidad a los presupuestos de 2015, últimos presupuestos de la legislatura, dieron pie a hacer un balance profundo de lo que han sido estos últimos años desde un punto de vista económico. Se pudieron contrastar los resultados de los dos modelos económicos aplicados en estas islas. Uno, el del Pacte de Progrés de 2007 a 2011, y otro, el del Partido Popular, de 2011 a 2014.
Recordé en dicho debate como el portavoz socialista, Josep Carretero, durante el debate de presupuestos de 2010 repetía insistentemente que era imposible bajar impuestos, reducir el déficit y las cifras de paro, y a la vez incrementar las partidas de sanidad, educación y servicios sociales. Decía y se vanagloriaba que era imposible mejorar el dato del 70% del presupuesto de las consellerias dedicado a políticas sociales.
Efectivamente, era imposible para un gobierno apocado e intelectualmente endeble, como el de Antich, cuya batuta económica dirigía el Catedrático de Historia Económica, Carles Manera. Ese gobierno, en sólo cuatro años, incrementó el paro en más de 45.000 personas, cerraron 5.874 empresas, incrementó en más del triple el endeudamiento, dejó un déficit estructural de más de 1.000 millones de euros al año y pagaban a los proveedores a más de 750 días. Dejó más de 1.600 millones de euros en facturas impagadas, con un agujero económico en la sanidad pública de más de 800 millones de euros. Se incrementó el índice de pobreza en nuestra comunidad un 288%, pasando de ser la comunidad con un menor índice de pobreza a ser la quinta. Aumentaron de forma sustancial las diferencias entre ricos y pobres a la vez que, en el último año, se reducían en un 5% las partidas de Servicios Sociales.Todo un esperpento que contrasta con la política económica de rigor y control del gasto llevado a cabo en esta legislatura, con la que se ha conseguido dar la vuelta a la situación. Ahora se crea empleo: 16 nuevos empleos cada día frente a la destrucción de 32 puestos de trabajo diarios durante la etapa del Pacte de Progrés. Hemos conseguido controlar el déficit: frente a unos déficits de más de 1.000 millones anuales en la anterior legislatura, el 2015 cerrará con un déficit de 194 millones, pasando del 4,1% del PIB a sólo el 0,7% del PIB. Los proveedores cobran a una media de 57 días, frente a los 750 días de la anterior legislatura. Hoy ya podemos bajar impuestos, cuando lo que se planteaba a final de la anterior legislatura era incrementarlos de forma importante. De hecho, se ha aprobado una reforma fiscal en Baleares y a nivel del estado que supondrá un importante ahorro en el IRPF, especialmente para las rentas medias y bajas, con una reducción media del 22% para las familias numerosas y una bajada de hasta el 46% para pensionistas, por poner algunos ejemplos significativos.
Y todo esto se ha podido hacer incrementando las partidas destinadas a políticas sociales (sanidad, educación y servicios sociales). Así, en 2015 se dedicarán a políticas sociales 149 millones de euros más que el último presupuesto aprobado por el Pacte de Progrés. Suponen el 80% del total destinado a las consellerias, algo que la izquierda calificaba de imposible.Otro dato importante de estos presupuestos es la reducción en un 27,8% del gasto financiero. Gracias a que ahora la comunidad genera confianza, a la reducción de la prima de riesgo y a las mejores condiciones del Fondo de Liquidez Autonómica, que los socialistas tanto criticaban, hemos podido ahorrar 71 millones de euros en intereses de la deuda. Unos millones que ahora se podrán destinar a políticas sociales.
También hemos de destacar el incremento de un 15% en los incentivos a la promoción económica, así como un importante aumento de la inversión productiva, especialmente en obras hidráulicas, depuración de aguas, I+D+i y energías renovables.Y así, lo que parecía imposible para la izquierda ha sido posible para un gobierno valiente y decidido que ha tomado las medidas adecuadas y que ha conseguido dar la vuelta completa a una situación de crisis que parecía no tener final. Hoy tenemos menos paro, menos déficit, más inversión pública y privada, tendremos menos impuestos y dedicamos, como nunca antes, más recursos a políticas sociales. La comunidad autónoma que deja el Partido Popular nada tiene que ver con la comunidad arruinada y desmoronada que dejaron el dúo Antich-Manera.
↧
↧
[22/11] «La Alarma» - Camet - Bonometti - Darsouze - Bianchi - Iturralde - Bejarano - Breffort - Antona - Monte - Valls - Walter - Cañadas - Tochatti - Zanelli - Blanch - Patán
Anarcoefemèrides del 22 de novembre
Esdeveniments
- Surt La Alarma: El 22 de novembre
de 1889 surt a Sevilla (Andalusia,
Espanya) el primer número del periòdic
anarcocol·lectivista La Alarma.
Anarquía. Federación. Colectivismo. A partir del número
12, del 5 d'abril
de 1890, canvià de capçalera i portà
l'epígraf: «La constància en el treballés
la font de totes les virtuts: l'ociositat és el germen de
tots els vicis. La
revolució és la ciència que hem
d'estudiar escrupolosament, perquè ella ens
portarà al triomf.» Editat per Ricardo Mella, era
successor de La
Solidaridad
(1888-1889),
també de Sevilla, i tingué una periodicitat
setmanal, però amb irregularitats. Trobem
textos de J. Buttari y Gaunaurd, Vicente García,
Cristóbal Grima, Antonio
Llorca, Donato Luben, Ricardo Mella, Manuel Ramos Herrera i Antonio
Vélez, entre
d'altres. Publicà per lliuraments el llibret de
Nicolás Alonso Marselau El evangelio del obrero. Sortiren 25
números fins al 8 d'agost de 1890, però sembla
que reaparegué de bell nou i que
encara es publicava el maig de 1891. En 1901 s'editaria a Reus (Baix
Camp, Catalunya)
un periòdic amb el mateix títol.
Naixements
- Camille Camet: El 22 de novembre de 1850 neix a Lió (Arpitània) el membre de la Internacional i bakuninista Camille Camet. Com a teixidor lionès (canut) s'afilià en 1869 a l'Associació Internacional del Treball (AIT) i el setembre de 1870 serà elegit secretari del Comitè Central de Salvació de França. L'11 d'abril de 1871 s'incorporà al LXII Regiment d'Infanteria a la guarnició Sant-Etiève, però desertà i passà a Suïssa. El 30 d'abril de 1871 tornà a Lió portant cartells revolucionaris i participà en la temptativa insurreccional als barris de la Gillotière i de la Croix-Rousse. Després del fracàs del moviment i de la repressió exercida per l'exèrcit, retornà a Zuric (Suïssa) el 20 de maig de 1871. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 representà, amb Jean-Louis Pindy, les seccions franceses en el Congrés de la Internacional antiautoritària de Saint-Imier. Amic de Bakunin, marxà a Barcelona (Catalunya) el març de 1873, amb Charles Alerini i Paul Brousse, i més tard seran delegats de la Federació Regional Espanyola i de la «Secció en llengua francesa» de Barcelona en el VI Congrés General de la Internacional a Ginebra. Tots tres publicaren en nom del«Comitè de Propaganda Revolucionària Socialista de França Meridional» un manifest anarquista i crearen el periòdic La Solidarité Révolutionnaire. De tornada a França, després del Congrés de Ginebra, desenvolupà una intensa activitat llibertària a Lió i Sant-Etiève, elaborant un programa revolucionari per a una eventual proclamació d'una Comuna insurreccional basat en sis punts: Lió és declarada comuna lliure i autònoma; dissolució de la policia, la vigilància correrà a càrrec de cada ciutadà; abolició dels codis i de la magistratura i aquesta darrera és substituïda per un tribunal popular; revocació dels imposts indirectes i directes i substituïts per una taxa sobre la fortuna i la propietat; dissolució dels cultes; i anul·lació de l'Exèrcit permanent. Però, vigilat per la policia, fou detingut el novembre de 1873, amb altres 29 companys, i condemnat el 25 d'abril de 1874 a cinc anys de presó pel«Complot de Lió». Novament jutjat el desembre de 1874 per deserció, fou condemnat a cinc anys de treballs públics. El maig de 1879 va ser amnistiat i després esdevindrà un militat socialista seguidor de Jules Guesde. En 1892 serà responsable del Partit Obrer Francès (POF) per a la regió de Lió. Es desconeix la data i el lloc de la seva mort.
***
-
Ettore Bonometti:El 22 de novembre de 1872 neix
a Brescia (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Nascut en una
família
obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti), en 1890 s'adhereix al grup
anarquista «La
Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el
portaran en diverses
ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar
cançons anarquistes i exposar
les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en
novembre de 1893, en
febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a
Suïssa i,
després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el
26 de juliol de 1896, amb
Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista
de Brescia «La
Comuna» al Congrés Internacional Socialista.
Més tard tornarà a Brescia on
participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de
l'empresonament, es
refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà
fins a 1912. Tornat a Itàlia,
participarà en la fundació de la Unió
Sindical Italiana (USI) i en les lluites
antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto
Masetti
(empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport
dels
soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en
l'aventura
imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la
Setmana Roja de
1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el
congrés de fundació de
la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un
congrés a Brescia, va
amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar
la
ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà
expulsat, passant a
França i després a Suïssa. Retornat
clandestinament a Itàlia, va ser detingut a
Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca
seva i el seu
taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre
de resistència i de
reunió contra el règim. Després de la
guerra, va engegar la reconstrucció del
moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50
persones. Ettore
Bonometti va mantenir-se
militantment actiu a la seva
ciutat fins que morí d'un accident de circulació,
el 22 de març de 1961 a
Brescia (Llombardia, Itàlia). Sa família va donar
els seus
papers a la Fundació Luigi
Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de
Brescia.
***
-
René Darsouze:El
22 de novembre de 1876 neix a Llemotges (Llemosí,
Occitània) el
militant i propagandista anarquista René Darsouze. Va
exercir de tipògraf en
aquesta ciutat, on va fer tasques sindicals. Acomiadat per vaguista, va
treballar com a comptable a la cooperativa«L'Union». Partidari dels milieux
libres (medis o ambients lliures, comunes
llibertàries), va fundar amb L.
Baile, en 1908, als afores de Llemotges, el falansteri de la
Clos-des-Brunes,
que va durar tres anys. Va pertànyer a
l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA) que Sébastien Faure, defensor de la puresa
anarquista, va
fundar el gener de 1928 arran del congrés parisenc de la
Unió Anarquista Comunista,
entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, on Faure i els seus
amics --16
grups i 67 individualitats-- rebutjaren no tan sols els nous estatuts
de la
Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR)
sinó pertànyer a una
organització que els assimila a un partit. Darsouze,
secretari de l'AFA en
1928, va ser, entre 1929 i 1932, redactor en cap de La Voix
Libertaire
(París, 10 números d'1 de maig de 1928 a febrer
de 1929, i després a Llemotges,
394 números de l'1 de març de 1928 a juliol de
1939), òrgan de l'AFA, que en
maig de 1928 va succeir el periòdic Trait d'union
libertaire (París,
quatre números de l'1 de gener a l'1 d'abril de 19289) amb
el qual també havia
col·laborat. Com a redactor en cap, va ser detingut
per un oficial de Le
Mans que es considerava difamat per un article del periòdic
que havia escrit un
altre militant de Llemotges, i condemnat el 14 de setembre de 1931 a
dos mesos
de presó sense fiança, 300 francs de multa i
5.000 francs per danys i
perjudicis. A Darsouze li agradava la polèmica i sempre
estava disposat a
debatre amb militants de tendència diferent a la
seva, especialment amb
els militants comunistes del periòdic L'Écho
du Centre. Durant els
darrers anys de sa vida, per complementar la seva modesta
jubilació, va fer feina
de caixer en un cinema. René Darsouze va morir
el 26 de maig de 1962 a
Llemotges (Llemosí, Occitània).
***
- Edmundo Bianchi: El 22 de novembre de 1880 neix a Montevideo (Uruguai) el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral anarquista Edmundo Bianchi. La seva trajectòria com a autor teatralés extensa i els seus començaments es remunten a 1910 quan estrena La quiebra, a Montevideo, i Perdidos en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de caire social i va col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis Socials, on va estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals, però va tenir especialment èxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El hombre absurdo, El oro de los mártires, Sinfonía de los héroes, De América a las trincheras, Mamita,El mago de Nueva Pompeya...). La seva tasca literària es va desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig, la poesia, la història, la crítica, etc. Va escriure els versos alguns tangos de caire«nativista» (Rosa criolla), dels quals van tenir èxit Pampero (1935), amb música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928), també conegut com Chingolito, que amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a Europa per Carlos Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va tractar. També va escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy, Maurice Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar en nombroses publicacions i en 1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo Durán, el magazine Futuro, i entre 1907 i 1943, amb Roberto Giusti, la revista avantguardista Nosotros. Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el càrrec d'agregat cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves són Orgullo de pobre (1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb Juan Carlos Patrón), Carlos V (1944), Antología de los poetas franceses contemporaneos (1944), entre d'altres. Edmundo Bianchi va morir el 29 de novembre de 1965 a Montevideo (Uruguai). Va ser el pare de l'humorista Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En 2000 Carlos Zubillaga va publicar Cultura popular en el Uruguay de la modernización: dos textos«desconocidos» de Edmundo Bianchi, on l'autor exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores desconeguts.
***
- Francisco
Iturralde: El 22 de novembre de 1896 neix a Valladolid
(Castella, Espanya) el
mestre racionalista, matemàtic i militant anarquista i
anarcosindicalista
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca.
Fill d'una família acomodada,
son pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i
sa mare María
Zenaida Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la
carrera de medicina, abandonà
els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina
Ochotorena. Preparà
oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les
aprovà. L'octubre de 1920 va
ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i
exercí l'ofici a
diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya
(1923-1924), Las Palmas de
Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué
un actiu militant
anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra
(Galícia), on milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra,
Galícia).
En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio
Comesaña Prado, fundà l'Ateneu
Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu
domicili va ser
escorcollat per les autoritats. La seva
col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener
de 1933 fos
expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de
Telègrafs, però no
de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat
forçosament a Ferrol (la
Corunya, Galícia) com a mecànic interí
de les oficines de telègrafs.
Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra,
deixà de
col·laborar en Revolución.
Acabat
d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de
crear una escola racionalista
al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual
carrer Magdalena. L'Escola
Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa
companya impartí les
classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà
amb el suport de la
CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de
1933, i del
sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la
dirigí oficialment, a més
destacats militants i intel·lectual d'aleshores
(Ramón Rego Freire, José Merlán
Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó
Martínez, Álvaro Paradela Criado,
Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio
Sanz, etc.).
Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors
anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de
Ferrol,
que proporcionà a l'escola diners i suport material, a
més de canalitzar
l'activitat administrativa i burocràtica generada.
També en 1933 creà, amb
Desiderio Comesaña, el grup anarquista«Natura», que coordinà les tasques del
Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser
detingut per haver participat
en una reunió sindical il·legal a Neda (la
Corunya, Galícia) i també el
novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes
anterior.
Destacat orador, conferenciant i polemista–destacà una polèmica que
mantingué entre
1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i
existència de la divinitat»–,
durant els anys republicans va fer mítings arreu de
Galícia. També tingué una
bona reputació com a matemàtic i mantenia
correspondència amb l'eminent Julio
Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo
y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de
divulgació científica.
En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per
discrepàncies amb
l'orientació i la qüestió
econòmica i es lliurà al projecte de
creació d'una
Universitat Popular («Universitat
Proletària»), iniciativa que va ser frustrada
pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la
repressió, d'antuvi
s'amagà a les localitats de la Corunya de
Jubia-Narón i As Somozas, però va ser
detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó
d'Escollera de Ferrol.
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal
militar i,
sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre
de 1936
al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i
enterrat allà mateix. Marina
Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.
Francisco
Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)
***
- Benigno Bejarano: El 22 de novembre de 1900 neix a Alburquerque (Badajoz, Extremadura, Espanya) el periodista i escriptor anarquista Benigno Bejarano Domínguez. Sos pares es deien Segundo Bejarano Cordero i Petra Domínguez Pérez, i fou el menor de tres germans. En seu interès pel periodisme i el moviment llibertari començà durant l'adolescència i en 1916 ja publicà articles en España Nueva i en 1919 en Solidaridad Obrera de Bilbao i en El País de Madrid. D'antuvi exclòs del servei militar per la seva feble complexió física, l'1 d'agost de 1923 ingressà com a soldat a Alburquerque i el 8 de febrer de 1924 va ser destinat al Regiment d'Infanteria de Vergara Núm. 57 de Barcelona (Catalunya). Durant la seva instrucció tingué problemes amb les autoritats militars per deserció, però fou definitivament indultat el juliol de 1927. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on estudià a la Sorbona. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant els anys republicans col·laborà en la premsa llibertària i confederal. En 1933 va ser empresonat un temps. Acostat al trentisme d'Ángel Pestaña, en 1933 s'allunyà conjunturalment de la CNT i fou secretari de la Junta Directiva de l'Agrupació madrilenya del Partit Sindicalista (PS), però hi retornà en 1936. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus. En 1941 vivia amb sa companya Conchita en un hotel de Bordeus (Aquitània, Occitània), amb Antonio Casanova, Teresa Ronchera i l'artista Eleuterio Blasco Ferrer, i es guanyava la vida gràcies a la reproducció de quadres i d'altres feinetes. En aquesta època conegué Abel Paz. Mantingué relacions a La Rochelle i a Bordeus amb intermediaris franquistes per establí col·laboracions amb la finalitat d'alliberar presos i commutar penes de mort a la Península, però una assemblea confederal a Bordeus el desautoritzà, fet que provocà la seva detenció per la Gestapo en 1942. Tancat al Fort de l'Hâ de Bordeus, en 1943 va ser traslladat a Campiègne (Picardia) i l'octubre d'aquell any confinat al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), del qual passà al de Salzgitter-Watenstedt (Baixa Saxònia, Alemanya), on acabà en un comando de paletes per a la construcció de barracots. Malalt dels pulmons, va ser gasejat pels nazis en un«camió fantasma» l'estiu de 1944. Trobem col·laboracions seves, de tota casta (articles literaris, científics, humorístics i crítics; contes, textos d'anticipació, etc.) i moltes vegades fent servir els pseudònims de Lazarillo de Tormes o de Dionisiere, en Ágora,La Calle, Cultura Libertaria, España Nueva, Estudios,Lecturas, El Progreso, El Sindicalista, Solidaridad Obrera, etc. És autor de La bestia humana, Historia de Don Silvio de Alburquerque, El hombre que vendía la camisa,El menudo mundo de los hombres serios, La mujer enigma, El secreto de un loco (1930), La huella heráldica (1931), El caso del doctor González (1932), Fantasmas (1932), El fin de una expedición sideral. Viaje a Marte (1932), Turistas en España. Novela epigramática (1932),Conspiradores. La herencia de mi tío (1933), Sanjurjo. Un general expatriado (1935), Los caballeros del bienio (1936), España cuna de la libertad. La revolución española y sus conflictos (1937), España, tumba del fascismo. La guerra (Apuntes de un beligerante) (1937; traduït al francès l'any següent), La revolución (1937), Enviado especial (1938), España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938), etc.; i deixà nombroses obres inèdites. En 1932 Alfonso Martínez Rizo publicà una novel·la titulada 1945. El advenimiento del comunismo libertario, ficció futurista en la qual Bejarano apareix com a personatge, encara que havia mort un any abans.
***
- Alexandre Breffort:
El 22 de novembre de 1901 neix a Fourchambault
(Borgonya, França) el periodista, guionista, dramaturg,
escriptor i
antimilitarista anarquista Alexandre Breffort. Després de
ser expulsat de
l'escola municipal d'Évry, estudià gravat a
l'Escola Boulle de París, però
abandonà les classes i es posà a fer feina com a
venedor ambulant de
passamaneria tirant d'un carro pel Sentier parisenc. Després
estudià Arts i
Oficis a l'Escola Lavoisier i treballà com a empleat
d'oficina per a una
fàbrica d'aparells elèctrics. Més tard
va fer de corrector d'impremta a Orleans
i de fotogravador a París. En 1927 trobà feina
com a descarregador de gavarres
al Sena i de camions al mercat de les Halles. Després,
representant de màquines
d'escriure, venedor de teles per pintar, empleat d'oficina en una
companyia
d'assegurances, quincaller, etc. Moltes d'aquestes feines les
realitzava
il·legalment, associat amb petits delinqüents
habituals. Durant cinc anys va
fer de xofer de taxi. En 1934, després d'enviar una resposta
a un poema de
Pierre Châtelain-Tailhade, va ser contractar com a redactor
del setmanari
satíric Le Canard Enchaîné.
Pacifista integral, l'agost de 1939, quan la
II Guerra Mundial era un fet, passà a Bèlgica i
des de Holanda s'embarcà cap a
Oslo, juntament amb el seu amic Roger Monclin, administrador de la
revista
anarcopacifista La Patrie Humaine.
Ambdós van ser expulsats per l'Estat
noruec i des d'Estocolm marxaren a la regió muntanyosa de
Delecarlie. Des
d'aquest exili continuà col·laborant amb la
publicació Le Merle Blanc,
que havia reaparegut el març de 1939. Va ser empresonat a
Suècia, juntament amb
altres antimilitaristes, fins a l'armistici. El maig de 1941
retornà a París,
sense Roger Monclin, ja que les autoritats nazis havien rebutjat el seu
retorn
a causa dels seus lligams amb el moviment anarquista espanyol. El
març de 1942
va ser detingut per insubmissió i tancat durant quatre
mesos. Durant la
postguerra esdevingué un dels humoristes més
reconeguts del moment,
especialment gràcies al seu personatge«Grand-Père Zig». En 1960, Marguerite
Monnot, compositora habitual d'Édith Piaf,
compondrà la música del llibret de
la comèdia musical Irma la douce, basada
en una peça curta seva, Les
harengs terribles, que interpretava Michel Roux i Guy
Pierraud al cabaret«Tête de l'Art», a l'avinguda de
l'Òpera de Paris. Durant els anys seixanta va
fer guions per a la televisió. És autor de Les
contes du gran père Zig
(1946), Paradis, fin de section (1947), Mon
taxi et moi (1951,
autobiogràfic), Les nouveaux contes du grand
père Zig (1952), Irma la
Douce. Comédie musicale (1960), etc. Alexandre
Breffort va morir el 22 de
febrer de 1971 a París (França). En 1976 es va
publicar el llibre biogràfic Alexandre
Breffort par Roland Bacri et ses amis.
***
- David Antona Domínguez: El 22 de novembre de 1904 neix a Bercimuelle (Salamanca, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista David Antona Domínguez --algunes font citen el segon llinatge Rodríguez. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar exiliat a França. A Bordeus, amb sa companya Maria Isabel González, des de 1925, va treballar d'obrer en una fàbrica de salnitres, on va ser un dels instigadors del moviment vaguístic. El 23 de març de 1927 va ser inscrit en el control d'anarquistes de la Policia francesa. En 1930 va participar activament en el grup d'exiliats espanyols de Bordeus «Cultura Popular», que realitzava representacions teatrals en profit dels presos polítics a Espanya. L'agost de 1931, amb la proclamació de la República, la parella tornarà a Madrid, on va fer feina de paleta i va ser un destacat militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la República va fer mítings -- a Granada, el maig de 1932, Navalmoral, en 1933-- i va escriure un llibre, Ni frenteúnico ni alianza obrera: comunismo libertario. Anarquía (1934). Juntament amb Cipriano Mera Sanz, Antonio Moreno Toledo i altres, va dirigir la famosa vaga madrilenya de la construcció en 1936, formant part del Comitè Directiu. Va intervenir en el gran míting-assemblea de maig de 1936 en pro de les reivindicacions del ram de la construcció, fet que el portarà a la presó. El 18 de juliol de 1936 va ser alliberat pels companys i va ser nomenat provisionalment secretari general del Comitè Nacional de la CNT, càrrec que exercirà fins a l'octubre, quan el va cedir a Horacio Martínez Prieto. El 19 de juliol va llançar un ultimàtum al govern Giral donant-li tres hores per obrir les portes de les presons --la CNT tenia aleshores uns 30.000 militants empresonats-- sinó volia que fos la pròpia CNT que els alliberés; va ser així com força militants (Mera, Julio, Antonio Verardini Ferreti, Marín...) van ser alliberats. Després d'haver llançat una crida a la resistència des d'Unión Radio, va participar el 20 de juliol en l'assalt de la caserna de La Montaña, on s'havia atrinxerat el general Fanjul. Va lluitar en la Columna de Mera, amb la qual es va apoderar de Guadalajara i d'Alcalá de Henares el juliol i va intervenir en altres accions bèl·liques. Va ser l'ideòleg de la creació de la Columna «España Libre», organitzada militarment. El setembre va defensar la conveniència d'entrar en el govern de Largo Caballero, però les seves tesis van ser derrotades en el Ple Nacional del 3 de setembre de 1936. Duran la guerra va ser un dels puntals de la CNT madrilenya de la qual va ser secretari general després d'Isabelo Romero, elegit en el Ple del 28 de juliol. Poc després va viatjar amb Gaston Leval a França per adquirir armes. El novembre de 1936, amb Miguel Inestal, enviat pel Comitè Regional del Centre, va acudir a Bujaraloz per forçar la vinguda de Durruti al Madrid assetjat. Va parlar en el míting parisenc del 18 de juny de 1937 al Velòdrom d'Hivern organitzat pel moviment llibertari francès en suport de la Revolució espanyola. El desembre de 1937 va representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Benito Pabón, Josep Xena Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de París. El gener de 1938 va participar en el Ple Econòmic de València. Va exercir de governador civil de Ciudad Libre (antiga Ciudad Real) fins al final de la Guerra. Al final de la guerra va ser empresonat a Albatera i condemnat a mort el març de 1940, pena que serà commutada per 30 anys de presó. En 1940 va caure molt malalt de tuberculosi a la presó de Porlier i en 1943 es trobava empresonat a Santa Rita. Alliberat el desembre de 1943, no es va poder recuperar de la malaltia i va morir el 15 de març de 1945 a Madrid (Espanya). A més d'organitzador, va ser redactor del diari CNT i va destacar en oratòria --de renom va ser la seva gira propagandística amb Magriñá i Ricardo Sanz per Castilla i Lleó en 1936.
***
- Carlos Monte Villalba: El 22 de novembre de 1913 neix a Barcelona (Catalunya) –altres fonts citen Manresa (Bages, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Monte Villalba –el seu primer llinatge a vegades citat com Montes. Quan era infant passà a viure amb sa família a Balsareny (Bages, Catalunya). Treballà en la indústria tèxtil i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. La seva militància i compromís van fer que fos acomiadat de la feina i empresonat en diverses ocasions, algunes d'elles amb son germà José, també militant llibertari. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou detingut arran de l'aixecament revolucionari del 8 de gener de 1933 i el juliol de 1934 va ser novament detingut per«pertorbar el treball» a la conca minera de Sallent. Quan esclatà la Guerra Civil s'allistà com a milicià en la Columna «Tierra y Libertad» i després com a comissari de Batalló en la 153 Brigada Mixta, lluitant als fronts de Madrid, Belchite (on un nebot seu morí als seus braços), Terol i altres zones aragoneses. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i patí els camps de concentració de Barcarès i Sant Cebrià. El desembre d'aquell any, va ser enviat amb altres companys a les mines occitanes de La Grand Comba, treballant als pous i a l'exterior. El maig de 1940 pogué reunir-se amb sa companya, Josefa Arias, i s'instal·là a diversos indrets (Champclauson, Trescol) fins establir-se definitivament a Cendrats (Llenguadoc, Occitània). Participà en la Resistència quan l'ocupació alemanya i en la reconstitució de la CNT. El febrer de 1943 va ser nomenat membre del primer Comitè Comarcal de la CNT de La Grand Comba. Posteriorment ocupà diversos càrrecs orgànics (tresorer, etc.) en la Federació Local de la CNT de la citada població i fou membre de la Comissió de Relacions de la Federació Comarcal d'Erau-Gard-Losera. Carlos Monte Villalba va morir el 2 de maig de 1991 a l'hospital d'Alès (Llenguadoc, Occitània) després de patir una greu malaltia.
***
- Antoni Valls: El
22 de novembre de 1915 neix al barri de Sans de Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Antoni Valls. Des de molt jovenet
abraça les idees
anarquistes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936
s'enrolà com a
milicià en una columna de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), on lluità
fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
fou internat durant tres mesos en un camp de concentració,
per després retronar
a la Península per a intentar trobar sa companya. Detingut,
va ser empresonat
durant 11 mesos en un camp de concentració del
Gironès (Catalunya) i després
enviat a fer el servei militar. Un cop llicenciat, entrà a
formar part de la
CNT clandestina que operava a Barcelona. A finals dels anys quaranta,
fugint de
la detenció, passà a França. En 1950
era secretari de la Federació Local de La
Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) de la CNT en l'exili.
Posteriorment
s'instal·là a Carcassona, on continuà
amb la seva militància. Antoni Valls va
morir el 18 de juliol de 1980 a, sembla, Carcassona (Llenguadoc,
Occitània)
després d'una hospitalització de 25 dies.
***
- Nicolas Walter: El22 de novembre de 1934 neix a Londres (Anglaterra) l'anarquista, escriptor ateu i orador racionalista Nicolas Walter. Havia nascut en el si d'una família de tradició esquerrana: son padrí, Karl Walter, va ser amic de Kropotkin i de Malatesta, i va ser un dels dos representants britànics en el congrés anarquista internacional d'Amsterdam (1907), mentre que son altre padrí, el periodista ateu S. K. Ratcliffe, va ser una de les grans figures del lliure pensament anglès. Son pare, William Grey Walter, va ser un eminent neuròleg i un dels creadors dels primers robots, va escriure en la premsa d'esquerres i llibertària, signant els seus articles com«anarquista filosòfic». Després del servei militar en la RAF (1952-1954), que va passar gairebé sencer a Alemanya iÀustria, on aprofità per aprendre rus, Nicolas va començar les seves activitats polítiques en el Labour Party. Després d'estudiar història a l'Exeter College d'Oxford (1954-1957), començarà a participar en els moviments antimilitarista i de lliure pensament. En 1959 descobreix l'anarquisme tot llegint una petita revista llibertària (The University Libertarian), on son padrí havia publicat els seus records sobre Kropotkin. Nicolas hi participarà entre 1960 i 1961, esdevenint-ne un dels seus redactors. En 1960és un dels fundadors del Comitè dels 100, contra la bomba atòmica, i en 1963 serà un dels vuit Espies per la Pau. Aquest grup, els membres del qual restaran anònims, va aconseguir penetrar l'abril de 1963 en un dels llocs que el govern britànic tenia secret en cas de guerra i hi va fotografiar gran nombre de documents. La publicació d'aquestes fotografies pel grup va causar un gran escàndol i va fer públic per primer cop els preparatius del govern en cas d'una guerra nuclear. Malgrat que va ser detinguts desenes de vegades en manifestacions, Nicolas només va ser condemnat una vegada a dos mesos de presó, per haver interromput el primer ministre Harold Wilson al crit d'«Hipòcrita!» en una església de Brighton, amb la finalitat de protestar contra el suport del govern britànic als americans en la guerra del Vietnam (1966-1967). A més d'aquestes activitats antimilitaristes, va participar activament a principis dels anys 60 en la premsa anarquista i assegurarà, sota el seu nom o sota nombrosos pseudònims (Arthur et Anna Freeman, Jean Raison, Mary Lewis, M. H., per només mencionar-ne uns quants), una presència llibertària en la premsa en general i en la d'esquerres. Va formar part entre 1963 i 1965 de la redacció deSolidarity, publicada per un grup d'amics de Castoriadis cada cop més orientats vers l'anarquisme; de Resistance (1965-1966); d'Anarchy (1971-1974); d'Inside Story (1974-1975); de Widcat (1975); de New Humanist (1975-1984); de Raven (1987-1989); i, és clar, de Freedom. Ha traduït i editat obres d'Archinov, Bakunin, Alexandre Berkman, Diderot, Sébastien Faure, Emma Goldman, Kropotkin, La Boétie, Josep Lane, Rudolf Rocker, Sade, Shelley, Charlotte Wilson... La seva obra About Anarchism (1969) és una obra molt llegida i ha estat publicada en nombroses edicions --l'última en 2002 amb una introducció de la seva filla, Natasha Walter, periodista i escriptora feminista-- i traduccions. Nicolas va començar la seva carrera professional en 1957 com a mestre d'escola, i aviat s'inclinà vers el món de l'edició i de la premsa; així va treballar com a redactor de la Good Food Guide, per a l'Associació de Consumidors (1963-1965) i del Times Literary Supplement (1968-1974). Des de 1975 fins que es retirà el novembre de 1999, es va ocupar de nombroses funcions en l'Associació de Premsa Racionalista, una de les grans organitzacions humanistes de lliure pensament del Regne Unit; de les publicacions que va produir per aquesta organització, cal fer esment de Blasphemy Ancient and Modern (1990) i Humanism: What's in the Word (1997). Va pertànyer al Comitè Internacinal de Defensa de Salman Rushdie. Des de 1954 es va fer un especialista en les «cartes al director», dirigides a la premsa per provocar, comentar, completar o sobretot corregir els redactors dels periòdics; d'ençà els anys 60 pràcticament totes les setmanes apareixia alguna o diverses cartes de Nicolas Walter en The Times, The Guardian o The Independent, n'hi van publicar més de 2.000. En 1974 se li va descobrir un càncer testicular i tot i que se'n sortí després de la radioteràpia, diverses operacions i errors mèdics el van condemnar a la paràlisi i, des de 1993, només es pogué desplaçar en cadira de rodes. Contràriament al consell de molts amics, va rebutjar pledejar contra la sanitat pública ja que pensava que si guanyava llevaria diners a altres que el necessitarien més. Amb els anys, patiria greus problemes de salut i a principis de 2000 el càncer se li va escampar. Informat que només li quedaven entre sis i dotze mesos de vida, Nicolas va ingressar a l'hospital amb la determinació de sobreviure fins a l'any 2001, per estrenar el nou mil·lenni. Quan el dolor va ser terrible va demanar als metges que li ajudessin a morir, però aquests van contestar que era massa prest. Però Nicolas va prendre la decisió i tres dies més tard, el 7 de març de 2000, va morir a l'hospital de Milton Keynes, a Buckinghamshire, a 80 quilòmetres de Londres (Anglaterra). En 1962 es va casar amb Ruth Oppenheim, de qui es va separar en 1982, per tornar-se a casar amb Christine Morris. Una part important del seu arxiu està dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Xavier Cañadas: El 22 de novembre de 1958 neix a Barcelona (Catalunya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Francesc Xavier Cañadas Gascón. Nascut en una família obrera, son avi fou un cenetista que fou alcalde de la FAI en un poble d'Almeria durant la guerra civil, però son pare, barceloní, milità en el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC); sa mare, també barcelonina, era filla d'un republicà aragonès i també era comunista. Amb sos pares, visità anualment exiliats comunistes a París. En 1973, quan estudiava a l'institut, sol·licità l'ingrés en las Joventuts del PSUC, però com que son pare era responsable de la distribució de propaganda comunista i com que el moviment estudiantil es radicalitzava força, li van denegar-ne l'entrada. Després s'afilià a les Joventuts Revolucionàries d'Espanya (JRE), adscrites al Partit Obrer Revolucionari d'Espanya (PORE), d'ideologia trotskista-leninista, amb el desgrat de son pare. En les JRE milità durant dos anys i mig, sota el nom d'Isaac, participant activament en l'agitació estudiantil. El febrer de 1976 fou detingut, amb altres tres companys, per participar en un piquet durant una vaga estudiantil, però sortí en llibertat provisional després de pagar una fiança; a finals d'aquest any abandonà la militància trotskista. Després participà en l'Ateneu Popular de Nous Barris i en diversos comitès de suport per l'amnistia i en els Comitès de Suport a Empreses en Conflicte, fent costa les lluites de Seat, Olivetti, Maquinista, Roca Radiadors, etc. Com a treballador d'electricista, el març de 1977 s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Processat pel«Cas Scala» amb altres companys, fou condemnat a 17 anys de presó, que purgà a les penitenciaries de Carabanchel, Toledo i Segòvia. En 1980 denuncià els moviments escissionistes en el periòdic CNT. Després de complir vuit anys de presó, sortí en llibertat condicional. L'abril de 1997 va fer una conferència a Còrdova sobre el «Cas Scala». A partir de 2000 començà a participar en el grup llibertari barceloní «Llavor d'Anarquia» i aquest mateix any publicà el llibre de memòriesEntremuros. Las prisiones en la transición democràtica. En 2003 va fer una conferència a Sallent. El gener de 2008 publicà El Caso Scala. Terrorismo de Estado y algo más.
Defuncions
- James Tochatti: El 22 de novembre de 1928 mor a Poole (Dorset, Anglaterra) el propagandista i editor anarquista Moncure Douglas, més conegut com James Tochatti. Havia nascut en 1852 a Ballater (Aberdeenshire, Escòcia). Nét d'un italià, destinat d'antuvi a la carrera eclesiàstica, començà els estudis de medicina, però acabà esdevenint sastre. En els anys setanta formà part de la National Secular Society (NSS, Societat Secular Nacional) i va fer conferències sobre diversos temes (reformes, frenologia, etc.). Cap al 1885 entrà a formar part de la Socialist League (SL, Lliga Socialista) del barri d'Hammersmith de Londres (Anglaterra) i el gener de 1886 va ser elegit membre de la seva directiva. En 1886 fou un dels oradors, juntament amb William Morris i Bernard Shaw, en els mítings que es realitzaven a l'aire lliure al barri. Col·laborà en el periòdic de l'SL Commonweal i fou un ferm defensor del corrent anarcocomunista en el si d'aquesta organització. En 1889 participà activament en el suport a la vaga de mecànics de la fàbrica d'enginyeria Thorneycroft de West London, sobretot recaptant diners, i en 1891, a resultes de la seva participació en un piquet vaguístic a Harrow Road, va ser detingut, jutjat i condemnat a una multa, mentre David Nicoll, editor de Commonweal, va ser condemnat a un mes de presó. Sempre anava acompanyat per sa companya, també activista llibertària, especialitzada en cantar cançons revolucionàries en els actes. Encara que contrari a les tàctiques a favor de la«propaganda pel fet» de l'anarquista Nicoll, denuncià fortament el seu empresonament. En desacord amb la violència revolucionària, abandonà l'SL i s'adherí al grup de la Socialist Society (SS, Societat Socialista) d'Hammersmith, animada per William Morris. El gener de 1894, amb Louisa Sarah Bevington, fundà el periòdic anarcocomunista Liberty. A Journal of Anarchist Communism, on col·laboraren William Morris i Sam Mainwaring, entre d'altres. En aquesta època les autoritats espanyoles l'acusaren d'haver ideat un complot per assassinar el seu rei Alfons XIII. En 1895 edità per a Liberty Press diverses obres, com ara el fullet d'Élisée Reclus The ideal and youth i el llibre de Bevington Liberty lyrics. El maig d'aquell any, amb Bevington, intentà fundar l'Anarchist Communist Alliance (ACA; Aliança Anarquista Comunista), però no reeixí a causa de la mort d'aquesta. El 3 de desembre de 1895 parlà, amb Piotr Kropotkin i les germanes Rossetti, en el funeral laic de Bevington al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlexex, Anglaterra) i l'any següent publicà pòstumament, per a Liberty Press, els llibres d'aquesta Anarchism and violence i Common-sense country. El gener de 1896 formà part del comitè, amb Piotr Kropotkin, M. M. Reece i William Wess, crear per estudiar els mitjans per combatre la resolució de la comissió organitzativa del Congrés Socialista Internacional dels Treballadors i Cambres Obreres, que finalment se celebrà el 27 de juliol d'aquell any a Londres, que volia excloure els anarquistes del mateix. El desembre de 1896, a causa de la seva mala salut, es va veure obligat a deixar de publicar Liberty. En 1897 edità el llibre d'Élisée Reclus An anarchist on anarchy. A començament del segle XX, formà part dels vells anarquistes que participaren en la renovació del moviment llibertari i la seva petita sastreria esdevingué un dels centres de propaganda que més van influenciar en el jovent i on va fer circular centenars de llibrets. Participà en nombroses reunions i el 22 de setembre de 1912 parlà, juntament amb Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Tom Mann i John Tanner, en un míting a Trafalgal Square per l'alliberament dels anarcosindicalistes italoamericans Joseph Ettor i Arturo Giovannitti. En 1912 també participà en la campanya contra l'expulsió d'Errico Malatesta del Regne Unit. Oposat a la Gran Guerra, fou un dels oradors en els mítings antibel·licistes, com ara el d'octubre de 1914 a Bristol (Avon, Anglaterra) i el de 1915 a Plymouth (Devon, Anglaterra), tot fent costat els objectors de consciència.
---
---
↧
Properes ereccions
Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail
S’atraquen les ereccions, com qui diu la fi del món per als polítics que no han fet bonda. La caverna sobretot s’ha de posar a confessar pecats i a preparar el tu autem per mirar de salvar els mobles, i aconseguir la majoria absoluta o almenys el màxim possible de càrrecs. Però sembla que ho fan ben a l’inrevés: defenestren els pocs polítics que no ho han fet malament del tot, i preparen les sagrades llistes emprant totes les males arts a llur disposició:
com ara l’alquímia, el tarot, l’endevinació cabalística, la numerologia, la coprofàgia, la nigromància… de manera que en comptes d'esmolar fan osques al seu projecte.
↧
Reclamam a Company que prengui nota de la sentència del Vilar: protegir no surt car
Calebram la sentència que anul·la la indemnització de la urbanització del Vilar de Pollença i assegura que es tracta d’una victòria del moviment en defensa del territori i del moviment ecologista
El regidor del PSM-MÉS per Pollença, Tomeu Cifre i l'ex-regidor Gabriel Cerdà, així com el diputat del Grup MÉS al Parlament, David Abril, i el Secretari General dels JEN-PSM, Albert Abad, han celebrat avui matí des de la frustrada urbanització del Vilar (Pollença) la sentència del Tribunal Suprem que anul·la la indemnització d’1,6 milions d'euros que s'havia de pagar a un dels propietaris per compensar-lo per la classificació com a Àrees Naturals d'Especial Interès (ANEI) de part dels terrenys de la urbanització mitjançant la Llei 4/2008.
El diputat del Grup MÉS ha manifestat que “la sentència ens fa sentir orgullosos de la feina feta per Gabriel Vicens i el seu equip en defensa del territori durant la passada legislatura”. Abril ha assegurat, “aquesta sentència servirà de precedent per a possibles casos similars i dóna un missatge molt clar al conseller Company i la seva filosofia destructora: protegir el territori no surt car i les administracions no han de fer-li el joc als promotors, sinó treballar per l'interès comú”.
Segons Abril, aquesta sentència podria afectar a altres terrenys protegits pel Pacte, com la urbanització de Muleta, desclassificats per la nova Llei del Sòl amb l'excusa de la pressió del promotor Mattias Kühn, que demanava una indemnització de 100 milions d'euros. Abril ha assegurat que “El senyor Kühn pot demanar el que vulgui. El Govern ara té eines per defensar la protecció del territori sense témer al xantatge dels especuladors”.
Per la seva part, el regidor Tomeu Cifre ha assenyalat que es tracta d'una excel·lent notícia per Pollença, ja que com a municipi guanya en protecció territorial, i també per al consistori pollencí ja que queda descarregat de l'obligació establerta per l'anterior sentència que l’obligava a pagar als promotors de la urbanització del Vilar. Des del PSM-MÉS per Pollença es feliciten de la sentència del Tribunal Suprem que ha anul·lat l'anterior sentència del TSJ de les Illes Balears de 21/11/2012 per tres suposats solars de 3,500m² a la part alta del Vilà, desclassificats amb la Llei 4/2008 que va aprovar l'anterior Govern Balear.
Davant els "solars" pels que pretenien 1,6 milions d'euros
↧
...i vam parlar de Vertigen a L'Olleria... i de Canal 9, i de la corrupció, i de...
Fa mesos nEmpar va rebre un whatsapp dun lector entusiasta de Vertigen. Es tracta dun al·lot jove que viu a LOlleria, un poble de la comarca de La Vall dAlbaida que no arriba als nou mil habitants. Àngel Cano parlava en nom dun col·lectiu de joves com ell, Els Grisons, que treballen perquè a LOlleria hi passin coses. Per omplir els buits que deixen els organismes públics. Perquè hi hagi un cert moviment cultural. Ho fan, és clar, amb entusiasme, des del més pur amateurisme, sense cap ajut oficial ni res que se li assembli. Els Grisons ens van proposar danar a presentar Vertigen al seu poble. Vam dir que sí. És clar. La presentació la faríem a la biblioteca municipal que, objectivament, és un bon lloc per parlar de llibres, de literatura...
Dilluns passat, dia 17, quan faltava menys duna setmana per la trobada, la regidoria de cultura negava al col·lectiu la utilització de la biblioteca. Àngel ho explica al seu blog. Si no fos un drama nacional, aquesta caparrotada del regidor faria riure. Tal vegada es pensava que prohibint lús dun espai públic com és la biblioteca, a LOlleria no parlaríem de Vertigen. Que és una novel·la. Que és ficció. Que està ambientada el mes de novembre del 2013 a València. Que explica com vam viure els valencians el tancament de Radiotelevisió Valenciana. Que explica què fa i com ho fa lextremadreta al nostre país. Que ens explica als valencians.
Els joves van demanar lajuda als seus conciutadans i ahir vam presentar Vertigen a LOlleria. En un local que abans era una agència de viatges, al carrer dIsabel la Catòlica. Nosaltres vam parlar de la novel·la. Els assistents van parlar del que van voler. Perquè aquesta és una de les grans armes de la literatura: suggerir més que dir, proposar més que imposar...
...I vam parlar de llibres a LOlleria. I de Canal 9. I de corrupció. I de la necessitat de fer net. I de la incultura i de la impostura... De tantes coses vam parlar ahir.
Moltes gràcies per la invitació, amics.
Ps. Les fotos les he agafades de la pàgina del FBK dels grisons.
↧
↧
Els Gegants a les Escoles
A la Colla de Geganters de Maó sempre hem considerat que per a promocionar el mon dels gegants, en el cas nostre els Gegants de Maó, no sempre és necessari treurer-los al carrer i fer-los ballar. De fet una de les polítiques al llarg de les últimes dècades ha estat la de preservar els gegants com un element propi de les Festes de la Mare de Déu de Gràcia i durant la resta de l’any donar a conèixer el fet amb tallers a les escoles, centres socials o també en publicacions i en les xarxes socials.
Amb tal finalitat, els tallers que la Colla de Geganters de Maó que aquest any ja te en funcionament són tres, dels que dels dos primers ja en hem parlat en les últimes setmanes: la escola de gralla, dirigida al manteniment i promoció d’un dels instruments que de més antic en trobem documentació a l’illa de Menorca i els Tallers de Gegants que s’està desenvolupant a la Residència Geriàtrica del C.I.M. a Maó, on els mateixos residents al centre sota la coordinació d’un constructor membre del grup estan coneixent els materials i tècniques amb les que es pot construir un gegant, el seu propi gegant, el de la residència geriàtrica.
El tercer taller que està en funcionament és dirigit als més petits, en el que les monitores del grup de geganters visiten les escoles de la ciutat on mostren el fet geganter als més petits i fins i tot aquests en una segona sessió visiten la seu de la entitat gegantera per a veure i conèixer de més aprop els gegants.
.jpg)
En la visita a les escoletes, les geganters mostren als fillets els complements que porten els gegants a les mans, explicant-lis el que representen aquests segons la llegenda que un dia es va escriure sobre els gegant de Maó; es mostra el cartró amb el que es pot construir i restaurar un gegant, s’els mostra els instruments que fan sonar durant els passa carrers, les gralles i els timbals i fins i tot els més petits poden comprovar com es posen les faixes els geganters. Un moment molt divertit sol ser quan s’han d’estirar a terra en filera varis fillets per a saber quants en farien falta per a saber la altura d’un gegant. La xalada és gran, tot i així el plat fort arriba al cap d’uns dies...
En la segona sessió els petits visiten “la casa dels gegants”, on romanen en Tomeu i na Guida, s’Àvia Corema i també en Miquelet es Salero. Aquell dia tenen la oportunitat de veure com és un gegant per dins o també són ells mateixos els que es poden posar a sota d’en Miquelet. Les taules són preparades per que els petits es puguin pintar la seva màscara de Miquelet amb la que després de escoltar les explicacions de les monitores podran marxar cap a al escola de nou, no sense abans haver-se fet la fotografia de grup amb els gegants.
La activitat fa anys que es ve portant a terme, destacant el número creixent de col·legis que formen part del programa any rera any. Per als tallers de gegants a les escoles del present curs 2014-2015 ja són confirmats 16 col·legis, centenars de fillets, que no hauran de esperar a l’estiu per a veure els seus gegants, però en aquesta ocasió com una activitat a la escola.
↧
BEING THERE. HAL ASHBY.JERZY KOSINSKI
BEING THERE: Estando Ahí. Estar Aquí.
El pasado Sábado 15 de Noviembre vimos y comentamos en el marco de nuestras “Conversaciones en el Dojo Nalanda” la película Being There (1979) un film de Hal Ashby, basado en la obra de Jerzy Kosinski. Se tradujo como “Bienvenido Mr. Chance” (1979). Mr. Chance ha pasado toda su vida cuidando el jardín de una vieja mansión. No ha salido nunca a la calle y su único conocimiento del mundo lo tiene a través de la televisión. Ahora, su protector ha muerto, y tiene que abandonar la mansión y enfrentarse al mundo, sin otras armas que su aparente ignorancia e ingenuidad. El lema, con el que los productores promocionaba la película , era : “La vida es un estado de la mente”.
Mi propósito es reflexionar sobre la película desde la mirada de alguien que habita el espíritu de un Dojo dedicado a la practica del zen en sus diversas maneras: Zazen, Kyudo, Shodo, Chado… No hay que decir que como toda buena película, “Bienvenido Mr Chance” despertó un sin fin de variadas interpretaciones. Considero esta novela y en consecuencia la película, como un auténtico manifiesto de la vivencia zen de la vida. El propio título “Being There, ese: “estando ahí”, “estar aquí”. Es el primer indicio de la atmósfera del zen. El título nos habla del valor del instante. De la intensidad del momento, el estar aquí y el ahora. Que, como todo el mundo reconoce, es el principal eje de nuestra práctica. La novela de Kosinski, sobre la que se basa la película, pone de relieve estos aspectos que vinculan desde el primer párrafo aspectos centrales del Zen. La alusión temporal y espacial surge en la primera línea de la novela: Era Domingo(tiempo). Chance estaba en el jardín(lugar). Se movía lentamente. Llevando la manguera verde de un lado a otro y observando atentamente el flujo del agua. ( un paseo hierático y ceremonial, hecho de lentitud, atención y concentración, tres pilares de nuestra meditación) Tocaba con delicadeza cada planta, cada ramita, cada flor del jardín .
Las plantas eran para él como las personas, necesitan cuidados para vivir, para sobrevivir a las enfermedades y para ayudarlas a morir en paz.” (Compasión es la base del sutra Kannon Gyo)
En estas dos líneas se reconocer que el dolor y la enfermedad existen y que existe una causa de ese dolor, de ese mal. También se tiene la confianza de que puede cesar y que hay un camino para que cese. Esas son las cuatro verdades budistas. Mr .Chance Gardiner sale al mundo exterior , todo lo que dice es escuchado con atención y su actitud despierta admiración por varias razones. La más evidente es porque en el vértigo de la vida común mantiene una gran tranquilidad, una impasibilidad cercana a la ataraxia que lo aproxima al sabio estoico, al monje zen o, quiza, al tonto. En todo caso, un tonto maravilloso capaz de andar por encima del agua, tal como sucede en la escena final. La simplicidad de su comportamiento consiguió irritar a algunos asistentes que lo tildaban de ser insensible, incapaz de afecto y reacción humana. Incluso se mencionaron algunas patologías del comportamiento. Una de las cosas que sorprende más entre los practicantes iniciales de zen es cuando se cuestiona la comprensión racional de las cosas y se exalta la pasividad de la muerte. Sus expresiones son sinceras, sin afecciones: “shin den shin”, de corazón a corazón, como las del niño, el loco o el sabio, ya hemos visto que Chance usa expresiones directas y sin ninguna retórica (sammâ vaca). DE un modo espontáneo, nuestro héroe jardinero posee algunos de los ocho caminos de sabiduría. Por ejemplo, debido a su sabia ingenuidad, nos encontramos con alguien que tiene una mirada, una comprensión de las cosas muy directa, muy correcta (sammâ ditthi), y su motivación, sus pensamientos son sinceros , honestos (sammâ sankappa). Además se expresa de un modo simple, sin retórica innecesaria.(samma vâcâ), no hay que decir que sus acciones, también se mueven en lo correcto (samma kammanta), ser jardinero lo coloca en la vía del quinto camino, es decir tener un medio de vida correcto ya que su trabajo exige perseverancia y esfuerzo pues las estaciones le obligan. (samma âjiva) Por último, la importancia de las virtudes de la observación a través de la atención (samma sati) y la concentración (samma samadhi) .
Pero, sin duda, la cualidad que sorprende más que cualquier otra es que al entrar en el mundo su comportamiento fascina porque no parece tener ningún objetivo, ni tampoco ninguna voluntad de aprovechamiento de las circunstancias favorables , ni desfavorables , ni de los demás. Tan solo se deja llevar como un papel por la corriente de un río y sonríe. Hay que reseñar que desde la óptica de la esfera virtuosa de nuestra práctica, tanto en Kyudo, en Shodo, en Tai Chi o en Zazen, es fundamental el concepto de Mushotoku, es decir no tener una finalidad que conseguir , ni un provecho determinado como consecuencia de nuestras acciones. Si cedes ganas.Mr Chance Gardiner fascina a quienes lo conocen porque radicaliza al máximo ese No-Objetivo. Come cuando tiene hambre, duerme cuando tiene sueño. Eso es posible cuando se cumple la maravilla de pensar sin pensar , Hishiryo ir más allá del pensamiento racional. Sin perder la consciencia. Hishiryo es un estado de la mente más allá del pensamiento y no pensar. Durante Zazen, es la condición normal de la conciencia. Si dejamos que esos pensamientos vayan y vengan libremente, sin dar forma a los pensamientos, sin querer perseguirlos, el intelecto se vuelve pacífico por sí mismo y aparece hishiryo, una conciencia, más alládel pensamiento y del no pensar. Ese es el desafío.Cuando estamos pensando constantemente, no estamos en la condición normal de la mente. Nuestra imaginación y deseos personales se están expresando en la mente, ni son simples, ni están pacíficos. Se hallan muy lejos de la auténtica naturaleza de la mente original.La actitud de nuestro ejemplar jardinero, nos ofreció el aroma de otra delicada flor: Mushin. Sabemos que es la esencia del Zen y del Kyudo. Mushin significa literalmente la "mente sin mente", comúnmente se llama "el estado de no-mente". Entendiendo Shin como Mente, Cuerpo o Espíritu . Para reforzar este argumento enseñé la caligrafía de Shin (kokoro) del maestro Taisen Deshimaru.Mushin es la esencia del Zen y las artes japonesas. Es un estado mental donde la mente no estará fijada en nada ni ocupada por cualquier pensamiento o emoción, y en consecuencia, se conecta al Cosmos. Kodo Sawaki, maestro del maestro Taisen Deshimaru, luz de nuestra práctica , asegura que a través del zazen nos ponemos en contacto y armonía con la energía primordial del Universo. Este argumento, tan solo se puede comprender a través de la práctica del Ki.
En esos tres estados: Mushotoku , Hishirio y MuShin la mente se asemeja a un estanque de agua sin ningún tipo de ondulación en el que la superficie refleja una imagen clara, perfectamente, sin distorsión alguna, como un espejo. En la meditación, la mente es como el agua "mizu no kokoro" que fluye en el Jardín de Mr Chance y que constituyen la base de su “extraño” comportamiento. Me gusta decir que cuando estoy en el Dojo me vuelvo un poco más tonto. Todos queremos ser un poco Chance Gardiner.
Fumonen: sin ilusiones. Por último, quiero mencionar el complejo tema de las ilusiones que preocupaba especialmente a un amigo asistente. Tras las magníficas escenas finales, en las que incluso vemos a Mr Chance caminando sobre el agua, el director, o el guionista, el propio Kosinski nos muestra un final definitivo.Mientras vemos los créditos de la película. Mr Chance, Peter Sellers, repite varias veces una toma falsa en la que no puede concentrarse, ni parar de reir. Ese “choc” es magistral. Los espectadores estábamos prisioneros, fascinados por la atmósfera de la historia, y de repente el director nos hace ver que todo ha sido una representación, una falsedad, una ilusión.
La reacción se convertía en prueba. Vivimos presos de la ilusiones de la mente, la vida es un estado de la mente, como dice el eslogan promocional de la película. A eso, en Zen, lo llamamos “bonno”, una expresión sánscrita que significa “ilusión” en el sentido más amplio. Los “bonno” son una alteración total del ser. Se refieren a lo que desequilibra , perturba, atormenta y aflige al individuo como consecuencia de sus vacuas ilusiones. Nada más y nada menos.
En nuestras diversas prácticas del Zen o en la vida diaria, aparece una definitiva paradoja. Tras apreciar intensamente la vida con la percepción máxima de los sentidos, una mente totalmente presente, consciente y libre, nos damos cuenta que igualmente todo es vacío. El ego percibe y se ausenta. "Mu" es Nada, Negación o Ku es "vacío". Ambas nociones se encuentran en el Sutra Maka Hannya Haramita Shingyo que a diario se recita tras la meditación de zazen en todos los dojos del mundo. Mu y Ku aluden a una mente vacía en el sentido de que las distracciones, preocupaciones, miedos, están ausentes y ya no son un problema para la mente. Mr Chance Gardiner se nos presenta como un ser libre de ira, de miedo o de ego, su vida está libre de ilusiones. Vive, actúa sin falsas ilusiones y en contacto intenso con lo real.
↧
[23/11] «La Guerre Sociale» - USI - «La Pilule» - Rubino - Charles-Albert - Franchi - Camarasa - Chimeno - Laisant - Witkop - Andrés - Sartin
Anarcoefemèrides del 23 de novembre
Esdeveniments
- Surt La Guerre Sociale: El 23 de novembre
de 1885 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer número
del periòdic quinzenal La Guerre
Sociale. Organe communiste-anarchiste. Fou el continuador de Ni
Dieu ni
Maître (1885-1886). L'editor responsable en va serÉgide Govaerts i l'administrador
Ferdinand Monier. Els articles sortiren sense signatura,
però J. L. De Lanessan
hi col·laborà. En sortiren nou números
en dues sèries, l'últim el 8 de març
de
1886. Va ser substituït per L'Interdit
(1886).
***
- Congrés constitutiu de l'USI: Entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 té lloc a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el Congrés Nacional de l'Acció Directa, en el qual es constituí l'Unione Sindicale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana) i com a tal es rebatejà la reunió com I Congrés Nacional de l'USI. La iniciativa de creació d'aquest sindicat sorgí d'un grup de treballadors dissidents de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) que es declarà hereu de la Primera Internacional. 154 delegats de diferents Cambres del Treball italianes representaren uns 77.000 treballadors en aquest congrés. Els seus principis, basats en el sindicalisme revolucionari, s'oposaven a la CGL en el rebuig a mantenir contactes amb qualsevol partit polític, en la voluntat d'organitzar també els treballadors no qualificats i en el rebuig dels acords estipulats mitjançant l'Estat, rebutjant la seva legislació social i el funcionariat públic, i en l'establiment de mètodes de lluita basats en l'acció directa i en la no exclusió d'antuvi del recurs a la violència. La seu de l'organització s'establí a Parma i el seuòrgan oficial d'expressió fou L'Internazionale, publicat durant un temps pel Comitato della Resistenza (Comitè de la Resistència) i, després, per la Cambra del Treball de Parma. Els sindicats de l'USI tingueren força influència al triangle industrial del nord de la península italiana (Torí-Milà-Ligúria), a Emília, a Toscana i a La Pulla. Organitzà, sobretot, els treballadors i mecànics del metall, els paletes, els minaires, els pagesos i els jornalers. Un any després de la seva creació, comptava més de 100.000 afiliats i superà en diversos sectors (metal·lúrgic, etc.) els sindicats socialistes. Entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 tingué lloc el II Congrés Nacional a Milà. El seu caràcter antimilitarista fou determinant en la seva actuació i fou partidari del sindicalisme d'indústria, organitzant tots els treballadors d'una fàbrica sense distingir la qualificació laboral dels contractats, fet que implicà l'adhesió de moltes Cambres del Treball a aquest sindicat. Amb l'esclat de la Gran Guerra es produí una crisi interna sobre el tema de la intervenció d'Itàlia en el conflicte al costat de l'Entesa. El problema s'aguditzà quan destacats militants (Alceste De Ambris, Filippo Corridoni, Tullio Masotti, Edmondo Rossoni, Michele Bianchi, etc.) es decantaren per l'intervencionisme, però la posició antimilitarista (Armando Borghi, Alberto Meschi, Alibrando Giovannetti, etc.) acabà predominant i els intervencionistes van ser expulsats entre 1915 i 1916, per acabar fundant l'Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball) i, alguns, el Partit Nacional Feixista (PNF). Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 va tenir lloc el III Congrés Nacional a Parma. En 1922 l'USI s'adherí a l'anarcosindicalista Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a resultat de l'acord pres en el IV Congrés Nacional celebrat a Roma entre el 10 i el 12 de març d'aquell any. En 1925 l'USI fou dissolta pel govern feixista.
***
- Surt La Pilule: El 23 de novembre
de 1970 surt als quioscos de
Ginebra (Ginebra, Suïssa) el número 0 de la revista
sarcàstica llibertària La
Pilule. Journal satirique et satyrique. Portà el
surrealista epígraf «Pour
tout ce qui est contre, pour ceux qui sont contre, contre tout ce qui
est pour,
contre ceux qui sont pour» i en els últims
números el text de Georges Brassens«Mais il y a peu de chances qu’on
détrône le roi des cons»
(Però hi ha poques
possibilitats de destronar el rei dels beneits». Va ser
promoguda per
l'escriptor anarquista Narcisse-René Praz, que fou el seu
principal redactor
amb articles i fotomuntatges. D'antuvi bimensual, a partir del
número 13 passà
a setmanal. Comptà amb la
col·laboració del caricaturista Jean Leffel,
dibuixant de Le
Canard Enchaîné, d'altres dissenyadors
--Borner, Delay,
Erik, Ropo, Zero, etc.--, i de diferents articulistes
--Jean-Noël Cuénod, Pascal
Holenweg, Lucien Lacroix, Gérald Lucas, Marie-Christine
Mikhaïlo (Irène
Pasut), etc. Tractà diferents
temes, com ara l'Exèrcit suís, l'antimilitarisme,
l'objecció de consciència, el
comerç d'armes, les guerres, la democràcia
parlamentària, les religions, els
organismes caritatius que no condemnen la guerra, els dictadors
(Franco, Sékou
Touré, Xa d'Iran, etc.), els polítics corruptes
(Nixon, etc.), les polítiques
suïssa i francesa, la crítica al marxisme, la
funció de la policia, el sexe, el
feminisme, la droga, etc. Tingué gairebé 2.000
subscriptors i la tirada
oscil·là entre els 6.000 i 12.000 exemplars,
distribuint-se arreu de la Suïssa
de cultura francesa. El 7 de desembre de 1971 Narcisse Praz
acabà davant els
tribunals per qualificar d'«assassí» el
Xa d'Iran i va ser condemnat a 500
francs de multa i a pagar les despeses legals. El seu processament
portà
l'augment de la tirada del periòdic i una gran campanya de
solidaritat. En
sortiren en total 199 números, l'últim (198) el
28 de gener de 1975, i deixà de
publicar-se pels deutes i per la pressió
policíaca. En 1979 Praz publicà la
revista satírica Le Crétin des Alpes,
però només sortiren set números
entre abril i octubre d'aquest any.
Naixements
- Gennaro Rubino: El 23 de novembre de 1859 neix a Bitonto (Pulla, Itàlia) Gennaro Rubino, l'anarquista que intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II de Bèlgica. Fill d'un ferrador lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon estudiant, va haver de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En 1878 ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció de continuar els seus estudis, però no aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver escrit un article en un periòdic republicà subversiu. Alliberat en 1887 gràcies a una amnistia, retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que patia trastorns mentals. Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i frau, delicte que negà, i condemnat a quatre anys de presó. Després de complir la pena, el maig de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí diverses feines en el sector de la restauració. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es tornà a casar el 4 de desembre de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un infant el 14 d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels. Després de treballar en dues llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la misèria. Més tard intentà millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow (Escòcia). Com que no va poder trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia i els serveis secrets italians el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar un nou diari, que servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els funcionaris de l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava amb el moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es descobrí que havia treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment llibertari. De res serviren els seus intents de justificació i el fet de donar alguns noms de dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa família i abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de demostrar la seva lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar Eduard VII, rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però trobà que el sentiment monàrquic a les illes Britàniques era molt fort, i decidí atemptat contra el rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es traslladà a Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les, disparà tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Flandes, Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.
***
- Charles-Albert: El
23 de novembre de 1869 neix a Carpentras (Provença,
Occitània) el periodista
anarquista, i després socialista i
col·laboracionista, i francmaçó
Charles
Victor Albert Fernand Daudet, conegut com Charles-Albert.
Era fill d'una família acomodada i sos pares eren professors
universitaris. Després
de fer els estudis a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), va
estudiar a la
universitat filosofia i exercí de professor de
repàs en un col·legi de Sedan
(Xampanya-Ardenes, França). Arran de la matança
de Fourmies de l'1 de maig de
1891, s'adherí al socialisme de Jules Guesde,
però de mica en mica esdevingué
anarquista. En 1892 s'instal·là a Lió
(Arpitània), on treballà com a corrector
d'impremta i col·laborà en la premsa
llibertària (Entretiens politiques
et littéraires, La
Révolte, La
Société
Nouvelle, etc.). En 1893 fundà L'Insurgé,òrgan anarcocomunista de la regió del sud-est. El
gener de 1894, quan es
desencadenà la repressió arran de la cadena
d'atemptats, va ser detingut i
empresonat un temps. Un cop lliure, en 1895 passà a viure a
París i participà
en la reorganització del moviment llibertari.
Intentà sense èxit fundar una
impremta anarquista al carrer Lafayette de París on
s'imprimia La Société
Nouvelle i Le Libertaire,
de Sébastien Faure. En
aquesta època col·laborà en Les Temps
Nouveaux, de Jean Grave; en L'Humanité
Nouvelle (1897); i en Le Journal du
Peuple (1899), diari creat per Faure per fer costat el
capità Alfred
Dreyfus. En 1899 publicà el llibre L'amour
libre, que tingué una gran difusió tant
a França com a l'estranger. Col·laborador
de L'Art Social, revista dirigida
per
Gabriel de la Salle, defensà l'obra d'art per la qualitat de
l'execució i no
pel seu contingut en una conferència feta el 27 de juny de
1896. En desacord
amb Piotr Kropotkin sobre el tema de la guerra, en 1905
reivindicà la defensa
de França si era atacada «per una
coalició de potències burgeses»; amb
aquesta
declaració, contrària al pensar majoritari del
moviment llibertari sobre el
tema, provocà una gran oposició al seu pensament
i ell donà com a solució la«vaga dels conscrits». Gran amic de Francesc Ferrer
i Guàrdia, aleshores
refugiat a França, gestionà, amb Maurice Dubois,
el periòdic L'École
Rénovée i fou secretari general
de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la
Infància. El 3 de
setembre de 1909, quan Ferrer retornà a Catalunya i va ser
detingut arran dels
fets de la «Setmana Tràgica» de
Barcelona, fundà, amb Charles-Ange Laisant i
Alfred Naquet, el Comitè de Defensa de les
Víctimes de la Repressió Espanyola,
conegut també com «Comitè
Ferrer», i lluità de valent per a intentar salvar
son
amic de l'execució. També fou secretari del
Comitè de Defensa Social (CDS).
Durant la primavera de 1910 fou membre, amb Jules Grandjouan, del
Comitè
Revolucionari Antiparlamentari, que portà a terme una
campanya abstencionista
per a les eleccions legislatives, encara que alhora feia costat el
projecte de
Partit Revolucionari de Miguel Almereyda. En 1912 participà
en la campanya per
l'alliberament del soldat Émile Rousset («Afer
Aernoult-Rousset») i fou en
aquests anys quan abandonà certes tesis anarquistes,
acostant-se als
socialistes i admetent que el parlamentarisme podria,
mitjançant reformes,
facilitar l'acció revolucionària. Acostat al
Partit Socialista, l'agost de
1914, quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà
partidari de la «Unió Sagrada», va
fer costat el «Manifest del Setze» i
criticà durament els pacifistes. El 4
d'octubre de 1918, en una carta publicada en L'Humanité,
anuncià la seva adhesió a la Secció
Francesa de la
Internacional Obrera (SFIO), encara que amb reserves sobre el«parlamentarisme
excessiu». En 1922 fundà el moviment«Ordre Nou», que reivindicava el
reforçament de l'Estat i la reorganització de les
estructures ministerials amb
funcionaris permanents i independents. En aquest mateix any, fou membre
de la
XIV Secció de París de l'SFIO. En 1928
s'afilià al Partit Republicà
Sindicalista (PRS). En 1929 publicà el llibre L'État
moderne. Ses principes et ses institutions, on s'allunya
totalment de l'anarquisme i del seu rebuig a l'autoritat, alhora que
reivindica
un Estat fort i la planificació econòmica
(«Planisme»), idees que s'accentuaran
en el seu posterior llibre Une nouvelle
France. Ses principes et ses institutions (1936). Quan
l'Ocupació,
col·laborà en el setmanari proalemany La
Gerbe i en 1941 publicà el llibre L'Anglaterre
contre l'Europe. Amb l'Alliberament va ser detingut, encara
que fou
alliberat poc després. És autor, a més
dels llibres citats, d'Aux anarchistes qui s'ignorent
(1895 i 1901), L'Art et la société
(1896), À
Monsieur Émile Zola (1898), Patrie,
guerre et caserne. Lettre à un
prolétaire (1901 i 1911),Qu'est-ce
l'art? (1909), Politique et socialisme. Le
préjugé parlementaire (1910), Le
socialisme révolutionnaire. Son terrain, son action et son
but (1912),L'effort libre (1913), La révolution chinoise et le socialisme
(1913), Au-dessous
de la mêlée. Romain Rolland et ses disciples
(1916), Des réformes? Oui, mais d'abord une
constitution (1920),
entre
d'altres. Charles-Albert va morir l'1 d'agost de
1957 a Le Kemlim-Bicêtre (Illa de França,
França).
***
- Ferdinando Franchi: El 23 de novembre de 1896 neix a Nuoro (Sardenya) l'anarquista Ferdinando Franchi, també conegut com Mateo Daga. S'exilià, amb son germà Pompeu Franchi, també anarquista, a París (França), però el 10 de setembre de 1927 en va ser expulsat. El 30 de març de 1928 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». El maig de 1931 va ser detingut en una batuda policíaca. Va fer servir documentació falsa a nom deMateo Daga i vivia a casa d'Eugène Simonetti. El 22 de maig de 1931 va ser condemnat a dos mesos de presó per«violació de l'ordre d'expulsió».
***
- Ginés Camarasa
García: El 23 de novembre de 1898 neix a
Villena (Alt Vinalopó, País Valencià)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista
Ginés Camarasa
García, conegut també sota el
pseudònim de Felipe
Martínez Pérez. Fill d'una
família pagesa, fou el major de quatre germans.
Quan tenia nou anys començà a treballar de
cadiraire al taller d'un oncle seu i
amb 14 anys s'afilià a l'Agrupació Socialista. En
aquesta agrupació conegué
l'anarquista Enrique Guardiola, el qual l'introduirà en el
pensament llibertari.
En 1913 Guardiola farà que la societat «La
Prosperidad», en la qual militava
Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb
les
condicions laborals i econòmiques, abandonà el
taller familiar i l'any següent
passà a un altre taller on s'especialitzà en
ebenisteria, la seva feina
definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916
s'establí a Barcelona
(Catalunya) –segons alguns després d'agredir amb
una maça el propietari de
l'empresa on treballava per haver-lo ofès–, on
s'afilià al Sindicat de la Fusta
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Poblesec.
Participà activament
en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un
grup de defensa confederal.
En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó (Menorca, Illes
Balears). En
aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals,
com ara Joan Ripoll,
els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres.
Ajudà com pogué
els companys llibertaris (Salvador Seguí Rubinat, Francisco
Arín Simó, etc.)
que es trobaven desterrats a l'illa. En 1923 retornà a
Villena i intervingué en
la creació de l'Ateneu Racionalista i, l'any
següent, de la societat «La
Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT.
Milità amb un destacat grup de
companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans
Ibáñez, Antonio Guillén,
Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del
grup anarquista«Humanidad Libre». En 1927 assistí a la
reunió fundacional de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Pressionat per la
repressió de la dictadura de Primo
de Rivera, marxà a Elda (Vinalopó
Mitjà, País Valencià), des d'on en
1928 envià
diners a La Revista Blanca per a
una
subscripció pro presos. El març de 1928 va ser
detingut per apunyalar lleugerament
al front en una disputa José Cañizares, president
de la Casa del Poble de
Villena. Després, a Barcelona, ajudà
orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre
destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la
proclamació de la
II República espanyola retornà a Villena i entre
el febrer de 1932 i l'abril de
1934 ocupà la presidència de la CNT d'aquesta
localitat. Quan el cop feixista
de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers
barcelonins i
l'agost d'aquell any retornà a Villena, on
s'encarregà d'importants tasques
confederals: president de la CNT (1936), president de la
Comissió d'Assistència
Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president
de la Indústria del
Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de
l'Ajuntament
de Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la
Secció de Defensa
del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a
València. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp
d'internament
d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué
amagat fins l'octubre de
1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el
nom de Felipe Martínez
Pérez i muntà un taller d'ebenisteria,
que amb el
temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta
ocupà la secretaria
de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro
presos
durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al
1957. Durant aquests anys
(1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les
agafades confederals i
establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco
Ponzán Vidal. Durant els
difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i
Eduard Josep Esteve, creà un
Comitè Nacional provisional de la CNT, que
encapçalà entre 1958 i el febrer de
1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat
perquè havia estat agafat
en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes
desconeixien la seva
importància orgànica. En 1962, arran d'una
important agafada, es va veure
obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a
València i a Madrid, però, al
contrari que Torremocha, no passà a França i es
mantingué amagat un parell
d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona
i l'any següent fou
novament detingut. Finalment acabà malalt de Parkinson i una
mica descentrat.
Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical
Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista.
De jove estigué casat amb
Francisca Camús i, un cop enviudà,
formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes.
Ginés Camarasa García va morir el 6 de juny de
1972 a Barcelona (Catalunya).
Ginés Camarasa
García (1898-1972)
***
- Capitán Chimeno:El 23 de novembre de 1912 neix al llogaret de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete Aguayo, més conegut com Capitán Chimeno. Fill d'una família nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i va créixer en una cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del poble, Martínez Lora. Allà aprengué a muntar a cavall i a disparar amb escopeta, aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola, però aprengué a llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans, va anar prenent consciència social i decidí fugir d'aquella vida. Amb un company s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos, però es van topar amb dos terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia Civil van sortir a buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat, però com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou enviat al reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en massa de presos anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934, s'acostà al pensament anarquista, alhora que començà a estudiar teoria política i a escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb l'arribada del Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De bell nou a Silillos, va treballar al camp i començà les seves tasques com a anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament marxà al seu poble per organitzar la resistència. Després d'organitzar els grups de defensa, va crear la famosa«Cavalleria del Chimeno», que va arribar a tenir uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els primers atacs de les tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la Colònia de Fuente Palmera. Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa, aconseguí reduir els números de la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien atrinxerat a la caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no va permetre que s'exercís cap tipus de violència contra ells. Després va ampliar la seva línia d'acció, intentant alliberar pobles com Almodóvar, Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va créixer, entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les forces rebels arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la «Cavalleria del Chimeno» i altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir cap a la zona republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els centenars de persones que acompanyaven la «Cavalleria del Chimeno» van dispersar-se per diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad Real). Chimeno, amb sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al Cerro Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en les files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou nomenat capità de la 73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló Bautista Garcés» de tendència comunista --Bautista Garcés fou un diputat comunista cordovès assassinat pels feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán Chimeno fou comminat a prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia, Espanya) i amb son company Francisco Atalaya marxà cap a la posició parapetats cadascun amb un tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que protegia Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert, resultat abatut i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però també fou abatut. La companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per recuperar el cos del seu capità perquè no fos profanat --el general feixista Queipo de Llano havia posat preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El seu enterrament a Villanueva de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez Salas el nomenà comandant a títol pòstum. Va deixar vídua i una filla que naixeria tres mesos després. El Capitán Chimeno es va convertir en una figura mítica entre les classes camperoles andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera inaugurà a Silillos el parc públic «Chimeno» en memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente Palmera la pel·lícula Capitán Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per María José Bernete Navarro, historiadora i neboda de Chimeno.
Defuncions
- Albert Laisant: El
23 de novembre de 1928 mor a París (França) el
militant
anarquista i francmaçó Albert Laisant. Havia
nascut l'1 de juny de 1873 i era
fill de l'intel·lectual anarquista Charles Ange Laisant. La
trobada amb
Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que
encomanarà a son pare,
i que ell també transmetrà a sos dos fills,
Maurice i Charles. Entre 1899 i
1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation
Libertaire, òrgan de la Lliga per
l'Educació Llibertària creada el juny de
1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de
Laurent
Tailhade per un article publicat en Le
Libertaire. En 1925 va publicar la novel·la
infantil Magojana: le maître du
secret. Albert
Laisant va morir el 23 de
novembre de 1928 a París (França) i
està enterrat
en el columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
- Milly Witkop: El 23 de novembre de 1955 mor a Peekskill (New York, EUA), a conseqüència de problemes respiratoris, la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Havia nascut l'1 de març de 1877 a Slotopol (Ucraïna), dins la comunitat jueva de la localitat, i era la major d'una família de quatre germanes --la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes, la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions «escandaloses» com la«vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUD Der Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units --a través de Suïssa, França i Regne Unit--, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana».
***
- Tomàs
Andrés Andrés: El 23 de
novembre de 1982 mor d'un atac cerebral sobtat a Barcelona (Catalunya)
el
militant anarcosindicalista Tomàs Andrés
Andrés. Havia nascut en 1913 a
Pedralba (Els Serrans, País Valencià).
Autodidacte, conegué les idees de
Kropotkin, Fauré, Reclus, Malatesta i d'altres, i les
publicacions La
Revista Blanca, Estudios, El
Luchador i les novel·les«Ideales» gràcies a l'esperonament del
seu padrastre anarquista. En la seva
formació com a militant anarcosindicalista de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Pedralba jugà un paper essencial la figura
Narcís Poeymirau
Rochina. Intervingué en la revolta anarquista del 8 de gener
de 1933 i per
aquest fet fou condemnat a tres anys de tancament que purgà
al Reformatori
d'Adults d'Alacant. Alliberat gràcies a l'amnistia de febrer
de 1936, participà
activament en la Revolució i en la guerra civil com a
comissari de Cultura. En
acabar el conflicte bèl·lic, va fugir en
companyia d'Ernesto Solano quan eren
portats a un camp d'internament i es refugiaren a les muntanyes.
Després
s'establí a Barcelona. Formà part de la
lluità clandestina, especialment en
tasques de propaganda en 1945. Més tard va fer de
transportista, activitat
professional en la qual prosperà. A la mort de Franco,
participà en la
reorganització de la CNT i col·laborà
en diferents publicacions llibertàries,
com ara La Protesta Obrera, Solidaridad
Obrera i Tierra y
Libertad. En 1978 publicà el fulletó Algo
más sobre la comunidad de
Pedralba i l'any següent el relat
biogràfic sobre un cosí seu Un amor
truncado o el ideal que no muere. Sa companya fou Isabel
Mateu.
***
- Max Sartin: El 23 de novembre de 1987 mor a Salt Lake City (Utha, EUA) el militant i propagandista anarquista individualista italoamericà Raffaele Schiavina, més conegut com a Max Sartin o Bruno. Havia nascut el 8 d'abril de 1894 a San Carlo (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia), en una família pagesa. L'any 1912, en acabar l'escola, emigra als Estats Units i s'instal·la a Brockton (Massachusetts) en 1913, on descobreix l'anarquisme durant l'estiu de 1914 llegint les memòries de Kropotkin. Comença a col·laborar amb el periòdic de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva i l'abril de 1916 n'accepta el càrrec d'administrador. L'any següent és detingut per rebutjar servir a l'Exèrcit i condemnat a un any de presó i expulsat cap a Itàlia el 9 de juliol de 1919. A Nàpols és de bell nou detingut per les autoritats militars per deserció en temps de guerra i internat a la presó militar de Sant'Elmo, on va restar fins a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 quan va ser portat a capitania militar i incorporat a l'Exèrcit i el 12 del mateix mes llicenciat. A començaments de 1920 reprendrà a Torí el càrrec d'administrador de Cronaca Sovversiva, de la qual enviarà 4.000 exemplars als EUA sota el fals títol d'A Storno per evitar la censura nord-americana que havia prohibit la publicació, però després de vint números el periòdic és declarat il·legal per la divulgació d'articles antimilitaristes. L'agost de 1922 és detingut i empresonat durant 15 mesos, acusat absurdament de pertànyer a l'organització «Arditi del Popolo», abans de ser finalment absolt per l'Audiència de Torí. El març 1923, fugint de l'amenaça feixista a Itàlia, s'instal·la a París on publica amb Emilio Coda i Giuseppe Mioli La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. Després d'una breu estada a Londres, tornarà a París, on va treballar en la indústria tèxtil i va publicar el periòdic Il Monito (1925-1928). Després de residir a Marsella serà expulsat de França i retorna clandestinament als EUA --amb aquest estatus legal de «clandestí» romandrà fins a la seva mort. Allà col·laborarà primer i dirigirà després el setmanari novaiorquès L'Adunata dei Refrattari durant 44 anys, de maig de 1928 fins l'abril de 1972. A més de nombrosos articles en periòdics anarquistes (Man!, La Frusta, Internazionale,Cronache Sovversive, Veglia, etc.) sota diversos pseudònims (Cesare,Nando, Michetta, Calibano,Melchier Seele, Max Sartin, Labor, Manhattanite,Bob, Juan Taro, XY,RS, MS, etc.), és autor dels llibres Sacco e Vanzetti: causi e fini di un delitto di stato (1927), Berneri in Spagna (1938) i Il sistema rappresentativo e l'ideale anarchico (1945), entre molts d'altres. Els seus impressionants arxius sobre el moviment anarquista internacional («Fons l'Adunata») són dipositats a la nord-americana Boston Public Library, on també es troba el fons documental d'Aldino Felicani sobre el cas Sacco i Vanzetti; també va donar documentació (fotografies, fullets, publicacions, etc.) a l'Arxiu Pinelli de Milà (Itàlia). L'arxiu de L'Adunata dei Refrattari es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa companya va ser la militant anarquista Fiorina Rossi.
Actualització:
23-11-14
↧
More Pages to Explore .....
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)