[25/11] «L'Action Libre» -
Lébédeff - Aiacci - Ba Jin - Mayoux - Campana -
Wafner - Simov - Pariente - Conte - Conejero - Gervasio - Rojas -
Ségeral - Navarro - Cappelletti - ObregónAnarcoefemèrides
del 25 de novembre
Esdeveniments
- Surt L'Action Libre: El 25 de novembre
de
1931 surt a París (França) el primer
número del periòdic anarcoindividualista L'Action Libre. Es publicava cada 20
dies i era la continuació de Les
Causeries Populaires. Bulletin mensuel. L'editor responsable
d'aquesta
publicació fou Louis Louvet i consistia en un petit
butlletí de quatre pàgines
on s'anunciaven les conferències de les «Causeries
Populaires» (Xerrades
Populars), organitzades per Louvet i els seus amics. Hi van
col·laborar Michel
Antoine (Lux), E. Armand, Lucien
Barbedette, Charles-Auguste Bontemps, H. Gaillard,
Henri-Léon Follin, Charles-Ange
Laisant, Dr. Legrain i Simone Larcher, entre d'altres.
Publicà, almenys, 49
números fins al desembre de 1936. També
edità, almenys, un fullet, Les
tueries passionnelles et le tartufisme
sexuel (1934), d'E. Armand.
***
Naixements
- Jean
Lébédeff: El 25 de novembre de 1884
--algunes fonts citen el 12
de novembre-- neix a Bogorodskïé, barri de Nijni
Nóvgorod (Volga-Viatka,
Rússia), l'artista anarquista Ivan Konstantinovitx Lebedev,
més conegut com Jean
Lébédeff. Havia nascut en una
família de comerciants i agricultors que
tenia l'estatus lliure. El 12 de març de 1907
obtingué un diploma de l'Escola
de Navegació Fluvial de Nijni Nóvgorod i
esdevingué capità d'un vaixell del
Volga. En aquests anys amagà nombrosos militants
revolucionaris a bord de la
seva embarcació. El novembre de 1908 expulsà de
la nau, amb el suport dels
passatgers, un grup de guàrdies del tsar que
abandonà desarmat en una riba
despoblada. Per fugir de la repressió tsarista,
abandonà clandestinament el
país i, a través de Finlàndia,
Dinamarca i Alemanya, arribà a Bèlgica. A
Ixelles es reuní amb son germà major, Nicolas
(Nikolai Konstantinovitx Lebedev), estudiant a la Universitat
Lliure, dirigida per Élisée Reclus. En 1909
s'instal·là a París, on
exercí
diverses feinetes i començà a estudiar dibuix. En
1911 es traslladà a
Montparnasse i entrà a l'Escola Nacional de Belles Arts. També
freqüentà
l'acadèmia de Lev Leonovitx Tolstoi, fill
de l'escriptor, i l'Acadèmia Russa de París
creada per
emigrats de tendències
anarquistes o anarquitzants. Arran d'unes diferències
sorgides
sobre el
finançament de l'Acadèmia per una possible
subvenció tsarista, l'Acadèmia es
dividí en dues en 1912 i Lébédeff
restà
fidel al grup antitsarista (Avinguda
del Maine, 54), però l'any següent fou elegit
president de
l'altre grup
(Avinguda del Maine, 21). En aquesta època
estudià
sobretot a l'escola del
mestre gravador Paul Bornet, on s'inicià en la xilografia, i
realitzarà
paisatges, retrats i gravats en fusta. Passà moltes hores a
la
Biblioteca
Nacional de París estudiant els gravats antics. Al barri de
Montparnasse,
freqüentarà els cercles artístics
(especialment el
cafè «Camélèon») i
farà
amistat amb diversos artistes (Picabia, Maïakovski, Ravel, Mac
Orlan, Erik
Satie, Blaise Cendrars, Soutine, Modigliani, André Salmon,
etc.). També fou
assidu del taller d'Henri Matisse a Issy-les-Moulineaux i de l'estudi
d'Anatole
France al bosc de Boulogne. Entre 1921 i 1927 formà part del
grup «Les Compagnons»,
creat per Germain Delatouche, que organitzà nombroses
exposicions de diferents
artistes (Antral, Claudot, Lébédeff,
Paulémile
Pissarro, Delatousche, etc.).
Durant aquest període d'entreguerres estigué
força
lligat als cercles
llibertaris i especialment als militants russos exiliats Volin i
Makhno. Aquestúltim visqué nombrosos mesos a ca seva i
realitzà
per ell nombroses gestions
davant els poders públics per aconseguir papers. Amic de
Piotr
Kropotkin, s'encarregà
d'acollir i guiar sa companya durant els seus viatges a
París.
En aquesta època
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries,
com ara Le Néo Naturien,
on col·laborava també el gravador llibertari
Louis Moreau, i La Vache
Enragée, periòdic dirigit per M.
Hallé i òrgan d'expressió de la Comuna
Lliure de Montmartre, de la qual era membre. Durant
l'ocupació alemanya, amagà
dins del seu taller de Fontenay-sous-Bois amics jueus i militants
anarquistes
perseguits per la Gestapo i pels quals realitzarà documents
falsos
d'indentitat. Després de la guerra, es casà amb
Kamille Klimeck, filla d'una
família burgesa polonesa, amb la qual tindrà un
fill, Georges. En aquests anys
continuarà treballant per a la premsa
llibertària, com ara L'Unique,
d'Émile Armand, i Maintenant, d'Henri
Poulaille. En 1947 il·lustrà la
coberta del llibre de Volin La révolution inconnue,
editat pels «Amics
de Volin» i l'obra de Fernand Planche consagrada a Kropotkin
(1948). En 1972,
malalt, es retirà amb sa companya Marie Claire Blanc (Maguelone)
i son
fill François a Gallargues-les-Montueux
(Occitània). Jean Lébédeff va morir el
21 de setembre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat al
cementiri de Sant Geli.
Nicolas Lébédeff
(?-1934)
***
- Aurelio Aiacci:
El 25 de novembre de 1903 neix a Cavriglia (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i
lluitador antifeixista Aurelio Aiacci. Sos pares es deien Angelo
Aiacci, miner,
i Maria Faustina Pierazzi. Adolescent, començà a
treballar a la galeria d'una
mina de lignit. Després de la condemna en 1921 de son
germà gran Terzilio
Aiacci, també anarquista i responsable de
l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI), a 10 anys de presó arran dels enfrontaments
antifeixistes de
Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia) el
març d'aquell any,
emigrà a finals de 1923 a França. En 1929 residia
a Caubilhargues (Llenguadoc,
Occitània) on treballava de destil·lador.
Més tard s'instal·là a Alès
(Llenguadoc, Occitània) on a finals de la dècada
dels vint es reuní amb son
germà. En aquesta època figurava com a«antifeixista perillós a detenir» en un
registre establert per la policia de fronteres italiana. L'11 de
setembre de
1936 –el 25 d'octubre, segons altres fonts–, amb
son germà i un grup d'anarquistes
italians (Alpino Bucciarelli, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini,
Adolfo
Pintucci, Gualtiero Livi), creuà els Pirineus per lluitar en
la Guerra
d'Espanya. A Barcelona (Catalunya) el 22 de desembre de 1936
s'enrolà en la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso».
Aurelio Aiacci va ser abatut el 7
d'abril de 1937 a El Carrascal, al front d'Osca (Aragó,
Espanya) –altres fonts
diuen que a finals de 1937 es trobava en un hospital militar de
Barcelona
guarint-se de greus ferides patides en combat.
***
- Ba
Jin: El 25 de
novembre de 1904 neix a Chengdu (Sichuan, Xina) l'escriptor i militant
llibertari Li Fei-Kan, més conegut com Ba Jin
o Pa Kin (segons la
transcripció antiga). Procedia d'una família
mandarina originària de Jianxing
(Chekiang, Xina) i sa mare va morir l'estiu de 1914 i son pare tres
anys
després. El «Moviment del Quatre de
Maig» de 1919 tot just havia acabat i l'«Era
dels Senyors de la Guerra» era en ple apogeu, quan Ba Jin es
va matricular en
una escola moderna de Chengdu per seguir estudis d'anglès
(1920-1923).
S'empassa febrilment les noves publicacions que van sorgint arreu i
s'entusiasma amb les teories anarquistes. Especialment dos textos
cridaran la
seva atenció i que després traduirà al
xinès: Als joves, de Kropotkin, iLa gran nit, de Léopold Kampf. Va formar
part d'un grup llibertari local
(«La Societat de l'Equitat») i en la revista del
grup, La Quinzena, va
publicar el seu primer article: «Com edificar una societat
autènticament lliure
i igualitària.» En 1923 viatja a Xangai amb son
germà major, Li Jaolin, i
després a Nanquín, on és
admès a l'Escola Annexa de la Universitat del
Sud-oest. Amb el diploma a la butxaca, en 1925 retorna a Xangai, sempre
col·laborant en la premsa llibertària amb el seu
nom o fent servir pseudònims i
realitzant publicacions literàries. Durant la seva estada a
Nanquín va entrar
en relació epistolar amb Emma Goldman, sa «mare
espiritual», i amb Thomas Henry
Keell, director de la revista llibertària londinenca Freedom
(1926). En
1927, ja que no va poder matricular-se en la prestigiosa universitat de
Pequín,
va marxar a França amb la finalitat de realitzar estudis
d'Econòmiques i
d'aprendre francès. L'afer Sacco i Vanzetti toca el seu
tràgic final i pren
contacte amb el comitè de suport dels anarquistes
italoamericans, escrivint
Vanzetti que li contestarà des de la presó.
Alhora tradueix Kropotkin --La
conquesta del pa (1927, revisada en 1940 i publicada amb el
títol El pa
i la llibertat) i Ètica, el seu origen i
el seu desenvolupament
(1927, revisada en 1941)--, estudiant en profunditat per a la tasca
Aristòtil,
Plató i els Evangelis. En aquests anys va multiplicar les
seves col·laboracions
en la premsa llibertària, especialment en La
Igualtat, revista en xinès
publicada en San Francisco (Califòrnia, EUA) entre 1927 i
1929, amb l'ajuda
d'un obrer xinès que hi vivia, Liu Zhongshu (Ray
Jones). També publicarà
dos llibres: L'anarquisme i la qüestió de
la pràctica (1927), amb Shu
Huilin i Jun Ji (Woo Yong-Hao), i Els
pioners de la revolució
(1928). En aquests anys va mantenir correspondència amb
figures destacades de
l'anarquisme, com ara Emma Goldman (1927), Alexander Berkman (1928) o
Max
Nettlau (1928), costum que conservarà fins als anys 50, com
ho demostren els
intercanvis postals amb Agnès Inglis (1948-1950), Rudolf
Rocker (1948-1949),
Joseph Ishill (1949), Boris Jelinski (1949) o la Comissió de
Relacions
Internacionals Anarquistes (1949), i els seus intercanvis de premsa amb
diverses publicacions estrangeres, entre elles, la francesa Le
Libertaire.
A França acaba Destrucció, la
seva primera novel·la, publicada en 1929
en forma de fulletó en la revista més prestigiosa
d'aleshores, Xiaoshuo
Juebao (La Novel·la Mensual). L'èxit
que va tenir entre els lectors,
especialment entre els més joves, el va animar a prendre
definitivament el camí
literari, publicant sota el pseudònim Ba Jin
--la primera lletra xinesa
(Ba) era un homenatge a un company seu que es va suïcidar a
París i la segona
(Jin o Kin) és la transcripció en
xinès del patronímic de Kropotkin. De tornada
a Xina en 1928 s'instal·la a Xangai i en els anys
següents publicarà algunes de
les seves novel·les més famoses, com ara la
trilogia El amor (Boira,
1931; Pluja, 1933; Resplendor,
1935), on els protagonistes són
joves intel·lectuals revolucionaris, i sobretot Família
(1933),
inspirada en la vida dels seus, considerada la seva obra mestra,
primera part
d'altra trilogia, El torrent, que completaria
més tard. La literatura,
però, no fa que abandoni les activitats militants, tot
escrivint per a
publicacions llibertàries, com ara El Llibertari
mensual (entre gener i
abril de 1929), que signava amb el pseudònim de Marat,
o Abans del
moment (entre gener i juliol de 1931), sense oblidar una
revista
esperantista, Verda Lumo (Llum Verda),
ja que sempre va ser un
fidel partidari de la llengua universal que havia descobert als 14
anys. En
aquesta època va publicar tres obres
llibertàries: Al cadafal (1929)
--galeria de retrats de terroristes russos del segle XX, acompanyada
d'estudis
sobre els màrtirs anarquistes de Chicago o sobre la vida de
Sofia Parovskaia,
sobre la història del nihilisme rus i sobre la gesta dels
anarquistes francesos
de la Belle Époque, amb textos dedicats
als màrtirs de Tòquio o a l'afer
Sacco i Vanzetti, així com una carta sobre«Anarquisme i terrorisme»--, Deu
heroïnes russes (1930) --altra
col·lecció de retrats, entre ells el de Vera
Zassulitx i el de Vera Figner--, i Del capitalisme a
l'anarquisme (1930)
--lliure adaptació de l'obra de Berkman, El abc
del comunisme llibertari
(1929). El novembre de 1934, per fugir de l'opressiu ambient social que
regnava
al seu país, on les autoritats nacionalistes havien censurat
en diverses
ocasions els seus escrits per considerar-los subversius, va abandonar
Xina i es
va dirigir a Japó, on va passar alguns mesos a Yokohama i a
Tòquio, on va ser
detingut per la policia un breu espai de temps. De tornada a Xangai, es
va fer
càrrec de les edicions «Vida i Cultura»,
on va incloure en una de les
col·leccions que dirigia un dels seus llibres, Història
del moviment social
rus (1935). La Guerra sinojaponesa (1937-1945) el va portar a
errar d'una
banda a l'altra, ben igual que altres escriptors. Es va refugiar a
Canton, a
Guilin i fins i tot a Chongking. A Guiyang, el maig de 1944, es va
casar amb
Chen Yunzhen (1921-1972), amb qui va tenir dos fills. Implicat en
l'oposició intel·lectual
a l'ocupació japonesa, va ser un dels dirigents, el
març de 1938, de
l'Associació de Resistència a l'Enemic en els
mitjans literaris i artístic de
tota Xina, i de la filial de Guilin, el novembre de 1938, aportant la
seva
ploma al seu òrgan d'expressió, Arts i
Lletres de la Guerra de Resistència.
Paral·lelament, va desplegar la seva energia a informar als
seus compatriotes
sobre la situació de l'Espanya revolucionària
mitjançant la revista Foc
d'alarma (entre setembre de 1937 i octubre de 1938, de la
qual es va
encarregar juntament amb Mao Dun, incloent una sèrie creada
per a l'ocasió de
fulletons traduïts per ell, titulada «Petita
col·lecció d'estudis sobre la
qüestió espanyola», on van
aparèixer textos de Rudolf Rocker (La lluita a
Espanya, 1937), d'Augustin Souchy (Espanya,
1939, i Els Fets de
Maig a Barcelona, 1939), d'Albert Mining (Diari d'un
voluntari
internacional, 1939), de Carlo Rossellini (Diari
d'Espanya, 1939), iEl combatent Durruti (1938, de diversos autors).
També va fer les versions
al xinès de tres àlbums de dibuixos procedents de
les oficines de propaganda de
la CNT-FAI: dos de Castelao (La sang d'Espanya,
1938, i El sofriment
d'Espanya, 1940) i un de Sim (L'albada espanyola,
1938). Els seus
compromisos a favor de la Revolució llibertària
espanyola i el seu rebuig a
pertànyer a la Lliga d'Escriptors d'Esquerra (1930-1936), de
caire marxista, li
van implicar l'hostilitat dels comunistes, que acusaven els
anarquistes, com
arreu, de sabotejar la tàctica del «Front
Unit» --aliança entre comunistes i
nacionalistes per combatre Japó, o més exactament
la segona aliança, ja que el
primer «Front Unit» s'havia format amb la
intenció d'alliberar Xina dels
Senyors de la Guerra i s'havia saldat, en 1927, amb l'aixafament
sagnant per
part de Chiang Kai-shek del seus seguidors. Literàriament en
aquesta època
publicarà els dos últims volums de Torrent
(Primavera, 1938, i Tardor,
1940), els tres toms de Foc (1940, 1941 i 1945) i El
jardí de repòs (1944);
i va començar La sala comuna número 4
(1946) i Nit gelada (1947),
la seva última obra important de creació. Entre Destrucció (1929) i Alliberament
(1949), Ba Jin va publicar, a més de les obre citades, vuit
novel·les més: El sol
mort (1931), Somni a la mar
(1932), Tardor
en primavera (1932), Els minaires
de
l'antimoni (1933), Germinal
(1933, reeditat sota el títol Neu),Resurrecció (1933,
continuació de Destrucció),La pagoda de la longevitat (1937) iLina (1940), així com una
sèrie de novel·letes disperses en
innombrables revistes, que va reunir en recopilacions, com ara Venjança (1931), Claredat (1932), La
cadira
elèctrica (1933), El drap
(1933),El general (1934), El
silenci (1934), Deus, dimonis i
homes (1935), Immersió(1936) i Història de
cabells (1936).
A tot això, s'ha d'afegir una gran quantitat d'assaigs,
reunits en una vintena
de volums: Viatge per mar (1932), Els meus viatges a fil de pinzell
(1934), Gotetes (1935), Confessions d'una vida (1936), Records (1936), Bitllets
breus (1937), Jo
acuso (1937), El somni i
l'embriaguesa (1938), Cartes d'un
viatger (1939), Impressions (1939),Terra negra (1939), Sense
títol (1941), El
dragó, els tigres, els gossos (1942), L'herba que ressuscita (1942), Petites
gents, assumptes sense importància (1943), Notes de viatges diversos (1946), Petits records (1947), La
tragèdia d'una nit tranquil·la (1948).
Amb només 30 anys, va escriure la
seva vida: Autobiografia de Ba Jin.
Com a traductor tampoc no va fer curt: Léopold Kampf,
Bartolomeo Vanzetti,
Stepniak, Akita Ujaku, Aleksi Tolstoj, Gor'kij, Baghy, D'Amicis,
Kropotkin,
Alexander Berkman, Jaakoff Prelooker, Herzen, Theodor Storm, Turgenev,
Oscar
Wilde, Vera Figner, Dobri Nemirov, Kuprin, Bratescu Voinesti, Vassili
Eroshenko, Rudolf Rocker, Isaac Pavlovski, Vsevolod Garshin, etc. Quan
els
comunistes prengueren el poder, encara que s'havia escampat el rumor
que Ba Jin
havia fugit a Taiwan, va quedar i va acceptar posar la seva ploma al
seu
servei, però sense afiliar-se al Partit, posant bona
voluntat en creure'n el
programa provisional (reforma agrària,
distribució de la terra als pagesos
pobres, destrucció del feudalisme...). El juliol de 1949,
quan els comunistes
encara no són els amos absoluts del país i encara
no s'ha proclamat la
República Popular, s'incorpora a la Federació de
les Arts i de les Lletres de Xina,
del presídium del qual formarà part a partir
d'octubre de 1953 i del que serà
un dels vicepresidents a partir d'agost de 1960. Va formar part del
Comitè
Permanent de l'Associació d'Escriptors de Xina a partir de
juliol de 1949 i va
obtenir una de les vicepresidències a partir d'octubre de
1953. Va ocupar
càrrecs anàlegs en la filiar de Xangai d'aquests
dos organismes, així com
d'altres institucions estatals menys importants. També va
realitzar missions
internacionals (Varsòvia, Moscou, Corea del Nord, Taskent,
Japó, etc.). Va ser
nomenat redactor en cap del Mensual de
les Lletres i de les Arts, òrgan de la branca de
Xangai de l'Associació
d'Escriptors, des de la seva creació el gener de 1953 fins
al gener de 1957,
passant-se després a la direcció d'un
comitè editorial. El juliol de 1957 va
prendre les rendes, amb Jin Yi d'antuvi i després sol a
partir de novembre de
1959, d'una segona publicació de l'Associació
d'Escriptors, Collita, que va ser
una de les més
influents a Xina. Mentrestant, l'octubre de 1959, el Mensual
de les Lletres
i de les Arts es transforma en Literatura a Xangai,
i serà el
responsable des de novembre de 1960. El gener de 1964, Literatura
a Xangai
i Collita s'uneixen, i la nova
publicació passarà a dir-se Collita
fins al març de 1966, data en la qual s'interromp: estem a
les portes de la
Revolució Cultural. Les seves funcions no són
només d'índole cultural, ja que
formarà part de l'Assemblea Nacional Popular, com a
representant de la
província de Sichuan (1954-1958) i com a diputat de Xangai
(1959-1963 i
1964-1965). Totes aquestes tasques burocràtiques li lleven
temps per escriure i
li creen mala consciència i la sensació de
desaprofitar el temps. Llevat
d'excepcions --Històries d'herois (1953),Perla brillant i Favorita
de jade (dos contes per infants de 1957) o Li Dahai
(1961), que són
obres de creació--, es consagrarà d'ara endavant
exclusivament a los sanwen
o literatura de reportatge --relats dels seus viatges a
Polònia, Corea, l'URSS
o Vietnam: Auschwitz: la fàbrica nazi d'assassinar
(1951), Dies de
festa a Varsòvia (1951), Cartes
d'ànim i altres (1951), Viure
entre herois (1953), Hem trobat el mariscal Peng
Dehuai (1953), Els
qui salvaguarden la pau (1954), Dies d'alegria
(1957), Tota
lluita que salva la vida (1958), Veus noves
(1959), Amistats
(1959), Cant d'aclamació (1960), Un
sentiment inesgotable (1963),A la vora del pont Hien Luong (1964), Viatge
a la comuna Dazhai
(1965). Entre 1954 i 1955 arriben les campanyes de«rectificació». Ba Jin és un
dels intel·lectuals que es mobilitzen contra els companys
que no es comportaren«com devien», com ara Hu Feng. Malgrat tot, en
1956, durant el període de les«Cent Flors», publicà una desena
d'assaigs que critiquen la realitat social,
avançant d'alguna manera els futurs escrits d'A
raja ploma. Però es va
veure obligat de seguida, durant el moviment ultradretà de
1957, a retractar-se
i a cooperar en la denúncia dels escriptors que s'havien
compromès més que ell
--més tard avergonyit, demanarà disculpes a les
generacions futures. L'octubre
de 1958 li va tocar passar per la barra. S'havia engegat una campanya
sobre els
seus llibres anteriors a 1949. En efecte, havia començat a
editar-los,
alleugerits del seu contingut anarquista, sota el títol Obres
de Ba Jin
(14 volums, 1958-1962). I abans d'això, l'abril, havia
comès la imprudència, en
un article, de no fustigar amb suficient acarnissament Howard Fast, el
novel·lista nord-americà que havia trencat amb el
comunisme. Els atacs es van
anar fent cada cop més severs. D'ara en endavant, malgrat
l'al·legat que
presentà, en maig de 1962, per celebrar «El
coratge i el sentit de
responsabilitat dels escriptors» --encara que es tractava
d'un text inscrit en
un corrent general de liberalitat impulsada pel propi poder, i no d'un
acte de
crítica per part de l'escriptor, però no per
això tingué menys problemes durant
la Revolució Cultural--, no dubtarà en amagar els
seus sentiments i sotmetre's
a les autoritats xineses, actuant com el titella que elles esperaven. I
fins a
la fi de la Revolució Cultural, Ba Jin persistirà
en la seva actitud. En 1966,
amb el començament de la Revolució Cultural,
desapareixerà immediatament de
l'escena pública. El 16 d'agost de 1966 fou
col·locat un cartell a la filial de
Xangai de l'Associació d'Escriptors que el denigra, i se'l
margina. El 10 de
maig de 1967, un article del Diari del Poble
l'acusa clarament, i el 18
de setembre els guàrdies rojos el porten a la Universitat de
Fudan, on roman
segrestat un mes i sotmès a interrogatori. El gener de 1968
es precinta la
porta de la seva biblioteca i se'l prohibeix accedir a les habitacions
del pis
superior de ca seva; el 20 de juny es arrossegat al «Circ del
Poble», a Xangai,
per a una «assemblea de lluita televisada»,
organitzada pels mitjans culturals
de la ciutat; i el setembre se l'envia a un cau de la seu local de
l'Associació
d'Escriptors. No tornarà a ca seva fins al febrer de 1969.
De maig d'aquest any
a febrer de 1970 es enviat al districte de Songijang,
després a Fengxian, a
prop de Xangai, a una «Escola del 7 de Maig» per
alts càrrecs, on ha de
realitzar tasques manuals. No retornarà a Fengxian fins dos
anys i mig després
per atendre sa muller, a la qual no havien guarit per ser la seva
esposa i
estar a punt de morir. El juliol de 1973, el comitè
municipal de Xangai del Partit
Comunista decretà que el cas de Ba Jin revelava«contradiccions en el si del
poble» --no «contradiccions entre el poble i els
enemics del poble»-- i li
llevaren l'etiqueta de «contrarevolucionari» que li
havien aferrat,
autoritzant-li a reprendre les seves tasques de traductor.
Després de revisar
la versió de Terres verges de Turgenev,
el setembre de 1974 es dedicà a Passat
i pensaments de Gertsen, que acabarà l'abril de
1977, quan ja feia sis
mesos que Mao havia mort i la Revolució Cultural, que havia
durat deu anys,
acabava de finar. En aquest moment Ba Jin, tornà, amb 73
anys, a florir. El 20
d'octubre es reprodueix una de les seves novel·les en Lletres
i arts de
Xangai, nova fórmula de Literatura de
Xangai, que la inaugura. Torna
a les seves funcions de vicepresident de l'Associació
d'Escriptors Xinesos, de
la qual serà el primer president el novembre de 1979, el
president interí
l'abril de 1981 i president el gener de 1985, càrrec que li
serà confirmat el
desembre de 1996 i que ocuparà fins a la seva mort. Va
recuperar, també, el seu
càrrec de vicepresident de la Federació Xinesa
dels Cercles Literaris i
Artístics, en la qual fou reelegit el novembre de 1979 i
conservà fins al
novembre de 1988. Se li oferí la presidència del
PEN Club de Xina i d'altres
institucions. En gener de 1979, quan Lletres i arts de Xangai
recupera
el nom Literatura en Xangai, i Collita
ressorgeix, serà ell qui
dirigeixi ambdues revistes. Les seves traduccions inèdites
de Turgenev i de
Gertsen apareixen en 1978 i 1979 respectivament, alhora que dues
recopilacions:Treballs recents (1979 i 1980) i una antologia
d'escrits titulada Resplendors
(1979). Malgrat els disgusts experimentats després de la
sortida de les seves Obres
en 14 volums, permet l'edició de les seves Obres
escollides, en 10
volums, en 1982. Més tard, es publicaran les seves Obres
completes, en
26 volums --recopilades entre 1986 i 1994, i reimpreses en 2000-- i de
les
seves Obres traduïdes completes, en 10
volums, recopilades en 1997;
aquest pic, no s'expurgaran els textos anarquistes en cap d'elles. Ba
Jin
recupera també el seu escó en l'Assemblea Popular
Nacional, i és reelegit el
febrer de 1978 diputat per Xangai. En 1983 expira el seu mandat iés nomenat
vicepresident del Comitè Nacional de la VI
Conferència Consultiva Política del
Poble Xinès. Aleshores tornen el viatges oficials: a
França l'abril de 1979,
amb Gao Xinjiang, futur Premi Nobel de Literatura, com a
intèrpret; a Estocolm
l'agost de 1980 per al LXV Congrés Esperantista
Internacional; a Lió, el setembre
de 1981, per al XLV Congrés del PEN Club; després
a Zuric; i a Tokio, el maig
de 1984, per al XLVII Congrés del PEN Club. A l'estranger se
li omple d'honors.
En 1982 rep d'Itàlia el Premi Dante per la seva trilogia El
torrent, i
François Mitterrand, de passada per Xangai a l'any
següent, el condecora amb la
Creu del Comanador de la Legió d'Honor (7 de maig de 1983);
en 1984 és nomenat
doctor honoris causa per la Universitat Xinesa de
Hong Kong (18
d'octubre), i en 1985 és declarat membre d'honor de
l'Acadèmia Americana i
Institut d'Arts i Lletres (15 de maig); en 1990 se li concedeix la
medalla del
Poble Soviètic (5 de febrer), mentre que al Japó
se li atorga el Premi de
Cultura Asiàtic Fukuoka (19 de juliol). Al seu
país també s'instal·la
definitivament en el panteó de les lletres xineses,és etern candidat al Premi
Nobel i se li dediquen col·loquis, estudis, publicacions,
etc. En juny de 1989,
l'Observatori de Pequin, que ha descobert un nou asteroide, el bateja
amb el
seu nom, i el 25 de novembre de 2003, el dia del seu 99 aniversari (el
100 per
als xinesos), el Consell d'Estat del govern xinès li
concedeix el títol
d'«Escriptor del Poble». Ba Jin, que no havia
escrit res des de feia deu anys,
el desembre de 1978 començà a escriure una
sèrie de sanwen sota el títol
genèric d'A raja ploma, 150 en total, que
serà publicats en L'Imparcial
de Hong Kong, abans de publicar-se en cinc petits volums,
primer a Hong
Kong i després a Pequin: A raja ploma
(1979), Recerques (1981), Paraules
vertaderes (1982), En el transcurs de la meva
malaltia (1984) i Sense
títol (1986). En aquests volums, alhora
memòries, testament intel·lectual i
confessió, torna al seu passat sense complaença,
condemnant durament la
Revolució Cultural. Ba Jin va morir, afectat de Parkinson,
el 17 d'octubre de
2005 a Xangai (Xina).
***
- Jehan Mayoux: El
25 de novembre de 1904 neix a
Cherves-Chatelars
(Poitou-Charentes, França) l'ensenyant, poeta, pacifista,
antimilitarista i llibertari
Jehan Mayoux. Fill dels mestres anarcosindicalistes Marie i
François Mayoux,
amb 12 anys va haver de passar per un correccional per haver enganxat
cartells
pacifistes. Mestre, i després inspector d'ensenyament de
primer grau, es va
esforçar per popularitzar els mètodes educatius
nous i el sistema d'ensenyament
de Freinet. Com a militant anarcosindicalista va participar activament
amb el
Front Popular i va ser secretari adjunt de la Borsa del Treball de la
regió de
Dunkerque i secretari del comitè del Front Popular en 1935.
Va declarar-se
insubmís a l'ordre de mobilització en 1939 i va
ser condemnat a cinc anys de
presó i separat de l'ensenyament. Quan la presó
de Clairvaux, on estava
confinat, és bombardejada, aconsegueix fugir amb Alfred
Campozet. Detingut pels
alemanys, va passar per diverses presons d'Àustria i de
Saxònia, per acabar
transferit a un camp de concentració de Rawa-Ruska
(Ucraïna). Amb
l'Alliberament es reintegra en l'ensenyament a Ussel
gràcies a les
gestions de les associacions d'antics presoners. Poeta surrealista, va
fer de
crític i de teòric del grup surrealista entre
1932 i 1967, any que va ser
exclòs del grup per negar-se a signar una
declaració de vassallatge (Pour un
demainjoueur). Va restar,
però, en contacte personal amb certs
membres del
grup i va ser molt amic de Benjamin Péret, Yves Tanguy,
André Breton i
Grandizio Munis. Amb l'esclat de la guerra d'Algèria
demanà el
dret a la
insubmissió i va signar el «Manifest dels
121», fet pel qual va patir de bell
nou una prohibició d'exercir el seu ofici durant cinc anys
(1960-1965). Retirat
en 1967, va participar en el moviment de Maig del 68, a
París i a Montpeller,
però va sortir fastiguejat per l'actitud dels sindicats, que
va palesar en el
seu llibre, escrit amb Péret i Munis, Les syndicats contre la
Révolution (1968).
Va prestar testimoni a favor de Jean Schuster en 1972 durant el seu
procés a Coupure. Va escriure en diverses publicacions i
revistes, com Le
Libertaire, Phases, Bizarre o L'Archibras. Va deixar
una bella obra poètica: Ma tête à
couper (1939),Au crible de
la nuit (1948),
entre altres llibres, recollits en les seves Oeuvres completes,
publicades en cinc volums entre 1976 i 1979, i dels quals
només es van editar
300 exemplars. Jehan Mayoux va morir el 14 de juliol de 1975 a
Ussèl (Llemosí, Occitània).
***
- Jean Campana: El
25 de novembre de 1912 neix a Grasse (Provença,
Occitània) el comunista i
després anarquista Jean Campana, també citat com François Campana. Vivia amb
sos pares (Vincent Campana i Lucie
Lerda) al barri de Saint-Jacques de Grasse i a començament
dels anys trenta
treballava com a passant d'algutzir de justícia,
però acabà desocupat. Fou
membre de la cèl·lula comunista de Grasse fins la
seva exclusió l'octubre de
1936, data en la qual començà a militar en el
moviment llibertari. Participà en
la redacció i publicació de setmanaris
llibertaris clandestins, com ara Rébellion
i Action Directe. En 1937 fou el
principal animador el grup de la
Federació Comunista Llibertària (FCL) de Grasse,
establert al número 2 del
carrer Tour de l'Oratoire de Grasse, i del qual formaven part Roland
Carpentier, Joseph Feraud, Domenico Nanni i Felicité
Girolimetti, entre
d'altres; també fou responsable de la publicació
dels Cahiers de la FCL des Alpes Maritimes.
Després de la II Guerra
Mundial fou membre del grup de Grasse de la Federació
Anarquista (FA).
***
- Kurt Wafner: El
25 de novembre de 1918 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor
i editor
anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Kurt Wawrzyniak,
més conegut
com Kurt Wafner. Descendia d'una
família noble polonesa i d'hugonots francesos. En 1923 son
pare morí i sa mare
hagué de fer surar sa família. Quan tenia 13
anys, influenciat pel seu oncle
Bernard, anarquista i son pare d'adopció,
començà a llegir els clàssics de la
literatura
anarquista i cap el 1932 s'afilià a l'anarcosindicalista
Freie Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys)
i a la Freien
Arbeiterjugend (FAJ, Joventut Lliure de Treballadoors) de
Berlín-Sud-est, membre
de la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD,
Joventut
Anarcosindicalista Alemanya). També participà en
les activitats de l'Anarchistische
Vereinigung Weissensee (AVW, Federació Anarquista de
Weissensee), organització
establerta al barri berlinès de Weissensee on es parlava de
la política
quotidiana i de la teoria llibertària mitjançant
activitats culturals (reunions
literàries, visites a museus i a actuacions de teatre,
etc.), que es dissolgué
en 1934. En aquests anys establí relacions amb destacats
anarquistes i
intel·lectuals, com ara Erich Mühsam, Ernst
Friedrich, Rudolf Michaelis o Theodor
Plievier. En aquesta època participà en la vaga
estudiantil contra l'expulsió
del director de l'institut on estudiava, socialdemòcrata i
jueu, fet pel qual
ell també fou expulsat. Quan els nazis prengueren el poder,
els anarquistes
aconseguiren poder reunir-se durant unes setmanes en un centre juvenil
i en
domicilis particulars i, quan això ja era massa
perillós, per a continuar les
seves activitats, esdevingueren membres del Verband der
Märkischen Wanderer
(VMW, Associació d'Excursionistes de l'Estat de
Brandenburg), organització que
acollí membres de grups d'esquerra i antifeixistes. En 1938
molts de joves van
ser enrolats en el servei militar i ell va ser cridat a files l'abril
de 1939 i
reclutat en el Servei de Treball en el moment que havia de
començar els estudis
a l'Escola d'Enginyeria i havia de passar l'examen d'ingrés;
malgrat la seva
mala vista, va ser declarat apte per al combat i integrat en una unitat
d'Artilleria a Frankfurt de l'Oder (Brandenburg, Alemanya).
Després d'un nou
examen oftalmològic, fou desmobilitzat i després
d'un altre més estricte, declarat
no apte per al combat i enviat a casa seva. En 1941 va ser obligat a
custodiar
presoners de guerra francesos a Berlín. Quan
acabà la II Guerra Mundial milità
en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista
d'Alemanya) en
el sector soviètic i després en el Sozialistische
Einheitspartei Deutschlands (SED,
Partit Socialista Unificat d'Alemanya) de la República
Democràtica Alemanya
(RDA); en 1950, però, abandonà el SED. Fins a la
seva jubilació en 1983, canvià
diverses vegades la seva professió: d'antuvi fou durant una
breu temporada
oficial de policia, però abandonà el
càrrec quan el volgueren passar a la
policia política, l'Stasi; després
pogué treballar en el món del llibre, fent
de bibliotecari, periodista i traductor literari. Després de
la caiguda del Mur
de Berlín s'afilià a Vereinigte Linke (VL,
Esquerra Unida), però abandonà la
coalició
fart de suportar marxistes i exmembres de l'Stasi.
Col·laborà en la revista
anarcopacifista Graswurzelrevolution
(GWR) i fou l'editor de la revista
de
literatura popular Roman-Zeitung. És
autor d'Einfach
klassisch!
(1985), Ausgeschert
aus Reih' und Glied. Mein Leben
als Bücherfreund und Anarchist (2001, memòries) i Ich bin Klabund. Macht Gebrauch
davon! Leben und Werk des Dichters
[Alfred Henschke]
(2003). Kurt Wafner va morir, cec des de feia temps, el
10 de març de 2007 a Berlín (Alemanya). Els seus
manuscrits i testimonis
radiofònics es troben dipositats l'Arxiu de la
Radiodifusió Alemanya de
Babelsberg (Postdam, Brandenburg, Alemanya).
Kurt Wafner
(1918-2007)
Defuncions
- Tinko Simov: El 25
de novembre de 1935 --algunes fonts citen el 19 de
novembre-- se suïcida a Balgarene (Levski, Pleven,
Bulgària) el revolucionari
anarquista Timotejka Konnor, més conegut com Tinko
Simov. Havia nascut
en 1887 a Balgarene (Levski, Pleven, Bulgària) en una
família pagesa empobrida.
Va fer estudis primaris el seu poble natal i en realitzà els
secundaris a
Lovech, on en 1905 s'uní a un grup de discussió
marxista a l'institut, per la
qual cosa va ser expulsat, acabant el batxiller a Gabrovo. Durant un
temps
emigrà a Amèrica buscant feina, però
retornà a Bulgària. Insubmís al servei
militar, va ser empresonat per negar-se a lluitar en les Guerres dels
Balcans
(1912-1913). Aconseguí fugir de la presó i es
dedicà a l'agitació
antimilitarista contra la intervenció de Bulgària
en la Gran Guerra. Detingut
novament, va ser tancat a Sofia, on esdevingué anarquista,
gràcies a la
influència de Gueorgui Sheitanov, Zhelyu Grozev i altres. En
acabar la guerra va
ser alliberat i s'instal·là a Gorna Oryahovitsa,
on va fer feina en una fàbrica
de sucre. En 1919 participà activament en la vaga dels
transports i finalitzada
aquesta, retornà a Balgarene, on treballà en
diverses feines dures i mal
pagades (picapedrer, carboner, etc.). En aquesta època
participa en el
naixement de la Federació Anarquista Comunista
Búlgara (FACB). El cop d'Estat
del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista
d'Alexandre
Stambolijski i instal·là un règim
profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov,
l'agafà a Pleven. Detingut, va ser empresonat a Balgarene,
on intentà
suïcidar-se en diverses ocasions, encara que la seva
afició a la poesia i a la
pintura el salvà de la depressió. Un cop lliure,
després de l'atemptat
terrorista de la Catedral de Sveta-Nedelya de Sofia del 16 d'abril de
1925,
passà a la il·legalitat. Amb Vasil Popov, Nikola
Katsarov, els germans
Tumangelovi i altres, creà un grup guerriller depenent de la
FACB. Va ser el cervell
de l'organització de nombrosos atemptats i en 1926
intentà alliberar presos
detinguts per les autoritats, alhora que fustigà els jutges
de Sevlievo. En
1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan,
Popov resultà
greument ferit i se suïcidà per no ser capturat;
Simov aconseguí fugir. En 1928
es convertí en el cap d'un escamot armat format per
anarquistes (Tink Simov,
Doch Uzunov i Todor Servanski) i comunistes (Pavel Pavlov i Ilko
Gankov), que,
fugint de la persecució policíaca,
passà a Iugoslàvia la tardor d'aquell any.
Durant els anys següents viatjà arreu Europa,
buscant connexions i contactes
amb grups anarquistes d'altres països. En 1934
retornà a Bulgària i intentà,
sense gaire èxit, reorganitzar la lluita armada. Durant un
temps s'amagà al
poblat de Lomec, a Troyan. En 1935 el seu amagatall va ser descobert,
però
aconseguí fugir del setge, encara que greument ferit.
Retornà a Balgarene, on
s'amagà al graner d'un familiar. Després d'una
delació, la policia l'encerclà i
se suïcidà per evitar ser detingut.
***
- Cristóbal Pariente
Ojeda: El 25 de novembre de 1941 mor al camp
d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria) el
militant anarquista i anarcosindicalista
Cristóbal Pariente Ojeda. Havia nascut el 8 de febrer de
1916 a Osuna (Sevilla,
Andalusia, Espanya) en una família nombrosa de treballadors.
Adherit molt prest
a l'anarquisme i a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), quan tenia 14
anys fou detingut per atemptar contra la casa d'un señorito. Durant la
República, treballant com a jornaler al camp, fou un actiu
militant cenetista,
alhora que mostrà inquietuds culturals. Quan el cop feixista
s'imposà a la seva
localitat el 20 de juliol de 1936, aconseguí fugir,
però la repressió deixà
unes 200 víctimes. Son germà, Francisco Pariente
Ojeda, regidor socialista de
l'ajuntament en 1936, malgrat patir presó i tortura,
pogué salvar la vida,
encara que amb una salut molt ressentida. Després de lluitar
en l'Exèrcit
republicà, acabà, la primavera de 1939, als camps
de concentració francesos.
Detingut pels alemanys, fou tancat com a presoner de guerra l'Stalag
XI-B a Fallingbostel
(Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 fou
deportat, amb el número
de matrícula 5.673, a Mauthausen i finalment traslladat el 8
d'abril de 1941 al
camp d'extermini de Gusen on morí.
---
Continua...
---