[31/10] Paraf-Javal - Vernaux - Garino - Cané
- Carbó - Guillembert - Kalin - Dave - Ingenieros - Lami -
Cucarella - Jolivet - Delatousche - RoucoAnarcoefemèrides
del 31 d'octubre
Naixements
![Paraf-Javal (desembre de 1909)]( "Paraf-Javal (desembre de 1909)")
- Paraf-Javal: El 31
d'octubre de 1858 neix a París (França) el militant i propagandista
anarquista individualista i
cientista Georges Mathias Paraf-Javal. Jueu originari
d'Alsàcia, comença a militar en els cercles
llibertaris quan esclata l'afer
Dreyfus. En 1902 crea amb l'anarquista Libertad la Lliga
Antimilitarista i fa
les primeres conferències que serien el germen del moviment
de les «Causeries
Populaires» (Xerrades Populars). El mateix any, funda amb E.
Armand, Henry
Zisly i alguns altres, una colònia anarquista a Vaux, que va
arribar a tenir
400 adherits i durà fins 1907. Col·labora amb El
Libertaire i en el
periòdic L'Anarchie, on ataca
irònicament el sindicalisme i el
cooperativisme. És autor de nombrosos fulletons i de cursos
de física
aritmètica, que l'Escola Moderna de Ferrer
Guàrdia traduirà i editarà en
castellà. Però a partir de 1907 esclaten greus
dissensions entre Libertad i el
grup de les «Causeries Populaires». Paraf-Javal
crea aleshores una nova
associació «Le Groupe d'Études
Scientifiques», que publicarà a partir de 1910 i
fins 1919 un butlletí. Amb la finalitat de resoldre tots els
problemes
filosòfics gràcies a la ciència,
sovint es caracteritzarà per un cientisme
llosc i intransigent, a més d'un antitabaquista i
antialcohòlic virulent.
Després de la Primera Guerra Mundial, hereta la llibreria
parisenca que el seu
fill major mort a la guerra ha deixat i realitza
conferències sobre francmaçoneria
a la qual s'havia adherit cap el 1910. En 1935 en crearà una
lògia maçònica
dissident. Entre les seves obres podem destacar Pour devenir
conscient, Les
deux haricots (1900), L'absurdité de la
politique (1902),La
substance universelle (1903),Libre examen
(1903), L'absurdité de la
propriété: extrait de l'organisation du bonheur
(1906),Les
faux
droits de l'homme et les vrais (1907),L'absurdité
des soi-disant Libres-penseurs: les faux libres penseurs et les vrais(1908),Évolution
d'un groupe sous une
influence mauvaise(1908),L'argent, la concurrence (1909), La bonne
méthode
(1909),L'Humanité:
interview de son oncle par ma nièce(1909), Le
monopole de l'abrutissement officiel (1909), La
morale transformiste (1909), La
solution scientifique de la question sociale(1921),Tagagisme(1921),Théorie
des extensions:
géométrie physique à toutes dimensions(1927),La
légende détruite(1929),Manifeste au
monde(1932),Le vrai
communisme et le faux (1935),
entre d'altres.
Paraf-Javal va morir el 13 de març de 1942 a
Montluçon (Alvèrnia, Occitània). En
1980
René Bianco li va dedicar una petita biografia, Paraf-Javal:
une figure
originale de l’anarchisme français.
***
![Notícia de la detenció de François Vernaux apareguda en el periòdic parisenc "L'Homme Libre" del 28 de juny de 1913]( "Notícia de la detenció de François Vernaux apareguda en el periòdic parisenc \"L'Homme Libre\" del 28 de juny de 1913")
- François Vernaux:
El 31 d'octubre de 1881 neix a Lo Puget Tenier
(Provença, Occitània) l'anarquista
François Vernoux. Treballava d'obrer a
l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de
guerra– de Toló
(Provença, Occitània), participant en l'important
grup anarquista que hi havia
organitzat i en el Sindicat de Treballadors del Port. El 7 de maig de
1910 va
ser detingut, juntament amb Marius Meuci i Antoine Bertrand, quan
aferrava
cartells anarquistes als murs del bulevard d'Estrasburg de
Toló. En aquestaèpoca la policia el relacionava amb el sindicalista
revolucionari Gustave Hervé
i l'anarquista Grouet, un dels organitzadors de les vagues al port de
Toló i
que va ser expulsat de l'Arsenal. El 27 de juny de 1913 va ser detingut
a Marsella
(Provença, Occitània), juntament amb altres
companys (Josep Dubois, obrer a
l'Arsenal; Joseph Dessalvo, tapisser; i Artigues Barthélemy,
pintor), com a
autor del robatori de 25.000 francs en or i en títols
comés el 16 de maig
anterior a l'oficina de l'agent de canvi de Toló Guichard;
Vernoux en el moment
de la detenció, en la qual intentà aixecar el
públic contra la policia, portava
15.000 francs en títols i Dubois documentació
falsa, i en l'escorcoll dels seus
domicilis es van trobar propaganda anarquista i «papers
compromesos» (una
cartilla militar en blanc) que els incriminaven com a«espies». En 1935 el seu
nom figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Var
(Provença,
Occitània).
***
![Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)]( "Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)")
- Maurizio
Garino: El 31 d'octubre de 1892 neix a Ploaghe (Tataresu,
Sardenya)
l'anarquista i anarcosindicalista Maurizio Garino. Sos pares es deien
Michele
Garino, obrer piemontès, i Nicoletta Chiglioni, sarda. En
1895 sa família es
traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) i
en 1900 a Cassine (Piemont, Itàlia).
Després de l'escola elemental i d'un breu període
en un col·legi religiós,
començà a treballar com a aprenent de fuster i
s'especialitzà en el modelisme
mecànic. En 1906 retornà a Torí i dos
anys després s'afilià al «Fascio
Giovanile Socialista Torinese». D'orientació
abstencionista, s'acostà a
l'anarquisme en la tardor de 1909, durant la campanya de suport al
pedagog
Francesc Ferrer i Guàrdia. A començaments de
1910, amb Pietro Ferrero, fundador
del «Fascio Libertario Torinese» (FLT),
transformà el Centre d'Estudis Socials,
situat a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, en
l'Escola
Moderna «F. Ferrer». Fou el director d'aquest
centre cultural, que editava un
butlletí semestral, i Ferrero el secretari.
Participà activament en la campanya
contra la guerra imperialista a Trípoli. Destacà
sindicalment en la minoria
anarquista de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM,
Federació
d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i fou un dels
primers a cridar a la vaga als
tallers de Savigliano (Piemont, Itàlia) contra
l'explotació de les dones i dels
soldats. El gener de 1912 s'oposà durament a la signatura
del conveni entre el
Consorci Automobilístic de Torí i la FIOM que, a
canvi del «dissabte anglès»–descans setmanal des del dissabte a la tarda fins el
dilluns–, eliminava la
tolerància i introduïa la retenció
sindical obligatòria. Per aquest fet
s'adherí al nou Sindicat Únic
Metal·lúrgic (SUM), fundat pels sindicalistes
revolucionaris, participant en la vaga convocada per aquest i que va
acabar amb
una gran derrota després de dos mesos de lluita. Aquesta
experiència negativa,
fruit de la divisió sindical, el portà a
reivindicar, amb Ferrero, dins de
l'FLT una convocatòria unitària a favor de la
FIOM, fins i tot després de la
creació de l'anarcosindicalista Unió Sindicat
Italiana (USI) el novembre de
1912. El seu activisme política i sindical
l'obligà a canviar sovint de centre
de treball (Foneria Subalpina, Acereria FIAT, Tallers de Savigliano,
etc.). El
gran conflicte del sector de l'automoció sorgit durant la
primavera de 1913,
resolt favorablement per la FIOM, suposà la crisi del SUM i
la creació d'una
secció a Torí de l'USI encapçalada per
Ilario Margarita. El juny de 1914 tingué
un paper destacat en l'agitació vaguística
coneguda com «Setmana Roja». Detingut,
fou acusat de «violència contra la propietat
privada, amenaces i port d'armes»,
però fou absolt. Quan esclatà la Gran Guerra
assumí posicions antimilitaristes.
Declarat hàbil per al servei militar, obtingué
l'exempció com a «treballador
especialitzat». Contrari al participació en el
Comitè de Mobilització
Industrial, per la seva participació en accions
reivindicatives li fou llevada
l'exempció i perdé el lloc de feina, encara que
aviat aconseguí renovar-la.
Entre un acomiadament i altre, sempre lluità a primera
línia i participà
activament en el motí de Torí de l'agost de 1917.
El 22 de setembre de 1918
participà en el Congrés Regional
Metal·lúrgic i es mostrà
força actiu contra
els reformistes. L'abril de 1919, com a representant dels anarquistes
torinesos, fou dels fundadors, en el seu congrés constitutiu
celebrat entre el
12 i el 14 d'abril a Florència, de la Unió
Comunista Anàrquica Italiana (UCAI),
on fou designat com a membre del seu Consell General. Entre el 9 i el
10 de
novembre de 1919 participà en el Congrés
Extraordinari de la FIOM celebrat a
Florència, on reivindicà els Consells de
Fàbrica. El desembre d'aquest mateix
any, participa en el Congrés Extraordinari de la Cambra del
Treball de Torí i
presentà una moció a favor del Consells de
Fàbrica, caracteritzats pels seus
principis comunistes antiautoritaris i antiestatistes. En aquestaèpoca
col·laborà, al costat de Ferrero, amb els
comunistes del grup editor del
periòdic L'Ordine Nuovo
i el 27 de
març de 1920 llançaren el manifest
programàtic conjunt «Per il congresso dei
Consigli di Fabbrica» (Pel congrés dels Consells
de Fàbrica). El maig de 1920
defensà a Gènova durant el Congrés
Nacional de la FIOM el conflicte que portaven
els metal·lúrgics torinesos contra el
Comitè Central i contra la Confederazione
Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del
Treball). El juny d'aquell
any intervingué en el Congrés Anarquista
Piemontès i entre l'1 i el 4 de juliol
en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista
Italiana (UAI) celebrat a
Bolonya. Protagonista de l'ocupació de fàbriques,
el setembre de 1920 participà
en el Congrés Nacional de la FIOM celebrat a
Milà. En 1921 començà a treballar a
la cooperativa de producció d'obrers
metal·lúrgics SAMMA, de la qual
n'esdevingué
el director i que acabà transformada en una societat per
accions per evitar que
fos controlada per les autoritats feixistes. Durant els anys vint
patí a Torí
tota casta de detencions i de persecucions per part del feixisme.
Després de la«Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de
l'entrada en vigor de
l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades,
participà en la resistència,
reorganitzà el moviment anarquista a Torí i
creà el Cicorlo di Studi Sociali
(CSS, Cercle d'Estudis Socials). L'octubre de 1944, durant la guerra
d'alliberament, va ser detingut, però va ser alliberat en un
intercanvi de
presoners. Després de la II Guerra Mundial,
participà activament en el moviment
anarquista piemontès i en la reconstitució de
l'Escola Moderna, portant a terme
una intensa activitat cultural amb l'organització de
diverses conferències.
Durant els seus últims anys fou gerent de
l'Associació Nacional dels Perseguits
Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Maurizio Garino va
morir el 16
d'abril de 1977 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou
enterrat al Cementiri Parco
d'aquesta ciutat. En 2011 Guido Barroero i Tobia Imperato publicaren el
llibre Il sogno nelle mani. Torino 1909-1922.
Passioni e lotte rivoluzionarie nei ricordi da Maurizio Garino.
***
![La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny «La Acción» (7 de febrer de 1921)]( "La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny «La Acción» (7 de febrer de 1921)")
- Pere
Cané
Barceló: El
31 d'octubre de 1896 neix al barri del Poblenou de
Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Pere
Cané Barceló, també
conegut com El
Noi. Des de jove va
viure a Badalona, on entrà com a aprenent a la
fàbrica
de vidre Costa i Florit, i mantingué una estreta
relació amb Joan Peiró Belis.
Fou nomenat secretari de la Societat d'Obrers Vidriers i de la
Federació Local
de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual,La Colmena Obrera, hi
col·laborà. Instal·lat a Sevilla en
1919 per qüestions de feina i per potenciar
l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou
detingut a la
capital andalusa acusat de col·locar una bomba a la
fàbrica de teixits «La
María»; jutjat, fou absolt el 18 de gener de 1922,
amb José Vicente Calero,
Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes
i Rejano. Poc després, el 23
de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José
José Vicente Calero i
Joaquín Díaz Arias, per la
col·locació d'un explosiu al domicili de
José J. Lisen,
però també van ser absolts. En aquestaèpoca se'l considerava el cap del grup
d'acció «Los Charlots», format per
Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila,
Gallango,
Mazón, Graneró i altres. En 1923 residia a
Villaviciosa, d'on retornà a
Badalona abans de l'establiment de la dictadura de Primo de Rivera.
Entre 1926
i 1927 formà part del Comitè Nacional
Revolucionari de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al
dictador.
El maig de 1929 fugí a França per complicitat en
el complot organitzat pel
capità Fermín Galán, però
retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva
participació en la vaga metal·lúrgica
de la Metalgraf. En 1930, en
reconstituir-se la CNT, presidí el Sindicat del Vidre de
Badalona i l'any següent
assistí al Congrés Confederal Extraordinari de
Madrid en representació dels
sindicats de Pell, Fusta, Alimentació i Arts
Gràfiques, i per Santa Coloma de
Gramenet. El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés
García i Pablo Fortea,
per celebrar una reunió clandestina, però van ser
alliberats poc després.
Durant la II República fou secretari de la
Federació de Badalona, destacà en el
sector moderat cenetista i signà el «Manifest dels
Trenta» l'agost de 1931.
Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat de la CNT. En
1932 patí
un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del Sindicats
d'Oposició. Funcionari de l'Ajuntament de Badalona,
l'octubre de 1934 fou
detingut, amb Francesc Caballé Pallàs i Joan
Moreot Peras, com a membre de
l'Aliança Obrera i cap de l'aixecament revolucionari
esdevingut aquell mes, i
empresonat fins el març de 1935; l'agost d'aquest any
tornarà a ingressar a la
presó per complir una condemna de sis mesos, acusat de
desarmar uns guàrdies
municipals durant els fets d'Octubre. Fins aquell moment de la seva
vida havia
estat 32 vegades a la presó. Durant els anys de la guerra
civil fou secretari
general de la Federació Nacional de la Indústria
Vidriera i fou responsable de
Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de
Salut Pública de Badalona. El 19
d'octubre de 1936, amb la renovació de l'ajuntament de
Badalona, fou escollit
regidor d'Economia. En ser nomenat Joan Peiró ministre
d'Indústria, ocupà la
sotssecretaria d'aquest ministeri, primer a Madrid i després
a València. De
retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al
consistori fins que el 12 de maig
de 1938 fou nomenat alcalde de la ciutat. Quan acabava la guerra, el
gener de
1939 abandonà la batllia i exilià primer a
França i després a Mèxic. Durant la
postguerra fou partidari de les tesis circumstancialistes i del
col·laboracionisme antifeixista, i féu costat en
l'exili mexicà a la Plataforma
organitzada per García Oliver, ocupant el càrrec
de subsecretari en el
ministeri Leiva del Govern de la República en l'Exili.
Durant la dècada dels
setanta formà part de l'Agrupació de Militants de
Mèxic i avalà les tesis delcincpuntisme. Va col·laborar
en el Boletín de la Agrupación
del Militantes de México. Sa
companya fou Ramona Díaz Miravelles.Pere Cané
Barceló va morir, dos mesos després de
jubilar-se de la feina, el 13 de novembre de 1973 a Ciutat de
Mèxic (Mèxic).
***
![Floreal Carbó [militants-anarchistes.info]]( "Floreal Carbó [militants-anarchistes.info]")
- Floreal Carbó:
El
31 d'octubre de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista
Floreal Carbó, també conegut com Casimiro.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Calanda i partidari
de la «gimnàstica
revolucionària» de Joan García Oliver,
arran dels fets
revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Durant la
guerra
civil lluità, ben igual que son cunyat José
Villanueva, com a voluntari en la«Columna Durruti» i, després de la
militarització, fou tinent en la 26 Divisió
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. El 23 de desembre de 1938
era capità en una companyia d'observació de la
119 Brigada Mixta. Després de la
destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia
la companyia per un
bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans
pèrdues patides. Amb
el triomf franquista passà a França, on
continuà militant en la CNT de l'Exili
fins el seu final. Floreal Carbó va morir el 3 d'octubre de
1991 a Rius de
Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).
***
![Jesús Guillén Bertolín]( "Jesús Guillén Bertolín")
- Guillembert: El 31
d'octubre de 1913 neix
a Montant (Alt Millars, País Valencià) el pintor,
dissenyador i
militant anarquista Jesús
Guillén Bertolín, més conegut com Guillembert.
Després
d'estudiar a l'Escola Industrial i sis anys més pintura i
decoració a l'Escola
de Belles Arts de Barcelona, comença a il·lustrar
revistes llibertàries com Guerra
a la guerra y Solidaridad Obrera. En 1931
es va adherir a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), després
a les Joventuts Llibertàries i
va participar a l'Ateneu Llibertari de la Concòrdia de
Barcelona. En juliol de
1936 va prendre part en els combats enquadrat en el Comitè
Revolucionari de Les
Corts, del qual serà secretari en 1937, i després
dels fets de Maig del 37
marxarà al front d'Aragó integrat en la 26
Divisió (ex Columna Durruti). Ferit
a Monteoscuro, es recupera en un hospital barceloní abans de
partir al front de
Madrid en la 28 Divisió, a Terol el desembre de 1937 i a
Extremadura el març de
1939, d'on arribarà a França amb dificultats (via
Villajoyosa, València i
Barcelona), per a ser internat al camp d'Agde, fins al 30 d'agost de
1939. El
desembre de 1939 treballarà com a veremador a Quarante i
després serà internat
al camp de Sant Cebrià de Rosselló.
Marxarà a finals de 1940 a Marsella, on
intentarà sense èxit embarcar cap a
Mèxic. Aleshores participarà en la
reorganització del moviment llibertari en l'exili a Bram i
Aude, i en la
resistència contra l'ocupació nazi. Lligat amb la
militant anarcofeminista Sara
Berenguer i instal·lat a Besiers,
col·laborarà després de l'Alliberament
en la
premsa llibertària (Ruta, Solidaridad,
etc.). Va realitzar els
dibuixos de nombrosos llibres i fullets, però sense deixar
d'ajudar els
companys en la lluita clandestina contra el règim franquista
procurant-hi
documentació falsa. Detingut en 1963 per les seves
activitats militants, serà
expulsat amb Sara Berenguer de la CNT en el Congrés de
Montpeller de 1965 pel
sector esgleista, fet que no li impedirà continuar amb la
militància enrolat en
els Grups de Presència Confederal, dels quals va ser membre
del secretariat
d'Acracio Ruiz en 1973, i en les agrupacions franceses de la
Confederació
General del Treball. Jesús Guillén i Sara
Berenguer seran, entre altres, els
organitzadors de l'exposició en el 50è aniversari
de l'inici de la Revolució
espanyola organitzada per la Colònia Espanyola de Besiers.
Va ser autor de
dibuixos; cartells; portades de llibres d'Alaiz, Víctor
García, Faure, Gori,
etc.; capçaleres i il·lustracions de la premsa
exiliada (Boletín Interior
FIJL, CNT, Mujeres Libres,Ruta, Solidaridad Obrera);
i escrits en Frente Libertario, Mujeres
Libres, Ruta
(Caracas), Tribuna Confederal y Libertaria, etc.
Guillembert va morir el
20 d'agost de 1999 a Montadin, a prop de Besiers
(Llenguadoc, Occitània).
Era germà de la
militant anarcofeminista Conchita Guillén.
Guillembert (1913-1999)
Conchita
Guillén (1919-2008)
***
![Nikita Kalin]( "Nikita Kalin")
- Nikita Kalin: El
31 d'octubre de 1991 neix a
Rússia l'anarquista i activista antifeixista Nikita Kalin.
Fill d'una família
treballadora, ben aviat entrà a formar part del moviment
anarquista i
antifeixista. Segrestat per un escamot feixista, el seu cos va ser
trobar el 9
de febrer de 2012 a prop de l'Institut de Física de
l'Acadèmia Russa de
Ciències de Samara (Samara, Rússia). Kalin
presentava 61 ganivetades, costelles
fracturades i diverses lesions al cap. El seu assassinat va ser
clarament
encobert per la policia russa. Una organització de drets
humans facilità suport
legal a sa família i la Creu Negra Anarquista (CNA) de
Moscou engegà una
campanya de recaptació de fons per pagar el seu funeral.
Unes setmanes després,
el 24 de febrer, un atac antifeixista a Kallithea (Àtica,
Grècia) es realitzà
en la seva memòria. Finalment va ser detingut un neonazi,
Nicholas Zalivako,
però evidentment l'agressió l'efectuà
un grup i no una persona aïllada.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Victor Dave]( "Victor Dave")
-
Victor Dave: El 31 d'octubre de 1922 mor a
París (França) el membre de la
Internacional i militant anarquista Victor Dave. Havia nascut el 25 de
febrer
de 1845 a Jambes, a prop de Namur (Valònia,
Bèlgica). Fill del
president del Tribunal de
Comptes belga, va fer els seus estudis superiors a la Facultat de
Lletres de
Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot
manifestant les seves idees
llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el
Congrés Internacional dels
Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la
federació de Brussel·les de
l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de
la federació. En 1869 és
delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de
la «Libre Pensée». Entre el 2 i
el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en
el V Congrés de
l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes
exclouran Bakunin i
Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les
federacions i
contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873
participa en el Congrés de la Federació belga on
forma part d'una comissió
encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou
congrés belga, l'1 de
juny, es pronunciarà per la supressió del Consell
general de l'AIT i adoptarà
les bases definides per la Federació del Jura. En juny i
juliol de 1873, a
Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El
setembre torna a Ginebra
(Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari)
on, a més de periodista, és
delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita
aleshores. En 1878
s'estableix a París i es casa amb una jove francesa,
però és expulsat de França
el març de 1880. Després s'instal·la a
Londres i en un viatge a Alemanya és
detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per«traïció i violació de
les lleis antisocials» a cinc anys de presó a
Halle, on restarà dos anys abans
de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret
d'expulsió se suspèn
i retorna a França amb sa companya i esdevé, el
1897, redactor de la revista
llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité
Nouvelle, que es transformarà
després en La Societé Nouvelle
i de la qual serà secretari de redacció.
Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue
générale de bibliographie
française. També va
col·laborar en el parisenc Almanach de la
Révolution,
publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation
Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin
libertaire, que va
publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola
llibertària
d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la
mort de sa
companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels
Diputats,
després en l'editorial «Letouzay et
Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat
de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la
mateixa
posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el«Manifest dels
setze» a favor de la intervenció armada dels
aliats. És autor de diversos
fulletons com araMichel
Bakounine et Karl Marx(1900), Fernand Pelloutier. Portraits
d'hier
(1909), Pacifisme
et antimilitarisme
(1910),Louis Buchner(1910), entre d'altres.
Victor
Dave va morir el 31 d'octubre de 1922 a París
(França) i fou incinerat al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. Una part del seu
arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History
(IISH)
d'Amsterdam.
Victor Dave (1845-1922)
***
![José Ingenieros]( "José Ingenieros")
-
José Ingenieros:
El 31 d'octubre de 1925 mor a Buenos Aires (Argentina) el metge,
psicòleg,
psiquiatra, criminòleg, apotecari, assagista,
filòsof, professor i escriptor
socialista i després anarquista Giuseppe Ingegnieri,
més conegut com José
Ingenieros. Havia nascut el 24 d'abril de 1877 a Palerm
(Sicília). Sos
pares, Salvatore Ingegnieri i Mariana Tagliavía, vivien de
manera força modesta
i emigraren primer a Montevideo (Uruguai) i després a
l'Argentina quan son fill
tenia poc temps. Va fer els estudis primaris a l'Institut Nacional de
Buenos
Aires. Son pare, que era un periodista que milità en la I
Internacional, amic
de Garibaldi, Mazzini i Malatesta, tenia una biblioteca i
l'incità des de molt
prest a la lectura i a l'escriptura. Quan encara era un infant,
treballà com a
corrector de proves en una impremta i traduint al castellà
altres llengües
(italià, francès, anglès, etc.). En
1888 es matriculà per al batxillerat al
Col·legi Nacional de Buenos Aires, que dirigia Amancio
Alcorta. Un cop acabats
els estudis secundaris, i després d'encapçalar
una vaga estudiantil, en 1892
fundà el periòdic La Reforma.
En 1893 començà els estudis mèdics a
la
Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En aquests anys
universitaris entra en contacte amb els cercles literaris
(Rubén Darío,
Leopoldo Lugones, etc.) i obrers de la capital argentina. Interessat
per les
protestes proletàries de l'època, fou un dels
fundadors del Centre Socialista
Obrer i Universitari, que en 1894 donà lloc a la
creació, amb el suport
d'altres companys (Juan Bautista Justo, Enrique Dickman, Roberto
Payró, Nicolás
Repetto, Lugones, etc.), al Partit Socialista Obrer Internacional
(PSOI) --que
amb el temps esdevindrà Partit Socialista Obrer
Argentí (PSOA)--, del qual fou
nomenat secretari, però en 1902 va ser amonestat per anar
vestit en una
manifestació obrera amb levita i copalta i
presentà la seva dimissió. En 1895
publicà el fullet ¿Qué es el
socialismo? En 1897 es llicencià en
farmàcia. També en 1897 fundà, amb
Lugones, La Montaña. Periódico
socialista
revolucionario, que durà fins l'1 de juny d'aquell
any quan, després de
publicar 12 números, fou suprimit arran d'un judici sobre un
article. En
aquesta època participà en el cercle ocultista
literari «La Syringa», amb
Darío, Ojeda, Doello, Pardo, Lugones, Freyre, Nirenstein i
altres, i col·laborà
en la Revista Atlántida. En 1898
publicà els fullets La mentira
política i La jornada de trabajo.
En 1900 es llicencià en medicina,
amb la tesi darwinista Simulación en la lucha por
la vida. Amb el suport
de Franciso de Veyga i de José María Ramos
Mejía, que havien estat professors
seus a la facultat, aconseguí càrrecs en diverses
administracions públiques.
Entre 1902 i 1913 dirigí la revista Archivos de
Psiquiatría y Criminología
i es va fer càrrec de l'Institut de Criminologia de la
Penitenciaria Nacional
de Buenos Aires. En 1903 l'Acadèmia Nacional de Medicina el
va premiar per la
seva obra Simulación de la locura,
continuació de l'estudi anterior, i
va ser nomenat cap de la Clínica de Malalties Nervioses de
la Facultat de
Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En 1903 també va
ser designat per
la Municipalitat de la Ciutat de Buenos Aires com a comissionat per a
l'estudi
de les condicions higièniques i socials dels obrers i
marginats i formular un
projecte de legislació laboral. En 1904 guanyà la
càtedra de Psicologia
Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres. També
treballà en la Càtedra
de Neurologia, a càrrec de Ramos Mejía, i en el
Servei d'Observació d'Alienats
de la Policia de la ciutat de Buenos Aires, del qual va ser nomenat
director. A
més d'aquesta feina científica,
impartí conferències a diferents universitats
europees i amplià estudis en diverses universitats
(París, Ginebra, Lausana i
Heidelberg). En 1905 participà a Roma en el V
Congrés Mundial de Psicologia i
entre el 30 d'abril de 1905 i octubre de 1906 envià les
seves cròniques
europees que van ser publicades en el diari La
Nación de Buenos Aires.
En 1907 s'edità Criminología,
primer tractat del tema publicat al
continent. En 1908 guanyà la càtedra de
Psicologia Experimental de la Facultat
de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires i aquest
mateix any
fundà la Societat de Psicologia. Entre 1909 i 1910 fou
president de
l'Associació Mèdica Argentina i fou el delegat
argentí en el Congrés Científic
Internacional de Buenos Aires. En 1910 dictà un curs sobre
Psicologia del
Caràcter en la Càtedra de Psicologia de la
Facultat de Filosofia i Lletres.
Dirigí el periòdic bimestral Seminario
de Filosofía. En 1913 publicà el
seu llibre més conegut, El hombre mediocre,
on atacà durament el
president de la República Argentina Roque Sáenz
Peña. En 1914 es casà amb la
suïssa Eva Rutenberg, amb qui tingué quatre infants
(Delia, Amalia, Julio i
Cecilia). En 1918, durant la Reforma Universitària i amb el
suport del moviment
estudiantil, que el batejà com el «Mestre de la
Joventuts d'Amèrica Llatina»,
va ser nomenat vicedegà de la Facultat de Filosofia i
Lletres. En aquests anys
defensà la Revolució russa, fet que fou durament
criticat des de diversos
sectors socials i intel·lectuals. En 1919,
després d'acceptar entrevistar-se
amb el president Hipólito Yrigoyen per intercanviar opinions
sobre la crisi
sociopolítica argentina, renuncià a totes els
seus càrrecs docents i en 1920 es
lliurà a la lluita política, fent costar el grup
progressista «Claridad».
Gràcies a les influències de l'advocat i
criminòleg anarquista Pietro Gori, abandonà
les positures marxistes, començà a
col·laborar en la premsa llibertària i es
declarà obertament anarquista. En 1920 proposà la
formació de la Unió
Llatinoamericana, organisme de lluita antiimperialista i de la qual
redactà
l'Acta Fundacional. En 1925, pocs mesos abans de la seva mort,
creà el periòdic
mensual antiimperialista Renovación, on
signà articles sota els
pseudònims Julio Barreda Lynch i Raúl
H. Cisneros. Entre les
seves obres podem destacar Dos ensayos de
psiquiatría criminal (1900), La
psicopatología en el arte (1902), La
simulación en la lucha por la vida
(1902), Simulación de la locura (1903), Los
accidentes históricos
(1904), Histeria y sugestión (1904), Rehabilitación
de alienados
(1904), Nuova classificacione del delinquente
(1905), La legislation du
travail (1906), La pathologie du langage musical
(1906), Crónicas de
viaje (1906), La locura en la Argentina
(1907), Al margen de la
ciencia. Crónicas de viaje (1905-1906) (1908), Histeria
y sugestión
(1908), La evolución sociológica
(1910 i 1913), Principios de
psicología (1911), Principios de
psicología genética (1911), Psicogemia
(1912), El hombre mediocre (1913), Tratado
de criminología clínica
(1913), Hacia una moral sin dogmas (1917), Ciencia
y filosofía
(1917), Sociología argentina (1918), Proposiciones
relativas al
porvenir de la filosofía (1918), Evolución
de las ideas argentinas
(1918-1920), Las doctrinas de Ameghino (1919), Los
tiempos nuevos
(1921), Emilio Boutroux y la filosofía francesa
(1922), La cultura
filosófica en España (1922), Las
fuerzas morales (1925, pòstuma), Tratado
del amor (1940, pòstuma), La universidad
del porvenir y otros escritos
sobre filosofía, educación y cultura
(1956, pòstuma), etc. Rebé més de vint
títols honorífics d'acadèmies i
d'institucions científiques internacionals,
inclòs el grau de professor honorari de Medicina Legal de la
Universitat de
Madrid. José Ingenieros va morir el 31 d'octubre de 1925 a
Buenos Aires
(Argentina) arran d'una meningitis la qual es negà a tractar
mèdicament i que
el portà ràpidament a la tomba. Entre 1930 i 1940
es publicaren a Buenos Aires
en 24 toms les seves Obras completas, a
càrrec d'Aníbal Ponce. L'1 de
juliol de 1935 es creà a Buenos Aires la«Biblioteca Popular José Ingenieros»,
entitat creada per a la difusió del pensament llibertari que
encara perdura;
també existeixen centres culturals i col·legis
que porten el seu nom.
José Ingenieros
(1877-1925)
***
![Mario Lami]( "Mario Lami")
- Mario Lami: El 31
d'octubre de 1930 mor a Fontanay-sous-Bois (Illa de França,
França) el d'antuvi
socialista i sindicalista i després anarquista i
anarcosindicalista Mario Lami,
també conegut com Umberto Cecotti
i Mario Colami. Havia nascut el 9
de gener
de 1887 a Pontedera (Toscana, Itàlia). Fill de la petita
burgesia, sos pares es
deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de
feltre i de
tintoreria, i Gemma Masi, i tingué tres germans (Antonio,
Dagoberto i Ottorino).
En acabar l'escola primària abandonà els estudis
a causa de la fallida del
negoci patern i amb sa família es traslladà a
Pisa, on amb sos germans prengué
part en les activitats dels cercles socialistes i subversius de la
ciutat. En
1906 entrà a l'Escola de la Companyia Saint-Gobain com a
aprenent mecànic i
destacà com a propagandista socialista al seu lloc de feina.
Afiliat a la
Federació de Joves Socialistes, mantingué
estretes relacions amb militants
d'altres localitats toscanes. En aquesta època
destacà pel seu antimilitarisme.
El setembre de 1907 es casà amb Rita Martini, amb qui va
tenir dues filles,
Cosetta --que l'abril de 1941 es casà a París amb
el destacat militant
anarquista Gino Balestri-- i Elda. En els anys següents
s'acostà al
sindicalisme i en 1912 s'afilià al Comitè
Pisà d'Acció Directa. En 1913 entrà a
fer feina als tallers ferroviaris i començà a fer
mítings i conferències.
Participà activament durant la vaga general en
manifestacions i en accions
contra els esquirols i per això va ser denunciat per«atemptat a la llibertat
del treball». En 1915 s'instal·là al
llogaret de Castiglioncello, a Rosignato
Marittimo (Toscana), on sempre va ser vigilat per la policia. Durant la
Gran
Guerra hagué de marxar al front, on va ser gasejat. En 1919,
amb son germà
Dagoberto, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom
de «La Comuna». En
1920 s'establí a La Spezia, on treballà a les
drassanes de la Companyia
Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia. Acostat al
pensament llibertari,
es relacionà amb nombrosos militants, com ara Camillo
Berneri, Antonio Cieri,
Rivoluzio Gilioli, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Tintino Rasi,
etc.
Esdevingué un destacat militant anarquista i
anarcosindicalista, participant en
nombrosos mítings i col·laborant, amb Pompeo
Scipione Barbieri, en la redacció
d'Il Libertario de La Spezia.
L'agost
de 1920 es distingí en el Congrés Nacional
d'Organitzacions Metal·lúrgiques de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) que
tingué lloc a La Spezia. El
setembre de 1920 fou força actiu durant el moviment
d'ocupació de fàbriques i
formà part de la Comissió de Fàbrica
de les drassanes de Muggiano on treballava.
El maig de 1921, l'endemà d'una manifestació on
l'exèrcit i la policia havien
disparat la multitud i matat dones i infants, fou l'orador d'un
míting sindical
a Muggiano durant el qual un policia de paisà havia estat
reconegut i linxat
pels assistents. Considerat com l'instigador, fou perseguit i
considerat com un
fugitiu. Aconseguí arribar a Pisa i a Liorna
embarcà clandestinament cap a
Marsella, on es reuní furtivament amb sa família.
Buscat per la policia
italiana, va ser jutjat en 1923 i condemnat en rebel·lia a
22 anys de presó per«homicidi voluntari»; mentre que son
germà Ottorino, també expatriat a
Marsella, va ser condemnat en rebel·lia a 11 anys de
presó. Sos altres germans
també van ser detinguts: Dagoberto va ser condemnat a set
anys de presó --morí el
18 de març de 1924 a la presó política
de Soriano del Cimino en circumstàncies
sospitoses-- i Antonio, en canvi, va ser alliberat, però
així que va sortir del
tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí dies
després, el 15 de
maig de 1925, a resultes dels cops rebuts. Mario Lami, sota els noms d'Umberto Cecotti i de Mario
Colami, s'instal·là a
Fontenay-sous-Bois,
a prop de París, on continuà militant en el
moviment anarquista. Amb Leonida Mastrodicasa,
Savino Fornasari, Renato Castagnoli i altres, participà en
el grup de
Fontenay-sous-Bois que s'agrupava al voltant del periòdic Lotta Anarchica (1929-1933) i
fundà la Unió Comunista Anarquista
dels Pròfugs Italians (UCAPI) la finalitat de la qual va ser
la reconstitució
de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Maria Lami, exgasejat
i castigat per la
tuberculosi, l'exili i la seva condemna injusta, va morir el 31
d'octubre de
1930 a Fontanay-sous-Bois (Illa de França,
França).
***
![Francesc Cucarella Capsir]( "Francesc Cucarella Capsir")
- Paco Cucarella: El
31 d'octubre de 1939 es afusellat a Alzira (Ribera
Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista
Francesc Cucarella Capsir (Paco
Cucarella). Havia nascut el 30 de juliol de 1907 a Carcaixent (Ribera
Alta,
País Valencià). Fou fill d'una família
nombrosa formada per nou germans; sos
pares es deien Joaquim Cucarella i Dolors Capsir.
Metal·lúrgic de professió,
estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Entre el 31 de
gener i el 5 de juliol de 1937 presidí la
Comissió Gestora de Carcaixent. També
fou membre del Comitè d'Enllaç del Front Popular.
Fou destituït de la
presidència de la Comissió Gestora pel governador
civil per haver-hi desobeït
unes ordres donades sobre col·lectivitzacions i
substituït pel comunista Eugeni
Piera. Quan el triomf feixista ja era un fet, entre el 10 de
març i el final de
la guerra ocupà el càrrec d'alcalde de
Carcaixent, essent així l'últim batlle
revolucionari d'aquesta localitat. Malgrat tenir l'oportunitat de fugir
cap a
Alacant, esperà l'arribada de les tropes franquistes al
poble; detingut, va ser
jutjat en consell de guerra i condemnat a mort el 13 de juny de 1939
pel
delicte de «rebel·lió».
Francesc Cucarella Capsir va ser afussellat el 31
d'octubre de 1939 al cementiri d'Alzira (Rivera Alta, País
Valencià) juntament
amb altres 13 condemnats i enterrat en una fossa comuna d'aquest
cementiri. En
2009 l'advocada Anna Oliver Borràs publicà Entre
el silenci i l'oblit. Paco Cucarella, el darrer alcalde revolucionari
de
Carcaixent.
***
![Cartell de "La Vache Enragée"]( "Cartell de \"La Vache Enragée\"")
- François-Henri
Jolivet: El 31 d'octubre de 1955 mor a
París (França) el poeta obrer, cantautor
pacifista i llibertari François-Henri
Jolivet. Havia nascut l'1 d'agost de 1875 a París
(França). Fill d'una modesta família
obrera, va fer de repartidor tirant d'un carro i es recorrent els
carrers
parisencs quan compondrà les primeres cançons.
Als 17 anys va començar a actuar
a escenaris i participarà amb el grup de cantautors
revolucionaris «La Muse
Rouge». Va fer actuacions en les festes obreres de La Vache
Enragée de
Montmartre, en les reunions organitzades pel periòdic
llibertari La
Patrie Humaine,
etc. Durant els anys
20 va freqüentar «Le Musée du
Soir», creat per Henry Poulaille, qui farà el
prefaci del seu recull Chansons
sociales
et satiriques (1956).
Encoratjat per Edith Piaf, actuarà als cabarets de
Montmartre fins el final dels seus dies.
***
![Germain Delatousche segons una xilografia de Jean Lébédeff]( "Germain Delatousche segons una xilografia de Jean Lébédeff")
- Germain
Delatousche:El 31 d'octubre de
1966 mor a Kervegon
(Bretanya) el pintor i xilògraf anarquista Germain
Eugène Delatousche. Havia
nascut el 27 d'octubre de 1898 a Châtillon-en-Dunois (Centre,
França). Fill
d'un jardiner, quan tenia set anys començà a
dibuixar arran d'un accident a la
cama que l'immobilitzà al llit durant tres anys i el qual li
deixarà una cama
rígida. Quan tenia 13 anys i deixà l'escola
primària, son pare volia que fes de
sabater, però ell volia ser pintor i insistí tant
que acabà com a aprenent al
taller de C. Lorin, a Chartres, on, durant quatre anys,
s'inicià en l'ofici de
pintor vidrier. En 1915, per mor de la guerra, el taller va haver de
tancar i
es va veure obligat a realitzat tasques d'allò
més diverses. D'antuvi pintor de
la construcció des del setembre de 1915, després
venedor a les «Nouvelles
Galeries» de Le Mans, encarregat als grans magatzems«À la Ville des Ternes» de
París on havia arribat cap al 1917, còmic
excèntric, pintor de postals,
decorador de vidre al taller Queneville, classificador de correu i
empleat de
correus ambulant a l'estació de Lió, pintor
d'automòbils, descarregador de
vagons a l'estació de Vaugirard, descarregador al mercat de
Les Halles, peó de
paleta, manobre en una fusteria de ferros, venedor de begudes, etc.
Malgrat
tota aquesta activitat, continuà estudiant dibuix i pintura.
Membre de les
Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París, durant la
guerra, amb alguns
companys, assistí, al cafè-concert«Excelsior», a prop de la plaça
d'Itàlia, a
un concert del cantautor Montéhus i acabà a
comissaria per reclamar
insistentment i vanament que cantés les seves
cançons antimilitaristes. El maig
de 1919 organitzà al cafè «La
Comète» del carrer de Vaugirard la primera
exposició col·lectiva feta després de
la Gran Guerra titulada «Resurrecció del
Barri Llatí». Aquest mateix any exposa per primer
cop al «Saló dels Joves» i en
1920 envià les seves primeres obres al«Saló dels Independents». A partir de
maig de 1921 començà a participar en les
activitats del cabaret de Montmartre«La Vache Enragée», amb Jules Depaquit,
Roger Toziny i Maurice Hallé, muntant
exposicions i creant el grup «Les Compagnons»,
animador el periòdic La Vache
Enragée
(1917-1933). Les exposicions d'aquest grup es van succeir fins al
1927 a «La Vache Enragée», a«L'Olympia», al «Moulin de la
Chanson», al«Café
du Parnasse», etc. Des de la tardor de 1922 es
quedà sense
treball i portà una
vida de vagabund fins que trobà una feina com a decorador
vidrier a diferents
tallers. En 1924 entrà en el comitè director del
grup«Partisans» (Ferjac, H. Martinet,
Louis Moreau, Paulémile Pissarro, Maurice Savin) que
publicà una revista del
mateix nom i participà en el «Saló de
Tardor». En aquesta època, sembla que per
influències de l'artista anarquista Jean Lebedeff,
començà a practicar el
gravat sobre fusta. A partir de 1925 realitzà nombroses
exposicions en solitari
i organitzà mostres col·lectives d'artistes. En
1927 fou
elegit soci del «Saló
de Tardor» i obtingué el «Gran Premi
d'ajuda als
artistes», de fundació
americana, pel conjunt de la seva obra. Durant la guerra d'Espanya, amb
diversos artistes (Claudot, Vlaminck, M. Luce, Louis Moreau, etc.),
organitzà a
començaments de l'estiu de 1937 una exposició
d'obres
d'art a benefici dels
orfes de la colònia llibertària organitzada per
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA) a Llança. El gener de 1941
amagà dos
presoners evadits al
seu taller del carrer Croulebarbe de París.
Després de la
guerra continuà
col·laborant amb gravats i dibuixos en la premsa
llibertària (Le
Libertaire,Défense
de l'Homme, L'Homme et la Vie, Maintenant, Le
Musée du soir,
etc.) i per a llibres anarquistes (Bizeau, Poulaille, Faure,
etc.). Quan el seu taller fou demolit per construir un gratacel,
s'instal·là al
bulevard de Clichy. Poc abans d'instal·lar-se a Kervegon
(Bretanya), en una
gran casa que rehabilità, es casà amb sa companya
Camille, que encara feia
feina d'assistenta social. Nombrosos quadres seus han estat adquirits
per
museus francesos (especialment el Carnavalet) i estrangers.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
.jpg)
![Floreal Carbó [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/florealcarbo.jpg "Floreal Carbó [militants-anarchistes.info]")
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
.jpeg)
.jpeg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/hemerydufoug.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/lobogago.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/documents/giloliver/giloliver02.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/documents/mairone/mairone02.jpg)