Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12422 articles
Browse latest View live

Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Llorenç Buades: la corrupció política a debat

0
0

La corrupció ja no és obstacle


Guillem Frontera | 06/04/2011 |


En castellà es diu "piensa mal y acertarás". La Constitució ens obliga a la presumpció d'innocència. A més, qui per sistema pensa malament de la resta dels mortals acaba en un amarg aïllament. Pensar malament de la resta és optar per la infelicitat sistemàtica, car no pots sentir-te bé en un món en el qual tothom va contra tu i contra el bé general. La suspicàcia com a mètode fa gent malsofrida, que tots volem tenir com més enfora millor.

Però la realitat ens obliga a fer excepcions, adesiara, i a adaptar el refrany a un estat de coses més esquerp del que suposaríem normalment. De vegades t'has de dir "piensa mal y te vas a quedar corto": com ens ho han posat en evidència les declaracions de Rajoy, fa un parell de dies, a la SER: defensa Camps encara que estigui imputat en el cas Gürtel; i el defensaria encara que l'acusàs i se'l jutjàs.

Com quedam? No eren aquests, els del PP, que predicaven la bona nova d'un temps de transparència, en què bastaria estar imputats per desaparèixer de les llistes electorals? Si algú s'havia pensat que la consigna obeïa a raons d'ètica, de moral o d'altres quimeres per l'estil, que baixi de l'ase: ara les coses han canviat, els sondeigs els diu que la corrupció no aturarà la barrumbada de vots favorables al PP. Per tant, en invocar la regeneració política com a objectiu incompatible amb la imputació en casos de corrupció, en realitat aixecaven una pantalla de fum en espera que la massa electoral pro PP maduràs en l'assumpció de la corrupció com a plus o fins i tot com a avantatge polític. En qualsevol cas, es creu que la corrupció no suposarà cap llast en la carrera cap als diferents despatxos -autonòmics, municipals, estatal- del poder.

La constatació d'aquest gir, no de la realitat, sinó de la seva cara visible, no causa ni causarà cap commoció. La negativa del PP a fer una autocrítica rigorosa per la corrupció a les seves files i pels danys causats a la societat -econòmics i polítics- ja anunciava amb una certa claredat aquest nou període. Ara el PP dirigeix l'artilleria pesant directament cap a l'Administració de Justícia, operació que, temps enrere, li hauria pogut significar càstig electoral. Un panorama enterbolit -per la pròpia política i per la Brunete mediàtica de l'extrema dreta, permet que els atacs més abruptes i grollers -com el de Ramis- no erosionin les capacitat electorals de la dreta. Ans el contrari.

I ens hauria d'estranyar? No veig per què, si just aquí, a Itàlia, un Beslusconi cada dia més corrupte i corruptor, trampós i filofeixista crea onades d'adhesió incondicional. Lluís Maicas deia l'altre dia que darrere un governant corrupte hi ha un vot corrupte. Això es veu molt bé a Itàlia. La corrupció social engendra governants corruptes. Nosaltres ja tenim indicis a bastament per fer pedagogia i per respondre'ns la pregunta de si volem restaurar la dignitat o, al contrari, ens abocam a adherir-nos incondicionalment a la corrupció, a la degradació irreversible del país.

Diari de Balears


El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció. (Llorenç Buades Castell, militant de la CGT)


Corrupció


Per Llorenç Buades Castell.


Llorenç Buades.

El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció.

La corrupció només es pot combatre amb una democràcia real i no amb aquest sistema de mínims que en realitat empara models institucionals fonamentats en la manca de transparència, en la verticalitat i en una oligarquia del poder que es concentra totalment en les cúpules partidàries, sindicals, institucionals i empresarials públiques.

La manca de democràcia possibilita l’exercici jeràrquic i arbitrari del poder, a dreta i a esquerra, i és la que permet que poques persones puguin decidir sobre els béns dels altres, sobre les seves contribucions econòmiques, i moltes vegades sobre les pròpies persones que formen part d’una xarxa clientelar de carácter vertical que els suporta.

El sistema vertical de poder es practica gairebé a tot arreu, i com més gran és l’associació, partit , empresa o institució, encara és fa més evident. Aquest sistema, en la dreta, és natural. Allò que no és natural és que l’esquerra, que predica la transformació social es fonamenti en el dirigisme de molt poques persones. Tampoc és natural que l’esquerra depengui de la banca, enlloc de dependre de la seva afiliació. L’esquerra d’aquest i de molts països té una dependencia absoluta del crèdit bancari, i els crèdits es paguen o quan no es poden pagar es condonen amb favors i compensacions.

Quan els partits i sindicats tenen deutes impagables han de vendre la seva autonomia, i les cúpules que els gestionen solen fer-ho sense embuts amb compensacions diverses. Així funciona el sistema. I aquests encara tenen la barra de dir que volen transformar el món.

A l’ombra d’un sistema corrupte hi conviuen moltes gents. La Cosa Nostra és benevolent amb els seus i la seva xarxa clientelar. Les màfies es barallen o pacten per espais de poder. En el món institucional passen coses semblants, sorgeixen baralles, desequilibris i nous equilibris que sorgeixen de la relació de forces entre les parts.

És evident que no és el mateix Corleone o Al Capone que un delinqüent marginal, com no és el mateix el PP i el PSOE que el Corrent Roig. Només qui accedeix al poder en pot fer abús. El batle de Sant Joan, encara que sigui del PP, no pot gaudir del poder d’un Hidalgo, i és ben segur que un burócrata sindical de pes dins una SEAT-Volkswagen o una FORD, i els d’alguns bancs i caixes d’estalvi , públiques o privades té més poder que el batle de Sant Joan. La corrupció travessa des de fa molts anys tota la xarxa institucional encara que l'atenció només es concentri en els aspectes urbanístics. I encara que moltes persones no són corruptes, si són moltes els i les que conviuen amb entitats que admeten la corrupció i que defensen als corruptes.

Molts afiliats de partits, associacions i sindicats permeten la corrupció. Alguns perquè en són beneficiaris en major o menor grau, i altres perquè són simplement fidels i poc crítics, o perquè la finalitat justifica els mitjans. També s’ha de dir que és la possibilitat d’accedir al poder en benefici propi és allò que atrau a molta gent a la política o a l’exercici del poder en diverses institucions. Allò fonamental és que el poder corromp i el poder absolut és el que més corromp. Limitar al màxim aquest “absolutisme” és la garantia per evitar la corrupció.

La corrupció política no provoca baixes entre els afiliats i afiliades del Partit Popular, i tampoc va provocar baixes excessives en el PSOE en temps de Felipe. Les escissions que es produeixen per aquests motius mai no solen ser molt significatives entre l’electorat, tot i que puguin significar una eventual derrota electoral per pocs punts, en funció de l’abast que donin els mitjans de comunicació i de creació d’opinió al servei dels qui realment ramenen les cireres darrere el bastidor. Normalment dins les organitzacions polítiques, sindicals i socials prevaleixen els interessos propis de les persones que hi treballen i viuen de la situació que a l'ètica i al compromís amb les idees.

Les persones que prioritzen la seva manera de viure als interessos generals ben aviat desenvolupen arguments i les justificacions filosòfiques necessàries per a fer valer la seva actitud, pròpia dels professionals de la política, del sindicalisme o de l'associacionisme.

Molts polítics corruptes guanyen eleccions i per tot arreu. A Nigèria com al Japó han guanyat eleccions polítics corruptes, Si Lula ha guanyat unes eleccions, amb un partit implicat en escàndols, malgrat baixar a les primàries, i amb l’aval de corrents internes crítiques suposadament roges que donen continuïtat al projecte petista, també el PP pot guanyar les eleccions a Mallorca i Eivissa.

Web Ixent (Esquerra alternativa anticapitalista i antifeixista de les Illes)


Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugenio Hidalgo, el Pla Territorial de Mallorca, l’afer Rasputin, el “Cas Cavallistes”, les orgies sexuals, la cocaïna...


El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros. (Miquel López Crespí)


La corrupció política del PP



Rodrigo de Santos

D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?

El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.

A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?

Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.

Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra

Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori.

Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors.

Miquel López Crespí

(29-IV-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


El nazisme a Ucraïna, una imitació borda.

0
0

 

               El nazisme a Ucraïna, una imitació borda.

 

 

   El post penjat més avall explica les causes del fracàs de les formacions ultranacionalistes ucraïneses en la maldestra imitació del partit nazi alemany de 1933.

 

    L'article de l'escriptor Viaxeslav Demxenko a més a més d'informar sobre les formacions feixistes  d'Ucraïna, fa veure la diferència enorme entre els aspirants a nazis i el partit nazi originari  de N'Adolf Hitler.

 

    He pensat que era bo fer present l'article en versió catalana. Veugeu el post El nazisme ucrainès, sense base social.

[01/11] «Le Réveil des Mineurs» - «Anarchy» - «Sturmvogel» - «Le Flambeau» - «Los Nuevos Horizontes» - «L'Allarme» - «Umanità Nova» - «Semáforo» - Columna Durruti - «Anarquía» - «Mujeres Libres» - Laisant - Catineau - Balestri - Bluestein - Giménez Arenas - Chiné - Díaz - Tailhade - Barreto - Santamaría - Izquierdo - Foppa - García Tirador - Navel - Vignoli

0
0
[01/11] «Le Réveil des Mineurs» - «Anarchy» -«Sturmvogel» - «Le Flambeau» -«Los Nuevos Horizontes» -«L'Allarme» - «Umanità Nova» - «Semáforo» - Columna Durruti - «Anarquía» -«Mujeres Libres» - Laisant - Catineau - Balestri - Bluestein - Giménez Arenas - Chiné - Díaz - Tailhade - Barreto - Santamaría - Izquierdo - Foppa - García Tirador - Navel - Vignoli

Anarcoefemèrides de l'1 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de "Le Réveil des Mineurs"

- Surt Le Réveil des Mineurs: L'1 de novembre de 1890 surt a Hastings (Pennsilvània, EUA) el primer número del periòdic Le Réveil des Mineurs. Nous réclamons le droit à l'aisance. A partir del gener de 1892 portà el subtítol «Organe des travailleurs de langue française de l'Amérique» i més tard«Organe des travailleurs de langue française desÉtats-Unis». A la capçalera figuraven dos epígrafs: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats» i «Benestar i Llibertat per tothom». En el primer número declarà:«Som anarquistes perquè no reconeguem a ningú el dret natural de comandar-nos.» El responsable de la publicació i principal redactor fou Louis Goaziou. La major part dels articles anaven sense signar, però van col·laborar Julien Bernarding, Jean Brault --distribuïdor del periòdic a Spring Valley--, Eugène Chatelain, Charles Levy, Isidore Polycarpe i Henri Zisly. Entre el juny i el desembre de 1892 deixà de publicar-se, però reaparegué a partir del gener de 1893. L'últim número conegut, el 37,és el de setembre de 1893. Va ser continuat per L'Ami des Ouvriers (1894-1896).

***

Capçalera d'"Anarchy"

- Surt Anarchy: Pel novembre de 1891 surt a Smithfield (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) el primer número del periòdic mensual Anarchy. Neither God nor Low nor Property but: Liberty-Equaliy-Fraternity (Anarquia. Ni Déu, ni llei, ni propietat, però sí llibertat, igualtat i fraternitat). Aquesta publicació fou realitzada exclusivament pel poeta, periodista i agitador anarquista John Arthur Andrews (1865-1903), que fabricà la premsa i xilografià els caràcters amb ribot tot fet amb una capça de cigars. Aquest primer número i únic conegut es consagrà a l'aniversari de l'execució dels anarquistes de Chicago.

***

Capçalera d'"Sturmvogel"

- Surt Sturmvogel: L'1 de novembre de 1897 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del bimensual anarcocomunista en llengua alemanya Sturmvogel. Lewwer duad ues slavv (L'Ocell-tempesta. Abans mort que esclau). Aquest periòdic, editat per Claus Timmermann, serà el primer a publicar les cròniques de les gires de conferències d'Emma Goldman. La publicació deixarà d'editar-se el 16 de maig de 1899.

***

Capçalera de "Le Flambeau"

- Surt Le Flambeau: L'1 de novembre de 1902 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del bimensual Le Flambeau. Organe de combat révolutionnaire (La Torxa. Òrgan de combat revolucionari), especial sobre la vaga general. Julius Mestag en serà l'editor responsable i hi col·laborà Georges Rens (Max Borgueil). L'estampació es va fer amb una impremta de mà. Portava com a epígraf el text de La Fontaine «El nostre enemic és el nostre amo.» Com a editorial en el primer número podia llegir-se:«Le Flambeau no és un periòdic teòric, ni un full escandalós, és unòrgan de combat revolucionari, el crit dels oprimits, l'expressió d'un sentiment de revolta.». A resultes de l'aparició de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève général» en el segon número (8-15 de desembre de 1902), que serà l'últim, reproducció d'un pamflet del qual es van editar cinc mil exemplars, el periòdic va ser denunciat, jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes) el 24 de novembre de 1913 a una pena de sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Per a escapar de la presó Mestag fugí a Londres (Anglaterra).

***

Capçalera de "Los Nuevos Horizontes"

- Surt Los Nuevos Horizontes: L'1 de novembre de 1903 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Los Nuevos Horizontes. Era l'òrgan d'expressió de l'Ateneu de la Joventut, creat en 1900 a Santiago de Xile per joves intel·lectuals i artistes llibertaris (Luis Boza, Carlos Canut de Bon, Mario Centore, Leonardo Eliz, Alejandro Escobar Carvallo, Julio Fossa Calderón, Carlos Garrido, Pedro Antonio González, Alberto Mauret, Ernesto Monge, Horacio Olivos, Eduardo Poirier, Benito Rebolledo, Luis Ross, Jorge Gustavo Silva, Víctor Domingo Silva, Augusto G. Thompson, etc.) i presidit per Samuel Antonio Lillo. S'especialitzà en difondre les activitats artístiques i culturals de la intel·lectualitat d'avantguarda. Hi van col·laborar Valentín Brandau, Augusto G. Thompson (Augusto d'Halmar), Manuel Magallanes Moure i Víctor Domingo Silva, entre d'altres. Va ser continuada per Panthesis (1904).

***

Capçalera de "L'Allarme"

- Surt L'Allarme: L'1 de novembre de 1915 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic bilingüe (italià i anglès) anarquista L'Allarme. Contro ogni forma di autorità e di sfruttamento (L'Alarma. Contra tota forma d'autoritat i d'explotació). Estava dirigit per Umberto Postiglione (Hobo). En 1916 es traslladà a Somverville (Massachusetts, EUA). De publicació irregular, es distribuïa gratuïtament i tirà entre 2.000 i 6.000 exemplars. Malgrat la dura repressió que patí, es publicà fins l'1 d'abril de 1917.

***

Capçalera d'"Umanità Nova"

- Surt Umanità Nova: L'1 de novembre de 1924 surt a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana Umanità Nova. Periodico libertario. Era continuació de la publicació editada entre 1920 i 1922 a Itàlia per Errico Malatesta i que s'exilià als EUA per mor de l'arribada del feixisme. L'editor responsable d'aquesta etapa nord-americana fou el propagandista anarquista Maris Baldini (Siram Nibaldi). La lluita contra el feixisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti van destacà en les seves pàgines. També contenia nombrosos articles i anàlisis sobre la situació italiana i el paper jugat pel moviment anarquista. Hi van col·laborar Camillo Berneri (Camillo da Lodi), Armando Borghi i Luigi Fabbri, entre d'altres. Tingué una gran difusió entre la nombrosa colònia italiana establerta als EUA. En sortiren 11 números, l'últim l'1 de maig de 1925.

***

Portada d'un exemplar de "Semáforo"

- Surt Semáforo: L'1 de novembre de 1936 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista quinzenal Semáforo. Revista del Comitè Ejecutivo de Espectáculos Públicos de Valencia y provincia UGT-CNT. Aquesta publicació, editada pel Comitè Executiu d'Espectacles Públics de València i província de la Unió General de Treballadors (UGT) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tenia com a missió la promoció i la divulgació dels espectacles, entre ells el teatre, el cinema, la música i l'art. Tractà diferents aspectes del teatre (socialització del teatre, teatre experimental, teatre revolucionari, teatre del poble, etc.) i des de diferents punts de vista (l'expressió corporal, les màscares, les mans, els gestos, la dansa, els actors, els dramaturgs, els tramoistes, els escenògrafs, etc.). Els seus principals animadors van ser Higinio Noja Ruiz, que dirigí la publicació, i Juan Pérez del Muro. Trobem articles de Rafael Caballer, Campos, Mantilla i Higinio Noja Ruiz, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 15 de novembre de 1937.

***

Comunicat de la Columna Durruti publicat a "Vía Libre" (7 de novembre de 1936)

- La Columna Durruti contra la militarització: L'1 de novembre de 1936, des del front d'Osera (Saragossa, Aragó, Espanya), el Comitè de Guerra de la Columna Durruti davant la publicació del Decret de militarització de les milícies emet un comunicat pel qual és rebutjat i demana del Consell de la Generalitat de Catalunya llibertat d'organització. Aquest comunicat anava signat per Buenaventura Durruti i fou publicat en nombroses capçaleres de la premsa llibertària i confederal. L'endemà Durruti va fer un discurs radiofònic, reproduït en la premsa confederal, que fou gairebé literalment una lectura del document en qüestió.

***

Portada d'"Anarquía"

- Surt Anarquía: L'1 de novembre de 1937 surt a Alacant (Alacantí, País Valencià) el primer número, i únic conegut, del butlletí mensual Anarquía. Juventudes Libertarias Barriada Carolinas. FIJL. JJLL. Aquesta publicació de caire cultural era l'òrgan d'expressió de les Joventuts Llibertàries de la barriada alacantina de les Carolines, adscrites a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre els redactors apareixen S. Ballesta, J. Ruiz, J. Mira, José Muñoz Congost i Manuel García, i el dibuix és de V. Mair. L'únic exemplar que es conserva està dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil Española de Salamanca.

***

Portada d'un exemplar de "Mujeres Libres" (Montadin, 1972)

- Surt Mujeres Libres: L'1 de novembre de 1965 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i anglès) Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio. A partir del número 30 (març-abril de 1972) passarà a editar-se a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Dirigida per Suceso Portales, hi van col·laborar Sara Berenguer, Mary Stevenson, Pepita Estruch, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensia Martí, Gracia Ventura, Linda Carnicer, Lola Iturbe, Violeta Olaya, Relgis, Zimmermann, Jesús Guillén, Tomás Cano, Carpio, J. P. Fàbregas, Fontaura, Féliz León, Lizcano, Lobo,  etc. Se'n van editar 47 números, l'últim el desembre de 1976, i tingué distribució per Europa i Amèrica Llatina. Després passaria a editar-se a Catalunya per l'«Agrupación Mujeres Libres de Barcelona» el maig de 1977.

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles-Ange Laisant

- Charles-Ange Laisant: L'1 de novembre de 1841 neix a Basse-Indre (Bretanya) el científic, polític i anarquista Charles-Ange Laisant. En 1859 es va llicenciar en l'Escola Politècnica d'enginyeria militar. Va defensar el fort d'Issy i París durant la Guerra Francoprussiana i després va estar destinat a Còrsega i a Algèria en 1873. Defensor del general Georges Boulanger i del capità Alfred Dreyfus, serà processat per delicte de premsa i absolt. Va ser conseller general a Nantes en 1876 i diputat per Loire-Inférieure entre 1876 i 1885 i pel Sena entre 1885 i 1893. Va dirigir el diari Le Petit Parisien en 1879 i va fundar La République Radicale. En 1893 serà elegit diputat boulangista a París. Amb Émile Lemoire crearà en 1894 la revista matemàtica L'Intermédiaire des mathématiciens. Entre 1903 i 1904 va ser president de l'Associació Francesa per a l'Avanç de les Ciències, i també va ser vicepresident de la Societat Astronòmica de França. Després, per influència de son fill Albert, llibertari i francmaçó, va radicalitzar les seves postures declarant-se anarquista i també francmaçó, i es va fer amic i seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser un dels fundadors en 1908, amb Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure i Charles Malato, de la Lliga Internacional per l'Educació Racional de la Infància, de la qual serà vicepresident. En 1909 va proposar a la Societat Astronòmica de França l'expulsió d'Alfons XIII, de la qual era membre, en protesta per l'execució de Ferrer i Guàrdia, i com la proposta va ser rebutjada va dimitir del càrrec. Va mantenir contactes amb la colònia anarcocomunista d’Aiglemont i va col·laborar en la premsa llibertària (La Bataille syndicaliste,Le Libertaire,Le Temps nouveaux, Les Petits Bonshommes,Boletín de la Escuela Moderna, etc.). Propagandista de l'esperanto, va ser vicepresident de la francesa «Societo por propagando de Esperanto» i, en 1901, vicepresident del «Pariza Esperanto Grupo», col·laborant en la premsa esperantista. L'agost de 1913 va participar en el congrés de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària i serà un dels fundadors de la cooperativa llibertària cinematogràfica «Cinéma du Peuple». A més de textos educatius per infants de caràcter científic (matemàtiques,àlgebra, física...), també va escriure textos revolucionaris, com ara Pourquoi et comment je suis Boulangiste (1887), L'anarchie bourgeoise (1887), L’éducation de demain (1906), La barbarie moderne (1912), Contre la loi de trois ans: un peu d’histoire, aux gouvernants, les droits du mouton (1913), L’illusion parlementaire (1924, pòstum), entre d'altres. Charles-Ange Laisant va morir el 5 de maig de 1920 a Asnières (Illa de França, França). Al fons Ferrer i Guàrdia de la Biblioteca Mandeville de la Universitat de San Diego (Califòrna, EUA) es conserven documents seus.

***

Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc "Journal des débats politiques et littéraires" del 14 de febrer de 1894

- Placide Catineau: L'1 de novembre de 1858 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per«fabricació i emissió de moneda falsa»,«per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa.

***

Grup anarquista de Bazzano (1925). Asseguts, d'esquerra a dreta: Gino Balestri i els germans Angelo i Raffaello Zanette. Drets, d'esquerra a dreta: Sacchetti, Sardelli, Giacomo Famigli, Pietro Monesi, Cavedoi i la persona del capell, que no ha pogut ser identificada

- Gino Balestri: L'1 de novembre de 1901 neix a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Nascut en una família antifeixista de 13 infants, ben aviat començà a militar en el moviment anarquista. Després d'haver participat en les lluites obreres del període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la«Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols. Gino Balestri va morir el 5 de juliol de 1983 a Aubanha (Provença, Occitània).

Gino Balestri (1901-1983)

***

Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'«Antonia» cap a Espanya (01-04-1937)

- Abe Bluestein:L'1 de novembre de 1909 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Era fill d'una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimmereferents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forwardi per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983).És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. Abe Bluestein va morir el 3 de desembre de 1997 en un llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA). El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).

***

Juan Giménez Arenas

- Juan Giménez Arenas: L'1 de novembre de 1913 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Giménez Arenas --també conegut com El Quijote de Banat, per la seva afició a col·leccionar quixots. Fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sos germans Antonio i Jesús també van ser cenetistes. Cap al 1918 es traslladà amb sa família a Barcelona, on aprengué les primeres lletres i, tot d'una, just saben llegir i escriure i sense saber multiplicar, es posà a fer feina en diversos oficis fins als 10 anys (drapaire, repartidor de novel·les, mosso d'apotecaria, venedor de paper de fumar, etc.). Després, i fins al 1931, va fer de barreter i treballà en una botiga de mobles, de la qual fou acomiadat arran de vaga de la fusta; a més de d'altres feinetes (venedor de diaris, caragolaire, guardacotxes, ajudant de forjador, etc.). En els seu temps lliure s'aficionà a la lectura. Milità en les Joventuts Llibertàries, en l'Ateneu de Sans i, a partir de 1932, en la CNT. Va fer el servei militar a Maó durant un any. Participà activament a Barcelona en la resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936. En aquestaèpoca organitzà amb altres companys una biblioteca i fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Sans. S'incorporà en les milícies anarquistes de Buenaventura Durruti a Pina de Ebro, on organitzà, amb altres companys, les Joventuts Llibertàries. Amb la militarització de les milícies, tornà a Barcelona malalt. Durant els fets de «Maig del 37» lluità contra els antirevolucionaris comunistes i durant dos mesos restà empresonat. Després s'allistà en un batalló antigàs amb el qual actuà per Lleida, Bellver de Cinca. Finalment acabà en la ja militaritzada Divisió Durruti (119 Brigada), en la qual no va voler acceptar càrrecs, encara que formà part de la Comissió Llibertària en representació de les Joventuts Llibertàries. Amb el triomf feixista, el 8 de febrer de 1939 passà ferit amb una bala al turmell els Pirineus. Fou tancat als camps de concentració de Vernet i Argelers, d'on fugí cap a Marsella. Pocs mesos després tornà als camps d'Argelers i de Barcarès. Cap a finals de 1943 va fer feina als boscos de Rodome, a Eissalabra i a Tolosa rebutjà sumar-se als serveis secrets aliats. En 1943, a Bordeus, va fer contacte amb el Comitè Nacional cenetista i constituí la Federació Local de CNT. També va fer de calderer als voltants de Trompeloup. En acabar la II Guerra Mundial, encapçalà la CNT a Bordeus i organitzà, amb Ildefonso González Gil i altres companys del grup «Nervio», l'editorial «Tierra y Libertad». Va fer feina com a especialista d'armadures de ferro, ofici en el qual treballà gairebé quaranta anys. Alineat amb els ortodoxes, assistí a plens i congressos regularment, i ca seva fou un lloc de trobada i contacte de lluitadors antifranquistes. En 1954 es traslladà a París, on participà en el grup «Nervio», amb Abel Paz, Joan Ferrer, José Arolas, Ildefonso González i Eugenio Valdenebro. En morir el dictador Franco, viatjà a la Península. En 1979 s'instal·là a Banat i s'afilià a la CNT, amb Ramon Casals i Fernando Massaguer. En aquesta època va participar en mítings i altres actes celebrats a la Península. En 1996 la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) li publicà les seves memòries De La Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía. Juan Giménez Arenas va morir el 3 de gener de 1998 a Banat (Tarascon d'Arieja, País de Foix, Occitània)

***

Valero Chiné Bagué

- Valero Chiné Bagué: L'1 de novembre de 1918 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) el militant anarcosindicalista Valero Chiné Bagué. En 1933 va començar a assistir a les classes nocturnes de l'Ateneu Llibertari «Sociedad Cultural Aurora», filial de la CNT de Fraga, dirigides pel mestre racionalista José Alberola Navarro. Després militarà en l'Ateneu Llibertari i en la CNT i col·laborarà en la creació i organització de les Joventuts Llibertàries. Quan esclata la Guerra Civil, s'allista en la Columna Durruti, participant en diverses zones del front d'Aragó i formarà part d'una de les centúries de la Columna que es desplaçarà a Madrid per defensar la capital. Va ser protagonista de durs combats contra les tropes franquistes a la zona de l'Hospital Clínic i a la zona universitària madrilenya, on va rebre directament la notícia de la mort de Buenaventura Durruti. Va abandonar la Columna Durruti quan la militarització, mostrant així la seva disconformitat. De tornada a Fraga, participa en el procés col·lectivista i es nomenat delegat de la Cooperativa de Consum de la Col·lectivitat, responsabilitat que exercirà fins a la seva tornada al front. Serà testimoni de l'encalçament protagonitzat per la 27 Divisió (antiga «Columna Carlos Marx») contra els col·lectivistes. Cridat a files i davant la possibilitat de caure en una unitat militar comunista, decideix allistar-se voluntàriament en la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió (antiga «Columna Roja y Negra»), que tenia les oficines del seu Estat Major a Albalate de Cinca, a prop de Fraga. El final de la guerra el sorprendrà a Madrid i acabarà al port d'Alacant esperant un vaixell internacional que el porti a l'exili, però va acabar presoner. Va ser empresonat a diversos camps i presons (Albatera, Porta Coeli, Miranda de Ebro, Renteria) i després d'uns anys tornarà a Fraga, on serà condemnat a set mesos de treballs forçats per«desafecte al Movimiento Nacional»; traslladat a Saragossa i portat al camp d'aviació de Las Bardenas. A finals de 1940 va ser alliberat i va treballar a les mines de carbó com a mesura provisional per eludir el servei militar; però exercirà l'ofici durant 26 anys, a la conca minera de la Granja d'Escarp i Mequinensa. El 3 de maig de 1946 serà detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb altres minaires, per la seva participació en la reorganització de la CNT clandestina. En total, un grup de 250 cenetistes de la zona (Lleida, Mequinensa, Fraga, Torrent de Cinca...) seran processats i empresonats. Torturat durant vuit dies i sotmès a consell de guerra, acusat de ser membre de la CNT i de tenir un vell fusell rovellat –de quan la guerra– amagat sota una teulada, va passar nou mesos a la presó de Lleida, a més d'11 anys de llibertat condicional i vigilada. Va continuar militant en la CNT clandestina i en 1977 va ser un dels que signaren la sol·licitud de legalització de la CNT de Fraga. En els anys 90 va col·laborar en la formació de l'associació «Centro de Estudios Libertarios José Alberola» de Fraga i va participar en diversos documentals (Ni peones, ni patrones; Vivir la utopía, etc.). El desembre de 1997 va editar les seves Memorias, que encara que la seva llengua era el català, va escriure en castellà, perquè era l'única que sabia posar per escrit. Valero Chiné Bagué va morir el 12 de juliol de 2007 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent).

Valero Chiné Bagué (1918-2007)

***

Carlos Díaz Hernández

- Carlos Díaz: L'1 de novembre de 1944 neix a Canalejas del Arroyo (Cuenca, Castella, Espanya) el filòsof i pensador anarcocristià Carlos Díaz Hernández. Estudià filosofia a Salamanca, Madrid i Munic. Llicenciat i doctor en filosofia per la Universitat Complutense de Madrid, també estudià dret i sociologia política a Madrid, on obtingué els graus de llicenciat i diplomat, respectivament. En 1971 aconseguí per oposició la càtedra de Filosofia d'Institut d'Ensenyament Mitjà, i en 1982, la de professor titular d'Història de la Filosofia de la Universitat. Ha estat catedràtic del departament de Filosofia I, Metafísica i Teoria del Coneixement de la Universitat Complutense de Madrid i de la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED). També és professor visitant permanent de la Universitat Pontifícia de Mèxic. Ha estat president dels Filòsofs Joves d'Espanya, redactor en cap de la secció espanyola de la revista internacional catòlica Communio i membre del consell de redacció de la revista Acontecimiento i de la Col·lecció«Persona». Fundà l'Institut Emmanuel Mounier d'Espanya, Mèxic, Argentina i Paraguai, i és president de la Fundació Emmanuel Mounier. És conegut per les seves innombrables conferències arreu del món. En els anys setanta destacà com a pensador teòric anarquista, traduí i edità nombrosos escriptors àcrates clàssics (E. Armand, Mikhail Bakunin, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Max Nettlau, Pierre-Joseph Proudhon, etc.) i mantingué una sòlida amistat amb destacats llibertaris (Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Diego Abad de Santillán, etc.); en los anys noranta es declarà seguidor del pensament«personalista comunitari» d'Emmanuel Mounier. Intenta compaginar l'anarquisme i el cristianisme. Trobem articles seus en Acontecimiento,Aprendizaje, Historia Libertaria, Horizonte 2000, Libre Pensamiento, Polémica, etc. Ha publicat més de 250 llibres, entre els que destaquen Personalismo obrero. Presencia viva de Mounier (1969), Hombre ydialéctica en el marxismo-leninismo (1970), La Primera Internacional de Trabajadores (1973), Proudhon (1973), Biografías anarquistas: Proudhon, Bakunin, Kropotkin (1973), Comunismo, anarquía, personalismo (1973), Del anarquismo como fenómeno político-moral (1975), Pro y contra Stirner (1975), Ensao de pedagogía utópica (1975, amb Félix García), Julián Besteiro o el socialismo en libertad (1976), 16 tesis sobre el anarquismo (1976, amb Félix García), La actualidad del anarquismo (1977), Memoria anarquista (1977), Las teorías anarquistas (1977), Manifiesto libertario de la enseñanza (1978), Ensayo de pedagogía libertaria (1979, amb Félix García), Contra Prometeo (1980), Sabiduría y locura (1980), La buena aventura de comunicarse (1980), ¿Qué esser joven? (1980), El sujeto ético (1983), Memoria y deseo. Oficio de enseñar ypasión por el hombre (1983), El sueño hegeliano del estado ético (1987), Nihilismo yestética.Filosofía de fin del milenio (1987), De la razón dialógica a la razón profética (1991), La política como justicia y pudor (1992),Releyendo el anarquismo (1992), Manifiestopara los humildes (1992), Cuando la razón se hace palabra (1992), Víctor García. El Marco Polo del anarquismo (1993), Diez miradassobre el rostro del otro (1994), Valores del futuro que viene (1995), La filosofía,sabiduría primera (1996), Diego Abad Santillán (1997), Max Stirner (1998), Religiones personalistas y religiones transpersonalistas (2003), Mi encuentro con el personalismo comunitario (2006), Pedagogía de la ética social.Para una formación en valores (2006), El nuevo pensamiento de Franz Rosenzweig (2008), Razón cálida. La relación como lógica de los sentimientos (2009), Logoterapia centrada en la persona (2011), etc.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Laurent Tailhade fotografiat per Miguel Almereyda en 1903

- Laurent Tailhade:L'1 de novembre de 1919 mor a Combs-la-Ville (Illa de França, França) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Tailhade. Havia nascut el 16 d'abril de 1854 a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) en una família burgesa d'alts magistrats conservadors. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 --«Què importa les víctimes si el gest és bell»-- va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels --se'n compten més de 30--, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casarà de bell nou amb Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès --la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials--, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole.Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 a Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.

---

Continua...

---

Escriu-nos

NAVEGAR DE FORMA ANÓNIMA EMPLEANDO HOLA.ORG

0
0

HOLA.ORG es un servicio gratuito que nos permitirá, entre otras cosas, saltar los bloqueos impuestos por parte de nuestro proveedor de Internet usando un servidor VPN. El servicio se presta empleando a sus usuarios como peers para el manejo de tráfico que recibe. Disponemos de una aplicación para Windows, Android y plugins para Chrome y Firefox.

 

Alternativa a la I Trobada per la Unitat Popular a Mallorca

0
0
El passat dissabte 18 d’octubre vam participar de la primera Trobada per la Unitat Popular a Mallorca a Sa Casa Llarga (Can Gazà). La reunió  convocada per distints col·lectius de l’entorn de l’Esquerra Independentista i alternativa mallorquina , superà àmpliament les perspectives de participació que preveien els organitzadors, entre ells la nostra portaveu i candidata, na Marina Llobera...

 Va ser un debat molt profitós i fructífer i esperam que sigui el bessó d'una xarxa per teixir més complicitats al carrer, construir eines de lluita compartides i de poder popular per capgirar el sistema.

Informació de contrainfo.cat i llibertat.cat

Més de 120 persones vam participar dels tres debats simultanis durant la jornada matinal: “La lluita al carrer. Reptes per al moviment popular”, “La lluita institucional. Crisis del sistema de partits i la democràcia participativa avui” i  “El moviment popular com a eina de construcció nacional”. A cada debat hi havia un text introductori.

En el debat “La lluita al carrer. Reptes per al moviment popular”. Hi van participar al voltant de trenta persones, entre elles quatre ponents: una representant de les Feministes Encausades; una altra de l’Ateneu de Felanitx, una persona de l’Assemblea de Docents i un sindicalista de la CGT. Cadascú parlà del seu àmbit. Amb els ponents es van obrir temes com la repressió, la descentralització de la lluita (Palma-centrisme), la autoorganització, la lluita sindical i la lluita dels docents. Els temes que llavors es tractaren al debat van ser la unitat de l’anti-capitalisme, l’acció, la repressió i la comunicació.

En el segon debat: “La lluita institucional. Crisis del sistema de partits i la democràcia participativa avui”. Aquest va ser el debat amb més afluència de gent, més de 50 persones hi foren presents. El nostre regidor en Pepe García va compartir taual amb la diputada de les CUP na Isabel Vallet, Mateu Vic de Podem Santa Maria i Marc Serrà regidor de les Candidatures Alternatives del Vallès. Al debat vam tractar la crisis del sistema de partits, les dificultats i limitacions de la lluita institucional i la seva relació amb els moviments popular.

El tercer debat: “El moviment popular com a eina de construcció nacional”. Més de 25 persones es concentraren per debatre sobre la qüestió nacional. El debat derivà cap a la construcció nacional allunyada del debat identitari i el catalanisme conservador, es tractaren els temes mitjançant la resposta de diverses preguntes:

Acabats tots els debats vam dinar a la mateixa Casa Llarga i durant l’horabaixa es va dur a terme un debat general en què un portaveu de cada grup va aportar les conclusions a les quals s’havia arribat al matí. Vos convidam a escoltar la gravació en directe que es va fer del debat multitudinari de la tarda, que podeu trobar a partir de les 2 hores i 25 minuts. Entre les idees que varen sorgir es va remarcar la necessitat de fer èmfasi en la millora de comunicació entre totes les mobilitzacions, aprofitant els mitjans i projectes alternatius que hi ha, així com de mirar de fer més feina en l’àmbit antirrepressiu. Així mateix, es va parlar de descentralitzar les lluites tenint en compte que els ritmes no són els mateixos a Palma que als pobles.

Finalment, la trobada va acabar amb un encoratjament a què el debat es tradueixi en fets concrets. En aquest sentit, algunes companyes plantejaren que ja va sent hora de plantejar-se la possibilitat de candidatures municipals de caire rupturista. Hem de dir que en aquest sentit Alternativa per Pollença va ser citat com un referent a Mallroca, el que ens va omplir d'orgull.

La jornada no va poder tenir millor cloenda que amb l’actuació de les glossadores Mateu Xurí, Sebastià i Maribel Servera que delaitaren al públic amb el ritme de la cançó popular.

 Ara és el torn del grup promotor de fer un anàlisis de tot el que es va xerrar, treure les conclusions i aportar-les conjuntament amb les persones que participaren a la TUP i a la societat en general. Per millorar, aprendre, i qui sap si avançar.

Els membres d'Alternativa que vam participar de la Trobada . Al facebook trobareu més fotografies i informació  de la Trobada

 Vídeo de la Trobada.


 

 


 

NOVEMBRE i DESEMBRE 2014

0
0

ACTIVITATS NOVEMBRE i DESEMBRE

2014

Començam amb una endevinalla:
quin any es va fer aquesta escapçada dinamitera de la muntanya més Major de Mallorca?

http://i.imgur.com/v21yRKI.jpg

Qui primer ho acerti serà convidat pel Club a UN LACCAO en acabar la
1a excursió que vingui

-------------------------

Diumenge 9 de novembre:
volta amb bici MTB per la via verda Manacor-Artà-Manacor 
Partida a s'Estació de Tren a les 08.00 h 

Diumenge 23 de novembre:
Pas de na Maria Autèntic (Orient)
Partida a s'Estació de Tren a les 08.00 h


Diumenge 14 de desembre:
Pas de s'Heura
Partida a s'Estació de Tren a les 08.00 h

-------------------------

Enguany, els amics del GEM modifiquen el calendari de la Travessa a causa de l'Aplec.
La Travessa del GEM ( on des de fa molts d'anys hi ha una bona representació tramuntanyenca )
será els dies 26, 27 i 28 de desembre.

Us informam que la II Trobada d'Excursionistes Veterans s'ha ajornat fins al 2015

-------------------------

Els PODEMOS dels anys 70 a les Illes

0
0

Els anticapitalistes de les Illes en els anys 70: l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)


Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).



Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou


1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.


"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los".



1977. Presidència del II Congrés estatal de la Organización de Izquierda Comunista (OIC). Posteriorment els militants de cada nació de l'estat mudaren les sigles del partit. En els Països Catalans es digué Organització d'Esquerra Comunista (OEC).

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.


1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa


Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.

CASOS PRACTICOS UN 2036 ADR Xenón 2


GALERÍA FOTOGRÁFICA: LIEJA 3ª Parte (BÉLGICA)

0
0
  Julio 2014

© Miguel Veny Torres 



pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Collégiale
Saint-Bar-
thélemy
(Colegiata
de San Bar-
tolomé)»
Plaza Saint
Barthélemy

«Terrazas»
Plaza du
Marché

«Edificio»
Plaza Saint-
Lambert

«Estación
Liège-Gui-
llemins»
Arquitecto:
Santiago
Calatrava
Plaza des
uillemins

«Estación
Liège-Gui-
llemins»
Arquitecto:
Santiago
Calatrava
Plaza des
Guillemins

«Estación
Liège-Gui-
llemins»
Arquitecto:
Santiago
Calatrava
Plaza des
Guillemins

«"La piscine"»
Escultora:
Mady Andrien
Ciudadela
c/ Boulevard
du Douzième
de Ligne

«"La piscine"»
Escultora:
Mady Andrien
Ciudadela
c/ Boulevard
du Douzième
de Ligne

«"La piscine"»
Escultora:
Mady Andrien
Ciudadela
c/ Boulevard
du Douzième
de Ligne

«"La piscine"»
Escultora:
Mady Andrien
Ciudadela
c/ Boulevard
du Douzième
de Ligne

«"La piscine"»
Escultora:
Mady Andrien
Ciudadela
c/ Boulevard
du Douzième
de Ligne

«"La piscine"»
Escultora:
Mady Andrien
Ciudadela
c/ Boulevard
du Douzième
de Ligne

«"La piscine"»
Escultora:
Mady Andrien
Ciudadela
c/ Boulevard
du Douzième
de Ligne

«"La piscine"»
Escultora:
Mady Andrien
Ciudadela
c/ Boulevard
du Douzième
de Ligne

«"La piscine"»
Escultora:
Mady Andrien
Ciudadela
c/ Boulevard
du Douzième
de Ligne

«"La piscine"»
Escultora:
Mady Andrien
Ciudadela
c/ Boulevard
du Douzième
de Ligne

«Molino»
Ciudadela
c/ Rue de
Pierreuse

«Collégiale
Saint-Martin
(Colegiata de
San Martín)»
Ciudadela
desde c/ Rue
de Pierreuse

«"Ferme de la
Vache CPAS
de Liège"»
Ciudadela
desde c/ Rue
de Pierreuse

«Placa con-
memorativa
a Jean-Joseph
Charlier (lla-
mado "Pata
de Palo"»
Ciudadela
desde c/ Rue
de Pierreuse

«Escalera de
la montaña
Bueren»
Ciudadela
c/ Rue de
Pierreuse

«Cartel de
Escuela»
Ciudadela
c/ Rue
Volière

«Gato
liejense»
Ciudadela
c/ Rue
Volière

«Numeración
de calle»
Ciudadela
c/ Rue
Volière

«Chapelle
Saint-Roch
(Capilla de
San Roque)»
Ciudadela
c/ Rue
Volière

«Chapelle
Saint-Roch
(Capilla de
San Roque)»
Ciudadela
c/ Rue
Volière

«Iglesia de
San Servasio»
Ciudadela
c/ Rue
Volière

«Veleta»
Iglesia de
San Servasio
Ciudadela
c/ Rue
Volière

«Palais des
Princes
Évêques
(Palacio de
los Príncipes
Obispos)»
c/ Rue du
Palais

«Palais des
Princes
Évêques
(Palacio de
los Príncipes
Obispos)»
c/ Rue du
Palais

«Exposición
en la calle»
c/ Rue de
Bruxelles

«"Au Balcon"»
Escultora:
Mady Andrien
Plaza Saint-
Lambert

«Iglesia de
San Servasio»
Ciudadela
c/ Rue
Volière

«Fuente de
"La Virgen"»
Escultor:
Jean Delcour
c/ Rue des
Dominicains

«Vidriera»
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Bóveda»
Catedral de
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Nave
central»
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Vidriera»
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Angel
adorador»
Escultor:
Jean Delcour
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Angel
adorador»
Escultor:
Jean Delcour
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Nave
lateral»
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Órgano»
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Claustro»
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Tumba»
Claustro
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Vidriera»
Claustro
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Tumba»
Claustro
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Tumba»
Claustro
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Ángel»
Púlpito
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Ventanas»
Claustro
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«San Juan
Bautista»
Escultor:
Jean Delcour
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Christo
sepulto»
Tumba de
Walthère de
Liverloo y
Marie d'Ogier
Escultor:
Jean Delcour
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Detalle
de león»
Fuente de
la Virgen
Escultor:
Jean Delcour
c/ Rue des
Dominicains

«Monumento
a Charles
Rogier»
Escultor:
Camille
Sturbelle
Parc d'Avroy
c/ Avenue
Rogier

«León»
Monumento
a Charles
Rogier
Escultor:
Camille
Sturbelle
Parc d'Avroy
c/ Avenue
Rogier

«Fauna del
parque»
Parc d'Avroy
c/ Avenue
Rogier

«Lago»
Parc d'Avroy
c/ Avenue
Rogier

«Luchadores
griegos»
Escultor:
Val D'Osne
Parc d'Avroy
c/ Avenue
Rogier

«Perseo y
Medusa»
Escultor:
C. Veeck
Parc d'Avroy
c/ Avenue
Rogier

«Perseo y
Medusa»
Escultor:
C. Veeck
Parc d'Avroy
c/ Avenue
Rogier

«Laocoonte
y sus hijos»
Parc d'Avroy
c/ Avenue
Rogier

«Laocoonte
y sus hijos»
Parc d'Avroy
c/ Avenue
Rogier

«El cetrero»
Parc d'Avroy
c/ Avenue
Rogier

«El cetrero»
Parc d'Avroy
c/ Avenue
Rogier

«Hermes y
Dionisios»
Parc d'Avroy
c/ Avenue
Rogier

«Hermes y
Dionisios»
Parc d'Avroy
c/ Avenue
Rogier

«Diosa
griega»
Parc d'Avroy
c/ Avenue
Rogier

«Monumen-
to a Carlo
Magno (Caro-
lus) 1867»
Escultor:
Louis
Jéhotte
Boulevard
Piercot

«Monumen-
to a Carlo
Magno (Caro-
lus) 1867»
Escultor:
Louis
Jéhotte
Boulevard
Piercot

«Santa Begga»
Monumen-
to a Carlo
Magno (Caro-
lus) 1867
Escultor:
Louis
Jéhotte
Boulevard
Piercot

«Pippinus
Haristal»
Monumen-
to a Carlo
Magno (Caro-
lus) 1867»
Escultor:
Louis
Jéhotte
Boulevard
Piercot

«Carolus
Martel»
Monumen-
to a Carlo
Magno (Caro-
lus) 1867»
Escultor:
Louis
Jéhotte
Boulevard
Piercot

«Pippinus
Rex»
Monumen-
to a Carlo
Magno (Caro-
lus) 1867»
Escultor:
Louis
Jéhotte
Boulevard
Piercot

«Detalle
de caños»
Fuente de
"La Virgen"
Escultor:
Jean Delcour
c/ Rue des
Dominicains

«Fuente de
"La Virgen"»
Escultor:
Jean Delcour
c/ Rue des
Dominicains

«Torre»
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Monumen-
a Jean Del-
cour (1911)»
Escultor:
Paul du Bois
Plaza Saint-
Paul

«Monumen-
a Jean Del-
cour (1911)»
Escultor:
Paul du Bois
Plaza Saint-
Paul

«Reloj»
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Vidriera
del ábside»
Catedral de
San Pablo
(Cathédrale
Saint Paul
de Liège)
Plaza de la
Cathédrale

«Passage
Lemonier»
c/ Passage
Lemonier

«Passage
Lemonier»
c/ Passage
Lemonier

«Balcón»
Passage
Lemonier
c/ Passage
Lemonier

«Balcón»
Passage
Lemonier
c/ Passage
Lemonier

«Teatro El
Trocadero
(Théâtre du
Trocadéro
de Liège»
c/ Rue Lulay
des Fèbves

«Reloj»
Palacio de
los Príncipes-
obispos
(Palais des-
Princes-
Évêques)»
Place Saint-
Lambert

Palma, 02 de noviembre de 2014


[02/11] Motí de Jerez - «I Morti» - «El Látigo de Baracaldo» - «El Amigo del Pueblo» - Sernissi - Oller - Zisly - Bignasci - Roumilhac - Eroles - Berthelot - Covelli - Quero

0
0
[02/11] Motí de Jerez - «I Morti» - «El Látigo de Baracaldo» - «El Amigo del Pueblo» - Sernissi - Oller - Zisly - Bignasci - Roumilhac - Eroles - Berthelot - Covelli - Quero

Anarcoefemèrides del 2 de novembre

Esdeveniments

Conducció d'anarquistes per la Guàrdia Civil, segons un dibuix de D. E. Estevan

- Motí de Jerez: El 2 de novembre de 1882 esclata a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) un important motí, d'on arrencarà la conspiració i el muntatge policiac que l'Estat engegarà contra el moviment anarquista i que s'anomenarà«La Mano Negra». El tumult començà quan una concentració davant l'ajuntament de diversos centenars de treballadors rebutjà que només la meitat d'ells fossin empleats en les obres públiques previstes. Quan es dissolgué la concentració, nombrosos grups assaltaren les fleques i altres establiments de queviures per tota la ciutat. La tensió social que vivia la regió era important i venia des de principis d'aquell any, per la qual cosa les autoritats intentaren disminuir la crispació mitjançant el repartiment de pa, obligant els propietaris a donar feina, intensificant les obres a carreteres i traslladant nombrosos contingents de desocupats a llunyanes obres ferroviàries. Aquestes mesures, però, no alleugeriren la misèria ni detingueren les protestes. Per adobar-ho encara més, durant la collita la feina minvà i aleshores s'incrementaren els robatoris als venedors de pa, els assalts a cortijos en busca d'aliments, ramat i cavalcadures i, fins i tot, s'enviaren anònims d'amenaces i es provaren incendis. Tota aquesta tensió continuà durant la tardor i les autoritats veien la mà de les societats obres en l'amplitud dels incidents. A partir d'aquest motí de Jerez augmentaren les detencions i les patrulles de cavalleria de l'Exèrcit i de la Guàrdia Civil que recorrien els camps. També, l'acció de confidents i de provocadors contractats pel comandant en cap Tomás Pérez Monforte, de la Guàrdia Rural, es va fer més present. La premsa començà a juga el seu paper i les seves pàgines s'ompliren d'inquietants articles sobre la situació i demanant«mà dura». A més a més, no per casualitat, també es publicaren notícies sobre el judici que, a Lió, se celebrava contra l'anomenada «Banda Negra». El terreny estava adobat per a l'aparició d'una organització criminal anomenada«La Mano Negra».

***

Coberta de l'edició facsímil d'"I Morti" (1974)

- Surt I Morti: El 2 de novembre de 1899 surt a Ancona (Marques, Itàlia) l'únic número del periòdic anarquista I Morti. Editat a iniciativa de Luigi Galleani, en fou gerent Alfredo Lazzari i fou publicat amb els diners recaptats pels anarquistes deportats a Pantelleria, Lampedusa, Ponça i altres illes italianes. Hi van col·laborar Luigi Galleani --que es trobava confinat a l'illa de Pantelleria--, Giovanni Cianchi, Luigi Fabbri i Giovanni Gavilli, entre d'altres. Aquesta publicació era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. Després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya, Maria Rallo, del seu exili a Pantelleria. L'abril de 1960 es publicà en quatre lliuraments en Umanità Nova i en 1974 es va editar una edició facsímil amb una presentació d'Aurelio Chessa i una introducció d'Armando Borghi.

***

Capçalera d'"El Látigo de Baracaldo" amb la signatura d'Aquilino Gómez

- Surt El Látigo de Baracaldo: El 2 de novembre de 1911 surt a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Látigo de Baracaldo. Semanario independiente. Propietat de Bonifacio Guzmán, aprofitava la infraestructura d'El Eco de Baracaldo (32 números entre 1909 i 1911), periòdic que no era ni llibertari ni sindicalista i sí republicà i socialista. Dirigit per Aquilino Gómez Pozo, s'editava en la tipografia de Bonifacio de Guzmán. Només en sortiren dos números, el segon el 10 de novembre. Hi van col·laborar, a més d'Aquilino Gómez, Gonzalo Quimié, Francesc Domenech i José María Yáñez. Fou continuat per El Látigo (1912-1914).

***

Capçalera d'"El Amigo del Pueblo"

- Surt El Amigo del Pueblo: El 2 de novembre de 1930 surt a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) el primer número de la segona època de la publicació quinzenal anarquista El Amigo del Pueblo. Periódico Libre. Havia sortit una primera època entre 1920 i 1923, deixant-se de publicar amb l'establiment de la Dictadura de Primo de Rivera, però no es conserven exemplars. La difusió era local, encara que es distribuïen en localitats properes (Plasencia, Navalmoral de la Mata, Jarandilla, Oliva de Plasencia, Peraleda de la Mata, etc.). Fou dirigit per Juan Guerrero, amb el suport de Francisco Molina i Francisco Prieto. Hi van col·laborar Domingo Germinal, Martín Gala, Isaac Puente i David Díaz, entre d'altres. Els articles feien referències a qüestions polítiques, campanyes concretes i temàtiques locals. L'esperit reivindicatiu dels miners del plom de la localitat es deixà sentir a les seves pàgines. Gràcies a aquesta publicació es creà la Societat Obrera «Los Amantes de la Tierra». Es tiraren entre 1.500 i 2.500 exemplars. Es publicaran almenys 53, amb una època més, fins al 4 de juny de 1933, i a cops hagué de sortir clandestinament ja que fou prohibida pel Govern Civil republicà a instàncies del consistori de la localitat. Aquesta publicació admetia publicitat (d'eines agrícoles, de grans, de productes realitzats per tallers de la localitat, d'estris d'usos domèstics, d'automòbils i begudes alcohòliques [!], etc.), fet insòlit en la premsa llibertària d'aleshores. Sembla que en maig de 1936 en sortí una quartaèpoca, de la qual tampoc no és coneixen exemplars. En 2001 l'Ajuntament d'Azuaga en publicà una edició facsímil dels exemplars coneguts.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Hector Senissi (ca. 1894)

- Hector Sernissi: El 2 de novembre de 1855 neix a Messina (Sicília) l'anarquista Hector Sernissi. Sos pares es deien Raffaello Sernissi i Marianella Crosafulli. Es guanyava la vida com a barreter. El 28 de juliol de 1894 va ser expulsat de França. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Baldomer Oller i Tarafa (1896?)

- Baldomer Oller i Tarafa: El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf (Alta Segarra, Anoia, Catalunya) l'anarquista, periodista i inventor Baldomer Oller i Tarafa. Sos pares es deien Antoni Oller i Ceruti, cafeter, i Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d'una família nombrosa de sis germans (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria i Carles) que s'instal·là a Barcelona. Esdevingué oficial de sastreria i treballava amb un sastre del carrer Hospital de la capital catalana. En aquesta època s'aparellà lliurement amb Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals només suraren dos, Josep i Antoni. En 1881 col·laborà en la«Subscripció a favor dels autonomistes que estan sofrint condemna als presidis d'Àfrica» que organitzà el periòdic Diari Català. Entre el 15 i el 20 de juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional Socialista («Congrés Possibilista») de París (França) en representació de la Societat Obrera dels Tintorers de Barcelona. A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896 va ser detingut amb sa companya, juntament amb altres companys anarquistes i republicans, i 18 hores després es produí l'atemptat amb bomba del carrer dels Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi. Restà tancat a la presó del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut agitador terrorista de gran influx entre els d'aquesta classe» i després fou enviat al castell de Montjuïc, juntament amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida arran del citat atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres destacats anarquistes, com ara Anselmo Lorenzo, Joan Montseny, Fernando Tarrida del Mármol, Bautista Cervera, Josep Molas, etc. Com a conseqüència de les tortures que li van infligir a Montjuïc perdé dos dits de la mà esquerra. Amb Montseny, Lorenzo i Tarrida, s'encarregà d'escriure cartes i articles de denúncia de la situació que patien que van ser publicats a la premsa (El País, El Nuevo Régimen, La Justicia,El Diluvio, El Pueblo, El Socialista, etc.), fet que va permetre l'inici de la campanya contra el «Procés de Montjuïc» tant a la Península com a l'estranger. El 24 de novembre de 1896 va ser un dels 75 signants d'una carta adreçada al ministre de la Guerra demanant garanties processals i la publicitat del consell de guerra que es preparava. La seva fou una de les 28 penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que tingué lloc entre l'11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència definitiva va ser dictada per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina el 28 d'abril de 1897 a Madrid i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou complerta el 4 de maig de 1897. En concepte d'«inductor per propaganda feta en els seus discursos» fou condemnat a 20 anys de presó. Després d'un temps tancat a Montjuïc, va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat a 20 anys, al presidi de l'illot del Penyal d'Alhucemas, al litoral mediterrani del Marroc. La campanya a favor dels condemnats del «Procés de Montjuïc» tingué el seu efecte i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela commutà les penes de presó dels condemnats per les d'«estranyament perpetu o temporal del territori nacional». D'antuvi volgué ser deportat a París, però el 27 d'abril de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool, juntament amb altres companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat, contra la voluntat del govern britànic, a Londres (Anglaterra), instal·lat al barri del Soho. A la capital anglesa treballa en el seu antic ofici i sa companya fent cotilles. Afiliat a les Trade Unions angleses, en 1902 envià cinc articles («Cartes de Londres») al diari La Publicitat, on explicava les grans diferències que existien entres les condicions de treball dels obrers anglesos i els espanyols. Posteriorment va ser contractat com a corresponsal a Londres del citat periòdic barceloní. En aquesta època participà activament en les activitats del grup anarquista espanyol de Londres (Tarrida del Mármol, José Monterde, etc.) i en el Cercle Obrer Internacional (COI), mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris parisencs i barcelonins. El febrer de 1905 s'instal·là amb sa família a París per coordinar la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d'Espanya havia de fer a la capital francesa, establint contacte amb Charles Malato i Pedro Vallina. Aquest mateix any les autoritats franceses decretaren la seva expulsió, però finalment aquesta no s'arribà a complir. Aconseguí mantenir-se al marge de la repressió desencadenada arran de l'atemptat fallit contra Alfonso XIII i el president francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del 31 de maig de 1905. Bon amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, participà activament en la campanya de suport a París quan aquest va ser encausat acusat de ser l'instigador de l'atemptat contra la vida d'Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat per Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un míting pro-Ferrer que se celebrà al Gran Orient de París, amb assistència d'unes 1.200 persones. En aquests anys, a més de relacionar-se amb Alejandro Lerroux, entaulà amistat amb el líder socialista Jean Jaurès i altres destacats radicals (Gaston Doumergue, els germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse i en el setmanari barceloní La Cataluña. Després dels fets de la Setmana Tràgica barcelonina i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia en 1909 es retirà de la militància activa, però no de la propaganda. Atret pel món de l'aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a motor que batejà «Catalunya» i patentà l'11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de José Echegaray. El febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del germà i de la filla de Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva herència. Cap als anys vint s'instal·là amb sa família a Barcelona. En els anys republicans s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt d'arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona de la CNT demanà ajuda per a ell i per altres vells militants. Baldomer Oller i Tarafa va morir el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de sa companya, a Barcelona (Catalunya). Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure al Casal de Calaf l'exposició «Baldomero Oller. Un anarquista calafí a Montjuïc», que tingué com a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà i comptà amb el suport de Josep M. Oller Ciuró, nét de l'homenatjat.

Baldomer Oller i Tarafa (1859-1936)

Antoni Dalmau i Ribalta; Josep M. Solà i Bonet: «Baldomero Oller (1859-1936), anarquista, periodista i inventor calafí». Revista d'Igualada, 29 (Setembre 2008)

***

Henri Zisly

- Henri Zisly: El 2 de novembre de 1872 neix a París (França) l'advocat, militant anarquista naturista i defensor de les colònies llibertàries Henri Daniel Zisly. Nascut en una família obrera que vivia en unió lliure, va adquirir un bon nivell cultural. Als 17 anys va publicar el seu primer article en el periòdic socialista Légalité. Més tard decidirà dedicar sa vida a reivindicar el retorn a una vida natural autosuficient i a la filosofia del moviment llibertari naturista. Amb Henri Beylie i Émile Gravelle editarà entre 1895 i 1898 la revista La Nouvelle Humanité, seguida de Le Naturien i després per Le Sauvage; i, encara, el novembre de 1905 publicarà un número d'una nova revista, L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. El seu rebuig radical al vegetarianisme, que considerava«anticientífic», va provocar una gran debat en el moviment naturista. En 1902 va participar, amb Georges Butaud i Sophie Zaïkowska, entre d'altres, en la creació de la colònia anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Aisne); però aquesta experiència de comunisme lliure, on van participar militants llibertaris destacats (Élisée Reclus, Lucien Descaves, Émile Armand, Jehan Rictus, Maurice Donnay, etc.), no va reeixir i va acabar en 1906. Ferroviari de la Companyia de Ferrocarrils del Nord des de 1897, va ser cessat el març de 1915 per un article antipatriòtic publicat en La Bataille Syndicaliste, que li implicarà a més vuit dies de presó. Aquest fet no el va impedir de col·laborar durant la guerra en els periòdics individualistes (Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée) i de postguerra (Terre Libre, La Voix Libertaire,Le Semeur, La Revue Blanche,La Revista Blanca, etc.), tot editant el seu propi periòdic La Vie Naturelle. Després es va adherir a la Federació Anarquista Francesa (FAF), creada en 1936, i va participar fins a la seva mort accidental el maig de 1945 en el periòdic de Louis Louvent Ce qu'il faut dire (CQFD). Va ser autor de nombrosos articles i fullets, especialment dedicades al moviment naturista, com ara En conquête de l'état naturel (1899), Voyage au beau pays de Naturie (1900), Rapport sur le mouvement naturien (1901), Réflexions sur le naturel et l'artificiel (1901), Libres critiques sur la science et la nature(1902),Contes et croquis (1904), La conception du naturisme libertaire (1920), Naturisme practique dans la civilisation (1928), Panoramas célestes (1929), entre d'altres. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Zislyés un precursor del que s'ha vingut a anomenar«primitivisme» i«anticientificisme».

***

Notícia de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la "Feuille d'Avis de Neuchâtel" del 18 de setembre de 1914

- Jules Bignasci: El 2 de novembre de 1884 neix a Isone (Ticino, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Giulio Bignasci, més conegut com Jules Bignasci i a vegades citat Jean Binasci. Sos pares es deien Joseph Bignasci i Clara Russi. Pintor de la construcció, d'antuvi treballà a Lausana (Vaud, Suïssa) i posteriorment es traslladà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on fou un actiu militant de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) i destacat propagandista antimilitarista. El 16 de setembre de 1914 va ser condemnat pel Tribunal Militar Territorial de la II Divisió de Murten (Friburg, Suïssa) a un any de presó per«insults a l'Exèrcit» prop de la frontera francesa i per haver «convidat els soldats a la desobediència i al rebuig del servei» del post militar de Les Pargots (Neuchâtel, Suïssa); el socialista Fritz Graber, que era present el dia de la seva detenció, va ser condemnat a un mes per haver-li prestat la seva cartilla de lliure circulació, desobeint així una ordre militar. L'hivern de 1915 Bignasci va ser expulsat del cantó de Neuchâtel i es refugià a casa del company Auguste Philippin a Yverdon (Vaud, Suïssa). El maig de 1917 va ser detingut a La Chaux-de-Fonds per haver participat en el tumult originat per exigir l'alliberament de Ernest Paul Graber. L'any següent, des de La Chaux-de-Fonds, signà una carta publicada en Le Réveil protestant contra el decret federal que autoritzava els cantons a ocupar per la força els insubmisos i desertors estrangers en treballs d'utilitat pública; aquesta carta rebé el suport de 17 grups anarquistes suïssos i els grups de Ginebra (Ginebra, Suïssa) van demanar l'asil al govern soviètic. Casat amb Julia-Maria Bergson, el 4 d'octubre de 1919 nasqué sa filla Marguerite-Renée. Cap el 1929 es trobava a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França), des d'on va escriure a Carlo Vanza per demanar-li informacions sobre el periòdic anarquista Vogliamo! que aquestúltim publicava a Biasca (Ticino, Suïssa).

***

Jean Roumilhac

- Jean Roumilhac: El 2 de novembre de 1892 neix a Comprenhac (Roergue, Occitània), en una família pagesa llemosina, el militant llibertari Jean Roumilhac. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920. Jean Roumilhac va morir el 27 de juliol de 1949 a Ais de Provença (Provença, Occitània) en un accident de cotxe.

***

Dionís Eroles (1937)

- Dionís Eroles Batlle: El 2 de novembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Dionís Eroles Batlle, citat a vegades comAroles i Batlló. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el novembre de 1920 va ser tancat al vaixell-presó Giralda i després deportat amb altres companys a La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). Fou membre dels grups d'acció confederals del barri barceloní de Sants que s'enfrontaven als pistolers del Sindicat Lliure. El 28 de gener de 1924 va ser detingut, amb Josep Arnau Rovira i Pere Boada, arran d'un escorcoll en una casa del carrer Benlloc de Barcelona i on es trobaren de 910 bombes (pinyes), d'elles 83 carregades amb pólvora cloratada. Fou jutjat amb Arnau el 2 de novembre de 1926 per tinença d'explosius i condemnat a una multa de 500 pessetes --Arnau va ser absolt--, però una revisió del procés l'any següent condemnà ambdós a vuit anys de presó. També l'11 de juny de 1926 va ser jutjat en consell de guerra, amb Josep Arnau, Enric Ripoll i Manuel Soler, per l'atracament a mà armada del 15 de desembre de 1923 a la fàbrica de maons d'Oliveras de Barcelona. En total sumà condemnes per diversos delictes per més de 25 anys de presó, però va poder acollir-se a l'indult del 13 de setembre de 1928 i fou alliberat el mes següent. Novament tancat, finalment durant tota la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat al penal d'Ocaña. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, fou alliberat. En aquesta època va ser nomenat secretari del Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona de la CNT. Arran de la vaga de febrer de 1932, va ser novament empresonat, amb Luis Sánchez Miret, acusat de posar dues bombes a la barriada de Sants, una a prop de l'estació del metro transversal i altra en un dipòsit de conducció d'aigües. El març de 1932 signà des de la presó Model de Barcelona un manifest en contra les posicions trentistes d'Ángel Pestaña. El 27 de juny de 1932 va ser jutjat amb Luis Sánchez Miret per un Tribunal Popular pel delicte de col·locació d'explosius i ambdós absolts. Posteriorment presidí el Sindicat d'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), defensà les tesis de la «gimnàstica revolucionària» del grup«Nosotros» (Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Gregorio Jover, Antonio Ortiz, García Oliver, etc.). Participà activament en els fets revolucionaris de gener de 1933 a Barcelona, al costat de Joan García Oliver. El març d'aquest any va ser delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT, celebrat a Barcelona, i poc després va ser empresonat al vaixell-presó Arnús, amb motiu de la vaga del transport. El 21 d'abril de 1934 va ser arrestat arran d'un tiroteig a l'avinguda de Francesc Layret. El març de 1935 va ser detingut, amb altres companys, acusat de reunió clandestina i fou alliberat vuit mesos després. El juliol d'aquest mateix any, va ser detingut amb Jaume Font acusat de provocar un incendi a la fàbrica de teixits «Manufactures Reunides». Lluità als carrers per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i després representà, amb Alfonso Miguel, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el Comitè Central dels Consell d'Obrers i Soldats --segons alguns va ser el seu secretari general--, amb la finalitat de controlar els caps i oficials de la Guàrdia Civil i les casernes militars. El 27 de setembre de 1936 fou nomenat per la CNT com a responsable d'ordre públic i de la policia en la Junta de Seguretat Interior, organisme encarregat de la vigilància a la reraguarda catalana, i en la Direcció dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. Les detencions arbitràries i excessos dels anomenats «Nanos d'Eroles» van motivar la protesta de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. El 22 d'octubre de 1936 signà, amb Manuel Escorza del Val, en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, el pacte d'unitat d'acció d'aquesta organització amb la FAI --signà Pedro Herrera--, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 17 de febrer de 1937 una manifestació de policies, en la qual morí un obrer tramviari cenetista, exigí la seva dimissió --les manifestacions de policies estaven organitzades de sotamà per Rodríguez Salas, cap de la Comissaria d'Ordre Públic i membre del PSUC. Arran dels fets de «Maig de 1937», en els quals es mantingué al costat del sector confederal conciliador amb el Govern i es mostrà força crític amb els sectors antigovernamentals («Los Amigos de Durruti»), va ser destituït com a responsable de l'ordre públic i nomenat secretari general interí de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT en substitució de Valeri Mas Casas. En l'exercici d'aquest càrrec, signà una circular conjunta amb Severino Campos, representant del Comitè Regional de la FAI, en la qual informava de l'acord pres pel Ple de Federacions Locals i Comarcals, celebrat l'1 de juny de 1937, segons el qual la CNT s'avenia a prosseguir la col·laboració política amb el nou govern republicà presidit per Juan Negrín. El juny de 1937 formà part de la delegació confederal que negocià amb el president Lluís Companys la frustrada integració de la CNT en el govern de la Generalitat. El juliol de 1937 va ser detingut i posat en llibertat sota fiança a causa del sumari obert sobre el cementiri clandestí de Cerdanyola. Amb el triomf franquista passà a França i patí els camps de concentració abans de formar part, segons alguns, del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Establert a Montalban (Guiana, Occitània), desaparegué. Una teoria diu que va ser segrestat per un grup franquista i assassinat a Andorra i una altra que el març de 1941 va sortir del camp de concentració de Vernet i que poc després va ser assassinat als Pirineus per membres del grup guerriller de Francisco Ponzán Vidal, possiblement, per considerar-lo responsable de determinats excessos dels Grups de Control durant els anys bèl·lics.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Paul Berthelot

- Paul Berthelot: El 2 de novembre de 1910 mor a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil) l'anarquista esperantista Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Havia nascut el 26 de juliol de 1881 a Auxerre (Borgonya, França) --altres fonts citen el 3 de novembre de 1880 a París (França)-- i era fill del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador,òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte --dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després--, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà lesúltimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).

***

Emilio Covelli

- Emilio Covelli: El 2 de novembre de 1915 mor a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli.Havia nascut el 5 d'agost de 1846 a Trani (Pulla, Itàlia), en un família burgesa --son pare era advocat--, i va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier  i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Itàlia), on va morir. Va publicar dues obres: L'economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).

Emilio Covelli (1846-1915)

***

José Quero Robles

- José Quero Robles: El 2 de novembre de 1944 mor a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista José Quero Robles, conegut com Pepe Quero. Fill d'una família modesta que vivia al barri granadí de l'Albaicín dedicada a la venda de carn al carrer Panaderos. Després del cop militar de juliol de 1936 i de la caiguda de Granada a mans dels feixistes, aconseguí arribar a zona republicana amb sons germans Antonio i Pedro. Tots tres ingressaren el la 78 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular republicà, destacada en Diezma (Granada, Andalusia, Espanya), i formaren part del grup guerriller «Los Niños de la Noche», especialitzats en missions en la reraguarda franquista. En aquests anys bèl·lics s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña. Amb el triomf franquista va ser detingut i empresonat amb son germà Antonio a la presó granadina de La Campana. El juny de 1940, amb son germà Antonio, aconseguí evadir-se per la taulada i ambdós s'integraren amb el grup de militants de la CNT que encapçalava Juan Francisco Medina García (Yatero), que actuava a les serres granadines de Quentar, Tocón i Padules. En 1941, amb son germà Antonio i l'anarcosindicalista Modesto Delgado Hidalgo (Modesto), formaren un grup propi, amb la base a Purullena (Granana, Andalusia, Espanya), conegut com Los Queros, que actuà a les zones granadines de La Zubia, Los Ogijares i Huerto Vega, i que es caracteritzà pels seus espectaculars cops (atracaments, segrests, atacs a la Guàrdia Civil i als confidents, etc.) i perquè els diners que obtenien o bé eren per a la resistència antifranquista o per a les famílies necessitades. El grup rebé el suport del seu germà Francisco, d'Antonio Velázquez Murillo (Antonio el de Güejar) i de Baldomero de las Torres Torres (Mecánico), que havien aconseguit fugir de la presó. José Quero Robles, considerat el cervell d'Els Quero, va ser abatut el 6 de novembre de 1944 en un magatzem del Carril del Picón de Granada (Andalusia, Espanya) pel fill d'un industrial granadí quan es resistia al seu segrest.

Escriu-nos

Actualització: 02-11-14

CASOS PRACTICOS UN 2911 ADR Detectores humo radiactivos

Això no és participació ciutadana

0
0
Normal021MicrosoftInternetExplorer4

El concepte de participació ciutadana per part de l'equip de govern PP-PI no pot ser més pobre (cosa que ja sabíem) però, a més, en el cas de la pescateria consideram que s'estan saltant l'acord del ple.

Al ple de maig es va aprovar la nostra moció segons la qual l'Ajuntament havia de pressupostar i realitzar un procés participatiu per decidir entre tots (ciutadans, tècnics i polítics) els usos dels espais públics existents encara sense definir; entre altres la pescateria. La moció va ser aprovada amb 12 vots a favor, els vots dels regidors del PI (CiU i la Lliga) a l’equip de govern i tots els grups de l’oposició (Alternativa, PSOE, UMP, PSM i Esquerra), i 5 abstencions dels regidors del PP.

Abans del ple vam fer arribar a tots els grups material i informació sobre processos de participació d’usos d’espais públics que s’han fet a altres ciutats i que poden servir de model al que hem de fer a Pollença. Una vegada aprovada la moció vam sol·licitar al PP&PI que iniciés aquest procés amb l’edifici de la pescateria. No vam obtenir cap resposta... Amb aquesta passivitat hem perdut mesos que eren importants per fer un procés participatiu com pertoca.

  Ara, per la premsa, sabem que posaran unes urnes perquè els ciutadans puguin  valorar els projectes de reforma i presentar suggeriments, i que després la decisió sigui presa pel jurat "amb la possibilitat d'introduir algunes propostes al projecte guanyador". Una vegada més ens trobam amb la improvisació i falta de respecte al ple. Dijous al ple ens van informar que el projectes es mostrarien als ciutadans a la Fira, però no van dir res ni del centre d'interpretació, ni ens van convidar a veure els projectes, ni van comentar res de com pensaven fer la participació ciutadana... Tot plegat és una presa de pèl.

 Consideram que això és saltar-se l'acord del ple. Un procés de participació ciutadana és alguna cosa més: com mínim, en primer lloc, s'ha de informar als ciutadans de les limitacions i condicionaments dels espais. Després vendria la realització de tallers de participació per la reflexió i debat de les propostes dels ciutadans, les associacions i l'Ajuntament. Se sistematitza la informació recollida, es fa anàlisi de les propostes i de la seva viabilitat tècnica i econòmica i per acabar es decideix per consens l'ús dels espais amb tots els agents que s'han implicat al procés. Quan parlem de participació ciutadana parlem d'influir en la presa de decisions de forma vinculant. No es tracta de consultar determinades decisions a la ciutadania sinó de traspassar-los el poder.

Precisament per millorar la participació ciutadana a l'Ajuntament cal millorar el seu reglament.

 

Tornant a casa en cotxe, de Charles Simic

0
0

 

Que Charles Simic és bo ho sabia abans de llegir-lo, perquè un dels lectors de versos de qui més em puc refiar en parla sovint. Ens ha arribat, fa no res, el seu primer recull de versos en català, Mestre de disfresses (als Jardins de Samarcanda, coeditats per Cafè Central i Eumo). Poemes de la quotidaneïtat, embolcallats en un subtilíssima atmosfera d'irrealitat. De la traducció de Marta Pera, el que se m'acut dir és que és exacta en la seva combinació de fidelitat i de naturalitat.

 

Tots són bons. N'hi ha un bon grapat d'aquell que et fan amollar un "uf!" corprès després de la lectura. Com aquest:

 

TORNANT A CASA AMB COTXE

 

Profeta apocalíptic que prediques

a la ràdio, que encertats

em semblen, la teva condemna i el teu infern,

mentre recorro aquestes carreteres petites, desolades,

pensant en el fill del carter

que l'exèrcit va enviar a casa en un taüt hermètic.

 

Casa seva és al revolt següent.

Hi ha un ximple desesperat al pati

esperant que algú torni a casa.

Veig el televisor encès a la sala d'estar,

rialles enllaunades a la casa buida

com un so de llaunes de cervesa lligades a un cotxe funerari.

 

 

 

 

 

 

Eleccions Catalunya - Donbass (Quan vegis la barba del teu veí...).

0
0

      EleccionsCatalunya- Donbass (Quan vegis la barba del teu veí...).

     No han tardat ni un minut. Respecte a les eleccions a les repúbliques de Donetsk i de Lugansk, celebrades dia 2 de novembre, la cap de la política d'exteriors de la Unió Europea, Na Federica Mogherini, ha declarat que aquestes eleccions són il·legals i il·legítimes, i que la Unió Europea no les reconeixerà. Per descomptat, la Casa Blanca tampoc dóna per bona la votació (Ja posats, la Vanguardia fa saber que també l'OTAN ha desaprovat les eleccions a Nova Rússia).

     Quan vegis la barba del teu veí pelar, posa la teva a remullar, és la dita popular. El govern de la Generalitat del Principat de Catalunya sembla que  ho té magre a l'hora de fer valer el suposat èxit de la contesa del 9N.

   Donetsk i de Lugansk ja es van declarar repúbliques independents al mes de març d'enguany.   La convocatòria electoral del 2N és  per formar el Parlament i elegir el cap d'Estat.

      Les repúbliques del Donbass tenen el suport de Rússia.  El govern rus ha declarat que dóna plena validesa a les eleccions de les dues repúbliques.

En canvi, no hi ha cap govern que reconegui la validesa de la convocatòria del 9N a Catalunya-Principat.

      Aclariment:  N'Artur Mas, com a mostra de la seva fervent adhesió a l'Europa neoliberal, va considerar no legítima la proclamació d'independència de Crimea. Ara, el bloc independentista català s'absté (o desaprova) de fer costat als independentistes del Donbass (Podeu veure el post  L'estrafolari independentisme català exalça l'Imperi.).  

 

Catàleg de Patrimoni i baixada d'impostos, mesures coixes al ple d'octubre.

0
0

Al ple del passat dijous l'equip de Govern hi duia dues grans qüestions. La primera la ressolució de les al·legacions i aprovació provisional del Catàleg de Patrimoni de Pollença. El Catàleg és un instrument urbanístic que afecta als bens immobles que s'hi inclouen; per tant la seva finalitat és molt concreta sobre edificis, carrers, jaciments o estructures constructives. Des de MÉS per Pollença creiem que és molt important comptar amb una eina com aquesta, a banda de ser una obligació legal per tramitar la modificació del planejament, ara en marxa. Si s'hagués disposat d'un catàleg s'haguessin pogut evitar demolicions com la de Can Colom a Sant Vicenç o el folletí amb la Font de Can Teresa. Ara bé, a banda del criteri tècnic, en aquest catàleg s'han pres decisions de caràcter polític, com son deixar-ne fora la Fàbrica de Can Morató, Can Franc del Moll o els edificis de la Base militar. Tots aquests son elements que tenen categoria més que suficient per ser-ho, però que s'han descartat per motius que res tenen a veure amb el patrimoni.

Tal i com ens contesten a les nostres al·legacions, Can Morató s'ha deixat fora "pel seu avançat deteriorament" quan precisament aquest estat hauria de justificar amb més força la protecció i intervenció per rehabilitar-la (amb el mateix criteri hauríem de deixar fora tots els talaiots del terme); respecte a Can Franc s'argumenten motius econòmics per una eventual indemnització, sense cap informe tècnic que avali aquesta afirmació; finalment respecte La Base es diu que si s'inclogués dilataria el procés pel preceptiu informe del Ministeri de Defensa -si s'hagués inclòs fa un any, a l'aprovació inicial, ja estaria resolt-. Per tant és un catàleg que neix coix, i per això hi votarem en contra, tot esperant que millori en la tramitació al Consell de Mallorca i que, en cs de tenir responsabilitats de govern, ens comprometem a millorar en les seves mancances. 

Imposts

L'anunciada "baixada generalitzada d'imposts" va resultar ser un globus que es va desinflar a mesura que s'explicaven les mesures al Ple. Unes rebaixes gens consensuades amb la resta de grups i amb un afany clarament electoralista a set mesos de les eleccions, emmarcades dins la campanya de rebaixes que fa el PP en totes les administracions on governa per intentar frenar la caiguda electoral que les enquestes pronostiquen. En concret les mesures que duien a Pollença tenien molt poc contingut social, sense tenir en compte els col·lectius més desafavorits.

La rebaixa de l'IBI només era d'aplicació  les famílies nombroses, deixant fora les famílies monoparentals i sense cap mesura que potenciés aquesta ajuda les famílies amb baixos ingressos.

La baixa en l'IVTM (impost de vehicles) només afavoreix a alguns propietaris de vehicles passant de 61,34 E a 51,12E en el cas dels cotxes més habituals a Pollença. Una mesura que afavoreix més a qui té més cotxes. Per contra cap rebaixa als propietaris de petits camions necessaris per fer feina. Una mesura que contrasta amb la precarietat del transport públic, amb la pujada de l'IVA a aquest -del 8 al 10%- i, per descomptat, amb el que costa mantenir un cotxes amb les pujades de l'IVA dels carburants.

La modificació de l'IIVTNU, les plusvàlues, una modificació que tat beneficia al qui rep en herència una casa familiar per a primera residència, com a qui reb un solar buit que es compràs per especular amb el valor del terreny, i que per tant així com la presentaven era molt poc equitativa.

Finalment el cas que més mostrava el caràcter propagandístic d'aquestes "rebaixes" era una bonificació a persones maltractades i amb més 6 mesos a l'atur, o persones amb una minusvalidesa mínima del 33%. Se'ls rebaixa el 25 % de l'impost de clavegueram, que per habitatges és de 21,50E, per tant se'ls rebaixa 5,37 eur./any. Si es volien prendre mesures per ajudar aquests col·lectius s'haurien d'haver pres decisions més serioses que aquestes baixades miserables, especialment tenint en compte la regressió en les polítiques socials que afecten aquests col·lectius produïda aquesta legislatura.

En definitiva, una "rebaixa" que, com a molt, suposa 150.000 eur del pressupost municipal en partides que recapten més de 12´5 milions d'euros a Pollença. Això en la legislatura on s'ha començat a cobrar fins i tot per casar-se a l'Ajuntament. L'equip de govern va rebutjar la nostra proposta de baixar l'IBI a les primeres residències amb l'excusa que no seria una mesura legal. Oblidant que Intervenció havia informat desfavorablement tant la baixada proposada per l'equip de govern de l'IBI com la de Clavegueram. Per tot això optarem per l'abstenció, ja que encara que estam a favor de rebaixar la pressió fiscal, aquestes mesures ens semblaren improvisades i amb poc fonament.

Dimilin

Ens satisfà que la nostra moció sobre les fumigacions aèries s'aprovàs per unanimitat, ja que son molts els pobles de tots els color polítics que han mostrat el seu rebuig al sistema de fumigació química aèria. Després de tota una legislatura sense actuar sobre la processionària la plaga ha proliferat i el conseller Company ha contractat una campanya indiscriminada amb un cost de gairebé dos milions d'euros. Cal més feina continua i no haver d'arribar a aquestes actuacions que han afectat fins i tot a habitatges particulars i escoles.

 


Primer.- Convocar sessió extraordinària de la JUNTA GENERAL a celebrar dia 30 d’octubre de 2014, a les 19:45 hores.


Segon.- Ordre del dia de la sessió:


1) Aprovació, si procedeix, de la modificació dels estatuts socials

2) Cessament de membre del Consell d’Administració

3) Lectura i aprovació de l’acta de la Junta, si procedeix, o nomenament d’Interventors per a la seva posterior aprovació”

 

Es tractava d'adaptar els estatuts a l'activitat actual de recollida de fems i aigua, així com altres activitats. Nosaltres entenem que ara EMSER ja podrà gestionar serveis com la gestió de les platges si en algun moment ho considera oportú.

Aprovat. A favor:14, PP, PI, PSOE, UMP i MÉS - Abstenció: 2, A

També es va dur el cessament de Malena Estrany, que encara figurava com a conserrera.

Aprovat per unanimitat 

 

 

I a les 20h el Ple amb aquest ordre del dia. Aqui podeu veure tota la documentació del Ple.


Primer.- Convocar sessió ordinària de l’AJUNTAMENT PLE a celebrar dia 30 d’octubre de 2014, a les 20,00 hores a la Casa Consistorial.

Segon.- ORDRE DEL DIA de la sessió:

I.- PART RESOLUTIVA

 

1.- Resolució d’al·legacions i aprovació provisional, si procedeix, del Catàleg de Protecció del Patrimoni Històric Artístic Arquitectònic i Paisatgístic (Expedient núm. 5611)

Després d'aprovar inicialment el Catàleg de Patrimoni al setembre del 2013, i després del periòde d'al·legacions, es du a aprovar la resolució de les al·legacions i aprovació provisional del Catàleg. Si s'aprova s'enviarà al Consell que l'estudiarà aban de fer l'aprovació definitiva.

De les al·legacions del PSM n'han acceptades algunes. Les més significatives i amb més pes polític, com son la protecció de Can Franch, la inclussió de Can Morató o la catalogació dels edificis de La Base, NO s'han acceptat.

Veure catàleg, informe d'al·legacions complet i informe al·legacions PSM.

Com hem explicat al principi es va aprovar. A favor: 10,PP, PI, UMP - Abstencions:2,PSOE - En contra:4, A, MÉS

 

2.- Aprovació, si procedeix, de l’autorització de compatibilitat al Sr. Jaume Carbonero Malbertí, arquitecte municipal, funcionari de carrera, amb el desenvolupament del càrrec electiu de membre de l’Assemblea Legislativa de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears

L'arquitecte municipal, Jaume Carbonero, s'ha reincorporat al seu lloc a l'Ajuntament i demana la compatibilitat per poder seguir exercint com a diputat autonòmic.

Aprovat per unanimitat

 

3.- Aprovació, si procedeix, de la dedicació de carrer/passatge al Sr. Jaume Autonell Reig, metge (Expedient núm. 5825)

Es tracta del passatge annex al Consent, el Centre de Dia i el Cap, per homenatjar la tsca cultural de D.Jaume Autonell.

Aprovat per unanimitat 

 

4.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal IBI


Veure proposta respecte l'IBI.

A favor: 11,PP, PI, UMP - Abstencions:6,PSOE,MÉS,A

 

5.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal IVTM

Veure proposta.

A favor: 11,PP, PI, UMP - Abstencions:4,PSOE,MÉS - En contra:2, A

 

6.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal IIVTNU

Veure proposta.

A favor: 11,PP, PI, UMP - Abstencions:4,PSOE,MÉS - En contra:2, A

 

7.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal ICIO.

Veure proposta

A favor: 13,PP, PI, UMP,A - Abstencions:4,PSOE,MÉS  

 

8.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal de la taxa de clavegueram.

Veure proposta.

A favor: 11,PP, PI, UMP - Abstencions:4,PSOE,MÉS - En contra:2, A 

 

9.- Moció presentada pels grups polítics municipals PSM-EN i ERAM contra la fumigació amb dimilin de la processionària dels pins i per a l’adopció d’alternatives més selectives i menys impactants.

Per posar de manifest la insensibilitat de l'actual Govern Balear amb el medi ambient i amb les persones quan fan servir massivament la fumigació química aèria per la processionària quan hi ha altres mètodes manco agressius.com son l'aplicació de fongs naturals.

Veure moció

Aprovat per unanimitat 

 

10.- Moció presentada pels grups polítics municipals CiUxP i IB-Lliga per instar al Govern de les Illes Balears per l’acatament de les sentències i interlocutòries del TSJIB en relació al TIL

Veure moció

Aprovat. A favor: 14, PP,PI,PSOE,MÉS - Abstencions: 3,A,UMP

 

11.- Moció presentada pel grup polític municipal A per instar a la consellera d’Educació del Govern de les Illes Balears a reprendre negociacions amb els comitès de vaga; cessament de càrrecs i assumpció de despeses ocasionades que la suspensió del TIL pugui ocasionar als centres que ho necessitin

Veure moció

Aprovat. A favor: 11, PI,PSOE,MÉS,A - Abstencions: 5,PP,UMP (el regidor D.Alonso,PP, s'havia absentat)

 

 

12.- Moció presentada pel grup polític municipal A de sol·licitud al Cap de la Demarcació de Costes en Illes Balears de l’estricte aplicació de la Llei de Costes en matèria d’infraccions i sancions respecte els fondejos il·legals i altres activitats nàutiques i de platja

Veure moció

Des de MÉS per Pollença varem demanar per modificar lleugerament els acord i posar èmfasi en la recerca de solucions abans d'optar per la repressó. Es va acceptar i va quedar així: 

1.- Convocar una reunió  de la junta de portaveus amb representants les administracions amb competències a la Badia; Ports, Costes i Ministeri de Defensa, per cercar solucions globals i alternatives als fondejos il·legals.

 

2.- Després dels acords presos en l'esmentada reunió, sol·licitar al Cap de la Demarcació de Costes de les Illes Balears l’estricte aplicació de la Llei de Costes en quant a matèria d’infraccions i sancions a tots els fondejos il·legals i a les altres activitats nàutiques i de platja que no disposin de l’autorització preceptiva pertinent

Aprovat. A favor: 16: PP,PI,PSOE,A,MÉS -En contra: 1, UMP.

 

Aqui es va acabar el ple, ja que novament va arribar la mitjanit i es va haver d'acabar.

 

13.- Propostes/Mocions d’urgència


II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

1.- Informació de Batlia

2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

3.- Precs i preguntes

A banda de les preguntes referides a Cala Sant Vicenç que varen quedar pendents del passat ple, hi hem afegit les seguents:


Peticions i preguntes al ple ordinari d'octubre de 2014


  1. Per quin motiu no es va tractar en el Consell Rector del Patronat de la Residència la sanció imposada a la Residència per deficiències sanitàries?

  2. Si el recurs d'alçada s'havia de fer per la via de la urgència, perquè no es va ratificar en el següent Consell Rector del Patronat de la Residència?

  3. Perquè no es varen prendre mesures disciplinàries si hi va haver negligència en no seguir el protocol de control de la legionel·la?

  4. Per què no es va pagar en el termini indicat i es va haver de pagar un recàrrec del 5% a la sanció?

  5. Quin criteri se segueix per publicar enllaços a noticies en el perfil de Facebook de l'Ajuntament? Només es publiquen les que s'interpreten com a positives per a la gestió de l'equip de govern?

  6. Perquè en aquest perfil de facebook s'avancen els resultats de les votacions del Ple abans de celebrar-se?

  7. En què consistirà el procés de participació ciutadana respecte dels projectes per a la Pescateria de la Plaça Major?


Els origens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)

0
0

El fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. (Miquel López Crespí)


Els origens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)



En un altre article, parlant sobre la novel·la París 1793 que acaba de publicar el Tall Editorial, ens endinssàvem en el món que, a finals del segle XVIII i començament del XIX, conformà la vida dels il·lustrats catalans i espanyols, els protagonistes de l’obra que comentam. En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut. Com a militants antifeixistes del temps de la dictadura... no hem begut de les mateixes fonts que alimentaren Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de conspiració antiborbònica a finals del segle XVIII? El socialisme que sempre hem defensat i defensam... no té els seus fonaments en les propostes igualitàries de Babeuf? I Babeuf, el precursor del socialisme, no era fill de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet? La nostra confiança en la possibilitat d’un home i una dona nous, alliberats de la putrefacció capitalista, no procedeix d’aquell Rousseau blasmat pels nazifeixisme, per Hitler, Mussolini, Franco i José Antonio? Tanmateix, si investigam en les arrels més profundes de la nostra formació, quan anàvem a comprar a les llibreries de vell de Palma amb l’oncle José, que havia fet la guerra al costat dels republicans, veurem com és molt important en aquest aprenentatge la lectura de determinats llibres. Record que remenant per aquells polsosos prestatges trobàrem velles traduccions llatinoamericanes de Le Contrat social de Rousseau i Les Chaines de l’esclavatge de Marat. Ambdues obres, pel que hem llegit posteriorment, bàsiques en la formació de Babeuf els igualitaris francesos, igualment importants en la vida dels conspiradors catalans i espanyols de la novel·la París 1793.



Robespierre

L’escala, el fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Convé tenir-ho present per a entendre com i quan començaren a ser engendrades les idees de canvi revolucionari que seran, vestides amb un ropatge o un altre, amb uns continguts una vegada més marxistes i altres més llibertari, els estendards de les classes oprimides durant prop de dos-cents anys d’història mundial.

Després ja som a Marx i Engels, a la Comuna de 1871, a la revolució soviètica de 1917, a Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski. Estam a un pas de Durruti i Andreu Nin, del POUM i la CNT, en plena revolució social de juliol de 1936 a l’Estat espanyol. L’autor és fill d´un combatent republicà d’aquella època, d’un home que ha vist i ha participat en les col·lectivitzacions agràries i industrials del País València abans de la repressió estalinista de maig del 37 i feixista a partir d’abril del 39. Un home, com tota la generació de socialistes, anarquistes i poumistes dels anys trenta, que fa seves bona part de les idees que defensava Babeuf en el Manifest dels Iguals. I, tres dècades després, a mitjans dels anys seixanta, ja som en plena batalla clandestina contra la dictadura feixista, hereus igualment, com el pare, com els oncles, com els revolucionaris dels anys trenta, de moltes de les doctrines igualitàries sorgides a l’època descrita a París 1793. Vet aquí com, el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, la seva pràctica antiborbònica, la seva lluita per la igualtat, pel repartiment de la riquesa produïda per la societat, és ben semblant a la que realitzaren els nostres pares en temps de la guerra civil i a les propostes anticapitalistes que el millor de la nostra generació defensà en els anys seixanta i setanta del segle passat.

En el fons, el món de la Il·lustració, moltes de les idees de Rousseau, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Mably, Morelly, per dir solament uns noms, és el món que fonamentà les idees d’igualtat i justícia social que sempre ens han alimentat. Moltes de les concepcions socialistes i llibertàries que hem servat fins al present... no són les mateixes que impregnen la vida dels protagonistes de París 1793, com acabam de dir? Els descobriments culturals, les investigacions intel·lectuals provinents dels primers socialistes utòpics, dels defensors roussonians de la bondat innata de l'home i de la necessària repartició de les riqueses entre els més desvalguts, les formulacions teòriques del “comunisme” que podem trobar en Mably, Morelly, Babeuf... no són els nostres mateixos descobriments? Llegir Tomàs Moro i Tommasso Campanella, no ens obria els ulls quant als primers teòrics d’un possible món nou?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Del Grand Hotel y la industria de forasteros

0
0

Joan Palmer Miralles fue un empresario mallorquín que en Uruguay hizo fortuna con un negocio de zapatería. Al comenzar el siglo XX volvió a Mallorca donde estudió cómo invertir su fortuna, decidiéndose por el turismo. siguiendo los discursos que se daban en la prensa local, principalmente los artículos de Miguel de los Santos Oliver "Desde la terraza", que en 1890 se publicaron en libro. Su fortuna se concretó en un proyecto: la creación del Grand Hotel de Palma. Palmer asumió todo el riesgo económico. Tuvo al principio otro socio capitalista - Truyols - y un gerente - Albareda -. Mas a las primeras dificultades, estos socios abandonaron el proyecto. El hecho fue que el proyecto inicial del Grand Hotel fracasó a los pocos años. Los cálculos iniciales habían fallado en la concepción del tipo de cliente. Se consideraba que serían personas adineradas que pasarían meses en el hotel palmesano; pero ese supuesto falló pues la gente adinerada exigía mucho más que un hotel de gran lujo; requerían también diversiones de gran categoría: casino, teatro, ópera, y, sobre todo, un grupo de personas de igual o superior rango social. Todo ello Palma no se lo podía ofrecer. Y Palmer, en 1907 cambió la concepción turística del Grand Hotel ofreciendo otro tipo de programa turístico más acorde a los clientes reales del hotel en que había invertido su dinero.

El discurso sobre turismo en Palma lo sostenían personas que habían viajado por Europa y habían conocido el turismo en Italia, Suiza, Francia y el Tirol y lo presentaban como modelos para el desarrollo económico de Mallorca. Miguel de los Santos Oliver fue adalid de esa postura en un grupo de artículos periodísticos en La Almudaina que portaban el antetítulo de "Desde la terraza". Sus ideas fueron recogidas por Bartolomé Amengual quien en 1903, mismo año de la inauguración del Grand Hotel, publicó "La Industria de los Forasteros" en la tipo - litografía de Amengual y Montaner de Palma. Tanto el Grand Hotel como este opúsculo de cuarenta y tantas páginas fueron pioneros en España.

El índice de esta publicación es: Prólogo de Juan Alcover; I. Comparaciones. II. La industria de los forasteros en Suiza; III. La industria de los forasteros en Italia; IV. En otros países; V. Lo que hay que hacer; VI. Pro Maiórica; y "Conclusiones" lo termina.

Recojo el apartado "I. Comparaciones":

AmengualIndustria

I

Comparaciones

He de confesar ingenuamente que me sorprendíó sobremanera encontrarme, hace un par de años, en los periódicos italianos artículos en que, bajo el título de L'industria dei forestieriú otros análogos, se estudiaban los medios, más apropiados para explotar con decoro y habilidad á los visitantes de la Península Itálica.

-¿Cómo?— hube de preguntarme— ¿no es eso un colmo de industrialismo?; ¿no constituye brutal ofensa á la dignidad humana convertir al touriste en materia explotable? En un siglo en que se ha declarado criminal y casi se ha abolido el tráfico negrero, en una nación que ha suprimido la protección oficial á la trata de blancas, ¿se ha de hablar con tal descaro de la industria de los forasteros... como se habla de las industrias textiles y de las industrias agrícolas?

Bien pronto me convencí de que sí los italianos hablaban sin tapujos de l' industria dei forestieri los suizos hacían más: la explotaban en grande escala sin hablar de ella.

Y apenas leí la primera mitad del primer articulo que cayó bajo mi vista, tuve que convencerme de otra cosa aún más gravé: de que la industria de los forasteros, lejos de ser materia pecaminosa, constituye uno de los negocios más lícitos y honestos que puedan darse en el vastísimo campo de las especulaciones económicas. Tan lícito y honesto, que los que son objeto de él, los que podríamos llamar explotados, desean la mayor perfección posible en el arte de explotarlo; porque saben por experiencia, ó aprenden fácilmente, que cuanto mejor lo conoce el industrial ó explotador, mayores ventajas ellos obtienen.

A un caballero catalán, que ha viajado mucho por Europa, especialmente por Suiza, una señora de Olot le ponderaba, por punto de patriotismo local, las excelencias de aquella comarca.
—¿Dónde hallará V.—le decía— temperie más suave, ambiente más puro, naturaleza más esplendida que en estos lugares? Aqui no hay mudanzas bruscas de temperatura, ni los peligros que en otros parajes... Y en cambio abundan de tal suerte las fuentes minerales de toda especie que sólo en un pequeño espacio hay treinta y dos.
— Pero aquí no hay suizos, señora,— respondió el caballero. — Aquel país ofrece todas las comodidades apetecibles, gracias al ingenio, al espíritu de empresa, al carácter apacible y servicial de sus habitantes. Donde quiera que vaya V., en cualquier rincón de la República Helvética, halla albergue aseado y confortable, comida sana y bien condimentada, trato esmerado y respetuoso. La naturaleza es bella, en muchos puntos sublime, ofrece al viajero todos los encantos y todas las grandezas necesarias para fascinarle; pero tanto como la naturaleza, atrae á los extranjeros el buen trato y la inteligencia de los habitantes, la comodidad de los alojamientos, las facilidades que para todo se encuentran.

Muchos me objetarán: «Pero ese confort, esas ventajas se pagan muy caras en Suiza. Allí van lores, millonarios americanos, principes y magnates de todas las naciones europeas. Los países que no tienen la suerte de ser visitados por los grandes de la tierra, no pueden tampoco, por falta de medios, ofrecer comodidades.»

Esta objeción, variando más ó menos la forma, es la que oponen siempre los pueblos indolentes y estacionarios á las reconvenciones de los hombres que les estimulan á progresar: «No tenemos industria porque nadie nos compra los productos. ¿Por qué hemos de gastar zapatos... si no andamos?¿Por que andar si nos hallamos tan bien... echados? Apenas vienen forasteros; los pocos que por ahí asoman no son millonarios, ni principes, ni lores; luego hay que tratarles con desconsideración: no proporcionarles buen albergue, darles nuestra misérrima comida, ponerles á todo dificultades... cobrándoles después cualquier cosa. Porque lo que tienen de menos en comodidad, lo encuentran de más en el bolsillo, pues no hay duda de que si les albergamos mal, también les sale casi de balde. Ya es sabido: en los países pobres, todo lo es, incluso la hospitalidad.»

Sin embargo, existe en esta materia un principio no formulado y que me tomaré la libertad de formular ahora parodiando una célebre frase del Conde de Saint-Simón, el autor del Nuevo Cristianismo, principio cuya aplicación práctica y en cierto modo inconsciente está dando grandes resultados en algunos países: «A cada uno hay que tratarle según su categoria y á cada categoría según su caudal.»

La persona de condición modesta, que realiza un viaje de placer... económico, podrá sujetarse, en gracia á la baratura del albergue, á dormir sobre mullido catre y á comer unas sopas de ajo ó de col y un pedazo de carne de la forma y dureza de una suela de zapato; pero el inglés, el francés, el alemán, el norte-americano que viaja por España é islas adyacentes con la bolsa repleta de oro ó de documentos al portador, á quien se le sirve de esta manera, no duerme ni come, y se marcha renegando de haber venido y dispuesto á aconsejar á todos sus parientes, amigos y conocidos que se abstengan de imitarle.

— ¡Ah, España! ¡Hermoso país! ¡Mallorca, Mallorca! ¡Cuántas bellezas! ¡Qué de encantos!... Pero no vayan Vdes. En muchos puntos les harán sufrir hambre y sueño... si bien les hospedarán casi de balde. Serán tratados Vdes. como mendigos.

En Mallorca no se conocen ni los rudimentos de la industria de los forasteros.

Y ¿en qué consiste propiamente esta industria?

Mejor que una definición, servirá para darla á conocer un relato de hechos con ella relacionados.

Pero como esto alarmaria desmesuradamente este articulo, lo dejaré para otro, o para otros, pues considero el asunto de tanta importancia para Mallorca, que no pienso abreviar por el temor de hacerme pesado, aunque corra el peligro de que sean mis observaciones sermón perdido.

Este librito de Amengual tuvo un fuerte impacto en la isla y en España. Dos años después se crea la "Sociedad del Fomento de Turismo de Mallorca", también pionera en España. Sobre la figura de Bartolomé Amengual no he encontrado ninguna biografía en Internet, por lo que recojo la que presenta la Gran Enciclopèdia de Mallorca en su tomo I, traduciéndola al castellano:

Bartolomé Amengual Andreu

Amengual Andreu, Bartolomé (Felanitx 1866 - Barcelona 1961)

Periodista, economista y jurista. Estudió Derecho en la Universidad de Barcelona. Comenzó a escribir en El Felanigense, realizando estudios literarios y económicos. También colaboró en La Almudaina de Palma y en diversas publicaciones de Barcelona. En 1902 fue secretario de la cámara de Comercio y Navegación de Barcelona. Ocupó cargos en el Consejo de Economía Nacional de Madrid y fundó en 1909 la Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona. Destacó su participación en empresas nacionales e internacionales y en la organización de cursos organizados como el VII Curso Internacional de Expansión Comercial realizado en 1914. Obras suyas son La Industria de los Forasteros (1903), El arbitraje internacional en cuestiones de comercio (1907), además de artículos y estudios económicos y mercantiles. En 1929 el Ayuntamiento de Felanitx lo nombra "Hijo Ilustre de la Ciudad".

Cal activar la participació ciutadana

0
0
Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

El Ple .x. (punt per punt). Aprovació del Catàleg de Patrimoni. Experimentam amb noves formes d'informar als ciutadans, esperam que us agradi. Pitaju l'enllaç o la imatge.

 

 

Si estau d'acord amb que cal un canvi de model a Pollença, vos necessitam. I no es tracta del vostre vot sinó que vos necessitam a vosaltres. Perquè només hi ha una manera de canviar les coses: organitzant-nos.

El canvi passa per la participació activa de la ciutadania en les decisions polítiques que ens afecten a tots, i en no delegar-ho tot en els polítics professionals. I una eina per fer aquest canvi és el Reglament de Participació Ciutadana, un reglament que a Alternativa ens hem plantejat millorar i actualitzar.

Passat demà, dijous 6 de novembre a les 20h, us esperam a la Sala 3 del Centre Cultural Miquel Capllonch del Port de Pollença. El motiu és l'intent de consensuar, amb el màxim d'entitats i ciutadans possible, un esborrany definitiu per canviar el Reglament de ParticipacióCiutadana del municipi.

Aquest procés va començar ja fa més d'un any amb una moció al Ple, signada també per PSOE, PSM i Esquerra, per millorar la participació ciutadana. que es va retirar per tal d'elaborar una proposta consensuada i, sobre el document inicial que va proposar Alternativa, ja s'hi han fet moltes esmenes. (Per més informació sobre el procés, podeu llegir un resum ).

El Reglament de Participació Ciutadana és del 2001 i ja ha quedat obsolet en alguns aspectes: canvis legislatius que no es recullen, poques facilitats per a la intervenció del ciutadà davant el Ple, poca reglamentació de transparència per part de l'Ajuntament... Per això, i amb la convicció que la democràcia, per ser-ho, ha de ser el màxim de participativa possible, en la moció es proposava fer un nou reglament de participació ciutadana, amb el màxim consens i participació possible per part d'entitats i ciutadania.
 

Per tal que la reunió sigui profitosa, us facilitam aquest enllaç http://alternativaperpollenca.com/proposta-de-reglament-de en el qual trobareu un pdf amb l'actual Reglament de Participació i marcat en un altre color les esmenes que s'han anat fent en altres reunions i assemblees per part de diversos partits polítics i també ciutadans a títol individual.

 


 

 

Ja tenim tots els candidats. Inscriu-te, tria, vota.

0
0

Ja tenim el llistat complet de candidats al Parlament, Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma.

Consulta-la, amb fotos i una referència de cadascun

El dissabte dia 15 es votaran les primàries de MÉS per Mallorca per triar els candidats al Consell de Mallorca i al Parlament Balear. TU HI POTS PARTICIPAR !

Si no ets militant de cap dels partits que integren MÉS per Mallorca ni afiliat de MÉS abans de votar T'HAS DE INSCRIURE, HI HA DE TERMINI FINS EL 6 DE NOVEMBRE.

Per inscriure't, és molt senzill:

Si tens dins l'odinador un certificat de resident en pdf et pots escriure a la web primariespermallorca.net . Allà podràs indicar si dia 15 votaras a les urnes que posarem al Moll o a Pollença, o bé si vols votar telemàticament.

Si ets militant o simpatitzant ja registrat també pots fer servir la plana web primariespermallorca.net per indicar que el dia 15 voldràs votar telemàticament.

Si vols fer-ho encara més senzill, tan sols t'has de descarregar aquest full, emplenar-lo, i entregar-lo a la taula que posarem aquest diumenge 2, de 10'30 a 13h al mercat de la Plaça Major. O bé, fins dia 6, entrega'l a algun company del PSM o Esquerra Republicana de Pollença, o bé a la bústia del Carrer Ramon Llull nº1.

Pots fer-ne les còpies que vulguis i si conèixes persones del teu entorn que estiguin interessades en el canvi polític i social a Balears i comparteixin l'ideari de MÉS per Mallorca, convida-les a participar. 

Ja n'hi ha prou de candidatures fetes des dels despatxos, ara és el torn dels ciutadans. Després del procés obert de presentació de candidats, on s'han presentat més d'un centenar de companys i persones independents, ara arribarà l'hora de triar els nostres candidats. Entre els pollencins s'han presentat na Joana Aina Campomar al Parlament i en Miquel Àngel Sureda i en Gabriel Cerdà al Consell de Malorca. A les llistes hi seran tots i ara toca escollir. Animau-vos.

Clica per descarregar-te el full d'inscripció manual

 

Pere Rosselló Bover: "Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit".

0
0

Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. (Pere Rosselló Bover)


L'escriptura contra la destrucció



Pere Rosselló Bover.

Per Pere Rosselló Bover.1


La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».



Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).


En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.


Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.


Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.


Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»


La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga,Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.


Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.


Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Viewing all 12422 articles
Browse latest View live