[01/11] «Le Réveil des
Mineurs» - «Anarchy» -«Sturmvogel» - «Le Flambeau» -«Los Nuevos Horizontes» -«L'Allarme» - «Umanità
Nova» - «Semáforo» - Columna
Durruti - «Anarquía» -«Mujeres Libres» - Laisant - Catineau - Balestri -
Bluestein - Giménez Arenas - Chiné -
Díaz - Tailhade - Barreto - Santamaría -
Izquierdo - Foppa - García Tirador - Navel - VignoliAnarcoefemèrides
de l'1 de novembre
Esdeveniments
- Surt Le Réveil des Mineurs: L'1 de novembre
de 1890 surt a Hastings (Pennsilvània, EUA) el primer
número del periòdic Le
Réveil des Mineurs. Nous réclamons le
droit à l'aisance. A partir del gener de 1892
portà el subtítol «Organe des
travailleurs de langue française de
l'Amérique» i més tard«Organe des
travailleurs de langue française desÉtats-Unis». A la capçalera figuraven
dos
epígrafs: «A cadascú segons les seves
forces, a cadascú segons les seves
necessitats» i «Benestar i Llibertat per
tothom». En el primer número declarà:«Som anarquistes perquè no reconeguem a
ningú el dret natural de comandar-nos.»
El responsable de la publicació i principal redactor fou
Louis Goaziou. La
major part dels articles anaven sense signar, però van
col·laborar Julien
Bernarding, Jean Brault --distribuïdor del periòdic
a Spring Valley--, Eugène
Chatelain, Charles Levy, Isidore Polycarpe i Henri Zisly. Entre el juny
i el
desembre de 1892 deixà de publicar-se, però
reaparegué a partir del gener de
1893. L'últim número conegut, el 37,és el de setembre de 1893. Va ser
continuat per L'Ami des Ouvriers
(1894-1896).
***
-
Surt Anarchy:
Pel novembre de 1891 surt a Smithfield (Sydney, Nova Gal·les
del Sud, Austràlia)
el primer número del periòdic mensual Anarchy.
Neither God nor Low nor
Property but: Liberty-Equaliy-Fraternity (Anarquia. Ni
Déu, ni llei, ni
propietat, però sí llibertat, igualtat i
fraternitat). Aquesta publicació fou
realitzada exclusivament pel poeta, periodista i agitador anarquista
John
Arthur Andrews (1865-1903), que fabricà la premsa i
xilografià els caràcters
amb ribot tot fet amb una capça de cigars. Aquest primer
número i únic conegut
es consagrà a l'aniversari de l'execució dels
anarquistes de Chicago.
***
-
Surt Sturmvogel:
L'1 de novembre de 1897 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer
número del bimensual
anarcocomunista en llengua alemanya Sturmvogel. Lewwer duad
ues slavv
(L'Ocell-tempesta. Abans mort que esclau). Aquest periòdic,
editat per Claus
Timmermann, serà el primer a publicar les
cròniques de les gires de
conferències d'Emma Goldman. La publicació
deixarà d'editar-se el 16 de maig de
1899.
***
- Surt Le Flambeau: L'1 de novembre de
1902 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer número
del bimensual Le Flambeau. Organe de
combat révolutionnaire (La Torxa. Òrgan
de combat revolucionari), especial
sobre la vaga general. Julius Mestag en serà l'editor
responsable i hi
col·laborà Georges Rens (Max Borgueil).
L'estampació es va fer amb una
impremta de mà. Portava com a epígraf el text de
La Fontaine «El nostre
enemic és el nostre amo.» Com a editorial en el
primer número podia llegir-se:«Le Flambeau no és un
periòdic teòric, ni un full
escandalós, és unòrgan de combat revolucionari, el crit dels oprimits,
l'expressió d'un
sentiment de revolta.». A resultes de l'aparició
de l'article «Germinal, les
anarchistes et la grève
général» en el segon número
(8-15 de desembre de 1902),
que serà l'últim, reproducció d'un
pamflet del qual es van editar cinc mil
exemplars, el periòdic va ser denunciat, jutjat i condemnat
per l'Audiència de
Brabant (Flandes) el 24 de novembre de 1913 a una pena de sis mesos de
presó i
a 100 francs de multa. Per a escapar de la presó Mestag
fugí a Londres
(Anglaterra).
***
- Surt Los Nuevos Horizontes: L'1 de novembre
de 1903 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de
la revista
anarquista Los Nuevos Horizontes.
Era
l'òrgan d'expressió de l'Ateneu de la Joventut,
creat en 1900 a Santiago de
Xile per joves intel·lectuals i artistes llibertaris (Luis
Boza, Carlos Canut
de Bon, Mario Centore, Leonardo Eliz, Alejandro Escobar Carvallo, Julio
Fossa
Calderón, Carlos Garrido, Pedro Antonio González,
Alberto Mauret, Ernesto
Monge, Horacio Olivos, Eduardo Poirier, Benito Rebolledo, Luis Ross,
Jorge
Gustavo Silva, Víctor Domingo Silva, Augusto G. Thompson,
etc.) i presidit per
Samuel Antonio Lillo. S'especialitzà en difondre les
activitats artístiques i
culturals de la intel·lectualitat d'avantguarda. Hi van
col·laborar Valentín
Brandau, Augusto G. Thompson (Augusto d'Halmar),
Manuel Magallanes Moure i Víctor Domingo Silva, entre
d'altres. Va ser
continuada per Panthesis (1904).
***
- Surt L'Allarme: L'1 de novembre de
1915 surt
a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del
periòdic bilingüe (italià i
anglès) anarquista L'Allarme.
Contro ogni
forma di autorità e di sfruttamento (L'Alarma.
Contra tota forma
d'autoritat i d'explotació). Estava dirigit per Umberto
Postiglione (Hobo). En 1916 es
traslladà a Somverville
(Massachusetts, EUA). De publicació irregular, es
distribuïa gratuïtament i tirà
entre 2.000 i 6.000 exemplars. Malgrat la dura repressió que
patí, es publicà
fins l'1 d'abril de 1917.
***
- Surt Umanità Nova: L'1 de novembre de
1924
surt a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) el primer número
del setmanari
anarquista en llengua italiana Umanità
Nova. Periodico libertario. Era continuació de la
publicació editada entre
1920 i 1922 a Itàlia per Errico Malatesta i que
s'exilià als EUA per mor de
l'arribada del feixisme. L'editor responsable d'aquesta etapa
nord-americana
fou el propagandista anarquista Maris Baldini (Siram
Nibaldi). La lluita contra el feixisme i la campanya per
l'alliberament de Sacco i de Vanzetti van destacà en les
seves pàgines. També
contenia nombrosos articles i anàlisis sobre la
situació italiana i el paper
jugat pel moviment anarquista. Hi van col·laborar Camillo
Berneri (Camillo da Lodi), Armando
Borghi i Luigi
Fabbri, entre d'altres. Tingué una gran difusió
entre la nombrosa colònia
italiana establerta als EUA. En sortiren 11 números,
l'últim l'1 de maig de
1925.
***
- Surt Semáforo: L'1 de novembre de
1936 surt a
València (País Valencià) el primer
número de la revista quinzenal Semáforo.
Revista del Comitè Ejecutivo de
Espectáculos Públicos de Valencia y provincia
UGT-CNT. Aquesta publicació,
editada pel Comitè Executiu d'Espectacles Públics
de València i província de la
Unió General de Treballadors (UGT) i de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), tenia com a missió la promoció i la
divulgació dels espectacles, entre
ells el teatre, el cinema, la música i l'art.
Tractà diferents aspectes del
teatre (socialització del teatre, teatre experimental,
teatre revolucionari,
teatre del poble, etc.) i des de diferents punts de vista
(l'expressió
corporal, les màscares, les mans, els gestos, la dansa, els
actors, els
dramaturgs, els tramoistes, els escenògrafs, etc.). Els seus
principals
animadors van ser Higinio Noja Ruiz, que dirigí la
publicació, i Juan Pérez del
Muro. Trobem articles de Rafael Caballer, Campos, Mantilla i Higinio
Noja Ruiz,
entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim
el 15 de novembre de 1937.
***
- La
Columna Durruti contra la
militarització:
L'1 de novembre de 1936, des
del front d'Osera (Saragossa,
Aragó, Espanya), el Comitè de Guerra de la
Columna Durruti davant la publicació
del Decret de militarització de les milícies emet
un comunicat pel qual és
rebutjat i demana del Consell de la Generalitat de Catalunya llibertat
d'organització. Aquest comunicat anava signat per
Buenaventura Durruti i fou
publicat en nombroses capçaleres de la premsa
llibertària i confederal. L'endemà Durruti va fer
un
discurs radiofònic, reproduït en la premsa
confederal, que
fou gairebé literalment una lectura del document en
qüestió.
***
- Surt Anarquía: L'1 de novembre de
1937 surt a
Alacant (Alacantí, País Valencià) el
primer número, i únic conegut, del
butlletí
mensual Anarquía. Juventudes
Libertarias
Barriada Carolinas. FIJL. JJLL. Aquesta publicació
de caire cultural era
l'òrgan d'expressió de les Joventuts
Llibertàries de la barriada alacantina de
les Carolines, adscrites a la Federació Ibèrica
de Joventuts Llibertàries
(FIJL). Entre els redactors apareixen S. Ballesta, J. Ruiz, J. Mira,
José Muñoz
Congost i Manuel García, i el dibuix és de V.
Mair. L'únic exemplar que es
conserva està dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil
Española de
Salamanca.
***
-
Surt Mujeres
Libres:
L'1 de novembre de 1965 surt a Londres (Anglaterra) el primer
número del
periòdic
trilingüe (castellà, francès i
anglès) Mujeres Libres. Portavoz de la
Federación de Mujeres Libres de España en el
Exilio. A partir del número 30
(març-abril de 1972) passarà a editar-se a
Montadin (Llenguadoc, Occitània). Dirigida per
Suceso Portales, hi van col·laborar Sara Berenguer, Mary
Stevenson, Pepita
Estruch, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensia
Martí, Gracia
Ventura, Linda Carnicer, Lola Iturbe, Violeta Olaya, Relgis,
Zimmermann, Jesús
Guillén, Tomás Cano, Carpio, J. P.
Fàbregas, Fontaura, Féliz León,
Lizcano,
Lobo, etc. Se'n van
editar 47 números,
l'últim el desembre de 1976, i tingué
distribució per Europa i Amèrica Llatina.
Després passaria a editar-se a Catalunya per
l'«Agrupación Mujeres Libres de
Barcelona» el maig de 1977.
Naixements
- Charles-Ange Laisant:
L'1 de novembre de
1841 neix a Basse-Indre (Bretanya) el científic,
polític i anarquista
Charles-Ange Laisant. En 1859 es va llicenciar en l'Escola
Politècnica d'enginyeria
militar. Va defensar el fort d'Issy i París durant la Guerra
Francoprussiana i
després va estar destinat a Còrsega i a
Algèria en 1873. Defensor del general
Georges Boulanger i del capità Alfred Dreyfus,
serà processat per delicte de
premsa i absolt. Va ser conseller general a Nantes en 1876 i diputat
per
Loire-Inférieure entre 1876 i 1885 i pel Sena entre 1885 i
1893. Va dirigir el
diari Le Petit Parisien en 1879 i va fundar La
République Radicale.
En 1893 serà elegit diputat boulangista a París.
Amb Émile Lemoire crearà en
1894 la revista matemàtica L'Intermédiaire
des mathématiciens. Entre
1903 i 1904 va ser president de l'Associació Francesa per a
l'Avanç de les
Ciències, i també va ser vicepresident de la
Societat Astronòmica de França.
Després, per influència de son fill Albert,
llibertari i francmaçó, va
radicalitzar les seves postures declarant-se anarquista i
també francmaçó, i es
va fer amic i seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser
un dels fundadors
en 1908, amb Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure i
Charles Malato, de la Lliga
Internacional per l'Educació Racional de la
Infància, de la qual serà
vicepresident. En 1909 va proposar a la Societat Astronòmica
de França
l'expulsió d'Alfons XIII, de la qual era membre, en protesta
per l'execució de
Ferrer i Guàrdia, i com la proposta va ser rebutjada va
dimitir del càrrec. Va
mantenir contactes amb la colònia anarcocomunista
d’Aiglemont i va col·laborar
en la premsa llibertària (La Bataille syndicaliste,Le Libertaire,Le Temps nouveaux, Les Petits Bonshommes,Boletín de la
Escuela Moderna, etc.). Propagandista de l'esperanto, va ser
vicepresident
de la francesa «Societo por propagando de
Esperanto» i, en 1901, vicepresident
del «Pariza Esperanto Grupo»,
col·laborant en la premsa esperantista. L'agost
de 1913 va participar en el congrés de la
Federació Comunista Anarquista
Revolucionària i serà un dels fundadors de la
cooperativa llibertària
cinematogràfica «Cinéma du
Peuple». A més de textos educatius per infants de
caràcter científic (matemàtiques,àlgebra, física...), també va escriure
textos
revolucionaris, com ara Pourquoi et comment je suis
Boulangiste (1887), L'anarchie
bourgeoise (1887), L’éducation
de demain (1906), La barbarie
moderne (1912), Contre la loi de trois ans: un peu
d’histoire, aux
gouvernants, les droits du mouton (1913), L’illusion
parlementaire
(1924, pòstum), entre d'altres. Charles-Ange Laisant va
morir el 5 de maig de
1920 a Asnières (Illa de França,
França). Al fons Ferrer i Guàrdia de la
Biblioteca Mandeville de la Universitat de San Diego
(Califòrna, EUA) es
conserven documents seus.
***
- Placide
Catineau: L'1 de novembre de 1858 neix a Poitiers
(Poitou-Charentes, França) el
fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va
fer servir el
pseudònim Lebas. En 1889
formà part
d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret,
Meunier, Dustud,
Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble
(USM) de París (França),
fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà
a Dijon (Borgonya, França) a
les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i
obtingué quatre mil
vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser
condemnat per
l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs
forçats a perpetuïtat, 100
francs de multa i sis mesos de presó per«fabricació i emissió de moneda
falsa»,«per temptativa d'evasió» el 27 de
novembre de 1893 de la presó de Troyes
(Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera
de
judici, i «per temptativa d'assassinat» del
guardià Varlet d'aquesta
penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant)
van ser
condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la
colònia penitenciària
de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres
anarquistes (Léon
Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i
François Briens) que
desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la
Salvació, Guaiana Francesa). A
l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément
Duval i es caracteritzà per cantar
durant les nits cançons revolucionàries. Placide
Catineau, que tenia la
matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la
colònia penitenciària
de la Guaiana Francesa.
***
-
Gino Balestri: L'1
de novembre de 1901 neix a Bazzano (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Nascut
en una família
antifeixista de 13 infants, ben aviat començà a
militar en el moviment
anarquista. Després d'haver participat en les lluites
obreres del període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres
lluites armades contra els
escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de
presó i en
1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a
França on, sense papers, va
viure en condicions precàries i sempre perseguit per les
seves activitats
antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver
participat en una reunió
de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos
de presó per «infracció al
decret d'expulsió». Instal·lat
clandestinament a Marsella a partir de 1934,
marxà després a Orà
(Algèria) on més tard se li ajuntà sa
companya Cosetta
Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París
en 1930, i sa
filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934.
El juny de 1936 retornà a
Marsella i arribà a París. El mes
següent esclatà la Revolució espanyola i
marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la
Columna Ascaso. Combaté les
tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca
(Almudébar i Carrascal de
Castejón). Encara que oposat a la militarització
de les milícies, restà al
front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i
Margall». Durant «Fets de
Maig» de 1937, participà en la defensa de la«Casa CNT-FAI», situada a
l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels
estalinistes. En tornar a França i durant
l'ocupació, fou detingut pels nazis i
deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943
aconseguí evadir-se i
arribà a França, on participà en la
resistència a la zona aquitana d'Arpachon.
Després de l'Alliberament, s'instal·là
a París amb sa companya i ses filles
Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de
1937. En 1952 s'establí a la regió
de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué
sa filla Alba. En aquests anys
continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda
dels refugiats espanyols. Gino
Balestri va morir el 5 de juliol de 1983 a Aubanha
(Provença, Occitània).
Gino Balestri
(1901-1983)
***
- Abe Bluestein:L'1 de novembre de
1909 neix a
Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el militant
anarquista Abraham Bluestein, més
conegut com Abe Bluestein. Era fill d'una
família d'immigrants anarquistes
russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien
hagut de
fugir perquè la policia havia descobert propaganda
llibertaria al seu domicili
i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar.
Instal·lats a Filadèlfia, van
afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union
(Unió
Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard
s'instal·laren a la
colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a
prop de New Brunswick, i
participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual
assistí Abe fins
a la secundària. Més tard sa família
s'establí a Nova York i Abe es graduà al
City College. En aquesta època participà en les
activitats del Centre
Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup
anarquista dels anys
trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno
Americano, entre d'altres. També conegué Emma
Goldman i la seva futura companya,
Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En
aquests anys
edità les revistes anarquistes Vanguard
i The Challeger, i
participà en infinitat de fòrums i reunions
llibertàries. Quan esclatà la
Revolució espanyola formà part de diversos grups
de suport i l'abril de 1937,
amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la
Canadian Broadcasting
Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de
l'oficina
d'informació de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) realitzà programes
de ràdio per als combatents catalans i elaborà
butlletins setmanals i diverses
publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als
companys de parla
anglesa. Selma Cohen participà en les activitats
artístiques de la revolució.
Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en
jiddisch Freie Arbeiter
Stimmereferents a
la
Revolució llibertària. Un anys més
tard la parella retornà als Estats Units i
Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les
col·lectivitats aragoneses (With
the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas),
entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial
mantingué una actitud
pacifista, però el dur debat que es desencadenà
en el moviment anarquista sobre
la participació o no en la guerra el
desmoralitzà. En acabar la contesa
bèl·lica va fer de reporter per al Jewish
Daily Forwardi per a
l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb
Murray Bookchin i Sam
Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain
i col·laborà amb el
Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En
1980
participà en el documental Free voice of labor.
The jewish anarchists,
de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a
l'anglès el llibre de Juan
Gómez Casas sobre la Federació Anarquista
Ibèrica (Anarchist organization.
The history of the FAI) i edità el llibre
commemoratiu Fighters for
anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983).És autor del pamflet Forgotten
men, what now? New Deal «Security»,
reeditat en 2006. Al llarg de la seva
vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i
els
serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center,
com a
director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de
la Co-Op
City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa
d'habitatges socials
del Bronx), etc. Abe Bluestein va morir el 3 de desembre de
1997 en un llar
d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA). El seu arxiu fou
dipositat a
Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).
***
-
Juan Giménez
Arenas: L'1 de novembre de 1913 neix a La Unión
(Múrcia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Juan Giménez Arenas --també
conegut com El Quijote de
Banat, per la seva afició a
col·leccionar quixots. Fill d'un militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), sos germans Antonio
i Jesús també van
ser cenetistes. Cap al 1918 es traslladà amb sa
família a Barcelona, on
aprengué les primeres lletres i, tot d'una, just saben
llegir i escriure i
sense saber multiplicar, es posà a fer feina en diversos
oficis fins als 10
anys (drapaire, repartidor de novel·les, mosso d'apotecaria,
venedor de paper
de fumar, etc.). Després, i fins al 1931, va fer de barreter
i treballà en una
botiga de mobles, de la qual fou acomiadat arran de vaga de la fusta; a
més de
d'altres feinetes (venedor de diaris, caragolaire, guardacotxes,
ajudant de
forjador, etc.). En els seu temps lliure s'aficionà a la
lectura. Milità en les
Joventuts Llibertàries, en l'Ateneu de Sans i, a partir de
1932, en la CNT. Va
fer el servei militar a Maó durant un any.
Participà activament a Barcelona en
la resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936. En aquestaèpoca
organitzà amb altres companys una biblioteca i fou secretari
de les Joventuts
Llibertàries de Sans. S'incorporà en les
milícies anarquistes de Buenaventura
Durruti a Pina de Ebro, on organitzà, amb altres companys,
les Joventuts
Llibertàries. Amb la militarització de les
milícies, tornà a Barcelona malalt.
Durant els fets de «Maig del 37» lluità
contra els antirevolucionaris
comunistes i durant dos mesos restà empresonat.
Després s'allistà en un batalló
antigàs amb el qual actuà per Lleida, Bellver de
Cinca. Finalment acabà en la
ja militaritzada Divisió Durruti (119 Brigada), en la qual
no va voler acceptar
càrrecs, encara que formà part de la
Comissió Llibertària en representació
de
les Joventuts Llibertàries. Amb el triomf feixista, el 8 de
febrer de 1939
passà ferit amb una bala al turmell els Pirineus. Fou tancat
als camps de
concentració de Vernet i Argelers, d'on fugí cap
a Marsella. Pocs mesos després
tornà als camps d'Argelers i de Barcarès. Cap a
finals de 1943 va fer feina als
boscos de Rodome, a Eissalabra i a Tolosa rebutjà sumar-se
als serveis secrets
aliats. En 1943, a Bordeus, va fer contacte amb el Comitè
Nacional cenetista i
constituí la Federació Local de CNT.
També va fer de calderer als voltants de
Trompeloup. En acabar la II Guerra Mundial,
encapçalà la CNT a Bordeus i
organitzà, amb Ildefonso González Gil i altres
companys del grup «Nervio»,
l'editorial «Tierra y Libertad». Va fer feina com a
especialista d'armadures de
ferro, ofici en el qual treballà gairebé quaranta
anys. Alineat amb els
ortodoxes, assistí a plens i congressos regularment, i ca
seva fou un lloc de
trobada i contacte de lluitadors antifranquistes. En 1954 es
traslladà a París,
on participà en el grup «Nervio», amb
Abel Paz, Joan Ferrer, José Arolas,
Ildefonso González i Eugenio Valdenebro. En morir el
dictador Franco, viatjà a
la Península. En 1979 s'instal·là a
Banat i s'afilià a la CNT, amb Ramon Casals
i Fernando Massaguer. En aquesta època va participar en
mítings i altres actes
celebrats a la Península. En 1996 la Fundació
Anselmo Lorenzo (FAL) li publicà
les seves memòries De La Unión a Banat.
Itinerario de una rebeldía. Juan
Giménez Arenas va morir el 3 de gener de 1998 a Banat
(Tarascon d'Arieja, País
de Foix, Occitània)
***
- Valero Chiné
Bagué: L'1 de novembre de
1918 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) el militant
anarcosindicalista
Valero Chiné Bagué. En 1933 va
començar a assistir a les classes nocturnes de
l'Ateneu Llibertari «Sociedad Cultural Aurora»,
filial de la CNT de Fraga,
dirigides pel mestre racionalista José Alberola Navarro.
Després militarà en
l'Ateneu Llibertari i en la CNT i col·laborarà en
la creació i organització de
les Joventuts Llibertàries. Quan esclata la Guerra Civil,
s'allista en la
Columna Durruti, participant en diverses zones del front
d'Aragó i formarà part
d'una de les centúries de la Columna que es
desplaçarà a Madrid per defensar la
capital. Va ser protagonista de durs combats contra les tropes
franquistes a la
zona de l'Hospital Clínic i a la zona
universitària madrilenya, on va rebre
directament la notícia de la mort de Buenaventura Durruti.
Va abandonar la
Columna Durruti quan la militarització, mostrant
així la seva disconformitat.
De tornada a Fraga, participa en el procés
col·lectivista i es nomenat delegat
de la Cooperativa de Consum de la Col·lectivitat,
responsabilitat que exercirà
fins a la seva tornada al front. Serà testimoni de
l'encalçament protagonitzat
per la 27 Divisió (antiga «Columna Carlos
Marx») contra els col·lectivistes.
Cridat a files i davant la possibilitat de caure en una unitat militar
comunista, decideix allistar-se voluntàriament en la 127
Brigada Mixta de la 28
Divisió (antiga «Columna Roja y Negra»),
que tenia les oficines del seu Estat
Major a Albalate de Cinca, a prop de Fraga. El final de la guerra el
sorprendrà
a Madrid i acabarà al port d'Alacant esperant un vaixell
internacional que el
porti a l'exili, però va acabar presoner. Va ser empresonat
a diversos camps i
presons (Albatera, Porta Coeli, Miranda de Ebro, Renteria) i
després d'uns anys
tornarà a Fraga, on serà condemnat a set mesos de
treballs forçats per«desafecte al Movimiento Nacional»; traslladat a
Saragossa i portat al camp
d'aviació de Las Bardenas. A finals de 1940 va ser alliberat
i va treballar a
les mines de carbó com a mesura provisional per eludir el
servei militar; però
exercirà l'ofici durant 26 anys, a la conca minera de la
Granja d'Escarp i
Mequinensa. El 3 de maig de 1946 serà detingut per la
Guàrdia Civil, juntament
amb altres minaires, per la seva participació en la
reorganització de la CNT
clandestina. En total, un grup de 250 cenetistes de la zona (Lleida,
Mequinensa, Fraga, Torrent de Cinca...) seran processats i empresonats.
Torturat durant vuit dies i sotmès a consell de guerra,
acusat de ser membre de
la CNT i de tenir un vell fusell rovellat –de quan la
guerra– amagat sota una
teulada, va passar nou mesos a la presó de Lleida, a
més d'11 anys de llibertat
condicional i vigilada. Va continuar militant en la CNT clandestina i
en 1977
va ser un dels que signaren la sol·licitud de
legalització de la CNT de Fraga.
En els anys 90 va col·laborar en la formació de
l'associació «Centro de
Estudios Libertarios José Alberola» de Fraga i va
participar en diversos
documentals (Ni peones, ni patrones; Vivir
la utopía, etc.). El
desembre de 1997 va editar les seves Memorias, que
encara que la seva
llengua era el català, va escriure en castellà,
perquè era l'única que sabia
posar per escrit. Valero Chiné Bagué va morir el
12 de juliol de 2007 a Fraga
(Baix Cinca, Franja de Ponent).
Valero Chiné Bagué
(1918-2007)
***
- Carlos Díaz:
L'1
de novembre de 1944 neix a Canalejas del Arroyo (Cuenca, Castella,
Espanya) el
filòsof i pensador anarcocristià Carlos
Díaz Hernández. Estudià filosofia a
Salamanca, Madrid i Munic. Llicenciat i doctor en filosofia per la
Universitat
Complutense de Madrid, també estudià dret i
sociologia política a Madrid, on
obtingué els graus de llicenciat i diplomat, respectivament.
En 1971 aconseguí
per oposició la càtedra de Filosofia d'Institut
d'Ensenyament Mitjà, i en 1982,
la de professor titular d'Història de la Filosofia de la
Universitat. Ha estat
catedràtic del departament de Filosofia I,
Metafísica i Teoria del Coneixement
de la Universitat Complutense de Madrid i de la Universitat Nacional
d'Educació
a Distància (UNED). També és professor
visitant permanent de la Universitat
Pontifícia de Mèxic. Ha estat president dels
Filòsofs Joves d'Espanya, redactor
en cap de la secció espanyola de la revista internacional
catòlica Communio i
membre del consell de
redacció de la revista Acontecimiento
i de la Col·lecció«Persona». Fundà l'Institut Emmanuel
Mounier d'Espanya, Mèxic, Argentina i
Paraguai, i és president de la Fundació Emmanuel
Mounier. És conegut per les
seves innombrables conferències arreu del món. En
els anys setanta destacà com
a pensador teòric anarquista, traduí i
edità nombrosos escriptors àcrates
clàssics (E. Armand, Mikhail Bakunin, Jean Grave, Piotr
Kropotkin, Max Nettlau,
Pierre-Joseph Proudhon, etc.) i mantingué una
sòlida amistat amb destacats
llibertaris (Víctor García, Ángel J.
Cappelletti, Diego Abad de Santillán,
etc.); en los anys noranta es declarà seguidor del pensament«personalista
comunitari» d'Emmanuel Mounier. Intenta compaginar
l'anarquisme i el
cristianisme. Trobem articles seus en Acontecimiento,Aprendizaje, Historia
Libertaria, Horizonte
2000, Libre Pensamiento, Polémica, etc. Ha publicat
més de 250 llibres,
entre els que destaquen Personalismo
obrero. Presencia viva de Mounier
(1969), Hombre ydialéctica
en el marxismo-leninismo
(1970), La Primera Internacional de
Trabajadores
(1973), Proudhon (1973), Biografías anarquistas: Proudhon,
Bakunin,
Kropotkin (1973), Comunismo,
anarquía, personalismo (1973), Del
anarquismo como fenómeno político-moral
(1975), Pro y contra Stirner
(1975), Ensao de pedagogía
utópica (1975, amb
Félix García), Julián
Besteiro o el
socialismo en libertad (1976), 16
tesis sobre el anarquismo (1976, amb Félix
García), La actualidad del
anarquismo (1977), Memoria
anarquista (1977), Las
teorías anarquistas (1977), Manifiesto
libertario de la enseñanza (1978), Ensayo
de pedagogía libertaria (1979, amb
Félix García), Contra
Prometeo (1980), Sabiduría
y locura (1980), La buena aventura
de
comunicarse (1980), ¿Qué
esser joven? (1980), El sujeto ético (1983), Memoria
y deseo. Oficio de
enseñar ypasión
por el hombre (1983), El
sueño hegeliano del estado ético
(1987), Nihilismo yestética.Filosofía de fin del milenio
(1987), De la razón
dialógica a la razón profética
(1991), La política como justicia
y pudor (1992),Releyendo el anarquismo (1992), Manifiestopara
los humildes (1992), Cuando
la razón se hace palabra (1992), Víctor
García. El Marco Polo
del anarquismo
(1993), Diez miradassobre
el rostro del otro (1994), Valores
del futuro que viene (1995), La
filosofía,sabiduría
primera (1996), Diego
Abad Santillán (1997), Max
Stirner
(1998), Religiones personalistas y
religiones transpersonalistas (2003), Mi
encuentro con el personalismo comunitario (2006), Pedagogía de la ética social.Para
una formación en valores (2006), El
nuevo pensamiento de Franz Rosenzweig (2008), Razón
cálida. La relación como lógica de los
sentimientos (2009), Logoterapia
centrada en la persona (2011), etc.
Defuncions
-
Laurent Tailhade:L'1 de novembre de 1919 mor a
Combs-la-Ville (Illa de
França, França) el poeta, escriptor i polemista
anarquista Laurent Tailhade. Havia
nascut el 16 d'abril de 1854 a Tarba (Bigorra, Gascunya,
Occitània) en una
família burgesa d'alts
magistrats conservadors. Va estudiar al col·legi dels
jesuïtes de Santa Maria
de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar
poèticament en
diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a
Tolosa de
Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho
des
Trouvères, setmanari literari tolosà.
En 1879 es va veure obligat a
casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de
Gourcuff,
instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra.
A partir de 1880 va freqüentar
els cercles monàrquics de Bigorra, defensant
l'Església catòlica i col·laborant
en el periòdic conservador L'Écho des
Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio.
En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle
viciós
burgès i es va instal·lar a París, on
es va lliurar al món artístic, literari i
llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine,
Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas,
Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880
va
publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus
articles polèmics que
es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a
l'anarquisme. En 1886 sa
família l'obliga a casar-se de bell nou amb
Mélanie Maruéjouls, però
serà un
desastre i la vida conjugal només durarà un any i
es divorciaran en 1891. En
1887 es va adherir a una lògia
maçònica de Tolosa, alhora que reprèn
els seus
estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a
París. En 1892 coneixerà
el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una
relació sentimental. La
seva justificació estètica i provocadora de
l'atemptat de Vaillant el desembre
de 1893 --«Què importa les víctimes si
el gest és bell»-- va atreure l'odi de
la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de
1894 va
perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al
restaurant Foyot on es
trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però
lluny de renegar de
les seves paraules, va accentuar la seva militància,
col·laborant en L'Assiette
au Beurre, La Revue Rouge i Le
Libertaire i prenent partit
contra els antidreyfusards. Habitual dels duels
--se'n compten més de
30--, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment
per
Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb
sa nova companya, la poetessa
feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de
1901 es casarà de
bell nou amb Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand
Kolney. L'11
d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació
a l'assassinat» arran de
l'article «Le triomphe de la
domesticité» escrit en Le Libertaire
en
ocasió de la visita del tsar a França i va ser
condemnat a un any de presó.
Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus
amics (Zola, Kahn,
France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només
passarà sis mesos a la presó de la
Santé de París, temps que aprofitarà
per traduir el Satyricon de Petroni
al francès. En 1905, a conseqüència d'un
malentès --la utilització sense el seu
permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell
Roig
antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus
oficials--, va
trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al
servei del
nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au
pays du
mufle (1891), Imbéciles et gredins
(1900), La Gynnécocratie, ou
la domination de la femme (1902), La noir idole.Étude sur la
morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux
conscrits (1909),
etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va
morir l'1 de
novembre de 1919 a Combs-la-Ville (Illa de França,
França). Una subscripció
popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el
salvarà de la fossa
comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de
1921 al cementiri
parisenc de Montparnasse.
---
Continua...
---