Les Festes de la Mare de Déu de Gràcia 2014 ja són historia, en el moment d’escriure aquestes ratlles en fa un mes dels primers actes de la festa. En tot cas les d’enguany valen una valoració del que han estat unes Festes en les que els Històrics Gegants de Maó en Tomeu i na  Guida han complert 80 anys.

Com hem comentat en diferents ocasions pels membres de la Colla de Geganters de Maó, les Festes de la Mare de Déu de Gràcia no són més que la culminació d’un treball que comença suficients mesos abans. En les d’enguany s’havia treballat de manera conjunta amb l’Ajuntament de Maó per a preparar un acte que poques vegades han viscut els nostres Gegants, els de tots els maonesos.

Amb motiu del 80è aniversari de la arribada a la ciutat d’en Tomeu i na Guida es va voler que la ciutat  obsequies als seus gegants amb uns vestits nous (recordem que els primers vestits de menorquins s’els va fer a l’any 1935, després al 1956, 1979 i 1990). La primera tasca seria, prou mesos abans la de escollir les teles, sempre assessorats pels membres del Grup Folklòric Es Rebost, autors d’estudis sobre la vestimenta tradicional menorquina. La tasca més gran ja aniria a càrrec de la cosidora Isabel Mercadal Cardona, que ha estat la persona que durant mesos ha estat treballant a casa seva de manera silenciosa, doncs havia de ser una sorpresa, però amb la il·lusió de qui estava complint un dels seus somnis i també per modèstia sense saber que amb la seva tasca estava entrant en la història de les nostres festes, la que des de l’any 1934 és també u na història gegant.

Poques setmanes abans del gran dia, el 2 de setembre, a la seu de la Colla de Geganters de Maó, la Casa dels Gegants, s’estaven fent les últimes proves en els vestits, ja a sobre de les enormes figures, per que arribat el moment tot encaixés a la perfecció.

De la festa del dia 2 de setembre poc més podem afeixir que no s’hagi dit, doncs novament seria jornada històrica, amb la Ciutat de Maó al Pla de la parròquia contemplant com els membres del grup de geganters despullaven als gegants de les vestimentes que havien portat durant els últims 24 anys i els vestien amb les que anaven a estrenar.

No hi va faltar a la festa ni el pastís d’aniversari ni els primers balls de la parella amb els vestits nous.

A les poques hores, minuts, les xarxes socials mostraven i compartien les primeres fotografies del moment. Dels maonesos que es van voler fotografiar amb els seus gegants. els missatges eren de felicitació i admiració; pels gegants, pel seu aniversari i també per la persona que amb la seva il·lusió havia fet possible el projecte, la nostre amiga Isabel Mercadal.

En el dia del pregó els Gegants de Maó ja farien el primer passa carrers, acompanyats per tot sels seus convidats: Els Gegants d’Alaior, Es Castell, na Tecla de Sant Lluís, els Gegants de Llucmaçanes i també el que no hi podia faltar el Gegant Yurca. En tot cas, tot i la presència d’altres gegants menorquins, cada any els que causen més admiració o curiositat al ser la novetat solen ser els que arriben de fora de l’illa, que aquest any varen ser els Gegants de Campos Es Vaquer i sa Collidora de Tàperes.

Un acte que tot i haver-se fet fins el moment en quatre ocasions, però que pel seu èxit promet continuïtat és el de que un cop acabat el passa carrers dels Gegants, els amfitrions en Tomeu i na Guida quedin al costat de l’Ajuntament, per a presidir amb la seva presència el pregó de festes i un cop aquest acabat ballar el tradicional “ES Mahon”.

Tot i haver estat aquest any l’acte central en matèria de gegants el canvi públic dels vestits, en aquesta primera part del resum de les Festes de la Mare de Déu de Gràcia 2014 no podem deixar de destacar el primer de tots que és la arribada dels Gegants de Maó en passa carrers a l’Ajuntament, per a quedar exposats als balcons. Altres activitats previs als dies principals serien el taller de plomalls pels més petits, on en forma de ludoteca es mostra com amb els elements més bàsics es pot construir un plomall amb el que acompanyar als gegants durant les Festes; també la sortida dels geganters amb taules informatives al carrer per a mostrar a la ciutat el que som i el que fem els geganters.

En la segona part d’aquest article ja relatarem els dies principals de la festa i les valoracions que hem pogut fer els geganters i les que hem recollit dels maonesos que no són altres que d’estimació cap als seus dos Històrics Gegants.

www.gegantsmao.menorca.es

http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

www.youtube.com/gegantsmao

Anarcoefemèrides del 27 de setembre

Esdeveniments

- Congrés Internacional Sindicalista: Entre el 27 de setembre i el 2 d'octubre de 1913 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Sindicalista amb la finalitat de posar la primera pedra de la nova internacional obrera que seguiria el camí traçat per la Primera Internacional (Associació Internacional dels Treballadors, AIT). La conferència va agrupar anarcosindicalistes i sindicalistes revolucionaris de gairebé tota Europa i d'altres indrets (Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Suïssa, Itàlia, Espanya, França, Suècia, Àustria, Hongria, Polònia, Argentina, Brasil, Cuba, Xile...), en total 38 delegats representant 65 federacions o centrals sindicals. Cal dir que no van ser presents la Confederació Nacional del Treball (CGT) francesa, que patia una època«revisionista», ni els wobblies nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW). Els punts principals de les resolucions van ser: destrucció total de l'Estat i del capitalisme, socialització dels mitjans de producció, anarcosindicalisme com a sistema d'organització social, acció directa en contraposició a acció política, solidaritat internacional, unió federativa, federacions internacionals organitzades per oficis i per branques d'indústria, etc. El Congrés fa una crida perquè els treballadors de tots els països s'uneixin en organitzacions industrials, federals, independents, sobre la base de la solidaritat internacional, amb la finalitat d'alliberar-se completament de l'opressió exercida per l'Estat i el capitalisme. El Congrés va decidir la creació d'una oficina d'informació internacional amb seu a Holanda i un Butlletí Internacional del Moviment Sindicalista, el primer número del qual va aparèixer l'abril de 1914 redactat principalment per Christiaan Cornelissen, que tenia experiència perquè ja havia publicat el butlletí del Congrés Anarquista Internacional de 1907. És va fixar un proper congrés per al 1915 a Amsterdam. Malauradament, l'obra encaminada a aconseguir la unió internacional de les organitzacions industrials revolucionàries llibertàries va ser interrompuda per la guerra mundial que va esclatar en 1914. Tots els països es van tancar hermèticament i tota relació internacional entre els treballadors va ser gairebé impossible. No va ser fins a la Conferència Sindicalista de Berlín, entre el 16 i el 21 de desembre de 1920, que es va continuar amb aquesta línia.

***

- Surt Lucha Social: El 27 de setembre de 1919 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i sindicalista revolucionari Lucha Social. Órgano de la Federación Local Obrera y portavoz del proletariado nacional e internacional. Més endavant canviarà el subtítol per «Semanario sindicalista revolucionario». Aquest «full de combat», portaveu de la Federació Local Obrera de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va sortir per potenciar els mitjans de lluita del sindicalisme revolucionari com a mitjà per arribar al comunisme llibertari. Va ser fundat per Joaquín Maurín, Pere Bonet Cuito i Víctor Colomer. A partir de la Conferència de Saragossa de juny de 1922, aquesta publicació s'acostà a les posicions favorables al bolxevisme soviètic de la Internacional Sindical Roja (ISR). Trobem articles de Ramón Acín (Espartaco), Josep Viadiu (Juan de Agramunt), Felipe Alaiz, Hilari Arlandis, Mauro Bajatierra, Henri Barbusse, Gil Bel, Pere Bonet Cuito (Liberto Fraternal), Ramón Brualla, Manuel Buenacasa, Josep Centelles Folch, Víctor Colomer, Maurice Leroud, Joaquín Maurín --que dirigí la publicació en 1920--, Andreu Nin, Daniel Rebull (David Rey),Ángel Samblancat, Térmens, Felipe Venusino, Vilanova, etc. Publicà diversos fullets, com ara La acción directa (1920), d'Émile Pouget, o El sindicalismo a la luz de la Revolución rusa (1922), de Joaquín Maurín. En sortiren 122 números, l'últim el 14 d'octubre de 1922, i fou substituït per La Batalla, sota la direcció de Joaquín Maurín. Entre juny i agost de 1921 es publicà a Lleida Regeneración. Periódico de Estudios Sociales, creat per contrarestar la propaganda procumunista dins les files confederals de Lucha Social.

Lucha Social (1919-1922)

Defuncions

- Fermín Salvochea y Álvarez:El 27 de setembre de 1907 mor a Cadis (Andalusia, Espanya) Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures més importants de l'anarquisme hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva ciutat natal i president del seu cantó. Havia nascut l'1 de març de 1842 a Cadis (Andalusia, Espanya), al primer pis del número 32 de la plaça de las Viudas (avui carrer Fernando García de Arboleya), en una família de la burgesia liberal gaditana d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a Cadis procedent de Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca (Jerez, Sanlúcar de Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del Pilar Álvarez, era cosina del polític i economista Juan Álvarez Mendizábal. Quan tenia 15 anys, son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de la burgesia mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit perquè es familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui idiomes; hi roman cinc anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va dedicar a estudiar més els problemes socials de l'època --entrà en contacte amb cercles radicals, progressistes i humanistes-- que els pròpiament mercantils, sense deixar l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow --a qui va conèixer personalment-- i de Charles Fourier. Retorna a Cadis en 1864 i ambànsies de reformar la societat, ben influït per les doctrines del «socialisme utòpic» i de l'ateisme. És conegut per tothom per la seva tolerància i generositat. En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un projecte d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates gaditanes de San Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa en la Revolució de 1968 («La Gloriosa»), com a home de confiança dels conjurats i enllaç del general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè Democràtic l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de 1868, nomenat segon comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la Llibertat» amb el qual defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i fou tancat a la fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a Corts Constituents, sense que el Govern provisional reconegués aquesta elecció, i el febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva campanya andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment d'octubre de 1869. Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez, José Paúl y Angulo i Rafael Guillén Martínez, escamots armats contra el govern a la Serra de Cadis, prenent Alcalà de los Gazules, però són derrotades per les tropes governamentals i l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París --on el 12 de gener de 1870 encapçala una manifestació antibonapartista arran de l'enterrament del periodista Victor Noir-- i Londres. En 1871, gràcies a l'amnistia promulgada per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquestaèpoca quan s'introdueix en la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els bakuninistes Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a les idees republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el 23 de març de 1873 fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del revolucionari Cantó de Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu comitè administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía quan la desfeta de l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments de 1874 per un Consell de Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos anys empresonat al Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876, però novament fou traslladat a La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre conèixer a fons el pensament anarquista i comprendre la insuficiència del republicanisme federal, alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans. Renuncia a l'indult que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no abraçava tothom. En 1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí arriba a Gibraltar; després d'una temporada a Lisboa i Orà, s'establirà a Tànger. Va retornar a la Península, després de l'amnistia que seguí a la mort d'Alfons XII, i es va lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees anarcocomunistes. El febrer de 1886 fundà el periòdic El Socialismo, on reivindica la vaga general com a eina de lluita, i que serà força perseguit per les autoritats, fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la presó. En 1891 participà en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting, amb Ricardo Mella i Juan José García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van convocar, per primera vegada a l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí, va preconitzar l'abstenció, ja que pensava que només la revolució social podia salvar el proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José Ponce i Juan José García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la col·locació de bombes a Cadis i empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí l'aixecament de Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el 12 de febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou tancat a la presó de Valladolid sota règim d'incomunicació, per negar-se a escoltar missa, i les condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se tallant-se les venes; després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou traslladat a la presó de Burgos, on la seva situació millorà. En 1899 fou excarcerat juntament amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000 gaditans el va rebre clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es va establir a Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els ingressos d'una representació de vins i escrivint per a diversos periòdics (El Liberal,El Heraldo, El País). Durant aquests anys madrilenys freqüentarà el Centre Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca i Tierra y Libertad --apreciava força Soledad Gustavo. En 1900 participà activament en l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en l'estrena d'Electra de Pérez Galdos i en la preparació del Congrés d'aquell any. Des de Madrid participà en l'organització de la vaga general de Barcelona de 1902. En 195 a La Línea es reuní amb Vallina per preparar un atemptat contra el rei com a esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys traduirà i editarà fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger acusat de delictes d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va escriure en nombrosos periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción Libertaria,La Alarma, La Anarquía,Bandera Social, Boletín de la FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga General, La Idea Libre, El Heraldo, El Látigo,El País, El Porvenir del Obrero,El Productor, El Progreso, El Pueblo, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Obrero del Mar, etc. És autor de La contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos de la Escuela Moderna (1905, en col·laboració) i de diverses traduccions (Milton, Louise Michel, Kropotkin, Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt amic de Blasco Ibáñez, Nicolás Estévanez, de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín Salvochea va morir d'una lesió de columna produïda quan va caure de la taula on dormia --oficialment «meningomielitis aguda»-- i amb situació econòmica desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació de dol popular amb més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va començar a ploure a bots i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va ordenar que el fèretre entrés a la casa consistorial tot dient: «Aquesta és casa seva. Que no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una dita popular que diu: «Plou més que el dia que enterrarenBigote.», nom afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La seva figura fou novel·la per Blasco Ibáñez en La bodega i per Valle-Inclán en Baza de espadas, iés el protagonista de molts tanguillos populars gaditans.

Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)

***

- Florencio Entrialgo Ortiz: El 27 de setembre de 1957 mor a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Florencio Entrialgo Ortiz. Havia nascut a Gijón (Astúries, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí en representació de la Societat de Vidriers «La Primera» de Gijón al Congrés Extraordinari de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers celebrat a Barcelona entre el 8 i el 10 de desembre de 1916, on va exercir de president de la Mesa en la segona sessió. Fou delegat del Sindicat del Vidre de Gijón al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia), que se celebra entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 va fer un míting a Gijón. Més tard, obligat pel boicot patronal, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de secretari de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Vidre de Badalona a la Conferencia Regional de Sindicats de la CNT de Catalunya. També en representació del Sindicat del Vidre badalonès assistí al II Congrés de la Federació Local de Sindicats de la CNT que se celebrà entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1931, formant part de la ponència sobre «Sindicats d'Indústria». El novembre de 1932 assistí, amb Joan Manent i Pere Cané, a una reunió amb Juan de la Cruz i Juan Marín, antics pistolers dels Sindicats Lliures barcelonins, on aquests denunciaren l'organització i la realització de nombrosos crims comesos durant els anys del pistolerisme, denúncies que van ser lliurades a l'Audiència de Barcelona. Davant la desídia de les autoritats judicials republicanes, signà amb 45 companys confederals un manifest de denúncia d'aquesta situació.  Arran del cop d'Estat feixista de 1936, l'octubre d'aquell any fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Badalona en representació de la CNT. Durant la guerra son fill Eutiquio morí al front de Terol, fet que l'afectà profundament. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou reclòs en diversos camps de concentració. S'instal·là a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya, Dolores González, morí en 1956 a Sant Juèri.

Actualització: 27-09-14

Sèrie Paris in the rain.

© Christophe Jacrot

Web: http://christophejacrot.com

Intensa setmana a la lluita de la comunitat educativa; el Tribunal Superior de les Illes ha declarat nul el TIL i  ha suspès cautelarment  la seva ordre d'aplicació. Això donava una vegada més l'oportunitat al govern del Partit Popular  de rectificar i negociar, però no ha estat així i els populars segueixen diposats a mantenir el caos l'educació. Cal recordar que el TSJIB condemna a pagar les costes  al Govern (i no és la primera vegada), la ineptitud dels populars les pagam tots els ciutadans amb els nostres doblers als ciutadans, igual que pagarem el recurs.

El normal i  raonable en un país democràtic, hagués estat la destitució immediata de la Consellera i tot el seu equip... Però la única destituïda ha estat la Consellera que només era una titella en mans d'en Bauzá i el vertader Conseller a l'ombra que és en Guillem Estarellas, Secretari Autonòmic d'Educació. És més segon el diari Última Hora, en Bauzá va oferir a na Bel Cerdà, una de les responsables de tot aquest desgavell, el càrrec de Consellera, però aquesta el va rebutjar, no per estar en contra de la despolítica educativa d'en Bauzá sinó simplement per por i és que tanta malifeta no quedarà impune.

Finalment Bauzà ha triat com nova consellera a Núria Riera, no pels seus coneixements del món de l'educació sinó per ser totalment fidel al president, com va demostrar amb les rucades que va declarar sobre les sentències del TIL. Una demostració de qui és el que dirigeix la despolítica educativa. Mentre la majoria dels militants i afiliats del PP no diuen res ni  es mouen no sigui que no vagin a sortir a la foto.

La comunitat educativa ha guanyat la batalla del TIL i ha acabat amb una irresponsable consellera. És ben hora que tot aquest disbarat s'aturi.

Ferrán Aguiló

"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)

La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca

Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.

'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".

Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).

L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.

'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.

'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".

També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".

Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.

Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!

Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

”'Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes”.

La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)

Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de collectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".

El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".

Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".

Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.

Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) collapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.

'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.

'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.

'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...

'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".

Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

1. Challenge Barcelona (ara Ironman), 30 de setembre 2012, Calella
2. Challenge Vitoria, 28 de juliol 2013, Vitoria-Gasteiz
3. Ironman de Cozumel, 30 de novembre de 2013, illa de Cozumel, Mèxic
4. Ironman Frankfurt, 6 de juliol de 2014, Frankfurt
5. Ironman Mallorca, 27 de setembre de 2014, Alcúdia

Segurament és la dona de les Illes Balears que més triatlons d'aquesta distància ha realitzat i s'ha guanyat a pols el "títol" de la IRONWOMAN BALEAR. És un orgull ser amiga seva! I ahir vàrem tenir la sort de poder presenciar la seva arribada a la meta. Emocionant!

Al matí vàrem anar a córrer 32k pel Port d'Andratx, l'entrenament més llarg amb vistes a la marató que correrem el proper mes d'octubre. I aprofitant que al Port d'Alcúdia hi ha un lloc que fan paelles molt bones, vàrem decidir anar-hi a recarregar piles i a passar la tarda perseguint n'Aina al llarg del circuit per on transcorria la cursa a peu. També vàrem tenir l'oportunitat de saludar altres amics i coneguts que participaven en la competició, formàvem part de l'organització o del públic. Tots els que s'atreveixen amb aquesta aprova són admirables i molt especialment els qui aconsegueixen completar-la. ENHORABONA!

Si teniu curiositat per saber més sobre aquest esport que és considerat com un dels més durs i té els seus origines a mitjans anys 70, us suggereixo l'article que li dedica la Viquipèdia.

Aquí, algunes fotos de l'esdeveniment i de la súper paella que ens vàrem menjar per arrodonir el dia ;-)

Vista general des del port esportiu d'Alcúdia

Carregant piles a Bristró Mar, port esportiu d'Alcúdia

Circuit de la cursa a peu

N'Aina acabant el sector de bicicleta

Foto que em fa ver na Caty Pons, gràcies! (més a Facebook)

N'Aina a la transició, amb na Mari Paz

Mentre esperàvem n'Aina, ha passat en Kiko Marín

N'Aina als primers quilòmetres de la marató

N'Aina hidratant-se a l'avituallament

N'Aina quan havia fet la meitat de la marató, molt fresca!

Vista panoràmica de l'Ironman d'Alcúdia

N'Aina a la meta, guapíssima i feliç

Entre las 27 publicaciones de 1931 resaltaría unas pocas aunque con bastantes reticencias.

Hay, por ejemplo, un estudio sobre la historia de Mallorca en su vertiente política realizado por Antoni Pons: "Dos estatuts del govern de Mallorca 1398-1440 / Antoni Pons". Y ya en esta temática política, pero en este caso del presente de 1931, "El 14 de abril de 1931 : recuerdo de la instauración de la República en España y Homenaje a los Mártires de la Libertad" de M. Santurce y, más como proyecto hacia un futuro incierto, "Pel ressorgiment polític de Mallorca" de Guillem Forteza.

En otras temáticas, para mí más agradables, está la conferencia de Felipe Guasp sobre su imprenta: "La antigüedad de la imprenta de Guasp : datos históricos, bibliografía y reseña del acto celebrado el día 19 de marzo de este año 1931 / por Felipe Guasp y Pou". De Ibiza, Isidor Macabich Llobet publica "Pityusas : ciclo fenicio" en la imprenta de Francisco Soler. El "Relato de un viaje a las cuevas de Artá efectuado en 1840" por Antonio Cabrer, reimpresión de la obra de 1840 (Viaje a la famosa gruta llamada Cueva de la Ermita en el distrito de la Villa de Arta de la Isla de Mallorca - obra digitalizada-) de este libro de viajes, en este caso al mundo subterráneo.

Hay un libro especial. Es el de Francisco Garau, titulado "La fe triunfante en quatro autos celebrados en Mallorca por el Santo Oficio de la Inquisicion en que an salido ochenta, i ocho reos, i de treinta, i siete relaiados solo vno tres pertinaces / expressada por el R.P. Francisco Garau de la Compañia de Iesus". Encuentro dos ejemplares digitalizados. Uno, en txt o html, en el Proyecto Gutenberg y otro, en pdf, en scribd.com. Probablemente esta edición publicada en 1931 por Imp. de la Hija de J. Colomar sea una reedición del publicado por la Emprenta de la Viuda Guasp en 1691.

Varias obras literarias: "Poesies : a sol ixent, les corones, a sol alt / Llorenç Riber "; "En Tomeu de sa drassana : astracanada en tres actes / per Miquel Puigserver i Llabrés"; "Nit de festa ; Raig de sol ; El princep de l'illa brava / Gabriel Cortes". Varias obras religiosas, alguna científica, una conferencia sobre Gandhi, varios Reglamentos y Memorias y un programa de festejos: "Itinerario y programa de festejos con motivo del primer crucero al litoral de Mallorca : julio 1931 / Club de Regatas de Palma" completan las 27 obras impresas en Mallorca en 1931.

La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme. (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí i la transició

Per Miquel Payeras, periodista (Memòria Viva)

-Com van ser els seus primers contactes amb l'oposició?

-Des de molt petit em vaig interessar pel problema de la injustícia social. La lluita contra el que considerava injust fou el que em va fer entrar en la política. Per exemple, al col.legi Lluís Vives teníem una cèl.lula juvenil comunista sense cap contacte amb el P"C"E d'aquí. Tenia 15 anys. Per les nits escoltàvem Ràdio España Independiente que tenia una secció setmanal en català. Va esser llavors quan descobrírem que hi havia una cultura que ens amagaven. En els col.legis, en l'ambient de la cultura oficial tot era Franco, José Antonio i el Imperio Español. La primera vegada que vaig sentir en Raimon va esser per Ràdio España Independiente. Varen passar Al Vent quan encara no existia el disc. Jo era el corresponsal a Mallorca i signava "Nova Mallorca". Més endavant, a Llibres Mallorca, vaig descobrir tot un món: llibres en català, les rondalles mallorquines, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Pere Quart, discos -començava la Nova Cançó. Cabdals foren també els primers recitals de cançó catalana organitzats per Joventuts Musicals al castell de Bellver. En Llompart de la Peña n'animà a escriure. Vaig aprendre a escriure en català d'una manera autodidacta i amb la gramàtica d'en Moll.

-I entra al PCE?

-Mai no vaig entrar al P"C"E d'aquí?

-Aleshores?

-Formàvem part d'una cèl.lula juvenil comunista i érem estudiants de quart de batxiller (any 62). Teníem contacte directe amb París i no teníem res a veure amb el P"C"E d'aquí. Les primeres detencions són de l'any 62 per fer unes pintades a favor de la vaga d'Astúries. Ens agafaren a la carretera de Son Rapinya. Es parlà d'una condemnà d'un any de reformatori que finalment no es concretà per raons d'amistats familiars. L'any 63 em varen tornar a detenir amb motiu de l'assassinat per part de la dictadura de Julià Grimau. A començaments dels anys seixanta, la nostra activitat principal consistia en comentar les informacions de la ràdio i en fer pintades.

-Per què no entra al PCE?

-Ja abans del 68, amb les lectures que feia (Marx, Lenin, Che Guevara, Rosa Luxemburg, Andreu Nin Trostqui, Gramsci...) i amb el meu progressiu coneixement de la història del moviment obrer (degeneració burocràtica de la Revolució soviètica, extermini per part del P"C"E dels revolucionaris del POUM l'any 37, etc) m'adonava que la direcció carrillista del P"C"E havia abandonat qualsevol perspectiva de lluita anticapitalista. Era un discurs sense cap mena de relació amb el marxisme. No podia militar dins d'un partit que només pretenia l'establiment d'una democràcia formal burgesa. I això era molt abans del maig del 68! Reconec l'heroisme dels militants anònims del P"C"E que durant quaranta anys lluitaren per la llibertat però en aquell temps jo ja tenia clar que Carrillo no volia ni el socialisme ni la República. Vendria la lluita dels seus militants per qualsevol almoina que li oferís el poder. No em vaig equivocar.

-En què discrepava?

-Durant la transició vérem com el P"C"E no qüestionava els aparells d'Estat heretats del feixisme. Per exemple: els torturadors de la Brigada Social eren intocables (els carrillistes no volien sentir parlar de la dissolució de la Brigada Social). Bona part de l'actual corrupció ve donada per haver acceptat totes aquestes herències del franquisme sense exigir-ne una depuració dels elements més corruptes. Els dirigents del P"C"E també es convertí en enemiga aferrissada de la lluita per la República (el P"C"E es va tornar monàrquic) i del dret d'autodeterminació de les nacions oprimides de l'Estat. El carrillisme acceptà igualment l'economia de mercat capitalista -amb totes les injustícies del sistema actual d'explotació- i, amb la Constitució pactada amb els franquistes, barraven el pas a qualsevol possible canvi socialista.

-Als 70 entra a l'OEC.

-Sí, en aquells moments l'OEC arreplegava -a part de nombrosos militants- bona part de gent avui dia molt coneguda en diferents formacions polítiques, culturals i empresarials mallorquines: Jaume Obrador, Paco Mengod, Antoni Mir, Mateu Morro, Josep Capó, Margarida Chicano, Guillem Coll, Jaime Bueno, Maria Duran, Dora Muñoz, Mateu Ramis, Guillem Ramis, Antònia Pons, etc, etc.

-I arriba el 77 i la transició.

-La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme.

-Com arriba al PSM?

-A partir de les eleccions del 77 la majoria de l'OEC (agrupacions de barris, hotels sabata, fusta, estudiants...) no várem estar d'acord amb l'entrada de l'OEC dins el Moviment Comunista (MC). Ens decidírem a fer un procés unitari amb el PSM. Un petit grup dirigit per Antoni Mir decidí entrar dins el MCI.

-I després del seu pas pel PSM?

-A mitjans dels anys vuitanta vaig deixar la militància partidista i vaig reiniciar la meva antiga tasca d'escriptor. Aquests darrers anys he guanyat la majoria de premis literaris dels Països Catalans tant en poesia, teatre com en narrativa.

Miquel Payeras (Memòria Viva)

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat. (Mateu Morro)

ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)

Per Mateu Morro Marcé, historiador

Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de “l’altre comunisme” (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits d’assaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no n’ha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.

De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el d’un model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en l’acceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model d’estat monàrquic i unitari. Sols l’emergència d’unes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre l’homogeneïtat de l’esquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. L’estabilitat política i institucional, tant llavors com ara, s’assegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin l’equilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, d’acord amb les previsions dels que l’organitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, l’hostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.

La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, l’enfonsament de les “democràcies populars” i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions d’esquerra revolucionària naixien, s’escindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.

S’entrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig d’una sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en l’aportació d’elements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de l’assemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.

Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, l’anticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics d’aquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir d’altres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història s’escriu cada dia, no és mai esclava del passat.

Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i s’expandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no s’han de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.

Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.

El comunisme en el segle XX

El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a l’enfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i l’estalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.

Sovint s’intenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per l’abnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.

Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials d’aquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per l’estat soviètic i les seves zones d’influència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.

br>

Els límits de la transició

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.

El problema de la transició és que a l’estat espanyol no s’arribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de l’estat franquista, i no s’arribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien d’un gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala d’esvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però l’estat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses d’una altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada s’haguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies d’estats democràtics. Entre altres incongruències la definició de l’estat espanyol com un estat unitari i l’adopció d’una constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius d’aquest procés dirigit des del poder.

La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions d’aquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes d’una gran operació de camuflatge polític del vell “establishment”, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica d’aquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)

Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.

Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Un correu electrònicd'un Capità Tiranya m'ha lliurat un post que conté la complicada investigació filològica d'En Juan Quetglas Santos, resident a Madrid, biòleg.

   A un primer moment, jo creia que el treball era un entreteniment d'afeccionat, però a mesura que avançava en la lectura he considerat que l'escrit era molt seriós i apassionant.

      Finalment, he donat per bona la teoria de l'origen nordcatalà dels primers repobladors de Mallorca amb el cognom de Quetgles.

     He pensat que l'escrit d'En Juan Quetglas Santos despertaria l'interès general i no solament el dels portadors del cognom Quetgles o Quetglas.

    Vegeu el post  http://juanquetglas.blogspot.com.es/.

Anarcoefemèrides del 29 de setembre

Naixements

- Ezra Heywood: El 29 de setembre de 1829 neix a Wetsminster (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista Ezra Hervey Hoar, més conegut com Ezra Hervey Heywood. Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas Roper. En 1848 el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares, devots baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton (Massachusetts, EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia Westminster, en 1852 abandonà la llar familiar i s'instal·là a Providence (Rhode Island, EUA), on va fer estudis a la Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i aconseguí el màster l'any següent. A continuació restà dos anys a la universitat de Brown preparant-se per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment abolicionista, però, el va trasbalsà i en 1858 decidí deixar l'Església de manera radical i es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims anys de la Guerra Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè considerà que aquest no s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió. Posteriorment abraçà el pensament anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863. D'antuvi el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els aspectes econòmics, defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per individus autònoms que donaria lloc a un Estat natural harmònic gràcies al voluntarisme i el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871, organitzà a Nova Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL, Lligues per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que fomentaven l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865 s'havia casat a Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre infants (Vesta, Hermes, Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran influència en el seu pensament radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com ara la llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció, l'educació sexual o el treball femení. En 1871 s'instal·là a Princeton, la ciutat que el va veure créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el periòdic The Word. A Monthly Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual per la Reforma), on col·laboraren destacats intel·lectuals anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls, etc.), i l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això, creà i animà nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva editorial publicà especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels drets de la dona i en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat. En 1870 publicà el llibre Uncivil Liberty en el qual reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern nord-americà, en 1876 edità el llibre Cupid's Yokes, on denuncià el matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni l'Església ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions entre els homes i les dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada«Llei Comstock», llei que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de l'educació sexual i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors de la moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association, la New York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat nord-americà, encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2 de novembre de 1877 aquest detingué Heywood durant un congrés a Boston de la Free Love League (FLL, Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de les cinc detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el 25 de juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes d'«obscenitat» per haver venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de multa. Després de sis mesos de presó, la campanya que es generà en el seu suport aconseguí que el president Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El 26 d'octubre de 1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The Word Extra, que contenia dos poemes«obscens» de Walt Whitman, i per difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les pàgines de The Word. En el judici, però, després de defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions, les de 1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de 1890 va tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat per tres càrrecs federals per haver publicat textos en The Word considerats «obscens». Declarat culpable, complir dos anys de reclusió i treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown. Afeblit i malalt per la seva permanència a la presó i sense recursos econòmics, Ezra Heywood va morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys després del seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la propagandista anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth Rexroth. En 1985 Martin Henry Blatt edità The Collected Works de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la biografia Free Love and Anarchism. The Biography of Ezra Heywood.

***

- Miguel Abós Serena: El 29 de setembre de 1889 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Miguel Abós Serena. Fill de Juan Abós i de Martina Serena. El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels deportats a la Mola (Maó) l'any següent. Va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics. Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Alcrudo, Isaac Puente) --tertúlia àcrata que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domenech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana-- i va fer mítings en diversos llocs. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser  detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo. A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres. Poc abans de l'aixecament militar feixista va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, maçó com ell, i, quan va voler reaccionar, ja va ser impossible dominar els feixistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret. La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per a Abós: detingut pels feixistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en el bàndol cenetista; la seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el coronel franquista, però també maçó, Urrutia el va alliberar. De Saragossa va marxar a Farleta i a Bujaraloz, on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó el va traslladar a Alcañiz i en una reunió de militants convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció; per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel. El juliol de 1937 va ser alliberat i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, excolumna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca, fins que, després de la pèrdua de Catalunya, va passar a França. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries dels companys i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanemezan, va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts (Llenguadoc, Occitània), on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78).

***

- Aurelio Fernández Sánchez: El 29 de setembre de 1892 neix a La Corredoria (Oviedo, Astúries, Espanya) --alguns autors citen el 28 d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo (Astúries, Espanya)-- l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández Sánchez, també conegut sota diversos pseudònims com El Jerez, El Cojo, Charles Abella, Colas,Marini, González. Participà activament en la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa hagué de fugir a Logronyo i a Saragossa. Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat al grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Joaquín Ascaso, Buenaventura Durruti...) i arran del Congrés Anarquista del mateix any va ser l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la Comissió de Relacions. L'1 de setembre de 1923 va participar amb el grup«Los Solidarios» en l'assalt al Banc d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà eliminar Severiano Martínez Anido. Amb l'arribada de Primo de Rivera al poder, va ser detingut el 24 de març de 1924 a Barcelona, però es va escapar emmanillat. Exiliat a França, va viure a París com a ajustador mecànic amb García Oliver i van haver d'estar un temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur, ajudats per Manuel Pérez, per l'intent d'acabar amb Alfons XIII; després marxaren a Bèlgica. De tornada a Espanya en 1926 i va ser detingut a Bilbao el desembre d'aquell any amb sa companya María Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas». Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i jutjat a Oviedo (juny i setembre de 1927) i a Pamplona (gener de 1928), i empresonat a Cartagena. En 1927 col·laborà en El Noroeste de Gijón. En 1930 encara seguia pres i li demanaven 23 anys de presó. Alliberat gràcies a l'amnistia proclamada arran de la instauració de la II República espanyola, durant aquest nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes accions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en íntima relació amb García Oliver i compartint les tesis de la «gimnàstica revolucionària» d'aquest.  Va ser delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional asturià de febrer de 1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa acabà empresonat al vaixell «Arnús» en 1933 i en la insurrecció general d'aquell any, fets pels quals patí presó a Burgos i a València aquell mateix any. Després va ser militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de Catalunya. Començada la Revolució de 1936, va representar la FAI en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i es va encarregar d'organitzar, amb Josep Asens, les patrulles de control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va encarregar de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el març de 1937. Des d'abril de 1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat, encara que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern, però que abandonà arran dels fets de maig d'aquell any. Poc després va patir presó arran de l'«Afer dels Maristes» per pressions de la reacció governamental representada pel nacionalisme basc, però va ser alliberat per la intercessió de García Oliver. El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT. També va participar en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (Barcelona, maig de 1938) i, mesos més tard, el gener de 1939, s'exilia amb García Oliver a França. El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents penals i se li assignà la residència a Rennes. Després d'uns mesos, s'instal·la a Mèxic, on va assumir les tesis de García Oliver de la Ponència (1942), i va ser secretari de la fracció cenetista en l'exili de Mèxic. Quan es va trencar la CNT, en 1945, es va allunyar de la polèmica i anys més tard es va apropar als escindits. En 1961 va participar en el Congrés Confederal de Llemotges, també anomenat Congrés de Reunificació de la CNT,  i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de Llenguadoc. Aurelio Fernández Sánchez va morir el 21 de juliol de 1974 a Puebla (Puebla, Mèxic).

 Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

***

- Edoardo Angeli: El 29 de setembre de 1903 neix a Mercato Saraceno (Forlì-Cesena, Emília-Romanya, Itália) l'anarquista Edoardo Angeli, també conegut com Dino Angeli i Poupon. A partir de 1917 començà a militar en el moviment llibertari i en aquesta època es guanyava la vida com a segador. Després de la Gran Guerra, participà en totes les lluites socials d'aquells anys. Amb l'arribada del feixisme, en 1923, s'exilià amb tota sa família, a Suïssa. El 8 de desembre de 1924 passà a França i entrà a treballar a la fàbrica Peugeot de Montbelliard. En 1926 s'instal·là a París on restà fins al juny de 1932. Aquest mateix any, després d'una estada a Basilea, es traslladà a Marsella. El gener de 1933 va ser detingut a Niça amb altres companys antifeixistes per haver assistit a una reunió considerada subversiva. En 1934 participà amb altres llibertaris italians (Gino Balestri, Cesare Fietta, Horatio Del Condi, Emilio Predieri, Celso Persici, Pio Turroni, Virgilio Fabrucci, Giulio Bacconi, etc.) en l'organització d'una cooperativa d'obrers de la construcció a Marsella la qual permeté la col·locació de nombrosos companys. Després milità al barri de la Belle-de-Mai en el Grup Comunista Anarquista de la Federació Anarquista del Sud-Est, juntament amb Giulio Bacconi, Celso Persici i altres. Durant els seus nombrosos viatges a Bèlgica conegué Armida Marchetini, que esdevindrà sa companya. El juliol de 1935 entrà a formar part del Comitè de Coordinació de Marsella contra la guerra d'Abissínia i amb altres companys italians participà en aquesta ciutat en la manifestació del Primer de Maig de 1936 rera la bandera negra. A començaments de la guerra civil va estar a la Península, a Catalunya i a Madrid, però no participà en els combats pel seu antimilitarisme. El maig de 1937, pressionat pels seus companys, retornà a França força desencantat. Va fer feina en una fàbrica de ciment que tenia una sucursal a Algèria i poc després amb sa companya s'instal·là a Orà. En aquestaèpoca el seu nom figurava en una llista d'«activitats terroristes» de les forces de seguretat franceses. En acabar la guerra d'Espanya, participà en la xarxa d'evasió dels refugiats que fugien del franquisme cap a Algèria i per la qual cosa va ser detingut el 19 de juliol de 1939 amb Celso Persici i Edmond Lelli i no fou alliberat fins a dos mesos després. Després del termini de les hostilitats en 1940 i de la instal·lació a Orà de la Comissió Italiana d'Armistici, passà clandestinament, amb Celso Persici i Edmond Lelli, al Marroc on va ser acollit per altres companys italians vivint sota falses identitats espanyoles. El setembre de 1943, arran del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, retornà a Orà. Amb l'Alliberament participà en les activitats del grup «Libre Examen», amb els companys Jean Ferri, José Giner i Fernando Mateo, entre d'altres, alhora que publicà entre 1944 i1945 a Orà el butlletí trilingüe (castellà, francès i italià) Libre Examen. En 1962, arran de la independència d'Algèria, Angeli i Marchetini retornaren a Marsella, on la parella participà en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). Durant un dels seus habituals viatges a Itàlia Edoardo Angeli va ser portat d'urgència a l'hospital de Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) on morí el 30 d'octubre de 1985.

Edoardo Angeli (1903-1985)

***

- Cándido Armesto Sanz: El 29 de setembre de 1915 neix a Barakaldo (Biscaia, País Basc) l'activista anarquista i anarcosindicalista Cándio Armesto Sanz. Per influència de son germà Eusebio, en 1931 s'afilià en els sindicats de Ferro i de Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb Eusebio, formà part del grup de defensa confederal «Los Trece». Durant els anys republicans ocupà càrrecs en diversos comitès cenetistes a la comarca de Bilbao. Com a militant d'acció, fou detingut en diverses ocasions, entre altres el gener de 1933 i durant els fets d'octubre de 1934, quan aixecà, amb Gregorio Larrea i Antonio Teresa, l'única barricada a Bilbao. Quan esclatà la guerra, el juliol de 1936 intervingué en la creació de l'anarquista «Batalló Isaac Puente», que comandà Teresa, i del qual fou capità. Quan Bilbao caigué a mans feixistes, va combatre a Astúries i després a Catalunya. A començaments de 1938 s'integrà en la 153 Brigada --antiga Columna Terra i Llibertat-- com a capità de l'Estat Major. Arran de l'ofensiva d'Aragó, fou detingut pels estalinistes com altres quadres de la brigada i se salvà del processament gràcies a l'enfonsament del front català. En 1939 s'exilià a França i, després de passar per diversos camps de concentració, exercí diverses professions, enrolant-se ben aviat en grups clandestins relacionats amb la resistència antinazi, alhora que intervingué en la reorganització de la CNT com a membre del Comitè Regional clandestí de l'Alt Garona i del Comitè Nacional encapçalat per Francisco Carreño com a secretari general a Tolosa de Llenguadoc. En acabar la II Guerra Mundial i amb l'escissió del moviment llibertari s'enquadrà amb el sector moderat, exercint com a secretari polític del primer Subcomitè Nacional en 1945. Entre finals de 1944 i 1948 participà directament en importants tasques relacionades amb la Regional Nord: el desembre de 1944 representà la CNT basca, amb Félix Likiniano, en el Bloc Nacional Basc; el 17 de març de 1945 signà, amb Likiniano, l'acta de naixement del Pac de Baiona; el maig d'aquell any formà part de la Comissió de Relacions Basca que preparà l'escissió cenetista de París i fou nomenat membre del Comitè Regional basc; el 27 d'octubre de 1945 signà pel Comitè Regional del Nord el manifest Con España o contra España, que suposava la preeminència de la CNT de l'Interior sobre la de l'Exili; el novembre del mateix any assistí al Ple Regional de Baiona; el juny de 1946 assistí a la Plenària Regional pel Subcomitè Nacional; el novembre d'aquell any a Baiona al Ple Regional del Nord, que demana l'entrada en el Govern Basc i on fou nomenat delegat al Subcomitè Nacional; el desembre de 1946 signa a Tolosa en un ple el dictamen sobre amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT); etc. En 1946 col·laborà en la revista Exilio, d'Aynes. En 1947 vivia a Bordeus i era vicesecretari del nucli confederal de la ciutat. En 23 de gener de 1948, amb Horacio Martínez Prieto i altres, signa el document Pro Partido Libertario dins d'un manifest als presos. Entre 1948 i 1952 assistí a diverses reunions del Consell Consultiu Basc. En 1952, quan la CNT fou il·legalitzada per l'Estat francès, fou el contacte del sindicat a Bordeus. Més tard emigrà a Amèrica. En 1986 vivia a Caracas (Veneçuela).

Defuncions

- Ervin Szabó: El 29 de setembre de 1918 mor a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) el sociòleg, bibliotecari i anarcosindicalista Samuel Armin Schlesinger, conegut com Ervin Szabó. Havia nascut el 23 d'agost de 1877 a Slanica (Àrva, Hongria, Imperi austrohongarès; actualment Eslovàquia). Fill d'una família jueva burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al calvinisme. Estudià Dret a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils destacà en els seus treballs de biblioteconomia i d'estadística, doctorant-se en Ciències Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època abandonà tant les seves creences judaiques com cristianes i freqüentà revolucionaris russos exiliats, que el van introduir en la literatura política russa. En 1899 s'afilià al Magyarországi Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit Socialdemòcrata Hongarès) i s'involucrà en el moviment sindicalista del país, col·laborant en el periòdic Népszava (La Veu del Poble) i en Népszavanaptár (Calendari de La Veu del Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets anònims i escrits sota pseudònim. En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de Budapest i en 1911 esdevingué el seu director –actualment aquesta biblioteca porta el seu nom. Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important xarxa de biblioteques modernes (Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari anglosaxó, destinada, sobretot, als menys afavorits. També organitzà i dirigí la Biblioteca de la Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys després de la primera edició de la Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de biblioteques comptà amb una edició hongaresa. Els seus estudis sociològics els començà en 1903 i en 1906 ja era president de l'Associació de Ciències Socials. Fou col·laborador habitual de la revista sociològica Huszadik Század (Segle XX), on informà regularment dels temes referents al moviment obrer internacional. També col·laborà en la premsa alemanya (Neue Zeit) i en la francesa (Mouvement Socialiste), i es relacionà amb nombrosos intel·lectuals (Sorellel, Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes francesos i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb l'MSzDP i el seu pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop més pel moviment revolucionari, llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del Grup de Propaganda Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment anarcosindicalista francès. Traduí les principals obres de Marx i d'Engels a l'hongarès i les seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega crítica i heterodòxia. Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la seva gran obra Társadalmiés pártharcok a 48-49-es magyar forradalomban, on deixà palès el seu antimilitarisme i que fou publicada pòstumament en 1921. Altres obres seves són A magyar jakobinusok (1902), A szocializmus (1904), Szindikalizmusés szociáldemokrácia (1908),A tőkeés a munka harca (1911) i A Középeurópai Vámszövetség angol megvilágításban (1916). Ervin Szabó va morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) i pòstumament s'edità la major part de la seva obra. En 1985 Samuel Goldberger publicà la biografia Ervin Szabó, anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century Hungary. Szabó està considerat un dels pares de la biblioteconomia moderna mundial.

***

- José Domingo Gómez Rojas: El 29 de setembre de 1920 mor a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Havia nascut el 4 d'agost de 1896 a Santiago de Xile (Xile). Fills d'una modesta família --son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista--, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano),òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes»,«Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad,Juventud, Pacífico Magazine, Sucesos, Selva Lírica, Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918) --guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores--, El vino triste --en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández--, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut,«Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) --de la qual va ser nomenat «federat honorari»--, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 --en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any-- va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un«Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile.

***

- Giovanni Santandrea:El 29 de setembre de 1926 mor a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Havia nascut el 3 d'agost de 1859 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a «cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare.

***

- Etta Federn: El 29 de setembre de 1951 mor a París (França) l'escriptora, traductora, periodista, pedagoga i militant anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista Marietta Federn, més coneguda com Etta Federn-Kohlhaas o Etta Kirmsse, amb els llinatges dels marits, i que va fer servir el pseudònim Esperanza. Havia nascut el 28 d'abril de 1883 a Viena (Imperi Austrohongarès). Havia nascut en una família burgesa jueva assimilada. Sos pares es deien Josef Salomon Federn, reputat metge, i d'Ernestine Spitzer, actriu i activista feminista; germans seus van ser Paul Federn, metge psicoanalista deixeble de Sigmund Freud; Karl Federn, jurista i escriptor; i Walter Federn, periodista i economista. A la Universitat de Viena Etta estudià llengües germàniques i filosofia i  quan tenia 22 anys s'establí amb sa família a Berlín (Prússia) per acabar els estudis. A partir de 1906 es dedicà a publicar tota mena d'obres (assaigs, biografies, novel·les, poesies, traduccions, etc.). La publicació en 1927 de seva biografia sobre Walter Rathenau, ministre d'Exteriors en la República de Weimar assassinat per membres de l'Organització Cònsol d'extrema dreta, fou un autèntic èxit editorial, però li va portar amenaces de mort i el rebuig del seu editor. Es guanyava la vida com a professora particular, com a traductora en diverses llengües (anglès, francès, jiddisch, rus i danès) de diversos autors (Aleksandra Kollontai, William Shakespeare, Hans Christian Anderesen, etc.) i com a crítica literària del diari Berliner Tageblatt. Després d'una experiència juvenil que no reeixí a causa dels seus orígens jueus i en la qual perdé un fill que tingué, es casà en dues ocasions, la primera en 1916 amb el terapeuta i pedagog Max Bruno Krimsee, que li donà dos fills (Hans i Michael), i la segona amb Peter Paul Kohlhaas, de qui se separà en 1930 i es divorcià quatre anys més tard. Molt amiga de la parella anarquista formada per Rudolf Rocker i Milly Wittkop, entrà a formar part de la Syndikalistischer Frauenbund (SFB, Federació de Dones Sindicalistes), organització creada en 1921 per l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). També freqüentà altres destacats militants anarquistes, com ara Max Nettlau, i Emma Goldman, i la parella formada per Molly Steiner i Senya Fléchine visqué una bona temporada a la seva casa de Berlín. Durant els anys vint participà en campanyes d'educació sexual i de divulgació de mètodes contraceptius. Amenaçada de mort pels nacionalsocialistes, el novembre de 1932 s'exilià, gràcies al suport econòmic d'uns familiars que vivien als Estats Units, amb sos dos fills a Barcelona. A la capital catalana treballà com a traductora i el seu domicili es convertí en lloc de reunió dels anarquistes alemanys exiliats (Rudolf i Margaret Michaelis, Helmut Rüdiger, etc.), fins al punt de considerar-la com a la «cònsol no-oficial» d'Alemanya. Entre 1932 i 1936 participà activament en la vida cultural de la capital catalana i ràpidament aprengué el castellà, de la mà de Felipe Aláiz de Pablo, i el català. Formà part del «11 Club», tertúlia de discussió lliure on participaren destacats intel·lectuals i artistes d'aleshores (Félix Martí Ibáñez, Aurora Bertrana, Mercedes Plantada, Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld, etc.). Els seus coneixements de quirologia i de grafologia, disciplines aleshores en voga, van fer que certa premsa en parlés com a d'una quiromàntica endevinadora del futur. El 8 de juny de 1935 prengué part, amb Marius Verdaguer i Joan Alavedra, en l'homenatge a l'escriptor Thomas Mann que es realitzà a l'Ateneu Barcelonès amb motiu del seu seixantè aniversari. El gener de 1936 impartí un curs («La posición social de la mujer en los diferentes países») celebrat a l'Ateneu Polytechnicum. En aquest mateix 1936 entrà a formar part de l'organització anarcofeminista«Mujeres Libres» i col·laborà per a la seva revista Mujeres Libres. En aquesta també època col·laborà en Mi Revista. En 1937 fundà i dirigí quatre escoles laiques a Blanes (Selva, Catalunya) i formà futurs professors. S'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Blanes. En aquests anys bèl·lics col·laborà amb articles sense signar en Die Sociele Revolution, sobretot sobre la seva reforma educativa inspirada en l'obra de Francesc Ferrer i Guàrdia. Arran dels fets de maig de 1937 retornà a Barcelona, a causa de la creixent influència que exercien els comunistes a Blanes i que la mantenien constantment vigilada. Impartí classes al Casal de la Dona Treballadora de Barcelona, gestionat per «Mujeres Libres». Son fill Hans lluità com a tinent en l'Exèrcit republicà. En 1938 «Mujeres Libres» l'edità el fulletó Mujeres de las revoluciones, on biografia una dotzena de dones revolucionàries (Emma Goldman, Inga Nalbandian, Madame Roland, Liy Braun, Mrs. Pankhurst, Angelica Balabanoff, Rosa Luxemburg, Charlotte Corday, Ellen Key, Vera Figner, Isadora Duncan i Alexandra Kollantai) i que en 1997 va ser reeditat en alemany sota el títol Revolutionär auf ihre Art. Von Angelica Balabanoff bis Madame Roland. 12 Skizzen unkonventioneller Frauen. L'abril de 1938, a causa dels bombardejos sobre Barcelona, s'instal·là a París. Quan l'ocupació de França per les tropes alemanyes s'adherí, amb sos dos fills, a la Resistència, realitzant treballs propagandístics, traduccions i tasques de distribució. Entre 1940 i 1945 visqué amagada en un convent a prop de Lió (Arpitània). L'agost de 1944 son fill Hans morí en una combat a Charavines-Le Vercos i l'escriptor anarquista Stig Dagerman, amic de la família, redactà una emocionant necrològica titulada «À la memoire du capitaine Jean». Son altre fill Michael lluità amb els partisans als Pirineus i aconseguí salvar la vida. La mort del seu fill li donà la nacionalitat francesa i el dret a una petita paga. En 1947 Annemarie i Stig Dagerman la visitaren a París i aquest, en la seva obra Skuggan av Mart, s'inspirà en la seva persona i família. Etta Federn va morir el 29 de setembre de 1951 –algunes fonts citen el 9 de maig– a París (França) en la més estricta pobresa. Deixà inèdita una traducció a l'alemany del Romancero gitano de Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits.

Etta Federn (1883-1951)

***

- Pompeo Crespi: El 29 de setembre de 1971 mor a París (França) l'anarquista i lluitador antifeixista Pompeo Crespi. Havia nascut el 19 de desembre de 1897 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia). Membre del moviment llibertari des de la joventut, durant la Gran Guerra fou sotsoficial de Marina. Durant una escala a Bakú desertà i participà en la Revolució russa, restant a la Unió Soviètica fins al desembre  de 1920. De bell nou a Itàlia, fou indultat d'una pena de mort dictada pel govern de Francesco Saverio Nitti. En aquesta època participà activament en les activitats dels «Arditi del Popolo» contra els feixistes. Amb l'arriba de Mussolini al poder es va veure obligat a exiliar-se en 1916 a França i s'instal·là a Marsella. Sol·licitada l'ordre d'expulsió, aconseguí una moratòria, renovable mensualment, fins al setembre de 1934, quan entrà a la Península. Casat amb una espanyola, el juliol de 1936, com a membre del Comitè Anarquista Italià, amb altres companys, com ara Enzo Luigi Fantozzi, va combatre les tropes feixistes als carrers de Barcelona. Després marxà al front d'Aragó com a milicià enquadrat en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. El 22 de novembre d'aquell any, a Almudévar, on comandava una bateria d'artilleria, fou ferit. Malgrat que la bala, situada entre l'omòplat i el pulmó, no pogué ser extreta, marxà novament al front. El 13 d'abril de 1937 fou novament ferit a Carrascal. Rebutjà restà ingressat per recuperar-se i tornà al front el 22 de juliol de 1937, però dies després, les ferides l'obligaren a retornar a reraguarda. Aleshores, a partir del 3 de setembre, aconseguí una feina de cuiner. L'octubre de 1937, arran de la repressió antianarquista engegada arran dels fets de«Maig de 1937», fou detingut, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Santiago Pisani, Massimo Morisi, etc.), per un escamot estalinista i acusat d'espionatge i de deserció. Després d'aquest fet, una campanya organitzada per les organitzacions llibertàries exigiren la seva llibertat i la dels seus companys. A finals de 1938, com que encara restava empresonat, el Comitè Anarquista Italià de París demanà el seu alliberament i el d'altres companys (Ermanno Neri, Salvatore Fusari, Carlo Montresor, Gina Graziani, Giuseppe Checchi, Libero Mariotti, etc.). El 26 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans feixistes, fou amollat i aconseguí passar a França on fou internat en un camp de concentració.

***

- Silverio Ros Andrés: El 29 de setembre de 1973 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Silverio Ros Andrés. Havia nascut el 16 de febrer de 1902 a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià). Ingressà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan treballava en una fàbrica hidroelèctrica de València. Després emigrà a Barcelona, on va fer d'obrer a l'empresa de construcció «Pallas i Gabendell» i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la CNT. En 1939, en acabar la guerra civil, passà els Pirineus i, després d'un temps internat al camp de concentració d'Argelers, s'establí d'antuvi a Bordeus i més tard visqué pel departament d'Òlt i Garona, on durant l'ocupació alemanya va ser detingut per la gendarmeria francesa i lliurat a les autoritats nazis. Durant la seva captivitat adquirí una malaltia que li van deixar seqüeles permanents. El 10 de setembre de 1944 s'afilià a la Federació Local de la CNT d'Agen, essent un dels seus primers militants, on milità tota la resta de sa vida.

***

- Maurice Laisant:El 29 de setembre de 1991 mor a França l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Havia nascut l'11 de març de 1909 a París (França). Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l'éducateur, l'humaniste, l'ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984, sous l'égide de l'Union Pacifiste(1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc.

Continua...

---

Fa pocs dies publicàvem la primera part de les valoracions, un mes després, del que havien estat unes Festes de la Mare de Déu de Gràcia, en matèria de gegants, per a recordar durant molt de temps.

Comentàvem com les Festes d’enguany havien estat marcades per l’aniversari dels Gegants de Maó en Tomeu i na  Guida i també els primers dies de la festa, fins al dia del pregó.

Una valoració que val la pena fer és com en vuitanta anys de existència entre noltros, els gegants en els dies principals mai hi han faltat, com to seguiria igual però com amb poc més de dues dècades tot ha canviat.

Ens referiríem al dissabte de la Mare de Déu de Gràcia, on les fotografies ens mostren una desfilada de gegants nombrosa, pel que és la nostre illa i com la ciutat, els seus habitants, omplen els carrers darrera els gegants.

Els Gegants en pocs anys es van tornar maonesos, el que a l’any 1934 havia estat novetat al poc d’acabada la guerra ja era tradició. Tot i així les fotografies més antigues ens mostren la pasada dels gegants en els dies principals seguida de pot ser centenars de persones, que els veien passar i els seguien una estona, als dos maonesos d’altura en Tomeu i na Guida. Avui podem contemplar carrers com el Cos de Gràcia amb “milers” de persones omplint-lo de festa al pas dels gegants.

Una altre novetat són les desfilades amb altres figures gegantines que volen acompanyar als amfitrions durant els seus dies importants. Ja fa alguns anys que en Tomeu i na Guida passejant sempre acompanyats d’en Pere i na Gràcia, gegants del Casal Sa Casa d’es Poble de Maó i també d’en Miquelet es Salero. Des de fa ja prou anys es convida també a participar en les nostres festes a altres Gegants de Menorca, rebent així la visita dels Gegants de LLucmaçanes, Els Gegants d’Alaior, Es Castell o Sant Lluís. No hi pot falta de cap manera tampoc el Gegant Yurca. Tot i així la novetat que dona el to de novetat sempre és la arribada dels convidats d’excepció, que en aquesta ocasió van ser els Gegants de Campos (Mallorca).

Parlant de la passada dels gegants en el dissabte de la Mare de Déu de Gràcia, aquesta s’ha convertit en la més llarga de l’any. Arribant a una duració com la d’enguany de tres hores i quart. Els carrers són els mateixos que fa vint anys, però són més els gegants, fan més aturades, paren a ballar i això fa que la festa dels geganta sigui la de més duració de l’any.

Del dissabte de Gràcia cal destacar la visita de tots els gegants, amfitrions i convidats, a la residència geriàtrica. En aquest cas el vincle és molt gran i les emocions també, doncs el visitar la residència geriàtrica és molt més que una simple visita, és anar a veure els nostres avis, els avis de Maó que per justícia no es tenen que perdre el veure els gegants, encara que ja alguns no puguin sortir al carrer  per a seguir-los pels carrers, motiu pel que els gegants fan la visita. De la residència geriàtrica destaquem també que aquest any el vincle ha estat encara més gran que altres anys, doncs des de al temporada passada els monitors del grup de geganters hi hem estat realitzant tallers on mostrem el que són i fins i tot com es fan els gegants, als residents al centre.

La valoració ja del dia principal és la de la sortida dels gegants en un dels moments més polits de sa festa, quan la ciutat majoritàriament encara dorm i les enormes figures fan de la seva passada pels carrers, dels barris més antics de la ciutat, un despertar i inici de la festa per a molts.

El matí de la Mare de Déu de Gràcia, els gegants que surten ja solen ser menys, doncs són quatre dies seguits molt intensos i els convidats habitualment escolleixen els dies en que vendran. D’aquests no hi van faltar els Gegants de Campos i aquest any vam poder comptar també una parella dels Gegants de LLucmaçanes.

Ja la baixada al port de Maó, en el dia de la segona festa, aquesta va tenir enguany la novetat de comptar amb la companyia dels Castellers de Vilafranca, que van baixar al moll amb en Tomeu i na Guida, en Pere i na Gràcia i en Miquelet es Salero i es van anar alternant els balls de gegants amb la construcció de les enormes torres humanes.

La Festa al port prové dels canvis experimentats durant les últimes dècades de les nostres festes, data de l’any 1988 (el pregó dit des de els balcons de l’Ajuntament ja data de l’any seguent 1989 i la romeria a la Ermita de Gràcia d’uns anys després) motiu pel que no tots els anys la festa al port es fa de manera idèntica, amb novetats i variacions respecte a anys anteriors, que al no afectar a l’acte principal que és sa colcada i la anada d’aquesta a la ermita per al cant de ses completes, sempre són ben rebudes i desperten la curiositat.

La valoració final d’aquestes dues cròniques del que han estat, ja vist amb suficient perspectiva, les Festes dels vuitanta anys a la ciutat dels Gegants de Maó, és la estimació que un cop més s’ha comprovat cap a les nostres dues històriques figures, amb missatges que hem pogut trobar a les xarxes socials que ens parlen de sentiments, d’infanteses recordades, de història i tradició; d’una estimació que podria resultar estranya per a dues figures de cartró i fusta, però que al representar aquestes les mateixes Festes de la Mare de Déu de Gràcia sols ens omple als geganters de orgull i responsabilitat pel que estem fent. En Tomeu i na Guida són avui més que mai història viva de les nostres festes i de la Ciutat de Maó.

www.gegantsmao.menorca.es

http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

www.youtube.com/gegantsmao

Fa uns dies vam tenir una reunió amb el responsable de l'escola de Kitesurf a Can Cuarassa. Com sabeu vam demanar a l'àrea de medi ambient de l'Ajuntament com era possible que s'instalés una zona de kitesurf a la platja quan al mes d’octubre de 2012 vam retirar la moció que presentàvem per assignar aquest zona de platja i bany per animals de companyia ja que la biodiversitat que hi viu a la platja és important.

El responsable de l'escola de Kitesurf ens ha donat tota la informació sobre el tema i ens ha facilitat l'autorització que tenen per part de la Conselleria de Medi Ambient per realitzar la seva activitat. L'empresa ha presentat la declaració responsable de compliment de bones pràctiques per a la realització d'activitats als espais naturals protegits.

L'autorització parteix d'un informe tècnic favorable amb condicionants del director de la reserva Natural de s'Albufera que l'escola compleix. Els més importants són que l'activitat no pot dur-se a terme a la part emergida de les platges de s'Albufereta durant l'època de nidificació de Charadrius alexandrinus (entre l'1 de març i el 30 de juny) i que la platja únicament es farà servir com a zona de pas.

L'escola de Kitesurf també ens va mostrar la seva voluntat de col·laborar amb la direcció de l'Albufereta per vetllar al manteniment de la platja per facilitar la nidificació del picaplatges camanegre (charadrius alexandrinus). Una ajuda més que necesària tenint en compte les retallades que ha patit l'Albufereta (veure article anterior)

La Conselleria ha de millorar  la vigilància i manteniment de la reserva  (i de les inversions en general, 6000 ridículs € per l'Albufereta el 2013) però l'escola pot donar informació a la gent que va per la zona i no té ni idea de que es troben en un espai natural protegit o avisar als agents de Medi Ambient en el cas de veure activitats no permeses.

Agraïm la informació i actitut de l'escola de Kitesurf i reiteram a l'Ajuntament una major implicació a la gestió de s'Albufereta.

Hem d'afegir que al ple del passat dijous la regidora de medi ambient va contestar a la pregunta que l'haviam fet sobre l'absència de respostes per la seva part a aquest tema. La pregunta era la següent:

L'1 de setembre vam demanar a la regidora de medi ambient sobre la zona el KITE-SURF a Can Cullerasa' El 8 de setembre vam demanar a la mateixa regidora via email sobre l'expedient sancionador contra el quiosc de Llenaire, demanavam que ens confirmés si havien formalitzat o no el seu contracte. A cap dels dos casos la regidor ens va contestar. Demanam a la regidora de medi ambient que no oblidi que els partits de l'oposició també representam a ciutadans de Pollença i que és el seu deure contestar-nos encara que sigui per dir que no sap res.

La regidora ens va respondre que era de vacances quan vam fer les preguntes i que després se li van passar.

Hem de dir que les preguntes també les haviam enviat al tècnic de medi ambient, pensam que encara que un regidor es trobi de vacances l'àrea ha de continuar funcionar normalment i contestar a les preguntes d'un grupo de l'oposició entraria dins aquest funcionament normal.

http://www.birdphoto.fi/lajikuvat/chaale/

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)

Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

Acte de Sobirania.

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007

La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.

Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.

Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

1) ¿Dónde estuvo la sinagoga de los mallorquines en Salónica? Publicado el domingo 13 de septiembre, 2009

2) Reflexiones sobre un bocadillo de patatas. 27 de septiembre, 2009

3) El Buenos Aires de Borges. 11 de octubre 2009.

4) Ensaimada Mundi. 11 de octubre de 2009.

5) El Madrid de los escritores mallorquines, 25 de octubre de 2009

6) Camilo José Cela en el recuerdo, 14 de noviembre de 2009

7) Contemplando el cielo tierno de Rosalía de Castro, 15 de noviembre de 2009

8) Mallorquines en la Tierra Incógnita (Australia, siglo XIX), 15 de noviembre de 2009.

9) El Greco tal vez pintado por Cervantes, 22 de noviembre de 2009

10) Robo en La Cosmológica, 29 de noviembre de 2009

11) Intrahistoria de un florecimiento colectivo, 13 de diciembre de 2009

12) Sepharad (sobre los judíos mallorquines en el imperio otomano), 13 de diciembre de 2009.

13) Gambas rojas de Mallorca y una de percebes, 20 de diciembre de 2009

14) Jovellanos que estuvo en Mallorca, 17 de enero de 2010

15) La peluquería de Llamazares, 23 de enero de 2010

16) Diego Rivera pintó Mallorca, 31 enero 2010

17) Los mármoles de Lord Elgin. 31 de enero 2010

18) Luis Fernández Ripoll y Rubén Darío. 14 de febrero de 2010

19) Speculum spinozarum. 12 de marzo de 2010

20) Josep Pla y su relación con Mallorca, 2 de mayo 2010

21) Historia universal del mazapán, 8 de agosto de 2010

22) Gardel y su familia de Sabadell, 15 de agosto de 2010

23) Mallorquines en el Ateneo de Madrid, 29 de agosto de 2010

24) Un naturalista mallorquín en el Cono Sur, 5 de septiembre de 2010

25) Facciones de los aficionados al cocido, 19 de septiembre de 2010

26) El templo del chascarrillo, 26 de septiembre de 2010

27) No es un país de picaros, 3 de octubre de 2010

28) Un poco de lulismo desperdigado, 17 de octubre de 2010

29) Las butifarras mallorquinas de don Ciro, 7 de noviembre de 2010

30) El coleccionista de ex libris, 21 de noviembre de 2010

31) El visitante de 4 Gats, 12 de diciembre de 2010

32) Londres y su jardín secreto, 16 de enero de 2011

33) Manrique, verano del 64 en Mallorca, 16 de enero de 2011

35) El Café Soma de El Cairo, 30 de enero de 2011

36) El espacio imaginario de Antoni Picazo, 6 de frebrero de 2011

37) Egipto, kilómetro cero; 8 de febrero de 2011

38) Buscando los papeles de Josep Tarongí, 13 de febrero de 2011

39) Sabores mallorquines en tierras argentinas, 13 de febrero de 2011

40) Cartografía mallorquina de Cabo Verde, 27 de febrero de 2011

41) Vodka con un mallorquín en el Cosmos, 6 de marzo de 2011

42) El profesor Kobori y los almendros en flor, 13 de marzo de 2011

43) ¡Qué tiempos aquellos! (sobre la primera bicicleta en Mallorca), 20 de marzo de 2011

44) Los balcones de Bonnín, 27 de marzo de 2011

45) El General y el Particular de la Compañía de Jesús, 3 de abril de 2011

46) La madre de José María Quadrado, 1 de mayo de 2011

47) El historiador de Invercargill (sobre Felipe Bauza), 22 de mayo de 2011

48) Franco y el Diccionario Biográfico, 10 de junio de 2011

49) Telegramas cifrados (sobre el embajador en Roma y Egipto Gabriel Alomar) 12 de junio de 2011

50) Mallorca en el Diccionario Biográfico, 18 de junio de 2011

51) Hotel Hollywood (sobre Sídney y Doris Goddard), 14 de julio de 2011

52) Cuando silba la locomotora (sobre el tren en Mallorca y el mundo), 11 de septiembre 2011

53) José María Sarriegui, 25 de septiembre de 2011

54) Historia de la Isla de Mallorca (sobre Pérez Villamil o Villaamil, s. XVIII), 9 de octubre de 2011

55) La cesta de Navidad (sobre la crisis actual en España), 21 de octubre de 2011.

56) El Machetazo (sobre los recortes en la crisis actual), 2 de noviembre de 2011.

57) Ley de punto final (sobre ETA), 4 de noviembre de 2011

58) La quita (y el pon) de Grecia, 6 de noviembre de 2011

59) Pongamos que hablo de Pherrer (sobre Raphel Pherrer, Eugeni y Sabina), 6 de noviembre de 2011.

60) El Hierro, laboratorio químico, 18 de noviembre de 2011

61) No perdamos el tiempo (sobre Rajoy, los nuevos ministros, escrito desde Méjico), 2 de diciembre de 2011

62) Jaume Bover en Suecia, 11 de diciembre de 2011, pág. 13

63) El chicle que no se pega (sobre Mallorca, Campeche, etc), 16 de diciembre 2011

64) Puerto Cabras, 27 de diciembre, 2011

65) Cultura y Ceja, 30 de diciembre, 2011

66) 2012 ni tanto ni tan calvo, 13 enero de 2012

67) Cosas de Fraga, 20 enero de 2012

68) Un mallorquín del siglo XVIII en Colombia (sobre fray Juan de Santa Gertrudis, el padre Moreno de Quito, etc), 22 de enero de 2012

69) Las memorias históricas de Zapatero, 16 de febrero de 2012

Portada de la Revista de Ciencias, dibujo de JGM.

70) Mallorquines en la corte de los reyes guanches, 19 de febrero de 2012

71) Trabajar en Laponia, 20 de marzo de 2012

72) No llores por mí, Argentina, 18 de abril de 2012

73) El Majorca Building de Melbourne, 29 de abril de 2012

74) Lázaro levántate, 17 de mayo de 2012

75) El abrigo y el reloj de mi padre, 27 de mayo de 2012

76) Un ratico con Rato, 1 de junio de 2012

77) El efecto dominó, 25 de junio de 2012

78) El “chispas” del Códice Calixtimo, 8 de julio de 2012

79) Viva la tele y el cante, 9 de julio de 2012

80) Los olvidados, 23 de julio de 2012

81) El profesor Galmés en Baeza, 29 de julio de 2012

82) Tlapalería La Tristeza, 5 de agosto de 2012

83) La pulgas del perro flaco, 6 de agosto de 20012

84) Las patatas de la tortilla española, 20 de agosto de 2012

85) ¿Quién fue Marcos Mayorca?, 2 de septiembre de 2012

86) Gordillo en el supermercado, 3 de septiembre de 2012

87) Lo que Rajoy no dijo en la tele, 17 de septiembre de 2012

88) Picasso, Miró y tres pintores mallorquines, 23 de septiembre de 2012

89) Las lentejas de la nueva Dama de Hierro, 1 de octubre de 2012

90) Recuerdo del Dr. Barceló Pons, 11 de octubre de 2012

91) Cómo saber lo que pasa, 15 de octubre de 2012

92) El historiador ibicenco del Real Madrid (sobre el Dr, Bartolomé Escandell), 23 de octubre de 2012

93) Cuando salí de Cuba, 29 de octubre de 2012

94) Qué hemos hecho para merecer a estos, 12 de noviembre de 2012

95) Libros mallorquines perdidos en La Montaña, 18 de noviembre de 2012

96) Siempre están pensando, 26 de noviembre de 2012

97) El primer mallorquín, 9 de diciembre de 2012

98) Listos y listillos, 10 de diciembre de 2012

99) Siente un pobre en su mesa, 12 de diciembre de 2012

100) Caldo de Navidad, 24 de diciembre de 2012

101) Año nuevo, vida vieja, 7 de enero de 2013

102) El señor y la señora Hirano, 20 de enero de 2013

103) La familia y uno más, 21 de enero de 2013

104) Gente preocupada por España, 4 de febrero de 2013

105) La Rambla vuelve a su sitio, 10 de febrero de 2013

106) La Sierra Gorda de fray Junípero, 17 de febrero de 2013

107) El arte balear toma Madrid, 18 de febrero de 2013

108) La cultural anda revuelta, 4 de marzo de 2013

109) Variaciones sobre el agua de Felanitx, 17 de marzo de 2013

110) Baleares en su tinta, 18 de marzo de 2013

111) América en el horizonte, 1 de abril de 2013

112) El mallorquín buscador de tesoros (sobre Cristóbal Vilella), 14 de abril de 2013

113) Mallorquines en su mundo (sobre Carme Riera), 15 de abril de 2013

114) El pescaíto de la Pantoja, 29 abril de 2013

115) Entrevista a Pepa Ramis Cabot, esposa de José Manuel Caballero Bonald, 9 de mayo de 2013

116) Rajoy: "Deslumbra menos y alumbra más", 13 de mayo de 2013

117) La importancia de parecer honrado, 27 de mayo de 2013

118) El culo y las témporas, 10 de junio de 2013

119) Pissarro mira a Dalí, 20 de junio de 2013

120) Viaje balear por la Estambul indignada, 24 de junio de 2013

121) Vivimos en un país que observa mucho, 8 de agosto de 2013

122) Baleares en la calle Ibiza de Madrid, 22 de agosto de 2013

123) En Palma, con José Luis Sampedro, 4 de agosto de 2013

124) Salvapatrias en cuatro actos, 5 de agosto de 2013

125) El Mediterráneo de Rosselló-Pòrcel, 19 de agosto de 2013

126) Beber licores casi falsos (sobre Egipto), 1 de septiembre de 2013

127) ¡Dios salve al mono!, 2 de septiembre de 2013

128) Telespañolito que ves la tele..., 16 de septiembre de 2013

129) El café con leche de la Botella, 30 de septiembre de 2013

130) La punta del iceberg de la "balearización" (sobre Guillem Frontera), 14 de octubre de 2013

131) Como me gusta el chiringuito, 28 de octubre de 2013

132) Carme Riera o la posibilidad de imaginar una Isla, 8 de noviembre 2013

133) Elogio de la morcilla, 11 de noviembre de 2013

134) Rafa fuera de la pista (sobre Rafa Nadal), 15 de noviembre de 2013

135) El descambio del cambio, 22 de noviembre de 2013

136) Solbes, el solvencias, 24 de noviembre de 2013

137) Mallorca, el paraíso encontrado (sobre el discurso de Carme Riera en la Real Academia Española), 25 de noviembre.

138) 700 años del "Doctor Iluminado" (sobre Ramon Llull), 9 de diciembre de 2012

139) Vivir y beber que mañana es Nochebuena, 23 de diciembre 2013

140) “No se hizo todo bien en la evolución urbanística de Palma” (entrevista al coronel Juan Tous Melià sobre cartografía hca. e historia del urbanismo), 27 de diciembre de 2013

141) “Los catalanes acogen con curiosidad amable todo cuanto llega de ´se illes´ (entrevista a Ignacio González Orozco), 22 de diciembre de 2013

142) Carta de los Reyes Magos a los niños, 6 de enero de 2014.

143) La política considerada como una de las Bellas Artes (sobre las memorias de Miquel Duran Pastor), 20 de enero de 2014.

144) “De Rosselló-Pòrcel me sorprendió su intensidad y madurez” (entrevista a Roberto Mosquera), 20 de enero de 2014.

145) Villangómez e Ibiza en mi recuerdo (publicado en Última Hora Ibiza), 21 de enero de 2014.

146) La gran pintora que estuvo en Mallorca (sobre María Blanchard y sobre Rivera), 3 de febrero de 2014

147) ”Mallorca supuso el espacio y el tiempo para la madurez de Camilo José Cela” (entrevista a Adolfo Sotelo Vázquez), 9 de feb, 2014

148) Ramon Llull en Jerusalén, 17 de feb. 2014

149) Vuelve la Grecomanía, 20 de feb. 2014

150) Papeles mallorquines e ibicencos en la Biblioteca Nacional, 3 de marzo de 2014

151) Rusia enseña los dientes, 5 de marzo de 2014

152) Leopoldo María Panero y Mallorca, 11 de marzo 2014

153) Ochenta años de la editorial Moll, 15 de marzo 2014

https://www.facebook.com/162926993742026/photos/a.162931360408256.32930.162926993742026/732924103408976/?type=1&theater

154) El ´doctor en Alaska´ mallorquín, 17 de marzo 2014

155) El pintor más caro del mundo (Cézanne en el Thyssen), 18 de marzo de 2014

156) Ibicencos que trabajaron en el Canal de Panamá, 21 de marzo de 2014

157) El hombre que quiso construir un país (sobre Adolfo Suárez), 24 marzo de 2014

158) Mapas históricos de las Islas, en una exposición de la Biblioteca Nacional, 25 marzo 2014

159) Picasso... y una de Rubens, 27 de marzo de 2014

160)¡Cuidado con los puros!, 7 de abril 2014

161) La historia de Balears en el renovado Museo Arqueológico Nacional, 7 de abril 2014

162) Mapas históricos de Ibiza (por primera vez se publica el mapa de Ibiza del siglo XVIII, obra de Casiano de Silva que se encuentra en la Fundación Lázaro Galdiano, Madrid), 14 de abril de 2014

163) Baleares en la ruta mediterránea del Santo Grial, 21 de abril de 2014

164) Mallorca fuera de Mallorca (sobre el "salat", y Tárbena, la Marina Baixa), 5 de mayo 2014

165) El Greco y, de paso, papeles viejos de Baleares en Madrid, 11 de mayo 2014

166) "Le dije a Gabo que Mallorca era un sitio ideal para un escritor" (entrevista a Plinio Apuleyo Mendoza sobre su estancia con Gabriel García Márquez en Mallorca), 18 de mayo de 2014

167) La cintura política del presidente Bauzá, 19 de mayo de 2014

168) Cela, Català Roca y la plaza de toros de Muro, 25 de mayo de 2014

169) Haz y envés de nuestra Literatura (sobre Cristóbal Serra y Bartomeu Fiol), 2 de junio de 2014

170) ”En Eivissa cultura y solidaridad suelen ir de la mano” (entrevista a Miquel Alenyà sobre la Historia de la Cruz Roja en Eivissa), 11 de junio de 2014

171) Cruz Roja de Balears, 140 años ayudando de verdad (sobre Miquel Alenyà), 16 de junio de 2014

172) Crónica callejera de una Coronación más realista que Real, 20 de junio de 2014

173) Ramón Llull se interesó en la búsqueda de un lenguaje universal, no fue un científico” (entrevista a Víctor Navarro Brotons, ciencia en Mallorca s. XVII), 23 de junio de 2014.

175) Sobre el paso de Ana María Matute por Mallorca, 29 de junio de 2014.

174) La República Perroflauta de España, 30 de junio de 2014.

175) "Monster chef” y otras disquisciones gastronómicas, 7 de julio de 2014.

176) ¡Ándele!, de cuando Estados Unidos fue nuestro patio trasero, 9 de julio de 2014

177) El traductor mallorquín de Al Capone (sobre Alberto Saoner Barberis), 21 de julio de 2014

178) La India vista por uno que es casi balear (sobre el libro de Luis Mazarrasa "Viajero al curry"), 4 agosto 2014

179) El "trazado mallorquín" de los Estados Unidos (sobre los misioneros mallorquines del siglo XVIII en Méjico y EEUU), 11 agosto 2014

180) Palma ya tendría que ser Patrimonio de la Humanidad, 18 de agosto de 2014

181) Cortázar: el vino blanco y el sol de las Baleares, 1 de septiembre de 2014

182) Viaje por un mundo demasiado escondido (sobre el libro de Manuel Monreal "Perder el tiempo", editado por Lagarto ediciones), 5 septiembre de 2014

183) Nombres de comercios insospechados, 19 de septiembre de 2014.

Hay algunos estudios sobre las imprentas mallorquinas, aunque se centran casi únicamente en las primeras: la de Calafat (1485 - 1490), la de Cansoles (1540 - 1600) y la de Guasp (1579 - 1958). De las imprentas posteriores poco se ha publicado, creo.

En Alta mar he puesto algunas entradas sobre estas imprentas. En Primeras imprentas de Mallorca puse algunas anotaciones recogidas del libro de Bover "Imprentas de las islas Baleares" de 1862. Otra entrada fue 'Los orígenes de la imprenta en Mallorca', libro de Miquela Forteza. Sobre la imprenta Guasp hay también varias entradas: La imprenta Guasp, Valldemossa recoge la declaración BIC de esta imprenta (y un alto número de comentarios sobre la genealogía de la familia Guasp); en Sobre la imprenta de Felipe Guasp me centro sobre la figura de Felipe Guasp y Barberi (1812 - 1862) con enlaces a la obra de Bover, al "Diccionario histórico de los profesores de las bellas artes en Mallorca" (1839) de Furió y al artículo de Laura Jurado "La dinastía de los impresores".

En los BSAL hay varios artículos sobre las primeras imprentas. Gabriel Llabrés, P. A. Sancho y, actualmente, Miquela Forteza han tratado este tema en esas páginas.

En Internet podemos encontrar otras informaciones sobre la imprenta Guasp como el artículo de Luis Rosales publicado en el primer número de Papeles de Son Armadans de 1956 o el que ahora recogeré.

En 1931, la ciudad de Palma realizó un homenaje a la imprenta Guasp. En la calle Morey se puso un escudo; Felipe Guasp y Pou realizó una conferencia sobre su imprenta: "La antigüedad de la imprenta de Guasp : datos históricos, bibliografía y reseña del acto celebrado el día 19 de marzo de este año 1931", lo cual tuvo un reflejo en la prensa. El periódico ABC, que tiene digitalizados sus ejemplares, publicó el día 27 de marzo de 1931 el artículo "Mallorca conserva en actividad la imprenta más antigua de Europa" firmado por Juan M. Mata y que ocupa las páginas 8 y 9.

Mallorca conserva en actividad la imprenta más antigua de Europa

El hombre ama al libro. Es de creer que este amor se despierta en el corazón humano en los momentos de mayor serenidad de la vida. La extrema pasión nace cuando se templan otros impulsos y deseos. Entonces la afición, el gusto, la avidez por la lectura se trueca en pasión por el objeto material del libro; su tipografía, su encuademación, la gracia del volumen — tamaño, color, grabado, .historia, pátina...—. El bibliófilo se convierte en bibliómano y el bibliómano en investigador.

Pocos temas han sido estudiados y tratados con mayor amplitud que el de los orígenes de la imprenta y el balbuceo de los primeros trabajos tipográficos. Sobre esto se sabe poco. Los holandeses no transigen con la paternidad de Gutenberg, ya que en 1430 Coster fundía tipos movibles, y en Oriente se habla de impresiones hechas en piedra en el. siglo segundo de nuestra Era.

Lo cierto es que las primitivas prensas, la que montara Juan Gutenberg: en Maguncia y las que los alemanes crearon después en toda Europa, han desaparecido. Con la que logró salvarse, la de Plantín, se creó el gran Museo de Amberes, atractivo incomparable para los turistas y los bibliómanos. Data el taller de 1576; pero aquella sagrada Exposición de objetos que los visitantes examinan con veneración es sólo un organismo muerto y no tiene otra vida que la del recuerdo. Un Museo silencioso, en el que los visitantes deben crear con su imaginación el cuadro de aquella actividad de los talleres de Plantín, que en el siglo.XVI enviaba volúmenes a España y al resto de Europa.

Pero es maravilloso que exista hoy una imprenta, sólo en tres años menos antigua que Plantín-Moretus, cuyo cuerpo vivo— su labor, su trajín de todos los días—, no se haya interrumpido durante tres siglos y medio. Fué la fundada por Jaime Guasp en Palma de Mallorca en 1579. Recientemente las autoridades locales presidieron un acto solemne y simpático: el del descubrimiento de una lápida en la fachada del edificio que, en justicia, debe ser reputado como la imprenta más vieja de Europa y probablemente de todo el mundo.

Imaginad el valor, la significación de esta dilatada vida industrial, de este ininterrumpido esfuerzo de tres siglos y medio, que ha necesitado de la voluntad y de la afición a la tipografía de muchas generaciones para poder subsistir. La imprenta de Guasp tiene una enorme significación para los españoles, que no es la que representa el museo Plantín para los belgas— obra muerta, recuerdo de un pasado—, sino la continuidad entusiasta de un esfuerzo, que sólo pudo sostener el amor fervoroso de muchos hijos de otros hijos, que aprendieron a su vez de sus padres, y de sus abuelos, y de todos sus antepasados a mantener el culto a esa siembra de pensamiento, que es la porción del espíritu humano que vive en la imprenta.

Allí está la prensa primitiva, con sus toscas vigas y el tornillo de madera, los viejos pernos y su sencillo mecanismo: los archivos en que los actuales propietarios conservan las antiquísimas xilografías, las odiciones, impresas en 1583 a 1589. de un tratado sobre sintaxis y nueva etimología; un compendio de. la lógica, de Raimundo Lulio, y otras varias; allí los primitivos documentos de la familia fundadora, referidos a épocas en que el máximo sentido de modernidad y de profunda renovación de las costumbres vivía en aquellas vigas toscas de la prensa de Guasp.

Dícese de Guasp que fué probable continuador de aquella oficina que tuvo "privilegio de franqueza", siendo reputada "de tan buena y abastecida como la primera" por el grande y general Consejo. Jaime Guasp, el fundador, era de Muro, y forma con su esposa, Apolonia Miguel, el matrimonio progenitor de la dinastía de impresores más antigua de Europa. Creemos que es nota curiosa exponer ías sucesiones habidas en la propiedad de la casa, a la que nunca faltó el impresor renovador y entusiasta que fué evolucionando hacía las formas nuevas que demandaban los tiempos, hasta llegar a las instalaciones de la moderna linotipia y de las máquinas de impresión a todo color.

Jaime Guasp tuvo tres hijos. El mayor, Gabriel, fué impresor, pero la sucesión se extingue en un nieto. Los hijos de un hermano de Gabriel heredan la imprenta. Dos son impresores. El más joven, Pedro Guasp, casa con Margarita Oliver, y sus hijos aprenden también la profesión. Uno de ellos, Mel chor, tiene a su vez ocho descendientes, y dos de ellos, Antonio y José, se ponen al frente de su imprenta, que sigue evoíucionando. José, casado en 1751 con Coloma Roselló, deja la industria a otro Melchor Guasp, su hijo, que en 1776 contrae matrimonio con Teresa Barberi. De sus siete hijos tres.son impresores, y uno de ellos, Felipe, reúne en uno solo los talleres de sus hermanos, convirtiéndose entonces la imprenta Guasp en una de. las mejores del Continente, según Bover.

Felipe casa con Catalina Pascual y tiene tres hijos, de los cuales uno de ellos, Juan, deja la imprenta a su vástago Felipe, que en 1876 se casa con Florentina Pau. Este último matrimonio es contemporáneo. Felipe Guasp muere en 1921, pero sus hijos Juan y Francisco continúan la profesión de sus antepasados.

Acaba de publicar la imprenta Guasp dos sugestivos volúmenes— a los que seguirán otros dos— con reproducciones de xilografías o grabados en madera de épocas que comprenden desde la fundación de la imprenta hasta los tiempos, no lejanos, en que aquel procedimiento fué substituido por los que después se usaron y éstos por los que actualmente se emplean: Son cuatro tomos en cuya portada aparece este timbre de honor familiar, de gloria para su apellido, que supo vincularse al desarrollo del arte noble de la imprenta "Casa fundada en 1579". Contiene la obra 1440 xilografías, iconografías, heráldicas, tipográficas, históricas, etc. El esfuerzo, silencioso y perseverante, es hoy el mismo de Gabriel Guasp en 1579, e idéntico e! gesto de emoción íntima y familiar, tantas veces llevado al lienzo, del impresor que, erguido el busto y los brazos extendidos para dar el halago debido a la vista, sostiene a distancia de los ojos, el rostro sonriente, la lámina correcta y limpia del último grabado.

Es el grabado, debido a la cuidadosa industria de obreros y de directores, de ayudantes y de aprendices: de todos los de casa.

Juan M. MATA

En 1958 esta centenaria imprenta cerró sus puertas. Sus xilografías las compraron distintas manos. La señora Micaela Ferrer, tras comprarlas las trajo a Mallorca y estuvieron expuestas en el claustro de la Catedral. Pasaron otra vez por varios compradores y se instalaron en la Cartuja de Valldemossa, donde permaneces.

Una bitácora permite recoger y enlazar - que es una manera de agrupar - estos artículos antiguos, ya olvidados o desconocidos.