[26/09] «Ribattiamo il chiodo» -
Conferència de Faure - CNT en la Generalitat - Homenatge a
Cortiella - Christiania - «L'Utopia» - Nold - Henry
- Dettweiller - Carreño - Voisin - Stetner - Chapus - Lega -
Mata - Sampériz - Santiago - DuarteAnarcoefemèrides
del 26 de setembre
Esdeveniments
-
Surt Ribattiamo
il chiodo:
El 26 de setembre de 1897 surt a São Paulo (São
Paulo, Brasil)
l'únic número del setmanari anarquista en llengua
italiana Ribattiamo il
chiodo. In mancanza della Birichina (Reblem el clau. A falta
de La
Birichina). Portava l'epígraf «Castigat
ridendo mores». Va ser dirigit per
l'anarquista italià Galileo Botti (Olga Beliotti)
i Riccardo Doni
participà en la redacció. Emigrat al Brasil,
Botti administrà, amb Arturo
Campagnolli, entre juny i octubre de 1892 el periòdic
anarquista en italià Gli
Schiavi Bianchi publicat a São Paulo. Per comentar
els problemes locals i
defensar els treballadors estrangers en les seves pàgines,
el novembre de 1892
va ser detingut i expulsat del Brasil. Després d'un temps a
Buenos Aires
(Argentina), retornà a São Paulo. Entre 1896 i
1897 dirigí el setmanari La
Birichina (L'Entremaliada). Després
publicà un únic número de XX
Settembre (20 de setembre de 1897), on criticà la
festa nacional italiana (Festa
Pappatriottica) d'aquesta data, i de Ribattiamo il
chiodo,
publicacions continuadores de La Birichina.
***
- Conferència de Faure:
El 26 de
setembre de 1898 se celebra a la Sala Rossi del barri de Les Chartreux
de
Marsella (Provença, Occitània) una
conferència «pública i
contradictòria» del
propagandista anarquista Sébastien Faure sota el
títol: «Dreyfus és
innocent!».
L'objectiu era polemitzar obertament amb nacionalistes i antisemites en
ple
escàndol de l'«Afer Dreyfus».
***
- La
CNT en el
Consell de la Generalitat: El 26 de setembre de 1936 a
Barcelona (Catalunya)
destacats dirigents de l'anarcosindicalista Confederació
Nacional del Treball
(CNT) passen a formar part de les conselleries del govern de la
Generalitat de
Catalunya presidida per Lluís Companys i Jover, d'Esquerra
Republicana de
Catalunya. Els cenetistes que s'integraren en el Consell de la
Generalitat van
ser Joan Porqueras i Fàbregas, que assumí el
Departament d'Economia; Josep Juan
i Domènech, Departament de Proveïments; i Antonio
García Birlán, Departament de
Sanitat Pública i d'Assistència Social. Per part
de la CNT, l'acord
d'integrar-se en el govern de la Generalitat republicana es va prendre
en un
Ple de Federacions Locals i Comarcal celebrat el 24 de setembre
d'aquell any a
Barcelona. La decisió de la participació dels
anarcosindicalistes en les
tasques de govern sorprengué tothom i donà lloc a
comentaris de tota casta, de
crítica i d'aprovació. Tanmateix, el novembre
d'aquell any també entraren a
formar part del govern estatal de la II República Espanyola
presidit per
Francisco Largo Caballero, els cenetistes Joan Peiró i
Belis, Juan López
Sánchez, Joan García Oliver i Frederica Montseny
i Mañé. Aquest nou govern de
la Generalitat durà fins a l'17 de desembre de 1936.
***
-
Homenatge a
Cortiella: El 26 de setembre de 1937
l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los
de Hoy», de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), celebra al seu local social
de les Corts Catalanes de Barcelona (Catalunya) un homenatge
pòstum a
l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer. A l'acte
Plàcid Vidal parlà
sobre «Felip Cortiella tal com jo l'he conegut i
tractat» i es presentà la
biografia il·lustrada amb fragments de les seves produccions«L'obra de Felip
Cortiella, tot amb la col·laboració
artística de la cantant Araceli Ratero, del
pianista Josep Aymerich i dels rapsodes Consuelo Ybrán,
Ofèlia Vicens, Marià
Callejas, Joan Batiste, José Pérez i Emili
Peradalta.
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
***
-
Naixement de
Christiania: El 26 de setembre de 1971 neix la Ciutat
Lliure de Christiania,
barri parcialment autogovernat i autogestionat que cobreix zona de 34
hectàrees
del barri de Christianshavn (Port de Christian) de Copenhaguen
(Dinamarca). Es
va establir amb un estatuts semilegal de comunitat independent, com a
un«experiment social» basat en la
democràcia directa, i els seus habitants,
actualment un milenar, no es consideren pertanyents a la
Unió Europea --en
sortir per l'entrada principal de Christiania es pot llegir:«You're now
entering the EU» (Esteu entrant a la Unió
Europea). A començaments de 1971
l'exèrcit danès va abandonar les casernes
militars de Christianshavn, situades
en mig de Copenhaguen; va ser aleshores quan grups d'ideologia
llibertària,
okupes, hippies, artistes, etc.,
van
ocupar la zona, construint cases, botigues, tallers, guarderies,
restaurants
(tots són vegetarians), bars, banys comunals i sauna,
teatres, estudis
d'artistes i galeries, etc., i establint una forma de vida alternativa
i
llibertària. En principi, l'Estat danès va deixar
fer, però quan l'okupació es
va fer cada pic més gran va intentar el desallotjament, que
va resultar
impossible, i finalment va acabar reconeixent l'estatus lliure d'aquest
experiment social, basat en la vida comunal i en la llibertat, tot
permetent la
venda i el consum de marihuana i dels seus derivats. Lliure d'imposts,
Christiania només ha de pagar a l'Estat pel subministrament
d'aigua i
d'electricitat, i a canvi accepta l'estatus polític
d'«experiment social» com
ho defineix l'Estat danès. Christiania està
organitzada en 10 zones menors amb
autogovern, essent l'Assemblea General, on poden participar tots els
christianites, l'autoritat màxima i l'encarregada de
gestionar tots els serveis
(sanitat, ensenyament, recollida de fems i reciclatge, premsa,
biblioteca, impremta,
ràdio i televisió, jardins, horts, manteniment
dels edificis, correus, forn, emissió
de moneda i de segells, etc.). Christiania té normes i les
fonamentals són: el
dret d'ús és més important que el dret
de propietat; ningú no pot abandonar ca
seva durant més de sis mesos; prohibició total de
les drogues dures, de les
armes i dels cotxes; si algú vol ser membre, ha de ser
acceptat per l'Assemblea
General. El Ministeri de Defensa danès, propietari«legal» dels terrenys, i les
immobiliàries, desitjoses de fer negocis en una zona verge,
han intentat en
diverses ocasions tancar Christiania (1976, 1978, 1989, 1992, etc.),
actuant en
tots els fronts (difamació, desprestigi, exigint impostos,
introduint drogues
dures i delinqüència, etc.), i fins i tot l'Estat
va crear una Patrulla
Especial de Christiania de la policia formada per 70 membres;
però els
habitants han sabut mantenir la seva independència. L'oferta
cultural del barri
(teatre, música, cinema, vídeo experimental,
esports, etc.) és de les més
completes de Copenhaguen. L'1 de gener de 2006 la Ciutat Lliure de
Christiania
va perdre el seu estatus especial de comunitat alternativa que li havia
conferit l'Estat danès i el 19 de maig de 2007, enmig de
gran enfrontaments
entre christianites i militants del Black Block contra la policia, un
primer
edifici del barri va ser derruït; el procés de
desmantellament de Christiania
havia començat.
***
- «L'Utopia»:
Entre el 26 i el 27
de setembre de 1981 té lloc al Teatre Litta de
Milà (Llombardia, Itàlia) el
col·loqui anarquista L'Utopia.
Giornate
di studio sull’immaginazione sovversiva (La Utopia.
Jornada d'estudi sobre
la imaginació subversiva). Va ser organitzat pel Centre
d'Estudis Llibertaris «Giuseppe
Pinelli» de Milà amb la finalitat de reflexionar
sobre la utopia a partir del
concepte d'«imaginari» establert per Cornelius
Castoriadis. Hi participaren
unes 300 persones i hi van prendre la paraula Amedeo Bertolo, Nico
Berti,
Carlos Sabino, Lucilla Salimei, Eduardo Colombo, Cristiano Draghi,
Alessandro
Dal Lago, Franco Crespi, Marianne Enckell, Luciano Lanza, Riccardo
Mariani,
Massimo La Torre, Fernando Ainsa, Paolo Mancini, Alberto Argenton,
Roberto
Ambrosoli, Ronald Creagh, entre d'altres. En 1982 es publicaren algunes
col·laboracions d'aquest col·loqui sota el
títol L'imaginaire subversif.
Interrogations sur l'utopie.
Naixements
- Carl Nold: El 26
de setembre de
1869 neix a Weingarten (Württemberg, Imperi alemany)
l'anarquista Carl Nold, també
conegut com Carolus. Fou el fill
il·legítim d'un metge de l'Exèrcit
imperial que morí a conseqüències de les
seqüeles de la guerra francoprussiana. Sa mare
emigrà a Amèrica i deixà
l'infant amb els avis, que el van educar com a un bon
cristià. Quan tenia 14
anys es reuní amb sa mare als Estats Units, la qual s'havia
casat. Fou enviat
amb un oncle perquè aprengués l'ofici de
serraller, però un any després
abandonà la feina en no poder suportar els maltractaments.
S'introduí en les
idees socialistes i anarquistes i, després de treballar en
diferents
localitats, visqué com pogué a Chicago (Illinois,
EUA) i després a Pittsburgh (Pennsilvanià,
EUA). En la militància anarquista destacà com a
orador i escriptor. En 1892 va
ser detingut, amb Henry Bauer, acusat de complicitat en l'atemptat
d'Alexandre
Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de
Homestead d'aquell
any. Jutjat el febrer de 1893 va ser condemnat a cinc anys de treballs
forçats,
que purgà a la penitenciaria de l'Estat de Riverside a
Pittsburgh
(Pennsilvanià, EUA). La bona conducta reduí la
pena i ambdós van ser alliberats
el 25 de maig de 1897, després d'haver estat tancats quatre
anys i tres mesos. Els
grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció
i una festa a
Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman
sortí de presó
en 1906. Més tard Nold va fer de mestre a l'Escola Moderna
de Detroit
(Michigan, EUA) i va col·laborar en nombroses publicacions
anarquistes, com ara Freedom,Free Society, Man!
i Mother Earth. Carl
Nold va morir l'octubre de 1934. Documents seus es troben dipositats a
Labadie
Collection de la Universitat de Michigan.
Carl Nold
(1869-1934)
***
-Émile Henry:El
26 de setembre de 1872 neix a Barcelona (Catalunya) el militant
anarquista, partidari de la «propaganda pel fet»,Émile Henry, també anomenat le
Saint-Just de l'Anarchie. Son
pare,
Fortuné Henry, communard condemnat a
mort en rebel·lia, s'havia refugiat
a Barcelona després de l'esclafament de la Comuna de
París. La família va tornar
a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare
va muntar una botiga de
begudes a Brévannes (Illa de França). Bon
estudiant, exceptuant en química, va
estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc
d'Auteuil i
va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888;
després es va
presentar als exàmens per entrar a l'Escola
Politècnica, però no va aprovar la
segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en
una empresa a
Venècia i, de tornada a París, en una
comerç. Tal vegada sota la influència de
son germà major Fortuné, gran orador anarquista,
esdevé seguidor de la Idea,
fet que implicarà l'acomiadament de la feina;
però trobarà treball com a
encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor
decorador. En
aquesta època va col·laborar en diverses
publicacions anarquistes, com ara Le
Père Peinard, i participarà en
l'administració del periòdic L'En-dehors,
on tindrà una discussió teòrica amb
Errico Malatesta, publicada en el número
del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser
detingut el 30 de
maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol,
però l'escorcoll del
seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc
després. El 8 de novembre
de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la
seu de
la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en
solidaritat amb
els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la
comissaria
de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i
provoca
una matança de policies. L'endemà de l'atemptat
partirà a Anglaterra. Refugiat
a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup«Autonomia». A
finals de 1893, tornarà a París sota falsa
identitat i llogarà una habitació on
començarà a fabricar explosius. La tarda del 12
de febrer de 1894, determinat a
copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al
Cafè Terminus de
l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones
resultaran ferides i una no
en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida
descarregarà el seu revòlver
contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien,
però serà finalment
detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac
comprovarà que
l'habitació ha estat buidada pels companys, però
encara hi trobarà explosius.
Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a
l'Audiència del Sena i va
reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves
possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia
l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una
declaració on va explicar
perquè havia comès els atemptats i carregant
ferotgement contra la societat
burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores
del 21 de
maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande
Roquette de París (França),
guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les
seves últimes
paraules van ser:«Coratge
camarades, visca
l'anarquia!». Després d'un simulacre
d'enterrament, les seves despulles van ser
portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos
experiments;
després de les protestes de sa mare, les restes van ser
tornades a la família i
van ser enterrades al cementiri deBrévannes.
Son
germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es
va convertir en un
lloc de pelegrinatge anarquista.En
2007 Walter
Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry.
De la propagande par le
fait au terrorisme anarchiste.
***
-
Jean Dettweiller:
El 26 de setembre de 1875 neix al barri de Buttes-Chaumont de
París (França) el
mecànic d'automòbils anarquista
il·legalista Jean Georges Dettweiller --també
citat Detweiller. Es va veure implicat en les actuacions de la«Banda Bonnot».
El 18 de gener de 1912 va ser detingut i, després de
processat, va ser
condemnat el 28 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena
de París a quatre
anys de presó per complicitat de furts per encobriment. Jean
Georges
Dettweiller va morir en 1965 a Lens (Nord-Pas-de-Calais,
França).
***
- Francisco
Carreño Villar: El 26 de setembre de 1890 neix
a Bilbao (Biscaia, País Basc)
l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco
Carreño Villar,
també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El
Argentino. Sos pares es deien Santos Carreño i
Fredis Villar, i tingué una
germana. Quan era un infant emigrà amb sa mare a Barcelona
(Catalunya). De jove
milità amb els «Joves
Bàrbars» del Partit Republicà Radical
(PRR) d'Alejandro
Lerroux García, però l'abandonà
després de la postura d'aquest arran dels fets
de la «Setmana Tràgica» de juliol de
1909. En 1912 va ser empresonat per
escriure un article contra la forma de govern i l'octubre de 1913 va
ser
novament detingut a Madrid arran de la visita del president de la
República
francesa Raymond Poincaré i només fou alliberat
un mes més tard. Durant els
anys posteriors participà en la bohèmia
revolucionària (Salvat-Papasseit, Fernando
Pintado, Àngel Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo
Santos, Plató Peig, etc.) i a
partir de 1915 col·laborà en els
periòdics Los
Miserarables i El Insurgente,
amb
fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi.
Instal·lat a l'Argentina i a
l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació
Obrera Regional
Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en
Federació Obrera Regional Argentina
(FORA). El 16 de juliol de 1922 va fer un míting
anarcoindividualista a Buenos
Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto
Bianchi. A Buenos
Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era
secretari de l'Ateneu Anarquista de
Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de
la FORU, com ara el
Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va
ser nomenat secretari. En 1931,
amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la II
República
espanyola, retornà a la Península i
s'instal·là a Barcelona. A la capital
catalana sembla que entrà a formar part
d'Agrupació Anarquista «Faros» i
treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista«El Porvenir» de
Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Membre de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques
propagandístiques per a aquesta
organització, fent conferències a diverses
localitats (Sant Adrià del Besòs,
Barcelona, Santa Coloma, Blanes, Caldes, Cerdanyola, Gavà,
Granollers, Manresa,
Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa,
Vilafranca,
Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys
republicans. En 1935
col·laborà en el periòdic
maonès Fructidor.
Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan
García
Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez,
Ricard Sanz i altres destacats
anarquistes, participà en el míting de clausura
de la Conferència Regional de
Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que
se celebrà en 1936
a Saragossa (Aragó, Espanya) i assistí al
Congrés d'aquell any en aquella
ciutat. El juliol de 1936 participà activament en la
resposta contra
l'aixecament feixista als carrers de Barcelona, especialment en
l'assalt a les
Drassanes barcelonines. Després s'integrà en la«Columna Durruti», va ser
nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra
i al front d'Aragó participà
en l'edició del butlletí El
Frente.
El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de
Ebro (Saragossa,
Aragó, Espanya). Assistí al Ple Regional de la
FAI celebrat a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya) en representació d'Alcorisa
(Terol, Aragó, Espanya), on polemitzà
amb José Alberola i parlà en el seu
míting de clausura. El 6 d'octubre de 1936
assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i
Columnes de Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la
creació del Consell de Defensa,
ponència en la qual va participar. El novembre de 1936
viatjà, amb José
Berruezo, en representació de la «Columna
Durruti» a la URSS per a participar
en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre i en
tornar denuncià la
dictadura soviètica. El febrer de 1937 va fer un
míting en suport de la
Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls,
Sant Sadurní,
Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers),
també parlaren Ramon Porté
Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març
i juliol de 1937
participà en diversos actes de la CNT i de les Joventuts
Llibertàries a Tarragona,
Sabadell i Barcelona. S'oposà a la militarització
de les milícies, destacà per
la seva posició anticomunista i s'integrà en el
grup «Los Amigos de Durruti»,
del qual va ser membre del seu primer comitè. Quan els«Fets de Maig» de 1937,
lluità contra la reacció comunista als carrers de
Barcelona. El maig de 1938
assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT. Amb el
triomf franquista passà
a França i a finals de 1939 s'embarcà cap a la
República Dominicana. En 1941
passà un temps a Panamà i a finals de 1943
retornà clandestinament a França.
Participà en la reorganització confederal a
l'exili enquadrat en el sector«ortodox» encapçalat per la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL)
i es mantingué força crític amb les
posicions de Juan Manuel Molina (Juanel).
També fou nomenat delegat de
Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la
Península. En el
clandestí Ple de Muret del 12 d'octubre de 1944 va ser
nomenat secretari de la
CNT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre
per Juanel, i membre del
Comitè d'Enllaç CNT-UGT. El maig de 1945
assistí al I Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París, i
formà part de la ponència de
Propaganda. Quan l'escissió confederal,
s'arrenglerà amb el sector «ortodox»
encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas.
L'agost de 1946 assistí
al Ple Nacional de Regionals de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc
i va ser
nomenat administrador del periòdic CNT,
gestió en la qual va ser durament criticat per alguns. Entre
1944 i 1946
participà en molts de mítings i
conferències (Tolosa, Decazeville, Bordeus,
Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947
fou administrador
de CNT. Trobem articles seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor,El Insurgente,Los Miserables, La
Protesta, Solidaridad
Obrera, etc. Francisco Carreño Villar va morir el
17 de febrer de 1947 a l'Hotel
Unic de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on vivia. En 2005
Miquel Amorós publicà
la biografia Francisco Carreño, el
arduo
y largo camino de la anarquía, que va ser
reeditada ampliada en 2013 sota
el títol Francisco
Carreño, y los arduos
caminos de la anarquía.
Francisco Carreño
Villar (1890-1947)
***
- Marcel Voisin:
El 26 de setembre de 1892 neix a Tours (Centre, França) el
pacifista i
anarquista Marcel Voisin, citat també erròniament
com André Voisin, i
conegut sota els pseudònims de Mazurka
i Bardet. Fill
d'un sabater i d'una costurera, abandonà l'escola amb 12
anys i realitzà
diverses feines (aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs
d'un secretari de
jutjats, etc.) i a partir de 1906 treballà com a pintor de
carruatges i de
cotxes. En 1909, sota els auspicis de la«Société de l'Union des Travailleurs du
Tour-de-France», de tendència
llibertària, esdevingué un obrer vagabund que
recorregué diverses poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz,
Baiona, etc.) per a
formar-se professionalment, oferint-se per a realitzar diverses
tasques, alhora
que feia propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc)
escoltà una conferència del
propagandista anarquista Sébastien Faure que el
marcà profundament. En 1911
s'instal·là a París, on
entrà en contacte amb els cercles anarquistes i
sindicalistes. En aquesta època
freqüentà la Universitat Popular del barri
parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup
neomaltusià del XVI
Districte de París, alhora que es relacionà amb
destacades figures del moviment
llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May
Picqueray, Gaston Couté,
etc. El març de 1912 s'instal·là a«La Ruche», escola llibertària fundada
per
Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on
restà fins a finals de 1915
realitzant tasques de manteniment. A l'escola
col·laborà en el Bulletin
de «La Ruche» (1914) i,
anomenat pels infants Mazurka, pels
seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i
d'escriptura i s'ocupà
dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de
1916 col·laborà,
sota el pseudònim de Bardet,
en el
periòdic Ce qu'il faut dire,
on
afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer
costat l'acció antimilitarista
del pensador llibertari Louis Lecoin; també
col·laborà en la llibreria de la
publicació. Quan Ce qu'il faut dire
va ser prohibit, participà en la creació de La
Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà
un trobada d'antics membres de «La
Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet,
tipògraf i enquadernador
de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests
anys,
després de realitzar diverses feines a París,
s'instal·là pel seu compte com a
pintor decorador. Després de la II Guerra Mundial, i fins al
1971, fou gerent
d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971
col·laborà en el
periòdic anarquista Liberté.
Quan els
fets de «Maig del 1968», publicà en
multicopista un pamflet de suport a la
revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la
Sorbona. Durant els últims
anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar.
Encara que gairebé
completament cec, va escriure les seves memòries, que
publicà en 1978 sota el
títol de C'était le
temps de la «Belle Époque».
Une enfance pénible; une vie de lutte, i
mantingué correspondència regular
amb els últims supervivents de «La
Ruche». Marcel Voisin va morir el 31 de
gener de 1981 a París (França) i aquest mateix
any, en homenatge seu,
l'editorial de la Universitat de Brussel·les
(Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre
la laïcité.
***
-
David Stetner: El
26 de setembre de 1914 neix a Dudapest (Hongria) el periodista
anarquista
d'origen jueu David Stetner --també citat Stettner. Fill
d'una família culta
originària de la Bucovina, antiga província de
l'Imperi austrohongarès, que s'havia
instal·lat a Budapest, on son pare estava empleat al Mont de
Pietat i sa mare
era força aficionada a la literatura alemanya. En 1920 sa
família va ser
expulsada de la capital hongaresa i hagué de retornar a
Txernivtsi, ciutat de
la Bucovina ara annexionada a Romania. Quan tenia 14 anys
començà a treballar
en una fàbrica tèxtil i als 17 anys
començà a interessar-se pels pensaments
anarquista i jueu, estudiant les obres de Mikhail Bakunin, Rudolf
Rocker,
Pierre-Joseph Proudhon, Friedrich Engels, Friedrich Nietzsche, Lev
Tolstoi i
Gracchus Babeuf, entre d'altres. En aquests anys participà
en reunions
clandestines que es realitzaven als boscos dels voltants de Txernivtsi.
En 1934
decidí viure de primera mà l'agitada II
República espanyola, però se li va negar
el passaport perquè estava a punt de entrar a files.
Decidí fugir
clandestinament a Polònia, però va ser detingut i
enviat a Romania, on un
tribunal militar el condemnà per deserció. El
gener de 1937 va ser alliberat i
allistat en els Fusellers de Marina a Galati, però el juny
d'aquell any,
desertà novament i, travessant mitjà Europa,
arribà clandestinament a França.
Instal·lat a París, compartí un petit
apartament amb un refugiat búlgar i
visqué com un simple immigrant il·legal sense
papers. Desitjós de fer realitat
el seu vell projecte, el secretari de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) a
França el dissuadí, però, d'anar a
lluitar a la guerra d'Espanya, ja que la
reacció estalinista havia destruït els fonaments de
la Revolució llibertària
que s'havia gestat. Poc abans d'esclatar la II Guerra Mundial
conegué Golda
Konstantin, la qual esdevindrà sa companya la resta de sa
vida. Durant
l'ocupació alemanya, sense documentació,
ambdós aconseguiren amagar-se i
lliurar-se de la deportació. Sa família,
però, que havia restat a Romania, va
morir tota, llevat d'una germana, als camps d'extermini nazi. No obstant això, Golda va ser
detinguda en un control
amb documentació falsa i condemnada 18 mesos a la
presó de Caen. En acabar la
guerra, Stetner treballà com a assistent social per als
supervivents de la Xoà,
una feina que el marcà profundament. Un cop pogué
reprendre la seva militància,
participà en les activitats del Grup Anarquista Jueu de Le
Pré-Saint-Gervais
(Illa de França, França).
Col·laborador habitual de Le Libertaire,
setmanari de la Federació Anarquista (FA), en 1949
fundà, amb el suport de
Rudolf Rocker, el periòdic anarquista en jiddisch Der
Freie Gedank (El
Pensament Lliure). Aquesta publicació, sorgida de la
necessitat d'analitzar des
d'un punt de vista anarquista la identitat jueva, s'edità
fins al 1966 tirant
uns mil exemplars i en la qual van escriure Jacques i Rosa Doubinsky i
Nicolas
i Léa Txorbadiev, i deixà de publicar-se
perquè els joves immigrants jueus
militants s'estimaven més llegir en les llengües
d'acollida (francès, anglès,
etc.). Fins a finals dels anys setanta el Grup Anarquista Jueu de
París es
reunia a casa del matrimoni Stetner, on participaven, entre altres,
Golda
Konstantine, Charles Fieber, David Jacobs, Johef Kahan, Israël
Rubin, Shmuel
Ringel, Gui Malouvier i Rosa Doubinsky. També va
col·laborar en el periòdic en
jiddisch Problemen, editat a Tel Aviv per Alexandre
Thorn i Josef Loden,
on reivindicà el moviment dels quibuts i lluità
contra les maniobres neofeudals
dels líders àrabs i palestins. Durant els anys
noranta va ser l'editorialista
del periòdic socialista parisenc en jiddisch Unser
Stimme (La Nostra
Veu), òrgan bundista, on expressà en total
llibertat el seu pensament
llibertari. En 1986 va fer una crida a la solidaritat amb el moviment
israelià
de resistència a la guerra i per un apropament mutu entre
jueus i àrabs.
L'abril de 2000 publicà una «Breve nota
autobiografica di David Stetner» en el
número 15 del Bolletino Archivio G. Pinelli.
David Stetner, que
mantingué la fidelitat a la seva identitat jueva i a les
seves conviccions
anarquistes fins al final, va morir el juliol de 2002 a
París (França).
***
-
Yves Chapus: El
26 de setembre de 1929 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània)
el militant
anarquista Yves Chapus. Després de la II Guerra Mundial fou,
amb Ludovic
Pradier, un dels esperonadors de la secció francesa de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i del grup anarquista de Nimes. En 1956
s'integrà en
l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). Yves Chapus va morir el 3
de juny de 1989 a
Nimes (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una
embòlia.
***
-
Alessio Lega: El
26 de setembre de 1972 neix a Lecce (Pulla, Itàlia) el
cantautor anarquista
Alessio Lega. En 1985 començà a escriure
cançons i debutà davant el públic tres
anys després. Interessat pel món del
còmic, entre 1990 i 1993 estudià dibuix en
l'Scuola del Fumetto de Milà. Instal·lat a la
capital llombarda, engegà una
activitat musical frenètica, realitzant concerts en
festivals, biblioteques,
centres culturals, okupacions, manifestacions, etc., d'arreu
d'Itàlia. Les
seves cançons polítiques i d'amor s'alternen amb
el repertori de cantautors
clàssics (Léo Ferré, Jacques Brel,
Fabrizio De André, etc.). En 2004 va ser
guardonat amb el prestigiós premi «Targa
Tenco» a la millor opera prima
per l'àlbum Resistenza e amore,
enregistrat amb el grup Mariposa. En
2006 va ser un dels primers autors que participà en el
projecte Bielle («Música
lliure en un estat lliure»), «alliberant»
en Internet el seu primer disc Resistenza
e amore. Aquest mateix any publicà el seu segon
disc, Sotto il pavé la
spiaggia, que conté versions inèdites
en italià de cinc cantautors
francesos (Georges Brassens, Jacques Brel, Léo
Ferré, Allain Leprest i Renaud
Séchan). En 2007 sortí el seu terceràlbum, primer en viu, Zollette,
dedicat al periodista Enzo Baldoni, assassinat en 2004 a l'Iraq. En
2008
publicà l'EP E ti chiamaron matta,
cosignat amb Rocco Marchi,
col·laborador habitual seu. Aquest mateix any
publicà el llibre Canta che
non ti passa, que porta el disc Compagnia cantante
i que es
distribueix gratuïtament per Internet. En elsúltims anys treballa
artísticament amb el grup Mokacyclope i amb el poeta Rocco
Marchi. A partir de
2008 escriu habitualment amb la
revista musical Musica leggera. En el seu repertori
té una versió en
italià de la cançó Abril 1974
(Aprile 74) del cantautor català
Lluís Llach, que va ser publicat en 2007 en
l'àlbum Homenatge a Lluís Llach.
Si véns amb mi.
Defuncions
- Fernando Mata Povedano:
El 26
de setembre de 1936 es afusellat a Còrdova (Andalusia,
Espanya) el mestre
racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Fernando
Demetrio Mata
Povedano. Havia nascut el 22 de desembre de 1901 a Montemayor
(Còrdova,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Marí
Mata Serrano i Cándida
Povedano López. D'infant estudià amb els
capellans, va ser escolanet de la
parròquia i semblava que acabaria en el sacerdoci,
però abandonà aquesta
orientació dràsticament. En 1918
s'afilià a l'anarquista Centre Instructiu
Obrer d'Oficis Diversos i en 1924, en plena dictadura de Primo de
Rivera, en va
ser nomenat president. Aquest mateix any obtingué del
Rectorat del Districte
Universitari autorització per a crear una escola
primària particular en el
citat centre obrer, que prengué el nom d'«Escola
de Nins Nova» o «Col·legi
d'Educació
Científica i Racional», la qual dirigí.
En aquesta època fou corresponsal a
Montemayor de la Llibreria Luque, venen llibres per les poblacions
veïnes a les
quals es desplaçava amb bicicleta. El 22 de juny de 1927 es
casà amb María de
los Ángeles Basilia Mata Carmona. En 1928 envià
diners per a una campanya pro
presos anarquistes que havia organitzat La
Revista Blanca. A mitjans de 1929 el Centre Instructiu Obrer
d'Oficis
Diversos jugà un paper important en la negociació
de les condicions laborals
amb els patrons i el 3 d'octubre de 1930 aquesta institució,
de la qual aleshores
era el secretari, declarà la vaga general a la
població. El 23 de gener de 1931
va ser detingut, per ordre del governador civil, juntament amb set
companys del
Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos, i tancat a la
presó municipal de
Montemayor. Encara que anarcosindicalista, participa com a candidat en
les
eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 i fou el quart regidor
electe més
votat, amb 318 vots, essent nomenat primer tinent d'alcalde i vocal
regidor de
la Junta Conciliadora de l'Arbitri sobre productes de la Terra,
Utilitats de Comerç
i Indústria i Professions. També va ser nomenat
president de la Comissió
d'Hisenda i, entre 1931 i 1934, formà part de la
Comissió de Festes de la Fira.
A proposta seva, s'acordà la confecció d'un
llistat de famílies pobres amb dret
a assistència mèdica gratuïta. A
més a més, va ser designat per a formar part
del Consell Local de Primer Ensenyament en representació de
l'Ajuntament. A
començaments de 1932 morí la seva nina Helia i el
sepeli fou laic. En 1932
formà part de la comissió per a la
celebració del Dia del Llibre i de la junta per
a la creació d'una biblioteca municipal, projecte que no
s'aconseguí fins al
1936. En 1933 viatjà a Madrid amb l'alcalde, Rafael Porras
Berral, per a
gestionar als ministeris d'Agricultura i d'Instrucció
Pública l'ocupació
temporal del cortijo de Mingo Hijo
i
la sol·licitud de la subvenció per a la
construcció d'un grup escolar. El 18
d'octubre de 1934 fou suspès de les seves funcions de
regidor, juntament amb
vuit edils més, pel governador civil, José
Gardoqui y Urdanivia. Aquest mateix
anys s'afilià a l'acabat de crear Partit Sindicalista
d'Ángel Pestaña Núñez i
participà activament en la campanya electoral per a les
eleccions legislatives
del 16 de febrer de 1936. El 26 de gener de 1936 presidí un
míting del Front
Popular al Centre Obrer i fou l'interventor d'aquesta candidatura. El
22 de
febrer de 1936 va ser elegit alcalde de Montemayor, arran de la
renúncia
d'Antonio Carmona Jiménez, i també
ocupà la presidència de la Comissió
d'Hisenda. Compaginarà aquestes tasques
polítiques amb la seva ocupació docent.
Durant el temps que fou alcalde impulsà les obres
públiques i la reforma
agrària, desenvolupant l'arbitratge entre patrons i obrers.
Durant el seu
mandat es posà en marxà la construcció
del Grup Escolar «Francesc Ferrer i
Guàrdia», que no pogué materialitzar-se
a causa del cop d'Estat. La nit del 18
de juliol de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil de
Fernán-Núñez comandat pel
tinent Cristóbal Recuerda Jiménez es
traslladà a Montemayor i el detingué a
l'Ajuntament juntament amb vuit companys. Després d'un temps
tancat a la presó
de Còrdova, Fernando Mata Povedano va ser afusellat el 26 de
setembre de 1936 a
Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna
del Cementiri de
San Rafael d'aquesta ciutat.
Fernando Mata Povedano
(1901-1936)
***
-
José Sampériz
Janín:El
26 de setembre de 1941 mor al camp de
concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,Àustria) el periodista,
escriptor i simpatitzant anarquista José Sampériz
Janín. Havia nascut el 23
d'abril de 1910 a Candasnos (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos pares
van ser
Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín
Baches. En 1925 marxà amb sos germans
Cosme i Ricardo a Cuba i s'instal·laren a Palma Soriano
(Oriente, Cuba), on en
1929 dirigien el prestigiós «Liceo
Escolar» en un edifici llogat. A l'illa
caribenya publicà El sacrílego,
però, denunciat pel bisbe de Santiago de
Cuba, el llibre fou segrestat i fou tancat durant uns mesos. Cap al
1932, a
resultes de la repressió generada per la dictadura de
Gerardo Machado y
Morales, retornà a la Península --son
germà Cosme ho va fer més tard. José
Sampériz es relacionà amb nombrosos
intel·lectuals d'aleshores, molts
anarquistes (Manuel i Ramón J. Sender, Ángel
Samblancat, Benjamín Jarnés,
Marcel·lí Domingo, Ildefonso Beltrán,
Azaña, etc.). Durant els anys republicans
publicà diverses novel·les, com ara El
sacrílego (1931) i Candasnos
(1933), i assaigs, com Hitos ibéricos
(1935). Col·laborà en el diari
republicà d'Osca El Pueblo, on
denuncià el caciquisme aragonès. També
va
fer de mestre al seu poble natal. En 1936, quan esclatà la
guerra, formà part,
amb Santiago Labara Cantarelo i altres, del Comitè Local
Revolucionari. Aquest
mateix any publicà articles, alguns amb son germà
Cosme, en la premsa
anarquista (Acracia, Solidaridad Obrera,Orientación Social,
etc.), on defensà el procés
col·lectivitzador. En 1937, ben igual que son
germà
Cosme, es passà al comunisme i s'afilià a
la Federació Aragonesa de la
Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la
Unió General de
Treballadors (UGT), col·laborant en el seu òrgan
d'expressió FETE. Aquest any també
fundà el periòdic Surcos,òrgan
del Front Popular, que dirigí. En
acabar la guerra civil es refugià a França.
Detingut pels alemanys, fou enviat
als camps nazis on finà. En 1998 el seu familiar Valeriano
C. Labara Ballestar
publicà José Sampériz
Janín (1910-1941). Un intelectual de Candansos
asesinado por los nazis.
José
Sampériz Janín (1910-1941)
Cosme
Sampériz Janín (1900-1937)
***
- Pedro Santiago: El
26 de
setembre de 1956 mor en accident a França l'anarquista i
anarcosindicalista
Pedro Santiago. Havia nascut l'11 de novembre de 1907 a Abarca de
Campos
(Palència, Castella, Espanya). A finals dels anys vint
s'exilià a França i
milità en la Federació de Grups Anarquistes de
Llengua Espanyola. Després de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà a la
Península i es posà al
servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el
triomf franquista,
passà a França, on milità en la CNT i
en Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) fins a la seva mort.
***
-
Ciriaco Duarte: El
26 de setembre de 1996 mor a Asunción (Paraguai)
l'escriptor, periodista i
militant anarquista i anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Havia nascut
el 8
d'agost de 1908 a Encarnación (Itapúa, Paraguai).
Tipògraf de professió,
aprengué l'ofici amb Cantalicio Aracaju i
treballà durant sa vida en diferents
impremtes de periòdics (La Opinión,Colorado, Patria, La
Tarde, La Tribuna, El Liberal,Hoy, etc.). En 1928
ingressà en el Centre Obrer d'Encarnación,
afiliat al sindicat
anarcosindicalista Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP). En 1930
col·laborà en La Palabra,òrgan del moviment estudiantil Nou Ideari
Nacional (NIN). En 1931, durant la gran vaga de paletes
d'Asunción, va ser
detingut i confinat a la presó d'Isla Margarita, a l'Alt
Paraguai. En sortir de
la presó continuà la seva tasca
anarcosindicalista i durant la repressió del 23
d'octubre de 1931 fou ferit i aconseguir fugir gràcies a
l'ajuda de sa companya
Guillermina Torres. Durant la Guerra del Chaco (1932-1935)
lluità als fronts un
any i mig. Després, participà activament en la
reestructuració del moviment
anarquista desestructurat arran del conflicte
bèl·lic, especialment en la
formació del Consell Regional del Coordinació
Obrera (CROCO). En 1942, durant
el govern de Higinio Morínigo Martínez,
s'integrà en el Departament Nacional
del Treball (DNT), juntament amb membres del socialista Partit
Revolucionari
Febrerista (PRF), però pocs mesos després fou
obligat a renunciar a causa de
les agres polèmiques amb els dirigents comunistes.
Dirigí nombrosos periòdics
proletaris, com ara El Obrero Gráfico
(1940), Emancipación
(1941), Cultura Socialista (1945-1946), El
Sol (1948) o La Mañana
(1961). En 1965 publicà Hombres y obras del
sindicalismo libre en el
Paraguya, que fou reescrit en 1982 sota el títol Sindicalismo
Libre en
el Paraguay. Aportes doctrinarios e históricos
--novament ampliat i
reeditat en 1987. En 1967 s'exilià a Buenos Aires, on
edità Carta Cultural;
també col·laborà en Reconstruir,
periòdic clausurat per la dictadura
militar en 1976.
Actualització:
26-09-14