Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live

És hora de que governi el poble

0
0

Avui publicam el parlament que va fer la nostra portaveu i candidata, na Marina Llobera, el dia de la seva presentació.

Tal vegada, algun de vosaltres es demani per què presentam ara un candidat? La raó és senzilla: nosaltres no improvisam, no feim fitxatges de darrer moment, ens agraden les coses ben fetes i sòlides. Som una assemblea que estam actius en tot moment i no només un mes abans de les eleccions.

I per què no feim primàries? La raó també és senzilla: perquè nosaltres no utilitzam trucs per donar aparença de democràcia. Nosaltres estam compromesos amb l'assemblearisme, l'horitzontalitat i la democràcia radical... L'assemblea ho decideix tot, no només quina persona sortirà a un poster, l'assemblea decideix la primera i tota la llista, decideix tot el programa, cada decisió, votació al ple, moció a presentar... En Pepe fa de punta de llança, però aquesta llança l'empunyam moltes persones i va cap allà on la dirigim.

Si me permeteu vos diré com veig la qüestió.

Fa falta una transformació social. És evident que això no funciona, i no pot funcionar, no es tracta de reformar o solucionar algun problema del sistema. El sistema és el problema. El sentit comú ens diu que el més net és canviar-lo per un altre. Això és una utopia? No és realista? El que és utopia és pensar que que aquest sistema es pot mantenir molt més temps. El que no és realista és pensar que es pot mantenir un sistema que exclou la majoria, que se sosté sobre l'explotació de mig món, que depreda persones i recursos naturals...

Si estau d'acord amb que cal un canvi de model, vos necessitam. I no em referesc a que necessitam el vostre vot (que també), sinó que vos necessitam a vosaltres. Si estau d'acord amb que cal un canvi de model, ens necessitam.

Perquè només hi ha una manera de canviar les coses: organitzant-nos.

Jo no en tenc cap dubte: els canvis van de baix a dalt. “La historia es nuestra y la hacen los pueblos”, deia n'Allende. I si repassam la història, així és. Els canvis no es donen espontaniament, ni perquè un grapat de polítics faci una llei. Els canvis es donen perquè el poble lluita, s'organitza, empeny fins que passa per damunt les institucions.

A Alternativa el partit com a institució ens serveix per tenir un peu dedins, per poder fer feina de control i perquè volguem o no la nostra veu té més ressò quan prové d'una institució “oficial”, però està clar que l'altre peu ha d'estar sòlidament trepitjant el carrer. La transformació ha de venir de la base, dels fonaments perquè sigui possible i perquè sigui sòlida i durable... I pens que aquesta ha de ser una prioritat per tots aquells que volem un canvi, que volem una democràcia real i una economia social, al servei de les persones i no dels bancs. No hi haurà canvi social perquè un partit governi, si no té una base forta i organitzada darrera. Hem de fer feina per construir, ampliar, reforçar aquesta base i tenir clar que el partit és un instrument, un mitjà, mai un fi en si mateix.

Hem de fer feina per superar i destruir aquells discursos molt habituals i tan intencionats que circulen i que interessa al sistema que circulin com “tanmateix, no podem fer res”. I tanmateix, els únics que podem fer alguna cosa som tots nosaltres. Junts.

Sabeu això que conten del bambú japonés? És un conte perdut, que el sistema ja l'ha assumit i l'empren per animar empresaris i inversors, però... què punyetes! Anem a recuperar-lo. Idò diuen que el bambú japonés quan el sembres està 6 anys sense créixer, i durant el setè, en sis setmanes, creix fins a 30 metres d'altura. No és que hagi estat sense fer res tot el temps, sinó que ha estat tot aquest temps creant un sistema d'arrels complex que li permet després aquest creixement. Aquest conte el conten per la qüestió de la paciència, però a jo m'agrada pel que passa davall terra: per la xarxa, pel sistema d'arrels, d'organització i comunicació, transversal... Hem de fer créixer aquest sistema d'arrels, estendre-lo, reforçar-lo... Tenim aquesta feina, cert, però no tenim altra alternativa, perque com canta Raimon ens estan posant el futur a l'esquena, ens l'estan robant cada dia que passa...

Voldria animar-vos a tots a participar: les assemblees són obertes a tothom. Voldria convidar-vos a implicar-vos en un projecte com n'hi ha pocs a Mallorca, un projecte polític que et permet, no anar a votar i haver d'esperar a veure si faran allò que jo voldria, sinó de dir directament què s'ha de fer.

D'aquí un any hi haurà eleccions municipals. Com us deia al principi, nosaltres no improvisam, perquè la política és allò més humà de l'humà, ens ho prenem seriosament, no ho tenim com un xiringuito, ni per aconseguir beneficis i hi dedicam hores de lleure, per tant, no improvisam. Falta un any i ara ens posarem a fer assemblees temàtiques, més obertes que mai (bé, en realitat tan obertes com sempre, però que ens agradaria que venguéssiu tots vosaltres), i anar elaborant el programa, el pla de futura gestió.

En fi, davant el panorama actual, només hi ha una alternativa, l'alternativa som tots noltros. Junts. Organitzats. Combatius. És hora que governi el poble, de la unitat popular, és l'hora d'entre tots construir l'alternativa.

 


Poesia mallorquina: publicat el poemari de Miquel López Crespí Presagis (i II)

0
0

El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen! (Miquel López Crespí)


La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica Presagis (i II)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Crec que és difícil copsar el significat del poemari Presagis, l’origen de la majoria de poemes que hi surten, si el lector no està assabentat de les circumstàncies personals que condicionen el llibre. La meva mare, Francesca Crespí Caldés,va morir a finals d’abril del 2010, pocs dies després d’haver complit els noranta anys. Però feia anys que es trobava malament. Sempre va ser forta i fins el darrer moment de la seva existència va mostrar un optimisme que ja voldrien tenir molts joves de vint anys. Però tots sabíem que el camí vers el final era irreversible.

Els poemes, aquestes reflexions poètiques, són producte d’aquesta circumstància especial que afecta i condiciona l’esperit de l’autor. Una circumstància –la presència de la Mort- que té a veure amb la mort dels pares i, especialment, amb la de la mare. Mai ningú no pot dir quan arribarà la Dama de Negre a trucar al portal de casa teva. Val més no fer plans quant a l’esdevenidor. La Mort no respecta edats. Aquella persona que sembla a punt de morir pot tenir un reviscolament inesperat, mentre el jove que contemplàvem ple de vida mor de sobte, sense haver patit mai cap malaltia. Els camins del destí són indestriables.

La mare, ho he dit una mica més amunt, era summament forta. Crec que com la majoria de sobrevivents dels anys vint. Havia passat la joventut treballant al camp, ajudant els pares, com era el costum al meu poble fins fa molt poc. La postguerra va ser duríssima, però també la va suportar i, després del matrimoni amb el pare, el presoner republicà Paulino López, suraren tres fills.

A finals dels anys vuitanta la seva salut començà a decaure una mica. Jo anava veient el seu declivi físic. Alguns poemes de Presagis neixen precisament de la constatació d’aquest final de cicle que s’apropava, inexorable. En morir la mare (el pare ja havia mort a mitjans dels anys vuitanta), el lligam amb la infantesa, amb el passat que més estimaves, s’aniria esmunyint de forma ràpida. Com salvar alguns dels records d’aquella infantesa que emergia més esponerosa que mai amb el declivi d’amics i familiars?

Em demanava si la Mort era la responsable d’aquella angoixa que em dominava. A Presagis hi ha un poema que defineix prou bé la situació. Un poema, el primer del llibre, que podria portar per títol “Dama de Negre” i diu així: Imagín ta silueta, / Dama de Negre, altiva i segura, / arribant, àvida de sang, a cercar els meus secrets, / els camins ignots del desig que encara trontollen, / pàl·lids, dins el meu cor malalt que tremola, /en la vasta tarda que declina, ansiosa de tenebres. / Et veig arribar amb tot l’estrèpit de l’hivern / de les llunyanes immensitats on habites, / freda, magra, aïrada sempre, mostrant les urpes, / dansant, ombrívola, enmig tants crepuscles grocs, / les llàgrimes i els somnis arruïnats que xisclen en el somni. / Talment un enfosquit enemic cavalcant els estels, / l’obscura columna de núvols curulls de dol, / els eixordadors crits dels innocents que has mort, / destructiva, batent les ales, senyora dels avencs, / proferint penetrants gemecs de plaer enmig de les flames. / Quin horitzó més enfosquit t’acompanya, negre ocell, / transformant en un infern la serena superfície de l’estany. / Com una sobtada pedregada, folla, esbategant, / calmosa i horrible sobre tot el que hem estimat.”.

Ho he dit una mica més amunt: el detonant del poemari que comentam és la constatació de la fugidesa del temps. Una sensació agreujada per la malaltia de la meva mare. La mare va començar a trobar-se malament a mitjans de l’any 2005. A començaments de maig del 2005 la meva mare havia patit una recaiguda prou greu i a partir d’aquell instant tot canvià.

Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destrossa i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui dia ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed, que Lenin havia recomanat a tots els homes i dones que volguessin acabar amb les injustícies de la societat de classes.

Però una cosa és certa: el que mai no s’esborra, almanco en el meu cas, és el record dels anys de la infantesa passats a la vorera protectora de la mare. Com és possible que amors que semblaven eterns es vagin difuminant amb el temps mentre que els primers gests, les primeres imatges de què tens consciència d’haver estat al costat de la mare es reforcen, s’amplien, es fan més fortes a través dels anys?

Preguntes sense resposta. Misteris insondables.

Però parlàvem del poemari Presagis, l’obra publicada per la Universitat Autonòma de Barcelona (UAB).

El procés d'anar veient dia a dia l’envelliment progressiu de la mare, constatar que amb la seva desaparició física finiria igualment el món que havia alletat la meva infantesa i joventut, em servia d’estímul per anar enllestint molts dels poemes que el lector pot trobar en el poemari que comentam. Era la insidiosa presència de la Dama de Negre del poema apropant-se, tenebrosa i inclement, decidida a portar-se el darrer lligam que m’unia a un passat que s’anava esvanint talment la sorra de la platja entre els dits.

A Presagis, com a la majoria dels meus poemaris, i crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix en l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu, que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric, fa que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes. I, evidentment, Presagis no és cap excepció.

Però no és solament amb el poemari Presagis que volia retre un homenatge a la mare. En la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 i que edità Lleonard Muntaner, s’hi pot trobar un sentit homenatge al pare i la mare. Una història d’amor i de lluita que narra les vicissituds d’una parella de vint anys en la guerra i postguerra. La història de l’amor sorgit entre un presoner republicà enviat pels guanyadors a Mallorca (el meu pare) i una al·lota poblera de casa bona (la meva mare) als quals el destí uneix per sempre.

En la novel·la s’hi pot trobar molt de les esperances d’aquella generació de republicans dels anys trenta que volgueren canviar el món. També hi ha una descripció de totes aquelles al·lotes que, vivint en un ambient conservador, opressiu, dominat pel clergat, volien ser més lliures. Les generacions de mallorquins i mallorquines que han nascut després de l’embranzida turística, que han tengut la possibilitat d’estudiar, de tenir una carrera, no poden imaginar mai la tenebror d’aquella Mallorca pobra, dominada per cacics i clergat i on les dones, exceptuant quatre senyoretes, no tenien possibilitat de formar-se. La diària feina camperola i l’emigració a terres llunyanes era l´única alternativa que tenien a l’abast.

No cal dir que la novel·la Els crepuscles més pàl·lids té una estreta relació amb el poemari Presagis que ha publicat la Universitat Autonòma de Barcelona..

Davant el trist declivi de la mare, el poeta fa recompte de vivències i derrotes. Ara ja no podem disfressar d’esperança el color atziac de la Mort. La mare era el darrer lligam que em lligava en carn viva al passat. Tots morts amb el pas dels anys: els padrins i redepadrins, els oncles, el pare... La mare era l’esglaó final amb els anys dels primers descobriments i percepcions: el primer món simbòlic, l’aprenentatge de les primeres paraules, la persona –juntament amb els avis- que bastia els inicials codis, els coneixements primigenis. El final capvespre s’apropa, inclement, sense possibilitat d’aturar les manetes dels rellotges. Com diu un dels poemes del llibre: “Els pins sota la claror minvant del capvespre. / Avui ja sabem que hem arribat al final del camí, / l’obscur habitatge que bressa el vent. / El plugim m’esquitxa i enterboleix el paisatge. / Qui sap! Val més així, eternament enfonsat / en aquesta coordenada d’absències i presagis / aprenent a reconèixer les veus sota els oms, / aquells alegres missatges dels estius / en els sediments de la llum sorrenca dels segles. / Mir l’aigua del safareig ple d’estrelles. / Veig encara la teva mirada furtiva / descobrint enigmes entre sedes”.

El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen!

Però la desaparició física de la mare evoca els dies feliços de la nostra existència abans de l’aparició sobtada dels dubtes i el desencís. Com no havíem de provar de servar en la memòria., deixar constància damunt el paper d’aquells primigenis dies de rialles i geranis?

Si haguéssim de definir el “ritme” del poemari jo diria que aquest ritme és el de la tristor. L’autor és ben conscient que no hi pot fer res per lluitar contra la presència de la Dama de Negre i els Àngels de l’Oblit que pugen per soterrar el món del poeta. L’autor dels poemes és ben conscient de com el pas inexorable de les manetes del rellotge ensorra les esperances més ferrenyes, els casals més ben construïts. El temps, déu implacable de la destrucció més absoluta. Com s’ensorra, s’esvaneix com la boira del matí davant la primera claror del dia. Com els homes i les dones de ferro que bastiren les impressionants torres dels molins del meu poble del pla i que avui resten, fets pols, a l’interior de les tombes del cementiri. El poeta, Sísif de l’edat actual, prova de ressuscitar, a través dels versos, les pulsions del passat i, amb el pit obert a la tempesta que s’apropa, surt a la recerca de les antigues passions que l’agombolaren, les veus antigues que conformaren la seva consciència en un passat que encara sembla tan recent.

Endebades tota la feina que el poeta ha provat de fer. Inútils els esforços per deixar constància del que el temps, inexorable, s’emporta. Com explica un dels poemes de Presagis: “Cap record argentat en la blavor. Arreu escorça. / Converses assolades que surten de les parpelles dels morts. / No hi veig estels. L’ocàs envoltat de voltors. / Olor de cera. Enormes enigmes neixen sota les llambordes. / S’esfullen els arbres. El cant fosc d’un ancià. / Redoblen els tambors anunciat impacients captaires cecs. / Amb dificultat distingeixo les primaveres antigues. / Brillen en la distància les acollidores ombres dels pares. / Per què emmudí el temps, s’enfonsà la barca, / arribà la suor glaçada, el dolor solitari?”.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Patrimonio bibliográfico Mallorca 1912

0
0

Entre el patrimonio bibliográfico mallorquín de 1912 hay varios libros de tipo literario. José Singala, quien ya apareció en años añteriores (ver. Patrimonio bibliográfico Mallorca 1910) presenta este año una obra dramática "Inés de Serralta : ensayo de comedia dramática en tres actos y cinco cuadros / original de José Singala"; Llorenç Riber: "A sol ixent : Aplec de poesíes jovenils / Llorens Riber"; Juan Luis Estelrich: "Páginas mallorquinas" (creo que la única obra digitalizada de este año); y de Miquel Ferrà "La ciutat qui s'enva", obra sobre la que Abebooks - librería de libros antiguos - pone: "Edició original molt rara. A la coberta diu "Edició de l"Arqueológica". Es tracta d'una conferencia -dedicada als joves- llegida per Miquel Ferrà a la sala d'actes del Col.legi de la Sapiencia el dia 20 de janer de 1912. Conté dins el poema de mossen Cinto Verdaguer "L'Eura", i cita a Gaudí i Xenius. 20 páginas. Cobertes originals amb una il.lustració de B. Ll. Ferrá guixada (?) amb tinta. Interior bon estat" (abebooks).

libro
Las 'Páginas mallorquinas' de Juan L. Estelrich
Estelrich y las 'Líricas' de Costa
De Juan Luis Estelrich a Mossèn Alcover: cossier
De bordados en Mallorca (artículo de JL. Estelrich)
Un refugio en Cabrera (1715) (J.L. Estelrich)
De Tomás Forteza, J. L. Estelrich, Mn. Alcover y la Gramática
'La Real y Episcopal Biblioteca' (Biblioteca Diocesana de Mallorca)

Otra temática con varias obras en 1912 son las biografías recogidas en los discursos: "El maestro Marqués, hijo ilustre de Mallorca : sinfonía biográfica en cuatro tiempos escrita por encargo del Ayuntamiento de Palma y leída en la solemne sesión del día 31 de diciembre de 1911 / Juan Luis Estelrich"; "Dª Manuela de los Herreros, hija ilustre de Mallorca : notas biográficas leídas en la sala de sesiones del Excmo. Ayuntamiento de Palma el 31 de diciembre de 1911 / José Mª Tous y Maroto"; "El general Cabrinety, hijo ilustre de Mallorca : memoria biográfica escrita por encargo del Excmo. Ayuntamiento de Palma y leída en solemne sesión del día 31 de diciembre de 1911 / José de Nouvilas" y "Breve compendio de la vida del Ilmo. y Rvmo. Sr. Obispo de Segorbe D. Antonio Mª Massanet y Verd / Gabriel Comas".

Las conferencias se leían y se imprimían, que era el sistema disponible en la época para darlas a conocer. ¿Continúa esta costumbre actualmente? ¿Se utiliza Internet para dar a conocer las biografías de los Hijos Ilustres, Adoptados, premiados?

Algunos libros cuya clasificación me resulta dudosa: "Estética del amor" de Pedro Antonio Melis; "Reflexiones sobre el catolicismo y socialismo / por José Oliver" y "Aplec de bones costums / autor Guillem Vives, S.J.".

Temas sobre Palma: "Bab-al-Kofol (Puerta de Santa Margarita) : escritos que, con motivo de la destrucción del monumento nacional de este nombre, ha publicado el "Bolletí de la Societat Arqueológica Luliana" en abril-junio de 1912" y "Contribución al estudio del abastecimiento de aguas potables de la ciudad de Palma : resumen de los trabajos efectuados por acuerdo de la comisión especial del Exmo. Ayuntamiento y consecuencias que se desprenden de sus resultados / por E. Estada"

De temática científica: "¿Cómo se previenen las enfermedades infecto-contagiosas y especialmente la tuberculosis / por Jaime Font y Monteros".

Y pocas publicaciones más de tipo religioso y reglamentos conforman la producción bibliográfica de Mallorca en 1912.

Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español

Lugar Producción: Mallorca........Fecha: 1912

Sean Connery, Karl Marx o Dios

0
0

Cuenta LAVANGUARDIA.COM que, según explica el Daily Mail en su edición digital, Jeremy Fletcher, de 56 años, que paseaba a la orilla del mar en el condado británico de Norfolk, tomó una serie de fotografías de un rostro aparecido en el cielo después de una tormenta, que el señor Fletcher, una persona que se declara no religiosa, piensa que puede ser de Sean Connery o Karl Marx. Otros, en cambio, defienden que este rostro es la imagen de Dios. Sea como sea, ambas opiniones hemos de entender que coinciden en una cuestión importante: en el cielo –que, por lo que se ve, existe como tal– las almas invisibles y los espíritus puros tienen rostro. Y si no se trata del cielo sino del infierno, donde parece más lógico que esté Karl Marx, no deja de ser una confirmación religiosa de primer rango. LAVANGUARDIA.COM también dice: «Para Charles Joyce, concejal del condado Norfolk, la imagen es la confirmación a algo que todo el mundo sabe. "Todo el que vive aquí sabe que Norfolk es un poco especial y ahora parece que se ha confirmado desde arriba"». Esto es más que probable: un país cuya máxima autoridad civil y religiosa coincide en la reina, tiene la solidez y la dignidad sobradas para que Dios le tenga una consideración especial, y más en unos momentos cruciales en la que la sedicente iglesia cierta del Dios único y verdadero anda como hetaira por los rastrojos de Babilonia.

La imagen de la fotografía no ofrece duda alguna: tiene que ser la imagen de Dios, aunque sea la del Dios local de Norfolk. Y es, ahora, un auténtico privilegio, porque, según los libros sagrados "nadie ha visto la cara de Dios". E incluso, según los teólogos, no la tiene.

Y atrás puede haber quedado y quizá derogado, lo que sobre ello dicen las escrituras:
«No puedes ver mi rostro; porque nadie puede verme, y vivir.» Éxodo 33,20
«A Dios nadie le vio jamás.» Juan 1,18

¿Este Dios local es el Dios único y verdadero? He ahí un trabajo para los investigadores. ¿Es el Padre del Hijo? ¿Es sólo uno de los dioses de la historia de la humanidad? ¿Es un Dios hasta ahora nunca revelado? ¿Es el Dios Padre que procreó al Hijo con la chica María por la inseminación del Espíritu Santo sin intermediarios o por un acto delegado en el Arcángel Gabriel?

La manifestación de este rostro entre nubes del “cielo” o de “los cielos”, también así llamados en los escritos sacros, llevará a toda la "diosología" de las religiones a tener que someterse una revisión muy importante y trascendental. 

Coda:
Las costumbres y leyes sociales del pueblo hebreo en aquellos tiempos, como aún lo son las de ciertas populosas comunidades extremadamente religiosas, diferían de las actuales. Ahora el embarazar a una menor no está muy bien visto, aunque sea por un pajarito volandero; y puede considerarse abuso de menores y hasta estupro. 

Nota:
¿Que Dios sea un espíritu etéreo y por ello invisible, a pesar de la sapiencia teologal de los doctos eclesiásticos, parece que no es óbice para que tenga rostro. Juan sólo dice que “nadie le vio jamás”; y en el Éxodo se afirma que quien lo vea, morirá. Esto era así, si bien la manifestación del rostro en Norfolk puede reflejar un cambio de las intenciones divinas. O ser el aviso de la venida del Mesías que tanto anuncian los pastores, profetas y embaucadores de las más de once mil religiones que hacen su agosto todo el año.

A les Festes de Sant Antoni Abad de Fornells.

0
0

El passat cap de setmana encara no havien acabat del tot les Festes de Sant Jaume a Es Castell i ja donaven inici les de Sant Antoni Abad a Fornells. Com havíem fet durant els dos dies anteriors a la població més oriental de l’illa el dissabte vàrem estar a la vila marinera, per a ballar gegants.

Just eren les cinc de la tarda quan els gegants en Martí i na María ja estaven a punt per a iniciar la volta, ho farien acompanyats dels gegantins en Pere i na Gràcia del Casal Sa Casa d’es Poble de Maó, d’en Miquelet es Salero i del Gegant Yurca. Tot i així s’aixecarien a fer la volta pel poble un cop sortida la Banda de Tambors de Fornells, dirigida per Felipe Pasqual, la Banda de Música d’es Mercadal i també un cop escoltat el tan sentit primer toc de flabiol.

Els Gegants d'es Mercadal en Martí i na Maria i també en Miquelet es Salero durant les Festes de Fornells 2014.

 Els Gegants d'es Mercadal en Martí i na Maria i també en Miquelet es Salero durant les Festes de Fornells 2014.

Un cop amb el passa carrers sortit aquest discorreria amb la música del grup de grallers, que com de costum mostraria el seu repertori de marxes i pasdobles habituals de la festa. Els carrers serien els de costum destacant com cada any la tan polida estampa dels gegants passant per la vora de la mar.

També com tots els anys són d’agrair les cases que van obrir les seves portes per a oferir als geganters i músics un refrigeri.

Alguns balls a la plaça principal congregarien més gent, destacant però també el pas pels carrers més estrets on poc més dels gegants pot ser hi cap, però que és un gust passar-hi, per la bellesa dels carrers més antics del poble.

 

Arribats de nou enfront de l’edifici municipal alguns pocs balls tancarien la jornada de gegants, però no la dels geganters, que la tancarien a l’antic castell costaner fent una picadeta i reposant forces per a una festa que just acabava de començar.

Els Gegants en Martí i na María ja són a casa fins a les Festes de Sant Nicolau que tornaran a sortir al carrer, mentre que els que en aquest moment ja es posen a punt són els Gegants de Maó en Tomeu i na Guida que el proper diumenge estaran a Llucmaçanes  juntament amb altres gegants menorquins celebrant les Festes de Sant Gaietà 2014.

www.gegantsmao.menorca.es

www.youtube.com/gegantsmao

http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

BANKEI EITAKU DIJO :TSU SHIN GEN ( MIRA CON CUERPO-OJO)

0
0

 

 

 

 

Bankei Eitaku(1622-1693) fue un monje Zen formado en las raices chinas vivió en el templo Ryümonji.Dentro de la tradición del zen Rinzai es muy importante los "koan". Expresiones breves que incitan al despertar de la conciencia. Este, es uno de ellos:  TSU SHIN GEN (Mira con el cuerpo-ojo) / Convierte tu cuerpo en un gran ojo que mira.

Los practicantes de artes marciales y los monjes despiertos conocen el sentido de esta frase.

 

 

                   joshu mc

Trobada per la Unitat Popular de Mallorca.

0
0

Ahir es va presentar la Trobada per la Unitat Popular (TUP) de Mallorca, com sabeu la nostra candidata, na Marina Llobera, va participar de la II TUP que es va realitzar a Barcelona (veure article) i ha  format part del grup promotor d'aquesta primera Trobada a Mallorca a la que participarem . Es tracta d'iniciar un procés de discussió i reflexió per teixir, construir i donar sentit a això que anomenam la Unitat Popular, que ha d'ajudar-nos a caminar cap a la ruptura democràtica i la transformació social. El primer objectiu de la Trobada és construir un espai de debat entre tots els que podem conformar la Unitat Popular mallorquina. Trobar els punts que ens uneixen, els temes prioritats i les línies d'acció política comunes per tal d’enxarxar un moviment que a dia d’avui es troba desmembrat i fer créixer, junt amb els col·lectius i persones, la Unitat Popular per tal que més gent s’hi impliqui activament, teixir més complicitats al carrer, construir eines de lluita compartides i de poder popular per capgirar el sistema.

Tot aquesta iniciativa just acaba d’encetar-se. Si us voleu posar en contacte per participar del procés podeu escriure a trobadaupmallorca@gmail.com

 

A l'enllaç de Objectiu Roig  podeu veure  el vídeo promocional de la Trobada per la Unitat Popular. Un espai de discussió i reflexió per teixir, construir i donar sentit a això que anomenam la unitat popular; que ha d'ajudar-nos a caminar cap a la ruptura democràtica i la transformació social. La trobada es realitzarà el 18 d'Octubre a Sa Casa Llarga (Ciutat).
trobadaup.cat

 

 

 

Jaume Carbonero: els "socialistes" que enfonsaren els nostres dos Pactes de Progrés

0
0

El GOB acusa el Pacte de fer seguidisme de Matas


L’associació ecologista veu amb “decepció i descrèdit” la política territorial d’aquesta legislatura, perquè no s’ha fet un canvi real i ha mancat coratge


Manca de coratge, continuisme, pèrdua d'oportunitats, precedents legals "perillosos" i uns pocs "triomfs puntuals". Aquestes són les línies generals del balanç que el Grup d'Ornitologia Balear fa d'aquesta legislatura. Així ho explicà ahir dematí la portaveu de l'entitat, Margalida Ramis, en una roda de premsa en la qual presentava un informe contundent que no té pietat amb el Govern del Pacte. "A grans trets, s'han impulsat polítiques que representen una continuïtat d'un model fracassat: construcció, turisme, infraestructures viàries...", indiquen les conclusions de l'estudi. Ramis manifestà que, en general, s'havia actuat en matèria territorial sense un canvi real de model respecte de la legislatura passada, la de Jaume Matas, i les anteriors. (E. Borràs)


E. Borràs | 16/03/2011


Manca de coratge, continuisme, pèrdua d'oportunitats, precedents legals "perillosos" i uns pocs "triomfs puntuals". Aquestes són les línies generals del balanç que el Grup d'Ornitologia Balear fa d'aquesta legislatura. Així ho explicà ahir dematí la portaveu de l'entitat, Margalida Ramis, en una roda de premsa en la qual presentava un informe contundent que no té pietat amb el Govern del Pacte. "A grans trets, s'han impulsat polítiques que representen una continuïtat d'un model fracassat: construcció, turisme, infraestructures viàries...", indiquen les conclusions de l'estudi. Ramis manifestà que, en general, s'havia actuat en matèria territorial sense un canvi real de model respecte de la legislatura passada, la de Jaume Matas, i les anteriors.

Per tot plegat, l'associació resumeix la crònica d'aquest mandat amb les paraules "decepció i descrèdit". L'informe assegura que s'han seguit "polítiques conservadores impulsades per governs progressistes" i que massa sovint la diferència ha estat "exclusivament en el discurs". La representant ecologista va apuntar, sobretot, el PSIB, que considera el principal responsable de l'oportunitat perduda, perquè lidera les institucions. Tanmateix, també criticà el Bloc per haver-li donat suport en alguns casos. Evidentment, atacà les ocasions en què UM i el PP s'han unit per dur endavant, per exemple, la declaració d'interès autonòmic del golf de Son Bosc.

Per la portaveu, la crisi ha estat una "excusa" per justificar "decrets llei que han culminat amb l'aprovació de lleis d'amnistia urbanística i turística", com ara el decret Nadal. El GOB hi veu en un "precedent perillós" que augmenta la "desregulació urbanística", mentre, alhora, les Balears continuen sense llei del sòl. Els conservacionistes censuren igualment que s'hagin continuat projectes del PP com el de Son Espases, que implica la "condemna definitiva" de l'entorn de la Real, i el palau de congressos de Palma. Lamenten que s'hagi perdut el pla de dur el tren a Alcúdia i es queixen de la llei Carbonero, la urbanització de Son Bordoy i, evidentment, la via connectora. Declaren que s'ha tudat l'oportunitat de replantejar un model econòmic basat en el turisme i la construcció i recorden que no s'ha protegit ni un sol metre quadrat d'espais naturals i que el Govern ha oblidat l'agricultura com a sector estratègic de l'activitat productiva. A més, critiquen que la lluita contra el canvi climàtic no sigui prioritària.

Diari de Balears


Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)


Els errors de Jaume Carbonero



Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a suggerir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés


Treballar-s'ho

0
0

 
"Jo tinc gran cura d'augmentar amb l'estudi i la reflexió aquest privilegi d'insensibilitat que, per natura, s'ha ben desenvolupat en mi."
 
Michel de Montaigne 
 
 
 

[31/07] «La Propaganda» - Setmana Tràgica - «Ruta Confederal» - Recco - Willette - Luz - Fochi - Mahé - Núñez Soler - Martín de la Haza - Muñoz Benítez - Sette - Cortiella - Simon - Trenc - Bianco

0
0
[31/07] «La Propaganda» - Setmana Tràgica - «Ruta Confederal» - Recco - Willette - Luz - Fochi - Mahé - Núñez Soler - Martín de la Haza - Muñoz Benítez - Sette - Cortiella - Simon - Trenc - Bianco

Anarcoefemèrides del 31 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de "La Propaganda"

- Surt La Propaganda: El 31 de juliol de 1881 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del dominical La Propaganda. Revista semanal consagrada a la defensa e ilustración de la clase obrera. D'antuvi la seva tendència era republicanofederal, però gràcies al viratge polític i la radicalització del seu fundador i director, Ricardo Mella, passà a fer costat les tesis anarcocol·lectivistes de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). A partir del número 29 (16 d'abril de 1882), o anterior, el seu subtítol serà «Semanario social defensor de la clase trabajadora» i més tard«Semanario social. Eco de la clase trabajadora». En un primer moment polemitzà amb Revista Social, però aviat passà a cooperar amb aquesta publicació anarquista. Els membres del consell de redacció eren els estudiants Ricardo Mella, Ángel Bernárdez, Federico Rodríguez i Joaquín Nogueira, i les reunions d'aquest consell es feien a la capelleria que el pare de Ricardo Mella tenia muntada a la Porta do Sol de Vigo. Entre les seves col·laboracions destaquen la secció«Misceláneas doctrinales», on Ricardo Mella polemitzà amb la premsa burgesa. Trobem textos de Serafín Álvarez, Bakunin, Ángel Bernárdez, V. Durán, Teófilo López, R. C. Micel i Eribaldo Pérez, entre d'altres. Les seves crítiques al servei militar, realitzades pels quintos que formaven el seu comitè de redacció, enmig de l'escàndol dels contingents i les redempcions en metàl·lic, va ser un dels puntals que van fer força popular aquest setmanari entre els cercles obrers. Es publicaren 74 números, l'últim el 4 de març de 1883, i encara en sortí el número 75, però va ser segrestat per les autoritats i la publicació multada amb 30 duros (150 pessetes), fet que suposà la fi de la revista.

***

Protecció d'un mercat per soldats i guàrdies municipals (Foto de F. Ballell)

- Sisè dia de la Setmana Tràgica: El dissabte 31 de juliol de 1909 la ciutat de Barcelona (Catalunya) comença a recuperar el seu tradicional ritme de vida després dels fets insurgents dels últims dies. De matinada, el capità general de la regió, Luis de Santiago Menescau, publicà el tercer i últim ban de la setmana, autoritzant la lliure circulació dels ciutadans pels carrers. Durant el matí es regularitzà el treballs als centres oficials, la banca i el comerç; els mercats funcionaren normalment, les brigades municipals netejaren la ciutat de runes, rails i llambordes, i van començar a funcionar el telègraf i els telèfons. Grups de soldats es van desplegar sense armes amb l'objecte d'exhortar els comerciants a obrir les seves botigues davant la inexistència de piquets o rebels descontrolats i l'Exèrcit custòdia els mercats. Al Poble-sec, però, una multitud completa la crema de la rectoria de l'església parroquial de Santa Madrona. A les 11 hores es va produí una càrrega de la nerviosa Guàrdia Civil contra els més de 1.500 curiosos que s'estaven al convent de les beates dominiques de l'Eixample i es produïren sis morts, nombrosos ferits i 50 detinguts, que seran alliberats tres setmanes després. Mitja hora després, franctiradors intentaren atacar la caserna d'Artilleria de Sant Agustí. Durant tot el dia, des dels terrats, alguns pacos continuaren hostilitzant les forces de l'ordre. A les 12 hores diversos regidors de l'Ajuntament es reuniren a casa de l'advocat Narcís Verdaguer Callís, on Emiliano Iglesias proposà la formació d'un comitè amb la finalitat de garantir el retorn al treball per al proper dilluns; també els regidors van exigir al capità general la publicació d'un ban en el qual es precisés les penes amb les quals s'havien de castigar els diferents delictes. A la tarda, sobre les 16.45, el regidor lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio fou detingut per oficials de l'Exèrcit; durant l'interrogatori continuà amb la seva tradicional actitud ambivalent, negà haver tingut cap participació en els fets i, fins i tot, ser un dirigent del Partit Republicà Radical (PRR) --poc després serà un dels que implicarà sense cap vergonya Francesc Ferrer i Guàrdia en els fets de la Setmana Tràgica i, un anys després, ja lliure de tota possible repressió, reivindicarà com a una gesta del seu partit l'aixecament revolucionari d'aquells dies. Poc després, els regidors es reuniren amb l'alcalde de Barcelona Joan Coll Pujol, el qual aconseguí la confiança dels comerciants i dels fabricants perquè obrissin els negocis i les fàbriques el proper dilluns, amb la recomanació oficiosa que es pagués a tothom el jornal de la setmana del conflicte. A la tarda, l'últim bastió dels revoltats, el barri d'Horta, és ocupat militarment. Al vespre van començar a funcionar algunes línies de tramvia amb regularitat. Fora de Barcelona, les diferents ciutats i viles catalanes revoltades també recuperaren la quotidianitat ciutadana habitual.

***

Capçalera de "Ruta Confederal"

- Surt Ruta Confederal: El 31 de juliol de 1937 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Ruta Confederal.Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos de Ramo e Industria. CNT-AIT. Era una publicació oficial, visada per la censura de guerra, de la Federació Local i de la Federació Comarcal de Sindicats Industrials de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'imprimia en les Gràfiques Socialitzades alcoianes. Trobem articles de Mauro Bajatierra, José Belda, Camilo Bito, Conchita Cerdà, Felipe Colomer, Felipe Coma, José Díaz, Fausto Domingo, A. Ferrer, Lina García, José García Ventura, Fabio Gil, Vicent Oriola, Jandro Ortiz, Julio Pascual Mira, Jorge Quiles, Manuel Sanz i Francisco Verdú, entre d'altres. Polemitzà amb Humanidad, d'Alcoi, i atacà els comunistes. En sortiren 34 números, l'últim el 19 de març de 1938.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Foto de la policia francesa de Grégoire Recco

- Grégoire Recco: El 31 de juliol de 1857 neix a Formia (Laci, Itàlia) l'anarquista Grégoire Recco. Sos pares es deien Dominique Recco i Josepha Birusso (o Dirusso). És guanyava la vida com a sastre. Per les seves activitats va ser expulsat el 20 de març de 1894 de França i es refugià a Bèlgica. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària fronterera francesa.

***

Adolphe Willette

- Adolphe Willette: El 31 de juliol de 1857 neix a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França) el pintor, dibuixant, caricaturista i escriptor llibertari Adolphe Léon Willette. Fill d'un coronel que va ser ajudant de camp del mariscal François Achille Bazaine, amb 18 anys, després d'estudiar a Dijon, va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en 1881 debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va instal·lar al barri parisenc de Montmartre i llogà amb son germà, el doctor Willette, un taller al número 20 del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a la litografia i a la pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo, pintures al fresc, vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i menús de cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de Pierrot i de Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886 s'allunyarà progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals, per consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis i Émile Goudeau va crear el cabaret«Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va exposar una pintura que havia estat rebutjada al Saló, a més de diversos plafons i el seu famós Parce Domine (1884), avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri Rivière, Maurice Donnay, Maurice Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro, Vincent Van Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després decorarà nombrosos cabarets i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del Ball Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de l'Ajuntament de París. Apassionat polemista, va col·laborar en diversos periòdics llibertaris i humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico,Le Triboulet, Le Rire, La Baïonntte, La Libre Parole Illustrée, i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au Beurre. A més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) --que serà denunciat per ultratge a l'Exèrcit--, La Vache Enragée (1896-1897),Le Pied de Nez (1901),Les Humoristes (1901, amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer Dreyfus», es va presentar com aúnic «candidat antisemita» a les eleccions legislatives del 22 de setembre, per a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va realitzar la decoració de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre de 1889, del Moulin-Rouge, i creà el famós molí que va pintar en magenta. En 1911 el Museu de les Arts Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any següent va ser nomenat cavaller de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un grup de joves artistes de Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui grimpe», que volia renovar l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot, molt admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va fundar en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer president fins al 1923. Aquest últim any posà la primer pedra del dispensari dels Petits Paulbots a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest autor de dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar a la religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per als artistes finats. El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant del Sacré-Coeur van ser rebatejats amb el nom de la també llibertària Louise Michel.

***

Fábio Luz

- Fábio Luz: El 31 de juliol de 1864 neix a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil), el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquellaèpoca assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe, A Vida, Voz da União,Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903),Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup«Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira  a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz, que va morir el 9 de maig de 1938 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme.

Fabio Luz (1864-1938)

***

Adalgisa Fochi (ca. 1902)

- Adalgisa Fochi: El 31 de juliol de 1865 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) l'educadora, escriptora i activista feminista socialista Adalgisa Fochi, mare del destacat intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Era filla de Piero Fochi, metge garibaldí que havia participat en l'expedició dels Mil Camises Vermelles, i de Carolina Gallenga, més acostada a Giuseppe Mazzini. Quan era mestra elemental i es trobava de vacances per Valtellina (Llombardia, Itàlia) conegué Stefano Berneri, vidu amb fills que treballava com a secretari a l'Ajuntament de Corteno Golgi (Llombardia, Itàlia), i amb el qual acabà casant-se. El 20 de maig de 1897 nasqué Camillo Berneri i sos pares es van separar aviat. A causa de la seva feina de mestra, mare i fill hagueren de canviar de residència en diverses ocasions (Milà, Palerm, Reggio de l'Emília, Arezzo, etc.). Escriptora de contes infantils –La penna d'oro (1902) i La scopa di zia Tecla (1904)–, en 1912 va fer la conferència L'eredità in relazione alla responsabilità dei genitori a la Biblioteca Popular de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia), on son fill estudiava a l'escola superior, i en 1914 altra sota el títol Esaminandi ed esaminatori. Publicà diversos assaigs en defensa dels infants abandonats, com ara Figli di nessuno, Fanciulli infelici o Salviamo in fanciullo. En 1927 publicà l'obra de teatre en un acte Uno stratagemma da affamate. Desenvolupà una intensa tasca cultural marcada pel seu pensament polític, barreja entre el republicanisme mazzininià, el socialisme, l'anarquisme, el feminisme i la pedagogia pestalozziana. Durant el règim feixista, després de negar-se a jurar fidelitat al Rei, obligació per a tots els funcionaris de l'Estat, hagué d'abandonar la seva professió i el seu país. Es reuní amb son fill i la seva companya Giovanna Caleffi a París (França), on s'havia exiliat la parella, dedicant-se a ensenyar ses dues nétes Maria Luisa i Giliana Berneri. Romangué a París després de l'assassinat de son fill, esdevingut el 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya), retornant a Reggio de l'Emília al final de la II Guerra Mundial. A Itàlia publicà dos llibres dedicats a son fill: Con te, figlio mio! (1948), que en realitat són unes memòries, i La mamma. In difesa di Camillo Berneri. Contro i detrattori ed i calunniatori (1951). Adalgisa Fochi va morir el 16 d'agost de 1957 a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia). La seva tomba, segons el seu desig, només porta una inscripció:«Madre di Camillo».

Adalgisa Fochi (1865-1957)

***

Portada del llibre d'Anna Mahé

- Anna Mahé: El 31 de juliol de 1881 neix a Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França) la militant anarquista individualista i propagadora de l'amor lliure Anna Mahé. D'antuvi mestra d'escola, va esdevenir més tard, com sa germana Armandine, la companya de l'anarquista individualista Albert Joseph (Albert Libertad) amb qui participarà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars, 1902). Va ser partidària de l'amor lliure, i va escriure els seus articles en la premsa llibertària (L'Anarchie, Le Libertaire, La Cravache, Germinal,L'Ordre, Terre et Liberté, etc.) en «ortografia simplificada», rebutjant totalment l'escriptura acadèmica. És autora del futllet L'hérédité et l'éducation (1908), en ortografia simplificada, que va ser traduït al castellà per A. Cruz  i editat a París en 1911 sota el títol La herencia y la educación. Anna Mahé va morir en 1960.

***

Ignacio Núñez Soler

- Ignacio Núñez Soler: El 31 de juliol de 1891 neix a Asunción (Paraguai) el pintor anarquista i anarcosindicalista Ignacio Soler Núñez, conegut com Ignacio Núñez Soler. Fill il·legítim, son pare fou l'advocat i periodista Adolfo Rufo Soler Jovellanos, maçó i un dels pilars de la revolució liberal paraguaiana de 1904; i sa mare, Ascensión Núñez, criada de la família, tingué una forta influència en son fill fins al punt que aquest decidí canviar-se l'ordre dels seus llinatges en el seu homenatge. Sos germanastres Manuel i Tomás Núñez Rolón, fuster el primer i pintor i decorador que havia estudiat amb Julio Mornet i Guido Boggiani el segon, el van introduí en el món artístic i en el pensament revolucionari, encara que Ignacio va començar pintant parets i emblanquinant, a més de realitzar tot tipus de feinetes (dependent de magatzem, artesà, venedor ambulant de mitges, fuster, paleta, etc.). Aconseguí despuntar gràcies a Julio Correa, poeta i dramaturg guaraní que el contractà per decorar els seus muntatges teatrals. En 1931 presentà la seva primera exposició a la Casa Argentina. El seu art, barreja d'impressionisme i de naïf, es caracteritza per un alt grau de compromís social, amb escenes de la vida quotidiana i obrera de la seva ciutat, fet pel qual alguns el van qualificar com El pintor d'Asunción. Durant sa vida presentà un gran nombre d'exposicions individuals i col·lectives i la seva obra es conserva a diferents museus de diversos països (Paraguai, Argentina, Brasil, Uruguai, Estats Units, Espanya, Alemanya, etc.). Des del punt de vista social està considerat un dels primers i principals referents del moviment anarquista del seu país. A finals de 1906, quan son pare era ministre d'Hisenda, fortament influenciat per figures com Luis Pozzo, José Bertotto, Pedro Gori i, especialment, Rafael Barrett, s'afilià a la Federació Obrera Regional Paraguaiana (FORP). En 1916, amb Leopoldo Ramos Giménez, Modesto Amarilla, Manuel Núñez, i altres, fundà la societat obrera «Primero de Mayo», la insígnia de la qual era una bandera negra, organització que l'agost d'aquell donà lloc al Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP) i del qual va ser elegit representant de la Societat de Pintors Units. A partir de 1917 freqüentà l'acabada de crear biblioteca llibertària del Centre Cultural Rafael Barrett. Altres membres del CORP van ser Leopoldo Ramos Giménez, Félix Cantalicio Aracuyú, Manuel Núñez, Lorenzo Martínez, Silvio González Medina, Neri Caballero, Cayetano Raimundi, Máximo Larrosa, Vicente Alvarenga, Leopoldo Ruiz, Juan Venider, Tomas Flecha, J. Cano, Francisco Florentín, Anacleto Meza, Eugenio Rueda, F. Artigas, Pedro Martínez, Lorenzo Martínez, Anselmo Vega, Juan G. Cardozo, Isidoro López, Martín Correa, Alfredo Benítez, Rodolfo Morales, Carlos Irala, Estanislao Méndez, Pedro Cataldi, J. Amarilla, Tomás Roa, Emilio Cutillo, Alejo Flecha, etc. El CORP creà filials a gairebé totes les ciutats i pobles paraguaians i comptà amb diversos òrgans d'expressió (El Combate, Renovación, Protesta Humana,Prometeo, etc.). En tres ocasions va ser elegit secretari general del CORP. Encara que en 1929 no va signar el manifest obrer i estudiantil Al avance de la dictadura cedió el último resorte de la libertad i no formà part del«Nou Ideari Nacional» (NIN), moviment insurreccional que proclamà la «Comuna Revolucionària» el 20 de febrer de 1931 a la ciutat d'Encarnación, durant els anys trenta, justament quan començà a ser conegut com a artista, patí confinaments, empresonaments i desterraments. Durant el govern del coronel Rafael Franco, portà una vaga de fam a la presó. Sempre fidel al moviment anarquista, tingué durs enfrontaments amb antics companys (Obdulio Barthe, Oscar Creydt, etc.) quan aquests es passaren a les files comunistes. En 1980 publicà les seves memòries Evocaciones de un sindicalista revolucionario, escrites durant molts anys ajudat per l'intel·lectual anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Durant els seus últims anys patí problemes amb la vista. Ignacio Núñez Soler va morir el 13 d'octubre de 1983 a Asunción (Paraguai). Estava casat amb Hermínia Rosa Blanc, amb qui tingué tres infants --de fadrí el pintor tingué altres fills. En 1991 l'ajuntament d'Asunción inaugurà amb el seu nom la plaça situada davant del Centre d'Arts Visuals (Museo del Barro). En 1999 Ticio Escobar publicà la biografia Ignacio Núñez Soler.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Manuel Martín de la Haza

- Manuel Martín de la Haza: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Los Palacios (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza, conegut com El Niño de la Canita. Havia nascut el 24 d'abril de 1901 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una família pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant ajudà en les tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada Jiménez, amb qui tingué un infant. Després de treballar com a jornaler a la major part de les explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de pagès a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II República espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i olivaters, càrrec en el qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos després. Arran del cop feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel Martín de la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la Llibertat», que anualment se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.

***

Antonio Muñoz Benítez

- Antonio Muñoz Benítez: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Havia nascut el 21 d'abril de 1879 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès iàrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.

***

Gino Sette

- Agostino Sette: El 31 de juliol de 1936 mor a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Havia nascut el 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia). Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo, al front d'Aragó. Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola.

***

Felip Cortiella

- Felip Cortiella i Ferrer:El 31 de juliol de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) el dramaturg, poeta, narrador, agitador cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip Cortiella i Ferrer. Havia nascut el 9 de novembre de 1871 al número 36 del carrer Sant Jeroni --en un edifici emplaçat, actualment, a la Rambla del Raval--  de Barcelona (Catalunya) en una família acomodada vinguda a menys. Primer fill del matrimoni Ferran Cortiella i Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar, com la majoria dels infants de procedència humil, molt poc a l'escola i als 11 anys ja treballava com a aprenent de tipògraf. De molt jove es va apassionar per les lletres i, sobretot, a l'art dramàtic. Les seves aficions culturals les compaginava amb la feina al periòdic La Publicidad, on va desenvolupar la seva afició al teatre sempre en contacte amb els crítics d'aquest periòdic. Per la seva condició obrera, i influït per son germà Josep, es va decantar ben aviat per l'anarquisme. Les lectures de Déu i l'Estat, de Bakunin, i la presència en actes de propaganda internacionalista el transformaran en un actiu militantàcrata. A començament dels 90 es va traslladar a viure a Madrid i seguint les passes de son germà Josep es va introduir en els cercles llibertaris madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a conferències sociològiques, fent amistat amb el dirigent socialista Pablo Iglesias. Desil·lusionat de l'«ambient de ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a Barcelona decidit a consagra sa vida a l'art i aquell mateix any fundarà la Companyia Lliure de Declamació, actuant a ateneus, centres obrers i teatres barcelonins, representant obres modernes d'autors --Pompeu Gener (Senyors de paper), Teresa Claramunt (El mundo que muere y el mundo que nace) i Henrik Ibsen (Casa de niñas, primera representació a l'Estat espanyol)-- que les empreses burgeses de teatre rebutjaven; també aquesta companyia va editar un butlletí Teatro Social, del qual només sortirà un número gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de 1896). Arran de l'atemptat del Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896, la companyia va ser dissolta i el grup perseguit i patí represàlies, ben igual que tot el moviment obrer llibertari. En 1897 va començar a treballar de caixista en la revista modernista L'Avenç, fet que li influirà des dels punts de vista artístic i de defensa de la llengua catalana. El seu compromís queda recollit en el llibret Anarquines (1908, 27 poemes d'exaltacióàcrata) i en l'obra de teatre La brava joventut, on defensarà la catalanització de l'anarquisme. En l'editorial de L'Avenç publicarà obres com El goig de viure (1897), Els artistes de la vida (1898), El cantor de l'ideal (1901), Dolora (1903), El morenet (1904). A començaments de segle va promoure noves iniciatives culturals, com ara el Grup Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep Prat, Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans Ramón i Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va dedicar a traduir al català les obres dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux, Descaves, Hervieu, Hauptmann, Donnay...). Durant la primavera de 1902 viatjarà a París, on va conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al català la seva reeixida obra Els mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de Cultura, amb el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar activitats culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe treballadora. També va col·laborar amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular realitzant conferències i organitzant vetllades d'art dramàtic. Les seves idees teatrals i culturals les va difondre a través de conferències i d'escrits en la premsa obrera, essent col·laborador habitual de Ciencia Social. En 1904 publicarà la seva conferència El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo, que va realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4 de març de 1905 surt primer número d'Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista dedicada al teatre, fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos intel·lectuals llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume Bausà, etc.), i a més de notícies artístiques i de divulgació teòrica de l'art dramàtic, també publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat l'Agrupació «Vetllades Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que serà la seva gran obra; durant cinc anys, aquesta companyia estable d'art dramàtic serà la principal experiència organitzativa de teatre anarquista a la península ibèrica, i a més tindrà una editorial de llibres de teatre i un periòdic. El grup Avenir realitzarà representacions dramàtiques a Barcelona i a diverses comarques catalanes i en seran col·laboradors habituals intel·lectuals com Albà Rosell, Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i Enric i Miquel Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d'una conferència que emmarcava l'obra i també es repartien els periòdics Avenir i Teatro Social. En 1906 va organitzar l'«Homenatge dels catalans a Enric Ibsen». L'1 d'agost de 1907 va començar a publicar el setmanari anarquista en català Tramontana, que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres» i del qual només sortiran vuit números, passant al castellà en canviar d'editor. En 1910 publicarà la conferència Irradiacions, que va realitzar a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a subtítol «De la simplicitat de cor i elevació moral i intel·lectual com a condició essencial per a la més alta creació i fruïció de la Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d'un esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme, sempre es va declarar «anarquista català», fet que va fer que no fos ben acollit en els ambients catalanistes per la seva condició llibertària i que fos marginat en certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana. Malgrat tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad Obrera en 1917, però com que va posar com a condició d'acceptació que el diari confederal fos redactat en català, la cosa no va prosperar. La sevaúltima obra publicada va ser La vida gloriosa (1933), recull d'articles, de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927, sobre els seus temes de sempre: la cultura, la llibertat, l'emancipació humana i la llengua catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que l'anarquia / t'hagi llevat / monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil va col·laborar en el periòdic cenetista Catalunya. Malalt, Felip Cortiella i Ferrer va morir d'una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la casa del carrer Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa companya i son fill il·legítim --amb els anys fou reconegut legalment com a un dels seus hereus. La seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer Viladomat, al costat del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia viscut la major part de sa vida. Fou enterrar el 2 d'agost i la comitiva fúnebre li retré un homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí Julià, íntim amic de Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha restat inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la Biblioteca de Catalunya un recull de correspondència i d'esborranys d'obres publicades i inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una autobiografia (La vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974 per Aureli Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important recull de premsa compilat pel seu pare i per la seva família que incloïa poemes i articles del seu pare publicats en diverses publicacions, així com recensions de llibres, crítiques teatrals, homenatges i necrològiques, així com un recull d'articles sobre el metge i polític Domènec Martí i Julià.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

Enric Olivé i Serret:«Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

***

Louis Simon

- Louis Simon: El 31 de juliol de 1980 mor a França el militant pacifista i anarquista individualista Louis Simon. Havia nascut el 9 de juliol de 1900 a París (França). A més de professor a l'Institut Carnot de París, científic matemàtic, escriptor i poeta, va ser l'ànima de la Lliga d'Acció Pacifista (LAP), fundador de la Societat Thoreau de França i va participar en la Internacional de Resistents a la Guerra representant la secció francesa. Va prendre part en la creació de la Unió Pacifista de França. Propagandista de l'anarquisme individualista, es va consagrar a la difusió de les idees del seu sogre Han Ryner i a tal efecte va crear en 1939 la societat «Amis de Hany Ryner», de la qual va ser secretari, i els Cahiers des Amis de Han Ryner, publicació que empenyerà fins a la seva mort. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ce qu'il faut dire,Cahiers de l'Humanisme Libertaire, etc. Entre 1961 i 1980 va col·laborar habitualment en la revista Europe. El 21 de desembre de 1968 va ser elegit membre de la junta directiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire», de la qual era membre des de la seva fundació el desembre de 1958 per May Picqueray. En 1970 va ser elegit president del «Cercle García Lorca», que acollia les activitats del grup exiliats espanyols editor de Frente Libertario i del «Centre Max Nettlau». És autor de Multiples (1964), Sur les exponentielles superposées (1966), À la découverte de Han Ryner (1970), Au vol des lumières. Poèmes (1971), Traité de plurades (1973), Un individualiste dans le social: Han Ryner (1973), Intercalaires (1976) i Dialogues sur l'avenir. Chers petits qu'allez-vous devenir? (1977).

***

Cartell propagandístic de la 26 Divisió (ex Columna Durruti)

- Antoni Trenc Cases: El 31 de juliol de 1984 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antoni Trenc Cases. Havia nascut en 1914 a Albelda (Llitera, Franja de Ponent). Des de molt jove, com sos germans Josep, Manuel i Pere, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936 feia el servei militar a Lleida i formava part dels grups antimilitaristes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 es trobava de permís al seu poble i immediatament s'enrolà en una companyia de metralladores de Manresa que marxà al front d'Osca. Va combatre a la Columna Durruti i, amb la militarització, com a sergent de Transmissions de la Brigada 201 de la 26 Divisió durant tota la contesa. Ferit al final de la guerra d'un tret al genoll, va ser abandonat a l'hospital de Figueres, gairebé derruït pels bombardeigs feixistes, i tret el 18 de febrer de 1939, hores abans de l'ocupació franquista, per uns companys d'Albelga i gràcies a un carretó que els va lliurà una dona quan va veure com traslladaven el ferit. Un cop creuat els Pirineus, fou tancat al camp de concentració de Vernet i, en 1940, al de Mazères. Durant l'ocupació participà en la reorganització de la CNT. En 1944 va ser detingut amb son germà Josep pels ocupants alemanys i internat al camp d'Auzat, d'on aconseguí fugir per integrar-se amb altres companys anarquistes en la resistència que actuava a les obres del pantà de Gnioure. En 1945 va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazères que s'acabava de crear. Més tard milità a París. Després de jubilat s'instal·là a Pàmies, on milità en el sector ortodox confederal. Sa companya fou la militant anarquista, també d'Albelda, Pilar Ballester Naval, que dirigí la colònia d'infants a Llançà i que, amb la Retirada, fou internada al camp de concentració d'Argelers. Son fill és Eliseu Trenc Ballester, historiador de l'art i professor de literatura catalana i hispànica.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Patrimonio bibliográfico Mallorca 1914

0
0

Comienzo la relación de la producción bibliográfica en Mallorca en 1914 con unas publicaciones novedosas por las sociedades que las proponen. Son "Guía de las Islas Baleares (Mar Mediterráneo)" de la sociedad Fomento del Turismo (fundada en 1905, web) y "Sociedad Mallorquina de Tranvías / discurso pronunciado por Juan Toribio Llobet en la sesión celebrada por el Consejo de Administración el 15 de marzo de 1914". Estas dos sociedades, el Fomento de Turismo y la Sociedad Mallorquina de Tranvías son exponentes - manifestados prontamente en la producción bibliográfica - de una población que se inicia en la novedosa "industria del forastero" y en los vehículos comuitarios de traslación.

La Sociedad Mallorquina de Tranvías fue fundada en 1891 con vehículos tirados por mulas. En 1914 se crea la "Sociedad general de tranvías eléctricos interurbanos de Palma de Mallorca S.A." con 42 vehículos eléctricos (ver: EMT. Historia)

Nobiliario

Se reedita este año el "Nobiliario mallorquín dedicado a la Reina Nuestra Señora" (1850) de Joaquín María Bover por Editorial Mallorquina de Francisco Pons-
Este libro (el de 1850 de la Imprenta de Pedro Gelabert) está digitalizado por Google Books en pdf.

Dos libros literarios, ambos obras de teatro: Francisco Fuster: "Durante la siesta : diálogo cómico en un acto" y "Los títulos : sainete lírico en un acto y cuatro cuadros: original, letra y música del mismo autor" de Antonio Pol

Esta obra de Francisco Fuster se encuentra digitalizada en archive.org y en Open Library en varios formatos. Más difícil es encontrar información sobre el dramaturgo, quizás fuera Francisco Fuster Piña, sobre el que traduzco la información que ofrece la GEM, vol. 6:

Fuster Piña, Francesc (Mallorca 1886 - Palma 1974). Actor, autor y director teatral. En 1911 era director y actor de la cátedra de declamación de la "Juventut Republicana Radical" y, en 1914, actor de la Compañía Dramática Española. Desde 1915 tuvo su propia compañía que durante la II República (1931 - 1936) se convirtió en una de las más importantes de Mallorca y destacó por su carácter popular, republicano e izquierdista. Escribió más de veinte obras en castellano y catalán, entre las que destacan Pobre víctima (1924) y N'Arnau d'assistent. Fue miembro de "Esquerra Republicana Balear" y de "Esperantista Klubo Palma".

teatro

Sobre temas isleños hay en 1914 "Monografía histórica del Sant Cristo de Manacor / Antoni Truyols Pont amb una introducció de Mateu Rotger"; "Biografía del M.R.P. Joaquín Rosselló y Ferrá : fundador de la congregación diocesana de PP. Misioneros de los Sagrados Corazones de Jesús y de María / por el P.A.T. " e "Himno a las cuevas de Artá : (guía poética de las mismas)".

Se republican dos obras de Ramon Llull por la Comissió editora lulliana; algún libro religioso, una Cartilla cívico - moral para señoritas y unos estatutos.

De carácter médico sanitario: "Cáncer experimental : discursos leídos en la Real Academia de Medicina de Palma / para la recepción pública de Onofre Juaneda Salóm" y "La lucha social antituberculosa en Palma : ponencia presentada por el Dr. José Aguiló por encargo de la sociedad "Fomento del civismo" y que fué leída y aprobada por unanimidad en la junta celebrada por la sección de sanidad, en sesión celebrada día 15 diciembre de 1914". Con ellas se completan las 17 publicaciones de este año en que se inició la Gran Guerra y del que celebramos el centenario.

Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español

Lugar Producción: Mallorca........Fecha: 1914

Glosada a Sant Jordi el proper 2 d'agost a les 20:30h

0
0
El col·lectiu santjordier "Es Lluquet" celebra un combat de picat el proper 2 d'agost a les 20:30h amb els Glosadors de Mallorca Blai Salom, Xisco Muñoz "Foraster", Jaume Juan "Toledo", Toni Figuerola "Barrotes" i Miquel Àngel Adrover "Campaner".

'Peccata minuta' de la herencia suiza de Pujol

0
0

Ver al Presidente de la autonomía catalana triste, compungido, compasivo por cómo están atacando, zahiriendo, y obligando a su “padre putativo” para convertirlo de honorable en impresentable y tener que excusarse de unos hechos normales como el mismo Honorable ya había explicado, y al fin y al cabo comunes en toda España, por haberlos tergiversado quienes pretenden denigrarlo como emblema de la prestigiosa catalanidad y convertir en tierras movedizas y cenagosas las indudablemente firmes en que se asienta la consulta por la independencia, me ha hecho pensar si me precipité al escribir mi artículo “El 9-N a pique y la independencia ahora mismo”.

Jordi Pujol

Podría tratarse, he pensado después, que al por veintitantos años presidente catalán, realmente en su momento, quiero decir, después del fallecimiento de su padre, se le hubieran ido pasando días y semanas y meses y quinquenios sin encontrar un hueco para sentarse un momento con un notario o con una gestoría, para obtener la declaración de últimas voluntades, la aceptación de herencia y la presentación a la liquidación tributaria (en lo que él poco hubiera tenido que intervenir). Claro –deduje–, al ver que pasaba el tiempo, ya puestos, pudo optar, no por recurrir a una trampa, sino a valerse de una de las posibilidades que existen en la manifestación y aceptación de herencias, que es hacerlo cuando ya ha prescrito la liquidación del impuesto de sucesiones.

Hacerlo así le facultaba para utilizar los bienes inmuebles y muebles, aunque la titularidad continuara a nombre de su señor padre, y tenía el inconveniente de no poder disponer del saldo de las cuentas bancarias, algo sin embargo por lo que no tendría premura ya que disponía del erario –entre otros recursos– de la Banca Catalana.

Alguien quizá se preguntará por qué las cuentas estaban en bancos de Suiza. Esto tiene una respuesta sencilla: ¿Por qué no? ¿Un catalán laborioso y ahorrador no podía haber vivido un tiempo en Suiza, coincidente, precisamente, con los últimos años de su vida? Y ahí dormía la herencia dineraria hasta que el heredero, ahora que disponía de tiempo, de despacho, de ayudantes, de coche y de chofer –provistos por la Generalitat en gratitud a su anterior generosa dedicación a la patria de la “moreneta” y de la pandereta, pudo empezar a mover el papeleo y hacer partícipe a su hermana de una herencia que ésta desconocía o de la que ya se había olvidado.

Para confirmar mi conjetura hice un intento de indagación sobre la identidad del padre de Jordi Pujol i Soley, Florenci Pujol i Brugat, y, a las primeras de cambio (como se suele decir), doy con la certeza de la cuestión hereditaria de los Pujol.

No existe la menor duda, la herencia existe. Y es una herencia transmitida de abuelo a nietos. Y, quizá, desde bisabuelo o anteriores ascendientes.

Hago un inciso para dejar constancia de que al padre de Jordi Pujol i Soley lo presentía como persona de gran mérito y alta distinción, dadas las trazas del hijo: Doctor en Medicina por la Universidad de Barcelona, domina el catalán, castellano, inglés, francés, alemán e italiano. Sirvió como alférez de complemento en el ejército. Inventó la pomada antibiótica Neobacitrin cuando trabajaba en el laboratorio familiar Fides Cuatrecasas, una pomada de un gran éxito.

En 1960 fue detenido por manifestarse contra la dictadura de Franco y acusado de organizar la oposición le condenaron a siete años en prisión, de los que cumplió dos años y medio. Después comenzó una nueva línea de actividad política con el eslogan «Construyendo el país». Con esto pretendía aumentar el nivel de conciencia nacional de los catalanes y crear instituciones tanto culturales como financieras suficientes para el desarrollo de Cataluña. En 1974 fundó el partido Convergencia Democrática de Cataluña, del que fue el primer secretario. Tres años después, fue Consejero sin cartera en el gobierno provisional de Cataluña y diputado por Barcelona en el Congreso de los Diputados. Fue vicepresidente ejecutivo de Banca Catalana y al dedicarse profesionalmente a la política siguió siendo consejero de la entidad hasta un año después. Cual Moisés guio a Convergencia y Unión (CiU), que gobernó Cataluña desde 1980 hasta 2003, y fue pieza clave de la erección de los reinos de taifas (llamados autonomías) apoyando a Adolfo Suárez, a Felipe González y a José María Aznar. Como era de esperar, –vuelvo al padre– también es brillante la trayectoria de Florenci Pujol i Brugat.

La primera referencia la encuentro en “La Punteta – Els blogs de notícies”. Dice: «Pues el simpatizante de Esquerra Republicana, con un hermano que había pasado por la cárcel, víctima de una depuración, es mencionado, según publica La Vanguardia el 19 de Noviembre de 1946 en sus páginas: "De conformidad con las normas establecidas, la Jefatura del Sindicato Provincial de Transportes y Comunicaciones ha procedido a la adjudicación de un primer lote de cubiertas para camiones y turismos de servicio público e industriales, por los almacenes de la Avda. de José Antonio, por lo cual, hoy, martes, a las 15 horas, en los núm, 177 (Estación Magoria), podrán retirar las cubiertas que les han sido asignadas a los peticionarios que a continuación se indican (...)" Entre los adjudicatarios figura el señor Florencio Pujol Brugat con domicilio en la calle Queipo de Llano 10 de Premia de Mar.» Trallero, autor del párrafo reproducido el 24 de abril de 2012 en la “Burbuja – Foro de Economía”, también pregunta: «¿Por qué el Capitán General de la IV región militar recibió al padre de Pujol en audiencia el día del Consejo de Guerra?».

BOE 9/3/1959

En ‘lavozdebarcelona.com’, el 4 de marzo de 2013, Alejandro Tercero escribe: Tal y como han recogido recientemente Vozpópuli y El Mundo, en 1959, en pleno franquismo, el Gobierno de la dictadura publicó en el Boletín Oficial del Estado (BOE) una lista con 872 personas que habían evadido importantes cantidades de dinero a través de cuentas en un banco suizo, entre los que se encontraban apellidos ilustres.

La rocambolesca historia tuvo su origen en la detención a finales de 1958 de Georges Laurent Rivara, delegado de la Societé de Banque Suisse en España, con una agenda en la que aparecían todo tipo de operaciones de la flor y nata del establishment del momento.

Rivara no tardó en confesar. Su misión era la de captar capital de las familias acomodadas españolas. Las informaciones apuntan a que el dinero evadido a cuentas suizas ascendía a más de 400 millones de dólares, una cantidad sustancial si se tiene en cuenta que por aquellas fechas las reservas exteriores de España apenas alcanzaban 45 millones de dólares.

La publicación de la lista de defraudadores el 9 de marzo de 1959 -esta semana se cumplen 54 años- no estuvo exenta de polémica en el seno de la estructura franquista, puesto que alguno de los nombres que aparecían ocupaban importantes cargos en el Gobierno de la dictadura.

Alfa-Omega

Entre las nueve páginas divulgadas en el BOE aparecen todo tipo de personalidades, entre ellas, Juan Villalonga Villalba (director general del Banco Central y hermano del presidente de la entidad y gobernador general de Cataluña durante el franquismo, Ignacio Villalonga Villalba); José Luis Samaranch Rialp (hermano del ex presidente del COI Juan Antonio Samaranch); José Garriga Nogués (marqués de Cabanes y presidente del Banco Garriga Nogués, filial catalana de Banesto); Carlos Botín Polanco (primo hermano del padre de Emilio Botín, presidente del Banco de Santander); Francisco Mas-Sardá Bové (vicepresidente de la Banca Mas Sardà); Ignacio Soler de la Riva (propietario de la Banca Soler); Alfonso Ybarra y Gorbeña (consejero delegado de la Sociedad Española de Minas de Somorrostro, perteneciente a la familia de banqueros que controla el BBVA); así como miembros de las familias Trias de Bes, De la Rosa y Trias Sagnier.

Según podemos leer en varios sitios de Internet «Florenci Pujol, padre de Jordi Pujol compró su primer banco en 1959. Se llamaba la Banca Dorca, y le costó 12 millones de pesetas de la época. En nombre del padre lo compraron su hijo, Jordi Pujol, y la madre de éste, María Soley, junto a Francesc Cabana, casado con María Pujol, hermana menor de Jordi, y el empresario judío-catalán David Tennembaum, que compró las acciones a través de su esposa, Ruth Kischner. El padre de Pujol y el empresario semita eran socios en una pequeña empresa de bolsa y cambio de divisas. Jordi Pujol quería hacer de la pequeña Banca Dorca un gran banco catalán y así nació Banca Catalana. El problema era su padre, condenado por tráfico de divisas. “Florenci Pujol era conocido como el “Pujolet de la Borsa”.»

«“El trabajo de cambio de divisas les trajo problemas con las autoridades: en 1959 Florenci Pujol y David Tennembaum fueron condenados por evasión de capitales a Suiza, según aparece en el BOE de 9 de marzo de 1959. Por esta razón tuvieron que ser sus esposas, Maria Soley y Ruth Kischner, las que formaron parte del consejo de Administración de Banca Catalana en representación de sus respectivos maridos”, confirman los autores del libro. Ni Pujol padre ni el hijo formaron parte del primer consejo, porque este último, ya dedicado a la política clandestina, también había sido procesado por el consejo de guerra a causa de ‘els fets del Palau’, por lo que entró Salvador Casanovas, su abogado en esta causa. En ese consejo bancario estaban Víctor Seix y los Valls Taberner. Jordi Pujol no pudo ser el consejero delegado de Banca Catalana porque entró en la prisión de Torrero.»

En otro comentario, referido al libro Jordi Pujol: en nombre de Cataluña de Félix Martínez y Jordi Oliveres (Ed. Debate), se afirma: «Aunque gozan de la máxima impunidad, tanto en Cataluña como Madrid, los Pujol han evadido decenas de millones de euros fuera de España pero ninguno entrará jamás en la cárcel y ni siquiera será procesado.» El libro, que, al parecer, consiguió retirar Jordi Pujol, consta como disponible en la base de datos del ISBN.

Sobre Jordi Pujol, sus ascendiente, descendientes y colaterales, y sus relaciones, connivencias y “concubinatos” se puede encontrar abundante información; quien esté interesado que vaya buscando y leyendo. Por mi parte, ya lo dejo. Cuanto voy averiguando confirma mis apreciaciones.

La primera es que la herencia Pujol es indudable. No sé si se inició en Florenci Pujol o tiene anterior arraigo. Pero ahí está: cuestión genética, puro ADN.

La segunda: que desde la Componenda (llamada Transición), los gerifaltes de la auto plutocracia, desde Α a Ω, es decir, desde el Monarca a X, y, z, se han servido de Jordi Pujol o Jordi Pujol los ha manipulado a todos. Y que no es verdad que “España nos roba”, más bien es lo contrario, que Cataluña (y aquí y ahora sólo hablo de Cataluña) ha sido y sigue siendo la “Gran Exprimidora”.

Y si, por evidencias ineludibles, se ha abierto la veda con los Pujol es para desviar la atención de otros cotos de caza.

Don Jordi, con todo, no tiene que desconfiar de que con él se use el acetre y el hisopo, ni siquiera de que se le otorgue el capelo cardenalicio. Si no, son muchas las barbas a poner en remojo.

A En Pyotr Poroshenko se li acaba el ble, sembla (PS. 2).

0
0

  

        A En Pyotr Poroshenko se li acaba el ble, sembla (PS. 2).

 

 

    Unes poques hores després de publicar l'article        A En Pyotr Poroshenko se li acaba el ble, sembla, l'agència de notícies Novorossia feia saber que Rutènia,  la regió nord-occidental d'Ucraïna, s'havia revoltat contra el decret de mobilització.

  Podeu veure el post En Transcarpacia aixecament popular contra el règim Poroshenko.

Feixistes i pocavergonyes contra els escriptors mallorquins

0
0

La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)


Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)


La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins


Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.

Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.

Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.

Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.

Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.

Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.

Miquel López Crespí


(26-V-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.



Coberta del llibre de l'escriptor Miquel López Crespí que va ser segrestat pels sicaris del Trinunal de Orden Público franquista. Els feixistes sempre han perseguit, atacat i insultat els escriptors mallorquins d'esquerra.

Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.


En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.


Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...


El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.


Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.


Miquel López Crespí


A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)


GALERÍA FOTOGRÁFICA: BRUSELAS 1ª Parte (BÉLGICA)

0
0
  Julio 2014

© Miguel Veny Torres 



pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Edificio»
c/ Boulevard
Maurice
Lemmo-
nierlaan
(Maurice
Lemmo-
nierlaan)

«Pasaje»
c/ Passage
du Travail
Arbeids
(Doorgang)

«Mural de
Cómic:
Carin»
Autor:
Víctor
Sackville
c/ Rue de la
Caserne
(Kazerne-
straat)

«Farola»
Place Anne-
essens
(Anneessens-
plein)

«Monumento
a François
Anneessens»
Escultor:
Thomas
Vinçotte
Place Anne-
essens
(Anneessens-
plein)

«Institut
Lucien
Cooremans»
Place Anne-
essens
(Anneessens-
plein)

«Antigua
Peluquería»
c/ Jardin des
Olives
(Olivetenhof)

«Confesio-
nario»
Iglesia Nues-
tra Señora del
Buen Socorro
(Église Notre-
Dame de bon
secours (Kerk
O.L. Vrouw
van Goede
Bijsand)
c/ Rue du Bon
Secours
(Bijstand-
stras)

«Órgano»
Iglesia Nues-
tra Señora del
Buen Socorro
(Église Notre-
Dame de bon
secours (Kerk
O.L. Vrouw
van Goede
Bijsand)
c/ Rue du Bon
Secours
(Bijstand-
stras)

«Órgano»
Iglesia Nues-
tra Señora del
Buen Socorro
(Église Notre-
Dame de bon
secours (Kerk
O.L. Vrouw
van Goede
Bijsand)
c/ Rue du Bon
Secours
(Bijstand-
stras)

«Escultura
alegórica
del profeta
Elías cuan-
do se encon-
tró con Dios
en el Pacífico»
Escultor:
Toni Zenz
Iglesia Nues-
tra Señora del
Buen Socorro
(Église Notre-
Dame de bon
secours (Kerk
O.L. Vrouw
van Goede
Bijsand)
c/ Rue du Bon
Secours
(Bijstand-
stras)

«Altar»
Iglesia Nues-
tra Señora del
Buen Socorro
(Église Notre-
Dame de bon
secours (Kerk
O.L. Vrouw
van Goede
Bijsand)
c/ Rue du Bon
Secours
(Bijstand-
stras)

«Cúpula»
Iglesia Nues-
tra Señora del
Buen Socorro
(Église Notre-
Dame de bon
secours (Kerk
O.L. Vrouw
van Goede
Bijsand)
c/ Rue du Bon
Secours
(Bijstand-
stras)

«Terrazas»
c/ du Marché
au Charbon
(Kolenmarkt)

«Ventanas»
c/ du Marché
au Charbon
(Kolenmarkt)

«Placa iden-
tificativa
de casa»
c/ du Marché
au Charbon
(Kolenmarkt)

«Buzones»
c/ du Marché
au Charbon
(Kolenmarkt)

«Mural de
Cómic»
c/ du Marché
au Charbon
(Kolenmarkt)

«Vista calle»
c/ du Marché
au Charbon
(Kolenmarkt)

«Mural de
Cómic»
Autor:
Frank Pé
c/ Plattesteen

«Graffiti»
Artista:
Fotini Tikkou
c/ Rue de la
Chaufferette
(Lollepot-
straat)

«Graffiti»
Artista:
Fotini Tikkou
c/ Rue de la
Chaufferette
(Lollepot-
straat)

«Graffiti»
Artista:
Fotini Tikkou
c/ Rue de la
Chaufferette
(Lollepot-
straat)

«Graffiti»
Artista:
Fotini Tikkou
c/ Rue de la
Chaufferette
(Lollepot-
straat)

«Graffiti»
Artista:
Roa
c/ Rue de la
Chaufferette
(Lollepot-
straat)

«Graffiti»
Artista:
Roa
c/ Rue de la
Chaufferette
(Lollepot-
straat)

«Graffiti»
c/ Rue de la
Chaufferette
(Lollepot-
straat)

«Graffiti»
c/ Rue de la
Chaufferette
(Lollepot-
straat)

«Courrier
sud»
c/ Rue de la
Chaufferette
(Lollepot-
straat)

«Reloj»
Torre del
Ayuntamien-
to (Hôtel de
Ville, Stad-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)

«Torre Cam-
panario»
Ayuntamien-
to (Hôtel de
Ville, Stad-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)

«Estatua
ecuestre de
Carlos Ale-
jandro de
Lorena»
Escultor:
Nicolas
Van Mos
Edificio: El
Árbol de Oro
(l'Arbre d'Or,
Den Gulden
Boom)
Grand Place
(Grote
Markt)

«Estatua de
Saint Hom-
mebon de
Crémone»
Maison de
la Chaloupe
d'Or (De
gulden boot)
Grand Place
(Grote
Markt)

«Estatua»
Grand Place
(Grote
Markt)

«Torre»
Casa del Rey
(Maison du
Roi, Brood-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)

«Monumen-
to a Evera't
Seracles»
Escultor:
Julien
Dilliens
c/ Rue de
Charles Buls
(Karel Buls-
straat)

«Placa home-
naje a Char-
les Buls»
c/ Rue de
Charles Buls
(Karel Buls-
straat)

«Gigantes»
Fiesta de
"Ommegang"
Ayuntamien-
to (Hôtel de
Ville, Stad-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)

«Gigante»
Fiesta de
"Ommegang"
Ayuntamien-
to (Hôtel de
Ville, Stad-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)

«Gigante»
Fiesta de
"Ommegang"
Ayuntamien-
to (Hôtel de
Ville, Stad-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)


«Caballos»
Fiesta de
"Ommegang"
Ayuntamien-
to (Hôtel de
Ville, Stad-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)

«Fuente»
Ayuntamien-
to (Hôtel de
Ville, Stad-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)

«Detalle de
Fuente»
Ayuntamien-
to (Hôtel de
Ville, Stad-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)

«Faroles»
Ayuntamien-
to (Hôtel de
Ville, Stad-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)

«Detalle de
Fuente»
Ayuntamien-
to (Hôtel de
Ville, Stad-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)

«Detalle de
Fuente»
Ayuntamien-
to (Hôtel de
Ville, Stad-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)

«Placa iden-
tificativa
de casa»
c/ Rue de la
Chaufferette
(Lollepot-
straat)

«Balcón»
c/ Plattesteen

«Hiedra»
c/ Rue de la
Chaufferette
(Lollepot-
straat)

«Hiedra y
Farola»
c/ Rue de la
Chaufferette
(Lollepot-
straat)

«Gallo»
c/ Boulevard
Anspach
(Anspa-
chlaan)

«Escultura»
La Bolsa
(Bourse,
Beurs)
c/ Rue Henri
Maus (Hen-
drix Mais
straat)

«Escultura»
La
(Bourse,
Beurs)
c/ Rue Henri
Maus (Hen-
drix Mais
straat)

«Torre Cam-
panario»
Ayuntamien-
to (Hôtel de
Ville, Stad-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)
desde c/ Rue
de la Bourse

«Torre Cam-
panario»
Ayuntamien-
to (Hôtel de
Ville, Stad-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)
desde c/ Rue
de la Bourse

«Escalinata»
La Bolsa
(Bourse,
Beurs)
Place de la
Bourse
(Beursplein)

«Bruselense»
c/ Rue de la
Bourse
(Beursstraat)

«Escultura»
La Bolsa
(Bourse,
Beurs)
c/ Rue de la
Bourse
(Beursstraat)

«Músico»
c/ Rue de Ta-
bora (Tabora-
straat)

«Bruselense»
c/ Rue de Ta-
bora (Tabora-
straat)

«Escultura»
La Bolsa
(Bourse,
Beurs)
Place de la
Bourse
(Beursplein)

«Bruselense»
c/ Rue de Ta-
bora (Tabora-
straat)

«Escultura»
Iglesia de
San Nicolás
(Église Saint-
Nicolas, Kerk
van St.
Nicolas)
c/ Rue de Ta-
bora (Tabora-
straat)

«Chimenea»
c/ Rue de Ta-
bora (Tabora-
straat)

«Charcutería
"Le Petit
Normand"»
c/ Rue de Ta-
bora (Tabora-
straat)

«Músico»
c/ Fripiers
(Kleerkkop-
persstraat)

«Ventanas
y Faroles»
"Drug Opera"
c/ Rue Grétry
(Grétrystraat)

«"Drug
Opera"»
c/ Rue Grétry
(Grétrystraat)

«Fuente»
Place de la
Monnaie
(Muntplein)

«Edificio»
Place de la
Monnaie
(Muntplein)

«Teatro Real
de la Moneda
(Têatre Royal
de la Mon-
naie, Konin-
klije Munts-
chouw-
burg)»
Place de la
Monnaie
(Muntplein)

«Detalle del
frontón»
Teatro Real
de la Moneda
(Têatre Royal
de la Mon-
naie, Konin-
klije Munts-
chouw-
burg)
Place de la
Monnaie
(Muntplein)

«Edificio»
c/ Fripiers
(Kleerkkop-
persstraat)

«Fuente»
Place de la
Monnaie
(Muntplein)

«Detalle del
frontón»
Teatro Real
de la Moneda
(Têatre Royal
de la Mon-
naie, Konin-
klije Munts-
chouw-
burg)
Place de la
Monnaie
(Muntplein)

«Detalle del
frontón»
Teatro Real
de la Moneda
(Téâtre Royal
de la Mon-
naie, Konin-
klije Munts-
chouw-
burg)
Place de la
Monnaie
(Muntplein)

«Escalera»
Teatro Real
de la Moneda
(Téâtre Royal
de la Mon-
naie, Konin-
klije Munts-
chouw-
burg)
Place de la
Monnaie
(Muntplein)

«"Café de
l'Ópera"»
Teatro Real
de la Moneda
(Téâtre Royal
de la Mon-
naie, Konin-
klije Munts-
chouw-
burg)
Place de la
Monnaie
(Muntplein)

«Téâtre de
la Gâité»
c/ Rue du
Fossé aux
Loups (Wol-
vengracht)

«Mickey
Mouse»
c/ Neuve
(Nieuw)

«Fuente»
Place de la
Monnaie
(Muntplein)

«Cervecería
"Beer Planet"»
c/ Rue de la
Fourche
(Greepstraat)

«Fuente de
Jeanneke-pis»
Escultor:
Denis Adrien
Devouvrie
c/ Impasse de
la Fidélité (Ge-
trouwheids-
gang)

«Vista ca-
llejón»
c/ Impasse de
la Fidélité (Ge-
trouwheids-
gang)

«Arco»
c/ Impasse de
la Fidélité (Ge-
trouwheids-
gang)

«Farol»
c/ Impasse de
la Fidélité (Ge-
trouwheids-
gang)

«Músico»
c/ Rue du
Midi (Zuid-
straat)

«Mural de
Cómic: "Le
Passage"»
Autor:
Péplum-Carez
y François
Schuiten
c/ Rue du
Marché
au Charbon
(Kolenmarkt)

«Trajes de
época»
Fiesta de
"Ommegang"
c/ Rue de
l'Amigo
(Vruntstraat)

«Edificios:
"Casa de los
duques de
Barbante",
"El Ciervo
(Le Cerf-De
Hert)" y "Jo-
seph & Anne"»
Grand Place
(Grote
Markt)

«Escultura
y Pináculo»
Casa del Rey
(Maison du
Roi, Brood-
huis)
Grand Place
(Grote
Markt)

«Trompetas»
Casa del Rey
(Maison du
Roi, Brood-
huis)
Fiesta de
"Ommegang"
Grand Place
(Grote
Markt)

«Trompetas»
Casa del Rey
(Maison du
Roi, Brood-
huis)
Fiesta de
"Ommegang"
Grand Place
(Grote
Markt)

«Fiesta de
"Ommegang"»
Grand Place
(Grote
Markt)

«Fiesta de
"Ommegang"»
Grand Place
(Grote
Markt)

«Fiesta de
"Ommegang"»
Grand Place
(Grote
Markt)

«Fiesta de
"Ommegang"»
Grand Place
(Grote
Markt)

«Fiesta de
"Ommegang"»
Grand Place
(Grote
Markt)

«Fiesta de
"Ommegang"»
Grand Place
(Grote
Markt)

«Fiesta de
"Ommegang"»
Grand Place
(Grote
Markt)

Palma, 3 de agosto de 2014

[03/08] Manifestació atea - Solidaritat Obrera - Columna Alcoiana - Radio Libertaire - Vilà - Santandrea - Gonçalves - Ducauroy - Malfatti - Adelita del Campo - Carruth - Filippetti - Charrier - Ghezzi - Roussenq - Alarcón - Cartier-Bresson

0
0
[03/08] Manifestació atea - Solidaritat Obrera - Columna Alcoiana - Radio Libertaire - Vilà - Santandrea - Gonçalves - Ducauroy - Malfatti - Adelita del Campo - Carruth - Filippetti - Charrier - Ghezzi - Roussenq - Alarcón - Cartier-Bresson

Anarcoefemèrides del 3 d'agost

Esdeveniments

Estàtua d'Étienne Dolet

- Manifestació atea: El 3 d'agost de 1896, davant l'estàtua d'Étienne Dolet --humanista francès cremat per la Inquisició i símbol del lliure pensament--, a la plaça Maubert de París (França), erigida en 1889 al mateix lloc on va ser abrusat, una multitud de més de vint mil persones reunides sota la crida de tots els grups socialistes parisencs, hi manifesten l'anticlericalisme i l'ateisme. Aquesta trobada anual dels lliurepensadors xocarà, segons els anys, amb les autoritats que intentaran nombroses vegades prohibir-la. Durant l'ocupació alemanya, l'estàtua d'Étienne Dolet, com la del Cavaller de la Barre, van ser desmuntades i foses.

***

Primer congrés de Solidaritat Obrera (6/8-09-1908)

- Creació de Solidaritat Obrera: El 3 d'agost de 1907 es constitueix, després d'algunes reunions preparatòries, al local de l'Associació de la Dependència Mercantil de Barcelona (Catalunya), la Federació de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de nombrosos treballadors. Quan es va fundar no era una organització purament anarquista, sinó una federació sindical de tots els obrers barcelonins, on participaven anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D'aquesta reunió sortiren aprovades les bases de la nova federació: conservació de les millores obreres, dret d'associació, diumenges lliures, no al treball a escarada, ensenyament racional obligatori, emancipació del sistema capitalista, etc. Bases que en el seu conjunt suposaven una tendència a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general en va ser Antoni Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants,Àngel Badía Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19 d'octubre del mateix any es va fundar el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. El setembre de 1908 passà a ser una confederació regional catalana que agrupava entre 20.000 i 25.000 obrers.

***

Milicians de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre de 1936)

- Columna Alcoiana: El 3 d'agost de 1936 es crea a Alcoi (Alcoià, País Valencià) la Columna de Milícies Alcoiana de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità a la mateixa ciutat d'Alcoi contra els militars aixecats i el 9 d'agost marxà al front de Còrdova amb un milenar de combatents, entre soldats i milicians anarquistes. El comandament s'establí a Pedro Abad i es dividí en dos grups, un que es dirigí cap a Espejo i Còrdova, encapçalada pel tinent Roberto García, i l'altre cap a Cerro Muriano, comandat per l'alferes Melquíades Álvarez i Enrique Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va ser brava. En tornar a Alcoi, un d'aquests batallons prengué el nom de«Ruescas-Taíno», en honor de dos dels seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de Ferro s'hi afegiren i amb la militarització passà a ser la 82 Brigada. A més dels citats, van combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d'altres.

***

Cartell de denúncia de Radio Libertaire

- Legalització Radio Libertaire: El 3 d'agost de 1987 Radio Libertaire de París (França), adherida a la Federació Anarquista (FA), que lluitava des de la seva creació l'any 1981 contra el poder socialista per defensar la llibertat d'expressió a les ones de ràdio, és finalment autoritzada pel govern de Jacques Chirac, a través de la Comissió Nacional de la Comunicació Audiovisual, a emetre legalment en l'ona 89.4 Mhz, amb una potència de 4kW.

Anarcoefemèrides

Naixements

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

- Isabel Vilà i Pujol: El 3 d'agost de 1843 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 --per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el«Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una«Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001), pp. 32-35

***

Giovanni Santandrea

- Giovanni Santandrea: El 3 d'agost de 1859 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a«cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare. Giovanni Santandrea va morir el 29 de setembre de 1926 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

***

António Gonçalves Correia en l'època de la fundació de la "Comuna da Luz"

- António Gonçalves Correia: El 3 d'agost de 1886 neix a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquistaA Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz» --situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas--, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacionsàcrates i anarcosindicalistes (A Batalha,A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la«Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves Correia».

António Gonçalves Correia (1886-1967)

***

"La Mêlée", periòdic del qual Ducauroy era gerent

- Paul Ducauroy: El 3 d'agost de 1887 neix a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França) el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions d'E. Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi --sos pares s'havien suïcidat--, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.

***

Notícia de la detenció d'Umberto Malfatti pubicada en el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 28 de maig de 1927

- Umberto Malfatti: El 3 d'agost de 1900 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el torner anarquista Umberto Malfatti. Després de la presa del poder pels feixistes, emigrà a França. El 27 de maig de 1927 va ser detingut a Lió (Arpitània), juntament amb els italians Italo Ragni i Romeo Seghettini, arran d'una baralla el dia anterior en un teatre lionès on feixistes de la colònia italiana de la ciutat realitzaven un acte pel 12è aniversari de l'entrada en guerra d'Itàlia; jutjat el 5 d'agost de 1927 a Lió per «temptativa d'assassinat» contra Mario Scribanti, secretari del Fascio de Lió, i el mestre d'orquestra Trépan, la seva causa va ser sobreseguda, però el 20 d'octubre de 1928 va ser expulsat. Amb Italo Ragni passà a Lieja (Lieja, Valònia) i l'1 de gener de 1929 es traslladaren a Seraing (Lieja, Valònia). L'abril de 1929, amb Italo Ragni i Camillo Berneri, s'ocupa de la difusió pels carrers, cafès i llocs públics de Brussel·les (Bèlgica) del periòdic anarquista Bandiera Nera, editat per Giuseppe Bifolchi a la capital belga. El 29 de juliol de 1929 va ser expulsat, juntament amb Italo Ragni, Aldo Gorelli i Sivestro Seffusati, de Bèlgica i portat a la frontera alemanya. Posteriorment visqué clandestinament a França i el 5 d'agost de 1931 participà, amb Italo Ragni, Lodovico Rossi, Gusmano Mariani, Marcello Bianconi, Attilio Scarsi i Efisio Pani, en una reunió del «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió, on fonamentaren les bases per a l'edició d'un periòdic anarquista local (Il Bombardiere), el primer número del qual havia de sortir en ocasió de l'aniversari de la mort de Sacco i Vanzetti i que finalment s'anomenà Insorgiamo. Un informe del 30 de setembre de 1931 del Ministeri de l'Interior italià li atribueix, amb Italo Ragni, Lino Enrico Farina i Francisco Barbieri, la preparació d'un atemptat contra la vida de Benito Mussolini. Detingut, va ser jutjat i condemnat el 14 de desembre de 1931 a vuit dies de presó per«infracció al decret d'expulsió». El març de 1932 participà, amb Italo Ragni, Ludovico Rossi i altres, en una reunió a Lió dels anarquistes italians a França i a Suïssa. El 18 d'abril de 1932, va ser condemnat novament per «infracció al decret d'expulsió» a una nova pena de 15 dies de presó. Es traslladà a París (França) i el 26 de desembre de 1934 va ser novament condemnat a dos mesos de presó.  

***

Adelita del Campo

- Adela Carreras Taurà: El 3 d'agost de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i després comunista Adela Carreras Taurà, més coneguda com Adelita del Campo. Milità activament en les Joventuts Llibertàries d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i en l'organització anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1938 col·laborà en el periòdic Titán,òrgan de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, dirigit per Francisco Batey, i suprimit arran de la dissolució del Consell d'Aragó. Aquest mateix any va ser nomenada vicesecretària del Congrés de «Mujeres Libres». Ballarina i actriu professional, durant la guerra formà part del«Teatre del Front» de la Unió General de Treballadors (UGT). Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancada als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i Bram, per això va ser batejada com Adelita del Campo (del camp de concentració). Al camp d'Argelers, on organitzà activitats culturals (campanyes d'alfabetització, edició de butlletins, recitals poètics, balls, etc.), conegué el militant comunista Julián Antonio Ramírez Hernando, amb qui s'unirà sentimentalment i en la postguerra es casarà. Estigué a càrrec de l'escola maternal de la Colònia Escolar Canigó, amb infants de tres a cinc anys. Afiliada al Partit Comunista d'Espanya (PCE), amb l'Alliberament s'instal·là amb Ramírez a Tolosa de Llenguadoc, on treballaren en la redacció del periòdic comunista Lucha. En 1946 la parella marxà a París i ella treballà en una fàbrica de xocolata. Més tard, amb son company, fou locutora, fins a 1974, de les emissions en llengua castellana de Ràdio París i en el grup teatral radiofònic espanyol d'aquesta emissora. Amb la mort del dictador Franco, la parella s'instal·là a Mutxamel i viatjaven a Madrid per realitzar tasques a l'Oficina de Premsa del Comitè Central del PCE. Adela Carreras Taurà va morir el 14 de maig de 1999 a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) i fou enterrada al cementiri d'aquesta localitat, on en 2007 el seu company es reuní amb ella.

Adela Carreras Taurà (1916-1999)

***

Hayden Carruth

- Hayden Carruth:El 3 d'agost de 1921 neix a Waterbury (Connecticut, EUA) el poeta i crític literari llibertari Hayden Carruth. Fill de l'editor de periòdics Gorton Veeder Carruth i de Margery Barrow Carruth, va passar la seva infància, marcada pels anys de la Depressió, a Waterbury i estudià a Chapel Hill (Universitat de Carolina del Nord) i a la Universitat de Chicago. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va servir dos anys en les forces aèries. Va viure molts anys a Johnson (Vermont, EUA). Durant més de seixanta anys va escriure una trentena de llibres de poesia, novel·la, assaigs (sobre jazz i blues) i crítica literària (Safo, Virgilio, Blake, Wilde, Thoreau, Sartre, Carver) i ensenyà Creació Literària a la Universitat de Siracusa, on va ser professor i mentor de nombrosos joves poetes, com ara Brooks Haxton i Allen Hoey. Va editar Poetry Magazine durant vint anys i treballà d'assessor literari en Harper's Magazine i The Hudson Review. Va rebre diverses beques (Bollingen, Guggenheim, National Endowment for the Arts, Lannan Literary, etc.) i aconseguí diversos premis literaris. En 1997 guanyà el Premi Nacional del Llibre de Poesia pel seu Scrambled eggs and whiskey (1996) i en 1992 fou guardonat amb el premi del Cercle Nacional de Crítics Literaris pel seu Collected Shorter Poems. Durant els últims anys residí amb sa esposa, la poetessa Joe-Anne McLaughlin Carruth, a Munnsville (Stockbridge, Madison County, New York, EUA). Els seus poemes, influenciats pel jazz, pel blues i per l'existencialisme, estan caracteritzats pel seu radicalisme polític i per un alt sentit de la responsabilitat cultural, retratant especialment la pobresa rural, les condicions de vida difícils de la gent i de les poblacions del nord de Vermont, els treballadors clandestins, etc. Altre dels seus temes predilectesés el de la follia i la no follia, fruit de les seves experiències quan va ser hospitalitzat entre 1953 i 1954 pels seus problemes psiquiàtrics (depressió crònica i intent de suïcidi) i amb l'alcohol. Com a crític literari fou especialista en Albert Camus. En 1998 publicà Reluctantly, una mena d'assaigs biogràfics. Hayden Carruth va morir el 29 de setembre de 2008 a la seva casa de Munnsville (Madison, Nova York, EUA).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Filippo Filippetti

- Filippo Filippetti: El 3 d'agost de 1921 mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Havia nascut el 24 d'octubre de 1892 a Liorna (Toscana, Itàlia). Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els«Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA).

***

Mécislas Charrier durant el seu procés

- Mécislas Charrier: El 3 d'agost de 1922 és executat a París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Jacques-Mécislas Charrier. Havia nascut el 2 de maig de 1895 a París (França) i era fill de l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant Berthe Charrier. No reconegut per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de la manca de mitjans de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va efectuar diverses feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre París, Marsella i Orà (Algèria). Es va embarcar com a mariner en un vapor que feia la línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de tuberculosi va ser desembarcat a Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una secció d'infermers i, després d'una revifalla de la seva tuberculosi, restà convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un consell de guerra per una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de la seva tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a també un antic company li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de Nimes, de la qual va sortir el febrer de 1918. Enviat als Batallons d'Àfrica, va haver de ser repatriat, víctima d'una congestió pulmonar, i desmobilitzat. Després, mitjançant un subterfugi, va aconseguir cobrar sis vegades la prima de desmobilització, però descobert, va ser condemnat a dos anys de presó a Grenoble. Alliberat el juny de 1921, va participar com a guaita, el 25 de juliol de 1921, amb dos còmplices més que havia conegut a la presó de Grenoble en l'atac a un vagó de primera classe del tren París-Marsella, per desvalisar-ne els viatgers. L'atracament va sortir malament i un jove estudiant de l'escola Politècnica que es va resistir va morir. Va ser detingut, sota el nom de Dujardin, el 30 de juliol en un hotel del carrer Fossés-Saint-Jacques de París i se li va trobar una suma de diners i el plànol de l'atac del tren. Va reconèixer els fets i va denunciar els seus dos còmplices, que van ser abatuts el mateix dia després d'haver estat detinguts per la policia ja que havien mort un inspector en la topada. El procés va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència de Versalles i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal, va justificar davant la cort el seu il·legalisme anarquista davant la seva inculpació de«robatori i de complicitat voluntària d'homicidi». El 26 de maig va publicar enLe Libertaireuna carta on exposava les seves conviccions llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 3 d'agost de 1922 Mécilas Charrier va ser guillotinat a la presó de la Santé de París (França); va marxar cap a la mort cantantL'Internationale,L'hymne au 17ei La Carmagnole. Va ser l'últim anarquista executat legalment per l'Estat francès.

***

Fitxa policíaca de Francesco Ghezzi

- Francesco Ghezzi: El 3 d'agost de 1942 mor a Vorkuta (Komi, Rússia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Havia nascut el 4 d'octubre de 1893 a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut  i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els«anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquests últims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta. En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat.

***

Paul Roussenq

- Paul Roussenq: El 3 d'agost de 1949 mor a Baiona (Iparralde, País Basc) el militant i presidiari anarquista Paul Roussenq. Havia nascut el 18 de setembre de 1885 a Sant Gèli (Provença, Occitània) de pares pagesos. Va descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire,Le Père Peinard,Les Temps Nouveaux...) i els textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a l'aventura --als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Rodamón des dels 16 anys, va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó per vagabunderia. Al tribunal d'apel·lació, el 5 de març de 1903, va llançar un crostó de pa al cap del procurador, que el va enviar cinc anys a Biribi, als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af). Empresonat per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç. El 5 de maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a 20 anys de treballs forçats per «destrucció voluntària de béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13 de gener de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana Francesa) amb el número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que van fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, deL'Incorregible, nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua. Després d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi i la mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de conferències al sud de França i va fer una estada de quatre mesos a l'URSS, però el relat del seu viatge a la Rússia soviètica, la denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per André Prudhommeaux Terre Libre. Després decidirà viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a«sospitós» durant la guerra, va ser internat en un camp a Sisteron pel govern de Vichy, moment que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer du bagne, editades en 1950. Després de l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit prematurament i malalt, va suïcidar-se llançant-se al riu Ador de Baiona. En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de Saint-Gilles.

***

Necrològica de Juan Alarcón Ortega publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 16 de gener de 1975

- Juan Alarcón Ortega: El 3 d'agost de 1974 mor a Riam (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alarcón Ortega. Havia nascut l'octubre de 1915 a Los Gallardos (Almeria, Andalusia, Espanya). Després de passar la seva infantesa a Múrcia, cap el 1930 s'instal·là a la barriada del Bon Pastor de Barcelona (Catalunya), on treballà primer portant cabassos i després en una fàbrica de pintures. En aquesta època s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Com que patia paràlisis infantil en una cama des que tenia tres anys i no pogué anar al front, durant la guerra civil romangué a la reraguarda com a delegat de la CNT en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 s'establí a Riam, on va fer de cuiner d'un grup de sabaters enrolats en una CTE; després treballà de manobre i més tard de torner en una fàbrica d'alumini. En 1942 fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT clandestina de Riam, on ocupà càrrecs de responsabilitat després de la II Guerra Mundial. Juan Alarcón Ortega va morir el 3 d'agost de 1974 a Riam (Alvèrnia, Occitània) d'una crisi cardíaca.

***

Henri Cartier-Bresson

- Henri Cartier-Bresson: El 3 d'agost de 2004 --moltes fonts citen erròniament el 2 d'agost-- mor a la seva casa de Céreste (Provença, Occitània) el fotògraf llibertari Henri Cartier-Bresson. Havia nascut el 22 d'agost de 1908 a Chanteloup-en-Brie (Illa de França, França). Sa família, propietària d'una manufactura de cotó a Pantin, va intentar inútilment transmetre-li una educació burgesa i cristiana. D'esperit rebel des de jove, va apassionar-se per la pintura, fet que el va portar a relacionar-se amb els surrealistes i a estudiar amb el cubista André Lhote; però abandonarà la pintura i partirà a descobrir el món amb la seva càmera Leica (a la Costa d'Ivori romandrà un any). En 1932 les seves primeres fotografies són exposades a Nova York. En 1934 viatjarà un any per Mèxic, testimoniant la vida dels barris pobres mexicans. En 1935, als Estats Units, s'iniciarà en el cinema. Entre 1936 i 1939, de tornada a França, treballarà com a assistent de Jean Renoir. En 1937 va realitzar durant la Revolució espanyola un documental (Victoire de la vie) sobre els hospitals republicans. En 1940 va ser empresonat pels alemanys, però aconseguí evadir-se en 1943, després de dos intents infructuosos, i prendrà part en una organització clandestina d'ajuda als presoners. Va fotografiar després l'Alliberament de París. Va retornar als EUA, on en 1947 fundarà amb Robert Capa, David Seymour i Georges Rodger l'agència cooperativa Magnum Photos, que esdevindrà una de les agències fotoperiodístiques més prestigioses del món. Entre 1948 i 1950 va viatjar perÍndia, per Birmània, per Xina --durant els sis primers mesos de la Xina Popular--, i per Indonèsia --arran de la independència. En 1954 va ser el primer fotògraf occidental que va poder treballar a l'URSS després de la mort d'Stalin. En 1960 marxà a Cuba i a Mèxic, entre altres països. En 1966 va deixar l'agència Magnum, però va continuar amb la fotografia. En 1974 va abandonar els reportatges fotogràfics per consagrar-se al dibuix. Entre el 25 d'abril i el 25 de maig de 2000 va fer una exposició fotogràfica a l'Espai Louise Michel de París, Vers un autre futur. Un regard libertaire, amb textos de Bakunin, un dels autors que li agradava citar, organitzada per la CNT francesa --l'editorial Nautilus i la CNT n'editaren el catàleg el mateix any. En aquest any 2000 va crear a París, amb sa companya Martine Franck i sa filla Mélanie, la Fundació Henri Cartier-Bresson. Dos anys després aquesta fundació va ser declarada d'«utilitat pública» i el maig de 2003 va inaugurar-se'n la seu. Henri Cartier-Bresson va morir pocs dies abans de fer els 96 anys i va ser enterrat el 4 d'agost de 2004 a Montjustin.

 Escriu-nos

Actualització: 03-08-14

Llauher, Jauge, Yugell, Laluger

0
0
 
El meu germà Joan Antoni fa feina a l'administració, i durant uns anys va ocupar una posició que li suposava rebre una quantitat important de cartes i remeses diverses, que arribaven d'aquí, d'allà i de més enllà. Va tenir l'humor i la paciència de col·leccionar deformacions diverses del llinatge que compartim. Aquí teniu el resultat:

Lleuge
Liauger
Llanger
Liaguer
Jauyer
Lleuder
Lleuger
Auger
Llaguer
Lauger
Llauher
Llauder
Lluger
Kauger
Llauguer
Yuguell
Llarguer
Hanguer
Jauge
Llautjere
Laluger
Lleujer
Llaubert
Jauger
 
Com si fossin els llinatges dels descendents del conqueridor d'un gran imperi, que han vist com dotzenes de fonètiques locals erosionaven el mot original.
 
 
 

Resum de l'assemblea de juliol

0
0
Perdoneu el retard encara no havíam publicat el resum de la nostra darrera assemblea del passat 10 de juliol. Al mes d'agost no fem assemblea però si que fem el nostre tradicional dinar a Llenaire que serà el diumenge 17 d'agost.

La primera part de l'assemblea la vam dedicar a donar informació

 Reunió sobre l'ordenança de convivència:

La nostra candidata i portaveu, na Marina, i en Pepe es varen reunir amb el redactor de l'ordenança de convivència que com sabeu es va aprovar inicialment amb el nostre vot en contra i a la que vam presentar al·legacions.  S'ens van explicar les al·legacions que tècnicament s'han acceptat i les que no. S'han acceptat un bon número de les nostres al·legacions, però evidentment no canvia la filosofia política privatitzadora de l'espai públic que hi ha darrera. Ara depèn de l'equip de govern PP&PI  si la duen endavant o no i quins canvis fan a la mateixa

Diógenes, MES, Podem a Pollença i Gent per Sineu.

Diógenes és el nom d'un grup de regidors de diferents pobles, afins a nosaltres, que la legislatura passada vàrem quedar en coordinar-nos. La nostra candidata i portaveu, na Marina, i en Pepe es varen reunir amb Alfonso (ICV) de Campanet, Guillem (ICV) d'Artà i Sergio, dels Independents i ara lligat a Podem, de St Margalida. El motiu de la reunió era intercanviar informació i fer valoracions de com s'està creat Més i establir llaços de col·laboració, com organitzar xerrades de forma conjunta i compartir despeses).

En Pepe es va reunir amb els regidors Tomeu del PSM i Miquel Àngel d'Esquerra i els vam transmetre la nostra proposta d'una assemblea conjunta i una llista única. Al moment de la reunió encara no s'havia creat oficialment l'estructura de MES a Pollença, ara esperam tornar-nos a reunir i que ens donin una resposta o proposta a la idea d'aconseguir una candidatura conjunta d'esquerres a Pollença

Aprofitant la presència de membres del cercle de Podem a la nostra assemblea, els vam traslladar informació i els vam fer una proposta de fer un dia una assemblea tots junts, respectant els seus temps i deixant que s'organitzin.

Na Marina informa que va anar a la presentació de Gent per Sineu (una assemblea progressista, ecologista, sobiranista que integra tota l'esquerra de Sineu) i va quedar amb la seva coordinadora que un dia vendran a Pollença per intercanviar idees i opinions.

Evidenment nosaltres continuam amb el full de ruta que tenim planejat i seguim fent feina. A Alternativa som un partit municipalista  i no tots compartim els mateixos referents estatals i autonòmics però com ja vam explicar al  mes d'abril  a la nostra proposta; "La unitat de l'esquerra":

"La nostra proposta unitària passa per un projecte en torn a una assemblea conjunta, on no hi hagi un repartiment de poder en funció de sigles sinó que les decisions les prenguin les persones que en formen part. En definitiva, la coalició, més que de partits polítics o de sigles, hauria de ser de persones. Una assemblea així, tal com nosaltres la volem, presentaria total independència respecte a àmbits supramunicipals, encara que els seus membres podrien tenir doble militància i seguir en els seus partits dins l'àmbit autonòmic i nacional."

Presentació de l'informe econòmic i propostes

Es presenta l'informe que vàrem decidir fer anualment sobre els comptes d' Alternativa i que ja hem publicat al bloc. Vam debatre i votar sobre els diners que ens dóna l'Estat com grup polític i la seva dedicació a causes solidàries o de col·lectius en lluites alternatives. Vam considerar que hem de tenir dobler per cobrir-nos les espatlles davant possibles demandes o problemes en el futur i continuar col·laborant amb causes que ho necessitaven com la caixa de resistència de l'Assemblea de Docents, el cas de Miquel Amengual, el documental d'Alpha Palm.

També vam parlar de les quotes, es va proposar que les quotes han d'anar en relació a la situació econòmica de la persona i que ha d'haver una quota reduïda per aquell que ho necessiti (aturats, treballadors precaris o aturats). Vam decidir mantenir la quota de 60 euros normal i la reduïda a la meitat..

 Ple del mes de juliol:

Vam parlar  i decidir la nostra posició a  les mocions, propostes, precs i preguntes del ple de juliol (veure article).

Vam repasar les feines a fer pendents:

-L'informe econòmic (fet)

-La xerrada amb la portaveu del GOB que vam realitzar el passat 25 de juliol (tenim un article pendent sobre la mateixa).

- Tenim pendent la feina del reglament de participació.

- L'organtizació del dinar a Llenaire el 17 d'agost.

- En referència a les eleccions de maig del 2015: es proposa fer un grup de feina específic per això, que pugui dur a l'assemblea propostes elaborades i es pugui reunir més àgilment i tantes vegades com sigui necessari.

- El 5 de setembre tenim previst fer una projecció amb debat del documental d'Alpha Pam.

Ferrán Aguiló

 

Illanvers no tindrà onzena edició (de moment)

0
0

Illanvers és un certamen multidisciplinar. Hi ha poesia, hi ha fotografia, hi ha pintura, hi ha música... Hi ha una illa i unes nits d'agost. I hi ha, sobretot, un públic que ja s’ha acostumat a la cita estiuenca que ajunta de manera deliciosa algun indret de Menorca amb el gaudi de veure i escoltar els poetes. Els poetes, joves, la majoria, però també els més veterans, els seus mestres. El públic només ha d’obrir els sentits per deixar-se endur per les sensacions. A més, de cada edició d'Illanvers hi queda un registre material en forma de llibre per a rellegir uns textos que, en determinats moments, tenen un poder evocador extraordinari.

He escrit el paràgraf anterior en present, però ho hauria de fer en passat perquè enguany no hi haurà Illanvers. La veu d’alarma la va donar el 31 de juliol en Bep Joan Casasnovas al seu Facebook: “ILLANVERS no té edició enguany. A més de les dificultats, n'hi ha que el volen desaparegut, ofegat... Dissuadiran l'esdeveniment, un estiu al manco, però mai callaran les veus de la poesia”. Després ha continuat publicant poesia i demanant a la gent que ho faci, que ompli el mur de versos. L’illa la tenim, i els versos també. I també la memòria gràfica i sonora de les edicions anteriors.

Em vaig posar en contacte amb en Pere Gomila. Ell i en Sergi Celofé eren els coordinadors de la festa que, tal com en Pere em va dir, era un acte del departament de cultura del Consell Insular de Menorca. L’any passat va estar a punt de no fer-se. En Pere Gomila ho explicava al seu blog, i uns dies més tard en Miquel Àngel Maria reflexionava sobre la qüestió.

Finalment, es va fer. En Pere explica com: “L’any passat, en què celebràvem la desena edició, vam pensar que havíem de dur el recital endavant costés el que costés i encara que haguéssim de fer pagar una entrada o per els llibrets. Després d’un post al meu blog que va generar diferents notícies en premsa, va sorgir molta gent que s’oferí i que ens donava el seu suport, cosa que encara ens va estimular més en la decisió de fer Illanvers. Vam tenir el suport de la regidora d’Alaior i molt especialment de la de Ciutadella, ja que na Sili Pons havia recitat en una ocasió els seus poemes a Illanvers. Na Sili va ser qui aconseguí que l’IEB pagués el llibret. També vam parlar amb la consellera que, per l’any passat (supòs que per tot el que havia sortit en premsa) ens va oferir una ajuda puntual de 600 euros, però sense suport logístic. Entre una cosa i altra, vam tenir la situació econòmica resolta, però la feina se’ns va incrementar moltíssim.”

El Consell enguay també ha decidit no posar ni un euro al projecte. Ja se sap que hi ha certs sectors polítics a qui els poetes fan molta nosa. O molta por. Perquè els mots despullats esdevenen armes molt eficaces contra la malaptesa, l’arrogància o, directament, la ignorància.

Com diu en Bep Joan Casasnovas, esperem que el 2014 representi només un parèntesi en aquesta festa de la poesia i la música que omplia de màgia les nits del mes d’agost a Menorca.

Viewing all 12424 articles
Browse latest View live