[31/07] «La Propaganda» - Setmana
Tràgica - «Ruta Confederal» - Recco -
Willette - Luz - Fochi - Mahé - Núñez
Soler - Martín de la Haza - Muñoz
Benítez - Sette - Cortiella - Simon - Trenc - BiancoAnarcoefemèrides
del 31 de juliol
Esdeveniments
- Surt La Propaganda: El 31 de juliol de
1881
surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer
número del dominical La
Propaganda. Revista semanal consagrada a
la defensa e ilustración de la clase obrera.
D'antuvi la seva tendència era
republicanofederal, però gràcies al viratge
polític i la radicalització del seu
fundador i director, Ricardo Mella, passà a fer costat les
tesis
anarcocol·lectivistes de la Federació de
Treballadors de la Regió Espanyola
(FTRE). A partir del número 29 (16 d'abril de 1882), o
anterior, el seu
subtítol serà «Semanario social
defensor de la clase trabajadora» i més tard«Semanario social. Eco de la clase trabajadora». En
un primer moment polemitzà
amb Revista Social, però
aviat passà
a cooperar amb aquesta publicació anarquista. Els membres
del consell de
redacció eren els estudiants Ricardo Mella, Ángel
Bernárdez, Federico Rodríguez
i Joaquín Nogueira, i les reunions d'aquest consell es feien
a la capelleria que
el pare de Ricardo Mella tenia muntada a la Porta do Sol de Vigo. Entre
les
seves col·laboracions destaquen la secció«Misceláneas doctrinales», on Ricardo
Mella polemitzà amb la premsa burgesa. Trobem textos de
Serafín Álvarez,
Bakunin, Ángel Bernárdez, V. Durán,
Teófilo López, R. C. Micel i Eribaldo
Pérez, entre d'altres. Les seves crítiques al
servei militar, realitzades pels quintos
que formaven el seu comitè de redacció, enmig de
l'escàndol dels contingents i
les redempcions en metàl·lic, va ser un dels
puntals que van fer força popular
aquest setmanari entre els cercles obrers. Es publicaren 74
números, l'últim el
4 de març de 1883, i encara en sortí el
número 75, però va ser segrestat per
les autoritats i la publicació multada amb 30 duros (150
pessetes), fet que
suposà la fi de la revista.
***
- Sisè dia de la
Setmana Tràgica: El dissabte 31 de juliol de
1909 la
ciutat de Barcelona (Catalunya) comença a recuperar el seu
tradicional ritme de
vida després dels fets insurgents dels últims
dies. De matinada, el capità
general de la regió, Luis de Santiago Menescau,
publicà el tercer i últim ban
de la setmana, autoritzant la lliure circulació dels
ciutadans pels carrers. Durant
el matí es regularitzà el treballs als centres
oficials, la banca i el comerç;
els mercats funcionaren normalment, les brigades municipals netejaren
la ciutat
de runes, rails i llambordes, i van començar a funcionar el
telègraf i els
telèfons. Grups de soldats es van desplegar sense armes amb
l'objecte
d'exhortar els comerciants a obrir les seves botigues davant la
inexistència de
piquets o rebels descontrolats i l'Exèrcit
custòdia els mercats. Al Poble-sec,
però, una multitud completa la crema de la rectoria de
l'església parroquial de
Santa Madrona. A les 11 hores es va produí una
càrrega de la nerviosa Guàrdia
Civil contra els més de 1.500 curiosos que s'estaven al
convent de les beates dominiques
de l'Eixample i es produïren sis morts, nombrosos ferits i 50
detinguts, que
seran alliberats tres setmanes després. Mitja hora
després, franctiradors
intentaren atacar la caserna d'Artilleria de Sant Agustí.
Durant tot el dia,
des dels terrats, alguns pacos continuaren
hostilitzant les forces de
l'ordre. A les 12 hores diversos regidors de l'Ajuntament es reuniren a
casa de
l'advocat Narcís Verdaguer Callís, on Emiliano
Iglesias proposà la formació
d'un comitè amb la finalitat de garantir el retorn al
treball per al proper
dilluns; també els regidors van exigir al capità
general la publicació d'un ban
en el qual es precisés les penes amb les quals s'havien de
castigar els
diferents delictes. A la tarda, sobre les 16.45, el regidor lerrouxista
Emiliano Iglesias Ambrosio fou detingut per oficials de
l'Exèrcit; durant
l'interrogatori continuà amb la seva tradicional actitud
ambivalent, negà haver
tingut cap participació en els fets i, fins i tot, ser un
dirigent del Partit
Republicà Radical (PRR) --poc després
serà un dels que implicarà sense cap
vergonya Francesc Ferrer i Guàrdia en els fets de la Setmana
Tràgica i, un anys
després, ja lliure de tota possible repressió,
reivindicarà com a una gesta del
seu partit l'aixecament revolucionari d'aquells dies. Poc
després, els regidors
es reuniren amb l'alcalde de Barcelona Joan Coll Pujol, el qual
aconseguí la
confiança dels comerciants i dels fabricants
perquè obrissin els negocis i les
fàbriques el proper dilluns, amb la recomanació
oficiosa que es pagués a tothom
el jornal de la setmana del conflicte. A la tarda, l'últim
bastió dels
revoltats, el barri d'Horta, és ocupat militarment. Al
vespre van començar a
funcionar algunes línies de tramvia amb regularitat. Fora de
Barcelona, les
diferents ciutats i viles catalanes revoltades també
recuperaren la
quotidianitat ciutadana habitual.
***
- Surt Ruta Confederal: El 31 de juliol de
1937
surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià)
el primer número del setmanari
anarcosindicalista Ruta Confederal.Órgano de la Federación Local y Comarcal de
Sindicatos de Ramo e Industria.
CNT-AIT. Era una publicació oficial,
visada per la censura de guerra, de la Federació Local i de
la Federació
Comarcal de Sindicats Industrials de la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
i s'imprimia en les Gràfiques Socialitzades alcoianes.
Trobem articles de Mauro
Bajatierra, José Belda, Camilo Bito, Conchita
Cerdà, Felipe Colomer, Felipe
Coma, José Díaz, Fausto Domingo, A. Ferrer, Lina
García, José García Ventura,
Fabio Gil, Vicent Oriola, Jandro Ortiz, Julio Pascual Mira, Jorge
Quiles,
Manuel Sanz i Francisco Verdú, entre d'altres.
Polemitzà amb Humanidad,
d'Alcoi, i atacà els comunistes.
En sortiren 34 números, l'últim el 19 de
març de 1938.
Naixements
- Grégoire Recco:
El 31 de juliol de
1857 neix a Formia (Laci, Itàlia) l'anarquista
Grégoire Recco. Sos pares es deien
Dominique Recco i Josepha Birusso (o Dirusso). És guanyava
la vida com a
sastre. Per les seves activitats va ser expulsat el 20 de
març de 1894 de
França i es refugià a Bèlgica. El seu
nom figura en una llista d'anarquistes a
vigilar establerta per la policia ferroviària fronterera
francesa.
***
- Adolphe Willette:
El 31 de
juliol de 1857 neix a Châlons-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França) el pintor, dibuixant,
caricaturista i escriptor
llibertari Adolphe Léon Willette. Fill d'un coronel que va
ser ajudant de camp
del mariscal François Achille Bazaine, amb 18 anys,
després d'estudiar a Dijon,
va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en
1881
debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va
instal·lar al barri parisenc de
Montmartre i llogà amb son germà, el doctor
Willette, un taller al número 20
del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a
la litografia i a la
pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo,
pintures al fresc,
vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i
menús de
cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de
Pierrot i de
Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886
s'allunyarà
progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals,
per
consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis i Émile Goudeau
va crear el cabaret«Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va
exposar una pintura que havia
estat rebutjada al Saló, a més de diversos
plafons i el seu famós Parce
Domine (1884),
avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret
freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri
Rivière, Maurice Donnay, Maurice
Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro,
Vincent Van
Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després
decorarà nombrosos cabarets
i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del
Ball
Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de
l'Ajuntament de París.
Apassionat polemista, va col·laborar en diversos
periòdics llibertaris i
humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico,Le Triboulet, Le Rire, La Baïonntte, La Libre Parole
Illustrée,
i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au
Beurre. A
més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) --que
serà denunciat per ultratge a
l'Exèrcit--, La
Vache
Enragée (1896-1897),Le
Pied de Nez (1901),Les
Humoristes (1901,
amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer
Dreyfus», es va presentar com aúnic «candidat antisemita» a les
eleccions legislatives del 22 de setembre, per
a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va
realitzar la decoració
de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre
de 1889, del Moulin-Rouge, i
creà el famós molí que va pintar en
magenta. En 1911 el Museu de les Arts
Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any
següent va ser nomenat cavaller
de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un
grup de joves artistes de
Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui
grimpe», que volia renovar
l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot, molt
admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va
fundar
en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer
president fins al
1923. Aquest últim any posà la primer pedra del
dispensari dels Petits Paulbots
a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 a
París (França)
i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest
autor de
dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar
a la
religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per
als artistes finats.
El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant
del Sacré-Coeur
van ser rebatejats amb el nom de la també
llibertària Louise Michel.
***
-
Fábio Luz: El 31
de juliol de 1864 neix a Valença, al sud d'Estat de Bahia
(Brasil), el metge
anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Després de
passar la seva infància i adolescència
a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a
Salvador. En aquest període
ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va
instal·lar-se a
Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a
Pinheiros. A
més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una
feina d'inspector
escolar. Més tard, amb una clínica
instal·lada al barri del Méier de Rio de
Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la
comunitat local per la
forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no
tenien
recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquellaèpoca assolaven la
capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista
llibertària basada
en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Errico
Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana,
un «burgès», com es
definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels
treballadors
anarquistes, impartint conferències i mítings, i
escrivint en la premsa obrera
(A Plebe, A
Vida, Voz da União,Spartacus, etc.). Un projecte al
qual va
dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació,
va ser la creació en 1904 de la
Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la
finalitat de
formar científicament i políticament el
proletariat, que, encara que va durar
pocs mesos, donà lloc a la participació
d'importants intel·lectuals
carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo,
Evaristo
de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres;
Luz hi va impartir
l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de
la
necessitat de la literatura com a eina d'educació, de
discussió i de propaganda
anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils
i novel·les de
temàtica social i d'orientació àcrata,
i va col·laborar en una impremta
llibertària. Entre les seves obres més famoses,
totes molt influenciades pel
tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas
(1902), Ideólogo (1903),Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria
(1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de
Helena (1951). En 1914 participarà en la
creació del Centre d'Estudis
Socials, on impartirà conferències. Quan
esclatà la Revolució russa en
1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que
més van combatre les
pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant
el grup«Os Emancipados» i des dels periòdics A
Luta Social i Revolução
Social,
publicacions en «guerra textual» contra els
bolxevics. No perdia cap
oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre
la seva
cadira a
l'Acadèmia Carioca de les
Lletres o participant en infinitat de tertúlies.
Fábio Luz, que va morir el
9 de maig de 1938 a Rio
de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), va ser una de les figures
més
destacades de
l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files
revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia
llibertària i de
l'ecologisme.
Fabio Luz (1864-1938)
***
- Adalgisa Fochi: El
31 de juliol de
1865 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia)
l'educadora, escriptora i activista
feminista socialista Adalgisa Fochi, mare del destacat
intel·lectual anarquista
Camillo Berneri. Era filla de Piero Fochi, metge garibaldí
que havia participat
en l'expedició dels Mil Camises Vermelles, i de Carolina
Gallenga, més acostada
a Giuseppe Mazzini. Quan era mestra elemental i es trobava de vacances
per
Valtellina (Llombardia, Itàlia) conegué Stefano
Berneri, vidu amb fills que
treballava com a secretari a l'Ajuntament de Corteno Golgi (Llombardia,
Itàlia), i amb el qual acabà casant-se. El 20 de
maig de 1897 nasqué Camillo
Berneri i sos pares es van separar aviat. A causa de la seva feina de
mestra,
mare i fill hagueren de canviar de residència en diverses
ocasions (Milà,
Palerm, Reggio de l'Emília, Arezzo, etc.). Escriptora de
contes infantils –La penna d'oro
(1902) i La scopa di zia Tecla
(1904)–, en 1912 va
fer la conferència L'eredità
in relazione
alla responsabilità dei genitori a la Biblioteca
Popular de Reggio de l'Emília
(Emília-Romanya, Itàlia), on son fill estudiava a
l'escola superior, i en 1914
altra sota el títol Esaminandi ed
esaminatori. Publicà diversos assaigs en defensa
dels infants abandonats,
com ara Figli di nessuno, Fanciulli infelici o Salviamo
in fanciullo. En 1927 publicà
l'obra de teatre en un acte Uno
stratagemma da affamate. Desenvolupà una intensa
tasca cultural marcada pel
seu pensament polític, barreja entre el republicanisme
mazzininià, el
socialisme, l'anarquisme, el feminisme i la pedagogia pestalozziana.
Durant el
règim feixista, després de negar-se a jurar
fidelitat al Rei, obligació per a
tots els funcionaris de l'Estat, hagué d'abandonar la seva
professió i el seu
país. Es reuní amb son fill i la seva companya
Giovanna Caleffi a París
(França), on s'havia exiliat la parella, dedicant-se a
ensenyar ses dues nétes
Maria Luisa i Giliana Berneri. Romangué a París
després de l'assassinat de son
fill, esdevingut el 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya),
retornant a
Reggio de l'Emília al final de la II Guerra Mundial. A
Itàlia publicà dos
llibres dedicats a son fill: Con te,
figlio mio! (1948), que en realitat són unes
memòries, i La mamma. In difesa di
Camillo Berneri. Contro
i detrattori ed i calunniatori (1951). Adalgisa Fochi va
morir el 16
d'agost de 1957 a Reggio de l'Emília
(Emília-Romanya, Itàlia). La seva tomba,
segons el seu desig, només porta una inscripció:«Madre di Camillo».
Adalgisa
Fochi (1865-1957)
***
- Anna Mahé:
El 31 de juliol de 1881 neix a Bourgneuf-en-Retz (País del
Loira, França)
la militant anarquista individualista i propagadora de l'amor lliure
Anna Mahé.
D'antuvi mestra d'escola, va esdevenir més tard, com sa
germana Armandine, la
companya de l'anarquista individualista Albert Joseph (Albert Libertad)
amb qui participarà en les «Causeries
Populaires» (Xerrades Populars, 1902). Va
ser partidària de l'amor lliure, i va escriure els seus
articles en la premsa
llibertària (L'Anarchie, Le Libertaire, La Cravache, Germinal,L'Ordre, Terre et Liberté, etc.) en «ortografia
simplificada»,
rebutjant totalment l'escriptura acadèmica. És
autora del futllet L'hérédité
et l'éducation (1908), en ortografia
simplificada, que va ser traduït al
castellà per A. Cruz i editat a París
en 1911 sota el títol La herencia y la
educación.
Anna Mahé va
morir en 1960.
***
- Ignacio
Núñez Soler: El 31 de juliol de 1891
neix a
Asunción (Paraguai) el pintor anarquista i
anarcosindicalista Ignacio Soler
Núñez, conegut com Ignacio
Núñez Soler.
Fill il·legítim, son pare fou l'advocat i
periodista Adolfo Rufo Soler
Jovellanos, maçó i un dels pilars de la
revolució liberal paraguaiana de 1904;
i sa mare, Ascensión Núñez, criada de
la família, tingué una forta
influència
en son fill fins al punt que aquest decidí canviar-se
l'ordre dels seus
llinatges en el seu homenatge. Sos germanastres Manuel i
Tomás Núñez Rolón,
fuster el primer i pintor i decorador que havia estudiat amb Julio
Mornet i
Guido Boggiani el segon, el van introduí en el
món artístic i en el pensament
revolucionari, encara que Ignacio va començar pintant parets
i emblanquinant, a
més de realitzar tot tipus de feinetes (dependent de
magatzem, artesà, venedor
ambulant de mitges, fuster, paleta, etc.). Aconseguí
despuntar gràcies a Julio
Correa, poeta i dramaturg guaraní que el
contractà per decorar els seus
muntatges teatrals. En 1931 presentà la seva primera
exposició a la Casa
Argentina. El seu art, barreja d'impressionisme i de naïf,
es caracteritza per un alt grau de compromís social, amb
escenes de la vida quotidiana i obrera de la seva ciutat, fet pel qual
alguns
el van qualificar com El pintor
d'Asunción. Durant sa vida presentà un
gran nombre d'exposicions individuals
i col·lectives i la seva obra es conserva a diferents museus
de diversos països
(Paraguai, Argentina, Brasil, Uruguai, Estats Units, Espanya, Alemanya,
etc.). Des
del punt de vista social està considerat un dels primers i
principals referents
del moviment anarquista del seu país. A finals de 1906, quan
son pare era
ministre d'Hisenda, fortament influenciat per figures com Luis Pozzo,
José
Bertotto, Pedro Gori i, especialment, Rafael Barrett,
s'afilià a la Federació
Obrera Regional Paraguaiana (FORP). En 1916, amb Leopoldo Ramos
Giménez,
Modesto Amarilla, Manuel Núñez, i altres,
fundà la societat obrera «Primero de
Mayo», la insígnia de la qual era una bandera
negra, organització que l'agost
d'aquell donà lloc al Centre Obrer Regional del Paraguai
(CORP) i del qual va
ser elegit representant de la Societat de Pintors Units. A partir de
1917
freqüentà l'acabada de crear biblioteca
llibertària del Centre Cultural Rafael
Barrett. Altres membres del CORP van ser Leopoldo Ramos
Giménez, Félix
Cantalicio Aracuyú, Manuel Núñez,
Lorenzo Martínez, Silvio González Medina,
Neri Caballero, Cayetano Raimundi, Máximo Larrosa, Vicente
Alvarenga, Leopoldo
Ruiz, Juan Venider, Tomas Flecha, J. Cano, Francisco
Florentín, Anacleto Meza,
Eugenio Rueda, F. Artigas, Pedro Martínez, Lorenzo
Martínez, Anselmo Vega, Juan
G. Cardozo, Isidoro López, Martín Correa, Alfredo
Benítez, Rodolfo Morales,
Carlos Irala, Estanislao Méndez, Pedro Cataldi, J. Amarilla,
Tomás Roa, Emilio
Cutillo, Alejo Flecha, etc. El CORP creà filials a
gairebé totes les ciutats i
pobles paraguaians i comptà amb diversos òrgans
d'expressió (El Combate, Renovación, Protesta
Humana,Prometeo, etc.). En tres ocasions va
ser elegit secretari general del CORP. Encara que en 1929 no va signar
el
manifest obrer i estudiantil Al avance de
la dictadura cedió el último resorte de la
libertad i no formà part del«Nou Ideari Nacional» (NIN), moviment
insurreccional que proclamà la «Comuna
Revolucionària» el 20 de febrer de 1931 a la
ciutat d'Encarnación, durant els
anys trenta, justament quan començà a ser conegut
com a artista, patí
confinaments, empresonaments i desterraments. Durant el govern del
coronel
Rafael Franco, portà una vaga de fam a la presó.
Sempre fidel al moviment
anarquista, tingué durs enfrontaments amb antics companys
(Obdulio Barthe,
Oscar Creydt, etc.) quan aquests es passaren a les files comunistes. En
1980
publicà les seves memòries Evocaciones
de
un sindicalista revolucionario, escrites durant molts anys
ajudat per
l'intel·lectual anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Durant
els seus últims anys
patí problemes amb la vista. Ignacio
Núñez Soler va morir el 13 d'octubre de
1983 a Asunción (Paraguai). Estava casat amb
Hermínia Rosa Blanc, amb qui
tingué tres infants --de fadrí el pintor
tingué altres fills. En 1991
l'ajuntament d'Asunción inaugurà amb el seu nom
la plaça situada davant del
Centre d'Arts Visuals (Museo del Barro). En 1999 Ticio Escobar
publicà la
biografia Ignacio Núñez
Soler.
Defuncions
- Manuel Martín de
la Haza: El 31 de juliol de 1936 és assassinat
a Los Palacios (Sevilla,
Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la
Haza, conegut com El Niño de la
Canita. Havia nascut el 24
d'abril de 1901 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill
d'una
família pagesa pobre, assistí molt poc a
l'escola. Des d'infant ajudà en les
tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina
Arquellada Jiménez, amb qui
tingué un infant. Després de treballar com a
jornaler a la major part de les
explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser
contractat de pagès
a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II
República
espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de
la CNT de
Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i
olivaters, càrrec en el
qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis
mesos després. Arran del cop
feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de
falangistes
i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a
Dos Hermanas.
Manuel Martín de la Haza va ser afusellat
l'endemà, 31 de juliol de 1936, al
lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia,
Espanya).
El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de
la Llibertat», que anualment
se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.
***
-
Antonio Muñoz
Benítez: El 31 de juliol de 1936 és
assassinat a Alcalá de Guadaira (Sevilla,
Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i
anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez,
també conegut com El Laico. Havia
nascut el 21 d'abril de 1879 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia,
Espanya).
Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat
d'excel·lents
condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a
causa del
seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante
Pérez, amb el mestre
racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a
Grazalema. Va fer de mestre
racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle,
Setenil de las
Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on
conegué destacats anarquistes (el
fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda,
etc.). Per fugir del servei
militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina
Martínez al Marroc
francès, on aprengué francès iàrab i va fer classes per les cabiles de la zona
de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb
Vallina a la
Península. Recorregué com a mestre de poble la
serra cordovesa, va fer una
història de l'època romana i àrab de
Còrdova, realitzà conferències i
dissertà
sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914
s'establí en Dos
Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a
infants i adults. La burgesia
local el batejà com El Laico, ja que
tots els seus alumnes sortien
ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932
organitzà amb Vallina
una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers
(jornada màxima
laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que
s'escampà per tota la
província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué
com a resultat la mort del
cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i
27 ferits lleus.
Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el
2 d'agost de 1932
fou proclamat per aclamació popular batlle,
càrrec que ocupà fins a la seva
destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat
d'obrerista i
ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de
l'església per
molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els
enterraments i els casaments
civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons
seves al·lusives al
caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia,
tornà a la seva
tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat
del Front Popular
pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de
febrer de 1936 i fou
nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de
juliol de 1936 tropes feixistes
ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut.
Antonio Muñoz
Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol
de 1936, a la porta del
cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya)
per un escamot de
falangistes.
***
-
Agostino Sette: El
31 de juliol de 1936 mor a Siétamo (Osca, Aragó,
Espanya) l'anarquista i
antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino
Sette. Havia nascut el
5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto,
Itàlia). Fill d'Stefano Sette
i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat
es va
fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo»
i dels grups anarquistes.
Després de patir la presó mussoliniana pels seus
enfrontaments amb els escamots
feixistes, en 1924 fugí a França i
s'instal·là al Midi. En 1934 passà a
Bèlgica
i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves
activitats, en 1935 retornà
a França i s'instal·là a Marsella, on
reemprengué els contactes amb els cercles
llibertaris gals. El març de 1936 marxà a
Catalunya i a Barcelona participà en
les activitats de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Arran del cop
feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a
milicià en
el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort
el 31 de
juliol de 1936 en els combats de Siétamo, al front
d'Aragó. Fou el primer
italià que morí en la guerra civil espanyola.
***
- Felip Cortiella i Ferrer:El 31 de juliol de
1937 mor a Barcelona (Catalunya) el dramaturg, poeta, narrador,
agitador
cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip
Cortiella i Ferrer. Havia
nascut el 9 de novembre de 1871 al número 36 del carrer Sant
Jeroni --en un
edifici emplaçat, actualment, a la Rambla del Raval-- de Barcelona (Catalunya) en
una família
acomodada vinguda a menys. Primer fill del matrimoni Ferran Cortiella i
Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar, com la majoria dels infants
de
procedència humil, molt poc a l'escola i als 11 anys ja
treballava com a
aprenent de tipògraf. De molt jove es va apassionar per les
lletres i,
sobretot, a l'art dramàtic. Les seves aficions culturals les
compaginava amb la
feina al periòdic La Publicidad, on va
desenvolupar la seva afició al
teatre sempre en contacte amb els crítics d'aquest
periòdic. Per la seva
condició obrera, i influït per son germà
Josep, es va decantar ben aviat per
l'anarquisme. Les lectures de Déu i l'Estat,
de Bakunin, i la presència
en actes de propaganda internacionalista el transformaran en un actiu
militantàcrata. A començament dels 90 es va traslladar a
viure a Madrid i seguint les
passes de son germà Josep es va introduir en els cercles
llibertaris
madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a
conferències sociològiques, fent
amistat amb el dirigent socialista Pablo Iglesias.
Desil·lusionat de l'«ambient
de ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a Barcelona decidit
a consagra sa
vida a l'art i aquell mateix any fundarà la Companyia Lliure
de Declamació,
actuant a ateneus, centres obrers i teatres barcelonins, representant
obres
modernes d'autors --Pompeu Gener (Senyors de paper),
Teresa Claramunt (El
mundo que muere y el mundo que nace) i Henrik Ibsen (Casa
de niñas,
primera representació a l'Estat espanyol)-- que les empreses
burgeses de teatre
rebutjaven; també aquesta companyia va editar un
butlletí Teatro Social,
del qual només sortirà un número
gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de
1896). Arran de l'atemptat del Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de
juny de
1896, la companyia va ser dissolta i el grup perseguit i
patí represàlies, ben
igual que tot el moviment obrer llibertari. En 1897 va
començar a treballar de
caixista en la revista modernista L'Avenç,
fet que li influirà des dels
punts de vista artístic i de defensa de la llengua catalana.
El seu compromís
queda recollit en el llibret Anarquines (1908, 27
poemes d'exaltacióàcrata) i en l'obra de teatre La brava joventut,
on defensarà la catalanització
de l'anarquisme. En l'editorial de L'Avenç
publicarà obres com El
goig de viure (1897), Els artistes de la vida
(1898), El cantor
de l'ideal (1901), Dolora (1903), El
morenet (1904). A
començaments de segle va promoure noves iniciatives
culturals, com ara el Grup
Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep
Prat,
Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans
Ramón i
Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va
dedicar a traduir al català les obres
dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux,
Descaves, Hervieu,
Hauptmann, Donnay...). Durant la primavera de 1902 viatjarà
a París, on va
conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al
català la seva reeixida obra Els
mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de
Cultura, amb
el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar
activitats
culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe
treballadora.
També va col·laborar amb l'Ateneu
Enciclopèdic Popular realitzant conferències
i organitzant vetllades d'art dramàtic. Les seves idees
teatrals i culturals
les va difondre a través de conferències i
d'escrits en la premsa obrera,
essent col·laborador habitual de Ciencia Social.
En 1904 publicarà la
seva conferència El teatro y el arte
dramático de nuestro tiempo, que va
realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4
de març
de 1905 surt primer número d'Avenir.
Publicació setmanal de nous horitzons
de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista
dedicada al teatre,
fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos
intel·lectuals
llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume
Bausà, etc.), i a
més de notícies artístiques i de
divulgació teòrica de l'art dramàtic,
també
publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat
l'Agrupació «Vetllades
Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que
serà la seva gran obra;
durant cinc anys, aquesta companyia estable d'art dramàtic
serà la principal
experiència organitzativa de teatre anarquista a la
península ibèrica, i a més
tindrà una editorial de llibres de teatre i un
periòdic. El grup Avenir
realitzarà representacions dramàtiques a
Barcelona i a diverses comarques
catalanes i en seran col·laboradors habituals
intel·lectuals com Albà Rosell,
Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i
Enric i Miquel
Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d'una
conferència que
emmarcava l'obra i també es repartien els
periòdics Avenir i Teatro
Social. En 1906 va organitzar l'«Homenatge dels
catalans a Enric Ibsen».
L'1 d'agost de 1907 va començar a publicar el setmanari
anarquista en català Tramontana,
que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos
populars. Arts i lletres» i
del qual només sortiran vuit números, passant al
castellà en canviar d'editor.
En 1910 publicarà la conferència Irradiacions,
que va realitzar a
l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a
subtítol «De la simplicitat
de cor i elevació moral i intel·lectual com a
condició essencial per a la més
alta creació i fruïció de la
Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d'un
esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme,
sempre es va
declarar «anarquista català», fet que va
fer que no fos ben acollit en els
ambients catalanistes per la seva condició
llibertària i que fos marginat en
certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana.
Malgrat
tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va
col·laborar en la
premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad
Obrera en 1917, però com que va posar com a
condició d'acceptació que el
diari confederal fos redactat en català, la cosa no va
prosperar. La sevaúltima obra publicada va ser La vida gloriosa
(1933), recull d'articles,
de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927,
sobre els seus
temes de sempre: la cultura, la llibertat, l'emancipació
humana i la llengua
catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que
l'anarquia / t'hagi llevat /
monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil
va col·laborar en
el periòdic cenetista Catalunya. Malalt,
Felip Cortiella i Ferrer va
morir d'una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la
casa del carrer
Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa
companya i son fill
il·legítim --amb els anys fou reconegut legalment
com a un dels seus hereus. La
seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer
Viladomat, al costat
del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia
viscut la major part
de sa vida. Fou enterrar el 2 d'agost i la comitiva fúnebre
li retré un
homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí
Julià, íntim amic de
Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha
restat
inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la
Biblioteca de
Catalunya un recull de correspondència i d'esborranys
d'obres publicades i
inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una
autobiografia (La
vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974
per Aureli
Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important
recull de
premsa compilat pel seu pare i per la seva família que
incloïa poemes i
articles del seu pare publicats en diverses publicacions,
així com recensions
de llibres, crítiques teatrals, homenatges i
necrològiques, així com un recull
d'articles sobre el metge i polític Domènec
Martí i Julià.
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
Enric Gallén: «Felip
Cortiella i Ferrer», en Història de la
literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429
Inventari del Fons Felip Cortiella de la
Biblioteca de Catalunya
Enric Olivé i Serret:«Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet
nacional català (1900-1907)», en Mayurqa,
18 (1978-1979), pp. 21-27
***
-
Louis Simon: El
31 de juliol de 1980 mor a França el militant pacifista i
anarquista
individualista Louis Simon. Havia nascut el 9 de juliol de 1900 a
París
(França). A més de professor a l'Institut Carnot
de París, científic matemàtic,
escriptor i poeta, va ser l'ànima de la Lliga
d'Acció Pacifista (LAP), fundador
de la Societat Thoreau de França i va participar en la
Internacional de
Resistents a la Guerra representant la secció francesa. Va
prendre part en la
creació de la Unió Pacifista de
França. Propagandista de l'anarquisme
individualista, es va consagrar a la difusió de les idees
del seu sogre Han
Ryner i a tal efecte va crear en 1939 la societat «Amis de
Hany Ryner», de la
qual va ser secretari, i els Cahiers des Amis de Han Ryner,
publicació
que empenyerà fins a la seva mort.
Col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Ce qu'il faut dire,Cahiers de l'Humanisme
Libertaire, etc. Entre 1961 i 1980 va col·laborar
habitualment en la
revista Europe. El 21 de desembre de 1968 va ser
elegit membre de la
junta directiva de «La Ruche Culturelle et
Libertaire», de la qual era membre
des de la seva fundació el desembre de 1958 per May
Picqueray. En 1970 va ser
elegit president del «Cercle García
Lorca», que acollia les activitats del grup
exiliats espanyols editor de Frente Libertario i
del «Centre Max
Nettlau». És autor de Multiples
(1964), Sur les exponentielles
superposées (1966), À la
découverte de Han Ryner (1970), Au vol
des lumières. Poèmes (1971), Traité
de plurades (1973), Un
individualiste dans le social: Han Ryner (1973), Intercalaires
(1976) i Dialogues sur l'avenir. Chers petits qu'allez-vous
devenir?
(1977).
***
-
Antoni Trenc
Cases: El 31 de juliol de 1984 mor a Pàmies
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Antoni Trenc Cases. Havia nascut en 1914 a Albelda
(Llitera, Franja de Ponent). Des de molt jove, com sos germans Josep,
Manuel i
Pere, milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1936 feia el
servei militar a Lleida i formava part dels grups antimilitaristes.
Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936 es trobava de permís
al seu poble i
immediatament s'enrolà en una companyia de metralladores de
Manresa que marxà
al front d'Osca. Va combatre a la Columna Durruti i, amb la
militarització, com
a sergent de Transmissions de la Brigada 201 de la 26
Divisió durant tota la
contesa. Ferit al final de la guerra d'un tret al genoll, va ser
abandonat a
l'hospital de Figueres, gairebé derruït pels
bombardeigs feixistes, i tret el
18 de febrer de 1939, hores abans de l'ocupació franquista,
per uns companys
d'Albelga i gràcies a un carretó que els va
lliurà una dona quan va veure com
traslladaven el ferit. Un cop creuat els Pirineus, fou tancat al camp
de
concentració de Vernet i, en 1940, al de Mazères.
Durant l'ocupació participà
en la reorganització de la CNT. En 1944 va ser detingut amb
son germà Josep
pels ocupants alemanys i internat al camp d'Auzat, d'on
aconseguí fugir per
integrar-se amb altres companys anarquistes en la
resistència que actuava a les
obres del pantà de Gnioure. En 1945 va ser nomenat tresorer
de la Federació
Local de la CNT de Mazères que s'acabava de crear.
Més tard milità a París.
Després de jubilat s'instal·là a
Pàmies, on milità en el sector ortodox
confederal. Sa companya fou la militant anarquista, també
d'Albelda, Pilar
Ballester Naval, que dirigí la colònia d'infants
a Llançà i que, amb la
Retirada, fou internada al camp de concentració d'Argelers.
Son fill és Eliseu
Trenc Ballester, historiador de l'art i professor de literatura
catalana i
hispànica.
---
Continua...
---