Cogito ergo pum!, deia la carta al jutge.
Cogito ergo pum!, deia la carta al jutge.
Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)
Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).
Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".
El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.
En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".
I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".
Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de salés producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.
A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.
En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...
La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."
El cant de la Sibil·laés l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.
Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.
Anarcoefemèrides del 26 de juliol
Esdeveniments
- Surt The Alarm: El 26 de juliol de 1896 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari anarquista The Alarm. For your liberty and ours (L'Alarma. Per la vostra llibertat i per la nostra). Hi van col·laborar Piotr Kropotkin i Emma Goldman, entre d'altres. Deixà de publicar-se el desembre de 1896.
***
- Surt La Lotta: El 26 de juliol de
1908 surt a
Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el
primer i únic número del periòdic La Lotta. A cura degli anarchici (La
Lluita. A cura dels anarquistes). Portava l'epígraf«Anàrquic és el pensament i
cap a l'anarquia va la història», de Giovanni
Bovio. El gerent i responsable del
periòdic fou Giovanni Borghesi i va ser publicat a la
impremta d'Arnaldo
Cavallazzi. Portà notícies sobre vagues i
agitacions agràries de la zona i
articles contra l'Església i el parlamentarisme.
***
- Esclata la Setmana Tràgica: El dilluns 26 de juliol de 1909 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenada «Setmana Tràgica», també coneguda com«Revolució de Juliol» o «Setmana Sagnant (Trista, de Dol, de Passió, Roja o Gloriosa)». La decisió del ministre de la Guerra espanyol del govern d'Antonio Maura, a través d'un decret de l'11 de juliol, d'enviar prop de 40.000 reservistes --molts d'ells catalans i, a més, pares de família--, a la zona del Rif per controlar els insurgents, va provocar una reacció antimilitarista de les classes populars catalanes, encapçalades per l'organització sindicalista Solidaritat Obrera i per militants socialistes i del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, que va començar amb una vaga general arreu del país i va acabar derivant en una revolta popular anticlerical i antimilitarista. L'11 de juliol va començar al port de Barcelona l'embarcament de tropes cap a Melilla, fet que es va repetir el dia 14 i va continuar en els dies successius. Durant l'embarcament del 18 de juliol es va produir una important manifestació i protesta al port amb trets a l'aire i algunes detencions de familiars dels joves mobilitzats. En aquest marc Solidaritat Obrera recollí la reivindicació anarcosindicalista de la vaga general contra el reclutament injust i contra la guerra mateixa, vaga que va haver de preparar d'amagatotis ja que la recent Llei de Vaga exigia un anunci previ de vuit dies i prohibia expressament les mobilitzacions polítiques. La vaga general havia d'iniciar-se en dilluns, després que els obrers haguessin cobrat la setmanada i abans no comencessin una nova setmana laboral. Aúltima hora del 24 de juliol es va constituir formalment el Comitè de Vaga, format pel socialista Antoni Fabra Ribas, l'anarquista José Rodríguez Romero --o Francisco Miranda Concha segons altes versions-- i l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), que convocà per al dilluns 26 de juliol la vaga general antibel·licista --desmarcant-se de la convocatòria de vaga promoguda a tot l'Estat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i per la Unió General de Treballadors (UGT) per al 2 d'agost-- i que finalment no portaria, per no comprometre les societats de resistència ni l'organisme confederal, l'aval oficial de Solidaritat Obrera. El 25 de juliol es va produir un degoteig d'uns 250 delegats procedents dels diferents subcomitès locals i de barriada cap a la seu del Comitè Central de Vaga per preparar l'aturada de l'endemà. A primeres hores del 26 de juliol els piquets començaren a exhortar els obrers a la vaga, realitzant-se mítings espontanis sobretot de dones i produint-se les primeres detencions, especialment de militants anarquistes (Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria Llopis Bergés, Tomàs Herreros Miguel, Francisco Cardenal Ugarte, Mariano Castellote Targa, etc.). Uns 250 metal·lúrgics de la Hispano-Suïssa s'escamparen pel barri de les Drassanes tot incitant la vaga als treballadors de les fàbriques de la zona. Encara que la majoria dels treballadors d'antuvi entraren a la feina, la vaga s'escampà ràpidament al Poblenou, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu, les Corts i Sants. Ángel Ossorio Gallardo, governador civil de Barcelona, davant la magnitud de la vaga, va fer sortir la Guàrdia Civil a cavall i manà segrestar els diaris. Durant tot el matí es produïren enfrontaments entre vaguistes i tramviaires, que continuaven treballant atiats pel marquès Mariano de Foronda, director gerent de la companyia «Les Tramways de Barcelone», de capital belgoalemany; també els piquets tancaren les botigues i els magatzems. A mig matí, Ossorio reforçà la Guàrdia civil amb escamots de guàrdies de Seguretat, armats amb màusers en comptes de l'arma blanca habitual. A les 12 hores Ossorio es reuní amb Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, i amb Elpidio Abril García, president de l'Audiència, i aquesta Junta d'Autoritats decidí proclamar la Llei Marcial --decisió que permetia la disposició de les tropes de l'Exèrcit (1.500 soldats i oficials, a més de 600 cavalls i 12 peces d'artilleria), a més de la policia (700 guàrdies civils i 800 guàrdies de Seguretat, a més de guàrdies municipals i de guàrdies urbans), per restaurar l'ordre púbic, i que conferia la màxima autoritat de la província al capità general--, alhora que Ossorio presentà la seva dimissió; aquest Estat de guerra duraria fins al 17 d'agost d'aquell any. A migdia la vaga s'havia generalitzat completament i dels enfrontaments en resulten dos morts i 11 ferits greus. A partir de les 15 hores es fixà arreu Barcelona el ban del capità general proclamant l'Estat de guerra, però aquest no utilitza les forces militars per reprimir la vaga, limitant-se a apostar homes de vigilància als edificis oficials i al cor de la ciutat i a esperar que arribessin més contingents d'infanteria i de cavalleria; també obligà el marquès de Foronda a retirar els tramvies de la circulació, alguns ja destruïts completament, i a retornar els combois a les cotxeres, fet que va permetre encara més col·lapsar tota activitat econòmica. A les 15.30 hores un escamot de vaguistes dirigit per Carme Alauch i Jèrida, «dama roja» del Partit Radical, atacà la comissaria del Clot amb la intenció d'alliberar el companys detinguts i en l'acció resulten morts dos homes i una dona entre els atacants i nou agents ferits. Els anarquistes Jaume Aragó García i Francisco Miranda Concha, fillastre d'Anselmo Lorenzo i considerat per alguns com l'autèntic dirigent a l'ombra de la revolta, intentaren organitzar un grup a la Rambla per assaltar la comissaria de policia. A les 16 hores s'organitza una manifestació de protesta, encapçalada per dones i infants portant un llacet blanc al pit, que marxà des de la Rambla fins a Capitania; les tropes, comandades pel general d'origen alemany Germán Brandeis Gleichauf, es negaren a disparar, però no els guàrdies de Seguretat i hi haurà molts de ferits i algun mort. A les 17 hores la Guàrdia Civil tancà la lerrouxista Casa del Poble. A les 19 hores els directors dels diaris barcelonins en reunió decidiren no publicar-los l'endemà; mentrestant, el Comitè Central de Vaga es reuní i decidí prosseguir la vaga --que d'antuvi havia de ser de 24 hores--, tallar les comunicacions, declinar l'oferiment d'obrers armats que van fer uns delegats de Sabadell i demanar novament al lerrouxista Emiliano Iglesies la seva unió al Comitè. Al final del dia el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit pels maristes, al Poblenou fou incendiat. Fora de Barcelona, el lloc de màxima tensió d'aquest primer dia va ser la ciutat de Sabadell, on l'aturada va prendre un caràcter de rebel·lió general, i també la vaga reeixí a altres centres tèxtils i a viles industrialitzades (Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sitges, Vilanova i la Geltrú, etc.), produint-se incendis a les casetes dels burots, talls de línies telefòniques i telegràfiques, aixecaments de rails i altres estralls. No obstant tots aquests aldarulls, el capità general Luis de Santiago aconseguí aquest primer dia de vaga embarcar un vaixell de tropes i un altre d'armament cap al Marroc.
***
- Estrena d'Emma Goldman: The Anarchist Guest: El 26 de juliol de 2000 s'estrena al Castro Theatre de San Francisco (Califòrnia, EUA), en el XX San Francisco Jewish Film Festival (XX Festival de Cinema Jueu de San Francisco), la pel·lícula documental canadenca Emma Goldman: The Anarchist Guest, dirigida pel sociòleg i cineasta Coleman Romalis, sobre la vida de la militant anarcofeminista Emma Goldman. Quan Coleman Romalis va descobrir que vivia a prop de la casa on va residir i va morir Emma Goldman a Toronto es va veure obligat a realitzar un film sobre la seva vida. El documental, de 42 minuts de duració, és un retrat multidimensional d'Emma la Roja basat en comentaris d'amics i d'historiadors (Libera Bortolotti, Candace Falk, Audrey Goodfriend, etc.), lectures dramatitzades, correspondència, arxius fotogràfics i filmacions de mítings, manifestacions i entrevistes de la militant lituanoamericana, tretes fonamentalment de l'«Emma Goldman Papers Project» de la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA). Altres persones que han intervingut en l'elaboració de la pel·lícula han estat Clarke Mackey, David Stein, Sam Ball, Elizabeth Sher, Karen Shopsowitz, David A. Stein, Ken Whiteley, Mark Landau, Daniel Mackey, Rosalind Chaplin Kindler, Collin Adams, Matthew Clark, Rick Fielding, i Milena i Shelly Romalis
Naixements
- Orsini Bertani: El
26 de juliol de 1869 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'editor i
propagandista anarquista Orsini Menotti Bertani. Sos pares,
oriünds de Cavriago
(Emília-Romanya, Itàlia), es deien Eugenio
Bertani i Clementina Toni. Sa
família, desitjosa de donar-li una bona educació,
a 14 anys l'envià a estudiar
a la Sorbona de París (França). A
París, ben aviat, entrà a formar part dels
cercles llibertaris. El març de 1894 va ser inscrit en una
llista d'anarquistes
a controlar establerta per la policia ferroviària de
fronteres francesa. El 19
de març d'aquell any va ser detingut, amb Léon
Ortiz, i se li va trobar una
pistola al seu domicili. L'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat«Procés
dels Trenta», del qual va ser un dels tres condemnats
considerat com a«il·legalista»–Léon Ortiz (15 anys de treballs
forçats), Pierre Chiericotti
(vuit anys de treballs forçats) i Orsini Bertani (sis mesos
de presó per«portar arma prohibida»)–,
però havia aconseguit refugiar-se abans del judici a
Anglaterra. Retornà a Itàlia i posteriorment,
fugint d'un requeriment de la
justícia francesa, emigrà a l'Argentina. A Buenos
Aires es casà amb
l'anarquista francesa Elisa Lagouardette (Anita
Lagouardette), col·laboradora de La
Voz de la Mujer, i fou un dels redactors del
periòdic llibertari El Perseguido,
destacant com a orador en
els mítings anarquistes. En aquesta època va fer
amistat amb Errico Malatesta i
Luigi Fabbri. Per guanyar-se la vida fundà amb diners de son
pare el comerç«Eugenio Bertani e hijo», especialitzat en la
importació de productes italians
(olis, formatges, conserves, etc.) i en la seva venda a
l'engròs i al detall,
que acabà essent un fracàs. Expulsat de
l'Argentina per les seves activitats
anarquistes en 1902, s'instal·là a Montevideo
(Uruguai). Posseïdor d'una
refinada cultura (ciències socials, filosofia, literatura,
arts, música, etc.),
entrà en contacte amb l'elit cultural del país i
participà en diferents
tertúlies (Café Moka, Polo Bamba, Café
Carlitos, etc.). Entaulà amistat amb
l'aleshores periodista José Batlle y
Ordóñez i, juntament amb altres
anarquistes, com ara Virginia Bolten, a partir de 1910 va fer costat el
seu
programa social. Gràcies als seus coneixements sindicals, va
ser cridat pel
diputat Lorenzo Carnelli com a assessor per a l'elaboració
de la Llei de la
Caixa de Jubilacions i Pensions i d'altres normes legislatives (treball
nocturn, habitatge digne, prevenció d'accidents, descans
setmanal, llicències
obligatòries, vacances pagades, etc.). La seva primera
impremta i editorial
s'anomenà «Talleres Gráficos El
Arte» i fou la primera del país que
introduí la
impremta monotip; després, en 1904,
instal·là la seva famosa editorial al
carrer Reconquista 630 a poques illetes de la seva llibreria. La«Librería
Moderna» –«Lo de Orsini», com
l'anomenaven els companys–, inaugurada en 1903 al
número 240 del carrer Sarandí, fou un important
centre de tertúlies literàries,
filosòfiques i sociològiques, on concorrien
escriptors, actors teatrals,
pintors, escultors, estudiants i intel·lectuals de tota
casta. Fou l'editor («O.
M. Bertani Ediciones») i mecenes de la majoria dels llibres
d'autors i
dramaturgs uruguaians pertanyents al primer quart del segle XX (Delmira
Agustini, Domingo Arena, José Pedro Bellan, Roberto de las
Carreras, Otto
Miguel Cione, Ismael Cortinas, Armando Discépolo, Carlos
Sabat Ercasty, Ovidio
Fernández Ríos, Emilio Frugoni, Eduardo Gandolfo,
María Gautier, Federico
Giraldi, Andrés Gomensoro, José Gomensoro,
Alberto Lasplaces, Leoncio Lasso de
la Vega, César Miranda, Octavio Morató,
Orosmán Moratorio, María Morrison de
Parker, Alberto Nin Frías, José Enrique
Rodó, Carlos Roxlo, Roberto Sienra, Álvaro
Armando Vasseur, Javier de Viana, etc.), molts d'ells anarquistes
(Rafael
Barret, Manuel de Castro, Luce Fabbri, Ángel
Falcó, Rodolfo González Pacheco,
Ernesto Herrera, Julio Herrera y Reissig, Florencio Sánchez,
etc.), i fomentà
la traducció d'escriptors i pensadors estrangers (Guy
Boothby, Anatole France, E.
Gauthier, Jean-Marie Guyau, Gaston Leroux, Max Pemberton, Marcelo
Vignali, etc.).
La característica fonamental dels seus llibres, a
més d'estar molt ben editats,
era el seu baix preu. En 1927 fundà La
Pluma. Revista mensual de artes, ciencias y letras
(1927-1931), dirigida
per Alberto Zum Felde i considerada una de les revistes més
importants
d'Amèrica. Després va vendre la«Librería Moderna» al poeta Manuel
Pérez y Curi
i fundà en 1915 una de nova, especialitzada en la rematada
de llibres, entre
els carrers 18 de Julio i Convención, que batejà
amb el nom del seu gran amic
Florencio Sánchez. En plena crisi econòmica, amb
els guanys de les seves
iniciatives culturals, muntà al carrer Cerrito l'anomenada«Cuina Econòmica»,
menjador diürn i nocturn per a les famílies obreres
la finalitat del qual era
oferir una alimentació sana a preus molt mòdics,
arribant a oferir 1.800
menjars per torn, a més de bona literatura per a la
sobretaula. Més tard
instal·là al carrer 25 de Mayo el cinema«Biógrafo Excelsior», al local de
l'antic diari de Natalio Botana El Eco
del País. En 1937 fundà el«Comitè Pro Batalló
Garibaldi» i l'«Asociación
de Amigos de España Republicana de Carrasco»
(Carrasco és un barri de
Montevideo), per fer costat la lluita antifeixista en plena guerra
civil a
Espanya, i l'any següent creà, a l'Avenida 18 de
Julio, el «Círculo
Italo-Uruguayo "El Progreso"», la finalitat del qual era
reunir els
antifeixistes no només italians i uruguaians,
sinó de totes les nacionalitats,
especialment els exiliats, i on es realitzaven tota mena d'activitats
culturals
(història, filosofia, literatura, música, dibuix,
etc.). Vivia al barri de
Pocitos de Montevideo i en els últims anys de sa vida
exercí d'inspector de
Treball, carrer del qual va ser expulsat per la dictadura de Gabriel
Terra. Orsini
Bertani va morir el 16 de març de 1939 a Montevideo
(Uruguai) i les seves
restes van ser vetllades a la seu del «Círculo El
Progreso». Milers de persones
acompanyaren a peu el taüt fins al Cementiri Central, on es
van pronunciar emotius
discursos; finalment el seu cos fou portat el Cementiri del Buceo de
Montevideo,
on reposa al panteó de la Lògia «Les
Amis de la Patrie». Un carrer de la
capital de l'Uruguai porta el seu nom. Sa filla Orsolina Bertani fou la
mare
del cineasta i cantant Hugo del Carril.
***
- Paul Berthelot: El 26 de juliol de 1881 neix a Auxerre (Borgonya, França) --altres fonts citen el 3 de novembre de 1880 a París (França)-- l'anarquista esperantista Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Era fill del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador,òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte --dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després--, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà lesúltimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).
***
- Clemente Vieira dos Santos: El 26 de juliol de 1889 neix a Porto (Nord, Portugal) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Clemente Vieira dos Santos. Fill d'una família pobra, aprengué l'ofici de tipògraf i ben aviat començà a militar en el moviment anarcosindicalista i a col·laborar en la premsa obrera i anarquista. En 1913, en les pàgines del setmanari anarquista Terra Livre, polemitzà fèrriament amb els escriptors Manuel Ribeiro i Carlos Rates, futurs fundadors del Partit Comunista Portuguès (PCP). En 1922 col·laborà en el periòdic de l'Aliança Anarquista de São Paulo (São Paulo, Brasil) O Librertário. Amb José Mater, Alberto J. Martins i altres, formà part del Grup Anarquista «Aurora Social». L'1 d'octubre de 1922 assistí, com a delegat del tipògrafs de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, al III Congrés Nacional Obrer, que se celebrà a Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal), i on participaren tots els corrents sindicals portuguesos. En aquest congrés destacà la seva intervenció en la ponència sobre relacions internacionals, oposant-se als comunistes que havien proposat l'adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). La seva ponència preconitzà l'acceptació dels principis anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín i la representació de la CGT portuguesa en el pròxim congrés dels sindicalistes anarquistes. El congrés adopta aquesta moció per 55 vots contra 22 i vuit abstencions; fou un triomf de l'anarcosindicalisme. Entre 1923 i 1924 fou el redactor, amb José Moreira, del periòdic de Porto Solidaridade Gráfica. Orgão defensor dos gráficos do Norte. Col·laborà en la major part dels periòdics i revistes anarquistes portugueses, però especialment les publicades a Porto, com ara A Aurora, el qual dirigí, i A Comuna. Durant els últims anys de sa vida, mancat d'una publicació específicament anarquista, col·laborà en el diari Gazeta do Sul, de Montijo (Setúbal, Lisboa, Portugal). Publicà diverses ressenyes biogràfiques d'anarquistes en Voz Anarquista. En 1958 va escriure una biografia del seu amic i company, l'anarquista António Alves Pereira (Alfredo Guerra), que resta encara inèdita i que es conserva a l'Arquivo Histórico-Social del Centro de Estudos Libertários (CEL), que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Clemente Vieira dos Santos va morir el 14 de febrer de 1960 a Oliveira do Douro (Vila Nova de Gaia, Porto, Nord, Portugal).
***
- Jankel Adler: El
26 de juliol de 1895 neix al suburbi de Tuszyn de Łódź
(Polònia, Imperi Rus;
actualment pertany a Łódź, Polònia) el pintor i
gravador anarquista i
anarcosindicalista Jakub Adler, més conegut per les
transcripcions Yankl Adler i Jankel Adler. Sos pares es deien Eliasz
Adler, mercader de fusta i
de carbó, i Hana Laja Fiter. Fou el setè fill
d'una família jueva de 10 germans–els quals tots moriren a la Xoà– i es
crià en el hassidisme. En 1912 a Belgrad
(Sèrbia) començà a formar-se com a
gravador amb un oncle seu i en 1914
s'establí a Barmen (Wuppertal, Imperi Alemany), on
visqué durant una temporada
amb una germana seva i estudià dibuix i pintura a l'Escola
d'Arts i Oficis amb
el professor Gustav Wiethücher. Durant la Gran Guerra va ser
enrolat en
l'Exèrcit rus i fou capturat pels alemanys, però
l'alliberaren ràpidament. En
1918 s'acostà al grup editor de la revista expressionista Der Sturm. En acabar la guerra
retornà a Łódź, on el febrer de 1919
cofundà el grup d'artistes d'avantguarda (Moyshe Broderzon,
Henoch Barczyński,
Marek Szwarc, Wincenty Brauner, Yitskhok Broyner, etc.) anomenat«Yung-Yidish»
(Joves Jiddischs). També va fer costat, en 1919, el grup
artístic «Das Junge
Rheinland» (La Jove Renània). En 1919
exposà les seves obres al Polski Klub
Artystyczny (Club Artístic Polonès) i al Hotel
Polònia de Varsòvia. En 1920
restà una temporada a Berlín, on entrà
en contacte amb el grup editor de la
revista anarquista Die Aktion,
especialment amb l'artista Franz Wilhelm Seiwert, i conegué
l'estudiant d'art
Betty Kohlhaas, que esdevindrà la seva companya durant tota
sa vida. En 1921
retornà a Barmen, on entrà a formar part del grup
d'artistes «Die Wupper» (El
Wupper; nom del riu renà). En 1922
s'instal·là a Düsseldorf, on
esdevingué
professor de l'Acadèmia d'Arts i entaulà una
estreta amistat amb els pintors
Otto Dix, Paul Klee i Wasili Kandinski, entre d'altres, i
participà en la
creació del grup «Die Kommune» (La
Comuna), col·laborant en l'Exposició
Internacional d'Artistes Revolucionaris que se celebrà a
Berlín. També en 1922
fundà l'efímer grup Srebrny Wóz (Carro
d'Argent), format per Henryk Hirszenberg,
Ignacy Hirszfang i Natan Szpigel. A Düsseldorf
milità activament en el moviment
anarquista i formà part de l'organització
anarcosindicalista Freie Arbeiter
Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors
Alemanys). En 1926 pintà
els murals de l'Institut Astronòmic
(«Planetarium») de Düsseldorf. En 1928,
durant l'exposició «Art alemany a
Düsseldorf», una pintura seva rebé una
medalla d'or. Entre 1929 i 1930 realitzà viatges d'estudi a
diversos indrets de
la Península Ibèrica i entre juliol i octubre de
1930 compartí estatge amb el
pintor Arthur Kaufmann a Mallorca (Illes Balears). Durant la campanya
electoral
de juliol de 1932 publicà amb un grup d'artistes i
d'intel·lectuals esquerrans
una crida urgent contra la política nacionalsocialista i per
a la unió de tota
l'esquerra en un front comú antifeixista. A partir de 1933,
com a artista i com
a jueu, s'enfrontà directament contra la
persecució que els nazis realitzaren
contra l'art modern i contra la seva raça. En aquest any de
1933 dues pintures
seves van ser exposades pels nazis al Centre d'Art de Mannheim com a
exemple
d'«art degenerat». En aquesta època
decidí exiliar-se i s'instal·là a
París
(França), on es va veure fortament influenciat per Picasso,
Max Ernst i Léger,
i entrà a formar part del cercle intel·lectual
d'anarquistes que girava al
voltant de la parella formada per Marie-Louise Berneri i Vernon
Richards. Durant
aquests anys realitzà nombrosos viatges arreu d'Europa
(Polònia, Itàlia,
Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Romania i la
Unió Soviètica). En 1937 van ser
confiscades pels nazis 25 obres seves que pertanyien a
col·leccions públiques,
com ara la Nationalgalerie de Berlin o el Museum Folkwang d'Essen, i
dos se'n
mostraren en l'exposició «Der Ewige
Jude» (El Jueu Etern), que se celebrà al
Museu Alemany de Munic. En 1939 pintà el quadre Homage a Durruti, que dedicà a
Marie-Louise Berneri. Després d'un
temps a Canha de Mar (Provença, Occitània), en
aquest mateix 1939, amb l'esclat
de la II Guerra Mundial, s'oferí voluntari en
l'Exèrcit polonès que s'havia
reconstituït a França, però en 1941 va
ser llicenciat per raons de salut.
Posteriorment s'instal·là a Kirkcudbright
(Kirkcudbrightshire, Dumfries and
Galloway, Escòcia) i el maig de 1943 es traslladà
a Londres. La mort de la seva
gran amiga Marie-Louise Berneri el 13 d'abril de 1949 a Londres
l'afectà
profundament i, dies després, el 25 d'abril de 1949, Jankel
Adler va morir a Whitley
Cottage (Aldbourne, Marlborough, Wiltshire, Sud-oest d'Anglaterra,
Anglaterra)
d'un atac de cor; fou enterrat al Cementiri Jueu de Bushey (Hertsmere,
Hertfordshire, Anglaterra). En 1951 una retrospectiva de 81 obres seves
es va
exposar a les New Burlington Galleries de Londres.
***
- Eulalio Gordo: El 26 de juliol de 1900 neix a Santiago de Calatrava (Jaén, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Eulalio Gordo. A partir de 1916 s'afilià en un sindicat d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931 ingressà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid, que s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de juliol de 1936 i a partir d'octubre d'aquell any intervingué en la formació de la columna confederal «España Libre», de la qual fou membre del seu estat major fins a la militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable d'Arxius en la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp d'Argelers, on fou responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any fou traslladat al camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre d'internament i començà a treballar de camperol a Albi fins al desembre de 1939 i, més tard, en la construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà en la creació de la CNT d'Albi i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per qüestions professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là a Brussel·les, on desenvolupà la seva militància cenetista. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles.
***
- Jacinto Rueda Pérez: El 26 de juliol de 1912 neix a Villavicencio de los Caballeros (Valladolid, Castella, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jacinto Rueda Pérez, conegut com Prices. Sos pares es deien Felipe Rueda Pachán i Josefa Pérez Yulbe. Establert a Cistierna (Lleó, Castella, Espanya) des de molt jove, quan tenia 16 anys ja col·laborava en el periòdic local i això que tots els estudis que havia fet van ser de manera autodidacta. Arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933 va ser detingut i empresonat. En aquests anys milità a l'Ateneu i a les Joventuts Llibertàries de Fabero (Lleó, Castella, Espanya), i, amb Clemente Aparicio, en el SindicatÚnic Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i després de fracassar els intents d'oposició als aixecats a la conca minera –fou el coordinador del Comitè de Defensa de Fabero–, va ser interceptat per la Guàrdia Civil el 21 d'aquest mes en sortir de la localitat lleonesa de Cacabelos, quan anava amb un camió amb Lorenzo García Silva i altres confederals. Mentre altres tingueren pitjor sort, ell aconseguí fugir a través dels camps i refugiar-se a Astúries. El febrer de 1937 assistí en representació d'Astúries al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que celebrà a València i a partir del maig d'aquell any s'encarregà del Comitè de Propaganda del Comitè Interregional del Nord (Astúries, Lleó i Palència) de les Joventuts Llibertàries, fent gires propagandístiques pels fronts, a més de fer diversos actes públics amb Julio Patán i mítings a diverses localitats (Torrelavega, Ampuero, Mataporquera, etc.). En aquesta època conegué sa futura companya, Lucía Blanco García, en un míting a Turón. En el II Congrés de la FIJL, que se celebrà entre el 6 i el 15 de febrer de 1938 a València, va ser nomenat secretari d'Administració del Comitè Peninsular d'aquesta organització, que implicà haver de residir a València. A la capital valenciana va ser nomenat delegat del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El novembre de 1938 viatjà com a representant de SIA a Madrid per coordinar el repartiment de queviures i roba a la població madrilenya amb motiu de la celebració del «Dia de Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, va ser tancat amb sa companya al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí sortir amb documentació falsa que li havien preparat els membres de la xarxa d'evasió que la CNT tenia al camp mateix. Refugiat a Santander, finalment va ser detingut i tancat durant dos anys fins que la seva causa va ser sobreseguda per manca de proves. Un cop lliure, s'establí a Villarrabines (Lleó, Castella, Espanya), on s'havia de presentar periòdicament a la caserna de Villamandos, i s'incorporà a la CNT clandestina lleonesa. Obrí la gestoria Rueblan –fusió de les primeres síl·labes dels seus llinatges– que serví com a centre de relació i de coordinació amb altres localitats (Ponferrada, Matallana, La Robla, La Bañeza, etc.), ja que així els aplecs no aixecaven sospites; van ser assidus d'aquelles reunions Laurentino Tejerina Marcos, Alfonso Modino, Antonio González, Agustín Juárez, Martín Pedrosa, Casimiro Solana, Maximiliano González (Palanquinos), Emilio Fresno i Ildefonso Marcos, entre d'altres. També establí contactes amb l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). L'1 de gener de 1945 va ser detingut durant un viatge a Gijón a casa de José Penido Iglesias, de la Regional asturiana, juntament amb Profirio Blanco, germà de Lucía, i altres companys. Traslladats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, el 6 de gener d'aquell any va ser alliberat de la presó d'Alcalá de Henares per manca de proves. El 19 de novembre de 1945 fou detingut de bell nou, amb altres companys, i processat a partir del 14 de desembre pel Jutjat Militar de Lleó per un delicte «contra la seguretat de l'Estat» amb altres 23 companys. Torturat de valent, va haver de ser hospitalitzat el 7 de novembre de 1946 a Hospital de San Antonio Abad, on restà nou dies. Tancat a la presó lleonesa de Puerta Castillo, va ser novament torturat i novament hospitalitzat el 22 de maig de 1947. Jacinto Rueda Pérez va morir, abans de ser jutjat, el 22 d'octubre de 1947 a l'Hospital de San Antonio Abad de Lleó (Castella, Espanya).
Jacinto Rueda Pérez (1912-1947)
***
- Hélio Oiticica: El 26 de juliol de 1937 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'artista llibertari, fundador del moviment cultura brasiler anomenat tropicalisme, Hélio Oiticica. Va estar molt influenciat des de jove per la militància i el pensament del seu avi l'anarquista José Oiticica. Després dels seus estudis de Belles Arts, es fa deixeble de l'artista plàstic Ivan Serpa, i juntament amb aquest, Lygia Clark i Franz Weissmann funda el grup Frente (1954-1956). Més tard es lliga al neoconcretisme, participant en exposicions a São Paulo, Rio de Janeiro i Salvador. Avantguardista, a finals de la dècada dels 50 abandona la superfície plana del quadre. En 1963 va buscar la font d'inspiració artística a les faveles de Mangueira, fent participar els seus habitants vestits amb capes pintades (parangolés) en els seus happenings urbans, barreja de música, expressions culturals i polítiques. L'abril de 1967, amb el mateix esperit, crea la instal·lació Tropicàlia, vast moviment que engloba a més de la música, les arts plàstiques, el teatre i el cinema, i que incita els brasilers a renovar les seves arrels primitives, mestisses i descolonitzades, tota una audàcia en plena dictadura militar, i on van participar Caetano Veloso, Gilberto Gil i Os Mutantes, entre altres. Però aviat «tropicàlia» va esdevenir«tropicalisme», i passa de ser un moviment contestatari i innovador a ser un objecte de consum reivindicat per la moda. En 1970 Hélio part cap a Nova York, becat per la Fundació Guggenheim, i continuant les seves recerques s'embarca en el cinema experimental. Va retornar a Brasil en 1977, però el 22 de març de 1980 morirà víctima d'un atac cerebral a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Entre els seus treballs artístics podem citar Metaesquemes (1957), Bólides (1963), Parangolés (1964), Homenatge a Cara de Cavalho (1966), Tropicàlia (1967), Apocalipopótese (1968), Eden (1969) o Nids (1970), entre altres. En 1996 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Arts Hélio Oiticica en la seva memòria.
Defuncions
- Tomás Fuentes
Velón: El 26 de juliol de 1936 es afusellat a
Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista
Tomás Fuentes Velón –el seu segon
llinatge citat sovint com Belón
o Veló–,
conegut com Cornán.
Havia nascut cap el 1908 a Betanzos (la Corunya Galícia).
Sos pares es deien
Manuel Fuentes Crespo, jornaler, i Manuela Velón Salorio. Es
guanyava la vida
com a jornaler i fuster i era membre del Sindicat d'Oficis Diversos de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos, del
qual ocupà càrrecs de
responsabilitat i sembla que en 1936 en fou el president. Aficionat a
la
música, era membre de la Banda Municipal de Betanzos.
Detingut pels feixistes
el 26 de juliol de 1936, quatre dies després que les tropes
franquistes
ocupessin la ciutat, i no sense oposà resistència
armada, Tomás Fuentes Velón
va ser afusellat per un piquet del Regiment d'Infanteria de«Mérida 35» el
mateix dia al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya,
Galícia) sense
formació de causa, juntament amb l'anarcosindicalista Julio
Sas Barros, i enterrat
al mateix indret. Son germà Luis també fou
militant confederal i ocupà el
càrrec de comptador de la CNT de Betanzos.
Tomás Fuentes Velón
(1908?-1936)
***
- Julio Sas
Barros: El 26 de juliol de 1936 es afusellat a Ferrol (la
Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista
Julio Sas Barros. Havia nascut cap el 1909 a Betanzos (la Corunya,
Galícia). Es
guanyava la vida com a paleta i era membre del Sindicat d'Oficis
Diversos de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos,
n'ocupà el càrrec de
secretari. Detingut pels feixistes el 26 de juliol de 1936, quatre dies
després
que les tropes franquistes ocupessin la ciutat, i no sense
oposà resistència
armada, Julio Sas Barros va ser afusellat per un piquet del Regiment
d'Infanteria de «Mérida 35» el mateix
dia al cementiri de Canido de Ferrol (la
Corunya, Galícia) sense formació de causa,
juntament amb l'anarcosindicalista Tomás
Fuentes Velón, i enterrat al mateix indret.
***
- Italo Cristofoli:
El 26 de juliol de 1944 mor a Sappada (Belluno,
Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Italo Cristofoli,
conegut primer
com Scel i després com Comandante
Aso. Havia nascut el 24 de
novembre de 1901 a Prato Carnico (Càrnia, Friül).
Paleta de professió, començà molt
jove a militar en el moviment llibertari i va ser qualificat per la
policia com«fervent subversiu». Quan acabà la Gran
Guerra, s'exilià a França fugint del
servei militar i va fer contactes amb l'anarquista
il·legalista Sante
Pollastri. Després passà a Bèlgica i
s'instal·là a la zona de Lieja on
milità
activament en els moviments llibertari i sindicalista. En 1930
marxà a Itàlia.
Detingut, va ser condemnat a dos anys de presó per
deserció. Un cop lliure
retornà a Prato Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser
detingut per haver
organitzat els funerals del militant Giovanni Casali,
exèquies que es
realitzaren l'1 de juny i que acabaren en manifestació
antifeixista. Jutjat el
24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de deportació a
l'illa de Ponça; el
juny de 1938 fou alliberat. Detingut de bell nou, va ser confinat de
gener a
agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels primers a
organitzar la
lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso,
organitzà i comandà la«Brigada Càrnia», enquadrada en el
Batalló Garibaldi del Friül. Italo
Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant
l'atac a la caserna-presó
de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou
l'únic partisà mort en
aquesta acció.
***
- Emilio Longas Castro: El 26 de juliol de 1978 mor a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Emilio Longas Castro –el segon llinatge moltes vegades citat de diferents maneres (Costa, Costo,Cotó, etc.). Havia nascut el 21 de febrer de 1895 a Saragossa (Aragó, Espanya). De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. A començament de la dècada dels vint es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en el sindicat anarcosindicalista i fou perseguit per les seves idees. El 22 de desembre de 1934 va ser detingut, juntament amb altres companys, a l'Ateneu Eclèctic de Barcelona i acusat d'haver participat en l'atracament d'una fleca. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista i durant la guerra civil i la Revolució fou membre dels Comitès de Defensa Confederals i participà en la col·lectivització de la indústria fustera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser reclòs al camp de Le Haras, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), per a fer el servei gratuït per a les autoritats franceses. Quan la victòria alemanya, va ser enviat a Vernet, després al fort de Cotlliure i finalment deportat a Djelfa (Algèria), on restà fins l'alliberament del camp per les tropes aliades. Després milità en la CNT d'Alger fins al 1961, quan passà a Tours (Centre, França), després a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) i més tard a Rochefort (Poitou-Charentes, França). En 1967 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Emilio Longas Castro va morir el 26 de juliol de 1978 a l'hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat a Tours.
---
Henoc, que, sense morir, fou transportat al cel
El 9-N en orris. Ha de ser abans. Ha de ser tot d’una. Catalunya independent, ara mateix. Després del 31 de juliol serà tard.
No som Isaïes, Jeremies, Baruc ni tan sols Osees, Jonàs o Habacuc. Però, encara que no en presumesc, tenc una certa visió del futur, és a dir un instint profètic. Aquesta vegada, però, m’ha fallat totalment. Per sebre què pot esdevenir s’ha de conèixer el passat –l’antic i el d’ara mateix cap endarrere– i considerar el present –que quasi no té temps de ser present–. I una dada important no la coneixia.No creia molt en el 9-N, però qualsevol idea que en pogués tenir se m’ha esbucat del tot.
I acab de comprendre que la Catalunya independent ha de ser ara mateix, abans que la maquinària política i judicial espanyola pugui posar mà sobre l’Honorable –paradigma de la catalanitat– Jordi Pujol.
Ho repetesc, he fallat. No se m’havia passat pel cap que tota l’endemesa de la independència, la floritura de les estelades, i l’enlluernament –ben pagat a certs grups– de la santíssima comunió del Països Catalans només era una bastió defensiva entorn de la gran magnitud catalana de l’immarcessible esser del coll tort i la mística mirada.
Des d'Alternativa per Pollença vos volem desitjar unes bones festes i molts d'anys i bons!
La festa és la solemnitat amb què es commemora un esdeveniment i també un parèntesi a la quotidianitat. A la festa es mescla cultura i pur hedonisme. La festa no es fa, la fem. Fes bona la festa!
Us deixam unes dades sobre la festa que hem obtingut de la "Història de Pollença. Segle XX" d'en Pere Salas.
Programa de Festes"La Patrona és un celebració reinventada en la part cívica durant el segle XIX. Va haver un primer intent al voltant de 1860 però no va ser fins 1882 que es va crear la Patrona actual, especialment en el seu vessant cívic. És evident que la el pes ideològic conservador a la reinvenció de la festa va ser molt important i això explica la vinculció que es dona entre religió i actes cívics, encara que un republicà, en Nicolás de Castro, va ser el creador de l'Alborada.
La nova Patrona també va ser uan reacció contra el centralisme de l'estat liberal del segle XIX. La creació d'unes noves festes patronals reavitalitzava la unió entre les arrels del poble i el cristianime, com a camí per fer front a la contaminació forana. Un fenòmen similar va passar a tota Europa en el context de recuperació romàntica del valors locals i nacionals. "
Cogito ergo fum, li va respondre l’altre.
En breu publicarem la crónica de com van anar ahir les Festes de Sant Antoni Abad a Fornells, a la espera us deixem amb unes imatges del passacarrers d'ahir a la tarda.
El 9-N a pique. Ha de ser antes. Ha de ser en seguida. Cataluña independiente, ara ahora mismo. Después del 31 de julio será tarde.
Enoc, que, sin morir fue transportado al cielo
No creía mucho en el 9-N, mas qualquier idea que de ello pudiera tener se me ha derrumbado del tdo.
Y acabo de comprender que la Catalunya independiente ha de ser inmediatamente, antes de que la maquinaria política y judicial española pueda pner su mano sobre el Honorable –paradigma de la catalanidad– Jordi Pujol.
Lo repito, he fallado. No se me había pasado por la cabeza que todo el montaje de la independencia, la floritura de las esteladas, y el deslumbramiento –bien pagado a ciertos grupos– de la santísima comunión de los Països Catalans solmente era una bastión defensiva entorno de la gran magnitud catalana del inmarcesible ser del cuello torcido i la mística mirada.
En este momento, es necesario recordar los valores éticos del kyudo. Un recordatorio para nuestra práctica de Kyudokas, pero también para regenerar un modelo social que se encuentra a la deriva.
REI: CORTESIA/RESPETO
MEIYO:HONOR/DIGNIDAD
GI: JUSTICIA
CHUGI : LEALDAD
MAKOTO:SINCERIDAD/VERDAD
JIN: GENEROSIDAD
SHIN/ZEN/BI VERDAD/BONDAD/BELLEZA
CALIGRAFIAS JOSHU MC
Anarcoefemèrides del 27 de juliol
Esdeveniments
- Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment totes les cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada delegació es trobaven militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, Christian Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre altres. Però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Serà un triomf de la socialdemocràcia.
***
- Segon dia de la Setmana
Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a
Barcelona (Catalunya), dins dels
fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es
caracteritza per la crema
d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns
mercats i algunes botigues
obriren per abastir la població, però aviat
tancaren. El silenci informatiu era
total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat
força estesa. Sobre les nou
del matí la residència dels Maristes fou atacada
i el germà Lycarión (Francisco
Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va
morir. També fou
atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la
construcció de
barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb
un
protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot
arreu --s'hi van
arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva
Peñafiel,
ministre de Governació, que des d'un primer moment va
sostenir la tesi
insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment
barceloní tenia un
caràcter clarament separatista, així ni els
polítics catalans ni els dirigents
obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la
revolta o ni
tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les
garanties
constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any.
Antoni Fabra
Ribas, membre del Comitè Central de Vaga,
s'entrevistà amb Antoni Rovira
Virgili, editor d'El Poble Català i
membre del Centre Nacionalista
Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes
d'esquerra
encapçalessin la revolta. Cap al migdia van
començar a circular per tot
Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos
polítics
radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled
Altemir, Joan
Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i
de convents que
cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial
Col·legi de Sant
Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat,
etc.). Diverses
armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també
es va fer amb
fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats
entre revoltats i
l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria
militar s'imposa. Els
membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de
les 14 hores amb el
lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que
encapçalés el
moviment i que proclamés la República,
però cap grup polític no acceptà
fer-se
càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment
autònom i
espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un
primer atac i mitja
hora després el franciscà P. Ramon M.
Usó fou ferit greu quan abandonava la
residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en
metàl·lic de la
comunitat; morirà l'endemà i serà el
tercer i últim religiós finat durant la
setmana --la consigna fou en tot moment respectar la vida de les
persones. A
les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió
entre l'alcalde Joan Coll Pujol
i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que
parlamentés amb els
rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va
convèncer de l'absurditat de
l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou
atac i una
hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del
Taulat, al Poblenou, mor
d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos
va ser arrossegat pel carrer
i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en
sessió urgent, on el regidor
radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució
d'una sessió permanent del
consistori, però dues hores després la
sessió fou dissolta, per l'acció
persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes
i de
nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes
càrrec d'encapçalar la
revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia
desbordada abandonà les
comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una
segona onada d'incendis de
convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia
cremaven una
trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència,
l'Eixample, Gràcia,
Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona,
durant
aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la
República i es constituïren
juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers,
Mataró i Palafrugell. Mentrestant,
i sense que Catalunya tingués cap possibilitat
d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es
lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida
arran d'un atac de
les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú,
des de la qual la
guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les
tropes colonials
acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda
espanyola, 180
mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la
tropa i
que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador.
***
- Míting aniversari de l'AIA: El 27 de juliol de 1924, en ocasió del vintè aniversari de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) un míting internacional. Hi van intervenir nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman, Domela Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc.
***
- Creació del CENU: El 27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment d'escoles racionalistes llibertàries s'integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l'Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l'Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Naixements
- Henri Duchmann: El
27 de juliol de 1873 neix a París (França) el
periodista, conferenciant i
propagandista anarquista i antimilitarista Henri Duchmann, que tal
vegada va
fer servir el pseudònim literari d'Henri
Duchemin. Tenia dos germans, Hermann i Joseph. Trobem
articles seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara Harmonie,
de Marseille (1891-1893);Le Conscrit,
de París (1892);La Brochure,
de
Bruxelles (ca. 1893); Les Temps Nouveaux, de París (1895); Le
Libertaire, de París
(1895-1914); Régénération,
de París (1896-1908);Le Pétard,
de París (1904);La Tribune internationale,
de París (1904-1905); L'Ordre, Le
Combat Social i L'Insurgé, de Llemotges (1905-1911); L'Action, de París
(1905-1908); Le Réveil Social de
Normandie, de Rouen
(1905); Le Travailleur Normand, de
Rouen (1906); La Révolution,
de París (1909); La
Révolte, d'Alger
(1909), etc. L'estiu de 1894 estava refugiat a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) per les seves activitats
llibertàries. Aquest mateix
any el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar
establert per
la policia ferroviària de fronteres francesa. L'abril de
1895, arran de la
denúncia d'un veí que havia confós una
incubadora artificial per una «màquina
infernal»,
el seu domicili de Chatillon va ser escorcollat per la policia. En 1898
participà econòmicament en la
subscripció popular oberta pel diari parisenc L'Aurore
a favor de les vídues dels
obrers morts en la catàstrofe del carrer dels Apennins de
París. El gener de
1899 fundà, amb companys dels XI, XII i XX districtes
parisencs, el grup
d'estudis socials i literaris «Cercle Léon
Tolstoi», que es reunia al local del
periòdic Le Pot à Colle.
En aquestaèpoca vivia al número 80 de l'avinguda
Saint-Mandé de París. El 18 de maig de
1899 va fer la conferència «Le
nationalisme
antisémite et le nationalisme juif» a la
Biblioteca d'Educació Llibertària
del carrer Titon de París; el 29 de juliol, al mateix lloc,
l'anomenada «Le salut est en vous,
de Tolstoi»; i el
21 de setembre, també al mateix lloc, la
conferència «Le christianisme et la
société moderne». El 6 de
març de 1903 va fer la conferència a la
Universitat
Popular «L'Effort du Grand-Montrouge» de
París «La police internationale et les
réfugiés politiques»; el 13 de
març a la Universitat Popular «Zola» de
París
l'anomenada «La foire aux inepties (les miracles)»;
i el 22 de març d'aquell
any a la Universitat Popular «La Semaille» de
París l'anomenada «Paul Bert et
l'émancipation morale du peuple». El 4 de
març de 1904, a la Sala Jules de
París, va fer la conferència «La Terre,
de Zola, et Les Paysans, de
Balzac»,
organitzada per l'Educació Lliure del III Districte
parisenc. El 30 de maig de
1904 va fer la conferència a la Universitat Popular«Coopération des Idées» de
París «Zola féministe, L'Assommoir»,
que va repetir el 30 de juny d'aquell any. Membre de
l'Associació Internacional
Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), el 9 de juny de 1904, amb
Ferdinand Domela
Nieuwenhuis, Victor Griffuelhes, Clément Beausoleil, Charles
Desplanques, Lévy,
Jean Laporte, Georges Yvetot, Amédée Bousquet,
Roger Sadrin, Georges Régnier, Auguste
Delalé, Émile Janvion i Gabrielle Petit, fou un
dels oradors del quart míting
preparatori d'organització del Congrés
Antimilitarista d'Àmsterdam, que se
celebrà a la Sala Bock Colossal de París; el 22
de juliol d'aquell any va fer
la xerrada «Le Congrès Antimilitariste
d'Amsterdam» a la Universitat Popular«L'Aube Sociale» de París; el 7 d'agost
de 1904, amb Miguel Almereyda, la
xerrada «La Nouvelle Internationale», sobre l'AIAT,
a la Universitat Popular«Germinal» de Nanterre (Illa de França,
França), que repetí el 13 d'agost a
Puteaux (Illa de França, França) i 16 d'agost a
la Universitat Popular «Mouffetard»
de París; el 29 d'octubre una xerrada sobre l'AIAT a la Sala
Salaudrin de
Asnières-sur-Seine (Illa de França,
França); i el 10 de desembre de 1904 la
conferència anomenada «L'Armée et
l'Idée de Patrie», a la Sala Dufour de
París,
organitzada per l'AIAT. Entre febrer i juny de 1904, des de les
pàgines de Le Libertaire,
llançà durs atacs contra
les feministes en general i contra Nelly Roussel en particular, fet que
va ser
respost per càustiques respostes de nombrosos companys i
companyes (Nelly
Roussel, Cleyre Yvelin, Henri Godet, etc.). El 29 de juny de 1904
portà a
terme, amb Cleyre Yvelin, una conferència«feminista antifeminista» a les«Causeries Popularies» (Xerrades Populars) del XI
Districte de París i el 30 de
setembre d'aquell any una altra titulada«Féminisme», organitzada per la
Joventut Sindicalista de París, a la Borsa del Treball. El 8
de gener de 1905,
amb Marie Sellos, portà a terme una conferència
contradictòria sobre el tema de
l'acció anarquista, organitzada pel «Cercle
Individualista», a la Sala Jules de
París. El 21 d'abril (Divendres Sant) de 1905
participà en el gran banquet
anticlerical organitzat per la Libre Pensée a
l'Elysée Rouennais de Rouen (Alta
Normandia, França) i en el qual va fer una
conferència de cloenda. Participà
com a orador en els actes del Primer de Maig de 1905 a Rouen. El 3 de
desembre
de 1905 participà, amb el jutge de pau J. André,
i el secretari de la Borsa del
Treball de Rouen, en el gran míting contradictori«La Grève de Maromme», que se
celebrà a la Borsa del Treball de Rouen
***
- Angelo Damonti: El 27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà, on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquista Umanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois, on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Angelo Damonti va morir el 15 de novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia).
***
- Martí Bruno Mas: El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa«primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine i després a Chatou i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 a l'hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri de Chateau.
***
- Félix Izquierdo García: El 27 de juliol de 1907 neix a Jorcas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Izquierdo García. Emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil passà a França. El juny de 1940 va ser detingut pels ocupants alemanys i el 13 de desembre d'aquell any ingressà al camp de concentració de Mauthausen procedent de l'Stalag V-D d'Estrasburg, juntament amb altres 815 ciutadans espanyols. El 24 de gener de 1941 fou traslladat, sota la matrícula 9.344, al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria), on morí 10 mesos i tres setmanes després, l'1 de novembre de 1941. Estigué casat amb Rosa Duaigües.
***
- Miguel Vallejo
Sebastián: El 27 de juliol de 1909 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Miguel Vallejo Sebastián. Encara adolescent,
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó,
Espanya), treballà de
calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A
partir de 1927 destacà
com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser
detingut
a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva
participació en l'aixecament
anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería
de Saragossa i a
Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la
Federació Local
de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va
ser
detingut portant força documents orgànics de la
CNT saragossana i amb una
multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira
propagandística amb
Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a
més d'un míting a Saragossa. El
juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes
i, amb José Hipólito
Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de
Defensa dels Grups
Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes
enquadrat en la 25
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República i fou nomenat secretari del
Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys
bèl·lics. El març de 1937
signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un
pacte d'unitat amb la Unió General
de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut
a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes
de la reacció comunista
encapçalada per Enrique Líster Forján
que dissolgueren el Consell Regional de
Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25
Divisió, al final de la
guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut,
va ser tancat al camp de
concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran
tasca en estret contacte amb
el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment
Llibertari) d'Esteve
Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones.
Després
passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la
de Saragossa, on va ser
jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la
de 20 anys
de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el
Comitè Regional d'Aragó de la CNT
clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla
que actuava a Terol.
De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per
manca de proves.
Més tard s'establí a València. Entre
el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al
madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en
substitució d'Antonio Castaños Benavent,
va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la
policia,
s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951
passà a França. S'instal·là
a
Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del
Subcomitè Nacional de
la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro
Sánchez Fernández (Helios
Sánchez), esdevenint un dels
militants més destacats del sector«col·laboracionista», partidari de
prendre
part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952
intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i
Quiñones Ocampo, en el míting
commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de
Lió (Arpitània). El
5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada
Payarols, Josep Joan Domènec
Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la
Casa del Poble de
Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT«possibilista» de 1952, va ser
nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V
Plenari de 1954. El
gener de 1953 impartí una conferència al
Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de
París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones
al momento actual, sobre el
problema de España» a Montalban (Llenguadoc,
Occitània). L'1 de maig de 1954,
amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria,
parlà en el míting
d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del
Cafè Continental d'Albi
(Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954
intervingué, amb J. J.
Domènech i Emilio Gervas, en un míting
commemoratiu de la jornada del 19 de
juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc,
Occitània). Entre 1954 i
1958 col·laborà en España
Libre. El
Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido,
Joan Ferrer i Tomás
Cañizares en el míting celebrat a Clarmont
d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb
José Borrás
Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè
de Relacions del
Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo
Sebastián va morir el 4 de març de 1962
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa
companya fou la
destacat militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.
Miguel Vallejo
Sebastián (1909-1962)
Defuncions
- Manuel Jiménez
Pérez: El 27 de juliol de 1936 es assassinat a
Dos Hermanas (Sevilla,
Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel
Jiménez Pérez. Havia
nascut el 16 d'abril de 1908 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia,
Espanya). Fill
d'una família de jornalers, ben aviat
començà a treballar als camps del seu
poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors
d'oliva que es va
declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de
Guadaira i Utrera) reivindicant la
jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
a les Joventuts Llibertàries,
durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz
Benítez impartia a l'Escola
Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II
República espanyola
l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les
organitzacions obreres,
en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando
Fournon Rallas. Arran
del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la
barricada confederal
que s'instal·là al carrer del Pinar on la
cavalleria rebel fou repel·lida.
Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle
republicà i els
seus regidors si seguien amb la resistència,
decidí retirar-se amb sos
companys. El 27 de juliol de 1936 --altres fonts citen el 22 de
juliol--,
mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel
Núñez González (Camará),
a la hisenda Bujalmoro de Dos
Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia
Civil i un grup de
falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de
la Zorra els presos
intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no
pogué córrer i fou abatut als pocs metres,
i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la
pluja de bales, però va ser
ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte.
***
- Soledad Pastor Serrano:
El 27 de juliol de 1936 és assassinada pels
feixistes a Almodóvar del Río
(Còrdova, Andalusia, Espanya) Soledad Pastor
Serrano. Son fill, Rafael Cuesta Pastor, del Comitè Local de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT), vocal d'aquest sindicat anarcosindicalista
i membre
del Comitè Revolucionari d'Almodóvar,
aconseguí fugir del municipi quan les
tropes feixistes aixecades dies abans l'ocuparen. Els falangistes, com
que no
trobaren el fill, la pelaren, li donaren oli de ricí, la
passejaren per la
plaça amb dos monyos al cap seguida de la canalla del poble
insultant-la i
seguidament l'afusellaren.
***
- Palmir Cartañà Plana: El 27 de juliol de 1940 es afusellat per l'exèrcit franquista a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Palmir Cartañà Plana, conegut com L'Escarritx. Havia nascut en 1909 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Xofer-mecànic de professió, també va treballar al gel. Membre del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer de xofer al Vallenc, línia que feia el trajecte de Valls a Tarragona. En 1929 va ser un dels 38 fundadors de l'Ateneu Popular de Valls. L'abril de 1937 s'integrà en la junta de la Federació Local de la CNT, com a membre del Sindicat del Transport, i en va ser nomenat membre del secretariat. Detingut en acabar la guerra, el 4 d'abril de 1940 va ser tancat a la presó provincial de Tarragona, procedent del camp de concentració de Portaceli, de València, i de la presó de València en la qual va romandre des del desembre de 1939 a l'abril de 1940. El 18 d'abril de 1940 va ser jutjat per un consell de guerra i condemnat a mort. Va ser executat juntament amb l'anarquista Lluís Montagut Cristòfol, de Tortosa.
***
- David García
Altamira: El 27 de juliol de 1943 es afusellat al Camp de
la Bota del Poblenou
de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista David
García
Altamira. Havia nascut en 1910 a Tui (Pontevedra, Galícia) i
emigrà a Catalunya.
Es guanyava la vida com a jornaler i electricista i estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de gener de
1935 va ser detingut
juntament amb altres companys acusat de formar part d'una«banda de
malfactors». Destacat militant de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) durant
els anys de la Revolució espanyola, el 2 d'agost de 1937
participà, juntament
amb Josep Villagrasa Molló, en un atemptat contra Josep
Andreu Abelló,
aleshores president del Tribunal de Cassació de Catalunya.
Detingut, el 20
d'octubre de 1937 ingressà a la presó Model de
Barcelona; jutjat pel Tribunal
d'Espionatge i Altra Traïció i Derrotisme, presidit
per Rodríguez Dranguet, l'11
de desembre de 1937 va ser condemnat a 15 anys de presó per«atemptat frustrat»
--Josep Villagrasa fou condemnat a 10 anys per inducció. Poc
després, el 21 de
desembre de 1937, aconseguí fugir espectacularment amb
altres companys
anarquistes després de subornar el sotsdirector i director
de la Model, Manuel
Valls Gomis, el qual passà amb ells a França.
Retornà abans del final de la
guerra i amb el triomf feixista va ser detingut per les tropes
franquistes i
executat.
***
- Jean Roumilhac: El 27 de juliol de 1949 mor en un accident de cotxe a Ais de Provença (Provença, Occitània) el militant llibertari Jean Roumilhac. Havia nascut el 2 de novembre de 1892 a Comprenhac (Roergue, Occitània) en una família pagesa llemosina. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920.
***
- Salvatore Cortese:
El 27 de juliol de 1951 mor a Lungro (Calàbria,
Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese,
també conegut com Salvaturi
Piliviut. Havia nascut el 22 de febrer de 1899 a Lungro
(Calàbria, Itàlia).
Segon fill d'una família d'origen arbëreshë
--minoria d'ètnia albanesa
que viu a Itàlia--, son pare, Domenico Cortese, era jornaler
del camp, i sa
mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog
Camillo
Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel
moviment obrer sorgit
al voltant de la indústria minera de sal gemma.
Participà com a soldat en la
Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi
socialista,
la lectura del Manifest Comunista, de Marx i
d'Engels, i de l'exemple de
la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El
gener de 1921, arran de
l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià
(PSI), s'adherí al Partit
Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë
Antonio Gramsci i
Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son
pare, i amb
l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924
emigrà a l'Argentina i a
Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital
argentina freqüentà els
cercles comunistes i es conreà culturalment de manera
autodidacta, arribant a
aprendre --a part de l'italià i l'albanès-- el
castellà, el francès i l'anglès.
Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i
després de veure la«degeneració» bolxevic,
abandonà la ideologia comunista i s'acostà al
moviment
anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests
anys col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme
(1928-1929),
d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico
Arrigoni; Studi Sociali
(1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els
seus articles defensà
un anarquisme no violent i respectuós amb les
diferències. També destacà com a
conferenciant i es relacionà amb destacats militants i
intel·lectuals
anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri,
Salvatore o
Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari
el
condemnà en rebel·lia a vuit mesos de
presó i a 1.000 lires de multa per«ofendre el Duce» en una carta que envià
a sa mare i va ser interceptada per la
policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del
grup d'«Umanità
Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del«Comitè Pro-Víctimes
Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires.
Poc després tingué una dura polèmica
amb
el periòdics comunistes La Internacional
i Ordine Nuovo sobre la
deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco
Ghezzi. Des de l'Argentina
enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als
companys de Lungro per a
la seva distribució. Durant un temps hagué de
refugiar-se a Montevideo
(Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de
ser
l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita
del grup de Severino Di
Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio
Soria,
a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb Benito Sak. El febrer de
1932, després de la
caiguda del règim de José Félix
Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del
nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament
amb altres 150«anarquistes perillosos». El 23 de març
de 1932 la nau d'aquests deportats
arribà al port de Nàpols i just arribar va ser
detingut per «activitats
antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a
l'espera de judici. Condemnat
a cinc anys de deportació acusat de ser un«individu dominat per la passió
revolucionària
i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre
constituït», va ser confinat a
l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins,
destacats militants (Giorgio
Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe
Romita, Pietro
Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el
socialista Sandro
Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El
26
d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires
de
multa per haver violat el reglament de la colònia
penitenciària. El febrer de
1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any
va ser alliberat i
retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de
pagès sota l'estreta vigilància
de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els
contactes amb el
moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves
activitats
propagandístiques, cosa que implicà diversos
escorcolls, detencions i «purgues»
sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de
març de 1939 va ser tancat
durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després
de la II Guerra Mundial
freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i
col·laborà en la revista anarquistaVolontà. En 1948 el volien presentar a
alcalde, però per diversos motius
abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al
ronyó, Salvatore Cortese va
morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria,
Itàlia). En 2007 son fill,
Domenico Cortese (Miku), publicà la
biografia Salvatore Cortese, un
antifascista arbëresh di Lungro.
***
- Albert de Jong: El 27 de juliol de 1970 mor a Heemstede (Holanda Septentrional, Països Baixos) el militant anarcosindicalista i antimilitarista Albert Andries de Jong. Havia nascut el 29 d'abril de 1891 a Amsterdam (Països Baixos) i va descobrir les idees llibertàries gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, esdevenint propagandista del seu periòdic Vrij Socialist, i quan Domela morí, en 1919, va publicar-ne l'autobiografia i ordenà els seus arxius. Orador i antimilitarista convençut, va militar activament contra la guerra i va organitzar amb Bart de Ligt el suport als refractaris. Ambdós seran condemnats en 1921 per«crida a la revolta». Amb Arthur Lehning van formar part de la Oficina Internacional Antimilitarista, la finalitat de la qual era coordinar les accions pacifistes. Taquígraf de professió, va treballar molt de temps en la redacció del setmanari De Syndikalist i va publicar nombrosos articles informant sobre l'anarcosindicalisme. En 1933 va acollir a Amsterdam els militants alemanys de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), com ara el Dr. Gerhardt Wartenberg, que fugien de les persecucions nazis. En 1939, quan la declaració de guerra, va transferir al Regne Unit un capital que servirà en 1945 per editar el periòdic Buiten de Perken. Va ser ajudat per son fill Rudolf de Jong, continuador de l'obra de son pare i autor entre altres d'un llibre sobre la guerra d'Espanya i d'articles sobre el moviment llibertari holandès. Testimoni i actor de la història social d'Holanda, restà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort. Entre les seves obres podem destacar Van christen tot anarchist, en ander werk van F. Domela Nieuwenhuis (1910), Onderwerping of verzet? (1915), De praktijk van het antimilitarisme (1921), 25 jaar oorlog aan den oorlog (1904-1929) (1929), Het rapport-Welter van socialistisch standpunt beschouwd (1932) i Oorlog tegen Hitler Duitsland? (1933) El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Edmond Le Bris: El 27 de juliol de 1972 mor a Villiers-le-Bel (Illa de França, França) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Edmond August Le Bris. Havia nascut el 20 de febrer de 1890 a Brest (Bretanya). Fill d'un pintor del port de Brest, treballà d'escrivent administratiu de la Marina a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) de la ciutat. En els anys 1910 milità en la Joventut Sindicalista i en el Cercle Neomaltusià de Brest. Era molt amic de l'anarquista Paul Gourmelon. El 10 de novembre de 1911 refusà per motius de consciència incorporar-se a la seva caserna del 106 Batalló d'Infanteria a Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França), per a fer el servei militar. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser detingut el 4 de desembre de 1911. El 26 de desembre va ser jutjat en consell de guerra a Nantes (País del Loira, Bretanya) i condemnat a un any de presó per insubmissió. En 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament de la Marne (Xampanya-Ardenes, França) on realitzava el servei militar. Durant el Congrés de la Unió Departamental dels Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del Finisterre (Bretanya) celebrat entre el 4 i el 5 d'abril de 1920 a Carhaix-Plouguer (Bretanya), va ser elegit successor de François Dravalen en el càrrec de secretari general. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat secretari de la Casa del Poble de Brest i membre del seu consell d'administració, que aleshores comptava set anarquistes entre els 19 membres. En 1921 representà el Sindicat d'Estibadors del port en el«Comitè Sacco-Vanzetti». En 1922, durant l'escissió de la CGT, fou partidari de la majoria confederal, però el seu nom no figura a partir d'aquesta data en els congressos nacionals d'aquest sindicat. L'octubre de 1915 es casà a Brest.
---
Kíevtracta de destruir totes les proves del crim comès per les seves forces armades, segons va dir N'Alexander Borodai.
L'agència de notícies russa, Itar-Tass, recull les declaracions del primer ministre de la proclamada República de Donetsk, N'Alexander Borodai. Segons diu aquest, l'exèrcit d'Ucraïna ha intensificat les operacions de combat al territori on hi va haver l'accident de l'avió de Malàisia, assenyalant que En Pyotr Poroshenko havia declarat l'alto el foc a la zona. Kiev's actions run counter to [President Pyotr] Poroshenko's decision to declare a 40-kilometre zone around the crash site a ceasefire territory.”
Per a més informació, podeu baixar la web de l'agència Itar-Tass.
A considerar: No es tracta només de paraules; hi ha les fotos i els vídeos de les tropes ucraïneses fent guerra a la zona a que ens referim.
Segona part de l'article: Turisme i sòl rústic a Pollença (I)
Totes aquestes construccions en sòl rústic, fetes per a fomentar el turisme massiu cap al nostre fora vila té unes conseqüències molt importants per a les nostres vides. En primer lloc trobem els impactes més visibles, els ecològics. Tenint en compte que vivim en una illa i que els darrers informes diuen que per sostenir els 12.000.000 de turistes que ens visiten cada anys es fan necessaris 7 arxipèlags com el nostre, no podem obviar que mantenir aquest fluxe de turistes no fa més que empobrir, enverinar i matar les nostres illes. Però concretant en el turisme de fora vila els impactes ecològics directes són molts i molt greus. Estem parlant d’abocaments d’aigües residuals fora de cap xarxa; de la tala d’arbres per fer-hi xalets; de la destrucció d’ecosistemes; de la contaminació lumínica; de l’ús de productes químics altament contaminants per al manteniment de jardins i control de “plagues”; de l’excessiu consum d’aigua, molts cops provinent de pous il·legals que salinitzen el subsòl, per als jardins, piscines, consum general...
Però més enllà d’aquests impactes, també hi ha greus impactes sobre el paisatge: noves edificacions per tot arreu, tancament d’espais (valles de filferro, brezo...), nous camins, esteses elèctriques per portar llum a totes les cases...
Uns dels impactes més importants, tot i que sembla que no es produeixi, és l’impacte econòmic que produeix tot aquest model econòmic basat en l’explotació del fora vila com a lloc de residència turística. Sempre es diu que tots aquests xalets provoquen grans beneficis. Però s’hauria de matisar: els beneficis són en gran mesura per les immobiliàries, que són els que fan d’intermediaris i que se’n duen la major tallada, sense importar-los ni el poble ni, molts cops, els petits propietaris. Un poc menys d’enriquiment el sofreixen els propietaris dels xalets. Però el que no es diu mai és de l’empobriment generalitzat i relatiu que provoca tota aquesta situació. És obvi que Pollença ha augmentat el seu nivell de vida, amb la conseqüent pujada de preus i, per tant, la pobresa relativa a la que es veuen exposats tots aquells que no disposen de les entrades provinents del turisme residencial. És a dir: la gran majoria de la població que no té un xalet llogat viu pitjor. I no parlem de l’impacte econòmic que té sobre la pagesia i els usos agrícoles de la terra, que s’han tornat incompatibles amb l’encariment desmesurat del sòl.
Però el que gairebé ningú explica són totes les infraestructures necessàries que es fan necessàries per a mantenir aquest sistema turístic dispers i d’on surten els diners per a pagar-les. La construcció de dessaladores i depuradores, de plantes de reciclatge i abocament de residus, les infraestructures per crear l’energia necessària per a donar llum a tot aquest entramat... surten dels nostres imposts. Hi ha alguns autors que parlen de la “socialització de les inversions” i de la privatització dels beneficis.
També hem de parlar aquí dels impactes culturals que patim per mor del model turístic en el que vivim. Ja hem parlat de la incompatibilitat entre els usos agrícoles i el turisme, fet que ens allunya cada cop més dels nostres orígens agraris. Però el fet per mi més greu és la subordinació total del resident al turisme. Totes les nostres vides i les nostres relacions socials estan encaminades a servir als visitants. I per això no dubtam en sotmetre’ns a la voluntat dels tour operadors o de les immobiliàries (que cada cop exigeixen més i més serveis i paguen menys any a any). No dubtam a endeutar-nos, en demanar crèdits al banc, en viure de lloguer, per poder fer front a les demandes cada cop més grans de servilisme turístic. Hi ha casos de persones que al cap de l’any, després de fer totes les inversions, just arriben a “empatar” entre el que han gastat i els beneficis obtinguts. Com dèiem, també és important esmentar el canvi en el model de relacions socials. Intrínsec amb el model capitalista actual, les nostres relacions s’han terciaritzat. Ara el vincle entre les persones passa per l’oci i pel consum. Tot això al marge de la situació laboral dels que treballen al sector de l’hosteleria i el turisme, que pateixen una explotació laboral, amb incompliments sistemàtics de la legislació i els convenis, treballant sense dies lliures, fent moltes més de 8 hores diàries...
En fi, és important abordar aquest tema, ja que hi ha un consens en torn a les bondats del turisme que no són tals. La falta de crítica al turisme és tal que ni esquerra ni dreta s’adonen de tot això i tant uns com els altres justifiquen qualsevol fet en base al turisme que ha de venir. Inclús a l’hora de demanar la protecció ambiental, ecològica o territorial d’algun indret amenaçat per l’urbanisme salvatge, ho fan perquè “sinó els turistes no vendran”. No existeix una solució per fer front a aquesta situació, però un primer pas pot ser prendre consciència de que el turisme no és “la gallina dels ous d’or” sinó que suposa unes problemàtiques molt importants per als illencs. Una situació insostenible en el temps i que tard o d’hora acabarà explotant. Us heu aturat a pensar què passaria si l’any que ve els tour operadors decideixen invertir en un altre destinació que no sigui les Balears? No és una idea tant estranya. Per això convé començar a plantejar-nos què fer i com afrontar un present i un futur que pinta bastant negre.
La poesia, i crec que tota obra dart, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció Gabriel Ferrater em vénen a la memòria a lhora de presentar el llibre al lector. (Miquel López Crespí)
La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica el poemari Presagis (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La poesia, i crec que tota obra dart, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció Gabriel Ferrater em vénen a la memòria a lhora de presentar el llibre al lector. Fa uns anys, concretament lany 2003, la Universitat Autònoma de Barcelona ja mhavia publicat Temps moderns Homenatge al cinema, llibre que acabava de guanyar el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002, guardó que atorgava lUAB. Entre aquell premi i la publicació de Presagis han passat més de set anys. Potser seria el moment de provar danalitzar don venim poèticament, quines influències literàries, polítiques, personals han influït en la nostra obra, quins són els poemaris que hem publicat dençà linici del nostre conreu de la poesia, què preteníem, en definitiva, amb la redacció del poemari que comentam.
Anem a pams.
Dençà finals dels anys seixanta he escrit vint-i-tres poemaris. El primer que vaig escriure, per cert, rebé laprovació Josep M. Llompart quan vaig anar a mostrar-li a lindret on treballava les horabaixes, a lEditorial Moll, que aleshores estava situada al carrer Torre de lAmor de Palma. E,però el primer que vaig poder publicar va ser Foc i fum, Premi de Poesia Maria Manent 1983 (Oikos Tau, Barcelona, 1983). Els altres poemaris són: Caminals darena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes ((Editorial Moll, Palma, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, col·lecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de lAjuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de lAjuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006); Naufragis lents (El Tall, Palma, 2008); Espais secrets (Can Sifre Editorial, Palma, 2009) i finalment aquest Presagis (Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2010).
Repassant els llibres publicats fins ara mateix de seguida copses com en aquests quaranta anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover. El poemari Presagis no defuig en cap moment la línia i la poètica seguida durant aquestes quatre dècades. Aquesta és tan sols una llista dautors mínima, escassa i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.
Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...
Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar de Presagis, el meu darrer poemari.
em sembla que dissabte, a l'hora en que el sol ja estava considerablement baix; quan després d'una paella espectacular començavem a fer la bereneta; quan els cosins ja ens havíem posat al dia de les novetats; quan els majors també s'havien explicat les malalties i les xacres, però també la milloria en algun mal; quan havíem parlat de política i de corrupció i de tot això tan xungo; quan les fitxes del dòmino i les cartes del 51 anaven i venien damunt les taules; quan el ventet suavitzava la temperatura i ens regalava un fosquet impressionant, vaig sebre què és la felicitat absoluta. I ho vaig veure als ulls i a les mans i a la roba d'un grup de fillets i filletes d'entre tres i dotze anys que feia hores que jugaven lluny dels seus pares; que gaudien obrint i tancant una aixeta per omplir un bòtil que després buidarien; embrutant-te fins a les celles de fang; construint una cabana amb tres trossos de llenya i un llençol vell; trescant per entre els sembrats; descobrint tresors davall un figuera; veient com arriba la fosca sense passar cap pena; furgant la terra per fer un pou que ves a sabre on els hauria de dur; relacionant-se quasi sense paraules, però també sense barallar-se. En els ulls, en la roba, en les ungles plenes de fang d'aquests fillets vaig veure la felicitat absoluta. I no vaig poder deixar de pensar en els fillets de Gaza i en les seues mares.
Comunicat Plataforma Pro Camins Públics i oberts.
Vist l’anunci aparegut al BOIB número 99 de 22 de Juliol de 2014, en que s’anuncia la informació pública de l’ordenança reguladora de l’ús i conservació de la carretera vella de Lluc a Pollença, aprovada inicialment per l’acord de ple de dia 13 de juny de 2013.
Vist l’acord revisat segons el dictamen 29/2014 del consell consultiu de les Illes Balears.
Volem fer les nostres reflexions en alguns dels articles d'aquesta ordenança:
A.- En quant a la conservació de la carretera vella.
L’article 1 de l’Avantprojecte de l’ordenança diu textualment “L’objecte d’aquesta Ordenança és regular l’ús i mantenir la conservació de la carretera vella de Lluc a Pollença.”
Es conegut que en alguns trams del camí no es possible el seu transit, ni tan sols com a vianants, bàsicament per a dues causes. Una es per les ocupacions i obstacles existents encara no retirats, i l’altra perquè el seu traçat a desaparegut o es troba tant deteriorat que fa impossible el seu ús.
B.- En quan a la l’ordenança.
Considerem que s’hauria d’afegir l’ús en carro, per quan és una carretera que va ser concebuda precisament per aquest ús.
C.- Règim d’usos.
Entenem que desprès de procedir-se a la recuperació de la carretera vella de Pollença a Lluc, i que el Consell Insular de Mallorca per unanimitat va acordar en sessió plenària de 5 de Març de 2007, prendre els un seguit d’acords, observant el següent:
3.l’integració de la totalitat del traçat de la carretera vella de Lluc a Pollença en itinerari de la ruta de pedra en sec.
Observant que l’article 10 de l’ordenança reguladora es considera l’ús privatiu d’una part del camí.
Observant la Llei 6/2001 d’Abril, de patrimoni de la comunitat autònoma de les Illes Balears. Observada al capítol II d’ús, cessió i adscripció dels béns públics.
Recollida al BOIB 49 del 24 de Abril de 2001 i BOE número 125 de 25 de Maig de 2001.
No s’entén que es pugui preveure aquest ús en el domini públic de la carretera vella de Pollença a Lluc.
D.- Franja de protecció.
No es mate una franja de protecció de tres metres a cada costat de la carretera.
Per tot això, avui dilluns 28 de Juliol de 2014, presentarem al·legacions per tal de recordar i sol·liocitar :
Que s’han de recuperar tots els trams de la carretera, segons preveu l’acord del Consell de data 7 de Març de 2012.
Entenem que s’ha de incloure l’ús de carro i/o similars.
Que les facultats administratives atorgades al Consell Insular de Mallorca, per tal de facultar els usos, no s’adapten a la naturalesa i el bé esmentat, per tant considerem que no es justifica l’ús privatiu de cap tram d’aquesta carretera. Per tant sol·licitem l’eliminació del apartat c del article 7 i tot l’article 10.
Afegir un nou article, per tal de garantir la franja de protecció de tres metres.
PLATAFORMA PRO CAMINS PÚBLICS I OBERTS.
Fue hace ya unos cuantos años cuando en mi grupo de amigos propusieron hacer un viaje de turismo en mallorca, antes no había realizado viajes y visitado tantos países como ahora, pero desde que fui a hacer turismo mallorca mi vida cambio de manera sorprendente.
De turismo por Mallorca ¿Quieres unas vacaciones navegando y haciendo turismo en Mallorca? Entonces estás de suerte. O al menos es lo que yo pienso ya que no hay nada mejor que tomarte un par de días libres al año para conocer turísticamente la isla de Mallorca.
Tanto Mallorca como Menorca las dos hermanas y bellas islas tienen muchos puertos y pequeñas zonas donde atracar el barco, mi maravillo viaje de turismo sirvio para conocer el apasionate mundo de la nautica, así pues Mallorca se convirtio en mi primer viaje de turismo en barco, dede entonces me encanta todo lo que sea conocer ciudades por todo el mundo.
Turísticamente pongo el ejemplo de Menorca donde conoci el puerto de Mahón y por la parte de Mallorca nos puede ofrecer el puerto de la ciudad de Palma, ambos parajes son muy turísticos ideales para hacer turismo ricos en cultura, tradición e historia.
Hace cientos de años la isla de Mallorca fue ocupada tanto por el Reino Unido allá por el año 1708 y por Francia varios años después agraciadamente yo que soy español hubo un tratado donde se firmo la paz y nos devolvierón oficialmente las islas de Mallorca y Menorca, este sucedo provoco el turismo que conocemos ahora, sin duda en la actualidad mallorca tiene un sabor y gusto por Gran Bretaña y Francia, en mi opinión motivos de sobra para decir claramente que Mallorca tiene el mejor turismo.
Siguiendo la estela de unas vacaciones soñadas donde poder surcar a vela las aguas de Mallorca turismo no está completa si no te gustan la obervación de pájaros, efectivamente, tal como supones la isla de Mallorca es el sitio adecuado para tal fin de turismo, y los observadores de aves desean visitar Mallorca, Puerto Pollensa como base perfecta, ya que está cerca del panto de la Albufuera, las montañas en el norte de la isla y los acantilados de Formentor.
Mallorca turísticamente hablando tiene varias playasy unas excelente calas con sus respectivos puertos listos para visitar, como Andraitx, Pollensa y Alcudia. La costa de las "calas" ("caletas") se encuentra en la costa sur-este de Mallorca. Esto incluye Porto Colom, que es el mejor puerto y fondeadero del turismo natural en Mallorca y, posiblemente, en el conjunto de las Islas Baleares.
Como alternativa, visite la reserva natural de la isla de Cabrera (es necesario tener un permiso especial para esto) y luego continuar por la costa este de Mallorca y navegar a través de Menorca, donde se puede visitar el bonito puerto de Mahón. Ibiza y Formentera sólo estan a unos días de navegación de distancia.
SHIN VERDAD
ZEN BONDAD
BI BELLEZA
Anarcoefemèrides
del 28 de juliol
Esdeveniments
- Avalot de
Raon-l'Etape: El 28 de juliol de 1907, a
Raon-l'Etape (Lorena, França), després d'una
manifestació pacífica d'obrers de
la fàbrica de sabatilles de Frédéric
Amos en vaga --que reivindicaven un salari
mínim de 32 cèntims l'hora, la jornada laboral de
10 hores (no tenien cap dia
de descans) i la supressió de les multes--, les forces de
l'«ordre» enviades
pel prefecte --dos batallons (el 2n de Caçadors a peu de
Lunéville i el 20è de
Caçadors a peu de Baccarat) i dos esquadrons del
17è de Caçadors a cavall--
carreguen contra la concentració, provocant la mort de tres
obrers (Charles
Thirion, Edouard Cordonnier i Charles Charlier). A la
fàbrica d'Amos hi
treballaven 1.000 obrers, 300 infants i 250 dones. Després
de l'enterrament
dels tres obrers, l'anarquista Francis Boudoux, secretari de la
Unió de
Sindicats de Meurthe-et-Moselle, pronunciarà un discurs.
Avalot de Raon-l'Etape (28-07-1907)
***
- Tercer dia de la Setmana
Tràgica: El dimecres 28 de juliol de 1909 a
Barcelona (Catalunya) i a rodalies s'intensifiquen els enfrontaments
entre revoltats i forces
de l'ordre públic. De bon dematí alguns mercats i
botigues van obrir en una
mena de treva fins a les 9 hores. A les 8 hores, Luis de Santiago
Menescau,
capità general de la regió, publicà un
segon ban on ordenava que la gent es
retirés dels carrers, dels balcons i dels terrats o se li
dispararia sense
previ avís; és a dir, que serien tractats com a
combatents. Una hora després,
Antoni Fabra Ribas es reuní amb els nacionalistes esquerrans
Jaume Carner Romeu,
Laureà Miró i Josep Llari, els quals es negaren a
fer-se càrrec del moviment
fins que no hi hagués aixecaments a altres llocs de l'Estat
espanyol.
Mentrestant, durant tot el matí, les lluites entre
revolucionaris, que
oscil·laven entre els vint i trenta mil insurrectes, i
forces de l'ordre es multiplicaren,
però els béns patrimonials de la burgesia no van
ser atacats, com tampoc no hi
va haver agressions als particulars, ni assalts i saquejos a les
botigues, ni
violacions de domicili, ni ocupacions o destrucció de
fàbriques o de tallers,
ni retenció d'ostatges. L'intent de la policia i de la
Guàrdia Civil de
desmantellar algunes barricades va ser replicat per la forta
resistència dels
rebels. A les 10 hores la caserna dels Veterans de la Llibertat
--milícia
formada per una colla de vells soldats del general Prim i que s'havien
ofert al
capità general per reprimir la revolta--, a les Drassanes,
fou assaltada i les
aixecats obtingueren moltes armes, que van ser emprades seguidament per
atacar
la comissaria del carrer Nou de la Rambla; d'aquesta acció i
de la defensa de
les barricades del carrer de Sant Pau en van resultar uns quans morts i
ferits
de ambdós bàndols. Una nova onada de cremes
d'edificis religiosos (col·legis,
seminaris, escoles i orfenats) esclatà i, a més a
més, van ser saquejats alguns
edificis abans assaltats, amb exhibició de les
mòmies d'algunes monges. A les
11 hores el cos consular es reuní i exigí al
general Luis de Santiago la
protecció dels estrangers i dels seus béns.
També al matí començaren els atacs
a les forces de l'ordre públic des dels terrats. A les 16
hores tingué lloc una
nova reunió entre el lerrouxista Emiliano Iglesias i el
Comitè Central de Vaga,
que també resultà infructuosa i, una hora
després, una nova reunió de diputats
a casa del republicà Josep Maria Vallès Ribot
tampoc no tingué resultats. A la
tarda, un grup dones desenterrà una quinzena de
cadàvers de monges jerònimes i
n'arrossegà uns quants i taüts primer fins a
l'Ajuntament i després fins al
davant de les cases de Claudio López Bru, marquès
de Comillas --empresari i
terratinent que tenia interessos, entre molts altres, a les mines del
Riff, en
els vaixells de transport i en les companyies d'assegurances contra el
servei
militar-- i d'Eusebi Güell Bacigalupi, comte de
Güell, casat amb la filla de
l'anterior i fundador de la Societat Hispano-Africana amb inversions en
les
obres públiques del Marroc. Al Clot va haver combats a peu
de barricada, amb
morts i ferits en el tiroteig, i es van destruir un asil de les
paüles i un
patronat obrer dels jesuïtes, i a Sant Andreu del Palomar va
haver
espectaculars barricades construïdes pels
metal·lúrgics i els ferroviaris, i
amb armes furtades al sometent, van assaltar la caserna de la
Guàrdia Civil i
van controlar tota la vila fins a la matinada. Al final del dia
Emiliano
Iglesias s'entrevistà amb l'anarcosindicalista
José Sánchez González (Miguel
Villalobos Moreno),
qui reconegué la davallada del moviment i ambdós
acordaren publicar un manifest demanant el retorn a la feina; Iglesias,
per la
seva part, ordenà als militants radicals que abandonessin
les barricades. Fora
de Barcelona, a Arbeca (les Garrigues), un grup de vilatans, tenint
clar que el
tren era l'instrument efectiu de deportació dels
reservistes, marxaren cap a
l'estació de les Borges i, prenent la direcció de
la Floresta, van anar
destrossant la via, fet que paralitzà un tren que anava cap
a Lleida i que
acabà incendiat. A Madrid, mentrestant, el ministre de
Governació, Juan de la
Cierva Peñafiel, suspengué les garanties
constitucionals a tot l'Estat, detingué
els líders socialistes Pablo Iglesias Posse, Francisco Mora
Méndez i Francisco
Largo Caballero, i clausurà els centres obrers.
***
-
Detenció de Pasquale Binazzi: El 28 de
juliol de 1920 l'anarquista Pasquale
Binazzi, redactor
del setmanari Il Libertario, és detingut
a La Spezia (Ligúria, Itàlia) sota
l'acusació d'haver format
una banda armada (Arditi del Popolo) i d'haver ocupat una
fàbrica durant
l'agitació social del mes de juny. En resposta, els obrers
van declarar la vaga
general.
Naixements
-Émile Maurin:El 28 de juliol de 1862 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista i fotògraf Émile Maurin, també conegut per Élie Murmain. Membre de l'anarquista «Cercle Esquiros», amb Alexandre Tressaud i Emery, entre d'altres, va ser implicat en el «Procés dels 66» i condemnat en rebel·lia el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, ja que Maurin estava exiliat a Ginebra. Amnistiat en 1889, torna a França i farà de fotògraf ambulant sota el nom de Murmain, i això malgrat els seus problemes de vista, ja que amb el temps esdevindrà cec. L'ofici ambulant li permetrà propagar les idees anarquistes. En 1891 és condemnat a sis mesos de presó per«incitació als soldats a la revolta». A Grenoble, en 1907, fundarà una universitat popular.Émile Maurin va morir el 21 de març de 1913 a París (França). En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin).
***
- Jean Pausader:
El 28 de juliol de 1866 neix al X Districte de París
(França) el periodista i propagandista
anarquista, i després republicà socialista i
dretà, Jean Ernest Pausader –a vegades
citat Paussader–,
també conegut com Jacques Prolo
i Ernest-JeanPosada.
Sos
pares es deien Pierre Pausader i Rosalie Kinappe. Empleat comercial i
comptable,
entre 1885 i 1890 fou assidu la guingueta «Le Coup de
Feu», lloc de reunió de
militants socialistes de totes les tendències. En 1885
freqüentà «La Butte»,
cercle literari progressista que es reunia al número 13 del
carrer Ravignan de
Montmartre, i amb alguns dels seus participants –Charles
Malato i
Léon Ortiz (Léon Schiroky)–,
en la primavera de 1886 fundà el «Grup
Cosmopolita»,
d'orientació socialista revolucionari «sense
etiqueta» (Méreaux, Parthenay,
Girondal, Devertus, Alain Gouzien, etc.) i que durà fins el
1888. En aquestaèpoca milità sota el nom de Jacques
Prolo.
El «Grup Cosmopolita» va fer la seva primera
aparició el maig de 1886, en la
commemoració de la Comuna de París al cementiri
de Père-Lachaise; tot d'una que
Prolo entrà al cementiri, desplegà una tela
vermella que podia passar per una
bandera, detingut immediatament, va ser retingut durant una hora a la
comissaria. El setembre de 1886 sortí el primer
número de la revista del grup La
Révolution Cosmopolite, que publicà
almenys una desena de números en diferents etapes. En
aquesta època convisqué
amb Malato i Schiroky al número 10 del passatge dels
Rondonneaux del XX
Districte de París. Probablement esdevingué
anarquista sota la influència
d'Émile Méreaux. El 18 de setembre de 1887 fou un
dels oradors, juntament amb
Tennevin, Louiche, Bebin, Gouzien, Devertus i Georges Brunet, del
míting de la
Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala Favié de
París. Posteriorment,
freqüentà assíduament el Cercle
Anarquista Internacional, fundat en 1888 i
principal lloc de trobada anarquista de l'època. El 14 de
maig de 1888 va fer
la conferència a la sala Dupouy de París, amb
Charles Malato i Oury, «Le
boulangisme et ses consequences», organitzada pel Grup
Independent d'Estudis
Socials del XVIII Districte parisenc. En 1889
col·laborà en el periòdic
parisenc L'Attaque. En els debats
de
precediren el Primer de Maig de 1890, fou dels que hi promogueren la
participació. A continuació es
pronuncià a favor de la militància anarquista en
els sindicats, publicant un seguit de cartes en aquest sentit en La Révolte (del 21 al 27 de
novembre de
1891). En 1892 desaprovà la campanya que
Sébastien Faure havia engegat contra
el Primer de Maig i, amb Charles Malato, Émile Pouget,
Constant Martin, Georges
Brunet, Tortelier, Émile Henry i Léon Schiroky,
publicà una declaració en
aquest sentit en el periòdic La
Révolte
del 5 de febrer d'aquell any. Amic d'Émile Henry,
revelà a Alexandre Zévaès que
aquest s'havia disfressat de dona per posar, el 8 de novembre de 1892,
una
bomba a la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de
l'Òpera,
bomba que finalment explotà a la comissaria del carrer dels
Bons-Enfants. En
aquesta època treballava com a empleat a la impremta Lasnier
de París. L'1 de
gener de 1894, en la gran batuda policíaca contra
l'anarquisme, després
d'escorcollar el seu domicili del número 22 del carrer de
Viarmes de París i
trobar correspondència, periòdics i fullets
anarquistes, va ser detingut per «associació
de malfactors»; alliberat el 14 de gener, fugí
immediatament cap a Anglaterra.
En aquest mateix any de 1894 el seu nom (Ernest-JeanPosada) figura en un llistat
d'anarquistes a controlar establert per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Al seu refugi de Londres (Anglaterra), sembla que durant un
temps albergàÉmile Pouget. L'agost de 1894 vivia al barri londinenc de
Brixton i en 1896
encara hi era a la capital anglesa. Entre 1898 i 1899
participà activament en
la lluita en suport al capità Alfred Dreyfus i
col·laborà en L'Anticlerical,
de Constant Martín, i enLe Journal du Peuple, de
Sébastien
Faure. El 16 de setembre de 1899 fou un dels oradors, amb Aristide
Briand,
Broussouloux, Henri Dhorr, A. Cyvoct, Bonvalet, Charles Malato, Louis
Guérard,
Prest, Valéry i Paule Mink, entre d'altres, en el gran
míting dreyfusard,
organitzat per la Coalició Revolucionària,
celebrat a la Sala Octobre de París.
En 1901 col·laborà en La
Lutte Sociale de
Seine-et-Oise et des cantons de Pantin et Noisy-le-Sec. Des
de 1904 fou
secretari del «Comitè La Barre»
(Societat del Monument del cavaller de La
Barre), que organitzava la manifestació en record de
François-Jean Lefebvre de
La Barre davant la seva estàtua, inaugurada el 4 de novembre
de 1906, en dret del
Sagrat-Cor de Montmartre. El 24 de maig de 1904 va fer la
conferència «Le nationalisme
et le cléricalisme dans l'école
laïque» al «Club La Barre» de
París i el 19
d'octubre del mateix any al mateix lloc la conferència
contradictòria «Le
Catéchisme du patron chrétien». Entre
el 3 i el 7 de setembre de 1905 assistí
al Congrés de La Libre Pensée, celebrat al Palau
del Trocadero de París. Entre
setembre de 1906 i setembre de 1907 formà part del
comitè directiu de la Casa
del Poble de París. En 1906 fou el cap de
redacció de Le Flambeau. Organe
hebdomadaire de La Libre-Pensée républicaine et
sociale. Entre 1906 i 1908 col·laborà
en L'Aurore i Le
Cubilot; entre
1906 i 1913 en La Cravache; i en
1908
en Le Communiste. El 19 de gener de
1908
va fer una conferència contradictòria contra la
pena de mort a la Sala Boucher
de París organitzada per La Libre Pensée i aquest
mateix any formà part del
Comitè d'Iniciativa per a l'erecció d'una
estàtua a Jean-Paul Marat en una
plaça parisenca. En 1911 fou un dels fundadors del Partit
Republicà-Socialista
(PRS). Entre 1911 i 1914 fou secretari de la Federació
Republicana Socialista del
Sena i organitzà set conferències
propagandístiques l'estiu de 1913. Entre 1912
i 1914 col·laborà, amb Alexandre
Zévaès i Albert Orry, en l'òrgan de
premsa del
PRS Le Républicain-socialiste.
Entre
l'1 i el 2 de novembre de 1913 assistí al Congrés
de Grenoble del PRS i
s'arrenglerà amb el sector seguidor d'Aristide Briand,
partidari d'una
Federació d'Esquerres. En 1913
col·laborà en Le Combat,
de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En les
eleccions legislatives d'abril de 1914 fou candidat de la
Federació d'Esquerres,
sense èxit (905 vots, menys del 4% dels sufragis emesos),
per a la II
Circumscripció del XVIII Districte de París. Amb
el temps derivà cap a
posicions més dretanes i, segons Émile Janvion,
també fou francmaçó. A partir
de 1917 fou cap de redacció del setmanari L'Effort
français, républicain, socialiste,
dirigit per Alexandre Zévaès i Émile
Gautier. El 23 de desembre de 1917 a París, organitzada amb
Alexandre Zévaès,
tingué lloc la Conferència Interfederal que
donà lloc a la creació del dretà
Partit Socialista Nacional (PSN). En 1923 fundà i
dirigí el setmanari parisenc L'Écho
Municipal i en 1933 col·laborà enL'Avenir de Bougie, d'Alger. Fou
autor de Comment nous ferons la
révolution libertaire! (sd), Le
communisme devant le Parti Ouvrier (VIIIe congrés)
(1887), La révolution cosmopolite.
Le communisme
(1888), Un français de la
décadence, M.
Henri Rochefort (1888, amb Louis Chalain), La
caverne antisémite (1902), De
la métode réaliste du socialisme
réformiste français (1910), Les anarchistes. Histoire des partis
socialistes en France. Tom X (1912),
L'alliance
paradoxale (1913), Une politique...
Un
crime...! Le meurtre de Jean Jaurès (1915), Une campagne politique. Le Parti
Républicain Socialiste (1900-1917)
(1917, amb Alexandre Zévaès), L'action
politique des républicains réformistes
(1919). Jean Pausader va morir en
1937 a París (França).
***
- Eugène
Rossignol: El 28 de juliol de 1868 neix al Districte VIII
de París (França) l'anarquista
Eugène Rossignol. Era fill natural de Marie Rossignol. Es
guanyava la vida com
a sastre i estava casat amb Clementine Harlay. Insubmís, a
començament dels
anys noranta del segle XIX es refugià a Bèlgica i
a finals de la dècada va ser
inscrit per les autoritats belgues en el registre d'anarquistes. En
1893 el seu
nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la
policia
ferroviària fronterera francesa. En 1895 viva a Londres
(Anglaterra).
***
-Émile Masson: El 28 de juliol de 1869 neix a Brest (Bretanya) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertariÉmile Masson (Emil ar Mason, en bretó) --va utilitzar el pseudònims Brenn,Ewan Gweznou i Ion Prigent. D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel,Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus,A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Émile Masson va morir el 9 de febrer de 1923 a París (França). Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912), Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie des îles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).
***
- Jean Jourdan: El
28 de juliol de 1908 neix a Aimargues (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista Jean
Jourdan, conegut com Fernand Sol, Chocho i Chopard.
Son pare estava casat amb Antoinette Bernard i tingué dos
germans: Paul, també militant anarquista, i Marie
Antoinette. Entre 1914 i
1917, en plena Gran Guerra, quan els mestres eren al front,
estudià a l'Escola
de la República del seu poble. Abandonà l'escola
sense el certificat d'estudis
i, després d'entrar com a aprenent de ferrador,
esdevingué obrer agrícola,
sobretot vitícola. La lectura de Sébastien Faure
el va fer llibertari i
s'integrà en el Grup d'Estudis Socials (GES), creat a
Aimargues durant els anys
vint, i en el grup anarquista local. En 1924 conegué Nestor
Makhno i sa
família, aleshores refugiat a França. El 6 de
març de 1926, durant una
manifestació contra una processó religiosa arran
de la visita d'un cardenal, va
ser ferit per un cop de sabre. En 1927 el Grup Anarquista d'Aimargues
estava
constituït per una dotzena de persones i creà una
cooperativa de consum, La Fourmi,
inspirada en el corrent
cooperativista de Charles Gide, a l'Escola de Nimes. En aquest 1927
participa
en les manifestacions en suport de Sacco i Vanzetti. També
fou membre, amb
altres anarquistes, del Sindicat Autònom de Treballadors de
la Terra, que
reagrupava 150 treballadors i que estava en contacte amb un sindicat
del mateix
tipus instal·lat a Coursan (Llenguadoc,
Occitània), i sovint fou designat per a
negociar els conflictes laborals dels empleats. Albergà a
casa seva els
nombrosos oradors i conferenciants que s'organitzaven a Aimargues, com
ara
Maurice Joyeux, Jules Chazoff, René Ghislain,
André Prudhommeaux o Paul
Roussenq. Durant la guerra d'Espanya, ajudà a reclutar
voluntaris i André
Prudhommeaux li va confiar la missió de comprar armes i de
passar-les a la
Península. En aquesta conjuntura, participà en el
robatori d'una armeria de
Narbona. En 1939 va ser mobilitzat, però optà per
la insubmissió i canvià
d'identitat i de ciutat, prenent el nom de Fernand
Sol i instal·lant-se a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on treballà en
diverses obres. Un anys més tard, va ser detingut a
Aimargues i tancat durant
tres dies a la Casa de Detenció de Nimes, i a Aurason
(Provença, Occitània).
Després d'un temps a la ciutadella de Sisteron
(Provença, Occitània), va ser
internat al camp de concentració de Sant Somplesi
(Llenguadoc, Occitània), on
hi trobà E. Armand, i del qual aconseguí fugir.
De bell nou detingut, a Nimes
aconseguí la llibertat gràcies a la
intervenció de Vernier, expacifista que
aleshores treballava per al Ministeri de l'Interior del govern del
Mariscal
Pétain. Un cop lliure, va nomenat cap del Comitè
d'Alliberament d'Aimargues i
organitzà la requisa d'aliments per a la població
i s'oposà a les rapades de
les dones de la població sospitoses d'haver
freqüentat l'ocupant. Rebutjà
formalment el nomenament d'alcalde del municipi. Després de
la guerra, es
barallà amb els companys d'Aimargues i
s'instal·là en una població
veïna, Lo
Cailar (Llenguadoc, Occitània), en una parcel·la
que comprà en 1948 i on obrí,
amb sa companya Marie, una taberna a la riba del riu Vistre, coneguda
com Guinguette à Chocho.
Entre 1973 i 1974
participà en les manifestacions antifranquistes que
s'organitzaren a Nimes.
També va estar casat amb Carmen Segura i Marie
Andréo, amb qui no va tenir
infants. Jean Jourdan va morir el 14 de novembre de 1986 a Lo Cailar
(Llenguadoc, Occitània). En 2008 Michel
Falguières publicà el llibre Jean
Jourdan. Libertaire d'Aimargues, de
1908 a 1948.
***
- Luciano Torróntegui
Menchaca:
El 28 de juliol de 1916 neix a Meñaka (Uribe,
País Basc) el militant
anarcosindicalista Luciano Torróntegui Menchaca,
també conegut sota el
pseudònim Luis Torres. Des de molt jove
es va afiliar al Sindicat del
Transport Marítim de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1935,
juntament amb altres set companys cenetistes, va portar a terme una
vaga al vaixell
de la naviliera «Sota y Aznar» que guanyaren
després de mesos de lluita. Més
tard va protagonitzar altres vagues (Gijón, Barcelona,
etc.). Quan va esclatar
la sublevació militar de 1936 es trobava a Màlaga
i com tots els marins va ser
militaritzat. A Cuba, per instigació del règim
franquista, el seu vaixell va
ser apressat, però fou alliberat poc després i va
poder retornar a la
Península. A Cartagena es va enrolar en la infanteria de
Marina i va intervenir
en la presa de Terol. Malauradament li va tocar servir en la
divisió d'Enrique
Líster, al Segre, on va amagar la seva filiació
cenetista per evitar la
persecució; però es va manifestar en contra de
les injustícies que es produïen
en la seva unitat i se li va instruir un consell de guerra. Davant les
amenaces
de mort d'un comissari polític, va desertar i es va allistar
en un batalló de
dinamiters a la Seu d'Urgell. Després de la guerra va patir
els camps de
concentració francesos. Quan l'ocupació nazi va
combatre contra els alemanys i
ingressà en el batalló confederal«Libertad», on va assumir responsabilitats de
comandament i que va lluitar per l'alliberament de França.
Quan les tropes
alemanyes es retiraven, va formar part d'un grup que es dedicava a
recollir les
armes alemanyes deixades i emmagatzemar-les per lluitar
després contra la
dictadura franquista. Després va participar a Urepel amb els
grups de defensa
als Pirineus i serví d'enllaç per a la CNT entre
els emissaris de l'Interior i
de l'Exili. Entre altres, va guiar Antonio Ejarque Pina, aleshores
secretari
general de la CNT de la Península. El 17 de juliol de 1946
va ser detingut per
la Guàrdia Civil i patí continus apallissaments
durant els 15 dies que va
passar ala Direcció General de Seguretat. Jutjat, va ser
condemnat a sis anys i
un dia de presó. El 8 de maig de 1948 va ser un dels 12
confederals que van
protagonitzar la sonada fuga de la presó d'Ocaña.
Detingut dies després, va
passar per diversos penals (Ocaña, Guadalajara,
Yeserías) i a la presó de
Larrinaga va emmalaltir a causa del dur règim
d’aïllament. En 1951, amb papers
falsos, va aconseguir la llibertat condicional. El 18 de juny de 2006
va rebre
un homenatge organitzat per la CNT de Bilbao pels seus 90 anys de
lluita
llibertària. Luciano Torróntegui
Menchaca va morir el 8 d'abril de 2010 a Bermeo
(Busturialdea-Urdaibai, País Basc).
Defuncions
- Antonio Tisner
Bescós: El 28 de juliol de 1936 mor a Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio Tisner
Bescós. Havia nascut el 14 de juliol de 1904 a
Angüés (Osca, Aragó, Espanya).
Metal·lúrgic de professió, va ser un
dels fundadors de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'Angüés i també
milità en la Federació Anarquista
Ibèrica
(FAI). Durant els primers anys republicans va ser detingut diferents
vegades
per formar part de grups d'acció de la FAI, com ara el
febrer de 1932 a Osca i
el maig de 1933 a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se
trobat 55
bombes que havia fabricat al seu domicili. A començaments de
1936 tornà al seu
poble per promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig
de 1936
assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb
l'aixecament feixista,
s'enrolà en la Columna Durruti. Antonio Tisner
Bescós va morir el 28 de juliol
de 1936 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el
primer bombardeig
aeri feixista que patí la columna confederal de
camí a Saragossa. Aquest atac,
realitzat per tres avionetes petites de reconeixement, durà
pocs minuts, però
causà uns deu morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que
les pèrdues
humanes va ser l'efecte psicològic en els milicians de la
columna, molts dels
quals van perdre de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els
efectes van
ser el suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les
seves
forces a Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa
companya de Tisner,
María Doz Buisán, nascuda en 1910 a
Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya)
--altres fonts citen Berbegal--, també activista dels grups
d'acció de la FAI i
amb qui tingué dues filles, a començaments del
segle XXI vivia al Brasil.
***
- Mariano Costa Iscar:
El 28 de juliol de 1966 mor a Buenos Aires
(Argentina) l'anarcoindividualista Mariano --també citat
Manuel-- Costa Iscar,
també conegut com Antonio Faciabén
Esquer. Havia nascut el 26 de maig de
1883 a Pamplona (Navarra). Son pare fou un metge gallec i sa mare,
Mercedes
Iscar, havia nascut a Valladolid. A Pamplona realitzà els
estudis primaris i
secundaris i son pare desitjà que estudiés
medicina, però es decantà per les
lletres. Cap al 1901 marxà, amb dues germanes, a Barcelona a
viure amb una tia.
A la capital catalana s'introduí en el moviment anarquista i
començà a
col·laborar en la premsa llibertària, sobretot Tierra
y Libertad,
periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El
Sembrador. Intimà amb
nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i
Guàrdia, Ángel
Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales, etc. En
1912 marxà a peu a París i es
posà a fer feina de repartidor de pastissos i en una
impremta. A París conegué
sa futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a
França
a causa de la Gran Guerra. En 1914, amb altre company anarquista,
retornà a
Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota
sola, Hart marxà també a la
capital catalana. En 1916 publicà la traducció
del llibre El anarquismo
individualista. Lo que es, puede y vale, d'Émile
Armand, a Barcelona, i
aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades
educativas, editat
pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual
participava, que cridà l'atenció
d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona va fer feina de carter. En 1917
participà
en el grup barceloní «JuventudÁcrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino
Meca González. A Barcelona també
mantingué contactes amb Gaston Leval i amb
Victor Serge. El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren
sentimentalment i
en 1920 retornaren plegats a París i després
marxaren a Brussel·les, ciutat
natal de Juliette Hart. Sense diners, decidiren partir cap a Vigo i ell
ho va
fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou
desembarcat a
Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la
presó. Aconseguí la
llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un
pastor protestant que el
volgué convertir. Després embarcà en
un vaixell espanyol i aconseguí arribar a
Vigo i sa companya hi arribà amb tren. A la ciutat gallega
va fer amistat amb
l'anarquista José Villaverde Velo i participà en
l'edició galaica de Solidaridad
Obrera. Després la parella
s'instal·là a la Corunya. En aquestaèpoca
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries (Estudios, Proa,La Revista Blanca, etc.), a més de
militar en la Lliga d'Educació
Racionalista. En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil.
Com que anaven curts
de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en
aquesta ocasió arribà
sense problemes a Rio de Janeiro; poc després, Hart hi
arribà pagant el seu
bitllet en una altra nau. Al Brasil va fer feina de
tipògraf. El 23 d'octubre
de 1923 s'embarcà a bord del vaixell«Araguaya» al port de Santos cap a Buenos
Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell
any del port de Rio
de Janeiro per a reunir-se amb son company. A l'Argentina, fugint de
ser
molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio
Faciabén Esquer,
ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la
Península. En aquests
anys començà a introduir a Sud-amèrica
i a la Península el pensament i la
filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile
Armand, traduint al
castellà nombrosos articles i fulletons seus --de Han Ryner
traduí, entre
d'altres, Pequeño manual individualista
(1928) i La sabiduría riente
(1935). També col·laborà en
publicacions franceses (Umbral, Cenit,
etc.) i mexicanes (Tierra y Libertad, etc.), i fou
redactor de La
Protesta. A Buenos Aires treballà en diverses
feines (tipògraf,
monotipista, corrector, traductor, etc.) per a revistes, entre elles Caras
y
Caretas. La seva darrera feina, en la qual
treballà 15 anys, fou la gerent
de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques.
Força il·lustrat en literatura i
ciències socials, animà nombrosos projectes
educatius racionalistes. En 1949
realitzà conferències sobre Han Ryner a la
Biblioteca José Ingenieros i
l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. Trobem
articles seus en Al
Margen, Cenit, Estudios,Ética, Helios, Humanidad,Iniciales, Nervio, Nosotros,Proa, La Revista
Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad
Obrera, Tierra y
Libertad, Umbral, etc. Entre les seves
obres destaquen El
feminismo (1914), Generalidades educativas
(1916), Crítica y
concepto libertario del naturismo (1923), La paz
mundial y las
condiciones de su realización (1950, amb altres) iLa enseñanza laica
ante la racionalista (1960, amb altres). Durant sa vida
mantingué una
interessant correspondència amb nombroses personalitats de
l'època, com ara Han
Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio
Escardó, Vicente
Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin,
Gérard de Lacaze-Duthiers,
Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois,
etc.
***
- Pietro Costa: El 28 de juliol de 1982 mor a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el ferroviari anarquista, i finalment militant comunista, Pietro Costa, també conegut com Pietro Pasini. Havia nascut el 6 de febrer de 1900 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Era fill de Mariano Costa, paleta i simpatitzant socialista, i de Maria Pasini. Va realitzar els sis anys d'escola elemental i després va fer un curs de tres anys a Escola Estatal Tècnica Valsalva d'Imola, acabant els estudis en 1915. Amplià els seus estudis de manera autodidacte mitjançant la lectura, especialment sobre temes socials i polítics. Encara adolescent, es va adherir al moviment anarquista i en 1916 va ser un dels fundadors, amb Nello Garavini, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea i altres, de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat. Va mantenir una estreta amistat amb N. Garavini, que va ser el principal animador el grup de joves llibertaris de Castell Bolognese. Després d'una breu experiència laboral a l'ajuntament d'aquesta localitat, en 1916 va ser contractat com a eventual en els Ferrocarrils de l'Estat. En aquesta època va col·laborar amb Garavini en la xarxa de suport als desertors, confeccionant passaports interiors falsos per salvar els controls policíacs. En 1918 fou cridat a files i va fer el servei militar en Enginyers com a telegrafista, fins al seu llicenciament el gener de 1919. Durant gairebé un any tornà a treballar amb l'ajuntament i en 1920 tornarà als Ferrocarrils de l'Estat com a telegrafista de l'estació de Castel Bolognese. Sense posar-se en evidència, va contribuir a totes les agitacions del període, pren part en totes les manifestacions anarquistes del poble i dels municipis propers i participa en totes les vagues dels treballadors ferroviaris. També, gràcies a ell, el Cercle dels Ferroviaris, al qual pertany, es convertí en un lloc de trobada d'anarquistes i de socialistes, i va passar a ser objectiu prioritari dels escamots feixistes. En 1922, després de l'assalt i destrucció del Cercle Socialista, el Cercle dels Ferroviaris i el Cercle Anarquista hauran de tancar --el 27 de juliol de 1923 el ferroviari socialista Adelmo Ballardini serà assassinat per un grup feixista. El setembre de 1923 un informe del prefecte de Ravenna el qualificarà com a «un dels caps dels anarquistes del país». Va patir diversos escorcolls policíacs, però sense resultats. Poc després va ser acomiadat dels ferrocarrils, com molts altres treballadors ferroviaris pel simple fet de ser antifeixistes. L'agost de 1924, fugint de la pesant situació del seu poble natal i per buscar feina, es va instal·lar a Milà com a empleat en una oficina de l'industrial farmacèutic Carlo Erba. A Milà trobarà Garavini i sa companya Emma Neri, que s'hi havien establert abans, i va continuar la seva activitat anarquista en la clandestinitat, assumint un paper rellevant. El gener de 1926, amb Diego Domenico Guadagnini d'Imola, va ser un dels organitzadors d'una conferència clandestina de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrada en un restaurant de Dovisa, i a la qual van assistir una vintena d'anarquistes del centre i nord d'Itàlia, entre ells Camillo Berneri. En aquesta època va difondre impresos clandestins per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i mantingué correspondència amb Luigi Fabbri exiliat a França. L'agost de 1926 va ser vigilat per la policia que sospitava que era el cap d'un grup anarquista i que subministrava passaports falsos a subversius i que facilitava la fuita clandestina del país. Per pressions de les autoritats va ser el primer acomiadat per Carlo Erba i després de l'Institut Informatiu Italià. En la seva activitat política va fer servir pseudònim de Pietro Pasini, fent servir el llinatge de sa mare. El 13 d'abril de 1929 va ser detingut per difusió de propaganda anarquista, per haver reconstituït el«Partit Anarquista» (la UAI) i per haver participat en el «Comitè Pro Víctimes Polítiques», associació clandestina que operava a Milà i Verona per recaptar ajuda econòmica per a les famílies de les víctimes de la repressió. En les investigacions es van veure involucrats altres vuit anarquistes: el ferroviari de Ticino Giuseppe Peretti, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Diego D. Guadagnini, Gino Bibbi, Romeo Asara i Ermenegilda Villa. Sotmès a un ràpid interrogatori, va confessar les activitats del grup i els noms dels companys implicats, admeten fins i tot les reunions clandestines amb Peretti, qualificat com a emissari de Berneri. També va acusar Gino Bibbi i Giovanni Domaschi d'haver organitzat i muntat les bombes per a l'atemptat de Gino Lucetti. El cap de la Policia Rizzo, que va dirigir personalment les investigacions, va demostrar que no eren certes moltes de les revelacions. Jutjats pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el 2 d'octubre de 1929 van ser sentenciats i Costa fou condemnat a dos anys de presó, inhabilitació perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància especial. Va purgar la pena a lla presó de Lecce i es negà a signar la petició de gràcia presentada pels seus familiars. En la correspondència que va enviar quan estava tancat va mostrar pesar pel seu comportament i debilitat durant els interrogatoris, que van implicar la marginació pels seus antics companys. En aquests anys de presó es va allunyar del moviment anarquista i es va acostar al clandestí Partit Comunista Italià (PCI), al qual es va afiliar en 1931 quan va ser alliberat. Va retornar a Castel Bolognese, on va ser sotmès a vigilància especial durant tres anys i patí la discriminació i les privacions econòmiques de totes les víctimes de la persecució política. Després de quatre anys sense feina, va acabar fent de pintor de parets. Morta sa mare, es va casar en 1941. Aparentment es mostra observant de les directives del feixisme, a fi i efecte que el seu nom sigui esborrat del registre de subversius el novembre de 1942, però el seu cas es reobert ja que és sospitós d'activitats antifeixistes clandestines. El juny de 1943 va ser buscat per la policia per haver distribuït, juntament amb altres companys, propaganda subversiva a Imola; amagat, es va lliurar a la policia quan sa esposa va ser detinguda en el seu lloc. El 23 d'agost de 1943, quan el règim feixista ja havia caigut, va ser alliberat. Durant el període posterior al 8 de setembre va prendre part en la lluita per a l'alliberament com a comissari polític de l'Esquadra d'Acció Patriòtica que actuava a la zona de Castel Bolognese i encara que no va participar en accions armades, l'abril de 1945 va aconseguir el grau de comandant de brigada partisana. Durant la Segona Guerra Mundial fou un dels més importants exponents del PCI local. Durant els anys de la Guerra Freda patí persecucions, fins al punt d'haver de prejubilar-se dels Ferrocarrils en 1950 on havia estat readmès després de l'alliberament. A partir d'aquest any començarà a allunyar-se gradualment de la direcció del PCI local, però continuarà sent el militant comunista de major prestigi. En els anys successius es dedicarà fonamentalment a la premsa i a la propaganda, com a corresponsal de L'Unità i com a fundador i principal animador de La Torre, el periòdic local de la Giunta d'Intesa Socialcomunista (GISC, Junta d'Entesa Socialcomunista). En 1971 va publicar el seu primer llibre, Un paese di Romagna. Castelbolognese fra due battaglie (1797-1945), al qual seguirà Un paese di Romagna. Castelbolognese nel Settecento (1974) i Comune e popolo a Castelbolognese (1859-1922) (1980). A començaments dels anys setanta va ser un dels promotors del naixement de la «Biblioteca Municipal L. Dal Pane», a la qual va deixar el seu arxiu personal.
***
- Joël Fieux:
El
28 de juliol de 1986 és abatut a La Zompopera (Jinotega,
Nicaragua)
l'anarquista i militant sandinista Joël Fieux. Havia nascut el
2 de maig de
1958 a Lons-Le-Saunier (Franc Comtat, França). Era diplomat
en micromecànica,
especialitzat en tècnica radiofònica, i tenia
experiència com a impressor.
Entre 1977 i 1980 visqué a Lió
(Arpitània) on milità en els moviments
llibertari, ecologista i antimilitarista de la ciutat, formant part del
grup
editor de la revista anarquista IRL.
En 1980, fugint del servei militar, marxà a la ciutat de
Mèxic (Mèxic) on
col·laborà en l'Editorial Antorcha, de Chantal
López i Omar Cortés, i en la
revista anarquista Caos.
S'integrà en
el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN, Front
Sandinista
d'Alliberament Nacional) i el setembre de 1980 marxà a
Matagalpa (Matagalpa,
Nicaragua) com a cooperant internacionalista per participar en la
Creuada
d'Alfabetització i realitzar tasques en el Comitè
Regional VI
(Matagalpa-Jinotega) de l'FSLN, com ara la creació d'una
impremta i la
instal·lació d'una xarxa de ràdios
locals i formació del personal en
radiocomunicacions. El seu compromís amb la
Revolució Sandinista va ser tan
gran que es nacionalitzà nicaragüenc i a Matagalpa
es casà amb la periodista Fátima
Herrera, amb qui tingué un fill, Oswaldo, qui
nasqué el 19 de juliol de 1985,
el mateix dia de la celebració del triomf de la
Revolució sandinista. Joël Fieux
fou abatut el 28 de juliol de 1986 a La Zompopera, en la carretera
entre
Jinotega i Wiwili (Jinotega, Nicaragua), en una emboscada parada per la«Contra»–l'exèrcit irregular contrarevolucionari
nicaragüenc format per exmembres de la
Guàrdia Nacional somozista, ajudat pel govern
nord-americà– contra dos camionetes
civils. En aquesta emboscada també moriren dos cooperants
internacionalistes,
Yvan Leyvranz i Bernd Koberstein, i dos militants sandinistes locals,
William
Blandon i Mario Acevedo. Les seves nombroses cartes dirigides a sa
família i
amics a França entre 1980 i 1986, així com els
seus testimonis enregistrats en
cintes magnetofòniques, van ser publicats en 1987 per
l'Atelier de Création
Libertaire (ACL) de Lió sota el títol Paroles
et écrits. Rassemblés à Lyon par les
amis de Joël. En honor seu, a Ciudad
Darío (Matagalpa, Nicaragua) existeix un Centre Preescolar«Joël Fiuex» i a
Ris-Orangis (Illa de França, França) un
pavelló esportiu.
***
- Salvador Sarrau
Español: El 28 de juliol de 1987 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Sarrau Español.
Havia nascut en 1906
a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). Emigrà molt jove a
Barcelona
(Catalunya), on es guanyava la vida com a forner i estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura
de Primo de Rivera
s'exilià a l'Argentina, on milità en la
Federació Obrera Regional Argentina (FORA).
En 1930 la dictadura del general José Félix
Uriburu l'empresonà i dos anys
després fou expulsat. De vell nou a Barcelona, fou un
destacat militant de la
Secció de Forners del Sindicat de l'Alimentació
de la CNT i fou membre de la Comissió
de Defensa Confederal de la Federació Local de la CNT de
Barcelona. Participà
activament en els jornades de resposta contra el cop militar feixista
de juliol
de 1936 i fou especialment actiu durant la Revolució
espanyola. Amb el triomf
franquista creuà els Pirineus i fou reclòs als
camps de concentració de
Barcarès i d'Agde. En 1939 son germà Antonio
Sarrau Español, també militant
anarquista, fou afusellat pels feixistes. Sota l'ocupació
nazi milità a Fumel
(Aquitània, Occitània) i posteriorment
retornà a Catalunya, on formà part de
grups clandestins antifranquistes. Acabà establint-se a
Tolosa de Llenguadoc.
En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i en 1970 secretari d'Organització
de l'Alt Garona-Gers. Fou
l'oncle del destacat militant anarquista Liberto Sarrau Royes.
Salvador Sarrau Español (1906-1987)
---
En Frankenstein per allà on passa arrasa.
Vegeu el que diu l'altra premsa. Vegeu els articles d'En Robert Pont a RT.
Russia should sue the United States for defamation of national character — RT Op-Edge