[10/06] «La Solidarité
Révolutionnaire» - «Le
Cubilot» - Míting confederal - Courbet - Broeckx -
Ajalbert - Desgranges - Ascaso - Urraca - Zazzi - Pardo - Silvestre -
Frémont - Palerm - Tilli - Temblador - Iglesias - VillegasAnarcoefemèrides
del 10 de juny
Esdeveniments
- Surt La Solidarité
Révolutionnaire:
El 10 de juny de 1873 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarcol·lectivista en
llengua francesa La Solidarité
Révolutionnaire. Organe socialiste hebdomadaire.
An-archie-Collectivisme-Matérialisme. Portava
l'epígraf «Cap dret sense
deure, cap deure sense dret». Aquesta publicació
estava editada pels
revolucionaris francesos refugiats a Catalunya Charles Alerini, Paul
Brousse i
Camille Camet, i era l'òrgan d'expressió del«Comitè de propaganda
revolucionària socialista de la França
meridional», creat el 4 d'abril d'aquell
any a la capital catalana.
Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per
agents de la Direcció de
Seguretat francesa. Alerini
ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves
activitats revolucionàries
a Ais i a Marsella, i ingressà en la Federació
local barcelonesa de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) i des de desembre d'aquest any
formà part
de l'Aliança bakuninista; en 1872 participà com a
delegat espanyol en els
congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va
militar en
les files republicanes federals fins a 1872, any en què
s'adhereix a la
Internacional; l'any següent és condemnat a quatre
mesos de presó, cinquanta
francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc
anys arran de les
seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer
aconsegueix fugir a
Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era
l'únic d'aquest grup
d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers
teixidors de l'AIT; va
participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de
les
seccions franceses, i va entrar a la Península a principis
de 1873. En el manifest,
del«Comitè de propaganda revolucionària
socialista de la França meridional» publicat el
mateix 4 d'abril de 1873,
anuncien l'aparició del periòdic La
Solidarité Révolutionnaire i
explicà
que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de
França (emancipació
lliure dels treballadors, an-arquia,
col·lectivisme, antimutualisme i
insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent
revolució
espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris
transpirinencs. Trobem
notícies locals i internacionals, sindicals,
orgàniques de l'AIT, ressenyes
històriques, etc. Jules Guesde, des de Gènova
(Ligúria, Itàlia), se sumarà a la
redacció d'aquest periòdic. Els articles anaven
sense signatura, però trobem
textos de Victor Cyrille i de Pere Gasull, entre d'altres. L'agost de
1873 el
grup editor havia estat detingut a instàncies del govern
civil de Barcelona
acusat de «carlista», però va ser
alliberat poc després. En van sortir 10
números, l'últim l'1 de setembre de 1873, i
deixà de publicar-se perquè Brousse
marxà cap a Suïssa i Camet cap a França.
***
- SurtLe Cubilot: El 10 de juny de
1906 surt a Aiglemont (Ardenes, França) el primer
número del periòdic quinzenal
anarquista Le Cubilot. Journal International
d'Éducation et de Lutte
Ouvrière, realitzat a la colònia
anarcocomunista «L'Essai» (o d'Aiglemont),
creada per Fortuné Henry. André Mounier (Jean
Prolo) en serà el gerent i
administrador. En van ser col·laboradors, a part d'Henry i
de Mounier, Limpide
Semoy, E. Dantés, Piedplat,
Georges Dulac (Émile), Aigrette, Henri Lequin (Raoul Renoir),
Alphonse Taffet, Émile Pouget i Le Furet,
entre d'altres. El periòdic, del qual es van editar 45
números fins al 29 de
desembre de 1907, estava compost per quatre parts: la primera
consagrada a un
tema d'actualitat (sindicalisme, idees llibertàries,
antimilitarisme,
iniquitats del capitalisme, crítiques de la
repressió de les vagues...); la
segona analitzava textos legals que afectaven el sindicalisme a les
Ardenes; la
tercera part feia una relació de les vagues que estaven en
marxa, així com les
diferents reunions i temes a tractar-hi; i la darrera pàgina
estava dedicada a
poemes, contes llibertaris, caricatures anticlericals, consells
d'higiene i de
salut, etc. A la impremta de «L'Essai»
també es van editar nombrosos fullets de
diversos autors (Lermina, Faure, Laisant, Meslier, Parsons, Ravachol,
Janvion,
Malato, Boulgarin, etc.) i postals. El 15 gener de 1908 la
publicació canviarà
de nom i esdevindrà Le Communiste,
però deixarà de publicar-se el
desembre del mateix any.
***
- Míting confederal:
El 10 de juny de
1979 se celebra al Teatro Fleta de Saragossa (Aragó,
Espanya) un míting
d'afirmació anarcosindicalista organitzat pel Sindicat de
Pensionistes i
Jubilats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi
van Intervenir José
María Bondia Román, Severino Campos Campos i
Frederica Montseny Mañé. La
intervenció de Montseny va ser considerada per la premsa com«explosiva», ja
que considerà que «els problemes que té
Espanya no poden ser resolts pel
capitalisme» i que «és necessari anar
cap a una nova revolució, a les vagues
salvatges i a les explosions populars, fent servir, si cal, el combat i
les
barricades». Els polítics Santiago Carrillo
Solares i Enrique Tierno Galván,
comunista i socialista respectivament, també van ser
durament criticats per
Montseny.
Naixements
- Gustave Courbet:
El 10 de juny
de 1819 neix a Ornans (Franc Comtat, França) el pintor
revolucionari,
proudhonià, communard i llibertari Jean
Désiré Gustave Courbet. Fill de
terratinents, son pare, Régis Courbet, posseïa
propietats a Flagey, on criava
bovins i practicava la viticultura, i sa mare es deia Sylvie. Quan
tenia 12
anys entrà al seminari d'Ornans, on rebé les
primeres ensenyances artístiques
amb un professor de dibuix deixeble de la pintura
preromàntica d'Antoine-Jean
Gros. Després d'aquesta experiència amb els
capellans tornà anticlerical i
marxà al Col·legi Reial de Besançon,
on seguí les classes de dibuix d'un antic
alumne de Jacques Louis David. A finals de 1839 marxà a
París, allotjat pel seu
cosí Jules Oudot, per començar els estudis de
Dret i continuar els de pintura
als tallers de pintura de Charles de Steuben i d'Auguste Hesse. Es
formà al
Louvre copiant els venecians del segle XVI i Velazquez. Durant molt de
temps va
fer feina tot sol, ja que el seu realisme pictòric anava
contracorrent. El 21
de juny de 1840 fou llicenciat del seu servei militar i
s'instal·là al Barri
Llatí, freqüentant l'acadèmia de Charles
Suisse i vivint la bohèmia parisenca.
En 1844 fou admès al Saló, on exposà
el seu Autoportrait au chien noir,
esdevenint el capdavanter del realisme. En 1848 esdevingué
socialista, alhora
que el seu talent comença a reconèixer-se, i
fundarà un club social que
s'oposarà als clubs jacobins i als partidaris del sector de
la Montagne.
L'agost de 1849 viatjà a Holanda, on descobrí les
pintures de Frans Hals i de
Rembrandt. En 1850 pintà una de les seves obres
més famoses, Un enterrementà Ornans. En 1852 féu amistat amb el
teòric anarquista Pierre-Joseph
Proudhon, que l'influí profundament. Des del 1864
conreà l'escultura. En 1870
la seva reputació agafà tal volada que
Napoleó III li oferí la Legió d'Honor,
però com a republicà i socialista revolucionari,
la rebutjà. Amb la proclamació
de la República el 4 de setembre de 1870, fou nomenat
president de la Comissió
Artística per a la Conservació dels Museus
Nacionals, que vetllava per la
salvaguarda del patrimoni artisticocultural, i delegat de Belles Arts.
Quan la
Comuna de París fou proclamada, en fou elegit membre i
passà a ocupar-se de la
Comissió d'Ensenyament, esdevenint un dels responsables de
la Federació dels
Artistes. Votà contra el Comitè de
Salvació Pública i signà el«Manifest de la
Minoria». El 14 de setembre de 1870, en un escrit dirigit al
Govern de Defensa
Nacional, havia demanat que la Columna Vendôme, que evoca les
guerres
napoleòniques, fos desmuntada i transportada als
Invàlids, però el 13 d'abril
de 1871 la Comuna decretà la destrucció d'aquest«monument de barbàrie».
Courbet reclamà l'execució d'aquest decret, que
es materialitzà el 16 de maig
d'aquell any davant una gentada eufòrica, i fou per aquest
fet quan més tard se
l'en demanaren responsabilitats. Després de la Setmana
Sagnant, el 7 de juny de
1871 fou detingut i portant davant el III Consell de Guerra; el 2 de
setembre
d'aquell any fou condemnat a sis mesos de presó --que
purgarà a París, a
Versalles i a Neully-- i
a 500 francs
de multa. Més tard, el 30 de maig de 1873, sis dies
després de la seva elecció
com a president de la República, el mariscal Mac-Mahon
proposà la reconstrucció
de la Columna Vendôme, amb la idea de fer pagar Courbet totes
les despeses. Per
fugir de la ruïna, s'exilià a Suïssa,
però els seus béns i quadres van ser
embargats. L'1 d'agost de 1875, com a llibertari antiautoritari,
participà en
el Congrés de la Federació del Jura a Vevey,
ciutat on s'establí. Entre les
seves obres pictòriques destaquen un retrat realitzat en
1865 del seu amic
Proudhon, envoltat de ses filles, i nombroses obres«escandaloses» per als
mantenidors de l'ordre moral establert, com ara L'origen du
monde (1866)
o Le Sommeil (1866). El 4 de maig de 1877 el
pressuposts per a la
reconstrucció de la Columna Vendôme
s'establí: 323.091, 68 francs. Astorat,
Courbet demanà pagar la xifra per anualitats,«favor» que li fou concedit:
havia de pagar durant 33 anys 10.000 francs anuals --en acabar tindria
91 anys.
Per solidaritat amb els seus compatriotes exiliats de la Comuna de
París,
sempre rebutjà retornar a França abans d'una
amnistia general. Gustave Courbet
va morir de cirrosi pel seu abús de l'alcohol el 31 de
desembre de 1877 a La
Tour-de-Peilz, a prop de Vevey, (Vaud, Suïssa);
l'endemà, segons el reglament,
havia de pagar el primer termini de la seva ubesca
deute. La seva
voluntat fou respectada i fou inhumat el 3 de gener de 1878 a La
Tour-de-Peilz.
Les seves despulles foren traslladades a Ornans en 1919.
***
- Jean-Baptiste Broeckx:
El 10 de juny
de 1861 neix a Saint-Denis (Illa de França,
França) l'obrer blanquer anarquista
Jean-Baptiste Broeckx. Son pare es deia Pierre Broeckx i sa mare Anne
Leetée. El
26 d'abril de 1892 va ser detingut a Saint-Denis en la gran batuda
d'anarquistes (51 detencions a París i 94 a la resta de
França) arran de
l'explosió al restaurant Véry de París
del dia anterior i del judici de
Ravachol d'aquell dia. Posteriorment es refugià a
Brussel·les (Bèlgica). En
1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar
establert per la
policia ferroviària de fronteres francesa. El 19 d'abril de
1896 va ser
detingut a Saint-Denis després d'entrar enfollit en una casa
particular buscant
sa companya tot cridant consignes revolucionàries i de
refugiar-se a casa seva
mentre enarborà la bandera roja al seu balcó;
quan la policia intentà entrar-hi,
fugi per les taulades, però finalment va ser detingut,
trobant-se en
l'escorcoll del seu domicili propaganda anarquista i armes de tota
casta.
***
-
Jean Ajalbert: El 10 de juny de 1863 neix a Bredons
(Alvèrnia, Occitània) el poeta
impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat
i anarquista Jean
Ajalbert. Autor de nombroses novel·les, va participar en
nombrosos revistes
literàries i en la redacció de molts
periòdics. A partir de 1892 va començar a
freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus
articles en la
premsa llibertària (Le Pot à Colle,L'Endehors, Le
Plébéien,Les Temps Nouveaux, Almanach de la
Question Sociale), i
n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per
Auguste Vaillant per
defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici
tindria lloc el 10 de
gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i
serà substituït per
Labori. Sense il·lusions sobre la justícia,
s'oposarà a l'Ordre rebutjant
defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per
denunciar el simulacre de
justícia, i abandonarà després
l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus,
serà un dels primers a denunciar el seu linxament
mediàtic i a fer costat Émile
Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar
en Le Journal du Peuple,
creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i
s'incorporarà en la redacció
de Droits de l'Homme on es mostrarà
com un terrible polemista, que
fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En
1899 formà part,
juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand
Pelloutier i
Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General
organitzador del Congrés
Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la
gràcia atorgada a
Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la
innocència, i això
li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la
impossibilitat
d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand,
l'ancià teòric
de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li
inspiraran temes
per a les seves novel·les. Va començar a
col·laborar en L'Humanité i
en L'Action,
allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser
nomenat conservador
del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard
administrador de la
Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va
ser
triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Però
malauradament les seves
relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a
participar
activament amb el règim de Petain i a
col·laborar en el diari L'Émacipation
nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit
Popular Francès (PPF). Amb
l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir
una estada forçada a la presó
del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a
col·laboracionista. En sortir-ne, serà
apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia
Goncourt poc abans de morir. Jean
Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 a Caors (Guiana,
Occitània)
i fou enterrat a
Bredons.
***
-
Pierre
Desgranges: El 10 de juny de 1865 neix a Velafranche
(Arpitània) el militant
anarquista Pierre François Desgranges, també
conegut com Grange. Com son
pare, François Desgranges, i son germà gran,
Victor Joany, va treballar
en una fàbrica d'escombres i va militar en el moviment
anarquista de
Velafranche. A començaments de 1890 es va
instal·lar a Lió i el setembre de 1894
es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a
diversos
barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves
activitats
van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca
seva diverses vegades
entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en
virtut de la
Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar
en una
associació de malfactors, però va ser alliberat
per manca de proves set dies
després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol
de 1894. Va estar
relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean
Grave. El 27 de
desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup«La Jeunesse
Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys
d'organitzar la
manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos
violenta. El febrer
de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute
candidature» i va
freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni
maître», instal·lat al carrer
Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les
eleccions legislatives de
1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896
va
intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes
dispersos a Lió
i va proposar, sense èxit, la constitució d'una
societat estable que actuaria
com a cobertura legal per facilitar les reunions i les
conferències. En aquestaèpoca va intentar, amb el suport del «Cercle de
l'Égalité», fundar una
biblioteca anarquista i va participar, juntament amb
Sébastien Faure, en una
activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la
creació d'una revista
internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle,
que amb perseverança i
amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar
un local que va
servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista.
Només van sortir tres
números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de
1897, i van
col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol,
Loys Dormain i Henri
Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va
instal·lar a casa de
son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure
greument malalt i
després d'una estada a l'hospital de Lió va ser
novament portat a l'hospital de
Velafranche. Pierre Desgranges va morir el 16 de juliol de 1898 a
Velafranche
(Arpitània).
***
-
Domingo Ascaso
Abadía: El 10 de juny de 1895 neix a
Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el
militant anarquista i anarcosindicalista Domingo Ascaso
Abadía. Fou membre de
la famosa família anarquista dels Ascaso, germà
major de Francisco i
d'Alejandro. Forner de pa de professió a Saragossa, ben
aviat s'adscrigué als
grups d'acció anarquistes aragonesos i se li
atribuí la participació directa en
mort del redactor en cap d'El Heraldo de Aragón,
a qui acusaven d'haver
denunciat diversos soldats aixecats a la caserna d'El Carmen en 1920.
Membre
del grup «Los Justicieros», a
començaments de 1921 s'instal·là a
Barcelona, on
entrarà en contacte amb Buenaventura Durruti i
mostrarà la seva oposició a la
creació d'una federació anarquista. Molt unit al
seu germà Francisco, l'octubre
de 1922 s'integrà en el grup d'acció«Los Solidarios». Durant la dictadura de
Primo de Rivera fou perseguit durant la gran batuda contra els cercles
llibertaris i el 24 de març de 1924 aconseguí
eludir el cercle policíac a
Barcelona. Va viure amagat al cementiri del Poble Nou fins que Joan
García
Oliver el pogué passar a França --segons alguns
s'exilia arran de l'execució
del comissari Espejo. A França serví
d'enllaç amb Durruti i son germà Francisco
i tots plegats intentaren accelerar el moviment revolucionari que
preveia una
acció guerrillera als Pirineus que havia de crear un clima
revolucionari a
l'interior de la península. Formà part de la
comissió encarregada d'organitzar
l'expedició i d'obtenir l'armament necessari per a
l'expedició de Vera de
Bidasoa que es produí el desembre de 1924. A
començaments de 1929 va viure
l'exili a Brussel·les, on per sobreviure venia mocadors i
objectes
d'escriptori. Després de la caiguda del dictador,
retornà a la península. Com a
membre del grup de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) «Los Indomables», fou
detingut després dels fets de Fígols i de Cardona
i desterrat el 21 de gener de
1932 a Villa Cisneros fins al setembre d'aquell any. Durant els anys
següents
es dedicà al camp sindical i, com a pastisser,
milità enquadrat en el Sindicat
de l'Alimentació de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), deixant de
banda els grups d'acció. Quan esclatà la
Revolució espanyola el juliol de 1936
fou ajudant de García Oliver en el Comitè de
Milícies Antifeixistes. Poc
després, amb Cristóbal Aldabaldetrecu,
dirigí la Columna Ascaso al front
d'Aragó, especialment a la comarca de Barbastre, que
abandonaren quan la
militarització de les milícies i aquesta columna
es transformà en la 28 Divisió
--encara que el motiu sembla no haver estat la
militarització, ja que la van
defensar sense reserves en l'assemblea de milicians del 9 de
març de 1937 a
Barcelona, sinó l'oposició de Miguel
García Vicancos, de Gregorio Jover i de
Josep Joan Domènech que en continuessin al front. De tornada
a Barcelona,
caigué abatut el 4 de maig de 1937 a la Gran Via de
Barcelona (Catalunya) a les
lluites de barricades contra les forces
contrarevolucionàries durant els «Fets
de Maig de 1937» i fou enterrat al cementiri
barceloní de Montjuïc.
***
-
Félix Urraca
Valmaseda: El 10 de juny de 1901 neix a San Asensio (La
Rioja, Espanya)
l'anarcosindicalista Félix Urraca Valmaseda. Quan tenia 16
anys marxà a Vitòria
buscant feina. Després de fer el servei militar a
l'Àfrica, treballà en
l'empresa Ajuria. En 1927 es casà amb Pilar Gentil Acevedo,
però enviudà tres
anys després. En aquests anys començà
a militar en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
aconseguí fugir al
nord a finals de mes i s'enrolà en el Batalló
Durruti, amb el qual realitzà la
campanya del Nord fins al final, essent ferit en combat. Des de
Barcelona
continuà la lluita amb son cunyat Julián Gentil,
també cenetista. En acabar la
guerra, amb el suport familiar, cap al 1942 muntà una botiga
a Móra de Rubiols
(Terol). Acusat de col·laborar amb el maquis del Maestrat i
empresonat durant
dos anys a Saragossa. En 1947 retornà a Barcelona,
però sa família restà a
Terol. Seguint uns negocis relacionats amb la ferralla marxà
a les Illes
Canàries. A les illes africanes va ser detingut i en 1950
aconseguí sortí
lliure. Establert a Vitòria, aconseguí una feina,
però de bell nou denunciat
des de Móra de Rubiols, fou traslladat a aquesta localitat i
apallissant,
salvant la vida per intercessió del capellà de
l'indret. Després de tres mesos
tancat a la presó de Saragossa tornà a
Vitòria, on visqué com pogué. Pel 1955
aconseguí una feina estable en una fàbrica de
sucre fins a la seva jubilació en
1966. En 1960 enviudà novament d'Eugenia Baños
Acevedo. Amb la jubilació
s'establí a Barcelona amb sos cunyats fins al 1976, any que
retornà
definitivament a Vitòria. Félix Urraca Valmaseda
va morir el 4 de maig de 1990 a
Vitòria (Àlaba, País Basc).
***
- Maria Zazzi: El 10
de juny de 1904 neix a Perino (Coli, Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Maria Zazzi, coneguta com Tante Marie. Sos pares es
deien Pietro Zazzi i Modesta Ballerini. Passà la seva
infància i primera
joventut a prop de Perino, on ajudà sa família en
tasques agrícoles. En 1923
emigrà a França per reunir-se amb son
germà Luigi, socialista maximalista que havia
marxat clandestinament d'Itàlia fugint dels escamots
feixistes i l'esposa del
qual acabava de morir de part i havia deixat el fill nounat. A
París va fer
contacte amb els cercles d'exiliats italians i aviat
s'acostà a les idees
anarquistes, sobretot de la mà del llibertari
bolonyès Armando Malaguti, que
esdevindrà son company sentimental. Mantingué una
estreta amistat amb la
família dels Berneri i destacà en tasques
propagandístiques i de solidaritat
amb els presos anarquistes. A París treballà com
a sastressa d'homes. Després
de diverses detencions, a començaments de 1927 les
autoritats gales expulsaren
Malaguti i amb ell es va instal·lar a Luxemburg i
després a Bèlgica (Seraing,
Lieja i Brussel·les). A la capital belga va fer amistat amb
els anarquistes
russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els
espanyols Francisco
Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. A
Bèlgica també destacà
des del punt de vista propagandístic i per les visites
solidàries que feia als
presos llibertaris fent-se passar per tia dels mateixos, per la qual
cosa va
ser batejada amb el pseudònim de Tante Marie. Amb Angelo Sbardellotto i
Bruno Gualandi, participà activament en la campanya de
suport als anarquistes
italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a
Bèlgica el dia de
l'execució d'aquests, fet desaprovat per la
burocràcia sindical d'aquell país. Perseguits
per la policia belga, en 1932 la parella retornà a
París. En aquesta ciutat
conegueren l'anarquista ucraïnès Nèstor
Makhno i el rus Volin. Fins al 1936 la
parella visqué entre Brussel·les i
París. L'agost de 1936, quan havia començat
la Revolució espanyola, Armando Malaguti s'enrolà
en la Columna Ascaso i marxà al
front d'Aragó, lluitant a Monte Pelado; mentrestant, Maria
es traslladà a
Barcelona, on participà en diverses tasques
revolucionàries i de solidaritat.
El març de 1937, mentre Malaguti estava de permís
a França, va ser detingut per
les autoritats gales i obligà sa companya a retornar a
París, encara que va ser
alliberat després. Quan la victòria franquista va
ser un fet, participà en
l'organització del suport als exiliats que creuaven els
Pirineus. Durant
l'ocupació alemanya, el desembre de 1940 va ser detinguda
per la Gestapo i
interrogada durant tres dies sobre el parador de son company, el qual
es negà a
divulgar malgrat patir dos apallissaments. Un cop lliure,
passà a Bèlgica.
Malaguti va ser detingut pels nazis i deportat a Alemanya. El febrer de
1941,
amb concomitància amb les autoritats feixistes italianes,
fou confinat a
Ventotene. Zazzi intentà reunir-se amb son company,
però va quedar atrapada el
juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per
qüestions
burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu
destí, se li va negar el permís
per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos
decidiren casar-se per
salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i
Umberto
Terracini. Confinat al camp de concentració de Renicci
d'Anghiari, el 8 de
setembre de 1943 aconseguí fugir i pogué
reunir-se amb sa companya, afegint-se
la parella al moviment de resistència bolonyès.
En 1955 morí Malaguti i després
es va fer companya d'Alfonso Fantazzini (Libero Fantazzini), que havia
conegut feia anys a l'exili. El seu domicili a Bolonya es
convertí en un lloc
de referència del moviment anarquista italià.
Esdevingué tutora de Horst
Fantazzini, fill de son company, que patí des de 1968 un
llarg empresonament a
causa de les seves activitats il·legalistes. Durant els anys
setanta participà
en les activitats de suport a Pietro Valpreda i prengué part
en la campanya
organitzada per Alessandro Galli per abolir l'obligació que
tenien els
ensenyats de jurar fidelitat a l'Estat, anant a Roma amb altres
anarquistes per
entrevistar-se amb el president de la República italiana
Sandro Pertini. Durant
la primera meitat dels anys vuitanta assistí a diverses
conferències i
congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI), fins
que patí una greu
paràlisi. La malaltia de sa companya provocà un
greu deteriorament
psiquicofísic en Fantazzini, que morí el 14 de
desembre de 1985. Maria Zazzi va
morir el 5 de gener de 1993 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia), a la residència
on passà els últims anys de sa vida.
***
- José Pardo
Babarro: El 10 de juny de 1911 neix a Ourense (Ourense,
Galícia) l'oculista
anarcosindicalista José Pardo Babarro. Fill del propietari
d'una fàbrica de
fustes per a mobles, estudià el batxillerat a
l'Acadèmia General del mestre
socialista Manuel Sueiro, antic fuster de l'empresa de son pare. En
1927 va
acabar els estudis de magisteri, professió que no
exercí, i entre aquesta data
i 1932 estudià medicina a Santiago de
Compostel·la. En 1931 fundà amb altres
companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel
Paradela Criado, José Emilio
Bacariza Mallo, José Touriño Painceira,
Fermín González, José
Rodríguez
Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo
Briones Varela, etc.) el Sindicat de
Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Santiago, format
bàsicament per estudiants de medicina. Durant la II
República va fer
conferències a l'Ateneu de Divulgació Social
d'Ourense. Diàriament es reunia
amb son col·lega Álvaro Paradela Criado al
cafè Barca d'Ourense per fer
tertúlia amb els companys de la Federació Local
de CNT. Després va seguir els
estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de
Madrid, alhora
que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge
resident per oposició a la
Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya,
a més de formar-se
a la clínica del doctor Gregorio
Marañón y Posadillo. Des de Madrid
col·laborà
en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de
la CNT Solidaridad
Obrera i en el
periòdic anarquista juvenil Brazo y Cerebro de la
Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els
seus articles
parlà de temes referents a divulgació
científica i la sanitat (biologia,
sexualitat, avortament, etc.), però també de
temes polítics (sindicalisme
revolucionari, organització sindical, etc.).
Després s'establí a Ourense, on en
la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez
Malvar, aplicava un descompte
del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per
un dies,
ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de
juliol
de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la
força en la brigada «Flechas
Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a
alferes mèdic. José Pardo
Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front
bèl·lic --no se sap
exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns
citen
Astúries o Guadalajara-- i va ser enterrat el 9 d'octubre
d'aquell any a Ourense.
Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del
Col·legi Mèdic
d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i
deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les
pròpies files
franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí
Ibáñez està considerat com un
més
interessants teòrics de la sanitat llibertària.
***
- Miguel Silvestre
Talón: El 10 de juny de 1916 –algunes
fonts citen el 6 de juny de 1906– neix a
Barcelona (Catalunya) –un informe policíac
assegura que nasqué el 10 de gener
de 1914 a Villena (Alt Vinalopó, País
Valencià)– l'anarquista Miguel Silvestre
Talón, conegut com El Nano
i Juan Ferrer. Milità
des de la seva
joventut en el moviment anarquista barceloní. Gran
esportista, fou campió de
lluita grecoromana. El desembre de 1934, quan militava en les Joventuts
Llibertàries i en el grup anarquista«Faros», va ser detingut a Barcelona,
juntament amb Ángel Pérez Bayo (El
Negre
de Sans) i Manuel Moreno Martínez, acusat de
l'atracament d'una guingueta
de Montjuïc. A començaments de 1937 fou membre del
grup anarquista «Rodius» que
s'integrà en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de Barcelona. Lluità contra
el feixisme enquadrat en la 119 Brigada Mixta i formà part
d'una comissió
anarquista, en representació de les Joventuts
Llibertàries i amb el suport de Juan
Jiménez, encarregada de recollir les opinions dels
milicians. Amb el triomf feixista
passà a França i fou internat al camp de
concentració de Vernet. A començament
dels anys quaranta formà part dels grups d'acció
anarquista que combatien el
franquisme a les comarques catalanes i de les xarxes
d'evasió dels perseguits
pels nazis que volien passar a la Península. En 1943 fou un
dels primers,
juntament amb Juan Pintado Villanueva, en intentar la
reconstrucció de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i dels primers a treballar
per a la reorganització de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) a França.
El 20 d'agost de 1944 participà en l'Alliberament de Tolosa
de Llenguadoc i en
aquest mateix any al seu domicili s'instal·là el
Comitè Nacional de la CNT
encapçalat per Francisco Carreño.
Després de la II Guerra Mundial, intensificà
els contactes amb el moviment llibertari clandestí de
l'interior peninsular,
realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Fou membre de la
fracció ortodoxa del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser nomenat secretari de la FAI
de
Catalunya. En un d'aquests viatges a la capital catalana,
establí contactes amb
l'infiltrat Eliseu Melis Díaz amb la finalitat d'afavorir la
sortida d'alguns
perseguits, entre ells sa companya, fet pel qual va ser criticat per
molts
companys que l'acusaren també de ser un agent del
franquisme. El març de 1946
retornà creuant els Pirineus. El 17 de març de
1946 el cadàver de Miguel
Silvestre Talón va ser trobat fermat amb filferro, amb un
tret al cap i amb
evidències de tortura dins d'un sac llançat al
Canal de Midi de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). La seva mort encara no ha pogut
aclarir-se
Defuncions
- René
Frémont: El
10 de juny de 1940 mor a prop de Sedan (Ardenes,
França) el militant anarquista René
Maurice Frémont. Havia nascut el 23 de desembre de 1902 a
Laval-en-Brie
(Illa de França, França). D'antuvi militant de
les Joventuts Comunistes, cap al 1920 va
instal·lar-se a París i en contacte amb els
militants sindicalistes
revolucionaris i anarcosindicalistes va esdevenir anarquista. En 1924
va
participar en les reunions setmanals de les Joventuts Anarquistes que
es
realitzaven a la «Librairie Sociale» del carrer
Louis Blanc de París. En 1928
va ser membre de la comissió administrativa de la
Unió Anarquista Comunista
(UAC). Durant el Congrés de Tolosa de la Unió
Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR) del 17 i 18 d'octubre de 1931 va ser
elegit administrador
de Le
Libertaire;
entre l'octubre de 1934 i el maig de 1935 en va ser el
gerent. El 3 d'abril de 1932 va ser delegat pel XIX Districte i per Le
Libertaire en
el congrés de la Federació Anarquista Parisenca
(FAP) on va
ser nomenat membre de la comissió administrativa de la UACR
que en 1934
esdevindrà Unió Anarquista (UA).
Després del congrés de la UAC del 21 de maig
de 1934 va ser triat per a la redacció de Le Libertaire, del qual serà
gerent durant 26 números. Arran d'un article titulat«Ton corps est à toi»
aparegut en Le
Libertaire del
5 d'abril de 1935, va ser condemnat en
rebel·lia a 15 dies de presó, però va
ser absolt en l'apel·lació. També va
col·laborar en aquesta època en La Revue Anarchiste. Arran de
l'aixecament feixista parisenc del 6 de febrer de 1934, va representar,
amb
Anderson, Faucier i Lecoin, la Unió Anarquista en la
reunió del Comitè d'Enllaç
i de Coordinació de les Forces Antifeixistes del 7 de febrer
on es va decidir
la vaga general per al 12 de febrer juntament amb la
Confederació General del
Treball (CGT); els anarquistes també van prendre part en la
gran manifestació
del 14 de juliol de 1935, no com a formació
política però sí com a sindicats,
ja que el prefecte de policia havia prohibit la presència de
la bandera negra en
la manifestació. El juliol de 1935 va formar part del
Comitè Provisional
d'organització de la Conferència Nacional contra
la Guerra que es realitzarà a
Saint-Denis entre el 10 i l'11 d'agost d'aquell any. En 1936 va
participar, amb
Ribeyron i Faucier, com a delegat de la tendència
sindicalista de la CGT, en
l'assemblea constitutiva del Front Popular, on van prendre part
més de cent
organitzacions d'esquerra i d'extrema esquerra. El febrer de 1936 va
participar
activament com a orador en la gira
propagandística arreu de França per presentar el
Front Popular. Durant el
moviment d'ocupació de fàbriques i de vagues, va
denunciar el paper del Partit
comunista sota el lema «Si el PC no hagués
existit, la burgesia l'hagués
inventat». El 26 d'agost de 1936 va participar com a orador
de la Unió
Anarquista en el gran míting de suport a la
Revolució espanyola que va tenir
lloc a la sala Wagram i que va reunir unes tres mil persones i on
també va
participar, entre altres destacats militants anarquistes, David Antona,
secretari
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre
de 1936 va ser, amb
Anderson, delegat de la Unió Anarquista en l'enterrament de
Buenaventura
Durruti a Barcelona. El gener de 1938 a Marsella va demana a Schiano la
reorganització de la Federació
Provençal de la Unió Anarquista a partir dels
grups Germinal de Saint-Henri i d'Antíbol.
Després dels Acords de Munic, va ser
condemnat amb Scheck i Anderson a sis mesos de presó per
repartir un pamflet
antimilitarista. En 1939 va esdevenir secretari general de la
Unió Anarquista i
secretari de redacció de Le Libertaire. Va mostrar la seva
opinió
partidària a «la defensa nacional en una guerra
antifeixista» en els seus
articles en Le
Libertaire.
Esperant un aixecament revolucionari, va
respondre a l'ordre de mobilització i es va incorporar al
214 Regiment
d'Artilleria Divisionària. René
Frémont va morir el 10 de juny de 1940 al front
de Sedan (Ardenes, França) durant un bombardeig;
l'endemà,
son germà petit, també en va
caure a pocs quilòmetres.
***
- Àngel Palerm Vich:
El 10 de juny de 1980 mor a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) l'anarquista i, després, comunista, i
més tard destacat antropòleg,
etnòleg i historiador, Àngel Palerm Vich. Havia
nascut l'11 de setembre de 1917
a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) i fou el tercer de quatre germans,
tots
homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits
comerciants i
industrials força catòlics. En 1928
entrà a l'escola elemental, on aprengué el
castellà, i després realitzà el
batxillerat. Quan era estudiant participà en
l'Associació Professional d'Estudiants Eivissencs (APEI),
que el relacionà amb
joves de Barcelona i de Madrid. També
freqüentà mariners que havien viatjat
arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans. En
1933, quan encara estudiava,
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i, dos anys després, fou
un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries
d'Eivissa. Durant els anys
republicans col·laborà en Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo,
en Emancipación i en Masas. Entre 1935 i 1936 va estar
empresonat
a Palma per un article publicat en Emancipación. En 1936 fou delegat pel
Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel d'Oficis Diversos de
Formentera al II Congrés
Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa. Poc després
intervingué en
tasques propagandístiques i d'organització
confederals a Aragó. Tornat a
Eivissa, participà activament en la preparació de
la vaga de la fàbrica de Can
Ventosa, que tingué lloc a l'illa pocs dies abans de
l'aixecament militar
feixista de juliol de 1936. Quan aquest s'engegà, d'antuvi
es va amagar, però
fou detingut aviat i empresonat al castell d'Eivissa. Alliberat arran
de
l'ocupació republicana de l'illa, fou nomenat membre del
Comitè Antifeixista. Col·laborà,
amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en
l'edició eivissenca de Cultura
Obrera. El 12
d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya
l'obtenció de provisions i la incorporació
d'Eivissa i de Formentera a
Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on
intentà incorporar-se a l'expedició
republicana a Mallorca. Després marxà a la
península, s'allistà en l'Exèrcit
republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i
Catalunya --fou ferit en diverses
ocasions. A començaments de 1937 fou membre del grup
anarquista «Indeseables»,
grup que ja existia a Eivissa, i demanà l'ingrés
en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de«Maig de 1937», convençut que
calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i
s'afilià al Partit Socialista
Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar comunista
i, per
la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la
Brigada
Garibaldi. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà
a França i fou
tancat en un camp de concentració. El juliol de 1939
s'embarcà cap a Mèxic,
juntament amb son germà Joan Antoni (Nito), també militant
comunista, i
arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d'agost d'aquell
any. Ocupà càrrecs en les
Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de membre de la
delegació
d'Amèrica de la Comissió Executiva, i fou
redactor en cap de diverses
publicacions comunistes (Joventud
de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia). Mantingué estrets
contactes amb el Partit Comunista Mexicà
(PCM). En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana. Es
casà amb l'antropòloga Carmen
Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial
comunista --blasmà contra
l'afusellament de brigadistes internacionals en arribar als
països controlats
per l'estalinisme i mostrà la seva disconformitat amb la
política d'Unió
Nacional--, fou expulsat de les JSU i se li va intentar implicar en
l'assassinat de Lev Trockij. Abandonà la política
i, a partir de 1946, es dedicà
a la història i a l'antropologia a la Universitat Nacional
Autònoma de Mèxic
(UNAM). En 1952 s'instal·là als Estats Units i es
convertí en especialista en
ciències socials. Treballà a Washington en
l'Organització dels Estats Americans,
especialment com a editor de revistes científiques, i
arribà a ser secretari de
la Unió Panamericana. En 1965, arran de la
invasió nord-americana de Santo
Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor
en diverses universitats i
centres d'investigació d'història i
d'antropologia cultural. Realitzà treballs
de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a
Mèxic. És autor de nombrosos
llibres científics, com ara Voz de alarma a nuestra
generación. Una posición
frente a los problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The
irrigation civilizations (1954, amb J. Steward i K.
Wittfogel), Studies
in human ecology (1957,
amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la
reforma agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el
desarrollo
agrario en Israel (1964),Planificación
regional (1965),Introducción
a la teoría etnológica (1967), Observaciones sobre la
planificación
regional (1967),Obras
hidráulicas prehispánicas en els sistema lacustre
del Valle de México (1973), Agricultura y sociedad en
Mesoamérica (1974),Historia de la
etnología (1974-1977),Modos de
producción y
formaciones socieconómicas (1976), Antropología y
marxismo (1980),América
precolonial (1984),México
prehispánico. Ensayos sobre evolución y
ecología (1990,
pòstum), etc. Actualment existeix la«Càtedra Àngel Palerm»
dedicada a l'antropologia mexicana.
---
Continua...
---