[07/02] «L'Émancipation»
- Conferència de Juan López - Gallo - Gauche -
Béranger - Louvet - Reinsdorf - Barriobero - Luce - Ballarin
- Quartin - Cano - Flor - MolinaAnarcoefemèrides
del 7 de febrer
Esdeveniments
- Surt L'Émancipation:
El 7 de febrer de 1904 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais,
França) el primer
número del setmanari anarquista L'Émancipation.
Organe Libertaire.
Hebdomadaire. Portava com a epígraf una cita
d'Élisée Reclus: «La
políticaés l'art d'escorxar el poble sense fer-lo cridar.»
Els responsables d'aquesta
publicació van ser Georges Falempin (administrador) i N.
Berthet (redacció). Gabriel
Jargeais hi col·laborà.
***
-
Conferència de Juan López: El 7 de
febrer de 1937 el
destacat anarcosindicalista Juan López Sánchez,
aleshores ministre de Comerç del
Govern republicà de Francisco Largo Caballero,
dóna una conferència al Cinema
Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol«Concepto del federalismo en la
guerra y en la revolución». La
conferència era la sisena d'un cicle organitzat
per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte
va ser presentat per Jacinto
Torhyo, director de Solidaridad Obrera
i secretari de les Oficines de Propaganda, que remarcà la
importància que té el
federalisme en el sindicat anarcosindicalista. López
començà dient que
l'esperit federalista de la CNT s'ha fet efectiu en les campanyes
portades a terme
per l'organització contra el centralisme absorbent de la
capital de l'Estat,
contra el caciquisme i contra totes aquelles tendències que
atemptaven la
llibertat dels pobles. Segons López, el federalisme,
avançada de la Revolució,és fonamental per a guanyar la guerra. Després de
lloar el potenciar creador de
la Revolució, atacà el «vell
nacionalisme de contingut reaccionari» que tendeix
a allunyar-se de la resta de pobles per a crear una personalitat
pròpia
política i econòmica, interpretació
del federalisme aquesta completament en
desacord amb l'esperit obrerista. Continuà dient que el fet
que la CNT
participi en el Govern de la II República espanyola no
significa que hagi
abandonat els seus principis ni les seves tàctiques. La CNT
interpreta el federalisme
no com a un sistema d'aïllament, sinó com a un
sistema superior de convivència
social, dins del qual l'individu, com els pobles, poden aspirar a
gaudir del
màxim de llibertats. Segons López, el federalisme
en temps de guerra no és
practicable, ja que durant un conflicte bèl·lic
el que s'imposa és la unitat
fèrria de l'organització militar i
econòmica, i recorda que tots els Estats
organitzats federativament, en temps de guerra són els
més unitaris. Segons el
ministre, cal unificació militar i unificació
econòmica per a guanyar la
guerra. Juan López acabà la seva
conferència fent una crida a la unitat
sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT).
Finalment, pels altaveus
del local sonaren els himnes Hijos del
Pueblo i A las barricades,
que el
públic corejà amb entusiasme. Ràdio
Barcelona i «ECN1-Radio CNT-FAI»
retransmeteren la dissertació arreu de l'Estat. El text
d'aquesta conferència
va ser editat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI aquell
mateix any.
Naixements
- Charles Gallo: El
7 de febrer de 1859 neix a Palais (Ar Mor-Bihan,
Bretanya) el militant anarquista Charles Gallo. Fill de mare natural,
aquesta
el va abandonar i va ser pujat per persones caritatives.
Intel·ligent i
estudiós, va fer de mestre d'escola i després de
passant d'advocat i d'empleat.
En 1879 va ser detingut per fabricació de moneda falsa i va
ser condemnat a
cinc anys de reclusió. En sortir de presó, es va
llançar a la propaganda
anarquista i va decidir cometre un atemptat. Va marxar a
París amb un revòlver
i un amic li va procurar 200 grams d'àcid
prússic. El 5 de març de 1886, a les
3 de la tarda, va llançar des de les galeries superiors el
flascó d'àcid en mig
de Borsa de París. L'ampolleta no esclata, però
escampa una olor nauseabunda
que provoca el pànic i seguidament Gallo va disparar tres
trets de revòlver a
l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a
la presó de Mazas,
des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté. El 26
de juny de 1886 va ser jutjat a l'Audiència del
Sena i durant el procés va provocar incidents que van fer
ajornar la vista:
quan va entrar a la sala va cridar «Visca la
revolució social! Visca l'anarquia!
Mort a la magistratura burgesa! Visca la dinamita!» El 15 de
juliol de 1886 va
comparèixer de bell nou i a declarar que sentia no haver
tingut èxit i no haver
matat cap persona amb la seva acció de «propaganda
pels fets de les doctrines
anarquistes». Va ser condemnat a 20 anys de treballs
forçats i constret a
relegació com a reincident. Enviat a Avinyó i al
penal de l'Illa de Ré, va
sortir el 6 de desembre de 1886 cap a la penitenciaria de Nova
Caledònia, on va
desembarcar el 29 de març de 1887. El 10 de setembre de 1887
va agredir un
guardià a qui va propinar un cop de pic al ventre,
però ell va sortir amb dos
tres al cap i un braç trencat. El 30 de desembre de 1887 va
ser condemnat a
mort, però el 7 d'agost de 1888 aquesta pena va ser
commutada per treballs
forçats a perpetuïtat. En 1902 Jean Grave va
llançar una crida de suport en Les
Temps Nouveaux sobre la seva
situació de «cadàver vivent».
Mai més no se'n va saber res d'ell.
***
- Henri Gauche: El 7 de febrer de 1870 neix a
París (França) el militant i periodista
anarquista Henri Gauche, també conegut
com René Chaughi i Henri
Chaughi. Fill d'una família de la
burgesia, als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre
de
1893, La Revue Anarchiste publicarà un
dels seus primers articles, consagrat
a l'anarquista català Paulí Pallàs.
Després va participar regularment en la
premsa anarquista: La Révolte, de Jean
Grave, en la revista
artisticoliterària La Plume i en Courrier
Européen. Durant la
implantació de les mesures repressives antianarquistes
conegudes com «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), entre
1893 i 1894, va ser empaitat per les
autoritats. La Revue Libertaire,
revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de
redacció amb Charles
Chatel, relata, en el número de febrer de 1894,
l'escorcoll policíac del
seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del
moment, es va exiliar
un temps a Bèlgica i després a Holanda. De
tornada a París en 1895, va encetar
una llarga col·laboració amb Les Temps
Nouveaux i en els seus
suplements, articles que signava sota el pseudònim de René
Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament
el periòdic durant
20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la
condició de la dona, va
publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire,
el fullet Immoralité
du mariage (1898) i La
femme esclave (1901).
En
1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les
faiseurs de pluie,
l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la
posició de Grave i de Kropotkin
(Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front,
però, a començaments
de 1916, va declarar que havia comès un greu error.
Després de la guerra va
participar en les reunions mensuals del grup de Le
Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Elancourt. Henri Gauche
va
morir el 19 de juliol de 1926 a Elancourt (Illa de França,
França).
***
- Julien Béranger:
El 7 de febrer de 1874 neix
a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), en una
família belga, l'antimilitarista,
sindicalista revolucionari i propagandista anarquista Julien
Béranger, conegut
com Oscar. Obrer aprestador en la
indústria tèxtil, durant els anys 1890
milità a Roubaix. L'1 de gener de 1894
va ser detingut i l'endemà son cosí Pierre
Devillée, obrer encolador d'ordits;
durant l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar nombroses
publicacions i
fullets anarquistes i com que Julien Béranger era
súbdit belga, va ser expulsat
de França per les seves activitats de propaganda anarquista.
El gener de 1897
retornà a Roubaix, on continuà amb les seves
activitats llibertàries. L'11 de
desembre de 1910 fou un dels fundadors del Grup d'Acció i
d'Educació
Sindicalista (GAES) de Roubaix, que arreplegava els llibertaris
enquadrats la
minoria sindicalista revolucionària de la zona, dominada per
una Confederació
General del Treball (CGT) controlada pel sector seguidor de Jules
Guesde. El 7
de gener de 1911 fou un dels editors de la nova etapa de Le
Combat. Organe comuniste révolutionnaire de Nord,
del qual fou
gerent, i que estava animat pel grup anarquista de Roubaix. Entre el 14
i el 16
d'agost de 1913 fou delegat per Roubaix en el Congrés
Nacional Anarquista de
París i participà en la redacció, amb
Marc Pierrot, Sébastien Faure i Ernest
Girault, del manifest fundacional de la Federació Comunista
Anarquista
Revolucionària (FCAR). Quan esclatà la Gran
Guerra, es mostrà contrari a la
Unió Sagrada i en la primavera de 1916 signà el
manifest pacifista «La pau per
als pobles», oposat al «Manifest dels
Setze». En aquest any formava part del
grup anarquista «Le Combat» de Roubaix i com a
militant pacifista distribuïa i
feia propaganda del periòdic antimilitarista Ce
qu'il faut dire (CQFD), de Sébastien Faure. Jutjat
en consell de
guerra, destacà per les seves coratjoses declaracions
pacifistes. En 1917 caigué
greument malalt i hagué de restar hospitalitzat en un
sanatori del País del
Loira. El 24 de febrer de 1919, arran de la repressió
desencadenada per
l'intent frustrat d'assassinat del president del Consell de Ministres
Georges
Clémenceau per l'anarquista Émile Cottin, quan
Béranger era gerent i
administrador del periòdic anarquista parisenc L'Avenir International, va ser detingut
al seu domicili d'Aubervilliers
(Illa de França, França), on regentava amb sa
companya una adrogueria i alhora
una impremta clandestina; en l'escorcoll de casa seva es trobaren una
gran
quantitat de propaganda llibertària i se li va acusar
d'editar el fullet Aux peuples
assassinés. Les governements
alliés contre les soviets. Tancat a la
presó de la Santé de París, amb
altres companys, va ser jutjat el 9 d'abril de 1919 pel VI Consell de
Guerra de
París i fou condemnat a un any de presó per«difusió d'informacions
diplomàtiques amb la finalitat d'atiar el neguit en
l'esperit de la població».
En 1930 ja vivia a Le Courneuve i en 1935 fou un dels signats del«Manifest per
a una conferència contra la guerra i la unió
sagrada», publicat en Le Libertaire
de juliol d'aquell any,
conferència que finalment es realitzà a
Saint-Denis (Illa de França, França). Julien
Béranger va morir la primavera de 1939 a Le Courneuve (Illa
de França, França) i
la seva desaparició va ser anunciada en La
Révolution Prolétarienne del 10 d'abril
d'aquell any.
***
- Louis Louvet: El 7
de febrer de 1899 neix a París (França) el
militant
anarquista i anarcosindicalista Louis Louvet. Durant la primera part de
sa vida
va fer feina de conductor del tramvia elèctric parisenc. En
1922 es va adherir
al grup de la Joventuts Socialistes i va participar en la
creació de la
Federació de Joventuts Anarquistes. El novembre de 1924 va
esdevenir gerent de Le Libertaire,òrgan de la Unió
Anarquista (UA). A començaments de 1926, arran de
divergències sobre
l'il·legalisme, es va allunyar de la Unió
Anarquista, arrossegant-hi joves
militants. L'abril de 1926, per competir amb Le
Libertaire que jutjat força sectari, reedita L'Anarchie, de tendència
individualista.
El 8 de gener de 1928 va prendre part en la fundació de
l'Associació dels
Federalistes Anarquistes (AFA). Des del 1932 fins a la guerra es va
consagrar
amb sa companya Simone Larcher a les «Causeries
Populaires» (Xerrades
Populars), continuant la tasca de Libertad, i a l'edició de
la revista Controverse, on es
reproduïen les
conferències i es comentaven les discussions que provocaven
aquests debats. En
1937, quan el tramvia va ser suprimit, va passar a fer feina com a
corrector de
premsa, participant activament en el Sindicat de Correctors d'Impremta
des del
8 de gener d'aquell any. Sota l'Ocupació, va ser nomenat
vicepresident de
l'Associació de Suport Mutu de la Premsa, fundada
clandestinament en 1942 i que
va mantenir les seves funcions fins a l'Alliberament el novembre de
1944. A
partir d'aquesta data, va reprendre les seves activitats militants
llibertàries
amb la creació, amb Charles-Auguste Bontemps, del Moviment
Igualtat (MI) i del
periòdic Ce qu'il faut dire
(CQFD).
Entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 va participar com a membre del MI
en els
treballs del congrés constitutiu de la Federació
Anarquista (FA) a París, a la
qual es va adherir el febrer de 1946. En aquest any també va
participar en la
reconstitució de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El desembre de
1953 va prendre part en la reconstitució de la
Federació Anarquista. En 1957 va
pertànyer a la redacció de Le
Monde
Libertaire. A més de l'anarcosindicalisme i la
participació orgànica en el
moviment anarquista, el lliure pensament, l'anticlericalisme, el
pacifisme i el
neomaltusianisme van ser parts de les seves lluites durant sa vida,
mantenint
sempre un caràcter força independent. Va editar
nombroses publicacions
anarquistes, com ara Le Libertaire
(1924), L'Éveil des jeunes
libertaires
(1925), L'Anarchie (1925), La Revue Anarchiste (1925), Controverse (1932), Ce
Qu'il Faut Dire (1944-1945), Les
Nouvelles pacifistes (1949), Contre-Courant
(1951), etc. També va prendre part en diversos projectes
editorials, com la
Llibreria Sociològica, les EdicionsÉlisée Reclus, o l'Associació dels
Amics de
Volin, que publicarà La
Révolution
inconnu de Volin. Entre les seves obres podem destacar Charles d’Avray, pionnier et militant
d’avant-garde, Découverte
de l'anarchisme (1949), Les
anarchistes du Moyen Âge (1951) i Histoire
mondiale de l'anarchie (1951),
entre d'altres. Louis Louvet va morir de càncer el 15 de
març de 1971 a París
(França).
Defuncions
- August Reinsdorf:
El 7 de febrer de 1885 és decapitat a
la presó de Roter Ochse a
Halle
(Saxònia-Anhalt) el tipògraf i agitador
anarquista Friedrich August Reinsdorf,
qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme
Alemany». Havia nascut el 31 de
gener de 1849 a Pegau (Saxònia, Alemanya). Exiliat a
Suïssa, el 7 de maig de
1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un
virulent discurs de protesta
contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de
juny, va ser
arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria,
fet que
donà lloc a una companya de mobilització arreu
Suïssa. A partir de mitjans de
juliol de 1876 començà a col·laborar
en Arbeiter-Zeitung, primer
periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges
a Alemanya amb la
intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials
(Berlín, Magdeburg,
Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a
La Chaux-de-Fonds,
on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en
una reunió d'obrers
alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29
d'octubre de
1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de
la Internacional celebrat a
Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que
Errico Malatesta, James
Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància
política, va ser
expulsat de la «Societat Tipogràfica de la
Suïssa de parla francesa» i aquesta
exclusió provocà la constitució, el
novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs
internacionalistes adherida a la Federació del Jura de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà
a Alemanya i a
Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui
establí una íntima
amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel
i Karl Nobiling,
el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta
socialista i
anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat
de reunió i
d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista
de Berna Emil
Werner, fundà a Berlín el periòdic Der
Kampf, que va ser desmantellat
per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a
Suïssa,
des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot
exemplars de Freiheit,
periòdic anarquista en el qual
col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de
1880 es traslladà novament a Berlín,
presumiblement amb la intenció
d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per
efectuar un
atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un
túnel i col·locar
els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per
així aconseguir
l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de
les sessions del
parlament. Però un agent infiltrat en
l'organització a Londres, on militava
exiliat Johann Most, informà les autoritats
policíaques alemanyes i va ser
detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de
Berlín i es
traslladà a Leipzig, encara que poc després les
autoritats d'aquesta ciutat
també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i
tres setmanes després es va
veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant
novament
a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar
sexualment d'una
jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia,
va ser
condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a
Munic, va ser tancat quatre mesos
per «propagar pamflets anarquistes». El
març de 1882 va ser detingut a la seva
ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però
quedà lliure per
manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament
detingut i empresonat per fer
servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat,
emprengué una
llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi
temporal a cases de
companys. Finalment, creuà la frontera a França i
la tardor de 1882 arribà a
París. Perseguit per les autoritats gales,
després d'uns mesos retornà a
Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt,
Mannheim i Hanau, a
mitjans de març de 1883 s'instal·là a
Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una
destacada indústria química, creà un
grup anarquista, que es dedicà a fer
atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre
de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein,
Alemanya), durant la
inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en
memòria dels
exèrcits germànics victoriosos contra
França en la guerra de 1870 i de la
unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i
Franz Reinhold Rupsch
atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I,
dels
prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba,
col·locada al canal de
drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va
explotar
perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per
estalviar-se uns cèntims de
marc no havien comprat una metxa impermeable. Després
d'aquest intent frustrat,
els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la
ciutat propera de
Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en
commemoració de l'acte; col·locaren
els explosius a la paret exterior del saló de festes,
aconseguint en aquest cas
la detonació, però causant només
destrosses materials. La policia va descobrir
més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el
complot. Reinsdorf,
cervell d'aquesta acció de «propaganda pel
fet», no va poder participar en
l'acció perquè, a més de la
tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una
via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un
hospital
en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies
després que abandonés l'hospital,
una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de
Frankfurt originant
danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per
dos mesos en un
hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de
sortir-ne va ser
arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats
tots tres
a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a
la pàtria» i condemnats a mort.
Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per
cadena perpètua.
Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament
amb
Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle
(Saxònia-Anhalt); les sevesúltimes paraules van ser: «Mort a la
barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix
1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August
Reinsdorf und die
Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel
fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de
Niederwald). El seus descendents es
van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre.
En 1975
el director alemany Günter Gräwert va realitzar la
pel·lícula Ein deutsches
attentat sobre el fet.
***
-
Eduardo
Barriobero y Herrán: El 7 de febrer de 1939 es
afusellat a Barcelona (Catalunya) l'advocat, periodista, escriptor,
polític
republicà federal i militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Havia nascut
el 29 de juliol de
1875 a Torrecilla en Cameros (La Rioja, Espanya) i va ser el major de
cinc
fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per
la
mestra María Herrán. La seva infància
va discórrer entre les viles rurals de
Torrecilla i d'Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard
va fer el
batxillerat a l'Institut de Segon Ensenyament de Logronyo i ja
començà a tenir
aficions literàries. Es va traslladar a Saragossa, on va
estudiar Dret i
Medicina. Admirador de Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit
Republicà
Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle
Republicà de Saragossa. Fou
un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF). En 1895 va
acabar
Dret, però abandonà els estudis de Medicina. Es
va instal·lar a Madrid, amb la
intenció de realitzar oposicions i obtingué el
número u en el concurs al Registre
de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove
del cos. Destinat a
San Martín de Valdeiglesias (Madrid), hi va
conèixer sa futura esposa, Araceli
González, acomodada terratinent; d'aquesta unió
naixerien dos fills, Eduardo i
José. El matrimoni, però, va fracassar i es
produí la separació; després
d'això, es va instal·lar a Madrid amb la
finalitat d'exercir l'advocacia, la
literatura i el periodisme. El 20 de gener de 1901, com a militant de
la Unió
Democràtica, va participar en un míting contra
l'impost de consums; en aquest
any va començar també a col·laborar enMadrid Cómico. El 30 de novembre
de 1902 va participar en un míting de la
Federació Revolucionària per
commemorar l'aniversari de la mort de Pi i Margall; en aquestaèpoca feu amistat
amb el metge anarquista Pedro Vallina. Entre febrer i novembre de 1903
va
dirigir la revista setmanal Germinal, on va
publicar textos anarquistes.
En aquesta època va col·laborar en diversos
periòdics i revistes, com ara Heraldo
de Madrid i Fuerza. El novembre de 1903
va ser detingut per
participar en una manifestació a favor d'unes obreres de la
fàbrica de tabacs
acomiadades i fou empresonat dos mesos. El febrer de 1904 va publicar
articles
en la revista radical Alma Espanyola. Perseguit, va
haver de fugir a
França, on visqué exiliat amb l'ajuda de
Nicolás Estévanez, exministre
republicà que el va posar en contacte amb diverses
editorials per traduir
autors francesos; amb els diners obtinguts, va fer un viatge per
Europa. Va
retornar a la Península quan es va produir la
catàstrofe del Tercer Dipòsit
--el 8 d'abril de 1905 s'enfonsà un dipòsit al
Canal d'Isabel II i 300 persones
quedaren sepultades-- i organitzà la protesta popular, fet
que el portà a la
presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument. Un cop
alliberat, va
participar activament en la commemoració del tercer
centenari del Quixot
dins un corrent d'interpretació llibertària (Cervantes
de levita i Nuestros
libros de caballería); paral·lelament
va publicar la primera edició del Gargantúa,
primera traducció al castellà de l'obra de
Rabelais --per l'edició de 1910 el
govern francès li concedí la Legió
d'Honor. En 1906 començà a col·laborar
en Revista
Contemporánea i va treure la novel·la Guerro
y algunos episodios de su
vida milagrosa. El 9 de juny de 1906 publicà un
fullet en defensa de José
Nakens, el cèlebre director d'El Motín,
a qui exculpava de l'ajuda
prestada a Mateo Morral en l'atemptat contra Alfonso XIII i defensava
la tesi
de l'«anarquisme científic»; el llibret
fou segrestat i Barriobero va ser
tancat sis mesos a la Presó Model. A la presó va
conèixer Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1907 es va inaugurar en la pràctica
forense defensant-se d'un
delicte d'impremta i s'integrà en l'Associació
Lliure d'Advocats. En 1908 va
participar activament en mítings anarquistes contra la«Llei de les Cadenes»
--projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser
retirat el 3
de juny. Aquest any va comença a col·laborar en
la revista barcelonina Acracia,
i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va
donar
força prestigi. També va publicar la sarsuela Juerga
y doctrina. En 1909
col·laborà en Tierra y Libertad,
dirigida per Anselmo Lorenzo. Juntament
amb Zamacois i Ernesto Bark, va viure la bohèmia i
formà tertúlia a «El Café de
la Luna». El 10 d'abril de 1910 intervingué en un
gran míting radical
preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del
Partit
Republicà Radical a Martos (Jaén),
però no va sortir elegit. Després va
integrar-se en la redacció d'El Radical,
com a cronista de tribunals. En
aquesta època va intervenir en mítings i
vetllades republicanes, on va fer gala
del seu anarquisme. També va col·laborar en el
setmanari republicà La Pelea.
Arran de les vagues de Gijón de 1910 i 1911 va intervenir
com a defensor de
presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, Eleuterio
Quintanilla, Pedro
Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco
Fernández, Baltasar
Colón, etc.), acusats d'atemptar contra els patrons.
Després dels Fets de
Cullera --moviment vaguístic anarquista que es va produir el
18 de setembre de
1911 i que acabà en insurrecció--, que van
originar nombroses detencions
d'anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més
significatiu, Joan
Jover Corral (Chato de Cullera), la condena a mort
del qual va ser
suavitzada per un indult reial. En 1911 va publicar La
confradía de los
Mirones i dirigí el periòdic
anticlerical La Palabra Libre. En 1912
es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a
advocat
d'aquest sindicat va prestar assistència gratuïta
als obrers empresonats, com
ara Joan Ferrer Farriol, Luis Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll,
etc. Des
del gener de 1912 va pertànyer a la maçoneria
(Gran Orient d'Espanya), amb el
nom d'Alcibíades. En 1913 va defensar
Rafael Sancho Alegre, anarquista
barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i
pagesos gallecs
acusats d'atemptats contra els cacics. El juliol d'aquell any va signar
el
manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a
la defensa dels drets de
l'home». També va ingressar en el Partit
Republicà Federal, palesant la doble
militància cenetista i republicana, i del qual va ser elegit
diputat a Corts
per Madrid. Instal·lat a la capital del Regne, va dirigir Juris
i va
col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad.
En 1915 va
realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (La
Rioja) i
va col·laborar en Tierra y Libertad. En
1917 va defensar judicialment
pagesos gallecs contra els cacics. Entre 1918 i 1919 va
dirigir el diari
republicà El Parlamentario i va
col·laborar en El Soviet, de
Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de
tendència
anarcosindicalista. En 1920, a més de la seva important
tasca parlamentària, va
participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy
i col·laborà en La
Libertad, La República, El
Rumor Público i altres periòdics.
En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i
va ser un dels
defensor dels anarquistes que assassinaren Dato. En 1922 va publicar la
sàtira
policíaca i carcerària Chatarramendi el
optimista o La policía de Botaratoff;Matapán, el probo funcionario; i María
o La hija de otro jornalero.
Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de
desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como
los
hombres, que fou segrestada per la policia. Com a misser va
defensar García
Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l'abril de
1923 havien realitzat una «acció
punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa. En
1923 va publicar
l'edició al castellà en tres toms de les obres
completes de Rabelais. En 1925
va col·laborar en Diario del Pueblo i La
Rioja Industrial. El 24
de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la«Nit de
Sant Joan», quan els generals Weyler i Aguilera van intentar
un cop d'Estat per«restaurar l'ordre i el dret» i fou tancat un mes a
la Presó Model. Durant la
dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10
vegades. En 1927 va ser
novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la
presó. En 1919
va col·laborar en l'editorial Companyia Iberoamericana de
Publicacions (CIAP),
dirigint diverses col·leccions. En 1930 defensar els
encausats en el procés del«Puente de Vallecas» --muntatge policíac
per acusar anarquistes d'intent d'assassinat
de Primo de Rivera. En 1931 va ser elegit president del Partit
Republicà
Federal, resultà diputat a Corts per Oviedo i va
començar a publicar en La
Tierra i en Fray Lazo. En 1932 va formar
part del Comitè Executiu de
l'Aliança d'Esquerres i criticà durament les
deportacions d'anarquistes
(Durruti, els germans Ascaso, etc.) a Bata (Guinea). En 1933, arran de
la
tragèdia de Casas Viejas, va mantenir un important debat
parlamentari amb
Azaña. Durant tots aquests anys republicans va defensar
cenetistes i participà
activament en diversos comitès propresos, també
va abandonar la maçoneria per
la seva politització, de la qual va assolir el grau de
vicegranmestre i
granmestre interí de la lògia del Gran Orient
Espanyol. El juny de 1936 va ser
proposat per a la presidència del Tribunal Suprem,
però només va acceptar la
presidència de la Sala Criminal; el nomenament mai no va ser
efectiu, ja que va
esclatar el cop d'Estat de Franco i Barriobero participà
activament en els fets
de Madrid. L'agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la
Justícia
Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de
la Generalitat. El
febrer de 1937 va ser destituït, a causa d'un muntatge
polític, del seu càrrec
de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona. En 1938 va
emmalaltí
d'hepatitis, d'icterícia i d'hidropesia. Sense
acusació judicial, va ser
detingut i ingressat a la Presó Model, en una clara maniobra
de venjança per
part d'Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l'Hospital de
Sant Pau de
Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la
seva protecció. A
l'hospital va patir un intent de segrest i d'assassinat. Va romandre
tancat un
any i 17 dies acusat d'evasió de capitals. Va obtenir la
llibertat quan les
tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a
fugir cap a França.
Un matí a començaments de febrer de 1939, quan
passejava per les Rambles, va
ser denunciat. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de
1939 a
Barcelona (Catalunya) i enterrat anònimament al fossat de
Montjuïc
--oficialment va morir d'«hemorràgia
interna» el 10 de febrer.
***
- Maximilien Luce:El 7 de febrer de
1941 mor
a París (França) el pintor, gravador i militant
anarquista Maximilien Jules
Luce. Havia nascut el 13 de març de 1858 a París
(França). De nin va ser
testimoni de molts fets tràgics durant la Comuna de
París. Des de 1881 va
freqüentar els cercles anarquistes parisencs. Lector de La
Révolte, va
esdevenir amic de Jean Grave. En 1887, Pissarro, Seurat i Signac el van
acollir
dins del grup dels neoimpressionistes. Va signar aleshores nombrosos
dibuixos
per a diversos periòdics anarquistes (Le
Père Peinard, La Révolte,L'En Dehors, La Feuille, etc.).
En 1894, com a conseqüència dels
atemptats de Ravachol, Vaillant i altres, va ser detingut i empresonat.
Definit
com a «anarquista perillós», els seus
dibuixos van ser jutjats per «incitar el
poble a la revolta» en el famós«Procés dels Trenta». Sobre la vida
carcerària,
Luce va realitzar una sèrie de litografies, acompanyades
d'un text de Jules
Vallès. Un cop alliberat, va col·laborar amb la
revista Les Temps Nouveax.
En 1934 va assumir la presidència de la Societat d'Artistes
Independents i el
mateix any va signar una crida apel·lant a la lluita
antifeixista. Va pintar
nombroses teles de temàtica obrera i camperola i moltes
sobre la Comuna de
París.
***
- Luigi Ballarin: El
7 de febrer de
1948 mor a París (França) el
maçó, anarquista i resistent antifeixista Luigi
Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi.
Havia
nascut el 5 de febrer de 1899 a Minas Gerais (Brasil), en una
família
d'emigrants italians. Retornà a Itàlia amb sa
família quan son pare es posà
malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb son
germà petit Giuseppe, s'enfonsà
en el món de la delinqüència i arran de
dues condemnes per robatori de un i de
tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910 al
reformatori de Bosco Marengo
(Piemont, Itàlia), on aprengué l'ofici de
mecànic i realitzà el servei militar
en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri.
Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il
Toscanino, per la seva afició a fumar cigars toscanos, i esdevingué
anarquista i maçó.
El 3 de setembre de 1923 va ser empresonat per les autoritats feixistes
a Adria
(Vèneto, Itàlia) per haver cantat en una fonda
cants subversius. L'estiu de
1924 va ser alliberat i, després de l'assassinat l'11 de
juny de 1924 del
diputat socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista,
decidí
exiliar-se a França. S'establí a Saint-Priest
(Roine-Alps, Arpitània), on
treballà a la fàbrica Berliet i on
conegué sa futura companya Elisa Maniago,
amb qui arribarà a tenir set infants. Força actiu
durant la campanya de suport
als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, el 9 d'agost de 1927
se li va
decretar l'expulsió. Després d'una
sèrie d'atemptats –contra el cònsol
d'Itàlia
a Nancy, contra feixistes de la Costa Blava (Juan-les-Pins i
Golfe-Juan), etc.–,
va ser declarat sospitós d'haver participat en un atemptat
contra una via fèrria
i va ser detingut per la policia de Lió i tancat a la
presó de Saint Paul de la
capital arpitana. Un cop lliure el gener de 1928, fugí cap a
Brussel·les (Bèlgica)
i després es retrobà amb sa família a
Seraing (Lieja, Valònia). Per guanyar-se
la vida treballà a les mines de ferro de la regió
i visqué amb sa companya i
sos infants a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette
(Luxemburg), conegut com
a lloc de reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17
d'abril de 1929,
després d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa, es
casà amb Elisa.
Arran d'un atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic
Gino D'Ascanio
contra el canceller de la legació italiana, va ser acusat
d'haver-li lliurat la
pistola amb la qual realitzà l'atemptat i se li va decretar
l'expulsió l'agost
i el novembre de 1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment
expulsat de
Luxemburg i, amb Elisa i sos infants, passà clandestinament
a la zona de
Saint-Priest. El març de 1932 va ser detingut i tancat dues
setmanes a la presó
de Viena del Delfinat. Un cop lliure, marxà amb sa
família a Bobigny (Illa de
França, França), on van ser albergats per
Domenico i Angelo Materiale en un
soterrani del seu domicili. El maig de 1932 va ser detingut i tancat
durant una
setmana a Lió. De bell nou a Bobigny, trobà una
feina de ferrer artesà. En
aquesta època freqüentà les reunions
dels antifeixistes italians que se celebraven
a la Sala Tagliaferri, del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933
fou
condemnat a una nova pena de dues setmanes de presó,
però aconseguí un
ajornament de la seva expulsió. L'octubre de 1936
marxà a defensar la Revolució
espanyola i s'integrà en la Columna «Giustizia e
Libertà» de Carlo Rosselli, on
conegué Angiolo Bruschi. Després dels fets de«Maig de 1937» retornà a
França.
Entrà a treballar d'obrer de calderes en l'empresa«Foneries i Acers» de
Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i, a partir
de 1940, disposà d'un carnet
de treballador que havia de segellar mensualment. El maig de 1943,
després
d'haver atupat un individu que el tractà de feixista i d'un
vianant que es ficà
enmig, decidí retornar a Itàlia amb sa
família. Detingut just arribar a la
frontera, va ser tancat a la presó de Tovigo. Jutjat el 18
d'agost de 1943, fou
condemnat a tres mesos d'internament a les illes de Tremiti,
però finalment va
ser internat a Ancona (Marques, Itàlia), on, el 2 de
desembre de 1943, arran
d'un bombardeig, aconseguí fugir i reunir-se amb sa
família. Ajudà presoners
anglesos i americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a
més d'amagar soldats
britànics al seu domicili; per tot això se li va
expedí un certificat d'honor
signat pel Comandament Suprem de les Forces Aliades a la
Mediterrània. El maig
de 1944 s'integrà en un grup partisà de la«Brigada Martello» del Cos de
Voluntaris de la Llibertat i participà en la
Resistència a la zona d'Adria,
especialment en accions per impedir el carregament de les collites de
grans amb
destinació a Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi,
formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont,
Itàlia). Detingut pels nazis,
va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera,
Alemanya).
Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els
companys. El camp fou alliberat
la primavera de 1945 i retornà a Adria, on
s'encarregà de la distribució de
queviures a la població i on se li va demanar que
acceptés el càrrec d'alcalde
de la població, cosa que refusà, decidint
retornar a França. A començament de
1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió
tres dels seus infants
proveïts amb documentació francesa,
passà clandestinament la frontera ja que
ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera,
va ser
atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i
l'abandonà enmig de
la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor,
pogué arribar
a París després de recuperar-se. L'abril de 1947
va fer venir sa companya i la
resta de la família, allotjant-se en una casa del XX
Districte parisenc. El 5
de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret
d'expulsió
de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre
la seva
participació en la Resistència i els seus lligams
francesos. En els últims anys
de sa vida col·laborà en Le
Libertaire.
El 7 de febrer de 1948 Luigi Ballarin va morir d'una crisi
cardíaca a París
(França), després d'haver confiat la
responsabilitat de sa família al company
Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).
Luigi Ballarin (1899-1948)
***
-
Pinto Quartin: El 7 de febrer de 1970 mor a Lisboa
(Portugal) el periodista
anarquista António Tomás Pinto Quartin. Havia
nascut el 15 de gener de 1887 a
São Cristóvão (Rio de Janeiro,
Brasil), de pare portuguès (Bráz Leão
Soares
Quartin) i de mare brasilera (Guilhermina Augusta Castro Pinto). A
Portugal, en
1905, es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat
de Coimbra. En 1907,
quan l'anomenada «Qüestió
Acadèmica», prengué part activa en la
revolta
estudiantil i la vaga i per aquests fets fou expulsat de la universitat
per un
any. Però la seva activitat llibertària i
cultural l'apartaren dels estudis i
es decantà pel periodisme. D'antuvi
començà a col·laborar en el
periòdic A
Vida
de Porto (1905-1910) i a partir de 1908 en O Século,
on
s'encarregarà de la secció «Vida
Operária». Poc després
fundarà,
dirigirà i
pràcticament escriurà O Protesto (1908-1909). En
1909 dirigirà, amb Gracia Ramos, l'efímera
revista anarquista Amanhã de Lisboa.
També
col·laborà en A Greve (1908-1917). A
partir de 1911 va escriure en la
revista Lúmen i en 1912
començà a organitzar a ca seva (rua Heliodoro
Salgado) i al cafè «Chiado» reunions
anarquistes, on assistiran nombrosos
militants llibertaris, com ara Sobral de Campos, Neno Vasco,
Aurélio
Quintanilha, Mário Costa, Afonso Manaças, Lucinda
Tavares, Susana Quintanilha,
António Manaças, entre d'altres. Des del 1913
dirigirà el setmanari anarquista A
Aurora
de Porto (1910-1916). En aquesta època es casarà
amb la militant
anarquista Deolinda Lopes Vieira, amb qui tindrà dos
infants, Hélio Vieira
Quartin i Glícinia Vieira Quartin. Més tard
formà part de la redacció de Terra
Livre,
periòdic anarquista que acabà perseguit i tancat.
El 10 de juny de
1913, després de l'explosió d'una bomba, fou
detingut i expulsat del país per
un període de 10 anys, refugiant-se al Brasil. Les
organitzacions obreres i
anarquistes brasileres portaren una campanya al seu favor i
adreçaren al doctor
B. Machado, ministre plenipotenciari del govern portuguès al
Brasil, nombrosos
telegrames protestant contra l'expulsió de Pinto de
Portugal. Finalment B.
Machado rebé una delegació anarquista i es
comprometé a obtenir-ne la
revocació. Passats dos anys pogué retornar a
Portugal i agafà la redacció d'O
Século (1915). Durant la seva estada al
Brasil entre 1913 i 1915 col·laborà
en la revista A Vida, juntament amb José
Oiticica i Francisco Viotti, i
durant aquest període concedí una entrevista al
periòdic de Rio de Janeiro AÉpoca que tingué una gran
repercussió. En 1921 dirigí el
periòdic lisboeta Ultima
Hora
i Actualidade. En aquests
anys col·laborà en diverses
publicacions: A Aurora (1917), O Movimento
Operário (1917-1918,òrgan de la Unió Obrera Nacional), A Batalha (1919-1949), A
Pátria (1920), A Tarde (1923), O Primeiro de
Janeiro,O
Globo (1930),O
Diabo (1934-1940),
etc. Entre 1930 i 1936 visqué a Angola i
col·laborà en la premsa d'aquest país:A
Província de Angola (1930-1936), O Planalto (1930-1936). A
més de traduir obres de Reclus, és
autor de llibres i fullets, alguns prohibits durant la dictadura
salazarista,
com ara Mulheres, Eu e a
Questão Universitária, Falar é semear,O
sindicalismo e os intelectuais, Ao trabalhador diferente, Vítimas
da guerra (1906), Mocidade vivei! (1907), Libertai-Vos! (1908), Trezentos contos(1934),A
Lenda e o Processo do estranho
caso Pauling (1935), etc. El seu arxiu fou
donat a la Casa da Imprensa i
més tard fou dipositat a l'Institut de Ciències
Socials de l'Arxiu d'Història
Social de Lisboa.
Pinto Quartin
(1887-1970)
---
Continua...
---