Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 46 | 47 | (Page 48) | 49 | 50 | .... | 465 | newer

    0 0

    Al darrer ple ens va cridar molt l'atenció l'actitud del portaveu d'UMP, Nadal Moragues. No només no va obrir la boca en tot el ple, sinó que també va d'abstenir-se en la majoria de mocions i, a més, va votar en contra de la moció que presentavam per obrir un expedient de responsabilitat personal i que  els responsables polítics retornassin a l'Ajuntament els 45.560 Euros pagats per l'arrendament il·legal  de tres pistes de tennis.

    Ja a un ple anterior el portaveu d'Unió Mollera va perdre els papers quan se li varen recriminar les seves abstencions en les mocions referents al TIL. Entenem que en aquell ple Nadal va perdre un poc els nirvis i va intentar justificar la seva postura amb uns arguments, que es donen des de el bloc i el perfil del facebook d'Unió Mollera Pollencina, i que nosaltres farem servir per demostrar que no definir-se ideològicament és posicionar-se.

    L'argument fonamental és que UM és un partit fonamentalment localista i sense definició ideològica a causa de la heterogeneïtat ideològica dels seus simpatitzants i per tant ha optat per abstenir-se en aquelles qüestions que consideren de caràcter marcadament ideològic i principalment les que consideren d'àmbit supramunicipal.

    Tot i que entenem que a UMP li molesten les crítiques a les seves posicions des d’altres partits, nosaltres entenem que allò que és normal a la política és la crítica, sense crispació però dient les coses tal com les pensam. També opinam que els blocs i els perfils del facebook han de servir per donar explicacions de les nostres actuacions polítiques i no com a eina de màrqueting. Per això, normalment els membres d'Alternativa solem participar a altres blocs de forma activa i animam els ciutadans en general i els membres d'altres partits en particular a intervenir al nostre, no sols quan es senten al·ludits sinó sempre que tenen qualque cosa a dir, sense entendre aquest fet com una intromissió.

    Tornant al tema que ens ocupava, entenem que tal volta es comprensible que Unió Mollera no vulgui molestar els seus simpatitzants definint-se ideològicament (cosa que no els va impedir al llarg de dues legislatures presentar candidatura conjunta amb el PP), encara que, a la llarga, les seves votacions als plens els acaben definint.

    Per exemple, en el tema de la llengua Catalana, UMP s'ha definit clarament en una ideologia centralista i de fòbia anticatalanista molt propera a la del govern Bauzà, qui tant menysprea la nostra llengua.

    També hem de dir que no s'ha volgut sumar a la lluita contra el TIL, tot i que ha quedat demostrat que suposa un atac evident a l'educació pública i que afecta directament els nins i nines del Port de Pollença. Quan es produeix un atac tan evident des de l'administració cap als sistema educatiu, no sumar esforços al costat dels més dèbils vol dir fer-se còmplice dels més forts.

    Per si tot això fos poc, al darrer ple es va abstenir en la moció contra la llei de l'avortament, tot i que hi havia un punt que feia referència a un pla municipal a favor dels drets sexuals i reproductius. Pensam que abstenir-se en aquest punt també suposa posicionar-se ideològicament i no donar explicacions és una falta de respecte total als ciutadans, però sobretot a les ciutadanes.

    Finalment, el vot en contra de la moció referent a l'obertura d'un expendient sobre el cas de les pistes de tenis de Duva no es pot entendre d'altre forma que com un posicionament amb l'equip de govern per motius partidistes.

    UMP es vol penjar la medalla d'haver aconseguit un millor finançament per al Port de Pollença, i de l’asfaltat dels carrers -qüestió més que discutible, ja que els carrers al Moll ja s'asfaltaven abans de crear-se aquest partit-. El que sí han aconseguit és que es facin unes pistes de pàdel que segurament tendran una gestió privada tombant una pista de futbet de tan sols cinc anys. Tal vegada s'haurien de demanar si no hi havia necessitats més urgents, tant esportives com d'altres àmbits.
    Per acabar, i com que també es varen posicionar en contra de llevar el Sant Crist de la sala de plens, acabarem amb una referència bíblica.

    "Un día que Jacob estaba guisando un potaje, volvía Esaú del
    campo agotado. Esaú dijo a Jacob: Dame un plato de esa cosa roja,
    que estoy agotado.(...)Jacob le contestó: Si me lo pagas hoy
    con los derechos de primogénito. Esaú dijo: Estoy que me muero,
    ¿qué me importan a mí los derechos de primogénito?. Jacob
    le dijo: Júramelo primero. Y él se lo juró, y vendió a Jacob los
    derechos de primogénito. Entonces Jacob dio a Esaú pan y 
    potaje de lentejas; él comió y bebió, y se puso en camino.
    Así malvendió Esaú sus derechos de primogénito. "(Gén.25,29-34)

     

     


    0 0

     
    HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!! 

    0 0
  • 02/07/14--18:26: L'Europa nuclear
  • Europa sobrenuclearitzada

    .

    Europa sobrenuclearitzada, o el naixement d'un bloc de l`àtom a l'Europa de l'Est. Mapa de Philippe Rekacewicz i Agnès Stienne, del 21 de gener de 2014 al lloc web de Le Monde Diplomathique, i article de Hélène Bienvenu i Sébastien Gobert de juliol de 2013.

    0 0

    Dia 13 de gener l'Audiència de Palma dictà sentència, per unanimitat, condemnant a presó, multa i inhabilitació per càrrec públic a tres funcionaris de la Comunitat Autònoma. El frau era incontestable: simularen una entrevista presencial per justificar la contractació de Maria de la Pau Segura... mentre ella era per Bons Aires, en comitiva oficial.

    L'Audiència diu que el cas ha resultat “un penós sarcasme”, textual, referint-se a què s'hagi circumscrit als autors materials d'aquest episodi, quan queda molt clar que la trama era molt més ambiciosa i tèrbola: empadronar emigrants illencs per garantir vots al PP (de manera especial, grotesca, per assegurar el diputat per Formentera); i quan és evident que la decisió no partia dels funcionaris condemnats. Ells ho paguen per protegir els seus superiors, confonent la lleialtat amb la mesquinesa d'avenir-se a pràctiques corruptes.

    Hi ha oficials que se sacrifiquen per salvar la seva tropa. N'hi ha que sacrifiquen soldats amb tal de salvar-se ells. Diu molt d'un oficial. Diu molt d'una persona. Tanmateix, el President d'aquell Tribunal, el Sr. Cardona, que no hi va comparèixer, és a la presó, per un altre cas, el del Cola-Cao. Jaume Matas està condemnat a presó, per un altre cas, a l'espera de què en diu el Govern de Rajoy (?!). Rosa Estaràs (que, segons Rotger, era per qui treballava Mapau) és diputada al Parlament Europeu; Pere Rotger, al Parlament de les Illes Balears.

     
    Rotger era membre d'aquell tribunal, juntament amb els tres condemnats... però ell no hi va anar. Rotger era el gerent de l'empresa pública que contractava la Sra. Segura, una empresa que, per més inri, se dedicava suposadament a ajudar la nostra malmenada indústria. Entre les funcions del gerent (ho recorda la sentència) hi havia la gestió de personal: No se'n va témer de res? No ja de la selecció estricta, sinó, per exemple, d'allò que s'hi valorava, com els coneixements de rus (?); o de quines feines feia (suposadament per a ell) la Sra. Segura? No se'n sent gens responsable? Ni una micona?

    Diré en el seu descàrrec (en el seu descàrrec?) que ell era el gerent però no hi anava mai a fer feina. Cobrava 8 milions de pessetes d'aquell temps (a les que heu de sumar les assignacions de Batle), un bon sou, però no exercia... M'ho va reconèixer un dia, encalçant-me per les escales de la Sala, perquè li vaig retreure a un Ple: “jo he de mantenir una família”, em va dir.

    Tothom té una família, sr. Rotger. Els funcionaris condemnats, també. Els ciutadans estafats, també.


    0 0

    [07/02] «L'Émancipation» - Conferència de Juan López - Gallo - Gauche - Béranger - Louvet - Reinsdorf - Barriobero - Luce - Ballarin - Quartin - Cano - Flor - Molina

    Anarcoefemèrides del 7 de febrer

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Émancipation"

    - Surt L'Émancipation: El 7 de febrer de 1904 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista L'Émancipation. Organe Libertaire. Hebdomadaire. Portava com a epígraf una cita d'Élisée Reclus: «La políticaés l'art d'escorxar el poble sense fer-lo cridar.» Els responsables d'aquesta publicació van ser Georges Falempin (administrador) i N. Berthet (redacció). Gabriel Jargeais hi col·laborà.

    ***

    Portada del fullet de la conferència de Juan López

    - Conferència de Juan López: El 7 de febrer de 1937 el destacat anarcosindicalista Juan López Sánchez, aleshores ministre de Comerç del Govern republicà de Francisco Largo Caballero, dóna una conferència al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol«Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución». La conferència era la sisena d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, director de Solidaridad Obrera i secretari de les Oficines de Propaganda, que remarcà la importància que té el federalisme en el sindicat anarcosindicalista. López començà dient que l'esperit federalista de la CNT s'ha fet efectiu en les campanyes portades a terme per l'organització contra el centralisme absorbent de la capital de l'Estat, contra el caciquisme i contra totes aquelles tendències que atemptaven la llibertat dels pobles. Segons López, el federalisme, avançada de la Revolució,és fonamental per a guanyar la guerra. Després de lloar el potenciar creador de la Revolució, atacà el «vell nacionalisme de contingut reaccionari» que tendeix a allunyar-se de la resta de pobles per a crear una personalitat pròpia política i econòmica, interpretació del federalisme aquesta completament en desacord amb l'esperit obrerista. Continuà dient que el fet que la CNT participi en el Govern de la II República espanyola no significa que hagi abandonat els seus principis ni les seves tàctiques. La CNT interpreta el federalisme no com a un sistema d'aïllament, sinó com a un sistema superior de convivència social, dins del qual l'individu, com els pobles, poden aspirar a gaudir del màxim de llibertats. Segons López, el federalisme en temps de guerra no és practicable, ja que durant un conflicte bèl·lic el que s'imposa és la unitat fèrria de l'organització militar i econòmica, i recorda que tots els Estats organitzats federativament, en temps de guerra són els més unitaris. Segons el ministre, cal unificació militar i unificació econòmica per a guanyar la guerra. Juan López acabà la seva conferència fent una crida a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT). Finalment, pels altaveus del local sonaren els himnes Hijos del Pueblo i A las barricades, que el públic corejà amb entusiasme. Ràdio Barcelona i «ECN1-Radio CNT-FAI» retransmeteren la dissertació arreu de l'Estat. El text d'aquesta conferència va ser editat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI aquell mateix any.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Deportats de l'illa de Ré

    - Charles Gallo: El 7 de febrer de 1859 neix a Palais (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista Charles Gallo. Fill de mare natural, aquesta el va abandonar i va ser pujat per persones caritatives. Intel·ligent i estudiós, va fer de mestre d'escola i després de passant d'advocat i d'empleat. En 1879 va ser detingut per fabricació de moneda falsa i va ser condemnat a cinc anys de reclusió. En sortir de presó, es va llançar a la propaganda anarquista i va decidir cometre un atemptat. Va marxar a París amb un revòlver i un amic li va procurar 200 grams d'àcid prússic. El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, va llançar des de les galeries superiors el flascó d'àcid en mig de Borsa de París. L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament Gallo va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté. El 26 de juny de 1886 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i durant el procés va provocar incidents que van fer ajornar la vista: quan va entrar a la sala va cridar «Visca la revolució social! Visca l'anarquia! Mort a la magistratura burgesa! Visca la dinamita!» El 15 de juliol de 1886 va comparèixer de bell nou i a declarar que sentia no haver tingut èxit i no haver matat cap persona amb la seva acció de «propaganda pels fets de les doctrines anarquistes». Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i constret a relegació com a reincident. Enviat a Avinyó i al penal de l'Illa de Ré, va sortir el 6 de desembre de 1886 cap a la penitenciaria de Nova Caledònia, on va desembarcar el 29 de març de 1887. El 10 de setembre de 1887 va agredir un guardià a qui va propinar un cop de pic al ventre, però ell va sortir amb dos tres al cap i un braç trencat. El 30 de desembre de 1887 va ser condemnat a mort, però el 7 d'agost de 1888 aquesta pena va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat. En 1902 Jean Grave va llançar una crida de suport en Les Temps Nouveaux sobre la seva situació de «cadàver vivent». Mai més no se'n va saber res d'ell.

    ***

    Henri Gauche

    - Henri Gauche: El 7 de febrer de 1870 neix a París (França) el militant i periodista anarquista Henri Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Fill d'una família de la burgesia, als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Le Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Elancourt. Henri Gauche va morir el 19 de juliol de 1926 a Elancourt (Illa de França, França).

    ***

    Notícia de la detenció de Julie Béranger apareguda en el diari parisenc "Le Figaro" del 25 de febrer de 1919

    - Julien Béranger: El 7 de febrer de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), en una família belga, l'antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista anarquista Julien Béranger, conegut com Oscar. Obrer aprestador en la indústria tèxtil, durant els anys 1890 milità a Roubaix. L'1 de gener de 1894 va ser detingut i l'endemà son cosí Pierre Devillée, obrer encolador d'ordits; durant l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar nombroses publicacions i fullets anarquistes i com que Julien Béranger era súbdit belga, va ser expulsat de França per les seves activitats de propaganda anarquista. El gener de 1897 retornà a Roubaix, on continuà amb les seves activitats llibertàries. L'11 de desembre de 1910 fou un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que arreplegava els llibertaris enquadrats la minoria sindicalista revolucionària de la zona, dominada per una Confederació General del Treball (CGT) controlada pel sector seguidor de Jules Guesde. El 7 de gener de 1911 fou un dels editors de la nova etapa de Le Combat. Organe comuniste révolutionnaire de Nord, del qual fou gerent, i que estava animat pel grup anarquista de Roubaix. Entre el 14 i el 16 d'agost de 1913 fou delegat per Roubaix en el Congrés Nacional Anarquista de París i participà en la redacció, amb Marc Pierrot, Sébastien Faure i Ernest Girault, del manifest fundacional de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà contrari a la Unió Sagrada i en la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La pau per als pobles», oposat al «Manifest dels Setze». En aquest any formava part del grup anarquista «Le Combat» de Roubaix i com a militant pacifista distribuïa i feia propaganda del periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), de Sébastien Faure. Jutjat en consell de guerra, destacà per les seves coratjoses declaracions pacifistes. En 1917 caigué greument malalt i hagué de restar hospitalitzat en un sanatori del País del Loira. El 24 de febrer de 1919, arran de la repressió desencadenada per l'intent frustrat d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau per l'anarquista Émile Cottin, quan Béranger era gerent i administrador del periòdic anarquista parisenc L'Avenir International, va ser detingut al seu domicili d'Aubervilliers (Illa de França, França), on regentava amb sa companya una adrogueria i alhora una impremta clandestina; en l'escorcoll de casa seva es trobaren una gran quantitat de propaganda llibertària i se li va acusar d'editar el fullet Aux peuples assassinés. Les governements alliés contre les soviets. Tancat a la presó de la Santé de París, amb altres companys, va ser jutjat el 9 d'abril de 1919 pel VI Consell de Guerra de París i fou condemnat a un any de presó per«difusió d'informacions diplomàtiques amb la finalitat d'atiar el neguit en l'esperit de la població». En 1930 ja vivia a Le Courneuve i en 1935 fou un dels signats del«Manifest per a una conferència contra la guerra i la unió sagrada», publicat en Le Libertaire de juliol d'aquell any, conferència que finalment es realitzà a Saint-Denis (Illa de França, França). Julien Béranger va morir la primavera de 1939 a Le Courneuve (Illa de França, França) i la seva desaparició va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 10 d'abril d'aquell any.

    ***

    Louis Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]

    - Louis Louvet: El 7 de febrer de 1899 neix a París (França) el militant anarquista i anarcosindicalista Louis Louvet. Durant la primera part de sa vida va fer feina de conductor del tramvia elèctric parisenc. En 1922 es va adherir al grup de la Joventuts Socialistes i va participar en la creació de la Federació de Joventuts Anarquistes. El novembre de 1924 va esdevenir gerent de Le Libertaire,òrgan de la Unió Anarquista (UA). A començaments de 1926, arran de divergències sobre l'il·legalisme, es va allunyar de la Unió Anarquista, arrossegant-hi joves militants. L'abril de 1926, per competir amb Le Libertaire que jutjat força sectari, reedita L'Anarchie, de tendència individualista. El 8 de gener de 1928 va prendre part en la fundació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Des del 1932 fins a la guerra es va consagrar amb sa companya Simone Larcher a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), continuant la tasca de Libertad, i a l'edició de la revista Controverse, on es reproduïen les conferències i es comentaven les discussions que provocaven aquests debats. En 1937, quan el tramvia va ser suprimit, va passar a fer feina com a corrector de premsa, participant activament en el Sindicat de Correctors d'Impremta des del 8 de gener d'aquell any. Sota l'Ocupació, va ser nomenat vicepresident de l'Associació de Suport Mutu de la Premsa, fundada clandestinament en 1942 i que va mantenir les seves funcions fins a l'Alliberament el novembre de 1944. A partir d'aquesta data, va reprendre les seves activitats militants llibertàries amb la creació, amb Charles-Auguste Bontemps, del Moviment Igualtat (MI) i del periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD). Entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 va participar com a membre del MI en els treballs del congrés constitutiu de la Federació Anarquista (FA) a París, a la qual es va adherir el febrer de 1946. En aquest any també va participar en la reconstitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1953 va prendre part en la reconstitució de la Federació Anarquista. En 1957 va pertànyer a la redacció de Le Monde Libertaire. A més de l'anarcosindicalisme i la participació orgànica en el moviment anarquista, el lliure pensament, l'anticlericalisme, el pacifisme i el neomaltusianisme van ser parts de les seves lluites durant sa vida, mantenint sempre un caràcter força independent. Va editar nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Libertaire (1924), L'Éveil des jeunes libertaires (1925), L'Anarchie (1925), La Revue Anarchiste (1925), Controverse (1932), Ce Qu'il Faut Dire (1944-1945), Les Nouvelles pacifistes (1949), Contre-Courant (1951), etc. També va prendre part en diversos projectes editorials, com la Llibreria Sociològica, les EdicionsÉlisée Reclus, o l'Associació dels Amics de Volin, que publicarà La Révolution inconnu de Volin. Entre les seves obres podem destacar Charles d’Avray, pionnier et militant d’avant-garde, Découverte de l'anarchisme (1949), Les anarchistes du Moyen Âge (1951) i Histoire mondiale de l'anarchie (1951), entre d'altres. Louis Louvet va morir de càncer el 15 de març de 1971 a París (França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    August Reinsdorf

    - August Reinsdorf: El 7 de febrer de 1885 és decapitat a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Havia nascut el 31 de gener de 1849 a Pegau (Saxònia, Alemanya). Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les sevesúltimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

    ***

    Eduardo Barriobero

    - Eduardo Barriobero y Herrán: El 7 de febrer de 1939 es afusellat a Barcelona (Catalunya) l'advocat, periodista, escriptor, polític republicà federal i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Havia nascut el 29 de juliol de 1875 a Torrecilla en Cameros (La Rioja, Espanya) i va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d'Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l'Institut de Segon Ensenyament de Logronyo i ja començà a tenir aficions literàries. Es va traslladar a Saragossa, on va estudiar Dret i Medicina. Admirador de Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF). En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina. Es va instal·lar a Madrid, amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos. Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid), hi va conèixer sa futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent; d'aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació; després d'això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d'exercir l'advocacia, la literatura i el periodisme. El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l'impost de consums; en aquest any va començar també a col·laborar enMadrid Cómico. El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l'aniversari de la mort de Pi i Margall; en aquestaèpoca feu amistat amb el metge anarquista Pedro Vallina. Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza. El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d'unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos. El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola. Perseguit, va haver de fugir a França, on visqué exiliat amb l'ajuda de Nicolás Estévanez, exministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos; amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa. Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit --el 8 d'abril de 1905 s'enfonsà un dipòsit al Canal d'Isabel II i 300 persones quedaren sepultades-- i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument. Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d'interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería); paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l'obra de Rabelais --per l'edició de 1910 el govern francès li concedí la Legió d'Honor. En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa. El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens, el cèlebre director d'El Motín, a qui exculpava de l'ajuda prestada a Mateo Morral en l'atemptat contra Alfonso XIII i defensava la tesi de l'«anarquisme científic»; el llibret fou segrestat i Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model. A la presó va conèixer Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d'un delicte d'impremta i s'integrà en l'Associació Lliure d'Advocats. En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la«Llei de les Cadenes» --projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny. Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi. També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina. En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per Anselmo Lorenzo. Juntament amb Zamacois i Ernesto Bark, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna». El 10 d'abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Jaén), però no va sortir elegit. Després va integrar-se en la redacció d'El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea. Arran de les vagues de Gijón de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d'atemptar contra els patrons. Després dels Fets de Cullera --moviment vaguístic anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció--, que van originar nombroses detencions d'anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Chato de Cullera), la condena a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial. En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre. En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d'aquest sindicat va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luis Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll, etc. Des del gener de 1912 va pertànyer a la maçoneria (Gran Orient d'Espanya), amb el nom d'Alcibíades. En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d'atemptats contra els cacics. El juliol d'aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l'home». També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid. Instal·lat a la capital del Regne, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad. En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad. En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics. Entre 1918  i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista. En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La Libertad, La República, El Rumor Público i altres periòdics. En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor dels anarquistes que assassinaren Dato. En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de Botaratoff;Matapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia. Com a misser va defensar García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l'abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa. En 1923 va publicar l'edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais. En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial. El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la«Nit de Sant Joan», quan els generals Weyler i Aguilera van intentar un cop d'Estat per«restaurar l'ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades. En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó. En 1919 va col·laborar en l'editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions. En 1930 defensar els encausats en el procés del«Puente de Vallecas» --muntatge policíac per acusar anarquistes d'intent d'assassinat de Primo de Rivera. En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Oviedo i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo. En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l'Aliança d'Esquerres i criticà durament les deportacions d'anarquistes (Durruti, els germans Ascaso, etc.) a Bata (Guinea). En 1933, arran de la tragèdia de Casas Viejas, va mantenir un important debat parlamentari amb Azaña. Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès propresos, també va abandonar la maçoneria per la seva politització, de la qual va assolir el grau de vicegranmestre i granmestre interí de la lògia del Gran Orient Espanyol. El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal; el nomenament mai no va ser efectiu, ja que va esclatar el cop d'Estat de Franco i Barriobero participà activament en els fets de Madrid. L'agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat. El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d'un muntatge polític, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona. En 1938 va emmalaltí d'hepatitis, d'icterícia i d'hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model, en una clara maniobra de venjança per part d'Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l'hospital va patir un intent de segrest i d'assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat d'evasió de capitals. Va obtenir la llibertat quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a França. Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona (Catalunya) i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc --oficialment va morir d'«hemorràgia interna» el 10 de febrer.

    ***

    Foto policíaca de Maximilien Luce

    - Maximilien Luce:El 7 de febrer de 1941 mor a París (França) el pintor, gravador i militant anarquista Maximilien Jules Luce. Havia nascut el 13 de març de 1858 a París (França). De nin va ser testimoni de molts fets tràgics durant la Comuna de París. Des de 1881 va freqüentar els cercles anarquistes parisencs. Lector de La Révolte, va esdevenir amic de Jean Grave. En 1887, Pissarro, Seurat i Signac el van acollir dins del grup dels neoimpressionistes. Va signar aleshores nombrosos dibuixos per a diversos periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte,L'En Dehors, La Feuille, etc.). En 1894, com a conseqüència dels atemptats de Ravachol, Vaillant i altres, va ser detingut i empresonat. Definit com a «anarquista perillós», els seus dibuixos van ser jutjats per «incitar el poble a la revolta» en el famós«Procés dels Trenta». Sobre la vida carcerària, Luce va realitzar una sèrie de litografies, acompanyades d'un text de Jules Vallès. Un cop alliberat, va col·laborar amb la revista Les Temps Nouveax. En 1934 va assumir la presidència de la Societat d'Artistes Independents i el mateix any va signar una crida apel·lant a la lluita antifeixista. Va pintar nombroses teles de temàtica obrera i camperola i moltes sobre la Comuna de París.

    ***

    Foto policíaca de Luigi Ballarin quan va ser detingut a Lió (1927)

    - Luigi Ballarin: El 7 de febrer de 1948 mor a París (França) el maçó, anarquista i resistent antifeixista Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi. Havia nascut el 5 de febrer de 1899 a Minas Gerais (Brasil), en una família d'emigrants italians. Retornà a Itàlia amb sa família quan son pare es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb son germà petit Giuseppe, s'enfonsà en el món de la delinqüència i arran de dues condemnes per robatori de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910 al reformatori de Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué l'ofici de mecànic i realitzà el servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri. Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il Toscanino, per la seva afició a fumar cigars toscanos, i esdevingué anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va ser empresonat per les autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per haver cantat en una fonda cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i, després de l'assassinat l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, decidí exiliar-se a França. S'establí a Saint-Priest (Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la fàbrica Berliet i on conegué sa futura companya Elisa Maniago, amb qui arribarà a tenir set infants. Força actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió. Després d'una sèrie d'atemptats –contra el cònsol d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser declarat sospitós d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va ser detingut per la policia de Lió i tancat a la presó de Saint Paul de la capital arpitana. Un cop lliure el gener de 1928, fugí cap a Brussel·les (Bèlgica) i després es retrobà amb sa família a Seraing (Lieja, Valònia). Per guanyar-se la vida treballà a les mines de ferro de la regió i visqué amb sa companya i sos infants a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg), conegut com a lloc de reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de 1929, després d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa, es casà amb Elisa. Arran d'un atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino D'Ascanio contra el canceller de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la pistola amb la qual realitzà l'atemptat i se li va decretar l'expulsió l'agost i el novembre de 1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg i, amb Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de Saint-Priest. El març de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de Viena del Delfinat. Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny (Illa de França, França), on van ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu domicili. El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a Lió. De bell nou a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En aquesta època freqüentà les reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala Tagliaferri, del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una nova pena de dues setmanes de presó, però aconseguí un ajornament de la seva expulsió. L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució espanyola i s'integrà en la Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi. Després dels fets de«Maig de 1937» retornà a França. Entrà a treballar d'obrer de calderes en l'empresa«Foneries i Acers» de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet de treballador que havia de segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver atupat un individu que el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà enmig, decidí retornar a Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la frontera, va ser tancat a la presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat a tres mesos d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser internat a Ancona (Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un bombardeig, aconseguí fugir i reunir-se amb sa família. Ajudà presoners anglesos i americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a més d'amagar soldats britànics al seu domicili; per tot això se li va expedí un certificat d'honor signat pel Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània. El maig de 1944 s'integrà en un grup partisà de la«Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de la Llibertat i participà en la Resistència a la zona d'Adria, especialment en accions per impedir el carregament de les collites de grans amb destinació a Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi, formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont, Itàlia). Detingut pels nazis, va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els companys. El camp fou alliberat la primavera de 1945 i retornà a Adria, on s'encarregà de la distribució de queviures a la població i on se li va demanar que acceptés el càrrec d'alcalde de la població, cosa que refusà, decidint retornar a França. A començament de 1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió tres dels seus infants proveïts amb documentació francesa, passà clandestinament la frontera ja que ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera, va ser atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i l'abandonà enmig de la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor, pogué arribar a París després de recuperar-se. L'abril de 1947 va fer venir sa companya i la resta de la família, allotjant-se en una casa del XX Districte parisenc. El 5 de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret d'expulsió de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre la seva participació en la Resistència i els seus lligams francesos. En els últims anys de sa vida col·laborà en Le Libertaire. El 7 de febrer de 1948 Luigi Ballarin va morir d'una crisi cardíaca a París (França), després d'haver confiat la responsabilitat de sa família al company Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).

    Luigi Ballarin (1899-1948)

    ***

    Pinto Quartin al seu despatx

    - Pinto Quartin: El 7 de febrer de 1970 mor a Lisboa (Portugal) el periodista anarquista António Tomás Pinto Quartin. Havia nascut el 15 de gener de 1887 a São Cristóvão (Rio de Janeiro, Brasil), de pare portuguès (Bráz Leão Soares Quartin) i de mare brasilera (Guilhermina Augusta Castro Pinto). A Portugal, en 1905, es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Coimbra. En 1907, quan l'anomenada «Qüestió Acadèmica», prengué part activa en la revolta estudiantil i la vaga i per aquests fets fou expulsat de la universitat per un any. Però la seva activitat llibertària i cultural l'apartaren dels estudis i es decantà pel periodisme. D'antuvi començà a col·laborar en el periòdic A Vida de Porto (1905-1910) i a partir de 1908 en O Século, on s'encarregarà de la secció «Vida Operária». Poc després fundarà, dirigirà i pràcticament escriurà O Protesto (1908-1909). En 1909 dirigirà, amb Gracia Ramos, l'efímera revista anarquista Amanhã de Lisboa. També col·laborà en A Greve (1908-1917). A partir de 1911 va escriure en la revista Lúmen i en 1912 començà a organitzar a ca seva (rua Heliodoro Salgado) i al cafè «Chiado» reunions anarquistes, on assistiran nombrosos militants llibertaris, com ara Sobral de Campos, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Mário Costa, Afonso Manaças, Lucinda Tavares, Susana Quintanilha, António Manaças, entre d'altres. Des del 1913 dirigirà el setmanari anarquista A Aurora de Porto (1910-1916). En aquesta època es casarà amb la militant anarquista Deolinda Lopes Vieira, amb qui tindrà dos infants, Hélio Vieira Quartin i Glícinia Vieira Quartin. Més tard formà part de la redacció de Terra Livre, periòdic anarquista que acabà perseguit i tancat. El 10 de juny de 1913, després de l'explosió d'una bomba, fou detingut i expulsat del país per un període de 10 anys, refugiant-se al Brasil. Les organitzacions obreres i anarquistes brasileres portaren una campanya al seu favor i adreçaren al doctor B. Machado, ministre plenipotenciari del govern portuguès al Brasil, nombrosos telegrames protestant contra l'expulsió de Pinto de Portugal. Finalment B. Machado rebé una delegació anarquista i es comprometé a obtenir-ne la revocació. Passats dos anys pogué retornar a Portugal i agafà la redacció d'O Século (1915). Durant la seva estada al Brasil entre 1913 i 1915 col·laborà en la revista A Vida, juntament amb José Oiticica i Francisco Viotti, i durant aquest període concedí una entrevista al periòdic de Rio de Janeiro AÉpoca que tingué una gran repercussió. En 1921 dirigí el periòdic lisboeta Ultima Hora i Actualidade. En aquests anys col·laborà en diverses publicacions: A Aurora (1917), O Movimento Operário (1917-1918,òrgan de la Unió Obrera Nacional), A Batalha (1919-1949), A Pátria (1920), A Tarde (1923), O Primeiro de Janeiro,O Globo (1930),O Diabo (1934-1940), etc. Entre 1930 i 1936 visqué a Angola i col·laborà en la premsa d'aquest país:A Província de Angola (1930-1936), O Planalto (1930-1936). A més de traduir obres de Reclus, és autor de llibres i fullets, alguns prohibits durant la dictadura salazarista, com ara Mulheres, Eu e a Questão Universitária, Falar é semear,O sindicalismo e os intelectuais, Ao trabalhador diferente, Vítimas da guerra (1906), Mocidade vivei! (1907), Libertai-Vos! (1908), Trezentos contos(1934),A Lenda e o Processo do estranho caso Pauling (1935), etc. El seu arxiu fou donat a la Casa da Imprensa i més tard fou dipositat a l'Institut de Ciències Socials de l'Arxiu d'Història Social de Lisboa.

    Pinto Quartin (1887-1970)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)


    Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)



    Robespierre

    La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)


    L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

    Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

    Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

    En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

    Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

    Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

    Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

    Miquel López Crespí

    Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

    Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com

    Telèfon: 964-450085

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0
  • 02/07/14--18:26: Tribus contràries
  • Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    L’apotecari embullós i sa tribu  anti balear preparant la maleïta fórmula magistral altrament dita Yei de Símbols.

     


    0 0
  • 02/07/14--18:26: La hija de rey irresponsable
  • Calles cerradas, cincuenta policías llegados de fuera para juntarse con ciento cincuenta locales; una protección valorada en 300.000 €; no tiene nada que ver con que la justicia sea igual para todos. Esto es otra cosa, una cuestión normal de protección por tratarse de una presunta excepcional: una hija del Rey. Claro que si, como a su padre, (del cual debe haber tomado el ejemplo) la hubieran declarada irresponsable, no habría sido necesario todo este entramado. Pero, ya que lo tenemos, bien venido sea, al fin y al cabo, tampoco cuesta tanto, posiblemente como un automóvil discretode la casa Rolls Royce.

    Y digo bien venido sea, porque pienso que toda esta parafernalia protectora no es para evitar que cuatro exaltados antimonárquicos den cuatro gritos y lancen dos docenas de huevos crudos y unos cuantos ramilletes de tomates maduros, que, con un buen impermeable de plexiglás con capucha o bajando la cuesta del calvario inverso en un coche, no tendría ningún riesgo.

    Yo creo que la protección es por motivos más importantes y serios. ¿No es posible que el juez Castro, con pruebas que sean contundentes, deba pasar de presunta imputada a presunta culpable bien responsable? En este caso si sería inevitablemente necesaria toda la estrategia preventiva para evitar que la trinitaria jeraquía política, judicial y real se apoderase de la infanta para evitar que llegue a juicio y mientras esté a la espera sea llevada a prisión provisional por el riesgo de la fuga, no en vano tiene casa y cuenta en Suiza.


    Santa Cristina. «Cierto día Cristina recibio la revelación divina, y abrió los ojos a la verdadera Fe en Cristo, quitó todos los ídolos de oro y de plata que se encontraban en su casa, los hizo pedazos y les dio limosna a los pobres cristianos» .

    0 0

    El Bar Cas Xigaler de Maria de la Salut organitza un sopar amb combat de picat, per el proper 8 de febrer a vespre, amb els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí" i Maribel Servera "Figona". Cal fer reserva al tl:971525123

    0 0
    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    S’apaguen com llumetes discretes les veus de la memòria directa. Aquesta setmana ha mort Pere Estelrich, Ravell des Poàs. Marcat pels successos tràgics de la guera civil, Estelrich s’endú amb ell un testimoni esfereïdor, que ens glossa en aquest magnífic escrit Antoni Tugores
     
     
    El passat dijous, dia 30 de gener, morí a Manacor a l’edat de 90 anys, d’una manera desapercebuda –no era un personatge ni mediàtic ni popular– en Pere Estelrich, Ravell des Poàs. En la intimitat de la capelleta de la Residència Novaedat se li dedicà una darrera evocació. Però el seu record no morirà fàcilment, perquè em quedà marcat, vulgui o no, per sempre. Ho explicaré un poc més endavant.
     
    Passava sovint pes Poàs i veia adesiara en Pere Estelrich, tot ignorant que aquell home, d’aspecte seriós, que fins i tot podia semblar aspre, amagava dins la seva memòria i, especialment dins el seu cor, una de les històries més fosques, vergonyoses i corprenedores del 1936 que ell visqué i sobretot patí, quan era tan sols un adolescent.
     
    Un vespre, ens veiérem amb ell, que venia acompanyat pel seu nebot Pere, al Vermut. Amb ells dos, sèiem a un racó; a mi m’acompanyava l’estimat amic Tomeu Ferrer. Era un vespre d’hivern del 2002, potser del 2003. Parlàrem fins ben entrada la nit. Aquell vespre no vaig poder dormir i vaig conèixer -més que mai- el preu de la informació de primera mà, d’un home que l’anava contant amb emoció no sempre continguda, però amb coherència i total credibilitat, com vaig poder comprovar quan contrastava les seves paraules amb altres informacions orals i escrites de què ja disposava. Sabia bé què deia, en Pere Estelrich.
     
    “Mon pare no era home polític, li agradava, això sí, anar a fer un cafè al Centre Republicà. Els primers dies de guerra ningú no l’aturà i anava a treballar cada dia a fora vila a Son Perandreu. Fins l’11 d’agost, que anaren al carrer de la Pau a cercar-lo a ell i a en Pere Joan Massanet, Coix. La dona d’aquest, na Biela Pruna, digué a ma mare si havien vingut els feixistes a cercar mon pare; ma mare els havia enganat dient que es trobava a Son Perandreu. Però la realitat és que es trobava a ca nostra. Tengué temps d’acomiadar-se de les germanes, de ma mare i de mi: ‘Cuidau de ta mare i feis bonda’, ens va dir, al temps que assegurava que a ell no el durien viu a la presó. Com que eren veïnats, partiren a amagar-se ell i en Coix. Mon pare s’estimava més amagar-se sol, perquè dos fan massa fressa, però eren veïnats... De seguida començaren els falangistes a vigilar per Son Perandreu, però no els trobaven. Cada dia jo els duia el menjar; hi anava amb bicicleta i els deixava un senallonet davall un garrover. Els falangistes me vetlaven i se’n temeren. Miraren el que hi havia a dins del senalló, i veieren que hi havia menjar. Jo, per sortir del pas, els vaig dir que era menjar pel ca. Comprovaren que hi havia un ca i me’l mataren al moment d’un tro. Tot seguit, per fer-me dir on eren, me fermaren pels peus amb una corda i me tiraren de cap dins el pou. Jo ja em veia mort, ja que el cap estava a un pam de l’aigua, frec no frec i no ignorava que estava fermat de qualsevol manera; si la corda cedia, la meva mort era segura, ja que ningú no s’hauria molestat en traure’m d’aquell forat. Però no els vaig dir una paraula sobre on es trobava mon pare, perquè estava segur que el matarien...
     
    Quan mon pare, que estava amagat, va veure el que em feren, decidí anar-se’n més lluny, per no crear-me problemes, a una possessió de la zona de ses Planes de Sant Llorenç que es diu Ca na Nina, ja que l’amo en Cetrí era molt amic seu. 
     
    A mi, mentrestant, els falangistes em duien al col·legi de sa Torre, que havia fet en Garanya, i que ells utilitzaven de quarter; allà, un parell de vegades, em feren beure un bon tassó d’oli de ricí. Era espantós. Quan mon pare es trobava a Ca na Nina -aquella zona la coneixia mon pare de memòria perquè hi anava a tallar llenya- es va adonar que dos homes feien massa comú i per no posar en compromís aquella bona gent, decidí tornar a Manacor. Però quan eren a prop de Bandrís els agafaren dos falangistes de la zona i els portaren cap a un cotxe, per dur-los a Manacor; quan ja eren a prop del cotxe, en Coix féu una senya a mon pare i partiren a córrer amb totes les seves forces, cada un en una direcció diferent. En Massanet va ser viu i es va tirar a terra, ben estès, i es féu el mort. Mon pare va caure; estava ferit, ben ferit. En Pere Coix veié de seguida que mon pare estava mal ferit, però que alenava. Els dos falangistes anaren a Manacor i tornaren després cap al Maiolet, baix de Rotana, a cercar una escala que els servís de civera per carregar els dos cossos, presumptament morts. En Coix ja s’havia ben amagat i cregueren que els havia fuit, però en realitat, del seu amagatall ho contemplava tot. Mon pare, que tenia aleshores 39 anys, s’estava dessagnant després de quatre hores d’haver rebut els trets; quan veieren que era viu, allà mateix el remataren, de mala manera. Uns homes que havien vist com el se’n duien -mort- me digueren que trobaria el cos de mon pare al cementeri vell on l’havien cremat. Jo hi vaig anar de seguida i tan sols vaig poder tocar les cendres dels morts, però jo no sabia si aquella era la cendra del meu pobre pare. Vaig sentir que el cor em feia molt de mal i des d’aquell dia no he dormit pus de la part esquerra, no hi puc dormir, el cor em va quedar afectat de per vida...” 
     
    El seu pare, Pere Estelrich Guiscafrè, havia nascut a Manacor el 1897, era conreador i vivia al carrer de la Pau, 20. Estava casat amb Antònia Riera Barceló i tenia cinc fills: Pere, Tomeu, Maria, Catalina i Antònia. Estava afiliat a Unió Republicana. Va morir a les 16,30 del 17 d’agost de 1936 i el seu cos fou cremat davant el cementeri vell.
     
    El germà de son pare, l’oncle Bernat Estelrich Guiscafrè, treballava de fuster a Can Sanmartí. Feia poc que s’havia casat amb Joana Galmés Mas, no tenia fills i era apolític. Va ser detingut per sospitós i, després de les gestions del capellà de Son Talent, l’havien d’alliberar. Un falangista que treballava amb ell a Can Sanmartí i que estava de guàrdia a la presó, preferí alliberar un altre pres al seu lloc. Un altre falangista, ferrer de professió, l’assassinà a Son Coletes el 15 de setembre del 36. 
     
    Per tot allò que visqué el 1936, quan sols tenia 13 anys, li feu mal el cor tota la vida a Pere Ravell des Poàs quan dins el llit es girava a la part esquerra, la del cor. 
     
    Pere Estelrich Riera desapareix un testimoni important i imprescindible de la nostra memòria. Ha mort en un mal moment, quan alguns revisionistes i negacionistes pretenen tornar a escriure la història, tot assegurant que res de tot allò no va existir. 
     
    Antoni Tugores 

    0 0

    [08/02] La Canadenca - Soubrié - Giardo - Monterneau - Pariente - Assi - Jaeger - Kropotkin - Metge - Taratuta - Barbedette - Mur - Baquero - Gómez - Adão

    Anarcoefemèrides del 8 de febrer

    Esdeveniments

    Corda de presos travessant Barcelona cap al Castell de Montjuïc durant la vaga de La Canadenca

    - Vaga de La Canadenca: El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la vaga anomenada de La Canadenca, pel nom de l'empresa d'electricitat on va començar el moviment que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar tota la ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El govern va contestar empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va decretar la llei marcial. Però gràcies a la determinació dels treballadors, va acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l'empresa va acceptar readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la jornada de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats. Un míting va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en llibertat, entre ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar la fi de la vaga. Però davant el rebuig dels militars d'alliberar una vintena de militants encara detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de François Soubrié (ca. 1894)

    - François Soubrié: El 8 de febrer de 1855 neix a Livinhac lo Nalt (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista François Soubrié. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Rose Soubrié. Miner a Decazeville (Llenguadoc, Occitània), fou delegat dels minaires durant la vaga, que donà lloc, el 26 de gener de 1886, a l'assassinat per defenestració de l'enginyer Jules Watrin, subdirector de l'explotació minera. El 2 de març de 1886 va ser detingut per la policia per haver proclamat, en un míting, que si existia entre els vaguistes un traïdor, seria «watrinat». Jutjat el 8 de març d'aquell any pel Tribunal Correccional per atemptat contra la llibertat de treball, va ser condemnat a quatre mesos de presó, malgrat els testimonis al seu favor dels socialistes Émile Basly i Albert Duc-Quercy i de l'anarquista Pierre Martin. El 2 de maig de 1886, es donà una elecció legislativa al departament del Sena per reemplaçar Henri Rochefort, que havia dimitit. Contra el candidat radicalsocialista Alfred Gaulier, seguidor de Georges Clemenceau, tots els grups socialistes s'uniren en la candidatura d'Ernest Roche, exceptuant la de la Federació de Treballadors Socialistes de França (FTSF) que posà com a candidat Soubrié. Aquestúltim recollí 5.602 vots contra 100.820 de Roche i 146.060 de Gaulier. Soubrié protestà per l'ús del seu nom en un telegrama publicat en Le Cri du Peuple de l'1 de maig de 1886, fent una crida a concentrar tots els vots socialistes en l'obrer gravador Ernest Roche. Posteriorment Soubrié es traslladà a París (França) on es guanyà la vida torrant cafè i participà en les activitats del Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1884 i que arreplegava la militància de la flor i nata del moviment anarquista de l'època. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 15 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del carrer de Ménilmontant de París en el marc d'una gran agafada de destacats militants anarquistes. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894, acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser absolt com la majoria dels processats.

    ***

    Foto policíaca de Giovanni Giardo (ca. 1894)

    - Giovanni Giardo: El 8 de febrer de 1856 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Eugenio Abbondio Giardo, també conegut pels seus noms en versió francesa Jean-Eugène-Abondio Giardo. Sos pares es deien Sebastiano Giardo i Rosa Morlia. Emigrà a França, on treballà d'electricista. Arran de la detenció de l'anarquista Ravachol, per les seves activitats se li va decretar l'expulsió el 29 de març de 1892, juntament amb 31 anarquistes de diferents indrets (Itàlia, Bèlgica, Alemania i Àustria) que residien a París (França). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Obrers pissarrers francesos

    - Louis Monterneau: El 8 de febrer de 1877 neix a Trélazé (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monterneau. Son pare fou un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé i de ben jovenet començà a militar amb ell. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT) i va ser nombroses vegades delegat del seu sindicat en els congressos d'aquesta federació, especialment en 1922 a Angers i en 1924 i 1931 a París. Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En 1936 abandonà la militància, però a començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monterneau va morir el 9 de desembre de 1959 a Trélazé (País del Loira, França).

    ***

    Cristóbal Pariente Ojeda

    - Cristóbal Pariente Ojeda: El 8 de febrer de 1916 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família nombrosa de treballadors, el militant anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Pariente Ojeda. Adherit molt prest a l'anarquisme i a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan tenia 14 anys fou detingut per atemptar contra la casa d'un señorito. Durant la República, treballant com a jornaler al camp, fou un actiu militant cenetista, alhora que mostrà inquietuds culturals. Quan el cop feixista s'imposà a la seva localitat el 20 de juliol de 1936, aconseguí fugir, però la repressió deixà unes 200 víctimes. Son germà, Francisco Pariente Ojeda, regidor socialista de l'ajuntament en 1936, malgrat patir presó i tortura, pogué salvar la vida, encara que amb una salut molt ressentida. Després de lluitar en l'Exèrcit republicà, acabà, la primavera de 1939, als camps de concentració francesos. Detingut pels alemanys, fou tancat com a presoner de guerra l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 fou deportat, amb el número de matrícula 5.673, a Mauthausen i finalment traslladat el 8 d'abril de 1941 al camp de Gusen. Cristóbal Pariente Ojeda va morir el 25 de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Adolphe Assi fotografiat per Thiébault

    - Adolphe Assi: El 8 de febrer de 1886 mor a Nouméa (Nova Caledònia) el garibaldí, communard, francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi. Havia nascut el 27 d'abril de 1841 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Obrer mecànic de professió, s'enrolà voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès, però en 1859 va desertar i combaté les tropes austríaques a la campanya d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan tornà a França va ser amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868 s'instal·là a Le Creusot i entrà a fer feina a les factories Schneider com a mecànic ajustador. El gener de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra Eugène Schneider per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a un organisme elegit pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat elegit per a l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10 i el 25 de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda a la Federació de les Societats Obreres i establí relació amb diversos revolucionaris i membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de març fou l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le Creusot contra la reducció salarial, però va ser sufocada 23 dies després i seguida d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos mesos a tres anys. Assi a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer procés contra la Internacional, però va ser absolt. A París, com que no pogué trobar feina als tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es dedicà a confeccionar objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa per les tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada«Guerrilla de l'Illa de França» i després passà al 192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la creació del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la seva creació. El 17 de març de 1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de març coronel i governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a organitzador de la resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a administrador del repartiment de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició de la Columna Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890 vots sobre 25.183 votants, representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del qual va formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per alguns d'ambició desmesurada i de fer servir la seva posició en la Internacional i en la maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar arrestat, però un cop alliberat es reintegrà com a delegat de la Indústria de Guerra. El 21 de maig de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia de les tropes de Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte fortificat i enviat a Nouméa (Nova Caledònia). Després de l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar a Nouméa, on visqué treballant com a mecànic ajustador fins a la seva mort.

    Adolphe Assi (1841-1886)

     ***

    Hans Jaeger

    - Hans Jaeger: El 8 de febrer de 1910 mor de càncer en un hospital d'Oslo (Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Havia nascut el 2 de setembre de 1854 a Drammen (Buskerund, Noruega). Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» iés de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren (El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta).

    ***

    Kropotkin fotografiat per Edward Gooch

    - Piotr Kropotkin: El 8 de febrer de 1921 mor a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia), el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Havia nascut el 9 de desembre de 1842 --el 27 de novembre segons el calendari julià rus-- a Moscou (Rússia). Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero iÉlisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la«Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme«anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista,Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar en Nature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant --en contacte amb el futur laborisme britànic-- els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista --altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el «Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892), L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899), Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909), La science moderne et l'anarchie (1913), Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme.

    ***

    Marius Metge en una foto antropomètrica

    - Marius Metge:El 8 de febrer de 1933 mor a Caiena (Guaiana Francesa) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Havia nascut el 7 de juliol de 1890 a Le Teil (Delfinat, Occitània). Va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.

    ***

    Olga Taratura

    - Olga Taratuta: El 8 de febrer de 1938 és afusellada per les autoritats soviètiques la revolucionària anarcocomunista Elka Golda Eljevna Ruvinskaia, més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta --encara que va fer servir altres pseudònims (Babushka, Valia,Tania, D. Basist, etc.). Havia nascut el 21 de gener de 1876 --diverses fonts citen altres anys (1874 i 1878)-- a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi Rus). Era filla d'una família jueva dedicada al petit comerç. Després d'estudiar magisteri, treballà com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats polítiques i en 1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata animat pels germans Abram i Iuda Grossman, que també esdevindran anarquistes, a Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk). Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i del comitè local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) d'Elizavetgrad (actual Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard a Suïssa; durant aquesta època va treballà en el periòdic Iskra (L'Espurna), òrgan dels militants del POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i Vladímir Lenin. En 1903, durant la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a Ucraïna i s'uní al grup anarquista«Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa, on també havia seguidors de l'anarquista polonès Jan Waclaw Machajski (A. Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats tsaristes, però va ser alliberada mesos després per manca de proves. Un cop lliure se sumà, sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers Anarcocomunistes d'Odessa. L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però gràcies a l'amnistia política resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada. Després s'integrà en l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de Rússia, que copejava institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de 1905 participà en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser jutjada i condemnada a 17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906 aconseguí fugir de la presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La tardor de 1907 marxà a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en l'organització dels atemptats contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la regió militar d'Odessa, i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la voladura dels tribunals d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys l'atac a la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos, el grup va ser encerclat per la policia; pogué fugir, però va ser detinguda a Iekaterinoslav; jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs forçats. El març de 1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i trobà que son fill s'havia fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del Socors Roig Polític (SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol tendència política. Amb els fets revolucionaris es mantingué una mica al marge del moviment llibertari, però la repressió que exercia el govern bolxevic va fer que prengués partit pels anarquistes i s'incorporà al periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball) i el setembre de 1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920, amb la treva entre el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit Negre) de Nèstor Makhno, retornà a Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé, fundà a Khàrkiv la Creu Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits anarquistes. El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un gran operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i makhnovista que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre una conferència anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va ser traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les preses que va tenir autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin. El 26 d'abril de 1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos següents el general soviètic Attorney li oferí la llibertat a canvi d'una declaració pública de renúncia del pensament anarquista; la seva resposta fou sumar-se a una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11 dies. Malalta d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es deteriorà totalment. El març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos anys. En 1924, un cop lliure, s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va ser detinguda per difondre propaganda anarquista, però va ser alliberada poc després. S'establí a Moscou i en 1927 participà activament en la campanya de suport internacional per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una organització internacional de suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i per això mantingué una extensa correspondència. En 1929 retornà a Odessa, on va ser novament detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els treballadors ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, retornà a Moscou, on s'adherí a l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats, que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions per vellesa, pobresa i malaltia per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En 1937 treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica metal·lúrgica. El 27 de novembre de 1937 va ser detinguda per última vegada acusada d'activitats anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de 1938, va ser condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el mateix dia.

    ***

    Lucien Barbedette

    - Lucien Barbedette:El 8 de febrer de 1942 mor a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) l'intel·lectual anarquista Lucien Barbedette. Havia nascut el 13 d'agost de 1890 a Levaré (País del Loira, França). Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdicLa Clamour --almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936--, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars);Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936),òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932),òrgan del lliure pensament; La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique:étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions:étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycleéternel (1938), Comprendre (1939),Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues.

    ***

    Camp de concentració de Gusen

    - Martín Mur Escamilla: El 2 de febrer de 1943 mor a Gusen (AltaÀustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Martín Mur Escamilla. Havia nascut el 25 de setembre de 1908 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fou detingut, amb altres companys, arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933, que implicà la clausura de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Terrassa. El juliol de 1935 fou absolt per manca de proves, juntament amb Eusebi Margriñà Ferrer, Manuel Rubio García, Josep Puig Serrano i Lluís Portet Hoguera, d'haver participat en l'atracament a mà armada als empleats de la «Casa Peinajes e Hilaturas de Lana» de Terrassa el 19 d'abril d'aquell any amb un botí de 42.500 pessetes. En 1936 col·laborà en Vida Nueva de Terrassa i entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou conseller municipal per CNT en aquesta ciutat. En 1939 s'exilià a França, però acabà capturat pels nazis i enviat en 1942 al camp de concentració de Gusen amb el número de matrícula 2.348.

    ***

    Cartell de la 26 Divisió

    -Ángel Baquero: El 8 de febrer de 1991 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Baquero. Havia nascut cap al 1907. Es va afiliar a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 26 Divisió de l'Exèrcit republicà (antiga Columna Durruti). En acabar la contesa, creuà els Pirineus i després de passar per camps de concentració s'establí amb sa companya Juana a Layrac (Aquitània, Occitània) i milità en la Federació Local d'Agen de la CNT de l'Exili i en la Lliga de Mutilats del departament d'Olt i Garona.

    ***

    Camp de concentració de Setfonts

    - Jesús Gómez: El 8 de febrer de 1995 mor a Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Jesús Gómez. Havia nascut en 1909 a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya). De jove emigrà a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 fou membre del Comitè Local de Gavà. En acabar la guerra civil, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, d'on sortí formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Cotterets. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona, fundà una família i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili. En 1978, son fill Nardo, de 29 anys, que havia participat en els fets de Maig del 68, se suïcidà. Finalment Jesús Gómez es retirà a Argelers i s'afilià a la CNT de Perpinyà.

    ***

    Luísa Adão

    - Luísa Adão:El 8 de febrer de 1999 mor la infermera i militant anarquista portuguesa Luísa do Carmo Franco Elias Adão. Havia nascut el 19 de juny de 1914. Llibertària des dels 16 anys, va compartir vida i lluites amb el conegut militant anarquista lisboeta Acácio Tomás de Aquino. Luísa Adão va morir dos mesos després que son company.

    Escriu-nos

    Actualització: 08-02-14


    0 0

    (3 vídeos) Les ciutats imaginadesés també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar els epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals?". (Miquel López Crespí)


    Les ciutats imaginades: la poesia mallorquina actual.

    Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.

    Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".

    Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".


    Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".

    Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.

    L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

    Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.

    Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".

    Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".

    Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".

    Les ciutats imaginadesés també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?

    Miquel López Crespí

    Ciutat de Mallorca (28-III-06)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí


    0 0
  • 02/08/14--18:43: Un puntet
  •  

    La Terra vista des de Mart, en fotografia de la NASA. Imaginau que encara retrocedim un o dos planetes, cap a Júpiter o Saturn. O fins a Plutó: la declaració de la infanta, o el resultat del Barça, no deuen resultar gaire importants. Però bé: l'altre dia el meu fill tenia una mica de moc i unes dècimes i em semblava una qüestió de rellevància galàctica. Em semblava no: ho era, encara que no hi hagués corresponsals ni furgons de la policia.

     

    0 0

    Aquesta setmana l'Assemblea de Docents ha rebut el Premi Martí Gasull per l'exemplaritat en la defensa de la llengua catalana (notícia)

    El degotís de dimissions als centres educatius creix sense aturar d'ençà de l'estiu. A hores d'ara, ja han presentat la dimissió 13 directors, 13 secretaris, més de 70 caps d'estudis i 95 caps de departament. A aquest nombre, s'hi han de sumar les dimissions del cap d'Inspecció Educativa i del delegat d'Educació a Menorca i el cap de servei i del TIL. Sense comptar els quatre directors expedientats i suspesos...

    La  declaració de la Infanta Cristina ahir va servir per recordar l'atac a l'educació més enllà de les nostres pròpies fronteres.  Ha estat un pare qui ha cedit l'espai per penjar la pancarta, el qual ha declarat "Hi ha 300.000 € per la seguretat de la infanta; i molts pocs per a l'educació".

     

     Us recomenam la lectura de  l'Informe Trepitja que ha fet l'STEI sobre la manera de governar del Partit Popular.  En un recerca exhaustiva, en la qual s’aporten moltes dades per a l’anàlisi i el contrast de fets ben reals, s’arriben a conclusions que posen de manifest que el Govern del Partit Popular trepitja qüestions tan bàsiques com: el dret a la vaga, la lliure voluntat de la ciutadania, la pluralitat informativa, el dret a la negociació, la unitat de la llengua catalana, les decisions dels tribunals de justícia, les recomanacions del Consell Consultiu, o la professionalitat del sector docents, entre molts d’altres...

    Una peça de l'informe:

     

    PEÇA 5: AUTONOMIA DELS  CONSELLS ESCOLARS

    SOSPITES:

    -El Govern del Partit Popular no  creu en la participació democràtica

    en els centres docents.

    -L’equip de Joana Maria Camps  i Guillem Estarellas no respecta les decisions que s’han pres de  manera democràtica per part dels  òrgans col·legiats dels centres

    docents.

    - El Partit Popular pretén implantar un sistema de gestió autoritari i

    jerarquitzat ens els centres docents, amb la implantació de la LOMCE.

    FETS:

    - Amb la imposició del TIL, la Conselleria d’Educació ha passat per damunt de les decisions que havien pres els consells escolars de cen- tre, màxims representants de la comunitat educativa.

    - Les instruccions del secretari autonòmic, que varen ser suspeses pel Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, suposaven un atac molt fort a l’autonomia i a les competències dels consells escolars.

    - Amb el curs ja començat, i amb projectes lingüístics aprovats per part de la inspecció educativa, la Conselleria d’Educació ha retornat a alguns centres el seu projecte perquè hi faci noves esmenes i aportacions.

    - A la darrera carta que els centres han rebut signada pel senyor Bartomeu Isern, en relació a la no aprovació de la PGA, s’amenaça els equips directius dels centres docents.

    - La instrucció a què ens hem referit abans està mancada del més mínim suport legal, jurídic i, fins i tot, lògic. L’únic que es pretén és fer por a aquells centres que no han aprovat la programació  general anual.

    CONCLUSIÓ:

    El Govern  TREPITJA l’autonomia dels consells escolars

     

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 02/09/14--19:03: Hi ha la memòria
  • Hi ha la memòria. Alguns la descriuen com un magatzem, com un calaix de sastre, com un rebost, com un caos. Dins la memòria o gràcies a la memòria o culpa de la memòria hi ha els estius feliços de la infantesa i els hiverns crus de la senectut. I hi ha també les galetes maria i la mar embravida o les calmes de gener. A la memòria hi ha les pintures lapiz hito i les manley. Hi ha totes les cançons escoltades tota sola o en companyia, les pel·lícules que m’han agradat i les altres. Hi ha les novel·les que he llegit i els versos que m’han fet com som. A la memòria hi ha els amics que encara no sé per què s’escriuen en minúscula, quan són la pedra sobre la qual s’edifica el meu edifici. I hi ha la família, que també s’ha d’escriure en majúscula, perquè sense ells jo no seria. I a la memòria hi ha els fosquets vermells amb postes de sol de ciència ficció, l’aigua salada, els croisants de xocolata, l’aroma del cafè, els seus peus sempre calents que escalfen els meus sempre freds, la veu de les meues filles, el tacte de l’arena quan vaig descalça, el ball de l’estrella de mar, la via làctia, les converses que no s’acaben mai i les emoticones del whatsapp. A la memòria hi ha els companys de feina i el color vermell i els jupetins esfilagarsats. Hi ha la por, la desesperança i els somriures. Hi ha les abraçades sinceres, els crits de ràbia i les llàgrimes que a vegades són de riure i altres de plorar. A la memòria hi ha presències i absències; silencis i paraules. Hi ha mirades tèrboles. Hi ha mans esteses i punyalades per l’esquena. A la memòria hi ha un any que no vull oblidar perquè m’ha donat més que no m’ha llevat; perquè he après a aprendre. A la memòria hi ha el terratrèmol del 9 de febrer del 2013 que em va obligar a ressituar els eixos de la meua vida, que va esbutzar tanques i parets, que em va mostrar un camí. A la memòria hi ha tota la vida viscuda des d’aquell matí de dissabte assolellat però fred de febrer en que algú va fer un enviament de correus electrònics. Hi ha la memòria. Hi ha l’aigua salada. Hi ha els amics.


    0 0

    Fa anys que vaig per plaça i no record haver-me banyat a cap ballada, però enguany que està passant? Ja en van tres!

    A nit me va fer molta llàstima, perquè era una ballada preciosa. Moltíssimes cares conegudes (se cert que me vaig deixar qualcú sense saludar), cadafal ben engalanat i un acte preciós.  Esper que no s'hagi espanyat res dels instruments ni de l'equip de música. Vaja sort que duu galivança darrerament! 

    Toni, enhorabona, se cert que na Cati està ben contenta i orgullosa. 

    Fins aviat!


    0 0

    Santa Cristina lo pasó muy mal. «Su martirio es tan largo y sumamente monstruoso que cuesta de creer. Se enfrentó a tres jueces, el primero de los cuales fue su propio padre», un severo gobernador romano, que no toleraba su entrega amorosa a Cristo; la abofeteó, la hizo apalear, que la despellejaran con garras de hierro, pero ella se mantenía serena; insistió su padre «con la tortura de la rueda, el fuego y el tirarla al lago más cercano con una piedra al cuello, pero todas fueron estériles porque Cristina salía victoriosa de las mismas, esa noche su padre murió como producto de la furia». «Más tarde un segundo torturador continuaría con las acciones del padre, torturaron a Cristina con aceite hirviendo, ella hizo la señal de la cruz y no padeció de sufrimiento, más tarde fue llevada al templo de Apolo, en cuanto ella puso un pie en dicho templo, el ídolo se rompió y murió el tirano. […] Finalmente, un tercer juez estaba dispuesto vengar a sus predecesores, tiró a la joven mártir en un horno de fuego, donde permaneció por cinco días sin padecer dolor, más tarde su prisión fue llenada por víboras y Cristina no sufrió de ningún mal, hasta que al final, fue atada a un poste y fue traspasada por las flechas.»

    Immaculada
    Santa Cristina (c. 1650)
    Óleo de Nicolás Regnier

    Corporalmente, no es tan horrorosa la suerte de la infanta del mismo nombre, pero tiene un cierto paralelismo. Ha tenido que enfrentarse al padre; quizá sería más apropiado decir que éste no acepta su desenfrenado amor y sus consecuencias, y la ha obligado a someterse a la tortura del potro judicial. Segundo juez. ¿Habrá tercero? Lo que equivale a decir que con el breve y sonriente paseíllo no se ha llegado al final.

    De su declaración ante el juez del día 8, por lo que ha trascendido, a pesar de su ignorancia total en las cuestiones de negocios de su marido y del funcionamiento de las sociedades mercantiles, parece que si sabía que su padre advirtió a su marido (el de ella) que tenía que cesar con el tenderete de las dos os (a lo que no debió de dar mucha importancia, pues su padre ya había hecho liquidar una tienda a la otra hija y hermana suya; ella no debía de entender esa manía de su padre. Y es que ella, no muy lúcida, no entendió que los nombres reales no tienen que figurar en los negocios reales: para esto están los alias como los príncipes de nombres onomatopéicos, titulares de barcos azules o mancos de las carabelas, que, en caso perentorio, cargan con el mochuelo. Y ¿cómo iba a pensar que no fuera correcto cargar gastos a la tarjeta de otras dos “o” si seguro que amigos con posibles le habrían dicho que usan sociedades a cuyo nombre tienen el coche, el chalé, la barquita, y cargan las cuentas de “picos, palas y azadones”? Y también le habrán explicado que se puede crear empresas, que vienen a ser algo así como una custodia conectada con cajero automático, para evitar el riesgo de tener metálico en casa.

    En fin, entre lo poco que sabe y lo mucho que no sabe, hace pensar que su instrucción no supera el nivel de un jardín de infantes (así llaman en Argentina lo que aquí conocemos como guarderías).

    Santa Cristina, perdón, Cristina, la virtuosa e inocente, sólo puede ser acusada de haberse abandonado al amor y a la confianza matrimonial.

    Después de contestar claramente a las malévolas preguntas del juez, que hay que pensar que la han inducido a dudar y hasta admitir la incorrecta actuación de su marido, se puede vislumbrar que su gran y confiable amor se le ha caído del guindo, porque a aquél lo ha dejado al pairo y al albur de las mangas con encajes.

    Con tanto revuelo, sin embargo, algo preocupante ha quedado a la vista: la posible prevaricación de un emporio crematístico al suscribir un contrato que tiene toda la pinta de ser doloso: asignar un puesto de alta dirección y retribución en el que hay que manejar presupuestos, inversiones y tomar decisiones en el ámbito internacional a una persona sin ningún conocimiento mercantil, financiero y legal, y ni siquiera de cuentas domésticas.


    0 0

    [09/02] «La Federación Igualadina» - «Le Bandit du Nord» -«Alba Roja» - Sartorio - Cauvin - Bontemps - Puig Serrau - Masson - Adrián del Valle - Miranda - Anciaux - Manent - Saña - Kalin

    Anarcoefemèrides del 9 de febrer

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "La Federación Igualadina"

    - Surt La Federación Igualadina: El 9 de febrer de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número del periòdic setmanal anarcocol·lectivista La Federación Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada. Eco del proletariado. Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i col·lectivisme». Sorgida arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada, era el portaveu de les seccions sindicades en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció estava format per Bonaventura Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau Font Poch, Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer de Santa Caterina d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i més tard al carrer de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb pseudònims, però sí les cartes (Abayá, Maria Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili, Magí Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.). Publicava moltes circulars i comunicats oficials de les respectives seccions o unions, així com notícies sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams d'ofici, etc.) i conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen Socialista de Reus (1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es distribuïen arreu la Península. Publicà per lliuraments el fullet A los jóvenes, de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números, l'últim el 17 de juliol de 1885 i deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de l'epidèmia de còlera d'aquell any.

    ***

    Capçalera de "Le Bandit du Nord"

    - Surt Le Bandit du Nord:El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer.

    ***

    Portada del primer número d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Alba Roja: El 9 de febrer de 1948 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Alba Roja. Publicación mensual. Difusión de ideas sociales. Aquesta publicació del moviment llibertari espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts Llibertàries, tingué com a editor Marío Díez Sánchez, com a director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a la Península i a Mèxic.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)

    - Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

    - Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Manobre de professió, durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya, Elia Quinquis, va morir de la gran pandèmia de grip («grip espanyola») i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. En 1927 es tornà a casar i visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Brest (Bretanya).

    ***

    Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)

    - Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Charles-Auguste Bontemps. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. Incorporat al front el setembre de 1917, és ferit i desmobilitzat l'abril de 1919. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme.És en aquestaèpoca quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració enCe qu'il faut dire --reprès per Louis Louvet--, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un«col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929),Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS).

    ***

    Josep Puig Serrau

    - Josep Puig Serrau: El 9 de febrer de 1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Puig Serrau. Nascut en una família llibertària, quan tenia tres anys aquesta s'instal·là en una petita vila a prop de Lleida; hi visqué fins als 11 anys llevat d'una temporada a Fraga. Quan tenia 10 anys començà a treballar i cap al 1920 s'establí a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Amb 14 anys treballà en la construcció com a paleta i s'afilià a l'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la instauració de la II República milità activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT --carnet confederal número 4 (son germà Gregori en tenia el número 1). El 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament revolucionari i en la presa de l'Ajuntament de Terrassa, fets pels quals va ser detingut i empresonat a Barcelona; jutjat amb altres companys en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. En 1936 col·laborà en el periòdic Vida Nueva, de Terrassa. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, s'integrà en els Grups de Defensa de Costes a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i poc després en una unitat confederal amb la qual lluità al front d'Aragó fins el final de la guerra. En 1939 va ser detingut a Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera. Finalment pogué fugir del camp i, després d'un any amagat per les muntanyes, el març de 1940 creuà els Pirineus. Fins al final de la II Guerra Mundial visqué com pogué i després s'instal·là a Autariba, on formà part de la CNT local. Josep Puig Serrau va morir el 15 d'abril de 2008 a Autariba (Llenguadoc, Occitània).

    Josep Puig Serrau (1909-2008)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Émile Masson

    -Émile Masson:El 9 de febrer de 1923 mor a París (França) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Masson (Emil ar Mason, en bretó) --va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. Havia nascut el 28 de juliol de 1869 a Brest (Bretanya). D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel,Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus,A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912),Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie desîles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).

    ***

    Adrián del Valle Costa

    - Adrián del Valle Costa: El 9 de febrer de 1945 mor a l'Havana (Cuba) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor,Hindus Fakir). Havia nascut el 27 de juny de 1872 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney --d'aquí agafà el pseudònim--, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora«Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer«Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció --signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro-- i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista«Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, LaÚltima Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!,El Dependiente,Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País --s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns--, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida,òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en«La Novela Ideal» (Mi amigo Julio,Jubilosa, Camelanga, Arrayán,Aristócratas, Ambición,El príncipe que no quiso gobernar,Contrabando, Cero, Tiberianos,De maestro a guerrillero,La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera,Cultura Proletaria, El Dependiente,El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia,La Ilustración Artística, Inquietudes,Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso,La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía,Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!,Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc.

    ***

    Marie-Adèle Anciaux

    - Marie-Adèle Anciaux:El 9 de febrer de 1983 mor a Chartres (Centre, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Havia nascut el 8 de març de 1887 a Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França). Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció.

    ***

    Joan Manent (París, 1960)

    - Joan Manent i Pesas: El 9 de febrer de 1984 mor a París (França) el cenetista i batlle de Badalona Joan Manent i Pesas. Havia nascut el 22 d'abril de 1902 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fill d'una família treballadora, Joan Manent tenia dues germanes i entre 1907 i 1913 va freqüentar l'Escola Racionalista i l'Ateneu Obrer del carrer Arnús. Va començar a treballar d'aprenent als tallers de marroquineria i articles de viatge de Josep Arquer als 11 anys i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb 12. A partir de 1916 engega la seva activitat sindical i en 1918 entra a fer feina a la Vidriera Espanyola. El novembre de 1920 és ja secretari de la CNT badalonina, pren l'hàbit d'anar a la Casa del Poble i és un entusiasta de la sarsuela. En 1922 se li atribueix un fictici atemptat contra Martínez Anido i és detingut. L'any següent, per no haver d'anar al servei militar, s'exilia a França i va i ve clandestinament. Amb el seu cosí, el també sindicalista Simó Piera, va treballar a París i a Besiers en 1924, i l'any següent residia a Prada de Conflent treballant en la reconstrucció d'una església. Entre 1927 i 1930 va intervenir en els contactes amb polítics amb la finalitat d'enderrocar la Dictadura: conspiració de Prats de Molló. En 1931 se'l va voler involucrar en la mort d'un pistoler del Sindicat Lliure. Va ser molt actiu durant la República: director de La Colmena Obrera, activitat destacada en el Congrés Sindicalista de Badalona i secretari de la Federació Local de la mateixa ciutat. En 1932 amb altres 32 militants cenetistes crearan la Cooperativa Obrera de Construcció «La Unión» S'adherirà al trentisme, per la qual cosa serà expulsat de la CNT el setembre de 1933, juntament amb 46 destacats militants badalonins, malgrat havia estat proposat per formar part del Comitè Regional català. Aquest mateix any, amb el triomf de les dretes en les eleccions, avisa del perill abstencionista, i l'any següent, des de l'Aliança Obrera, defensa la revolta asturiana d'octubre i és membre del comitè pro presos. Detingut, és deportat a Burgos fins al juny de 1935 i col·laborarà en l'entesa confederal de Badalona. Fastiguejat pel boicot del qual era víctima per part de la patronal, i per tal de viure d'un treball independent, es convertí en fabricant de lleixiu, anant de casa en casa amb un carretó i un ruc venent el seu producte i altres articles de neteja. Reunificada la CNT, representa els sindicats badalonins en el congrés de Saragossa de maig de 1936. Quan esclata la revolució el juliol de 1936 és membre dels comitès de Milícies i de Salut Pública de la ciutat i l'octubre és nomenat conseller d'Assistència Social. El novembre es trasllada a València com a secretari particular del ministre d'Indústria de la República, el cenetista Joan Peiró. El juliol de 1937 és de bell nou conseller de l'Ajuntament badaloní i des d'agost, batlle. Dimiteix el febrer de 1938 i l'octubre marxa al front com a soldat voluntari, on és ferit. En 1939 passarà a l'exili francès i és internat als camps de Barcarès, l'abril de 1940, i d'Argelers, després de passar pel vaixell-hospital Provence a Marsella. El setembre de 1941 viu a Huisseau, on treballa de carboner durant quatre anys. En 1946 s'estableix a Prada de Conflent amb l'esperança de retornar a Catalunya, però veient frustrades les seves intencions, marxarà a París en 1953, on residirà fins a 1975, quan es jubila i torna a Prada. En 1980 va fer una visita a Catalunya. Durant els últims anys de sa vida va estar molt lligat al grup de Frente Libertario. És autor de Pensamientos de Peiró (1959), Salvador Seguí (París, 1960) i Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, 1976). Joan Manent i Pesas va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Un segon volum de les seves memòries i un estudi sobre Joan Peiró romanen inèdits. En els seus articles de premsa va fer servir el pseudònim Pin. Mort Franco, l'Ajuntament de Badalona li va dedicar un carrer.

    Joan Manent i Pesas (1902-1984)

    Joan Manent i Pesas: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1976

    ***

    Joan Saña Magrinyà

    - Joan Saña Magrinyà: El 9 de febrer de 1992 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà–el segon llinatge sovint castellanitzat per Magriñá. Havia nascut el 17 de maig de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní«Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari.

    ***

    Nikita Kalin

    - Nikita Kalin: El 9 de febrer de 2012 es assassinat a Samara (Samara, Rússia) l'anarquista i activista antifeixista Nikita Kalin. Havia nascut el 31 d'octubre de 1991 a Rússia. Fill d'una família treballadora, ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i antifeixista. Segrestat per un escamot feixista, el seu cos va ser trobar el 9 de febrer de 2012 a prop de l'Institut de Física de l'Acadèmia Russa de Ciències. Kalin presentava 61 ganivetades, costelles fracturades i diverses lesions al cap. El seu assassinat va ser clarament encobert per la policia russa. Una organització de drets humans facilità suport legal a sa família i la Creu Negra Anarquista (CNA) de Moscou engegà una campanya de recaptació de fons per pagar el seu funeral. Unes setmanes després, el 24 de febrer, un atac antifeixista a Kallithea (Àtica, Grècia) es realitzà en la seva memòria. Finalment va ser detingut un neonazi, Nicholas Zalivako, però evidentment l'agressió l'efectuà un grup i no una persona aïllada.

     Escriu-nos

    Actualització: 09-02-14


    0 0
  • 02/09/14--19:03: Fonaments ofensius: sortides

  • Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 46 | 47 | (Page 48) | 49 | 50 | .... | 465 | newer