Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 47 | 48 | (Page 49) | 50 | 51 | .... | 465 | newer

    0 0

     Al darrer ple vam demanar (una vegada més) sobre la promesa reunió per parlar del Festival:

    - Fa molt de plens que ens diuen que la reunió per valorar el Festival seria immediata, al ple de desembre ens van dir que seria abans de reis però els reis fa temps que van a tornar a Orient i continuam sense fer la reunió sol·licitada.

    La resposta del batle va ser que esperava fer-la aquest mes i que el director del Festival, en Joan Valent havia canviat la seva agenda per la nominacio als premis Goya. 

    Als pocs dies el director del Festival anunciava a la premsa algunes de les actuacions del Festival 2014.Engunay no havia cap excusa per no fer les cose bé; no s'ha canviat de director, no ha dimitit el regidor responsable... Però es continua amb una gestiò apàtica i opaca del Festival mentre els grups de l'oposició (excepte UMP) continuam demanant transparència i seny.

    NOTA CONJUNTA

     Els grups de l’oposició, Alternativa, PSOE, PSM, Esquerra Republicana i els dos regidors no adscrits, lamentam una vegada més la despreocupació i la manca de transparència del batle amb el festival de Pollença.

    ___________________________________________________________________________________

    Ja han passat 5 mesos que va acabar el festival i l’equip de govern encara no ens ha convocat per informar-nos dels resultats, venda d’entrades, ingressos, número d’assistents, etc., tal i com se varen comprometre. Una informació necessària per poder fer una valoració del festival del 2013 i per poder encarar la preparació del festival del 2014.

    Ja ens vàrem queixar l’any passat de la falta d’informació del batle sobre l’organització del festival del 2013, dels seus intents de contractar de forma irregular al director, del retard en la programació i de la falta de consens dels preus públics del festival.

    L’estil del batle a l’hora de gestionar el festival no només no ha canviat, sinó que ha empitjorat. Hem demanat com a grups de l’oposició varies vegades una reunió per valorar la gestió del 2013 –va acabar fa 5 mesos, temps més que suficient per haver tancat la liquidació, sobretot tenint en compte que la programació es va limitar a un mes- i consensuar el festival d’aquest any, però de nou és com fer retxes dins l’aigua. Mesos demanant una reunió i mesos sense convocar-la. Sembla que ens importa més a nosaltres aquest tema, tot i estar a l’oposició, que al propi equip de govern ja que som nosaltres els qui li estam recordant constantment quina és la seva responsabilitat. Una mostra més del nou camí que ha agafat aquest nou equip de govern format per PP, Convergència i Lliga, basat amb la manca de transparència, manca de consens i retard en la gestió.

    Després de totes les reunions que li hem demanat, i que s’han compromès a fer, aquests dies ens hem assabentat pels mitjans de comunicació d’un avanç en la programació del festival. El batle ha perdut tot el respecte i consideració cap a la majoria d’aquest Ajuntament, i per a nosaltres ja ha perdut tota la credibilitat. La paraula d’aquest equip de govern queda en entredit després d’incomplir una vegada més amb els compromisos que assumeixen amb l’oposició.

    Convergència, que durant una part de la legislatura ha estat a l’oposició, predicava el consens constantment, però ara veim que la paraula consens només saben com s’escriu perquè a la pràctica fan tot el contrari. Serà perquè ja han aconseguit l’única cosa que els interessava que era tenir poder.

    Des de l’oposició lamentam la desconfiança que el batle està generant al poble amb aquesta actitud de què tot val perquè ell és el batle, i li recordam que no tot val en política i que si no sap estar a l’altura en aquesta àrea el millor que pot fer és delegar-la a un altra regidor que hi tingui més interès i cerqui el consens amb la resta de partits.

    Ens tornaran a convocar amb 24 hores d'antelació a una reunió que fa mesos que no convoquen?


    0 0

     
     
     
     
     
     
     
     
    © Tamara Lichtenstein
     

    0 0

    ...Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos. (Guillem Frontera)


    La Història al dictat


    Guillem Frontera | 02/06/2011 |


    Aquests dies, els llecs hem pogut descobrir l'existència d'una camarilla entestada a legitimar científicament la versió oficial de la història d'Espanya. Es tracta de la Reial Acadèmia espanyola. En català no té pèrdua: reial és un derivat de rei. Si ho deim en castellà, hem de deduir del context si real deriva de rei o de realitat. En aquest darrer supòsit, desprendria un eco de compromís amb la veritat. La seva vinculació a la reialesa, però, no li suposa cap llast, de manera que pot avançar per la vida i per la història sense cap mena de servitud.

    Hem sabut, doncs, que aquest cenobi de la ciència historiogràfica un dia va ser honorat amb la visita del president del govern espanyol José María Aznar, acompanyat de la seva ministra de cultura, senyora Esperanza Aguirre. Era l'any MCMXCVIII. Els va rebre i atendre el senyor Gonzalo Anes, president de la dita acadèmia reial, que posà un ferrero roché a la boca dels il·lustres i poderosos visitants: la conveniència de redactar i editar el Diccionario biográfico español. Tant el senyor Aznar com la senyora Aguirre, però molt més el senyor Aznar, varen veure una estrella de llum encegadora que travessava els núvols i els assenyalava el camí cap a la glòria i la immortalitat. Quina manera millor hi ha de passar a la història com hom voldria passar-hi, si no és subvencionant-ne tu mateix el document oficial a l'empara d'una reial institució com la Real Academia de la Historia?

    I així s'ha esdevingut. Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos.

    Ara entenem per què, a partir d'un cert moment, Aznar es posa solemnial i ponteja els seus conciutadans per adreçar-se directament a la Història. Va adoptar una retòrica altisonant, heroïcista, i va endiumenjar uns gestos que demanaven un fons de músiques militars -Perejil, p.e., o la bandera més extensa de la història d'Espanya. Sabia que algú n'estava prenent nota. Ell no governava com els altres, ell dictava a la Història. Així va dir, per exemple, i en el context de la guerra contra Iraq, que feia costat a Bush per tornar a Espanya el lloc que li correspon en el món. I diu el Diccionario: "Y en esta estrategia (quan España trata de conseguir y consigue dejar de ser un país de segunda en el concierto internacional) se inscribe la decisión presidencial de apoyar la actuación norteamericana en Irak". Quina meravella d'entesa entre l'historiador i el subjecte de la història... Quina exactitud admirable en la transcripció que fa el científic de les proclames del seu mecenes. Ja té raó Gonzalo Anes: "Somos deudores del presidente Aznar". I tant. Ni el mateix Aznar no ho hauria pensat millor. Ah, per cert, això anava a compte seu. De vostè, vull dir, lectora benvolguda, improbable lector.


    Diari de Balears


    Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs. (Miquel López Crespí)



    Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

    Memòria històrica: la transició.


    Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.


    En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!


    Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.


    Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.


    Miquel López Crespí



    0 0

    Després de les irregularitats detectades per l'Ajuntament a la gestió del Festival del 2012, una vegada acabat el Festival del 2013 els grups de la oposició hem demanat reiteradament que es donassin explicacions dels resultats de la passada edició: assistents, recaptació, impacte mediàtic, etc...

    Som al febrer (sis mesos després del Festival i a sis mesos del proper), i no tan sols no s'han donat explicacions de la passada edició i cap informació oficial sobre la propera, sino que a sobre ens estam assabentant dels artistes que hi participaran a través de la premsa. Com es pot preveure un programa sense saber el resultat de la passada edició? Si va ser deficitària, si cal destinal més partida pressupostària o menys, si l'enfocament artístic va ser l'adeqüat... tot auxò haurien de ser aspectes que s'haurien de tractar entre tots els grups a dins de l'Ajuntament i amb l'assessorament del director artístic. 

    Com que estam molt lluny de que les coses vagin per allà on pensam que seria el correcte, el passat divendres els partits que composam la oposició (llevat d'UMP) varem fer pública aquesta nota de premsa conjunta:

     

    Els grups de l’oposició, Alternativa, PSOE, PSM, Esquerra Republicana i els dos regidors no adscrits, lamentam una vegada més, la despreocupació i la manca de transparència del batle amb el festival de Pollença.

    Ja han passat 5 mesos que va acabar el festival i l’equip de govern encara no ens ha convocat per informar-nos dels resultats, venda d’entrades, ingressos, número d’assistents, etc., tal i com se varen comprometre. Una informació necessària per poder fer una valoració del festival del 2013 i per poder encarar la preparació del festival del 2014.

    Ja ens vàrem queixar l’any passat de la falta d’informació del batle sobre l’organització del festival del 2013, dels seus intents de contractar de forma irregular al director, del retard en la programació i de la falta de consens dels preus públics del festival.

    L’estil del batle a l’hora de gestionar el festival no només no ha canviat, sinó que ha empitjorat. Hem demanat com a grups de l’oposició varies vegades una reunió per valorar la gestió del 2013 –va acabar fa 5 mesos, temps més que suficient per haver tancat la liquidació, sobretot tenint en compte que la programació es va limitar a un mes- i consensuar el festival d’aquest any, però de nou és com fer retxes dins l’aigua. Mesos demanant una reunió i mesos sense convocar-la. Sembla que ens importa més a nosaltres aquest tema, tot i estar a l’oposició, que al propi equip de govern ja que som nosaltres els qui li estam recordant constantment quina és la seva responsabilitat. Una mostra més del nou camí que ha agafat aquest nou equip de govern format per PP, Convergència i Lliga, basat amb la manca de transparència, manca de consens i retard en la gestió.

    Després de totes les reunions que li hem demanat, i que s’han compromès a fer, aquests dies ens hem assabentat pels mitjans de comunicació d’un avanç en la programació del festival. El batle ha perdut tot el respecte i consideració cap a la majoria d’aquest Ajuntament, i per a nosaltres ja ha perdut tota la credibilitat. La paraula d’aquest equip de govern queda en entredit després d’incomplir una vegada més amb els compromisos que assumeixen amb l’oposició.

    Convergència, que durant una part de la legislatura ha estat a l’oposició, predicava el consens constantment, però ara veim que la paraula consens només saben com s’escriu perquè a la pràctica fan tot el contrari. Serà perquè ja han aconseguit l’única cosa que els interessava que era tenir poder.

    Des de l’oposició lamentam la desconfiança que el batle està generant al poble amb aquesta actitud de què tot val perquè ell és el batle, i li recordam que no tot val en política i que si no sap estar a l’altura en aquesta àrea el millor que pot fer és delegar-la a un altra regidor que hi tingui més interès i cerqui el consens amb la resta de partits.

     Sense noticies oficials del Festival. Ni del 2013 ni del 2014.

    A veure si ara ens tornaran a convocar a una reunió a l'atropellada com la de l'any passat.(Foto: Ultima Hora)

     

     


    0 0


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [10/02] Execucions de Jerez - «La Révolte» - Jahn - Bigel - Pasotti - Roux - Lachaume - Sanftleben - Rygier - Flores

    Anarcoefemèrides del 10 de febrer

    Esdeveniments

    Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892

    - Execucions de Jerez:El 10 de febrer de 1892 a la plaça Belén de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) són executats amb garrot pels botxins de Madrid, Sevilla i Granada, els anarquistes Manuel Fernández Reina (Busiqui), José Fernández Lamela, Manuel Silva Leal (El Lebrijano) i Antonio Zarzuela Granja, víctimes de la repressió sorgida arran de la revolta pagesa del mes anterior. El 8 de gener de 1892 va esclatar, al crit«Visca la Revolució social!», una insurrecció camperola a Jerez, ràpidament sufocada. Els dirigents d'aquest assaig de col·lectivisme agrari en foren detinguts i torturats. Fou l'executor madrileny qui primer va estrènyer la rosca a Busiqui; després el sevillà va fer el mateix amb Lamela i, finalment, el granadí acabà amb la vida de Zarzuela i d'El Lebrijano. No arribà a quinze minuts el temps que passà perquè tot acabés. Després, per exemple públic, els cadàvers romangueren exposats fins cap al tard. Aquestes execucions provocaran la radicalització de les postures d'alguns grups anarcocomunistes partidaris de la línia d'acció directa i individual. L'atemptat de Paulí Pallàs, del 24 de setembre de 1893, obrirà la dinàmica de repressió-anarcoterrorisme-repressió, que ja no s'aturarà fins als inicis del segle XX.

    ***

    Capçalera de "La Révolte"

    - Surt La Révolte: El 10 de febrer de 1935 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic bimensual La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Era una mena de continuació de Lucifer. Organe de Pensée Libre et de culture individuelle (1929-1931, 1934-1935). Va ser editat pels germans Aristide Lapeyre, que s'ocupà de la redacció i de l'administració, i Paul Lapeyre, que s'encarregà de la gerència, la qual fou continuada per D. Fourton. Tractà especialment el procés judicial anomenat de «Les esterilitzacions de Bordeus», del qual Aristide Lapeyre n'era un dels protagonistes. En el número 16, de l'1 de novembre de 1935, publicà un «Appel aux groupes anarchistes-communistes de Toulouse», de la Federació Local dels Grups Anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Trobem articles de Lucien Barbedette, Raoul-Albert Bodinier, Charles Boussinot, Paul Caubet, G. Coupe, Fred Durtain, Fernand Elosu, Henri Eychenne, Henri Fourcade, D. Fourton, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Émile Lecouturier, L. Lorillard, Arthur Mallet, Max Maury, Marius Parsonneau, André Prévotel i Jean Serru, entre d'altres. El periòdic edità al menys dos fullets, Le 6 février (1935), de Paul Lapeyre, i Allons enfants de la Patrie! Jeunes gens, voulez-vous vivre ou mourir? (1936), de Raoul-Albert Bodinier. En sortiren 21 números, l'últim el 5 de juny de 1936.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Octave Jahn

    - Octave Jahn: El 10 de febrer de 1869 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) el militant i propagandista anarquista Octave Jahn, també conegut com Souvarine. Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup«Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per«provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup«La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per«provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) --vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs-- i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on es va casar amb Salut Borràs i on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete,òrgan de la «Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic. Octave Jahn va morir el 9 de juny de 1917 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    ***

    Eugène Bigel a Caiena

    - Eugène Bigel: El 10 de febrer de 1872 neix a les Ardenes (França) l'obrer anarquista, partidari de l'acció directa, Eugène Bigel. Va cometre infinitat d'atemptats amb dinamita a gendarmeries i comissaries, però mai no va fer més que danys materials. L'últim, el 15 de juliol de 1891, va tenir com a objectiu la mansió d'un industrial de Charleville, però el pot omplert de dinamita no va explotar i els cartutxos intactes estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom. Bigel serà condemnat a fortes penes de presó i finalment enviat al presidi de Caiena.

    ***

    Giuseppe Pasotti

    - Giuseppe Pasotti: El 10 de febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Giuseppe Pasotti des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per«incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol --fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule --sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)--; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrerÉmile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per«violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereuàcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària --«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana--, retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el 21 d'abril de 1951 a Tunísia.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Jacques Roux

    - Jacques Roux: El 10 de febrer de 1794 el revolucionari Jacques Roux s'apunyala dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França). Nascut el 21 d'agost de 1752 a Pranzac (Llemosí, Occitània), aquest capellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt.

    Jacques Roux (1752-1794)

    ***

    Notícia de l'accident de Georges Lachaume publicada en el periòdic "Le Petit Parisien" del 10 de febrer de 1925

    - Georges Lachaume: El 10 de febrer de 1925 mor a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista Georges Lachaume. Havia nascut cap el 1885. Instal·lat a La Garenne-Colombes (Illa de França, França), treballà com a ajustador i milità en el grup de Bezons (Illa de França, França) de la Unió Anarquista (UA). El gener de 1925 va ser nomenat gerent del periòdicLe Libertaire. Netejant la seva pistola Browning se li va disparar i la bala li perforà el fetge; portat a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França), Georges Lachaume va morir el 10 de febrer de 1925 durant operació. Va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Achille Lausille.

    ***

    Alfred Sanftleben a la seva biblioteca

    - Alfred Sanftleben:El 10 de febrer de 1952 mor en una casa de jubilats a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el militant i propagandista llibertari Alfred Sanftleben, també conegut com Slovak. Havia nascut el 23 d'agost de 1871 en un petit poble de Turíngia (Alemanya). Sos pares, oposats a l'Imperi prussià, van aconseguir la nacionalitat suïssa per son fill. Enviat a un internat suís, va esdevenir poliglota (francès, italià, anglès, castellà, portuguès...). Durant la dècada dels vuitanta va començar a militar en el socialisme. Instal·lat a Berlín, en 1890 trobà feina com a empleat de comerç i va començar a militar en les Joventuts Socialistes, oposició de tendència llibertària dins de la socialdemocràcia alemanya. Més tard va tornar a Suïssa i a Zuric esdevingué un actiu militant anarquista, col·laborant en el periòdic de Gustav Landauer Der Sozialist i també enLa Révolte i Le Temps Nouveaux. En aquests anys feu amistat amb Max Baginski i també va col·laborar en Freiheit de Johann Most. El seu coneixement de diverses llengües li va permetre traduir nombrosos articles per a la premsa llibertària internacional, realitzant resums de premsa i distribuint versions en diverses llengües (alemany, francès, italià). També trobem articles seus en Mother Earth i en The Road to Freedom. En 1896 va assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres, on conegué Max Nettlau. Aquest mateix any va publicar La conquesta del pa de Kropotkin traduïda l'alemany. Interessat per l'obra de Giovanni Rossi (Cardias) i la seva experiència de vida comunal (Colònia «La Cecília»), en 1897 va publicar a Zuric una traducció a l'alemany dels seus escrits, sota el títol Utopie und experiment. En 1900 marxà a Califòrnia (EUA) per intentar recuperar de l'Estat l'herència d'un oncle seu acabat de morir i que no recuperar fins al 1907. Aleshores va treballar com a tipògraf, però contragué una típica malaltia professional lligada a l'emmetzinament pel plom dels tipus d'impremta i a les tintes i haurà de restar dos anys al desert intentant guarir-se. Després va continuar la tasca militant en els cercles cosmopolites (alemanys, francesos, espanyols, mexicans), socialistes, sindicalistes i llibertaris de la zona de LosÁngeles. En aquesta època va conèixer els germans Ricardo i Enrique Flores Magón i començar a col·laborar en la quarta sèrie del periòdic Regeneración, encarregant-se de la redacció de la pàgina en anglès. En 1910, després de la publicació del número 15 de Regeneración (10 de desembre de 1910), van sorgir diferències amb els germans Magón sobre el maderisme i fou substituït per Ethel Duffy Turner, l'esposa de John Kenneth Turner, autor d'un llibre famós sobre la revolució mexicana. No obstant això, va continuar col·laborant en la premsa llibertària i socialista, retirat llargs períodes en solitari, lluny de les grans ciutats i escrivint poesia en 14 llengües, però sempre en contacte epistolar amb Rudolf Rocker i Max Nettlau a Europa. En elsúltims anys de sa vida feia de fuster, reparant mobles vells per a la Good Will Industries, institució caritativa que donava feina a gent necessitada. En morir, la seva col·lecció de milers de llibres fou repartida per Dora Keyser entre Rudolf Rocker, Agnes Inglis de la Labadie Collection, la Biblioteca Pública de Nova York i el City of Hope National Medical Center.

    ***

    Maria Rygier

    - Maria Rygier: El 10 de febrer de 1953 mor a Roma (Itàlia) l'antimilitarista, propagandista anarquista, resistent antifeixista i després monàrquica Maria Anna Rygier, també coneguda com Maria Corradi-Rygier o Maria Rygier Corradi. Havia nascut el 5 de desembre de 1885 a Cracòvia (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Petita Polònia, Polònia) --alguns citen el 5 de gener de 1885 a Florència (Toscana, Itàlia)-- en una família polonesa benestant. Son pare, escultor polonès, es nacionalitzà italià. Dependenta de comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a delegada de la Federazione fra gli Impiegati e Commessi d'Aziende Private d'Italia (Federació dels Empleats i Dependents d'Empresa Privada d'Itàlia) de Milà, al I Congrés Internacional per la lluita contra la desocupació, celebrat entre el 2 i el 3 d'octubre de 1906 a Milà. Durant anys va ser seguidora del grup d'Arturo Labriola i de l'«Avantguarda Socialista». En 1907 fou redactora del periòdic socialista revolucionari Lotta di Classei fundà a Bolonya, amb el sindicalista Filippo Corridoni i l'anarquista Aldino Felicani, el full bimensual antimilitarista clandestí Rompete le Fila (Rompeu files), que perdurà fins al 1913. Col·laborà en L'Avanti i L'Unione. Entre 1907 i 1911 participà activament en la revista La Demolizione (La Demolició), portada pel sindicalista Ottavio Dinale. En 1909 s'acostà a l'anarquisme. Unit sentimentalment amb el mecànic Virginio Corradi, també va ser coneguda com Maria Corradi-Rygier. En 1911 publicà Il sindicalismo alla sbarra. Riflessioni di una ex-sindicalista sul congresso omonimo di Bologna. L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti, disparà contra el coronel d'una caserna de Bolonya; detinguts, el seu procés engegà una important campanya de solidaritat i de propaganda antimilitarista. Encara que presa, en 1912 se li va voler implicar en l'atemptat contra el rei Víctor Manuel III realitzat per l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març d'aquell any a Roma. En 1914 es declarà intervencionista i participà en la redacció del diari socialista creat per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia destinat a fer costat la campanya per a la participació d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1915 publicà Sulla soglia di un'epoca. La nostra Patria. Després d'aquesta etapa nacionalista i en la qual es declarà antibolxevic furibunda, a començaments de 1926, després d'un escorcoll policíac al seu domicili, va ser detinguda per les seves crítiques a Mussolini i reclosa en un psiquiàtric. Amenaçada de mort, el 30 de març d'aquell any s'exilià a París (França), manifestant una oberta oposició al règim feixista, que la portà a publicar en 1928 a Brussel·les el llibre Mussolini indicateur de la police francaise ou les raisons occultes de sa«conversion». En aquesta època va ser guardonada amb el Premi Internacional de Literatura contra la Guerra. En 1930 sortí La Franc-Maçonnerie italienne devant la guerre et devant le fascisme i en 1935 Démagogie rouge et démagogie fasciste. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home francesa, fou delegada al seu Congrés Nacional celebrat entre el 26 i el 28 de desembre de 1932 a París. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i en 1946 va publicar el polèmic llibre Rivelazioni sul fuoruscitismo italiano in Francia. Finalment, en un últim cop d'efecte, s'arrenglà en les files dels monàrquics constitucionalistes i en la Federació Italiana de les Lligues Cíviques.

    Maria Rygier (1885-1953)

    ***

    Bartolomé Flores Cano i sa companya Juana Alonso Torres

    - Bartolomé Flores Cano: El 10 de febrer de 1990 mor a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Bartolomé Flores Cano. Havia nascut el 4 d'abril de 1907 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1932 i 1935 treballà com a miner a la conca de Sallent (Bages, Catalunya), on fou l'organitzador d'una vaga. Durant la guerra civil va ser milicià en la Columna«Tierra y Libertad» al front d'Aragó. Amb la militarització de les milícies fou enquadrat en el XI Batalló Divisionari de Metralladores del XI Cos de l'Exèrcit republicà i el 22 de gener de 1939, durant elsúltims combats al front del Segre, fou ferit a Sanaüja (Segarra) per l'explosió d'un obús. Hospitalitzat primer a Berga, després a Olot i finalment a Camprodon, fou evacuat durant la Retirada. Admès a l'hospital de refugiats de Saint Eloi de Montpeller, el 14 d'abril de 1939 se li amputà l'húmer esquerre i després fou traslladat a l'hospital de refugiats de Marsella. Després fou internat primer al camp de concentració d'Argelers, després al de Barcarès i finalment al de Ribesaltes. El juny de 1941 fou inscrit en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar en la perforació del túnel de la Croix Rousse de Lió. Va ser un altre company, Andrés Alonso Gómez, qui, perquè pogués sortí del camp, l'inscriví i treballarà en el seu lloc, salvant així la vida --Flores pesava només 37 quilos per una d'alçada d'un metre vuitanta. En 1942 sa mare, Melchora Cano, morí tuberculosa per manca d'atenció al camp de Ribesaltes. Després, amb sa companya Juana Alonso Torres, visqué al barri lionès de Vaise, amb nombrosos refugiats. Durant l'ocupació participà, amb Andrés Alonso Gómez, en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. S'especialitzà en furtar dinamita a la pedrera on treballava i lliurar-la als grups de la resistència. També realitzà missions d'enllaç amb els companys de Tolosa de Llenguadoc i participà als combats de l'alliberament de Lió. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili a Tolosa i a Lió. En 1948 son pare, el militant socialista Bartolomé Flores López, morí a resultes de les tortures patides a les cel·les franquistes.

    Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

     Escriu-nos

    Actualització: 12-02-14


    0 0

    Tema complejo que desconozco. Podría ser, es una suposición, que la desaparición de la Inquisición diera lugar a un ligero relajamiento en algunos miembros de estos grupos secretos que, posiblemente, fueran muy antiguos. Tal vez fuera más acertado creer que la posterior represión de los diez años posteriores al Trienio Liberal acusara a algunos liberales de pertenecer a sociedades secretas. El hecho es que en estudios sobre estos trea años, aparecen epígrafes sobre las sociedades secretas.

    No he encontrado apenas estudios sobre el Trienio Liberal en Mallorca, por lo que me baso exclusivamente en la Tesis Doctoral de Valentí Valenciano i López: El trienni liberal a Mallorca, 1820-1823, el cual, en la página 499 inicia el tema con el título "Anàlisi de les societats secretes de 1823", indicando que el análisis parte del estudio de la represión que se realizó después de 1823. Una fuente es el libro de Miquel Ferrer i Flórez"Política y represión en Mallorca (1800 - 1840)", que indica la presencia de tres tipos de sociedades: comuneros, carbonarios y masones y calculan que hubo un mínimo de 423 personas "Dels 423 hi ha 200 comuners; 154 maçons (que pertanyien a diferents lògies: Admiració, Constància, Llibertat, Prudència, Montpeller, etc.); i 103 federats. Els comuners i federats s’organitzaven per torres." indica el autor de la Tesis Doctoral.

    A continuación hay una lista de los comuneros distribuídos por grupos: cargos públicos y religiosos. Hace lo mismo con la lista de los masones, distribuyendo los cargos públicos en regidores de Palma, de la Diputación y un pequeño grupo de dos personas, un diputado en Cortes y un jefe político. La lista prosigue con los federados.

    Així, podem observar que:

    a. Pel que fa als diputats a Corts, hi va haver un diputat comuner i un maçó i federat. A més de Felip Bauzà, que era maçó a Madrid.

    b. Pel que fa a la Diputació, no hi va haver cap vocal comuner. Sí en canvi maçons i federats, pivotant en les persones de Francesc Massanet i Joan Sorà. Queda palès que el poder de la Diputació va ser inaccessible als comuners.

    c. Pel que fa a l’ajuntament de Palma, el comuners si que tingueren una representació nombrosa. De forma que, malgrat tinguessin alguns membres seus a la part forana, com es pot comprovar en el llistat, no comptaven amb un pes electoral prou fort als pobles per aconseguir algun vocal a la Diputació.

    d. En el consistori de Palma de 1820 hi hagué un comuner i sis maçons, dos d’ells també federats. En el de 1821, set maçons, tres d’ells federats; i un comuner. Al de 1822, quatre maçons, dos d’ells federats, dos federats i cap comuner. I al de 1823, cinc federats, dos d’ells maçons i un també comuner; a més de dos federats més i quatre comuners més. Així, en aquest consistori hi comptem un total de cinc comuners, cosa que el diferencia totalment dels anteriors anys. Els comuners compten amb la primera batlia i ja són un puntal del consistori.

    Valentí Valenciano i López: El trienni liberal a Mallorca, 1820-1823 (Tesis Doctoral)

    Hasta aquí llega la historia de hoy, la cual no pensaba escribir. Pero he recibido un "Comentario" que me ha impulsado a entrar en este tema.

    Comentario: Hola tengo 33 años y soy natural de Sevilla. Visito tu blog desde hace unos dos años, cuando lo encontré por casualidad mientras buscaba información sobre un emblema de la sociedad económica de amigos del país que había fotografiado en Can Salas. Entonces descubrí este formidable trabajo tuyo, que es la mejor enciclopedia sobre temas mallorquines que existe.

    Vine a Mallorca a vivir en 2008 por motivos laborales. La ciudad me enamoró, y aquí me he quedado de momento. Como me encanta la historia y el arte, comencé a pasear por el centro, y encontré algo que también me apasiona, los símbolos que hablan del conocimiento más secreto de los hombres de otro tiempo. No esperaba encontrar aquí símbolos egipcios en el Born, o interesantísimos símbolos masónicos de la época operativa. Leí libros y encontré alquimistas..., descubrí un castillo circular, y no encontraba una explicación a eso que me convenciese por ningún sitio, así que fui dando forma a mis anotaciones y he escrito un libro titulado "Picapedres, francmasones y alquimistas en Palma de Mallorca". Un ensayo, creo que interesante incluso para el que no sienta especial interés por este tipo de cuestiones, pues es bastante serio. Palma posee un impresionante patrimonio simbólico, que sin embargo pasa totalmente desapercibido para casi todo el mundo, por eso me animé a escribir el libro en los pocos ratos que tengo libres.

    Me hubiese gustado publicar con J de Olañeta, en la serie La Foradada, sin embargo, no obtuve respuesta. Igual me pasó con el resto de editoriales mallorquinas. Entonces me di cuenta de lo difícil que es publicar!. Al final he encontrado una modesta editorial de Barcelona que se ha interesado por el proyecto.

    Si te interesan estas cuestiones podrías ayudarme a la difusión del libro cuando esté publicado con una mención en tu blog. No tengo ánimo de lucro, pero me vendría bien una ayuda así al menos para recuperar la inversión (es una coedición).

    Un fuerte saludo
    Juan

    Juan: Estaré encantado de indicar la existencia de tu libro, además de comprarlo y leerlo.


    0 0
  • 02/10/14--20:57: Pagar per xerrar
  •  
    Els alumnes del meu institut abonen, amb la matrícula, 50 euros en concepte de material per al curs. Els que poden. Us ho dic com a explicació prèvia a l’anècdota de profe d’avui. Bé, el cas és que aquest matí en tenia un que semblava que havia menjat llengua amb tàperes. En traducció per a principatins, parlava molt. Després de demanar-li silenci tres vegades, en un to que intentava ser cada vegada més imperatiu, m’ha replicat:
    - Es que os pasáis, vosotros. Pagamos y encima tenemos que callarnos.
    Jo sóc un ciutadà que paga els seus imposts, que diuen a la tele.
     
     

    0 0

      Al darrer ple es va aprovar la moció que presentavam els grups municipals PSM-EN, PSOE, A,  ERAM i regidors no adscrits en contra de la reforma de la llei de l’avortament i per un pla municipal a favor dels drets sexuals i reproductius (veure moció).  Aprovada amb els vots a favor de tots els regidors, excepte l'abstenció del regidor d'UMP. El batle va donar llibertat de vot als seus regidors. 

    Aquesta és la bona argumentació de la moció que va realitzar la regidora no adscrita, na Malena Estrany i que ens ha cedit per a la seva publicació:


    És molt trist i indignant alhora que ens trobem a l’any 2014 presentant una moció com aquesta per defensar la llibertat de la dona.


    Justificació de la nova llei


    Crec que resulta evident que l’objectiu d’aquesta llei és un: prendre a la dona el dret a decidir sobre l’embaràs. Ho han plasmat per escrit de la següent manera: “dejar de hacer depender la tutela del concebido de forma absoluta, en sus primeros momentos, de la voluntad de la mujer”. Això és com dir: desautoritzam la dona a decidir sobre el seu nadó mentre estigui dins el seu ventre. Per tant, ja d’entrada, com pot dir el Sr. Gallardon que aquesta reforma no minva els drets de la dona? Ells mateixos ho diuen amb altres paraules.

    Jo m’he quedat amb dues frases:


    1.- Segons la memòria justificativa de la nova llei: La Ley Orgánica de Protección de Vida del Concebido y los Derechos de la Embarazada tendrá un impacto económico “neto positivo por los beneficios esperados por el incremento de la natilidad”, tot i que reconeixen que aquest benefici serà "difícilmente cuantificable y en todo caso, requerirá de una proyección en el tiempo". Com se pot justificar llevar el dret a la dona a avortar per l’impacte que suposarà en l’economia el fet que no avorti?


    2.- A una entrevista el Sr. Gallardon va dir: “ No se puede establecer una distinción entre embriones de primera categoria y embriones de segunda categoria”. Idò i jo li puc dir que sí, que aquesta distinció existeix des del moment que quan una dona pateix un avortament INVOLUNTARI no li importa gens a aquest Govern investigar les causes d'aquesta mort.

    Aquest és un tema tabú per al Govern. Per a moltes dones que hem passat per un avort involuntari, el sofriment s’agreuja en no saber per què se va morir. Per tant, sí que hi ha embrions de primera i embrions de segona.



    I ara anem entrar en les qüestions pràctiques. Una dona pot quedar embarassada voluntàriament i involuntàriament.


    Xerrarem primer dels casos involuntaris. Pot ser:

    a) Que hagi estat fruit d’una violació. Per sort l’esborrany de llei ho contempla i en aquests casos a primera vista sembla que sí que es podrà avortar. I dic a primera vista perquè veurem com es desenvolupa aquest punt i quins seran els requisits per demostrar que l’embaràs ha estat fruit d’una violació.


    b) O bé que una dona no hagi pres anticonceptius o que aquests hagin fallat.

    Vosaltres creis que davant un embaràs no desitjat hi pot haver una llei que t’obligui a tenir el fill? Creis que és just que terceres persones hagin de decidir el destí d’una dona i del seu possible fill?


    Aquests casos ja es preveuen a la llei actual ja que una dona, encara avui, pot avortar fins a les 14 setmanes d'embaràs, i els redactors de la llei ja preveien el cop que pot suposar un avortament voluntari per a la dona des del moment que varen posar com a condició donar tota la informació a les dones per tal que l’acte d’avortar no fos inconscient.


    Aquest Govern, en lloc de destinar més recursos per a la prevenció dels embarassos no desitjats opta per llevar el dret a la dona, i per ells ja s’ha acabat el problema.



    I ara anem a parlar dels casos en els quals la dona ha quedatembarassada voluntàriament.

    La reforma només contempla la possibilitat d’avortar quan es detectin anomalies fetals incompatibles amb la vida pel mal psicològic que podria suposar per a la mare.


    Però perquè la dona pugui avortar en aquests casos, després del mal psicològic que li causa la notícia que el seu futur fill o filla té anomalies incompatibles per a la vida, després del mal que ha de causar prendre la decisió d’avortar, aquesta dona encara haurà d’anar a cercar dos especialistes més de diferents clíniques perquè li firmin un paper que digui que continuar amb aquest embaràs li causaria un mal psicològic.


    La dona sap més que ningú el mal psicològic que li pot causar tot això. Però no, aquest Govern li lleva tota la credibilitat, li tapa la boca.


    I per rematar el tema, la nova llei ja no contempla els supòsits d’avortament en els casos de malformacions o anomalies fetals greus, ni tan sols en parla, ho lleva d’enmig com si fos un tema secundari. En aquests casos la dona no tendrà la llibertat de prendre una decisió tan mala de prendre com és la d’avortar.


    Aquest Govern ens està tractant a totes com si fóssim unes insensibles, com si decidir avortar fos una decisió fàcil. Només els falta dir que com que les dones embarassades són unes inconscients el Govern els lleva la llibertat i ara serà el propi Govern el que decidirà per elles. És una vergonya!


    Les conseqüències d’aquesta reforma seran desastroses. Al final el que aconseguirà el Govern amb aquesta nova llei serà posar en perill la salut de les dones.


    Les dones que tenen recursos econòmics aniran a altres països a avortar i les dones que no s’ho puguin permetre i vulguin avortar entraran en el mercat clandestí d’avortaments, ja sigui mitjançant clíniques il·legals o mitjançat el mercat negre de pastilles per avortar, en qualsevol cas posaran la seva vida en perill.


    Hi ha molta informació sobre el que està passant a països on l’avortament és il·legal, és una informació que està a l’abast de tots, però el Govern s’ha girat cap a l'altre costat, ha donat l’esquena a la majoria per complir amb les demandes d’una minoria que actualment no té el poder suficient per impactar en la vida de les persones, però sí que té el poder suficient per veure complides les seves demandes mitjançant la política del PP.


    Esperam que, donada la transcendència i l'impacte que tendria aquesta nova llei, la moció surti aprovada amb els vots a favor de tots els regidors d’aquest Consistori.



     

     
     
     

     


    0 0
  • 02/10/14--20:57: Al "2014", de Carod-Rovira

  • Prop de dues-centes persones han acudit a la sala d'actes de l'Estudi General Lul·lià, a Palma, per assistir a la presentació del llibre“2014” de Josep-Lluís Carod-Rovira, reeditat a Lleida per Pagès editors.

    Artistes escultors, treballadores socials, economistes, polítics (diputats i diputades balears, regidors i regidores municipals, militants del PSIB, PSM, ERC, EU...), artistes músics, conductors d'autobusos, professors i professores d'institut, jubilats i jubilades, sindicalistes, llibreters, funcionaris autonòmics, professors universitaris, periodistes, etc. han tengut l'oportunitat de parar esment a allò que hi han dit Lluís Pagès (editor), Jaume Garau (economista), Cil Buele (glosador), Damià Pons (escriptor) i Carod-Rovira (autor).

    La meva intervenció ha estat aquesta:


    "Em sent molt honorat d'haver estat triat per l'ex vicepresident de la Generalitat de Catalunya, el bon amic i company de lluites ideològiques i polítiques, Josep-Lluís Carod-Rovira, perquè jo sigui un dels cinc presentadors d'aquest llibre tan singular i valuós, juntament amb Damià Pons, Jaume Garau, l'editor Pagès i el mateix autor.
    Escrit i editat, primerament a Barcelona, l'any 2007, reeditat fa poc a Lleida, i presentat avui a Mallorca, aquest llibre s'esdevé per a mi allò que en puc dir “la bíblia de l'independentisme als Països Catalans”.
    No només pel seu contengut, sinó també per les formes didàctiques que empra l'autor, tota l'obra s'encamina a engrescar-nos en la tasca cívica d'aconseguir la independència per a la nació catalana sencera.
    Trob que s'hi defineix molt bé el repte veritable d'avui dia: declarar espais, i exercir raons, davant camins nous... que se'ns obren al davant, cap a la sobirania plena dels Països Catalans.
    Vos convid a adquirir-lo, comprar-lo, llegir-lo i difondre'n el contengut a tots vuit vents del món i de la bolla!
    Dic jo:
    Com que em diuen glosador
    i m'agrada molt glosar,
    ara m'he volgut posar
    el vestit de conrador.
    Ve de Pagès editors
    el llibre que presentam
    de Carod-Rovira, clam
    que aquí es fa repetidor...

    Vet ací petita mostra
    del que diu i del que escriu,
    del que amolla quan somriu,
    des d'aquí, des de ca nostra...

    Ell diu:

    “Tenim dret a somiar (15)
    en un nou catalanisme, (51)
    en un nou sobiranisme
    que ens millori el benestar (73)
    i la qualitat de vida,
    per molts anys que siguin sans
    als Països Catalans!”
    Clarament ens hi convida!

    I diu així:

    “Són els pobles que no saben (20)
    cap on van, per on caminen,
    els que més ràpid s'empinen,
    i no 'nant enlloc acaben...”

    I diu també:

    “L'autodeterminació (132)
    tan ben vista des de l'ONU
    i des d'algun altre fòrum
    favorable a la nació
    catalana en construcció (168)
    des de fa tants i tants segles,
    trenca motles, segueix regles,
    cerca regeneració, (213)
    una regeneració
    de la vida sobirana
    que a la terra catalana
    ja esdevé una obligació.”

    I dic jo:

    És un llibre que molt parla
    -res a veure amb tirania-,
    del que en diu SOBIRANIA:
    molt a veure amb defensar-la.

    Ell diu:

    Declarant sobirania
    tot el poble consultant,
    podem fer-ho exultant!
    Com ho diu Carod-Rovira!

    Espais de sobirania
    construïts gradualment (113)
    van omplint-se amb molta gent
    gràcies a Carod-Rovira.
    Són espais d'afirmació
    o bé de complicitat
    a un nivell sol·licitat
    a favor de la nació.

    Exercint sobirania
    dins quin marc territorial? (279)
    Para esment a l'historial
    el company Carod-Rovira.

    Raons de sobirania (59)
    són ben nostres: drets històrics (61)
    que ens empenyen a anar eufòrics
    amb l'amic Carod-Rovira.

    Davant la sobirania,
    quins són els condicionants (211)
    que se'ns posen al davant?
    Ho diu clar Carod-Rovira!

    Reptes de sobirania (147)
    de real identitat,
    garantint continuïtat (67)
    de la llengua teva i mia.

    Camins de sobirania (91)
    s'obrin al nostre davant
    i hem de fer-los, avançant!
    Ho veu clar Carod-Rovira!

    I dic jo:

    Voluntat de democràcia! (83)
    Lluita armada, popular
    de revolta militar?
    Noés la nostra idiosincràsia!
    Experiències ben nombroses (110)
    de diverses secessions
    que comporten escissions
    democràtiques i honroses,
    fan que digui amb veu ben forta
    a qui em vulgui escoltar
    que aquest any ho tenim clar,
    també aquí, nostra Mallorca:

    Diu ell:

    “Parla, poble, parla enguany!
    Que és ben arribada l'hora
    d'aixecar-te! Ja ressona
    el rebuig a tot parany!”

    Acab i dic:

    M'ha agradat que em convidassis
    avui vespre, a presentar
    i també a comentar
    aquest llibre teu. Si anassis
    on t'espera molt més gent
    amb grans ganes d'escoltar-te,
    de veure't i saludar-te,
    n'estaries ben content.

    Pep-Lluís Carod-Rovira,
    amic meu, de temps enrere,
    ara et dic jo la darrera:
    La nació sencera mira't!

    Desplegant les quatre barres
    cap a tots vuit vents del món!
    Desplegant-les ben ufanes,
    sense por ni cares llargues,
    amb l'orgull de ser qui som!

    Cloenda
    Trob que defineixes molt bé
    el repte veritable d'avui dia:
    declarar espais,
    i exercir raons,
    davant camins nous...
    que se'ns obren al davant,
    cap a la sobirania plena
    dels Països Catalans."

    Estudi General Lul·lià
    Ciutat de Mallorca, 6 de febrer de 2014

    Alguns enllaços interessants

    Alguns enllaços interessants


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    1.- Amb quins arguments es rebutjava el vot de les dones al segle XIX?

     

    2.- En què es diferència la democracia directa de la democracia indirecta? Quin tipus de democràcia és Espanya.

     

    3.- Les següents afirmacions son vertaderes o falses, raona la resposta:

    ·          En una dictadura el poble té el poder suprem

    ·          La dictadura té mecanismes per controlar la informació

    ·          En una dictadura les lleis s'interpreten sempre arbitrariament 

    ·          La dictadura és un poder controlat per una persona o un grup petit de persones.

    ·          Qui  s'oposa a una dictadura creu que els seus drets no són respectats.

     

    4.- Explica les diferències fonamentals entre una democràcia i una dictadura.

     

     5.-  Llegir l'article 14 de la Constitució i respondre a les preguntes:

    Article 14: Els espanyols són iguals davant els ulls de la llei. No pot prevaler cap discriminació per naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. 


    0 0
  • 02/11/14--21:21: Avui entrevistam a...
  • CristòfolLlompart: conegut arreu per Pacienci, de can Pacienci, de Pollença. Un jove eixerit que revoluciona la plaça. U gall du corral! El voleu conèixer una mica més?                 

    Madò Llúcia: Com va ser això de dir, vull aprendre a ballar Ball de bot?

    Pacienci: Va ser fa 2 anys, que ma mareta, que me coneix massa, m’hi va engrescar, i jo ho vaig comentar a una amiga, per no anar-hi tot sol, i va resultar que un conco seu estava i ensenyava a una agrupació, i au, a ballar, sabatot com era que m’havien d’estar a damunt seguit seguit, però m’ho vaig prendre tan seriosament, i la companyia de la classe fou tan favorable, tots amb ganes, que en acabar el primer curs, entràrem a ballar a l’agrupació, qui ho diria, som el grupet de pollencins que mos passejam per les places..

     

    Madò Llúcia: Només fa dos anys! Uau! I a part de ballar, m'ha dit un gorrionet que estàs ficat a altres festes, conta'ns, què més aportes a la cultura popular?

    Pacienci: Bé, Pollença té un caramull de tradicions populars, i sols de participar-hi ja em sent realitzat, de fer la cultura viva.. De l’any passat som un dels 12 cossiers que surten dia 2 d’Agost per La Patrona, esperem que un grapat d’anys, i per l’any 2015 ja avanç que jo i en Tomeu, serem els cavallets, una tradició poc sonada però plena de solemnitat que surt el dia de Sant Sebastià horabaixa, pels carrers de Pollença. També particip com a rapsode en àmbits literaris i de poesia en actes organitzats per la fundació Rotger-Villalonga, així com membre fundador del Sindicat d’Estudiants de Pollença, però el més transcendental ha estat personificar Sant Joan Pelós aquest any passat.

     

    Madò Llúcia: Per un pollencí això ha de ser del més important! Què es sent sent Sant Joan Pelós per un dia?

    Pacienci: No hi ha paraules. Si de per sí ja m’omple participar de les tradicions populars pollencines, esser Sant Joan Pelós, juntament amb les àguiles el dia del Corpus de l’any passat, va culminar. Tot, anar descalç, dur un mè anyell viu a la bossa, la careta que t’ofusca, els carrers endiumenjats i endomassats, igual que les madones, endiumenjades per tal esdeveniment, tot el poble pels carrers on passa la processó, que surt a veure la festa, la llibertat del ball, solitari, d’on he tret els meus bots, que són quasi famosos! Són moltes sensacions juntes que fan que el dia s’escurci i que t’omplen com a pollencí i com a persona... Inoblidable, certament.


    Madò Llúcia: Parla'ns una mica de la teva agrupació, Aires de la Cala.

    Pacienci: Aires de la Cala és una agrupació pollencina jove, de l’any 2011, que va néixer a partir d’un grup d’amics balladors de Pollença. Havent-hi ja una agrupació, fou difícil arrancar, però poc a poc s’ha anat fent lloc i consolidant dins el poble, amb una modesta escola de ball, d’on en som la primera fornada, i gent que conformem l’agrupació, que participem de la fira, de les festes de la Patrona, del Port de Pollença i de la Cala Sant Vicenç, d’on sorgeix el nom, així com gustosament on ens conviden. No tenim sonadors, ballam íntegrament amb xeremies, flabiols i tamborins sense equip de sò. Estam en constant evolució, i l’any passat estrenàrem vestimenta senyora, repartits entre el segle XVIII i XIX, i anam fent, tira a tira, el nostre lloc.

     

    Madò Llúcia: Va, què t'agrada més ballar? Quina és la teva preferida? Un grup?

    Pacienci: Sens dubte, la jota. La plasticitat del ball i l’erotisme que pot arribar a transmetre, me fascina. La jota de Sant Antoni, i tocada amb xeremies, és la que més m’agrada. De grups, en tenc de preferits, però m’agraden tots els que surten una mica de l’habitual, ja sigui per la veu característica o per l’estil, o per com innoven repertori, i Es Revetlers, Al-Mayurqa i Esclafits i castanyetes, entre d’altres.

     

    Madò Llúcia: Vestit de pageset o a plaça?

    Pacienci: Tenc una obsessió pel moviment des les faldes de dona, ho confés, i necessit, de tant en tant, moure faldes . M’agrada vestir-me, i recrear-me i fer espectacle, però està clar que on pas gust, és ballant a plaça, i amples, clar.

     

    Madò Llúcia: T'imagines un ball a plaça d'aquí 20 anys? Com t'ho imagines?

    Pacienci: Difícil.. Confiï en què no sols agafi més força ballar de pagès com a activitat folklòrica, sinó que la gent segueixi anant a plaça amb l’esperit jove, noves cares i nous peus, com ho feim nosaltres. Canviaran els grups, quedaran les cançons populars, i per ventura encare hi serem, donant guerra, però sobretot li veig un futur si se segueix la línia d’estimar la Terra, ja no a nivell polític, sinó tenir clar que són els balls de Mallorca i que tothom s’hi senti identificat, i que sigui ballant com les persones interactuïn i se sentin part d’un poble ferm, tot i que actualment la política no hi sigui favorable, mentre ballem, ho tenim encaminat.

     

    Madò Llúcia: Al·lot, moltes gràcies de tot cor, que mos poguem veure molts i molts d'anys per plaça.

     


    0 0

    Veus literàries de les Illes: Antoni Vidal Ferrando (articles de Joan Perelló i Miquel López Crespí)


    Antoni Vidal Ferrando escriu des de la passió. Es un home de gestos austers, senzill, d'actitud familiar, però que transmet una profunda passió por la literatura, tant com a creador en poesia i novel·la com a lector. Parla com si miràs la mar, uns ulls grisencs estimats, o uns penyasegats amb vent de llevant a la cara, o l'empedrat de l'enyorança, o la quietud dels seus ports... El seu to tranquil, amarat d'imatges, vessa aquesta passió per les paraules i per tot allò que estima. En el seu univers literari no tot és bellesa, emperò, perquè sap que si s'ha de clamar contra una injustícia, ell també aixeca la veu i arrufa les celles. Tenaçament pica pedra i basteix una obra que, ara ja, se pot considerar de les més importants de la literatura catalana.

    Ara, Entreveus, un grup de música santanyiner format per Antònia Suau Sbert, Francesca Suau Artigues i Silke Hamann, ha treu un CD musicant alguns dels seus poemes. Divendres passat, al teatre Xesc Forteza de Palma, ple a vessar, vam poder gaudir de la presentació. La poesia d'Antoni Vidal Ferrando es basta per ella mateixa per anar pel món, però fa goig sentir també els seus versos cantats per aquestes entreveus.

    Blog de l’escriptor Joan Perelló (9-X-2010)


    Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)


    La narrativa fascinant de Vidal Ferrando



    Els escriptors Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando i Rafel Crespí, en primera línia sempre en la lluita contra els destructors de Mallorca. Aquí els podem veure en la manifestació del 17 de març convocada pel GOB en defensa del territori i contra l´especulació urbanística que fa malbé la nostra terra.

    L’editorial Ensiola acaba de publicar L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb l’elegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de L’illa dels dòlmensés un polític conservador que, durant molts d’anys, s’havia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla d’un poderós empresari turístic, l’entorn familiar l’havia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia d’Almandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de l’autor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària d’Antoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.



    L’obra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, s’ha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, l’addició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.

    A partir d’aquí, s’inicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. D’un costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. D’alguna manera, el drama que afronta l’ha dotat d’una rara lucidesa. “¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots m’havien fet sentir indispensable”, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que l’autor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de l’obra, amb una domini de l’argument i un coneixement dels paisatges més íntims de l’ànima humana realment envejables. D’altra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de l’aparició del turisme de masses fins a l’actualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió d’esdeveniments i de personatges que captiven el lector a força d’èpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària.

    Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat.

    El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca L’illa dels dòlmens (“El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes d’amor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és l’expressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent l’últim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: “Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra”.

    Miquel López Crespí

    (10-IV-07)


    0 0

    [11/02] Drescher - Carrà - D'Andrea - Rofes - Gross - Cerrito - Gelabert - Martín Bellido - Reclus - Vezzani - Rebull - Pedrini - Lafragueta - Comaposada - Bortolotti - Ward

    Anarcoefemèrides de l'11 de febrer

    Naixements

    Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc "La Matin" del 12 de setembre de 1894

    - Joseph Drescher: L'11 de febrer de 1865 neix a Kützberg (Schweinfurt, Ducat de Baviera) el fuster anarquista Joseph Drescher. Establert a Basilea (Basilea, Suïssa), en un cabaret d'aquesta ciutat mostrà les seves simpaties anarquistes i aprovà l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Caserio el 24 de juny de 1894; per aquest motiu, l'11 de setembre de 1894, el Consell Federal de Suïssa decretà la seva expulsió del país.

    ***

    D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo

    - Carlo Carrà: L'11 de febrer de 1881 neix a Quargnento (Piemont, Itàlia) el pintor, crític artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i després feixista Carlo Dalmazzo Carrà. Son pare, terratinent caigut en desgràcia, es guanyava la vida com a sabater artesà. D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el postrà al llit, aprengué a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a treballar de decorador mural a Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a partir de 1895 a Milà, on freqüentà museus i galeries d'art. En aquesta època es va veure força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni Segantini. Entre 1899 i 1900 residí a París per treballar en la decoració dels pavellons de l'Exposició Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es familiaritzà amb l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura francesa (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine, etc.), a més de fer amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire, Amedeo Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis mesos a Londres, on s'apassionà per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en contacte amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901, després d'un temps a Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va fer cursos a l'Escola Superior d'art Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos premis artístics i al suport econòmic d'un oncle patern, pogué matricular-se a la prestigiosa «Accademia di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els cursos de Cesare Tallone fins al 1909. La seva passió pels grans novel·listes russos, per Poe i per Leopardi arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el«Manifest dels pintors futuristes», que feia costat el «Manifest del Futurisme», signat el febrer de l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911 pintà dues versions de la seva obra més famosa, I funerali dell'anarchico Galli --l'anarquista Angelo Galli va ser assassinat per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament acabà en una batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista Leda Rafanelli, que s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari Ugo Polli, i col·laborà activament en la revista literària Lacerba, fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època futurista acabà amb el començament de la Gran Guerra i el conflicte l'exaltà força, prenent part d'antuvi en la propaganda intervencionista, amb el suport de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915 publicà Guerrapittura. Futurismo politico. Dinamismo plastico. Però l'experiència bèl·lica va ser tan forta que acabà reclòs a la secció«nerviosa» de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en 1917, amb Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment«Pintura Metafísica». En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest any i 1921 col·laborà en la revista artística romana Valori Plastici. En 1922 abandonà la«metafísica» i s'abocà a una pintura més«transcendent», a la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que altres futuristes (Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït pel feixisme de Mussolini --en 1922 col·laborà en Il Popolo d'Italia-- i adoptà opinions reaccionàries, ultranacionalistes i irredemptistes. Entre 1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933 signà, amb Mario Sironi, Massimo Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura mural». Entre 1936 i 1938 es dedicà a pintar frescos monumentals. A més d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La Fiera Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre art i estètica, i des de 1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa Acadèmia de Brera on havia estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. Carlo Carrà va morir el 13 d'abril de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant. En 1978 es van publicar, a cura de Massimo Carrà, tota la seva obra literària sota el títol Tutti gli scritti.

    Carlo Carrà (1881-1966)

    ***

    Virgilia D'Andrea

    - Virgilia D'Andrea: L'11 de febrer de 1890 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) la poetessa, militant i activa propagandista de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme Virgilia D'Andrea. Òrfena des de nina, va ingressar amb sis anys en un col·legi catòlic. Sempre rebel contra la institució i l'ordre social, es refugia en els llibres i la poesia. Companya i col·laboradora d'Armando Borghi, secretari de l'USI (Unió Sindical Italiana) i del seu òrgan de premsa Guerre de classe. Tasques que assumirà Virgilia tota sola en 1921 quan Borghi romangui empresonat. En març de 1922, participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria li és de bell nou confiada, juntament amb el seu company. Militants antifeixistes, són amenaçats de mort per les seves activitats, i després de la Marxa sobre Roma feixista, decideixen exiliar-se i abandonar Itàlia en 1923; anaren a Berlín, més tard a París (1924) i finalment als EUA, on continuaran les seves accions, especialment a favor de Sacco i Vanzetti. Virgilia, bona oradora, participarà amb el seu company en mítings i col·laborarà en el periòdic anarquistaL'Aduanata dei Refratari. Virgilia D'Andrea va morir el 12 de maig de 1933 a Nova York (Nova York, EUA) deixant diverses col·leccions de poemes i una col·lecció d'articles publicats a Nova York poc temps abans.

    ***

    El vapor "Manuel Arnús" on van estar tancats revolucionaris dels Fets d'Octubre de 1934

    - Joan Rofes Llorens: L'11 de febrer de 1899 neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Rofes Llorens --també citat Llorenç. Visqué des d'infant a Reus. En 1913 s'afilià al Partit Republicà Federal d'Alejandro Lerroux García, de moda aleshores, però cap al 1919 es decantà per l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, ingressant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat destacà com a organitzador dinàmic en els Sindicats Únics confederals i com a home d'acció durant els anys del pistolerisme patronal. Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat Tèxtil de la CNT i formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de les Grups de Defensa Confederal. Durant els anys republicans fou detingut i apallissat en diverses ocasions, com ara el gener de 1932, arran dels moviments insurreccionals cenetistes, i com a conseqüència dels fets d'octubre de 1934, que estigué tancat al vapor«Manuel Arnús» al port de Tarragona. Quan esclatà l'aixecament feixista, com a membre del Comitè Revolucionari de Reus, fou un dels que assumí tasques de control dels feixistes locals i en les milícies antifeixistes. En 1939 es refugià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treballadors estrangers. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT en diverses localitats. Instal·lat a Bedarius, formà part de la CNT de Besiers. Sa companya, Concepció Banqué, era filla del dirigent comunista reusenc Josep Banqué i Martí --abans havia estat llibertari. Joan Rofes Llorens va morir en 1974 a Bedarius (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Ferdinand Gross

    - Ferdinand Gross: L'11 de febrer de 1908 neix a Viena (Àustria)el militant anarquista i antimilitarista Ferdinand Karl Gross. Després de l'escola primària es va instal·lar a Graz amb sos avis. Va veure's fortament influenciat per les idees de l'activista anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), que va freqüentar al començaments dels anys trenta arran de les reunions de militants pacifistes i d'anarquistes que aquest últim organitzava al seu domicili de Klosterneuburg, a prop de Viena. Després de la mort de Ramus en 1934, amb el futur psicoterapeuta llibertari Friedrich Liebling, continuarà militant en les«Arbeiterbildungsvereine» (Societats Educatives de Treballadors, espècie d'ateneus populars que tindran molta importància en el sorgirem de la socialdemocràcia a Alemanya i a Àustria) de Viena i de Graz, i en l'anarcosindicalista «Bund Herrschaftsloser SozialistenÖsterreichs» (Unió dels Socialistes Lliures Austríacs). Va participar activament en el grup de suport a la Revolució espanyola que es va crear a Graz en 1936. El març de 1938, amb l'ocupació nazi d'Àustria, Liebling es refugiarà a Suïssa, però Ferdinand Gross serà detingut l'1 de març de 1939 i interrogat per la Gestapo. Va ser alliberat amb la condició que a la més petita «anomalia» seria internat en un camp de concentració. Denunciat per negar-se a realitzar la salutació nacionalsocialista, va ser internat al camp de concentració de Dachau en qualitat de «pres a protegir» per una duració indeterminada i, a partir de la tardor de 1939 al camp de Flossenbürg, per tornar en la primavera de 1940 novament a Dachau. L'estiu de 1944 el van assignar als comandos destinats a la mort. Aprofitant el caos durant un bombardeig aliat, va aconseguir fugir. Després de la guerra va instal·lar-se a Graz, on va conrear el record de Pierre Ramus. A partir de setembre de 1947 publicarà Die Freie Generation (Generació Lliure) i advocarà pel pacifisme i la no violència, editant nombroses publicacions antimilitaristes. El novembre de 1992, en ocasió del cinquantè aniversari de la mort de Ramus, crearà la «Pierre Ramus-Gesellschaft». Ferdinand Gross va morir el 12 de gener de 1998 a Graz (Estíria, Àustria).

    ***

    Gino Cerrito

    - Gino Cerrito:L'11 de febrer de 1922 neix a Messina (Sicília) el militant anarcosindicalista i historiador anarquista Biagio Cerrito, més conegut com Gino Cerrito. Cap al 1943 començà a militar en el moviment llibertari amb Piero Butitta i Michela Bicchieri, entre d'altres, i prengué part en la lluita antifeixista. Fou un dels creadors del Grup Anarquista de Messina i participà en la reorganització de la Borsa del Treball i del moviment sindicalista. Com a funcionari municipal, fou elegit delegat sindical per la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball). A més de fer feina, acabà els estudis d'Història a la Universitat de Messina, on es llicencià amb la tesi «Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882)». Amb altres companys, com ara Alfonso Failla, Ugo Mazzuchelli, Mario Mantovani i Umberto Marzocchi, lluità per la revifalla de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i amb aquest objectiu participà en nombroses reunions arreu d'Itàlia amb la finalitat de redactar un nou Pacte Associatiu de la FAI, que finalment serà aprovat en el Congrés de Carrara d'octubre de 1965. Aquest congrés implicarà una escissió entre el sector proorganització i els anarcoindividualistes, els quals, reunits a Pisa, crearen els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Cerrito serà acusat per aquest grup i sobretot pels companys exiliats als EUA com el responsable d'aquest viratge proorganització. Com a professor d'Història Contemporània a la Facultat de Magisteri de la Universitat de Florència, realitzà una important tasca d'investigació sobre temes llibertaris (insurreccionalisme, antimilitarisme, organització, etc. En 1970 fou nomenat encarregat de la Comissió de Correspondència i de les relacions exteriors de la FAI, però un problema cardíac en 1971 l'obligà a frenar la seva activitat. Aleshores es consagrà a la publicació de textos d'intel·lectuals anarquistes (Kropotkin, Malatesta, Berneri, Pitrè, etc.), a estudiar l'emigració anarquista italiana als Estats Units d'Amèrica i altres temes (Resistència, novel·la popular, etc.). Entre les seves obres podem destacar La rinascita dell'anarchismo in Sicilia (1956), Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882) (1958), I Periodici di Messina. Bibliografia e storia (1961, edició), L'antimilitarismo anarchico in Italia nel primo ventennio del secolo (1968), Le origini del movimento operaio in Italia (1969, edició), Geografia dell'anarchismo. Istantanee di mezzo secolo (1971), Anarchici e anarchia nel mondo contemporaneo (1971, amb altres), Il ruolo dell'organizzazione anarchica. L'efficientismo organizzativo, il problema della minoranza, il periodo transitorio, classismo e umanesimo (1973 i 1998), Dall'insurrezionalismo alla settimana rossa. Per una storia dell'anarchismo in Italia (1881-1914) (1977), Antología anarquista (1980, recopilador), Andrea Costa nella storia del socialismo italiano (1982), Gli anarchici nella Resistenza apuana (1984, amb M. Pacini Fazzi), I fasci dei lavoratori nella provincia di Messina (1989), etc. Biagio Cerrito va morir el 4 de setembre de 1982 a Florència (Toscana, Itàlia). A l'Istituto Storico della Resistenza in Toscana, del qual era assessor, existeix un «Fondo Gino Cerrito» de documentació seva sobre la resistència llibertària.

    Gino Cerrito (1922-1982)

    ***

    Libertario Gelabert Mayol

    - Libertario Gelabert Mayol: L'11 de febrer de 1933 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Son Pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquestaèpoca, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica«Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 de març de 2011 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.

    ***

    Antonio Martín Bellido (1963)

    - Antonio Martín Bellido: L'11 de febrer de 1938 neix a Canillejas (Madrid, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Martín Bellido–també va fer ser el nom d'Antonio Martín Bollido. Fill d'un militant de la Unió General de Treballadors (UGT) exiliat a França, a partir dels 12 anys visqué a Estrasburg (Alsàcia). Fins als 19 anys va fer peritatge elèctric i en acabar aquests estudis s'establí a París, on entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. En 1962 participà en una marxa antinuclear a Londres (Anglaterra). Activista del grup de resistència antifranquista llibertari Defensa Interior (DI), entre 1962 i 1963 intervingué en accions a l'interior d'Espanya i a Itàlia. El 29 de juliol de 1963, amb Sergio Hernández, fou l'autor dels atemptats realitzats al Valle de los Caídos, contra la seu de la Direcció General de Seguretat i contra els locals de la Delegació Nacional de Sindicats a Madrid, atemptats pels quals els militants llibertaris Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, de les Joventuts Llibertàries, van ser condemnats a mort i garrotats el 17 d'agost de 1963. En 1968 va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries parisenques, però detingut, fou confinat a Saint-Brieuc (Bretanya) sota l'acusació d'«associació de malfactors». A partir de 1995 fou un dels animadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de França. En 1998 es jubilà de la seva feina d'enginyer informàtic. Amb Octavio Alberola Suriñach ha treballat en els últimes anys per obtenir de les autoritats judicials espanyoles la revisió del procés de Delgado i Granado. Actualment viu a Les Lilas (Illa de França, França).

    Antonio Martín Bellido

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Élie Reclus fotografiat per Nadar

    -Élie Reclus: L'11 de febrer de 1904 mor a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut com Élie Reclus. Fill d'un pastor protestant i germà gran d'Élisée, havia nascut el 16 de juny de 1827 a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània). En 1840, és enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament amb Élisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologiaLes primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour.

    ***

    Felice Vezzani

    - Felice Vezzani: L'11 de febrer de 1930 mor a París (França) el pintor, decorador i propagandista anarquista Felice Vezzani, conegut sota diversos pseudònims (V. Enizza, Lux,Felix). Havia nascut el 26 de maig de 1855 a Novellara (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet s'adherí al socialisme i en 1888, sota el pseudònim de V. Enizza, col·laborà en la revista satírica Bononia Rider, fundada a Bolonya per un grup d'estudiants socialistes (G. Podrecca, G. Galantara, etc.). Més tard va ser nomenat secretari de la Societat de Socors Mutus i de Resistència dels Obrers Forners i vicepresident de la Societat Obrera de Bolonya, esdevenint un dels animadors socialistes més importants de la regió. Fou un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig de 1891, època en la qual s'acostà a les idees anarquistes. A partir de l'agost de 1892, arran del congrés del Partito dei Lavoratori Italiani (PdLI, Partit dels Treballadors Italians) celebrat a Gènova, en el qual participà i on els anarquistes van ser atacats pels seus companys socialistes, s'adherí definitivament al moviment llibertari. Decidí emigrar i el gener de 1893 arribà al Brasil. A finals d'aquell any fundà el setmanari anarquista humorístic L'Asino Umano, que publicà a São Paulo 28 números fins al 25 de març de l'any següent i per al qual realitzà dibuixos i poemes satírics. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut juntament amb una quinzena de militants anarquistes i socialistes (Antono Maffucci, Galileo Botti, André Allemos, Arturo Campagnoli, Suppo Serafino, Augusto Bargioni, Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi, Giuseppe Bacchini, etc.) quan sortia d'una reunió preparatòria del Primer de Maig al Centre Socialista Internacional (SCI), del qual era president, i va ser empresonat durant set mesos a São Paulo i a Rio de Janeiro. Un cop alliberat, començà a col·laborar en L'Avvenire (1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto Donati i Lodovico Tavani, entre d'altres. En aquesta època també col·laborà en el periòdic Lo Schiavo Bianco. El març de 1895 va ser novament detingut i expulsat cap a l'Argentina, on a partir del novembre de 1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire,òrgan d'expressió dels anarquistes italians que publicà 250 números entre el 10 de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També col·laborà en el bimensual romà Il Pensiero Moderno. El març de 1897 retornà a Itàlia i començà a col·laborar en el periòdic d'Ancona L'Agitazione (1897-1898) i en el seu suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el número únic del periòdic Il Domocilio Coatto, publicat a Forli, on denuncià la Llei d'assignació de residència. El març de 1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom del Cercle d'Estudis Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que sortí publicat com a suplement del periòdic L'Agitazione. Després dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat a dos anys, 10 mesos i cinc dies de presó per«incitació a la desobediència i a l'odi de classes mitjançant la premsa» i fugí clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore, publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) per Giuseppe Ciancabilla, Domenico Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb els redactors, cessà de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899 marxà a París (França) on el contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de 1900 i trobà nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto Cantoni, Pio Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.). Aquest mateix 1899, sota el pseudònim de Felix, les edicions de Les Temps Nouveaux li van publicar el fullet Alle madri d'Italia. Des de la capital francesa, sovint sota el pseudònim Felix, col·laborà en diferents periòdics anarquistes italians, com ara L'Avennire Sociale (signant Dalla Francia),L'Agitazione, Combattiamo,Pro Justicia, etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de Suport als Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i altres. Fou un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva fundació el juliol de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il Risveglio. Distribuí a França nombroses publicacions italianes, com l'abans citada, L'Avvenire de Buenos Aires i La Questione Sociale de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a París, va ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa arran de la intervenció de diverses personalitats polítiques franceses, especialment de Jean Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el número únic de Pro Calcagno e contro il domicilio coatto, publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia de Nàpols. En aquesta època esdevingué un dels principals animadors de l'anarquisme italià a París, acostat al grup editor de Le Temps Nouveaux --a instància seva aquesta publicació tirà milers de targetes postals amb el retrat de Gaetano Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I d'Itàlia-- i establint estrets contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a Londres. Després col·laborà, amb Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare Cipriani, en l'únic número de Verso l'Emancipazione, publicat l'1 de maig de 1906 a París per Malatesta. En 1913 participà en la campanya organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic número de Liberiamo Masetti, publicat en novembre d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran Guerra, marxà a Londres, però l'abril de 1916 retornà a París, on continuà amb els seus contactes amb Luigi Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època col·laborà en Umanità Nova sota el pseudònim Lux. L'agost de 1917, després de la mort de sa companya, tornà a Itàlia, però en 1922 retornà definitivament a París, reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i col·laborant en diferents publicacions anarquistes, com ara Fede (Roma), L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), Il Monito (París), Germinal (Chicago), L'Adunata dei Refrattari (Nova York), Il Risveglio (París), Fede (París), Vogliamo (Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic Internacional de Marsella li estrenà l'obra dramàtica Demenza giustiziera. L'octubre de 1927 cofundà, amb Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana, publicat entre l'1 d'octubre de 1927 i el 18 d'abril de 1929 a París. Felice Vezzani va morir l'11 de febrer de 1930 al seu domicili del carrer dels Cloys de París (França). Pòstumament, en 1932, el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques de París li publicà el fullet Fascismo. Bozzetto sociale in due atti. Com a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes (Virgilia D'Andrea, Giuseppe Ciancabilla, etc.).

    Felice Vezzani (1855-1930)

    ***

    Banderí de la Columna Roja i Negra

    - Joan Rebull: L'11 de febrer de 1972 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joan Rebull, també conegut com Titol. Havia nascut en 1902 a l'Ametlla de Mar (Baix Ebre, Catalunya). Antimilitarista convençut, va desertar de la Marina durant el servei militar i va fugir a la Guinea portuguesa, on residí fins al 1934. Instal·lat novament a l'Atella de Mar, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità a Salou i al Carrascal com a responsable d'una centúria de la Columna Roja i Negra, i també va prendre part activa en els combats que van precedir la presa de Monte-Aragón. En acabar la guerra civil, passà a França en una barca de pesca i acabà a diversos camps de concentració i en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després va fer feina a les mines de Gargan i a l'empresa metal·lúrgica De Wendel al departament de Mosel·la, on va perdre un ronyó en un accident de treball. S'instal·là definitivament a Nimes, on ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT en l'Exili i milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

    ***

    Belgrado Pedrini

    - Belgrado Pedrini: L'11 de febrer de 1979 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'escriptor, poeta, militant anarquista i partisà antifeixista Belgrado Pedrini. Havia nascut el 5 de maig de 1913 a Carrara (Toscana, Itàlia) i sos pares es deien Guglielmo Pedrini, escultor marbrista llibertari, i Rosa Vanci. El nom de Belgrado li ve de la capital Sèrbia, on son pare havia viscut per qüestions de feina. Quan tenia nou anys quedà orfe de mare. Començà a introduir-se d'adolescent en el pensament llibertari amb la lectura dels clàssics (Friedrich Nietzsche, Carlo Cafiero, Max Stirner, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i quan tenia 18 anys començà a militar, amb la preocupació de son pare, amic de Malatesta i coneixedor de la repressió que patia el moviment llibertari. Arran de l'adveniment de Benito Mussolini al poder, amb altres companys de Carrara, lluità contra els escamots feixistes i destacà com a propagandista anarquista i per la qual cosa va ser denunciat i condemnat en diferents ocasions. Entre 1937 i 1938 restà tancat a diverses presons i a la de Pianosa conegué el socialista i futur president de la República italiana Sandro Pertini. Un cop alliberat, continuà amb la seva militància llibertària i treballà en una empresa d'autobusos. El febrer de 1942, amb Giovanni Zava i Gino Giorgi, desarmà i apallissà un grupet de cinc feixistes en un bar de Carrara i aquest fet els obligà a fugir cap a Milà. En aquesta ciutat van mantenir un tiroteig durant hores amb una patrulla nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant cartells on es feia una crida a la insurrecció contra el conflicte bèl·lic, però van poder fugir amb un tren de càrrega fins a Gènova i després a La Spezia. Estretament buscats per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), la policia política mussoliniana, va ser interceptats en una pensió de La Spezia i, després d'un tiroteig, en el qual els tres anarquistes van ser ferits greument i un policia resultà mort, van ser detinguts. De la presó de La Spezia van ser traslladats a la de Massa a l'espera d'una més que probable condemna de mort, però el juny de 1944 un escamot de partisans anarquistes de la brigada«Elio» aconseguí alliberar-los, juntament amb una cinquantena de presos, i s'integrà immediatament en aquest grup de la resistència antifeixista. Prengué part en diverses accions de sabotatge i d'atac a les tropes nazifeixistes de la zona d'Apuània fins a la seva derrota. Després de l'Alliberament, el maig de 1945 va ser novament detingut pels fets de 1942 i per altres actes, com ara l'expropiació d'alguns industrials del marbre de Carrara, Milà i La Spezia per finançar la lluita antifeixista. El maig de 1949 va ser condemnat per l'Audiència de Liorna a cadenà perpètua, pena que va ser commutada per 30 anys de presó. A la garjola es dedicà a l'estudi de la filosofia i de la literatura, aconseguint una gran cultura de manera totalment autodidacta. També es dedicà a la poesia i en 1967 va escriure a la presó de Fossombrone la composició lírica Schiavi, que serà usada posteriorment com a text per a la famosa cançó anarquista Il Galeone. El juliol de 1974, quan li mancava poc per a complir la pena imposada, va ser indultat pel president de la República italiana, el seu amic Sandro Pertini. Però així i tot, no va ser alliberat ja que havia de complir tres anys de presidi per temptativa d'evasió i va ser portat a presó de Pisa. Gràcies a la campanya mediàtica de suport internacional que s'engegà, aconseguí sortir en llibertat el 17 d'abril de 1975. Immediatament reprengué la militància anarquista i amb Giovanni Zava, Giovanni Mariga i Gogliardo Fiaschi fundà a Carrara l'anomenat Cercle Cultural Anarquista«Bruno Filippi». Entre 1976 i 1979 va fer costat el grup de lluita armada llibertari Azione Rivoluzionaria. Durant els seus últims anys de vida es dedicà a redactar manifests i fullets, a reimprimir els articles que Bruno Filippi va escriure per a L'Iconoclasta! i a la publicació del periòdic L'Amico del Popolo. Pòstumament, en 2001, es publicaren les seves memòries sota el títol Noi fummo i ribelli, noi fummo i predoni. Schegge autobiografiche di uomini contro, que han estat traduïdes al francès (2001) i al neerlandès (2007), i els seus Versi liberi e ribelli. Poesie.

    Belgrado Pedrini (1913-1979)

    ***

    Camp de concentració d'Argelers

    - Ramón Lafragueta: L'11 de febrer de 1981 mor a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarcosindicalista Ramón Lafragueta. Havia nascut el 24 d'agost de 1905 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Des de jove participà en el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat Ferroviari, adscrit a la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil lluita al front d'Aragó. En acabar la contesa passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i Vernet). Durant l'ocupació lluità en la resistència antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat a un camp de càstig alemany. En 1945 recorregué gairebé tot l'Estat francès en una gira de reorganització confederal. Després s'instal·là a Grenoble on desenvolupà càrrecs confederals en els àmbits departamental i local --fou 15 anys tresorer de la Federació Local de Grenoble. Ramón Lafragueta va morir l'11 de febrer de 1981 a Grenoble (Delfinat, Arpitània).

    ***

    Mercedes Comaposada Guillén i son company Baltasar Lobo (París, 1948)

    - Mercedes Comaposada Guillén: L'11 de febrer de 1994 mor a París (França) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Havia nascut el 14 d'agost de 1901 a Barcelona (Catalunya). Filla de José Comaposada, sabater socialista autodidacte, de ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en«Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral.És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén)  i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut.

    ***

    Attilio Bortolotti

    - Attilio Bortolotti: L'11 de febrer de 1995 mor a Toronto (Ontàrio, Canadà) el militant anarquista Attilio Bortolotti, també conegut com Tilio i Arthur Bartell. Havia nascut el 19 de setembre de 1903 a Codroipo (Friül, Itàlia). Fou el quinzè fill d'una família friülesa de 18 germans. Son pare, Luigi Bortolotti, molt religiós, era paleta i després va fer de constructor; i sa mare es deia Maria Pittana. A partir de maig de 1915 entrà d'aprenent de ferrer i de torner. A mitjans de 1920 emigrà al Canadà, amb son germà Umberto i dos amics, i el setembre s'instal·là a Windsor, on vivia son germà Guglielmo (William), fent feina amb un ferrer ucraïnès. A partir de 1922 ja pertanyia al moviment anarquista de Windsor. A Detroit, on feia feina a la fàbrica Chrysler, participà activament en la campanya d'agitació en favor de Sacco i de Vanzetti. En 1924, en un acte simbòlic en protesta per la mort de Giacomo Matteotti, cremà el passaport com a oposició al règim feixista del seu país. En 1926, ja militant el «Il Gruppo I Refrattari», en un míting on participava el cònsol italià i davant la sorpresa d'aquest, trencà el retrat del Rei d'Itàlia, provocant una gran baralla. Entre 1927 i 1929 treballà a la Ford Motor Company com a ajustador i participà en la seva agitació sindical. El 12 d'octubre (Columbus Day) de 1928 participà en un enfrontament amb un escamot de «camises negres» que desfilaven per Detroit i en el qual resultà mort l'anarquista Antonio Barra. En 1929 fou detingut a Detroit per repartir pamflets que anunciaven un míting en memòria de Sacco i de Vanzetti i fou sotmès a un procés d'expulsió a Itàlia, però trencà la llibertat sota fiança (3.000 dòlars) i fugí a Toronto, on s'instal·là fent feina d'ajustador mecànic d'automòbils. Entre 1933 i 1935 dirigí Il Libertario i coordinà la companyia teatral d'«Il Gruppo Libertario» que representava obres de Pietro Gori, de Gigi Damiani i d'altres. En 1934 conegué Emma Goldman i a partir d'aquest moment militarà en el «Toronto Libertarian Group». En 1939, durant un picnic de treballadors, portà uns ninots de fabricació pròpia perquè els concurrents es divertissin tirant a l'arc; les figures personificaven Franco, Hitler, Mussolini i Stalin, fet que molestà els militants comunistes que hi passaven i donant lloc a un sorollós escàndol. El 4 d'octubre de 1939 fou detingut per la Reial Policia Muntada del Canadà a Toronto amb altres tres companys italians acusats de«difusió de propaganda revolucionària»; dos en van ser alliberats, però Bortolotti i Marco Joachim, que havia entrat il·legalment al Canadà, van ser proposats per ser deportats a Itàlia. Finalment, després d'una dura campanya dirigida per Emma Goldman, van ser alliberats. Joachim, en comptes de ser deportat a Itàlia, se li aconseguí un visat a Mèxic; Bortolotti, després de pagar una fiança de 400 dòlars, fou posat en llibertat provisional a Toronto el 14 de gener de 1940 --just quatre mesos després, el 14 de maig de 1940, moria Emma Goldman. A conseqüència del seu empresonament, sortí greument malalt i Goldman li va fer d'infermera. En 1959 fundà la Bartell Industries Inc. A Brampton i els guanys d'aquesta empresa es dedicaren a la propaganda llibertària (Antistato,A Rivista Anarchica, Cienfuegos Press, Galzerano Editore, etc.). Durant la guerra del Vietnam refugià nombrosos desertors nord-americans que creuaven il·legalment la frontera al Canadà. Entre 1968 i 1969 dirigí The Libertarian,òrgan del «Toronto Libertarian Group». En 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. El seu arxiu sobre Emma Goldman fou cedit a Federico Arcos Martínez, un dels seus grans amics, que acabà donant-los a l'Arxiu Labadie de la Universitat de Michigan. El testimoni de Bortolotti i de la seva companya Libera sobre Emma Goldman el podem veure en el documental de Coleman Romalis Emma Goldman: The Anarchist Guest (2000).

    Attilio Bortolotti (1903-1995)

    ***

    Colin Ward (2003)

    - Colin Ward: L'11 de febrer de 2010 mor a Ipswich (Suffolk, Anglaterra) el periodista i escriptor anarquista Colin Ward. Havia nascut el 14 d'agost de 1924 a Wanstead (Londres, Anglaterra). Fill del professor Arnold Ward i de Ruby West, va descobrir l'anarquisme fent el servei militar durant la II Guerra Mundial. Amb el temps, va esdevenir un important escriptor i propagandista llibertari, col·laborador, a partir de 1947, del periòdic Freedom i editor entre 1961 i 1970 del mensual Anarchy. Entre 1952 i 1961 va fer feina d'arquitecte i des de 1971 va ser professor de la Town and Country Planning Association. En 2001 va ser nomenat doctor honorari de Filosofia de la Anglia Ruskin University de Cambridge i Chelmsford.És autor de nombrosos llibres sobre anarquisme, com ara Anarchy in action (1973), Housing: An anarchist approach (1976),  The crisis of socialism (1986), Talking anarchy (2003, amb David Goodway) i Anarchism: A very short introduction (2004); a més d'estudis sobre Kropotkin, Thoreau, Keynes, Landauer, Morris, Twain, Berkman, Camus i altres autors. També té publicades obres sobre ecologia social, arquitectura, educació i urbanisme, com ara Violence (juvenile) (1970), Work (juvenile) (1972), Tenants take over (1974), Utopia (juvenile) (1974), Vandalism (1974),The child in the city (1978), Goodnight campers! The history of the British Holiday Camp (1986), The child in the country (1988), The allotment: Its landscape and culture (1988), Reflected in water: A crisis of social responsibility (1997),Cotters and squatters: The hidden history of housing (2004), entre altres.

     Escriu-nos

    Actualització: 11-02-14


    0 0

    Una de las dificultades con que creo encontrarme reside en las fuentes, podría en cierto modo, indicarse con la palabra "bibliografía". Claro que estos escritos en esta bitácora no son estudios sino meros apuntes sin importancia ni trascendencia, pero la pregunta sobre cuáles son los escritos que debería leer es una constante. Claro que tienen que ser escritos "al alcance", que estén en Internet y la verdad es que los hay aunque desordenados, sin categorizar, es decir, escritos para iniciarse en un tema; otros para ya profundizar. Por otra parte, una bibliografía no debería ser un documento estático, inmodificable, sino actualizado a cada nuevo documento que apareciera. Quizás debiera haber una asignatura dedicada a las bibliografías y en Internet una wikipedia en cuyo buscador pondría "desamortización Mallorca" y me salieran comentados los textos existentes en Internet sobre el tema.

    Si se realiza este pequeño ejercicio, sobre la desamortización aparecen unos pocos textos que se refieren a la que se produjo en 1835, es decir, la desamortización de Mendizábal y que apenas hacen referencia a la de 1820, la del Trienio Liberal, que es la que hoy me interesa.

    Juana Ferragut Bonet en su estudio La desamortización de Mendizábal en Mallorca (1836-1846) dice: "En estos años [1820 - 1823] se lleva a cabo la primera Desamortización en la que, si bien fueron suprimidos doce Conventos, la venta de sus bienes no tuvo gran trascendencia, pues con el retorno del Absolutismo se volvió a la situación primitiva."

    Será, una vez más, en la Tesis Doctoral de Valentí Valenciano i López: El trienni liberal a Mallorca, 1820-1823 el documento del que recogeré la información. Enumera los conventos que se suprimen:

    • En Palma:
      Teatinos (convento del MM. SS. CC. Los religiosos fueron a Zaragoza);
      Observantes (convento de Jesús, los religiosos pasaron a San Francisco)
    • Felanitx: Agustinos (los religiosos pasaron a Palma).
    • Pollença: Dominicos (los religiosos pasaron al de Manacor).
    • Inca: Dominicos (los religiosos pasaron a Palma).
    • Alcúdia: Observantes (los religiosos pasaron a Inca).
    • Artà: Observantes (los religiosos pasaron al convento de Petra).
    • Santa Maria: Mínimos (los religiosos pasaron a Palma).
    • Muro: Mínimos (los religiosos pasaron a Palma).
    • Campos: Mínimos (los religiosos pasaron a Palma).
    • Sineu: Mínimos (los religiosos pasaron a Palma).
    • Lloret: Dominicos (los religiosos fueron a Ibiza).

    Posteriormente, ya en 1823, fueron cerrados otros dos conventos en Palma: el de Santo Domingo (dominicos) y el de los capuchinos.

    Pero, ¿qué era un convento en el siglo XVIII y XIX? Valentí Valenciano i López va repasando primero toda la prensa local en busca de noticias que no halla.

    6.4.4 Muntant de la desamortització

    Desconeixem el muntant dels béns que es van desamortitzar durant el trienni a Mallorca. Només hem trobat dues informacions que detallaven el contingut dels lots sobre dos expedients. Mentre ja s’estaven subhastant a Palma els béns dels ordres, el 8 de març de 1821, surt a la Gaceta de Madrid publicitat de la rematada dels béns del monestir de la Real:

    “Número 33. En la provincia de Palma, procedentes del extinguido monasterio de Bernardos del Real, para cuyo primer remate, que se ha verificado en la misma ciudad de Palma, está señalado el dia 5 del corriente: Una posesion de viña, sita en término de dicha ciudad, de 22 cuarteradas, en 99.563 rs y 33 mrs. Un pinar de 6 cuarteradas, en 31.889 rs i 9 mrs. Un molino de agua, y una porcion de tierra contigua, de una cuarterada, llamado els Molins nous, con inclusion de una casa, en 28.532 rs y 30 mrs. Una casa y jardin junto al convento de Jesus, en 7086 rs. y 17 mrs. Las casitas rústicas de id. Id. Id., en 3.543 rs 9 mrs. Otras id. Id. Id., en 1373 rs. y 1 mrs. Otras id. Id. Id., en 2.989 rs. y 21 mrs. Otras id. Id. Id., en 2.436 rs. Las que fueron de dicho monasterio, sitas en la plaza de Cort de la misma ciudad, en 10.186 rs. y 29 mrs. La posada de id. Id. Id. en la cuesta de S. Miguel, en 47.833 rs i 31 mrs. Las cocheras de la misma id. Id., en 11.958 rs. Y 16 mrs.“, (GM, 1821: 310 de 8 de març)

    I un altre anunci de subhastes a Mallorca a la Gaceta de Madrid. És el del 10 d’octubre de 1821:

    “Número 335. En la provincia de Mallorca, procedentes de conventos suprimidos cuyo primer remate se ha de celebrar en la ciudad de Palma. Fincas procedentes del convento de Mínimos de Campos, una huerta junto al referido convento, de cabida de 90 palmos en cuadro, en venta 2059 rv y 17 mrs, y en renta 61 rv y 27 mrv. Fincas procedentes del convento de Minimos de la villa de Santa Maria, cuarterada y media de tierra, cercada de pared, contigua al expresado convento, con 2 censos, uno de capital de 398 rv y 1 mrv y reditos de 11 rv i 32 mrv anuos, valor de una barcilla de trigo segun el precio comun del ultimo quinquenio, que se pagan a D. Jorge de Oleza; y otro que se paga al mismo Oleza por mitad del capital de 27 rv y 15 mrv con redito de 15 cuartos anuales, en venta 19.698 rv i 7 mrv, y en renta 589 rv i 4 mrv. Un traste de tierra, cerrado, tambien de pared, sito enfrente la puerta de San Antonio de dicha ciudad de Palma, en venta 5.979 rs i 8 mrv, y en renta 199 rv i 10 mrv.”, (GM 1821: 1527 de 10 d’octubre).

    Són les úniques informacions detallades que hem trobat sobre la venda dels béns a desamortitzar en aquest diari.

    Valentí Valenciano i López: El trienni liberal a Mallorca, 1820-1823

    Como se puede deducir, un convento era bastante más que una capilla y una casa donde vivían los frailes. Palma, recinto cerrado por murallas, era, como tantas poblaciones españolas, una ciudad de conventos amplísimos que ocupaban amplias extensiones. Palma también había vivido en los años de la guerra una sobre población a la que apenas había podido dar cobijo.

    El autor de la tesis investiga en los archivos municipales y halla peticiones de los Ayuntamientos sobre los bienes eclesiásticos desamortizados, y sus peticiones son numerosas, ya para hacer plazas, cuarteles, hospicios, etc. No lo añado aquí por ser demasiado extenso para una entrada, pero puede leerse en el punto "6.4.5 Els municipis i els edificis conventuals" de la Tesis.

    Según parece, esta desamortización fue "pequeña", la importante llegaría en 1836. No sé qué pasó con todos estos bienes. La Inquisición quedó derruida y supongo que algunos de estos conventos ya dejaron de serlo. A ver si encuentro más información.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Una reunió entre les immobiliàries del municipi i la Guardia Civil encén les alarmes de les mateixes, ja que la Guardia Civil els exigeix què es donin d’alta al “Registre d’hostatgeria”, cosa que els hi prohibeix l’actual Llei Turística que encara no té el Reglament aprovat.

     

    El passat divendres es va celebrar a l’Edifici Municipal Miquel Capllonch una reunió entre les Immobiliàries del municipi i la Guardia Civil, on aquesta va exposar els greus problemes de seguretat que pateixen els xalets comercialment anomenats “VILLAS” ja que aquestes són blanc fàcil de lladres quan els turistes surten de les mateixes per fer turisme per l’illa, també la Guardia Civil va exposar que delinqüents internacionals aprofiten per allotjar-se en aquest tipus d’establiments ja que passen totalment desapercebuts, per això exigeixen que les immobiliàries es donin d’alta al Registre d’hostatgeria per introduir a l’aplicació nacional de control de viatgers, què ara tot just utilitzen els hotels, la identitat dels viatgers que passen per la seva gestió, fins i tot ja se’ls hi va repartir la corresponent documentació per donar-se d’alta, a la reunió es varen viure moments surrealistes quan els responsables de les immobiliàries varen comunicar als caps del Institut Armat que no podien donar-se d’alta ja que ells arrendaven amb la Llei d’Arrendaments Urbans i no per la Llei Turística i per tant no tractaven amb viatgers, la reunió es va donar per acabada quan els responsables de les immobiliàries van afirmar que sense una autorització de la Conselleria de Turisme no es donarien d’alta a cap registre davant la incomprensió dels membres de l’Institut Armat, com ja es duien quasi dues hores de reunió la mateixa es va acabar amb més dubtes de les que es tenien abans d’entrar.

    El nostre regidor Miguel Sánchez, present a la reunió, va comunicar fa més d'una setmana a la regidora de Policia i Turisme Maria Buades, què demanés a la Conselleria de Turisme si algun tècnic de l’esmentada Conselleria podria desplaçar-se a la reunió ja que ens imaginavam la temàtica de la mateixa i algun tècnic de turisme hagués donat molta llum i alguna explicació, cosa que no va succeir.

     


    0 0
  • 02/12/14--21:28: Torneig FIFA14 per parelles.

  • 0 0

    [12/02] «Le Droit Social» - Bomba al Terminus - Sociétés Savantes - Manifest antimilitarista - «A la Lucha» - Conferència sobre Camus - Saperas - Ippoliti - Henkès - Aligué - Penido - Planche - Vallejo - Alba - Montseny - Matha - Giacomelli - Sánchez Izquierdo - Cano

    Anarcoefemèrides del 12 de febrer

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Droit Social"

    - Surt Le Droit Social: El 12 de febrer de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. Portava l'epígraf«Llibertat - Igualtat - Justícia». Fou el primer periòdic anarquista editat a Lió i l'òrgan de la Federació Socialista Revolucionària Lionesa. Publicà molts escrits dels Grups de Dones Revolucionàries i d'altres organitzacions. Van ser gerents Louis Dejoux i, després, Adolphe Bonthoux. Hi trobem articles de Félicien Bonnet, Adolphe Bonthoux, Toussaint Bordat, Chavrier, Claude Crestin, Antoine Crie, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François i Louis Dejoux, Amédée Denéchère, C. Dervieux, Jean-Marie Dupoisat, Gustave Faliès, Feuillade, Georges Garraud, Émile Gautier, Joseph Genoud, Jean Grave, Louise Michel, Jules Morel, Pierre Lucien Pemjean,Élisée Reclus, Thomas, Frédéric Alexandre Tressaud, Eugène Vermesch, Charles Voisin, entre d'altres. Dues sèries d'articles («La société au lendemain de la Révolution» i «Organisation de la propagande révolutionnaire») es van editar en futlletó. El primer gerent, Louis Dejoux, va ser condemnat el 25 de maig de 1882 per l'Audiència del Roine a un any de presó i a 200 francs de multa per diversos articles on exalçava l'acció de Fournier, jove obrer sense feina de 19 anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne contra el seu patró Bréchard, i fugí a Suïssa. En sortiren 24 números, l'últim el 23 de juliol de 1882 i fou substituït per L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire (1882).

    ***

    Émile Henry al cafè Terminus segons Flavio Costantini

    - Bomba al Terminus: El 12 de febrer de 1894, una setmana després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, Émile Henry, amb la intenció d'atacar la burgesia, llança una bomba al cafè Terminus de l'estació de Saint Lazare de París (França), amb el resultat d'un mort, una vintena de ferits i importants danys materials. Després d'una persecució, durant la qual Henry fereix un policia, va ser detingut. Jutjat més tard, va ser executat el 21 de maig del mateix any.

    ***

    L'Hôtel des Sociétés Savantes

    - Inauguració de l'Escola Llibertària de l'Hôtel des Sociétés Savantes: El 12 de febrer de 1899 s'inaugura una escola llibertària a l'Hôtel des Sociétés Savantes (Palau de les Sàvies Societats), al número 28 del carrer Serpente de París (França). El projecte inicial, organitzat pel grup «L'Éducation Libertaire» i sostingut per Jean Grave, Piere Quillard, C. Papillon i Francis Prost, d'obrir una escola llibertària per a la infantesa --basats en els principis pedagògics de Paul Robin i d'André Girard-- no es va poder aconseguir encara, ja que únicament s'impartien «Cursos Llibertaris d'Educació Superior» nocturns per als adults. El 3 de novembre de 1899, Le Journal du Peuple, assenyalava la represa de les classes amb la participació de Domela Nieuwenhuis. L'any següent, s'editarà la revista L'Éducation Libertaire.

    ***

    Dibuix antimilitarista de Tardi

    - Publicació del manifest «La Internacional anarquista i la guerra»: El 12 de febrer de 1915 es fa públic en tres idiomes (anglès, francès i alemany), a Londres (Anglaterra), el manifest antibel·licista «La Internacional anarquista i la guerra» (L'Internationale Anarchiste et la guerre; International Anarchist Manifesto on the War), que serà publicat en el número de març de la revista londinenca Freedom. Va ser signat per 36 companys i companyes anarquistes: Leonard D. Abbott, Alexander Berkman, Luigi Bertoni, L. Bersani, G. Bernard, G. Barrett, A. Bernardo, E. Boudot, A. Calzitta, Joseph J. Cohen, Henry Combes, Nestor Ciele von Diepen, F. W. Dunn, Ch. Frigerio, Emma Goldman, V. García, Hippolyte Havel, M H. Keell, Harry Kelly, J. Lemaire, E. Malatesta, H. Marques. F. Domela Nieuwenhuis, Noel Panovich. E. Recchioni, G. Rinjders, J. Rochtechine, A. Savioli, A. Schapiro, William Shatoff, V. J. C. Schermerhorn, C. Trombetti, Pedro Vallina, G. Vignati, Lillian G. Woolf i S. Yanowsky. Van romandre fidels al seu ideal antimilitarista, afirmant: «No existeix distinció possible entre guerres ofensives i guerres defensives [...]. Només existeix una guerra d'alliberament: la que a tots els països es realitza pels oprimits contra els opressors, pels explotats contra els explotadors. El nostre paperés el de cridar els esclaus a la rebel·lió contra els seus amos. La propaganda i l'acció anarquista han d'aplicar-se amb perseverança per debilitar i disgregar els diversos Estats, per cultivar l'esperit de rebel·lió i per crear el descontent en els pobles i en els exèrcits.»

    ***

    Portada del primer número d'"A la Lucha"

    - Surt A la Lucha: El 12 de febrer de 1937 surt a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista A la Lucha. Órgano de la Federación Comarcal de JJ.LL. CNT-FAI. Portava el lema:«Anarquía es superación». Aquest òrgan de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicà molts d'articles sobre el món sindical, especialment referents als sindicats agrícoles, i notícies comarcals i culturals. Encara que molts d'articles van anar signat amb pseudònims (Aurelio, Espartacus, Febo, Quim, Reporter Callejero, etc.), hi van col·laborar Gregorio Campos, M. Cros, V. González, Joan Oliveras, Frederic Pujol, J. Sagols, Joan Sans Sicart i Pau Vergés, entre d'altres. L'últim número conegut és l'11, del 23 d'abril de 1937.

    ***

    - Conferència sobre Camus: El 12 de febrer de 1967 a la Sala Mazenod de Marsella (Provença, Occitània) l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux fa una conferència sota el títol Albert Camus et la Révolte. L'acte, organitzat pel grup«Culture et Liberté», era la cloenda d'una petita gira que havia començat el 10 de febrer a l'explanada de la Sala del Pavelló Popular de Montpeller i l'endemà a la Sala de l'Ajuntament d'Avinyó, organitzada pels grups anarquistes locals. Maurice Joyeux fou íntim amic d'Albert Camus.

    Conferència sobre Camus (12-02-1967)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Francesca Saperas Miró

    - Francesca Saperas Miró: El 12 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889). Francesca Saperas Miró va morir el 21 d'agost de 1933 a Barcelona (Catalunya).

    Francesca Saperas Miró (1851-1933)

    Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

    ***

    Francesco Ippoliti

    - Francesco Ippoliti: El 12 de febrer de 1865 neix a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia) el metge anarquista Francesco Ippoliti. Sos pares es deien Siverio Ippolitti, petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en medicina i cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà i positivista, arribà al socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels pobres», ja que es dedicà sobretot a assistir els més necessitats, als quals socorria de franc. En 1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre 1902 i 1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i animà el Cercle «Il Progresso» de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els anarquistes i socialistes del poble i el qual reivindicà l'autonomia municipal d'aquesta localitat de la de Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes interrupcions, continuà exercint de metge municipal a Aschi. El novembre de 1905 assistí com a delegat al congrés de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL) celebrat a Roma. L'abril de 1907 organitzà una recollida de signatures dirigida al Ministeri de l'Interior per demanar l'autonomia municipal de San Benedetto dei Marsi, poblada per 4.000 persones. A partir de gener de 1908 va ser nomenat metge municipal de Castellafiume. Aquest mateix any va escriure anònimament en I Piccoli Farabutti, versos satírics rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra la corrupció dels polítics, religiosos i militars, cançons que encara actualment es canten a la zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano a 10 mesos de presó i a 1.000 lires de multa per«difamar i injuriar», en el periòdic La Marsica i en un full volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi d'aleshores --mai no es complí aquesta condemna. Després exercí de metge municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes policíacs l'acusaven de fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre 1915 i 1919 exercí de metge municipal a Bagnorea --més tard Bagnoregio--, on restarà fins a finals de 1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al congrés fundacional de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), que se celebrà a Florència. El setembre de 1921 retornà a San Benedetto dei Marsi, on mentrestant s'havia constituït un nucli anarquista adherit a la Federació Anarquista Abrucesa (FAA). Participà en la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona. Mantingué una estreta correspondència amb el destacat anarquista romà Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran amistat amb Errico Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos contactes amb la colònia llibertària italiana establerta als Estats Units. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede,Il Germe, Libero Accordo, La Marsica,Pagine Libertarie, etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels organitzadors dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els pagesos a la rebel·lió contra el «feudalisme» del Príncep Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant el Fucino --tercer llac de la península italiana en grandària--, que donà lloc a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava el seu feu amb regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre corruptes. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni a la seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses temporades. Després de patir una«expedició punitiva» d'un escamot feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge, els carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on el 24 d'abril de 1926 va ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola Tarquini. En 1926 publicà l'opuscle Storia morale ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la història de la «camorra política local» des del 1870; però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren tots els exemplars acusant-lo d'atiar l'«odi de classes» entre la població del Fucino. El 19 de juliol d'aquell any, la policia segrestà tres còpies d'aquest fullet i exemplars de Il Libero Accordo i deL'Adunata dei Refrattari a casa del seu amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll, la policia descobrí a casa del metge sis còpies del fullet i a casa de De Rubeis, dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de recanvi, 132 cartutxos i 47 exemplars de L'Adunata dei Refrattari. Ambdós van ser acusats d'«incitar l'odi de classes» i condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria. El 21 de gener de 1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de 1927 va ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de juny de 1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de 1927, a causa del contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i confinat a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa conegué Luigi Galleani i mantingué estrets contactes amb representants dels moviments anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la premsa llibertària. A causa de la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser substituït per dos anys d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a San Benedetto dei Marsi i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies. El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de 1928 patí escorcolls policíacs. El 31 de desembre de 1928 va ser detingut preventivament en ocasió de les noces d'Humbert II de Savoia. Entre finals de 1928 i principis de 1929, com que encara no podia viatjar, mantingué una important relació epistolar amb Osvaldo Maraviglia, que l'ajudà econòmicament, Attilio Conti, Paolo Schicchi i Camillo Berneri, entre d'altres. Després passà temporades a Bagnoregio i a Curadi Vetralla i el novembre de 1929 retornà al seu poble. El 22 de maig de 1930 patí un nou escorcoll. El 3 de juny de 1930 va ser denunciat per distribuir un manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost d'aquell any arribà al seu domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre llibres de medicina i cirurgia, havia una gran quantitat de revistes, llibres i periòdics llibertaris; per tot això va ser detingut acusat de propaganda anarquista. Decidí, a la manera franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos béns, per«ser el més pobre dels pobres, per no ser còmplice». Francesco Ippolitti va morir debilitat físicament, tot sol i relegat a l'oblit --només rebé el suport de Francesco de Rubeis i sa companya Pasqualina Martino--, el 7 de gener de 1938 --alguns citen el 8 de gener-- a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia). Des de 1997 un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007 Oliviero La Stella publicà la biografia Francesco Ippoliti. Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento.

    Francesco Ippoliti (1865-1938)

    ***

    Foto policíaca de Pierre Henkès (ca. 1894)

    - Pierre Henkès: El 12 de febrer de 1867 neix al XII Districte de París (França) l'ebenista anarquista Pierre Henkès. Sos pares es deien Mathias Henkès i Marie Deker. El 16 d'abril de 1888, per les seves activitats llibertàries, se li va decretar l'expulsió de França i es va refugiar a Bèlgica. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Foto policíaca de Joan Aligué Casals (1914)

    - Joan Aligué Casals: El 12 de febrer de 1892 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista Joan Aligué Casals –el seu primer llinatge també citat Aliguer. Sos pares es deien Valentí Aligué i Dolors Casals. Treballà de llauner i milità en el moviment llibertari de Terrassa. En 1911 va ser nomenat secretari auxiliar de l'acabat de fundar Ateneu Sindicalista de Terrassa i en 1913 col·laborà en el periòdic La Voz del Pueblo d'aquesta localitat. El 4 d'agost de 1913, quan era secretari del Sindicat de l'Art Fabril, va ser detingut a Terrassa, juntament amb el regidor i president d'aquest sindicat Jeremies Busqué, arran d'uns enfrontaments amb la Guàrdia Civil durant la vaga general del ram fabril declarada arreu de Catalunya. Fugint del servei militar, és declarà insubmís i creuà els Pirineus, arribant el gener de 1914 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Participà en la fundació del «Centro Español de los Pirineos», del qual va ser nomenat president, encara que després va ser exclòs per la seva oposició a portar una insígnia amb la bandera espanyola. En 1918 treballà com a llauner al taller de Moli Martin de Perpinyà i va ser fitxat com a «anarquista militant, propagandista i amb sentiments germanòfils».

    ***

    José Penido Iglesias

    - José Penido Iglesias: El 12 de febrer de 1894 –algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1895– neix a Conxo (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Penido Iglesias. Emigrà a Amèrica amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on nasqué sa filla Olga en 1927, començà a militar en el sindicalisme i per aquest motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península, s'instal·là d'antuvi a Santander i després a Gijón, on treballà, com a Cuba, de taxista. Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de practicant a la Universitat de Santiago de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a l'Institut de Malalties Venèries de Gijón. Durant els anys de la II República espanyola, estigué afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i després entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Astúries. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón (Astúries, Espanya), on formà part del grup «Tierra», que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant petits hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón. La seva relació amb els metges de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el judici que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936 s'incorporà com a voluntari al Batalló 219, també anomenat«Batalló Galícia», del qual va ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a Astúries (batalla d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de 1937 era cap del Batalló 19 («Batalló Astúries»). Participà en l'assemblea de l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de 1937 al Cinema Roxy de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita. Durant la primavera de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de l'Exèrcit d'Astúries. Quan la zona nord de la Península caigué a mans feixistes, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid, on va ser nomenat major de milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es posà al front de la V Divisió de l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes fonts, encapçalà també la«Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al camp de concentració d'Albatera, on treballà a la infermeria i des d'on pogué establir contactes amb la militància amb la intenció de reorganitzar la CNT. El juliol de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli i el març de 1940 a la de Gijón, on va ser condemnat el maig d'aquell any a 12 anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la presó de Alfaro i encara passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat, el març de 1943 començà a participar en la reorganització del moviment llibertari clandestí a Gijón i La Felguera, des del sector«col·laboracionista» o«possibilista», tot aprofitant la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar sospites. Ocupà càrrecs orgànics d'importància, com ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal. L'1 de gener de 1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto Rueda Pérez i Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió orgànica, i tots tres van ser interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, però van ser alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945, en representació del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple Regional del Nord que se celebrà a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març de 1946 al Ple Nacional de la CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en substitució de Manuel Vicario. Des de Barcelona passà a França clandestinament. Com a delegat del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior, mantingué relacions amb la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la ponència sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT). En 1948 acceptà com a estratègia la restauració borbònica i alguns el titllaren d'«anarcomonàrquic». Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro Castro, formà part del Comitè Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el butlletí Solidaridad. A començament dels anys cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas treballà d'infermer en un hospital psiquiàtric i després es va fer representant de la multinacional alemanya de fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956 era president del Centre Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell Directiu de la«Hermandad Gallega» de Veneçuela. En 1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest any retornà a la Península. El novembre de 1966 s'instal·là a Madrid amb sa filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de 1970 a Madrid (Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción,CNT i Exilio.

    ***

    Fernand Planche segons una xilografia de Jean Lébédeff

    - Fernand Planche: El 12 de febrer de 1900 neix a Saint-Rémy-sur-Durolle (Alvèrnia, Occitània) l'escriptor i militant llibertari Fernand Claude Planche, també conegut com Fernand Granier. Fill d'un modest artesà, que morí poc després del seu naixement, també va perdre sa mare quan tenia set anys i va ser recollit pels avis materns. Son avi el ficà com a aprenent de polidor de vidres a les moles del riu Durolle, al seu pas per Thiers. Cap al 1919, quan sos avis ja eren morts, s'instal·là a París. Després va fer el servei militar com a mecànic d'aviació a Dijon i a Alemanya, on la misèria feia estralls. Tota aquesta experiència va fer que esdevingués antimilitarista. Quan tornà a la vida civil va treballar de ganiveter i començà a freqüentar els cercles anarquistes. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí a Levallois al III Congrés de la Unió Anarquista (UA). Durant les eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es presentà com a candidat abstencionista per la llista llibertària de la IV Circumscripció de Saint-Denis i Sceaux. Entre desembre de 1923 i març de 1925 col·laborà en Le Libertaire i, a partir del 8 de gener de 1928, en La Voix Libertaire,òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Fou un dels promotors de la cooperativa creada per a subministrar diners per a l'adquisició d'un terreny amb la finalitat de construir la «Maison Anarchiste», que finalment fou edificada a París. En 1934, amb Émile Bidault, fundà La Conquête du Pain, periòdic obert a totes les tendències de l'anarquisme («Síntesi anarquista») i del qual s'editaren 45 números fins al 1935. També col·laborà en La Brochure Mensuelle. En una botiga del barri parisenc de Boulogne-Billancourt venia tota mena d'estris tallants, que també reparava i esmolava. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a París al Congrés de la Unió Anarquista («Congrés de la Unitat»). En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF), que s'havia creat arran del congrés tingut a Tolosa de Llenguadoc entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any en oposició a la Unió Anarquista, criticada com a centralista i com a acostada a la esquerra politicosindical marxista francesa (Plataformisme). Entre març i agost de 1937 fou el responsable de l'administració i de la redacció de Terre Libre, òrgan de la FAF. A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per fer costat la Revolució que s'havia engegat. En 1939 va ser inculpat de complicitat en un delicte de deserció i tancat durant l'hivern de 1939 i 1940 a la presó parisenca de la Santé; després fou internat com a «mesura administrativa» al camp de Maisons-Laffitte. Quan la desfeta, els detinguts van ser evacuats cap a Pau. Després del bombardeig de Meung aconseguí escapar furtant una bicicleta i retornà a París, on retrobà sa companya Laure i es posà a treballar en una fàbrica. El seu cas es va reobrir i, sota l'amenaça de ser detingut, s'allistà per un any com a treballador voluntari a Alemanya i marxà a Berlín. En 1942, encara fugat, fou inculpat de provocació a la insubmissió i fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional, però no s'hi presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de presó que estaven coberts preventivament. Quan acabà el seu allistament a Alemanya, tornà a París. El seu nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del moviment anarquista clandestí. Amb l'Alliberament esdevingué el representant de les ganiveteries d'Alvèrnia i participà activament en la reconstrucció del moviment anarquista, col·laborant en Le Libertaire, L'Unique i Pensée et Action. Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i Martinet-sur-Durolle, va escriure el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide de Louise Michel (1946 i 2005). En 1947 ajudà en l'edició de La Révolution inconue, de Volin. El febrer de 1948 publicà Durolle --reeditat en 1986 sota el títol Durolle au pays des coutelliers-- i l'octubre Kropotkine, en col·laboració amb Jean Delphy. El novembre de 1948 reedità L'unique et sa propriété, de Max Stirner --redactà el pròleg iÉmile Armand el prefaci. La fallida de la seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i aleshores esdevingué presentant. En 1950, davant el perill d'una nova guerra, emigrà amb sa companya a Nova Caledònia amb una màquina de fer maons, amb la idea d'elaborar totxos per a la construcció; però el projecte fou un fracàs ja que la sorra canac no era idònia per a l'artefacte. Laura, que mostrava signe de desequilibri mental arran de la guerra, acabà internada en un hospital psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell tornà al seu antic ofici de polidor de vidres. A Oceania continuà amb la propaganda anarquista, distribuint cinc números de Défense de l'Homme, periòdic fundat per Louis Lecoin. Entre 1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un periòdic mimeografiat, La Raison. Organe de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie et dépendances. En aquests anys realitzà programes radiofònics, entre els quals destaquen el del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del centenari de la Comuna de París. A Nova Caledònia s'oposà al règim colonial, defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac. Després va comprar uns terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la ramaderia, però el projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que tenia amb els nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat. Finalment es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que compaginà fent de vigilant nocturn. Fernand Planche va morir el 20 d'abril de 1974 a Nouméa (Nova Caledònia), atropellat per un cotxe quan circulava amb bicicleta.

    Fernand Planche (1900-1974)

    ***

    Eugenio Vallejo Isla (1937)

    - Eugenio Vallejo Isla: El 12 de febrer de 1901 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eugenio Vallejo Isla. Obrer metal·lúrgic de la Hispano-Suïssa, de la qual era membre del seu Comitè Obrer, milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i fou membre del Comitè Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou força actiu durant les vagues del sector en el període republicà. Entre 1932 i 1938 col·laborà en Solidaridad Obrera. L'octubre de 1933 es llicencià de l'Exèrcit. El 13 de desembre de 1934 va ser detingut, amb Rafael Sellés, per la Brigada Especial com a caps del moviment de protesta contra la jornada de 48 hores al ram de la metal·lúrgia. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser nomenat delegat d'incautacions d'instal·lacions industrials del Departament de Guerra del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. A petició de Buenaventura Durruti, que el considerava el més preparat del seu sindicat, va ser nomenat membre de la Comissió d'Indústries de Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya en la Secció de Siderometal·lúrgica, que es va constituí el 7 d'agost de 1936. D'antuvi confeccionà un balanç de la situació de les fàbriques i dels tallers i proposà un pla de producció d'armament. Seguidament contactà amb els sindicats confederals de productes químics i amb el de mineria de Sallent amb la finalitat d'engegar la producció en massa de productes bèl·lics. Abans que la Generalitat se n'adonés, posà en marxa les indústries de guerra i els consells d'obrers i soldats. La seva tasca va ser tan efectiva  --290 fàbriques i 150.000 treballadors i treballadores dedicats a la fabricació d'armament en juliol de 1937-- que quan la Generalitat, mitjançant el conseller d'Hisenda Josep Tarradelles, controlà la situació el van respectar en el seu càrrec, convertint-se en l'home de confiança de la CNT dins la CIG. El setembre de 1937 negocià, amb Alejandro Otero, subsecretari d'Armament i Municions del Govern de la II República espanyola, i els seus assessors soviètics, la integració de la indústria catalana amb la de la resta de l'Estat. També frenà la producció de material de guerra al marge de la CIG. En la seva tasca rebé el suport i l'assessorament de Teodoro Colomina, Ferrán Latorre i Vladimir Bisxitzki, entre d'altres. Malgrat l'oposició del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a la seva tasca i la manca de suport del govern republicà espanyol, el conseller Tarradelles el defensà, a ell i a la seva gestió, ja que, malgrat els sabotatges comunistes (robatori de blindats, entrebancs posats pel govern per a la concessió de les divises necessàries per a importar matèries primeres, dificultats en l'abastiment de materials, declaracions injurioses a la premsa, etc.), creà del no-res una indústria bèl·lica eficient. El maig de 1938 la CIG es remodelà i passà a anomenar-se Consell Tècnic de la CIG i ocupà el càrrec fins l'agost de 1938 quan aquest Consell Tècnic va ser dissolt arran de perdre la Generalitat la titularitat de les seves fàbriques i magatzems i passar aquests a poder estatal. A partir de maig de 1938 dirigí la fàbrica F-14 de Sarrià, on es muntava el mosquetó Mauser. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. A finals de 1940 retornà a Catalunya i muntà un taller de metal·lúrgia a Esplugues de Llobregat. Aquests fet va ser censurat per la CNT que el repudià i l'expulsà de l'organització.

    Eugenio Vallejo Isla (1901-?)

    ***

    Manuel Alba Blanes

    - Manuel Alba Blanes: El 12 de febrer de 1903 neix a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Manuel Alba Blanes. Fill d'una família humil, va ser un home de múltiples inquietuds polítiques i culturals (jornaler, mestre, músic, compositor, poeta i dramaturg), tot d'una manera autodidacta. Fou membre de l'«Estudiantina de Palma del Río» i del «Círculo de la Amistad», i tingué contactes amb el«Círculo de Posadas». Com a músic creà l'himne oficiós del seu poble natal (Pueblo alegre y soñador) i formà part de comparses i de murgues. En 1925 fundà i presidí l'Ateneu Popular d'Almodóvar. Estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es casà amb Enriqueta Sanz Palma, serventa de Francisco Natera, el major terratinent d'Almodóvar d'aleshores. El 23 de juliol de 1928 estrenà el drama popular Entre dos fuegos, del qual només es realitzà aquesta representació. Entre el 9 de març de 1936 i l'1 de setembre de 1936 ocupà l'alcaldia del seu poble natal, destacant en temes com la desocupació, l'educació, l'igualtat de gènere, la salut o la pobresa; fou l'últim batlle republicà d'Almodóvar del Río. El juliol de 1936 dirigí la resistència contra els aixecats i el 20 de juliol de 1936 proclamà el comunisme llibertari a Almodóvar. A partir d'agost de 1936 fou comissari polític del«Batalló Fermín Salvochea» i, després, de la «Columna Andalusia-Extremadura». Manuel Alba Blanes va morir el 16 de març de 1937 al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), però el seu cos mai no va ser trobat. Té dedicada una avinguda a Almodóvar. En 2007 l'Ateneu Popular d'Almodóvar del Río i l'editorial Berenice publicà Entre dos fuegos, ja que fou trobat un manuscrit del mateix que es donava per perdut --el 26 d'octubre de 2007 fou reestrenada. L'edició d'aquesta peça teatral ve acompanyada amb el DVD del curtmetratge En la memoria, sobre la seva vida, de Fran Prieto Almagro i Nacho Blanes, pel·lícula que ha rebut diversos premis. Aquest Ateneu Popular també creà un premi amb el seu nom per reconèixer les autors que defensen la llibertat de pensament amb la seva actitud vital i professional.

    ***

    Frederica Montseny

    - Frederica Montseny i Mañé:El 12 de febrer de 1905 neix a Madrid (Espanya) la destacada militant anarcosindicalista i anarquista Frederica Montseny i Mañé. Filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), dos coneguts agitadors culturals àcrates i mestres llibertaris propulsors de l'escola racionalista de Ferrer i Guàrdia. En 1912, passa a residir a Barcelona, a Horta, amb sa família. Posteriorment van residir a altres indrets al voltant de Barcelona. La seva educació va ésser impartida per sa mare i la va completar d'una manera autodidacta llegint literatura o teatre, tant obres clàssiques com contemporànies. També va cursar estudis a l'Acadèmia Cost de Barcelona i va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat. Amb 18 anys ja defensava clarament l'anarquisme, edat a la qual va publicar el seu primer article a Solidaritat Obrera. Des d'aleshores no va parar d'escriure, col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca --reapareguda en 1923 i editada per la família Montseny des de Barcelona-- i, en les seves col·laboracions de narrativa, en La Novel·la Ideal --on va arribar a publicar una quarantena de novel·letes-- i Voluntad. Durant la dictadura de Primo de Rivera va escriure una trilogia de novel·les centrada en l'emancipació femenina, La Victoria (1925), El hijo de Clara (1927) i La indomable (1928). Ja llavors defensava la igualtat entre sexes dins d'una societat sense Estat ni capital. Es desmarcava de les feministes de la seva època que sol pretenien un reconeixement polític de la dóna dins la societat capitalista. El 7 de juny de 1930, es casa amb Germinal Esgleas, qui esdevindrà el seu company durant tota sa vida. Comença a bellugar-se dins el sindicalisme de CNT durant el gener del 1931, i s'incorporà en el Sindicat Únic de Professions Lliberals de Barcelona, tot i que ella, com els seus pares, es considerava «anarquista individualista», incorporant-se en la redacció de Solidaritat Obrera. Durant els anys de la República, a través de nombrosos articles, es manifesta en contra dels trentistes i a favor de l'insurrecionalisme de la FAI. El 13 de novembre de 1933 neix la seva primera filla, Vida. El 1936 s'incorpora en el Comitè regional de Catalunya de la CNT i en el Comitè Peninsular de la FAI, importants càrrecs orgànics del moviment llibertari català.  Després, durant la guerra, es convertí en ministra de Sanitat i Assistència Social amb el govern de Largo Caballero (1936-1937). Paradoxalment, essent anarquista, va ser la primera dona de l'Estat espanyol a accedir a una cartera ministerial. Les seves idees eren clares: va plantejar un concepte de benestar social fonamentat en criteris de ciutadania social, prevenció en la pràctica sanitària, i la llei d'interrupció voluntària de l'embaràs paral·lela a l'aprovada per decret a Catalunya el 1936. També va legalitzar els centres de prostitució lliure. Totes aquestes mesures suposaven un notable progrés dins del context de l'època, i encara avui en dia, en matèria legislativa sanitària. El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el primer Comitè d'Enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris. Va defensar el POUM de les injustes acusacions comunistes. Durant els Fets de Maig de 1937, va intervenir, amb altres ministres anarquistes, a parar els enfrontaments que tenen lloc a la rereguarda barcelonina. En 1937 publica diverses obres (El anarquismo militante y la realidad espanyola, La Commune de París y la revolución espanyola i Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social). Va exiliar-se a França, en acabar la guerra --el 5 de febrer de 1939 mor sa mare en un hospital de Perpinyà--, continuant amb el seu treball sindical a la CNT. El juny de 1940, amb l'ocupació alemanya de França, és detinguda pel Govern de Vichy i ha d'afrontar una amenaça d'extradició. El desembre de 1944, passa a residir prop de Tolosa de Llenguadoc. El maig de 1945, en el Congrés de la CNT a París, és elegida per a ocupar la secretaria de premsa i propaganda del comitè. En 1958, dirigeix el periòdic CNT, que més tard es convertirà en L'Espoir. El 1977 va retornar a l'Estat espanyol per a la reconstrucció del sindicat. Ni l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. El 21 d'octubre de 1981, va morir Germinal Esgleas a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), lloc on també ella va morir, el 14 de gener de 1994. Les seves publicacions més destacades són: La mujer, problema del hombre (1932), El problema de los sexos (1951), Cien días en la vida de una mujer (1949), Crónica de la CNT (1974), El anarquismo (1976), Mis primeros cuarenta años (1905-1945) (1987).

    «Dossier Federica Montseny», en El Temps d'història, 44 (febrer 2005)

    Salvador Palomar: «Frederica Montseny Mañé (1905-1994), una mirada reusenca», en Butlletí Informatiu de l'Arxiu Municipal de Reus, 10 (estiu 2005)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Mi propósito hoy es enlazar algunos artículos que he ido encontrando estos días que tratan sobre estos años del Trienio Constitucional 1820 - 1823.

    Sobre el tema de la prensa en Mallorca durante estos años no he encontrado ninguna publicación que lo estudie. Sólo he hallado un artículo que trata sobre algunos escritos publicados en la prensa de esos años por un personaje singular ya que fue Alcalde de Palma. El artículo es:

    Juan Manuel Lubet i Rossell (Cádiz 24-4-1769 – después de 1824) fue Alcalde de Palma desde 1815 a 1820 (ver: Lista de los Alcaldes de Palma). Sin embargo dudo de que fuera Alcalde tantos años pues en 1818 hubo una sentencia que lo destituía y desterraba de Mallorca, aunque al menos el destierro no se cumplió pues siguió residiendo en Mallorca hasta el inicio del Trienio. "Pel que fa al batle de Palma, Juan Manuel Lubet, des de finals de 1815 fins que fou separat del seu càrrec, també manté una forta presència al Diario Balear, sobretot el 1817 i 1818, mitjançant la publicació de bans o insertant article per qualsevol motiu o ordre de la Corona.", dice Valentí Valenciano en su Tesis Doctoral.

    Miguel Ferrer Flórez (1922 - 2009) ha publicado varios artículos sobre las primeras décadas del siglo XIX.Enlazo algunos:

    Bien, enlazo la lista de obras de Miguel Ferrer Florez que muestra Dialnet y los artículos publicados en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana.

    Como información preferente y que he utilizado en estas entradas está la Tesis Doctoral de Valentí Valenciano i López

    Para acabar, retornaré al tema inicial sobre la prensa. Josep Amengual i Reus fue alcalde de Binissalem en 1822. Pues hay un estudio realizado precisamente por Valentí Valenciano. Es el artículo La poesia de Joan Josep Amengual i Reus al Setmanari Constitucional, Polític i Mercantil de Mallorca (1820-1821) publicado en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana: Revista d'estudis històrics, ISSN 0212-7458, Nº. 61, 2005 , págs. 163-196

    Me quedan dos temas para acabar esta serie sobre el Trienio Constitucional. Uno es el levantamiento absolutista que se produjo en Campos en 1822, y otro es la represión posterior que hubo contra los liberales, plasmado contra D. Pedro González Vallejo, obispo de Mallorca (1819-1825). Confío en acabarlo mañana.

    ¡Ah, y también me falta el tema de los masones en Menorca!


    0 0

    Els partits de l’oposició de l’Ajuntament de Pollença, Esquerra Republicana, PSM-MÉS, PSOE, Alternativa i els regidors no adscrits, responsabilitzen al batle de l’embolic del solar de “Balaixa” a la Cala Sant Vicenç.

    Al passat ple ordinari de gener es va dur una proposta de la fundació Tabaluga (Peter Maffay) per tal de comprar el solar de Cala Barques que té el xibiu anomenat Balaixa. Es tracta d'un solar qualificat com a zona verda, i per tant l'Ajuntament té la obligació d'expropiar-lo. La Fundació Tabaluga proposava comprar-lo als actuals propietaris i cedir-lo a l'Ajuntament a canvi de poder explotar durant 30 anys. L'actual propietari hi guanyava amb la venda del solar, la Fundació aconseguia un local a un lloc turístic i l'Ajuntament s'estalviava l'expropiació i s'aconseguia la rehabilitació del solar. Per tant, en principi, la proposta tenia bon aspecte. Nomes alguns punts de dubtes que no s'havien resolt en els dies que hi hagué entre la Comissió Informativa i el Ple, que varen justificar que des de l'oposició demanéssim que s'aplacés l'aprovació fins a un ple posterior, proposta que fou acceptada pel batle. Bàsicament els dubtes eren els següents:

    • Perquè l'Associació de Veïns no havia estat informada i consultada sobre el seu parer respecte d'aquesta operació urbanística? Aquesta opinió és important, ja que la Cala ha patit moltes mancances i als veïns se'ls han fet moltes promeses que no s'han complit. I aquest indret, com ja han manifestat, també seria idoni com a oficina d’informació turística.

    • Com es justifica el valor d'expropiació del solar, valorat per l'Ajuntament en 291.398,60 €, quan en canvi la opció de compra del solar havia estat de només 120.000 €.?

    Una vegada retirada la proposta de l'ordre del dia, els grups de l'oposició hem demanat esser presents a una reunió entre l'Ajuntament i l'A.VV. , restauradors i els hotelers. La resposta ha estat que la reunió es farà, però sense convocar-nos-hi, i que ja ens informaran després dels acords presos. Ens sembla una total falta de respecte quan els promotors de la reunió hem estat nosaltres mateixos.

    Pel que fa a la valoració sembla que també teníem motius per manifestar els nostres dubtes. Resulta que la valoració s'ha fet en base als valors cadastrals aprovats el 27 de juny de 2006, en plena bombolla immobiliària. El Reglament de Valoracions 1492/2011 diu clarament que els valors per expropiacions han de ser els reals de mercat en el moment que es fa la valoració. Això es pot fer agafant mostres de mercat, o be agafant el valor cadastral -que teòricament també és de mercat, però del mercat del 2006- amb una adequada adaptació a la data actual. En aquest cas s'ha agafat un preu de referència de 835 €/m2, com hem dit corresponent al 2006, i a sobre s'ha augmentat en l'IPC general de l'estat des d'aquella data, el +16,3%. La realitat del sector de la construcció des del 2006 ha estat ben diferent, amb una important baixada del preu de l'habitatge. Al manco s'hauria d'haver tingut en compte la reducció del -20% dels valors cadastrals que l'Ajuntament va aprovar al febrer de 2013, amb el vist-i-plau del Ministeri d'Economia, ja que és ben clar que els preus del 2006 a dia d'avui son excessius.

    Més enllà d'això el trist és que des de l'Equip de Govern aquest tema s'hagi gestionat tan malament, amb falta de transparència i comunicació, informes que ens arriben el mateix dia del ple i enviant notes de premsa sobre una operació que no s’ha duit a terme, a més sense voler una reunió oberta entre totes les parts interessades.

    Notícia i fotografia al diari Ultima Hora

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 47 | 48 | (Page 49) | 50 | 51 | .... | 465 | newer