Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 445 | 446 | (Page 447) | 448 | 449 | .... | 465 | newer

    0 0

    [06/07] Baracchi - Goldschild - Bianchini - Pilarski - Del Guasta - Ferrer - Tobes - Latorre - Travaglio - Lescano - Rojo - Sapoundjiev - Puyo - Bonomini - Lochu - Txorbadieff - Alcón - Valpreda - Breton

    Anarcoefemèrides del 6 de juliol

    Naixements

    Giovanni Baracchi

    Giovanni Baracchi

    - Giovanni Baracchi: El 6 de juliol de 1871 neix a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Sos pares es deien Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i enquadernador i era membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les autoritats com a «rufià de la pitjor espècie», milità en el grup anarquista milanès «Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i denunciat nombroses vegades per diferents motius, dos d'elles per«associació criminal» i una per«fabricació de moneda falsa», però sempre va ser absolt per manca de proves. En aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo Chignola (Ghignola), entre altres destacats anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro Gori, Francesco Cafassi i altres membres del cercle «Il Risveglio», però aquesta vegada no va ser processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis d'excepció antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa), seguint l'exemple de Pietro Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb Gori, de Suïssa i ambdós, a més d'Ettori Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies després a Londres (Anglaterra) després de passar per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica). En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la resta de sa vida, viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington (Districte de Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia (Pennsilvània), Norfolk (Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem (Pennsilvània), Union City (Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un dels implicats en l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en estreta vigilància. Dedicat sempre a la propaganda llibertària, envià correspondència a diferents publicacions anarquistes, com ara Cronaca Sovversiva, La Protesta Umana o L'Adunata dei Reffrattari. El novembre del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en 1916 participà en les activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on recaptà fons per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926 per la policia milanesa, digueren que l'última notícia seva l'havia rebut 25 anys abans des de Nova York (Nova York, EUA). Giovanni Baracchi va morir el 2 de desembre de 1936 a Paterson (Nova Jersey, EUA).

    ***

    Notícia de la xerrada d'Albert Goldschild apareguda en el diari de Livry "La Lutte Sociale de Seine-et-Oise" del 23 de desembre de 1911

    Notícia de la xerrada d'Albert Goldschild apareguda en el diari de Livry La Lutte Sociale de Seine-et-Oise del 23 de desembre de 1911

    - Albert Goldschild: El 6 de juliol de 1889 neix al X Districte de París (França) el propagandista anarquista, i després comunista, Albert Goldschild. Sos pares es deien Gustave Isidore Goldschild, empleat de comerç, i Mathilde Jacob. Era germà dels llibertaris Léon i Jean Goldschild (Goldsky), i es guanyava la vida com a empleat públic (secretari tècnic) a la Societat Fiduciària de Control i de Revisió del IX Districte de París, organisme del qual arribà a ser director general honorari. En aquestaèpoca vivia al carrer Grange aux Belles de París. L'octubre de 1911 fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC), del qual va ser nomenat secretari, i signà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). El 23 de desembre de 1911 portà a terme la xerrada contradictòria «L'impuissance parlamentaire» (La impotència parlamentària) a la Sala Frentz de Pontoise (Illa de França, França), organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES) i el CAC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la FRC, que arreplegava 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions de maig d'aquell any. El juny de 1912 fou membre del Comitè de l'«Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants anarquistes empresonats i les seves famílies, impulsat per la FCA i que ajuntà una quarantena de comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Entre l'agost de 1912 i el febrer de 1913 participà en la redacció de la revista mensual parisenca Le Mouvement Anarchiste, publicada pel CAC. Durant la primavera de 1913, reemplaçà Léon Jahane com a secretari de la comissió encarregada d'organitzar el Congrés Nacional Anarquista, que s'havia de celebrar entre el 15 i el 17 d'agost d'aquell any a París; aquesta comissió, designada el 12 d'abril de 1913 en una plenària de la FAC, estava integrada per cinc militants més d'aquesta organització (François Cuisse, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i André Schneider). En 1914 col·laborà, amb Édouard Boudot, Charles Bedouet i altres, en la revista Le Réveil Anarchiste, que es publicà a Les Lilas (Illa de França, França). També fou membre dels grups «Amis du Réveil Anarchiste» i de «Les Amis du Libertaire». En aquesta època vivia al número 2 del carrer Palestine de París. Durant la Gran Guerra el desembre de 1914 va ser donat de baixa per al servei militar i es va refugiar a Anglaterra. De bell nou a França, participà amb René de Marmande, Jean Goldschild (Goldsky), Jean Longuet, Henri Barbusse, Vaillant-Couturier, Robert Dell, Henriette Sauret, Magdeleine Marx i altres, en la fundació, a començament de 1917, de la revista bilingüe anglofrancesa pacifista Les Nations, publicació de la qual va ser nomenat secretari general i administrador. L'abril de 1917 va ser finalment mobilitzat i enviat a un regiment de caçadors a peu, on resta fins a la desmobilització en 1919. El 8 de desembre de 1917 es casà al VI Districte de París amb Henriette Marguerite Jourdel. Durant la postguerra s'adherí al Partit Socialista Comunista (PSC) de Ludovic-Oscar Frossard i posteriorment milità en la Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) de Marceau Pivert, col·laborant en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. El 19 de febrer de 1929 signà, amb Romain Rolland, René Arcos, Jean-Richard Bloch, Edouard Dujardin, Charles Vildrac, Maurice Wullens, Maurice Parijanine i Dutilleul, una crida exigint el permís d'entrada a França d'Henri Guilbeaux, aleshores exiliat a Moscou (URSS) pel seu pacifisme durant la Gran Guerra. Formà part de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH), organització de la qual presidí la seva VI Secció de París entre 1937 i 1938. Entre el 8 i el 10 de juny de 1935 assistí al Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Ieras (Provença, Occitània), i en el qual va ser nomenat membre de la Comissió de Control Financer de l'organització, i entre el 19 i el 21 de juliol de 1936 assistí següent Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Dijon (Borgonya, França), i en el qual va ser reelegit en aquest càrrec. En aquests anys col·laborà en Cahiers des Droits de l'Homme. Durant l'Ocupació col·laborà a partir de setembre de 1940 en la Resistència («França Lliure») i, un cop acabada la guerra, l'abril de 1945, va ser nomenat expert comptable de la Comissió Regional de Depuració de París. En aquesta època s'afilià un temps al Partit Comunista Francès (PCF). Durant els anys cinquanta i seixanta formà part de la Unió Europea de Federalistes (UEF) i en el XII Congrés del Moviment Federalista Europeu (MFE), celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1969 a Trieste (Friül), va ser nomenat membre de la seva Comissió de Control. Poc abans de morir, el 7 de juny de 1974, es casà amb Léa Sophie Rosa Maraval al XVI Districte de París. Albert Goldschild va morir l'1 de setembre de 1974 al XIII Districte de París (França).

    ***

    Foto policíaca d'Augusto Bianchini (ca. 1937)

    Foto policíaca d'Augusto Bianchini (ca. 1937)

    - Augusto Bianchini: El 6 de juliol de 1894 neix a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) l'anarquista Augusto Bianchini. Sos pares es deien Ferdinando Bianchini i Massima Belli. Obrer metal·lúrgic de la«Ferriera de Valdarno» (Ferreria de Valdarno), freqüentà des d'infant els cercles subversius de la localitat. Era membre del grup anarquista «Pietro Gori», adherit a la Unió Anarquista de Valdarno (UAV), i component, amb Ezio Piccardi i Destino Batelli, del Comitè de Propaganda, organisme de suport al secretari Osvaldo Bianchi. En 1921 va ser fitxat per la Direcció General de la Seguretat Pública, juntament amb altres companys (Virgilio Diomiri, Lamberto Guastini, Lionello Lapi, Nello Manzecchi), com a «element perillosíssim». Detingut per la seva participació en els enfrontaments armats del 23 de març de 1921, restà empresonat del 24 de març al 28 de juny d'aquell any. Durant l'interrogatori policíac, va negar haver disparat des de la finestra –en el pas d'accés intern de la seva casa s'havia format una barricada feta de mobles i de matalassos, darrera de la qual es van apostar subversius armats no identificats. No obstant això, durant el judici, defensat pels advocats Francesco Saverio Merlino i Giovanni Droandi, va ser absolt. Mentrestant la seva casa va ser incendiada per un escamot feixista. En 1922 emigrà clandestinament a França i s'instal·la a Roanne (Roine-Alps, França), on treballà de mecànic i participà activament en les activitats de l'emigració antifeixista. Inscrit en el «Registre de Frontera», en retornà a Itàlia el 28 d'agost de 1940 va ser detingut i confinat durant tres anys, primer a l'arxipèlag de Tremiti i després a Pisticci (Basilicata, Itàlia). Formà part del grup de 63 confinats, entre els anys 1926 i 1943, provinents de la província toscana d'Arezzo, comunistes i anarquistes especialment. El 15 d'abril de 1943 va ser alliberat. No sabem res de les seves activitats polítiques després de la II Guerra Mundial i desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Augusto Bianchini (1894- ?)

    ***

    Tomasz Pilarski

    Tomasz Pilarski

    - Tomasz Pilarski: El 6 de juliol de 1902 neix a Lésnica (Voivodat d'Opole, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfons Tomasz Pilarski, també conegut com Janson,Jan Rylski i Alfons Kompardt. Fill d'una família treballadora, entre 1917 i 1921 va fer de dibuixant per la Junta Municipal d'Agricultura de Racibórz i en 1921 es graduà a l'Escola Superior de Mathias Breslau. En 1918, en plena eufòria revolucionària, s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), provinent de l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista), de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1919, arran del Congrés de Heidelberg, on els comunistes i els sindicalistes se separaren, abandonà el KPD i entrà a formar part de l'organització anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i fins al 1933 fou un dels militants i propagandistes més actius d'aquesta organització a Polònia. Entre 1921 i 1927 treballà com a dibuixant en l'editorial anarcosindicalista de Fritz Kater. En 1928 fou un dels responsables del setmanari anarquista Befreiung (Alliberament), editat a Breslau i Racibórz, i que patí nombroses persecucions. En aquests anys va ser considerat per la policia com el«líder intel·lectual» de la FAUD de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1929 va ser un dels organitzadors dels grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) i fou l'editor a Breslau i a Racibórz del periòdic Freiheit (1928-1932). El setembre de 1932, quan els nazis ja són al poder, fou acusat d'alta traïció i fugint de la detenció aconseguí arribar a Berlín, on, amb l'ajuda d'un diplomàtic polonès, pogué retornar a Polònia. Entre 1934 i 1934 estudià al Instytut Badań Spraw Narodowościowych (Institut de Recerca sobre els Problemes Nacionals) de Varsòvia. Entre 1934 i 1936 fou secretari de districte de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos) de la conca minera de Dąbrowa Górnicza i fins al juny de 1937 treballà a la seu del Sindicat de Metal·lúrgics d'aquesta organització. En 1937 es casà amb Halina, filla d'una família obrera polonesa que havia estudiat filosofia a la Universitat de Varsòvia. Entre el juny de 1937 i el febrer de 1939 formà part del consell editorial de Front Robotniczy (Front Obrer),òrgan d'expressió de la ZZZ, publicació en la qual també col·laborà sota el pseudònim de Jan Rylski. En 1938 va ser el delegat de Polònia en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París. El juny de 1939 va ser nomenat membre del Consell Central de la ZZZ. L'anarquista alemany Augustin Souchy li proposà formà part del grup de militants que marxaren com a observadors de la Revolució espanyola, però la ZZZ no va voler que un organitzador de la seva talla els deixés i es dedicà a recaptar fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. A partir de maig de 1939 va fer un programa antinazi en la ràdio de Katowice. Arran de la invasió de Polònia per les tropes nazis, fugí a la zona polonesa ocupada pels russos i entrà a formar part de la Zwiazek Walki Zbrojnej (ZWZ, Unió per la Lluita Armada), antecedent de l'Armia Krajowa (AK, Exèrcit Nacional), i s'especialitzà en l'elaboració de documents i patracols falsos instal·lat a Vílnius. En 1942 retornà a Varsòvia com a ciutadà suec i participà en la l'edició de documents i de pamflets de desinformació destinats als soldats alemanys del front de l'Est. Després entrà en la Syndykalistycznej Organizacji Wolnosc (SOW, Organització Sindicalista Llibertat) i col·laborà en el periòdic clandestí Walka Ludu (Lluita del Poble). En 1944 nasqué sa filla Joanna. Com a membre del Polska Armia Ludowa (PAL, Exèrcit Popular de Polònia) participà en la insurrecció de Varsòvia i el 8 d'agost de 1944 va ser ferit greument. Després del fracàs de la revolta, fou evacuat a Ojcowa, a prop de Cracòvia, amb sa companya i sa filla. En acabar la II Guerra Mundial fou nomenat per a diverses condecoracions i gratificacions, les quals rebutjà. El gener de 1945 va ser nomenat secretari de Propaganda dels Sindicats Obrers de Cracòvia i entre juny d'aquell any i el juny de 1947 participà com a empleat de diverses empreses en la reconstrucció de les instal·lacions industrials de Silèsia destruïdes per la guerra. Entre el gener de 1948 i el juny de 1950 treballà com a funcionari en el Ministeri de les Terres Occidentals i, més tard, en el Ministeri d'Administracions Públiques. Sempre en contacte amb els anarcosindicalistes alemanys, especialment amb els seus amics Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger, en 1947 s'afilià als comunistes Polska Partia Robotnicza (PPR, Partit Obrer Polonès) i Polska Pàrtia Zjednoczona Robotncza (PPZR, Partit dels Treballadors Units Polonesos), fet pel qual va ser durament criticat; però en 1950 en fou exclòs acusat de«desviació anarquista». L'abril de 1954 va ser detingut per la policia secreta polonesa per raons polítiques i empresonat durant uns mesos sense cap judici; poc després, el 30 de novembre d'aquell any, també fou detingut. Després passà a treballar com a gerent de publicitat a l'Oficina Nacional del Llibre (Casa del Llibre) a Varsòvia fins a la seva jubilació en 1969. Tomasz Pilarski va morir gairebé en la misèria el 3 de febrer de 1977 a Varsòvia (Polònia) i fou enterrat al cementiri militar de Powazki de la capital polonesa.

    Tomasz Pilarski (1902-1977)

     Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Gino Del Guasta

    Gino Del Guasta

    - Gino Del Guasta: El 6 de juliol de 1940 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) el metge anarquista i anticlerical, i després catòlic, Gino Ciro Zeffiro Bianco Del Guasta, que va fer servir els pseudònims L. Froment i Fremio Silvani. Havia nascut el 14 de setembre de 1875 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Emilio Del Guasta i Antonia Castellani. De jove formà part del moviment polític seguidor de Giuseppe Mazzini i entre 1892 i 1893 col·laborà en el periòdic pisà La Giovine Italia. Rivista mazziniana d'arte, letteratura, politica e sociologia. Després de conèixer Pietro Gori i Virgilio Salvatore Mazzoni, s'acostà al moviment anarquista. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti, col·laborà assíduament no només en la premsa local sinó també en els periòdics anarquistes d'àmbit nacional, com ara Il Libertario, de La Spezia, o Il Grido della Folla, de Milà, i, de tant en tant, entre 1905 i 1906, en Il Pensiero, de Roma. El seu anarquismeés del tipus socialista pacifista, amb una forta influència de l'anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de l'anarcopacifisme cristià de Lev Tolstoi. L'octubre de 1906 mantingué una polèmica amb Libero Trancredi sobre el tema de «l'individualisme i el societarisme», on remarcà el seu pensament contrari a tota violència anarquista, i que va ser publicada en la pisana Precursor. Rivista quindicinale anarchica d'arte, scienza e letteratura libertaria. Molt implicat en el camp poètic i artístic, moltes de les manifestacions anarquistes pisanes s'iniciaven amb la lectura de poesies que ell declamava des de la tribuna. Conferenciant reconegut, realitzà gires propagandístiques arreu la Toscana. Membre de l'Associació Racionalista, dirigí la redacció del seu periòdic Il Razionalista, que es publicà entre 1903 i 1904 a Pisa. Posteriorment, entre 1907 i 1911, fou redactor del periòdic anticlerical pisà Satana, en el qual publicà una correspondència amorosa amb una monja anomenada Sor Paola, on exterioritzava el seu «cast» i intens amor per la germana alhora que es lliurava a consideracions filosòfiques i religioses tendents a fusionar l'anarquisme amb el cristianisme. En 1908 col·laborà en La Pietra Infernale. Rivista critica dell'anarchismo, de Gènova, i participà activament en el moviment vaguístic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia). El 13 d'octubre de 1910 parlà, amb Virgilio Salvatore Mazzoni i Francesco Saverio Merlino en l'acte del primer aniversari de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia que se celebrà a Pisa i el 26 de desembre d'aquell any assistí al Congrés dels Anarquistes de la Toscana. Entre 1910 i 1920 col·laborà assíduament en el setmanariL'Avvenire Anarchico. El gener de 1911 formà part del Comitè per a l'Homenatge a Pietro Gori de Pisa i va escriure nombrosos textos en diferents publicacions en honor d'aquest destacat propagandista anarquista que acabava de morir. Entre 1912 i 1913 col·laborà en el periòdic anticlerical pisà Il Prete. Contrari a la Gran Guerra, va fer costat un pacifisme llibertari fortament influenciat pel cristianisme i publicà l'opuscle antimilitarista Gli orrori della guerra alle madri d'Italia, que va ser segrestat per les autoritats. Doctor a la Clínica Mèdica de la Universitat de Pisa, el setembre de 1918 promogué la revista medicocientífica La Terapia Italiana, després Italia Medica, que va ser estampada a la impremta anarquista«Germinal!». En aquests anys, a més de publicacions anarquistes, col·laborà en nombroses revistes mèdiques. El juny de 1920 llegí a la seu de l'Associació Racionalista de Pisa la conferènciaDa Gesù di Nazareth e Francisco Ferrer. En aquesta època continuà col·laborant en la premsa llibertària, especialment en L'Avvenire Anarchico i en Anarchismo. Després del Bienni Roig i de l'ascens del feixisme, entrà en una profunda crisi mística que el portà a convertir-se al catolicisme. El 3 de juliol de 1928 el prefecte de Pisa proposà al Ministeri de l'Interior italià que el seu nom fos esborrat del registre d'anarquistes subversius ja que «portava una vida exemplar» i per la seva «malaltia greu d'asma». És autor de nombrosos fullets, entre ells Discorsi (1903), Inno alla libertà (1905), L'anarchismo non è morto né mai morrà. Risposta a uno sproposito di Filippo Turati (1906), Il nido libero (1907), Commemorazione di Giosuè Carducci. Discorso tenuto in Val di Castello (Pietrasanta) il dì 5 maggio 1907 (1909), I figli del dolore (1911), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1912), Discorso inaugurale della Scuola Laica il 19 maggio 1912 di Migliarina a Monte (Spezia) (obra publicada al periòdic Il Prete, 1 d'octubre de 1912), Mentre spuntano gli astri. Poesie ad una monaca (1914), Lettere amorose a Suor Paola (1915), Gli orrori della Guerra, alle madri d'Italia (1914), Discorso inaugurale tenuto al primo Congresso toscano per la revisione sugli infortuni del lavoro, pronunciato nel Regio teatro «G. Verdi» la sera del 10 ottobre 1915 (1917), Le malattie dell'apparato respiratorio nei lavoratori d'alabastro (1919), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1922), Come dobbiamo nutrire gli ammalati (1930), Medicina d'urgenza (Prontuario) (1931), Ricordi mistici (1932), etc.

    ***

    Necrològica de Melitó Ferrer Batrin apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 2 d'agost de 195

    Necrològica de Melitó Ferrer Batrin apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 2 d'agost de 1957

    - Melitó Ferrer Batrin: El 6 de juliol de 1957 mor a Estrasburg (Alsàcia, França) l'anarcosindicalista Melitó Jaume Josep Ferrer Batrin. Havia nascut el 8 d'abril de 1898 al Poble Nou de Manresa (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Pau Ferrer Prat i Maria Batrin Capdevila. En 1919 ja militava en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Fou delegat en els Plens Regionals confederals d'agost de 1931 i de març de 1933. També fou delegat de Callús, del Sindicat d'Alimentació i de la Fusta i de la Federació Local de Manresa de la CNT al Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà l'abril de 1932 a Sabadell (Vallès Occidental). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Estrasburg, on treballà de paleta i milità en la seva Federació Local de la CNT.

    ***

    Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny "La Época" del 18 de novembre de 1935

    Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny LaÉpoca del 18 de novembre de 1935

    - Jesús Tobes Cibrián: El 6 de juliol de 1960 mor a França l'anarcosindicalista Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges citats com Torbes i Cirbián. Havia nascut el 5 de febrer de 1897 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat d'haver estafat l'assegurança d'accidents  de la feina. Després de la guerra civil s'exilià a França i durant els anys quaranta s'establí a Nantes (País del Loira, França), on milità en la Regional del Nord de la CNT.

    ***

    Necrològica de Mateo Latorre Cinto apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 d'octubre de 1966

    Necrològica de Mateo Latorre Cinto apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 d'octubre de 1966

    - Mateo Latorre Cinto: El 6 de juliol de 1966 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mateo Latorre Cinto –el seu segon llinatge a vegades citat erròniament comPinto–, conegut com El de Ayerbe. Havia nascut el 13 de desembre de 1890 a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Latorre i María Cinto. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe, va ser tancat a la presó d'Osca arran de la insurrecció de desembre de 1933 i el gener de 1934 condemnat a 10 mesos de presó per un delicte de «conspiració per a la sedició». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT. Em 1958 col·laborà econòmicament en la campanya de suport als desertors refugiats al Marroc promoguda pel Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Mateo Latorre Cinto va morir el 6 de juliol de 1966 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), a conseqüència de les ferides patides arran de ser atropellat per un automòbil, i fou enterrat dos dies després. Sa companya fou Francisca Teller.

    ***

    Enrico Travaglio

    Enrico Travaglio

    - Enrico Travaglio: El 6 de juliol de 1968 mor a San Francisco (Califòrnia, EUA) el periodista, impressor, editor i propagandista anarquista Enrico Travaglio, també conegut com Henry Travaglio o Eugene Travaglio (Gene). Havia nascut el 2 de setembre de 1876 a Monza (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Travaglio, enginyer de renom que va ser nomenat cavaller per la regna Victòria per la seva participació en la guerra de Crimea, i Giuseppina Alberti, filla d'una família benestant milanesa. Passà amb sa família la seva infantesa a Milà (Llombardia, Itàlia). Son pare era molt temps fora de la llar i sa mare fugí amb son amant, el periodista republicà radical Cesare Crespi, primer a Escòcia i després a Nova York (Nova York, EUA), deixant Enrico a Itàlia. En 1885, quan tenia nou anys, es reuní amb sa mare, el seu amant i sa germana petita, Nina, a Staten Island (Nova York, EUA). En 1890 tots s'establiren a San Francisco (Califòrnia, EUA) i assistí a l'Escola Primària per a Nins«George Washington», al barri italià de la ciutat. Quan tenia 14 anys entrà com a grumet de mariner en un vaixell de vela al Pacífic, però va desertar a Sibèria després que el capità del vaixell disparés contra un veler de la tripulació i l'obligués a encobrir l'assassinat, negant-se a signar el quadern de bitàcola. Volia creuar el país i visitar Lev Tolstoi, però no aconseguí arribar-hi. No obstant això, trobà feina en l'equip de l'Expedició Geodèsica Internacional que navegava pel riu xinès Iang-Tsé, on va conèixer un deixeble del geògraf anarquistaÉlisée Reclus, que el va introduir en el pensament llibertari. Posteriorment va fer altres viatges, a Alaska, al voltants del cap d'Hornos, etc. Quan en 1894 retornà a San Francisco, ja convertit en un anarquista convençut, sa mare havia mort i son company Cesare Crespi, després d'haver fet amistat amb Gaetano Bresci, també es decantà pel moviment llibertari. Amb Cesare Crespi fundà el setmanari Secolo Nuovo, la primera publicació anarquista de la Costa Oest nord-americana, que durà fins al gran terratrèmol de Sant Francisco de 1906. També amb Cesare Crespi, l'1 de març de 1900, creà a San Francisco (Califòrnia, EUA) La Protesta Umana. Periodico settimanale dell'anarchismo, revista mensual més intel·lectual de teoria anarquista i literària acostada a les posicions antiorganitzadores i antifederalistes de Giuseppe Ciancabilla, que publicà pocs números. Posteriorment intentà transformar La Protesta Umana en un suplement literari i sociològic del periòdic L'Aurora, que dirigia Ciancabilla, però el projecte fracassà sembla que per motius econòmics. A principis de 1901 es va traslladar a Spring Valley (Illinois, EUA), on Ciancabilla havia portat la redacció de L'Aurora, per intentar de bell nou materialitzar el projecte, però tampoc no reeixí. Aquest mateix any s'establí a Chicago (Illinois EUA), on aprengué l'ofici d'impressor, arribant a ser un caixista de primera categoria. En aquesta ciutat conegué sa primera companya, Frances (Frankie), que havia estat casada anteriorment i tenia tres infants, i amb qui tingué tres nines en comú. En aquestaèpoca ajudà a compondre el periòdic anarquista Free Society. An Advocate of Communal Life and Individual Sovereignty, d'Abe Isaak, al domicili del qual visqué un temps. El 7 de setembre de 1901 va ser detingut, amb altres companys (Jay Fox, Emma Goldman, Hippolyte Havel, Abe i Mary Isaak, Julia Mechanic, Clemens Pfuetzner, Martin Rasnick, Michael Roz, Alfred Schneider, etc.), a Chicago arran de l'atemptat mortal de l'anarquista Leon Czolgosz contra el president dels Estats Units William McKinley del dia anterior, però va ser ràpidament alliberat. El febrer de 1902 fundà a Chicago amb Ciancabilla la nova La Protesta Umana. Rivista mensile discienze sociali, arte e letteratura. En aquesta publicació, eclíptica i positivista, es poden trobar discussions ideològiques, poesies, literatura i sociologia, sempre relacionada amb els grups antiorganitzadors italians (Il Grido della Folla, Giovanni Baldazzi, Nella Giacomelli, Oberdan Gigli, etc.). El 1903 el periòdic i els seus dos editors es traslladaren a San Francisco, on comptà amb el suport dels anarquistes francesos del grup «Germinal», però La Protesta Humana deixà de publicar-se després de la mort de Ciancabilla (16 de setembre de 1904) –l'últim número fou el 23 de l'1 d'octubre de 1904. En 1904 també fundà, amb Samuel Mintz,The Petrel. An Anarchist-Communist Periodical. Segons la policia, en 1905 publicà a San Francisco un «manifest anarquista» titulat 29 luglio, lloant el regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci cinc anys abans. També segons la policia, en vistes a un possible viatge aquell any de la Reina Mare d'Anglaterra als EUA, havia manifestat la idea d'«imitar Bresci», pensant per una banda que no li quedava més d'un any de vida i per altra sentir-se malvist pels companys després de la mort de Ciancabilla, ja que a final de la vida d'aquest havien tingut desavinences. Malgrat les disposicions de vigilància preses sobre la seva persona per la policia, en 1906 les autoritats consulars italianes no tenien notícies seves i des de 1911 va ser donat com a desaparegut. Els intents de recerca es repetiren any rere anys sense cap resultat i en 1933 va ser inscrit en el registre dels«subversius terroristes». El cert és que el gran terratrèmol de 1906 destruí el seu taller d'impremta de San Francisco i s'instal·là a Stockton (San Joaquín, Califòrnia, EUA), sota el nom d'Eugene Travaglio (Gene Travaglio). A Stockton conegué sa segona companya, Juliette Verrel, i publicà, amb A. L. Cole, a partir del 26 de maig de 1906, el periòdic bilingüe (anglès i italià) La Terra. Organo del Popolo, destinat als treballadors del camp de la zona. Cap el 1910 es traslladà amb sa companya a Portland (Oregon, EUA), on treballà de supervisor al taller d'impremta del periòdic The Pacific Monthly, dirigit per Charles Erskine Scott Wood. Poc després s'instal·là a Tacoma (Pierce, Washington, EUA), on treballà de supervisor en un taller d'impremta dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i edità el periòdic Why? A Bulletin of Free Inquiry (1913-1914). A Tacoma conegué Sam Hammersmark i molts wobblies, i al seu domicili residí una temporada William C. Owen. En aquesta època visità amb freqüència la colònia anarquista«Home Colony», on aprengué l'esperanto–en 1966 va escriure uns records sobre el seu pas per la colònia sota el títol Trials of a Noble Experiment. Més tard es traslladà a Seattle (Washington, EUA), on muntà una petita impremta («Olympic Press») i en 1922 edità el periòdic The Dawn. A Journal of Free Expression. A Seattle conegué en 1924 sa tercera companya, Esther Hartz, amb qui tingué un fill, Dalny. A Seattle va fer bona amistat amb Harvey O'Connor, que publicava el periòdic obrer The Record. Entre 1925 i 1926 visqué a Sausalito (Marin, Califòrnia, EUA) i posteriorment s'instal·là amb sa companya a San Francisco. En aquesta època freqüentà la parella Matthew Schmidt (Schmidty) i Beth Livermore, i altres companys anarquistes, com ara Vincenzo Ferrero (John the Cook), Red Jones (Jonesie), Angelo Luca i Domenico Sallitto (Dominick Sallitto). Profundament antibolxevic, trencà amb els companys que es feren comunistes. En 1932 publicà a Geyserville (Sonoma, Califòrnia, EUA) el periòdicThe Geyserville Press. En 1939 les autoritats consulars italianes renovaren les circulars de recerca i la seva fitxa es va actualitzar fins a finals de 1941. Enrico Travaglio va morir el 6 de juliol de 1968 a San Francisco (Califòrnia, EUA); incinerat, les seves cendres s'escamparen a la mar.

    ***

    Necrològica de Federico Lezcano Presmanes apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 d'octubre de 1969

    Necrològica de Federico Lezcano Presmanes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1969

    - Federico Lezcano Presmanes: El 6 de juliol de 1969 mor a Pau (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Federico Lezcano Presmanes --el primer llinatge a vegades citat erròniament Lescano. Havia nascut el 23 de març de 1907 a Setién (Marina de Cudeyo, Cantàbria, Espanya). Sos pares es deien Emilio Lezcano i Bernardina Presmanes. De molt jove emigrà buscant feina, sembla, a França i retornà a la Península poc abans de la dictadura de Primo de Rivera. Decidí novament emigrar i s'establí a l'Argentina, on milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i s'introduí en el moviment anarquista. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, retornà a la Península i s'enrolà en una batalló de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Greument ferit, va ser evacuat amb ambulància durant la Retirada i ingressat en un hospital de Lió (Arpitània). Un any després va se donat d'alta i s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Pau. Sa companya fou Rosa Freire Bello. Arran d'un accident, va ser ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on després de vuit dies en coma, va ser traslladat a Pau per morir al seu domicili.

    ***

    Necrològica de Josep Rojo Pegueroles apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 9 d'octubre de 1975

    Necrològica de Josep Rojo Pegueroles apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 d'octubre de 1975

    - Josep Rojo Pegueroles: El 6 de juliol de 1975 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Rojo Pegueroles. Havia nascut el 29 de febrer de 1904 a Alcover (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Josep Rojo i Fidela Pegueroles. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià amb sa companya Josepa Vilaubí a França, on treballà de pagès.

    ***

    Alexandre Sapoundjiev

    Alexandre Sapoundjiev

    - Alexandre Sapoundjiev: El 6 de juliol de 1975 mor a Bulgària el militant i propagandista anarquista Alexandre Sapoundjiev. Havia nascut el 18 de febrer de 1893 a Bulgària. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben aviat es va afegir a les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va participar en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat definitivament de l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de periòdics clandestins (Anarquista, Pensament Obrer, Societat Lliure). Després del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de setembre, va ser de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les seves activitats de propaganda, però, a causa de la repressió, s'exiliarà a França en 1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els anarquistes espanyols i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària i va recórrer tot el país reconstruint el moviment llibertari. Després del segon cop d'Estat profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala, al nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al moviment cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos. En desembre de 1948 serà novament víctima de la repressió antianarquista, dirigida aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, sempre restarà un infatigable militant.

    ***

    Necrològica de Ciriaco Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 d'octubre de 1969

    Necrològica de Ciriaco Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1969

    - Ciriaco Puyo Manero: El 6 de juliol de 1977 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ciriaco Puyo Manero. Havia nascut el 5 d'abril de 1899 a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Quan era adolescent, durant la dictadura de Primo de Rivera, marxà amb son germà David a França per treballar en una mina d'extracció de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 amb son germà retornà a Valljunquera, on tots dos participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva reaccionària comunista, ambdós van ser detinguts per les tropes estalinistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a la pedrera de talc de Trimouns, al massís de Taba, i continuà militant en la CNT. Ciriaco Puyo Manero va morir el 6 de juliol de 1977 a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), just quan li havien donat el passaport per retornar a la seva terra.

    ***

    Ernesto Bonomini

    Ernesto Bonomini

    - Ernesto Bonomini: El 6 de juliol de 1986 mor a Miami (Florida, EUA) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. Havia nascut el 18 de març de 1903 a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) i de ben jovenet es va interessar per les idees socialistes, esdevenint un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes --més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry.

    ***

    René Lochu

    René Lochu

    - René Lochu: El 6 de juliol de 1984 mor a Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Lochu. Havia nascut el 26 d'agost de 1899 a Vannes (Bretanya) i era fill d'un guarnicioner de ferradures i d'una cantinera, i ell es va fer sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Lesétrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). Va morir alguns mesos després que sa companya Nanette. Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Novetats editorials: Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Miquel Cladera


    I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories. (Miquel López Crespí)


    Començaré aquest informe amb la narració de la gran traïció que, a imitació dels luctuosos fets de 1789 a París -atac a la Bastilla dia 14 de Juliol; creació de la Guàrdia Nacional; repartició de més de trenta mil fusells entre el poble...-, tenien ordida Miquel Cladera i els seus còmplices. Hem comprovat que molts d'aquests -professors, mestres, opositors a càtedra i alguna gent d'oficis vils com poden esser sabaters, comerciants, impressors o llibreters- eren destacats membres de les lògies maçòniques o de sectes carbonàries. La intenció de Miquel Cladera i els altres conspiradors era, com he dit en el començament d'aquesta relació, trastornar i mudar el nostre catòlic govern a imitació de les novetats esdevingudes a la nació francesa.

    Entre els detinguts -provats agents d'Assemblea Nacional, primer, i de la Convenció, després- cal destacar el professor de la Universitat de Salamanca, Ramón de Salas, autor de l'anticristià pamflet clandestí Oració apologètica en defensa del benestar general d'Espanya. Aquesta terrible i diabòlica oració, manuscrita o difosa mitjançant la impremta, és l'escrit que més mal ha fet a la nostra cristianíssima Majestat i a la Santa Fe Catòlica en els darrers anys. I és un exemple que demostra clarament per quins errats camins pot marxar l'ensenyament si no controlam amb fermesa col.legis i universitats. Inquisidors generals, bisbes, ministres del rei hem arribat a la conclusió que molta d'aquesta mala literatura, l'endemesa contraria a la Fe que estam analitzant, anà covant a partir de la nefasta publicació El Censor, que, dirigida per l'advocat Lluís García, ajudà a enverinar la sana ment dels nostres estudiants entre 1781 i 1787 (data en què finalment la publicació fou suprimida). Hom ha trobat còpies d'aquesta nefasta Oració a diversos pobles de Mallorca -concretament a sa Pobla, Muro, Inca i Sineu-, a Madrid, Barcelona, València i ens han arribat informes que parlen de la seva circulació per col.legis i seminaris de L'Havana i Mèxic (sense mancar-hi tampoc algun convent). Particularment sóc de l'opinió que els jesuïtes han tengut part de culpa en la introducció dins del país d'algunes idees contràries a la nostra tradició. La propaganda dels desgraciats exemples dels experiments comunals amb els indis són un bon exemple del que estic explicant. Segons els nostres informes, també els jesuïtes són els introductors a l'Imperi espanyol de l'obra de l'abat Gabriel Bonnot de Mably, destacat seguidor de Rousseau que pretén demostrar que la propietat privada no és un dret natural. Entre d'altres errors, els llibres de Mably (que morí l'any 1785) expliquen que fou en temps d'aquesta societat primitiva -aquella en la qual no era coneguda la propietat- quan la humanitat va esser més feliç. Ramón de Salas ha estat detingut juntament amb el mallorquí Miquel Cladera. Aquest darrer era, evidentment, el cap principal de la conspiració, però li donaven suport i hi col.laboraven activament un tal Josep Lax, mestre d'humanitats; en Sebastià Andrés, opositor a una càtedra de matemàtiques; en Manuel Cortés, ajudant de l'escola d'enginyers; l'advocat Bernat Garasa -arribat recentment de París amb nombroses publicacions revolucionàries que es disposava a traduir al castellà i altres llengües de la nació-. Altres conspiradors que també, d'una manera inexplicable, anaven i venien a l'estranger eren en Joan Pons Izquierdo, que -sotmès a turment- acabà confessant que a França havia ajudat els descreguts que volien acabar amb aquella cristiana monarquia. Monarquia, cal no oblidar-ho, d'on prové la sàvia nissaga dels nostres reis -la casa de Borbó- d'ençà l'any mil set-cents.

    Cal tenir en compte que la lluita contra el cristianisme, la "descristianització" de la societat, és una de les tasques essencials de les sectes dels nostres enemics. Hem de recordar que el combat dels jacobins contra la nostra Santa Fe Catòlica augmentà en intensitat a partir dels criminals esdeveniments del 10 d'agost de 1792, quan una massa ferotge d'homes i dones sens ànima, posseïts per l'esperit de l'infern, dominats pel Diabòlic, atacaren el Palau de les Tulleries; i l'Assemblea Nacional, a la força, impulsada per les circumstàncies i la pressió del carrer, decretà l'empresonament del rei i de la reina. Per a la gent d'ordre, per als cristians d'arreu del món, el 10 d'agost és una data trista. Allà hom pogué veure la criminalitat del poble revoltat. Alguns nobles i virtuoses princeses foren executats sense judici pels seus criats. Els caps d'aquests màrtirs del nostre temps foren passejats per la xurma xopa de sang. Un poc més endavant, en plena dictadura jacobina de Marat i Robespierre, fou ordenat el tancament de les esglésies, hom prohibí les misses. Molts capellans foren assassinats sense miraments. La Convenció decretà la llibertat de culte i, el que és encara pitjor, permeté la propaganda dels ateus en contra de qualsevol religió. La follia revolucionària continuà i s'aprofundí. S'inventà un nou calendari. Els noms dels mesos i dels dies fou mudat. La pobra gent s'hagué d'acostumar a dir "germinal" per a parlar dels mesos de març-juny. "Messidor" era juny-juliol, i "termidor" el juliol-agost. Les bogeries s'estenien per tots els aspectes de la vida quotidiana.

    Els detinguts, a part de mantenir relacions amb diverses lògies i clubs revolucionaris francesos -especialment els jacobins que tenen el centre d'iradació en el club dels Cordeliers-, han confessat la importància que han tengut determinats diaris en la formació de les llurs equivocades idees. Són publicacions extremadament crítiques i que nosaltres havíem consentit per ignorància del perill que en representava la difusió. Parl especialment de El Observador, editat per l'abat Marchena. Igualment han tengut certes relaciones d'afinitat amb un tal Santibáñez, professor del seminari de Bergara, i amb el noble castellà Santiago Miguel Rubín de Celis. Vivint a França, Marchena i Rubín de Celis enviaven als conspiradors empresonats papers i tractats de notable significació revolucionària per a la seva posterior distribució pel regne. El contracte social de Rousseau ha estat un dels llibres que més mal han fet a la societat. Les acostumades ximpleries fent referència a la bondat congènita de l'home! Entre els nombrosos papers trobats a l'execrable Miquel Cladera cal destacar la proclama A la nación espanyola. Pamflet que serví a l'abat Marchena per a l'admissió al Club d'Amics de la Constitució, a Baiona. Malèfic escrit que comença dient:

    "Senyors:

    Vénc de la terra de l'esclavatge, de la terra del més arrelat Despotisme Religiós i Civil. Un país on tots el poders s'ajunten per a aixafar alhora els homes honrats. Un país on minut a minut l'home plany la desgràcia d'haver nascut en aquest indret...".

    Llegit aquest fragment, ja ens podem imaginar tota la resta!

    D'entre tots els papers, cartes i llibres que s'han pogut trobar als detinguts, destaquen per la seva maldat, per la seva insaciable set de sang, els del jacobí Jean-Paul Marat, agitador de professió i ànima de la revolució, maligne esperit que ha inspirat els pitjors crims de l'època del Terror que sacseja la desgraciada nació germana. Resta provat que els acusats es reunien en diversos hostals, tavernes i cases particulars -en farem la relació al final de l'informe- on discutien i traduïen les obres de Marat, Montesquieu, Voltaire, Rousseau i altres pensadors igualment equivocats i anticatòlics. Per a preparar la conspiració havien començat a estudiar totes les revolucions de les quals hi havia constància en els llibres d'història. Defensors d'una pretesa república romana, eren enemics del gran Cèsar conqueridor de les Gàlies i es declaraven partidaris de Brutus, l'assassí, que amb altres conjurats del Senat romà, finí amb la vida del gran dictador. En les seves reunions secretes ressuscitaven la memòria d'Espàrtac, posant com a exemple d'honor i de valentia, no pas la vida dels emperadors (Calígula, el gran Heliogàbal, Vespasià, Tiberi, etc), sinó la dels esclaus, la xurma que cremava temples, calava foc a les viles senyorials, assassinava els seus amos naturals: patricis i generals. Igualment discutiren la revolta de Cromwell a Anglaterra l'any 1668 en contra d'aquell magnífic sobirà que fou -fins a la seva execució per part d'un exèrcit de fanàtics- Carles I. Tot servia, doncs, a llurs sinistres propòsits. La revolta dels comuners castellans contra l'Emperador Carles Vè; la guerra de les Germanies a València i les Illes. Cal llegir, per a creure-ho, les mentides i falsedats que explicaven sobre la sàvia política de Felip V en relació amb una infidel Catalunya que, sense sentit patriòtic, s'havia venut als austríacs posant en perill la unitat d'Espanya i de rebot la fortalesa del nostre Imperi arreu del món.

    Sabem que s'inspiraven principalment en el llibre de Marat intitulat Les cadenes de l'esclavatge (un patracol indigest i mal escrit). Aquest metge ressentit -molta gent diu que només va arribar a tenir cura de porcs i animals de granja-, sense clients; aquest "científic" fracassat -l'any 1782 l'Acadèmia de Ciències negà validesa als seus experiments damunt l'electricitat-; aquest personatge tèrbol, castigat per Déu Nostre Senyor, malalt -havia de romandre tot el dia dins d'una banyera-, envejós dels fastos dels nobles i gent d'alta posició social, carregava a la monarquia, a la cort que saviament governava des de Versalles, la culpa de totes les desgràcies de la terra. Mai no s'ha vist escrit en un llibre, des que el món és món, tal quantitat de desbarats acaramullats! Marat escriu sense descans plagiant allò que li convé, modificant el pensament dels clàssics segons els seus interessos, utilitzant citacions de Tit Livi, Tàcit i Plutarc contra prínceps i reis. Falsifica i manipula tota mena de documentació que li arriba a les mans (les històries de les repúbliques italianes); santifica, com ja he informat abans, Cromwell, tots els regicides de qualsevol època o contrada. I... )a quines conclusions arriba aquest ferotge enemic del gènere humà? No cal pensar gaire per a imaginar on condueix el seu pensament. A Les cadenes de l'esclavatge explica fil per randa com és precisament la monarquia la pitjor institució que té la humanitat, el principal obstacle que cal enderrocar si l'home vol assolir la utòpica llibertat que predica. I, )qui serà, qui és, l'heroi, en tan al.lucinant interpretació de la història? Evidentment, l'heroi, el "salvador" del món és el poble inculte, la massa treballadora, els desheretats de la nació, la púrria sens cultura ni sentiments que, per a Marat, són la part més sana del gènere humà. Les constants aberracions del llibre -era a punt de ser traduït!- que hem confiscat a Miquel Cladera i als seus sequaços, no acaben aquí. Marat, inspirat igualment pels enciclopedistes, enemics permanents de la religió, afirma que són els grans financers, la noblesa, els especuladors, els latifundistes, qui causen tots els mals que pateix l'home sobre la terra. I, si encara faltava res per a aconseguir que tots els seus desencaminats lectors anassin a l'infern, el sanguinari botxí ens vol convèncer que és precisament el cristianisme -predicant la santa paciència i la resignació entre els pobres- allò que ajuda els rics a fruir eternament dels seus privilegis.

    Aquest era un dels llibres que Miquel Cladera i Josep Lax estaven traduint al castellà i al català en el moment de la seva detenció. Qualsevol paper, qualsevol idea herètica i perniciosa servia als designis dels empresonats. Amb els papers que els arribaven de França confiaven en poder explicar "la bona nova" de la mudança de lleis i costums a totes les regions espanyoles. Amb promeses de repartiment de propietats i d'aconseguir la vertadera justícia a la terra, excitaven la malaltissa imaginació del poble. Confiaven anar arreplegant adeptes i seguidors entre les diverses classes socials -especialment entre la gent més mancada de cultura i més envejosa de la riquesa dels poderosos-. Amb promeses, discursos i alguns regals -sopars i vi gratuïts, festes de balls prohibits als boscos- esperaven anar ajuntant una munió de seguidors que, quan les tropes franceses travessassin les fronteres, s'alçassin en contra del nostre rei, proclamant, de no jurar aquest la Constitució que estaven redactant, una República a imitació de la francesa.

    Cal dir que algunes guerres mantingudes pel nostre monarca en defensa de la Santa Fe Catòlica; les calumnies fent referència a les relacions entre la reina Maria Lluïsa i el Príncep de la Pau, Don Manuel Godoy, d'amagat del rei Carles IV; la pesta que assola diversions regions espanyoles; la fam -el blat no basta per a mantenir una població tan afamegada-; la inoperància, aquests darrers anys, del Sant Tribunal de la Inquisició; la disminució de les condemnes i desterraments a penals d'Amèrica (a indrets insalubres d'on poca gent tornava); tot això ha anat creant les condicions necessàries perquè hi hagi un munt d'errats, munió de desesperats, folls de tota mena útils per a anar creant un invisible, però cada vegada més poderós, exèrcit de possibles seguidors dels conspiradors.

    Quan es mesclen el fanatisme amb la utopia, la fam amb l'ànsia de novetats, el resultat pot ser completament explosiu!

    I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories.


    0 0

    Hem passat uns dies a Cortina d'Ampezzo, una bella ciutat del nord d'Itàlia, per participar a la Lavaredo Ultra Trail, als Alps Dolomites. Hem viatjat amb en Miquel Amengual i en Mateu Oliver i hem gaudit molt de la seva divertida companyia. Durant el viatge i la cursa, també hem compartit bones estones amb en Miquel Avellaneda i en Jordán Castro, i hem tengut la sort de coincidir amb altres companys corredors: n'Àngels Llobera, en Manel Gil Castelló, en Jose María Pastor Alfocea... Hi havia força mallorquins enguany!

    Per arribar a Cortina d'Ampezzo hem fet dues hores de vol (Palma-Venècia) i dues hores de bus (Venècia-Cortina) i el mateix per tornar. Les connexions des de Palma són poc freqüents, però amb una bona planificació, resulta relativament fàcil arribar a Cortina i allà hi ha molta oferta d'allotjament i gastronomia, un viatge molt recomanable per a tots els amants de la muntanya. A l'hivern, Cortina és una de les estacions d'esquí més glamuroses d'Itàlia: ha acollit esdeveniments esportius molt importants, com ara les Olimpíades d'hivern de 1956 i ara es prepara per acollir el Mundial de Esquí Alpí 2021 i les Olimpíades d'hivern 2026.

    La Lavaredo Ultra Trail comença a les 23:00 al centre de la ciutat i té un recorregut de 120km amb 5.800 metres de desnivell positiu. Els temps de tall són molt exigents, especialment els primers. I en Ramon, com que encara arrossega molèsties des de la fractura de radi que l'impedeixen utilitzar els bastons com cal, no va arribar a temps a un dels controls i es va veure obligat a abandonar la competició. Ell s'havia apuntant a la cursa abans de la caiguda i ja sabia que difícilment podria acabar, així que amb bon humor va aprofitar el fabulós dia gaudint de la muntanya per lliure i després em va venir a rebre a la meta.

    Lavaeredo Ultra Trail

    Lavaeredo Ultra Trail

    Lavaeredo Ultra Trail

    Lavaeredo Ultra Trail

    Lavaeredo Ultra Trail

    Lavaeredo Ultra Trail

    Lavaeredo Ultra Trail

    Lavaeredo Ultra Trail

    Lavaeredo Ultra Trail

    Lavaeredo Ultra Trail

    Lavaeredo Ultra Trail

    Lavaeredo Ultra Trail

    Lavaeredo Ultra Trail

    Lavaeredo Ultra Trail

    Lavaeredo Ultra Trail


    0 0

    Novetats editorials: Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) - Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí


    La Mallorca “ya desaparecida” en el nuevo libro de Miquel López Crespí: Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) -


    El autor regresa a la actualidad editorial con Un hivern a Lluc, con el sello El Tall, que aúna novela y libro de memorias. - Esta publicación está basada en un dietario que este veterano autor escribió a sus 14 años en Lluc.


    Per Clara F. Capó (Última Hora)


    Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) es uno de los autores más prolíficos de nuestras Islas –acumula ya un centenar de libros, desde que iniciara su trayectoria en los años 60- y también de los más premiados. Ahora el sello local El Tall le publica un nuevo libro, Un hivern a Lluc.

    “Se puede leer como novela, como libro de memorias, pero no es ninguna de esas dos osas, tampoco poesía ni artículos periodísticos, aunque todo eso está incluído en él”, advierte el autor, que define Un hivern a Lluc como un “experimento literario” y que se basa en un dietario 1ue escribió a los 14 años durante su estancia de dos meses en el monasterio de Lluc junto a su abuela, en 1963. “En ese momento ya tenía muy claro en mi cabeza que quería escribir y fue cuando fusilaron al dirigente comunista Julián Grimau, cuando también se me despertó mi conciencia política”, reconece.

    “En el dietario se ven esas contradicciones de estudiante adolescente y me inspiró para elaborar un relato sobre esa Mallorca de los sesenta que está desapareciendo consumida por loa postmodernidad”, añade. Además de esas memorias adolescentes, el libro se nutre también de poemas, historias de sus abuelas y tatarabuelas y artículos periodísticos.

    “La clave era que el lector lo leyera sin saber dónde estaba el artículo periodístico o las historias de mis aabuelas, que no descubriera cómo se ha construido. Es un mosaico que he literaturizado”, detalla.

    A parte de este “experimento literario”, el autor reconoce que “como siempre en mis obras, intento incidir en aspectos culturales y tradicionales, para que las nuevas generaciones puedan ver la Mallorca que ya no existe. Creo que los jóvenes pueden saber simplemente con el móvil qué está pasando en Londres o en Estados Unidos, pero no saben nada de la historia del territorio donde viven”, critca.

    Por otra parte, López Crespí tiene en marcha nuevos libros y proyectos. El próximo que verá la luz será la narración con la que ganó el Premi Ciutat de Palma de Narrativa 1990, Dietari de succeïts a Mallorca y que Lleonard Muntaner recuperará bajo el título Una història amagada. “Han pasado ya 29 años, sin que ningún ayuntamiento se interesara en publicarlo. Fue Lleonard quien insistió en hacerlo, con el paoyo del regidor de Cultura de Cort, Llorenç Carrió”, apunta.

    En otoño publicará más novedades: un poemario en catalán, traducido al castellano por José Lñuís Reina, de La Lucerna, Dies Irae. Ya cara al 20020, publicará la novela El vicari d´Albopàs, con el Llibres del Segle, de Girona.


    (Última Hora, 6-VI-2019)



    0 0

    [07/07] Revolució del Petroli - «La Internacional» - «Le Cri Typographique» -«Le Réveil» - Ocupació de sa Dragonera - Figner - Dellebecq - Ducommun - Tavella - Buenacasa - Abbate - Metge - Arruego - Jardí - Segura - Ferriz - Rabitti - Raffuzzi - Aspès - Turina - Serramitjana - Aurelio Martí - Víctor Martínez - Conesa - Malbos - Echarri - Martínez González - Gil - Correale - Etchebehere

    Anarcoefemèrides del 7 de juliol

    Esdeveniments

    Incendi pels petroliers de la illeta de cases del carrer del Mercat segons "La Ilustración Española y Americana" del 24 de juliol 1873

    Incendi pels petroliers de la illeta de cases del carrer del Mercat segons La Ilustración Española y Americana del 24 de juliol 1873

    - Revolució del Petroli: El 7 de juliol de 1873 a Alcoi (l'Alcoià, País Valencià), important centre tèxtil, comença una insurrecció de caràcter internacionalista que durarà uns dies i que serà anomenada El Petroli. Els litigis venien de l'any anterior, quan diverses vagues de fusters i de ferrers van atreure més de tres mil d'obrers a les societats obreres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la comarca i enfront de les quals, el gener de 1873, es va crear, amb el suport de la patronal, un Cercle Catòlic d'Obrers; a més a més s'ha d'afegir l'exemple del moviment insurreccional cantonalista que s'estava escampant arreu de la Península. El 7 de juliol de 1873 els treballadors d'Alcoi, convocats per la Comissió Federal de l'AIT, que s'havia traslladat a Alcoi a partir del gener de 1873 arran del Congrés de Còrdova, es van reunir en assemblea a la plaça de Toros per reivindicar la reducció de jornada a vuit hores de feina i l'augment del salari de quatre a sis rals per dia. Davant la negativa de la patronal, es va convocar per l'endemà una vaga general que inicialment comptà amb la neutralitat de l'alcalde republicà federal Agustí Albors Blanes (Pelletes). Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors va telegrafiar al Govern Civil d'Alacant i va demanar la vinguda a la ciutat d'una columna militar, alhora que publicà un ban antiobrer. El 9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí, es va entrevistar amb l'alcalde amb la intenció que l'Ajuntament dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal. Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la ciutat i que es va cobrar la vida de dos internacionalistes, a més de deixar 20 ferits. Durant les hores següents, va haver altres quatre morts i 20 ferits més. Algunes cases veïnes a l'ajuntament, on s'havien refugiat les autoritats, i algunes fàbriques són incendiades, d'aquí el nom que rebrà la insurrecció: El Petroli. Els intents de mediació resultaren infructuosos fins que la força pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20 hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i aleshores la multitud va penetrar a l'ajuntament. Albors va morir d'un tret i quatre guàrdies i dos patrons van ser ferits, no se sap si durant el combat, com deien les fonts internacionalistes, o assassinats, com diran les governamentals. El poble va elegir un Comitè de Salvació Pública, presidit per Severiano Albarracín, que va governar Alcoi durant tres dies i que va detenir 42 fabricants que havien disparat contra la multitud, alliberant-los tres dies després. El 12 de juliol va circular la notícia que una columna militar comandada pel general Velarde s'acostava a Alcoi; aquest mateix dia van arribar a la ciutat el governador d'Alacant Josep Maria Morlius i una comissió madrilenya presidida pel diputat Cervera. Durant la nit del 12 de juliol, els caps de la insurrecció, temorosos, van fugir de la ciutat. Tot semblava que s'havia calmat després de fer-se càrrec del govern municipal una comissió mixta d'obrers i de patrons, i després que els obrers armats es lliuressin sense resistència sota la promesa d'una amnistia. Però es va desencadenar una campanya de premsa, a la qual no era aliè el ministre d'Estat Eleuterio Maisonave, que parlà de «caos», d'assassinats i de violacions. Mentrestant molts patrons n'havien fugit. Poc a poc la normalitat va imposar-se amb els bans dels dies 21 i 23 de juliol del nou alcalde Tomás Maestre. La patronal, no obstant, clamava venjança i el 13 de setembre, ja amb Castelar en el Govern, es va nomenar un jutge especial i un comandant militar; la ciutat va se presa per l'exèrcit i dos dies després 129 treballadors van ser detinguts i portats al castell d'Alacant, on quatre anys més tard encara estaven tancats sense haver estat jutjats. En 1878 encara hi havia 93 presos i 80 havien estat alliberats sota fiança; un dels detinguts va sortir 10 anys després dels fets. En total uns 700 obres van ser jutjats, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. La Revolució del Petroli va suposar el trencament d'acció entre republicans i anarquistes.

    Revolució del Petroli

    ***

    Portada d'un número de "La Internacional"

    Portada d'un número de La Internacional

    - Surt La Internacional: El 7 de juliol de 1878 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari anarquista La Internacional. Semanario consagrado exclusivamente a la propaganda teórico-práctica del socialismo para la defensa de los pueblos, redención de la classe obrera y proletaria, emancipación de la muger y organización agrícola-industrial de la República, cuyo lema es«Igualdad, Progreso y Solidaridad». Siempre ha sido y serà nuestro pendón la Verdad, la Justicia y la Razón. Ja des dels primers números deixà molt clar els seus principis: «El nostre programa: l'anarquia social, l'abolició de tots els governs i la revolució social.» Molt influenciada pel socialisme de Charles Fourier i la Comuna de París, el revolucionari anarquista Francisco Zalacosta, membre de «La Social», secció de l'Associació Internacional del Treball (AIT), fou el responsable d'aquesta publicació. Hi col·laboraren Joaquín Flores, Jesús León García, Evaristo Meza, José Muñúzuri, Pedro Ordóñez, Plotino Rhodakanaty, José Rico, Félix Riquelme, Esther Sosa, Francisco Tijera, Ricardo Velatti i Francisco Zalacosta, entre d'altres. Aquest periòdic rebé les crítiques del periodista Francisco G. Cosmes, qui argumentava que la«revolució social» perseguia la supressió del treball. Publicà en tots els números el «Programa Internacionalista» en 12 punts: 1) República Social Universal. Una i indivisible; 2) Solució del Govern en Contracte Social; 3) Administració Municipal autonòmica; 3) Llei agrària per a la delimitació i amollonament dels terrenys amortitzats; 5) Liquidació dels interessos urbans; 6) Reemplaçament de l'Exèrcit per falanges industrials; 7) Emancipació de rehabilitació i educació integral de la dona; 8) Neutralització de la potència explotadora del capital sobre el treball; 9) Anivellament gradual i equilibrat de la propietat; 10) Abolició del salari i mentrestant intentar mitjançant la vaga d'apujar els jornals industrials i agrícoles; 11) Organització dels Falansteri Societari i formació de bancs territorials per a la reglamentació del treball i l'assegurament de la venda del productes; i 12) Zona lliure oberta al mercat de tots els països del món. Alguns petits textos es publicaren en nàhuatl. En sortiren, com a mínim, 14 números –a partir del número 8 fou l'òrgan de «La Social»–, l'últim conegut el 6 d'octubre de 1878. En 1975 el Centre d'Estudis Històrics del Moviment Obrer Mexicà n'edità una edició facsímil dels números conservats.

    ***

    Premsa anarquista

    Premsa anarquista

    - Surt Le Cri Typographique: El 7 de juliol de 1891 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista Le Cri Typographique. Organe corporatif indépendant bimensuel. L'impressor gerent en fou A. Carteron. Es publicaren 13 números, l'últim el 25 de juliol de 1892, i els articles no anaven signats. En 1901 sortí una nova sèrie, que portà com a subtítol «Organe corporatif indépendant d'avant-garde syndicale des travailleurs du livre», i de la qual s'editaren cinc números.

    ***

    Portada d'un número de "Le Réveil"

    Portada d'un número de Le Réveil

    - Surt Le Réveil: El 7 de juliol de 1900 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil. Socialiste-anarchiste / Il Risveglio anarchico. A partir de l'1 de maig de 1913 portarà com a subtítol Communiste anarchiste i a partir de l'1 de maig de 1926 Anarchiste. El fundador i principal redactor en va ser Luigi Bertoni, i van aparèixer nombrosos articles d'Errico Malatesta. Les parts franceses i italianes són totalment diferents i no s'adrecen al mateix públic ja que els articles tracten temes distints. La part francesa és més teòrica i ideològica. El periòdic se situa en la tradició bakuninista i de les seccions antiautoritàries de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i exposar especialment les tesis anarcosindicalistes de Malatesta. En van sortir 1.054 números, l'últim el del 24 d'agost de 1940.

    ***

    Roda de premsa de Terra i Llibertat al Talaiot Corcat

    Roda de premsa de Terra i Llibertat al Talaiot Corcat

    - Ocupació de sa Dragonera: El 7 de juliol de 1977 (7-7-77) el grup llibertari mallorquí Terra i Llibertat ocupa pacíficament l’illa verge sa Dragonera (Illes Balears) tot intentant amb aquesta acció evitar-ne la urbanització per part de l’empresa constructora valenciana PAMESA (Patrimonial Mediterránea Sociedad Anónima), depenent de la Banca Mas Sardà, que l’havia comprat en 1974 amb aquesta finalitat: edificar-hi cinc complexos residencials de xalets de luxe per a una població de fins a 4.000 persones i amb un casino, un port esportiu amb més de 600 punts d’amarratge, un port de serveis, de dues plantes potabilitzadores, una estació depuradora d’aigües residuals, una planta de trituració i empaquetat de fems, diversos vials per a vehicles elèctrics, i un heliport, allò que aquesta empresa anomenava«urbanització ecologista» i«exemple de sostenibilitat». Aquesta ocupació, que ha passat a la història de l’ecologisme mallorquí com a una fita cabdal, va tenir una àmplia repercussió mediàtica estatal i fins i tot internacional. El comitè de suport als ocupants de l’illa feia les assemblees i les rodes de premsa al bar palmesà Talaiot Corcat (carrer d’Antillón, 1), nom també d’un grup juvenil que s’hi reunia i que es va sumar a l’acció. Entre la cinquantena de persones que van ocupar l’illa podem destacar el periodista Basilio Baltasar, el pintor Miquel Barceló, el poeta Leopoldo María Panero, l’editor Enric Mus, els fotògrafs Eduard Miralles i Bernat Cabot, l’arquitecte Antoni Alomar, l’advocat Carles Roig, els polítics Felip Esteve i Josep Manchado, Jaume Oliver, Lisa Steward, Antoni Llompart, Margalida Escalas, Pau Pocoví, Montserrat Pujolà, Catina Cardell, Jordi Real, Paco Marina, Germán Fernández, Antoni Cau, Antoni Planells, Neus Ribes, entre altres. El Grup d’Ornitologia Balear i de Defensa de la Natura (GOB), un dels grups ecologistes que més tard seran dels més importants de l’Estat espanyol, patirà per mor del fet de l’ocupació una crisi interna sorgida arran de la decisió de donar o no suport a l’acció, cosa que farà finalment, gràcies a l’empenta de directius com Jesús Jurado, Francesc Moll, Gabriel Pomar Verd, entre altres, i en contra del sector que n'acceptava la urbanització mentre es respectessin els penya-segats per a la conservació del falcó marí. L’endemà de la «presa» de l’illa la Guàrdia Civil va desembarcar per a fer-se càrrec de l’afer i vigilar els ocupants, però se’n va desinhibir. L’illa també va ser visitada per Eduardo Merigó, subsecretari d’Ordenació del Territori i Medi Ambient del Govern d’Adolfo Suárez per prendre nota de les reivindicacions. El 18 de juliol la major part dels ocupants van abandonar l’illa per poder dedicar-se a tasques de propaganda i conscienciació; els últims partirien el 25 de juliol, el mateix dia que 4.200 signatures donaren cos a un recurs d’alçada contra l’aprovació de la planificació urbanística de l’illa. Durant els dies de l’ocupació es van realitzar manifestacions a Palma i a Andratx, i el 20 de juliol es va produir una càrrega policíaca a la plaça de Cort de Palma que es va saldar amb un ferit lleu. El 29 de juliol el ple la Diputació va sol·licitar un estudi per analitzar les possibilitats de creació d’un parc natural a sa Dragonera. A finals de desembre de 1978 i principis de 1979 l’illa va ser novament ocupada ja que no s’havia aconseguit encara aturar el projecte urbanitzador, alhora que les protestes de carrer s’accentuaven. El 21 de gener de 1984 la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional va fallar a favor del GOB, que va portar la lluita legal per la conservació de l’illa, deixant sense efecte l’Ordre ministerial de 21 de novembre de 1980 per la qual permetia que PAMESA urbanitzés sa Dragonera. El 29 de desembre de 1987 el Consell Insular de Mallorca va comprar al Banc de Bilbao, al qual s’havia integrat la Banca Mas Sardà, l’illa i els illots que conformen l’arxipèlag per 280 milions de pessetes i el 26 de gener de 1995 tot l’arxipèlag va ser declarat Parc Nacional pel Govern de les Illes Balears.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Vera Figner (1883)

    Vera Figner (1883)

    - Vera Figner: El 7 de juliol --25 de juny segons el calendari julià rus de l'època-- de 1852 neix a Tetiushi (Kazan, Tartària, Imperi Rus) la revolucionària narodnik, bakuninista i socialista revolucionària Vera Nikolayevna Figner. Filla d'una família aristocràtica, fou la major de sis germans. Entre 1863 i 1869 s'educà a l'Institut de Senyoretes Rodionovsky de Kazan. En 1870 es matriculà a la Universitat de Kazan per estudiar medicina i aquest mateix any es casà en un matrimoni de conveniències amb el magistrat A. V. Filippov. Entre 1872 i 1875 amplià els estudis mèdics a la Universitat de Zuric (Suïssa). Influïda per Sofia Bard i Mark Natanson, en 1873 entrà a formar part del grup «Frichi» --de l'anglès Free, lliure--, de caràcter bakuninista i que esdevindrà el nucli de l'Organització Socialrevolucionària Panrussa, i s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 es matriculà a la Universitat de Berna i conegué P. L. Lavrov i Mikhail Bakunin. El desembre de 1875, ja divorciada del seu marit i quan la repressió tsarista copejà durament el moviment revolucionari, tornà a Rússia per continuar la lluita i un anys més tard entrà a formar part dels grups narodniks (populistes), amb Juri Bogdanovitx entre d'altres, i en «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). En 1876 participà en la manifestació de revolucionaris de Kazan a Sant Petersburg. Entre 1877 i 1879 va fer d'infermera i dirigí la propaganda revolucionària als pobles de la zona de Samara i Saratov. En 1879 prengué part en el Congrés de Voronezh de «Zemlia i Volia». En 1879, després de la divisió de «Zemlia i Volia», formà part del Comitè Executiu de la nova organització «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) --amb Alexander Mikhailov, Aleksandr Kviatkovski, Andréi Zheliabov, Sofiya Perovskaya, Nikolái Morozov, Mijaíl Frolenko, Lev Tijomirov, Aleksandr Barannikov, Anna Yakimova i Mariya Oshanina, entre d'altres--, destacant en les activitats de propaganda entre intel·lectuals, estudiants i militars a Sant Peterburg, Kronstadt i el sud de Rússia. En aquesta època participa en la revista Rabotnik (Treballador). Poc després, fou un dels creadors de la secció militar de «Narodnaia Volia», encarregada d'organitzar atemptats contra el tsar. Participà directament en la planificació de l'assassinat d'Alexandre II en els atemptats d'Odessa de 1880 i de Sant Petersburg del 13 de març de 1881 que reeixí. Aconseguí fugir de la repressió i desplegà la seva tasca propagandística a Odessa. Com a únic membre del Comitè Executiu de «Narodnaia Volia» en llibertat, intentà ressuscitar el moviment a partir de 1882. El 10 de febrer de 1883, traït per l'infiltrat policíac Sergei Degaiev, fou detinguda a Jarkov. El 28 de setembre de 1884 fou condemnada a mort pel Tribunal Militar del Districte de Sant Petersburg en el«Judici dels Catorze», però la sentència fou commutada, gràcies a la intercessió del periodista Niko Nikoladze, a treballs forçats a perpetuïtat a Sibèria. Passà 20 mesos abans del judici empresonada en règim d'incomunicació a la fortalesa de Pere i Pau (Sant Petersburg); després 20 anys a la fortalesa de Schlüsselburg, fins al setembre de 1904, temps en el qual escriví poesia i organitzà protestes col·lectives contra el règim carcerari; i finalment deportada a Arkhangelsk i després a Nizhny Novgorod. Amnistiada en 1905 pel tsar Nicolau II, en 1906 pogué marxar a l'estranger amb un permís per tractar-se mèdicament, on creà comitès d'ajuda als presos polítics russos en diferents ciutats europees, recaptà diners i publicà un fullet sobre les presons russes que fou traduït a diversos idiomes. Entre 1907 i 1909 milità en el Partit Social-Revolucionari, però deixà l'eseristes quan es descobrí que el destacat militant Jevno Azef era un agent doble. En 1915 tornà a Rússia, però fou detinguda a la frontera, jutjada i condemnada a la deportació a Nizhny Novgorod sota vigilància policíaca. El desembre de 1916, gràcies al seu germà Nicolau, solista dels Teatres Imperials, se li permeté viure a Sant Petersburg. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, en la qual no participà perquè no va acceptar la manera com es portava a terme, començà a redactar el seu llibre autobiogràfic Sapexatlionnii trud(Memòries d'una revolucionària), que tingué un granèxit i que fou traduït a molts idiomes. En aquests anys, sempre crítica amb el govern bolxevic, formà part de la Societat d'Expresos Polítics i Exiliats i col·laborà en la revista Katorga i ssilka(Katorga i exili). També va escriure una sèrie de biografies de narodniks i diversos articles sobre la història del moviment revolucionari rus de la dècada de 1870 i 1880. A partir de 1921 presidí la«Comitè per a la memòria de Kropotkin», radicat al Museu Kropotkin. En 1927 participà en el documental Padenie dinastii Romanovych, d'Esfir Shub. En 1931 fou processada per l'estalinisme, però visqué en llibertat a Moscou sota l'estreta vigilància de les autoritats soviètiques. Vera Figner va morir el 15 de juny de 1942 a Moscou (Rússia) i fou enterrada al cementiri moscovita de Novodevichy.

    ***

    Foto policíaca d'Ernest Dellebecq (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Ernest Dellebecq (ca. 1894)

    - Ernest Dellebecq: El 7 de juliol de 1857 neix Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'ebenista anarquista Ernest Louis Josep Dellebecq, també citat Delebecq o Delebecque, i que va fer servir el pseudònim Jules-MarieLegoff. Per les seves activitats anarquistes, a començament de la dècada de 1880 es refugià, amb sa companya i sos cinc infants, a Londres (Anglaterra). En 1881 era membre de la Secció Francesa de la Internacional Anarquista a Londres. Al seu domicili londinenc del 28-30 Fitzroy Street, s'albergaven nombrosos militants anarquistes exiliats (Bouchard, Louis Girard, Lacoste, Étienne Marie Maréchal, Jacques Meunier, Louise Michel, Ravel, Charlotte Vauvelle, Antoine Vignaud, etc.) i cada diumenge es realitzaven reunions amb altres companys, com araÉmile Pouget, François Duprat, Errico Malatesta, Santo Magrini, Jules Renaud, Armand Lapie, Clovis Sicard, Antoine Vignaux i altres. En 1890 en aquest domicili es creà l'Escola Anarquista Internacional, de la qual va ser secretari, i de la qual formaren part destacats anarquistes (Louise Michel, William Morris, Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Gustave Brocher, Rachel McMillan, Agnes Henry, Florence Dryhurst, Belgrave, Auguste Coulon, etc.). L'endemà de l'atemptat anarquista al Cafè Véry de París (França) el juliol de 1892, el seu domicili va ser escorcollat per la policia londinenca; també ho fou l'abril de 1894 a resultes de l'atemptat del restaurant parisenc Foyot. Cap el 1894 albergà Étienne Marie Maréchal i Edmond Lémée. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1897 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia de l'assassinat de Céline Ducommun apareguda en el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 10 de gener de 1910

    Notícia de l'assassinat de Céline Ducommun apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 10 de gener de 1910

    - Céline Ducommun: El 7 de juliol de 1869 neix a Dijon (Borgonya, França) l'anarquista Marie Céline Ducommun, també coneguda com Céline Colas i Claudine Deschizeaux. Es guanyava la vida treballant de tintorera i d'obrera filadora. El març de 1888 es casà amb l'anarquista Claude Colas (Nicolas o Claude Berger), company de militància de sos germans Henri Louis i Jean Louis Ducommun, i la parella va ser fitxada per la policia al registre d'anarquistes. En 1899 viva amb son company a casa del militant Louis Mortperrin a Troyes (Xampanya, França) i en 1900 treballava amb son company a la tintoreria Marots del carrer Simart d'aquesta ciutat. Aquest mateix any tingué un infant, Jules, nascut a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània). Divorciada de Claude Colas, cap el 1901 s'uní al tintorer, però també contrabandista d'alcohol i de mistos, Jean-Marie Vachet. En 1905, sota el nom de Claudine Deschizeaux (o Desciseaux), vivia a Troyes. A partir de març de 1909 la parella visqué a Vaux-Verzé (Borgonya, França), on ella treballà en la fabricació de flors artificials de paper. Vachet tingué per costum apallissar-la amb freqüència. El 3 d'agost de 1909 Vachet va ser empresonat per purgar diverses condemnes, moment que ella aprofitar per abandonar el domicili on vivia amb Vachet i es posà de lloguer a casa del drapaire Joanny Tissot, al número 28 del carrer Loché de Mâçon (Borgonya, França). En aquesta època son infant Jules morí. Quan Vachet sortí de la presó el 3 de desembre de 1909, va ser requerit per les autoritats militars i, després de patir un mes de presó per una condemna per insubmissió que li havia estat imposada en un consell de guerra a Lió (Arpitània), va ser enviat al 22 Regiment d'Infanteria a Bourgoin (Arpitània) per a fer un període d'instrucció de nou dies. Un cop lliure, el 9 de gener de 1910 va anar cap a Mâçon, on trobà sa companya enllitada amb Tissot. Després d'una escena de gelosia, Vachet va ferir greument Tissot i assassinà de 21 punyalades Céline Ducommun. Jutjat, el 30 d'abril de 1910 Jean-Marie Vachet va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'Audiència de Saona i Loira.

    ***

    Notícia de l'expulsió de Casimiro Tavella apareguda en el diari de Neuchâtel "Feuille d'Avis de Neuchâtel" del 2 de juliol de 1906

    Notícia de l'expulsió de Casimiro Tavella apareguda en el diari de Neuchâtel Feuille d'Avis de Neuchâtel del 2 de juliol de 1906

    - Casimiro Tavella: El 7 de juliol de 1881 neix a Albaredo d'Adige (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Casimiro Luigi Tavella. Sos pares es deien Virgilio Tavella i Maria Vecchietti. Terrelloner i paleta de professió, en 1901 va ser processat i absolt per un delicte d'«incitació a la vaga» al seu poble natal. Aquest mateix any emigrà i a Heidelberg (Gran Ducat de Badem, Imperi Alemany; actualment Alemanya) va ser acusat d'haver proferit amb altres anarquistes expressions de«lesa majestat» en una fonda. En 1903, a Basilea (Basilea, Suïssa), va ser condemnat a quatre mesos per «rebel·lió i instigació a la vaga» del sector de la construcció. Es va traslladar a Zuric (Zuric, Suïssa), d'on va ser expulsat, i després a Friburg de Brisgòvia (Gran Ducat de Badem, Imperi Alemany), on va tornar a ser condemnat a set mesos amb expulsió per les mateixes raons. En 1904 el trobem a Suïssa (Lucerna i Zuric). Detingut per haver organitzat una manifestació en contra de les festes d'inauguració del 19 de maig de 1906 del túnel ferroviari de Simplon als Alps, el 28 de maig s'organitzà a Vevey (Vaud, Suïssa) una assemblea pública per a protestar contra aquest arrest, que acabà amb un enfrontament amb la policia i la detenció d'alguns militants. El 21 de juny de 1906 el Consell Federal helvètic decretà la seva expulsió de Suïssa, juntament amb quatre companys que havien estat detinguts en l'assemblea del 28 de maig (Vincenzo Benzoni, Agostino Buschini, Torquato Malagola i Antonio Tassinari). De bell nou a Itàlia, en 1907 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia) per vagabunderia i després s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1910 el trobem a Trieste (Litoral Austríac, Imperi Austrohongarès; actualment Friül) i a altres ciutats europees (Verona, Leipzig, Hamburg). Aquest mateix any va ser expulsat de Berlín per anarquista. Quan esclatà la Gran Guerra es trobava a París (França), on freqüentà els cercles anarquistes. En 1916 va ser detingut a Lió (Arpitània) i després va ser mobilitzat. Entre 1925 i 1935 participà en reunions dels Comitès Proletaris Antifeixistes i del Socors Roig Internacional de Lió. En aquesta època vivia a Décines (Lió, Arpitània), al carrer Octave Mirbeau, amb sa companya, una obrera francesa treballadora en una fàbrica de productes químics, i era considerat «el principal representant de l'anarquisme local». En 1942 encara es trobava a França i en 1956 la policia encara feia informes sobre la seva persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Manuel Buenacasa

    Manuel Buenacasa

    - Manuel Buenacasa Tomeo: El 7 de juliol de 1886 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Buenacasa Tomeo. En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda --altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc-- ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants --on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.-- i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia --congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera(Gijón i Bilbao), Acracia,Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio,Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca, Revista Única,Solidaridad Obrera --on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo--, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT,La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923),Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia espanyola (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. Manuel Buenacasa Tomeo va morir sobtadament el 6 de novembre de 1964 a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània). El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.

    Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964)

    ***

    Foto policíaca d'Oreste Abbate ("Giovanni Jurissewitsch")

    Foto policíaca d'Oreste Abbate (Giovanni Jurissewitsch)

    - Oreste Abbate: El 7 de juliol de 1887 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Oreste Abbate, també conegut com Giovanni Jurissewitsch. Sos pares es deien Gaetano Abbate i Vincenza Pastore. Militant llibertari, com son germà Armido, es guanyava la vida com a electricista. El 28 de gener de 1908 va ser condemnat a cinc mesos de presó per«resistència al reclutament». El 15 de maig de 1915, en plena Gran Guerra, va ser destinat a l'Arsenal Naval de Venècia (Vèneto, Itàlia) com a obrer especialitzat, però el comandament militar el va llicenciar per les seves idees subversives i l'envià a Nàpols amb residència obligatòria. Cridat a files i incorporat en el 71 Regiment d'Infanteria acantonat a Tarcento (Friül), desertà el 29 d'octubre de 1916 i es refugià a Suïssa. Implicat en el«Cas de la bomba de Zuric», va ser detingut en 1918, amb Luigi Coretti i Roberto Rizza, i empresonat durant sis mesos preventivament; finalment va ser expulsat de Suïssa el 2 de desembre de 1918, juntament amb Dario Fieramonte, per anarquista. Passà a Alemanya i a començament de 1919, amb altres revolucionaris italians (Francesco Misiano, Mario Accomasso, Enrico Arrigoni, Dario Fieramonte, Luciano Zingg, etc.), prengué part en la Revolució, participant el 6 de gener de 1919 en l'ocupació de la seu del periòdic socialdemòcrata Vorwärts de Berlín al costat dels espartaquistes. Detingut l'11 de gener, va ser reclòs a la presó berlinesa de Moabit, juntament amb altres revolucionaris italians (Luzinano Zingg, Dario Fieramonte, Francesco Misiano, Mario Accomasso, Duilio Balduini, etc.). Donat per mort, el març de 1919 va ser alliberat. D'antuvi s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), amb la família llibertària dels Zanolli, i posteriorment retornà a Berlín, on freqüentà l'anarquista Bruno Misèfari. Arran de l'amnistia promulgada el 2 de setembre de 1919 pel president del Consell de Ministres italià Francesco Saverio Nitti, es traslladà, fent-se passar per l'exsoldat austríac Giovanni Jurissewitsch (o Jurissevic), a Trieste (Friül), on regentà un magatzem d'aparells elèctrics. En aquestaèpoca rebé sovint la visita del socialista Francesco Misiano, esdevingut diputat. El gener de 1925 patí un escorcoll policíac i li van ser segrestats 65 volums subversius en llengües alemanya i russa. Durant la primavera de 1930 emigrà a Alemanya i l'octubre de 1930 morí la seva esposa Wanda Kudlascek, amb qui havia tingut dos fills (Armido i Clelia). En 1932, amb Anna Furlan (Nina), filla d'una família de treballadors antifeixistes i socialistes del sector tèxtil de Pordedone (Friül), emigrà a la Unió Soviètica, on treballà en una fàbrica d'armes. En aquest mateix any de 1932, a Tula (Rússia, URSS), Oreste i Anna tingueren una filla, Ada, i el setembre de 1935 la parella es casa a Stalinski (Sibèria, URSS). Molt decebut del règim soviètic i de les dures condicions de vida comunistes, entre finals de 1934 i la primavera de 1936 es presentà tres vegades a l'ambaixada italiana a Moscou per intentar aconseguir el passaport. En aquests anys rebé la visita de son amic Francesco Misiano i de Costante Masutti, comunistes i, aleshores, crítics amb el Partit. A començaments de 1937 aconseguí arribar a França, on sa companya Anna i sa filla Ada havien arribat a finals de 1935, i s'establí a Villeparisis (Illa de França, França), on treballà d'electricista. En 1948, segons un informe de l'alcalde de Villeparisis per a les autoritats italianes, vivia tranquil·lament, encara que malalt des de feia anys, en aquesta localitat sense que res es pogués dir d'ell. S'ignora la data i el lloc de la seva defunció.

    Oreste Abbate (1887-?)

    ***

    Marius Metge en una foto antropomètrica

    Marius Metge en una foto antropomètrica

    - Marius Metge: El 7 de juliol de 1890 neix a Le Teil (Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.

    ***

    Necrològica de Francisco Arruego apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de desembre de 1973

    Necrològica de Francisco Arruego apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1973

    - Francisco Arruego: El 7 de juliol de 1905 neix a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Arruego. Durant la guerra civil lluità com a voluntari enquadrat en la Secció de Transmissions de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser detingut per la Gestapo i enviat a treballar a Sent Orenç (Llenguadoc, Occitània) com a membre del Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Francisco Arruego va morir de càncer l'1 de maig de 1973 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Necrològica d'Emili Jardí Pastor apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 10 de febrer de 1987

    Necrològica d'Emili Jardí Pastor apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de febrer de 1987

    - Emili Jardí Pastor: El 7 de juliol de 1907 neix al barri de Jesús de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el paleta anarcosindicalista Emili Jardí Pastor. Sos pares es deien Emili Jartí i Sinta Pastor. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. En 1940 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en la indústria de guerra a Rouen (Alta Normandia, França). En 1941, durant l'ocupació, va ser obligat pels alemanys a treballar de paleta en les feines de fortificació del Mur de l'Atlàntic. Després de la II Guerra Mundial es traslladà a Royan, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt del cor, el 14 de novembre de 1986 hagué de ser hospitalitzat urgentment a conseqüència d'una embòlia cerebral; Emili Jardí Pastor va morir dos dies després, el 16 de novembre de 1986 a l'hospital de Royan, situat a Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França) on vivia, i fou enterrat civilment dos dies després. Sa companya fou Dolors Cid.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [08/07] Conferència de Blanes - Constitució de l'FNIEPE - Vaga Baix Llobregat - Vieira - Badosa - Robbiati - Picqueray - Cropalti - Pitarch - Ruiz López - Nuttall - Gobron - Pallarols - Sartoris - Rasi - Casanova - Daura - Marcellán

    Anarcoefemèrides del 8 de juliol

    Esdeveniments

    Conferència cenetista en ple pistolerisme

    Conferència cenetista en ple pistolerisme

    - Conferència de Blanes: Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 se celebra al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya) la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans, en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legalitzada des del 1920. El governador civil de Girona, prèvia consulta al govern de Madrid, autoritzà la celebració de la reunió, malgrat la pressió que exercí damunt seu el general Martínez Anido, governador civil de la Barcelona. Hi concorregueren representacions de gairebé tot Catalunya. Aquesta reunió va significar el ressorgiment de la central anarcosindicalista a Catalunya. Els acords que s'adoptaren en aquella conferència van ser tots de capital importància, però la preocupació de la totalitat dels assistents estava en saber si els SindicatsÚnics serien, o no, legalitzats a Barcelona i si es podrien reobrir els locals clausurats. La negativa de Martínez Anido fou total.

    ***

    Comitè de la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic

    Comitè de la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic

    - Constitució de l'FNIEPE: El 8 de juliol de 1937, durant el Ple Nacional de Sindicats d'Espectacles Públics Confederals de València (País Valencia), es crea, a instàncies del SindicatÚnic d'Espectacles Públics (SUEP) i del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic d'Espanya (FNIEPE), amb seu a Barcelona i amb l'objectiu primordial que les federacions cenetistes de l'espectacle seguissin un ritme unitari i per establir les Federacions Regionals i Provincials d'Espectacles confederals. Amb la creació de l'FNIEPE es volia engegar una intensa tasca de reformes en tots elsàmbits del ram (artístiques, tècniques, cinematogràfiques, sindicals, etc.) i lluitar contra la prostitució mercantilista i decadentista en la qual havien caigut els espectacles públics prerevolucionaris. També es creà una productora i una distribuïdora cinematogràfiques pròpies, que se centralitzaren mitjançant una delegació directa del Comitè Nacional de la CNT. L'FNIEPE quedà formada per Marcos Alcón, com a secretari nacional; Manuel Lara, com a secretari de l'exterior; Jesús Varona, com a comptador i secretari d'actes; Evaristo Rodríguez, tresorer; Liberto Callejas, delegat de propaganda; i els vocals Manuel Rivas i Evaristo Navarro.

    ***

    Adhesiu de la vaga del Baix Llobregat (juliol 1974)

    Adhesiu de la vaga del Baix Llobregat (juliol 1974)

    - Vaga general del Baix Llobregat: El 8 de juliol de 1974 es van declarar en vaga general de solidaritat amb els treballadors de les empreses Elsa, de producció de vidre buit a Cornellà, i Solvay, d'indústries petroquímiques a Martorell, 85 fàbriques del Baix Llobregat (Catalunya). Elsa i Solvay es van convertir en la bandera del moviment obrer català de finals del franquisme i va provocar un autèntic terratrèmol social, que va fer dir al ministre franquista que Espanya tenia dos gran problemes: ETA i Cornellà. El sindicat vertical (Confederació Nacional de Sindicats) estava copat majoritàriament per sindicalistes de les centrals sindicals il·legals Comissions Obreres (CC. OO.), Unió General de Treballadors (UGT) i Confederació Nacional del Treball (CNT), i no sempre mantenien una unitat d'acció. La solució va venir en la«democràcia directa», que s'expressava en les assemblees tolerades que es realitzaven a l'edifici del sindicat vertical. Elsa havia començat una vaga indefinida a partir de maig de 1974 i un mes després Solvay s'hi sumava. La duresa amb què la patronal va contestar les protestes va provocar la solidaritat de la pràctica totalitat d'obrers i de comerços. El 4 de juliol, el dia que la Magistratura havia de jutjar els acomiadaments d'Elsa, es va convocar la vaga general al Baix Llobregat, que tindrà el seu cim el dia 8 de juliol amb el 80% de la població aturada. A Cornellà, la vaga general va ser absoluta. L'atur es va perllongar fins al dia 9 de juliol amb disturbis on no van faltar ferits de bala i centenars de detinguts.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Deolinda Lopes Vieira

    Deolinda Lopes Vieira

    - Deolinda Lopes Vieira: El 8 de juliol de 1888 neix a Beja (Beja, Alentejo, Portugal) la pedagoga, feminista, maçona i militant anarquista i anarcosindicalista Deolinda Lopes Vieira, també coneguda com Deolinda Quartim, pel llinatge del seu marit. Era filla d'una criada i d'un caixer viatjant. Després d'haver fet els estudis primaris a Beja, quan tenia 12 anys es traslladà amb sa família a Lisboa, on estudià a l'Escola Normal d'Alcântara de la capital portuguesa amb el Dr. Luís Passos, entre d'altres. Mentre estudiava magisteri, es decantà pels sectors més progressistes de la seva disciplina, reivindicant una reforma educativa i social radical i militant en l'anarcosindicalisme. En aquests anys les seves lectures van ser els clàssics de l'anarquisme, com ara Lev Tolstoi, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Conegué António Pinto Quartin, intel·lectual anarquista d'origen brasiler i propagandista llibertari director de diversos periòdics (O Protesto - Guerra social, Amanhã,Terra Livre, A Batalha), amb qui es casà. En 1907 participà en la vaga acadèmica contra el dictador João Franco. En 1910 començà a treballar com a mestra a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa, institució educativa llibertària on es dedicà a l'ensenyament primari i a l'educació infantil. L'octubre de 1910 intervingué en el II Congrés Nacional del Lliure Pensament. En 1913 marxà al Brasil acompanyant son company, expulsat de Portugal per la seva militància anarquista, i retornà dos anys després, reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa i treballant també en algunes escola mòbils republicanes. En aquests anys va fer costat la reforma educativa infantil promoguda pel pedagog llibertari Adolfo Lima. Col·laborà en nombroses publicacions pedagògiques, anarquistes i feministes (Alma Femenina, Amanhã, Boletim Oficial do Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas, Boletim da Sociedade de Estudos Pedagógicos, Educação, Educação Social,Escola Nova, Revista de Educação Geral e Técnica,Suplemento Literário e Ilustrado - A Batalha, A Voz do Professor, etc.) i fou membra activa de la Lliga d'Acció Educativa i de l'Associação Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la Comissió d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura Nacional d'Óscar Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys després l'ensenyament infantil. En 1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on es mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A més de la seva tasca educativa, participà activament en el moviment feminista republicà, com ara el Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones Portugueses), fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció d'Educació (1922-1926) i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929). Fou una de les introductores de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre Maçonnique Mixte et International"Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la«Loja Humanidade» (Lògia Humanitat), on adoptà en nom simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant les dones embarassades i els infants. Formà part de la comissió organitzadora i participà en el I Congrés Feminista i d'Educació que se celebrà entre el 4 i el 9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual presentà una ponència de caràcter pedagogicosocial titulada Educação de anormais, sobre l'educació dels infants deficients. En 1926 fou vocal de la comissió organitzadora del I Congrés Abolicionista Portuguès. En el II Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928, reivindicà l'Escola Única i la coeducació contra les polítiques educatives de la dictadura. L'octubre de 1931 participà en el Congrés Internacional de Protecció a la Infància. Com a anarcosindicalista, formà part d'organismes sindicals de personal docent, com ara l'Associació dels Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin tingué tres infants: la pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador Hélio Vieira Quartin i l'actriu Glicínia Quartin, també llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el 8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de Benfica. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències Socials (ICS) de la Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer Deolinda Quartim en el seu record.

    ***

    Fotografia policíaca de Quiliano Badosa Miramont (1917)

    Fotografia policíaca de Quiliano Badosa Miramont (1917)

    - Quiliano Badosa Miramont: El 8 de juliol de 1890 neix a Villa Constitución (Constitución, Santa Fe, Argentina) l'anarquista Quiliano Badosa Miramont. Sos pares es deien José Badosa i Margarita Miramont. El novembre de 1916 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), provinent de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), ciutat catalana on havia residit treballant de depenent comercial i havia tingut diversos procediments judicials. A Perpinyà trobà feina de comptable a l'entitat bancària «Société Générale», instal·lant-se a l'hostal-restaurant Vinyes, al carrer Grande des Fabriques. L'agost de 1917 la policia francesa el va fitxar i el va qualificar d'individu«intel·ligent, bon xerrador i que professa idees anarquistes». En 1920 el Jutjat de Figueres va instruir un expedient contra ell per «estafa i falsedat documental». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Foto policíaca de Tarcisio Robbiati

    Foto policíaca de Tarcisio Robbiati

    - Tarcisio Robbiati: El 8 de juliol de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Tarsicio Robbiati, també conegut com Luigi Maiocchi. Sos pares es deien Beniamino Robbiati i Clara Favini. Entrà en el moviment anarquista des de molt jove i es guanyava la vida com a telegrafista interí i agent de publicitat. Entre 1915 i 1916 va ser denunciat en diverses ocasions: per fer pintades («Mort al Rei!») a l'escala de la prefectura on treballava de telegrafista, per haver cridat «Fora la guerra!» en un cinema fent explotar petards, etc. A finals de 1916 va ser cridat a files i va ser condemnat a cinc anys de presó per deserció. El febrer de 1917 s'evadí de la presó de Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). Detingut, va ser tancat a la penitenciaria de Sarmato (Emília-Romanya, Itàlia), però s'evadí de bell nou. Novament detingut, va ser condemnat a 12 anys de presó, pena reduïda més tard a set anys; però el gener de 1918 aconseguí novament fugir-ne. Un any més tard el trobem a Milà sota el nom fals de Luigi Maiocchi. Recobrà la llibertat gràcies a una amnistia i, segons la policia, destacà en la propaganda anarquista violenta. Després d'una condemna per estafa i per falsa identitat, l'agost de 1920 va ser detingut, juntament amb altres 12 joves anarquistes, per una pretesa complicitat ens els atemptats amb bomba contra el restaurant Cova i a la plaça Santo Sepolcro. L'octubre de 1920 aconseguí evadir-se fent-se passar per un detingut que esperava l'excarceració i només va ser apressat l'abril de 1921. Jutjat, el desembre de 1921 va ser condemnat, amb Siro Mascherpa i Ottorino Marchetti, a dos anys i un mes de presó per«associació criminal i transport de bombes». En 1922, un cop lliure, formà part del Comitè Pro Víctimes Polítiques i en diverses ocasions promogué subscripcions en favor dels companys detinguts, patint nous processos i acabant novament a la presó. El novembre de 1926 va ser confinat per cinc anys i enviat a les illes de Favignana (1926), Lipari (1926-1930) i Tremiti (1930-1931), on va ser degradat a «confinat comú» per mala conducta. Malalt de tuberculosi, el novembre de 1931 retornà a Milà i trobà feina com a empleat adroguer en el«Gruppo Droghieri Milanesi». En 1933 es casà amb Maria Remondi, mestra d'educació primària inscrita des del 24 de febrer de 1923 en el Partit Nacional Feixista (PNF), és a dir, feixista de «primera hora», i membre de la Giuventù Italiana del Littorio (GIL, Joventut Italiana del Feix). En 1934, en ocasió de la visita de Benito Mussolini a Milà, va ser tancat, ben igual que Dario Fieramonte i Ugo Federli, i en 1937 les autoritats proposaren el seu confinament per«persistents actituds antifeixistes». Les súpliques de la seva esposa, que va escriure a Mussolini i al cap de la policia, fent gala de la seva«indestructible» fe feixista, aconseguiren que només fos amonestat i posteriorment, gràcies a una amnistia, la cosa quedà en un simple requeriment. No obstant això, l'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, el 24 de juny de 1940, va ser detingut i empresonat, primerament, el 7 de juliol de 1940, al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia) i a partir del 15 d'agost al de Colfiorito (Úmbria, Itàlia), on trobà alguns companys, com ara Dario Fieramonte, Ugo Fedeli i Vito Bellaveduta. Per indisciplina, i després d'una hospitalització a Foligno (Úmbria, Itàlia), va ser traslladat a la colònia penitenciària de les Illes Tremiti. Posteriorment va ser enviat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia) i, quan se li va revocar l'internament el maig de 1941, segurament per problemes de salut, retornà a Milà. Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, comandà el grup partisà«Amilcare Cipriani», que actuà a la zona llombarda de Canzo i Asso. Tarcisio Robbiati va morir el 29 de maig de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

    Tarcisio Robbiati (1897-1952)

    ***

    May Picqueray venent "Le Réfractaire" (1975)

    May Picqueray venent Le Réfractaire (1975)

    - May Picqueray:El 8 de juliol de 1898 neix a Savenay (Bretanya) la militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne Picqueray, més coneguda com May Picqueray. Nascuda en una família modesta, va passar la infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va freqüentar una escola de monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de costurera. Als 10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja que va ser contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta família al Quebec (Canadà) considerada com a un membre més. Dos anys més la petita epilèptica va morir i aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va esclatar la guerra, son «amo» va retornar a França, on va morir, i poc temps després la seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills que quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com a intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe. Casada per primera vegada, va abandonar son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918, instal·lada a París, va treballar com a tipògrafa a l'Institut d'Història i Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui Popourtch, qui l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups llibertaris i en les Joventuts Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres que organitzaven els militants anarquistes i allà va conèixer Sébastien Faure i Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el cabaret «La Muse Rouge». Però el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i aquest va marxar a Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de 1922 a Sant-Etiève. Com a secretària administrativa de la Federació dels Metalls va assistir, acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al congrés de la II Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar amb Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie Steimer i Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky. Bloquejada a Moscou per manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers falsos lliurats per les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera francobelga, va ser empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de presó per ús de documentació falsa. Poc després abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924 participà en els aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran morts. Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família a la seva casa parisenca. Més tard va treballar com a correctora de periòdics locals i després com a secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant tres anys, fins a juliol de 1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar activament en el comitè de suport i no vacil·larà a enviar una bomba amagada en un paquet de perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que renou. En aquestaèpoca fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer d'espionatge del qual no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un pescador, realitzà diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor Joseph Kessel. Quan esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva xarxa de suport i amb els quàquers nord-americans en l'evacuació d'infants espanyols. A partir de juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels quàquers, es va ocupar dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant nombroses evasions de refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra, de bell nou a París, subministrarà documentació falsa a la Resistència. Després de l'Alliberament reprendrà la seva professió i militarà en el sindicat de correctors a partir de l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre Soir Express, periòdic on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no s'havia realitzat mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament, cosa que aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup«Amics de Louis Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos, refractaris i objectors de consciència al servei militar en plena guerra d'Algèria. En 1974 va crear el periòdic mensual Le Réfractaire, que va dirigir fins a la seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà en la manifestació antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva autobiografia sota el títol May, la réfractaire; reeditada després de sa mort sota el títolPour mes 85 ans d'anarchie. May Picqueray va morir el 3 de novembre de 1983 a París (França) d'un càncer generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula Écoutez May Picqueray sobre la seva vida.

    ***

    Ettore Cropalti

    Ettore Cropalti

    - Ettore Cropalti: El 8 de juliol de 1900 neix a Castelvetro (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) el sabater i militant anarquista Ettore Cropalti. Sos pares es deien Luigi Cropalti i Aldegonda Venturelli. El març de 1920 va ser llicenciat de l'exèrcit. El juliol de 1931 emigrà a Antíbol (Occitània), on treballà de sabater i entrà en contacte amb els cercles anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou inscrit en el registre de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. L'agost de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les milícies llibertàries. Els informes de la policia feixista instal·lats a Barcelona el circumscriuen com a membre del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 passà la frontera a França, on realitzarà activitats antifeixistes. L'abril de 1940 fou detingut a Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 de març de 1940 la Comissió Provincial feixista el sentència a cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. El desembre de 1942 el règim de confinament es va veure alleugerit i transformat en amonestació; encara que aquesta última mesura va ser revocada en ocasió del vintè aniversari de la«Marxa sobre Roma». Durant l'estiu de 1944, fou detingut com a membre de la resistència. Després de la guerra reprengué el seu ofici de sabater a Castelvetro i participà en les activitats de la Federació Anarquista de Mòdena. En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a Bolonya. Ettore Cropalti va morir 25 d'octubre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    Ettore Cropalti (1900-1955)

    ***

    Necrològica de Josep Pitarch Beltran apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de març de 1990

    Necrològica de Josep Pitarch Beltran apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

    - Josep Pitarch Beltran: El 8 de juliol de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Pitarch Beltran. Sos pares es deien Baptista Pitarch i Josepa Beltran. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de barber a Amposta (Montsià, Catalunya) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment pogué retrobar-se amb sa companya, Josefina Huguet, i la parella s'instal·là a Montpeller, on ell treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Arran d'una operació al coll del fèmur durant els anys setanta, es va veure obligat a desplaçar-se amb crosses. En l'exili milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Montpeller de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva mort. Josep Pitarch Beltran va morir el 27 de gener de 1900 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Notícia de la detenció d'Auspicio Ruiz López apareguda en el periòdic parisenc "Le Nouvelle Espagne" del 22 de febrer de 1947

    Notícia de la detenció d'Auspicio Ruiz López apareguda en el periòdic parisenc Le Nouvelle Espagne del 22 de febrer de 1947

    - Auspicio Ruiz López: El 8 de juliol de 1911 neix a Burgohondo (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Auspicio Ruiz López. Era fill d'un militant anarquista força actiu a la zona de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). El juliol de 1936 participà en la resistència armada contra l'aixecament feixista a Sant Sebastià i a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i posterior va fer la guerra com a milicià al «Batalló Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries del País Basc, adscrita a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la militarització de les milícies, va ser nomenat a Zarautz (Guipúscoa, País Basc) capità de la II Companyia del Batalló Sud al front de Guipúscoa. Quan acabà la guerra, treballà com a agent comercial a Sant Sebastià, alhora que participà activament en la clandestinitat anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guipúscoa. El febrer de 1947 va ser detingut per la policia franquista quan un contrabandista que li portava un paquet va ser interceptat. La detenció del contrabandista portà la caiguda de set membres del Comitè Local de la CNT (Alfredo Fernández, Victor Frutos, Dionisio Galareta, Vidal Tamayo, Antonio Gómez Álvarez i Pedro). Va ser torturat pel cap de la Brigada Politicosocial de Guipúscoa, Melitón Manzanas González, en persona. En 1949 aconseguí passar a França i posteriorment emigrà al Canadà. Durant els anys seixanta envià des d'allà diners en suport als presos recaptats per la CNT de Mèxic. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'instal·là a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz López va morir el 4 de desembre de 1996 a Torrevella (Baix Segura, País Valencià); incinerat, les seves cendres van ser escampades a la muntanya Ulia de Sant Sebastià.

    ***

    Jeff Nuttall fotografiat per Layle Silbert (15 de maig de 1972)

    Jeff Nuttall fotografiat per Layle Silbert (15 de maig de 1972)

    - Jeff Nuttall: El 8 de juliol de 1933 neix a Clitheroe (Lancashire, Anglaterra) el poeta, editor, actor, pintor, escultor, trompetista de jazz, crític social, professor i intel·lectual anarquista, una de les peces claus del moviment contracultural britànic de la dècada dels seixanta, Jeffrey Addison Nuttall, conegut com Jeff Nuttall. Passà la seva infància i adolescència a Orcop (Herefordshire, Anglaterra), on son pare dirigia l'escola de la localitat, i entre 1949 i 1953 estudià pintura a les escoles d'art d'Hereford (Herefordshire, Anglaterra) i de Bath (Somerset, Anglaterra). Va fer la mili al Servei Nacional del Royal Army Education Corps (RAEC, Cos d'Educació de l'Exèrcit Reial Britànic). Durant la dècada dels cinquanta participà activament en el moviment antinuclear amb el Direct Action Committee (DAC, Comitè d'Acció Directa) i en les seves campanyes contra la bomba atòmica, com ara la Campaing for Nuclear Disarmament (CND, Campanya pel Desarmament Nuclear) i les manifestacions a Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). En aquestaèpoca tocava la trompeta en el Cottage Club del Soho de Londres (Anglaterra). En 1954 es casà amb la pintora Jane Louch, amb qui tingué una filla i tres fills. Durant els anys seixanta, molt influenciat pels escriptors nord-americans de la «Beat Generation» (Generació Beat), especialment William Burroughs, començà a publicar poesia i, amb Bob Cobbing, fundà l'influent«Writers Forum Press and Writers Workshop» (Fòrum d'Escriptors de Premsa i d'Escriptors de Taller). Entre novembre de 1963 i setembre de 1966, amb Williamb Burroughs, Ray Gosliny, Anselm Hollo i altres, publicà la revista anarquista My Own Mag. A super-absorbent periodical. En 1965, amb Michael Horovitz, intervingué en el Festival Mundial de Poesia, que se celebrà al Royal Albert Hall de Londres, i aquest mateix any, amb Bruce Lacey, John Latham, Keith Musgrave i Islwyn Watkins, participà en la instal·lació sTigma Environmental Exhibition a Londres. En 1966 fundà, amb Mark Long, John Darling i Laura Gilbert, el grup d'acció teatral experimental «People Show» (Gent Espectable), especialitzat en happenings i improvisacions teatrals i musicals, que va participar en la fundació del periòdic underground britànic International Times, i que actuà per tot arreu (Regne Unit, Europa, EUA, etc.). En 1967 col·laborà amb il·lustracions en el periòdic contracultural The Last Times, publicat per Charles Plymell. El juny de 1968 publicà el llibre Bomb Culture, que, considerat per molts com a un autèntic «manifest anarquista», esdevingué un dels textos fonamentals de la revolució contracultural de la seva època. En aquest mateix 1968 fundà, amb John Fox, Albert Hunt i altres, el col·lectiu artístic Welfare State International (WSI, Estat del Benestar Internacional). En aquests anys col·laborà en el Free School Movement (FSM, Moviment per a una Escola Lliure) i amb la London Free School (LFS, Escola Lliure de Londres). Entre 1975 i 1976 presidí la National Poetry Society (NPS, Societat Nacional de Poesia), període en el qual es desenvolupà força el moviment«British Poetry Revival» (Renaixement Poètic Britànic). En 1979 se separà de la seva esposa Jane Louch. Exercí de crític literari i poètic en diferents publicacions, com ara The Guardian (1979-1981). Des de finals dels anys setanta i fins al 1984 viatjà per Gran Bretanya, Austràlia i Portugal amb sa nova companya Amanda Porter, amb qui tingué dos infants; posteriorment compartí sa vida amb Jill Richards. Entre 1986 i 1987 edità, amb Robert Bank, la revista Knuckleduster Funnies. Es guanyà la vida com a professor d'art a diversos instituts de secundària i escoles de Belles Arts (Bradford, Leeds, Liverpool, etc.) i fent d'actor secundari en més de quaranta llarg metratges, com ara Robin Hood (1991), Domage (1992), The baby of Mâcon (1993), Beaumarchais (1996) i The world is not enough (1999), i en diverses series televisives (Bergerac,Holby City, Men Behaving Badly, etc.). És autor de poesia, teatre, novel·les, memòries, assaigs, etc., i entre les seves obres destaquen Poems (1963, amb Keith Musgrove), The Limbless Virtuoso (1963, amb Keith Musgrove), The Change (1963, amb Allen Ginsberg), My Own Mag (1963-1966), Poems I Want to Forget (1965), Come Back Sweet Prince. A Novelette (1966),Pieces of Poetry (1966), The Case of Isabel and the Bleeding Foetus (1967), Songs Sacred and Secular (1967), Bomb Culture (1968), Penguin Modern Poets 12 (1968, amb Alan Jackson i William Wantling), Journals (1968), Love Poems (1969), Mr. Watkins Got Drunk and Had to Be Carried Home. A Cut-up Piece (1969), Pig (1969), Jeff Nuttall. Poems 1962-1969 (1970), Oscar Christ and the Immaculate Conception (1970), George, Son of My Own Mag (1971), The Foxes' Lair (1972),Fatty Feedemall's Secret Self. A Dream (1975), The Anatomy of My Father's Corpse (1975), Man Not Man (1975), The House Party (1975), Snipe's Spinster (1975), Objects (1976), Common Factors, Vulgar Factions (1977, amb Rodick Carmichael), King Twist.A Portrait of Frank Randle (1978),The Gold Hole (1978), What Happened to Jackson (1978), Grape Notes, Apple Music (1979), Performance Art (1979-1980), 5X5 (1981, amb Glen Baxter, Ian Brakwell, Ivor Cutler i Anthony Earnshaw), Muscle (1982), Visual Alchemy (1987, amb Bohuslav Barlow),The Pleasures of Necessity (1988), The Bald Soprano. A Portrait of Lol Coxhill (1989), Art and the Degradation of Awareness (1999), Art and the degradation of awareness (2001) i Selected Poems (2003), entre d'altres. Jeff Nuttall va morir el 4 de gener de 2004 a Abergavenny (Monmouthshire, Gal·les). El seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca John Rylands de Manchester (Nord-Oest d'Anglaterra, Anglaterra).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Postal personal de Gabriel Gobron

    Postal personal de Gabriel Gobron

    - Gabriel Gobron: El 8 de juliol de 1941 mor a Rethel (Xampanya-Ardenes, França) el periodista, escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista, ocultista, revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Gobron, conegut sota el pseudònim de Frère Gago. Havia nascut el 5 de juliol de 1895 a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). Tingué dues germanes i un germà. Després de fer els estudis primaris, seguí la seva educació a l'Escola Primària Superior de Pont-à-Mousson (Lorena, França) i després a l'Escola Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop esdevingué docent, aconseguí un lloc de feina en una escola primària superior a Sidi Bel Abbès (Algèria), on restà sis anys. Molt atret pel misticisme, d'antuvi es convertí a l'Islam. De bel nou a la metròpoli, ensenyà a Rethel i, cada dijous, viatjà a París per seguir cursos a la Sorbona. Un cop obtingué la llicenciatura en Lletres, va ser nomenat professor de secundària a Rethel. Assegurada la subsistència, decidí no presentar-se a cap altra oposició més i dedicar-se als seus estudis, a escriure i a publicar en revistes literàries i de pensament (L'Algérie nouvelle, L'Esprit français, Le Merle mandarin, La Patrie malgache,Le Pays Lorrain, La Pensée Française, Le Progrès de Bel-Abbès, etc.). Estudià diverses llengües (anglès, alemany, italià, espanyol i portuguès) i, alhora que feia traduccions de filòsofs estrangers, s'apassionà per les ciències ocultes i col·laborà en publicacions del gènere (L'Astrosophie,Bulletin de la Société d'Études Psychiques de Nancy, Le Fraterniste, Revue Spirite Belga, etc.). En 1918 publicà un recull dels seus treballs sota el títol de Les couarails de Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner Jules Gobron, morí de tuberculosi. En 1921 publicà Yan, fils de Maroussia, novel·la en part autobiogràfica, i en 1925, la novel·la L'Ermonec. Entre 1928 i 1929 publicà en dos volums les seves Histoires lorraines. Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant l'estiu de 1929 viatjà arreu d'Europa (Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria). En aquest 1929 publicà Contacts avec la jeune génération allemande, obra que fou premiada amb el Preu Internacional de Literatura de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran Guerra, hagué de veure com els membres de sa família lluitaren en exèrcits enfrontats, experiència que posteriorment explicà en el seu últim llibre Notre-Dame des Neiges, histoire d'une famille de boulangers (1938). Periodista i escriptor llibertari, durant el període d'entreguerres col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, sindicalistes i pacifistes com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, L'En Dehors, Germinal,La Grande Réforme,Les Libérés de toutes les Guerres, Le Libertaire,La Patrie Humaine, Les Primaires, Le Semeur de Normandie,SIA, Terre Libre, etc. Entre el seus llibres de caràcter llibertari podem destacar Ni bolchévisme, ni fascisme. Réponse à deux compères: MM. Vaillant-Couturier et Camille Aymard (1926, amb Armand Gilles), Enfances catholiques. Document (1934) i Jean Peuple bâtit la cité. Les principes de la nouvelleéconomie sociale à base distributive, devra-t-elle adopter la forme étatiste ou la forme fédéraliste? (1937). A finals dels anys vint fou un dels propagandistes del caodaisme, una mena de religió sincrètica del budisme, de l'hinduisme, del cristianisme, del islamisme, del confucianisme i del taoisme, que es creà i desenvolupà a l'Indoxina francesa. Els escrits sobre caodaisme de Frère Gago, nom pel qual es anomenat Gobron pels membres d'aquesta religió, que va escriure entre 1937 i 1939, es van publicar pòstumament sota els títols Histoire du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme annamite, religion nouvelle en Eurasie (1948), Histoire et philosophie du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme vietnamien, religion nouvelle en Eurasie (1949) i Le caodaïsme en images (1949, amb altres). Altres obres seves són Tartines de Cancoyotte. Conte lorrain (1919), Raspoutine et l'orgie russe (1930), Nelson, le cœur de chêne (1931-1932, amb Sylvain Bonmariage), La Hongrie mystérieuse (1933), Barbandouille. Fabliau moderne pour adultes (1933), L'Encyclique testamentaire de l'île de déportation et de martyre du Pape Léon XIV (1938),Les persécutions de l'administration française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils utiles aux malades (1941). Gabriel Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 a Rethel (Xampanya-Ardenes, França) i fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). La seva esposa fou Marguerite Gobron.

    Gabriel Gobron (1895-1941)

    ***

    Notícia de l'execució d'Esteve Pallarols Xirgu i altres companys apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 9 de juliol de 1943

    Notícia de l'execució d'Esteve Pallarols Xirgu i altres companys apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 9 de juliol de 1943

    - Esteve Pallarols Xirgu:El 8 de juliol de 1943 és afusellat al camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Esteve Pallarols Xirgu, també conegut comJosé Riera. Havia nascut en 1900 a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya). Treballà de ferroviari amb son pare i participà activament en la gran vaga revolucionària de 1917. Amb la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Santiago de Cuba, sembla que a finals de 1929, on amb Fidel Miró i Jaume Baella (Modesto Llanos) va constituir un grup anarquista clandestí antimachadista i va passar-se a la guerrilla. És en aquesta època que prendrà el nom de José Riera. En 1930 fou expulsat de Cuba per la dictadura del general Machado. Entre 1930 i 1931 visqué, amb Fidel Miró, a Kingston Town (Jamaica). En 1932 va retornar a Catalunya i treballà d'ordinari i missatger a Torelló en 1933. En aquests anys viurà amb Soledat Bach Oliveras (Celrà) i el 28 de maig de 1934 la parella tindrà dues filles bessones, Joaquima i Victòria. Quan esclatà la Revolució de 1936 esdevingué secretari general del Comitè Revolucionari Antifeixista de Torelló i després es va traslladar a Manlleu, on va participar en l'administració i la comptabilitat d'empreses col·lectivitzades, i d'on va haver de fugir empaitat pels estalinistes el maig de 1937 a Barcelona i a València per incorporar-se al Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), aleshores amb Fidel Miró com a secretari general, i tres mesos després a les col·lectivitats agràries del Camp del Túria (Llíria i Vilamarxant) al País Valencià fins al final de la guerra. Fou tancat al camp de concentració d'Albatera («el Campo de los Almendros») per les tropes feixistes, però aconseguir fugir. El 29 de març de 1939 reorganitzà el primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestí, conjuntament amb Marés, Úbeda, José Cervera, Leoncio Sánchez, Martí Calduch (Carambolita), Josep Riera (Riereta) i Julia Mirabé (La Maña), i es convertí en el seu primer secretari general, exercint-hi tasques centrades en l'ajuda a les persones que patien represàlies --era molt eficient en la falsificació de documents i en la corrupció de funcionaris--, en l'alliberament de presos --va organitzar diverses fugues dels camps de concentració de militants cenetistes-- i en la reorganització de la CNT; també va crear«Frutera Levantina», una societat de transport d'aliments tapadora per poder posar en contacte tota la península. Estava en relació amb Ponzán i la seva xarxa, i mantenia contactes directes amb la CNT de l'Exili. Detingut el 14 de desembre de 1939 a València, va ser torturat, jutjat i condemnat en 1940 a 18 anys de presó. Jutjat de bell nou el març de 1941 per les pressions de les«forces vives» de Torelló que el volien eliminar físicament, va ser condemnat a mort acusat d'haver enderrocat una església a Vic durant la guerra civil. Esteve Pallarols, anarquista naturista, vegetarià, tolstoià, individualista i d'una vasta cultura, va ser afusellat, juntament amb Cura, Farré i altres antifranquistes al camp de tir barceloní de la Bota.

    ***

    Notícia sobre la gira propagandística d'Augustin Sartoris apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 13 de setembre de 1902

    Notícia sobre la gira propagandística d'Augustin Sartoris apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 de setembre de 1902

    - Augustin Sartoris: El 8 de juliol de 1958 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i antimilitarista Augustin Isidore Sartoris, conegut com Boulogne. Havia nascut el 24 de novembre de 1875 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Amic del poeta anarquista Edmond Villeméjane, es guanyà a vida fent de sabater i milità especialment a Nimes i a la Provença (Marsella i Avinyó). En 1897 formava part de la Joventut Internacionalista (Fernand Calazel, Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Frédéric Gros, François Guy, Alexandre Jacob, Louis Morel, Émile Rampal, Victor Rapallo, Edouard Roch, etc.) de Marsella. En 1899 vivia a Avinyó i sembla que després retornà a Marsella. En aquest any col·laborà en el setmanari parisenc L'Homme Libre, publicat per Ernest Girault i Francis Prost. En 1900 publicà el llibre Contes amers. Soir d'ivresse, narracions sobre el món de la prostitució que havien estat publicades en Le Libertaire. En 1902 viva al número 12 del carrer Labry del barri de Les Chartreux de Marsella. El gener de 1902 va ser inscrit per les autoritats en la llista d'anarquistes de primera categoria de les Boques del Roine (Provença, Occitània). A partir d'octubre d'aquell any va fer una gira de conferències antireligioses, antiparlamentàries i antimilitaristes pels departaments de les Boques del Roine, Valclusa i el Gard. En aquesta època era membre del grup anarquista del barri marsellès de La Joliette, el qual havia pres la iniciativa d'organitzar un congrés regional. Entre 1903 i 1904 fou membre del Grup Central Llibertari (GCL) i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). En 1904 fou un dels signataris del «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient» i fou un dels fundadors de la secció de suport a Marsella de «L'Avenir Social», projecte educatiu popular fundat per Madeleine Vernet a Épône (Illa de França, França). També en aquests anys fou un dels militants més actius de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), juntament a Auguste Berrier, Jean Marestan, Eugène Merle i Ange Rivelli, i col·laborà en el seuòrgan d'expressió L'Action Antimilitariste (1904-1905). En 1909 vivia al número 21 de la Traverse des Chartreux de Marsella i era un dels militants més destacats del Comitè de Defensa Social (CDS). Publicà la sèrie d'articles «Autres temps, autres moyens» en el periòdic L'Ouvrier Syndiqué. Entre 1910 i 1911 assistí a les nombroses reunions i actes del CDS, amb Alexis Durant (secretari) i Auguste Girard (tresorer). Abans de la II Guerra Mundial, en 1939, vivia al número 37 del carrer Delon Soubeiran de Nimes i estava inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos per a la seguretat nacional», fet pel qual va ser posat sota vigilància a partir de setembre d'aquell any. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Ouvrier Syndiqué (1887-1914), Régénération (París, 1896-1908), L'Agitateur (Marsella, 1897), Le Cri de Révolte (Paris, 1898-1899), Le Libertaire (1898-1900), L'Homme Libre (Paris, 1899), L'Ere Nouvelle (París-Orleans, 1901-1911), Le Flambeau (Vienne, 1901-1902), L'Action Antimilitariste (Marsella, 1904-1905), Le Combat Social (Llemotges, 1907-1909), Les Temps Nouveaux (París, 1908-1909), L'Ouvrier Conscient (Marsella, 1909), Par dela la Mêlée (Orleans-Deols, 1916-1918), etc.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 07/09/19--03:46: Rússia 2

  •        Rússia i la Xina superen els Estats Units en tecnologia encara més.

       Al 2004 Washington i el Pentàgon van quedar espantats: La publicació de les estadístiques sobre el nombre d’enginyers en perspectiva mundial mostrava que la Xina i l’Índia superaven més de tres vegades els EUA.

        El motiu d’aquest escrit meu d’ara és per a contribuir a difondre entre els navegants catalans  publicacions que fan palès que la Xina supera encara més àmpliament els EUA. A més a més incorporo una sorprenent informació: Ara resulta que també Rússia supera els EUA en nombre d’enginyers ( i en nombre de graduats STEM); això explica perquè Rússia exhibeix tot de noves armes superiors a les dels ianquis.  (Per veure el tema amb més extensió podeu veure el meu post    La Xina, primera potència ).  

        S’ha de saber: La cursa tecnològica de la Rússia d’En Vladimir  Putin ha sigut formidable: En dotze anys, Rússia (146 milions  d’habitants) quasi dobla el nombre de graduats en enginyeria als EUA (330 milions d’habitants).

           Vegeu els dos pots que venen a continuació; els autors dels quals són ianquis, per cert.
    GRADUATS STEM

    Els països amb la majoria dels graduats STEM

    per Niall McCarthy ,

    3 de febrer de 2017

    La Xina ha experimentat una revolució en l'educació de tercer nivell des del començament del segle. Fins al 2016, va ser construir l’equivalent a gairebé una universitat cada setmana i, quant a nombre de graduats, ha superat tant a Europa com als Estats Units. Històricament, els Estats Units van dominar la població graduada del món, però en els darrers anys, aquesta població ha canviat enmig d’un progrés acadèmic constant a Àsia. 

    L’any passat, l’Índia va ser el líder mundial en graduats universitaris (78,0 milions), lleugerament per davant de la Xina(77,7 milions). Els Estats Units van ocupar el tercer lloc (67,4 milions) i la diferència entre els dos primers està en augment. Segons algunes estimacions, el nombre de graduats xinesos de 25 a 34 anys augmentarà un 300 per cent el 2030, enfront del només 30 per cent als Estats Units i Europa. STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) s'ha convertit en una cosa bastant important a les pròsperes universitats xineses. 

    El 2013, el 40 per cent dels graduats xinesos es va graduar en un tema STEM, més del doble de la participació en institucions de tercer nivell nord-americans. Els treballadors amb titulació STEM han esdevingut cada vegada més importants per a la prosperitat global i, com és obvi, la Xina és líder. El Fòrum Econòmic Mundialva informar que Xina tenia 4,7 milions de nous graduats STEM el 2016, mentre que l'Índia tenia 2,6 milions. Els Estats Units tenien 568.000 graduats recents de STEM el 2016.

    Niall McCarthy

    Niall McCarthy

    Periodista de dades

    niall.mccarthy@statista.com+49 (40) 284 841 562

    Infografia: Els països amb més graduats STEM |  Statista

    DESCRIPCIÓ

    Aquest gràfic mostra els graduats recents en Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques (2016).

    La tortuga xinesa i la llebre americana

    David P. Goldman

    De DAVID P. GOLDMAN

    L'historiador Andrew Roberts informa que Winston Churchill va dir just després de Pearl Harbor que "en cas de guerra, els japonesos" es replegarien com els italians ", ja que eren" les aspiracions de l'Extrem Orient ". com els russos van descobrir a Port Arthur, els nord-americans de Pearl Harbor i el riu Yalu, els britànics de Singapur, etc.

    Un cas concret és l’actual guerra tarifària. Els Estats Units van assumir que les tarifes de les importacions xineses obligarien Xina a fer concessions fonamentals a la demanda del comerç nord-americà. El 6 de gener, el president Donald Trump va dir : "La Xina no està fent molt bé ara. Ens posa en una posició molt forta. Estem molt bé ”. Des de llavors, el índex de valors CSI 300 de la Xina ha guanyat un 37% durant el 2019 fins a la data, duplicant-ne la plusvàlua en les borses nord-americanes. El creixement econòmic de la Xina s'ha accelerat, mentre que els Estats Units s'han desaccelerat. És possible que la guerra aranzelària hagi fet malbé l'economia nord-americana més que la de la Xina. Amb un mercat intern de 1.400 milions de persones, la Xina pot reemplaçar els negocis estrangers perduts augmentant la demanda interna. Fa deu anys les exportacions representaven el 36% del producte interior brut de la Xina davant només el 18% actual. El comerç mundial s'està reduint, però l'impacte a la Xina és manejable.

    Recolzo al president Trump. Li aplaudeixo que cridi l'atenció sobre el repte de la Xina per a la posició estratègica dels Estats Units. Però, des de l'inici, he advertit que les eines que ha utilitzat no aconseguiran els resultats que vulgui.

    A principis del 2018, els Estats Units van prohibir les exportacions de components nord-americans al fabricant xinès d'equips de telecomunicacions ZTE, que violava les sancions nord-americanes a l'Iran. Huawei, el principal fabricant d’equips de telecomunicacions xineses, va dur a terme un programa d’error per inventar substituts de les fitxes nord-americanes que alimentaven els telèfons fabricats a la Xina i va aconseguir l’autosuficiència des del desembre de 2018. Ara, un estudi japonès informa que els xips de telèfons Huawei són iguals o millor que Apple.

    La campanya dels Estats Units per persuadir els seus aliats de mantenir Huawei lluny del desplegament de xarxes de dades mòbils 5G (cinquena generació) ha fallat. Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, Malàisia, Tailàndia, Índia, Corea del Sud i tota l'Europa de l'Est han rebutjat les demandes nord-americanes. Aquest va ser un desastre diplomàtic tristament previsible. Huawei és el proveïdor de sistemes 5G de màxima qualitat i de menor cost. Passa 20.000 milions de dòlars EUA a la investigació i el desenvolupament, el doble de la despesa combinada dels seus dos principals competidors, Nokia i Ericsson. La meitat de la plantilla de Huawei es dedica a R + D, incloent-hi milers d'enginyers europeus.

    Cisco dominava el mercat dels sistemes de dades mòbils. Actualment té 72 milions de dòlars en efectiu al banc, aproximadament el que Huawei va gastar en R + D durant els darrers set anys. La pregunta és: per què inverteixen les empreses xineses mentre les empreses nord-americanes s'acumulen?

    El model asiàtic tracta la indústria de gran intensitat de capital com a infraestructura. Dóna suport a les foneries de xips amb fons públics de la manera com els nord-americans subvencionen els aeroports o els estadis esportius

    Per parafrasejar a Leon Trotsky, potser no us interessi la política industrial, però la política industrial us interessa. El model asiàtic tracta la indústria de gran intensitat de capital com a infraestructura. Dóna suport a les foneries de xips amb fons públics de la manera com els nord-americans subvencionen els aeroports o els estadis esportius. El model asiàtic comença amb la restauració japonesa Meiji el 1868. El model xinès és una variant del model asiàtic, que Deng Xiaoping va adoptar amb el consell de Lee Kuan Yew, en l'emulació explícita de Singapur.

    Xina, Japó, Corea del Sud i Taiwan subvencionaran la indústria intensiva de capital, de manera que pràcticament tots els productes d'alta tecnologia inventats a Amèrica es fabriquen ara a Àsia. Les pantalles de cristall líquid, els díodes emissors de llum, els làsers semiconductors i els sensors en estat sòlid es produeixen gairebé exclusivament a Àsia. La participació nord-americana en la fabricació de semiconductors va caure del 25% el 2011 a menys del 10% el 2018. El silici és per a les armes del segle XXI, que l'acer va arribar al segle XIX. Un país que no pot produir els seus propis circuits integrats no es pot defensar.

    La Xina està superant els Estats Units en computació quàntica, incloent 11.000 milions de dòlars per construir una única instal·lació de recerca a Hefei. En canvi, els Estats Units van assignar 1.200 milions de dòlars per computació quàntica durant els propers cinc anys. En general, els fons federals per al desenvolupament als EUA han caigut del 0,78% del PIB el 1988 al 0,39% el 2016.

    La Xina es manté darrere dels EUA a la majoria de les àrees clau de la tecnologia, però s'està recuperant ràpidament. En els darrers anys, Xina té

    • Va aterrar una sonda sobre el costat fosc de la lluna;
    • Desenvolupat amb èxit la comunicació quàntica via satèl·lit;
    • Va construir una xarxa de comunicació quàntica de 2.000 quilòmetres entre Pequín i Xangai;
    • Míssils construïts que poden amagar els satèl·lits americans;
    • Es van desenvolupar míssils de superfície a nau que poden destruir qualsevol vaixell a centenars de quilòmetres de la seva costa; i
    • Va construir alguns dels superordinadors més ràpids del món.

    La inversió xinesa en educació és paral·lela a la seva inversió en la indústria d’alta tecnologia. Avui, la Xina es gradua quatre vegades més en els graus STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) que els Estats Units, i el doble de títols de doctorat i la Xina continua guanyant. Un terç dels estudiants xinesos és important en enginyeria, enfront del 7% als EUA. El 80% dels candidats a doctorat nord-americans en informàtica i en enginyeria elèctrica són estudiants estrangers, dels quals el xinès és el contingent més gran. La majoria torna a Xina. Les millors universitats nord-americanes han format professors de primer nivell per a universitats xineses. Els programes nord-americans de postgrau STEM van informar d'una forta caiguda de les sol·licituds estrangeres a partir del 2017, en part perquè els estudiants xinesos ja no han de venir als Estats Units per a una educació de primer nivell.

    El consum de les famílies xineses ha augmentat 17 vegades des del 1986 i el seu PIB en dòlars nord-americans ha augmentat 35 vegades. La Xina ha traslladat 550 milions de persones del camp a la ciutat en només 40 anys, equivalent a la població europea des dels Urals a l'Atlàntic. La Xina ha construït l’equivalent de totes les ciutats d’Europa per allotjar els nous habitants urbans, així com 80.000 milles (prop de 130.000 quilòmetres) d’una autopista i 18.000 milles (29.000 km) de trens d’alta velocitat.

    La proporció de deute xinès al PIB de Xina és del 253% (el 47% del govern, les famílies el 50%, les empreses el 155%). Això és gairebé el mateix que el 248% dels Estats Units (el 98% al govern, les llars el 77%, el 74% a les empreses). L’elevat nombre de deutes corporatius es deu al fet que les empreses estatals financen una gran quantitat d’estructures amb un deute que es comptabilitza com a corporatiu i no com a govern. El problema del deute de la Xina no és pitjor que el nostre.

    La iniciativa de la Xina i el Camí Cinturó té la intenció de sincronitzar les economies del Sud Global, des de Malàisia i Indonèsia fins a Mèxic i Brasil. Huawei sovint és la punta de llança del BRI, construint xarxes de banda ampla mòbils que preparen el terreny per a les empreses xineses de comerç electrònic i finançament electrònic. La Xina vol integrar el treball de països amb una població total de 2.000 milions en la seva esfera econòmica.

    És fantàstic creure que qualsevol tipus de pressió nord-americana pugui desestabilitzar el règim actual en qualsevol horitzó temporal calculable. Però podem recuperar el lideratge tecnològic i demostrar la superioritat de la nostra forma de vida i degradar la credibilitat del Partit Comunista xinès al llarg del temps. La Xina pot innovar, però podem innovar molt millor. Hem de tornar amb una venjança a les estratègies que van guanyar la Guerra Freda.

    Les solucions inclouen:

    • Forçar les principals indústries d'alta tecnologia onshore utilitzant subvencions / despeses de defensa
    • Col·locació de controls d'exportació a alta tecnologia (no hi ha més satèl·lits de Boeing que ajudin a la Xina a supervisar els seus ciutadans)
    • Canviar les prioritats del pressupost del Departament de Defensa per ressaltar les tecnologies avançades que guanyen la guerra i no els sistemes existents
    • Una nova Llei sobre educació en defensa nacional
    • Creeu una alternativa a la iniciativa Belt and Road amb Japó, Corea del Sud, Índia i altres
    • Enginyer una fuga de cervells del quadre científic més talentós de la Xina.

    Aquest article és una transcripció del discurs de David Goldman a la Comissió sobre el present perill: Conferència de la Xina el 25 d'abril a Nova York.

    Asia Times no es fa responsable de les opinions, els fets o de qualsevol contingut multimèdia presentat pels col·laboradors. En cas d'abús, feu clic aquí per informar .

    XINAHUAWEIZTEQUÀNTICA COMPUTACIÓBRIINDÚSTRIES D'ALTA TECNOLOGIA

    David P. Goldman

     

    DAVID P. GOLDMAN David Paul Goldman (nascut el 27 de setembre de 1951) és un economista, crític de música i autor nord-americà, conegut especialment per la seva sèrie d'assaigs en línia a l'Àsia Times sota el pseudònim Spengler. Goldman s’assenta al consell d’Asia Times Ho    


    0 0

    Aquestes són les al·legacions que vam presentar al pressupost del 2019 que es va aprovar definitivament al darrer ple. L'equip de govern va acceptar dues de les nostres al·legacions;

    - Han augmentat la partida per Pla de Mobilitat (de 500 a 19.500 €). Clar que la reclamació sobre el Pla de Mobilitat també la va fer el PP, i per motius diferents de nosaltres (falta d'aparcament)

    - Han augmentat la partida per "Projectes d'actuacions urbanístiques" (passa de 25.000 a 50.000 €). ; també l'havia fet Tots i en la resolució no diu quina o quines de les nostres propostes es comprometen a fer.

    EXPOSICIÓ DE MOTIUS

    - Atès l’acord adoptat per l’Ajuntament de Pollença, en sessió ordinària celebrada el dia 30 d’abril de 2019, pel qual s’aprova inicialment el Pressupost General de l’Ajuntament de Pollença per a l’exercici 2019, i pel qual dit expedient se sotmet a informació pública.

    - Atès el moment de saturació i massificació turística que viuen les Illes Balears i Pollença, amb la problemàtica (social, laboral i ambiental) que comporta, quedant més que demostrada la necessitat d’avançar cap a un model que tendeix al decreixement turístic.

    - Atès el poc coneixement de gran part de la població del nou reglament de participació ciutadana aprovat recentment i la necessitat de promoció d’aquest, i de totes les activitats sobre participació que es portin a terme.

    - Atesa la necessitat de potenciar i dotar de recursos humans l’àrea de participació ciutadana.

    - Atesa la necessitat de fer passes per a canviar l’actual model econòmic cap a un de més just i social.

    - Atesa la necessitat de construcció d’una nova canera municipal.

    - Atesa la necessitat de millorar i ampliar la zona de jocs de Ca les Munnares per fer-lo més segur i confortable.

    - Atesa la necessitat de fomentar una mobilitat amb bicicleta i a peu, i descongestionar de cotxes els nuclis urbans dels municipi.

    - Atesa l’existència de barreres arquitectòniques i la dificultat d’accessibilitat a diferents espais públics.

    - Atesa la necessitat de posar en valor el patrimoni artístic, històric, arqueològic i arquitectònic.

    - Atesa la necessitat de promoure la diversitat com a valor de convivència.

    Per tot això sol·licita que tenguin per ben presentades aquestes

    Al·legacions:

    - Que es redueixi de forma substancial la partida 430 2260210 01 Promoció i Publicitat turística de 26.000,00 euros.

    - Que es redueixi de forma substancial la partida 430 2260211 01 Merchandising de 13.000,00 euros.

    - Que es redueixi de forma substancial la partida 430 2260212 01 Promoció fires i col·laboracions de 43.300,00 euros.

    - Que es redueixi de forma substancial la partida 430 226026 01 Material institucional (guies mapes dvd) de 46.900,00 euros.

    - Que s’augmenti la partida 924 2200016 01 Material oficina Participació ciutadana de 500,00 euros

    - Que s’augmenti la partida 924 226025 01 Publicitat i impremta Participació Ciutadana de 500,00 euros.

    - Que s’augmenti la partida 924 226062 01 Activitats Participació Ciutadana de 1.500,00 euros.

    - Que s’augmenti la partida 924 2279940 01 Servei participació ciutadana de 14.000,00 euros.

    - Que s’augmenti fins a 12.000 euros la partida 231 2270618 01 Estudi foment economia social de 500 euros.

    - Que s’inclogui una partida per a la redacció d’un projecte de construcció d’una canera municipal.

    - Que s’inclogui una partida per a la redacció d’un projecte de millora i ampliació dels parc i zona de jocs de la plaça de ca les Munnares.

    - Que s’inclogui una partida per a la redacció d’un pla de mobilitat.

    - Que s’inclogui una partida per a la redacció d’un pla d’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques.

    - Que s’inclogui una partida per a la redacció d’un projecte de museïtzació de Pollença.

    - Que s’inclogui una partida per a la redacció d’un pla de convivència en la diversitat.

     

     


    0 0

    L’exbatle de sa Pobla Antoni Serra (Xineta) i els escriptors mallorquins - La literatura mallorquina del segle XXI

    br>

    "Un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar". (Antoni Serra i Mir)


    Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció.

    Pagès Editors publica Estat d'excepció de Miquel López Crespí.

    Per Antoni Serra Mir, metge i batle de sa Pobla (Mallorca)


    Estat d'Excepció no és, al contrari de les obres de Miquel López Crespí, un llibre essencialment polític. M'explicaré: el fil conductor de la trama i la major part del seu contingut conserva, evidentment, la tradicional combativitat ideològica i vital, amb la que l'autor pobler ha explicat des de sempre als seus lectors la seva posició davant el fet polític i davant la vida en general. En aquest punt, per tant, ens trobam amb el Miquel que tots coneixem: un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar.


    Ajuntament de sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. D'esquerra a dreta: Cecili Buele, Jaume Font, Miquel López Crespí i Antoni Serra en el moment de presentar la novel·la Estat d'excepció.

    Hi ha, emperò, un fet singular en aquesta obra, un detall que potser sigui només fruit de la natural evolució literària de l'autor o, en canvi, podria ser un símptoma que ens pot obrir les portes cap a un terreny encara desconegut: a Estat d'Excepció el protagonista absolut és el mateix Miquel López Crespí, sense trampa ni cartró. El pes de l'acció no recau, com a Núria i la glòria dels vençuts, sobre les milícies que lluitaren a terres del llevant mallorquí, a la guerra civil; ni són tampoc els personatges que, barrejats de realitat i fantasia, han protagonitzat sempre els seus viatges literaris a les trinxeres de totes les guerres. En aquesta ocasió, en canvi, és el mateix autor el qui sembla tenir la necessitat d'alçar la seva pròpia veu, forta i clara, amb una sinceritat esgarrifadora que és, al mateix temps, la prova d'una vulnerabilitat profundament humana.

    "Visc en una ciutat assetjada, envoltat per una fastigosa soledat glaçada i fatal. Potser seria bo fugir un dia dels rancis sons dels timbals...". El corc del dubte, l'angoixa de no saber si el camí ha estat l'adequat, és present en aquesta darrera obra de Miquel López Crespí. Un dubte que ni és renúncia ni és rendició, sinó més aviat la constatació dolorosa de que només hi ha preguntes en el món, gairebé mai respostes. El mateix dubte que el du a demanar-se si "és possible que fos una equivocació de la nostra part dedicar-nos exclusivament a la lluita revolucionària? No ho sé. Han passat dècades i encara no tenc aclarida la qüestió". És el moment de la reflexió, de posar a la balança la tasca de tota una vida, repartida entre un ideal polític que ha exigit molts de sacrificis i que s'ha traduït en una trajectòria literària que mai s'ha pogut llevar de damunt la sensació de ser una eina al servei d'una revolució sempre pendent.

    Però s'esquivocaria el qui pensàs que el llibre de Miquel López Crespí és un testimoni de malenconia. La seva evocació de París a finals dels seixanta, amb el maix francès sacsejant les estructures de mitja Europa, el París dels anys en els que tots haguérem d'aprendre a viure perillosament, són un bell tribut a la joventut entesa com una aposta vital, un salt al buit sense xarxa, un "trucar l'amo" sense cartes però amb la illusió desfermada del qui encara pensa que els molins són gegants. El París que Miquel recorda és el París de tots, dels que un dia compartirem amb ell el vertigen d'una vida sense demà assegurat i dels que, en unes altres contrades ideològiques, també sabem el que representa aspirar a escriure un dia, cada un de nosaltres, la nostra pròpia història. Jo pens que, en el fons de tot, París era, per si mateix, la revolució que no acabà de néixer: després del nostre París particular, res no ha tornar a ser el que era.

    Per als que tenim una vocació política, hi ha fragments del llibre den Miquel que tenen un valor molt més enllà del que diuen i fins i tot del que volen dir: "L'activisme quotidià... feia que no tinguéssim gaire temps per a les cabòries personals. La causa, el partit, l'obediència als responsables, la tasca per a l'alliberament del poble... era l´únic que tenia importància...". Sabem molt bé, Miquel, de què parlàs. Qualsevol projecte polític només pot sobreviure a costa de les renúncies individuals, de les illusions mutilades de persones anònimes, empeses per la vocació, per la lleialtat o per la resignació a donar el millor d'elles mateixes a una tasca en la que conviuen sovint l'amor i l'odi, la noblesa i la mesquinesa, l'afany de servei i l'egoisme més grosser. No té res a veure, Miquel, que l'objectiu sigui alliberar les masses oprimides o mantenir un determinat status social i econòmic: la política sempre s'alimenta de les vides dels altres, és una amant golafre i dura, que mai no et demana si ha valgut la pena l'esforç, ni si t'ha compensat deixar tantes i dolores trinxes d'innocència al llarg del camí durant els millors anys de la teva vida.

    En Miquel de l'Estat d'Excepció es fa poques preguntes, recupera molts de records, però no es fa cap retret, ni a ell mateix ni als que un dia guiaren la seva trajectòria, manllevaren una part de la seva vida i un dia el deixaren tot sol en un món en el que cada dia és més difícil crear les pròpies revolucions. Però, al meu entendre, el llibre ens torna a un autor sense ràbia, un evocador de moments màgics barrejats d'angoixes i dubtes, però és evident que una cosa ha canviat: en Miquel s'estima més recordar que retreure, estimar que plorar. Quan la poesia d'en Miquel omple les planes del llibre, el lector sap que la seva mirada té més d'introspecció que de denúncia. I no perquè els objectius de llavors ja no valguin la pena, ni molt manco perquè cap d'aquells objectius s'hagin complit -ell sap que no és així- sinó perquè en Miquel té perfectament clar allò que, diuen, ens acosta a la saviesa: que les úniques guerres que podem guanyar les lliuram sempre dins de nosaltres mateixos.

    Estat d'excepcióés, per acabar, un llibre estrany, formós i profundament sincer. Miquel López Crespí arriba a aquest moment de la vida -biològica i creativa- en que un home ja no ha de demostrar res a ningú, ni tan sols a ell mateix. Els dimonis que l'espantaren de petit ja han estat exorcitzats; la guerra, l'odi fraticida, l ignorància... els fonaments seculars de la desgràcia dels pobles fa temps que, si bé no han desaparegut, sembla que estan més o manco controlats en aquestes contrades. Tot l'esforç, tota la illusió, tota la feina feta aquests darrers trenta anys han de semblar per força, a un revolucionari com ell, un poc debades, però això Miquel, no és un problema de revolució, sinó simplement de vida, de regles de joc, de saber -i creu-me a mi que sóc metge- que la joventut no és més que una malaltia que es cura amb el temps.

    El realment important és tenir el valor de reconèixer que hem viscut i que, massa vegades, hem perdut. Però sempre podrem dir que hem elegit el nostre camp de batalla. Tu ho has fet, Miquel: potser sigui ara el moment de començar a gaudir del bàlsam que ens dóna a tots l'oblit, el moment dolç i esperat de l'armistici.

    Sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. L'aleshores diputat del PSM Cecili Buele i l'actual batle de sa Pobla, el metge Antoni Serra presentaren la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'Excepció editada per Pagès Editors de Lleida.


    0 0

    Sa Pobla - Els diumenges dels anys 50 i el poder de l´Església: la Congregació -


    Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa. (Miquel López Crespí)


    A casa mai no em feren cap discurs antireligiós, però creixies alletat per la idea que les predicacions de la trona eren rondalles superficials que no afectaven el teu comportament. Anàrem poques vegades a la doctrina del diumenge, un truc emprat per la rectoria per retenir els al·lots a l´edifici de la Congregació. L´essencial era que no anàssim al cine. El cine era sempre pecaminós, malgrat fos autoritzat per la mateixa església! Si anàvem a sentir els sermons de la Congregació et donaven un cartonet amb un número. Els havies de guardar i, en arribar els Reis, pel gener, el podies bescanviar per una joguina.

    Joguines de l´església? No en volíem! Ens estimàvem més jugar als quatre cantons al carrer, a indis i vaquers en els jardins de l´Escola Graduada, amb una pilota feta amb draps, que no haver de sentir els sermons!

    Per això anàvem a la porta del temple on, cada setmana, el rector hi situava un full amb les qualificacions morals que li mereixien les pel·lícules. Hi havia les autoritzades per a “menors” (nosaltres!) i les considerades de categòria 1, 2, 3 i 3R. Les 3R (que volia dir Mayores con reparos), eren a les hi anava més gent, sempre a la recerca d´una besada no censurada, uns vestits escotats (Anna Magnani en Arròs amarg!), algun crim on el gàngster era tractat amb una certa introspecció psicològica.

    Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa.

    Com hauríem anat mai a les sales fosques dels sermons, a sentir les narracions prou conegudes de les calderes de l´infern, de l´aigua bullint, del foc etern?

    Sé, sense cap mena de dubte, que els pares s´estimaven més veure´ns al cine que no pas a recer dels sacerdots.

    Quin tipus de moral ens havia d´ensenyar l´església catòlica? Bastava veure, constatar el tipus de vida que portaven els pares per a saber el que era bo i dolent, què beneficiava o perjudicava l´home. No necessitàvem que ens fessin repetir de memòria els deu manaments per a comprendre la necessitat de donar suport als dèbils, ajudar els familiars, els desvalguts, combatre la injustícia. És curiós comprovar com la lectura del Quixot a dotze o tretze anys ens confirmava, malgrat no poguéssim aprofundir en tota la fondària del pensament de Cervantes, que el món feia temps que era injust i la maldat planava, poderosa, per camps i ciutats. M´identificava amb el foll lector de llibres de cavalleries a la recerca sempre d´un univers imaginari, el paradís somniat per tots els utopistes que han existit damunt la terra; una terra, per desgràcia, esborrada feia temps dels calendaris. La batalla del Quixot amb els molins de vent ens semblava, en la nostra imaginació infantil, el combat dels pares contra els mercenaris de Franco, els tancs italians, l´aviació alemanya, en temps de la guerra civil.

    Ens delia la descripció d´una societat hipòcrita i materialista, els entrebancs del nostre heroi per a retre culte a una bellesa mai trobada, la il·lusió per una Dulcinea inexistent. Talment la generació d´expresoners reunits a Can Ripoll parlant a cau d´orella de repartiments de terres, escoles públiques, teatre popular, universitats gratuïtes per a tots els treballadors. Com estimava sentir les històries dels expresoners republicans! Quants exemples d´heroisme vaig sentir en aquelles horabaixes lentes, en acabar les classes a l´institut de la plaça del Mercat! Joves que es jugaven la vida per anar a recuperar el cos del company caigut en terra de ningú i que gemegava demanant auxili! Els portalliteres, sota les bales enemigues, morint a vegades en l´intent de recuperar els ferits. Les lectures de la poesia de Miguel Hernández, Rafael Alberti a recer de les trinxeres, entre batalla i batalla. Ensenyar de llegir i escriure al soldat que no en sabia malgrat tenir la seguretat que tant mestre com alumne podien morir en les properes hores. Imaginava al pare, alt i prim, amb la seva veu poderosa, cantant àries de les sarsueles més populars dels anys trenta. Cançons de La Dolorosa mesclades amb el ressò de la Internacional, mentre avançaven cap a Terol aquell fred hivern del 37. I el que més sobtava la meva imaginació infantil: sentir parlar d´esglésies i catedrals convertides en hospitals, mercats per al poble, biblioteques, ateneus populars, escoles, cines i teatres per a l´esbarjo de la gent.

    Com no havia de ser atractiu aquell univers de novel·la? Què tenia a veure amb les obligades visites a l´església cada dijous horabaixa, amb els sermons del diumenge a la Congregació? Resar a poc a poc, lentíssimament, el rosari? Esperar que, des de la trona, el pare Bonnín demanàs a algú el pare nostre i si no te´l sabies romandre, l´hora de la doctrina, agonellat damunt les fredes rajoles del temple? Aguantar altra volta l´advertiment que, si agafàvem una poma, uns ametllons d´un hort que no fos el nostre, seríem eternament a l´infern? Descripció minuciosa, sàdica, d´infants xisclant dins les calderes d´aigua bullent de Satanàs. Les tenalles de ferro roent arrabassant la mà que ha agafat la poma, el codony o ha volgut tastar unes cireres!

    Tot un caramull d´explicacions que, de petit, m´atemorien, em feien allunyar cada vegada més de les portes d´aquella església plagada de sangonosos crists crucificats, verges amb el cor rajant sang damunt el pit, santsebastians clivellats de fletxes, innombrables màrtirs torturats pels romans, cremats a les graelles i que, resant amb devoció, deia el rector, ens alliberarien de la fam i les malalties i ens aproparien al regne del Senyor on romandríem pels segles dels segles gaudint de l'eterna felicitat.

    La padrina sí que era religiosa, posseïda sempre per una estranya devoció que combinava certes ensenyances catòliques amb els mites propagats per mèdiums i endevins. Creure en les reencarnacions no li impedia d´anar a missa. Em coneixia, volia que hi anàs cada diumenge. El seu sistema per a saber si hi anava o no era demanar-me pel color de la casulla del rector. Pobra dona, quantes vegades no la vaig enganyar! Em bastava anar fins al portal de l´església, guaitar per a saber com anava vestit el capellà i, en ser hora, tornar a casa contestant a la pregunta.

    Em regalava una ensaïmada just acabada de sortir del forn, sucosa i tendra. Restava feliç, satisfeta per la meva bondat. Era el seu nét aviciat.

    No va saber mai que els diumenges no anàvem a missa. Amb els amics de la colla érem sempre al mercat, enmig de les paradetes dels pagesos que venien al poble a vendre fruita i animals, roba de feina, estris pel camp. La nostra única dèria era copsar si havien comparegut les al·lotes que ens agradaven: na Joaneta de Can Mussol, na Margalida de Can Feliu, n´Antònia de Can Julivert...



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [09/07] «L'Uguaglianza Sociale» - Míting per Berkman - Slom - Lecomte - Dwelshauvers - Montéhus - Zanelli - Tejedor - Redondo - Simon - Pachón - Padín - Devriendt - Penelas - Martin - Climent - Owen - Fernández Saavedra - Bruno - Escartín

    Anarcoefemèrides del 9 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Uguaglianza Sociale"

    Capçalera de L'Uguaglianza Sociale

    - Surt L'Uguaglianza Sociale: El 9 de juliol de 1892 surt a Marsala (Sicília) el primer número del periòdic anarquista L'Uguaglianza Sociale (La Igualtat Social). Portava l'epígraf«Non più doveri imposti dall'alto, non più diritti reclamati dal basso. Non sonvi che bisogni e soddisfazioni» (No més deures imposats des de dalt, no més drets reclamats des de baix. No són més que necessitats i satisfaccions). Era l'òrgan de la fracció anarquista escindida dels socialistes en el Congrés Nacional d'Organitzacions Obreres i Socialistes que se celebrà el 14 d'agost de 1892 a Gènova (Ligúria, Itàlia). En fou responsable Giuseppe Monacò, l'administració la portà Antonino Azzaretti i la direcció Filippo Arini; però quan Arini fou condemnat per delicte de premsa, Azzaretti n'assumí la direcció. En les pàgines d'aquesta publicació es discutí molt sobre les posicions que calia prendre davant els socialistes i sobre la participació llibertària en els Fasci dei Lavoratori (Fascios de Treballadors). D'antuvi setmanal, a partir de desembre de 1893 esdevindrà bimensual. Entre el 5 de febrer i el 13 d'agost de 1893 es va veure interromput i l'últim número sortí el 24 de desembre de 1893.

    ***

    Míting en memòria de Berkman

    Míting en memòria de Berkman

    - Míting per Berkman: El 9 de juliol de 1936 al Webster Hall de Nova York (Nova York, EUA), organitzat per la Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva), es realitza un míting en memòria de l'anarquista Alexander Berkman, que havia mort uns dies abans, el 28 de juny de 1936 a Niça (Occitània). Hi van parlar Harry Kelly, Sam Weiner (Sam Dolgoff), Julius Hochman, Philip Kapp, Carlo Tresca, Arturo Giovannitti, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Abe Bluestein i Mark Mratchny.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)

    André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)

    - André Slom: El 9 de juliol de 1844 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) –algunes fonts diuen que va néixer a Polònia i que vingué a França a finals del II Imperi– el pintor i dibuixant communard i anarquista Andrzej Słomczyński (André Amédée Gustave Slomczynski), més conegut com André Slom. Nascut en una família de refugiats polonesos, era fill de mare desconeguda. Entre 1855 i 1861 va ser alumne de l'Escola Polonesa de París (França). En 1871 participà en el moviment insurreccional de la Comuna de París. Secretari de Raoul Rigault, periodista blanquista i membre electe del Consell de la Comuna, es trobava amb aquest el 23 de maig de 1871 quan Rigault, com a procurador de la Comuna, donà l'ordre d'execució de Gustave Chaudey, exalcalde de districte de París, i de tres gendarmes. Condemnat a mort pels consells de guerra de Versalles, acusat especialment d'haver fet una al·locució als Guàrdies Nacionals per a l'execució dels gendarmes, aconseguí fugir i arribar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es refugià, amb Eugène Protot, al domicili del pastor Besançon. A Ginebra assistí a les reunions de celebrades al Temple Únic per la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Com a pintor i dibuixant col·laborà en L'Illustration,Le Monde Illustré i La Suisse Illustrée. Amb Maxime Villaume, publicà a Ginebra Le Caprice. Va donar cursos vespertins de «disseny d'imitació i d'ornamentació» a Lausana (Vaud, Suïssa) i treballà a Vevey (Vaud, Suïssa) ambÉlisée Reclus, de qui va il·lustrar amb dibuixos fora del text nombrosos volums de la Nouvelle Géographie Universelle. Alumne i amic de Gustave Courbet, va fer el seu retrat al seu llit de mort i el disseny del seu monument funerari. Després de l'amnistia alscommunards, el gener de 1882 retornà a París, on dibuixà per a revistes i editorials (Arman Colin, Flammarion, Hachette, Pierre-Jules Hetzel, Société Française d'Éditions d'Art, etc.) i col·laborà en el Bulletin polonais littéraire, scientifique et artistique. Entre 1883 i 1903 il·lustrà l'Annuaire du Club Alpin Français. A París visqué al número 26 de l'avinguda dels Gobelins. En 1883 el poeta Maurice Rollinat li dedicà el seu poema «Jalousie féline», del llibre Les névroses. En 1892 il·lustrà per a l'editorial Hachette la traducció de Jules Gourdault dels Contes d'Hans Christian Andersen, que van ser reeditats en 1895 i 1913. A demanda Pierre de Coubertin, en 1901 dissenyà el«Diploma Olímpic». En 1904 il·lustrà el llibre d'Amélie Mesureur Le dernier des pifferari. Sa filla, Olga Slom (1881-1941), destacà com a pintora i il·lustradora durant el període de l'art déco a Ginebra i realitzà l'ex-libris de Lucien Descaves i el retrat seu que aparegué a l'edició original de 1913 del seu llibre Philémon, vieux de la vieille. André Slom va morir el 28 de desembre de 1909 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    André Slom (1844-1909)

    ***

    Georges Lecomte

    Georges Lecomte

    - Georges Lecomte: El 9 de juliol de 1867 neix a Mâçon (Borgonya, França) el periodista, novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor del mariscal Pétain, Georges-Charles Lecomte. Son avi havia estat deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 i son pare era administrador d'una oficina de correus. Estudià a l'Institut Lamartine de Mâçon. Quan tenia 20 anys marxà cap a París (França) amb la intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix Fénéon, la revista simbolista La Cravache Parisienne. Fixat per les autoritats com a anarquista, col·laborà en diverses revistes revolucionàries i signà tota mena de crides i de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors, de Zo d'Axa, i en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895 col·laborà en La Revue Socialiste. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va fer càrrec de la crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art et Critique, La Revue Indépendante, La Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir Dramatique, La Plume, etc. A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La meule (1891), Mirages (1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les –Les Valets (1898), La Suzeraine (1898), La Maison en fleurs (1900), Les Cartons verts, roman contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les Hannetons de Paris (1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries dans la tempête (1921), La Lumière retrouvée (1923), Le Mort saisit le vif (1925), Le Jeune Maître (1929), Les Forces d'amour (1931), Je n'ai menti qu'à moi-même (1932), La Rançon (1941), Servitude amoureuse (1949),Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique (1951)–, obres literàries i històriques, a més de assaigs artístics –L'Art impressionniste d'après la collection privée de M. Durand-Ruel (1892), France (1896), Les Allemands chez eux (1910), Les Lettres au service de la patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux qui souffrent (1917), Clemenceau (1918), Au chant de la Marseillaise. Danton et Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber (1919), Louis Charlot (1925), A. Besnard (1925),La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie héroïque et glorieuse de Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren (1929), Le Gouvernement de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen. Chats et autres Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte (1933), Gloire de l'Île-de-France (1934), Ma traversée (1949). Amb el temps col·laborà en Le Matin iLe Figaro. En 1908 va ser elegit president de la Société des Gens de Lettres de France (SGDLF, Societat d'Homes de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el 28 de març de 1946. Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de París. Va ser condecorat con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant l'Ocupació va ser seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost de 1958 a París (França). Son fill fou el periodista i novel·lista comunista Claude Morgan.

    ***

    Jean-Jacques Dwelshauvers

    Jean-Jacques Dwelshauvers

    - Jean-Jacques Dwelshauvers:El 9 de juliol de 1872 neix a Brussel·les (Bèlgica) el periodista, historiador, crític d'art i militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers, també conegut comJacques Mesnil. Nascut en una família universitària i de l'alt funcionariat belga, va estudiar estudis clàssics i medicina a la Universitat Lliure de Brussel·les, on va fer amistat ambÉlisée Reclus i August Vermeylen, i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va conèixer E. Van Der Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la Facultat de Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan va relacionar-se amb els pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre d'altres. A Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla d'Élisée Reclus, que serà sa companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i per la història de l'art. Va rebre el títol de metge a Florència, però mai no va exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art sota el pseudònim de Jacques Mesnil. A Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on va continuar les seves recerques sobre art i va freqüentar els cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de guerra, la invasió de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i llibertaris que es van incorporar a la «Unió Sagrada», es va allunyar del moviment anarquista i va començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la mêlée, publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat. També fou el corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la Revolució russa, es decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de la redacció de La Revue Communiste. Va assistir amb sa companya al Congrés de la III Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on trobà Victor Serge i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la dictadura bolxevic, especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant repressió amb la qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution Prolétarienne, publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe. En 1939 sa companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la seva col·laboració en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i 1914 (Il Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le Mercure de France,La Société Nouvelle, Le Temps Nouveaux, L'Étudiant Socialiste, Van Nu En Straks, etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement anarchiste (1895),Le mariage libre (1901),Esprit révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també va escriure diverses obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes (Botticelli, Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir el 14 de novembre de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Delfinat, Occitània), fugint del conflicte bèl·lic mundial --alguns autors apunten al suïcidi com la causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la importància de l'enfocament econòmic de la producció artística en la història social de l'art.

    ***

    Gaston Montéhus

    Gaston Montéhus

    - Gaston Montéhus:El 9 de juliol de 1872 neix a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Nascut en una família de 22 infants i d'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) --apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial--, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la«Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure --abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Gaston Monthéus va morir el 31 de desembre de 1952 a París (França), però les seves cançons encara es canten. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París.

    ***

    Els redactors d'«Il Senio». D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli. Foto d'Stefano Bosi

    Els redactors d'Il Senio. D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli. Foto d'Stefano Bosi

    - Oreste Zanelli: El 9 de juliol de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i després hostaler, i Antonia Raccagna. En acabar els estudis primaris, freqüentà una temporada la escola tècnica i aquest bagatge cultural i una bona educació autodidacta li va permetre poder escriure en els periòdics i parlar en actes públics. A causa de la seva tuberculosi, que el va descartar del servei militar, hagué d'abandonar l'ofici de mecànic i visqué amb son germà Mario (republicà) i Epaminonda (sindicalista revolucionari i després republicà), propietaris de la Fonda Stella, que tenia annexes una taverna i una quadra per a les cavalleries de la diligència. Malgrat que de ben jovenet palesà les seves idees anarquistes, d'adolescent no participà en cap activitat política. En 1906 promogué, amb altres companys, la fundació del Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va fusionar amb el Cercle Socialista Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de Parma, parlà en públic durant la manifestació que tingué lloc a Castel Bolognese per acollir els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per famílies del poble per iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar de Milà on havia perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué part activa en reunions i manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i sindical locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari retribuït de la Lega Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castell Bolognese, composta majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la policia, la reunió del Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de 1911 fundà a Castel Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de col·locació al costat, del qual s'encarregà i serà nomenat secretari. Les autoritats el consideraran un dels exponents més destacats dels moviments anarquista i socialista d'Emília-Romanya. El 25 de juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat en el Congrés Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es reuniren un centenar de militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes i del sindicat; durant la seva intervenció sostingué la tesi segons la qual la batalla contra la màquina trilladora --que a Romanya aleshores provocava accidents i conflictes sagnants entre els jornalers del camp (majoritàriament socialistes) i parcers (republicans)-- només era un capítol en la lluita que els anarquistes havien de portar a terme contra la institució de la parceria, tesi que va ser compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou acceptada en la resolució final del congrés. Hi va ser nomenat membre del Comitè de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya per lluitar contra els propietaris rurals i els parcers; també entrà a formar part del petit comitè encarregat de l'edició del primer número del periòdic L'Agitatore, que sortí l'agost de 1911 a Bolonya i en el qual es publicà l'informe del congrés i per al qual va escriure alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco. Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il Senio, periòdic local anticlerical i d'esquerres, però desvinculat dels partits polítics, que donà a llum una trentena de números entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la seva redacció jugà un paper destacat, signant articles polítics i sindicals --Serantini se n'ocupà de la part literària i Santandrea de la crònica local i dels esports--, donant la seva opinió sobre qüestions importants de la política nacional i per al qual redactà una sèrie d'articles contra la Guerra de Líbia. Per protestar contra l'expedició militar imperialista a la Tripolitània, el 26 de setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de Castel Bolognese participaren en massa; durant la reunió ell parlà en nom del Sindicat Obrer, juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació dels anarquistes, i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra, esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus companys llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat del moviment anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit Republicà, del qual arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser corresponsal per al setmanari Il Lamone de Faenza. Amb l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment l'activitat política i en 1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir del 8 de setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel Bolgonese van tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un comitè unitari antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta finca també trobaren refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de concentració i oficials i militars italians desertors, a l'espera de poder passar clandestinament la línia del front i unir-se a la guerrilla antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una clínica de Faenza (Romanya, Itàlia).

    ***

    Fermín Tejedro Della

    Fermín Tejedro Della

    - Fermín Tejedor Della: El 9 de juliol de 1897 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Fermín Tejedor Della, conegut com Ferminet i Negro. Mecànic de professió, amb la seva companya Nieves, fou un dels principals animadors, abans de la proclamació de la II República espanyola, de la Societat Obrera de Beseit, origen de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. El maig de 1913 va ser nomenat carter provisional del seu poble. En 1929 treballava de mecànic a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i entre 1930 i 1931 col·laborà en el diari republicà local El Pueblo. Intervingué en la insurrecció llibertària de desembre de 1933. L'octubre de 1934 va ser detingut a Beseit, juntament amb José Bueno Blanc, Enrique Celma Giner i Cándido Tejedor Gausac, per extremistes revolucionaris. Durant la Revolució i la guerra, qui per conviccions pacifistes no participà en cap acció bèl·lica, fou responsable de la col·lectivitat local i responsable de l'abastiment de les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). També encapçalà l'Oficina Olivera i de l'Oli. En 1937, amb el militant de la Unió General de Treballadors (UGT) Anglada i Ricardo Radigales Aliacar, fou membre del Comitè Regional del Transport del Consell d'Aragó. L'agost de 1938 era tresorer del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, establert a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació va ser enviat, juntament amb son germà Manuel Tejedor Della i son cosí Florencio Moragrega Adell, al Grup de Treballadors Estrangers Núm. 643, destinat a Orador de Glana (Llemosí, Occitània). A finals de 1943 formà part del «Comitè de Besiers», encapçalat per Juan Bautista Albesa Segura (Batista), cunyat seu i amb qui mantenia una relació comercial, creat per combatre el Comitè Nacional de la CNT de Juan Manuel Molina (Juanel) i Felipe Alaiz de Pablo. Ben igual que a Juan Bautista Albesa Segura, se li atribuïren contactes amb la Gestapo, fet pel qual va ser jutjat per col·laboracionisme el juny de 1948 i condemnat a cinc anys de presó. Durant el seu judici redactà un informe (Rapport sur mon affaire) per combatre les dures crítiques contra ell llançades. Posteriorment s'establí a Cunhaus. Fermín Tejedor Della va morir el 7 d'octubre de 1978 a Cunhaus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

    Fermín Tejedor Della (1897-1978)

    ***

    Necrològica de Cirilo Redondo Marquina apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de novembre de 1967

    Necrològica de Cirilo Redondo Marquina apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de novembre de 1967

    - Cirilo Redondo Marquina: El 9 de juliol de 1899 neix a Tórtoles de Esgueva (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Cirilo Redondo Marquina, conegut com El Barbas. Sos pares es deien Francisco Redondo i Melchora Marquina. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part del moviment llibertari. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els combats als carrers de Barcelona i després s'enrolà com a milicià per a lluitar al front d'Aragó, on va ser anomenat El Barbas per mor de la gran barba que portava. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tours, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Anunciación Rodríguez Núñez. Cirilo Redondo Marquina va morir el 3 de setembre de 1967 a Tours (Centre, França).

    ***

    Louis Simon

    Louis Simon

    - Louis Simon: El 9 de juliol de 1900 neix a París (França) el militant pacifista i anarquista individualista Louis Simon. A més de professor a l'Institut Carnot de París, científic matemàtic, escriptor i poeta, va ser l'ànima de la Lliga d'Acció Pacifista (LAP), fundador de la Societat Thoreau de França i va participar en la Internacional de Resistents a la Guerra representant la secció francesa. Va prendre part en la creació de la Unió Pacifista de França. Propagandista de l'anarquisme individualista, es va consagrar a la difusió de les idees del seu sogre Han Ryner i a tal efecte va crear en 1939 la societat «Amis de Hany Ryner», de la qual va ser secretari, i els Cahiers des Amis de Han Ryner, publicació que empenyerà fins a la seva mort. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ce qu'il faut dire,Cahiers de l'Humanisme Libertaire, etc. Entre 1961 i 1980 va col·laborar habitualment en la revista Europe. El 21 de desembre de 1968 va ser elegit membre de la junta directiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire», de la qual era membre des de la seva fundació el desembre de 1958 per May Picqueray. En 1970 va ser elegit president del «Cercle García Lorca», que acollia les activitats del grup exiliats espanyols editor de Frente Libertario i del «Centre Max Nettlau».És autor de Multiples (1964), Sur les exponentielles superposées (1966), À la découverte de Han Ryner (1970), Au vol des lumières. Poèmes (1971), Traité de plurades (1973), Un individualiste dans le social: Han Ryner (1973), Intercalaires (1976) i Dialogues sur l'avenir. Chers petits qu'allez-vous devenir? (1977). Louis Simon va morir el 31 de juliol de 1980 a França.

    ***

    Olegario Pachón Núñez

    Olegario Pachón Núñez

    - Olegario Pachón Núñez: El 9 de juliol de 1907 neix a Bienvenida (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i maçó Olegario Pachón Núñez, conegut com El Extremeño i que va fer servir el pseudònim de Rafael Martínez. Sos pares es deien Hilario Pachón i Inés Núñez. Fill d'una família pagesa, des de l'adolescència treballà dos mesos per any arreu de la província de Sevilla (Andalusia, Espanya). Quan acabava la dictadura de Primo de Rivera, a La Rinconada (Sevilla, Andalusia, Espanya), entrà en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb l'anarquisme a través d'un fullet d'Errico Malatesta. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, començà a militar en el moviment llibertari i creà el grup confederal «Los esclavos se rebelan», que es reunia a la Casa del Poble de Bienvenida, i a l'any següent entrà a formar part del Comitè Regional d'Andalusia i Extremadura de la CNT. També creà les Joventuts Llibertàries del seu poble, que absorbiren immediatament les Joventuts Socialistes, i de les quals va ser secretari en 1932. El setembre d'aquest any, representà la CNT de Bienvenida en el Congrés Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, moment en el qual conegué destacats militants anarquistes (Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez, José Silíceo Victorio, etc.). Participà activament en la vaga camperola de juny de 1934 i va ser condemnat a dos anys de presó, que purgà a Badajoz i a Burgos. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a delegat de Bienvenida al Congrés de Saragossa de la CNT. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità com a ajudant del comandant d'Artilleria Juan Francisco García Pina, a Los Santos de Maimona i Castuera, poblacions de Badajoz (Extremadura, Espanya). En aquesta època contactà amb Diego Suárez per a crear el Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, del qual rebutjà formà part, i poc després s'encarregà d'organitzar a Badajoz (Extremadura, Espanya) i comandar el Batalló «Pío Sopena», que lluità quatre mesos a Cabeza de Buey, i del qual fou comandant al front de Talarrubias i de Casas de Don Pedro durant nou mesos, fins que aquest batalló confederal extremeny va ser dissolt amb la militarització de les milícies i enquadrant dins de la 91 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Posteriorment va fer un curs de tres mesos a Almadén (Ciudad Real, Castella, Espanya) i immediatament comandà el II Batalló de la 104 Brigada Mixta a Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya) i a la zona de Balaguer del front d'Aragó. Per negar-se a afusellar dos sergents, va ser empresonat a Igualada (Anoia, Catalunya) i jutjat en consell de guerra per desobediència, juntament amb el comissari de batalló Francisco Saura, el juliol de 1938 a Manresa (Bages, Catalunya), del qual se'n sortí gràcies a les pressions de la CNT. Poc després retornà a Extremadura com a cap de la 91 Brigada Mixta i intervingué en l'ofensiva vers Llerena i Fuente de Cantos, poblacions de Badajoz. Cap al final del conflicte bèl·lic va estar a punt de ser afusellat per la reacció estalinista a Puebla de Alcocer (Badajoz), però, derrotats els comunistes pel Consell Nacional de Defensa, s'encarregà, en substitució de José Sabín Pérez, de la 37 Divisió de l'Exèrcit republicà fins el 29 de març de 1939 quan cessaren els combats. Detingut pels franquistes al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià), va ser internat als camps de concentració d'Albatera i de Porta Coeli. Aconseguí fugir i, després de creuar la Península a peu, passà el gener de 1940 a França, on fou internat al camp de concentració d'Argelers. Després s'enrolà en el III Batalló del 23 Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers amb base a Barcarès i fou hospitalitzat un temps a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a causa d'una malaltia. Quan l'ocupació de França pels nazis, va ser confinat al camp de concentració de Sètfonts i posteriorment treballà de pagès i de llenyataire a les zones de Montalban i d'Albertville, alhora que participà en tasques amb la Resistència francesa i fent d'estafeta per al grup de resistents dirigit per Francisco Ponzán Vidal. En aquesta època contactà amb Manuel González Marín. Quan la pressió de la policia del Govern de Vichy fou insuportable, va marxar cap a París. Cap el 1944 a la capital francesa formà part del Comitè Regional de la CNT (Liberto Ros Garro, Manuel González Marín, etc.) i va fer amistat amb Ramón Álvarez Palomo. Després de l'Alliberament, fou el primer secretari de l'acabat de crear Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, amb seu a Narbona (Llenguadoc, Occitània), i tresorer de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), a París. El maig de 1945 assistí a París al primer congrés confederal de l'exili i el 18 de novembre d'aquell any fou un dels signataris, en nom del Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, del manifest «Con España o contra España», sempre des de les files dels «col·laboracionistes» o«possibilistes», grup del qual assumí la tresoreria del seu primer Subcomitè Nacional. En aquests anys entrà a formar part de la Gran Lògia Maçònica de França. En 1946 col·laborà en España Libre i viatjà clandestinament en missió orgànica a Barcelona (Catalunya), dimitint poc després del seu càrrec en el Subcomitè Nacional. Deixà Tolosa de Llenguadoc buscant feina i es guanyà la vida fent soles d'espardenyes i d'estibador al port de Marsella (Llenguadoc, Occitània). Després s'embarcà de fogoner en vaixells de passatgers, mercants i petroliers –realitzà viatges amb un mercant francès de jueus del nord d'Àfrica, especialment de Marroc, cap al naixent estat d'Israel–, però un greu accident l'obligà a abandonar la navegació i entrà a fer feina de planxador d'uniformes en la Marina. En 1957 publicà el llibre El socialismo, sus medios y sus fines. Conferencia organizada por la Federación Local de París i realitzà un llarg viatge clandestí orgànic arreu de la Península, on palesà la decadència confederal. En 1958 publicà a París l'Informe de la misión que he realizado en España el 14 de febrer al 5 d'abril de 1958. A finals dels anys cinquanta formà part de la comissió, amb Cipriano Mera Sanz i altres, que engegà els contactes tendents a la reunificació confederal de 1960. En els anys seixanta treballà en un taller de confecció i milità en la Federació Local de París de la CNT. En 1965 formà part, amb Antonio Barranco Hanglin i Calderón, de la comissió de suport a l'estratègia cincpuntista i formà part de la tendència agrupada al voltant del periòdic Frente Libertario. En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, s'instal·là a Barcelona i participà en la reorganització confederal i en una de les reunions preparatòries de l'assemblea de reconstrucció de la CNT que se celebrà a Sants. En 1977 col·laborà en diversos tallers maçònics barcelonins. En 1979 publicà el llibre Recuerdo y consideraciones de los tiempos heroicos. Testimonio de un extremeño. En 1983 entrà a formar part, amb el nom simbòlic de Proudhon, de la Lògia Justícia Núm. 7 de la maçoneria. El 21 d'octubre de 1984 participà en un homenatge públic maçònic davant la tomba del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Olegario Pachón Núñez va morir el 25 de juny de 1996 a Llerena (Badajoz, Extremadura, Espanya) i fou enterrat al cementiri de Bienvenida.

    Olegario Pachón Núñez (1907-1996)

    ***

    El tinent Félix Padín Gallo

    El tinent Félix Padín Gallo

    - Félix Padín Gallo: El 9 de juliol de 1916 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Padín Gallo. Membre d'una família nombrosa i empobrida, passà fam. Amb 12 anys començà a treballar en una botiga d'ultramarins i tres anys després en la construcció, la seva definitiva professió. Quan tenia 14 anys s'afilià al sindicat dels seus germans, la Confederació Nacional del Treball (CNT), i després a les Joventuts Llibertàries. Formà part d'un grup d'acció amb Porfirio Ruiz Palacios, Alberto Lucarini Macazaga i Severiano Montes Blanco. Fou molt actiu en aspectes culturals, de propaganda, en vagues i sabotatges, en aprovisionament d'armes i de dinamita –que que acabaren emprant-se el juliol de 1936–, etc. Fou vocal del Sindicat de la Construcció cenetista, encarregat de la premsa en les Joventuts Llibertàries i, en 1935, un dels responsables de propaganda del Comitè Regional de la CNT. L'octubre de 1934 fou detingut pels fets revolucionaris d'aquell any. Quan esclatà l'aixecament feixista, lluità com a sergent i tinent en els batallons d'Isaac Puente i de Buenaventura Durruti fins a la seva detenció el 16 de juny de 1937 a Burgi (Navarra). Passà sis anys tancat a presons (Arrigorriaga, Galdakao i Vitoria), al camp de concentració de Miranda de Ebro i a batallons disciplinaris (Guadalajara, Elizondo i Peñaranda de Bracamonte). El juny de 1939 es llicencià i tornà a Bilbao, però un més després tornà a Miranda de Ebro i a un altre batalló disciplinari per altres tres anys. Fou detingut el maig de 1947 per participar en la famosa vaga de Bilbao d'aquell any. Buscant feina, en 1954 s'establí a Miranda de Ebro. Un cop mort Franco, reactivà la seva militància, convertint-se en l'ànima de la CNT local. En aquests anys fou assidu en manifestacions i en reunions anarquistes i confederals. En 1990 fou observador en el Congrés de Bilbao i dos anys després participà en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. En 1993 assistí com a delegat de la Regional Nord al Ple Nacional de Regionals de Barcelona. En 1996 fou delegat al Congrés de CNT i a les Conferències Nacionals de 1993 i 2000. En 2002 rebé un homenatge a Miranda i, més tard, participà com a testimoni en els documentals sobre els camps de concentració franquistes Rejas de la memoria (2004), de Manuel Palacios, i Desafectos. Francoren esklaboak Pirinioetan (2007), d'Edurne Beaumont i Fernando Mendiola. El 4 d'agost de 2014 relatà al jutjat de Miranda de Ebro les seves vivències com a presoner del franquisme per a la jutgessa argentina María Servini, dins de la causa instruïda per crims comesos durant el règim del dictador Francisco Franco. Félix Padín Gallo va morir el 7 d'octubre de 2014 a l'hospital de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya).

    Félix Padín Gallo (1916-2014)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos

     


    0 0

    Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)


    Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme


    És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)


    Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)


    Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM


    La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

    D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

    Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

    El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

    En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.


    Cultura i política en el canvi social


    El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

    Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

    La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.


    Les formes de l’art i el franquisme


    És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

    Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

    Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

    La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.


    La perspectiva de la història


    A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

    La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

    Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

    Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016



    0 0


    Un dels meus projectes que han fet ull incloïa la versió catalana d’aquest text de Gary Snyder (San Francisco, 1930), que el lector acaba de llegir.

    Fa molts anys que coneixia l’autor com un dels membres destacats dels poetes de la Generació Beat i també com a artífex de l’orientalisme d’alguns dels seus poemes i, a més, perquè fou ell qui va suggerir a Jack Kerouac que anàs a fer feina de guardabosc a les muntanyes, la qual cosa va donar com a fruit, entre d’altres, la novel·la The Dharma Bums (Els pòtols místics, en la versió catalana de Manuel de Pedrolo, Proa, 1967), en la qual Snyder és el personatge Japhy Ryder. Amb aquesta novel·la ens assabentàrem que fou Snyder qui va ajudar a omplir d’espiritualitat tot aquell moviment beat i li va donar una de les seves senyes d’identitat que, juntament amb el qualificatiu de «vertadera literatura proletària», segons paraules del mateix Snyder, el convertiren en un dels moviments més potents del segle xx.

    Snyder, però, no és un poeta qualsevol; és, a més, un assagista contumaç que ha tractat de conjuminar la vida «moderna» amb el respecte a la naturalesa i s’ha convertit en un dels propagadors més lúcids de la bioètica, amb una defensa aferrissada de les cultures orientals i de les «minoritàries», com la dels indígenes americans, i també de la terra en el seu conjunt.

    Evidentment, jo no puc fer aquí un balanç, ni tan sols aproximat, del que és i representa Gary Snyder perquè, segur, trobareu, si la cercau, la bibliografia adequada per a copsar la importància d’aquest autor en algunes de les facetes culturals i vitals en les quals ha estat ficat.

    En tot cas, existeix un únic llibre –diria jo– en català que, amb el meravellós títol de Les muntanyes són la teva ment (Tushita Edicions, 2013), ens ofereix una petita antologia dels seus poemes i també dos dels seus assajos.

     

    Al llarg dels anys vuitanta vaig versionar en català alguns dels poemes que més m’havien impactat de la Generació Beat, però no n’hi havia cap de Gary Snyder, i sí d’Allen Ginsberg, Gregory Corso i Lawrence Ferlin­ghetti, que podeu llegir en paper (1984) o al bloc El Naufragi del Golea. Potser perquè en aquella època tal vegada no estava preparat per a l’espiritualitat que fluïa de la seva escriptura, encara que si n’hagués estat capaç, m’hauria fet un gran servei per a donar sentit a la desesperança que va començar a envoltar-nos en aquells temps ja llunyans.

    Semblava que Snyder anava per un altre camí que jo no sabia seguir i, a més, era més difícil trobar els seus llibres, tant en versió original com en traduccions, cosa que no passava amb els autors que he esmentat abans.

    Així que Snyder es va fondre dins la meva memòria.

     

    Fins que, no sé molt bé per què, ja començat aquest segle, va caure entre les meves mans una recopilació d’assajos titulada A Place in Space, Counterpoint, 1995, i és en aquest volum que hi apareix l’assaig que precedeix aquest text: «Language Goes Two Ways», que jo he titulat «El llenguatge viatja en dos sentits».

    No cal dir que tots sabem de la importància del llenguatge en la comunicació humana, i que en el fons és un acte producte de la nostra llibertat, però després de la lectura del text de Snyder encara quedam més tocats per tot allò que fa referència a les llengües humanes. L’autor no tan sols és un gran defensor de la naturalesa, sinó també de la diversitat cultural del planeta i, com es veu, és completament conscient dels tresors –potser no del tot tangibles– que hi ha darrera de cada llengua i, també, dels seus parlants.

     

    Sobta, per tant, aquest contrast entre la saviesa de Snyder i la realitat quotidiana que vivim els parlants de les llengües minoritzades, en aquest cas concret els catalans, en què hem de contemplar com l’objectiu final de l’Estat que suposadament ens representa i també de moltíssims dels que s’autoanomenen conciutadans nostres, no és altre que acabar precisament amb un dels valors més preuats per tots aquells que viuen la diversitat com un regal dels déus i no com un problema que s’ha d’eradicar al preu que sigui.

    La guerra oberta declarada per l’Estat contra la llengua catalana, amb l’anuència de moltíssims dels seus ciutadans, s’ha de contextualitzar dins la guerra oberta que l’home ha declarat contra la naturalesa. Així de clar i així de senzill.

    Això, evidentment, és ja una qüestió planetària, encara que, no cal dir-ho, l’opressió i la guerra contra cada cultura a vegades té les seves pròpies característiques locals. En el nostre cas concret tota aquesta qüestió nacionalista radical, colonial i supremacista, queda perfectament explicada a El nacionalismo lingüístico: una ideología destructiva, Península, 2008, del catedràtic de lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera. Només a tall d’exemple, diu: «... el nacionalismo disimulado de la nación dominante suele ser mucho más intransigente, antidemocrático y particularista que los nacionalismos dominados, dado que la etnia dominante dispone de los mecanismos políticos, económicos, administrativos y militares adecuados para aplastar por la fuerza cualquier intento importante de autoafirmación de los grupos o naciones minoritarios o no dominantes». I també afegeix, entre molts altres arguments: «Colonialismo lingüístico y bilingüismo sustitutivo: Ninguna comunidad abandona su lengua si no es forzada de una forma u otra a hacerlo. Sin embargo ese abandono no puede ser instantáneo, sino que ha de ir precedido de una etapa en la que esa comunidad aprende la lengua del colonizador, con lo que se obtiene una situación bilingüe (o plurilingüe). Ahora bien, ese bilingüismo es de tipo sustitutivo y no aditivo. El bilingüismo aditivo consiste en la agregación del nuevo idioma a la lengua o lenguas de la comunidad, sin que esto suponga que esas lenguas vean disminuidos sus ámbitos de uso por la nueva que se aprende. Por el contrario, el bilingüismo sustitutivo surge de la intención de que esa nueva lengua que se aprende vaya sustituyendo a la lengua o lenguas de la comunidad indígena cada vez en más ámbitos hasta que, al final, las lenguas de la comunidad quedan en un segundo o tercer plano, hasta ver reducido al mínimo el número de situaciones en que se utilizan; con ello se consigue que cada vez sean menos útiles y acaben siendo abandonadas por las generaciones sucesivas».

     

    Així les coses, ens trobam immersos en una guerra planetària contra la mateixa essència de la naturalesa, tant en la seva vessant biològica com cultural, de la qual el nacionalisme lingüístic espanyol només n’és una de les manifestacions més intransigents i inhumanes. Les lectures d’un autor com Gary Snyder ens ajuden a comprendre l’estat actual de la qüestió i ens fan esser més conscients que mai de l’opressió lingüística i cultural, i també la social i la política, que hem hagut de suportar al llarg de tota la nostra vida i, per tant, a partir d’aquesta consciència i comprensió, es comença a dibuixar un horitzó de llibertat.

    I, a més, si hem de fer cas a Snyder, no podem caure en la resignació, sinó que cal actuar localment dins aquest món cada cop més globalitzat, perquè la recuperació de l’equilibri emocional sempre comença per les petites coses. És per això que una cosa tan senzilla com parlar català és embarcar-se en el corrent aeri que puja cap a les muntanyes de la ment i es converteix en un acte simultani de conservació i de revolució.

    Gràcies, Gary Snyder.

     

    Miquel Llull

    Bibliotecari del Golea, juny 2019

     

     

     

    Nota sobre la versió

    No cal dir que, com sempre, les meves versions són provisionals i que, moltes vegades, més que en el coneixement, es basen en el voluntarisme i també, per què no dir-ho, en l’admiració.

    Quant al fragment de Milton procedent de Comus, no he sabut trobar cap versió catalana, com si existeix la versió de Paradise Lost, Els paradís perdut, de Josep M. Boix i Selva, publicada per Alpha el 1953 [reeditada en versió bilingüe i actualitzada per l’editorial Adesiara el 2014], i, per tant, m’he hagut d’atrevir a proposar-ne una.

     

    Publicat a la Biblioteca Digital de Cap Vermell.


    0 0

    [10/07] «Llei de Repressió de l'Anarquia» - Míting d'Equi i de Greenhalgh -«Umbral» - Excoffon - Sárraga - Layret - Anzani - Coussinet - Melich - Berteletto - Ponza - López Bretos - Martínez González - Belloni - Oliva - Christie - Mühsam - Pasín - Solà - Giannotti - Garciandía - Borrego - Alejos

    Anarcoefemèrides del 10 de juliol

    Esdeveniments

    Bomba del Liceu (1893)

    Bomba del Liceu (1893)

    -«Llei de Repressió de l'Anarquia»: El 10 de juliol de 1894 el Senat espanyol aprova la primera llei antiterrorista de la seva història, la Llei sobre «atemptats contra les persones o dany a les coses comesos per mitjà d'aparells o substàncies explosives». Les lleis anteriors no preveien aquest concepte i només podien aplicar-se penes molt lleus. Es tracta, doncs, d'una actualització del codi penal que, malgrat ser provoca per una situació conjuntural (el terrorisme anarquista), no menciona cap ideologia particular, com esdevindrà posteriorment. No obstant això, s'apunta que es podran declara il·lícites i dissoldre aquelles associacions «que de qualsevol manera es faciliti la comissió dels delictes compresos en aquesta Llei». Se sancionen amb pena de mort o cadena perpètua les explosions«en edifici públic, lloc habitat o on hagués risc per a les persones», independentment dels danys causats. També se sancionen la temptativa, l'amenaça, i la conspiració i proposició per a cometre aquests delictes. També s'equipara l'autoria d'aquests delictes amb la provocació de paraula, per escrit o per impremta a la que seguís perpetració; i es castiga la tinença, fabricació o venda de substàncies o aparells explosius que se sàpiga o se sospiti van destinats a finalitats il·lícites. Se sanciona, també, l'«apologia dels delictes o dels delinqüents penats per aquesta Llei». Una circular de la fiscalia del 13 d'agost de 1897 precisava que el delicte d'apologia «és no només presentar el fet com a laudable i com a meritòria la conducta del que l'executa, sinó disminuir l'enormitat dels delictes presentant els seus autors amb caràcters que tendeixin a fer-los simpàtics i disminuir l'horror que els seus inhumans atemptats han d'inspirar». Per altra banda, es precisa que«el delinqüent al qual al·ludeix l'article 7è (sobre apologia) de la Llei de 1894 no és el declarat tal per resolució irrevocable, sinó aquell al qual s'atribueix la comissió de delictes». S'estableix el jurat com a competent per jutjar aquests delictes i es fa extensiva aquesta llei a les províncies d'ultramar (17 d'octubre de 1895). El 2 de setembre de 1896, després de l'atemptat del carrer barceloní de Canvis Nous, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la de 1894 i apunta a la ideologia política com a element subjacent que configura els delictes com de terrorisme.

    ***

    Full volant propagandístic del míting d'Equi i de Greenlhalg

    Full volant propagandístic del míting d'Equi i de Greenlhalg

    - Míting d'Equi i de Greenhalg: El 10 de juliol de 1919 se celebra als locals de la International Longshoremen's Association (ILA, Associació Internacional d'Estibadors) [I. L. A. Hall] de Seattle (Washington, EUA) un míting de protesta contra la sentència de tres anys imposada a la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi per les seves activitats llibertàries, antimilitaristes i sindicalistes. En aquest míting intervingué, a més de la doctora Marie Equi mateixa, la militant socialista Kate Sadler Greenhalgh. Finalment, l'octubre de 1920 Marie Equi fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia, EUA) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president nord-americà Woodrow Wilson.

    ***

    Cartell propagandístic d'"Umbral"

    Cartell propagandístic d'Umbral

    - Surt Umbral: El 10 de juliol de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista anarquista Umbral. Semanario de la nueva era. Més tard canviarà dues vegades de subtítol («Semanario ilustrado» i «Semanario gráfico»). A partir del número 21 (8 de gener de 1938) la redacció passà a Barcelona (Catalunya). Il·lustrada en rotogravat, va ser editada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigida per Antonio Fernández Escobés. En el comitè de redacció figuraren Mauro Bajatierra, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Federico Urales, entre d'altres. Hi van col·laborar, ja fos amb articles, poesies, dibuixos, il·lustracions, fotos, etc.: Artel, Arturo Ballester, Cabedo, Calibán, Francisco Carames, Carrasco de la Rubia, Castelao, Mercedes Comaposada, Endériz, Jaime Espinar, A. Esteban Mambrilla, Enrique Gómez, Luis de Goya, María Gracia, A. Guerra, Gumsay, Horna, Ben Krimo, Lescarboura, Lobo, López Torrens, Ismael Martí, E. Mistral, Silvia Mistral, Monleón, Pedro Montes, Arsenio Olcina, G. Oliván, Samuel del Pardo, Josep Ros i Llimona, Lucía Sánchez Saornil, Hèctor Sitges, Santana Calero, Federico Urales, Luis Veramón, Pierre Vidry, Máximo Viejo, entre d'altres. Edità dos números extraordinaris, el 19 (20 de novembre de 1937) dedicat a Buenaventura Durruti i el 53 (19 de novembre de 1938) d'ajuda al Madrid assetjat. En sortiren 62 números, l'últim el 21 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes era un fet.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Béatrix Excoffon fotografiada per P. Vuillot

    Béatrix Excoffon fotografiada per P. Vuillot

    - Béatrix Excoffon: El 10 de juliol de 1849 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) la communarde i militant anticlerical Julia Béatrix Euvrie, més coneguda com Béatrix Excoffon. Havia nascut en un família protestant de Cherbourg força rebel a l'autoritat; son pare, Ange Euvrie, rellotger, en 1851 va ser empresonat una temporada per haver denunciat el cop d'Estat de Charles Louis Napoleón Bonaparte. Quan tenia uns 17 anys, Béatrix s'ajuntà a París amb un impressor anomenat Excoffon, del qual prengué el llinatge i amb qui es casà en 1874 i tingué dos infants. Després del 18 de març de 1871, quan va esclatar la Comuna de París, va militar en el Comitè de Vigilància del barri de Montmartre i va esdevenir vicepresidenta del «Club de la Boule-Noire», tot manifestant un anticlericalisme d'allò més virulent. El 3 d'abril de 1871 va encapçalar la manifestació d'unes 800 dones que volia marxar sobre Versalles per explicar les reivindicacions dels parisencs, però va convèncer la multitud que era millor socórrer els ferits. Amiga de Louise Michel, va esdevenir com aquesta infermera d'ambulància, primerament al fort d'Issy i després a la barricada de la plaça Blanche tenint cura del ferits. No dubtà a creuar les línies de les tropes de Versalles per rescatar combatents del fort d'Issy. Detinguda quan la caiguda de la Comuna, va ser internada, com Louise Michel, al camp de Satory, on patí brutalitats, privacions i vexacions de tota mena. El 13 d'octubre de 1871, el IV Consell de Guerra la va condemnar a la deportació en fortalesa fortificada, pena que li serà commutada mesos més tard per 10 anys de presó, però la seva«bona conducta», segons les religioses, la va portar a ser alliberada el 26 de setembre de 1878. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Belén de Sárraga durant una gira propagandística per Andalusia (1900)

    Belén de Sárraga durant una gira propagandística per Andalusia (1900)

    - Belén de Sárraga: El 10 de juliol de 1872 neix a Valladolid (Castella, Espanya) la mestra, metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona, lliurepensadora, espiritista, anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de Sárraga Hernández, també citada Zárraga. Fou la filla primogènita de Vicente de Sárraga, militar republicà i maçó procedent d'una família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos pares es decidissin a casar-se civilment. Després de recórrer diverses ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on conegué sos familiars i posteriorment estudià magisteri, a instàncies del seu avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a Espanya i poc temps després es produí la separació matrimonial de sos pares, fet escandalós que donà molt que parlar aleshores. En aquesta època començà a freqüentar els cercles republicans federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant de comerç, republicà i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894 es casà --la parella tingué tres infants (Libertad, Demófilo Dantón i Víctor Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta contra la destitució d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per la publicació de l'obra Historia Natural. En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i Louise Michel; també col·laborà en la revista espiritista barcelonina La Luz del Porvenir. En 1895 fundà a València la Federació de Grups Femenins. En 1896 formà part de l'Associació de Dones Lliurepensadores del barri barceloní de Gràcia, organització que va ser prohibida pel governador i que implicà la seva detenció. De bell nou a València, intervingué en campanyes i manifestacions en suport de la independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació independentista i empresonada. A finals de 1896 s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part de la lògia «Severidad». Aquest mateix 1896 dirigí el periòdic La Conciencia Libre. En 1897 presidí l'Associació General Femenina de València. A finals de 1897 fundà a Màlaga la Federació de Societats de Resistència, que arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80 societats. Després passà a viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu Obrer Republicà, dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i Pedro Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà l'Associació de Dones Lliurepensadores de Maó. Sembla que també milità, amb Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala, en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat en 1900. Aquest mateix 1900 s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà especialment a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900 creà la Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad Gustavo en suport als presos de Jerez en la citada ciutat i el març de l'any següent rellançà La Conciencia Libre a Màlaga. En 1901 defensà l'ensenyament laic en una conferència a Badajoz. En 1902, amb Alejandor Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i pagesos, a més de societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova residí amb Soledad Areales i en 1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta ciutat La Conciencia Libre, publicació molt llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova formà part de la societat llibertària «Los Amigos del Progreso» i participà activament en l'organització de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra, Suïssa) en representació de més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un discurs pronunciat contra el general Camilo García de Polavieja, censurant aquest per l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la independència de Filipines José Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). En 1906 representà una lògia maçònica en el Congrés de Lliure Pensament de Buenos Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i s'establí a l'Uruguai, on fundà l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el periòdic El Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí al Congrés Internacional Femení celebrat a l'Argentina, el qual l'anomenà presidenta honorària. Durant els anys posteriors recorregué el continent americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic, Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el desigual repartiment de la riquesa, la guerra colonial, la militarització l'ensenyament juvenil, l'explotació laboral infantil, els atemptats ecològics, la desigualtat dels fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de 1913 va fer una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta, Concepció, Santiago, Iquique, Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou força reeixida: el periòdic La Razón li edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es crearen centres femenins anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor Recabarren, Salvador Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc. En 1914 publicà a Lisboa (Portugal) El clericalismo en América. A través de un continente, sorgit arran dels seus viatges per Amèrica. Entre 1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915 formà part del Consell de Govern de la maçònica Federació Argentina d'«El Derecho Humano», on assolí el grau 33. Instal·lada a Mèxic, dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos Nuevos i en 1926 obtingué la nacionalitat mexicana. En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. En 1933 encapçalà la candidatura dels republicans federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la Comissió Nacional del Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital asteca entrà a formar part de l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de confluència entre anarquistes i republicans federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i els seus escrits es troben dispersos arreu de diferents publicacions llibertàries, com ara Adelante,El Amigo del Pueblo, El Despertar de los Trabajadores, El Obrero,El Porvenir del Obrero, La Protesta, etc. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Minucias. Poesías (1902), Congreso Universal de Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias sociológicas y de crítica religiosa (1913), La evolución de los pueblos y las congregaciones religiosas. Conferencies (1915), La iglesia en la política (1923), Conferencia sustentada per la eminente oradora Belén de Sárraga el domingo 4 de mayo de 1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo Puerto, organizada por la Agrupación Socialista de La Habana (1924), La papisa Juana. Testimonio histórico contra el origen divino del Papado (1931) i El vicariato divino (1931). Belén de Sárraga va morir el 10 de setembre de 1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a conseqüència d'una nefritis i gairebé en la misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus maçònic i posteriorment incinerades.

    Belén de Sárraga (1872-1950)

    ***

    Francesc Layret

    Francesc Layret

    - Francesc Layret i Foix: El 10 de juliol de 1880 neix a Barcelona (Catalunya) el polític republicanofederal i advocat laboralista Francesc Layret i Foix. Nascut en una família benestant, propietària d'un taller de rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes, quan tenia dos anys va patir una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses. A partir de 1895 va ser company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot, i en 1898 va començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona. En 1900 va contribuir a la fundació de l'Associació Escolar Republicana i a la creació de l'Extensió Universitària, la missió de la qual era divulgar la cultura entre la classe obrera i que va comptar amb el suport d'un grup de professors universitaris republicans (Rodríguez Méndez, Odón de Buen, Marínez Vargas, etc.). Va redactar els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne president el 1905, any que va ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es va doctorar amb la tesi La societat primitiva, concepte i investigació. Va ser elegit regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte amb el nucli dissident de la Lliga Regionalista, que va crear el Centre Nacionalista Republicà en 1906. Com a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908, que preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria de ser impartit en català, amb coeducació i llibertat religiosa. Va ser un dels fundadors en 1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual es va separar en 1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. En 1915 va contribuir a la creació del Bloc Republicà Autonomista, amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a advocat va iniciar en aquests anys la defensa de treballadors davant els tribunals, i la Confederació Nacional del Treball (CNT) li va confiar la majoria de les causes contra els anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els militants de la Unió de Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha (1916-1919), que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme i l'obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris de Saragossa acomiadats en la important vaga d'agost d'aquell any en un procés llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit Republicà Català (1917) --amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Ramon Noguer i Comet--, que significava un nou esforç per a donar perspectives polítiques als problemes socials. Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions per diputat de Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l'autonomia de Catalunya. En 1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb energia la política social, l'administració de l'Estat i la funció de l'Exèrcit --celebrat va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva que patia el proletariat català després de la vaga de la Canadenca. En els moments de màxima repressió contra la CNT, sota el govern de Martínez Anido, va ser assassinat el 30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la patronal catalana i amb la complicitat de l'autoritat governativa, a la porta de casa seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona (Catalunya), quan anava a interessar-se al Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amicíntim Salvador Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat detinguts i van ser deportats aquell mateix dia a Maó. Es creu amb fonament que el mercenari que va assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del militant anarquista del mateix nom que va atemptar contra el general Martínez de Campos el 24 de setembre de 1893 i que va ser afusellat a Montjuïc el 6 d'octubre d'aquell any. L'endemà de l'assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a Barcelona, i l'enterrament, el 2 de desembre, va constituir una impressionant manifestació política. El seu assassinat va quedar impune. Un monument seu, obra de Frederic Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, va ser desmuntat en 1939, en acabar la guerra civil i reinstal·lat al mateix lloc el 27 de maig de 1977. El 21 de novembre de 1970 va ser estrenada l'obra teatral de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu Jover Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya; i poc després, Joaquim Ferrer li va dedicar una biografia, Francesc Layret (1971 i 1999).

    Francesc Layret i Foix (1880-1920)

    Joan Manent i Pesas: «Francesc Layret», en Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1977. pp. 229-241

    ***

    Denzio Anzani al seu taller de sastreria

    Denzio Anzani al seu taller de sastreria

    - Decio Anzani: El 10 de juliol de 1882 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Decio Anzani, que va fer servir diversos pseudònims (Charles Anziani,Carlo Anziani, D'Anzani,Dani, Emilio Millet, Giovanni Servadu, Jacomit Servadu,Giovanni Servadei, Jacomi Servadei). Fill de pares desconeguts –sembla que nounat va ser deixat al torn dels expòsits de l'hospital de la ciutat–, va ser criat per una llevadora anomenada Annunziata Lombardi. Va créixer a l'orfenat de Forlì i posteriorment va ser adoptat per la família Porzio. Des de la seva infantesa va aprendre l'ofici de sastre i ja adolescent freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. Quan tenia uns vint anys, aproximadament, fugí d'Itàlia per a no fer el servei militar i, després d'un pas per Suïssa, s'establí a França. En 1902 col·laborà econòmicament des de París (França) en la campanya «Pel sufragi universal a Bèlgica». El 28 d'abril de 1906 va ser detingut a Lió (Arpitània); jutjat, va ser condemnat a un mes de presó per haver participat a París en els preparatius anarquistes per a la commemoració del Primer de Maig i se li va decretar l'expulsió de França. Passà a Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa), on treballà amb un sastre anomenat Bianco. El febrer de 1907 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà uns mesos abans de passar de bell nou a França. Acusat d'«emissió de moneda falsa», el 18 de juny de 1908 va ser absolt d'aquest delicte per l'Audiència del Sena de París. En aquesta època vivia amb l'anarquista Giovanni Baldazzi i tenia com a companya Marta Giorgi. Va ser novament detingut per robar uns llençols en un hotel de l'avinguda Parmentier de París; jutjat, va ser condemnat a dos mesos de presó, sentència que va ser confirmada en l'apel·lació. Un cop lliure, va ser expulsat de França i reaparegué a Ginebra, però va ser detingut per vagabunderia i portat a la frontera italiana el 15 d'octubre de 1909. Com que havia una ordre de busca i cerca per «deserció», va ser empresonat un any a Nàpols (Campània, Itàlia). L'1 de juny de 1910 va ser enviat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a fer el servei militar, però desertà. Cinc mesos després el trobem novament a París sota el nom d'Emilio Millet, però va ser detingut per «infracció al decret d'expulsió» i condemnat a tres mesos de presó. Un cop purgada la pena, el març de 1911, va ser portat a Chambéry (Savoia, Arpitània), on se li va donar 48 hores per abandonar França. El 7 d'octubre de 1911 un confident des de París comunicà a la policia italiana que havia creuat el Canal de la Mànega cap al Regne Unit. S'instal·là definitivament a Londres (Anglaterra), on treballà en un negoci de sastreria femenina i s'integrà en el grup anarquista que es reunia al Soho, al número 99 de Charlotte Street. Participà activament, juntament a Errico Malatesta, en reunions contra la guerra i en les conferències organitzades pel «Gruppo Italiano di Studi Sociali» (GISS, Grup Italià d'Estudis Socials). En 1916 es casà amb Victoria Billen, natural de Brussel·les (Bèlgica), amb qui tingué una filla, Renée. En aquesta època regentava una sastreria al número 25 de Great Titchfield. Cap el 1922 es traslladà a viure al número 3 de Caroline Place, al barri londinenc de Bloomsbury, on es feien reunions dominicals amb la colònia d'exiliats. El 8 de juliol de 1922 fou un dels fundadors, amb altres destacats anarquistes (Silvio Corio, Antonio Galasso, Pietro Gualducci, Emidio Recchioni i Vittorio Taborelli), del setmanari en llengua italiana Il Comento, creat per contrarestar la propaganda feta pel periòdic feixista londinenc La Cronaca. També, amb Allessandro Magri, fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), la qual es reunia a casa seva i de la qual arribà a ser secretari honorari. Va ser molt amic de la sufragista Sylvia Pankhurst i de son company Silvio Corio. Dedicà tots els seus esforços a combatre la propaganda que l'Estat italià feixista realitzava al Regne Unit i a facilitar l'asil als exiliats antifeixistes italians. En aquests anys traslladà la seva sastreria al número 9 de Pollen Street. A partir de 1932 mantingué contactes amb el Partit Laborista i amb Trades Union Congress (TUC, Congrés de Sindicats) per a la distribució de fullets de denúncia de la repressió que s'exercia a Itàlia. En aquests anys va estar constantment vigilat, ben igual que Carlo Rosselli, Max Salvadori i Filippo Turadi, per agents de l'Ambaixada italiana i d'Scotland Yard. En 1935 la policia britànica li va atribuir l'autoria del fullet What hasMussolini done to the Italian People» (Ecco che cosa ha fatto Mussolini al popolo italiano). Freqüentà les reunions que es realitzaven a la botiga Emidio Recchioni, amb Camillo Berneri, Emma Goldman i George Orwell, entre altres. En 1938 sol·licità la ciutadania britànica, però li va ser rebutjada. Acabà regentant un famosíssim negoci de sastreria a Oxford Street de Londres i els seus afamats models es mostraven a la revista Vogue Magazine. El 11 de juny de 1940, quan la Itàlia feixista havia declarat la guerra als aliats el dia anterior, va ser detingut «per error» com a «enemic estranger» i internat pel govern britànic, ben igual que altres 4.500 civils italians, molts d'ells antifeixistes declarats. Després d'un temps reclòs a la caserna londinenca de Knightsbridge i a Lingfield (Surrey, Anglaterra), va ser embarcat a l'Illa de Man cap a la deportació. Decio Anzani va morir el 2 de juliol de 1940, juntament amb 475 compatriotes, quan el vaixell britànic SS Arandora Star va ser torpedinat i enfonsat en aigües atlàntiques, a prop de les costes irlandeses, per un submarí alemany U-47 quan el deportava a Terranova (Canadà). La injusta mort de Decio Anzani, un més que evident antifeixista –se sap que abans de l'esclat de la II Guerra Mundial va col·laborar en l'elaboració d'un llistat d'antifeixistes italians per al Govern britànic per estar protegits en cas de conflicte–, va ser denunciada al Parlament britànic per diverses personalitats (William Gillies, Herbert Morrison, Sylvia Pankhurst, etc.). La seva història va ser explicada per Alfio Bernabei en el llibre Esuli ed emigrati italiani nel Regno Unito (1920-1940) (1997). Des de 2006 una avinguda a Forlì porta el seu nom i el grup londinenc del Partit Democràtic (PD) italià porta el seu nom.

    Decio Anzani (1882-1940)

    ***

    Notícia de la condemna de Lucien Coussinet apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 5 de novembre de 1920

    Notícia de la condemna de Lucien Coussinet apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 5 de novembre de 1920

    - Lucien Coussinet: El 10 de juliol de 1883 neix a Montereau-Fault-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Coussinet. Fill d'un sabater i d'una planxadora, esdevingué fuster. El juny de 1908, com a secretari general del Sindicat de la Construcció de Montereau de la Confederació General del Treball (CGT), dirigí una vaga de diverses professions (paletes, fusters, serrallers i lampistes) que durà més d'un mes. En 1909 va ser nomenat secretari de la Unió dels Sindicats de la Regió de Montereau de la CGT i portà una activa propaganda sindicalista al departament de Sena i Marne, però no aconseguí, mancat de recursos, organitzar una secció interdepartamental. El 13 de maig de 1911, durant una conferència del diputat Dumesnil a Montereau per a explicar les jubilacions obreres, va fer votar una ordre del dia contra les cotitzacions obreres i exigí la reintegració els ferroviaris destituïts. Entre el 3 i el 6 de gener de 1912 organitzà una vaga de terrelloners de Montereau i dies després dimití del secretariat de la Unió de Sindicats per a anar a treballar a París (França), on esdevingué secretari del Sindicat de Fusters. El 25 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència de París«per provocació a la desobediència i a la deserció de militars», juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Construcció, a tres mesos de presó després d'haver repartit a les casernes propaganda antimilitarista l'agost d'aquell any. Exempt de fer el servei militar, aquest estatus va ser mantingut el 26 de desembre de 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, era membre de la Comissió Executiva de la Federació de la Construcció. El 15 de maig de 1915 es casà a Corbeil (Illa de França, França) amb Gabrielle Marie Guilleumette, però es va divorciar aviat i es casà novament el 14 de maig de 1918 al VI Districte de París amb Germaine Louise Gallet. Quan acabà el conflicte bèl·lic, col·laborà en el periòdic«sindicalista, llibertari, socialista i internacionalista» parisenc La Plébe (1918). El juliol de 1918, en el Congrés de la Federació de la Construcció, representà el Sindicat de Fusters de la regió parisenca i el desembre d'aquest any va ser reelegit membre de la Comissió Executiva Federal. Després va ser nomenat secretari del Sindicat de Fusters de París i tresorer de la 18 Regió Federal (regió parisenca). El 8 d'abril de 1920 va fer un míting a la Salle Cambronne per preparar els actes del Primer de Maig i pel seu discurs va ser denunciat el mes següent, juntament amb Sébastien Faure, per «provocació a l'assassinat i al pillatge». L'11 de setembre de 1920 participà en un míting a Clichy (Illa de França, França), organitzat per la Federació Comunista Anarquista (FCA), a favor de l'amnistia i contra la intervenció a Rússia; detingut amb Julien Content, gerent de Le Libertaire, i Letourneur, va ser acusat de«provocació a l'assassinat i per apologia de fets criminals» per les seves paraules en aquest míting en suport d'Émile Cottin, autor de l'atemptat frustrat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres; jutjat el 28 d'octubre d'aquell any, el 4 de novembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a 500 francs de multa per «intrigues anarquistes», que purgà, sembla, a la presó parisenca de La Santé. Després de l'escissió sindical, milità en la Federació Unitària de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i fou representant el Sindicat de Fusters de París. En 1922 fou nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del departament del Sena i membre del Comitè Departamental dels Comitès Intersindicals. El setembre de 1927 acudí com a secretari del Sindicat de Fusters parisenc al XI Congrés de la Federació Unitària de la Construcció de la CGTR celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 10 de juny de 1924, segons un informe policíac, intervingué, en nom de la Unió Anarquista (UA), en un míting celebrat a la Sala de la Grange-aux-Belles de París contra la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, on demanà l'amnistia integral, fins i tot a Rússia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Enric Melich Rodes

    Enric Melich Rodes

    - Enric Melich Rodes: El 10 de juliol 1883 neix a Sant Joan Despí (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Melich Rodes –a vegades el seu segon llinatge citat erròniamentRodez. Sos pares es deien Joan Melich i Teresa Rodes. En 1903, pròfug de la justícia, s'exilià i en 1923, arran de les activitats anarcosindicalistes derivades de la vaga de La Canadenca també hagué de partir. Fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Militant del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Joan Despí, durant els anys bèl·lics fundà la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat i en 1937 va ser el promotor que el nom de la localitat canviés pel Pi de Llobregat, eliminat així la seva connotació religiosa. Durant els fets de maig de 1937 representà les Joventuts Llibertàries a les reunions que es van tenir amb les forces polítiques i el Consell Municipal de Sant Joan Despí. En 1938 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT del seu poble. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. A l'exili treballà a pedreres i com a llenyataire. Durant l'ocupació nazi organitzà, amb Miguel González Espada i Pedro Pérez, una xarxa d'evasió de resistents i de jueus cap a Andorra. Més tard residí a Cervera de la Marenda i milità en la CNT de Banyuls de la Marenda, al Rosselló català. Autodidacte i amb una extensa cultura, ja vell i malalt s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) al costat de son fill, el també militant anarquista Enric Melich Gutiérrez, i mantingué contactes amb Abel Paz. Sa companya fou Francisca Gutiérrez. Enric Melich Rodes va morir el 22 de juny –algunes fonts citen erròniament el 20 de juny– de 1958 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Notícia referent a Pierre Berteletto apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 21 de maig de 1921

    Notícia referent a Pierre Berteletto apareguda en el diari parisenc Le Matin del 21 de maig de 1921

    - Pierre Berteletto: El 10 de juliol de 1886 neix a Chambéry (Savoia, Arpitània) el sindicalista, antimilitarista i propagandista anarquista Pierre Berteletto, també citat Bertheletto. El 28 d'abril de 1918 parlà, amb Méric i Couergon, en la reunió sindical dels metal·lúrgics de les fàbriques de guerra d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) celebrada a la Sala Moriat de la citada localitat. La seva militància sindicalista jugà un important paper durant les vagues de 1920 i entre el 14 i el 15 de novembre d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA), que se celebrà a la Sala Cambronne de París (França), i del qual va ser secretari. En 1921 va ser membre del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i també formà part del grup anarquista del XIII Districte parisenc. Antimilitarista membre de la«Lliga dels Refractaris», el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions a la recerca de propaganda antimilitarista, com ara el 15 d'abril i el 20 de maig de 1921. Amb Maurice Pfister (Fister), Lucien Haussard i Maurice Vandamme (Mauricius), assistí al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 a Berlín (Imperi Alemany). El gener de 1922 es personà amb Louis Lecoin, en nom de Le Libertaire, a la seu del periòdic comunista L'Humanité per protestar per un article d'Humbert-Droz aparegut en Le Bulletin Communiste on els anarquistes eren titllats de«contrarevolucionaris». En 1922 fou nomenat tresorer de l'UA i entre gener de 1922 i març de 1924 fou gerent de La Revue Anarchiste. La seva gestió de la Llibreria Social suscità crítiques i va ser reemplaçat per André Colomer. Desconeixem la data i el lloc de la seva defuncíó.

    ***

    Foto policíaca de Giovanni Ponza (10 de gener de 1913)

    Foto policíaca de Giovanni Ponza (10 de gener de 1913)

    - Giovanni Ponza: El 10 de juliol de 1891 neix a Acelh (Piemont, Itàlia)–algunes fonts assenyalen el 15 de juliol de 1891 a Torí (Piemont, Itàlia)– l'anarquista Giovanni Antonio Ponza, també conegut en la seva versió francesa Jean-Antoine Ponza, i que va fer servir diversos pseudònims (David Venancio Cabezón, Ramón Pallás, Jean Donel, etc.). Fill d'una família benestant, son pare es deia Luigi Ponza, enginyer militar retirat, i sa mare Giovanna Maria Calandra. Rebé una educació exquisida i quan encara estudiava a l'institut, fugint del servei militar, abandonà sa família, amb la qual tenia constants problemes per les seves idees, i marxà primer a Gènova (Ligúria, Itàlia) i després a Marsella (Provença, Occitània), on s'embarcà rumb cap a l'Argentina. A Buenos Aires entrà ràpidament en contacte amb els cercles anarquistes italians, espanyols i russos i, gràcies a saber el francès i altres moltes llengües (alemany, anglès, castellà, etc.), treballà un temps en la Companyia Francesa de Ferrocarrils, d'on, després d'una vaga de ferroviaris, va ser acomiadat de la feina i expulsat del país. Passà al Brasil, on per les seves activitats anarquistes va ser també expulsat. A Montevideo (Uruguai) restà uns mesos i entrà en contacte amb diversos companys, especialment amb el Comitè de Propaganda per a la Revolució Espanyola (Monet, Miguel Moreno, Nieves, Alejandro Sus, etc.). Posteriorment es traslladà a l'Argentina, on es relacionà amb els anarquistes Antonio Buffa (L'Odiato di Girifalco); Schultz, implicat en un atemptat a Londres (Anglaterra) contra el rei Alfons XIII d'Espanya; Simón Radowitzky, autor de l'atemptat contra el coronel Ramón Lorenzo Falcón; i Iván Romanoff, autor de l'atemptat del Teatre Colón del 26 de juny de 1910. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista La Protesta i es relacionà molt amb un dels seus redactors, l'anarquista espanyol Eduardo García Gilimón (Eduardo Gilimón). Expulsat novament de l'Argentina, marxà cap a Montevideo, on el 26 de novembre de 1910 s'embarcà rumb cap a Barcelona (Catalunya). En contacte amb els anarquistes catalans, aconseguí un certificat a nom de David Venancio Cabezón, signat per Pedro (o Miguel) Permañer, secretari del periòdic Solidaridad Obrera, i un altre a nom de Ramón Pallás, i amb aquesta documentació arribà a Marsella, a Comina (Llenguadoc, Occitània), a Bordeus (Aquitània, Occitània), i, a començament de 1911, a París (França). En arribar a la capital francesa entrà en contacte amb Charles Albert, qui li va proposar fer una gira propagandística arreu de l'Argentina i li va ajudar econòmicament amb dos francs i una carta de recomanació per a Auguste Savoie, secretari de la Unió de Sindicats del Sena. Aquestúltim li va lliurar una carta de recomanació per al Sindicat d'Hoteleria, per aconseguir feina al Restaurant Internacional, i altre per al Sindicat d'Empleats de Comerç. Volia establir relacions amb Charles Malato, però aleshores aquest no era a París. En aquesta època vivia al domicili dels anarquistes espanyols Miguel Ruiz i Antonio Llanas, al número 13 del carrer Caillié, i posteriorment al número 3 del carrer Austerlitz, al domicili de l'inventor «d'una màquina hidràulica». En un informe policíac realitzat durant la tardor de 1911 assenyalava que era un especialista en explosius i que freqüentava un bar del carrer Cujas on es reunien anarquistes italians, espanyols i russos. Desaparegut per a la policia parisenca, va ser detingut per vagabunderia a Marsella i el 13 de juliol de 1911 se li va decretar l'expulsió del país. En aquesta època feia vida sota el nom de Jean Donel, nascut el 16 de juliol de 1891 a Montevideo. Passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on el febrer de 1913 va ser detingut, sota el nom de André-Joseph Ponza, en flagrant delicte de desvalisament, tot pretenent passar per detectiu privat i agent de seguretat. Jutjat, l'11 de març de 1913 va ser condemnat a un any de presó i 10 anys d'expulsió il·limitada del territori de la Confederació Helvètica. El 24 de gener de 1914 va ser expulsat de Suïssa i arribà a Londres, on va ser controlat per la policia al barri francoitalià. A partir d'aquest moment es va perdre el seu rastre.

    ***

    Necrològica de José López Bretos apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 d'agost de 1963

    Necrològica de José López Bretos apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'agost de 1963

    - José López Bretos: El 10 de juliol de 1899 neix a Aniés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José López Bretos. Sos pares es deien Antonio López i Juana Bretos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Acabà instal·lant-se a Cesan. José López Bretos va morir el 7 de juny de 1963 –algunes fonts citen erròniament el 9 de juny de 1963– a Cesan (Gascunya, Occitània).

    ***

    Ramón Martínez González

    Ramón Martínez González

    - Ramón Martínez González: El 10 de juliol de 1901 neix a Esparragal (Múrcia, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Ramón Martínez González, conegut com Nano. Sos pares es deien Ramón Martínez i Carmen González. Quan era molt jove es va traslladar a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Cap el 1919 va començar a militar a l'Ateneu Sindicalista i va ser força actiu sindicalment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) com a contramestre en el sector tèxtil. Com a membre dels grups específics, va ser perseguit i detingut en diverses ocasions durant l'època de Martínez Anido i de Primo de Rivera. Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 participà, en representació de Badalona, en la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) dels sindicats cenetistes que se celebrà a Blanes (Selva, Catalunya). L'agost de 1925 va ser detingut amb altres companys (Francisco Cascales, Vicente, Antonio Conejero Tomás, Antonio San Martín, Vicente Adelantado Pérez, Manuel Mulé Sender, Lluís Puig Castillo i Joan Faus Marimón) en una agafada en un bar barceloní durant una reunió clandestina del Comitè de Relacions Anarquistes. Va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, a Badalona, que va establir contactes amb el capità Fermín Galán Rodríguez. Entre 1931 i 1932 col·laborà en La Colmena Obrera de Badalona. A finals de 1931 va fer diversos mítings a Badalona i representà el Sindicat Fabril i Tèxtil en el Congrés Local de novembre d'aquell any. Fou un dels principals protagonistes de la reunificació durant els anys republicans i membre del Comitè Regional del Tèxtil de la CNT. Va jugar un paper destacat durant la vaga de contramestres del tèxtil de maig de 1934. Presidí el Sindicat del Tèxtil en 1936 i va saber la data exacta de l'aixecament militar. Durant la revolució va ser l'eix de la col·lectivització del tèxtil amb Josep Costa Font i fou conseller d'Economia de l'Ajuntament de Badalona i secretari de la Federació Local de la CNT. Entre 1936 i 1937 col·laborà en Vía Libre de Badalona. En acabar la guerra, es va exiliar a França i en 1941 es va instal·lar a Clastres, on va ajudar a la reorganització durant els seus últims anys i va afavorir els intentes de reunificació. Ramón Martínez González va morir el 7 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 8 de juliol– de 1974 a Castres (Guiana, Occitània). Pòstumament, en 2008, es publicà el llibre Memorias de un colectivista libertario badalonés (1936-1939), escrit amb Josep Costa Font, i també amb aquest deixà inèdit el llibre Por qué fuimos militantes de la CNT.

    Ramón Martínez González (1901-1974)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-


    Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.


    Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)


    Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

    Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.


    Recuperació


    Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

    “La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

    Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

    Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.


    Vinculació


    Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

    Palma 30/06/2018



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [11/07] «L'Indépendant» - Conferència de Liar-Courtois - «Frente y Retaguardia» - Bordat - Ravasio - Benvenuti - Haussard - Gracia - Català Tineo - Egea - Ravachol - Malaspina - Chedeau - Rúa - Parés - Ribera - Estassy - Quinteros - Bruch - Sánchez Ibáñez - León - Lleonart

    Anarcoefemèrides de l'11 de juliol

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "L'Indépendant"

    Portada del primer número de L'Indépendant

    - Surt L'Indépendant: L'11 de juliol de 1891 surt a Commercy (Lorena, França) el primer número del periòdic quinzenal L'Indépendant. Organe des Travailleurs. Portà l'epígraf anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats». Creat per Eugène Humbert i Eugène Mariatte, que exercí de gerent, tingué el suport del grup anarquista«Liberté» de Nancy. D'aquesta publicació només sortiren tres números, l'últim el 22 d'agost de 1891.

    ***

    Cartell de l'acte [IISH-Amsterdam]

    Cartell de l'acte [IISH-Amsterdam]

    - Conferència de Liard-Courtois: L'11 de juliol de 1903 se celebra a la Sala del Casino de París (França) la conferència, pública i contradictòria, «Révolution, procréation» (Revolució, procreació) a càrrec del militant anarquista, neomaltusià i excondemnat a treballs forçats a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa Auguste Courtois (Liard-Courtois). L'acte va estar organitzat per la Lliga de la Regeneració Humana, de Paul Robin.

    ***

    Capçalera de "Frente y Retaguardia"

    Capçalera de Frente y Retaguardia

    - Surt Frente y Retaguardia: L'11 de juliol de 1937 surt a Barbastro (Osca, Aragó, Espanya), i després a Arguis (Osca, Aragó, Espanya), el primer número del setmanari Frente y Retaguardia.Órgano de las Juventudes Libertarias de la província de Huesca y de las del Frente. Va ser publicat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya al front aragonès i no pel Comitè Regional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d'Aragó. De caire radical, realitzà campanya contra la dissolució de les col·lectivitat, combaté el col·laboracionisme i fou força crític amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), l'Escola de Militants de Montsó i l'aliança antifeixista. Publicà un número extraordinàri dedicat al «19 de Juliol» sense numerar. El responsable editorial va ser Diego Franco Cazorla (Amador Franco) i trobem textos de Máximo Franco, Ramón Liarte i Josep Peirats, entre d'altres. L'últim número conegut és l'11, de febrer de 1938.

    Anarcoefemèrides
    Naixements

    El procés als anarquistes de Lió segons el diari parisenc "L'Univers Illustré" i on apareix Toussaint Bordat

    El procés als anarquistes de Lió segons el diari parisenc L'Univers Illustré i on apareix Toussaint Bordat

    - Toussaint Bordat:L'11 de juliol de 1854 neix a Chassenard (Alvèrnia, Occitània) el militant anarquista Toussaint Bordat. Allistat amb 16 anys, va participar en els combats de l'exèrcit del Loira en 1870. Instal·lat després a Lió, va esdevenir canut --obrer de la indústria de la seda lionesa-- a la Croix-Rousse («el turó que treballa»). La seva posició política se situa aleshores amb el Partit Obrer Socialista, del qual serà una figura destacada; però en desacord amb la seva línia pro Jules Guesde (marxista i electoralista), crea en 1881 el Partit d'Acció Revolucionària, que s'arrenglarà amb l'anarquisme. El 18 de juny de 1882, després d'una manifestació de protesta per la sagnat repressió dels miners de La Ricamarie, va ser condemnat, a causa de les violències que s'hi desenrotllaren, a un mes de presó. En 1882 va col·laborar en el periòdic anarquista lionès Le Droit Social i després en L'Étendard Révolutionnaire que el succeirà. Partidari de l'acció directa, va justificar, per escrit i de paraula, les accions de la Banda Negra de Montceau-les-Mines contra els edificis religiosos. El 14 d'octubre de 1882 va ser detingut i inculpat amb altres militants de «reconstituir una internacional revolucionària». En l'espectacular«Procés dels Seixanta-sis», que començarà el 8 de gener 1883, serà condemnat a quatre anys de presó i a una elevada multa. Quan va sortir de presó, el gener de 1886, va reprendre les seves activitats revolucionàries que el van portar novament alguns mesos a la garjola a més d'una prohibició de viure a Lío, cosa que el va fer instal·lar-se primer a Viena (Poitou-Charentes) i després a Narbona, on organitzarà, en 1897, les conferències de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Pietro Ravasio

    Pietro Ravasio

    - Pietro Ravasio: L'11 de juliol de 1884 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pietro Ravasio. Sos pares es deien Tommaso Ravasio i Maria Alborghetti. Es guanyava la vida com a obrer en una foneria. El 28 de desembre de 1901 va ser sentenciat per un jutge de Bèrgam a una multa per«escàndol nocturn», però a causa de la seva insolvència la pena va ser transformada en tres dies de detenció que purgà l'abril de 1902. El 22 de juny de 1907 un jutge de Bèrgam el condemnà a una multa per«lesions voluntàries», però la pena va ser suspesa. El 4 de març de 1910 va ser denunciat per un jutge acusat de«rebuig» a les ordres de la Seguretat Pública. Amic del sindicalista anarquista Alessandro Caglioni, es mostrà força crític amb les posicions reformistes i amb les dels intel·lectuals socialistes. El 12 de novembre de 1911, en ocasió de la inauguració de la Secció d'Obrers en cadena i Afins de la Cambra del Treball de Bèrgam, interrompé contínuament el discurs oficial de l'advocat socialista Carlo Zilocchi afirmant que tot el que deia era un «discurs de titelles». Aquell mateix mes, amb un grup d'amics, va ser acusat per la policia d'haver molestat dos capellans. A començament de 1912 participà en una brega amb els sindicalistes Alessandro Caglioni i Alessandro Scarpellini, que va ser sufocada gràcies a la intervenció del delegat de la Seguretat Pública de Bèrgam Arnaldo De Franceschi. Inscrit en la Cambra del Treball de Bèrgam i en el Fascio Obrer de Bèrgam i província, creat per iniciativa del grup dels sindicalistes revolucionaris locals (Federico Luraschi, Aristide Piccinini, Agjostino Rocchi, etc.), va estar subscrit a la revista L'Azione Proletaria, que començà a publicar-se l'octubre de 1910. Treballà com a obrer fonedor a Castro (Llombardia, Itàlia), on el 16 de març de 1912 lamentà públicament el fallit atemptat de l'anarquista Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia de dos dies abans; per aquestes declaracions, va ser interrogat, detingut, processat i condemnat el 25 de març de 1912 pel tribunal de Bèrgam a quatre mesos de reclusió i a 100 lires de multa, a més de ser-li revocada la suspensió de l'execució de la pena imposada pel jutge de Bèrgam del 22 de juny de 1907. El 16 de juliol de 1912 recobrà la llibertat. El maig de 1914 passà a treballar al taller mecànic de«Benz e Spada» de Bèrgam. L'estiu d'aquell any entrà formar part del Grup Llibertari de Bèrgam que s'acabava de crear, i començà a reprendre l'amistat amb Alessandro Caglioni, membre destacat d'aquest grup, amb qui havia discutit. En 1922 va ser apallissat a Caravaggio (Llombardia, Itàlia) per un escamot feixista local, que li trencà el cap per haver manifestat les seves idees. El setembre de 1924 continuava professant idees subversives, però sense destacar. L'agost de 1929 va ser contractat com a fonedor als tallers de la foneria Magrini. Entre 1929 i 1932, encara que continuava amb les seves idees, va ser qualificat per les autoritat com a «no perillós». L'octubre de 1932 va ser esborrat del registre dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Edon Benvenuti

    Edon Benvenuti

    - Edon Benvenuti: L'11 de juliol de 1893 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'escultor antimilitarista i anarquista Edon Benvenuti. Sos pares es deien Serafino Benvenuti i Augusta Genovini. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. S'adherí al moviment anarquista de ben jovenet i destacà pel seu antimilitarisme, enquadrat en el grup anarquista«Germinal», format especialment per artesans de l'alabastre (Gino Fantozzi, Guelfo Guelfi, etc.), que durant la Gran Guerra i el «Bienni Roig» (1919-1920) tingué un paper molt destacat en la propaganda. El 24 d'abril de 1917, en ocasió de la partida d'un grup de soldats cridats al front, promogué una manifestació hostil a l'Exèrcit a l'estació de Volterra, atupant, segons les autoritats, un estudiant que havia cridat «Visca l'Exèrcit! Fora els alemanys!». Per aquest fet el 27 de maig de 1917 va ser condemnat pel Tribunal de Volterra a tres dies d'arrest. Per motius laborals es traslladà a Palerm (Sicília), on visqué amb sa família en condicions d'indigència i contínuament vigilat i reprimit per les autoritats. Sembla que per això el febrer de 1935 envià una carta a la Direcció General de la Policia adjurant del seu passat polític, encara que malgrat aquesta retractació, les autoritats policíaques no es refiaren i el mantingueren sotmès a una estreta vigilància fins la caiguda del règim feixista. En la postguerra retornà a la seva ciutat natal i reprengué el contacte amb el moviment llibertari, formant part del grup anarquista«Germinal». Edon Benvenuti va morir el 27 de maig de 1965 a Volterra (Toscana, Itàlia).

    ***

    Lucien Haussard (ca. 1921)

    Lucien Haussard (ca. 1921)

    - Lucien Haussard:L'11 de juliol de 1893 neix a Sant Quintí (Picardia, França) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Eugène Haussard. Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922, on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el «Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el «Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma,  va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per «ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir. Lucien Haussard va morir el 3 de desembre de 1969 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

    Lucien  Haussard (1893-1969)

    ***

    Necrològica de Bernabé Gracia Alegre apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 d'abril de 1967

    Necrològica de Bernabé Gracia Alegre apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 d'abril de 1967

    - Bernabé Gracia Alegre: L'11 de juliol de 1895 neix a Allepús (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Bernabé Gracia Alegre. Quan era molt jove emigrà a Catalunya i entrà a treballar als Ferrocarrils Catalans a Manresa (Bages, Catalunya) i a Olesa (Baix Llobregat, Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 treballava de miner a Súria (Bages, Catalunya) i milità en el Sindicat de Miners de la CNT d'aquesta localitat. Durant els anys trenta participà en les insurreccions anarquistes de Fígols (Berguedà, Catalunya) i Sallent (Bages, Catalunya). El 18 de desembre de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència, amb el també miner anarquista Ginés González González, per«tinença d'explosius i arma de foc»; ell fou absolt, però son company va ser condemnat a tres anys i un dia de presó. Deportat a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà, Catalunya), en pogué fugir i s'instal·là clandestinament a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on fou membre de la Federació Local de la CNT. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i durant la Revolució va ser nomenat president de la col·lectivitat agrícola de Sant Feliu de Llobregat. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa companya Carmen Moya Martín (1899-1976), que va ser molt activa durant la vaga minera de 1932, i sos fills a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Duran l'Ocupació sa companya va ser repatriada per les autoritats franceses. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Les Vicaris (Le Vilar de Fanjaus, Llenguadoc, Occitània), on durant molts anys fou secretari de la Federació Local de Castelnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1950 sa companya es pogué reunir amb ell a Les Vicaris. Bernabé Gracia Alegre va morir el 23 de febrer de 1967 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) després d'una operació quirúrgica i fou enterrat dos dies després al cementiri de Castelnou d'Arri.

    ***

    Sigfrid Català Tineo

    Sigfrid Català Tineo

    - Sigfrid Català Tineo: L'11 de juliol de 1906 neix a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Son pare, Vicent Català, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França; sa mare es deia Isabel Tieno. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la«Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1978 a l'Hospital Universitari Doctor Peset de València (País Valencià) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. El10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó.

    Sigfrid Català Tineo (1906-1978)

    ***

    Necrològica de Joaquín Egea Martínez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 de gener de 1978

    Necrològica de Joaquín Egea Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de gener de 1978

    - Joaquín Egea Martínez: L'11 de juliol de 1908 neix a Callosa de Segura (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquín Egea Martínez. Sos pares es deien Joaquín Egea i Josefa Martínez. Emigrat des de l'adolescència a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), esdevingué anarquista llegint Tierra y Libertad. Milità en els grups francesos de la Unió Anarquista (UA) i de la Federació Anarquista Francesa (FAF). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, marxà cap a Barcelona (Catalunya) i participà en la defensa de la Revolució. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a França, on continuà militant, amb sa companya Rosa Savall, amb qui va tenir dos infants, en la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 23 de setembre de 1961 fou el secretari de la reunió que se celebra a la Unió Departamental de Força Obrera (FO), on es constituí el Comitè Local de Montpeller de l'Aliança Sindical entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Joaquín Egea Martínez va morir el 17 de novembre de 1977 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac de cor fulminant i va ser incinerat a Marsella (Provença, Occitània).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Dibuix sobre l'execució de Ravachol

    Dibuix sobre l'execució de Ravachol

    - Ravachol: L'11 de juliol de 1892, a les 4.05 del matí, és guillotinat a Montbrison (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Havia nascut el 14 d'octubre de 1859 a Saint-Chamond (Arpitània), tenia tres germans i era fill de Marie Ravachol, una obrera tèxtil francesa, i de Jean Adam Koënigstein, un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux, qui abandonarà la seva dona. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Es va fer antireligiós i ateu, després de llegir Le juif errant, i més tard anarquista, en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba al rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del «Cas de Clichy» que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fer ningú. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència del Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!» Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra dels Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.

    ***

    Foto policíaca de Vittorio Malaspina

    Foto policíaca de Vittorio Malaspina

    - Vittorio Malaspina: L'11 de juliol de 1928 mor a Bobigny (Illa de França, França) el socialista i comunista, i després anarquista i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut com Giovanni Massari. Havia nascut el 19 d'agost de 1904 a Sanremo (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia Garibaldi. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI) a Sanremo i es guanyava la vida en el sector de la construcció, com a pintor i com a fuster. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i en aquesta època participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1923 emigrà a França on esdevingué anarquista. Sota una falsa identitat visqué a París (França) i en 1924, amb altres companys, com ara Ugo Fedeli (Hugo Treni), participà en la fundació del projecte internacional «Edicions Anarquistes», que arreplegava militants de diverses llengües. L'agost de 1926 retornà a Itàlia i a Sanremo fou salvatgement apallissat per un escamot de camises negres, tornant a passar a França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser detingut arran de l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio» de Juan-les-Pins (Antíbol, Provença, Occitània). En els cercles anarquistes es parlà de «fals atemptat», la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una campanya repressiva contra la colònia anarquista establerta a la Costa Blava. Després de dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va ser expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo Costantini, Henri Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de cometre atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan (Vallauris, Provença, Occitània), el consolat d'Itàlia a Niça (Provença, Occitània) i diversos establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de setembre de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari, passà a Bèlgica, on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre perseguit per les autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el cap de l'organització anarquista italiana que operava a França. S'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927, requerit per la justícia belga, va ser detingut sota l'acusació d'haver participat en l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18 d'octubre de 1927 a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota participació en aquests fets i amb una coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat dos mesos empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El juny de 1928 entrà clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny– de 1928 a Bobigny (Illa de França, França) a resultes del lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any abans. El 20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església parroquial de San Giuseppe de Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a París, i L'Adunata dei Refrattari, de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York (Nova York, EUA), li reteren homenatges.

    Vittorio Malaspina (1904-1928)

    ***

    Notícia de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 12 de juliol de 1934

    Notícia de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc Le Matin del 12 de juliol de 1934

    - Louis Chedeau:L'11 de juliol de 1934 mor a Issoudun (Centre, França) l'artesà serraller anarquista Louis Camille Marius Chedeau. Havia nascut el 9 de febrer de 1893 a Issoudun (Centre, França). Sos pares es deien Louis Chedeau i Rachel Marie Renouard. Quan tenia 16 anys començà a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins, conegué E. Armand a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per l'anarcoindividualisme. Quan la Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament abans d'aconseguir ser donat de baixa per al servei militar. A partir de començament dels anys trenta milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en el pacifista i antifeixista «Comitè Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12 d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan passà per a la seva regió durant una gira propagandística. Molt lligat a l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el visità a l'hospital de Tours (Centre, França) quan aquest va estar internat. Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 a l'Hospital General d'Issoudun (Centre, França) a resultes de l'electrocució patida quan tocà amb una barra de ferro un transformador mentre treballava. Sa companya fou Yvonne Armantine Perruchot.

    ***

    Notícia de l'execució de Manuel Rúa Losada apareguda en el periòdic corunyès "Hoja Oficial del Lunes" del 12 de juliol de 1937

    Notícia de l'execució de Manuel Rúa Losada apareguda en el periòdic corunyès Hoja Oficial del Lunes del 12 de juliol de 1937

    - Manuel Rúa Losada: L'11 de juliol de 1937 és afusellat a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Rúa Losada. Havia nascut el 15 de desembre de 1905 a la Corunya (la Corunya, Galícia). Milità en el Sindicat de Tramviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. El juliol de 1920 va ser detingut per«vaga il·legal». L'abril de 1931 fou nomenat delegat dels tramviaris en el Comitè Local de la CNT de la Corunya i en 1933 secretari del seu sindicat. Va ser detingut per sabotatge durant la vaga revolucionària de desembre de 1933. Després de la caiguda de la Corunya a mans feixistes, va ser acusat per les autoritats franquistes d'haver participat en la temptativa de fugida de militants a bord de la motora Sisargas des de la Corunya el març de 1937; jutjat en consell de guerra per «rebel·lió militar» en maig, va ser condemnat a mort. Manuel Rúa Losada va ser afusellat l'11 de juliol de 1937 a la Corunya (la Corunya, Galícia), juntament amb altres 11 companys.

    ***

    Just Parés Salvans

    Just Parés Salvans

    - Just Parés Salvans: L'11 de juliol de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Just Parés Salvans. Havia nascut cap el 1900 a Folgueroles (Osona, Catalunya). Mecànic i pedraire de professió, vivia a Roda de Ter (Osona, Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Acusat pels franquistes de pertànyer a les Patrulles de Control, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Just Parés Salvans va ser afusellat, juntament amb l'anarquista Josep Teixidó Pous, l'11 de juliol de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al Fossar de la Pedrera d'aquesta ciutat.

    ***

    Antonio Ribera

    Antonio Ribera

    - Antonio Ribera: L'11 de juliol de 1949 és abatut a Santa María de Buil (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Ribera. Havia nascut en 1919 a Fonts (Osca, Aragó, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries, durant la guerra civil combaté en la 28 Divisió (antiga «Columna Ascaso»). Amb el triomf franquista va ser detingut i empresonat. Quan portava cinc anys a la presó aconseguí fugir i passar a França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc, Occitània), milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. A començaments de juliol de 1949, amb Antonio Carruesco, fou responsable d'un grup de guerrilleres llibertaris que, després d'haver acompanyat el guerriller José Pascual Palacios fins a la frontera, s'infiltrà dins Aragó pel llac d'Urdiceto (Osca, Aragó, Espanya). Aquest grup estava format per Luciano Alpuente (Madurga), Alejandro Tiburcio, Eusebio Montes Brescos, Jaime Jordán, Aurelio Martí, Antonio Alquezar, Jaime (El Rubio) i altres dos militants. Encerclat l'escamot per la Guàrdia Civil a l'anomenat Mesón de Sivil d'Alberuela de la Liena (Abiego, Osca, Aragó, Espanya), Aurelio Martí resultà mort en l'enfrontament mentre la resta del grup aconseguí fugir. L'11 de juliol de 1949, Antonio Ribera, Luciano Alpuente i Alejandro Tiburcio s'acostaren a una granja a prop de Santa María de Buil a la recerca de provisions, però van ser rebuts pels trets del grup antiguerriller; Antonio Ribera fou mortalment abatut, mentre els seus dos companys aconseguiren fugir amb moltes dificultats.

    Antonio Ribera (1919-1949)

    ***

    Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy

    Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy

    - Yvonne Estassy: El 11 de juliol de 1951 mor a Niça (País Niçard, Occitània) la mestra, periodista, poetessa i propagandista anarcoindividualista Yvonne Rhimboult, més coneguda com Yvonne Estassy. Havia nascut el 24 de juliol de 1869 a Baugé (País del Loira, França). Es casà amb Gaston Estassy, de qui prengué el nom i amb qui tingué tres infants (Simone, Yves i Patrice). Fou professora de ciències a l'Escola Normal d'Orà (Algèria) i a partir de 1910 a l'Escola Primària Superior de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Durant la Gran Guerra va ser batejada com «La Mère Serbe» de Nimes i en 1916 s'ocupà de les gales benèfiques en favor dels infants serbis refugiats en aquesta ciutat. En 1918 obtingué un carnet de premsa en nom de la revista artística Les Jeunes Lettres. En 1919 publicà el seu recull de poemes Dans l'autre patrie, que va ser venut en profit de l'«Obra de Socors als Estudiants Serbis» i que Han Ryner, amb qui mantingué una estreta correspondència, comentà en el setmanari Notre Voix. Per mediació de Han Ryner sembla que signà el manifest «Appel aux travailleurs intellectuels contre la guerre au Maroc», promogut per Henri Barbusse i que es va publicar el 2 de juliol de 1925 en L'Humanité, encara que si ho va fer va ser posteriorment a aquesta publicació ja que el seu nom no hi figura. Mantingué bona amistat amb l'anarquista Raoul Reynaud i col·laborà amb poemes i notícies en les revistes L'En Dehors i L'Unique, d'E. Armand, amb qui tenia amistat, fins al punt que aquest li va dedicar el conte L'arbre qui rit. És autora d'En marge de l'épopée. Extraits (1916, amb un prefaci de Jean Aicard), Les p'titsà Nimes. Chansonette-revue (1916), Nouveau dialogue du mariage philosophique (1926, amb una xerrada preliminar de Han Ryner) i L'art d'être gran mère. Poésies illustrées (1950). Yvonne Estassy va morir el 11 de juliol de 1951 a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on vivia des de feia anys. El seu arxiu personal es troba dipositat als Arxius Departamentals del Gard a Nimes.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    [12/07] Deportació de Bisbee - Condemna de Mühsam - Judici a Milà - Homenatge a Penina - Míting de les JJ. LL. - «Provo» - Xerrada de Méndez - Thoreau - Rey - Neebe - Faggioli - Meyrueis - Villaverde - Navarro - Molinari - Borrell - Maroto - Jodra - Pissarro - Sartori - Melis - Miranda - Urzainqui - Chiné - Kupferberg

    Anarcoefemèrides del 12 de juliol

    Esdeveniments

    Deportació de Bisbee

    Deportació de Bisbee

    - Deportació de Bisbee: El 12 de juliol de 1917, a Bisbee (Arizona, EUA), 1.167 miners, la majoria wobblies --militants de la central anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)-- i estrangers (només 167 eren nord-americans), en vaga de solidaritat amb els companys miners de Butte (Montana, EUA) són detinguts pel xèrif ajudat per la milícia. Tres persones moriran en aquesta operació. Reagrupats en un camp de beisbol, els miners seran immediatament deportats en vagons de ramat fins al desert de Nou Mèxic on seran internats sota la vigilància de l'exèrcit. Al poble miner de Bisbee la IWW reclutava membres entre els treballadors mexicans i europeus els quals rutinàriament realitzaven feines a les mines de coure amb uns salaris inferiors als dels nord-americans. El juliol de 1917, la IWW va presentar una llista de reivindicacions a les companyies mineres de Bisbee, inclosa la d'acabar amb la discriminació en contra dels treballadors sindicats i estrangers. Quan les companyies van rebutjar totes les demandes, es va convocar una vaga. Aleshores la patronal va fer córrer el rumor, en plena Gran Guerra, que la IWW era plena d'infiltrats proalemanys. A les dues de la matinada, uns 2.000 vigilats privats armats van envoltar els gairebé 1.200 homes, els van obligar a pujar a 24 vagons de ramat d'un tren i el van enviar a Nou Mèxic, on els abandonaren en mig del desert. Un editorial de Los Angeles Timesdel 15 de juliol de 1917 deixava molt clara l'opinió de les autoritats nord-americanes: «Sobre la nostra terra es troba l'enemic, exhortant la revolució i invocant l'anarquia: la IWW. De Butte a Bisbee, de Seattle a Leadville, aquesta organització internacional, farcida d'estrangers, portada per convictes, i intentant vagament disfressar el seu sabotatge darrere el títol fal·laç de "Treballadors Industrials del Món", aquesta franca guerra contra el nostre govern.»  Els deportats van restar sense empara durant setmanes fins que les tropes nord-americanes els van escoltar cap a unes instal·lacions on molts hi van restar detinguts durant mesos. Les autoritats de Bisbee van controlar tots els camins que portaven a la ciutat per evitar que els obrers, o qualsevol indesitjable, hi anés. Altres treballadors locals van ser encausats i deportats si se'ls trobava culpables de deslleialtat a les companyies mineres. Una comissió federal va investigar les deportacions, però no va trobar que cap llei federal hagués estat violada. La qüestió va ser remesa a l'Estat d'Arizona, el qual no va prendre cap acció contra cap companyia minera. La deportació de Bisbee va tenir un important precedent l'estiu de 1916 en la tristament famosa matança d'Everett (Washington, EUA), quan la policia va obrir foc sobre la massa d'obrera que, des de Seattle, anaven amb vaixell a Everett per manifestar-se; 11 militants sindicalistes trobaren la mort i 27 van ser greument ferits.

    ***

    Erich Mühsam

    Erich Mühsam

    - Condemna d'Erich Mühsam: El 12 de juliol de 1919, a Munic (Baviera, Alemanya), un Consell de Guerra, que havia començat el 7 de juliol, condemna per «alta traïció» l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam a 15 anys de presidi per la seva participació en la República dels Consells de Baviera. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín.

    ***

    Cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà, on es trobava el "Circolo dei Nobili"

    Cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà, on es trobava el "Circolo dei Nobili"

    - Judici a Milà: Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà (Llombardia, Itàlia), es desenvolupa el procés contra els anarquistes Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi, acusats de complicitat en l'atemptat de Bruno Filippi, el 7 de setembre de 1919, al Cercle dels Nobles, que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà. Filippi va morir en l'explosió de la bomba i l'Estat italià condemnarà durament els presumptes còmplices: Aldo Perego a 12 anys de presó i Guido Villa a 10.

    ***

    Notícia sobre l'homenatge a Joaquim Penina publicat en el periòdic barceloní "El Luchador" del 31 de juliol de 1931

    Notícia sobre l'homenatge a Joaquim Penina publicat en el periòdic barceloní El Luchador del 31 de juliol de 1931

    - Homenatge a Joaquim Penina: El 12 de juliol de 1931 se celebra a Gironella (Berguedà, Catalunya) un homenatge al propagandista anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats, afusellat el 10 de setembre de 1930 a Rosario (Santa Fe, Argentina) sense cap tipus de judici previ a l'Argentina. Fou el primer afusellat de la dictadura de José Félix Uriburu, acusat de ser l'autor d'un pamflet contra aquesta. En aquest acte en el seu homenatge celebrat al seu poble natal, parlaren Pau Porta –gironellenc també i amic personal de Penina amb qui emigrà a l'Argentina–, Frederica Montseny Mañé, Josep Xena Torrent, Tomás Cano Ruiz i Roser Dulcet Martí, i estigueren representades comissions de diversos pobles (Berga, Vilada, Fígols, Pobla de Lillet, Bages, Guardiola, Sallent, Rubí, Puig-reig, Campdevànol, Navàs i Balsareny); també enviaren adhesions l'Ateneu Llibertari del Clot de Barcelona, Llorenç Guinó i el periòdic El Luchador. L'homenatge a Penina consistí en una manifestació, en un míting i en una vetllada artística i teatral, on prengueren part l'orquestra de la població i la massa coral. L'acte va acabar amb la descoberta d'una placa commemorativa al carrer principal de Gironella (Avinguda de la Carretera), el qual, a partir d'aquell dia i durant tot el període republicà, va dur el seu nom, essent substituïda pel nom«Generalísimo Franco» en acabar la guerra civil. Pocs dies després, el 17 de juliol de 1931, Frederica Montseny publicà una ressenya biogràfica de Penina en les pàgines del periòdic barceloní El Luchador.

    ***

    Tribuna del míting

    Tribuna del míting

    - Míting de les Joventuts Llibertàries: El 12 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Principal de València (València, País Valencià) un míting organitzat per les Joventuts Llibertàries (JJ. LL.). L'acte va estar presidit per Antonio Oñate, secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i intervingueren Gregorio Gallego García, responsable de Propaganda del Comitè Regional del Centre de la FIJL, que afirmà que la posició actual de la Federació era la mateixa que es va mantenir després dels «Fets de Maig» del 1937 i que va analitzar i criticar la política governamental, especialment la del Ministeri d'Agricultura; Serafín Aliaga Lledó, vicesecretari de la FIJL, que defensà l'Aliança Juvenil Revolucionària (AJR); Fidel Miró Solanes, secretari de la FIJL, que combaté la trajectòria seguida pels partits polítics; i Galó Díez Fernández, en representació del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que dedicà un discurs elogiós a les JJ. LL. L'acte acabà amb la interpretació d'Hijos del Pueblo i amb visques a la CNT, la FAI i les JJ. LL.

    Míting de les Joventuts Llibertàries (12 de juliol de 1937)

    ***

    Portada del primer número de "Provo"

    Portada del primer número de Provo

    - Surt Provo: El 12 de juliol de 1965 surt a Amsterdam (Països Baixos) el primer número de la revista mensual anarquista Provo. Des del maig d'aquell any s'havia anunciat la publicació de la revista, però només s'editaren cincs fulletons sota el nom de Provokatie (Provocació) que eren repartits en happenings i accions anarcolúdiques. De la revista Provo, òrgan del moviment revolucionari i contestatari«Provo» (de«provocació»), s'editaren del primer número 500 exemplars, dels quals només es distribuïren 100, però n'arribaren a publicar-se 20.000 delsúltims números. En el primer número, el qual venia acompanyat d'uns quants petards, es publicà el text «Der praktische Anarchist» (La pràctica anarquista), on podien trobar instruccions decimonòniques de com confeccionar explosius; la revista fou segrestada per les autoritats per«pamflet sediciós» i els seus editors detinguts per «incitació a la violència», encara que van ser alliberats més tard sense càrrecs. Un dels fundadors d'aquest moviment anarquista va ser Roel Van Duyn, autor d'Inleiding tot het provocerend denken (Introducció al pensament provocatiu), una mena de «Manifest Provo» que fou publicat en la revista. A més d'aquesta publicació s'editaren nombrosos textos, fullets, còmics, etc. Nombrosos col·laboradors de la revista van ser jutjats pels seus articles i les seves accions (insults a l'autoritat i a la monarquia, obstrucció del trànsit rodat, crema de banderes nord-americanes, ús d'estupefaents, venda ambulant d'articles prohibits, escàndol públic, etc.). Hi van col·laborar Constant Nieuwenhuis, Harry Mulisch i Peter Schat, entre d'altres. En sortiren 15 números, l'últim el 30 de març de 1967, poc abans de la dissolució oficial del grup el maig d'aquell any. El moviment Provo va ser un clar antecedent de tot el moviment de protesta de «Maig del 68».

    ***

    Cartell de la presentació del llibre

    Cartell de la presentació del llibre

    - Xerrada de Nelson Méndez: El 12 de juliol de 2014 se celebra a l'Ateneu de Los Teques (Guaicaipuro, Miranda, Veneçuela) la presentació del llibre Bitácora de la utopía. Anarquismo para el siglo XXI, a càrrec del seu autor, el professor de sociologia de la Universitat Central de Veneçuela (UCV) Nelson Méndez. L'acte va està organitzat per «Red Anarquista» (RA, Xarxa Anarquista) dins el marc d'un fòrum de celebració del bicentenari del naixement de Mikhail Bakunin.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Henry David Thoreau

    Henry David Thoreau

    - Henry David Thoreau:El 12 de juliol de 1817 neix a Concord (Massachusetts, EUA) l'assagista, filòsof, poeta, propagador de la desobediència civil i anarcoindividualista David Henry Thoreau, més conegut comHenry David Thoreau. Sos pares, John Thoreau i Cynthia Dunbar, van tenir tres fills més (Helen, John i Sophia); son avi patern havia nascut a Jersey i era d'origen francès i son avi matern, Asa Dunbar, va jugar un paper important en la «Rebel·lió del pa i de la mantega» a Harvar en 1766, la primera manifestació estudiantil de la història nord-americana. David Henry va ser anomenat així en honor de son oncle patern recentment mort, David Thoreau; i esdevindrà Henry David durant els anys universitaris, encara que mai no va canviar el nom oficialment. En 1818 sa família es va instal·lar a Chelmsford (Massachusetts) i en 1821 es traslladarà a Boston i David Henry s'inscriurà a l'escola. En 1822 va descobrir l'estany de Walden arran d'una estada a casa de l'àvia. A partir de 1828 aprendrà llatí, grec i francès a l'Acadèmia de Concord. En 1833, gràcies a una beca, va matricular-se en la Universitat de Harvard per estudiar retòrica, filosofia i ciències. Hi va conèixer Ralph Waldo Emerson qui esdevindrà el seu mentor. Va descobrir la filosofia transcendentalista (Emerson, Fuller, Alcott, etc.) en 1835 abans d'obtenir el diploma d'Harvard en 1837, ocasió que aprofitarà per fer un discurs absolutament llibertari contra la societat en la línia transcendentalista. En acabar els estudis, en 1837 començarà a ensenyar en una escola primària de Canton i com a professor en una escola pública a Concord, on presentarà la seva dimissió després d'una setmana en rebutjar d'aplicar les càstigs corporals aleshores en vigor. A partir d'octubre de 1837 va començar a escriure, suggerit per Emerson, un diari on va anotant les seves observacions sobre la natura i crítiques dels llibres que va llegint; aquest diari durarà fins al 1861 i serà una important font de nombroses publicacions. En 1838, en no trobar feina com a professor, decideix obrir una escola privada a casa seva. Son germà John se li ajuntarà poc després i plegats van realitzar un programa escolar força progressista. En 1840 els dos germans s'enamoren de la mateixa al·lota i ambdós li proposen matrimoni, però ambdós seran rebutjats. Encara que l'escola va tenir un cert èxit, va haver de tancar en 1841 i poc després, el 12 de gener de 1842, John morirà de tètans. Entre 1841 i 1843 H. D. Thoreau va establir-se a casa de Ralph Waldo Emerson, a Concord, com a tutor de sos infants, assistent editorial i jardiner. Alhora que Thoreau perd son germà, Emerson perdrà sos fills d'escarlatina. Thoreau va esdevenir deixeble d'Emerson, qui li va introduir en el cercle d'autors i pensadors locals (Ellery Channing, Margaret Fuller, Bronson Alcott, Nathaniel Hawthorne i son fill Julian Hawthorne). Animat per Emerson i per Fuller, va començar a escriure des de 1842 en la revista transcendentalista The Dial, on va publicar la seva obra Natural History of Massachusetts, meitat crítica de llibres i meitat assaig d'història natural. En 1843 va deixar Concord i va instal·lar-se a Staten Island (Nova York), on va esdevenir tutor dels infants de William Emerson, germà de Ralph. Thoreau estudia i aprecia la flora local, molt diferent de la que té a Concord, alhora que descobreix l'oceà i la ciutat de Nova York. El fet d'habitar amb els Emerson li permet d'accedir a la New York Society Library, on descobreix obres de literatura oriental, poc comuns a l'època als Estats Units. L'amistat amb Horace Greeley, fundador del New York Tribune, li ajudarà a publicar-ne alguns treballs. Després d'un any a Nova York, la poca afinitat intel·lectual amb William Emerson i la seva enyorança de Corcord fan que hi torni per treballar en una fàbrica familiar de llapis, on hi treballarà la major part de sa vida. Va descobrir un procés per millorar les mines dels llapis utilitzant argila com a lligam del grafit; més tard transformarà la fàbrica de llapis en una fàbrica de producció de grafit per tinta de màquines tipogràfiques. Respirar l'aire contaminat de grafit podria haver contribuir a danyar els seus pulmons més que la tuberculosi. L'abril de 1844, amb el seu amic Edward Hoar, va provocar accidentalment un incendi que assolarà 120 hectàrees de boscos de Walden, al voltants de l'estany. En aquesta època va buscar una granja per comprar o per llogar, que li donés per viure i tenir tranquil·litat per poder escriure el seu primer llibre. Finalment, en 1844, Emerson va comprar un terreny al voltant de l'estany de Walden i el va posar a disposició de Thoreau. El març de 1845 va començar a construir una cabana de pi a la riba de l'estany de Walden, a 2.4 quilòmetres de la seva casa natal; aquest serà el començament d'una experiència que durarà dos anys i que explicarà en el seu llibre Walden. A partir de la nit del 4 de juliol de 1845 viurà en la més absoluta soledat a la cabana enmig del bosc. No es tractava d'una fuga o de viure com un ermità, ja que nombrosos amics el visitaven, sinó més bé una experiència semblant a la de Jean-Jacques Rousseau al bosc d'Ermenonville; volia donar una lliçó de com es podia viure en la natura, lluny de tota contemplació romàntica, i lluitar alhora contra la falsa moral de la societat capitalista, amb els seus mites de productivitat i de progrés que considerava il·lusoris. El 24 i el 25 de juliol de 1846, Sam Staples, agent de cobraments dels imposts locals li va exigir el pagament de sis anys d'imposts. Thoreau va rebutjar pagar imposts a un Estat que admetia l'esclavatge i feia la guerra a Mèxic. Va ser detingut i empresonat una nit, però l'endemà va ser amollat, a desgrat seu, perquè una tia seva havia pagat els imposts en el seu nom. Aquest esdeveniment marcarà Thoreau. L'agost de 1846 va deixar Walden i va anar a la muntanya de Katahdin (Maine), història que explicarà en el seu llibre The Maine woods. Va abandonar l'estany de Walden i la seva cabana el 6 de setembre de 1847 per tornar a habitar amb Emerson fins al juliol de 1848, quan va retornar a casa de sos pares per treballar i pagar els seus deutes, alhora que revisa contínuament el seu manuscrit. Entre gener i febrer de 1848 va fer conferències sota el títol «Els drets i els deures de l'individu en relació al govern» al Concord Lyceum. Alcott hi serà i escriurà sobre aquestes conferències en el seu diari íntim. Thoreau reescriurà i modificarà el text d'aquesta conferència per escriure el llibre Resistance to Civil Government, també conegut com Civil Disobedience, publicat el maig de 1849 per Elizabeth Peabody en Aesthetic Papers. En aquesta època va acabar el primer esborrany d'A week on the Concord and Merrimack rivers, una elegia dedicada a son germà John, on descriu el seu viatge a les Muntanyes Blanques (New Hampshire) en 1839. Mancat d'editor, Emerson l'encoratja a editar-lo pel seu compte, cosa que farà amb l'editor d'Emerson, Munroe. Aquest editor farà poca publicat al llibre, que es vendrà poc i malament, fet que endeuta Thoreau i fa que s'allunyi del seu vell amic Emerson arran d'aquesta publicació. En 1849 sa germana Helen morirà a resultes d'una tuberculosi. En 1851 va quedar fascinat per les aventures de William Bartram i Charles Darwin, i va començar a llegir llibres d'història natural, de viatges, d'expedicions i de botànica; el seu diari íntim s'omplirà de descripcions naturalistes, així com diverses plaguetes, que seran la base de les seves obres d'història natural (Autumnal tints,The sucession of trees, Wild apples, etc.). En 1853 va ajudar esclaus en la seva fugida al Canadà. En 1854 l'editor «Tichnor& Fields» publicarà la setena versió de Walden, que explica els dos anys, dos mesos i dos dies passats als boscos i ales ribes de l'estany de Walden. Va viatjar al Quebec un pic, al cap de Cod quatre vegades i pel Maine tres cops, i aquests paisatges van inspirar A yankee in Canada, Cape Cob i The Maine woods, tres llibres barreja de geografia, història i filosofia. Altres viatges el portaren a Filadèlfia i a Nova York en 1854, i a la regió dels Grans Llacs en 1861. En 1859 va pronunciar una defensa judicial a favor de John Brown a Concord, Boston i Worcester, fastiguejat pel fet que moltes personalitats del moviment abolicionista l'havien renegat per la seva brega amb Harpers Ferry; aquesta defensa serà publicada sota el títol A plea for captain John Brown i va aconseguir canviar la mentalitat de molta gent, fent que el moviment acceptés Brown com a màrtir de la causa i durant la guerra de Secessió les tropes nordistes lloaren el coratge de Brown en nombroses cançons. Thoreau va fer costat la causa del vegetarianisme, que considerava com l'ideal al qual s'havia de tendir, però sembla que no va practicar assíduament aquesta dieta. Una tuberculosi contreta en 1835 li farà patir tota sa vida. En 1859 una bronquitis li ataca després d'una excursió nocturna amb la finalitat de comptar els cercles anuals de les soques dels arbres (dendrocronologia) tombats arran d'una tempesta. El seu estat de salut va empitjorar els tres anys següents, malgrat breus restabliments, fins que finalment va haver d'allitar-se. Sabedor que el final s'acostava, va passar els últims anys de sa vida revisant i editant obres encara no publicades, com ara Excursions i The Maine woods, i demanant la reedició d'obres ja publicades. En aquesta època va escriure moltes cartes i va continuar el seu diari íntim fins que va poder. Quan sa tia Louisa li va demanar en les últimes setmanes de sa vida que es poses en pau amb Déu, Thoreau li va respondre simplement:«No sabia que estiguéssim enemistats.» Henry David Thoreau va morir el 6 de maig de 1862 a Concord (Massachusetts, EUA). D'antuvi enterrat al panteó de la família materna, va ser transferit, juntament amb sos parents immediats, al cementiri d'Sleepy Hollow, a Concord. Emerson va pronunciar el seu elogi fúnebre. Existeix una associació internacional dedicada a l'estudi de les seves obres, la Thoreau Society. La militant anarcofeminista Emma Goldman considerà Thoreau com «el més gran anarquista americà». Les influències de Thoreau en filòsofs i polítics de tota casta ha estat enorme i les seves obres són peces fonamentals en el pensament ecologista i contracultural del nostres dies.

    ***

    Aristide Rey

    Aristide Rey

    - Aristide Rey:El 12 de juliol de 1834 neix a Grenoble (Arpitània) el militant blanquista, internacionalista, bakuninista, communard i finalment diputat republicà Jules Émile Aristide Rey. Era fill d'Hugues Rey, industrial draper de Grenoble, i de François Chabert. Estudiant de medicina, va ser exclòs de la Universitat de París el desembre de 1865 per haver participar en un congrés internacional d'estudiants revolucionaris a Lieja (Bèlgica) el novembre d'aquell any. A començaments de 1866 a Ginebra assistí al primer congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 a Berna va prendre part en el II Congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat» i quan la majoria es va pronunciar contra «la igualtat econòmica i social de les classes i dels individus», va fer costat la minoria dissident que va abandonar l'organització per a crear l'«Aliança Internacional de la Democràcia Socialista», de caràcter bakuninista. A finals de 1868 va marxar a Barcelona (Catalunya) amb Élie Reclus i Giuseppe Fanelli, per escampar els principis internacionalistes, però Bakunin li reprotxarà una propaganda massa republicana. Entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 assistí a Basilea (Suïssa) al IV Congrés de l'AIT. En aquests anys va fer amistat amb James Guillaume i Paul Robin. El gener de 1871 va ser un dels signataris del«Cartell Roig» que denunciarà les traïcions del Govern de Defensa Nacional francès durant la guerra francoprussiana. A començaments d'aquest anys fou membre del consell de redacció, amb Élisée iÉlie Reclus i Ferdinand Buisson, de l'efímer periòdic La République des Travailleurs (1871), òrgan de la secció de Batignoles i Ternes de l'AIT. Amb Benoît Malon va ser un dels 43 socialistes revolucionaris presentats per la Internacional a les eleccions de febrer de 1871. Durant la Comuna va participar amb el seu amic Élie Reclus en la direcció de la Biblioteca Nacional de París. Fugint de la repressió de les tropes de Versalles, entre 1871 i 1876 va viatjar per Suïssa i per Itàlia. Amnistiat en 1878, va tornar a París, on va ser elegit conseller municipal del V Districte i renovat en 1884. Després, va formar part d'una comissió administrativa de la qual depenia l'orfenat Prévost de Cempuis confiat a Paul Robin. El 4 de novembre de 1880 va crear a París, amb el suport del Consell Municipal de la capital, el primer Batalló Escolar amb la finalitat de«defensar el territori» de la República; ràpidament la iniciativa va ser imitada per la major part dels consell municipals de les poblacions franceses que volien tenir«el seu» propi batalló militar format pels infants armats de les escoles municipals, fins i tot l'escola llibertària de Paul Robin en va tenir. Allunyat de les idees llibertàries, el 18 d'octubre de 1885 va ser elegit diputat de la Unió Republicana pel departament francès de l'Isèra, càrrec que es perllongà fins a l'11 de novembre de 1889. Posteriorment també fou elegit diputat per I'Isèra entre el 22 de setembre de 1889 i el 14 de novembre de 1893 i entre el 3 de setembre de 1893 i el 31 de maig de 1898, on intentà fer aprovar una llei sobre educació militar preparatòria. En elsúltims anys de sa vida rebutjà el càrrec de director de la presó parisenca de la Conciergerie. Estava casat amb Marie Blanche Joséphine Isaure Perier. Aristide Rey va morir el 16 de febrer–gairebé totes les fonts citen erròniament el 19 de febrer de 1901 al seu domicili del V Districte de París (França).

    Aristide Rey (1834-1901)

    ***

    Oscar Neebe

    Oscar Neebe

    - Oscar Neebe:El 12 de juliol de 1850 neix a la ciutat de Nova York (Nova York, EUA) el militant anarquista implicat en el«cas Haymarket» Oscar William Neebe. Fill d'immigrants alemanys, rebrà la seva educació a Alemanya. En 1864 va retornar als Estats Units on va treballar a Brooklyn fent pans d'or i d'argent, però va haver de deixar aquesta feina per problemes de salut. En 1866 es va instal·lar a Chicago, on va fer de cambrer en una taverna freqüentada per obrers conscienciats de McCormick. En 1868 va embarcar-se com a cuiner en vaixells que portaven el mineral de ferro a través dels Grans Llacs, però va acabar deixant la feina i tornant a Nova York, on va treballar de llauner i en feinetes a diverses fàbriques. En 1873 va traslladar a Filadèlfia, on es va casar amb Anna Meta Monsees, amb qui va tenir tres fills. En 1877 la parella es va instal·lar a Chicago, on va fer feina en una fàbrica de la qual va ser acomiadat per defensar els companys. En 1881 va obrir amb son germà un negoci de llevats de cervesa. Va començar a militar en les files socialistes, però va evolucionar cap a l'anarquisme. Va col·laborar en periòdics anarquistes com Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote, i prendrà part en la creació d'una secció de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador) a Chicago. A més va fundar la Beer Wagon Drivers Union (Unió de Conductors de Transport de Cervesa), que esdevindrà més tard la puixant Teamster Union (Unió de Camioners). El 4 de maig de 1886 no va ser present durant el tràgic míting de Haymarker, però va ser assenyalat com a responsable per la histèrica premsa burgesa a les ordres de la patronal ja que havia volgut reactivar el Chicagoer Arbeiter-Zeitung arran de la repressió engegada. Va ser detingut juntament als altres destacats militants anarquistes que havien cridat a la mobilització per reivindicar la jornada de vuit hores l'1 de maig. Malgrat la flagrant manca de proves, va ser condemnat el 20 d'agost de 1886 a 15 anys de presó --els seus companys van ser condemnats a mort i executats l'11 de novembre de 1887. Mentre complia condemna, el 8 de març de 1887 sa companya Meta Monsees va morir d'apoplexia, però no se li va permetre assistir al funeral. Rehabilitat el 26 de juny 1893 després de la revisió del procés, va ser indultat pel governador d'Illinois John Peter Altgeld i va recobrar la llibertat després de set anys de tancament. El 12 de juliol de 1893 es va casar amb Regina Hepp, que havia cuidat sos fills a la mort de Meta Monsees, i va tenir encara tres fills més. A partir de 1910 va regentar una taverna. Oscar Neebe va morir el 22 d'abril de 1916 a Chicago (Cook County, Illinois, EUA) i va ser enterrat en el Monument als Màrtirs de Haymerket al Cementiri Alemany de Waldheim (Forest Park, Illinois, EUA).

    ***

    Alceste Faggioli

    Alceste Faggioli

    - Alceste Faggioli: El 12 de juliol de 1851 neix a Monte San Pietro (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí i anarquista Alceste Luigi Faggioli, conegut com Il Pilade di Costa (El Pílades de Costa). Sos pares, terratinents, es deien Egidio Camillo Faggioli i Eugenia Lambertini. Després de fer els estudis secundaris, es matriculà a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on entrà en contacte amb els cercles democràtics i internacionalistes. Fascinat com tants de joves pel mite de Giuseppe Garibaldi, en 1870 participà com a voluntari en la campanya dels Vosges a França. El 27 de novembre de 1871 retornà a Bolonya i fou un dels fundadors del Fascio Operaio (FO, Fascio Obrer), del qual esdevingué secretari. Aquesta organització, inspirada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tingué com a eix la qüestió social i l'emancipació de la classe obrera a través d'un projecte més reformista que revolucionari. En les pàgines d'Il Fascio Operaio, òrgan d'expressió de l'associació, sostingué que la societat, exercitant el suport mutu, ha d'ajudar els seus membres amb subvencions i educar-los en la política. Amic i estret col·laborador d'Andrea Costa, el març de 1872 organitzà a Bolonya el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT i entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'AIT. El 16 de març de 1873, durant les tasques del II Congrés de l'AIT a Bolonya, va ser detingut amb Andrea Costa, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i altres, però el maig obtingué el sobreseïment de la causa.Atret per la propaganda de Mikhail Bakunin, a qui conegué personalment, a favor d'una acció revolucionària mitjançant la lluita armada, fou un dels promotors de la insurrecció que es produí durant la nit del 8 al 9 d'agost de 1874 a Bolonya i a tota la Romanya. A causa de l'estreta vigilància que la policia tenia sobre els membres de la organització, va fer que el cop de mà resultés un fracàs i va ser detingut i empresonat juntament amb altres companys. Després d'un llarg judici, el 19 de juny de 1876 va ser absolt com la resta d'insurreccionalistes processats i amb Andrea Costa va fer una conferència a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on a més de reafirmar els principis de la Internacional accentua la funció propagandística que aquests judicis tenien per a la difusió del pensament anarquista. En 1876, al costat dels anarquistes Arturo Ceretti, Celso Ceretti i Giuseppe Barbanti Brodano, marxà als Balcans per combatre amb els insurgents serbis contra l'Imperi Turc. De tornada a Itàlia, amb Andrea Costa i Augusto Casalini, fundà en 1877 el periòdic Il Martello, publicació que ajudà a reanimar el grup internacionalista aleshores molt feble després del fracàs de la insurrecció de 1874. Arran de la insurrecció al Matese, l'abril de 1877, va ser detingut i amonestat la primavera de 1879. Processat amb altres 24 companys durant la tardor de 1879 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí un sobreseïment el 7 d'octubre de 1879 i fou excarcerat. En 1880, amb Andrea Costa, treballà en la sortida de la Rivista Internazionale del Socialismo. Malalt de tuberculosi, Alceste Faggioli va morir el 19 de març de 1881 a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia).

    ***

    Notícia del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 25 de març de 1893

    Notícia del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25 de març de 1893

    - Henri Meyrueis: El 12 de juliol de 1865 neix a Millau (Roergue, Occitània) l'anarquista Henri Pierre Meyrueis. D'antuvi es guanyà la vida fent d'aprenent de sabater i després de cambrer a diferents poblacions, fins instal·lar-se a París (França) on treballà en un cafè del carrer del Louvre. Durant l'estiu de 1892 viatjà a Londres (Anglaterra) i el 2 d'octubre d'aquell any va ser detingut, amb Bernard Chappuliot (Chopulot), acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident policíac Gustave Bisson (Le Petit Pâtissier) que s'havia infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjats, el 24 de març de 1893 van ser condemnats a reclusió perpètua. Chappuliot va ser enviat a la colònia penitenciària de Nova Caledònia i Meyrueis a la Guaiana Francesa sota la matrícula 26.183. A l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa) conegué nombrosos anarquistes, entre ells Clément Duval, i patí nombrosos càstigs per intents d'evasió o per amotinar-se. L'administració penitenciària el qualificà d'«anarquista dels més violents». Entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els anarquistes deportats s'aixecaren a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) i mataren el vigilant militar Mosca. En aquest aixecament moriren 12 forçats (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Segons Auguste Liard-Courtois, Meyrueis va ser asfixiat amb fum, amb Thiervoz, en una cova i rematat en sortir-ne; i, segons Clément Duval, va ser abatut, amb Simon Biscuit, pujat en un arbre; però ni Liard-Courtois ni Duval hi eren presents.

    ***

    José Villaverde Velo

    José Villaverde Velo

    - José Villaverde Velo: El 12 de juliol de 1894 neix a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) el destacat anarquista i anarcosindicalista José Villaverde Velo, conegut com Pepe Papeles. Quan tenia 15 anys entrà a treballar com a tallista en un taller d'imatges religioses. Més tard fou un dels organitzadors de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago en representació Sociedad de Fusters i Ebenistes, organitzacions de les qual va ser nomenat president en 1915. L'agost de 1917 dirigí amb José Pasín la vaga insurreccional d'aquell any a Santiago, fets pels quals ambdós van ser empresonats al castell de Santo Antón de la Corunya. En 1918 s'instal·là a Vigo, on va fer amistat amb Ricardo Mella. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Com que el Sindicat de Fusters de Vigo estava federat a la Unió General de Treballadors (UGT), el juny de 1920 participà en el congrés d'aquest sindicat socialista, on defensà la unió entre la CNT i la UGT. El novembre d'aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Federació de la UGT de Vigo i participà en la fundació de l'Ateneu Sindicalista. El juny de 1921 assistí a Gijón al I Congrés Nacional del Transport de la CNT. Des de 1922 fou un dels fundadors i redactors del periòdic ¡Despertad!, i membre del grup anarquista del mateix nom, amb Severino Estévez i Eduardo Collado. El juny de 1923 participà en el Congrés de la CNT de Gijón. Destacà sobretot en la CNT de Vigo, ciutat on treballava com a mestre d'aixa, i destacà com a orador en multitud de conferències i de mítings. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó. En 1925, des de Vigo, envià ajuda econòmica als presos a través de La Revista Blanca. Aquest mateix any va ser present en la reunió constituent de la Federació Marítima del Litoral Gallec (Federació Regional Marítima), celebrada a Santiago, en representació de Vigo i de Bouzas; en aquesta reunió s'acordà pagar-li un sou perquè dirigís el periòdic El Despertar Marítimo. En 1926 s'encarregà de l'edició de les obres de Ricardo Mella. En 1928 encapçalà ¡Despertad! de Vigo quan el periòdic català Solidaridad Obrera fou suspès. En aquesta època va fer de portaveu del grup «Solidaridad», que encapçalava Ángel Pestaña i Joan Peiró, en els seus enfrontaments amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Assistí al Ple Nacional de Regionals de Mataró, on es decidí fer costat el complot de 1929 de José Sánchez Guerra contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1930 epilogà el llibre de Joan PeiróIdeas sobre sindicalismo y anarquismo. El setembre d'aquell any representà el Sindicat de Botellers de Vigo en el Ple Regional de la Corunya. També en 1930 va fer diversos mítings (Ferrol, Vigo, Marín, etc.) i dirigí la reapareguda Solidaridad Obrera de la Corunya. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà diversos sindicats (Betanzos, Marín, Vigo, Villagarcía i la Corunya) en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT i en el Plens Regionals de desembre de 1931 i d'abril i d'agost de 1932, com a delegat per Galícia i Astúries. A partir de 1931 residí en la Corunya. En 1932, amb el patró de pesca Manuel Montes, participà en el Congrés d'Armadors de Vaixells Pesquers celebrat a Madrid i fou un dels creadors del la Federació Nacional de la Indústria Pesquera (FNIP), dirigint el seu òrgan d'expressió Mar y Tierra. En el Ple de Villagarcía de 1931 va ser elegit secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT, càrrec que abandonà el desembre de 1932 per pressions de la FAI, que l'acusà d'ocupar massa sovint càrrecs remunerats –durant la seva gestió la CRG passà de 13.000 a 33.000 afiliats. Encara que mantenia tesis acostades al sector trentista i era molt amic d'Ángel Pestaña, el gener de 1933 es mostrà contrari a modificar les tàctiques confederals. En 1933 publicà el fullet Pro seis horas, text d'un míting amb Mauro Bajatierra i Orobón Fernández. L'abril de 1934 va ser nomenat gerent-administrador del Sindicat del Transport. En aquesta època es mostrà favorable a l'Aliança Obrera. En 1935 va ser novament elegit secretari de la CRG de la CNT, però no acceptà el càrrec. D'antuvi pogué fugir de la repressió desencadenada arran del cop feixista de juliol de 1936, però el 4 d'agost de 1936 va ser detingut pels rebels quan es reincorporava a la seva feina a la nova estació ferroviària de la Corunya-Santiago. El setembre d'aquell any se li va proposar l'organització dels sindicats feixistes (Central Obrera Nacional-Sindicalista) i la negativa implicà la seva sentència de mort. Trobem textos seus en La Calle, CNT,El Combate Sindicalista, Crisol, Mañana,Mar y Tierra, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. José Villaverde Velo va ser afusellat el 24 de setembre de 1936 a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) i el seu cos, amb el cap destrossat, aparegué l'endemà a la platja de Sabón de la Corunya. El seu important fons documental, bibliogràfic i hemerogràfic, amagat en una maleta i conservat per sa família durant la dictadura franquista, va ser cedit el 29 de juny de 2011 a la Real Acadèmia Gallega (RAG) i el projecte d'investigació històrica interuniversitari«Nomes e Voces» s'encarrega de digitalitzar-lo. A la Corunya existeix un carrer amb el seu nom.

    José Villaverde Velo (1894-1936)

    ***

    José Navarro Muñoz

    José Navarro Muñoz

    - José Navarro Muñoz:El 12 de juliol de 1916 neix a Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista José Navarro Muñoz, també conegut com Pepe Orto. Orfe de pare quant tenia tres anys, va deixar l'escola als set per treballar de pastor i des de molt jove es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan les tropes feixistes van ocupar el seu poble en 1936 va marxar a Madrid, enrolant-se en la «Columna del Rosal»; amb la militarització va arribar a sergent i va combatre en diferents fronts. Després de la derrota es va exiliar al nord d'Àfrica (Casablanca) i va acabar en les companyies de treball a Bouafa i Bechar fins al desembre de 1942; l'any següent va treballar de rentaplats a Oudja i després es va traslladar a Casablanca. Quan va acabar la II Guerra Mundial va marxar a França a mitjans de 1946, residint a Tolosa de Llenguadoc fins al febrer de 1947. Després d'un temps, va passar clandestinament la frontera per lluitar contra el franquisme i durant un any va fer de cambrer a Sevilla, alhora que va intentar reconstruir la CNT a la capital andalusa. Fugint d'una batuda policíaca, va marxar a Madrid, on va fer feina en la construcció. El 24 de maig de 1948 va assistir a un Ple de Regionals a la Casa de Campo i poc després va ser detingut. Després de ser torturat durant vint dies, va ser internat primer a Ocaña i després a la presó del Dueso, on va passar 10 anys tancat d'una condemna de 25. Un cop alliberat, el 18 de juny de 1958, es va instal·lar a Barcelona a partir de 1960, amb el suport de José Torremocha i José Turón. Més tard va crear el grup d'afinitat «Perseverancia», amb Joaquim Arores, que va restar actiu durant els anys seixanta i fins al 1970. Després de la mort de Franco, va participar en el rellançament de la CNT i juntament amb altres veterans companys va llançar a partir de 1980 la revista anarquista Ideas. Obligats a canviar el nom de la publicació per coincidir amb el d'una revista de «labors de la llar» que ja estava registrada, passà a anomenar-se Orto, que encara continua publicant-se gràcies en gran mesura al seu afany. En 1997 va publicar Textos para una proyección libertaria, recull dels articles publicats en els primers 100 números d'aquesta revista. José Navarro Muñoz va morir el 29 d'abril de 2007 a Barcelona (Catalunya).

    José Navarro Muñoz (1916-2007)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero, Salvador Bastida i Ignasi Ribas: el dogmatisme i el sectarisme a les Iles


    A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


    Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

    A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.



    Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


    Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

    A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

    Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

    Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

    Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

    Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

    No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

    El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

    En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

    'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

    'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

    Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)


    0 0

    Illes - Novetats editorials - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca


    La fam torna sacsejar el comú. Hi ha hagut constants rebel.lions de pagesos al pla i a la muntanya. Forns, magatzems, palaus, possessions de nobles i terratinents han estat assaltats per la població i lo Gran i General Consell ha pres mesures especials per provar de contenir la xurma avalotada. Arriben noves de vint-i-quatre llauradors penjats i esquarterats a Pollença per haver participat en la revolta. Els capdavanters del motí han estat ajusticiats en el camí que va de Pollença a Sa Pobla i els principals instadors de la sedició foren enforcats a la mateixa plaça del poble.


    Davant la greu situació que ens aclapara, les autoritats romanen en sessió permanent. El Tribunals del Sant Ofici i el Lloctinent Reial no aturen ni de dia ni de nit en llur tasca d'escalivar agitadors, jueus i heretges, així com tota mena de gentussa de mal viure i pobra condició. Un esclau procedent de Tartària, propietat de l'insigne patrici Bartomeu Conillers, fou penjat davant la Porta del Moll per haver-li robat una gallina amb excusa de fam pels seus fills; i una dona que havia enganat al seu home fou cremada viva al raval de Santa Caterina. Diversos captius russos i moros, entre els quals una al.lota de molt bon veure, foren condemnats a tallar-los la llengua per haver proferit blasfèmies contra la Santíssima Mare de Déu. També un pagès de Campos fou condemnat a mort per cridar a la rebel.lió, i tres menestrals de Ciutat penjats a la Volta d'en Rexardo per haver escrit proclames contra el Sant Ofici.


    El Papa Calixte III dóna a Roma butlla i deu mil anys d'indulgència plenària a qualsevol home o fembra del regne que treballi gratuïtament en la construcció de nous ports. A causa de l'abandonament i les constants tempestes resten fets malbé i els navilis d'altres comarques cristianes no hi poden amarrar amb facilitat. Cal tenir en compte que la nostra abundor actual és produïda -d'ençà de la crisi de l'agricultura- per la permanent arribada de viatgers, de peregrins que vénen a veure el cos incorrupte del Rei Jaume II o el de la Santa de Costix. A més, hem de pensar amb el caramull d'or i plata que deixen a hostals i tavernes els navegants venecians i florentins que tenen base a Mallorca per comerciar amb l'infidel.


    Es fa públic un ban del Sant Ofici informant de la terrible conjura de jueus i agermanats que tenien intenció de trastornar el Regne. Per la púrria detinguda pels agutzils, per les declaracions fetes sota tortura als nombrosos presoners en mans de la Inquisició, sembla que, a més de voler subvertir els fonaments de la nostra santa fe cristiana, catòlica i apostòlica, els conjurats, a les ordres del Dimoni i altres poders infernals, volien mudar les lleis i fer un repartiment de cases, terres i tota mena de propietats entre els més miserables. Posaven com a dèbil excusa per a llurs malifetes algunes epístoles mal interpretades, paraules canviades dels Evangelis i l'exemple de Nostre Senyor Jesucrist expulsant els mercaders del Temple de Jerusalem. Per sort, un captiu moro, assabentat de tan ferestos plans, els denuncià oportunament, i fins ara són ja més de tres-centes les detencions. Amb excusa de fam i misèria, quins grans crims por arribar a imaginar la humanitat.


    Fou una jornada joiosa amb gran i solemne Auto de Fe davant la Porta Plegadissa amb més de vint heretges i cismàtics cremats vius en càstig a llurs monstruosos crims. Els bons cristians, amants de la sàvia jurisdicció i fidelíssims a l'omnipotència de la Santa Inquisició, no ens hem d'atemorir ni dubtar mai davant la justa aplicació de la Llei. Escric aquestes reflexions perquè alguns cavallers, alguns frares inexperts, més d'un militar bregat en les guerres d'Itàlia, comentaven d'amagat que era una desmesurada crueltat cremar vius al.lots i al.lotes "amb l'única prova de declaracions fetes sota terribles tortures". Quina poca fe! Molt poc en saben de com s'expressa la voluntat de Déu, car és mitjançant el patiment com es pot treure Llucifer de les ànimes condemnades de l'infidel. I, si per humà error morís cap innocent -cosa poc probable, tanta és la maldat de la turbamulta-, caldria tenir en compte que ha estat un cristià sacrifici per posar a cobro de temptacions tot el ramat. Quanta debilitat hi ha encara als nostres cors, quan uns xiscles de jueus o captius serveixen com a excusa per proposar mitigar la potestat de la Justícia i de la Llei!


    La potència del Dimoni, de l'heretgia, de les forces del Mal, arriba fins als racons més llunyans de la nostra cristianíssima terra. Ens hem assabentat de l'espaventós crim d'un pagès de Fornalutx -al qual li han tallat la mà dreta i després l'han enforcat a la plaça del llogaret- que havia pegat una bastonada a la verge del santuari amb l'excusa que portava molt d'or i argent mentre "la gent moria per falta de blat" a cases i possessions.


    Es reuneix en sessió plenària lo Gran i General Consell per aprovar els nous impostos que calen per pagar part de les despeses del casament del Príncep Felip, el qual properament s'esposarà amb l'hereva del regne de Grècia. Són necessaris més de quatre-cents milions i ja hi ha hagut protestes de nobles i rics comerciants que voldrien veure disminuïdes llurs taxes i imposicions. Després de molts de dies d'animat debat, s'ha trobat una justa solució: en lloc de carregar despeses a la noblesa i comerciants, s'augmentarà el preu del forment i queviures de primera necessitat. Així, en menys d'un any, els recaptadors reials tindran a disposició l'alta suma a què ens obliga l'enllaç matrimonial. Tots els membres del Gran i General Consell han aprovat mesures tan justes amb absoluta unanimitat.
    A causa de les terribles commocions que sacsegen aquest Regne, augmenten les colles de bandejats que atemoreixen la població tant al pla com a la muntanya. Són constants els atemptats contra les autoritats del Sant Ofici, aristòcrates i cavallers. Aviat caldrà posar guàrdies permanents davant les mansions de la gent principal, car no passa un dia sense que un tret d'arcabús, una ganivetada a traïció, no acabi amb la vida dels més bons cristians i servidors reials. Temps difícils vivim, quan els homes no es conformen amb les proves i sacrificis que ens mana Déu Nostre Senyor i encara cerquen fer maldat. Heretges, jueus i esclaus, pagesos incultes, menestrals envejosos, que de tot quant hi ha de dolent i esguerrat donen la culpa a la sàvia potestat, en lloc de mirar llurs pecats com a vertadera causa de la fam i la pestilència que ens té aclaparats. El noble cavaller Safortesa diu que, de continuar així els esdeveniments, caldrà enviar a demanar soldats de Nàpols i Castella per preservar la seguretat i defensar les propietats.
    La fam i la pesta fan desvariejar la població. Corren rumors que a les nits surten monstres, animals alats de les clavegueres, els quals se'n porten els infants. L'altre dia, al Born, hi hagué gran avalot, car uns veïnats veieren -ho juren i perjuren- una bèstia immunda de dos cap caps que volia endur-se a una nina de cinc anys. El Sant Ofici no sap que pensar. Molts nobles diuen que val més que la turba cregui en dèries de monstres i fantasmes que no pensi que són els rics comerciants i propietaris qui tenen la culpa de la fam. Els més malpensats conten que tots aquests esgarrifosos rums-rums surten del palau del Lloctinent. Pareix que paga gent pobra i de baixa condició i la fa sortir al carrer per atemorir i entretenir la multitud.
    El Bisbe, a la Seu, ens ha confortat i a l'homilia ha parlat del perill constant que per a la nostra Santa Fe representen els hebreus. Encès, posseït per l'esperit diví ha dit que de la llavor criminal que assassinà a Jesucrist res de bo no en pot sortir. Al Call circulen llibres prohibits, satànics vademècums que consulten quan es reuneixen en secret. Receptaris i tractats diabòlics explicant que, enllà l'horitzó, hi ha regions diferents a la nostra, on totes les idees són respectades i no hi ha persecucions ni coneixen l'existència del Sant Ofici. Segons conta el Bisbe, són molt perilloses les notícies que els israelites propaguen i semblen ordenades per Luter i altres heretges servidors del Dimoni. Posà l'exemple del Rabí Leví, que no es volgué convertir després de les darreres cremadisses. A casa seva els agutzils trobaren cartes i discursos on narrava com, en altres països, els sefardites havien pogut progressar per no haver de viure sota el domini del Sant Ofici. La impremta, la llibertat religiosa, són un exemple, explicava el renegat, del progrés a què pot aspirar la humanitat se s'alliberava del poder del Vaticà. El Bisbe, cristianíssim, acabà l'homilia cridant a mantenir la vigilància de les autoritats damunt els habitants del Call i exhortant tots els jueus a una prompta i sincera conversió si volien servar vides i propietats.
    Ban del Lloctiment Reial -amb aprovació de la cúria- manant fer les execucions i esquarteraments fora de Ciutat, a esser possible al bosc de Bellver, per la brutor i perill per a la salut dels bons cristians representa tenir tanta gentalla enforcada i esquarterada al bell mig de places i carrers. Era ferest -sobretot a l'estiu- veure els cans afamegats arrossegar bocins de cadàver vers l'interior de palaus i casots. Calia trobar-hi alguna mesura adient. Causà commoció, l'altre diumenge, enmig de la sant missa, veure com un dels cans del comte d'Aiamans entrava amb el cap d'una al.lota xueta a menjar-se'l davant l'altar major. Molts nobles s'aixecaren misericordiosament dels seients per treure'l de l'església. Més d'una dama principal, d'aquestes que no s'atemoreixen d'esquarteraments o degolladisses generals, s'acubaren en haver de sofrir espectacle tan esgarrifós.
    Es mana obrir grans fosses comunes als afores de les murades i als vilatges (especialment a Inca, Manacor, Petra, Pollença i Montuïri) a causa de l'exorbitant mortaldat produïda per la fam i la pestilència. El Bisbe ens ha portat de Roma una butlla papal per la qual hom dóna cinc mil dies d'indulgència plenària a qualsevulla que hi vulgui contribuir amb feina, carros o bestiar. També, i dins el mateix ordre de fets, lo Gran i General Consell mana fer recapte de calç per tirar damunt els cadàvers a fi d'impedir la fatal contaminació que amenaça amb estendre, encara més, les cruels plagues enviades per Déu a fi de provar la rectitud de nostra fe.

    0 0

    [13/07] Marie de Saint Rémy - Gille - Paridaen - Durand - Marlot - Steinberg - Lorda - Carril - Balius - Margalef - Pernette - Ringeas - López Penedo - Harper - Martín-Camuñas - Gutiérrez de Mendoza - Martorell - Equi - Roldós - García Oliver - Gil Balañà - Razier - Sik - Laffranque - Dolci

    Anarcoefemèrides del 13 de juliol

    Naixements

    Notícia bibliogràfica de Marie de Saint Rémy apareguda en el periòdic d'Asnières "L'Écho des Jeunes" de l'1 de maig de 1899

    Notícia bibliogràfica de Marie de Saint Rémy apareguda en el periòdic d'Asnières L'Écho des Jeunes de l'1 de maig de 1899

    - Marie de Saint Rémy: El 13 de juliol de 1851 –algunes fonts citen 1852– neix a Sant Romieg de Provença (Occitània) la propagandista anarquista espiritualista, ocultista, mèdium i terapeuta alternativa Marie Andrieu, més coneguda com Marie de Saint Rémy, o també com Marie Teissier, pel llinatge de son marit, o Marie Romanoff, quan exercia de mèdium. S'educà amb les germanes de la Misericòrdia de Moissac. Enviudà prest i en 1872 va ser condemnada a Marsella per «frau» i 1885 publicà en aquesta ciutat el periòdic Le Journal d'Outre Tombe, on combaté el catolicisme i la francmaçoneria. Fou subscriptora del periòdic anarquista Le Parti Ouvrier. Organe international des travailleurs, que només va treure dos números el juny de 1892 a Saint-Jean-du-Var, i que fou editat per Joseph Babinger, obrer tipogràfic enviat a l'Arsenal de Toló (Provença, Occitània) per les seves idees anarquistes que esdevingué son company cap al 1893. A Toló prengué el nom de Marie de Saint Rémy i es guanyà la vida venent potingues que fabricava ella mateixa. En aquestaèpoca fou quan elucubrà una mena moviment ocultista llibertari, barreja d'anarquisme, cristianisme i espiritisme, que batejà amb el nom d'«Universalisme». En 1893 publicà dos números d'un full titulat Le Gambetta i també aquell mateix any dos números d'una nova versió sota el nom de Le Jugement Dernier. Feuille universeliste. Drame prophétique, philosophique et politique dicté par l'esprit de Gambetta à la somnambule Marie de Saint-Rémy. Entre juny de 1895 i gener de 1897 publicà a Toló el periòdic Le Christ Anarchiste. Revue universelliste. Organe scientifique, politique, philosophique, occultiste, justicier, el gerent del qual fou el seu company Babinger, ajudat per Henri Alban, i en el qual col·laborà molt especialment sa filla Emma Teissier, a més, és clar, dels«redactors pòstums vinguts del més enllà», com ara Émile Henry, Auguste Vaillant, Charlotte Corday, Claude-Adrien Helvétius, Sadi Carnot, Isaac Newton, René Descartes, Louis Auguste Blanqui, Jesucrist, etc. En el penúltim número d'aquesta publicació anuncià per al 1897 el«primer any d'una Nova Societat, sense govern ni religió». Le Christ Anarchiste, autènticòrgan d'expressió de l'Universalisme, fou denunciat per certs cercles anarquistes, especialment des de les columnes de Le Temps Nouveaux que va publicar en el número del 10 d'agost de 1896 que estava«redactada sota la inspiració d'una senyora que deia la bonaventura als imbècils». En 1896 va ser empresonada a Toló i des de la garjola envià un poema al periòdic anarquista Le Nouvelle Humanité, que fou publicat en el número de novembre d'aquell any. També fundà a Toló el periòdic Le Sauveur des Malades (1896-1897). Més tard publicà en aquesta mateixa ciutat un nou periòdic universalista intitulat L'Antéchrist. Organe universelliste ou de l'immuable justice, del qual només sortiren tres números entre octubre i desembre de 1897. Després deixà per un temps la zona de Toló, però hi retornà i s'instal·là a Sainte Anne d'Evenós. En aquesta època publicà a Toló l'obra teatral L'ex capitaine Alfred Dreyfus, sauveur de sa race et de l'humanité. Drame en trois actes i en 1898 una mena de continuació sota el títol Le miracle national de Notre-Dame de Lourdes. À la grotte de Massabielle, 20 août 1898, on Marie de Saint Rémy contacta amb l'esperit de la pastora il·luminada Bernadette Soubirous i la qual denuncia el muntatge contra Dreyfus i apel·la a la revisió del seu procés. En 1899 publicà a París el llibre Les Dieux des anarchistes. Annales de l'universellisme, en la col·lecció «Librairie du Magnétisme», i aquest mateix any va fer el prefaci del llibre d'Antonio de Nocera (Antonio Uliamo) Anarchie et spiritualisme, réponse d'un anarchiste spiritualiste à ses camarades matérialistes. El setembre de 1900 assistí al Congrés Espiritista i Espiritualista Internacional que se celebrà a París. En 1901 edità a Toló el periòdic La Révolution. Organe universelliste libertaire, del qual sembla que sortí una desena de números. En 1907 va ser condemnada per un tribunal d'Ais de Provença per «frau i exercici il·legal de la medicina». A partir d'aquí se'n perd tot rastre.

    ***

    Paul Gille

    Paul Gille

    - Paul Gille: El el 13 de juliol de 1865 neix a Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el filòsof anarquista Paul Gille. Nascut en una família burgesa, quan era estudiant entrà en contacte amb el moviment anarquista i va ser un dels fundadors de la Unió de Grups Anarquistes de Brussel·les i del periòdic La Liberté. Organe communiste-anarchiste, que aparegué en 1886. En aquests anys va fer amistat ambÉlisée Reclus, aleshores refugiat a Brussel·les. El 2 de desembre de 1888, amb altres companys, cridà frases antimonàrquiques al pas del seguici de la reina i, de tots els que van cridar, va ser l'únic que la policia pogué identificar. Jutjat, el 22 de gener de 1889 va ser condemnat per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó per «ofensa a la família reial» --posteriorment el seu al·legat («Défense de l'anarchiste Gille devant la Cour d'Assises du Brabant») va ser publicat en el número 7 del periòdic L'Étoile Socialiste del 14 de febrer de 1897. A començaments de 1895 publicà una carta en el número 5 del periòdic anarcocomunista Le Plébéien que va ser durament criticada per l'anarquista Paul Régnier, gendre d'Élisée Reclus, a causa de la seva actitud vers els nadius d'Algèria. En 1909 formà part del Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola i signà manifests contra el procés de Francesc Ferrer i Guàrdia. El 24 de novembre de 1915 impartí una conferència a la Casa del Poble de Brussel·les organitzada pel Comitè d'Educació Obrera. Professor de la Universitat Nova de Brussel·les, col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Combat, L'Émancipateur,Le Libertaire, Plus Loin, La Révolution, La Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, etc. També va redactar diversos articles per a l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i textos per a la col·lecció La Brochure Mensuelle i per a les Publicacions de La Révolte i des Temps Nouveaux. Fou director de la Secció de Ciències Filosòfiques de l'Institut Estudis Superiors de Brussel·les. En la seva filosofia, fortament influenciada per Boutroux i Guyau, defensa una «an-arquia racional» basada en un «personalisme» a ultrança, contra tot materialisme i utilitarisme pragmatista. Entre les seves obres podem destacar Anarchie ou an-archie? (sd i 1931), Histoire des idées morales (sd, que en 1909 Anselmo Lorenzo traduí al castellà com Historia de las ideas morales), Le magistère de la raison (sd), La pensée chinoise et son rôle dans la grande synthèse humaine. Étude de pensée sociale (sd), Vers une vie nouvelle, plus fraternelle et plus humaine (sd), Hommageà Ferrer. Répertoire des principales colomnies (1910, amb altres), Le problème de la liberté. Aperçu synthétique d’une philosophie libertaire (1920 i 1930), Le sophisme anti-idéaliste de Marx (1920), Pierre Kropotkine, l'ami, l'home, l'anarchiste (1921, amb altres), L'intégration humaine (1922 i 1934), Esquise d'una philosophie de la dignité humaine (1924 i 1930), En Bulgarie (1925, amb altres), Le simplisme individualiste et la conception organiciste du monde (1927) L'erreur individualiste (1928), Panaït Istrati (1930, amb altres), La grande métamorphose. Étude d'anthropologia et de morale (1939, 1947 i 1949) i Visages de l'an-archie (1963, amb altres), entre d'altres. Atacat de paràlisis al final de sa vida, Paul Gille va morir el 19 de novembre de 1950 a Brussel·les (Bèlgica).

    ***

    Foto policíaca de Joseph Paridaen

    Foto policíaca de Joseph Paridaen

    - Joseph Paridaen: El 13 de juliol de 1867 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista Joseph Quintin Paridaen –també citat Paridaën. Es guanyava la vida treballant d'emmotllador i d'empleat de comerç. Va ser detingut, juntament amb Ernest Baër, després d'aferrar cartells («Appel aux conscrits socialistes») en una columna Morris del bulevard del Palau de Justícia on es feia una crida als soldats a revoltar-se contra sos caps. Aquesta detenció es produïa quan set anarquistes de Saint- Denis (Illa de França, França) s'estaven jutjant el 23 de març de 1891 per l'Audiència del Sena després d'haver cridat «Visca l'anarquia! Fora la pàtria!» durant un sorteig de quintes. Durant la seva detenció Paridaen ferí greument la cara d'un agent. En aquesta època vivia a casa dels seus pares, a la Cité Joly del XI Districte de París, i va ser condemnat en diferents ocasions per violència als agents i a un magistrat. Abandonà la regió parisenca i s'establí a casa de l'anarquista Louis Lapointe a Le Havre. Després de dos robatoris que es produïren l'1 i el 2 de desembre de 1891, el domicili de Lapointe va ser escorcollat per la policia i es trobaren diversos objectes d'aquests furts; Lapointe acusà Paridaen i Gustave Bisson d'aquests delictes. Lapointe i Paridaen van ser detinguts. El 4 de juliol de 1892 Paridaen va ser enviat de la presó de Le Havre a la de Rouen (Alta Normandia, França) per al judici. El 26 de juliol de 1892 va ser jutjat a l'Audiència de Rouen, el Palau de Justícia de la qual estava guardat per una companyia del 24 Regiment d'Infanteria de Línia, d'un delicte de robatori comès el 4 de gener de 1892 al domicili d'un tal Ernst, al llogaret de la Croix-Blanche al barri de Bléville de Le Havre, i d'haver comès, al mateix lloc, una temptativa d'incendi. Declarat culpable, juntament amb Lapointe i Léon Auguste Lepiez, va ser condemnat, amb Lepiez, a 10 anys de treballs forçats, mentre Lapointe en va ser condemnat a vuit. Rebé la condemna al crit de «Visca l'anarquia». Després d'un temps a la presó de Bonne-Nouvelle de La Havere, va ser enviat, sota la matrícula 25.767, a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Encara que no va participar en l'aixecament del 22 i 23 d'octubre de 1894 dels deportats anarquistes a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa), no pogué fugir de la repressió. Malalt de disenteria, ben igual que Lepiez, va ser hospitalitzat i conegué el deportat anarquista Clément Duval. Ell aconseguí restablir-se, però Lepiez, de constitució més dèbil, mai no es va recuperar completament. Durant la deportació va ser condemnat dues vegades més, una a dos anys suplementaris per haver rebutjar fer una tasca que se li havia imposat i que considerava que atemptava la seva dignitat i altra a tres anys més per complicitat en una temptativa d'evasió. El març de 1897, juntament amb els deportats Auguste Hincelin i Loiseau, va ser traslladat al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), on trobà l'anarquista Auguste Liard-Courtois. Posteriorment va ser enviat a l'illa de Sant Josep. En 1904 aconseguí fugir de la deportació. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Joseph Paridaen (1867-?)

    ***

    Adhesius antimilitaristes de la Federació Comunista Anarquista

    Adhesius antimilitaristes de la Federació Comunista Anarquista

    - Auguste Durand: El 13 de juliol de 1876 neix a Vère (Guiana, Occitània) el militant anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Auguste Gabriel Durand. En 1898 va participar en les conferències de Lucien Weill (Henri Dhorr) i de Maurice Chaumel. Després es va instal·lar al bulevard Barras de Marsella i formà part del Grup Central Llibertari i en la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), on va començar a desenvolupar una intensa activitat. El febrer de 1905 va fer mítings en solidaritat amb el poble rus, el juny assistí com a delegat de la secció de Marsella al Congrés Regional Antimilitarista i l'1 d'octubre va participar en un míting amb Jean Marestan. El març de 1908 fou un dels organitzadors de les conferències de Sébastien Faure a Marsella i a Aubanha. En 1909 va ser elegit membre del consell d'administració de la Borsa del Treball --fundada en 1888--, poc temps després d'haver creat, amb Gustave Cauvin, Bougearel i Auguste Berrier, el Comitè Intersindical, grup de propaganda sindicalista revolucionària i antimilitarista. En 1909 va fundar amb els mateixos el Comitè de Defensa Social (CDS), del qual serà secretari fins al 1913; aquest grup, presidit per Chardon, proscrit de 1851, va rebre l'adhesió de força sindicats i de la major part dels grups anticlericals; entre els seus membres actius hi havia socialistes revolucionaris (Philémon Gras, Edmond Giraud) i anarquistes i antimilitaristes (Albert Abeille, Auguste Allena, Jean Augier, Edourd Barrat,Émile Barbe, Maurice Dupuy, Jean-Marie Ettori, Mme Gay, Léon Meissirel, Augustin Sartoris). El maig de 1909 va formar part de la comissió encarregada d'organitzar una manifestació amb motiu del retorn a França de les cendres de Louis Aernoult, assassinat als Batallons d'Àfrica. En aquesta època va col·laborar en el butlletí de la Unió de les Cambres Sindicals Obreres (UCSO), L'Ouvrier Syndiqué, i en la Borsa del Treball de Marsella, on va publicar un temps un butlletí antimilitarista. També va prendre part en mítings a la Borsa per l'alliberament d'Émile Rousset, la revisió del procés de Jules Durand, contra la repressió a Espanya i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrida, contra l'encariment de la vida, contra les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), etc. Va ser nomenat nombroses vegades com a delegat de la UCSO i de la Borsa del Treball per realitzar conferències de propaganda sindical per la regió. En una d'aquestes reunions organitzà l'abril de 1910 a Port de Bouc el Sindicat Internacional de la Construcció d'aquesta localitat. Va presidir nombroses conferències anarquistes a Marsella, com la de Vigné d'Octon (novembre de 1911) i la de Sébastien Faure (desembre de 1911). Es va relacionar força amb Louis Lecoin i l'octubre de 1912 va rebre els cartells de la Federació Comunista Anarquista (FCA) Désertez!, per a la seva distribució. Entre l'11 i el 12 de maig de 1913 fou delegat en el congrés constitutiu de la unió departamental de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari general. En aquests anys va ser el principal animador del Grup d'Estudis Socials que reunia anarquistes de totes les tendències: sindicalistes (Bertin Ollivier, Ferdinand Pons, Louis Réaud), individualistes (Eugène Comte, Albert Mayre, Jean Louis Vars), anarcocomunistes (Bougearel, Charles Hotz, Jean Marestan) i joves sindicalistes revolucionaris (Jean Augier, Jacques Casanova, Jean Charles, Maurice Dupuy, Max i Paul Roubinaud). Fins a la declaració de guerra va participar activament en el grup«Théâtre Social» i, el 29 de maig de 1913, va ser condemnat per un tribunal a cinc francs de multa per haver contravingut la disposició policíaca concernent a«espectacles antimilitaristes». En aquesta època va fe costat els militants espanyols que es reagrupaven en el Comitè Pro-Amnistia i posà a la seva disposició el local de la Clínica Obrera dels Metalls. En 1914 participar en el míting del Primer de Maig a la Borsa del Treball. En aquesta època alguns grups anarcocomunistes li van reprotxar que havia esdevingut un «funcionari sindical» a sou. Res més no sabem d'Auguste Durand, però sembla que es va retirar de la militància arran de la Gran Guerra.

    ***

    Foto policíaca d'Edouard Marlot (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Edouard Marlot (ca. 1894)

    - Edouard Marlot: El 13 de juliol de 1876 neix a París (França) l'anarquista Edouard Marlot, conegut com Charvet. Era fill natural de Louise Marlot. Gràcies a la intervenció del doctor Dujardin-Beaumetz, l'1 de novembre de 1890 entrà a fer feina de copista a les oficines centrals de París (França) de la Societat de les Mines de Carmaux (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1893 aquesta empresa considerà que el seu lloc de feina havia esdevingut inútil i li notificà el seu acomiadament a partir del març de 1894. El 2 de febrer de 1894 Marlot envià una carta sense signar, amb crides a l'anarquia, a Humblot, director de les oficines centrals parisenques de la Societat Minera de Carmaux, i altra el 18 de març al baró Reille, president del consell d'administració de la citada societat, que aquests consideraren insultants i amenaçants; denunciat, el 16 de maig de 1894 va ser jutjat per l'XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per «amenaces de mort per escrit». En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Isaac Steinberg (1923)

    Isaac Steinberg (1923)

    - Isaac Steinberg: El 13 de juliol de 1888 neix a Dinaburg (Curlàndia, Imperi rus) --actual Daugavpils (Letònia)-- l'advocat, escriptor, editor, activista cultural, socialista revolucionari i anarquista Itskhok-Nakhmen Steinberg, més conegut per Isaac Nachman Steinberg. Fou fill d'una família de comerciants jueus --son pare es deia Zerakh Steinberg i sa mare Chiana Eliashev-- i s'educà en la religió del seu poble. Passà la major part de la seva joventut a Moscou, en un refinat ambient intel·lectual, però va estudiar a l'héder (escola judaica) de Pernov --actual Pärnu (Estònia). En 1906 començà la carrera de Dret a la Universitat Imperial de Moscou. Afiliat al Partit Socialista Revolucionari (PSR, conegut com SR o Eser), en 1907 va ser detingut per la seva militància i deportat dos anys a la ciutat siberiana de Tobolsk. Després s'exilià i a la Universitat de Heidelberg (Imperi alemany) acabà els seus estudis de doctorat en Dret. En 1910 retornà a Rússia i treballà com a advocat, especialitzant-se en els víctimes jueves del règim tsarista. En 1914 es casà amb Nekhama Solomonovna Yeselson. Durant la Gran Guerra va ser detingut en diverses ocasions pels seus articles antibel·licistes i de crida a la revolta. En 1917 va treballar a Ufà (Baixkortostan), on dirigí el grup local del PSR. Quan esclatà la Revolució russa d'aquell any, va ser elegit membre del comitè executiu del Soviet de Treballadors i Soldats d'Ufà. Poc després va ser nomenat membre del Comitè Central de l'ala esquerrana del PSR. El desembre de 1917 va ser nomenat narkom (comissari del Poble) de Justícia del govern de Vladímir Lenin, durant la curta coalició entre l'ala esquerrana del PSR i els bolxevics. S'encarregà personalment de frenar la repressió sistemàtica contra la dissidència revolucionària i les actuacions de la Txeca. Políticament era anarquista, encara que ell s'estimava més dir-se «eser d'esquerra» o «norodnik (populista) d'esquerra». Destacat orador, proposà una federació de sindicats de treballadors, de consells i de cooperatives absolutament descentralitzada, on els delegats havien de ser elegits per democràcia directa i amb càrrecs revocables en qualsevol moment. Contrari, però, a la gran majoria de llibertaris, pensava que era necessari un partit polític que s'encarregués de la destrucció de l'Estat des de l'interior, ja que per desmantellar l'Estat i arribar a un sistema social lliure i anarquista calia un mínim d'institució. Va alertar sobre el perill d'institucionalitzar òrgans de poder en la federació que propugnava i sobre la necessitat de separar l'anarquisme del sindicalisme. Considerà l'anarquisme com a un principi fonamental, l'ànima i el cos del socialisme revolucionari, i no un programa polític concret amb un objectiu final. El març de 1918, en protesta contra el Tractat de Brest-Litovsk, dimití del càrrec. Des d'aquell moment es mostrà força crític amb la revolució bolxevic i el 10 de febrer de 1919 va ser detingut per la Txeca i tancat més de quatre mesos. El 13 de febrer de 1921 va ser un dels oradors en el funeral de Piotr Kropotkin a Novo-Devichy. En 1923, després que les autoritats comunistes li despullessin de la seva ciutadania soviètica i sabedor que la seva vida corria perill, s'exilià de bell nou a Alemanya amb sa família. En 1933, quan els nazis van arribar al poder, s'instal·là a Londres (Anglaterra) amb sa esposa, ses dues filles i son fill. A la capital britànica va ser un dels cofundadors de la Freeland League for Jewish Territorial Colonization (Lliga de la Terra Lliure per a la Colonització Territorial Jueva), que es dedicava a trobar refugi als jueus europeus que fugien de la Xoà. La Freeland League comprà set milions d'agres (28.000 quilòmetres quadrats) de terres agrícoles i ramaderes a Kimberley, regió del nord-oest d'Austràlia, per a instal·lar 75.000 jueus europeus refugiats. El Kimberley Scheme (Pla Kimberley), ideat per Steinberg, es basava en la necessitat que l'operació fos absolutament oficial i que tingués el suport de la població i de les institucions per raons humanitàries. El 23 de maig de 1939 desembarcà a Perth i a començaments de 1940 bona part de les institucions australianes (govern, sindicats, premsa, importants personatges, etc.) li feia costat, però també sorgí una oposició clara al projecte des d'alguns sectors xenòfobs i racistes. El juny de 1943 abandonà Austràlia i es reuní amb sa família al Canadà. Entre 1943 i 1957 dirigí Afn Shvel (En el Límit), òrgan d'expressió en jiddisch de la Freeland League. El 15 de juliol de 1944 va ser informat oficialment pel primer ministre John Curtin sobre les objeccions que el govern australià posava a l'operació pel que feia a terminis i a circumscriure-la exclusivament al poble jueu i no a qualsevol estranger. Malgrat els contratemps, continuà amb la idea i en 1946 la Freeland League establí negociacions amb el govern dels Països Baixos sobre la possibilitat d'un assentament de 30.000 jueus a Saramacca (Guaiana neerlandesa). L'agost de 1948 les autoritats de Surinam van suspendre les negociacions del Saramacca Project fins al«total esclariment de la situació internacional», negociacions que mai no van ser represes. Va ser una de les peces claus de l'anomenat «territorialisme jueu», basat en el model autogestionari dels assentaments, però sempre rebutjà la idea d'Estat-Nació jueu i va ser força crític amb el sionisme; el seu judaisme era espiritual, entès com a cultural i secular, i no religiós i estatista. Quan es va fundar l'Estat d'Israel, lluità per crear una federació binacional israeliana i palestina, alhora que reivindicà la instauració d'un assentament jueu autogestionat i autogovernat fora de l'Orient Mitjà.És autor d'obres en rus, jiddisch i anglès, com ara Der Moralisher Ponem fun der Revolutsye (1923, La cara moral de la Revolució), Zikhroynes fun a Folks-komisar (1931, Memòries d'un comissari del Poble; traduïdes en anglès en 1935 sota el títol Spiridonova. Revolutionary terrorist), Gelebt un Gekholemt in Oystralye (1943, El viscut i el somiat a Austràlia), Australia. The umpromised land (1948), Mit Eyn Fus in Amerike. Perzonen, Gesheenishn un Ideyen (1951, Amb un peu a Amèrica. Gents, fets i idees), In Kamf far Mentsh un Yid (1952, Home i jueu en la lluita), In the workshop of the Revolution (1955), etc. Isaac Steinberg va morir sobtadament el 2 de gener de 1957 a Nova York (Nova York, EUA). El seu pensament, juntament amb el d'Israel Rubin, ha estat qualificat per alguns com «anarcosionisme». Son fill, Zalman-Leib Steinberg, més conegut com Leo Steinberg (1920-2011), va ser un reputat crític i historiador de l'art.

    Isaac Steinberg (1888-1957)

    ***

    D'esquerra a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente Pérez Combina, Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda (Presó d'El Puerto de Santa María, 1933)

    D'esquerra a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente Pérez Combina, Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda (Presó d'El Puerto de Santa María, 1933)

    - Bartolomé Lorda Urbano:El 13 de juliol de 1901 neix a Algámitas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bartolomé Lorda Urbano. Criat a la localitat sevillana de Morón de la Frontera, a començament dels anys vint ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialitzant-se, gràcies a la seva cultura gens menyspreable, en tasques propagandístiques a Sevilla, amb Pedro Vallina Martínez i Paulino Díez Martín. El 27 de juliol de 1921 va ser detingut a Sevilla amb Juan Sánchez Lobato i Antonio Benítez Jiménez acusats de«sindicalistes perillosos». Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'Argentina i milità activament en Buenos Aires i Mercedes. Detingut arran del cop militar del 6 de setembre de 1930 de José Félix Uriburu, va ser tancat a la presó de Villa Devoto (Buenos Aires), amb altres destacats anarquistes, com ara Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo), Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo i Pedro Martínez, entre d'altres. Finalment en 1931 fou deportat a la Península i s'instal·là a Morón. En aquesta localitat treballà de xofer, de mecànic de màquines d'escriure i de dependent de comerç. El 17 de maig de 1932 va ser detingut, amb altres companys, arran de la vaga pagesa sevillana de Montellano i acusat de «complot terrorista». Reconegut orador, a partir del 26 de març de 1933 assistí al Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, però va ser detingut al final del míting de clausura, celebrat l'1 d'abril, amb altres destacats militants, com ara Buenaventura Durruti, Vicente Pérez (Combina), Paulino Díez i Francisco Ascaso, i tancats primer a Sevilla i després al penal del Puerto de Santa María fins el setembre d'aquell any en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes». L'octubre de 1933 va ser jutjat, amb un centenar d'altres companys, per la vaga revolucionària de l'any anterior, per un delicte de «tinença d'explosius». A finals de 1933 va fer un míting a Morón. L'aixecament militar de juliol de 1936 l'agafà a Morón i formà part del Comitè Revolucionari de la localitat fins la presa de la ciutat per les tropes feixistes, traslladant-se a Màlaga, Còrdova i Jaén. Després formà part del Comitè Regional d'Andalusia instal·lat a Màlaga i del Comitè Anarquista de Defensa Republicana d'aquesta ciutat. Combaté, com a comissari polític de la 80 Brigada Mixta comandada per José Galván, al front de Granada. Més tard fou cap d'avituallament a Barcelona, a més de col·laborar a partir de setembre de 1938 amb el Comitè Regional d'Andalusia establert Baza i fins a la seva detenció el març de 1939 per les tropes franquistes. D'antuvi fou tancat al camp de concentració d'Almeria, després a Baza i Morón, i finalment a la presó de Sevilla. Jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per«rebel·lió militar», Bartolomé Lorda Urbano va ser executat –afusellat segons uns, garrotat segons uns altres– el 24 de juny de 1940 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

    Bartolomé Lorda Urbano (1901-1940)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 445 | 446 | (Page 447) | 448 | 449 | .... | 465 | newer