Anarcoefemèrides del 6 de juliol
Naixements
Giovanni Baracchi
-
Giovanni Baracchi: El 6 de juliol de 1871 neix a Mazzoleni
(Llombardia, Itàlia)
el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Sos pares es
deien
Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es
traslladà amb sa família a Milà
(Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a
tipògraf i enquadernador i era
membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors.
Considerat per les
autoritats com a «rufià de la pitjor
espècie», milità en el grup anarquista
milanès «Avanguardia». Entre 1889 i 1893
va ser detingut i denunciat nombroses
vegades per diferents motius, dos d'elles per«associació criminal» i una per«fabricació de moneda falsa»,
però sempre va ser absolt per manca de proves. En
aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i
Carlo Chignola (Ghignola), entre
altres destacats
anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro
Gori, Francesco Cafassi
i altres membres del cercle «Il Risveglio»,
però aquesta vegada no va ser
processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la
República
francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis
d'excepció
antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa),
seguint l'exemple de Pietro
Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb
Gori, de
Suïssa i ambdós, a més d'Ettori
Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies
després a Londres (Anglaterra) després de passar
per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica).
En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la
resta de sa vida,
viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington
(Districte de
Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia
(Pennsilvània), Norfolk
(Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem
(Pennsilvània), Union City
(Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un
dels implicats en
l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en
estreta vigilància. Dedicat
sempre a la propaganda llibertària, envià
correspondència a diferents
publicacions anarquistes, com ara Cronaca
Sovversiva, La Protesta Umana
o L'Adunata dei Reffrattari. El
novembre
del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en
1916 participà en les
activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on
recaptà fons
per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926
per la
policia milanesa, digueren que l'última notícia
seva l'havia rebut 25 anys
abans des de Nova York (Nova York, EUA). Giovanni Baracchi va morir el
2 de
desembre de 1936 a Paterson (Nova Jersey, EUA).
***
Notícia de la xerrada d'Albert Goldschild apareguda en el diari de Livry La Lutte Sociale de Seine-et-Oise del 23 de desembre de 1911
- Albert Goldschild:
El 6 de juliol de 1889 neix al X Districte de París
(França) el propagandista anarquista, i després
comunista, Albert Goldschild.
Sos pares es deien Gustave Isidore Goldschild, empleat de
comerç, i Mathilde
Jacob. Era germà dels llibertaris Léon i Jean
Goldschild (Goldsky), i es
guanyava la vida com a empleat públic (secretari
tècnic) a la Societat
Fiduciària de Control i de Revisió del IX
Districte de París, organisme del
qual arribà a ser director general honorari. En aquestaèpoca vivia al carrer Grange
aux Belles de París. L'octubre de 1911 fou un dels fundadors
del Club Anarquista
Comunista (CAC), del qual va ser nomenat secretari, i signà
el seu manifest,
juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé),
Henry Combes, Eugène
Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, André Mournaud
i Pierre Ruff;
aquest grup s'integrà en la Federació
Revolucionària Comunista (FRC). El 23 de
desembre de 1911 portà a terme la xerrada
contradictòria «L'impuissance
parlamentaire» (La impotència
parlamentària) a la Sala Frentz de Pontoise (Illa
de França, França), organitzada pel Grup
d'Estudis Socials (GES) i el CAC.
Entre març i maig de 1912 formà part del
Comitè Antiparlamentari Revolucionari
(CAR), impulsat per la FRC, que arreplegava 25 anarquistes i
sindicalistes
revolucionaris, que portà a terme una campanya
abstencionista per a les
eleccions de maig d'aquell any. El juny de 1912 fou membre del
Comitè de
l'«Entr'aide», caixa de solidaritat amb els
militants anarquistes empresonats i
les seves famílies, impulsat per la FCA i que
ajuntà una quarantena de
comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Entre l'agost de
1912 i
el febrer de 1913 participà en la redacció de la
revista mensual parisenca Le
Mouvement Anarchiste, publicada pel CAC. Durant la primavera
de 1913,
reemplaçà Léon Jahane com a secretari
de la comissió encarregada d'organitzar
el Congrés Nacional Anarquista, que s'havia de celebrar
entre el 15 i el 17
d'agost d'aquell any a París; aquesta comissió,
designada el 12 d'abril de 1913
en una plenària de la FAC, estava integrada per cinc
militants més d'aquesta
organització (François Cuisse, Robert
Guérard, Ernest Labrousse, Henri
Lemonnier i André Schneider). En 1914
col·laborà, amb Édouard Boudot,
Charles
Bedouet i altres, en la revista Le Réveil
Anarchiste, que es publicà a
Les Lilas (Illa de França, França).
També fou membre dels grups «Amis du Réveil Anarchiste» i
de «Les Amis du Libertaire».
En aquesta època vivia al
número 2 del carrer Palestine de París. Durant la
Gran Guerra el desembre de
1914 va ser donat de baixa per al servei militar i es va refugiar a
Anglaterra.
De bell nou a França, participà amb
René de Marmande, Jean Goldschild (Goldsky),
Jean Longuet, Henri Barbusse, Vaillant-Couturier, Robert Dell,
Henriette
Sauret, Magdeleine Marx i altres, en la fundació, a
començament de 1917, de la
revista bilingüe anglofrancesa pacifista Les Nations,
publicació de la qual
va ser nomenat secretari general i administrador. L'abril de 1917 va
ser
finalment mobilitzat i enviat a un regiment de caçadors a
peu, on resta fins a
la desmobilització en 1919. El 8 de desembre de 1917 es
casà al VI Districte de
París amb Henriette Marguerite Jourdel. Durant la postguerra
s'adherí al Partit
Socialista Comunista (PSC) de Ludovic-Oscar Frossard i posteriorment
milità en
la Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) de Marceau Pivert,
col·laborant en la
revista sindicalista revolucionària La
Révolution Prolétarienne. El 19
de febrer de 1929 signà, amb Romain Rolland, René
Arcos, Jean-Richard Bloch,
Edouard Dujardin, Charles Vildrac, Maurice Wullens, Maurice Parijanine
i
Dutilleul, una crida exigint el permís d'entrada a
França d'Henri Guilbeaux,
aleshores exiliat a Moscou (URSS) pel seu pacifisme durant la Gran
Guerra.
Formà part de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH),
organització de la qual
presidí la seva VI Secció de París
entre 1937 i 1938. Entre el 8 i el 10 de
juny de 1935 assistí al Congrés Nacional de
l'LDH, celebrat a Ieras (Provença,
Occitània), i en el qual va ser nomenat membre de la
Comissió de Control
Financer de l'organització, i entre el 19 i el 21 de juliol
de 1936 assistí
següent Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Dijon
(Borgonya, França), i en el
qual va ser reelegit en aquest càrrec. En aquests anys
col·laborà en Cahiers
des Droits de l'Homme. Durant l'Ocupació
col·laborà a partir de setembre de
1940 en la Resistència («França
Lliure») i, un cop acabada la guerra, l'abril
de 1945, va ser nomenat expert comptable de la Comissió
Regional de Depuració
de París. En aquesta època s'afilià un
temps al Partit Comunista Francès (PCF).
Durant els anys cinquanta i seixanta formà part de la
Unió Europea de
Federalistes (UEF) i en el XII Congrés del Moviment
Federalista Europeu (MFE),
celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1969 a Trieste
(Friül), va ser nomenat
membre de la seva Comissió de Control. Poc abans de morir,
el 7 de juny de
1974, es casà amb Léa Sophie Rosa Maraval al XVI
Districte de París. Albert
Goldschild va morir l'1 de setembre de 1974 al XIII Districte de
París
(França).
***
Foto
policíaca d'Augusto Bianchini (ca. 1937)
- Augusto
Bianchini: El 6 de juliol de 1894 neix a San Giovanni
Valdarno (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Augusto Bianchini. Sos pares es deien
Ferdinando Bianchini
i Massima Belli. Obrer metal·lúrgic de la«Ferriera de Valdarno» (Ferreria de
Valdarno), freqüentà des d'infant els cercles
subversius de la localitat. Era membre
del grup anarquista «Pietro Gori», adherit a la
Unió Anarquista de Valdarno
(UAV), i component, amb Ezio Piccardi i Destino Batelli, del
Comitè de
Propaganda, organisme de suport al secretari Osvaldo Bianchi. En 1921
va ser
fitxat per la Direcció General de la Seguretat
Pública, juntament amb altres
companys (Virgilio Diomiri, Lamberto Guastini, Lionello Lapi, Nello
Manzecchi),
com a «element perillosíssim». Detingut
per la seva participació en els
enfrontaments armats del 23 de març de 1921,
restà empresonat del 24 de març al
28 de juny d'aquell any. Durant l'interrogatori policíac, va
negar haver
disparat des de la finestra –en el pas d'accés
intern de la seva casa s'havia
format una barricada feta de mobles i de matalassos, darrera de la qual
es van
apostar subversius armats no identificats. No obstant això,
durant el judici,
defensat pels advocats Francesco Saverio Merlino i Giovanni Droandi, va
ser
absolt. Mentrestant la seva casa va ser incendiada per un escamot
feixista. En
1922 emigrà clandestinament a França i
s'instal·la a Roanne (Roine-Alps,
França), on treballà de mecànic i
participà activament en les activitats de
l'emigració antifeixista. Inscrit en el «Registre
de Frontera», en retornà a
Itàlia el 28 d'agost de 1940 va ser detingut i confinat
durant tres anys,
primer a l'arxipèlag de Tremiti i després a
Pisticci (Basilicata, Itàlia).
Formà part del grup de 63 confinats, entre els anys 1926 i
1943, provinents de
la província toscana d'Arezzo, comunistes i anarquistes
especialment. El 15
d'abril de 1943 va ser alliberat. No sabem res de les seves activitats
polítiques després de la II Guerra Mundial i
desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Tomasz Pilarski
- Tomasz Pilarski: El 6 de juliol de 1902 neix a Lésnica (Voivodat d'Opole, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfons Tomasz Pilarski, també conegut com Janson,Jan Rylski i Alfons Kompardt. Fill d'una família treballadora, entre 1917 i 1921 va fer de dibuixant per la Junta Municipal d'Agricultura de Racibórz i en 1921 es graduà a l'Escola Superior de Mathias Breslau. En 1918, en plena eufòria revolucionària, s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), provinent de l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista), de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1919, arran del Congrés de Heidelberg, on els comunistes i els sindicalistes se separaren, abandonà el KPD i entrà a formar part de l'organització anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i fins al 1933 fou un dels militants i propagandistes més actius d'aquesta organització a Polònia. Entre 1921 i 1927 treballà com a dibuixant en l'editorial anarcosindicalista de Fritz Kater. En 1928 fou un dels responsables del setmanari anarquista Befreiung (Alliberament), editat a Breslau i Racibórz, i que patí nombroses persecucions. En aquests anys va ser considerat per la policia com el«líder intel·lectual» de la FAUD de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1929 va ser un dels organitzadors dels grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) i fou l'editor a Breslau i a Racibórz del periòdic Freiheit (1928-1932). El setembre de 1932, quan els nazis ja són al poder, fou acusat d'alta traïció i fugint de la detenció aconseguí arribar a Berlín, on, amb l'ajuda d'un diplomàtic polonès, pogué retornar a Polònia. Entre 1934 i 1934 estudià al Instytut Badań Spraw Narodowościowych (Institut de Recerca sobre els Problemes Nacionals) de Varsòvia. Entre 1934 i 1936 fou secretari de districte de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos) de la conca minera de Dąbrowa Górnicza i fins al juny de 1937 treballà a la seu del Sindicat de Metal·lúrgics d'aquesta organització. En 1937 es casà amb Halina, filla d'una família obrera polonesa que havia estudiat filosofia a la Universitat de Varsòvia. Entre el juny de 1937 i el febrer de 1939 formà part del consell editorial de Front Robotniczy (Front Obrer),òrgan d'expressió de la ZZZ, publicació en la qual també col·laborà sota el pseudònim de Jan Rylski. En 1938 va ser el delegat de Polònia en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París. El juny de 1939 va ser nomenat membre del Consell Central de la ZZZ. L'anarquista alemany Augustin Souchy li proposà formà part del grup de militants que marxaren com a observadors de la Revolució espanyola, però la ZZZ no va voler que un organitzador de la seva talla els deixés i es dedicà a recaptar fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. A partir de maig de 1939 va fer un programa antinazi en la ràdio de Katowice. Arran de la invasió de Polònia per les tropes nazis, fugí a la zona polonesa ocupada pels russos i entrà a formar part de la Zwiazek Walki Zbrojnej (ZWZ, Unió per la Lluita Armada), antecedent de l'Armia Krajowa (AK, Exèrcit Nacional), i s'especialitzà en l'elaboració de documents i patracols falsos instal·lat a Vílnius. En 1942 retornà a Varsòvia com a ciutadà suec i participà en la l'edició de documents i de pamflets de desinformació destinats als soldats alemanys del front de l'Est. Després entrà en la Syndykalistycznej Organizacji Wolnosc (SOW, Organització Sindicalista Llibertat) i col·laborà en el periòdic clandestí Walka Ludu (Lluita del Poble). En 1944 nasqué sa filla Joanna. Com a membre del Polska Armia Ludowa (PAL, Exèrcit Popular de Polònia) participà en la insurrecció de Varsòvia i el 8 d'agost de 1944 va ser ferit greument. Després del fracàs de la revolta, fou evacuat a Ojcowa, a prop de Cracòvia, amb sa companya i sa filla. En acabar la II Guerra Mundial fou nomenat per a diverses condecoracions i gratificacions, les quals rebutjà. El gener de 1945 va ser nomenat secretari de Propaganda dels Sindicats Obrers de Cracòvia i entre juny d'aquell any i el juny de 1947 participà com a empleat de diverses empreses en la reconstrucció de les instal·lacions industrials de Silèsia destruïdes per la guerra. Entre el gener de 1948 i el juny de 1950 treballà com a funcionari en el Ministeri de les Terres Occidentals i, més tard, en el Ministeri d'Administracions Públiques. Sempre en contacte amb els anarcosindicalistes alemanys, especialment amb els seus amics Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger, en 1947 s'afilià als comunistes Polska Partia Robotnicza (PPR, Partit Obrer Polonès) i Polska Pàrtia Zjednoczona Robotncza (PPZR, Partit dels Treballadors Units Polonesos), fet pel qual va ser durament criticat; però en 1950 en fou exclòs acusat de«desviació anarquista». L'abril de 1954 va ser detingut per la policia secreta polonesa per raons polítiques i empresonat durant uns mesos sense cap judici; poc després, el 30 de novembre d'aquell any, també fou detingut. Després passà a treballar com a gerent de publicitat a l'Oficina Nacional del Llibre (Casa del Llibre) a Varsòvia fins a la seva jubilació en 1969. Tomasz Pilarski va morir gairebé en la misèria el 3 de febrer de 1977 a Varsòvia (Polònia) i fou enterrat al cementiri militar de Powazki de la capital polonesa.
Defuncions
Gino Del Guasta
- Gino Del Guasta:
El 6 de juliol de 1940 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) el metge
anarquista i
anticlerical, i després catòlic, Gino Ciro
Zeffiro Bianco Del Guasta, que va
fer servir els pseudònims L.
Froment
i Fremio Silvani. Havia nascut el
14
de setembre de 1875 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es
deien Emilio Del
Guasta i Antonia Castellani. De jove formà part del moviment
polític seguidor
de Giuseppe Mazzini i entre 1892 i 1893
col·laborà en el periòdic
pisà La Giovine Italia. Rivista
mazziniana
d'arte, letteratura, politica e sociologia.
Després de conèixer Pietro Gori
i Virgilio Salvatore Mazzoni, s'acostà al moviment
anarquista. Durant els diversos
governs del president del Consell de Ministres italià
Giovanni Giolitti,
col·laborà assíduament no
només en la premsa local sinó també en
els periòdics
anarquistes d'àmbit nacional, com ara Il
Libertario, de La Spezia, o Il
Grido
della Folla, de Milà, i, de tant en tant, entre
1905 i 1906, en Il Pensiero, de
Roma. El seu anarquismeés del tipus socialista pacifista, amb una forta
influència de
l'anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de l'anarcopacifisme
cristià de Lev
Tolstoi. L'octubre de 1906 mantingué una polèmica
amb Libero Trancredi sobre el
tema de «l'individualisme i el societarisme», on
remarcà el seu pensament
contrari a tota violència anarquista, i que va ser publicada
en la pisana Precursor. Rivista quindicinale
anarchica
d'arte, scienza e letteratura libertaria. Molt implicat en el
camp poètic i
artístic, moltes de les manifestacions anarquistes pisanes
s'iniciaven amb la
lectura de poesies que ell declamava des de la tribuna. Conferenciant
reconegut, realitzà gires propagandístiques arreu
la Toscana. Membre de
l'Associació Racionalista, dirigí la
redacció del seu periòdic Il
Razionalista, que es publicà entre
1903 i 1904 a Pisa. Posteriorment, entre 1907 i 1911, fou redactor del
periòdic
anticlerical pisà Satana,
en el qual
publicà una correspondència amorosa amb una monja
anomenada Sor Paola, on
exterioritzava el seu «cast» i intens amor per la
germana alhora que es
lliurava a consideracions filosòfiques i religioses tendents
a fusionar
l'anarquisme amb el cristianisme. En 1908
col·laborà en La Pietra
Infernale. Rivista critica dell'anarchismo, de
Gènova, i
participà activament en el moviment vaguístic de
Parma (Emília-Romanya,
Itàlia). El 13 d'octubre de 1910 parlà, amb
Virgilio Salvatore Mazzoni i
Francesco Saverio Merlino en l'acte del primer aniversari de
l'assassinat de
Francesc Ferrer i Guàrdia que se celebrà a Pisa i
el 26 de desembre d'aquell
any assistí al Congrés dels Anarquistes de la
Toscana. Entre 1910 i 1920
col·laborà assíduament en el setmanariL'Avvenire
Anarchico. El gener de 1911 formà part del
Comitè per a l'Homenatge a
Pietro Gori de Pisa i va escriure nombrosos textos en diferents
publicacions en
honor d'aquest destacat propagandista anarquista que acabava de morir.
Entre
1912 i 1913 col·laborà en el periòdic
anticlerical pisà Il Prete.
Contrari a la Gran Guerra, va fer costat un pacifisme
llibertari fortament influenciat pel cristianisme i publicà
l'opuscle
antimilitarista Gli orrori della guerra
alle madri d'Italia, que va ser segrestat per les autoritats.
Doctor a la
Clínica Mèdica de la Universitat de Pisa, el
setembre de 1918 promogué la
revista medicocientífica La
Terapia
Italiana, després Italia
Medica,
que va ser estampada a la impremta anarquista«Germinal!». En aquests anys, a
més de publicacions anarquistes,
col·laborà en nombroses revistes
mèdiques. El
juny de 1920 llegí a la seu de l'Associació
Racionalista de Pisa la conferènciaDa Gesù di Nazareth e Francisco
Ferrer.
En aquesta època continuà col·laborant
en la premsa llibertària, especialment
en L'Avvenire Anarchico i en Anarchismo. Després del Bienni
Roig i de
l'ascens del feixisme, entrà en una profunda crisi
mística que el portà a
convertir-se al catolicisme. El 3 de juliol de 1928 el prefecte de Pisa
proposà
al Ministeri de l'Interior italià que el seu nom fos
esborrat del registre
d'anarquistes subversius ja que «portava una vida
exemplar» i per la seva «malaltia
greu d'asma». És autor de nombrosos fullets, entre
ells Discorsi (1903), Inno
alla libertà (1905), L'anarchismo
non è morto né mai morrà. Risposta
a uno sproposito di Filippo Turati (1906), Il
nido libero
(1907), Commemorazione di Giosuè Carducci.
Discorso tenuto in Val di
Castello (Pietrasanta) il dì 5 maggio 1907
(1909), I figli del
dolore (1911), Visioni d'arte e di bellezza
in Pisa (1912), Discorso
inaugurale della Scuola Laica il 19 maggio 1912 di Migliarina a Monte
(Spezia) (obra publicada al periòdic Il Prete, 1 d'octubre de 1912), Mentre
spuntano gli astri.
Poesie ad una monaca (1914), Lettere
amorose a Suor Paola
(1915), Gli orrori della Guerra, alle madri d'Italia
(1914), Discorso
inaugurale tenuto al primo Congresso toscano per la revisione sugli
infortuni
del lavoro, pronunciato nel Regio teatro «G. Verdi»
la sera del 10 ottobre 1915
(1917), Le malattie dell'apparato respiratorio nei
lavoratori d'alabastro (1919), Visioni
d'arte e di bellezza in
Pisa (1922), Come dobbiamo nutrire gli ammalati
(1930), Medicina
d'urgenza (Prontuario) (1931), Ricordi mistici
(1932), etc.
***
Necrològica
de Melitó Ferrer Batrin apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 2 d'agost de 1957
- Melitó Ferrer Batrin:
El 6 de juliol de 1957 mor a Estrasburg
(Alsàcia, França) l'anarcosindicalista
Melitó Jaume Josep
Ferrer Batrin. Havia nascut el 8 d'abril de 1898 al
Poble Nou de Manresa (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Pau Ferrer
Prat i Maria Batrin Capdevila. En
1919 ja militava en el Sindicat de Metal·lúrgics
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Manresa. Fou delegat en els Plens Regionals
confederals
d'agost de 1931 i de març de 1933. També fou
delegat de Callús, del Sindicat
d'Alimentació i de la Fusta i de la Federació
Local de Manresa de la CNT al Ple
de Sindicats de Catalunya que se celebrà l'abril de 1932 a
Sabadell (Vallès
Occidental). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i s'establí a
Estrasburg, on treballà de paleta i milità en la
seva Federació Local de la
CNT.
***
Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny LaÉpoca del 18 de novembre de 1935
- Jesús Tobes Cibrián: El 6 de juliol de 1960 mor a França l'anarcosindicalista Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges citats com Torbes i Cirbián. Havia nascut el 5 de febrer de 1897 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat d'haver estafat l'assegurança d'accidents de la feina. Després de la guerra civil s'exilià a França i durant els anys quaranta s'establí a Nantes (País del Loira, França), on milità en la Regional del Nord de la CNT.
***
Necrològica
de Mateo Latorre Cinto apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 d'octubre de 1966
- Mateo Latorre Cinto: El 6 de juliol de 1966 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mateo Latorre Cinto –el seu segon llinatge a vegades citat erròniament comPinto–, conegut com El de Ayerbe. Havia nascut el 13 de desembre de 1890 a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Latorre i María Cinto. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe, va ser tancat a la presó d'Osca arran de la insurrecció de desembre de 1933 i el gener de 1934 condemnat a 10 mesos de presó per un delicte de «conspiració per a la sedició». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT. Em 1958 col·laborà econòmicament en la campanya de suport als desertors refugiats al Marroc promoguda pel Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Mateo Latorre Cinto va morir el 6 de juliol de 1966 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), a conseqüència de les ferides patides arran de ser atropellat per un automòbil, i fou enterrat dos dies després. Sa companya fou Francisca Teller.
***
-
Enrico Travaglio:
El 6 de juliol de 1968 mor a San Francisco (Califòrnia, EUA)
el periodista,
impressor, editor i propagandista anarquista Enrico Travaglio,
també conegut
com Henry Travaglio o Eugene Travaglio (Gene). Havia nascut el
2 de setembre de 1876 a Monza (Llombardia, Itàlia). Sos
pares es deien Giovanni
Travaglio, enginyer de renom que va ser nomenat cavaller per la regna
Victòria
per la seva participació en la guerra de Crimea, i
Giuseppina Alberti, filla
d'una família benestant milanesa. Passà amb sa
família la seva infantesa a Milà
(Llombardia, Itàlia). Son pare era molt temps fora de la
llar i sa mare fugí
amb son amant, el periodista republicà radical Cesare
Crespi, primer a Escòcia
i després a Nova York (Nova York, EUA), deixant Enrico a
Itàlia. En 1885, quan
tenia nou anys, es reuní amb sa mare, el seu amant i sa
germana petita, Nina, a
Staten Island (Nova York, EUA). En 1890 tots s'establiren a San
Francisco (Califòrnia,
EUA) i assistí a l'Escola Primària per a Nins«George Washington», al barri
italià de la ciutat. Quan tenia 14 anys entrà com
a grumet de mariner en un
vaixell de vela al Pacífic, però va desertar a
Sibèria després que el capità
del vaixell disparés contra un veler de la
tripulació i l'obligués a encobrir
l'assassinat, negant-se a signar el quadern de bitàcola.
Volia creuar el país i
visitar Lev Tolstoi, però no aconseguí
arribar-hi. No obstant això, trobà feina
en l'equip de l'Expedició Geodèsica Internacional
que navegava pel riu xinès Iang-Tsé,
on va conèixer un deixeble del geògraf anarquistaÉlisée Reclus, que el va introduir
en el pensament llibertari. Posteriorment va fer altres viatges, a
Alaska, al voltants
del cap d'Hornos, etc. Quan en 1894 retornà a San Francisco,
ja convertit en un
anarquista convençut, sa mare havia mort i son company
Cesare Crespi, després
d'haver fet amistat amb Gaetano Bresci, també es
decantà pel moviment
llibertari. Amb Cesare Crespi fundà el setmanari Secolo Nuovo, la primera
publicació anarquista de la Costa Oest
nord-americana, que durà fins al gran terratrèmol
de Sant Francisco de 1906. També
amb Cesare Crespi, l'1 de març de 1900, creà a
San Francisco (Califòrnia, EUA) La
Protesta Umana. Periodico settimanale
dell'anarchismo, revista mensual més
intel·lectual de teoria anarquista i
literària acostada a les posicions antiorganitzadores i
antifederalistes de
Giuseppe Ciancabilla, que publicà pocs números.
Posteriorment intentà
transformar La Protesta Umana en un
suplement literari i sociològic del periòdic L'Aurora, que dirigia Ciancabilla,
però el projecte fracassà sembla
que per motius econòmics. A principis de 1901 es va
traslladar a Spring Valley (Illinois,
EUA), on Ciancabilla havia portat la redacció de L'Aurora, per intentar de bell nou
materialitzar el projecte, però
tampoc no reeixí. Aquest mateix any s'establí a
Chicago (Illinois EUA), on
aprengué l'ofici d'impressor, arribant a ser un caixista de
primera categoria.
En aquesta ciutat conegué sa primera companya, Frances (Frankie), que havia estat casada
anteriorment i tenia tres infants,
i amb qui tingué tres nines en comú. En aquestaèpoca ajudà a compondre el
periòdic anarquista Free Society.
An
Advocate of Communal Life and Individual Sovereignty, d'Abe
Isaak, al
domicili del qual visqué un temps. El 7 de setembre de 1901
va ser detingut,
amb altres companys (Jay Fox, Emma Goldman, Hippolyte Havel, Abe i Mary
Isaak,
Julia Mechanic, Clemens Pfuetzner, Martin Rasnick, Michael Roz, Alfred
Schneider,
etc.), a Chicago arran de l'atemptat mortal de l'anarquista Leon
Czolgosz
contra el president dels Estats Units William McKinley del dia
anterior, però
va ser ràpidament alliberat. El febrer de 1902
fundà a Chicago amb Ciancabilla
la nova La Protesta Umana. Rivista
mensile discienze sociali, arte e
letteratura. En aquesta publicació,
eclíptica i positivista, es poden
trobar discussions ideològiques, poesies, literatura i
sociologia, sempre
relacionada amb els grups antiorganitzadors italians (Il
Grido della Folla, Giovanni Baldazzi, Nella Giacomelli,
Oberdan
Gigli, etc.). El 1903 el periòdic i els seus dos editors es
traslladaren a San
Francisco, on comptà amb el suport dels anarquistes
francesos del grup «Germinal»,
però La Protesta Humana
deixà de
publicar-se després de la mort de Ciancabilla (16 de
setembre de 1904) –l'últim
número fou el 23 de l'1 d'octubre de 1904. En 1904
també fundà, amb Samuel Mintz,The Petrel. An Anarchist-Communist
Periodical. Segons la policia, en 1905 publicà a
San Francisco un «manifest
anarquista» titulat 29 luglio,
lloant
el regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de
l'anarquista Gaetano Bresci
cinc anys abans. També segons la policia, en vistes a un
possible viatge aquell
any de la Reina Mare d'Anglaterra als EUA, havia manifestat la idea
d'«imitar
Bresci», pensant per una banda que no li quedava
més d'un any de vida i per
altra sentir-se malvist pels companys després de la mort de
Ciancabilla, ja que
a final de la vida d'aquest havien tingut desavinences. Malgrat les
disposicions de vigilància preses sobre la seva persona per
la policia, en 1906
les autoritats consulars italianes no tenien notícies seves
i des de 1911 va
ser donat com a desaparegut. Els intents de recerca es repetiren any
rere anys
sense cap resultat i en 1933 va ser inscrit en el registre dels«subversius
terroristes». El cert és que el gran
terratrèmol de 1906 destruí el seu taller
d'impremta de San Francisco i s'instal·là a
Stockton (San Joaquín, Califòrnia,
EUA), sota el nom d'Eugene Travaglio
(Gene Travaglio). A Stockton
conegué
sa segona companya, Juliette Verrel, i publicà, amb A. L.
Cole, a partir del 26
de maig de 1906, el periòdic bilingüe
(anglès i italià) La
Terra. Organo del Popolo, destinat als treballadors del camp
de
la zona. Cap el 1910 es traslladà amb sa companya a Portland
(Oregon, EUA), on
treballà de supervisor al taller d'impremta del
periòdic The Pacific Monthly,
dirigit per Charles Erskine Scott Wood. Poc
després s'instal·là a Tacoma (Pierce,
Washington, EUA), on treballà de
supervisor en un taller d'impremta dels Industrial Workers of the World
(IWW,
Treballadors Industrials del Món) i edità el
periòdic Why? A Bulletin of Free
Inquiry (1913-1914). A Tacoma conegué Sam
Hammersmark i molts wobblies, i al
seu domicili residí una temporada William C. Owen. En
aquesta època visità amb
freqüència la colònia anarquista«Home Colony», on aprengué l'esperanto–en 1966
va escriure uns records sobre el seu pas per la colònia sota
el títol Trials of a Noble
Experiment. Més tard
es traslladà a Seattle (Washington, EUA), on
muntà una petita impremta
(«Olympic Press») i en 1922 edità el
periòdic The Dawn. A Journal of
Free Expression. A Seattle conegué en 1924
sa tercera companya, Esther Hartz, amb qui tingué un fill,
Dalny. A Seattle va
fer bona amistat amb Harvey O'Connor, que publicava el
periòdic obrer The Record.
Entre 1925 i 1926 visqué a
Sausalito (Marin, Califòrnia, EUA) i posteriorment
s'instal·là amb sa companya a
San Francisco. En aquesta època
freqüentà la parella Matthew Schmidt (Schmidty)
i Beth Livermore, i altres
companys anarquistes, com ara Vincenzo Ferrero (John
the Cook), Red Jones (Jonesie),
Angelo Luca i Domenico Sallitto (Dominick
Sallitto). Profundament antibolxevic, trencà amb
els companys que es feren
comunistes. En 1932 publicà a Geyserville (Sonoma,
Califòrnia, EUA) el periòdicThe Geyserville Press. En 1939 les
autoritats consulars italianes renovaren les circulars de recerca i la
seva
fitxa es va actualitzar fins a finals de 1941. Enrico Travaglio va
morir el 6
de juliol de 1968 a San Francisco (Califòrnia, EUA);
incinerat, les seves
cendres s'escamparen a la mar.
***
Necrològica
de Federico Lezcano Presmanes apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 d'octubre de 1969
- Federico Lezcano Presmanes: El 6 de juliol de 1969 mor a Pau (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Federico Lezcano Presmanes --el primer llinatge a vegades citat erròniament Lescano. Havia nascut el 23 de març de 1907 a Setién (Marina de Cudeyo, Cantàbria, Espanya). Sos pares es deien Emilio Lezcano i Bernardina Presmanes. De molt jove emigrà buscant feina, sembla, a França i retornà a la Península poc abans de la dictadura de Primo de Rivera. Decidí novament emigrar i s'establí a l'Argentina, on milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i s'introduí en el moviment anarquista. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, retornà a la Península i s'enrolà en una batalló de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Greument ferit, va ser evacuat amb ambulància durant la Retirada i ingressat en un hospital de Lió (Arpitània). Un any després va se donat d'alta i s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Pau. Sa companya fou Rosa Freire Bello. Arran d'un accident, va ser ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on després de vuit dies en coma, va ser traslladat a Pau per morir al seu domicili.
***
Necrològica
de Josep Rojo Pegueroles apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 9 d'octubre de 1975
- Josep Rojo Pegueroles:
El 6 de
juliol de 1975 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Josep Rojo Pegueroles. Havia nascut el 29 de febrer de 1904 a Alcover
(Alt Camp,
Catalunya). Sos pares es deien Josep Rojo i Fidela Pegueroles. Militant
de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el
triomf franquista,
s'exilià amb sa companya Josepa Vilaubí a
França, on treballà de pagès.
***
Alexandre Sapoundjiev
- Alexandre Sapoundjiev: El 6 de juliol de 1975 mor a Bulgària el militant i propagandista anarquista Alexandre Sapoundjiev. Havia nascut el 18 de febrer de 1893 a Bulgària. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben aviat es va afegir a les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va participar en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat definitivament de l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de periòdics clandestins (Anarquista, Pensament Obrer, Societat Lliure). Després del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de setembre, va ser de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les seves activitats de propaganda, però, a causa de la repressió, s'exiliarà a França en 1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els anarquistes espanyols i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària i va recórrer tot el país reconstruint el moviment llibertari. Després del segon cop d'Estat profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala, al nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al moviment cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos. En desembre de 1948 serà novament víctima de la repressió antianarquista, dirigida aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, sempre restarà un infatigable militant.
***
Necrològica
de Ciriaco Puyo Manero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 d'octubre de 1969
- Ciriaco Puyo Manero:
El
6 de juliol de 1977 mor a Pàmies (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
Ciriaco Puyo Manero. Havia nascut el 5 d'abril de 1899 a Valljunquera
(Matarranya,
Franja de
Ponent). Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Quan era
adolescent, durant la dictadura de Primo de Rivera,
marxà amb
son germà David a França per treballar en una
mina d'extracció de talc als
Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 amb son
germà retornà
a Valljunquera, on tots dos participaren en la
col·lectivitat agrícola de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera
de 1937, quan
l'ofensiva reaccionària comunista, ambdós van ser
detinguts per les tropes
estalinistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, on treballà a
la pedrera de talc de Trimouns, al massís de Taba, i
continuà militant en la
CNT. Ciriaco Puyo Manero va morir el 6 de juliol de 1977 a
Pàmies
(Llenguadoc,
Occitània), just quan li havien donat el passaport per
retornar a la seva
terra.
***
Ernesto Bonomini
- Ernesto Bonomini: El 6 de juliol de 1986 mor a Miami (Florida, EUA) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. Havia nascut el 18 de març de 1903 a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) i de ben jovenet es va interessar per les idees socialistes, esdevenint un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes --més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry.
***
René Lochu
- René Lochu: El 6 de juliol de 1984 mor a Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Lochu. Havia nascut el 26 d'agost de 1899 a Vannes (Bretanya) i era fill d'un guarnicioner de ferradures i d'una cantinera, i ell es va fer sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Lesétrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). Va morir alguns mesos després que sa companya Nanette. Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
---