Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 446 | 447 | (Page 448) | 449 | 450 | .... | 465 | newer

    0 0

    Presentacions a València, Vinaròs i Castelló


    Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)


    Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)



    Robespierre

    La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)


    Presentacions a València, Vinaròs i Castelló


    L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

    Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

    Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

    En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

    Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

    Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

    Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

    Miquel López Crespí

    Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

    Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com

    Telèfon: 964-450085


    0 0

    [14/07] Conflicte de les Selfactines - Condemna a Sacco i Vanzetti - Anacléto - Quillard - Ferrier - Accini - Resta - Durruti - Naso - Reverter - Zaccarini - Tisner - López Guillén - Zube - Berner - Serrano - Weiss - Fueyo - Pijoan - Faure - Bel - Del Olmo - Hernández Illescas - Zamora - Mayoux - Fabregat - Annovi - García de Gilarte - Jiménez Cubillo - Ferré - Serrano González - Jacquinot

    Anarcoefemèrides del 14 de juliol

    Esdeveniments

    Selfactina

    Selfactina

    - Conflicte de les Selfactines: El 14 de juliol de 1854 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenat «Conflicte de les Selfactines», nom amb el qual es coneix els fets ocorreguts a la capital catalana el juliol del 1854 contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines --de l'anglès selfacting--, que eren mecanismes automàtiques de filar que estalviaven mà d'obra, i a les quals se'ls atribuïa l'atur forçós de molts obrers. A la Península les primeres reaccions contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització es produïren a Alcoi en 1821, a Camprodon en 1823, a Barcelona en 1835 i a Igualada cap el 1847. Les selfactines foren introduïdes a Catalunya cap al 1844. En 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91.468 fusos i en 1854 més de 200.000. A l'estiu de 1854 aquestes màquines ocupaven uns 1.200 filadors a Barcelona. El 14 de juliol del 1854, en mig de l'eufòria pel triomf de l'alçament progressista contra el govern, una munió d'obrers filadors iniciaren a Barcelona l'incendi de diverses fàbriques (Aranu, Castells i Cia, Jordà i Mas, Josep Morull i Pi, Rosés i Cia, La Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA, etc.) on funcionaven selfactines. El 16 de juliol el capità general Ramon de la Rocha publicà un ban on es comunicava que serien passat per les armes tots els que atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones --aquest mateix dia 17, a les 19 hores, van ser afusellats tres filadors. Cessaren els incendis, però els filadors, amb la solidaritat dels teixidors, continuaren en vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les selfactines. Més de 50 fàbriques restaven aturades el 18 de juliol. El capità general mantingué converses amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el 25 de juliol firmava una ordre prohibint l'ús de les selfactines. Paral·lelament es publicà un document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep Barceló, on exposaven al capità general el fonament de les seves demandes. Enmig de la vaga es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. El conflicte s'allargà, ja que els fabricants van recórrer l'ordre de prohibició davant el govern de Madrid i els treballadors van continuar la vaga. El 8 d'agost el nou capità general Manuel de La Concha mantingué una reunió amb els dirigents de les Societats Obreres, d'on va sortir un manifest dels obrers signat per 19 societats obreres donant per acabada la vaga, l'indult pels obrers processats i condemnats i l'obertura d'un període per a la negociació entre fabricants i obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines, durant el qual s'havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva capacitat per a representar col·lectivament els treballadors davant els empresaris, com s'aniria verificant els mesos següents firmant diversos convenis col·lectius. No obstant això, el 9 d'agost, el govern de Madrid revocà l'ordre de prohibició de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres va fer ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.

    ***

    Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia

    Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia

    - Condemna a Sacco i Vanzetti: El 14 de juliol de 1921, a Dedham (Massachusetts, EUA), el procés contra als anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, incoat el 31 de maig, queda vist per a sentència. A les 19.30 hores el jurat porta el veredicte: Sacco i Vanzetti són declarats culpables d'assassinat en primer grau i el jutge Webster Thayer els condemna a mort.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Joseph Anacléto (16 de març de 1894)

    Foto policíaca de Joseph Anacléto (16 de març de 1894)

    - Joseph Anacléto: El 14 de juliol de 1857 neix l'anarquista Josep Jean Baptiste Anacléto. Perruquer a París (França) el 16 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 11 companys, arran de l'atemptat el dia abans de l'anarquista Amédée Pauwels, on va perdre sa vida, a l'església parisenca de la Madeleine. El seu domicili, al número 53 del carrer d'Angoulêma, va ser escorcollat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Pierre Quillard

    Pierre Quillard

    - Pierre Quillard: El 14 de juliol de 1864 neix a París (França) el poeta, dramaturg, traductor i periodista anarquista Pierre Quillard. Va fer els estudis secundaris al Liceu Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres (Éphraïm Mickaël, Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas, Rodolphe Darzens, Georges Vanor, etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el pseudòmim Qui, en Le Fou, periòdic literari del grup «Le Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats. Després va fer estudis universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis i a l'École Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars de la història. En 1884, amb Saint-Pol-Roux i Éphraïm Mikhaël, fundà la revista La Pléiade, on publicà dos anys més tard la seva primera peça teatral, La fille aux mains coupées. En 1890 s'edità el seu primer recull poètic, La gloire du verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891 començà a col·laborar enMercure de França, publicació en la qual continuarà escrivint durant tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el número 52 de la revista Entretiens politiques et littéraires, l'article«L'anarchie par la littérature», sobre les relacions establertes entre ambdues --considerava que la literatura era la millor «propaganda pel fet»-- i col·laborà en els periòdics anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893 s'instal·là a Constantinoble (Imperi otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni Catòlic de Sant Gregori l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata. En aquesta època també es dedicà a la traducció i publicació d'autors grecs antics (Teòcrit de Siracusa, Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià, Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a França i l'any següent publicà, amb el suport del poeta armeni exiliat a França Archag Tchobanian, a qui traduí al francès, un voluminós recull de testimonis sobre el genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest poble indoeuropeu perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a corresponsal del periòdic L'Illustration, per seguir les operacions de la guerra grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes públics contra el genocidi armeni i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la Lliga Francesa per a la Defensa dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat --membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i secretari general (1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat el capità acusat de traïció i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare, col·laborà en Le Journal du Peuple, periòdic anarcodreyfusià fundat en 1899. També publicà en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel periòdic antisemita La Libre Parole, a favor de la vídua del tinent coronel Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900 fundà el periòdic bimensual Pro Armenia, en suport de la causa armènia i en la qual col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean Jaurès, Anatole France, Francis de Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard, etc.). En 1904 retornà de bell nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration. Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà amb tota la seva ànima a la defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer de 1912 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Trobem articles seus en Almanach de la révolution, La Bataille Syndicaliste, L'Éducation Libertaire, La Révolte, La Révolution i La Revue Blanche, entre d'altres. És autor de L'anarchie par la littérature (1892 i 1993),La question d'Orient et la politique personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois, les atrocités arméniennes, la vie et les intérêts de nos nationaux compromis, la ruine de la Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les réformes (1897, amb Louis Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs classés méthodiquement et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour l'Arménie. Mémoire et dossier (1902), entre d'altres.

    Pierre Quillard (1864-1912)

    ***

    Henri Ferrier

    Henri Ferrier

    - Henri Ferrier: El 14 de juliol de 1871 neix a La Guerche (Centre, França) l'anarquista Henri Jean Baptiste Marie Ferrier. Carreter de professió, durant la primavera de 1894 s'establí a Cavalhon (Provença, Occitània). El 25 de juny d'aquell any va ser detingut en un cafè amb el sabater socialista Charles Gobin després d'haver-se congratulat de l'atemptat de Sante Geronimo Caserio contra el president de la República francesa Sadi Carnot el dia abans. Presentat davant el jutge d'instrucció d'Avinyó (Provença, Occitània), es va declarar anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per «apologia del crim, de l'assassinat i d'ultratges», juntament amb Charles Gobin i Joseph Chasin, miner que havia estat detingut pels mateixos fets. En 1895 sembla que era corresponsal del periòdic Le Libertaire. El 17 d'agost de 1895 va ser jutjat, amb son germà Nestor i altres companys (Noé, Henri Perrier i Jourdan) d'un grup anarquista d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), per la X Sala de la Policia Correccional sota l'acusació d'haver planejat posar una bomba a la comissaria parisenca de Clichy i condemnat a vuit mesos per«complicitat en la fabricació i possessió d'explosius» –la resta d'encausats van ser condemnats a dos anys de presó. En 1896 s'establí a Champigny, a prop de Melun, (Illa de França, França), on estava sota vigilància policíaca i hi vivia en una casa aïllada, ocupant-se, sembla, en tasques literàries i de dibuix. En 1897 les autoritats proposaren que fos esborrat del llistat d'anarquistes. Posteriorment visqué duran més de dos anys a Melun, a Fontainebleau, on es va casar, i a Montereau-sur-le-Jard, totes poblacions de l'Illa de França, on la seva vida no donà lloc a cap informe policíac. La tardor de 1902 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes per a esborrar i el gener de 1904 en va ser definitivament esborrat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Joséphine Accini (1898)

    Joséphine Accini (1898)

    - Joséphine Accini: El 14 de juliol de 1881 neix a Torí (Piemont, Itàlia) la modista anarquista Joséphine Accine, també coneguda com Joséphine Camilloni, pel llinatge de son marit Nicolas Camilloni. Va ser fitxada com a anarquista per les autoritats italianes a Niça (País Niçard, Occitània). El 26 de setembre de 1898 se li va obrir un expedient individual i el 4 d'octubre d'aquell any va ser fitxada per la policia francesa. Vivia al número 3 del carrer Lascaris de Niça i en un escorcoll policíac se li requisaren els fullets Confession d'un anarchiste, d'Henri Tricot, i Entre paysans, d'Errico Malatesta, a més d'un exemplar del periòdic anarquista bilingüe de Niça L'Esclave - Lo Schiavo (1898), editat per Michel Auda. El 10 de desembre de 1898 la policia assenyalava que havia abandonat Niça dos dies abans amb destinació Torí. El juliol de 1901 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Joséphine Accini (1881-?)

    ***

    Ugo Resta amb sa companya

    Ugo Resta amb sa companya

    - Ugo Resta: El 14 de juliol de 1888 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Resta, conegut com Sacranon. Sos pares es deien Giuseppe Resta i Angela Zannoni. Deixà l'escola quan estudiava el tercer grau de primària i es guanyà la vida treballant de sabater. S'adherí molt jove al moviment anarquista, aconseguint ràpidament el respecte i confiança dels seus companys. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti es relacionà amb altres anarquistes romanyesos, establint una amistat profunda i duradora amb Armando Borghi. Es casà amb Emerenziana Castellucci, amb qui tingué tres infants. La policia el definí com de «caràcter seriós, educació considerada i intel·ligent». Destacà fent propaganda entre els companys de feina i participà en tota mena de reunions i manifestacions subversives. Ben contrari a la Gran Guerra, a finals de 1915 es va veure obligat a allistar-se com a soldat en el V Regiment d'Artilleria acantonat a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic, retornà a Faenza i reprengué les seves activitats en el moviment anarquista destacant també per les subscripcions recaptades a favor del periòdic Umanità Nova i Pensiero e Volontà. El 4 de juliol de 1921 va ser detingut i processat per «amenaces a mà armada». Després de l'establiment definitiu del feixisme, sembla que durant molts danys no desenvolupà cap activitat política, dedicant-se assíduament al seu treball i portant una vida retirada. No obstant això les autoritats continuaren vigilant-lo, ja que pensaven que no havia renunciat a les seves idees. El 10 d'octubre de 1927, per ordre de la Comissió Provincial per a l'Acció de la Policia, va ser amonestat com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat». Aquesta amonestació va ser revocada el gener de 1928, però va continuar vigilat. Durant els primers mesos de 1930 va ser advertit formalment i en els anys següents, encara que mantingué una «conducta regular», segons la policia,«no mostrà signes de penediment». El gener de 1937 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), però un any després retornà definitivament a Faenza. Durant l'estiu de 1940, quan es va constituir un comitè clandestí dels grups i partits antifeixistes (socialistes, comunistes, republicans, catòlics, etc.), hi entrà a formar part en representació dels anarquistes, però cap llibertari formà part del Comitato de Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) creat en 1943. Després de la II Guerra Mundial continuà sent un dels anarquistes més destacats de Faenza i freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara, lloc de reunió dels llibertaris de la ciutat (Vincenzo Castellari, Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, etc.). Ugo Resta va morir el 28 de febrer de 1960 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia); en el seu funeral hi participaren conciutadans de totes les tendències polítiques d'arreu la Romanya i Armando Borghi, vingut expressament des de Roma (Itàlia) va fer un breu discurs.

    ***

    Buenaventura Durruti

    Buenaventura Durruti

    - Buenaventura Durruti Domínguez:El 14 de juliol de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) el revolucionari anarquista i militant anarcosindicalista Buenaventura Durruti Domínguez. Fill d'una família de ferroviaris d'idees socialistes, sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler --el segon llinatge de Buenaventura Durruti, Domínguez, és el resultat de la castellanització del primer llinatge català de sa mare, Dumange. Va tenir sis germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una germana (Rosa), i ell fou el segon fill nascut --només tres sobrevisqueren en acabar la guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa de Ricardo Fanjul, que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a aprenent al taller mecànic de Melchor Mártinez, un socialista destacat de Lleó. En 1912 començà a fer feina com a ajustador mecànic als tallers del ferrocarril i engegà la seva activitat sindical en la Unió de Metal·lúrgics de la Unió General de Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va treballar com muntador de rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la lluita d'uns miners de Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven per expulsar a un enginyer antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En 1917, fent feina com a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del Nord, participà activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada pels anarcosindicalistes --especialment en actes de sabotatge dirigits a impedir el funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies, etc.)--, vaga que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17 treballadors morts, 500 ferits i 2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això, buscat per la Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu radicalisme de la UGT, i de declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver d'exiliar-se a França. Entre el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de mecànic a París, on entrà en relació amb militants anarquistes catalans i començà a assimilar els plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la Península, on després de descobrir-se la seva condició de desertor és detingut i empresonat, i, posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de bell nou a França, el juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la fàbrica Renault de París. A la primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus, treballà primer al País Basc i després recorregué gran part de la Península. Junt amb altres companys creen el grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara a la repressió institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de les lluites i dels detinguts. El camp de la seva acció es repartia entre Aragó i Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser l'execució del rei Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran Kursaal de Sant Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia. En 1920 es traslladà a Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1921 es trobava a Andalusia treballant en una campanya d'afiliació anarquista, quan el 9 de març d'aquell any, un dia després de l'assassinat d'Eduardo Dato, fou detingut a Madrid; però enganyà la policia i escapà a Barcelona; s'ignora el seu grau de participació en aquest atemptat. A la capital catalana va fer amistat amb Francisco Ascaso, amb qui constituí en 1922 l'agrupació anarquista «Los Solidarios» --«grup específic o d'afinitat», encarregat de realitzar accions de represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar fons mitjançant cops de mà, a més de desenvolupar les estructures de la CNT i de crear una federació anarquista d'àmbit peninsular--, de la qual formaren part García Oliver, Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923 a aquest grup se li imputà la mort del cardenal Juan Soldevila y Romero, produït com a represàlia de l'assassinat de Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es traslladin a França per organitzar un comitè revolucionari per ajudar les activitats subversives dels catalans i fundar a París una editorial anarquista («Librairie Internationale»). En aquesta estada, Durruti treballà a la Renault i Ascaso en una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que ambdós sempre que la situació ho permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de 1924, Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de Barcelona, s'embarcaren cap a l'Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Perú, Uruguai, Xile i Argentina) per a dur a terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons amb l'expropiació als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres oficis i creen el grup «Los Errantes». L'abril de 1926 tornen a França i després d'un temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII. Una multitud de governs, començant naturalment pel de Primo de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant això, una important campanya de solidaritat ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un indult. Un cop alliberats, recorregueren diversos països d'Europa (Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, Alemanya). En aquesta època té una companya fixa, Émilienne Morin, que no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una filla, Colette. En 1931, amb l'establiment de la II República, tornà a la Península i s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juny de 1931, com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Després de l'excisió trentista i de la separació de Peiró i de Pestaña, es convertí gradualment en una de les figures més representatives i de major autoritat moral en la CNT i en la FAI. Oposat per sistema a la consolidació de la república parlamentària, en 1932 participà activament en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat (Fígols, Sallent, Súria, Berga i Cardona), per la qual cosa fou deportat, amb més d'un centenar de companys, primer a Bata (Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes Canàries), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del Comitè Revolucionari de la fracassada insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou novament empresonat cinc mesos a El Puerto de Santa María (Cadis). En el Ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional (la «gimnàstica revolucionària» del grup«Nosotros»), i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del Comitè Insurreccional del desembre de 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig de 1934, fou detingut la vigília de l'aixecament del 6 d'octubre de 1934 i confinat a València; sortí de la presó a la fi de 1935. Després de comprovar el fracàs de la revolució d'octubre de 1934 i la repressió patida per la classe obrera, contribuí a que la CNT no boicotegés les eleccions de febrer de 1936, fet que afavorí el triomf del Front Popular. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal als barris barcelonins de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol, ja derrotat l'aixecament a Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot després d'apoderar-se del parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van tenir una entrevista amb el president de la Generalitat catalana, Lluís Companys. En una segona entrevista a l'endemà, després del Ple de Federacions Locals de la CNT, Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van proposar nomenar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, cosa que fou acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè --format per llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes-- es va convertir en el veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el que es decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet de trobar-se en una guerra civil, del Comitè de Milícies Antifeixistes --del qual era cap del Departament de Transports-- va decidir passar al front bèl·lic, començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com Barcelona, era un altre gran nucli urbà anarquista de la península. El 23 de juliol creà, a instàncies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la «Columna Durruti», que va prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per part de les institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i d'infraestructura. A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les tropes feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la revolució: els terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i s'instaurava el comunisme llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Saragossa no va poder ser presa per manca d'armament. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en els governs republicans català i espanyol, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la seva columna de 3.500 milicians per ajudar a contenir l'ofensiva de les tropes franquistes (batalla de Madrid). El 19 de novembre de 1936, quan es trobava als voltants de l'Hospital Clínic de la Ciutat Universitària de Madrid, ocupat pels revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó la procedència del qual no està molt clara, existint diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que li va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada accidentalment pel seu propi naranjero --versió hispana del subfusell Schmeisser MP28 II--, unes altres apunten que va poder ser assassinat per agents estalinistes. La versió de l'accident és bastant versemblant, puix que el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que Durruti mai no va fer servir naranjero. Buenaventura Durruti va morir a les 4 hores del 20 de novembre de 1936 a l'habitació número 15 de l'Hotel Ritz (Hospital de la «Columna Durruti») de Madrid (Espanya). El seu enterrament el 22 de novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones, tingué un enorme ressò popular. En morir, sorgí a Catalunya el grup «Los Amigos de Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris de l'insurreccionalisme revolucionari i contraris a la col·laboració amb la burgesia i amb els sectors reformistes, que García Oliver i d'altres dirigents anarquistes acceptaren, alhora que criticaven la burocratització de la CNT i les maniobres contrarevolucionàries del comunisme marxista. Durruti és una de les grans referències del moviment llibertari hispà i prototip del revolucionari anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, sent l'estudi més significatiu l'obra del militant i estudiós de l'anarquisme Abel Paz Durruti en la Revolución espanyola, publicat en nombroses edicions, i sobre el qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos realitzà un documental amb el mateix títol. En 1999, la companyia teatral Els Joglars va participar i coproduí el film francès anomenat Buenaventura Durruti, anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli i Ginette Lavigne.

    Buenaventura Durruti Domínguez (1896-1936)

    ***

    Necrològica de Gregorio Naso publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 5 i 19 de juliol de 1980

    Necrològica de Gregorio Naso publicada en el periòdic tolosà Espoir del 5 i 19 de juliol de 1980

    - Gregorio Naso: El 14 de juliol de 1900 neix al barri de San Cristóbal de Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Gregorio Naso –a vegades el seu llinatge citat Nasso. Era fill d'una família d'immigrants italians de vuit germans i germanes. De ben jovenet començà a treballar d'obrer cosidor de sabateria i s'afilià a la Federació d'Obrers del Calçat (FOC), adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), de la qual arribà a ser secretari, i amb la qual, juntament amb Emilio López Arango, Cibelli, Borrás, i altres, lluità per aconseguir millores en les condicions de treball. Nomenat delegat de la FOC en la Federació Local de Buenos Aires de la FORA, s'integrà en el Consell Federal de la FORA, del qual va ser nomenat secretari general. Membre de la redacció del periòdic Organización Obrera, òrgan oficial de la FORA, i de La Protesta, on tenia una columna fixa («Bosquejo histórico de La Protesta»), també col·laborà en La Obra (1936-1952) i més tard en la revista Reconstruir (1946-1976). En 1947 col·laborà en Tierra y Libertad. Es mostrà especialment actiu en les campanyes de solidaritat amb els militants anarquistes italoamericans Nicolas Sacco i Bartolemeo Vanzetti, amb els «Presos de Bragado» (Pascual Vuotto, Reclús de Diago i Santiago Mainini) i amb els obrers rajolers de San Martín (Buenos Aires, Argentina). També lluità contra la llei d'«associació il·lícita», que va ser aplicada als sindicats de la FORA. Durant la Revolució espanyola, fou membre de diverses comissions de suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) que s'organitzaren a l'Argentina. Com a secretari general de la FORA, presentà en el VII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que se celebrà entre el 12 i el 23 de maig de 1951 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), un important memoràndum sobre l'antisemitisme. Arran de l'empresonament l'agost de 1952 pel règim de Juan Domingo Perón de sis obrers portuaris de Buenos Aires membres de la FORA (Zacarías Gutiérrez, Juan Bautista Mayorga, Honorio Bruno Santana, Oliva Teófilo Senaumont, Teodoro Suárez i Victorino Javier Volpe), fou un dels animadors de la «Comissió Pro Llibertat dels Obrers Portuaris de la FORA», que arreplegava totes les organitzacions anarquistes argentines. Va se comissionat per assistir al Congrés Nacional d'Unitat Sindical de Xile per a exposar aquest cas i proposar una moció de suport votada pels 2.325 delegats presents, alhora que interrompre el discurs del general Perón, convidat pel govern xilè; davant aquest fet, Perón ordenà des de Xile l'alliberament dels sis militants de la FORA empresonats. El 27 d'octubre de 1956, amb Jorge Perlés, assistí com a delegat de La Protesta al Congrés Constitutiu de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i l'any següent, amb Eduardo Colombo, representà aquest periòdic en el I Congrés de la FAU. En aquests anys milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Apassionat pel teatre avantguardista –dirigí diversos grups teatrals en els anys cinquanta– i bon orador, participà després de la mort de Perón en la «Campanya d'Educació Cívica» en el curs de la qual prengué la paraula tots els diumenges a places de Buenos Aires davant un nombrós auditori i va fer nombroses conferències a locals sindicals, ateneus i biblioteques. També va ser un dels fundadors de la Biblioteca Anarquista «José Ingenieros» i de l'editorial «Proyección». El maig de 1971 publicà en la revista Reconstruir l'assaig «El anarquismo y la violencia». Al final de sa vida s'establí amb sa companya Josefa Zorobeta Ustoa, amb qui tingué dues nines, a Gregorio de Laferrere (Buenos Aires, Argentina). El 18 de maig de 1976 participà en el funeral Carlos Kristof, de qui es considerava un dels seus fills espirituals, que se celebrà al Sindicat de Lampistes, i participà en el fullet que es realitzà en el seu homenatge titulat Recordanto a Carlos Kristof publicat el 17 d'agost d'aquell any. Gregorio Naso va morir el 16 de març de 1979 a Buenos Aires (Argentina).

    ***

    Joan Reverter Nolla (ca. 1925)

    Joan Reverter Nolla (ca. 1925)

    - Joan Reverter Nolla: El 14 de juliol de 1901 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Reverter i Nolla –el segon llinatge a vegades citat Molla. Al seu poble natal era conegut com Lo Verd. De família benestant, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Amposta (Montsià, Catalunya), on era conegut com El Canareu, i durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià. Dedicà els diners d'una herència a fundar i mantenir la revista en llengua castellana Prismas, editada, amb Joachim Puech, a Besiers (Llenguadoc, Occitània), i de la qual sortí una vintena de números. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península i es dedicà a la reorganització confederal a les terres del Baix Ebre. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931 representà els 450 afiliats al Sindicat de Pagesos d'Amposta al Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). En 1932 va fer un míting a Cervera (Segarra, Catalunya) i fou director del setmanari d'Amposta El Explotado (1932-1933). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'enfrontà a l'estratègia trentista i el 10 de maig de 1933 va ser detingut, amb set companys, i empresonat a la presó de Pilatos de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Ajudà nombrosos companys buscats per les autoritats i amagà Juan Domínguez a l'illa de Buda, a la desembocadura de l'Ebre. A Barcelona (Catalunya), entre el 5 i el 13 de març de 1933, representà el Sindicat de Pagesos d'Amposta i els 120 afiliats al Sindicat Únic de Treballadors de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) en el Ple Regional de SindicatsÚnics de Catalunya. El gener de 1934, com a director d'El Explotado, va ser detingut «per desacatament a l'autoritat» i multat amb 5.000 pessetes. En aquests anys també col·laborà en Solidaridad Obrera i en La Revista Blanca. Milicià durant la guerra, participà en els combats de Muniesa (Terol, Aragó, Espanya) i va ser ferit en la primera batalla de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Posteriorment participà activament en l'organització econòmica d'Amposta. A partir de novembre de 1936, després de la dissolució del Comitè Antifeixista, presidí el Consell Municipal ampostí i redactà els estatuts de la Col·lectivitat Agrícola–aquests incloïen el pagament d'un salari, que es rebria íntegrament en cas de malaltia, i la gratuïtat dels medicaments. La Col·lectivitat Agrícola d'Amposta, de la qual va ser secretari i en la qual també participà Joaquim Dragó, s'encarregà de la producció d'arròs, de llet, de lleixiu, de guix i d'ous de la granja avícola «Roja y Negra». També creà una moneda local, ratificada davant notari, vàlida a tota Tarragona i dipositada en un banc tarragoní. El febrer de 1937, intervingué, amb Ramon Porté Dalmau, Josep Viadiu Valls i Francisco Carreño Villar, en la gira propagandística per terres catalanes (Valls, Sant Sadurní, Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers) en favor de la Federació Regional Pagesa de la CNT. L'11 de febrer de 1938 va fer a Amposta la conferència «Responsabilidad y conciencia». El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració de Vernet. Posteriorment s'instal·là a Cabassut (Sent Progèt, Llenguadoc, Occitània) i després de l'escissió confederal formà part de la tendència«col·laboracionista». Més tard s'establí a Caors i representà la Federació Local de la CNT d'aquesta població en nombrosos congressos i reunions. Durant els anys setanta formà part de la tendència lligada al periòdic Frente Libertario. En l'exili col·laborà en diverses publicacions, com ara Le Combat Syndicaliste i Espoir. Joan Reverter Nolla va morir el 6 de març de 1989 a Caors (Llenguadoc, Occitània).

    Joan Reverter Nolla (1901-1989)

    ***

    Carlo Zaccarini

    Carlo Zaccarini

    - Carlo Zaccarini: El 14 de juliol de 1901 neix a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Carlo Zaccarini, conegut com Carlino. Sos pares es deien Ernesto Zaccarini i Savina Mussi. Es guanyava la vida fent de peó. En 1923 passà clandestinament a França i s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà empedrant carrers i desenvolupant una intensa activitat de propaganda anarquista fent servir el pseudònim de Carlino. En 1931 va ser expulsat de França per les seves«activitats subversives». Retornà i visqué clandestinament a Bron (Cantó de Bron, Arpitània), on, segons la policia italiana, continuà amb la seva propaganda anarquista i antifeixista. El gener de 1937 passà a Espanya i s'enrolà en el«Batalló Garibaldi», però en 1938 el trobem novament a França on vivia amb una ciutadana francesa. Visqué de manera estable a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny "La Época" del 31 de maig de 1933

    Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny LaÉpoca del 31 de maig de 1933

    - Antonio Tisner Bescós: El 14 de juliol de 1904 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Tisner Bescós. Metal·lúrgic de professió, va ser un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés i també milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers anys republicans va ser detingut diferents vegades per formar part de grups d'acció de la FAI, com ara el febrer de 1932 a Osca i el maig de 1933 a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se trobat 55 bombes que havia fabricat al seu domicili. A començaments de 1936 tornà al seu poble per promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb l'aixecament feixista, s'enrolà en la Columna Durruti. Antonio Tisner Bescós va morir el 28 de juliol de 1936 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el primer bombardeig aeri feixista que patí la columna confederal de camí a Saragossa. Aquest atac, realitzat per tres avionetes petites de reconeixement, durà pocs minuts, però causà uns deu morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que les pèrdues humanes va ser l'efecte psicològic en els milicians de la columna, molts dels quals van perdre de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els efectes van ser el suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les seves forces a Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa companya de Tisner, María Doz Buisán, nascuda en 1910 a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) --altres fonts citen Berbegal--, també activista dels grups d'acció de la FAI i amb qui tingué dues filles, a començaments del segle XXI vivia al Brasil.

    ***

    Necrològica de Francisco López Guillén apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 2 de maig de 1974

    Necrològica de Francisco López Guillén apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de maig de 1974

    - Francisco López Guillén: El 14 de juliol de 1905 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Francisco López Guillén. Sos pares es deien Antonio López i Rosario Guillén. Era amic de la infància de l'anarcosindicalista Joan Peiró Belis, amb qui sempre restà en comunicació. Milità en el Sindicat de Vidriers de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan Joan Peiró Belis va ser lliurat pels nazis a les autoritats franquistes, el va anar a visitar a la presó de València i intentà per tots els mitjans salvar-lo, ocupant-se de la seva inhumació després de la seva execució el 24 de juliol de 1942 a la presó de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Durant el franquisme, continuà militant en la CNT clandestina de València. Francisco López Guillén va morir el 16 de novembre de 1973 a l'Hospital La Fe de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Novetats editorials – El Tall Editorial publica la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc - Vet aquí un tast de la novel·la - Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Com si trepitjàs caliu (XXIX) -


    Com si trepitjàs caliu. Sentia el dolor apoderant-se del meu cos. Podria caminar, arribar fins a l´estació? Estava cansat. Provava de dissimular la febre que em posseïa. Caliu i punxes de ferro torturant-me els peus. Na Pedrona s´acomiadà de nosaltres preocupada. “Quan torneu per Inca, passau pel forn. Ja sabeu on teniu una bona amiga”, va dir, abans de marxar després de fer-nos una besada.

    M´havia fet amic de Pedrona durant les setmanes que fórem al santuari. Compareixia de bon matí carregada amb les ensaïmades i llonguets que li havia demanat en Nofre. També era l´encarregada de portar petites comandes de les possessions dels voltants, dels pocs habitants de les cases existents a la plaça: agulles per a cosir sacs de blat, espècies per a la cuina dels sacerdots, material escolar per als blauets... Els únics que mai no li demanaven res eren els membres de la Guàrdia Civil. Alguns dels homes destacats a Lluc anaven i venien d´Inca al Monestir. No necessitaven ningú que els portàs cap tipus de queviures o d´objectes útils per al servei. Si precisaven de res, el comandant de la caserna tenia prou autoritat per enviar qui volgués al poble. Però per a l´escasa població de l´indret, Pedrona esdevenia una peça essencial per a la supervivència quotidiana.

    Coincidíem a l´hora del berenar. Venia a seure a la nostra taula, fent costat a la padrina i en Josep, el vell republicà. Mai saludà ni parlà amb les germanes Gelabert. Intuïa mons de repressió i sang. Com si en lloc de persones fossin escorpins verinosos. Un dia que just li fregaren el braç va estar tot el matí gratant-se. Talment tengués un munt de sangoneres aferrades a la pell.

    Pedrona tenia uns anys més que jo. Però coincidíem en munió de coses! Ella sí que volia estudiar, fer de mestra, ensenyar els infants. Creia que el futur de les persones depenia del món que, de joves, els havien descobert els ensenyants. Era summament intuïtiva. Encertava en la majoria de les sentències que pronunciava. S´havia posat a fer feina, ajudant el pare, de petita. Just havia pogut fer la primària. Però mai no havia perdut el desig de saber. Llegia de nit, mentre ajudava el pare a fer el pa de l´endemà. Llargues hores vigilants el forn, tenint cura del caliu, atenta que el pa no es cremàs i que a primera hora estigués a disposició dels clients.

    Sobre col·legis i instituts, li explicava que no tot eren flors i violes. Sovint, els centres d´ensenyament podien esdevenir presons, camps de concentració, casernes vigilades precisament pels cans més ferotges.

    --Potser la teva experiència t´ha condicionat en un sentit negatiu –deia, alhora que ajudava la padrina amb la llana per a fer-me un jersei. Ella es posava l´ample manyoc de llana entre les mans i la padrina l´anava embolicant fent una bolla més manejable.

    --Tu tens mals records del col·legi –comentava-. Però jo m´imagín fent classes. Història, geografia, literatura... Podria haver ensenyat els al·lots a albirar més enllà del carrer on viuen, lluny del bocí de terra que els correspondrà en morir els pares. El poder d´un llibre! Imagina la força que té oferint infinites possibilitats a la comprensió del que ens envolta! Seria el guia que els portaria a través del desert descobrint cada dia esponerosos oasis de palmeres i fonts de saviesa inabastable!

    Possiblement em vaig enamorar en sentir aquella veu melodiosa, olorar de ben a prop la flaire d´un cos jove, bellíssim. Un amor impossible, evidentment! Amb catorze anys acabats de complir no podia aspirar a res. Per a Pedrona jo era simplement un amic, una persona amb la qual es podia petar la conversa en el temps d´espera de la camiona abans que tornàs a Inca.

    La sentia parlar com aquell qui escolta música celestial. El temps passat al seu costat esdevenia segons. Només sabia mirar el seus llavis, la dolça pronúncia de les paraules, els gests suaus, lents. Ah! Si un dia aquelles mans d´àngel em poguessin acaronar els cabells, les mans, el rostre...

    Quan na Pedrona s´acomiadà a Inca no vaig poder dir res. No podia contestar. Semblava que les herbes tenien un poder més fort del que pensava al principi, quan només senties una certa sensació de cansament. Talment prenguessis un tassó de valeriana abans d´anar a dormir. Les herbes dels ignots habitants de la selva eren la metzina més activa que havia pres en ma vida! Et feien veure el futur, però a costa d´una mena de patiment físic i espiritual que no coneixia.

    Què fer? Era el preu que havia de pagar per voler saber el que seria de la meva persona en els propers anys. I el beuratge era ràpid i efectiu! No em podia queixar. Ara era qüestió de poder arribar a l´estació del tren. A Palma, ens esperava la família. El pare ens ho havia dit per telèfon: “Us vendrem a cercar, no passeu ànsia. Hi serem tots!”. Per un moment vaig somriure. Potser em faci tornar a Lluc en comprovar la meva situació, la suor que em raja del front, les mans que em tremolen.

    La padrina em dóna el seu bastó. “Agafa el gaiato”, diu, amb veu autoritària. “Et veig malament. No sé si arribarem fins a l´estació”. “No és res” li contest, procurant que el meu rostre no reflecteixi el dolor que em domina. “Només estic un poc cansat”, explic, provant de llevar ferro a la situació.

    Avançam lentament enmig del brogit de la gent. Arreu paradetes amb fruita, roba, estris del camp. Senalletes i paners, ormejos per a les bèsties, olletes de fang ben treballades. Boirosament veig els bars plens de clients. No pots avançar a la velocitat que voldries. Camín procurant que el caliu del terra no m´acabi de cremar els peus. A vegades ens aturam uns moments a la voravia, esperant que passi el riu de pagesos i menestrals que ho envaeix tot. Ara és la padrina la que em guia enmig del mercat que ocupa places i carrers. “Déu ser un Dijous Bo”, pens, alhora que augmenta el meu desig d´arribar a l´estació i descansar. La metzina actua, ferma, ocupant cada una de les cèl·lules del meu cervell. En passar davant una apotecaria veig que el calendari indica el novembre de 1975. És una època en la qual he deixat la feina de la llibreria i port una vida summament activa en la militància antifeixista. No he deixat les col·laboracions a la premsa per evidents qüestions de supervivència, però fa temps que no escric contes ni poesia. Avui ens ha tocat fer una repartida de la nostra revista clandestina La Veu del Poble. L'estam venent des de primeres hores del matí. Hem arribat a Inca amb diversos cotxes, aquells sis-cents dels anys seixanta i setanta, que eren expressió del nou nivell de vida assolit per anys de turisme, sempre en creixement. Ens dividim en diversos comandos d´acció i al nostre li toca el carrer Major, començant per l´estació fins acabar a la cruïlla de la carretera d´Alcúdia amb la de Lluc. Fa temps que he vist diverses persones sospitoses que ens segueixen. Membres de la Brigada Social o Guàrdia Civil sense uniforme, dels serveis d´informació? No ho sé. Però tenc mals pressentiments. Quan ens topam amb el grup que dirigeix l´exmissioner Mateu Martí, li dic que vagi en compte: hi ha gent que ens vigila. És just quan veig que quatre persones s´apropen als que repartim prop del claustre de Sant Domingo. En Mateu Martí i els companys són a temps de veure la maniobra i s´amaguen entre la gentada. Nosaltres no tenim temps de fugir. Domingo Morales i Antoni Muñoz, que anaven amb el meu grup, tampoc poden amagar-se. Silenciosament, sense fer coneixedor el que volen, ens situen les pistoles al costat, amagades entre la gavardina. “Callau i caminau cap a la caserna de la Guàrdia Civil. És aquí mateix, en girar la cantonada. I no proveu de córrer. Tenim ordres de disparar””.

    Sort que hem pogut repartir la majoria dels dos mil exemplars que hem portat. “La feina ja està feta”, pens, mentre sent el ferro de la pistola pressionant els ronyons. “I si la notícia de la detenció surt als diaris tendrem propaganda gratuïta!”. Un imperceptible somriure denuncia que no estic gens amoïnat. S´ha acomplert la missió, i la detenció era una possibilitat que sempre teníem en compte a l´hora de sortir de nit a fer una pintada o una repartida de fulls. Per si de cas, abans de cada acció li dic a la germana que, si no torn, tengui cura de la moixa; té claus del pis i pot entrar i sortir en voler. Amb la moixa atesa, sense cap altra responsabilitat concreta, no em fa res estar dies tancat, anant de comissaria als jutjats. Són els darrers dies de la dictadura i, sovint, la repressió no sap què fer amb nosaltres. Malgrat que pel setembre encara han assassinat els cinc joves antifeixistes del FRAP i ETA, malgrat els crims a obres i tallers, la repressió contra els manifestants, el cert és que els sicaris de la policia saben que el seu temps es va acabant. Els diaris ja no són el mateix. Hi ha sectors progressistes en els mitjans de comunicació i l´església


    En arribar a l´estació m´assec al banc de la sala. La padrina compra els bitllets i torna de seguida, per si de cas necessit alguna cosa. “Ens manquen trenta minuts”, em diu, guardant els bitllets dins la senalleta. Em tap amb l´abric esperant que la febre vagi passant. No és cada dia que pots veure el que viuràs en els propers anys. M´adon que he canviat molt poc en aquests lustres. Quina diferència essencial hi pot haver entre les detencions de l´any 1963 i les d´ara mateix? I si un dia arriba la famosa democràcia per la qual lluitam? Hi haurà també detencions, interrogatoris, multes? I si alguns dels nostres abandonen les idees que tenien de joves i, en assolir el poder, gaudir de cadiretes i bons sous, obliden la lluita per la República, per l´Autodeterminació i el Socialisme? En un avanç de la pel·lícula del futur que contempl he vist, d´una rampellada, algunes escenes dels anys vuitanta i noranta. Sóc jo mateix, amb altres companys. Militam en un nou partit d´esquerres. Estam embarcats en un homenatge a Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma assassinat pels feixistes l´any 1937. Torn a veure el mateix que en els seixanta i els setanta: dos cotxes de la policia s´aturen davant la paret del Molinar on pintam un cartell amb la imatge d´Emili Darder. Estic acabant d´escriure-hi el poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel “A Mallorca durant la Guerra Civil”.

    De cop i volta ens apunten amb les pistoles. Ens miram estranyats. Els amics que m´acompanyen no poden creure el que vivim. Ens fan posar les mans contra la paret i ens escorcollen talment fóssim lladres, terroristes que col·locaven una bomba. Sóc el primer que es resisteix. Em gir i els hi dic, ferm, segur de cada una de les paraules que pronuncio:

    --Vostès estan realitzant una acció que fa vergonya. Detenir mallorquins que volen retre un homenatge a la República, al darrer batle de Palma assassinat pels militars i falangistes. O no saben qui va ser Emili Darder?

    No s´immuten. Qui sembla ser el responsable de la dotació policíaca, sense deixar d´apuntar-me amb la pistola, diu, sever, com si l´hagués insultat:

    --No s´oposi a l´autoritat. Jo només sé que vostès estan embrutant parets. Em doni el carnet. Els hem d´identificar!

    Envoltats per un parell d´armes de foc, ens veiem obligats a identificar-nos. Prenen nota del nom i el número del carnet. Arriba una nova patrulla amb més policies. Agafen els pots de pintura, els pinzells, el llibre de Bartomeu Rosselló-Pòrcel...

    Protest inútilment.

    --I aquesta és la feina de la policia democràtica, dels agents d´un Ajuntament socialista? Una vergonya tot plegat. No veuen que aquesta és una paret de l´extraradi, d´un solar buit, i que no embrutam cap façana? No tenen ulls per comprovar el que passa? El que haurien de fer quan veuen uns ciutadans que reten un homenatge al millor batle que mai ha tengut Palma és aturar el cotxe, apropar-se a nosaltres i, en lloc de tractar-nos com a delinqüents, dir-nos: “Volen que quedem al seu costat per a protegir-los, per si compareix algun grup de provocadors?”. O, també: “Bon vespre! Necessiten cap cosa? Tenen pintura abastament? Volen que anem a cercar algun estri necessari per acabar el mural? Estam a la seva disposició”.

    Ens miren amb mal ull.

    Com qui escup les paraules, contesten, aïrats:

    --Demà rebran la visita del nostre correu. Poden donar per fet que la multa serà quantiosa. No es pot embrutar la ciutat de forma impune i vostès realitzaven un acte il·legal”.

    Pugen als cotxes i marxen, deixant-nos sense pintura ni cap dels estris que empràvem per acabar el mural.

    L´al·lucinant viatge en què estic immers em mostra l´any 1990 redactant una carta al meu antic company de clandestinitat, el batle socialista Ramon Aguiló. Li explic que va arreglat si pensa que pagaré les quaranta-cinc mil pessetes de multa que m´han imposat. Li record els anys de lluita contra Franco i, en acabar, li dic que si el dictador no em va fer pagar la multa que ens va imposar per presentar el meu partit d´aleshores, ara ell no seria més que Franco.

    Vaig esperar esdeveniments.

    Els periodistes de tots els diaris de Mallorca es preocuparen per la qüestió i la barbàrie de l´Ajuntament va ser denunciada arreu. Un dels articles més sentits, que més m´emocionà, va ser el que escrigué Llorenç Capellà en el diari Baleares. Potser que aquesta campanya solidària fes reflexionar les autoritats. El cert és al cap d´uns dies trucà a la porta de casa un policia municipal amb un escrit del consistori. La multa havia estat anul·lada!

    Tanmateix no l´hagués pagada mai. En el 76 vaig anar a la presó per no volen pagar una multa que la dictadura ens havia posat. Setanta-cinc mil pessetes per haver volgut presentar el partit clandestinament. Era l´època en què el règim deixava les portes obertes al PCE i el PSOE però perseguia l´esquerra revolucionària al màxim. L´OEC, l´Organització d´Esquerra Comunista, juntament amb altres partits marxistes criticàvem els pactes amb els hereus del Movimiento. No ens volien. Els diaris tenien ordres específiques per a no publicar res de les nostres accions. La consigna oficial era situar-nos al costat del FRAP i altres grups que volien avançar cap a la república i el socialisme. Els mitjans de desinformació oficial controlats per alts dirigents provinents de Falange Española, el mateix Adolfo Suárez, volien acabar amb la nostra influència a fàbriques, hotels, centres d´ensenyament.

    Decidirem plantar cara malgrat la lluita era desigual. La presentació del partit ens costà detencions per part de la Brigada Social. El cas anà a parar a mans del jutge. Aquest havia de decidir la condemna: multa o entrada directa a la presó.

    Ens citaren als jutjats.

    La metzina que he pres em permet situar-me en aquell precís instant, quan l´auxiliar de l´oficina ens obre la porta i indica que podem passar al despatx. En entrar a l’ampla estança l´home alçà la mirada dels papers que llegia i ens va fer un gest amb la mà. Vaig veure quatre cadires preparades. Primer s’assegueren Guillem i Jaume. Després el misser. Jo vaig ser el darrer a ocupar un dels vells butacons de fusta i cuiro gastat pels anys. La pell s’havia ennegrit i, en alguna part, amenaçava de rompre´s. Eren seients d´abans de la guerra? Semblaven heretats de l´època del rei Alfons XIII. Em recordaven les de la casa del rector, al poble, presidint l´entrada, amb les beates de les Filles de Maria esperant, alhora que resaven el rosari. També les cases senyorials disposaven d´aquests clàssics seients. Cap pagès que havia d´acudir al casal per a parlar amb els propietaris de finques i possessions s´hauria atrevit mai a asseure´s en una de les butaques de l´entrada! Romanien drets, amb el capell a la mà, silenciosos, esperant que la criada els indicàs què havien de fer. Un honor, si el senyor els feia passar a la cuina i els convidava a agafar una de les cadires de bova existents. El més habitual era que la criada els acompanyàs fins a la porta del despatx i, sense gosar entrar-hi, des del portal, explicar el problema al senyor.

    El secretari del jutge li anava donant les carpetes del nostre expedient. La Social no solament li havia lliurat l’informe amb el material de la presentació del partit: pel gruix de la carpeta semblava que hi havien incorporat tot el que tenien de nosaltres d’ençà de les primeres detencions en els seixanta.

    Qui era aquell home? D´on procedia? Com endevinar les seves simpaties polítiques? Només sabíem que havia arribat a Palma feia dues setmanes. No teníem cap informació que ens permetés situar-lo en una ideologia determinada. Més endavant descobrírem que pertanyia a una organització de jutges antifeixistes; però en el moment d’entrar al despatx no en teníem ni la més remota idea. Ens trobàvem davant seu esperant la decisió. Més tard, a la presó, durant les llargues hores que ens passàvem passejant amunt i avall pel pati, deduírem que la filtració a l’advocat degué ser cosa seva. La conclusió era senzilla: com hauríem pogut saber el contingut de la investigació, la multa que per força de la llei ens havia d´imposar, si no ho hagués permès? Ens preguntàvem com era possible que Berta i Maria, companyes que feien feina al jutjat, no tenguessin cap dificultat per a llegir les nostres carpetes i dir-ho al misser. Les peces coincidien com en un trencaclosques.

    Les carpetes a l’abast de tothom. La rapidesa amb què havia fet córrer que ens imposaria un multa...

    Finalment alçà la vista i s´adreçà a l´advocat.

    --Supòs que els seus clients ja saben que han comès un acte delictiu –pronuncià lentament, com si volgués comprovar que l’enteníem--. Vostès no ignoren que, amb l’actual legislació, aquestes actuacions són il·legals i, si no hi ha un canvi en les lleis, no tenim altre remei que actuar en conseqüència. Tothom sap que Europa pressiona per un canvi democràtic a l’Estat espanyol. I més d’un any després de la mort del general Franco, els puc dir que som el primer a voler un avanç en les llibertats per al nostre poble.

    Ens miràrem estranyats. Un jutge antifranquista? En què canviava això la situació en què ens trobàvem? Tanmateix, per molt demòcrata que fos, la maquinària judicial continuava actuant com si no hagués canviat res. Ell podia fer totes les declaracions de principis que li passassin pel cap; el cert era que, enmig del pati, ja hi havia el cotxe que ens havia de portar a la presó si no pagàvem la fiança imposada.

    --Esper que el misser us hagi informat dels detalls del procediment.

    Coneixíem la resolució, primer per les carpetes que havien llegit les nostres camarades i, després, per la carta oficial rebuda per l´advocat.

    --Sí –intervengué Sebastià Puigserver--. Sabem que els meus clients han estat condemnats a pagar setanta-cinc mil pessetes de fiança si no volen entrar avui mateix a la presó.

    --Exacte –recalcà el jutge--. Vostès poden quedar en llibertat provisional, a l’espera del judici, si abonen aquesta quantitat de diners.

    S’aturà un moment i, agafant un paper que tenia damunt la taula, me´l va donar.

    El desert, immens, inabastable, s´apropava a velocitat vertiginosa. El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint cendra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de collir olives, de batre, de llaurar la terra, que cantaven els avantpassats? Quin sentit tenia beure beuratges misteriosos, voler aprofundir el que seria de nosaltres?

    La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si la febre ha tornat. Però davant dels meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor m´amenaça amb la maquineta de foradar bitllets. De forma instintiva em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar dessagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entenc. Fa uns segons la ferida rajava i pareixia que podia morir d´un moment a l´altre. Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur, o un verí per aconseguir que mai l´arribàs a albirar?

    Sent la veu de la padrina dient que no em preocupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

    --No serà res. Segurament t´has constipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient com et recuperaves. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entenc. Talment un bruixot maligne t´hagués fet beure un verí.

    Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les muntanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber què seria de nosaltres el dia de demà! Tanmateix la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes en un indret inesperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any 37 tot indicava una ruta clara i resplendent; la victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada passa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insídia i crueltat dels vencedors, les mil formes de tortura que patiria.

    El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt els rails talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distingir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la mare que ens fan gests amb les mans.



    0 0
  • 07/15/19--05:18: Agost de 2019
  • - 9 d'agost a les 21h a Son Bascós de Montuïri, sopar i combat entre Servereta, Xurí i Noto.

    - 11 d'agost a les 21h a la Rosa dels Vents del Molinar, combat entre Servereta, Xurí i Noto. 

    -23 d'agost a les 21h a la Plaça de Maria de La Salut, fira del glosat amb presentació de Felip Munar i combats amb diversos formats amb els Glosadors de Mallorca. 


    0 0
  • 07/15/19--05:18: Bartomeu Fiol en el record
  • Bartomeu Fiol sempre ha estat un autor independent, que ha exercit la llibertat personal i intel·lectual, tingués les conseqüències que tingués. No ha admès mai pressions per conformar-se amb res ni ningú del seu entorn cultural. Per una altra banda, Fiol sempre ha estat un home exigent i inquiet que ha estat poc satisfet amb si mateix, i aquesta insatisfacció li ha servit d'esperó de cara a un procés inalterable de formació permanent. (Sam Abrams)


    Continuar, continuar, continuar


    Per Sam Abrams


    Bartomeu Fiol ha demostrat amb els anys que és un dels grans poetes de la modernitat literària a la Catalunya dels segles XX i XXI. És indubtablement una figura que mereix un lloc al costat dels grans poetes de la modernitat que el van precedir, poetes de la talla de Carles Riba, Agustí Bartra, Salvador Espriu i Joan Vinyoli. Encara més, una repassada a la ja llarga llista de valedors de la importància de l'obra de Bartomeu Fiol inclou personalitats ben reconegudes per la seva exigència i rigor com ara Baltasar Porcel i Valentí Puig. Filant més prim encara, diria que Fiol, juntament amb Màrius Sampere, Lluís Solà, Feliu Formosa, Joan Margarit i Carles Miralles són “les” veus líriques que sustenten la tradició poètica catalana de les darreres dècades.

    La seva veu poètica és única perquè no s'assembla a la de ningú i, malgrat que té una munió de lectors entre autors més joves, com ara David Castillo i Sebastià Alzamora, no té deixebles ni ha creat cap escola o tendència. Ens podem preguntar per què passa aquest fenomen. I crec que la resposta la trobaríem en la pròpia personalitat artística i humana de Fiol.

    Bartomeu Fiol sempre ha estat un autor independent, que ha exercit la llibertat personal i intel·lectual, tingués les conseqüències que tingués. No ha admès mai pressions per conformar-se amb res ni ningú del seu entorn cultural. Per una altra banda, Fiol sempre ha estat un home exigent i inquiet que ha estat poc satisfet amb si mateix, i aquesta insatisfacció li ha servit d'esperó de cara a un procés inalterable de formació permanent. Al capdavall aquesta llibertat i independència i inquietud l'han dut a ser un poeta extraordinàriament culte i poliglota. Ara bé, el seu acusadíssim sentit de l'autocrítica i del pudor ha suscitat un extremat sentit de la ironia i la modèstia que és present a la seva obra.

    En el seu passeig intel·lectual pel bo i millor de la literatura del segle XX, Fiol ha freqüentat les obres d'autors de l'escola coneguda com l'Alta Modernitat, autors com ara T.S. Eliot, Wallace Stevens i Bertolt Brecht. La veritat és que Fiol s'ha trobat francament més a gust en la companyia d'Eliot, Stevens i Brecht que en la companyia dels seus coetanis, amb comptades excepcions. Fiol comparteix amb l'Alta Modernitat tota una sèrie de factors o trets característics començant per la seva clara vinculació amb el món del pensament i passant pel seu ús creatiu de la tradició, la seva visió complexa de la realitat i de la consciència humana, la seva ambició intel·lectual, el seu cosmopolitisme, el seu culturalisme, la seva reflexivitat, la seva autoironia, la seva càrrega profunda de criticisme, la seva experimentalitat formal, el seu lèxic antipreciosista i antiretoricista i un llarg etcètera. A banda de Fiol, només dos poetes catalans més tenen aquests grans vincles amb l'Alta Modernitat: Agustí Bartra i Salvador Espriu.

    L'Alta Modernitat va assumir moltes de les funcions de la filosofia a partir del moment en què el pensament europeu i americà va entrar en crisi a finals del segle XIX. I també per això els autors de l'Alta Modernitat tenen una estreta vinculació amb pensadors concrets. En aquest sentit, podríem citar, a tall d'exemple, la relació entre Eliot i Bradley, Stevens i Santayana, Brecht i Marx, Bartra i Heidegger... Fiol és clarament l'hereu i el continuador d'aquesta tradició que ha donat com a fruit una parcel·la d'alta significació en la cultura de l'era moderna. La pertinença de Bartomeu Fiol a l'Alta Modernitat fa que sigui un autor de valor nacional i internacional, de valor sòlidament català i sòlidament europeu i universal.

    En una de les moltes poètiques autoreflexives que va escriure al llarg de la seva carrera, Fiol va declarar: “Continuació és la nostra comesa:/continuar, continuar, continuar,/romandre, restar,/en compliment d'un molt rar imperatiu.” En el mateix poema també afirma: “Atemporal, per definició/un text ha de ser atemporal.” Fiol ha assolit l'atemporalitat que volia i continuarà, romandrà, restarà.

    El Punt Avui (25-VIII-2011)


    Mor Bartomeu Fiol, el mestre de la parenta pobra


    L’escriptor i articulista de dBalears, referent de la literatura catalana actual, finà dilluns a 77 anys. El funeral serà demà a les 20.00 hores a la parròquia de Santa Creu de Palma


    Francesca Marí | 10/08/2011 |


    La parenta pobra ha quedat més òrfena que mai. El cor de Bartomeu Fiol i Móra s'aturà dilluns capvespre de manera sobtada a 77 anys, a Palma. Ens queden els seus versos, uns dels més reconeguts dins la literatura catalana actual, com el llegat d'un escriptor que ha marcat les fites de la nova poesia illenca i que avui és considerat el cappare de tota una generació de poetes. El funeral serà demà, dia 11, a les 20.00 hores a la parròquia de Santa Creu de Palma.

    Llicenciat en Ciències Polítiques, Bartomeu Fiol tingué professions ben diverses: des de grum d'hotel fins a director hoteler o lliberter a Gralla. Ara bé, la seva vertadera quimera foren les lletres d'ençà d'aquell 1957, quan repartia de franc els seus poemes impresos en fulls de paper d'estrassa. Aquelles lletres, avui recollides a D'un cànon socarrat, són només un exemple dels més de quinze poemaris publicats i que l'han convertit en referent literari indiscutible dels darrers cinquanta anys de la literatura catalana. Però la seva tasca no es limità al camp literari, fou bon defensor de la cultura i la llengua d'aquesta terra i arribà a presidir l'Obra Cultural Balear entre 1990 i 1992.

    Fiol va ser un treballador tenaç, tot i que el reconeixement literari li arribà una mica tard. Col·laborador infatigable de dBalears, encunyà el terme de parenta pobra per a definir l'estat de la poesia. Setmanalment, en aquest diari, ens recordava la riquesa de les publicacions versades més actuals o dels escriptors d'altres temps. Per contra, amb la modèstia que també el caracteritzava, els seus poemes, aquells de collita pròpia, ens els deixava a un raconet mig amagat just a punt per ser assaborits amb la singularitat de la seva obra.

    La vàlua d'aquesta tasca ha estat reconeguda arreu dels territoris de parla catalana. El darrer, el premi Ciutat de Palma de crítica literària pel dietari Entre Cavorques i Albió, que recollí el gener de 2009. Durant l'acte d'entrega, en un gest que l'honorà, Fiol anuncià la donació de part de la seva biblioteca personal a la ciutat de Palma. El milenar de volums cedits -amb anotacions i peus de pàgina de l'escriptor- es troben avui a la biblioteca Ramon Llull. "Per mi, els llibres són un instrument de feina, i no un objecte de contemplació", recordava en aquell moment. Aquest és el testimoni de la seva inestimable passió literària.

    Ara bé, aquell premi Ciutat de Palma de crítica no fou el primer en la seva llista de reconeixements. Ja l'any 1969, Fiol havia rebut el Ciutat de Palma Joan Alcover de poesia per Camp rodó, el segon poemari publicat després d'aquell Calaloscans que trencà motlles i llenguatges. A aquesta llista de reconeixements tampoc no hi faltà el premi Crítica Serra d'Or (2000); o el Carles Riba (2004), amb Càbales de call. A més, els editors del Principat li atorgaren el 2007 el guardó Atlàntida com a millor articulista en català.

    El darrer reconeixement a tota la carrera s'estava gestant des de la Universitat de les Illes Balears. El Departament de Filosofia havia proposat el nomenament de Bartomeu Fiol com a doctor honoris causa. Ahir, amics de l'escriptor recordaven que només quedava una votació per finalitzar el procés de validació de la seva candidatura, en la qual també es destacava com l'escriptor va saber unir filosofia i poètica. Aquest reconeixement haurà de ser ja a títol pòstum.

    Allò que sí que ha pogut veure acabat fou la publicació del quart volum de la seva obra poètica. Aquest mateix any, Bartomeu Fiol publicà amb Proa Carants, dins la col·lecció Ossa Menor. Han estat dotze intensos anys de reculls sobre un gènere sobre el qual l'autor tenia clar "que no és cap exclussiva de res, ni de ningú". Amb les seves lletres, Fiol ha contribuït al fet que la poesia del darrer mig segle esdevingui un poc menys "parenta pobra", per convertir-se en una "parenta" rica i intensa. Dita evolució es deu a que "cap text no acaba d'existir si el lector, o l'oient, no se'l fa seu". Així ho recordava el mateix escriptor en un article i és precisament aquesta ‘apropiació' allò que el marca com a referent.

    Diari de Balears


    L'escriptura de López Crespí: Vida d'artista (Llibres del Segle)

    "El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga". (Bartomeu Fiol)


    Coberta del llibre Vida d'artista.

    Per Bartomeu Fiol (Descalç), escriptor

    (1)

    Un text dóna testimoni del seu autor i de la seva circumstància. Tanmateix -des del punt de vista d'una crítica mínimament rigorosa- això no és el més important que pot fer. Si definim el text literari com aquell que té vocació de quedar, que aquesta vocació s'acomplesqui o no, no depèn sols de l'eventual valor de la cosa de la qual es dóna testimoni. Més aviat, en l'obra d'art, en l'obra literària, depèn d'altres elements. En tot cas, un llibre ha d'esser jutjat o valorat per ell mateix, independentment de les bones o males intencions del seu autor. La qual cosa vol dir que, tant en l'escriptura com en l'art en general, les bones intencions no basten mai. Perquè aquestes no asseguren, per elles mateixes, que una obra quedi. I si el camí de l'infern diuen que està empedrat de bones intencions, el quid de la qüestió en un text literari rau en quedar, en aguantar-se per ell mateix. L'autor no pot saber si això s'ha produït fins que no rep algun acusament de recepció. Al cap i a la fi, una obra no existeix plenament fins que no és acollida pel lector, fins que no és aixecada -per dir-ho així- per la lectura. L'escriptua sense lectura no és més que un procés parcial. L'obra no la fa solament l'autor. De qualque manera, el lector també contribueix -i de forma decisiva- a la seva realització, a la seva realitat. Vida d'artista, el recull de narracions de l'amic Miquel López Crespí que va rebre el premi Serra i Moret de l'any 1993 i que va esser publicada l'any passat, sens dubte dóna testimoni de la biografia de l'autor i de la seva circumstància político-social; circumstància històrica - si no trobau massa altisonant aquest sintagma- que també és la nostra, de grat o més aviat per força. Això és especialment ver de les narracions "Cercle clos", "Abans de començar la feina", "Entorn de l'assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian", "La guerra quotidiana" i "El darrer resistent" [...]. Però també de "La maleta de l'oncle", en forma de carta, que sí ho és, que sí és de les que queden més, tot provant d'explicar "la meva dèria d'escriure, aquesta beneitura d'embrutar papers" en funció del llegat familiar, de l'oncle que "va esser l'ànima de la construcció de les Escoles Graduades" i que va acabar a l'Argentina -com tants d'altres-; del pare que va lluitar al costat dels anarquistes i que, acabada la guerra incivil, va esser enviat a Cavorques, amb el batalló de treballadors número 151; i de l'altre oncle que va lluitar amb els comunistes i va arribar a sa Pobla amb una feixuga maleta plena de llibres prohibits, d'aquells que hi havia que guardar ben amagats, supervivents miraculosos del gloriós engronsament.

    També tenen tot el dret a aspirar a la permanència altres eficaços textos narratius de contingut divers, tals com unes ben realistes "Alegries del matrimoni" i, en particular, "Revolta", "Follia permanent" i "El tren"; aquestes tres darrers amb fortes ressonàncies kafkianes i amb un sentit de l'humor -a estones força negre, és clar-, que es guanya del tot la necessària complicitat del lector.

    El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga.

    (1) Article de Bartomeu Fiol publicat a Baleares (1-II-96) amb el pseudònim "Descalç".


    Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". (Bartomeu Fiol)


    Revolta (Editorial Moll)


    Per Bartomeu Fiol1



    D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí i Bartomeu Fiol.

    Revolta, com la pràctica totalitat de la nombrosa obra del seu autor -el qual, a còpia d'ofici, de tenacitat i de paciència, ha assolit la gesta, més aviat insòlita entre nosaltres, de viure d'ella, de viure de la seva escriptura (sense abdicar mai de les seves conviccions de sempre)-, difícilment es pot llegir com a mera literatura. Al darrere o al davant de tot el que ha fet Miquel López Crespí hi ha un ferment moral decididament actiu i compromès, el qual, segons quin sigui el capteniment la posició de qui s'hi encari, resultarà una mica morbós o fins i tot quasi sectari o, ben al contrari, d'una rabiosa i actualíssima salut. En el benentès que aquells que sentin inclinats a titllar-lo de sectari poden perfectament, al seu torn, esser qualificats de sectaris de signe contrari. Perquè, en definitiva, tot garbellat, hi ha tant de sectarisme de dretes com d'esquerres. I, per descomptat, ningú no es troba, angelical, au-dessus de la mêlée.


    Degut a aquest radical condicionament ètic, la importància del qual en l'obra de López Crespí sembla difícil d'exagerar -i encara que tot text que queda és ben capaç de presentar-se per si mateix-, degut també al marc referencial o a l'escenificació de les paràboles en una cultura tan allunyada com la xinesa i, finalment, a un procés d'elaboració molt demorat i gens senzill (el nostre poeta i narrador certament no viu en el millor dels mons possibles!), tal vegada no li vagi del tot malament la pobra companyia d'aquesta mena d'exordi, per molt que -per manca de competència de qui el fa- no pugui ajudar el lector més que de manera massa limitada.


    És creença prou generalitzada que el pensament rigorós o, al capdavall o al capdamunt, la filosofia, requereixen un ambient d'una certa pau per a poder practicar-se plenament. Però les injustícies i les guerres i les malvestats, o la sevícia generalitzada, també poden suscitar o fomentar el seu conreu. Perquè potser convé recordar que no tota filosofia és metafísica o antològica. Així, no és cap casualitat que l'esclat de la filosofia clàssica xinesa coincidís precisament amb els carnatges i les atrocitats del període històric tan adequadament conegut com dels regnes en lluita -que acaba l'any 221 aC amb la unificació de l'immens país sota la fèrula dels senyors de Qin- ni tampoc ho és que les diverses escoles que la conformen (i que dos mil o dos mil cinc-cents anys després no semblen tan confortades com volen suposar els entesos comentaristes) coincidesquin del tot en donar una transcendència i una funcionalitat bàsiques a primordials a la política i a l'ètica social -si és que el qualificatiu d'aquest sintagma no és una redundància, que tota ètica ho és, social, o no és ètica.


    No ens hauria de sorprendre gens, doncs, que Miquel López Crespí, persona generosa i inquieta, que no ha rebutjat mai els compromisos, sens dubte l'escriptor més fener que tenim actualment al regne de Cavorques enmig del mar, la formació autodidacta del qual correspon a un altre període -aquest ben acostat en el temps!- de forta commoció moral i de fonda inquietud política i social, seguint una mica l'exemple de Bertolt Brecht -dramaturg i poeta de gran popularitat entre el jovent compromès fa trenta anys, però avui més aviat menystingut, com si la seva extraordinària qualitat literària hagués quedat inutilitzada o almanco feta malbé per la seva adscripció ideològica-, s'hagi inspirat en les peculiars formes expositives i en els continguts morals, d'aquells pensadors aparentment tan allunyats però de fet, paradoxalment, tan acostats. Al cap i a la fi, dos mil anys i escaig d'història no afecten massa unes valoracions morals bàsiques. La posa en escena d'un Zhuangzi o d'un Me-ti o Mo Di, per altra banda, conserva tota la seva força i efectivitat pedagògica o comunicadora, que és tant com dir la seva eficàcia poètica.


    I no és que l'escriptura o l'elaboració del text que ara encetaràs hagi estat gens directa o senzilla. Més aviat sorprèn, en puc donar algun testimoni, la quantitat de feina -i de redaccions- que, per circumstàncies exògenes, el llibre ha necessitat per arribar al seu estat actual. La veritat és que la capacitat redactora de l'amic López Crespí esborrona un poc.


    La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repastar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat a picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva, en català, és doncs, fruit de tota la feinada que acabam d'esmentar.


    Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". "Filosofia de palau", el darrer poema del llibre, ho resumeix molt eficaçment en els quatre versos finals:


    En l'experiència d'un dels esclaus

    que basteixen la Gran Murada

    hi ha més veritat que en totes

    les màximes dels filòsofs de palau.

    1 Pròleg al poemari Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000). Pàgs. 7-10.

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [15/07] Judici contra Gallo - «La Questione Sociale» (1894) - «La Questione Sociale» (1895) - «Libre Concurso» -«L'Anarchiste» - «En Marge» -«L'Émancipateur» - «Le Semeur de Normandie» - «Vértice» -«Timón» - «La Palestra dei Ribelli» - «Reconstruir» -«Simiente Libertaria» - «La Lanterne Noire» - «Niet@s del Pueblo» -«Verbo Libertario» - Bligny - Di Sciullo - Ernestan - Lashortes - Jiménez - Ester - Terrenoire - Coryell - Janvion - Romero - Ochagabias - Rousset - Macià - Morató - Gómez Peláez - Vicente Ruiz

    Anarcoefemèrides del 15 de juliol

    Esdeveniments

    Cap a Nova Caledònia

    Cap a Nova Caledònia

    - Nou judici contra Charles Gallo: El 15 de juliol de 1886 l'anarquista Charles Gallo compareix de bell nou davant els jutges francesos pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París i va expressar el seu pesar per no haver tingut èxit i no haver matat cap agent de borsa. Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i enviat, primer, a Avinyó i a Saint-Martin-de-Ré, i després al presidi de Nova Caledònia. Va sortir de la metròpoli el 6 de desembre de 1886 i va desembarcar a Nova Caledònia el 29 de març de 1887, on el 10 de setembre de 1887 es rebel·larà contra un dels seus carcellers.

    ***

    Almanaque de "La Questione Sociale" (1902)

    Almanaque de La Questione Sociale (1902)

    - Surt La Questione Sociale:El 15 de juliol de 1894 l'anarquista italià Fortunato Serantoni reedita a Buenos Aires (Argentina) la publicació «socialista anàrquica» La Questione Sociale. Rivista mensile  di studi  sociali, títol publicat abans per Errico Malatesta a la mateixa ciutat entre 1885 i 1886. Editat en italià amb periodicitat mensual, també a partir del mes de setembre tindrà un suplement en castellà. Aquest periòdic, considerada d'alt nivell intel·lectual, publicà textos d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Pietro Gori, Augustin Hamon, Molina y Vedia, Ferdinand Pelloutier, Joan Montseny, Josep Prat, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt i Soledad Gustavo, entre d'altres. Donaren a llum un bon grapat de fullets i els seus almanacs anuals van ser molt populars i es distribuïren arreu del món. Representava el corrent pro organització i antiviolent de l'anarcocomunisme argentí, juntament amb El Oprimido i La Protesta Humana, i mantingué agres polèmiques amb El Perseguido, publicació defensora del corrent antiorganitzatiu i de l'anarcoindividualisme. A partir del número 22, d'agost de 1896, la paginació es reduí a vuit pàgines --abans en publicava entre 16 i 30-- i començà a editar-se com a un suplement literari bisetmanal del periòdic El Oprimido. L'últim número sortí el 30 d'octubre de 1896.

    ***

    Portada de "La Questione Sociale"

    Portada de La Questione Sociale

    - Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1895 surt a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del periòdic socialista-anarquista italià bimensual La Questione Sociale. Publicat pel grup «Diritto all' esistenza» (El dret a l'existència) de Paterson, que també tenia l'editorial Era Nuova (Era Nova), n'editarà una mitjana de 15.000 exemplars. Entre els principals redactors tenia l'escriptor anarquista Giuseppe Ciancabilla (fins al setembre de 1899), Errico Malatesta (1899), Carlo Tresca (1901), Aldino Felicani, Luigi Galleani, Pietro Gori i el català Pere Esteve, entre altres. Víctima de l'odi antianarquista, se'n prohibirà la difusió postal el maig de 1908, però continuarà publicant-se fins a 1924.

    ***

    Capçalera del primer número de "Libre Concurso"

    Capçalera del primer número de Libre Concurso

    - Surt Libre Concurso: Pel juliol de 1902 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista Libre Concurso. Revista mensual de sociología, ciencia y pedagogía. Pretenia publicar els últims avanços del pensament progressista. El comitè de redacció estava format pels mestres racionalistes Sebastià Suñé i José López Montenegro –ambdós patiren represàlies durant el procés de Montjuïc. Era gratuït i es publicava gràcies als donatius. D'antuvi la intenció era publicar-lo en 1901 a Barcelona per la Biblioteca d'Orientació Sociològica. Del primer número es publicaren 20.000 exemplars, del segon 10.000 i del tercer, i últim (setembre de 1902), 8.000. Estava fortament influenciada pel pensament racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia. El periòdic anarquistaEl Corsario, de València, l'acusà d'«espiritista». En 1903 els mateixos promotors van publicar la mateixa capçalera a Barcelona.

    ***

    Capçalera del primer número de "L'Anarchiste"

    Capçalera del primer número de L'Anarchiste

    - Surt L'Anarchiste: Pel juliol de 1907 surt a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) el primer número del periòdic L'Anarchiste. Aquest primer número va ser administrat per Jean Goldsky. Només sortí un altre número, l'agost de 1907 a París (França), que va ser administrat per Malterre. Les úniques signatures que apareixen són Biscuit, Juvenal, E. G. Marc, Natur, Oivrony, Jean Puree i Vulcain. En els dos números publicats, la lletra N de la capçalera està impresa a l'inrevés segons la grafia eslava.

    ***

    Portada del primer número d'"En Marge"

    Portada del primer número d'En Marge

    - Surt En Marge: Pel juliol de 1912 surt al barri de Laeken de Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic literari anarquista En Marge. Publication mensuelle. Posteriorment portà el subtítol «Cahier paraissant irrégulièrement». En foren editors gerents Léon De Roos i Abel Gerbaud. Publicà textos de Léon Bloy, Léon De Roos, Georges Eekhoud, Abel Gerbaud, Paul Grosfils, Gustave Hervé, Albert Libertad, Errico Malatesta, Fernand Pelloutier, Rhillon, Romain Rolland, Paul Ruscart, Lev Tolstoi i Oscar Wilde, entre d'altres. En sortiren, sembla, cinc números fins el 1913.

    ***

    Capçalera de "L'Émancipateur"

    Capçalera de L'Émancipateur

    - Surt L'Émancipateur: Pel juliol de 1921 surt a Flémalle-Grande (Flémalle, Lieja, Valònia) el primer número del periòdic bimensual L'Émancipateur. Organe communiste-anarchiste révolutionnaire. Va ser publicat per l'obrer miner Camille Mattart i administrat per Ernest Noël. Més tard esdevingué l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Hi trobem textos d'Antoine Antignac, Charles d'Avray, Émile Bans, Julien Boland, René Chaughi, André Colomer, Hem Day, J. Denis, Ernestan, Fernand, Francesc Ferrer i Guàrdia, Michel Frankar, André Girard, Jean Grave, L. Heinsch, Charles Keller, Pierre Kropotkin, Jules Labuche, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Camille Mattart, Louise Michel, Paule Mink, Erich Mühsam, Ernest Noël, A. Pioton,Élisée Reclus, Victor Rousselle, Han Ryner, Georges Thonar, Julia Trigalet, Lise Vaillant, Gerges Vidal, Zo d'Axa, etc. Després de 68 números, deixà de sortir el desembre de 1925, canviant de nom per Le Combat (1926-1928), arran de la decisió del Congrés d'Amay (Lieja, Valònia) celebrat el 25 de desembre d'aquell any. Reaparegué amb la capçalera L'Émancipateur entre 1928 i 1936, però la manca de fons va fer que progressivament reduís la seva aparició, que passà a ser mensual. També edità fullets, algunes vegades amb textos publicat al periòdic, de diversos autors, com ara Charles Alexandre, E. Armand, R. Bernard, Léo Campion, Hem Day, Ernestan, Fernand, André Girard, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Charles Malato, etc.

    ***

    Capçalera de "Le Semeur"

    Capçalera de Le Semeur

    - Surt Le Semeur de Normandie: Pel juliol de 1923 surt a Caen (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic Le Semeur de Normandie. Organe de Libre Discussion, títol que canviarà a partir de novembre de 1925 per Le Semeur contre tous les tyrans. Organe de culture individuelle. A partir de 1927 es publicarà a Falaise, a prop de Caen. El periòdic tindrà una certa influència, especialment en el camp antimilitarista i de suport als objectors de consciència, i comptarà amb nombrosos col·laboradors (André Durry, Saïl Mohamed, Julien Le Pen, Georges Cheve Richard,  Pierre-Valentin Berthier, Henry Poulaille, Han Ryner, Gérard de Lacaze-Duthiers, etc.), però deixarà de publicar-se després de 281 números, el 28 novembre de 1936 quan el gerent, Alphonse Barbé, marxà a Perpinyà per ajudar la Revolució espanyola. En 1933 va portar la campanya de defensa i suport a França de Marinus van der Lubbe, acusat de l'incendi del Reichstag alemany. Va publicar una col·lecció de fullets d'autors diversos, especialment biografies. A part de Barbé, en van ser gerents Émile Poulain, E. Grégoire, Lucien Bernizet i Émile Bauchet.

    ***

    Portada d'un número de "Vértice"

    Portada d'un número de Vértice

    - Surt Vértice: El 15 de juliol de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) la publicació anarquista Vértice. Revista quincenal il·lustrada. Dirigida per Hermós Plaja Saló, comptà amb els dibuixos de Ramón Acín Aquilué, Rafael Barradas, Ramon Segarra Vaqué i Alfons Vila Franquesa (Shum), i les col·laboracions de Barriobero, Cimadevilla, Cordón, Esgleas, García Birlán, Ghiraldo, Leval, Maymón, Enrique Prado i Segarra, entre d'altres. Aquesta publicació se sufragà amb les enciclopèdies de l'Editorial Sopena que Plaza venia a terminis i que mai no pagava a la casa editorial. Per la impossibilitat d'assumir les despeses d'impressió i per suspensió governativa amb empresonament de Plaja, només en sortiren quatre números, l'últim publicat el setembre de 1925, i fou substituïda per Crisol, publicada a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). La revista creà la important «Editorial Biblioteca Vértice», que publicà entre 1925 i 1939 un gran número de llibres i de fullets llibertaris i esquerrans–uns seixanta llibres i un centenar de fullets– de diferents autors (Alaiz, Bakunin, Barcos, Bulffi, Converti, Faure, Flammarion, Gardeñas, Gori, Hamon, Ingenieros, Kropotkin, Lidia, Lorenzo, Magre, Makho, Malatesta, Mangado, Mella, Merlino, Lamennais, Michel, Morris, Most, Paraf, Plató, Reclus, Rey, Robin, Ryner, Salvochea, Tarrida, Zola, etc.). També l'editorial publicà col·leccions de postals, làmines i cartells. Després del triomf franquista, l'editorial continuà la seva tasca a Mèxic. Tant per a la revista com per a l'editorial, Plaja comptà amb la importantíssima col·laboració de la seva companya Carme Paredes Sans i de sos fills (Acràcia, Camèlia i Germinal) i en ambdues ciutats, a més de servir-se de altres impremtes, comptà amb taller propi.

    ***

    Portada del número 7 de la segona època de "Timón"

    Portada del número 7 de la segona època de Timón

    - Surt Timón: Pel juliol de 1938 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Timón. Síntesis de orientación político-social. Publicada per l'editorial barcelonina Tierra y Libertad, va ser fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán. Pretenia aglutinar matisos ideològics distints de l'antifeixisme i entaular una discussió sobre el moviment anarquista en plena guerra civil. Hi trobem textos de Diego Abad de Santillán, Luis Araquistain, Carlos de Baraibar, Rudolf Berner, George Büchner, Pedro G. Campón, Francisco Carmona Nenclares, Bartholomeus de Ligt, Andrés Francés, Emma Goldman, Manuel González Prada, Antonio de Hoyos y Vinent, Juan Lazarte, Josep Llunas, Jacobo Maguid, Horacio Martínez Prieto, Erich Mühsan, Max Nettlau, Solano Palacio, Joan Peiró, Pablo Polgare, Jorge Rocalta, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Jacinto Toryho, etc. Horacio Martínez Prieto publicà articles molt conflictius, reivindicant el politicisme i a favor d'una Federació Anarquista Ibèrica (FAI)«partido». En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1938. Entre el novembre de 1939 i el juny de 1940 sortiren a Buenos Aires (Argentina) set números d'una nova època dirigida per Diego Abad de Santillán i Carlos de Baraibar. En aquesta segona època, on un dels cavalls de batalla fou l'antiestalinisme, hi trobem textos d'Alvaro de Albornoz, José Asensio, Francisco Carmona Nenclares, Wenceslao Carrillo, John Dos Passos, Enrique Espinoza, León Felipe, José Gabriel, José García Pradas, Judith Grinfeld, Julio César Jobet, Gustav Landauer, Jorge F. Nicolai, Gonzalo de Reparaz, Rudolf Rocker, Walt Whitman, etc., i les il·lustracions de George Grosz. En 1978 Diego Abad de Santillán intentà refundar a Barcelona, senseèxit, aquesta capçalera.

    ***

    Capçalera de "La Palestra dei Ribelli"

    Capçalera de La Palestra dei Ribelli

    - Surt La Palestra dei Ribelli: Pel juliol de 1952 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic de La Palestra dei Ribelli. Giornale anarchico edito a cura del Gruppo«Albatros» Firenze-Pistoia (La Gimnàstica dels Rebels. Periòdic anarquista editat a cura del Grup «Albatros» Florència-Pistoia). En realitat es tracta d'una carta oberta escrita per Tito Eschini i Lato Latini dirigida a la redacció del periòdic anarquista Umanità Nova en resposta a uns articles polèmics d'Umberto Consiglio sobre els anarquistes individualistes. Altres números únics amb aquesta capçalera aparegueren a Florència abans (6 de febrer de 1946) i posteriorment (març de 1953).

    ***

    Portada del primer número de "Reconstruir"

    Portada del primer número de Reconstruir

    - Surt Reconstruir: Pel juliol de 1959 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la bimestral Reconstruir. Revista libertaria. En 1964, a partir del número 28, es va publicar a Buenos Aires (Argentina). Se’n van editar 101 números fins a març de 1976. De l’administració, se'n feia càrrec Roberto Cúneo i en el consell de redacció hi participaven Gerardo A. Andújar, Jorge Ramón Ballesteros, Carlos de la Reta i Jacobo Prince. Fernando Quesada en va ser el cap de redacció.

    ***

    Portada del primer número de "Simiente Libertaria"

    Portada del primer número de Simiente Libertaria

    - Surt Simiente Libertaria: Pel juliol de 1959 surt a Caracas (Veneçuela) el primer número del periòdic anarquista i anarcosindicalista Simiente Libertaria.Órgano del grupo libertario «Errico Malatesta». Publicat pel«purista» grup llibertari «Errico Malatesta», era afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i contrari a la reunificació confederal. El director fou Juan Verde Odón i l'administració la portà Alberto Espies. Aquesta publicació, i el seu grup editor, fou una de les promotores de la FederaciónÁcrata Latino-Americana (FALA, Federació Àcrata Llatinoamericana). Trobem textos de Pablo Bercero, Benjamín Cano Ruiz, Raul Carballeira, Viola Espero, Alberto Espiés, Serafín Fernández Paúles, Juan Ferrer, Julián Floristán, M. Gustavo, José Joseph, Eusebio Larruy C., José Leiva, E. A. Lisenko, Jaime R. Magriñá, Justo Montero, Francisco Olaya, Cristóbal D. Otero, Cosme Paules, Bernardo Pérez, Juan Pérez Guzmán, Hermoso Plaja, Víctor Rico Galán, Rudolf Rocker, Edgar Rodrigues, Pedro Rufas, A. Sanmartí, Vicente Sierra, Solano Palacio, Liber Tarrida, José Tato Lorenzo, Javier de Toro, Juan Verde Odón, Luis Felipe Villegas, etc. En sortiren 17 números, l'últim el setembre de 1961.

    ***

    Exemplars de "La Lanterne Noire"

    Exemplars de La Lanterne Noire

    - Surt La Lanterne Noire: Pel juliol de 1974 surt a Meudon-La-Forêt (Illa de França, França) el primer número de la revista trimestral La Lanterne Noire. Revue de critique anarchiste. Realitzada per antics militants del grup «Noir et Rouge» i d'Informations et Correspondances Ouvrières (ICO). Jean-Pierre Duteuil en serà el director. Luis Andrés Edo, Juan Gómez Casas, John Olday, Eduardo Colombo, Luis Burro, Hélène Ellenbogen, P. Lepeintre, Dubois Adjiakhmet, Bélial, Consort, Les Moutons Enragés, Israël Renoff, Sabadell, Syrs, Martin Zemliak, etc., en seran col·laboradors. Publicarà 11 números i alguns suplements fins al juliol de 1978.

    ***

    Portada del primer número de "Niet@s del Pueblo"

    Portada del primer número de Niet@s del Pueblo

    - Surt Niet@s del Pueblo: Pel juliol de 2007 surt a València (València, País Valencià) la revista anarcosindicalista en castellà Niet@s del Pueblo. Órgano de expresión de l@s niet@s de l@s obrer@s que nunca pudisteis matar. Estava editada per la Confederació General del Treball (CGT) del País Valencià. La temàtica va ser diversa: anarcosindicalisme, història llibertària, antiracisme, repressió, llibertat d'expressió, esperanto, etc. Trobem textos de Miguel González Urien, Tomá Ibáñez, Christian Spillmann, Francisco Gabriel Tamayo Vacas, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el maig de 2008.

    ***

    Portada del primer número de "Verbo Libertario"

    Portada del primer número de Verbo Libertario

    - Surt Verbo Libertario: Pel juliol de 2007 surt a Guadalajara (Jalisco, Mèxic), editat pel «Colectivo Sacco y Vanzetti», el primer número de la revista trimestral Verbo Libertario. Pensamiento y acción anarquista. Aquesta publicació parteix del butlletí Libertad Presos Políticos, que en 2004 sorgí com a un instrument per informar sobre la repressió esdevinguda el 28 de maig d'aquell any en la «Cimera de caps d'Estat d'Amèrica Llatina, el Carib i la Unió Europea (ALCUE)»; a més de denunciar i informar sobre els presos polítics i les situacions repressives al país asteca, toca temes relatius al pensament i a la història anarquistes, i qüestions referents a la contracultura anarcopunk. El«Colectivo Sacco y Vanzetti» va néixer pocs dies després de la repressió del 28 de maig com a un grup provisional de solidaritat amb els presos llibertaris, amb la finalitat de generar iniciatives de contrainformació i de reorganitzar col·lectius llibertaris mexicans (Monterrey, Districte Federal, Cualiacán, Guadalajara) mitjançant una coordinadora, i sempre relacionat amb la Creu Negra Anarquista (CNA). Entre els seus col·laboradors trobem Ben Karius, Brux, Rocío Moreno, Rodolfo Montes de Oca, Marcelo Sandoval Vargas, Claudia Fregoso Anaya, Carlos Alberto Estrada Arroyo, Marvinho, Jorge Mommodolarg, Belén Castillo Galindo, David Gómez, Andrew Flood, Rafael SandovalÁlvarez, Mónica Gallegos, Jaime Montejo, entre altres.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Aimé Bligny (2 de març de 1894)

    Foto policíaca d'Aimé Bligny (2 de març de 1894)

    - Aimé Bligny: El 15 de juliol de 1835 neix a Vincennes (Illa de França, França) l'anarquista Aimé Eugène Bligny –a vegades el primer nom citat erròniament André. Sos pares es deien Hilaire Charles Bligny, serraller, i Madelaine Virginie Defrance. Seguí la professió de son pare, però el 7 d'agost de 1883 declarà la seva empresa de serralleria en estat de fallida. Militant anarquista des de 1884, el 6 de juliol d'aquell any organitzà a Montreuil (Illa de França, França) una reunió pública. El març de 1886 presidí un míting de Louise Michel i Joseph Tortelier a Saint-Denis (Illa de França, França) i el 18 d'abril un altre de Louise Michel a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), al qual va seguir una baralla que el deixà ferit d'una pedrada. L'agost de 1887 acompanyà Jean Grave al Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Segons la policia, assistia a reunions de diversos grups (Grup del Faubourg Saint Antoine,«Les Insurgés», Grup Cosmopolita, «Syndicat des Hommes de Peine», La Révolution Sociale, Grup de Pictus, Grup de Montreuil, etc.). En 1888 sembla que es retirà momentàniament del moviment llibertari. En 1892 reprengué les seves activitats i assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'estiu d'aquell any participà activament en una campanya abstencionista per a les eleccions al consell de districte del cantó de Vincennes. En aquestaèpoca militava en la «Joventut Comunista del XX Districte» i fou un dels fundadors el juny de 1892 del «Grup Abstencionista Revolucionari de Montreuil», que a partir de novembre de 1893 es reunia al seu taller. En aquesta època assistia a les reunions del Grup de Propaganda, de «Les Egaux du XXèmme», de«L'Autonomie Individuelle», de «Les Sociologues» i de «La Commune Anarchiste», i mantingué contacte amb destacats anarquistes (Barthélémy, Bernard, Bondoux, Delique, Jean Grave, Hivon, Mathias Hourt, Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, Migeon, Joseph Tortelier, etc.). A finals de febrer de 1893, el seu domicili, al número 61 del carrer de Vincennes de Montreuil, on vivia amb sa companya Françoise Pauline Bezouar, que feia de cartomàntica i quiromàntica, i son nebot Henri Herouard, va ser escorcollat per la policia i va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de març de 1894 el seu domicili i el seu taller, al número 120 del carrer Fontenay de Montreuil, van ser novament escorcollats i va ser detingut sota la mateixa acusació. En aquesta ocasió la policia trobà correspondència de Jean Grave i de Charles Leprête, un cartell («Aux trois vaches, Rotschild, Carnot, Léon XIII, A mort!») i quatre exemplars de l'imprès Défense du compagnon Faure. Durant el seu interrogatori afirmar haver cessat des de 1893 tota relació amb el moviment anarquista. Internat l'endemà, 2 de març de 1894, a la presó parisenca de Mazas, el 8 de maig de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Durant la primavera de 1895, segons informacions de confidents, tingué la intenció de crear un grup abstencionista per a les eleccions de 1896. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Camillo Di Sciullo

    Camillo Di Sciullo

    - Camillo Di Sciullo: El 15 de juliol de 1853 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el periodista, impressor, editor i propagandista anarquista Camillo Di Sciullo. Sos pares es deien Sante Di Sciullo i Domenica Tavano, i eren originaris se Fara San Martino (Abruços, Itàlia) d'on s'havien traslladat amb cinc fills davant la impossibilitat de continuar amb el seu ofici de teixidors de llana al qual s'havia dedicat sa família durant generacions. Durant sa vida laboral, que començà quan era un infant, treballà en els oficis més diversos, com ara teixidor, barber, pintor, fuster, cambrer, cuiner, tapisser, matalasser, negociant, contractista, propietari, periodista, etc. El 29 de maig de 1869, quan encara no tenia 16 anys, va ser condemnat a cinc dies d'arrest per «apallissar violentament els guàrdies de la seguretat pública en l'exercici de les seves funcions». D'educació autodidacta, començà les seves primeres col·laboracions periodístiques en 1887 amb Ettore Croce en el setmanari satíric La Mosche. Membre de la junta directiva de la Societat Obrera de Socors Mutus de Chieti, creada en 1861, ben aviat polemitzà amb la resta de socis per les actituds clericals. En 1889  fou un dels creadors del Cercle «Giordano Bruno», que arreplegava els lliurepensadors de la ciutat, i que el 15 d'agost de 1890 publicà el primer número del periòdic anticlerical Il Pensiero, del qual era el «soci responsable». En 1892 aquesta publicació passà a ser propietat seva alhora que s'acostava al moviment anarquista gràcies als contactes directes establerts amb Galileo Palla, que aleshores feia el servei militar a Chieti, i amb els epistolars amb Pietro Gori. Il Pensiero, que perdé el subtítol de«Òrgan del Cercle "Giordano Bruno"», esdevingué el fòrum anarquista on col·laboraren multitud de corresponsals d'arreu Itàlia i començà a tenir els primers problemes amb les autoritats, patint dos segrests (agost de 1893 i 26 de febrer de 1894) i diverses censures. Amb Antonio Rubbi, tipògraf anarquista que havia arribat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), obrí la seva pròpia impremta, la «Tipografia del Popolo», on a partir del 18 de febrer de 1894 s'imprimí Il Pensiero. Aquesta impremta, a més del periòdic, estampà nombroses publicacions i fullets d'autors anarquistes (Errico Malatesta, Pietro Gori, Louise Michel, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Charles Malato, Élisée Reclus, etc.). El 6 d'abril de 1894 va ser jutjat per«insults a les institucions monàrquiques constitucionals, provocació a l'odi entre les diverses classes socials, provocació contra l'ordre familiar i ofensa al dret de la propietat»; defensat per Pietro Gori, va ser absolt i immediatament després va fer una conferència a Chieti i a Pescara (Abruços, Itàlia). Mesos més tard, el 9 de juny de 1894, va ser novament jutjat per«incitació a la guerra civil, menyspreu i difamació pública de les institucions monàrquiques constitucionals i atemptat al dret de la propietat»; també defensat per Pietro Gori, va ser novament absolt. L'11 de juliol de 1894 74 exemplars del fullet Fra contadini, d'Errico Malatesta, publicats en la «Biblioteca del Popolo», van ser segrestats per les autoritats. L'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i el fracassat atemptat de Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, que immediatament (19 de juliol de 1894) donaren lloc a l'aplicació de les Lleis d'Emergència contra el moviment anarquista, foren la causa d'una denúncia del ministeri fiscal el 25 de juliol per «instigació al delicte» arran de la publicació d'uns articles on es comentaven aquests magnicidis, i el 22 d'agost de 1894 va ser jutjat i condemnat a tres anys de presó i a set mesos d'arrest domiciliari a l'illa de Pantelleria. El 12 de setembre de 1894 va ser novament jutjat arran del segrest dels números 14 i 15 (12 i 19 d'agost) d'Il Pensiero i condemnat a quatre mesos i 10 dies de presó. Quan reprengué la llibertat després del seu empresonament a Oneglia (Ligúria, Itàlia) el 10 d'abril de 1898, continuà amb la seva activitat propagandística en la «Tipografia del Popolo» en plena època insurreccional a causa de la manca de subsistències, imprimint la major part dels periòdics subversius de la província i donant un nou impuls als seus projectes editorials. En 1903 Luigi Fabbri publicà a Roma la revista Il Pensiero, on reté tribut a Di Sciullo. En 1905 la «Tipografia del Popolo» edità Lettere ad una donna sull'Anarchia, que arreplegava articles publicats per Luigi Fabbri en diversos periòdics. El desembre de 1905 allotjà Pietro Gori i l'any següent creà una Biblioteca Popular Circulant. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 assistí al Congrés de Roma proposant la creació d'un únic periòdic per al moviment anarquista, L'Alleanza Libertaria. El març de 1908 s'establí a Castellammare Adriatico (actual Pescara), on traslladà la seva editorial, però mantenint a Chieti la «Tipografia del Popolo». El 19 de febrer de 1911 publicà un número especial de dedicat a Giordano Bruno. El 2 de gener de 1912 un paquet postal dirigit a ell contenint exemplars del llibre La grande rivoluzione de Piotr Kropotkin va ser segrestat. El 12 de febrer de 1912, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, publicà un número especial d'Il Pensiero. L'1 de febrer de 1914 assistí al Congrés Subversiu dels Abruços, que se celebrà a Castellammare Adriatico. En plena Gran Guerra, el 7 de febrer de 1915, organitzà a Chieti una manifestació contra la guerra i aferrà als carrers un manifest pacifista. Durant la postguerra, s'adherí a la Secció d'Ancona (Marques, Itàlia) de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), que s'havia creat l'abril de 1919 al Congrés de Florència (Toscana, Itàlia). El 20 de maig de 1920, en un congrés anarquista regional, es creà la Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i es constituïren grups a diverses localitats de la regió. Poc després d'aquest congrés, tingué lloc un congrés regional de la Pulla, on  foren presents delegats de la Federació de la Campània i de la FAA, i on es proposà la creació de la Federació Anarquista Meridional (FAM), formada per les tres federacions regionals. El juliol de 1920 tingué lloc a Bolonya el Congrés de l'Unió Anarquista Italiana (UAI), que aprovà un Pacte d'Aliança que reivindicava els principis del «Programa» d'Errico Malatesta; en aquest congrés van ser presents grups de Sulmona (Abruços, Itàlia) i de Castellammare Adriatico. Per parlar sobre les deliberacions del Congrés de Bolonya, el 15 d'agost de 1920 se celebrà un Congrés de la Federació Regional a Castellammare Adriatico. Posteriorment, el 23 d'octubre de 1921, se celebrà el següent congrés de la FAA a Sulmona. El III Congrés de l'UAI se celebrà entre el 2 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona, on participà activament. Amb l'arribada del feixisme va ser detingut en diverses ocasions i se li va confiscà material propagandístic en diferents escorcolls. En 1922, quan va visitar son fill a Milà (Llombardia, Itàlia), va ser sotmès a vigilància especial i vexatòria, patint cops per part de la policia. Arran d'una perquisició el 6 de novembre de 1926, on es van trobar centenars de fullets i de llibres anarquistes, va ser condemnat a dos anys de confinament a l'illa de Tremiti, però dos mesos després la pena va ser commutada per dos anys d'amonestació. El 28 de desembre de 1929, amb gairebé vuitanta anys, va ser detingut tres setmanes arran de les noves del príncep hereu. L'11 de juliol de 1930, en consideració a la seva avançada edat, va ser esborrat de la llista de persones a detenir en circumstàncies especials, però l'octubre d'aquell any en un escorcoll al seu domicili es trobaren fullets i periòdics subversius. En 1931 el seu nom va ser esborrat del registre de la policia de fronteres al ser considerat «no perillós». Camillo Di Sciullo va morir el 29 de maig de 1935 a Chieti (Abruços, Itàlia); el seu funeral va ser prohibit, el seu domicili vigilat i totes les persones que s'acostaren a donar el condol a sa família van ser identificades. En 1996 Fabio Palombo publicà la biografia Camillo Di Sciullo, anarchico e tipografo di Chieti. A Chieti existeix un Centre d'Estudis Llibertari«Camillo Di Sciullo» per honorar la seva memòria.

    Camillo Di Sciullo (1853-1935)

    ***

    Ernestan

    Ernestan

    - Ernestan: El 15 de juliol de 1898 neix a Gand (Flandes, Bèlgica) el militant i teòric del  socialisme llibertari, figura important  de l'anarquisme belga, Ernest Tanrez, més conegut com Ernestan. Nascut en una família burgesa de mare flamenca i pare való, durant la Gran Guerra es véu obligat a deixar els estudis i és mobilitzat en 1918. Després s'instal·larà a Brussel·les on obrirà un antiquari. Des de 1921 va participar en LeBulletin Libertaire i va esdevenir un apreciat orador i un lúcid teòric. Va escriure moltíssims articles en la premsa anarquista internacional. Va militar activament en suport de Sacco i Vanzetti, per l'ampliació del dret d'asil, i, en 1933, en el Comitè pels alliberaments d'Hem-Day i de Léo Campion. En 1937, per fer costat a la Revolució espanyola, va crear amb Léo Campion el periòdic Rébellion. Refugiat a França en 1940, va ser detingut després d'una delació al govern de Vichy i internat durant tres mesos al camp de Vernet. De tornada a Brussel·les, va ser detingut l'any següent per la Gestapo per «comunista» i enviat al camp de concentració de Breendonck, a prop de Malines, d'on sortirà molt afeblit després de vuit setmanes de fam i de treballs forçats. Malalt, Ernestan va morir el 17 de febrer de 1954 a Brussel·les (Bèlgica). A més de la seva col·laboració en la premsa llibertària internacional (L'Émancipateur, Haro, Contre-courant,Rebelle, Reconstruire, Le Rouge et le Noir, Le Combat,Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, Volontà, CNT) i especialment en la revista Pensée et Action, d'Hem-Day, és autor de nombroses obres, com ara Démocratie, capitalisme et démocratie ouvrière (1933), Le socialisme contre l’autorité (1934), Renaissance du socialisme (1936),La fin de la guerre (1938),Socialisme et humanisme (1946),La contre-révolution étatiste (1948), Tu es anarchiste (1949),Valeur de la liberté (1952),Le socialisme libertaire (1955).

    ***

    Lashortes (ca. 1930) [militants-anarchistes.info]

    Lashortes (ca. 1930) [militants-anarchistes.info]

    - Lashortes: El 15 de juliol de 1898 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) el mestre, sindicalista i anarcopacifista Maurice Catalogne, més conegut com Lashortes. Fou fill d'un destacat empleat de correus. Després de militar una breu temporada en la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista, nom d'aleshores del Partit Comunista de França), a partir de 1929 entrà a formar part del grup del 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En aquesta època també militava en el sindicalisme i era secretari de Propaganda del Grup de Joves de l'Ensenyament del Sena, col·laborant també en Le Libertaire. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 assistí al congrés de l'UACR celebrat a París, i entrà a formar part de la Comissió Administrativa d'aquesta organització. El 3 d'abril de 1932 participà en el congrés de la Federació Anarquista (FA) de París, on llegí un informe sobre la situació sindical i va ser encarregat d'organitzar una escola de propaganda. Entre 1931 i 1939 col·laborà assíduament en Le Libertarie, especialment en la pàgina de temàtica internacional, de la qual era el responsable. Durant el congrés de l'UACR celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 («Congrés de la Unitat»), que rebatejà l'organització sota el nom d'Unió Anarquista (UA), va ser elegit membre de la comissió de redacció de Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al congrés de l'UA celebrat a París, on presentà un informe sobre la guerra. Pacifista radical, en 1938 declarà que l'Acord de Munic era preferible a la guerra i col·laborà, sota el pseudònim de Lazorthe, en el periòdic anarcopacifistaLa Patrie Humaine. Professor de filosofia a Ortès (Aquitània, Occitània), en 1935 fou un dels animadors de la Joventuts Cooperativistes de la «Coopérative des Hirondelles» i del grup teatral de del centre de l'Ensenyament Primari Superior (EPS) i de l'institut local. En 1936 participà en la fundació de la Unió Local de la Confederació General del Treball (CGT) i amb altres militants sindicalistes i ensenyants creà el Centre Local d'Educació Obrera (CLEO), per lluitar contra l'analfabetisme i per la integració dels emigrants (espanyols, italians, portuguesos, etc.). Durant les eleccions d'abril i setembre de 1936 prengué part en la campanya socialista contra la candidatura dretana de Jean-Louis Tixier-Vignancour. Quan esclatà la guerra civil a Espanya, el setembre de 1936 marxà a Catalunya, participà en les emissions de«Ràdio CNT-FAI» a Barcelona i romangué un temps amb la comunitat francesa de Puigcerdà. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure i el seu article«Prolétaire-Prolétariat», sota el títol Qu'est ce que le prolétariat?, va ser publicat en fullet independent en diverses edicions. El juny de 1939 establí contactes amb Giovanna Berneri, la qual li havia demanat que visités els companys internats al camp de concentració de Gurs. Després de la II Guerra Mundial es decantà pel cristianisme, encara que es mostrà fidel a les idees de justícia i d'emancipació obrera i mantingué contactes amb el sindicalisme revolucionari, especialment amb el grup editor de La Révolution Prolétarienne. Durant els anys cinquanta va escriure un article defensant els capellans obrers. Lashortes va morir el 18 de maig de 1984 a Pau (Aquitània, Occitània).

    Lashortes (1898-1984)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    [16/07] «Il Libertario» - CNT-FAI demana armes - Auvin - Merdzanov - Boccato - Gandulfo - Montoliu - Serantini - Prunetti - Desgranges - Cayuela -«Fieldman» - Sipán

    Anarcoefemèrides del 16 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera d'"Il Libertario"

    Capçalera d'Il Libertario

    - Surt Il Libertario: El 16 de juliol de 1903 surt a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el primer número del setmanari Il Libertario. Giornale Anarchico, dirigit per Pasquale Binazzi i Petroni Carlotta Zelmira. Patirà nombroses vegades la repressió de les autoritats (judicis, segrests, suspensions) i el 29 d'octubre de 1922 la impremta en serà destruïda per un escamot feixista. Va publicar 866 números bàsicament de crítica al militarisme, al clergat, al reformisme socialista, al capitalisme, al parlamentarisme, al clientelisme, al feixisme, etc.

    ***

    Astra i cop militar

    Astra i cop militar

    - La CNT-FAI demana armes: El 16 de juliol de 1936 els anarcosindicalistes de la puixant Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya) demanen sense èxit a Lluís Companys, president de la Generalitat catalana, organitzar la distribució d'armes als treballadors per fer front a l'amenaça d'un imminent cop d'Estat militar. El Comitè d'Enllaç amb la Generalitat estava compost per Diego Abad de Santilla, Joan García Oliver i Francisco Ascaso, per la FAI; i Buenaventura Durruti i Josep Asens, per la CNT. La Generalitat de Catalunya no només no va donar armes, sinó que va requisar totes les armes que va trobar als militants llibertaris que feien guàrdia a les casernes. Diego Abad de Santillán va arribar a dir que «si els polítics temen el feixisme, encara temen més el poble en armes».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fotografia policíaca d'Henri Auvin (1 de març de 1894)

    Fotografia policíaca d'Henri Auvin (1 de març de 1894)

    - Henri Auvin: El 16 de juliol de 1856 neix a Saint-Même (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Henri Auvin. Treballava de calderer a les Obres de la Loira a Saint-Denis (Illa de França, França), on vivia al número 3 del carrer Corbillons. A finals de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia, detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i l'1 de març d'aquell any fitxat com a anarquista. Tal vegada sigui el mateix Auvin, que vivia al número 49 del carrer París de Saint-Denis, del qual es requisà nombrosa correspondència el 18 de febrer de 1894 en un escorcoll al domicili de l'anarquista Jean-Marie Guillemin de Saint-Nazaire. Henri Auvin va ser inscrit posteriorment en els registres números 2 i 4 dels anarquistes desapareguts i/o«nòmades». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

    Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

    - Slave Merdzanov: El 16 de juliol de 1876 neix a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà, el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov --també citat com Slav Merdjanov. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista «Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin, Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey --fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis--, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.

    ***

    Amerigo Boccato

    Amerigo Boccato

    - Amerigo Boccato: El 16 de juliol de 1892 neix a Piracicaba (São Paulo, Brasil) el fotògraf anarquista i antimilitarista, i posteriorment comunista, Amerigo Boccato, conegut com a Mérico Canarin. Sos pares, Angelo Boccato (Canarin) i Elvira Renesto, anarquistes seguidors d'Andrea Costa, havien emigrat al Brasil en 1885 com a conseqüència de la repressió desencadenada arran de la gran vaga jornalera coneguda com «La Boje», i posteriorment retornaren a Itàlia. Amerigo Boccato es guanyava la vida fent de mecànic a Venècia (Vèneto, Itàlia) i aconseguí una important cultura autodidacta. Antimilitarista destacat, durant la Gran Guerra, amb altres companys (Pietro Beccari, Vittorio Fabbris, etc.), creà el Circolo Sociale (CS, Cercle Social) al barri venecià de Cannareggio, on palesà el seu antibel·lisme en reunions públiques al costat de les dones dels soldats enviats al front. En aquesta època col·laborava en el periòdic socialista Lotta. El 24 de desembre de 1917, «pel seu grau de perillositat i pel bé de la seguretat de l'Estat», va ser confinat a l'illa de Lipari, juntament amb altres cinc companys, per«tasca derrotista consistent a enviar pamflets i fullets de contingut anarquista als soldats combatents». El gener de 1919, quan encara estava confinat, va ser absolt, però va ser sotmès a una vigilància especial acusat de«danys i incendi dolós». L'abril de 1921 va ser detingut sota l'ordre del Tribunal de Rovigo (Vèneto, Itàlia) i condemnat el 20 d'abril de 1922 a un any de reclusió per haver disparat armes de foc en una topada amb un escamot feixista a l'avinguda de la Stazione. El juliol de 1924 va ser traslladat a Chioggia i posteriorment a Cavarzere, ambdues poblacions del Vèneto italià. El 4 de juliol de 1927 va ser novament detingut sota la sospita de ser l'autor d'uns dibuixos i emblemes (falç i martell) a parets d'edificis d'Adria (Vèneto, Itàlia), però va ser alliberat sense càrrecs per ser considerat anarquista i no comunista. El 20 de desembre de 1930 obrí un estudi fotogràfic («La Modernissima») a l'Strada Grande d'Adria i posteriorment un altre, amb el mateix nom, a Cavarzere. Segons les autoritats policíaques, «sempre va professar les idees anarquistes, però sense fer-ne propaganda». En 1931, arran de la detenció i condemna a mort de l'anarquista Michele Schirru per haver atemptat contra Benito Mussolini, la vigilància a la seva persona es va intensificar, patí un escorcoll domiciliari i el seu nom va ser inscrit en els registres de la policia de fronteres. El 24 de juliol de 1935, durant un escorcoll a la seva botiga de fotografia per part dels carrabiners, se li va segrestar documentació mecanografiada compromesa i publicacions subversives, com ara l'Almanacco Socialista per a 1919 i el fullet anarquista Lettere ad un socialista, de Luigi Fabbri. Estava casat amb Paolina Cavazzini, amb qui tingué 14 infants (Euterpe, Eolo, Esperina, Espero, Elio, Anita, Nirvana, Proteo, Fiamma, Mirta, Sergio, Katia, Miki i Ili), tres d'ells (Eolo, Elio i Espero) també destacats militants anarquistes i lluitadors antifeixistes. El 9 de maig de 1936 es negà a abandonar el Teatro Comunale d'Adria quan, entre el primer i el segon acte d'una opera lírica que es representava, es va suspendre l'espectacle i tots els espectadors es van veure obligats a sortir a la plaça Cavour per a escoltar un missatge radiofònic de Benito Mussolini anunciant el final de la guerra colonial, l'annexió d'Etiòpia i la proclamació de l'Imperi. Portat a la presó de Rovigo, va ser, a causa de la seva invalidesa de guerra i ser pare d'una família nombrosa, només amonestat per dos anys, per «haver manifestat una actitud contrària a l'acció dels poders de l'Estat i donar lloc a un accident pertorbador per a l'ordre públic en un moment de gran solemnitat nacional». Interrogat pel comissari local de la Seguretat Pública, es va defensar afirmant que havia estat bufetejat per un membre del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1937 l'amonestació va ser indultada pel cap del Govern en ocasió del naixement del príncep Víctor Manual. El maig de 1940 el seu domicili va ser escorcollat per enèsima vegada. Invàlid de guerra per la seva tuberculosi pulmonar contreta durant el servei militar, rebia una pensió de cinquena categoria. Després de la II Guerra Mundial, retornà a Adria amb sa família i s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). En 1958 es traslladà a Settimo Torinese i posteriorment a Gabiano i a Castellamonte, totes poblacions del Piemont italià. Amerigo Boccato va morir el 14 de desembre de 1978 a Adria (Vèneto, Itàlia), població a la qual havia retornat feia poc.

    Amerigo Boccato (1892-1978)

    ***

    Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

    Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

    - Juan Gandulfo Guerra: El 16 de juliol de 1895 neix a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile) –actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo– el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra. Fill d'una família benestant de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i després seguí humanitats en el Liceu de Valparaíso. Més tard estudià medicina a la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant la carrera en 1920, encara que no pogué llicenciar-se fins l'any següent, a causa de la persecució i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses làmines a colores de gran qualitat artística sobre biologia i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la seva època d'estudiant entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i col·laborà en diverses publicacions, com ara Claridad,òrgan de la universitària Federación de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de Xile), Juventud o Verba Roja, on manifestà les seves idees llibertàries fent servir diversos pseudònims (Iván,Juan Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb els seus diners, la impremta Numen –inspiració, en llatí–, dedicada a la publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on s'impartí ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920, quan presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui, ja que havia declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes nacionals; en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i l'acusació va ser desestimada. Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament empresonat com a representant de la FECH per criticar el moment polític d'aleshores i per propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència carcerària el deixà fortament impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos«comuns». En aquestaèpoca entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda. Conegut per la seva militància llibertària, li costà entrar a fer feina en un hospital, però finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán i, després, a l'Assistència Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la Unió Local de la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà l'11 de juny de 1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el Policlínic deixà de pertànyer a la IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942. També col·laborà en el periòdic Acción Directa,òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico Malatesta, participà activament, amb altres companys (Alfredo Demaría, Julio Valiente, Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos González Vera, etc.), en la Secció Local de la IWW fent conferències socials i biològiques. En 1923, gràcies al seu amic el cirurgià Agustín Inostroza, entrà com a cirurgià pediàtric, especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica, al nou Hospital d'Infants Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional. En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la primera edició del llibre de Pablo Neruda Crepusculario–la segona edició i definitiva d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926 s'incorporà a l'antic Hospital San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas Sierra i aquest mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo Guerra va morir el 27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de carretera a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a Viña del Mar a visitar sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea morí de camí a l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic, resultà greument ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca (Viña del Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el Policlínic Obrer passà a denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo Guerra de la IWW» fins al seu tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan García en elsúltims toms de la novel·la històrica Alborada, de l'escriptora Inés Echeverría de Larraín (Iris). Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que atorga la Societat de Cirurgians.

    Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)

    ***

    Necrològica de Joan Montoliu del Campo apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 30 d'octubre de 1975

    Necrològica de Joan Montoliu del Campo apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 30 d'octubre de 1975

    - Joan Montoliu del Campo: El 16 de juliol de 1911 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Montoliu del Campo. De molt jove marxà a Catalunya i s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on s'afilià al Sindicat d'Escombriaires de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1934 presidí un míting a Vila-real amb Buenaventura Durruti Domínguez i Ricard Sanz García. Participà en les lluites de carrer (assalt a la caserna de l'Hospitalet) de juliol de 1936 i fou un dels organitzadors i responsable de la col·lectivitat de neteja pública de l'Hospitalet de Llobregat. Després s'allistà i lluità al front d'Aragó fins al final de la guerra, destacant en la batalla de Belchite on comandà un batalló confederal. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i en 1940 fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). En 1942, després de l'ocupació de la zona lliure, organitzà, en contacte amb la resistència francesa, el maquis confederal del Pic Violent, que estava format per quatre grups de 15 homes cadascun. Aquest maquis, que pertanyia a la XIII Regió Militar de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), efectuà nombroses accions de sabotatge. Com a tinent de les FFI, participà en els combats d'alliberament fins al 31 d'octubre de 1944, quan els maquisards de les FFI s'integraren en l'Exèrcit regular francès. Després de l'Alliberament milità infatigablement en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT de l'Exili. Visqué a Rouen, on reorganitzà la seva Federació Local de la CNT en l'Exili, i a París, fins al 1972, treballant de paleta. En 1947 fou delegat de Rouen al Congrés de la CNT-MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Ocupà la secretaria de la Federació de la CNT parisenca i en fou membre del Comitè de Relacions de la Zona Nord (París-Normandia). Va ser membre del Comitè de Gestió del nou local confederal del carrer parisenc de Vignoles. També fou secretari de la Regional Pirineus-Aude. Col·laborà activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser molt conegut i estimat pels joves militants de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Devot de la llengua catalana, cada any s'encarregava, amb Roc Llop Convalia, de col·locar la parada de llibres que es muntava en el míting commemoratiu de la Revolució espanyola que se celebrava a la Gran Sala de la Mutualité de París. A començaments dels anys setanta fou nomenant secretari de la Federació Local de la CNT de París i també fou administrador de Le Combat Syndicaliste. A finals de 1972, jubilat anticipadament per un accident laboral i per problemes coronaris, s'instal·là a Perpinyà, on fou nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals-Aude de la CNT. En 1973 presidí un míting a Narbona (Llenguadoc, Occitània). A començaments d'agost de 1975 assistí com a delegat de la CNT en l'Exili al Congrés de Marsella (Provença, Occitània), però l'hagué d'abandonar per una crisi cardíaca. Dies després, el 6 d'agost de 1975, Joan Montoliu del Campo va morir a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i fou enterrat en aquesta ciutat.

    ***

    Franco Serantini en una manifestació a Pisa

    Franco Serantini en una manifestació a Pisa

    - Franco Serantini:El 16 de juliol de 1951 neix a Cagliari (Sardenya) el militant anarquista Francesco Serantini. Abandonat en un reformatori, és adoptat per una família sense fills, però quan mor la mare adoptiva tornarà a la beneficència. En 1968 és enviat a l'Institut d'Observació de Menors de Florència que el destinarà a l'Institut de Reeducació Pietro Thouar de la plaça Sant Silvestre de Pisa en règim de semillibertat --hi havia d'anar a dinar i a dormir. En 1971 s'integrarà en el grup anarquista Giuseppe Pinelli alhora que estudia comptabilitat. El 5 de maig de 1972 va participar en la concentració antifeixista convocada per Lotta Continua a Pisa contra el míting del diputat Giuseppe Niccolai del feixista Moviment Social Italià (MSI). La concentració és atacada durament per la policia i durant una de les càrregues, Franco és detingut prop del riu Arno, a l'alçada del passeig Gambacorti, i és apallissat salvatgement. Després de portar-lo a la caserna dels carrabiners és tancat a la presó pisana de Don Bosco, on l'endemà serà interrogat i ficat en una cel·la d'aïllament. Dos dies després de la detenció, el 7 de maig de 1972, Serantini serà trobat sense constants vitals a la seva cel·la i mor a les 9.45 poc després de ser traslladat al Centre Clínic de la presó de Pisa (Toscana, Itàlia). Els seus funerals, dos dies després, seran una gran manifestació popular.

    Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)

    ***

    Alberto Prunetti

    Alberto Prunetti

    - Alberto Prunetti: El 16 de juliol de 1973 neix a Piombino (Toscana, Itàlia) l'escriptor, traductor, fotògraf i intel·lectual anarquista Alberto Prunetti. Son pare, Renato Prunetti, treballava de soldador. Cresqué a Follonica (Toscana, Itàlia) i estudià a l'Institut Científic Carlo Cattaneo d'aquesta localitat i en la Universitat de Siena (Toscana, Itàlia). Posteriorment, durant anys rodà per diverses ciutats del món (Siena, Bristol, Buenos Aires, París, Bombai, Bangalore, etc.) vivint de fer classes d'italià a immigrants, de fer fotos i d'altres feinetes. Ha traduït a l'italià els llibres de John Zerzan Primitivo attuale. Il rifiuto della civiltà (2004) i Apocalittici o liberati? Che cos'è il primitivismo (2004); els llibres d'Osvaldo Bayer Patagonia rebelde (2010) i Severino Di Giovanni (2011); i de l'antropòleg anarquista David Graeber Frammenti di antropologia anarchica (2006), Debito. I primi 5000 anni (2012) i Oltre il potere e la burocrazia (2013); també ha traduït Roberto Arlt, Harry Browne, Evaristo Carriego, Don McCullin, Michel de Montaigne, James C. Scott i John Sinclair, entre d'altres autors. Trobem articles seus en A-Rivista, Carta, Letteraria,Il Manifesto,Il Reportage i La Repubblica, Repubblica Firenze, etc., i es redactor de la pàgina web de literatura Carmillaonline. Ha editat L'arte della fuga (2005, recull de textos de diversos autors sobre el tema del viatge), Sorci verdi. Storie di ordinario leghismo (2011) i Storia d'amore e d'anarchia (2013), d'Alessandro Angeli. És autor d'Il comico in George Grosz (1998), Potassa. Storie di sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli archivi (2003),Il fioraio di Perón (2009) i Amianto. Una storia operaia (2012 i 2014). En 2013 va ser guardonat amb el Premi d'Escriptor Toscà de l'any i fou finalista del Premi Chianti de Narrativa i del Premi Pozzale Russo. Actualment viu a la Maremma italiana.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869)

    Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869)

    - Pierre Desgranges:El 16 de juliol de 1898 mor a Velafranche (Arpitània) el militant anarquista Pierre François Desgranges, també conegut com Grange. Havia nascut el 10 de juny de 1865 a Velafranche (Arpitània). Com son pare, François Desgranges, i son germà gran, Victor Joany, va treballar en una fàbrica d'escombres i va militar en el moviment anarquista de Velafranche. A començaments de 1890 es va instal·lar a Lió i el setembre de 1894 es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a diversos barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves activitats van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca seva diverses vegades entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en virtut de la Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar en una associació de malfactors, però va ser alliberat per manca de proves set dies després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol de 1894. Va estar relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean Grave. El 27 de desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup«La Jeunesse Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys d'organitzar la manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos violenta. El febrer de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute candidature» i va freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni maître», instal·lat al carrer Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les eleccions legislatives de 1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896 va intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes dispersos a Lió i va proposar, sense èxit, la constitució d'una societat estable que actuaria com a cobertura legal per facilitar les reunions i les conferències. En aquestaèpoca va intentar, amb el suport del «Cercle de l'Égalité», fundar una biblioteca anarquista i va participar, juntament amb Sébastien Faure, en una activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la creació d'una revista internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle, que amb perseverança i amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar un local que va servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista. Només van sortir tres números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de 1897, i van col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol, Loys Dormain i Henri Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va instal·lar a casa de son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure greument malalt i després d'una estada a l'hospital de Lió va ser novament portat a l'hospital de Velafranche on morí.

    ***

    Els germans Cayuela Cayuela. D'esquerra a dreta: Salvador, Pedro, José, Ramón, Juan i Miguel

    Els germans Cayuela Cayuela. D'esquerra a dreta: Salvador, Pedro, José, Ramón, Juan i Miguel

    - José Cayuela Cayuela: El 16 de juliol de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Cayuela Cayuela. Havia nascut el 17 d'agost de 1907 a Carboneras (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Ramón Cayuela i Bárbara Cayuela. De ben petit va marxar a França, on treballà com a mecànic de bicicletes. A França va contreure matrimoni amb Isabel García Flores, amb qui tingué tres infants (Ramón, Paquita i Bárbara). En 1935 abandonà França i s'instal·là amb tota sa família a Manresa (Bages, Catalunya), on treballà de xofer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), esdevingué un dels seus xofers, portant els militants a fer conferències i mítings. En 1937 nasqué son quart infant (Isabel) i aquest mateix any va ser cridat a files i va ser destinat a tasques de vigilància com a motorista de la Generalitat de Catalunya per carreteres d'Avinyó (Bages, Catalunya) i els voltants. Més tard treballà de motorista a altres poblacions catalanes (Igualada, Manresa i Solsona). Sos germans van poder exiliar-se, però ell va tenir un accident amb la moto, es va trencar una cama i va ser ingressat a l'Hospital de Lleida (Segrià, Catalunya) i no va poder partir; quan li donaren l'altra, les tropes franquistes ja havien ocupat Catalunya. El 18 d'abril de 1939 Florencio Guiteras Morera, falangista d'Avinyó, el va denunciar a la Guàrdia Civil. En aquesta denúncia, a la qual se sumaren altres testimonis, va ser acusat de ser milicià, d'anar armat, d'haver requisat cotxes amb violència, de formar part de les Patrulles de Control i de fer de xofer per a la CNT, entre altres càrrecs. Detingut aquell mateix dia, va ser empresonat primer a Avinyó i després a Manresa. El 24 de maig de 1939 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb 19 persones més. Enviat quatre dies després a la Presó Model de Barcelona, el 15 de juliol se li va notificar la seva condemna a mort. Durant la seva estada a la presó no va poder veure sa família ni va poder enviar cap correspondència. José Cayuela Cayuela va ser afusellat el 16 de juliol de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. Es va negar a signar la seva sentència de mort i va escriure una carta d'acomiadament a sa família. La causa oficial de la seva defunció fou «hemorràgia interna».

    José Cayuela Cayuela (1907-1939)

    ***

    Antonio Martínez Abellán ("Fieldman") al seu estudi (1938)

    Antonio Martínez Abellán (Fieldman) al seu estudi (1938)

    - Antonio Martínez Abellán: El 16 de juliol de 1939 és afusellat a Jumilla (Múrcia, Espanya) el músic, musicòleg, crític musical, escriptor i periodista anarquista i naturista Antonio Martínez Abellán, que signava Antonio M. Abellán i va fer servir el pseudònimFieldman (Home del Camp, com es qualificava). Havia nascut el maig de 1888 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Fill d'una família humil, estudià música amb Alfredo Santos de la Rosa i completà els estudis musicals a València (València, País Valencià). Visqué la bohèmia i durant tres anys fou pianista de circ. Naturista convençut, fou membre de la Societat Vegetariana Espanyola i durant els anys vint i trenta col·laborà en la revista Acción Naturista, de la qual fou soci protector. Consumat columnista (La Barricada, Cullera, Fragua Social, Helios,La Libertad, El Liberal, Musical Hermes, Musicografía,Nosotros, La Opinión, Ritmo,El Sol, Sophia,La Tarde, etc.), arribà a col·laborar en 10 setmanaris i diaris alhora, tant locals com nacionals, sobretot tractant temes musicals. Dirigí sarsueles i va fer concerts de piano, entre d'altres activitats musicals. Estava relacionat professionalment amb músics d'arreu del món i les seves opinions i comentaris sobre concerts i temes musicals eren força apreciats. Dirigí les bandes musicals de les poblacions andaluses de Nerva i Fernán Núñez i fou professor de l'Escola Municipal de Música de Fernán Núñez i del Conservatori de Música de Múrcia. Col·laborador de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per denunciar la repressió contra l'aixecament anarquista de Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) de gener de 1933 la II República espanyola el destituí dels seus càrrecs oficials. Va fer nombroses conferències, algunes de les quals es van publicar, i guanyà diversos premis literaris, un d'ells a Mèxic. Especialista en el músic Juan Crisóstomo de Arriaga, va ser nomenat membre de la «Comissió Permanent Arriaga». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 el seu domicili caigué en zona de guerra i va perdre tota la seva biblioteca i tot el seu arxiu musical arreplegat durant anys. Durant la guerra civil publicà diversos textos per a l'editorial anarquista«Nosotros». Fou autor de La espiritualidad de la música (1924 i 1930), Beethoven. Suscitaciones con motivo del primer centenario de su muerte (1927), La música moderna (1930), Aforística musical. Índice de psicologia y estética (1935) i La noble pasión de la música (1938). Acusat d'escoltar la ràdio estrangera prohibida, Antonio Martínez Abellán va ser afusellat per un escamot falangista, juntament amb altres companys (Jesús Jiménez Molina, Bartolomé Martínez Tomás i Francisco Terol González), el 16 de juliol de 1939 a la carretera nacional 344 de Jumilla a Yecla (Múrcia, Espanya), a prop de la Fuente del Pino, a l'indret anomenat «Plantón del Miedo», on va ser enterrat. El 16 de juny de 1964 els cossos dels afusellats van ser exhumats i enterrats al«Pavellón de los Ahorcados» del cementiri de Jumilla. Existeix a Jumilla l'Asociación Filarmónica y Cultural Fieldman i des de 1999 l'Ateneo Libertario Fieldman.

    ***

    Félix Sipán Benebé

    Félix Sipán Benebé

    - Félix Sipán Benebé: El 16 de juliol de 1940 és afusellat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Sipán Benebé. Havia nascut el 20 de novembre de 1912 a Osca (Aragó, Espanya). Son pare es deia José Sipán Torres i Justa Benedé Blasco. Era fill d'una família nombrosa republicana d'hortolans i agricultors que venien els productes a Osca. La parella tingué tres fills (Julia, María i Marcos), però la mare morí jove i el pare es casà de bell nou amb Justa, la germana de Justa, amb qui tingué sis infants (Victoria, Faustino, Enrique, Félix, Pascual i Pilar). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), Félix Sipán regentà el bar «El Pozal» al centre d'Osca. El setembre de 1936, durant la guerra civil, desertà de l'exèrcit franquista (III Companyia, II Batalló del Regiment Valladolid Núm. 20). Després ingressà en el Cos de Tren de la 127 Brigada Mixta (28 Divisió Ascaso) –altres fonts diuen que s'enquadrà amb les milícies del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) en la 29 Divisió Lenin a la zona de Tierz (Osca, Aragó, Espanya). Al final de la guerra fou detingut a la Ciudad Lineal de Madrid. L'abril de 1939 fou empresonat a Osca. Son pare, que havia estat fet presoner, va ser tancat a la presó d'Osca, on morí el 13 de maig de 1939; son fill obtingué un permís per assistir al seu sepeli. El 26 de març de 1940 Félix Sipán Benebé va ser jutjat en consell de guerra a Osca, condemnat a mort per«deserció» i afusellat el 16 de juliol de 1940 a les tàpies del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya).

    Escriu-nos 

    Actualització: 16-07-19


    0 0

     
      

                                   Immanuel Kant  

      

    L'Idealisme  - o, també, dit Idealisme alemany – va seguir un destí semblant al del denominant Racionalisme. Bé, realment, el denominat Racionalisme no fou sinó una filosofia idealista; no seria desencertat posar en el mateix corrent idealista els autors racionalistes i els idealistes. En Kant inaugurà l'Idealisme a partir de la filosofia d'En Wolf, una versió del racionalisme i que en aquella època era predominant a les Universitats alemanyes.

        Amb el triomf del luteranisme, les Universitats alemanyes havien quedat alliberades de la tutela de Roma i del control eclesiàstic; les càtedres de filosofia deixaren d'ésser patrimoni vergonyós de les ordres religioses (Fins a llavors, cada ordre, segons la seva jerarquia dins el sistema de poder romà catòlic, es reservava la cura de proveir les càtedres universitàries que tenia com si fos un patrimoni de poder. Era el Papa i els Bisbes, en darrer terme, els qui indicaven quines havien de ser les tasques prioritàries del moment. Així, per exemple, la Universitat de París  sota el control de l'Arquebisbe,  feu condemna expressa de les obres d'En Descartes, tot i que aquest havia ofert els seus serveis al Rectorat de la Universitat de París).

       Feta la reforma luterana, les Universitats alemanyes, sense la tutela de Roma, es desempallegaren del tomisme, el qual fou substituït per una filosofia idealista que concordava amb la teologia luterana imperant.  Per altra banda, la nova llibertat va permetre la difusió de la física de Galilei; era la retirada en complet desordre de les tropes de N'Aristòtil i d'En Tomàs. I la lliure difusió de la teoria física d'En Newton significà el cop definitiu a l'aristotelisme. Però a l'Alemanya luterana, la Il·lustració avançava a un ritme molt moderat sense trencar la frontera de la filosofia idealista d'En Wolf.

        L'aparició de l'obra d'En Hume, posà en crisi la situació idíl·lica en que es trobava la filosofia alemanya. Com diu En Kant, la lectura de

    La investigació sobre l'enteniment humà el va despertar del seu somni dogmàtic; acceptava el plantejament bàsic de la teoria de coneixement empirista, que totes les idees tenen el seu origen amb les sensacions, que no hi ha idees innates i que la metafísica no és possible com a ciència. Tot i així, En Kant dedicà les seves energies a la recerca d'una via que trenqués  o superés els enunciats essencials de l'empirisme. No fou el cas que en cap moment volgués ésser el representant de l'empirisme alemany. En Kant havia estat educat en el pietisme luterà, i havia iniciat els estudis de teologia a la Universitat de Königsberg; continuà essent un creient luterà durant tota la seva vida.  Amb el pensament de Kant s'iniciava l'Idealisme alemany. D'una manera lenta, el pensament de Kant s'anà fent  hegemònic a les Facultats de filosofia alemanyes.  Els semblava que En Kant havia descobert una via – idealista – per mitjà de la qual es podia conjugar la modernitat – que als seus ulls era representada per l'Empirisme – amb els valors més sagrats de la teologia luterana. 

       En Kant anava més enllà de l'escepticisme d'En Hume; aquest intentava demostrar que la idea de causa era inconsistent, però no posava en dubte la garantia de les nostres sensacions, les dades empíriques, la informació del món per mitjà dels nostres sentits. La proesa Kant consistia en demostrar que, en rigor, no tenim cap garantia de la veracitat de les dades empíriques, de les dades que ens donen els nostres sentits. Segons la seva

    Crítica, s'ha de concloure que les sensacions no ens transmeten una suposada realitat exterior al jo, a la pròpia consciència, sinó que són una conseqüència, un resultat de l'activitat sensorial del jo, del subjecte, al rebre estímuls procedents del món exterior. En Kant havia fabricat la seva dialèctica bàsica (L'anomenà Estètica transcendental), la que es dóna entre el  fenomeno i el noumeno – el fenomen i la cosa en sí - ; segons aquesta, s'afirma que la sensibilitat del subjecte és una part activa en la formació del fenomen; que no ens és possible establir o trobar un mètode per a poder comparar el fenomen i la cosa en sí; que no és possible conèixer la cosa en sí; que no és possible una ciència autèntica; que els humans ens movem necessàriament  dins un món fenomènic (M'avanço a dir que l'arrancada d'En Kant és en fals; que el plantejament inicial no resisteix una anàlisi lògica rigorosa. La denominada cosa en sí és una pura invenció. No és només que la ciència no reconeix aquest concepte; En Kant ha fet un ús incorrecte del llenguatge, com diria el Positivisme lògic; vegem com es produeix la incorrecció: certament, el nostre sistema de sensibilitat respon a unes càrregues d'energia física que en diem estímuls; certament, sense un estímul determinat no es produeix una sensació determinada, no es produiria el fenomeno; però és incorrecte en lògica fer usos diversos de la mateixa cosa utilitzant noms diversos; així a allò que és una càrrega d'energia física, allò denominat estímul, En Kant l'anomena cosa en sí, però la usa de manera diferent; la cosa en sí passa ser entesa com una mena d'ésser a la manera  de N'Aristòtil. Dir que no podem conèixer aquest noumeno, és afirmar que no podem conèixer els estímuls; però aquesta afirmació no s'acomoda a la ciència positiva que distingeix com a coses diferents els estímuls i les sensacions, i que sí que coneix els estímuls. Posem que unes ones ràdio-elèctriques són l'estímul suficient per produir una sensació sonora: queda clar que una cosa són les ones sonores i una altra de diferent la sensació provocada en el subjecte; queda clar que les ciències positives es dediquen a l'estudi dels estímuls en quant estímuls, en quant que són càrregues d'energia, i de les sensacions com a resposta del subjecte.  Certament, cada sensibilitat de les diverses espècies animals donarà lloc a una diversitat de sensacions; no sentirà el mateix un gos que una persona en resposta a un mateix estímul; però la investigació científica sobre la diversitat de les sensacions no provoca cap tipus de desconcert. La física estudia i classifica tot tipus d'ones sonores, les que estimulen l'oïda humana i les que no; igualment, la psicologia empírica estudia la sensibilitat humana.

        En Kant es tragué de la màniga

    la intuïció pura de l'espai i la intuïció pura del temps, conceptes amb els quals pogué desplegar els formidables jocs malabars  de la Estètica transcendental. Segons això, seria el subjecte – el subjecte humà – el qui ordenaria els fenòmens segons la seva intuïció pura del temps i de l'espai. Les ciències positives, pel contrari, entenen que és el subjecte el qui s'acomoda a l'espai i al temps, el qui, des del moment de néixer, ha d'aprendre a moure's correctament dins les coordenades espacio-temporals.

        La Crítica de Kant és una proposta declarada per establir un nou platonisme per a justificar la fe i la moral luteranes; ve a dir que si bé no podem defugir el món fenomènic, sí que podem desplegar un autèntic coneixement del jo; que podem analitzar i estudiar sistemàticament  l'única cosa en si que és al nostre abast, el subjecte, el propi jo. Si bé es declarava que la metafísica no era possible com a ciència, alhora s'afirmava l'existència de Déu i de l'ànima humana com a postulats. I quedava obert el camí de recerca de la veritat moral, de la moral entesa com a resultat d'una investigació intel·lectual a la manera de Sòcrates-Plató; i tot el contingut moral del pietisme luterà trobava acomodament en la teoria

    l'imperatiu categòric, la llei moral que En Kant sentia al seu interior.

        L'Alemanya luterana es podia sentir intel·lectualment reforçada amb la via kantiana. Els teòlegs luterans podrien cultivar la nova ciència del

    noumeno resguardats dels avenços de les ciències empíriques. El kantisme no aturava la il·lustració alemanya, és limitava a fer una reserva per al cultiu de la teologia i de la moral. S'establia, de fet, una mena de coexistència entre el positivisme – que impregnava tota la Il·lustració -, el cultiu de les ciències empíriques, l'entusiasme per l'aplicació  de les ciències i l'inici de la revolució industrial, per una banda, i l'Idealisme, per l'altra. En Kant era un exemple d'aquesta coexistència; ell també es declarava il·lustrat i seguia amb interès els avanços de la ciència. 

       A una Alemanya on l'aristocràcia continuava essent hegemònica, l'Idealisme alemany – Kant, Fichte, Schelling, Hegel – es presentava com una renovació de la filosofia juntament amb la Il·lustració; però era una renovació ideològica que no feia sinó donar per bo l'endarreriment social i polític d'alemanya (social, els pagesos continuaven sotmesos als privilegis senyorívols  i els nous obrers industrials no disposaven de drets; i polític, puix que les reformes democràtiques eren superficials); era un moviment filosòfic que no representava cap amenaça per als governs alemanys. El pensament de Kant quedà a la pràctica en allò que proposava: una pura declaració d'intencions, un pur formalisme.

     

     

       

     La filosofia a l'abast

     

     

     

     

     

     

      
      

       


    0 0

    Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí


    Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat. (Pere Rosselló Bover)


    Per Pere Rosselló Bover, catedràtic de la Universitat de de les Illes Balears (UIB)


    A Un hivern a Lluc (2019) Miquel López Crespí ha dut a terme un experiment que consisteix a hibriditzar diversos gèneres literaris. Des del punt de vista genèric el llibre és una combinació de memòries autobiogràfiques, reportatge històric i novel·la, sense que sigui fàcil determinar el grau de cada un dels ingredients d'aquesta amalgama. El denominador comú d'aquesta barreja és la recuperació de la memòria, atès que és també la columna vertebral de la identitat. D'aquesta manera el jo individual i el nosaltres col·lectiu queden també sintetitzats. I la recuperació del passat individual es concreta en un moment de la infantesa, paral·lel als anys de la postguerra, que formen part de la memòria col·lectiva. Però aquesta barreja també deixa sense efecte la demanda d’una veracitat absoluta i dóna pas a una presentació dels fets en què la veritat és més bé relativa.

    Tanmateix l'objectiu del llibre –del qual ja coneixíem alguns fragments que havien estat inclosos a Visions literàries de sa Pobla (2018)— és narrar una experiència de l'adolescència, que esdevindrà essencial en la construcció de la personalitat de l'autor-narrador-protagonista. D’aquí les semblances del llibre amb la novel·la d’aprenentatge, el bildungsroman, i també amb la literatura de viatges, que narra un trajecte exterior que es converteix en un viatge interior i que, per tant, provoca una metamorfosi del jo. Per això el títol remet a un clàssic de la literatura de viatges: Un hivern a Mallorca, de George Sand, autora sobre la qual López Crespí va escriure dues novel·les i un bon nombre d'articles. Tant en Sand com en el nostre escriptor el viatge es converteix en una experiència d'allunyament del món exterior i de fuita de la civilització, que fa possible la trobada amb el jo més íntim.

    Com en tota la literatura autobiogràfica, l'escriptor ens vol donar una imatge de si mateix. És inevitable. Així, a Un hivern a Lluc l'al·lot protagonista és ja un lluitador antifranquista, tot i ser encara un estudiant de quart de batxillerat, segons els plans d’estudis d’aquella època. Els esdeveniments el porten a simular una malaltia, la qual cosa el conduirà a passar una temporada a Lluc, apartat del col·legi, dels seus amics i amb la companyia protectora de l'àvia. Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat.

    En aquest cas, però, la idealització a què el tema de la infantesa perduda sol conduir queda contrarestada per la visió crítica del món opressor de la postguerra i per la memòria viva de la repressió durant la guerra civil. Aquí el record del passat, introduït sobretot per l'àvia, es barreja amb el present del sojorn, evocat pel narrador des de la perspectiva de l’adult. Ni tan sols recloure's en un lloc apartat i idíl·lic com Lluc als anys 60 permet al protagonista lliurar-se de l'ombra persecutòria del feixisme, que és representat per les sinistres germanes Gelabert.

    Com en tot llibre de viatges o com en tota autobiografia, Un hivern a Lluc és el relat d’una descoberta, de l’inici d'un camí. És l’entrada al món dels adults, marcat pels fets de la guerra civil i de la repressió franquista, que el protagonista ja coneix pel que li ha contat l’àvia. Però també és la descoberta de la vocació d'escriptor, intuïda només aleshores per les migrades lectures que la censura permetia. Una vocació que ara, passats ja més de cinquanta anys, ha donat un fruit abundant i de qualitat, amb una llarga llista d'obres que Miquel López Crespí ha aportat per a les nostres lletres.


    Pere Rosselló Bover (16-VII-2019)



    0 0

    El Moll de pescadors de Cala Bona (Son Servera) acollirà un combat de picat en motiu de les Festes de la Mare de Déu del Carme, el proper 16 de juliol a les 21:45h. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Alícia Olivares, Toni Darder "Mosset" i Macià Ferrer "Noto".

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

      

                                                    Immanuel Kant  

      

    L'Idealisme  - o, també, dit Idealisme alemany – va seguir un destí semblant al del denominat Racionalisme. Bé, realment, el denominat Racionalisme no fou sinó una filosofia idealista; no seria desencertat posar en el mateix corrent idealista els autors racionalistes i els idealistes. En Kant inaugurà l'Idealisme a partir de la filosofia d'En Wolf, una versió del racionalisme i que en aquella època era predominant a les Universitats alemanyes.

        Amb el triomf del luteranisme, les Universitats alemanyes havien quedat alliberades de la tutela de Roma i del control eclesiàstic; les càtedres de filosofia deixaren d'ésser patrimoni vergonyós de les ordres religioses (Fins a llavors, cada ordre, segons la seva jerarquia dins el sistema de poder romà catòlic, es reservava la cura de proveir les càtedres universitàries que tenia com si fos un patrimoni de poder. Era el Papa i els Bisbes, en darrer terme, els qui indicaven quines havien de ser les tasques prioritàries del moment. Així, per exemple, la Universitat de París  sota el control de l'Arquebisbe,  feu condemna expressa de les obres d'En Descartes, tot i que aquest havia ofert els seus serveis al Rectorat de la Universitat de París).

       Feta la reforma luterana, les Universitats alemanyes, sense la tutela de Roma, es desempallegaren del tomisme, el qual fou substituït per una filosofia idealista que concordava amb la teologia luterana imperant.  Per altra banda, la nova llibertat va permetre la difusió de la física de Galilei; era la retirada en complet desordre de les tropes de N'Aristòtil i d'En Tomàs. I la lliure difusió de la teoria física d'En Newton significà el cop definitiu a l'aristotelisme. Però a l'Alemanya luterana, la Il·lustració avançava a un ritme molt moderat sense trencar la frontera de la filosofia idealista d'En Wolf.

        L'aparició de l'obra d'En Hume, posà en crisi la situació idíl·lica en que es trobava la filosofia alemanya. Com diu En Kant, la lectura de

    La investigació sobre l'enteniment humà el va despertar del seu somni dogmàtic; acceptava el plantejament bàsic de la teoria de coneixement empirista, que totes les idees tenen el seu origen amb les sensacions, que no hi ha idees innates i que la metafísica no és possible com a ciència. Tot i així, En Kant dedicà les seves energies a la recerca d'una via que trenqués  o superés els enunciats essencials de l'empirisme. No fou el cas que en cap moment volgués ésser el representant de l'empirisme alemany. En Kant havia estat educat en el pietisme luterà, i havia iniciat els estudis de teologia a la Universitat de Königsberg; continuà essent un creient luterà durant tota la seva vida.  Amb el pensament de Kant s'iniciava l'Idealisme alemany. D'una manera lenta, el pensament de Kant s'anà fent  hegemònic a les Facultats de filosofia alemanyes.  Els semblava que En Kant havia descobert una via – idealista – per mitjà de la qual es podia conjugar la modernitat – que als seus ulls era representada per l'Empirisme – amb els valors més sagrats de la teologia luterana. 

       En Kant anava més enllà de l'escepticisme d'En Hume; aquest intentava demostrar que la idea de causa era inconsistent, però no posava en dubte la garantia de les nostres sensacions, les dades empíriques, la informació del món per mitjà dels nostres sentits. La proesa Kant consistia en demostrar que, en rigor, no tenim cap garantia de la veracitat de les dades empíriques, de les dades que ens donen els nostres sentits. Segons la seva

    Crítica, s'ha de concloure que les sensacions no ens transmeten una suposada realitat exterior al jo, a la pròpia consciència, sinó que són una conseqüència, un resultat de l'activitat sensorial del jo, del subjecte, al rebre estímuls procedents del món exterior. En Kant havia fabricat la seva dialèctica bàsica (L'anomenà Estètica transcendental), la que es dóna entre el  fenomeno i el noumeno – el fenomen i la cosa en sí - ; segons aquesta, s'afirma que la sensibilitat del subjecte és una part activa en la formació del fenomen; que no ens és possible establir o trobar un mètode per a poder comparar el fenomen i la cosa en sí; que no és possible conèixer la cosa en sí; que no és possible una ciència autèntica; que els humans ens movem necessàriament  dins un món fenomènic (M'avanço a dir que l'arrancada d'En Kant és en fals; que el plantejament inicial no resisteix una anàlisi lògica rigorosa. La denominada cosa en sí és una pura invenció. No és només que la ciència no reconeix aquest concepte; En Kant ha fet un ús incorrecte del llenguatge, com diria el Positivisme lògic; vegem com es produeix la incorrecció: certament, el nostre sistema de sensibilitat respon a unes càrregues d'energia física que en diem estímuls; certament, sense un estímul determinat no es produeix una sensació determinada, no es produiria el fenomeno; però és incorrecte en lògica fer usos diversos de la mateixa cosa utilitzant noms diversos; així a allò que és una càrrega d'energia física, allò denominat estímul, En Kant l'anomena cosa en sí, però la usa de manera diferent; la cosa en sí passa ser entesa com una mena d'ésser a la manera  de N'Aristòtil. Dir que no podem conèixer aquest noumeno, és afirmar que no podem conèixer els estímuls; però aquesta afirmació no s'acomoda a la ciència positiva que distingeix com a coses diferents els estímuls i les sensacions, i que sí que coneix els estímuls. Posem que unes ones ràdio-elèctriques són l'estímul suficient per produir una sensació sonora: queda clar que una cosa són les ones sonores i una altra de diferent la sensació provocada en el subjecte; queda clar que les ciències positives es dediquen a l'estudi dels estímuls en quant estímuls, en quant que són càrregues d'energia, i de les sensacions com a resposta del subjecte.  Certament, cada sensibilitat de les diverses espècies animals donarà lloc a una diversitat de sensacions; no sentirà el mateix un gos que una persona en resposta a un mateix estímul; però la investigació científica sobre la diversitat de les sensacions no provoca cap tipus de desconcert. La física estudia i classifica tot tipus d'ones sonores, les que estimulen l'oïda humana i les que no; igualment, la psicologia empírica estudia la sensibilitat humana.

        En Kant es tragué de la màniga

    la intuïció pura de l'espai i la intuïció pura del temps, conceptes amb els quals pogué desplegar els formidables jocs malabars  de la Estètica transcendental. Segons això, seria el subjecte – el subjecte humà – el qui ordenaria els fenòmens segons la seva intuïció pura del temps i de l'espai. Les ciències positives, pel contrari, entenen que és el subjecte el qui s'acomoda a l'espai i al temps, el qui, des del moment de néixer, ha d'aprendre a moure's correctament dins les coordenades espacio-temporals.

        La Crítica de Kant és una proposta declarada per establir un nou platonisme per a justificar la fe i la moral luteranes; ve a dir que si bé no podem defugir el món fenomènic, sí que podem desplegar un autèntic coneixement del jo; que podem analitzar i estudiar sistemàticament  l'única cosa en si que és al nostre abast, el subjecte, el propi jo. Si bé es declarava que la metafísica no era possible com a ciència, alhora s'afirmava l'existència de Déu i de l'ànima humana com a postulats. I quedava obert el camí de recerca de la veritat moral, de la moral entesa com a resultat d'una investigació intel·lectual a la manera de Sòcrates-Plató; i tot el contingut moral del pietisme luterà trobava acomodament en la teoria

    l'imperatiu categòric, la llei moral que En Kant sentia al seu interior.

        L'Alemanya luterana es podia sentir intel·lectualment reforçada amb la via kantiana. Els teòlegs luterans podrien cultivar la nova ciència del

    noumeno resguardats dels avenços de les ciències empíriques. El kantisme no aturava la il·lustració alemanya, és limitava a fer una reserva per al cultiu de la teologia i de la moral. S'establia, de fet, una mena de coexistència entre el positivisme – que impregnava tota la Il·lustració -, el cultiu de les ciències empíriques, l'entusiasme per l'aplicació  de les ciències i l'inici de la revolució industrial, per una banda, i l'Idealisme, per l'altra. En Kant era un exemple d'aquesta coexistència; ell també es declarava il·lustrat i seguia amb interès els avanços de la ciència. 

       A una Alemanya on l'aristocràcia continuava essent hegemònica, l'Idealisme alemany – Kant, Fichte, Schelling, Hegel – es presentava com una renovació de la filosofia juntament amb la Il·lustració; però era una renovació ideològica que no feia sinó donar per bo l'endarreriment social i polític d'alemanya (social, els pagesos continuaven sotmesos als privilegis senyorívols  i els nous obrers industrials no disposaven de drets; i polític, puix que les reformes democràtiques eren superficials); era un moviment filosòfic que no representava cap amenaça per als governs alemanys. El pensament de Kant quedà a la pràctica en allò que proposava: una pura declaració d'intencions, un pur formalisme.

     

     

       

     La filosofia a l'abast

     

     

     

     

     

     

      
      

        


    0 0

    [17/07] Aixecament militar - De Ligt - Malbos - Bonat - Aristegui - Scarselli - Recasens - Manetti - «Pep Fusteret» - Maggi - Mélinand - Durou - Manfredonia - Cafiero - Prat - Nuño - Bel - Desplanques - Sobrepere - Salas - Tineo - Pedret - Samitier - Martínez - Escrig - García Ortega

    Anarcoefemèrides del 17 de juliol

    Esdeveniments

    Franco amb els seus oficials a Tenerife a començaments de juliol de 1936. En aquest dinar s'enllestiren els detalls de l'aixecament militar

    Franco amb els seus oficials a Tenerife a començaments de juliol de 1936. En aquest dinar s'enllestiren els detalls de l'aixecament militar

    - Aixecament militar contra la II República espanyola: El 17 de juliol de 1936 un grup de conspiradors civils i militars, reunits a l'edifici de la Comissió de Límits de Melilla (Protectorat del Marroc), es descobert per la policia. Un escamot de legionaris acudeix en ajuda dels primers i els policies deposen les armes. La Legió i els regulars assalten la Casa del Poble de Melilla i acaben a trets amb els sindicalistes que hi havia. El tinent coronel Juan Seguí pren el comandament i fa detenir el comandant general, tot declarant l'Estat de guerra. Així, l'aixecament militar s'ha d'avançar vint-i-quatre hores. Li segueixen la resta de places i tot el Protectorat del Marroc. El govern republicà, dubtant si és un pronunciament o no, pren mesures insuficients. Franco obté permís del general Cruz Boullosa, subsecretari de la Guerra, per deixar Tenerife amb l'excusa  d'assistir a l'enterrament del general Amado Balmes, governador militar de Las Palmas, que havia mort el dia abans d'un tret accidental, segons la versió oficial A Barcelona, els anarcosindicalistes de la CNT confisquen 200 fusells que van trobar a les bodegues de dos vaixells de la Companyia Naviliera Transatlàntica ancorats al port i les distribueixen immediatament als militants dels sindicats de Transports i de la Metal·lúrgia.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Bartholomeus de Ligt

    Bartholomeus de Ligt

    - Bartholomeus de Ligt: El 17 de juliol de 1883 neix a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors --juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres--, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un «Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa. De Ligt no podrà veure la segona matança mundial, ja que va morir el 3 de setembre de 1938 a Nantes (Bretanya).

    ***

    Notícia de Joanin Malbos sobre l'"Afer Roussenq" apareguda en el periòdic de Nimes "La Provence Ouvrière et Paysanne" del 13 d'octubre de 1928

    Notícia de Joanin Malbos sobre l'"Afer Roussenq" apareguda en el periòdic de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne del 13 d'octubre de 1928

    - Joanin Malbos: El 17 de juliol de 1887 neix a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) el comunista i després anarquista Joanin Malbos. Es guanyava la vida com a obrer agrícola. En 1919 era membre del Comitè Departamental del Gard (Llenguadoc, Occitània) de la III Internacional i l'any següent es casà. Durant la dècada dels vint mantingué una estreta relació amb el deportat llibertari Paul Roussenq i lluità força pel seu alliberament.  En 1932 fou un dels principals animadors de la cèl·lula comunista de Sant Geli, el secretari de la qual fou Alexandre Renon. L'octubre de 1936, durant una reunió pública, anuncià la seva sortida del Partit Comunista (PC) de Franca per«reprendre la lluita sota la bandera del comunisme llibertari». El 22 de gener de 1937 presidí al cinema Femina una reunió pública sobre la situació de la Revolució espanyola i en la qual van participar quatre-centes persones i on prengueren la paraula Jules Chazoff i David Sabatier. Durant la primavera de 1937, segons la policia, intentà crear un grup anarquista a Sant Geli. En 1944 es va tornar a casar. Joanin Malbos va morir el 7 de juliol de 1959 a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    José Bonat Ortega

    José Bonat Ortega

    - José Bonat Ortega: El 17 de juliol de 1890 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista José Bonat Ortega --citat a vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet, Bonet, Bonal, etc.). Sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega Gómez. Fuster i tallista de professió, treballà, amb el també anarquista i amic inseparable Vicente Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa amb Concepció Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La Rubia), Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de la Junta de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la Casa del Poble confederal. Exercí de corresponsal i de distribuïdor de la premsa llibertària (El Libertario, La Revista Blanca, Páginas Libres) a Cadis. Entre 1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión i entre 1920 i 1921 de Bandera Libre, i col·laborà en diverses publicacions periòdiques llibertàries (CNT,El Luchador, Noticiario Gaditano,Páginas Libres, El Pueblo, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc.). En 1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un grup terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a la presó. Entre 1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que editava una revista del mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José Lucero i Clemente Galé Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal; aquest mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va ser detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre de les«Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les Subsistències» (Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va ser nomenat president. Durant els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en una parada del Mercat i participà activament en els comitès pro-presos. El 18 de juliol de 1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament militar facciós, José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan anava pel carrer Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la seva mort va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer assassinat de la Guerra Civil a Cadis.

    José Bonat Ortega (1890-1936)

    ***

    José María Aristegui Laspiur

    José María Aristegui Laspiur

    - José María Aristegui Laspiur: El 17 de juliol de 1897 neix a Mendata (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista José María Aristegui Laspiur. Sos pares es deien Claudio Aristegui Olavarrieta i María Laspiur Gorrochategui. Des de molt jove milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao (Biscaia, País Basc). Es guanyava la vida com a ajustador mecànic. L'octubre de 1927, amb altres companys (Asensio Larrea, Pedro del Olmo i Esteban Sebastián), va escriure a La Revista Blanca i en 1928 envià diners a la col·lecta pro presos organitzada per la citada publicació. Sembla que entre 1927 i 1931 va estar exiliat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Bilbao, on continuà militant. Va ser amic d'Isaac Puente Amestoy. El juny de 1934, com a membre del Comitè Regional del Nord de la CNT, representà aquest en el Ple Nacional de Regionals. Quan la guerra civil, entre 1936 i 1937, fou comandant intendent del Batalló «Isaac Puente». En 1938 formà part del grup«Los Conscientes», de Barcelona (Catalunya), adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i el setembre d'aquest any el deixà per a sumar-se a l'Agrupació Anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí embarcar-se a bord del Mexique cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 27 de juliol de 1939 amb sa companya Manuela Sebastián Corral i son fill Helios Aristegui Sebastián. En 1942 fou vocal del primer Comitè de la Delegació General de CNT de Mèxic. El 14 de desembre de 1943, amb Jesús Escauriaza Zabala, signà, en nom de la CNT basca, el manifest contra la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament) i la monarquia. En 1946, des de Mèxic, va fer costat la CNT de l'interior i els grups de la tendència«col·laboracionista». En 1947 de bell nou fou membre de l'Agrupació de la CNT. En 1956 formà part de la Delegació General de la CNT d'Espanya en Mèxic i en 1958 apareix en una llista de subscripció pro presos confederals d'Espanya. En 1960 va ser nomenat secretari de la CNT reunificada de Mèxic. José María Aristegui Laspiur va morir en 1974 a Mèxic i sa companya, devota religiosa, l'enterrà, sense cap respecte, catòlicament. La coneguda periodista mexicana María del Carmen Aristegui Flores (Carmen Aristegui) és néta seva.

    José María Aristegui Laspiur (1897-1974)

    ***

    Ida Scarselli

    Ida Scarselli

    - Ida Scarselli: El 17 de juliol de 1897 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ida Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ines Leda) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la«Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, Ida Scarselli hagué de fugir i amagar-se. Mentre era buscada per la policia, en una reunió a casa d'Errico Malatesta a Roma (Itàlia), on s'havia refugiat ja que aquest era amic personal de la família, conegué l'anarquista Giacomo Bottino, que esdevingué son company. Finalment va ser detinguda amb alguns de sos germans i empresonada preventivament un any. En el judici que se celebrà en 1925 sobre els fets de 1921, va ser absolta per manca de proves i, amb Bottino, es traslladà a Roma. A començament de 1927 va ser empresonada novament per haver recaptat fons a favor del presos polítics i el 23 de juliol d'aquell any va ser condemnada per un Tribunal Especial –la primera dona a Itàlia–, juntament amb Giacomo Bottino, Giulio Montanari i Elisa Veracini, a dos anys i sis mesos de presó, a tres anys de vigilància i a la prohibició d'exercir càrrecs públics. A la presó es casà amb Bottino i crià sa filla Scintilla, que havia nascut feia poc; amb Botino tindrà encara dos fills més, Germinal i Spartaco. En aquesta època, a través de comunistes francesos, va estar en contacte amb sos germans Tito i Oscar, refugiats a l'URSS. L'estiu de 1929, amb la pena completament purgada, la Prefectura de Policia de Roma proposà la seva deportació i el 30 de setembre de 1929, considerada com«extremadament perillosa per a l'ordre nacional», se li va assignar confinament per a cinc anys i va ser enviada a l'illa de Lipari. Presentà un recurs contra aquesta mesura, però va ser rebutjat. El 2 d'agost de 1930 va ser traslladada a l'illa de Ponça, on va romandre fins el març de 1932, quan va ser alliberada. Marxà cap a Paola (Calàbria, Itàlia), on es reuní amb son company Bottino. Inscrita com a antifeixista a detenir en determinades circumstàncies i en llibertat vigilada durant tres anys, en 1934 va ser considerada com a«adversària irreductible» pel règim feixista i en 1937 estrictament vigilada, perquè «conserva immutables els seus principis anarquistes». En 1938 els informes policíacs continuaven en la línia anterior i el 27 de març de 1939 va ser detinguda mentre Benito Mussolini visitava la província de Cosenza. Tres anys més tard encara era estretament vigilada. Durant els actes del Primer de Maig de 1946, amb son company i son fill Germinal, portà la bandera roja i negra en la manifestació. El 19 de gener de 1947 partí de Nàpols (Campània, Itàlia) amb sa família cap al Brasil, on arribaren el 17 de febrer i s'establiren a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil). El 14 de setembre de 1970, arran d'una baralla amb un veí, aquest assassinà d'un tret Giacomo Bottino. En 1973 retornà a Itàlia i s'instal·là un temps a casa de sa germana Ines a Roma, on demanà a l'Estat italià una assignació per la mort de son marit que finalment aconseguí en 1975. Ida Scarselli va morir el 22 d'octubre de 1989 a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 Angelo Pagliaro publicà la biografia La famiglia Scarselli. Volti, idee, storie e documenti di una famiglia anarchica temuta da tre dittature.

    Ida Scarselli (1897-1989)

    ***

    Ramon Recasens Marsal

    Ramon Recasens Marsal

    - Ramon Recasens Marsal: El 17 de juliol de 1903 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Manuel Recasens Marsal. Sos pares es deien Ramon Recasens Rovira i Emília Marsal Vidal. En els anys trenta milità activament en el Comitè Local de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels responsables del Sindicat Tèxtil d'aquesta organització. Quan l'aixecament feixista de 1936, el novembre d'aquell any ajudà a la formació de la «Centúria Floreal» de les Joventuts Llibertàries i lluità enrolat en la«Columna Durruti» als fronts de Madrid i, a partir de gener de 1937, d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs en diversos camps de concentració i, sembla, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ocupació alemanya s'integrà en la resistència. Apressat pels nazis, va ser enviat al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria)–altres fonts citen que, després de passar per diversos camps de concentració francesos i alemanys, acabà al de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya)–, on va romandre cinc anys fins a l'alliberament del camp per les tropes aliades el maig de 1945. Del camp de concentració sortí amb una lesió cardíaca. Durant la dècada dels quaranta visqué a Andorra en estret contacte amb la CNT clandestina. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramon Recasens Marsal va morir el 22 de maig –altres fonts citen el 20 de juliol– de 1974.

    ***

    Gino Manetti

    Gino Manetti

    - Gino Manetti: El 17 de juliol de 1898 neix a Impruneta (Toscana, Itàlia)–algunes fonts citen el 8 o el 10 de juliol de 1898 a Galluzzo (Florència, Toscana, Itàlia)– l'anarquista il·legalista Luigi Manetti, més conegut com Gino Manetti, que va fer servir el pseudònim d'Antonio Padovani. Sos pares es deien Raffaello Manetti i Marianna Bellini. Amb 19 anys lluità en la Gran Guerra i va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir del camp i arribar a les línies italianes després de passar les muntanyes. Durant la postguerra fou considerat per la policia com a «irreductible i extremadament perillós» per les seves accions«criminals», les seves competències propagandístiques anarquistes i la influència que aconseguí a la seva zona. Després de la «Marxa sobre Roma» es va veure obligat a fugir d'Impruneta. El gener de 1923, juntament amb sa companya i sos dos infants, passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània), però uns mesos després hagueren de separar-se, ell a París (França) i sa família hagué de retornar a Itàlia, on no en pogué sortir malgrat els esforços seus durant els anys 1927 i 1928. A París treballà de pintor en la construcció i freqüentà el cercle anarquista il·legalista al voltant de Sante Pollastro. El novembre de 1925 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un mes de presó per possessió d'«arma prohibida».  El desembre de 1925 va ser detingut en l'agafada que desarticulà la banda de Pollastro. Després d'un any i mig empresonat, va ser jutjat el 9 de maig de 1927 per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Marcel Casteu, Thomas Ciapellioni, Marino Desgens, Angelo Garribo, Lazare Limonier i Jules Vuillaume), per l'atracament de la joieria Rubel de París; absolt, va ser alliberat i immediatament expulsat de França. Refugiat amb altres companys a Marsella sota el nom d'Antonio Padovani, va ser identificat pels serveis d'intel·ligència del consolat feixista italià i denunciat. En 1928 passà a Bèlgica i l'agost de 1931 va ser detingut per robatori i també expulsat. Des d'aquest moment sa vida fou un continu sortir d'una presó belga per entrar-hi en una de francesa i viceversa, sota l'acusació de furt o per violació del decret d'expulsió. El 23 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb els anarquistes Dario Fabiani i Dominique Morisi, per robatori a cinc anys de presó i a 10 anys de domicili obligat. El maig de 1940, amb l'ocupació nazi de Bèlgica, va ser alliberat de la presó on romania i, donada la situació, demanà la repatriació. A Itàlia va ser confinat a l'illa d'Ustica per dos anys. De bell nou a Florència, el juliol de 1943 va ser detingut preventivament, com a molts d'altres subversius. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 i la instauració de la República Social Italiana, mentre molts van ser excarcerats, ell va romandre tancat juntament amb el prestigiós anarquista Oreste Ristori i dos subversius sense filiació excombatents de la guerra d'Espanya, Armando Gualtieri i Orlando Starai, i Francesco Luigi Pugi, comunista condemnat en diverses ocasions per delictes comuns. L'1 de desembre de 1943 els partisans del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica) eliminaren el tinent coronel Gino Gobbi, comandant del districte militar de Florència, i com a represàlia els feixistes demanaren ajusticiar 10 detinguts polítics a les autoritats nazis, però el comandant alemany es negà a lliurar els seus presoners. La matinada del 2 de desembre de 1943 Gino Manetti fou agafat de la presó florentina de Le Murate per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys (Armando Gualtieri, Luigi Francesco Pugi, Oreste Ristori i Orlando Storai), fou afusellat. Els condemnats van ser asseguts en cadires d'esquena a l'escamot d'execució com a signe de traïció a la pàtria. L'octubre de 1944 un dels primers grups anarquistes del barri d'Oltrarno de Florència es batejà amb el seu nom.

    Gino Manetti (1898-1943)

    ***

    Retrat al pastel de Josep Muntaner Cerdà realitzat per Guillem Gayà, quan ambdós estaven tancats a la presó provincial de Palma (1940)

    Retrat al pastel de Josep Muntaner Cerdà realitzat per Guillem Gayà, quan ambdós estaven tancats a la presó provincial de Palma (1940)

    - Josep Muntaner Cerdà: El 17 de juliol de 1913 neix a l'Hostal de Cas Fusteret, vora Son Fe, d'Alcúdia (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i poeta Josep Muntaner i Cerdà, conegut com Fusteret. Sos pares es deien Josep Muntaner, de Sa Pobla, i Margalida Cerdà, de Pollença. Va poder anar a l'escola de Sa Pobla fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va veure influenciat per autors com Blasco Ibáñez, Victor Hugo, Gabriel Miró o Anatole France. En 1927 sa família es traslladà a Pollença. Barber de professió, amb la proclamació de la II República milità en la Joventut Republicana. Amb altres companys, creà al Centre Republicà de Pollença un grup d'afinitat anarquista, on rebien diferents publicacions llibertàries i feien tertúlies. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933, durant la visita que Frederica Montseny va fer a Mallorca, organitzà amb els seus companys una conferència d'aquesta a Pollença. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la inútil defensa que els republicans i els carrabiners pollencins organitzaren parapetats a l'Ajuntament de la vila amb dinamita, escopetes de caça, dos canons del segle XVI i pedres per fer front els escamots falangistes que havien pres la ciutat de Palma. Quan la resistència s'enfonsà, amb el també anarquista Martí Vicens Vilanova (Bonjesús), fugiren a peu i s'amagaren a les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Durant dies vagaren pels indrets de la zona (Pollença, Campanet, cova de Massana, Tomir, etc.) perseguits per escamots feixistes i sense saber ben bé que fer, ja que l'illa era una ratonera i el desembarcament republicà esperat no es produïa. Decidiren separar-se i Bonjesús, gràcies a la complicitat de veïns de Buger, aconseguí burlar el cercle feixista i arribar a Menorca. Ell, però, delatat per uns veïns, va ser detingut el 3 d'agost de 1936 per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de sa germana a Sa Pobla. Va ser tancat durant 38 dies al vaixell-presó «Jaime I» al port de Palma i després a la «Prisión Estaciones de Palma», més coneguda com Can Mir, on conegué, entre altres, l'intel·lectual alemany Heinz Kraschutzki, que el cita en les seves Memòries a les presons de la guerra civil a Mallorca. A la presó, a més de ser testimoni de les constants saques otretes, s'assabentà que Bonjesús havia estat detingut quan intentava arribar a Barcelona i afusellat dies després a Mallorca. A Can Mir gosà recitar poesies en català als presos allà tancats. Va ser jutjat per un tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma sota l'acusació de resistència al ban del comandant militar de Balears Manuel Godet Llopis i d'«anarquista perillós capaç de cometre qualsevol atrocitat» i condemnat a 30 anys de presó, aconseguint així eludir l'afusellament. La pena, finalment, va ser commutada a sis anys d'empresonament. El 8 de maig de 1941 va sortir en llibertat provisional de la presó. De tornada a Pollença, abandonà l'activitat política i bastí un comerç a l'engròs de productes agraris (Can Fusteret). El 8 de maig de 1945 es casà amb Magdalena Orell Martorell. Malgrat no militar, portava els dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de Palma els diners que s'havien recaptat al seu poble per als presos. En 1974, quan es va reorganitzar el Partit Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir integrar-s'hi, però rebutjà l'oferta. Va escriure poesia, que publicà en set volums --Gotes de mel (1980), Fulls i flors (1981), El temps i la saba (1983), Rost avall (1986),Des del ribàs (1990), Fulles de tardor (1995) i Gaudint dels 90 anys (2003)--, i un llibre de memòries No eren verdes ni blaves les muntanyes. Petita història, que sortiren per capítols en la revista L'Espira i posteriorment editat en llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys participà en diversos actes de recuperació de la Memòria Històrica que es van fer a l'illa i en 2008 el seu testimoni va ser recollit per a la sèrie documental televisiva Memòria i oblit d'una guerra. Josep Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca, Illes Balears) i fou enterrat tres dies després.

    Josep Muntaner Cerdà (1913-2010)

    ***

    Eugenio Maggi

    Eugenio Maggi

    - Eugenio Maggi: El 17 de juliol de 1919 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Eugenio Maggi, conegut com Tebba. Fou el quart fill de sis germans i sos pares es deien Ettore Maggi i Giuseppina Cosmelli. Son pare Ettore, després d'haver estat acomiadat en 1926 de la seva feina d'obrer especialitzat a les drassanes navals de Riva Trigoso per la seva negativa a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF), obrí un taller al barri genovès de Coronata, que sistemàticament va ser assaltat i cremat pels escamots feixistes, a més de patir agressions físiques i detencions. En 1929 sa família es traslladà a la barriada de Sestri Ponente –coneguda com «Sestri la Rossa» (Sestri la Roja)–, on Eugenio començà a treballar amb 14 anys en una factoria de torrefacció cafetera; més tard esdevingué operari a la fàbrica d'automòbils i de carrosseria ferroviària «San Giorgio» a Sestri Ponente. Després de conèixer l'anarquista Antonio Dettori, el seu sentiment antifeixista es decantà pel pensament llibertari i començà a participar en les activitats de la clandestina Federació Comunista Llibertària (FCL). Després de la «Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, es començà a recuperar a Sestri Ponente les armes abandonades pels soldats en retirada i a partir de l'11 de setembre es desencadenà el primer acte de resistència armada contra les tropes alemanyes, en el qual participà, juntament amb els seus amics Vittorio Zecca i Giacomo Pittaluga. Després s'uní a un grup d'acció de la Brigada «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Malatesta», organitzada per Antonio Dettori de l'FCL. Els seus companys entraren en altres grups, Vittorio Zecca en la Brigada Autònoma«Langhe» i Giacomo Pittaluga en una brigada de la Divisió Garibaldina«Coduri», que actuà al Tigullio genovès. El 24 de juliol de 1944 Maggi va ser detingut a la Piazza Baracca, juntament amb Francesco Fusaro, Gino Fioresi i Gino Rossi, per mor de la delació d'una espia infiltrada en la Brigada «Malatesta». Traslladat a la Direcció de Policia de Gènova, va ser interrogat pel tristament famós comissari Giusto Veneziani, cap de la Secció Política de la policia genovesa. L'agost de 1944 va ser traslladat a la presó milanesa de San Vittore, on presencià diversos afusellaments de companys, i el mes següent va ser enviat al camp de concentració de Bolzano, on va ser lliurat a les Walffen-SS alemanyes per les autoritats feixistes de la República Social Italiana de Salò. El 7 de setembre de 1944 arribà al lager de Flossemburg i l'octubre d'aquell any va ser enviat al camp de treball de Kottern, depenent del camp de concentració de Dachau, on va ser registrat sota la matrícula 116335 i destinat a treballs forçats a l'establiment on es construïa el coet balístic V2. El 10 d'abril de 1945 va ser traslladat al camp principal de Dachau. Tingué sort i pogué aguantar, encara que en forma d'esquelet vivent, fins l'alliberament del camp per les tropes nord-americanes el 29 d'abril de 1945. Després de romandre gairebé un mes en un hospital de la Creu Roja Internacional recuperant-se, el maig de 1945 retornà a Itàlia. A Gènova s'integrà en la Brigada Garibaldina«Alpron», com a comissari de destacament. Durant la postguerra treballà com a obrer en una fàbrica genovesa i fins i tot marxà fora de Ligúria i d'Itàlia per fer feina, passant períodes a França, a Trieste, a Siracusa o a Càller, ciutat de Sardenya on romangué més de 10 anys, i sempre participant en les lluites polítiques i sindicals d'aleshores. També va prendre part en la revolta de Gènova del 14 de juliol de 1948 i en el motí antifeixista genovès del 30 de juny de 1960. Eugenio Maggi va morir el 5 de desembre de 2003 a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia).

    Eugenio Maggi (1919-2003)

    ***

    Gérard Mélinand (1971)

    Gérard Mélinand (1971)

    - Gérard Mélinand: El 17 de juliol de 1952 neix al XII Districte de París (França) l'impressor i militant anarquista Gérard Michel Jean-Claude Mélinand, conegut com Grand Gégé. Fill d'una família francoitaliana seguidora de Charles de Gaulle, sos pares es deien Marceau Mélinand i Vittoria Boninsegna. Quan estudiava a l'Institut Aragó de París, no participà en el moviment estudiantil de«Maig de 1968», però en 1969 s'adherí al Comitè d'Acció del seu institut, descobrint el comunisme llibertari i entrant a formar part del grup  de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de Vincennes (Illa de França, França). Vivia al V Districte de París i s'adherí al grup «Jules Vallès» del XIII Districte, participant activament de les tasques a la barriada organitzades pel col·lectiu editor de Le Canard du 13è i animant el grup d'animació infantil del barri. Dins d'aquest grup va ser nomenat membre del Secrétariat aux Relations Internationales (SARI, Secretariat per a les Relacions Internacionals), encarregat de les relacions amb els companys italians. Paral·lelament, es formà en el ofici d'impressor en «Edit 71», la impremta muntada per l'ORA, i passà a treballar al laboratori d'òfset de la impremta«Les Imprimeurs Libres». En 1974 entrà a formar part del grup del V Districte de París de l'ORA, amb Natacha Doudjeva, Rolf Dupuy, Laurence Galice i Geneviève Pauli, entre d'altres, i participà en les activitats de la «Maison pour Tous» (Casa per a Tothom) del carrer Mouffetard i en la publicació del periòdic de contrainformació Le Cri du 5ème. En 1976 fou partidari de l'exclusió de la tendència que acabaria formant la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) i començà a militar en l'Organització Comunista Llibertària (OCL), nou nom adoptat per l'ORA. Durant els anys setanta fou partidari de l'anomenat«moviment autònom», participant en l'ocupació del diari Libération, fent costat l'ocupació de la fàbrica de rellotges «Lib» i esdevenint una de les figures més destacades de l'«Appel pour l'Autonomie du Moviment Social» (Crida per l'Autonomia del Moviment Social) de París. La violència extrema i l'antisindicalisme d'aquesta organització donà lloc a la sortida de nombrosos militants de l'OCL i ell ho va fer en 1982. En aquells anys participà també en les lluites antinuclears (Malville, de 1977; Plogoff, entre 1979 i 1980, etc.), contra la repressió i a favor de la solidaritat internacional, així com diverses campanyes de tota casta (antimilitaristes, llibertat d'expressió, etc.). El maig de 1989 signà, amb altres militants llibertaris (Georges Fontenis, Daniel Guerrier, André Senez, etc.), l'«Appell pour une alternative libertaire» (Crida per a una alternativa llibertària), que acabà donant lloc en 1991 a l'organització Alternativa Llibertària (AL). Després de treballar en diverses impremtes, en 1994 creà l'empresa «Les Cinq Doigts de la Main» en fundà la seva pròpia impremta al XI Districte de París sota el nom«Expressions», que reagrupava tres petites impremtes de tradició militant, artesanal i cooperativa («Gilles Tautin», «Primavera-Quotidienne» i«ECG»). Arran de la reactivació de la Confederació Nacional del Treball de França (CNT-F) durant les vagues de 1995, s'acostà a aquesta organització, a la qual, a finals dels anys noranta, malgrat l'oposició d'alguns militants que pensaven que el seu estatus de patró era incompatible amb la seva adhesió a la CNT-F, aconseguí afiliar-se en el Sindicat de la Comunicació, amb seu al carrer Vignoles. D'ell fou la idea d'organitzar les jornades culturals «Mai 2000, pour un autre futur» i participà activament en el comitè de la CNT-F (Yves Peyraut, Jacques Toublet, etc.) encarregat de portar-les a terme. Després d'aquelles jornades esgotadores, Gérard Mélinand va morir durant la nit del 21 al 22 de juny de 2000 d'un aneurisma quan sortia de la seva impremta, al XI Districte de París (França). Centenars de persones participaren en l'acte de la seva incineració al cementiri parisenc de Père Lachaise. Després de la seva mort, una part dels assalariats d'«Expressions» fundaren el 16 d'octubre de 2000 la impremta cooperativa «Expressions 2».

    Gérard Mélinand (1952-2000)

    ***

    Gilles Durou

    Gilles Durou

    - Gilles Durou: El 17 de juliol de 1954 neix a Hloirac (Aquitània, Occitània) l'activista anarquista, antimilitarista, ecologista i feminista Gilles Durou. Sos pares es deien Jean René Durou i Gisèle Louise Artaud. A començament dels anys setanta va començar a militar en el «Grup Sébastien Faure» de Bordeus de la Federació Anarquista (FA). Fou especialment actiu en el Comitè de Lluita dels Objectors (CLO) i a començaments dels anys vuitanta abandonà la FA i formà el Grup Anarquista de Bordeus (GAB), format sobretot per estudiants, que editava el periòdic Dégel (1983-1984) i del qual era l'administrador amb Jean Barrué. En 1980 obrí la llibreria llibertària L'En Dehors, en la qual, a partir de 1986, s'establí el Cercle d'Estudis Llibertaris (CEL), especialitzat en organitzar reunions i discussions públiques. Entre 1980 i 1986 col·laborà en la revista llibertària internacional Agora, editada a Tolosa de Llenguadoc i dirigida per Solon Amoros. Durant els anys vuitanta participà en les accions del Comitè del Lluita Antinuclear Girondí (GLANG), del Col·lectiu Girondí pel Dret de les Dones a l'Avortament i a la Contracepció i del«Grup Emma Goldman» de París. En 1986 creà el Cercle d'Estudis Llibertaris (CEL), especialitzat en organitzar reunions i discussions públiques. A finals de la dècada entrà a formar part de l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i, després de formar-se en fotocomposició, ajudà en les tasques de maquetació de la revista mensual Courant Alternatif de l'OCL. Força compromès amb la lluita dels immigrants il·legals, especialment arran de les vagues de fam de 1991, 1998 i 2002, començà a interessar-se per la política africana. En 1994 organitzà el Col·lectiu Girondí per Rwanda, país que visità en 1995 per recollir els testimonis dels supervivents i que van permetre desemmascarar Sosthène Munyemana, un dels protagonistes del genocidi a Butare (Rwanda), refugiat a Bordeus. També fou un dels fundadors de l'editorial Analis, la qual, en 1988, reedità L'increvable anarchisme, de Louis Mercier Vega, i que en 1995 publicarà l'obra de Christophe Soulié Liberté sur paroles. Contribution à l'histoire du Comité d’Action des Prisonniers. Fou assidu les càmpings anuals organitzats per l'OCl als Pirineus i es mostrà força actiu en el moviment contrari a la construcció del túnel de Somport. Sa companya, de qui estava divorciat, fou Catherine Labrousse. Vivia a Begla (Aquitània, Occitània). El desembre de 2002 fou hospitalitzat a causa de la seva deteriorada salut. Giulles Durou va morir el 22 de setembre de 2003 a l'Hospital Pellegrin de Bordeus (Aquitània, Occitània) a causa d'una crisi cardíaca i les seves cendres foren escampades en una vall dels Pirineus bascos.

    ***

    Gaetano Manfredonia

    Gaetano Manfredonia

    - Gaetano Manfredonia: El 17 de juliol de 1957 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'historiador, professor i militant anarquista Gaetano Manfredonia. En 1984 presentà la tesi doctoral d'història contemporània, dirigida per Raoul Girardet, L'individualisme anarchiste en France (1880-1914) i en 1990 una de nova, també dirigida per Girardet, titulada Études sur le mouvement anarchiste en France. Ha centrat el seus estudis sobre els corrents llibertaris a Itàlia i a França. En 2007, amb la publicació del seu llibre Anarchisme et changement social. Insurrectionnalisme, syndicalisme,éducationnisme-réalisateur, renovà la historiografia del moviment anarquista francès en proposar una nova tipologia de l'anarquisme i dels anarquistes. Estudià a l'École Nationale Supérieure des Sciences de l'Information et des Bibliothèques (ENSSIB, Escola Nacional Superior de Ciències de la Informació i de Biblioteques) i a l'Institut d'Estudis Polítics (IEP) de París (França) i fou professor de Ciències Econòmiques. Actualment és funcionari en el Cos de Conservadors de les Biblioteques Territorials de França i director de la Biblioteca Departamental de Préstec de Corresa (Llemosí, Occitània). En 2016 participà en el documental Ni Dieu ni maître, une histoire de l'anarchisme, dirigit per per Tancrède Ramonet. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Annales historiques de la Révolution française,Cités,Éthnologie française,La Feuille,Itinéraire, Le Monde Libertaire, Le Mouvement social, Revue Française d'Histoire des Idées Politiques, Vingtième Siècle, Volontà, etc. Entre les seves obres podem destacar L'Espagne libertaire (1986, amb altres), Les anarchistes et la Révolution française (1990, amb altres), Art et anarchie. Actes du colloque«Les Dix ans de Radio libertaire» (1993, amb altres), Déviance en société libertaire. Prison et anarchie (1993, amb altres), La lutte humaine. Luigi Fabbri, le mouvement anarchiste italien et la lutte contre le fascisme (1994), La chanson anarchiste en France des origines à 1914. «Dansons la Ravachole!» (1997), La culture libertaire. Actes du colloque international, Grenoble, mars 1996 (1997, amb altres), Agir au lieu d'élire. Les anarchistes et les élections (1999, amb altres), Les cultures politiques en France (1999, amb altres), L'Anarchisme en Europe (2001), L'anarchisme a-t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Colloque International. Toulouse, 1999 (2001, amb altres), Changer le monde sans prendre le pouvoir? Nouveaux libertaires, nouveaux communistes (2003, amb altres), Anarchisme et changement social. Insurrectionnalisme, syndicalisme,éducationnisme-réalisateur (2007),Élisée Reclus, Paul Vidal de la Blache. Le géographe, la cité et le monde, hier et aujourd'hui (2009, amb altres), Libres! Toujours... Anthologie de la chanson et de la poésie anarchistes du XIXe siècle (2011), Actualité de Bakounine (1814-2014) (2014, amb altres), Histoire mondiale de l'anarchie (2014) iRêves et passions d’un chercheur militant : Mélanges offerts à Ronald Creagh (2017, amb altres), etc.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

     
      

                                   Immanuel Kant  

      

    L'Idealisme  - o, també, dit Idealisme alemany – va seguir un destí semblant al del denominant Racionalisme. Bé, realment, el denominat Racionalisme no fou sinó una filosofia idealista; no seria desencertat posar en el mateix corrent idealista els autors racionalistes i els idealistes. En Kant inaugurà l'Idealisme a partir de la filosofia d'En Wolf, una versió del racionalisme i que en aquella època era predominant a les Universitats alemanyes.

        Amb el triomf del luteranisme, les Universitats alemanyes havien quedat alliberades de la tutela de Roma i del control eclesiàstic; les càtedres de filosofia deixaren d'ésser patrimoni vergonyós de les ordres religioses (Fins a llavors, cada ordre, segons la seva jerarquia dins el sistema de poder romà catòlic, es reservava la cura de proveir les càtedres universitàries que tenia com si fos un patrimoni de poder. Era el Papa i els Bisbes, en darrer terme, els qui indicaven quines havien de ser les tasques prioritàries del moment. Així, per exemple, la Universitat de París  sota el control de l'Arquebisbe,  feu condemna expressa de les obres d'En Descartes, tot i que aquest havia ofert els seus serveis al Rectorat de la Universitat de París).

       Feta la reforma luterana, les Universitats alemanyes, sense la tutela de Roma, es desempallegaren del tomisme, el qual fou substituït per una filosofia idealista que concordava amb la teologia luterana imperant.  Per altra banda, la nova llibertat va permetre la difusió de la física de Galilei; era la retirada en complet desordre de les tropes de N'Aristòtil i d'En Tomàs. I la lliure difusió de la teoria física d'En Newton significà el cop definitiu a l'aristotelisme. Però a l'Alemanya luterana, la Il·lustració avançava a un ritme molt moderat sense trencar la frontera de la filosofia idealista d'En Wolf.

        L'aparició de l'obra d'En Hume, posà en crisi la situació idíl·lica en que es trobava la filosofia alemanya. Com diu En Kant, la lectura de

    La investigació sobre l'enteniment humà el va despertar del seu somni dogmàtic; acceptava el plantejament bàsic de la teoria de coneixement empirista, que totes les idees tenen el seu origen amb les sensacions, que no hi ha idees innates i que la metafísica no és possible com a ciència. Tot i així, En Kant dedicà les seves energies a la recerca d'una via que trenqués  o superés els enunciats essencials de l'empirisme. No fou el cas que en cap moment volgués ésser el representant de l'empirisme alemany. En Kant havia estat educat en el pietisme luterà, i havia iniciat els estudis de teologia a la Universitat de Königsberg; continuà essent un creient luterà durant tota la seva vida.  Amb el pensament de Kant s'iniciava l'Idealisme alemany. D'una manera lenta, el pensament de Kant s'anà fent  hegemònic a les Facultats de filosofia alemanyes.  Els semblava que En Kant havia descobert una via – idealista – per mitjà de la qual es podia conjugar la modernitat – que als seus ulls era representada per l'Empirisme – amb els valors més sagrats de la teologia luterana. 

       En Kant anava més enllà de l'escepticisme d'En Hume; aquest intentava demostrar que la idea de causa era inconsistent, però no posava en dubte la garantia de les nostres sensacions, les dades empíriques, la informació del món per mitjà dels nostres sentits. La proesa Kant consistia en demostrar que, en rigor, no tenim cap garantia de la veracitat de les dades empíriques, de les dades que ens donen els nostres sentits. Segons la seva

    Crítica, s'ha de concloure que les sensacions no ens transmeten una suposada realitat exterior al jo, a la pròpia consciència, sinó que són una conseqüència, un resultat de l'activitat sensorial del jo, del subjecte, al rebre estímuls procedents del món exterior. En Kant havia fabricat la seva dialèctica bàsica (L'anomenà Estètica transcendental), la que es dóna entre el  fenomeno i el noumeno – el fenomen i la cosa en sí - ; segons aquesta, s'afirma que la sensibilitat del subjecte és una part activa en la formació del fenomen; que no ens és possible establir o trobar un mètode per a poder comparar el fenomen i la cosa en sí; que no és possible conèixer la cosa en sí; que no és possible una ciència autèntica; que els humans ens movem necessàriament  dins un món fenomènic (M'avanço a dir que l'arrancada d'En Kant és en fals; que el plantejament inicial no resisteix una anàlisi lògica rigorosa. La denominada cosa en sí és una pura invenció. No és només que la ciència no reconeix aquest concepte; En Kant ha fet un ús incorrecte del llenguatge, com diria el Positivisme lògic; vegem com es produeix la incorrecció: certament, el nostre sistema de sensibilitat respon a unes càrregues d'energia física que en diem estímuls; certament, sense un estímul determinat no es produeix una sensació determinada, no es produiria el fenomeno; però és incorrecte en lògica fer usos diversos de la mateixa cosa utilitzant noms diversos; així a allò que és una càrrega d'energia física, allò denominat estímul, En Kant l'anomena cosa en sí, però la usa de manera diferent; la cosa en sí passa ser entesa com una mena d'ésser a la manera  de N'Aristòtil. Dir que no podem conèixer aquest noumeno, és afirmar que no podem conèixer els estímuls; però aquesta afirmació no s'acomoda a la ciència positiva que distingeix com a coses diferents els estímuls i les sensacions, i que sí que coneix els estímuls. Posem que unes ones ràdio-elèctriques són l'estímul suficient per produir una sensació sonora: queda clar que una cosa són les ones sonores i una altra de diferent la sensació provocada en el subjecte; queda clar que les ciències positives es dediquen a l'estudi dels estímuls en quant estímuls, en quant que són càrregues d'energia, i de les sensacions com a resposta del subjecte.  Certament, cada sensibilitat de les diverses espècies animals donarà lloc a una diversitat de sensacions; no sentirà el mateix un gos que una persona en resposta a un mateix estímul; però la investigació científica sobre la diversitat de les sensacions no provoca cap tipus de desconcert. La física estudia i classifica tot tipus d'ones sonores, les que estimulen l'oïda humana i les que no; igualment, la psicologia empírica estudia la sensibilitat humana.

        En Kant es tragué de la màniga

    la intuïció pura de l'espai i la intuïció pura del temps, conceptes amb els quals pogué desplegar els formidables jocs malabars  de la Estètica transcendental. Segons això, seria el subjecte – el subjecte humà – el qui ordenaria els fenòmens segons la seva intuïció pura del temps i de l'espai. Les ciències positives, pel contrari, entenen que és el subjecte el qui s'acomoda a l'espai i al temps, el qui, des del moment de néixer, ha d'aprendre a moure's correctament dins les coordenades espacio-temporals.

        La Crítica de Kant és una proposta declarada per establir un nou platonisme per a justificar la fe i la moral luteranes; ve a dir que si bé no podem defugir el món fenomènic, sí que podem desplegar un autèntic coneixement del jo; que podem analitzar i estudiar sistemàticament  l'única cosa en si que és al nostre abast, el subjecte, el propi jo. Si bé es declarava que la metafísica no era possible com a ciència, alhora s'afirmava l'existència de Déu i de l'ànima humana com a postulats. I quedava obert el camí de recerca de la veritat moral, de la moral entesa com a resultat d'una investigació intel·lectual a la manera de Sòcrates-Plató; i tot el contingut moral del pietisme luterà trobava acomodament en la teoria

    l'imperatiu categòric, la llei moral que En Kant sentia al seu interior.

        L'Alemanya luterana es podia sentir intel·lectualment reforçada amb la via kantiana. Els teòlegs luterans podrien cultivar la nova ciència del

    noumeno resguardats dels avenços de les ciències empíriques. El kantisme no aturava la il·lustració alemanya, és limitava a fer una reserva per al cultiu de la teologia i de la moral. S'establia, de fet, una mena de coexistència entre el positivisme – que impregnava tota la Il·lustració -, el cultiu de les ciències empíriques, l'entusiasme per l'aplicació  de les ciències i l'inici de la revolució industrial, per una banda, i l'Idealisme, per l'altra. En Kant era un exemple d'aquesta coexistència; ell també es declarava il·lustrat i seguia amb interès els avanços de la ciència. 

       A una Alemanya on l'aristocràcia continuava essent hegemònica, l'Idealisme alemany – Kant, Fichte, Schelling, Hegel – es presentava com una renovació de la filosofia juntament amb la Il·lustració; però era una renovació ideològica que no feia sinó donar per bo l'endarreriment social i polític d'alemanya (social, els pagesos continuaven sotmesos als privilegis senyorívols  i els nous obrers industrials no disposaven de drets; i polític, puix que les reformes democràtiques eren superficials); era un moviment filosòfic que no representava cap amenaça per als governs alemanys. El pensament de Kant quedà a la pràctica en allò que proposava: una pura declaració d'intencions, un pur formalisme.

     

     

       

     La filosofia a l'abast

     

     

     

     

     

     

      
      

       


    0 0

    CONTRA ELS QUI ENALTEIXEN EL FEIXISME LITERARI


    Bartomeu Mestre - Balutxo | TEMPS DE GUERRA INCIVIL | dilluns, 28 de gener de 2013 | 11:21h


    Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l'argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d'ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d'autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d'estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.

    L'any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d'ells, delators i repressors.


    El postfranquisme a les institucions


    M’escandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. M’ofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de l’Ajuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M'escandalitza i m'ofèn, però encara m’escandalitza i m’ofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i d’ètica, cap d'ells no s’ho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia d’escarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.

    Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella “feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional”. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: "Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l'Espanya una!”. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la “higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española”. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i l’any 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista d’aquell acord, Andrés Martín Burguera, m’explicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè “hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista” (sic).

    Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: “Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España”. Practicant de la doble moral, l’època que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. L’any 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, se’n penediria vivament des de l’exili a El Caire en constatar que “el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme d’Alcover” (3).

    Joan Estelrich, defensor dels drets dels pobles sense estat a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l'apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l'escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO, fins a la mort.

    Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d'Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d'himnes marians, era una emmascarada lesbiana, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a l’homenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?

    El Consell de Mallorca (PSIB-PSM) va presentar l'any 2009 la triple ignomínia laudatòria d'aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l'Ajuntament de Palma (PSIB-PSM-EU) decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d'Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no s’entén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d'hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!


    NOTES

    (1) Salvà, que havia dirigit La Nostra Terra, s'adreçà a Miquel Ferrà (Palma, 1885-1947) instant que s'afiliés a Falange Española si volia salvar la vida. Ferrà (a qui les institucions, ni en el centenari del naixement ni en el cinquantenari de la mort ha volgut recordar) va respondre el requeriment amb L'Estel, un poema dedicat a l'estelada l'any 1936, ja iniciada la revolta dels feixistes i els assassinats per les voreres i cementiris de Mallorca, que constitueix una demostració de dignitat i de resistència. El podeu llegir a: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessolts2/ferra.html

    (2) Vg. L'afer Soler i Palet de Joan Pérez i Ventayol a http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/64734/122454

    (3) Informació extreta del meu diari personal.

    (Blog de Bartomeu Mestre a VilaWeb)


    Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? (Llorenç Capellà)


    Riber, Salvà i el trenta-sis


    Per Llorenç Capellà, escriptor


    Arnau Company acaba de publicar una biografia, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Marian Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la pantomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebi Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinent. Arnau Company se'n fa ressò, d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escriptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga...?

    Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa, espectacular, d'ell. Miquel Ferrà en va deixar constància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat/ quan el cel s'entenebria,/ quan l'Estel, velat de sang,/ un fum d'odis obscuria,/ tu que a l'hora del gran dol/ abandones la família/ i la nostra antiga fe/ en la prova renuncies. Josep Massot afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que, a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anys, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi...! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà.

    En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat ens brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra, una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, ni que haguessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que, en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? Em resisteixo a creure-ho. No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passat nazi, i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos, òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tant de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració, a voltes entusiàstica, amb els colpistes, canta més que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom-, qui va donar suport a un cop d'Estat que ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa, a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que, d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el país del catalanisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenen si no és explorant en els plecs, dissimulats, d'aquesta època.

    Diari de Balears (9-III-08)


    No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'. (Miquel López Crespí)


    Els escriptors catalans i el feixisme: Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...


    Per Miquel López Crespí , escriptor



    Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

    El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.

    Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíllic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíllica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.

    El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).

    A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".

    Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un allot al servei de tothom) i la criada".

    Aquestes excellents condicions per a la feina intellectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), u>El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.

    En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.


    No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.

    'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una allusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':

    'Benhaja el mortal

    que avui per sa boca

    pot tastar sa coca

    del temps de Nadal;

    que a mi, amb el meu mal,

    per no estar dejuna,

    patorrat em cal

    de farina bruna

    Farineta bruna,

    oli sense sal...

    Visca el General

    de l'Espanya una!

    Farineta bruna,

    oli sense sal,

    això és lo que em cal.

    Visca el General!'


    'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".

    Un altre cas de flagrant collaboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, collaborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".

    Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en collaboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, comMallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.

    En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intellectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva).

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)


    Gent que ha estimat el país


    Per Llorenç Capellà, escriptor


    La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.

    Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.

    Diari de Balears (11-V-08)


    Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)


    Llorenç Villalonga i el feixisme militant



    Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

    Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

    Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

    No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    [18/07] Resistència argentina -«Pensiero e Dinamite» - «La Ira» - «Solidaridad» -«Juventud Libre» - Aixecament militar - Friedlaender - Hérouard - Maymón - Sellenet - Ghillani - Baruta - Aracama - Rosquillas - Arcos - Tolck - Sabater - Bonat - Wintsch-Maleef - Mas Casas - López Calle - Valls - García Navarro

    Anarcoefemèrides del 18 de juliol

    Esdeveniments

    Militants de la "Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos" treballant, però sempre amb les armes a mà

    Militants de la "Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos" treballant, però sempre amb les armes a mà

    - Creació de la primera societat de resistència argentina: El 18 de juliol de 1887, gràcies a la iniciativa de l'anarquista Ettore Mattei, es funda oficialment a Buenos Aires (Argentina) la «Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos» i, paral·lela a ella, una associació de suport mutu. Serà la primera societat de resistència obrera de la República Argentina i, encara que el caràcter anarquista no apareixerà de manera explícita, es basarà en els principis anarcosindicalistes de l'acció directa i la vaga revolucionària. Errico Malatesta, aleshores en aquest país, en redactà els estatuts, que van servir de model per a altres societats de resistència creades per anarquistes, com ara els sabaters, els zingueros, els mecànics o els fusters. El secretari-gerent d'aquesta associació fou Ettore Mattei, qui ocuparà el càrrec durant nou anys. Anarquistes destacats d'aquesta societat van ser Francesco Mommo, Rafael Torrents, José Eyras i Marino Garbaccio. Entre gener i febrer de 1888 mantingueren una vaga que fou guanyada pels obrers, però una nova vaga entre gener i febrer de 1890 fracassà. Aquesta societat de resistència edità entre 1894 i 1930 el periòdic El Obrero Panadero, del qual fou el primer redactor en cap Mattei mateix. La seva bandera era quadrada i roja amb el«globus atmosfèric» i la llegenda«Solidaridad» amb dues espigues de blat i dues mans que s'encaixaven. Se'n constituïren seccions a La Plata i a Rosario. Les condicions de feina dels flequers eren vertaderament dures i s'efectuava en petites empreses i per colles de dos a cinc treballadors (mestre de pala, pastador, un o dos ajudants, estibador i encarregat de maquinària) als quals s'afegeix un o dos repartidors, un o dos dependents i un peó de pati. L'horari de treball nocturn marcava i singularitzava els forners de la resta d'oficis, els aïllava de la resta i els dotava d'una gran llibertat d'expressió. Formaven petites comunitats laborals i en molts de casos dormien o vivien al mateix lloc de feina. A moltes fleques el propietari --un obrer que s'havia independitzat-- convivia amb els seus obrers, fet que provocava no poques friccions. Els abusos patronals comprenien llargues jornades laborals de fins a 11 hores, sous baixos, menjar de poca qualitat, manca de condicions higièniques i actituds paternalistes de control. Els forners d'aquest sindicat van batejar amb noms burlescs els seus productes de fleca, com ara«vigilantes» (delator), «bolas de fraile» o «suspiros de monja», noms que s'empren actualment.

    ***

    Capçalera del primer número de "Pensiero e Dinamite"

    Capçalera del primer número de Pensiero e Dinamite

    - Surt Pensiero e Dinamite: El 18 de juliol de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista en llengua italiana Pensiero e Dinamite. Il pensiero per sollevare i deboli. La dinamite per abbattere i potenti (Pensament i Dinamita. El pensament per sollevar els dèbils. La dinamita per abatre els poderosos). El responsable d'aquesta publicació, de la qual només sortiren dos números --el segon númeroés del 28 de juliol de 1891-- i on es justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, fou l'anarquista Paolo Schicchi. Ja el primer número Schicchi va al gra: «Per tal que la revolució social triomfi cal destruir tota aquesta raça de lladres i assassins que anomenem burgesia. Dones, vells, infants, tots han de ser ofegats en sang. En la lluita per l'existència entre dos elements, perquè un quedi en pau l'altre ha de desaparèixer de dalt a baix; sinó, tornem a començar. Pel que fa el nostre cas es tracta també d'una exigència imperiosa de la llei de la selecció. Cal purificar la família humana i lliurar-la d'aquesta nissaga corrompuda i malvada, podrida i cruel, que en la humanitat té la mateixa funció que la dent verinosa en l'escurçó.» A més d'Schicchi, trobem textos de Mario Rapisardi i Luigi Bertoni, entre d'altres. Entre el 8 i el 31 d'agost d'aquest mateix any, Schicchi també publicà a Ginebra dos números i dos suplements --un tercer serà segrestat a l'impremta-- de la publicació La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Portada del primer número de "La Ira"

    Portada del primer número de La Ira

    - Surt La Ira: El 18 de juliol de 1913 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Ira. Órgano de expresión del asco y de la cólera del pueblo. En van ser responsables Ramón Acín Aquilué i Àngel Samblancat Salanova. En gran part la revista es consagra a la crítica del republicanisme lerrouxista oficial amb l'esperança de reconduir-lo vers el camí de l'autèntica revolució. Els textos tenien un marcar caràcter de crítica social, antibel·licista, antimilitarista, anticlerical, etc. Hi trobem articles, a més d'Acín i Samblancat, de J. Costa, Federico Urales i Fernando Pintado, entre d'altres. Només sortí un altre número el 26 de juliol de 1913.

    ***

    Capçalera del primer número de "Solidaridad"

    Capçalera del primer número de Solidaridad

    - Surt Solidaridad: El 18 de juliol de 1931 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. CNT-AIT. Semanario Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Asturias, León y Palencia. Va estar dirigit, indistintament, per Segundo Blanco, José María Martínez, Acracio Bartolomé i Avelino González Mallada. D'antuvi la redacció i l'administració estava instal·lada a la Casa del Poble de Gijón, però a partir d'agost es traslladaren a la impremta «La Victoria». Trobem articles de Segundo Blanco, Juan Buenaidea, Juan Expósito, Avelino González, Panurgo i Francisco Rico Ruiz, entre d'altres. L'últim número conegut és el 36, del 19 de març de 1932, encara que sembla que perdurà fins al 1933.

    ***

    Portada d'un número de "Juventud Libre" [CIRA-Lausana]

    Portada d'un número de Juventud Libre [CIRA-Lausana]

    - Surt Juventud Libre: El 18 de juliol de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic Juventud Libre. Semanario juvenil anarquista. A partir del segon número, del 20 d'agost de 1936, portà el subtítol «Órgano de la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias» i posteriorment amb diferents variants de subtítol i amb capçaleres diferents. Va estar dirigit per Luis Rubio i José Antonio Senderos, i administrat per Ezequiel Solier. Hi trobem articles d'Agraz, Felipe Alaiz, J. Bernabé, Francisco Botey, Buitrago, José Consuegra, Gregorio Gallego, Gallo, García Pradas, Abraham Guillen, Félix del Hoyo, Leiva, Liarte, Olegario Lucea, Progreso Martínez, Cipriano Mera, Paquita Merchán, Morales Guzmán, Moreno, Valentín de Pedro, Duarte Romera, Luis Rubio, Eduardo Val i Vizcaíno, entre d'altres; i il·lustracions de Gallo, Moreno, Muñoz, Parrilla, Segura, etc. En sortiren 83 números, l'últim el 26 de març de 1939, coincidint amb el final de la guerra civil. Aquesta capçalera fou publicada en 1938 a València i a Barcelona per l'Organització Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), i en 1947 a París (França) per les Joventuts Llibertàries en l'exili.

    ***

    L'"Heraldo de Madrid" del 18 de juliol de 1936

    L'Heraldo de Madrid del 18 de juliol de 1936

    - Difusió de l'aixecament militar contra la II República espanyola: El 18 de juliol de 1936 el general feixista Francisco Franco s'aixeca a les Illes Canàries i dirigeix una crida a les divisions i a les bases navals i es dirigeix al Protectorat del Marroc. Queipo de Llano s'apodera del comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia els militars s'aixequen a Jerez, Cadis, Algecires, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen els sindicats i els partits d'esquerra en suport del Govern. Saliquet domina Valladolid i proclama l'estat de guerra. A Burgos és destituït el general Batet i s'estableix la llei marcial. Franco pernocta a Casablanca. Casares Quiroga dimiteix i es forma un efímer govern de Martínez Bario que intenta senseèxit pactar amb el general Mola oferint dues carteres a militars compromesos. El general Cabanellas aixeca les guarnicions aragoneses i envia fusells i municions a Mola. Mentrestant la Falange i la Guàrdia Civil s'aixeca i comença a afusellar sindicalistes, però el govern republicà refusa distribuir armes al poble. La CNT respon amb la vaga general i el periòdic cenetista Solidaridad Obrera s'imprimeix amb aquesta capçalera:«A Sevilla, els feixistes disparen contra els nostres germans! A Còrdova, els militars s'han aixecat! Al Marroc, es lluita als carrers! Tot aquell que no compleixi amb el seu deure revolucionari és un traïdor a la causa del poble! Visca el comunisme llibertari!»

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Benedict Friedlaender (ca. 1900)

    Benedict Friedlaender (ca. 1900)

    - Benedict Friedlaender: El 18 de juliol de 1866 neix a Berlín (Imperi Alemany) el zoòleg, sexòleg, sociòleg, economista i anarquista Benedikt Friedländer, més conegut com Benedict Friedlaender. Nascut en una família jueva benestant de confessió evangèlica, era fill del professor d'economia política de Berlín Karl Jacob Friedländer–sa mare es deia Anna Maria Therese Nuglisch– i avi del metge i professor Nathan Friedländer, i un dels sos germans fou el vulcanòleg Gottfried Immanuel Friedländer. A la universitat estudià matemàtiques, física, botànica, fisiologia i economia i en 1888 es doctorà amb una tesi sobre zoologia. Abraçà els postulats del moviment naturista Fret Körper Kultur (FKK, Cultura per l'Alliberament del Cos) i publicà articles que defensaven el nudisme. Consagrat a la lluita per l'emancipació del «tercer sexe», dedicà el seu treball científic i el seu compromís personal a dignificar l'homosexualitat i sostingué econòmicament el Wissenschaftlich-humanitären Komitees (WhK, Comitè Científic i Humanitari), fundat el 15 de maig de 1897 per Magnus Hirschfeld, l'objectiu del qual era lluitar contra la criminalització de l'homosexualitat. En 1903, amb Adolf Brand, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai, molt inspirada en la filosofia anarcoindividualista de Max Stirner i en la crítica radical de Friedrich Nietzsche, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Friedlaender i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances amb el Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Entre 1904 i 1905 Benedict Friedlaender finançà la revista anarquista Kampf (Lluita) i col·laborà en el periòdic Der Sozialist. En 1906 trencà amb el WhK i fundà la Sezession des Wissenschaftlich-humanitären Komitees (SWhK, Secessió del Comitè Científic i Humanitari), que més tard prengué el nom de Bund für Männliche Kultur (BMK, Aliança per la Cultura Masculina). Encara que pensava que la bisexualitat era un clar aliat de l'Estat i de mantenir posicions gairebé misògines, es casà amb Emilie Maria Pauline Wille Huber (Emmy W. Friedländer) i fins i tot tingué un fill en 1903, Eugen Friedländer.És autor de Beiträge zur Kenntniss des Centralnervensystems von Lumbricus (1888), Der freiheitliche Sozialismus im Gegensatz zum Staatsknechtsthum der Marxisten. Mit besonderer Berücksichtigung der Werke und Schicksale Eugen Dühring's (1892), Zusammen mit Immanuel Friedlaender: Absolute oder relative Bewegung? (1896), Der Vulkan Kilauea auf Hawaii (1896), Die vier Hauptrichtungen der modernen socialen Bewegung. Marxistische Socialdemokratie, Anarchismus, Eugen Dührings socialitäres System und Henry Georges Neophysiokratie, kritisch und vergleichend dargestellt (1901), Marxismus und Anarchismus (1901), Die Renaissance des Eros Uranios. Die physiologische Freundschaft, ein normaler Grundtrieb des Menschen und eine Frage der männlichen Gesellungsfreiheit. In naturwissenschaftlicher, naturrechtlicher, culturgeschichtlicher und sittenkritischer Beleuchtung (1904), Entwurf zu einer reizphysiologische Analyse der erotischen Anziehung unter Zugrundlegung vorwiegend homosexuellen Materials (1905), Männliche und weibliche Kultur. Eine kausalhistorische Betrachtung (1906) i Die Liebe Platons im Lichte der modernen Biologie. Gesammelte kleinere Schriften. Mit einer Vorrede und dem Bilde des Verfassers (1909), entre d'altres. Malalt, Benedict Friedlaender es va suïcidar el 21 de juny de 1908 al barri d'Schöneberg de Berlín (Imperi Alemany) i va ser enterrat al cementiri de Parkfriedhof Lichterfelde d'aquesta ciutat. Vint anys més tard, el seu amic Bruno Wille va ser enterrat al seu costat.

    Benedict Friedlaender (1866-1908)

    ***

    Fotografia policíaca d'Henri Hérouard (6 de març de 1894)

    Fotografia policíaca d'Henri Hérouard (6 de març de 1894)

    - Henri Hérouard: El 18 de juliol de 1876 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Henri Hérouard, conegut com Bligny. Es guanyava la vida fent de serraller. Va ser identificat com a anarquista arran de les reunions llibertàries celebrades en 1893. En aquella època vivia, amb son germà Émile Hérouard, també fitxat, al domicili de son oncle André Bligny, al número 61 del carrer de Vincennes de Montreuil (Illa de França, França). Encausat per robatori, el 29 de maig de 1893 va ser condemnat a 13 mesos de presó i també sos companys Lecoq (18 mesos), Pfister (dos anys) i Bligny (50 francs de multa en rebel·lia), pena que va ser confirmada en l'apel·lació de juliol d'aquell any. En 1894 vivia al domicili del company Lepla, fabricant de tinta, al número 43 del carrer Écoles de Montreuil. El 6 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb un desena de companys de París i de la regió parisenca. A començament de segle va ser inscrit en el registre d'anarquistes«desapareguts» i/o«nòmades». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Antonia Maymón, al centre de la foto, amb alumnat

    Antonia Maymón, al centre de la foto, amb alumnat

    - Antonia Maymón: El 18 de juliol de 1881 neix a Madrid (Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Nascuda en una família de classe mitjana de pares i d'avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del«Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l'exili. La seva activitat a l'exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l'ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l'escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l'educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica,maternologia, capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer «El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va morir el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción Social Obrera, Cultura y Acción, Despertar, La Enseñanza Moderna, Estudios, Ética,Fructidor, Helios, Humanidad Nueva, Ideas y figuras,Iniciales, Inquietudes, Mujeres Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención,La Revista Blanca, RevistaÚnica, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo, entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista,Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un important carrer de Beniaján (Múrcia), on es troba l'Escola Popular, porta el seu nom.

    ***

    Jules Sellenet ("Francis Boudoux")

    Jules Sellenet (Francis Boudoux)

    - Jules Sellenet: El 18 de juliol de 1881 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista,és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles,és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la Columna Durruti. Jules Sellenet va morir el 17 de març de 1941 a Argenteuil (Illa de França, França).

    ***

    Odoardo Ghillani

    Odoardo Ghillani

    - Odoardo Ghillani: El 18 de juliol de 1899 neix a Calestano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Odoardo Ghillani, conegut com Occhioni i Parma, i a França com Les Gros Yeux, i que va fer servir diversos pseudònims (Odoardo Gandolfi,Idolardo Gandolfi, Edouard Onillani, Jules Robert Ferry i Giovanni Casanova). Sos pares es deien Beniamino i Eugenia Ollari. Quan era infant emigrà amb sos pares a Suïssa i també a Alemanya. En 1918 retornà a Itàlia per a servir a l'exèrcit i lluità en infanteria als fronts durant l'últim any de la Gran Guerra. En 1921 va ser llicenciat i retornà a Calestano on s'afilià a la Lliga dels Jornalers local. Passà uns anys anant i venint per les ciutats del nord d'Itàlia, estant-se una temporada a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia), buscant feina i finalment decidí emigrar, passant clandestinament a Suïssa. En 1923 el trobem a París (França) i el 13 de febrer de 1924 se li va decretar l'expulsió per raons polítiques, ordre que no acomplí. El 2 d'agost de 1924 va ser detingut amb altres anarquistes italians arran d'un enfrontament amb un grup de feixistes de la mateixa nacionalitat a París. El 6 de setembre de 1924 va ser condemnat a dos mesos de presó per infracció al decret d'expulsió. El 15 de gener 1926 va ser novament detingut pel mateix delicte i condemnat a dos meso de presó. Un cop lliure, decidí restar a París sota el nom fals d'Odoardo Gandolfi i treballà com a pintor en la construcció. En aquesta època viatjà a Bèlgica. En 1928 va ser novament detingut pel mateix motiu i condemnat el 31 de desembre a quatre mesos de presó. Posteriorment es traslladà a Barcelona (Catalunya), on participà en el moviment que donaria lloc a la II República espanyola i formà part del grup anarquista «Germinal» (Laciotto Bini, Vincenzo Capuana, Virgilio Gozzoli, etc.). El seu domicili esdevingué lloc de trobada d'antifeixistes i d'anarquistes que s'acostaven a la Península. Fou acusat per la policia espanyola d'haver participat en un atemptat al pavelló italià de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i detingut per haver assistit a un congrés anarquista. Un cop alliberat restà a Barcelona, on finalment va ser novament detingut per les seves opinions polítiques i com a còmplice del presumpte intent de fugida de dos anarquistes italians (Burlando i Baffoni). En 1932 se li va decretar l'expulsió del país. Quan l'esclat de la Guerra Civil, retornà clandestinament a la Península amb el suport dels companys i lluità al front d'Aragó enquadrat en la «Columna Ascaso». Però la seva estada va ser curta, ja que sospites sobre la seva lleialtat el van obligar a retornar a França. D'antuvi s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després en diverses ciutats d'Aquitània, sota el nom fals de Giovanni Casanova. Posteriorment s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on romangué fins el 1938. El gener de 1937, va ser definit per Fausto Nitti, secretari de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), en un nota publicada en Nuovo Avanti!, com a «indigne de pertànyer a l'organització antifeixista». En aquesta època també va fer curtes estades a Bèlgica. L'estiu de 1939 demanà permís per poder partir cap a Mèxic, però no obtingué l'autorització del Ministeri de l'Interior francès. Quan esclatà la II Guerra Mundial i Itàlia passà a ser l'enemic, va ser posat sota vigilància a Mende (Llenguadoc, Occitània) i després va ser reclòs al camp de concentració de Rieucros (Mende, Llenguadoc, Occitania). Posteriorment traslladat al camp de concentració de Vernet, on va romandre fins a la seva repatriació el maig de 1941. Detingut per la policia feixista de fronteres a Menton (Provença, Occitània; aleshores ocupada per Itàlia), va ser jutjat per propaganda antifeixista i per haver lluitat en la Guerra Civil espanyola i se li va assignar confinament durant cinc anys a l'illa de Ventotene. El setembre de 1943 va ser alliberat i retornà a Calestano on, després d'haver servit d'intèrpret a un comandant alemany, segons ell amb l'avinença de la Resistència, va ser novament detingut el 13 d'octubre de 1943 i reclòs a la presó de Parma. El desembre d'aquell any va ser traslladat al camp de concentració d'Scipione di Salsomaggiore (Bore, Emília-Romanya, Itàlia). El juliol de 1944 els nazis el volien enviar com a treballador a Alemanya, però la seva salut malmenada va fer que restés al camp. L'octubre de 1945 va ser alliberat per les tropes partisanes. Sembla que retornà a Calestano i que col·laborà amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Odoardo Ghillani va morir el 28 d'octubre de 1980 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia).

    Odoardo Ghillani (1899-1980)

    ***

    Mateu Baruta Vilà, amb corbata, al costat de Frederica Montseny en un míting al parc Güell de Barcelona durant la tardor de 1936

    Mateu Baruta Vilà, amb corbata, al costat de Frederica Montseny en un míting al parc Güell de Barcelona durant la tardor de 1936

    - Mateu Baruta Vilà: El 18 de juliol de 1901 neix a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Mateu Baruta Vilà. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil fou secretari nacional del Consell General de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Espanya, secretari (subsecretari de Sanitat Pública i de l'Assistència Social) de Frederica Montseny Mañé durant el seu període al Ministeri de Sanitat i viatjà sovint a França a la recerca de queviures. Durant els «Fet de Maig» de 1937 va resultar ferit en un tiroteig a la Diagonal de Barcelona (Catalunya) dirigit contra el cotxe institucional on viatjava juntament amb la ministra Montseny i el secretari general de la CNT Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), que resultaren il·lesos. El setembre de 1937 presentà, amb Lucía Sánchez Saornil, l'organització «Mujeres Libres» a Múrcia. L'agost de 1938 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on presentà un informe de la marxa de SIA. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, com a director de l'Oficina Central d'Evacuació i Assistència a Refugiats d'Espanya (OCEARE), s'encarregà de l'evacuació de nombrosos militants llibertaris, entre ells Pepita Carpena, cap a França –en realitzà un informe d'aquesta operació que va ser publicat en la revista Documentos Históricos de España que es publicà el maig de 1939. A Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) continuà amb el seu càrrec de SIA. Posteriorment, durant molts anys, visqué a Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya Christine Kon-Rabe, anarquista d'origen jueu polonès. Assegurà les relacions amb el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1940 residí clandestinament un temps a París (França). En 1941 participà en els intents de reconstrucció de la CNT clandestina a Marsella. Montà un petit taller de filatures, gràcies a un invent que permetia la fabricació i reparació de les agulles de tricotar metàl·liques que aleshores eren introbables, on donà feina una desena d'obrers. Detingut el 10 de novembre de 1941, el dia que nasqué son primer fill, va ser reclòs a Tolosa (Llenguadoc, Occitània); jutjat, amb Germinal Esgleas, el juliol de 1942 per un tribunal militar tolosà, va ser condemnat per«atemptat contra la seguretat de l'Estat» a un any de presó. El setembre de 1942 va ser trasllada a la presó de Moissac (Llenguadoc, Occitània). Alliberat el novembre de 1942, va ser internat al camp de concentració de Vernet fins l'agost de 1943, que va ser obligat a formar part de l'organització alemanya«Todt» per a treballar com a infermer al camp de Canejan (Aquitània, Occitània). Amb l'ajuda d'un company espanyol, a començaments de 1944 aconseguí arribar a Marsella, on pogué retrobar sa companya. Continuà militant en la CNT en l'exili i el setembre de 1946, en una assemblea celebrada a Marsella, va ser nomenat membre del Comitè Departamental de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). És autor de l'informe inèdit Pequeña historia de la constitución de SIA y su desarrollo actual y su desarollo futuro. Mateu Baruta Vilà va morir el juny de 1980 a Marsella (Provença, Occitània) després de patir una llarga malaltia.

    ***

    Els germans Aracama Zabaleta. D'esquerra a dreta: Federico, Celestino i Hilario

    Els germans Aracama Zabaleta. D'esquerra a dreta: Federico, Celestino i Hilario

    - Federico Aracama Zabaleta: El 18 de juliol de 1904 neix a Zalduondo (Àlaba, País Basc) l'anarcosindicalista Federico Aracama Zabaleta. Llaurador de professió, era membre d'una família nombrosa de sis germans, molts dels quals també foren militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1931 va ser nomenat regidor de Zalduondo. L'agost de 1936, com sos germans Hilario i Celestino, aconseguí fugir del seu poble natal quan els requetès, dirigits pel capellà local, vingueren a detenir-lo; sos altres germans JoséÁngel i Marcos van ser detinguts i sos pares i sa companya Nieves van ser maltractats. A través de la serra d'Urbia arribà a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on s'enrolà en les milícies i lluità al front de Guipúscoa. S'integrà, amb son germà Hilario, a Bilbao (Biscaia, País Basc), en el Batalló«Sacco i  Vanzetti», on obtingué el grau de tinent, participant en els combats al front Nord, especialment a la zona Legutio-Cestafe-Ubide, on son germà Hilario va ser ferit, i a la zona de Guernica (Biscaia, País Basc), durant la primavera de 1937, on ell va ser ferit a Ajuria (Biscaia, País Basc) i evacuat a Sondica (Biscaia, País Basc) i posteriorment a les poblacions asturianes de Santander i Gijón. Quan la caiguda del front Nord, el 24 d'octubre de 1937 va caure presoner arran d'una temptativa d'evacuació marítima a bord del vaixell carboner Montseny. Després d'una llarga odissea per camps de concentració i presons (Ferrol, la Corunya, Muros de Amido, Santoña, Bilbao i Vitòria), l'agost de 1939 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que va ser commutada l'endemà per la de 20 anys de presó, reduïda el desembre de 1939 a la de sis anys. Cap el 1942 aconseguí la llibertat i retornà a Zalduondo, on patí les represàlies, vexacions i maltractaments habituals destinats als antifranquistes. Posteriorment es traslladà a Burgos (Castella, Espanya), on fou vocal de la junta directiva del«Círculo de la Amistad». Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977, participà en la reconstrucció de la CNT de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya). En 1995 publicà el llibret Memorias de un campesino alavés de su pueblo en la guerra y en las cárceles. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Necrològica d'Alfons Rosquillas Magriñà apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de maig de 1963

    Necrològica d'Alfons Rosquillas Magriñà apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1963

    - Alfons Rosquillas Magriñà: El 18 de juliol de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Alfons Rosquillas Magriñà –el segon llinatge també citat catalanitzat com Magrinyà. Sos pares es deien Jaume Rosquillas i Antònia Magriñà. Germà de Jaume i d'Antoni, també militants anarcosindicalistes, milità des de l'adolescència en el moviment llibertari de Mataró (Maresme, Catalunya). El 16 de juny de 1993 va fer la conferència «Ficción y Realidad» a l'Ateneu de Divulgació Social de Mataró. Durant la guerra civil fou capità de milícies i va ser ferit en dues ocasions al front. També a la rereguarda ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sent-Jian-de-Môrièna i treballà a la foneria d'alumini Pechiney, feina en la qual emmalaltí de silicosi que el va portar a la mort. Alfons Rosquillas Magriñà va morir el 17 de març de 1963 al seu domicili de Les Clappeys de Sent-Jian-de-Môrièna (Roine-Alps, Arpitània) i fou enterrat civilment. Deixà companya (Jacinta Crespo) i tres fills (Libertad, Enrique i Aurora).

    ***

    Federico Arcos

    Federico Arcos

    - Federico Arcos: El 18 de juliol de 1920–oficialment el 22 de juliol– neix al barri del Clot de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Federico Arcos Martínez, conegut com Fede. Fou el menor de cinc germans d'una família obrera anarquista emigrada d'Ucles (Conca, Castella, Espanya) a Catalunya; sos pares es deien Santos Arcos Sánchez, pagès analfabet, i Manuela Martínez Moreno. Després d'estudiar a l'Acadèmia Enciclopèdica, va entrar a fer feina als 13 anys com a aprenent d'ebenisteria i a l'any següent com a aprenent de mecànic en una fàbrica de productes químics. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a l'Ateneu Eclèctic del Clot, i per les nits feia classes a l'Escola d'Arts i Oficis. A partir de 1936 milità en les Joventuts Llibertàries del Clot i a l'Ateneu Llibertari d'aquest barri barceloní. Molt amic de Liberto Sarrau Royes, Diego Camacho Escámez (Abel Paz), José Bajé i Germinal Gràcia Ibars (Víctor García), amb aquests fundà el grup anarquista «Quijotes del Ideal» i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, El Quijote, que només publicà tres números, ja que fou censurat per les seves crítiques a la participació governamental confederal. En aquestaèpoca també col·laborà en Ruta, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A finals de 1937, per recomanacions de la CNT, passà de la fàbrica a treballar en una destil·leria amb la finalitat d'enfortir les idees anarquistes entre els seus treballadors. L'abril de 1938 es presentà voluntari en un batalló confederal antigàs i després va ser cridat a files i enquadrat en la 24 Divisió com a instructor i milicià de Cultura, ensenyant els companys a llegir i a escriure, als Pirineus, front d'Aragó i Baix Ebre (Mequinensa, Tortosa, etc.), i gairebé hi queda amb l'enfonsament del front. Quan la victòria franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França, on patí els camps de concentració (Barcarès, Argelers i Setfonts). El novembre de 1939 en va sortir per treballar en una fàbrica d'avions de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on romangué fins al juny de 1940, quan la derrota francesa enfront dels alemanys, havent de tornar al camp d'Argelers. En 1941 pogué fugir-ne i es posà a fer feina d'ajustador i de torner en una fàbrica de turbines a Tolosa de Llenguadoc. Sempre amb el perill de ser enviat a Alemanya, decidí retornar a la Península. En arribar va ser tancat durant 20 dies al penal de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) i després empresonat a Barcelona. Immediatament després va ser enviat a fer el servei militar al Marroc, on romangué gairebé dos anys fins al 1945 a la zona de Ceuta. Un cop llicenciat s'establí a Barcelona, on s'afilià a les clandestines CNT i Joventuts Llibertàries, del les quals va ser nomenat membre del Comitè Local. Afiliat al Sindicat del Metall, participà en l'edició del seu òrgan d'expressió clandestí Martillo. En 1948, arran de la mort d'un dels seus grans amics, l'activista anarquista Raúl Carballeira Lacunza, passà a França amb altres companys i l'any següent entrà a formar part dels grups guerrillers de muntanya, amb els germans Sabaté Llopart, Marcel·lí Massana Vancell, Josep Massip, José Pérez Pedrero i altres. Després va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la FIJL a Tolosa de Llenguadoc, amb Marcelino Boticario Sierra, Ricardo Mejías Peña i Juan Pintado Villanueva, i en 1950 secretari d'aqueta organització. En 1952 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Windsor (Ontàrio, Canadà), on treballà com a metal·lúrgic fent matrius a la Ford Motor Company d'automòbils d'aquesta ciutat. Malalt de tuberculosi en un ronyó, hagué de romandre 13 mesos hospitalitzat a l'Essex County Sanitarium. En 1958 adquirí la nacionalitat canadenca i en 1959 sa companya, la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent (Pura Arcos), i sa filla pogueren sortir de l'Espanya franquista i reunir-se amb ell. Al Canadà destacà en el moviment sindical, entaulà polèmiques amb els marxistes, s'integrà en el grup«Libertad» de Detroit-Windsor (José López, Casiano Edo, etc.), col·laborà en el butlletí La Escuela Moderna publicat per Félix Álvarez Ferreras a Calgary (Alberta, Canadà) i mantingué estretes relacions amb molts anarquistes, especialment amb Attilio Bortolotti i Carlos Cortez. També participà en les activitats de grups anarquistes nord-americans, com ara «Black& Red» i«Fith Estate». En 1986 es jubilà de la seva feina a la Ford. A partir de 1992 entrà com a voluntari a la clínica de Windsor de l'Occupacional Health Clinics for Ontario Workers Inc. i també fou voluntari en la Windsor Occupational Health Information Service, participant en multitud de projectes, sobretot amb treballadors immigrants de l'àrea de Leamington (Essex County, Ontàrio, Canadà). Amb el pas del temps arreplegà una important biblioteca i arxiu de temes anarquistes, que conservà els arxius d'Emma Goldman i del seu amic Bortolotti. Una part del seu arxiu va ser dipositat al Fons Labadie de la Universitat de Michigan (EUA). El juny de 2010 va fer una donació de 10.000 documents referents al moviment llibertari a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Ideas-Orto, Ráfagas, Siembra,Tierra y Libertad, etc.És autor de León Nicolayevich Tolstoi (1972) i Momentos. Compendio poético (1976). Després de patir un atac de cor i restar ingressat unes setmanes a l'hospital, Federico Arcos va morir el 26 de maig de 2015 a Windsor (Ontàrio, Canadà).

    Federico Arcos (1920-2015)

    Pura Arcos (1919-1995)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Des d’Alternativa denunciam la incorporació d’un nou treballador sense seguir cap dels procediments legalment establerts d’aplicació a l’empresa municipal de serveis de Pollença, EMSER 2002 S.L.U.  

    La setmana passada l’empresa municipal de serveis va contractar un nou treballador sense haver seguit cap dels procediments legalment establerts en el seu Conveni Col·lectiu, segons ens han informat els delegats de personal després d’una conversa amb el gerent per a demanar-li sobre el procediment seguit per aquesta nova incorporació els va respondre que s’ha fet per ordre de la la tercera tinent de batle, la Sra. Francisca Cerdà Nadal (Tots per Pollença), futura responsable d’EMSER.

    Es veu que el nou equip de govern, TOTS, UMP i PP, que intenta demostrar que ha arribat al consistori per a fer complir la llei -així ens ho demostren amb la mediatització dels contractes dels concerts, o el projecte de la peixateria, per exemple- no percep la normativa laboral tant vàlida com la de contractes del sector Públic i  deu confondre la direcció de l’empresa amb la propietat d’aquesta. D’altra banda, hem de dir que, ens desconcerta la actitud del gerent que amb un salari proper al del nou batle (50.000 €) no assumeixi, ni hagi assumit mai, cap tipus de responsabilitat, ja que la contractació de personal sense seguir cap tipus de procediment no és per ell una pràctica nova (el 2015, fou el darrer pic).

    Amb això, esperem que les possibles sancions per incompliment en matèria laboral a partir d’ara se’n faci càrrec el responsable directe d’aquests i no els ciutadans mitjançant els impostos que paguem i com a propietaris l’Empresa Municipal.


    0 0

    Joan Estelrich, un espia de Franco a París


    L’espia del barnús i amic de les ballarines


    Pistolers i criminals de guerra - El SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España), impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich. (Bartomeu Mestre)


    Per Bartomeu Mestre ·Balutxo”, escriptor


    Un home clau per dur a terme la voluntat de Cambó, va ser Joan Estelrich. D’ell Nadal Batle va escriure que només era “mig felanitxer”. Ho va ser fins a l’any 1931, amb magnífiques peces oratòries a la Societat de les Nacions de Ginebra i amb articles, d’alt nivell, en defensa dels drets dels pobles. Després, a partir de la guerra, va actuar com a gran enemic del poble, al servei d’una dictadura assassina, de la qual va ser còmplice actiu. Era un hedonista (vg. fotos superiors), primer a sou de Joan March i després a sou de Cambó. L’aixecament militar l’agafà a Itàlia i s’embarcà d’immediat per anar a trobar-se amb el seu patró, en la confiança que treballaria al seu costat fins al final de la guerra que preveia llarga. Dia 20 de juliol de 1936, dins del vaixell que el va dur a l’Argentina, va anotar en el seu dietari: “jo, com a català, he de desitjar la victòria del govern i, com a espanyol, la dels revoltats”. En arribar a port, les ordres de Cambó foren contundents: havia de partir cap a París i posar-se al servei incondicional de Franco.

    Des de la primeria, ja va excel·lir en la tasca de difusor ideològic del franquisme. Denuncià els crims anarquistes i la persecució religiosa amb publicacions pamfletàries que procurava no signar (vg. foto del mig a la dreta). Les salvatjades contra alguns clergues bastiren i enfortiren l’argumentació. En el fons, com el seu cap, la seva ortodòxia religiosa no era més que pura hipocresia. (*) Actuà d’ambaixador exterior amb l’argument que Franco era imprescindible per recobrar l’ordre públic i restablir la moral cristiana. Va dirigir i publicar Occident, revista franco-española.

    La faceta més desconeguda d’Estelrich, amagada fins fa molts pocs anys, va ser la d’espia, com a actiu membre del SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España). La persecució, localització i delació de Lluís Companys a la Gestapo posaria el detingut a mercè d’una farsa de judici sumaríssim que, encara ara, els partits espanyols s’han negat, no només a anul·lar, sinó a revisar ni tan sols. Companys va morir cridant “Per Catalunya!”, afusellat en condició de President de la Generalitat. Estelrich (Roma no, però Madrid sí que paga) seria designat representant d’Espanya a la Unesco.

    Ja ben entrats els anys cinquanta, Estelrich va intentar fer aprovar el projecte de fer un diari en català, que ja havia anat a defensar a Madrid, per ordre de Cambó, l’any 1941. No fa gaire, arran de l’edició d’una part dels dietaris del pensador i activista felanitxer, el periodista Andreu Manresa, coneixedor i divulgador de la seva vida i obra, en va fer una crònica (El País, 10-I-2013). En relació al reiterat fracàs del diari en català, reproduïa una observació que, en ple franquisme, estava carregada de vigència i de sentit: “Què volen els catalans o què haurien de voler? La llibertat, no la independència. No els forceu, mancats de llibertat, a desitjar la independència”. Sembla, més que una premonició, un intent de justificar-se. Què s’havia de fer perdonar Estelrich l’any 1950? Potser el vent de la memòria li girava pàgines anteriors per recordar-li algunes de les seves publicacions? Potser Per la valoració internacional de Catalunya (1920)? La qüestió de les minories nacionals (1928)? La Catalogne et le problème des nationalités (1929)? Les seves proclames a favor de la Gran Catalunya i del seu dret a ser en el marc de les nacions lliures del món? Amb tant d’hedonisme s’havia fet nihilista?


    Pistolers i criminals de guerra


    El SIFNE, impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich.

    Una de les informacions elaborades pel SIFNE que, via Burgos i Salamanca, arribaven a l’illa de Mallorca, plataforma emprada com a portaavions de l’aviació nazi i italiana, eren els punts neuràlgics per bombardejar Catalunya. Els informadors elaboraven mapes amb els arsenals, casernes militars, aeroports, dipòsits de combustible i, segons la documentació consultada, més de dos-cents punts per bombardejar Barcelona. La ciutat comtal té el trist honor d’haver estat un dels primers escenaris de bombardejos sobre la població civil de la història de la humanitat; un crim de guerra abominable que, dissortadament, serviria de camp experimental per a la Segona Guerra Mundial. Barcelona va ser precursora de Londres.

    Les informacions facilitades des del SIFNE als feixistes italians i als nazis alemanys varen provocar la mort, només com a víctimes directes dels bombardejos, de 4.736 persones a Catalunya, entre febrer de 1937 fins a l’ocupació de Barcelona l’any 1939. Varen ser d’una intensitat especialment sàdica les 44 hores seguides, entre els dies 16 i 18 de març de 1938, durant les quals la ciutat va patir atacs massius i indiscriminats sobre la població civil amb gran mortaldat de persones innocents (vg. fotografia inferior dreta).

    Capítol apart, però majoritàriament atribuïbles també als informes del SIFNE, el determinen els consells de guerra que es realitzaren a Catalunya entre 1939 i 1952, amb la guerra teòricament acabada, i que significaren la pena de mort d’altres 1.717 persones. Una d’elles, Lluís Companys, un dels grans enemics odiats per Cambó.


    Ni processats, ni jutjats; recompensats!


    (*) Estelrich, igual que Cambó i Alfons XIII, va mantenir una llicenciosa vida sexual amb dones del món de l’espectacle. Salvador Dalí en feia burleta en una carta: “Estelrich és el personatge mes cursi dels grecs, a casa de l’Àurea, la ballarina putrefactíssima, es disfressa amb una túnica i un llençol rosa al front, crec que existeix una foto representant això, impagable!”


    Missatge de Bartomeu Balutxo del dia dc., 17 de jul. 2019 a les 14:53:



    0 0

    [19/07] Resposta al cop feixista -«Exilio» - 40 aniversari de la Revolució espanyola - Rehabilitació Sacco i Vanzetti - Peroni - Lanti - Castellari - Font - Capuana - Muñoz Laviñeta - Xena - Liria - Richards - Gallego - Salsou - Keller - Maznev - Gauche - Clarenson - Jové - Obregón - Parera - Cadenas - Aguiar - Sanz - Saborit - Lazarte - Belloni - Amat - Bassons - Chenard - Berneri

    Anarcoefemèrides del 19 de juliol

    Esdeveniments

    Cartell commemoratiu del 19 de juliol realitzat per Arturo Ballester

    Cartell commemoratiu del 19 de juliol realitzat per Arturo Ballester

    - Resposta popular al cop feixista: El 19 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), a les quatre hores de la matinada, les tropes rebels faccioses acantonades a les casernes de les àrees suburbanes (Pedralbes, Sant Andreu, Lepant, avinguda Icària) s'aixequen i intenten accedir al centre de la ciutat, però són frenades pels militants obrers armats de la CNT i de la FAI als carrers i a les barricades. Després de violents combats a tota la ciutat, devers el migdia, els feixistes són assetjats a les casernes i llocs estratègics que havien ocupat. A la tarda comencen els assalts per part dels obrers i de les tropes fidels al règim republicà. Van caure molts militants anarquistes, entre ells el mexicà Obregon, secretari dels grups de la FAI, que va morir durant la presa de la central telefònica. La revolució va triomfar finalment i la unitat de les organitzacions obrers va ser una realitat entre l'entusiasme general. Però la caserna de les Drassanes resistirà encara.

    ***

    Portada del primer número d'impremta d'"Exilio"

    Portada del primer número d'impremta d'Exilio

    - Surt Exilio: El 19 de juliol de 1944 surt a Aynes (Alvèrnia, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista Exilio. CNT. Regional Nº 3. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regional III (Cantal) va ser una de les primeres que es realitzaren a l'exili francès. El primer número s'edità en multicopista i el segon, que també portà el número 1 de numeració i sortí el 3 d'agost, ja s'estampà amb impremta i portà el subtítol «Editado por la Regional Nº 3 afecta a la Confederació Nacional del Trabajo de España». Els vuit primers números van ser clandestins, és a dir, sense peu d'impremta, i des del número 9 es publicà a Mauriac (Alvèrnia, Occitània). Després portà altres subtítols, com ara«Órgano oficial del Movimiento Libertario»,«Boletín Interior de la Confederació Nacional del Trabajo. MLE en Francia», etc. Va ser dirigit per Manuel Rico i administrat per Manuel Morey Blanch (Manolo). A partir del Ple de Clarmont d'Alvèrnia de setembre de 1944 la publicació prengué força importància i es convertí en una publicació dirigida a orientar el militant, defensar la CNT, combatre les maniobres hegemòniques que el Partit Comunista d'Espanya (PCE) realitzava a través de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fer costat el projecte d'aliança sindical i preparar l'ambient per a la constitució de l'Aliança de Forces Democràtiques. La seva línia editorial va ser discutida i acusada d'«heterodoxa» i «desviacionista» pel seu suport a les posicions confederals«col·laboracionistes» de l'Interior. Trobem articles de José Albagés, RamónÁlvarez, Armesto, Jacint Borràs Bousquet, Manuel Buenacasa, J. Juan Domènech, J. Fernández Escobés, José Germán González, Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), Leiva, Horacio Martínez Prieto, Manuel Morey, Josep Oliver Calle, Penido, Domingo Torres i Emilio Vivas, entre d'altres. En sortiren almenys 48 números fins al 1948. S'ha de dir que una capçalera setmanal amb el mateix nom va sortir el mateix 1939 al camp de concentració de Camp Morand (Algèria) de la qual es realitzaren sis exemplars a mà, que circulaven de barraca en barraca del camp, i en sortiren almenys quatre números.

    Exilio (1944-1948)

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - 40 aniversari de la Revolució espanyola: El 19 de juliol de 1976 se celebrà a la Community Church de Nova York (Nova York, EUA) el quaranta aniversari de la Revolució espanyola sota el títol «40 years of struggle Spanish workers still resist (1936-1976)». L'acte fou organitzat per l'International Libertarian Labor Fund (ILLF, Fons Internacional Sindicalista Llibertari) i comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Catholic Peace Fellowship (CPF, Associació Catòlica Pacifista), del periòdic Freie Arbeiter Stimme, del General Defense Comittee (GDC, Comitè General de Defensa), del Fòrum dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari), del Local Internacional de Nova York de la CGD i de diverses individualitats. Hi van intervenir Diego Abad de Santillán, Eugenio Fernández Granell, Augustin Souchy i Abe Bluestein.

    ***

    Spencer Sacco, nét de Nicola Sacco, rebent la rehabilitació de mans de Michael Dukakis

    Spencer Sacco, nét de Nicola Sacco, rebent la rehabilitació de mans de Michael Dukakis

    - Rehabilitació de Sacco i de Vanzetti: El 19 de juliol de 1977, a l'State House de Beacon Hill de Boston (Massachussets, EUA), cinquanta anys després de la seva execució, el governador de l'Estat de Massachussets, Michael Dukakis, pronuncia la rehabilitació moral dels anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, deixant clar que no van tenir un judici just, reconeixent-ne la innocència i disculpant-se de l'«error judicial» davant els descendents. El text oficial de la declaració és el següent:«Perquè Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, ambdós executats poc després de la mitjanit del 23 d'agost de 1927, no van tenir un procés just, perquè tant el jutge com el fiscal tenien prejudicis contra els estrangers i els dissidents, perquè durant el procés va imperar un clima d'histèria política, cal netejar d'estigmes i d'injúries, per sempre més, el nom de ses famílies i el de sos descendents. El governador de Massachussetts declara el 23 d'agost de 1927 com el Dia Commemoratiu de Sacco i de Vanzetti.»

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Zelmira Peroni

    Zelmira Peroni

    - Zelmira Peroni: El 19 de juliol de 1865 neix a Caprigliola (Aula, Toscana, Itàlia) la modista i propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Sos pares es deien Giovanni Peroni i Lucia Magnani. Cresqué a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on assistí a les escoles primàries i de ben joveneta s'acostà al pensament llibertari. De sa mare aprengué l'ofici de modista, contribuint econòmicament al sosteniment de sa família, que vivia dignament. Aquesta relativa estabilitat econòmica permeté que pogués aprofundir en l'estudi dels clàssics a través de la lectura d'obres de tota casta (literatura, història, filosofia, etc.). A principis dels anys noranta conegué a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys més jove, que comença a destacar en el moviment anarquista de la ciutat. El 3 de març de 1901, després d'anys de convivència, la parella es casà a La Spezia i sempre es mantingué unida. El 16 de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué un dels periòdics anarquistes més populars de la península, i en el qual ella col·laborà sobretot amb articles culturals i amb poesies. Amb son company va fundar una cooperativa editora («La Sociale»), que va publicar, entre altres coses, l'obra completa de Pietro Gori i una antologia llibertària que portava com a títol Pagine d'oro. Quan Pasquale estava de gira propagandística, nombroses vegades entre 1906 i 1911, o a la presó, Zelmira s'encarregava de la direcció del setmanari Il Libertario, que patí censures, segrests, processos i condemnes de tota mena. El juny de 1916 va assistir a Florència (Toscana, Itàlia) al congrés semiclandestí que va donar lloc a un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per a coordinar l'acció antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de maig de 1917 les autoritats militars prohibiren la publicació d'Il Libertario, aquestes la consideraren «un perill permanent tan greu per a la resistència interna i per a l'ordre públic» que la mantingueren en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser confinada amb son company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos després la parella recuperà la llibertat, reprengué immediatament l'activitat editorial, malgrat els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran de la destrucció de la seu d'Il Libertario el 29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada amb son company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat atemptat de l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa«de la seva obra antinacional, de la seva perillositat vers el règim i per formar part del moviment revolucionari», va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació per cinc anys i enviada a les colònies penitenciàries de les illes, primer, de Tremiti i, després, de Lipari, on purgava condemna son company. Obtingué una reducció de la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a Caprigliola, on esgotada i gairebé cega s'establí definitivament. En la primavera de 1930 acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista Luigi Galleani, on visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5 d'octubre de 1934 les autoritats consideraren que com que «portava una vida retiradíssima i per la seva edat avançada», podia ser esborrada de la llista de subversius establerta per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons, Zelmira Peroni va morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

    Zelmira Peroni (1865-1936)

    ***

    Eugène Lanti

    Eugène Lanti

    - Eugène Lanti: El 19 de juliol de 1879 neix a Néhou (Baixa Normandia, França) el militant anarquista, després comunista i esperantista, fundador de l'anacionalisme, Eugène Adam, més conegut com Eugène Lanti. Fill d'una família pagesa pobre analfabeta, son pare va fer de fuster escloper. Obrer ebenista, descobrir l'anarquisme arran d'una conferència de Sébastien Faure a Rouen. S'instal·là a París i de manera autodidacta aconseguí fer-se amb una important cultura. Mantingué relació amb destacats teòrics de l'anarquisme i del radicalisme, com ara Sébastien Faure, Han Ryner o Henri Barbusse. Pel seu radicalisme llibertari serà anomenat L'anti-tout (L'antitot) i d'aquí prendrà el pseudònim Lanti. Després de fer cursos de llengües, de sociologia i d'altres matèries, esdevindrà, quan tenia 31 anys, professor de treballs manuals i de geometria industrial en una escola d'ensenyament professional. Quan esclata la Gran Guerra en 1914, s'afligí per l'adhesió de les forces socialistes al voltant de la «Unió Sagrada» i especialment dels anarquistes que signaren el «Manifest dels Setze». Mobilitzat, serví com a conductor d'ambulàncies i el que va veure l'afermà en el seu rebuig al nacionalisme i a la guerra. Fou en aquells anys quan tingué els primers contactes amb l'esperanto, idioma que aprengué i pel qual s'apassionà. Seduït per la revolució bolxevic, pensà en la possibilitat que l'esperanto esdevingués l'eina difusió del comunisme internacional. En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet les seves primeres passes en els anys anteriors a la guerra, però que ara es trobava desorganitzat. En 1919 fou nomenat redactor del butlletí de l'associació francesa, Le Travailleur Esperantiste / Esperantista Laboristo. En aquest mateix any es va veure temptat de passar-se a l'Ido (Idiomo Di Omni, Idioma De Tots), però es decantà per l'esperanto. En 1921 participà en el Congrés Esperantista de Praga, on es decidí la creació d'una associació que agrupés específicament les treballadors esperantistes de totes els països. La superació de les nacionalitats fou tan radical que es decidií que no existissin filials nacionals i d'aquí el nom triat: Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacionalista). L'associació, de la qual es convertí des del principi en principal dirigent, tingué un creixement rapidíssim. Des dels orígens es tingué cura que l'organització fos d'allò més plural, de manera que, mitjançant l'acció cultural i el contacte amb els treballadors d'altres nacionalitats, s'evités qualsevol classe de dogmatisme. Però no sempre fou possible i l'associació patí fortes tensions al llarg dels anys i en ocasions ruptures entre els diversos corrents (anarquistes, comunistes, socialdemòcrates, etc.). També fou gran la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l'existència i la importància de les nacions, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l'ètnia o l'Estat. En 1928 s'assolí una solució de compromís en matèria d'organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal. L'anacionalisme no ha esta mai una doctrina tancada; podria entendre's com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l'explotació de la classe treballadora i el paper de l'esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari. En 1921 Landi adoptà aquest pseudònim de manera tan radical que es permeté la«broma» d'anunciar el suïcidi d'Eugène Adam, fet que fou recollit en alguna publicació com a dada real. També va fer servir el pseudònim Sennaciulo (L'Anacional). Fou un dels fundadors dels Partit Comunista Francès (PCF), però després d'un viatge a la Rússia bolxevic en 1922 vindrà decebut del comunisme i, encara que no llançarà el carnet del PCF fins al 1928, s'oposarà a partir de 1923 al control de la Internacional Comunista de la SAT, que volia realitzar la Sovetlanda Esperantista Unuigo (SEU, Unió Esperantista Soviètica) d'Ernest Drezen. Durant els anys trenta els seus enfrontaments amb el règim soviètic, a causa de la publicació en la seva revista Herezulo d'articles antiestalinistes, foren molt forts i aquest el qualificà de trotskista, corrent ideològica a la qual no pertanyé, però la seva posició en aquesta època s'acostaria a la defensada pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1933 abandonà les seves responsabilitats en la SAT, precisament per salvaguardar la unitat de l'associació, encara que fou un gest inútil, ja que durant les purgues soviètiques el moviment esperantista fou prohibit i alguns dels seus màxims dirigents executats. Lanti va fer servir l'esperanto con a mitjà d'expressió fonamental i eix de la seva actuació vital. El feia servir com a llengua de relació habitual, fins i tot en l'àmbit familiar. En 1934 es casà amb l'escriptora i sufragista Ellen Kate Limouzin, tia de l'escriptor George Orwell, qui visqué un temps a la seva casa; Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals eren força acostades, no tingueren, malgrat tot, una bona relació personal --Orwell acabà odiant l'esperanto. En aquesta època treballà en la redacció del Petit Larousse i també en el Plena Vortaro de Esperanto (Diccionari Complet d'Esperanto). En 1936 per fiançar la seva vocació apàtrida, abandonà França per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l'esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d'una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l'Uruguai, l'Argentina i Xile (1939), on no es trobà a gust per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, en 1940, s'instal·là a Mèxic. Al país asteca col·laborà amb el grup que editava la revista Renovigo, filial en esperanto de Renobasion, publicació que advocava per una racionalització i una simplificació de l'ortografia castellana. Justament un text d'aquesta última revista, emprat com a efecte literari, en el capítol 69 de Rayuela,és on apareix el nom d'Eujenio Lanti (sic) en aquesta obra de Julio Cortázar. Malalt d'un tumor cerebral i pessimista sobre la situació política mundial, Eugène Lanti se suïcidà, aquesta vegada de debò, el 17 de gener de 1947, penjant-se al seu apartament de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). El seu marmessor fou l'exdiputat socialista espanyol exiliat Francisco Azorín de Córdoba, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà. És autor d'Où en est la question de la langue internationale? (1919), For la neuxtralismon (1922), La langue internationale (1925), La Laborista Esperantismo (1928), Naciismo (1930), Vortoj de Kamarado E. Lanti (1931), Manifesto de la Sennaciistoj (1931), Het Arbeiders-Esperantisme (1932, amb G. P. de Bruin i F. A. A. Faulhaber), Cxu socialismo konstruigxas en Sovetio? (1935, amb Robert Guiheneuf), Leteroj de Lanti (1940), Fredo (1976, pòstuma), entre d'altres. Sens dubte les influències de Lanti es veuen en lanovlangue orweliana de 1984.

    ***

    Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

    Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

    - Vincenzo Castellari: El 19 de juliol de 1880 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Castellari. Sos pares es deien Paolo Castellari i Mariangela Cornacchia. Només pogué assistir fins a la segona classe de primària. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i quant tenia 20 anys les autoritats el consideraven un dels caps d'aquest moviment a Faenza. En la seva formació política tingué molta influència l'internacionalista Serafino Mazzotti. Es guanyava la vida fent de carrosser. Mantingué correspondència amb altres anarquistes italians i rebé L'Agitazione d'Ancona, periòdic que distribuïa, i L'Avvenire Sociale de Messina. També va rebre còpies de periòdics anarquistes publicats a l'estranger i manifests, moltes vegades segrestats per l'autoritat judicial. Entre l'abril de 1901 i el setembre de 1903 va fer el servei militar al III Regiment d'Artilleria establert a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El maig de 1904 promogué una manifestació no autoritzada a Faenza per protestar contra la matança de vaguistes que tingué lloc a Cerignola (Pulla, Itàlia); denunciat per aquest fet per l'autoritat judicial, va ser jutjat i condemnat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) a 20 dies de reclusió i a una multa. El juny de 1909 va ser elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Faenza amb els vots dels obrers socialistes i anarquistes. El 23 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Faenza. El seu nom aparegué en 1914 en una carta segrestada per la policia a Domenico Ghetti, detingut a Milà amb possessió d'una bomba. L'autor de la carta, Cesare Magri, responsable del Fascio Comunista Anarquista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), presenta Ghetti als companys de Romanya, fent menció de militants considerats especialment actius i de confiança, Castellari entre ells. El 2 de maig de 1915 participà en la manifestació a Forlì contra la guerra i el juliol d'aquell any va ser cridat a files, però l'abril de 1916 retornà a Faenza després de ser llicenciat de la mili per una hèrnia. En contacte amb el moviment dels desertors anarquistes, especialment estès a la Imola (Emília-Romanya, Itàlia) rural, el 22 de setembre de 1917 prengué part en el congrés clandestí de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) celebrat a la seu de la Unió Sindical Italiana (USI) d'Imola, en el curs del qual es prengueren decisions sobre la manera d'actuar i de fer la propaganda contra la guerra. En aquest congrés conegué nombrosos companys altres localitats, entre ells Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Nello Garavini, que esdevingué un gran amic seu. Durant els primers mesos de 1918, després de passar la revisió general dels llicenciats, va ser declarat hàbil per al servei i enquadrat en l'exèrcit. A finals de setembre de 1918 retornà a Faenza amb una llicència especial per mor de l'hèrnia, mentre esperava el llicenciament definitiu. Després de la Gran Guerra freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara de Faenza, lloc de reunió dels anarquistes de la ciutat (Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, Ugo Resta, etc.). Durant el feixisme va ser apallissat quatre vegades per escamots i cremaren el seu taller de carrosseria; malgrat tot, seguí tenint les mateixes idees llibertàries juvenils. Vincenzo Castellari va morir el 27 de novembre de 1966 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Joan Font Alberti en una foto del Servei de Migració mexicà (1939)

    Joan Font Alberti en una foto del Servei de Migració mexicà (1939)

    - Joan Font Alberti: El 19 de juliol de 1889 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Font Alberti. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava com a obrer surer taper. Assistí com a delegat del Sindicat Únic del seu poble natal a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans («Conferència de Blanes»), celebrada entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya). El 16 de desembre de 1934 va ser detingut amb altres 19 companys quan assistia al Ple Comarcal de Sindicats Únics celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí el 7 de juliol de 1939 embarcar-se, amb sa companya Leonila Gispert i sa filla Temis Font Gispert, a bord del vapor Ipanema cap al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Al país asteca milità activament i en 1945 era membre del Comitè de la Delegació de la CNT, el secretari del qual era Juan Gallego Crespo. Quan l'escissió s'integrà en la Subdelegació de la CNT de la tendència«ortodoxa» i fou membre del grup editor del periòdic Tierra y Libertad. Durant la primavera de 1950 va ser nomenat secretari de la Subdelegació de la CNT mexicana, al costat de Jaume Rosquillas Magrinyà (tresorer), Benjamín Cano Ruiz (comptable), Vicente Marcet Vidal (correspondència), Jaume Carbó, Gabriel Pérez Montejo i Luis Romera Martínez (vocals). En 1971 formava part del Comitè de la CNT de Mèxic. Joan Font Alberti va morir el 5 de juliol de 1984 a Mèxic.

    Joan Font Alberti (1889-1984)

    ***

    Vincenzo Capuana

    Vincenzo Capuana

    - Vincenzo Capuana: El 19 de juliol de 1894 neix a Fezzano (Portovenere, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Capuana. Sos pares es deien Antonio Capuana i Angelina D'Angeli. De jove s'enrolà en la marina mercant i, introduït en les idees anarquistes, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina. En aquests anys establí relació amb destacats anarquistes de la regió de La Spezia, com ara Pasquale Binazzi, G. Milanesi, Renzo Novatore i Renato Olivieri. Actiu antimilitarista, va ser cridat a files quan la Gran Guerra i processat en dues ocasions per deserció. Encès agitador durant el Bienni Roig (1919-1920), amb la pujada del feixisme decidí abandonar Itàlia. En 1924, en acabar una travessia, abandonà la nau i novament embarcat trobà refugi als Estats Units. Després de viatjar arreu país, retornà a Nova York (Nova York, EUA), on esdevingué col·laborador del periòdic Il Martello, de Carlo Tresca. A començament de 1926 va ser detingut a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) per una temptativa d'atemptat contra el periòdic filofeixista Corriere d'America, de Luigi Barzini –no llançà la bomba perquè uns infants jugaven a la porta de l'edifici. El 8 de febrer d'aquell any va ser condemnat a set anys de presó, que començà a purgar a la presó de Sing Sing (Ossining, Nova York, EUA) i continuà a la de Boston (Massachusetts, EUA) i a la de Comstock (Nova York, EUA), on mantingué correspondència amb l'anarquista insurreccionalista Severino Di Giovanni, qui va fer campanya per al seu alliberament. Excarcerat, després de condonar-li dos anys i quatre mesos, i malgrat l'ordre de deportació a Itàlia, es traslladà a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA). Continuà freqüentant els ambients anarquistes italians, com ara el Cercle «Volontà» de Brooklyn i mantingué correspondència amb Errico Malatesta. En 1931, amb Alfonso Giuseppe Abruzzo, Guerino Cataldo, Marcello Cavalla, Giuseppe Cipolla, Ottaviano Cirillo, Giuseppe Conti, Cirillo Ottaviano Dell'Amico, Giovanni Mancini, Mario Pace, Giuseppe Parissi, Bony Rosati i altres, fou un dels membres més representatius del Cercle Internacional Anarquista del Carrer 23 de Nova York. A Itàlia el continuaven buscant i va ser inscrit en el registre policíac de fronteres com a«perillós terrorista». El novembre de 1931 marxà cap a Barcelona (Catalunya), però ben aviat va ser expulsat. Retornà als EUA, però per les seves activitats subversives també en va ser expulsat. Novament marxà cap a Barcelona, on formà part, amb Lanciotto, Virgilio Gozzoli i Odoardo Ghillani, del grup anarquista«Germinal». En 1933 retornà a Itàlia sota falsa identitat. El 12 de juny de 1933 va ser detingut a prop de Piombino (Toscana, Itàlia) en un tren que anava cap a Roma (Itàlia), amb documentació falsa, una bomba i una pistola. L'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) sospitava que estava preparant un atemptat contra Benito Mussolini i el relacionà amb l'anarquista Ugo Boccardi. Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a Ponça. En aquesta illa penitenciària, juntament amb altres anarquistes, participà en una protesta contra les restrictives i humiliants condicions de vida que patien els presos polítics; processat per aquest fet, va ser condemnat a 10 mesos de presó per participació en «agitació col·lectiva». Immediatament va ser enviat a l'illa d'Ustica i posteriorment a l'arxipèlag de Tremiti. Irreductible, va ser novament processat i condemnat per rebutjar la salutació feixista. L'últim període de reclusió el passà a l'illa de Ventotene. Un cop lliure a finals de desembre de 1938, va ser ingressat en un sanatori el febrer de 1939 a causa de la seva salut malmenada. El març de 1939 en sortí i reprengué l'activitat antifeixista clandestina. Novament detingut per activitats subversives, va ser condemnat a tres anys de confinament, que a causa dels seus greus problemes de salut només purgà parcialment. Un cop lliure, elsúltims anys de la seva vida els passà d'un hospital a l'altre, amb períodes de detenció, l'últim el juliol de 1942, que va ser confinat a l'illa de Ponça, on va romandre fins el 12 d'agost de 1943. Retornat a La Spezia, cada vegada més malalt, Vincenzo Capuana va morir el 21 de juny de 1944 a l'hospital d'aquesta ciutat.

    ***

    Francisco Muñoz Laviñeta

    Francisco Muñoz Laviñeta

    - Francisco Muñoz Laviñeta: El 19 de juliol de 1907 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Muñoz Laviñeta. Era fill d'una família nombrosa anarcosindicalista coneguda com Los Macabeos, formada per nou germans i una germana (Jose, Antonio, Francisco, Luis, Ernesto, Agustín, Juan José, Rafael, Julio i Carmen). Son pare, Antonio Muñoz, era sergent de la Guàrdia Civil i abandonà el cos durant la dictadura de Primo de Rivera, i sa mare es deia Pilar Laviñeta, també militant anarcosindicalista que va estar detinguda en 1923. El domicili familiar, al número 4 del carrer Travesía del barri de Torrero, construït per Los Macabeos mateixos, amb l'ajuda de Buenaventura Durruti Domínguez, sempre va estar obert per als companys i companyes (Benito Esteban Gómez, Rafael Torres Escartín, etc.) i el veïnatge del barri. Durant la dictadura de Primo de Rivera, Francisco Muñoz Laviñeta va ser empresonat en diverses ocasions, especialment al correccional de Saragossa i a la penitenciaria de Burgos (Castilla, Espanya). El maig de 1932 va fer un míting a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya). El juny de 1932 va ser detingut amb sos germans Luis, Agustín i Juan José i Benito Esteban Gómez, després que la policia descobrís en un galliner del seu domicili familiar 33 paquets de dinamita, metxa, 245 cartutxos i un fusell Mauser amb munició. Quan l'aixecament de desembre de 1933 va ser processat sota l'acusació de «tinença d'explosius». Obrer de la construcció, entre 1934 i juliol de 1936 fou secretari del Comitè Regional d'Aragó de la Confederació Nacional del Treball (CNT), època en la qual també va ser delegat del Sindicat de la Construcció en la Federació Local de Saragossa. En aquests anys col·laborà en Cultura y Acción i Solidaridad Obrera. Entre 1935 i 1936, amb sos germans Agustín i Luis, fou membre del grup teatral saragossà«Renacer», del qual també formaven part Manuel Salas Blasco i Julia Miravé Barrau, que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. L'agost de 1935 va estar pres governativament a Saragossa. En 1926 va fer nombrosos mítings a Aragó i a altres poblacions peninsulars. Encara que membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juliol de 1936 va fer costat l'opinió de Miguel Abós Serena que s'oposava a Miguel Chueca Cuartero, qui demanava l'armament immediat de la població de cara al cop d'Estat imminent que es preparava. Després de la caiguda de Saragossa el juliol de 1936, el 7 d'agost aconseguí fugir-ne i arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) a zona lleial. El setembre de 1936 presidí un míting a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El 6 d'octubre de 1936 participà en el Ple Extraordinari de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) on 139 poblacions van ser representades i assistiren delegats de diferents columnes confederals («Los Aguiluchos», «Durruti»,«Malatesta», «Ortiz» i«Roja y Negra»); amb, Pedro Abril Yago, Joaquín Ascaso Budría, Francisco Carreño Villar, Mario Rojo, Francisco Ponzán Vidal, Gregorio Villacampa Gracia i Honorato Villanueva Cervera, fou membre de la comissió que elabora la moció de creació del Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA). En 1937 va ser reelegit secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, visità l'Escola de Militants d'Aragó a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) i entre el 14 i el 15 de febrer d'aquell any participà en el Congrés de Col·lectivitats celebrat a Casp, on fou un dels signataris dels estatuts de la Federació Aragonesa de Col·lectivitats (FAC) i de la moció final. L'abril de 1937 va fer un míting a Móra de Rubiols (Terol, Aragó, Espanya). A primers de juny de 1937, per encàrrec del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, es reuní a Montsó amb Adolfo Arnal Gracia, Félix Carrasquer Launed, Braulio Serrano Capuj i Evaristo Viñuales Larroy, per a dissenyar l'educació aragonesa, projecte que finalment no pogué realitzar-se. L'estiu de 1937 va ser nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional confederal celebrat a València (València, País Valencià). Arran de l'ofensiva estalinista contra les col·lectivitats anarquistes aragoneses, el 12 d'agost de 1937 va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), juntament amb altres companys (Joaquín Ascaso Budría, Manuel López i Miguel Vallejo Sebastián), per les tropes de la 11 Divisió d'Enrique Líster Forján i reclòs en una bodega de la Torre del Bosque, situada a nou quilòmetres de Casp. Després d'haver estat reelegit el setembre de 1937 al Ple de Casp, cap el maig de 1938, després de la caiguda del front d'Aragó, abandonà el seu càrrec de secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i va ser reemplaçat per Horacio Ferrer Escuert. Posteriorment fou comissari en diverses unitats militars fins a la caiguda de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on aconseguí embarcar-se cap a Mèxic amb sos germans Julio i Carmen i amb son nebot Adolfo Hernández. Al país asteca participà en cooperatives de fusta i de ceràmica, on abundaven els llibertaris. Francisco Muñoz Laviñeta va morir cap el 1942 a Mèxic.

    ***

    El mestre Josep Xena Torrent (l'Hospitalet, ca. 1935). A la seva esquerra, el seu alumne Carlos Vidal, el qual de gran farà de xofer de Quico Sabaté i atemptarà contra el comissari Pedro Polo Borreguero a Barcelona

    El mestre Josep Xena Torrent (l'Hospitalet, ca. 1935). A la seva esquerra, el seu alumne Carlos Vidal, el qual de gran farà de xofer de Quico Sabaté i atemptarà contra el comissari Pedro Polo Borreguero a Barcelona

    - Josep Xena Torrent:El 19 de juliol de 1907 neix a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista català Josep Xena Torrent. El fet que nasqués en una família humil treballadora i cenetista, no va impedir que aconseguís una bona educació de manera autodidacta. Lampista de professió, s'establirà a Palafrugell, on s'afiliarà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Interessat per l'esperanto, va crear una escola nocturna a Palafrugell amb la seva companya Harmonia Puig, i en 1926 assistirà a un congrés esperantista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Apàtrida Mundial) a Lió. Insubmís al servei militar, es refugia a França fugint de la dictadura militar de Primo de Rivera, i visqué a París i a Perpinyà. A França entrarà en contacte amb el grup «Los Solidarios» (germans Ascaso, Durruti, García Oliver, etc.) i en 1931, amb la proclamació de la República, entrarà a Espanya. En els anys republicans ensenyarà amb Harmonia la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia a l'Escola Lliure d'Alaior (Menorca), entre 1931 i 1932, i a l'Escola Ferrer i Guàrdia de l'Hospitalet, en 1932, en substitució de Joan Roigé. Militarà en la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Hospitalet i del Baix Llobregat, participant en diversos congressos del període --en representació del Sindicat Únic de Treballadors de Fígols, va ser delegat al Congrés de 1931 de la CNT. El 19 de juliol prendrà part en els combats contra la rebel·lió feixista als carrers de Barcelona i l'endemà va encapçalar la delegació del Baix Llobregat en l'assemblea de la CNT-FAI on es va manifestar partidari de la postura de García Oliver sobre la necessitat d'implantar el comunisme llibertari i contrària al col·laboracionisme amb les forces polítiques, proposta que va ser derrotada. Durant la guerra, però, va ser regidor en representació de CNT a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, ocupant-ne la regidoria d'Economia. El desembre de 1936 va intentar implantar a l'Hospitalet el salari únic. Durant els mesos que la CNT va assumir en solitari l'Ajuntament de l'Hospitalet (del 29 de desembre de 1936 al 9 de febrer de 1937), va ser l'alcalde de la ciutat. Els dos últims anys de la guerra va ser secretari del Comitè Regional de la FAI i el desembre de 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir a París al congrés extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de la pèrdua de Catalunya es va exiliar a França on va ser immediatament empresonat --va ser el primer pres de la CNT-- a Perpinyà i a Montpeller, i condemnat a 10 mesos i a l'expulsió. Gràcies al Consell General del Moviment Llibertari --del qual era membre amb Germinal Esgleas, Frederica Montseny, Germinal de Sousa, García Oliver, entre d'altres--, va aconseguir embarcar cap a Santo Domingo, començant així el seu llarg exili sud-americà. Assentat a Ciudad Trujillo, va ser el representant del Consell General del Moviment Llibertari i s'ajustà a l'ortodòxia lligada a la línia Esgleas-Montseny. Seguidament viurà a San Juan de Managua, amb Josep Abella, com a mestre. En 1945 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on va desenvolupar una intensa vida llibertària, especialment després de la caiguda de la dictadura (1958): va fundar el Centre Cultural i una espècie d'ateneu llibertari (Estudis Socials) i va animar el butlletí AIT de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE). Sempre contrari a les unificacions confederals («que retornin els esgarriats»), es va oposar a la confluència de 1960 i va assistir al congrés de Llemotges de 1960. En 1963 era secretari general dels grups de defensa confederals a Veneçuela. El juliol de 1976 va fer un míting a Tolosa de Llenguadoc en representació de la FORVE. A finals dels anys 70 i principis dels 80 va participar en actes a Espanya: V Congrés de la CNT (1979), míting a l'Hospitalet (1 de maig de 1982), conferències en 1985 en l'aniversari de la fundació de la CNT, conferència a Barcelona (19 de juliol de 1986), etc.; a més de diverses col·laboracions en el periòdic CNT (1986). Josep Xena Torrent va morir el 14 de maig de 1988 a Caracas (Veneçuela). La seva companya, Harmonia Puig, va morir el 22 de juny de 1989 a Caracas i la seva filla, Nereida, va ser un temps secretaria de les Joventuts Llibertàries de Veneçuela.

    Josep Xena Torrent (1907-1988)

    ***

    Antonio Liria Rodríguez

    Antonio Liria Rodríguez

    - Antonio Liria Rodríguez: El 19 de juliol de 1908 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Liria Rodríguez. Sos pares es deien Joaquín Liria Jiménez, jornaler, i Antonia Rodríguez Camacho. En 1920 vivia amb sos pares i germans a El Garrobo (Mazarrón, Múrcia, Espanya) i treballava de miner. Emigrà a Barcelona (Catalunya), treballà de peó i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la VIII Centúria de la«Columna Hilario-Zamora» al front d'Aragó i participà en la batalla de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Durant una temporada fou membre de les Patrulles de Control i de la Guàrdia Rural de la col·lectivitat agrícola del Prat Vermell. El 18 de març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Barcelona, però aconseguí passar a França. Va creure les promeses franquistes i decidí retornar a la Península; detingut a la frontera, va ser empresonat durant quatre mesos en un camp de concentració de Bilbao (Biscaia, País Basc), del qual pogué sortir avalat. L'agost de 1939 va ser detingut a Barcelona arran d'una delació i portat davant un consell de guerra que el condemnà el 17 de febrer de 1942 a 20 anys de reclusió temporal per «rebel·lió militar». Sortí en llibertat condicional el 8 de juny de 1943 amb residència obligada a València (País Valencià), però el 10 de juliol de 1944 va ser indultat i pogué retornar a Barcelona. En aquesta època estava casat amb dos infants i treballava de peó. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció. Son germà major, Francisco Liria Rodríguez, també va ser un destacat militant anarcosindicalista.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    CONTRA ELS QUI ENALTEIXEN EL FEIXISME LITERARI


    Bartomeu Mestre - Balutxo | TEMPS DE GUERRA INCIVIL | dilluns, 28 de gener de 2013 | 11:21h


    Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l'argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d'ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d'autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d'estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.

    L'any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d'ells, delators i repressors.


    El postfranquisme a les institucions


    M’escandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. M’ofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de l’Ajuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M'escandalitza i m'ofèn, però encara m’escandalitza i m’ofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i d’ètica, cap d'ells no s’ho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia d’escarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.

    Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella “feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional”. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: "Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l'Espanya una!”. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la “higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española”. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i l’any 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista d’aquell acord, Andrés Martín Burguera, m’explicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè “hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista” (sic).

    Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: “Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España”. Practicant de la doble moral, l’època que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. L’any 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, se’n penediria vivament des de l’exili a El Caire en constatar que “el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme d’Alcover” (3).

    Joan Estelrich, defensor dels drets dels pobles sense estat a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l'apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l'escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO, fins a la mort.

    Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d'Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d'himnes marians, era una emmascarada lesbiana, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a l’homenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?

    El Consell de Mallorca (PSIB-PSM) va presentar l'any 2009 la triple ignomínia laudatòria d'aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l'Ajuntament de Palma (PSIB-PSM-EU) decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d'Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no s’entén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d'hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!


    NOTES

    (1) Salvà, que havia dirigit La Nostra Terra, s'adreçà a Miquel Ferrà (Palma, 1885-1947) instant que s'afiliés a Falange Española si volia salvar la vida. Ferrà (a qui les institucions, ni en el centenari del naixement ni en el cinquantenari de la mort ha volgut recordar) va respondre el requeriment amb L'Estel, un poema dedicat a l'estelada l'any 1936, ja iniciada la revolta dels feixistes i els assassinats per les voreres i cementiris de Mallorca, que constitueix una demostració de dignitat i de resistència. El podeu llegir a: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessolts2/ferra.html

    (2) Vg. L'afer Soler i Palet de Joan Pérez i Ventayol a http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/64734/122454

    (3) Informació extreta del meu diari personal.

    (Blog de Bartomeu Mestre a VilaWeb)


    Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? (Llorenç Capellà)


    Riber, Salvà i el trenta-sis


    Per Llorenç Capellà, escriptor


    Arnau Company acaba de publicar una biografia, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Marian Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la pantomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebi Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinent. Arnau Company se'n fa ressò, d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escriptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga...?

    Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa, espectacular, d'ell. Miquel Ferrà en va deixar constància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat/ quan el cel s'entenebria,/ quan l'Estel, velat de sang,/ un fum d'odis obscuria,/ tu que a l'hora del gran dol/ abandones la família/ i la nostra antiga fe/ en la prova renuncies. Josep Massot afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que, a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anys, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi...! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà.

    En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat ens brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra, una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, ni que haguessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que, en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? Em resisteixo a creure-ho. No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passat nazi, i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos, òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tant de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració, a voltes entusiàstica, amb els colpistes, canta més que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom-, qui va donar suport a un cop d'Estat que ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa, a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que, d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el país del catalanisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenen si no és explorant en els plecs, dissimulats, d'aquesta època.

    Diari de Balears (9-III-08)


    No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'. (Miquel López Crespí)


    Els escriptors catalans i el feixisme: Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...


    Per Miquel López Crespí , escriptor



    Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

    El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.

    Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíllic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíllica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.

    El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).

    A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".

    Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un allot al servei de tothom) i la criada".

    Aquestes excellents condicions per a la feina intellectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), u>El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.

    En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.


    No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.

    'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una allusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':

    'Benhaja el mortal

    que avui per sa boca

    pot tastar sa coca

    del temps de Nadal;

    que a mi, amb el meu mal,

    per no estar dejuna,

    patorrat em cal

    de farina bruna

    Farineta bruna,

    oli sense sal...

    Visca el General

    de l'Espanya una!

    Farineta bruna,

    oli sense sal,

    això és lo que em cal.

    Visca el General!'


    'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".

    Un altre cas de flagrant collaboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, collaborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".

    Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en collaboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, comMallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.

    En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intellectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva).

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)


    Gent que ha estimat el país


    Per Llorenç Capellà, escriptor


    La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.

    Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.

    Diari de Balears (11-V-08)


    Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)


    Llorenç Villalonga i el feixisme militant



    Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

    Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

    Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

    No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    [20/07] «La Rebelión» -«Les Semailles» - Picnic«wobbly» - Atemptat contra Stagnetti - Cauen reductes facciosos - Homenatge a Ascaso -«Mondcivitano» - Giuliani - Guilmot - Yvetot - Corti - Bargalló - Torrego - Danjean - Mett - Cano Pérez - Sesma - Cusset - Ravaté - Long - López Arencibia - Holmberg - Ascaso - Antonini - Liarte - Mougeot - Chassin - Agut - Gil - Díez - Marcos Alarcón - Buján - Díez García - Centeno

    Anarcoefemèrides del 20 de juliol

    Esdeveniments

    Portada d'un exemplar de "La Rebelión"

    Portada d'un exemplar de La Rebelión

    - Surt La Rebelión: El 20 de juliol de 1902 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de La Rebelión. Periódico anarquista. Portava la cita clàssica llatinaFrangar non flectar (Em trencarà, però no em doblegarà). La periodicitat era irregular («Apareix quan pot») i el preu era la voluntat. L'administració la portà José Aquistapace i a partir del número 15 (6 de febrer de 1903) figurà com a director Perfecto Amor i des del 17 (14 de juny de 1903) Mariano Torres. S'hi donava compte de les notícies sindicals, de les activitats dels diferents grups anarquistes («Caballeros del Ideal», «Centro Internacinal»,«Cigarreros Libertarios»,«Emancipación Humana»,«Libertad», «Malhechores Honrados», «Tiempos Nuevos»,«La Verdad», etc.), de la política internacional, de les efemèrides històriques, articles contra la repressió i la Llei de Residència, etc. El número 4 (25 d'agost de 1902), número extraordinària sobre el amor lliure a Montevideo, portà el subtítol«Periódico Socialista-Anárquico». Molts d'articles anaven signats amb pseudònims, però hi trobem articles de H. Arabalac, Roberto Ardigó, Francisco C. Aratta, Bacorniz, Joaquín de Barberena, Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola), Paulina Bigiogero, Brescio, Luis Buchner, F. J. Bruzzone, Pedro Carbonell, Roberto de las Carreras, Juan Casademont, Teresa Claramunt, Juan Claro, Gerónimo Colombo, Bernabé Cordero, F. Domínguez Pérez, Enrique Crosa, Leo Gali, V. García, Alberto Ghiraldo, José Ingenieros (Hermenio Simel), Piotr Kropotkin, Manuel Lago, Irma Lauri, E. Laverdays, A. M. Lazzoni, Palmiro de Lidia, Perfecto B. López, Anselmo Lorenzo, M. A. Macepherson, Teresa Mañé, Ricardo Mella, Edmundo Montagne, R. Notiacris, José Nuñez, Paraf-Javal, Pastini, M. S. Pazos, Francisco Pérez, Mateo Proment, Teresa Ramos Suárez, Oreste Ristori, Francisco A. Riu, Élisée Reclus, José Reguera, Manuel Sabino (Onibas Leunam),A. Sánchez, Sanescril, Jules Simon, Souveraine, Federico Urales, Juan Valls i Henri Zisly, entre d'altres. En sortiren 19 números, l'últim el 29 de juliol de 1903.

    ***

    Portada del primer número de "Les Semailles"

    Portada del primer número de Les Semailles

    - Surt Les Semailles: El 20 de juliol de 1905 surt a Bourges (Centre, França) el primer número del periòdic Les Semailles. Journal anarchiste (Les Llavors. Diari anarquista). Portava els epígrafs:«A cadascú segons les seves fores, a cadascú segons les seves necessitats. Heus aquí la lògica anarquista» i «Mentre duri la iniquitat, nosaltres, revolucionaris, anarquistes, comunistes, restarem en estat de revolució permanent». Havia de ser quinzenal, però aparegué irregularment. Achille Légeret en fou el director i redactor principal i Jean Pagés i Étienne Coudereu els gerent. Trobem textos de Georges Adèce, Sébastien Faure, Lucien Guerchet, Eugénie Giraud, Paul Hensy, Mal Ica, Achille Légeret, Errico Malatesta, A. Médiant, Louise Michel, Paraf-Javal, etc. Mantingué estretes relacions amb la cooperativa«L'Entente Économique», La Lliga de la Regeneració Humana (LRH) i l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i distribuí exemplars d'altres periòdics anarquistes (L'Anarchie,La Grande Grève, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, etc., així com fullets de diversos autors (Errico Malatesta, Victor Méric, Jean Most, Élisée Reclus, Georges Yvetot, etc.). En sortiren dos números més, 1 de setembre i l'1 d'octubre de 1905. Entre març de 1901 i març de 1902 havia aparegut a París (França) una revista amb la mateixa capçalera.

    ***

    Picnic "wobbly" (Seattle, 20 de juliol de 1919)

    Picnic wobbly (Seattle, 20 de juliol de 1919)

    - Picnic wobbly: El 20 de juliol de 1919, a Seattle (Washington, EUA), el Comitè General de Defensa dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), organitza un dels seus«Class War Picnic», berenar campestre en suport dels presos anarcosindicalistes.

    ***

    Esquadra d'Acció feixista en una "expedició punitiva"

    Esquadra d'Acció feixista en una "expedició punitiva"

    - Atemptat contra Spartaco Stagnetti: El 20 de juliol de 1920, a Roma (Itàlia), l'anarquista Spartaco Stagnetti, secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma,és atacat i ferit per un escamot de nacionalistes i de feixistes. Per aquest fet serà declarada la vaga general.

    Spartaco Stagnetti (1888-1927)

    ***

    Caserna de la Montaña després de la rendició (Madrid, 20 de juliol de 1936)

    Caserna de la Montaña després de la rendició (Madrid, 20 de juliol de 1936)

    - Cauen els últims reductes facciosos: El 20 de juliol de 1936, a les 13 hores, la caserna de les Drassanes de Barcelona (Catalunya), on s'havien atrinxerat les últimes tropes rebels, cau a mans dels obrers. Però les pèrdues humanes seran importants, entre elles Francisco Ascaso, que morirà d'un tret enmig del front; serà un dels tres mil obrers revolucionaris que durant aquests dies deixarà la vida pel triomf de la revolució social. La CNT-FAI s'apodera de nombrós armament i controla completament la ciutat. Mentrestant, a Madrid, les forces lleials ataquen la caserna de la Montaña i lluiten contra els rebels de Getafe i de Carabanchel que, després d'una breu, però dura lluita, són reduïts. L'aixecament s'estén a Galícia i es produeixen combats a La Corunya i a Vigo. En un accident d'aviació sobre Cascais (Portugal) mor el general José Sanjurjo, quan venia a fer-se càrrec de l'aixecament. Comencen a perfilar-se les dues zones antagonistes i comencen a organitzar-se columnes. Es forma el Govern Giral, que apel·larà a França. Mola envia emissaris a Itàlia per aconseguir armes i avions. S'engega un pont aeri entre Tutuan i Sevilla per al trasllat de tropes.

    ***

    Portada del fullet d'homenatge a Francisco Ascaso

    Portada del fullet d'homenatge a Francisco Ascaso

    - Homenatge a Francisco Ascaso: El 20 de juliol de 1938 surt a Barcelona (Catalunya), editat per «Tierra y Libertad» el fullet Homenaje del Comité Peninsular de la FAI a F. Ascaso. 1936 - 20 de julio - 1938. Aquest opuscle conté tres articles del destacat militant anarquista Francisco Ascaso Abadía, mor dos anys abans combatent el cop militar feixista, i textos de Diego Abad de Santillán i de Buenaventura Durruti Domínguez.

    ***

    Capçalera de "Mondcivitano"

    Capçalera de Mondcivitano

    - Surt Mondcivitano: El 20 de juliol de 1956 surt al Japó el número tres del periòdic bilingüe japonès-esperanto Mondcivitano. Organo de Mondcivitanoj k militrezistantoj en Japania (Ciutadà del Món). Publicat per l'anarquista japonès Taiji Yamaga, era una publicació antimilitarista afiliada a la Internacional dels Resistents a la Guerra.

    ***

    Carlo Giuliani assassinat

    Carlo Giuliani assassinat

    - Assassinat de Carlo Giuliani: El 20 de juliol de 2001, a Gènova (Ligúria, Itàlia), es reuneixen els militants alterglobalització per protestar contra la sessió de la Cimera del G8 --grup dels vuit països més industrialitzats del món: Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia. El centre de la ciutat es va militaritzar per a l'ocasió i s'aïllà de la resta del món per altres barreres metàl·liques (Zona Roja). El dia abans 19 de juliol 30.000 manifestants van manifestar-se pels drets dels immigrants i contra el racisme, però el divendres 20, quan una desena de milers de manifestants intenten apropar-se al«Mur de la Vergonya», l'exèrcit i la policia --sense oblidar els centenars de guàrdies infiltrats provocadors-- carreguen amb extrema violència contra els militants alterglobalització, la majoria pacifistes. Un jove militant anarquista, Carlo Giuliani, de 23 anys, és abatut d'una bala al cap per un carrabiner i trepitjat per un jeep policíac a la Via Caffa, a prop de la plaça Tommasseo. Centenars de manifestants són també ferits i els anarquistes del Black Block (Bloc Negre) són vilipendiats per les autoritats i per la premsa que els acusen d'haver comès actes violents contra la propietat: trencament de mostradors de bancs i de comerços de luxe i una presó atacada. Però després d'aquest drama, la mobilització no afebleix i l'endemà una immensa manifestació reagrupa 200.000 manifestants. L'anarquista Carlo Giuliani, activista dels moviments alterglobalització i okupa, vivia al barri de Righi i sa família era de Sestri Ponente. Vivia amb son pare, un conegut sindicalista de la centrista Confederació General Italiana de Treballadors. Després de la seva mort, la figura de Carlo Giuliani s'ha convertit en un símbol per als activistes alterglobalització. Exemple d'això són la «Caravana Llibertària Carlo Giuliani» o la «Piazza Carlo Giuliani». La repercussió de la seva mort s'ha estès fora d'Itàlia; com a exemples, la banda britànica anarcopunk Conflict va escriure una cançó (Carlo Giuliani) en la seva memòria, el grup de Vallecas (Madrid) Ska-p va compondre Solamente por pensar dedicada a Carlo, la banda aragonesa Azero li va homenatjar amb Sangre en la manifestació i el grup anarcomusical Los Muertos de Cristo va escriure la peça Muerte accidental de un anarquista. El 5 de maig de 2003 la jutgessa d'instrucció Elena Daloiso va arxivar la causa contra Marco Placanica, de 24 anys, el carrabiner presumpte autor dels tres que van matar Giuliani, accedint a la petició del fiscal Silvio Franz qui havia sol·licitat l'arxiu del cas adduint que l'assassinat de Giuliani no va ser tal, sinó un homicidi en «llegítima defensa» fruit d'una bala desviada per una pedra.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia del processament d'Émile Guilmot apareguda en el diari parisenc "Figaro" del 3 de juliol de 1894

    Notícia del processament d'Émile Guilmot apareguda en el diari parisenc Figaro del 3 de juliol de 1894

    - Émile Guilmot: El 20 juliol de 1853 neix a Nivelles (Brabant, Valònia) l'anarquista Émile Guilmot. Treballà com a obrer pintor de la construcció a Lilla (Nord, França), on milità en el moviment anarquista d'aquesta localitat. A Lilla vivia al número 9 del carrer Saint-Roch. El 2 de juliol de 1894 va ser detingut després de brindar per l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i honorar el seu «venjador» Sante Geronimo Caserio; portat davant la justícia, se li va decretar l'expulsió del país dos dies després. El 10 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Nord pel delicte d'«apologia criminal d'assassinat» i condemnat a quatre mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diferents ocasions per «abús de confiança»,«rebel·lió, cops i ultratges als agents». La policia belga assenyalà que «mantenia correspondència amb anarquistes estrangers». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Georges Yvetot

    Georges Yvetot

    - Georges Yvetot:El 20 de juliol de 1868 neix a París (França) el tipògraf, antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Georges Louis François Yvetot, conegut per alguns com Le Bouledogue (El Buldog). Havia nascut a la parisenca caserna dels Minimes on son pare, d'origen normand, feia de gendarme. Orfe de mare, i més tard de pare, creixé amb els Frares de la Doctrina Cristiana i en l'Obra dels Orfes-Aprenents d'Auteuil, dirigida per l'abat Roussel. Per mor de la tuberculosi no va fer el servei militar. Entre 1887 i 1894 treballà com a tipògraf i corrector en La Patrie i Le Petit Soir. En aquests anys treballava per un salari inferior al normal i no desenrotllà cap activitat política. La seva introducció en el món militant començà representant una cooperativa de consum en el Comitè Obrer de la Vidrieria. Sota la influència de Fernand Pelloutier esdevingué anarquista i l'ajudà com a tipògraf en la composició del periòdic L'Ouvrier des Deux Mondes. A la mort de Pelloutier li succeirà en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball (FBT), amb el suport dels seguidors de Jean Allemane (allemanistes) i de Paul Brousse (broussistes), i Paul Delesalle serà nomenat secretari adjunt. Serà reelegit en aquest càrrec en tots els congressos fins a la Gran Guerra. A partir del Congrés de Montpeller de setembre de 1902, el secretari de la Secció de les Borses del Treball (SBT) exercirà alhora la funció de secretari de la Confederació General del Treball (CGT) i per això fou, fins al 1918, el segon dins la jerarquia sindical. Presentà els balanços de l'FBT o de l'SBT en diversos congressos: Niça (setembre 1901), Alger (setembre 1902), Bourges (setembre 1904), Amiens (octubre 1906), Tolosa de Llenguadoc (octubre 1910) i Le Havre (setembre 1912). En elsúltims dos congressos també presentà un informe sobre La Voix du Peuple. Durant el Congrés de Marsella (octubre 1908) romania empresonat. Representà el sindicalisme francès en diverses trobades del moviment sindical internacional: delegat, amb Griffuelhes, a Dublín (1903) sense que tinguessin èxit les seves tesis; representant de la CGT, amb Jouhaux, en la Conferència Internacional de París (agost 1909), on polemitzà durament amb Legien defensant la superioritat de l'acció econòmica sobre l'acció política i proposant, sense èxit, l'organització de congressos internacionals periòdics; participant en la Conferència de Budapest (1911), on entrà en conflicte amb el sindicalisme hongarès; delegat en cap dels sindicalistes francesos en el Congrés d'Alemanya (1911) i del qual haurà de fugir precipitadament cap a França perseguit per la policia; etc. Anarquista proudhonià, es mostrà reticent a l'entrada de l'FBT dins de la CGT durant el IX Congrés el setembre de 1901 a Niça i sempre defensà la independència del sindicalisme respecte als partits, especialment durant el Congrés de Bourges de 1904, on palesà la seva hostilitat a qualsevol pacte amb el Partit socialista. Amb altres anarquistes fundà el desembre de 1902 la Lliga Antimilitarista, que esdevingué després del Congrés d'Amsterdam, de juny de 1904, una secció de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En el Congrés d'Amiens contribuí a l'adopció de la influent «Carta d'Amiens» d'independència sindical. Gran orador, s'especialitzà en la propaganda antipolítica i antimilitarista, fet que el portà nombroses vegades a ser detingut i condemnat, com el setembre de 1903 quan fou condemnat a Nantes a un mes de presó i a 100 francs de multa. Per la campanya pel«Sou del soldat» i, més tard, per la difusió del Manuel du soldat fou denunciat nombroses vegades, però moltes vegades acabaren en absolució. Però a Rouen fou condemnat, el febrer de 1904, a dos anys de presó; el juliol d'aquest mateix any a tres mesos i 100 francs de multa; i el novembre a dos mesos i 50 francs de multa. El 30 de desembre de 1905 va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'afer del «Cartell Roig», crida als soldats editat per l'AIA. Aquest mateix any va publicat La Vache à lait, editat per l'AIA. Detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1907, juntament amb Charles Marck i altres companys, fou condemnat a quatre anys de presó el juny i alliberat l'abril de 1908. Novament detingut i processat l'1 d'agost de 1908 amb tot el grup dirigent de la CGT i amb altres militants arran de la massacre de Villeneuve-Saint-Georges, el 30 d'octubre de 1908 serà absolt amb la resta. Durant les seves detencions la secretaria passà a mans de Delesalle i de Garnery. Portà a terme una activa campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. En 1912 publicà en La Bataille Syndicalisteun article titulat«Désertez!» i pel qual el ministre de Justícia Jean Louis Barthou el detingué el juliol de 1913. A començaments de 1914, Gaston Doumergue, president del Consell de ministres, alliberà presos antimilitaristes, però no Yvetot que havia estat condemnat a un any de presó. Oposat a tot reformisme, combaté, especialment l'octubre de 1910 en La Voix du Peuple i en el Congrés de Tolosa, contra l'arbitratge obligatori, per la llibertat de vaga, contra tota llei reformista, etc. No mostrà hostilitat vers els cercles intel·lectuals i fou un dels principals propulsors de l'adhesió dels funcionaris (correus, mestres, etc.) als sindicats. El març de 1907 participà activament en la vaga dels estibadors i en el Congrés de la Federació de Mestres. Quan esclatà la Gran Guerra, la política de la «Unió Sagrada» el desmoralitzà i abandonà orgànicament les tasques sindicals retornant al seu ofici de tipògraf. En aquesta època fou director de l'Associació Nacional dels Orfes de Guerra, amb seu a Étretat, i es dedicà plenament als infants. En 1915, a més de treballar com a corrector en Le Journal i en L'Information, marxà a Montenegre i a Sèrbia per evacuar orfes iugoslaus quan els exèrcits dels imperis centrals ocuparen el país. Eliminat del Comitè de la CGT en 1918, s'inclinà cap les minories cegetistes. Durant el període d'entreguerres participà en campanyes pacifistes i col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes francesos i belgues: Le Combat (1926-1929), La Conquête du pain (1934-1935), La Patrie Humaine (1931-1939), Le Raffut (1921-1922), La Revue Anarchiste (1929-1936), Le Semeur (1923-1936), etc. L'1 de maig de 1918 fou admès en el Sindicat de Correctors i entre 1920 i 1932 en pertanyé al Comitè Sindical. En 1935 publicà les seves memòries en La Conquête du pain i participà amb el grup de militants al voltant del setmanari Sydicats, fundat l'octubre de 1936. En maig de 1938, a Draveil, sota els auspicis de la Lliga dels Drets de l'Home, va fer una conferència sobre Pelloutier juntament amb Froideval i R. de Marmande. A començaments de 1939, amb Ch. Marck i G. Guiradu, fundà un grup de suport mutu de vell militats cegetistes (Ble, Le Pen, Cleuet, Perrot, Charlier, De Marmande, etc.). Poc abans de la guerra, signà el manifest«Paix immédiate», de Louis Lecoin; denunciat, no fou empresonat a causa de la seva salut. Després de la declaració de guerra, abandonà la CGT. En 1940 es va sotmetre a una greu operació, perdé la feina i caigué en la misèria. En 1942, per sobreviure acceptà presidir el Comitè Obrer de Socors Immediats (COSI) fundat pels sectors sindicals col·laboracionistes amb els ocupants alemanys arran dels bombardeigs britànics sobre la zona industrial parisenca. Aquest compromís amb els sectors col·laboracionistes li serà fortament criticat, malgrat una vida militant irreprotxable. Poc dies després, Georges Yvetot va morir a causa de les seqüeles d'aquesta operació l'11 de maig de 1942 a París (França) i fou incinerat el 15 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise davant de dues-centes persones. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdic llibertaris, com ara Le Libertaire, Le Mouvement Socialiste, L'Avant-Garde,La Guerre Sociale, La Révolution,La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, L'ÉcoleÉmancipée, La Bataille Syndicaliste, Plus Loin, La Voix Libertaire, etc., i col·laborà en L'Éncyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. És autor de Le syndicalisme, les intellectuels et la CGT (s. d.), Vers la grève générale (1902), ABC syndicaliste (1908), Le nouveau manuel du soldat (1908), Syndicat et syndicalisme (1910, amb Delesalle, Griffuelhes i Pouget) iLa triple action de la CGT (1913), entre d'altres.

    ***

    Egidio Corti

    Egidio Corti

    - Egidio Corti: El 20 de juliol de 1886 neix a Calolziocorte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Egidio Corti. Sos pares es deien Giuseppe Corti i Angela Angeloni. Estudià fins el tercer grau d'elemental i es guanyava la vida com a obrer mecànic. Formà part del Grup Llibertari «Bergamasco», creat el 2 d'agost de 1914 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), i del qual formaven part Vittore Colla Luigi Caglioni, Gaetano Ghirardi, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, entre d'altres. El 28 d'abril de 1916 va se cridat a files i lluità en infanteria en la Gran Guerra, després en artilleria de campanya i, des de l'1 d'octubre de 1918, a Albània. L'agost de 1919 va ser llicenciat. Subscriptor del periòdic anarquista Fede!, amb l'arribada del feixisme el seu domicili va ser escorcollat en diverses ocasions. El 7 de febrer de 1926, amb l'anarquista Gaetano Ghirardi, secretari del Grup Llibertari «Bergamasco», va se detingut i empresonat el 25 de març de 1926 acusat d'haver afavorit la fuga del tipògraf anarquista Luigi Caglioni, buscat per possessió d'explosius. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà, sentència confirmada pel Tribunal de Milà (Llombardia, Itàlia) el 4 d'octubre, a sis mesos de presó. La sentència s'havia d'executar amb un arrest l'11 de febrer de 1927, però, mentrestant, el 2 de desembre de 1926 va ser detingut a Bèrgam amb altres 11 antifeixistes considerats«perillosíssims», entre ells els anarquistes Alessandro Caglioni, Luigi Vitali i Gaetano Ghirardi. El 12 de desembre se li va assignar deportació per tres anys a l'illa de Lampedusa. Aprovat condicionalment el confinament el 19 de març de 1927, va ser immediatament detingut per a complir la pena anterior i el 20 de juliol sortí de la presó Agrigent (Sicília) en acabar la condemna. Sempre vigilat per la policia, el 4 de gener de 1930 va ser detingut preventivament per la policia. Egidio Corti va morir el 14 d'octubre de 1936 en una clínica de Trescore Balneario (Llombardia, Itàlia), on havia estat hospitalitzat feia un temps a conseqüència dels maltractaments i de les tortures patides.

    ***

    Foto policíaca de Jaume Bargalló Casado (14 de setembre de 1913)

    Foto policíaca de Jaume Bargalló Casado (14 de setembre de 1913)

    - Jaume Bargalló Casado: El 20 de juliol de 1887 neix a Pratdip (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Jaume Bargalló Casado. Sos pares es deien Tomàs Bargalló i Teresa Casado. D'antuvi republicà, el 30 d'agost de 1903 va ser nomenat vicepresident del Centre Republicà de Ginestar (Ribera d'Ebre, Catalunya). Cap el 1908 arribà a Elna (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de jornaler a diverses bòbiles de la localitat. El setembre de 1913 vivia a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i aquest mateix any va ser fitxat com a «anarquista militant, perillós i capaç de cometre un atemptat». Segons la policia era membre del grup anarquista «Los Explotados». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia sobre la recerca d'Elías Torrego Illanas aparaguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de gener de 1969

    Notícia sobre la recerca d'Elías Torrego Illanas aparaguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de gener de 1969

    - Elías Torrego Illanas: El 20 de juliol de 1888 neix a Aguilafuente (Segovia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Elías Torrego Illanas. Durant la guerra civil fou responsable de les cuines del «Batalló Toledo» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on es va perdre el seu rastre.

    ***

    Notícia de la detenció d'Henri Danjean apareguda en el diari parisen "La Matin" del 17 de setembre de 1938

    Notícia de la detenció d'Henri Danjean apareguda en el diari parisen La Matin del 17 de setembre de 1938

    - Henri Danjean: El 20 de juliol de 1894 neix a Chagny (Borgonya, França) l'anarquista Henri Auguste Danjean. Era fill d'un empleat ferroviari. Casat el 28 de juny de 1917 al III Districte de París, no tingué infants. Es guanyava la vida com a gravador de metalls. Milità en el grup anarquista de Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França) i en el Congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la comissió de control de la seva directiva. Quan esclatà la guerra d'Espanya es trobava a Barcelona (Catalunya) i en la tardor de 1936 va ser nomenat membre de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant-se del reclutament de milicians. A començament del gener de 1937 passà a la Península amb un grup de 24 militants anarquistes amb la intenció allistar-se en les milícies confederals, entre ells Nils Lätt, Angelo Denegri, Jean Grégoire, Marcel Buillot, Lucie Debaud, René Marchand, Émile Lacroix i Albert Meyer; tots portaven un salva conduit de la Delegació Permanent de la CNT-FAI a França. Aquell mateix 1937 retornà a França i durant aquest any animà el Comité Anarcho-Syndicaliste pour la Défense et la Libération du Prolétariat Espagnol (CASDLPE, Comitè Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol), comitè que va ser dirigit per Pierre Besnard. En aquesta època vivia a Drancy (Illa de França, França). El 13 de setembre de 1938 va ser detingut, juntament amb l'espanyol Francisco Pablo i el venedor d'objectes vells Léon Tramuset, acusat de tràfic d'armes entre Suïssa, Bèlgica i França, cap a Espanya. El gener de 1949 va ser esborrat per la policia parisenca del registres de domicilis d'anarquistes a vigilar a causa de la seva partida cap a Tolosa de Llenguadoc. L'1 de març de 1949 el Tribunal Civil del Districte del Sena dissolgué el seu matrimoni i el 9 de setembre de 1952 es casà novament a Tolosa de Llenguadoc. Henri Danjean va morir el 21 de novembre de 1953 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    *** 

    Ida Mett

    Ida Mett

    - Ida Mett:El 20 de juliol de 1901 neix a Smorgon (Hrodna, Rússia; actualment Bielorússia) la metgessa anarquista i sindicalista revolucionària Ida Gilman, més coneguda com Ida Mett. Sos pares, comerciants de teixits de la comunitat jueva, li van permetre cursar estudis de medicina, primer a Khàrkov i després a Moscou, i es va casar amb David Tennenbaum. Detinguda per activitats subversives i«antisoviètiques», es va veure obligada a sortir de Rússia clandestinament amb la complicitat de contrabandistes jueus en 1924. Després de dos any vivint a Polònia amb uns parents, arriba a París en 1926, on es troba Volin i Arshinov, així com Nicolaj Lazarévitch, que es va convertir en son company. Aquest mateix any participarà en la creació de la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris, amb Makhno, Arshinov, Valevsky i Linsky. El grup editava el periòdic Dielo Truda (La causa del treball) i Ida hi feia tasques de correcció. En aquests anys també va ajudar a corregir les memòries de Makhno. En 1928 Ida i Nicolaj són exclosos del grup per execució de ritus religiosos --a la mort de son pare, Meyer Gilman, havia encès una espelma-- i organitzen campanyes informatives sobre la realitat de la classe obrera a la Rússia soviètica per França, Bèlgica i Suïssa. Editen el periòdic La Libération syndicale fins que són expulsats del país el 25 de novembre de 1928. Refugiada a Bèlgica juntament amb son company, prossegueix els seus estudis de medicina, obtenint la llicenciatura en 1930, però sense poder exercir ni a Bèlgica ni a França. L'amistat amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti els portarà a entrar a Espanya clandestinament en 1931, on participaran en nombrosos actes públics --com ara al Primer de Maig de 1931, al costat, de Volin com a representants del moviment llibertari rus; també es conta que va mostrar la seva experiència mèdica curant el braç d'Ascaso ferit de bala-- i faran un reportatge sobre la naixent República i l'anarcosindicalisme per a La Révolution Proletarienne. De tornada a Bèlgica creen, en 1933, amb Jean De Boë, el periòdic Le Réveil syndicaliste, i pateixen condemnes per la seva militància llibertària i antimilitarista. En 1936 tornen a França il·legalment i s'instal·len a Pré-Saint-Gervais. És quan Ida es converteix en la secretària del Sindicat d'Empleats del Gas a la Borsa de Treball. Durant aquests anys col·laborarà amb Le Libertaire. En 1938 esclatarà una polèmica entre Mett i La Révolution Prolétarienne sobre la qüestió antisemita, i deixarà de publicar-hi. El 8 de maig de 1940, Nicolaj i Ida són detinguts i separats; Ida estarà internada amb son fill Marc de vuit anys al camp de Rieucros (Losera) del qual sortirà gràcies a Boris Souvarine l'abril de 1941, que els va aconseguir la residència vigilada a La Garde Freinet (Var), i Nicolaj al camp de Vernet. Després s'instal·laran a Draguignan fins a la primavera de 1946. En 1948, treballa com a metgessa en un sanatori d'observació d'infants jueus tuberculosos a Brunoy (Var). Des dels anys 1940 fins a la fi de sa vida treballarà de traductora tècnica en la indústria química. És autora de nombroses obres, com ara Au secours de Francesco Ghezzi, un prisonnier du Guépéou (1930), La Commune de Cronstadt:crépuscule sanglant des soviets (1948),La médecine en URSS (1953), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954), Le paysan russe dans la révolution et la post-révolution (1968), Souvenir sur Nestor Makhno (escrit en 1948 i editat pòstumament en 1983). Ida Mett va morir el 27 de juny de 1973 a París (França). Els arxius documentals d'Ida Mett i de Nicolaj Lazarévitch es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Luis Cano Pérez

    Luis Cano Pérez

    - Luis Cano Pérez: El 20 de juliol de 1904 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Cano Pérez. En 1929 marxà a Catalunya, on treballà primer al port i després de paleta. A l'Hospitalet de Llobregat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, sempre adscrit al sector més radical, amb Josep Xena Torrent, Josep Abella Pérez i altres. El desembre de 1933 participà activament en l'aixecament revolucionari a l'Hospitalet que proclamà el comunisme llibertari. El juliol de 1936, amb un escamot armat de l'Hospitalet, marxà a Serón i impedí la repressió. Entre 1936 i 1937 fou regidor de Defensa de l'Ajuntament de l'Hospitalet i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Alguns li van atribuir la direcció de patrulles de control i per això va ser detingut arran de l'assassinat el 25 d'abril de 1937 de l'aleshores comunista Juan Roldán Cortada, secretari de Rafael Vidiella, conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya; però dies després fou alliberat. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià a França i l'any següent passà a Santo Domingo. Entre 1941 i 1942 intentà crear una colònia llibertària per la zona del riu Saloya (Pichincha, Equador), amb Josep Peirats Valls, Alejandro Gilabert Gilabert i Antonio Bonilla Albadalejo. Més tard es dedicà a la plantació del plàtan i de cafè i organitzà cooperatives de productors a l'Equador. Sos germans Enrique, José i Juan també van ser militants anarquistes. Sa companya va ser Laura García Zaloña (Áurea), activa militant de les Joventuts Llibertàries. Luis Cano Pérez va morir el 3 de maig de 1972 a Guayaquil (Guayas, Equador).

    ***

    Elías Sesma Miguel

    Elías Sesma Miguel

    - Elías Sesma Miguel: El 20 de juliol de 1906 neix a Sartaguda (Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Elías Sesma Miguel. Sos pares es deien Pedro Sesma i Natividad Miguel. Treballava de jornaler al seu poble natal i presidia la Junta Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Casat amb Justa Arpón Arpón, era pare d'una filla. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fugí, però va ser apressat a Arnedo (La Rioja, Espanya) i el 30 de juliol de 1936 tancat al Fort de San Cristóbal de Pamplona. Tret de la presó, Elías Sesma Miguel va ser executat extrajudicialment el 17 de novembre de 1936 a Pamplona (Navarra) «a conseqüència de la passada lluita nacional contra el marxisme». Sos germans Bernabé i Agapito també van ser assassinats.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc "La Croix" del 26 de gener de 1895

    Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc La Croix del 26 de gener de 1895

    - Albert Cusset: El 20 de juliol de 1901 mor a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) l'obrer de sastreria i militant anarquista, partidari de la«propaganda pel fet», Albert Louis Cusset. Havia nascut el 10 de maig de 1874 a França. Vivia a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892 redactà una poesia «en honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i d'incendi, va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893, després d'un escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia, la policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos anarquistes francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de l'assassinat del sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va ser descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de la Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar pel pes de l'enginy que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla, claus, cadenes, tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil. Cusset, que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent, veí seu, es vantava en una taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que l'explosió no s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca Ravachol! Visca l'anarquia!» Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de Boulogne-sur-Mer, després d'haver oposat als agents una forta resistència; tenia a la butxaca una fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció una gran multitud el volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva després de la detenció, es trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un capità de la Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que mantenia correspondència amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René Chaughi). També estava en relació amb el químic Rateau de Brussel·les (Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont, Itàlia) i dels Estats Units. El 8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó i a cinc francs de multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant l'audiència va demanar permís per llegir un escrit i davant la negativa del president, va cridar:«Visca l'anarquia i mort als èmuls de Vidocq!» El tribunal el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a 1.000 francs de multa per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la instrucció de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat empès per fer aquesta acció per un tal«Senyor Paul», qui li havia lliurat tres francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que després d'aquest atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar les cases dels jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut en diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener de 1895 va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys de treballs forçats, pena que purgà, sota la matrícula 27.025, a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois), que el cita en les seves memòries. Sota la influència de Léon Ortiz, que renegà de les seves idees i acabà col·laborant amb l'administració penitenciària i assistint a la missa dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens d'antic alumne dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració penitenciària el considerava com a «anarquista extremadament perillós malgrat la seva joventut, a vigilar especialment», però durant els sis anys que hi va romandre, no va patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va morir el 20 de juliol de 1901 a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa).

    ***

    Jules Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne

    Jules Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne

    - Jules Ravaté: El 20 de juliol de 1916 mor a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jules Ravaté, conegut com F. Sauvert o Sauvert. Havia nascut el 15 de novembre –algunes fonts citen 15 de setembre– de 1875 a Roanne (Roine-Alps, Arpitània). Fill d'un venedor de diaris i d'una obrera teixidora, de molt jovenet s'integrà en «Le Révolté de Roanne», petit grup anarquista d'aquesta localitat. Treballà de mecànic encarregat de reparar les màquines teixidores i en 1890 s'adherí a les Joventuts Socialistes Revolucionàries (JSR) i fundà la seva biblioteca. Col·laborà amb elements del sector esquerrà dels seguidors de Jules Guesde, agrupats al voltant de Duffin i influenciats per Édouard Mayeux. En 1896 entrà a formar part de la cooperativa«La Solidarité» i fou inscrit en la llista d'«anarquistes perillosos» establerta per les autoritats. A partir d'octubre de 1896 la seva casa es converteix en lloc de reunió dels companys per fer lectures comunes i conferències. En 1897 fou delegat al congrés de les JSR celebrat a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) i aquest mateix any començà a col·laborar amb el periòdic socialista de Lió Le Peuple. Encara que la seva formació cultural fou autodidacta, en 1899 ideà una Universitat Popular, que acabà fundant dos anys després, sota el nom de «La Coopération des Idées» (La Cooperació de les Idees), i de la qual fou el seu tresorer, dedicant-se a la tasca docent. Membre del consell directiu de la Unió Sindical de la Indústria Tèxtil (USIT), n'esdevingué el secretari i dirigí importants i nombroses vagues en 1901, encara que presentà la dimissió poc després quan el sindicat va caure sota influència socialista. En 1901 es casà amb la militant de la Confederació General del Treball (CGT) Eugénie Bonnet. En 1907 va ser assenyalat com un dels membres més destacats dels «antipatriotes» del departament del Loira. A partir del 27 de març de 1911 l'Ajuntament de Roanne li encarregà la gestió de la biblioteca popular, càrrec del qual fou cessat el 31 de desembre de 1912 per part del nou alcalde reaccionari. Amb el temps esdevingué un dels conferenciants més populars del moviment llibertari i antimilitarista. En 1914 va ser mobilitzat, però va ser retornat a casa seva a causa de la seva precària salut. En 1915 treballà d'ajudant de bibliotecari al seu poble i, entre juliol i desembre, fou secretari de l'anarquista positivista Georges Deherme, el qual li influencià força. Sota els pseudònims de F. Sauvert i Sauvert, publicà entre 1897 i 1914 nombrosos articles en diverses publicacions periòdiques anarquistes i socialistes, com ara Les Amitiés Foréziennes et Vellaves, Bulletin d'Union et d'Action Morale, Bulletin des UP (Universitats Populars),Les Cahiers du Centre, Le Coopérateur de Roanne, La Coopération des Idées,Le Flambeau, Le Mutualiste Français, Le Peuple, Le Réveil Roannais, Le Roannais Socialiste,Rodumna, Les Temps Nouveaux, Le Textile, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, etc. És autor de L'Action syndicale et les partis socialistes (1903) i La défense desêtres vivants (1914). Jules Ravaté va morir el 20 de juliol de 1916 a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) i sa vídua, Eugénie Bonnet, l'11 de gener de 1917 llegà els seus llibres científics i filosòfics i els seus arxius personals a la biblioteca municipal d'aquesta localitat. En 1920 Georges Deherme publicà el fulletó biogràfic Un prolétaire. Jules Ravate.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 446 | 447 | (Page 448) | 449 | 450 | .... | 465 | newer