Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 437 | 438 | (Page 439) | 440 | 441 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 05/07/19--23:02: Maig 2019
  • 8 de maig a les 20h a la Biblioteca de Sóller, presentació de "La Memòria de l'Oracle" amb intervenció de "Sollerica".

    0 0

    [08/05] Baralla entre anarquistes - Fets de Maig - París (08-05-68) - Raoux - Salgado - Roscigna - Bonnaud - Fedeli - Urrea - Woodcock - José Esteve - Villegas - Ripoll - Dubois-Desaulle - Zasulic - Zanella - Lemel - Lallana - Cabañas - Sampériz - Hirszauge - Pinton - García Jiménez - Rosell - Saborit - Mouna - Escuder

    Anarcoefemèrides del 8 de maig

    Esdeveniments

    Notícia sobre la baralla entre anarquistes publicada en el diari parisenc "Le Radical" del 9 de maig de 1910
    Notícia sobre la baralla entre anarquistes publicada en el diari parisenc Le Radical del 9 de maig de 1910

    - Baralla entre anarquistes: El 8 de maig de 1910, a les sis del matí, al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre del barri de Montmartre de París (França), seu de les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), es produeix un violent altercat entre dos sectors enfrontats del moviment anarquista parisenc. Les «Causeries Populaires» eren una mena d'universitat popular, però sense estructura fixa ni regles precises, establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les temàtiques que es tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per Albert Joseph (Albert Libertad) i per Georges-Mathies Paraf-Javal. Amb el temps sorgiren rivalitats entre Libertad, que buscava més el caràcter propagandístic dels debats, i Paraf-Javal, que reivindicava un aspecte més formador, educatiu i«anarquista científic» de les xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i«científics» degeneraren en guerra oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics), que succeïa al Groupe de la Pensée Libre (GPL, Grup del Lliure Pensament) i s'oposava a Libertad, que morí en 1908, i els seus seguidors. El 8 de maig de 1910, Paraf-Javal, acompanyat dels seus dos fills i d'una desena de companys, entre ells Joseph Alix, Georges Augé, Ange Colin, Dubois, Maurice Duflou i els germans Philipe i Louis Sagnol, es dirigiren al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire per intentar recuperar el material d'impremta i diversos mobles que l'impressor Maurice Duflou, tipògraf de L'Anarchie que havia estat expulsat de males maneres del local cinc dies abans, reclamava com a seus. Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol resultà mortalment ferit per tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i Paraf-Javal també resultaren ferits. Portat amb ambulància a l'Hospital Lariboisière de París, Louis Sagnol va morir durant la nit del 9 al 10 de maig a conseqüència de les ferides d'armes de foc. L'anarquista Louis Sagnol, ebenista de professió, vivia al número 4 de l'avinguda Philippe-Auguste de París, i, ben igual que son germà Philippe Sagnol, també ebenista, era membre del Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics). Cinc membres del grup de les «Causeries Populaires» (Albert Buniero, Émile Butilleul, André Laheurte, Herménégilde Lorenzi, André Georges Roulot) van ser jutjats per aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910 per l'Audiència del Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats a cinc anys de presó, Buniero (Banin) a tres mesos de presó i 100 francs de multa, i Butilleul i Roulot (Lorulot) van ser absolts. La rivalitat entre els dos grups, entre«propagandistes» i«científics», durà fins la desaparició de les «Causeries Populaires».

    ***

    Carros de combat UNL-35 dels guàrdies d'assalt patrullant els carrers barcelonins

    Carros de combat UNL-35 dels guàrdies d'assalt patrullant els carrers barcelonins

    -Últim dia dels Fets de Maig: El dissabte 8 maig a Barcelona (Catalunya) la normalitat va ser absoluta, però els ànims encara no estaven apaivagats, ja que la situació era de vencedors i vençuts. Els guàrdies portats des de València es passejaven en grups per la ciutat amb talant provocatiu, com pacificadors victoriosos. Els cenetistes es negaven a lliurar les armes i a ser escorcollats, fet que va donar lloc a algun episodi amb morts, ja que els guàrdies destruïen els carnets cenetistes. Van sortir tots els diaris amb total normalitat i l'òrgan del PSUC, Treball, ja assenyalava com a màxim responsable dels fets al POUM; fins i tot La Batalla, del POUM, que s'imprimia a altres impremtes després de la confiscació de les seves, i Solidaridad Obrera, de la CNT, recomanaven abandonar la lluita i reprendre la feina. Els combats havien acabat i havien deixat uns cinc-cents morts i més d'un milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va quedar lliure per a la repressió stalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.

    ***

    Una pintada en un carrer parisenc durant el Maig del 68

    Una pintada en un carrer parisenc durant el Maig del 68

    - París (08-05-68): El 8 de maig de 1968 a París (França), els combats entre estudiants i forces de l'ordre acaben a les 3 de la matinada. L'Humanité surt el matí acusant el govern. Els diputats comunistes reclamen la gràcia per als condemnats i es produeix la primera declaració oficial de la direcció del Partit comunista, on es confirma la nova línia: denuncia del govern, de la repressió i del «sistema d'ensenyament inadaptat». De bon dematí, els estudiants dels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) comencen a actuar. A molts instituts, sobre tot de París, però també a la resta de l'Estat, els alumnes es manifesten, fins i tot amb els seus professors. Uns dos mil alumnes de l'institut Paul Valèry del Districte XII de París, desfilen pel barri alertant els altres instituts i escoles; el mateix passa amb els instituts Buffon, Charlemagne, Turgot o Rodin. A les 18 hores es produeix un míting a la Facultat de Ciències de l'Halle aux Vins. La majoria dels congregats no sembla voler acceptar fàcilment el brusquer canvi de parer de les direccions de les organitzacions polítiques que fins al dia abans havien vituperat el moviment. Els manifestants, després d'alguns discursos dels sindicalistes, cridaven: «Oportunistes!» El «Moviment del 22 de Març» decideix escampar la lluita contra la repressió policíaca no només al Barri Llatí sinó a tot París. Cap a les 20 hores, després de l'acte, al qual participen Alfred Kastler i Jacques Monod, premis Nobel de medicina, una manifestació comença la marxa cap al Barri Llatí enmig d'una suau pluja; son unes 20.000 persones. Una hora més tard, davant dels jardins de Luxemburg, a la plaça Edmond Rostand, els«organitzadors» donen l'ordre de dissolució, provocant entre els manifestants decepció i descontent. Es formen grups de discussió: els manifestants no admeten que el seu moviment sigui «utilitzat, reciclat o castrat» per forces polítiques que li són alienes, i «que pretenen únicament reforçar la seva oposició al gaullisme en benefici de la socialdemocràcia». Mentrestant es produeix un debat a l'Assemblea Nacional, on la comunista Fédération de Gauche Démocratique et Socialiste (FGDS, Federació d'Esquerra Democràtica i Socialista) fa una proposta de llei que demana l'amnistia dels estudiants empresonats; però el govern rebutjarà tota discussió. Aquesta nit, el general De Gaulle rep un telegrama: «Demanen encaridament faci gest personal susceptible apaivagar rebel·lió estudiantil: amnistia d'estudiants condemnats, reobertura de facultats. Respectuosament: François Mauriac, François Jacob, André Lwoff, Jacques Monod i Albert Kastler.»; tots premis Nobel.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Jean Raoux (ca. 1894)

    Foto policíaca de Jean Raoux (ca. 1894)

    - Jean Raoux: El 8 de maig de 1862 neix a Saint-Spère (Alvèrnia, Occitània) el sabater anarquista Jean Raoux. Instal·lat a París, visqué al número 15 del carrer Geffroy-L'Angevin de la capital francesa. El 22 de juny de 1882 va ser detingut, amb altres quatre companys (Auguste Clais, Auguste-François Aumaréchal, Perrier i Julien Gauthier), quan feia costat una vaga de fusters; jutjat el 7 de setembre d'aquell any pel IX Tribunal Correccional, va ser condemnat a tres mesos de presó per «rebel·lió, cops i injúries» a membres de la Guàrdia de la Pau. El 9 de març de 1883 va ser detingut, juntament amb altres 14 companys, durant una manifestació de periodistes, estudiants i obrers; jutjat l'11 de març d'aquell any, va ser condemnat a tres mesos de presó per cridar des d'un cotxe durant la manifestació frases com: «A baix la República!», «Visca la Comuna!» i «A mi el poble!». El 25 de juliol de 188e va ser jutjat pel VIII Tribunal Correccional per la seva participació en una reunió de suport contra el processament de Louise Michel i en la qual manifestà paraules ultratjants contra els magistrats. Fou un dels promotors d'una crida dirigida als obres sense feina per a celebrar un míting a la plaça de la Borsa de París el 7 de desembre de 1883 la qual es publicà en Le Cri du Peuple; processat per aquesta crida juntament amb 10 companys, encara que el no va signar-la perquè es trobava sota l'autoritat militar, va ser jutjat el 21 de desembre de 1883 per «provocació d'atropament no armat a la via pública», a més d'altres delictes (fabricació d'anyins mortífers i d'explosius, port d'armes prohibides, rebel·lió, ultratges als agents, etc.), essent l'únic dels processats que va ser absolt. Segon la policia, després va desertar es refugià a Amèrica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Francisco Salgado González

    Francisco Salgado González

    - Francisco Salgado González: El 8 de maig de 1887 neix a Pontedeume (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Francisco Salgado González. En 1913, afiliat al Sindicat de Barrinadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer un míting al Ferrol, amb Antonio Orosa, Román Delgado Monteagudo, José Tobías López Bouza i altres, contra la repressió a l'Argentina. A partir de 1914 començà a realitzar tasques sindicals a Pontedeume, participant en la fundació del Sindicat de Mariners Pescadors, del qual fou el seu primer president. En 1919 assistí al Congrés de la Comèdia cenetista en representació de la Unió de Pescadors de Pontedeume i del sindicat «El Despertar de la Humanidad» de Mera. En 1920 participà en la creació de la CNT de Puentedeume, de la qual fou nomenat secretari del seu comitè. Més tard marxà a Ferrol, on fou un dels fundadors del Sindicat Únic del Ram del Transport, i va fer feina com a treballador portuari, sobretot com a estibador. L'agost de 1931 fou nomenat vocal del primer Comitè de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol. El febrer de 1932 va ser detingut per participar en una vaga contra les deportacions d'obrers i aquest mateix any fou delegat dels carregadors de Ferrol en el Ple Regional confederal de Galícia a Ferrol. En 1933 acudí al Ple cenetista de Santiago en representació del Sindicat del Transport del Ferrol i de la Unió Marítima de Fene. En 1934 presidí el Sindicat del Transport. Arran dels fets d'octubre de 1934 fou detingut, jutjat per possessió d'explosius i empresonat fins a octubre de 1935. El desembre de 1935 representà diversos sindicats del Ferrol i de Pontedeume al Ple Regional de Galícia de la CNT a Orense. En 1936 fou delegat d'Ares i de Ferrol al Congrés de la Federació Nacional d'Indústria de la Pesca. Aquest mateix any representà els obrers dels transport i de l'alimentació de Ferrol i els pescadors d'Ares al Congrés de Saragossa de la CNT. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 pogué amagar-se durant tres anys a Ferrol i salvar-se de la repressió. Francisco Salgado González va morir de malaltia en 1939 a Ferrol (La Corunya, Galícia), poc després d'acabar la guerra i després de rebutjar un oferiment per participar en un intent de fuga des del port de Ferrol.

    ***

    Moment de la detenció de Miguel Arcángel Roscigna (27 de març de 1931)

    Moment de la detenció de Miguel Arcángel Roscigna (27 de març de 1931)

    - Miguel Arcángel Roscigna: El 8 de maig de 1891 neix a Buenos Aires (Argentina) l'activista i expropiador anarquista Miguel Arcángel Roscigno, més conegut com Miguel Arcángel Roscigna. Sos pares, Vicenzo Roscigno i Filomena Delmastro, eren immigrants italians que havien arribat a l'Argentina en 1887. Es va fer obrer ferrer de la construcció i milità en el gremi dels metal·lúrgics. Estava casat amb Victoria Romano, també filla d'italians. A partir de 1909, arran de la mort del coronel Ramón Lorenzo Falcón, cap de la Policia de Buenos Aires, a mans de l'anarquista Simón Radowitzky, començà a interessar-se per les idees anarquistes. En 1923 fou nomenat secretari del Comitè Pro Presos Socials i Deportats de Buenos Aires, organització que en 1928 començà a editar el periòdic El Preso Social. En 1924 decidí preparar la fuga de Radowitzky i per a aquesta empresa entrà a fer feina de carceller a la colònia penitenciaria d'Ushuaia on es trobava empresonat. El pla fracassà perquè en un congrés de la Unió Sindical Argentina (USA) celebrat a Buenos Aires els socialistes i sindicalistes d'aquesta organització, per desprestigiar el moviment anarquista, palesaren la seva tapadora. Acomiadat de la feina i expulsat del penal, abans d'abandonar Ushuaia incendià la casa del director del presidi. Més tard organitzà la primera fuga del forner Ramón Silveyra, condemnat a 20 anys de presó. En aquest mateix 1924 quatre anarquistes (els germans Alejandro i Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover), que havien vingut d'Espanya per a recaptar fons per a finançar la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, van fer una gira d'assalts, robatoris i atemptats arreu de Sud-amèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile i Argentina). A Buenos Aires havien realitzat dos atracaments, a l'estació de Las Heras i a l'estació de metro de Primera Junta al barri de Caballito de Buenos Aires, els quals van ser un desastre i acabaren amb un policia mort. Roscigna decidí integrar-se en aquest grup expropiador i el 19 de gener de 1926 set individus (els germans Ascaso, Durruti, Jover, Andrés Vázquez Paredes, Emilio Uriondo i Roscigna) assaltaren la sucursal San Martín del Banc de la Província de Buenos Aires, amb un botí de 64.085 pesos i amb un empleat mort i altre de ferit. Amb els diners dels atracaments, finançà part de la campanya d'agitació contra els interessos nord-americans a Sud-amèrica en ple «Afer Sacco i Vanzetti». El 24 de juliol de 1927, després de rebre informes de la policia uruguaiana sobre la seva implicació en l'atemptat amb bomba a la legació nord-americana a l'Uruguai i sobre la preparació d'un artefacte explosiu col·locat dins d'un llibre per ser enviat al director del penal d'Ushuaia, va ser detingut a casa seva a Buenos Aires. Després de diversos dies d'interrogatori, va ser alliberat per manca de proves. Amb Andrés Vázquez Paredes i els germans Vicente i Antonio Moretti, formà un nou grup expropiador i l'1 d'octubre de 1927 aquest assaltà el pagador dels sous de l'Hospital Rawson de Buenos Aires; el botí fou de 141.000 pesos, però l'escorta Francisco Gatto resultà mort quan intentà disparar per evitar el robatori. La banda de Roscigna decidí fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuaren el delta amb el bot E pur se muove i arribaren a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke. L'11 de febrer de 1928, Emilio Uriondo, empresonat per posar una bomba a la legació nord-americana de Montevideo, va ser alliberat i se sumà al grup de Roscigna. En aquesta època Durruti li proposà que actués amb el seu grup a Espanya, però Roscigna s'estimà més seguir lluitant al Río de la Plata. En el grup de Roscigna, a més d'Uriondo i dels germans Moretti, s'integraren tres anarquistes catalans del grup de Durruti: Jaume Tadeo Peña, Pere Boadas Rivas i Agustí García Capdevila. Impacients, en 1928 els germans Moretti i els catalans assaltaren pel seu compte l'Oficina de Canvi Messina de Montevideo, portant-se un botí de 4.000 pesos uruguaians i deixant tres morts i tres ferits. Arran d'una confidència, la policia cercla la casa on s'havia refugiat el grup; els tres catalans i Vicente Moretti es van lliurar als agents, però Antonio Moretti cremà els diners i després se suïcidà amb un tret al cap. Vicente Moretti i els catalans van ser tancats a la presó de Punta Carretas de Montevideo, Uriondo fugí al Brasil i Roscigna retornà a l'Argentina. El febrer de 1929 Roscigna assaltà els establiments Kloeckner i l'octubre de 1930, amb Severino Di Giovanni, atracà el pagador d'Obres Sanitàries al barri de Palermo de Buenos Aires. El setanta per cent del botí de 286.000 pesos es va destinar al suport dels companys anarquistes presos i per a finançar l'alliberament dels companys tancats al penal de Punta Carretas. El 18 de març de 1931 els tres anarquistes expropiadors catalans i Vicente Salvador Moretti, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadiren de la presó de Punta Carretas després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir elsúltims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Fernando Malvicini, anarquista del grup de Severino Di Giovanni. Pocs dies després, el 27 de març de 1931, arran d'una delació, Roscigna, Moretti, Vázquez Paredes, Paz i Malvicini van ser detinguts. Jutjats, van ser condemnats a sis anys de presó. El 31 de desembre de 1936, complida la pena, les autoritats uruguaianes aplicaren als penats l'«Edicte d'Indesitjables» i van ser expulsats cap a Buenos Aires i lliurats al Departament d'Ordre Social argentí. Paz va ser traslladat a Córdoba on finalment va ser alliberat per un grup anarquista que atacà la comissaria. L'última notícia coneguda sobre Roscigna fou el 25 de maig de 1937. A Roscigna, com a Vázquez Paredes i a Malvicini, se li va aplicar l'anomenada «Llei Bazán»–l'inspector general Fernández Bazán establí com a norma per als seus subordinats la llei de«Primer, disparar; després, preguntar»–  i van ser assassinats i llançats al Río de la Plata. Mai no es van trobar els seus cadàvers.

    Miguel Arcángel Roscigna (1891-1937)

    ***

    François Bonnaud a començament dels anys vint

    François Bonnaud a començament dels anys vint

    - François Bonnaud: El 8 de maig de 1896 neix a Angers (País del Loira, França) el socialista, comunista i, després, anarquista i anarcosindicalista François Joseph Victor Bonnaud –a vegades el llinatge citat d'altres maneres (Bonneau, Bonnot, etc.). Son pare, ferrador, abandonà ell i sa mare i entre 1907 i 1916 es va veure obligat a treballar com a obrer agrícola a la granja d'uns oncles. El setembre de 1916, en plena Gran Guerra, va ser incorporat al IV Regiment de Zuaus establert al fort de Rosny-sous-Bois (Illa de França, França), on entrà en contacte amb el moviment pacifista i revolucionari de la mà del periòdic La Vague, i en 1919 va ser desmobilitzat; aquesta experiència bèl·lica el vacunà definitivament de tot patriotisme. El febrer de 1919 entrà a treballar en la«Companyia París-Orleans» de ferrocarrils i participà activament en la gran vaga de maig de 1920, fet pel qual va ser acomiadat. En aquesta època, amb Maurice Faivre, s'adherí al Comitè per la III Internacional i a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), per lluitar a favor de la Revolució russa. Ben aviat va ser nomenat secretari de la secció socialista de Saint-Lô (Normandia, França) i continuà militant, encara que acomiadat, en el Sindicat dels Ferroviaris. Entre juny de 1920 i març de 1921 treballà com a obrer a la fusteria «Le Meuble Massif» i a la fàbrica de productes químics Gaubourg. Entre setembre de 1920 i juliol de 1921 fou secretari del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) del departament de Maine i Loira. El 29 d'octubre de 1920 es casà. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de desembre de 1920, durant un temps estigué afiliat a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), però ràpidament l'abandonà, rebutjat tant pels caps del Partit com pel govern bolxevic. Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció del periòdic L'Anjou Communiste, on defensà el sindicalisme revolucionari. El novembre de 1921 va ser acomiadat de l'empresa Gaubourg i retornà a «Le Meuble Massif», esdevenint el gener de 1922 secretari del Sindicat del Moble. En plena escissió confederal, fou un dels fundadors de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual va ser nomenat secretari. Dins de la CGTU ràpidament s'inclinà per la tendència anarcosindicalista de Pierre Besnard, sector que va fer costat en el I Congrés Confederal de la CGTU que es va celebrar entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 a Sant-Etiève (Arpitània), on representà els sindicats del Moble, de l'Alimentació i dels Metalls d'Angers. Durant el segon semestre de 1922, fou secretari-tresorer de la Unió Departamental Unitària (UDU) del departament de Maine i Loira i del llibertari Grup d'Estudis Socials (GES) d'Angers. A començament de 1923 fou el tresorer del grup anarquista d'Angers, el qual s'adherí l'any següent a la Unió Anarquista (UA). Sembla que en el congrés de l'UDU del 8 d'abril de 1923 els comunistes obtingueren la majoria, però ell en restà secretari fins l'expiració del seu mandat, el gener de 1924, i secretari del Sindicat del Moble fins al 1932. Entre 1926 i 1927 fou el principal organitzador del comitè local de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Esdevingué la bèstia negra dels comunistes locals, però, així i tot, va ser proposat per formar part de la delegació d'aquesta ciutat al IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). Els comunistes portaven determinats opositors a l'URSS amb la finalitat de «convertir-los», però ell, sabent el que l'esperava, preparà el seu viatge amb el suport de Nicolaj Lazarévitch i d'Ida Mett. El 10 de març de 1928 deixà França amb tren amb els delegats de la CGTU i arribà a Moscou tres dies després. Hi restà un mes, assistint a nombroses sessions del congrés, però va aprofitar sobretot per posar-se en contacte amb Pierre Pascal i sa companya Eugénie Roussakova, Francesco Ghezzi, Andreu Nin, Adrienne Montégudet i l'oposició llibertària clandestina, entre les quals es trobava la vídua de Piotr Kropotkin i la companya de Maksim Gorki. Ghezzi el va portar als barris obres i li va ensenyar una realitat soviètica molt distinta a la del seu hotel de luxe i de les visites cerimonials reservades als delegats estrangers. Passà clandestinament a França el manuscrit del fullet La dictature bolchevique vue par les anarchistes. Dix ans de pouvoir bolchevique, que va ser publicat per Ida Mett i Nicolaj Lazarévitch al seu retorn. De bell nou a Angers, cap el 15 d'abril de 1928, redactà un llarg text («Une voix discordante dans le choeur des apologistes de la dictature. Ce que j'ai vu à Moscou») que va ser publicat per lliuraments el maig de 1928 en Le Libertaire. Aquest escrit redoblà l'odi que sobre ell tenien els comunistes i descarregà la repressió sobre Ghezzi, que sabien que s'havia vist amb ell a l'URSS. El maig de 1929 Ghezzi va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. La situació dins de la CGTU d'Angers esdevingué insostenible i el desembre de 1929 el Sindicat de la Fusta, que havia fet costat Bonnaud contra la difamació, esdevingué autònom, situació que es mantingué fins a la reunificació sindical de 1936, restant Bonnaud secretari fins al 1932. A partir de 1929 es va consagrar sobretot al pacifisme dins de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en 1930 formà part de la Unió dels Propagandistes Antireligiosos (UPA). Amic d'Aristide Lapeyre, de Marcelle Capy, de Jeanne Humbert i d'altres, organitzà diverses conferències promogudes pel grup anarquista d'Angers-Trélazé i, especialment, les de Sébastien Faure. En 1932 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. També en 1932 va ser nomenat carter auxiliar de Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) a Veigné (Centre, France) i entre 1935 i 1944 s'encarregà de la distribució de la correspondència a la petita localitat de Lublé (Centre, França). En aquesta època establa afiliat a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i col·laborava en Le Combat Syndicaliste i Le Flambeau. En 1944 s'instal·là a Saint-Sylvain-d'Anjou. Secretari del Sindicat de PTT, l'abril de 1948 fou delegat al I Congrés de la CGT-Força Obrera. Jubilat, s'adherí a la Federació Anarquista (FA) i creà un comitè local dels obrers laics, esdevenint durant més de 10 anys delegat cantonal i departamental d'Educació. François Bonnaud, que es declarava «anarquista, sindicalista, antimilitarista, pacifista, anticlerical, higienista i neomaltusià», va morir el 29 d'octubre de 1981 a Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira, França). El seu arxiu personal va ser dipositat per sa filla Jacqueline Tharreau a finals de 2001 al Centre d'Història del Treball de Nantes (País del Loira, França). Pòstumament, en 2008, es va publicar el seu llibre autobiogràfic Carnets de luttes d'un anarcho-syndicaliste (1896-1945). Du Maine-et-Loire à Moscou, redactat entre 1938 i 1945 perquè fos llegit per sa filla Jacqueline.

    François Bonnaud (1896-1981)

    ***

    Ugo Fedeli en una fotografia policíaca (1934)

    Ugo Fedeli en una fotografia policíaca (1934)

    - Ugo Fedeli:El 8 de maig de 1898 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escriptor i propagandista anarquista Ugo Fedeli, també comHugo Treni o G. Renti. Va començar a treballar molt jove i va completar la seva formació professional seguint cursos nocturns en una escola tècnica. Va començar a militar en els grups de joves llibertaris de Milà («Franchi tiratori» i «Ribelli milansesi») que portaven campanyes antimilitaristes en contra de la guerra de Líbia i va fer amistat amb alguns militants que després seran destacats, com ara Francesco Ghezzi i Carlo Molaschi. Immers en el cercles anarcoindividualistes, majoritaris al Milà de l'època, representats per Molaschi, Leda Rafanelli i Giuseppe Monanni, va participar activament en les lluites socials i en 1913, durant la vaga organitzada per l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) va ser detingut per primera vegada i fitxat per la policia com a «anarquista perillós». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, amb Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Rafanelli i Molaschi, va editar el periòdic Il Ribelle (1914-1915), el gerent del qual va ser Giovanni Fontanelli i que feia costat els anarquistes no intervencionistes; en aquest periòdic va publicar el seu primer article:«Abasso la guerra». En aquestaèpoca va ser requerit nombroses vegades per les seves accions antimilitaristes. En 1917, després d'haver fet feina alguns mesos com a obrer militaritzat, va ser cridat a files, i en nom dels «principis tolstoians», va desertar. Detingut a Suïssa, serà jutjat en 1919, juntament amb Luigi Bertoni, en el procés de la«Bomba de Zuric», i expulsat de Suïssa quan va ser declarat innocent després de passar uns mesos empresonat. El novembre de 1919 va tornar a Itàlia i va ser amnistiat en 1920. Es va casar amb Clélia Premoli, la seva companya de tota sa vida, el juliol de 1920. Després serà un dels fundadores i corresponsals d'Umanità Nova i també membre de la redacció de la revista Nichilismo (1920-1921),òrgan dels militants individualistes, el gerent de la qual serà Giuseppe Invernizzi. En 1921 a Milà funda el periòdic L'Individualista del qual només se'n publicaren quatre números perquè els redactors (Pietro Bruzzi, Francesco Ghezzi i Ugo Fedeli mateix) i el gerent (Eugenio Macchi) van ser incriminats en el complot de l'atemptat del teatre Diana (23 de març de 1921). Després d'haver de recórrer tot Europa fugint dels feixistes, va arribar a Berlín amb Pietro Bruzzi. Després, amb Francesco Ghezzi, i sota el nomb de Alfred Fidler,  va marxar a Rússia. Amb Ghezzi i Bruzzi va representar a la USI en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). A l'Hotel Lux va trobar Alexandre Berkman, Emma Goldman i alguns militants llibertaris russos encara no empresonats. Va estudiar la Revolució russa i va col·laborar en Anarchiski Vesnik, però finalment va haver de fugir en 1923 de la Unió Soviètica perseguit. Va romandre a Berlín, treballant de carboner i d'ajudant d'impremta, i va participar com a delegat dels anarquistes russos en el congrés de fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i pel qual serà detingut. En 1924 va marxar a París, on va freqüentar el cercle d'exiliats anarquistes russos, entre ells Makhno i Volin, i va participar en els debats sobre la«Plataforma d'organització de la Unió General dels Anarquistes» (Plataforma Arshinov). Amb Sébastien Faure, Séverin Férandel i Buenaventura Durruti va ser un dels fundadors de la Librairie Internationale, de les Editions Anarchistes i de La Revue Internationale Anarchiste, de la qual va ser el responsable de la secció italiana d'aquesta revista trilingüe. Va participar activament en la campanya a favor dels militants anarquistes empresonats a la Unió Soviètica, com ara Ghezzi, i en altres campanyes (Castagna, Bonomini, Sacco i Vanzetti, etc.). Arran de l'atemptat comès el juny de 1924 pels feixistes contra Giacommo Matteoti, es va constituir a París el «Comitato d'Azione Antifascista», que arreplegava socialistes, republicans i anarquistes, i amb E. Abate, Alberto Meschi i A. Borghi va representar els darrers. També va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va fundar les revistes Iconoclasta i La Tempra (1924-1925) amb Virgilio Gozzoli. En 1929 va ser expulsat de França i després de Bèlgica. Entre 1927 i 1929 col·laborarà amb el diari La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri. En 1929 va marxar a Montevideo (Uruguai), on va fundar la revista Studi Sociali (1930-1935) i va prendre part en la fundació del Comitè Internacional de Relacions Anarquistes el 1931, sempre al costat de Luigi Fabbri. Va ser deportat a Itàlia el desembre de 1933 per la dictadura uruguaiana de Gabriel Terra i confinat a l'illa de Ponça, Colfiorito, Monteforte Irpino i Ventotene fins a 1943. Durant aquests anys de presidi son fill de vuit anys morirà. Esdevingué l'animador del Conveni Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia (Milà, 1945), presidí el Primer Congrés Anarquista a Carrara, i va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana entre 1945 i 1952, i membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) des de 1948. En 1951 va ser contractat per Adriano Olivetti com a bibliotecari i organitzador de cursos per al Centre Cultural Olivetti. Col·laborà en una gran quantitat de periòdics llibertaris i en moltes publicacions sobre anarquisme, especialment en estudis bibliogràfics i biogràfics. Ugo Fedeli va morir el 10 de març de 1964 mor a Ivrea (Piemont, Itàlia). El seu arxiu i la seva gran biblioteca personal estan repartits entre l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i l'Arxiu Família Berneri de Regio Emília (Itàlia).

    ***

    Constantino Urrea Hernández

    Constantino Urrea Hernández

    - Constantino Urrea Hernández: El 8 de maig de 1908 neix a Leiva (Mazarrón, Múrcia, Espanya)–algunes fonts citen erròniament Sallent (Bages, Catalunya)– l'anarcosindicalista Constantino Urrea Hernández. Sos pares es deien Bartolomé Urrea Hernández i Leonor Hernández Vivancos. Va créixer en una família nombrosa de nou germans i germanes. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Sallent (Bages, Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la Columna «Los Aguiluchos». Constantino Urrea Hernández va morir el 4 de novembre de 1938 en un hospital de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà, Catalunya) a causa de la deshidratació patida a la trinxera. Sa companya fou Isabel López Acosta.

    ***

    George Woodcock fotografiat per Senya Fléchine ("Semo")

    George Woodcock fotografiat per Senya Fléchine (Semo)

    - George Woodcock: El 8 de maig de 1912 neix a Winnipeg (Manitoba, Canadà) l'escriptor, crític literari i historiador anarquista George Woodcock. De petit marxà amb sos pares a Anglaterra, on estudià a la Sir William Borlase School i al Morley College. Encara que de família humil, guanyà una beca per anar a la Universitat d'Oxford, però va rebutjar aquesta oportunitat perquè havia de reconèixer una observança religiosa i en comptes d'això prengué una feina d'empleat en el Great Western Railway. Al ferrocarril començà a interessar-se per l'anarquisme, pensament polític que mantindrà durant tot sa vida, escrivint diversos llibres sobre el tema (antologies, biografies, estudis històrics, etc.). En aquests anys s'introduí en el món de la literatura i conegué importants escriptors, com ara T. S. Eliot, Aldous Huxley, Dylan Thomas, Roy Campbell, Herbert Read, Julian Symons o Mulk Raj Anand. Conegué George Orwell després de mantenir dues discussions públiques a través de les pàgines de la publicació Partisan Review. Orwell va escriure que en el context d'una guerra contra el feixisme, defensar el pacifisme era«objectivament ser profeixista» i Woodcock mantingué postures obertament antimilitaristes; malgrat aquesta diferencia, esdevingueren bons amics --anys més tard, en 1966, Woodcock va escriure The crystal spirit, un estudi crític sobre Orwell que fou guardonat amb el Governor General's Award. En aquests anys col·laborà amb l'editorial anarquista Freedom Press, treballant en l'edició de War Commentary i de Freedom. Durant la II Guerra Mundial treballà en una granja com a objector de consciència. En 1949 tornà a Canada, instal·lant-se eventualment a l'illa de Sooke (Vancouver, Colúmbia Britànica), on fracassà con a granger. Amb el suport d'amics pogué traslladar-se a Vancouver, on finalment compra una casa a Kerrisdale. Entre 1954 i 1955 ensenyà en la Universitat de Seattle i entre 1954 i 1956 realitzà nombrosos guions radiofònics per a la Canadian Broadcasting Corporation (CBC). En 1955 aconseguí un càrrec de professor associat al departament d'anglès de la Universitat de la Colúmbia Britànica, on va romandre fins a la dècada dels setanta. En aquesta prolífica època començà a escriure llibres de viatges, poesia, assaig, traduccions, crítica literària, biografies, així com obres sobre l'anarquisme. En 1959 fundà el periòdic Canadian Literature, la primera revista dedicada a la literatura canadenca. En 1962 publicà una de les seves obres més reconegudes Anarchism: a history of libertarian ideas and movements. Durant sa vida obtingué nombrosos premis, com a la beca de la Royal Society of Canada (1968), el Premi Molson (1973) o la medalla de la UBC a la biografia més popular (1976). Però només acceptà premis atorgats pels seus col·legues, rebutjant els emesos per l'Estat canadenc, com ara l'Ordre de Canadà; l'única excepció fou el Premi Llibertat de la ciutat de Vancouver, que acceptà en 1994. Cap al final de sa vida s'interessà força per la difícil situació del poble tibetà i viatjà a l'Índia, on estudià el budisme, féu amistat amb el Dalai Lama i creà la Tibetan Refugee Aid Society (Societat d'Ajuda als Refugiats Tibetans). Amb sa dona, l'artista Ingeborg Linzer (Inge), creà la Canada India Village Aid (Ajuda a les AldeesÍndies de Canadà), que patrocina projectes de suport a les zones rurals índies. Amb aquestes dues organitzacions va fer realitat la seva idea de cooperació voluntària entre els pobles al marge de les fronteres estatals. També creà un fons d'ajuda econòmica per als escriptors canadencs necessitats. És auto d'Anarchy or chaos (1944), The incomparable Aphra (1948), Ravens and prophets (1952), Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (1962), Faces of India: a travel narrative (1964), The crystal spirit: a study of George Orwell (1966), The Doukhobors (1968, amb Ivan Avakumovic),The Hudson's Bay Company (1970), The anarchist prince: a biographical study of Peter Kropotkin (1971, amb Ivan Avakumovic), Into Tibet: the early british explorers (1971), Victoria (1971), Dawn and the darkest hour: a study of Aldous Huxley (1972), Rejection of politics and other essays on Canada, canadians, anarchism and the world (1972), Canada and the canadians (1973), Who killed the British Empire?: an inquest (1974),Amor de Cosmos: journalist and reformer (1975), Gabriel Dumont: the Métis chief and his lost world (1975), South Sea journey (1976), Peoples of the Coast: the indians of the Pacific Northest (1977), The anarchist reader (1977, editor), Anima, or, Swann grown old: a cycle of poems (1977), Two plays (1977), The world of canadian writing: critiques and recollections (1980), 100 great canadians (1980), Confederation betrayed! (1981), The meeting of time and space: regionalism in canadian literature (1981), Taking it to the letter (1981), The University of British Columbia: a souvenir (1986, amb Tim Fitzharris), Northern spring: the flowering of canadian literature in english (1987), Pierre-Joseph Proudhon: a biography (1987), Caves in the desert: travels in China (1988), The Purdy-Woodcock letters: selected correspondence (1964-1984) (1988), William Godwin: a biographical study (1989), A social history of Canada (1989), Powers of observation (1989), The century that made us: Canada (1814–1914) (1989), British Columbia: a history of the province (1990), Tolstoy at Yasnaya Polyana and other poems (1991), Anarchism and anarchists: essays (1992), The cherry tree on Cherry Street and other poems (1994), entre d'altres. George Woodcock va morir el 28 de gener de 1995 a Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà). En 1998 George Fetherling li dedicà una biografia: The gentle anarchist: a life of George Woodcock.

    George Woodcock (1912-1995)

    ***

    Eduard José Esteve (1942)

    Eduard José Esteve (1942)

    - Eduard José Esteve: El 8 de maig de 1916 neix a Casinos (Camp de Túria, País Valencià) el militant anarcosindicalista Eduard José Esteve–José és el primer llinatge–, també conegut sota els pseudònims de Germen, Germen Esteve i José López Aguado. Sos pares es deien Silvestre José i Francisca Esteve. Orfe de mare als nou anys, va deixar l'escola quan en tenia 11. El març de 1931 es trasllada a València, on va queda força impressionat amb la proclamació de la II República. Després de la lectura de Malatesta i de Kropotkin es va declarar anarquista i va ingressar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Atret pel naturisme, participarà també en el grup esperantista«Libera Vivo», on militen destacats membres de les Joventuts Llibertàries valencianes. Membre del grup juvenil anarquista de Vega Alta, va ser nomenat delegat a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries. Després seria nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries locals i provincials, en substitució de Manuel Morell Milla, fins al final de la Guerra Civil. El juliol de 1936 va intervenir en l'assalt de les casernes de l'Alameda i amb Alorda va requisar els locals per a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); dies després, va ser reelegit secretari de l'FIJL de València, càrrec que mantindrà durant tota la guerra llevat d'uns mesos que va estar en la Brigada 82 al front de Terol. En acabar la guerra, atrapat a Alacant, va patir empresonament als camps de Los Almendros i Albatera, fins que amb l'ajuda del grup «Libera Vivo» i del Comitè Nacional de Pallarols, va aconseguir arribar a Barcelona i passar la frontera per La Pobla de Lillet. Tancat durant un mes a Perpinyà, va ser enviat al camp de Sant Cebrià i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front gal, va creuar mitja França fins que va ser apressat i tancat a Vernet i Argelers. Reincorporat en la 21 Companyia, va marxar a l'arsenal de Mably i, un cop l'arsenal va ser requisat pels alemanys, va viure a La Rochelle i a Bordeus, ciutat d'on va intentar fugir en quatre ocasions durant els quatre mesos que va romandre. Va aconseguir finalment fugir a Tolosa de Llenguadoc i es va unir a la Xarxa Ponzán en 1941. A finals de 1942 va entrar a Espanya com a responsable d'un grup de la xarxa de Ponzán. Quan va caure Francisco Ponzán Vidal, va restar a Barcelona, mesclat entre els treballadors de la capital catalana. En 1945 va ser membre del Comitè Local de la CNT barcelonina, però va ser detingut i alliberat gairebé immediatament, incorporant-se de bell nou al Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Aquell mateix any, es va unir al Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, amb el qual trencarà en 1946 per ser contrari a mantenir contactes amb l'exili. A mitjans de 1946 va col·laborar amb el Comitè Regional de la CNT de Félix Carrasquer, dedicant-se sobre tot a la reorganització de les comarques barcelonines. Més tard va formar part del Comitè Regional català d'Hermes Piquer Fargas i va assumir la secretaria general el desembre de 1946, quan encara era secretari de la Federació Local barcelonina, en uns moments de forta empenta confederal. Però el 20 de maig de 1947 és detingut i empresonat durant dos anys a la presó Model de Barcelona. En llibertat condicional a partir de 1949, es va afiliar al Sindicat d'Espectacles de la CNT, del qual arribarà a ser president en 1952. Aquest mateix any va ser empresonat i jutjat en consell de guerra amb altres companys confederals a Madrid el 5 de febrer de 1954, va condemnat a quatre anys, dels quals complirà dos. Un cop alliberat, tornarà a treballar en el mateix ram, quan ja el declivi confederal és un fet. Durant la dècada dels 60 va participar, amb Ginés Camarasa, en la reconstrucció d'un comitè nacional cenetista, després del període de Juan José Gimeno, convocant un Ple Nacional de Regionals del qual va sortir elegit Ismael Rodríguez. Quan va esclatar el«cincpuntisme», que va suposar la ruptura de la unitat cenetista en l'interior, Esteve va condemnar l'aventura. Anys més tard, com a membre del Comitè Regional de Catalunya va ser delegat a la Comissió de Relacions de França. Durant el període de Cipriano Damiano González, per discrepància amb l'exili, va abandonar tota tasca orgànica. En 1976 va retornar a la lluita i va ser elegit per a representar el Sindicat d'Espectacles de Barcelona en el V Congrés, però es va negar a participar per no estar d'acord amb l'altre delegat. Després de la ruptura confederal es va marginar, però sempre atent d'evolució de la CNT. Durant els seus últims anys va col·laborar en la revista Polémica. Eduard José Esteve va morir el 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1996 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola. Fou dels pocs militants que va romandre a l'Espanya franquista i sempre va defensar les prerrogatives de l'interior sobre les de l'exili.

    Eduard José Esteve (1916-1996)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Tal com érem – Palma, Anys 70 – Normes de seguretat per a la lluita clandestina – Crònica sentimental de la transició -


    El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava. (Miquel López Crespí)


    El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava.

    Va ser ell qui establí les instruccions adients per a la reunió setmanal del Comitè de Direcció. Dúiem a terme les trobades en un dels nostres pisos secrets, prop de la barriada de Son Gotleu. De bon començament, quan l´organització s´implantà a Mallorca, acordàrem que l’arribada de responsables dels diversos fronts fos a hores concretes. El més important era no comparèixer mai en grup. Les arribades eren escalonades, coincidint, si era possible, amb el moment en què els residents a la finca tornaven de la feina. Es tractava de no despertar sospites amb un timbre que sonàs cada cinc minuts. S´establí, igualment la conveniència de quedar a dormir al pis per no fer soroll a les dues o les tres de la nit, tancant i obrint portes, emprant l´ascensor, davallant per l´escala. Es comentava la gran caiguda de Barcelona en el setanta-tres. Uns companys principatins, acabada la reunió, cansats d´estar asseguts més de vuit hores a la cambra planificant la feina del partit, tengueren la mala ocurrència, per a fer cames!, de davallar les escales de l´edifici corrent, fent un gran enrenou. Els veïns avisaren la Guàrdia Civil que, ràpida, comparegué en uns minuts i encara va tenir temps d´agafar-ne set. Una caiguda que portà molts d´entrebancs a l´organització ja que, alguns, feia poc temps que hi militaven i no tenien gaire experiència. A comissaria, atemorits per agents especialitzats en la repressió, parlaren massa i tenguérem més de trenta empresonats, condemnats pel Tribunal d´Ordre Públic.

    Per això es decidí no sortir mai al carrer si era massa tard. Millor repartir-nos per les habitacions i, a primera hora, tornàvem a fer una sortida escalonada. L´opuscle portava per títol Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista. Una petita obra mestra que evità moltíssimes detencions i que serví d´eina imprescindible d´orientació.

    Per a la redacció del llibret ens serviren moltíssim els suggeriments dels vells quadres de la clandestinitat. Antics anarquistes i comunistes que conegueren els anys més foscos del franquisme. Aquelles instruccions servien per a donar confiança als més joves i inexperts, els que mai no havien passat per Governació, en el carrer de la Soledat, o per alguna caserna de la Guàrdia Civil. Cal dir que el comportament dels militants davant la policia depenia sovint del tipus d’interrogatori al qual eren sotmesos, de l´existència de tortures i de la capacitat de resistència de cada persona. A poc a poc anàrem comprovant com més d’un company s´atemoria de seguida, perdia el control i, si l’interrogador era prou intel·ligent, podia treure informacions ben valuoses sobre l´activitat del partit. En casos semblants, no servia de res el nostre famós manual de seguretat.

    La por era superior a qualsevol raonament lògic.

    D´altres reaccionaven de forma ben distinta quan eren portats als caus de la Brigada Social. Malgrat els cops i les amenaces amb una pistola al cap, castigats a romandre drets durant dies sencers, mai no digueren una paraula. Els podies matar! Amb cada insult, el seu esperit de resistència s’enduria, es feia més fort! Sortosament, malgrat les amenaces dels torturadors, no vaig patir mai aquelles pallisses que deixaven una persona desfeta. Quantes vegades, empesos pel dolor insuportable –costelles trencades, fuetades, fam...- no provaren de suïcidar-se llançant-se per la finestra en un moment de distracció dels botxins! Els valents no cedien davant la tortura. D´on treien la força que els mantenia dempeus? Què m´hauria passat si jo hagués estat la víctima? Fins on hauria arribat la meva capacitat de resistència?

    La resposta a les preguntes que em formulava només podien contestar-se una vegada viscuda aquella traumàtica experiència. Fins que no eres a les seves mans, era impossible saber quines serien les teves reaccions. Debatre la qüestió no servia per res.

    Més d´una vegada vaig rebre insults i amenaces. Record les airades paraules dels interrogadors de la Social quan, d´adolescent, ens agafaren fent pintades en el Passeig Mallorca. El rostre tristíssim dels pares quan la policia els envià a demanar i els digueren que el meu cas passava al Tribunal de Menors. Em volien internar en un reformatori! Prepararen un extens informe per a convèncer el jutge de la meva “perillositat”.

    A casa feia temps que m´havien advertit del perill de la política.

    Un dia, abans de marxar a la feina, el pare em va trobar escoltant les notícies de Ràdio Moscou. Jo no havia dormit i tampoc no tenia fets els deures del col·legi.

    Obrí la porta de l´habitació i, sense cridar, amb veu trista volgué aconsellar-me, pronunciant les paraules amb veu baixa:

    -Vas malament. T´ho advertesc pel teu bé. Estudia o, en cas contrari, en ser gran, ploraràs. Tu no saps què és la política, no has vist –i esper no ho vegis mai- el que significa ser conscient que han mort els millors amics. Assassinats davant els murs dels cementiris per haver volgut la llibertat, un món sense injustícies.

    Els ulls li brillaven. Veia l’esforç que feia per a dominar les emocions, per dissimular el que sentia. Era un home que mai no m´amenaçà ni m´aixecà la mà. Però el veia summament preocupat.

    Ara, dècades després de la seva mort, ho entenc a la perfecció. Aquell home marxava a la feina dolgut, amb el cap baix i ple de preocupacions pel fill que perdia el temps escoltant les emissores de ràdio estrangeres.

    Com has de fer entendre a un adolescent eixelebrat la brutalitat del món que l´envolta, els problemes amb els quals s’enfrontarà si no aprofita la joventut per a formar-se, estudiar, tenir un ofici com pertoca?

    Les valoracions que jo feia de l´actitud del pare eren absurdes, però les sentia autèntiques, ben reals. Pensava que el pare envellia, s’havia acovardit i ja no era el jovenet de vint anys que lluitava contra el feixisme, acudint voluntari al front cantant A les barricades!, el juliol del 36. Em costaria molt aprendre el que volia dir-me amb aquell to de veu ple de melangia. Ara entenc que no em volia indiferent en relació als problemes socials, a la manca de llibertat. Simplement era un home preocupat pel futur del fill. Així de senzill.

    Amb el temps vaig arribar a esbrinar munió de fets, esdeveniments que condicionaren la seva generació i, de rebot, la meva. A poc a poc em feia conscient del que significà la sublevació militar del general Franco, els milers i milers d´afusellats per haver somniat en un possible canvi social. Tota una generació que cregué en la força alliberadora de la cultura, esventrada en els camps de batalla de la península, a les fosses comunes de tants pobles i ciutats!

    L´any de la primera detenció, tenguérem sort. La mare anà a veure el rector de La Vileta, les velles amistats de la família i, finalment, malgrat la insistència de les autoritats per enviar-me a un reformatori, el cas fou arxivat.

    Hauria fet bé, seguint els consells familiars? No sé quin hauria estat el rumb de la meva vida si l´hagués escoltat. El cert és que vaig seguir amb les meves dèries i, després de la mort del dictador, em trob en aquest bar situat al costat del Diario de la Provincia, preparant una roda de premsa clandestina que no sé si servirà per rompre el cercle de silenci que envolta la feina del partit. És possible que els anys de lluita per la República i el Socialisme comencin a esvanir-se justament ara i, el mil nou-cents setanta-sis sigui el moment exacte de la desfeta? Hauríem d´haver fet el mateix que els oportunistes per no ser esborrats dels llibres d´història escrits pels vencedors? Pactar amb l´enemic, ballar damunt els ossos que surten de les immenses fosses comunes, els milers de secrets enterraments on jeuen, en mil estranyes postures, els amics i companys del pare, els antifeixistes dels anys trenta?



    0 0

    Dalt del Turó

     

    Claveller d’aire, taronges i felicitat

     

    Climent Picornell

     

    El claveller d’aire del jardí, penjat davall un taronger, ha florit de lila i rosa. Han arribat, a balquena, oronelles, cabots i falzies i la piuladissa d’aquests ocells anuncia ja l’estiu implacable i llarg.

    Ha passat el trull de les processons, de les panades i els rubiols, de la missa del to pascal, dels pancaritats i tot aquest devessell. Encara record n’Andreu Barber travessant el carrer amb mig me damunt ses espatlles cap a ca nostra, ens l’havíem de repartir, la carn,  i la freixura pel frit de Pasqua.

    Precisament el me trob a n’Andreu que discuteix amb un altre home:  “A mi, tant m’és jota com fandango!”. “Què hi ha res de nou?” deman. “No res. Amb en Joan Còrcolis havíem parlat de baratar-nos dos bocins, a tots dos mos feien finca, eren veïnats, però a s’hora de fer tec se va fer enrere, i me va començar a plorinyar que en volia més, que es seu era més guapo i més ben tallat. I per guapo, saps què te vull dir?  Ja bast jo. I no va anar bé, i me sap greu”.

    Una joveneta surt de dins un cotxe aparcat discutint amb el conductor, un jovenot: “No importa venguis a cercar-me més. Ja ho sabia que en tenies una altra per anar a passejar” . “Idò sí. I què?” li respon ell envalentonat ·” I millor que tu en tot! És més dona i més persona que tú!”. I arranca el cotxe mentre ella fuig escapada a peu. Vaja, pens, això deu ser un excés de testosterona, tòpic consol per a un servidor que ha iniciat ja fa anys la baixada cap a la decrepitud i no en té ni per fer cantar un cego.

    Hi havia quatre ànimes al cafè i m’assec amb l’amo en Toni Basselgo i mestre Joan Cruanyes que duien conversa armada. “Li han fet ses pessigolles endins en aquest”.  “ Idò que no ho saps? Que allà on pareix que no hi plou, no hi poden estendre de goteres”. No vaig saber molt bé a què es referien quan parlaven de l’amo en Toni Tonió,  però... continuaren: “No! I la tenen més venal que una busca dins un ull!” . “ Sí, sí, és així” li responia “Saps que n’hi ha de beates a confessar!” “Per paga, surt quan ets altres se colguen!”. “Saps que te dic: val més creure-ho que anar-ho a cercar”. Massa ell,  no en vaig treure aguller, no vaig entendre quin era l’assumpte i no ho vaig voler demanar.

    Poc a poc arriben els analistes polítics,  hi ha hagut eleccions,  i el fraccionament de la dreta i la por a l’extrema dreta han canviat el mapa electoral.  La tertúlia estava inquieta pel possible augment dels vots fatxes al poble, un poc més d’un centenar han estat. “No ha passat res que no passi a Europa” diu l’analista primer, “els han votat els franquistes, els joves desbaratats i els qui no volen moros!”. “I què els fan els moros?” “N’hi ha massa, diuen” .“I qui farà la feina que fan els moros i els panxitos? Ells? Si fan les feines que ningú vol fer!” . “És igual” diu l’analista segon “els populismes són això: respostes massa senzilles a problemes molt complexos”. “Idò per això, per la por als fatxendes, s’explica el que més gent hagi anat a votar, una participació alta sempre beneficia a les esquerres”, diu l’analista tercer: “Bé, això he sentit a dir...”

    Me’n torn cap al turó i només entrar a ca nostra  en Joan Canyot se presenta amb un sac de taronges:  “Climent, que tens taronges? No me diguis que sí perquè tanmateix et deixaré el sac... O són per tu o les regales, no... i ara són dolces i molt bones, tenen molt de suc,  però els arbres ja tenen molta flor un altre pic i no en poden dur tantes!”

    Pasqua ha estat passada per aigua.  No una aigua de canal, no, una boirina, cama d’aranya que pareixia que no banyava però convertia el dia grisot en un dia lleig. Les parres han tret, les figueres també i pels bocins tot és verd de diverses tonalitats. Ja veig els rosersflorits que anuncien el mes de Maria i no puc sinó recordar aquelles cançons que cantàvem de nins plens de devoció mariana: “Oh Maria, mare mia / salvadora del mortal, / emparau-me i guiau-me  /  a la pàtria celestial !”  Pens si érem més feliços abans,  però un consell antic diu:  “Abans de sortir a cercar la felicitat, recorda-te’n primer de mirar bé per tot, a lo millor ja ho ets feliç i no ho saps”. Caldrà meditar-ho bevent un bon suc de taronja.

     



    0 0

    La Biblioteca de Sóller acollirà el proper 8 de maig la presentació de "La memòria de l'oracle" de Pere Joan Martorell, amb lectura de textos i glosa. En la part de glosa hi prendrà part la Glosadora de Mallorca Cati Eva Canyelles.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [09/05] París (09-05-68) - Edelstadt - Vasco - Suberviola - Wullens - Bonturi - Castañeda - Castelló - Rodríguez Gómez - Pedreira - Olaya - Borràs - Luz - «El Abisinio» - Vicente - Bajén - Bjørneboe - Domingo - Jospin - Alomà - Lamberet

    Anarcoefemèrides del 9 de maig

    Esdeveniments

    Louis Aragon passa el megàfon a Daniel Cohn-Bendit (Bulevard Saint-Michel, 9 de maig de 1968)

    Louis Aragon passa el megàfon a Daniel Cohn-Bendit (Bulevard Saint-Michel, 9 de maig de 1968)

    - París (09-05-68): El 9 de maig de 1968, a París (França), de bon dematí el periòdic comunista L'Humanité parla de «la justa causa dels estudiants», en un evident canvi de camisa. Aquest mateix matí, davant de la reacció d'una gran quantitat de militants, la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) fan autocrítica, pel que fa a l'ordre de dispersió donada el dia anterior. El govern anuncia que tant Nanterre com la Sorbona seran reobertes «progressivament». A les 14 hores, la policia comença a deixar passar els estudiants cap a la plaça de la Sorbona, previ control. Rebutjant aquest «filtratge» i aquesta pseudoapertura, reafirmant els tres punts reivindicatius indiscutibles del moviment, els estudiants realitzen espontàniament i durant algunes hores una asseguda al bulevard Saint-Michel, davant de la plaça de la Sorbona. G. Séguy, secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), i E. Descamps, secretari general de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), es presenten personalment a la seu del sindicat estudiantil. Per la seva part, tot sol i per raons personals, l'escriptor Louis Aragon, membre del Comitè Central del Partit Comunista Francès (PCF), baixa al bulevard Saint-Michel. Rebut amb una xiulada i amb insults parla amb els estudiants, però refusa explicar l'actitud que ha tingut el Partit des dels primers dies pel que fa el moviment i, finalment, marxa. Tothom en aquesta assemblea improvisada està d'acord que el moviment han de dirigir-lo els comitès de base i no els buròcrates autodesignats. A la tarda, dispersió. Cap al tard, es produeixen discussions a l'edifici de La Mutualité, en ocasió d'un acte inicialment programat per la Joventut Comunista Revolucionària (JCR) sota el lema «La joventut, de la revolta a la revolució», i ara obert a tot el moviment. Participen nombrosos delegats estudiantils d'Alemanya, d'Itàlia i de Bèlgica, alguns dels quals seran expulsats «per participar en manifestacions polítiques». Es discuteix sobre l'acció a seguir pel moviment, de la unitat d'acció de les organitzacions revolucionàries i de la necessitat de trobar formes flexibles d'organització. Jacques Sauvageot, líder de la UNEF, en parlar de certs grups que participen en l'acció, expressa que tant la Federació d'Estudiants Revolucionaris (FER, trotskista) com la Unió de la Joventut Comunista Marxista-Leninista (UJCML, proxinesos) comparteixen una comuna rigidesa que els impedeix integrar-se completament en la dinàmica del moviment. En acabar el dia, el ministre d'Educació, Alain Peyrefitte, rectificat allò que havia anunciat al matí, anuncia que, en vista de com es van desenvolupant els fets, «no es reuneixen les condicions necessàries per a la reobertura de la Sorbona». A Givet (les Ardenes), la fàbrica Wisco, en vaga des de l'abril,és ocupada pels treballadors.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    David Edelstadt

    David Edelstadt

    - David Edelstadt: El 9 de maig de 1866 neix a Kaluga (Kaluga, Rússia) el poeta jueu en llengua jiddisch i propagandista anarquista Dovid Edelshtat, més conegut per la seva transcripció David Edelstadt o pel pseudònim Paskarel. Son pare va haver de servir forçosament 25 anys en l'exèrcit tsarista; aquest servei militar obligatori en l'exèrcit imperial rus --«Soldats de Nicolau» anomenaven als seus integrants-- s'utilitzava sovint contra les minoriesètniques, jueus inclosos. Aquest fet, juntament amb l'obligatorietat de ser educat en la llengua i la literatura russes a mans d'un tutor, l'afectà profundament. Quan tenia 12 anys publicà el seu primer poema en rus. En 1880 es traslladà a Kiev, on vivien germans seus, i s'introduí en el moviment revolucionari rus. Després d'aconseguir escapar del pogrom de Kiev del 8 de maig de 1881, en 1882 emigrà amb un germà gran als Estats Units, portats pel grup«Am Olam» (Poble Etern), que propagava la immigració a Amèrica per establir-hi comunes. D'antuvi visqué a Cincinnati (Ohio, EUA), on es posà a fer feina de trauer en un taller de confecció, professió que mantindrà, i a estudiar anglès, alhora que entrà en contacte amb el moviment llibertari. Instal·lat a Nova York, s'uní als «Pionire der Frayhayt» (Pioners de la Llibertat), primer grup d'obrers anarquista jueu de la ciutat, el qual sorgí arran de la detenció d'un grup d'anarcosindicalistes que lluitaven per aconseguir la jornada de vuit hores i que posteriorment passarien a la història sota el nom de«Màrtirs de Chicago». A més d'ell, s'afegiren al grup altres escriptors i oradors, com ara Saul Yanovsky, Roman Lewis, Hillel Solotaroff, Moshe Katz, Alexander Berkman o J. A. Maryson. «Pionire der Frayhayt» es dedicà a realitzar reunions, convocar concentracions i recaptar fons per ajudar els anarquistes de Chicago, com ara un ball al Lower East Side que recaptà 100 dòlars, que van ser lliurats a les famílies d'aquests processats. Aquest grup es dedicà a fer propaganda anarquista entre els immigrants jueus que a diari arribaven als EUA, creà un club de lectura en jiddisch i edità fullets, sobretot sobre l'«Afer Haymarket». Aquesta intensíssima propaganda portà a la creació de grups a altres ciutats (Baltimore, Boston, Filadèlfia i Providence) i amb altres companys realitzà conferències a Filadèlfia. «Pionire der Frayhayt» mantingué contactes amb el grup anarquista jiddisch de Londres i Edelstadt col·laborà en el seu òrgan d'expressió Der Arbeter Fraynd. També col·laborà en Die Wahrheit,Tfileh Zakeh, Varhayt i Der Morgenshtern, moltes vegades fent servir el pseudònim Paskarel. Va ser nomenat l'editor en cap del periòdic Fraye Arbeter Shtime, el qual amplià i popularitzà, publicant-hi una sèrie de poemes dedicats als«Màrtirs de Chicago». En 1889 va escriure el poema In Kamf (En lluita), que musicat esdevingué l'himne gairebé oficial dels treballadors jueus d'arreu del món. L'octubre de 1891, tuberculós a causa de les dolentes condicions de vida i de feina, es va veure obligat a deixar els càrrecs i es traslladà a Dever per a intentar restablir-se i des d'on envià col·laboracions a la premsa llibertària. Però el guariment no arribà i David Edelstadt va morir el 17 d'octubre de 1892 a Denver (Colorado, EUA); fou enterrat al «Workmen Cercle» (Cercle dels Treballadors) del cementiri de Golden Hill de la ciutat de Golden (Colorado, EUA). Després de la seva mort nombrosos «Grups Culturals Edelstadt» sorgiren a diferents ciutats nord-americandes (Chicago, Boston, etc.) i, alguns anys més tard, fins i tot un a Buenos Aires (Argentina). A Nova York es creà el cor Edelstadt Singing Society. En 1997 la filòloga Ori Kritz publicà The Poetics of Anarchy. David Edelshtat's Revolutionary Poetry.

    David Edelstadt (1866-1892)

    ***

    Neno Vasco

    Neno Vasco

    - Neno Vasco: El 9 de maig de 1878 neix a Penafiel (Porto, Nord, Tâmega, Portugal) l'escriptor, poeta, periodista, advocat i militant anarcosindicalista Gregório Nazianzeno Moreira de Queirós e Vasconcelos, més conegut com Neno Vasco. Quan tenia uns vuit anys emigrà amb son pare i sa madrastra a São Paulo (São Paulo, Brasil). Alguns anys més tard retornar a Portugal per concloure els estudis instal·lat a casa de sos avis paterns a Amarante. Matriculat a la Facultat de Dret de Coimbra, compartí aula amb futurs il·lustres intel·lectuals portuguesos, com ara el poeta Teixeira de Pacoaes, Faria de Vasconcelos o António Resende. En 1901 acabà la carrera i començà les seves activitats llibertàries. El 2 de maig de 1901 publicà el pamflet L'Academia de Coimbra ao Povo Portuguez, on criticava fèrriament les arbitrarietats de la policia. Aquest mateix any començà a escriure articles per al periòdic republicà O Mundo, publicat a Lisboa i dirigit per Mayer Garção. A finals de 1901 retornà al Brasil on tot d'una prengué contacte amb els anarquistes italians a través dels quals conegué l'obra d'Errico Malatesta que a partir d'aquell moment exercirà una profunda influència en el seu pensament. Poc mesos després entaulà correspondència amb Malatesta i les seves idees i concepcions es modificaren. Des del Brasil envià textos revolucionaris i sobre literatura que van ser publicats per la revista portuguesa A Sementeira, on també va escriure un article memorable sobre la vida i obres de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau. A São Paulo, a partir de 1902, començarà a editar el periòdic Amigo do Povo, amb Benjamin Mota, Oreste Ristori, Giulio Sorelli, Tobia Boni,Ângelo Bandoni, Gigi Damiani i Ricardo Gonçalves. La influència d'aquesta publicació fou immediata no només com a un dels principals espais de diàleg del moviment anarquista brasiler sinó també com a eina de reflexió de qüestions relacionades amb el feminisme, per la qual cosa el nombre de dones que hi col·laboraven fou considerable. En aquest periòdic va escriure nombrosos articles sobre literatura i llengua portuguesa i defensà una tesi de reforma de la prosòdia portuguesa i sobre la renovació de la literatura lusitana al Brasil que creà una tremenda polèmica amb dos acadèmics brasilers. Més tard llançà la revista mensual de crítica social i de literatura Aurora. Dins les pàgines del periòdic Voz do Trabalhador respongué a les crítiques d'alguns anarquistes, com ara Luigi Galleani, que acusaven les organitzacions anarcosindicalistes de ser únicament una nova forma de govern. També participà activament en la posterior polèmica sobre les relacions entre anarquisme i sindicalisme en les diferents corrents del moviment llibertari. En 1904 publicàEvolução, revolução e ideal anarquista, traducció al portuguès de l'obra francesa homònima d'Élisée Reclus. En 1905 es casà amb l'anarcofeminista Mercedes Moscovo, filla d'una família espanyola de tradició anarquista. En aquesta època desenvolupà una intenta tasca propagandística del pensament llibertari, esdevenint un pensador de referència en el moviment anarquista brasiler. També en 1905 començà a editar el periòdic A Terra Livre, amb sa companya, Edgard Leuenroth i altres, i engegà una campanya de suport i de recollida de diners per a la Revolució russa. En aquests anys mantingué una estreta relació amb altres anarquistes d'origen portuguès que militaven al Brasil, com ara Adelino Tavares de Pinho --comerciant de Porto que farà de professor a l'Escola Moderna--, Marques da Costa --editor del periòdic O Trabalho--, Manuel Cunha, Diamantino Augusto, Amílcar dos Santos, Raul Pereira dos Santos, José Romero, etc. En 1909 traduí al portuguès l'himne revolucionari A Internacional del francès Eugène Pottier i ràpidament la seva versió s'escampà en els cercles anarcosindicalistes brasilers i portuguesos. Proclamada la República en 1910, retornà a Portugal, on continuà desenvolupant la seva militància anarquista i col·laborant alhora en la premsa llibertària brasilera com a corresponsal, especialment en la revista A Lanterna amb la seva secció «Da porta de Europa». En aquesta època destaquen el seus articles sobre la situació social al Brasil per a la revista llibertària A Sementeira i la seva participació en les tertúlies organitzades per António Pinto Quartin al cafè Chiado i al domicili d'aquest al carrer Heliodoro Salgado amb nombrosos anarquistes, com ara Sobral de Campos, Aurelio i Susana Quintanilha, Mario Costa, Alfonso i António Manacas, Lucinda Tavares, etc. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1911 participà en el I Congrés Anarquista Portuguès i l'any següent engegà la col·lecció «A Brochura Social», amb Lima da Costa, editat dues obres. En 1913 publicà el fulletó Geórgias: ao trabalhador rural (1913), en el periòdic setmanal de Pinto Quartin Terra Livre, i Da porta da Europa. Factos e ideias: a questão religiosa, a questão política, a questão económica (1911-1912). En aquesta època prengué part en diverses trobades anarquistes, com ara la Conferència Anarquista de Lisboa (1914), oferí diversos cursos de formació als joves de les Joventuts Sindicalistes en O Germinal i un curs de llengua italiana al domicili d'Aurelio Quintanilha on assistiren nombrosos militants (Adriano Bothelo, Maria Amelia Caldas, Suzana Quintanilha, António Manacas, Sibral de Campos, etc) i on sa cunyada Aurora Moscoso coneixerà l'amfitrió amb qui acabarà casant-se. També publicà obres teatrals de caire social, com Anedota em 1 acto (1911), Pecado de simonia (1907) i Greve de inquilinos: farça em 1 acto (1923, pòstum). Neno Vasco va morir de tuberculosi i gairebé en la indigència el 15 de setembre de 1920 a São Romão do Coronado (Trofa, Porto, Nord, Gran Nord, Portugal). Pòstumament el col·lectiu editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha publicà la seva obra principal A concepção anarquista do sindicalismo (1923) i que fou reeditada en 1984. Al barri Cidade Tiradentes de São Paulo existeix un carrer que porta el seu nom i al municipi de Nova Iguaçú de l'Estat de Rio de Janeiro un edifici construït en 1976 també. En 2009 l'historiador Alexandre Samis publicà la biografia Minha pátria é o mundo inteiro. Neno Vasco, o anarquismo e o sindicalismo revolucionário em dois mundos.

    ***

    L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, atribuït a Suberviola, segons el diari madrileny "La Correspondencia de España" del 18 de maig 1923

    L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, atribuït a Suberviola, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923

    - Gregorio Suberviola Baigorri: El 9 de maig de 1896 neix a Morentin (Navarra, Espanya) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Fou fill una família nombrosa de sis germans que es dedicava a la feina de paleta --dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular --clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de«Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup«Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions --només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia.

    ***

    Necrològica de Marcel Wullens apareguda en el periòdic parisenc "La Révolution Proletarienne" del 15 d'abril de 1928

    Necrològica de Marcel Wullens apareguda en el periòdic parisenc La Révolution Proletarienne del 15 d'abril de 1928

    - Marcel Wullens: El 9 de maig de 1899 neix a Esquelbecq (Nord-Pas-de-Calais, França) el mestre i el militant llibertari i sindicalista Marcel Maurice Julien Cornil Wullens. Sos pares es deien Armand Constant Victor Wullens, obrer, i Mathilde Euphrasie Devalckenaere. Son germà Maurice Wullens, mestre i anarquista com ell, el va ajudar a preparar l'examen per a l'Escola Normal de mestres. Esdevingué ensenyant i milità en la Federació Unitària de l'Ensenyament. Amb son germà Maurice va col·laborar en la revista Les Humbles (1913-1914 i 1916-1940), que dirigia, així com en el periòdic L'Insurgé (1925-1926). També va col·laborar en Germinal (1919-1933). El 17 d'abril de 1924 es va casar amb Angèle Valerie Buchin. En 1925 els dos germans, a través de Boris Souvarine, signaren una protesta adreçada a la Unió Soviètica per obtenir l'alliberament de Nicolas Lazarevitch, empresonat des de 1924 a l'URSS. Però de sobte Maurice en retirarà la seva signatura i, tot defensant posicions bolxevics, trencarà amb son germà i amb l'anarquisme. Marcel restarà fidel al pensament llibertari i participarà a partir de 1925 en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Assistí al Congrés Unitari de l'Ensenyament i poc després, Marcel Wullens va morir el 7 d'abril de 1928 de tuberculosi a l'escola d'Ognon (Picardia, França), on vivia. La seva mort va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 15 d'abril de 1928 i aquesta revista obrí una subscripció per a la seva esposa, Angela Buchin, que arreplegà 1.175 francs.

    ***

    Foto policíaca de Bruno Bonturi

    Foto policíaca de Bruno Bonturi

    - Bruno Bonturi: El 9 de maig de 1902 neix a Bagni di Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Bruno Bonturi, també conegut com Ramón García Ramos o Bruno l'americano. Sos pares es deien Giuseppe Bonturi i Annunziata Angelini. Fill d'una parella de treballadors emigrants, el seu naixement a Bagni di Lucca és del tot accidental. Ben aviat partí de Gènova (Ligúria, Itàlia) amb sa mare cap a Nova York (Nova York, EUA), on arribà el 3 de juny de 1916. Quan tenia 14 anys s'embarcà, amb un passaport marítim dels Estats Units, com a aprenent de fogoner en un vaixell mercant nord-americà. A començament de 1922 retornà a Itàlia per a fer el servei militar i va ser enviat al 157 Regiment d'Infanteria establert a Zara, aleshores una província italiana i actualment pertanyent al Comtat de Zadar (Croàcia), i a partir del 23 de novembre de 1922 a Roma (Itàlia), a l'anomenat«Reparto Autonomo "Giacomo Medici"». El 23 de novembre de 1922 va ser denunciat per «apropiació indeguda» i enviat a Gaeta (Laci, Itàlia) fins el 18 de març de 1923, data en la qual va ser assignat a la III Companyia de Disciplina de Verona (Vèneto, Itàlia) i després a la de Gaeta. Processat per«activitats subversives» dins de l'exèrcit, va ser condemnat pel Tribunal Militar de Roma a 18 mesos de reclusió a Gaeta. Alliberat el 30 de juny de 1923 i acabada la seva experiència militar, emigrà de bell nou a Nova York, on acabà prenent la ciutadania nord-americana. En 1930 retornà a Itàlia i s'establí a Nizza Monferrato (Piemont, Itàlia) i l'1 de gener de 1931 es casà amb Iolanda Prato. Entre abril i maig de 1934 passà per Gènova i després s'acostà a Bagni di Lucca per a veure sa mare. El juliol de 1934 passà a Espanya amb sa companya. El setembre de 1934 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), i va ser expulsat sota l'acusació d'«afavoriment de la prostitució» per la frontera portuguesa, a Valencia de Alcántara (Càceres, Extremadura, Espanya). Engegà una peregrinació a diversos ports europeus i de l'Atlàntic sota la falsa identitat de Ramón García Ramos, també conegut com Bruno l'americano. El juliol de 1936 s'embarcà com a timoner en el vaixell nord-americà Independence, ancorat al port de Bilbao (Biscaia, País Basc) i va fer escala a Barcelona. L'aixecament feixista l'aplegà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'enrolà en una milícia com a mariner guardacostes. Finalment, l'agost de 1936, passà a Catalunya, on segons la policia,«s'enrolà en la milícia roja»; en realitat s'allistà en la Bateria Rosselli de la «Columna Italiana». Ferit a la mà esquerra, patí la febre de Malta. Durant un temps fou intèrpret a Portbou (Alt Empordà, Catalunya), on es relacionà amb alguns destacats anarquistes (Ernesto Bonomini, Renzo Cavani, Renato Castagnoli, Domenico Ludovici, Enzo Fantozzi, etc.). També, amb Celso Persici, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'encarregà a Portbou del control de viatgers. Altres documents testimonien que passà per la Brigada «Lincoln» de voluntaris nord-americans. Un telegrama del Ministeri de l'Interior italià del 23 de maig de 1937 el qualificà de potencial «terrorista» encarregat per Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat) d'atemptar contra Benito Mussolini. Va ser detingut, amb un passaport fals a nom de Ramón García Ramos, a Le Havre (Alta Normandia, França) mentre embarcava a bord del vaixell La Fayette, provenint de Nova York, amb la intenció de retornar a Espanya i enrolar-se com a voluntari. El setembre de 1937 estava allotjat a l'Hotel Pensió Roma de Barcelona i el 18 d'octubre de 1937 va se detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «violació del decret d'expulsió» i condemnat a tres mesos de reclusió. El desembre de 1937 figurava en el llistat d'anarquistes a controlar a les fronteres. Un cop lliure, passà per París i Marsella. El setembre de 1938 de Tolosa de Llenguadoc passà a Barcelona. Quan la Guerra Civil espanyola estava sentenciada, el 31 de gener de 1939 s'embarcà a bord del Queen Mary per emigrar clandestinament als EUA, on va ser internat un temps a Ellis Island de Nova York, juntament amb altres pròfugs italians provinents d'Espanya. Posteriorment el grup pogué embarcar-se cap a Valparaíso (Valparaíso, Xile). El desembre de 1939 es presentà al consolat italià demanant permisos, sense èxit, per a poder viatjar a Itàlia i reunir-se amb sa mare. Durant els anys quaranta encara estava vigilat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Ángel Castañeda Ochoa

    Ángel Castañeda Ochoa

    - Ángel Castañeda Ochoa: El 9 de maig de 1909 neix a O Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) --altres fonts citen Catoira (Pontevedra, Galícia)-- l'anarcosindicalista Ángel Castañeda Ochoa --algunes fonts citen com a segon llinatge Ochantado. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista, treballava al vapor mercant «Cabo San Agustín», el qual es posà al servei de la II República fent travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la Unió Soviètica. A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era un fet, el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques van impedir que hi retornés. La majoria de la tripulació, gairebé tots membres de la Unió General del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers per emigrar a França o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut, amb el conjunt de la tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se a treballar a les fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se soviètic  i deportat a Iacútia (actual República de Sakhà) per a treballar en la construcció d'una línia fèrria. El novembre de 1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan), on també van ser deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació republicana espanyola. Fins al 1940 es comunicaren directament amb sa família, deixant de fer-ho en aquesta data; però els parents en tenien notícies indirectes gràcies a expresoners alemanys, austríacs i d'altres nacionalitats. Més tard va ser tancat amb camp de concentració d'Schachty (Rostov, URSS). Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel seu secretari, l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar altres organitzacions republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les de filiació comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja Internacional, amb altres supervivents, a bord del buc «Semíramis» cap a l'Espanya franquista. Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port de Barcelona (Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats comunistes juntament amb els exmembres de la nazifeixista «División Azul» que restaven tancats als camps de concentració soviètics. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Necrològica de Joaquim Castelló Belda apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 28 d'octubre de 1986

    Necrològica de Joaquim Castelló Belda apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 d'octubre de 1986

    - Joaquim Castelló Belda: El 9 de maig de 1910 neix a Aielo de Malferit (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Castelló Belda. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil lluità com a voluntari als fronts de Madrid i de Terol. Amb el triomf franquista va ser apressat, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Commutada la pena, després de quatre anys empresonament aconseguí la llibertat provisional. Posteriorment passà a França i milità en la CNT de l'exili. Quedà invàlid a causa d'un accident laboral i patí moltes penalitats. S'instal·là, finalment, a Montpeller amb sa companya i ses tres filles. Joaquim Castelló Belda va morir el 27 d'agost de 1986 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Maravilla Rodríguez Gómez

    Maravilla Rodríguez Gómez

    - Maravilla Rodríguez Gómez: El 9 de maig de 1916 neix a Alcolea del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Maravilla Rodríguez Gómez. Membre del moviment anarquista des de la seva joventut, participà activament en l'Ateneu i les companyies teatrals del seu poble. Amb sos pares visità Cuba, on tenia família. En 1933 col·laborà en Nueva Humanidad, d'Alcolea del Río. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrola en el «Batalló Ascaso» que actuà a la serra de Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). Després de la guerra passà a França. Son company Pedro Travé Barrera va ser afusellat pels franquistes. En l'exili francès milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. Entre 1985 i 1994 col·laborà en Cenit de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). També en aquests anys col·laborà en el periòdic Pueblo Libertario de Còrdova (Andalusia, Espanya). A Épinay-sur-Seine (Illa de França, França), on vivia, tingué com a company el cenetista José Álvarez Corzo, nascut a Villanueva del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) i mort en 1990. El testimoni de Maravilla Rodríguez va ser recollit en els documentals Vivir la utopía (1997), de Juan Gamero, i Otro futuro (1998), de Richard Prost. Mare de dos infants, Maravilla Rodríguez Gómez va ser enterrada el 5 d'agost de 1998 al cementiri de Joncherolles de Villetaneuse (Illa de França, França).

    ***

    José Predreira de la Iglesia

    José Predreira de la Iglesia

    - José Pedreira de la Iglesia: El 9 de maig de 1919 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) el resistent antifranquista llibertari José Pedreira de la Iglesia, conegut sota diversos pseudònims (O Quemairán,Tomás Padilla, Caravana, etc.). Fill d'una família acomodada de la Corunya, treballà de fuster i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1944 s'integrà en el grup guerriller de Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer) i fou membre de«La Mariña», destacament volant de la IV Agrupació de l'Exèrcit Guerriller de Galícia comandat pel comunista Francisco Rey Balbis (Moncho) i del qual formaven part José Da Silva (Moreno) i José María Pan (Jaime). En aquesta època fou delegat del Comitè Regional de Galícia de la CNT en la citada agrupació guerrillera i intentà crear una guerrilla específicament confederal que no reeixí per manca d'armament. El 19 de maig de 1946 formà part de l'escamot de quatre guerrillers, entre ells Manuel Bello Parga, que executà a la seu del diari El Ideal Gallego de la Corunya el periodista falangista Arcadio Vilela Gárate. El 18 d'agost d'aquell mateix any, amb Francisco Rey Balbis, Antonio Seoane Sánchez, Amador Domínguez Pan (Pimentel) i altres, dóna mort el falangista Manuel Doval Lemat de Cambre (la Corunya, Galícia). En 1947 fou responsable d'un grup de la III Agrupació Guerrillera que actuà a la zona de Viveiro (Lugo, Galícia). Sobre la mort de José Pedreira de la Iglesia hi ha dues versions: una depurat pels estalinistes, segons la qual va ser assassinat en 1948 per Manuel Fernández Soto (Coronel Benito) seguint les ordres de Francisco Ray Balbis; i una altra, la certa, segons la qual va ser abatut, juntament amb Juan Gallego Abeledo (Comandante), Celia González Pernas, Juan Pérez Dopico (Xan de Genaro) i Josefa Escourido Cobo (Lúa), el 21 de juny de 1949 a Forcón (Silán, Muras, Lugo, Galícia) en un enfrontament amb la Guàrdia Civil.

    José Pedreira de la Iglesia (1919-1949)

    ***

    Francisco Olaya Morales

    Francisco Olaya Morales

    - Francisco Olaya Morales: El 9 de maig de 1923 neix a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) l'escriptor i historiador anarquista Francisco Olaya Morales. Mogut pels fets revolucionaris de 1934 a Astúries, començà a militar ben prest en el moviment llibertari local, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Linares, de les quals fou nomenat secretari de Cultura. En 1937 va ser elegit secretari de Cultura i Propaganda del Comitè Provincial de Jaén de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i responsable de l'emissió setmanal de Radio AEJ 37 de Linares. Durant la guerra realitzà tasques culturals com a milicià de la cultura enquadrat en la Columna Andalusia-Extremadura (88 Brigada Mixta). En acabar la guerra reorganitzà les Joventuts Llibertàries a Linares. El setembre de 1939 organitzà la primera vaga coneguda durant el franquisme, però fou detingut i empresonat a Úbeda fins al 1945. En 1949 s'exilià clandestinament a França, on, d'antuvi, va fer feina de miner. Després s'instal·là a París, on treballà com a traductor per a empreses i particulars. A França desenvolupà càrrecs orgànics rellevants en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. Entre 1958 i 1960 dirigí Nervio,òrgan dels llibertaris andalusos. En 1961, en el Congrés de Llemotges, va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT. El 23 de maig de 1961 signà l'Aliança Sindical entre la CNT i els sindicats Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB). Com a periodista, col·laborà en la premsa llibertària de l'exili i en nombroses revistes americanes. En aquesta època fundà i dirigí El Rebelde. En 1962 assistí com a delegat al Ple de Tolosa de Llenguadoc i l'any següent, representant la CNT de l'Exili, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1965 fou delegat per Neauphle al Congrés de Montpeller, que abandonà per desacords amb el cercle de Germinal Esgleas i Frederica Montseny. Va col·laborà amb Fernando Valera Aparicio, últim cap de govern de la República espanyola en l'Exili (1971-1977), realitzant missions diplomàtiques i estudis sociològics a Mèxic i a Iugoslàvia per a defensar els interessos dels exiliats espanyols. Durant un temps fou administrador de CNT. A partir dels anys seixanta es dedicà a la història del moviment anarquista i a la seva divulgació a través de llibres, conferències, congressos, etc.; també treballà com a historiador en universitats americanes. Posseeix un important arxiu i biblioteca que reuneix més d'un milió de documents originals o facsímils sobre la història moderna i contemporània d'Espanya i d'Europa, així com milers de llibres, microfilms i capçaleres de premsa. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara Bicel, Castilla Libre, Cenit, CNT,Frente Libertario, Ideas-Orto, El Rebelde, Siembra,Sin Fronteras, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.És autor de De una a otra revolución (1789-1918) (1961), España desnuda (1967), París 1968. La revolución frustrada (1972), Genocidio español en la España de los Austrias (1975), La comedia de la no-intervención en la guerra civil española (1976), La conspiración contra la República (1979), De la revolución industrial al cooperativismo (1983), La intervención extranjera en la guerra civil (1990), El oro de Negrín (1990 i 1997), Hispania y el descubrimiento de América (1992), Historia del movimiento obrero español (Siglo XIX) (1994), La gran estafa. Negrín, Prieto y el patrimonio español (1996), De la Puerta del Sol a Casas Viejas (2002), El expolio de la República. De Negrín al Partido Socialista, con escala en Moscú: el robo del oro español y los bienes particulares (2004), La gran estafa de la guerra Civil. La historia del latrocinio socialista del patrimonio nacional y el abandono de los españoles en el exilio (2004), Las verdades ocultas de la Guerra Civil. Las conspiraciones que cambiaron el rumbo de la República (2005), Los traidores de la Guerra Civil. El papel de los funcionarios del Estado, los oligarcas y las potencias extranjeras durante la contienda nacional (2005),Historia del movimiento obrero español (1900-1936) (2006), entre d'altres. En 2005 la Unión de Colectivos Librepensadors Acracia de Linares, juntament amb la productora Útopi, realitzà un documental sobre sa vida i obra, dirigit per Óscar Martínez, titulat El violento oficio de la HistoriaFrancisco Olaya Morales va morir el 16 de març de 2011 a París (França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Signatura de Martí Borràs Jover (1894)

    Signatura de Martí Borràs Jover (1894)

    - Martí Borràs Jover:El 9 de maig de 1894 se suïcida a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Havia nascut el 23 de febrer de 1845 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta --que morí jove--, Mariona, Mercè i Estrella --Salut i Mariona també seran militants--, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets --El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago--, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.

    Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -


    La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -


    L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)


    Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.

    Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.

    Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.

    Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.

    En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.

    Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.

    De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.

    A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”.

    El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.

    L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.

    Per Mateu Morro

    (Santa Maria del Camí, 06/06/2018).



    0 0

    [10/05] París (10-05-68) - «Les anarchistes» - Siger - Frielingsdorf - Ghillardini - Cusset - Méric - Gálvez - Gorodesky - Castellote - Folguera - «Portela» - Calvo Sahún - Segura - Martínez Vita - García Barón - Navarro - Bergegren - Loquier - Setti - Goavec - Arrufat - Perelli - Víctor García

    Anarcoefemèrides del 10 de maig

    Esdeveniments

    Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)

    Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)

    - París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la«Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.

    ***

    Cartell de la gala

    Cartell de la gala

    - Estrena deLes anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.

    Léo Ferré: Els anarquistes (1968)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia d'una detenció de Siger apareguda en el diari parisenc "Le Figaro" del 12 de gener de 1886

    Notícia d'una detenció de Siger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886

    - Siger: El 10 de maig de 1858 neix a Constantinoble (Imperi Otomà) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.

    ***

    Foto policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)

    Foto policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)

    - Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein,Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès«complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia sobre l'expulsió de Pietro Ghillardini apareguda en el periòdic parisenc "Le Rappel" del 31 de geneer de 1895

    Notícia sobre l'expulsió de Pietro Ghillardini apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 31 de geneer de 1895

    - Pietro Ghillardini: El 10 de maig de 1865 neix a Bagnacavallo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Ghillardini (Pierre Ghillardini). Es guanyava la vida treballant en diverses professions (camperol, manobre, sabater). Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), en 1894 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers. Detingut, el 29 de gener de 1895 se li va decretar l'expulsió de Suïssa per haver albergat a casa seva l'anarquista Bruto Fiorentini (Brutus Fiorentini i Étienne Broghi), expulsat del cantó de Ginebra, i per fer servir el seu domicili per a reunions secretes anarquistes, «reunions on es reivindicava la propaganda pel fet». En 1912 va ser fitxat per la policia de fronteres italiana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc "La Croix" del 26 de gener de 1895

    Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc La Croix del 26 de gener de 1895

    - Albert Cusset: El 10 de maig de 1874 neix a França l'obrer de sastreria i militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis Cusset. Vivia a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892 redactà una poesia «en honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i d'incendi, va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893, després d'un escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia, la policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos anarquistes francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de l'assassinat del sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va ser descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de la Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar pel pes de l'enginy que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla, claus, cadenes, tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil. Cusset, que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent, veí seu, es vantava en una taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que l'explosió no s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca Ravachol! Visca l'anarquia!» Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de Boulogne-sur-Mer, després d'haver oposat als agents una forta resistència; tenia a la butxaca una fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció una gran multitud el volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva després de la detenció, es trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un capità de la Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que mantenia correspondència amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René Chaughi). També estava en relació amb el químic Rateau de Brussel·les (Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont, Itàlia) i dels Estats Units. El 8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó i a cinc francs de multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant l'audiència va demanar permís per llegir un escrit i davant la negativa del president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort alsèmuls de Vidocq!» El tribunal el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a 1.000 francs de multa per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la instrucció de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat empès per fer aquesta acció per un tal «Senyor Paul», qui li havia lliurat tres francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que després d'aquest atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar les cases dels jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut en diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener de 1895 va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys de treballs forçats, pena que purgà, sota la matrícula 27.025, a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois), que el cita en les seves memòries. Sota la influència de Léon Ortiz, que renegà de les seves idees i acabà col·laborant amb l'administració penitenciària i assistint a la missa dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens d'antic alumne dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració penitenciària el considerava com a «anarquista extremadament perillós malgrat la seva joventut, a vigilar especialment», però durant els sis anys que hi va romandre, no va patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va morir el 20 de juliol de 1901 a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa).

    ***

    Victor Méric

    Victor Méric

    - Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Méric, també conegut com Flax. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement,Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La«der des der»(1929),Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.

    Victor Méric (1876-1933)

    ***

    Pedro Luis de Gálvez

    Pedro Luis de Gálvez

    - Pedro Luis de Gálvez: El 10 de maig –algunes fonts citen l'1 de maig i el 3 de maig– de 1882 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'escriptor, poeta, dramaturg, assagista, llibretista de sarsueles, periodista, pintor i activista anarquista Pedro Luis de Gálvez López, que va fer servir diversos pseudònims (Antifaz, Chicot, etc.). Sos pares es deien Pedro Luis de Gálvez, exgeneral carlista molt religiós, i Carmen López. Estudià al Seminari Conciliar de la seva ciutat natal, dirigit aleshores per jesuïtes, del qual va ser expulsat després d'escriure una sàtira en vers contra un dels professors. Es traslladà per motius laborals amb sa família a Albacete (Castella, Espanya) i en 1898 a Madrid (Espanya), on ingressà a la Real Escuela de Bellas Artes de San Fernando. Expulsat d'aquest centre per rebel segons uns o per assetjar les models segons altres, va ser reclòs per son pare al Correccional de Santa Rita. Intentà entrar en el món del teatre com a meritori en la companyia de Rosario Pino Bolaños, però sa família va impedir que hi continués al Teatro de la Comedia. En aquestaèpoca era íntim amic de l'escriptor i dramaturg Maximiliano Muñoz Monje (Maximino M. Monje), amb qui va escriure obres de teatre i va fer mítings. En 1901 il·lustrà el llibre anticlerical de José Ferrándiz y Ruiz Memorias de una monja, sor Teresa. Aquest mateix any marxà a peu cap a París (França), on visqué la bohèmia i la pobresa. De bell nou a la Península, gràcies al passatge de tornada pagat per l'escriptor Enrique Gómez Carrillo, en 1905 es relacionà a Irun (Guipúscoa, País Basc) amb els cercles antimonàrquics i recorregué Andalusia fent propaganda republicanofederal i anarquista pels carrers i atacant durament la monarquia. Aquell mateix any va ser detingut a Pueblonuevo del Terrible (actual Peñarroya-Pueblonuevo, Andalusia, Espanya) per la Guàrdia Civil; jutjat per l'Audiència de Cadis (Andalusia, Espanya) l'octubre de 1905, va ser condemnat per ofenses al rei i a l'exèrcit a 14 anys de presó–l'11 de febrer de 1905 havia participat en un míting republicà a San Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), on havia qualificat el rei «sifilític» com «el major cretí del regne». Reclòs al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya), encapçalà un motí i va ser encadenat a les parets de la cel·la durant tres anys. Durant l'empresonament pogué escriure la novel·la Existencias atormentadas i relats (En la cárcel, etc.), i un d'aquests (El ciego de la flauta) guanyà el primer premi del III Concurs Nacional de Contes del diariEl Liberal, que li donà popularitat i amb el qual aconseguí l'indult. El maig de 1908 va ser posat en llibertat i nombrosos periòdics i revistes li demanaren col·laboració, però el treball fixe no li va motivar gaire i restà en la penúria econòmica. Després d'un temps per Portugal, on treballà pel diario O Mundo, marxà a cobrir la guerra del Marroc per al diari El Liberal. Bohemi de mena, era assidu de la tertúlia del cafè Madrid. Es casà amb la meritòria d'actriu Carmen Sanz, amb qui tingué un fill que nasqué mort. Recorregué Europa: Portugal; França, a París conegué Guillaume Apollinaire, Pablo Ruiz Picasso i José Victoriano González-Pérez (Juan Gris); Bèlgica; Països Baixos; Alemanya,  a Berlín visqué de la pintura i el dibuix; Itàlia, on conegué Filippo Tommaso Marinetti i Gabriele D'Annunzio; etc. En 1914, després de fer costat el príncep Guillem de Wied d'Albània contra la revolta turca que es desencadenà pel seu nomenament, retornà a la Península. Entre 1915 i 1927, apart d'anades i tornades a altres ciutats, visqué a Barcelona (Catalunya). Quan la Gran Guerra es declarà germanòfil. En 1916 fundà a Madrid el periòdic En la Puerta del Sol, escrit íntegrament per ell, que per la persecució policial només pogué editar el primer número. En aquesta època visqué com a negre literari, venen poesies autògrafes, escrivint per encàrrec, vivint de gorra i escandalitzant la societat madrilenya amb el seu bisexualisme, les seves gateres i la seva vagabunderia. En 1920 fou corresponsal del diari madrileny El Pueblo i a Sevilla (Andalusia, Espanya) es relacionà amb els poetes del grup «Ultra». Durant la dècada dels vint començà a estabilitzar-se. En 1923 conegué a Barcelona l'anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren (Lola Iturbe) i el periodista anarquista Mateo Santos Cantero. A la capital catalana treballà en una fira realitzant exhibicions de vol en globus i venent sonets autografiats a pesseta. En aquells anys intensificà el seu anarquisme, col·laborant en publicacions i editorials llibertàries (Sanxo, Lux, etc.), i escrivint sonets polítics. El juliol de 1925 va ser detingut per haver fet xantatge i apallissar l'escriptor llibertari i bohemi Antonio de Hoyos i Vinent. En 1926 publicà El demonio de San Miguel, on es deixa entreveure el seu anarquisme, i comença l'edició de les seves Obras completes, amb Negro y azul. L'abril de 1926 organitzà una campanya entre intel·lectuals i periodistes per demanar l'indult de l'escriptor Alfonso Vidal y Planas. L'1 de març de 1930 va ser detingut en una manifestació estudiantil antimonàrquica. Durant la II República espanyola la seva vida es centra més i la seva militància anarquista s'accentua. El 6 de juny de 1931 presentà el destacat anarcosindicalista Àngel Pestaña Nuñez en un acte a l'Ateneu de Madrid i posteriorment s'afilià al Partit Sindicalista (PS) encapçalat per aquest. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 prestà el seus serveis a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1936 i 1938 fou redactor de la barcelonesa Mi Revista. També en aquesta època col·laborà en el periòdic valencià El Pueblo, sobretot amb poemes, i en El Sindicalista. Segons alguns entrà a formar part d'una brigada anarquista repressiva, el «Grup Cervantes». L'octubre de 1938 s'instal·là a València (València, País Valencià). Quan el triomf franquista era un fet, es negà a abandonar Espanya, pensant que no patiria represàlies.  Denunciat a Madrid pel porter Ricardo Valdegrama Romo, l'11 d'abril de 1939 va ser detingut a València i tancat a la presó madrilenya de Yeserías i després a la de Porlier. Compartí presidi amb el seu amic Antonio de Hoyos y Vinent. Acusat de infinitat de crims (mort de Pedro Muñoz Seca, assassinat de«desenes» de monges, creació d'una sala de tortures, etc.) i no defensat per gent a la qual havia salvat la vida –respongué per Ricardo Zamora Martínez i Ricardo León y Román es refugià a casa seva– o havia signat avals, Pedro Luis de Gálvez va ser jutjat en consell de guerra el 24 de novembre de 1939, condemnat a mort el 5 de desembre per«conspiració marxista i altres càrrecs més» i afusellat el 30 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya)–algunes fonts citen erròniament que va ser afusellat el 20 d'abril de 1940 a la presó madrilenya de Porlier. Sa companya en els seus últims 22 anys, amb qui mai no es va casar, fou Teresa Espíldora Codes, amb qui tingué dos nins (Pedro i José). Trobem textos seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara Los Aliados, Alrededor del Mundo, Azul, Cádiz-San Fernando, Los Contemporaneos, El Diluvio,La Esfera, Grecia,La Hoja de Parra,Hojas Selectas, El Liberal, Luz y Vida, Madrid Cómico, Mi Revista, Motor, Nuevo Mundo, Nosotros,Pero Grullo, Renovación,El Sindicalista, Solidaridad Obrera, Vida Socialista, La Voz, etc. És autor d'El agua brava (sd), Ayer (sd), Desconocidos (sd), La mano roja (sd), Martín Clavijo (sd), Los payasos (sd), La prisión (sd), Redención (sd), La señorita bohemia (sd), La última posta (sd, amb Pedro Mata), La Virgen de la Montaña (sd, amb Fernando Clemente), Alma bohemia. Juguete cómico en un acto en verso (1904, amb Maximiliano M. Monje), La cabeza. Drama en tres actos en prosa (1904, amb Maximiliano M. Monje), Boceto de estudio sobre el Alma andaluza (1905), La cochambrosa (1906 i 2018), En la cárcel. Diario de un preso político (1906), Existencias atormentadas. Los aventureros del arte (1907), La chica del tapicero (1910), Las hembras de las Vistillas (1910), Por los que lloran. Apuntes de guerra del Rif (1910, amb Francisco Martínez), La santita de Sierra Nevada (1910, signada per ell, en realitat l'autor és Javier Bueno Bueno), La rosa blanca (1911), Los siete pecados capitales (1911 i 1925), La tragèdia de DonÍñigo (1911 i 1920), La casa verde (1913), Los caballos negros. La tragedia del juego (1922), La que no supo elegir (1922),¡Buitres! (1923), Las figures del Congreso Eucarístico (1923), La corte del rey Assuero (1924, amb Tomás Casals Marginet), El sable. Arte y modos de sablear (1925 i 2018), El demonio de San Miguel (1926), La reina del Barrio Chino (1926, amb Salanova iÁlvarez Cienfuegos), Poesías seleccionadas (1927), La cazalla (1928, amb Roberto del Real), Gerona (1928), Negro y azul (1929 i 1996), Juan Jacobo Rousseau (1930), Sonetos de guerra (1938), etc. L'anarquista José Maria Puyol Albéniz, bon amic seu, publicà diversos textos biogràfics sobre ell en la publicació parisenca Solidaridad Obrera. En 1996 l'escriptor Juan Manuel de Prada Blanco el convertí en protagonista de la seva novel·la Las máscaras del héroe i el seu nét, l'escriptor Pedro Gálvez Ruiz, ha reivindicat la seva figura.

    Pedro Luis de Gálvez (1882-1940)

    ***

    Foto policíaca de Bernard Gorodesky

    Foto policíaca de Bernard Gorodesky

    - Bernard Gorodesky: El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarcoindividualista Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky. Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky i Aline Grenetz. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i objectes antics i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar. Entrà a formar part del moviment anarquista i es col·locà com a tipògraf en el periòdic L'Anarchie. S'instal·là a Versalles (Illa de França, França), on conegué Henriette Joubert, coneguda pel veïnat, pel seu aspecte sever, com La Générale de l'Armée du Salut (La Generala de l'Exèrcit de Salvació), la qual esdevingué sa companya. En 1911 retornà a París i treballà en diverses impremtes i a la Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei Militar, fou membre actiu de la redacció del periòdic L'Anarchie, al carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en processament de la«Banda Bonnot», la primavera de 1913 va desaparèixer amb sa companya i fou objecte de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril de 1912) inculpat de robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per associació de malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de presó per encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu domicili del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista d'«anarquistes desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La policia mai no el va trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Grup de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer per la dreta

    Grup de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer per la dreta

    - Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a París (França).

    ***

    Necrològica de Jaume Folguera Borda apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 de març de 1980

    Necrològica de Jaume Folguera Borda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de març de 1980

    - Jaume Folguera Borda: El 10 de maig de 1896 neix a Castellserà (Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Folguera Borda. Sos pares es deien Ramon Folguera i Elvira Borda. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), en els anys trenta s'oposà a la tendència trentista, especialment a les maniobres de Josep Moix Regàs, responsable local dels Sindicats d'Oposició confederals. Va ser objecte de nombroses temptatives de corrupció per part de la patronal local, que li oferiren feines directives que sempre rebutjà. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Lo Mont, on ocupà regularment càrrecs de responsabilitat orgànica dins de la Federació Local de la CNT. Entre 1978 i 1979 col·laborà en Solidaridad Obrera. Al final dels seus dies ocupava el càrrec de secretari del grup local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Francesca Pablo. Jaume Folguera Borda va morir, mesos després de sa companya Francisca, el 31 de gener de 1980 a l'Hospital General de Lo Mont (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquest localitat.

    ***

    Vicente Gil Aucejo ("Portela") al seu despatx de secretari general de Seguretat Interior (1937)

    Vicente Gil Aucejo (Portela) al seu despatx de secretari general de Seguretat Interior (1937)

    - Vicente Gil Aucejo: El 10 de maig de 1899 neix a Navaixes (Alt Palància, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Gil Aucejo, conegut com Portela. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i fou membre del Sindicat de Barbers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on treballà en una perruqueria de senyores a l'avinguda de l'Opéra. Participà activament, especialment amb Aurelio Fernández Sánchez, en les activitats del grup d'anarquistes espanyols que es reunien al domicili d'un tal Garin al carrer de Belleville. De la seva estada a França aconseguí un perfecte domini de la llengua francesa, fet que li va servir en ocasions posteriors. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), al costat de José Abella Pérez, Serafín Aliaga Lledó i Félix Martí Ibáñez. Dirigí la Secció de Salconduits del Departament de les Patrulles de Control, encarregant-se de la inspecció de les autoritzacions per a circular i dels passaports, i l'abril de 1937 va ser nomenat, en substitució d'Aurelio Fernández Sánchez, secretari general de Seguretat Interior, encarregant-se especialment del control de ports i d'aeroports. El novembre de 1938, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i el 9 de febrer de 1939 figurava en un llistat de militants buscats per la Seguretat Nacional francesa. D'antuvi s'establí a Rodés (Llenguadoc, Occitània) i després de la II Guerra Mundial a Montpeller, on continuà treballant de perruquer. Després de l'escissió milità en la CNT«col·laboracionista» i en 1955 fou delegat per Montpeller en el Ple Regional de Catalunya d'aquesta tendència. Vicente Gil Aucejo va morir el 12 de desembre de 1958 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà.

    ***

    Sebastián Calvo Sahún

    Sebastián Calvo Sahún

    - Sebastián Calvo Sahún: El 10 de maig de 1909 neix a A Buerda (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Sebastián Calvo Sahún. En 1920, amb 11 anys, emigrà a França per a treballar. A França hi vivia son germà, Florencio Calvo Sahún, qui li va ensenyar l'ofici de fuster. Aviat s'involucrà en activitats sindicats i milità en la Confederació General del Treball (CGT), participant en diverses vagues. Hagués pogut demanar la ciutadania francesa, però quan va ser cridat a files retornà a la Península. Va fer el servei militar a la Comandància d'Artilleria de Ceuta i va ser destinat a Laraix (Protectorat espanyol al Marroc). L'1 de novembre de 1931 va ser llicenciat, retornà a França i continuà treballant de fuster. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a la Península. A Barcelona s'integrà en les milícies confederals i lluità als fronts d'Aragó i de Catalunya. En 1937 era delegat polític d'una Bateria Antiaèria del XI Cos de l'Exèrcit de la II República espanyola als fronts de Terol i de Belchite. Ferit, durant la seva convalescència a A Buerda, s'enfrontà amb el Comitè Comunista de l'Aïnsa (Osca, Aragó, Espanya) per les seves confiscacions arbitràries i excessos de tota mena. A finals de 1938 comandà un polvorí i un magatzem de subministraments instal·lat en una masia de Reus (Baix Camp, Catalunya), on va tenir problemes amb les unitats comunistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Com que tenia permís de treball, residència a França i dominava l'idioma, no passà pels camps de concentració. El març de 1939, sa companya María Pardiña Barrabés, amb un fill de pocs mesos, intentà passar a França, però van ser detinguts a la frontera i tancats vuit mesos al castell de Sant Ferran de Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de patí diverses penalitats de tota casta, conflictes amb la policia i la justícia inclosos –va ser processat per contraban d'objectes d'art, plata i bitllets de banc, juntament amb José Giménez Miralles i Jacinto Turró Nogué–, se sumà ben aviat a la resistència antinazi, especialitzant-se en accions arriscades (assalt a una caserna de la Gestapo sota comandament britànic, etc.). En aquests anys organitzà i mantingué una xarxa clandestina entre la Península i França a través dels Pirineus aragonesos, que també fa ver servir freqüentment en missions d'evacuació (aviadors aliats, persones perseguides, etc.). En acabar la guerra fou condecorat pels seus serveis pels aliats amb la«Medal of Freedom» (Medalla de la Llibertat) i adoptà la ciutadania britànica, cosa que li facilità la tornada a la Península. De bell nou a Catalunya, començà a lluitar contra el franquisme, sobretot des del punt de vista sindical. El juny de 1944 fou detingut a Barcelona i torturat durant un mes abans de ser traslladat a la presó Model –segons alguns, fou alliberat en un fals trasllat de presó organitzat pels serveis secrets britànics. En 1946 era secretari del Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i poc després fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquest sindicat. En aquesta època fou detingut en nombroses ocasions (agafada de maig de 1947, 1949, 1952) per la seva lluita antifranquista (vagues del Primer de Maig, campanyes de desprestigi del règim, fer feina sense carnet del Sindicat Vertical, etc.). Durant la gran agafada de maig de 1947 fou novament detingut. Entre maig i juny de 1949 participà en un projecte d'atemptat contra el dictador Francisco Franco muntat per la Comissió de Defensa«1001», que el portà novament a la presó. A partir de 1952 treballà com a empleat en el cinemaCalifornia de Súria (Bages, Catalunya) i fou membre del Sindicat d'Espectacles de la CNT. El gener de 1952 fou nomenat tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. A la tardor de 1952 va ser de bell nou detingut a Barcelona en una batuda contra la Comissió Nacional i portat, amb altres companys (Celedonio Pérez Bernardo, José Pardo Andrade Fariñas, Eduardo José Esteve Germen, Cipriano Damián González, José Torremocha Arias, Juan Sana Magriña, Pedro Torremocha Ávila), davant un consell de guerra que se celebrà el 5 de febrer de 1954 a Madrid i que el condemnà a cinc anys de presó. A partir de 1960, quan la presència confederal era gairebé testimonial, fou un dels pocs que continuà lluitant; però en 1966 es mostrà contrari a intensificar la formació de grups confederals. Com a col·laborador del sindicalisme oficial franquista, la Central Sindical Sindicalista (Sindicat Vertical), i implicat en el cincpuntisme, fou membre de la comissió provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions sindicals. Arribà a ser president provincial del Sindicat d'Espectacles Públics de la Central Sindical Sindicalista. En 1973 acceptà l'alcaldia del barri barceloní de Sant Martí i s'allunyà progressivament del moviment llibertari. Durant els seus últims anys desenvolupà una intensa tasca associativa al barri de la Guineueta de Barcelona i fou un dels fundadors de la revista llibertària Polémica. Sebastián Calvo Sahún va morir sobtadament el 3 d'abril de 1983 a A Buerda (Osca, Aragó, Espanya) en una de les freqüents visites que feia al seu poble natal i allà va ser enterrat.

    Sebastián Calvo Sahún (1909-1983)

    ***

    Necrològica de Pedro Segura Valera apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 8 de gener de 1956

    Necrològica de Pedro Segura Valera apareguda en el periòdic tolosà CNT del 8 de gener de 1956

    - Pedro Segura Varela: El 10 de maig de 1909 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Segura Varela. Sos pares es deien Martín Segura i María Huertas Varela. Militant de la Secció de la Construcció del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat, quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Centúria Peñalver» i lluità al front d'Aragó (Letux, Belchite, etc.). Contrari a la militarització de les milícies, l'abril de 1937 abandonà el front, però en 1938 hi retornà, combatent a la zona centre de la Península fins el final de la guerra. Apressat per les tropes franquistes, va ser tancat governativament a diverses presons (Sant Feliu de Llobregat, Barcelona i Saragossa). En 1944 va posat en llibertat provisional i va estar vigilat fins al seu final. Sa companya fou Pilar Monje, amb qui tingué un infant (Santiago). Pedro Segura Varela va morir com a conseqüència d'una operació d'apendicitis el 15 d'octubre de 1955 al seu domicili de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

    ***

    Juan Martínez Vita, "Moreno" (Marsella, 1944)

    Juan Martínez Vita, Moreno (Marsella, 1944)

    - Juan Martínez Vita: El 10 de maig de 1914 neix a Suflí (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Martínez Vita, que fou conegut per diversos pseudònims (Juanito el Rebelde, Juan Horta,Moreno, etc.). Quan era un infant emigrà amb sa família a Catalunya i s'establí a les Cases Barates del barri barceloní d'Horta. A partir de 1930 començà a militar en els rams de la construcció i del mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i més tard en les Joventuts Llibertàries. Participà activament en la vaga de la construcció i en el moviment revolucionari de desembre de 1933, i formà part dels grups de defensa confederal. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, intervingué en el setge de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i formà part de les patrulles de control. Després s'enrolà en la companyia de metralladores de la Columna Durruti, amb els voluntaris italians, búlgars i francesos de la secció dels germans Roselli. Va combatre a Fuentes de Ebro, a les muntanyes d'Alfajarín, a l'operació «Vedado de Zuera» de l'estiu de 1937 i a la presa de Belchite. Després lluità a la campanya de l'Ebre integrat en el municionament de bateries del Cos de Tren fins al final de la guerra. El 9 de febrer de 1939, arran del triomf franquista, passà la frontera pel Pertús. Després de romandre tancat cinc mesos al camp de concentració de Sant Cebrià, s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que el novembre de 1939 va ser enviada a les Ardenes per realitzar tasques a la Línia Maginot. Amb la victòria alemanya, passà dos mesos fugint amb altres companys de la detenció fins arribar a Marsella. Després d'intentar sense èxit embarcar-se cap a Mèxic, restà a França fins a la derrota nazi. Amb l'alliberament es posà a treballar com a estibador al port de Marsella i milità en la CNT de la capital occitana. Entre 1945 i 1997 ocupà el càrrec de secretari d'Administració i Propaganda del Comitè Regional de Provença i de la Federació Local de Marsella. En 1981 publicà a Marsella les seves memòries sota el títol Andanzas de un refugiado español. Fou assidu col·laborador del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Sa companya fou la destacada militant anarcosindicalista i anarcofeminista Pepita Carpena Amat. Juan Martínez Vita va morir el 3 de novembre de 2001 a Marsella (Provença, Occitània). En 2002 es publicà pòstumament el llibre Les errances d'un réfugié espagnol (1914-2001), traducció al francès de les seves memòries, reeditades en 2005 sota el títol Juan Martinez-Vita dit... Moreno.

    Juan Martínez Vita (1914-2001)

    Pepita Carpena (1919-2005)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.


    Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor)


    Per Joan F. López Casasnovas, escriptor



    "Defallir"és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.

    "Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.

    Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".

    Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

    Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!

    López Casasnovas, Joan F. Defalliment. Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.


    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [11/05] Atemptat de Hödel - «El Eco del Rebelde» - «Discontent» - París (11-05-68) - Tocci - Simon - Boal - Vázquez Aguirre - Vuillemin - Lusvardi - Caroni - Fernández Roces- Bueno Uribe - Borrego - Joukowski - Albin - D'Andrea - Gella - RieraÁlvarez - Yvetot - Eikeboom - Cavallazzi - Soto - Iglesias - Mingueza - García Polanco - Serna - Germinal García

    Anarcoefemèrides de l'11 de maig

    Esdeveniments

    L'atemptat de Hödel contra l'emperador Guillem I segons un gravat de Hermann Lüders

    L'atemptat de Hödel contra l'emperador Guillem I segons un gravat de Hermann Lüders

    - Atemptat de Max Hödel: L'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín (Alemanya), el lampista anarquista, aleshores desocupat, Emil Heinrich Maximilian Hödel, de 21 anys d'edat, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la pàtria» cridant«Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya).

    Max Hödel (1857-1878)

    ***

    Capçalera del primer número d'"El Eco del Rebelde"

    Capçalera del primer número d'El Eco del Rebelde

    - Surt El Eco del Rebelde: L'11 de maig de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número del periòdic El Eco del Rebelde. Periódico comunista anarquico. Era continuació de la publicació anarcocomunista El Rebelde, editada a Saragossa entre setembre i desembre de 1893 i que deixà de publicar-se víctima de la repressió. Va ser dirigit per Juan Palomo, probablement un pseudònim. Tingué una tirada d'uns 1.400 exemplars. Trobem textos de Joan Montseny, Teobaldo Nieva, Palmiro, Juan Palomo, Pujol Enrique, C. Solé i Marcos Zapata, entre d'altres. Prohibit per les autoritats, només en sortiren quatre números (i un suplement al número 3), l'últim el 29 de juliol de 1895, i fou substituït per El Invencible, queúnicament publicà un número el 27 d'agost de 1895.

    ***

    Portada d'un número de "Discontent"

    Portada d'un número de Discontent

    - Surt Discontent: L'11 de maig de 1898 surt a Lakebay (Washington, EUA) el primer número del setmanari anarquista Discontent. Mother of Progress (Descontentament. Mare del Progrés). L'editor responsable fou Oliver A. Verity i en el consell de redacció figuraven George H. Allen, Charles L. Govan i James F. Morton Jr. Aquesta publicació fou l'òrgan oficiós de la colònia anarquista«Home Colony» (Comtat de Pierce, Washington, EUA), creada en 1896, i, a més de notícies sobre la colònia llibertària, tractà temes d'allò més divers (amor lliure, pacifisme, educació, feminisme, economia, capitalisme, política internacional, religió, salut, vegetarianisme, repressió, llibertats d'expressió i de premsa, poesia, etc.). Trobem textos de George H. Allen, J. I. Arnold, Kate Austin, A. L. Ballou, J. C. Barnes, James Beeson (Image Breaker), Edgar D. Breinkerhoff, Steven T. Byington, Ed. W. Chamberlin, C. H. Cheyse, F. A. Cowell, H. F. Hadley, Lizzie M. Holmes, C. L. James, Nellie M. Jerauld (Juno), J. L. Jones, J. Alfred Kinghorn-Jones, Andrew Klemencic, Joseph A. Labadie (A. Crank), E. C. Miles, James F. Morton Jr, A. Alan Noe, Charles Penhallow, E. J. Schelhous, J. T. Small, Charlotte Perkins Stetson, William H. Van Ornum, A. Warren i Ross Winn, entre d'altres. A partir del 28 de juny de 1899 suspengué l'edició i la reprengué el 2 de maig de 1900 a Home (Comtat de Pierce, Washington, EUA). Aquesta publicació tingué una àmplia difusió i comptà amb dos centres de distribució (Boston i San Francisco), a més de repartidors a Seattle, San Francisco i Honolulu. El maig 1902, després que Charles L. Govan fos acusat de violació de la Llei Comstock arran d'un article defensant l'amor lliure, l'oficina de correus de Home va ser tancada i els inspectors postal la van traslladar a la petita ciutat de Lakebay, a tres quilòmetres enfora. En sortiren 186 números, l'últim el 23 d'abril de 1902, i va ser substituït per Demonstrator, que es publicà a Lakebay i tragué 142 números entre l'11 de maig de 1903 i el 19 de febrer de 1908.

    ***

    L'endema de la "Nit de les Barricades"

    L'endema de la "Nit de les Barricades"

    - París (11-05-68): L'11 de maig de 1968 a París (França) l'última barricada cau a les 5.30 de la matinada. Una hora després, el Comitè Polític del Partit Comunista Francès (PCF) fa saber que «condemna la ferotge repressió i expressa la protesta indignada dels treballadors, dels intel·lectuals i dels joves». A les 9 del matí, les grans centrals sindicals obreres --Confederació General del Treball (CGT), Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i Força Obrera (FO)-- es reuneixen, a petició d'Alain Geismar, i acorden cridar a la vaga general conjuntament amb la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) el dilluns 13 de maig. Seguidament negocien el recorregut d'una manifestació per París: Geismar, dirigent de l'SNESup, vol que passi pel Barri Llatí, els altres no; finalment, Geismar se sortirà amb la seva. A les 17 hores, un petit escamot dels «Comitès 3 de maig» aconsegueix ocupar el Centre Censier, annex de la Facultat de Lletres i es transformarà en un amfiteatre de discussió permanent de les comissions. Més de mil joves obrers realitzen una manifestació en direcció al Barri Llatí per expressar la seva solidaritat amb els estudiants, molts dels quals participaran, durant la nit, en els debats organitzats al Censier. A les 19 hores, el primer ministre, Georges Pompidou, arriba a Orly després d'un excel·lent viatge per Iran i Afganistan. El cap d'Estat De Gaulle dóna carta blanca a Pompidou i aquest sortirà aquella nit per la televisió pronunciant un discurs conciliador: la Sorbona reobrirà les portes a partir de dilluns i les classes es reprendran; també a partir de dilluns el Tribunal d'Apel·lació podrà, conforme a la llei, estatuir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants; el govern, també, activarà les reformes necessàries en la Universitat. Sembla una capitulació, però els moviment rebutja les pseudoconcessions dels gabinet.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Pilade Tocci (ca. 1894)

    Foto policíaca de Pilade Tocci (ca. 1894)

    - Pilade Tocci: L'11 de maig de 1850 –algunes fonts citen el 24 de maig– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'agitador anarquista Pilade Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi, Armandi-Oreste,Acratos, etc.). Sos pares es deien Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà diverses feines (barber, ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista«itinerant», segons les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la costa tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna s'adherí a la secció bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Establí estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878 col·laborà en Il Lavoro, el primer periòdic publicat per aquests. Després s'establí a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on la policia de l'indret el qualificà com d'«anarquista perillós». El febrer de 1889, a resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati) que s'havia infiltrat en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de febrer de 1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de beneficència on havien de ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars locals, va ser detingut, juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini), per«associació de malfactors». Durant el judici, celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac quedà palès i l'acusació d'atemptat va ser desestimada, però la d'«associació de malfactors» seguí endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera de judici. El juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos mesos de presó i a dos anys de vigilància policíaca. Sospitós d'haver participat en les revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari des de finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'assignació de residència. No obstant això, abans de la sentència, fugí a Suïssa i s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa), on trobà Pietro Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el llistat d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de Suïssa. En 1897 intentà publicar un periòdic, Questioni ardenti, però sembla que no reeixí. En els primers anys del segle XX col·laborà en Il Libertario de La Spezia i en 1911 participà en el Congrés Anarquista Regional de La Spezia. Posteriorment milità en el grup anarquista «Né Dio né padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al barri de Migliarina de La Spezia. Pilade Tocci va morir el 9 de desembre de 1916 a La Spezia (Ligúria, Itàlia).

    ***

    Foto policíaca de Charles Simon

    Foto policíaca de Charles Simon

    - Charles Achille Simon:L'11 de maig de 1873 neix a Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit o Ravachol II. Jove aprenent de vidrier, es va revoltar per la injustícia del procés de Henri Decamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, i va esdevenir còmplice de Ravachol, ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de l'Audiència Benoît i del seu substitut Bulot. Per aquests fets l'Audiència del Sena el va condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat al presidi de la Guaiana, trobarà altres companys, com ara l'anarquista Clément Duval. El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no volia baixar a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre cridava «Visca l'anarquia!».

    Charles Achille Simon (1873-1894)

    ***

    Evelio Boal López

    Evelio Boal López

    - Evelio Boal López: L'11 de maig de 1884 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el tipògraf anarcosindicalista i secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Evelio Boal López. Sos pares es deien Miguel Boal i María López. Des de molt jove participà en el moviment anarquista. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), on treballà de tipògraf, en 1908 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. Aquest mateix any fou nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat al teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón, però abandonà l'escena per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que dirigí el grup artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual representà obres d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la corresponsalia a Barcelona del periòdic de LosÁngeles (Califòrnia, EUA) Fuerza Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés de Sants, on va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà part de la comissió que en redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo realitzà tasques propagandístiques i d'organització arreu Castella. El gener de 1919 va ser detingut amb altres membres del Comitè Nacional, però fou alliberat a causa de la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919 formà part del Comitè de Vaga de l'empresa La Canadenca en representació del Comitè Nacional de la CNT. El 23 de maig d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista. L'estiu de 1919 viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou un dels primers a suggerir la creació d'una federació anarquista ibèrica. Va ser un dels màxims organitzador del II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), celebrat entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el càrrec de secretari general de l'organització anarcosindicalista. Va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, el qual declarava que la finalitat d'aquesta organització era assolir el «Comunisme Llibertari». El 12 de gener de 1920 va ser detingut al Centre Republicà del carrer del Peu de la Creu, durant un reunió del Comitè Nacional confederal; aprofità la reclusió, que durà fins agost, per a escriure des de la presó per al periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). El setembre de 1920 acompanyà Salvador Quemades i Salvador Seguí a Madrid per a formalitzar un pacte contra la repressió amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), fet pel qual va ser criticat per alguns sectors confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la corresponsalia a Barcelona de Solidaridad Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). En el Ple de Tarragona (Tarragonès, Catalunya) defensà el suport a la vaga de Riotinto i el pacte amb l'UGT. Col·laborà en la premsa llibertària (Fuerza Consciente, El Rayo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.), sovint fent servir el pseudònim Chispazos. El novembre de 1920, arran de la repressió governamental desencadenada contra el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i va fer servir el nom d'Ángel Fernández. El 3 de març de 1921 va ser novament detingut al domicili d'Ángel Fernández Castaño al carrer de Marina, on vivia clandestinament, i tancat a la barcelonina Presó Model. Arran de l'assassinat el 8 de març del president del Govern espanyol d'Eduardo Dato pels grups d'acció confederals, va ser traslladat la nit del 17 al 18 de juny de 1921 a la Prefectura de Policia, amb els companys Antoni Feliu Oriol i José Domínguez Rodríguez. Tots tres van ser alliberats i immediatament se'ls va aplicar la «Llei de fugues». Evelio Boal López va ser assassinat de diversos trets al cap el 18 de juny de 1921 als voltants de la plaça de Santa Maria del Mar de Barcelona (Catalunya). Partidari de l'amor lliure, deixà companya, amb qui no es casà, i dos infants. Durant els anys de la II República espanyola el carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona portà el seu nom. Evelio Boal va ser un dels organitzadors de la CNT més competents i un dels sindicalistes amb més prestigi entre els companys de tota la història de l'anarcosindicalisme.

    Evelio Boal López (1884-1921)

    ***

    Eduardo María Vázquez Aguirre

    Eduardo María Vázquez Aguirre

    - Eduardo María Vázquez Aguirre: L'11 de maig de 1887 neix a Vilaoscura (Sober, Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Eduardo María Vázquez Aguirre, conegut com Bigote. Sos pares es deien Castor Vázquez Otero, llaurador, i Antonia Aguirre Gallastagui. En 1906 emigrà a l'Argentina, on es guanyà la vida fent de tot (perruquer, fuster, sabater, etc.), però sobre tot va fer de xofer. Dirigí la Societat de Resistència de la Unió de Tramviaris i milità en la «Sociedad de Chauffeurs». El gener de 1919 participà activament en els fets de la Setmana Tràgica a Buenos Aires i per això va ser acomiadat del «Tramway Anglo Argentino» on feia feina. El 21 de maig de 1921, quan el local de la Societat de Xofers va ser assaltat per un escamot dels Joves de la Lliga Patriòtica, va ferir un d'aquest en un braç. En els anys vint participà activament en la campanya en suport a Sacco i Vanzetti. Amic de Simón Radowitzky, Kurt Wilckens, Andrés Vázquez, Severino Di Giovanni, Emilio Uriondo i Roscigna, entrà a formar part dels grups d'acció i expropiadors i per la qual cosa va ser empresonat en diverses ocasions. Intervingué en els atemptats contra el cap de la policia de Buenos Aires Ramón Falcón (14 de novembre de 1909) i el tinent coronel Héctor Benigno Varela (25 de gener de 1923), botxí dels jornalers de la Patagònia. També s'encarregà de distribuir explosius emprats per a inutilitzar els taxis esquirols. El 9 de maig de 1923 durant una discussió de feina ferí d'un tret de revòlver el cap de l'estació del metro de Caballito de Buenos Aires i per aquest fet va ser condemnat a 14 mesos de presó. Abans de complir la condemna, va ser deportat a Espanya, però desembarcà al Brasil ajudat per anarquistes peruans i brasilers que li van ajudar a passar a l'Uruguai. Amb Radowitzky intervingué en una expropiació en aquest país abans de retornar clandestinament a l'Argentina. En 1925 ordí un pla amb l'anarquista Boris Wladimirovich per a prendre per assalt l'hospici de les Mercedes i capturar Jorge Ernesto Pérez Millán Temperley, membre de la Lliga Patriòtica que assassinà l'anarquista Kurt Wilckens, amb la finalitat de penjar-lo públicament a la plaça de Mayo de Buenos Aires, pla que fracassà. Sa companya fou Genoveva Valencia, també anarquista. Eduardo María Vázquez Aguirre va morir en 1953 a Buenos Aires (Argentina).

    ***

    Foto policíaca de Marie Vuillemin (21 de gener de 1912)

    Foto policíaca de Marie Vuillemin (21 de gener de 1912)

    - Marie Vuillemin: L'11 de maig de 1889 neix a Mons (Hainaut, Valònia) l'anarquista Marie Félicie Vuillemin, també coneguda com Marie La Belge, Marie La Rouge o Marie Schoofs. Quan tenia uns vint anys marxà cap a París (França) on treballà d'obrera per tres francs diaris. Es casà amb un obrer pintor que es deia Schoofs, que ella qualificà de violent i bregador. Finalment abandonà son marit i el juny de 1910 retornà al domicili de sa mare, al número 131 del carrer Tourette de Charleroi (Hainaut, Valònia). Es posà a fer feina al cafè «Au Repos des Travailleurs», regentat pel matrimoni Decuber, al cantó del carrer Zénobe Gramme amb el bulevard del Nord de Charleroi, com a dona de feines. En aquestaèpoca conegué l'anarquista il·legalista i insubmís Octave Garnier, que aleshores treballava en la construcció d'un túnel. La parella decidí anar-se'n a Brussel·les (Bèlgica) i el dia abans de partir el cafè on ella treballava va ser robat. Les autoritats buscaren Garnier com a primer sospitós d'aquest robatori i, pressionats per la policia, ambdós fugiren l'abril de 1911 de Bèlgica cap a  París (França). La parella s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França, França), seu del periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, on trobà altres anarquistes (Jean de Boë, Raymond Callemin, Edouard Carouy, Victor Serge, etc.) i anarcoindividualistes partidaris de l'anarquisme il·legalista que acabarien creant la «Banda Bonnot». El 20 de gener de 1912 va ser detinguda durant la investigació sobre l'agressió a un cobrador de la Société Générale, però durant la instrucció no va ser inculpada i fou alliberada el 21 de març de 1912. El 15 de maig de 1912 va ser novament detinguda a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) i durant els primers interrogatoris a la presó parisenca de Saint-Lazare es negà a declarar; posteriorment, en un altre interrogatori, facilità la identificació del seu company. Jutjada per l'Audiència del Sena el 27 de febrer de 1913 en el judici a la «Banda Bonnot» sota l'acusació de complicitat i encobriment de robatori, va ser absolta de qualsevol càrrec i posada en llibertat. Retornà a Cherleroi, on regentà una botiga al carrer de la Régence. Marie Vuillemin va morir en 1963 a Charleroi (Hainaut, Valònia).

    ***

    Bruno Lusvardi

    Bruno Lusvardi

    - Bruno Lusvardi: L'11 de maig de 1904 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista Bruno Lusvardi. Quan encara era molt jove començà a distribuir el diària anarquista Umanità Nova i es va subscriure, amb sos germans, al setmanari Fede! Seguint l'exemple de sos germans grans (Medardo, Filippo, Alfredo i Aldebrando), abraçà l'antifeixisme. Va ser detingut en diverses ocasions i tancat en diferents presons alguns dies acusat d'actituds sospitoses, per raons d'ordre públic i per cops. En 1924 va ser empresonat 10 dies per «distribució de pamflets». En 1926 va ser detingut juntament amb son germà Medardo acusat de ser una«amenaça per a l'ordre públic». També va ser empresonat en 1929 arran d'una visita reial, en 1931 gairebé un mes i també en 1936. Entrà a formar part del grup d'excombatents«Italia Libera – Ciro Menotti». Després de l'exili o de la detenció dels anarquistes més actius de Mòdena, restà aïllat i, per continuar actiu en la lluita antifeixista, entrà en contacte, sense afiliar-se, amb l'estructura clandestina del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Contribuí a l'organització d'alguna cèl·lula i amb Albano Franchini participà el setembre de 1930 en el Congrés de Migliarina, a La Spezia (Ligúria, Itàlia). No obstant això, aquesta col·laboració amb els comunistes li va deixar un mal sabor de boca i es va sentir humiliat i calumniat. Contínuament vigilat per la policia, en 1934, patí una agressió per part d'un escamot format per una vintena de feixistes. Arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943, amb sos germans Filippo i Alfredo, que acabaven de venir del seu confinament, s'uní amb Albano Franchini i Aurelio Ferrari per passar-se als partisans. El grup romangué uns dies amb la mare d'Aurelio Ferrari a Coscogno (Pavullo nel Frignano, Emília-Romanya, Itàlia), però no trobaren cap tipus de resistència organitzada. Posteriorment entra a formar part del Partit d'Acció (PdA), del qual esdevingué representant del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), i lluità en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità activament en la Federació Comunista Llibertària de Mòdena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia de la detenció d'Ida Caroni i de Rodolfo Gunscher apareguda en el periòdic parisenc "Journal des Débats Politiques et Littéraires" del 17 d'abril de 1935

    Notícia de la detenció d'Ida Caroni i de Rodolfo Gunscher apareguda en el periòdic parisenc Journal des Débats Politiques et Littéraires del 17 d'abril de 1935

    - Ida Caroni: L'11 de maig de 1905 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ida Caroni, també citat el seu nom com Aida i el seu llinatge com Caronni. Al cantó suís de Ticino, conegué l'anarquista Rodolfo Gunscher, que esdevingué son company i amb qui el febrer de 1933 tingué un fill. Posteriorment la parella passà a França. El 6 d'abril de 1935, amb Rodolfo Gunscher, qui feia servir el nom de Bixio Sorbi, es va embarcar a bord del Duc d'Aumale cap a Tunísia; detinguda la parella sota l'acusació de voler cometre un atemptat contra Benito Mussolini i Pierre Laval durant la Conferència d'Stresa (Piemont, Itàlia) i contra Dino Grandi a Ginebra (Ginebra, Suïssa), fou enviada amb el mateix vaixell cap a Marsella (Provença, Occitània), d'on fou expulsada. En 1936 seguí son company a Espanya, per a participar en la revolució que s'estava gestant. El febrer de 1939 es trobava internada a Julhac (Llemosí, Occitània), on s'encarregava de posar en relació les esposes dels militants internacionalistes amb sos companys i des d'on mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Luigi Bertoni. Entre 1947 i 1950 encara estava subscrita al periòdic de Bertoni Le Réveil. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Rodolfo Gunscher (1902-1938)

    ***

    Avelino Fernández Roces, comissari del XVII Cos de l'Exèrcit (novembre de 1937)

    Avelino Fernández Roces, comissari del XVII Cos de l'Exèrcit (novembre de 1937)

    - Avelino Roces: L'11 de maig de 1911 neix a Otero (Pando, Langreo, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Andrés Avelino Fernández Roces, més conegut com Avelino Roces, i que va fer servir diversos pseudònims (Luis de Rivals, Yamir, etc.). Autodidacte, des dels 18 anys treballà en l'empresa siderúrgica«Duro Felguera» a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i s'afilià al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 començà a col·laborar en la premsa anarcosindicalista, especialment en Solidaridad Obrera, on tenia la secció«Viñetas Asturianas», i en CNT, òrgan d'expressió de la Regional asturiana confederal. El 25 d'octubre de 1932 va ser jutjat per la mort de Manuel Fernández el 18 d'abril d'aquell any durant una discussió d'aquest amb sa mare, María Roces Iglesias; però el tribunal popular considerà que havia actuat en legítima defensa seva i de sa mare i va ser absolt. L'agost de 1933 fou un dels signants del manifest d'Eleuterio Quintanilla Prieto que l'oposició asturiana va envair al Ple de la Regional de Catalunya d'Oposició demanant el retorn a la CNT. El gener de 1934 va ser condemnat a Oviedo, amb altres companys (Fernando Argüelles Felgueroso, Ramón Collado Borbolla, Severino Díaz García, Maximino Román López Tejedor, Pedro Vilarchoa Iglesias), a quatre anys, dos mesos i un dia de presidi menor per«col·locació d'explosius». Participà activament en la Revolució d'Octubre de 1934 i en 1936 va fer una gira propagandística per les zones mineres i industrials d'Astúries (Ciaño, Santa Ana, Mieres, La Felguera, Gijón, etc.), amb Frederica Montseny Mañé i Avelino González Mallada, organitzada pel Comitè Regional d'Astúries i el Comitè Nacional de la CNT. En 1936 formà part, en nom de la CNT, del Comissariat Polític del Consell Interprovincial d'Astúries i Lleó i en 1937 exercí de comissari de Brigada i de comissari general interí del XVII Cos d'Astúries de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola durant els últims mesos de la defensa d'Astúries. En aquesta època militava en el grup«Orto», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), d'Astúries. A partir d'octubre de 1937 es traslladà a Catalunya i comandà el 569 Batalló d'Infanteria i la 19 Brigada Mixta als fronts de Lleida i de Tarragona. També fou comandant major durant la batalla de l'Ebre. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser tancat durant dos anys i mig pel Govern feixista de Vichy a les presons de Castres (Guiana, Occitània) i de Lopiac de la Rèula (Aquitània, Occitània), fins al seu alliberament en 1944 de la presó de Gaillac (Llenguadoc, Occitània) per part del maquis francès. Establert a Albi (Llenguadoc, Occitània), el setembre de 1944 formà part, en nom de la CNT, del Comitè d'Enllaç CNT-UGT, establert a la Casa del Poble d'Albi. L'octubre de 1944 assistí al Ple de Tolosa de Llenguadoc i entre l'1 i el 12 de maig de 1945, com a secretari del departament del Tarn, al Congrés de Federacions Locals de la CNT de París (França). En 1945 va fer la conferència«Por España, para España». Quan l'escissió es decantà pels reformistes. S'establí a Tolosa de Llenguadoc, on treballà, fins a la seva jubilació anticipada als 60 anys, a la fàbrica de productes químics«Office National Industriel de l'Azote (ONIA, Oficina Nacional Industrial de l'Azot). Entre 1945 i 1946 va fer conferències i mítings a diferents poblacions (Albi, Lió, Montalban, Tolosa, etc.). El 23 de gener de 1948 fou un dels 17 signants del«Manifiesto por un Partido Libertario». El 19 de novembre de 1949 havia de parlar en nom de la CNT en un míting de l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE) a Albi, però va ser suspès per les pressions portades a terme pel dirigent comunista Rodolfo Llopis Ferrándiz. En 1957 assistí a una reunió de comitès regionals confederals reformistes i en 1960 abandonà la CNT. En 1962 s'afilià a les seccions tolosanes del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de la Unió General de Treballadors (UGT). En 1964 representà les agrupacions socialistes de diverses poblacions (Merinhac, Roquefort, Noèr, La Sala i Lanjac) al IX Congrés del PSOE en l'exili. En 1967 representà La Sala i Tolosa en el X Congrés del PSOE. L'agost de 1968 assistí al X Congrés de la UGT i va ser nominat suplent en el Consell General del sindicat. Entre 1968 i 1971 fou vocal de les comissions executives del PSOE i de la UGT en l'exili. En 1970 representà Tolosa, Noèr i Valença en el XI Congrés del PSOE. Després de l'escissió socialista de 1972, entrà a formar part del PSOE (Històric), assistint al seu XII Congrés celebrat el desembre d'aquell mateix any com a delegat de Tolosa, Austràlia i Canadà, essent elegit vocal de la Comissió Executiva, càrrec que mantingué fins el 1974. Posteriorment ingressà al PSOE (Renovat). Trobem escrits seus en diferents publicacions, com ara Antena, CNT,España Libre, Exilio, El Socialista, Le Socialiste, Solidaridad Obrera, etc. En 1985 publicà Hombres y coses. Entre sorbo y sorbo. Cronicas viajeras. Selección de artículos periodísticos publicados, recopilació dels seus articles publicats en la premsa llibertària i socialista. Avelino Roces va morir el 2 de gener de 1990 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Estava casat amb l'anarcosindicalista Isabel Ginel. La seva biblioteca es conserva a la Fundació «José Barreiro» d'Oviedo.

    Avelino Fernández Roces (1911-1990)

    ***

    Carmen Bueno Uribes

    Carmen Bueno Uribes

    - Carmen Bueno Uribes: L'11 de maig de 1918 neix a San Clemente (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Bueno Uribes. Fou la més petita d'una família nombrosa. Son pare morí jove i son germà major, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es traslladà a Madrid, on marxà tota la família posteriorment. En 1935 aconseguí titular-se en infermeria a Valladolid. Afiliada a la CNT com a infermera, participà a Madrid en la revolta popular del 18 de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Militaritzada, fou responsable com a tinent d'una sala de 66 llits de l'Hospital de Sang creat a la Sala de Festes de l'Hotel Ritz de Madrid. El setembre de 1938 s'uní amb son company, esperantista i vegetarià, a l'Ateneu Llibertari del Centre i ambdós es traslladaren a València. El 4 de gener de 1939, poc abans del triomf feixista, nasqué sa filla (Carmen Delgado) i es traslladà a Madrid, on fou delatada per un metge feixista i arrestada en diverses ocasions. Durant la postguerra exercí la solidaritat visitant els companys tancats a les presons madrilenyes o enterrant els cossos dels afusellats a les tàpies del cementiri. En 1951 es va separar i reprengué la seva professió i dos anys després es titulà com a comare --portà al món la futura escriptora Almudena Grandes. En 1953 se casà amb l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán i quan en 1991 morí aquest, s'encarregà de difondre el seu llegat. En 2007 i 2008 participà en els homenatges a Eduardo de Guzmán que van fer, respectivament, la Universitat Popular de Palència i l'Ajuntament de Villada. Carmen Bueno Uribes va morir el 12 de novembre de 2010 en una residència de la tercera edat de Madrid (Espanya), on havia estat portada l'any anterior arran de patir un vessament cerebral que la deixà en una cadira de rodes, i l'endemà fou incinerada acomiadada pels companys del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT.

    ***

    Necrològica de José Antonio Borrego Velasco apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 d'agost de 1992

    Necrològica de José Antonio Borrego Velasco apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'agost de 1992

    - José Antonio Borrego Velasco: L'11 de maig de 1946 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Antonio Borrego Velasco. Sos pares es deien Francisco Borrego i Aurora Velasco. Obrer a la fàbrica d'ascensors Eguren-Kone, residía la Llagosta (Vallès Oriental, Catalunya) i milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Per la seva militància, l'estiu de 1981 va ser acomiadat de la feina. En 1988 va ser nomenat secretari de la Federació de Montcada-La Llagosta i en 1984 membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Va fer nombrosos mítings i conferències (Rubí, 1980; Barcelona, 1982 i 1984; Sagunto, 1983; etc.). Assistí regularment als congressos i durant els anys vuitanta col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com CNT,Eguren-Kone, Solidaridad Obrera i El Vallés Libertario. José Antonio Borrego Velasco va morir el 10 de juliol de 1992 a la Residència Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

    Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

    - Nicolas Joukowski: L'11 de maig de 1895 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski,Zhukovski, Joukovski,Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Havia nascut el 21 d'octubre de 1833 a Ufà (Orenburg, Imperi Rus). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la«Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, ambÉlisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz,Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne.

    ***

    "Le lamineur", de Georges Higuet

    Le lamineur, de Georges Higuet

    - Albin Cantone: L'11 de maig de 1929 mor arran d'un carcinoma el propagandista anarquista lionès Albin Cantone, més conegut com Albin. Havia nascut el 1888 a Vigliano (Piemont, Itàlia). Com a obrer metal·lúrgic va haver de retirar-se per un problema mèdic a la mà dreta i aleshores es va dedicar a la propaganda, la poesia, la crítica, l'edició i el disseny. Entre 1917 i 1918 va publicar la revista Les Glaneurs i va participar en altres publicacions periòdiques, com ara Les vagabonds (1921-1922), La Brochure Mensuelle o Semeur.És autor de Religion (1922) i de Parmi nos pionniers. Une vingtaine de portraits de militants révolutionnaires (1927).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Ja som en plena campanya electoral i la feina política, la del dia a dia, la que anam publicant al bloc Urxella des de fa tants anys, queda eclipsada per eslógans, fotografies i propostes resumides. Però tots els que ens heu anat seguint, sabeu que el nostre major valor en campanya és la feina feta i la força del col·lectiu
     
    Com deim al vídeo de campanya, "nosaltres no tenim ni un Sánchez ni un Iglesias, però us tenim a vosaltres. Ens ajudau a teixir l'Alternativa?"
     
     
     
    undefined 
    undefined 
     
    Teniu tota la informació de la campanya, els cartells, les propostes, el programa, vídeos, etc. al web:

     

    0 0
  • 05/11/19--14:11: Dios no existe (Reedició).
  •   Dios no existe. 16 pruebas (Reedició, la bona).
         Argumentos para hacer ver la inconsistencia intelectual de las creencias en un Dios.


    Los de la Curia romana y los protestantes yanquis están en campaña de propaganda permanente para difundir el concepto de "diseño inteligente", como dicen del dogma de la creación divina del Universo. 

    Las iglesias están en guerra ideológica permanente. Sus campañas tienen por objetivo influir en las grandes masas, a la gente de las clases populares. 
    Este escrito, es una modesta aportación de argumentos para hacer ver la inconsistencia de las supuestas pruebas de la existencia de Dios. 

    Las pruebas clásicas para demostrar la existencia de Dios quedaron invalidadas a partir de Hume y Kant. Los conservadores a Hume le decían "el señor Hume, el ateo". Pero no se podía poner este calificativo a Kant, que era un fervoroso creyente cristiano. Kant reintrodujo el concepto de Dios en nombre de una supuesta razón práctica. 

    Con el Empirismo como pensamiento hegemónico, quedaba establecido que la metafísica no era posible como ciencia, y que, por tanto, no se podía demostrar la existencia de Dios. El Positivismo no hizo sino reafirmar los presupuestos del Empirismo, y la metafísica quedaba definitivamente marginada del mundo de la ciencia moderna. 

    Pero la Iglesia católica no admite nunca, en ningún caso, sus errores, los relacionados con la filosofía y la moral, en especial. Es vigente el dogma de la infalibilidad del Papa en materia de fe y de moral. La Curia romana sigue manteniendo a Tomás de Aquino como doctor máximo de la Iglesia. "Philosophia PERENNIS" es la denominación que dan a la filosofía de Aquino. En los seminarios de formación teológica, se continúa impartiendo las doctrinas aristotélica-tomistes y afirmando que la existencia de Dios puede ser demostrada usando la razón. 

    Hecho este preámbulo, expongo una lista de argumentos que refuerzan la idea de que es imposible la existencia de Dios.


    1. Contra la idea de Creación del Universo. Suponer que Dios creó el Universo implica la siguiente contradicción: se debería aceptar que algo inmaterial - Dios - habría existido eternamente como sustancia única, y que, "después" de esta eternidad, habría creado una segunda sustancia, la materia. O sea, el espíritu crea la materia. Lo perfecto, Dios, - según la idea aristotélica de perfección - habría producido lo imperfecto, la materia. 


    2. Contra la idea del orden del Universo. Se supone que en el Universo hay un orden y que Dios es el ordenador del Universo. Pero la física moderna introdujo el concepto de incertidumbre. Y Ilya Prigogine (premio Nobel de química, 1977) fue más allá y expuso el concepto del Universo como Caos y como proceso irreversible, es decir, no sólo habría habido el "Big Bang" -- el caos inicial -, sino que el Universo actual sería un momento de la explosión inicial, explosión que continúa su onda expansiva hasta el día de hoy. Por lo tanto, si no existe el supuesto orden, tampoco debe haber un Dios ordenador. 


    3.  Contra la idea de perfección.Los denominados grados de perfección de la naturaleza son aporías que niegan los principios de las ciencias empíricas. Casi 2000 años después, En Tomás y la Iglesia católica todavía insisten en la idea del escalonamiento general de todos los seres según este supuesto grado de perfección. El tomismo desplegó un sistema de forma que todas las cosas tenían que seguir un orden jerárquico hasta niveles inauditos, como es el caso de las jerarquías angélicas. Las ciencias positivas rompieron definitivamente el mundo de las jerarquías aristotélica-tomistes. Entonces, la idea de un ser supremament perfecto es una pura fal lera. 


    4. Contra la idea de primer motor. En contra de lo que dicen los libros de texto y las enciclopedias, Aristóteles no era un científico, ni tenía el menor interés por la investigación de la naturaleza. Se puede afirmar, rotundamente, que la "Física" de Aristóteles no es sino un cúmulo de disparates sobre temas de física. En la física aristotélica hay diversos mundos físicos (El mundo sublunar y el mundo supralunar, mundos regidos por dos sistemas de leyes físicas) . En la física moderna, no hay "primer motor". 


    5. De manera similar, la física no hace distinción entre seres contingentes y seres necesarios. 


    6.  En todo tiempo los pueblos han creído en dioses, en espíritus y fuerzas malignas. Hoy, gracias a los avances de los estudios de etnología, sabemos qué función social cumplían las religiones; sabemos que servían para establecer el sistema de prescripciones y prohibiciones que regían la vida de las comunidades humanas primitivas. Pero, actualmente, en las sociedades democráticas, las prescripciones y las prohibiciones son establecidas según la voluntad de la mayoría de ciudadanos, es decir, de acuerdo con el emotivisme moral y el contractualisme. Si las sociedades democráticas prescinden de "la voluntad de Dios", podemos concluir que, en la práctica, estas sociedades funcionan como si fueran ateas. 


    7. No se dispone ni nunca se ha dispuesto de una vía o de un método para poder experimentar sobre supuestos fenómenos sobrenaturales; los ciencias físicas no pueden detectar el fenómeno de la denominada "transustanciación", pongamos por caso. Igualmente, los supuestos fenómenos "paranormales" no resisten los análisis de la ciencia experimental. 


    8.  Hay relatos de la antigüedad donde los prodigios y los milagros se suceden constantemente, de manera casi familiar. Muestran unas sociedades acostumbradas a los fenómenos prodigiosos relacionados con sus creencias. Precisamente, los relatos de los cristianos, los libros del NT, llega a momentos de tal intensidad de hechos milagrosos coma ningún otro relato, que yo sepa. Por poner un ejemplo: En "Los hechos de los apóstoles", 5, 12, referente al apóstol Pedro, el narrador nos hace saber que "Por las manos de los apóstoles procedía muchos milagros y prodigios en el pueblo ... Y iban creciendo más y más los creyentes en el señor ... hasta el punto que sacaban los enfermos por las calles y los ponían en camillas y baiards porque, al pasar Pedro, al menos su sombra cayera sobre alguno de ellos. Así mismo se hacía hacia una gernació de las ciudades de los alrededores de Jerusalén, trayendo enfermos y atormentados por los espíritus impuros, los cuales, todos, eran curados ". Como podéis comprobar, Pedro hacía milagros en serie, como deshacerse calza; bastaba que pasara por la calle y su sombra ya era suficiente para desatar un chorro de milagros. Soy de la opinión de que los propios "libros sagrados" ofrecen el mejor material para demostrar la inconsistencia de los dogmas religiosos. De la inconsistencia de los "libros sagrados", podemos deducir la inconsistencia de la creencia en un Dios (Sobre este tema puede ver mi web Los Evangelios, historias imposibles). 


    9. El argumento del sentido común: ¿Cómo es posible pensar que el ser más grande del Mundo no se puede conocer? Resultaría que el ser omnipotente no es accesible por medio de las ciencias. Y resulta que los administradores de la religión tampoco ofrecen vías de conocimiento. Ofrecen únicamente "sus libros sagrados" y todo de historias igualmente inverosímiles como única "prueba" de la existencia de su dios. 


    10. Aquino y los 40.000 teólogos hablan del "camino de la fe" como distinto del de la razón, pero afirman que fe y razón, en último término, deben coincidir. Pero no son capaces de explicar de qué manera se ha de obrar para seguir la vía de la fe. Pascal propone que uno se lo que debe hacer es comportarse como si tuviera fe, como si creyera en Dios, y que, así, en un momento determinado tendrá auténtica fe. Pero lo que no plantea Pascal es en qué Dios y en qué "libros sagrados" debe depositar la fe inicial quien está en periodo de pruebas. 


    11. Epicuro no negaba la existencia de los dioses, pero decía que los dioses no se ocupaban los hombres, puesto que los consideraban bichos insignificantes; entendía que un hombre sensato debe ordenar su vida como si los dioses no existieran. 


    12.  Pero el planteamiento d'Epicur sólo es apropiado en el mundo griego. Del Dios de las religiones monoteístas, según sus "libros sagrados", no se puede decir que no se ocupa de los hombres. Al contrario, el Dios de la Biblia se muestra como un dios muy celoso, que quiere que los hombres la adoran y la amen.Pero además del Dios de los judíos y los cristianos, se muestran los Déu dels mahometans y, más lejos, el Dios del hinduismo, del budismo, sintoisme, Jainismo y otros. Ha de resultar inaceptable para una mente moderna la existencia de un Dios que interviene en la historia y al mismo tiempo se abstiene de dar las señas de su identidad. 


    13.  El hecho de la existencia de tanta gente que no cree en Dios es una prueba de su inexistencia. Al respecto, los malvados teólogos se adelantan a decir que "Dios castiga con su silencio el pecado de orgullo de quienes se declaran ateos". Pero ¿qué pueden decir respecto de los niños que eran educados oficialmente dentro del ateísmo, como se hacía en las repúblicas marxistas? 


    14. Es inaceptable para una mente formada en la modernidad la existencia de Dios y al mismo tiempo la existencia de los denominados "libros sagrados". O sea, según mi razonamiento, de las historias imposibles que narran los "libros sagrados" debemos concluir que Dios no existe. 


    15.  Según la ciencia, el amor y el odio son sentimientos que rehuyen del control de los humanos. Según la Biblia, el principal mandamiento de Dios sería el de amarle sobre todas las cosas, lo cual es imposible. Según la Biblia de la Fundación bíblica catalana, en "Éxodo", 20, 6, dice: ".. . yo, Jahveh, tu Dios, soy un Dios celoso, que castigo la iniquidad de los padres en los hijos hasta la tercera y la cuarta generación de quienes m'odien, pero que hago misericordia a miles para aquellos que me quieren y observan mis preceptos ". En contra de las suposiciones de los redactores de los" textos sagrados ", los sentimientos de las personas brotan de su interior de una manera espontánea. Es sabido que la voluntad no domina los sentimientos, sino, al revés, son los sentimientos los que determinan la voluntad. Para entendernos: si acaso, el texto bíblico debería decir algo así como "harás como si me quisieras". 


    16. Igualmente las supuestas declaraciones formales del Dios de los textos bíblicos que hieren gravemente la sensibilidad moderna deben considerarse como una prueba de que Dios no existe. Por poner un ejemplo especialmente notable, "Éxodo", 22, 19: "Quien ofrezca sacrificios a los dioses, fuera de Jahveh, será exterminado". Según este texto, al pie de la letra, todos los musulmanes y los hinduistas deberían ser exterminados. También podemos ver el texto que hace: "... Pero si el siervo declara: amo mi dueño, mi mujer y mis hijos, no quiero salir libre, entonces su dueño ... le foradarà la oreja con un punzón, y servirá para siempre. "," Éxodo ", 21,5-6. O, también, este otro texto:" Si alguien vende su hija por esclava ...", "Éxodo", 21, 7. (Debo reconocer que, en muchos aspectos, el Corán es más próximo a la sensibilidad moral moderna, en especial, referente a la esclavitud y temas sociales. El Corán declara que un musulmán no puede tener otro musulmán en esclavitud) . 


    Contra la existencia de un "genio maligno" o de un Dios que jugara cruelmente con los humanos, debo confesar que no dispongo de argumentos tan contundentes, igualmente parece una idea inconsistente. 

    0 0

    La revista Lluc tanca una etapa editorial amb l'homenatge a Massot i Muntaner


    Damià Pons deixa la direcció de la publicació que dirigiran Josep M. Nadal Suau i Carles Cabrera


    F.MARÍ. Palma.


    La revista Lluc davalla la mitjana d'edat. Amb l'homenatge ahir capvespre a Josep Massot i Muntaner la publicació cultural Lluc posava punt i final a una etapa de quatre anys sota la direcció de Damià Pons. El catedràtic de la UIB «deixa la direcció, però no es jubila», ironitzà ahir el pare Gabriel Seguí durant la presentació del dossier que la revista ha dedicat a l'intel·lectual mallorquí afincat a Montserrat i que pren per títol Josep Massot i Muntaner, un savi infatigable.

    A partir d'ara un consell de redacció molt més jove, encapçalat per Josep Maria Nadal Suau i Carles Cabrera, seran qui portaran les regnes d'aquesta revista que des de fa 39 anys es publica en català. Espurna Edicions, presidida per Lleonard Muntaner, continuarà al capdavant de la publicació igual que Gabriel Seguí com a conseller delegat dels Missioners del Sagrat Cor, propietaris de la capçalera Lluc.Però el nou consell editorial mantindrà, en paraules del seu director, «el mestratge que ens ha precedit». «Allò que pretenem ara és construir un espai una més oxigenat, en el sentit d'obrir-nos al món amb la curiositat del que passa fora», digué Nadal Suau qui també afegí que aquesta premisa «ja l'havia iniciada el mateix Damià Pons». Aquest nou equip jove ja ha preparat el primer número, el 861, dedicat a la literatura nord-americana.

    Però, ahir el que es recordà fou quelcom diferent. Si bé resultà un acte de comiat al fins ara equip de redacció, l'acte era un merescut reconeixement a Josep Massot i Muntaner, a qui Lluc li ha dedicat un dossier especial. El motius, segons Damià Pons, són prou clars i merescuts: «Per la seva amistat, per la nostra admiració cap a la seva persona i el seu treball, pel nostre agraïment públic al llegat i per la nostra voluntat i ganes de fer-li un reconeixement públic».

    Diari de Balears (29-II-08)

    Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)


    Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)



    Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Activitats culturals a mitjans dels anys seixanta: les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre (que organitzava Jaume Adrover) començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

    Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.

    El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.



    Gramsci

    A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari (Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.

    Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.

    Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).

    Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels"comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.



    Karl Marx

    Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.

    Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).

    Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).



    Palma (Mallorca). Hivern de 1967. Mímica contra el franquisme. Actuació del grup Farsa en el saló d'actes del col·legi Sant Francesc. (Fotografia de Miquel López Crespí)

    Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.

    Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.



    Josep Massot i Muntaner

    Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".

    Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.

    Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.

    Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [12/05] «La Sociale» -«Acracia» - Cas Sacco i Vanzetti - París (12-05-68) - Trucano - Pellicer - Jacquemin - Bonazzi - Novatore - Ferrero - Morand - Urban - Avataneo - Gumsay - Quílez - Von Rauch - Blanco - Casas - Delalé - Fontanet - Faggioni - Cascales - Macho

    Anarcoefemèrides del 12 de maig

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Sociale"

    Capçalera de La Sociale

    - Surt La Sociale: El 12 de maig de 1895 surt a París (França) el primer número de La Sociale. Paraît tous les dimanches. Editat per Émile Pouget, que acaba de retornar a França gràcies a una amnistia resultat d'una elecció presidencial, era simplement el canvi de nom per a trampejar la llei del periòdic Le Père Peinard, que aleshores estava prohibit. En van ser gerents P. Rogier, J. A. Rogier, A. Gauthey i C. Favier. Els articles no van signats i els únics noms que apareixen, a més de pseudònims, són Pouget i F. Pelloutier. Fou il·lustrat per Bordier, M. Luce, C. Meunir i A. Willette. Aquesta publicació va costar a Pouget una estada de quatre mesos a la presó per un delicte de premsa. Malgrat això, el periòdic continuarà publicant-se fins al número 76, del 18-25 d'octubre de 1896, que es va eclipsar amb la reaparició de Le Père Peinard.

    ***

    Capçalera d'"Acracia"

    Capçalera d'Acracia

    - Surt Acracia: El 12 de maig de 1918 surt a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el primer número d'Acracia. Periódico quincenal. A partir del número 14, del 22 de novembre de 1918, el subtítol serà«Periódico semanal». Editat pel grup «Acracia», fou dirigit per Hermós Plaja Saló i finançat per sa companya Carme Paredes Sans amb els minsos guanys d'una cantina. Recollia una extensa i continuada informació de l'activitat sindical (informació de conferències, mítings, vagues, campanyes de propaganda, etc.) i de la vida orgànica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El número 11 és un extraordinari dedicat a la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia. Hi van col·laborar Salvio Aiguaviva, Juan Aragonés, José Arranz, Fortunato Barthe, Alfredo Calderón, Juan Campos Villagrán, Eusebi Carbó, Josep Casasola, Rosari Dulcet, Eduardo G. Gilimón, A. Gómez, José Martínez, Antònia Maymón, Higinio Noja Ruiz, Domingo Roca, Anastasio Rodríguez, Josep Roigé, Onésimo Ruiz, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 25 de desembre de 1918. Comptà amb una«Biblioteca Acracia», continuada en la seva segonaèpoca a Reus --cinc números entre el 28 de gener i el 17 de març de 1923--, on s'editaren obres d'Amador, Bakunin, Barthe, Blanqui, Converti, Faure, Girard, Gori, Hucha, Kropotkin, Palmiro Lidia, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Ricardo Mella, Most, Prat, Reclus, Salvochea, Ramón Segarra, Suñé i Torres Tribó, entre d'altres.

    ***

    Sacco i Vanzetti portat als tribunals

    Sacco i Vanzetti portat als tribunals

    - Confirmació de la pena de mort de Sacco i Vanzetti: El 12 de maig de 1926 la Cort Suprema de Justícia de Massachusetts (EUA) confirma la condemna a mort dels militants anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti.

    ***

    París en treva

    París en treva

    - París (12-05-68): El 12 de maig de 1968 a París (França) els manifestants detinguts durant els aldarulls són alliberats per ordre del procurador de la República. Els estudiants condemnats a penes de presó ferma són posat en llibertat per decisió del tribunal d'apel·lació. Al Barri Llatí totes les forces policíaques es retiren i només queda un agent per regular el trànsit, alhora que sorgeixen controvèrsies entre els sindicats de policia i el govern. Els organitzadors de la manifestació programada per al 13 deliberen deu hores, durant les quals discuteixen, entre amenaces de ruptura, l'itinerari i els eslògans de la manifestació de l'endemà. Els responsables dels principals programes televisius protesten contra l'«escandalosa mancança» d'informació donada per l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) sobre els esdeveniments. Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, prepara la seva carta de dimissió, que serà lliurada el matí del 14 de maig a Georges Pompidou, que la rebutjarà. La dimissió del ministre d'Educació serà admesa i anunciada el 28 de maig.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Vittoria Trucano (19 de març de 1894)

    Foto policíaca de Vittoria Trucano (19 de març de 1894)

    - Vittoria Trucano: El 12 de maig de 1839 neix a San Maurizio Canavese (Piemont, Itàlia) la capellera anarquista il·legalista Vittoria Trucano, també coneguda com Victorine Trucano i Victorine Belloti, pel nom del seu marit, encara que hi ha que diuen que era vídua d'un tal Trucano Belloti. Sos pares es deien Antonio Trucano i Rosa Paliasotti. Entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), més que res com a encobridora. L'octubre de 1893 s'instal·là al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París (França) amb son fill Louis Belloti, venedor ambulant, i una part de la banda (Paul Chericotti, Marie Milanaccio i son company Orsini Bertani); aquest era el domicili on s'emmagatzemava el botí dels robatoris. El 18 de març de 1894 la policia va irrompre al citat domicili i va ser detinguda i empresonada amb son fill. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada davant l'Audiència del Sena amb tota la «Banda Ortiz» en l'anomenat«Procés dels Trenta», que processà teòrics anarquistes juntament amb anarquistes il·legalistes; defensada per Félicien Paris, va ser absolta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Vittoria Trucano (1839-?)

    ***

    Josep Lluís Pellicer i Fenyé

    Josep Lluís Pellicer i Fenyé

    - Josep Lluís Pellicer i Fenyé: El 12 de maig de 1842 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant, caricaturista i pintor anarquista Josep Lluís Pellicer i Fenyé (o Feñé), també conegut com Gabriel Nyapus o Nyapus. Oncle del també anarquista Rafael Farga i Pellicer. Obligat per sa família estudià per a mestre d'obres (aparellador, agrimensor, etc.), però alhora realitzà estudis artístics (dibuix, pintura, etc.) i fou deixeble de Ramon Martí i Alsina, exposant en la Societat d'Artistes. Cap al 1865 viatjà a Roma per realitzar estudis pictòrics, on pintà olis com Zitto, Silenzio,Che passa la ronda, etc. De ben jovenet col·laborà en setmanaris d'humor (Lo Xanquet, Un Tros de Paper, El Tiburón, Barcelona Cómica, L'Esquella de la Torratxa,La Campana de Gràcia, etc.) i començà a ser conegut com a dibuixant i caricaturista sota el pseudònim de Gabriel Nyapus. Introduït en els cercles republicans, en 1865 fou membre del Comitè Local del Partit Democràtic a Barcelona i el desembre d'aquell any assistí al Congrés de Cooperatives i de Societats d'Ajuda Mútua. En 1867 s'instal·là una temporada a París i escrigué Notas y dibujos sobre la Exposición Universal de París, que més tard publicà per lliuraments en La Vanguardia. A partir de 1869 s'establí a Barcelona, on es presentà a les eleccions municipals i el febrer sortí elegit regidor de l'Ajuntament pel Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Poc després participà en la creació de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Barcelona, en una reunió celebrada el 2 de maig de 1869 al seu taller amb el beneplàcit de l'internacionalista i bakuninista Giuseppe Fanelli, on signà com a president el manifest «De la Sección Barcelonesa de la AIT a las secciones de Europa y América». Dies després, el 18 de maig, va firmar el «Pacte Federal de Tortosa» com a membre del Comitè Local del PRDF. En 1871 es traslladà a Madrid i, en produir-se l'escissió marxista de l'AIT, es decanta pel sector bakuninista. En 1872 realitzà la sèrie «La Comuna de París» per a La Ilustración de Madrid. Entre 1872 i 1873 dibuixà per al periòdic anarquista El Condenado i també per al Gil Blas. En 1874, amb Farga, Viñas i altres, assistí a la reunió que acordà reactivar l'Aliança bakuninista. Durant la dècada dels setanta destacà especialment com a il·lustrador de les revistes gràfiques més importats de l'època, fent de corresponsal i d'il·lustrador de les guerres carlines (1872-1876) per a La Ilustración, Le Monde Illustré i The Graphic, entre d'altres. Després de cobrir la guerra russoturca com a agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a corresponsal, s'establí un temps a Montsó, on pintà el quadre Las Quintas. En 1878 es traslladà a París, des d'on envià col·laboracions per a La Vanguardia, Diari Català i Renaixença, en les quals introduirà l'impressionisme. De bell nou a Barcelona, destacà com a il·lustrador d'obres literàries (Palacio Valdés, Pérez Galdós, Pitarra, Quevedo, Cervantes, etc.), dibuixà cartells de les exposicions d'arts (1891, 1892, 1894, 1896 i 1898), decorà la Biblioteca Arús, dissenyà capçaleres de periòdics (La Ilustración Artística, Diari Català,El Cohete), dirigí la secció artística de l'editorial Montaner i Simon, participà en l'Exposició Universal de 1888, intervingué en la fundació dels museus Artístic Municipal i de Reproduccions Artístiques, dels quals fou primer director. Entre 1886 i 1888 col·laborà sota pseudònims en Acracia. Durant els seusúltims anys participà amb el grup de Rusiñol a Sitges i amb la segona exposició del Cercle Sant Lluc (1895). En 1898 fundà amb Eudald Canivell i Masbernat i amb l'impressor Josep Cunill l'Institut Català de les Arts del Llibre i fou nomenat acadèmic de Belles Arts de Barcelona. Josep Lluís Pellicer i Fenyé va morir el 15 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Eugène Jacquemin (1913)

    Eugène Jacquemin (1913)

    - Eugène Jacquemin: El 12 de maig de 1876 neix a París (França) el propagandista anarquista, antimilitarista, sindicalista i, després, socialista Louis-Eugène Jakmin, conegut com Eugène Jacquemin. Es guanyava la vida com a ferrador. El 26 de novembre de 1894 va ser condemnat a París a sis mesos de presó per «cops i ferides». El servei militar el va fer a Diego Suarez (actual Antsiranana, Diana, Madagascar), on patí tota mena de tortures i on es desenvolupà el seu antimilitarisme. En 1897 viva al número 64 del carrer de la Villette, a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Fou gerent del butlletí La Banlieue Anarchiste (1898), òrgan dels grups llibertaris de Pantin i de Le Pré-Saint-Gervais, que no sabem si finalment es publicà. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut, juntament amb 36 companys, durant una manifestació antimilitarista i acusats de «provocació a la desobediència de militars, ultratges i rebel·lió als agents, possessió d'armes prohibides i infracció a la llei sobre estrangers». En 1909 fou secretari del Sindicat de Ferradors del Districte del Sena de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del Comitè Federal de la Federació de Ferradors, representant la tendència revolucionària en front de la moderada encapçalada pel socialista Éloi Hardy. El 6 d'octubre de 1909 aquesta federació es transformà en el Sindicat Nacional d'Obrers Ferradors de França i Colònies, i en va ser nomenat secretari. El 13 de gener de 1910 aquest sindicat engegà una vaga del sector al departament del Sena, que agrupà 1.500 obrers, reivindicant la jornada de nou hores i un augment dels salaris, i de la qual fou membre del seu comitè. El 15 de maig de 1910 a Le Pré-Saint-Gervais, fou un dels fundadors del Grup Llibertari de l'Est de París. L'octubre de 1910 assistí com a delegat de sis sindicats de ferradors al Congrés Confederal de Tolosa de Llenguadoc. En representació dels ferradors, fou membre del Comitè Confederal de la CGT, fins a la fusió del Sindicat de Ferradors en la Federació del Metall en 1912, i formà part, entre 1910 i 1912, de la comissió de vagues i de la de la vaga general. El 13 de novembre de 1910, com a delegat del Grup Llibertari de l'Est de París, fou un dels fundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i, fins al 1914, fou un dels seus principals animadors. El maig de 1911 participà en el Grup Intersindical per a la Propagació de la Llengua Internacional (CIPLI), que feia propaganda de l'ido. El 4 de juny de 1911 participà en el Congrés Regional i atià el sabotatge dels trens per obligar les companyies a readmetre els ferroviaris acomiadats. Entre juny i novembre de 1911, en substitució de Jean Dudragne, va ser gerent de Le Libertaire. En aquests anys col·laborà en La Cravache (1906-1913) i L'Avant-Garde (1913-1914). Fins a la Gran Guerra, prengué la paraula en nombrosos mítings del moviment anarquista i sovint va signar el seus articles com Mainjacques i com Jakmin. El gener de 1912 fou un dels quatre caps del grup d'acció«Bakounistes» de l'FRC i el 27 de gener va ser jutjat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «provocació al pillatge i al robatori» i per«provocació de militars a la desobediència» i condemnat a dos anys de presó i a 500 francs de multa. El 27 de març de 1912, com a gerent de Le Libertaire, va ser jutjat davant l'Audiència del Sena per un dibuix d'André Claudot aparegut en el número del 30 de setembre de 1911; condemnat a un any de presó per«provocació de militars a la desobediència», a començament de maig de 1912 va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Finalment, va ser alliberat gràcies a una amnistia. Entre abril i maig de 1912 va ser membre del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), alhora que un dels fundadors dels «Amics de Le Libertaire». Aquest any va ser nomenat delegat de Propaganda de la CGT a Calvados (Baixa Normandia, França), fent especial atenció en les explotacions mineres. El novembre de 1912 fundà al seu domicili del número 23 del carrer Garde-Chasse de Les Lilas (Illa de França, França), amb Édouard Boudot i Édouard Sené, el periòdic Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que tingué per gerents Jean Labbat i Charles Bervilitas, i que aparegué fins el desembre de 1913. Entre gener i desembre de 1913 fou membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats del Sena. El 3 de març de 1913 parlà en un míting de la Federació Comunista Anarquista (FCA), amb Émile Aubin, Édouard Boudot i Benoît Broutchoux. A partir d'abril de 1913, amb Édouard Sené i Jacques Long (Jacklon), distribuí 2.000 exemplars del fullet En cas de guerre, batejat per la policia com La Brochure Rouge (El Fullet Roig), que va ser enviat a més de cinc cents grups anarquistes i sindicalistes i on s'explicava de manera pràctica com sabotejar la mobilització; alguns paquets del qual van ser descoberts per la policia entre febrer i març de 1914 a diferents poblacions franceses. L'11 de maig de 1913, mentre repartia propaganda antimilitarista contra la«Llei dels tres anys», amb Lucien Valette i Fernand Jouen, va ser detingut al bulevard Saint-Michel de París i, com portava un bastó amb plom al final, va ser tancat 48 hores i multat amb 50 francs per «possessió d'arma prohibida». L'1 de juliol de 1913, arran de diversos motins a diferents casernes, va ser, amb Jean Labbat, dos dels membres de l'FCA dels 22 militants de la CGT, la major part de la Federació de la Construcció, que van ser interpel·lats pel Ministeri de l'Interior. En aquesta època era membre de la comissió executiva de la Unió de Sindicats del Sena i tresorer del Sindicat de Ferradors i col·laborà en Le Combat. L'octubre de 1913, quan el conjunt de la redacció de Le Réveil Anarchiste Communiste era a la garjola, sa companya, la costurera anarquista i sindicalista Émilie Lepreux, s'encarregà del periòdic. Finalment, les autoritats judicials separaren Jacquemin i Labbat de la resta dels acusats i instruïren independentment el seu procés per un article aparegut en Le Réveil Anarchiste Ouvrier on s'incitava els reclutes a una «vaga general militar» si no eren llicenciats en dos anys en comptes de tres. El 22 de novembre de 1913 la VIII Cambra del Tribunal Correccional el va condemnar en absència a 15 mesos de presó i a cinc mesos de presó a Labbat. El seu advocat, Pierre Laval, no aconseguí que el procés tingués lloc en audiència. La seva pena va ser reduïa el 29 de gener de 1914 a un any. Entre l'1 d'abril  i l'1 de maig de 1914 Le Réveil Anarchiste tornà a editar tres números. En 1914 va ser mobilitzat en el II Grup Especial del 45 Regiment d'Infanteria i enviat a un batalló disciplinari a Aïn-Sefra, al sud d'Orà (Algèria), i des d'allà, el juny de 1915, va escriure una carta a Léon Jouhaux on feia costat la posició majoritària de la CGT d'adherir-se a la«Unió Sagrada». Després de la guerra se li va encarregar reorganitzar la CGT al departament de Meurthe i Mosel·la i va ser nomenat delegat de Propaganda per a la regió Est i com a tal col·laborà enL'Humanité. Entre el 15 i el 21 de setembre de 1919 assistí com a delegat al Congrés Confederal de Lió (Arpitània), on declarà que encara era anarquista. El juliol de 1921, durant el Congrés Confederal de la CGT celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), digué que no pertanyia a cap tendència, però condemnava la política confederal i les eventuals exclusions dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), alhora que demanà manteniment de la CGT al si de la Internacional d'Àmsterdam. Mesos després, arran de l'escissió confederal, continuà en la CGT, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara tresorer del Sindicat de la Construcció de Nancy (1921), tresorer de la Unió Departamental (entre finals de 1921 i abril de 1926), secretari de la Unió Interdepartamental de Meurthe i Mosel·la-Mosa-Vosges (1923), secretari de la Unió Departamental dels Vosges (1924-1926). Un informe policíac del 30 de juliol de 1921 el qualificà de «llibertari perillós, antimilitarista, partidari de l'acció directe, molt intel·ligent, molt actiu, orador de paraula persuasiva». A Nancy (Lorena, França) participà en la fundació de nombroses cooperatives obreres i en l'Impremta Obrera, la qual dirigí, i que a partir de gener de 1921 imprimí Le Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió Departamental i del qual va ser gerent des de 1919. En el número del 27 d'agost de 1921 un article sobre la desocupació acabà amb aquestes paraules:«Treballadors, no accepteu l'atur! Preneu la fàbrica, preneu la mina!», fet pel qual va ser condemnat el 3 de desembre a dos mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «excitació al robatori i al pillatge»; durant aquest judici, reivindicà el seu anarquisme. A més d'això, va fer costat diferents moviments vaguístics, com ara la vaga de blanquers a Annonay (setembre de 1923), la vaga de l'Havre (octubre de 1923), la vaga dels estibadors de Dunkerque (de juny a octubre de 1926), etc. Contrari a tota escissió sindical, mantingué, almenys un temps, la unitat en el si de la Unió Departamental de Meurthe i Mosel·la. Entre 1925 i 1936 col·laborà en La Révolution Prolétarienne. Malalt, hagué de reduir les seves activitats a partir de 1928 i s'instal·là amb sa companya i son fill en una granja a Dommartin-lès-Toul. En aquesta època final de sa vida s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i va ser nomenat delegat de Toul en el congrés de la Federació Socialista de Meurthe i Mosel·la celebrat el 25 de maig de 1930. Eugène Jacquemin va morir el 26 d'agost de 1930 a Dommartin-lès-Toul (Lorena, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta població. En els anys posteriors es creà el «Campionat Eugène Jacquemin» de ciclisme, on participaven nombroses grups d'esportistes obrers.

    ***

    Clodoveo Bonazzi

    Clodoveo Bonazzi

    - Clodoveo Bonazzi: El 12 de maig –algunes fonts citen erròniament el 3 o el 13 de maig– de 1890 neix a Consumaia (Castel Maggiore, Emília-Romanya, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Clodoveo Bonazzi, que va fer servir el pseudònim Nello. Sos pares es deien Giuseppe Bonazzi i Albina Costa. Fill d'una família obrera, després de fer el tercer grau de l'escola primària abandonà els estudis i començà a treballar primer com aprenent de paleta i després com a obrer fonedor. Cap el 1906 entrà a formar part del moviment llibertari. El desembre de 1909 va ser denunciat per la policia per haver organitzat a Castel Maggiore una conferència d'Armando Borghi, amb qui farà una gran amistat, sobre Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En aquests anys distribuïa la premsa llibertària, com ara Il Libertario i L'Alleanza Libertaria. El 12 de desembre de 1909 va ser nomenat delegat al Congrés Anarquista de Romanya celebrat a Castel Bolognese i el 27 de novembre de 1911, després d'haver abandonat la feina, es traslladà a Arcoveggio (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia). El 25 de febrer de 1912 va ser nomenat membre de la Comissió Executiu de la Cambra del Treball, controlada pel moviment anarcosindicalista i en la qual els socialistes eren minoria. Aquell mateix any esdevingué un dels responsables del Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP), organització anarquista que ajudava els treballadors perseguits per motius polítics, i el 16 de juny prengué la paraula, amb Domenico Zavattero i Genunzio Bentini, en el congrés d'aquest comitè. El desembre de 1912, quan els socialistes abandonen el sindicat i creen la Cambra del Treball Confederal del Treball, entrà com a membre de la comissió executiva de la que passarà a anomenar-se «Vella Cambra del Treball», controlada pels anarcosindicalistes. El 4 de juliol de 1913 participà en el Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI), que se celebrà a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1914, amb Armando Borghi, defensa la línia pacifista contrària a la guerra en l'USI. En aquests anys intensificà la col·laboració amb la premsa anarquista i sindicalista, especialment en Guerra di Classe, òrgan oficial de l'USI. El 8 d'abril de 1916 assumí la secretaria, en substitució d'Armando Borghi, de la Cambra del Treball de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), però el juliol va ser cridat a files i enviat al X Regiment d'Artilleria acantonat a Piacenza; després, com a obrer fonedor, va ser reassignat a una fàbrica militaritzada. Sospitós segons la policia de preparar un atemptat, el 23 de desembre de 1916 va ser enviat al front, on restà fins el final del conflicte bèl·lic. El 17 d'agost de 1919 va ser nomenat secretari responsable de la «Vella Cambra del Treball» i poc després membre del Comitè Central de l'USI. Entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 participà en el Congrés de l'USI, que organitzà la recuperació sindical de postguerra. El 4 d'abril de 1920, amb el sotssecretari Pietro Comastri i Sigismondo Campagnoli, intervingué en una manifestació convocada per la «Vella Cambra del Treball» a Decima di San Giovanni in Persiceto (Emília-Romanya, Itàlia) per reivindicar demandes pageses; quan la policia volgué interrompre la manifestació es produïren incidents que acabaren amb la vida de vuit treballadors, entre ells Sigismondo Campagnoli, i amb 35 ferits de diversa consideració. El 15 d'agost de 1920 participà, amb altres destacats militants (Errico Malatesta, Gigi Damiani, Diego Guadagnini, Dante Pagliai, Emilio Spinaci, Giuseppe Sartini, Domenico Giulietti, Andrea Pedrini, Cesare Stazzi, Camillo Berneri i Andrea Viglongo), en nom de la Unió Anarquista Italiana (UAI), en el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques celebrat a Florència (Toscana, Itàlia) i el 20 d'octubre d'aquell mateix any va ser detingut, juntament amb la resta de membres del Consell General de l'USI (Alberto Meschi, Aliprando Giovannetti, Mario Baldini i Giuseppe Di Vittorio) reunits a Bolonya, i empresonat uns dies. Durant la postguerra intensificà les seves col·laboracions amb la premsa anarquista i col·laborà assíduament en Volontà. Quan Armando Borghi deixà Bolonya, esdevingué el sindicalista més destacat i un dels principals exponents del moviment anarquista bolonyès, fet que va atreure les violències feixistes. Durant la nit de l'1 de juny de 1922 cinc membres d'un escamot entraren a casa seva i l'apunyalaren a ell, a sa mare i a sa companya Adalcisa Romagnoli, amb qui s'havia casat el febrer passat. Ràpidament recuperat de les ferides, entre el 16 i el 18 de juny de 1922 participà en la Conferència Internacional dels Sindicats Revolucionaris i Anarcosindicalistes que se celebrà a Berlín (Alemanya). El juny de 1923, arran de la «Marxa sobre Roma», es va veure obligat a abandonar la secretaria la «Vella Cambra del Treball»  i entrà a fer feina a la fàbrica «Brizzi& Grossi» com a fonedor, canviant en diverses ocasions de feina. L'1 de maig de 1925 va ser detingut i posat sota contínua vigilància per la policia. En 1935 va ser classificat com a «subversiu de tercera categoria» entre les persones«políticament perilloses». Durant aquests anys feixistes, mantingué les relacions amb vells companys, especialment amb Nino Samaja, i s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI). Durant la II Guerra Mundial formà part, en nom del Partit Socialista d'Unitat Popular (PSUP), del Comitè Sindical clandestí que operà dins la seva fàbrica i l'11 de novembre de 1944, després del Pacte de Roma que establia la unitat sindical, en nom de la «Vella Cambra del Treball», constituí, amb Giuseppe Bentivogli del PSI, amb Paolo Betti del Partit Comunista Italià (PCI) i Angelo Salizzoni de la Democràcia Cristiana (DC), la Cambra del Treball Confederal del Treball, adherida a la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). La seva afiliació al PSUP va ser durament criticat per Armando Borghi, qui considerava Bonazzi el seu «fill espiritual». El 21 d'abril de 1945, dia de l'alliberament de Bolonya, va ser nomenat secretari de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) en nom del PSUP; el juny entrà a formar part de la directiva nacional de la CGIL i l'octubre en la comissió de la Federació Sindical Mundial (FSM). Entre març de 1946 i el maig de 1951 va ser membre electe de l'Ajuntament de Bolonya. En 1947, quan l'escissió socialdemòcrata del PSI, s'arrenglerà amb el sector autonomista i lluità contra la integració del PSI en el PCI. En 1947 col·laborà en La Voce del Lavoratori. En 1951 va ser nomenat president de l'Institut Ortopèdic «Rizzoli» de Bolonya, encarregant-se de la seva reestructuració orgànica. Clodoveo Bonazzi va morir sobtadament el 8 de setembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); cap periòdic llibertari comentà la mort del seu antic company. La seva documentació personal està dipositada a l'Arxiu Històric «Paolo Pedrelli» de Bolonya. Carrers de Castel Maggiore i Malabergo i una plaça de Bolonya porten el seu nom.

    Clodoveo Bonazzi (1890-1955)

    ***

    Renzo Novatore (ca. 1910)

    Renzo Novatore (ca. 1910)

    - Renzo Novatore: El 12 de maig de 1890 neix a Arcola (Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista il·legalista, escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore. Fill d'una família pagesa molt humil, no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà les classes en el seu primer any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de manera autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat s'introduí en el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i començà a llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche, Georges Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles Baudelaire, etc.). A partir de 1908 abraçà, per influències stirnerianes, l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc l'església de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de maig de 1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva participació en aquest fet mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja que la policia el buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el detingué per vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i reivindicà l'expropiació individual i fins i tot l'ús de la força si calia. En 1912 va ser cridar a fer el servei militar, però va ser eximit per causes que desconeixem. En 1914 començà a col·laborar en periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota diversos pseudònims (Il soldato del sogno, Mario Ferrento, Andrea Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta l'Incendiaria, etc.), en un gran nombre (Cronaca Libertaria, Il Libertario, Iconoclasta!,Gli Scamiciati,Nichilismo, Il Proletario, Pagine Libere, L'Adunata dei Refrattari, La Testa di Ferro, etc.) i mantingué intensos debats amb altres intel·lectuals anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra, el 26 d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia a mort per deserció i traïció per un tribunal militar. En aquellaèpoca ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb qui tingué tres infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i retornà a ca seva arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un col·lectiu anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup antifeixista d'«Arditi del Popolo». Fouíntim d'Enzo Martucci i Bruno Filippi. Participà activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del seu Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante Carnesecchi i Tintino Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu fracàs, el 30 de juny s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per un pagès va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però pocs mesos després fou alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del feixisme decidí retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment insurreccional. En 1920 publicà la recopilació d'articles Il mio individualismo iconoclasta. Aquest mateix any, després d'haver intentat fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di Formola, va ser novament detingut. Un cop lliure, participà en un intent insurreccional frustrat a La Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni Governato, la revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero, de la qual només sortí el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista assetjà ca seva per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir llançant diverses granades. Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la banda expropiadora de l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el 29 de novembre de 1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della Salute) de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia); un company del grup tingué la mateixa sort, però Pollastro aconseguí fugir. Pòstumament, en 1924, es van publicar dos fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al disopra dell'arco i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador Severino Di Giovanni es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà a l'Argentina el«Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI).

    Renzo Novatore (1890-1922)

    ***

    Pietro Ferrero

    Pietro Ferrero

    - Pietro Ferrero: El 12 de maig de 1892 neix a Grugliasco (Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarcosindicalista Pietro Ferrero. Ben aviat s'integrà en el moviment anarquista i, com a membre fundador del«Fascio Libertario Torinese», participà activament en les accions de protesta contra l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 serà un dels primers membres del Centre d'Estudis Socials, a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, que aviat es transformà en Escola Moderna i de la qual esdevindrà secretari en 1911; aquesta escola, inspirada en els principis de la pedagogia llibertària de Francesc Ferrer i Guàrdia, estava dirigida per Maurizio Garino. Adherit al Sindicat Metal·lúrgic de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1912, després del fracàs d'aquest sindicat en una vaga, s'afilia per unificar la lluita a la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), adherida a la Confederazione Generale del Laboro (CGL, Confederació General del Treball), esdevenint l'editor responsable de la revista mensual La Squilla, suplement de propaganda del Metallurgico Federale. En 1914 participà en les agitacions sorgides arran de la «Settimana Rossa» italiana. Fou un membre destacats dels grups de protesta contra l'aventura imperial italiana a Líbia. En 1917, amb altres anarquistes de la Barriera di Milano, participà en el motí de Torí contra la patronal i la guerra. En 1918 començà a treballar com a mecànic a la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). En aquests anys es mostrà força actiu contra la deriva reformista de la FIOM, militant, juntament amb el seu company i amic Maurizio Garino, en l'ala intransigent, revolucionària i anticorporativista d'aquest sindicat. En 1919 fou elegit secretari de la FIOM torinesa i decidí abandonar el seu lloc de feina i consagrar-se plenament a la lluita sindical. Durant el seu secretariat es va veure implicat en nombroses lluites laborals, entre les quals destaca l'«Sciopero delle Lancette» --«Vaga de la Busca», efectuada l'abril de 1920 contra la decisió unilateral de la FIAT d'ajustar l'horari laboral a l'horari solar-- o el moviment d'ocupació de fàbriques. Amb Garino, redactà el«Manifest pel Congrés dels Consells», apareguda el 27 de març de 1920 en L'Ordine Nuovo. El juliol de 1920, en el moment més explosiu i abans de la primera ocupació, presidí una assemblea del Comitè Intern del Consell de Fàbrica on sostingué que els treballadors torinesos estaven disposats a tot i va fer una crida a la FIOM a fer costat la lluita revolucionària i anarcosindicalista de l'USI. Durant el moviment dels Consells de Fàbriques fou un dels militants més actius i radicals, oposant-se fermament, en el Congrés Nacional de la FIOM a Milà, a la ratificació reformista de l'«Acord D'Aragona-Giolitti», que proposava l'evacuació de les fàbriques i que acabà finalment amb les ocupacions. Pietro Ferrero va morir tràgicament en els fets coneguts com «Strage di Torino» (Matança de Torí), esdevinguts el 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia), quan un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte va fer una «batuda correctiva» per tot el Torí proletari. Segrestat a la Cambra del Treball torinesa, després de llargues i atroces tortures que acabaren amb la seva vida, el cadàver fou destrossat i arrossegat pels carrers de Torí fermat a un camió com a un trofeu victoriós. El clima de terror feixista a Torí era tan absolut que al seu enterrament només assistiren 15 persones, quan Ferrero era una de les persones més estimades i conegudes de les classes obreres de la ciutat piamontesa. El 7 de novembre de 1923, la fàbrica d'automòbils «Amo» de Moscou (URSS) prengué el nom de «Pietro Ferrero». Durant la resistència antifeixista, un grup de partisans torinesos, particularment actiu durant la insurrecció al Piemont, prengué el nom de «33 Battaglione Squadre di Azione Partigiana (SAP) Pietro Ferrero», en el seu honor.

    ***

    Marie Morand (Vença, 1954)

    Marie Morand (Vença, 1954)

    - Marie Morand: El 12 de maig de 1895 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista MarieÉmilie Morand, també coneguda com Marie Lecoin, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Claude Morand, manobre anarcosindicalista, i Émélie Royer. Des de molt jove freqüentà els cercles llibertaris, juntament amb sa germana Jeanne Françoise Morand (Jane Morand) i sos dos germans Victor Julien Morand i Philibert Marcel Morand, que es declararen insubmisos en 1914 quan la Gran Guerra i s'exiliaren al Regne Unit. En 1915 entrà a fer feina en Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) i milità en l'anarcosindicalisme. Cap el 1922 esdevingué companya del destacat militant anarcopacifista llibertari Louis Lecoin, amb qui tingué una filla (Josette) el juny de 1924 i amb qui es casà el 17 d'octubre de 1937. En 1930, a resultes d'una vaga, va ser destituïda per primera vegada del seu lloc de funcionària i una segona vegada poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial. Participà activament en les activitats organitzades pel seu company (defensa dels proscrits i del seu dret d'asil, campanya en suport de Sacco i Vanzetti, Comitè per l'Espanya Lliure, Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.) i a partir de 1948, i fins a la seva mort, assumí l'administració, amb el suport de sa filla i de son gendre Jean Béringer, de la revista Défense de l'Homme, fundada per Louis Lecoin. En la dècada dels cinquanta la parella s'establí a Vença (Provença, Occitània). Marie Morand va morir el 29 de desembre de 1956 a Vença (Provença, Occitània) –algunes fonts citen Valàuria (Provença, Occitània)– d'una angina de pit fulminant.

    ***

    Foto policíaca de Philippe Urban

    Foto policíaca de Philippe Urban

    - Philippe Urban: El 12 de maig de 1896 neix a Karlsruhe (Gran Ducat de Baden, Imperi alemany) --altres fonts citen Estrasburg (Alsàcia)-- l'anarquista Philippe Jacques Urban. Ciutadà francès per«reintegració», residí a Estrasburg. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en l'Exèrcit alemany i el 16 d'abril de 1917 caigué presoner. Després de la guerra s'instal·là a Düsseldorf, on milità en les Joventuts Anarcosindicalistes. Durant la postguerra realitzà nombrosos desplaçaments a una banda i altra de la frontera francoalemanya. En 1923, durant el dur període d'inflació econòmica, practicà l'«expropiació dels expropiadors», obligant els automobilistes a la sortida de Düsseldorf, pistola en mà, a lliurar-li diners i objectes de valor. Detingut, va ser jutjat i, segons relatà el seu amic Rudolf Treiber, pronuncià davant el tribunal un discurs de defensa memorable. Un cop lliure retornà a Alsàcia. El 19 d'agost de 1933 va ser condemnat a Estrasburg a un mes de presó i a 25 francs de multa per «cops i ferides» i el 17 de desembre d'aquell mateix any a Dole a 15 dies de presó per«vagabunderia». L'abril de 1935 edità a Estrasburg el primer número del periòdicFreie Erdekk (Terra Lliure), primera publicació anarquista en llengua alemanya que sortí a Alsàcia --no sabem si el segon número, previst per a l'1 de maig, va ser finalment publicat. El 5 d'abril de 1935 va ser detingut a l'obra de la construcció on treballava i fou interrogat durant algunes hores. Assabentat de l'aixecament feixista el juliol de 1936 a Espanya, l'agost d'aquell any viatjà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la Columna Durruti, on fou delegat d'una centúria fins que va caure ferit el novembre d'aquell any. Entrà a formar part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i cap al febrer de 1937, amb altres companys (Helmut i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Helmut Klose, Heinz Petry i Richard Winkler), entrà en el «Cos de vigilància de Fronteres de Portbou», unitat de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després dels fets de «Maig de 1937» marxà a França i s'establí a París, on milità en el grup dels DAS d'aquesta ciutat. En 1937 el seu nom figurava en la llista de la Seguretat General francesa dels anarquistes «terroristes», on figuraven els«individus susceptibles de cometre un atemptat contra el president de la República». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Matteo Avataneo

    Matteo Avataneo

    - Matteo Avataneo: El 12 de maig de 1898 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'antimilitarista anarquista Matteo Avataneo –citat a vegades com Mattei Avataneo. Sos pares es deien Michele Avataneo i Rosa Minelli. Pintor de professió, vivia a Castiglione Di Asti (Piemont, Itàlia). Començà a militar políticament en els agitats anys de la postguerra, assistint assíduament a les reunions dels grups antimilitaristes i anarquistes locals. Membre de l'associació antimilitarista «Fratellanza Internazionale» (Germanor Internacional), esdevingué membre de la comissió executiva del Cercle Llibertari «Borgo di San Paolo». Durant el Bienni Roig (1919-1920) participà activament en les ocupacions de fàbriques que es realitzaren a Torí i es va veure implicat en un enfrontament armat en el qual morien dos membres dels escamots feixistes. Fugint de la detenció, passà a França, però el 13 de maig de 1921 va ser detingut per la gendarmeria a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i lliurat a la policia de fronteres italiana el novembre d'aquell any. Durant l'interrogatori de la policia italiana afirmà ser comunista i membre de la comissió executiva del «Cercle Karl Liebknecht». El 23 de març de 1922 va ser jutjat, juntament amb Luigi Monticone, per l'Audiència de Torí i condemnat dos dies després a 30 anys de presó i a 10 de llibertat condicional com a responsable de«segrest i doble assassinat» del guàrdia Costantino Scimula i del feixista Mario Sonzini durant l'ocupació de fàbriques el setembre de 1920. El maig de 1938 va ser alliberat a conseqüència d'una amnistia i va ser inclòs en un llistat de «persones a detenir en determinades circumstàncies», ja que era considerada una persona«perillosa en cas de pertorbació de l'ordre públic perquè és capaç d'organitzar, dirigir i participar en accions delictives col·lectives». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. El més probable és que les fonts mesclin les dades biogràfiques amb les del miner socialista, i després comunista, del mateix nom, nascut en 1878 a Poirino (Piemont, Itàlia) i resident a Torí.

    Matteo Avataneo (1898-?)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Dalt del Turó

     

    Claveller d’aire, taronges i felicitat

     

    Climent Picornell

     

    El claveller d’aire del jardí, penjat davall un taronger, ha florit de lila i rosa. Han arribat, a balquena, oronelles, cabots i falzies i la piuladissa d’aquests ocells anuncia ja l’estiu implacable i llarg.

    Ha passat el trull de les processons, de les panades i els rubiols, de la missa del to pascal, dels pancaritats i tot aquest devessell. Encara record n’Andreu Barber travessant el carrer amb mig me damunt ses espatlles cap a ca nostra, ens l’havíem de repartir, la carn,  i la freixura pel frit de Pasqua.

    Precisament el me trob a n’Andreu que discuteix amb un altre home:  “A mi, tant m’és jota com fandango!”. “Què hi ha res de nou?” deman. “No res. Amb en Joan Còrcolis havíem parlat de baratar-nos dos bocins, a tots dos mos feien finca, eren veïnats, però a s’hora de fer tec se va fer enrere, i me va començar a plorinyar que en volia més, que es seu era més guapo i més ben tallat. I per guapo, saps què te vull dir?  Ja bast jo. I no va anar bé, i me sap greu”.

    Una joveneta surt de dins un cotxe aparcat discutint amb el conductor, un jovenot: “No importa venguis a cercar-me més. Ja ho sabia que en tenies una altra per anar a passejar” . “Idò sí. I què?” li respon ell envalentonat ·” I millor que tu en tot! És més dona i més persona que tú!”. I arranca el cotxe mentre ella fuig escapada a peu. Vaja, pens, això deu ser un excés de testosterona, tòpic consol per a un servidor que ha iniciat ja fa anys la baixada cap a la decrepitud i no en té ni per fer cantar un cego.

    Hi havia quatre ànimes al cafè i m’assec amb l’amo en Toni Basselgo i mestre Joan Cruanyes que duien conversa armada. “Li han fet ses pessigolles endins en aquest”.  “ Idò que no ho saps? Que allà on pareix que no hi plou, no hi poden estendre de goteres”. No vaig saber molt bé a què es referien quan parlaven de l’amo en Toni Tonió,  però... continuaren: “No! I la tenen més venal que una busca dins un ull!” . “ Sí, sí, és així” li responia “Saps que n’hi ha de beates a confessar!” “Per paga, surt quan ets altres se colguen!”. “Saps que te dic: val més creure-ho que anar-ho a cercar”. Massa ell,  no en vaig treure aguller, no vaig entendre quin era l’assumpte i no ho vaig voler demanar.

    Poc a poc arriben els analistes polítics,  hi ha hagut eleccions,  i el fraccionament de la dreta i la por a l’extrema dreta han canviat el mapa electoral.  La tertúlia estava inquieta pel possible augment dels vots fatxes al poble, un poc més d’un centenar han estat. “No ha passat res que no passi a Europa” diu l’analista primer, “els han votat els franquistes, els joves desbaratats i els qui no volen moros!”. “I què els fan els moros?” “N’hi ha massa, diuen” .“I qui farà la feina que fan els moros i els panxitos? Ells? Si fan les feines que ningú vol fer!” . “És igual” diu l’analista segon “els populismes són això: respostes massa senzilles a problemes molt complexos”. “Idò per això, per la por als fatxendes, s’explica el que més gent hagi anat a votar, una participació alta sempre beneficia a les esquerres”, diu l’analista tercer: “Bé, això he sentit a dir...”

    Me’n torn cap al turó i només entrar a ca nostra  en Joan Canyot se presenta amb un sac de taronges:  “Climent, que tens taronges? No me diguis que sí perquè tanmateix et deixaré el sac... O són per tu o les regales, no... i ara són dolces i molt bones, tenen molt de suc,  però els arbres ja tenen molta flor un altre pic i no en poden dur tantes!”

    Pasqua ha estat passada per aigua.  No una aigua de canal, no, una boirina, cama d’aranya que pareixia que no banyava però convertia el dia grisot en un dia lleig. Les parres han tret, les figueres també i pels bocins tot és verd de diverses tonalitats. Ja veig els rosersflorits que anuncien el mes de Maria i no puc sinó recordar aquelles cançons que cantàvem de nins plens de devoció mariana: “Oh Maria, mare mia / salvadora del mortal, / emparau-me i guiau-me  /  a la pàtria celestial !”  Pens si érem més feliços abans,  però un consell antic diu:  “Abans de sortir a cercar la felicitat, recorda-te’n primer de mirar bé per tot, a lo millor ja ho ets feliç i no ho saps”. Caldrà meditar-ho bevent un bon suc de taronja.

     



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    "Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor". (Antoni Serra)

    (Pròleg a l'obra de Miquel López Crespí Homenatge Rosselló-Pòrcel)

    Un text compl/suplementari

    Per Antoni Serra, escriptor.

    "Qui les defèn sa vida veu, la fe i honor e sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
    per llur malícia, contra justícia e veritat:
    sa malvertat volent cobrir, solen mentir". (Jaume Roig)


    Coberta de l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel.

    Escric aquest text (no sé si arbitrari o anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic, com volien Gabriel Alomar o «Xènius», i ara que l'anarquisme pot esser el substitut del «terrorisme cultural», veni, Creator Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa, sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom (tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil.litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia angoixa i la pròpia frustració.


    Dedicatòria de la novel·la d'Antoni Serra El cap dins del cercle a Miquel López Crespí.

    Bé, deixant de banda les circumstàncies personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge Rosselló-Pòrcel ha estat premi «Ciutat d'Alcoi». El títol, just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al lector/espectador, sinó com a punt de referència per a ambientar-nos mentalment l'escena.

    Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè, malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i oblidar-los.


    Antoni Serra, Miquel López Crespí i Mònica, filla de l'escriptor de sa Pobla. (Fotografia d'Aina Montaner)

    Fa alguns anys, onze, per esser matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur. És el fatum, com deien els nostres avantpassats els clàssics, de cada dia més oblidats.

    Així i tot, al marge d'objectivitats i de subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó, «ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels forats closos». Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al paradís kafkià. Per què no?

    El temps, encara que no ho sembli, no ha estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells personatges, com a la comedia dall'arte convertida en drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes romanen, no volen perdre el protagonisme.

    I ha estat curiós això que hem vist durant aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat, a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple. Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx, Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann, etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons -populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi, efectivament. I la «culturització» de les masses a través de la televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.

    I ha estat en aquesta època de felicitat sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel López Crespí.

    I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa, poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè, al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental, independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però, una forma «normal» de cridar l'atenció dins una cultura «anormal» com la nostra, i cal acceptar-los amb la transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir, amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?

    Això ho sap molt bé López Crespí, evidentment...

    I ho sap també un altre amic escriptor, Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic d'Històries per a no anar mai a l'escola, que López Crespí «ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions». Afirmació a la qual jo afegiria, a més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència, sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un «cos únic» de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.

    «Els fills dels senyors tenen pixera!» he llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els personatges, però David contesta: «Investiguen un "nou" classicisme. L"'art intemporal", en diuen, "copsador d'essències"». En voleu més, d'evidència?

    Cal advertir, a més, que el teatre de López Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble. I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada, de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.

    Max Frisch va escriure a Mein Name sei Gantenbein, que «va romandre fins al final a la cambra de literatura del Reich». A quina cambra de literatura ens deuen haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se. És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista, potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, / manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola / pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb l'esterilització pasteuritzada del cervell.

    No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació, paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre, l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.

    I així, lentament, a poc a poc, les hores que estimaven han tornat més pàl.lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta? Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura catalana.

    Tenim tant de temps per a morir de fàstic, gràcies a la maleïda rutina...

    L'església social nostrada, feta de randes, roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient. Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis, «no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi». Així pot arribar a esser de vel.leitosa la persona humana.

    L'important, a fi de comptes, és la feina que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme, la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i tenir el pensament sempre obert a la curiositat.

    (Son Rapinya, Ciutat)

    Desembre, 1984


    0 0

    [13/05] Escola Moderna de São Paulo - París (13-05-68) - Manifest d'Els Gnomos - Negre - Barreto - Bour - Hautreux - Clovys - Rigall - Lion - Blanco - Rueda - Virgilio - Sánchez Rodríguez - Bagaglino - Carrasco - Bedoni - Querol - Pascual - Riaza - Tello - Rueda - Ivanov - Gurrucharri

    Anarcoefemèrides del 13 de maig

    Esdeveniments

    João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

    João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

    - Inauguració de l'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo: El 13 de maig de 1912 s'inaugura l'Escola Moderna Núm. 1 al carrer Saldanha Marinho del barri de Belenzinho de São Paulo (São Paulo, Brasil). La iniciativa, que comptà amb el suport dels sindicats de la Confederació Obrera Brasilera (COB), va ser fruit d'una intensa mobilització proletària i la col·lecta de fons necessària per a la seva creació començà el 14 d'octubre de 1909, l'endemà de l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrida a Barcelona (Catalunya). Aquesta recaptació de diners va ser centralitzada per la Comissió Pro-Escola Moderna de São Paulo, que recollí les aportacions de diversos subcomissions creades a diversos barris de la ciutat i de l'interior d'Estat (Bauru, Cãndido Rodrigues, São Caetano, etc.) i de Rio de Janeiro. Aquest projecte rebé el suport de molts de sectors socials interessats en la pedagogia racionalista i llibertària, com ara obrers, membres de professions liberals i, fins i tot, industrials, i de diversos grups politicosocials (positivistes, militars, higienistes, metges, francmaçons, lliurepensadors, etc.). La Comissió Pro-Escola Moderna de Rio de Janeiro, per exemple, va estar formada per cinc obrers, tres industrials, un metge i un advocat; i la de São Paulo per dos industrials (un d'ells, Dante Ramenzoni, en fou el tresorer), un negociant, un comptable (l'anarquista Leão Aymoré, que n'exercí de secretari), un artesà i els periodistes llibertaris Neno Vasco, Edgard Leuenroth, Oreste Ristori i Gigi Damiani. La idea era fundar a São Paulo una institució que creés una escola per a infants, una centre de formació per a professors amb una biblioteca específica i una editorial de llibres i de periòdics de pedagogia anarquista; és a dir, crear a São Paulo allò que Ferrer i Guàrdia creà a Barcelona. L'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo va estar dirigida pel pedagog i periodista anarquista João Penteado --en 1917 va ser substituït per un curt període pel professor anarquista Primitivo Soares (Florentino de Carvalho). En 1915 l'escola es va traslladà al carrer Celso Garcia, on funcionà fins el seu tancament. Des de la seva inauguració l'escola funcionà amb classes mixtes de nins i de nines i la proposta curricular estava basada en el racionalisme ferrerià, abraçant tota mena de matèries (lectura, cal·ligrafia, gramàtica, aritmètica, geografia, geometria, botànica, geologia, mineralogia, física, química, història, dibuix, mecanografia, etc.), a més de nombroses sortides a l'exterior (excursions, horts, etc.). També es feien classes nocturnes per als adults. L'escola tenia entre 45 i 50 alumnes durant les classes diurnes i entre 12 i 15 durant les nocturnes. Des del punt de vista editorial publicà el Boletim da Escola Moderna --tres números entre el 13 d'octubre de 1918 i l'1 de maig de 1919, amb articles sobre ensenyament racionalista, efemèrides llibertàries, anuncis de conferències i de festes, etc.-- i O Início --escrit i dirigit pels alumnes i del qual sortiren tres números entre el 5 de setembre de 1914 i el 19 d'agost de 1916, amb redaccions de l'alumnat, notificacions, festes a favor de l'escola, debats sobre diversos temes, etc. Poc temps després de la creació d'aquesta escola s'inaugurà l'Escola Moderna Núm. 2 al carrer Müller de São Paulo, dirigida per Adelino de Pinho, mestre llibertari que ja s'havia encarregat de l'Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas; en 1914 es crearen la de Bauru, dirigida per Joseph Joubert, i la de Cãndido Rodrigues, dirigida perÉlvio Nervi; i el desembre de 1918 s'inaugurà l'Escola Moderna de São Caetano, barri de São Paulo, dirigida per l'activista anarquista José Alves. Arran d'un important període vaguístic i de la mort del citat José Alves a causa d'una explosió a casa d'uns companys del barri del Brás, el govern brasiler decidí reprimir qualsevol iniciativa llibertaria i el 19 de novembre de 1919 João Penteado rebé una notificació oficial de Oscar Thompson, director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, on s'anul·lava l'autorització de funcionament de les escoles modernes amb caràcter definitiu. L'Escola Moderna Núm. 1 va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on João Penteado va romandre com a director fins a la seva mort en 1965.

    ***

    París, 13 de maig de 1968

    París, 13 de maig de 1968

    - París (13-05-68): El 13 de maig de 1968, la ciutat de París (França), commocionada per la resistència heroica dels estudiants, contempla la més gran manifestació de masses organitzada des d'Alliberametn. De les 13 a les 21 hores, gairebé un milió de ciutadans desfilen a través de la ciutat ocupant el carrer des de la plaça de la República a la plaça de Denfert-Rochereau; quan la manifestació arriba a Denfert-Rochereau encara hi ha gent que no ha sortit de la plaça de la República. S'entonen eslògans de tota casta, violents, polítics o humorístics: «Feliç aniversari, general» --el 13 de maig precisament es feien 10 anys de l'ascensió al poder de Charles de Gaulle--,«Amb deu anys n'hi ha prou», «Pompidou a l'inodor»,«De Gaulle assassí», «Govern popular», «Una desena iracunds», «Tots som rabiosos»,«Roma! Berlín! Budapest! La mateixa lluita», etc. Estudiants, obrers, professors, artistes, marxen amb el puny alçat, cantant La Internacional. Abunden les banderes roges i negres i milenars de cartells evoquen totes els problemes: la repressió, els escamots de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat), De Gaulle, la solidaritat obreroestudiantil, la Universitat, el poder al carrer, la joventut, l'atur... El servei d'ordre de la Confederació General del Treball (CGT) intenta inútilment treure fora els manifestants que porten la bandera negra anarquista; és el seu concepte d'«unitat». L'ambient varia segons l'indret: crits davant el Palau de Justícia, on el Tribunal d'Apel·lació havia decidit la llibertat provisional dels estudiants detinguts. Sorprèn el silenci a l'entrada del Barri Llatí, quan la manifestació s'acosta als llocs on van esdevenir les sagnants batalles estudiantils. A tot París, no s'observen policies ni CRS, només helicòpters de l'exèrcit sobrevolen la ciutat; els esquadrons blindats de l'exèrcit estan a l'aguait a la base de Satory. Més tard, els estudiants ocupen la Sorbona i hi estableixen debats permanents. A la cúpula onegen tres banderes: la roja, la negra i la del Viet Cong. Noves consignes: prosseguir la vaga, boicotejar els exàmens, ocupar les facultats, portar l'agitació a la jove generació obrera.

    ***

    Manifest d'Els Gnomos

    Manifest d'Els Gnomos

    - Manifest d'Els Gnomos: El 13 de maig de 1982, a Palma (Mallorca, Illes Balears), el col·lectiu llibertari Els Gnomos llança el seu «Manifest de presentació», un decàleg de principis. El grup hi actuava des de feia un parell de mesos, però aquest manifest n'és la presentació oficial. Els Gnomos estava format inicialment per un grup d'universitaris llibertaris amb una peculiar forma de veure la lluita política, que per a ells havia de ser una lluita lúdica: acudien disfressats a les manifestacions, llançaven minúscules paperines amb missatges càustics, feien actuacions de teatre de carrer, pintades surrealistes amb betum, happenings, animació infantil, petits sabotatges, provocacions als partits polítics establerts, etc. El grup es va dissoldre en 1987 quan va canviar d'estratègia i es va integrar en el naixent Ateneu Llibertari Estel Negre que va ajudar a crear.

    Els Gnomos: Manifest de presentació (13-05-1982)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Josep Negre Oliveras

    Josep Negre Oliveras

    - Josep Negre Oliveras:El 13 de maig de 1875 neix a Lludient (Alt Millars, País Valencià) el tipògraf, periodista, orador i militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras. Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer de la CNT. En 1908 va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso, amb els seguidors de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso, que durarà nou mesos. Com a president de la societat «L'Art d'Imprimir», va participar en el comitè de vaga que va actuar durant la Setmana Tràgica de 1909. També aquest any va parlar en la inauguració de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova organització obrera i va formar part de la ponència de reglaments. L'agost de 1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers Ferroviaris de la Regió Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector, precisament per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre 1910 i 1911 va fer mítings cenetistes a Barcelona i a París, i després de la vaga general en solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó, fruit de la delació de Leroy que el va acusar de participar en un pretès Comitè Revolucionari. Un cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del sindicat anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo i a l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al final del qual va ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer Barceloní, amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En 1913 va ser membre de l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de la CNT catalana entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés Sindicalista Internacional de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva intervenció en català. Pel 1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar part d'una comissió clandestina de la Confederació Regional del Treball de Catalunya que va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional. Durant la Gran Guerra va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera, de la qual seria director en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador Quemades i Manuel Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada alemanya, crítiques que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va abandonar tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb els sectors directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va col·laborar en Solidaridad Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La Canadenca, va ser empresonat a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució de 1936 demanà la reintegració a la CNT i participà en diverses campanyes de propaganda, en el Sindicat d'Indústries Siderometal·lúrgiques i en el cercle«Los de Ayer y los de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses publicacions llibertàries (Cultura Obrera, Ilustración Ibérica,El País, El Progreso,Ruta,Los Nuevos, El Rayo, Tierra y Libertad, La Unión Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad Obrera, etc.) iés autor de ¿Qué es el sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo militante (1936) i ¿Qué es el colectivismo anarquista? (1937). En acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre Oliveras va morir el 24 de desembre de 1939 al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per l'anarquista Maxime Mattéi, conegut de Negre.

    Josep Negre Oliveras (1875-1939)

    ***

    Lima Barreto

    Lima Barreto

    - Lima Barreto: El 13 de maig de 1881 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el periodista i escriptor anarquista Alfonso Henriques de Lima Barreto. Fill del mulat nascut lliure João Henriques de Lima Barreto i de la filla d'esclava lliberta Amàlia Augusta Barreto. Son pare feia de tipògraf, professió que aprengué a l'Imperial Institut Artístic, on s'imprimia el famós periòdic A Semana Ilustrada, i era monàrquic, lligat al vescomte d'Ouro Preto, padrí del futur escriptor; i sa mare tingué una acurada educació amb la qual arribà a formar-se com a professora. Amàlia morí jove de tuberculosi en 1888 i João hagué de criar els quatre fills. Lima Barreto, mulat i per tant víctima del racisme en un Brasil que acabava d'abolir oficialment l'esclavitud, pogué gaudir d'una bona instrucció escolar gràcies al suport del seu padrí. Els primers estudis els realitzà a Niterói, a l'escola pública de Teresa Pimentel do Amaral, i després es matriculà en l'única institució d'ensenyament secundari de l'època, el prestigiós Col·legi Pedro II, al centre de Río de Janeiro, els estudiants del qual eren fills de l'elit politicoeconòmica. En 1897 fou admès en el curs d'enginyeria de l'Escola Politècnica, al Largo de São Francisco. En 1902, però, hagué d'abandonar els estudis per assegurar el manteniment de sos germans, ja que son pare havia enfollit. Malgrat ser profundament antimilitarista, en aquests anys treballà com a funcionari amanuense en la Secretaria de Guerra, càrrec que compaginava amb col·laboracions en diversos periòdics (Correio da Manhã, Jornal do Commercio, Gazeta da Tarde, Correio da Noite, A Quinzena Alegre, Tagarela, O Diabo, Revista da Época, etc.), on signava sota diversos pseudònims (Rui de Pina, Dr. Bogoloff, S. Holmes, Phileas Fogg). En 1907 edità amb alguns amics llibertaris i intel·lectuals (Fábio Luz, Domigos Ribeiro, Elísio de Carvalho) l'efímera revista Floreal. En 1909 publicà a Lisboa el seu primer llibre, amb aspectes autobiogràfics i de crítica social, Recordações do escrivão Isaías Caminha. El setembre de 1909 es produí a Rio de Janeiro la «Primavera de Sang» --manifestació estudiantil contra l'arbitrarietat policíaca que acabarà amb diversos ferits i dos morts a mans de la policia-- i en el judici als policies fou cridat per formar part del jurat, qui votarà per la condemna dels acusats. L'episodi fou un gran escàndol en l'època i, a causa de la seva posició durant el judici, mai no tingué cap ascens en el seu càrrec d'empleat públic en la Secretaria de Guerra. A partir de 1911 publicarà en lliuraments en el Jornal do Commercio una de les seves obres més importants, Triste fin de Policarpo Quaresma. A partir de 1916 el seu alcoholisme s'agreujà i tingué forts episodis de depressió i de neurastènia, que el portaren a l'internament psiquiàtric. En 1917, en plena agitació social (vagues, repressió, etc.), començà a col·laborar en la premsa anarquista (A Plebe, A Voz do Trabalhador, A Lanterna) i defensà públicament les víctimes de la repressió política. Com molts companys anarquistes durant els primers anys, va fer costat la Revolució bolxevic i publicà el maig de 1918 el Manifesto Maximalista:Ave Rússia. En 1920 va veure frustrats els seus intents d'entrar a l'Acadèmia Brasilera de Lletres. Entre les seves obres destaquen O Subterrâneo do Morro do Castelo (1905), Recordações do escrivão Isaías Caminha (1909), O Homem que Sabia Javanês e outros contos (1911), Triste fim de Policarpo Quaresma (1915), Vida e morte de M. J. Gonzaga de Sá (1919), Cemitério dos vivos (1920), Histórias e sonhos (1920), Os Bruzundangas (1923, pòstum), Clara dos anjos (1948, pòstum), Outras histórias e contos argelinos (1952, pòstum), Coisas do Reino de Jambom (1953). Lima Barreto va morir d'una crisi cardíaca l'1 de novembre de 1922 al suburbi empobrit de Todos Os Santos de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Molt influenciat pels autors russos clàssics, fou el crític més agut de l'època coneguda com «República Velha» al Brasil i la seva obra, de temàtica social i militant, privilegià els pobres, la classe treballadora, els arruïnats, els bohemis. Va ser durament criticat pels seus contemporanis pel seu estil nu i col·loquial, estil que influí especialment els escriptors modernistes.

    ***

    Félix Bour

    Félix Bour

    - Félix Bour: El 13 de maig de 1881 neix a París (França) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Era fill natural de Félicie Moulard, criada, que s'havia casat amb home anomenat Bour, i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia). Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de«malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Guaiana Francesa).

    ***

    Notícia de la detenció de Lucien Hautreux apareguda en el diari tolosà "L'Express de Midi" del 2 d'abril de 1904

    Notícia de la detenció de Lucien Hautreux apareguda en el diari tolosà L'Express de Midi del 2 d'abril de 1904

    - Luicien Hautreux: El 13 de maig de 1881 neix a París (França) l'anarquista Lucien Aguste Jules Hautreux. A començament del segle XX milità a Bèlgica, on treballà de vidrier i de cisellador. Arran d'un atemptat comès durant la nit del 18 al 19 de març de 1904 contra el domicili del comissari en cap de la policia Ernest Laurent, encarregat de la vigilància dels anarquistes refugiats, al carrer Montagne-Sainte-Walburge de Lieja (Valònia), on hagué sis ferits, i d'un altre comès el 22 de març a Saint-Nicolas (Lieja, Valònia), hagué de fugir-ne. Retornà a França i el 31 de de març de 1904, acusat de vagabunderia, va ser detingut al carrer Montmartre de París quan feia un discurs revolucionari improvisat al carrer; a sobre, segons l'atestat policíac, se li van trobar fullets anarquistes, retalls de diaris on es parlava de l'atemptat de Lieja, la fórmula d'un explosiu i un full sobre com fabricar bombes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Clovis Poirier

    Clovis Poirier

    - Clovys: El 13 de maig de 1885 neix a París (França) el cantautor, compositor i intèrpret anarquista i pacifista Clovis Poirier, més conegut sota el seu nom artístic de Clovys. Fou fill d'un cuiner i d'una dona de fer feines que es passaren al comerç de vins. En sortir de l'escola primària entrà com a aprenent d'enquadernador i després farà tota mena de feinetes (bastaix, transportista, empleat de comerç, mecànic, obrer pintor, etc.), però interessat des de molt jove en la cançó social. Anarquista des dels 25 anys, no aturarà durant mig segle de consagrar el seu talent a la propaganda per la cançó. Després d'interpretar les cançons dels seus predecessors (Pottier, Rictus, Couté, etc.), cantarà el seu propi repertori, que passarà a ser molt popular. Exempt en 1914, no serà mobilitzat durant la Gran Guerra, però intentarà, malgrat la censura, fer viure el seu ideal pacifista mitjançant les seves cançons, amb el suport d'altres cantants no mobilitzats (Mouret, Coladant, M. Hallé, etc.). En aquests anys col·laborà força amb«L'Avenir Social», l'orfenat de Madeleine Vernet. En aquesta època va escriure el seu famós poema pacifista Zimmerwald-Kienthal. En 1918 treballà coma cap de servei de la Unió dels Cooperants. Entre 1917 i 1926 dirigirà i animarà «La Muse Rouge», una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris, com ara Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, entre molts d'altres. Entre 1918 i 1930 col·laborà en els fascicles Nos Chansons, publicats per Coladant amb el patrocini de «La Muse Rouge». Entre 1922 i 1926 s'encarregà de publicació de la primera sèrie de La Muse Rouge. Revue de propagande révolutionnaire par les arts, impressa a«La Fraternelle» de Sébastien Faure, i on es van publicar nombrosos textos i cançons d'Eugène Bizeau, André Colomer, Gaston Couté, Sébastien Faure, C. A. Laisant, Louis Loréal, Jules Rivet, Madeleine Vernet, etc. La segona sèrie (1932-1934) va ser editada per Jean-Paul Monteil. També col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, especialment en Le Libertaire, i participà en tota mena de festes llibertàries i sindicalistes. A la mort de Sébastian Faure, el 14 de juliol de 1942, li dedicarà alguns sonets d'adéu. Després de la II Guerra Mundial continuà col·laborant en la premsa llibertària (Le Combat Syndicaliste, Défense de l'Homme, Le Libertaire, Pensée et Action, L'Unique,La Voie de la Paix, Contre-Courant, etc. El 14 de març de 1953 participà en un gala de suport en benefici del periòdic Contre-Courant, de Louis Louvet, a la Sala de les Sociétés Savantes de París, amb Rachel Lantier, Léo Campion i Paul Primert, entre d'altres. Passarà els últims anys a l'hospici d'Ivry en la més absoluta misèria i un comitè d'ajuda publicarà un quadernet amb un recull dels seus millors poemes i cançons, a més d'organitzar una gala en favor seu el 13 de febrer de 1955. No és va restablir del tot i Clovys va morir poc temps després, el 25 d'abril de 1955, a l'hospici Alquier-Debrousse de París (França).

    Clovys (1885-1955)

    ***

    Necrològica d'Anna Rigall Oliveras apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de gener de 1966

    Necrològica d'Anna Rigall Oliveras apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1966

    - Anna Rigall Oliveras: El 13 de maig de 1887 neix a la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Anna Rosa Maria Rigall Oliveras, també coneguda com Anita Gou, pel llinatge del seu company. Sos pares es deien Pere Rigall Sagué i Maria Oliveras Vinyas. Esdevingué companya del militant anarcosindicalista Josep Gou Pericot, amb qui va tenir tres infants, dos morts durant la guerra d'Espanya i l'altre durant la campanya de Tunísia durant la II Guerra Mundial. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb son company a França. Posteriorment la parella s'establí a Algèria on milità en l'Agrupació Llibertària de Orà. A mitjans dels anys seixanta ambdós van ser repatriats a França. Anna Rigall va morir el 8 d'octubre de 1965 a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània).

    ***

    Henri Lion

    Henri Lion

    - Henri Lion: El 13 de maig de 1895 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'impressor i resistent anarquista Antonin Lion, més conegut com Henri Lion. Amb son germà Raoul, reprengué la impremta fundada a Tolosa per son pare, el llibertari Jean-Louis, on van imprimir durant el període d'entreguerres nombrosos cartells, pamflets i periòdics del moviment llibertari i anarcosindicalista. En acabar la guerra d'Espanya, es posaren en contacte amb la xarxa d'evasió creada per l'anarquista Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 van imprimir en castellà el Manifiesto de la Alianza Democrática Española (ADE); aquesta crida a la neutralitat espanyola en la II Guerra Mundial va ser introduïda clandestinament a la Península per la xarxa de Ponzán i implicà l'execució de diversos militants anarquistes, com ara Agustín Remiro Manero. Durant l'ocupació els germans Lion posaren la seva tipogràfica al servei de la resistència, especialment al de la xarxa«Comba»t, i imprimiren nombrosos pamflets, cartells i documentació falsa per a les persones buscades per la policia política i la Gestapo. També aconseguiren a Josep Ester Borràs els papers necessaris per al bon funcionament del seu grup de resistència «Liberté». En 1943, amb Jean-René Saulière (André Arru), que havia creat a Marsella un petit grup anarquista internacional d'una desena de membres, imprimiren clandestinament mil exemplars del fullet Les coupables i, en juny d'aquell any, dos mil exemplars de l'únic número de La Raison, òrgan de la Federació Internacional Sindicalista Revolucionària (FISR). En aquesta època també imprimiren la primera edició clandestina del llibre Pour assure la paix. Comment organiser le monde, de l'anarcosindicalista Pierre Besnard. També van imprimir cartilles i tiquets de racionament per als grups resistents. En aquests anys els germans Lion funcionaven amb dues impremtes. Després de dos escorcolls per part de la policia que resultaren infructuosos, els germans Lion van caure finalment a resultes d'una trampa parada per la Gestapo amb la complicitat d'un jove col·laboracionista francès. El 5 de febrer de 1944 Raoul i Henri Lion; Amélie Mardaga, esposa de l'últim, i el conjunt del personal, entre ells el jove aprenent de 17 anys, futur secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, van ser detinguts a la impremta. Durant els dies posteriors van ser detinguts una quarantena de militants, entre ells el mestre Maurice Fonvieille, responsable regional dels maquis del moviment «Libérer et Fédérer», i Raymond Naves, responsable del clandestí Comitè d'Acció Socialista (CAS). Tancats a la presó de Saint-Michel, els reus van ser interrogats a la seu de la Gestapo del carrer Maignac, on Henri Lion fou salvatgement apallissat. El 24 de febrer de 1944 els germans i els seus empleats van ser traslladats a París i el 22 de març d'aquell any Henri Lion i son germà van ser deportats de Compiègne al camp de concentració de Mauthausen i després a Gusen. El 21 de setembre de 1944 Henri Lion va ser gasejat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria,Àustria). La plaça Dupuy de Tolosa de Llenguadoc, després de l'Alliberament, va ser rebatejada com«Plaça dels germans Lion».

    ***

    Víctor Blanco Noguero (1938)

    Víctor Blanco Noguero (1938)

    - Víctor Blanco Noguero: El 13 de maig de 1901 neix al Campell (Llitera, Franja de Ponent) el mestre anarquista i anarcosindicalista Víctor Blanco Noguero. Son pare, Joaquín Blanco, era un petit propietari agrícola que durant la I República espanyola formà part de grups anticlericals i antimonàrquics partidaris de l'ensenyament laic. Quan tenia 16 anys Víctor emigrà a Barcelona (Catalunya), on esdevingué mestre titulat i seguidor de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà al Campell i des de l'1 de gener de 1932 fou mestre racionalista de l'Escola Ferrer, sucursal del Liceu Escolar de Lleida, que els obrers del Sindicat Agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT) havien creat, fent classes diürnes als infants i nocturnes als adults. Al seu poble conegué Julia Ardanuy, militant anarcosindicalista que esdevingué sa companya. Arran de la insurrecció de desembre de 1933, va ser detingut i empresonat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya); jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó. Després d'una amnistia, el maig de 1934 va ser alliberat de la presó de Chichilla (Albacete, Castella, Espanya) i reprengué la seva tasca pedagògica al Campell. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, presidí l'Assemblea General d'Habitants que portà a terme la col·lectivització local. A finals d'agost de 1936 va ser cridat a Barcelona per Joan Puig Elías perquè s'integrés en el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigís una colònia infantil al front d'Aragó. En 1937 va ser nomenat secretari de la seva Secció de Mestres del CENU i en 1938 conseller d'Economia del Consell Nacional d'Infància Evacuada (CNIE), que s'encarregava d'administrar les colònies infantils. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a la Companyia de Mines de La Grand Comba. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània), on en 1946 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT. Al final de sa vida Víctor Blanco Noguero milità en la Federació Local de Versalles (Illa de França, França), localitat on va morir d'una crisi cardíaca el 5 d'abril de 1975 i va ser enterrat quatre dies després. Conreà la poesia i deixà inèdites unes memòries, que van ser publicades en apèndix en 1977 en la reedició del llibre d'Agustín Souchy Bauer Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937). Sa germana, María Blanco Noguero, també va ser militant llibertària.

    Víctor Blanco Noguero (1901-1975)

    ***

    Foto de Juan Rueda Ortiz del Servei de Migació mexicà (1939)

    Foto de Juan Rueda Ortiz del Servei de Migació mexicà (1939)

    - Juan Rueda Ortiz: El 13 de maig de 1911 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el mestre, professor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Juan Rueda Ortiz. Era fill del destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Juan Rueda Jaime. Estudià magisteri a l'Escola Normal de València (País Valencià), es llicencià en Filosofia i Lletres a Granada (Andalusia, Espanya) i es doctorà a Madrid (Espanya). Cap el 1931 es va establí a Mislata (Horta Oest, País Valencià), on amb son pare va fer mítings. En aquest any també participà força en l'Ateneu Llibertari de Mislata, fou mestre de l'Escola Sindical de Petrer (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i col·laborà en Solidaridad Obrera de Barcelona, que sembla dirigí un temps. En 1932 va fer un míting a València. En 1935 publicà Abisinia, preludio de una nueva hecatombe mundial i en aquestaèpoca dirigí l'escola per als ferroviaris d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya). En el Congrés de la CNT de maig de 1936 s'enfrontà amb son pare i per aquestes dates va fer un míting al cinema Ideal d'Alaquàs (Horta Oest, País Valencià), amb Vicent Torralba i altres. Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT. En 1937 va fer un míting a Castelló (Plana Alta, País Valencià) i col·laborà en la revista valenciana Argos. L'octubre de 1937 representà el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en un acte de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) a Alacant (Alacantí, País Valencià). El 17 de setembre de 1938 va ser nomenat vocal de representació obrera en el Consell de Treball del Ministeri de Treball i Assistència Social del Govern de la II República espanyola. En 1938 representà el Comitè Nacional de la CNT en el Comitè Nacional d'Ajuda a Espanya i en 1939 fou membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en nom de la FIJL. També en 1938 fou delegat oficial en la Conferència Internacional per la Pau, que se celebrà a París (França), i publicà, amb Francisco Direitiño i altres, l'informe CNT. Cómo se enfrentó al fascismo en toda España, sobre els esdeveniments de juliol de 1936 a Melilla del qual va ser testimoni. Amb el triomf franquista passà a França i el 3 de març de 1939 arribà a Nuevo Laredo (Tamaulipas, Mèxic). A Mèxic exercí un càrrec de diplomàtic especial de la Presidència de la II República espanyola en l'exili. Posteriorment treballà com a mestre i el 15 d'octubre de 1940 es nacionalitzà mexicà. Participà activament en les activitats de la Casa Regional Valenciana i col·laborà en el seu butlletí mensual. Entre 1966 i 1969 dirigí al país asteca el Boletín de la Agrupación de Militantes de la CNT en México, que va fer costat les tesis cincpuntistes i en el qual va col·laborar molt. En aquesta època, per la seva dissidència, va ser expulsat de la CNT. A Cuernavaca fou membre de diferents institucions acadèmiques, com ara l'Acadèmia de Lletres, la Societat Mexicana de Geografia i Estadística –de la qual fou professor del «Portafolio Académico» i vicepresident– o l'Institut Mexicà de Ciències i Humanitats –de la qual fou membre fundador i president vitalici. A Mèxic fou redactor del diari El Universal i dirigí el periòdic Regeneración i les revistes Época i Vértice, entre d'altres. També ocupà el càrrec de primer vicepresident i president de la Federació Iberoamericana d'Associacions de Periodistes, presidí l'Associació d'Escriptors i Artistes Espanyols a Mèxic i dirigí l'Associació Mexicana de Periodisme Científic, a més de membre acadèmic i directiu de la Legió d'Honor Nacional mexicana i rector de l'Institut Benito Juárez de Mèxic. Obtingué el títol de Doctor Honoris Causa en Filosofia per la Universitat«Alexander von Humboldt» i fou membre destacat del«Club de Leones». En 1998 es creà l'Acadèmia de Lletres «Juan Rueda Ortiz». Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Comunidad Ibérica,Fragua Social, Liberación de Alicante, Mi Revista, Nosotros, Senyera, Solidaridad Obrera, etc. És autor dels llibres Panamá. Cintura del continente americano (1982), Búcaro de sueños (1983), Los factores del cambio (1983), Tres ensayos. La elocuencia y su filosofía, la conciencia y sus atributos, la memoria social (1984), Raíces sobre la tierra. Poema (1989), 50 años después. Poemario, la epopeya republicana española (1990), Dinámica de la cultura (1990), El leonismo en México. Una historia con 60 años de existència (1995), Glosario,La rama rota, etc. Juan Rueda Ortiz va morir el 13 de maig de 1999, dia del seu aniversari, a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). Pòstumament, en 2002, va ser publicat el seu assaig Frente al tercer milenio. Documentació orgànica seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Juan Rueda Ortiz (1911-1999)

    ***

    Virgili Batlle Vallmajo a Catalunya abans de l'exili

    Virgili Batlle Vallmajo a Catalunya abans de l'exili

    - Virgilio: El 13 de maig de 1915 neix, al carrer de Sant Cristòfol del barri del Pont d'Olot (Garrotxa, Catalunya), el pintor anarquista Virgili Batlle Vallmajó, més conegut com Virgilio o Virgilio Vallmajó. Sos pares es deien Josep Batlle Casadellà i Rosa Vallmajó Costa i tingué tres germans. Era fill d'una família treballadora, encara que acomodada, ja que son pare feia d'encarregat en una empresa relacionada amb el ram del tèxtil al poble veí de Sant Jaume de Llierca. Va fer els primers estudis a les Escoles Pies i de ben jovenet va començar a treballar al taller de d'imatgeria religiosa de Can Castellanas, on es va introduir en el món de la pintura. Posteriorment entrà a fer feina a la fàbrica tèxtil de Can Jombi, lloc on començaren les seves activitats anarcosindicalistes. En aquesta època participà en les activitats del Centre Obrer d'Olot. Més tard, passà a treballar a la paperera Torras de Sant Joan les Fonts (Garrotxa, Catalunya), on destacà com actiu militant llibertari. Soci de l'Orfeó Popular, en 1935 va ser nomenat vicepresident d'aquesta societat cultural i recreativa, de la qual va formar part del seu esbart dansaire i del seu equip de futbol. També jugà en la Joventut Obrera i en el CD Montsacopa. Quan el cop feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista de Sant Joan les Fonts, dominat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions a les quals estava afiliat i per a les quals realitzà tasques propagandístiques. Poc després, marxà voluntari al front d'Aragó, integrant-se, probablement, en la Columna «Los Aguiluchos». Fou membre del Cos de Sapadors i Minadors, que tenia la seu al castell de Bizién (Osca, Aragó, Espanya), i participà en diversos combats a Belchite i Fuentes del Ebro. Malalt de tuberculosi retornà a Olot i va anar a un sanatori del Montseny; el 25 de febrer de 1938 ingressà a l'Hospital de Girona i el 16 de març d'aquell any el Tribunal Mèdic el va declarà inútil per al servei militar. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà el Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers, del qual pogué fugir. Instal·lat a París, establí contacte amb Pablo Picasso, artista al qual realitzà diversos retrats, i entaulà una estreta amistat amb el poeta Jaume Sabartés Gual, amb qui discutirà sobretot de filosofia, a més de relacionar-se amb la colònia d'exiliats republicans. L'esclat de la II Guerra Mundial i l'agreujament de la seva malaltia el van obligar a passar a la «França Lliure». Fou internat a l'hospital de Montalban (Guiena, Occitània), on conegué Jeanne Marcelle Daynès, infermera i diplomada en farmàcia, a més de ser d'una família aristocràtica i monja de l'orde de sant Vicenç de Paül, amb qui es casarà després que aquesta abandonés els hàbits. A Montalban col·laborà amb l'artista Sébastienne Marre, filla del pintor Henri Marre, i gràcies a ella conegué l'obra de diversos autors d'avantguarda jueus refugiats al Midi fugint de l'ocupació nazi, com ara Otto Freundlich i Sonia Delaunay. Un cop casat, es traslladà a Tolosa de Llenguadoc, on muntà un taller de fusteria (Maison Batlle), on fabricà joguines. A Tolosa es relacionà amb la colònia d'artistes exiliats (Manuel Camps-Vicens, Antoni Alos Moreno, Hilari Brugarolas, Joaquim Vicens-Gironella, etc.) i muntà l'única exposició individual de pintura de què es té constància. Durant l'ocupació participà en activitats de la Resistència i després de l'Alliberament, s'afilià al Partit Sindicalista Espanyol (PSE). En aquests anys, passà per diversos sanatoris perquè li tractessin la malaltia, com ara el dels Banys d'Arles o l'Hospital de Revel. En 1947 nasqué sonúnic fill, Michel. Virgili Batlle Vallmajó va morir de tuberculosi el 29 d'agost de 1947 a la seva casa (número 40 del Quai de Tounis) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'artista Virgilio era gairebé un desconegut fins que la galeria madrilenya José de la Mano el reivindicà per primera vegada arran de la trobada d'un conjunt de les seves pintures (aquarel·les, olis i dibuixos) en un graner del seu domicili i, entre el 20 d'octubre i el 17 de novembre de 2005, muntà l'exposició «Virgilio Mallmajó (1914-1947). Del neocubismo a la abstracción geométrica». Entre el 5 d'octubre i el 27 de desembre de 2011 es pogué veure a la Imaginart Gallery de Barcelona l'exposició «Virgilio Vallmajó (1914-1947). El Matisse Constructivista» i gairebé alhora, entre el 15 d'octubre de 2011 i el 22 de gener de 2012, es mostrà al Museu Memorial de l'Exili (MUME), a La Jonquera (Alt Empordà, Catalunya), l'exposició «"Virgilio". Virgili Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica d’un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa», el comissari de la qual fou l'historiador de l'art Narcís Selles Rigat i de la qual s'edità un llibre-catàleg.

    Narcís Selles: «El llegat de Virgili Batlle, "Virgilio". Entre la revolució social i la revolució artística», en Revista de Girona, 274 (set-oct. 2012). pp. 40-43

    ***

    Antonio Sánchez Rodríguez

    Antonio Sánchez Rodríguez

    - Antonio Sánchez Rodríguez: El 13 de maig de 1917 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sánchez Rodríguez. Primogènit d'una família de set fills, son pare, militant anarquista i propietari d'un comerç, arreplegà una important biblioteca, amb abundant literatura llibertària, i sabé transmetre l'amor a la cultura a son fill. Durant els anys republicans estudià magisteri i milità en les Joventuts Llibertàries. El cop militar feixista de juliol de 1936, a més de cremar la biblioteca de son pare, va impedir que exercís la seva professió de mestre. Arran de la caiguda d'Almeria a mans de les tropes franquistes, pogué amagar-se i aconseguí arribar a la zona republicana per València. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat comissari polític, dedicant-se sobretot a l'alfabetització i la formació ideològica dels combatents. Amb el triomf franquista va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a tres penes de mort, però la condemna fou reduïda a cinc anys de presó. En aquests anys sa família va ser durament reprimida (humiliacions, comerç i habitatges familiars requisats, etc.) per les autoritats franquistes. Un cop lliure, patí tota mena de represàlies, sobretot després de negar-se a ocupar un càrrec en Falange que implicava el permís per treballar de mestre, i fins i tot li van voler encolomar tota mena de delictes comuns. Sense treball i vigilat per la Guàrdia Civil, malgrat el suport d'amics, la situació va ser insostenible i en 1958 emigrà a Badalona, on treballà de comptable en una empresa tèxtil i entrà en contacte de bell nou amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció del moviment anarcosindicalista i fou un dels fundadors de la Federació de Badalona de la CNT. Amb més de setanta anys, exercí de mestre a Mataró durant un breu període de temps. Trobem articles seus en Orto i Solidaridad Obrera. Antonio Sánchez Rodríguez va morir el 15 de febrer de 1998 a Badalona (Barcelonès, Catalunya).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    ...Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos. (Guillem Frontera)


    La Història al dictat


    Guillem Frontera | 02/06/2011 |


    Aquests dies, els llecs hem pogut descobrir l'existència d'una camarilla entestada a legitimar científicament la versió oficial de la història d'Espanya. Es tracta de la Reial Acadèmia espanyola. En català no té pèrdua: reial és un derivat de rei. Si ho deim en castellà, hem de deduir del context si real deriva de rei o de realitat. En aquest darrer supòsit, desprendria un eco de compromís amb la veritat. La seva vinculació a la reialesa, però, no li suposa cap llast, de manera que pot avançar per la vida i per la història sense cap mena de servitud.

    Hem sabut, doncs, que aquest cenobi de la ciència historiogràfica un dia va ser honorat amb la visita del president del govern espanyol José María Aznar, acompanyat de la seva ministra de cultura, senyora Esperanza Aguirre. Era l'any MCMXCVIII. Els va rebre i atendre el senyor Gonzalo Anes, president de la dita acadèmia reial, que posà un ferrero roché a la boca dels il·lustres i poderosos visitants: la conveniència de redactar i editar el Diccionario biográfico español. Tant el senyor Aznar com la senyora Aguirre, però molt més el senyor Aznar, varen veure una estrella de llum encegadora que travessava els núvols i els assenyalava el camí cap a la glòria i la immortalitat. Quina manera millor hi ha de passar a la història com hom voldria passar-hi, si no és subvencionant-ne tu mateix el document oficial a l'empara d'una reial institució com la Real Academia de la Historia?

    I així s'ha esdevingut. Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos.

    Ara entenem per què, a partir d'un cert moment, Aznar es posa solemnial i ponteja els seus conciutadans per adreçar-se directament a la Història. Va adoptar una retòrica altisonant, heroïcista, i va endiumenjar uns gestos que demanaven un fons de músiques militars -Perejil, p.e., o la bandera més extensa de la història d'Espanya. Sabia que algú n'estava prenent nota. Ell no governava com els altres, ell dictava a la Història. Així va dir, per exemple, i en el context de la guerra contra Iraq, que feia costat a Bush per tornar a Espanya el lloc que li correspon en el món. I diu el Diccionario: "Y en esta estrategia (quan España trata de conseguir y consigue dejar de ser un país de segunda en el concierto internacional) se inscribe la decisión presidencial de apoyar la actuación norteamericana en Irak". Quina meravella d'entesa entre l'historiador i el subjecte de la història... Quina exactitud admirable en la transcripció que fa el científic de les proclames del seu mecenes. Ja té raó Gonzalo Anes: "Somos deudores del presidente Aznar". I tant. Ni el mateix Aznar no ho hauria pensat millor. Ah, per cert, això anava a compte seu. De vostè, vull dir, lectora benvolguda, improbable lector.


    Diari de Balears


    Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs. (Miquel López Crespí)



    Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

    Memòria històrica: la transició.


    Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.


    En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!


    Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.


    Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.


    Miquel López Crespí



    0 0

    Massa temps sense escriure cap article personalment en el blog. La gran absorció de temps que requereix la gestió d'un Ajuntament fa que moltes coses també importants, però no tan urgents, quedin en segon pla. Així i tot, començada ja aquesta nova campanya electoral, ho paga fer unes reflexions. 

    Per una banda cal esmentar qu es repeteix el nombre de candidatures que son, amb algun canvi de nom o de qualificació jurídica, les mateixes que fa quatre anys. Això per si mateix ja dona a entendre que el moment polític, a nivell municipal, no es "a priori" el de cap gran canvi, sino més bé d'una continuïtat de projectes. 

    Per altra banda significar que la coalició Junts Avançam, en la que participam l'agrupació pollencina de MÉS per Mallorca (juntament amb el PSIB-PSOE, Esquerra i el candidats independents) repeteix també cap de llista, amb Miquel Àngel March. L'actual batle ha crescut en experiència en política municipal especialment en una legislatura com la que s'acaba, on finalment s'ha arribat a bon port, però que ha discorregut per passatges complexes en alguns moments. La oposició dura i destructiva que ha patit l'equip de govern i alguna greu discrepància viscuda amb els nostres socis de govern han fet que no fos un mandat plàcid, tot i ser molt productiu pels ciutadans de Pollença (als reculls de feina feta publicats els darrers mesos em remet -veure-). Aquests problemes contrasten amb la bona sintonia interna que hem tingut els socis de coalició, fet que ha ajudat molt a aguantar i sobreposar-nos als entrebancs durant la legislatura, convertint-los en accions produtives pels ciutadans del municipi.

    La candidatura completa deJunts Avançam (vegeu-la aquí) recull la continuïtat que reclama el tarannà d'aquestes eleccions, però també té una dosi de renovació. Aquesta renovació l'aporta en bona mesura MÉS per Pollença, que va decidir posar en els primers llocs a les companyes Joana Aina Campomar, Apol·lònia Oliver i Margalida Bosch. Les acompanyen Margalida Coll i Miquel Amengual en els llocs de suplència. Jo, després d'onze anys de regidor i setze d'ocupar llocs, en principi, "de sortida" passaré a un lloc més discret, afavorint la renovació que requereix un partit progressita, assembleari i integrador com MÉS, allà on l'important son les idees i no les persones que circumstancialment ens toca defensar-les.

    Si alguns qualificatius poden resumir el que han estat aquests quatre darrers anys de govern serien il·lusió, resiliència i eficàcia. Il·lusió perque sense aquest ingredient és impossible assumir el repte enorme que suposa un govern municipal d'un poble ja tan complexe com Pollença, i fer-ho a més en una situació de minoria que no ha posat les coses fàcils. Resiliència perque s'ha sabut resistir els moments difícils, les crítiques interessades i sortir-ne reforçat. I eficàcia, sense cap dubte, vencent els slogans de "inoperància, legislatura perduda, paràlisi" que adornen el discurs d'alguns partits (curiosament de manera especial alguns partits que han volgut generar sense èxit aquesta inoperància, pàrdua d'esforços i paràlisi), ja que els resultats positius tangibles, tant aquells que es poden veure sobre el terreny, a Pollença, el Port i Cala Sant Vicenç, són més que evidents, així com les millores en educació, cultura, serveis socials...

    Ara cal que aquest impuls no es perdi. No recular, sino reforçar el projecte, que té molt per oferir encara als pollencins. El programa n'és la prova (vegeu-lo aquí) i la feina feta l'aval de poder-lo executar. Per jo ha estat un honor poder contribuir a crear i fer realitat el projecte de Junts Avançam, honor que duré amb orgull tota la vida. I des de la militància i el vot continuaré contribuint a que el projecte doni més fruits. Reformar el Capitol, el nou PAC, acabar la Pescateria, el centre de salut nou del Port, fer les zones verdes de Can Febus i La Vinyeta, el mirador i centre antic de Cala Barques... infinitat de projectes que entre tots farem realitat en els propers quatre anys.

    Tomeu Cifre Bennàsar. nº17 de la candidatura de Junts Avançam   

     
     

     


    0 0


      

     

                                                    Els llinatges mallorquins

     

          Hi ha ignorants que són intel·ligents i d'altres, d'ignorants, que sempre embullen la troca. En José Ramón Bauza està entre els de la segona categoria. Com a mostra de que és així, en unes declaracions amb motiu de la vaga dels docents, En Bauza,  volent contraposar ''mallorquí'' i català, enardit, feia una crida a conservar el llegat ''dels nostres pares i padrins'' (cosa que, segons ell, no feien els ensenyants catalanistes de Balears).  Hem de suposar que En Bauzas no podia fer referència al llegat de les mares (Per allò de ''llengua materna'') perquè la seva és forastera (En Bauzas va néixer a Madrid). En Bauzas fa com si no sabés que la repoblació de les Illes, després de la conquesta del rei En Jaume, fou amb pobladors vinguts d'arreu de la Catalunya Comtal.

     

         El títol de l'article hauria de dir ''l'alt nombre de cognoms mallorquins que coincideixen amb topònims de la Catalunya Comtal fa palès l'origen catalanesc de la població autòctona de Mallorca, Menorca i Eivissa'', títol massa llarg per navegar per la Xarxa.

     

       Per descomptat, els cognoms de topònims de ciutats i de comarques fa més

    evident la relació entre el cognom i el topònim. La gran majoria d'aquests

    cognoms són topònims de ciutats, comarques, pobles, viles i, fins i tot, de masies.

        S'ha d'entendre que, seguint la tradició, molts dels nouvinguts eren denominats

    segons el seu lloc de procedència.

       Per altra banda, es pot afirmar que els cognoms autòctons de les Illes Balears,

    majorment, són indestriables dels de la Catalunya continental, com era de

    presumir.

       El llinatge Rosselló, molt corrent a Mallorca, es correspon amb el topònim de el

    comtat de el Rosselló (a considerar que al segle XIV, el Regne de Mallorca

    comprenia Mallorca i el Rosselló. I que el Rosselló ens fou arravatat pels

    francesos, amb conxorxa amb els espanyols, al segle XVII).

       Més poc coneguda és la relació dels llinatges mallorquins amb els topònims

    d'altres comtats o comarques, com són els de Cerdà (que deriva de Cerdanya),

    Vallespir i Capcir.

       Per descomptat, la relació nominal més coneguda és la referent a les ciutats més

    grans del Principat, com es correspon amb Barceló (Referit a la ciutat o al comtat

    de Barcelona), Manresa, Mataró, Reus, Vich (referit a la ciutat de Vic), Ripoll,

    Berga, Bergues (referit a la ciutat de Berga), Rubí, Balaguer i d'altres.

       Però, en general,  aquesta relació nominal entre llinatges i topònims és mes poc

    coneguda o ignorada pels propis portadors dels cognoms. I s'ha de saber que, a un

    primer cop d'ull, són més d'un centenar  els llinatges balears de topònim de la

    Catalunya Comtal. Vegeu una llista d'aquests llinatges, llista que he fet

    improvisadament. Fa així: Alcover, Amengual  Armengol (d'Ermengol) , Blanes,

    Caldés (de Calders), Campllong, Capmany, Canyelles (Cañellas és una versió

    espúria creada per un funcionari espanyolista), Cardona, Castelló, Cervera

    (Servera és espuri), Estaràs,  Gaià (Gayá és espuri), Garau (derivat de Grau?),

    Guardiola (Gordiola és espuri), Güell,  Juncosa, Cànoves, Cantarelles, Llançà,

    Lledó (de Lladó) Llobera, Llofriu, Mates, Miravet, Morell, Moià, Monserrat (de

    Montserrat), Noguera, Perelló, Planells, Pons (de Ponç), Puigcerdà,  Puigserver

    (del santuari Mare de Déu de Puigcerver), Ramis, Tous (de Sant Martí de Tous),

    Vallès, Vendrell, Vidal (Can Vidal es troba a diversos municipis del Principat) ,

    Vilallonga (Villalonga és espuri), i molts d'altres.

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 437 | 438 | (Page 439) | 440 | 441 | .... | 465 | newer