Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 438 | 439 | (Page 440) | 441 | 442 | .... | 465 | newer

    0 0

    [14/05] Prohibició de la lectura de tabaqueria - París (14-05-68) - Bevington - Pizzorno - Fourcade - Sanz - Puddu - Daunay - Radigales - Montes - Kostelanetz - Powles - Humanes - Spooner - Posse - Guelfi - Molina - Ganuza - Sacristán - Cervantes - Soriano - Xena - Cono - Friedetzky - Adelita del Campo - Shapiro - Boussinot - Bertolani - Edgar Rodrigues

    Anarcoefemèrides del 14 de maig

    Esdeveniments

    Lector de tabaqueria cubà

    Lector de tabaqueria cubà

    - Prohibició de la lectura de tabaqueria: El 14 de maig de 1866 a través d'un decret de la Capitania General de Cuba, aleshores colònia espanyola, es prohibeix a tota l'illa la lectura col·lectiva als tallers de tabaqueria. El costum de l'ús de lectors de tabaqueria es va fer habitual a molts de tallers i tingué un paper essencial en el desenvolupament de la consciència proletària. Cada operari contribuïa amb una quota perquè el lector pogués rescabalar-se del jornal que deixava de cobrar durant el temps que emprava en la lectura. La força d'aquesta activitat va ser reconeguda i temuda pel alguns empresaris, que desencadenaren en la seva contra una campanya ferotge. S'adduïa que, a causa d'aquestes lectures públiques, les reunions d'artesans es convertien en cercles polítics i que dels periòdics es passava a llibres sediciosos que alteraven la moral i l'ordre públic. Amb el decret quedava prohibit «distreure els operaris de les tabaqueries amb tota classe de lectura de llibres i periòdics i de discussions estranyes a la feina» i es recomanava la constant vigilància per a impedir aquestes activitats. Nombrosos propagandistes revolucionaris, sobretot anarquistes --entre els quals destaca Luisa Capetillo-- i independentistes, van fer de lectors i, malgrat les prohibicions, la lectura continuà no només a tota Cuba sinó també a les tabaqueries nord-americanes de Cayo Hueso, Nova York i Tampa. La lectura pública serví com a excel·lent vehicle per a la propaganda revolucionària que culminà amb la independència de Cuba i, sobretot, contribuí de manera eficaç a la propagació de la cultura entre les classes treballadores. En 1902 amb la instauració de la República de Cuba, aquesta activitat, qualificada per José Martí com a«tribuna avançada de la llibertat», continuà com a catalitzador en el moviment obrer. Els obrers tabaquers, el sector proletari més destacat de la lluita social, la utilitzaven per donar a conèixer els abusos contra la classe obrera, difondre coneixements, preparar l'organització sindical i fer costat les vagues.

    ***

    Fàbriques, Universitats, Unió

    Fàbriques, Universitats, Unió

    - París (14-05-68): El 14 de maig de 1968, a les 7.35, el general De Gaulle parteix de París (França) cap a Romania en visita oficial; aquest dies la cúpula de l'Estat aprecia molt la política exterior i el General no ha volgut ajornar aquest viatge a un país de l'Est, les vel·leïtats independentistes pel que fa Moscou del qual beneficien la seva política contra els«blocs». Ceaucescu, amb qui va a congratular-se el cap de l'Estat francès, estava aleshores en els començaments de la seva sagnant carrera de dictador. A les 9 hores, a la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais, a prop de Nantes, els obrers, que reclamen des de fa algunes setmanes un augment salarial de 35 cèntims pler compensar una disminució de la durada de la feina, voten aquest matí fer vaga sense previ avís, és a dir, una vaga il·legal,«salvatge». Durant tot lo dia continuaran les discussions amb la direcció pels 35 cèntims. Com a últim recurs, a la tarda, els dos mil obrers decideixen ocupar la seva fàbrica i segresten el director i els administratius d'aquesta empresa nacionalitzada dins despatxos les portes dels quals solden. A París la Sorbona, declarada«Comuna Lliure», resta oberta als treballadors; és un símbol important. Manifestacions estudiantils i de grups dels comitès d'acció parteixen cap a les fàbriques cridant la consigna: «UUU. Usines, Universités, Union» (Fàbriques, Universitats, Unió). Nombroses vagues esclaten arreu de l'Estat.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Portada del llibre "Common-sense country" (1895) de Louisa Bevington

    Portada del llibre Common-sense country (1895) de Louisa Bevington

    - Louisa Bevington: El 14 de maig de 1845 neix a Saint John's Hill (Battersea, Surrey, Anglaterra) --actualment pertany a Londres (Anglaterra)-- la poetessa, periodista i assagista darwinista i anarquista Louisa Sarah Bevington, també coneguda amb el llinatge Guggenberger del seu marit. Nascuda en una família de quàquers benestant, sa mare es deia Louisa De Horne i son pare Alexander Bevington, un avantpassat del qual havia estat tancat de jove a la presó de Nottingham amb George Fox, fundador de la Societat Religiosa d'Amics. Era la primogènita de vuit infants, set dels quals nines. Atreta per la ciència, la música, la metafísica i la poesia, des de la infància va escriure poemes, alguns dels quals es publicaren en la publicació quàquera Friends' Quaterly Examiner. Molt influenciada, com George Eliot i Constance Naden, pel filòsof i sociòleg Herbert Spencer, especialment per la seva teoria sobre l'evolució de l'univers i del món, establí una relació intel·lectual amb ell i aquest la introduí en els cercles científics i literaris. En 1876, sota el pseudònim Arbor Leigh --recordant l'epònima heroïna Aurora Leigh d'Elizabeth Barret Browning--, publicà en edició privada el seu primer llibre de poemes --Herbert Spencer estampà quatre d'aquests poemes en la revista nord-americana Popular Science Monthly sota el títol «Teachings of a day». A aquest llibre li seguirien Key-Notes (1879) --recull de tota la seva poètica fins aleshores-- i Poems. Lyrics and sonnets (1882). Va escriure i impartí conferències sobre el racionalisme, la religió, la propietat i la filosofia determinista i el darwinisme social --va ser qualificada com «la poetessa de la ciència de l'evolució» i el mateix Charles Darwin havia llegit Keynotes, després de confessar que no havia obert cap llibre de poesia des de feia 15 anys--, i publicà nombrosos articles qüestionant el cristianisme. En 1879 publicà l'article «Modern atheism and Mr Mallock» en la revista Nineteenth Century, que fou força comentat. En aquest mateix any col·laborà amb textos sobre determinisme en la revista Mind. The psychological quarterly. En 1881, a instàncies de Herbert Spencer, publicà un article defensant la moral evolucionista («The moral colour of rationalism») en TheFortnightly Review. En 1883 marxà a Alemanya on es casà amb l'artista pintor muniquès Ignatz Felix Guggenberger. En 1890, després del fracàs del seu matrimoni, retornà a Londres on començà a freqüentar els cercles anarquistes, gràcies a la seva amistat amb Charlotte Wilson, fundadora en 1886 del periòdic llibertari Freedom, i entrà a formar part del cercle de Piotr Kropotkin. En aquesta època signà els seus escrits poètics i assagístics amb el seu nom de fadrina i va fer conferències a l'Autonomie Club londinenc. Les seves dèries de portar els cabells curts, la falda minsa i botes d'home donà que parlar a les dames victorianes de l'època. En 1891 la Ethical Society l'encarregà el capítol sobre l'evolució per a l'edició ampliada del llibre Religious systems of the World i aquest mateix any publicà el Dame nature's dumb sermon. Oposada a la «propaganda pel fet», col·laborà en el periòdic anarcocomunista londinenc Liberty. A journal of anarchist communism, fundat el gener de 1894 pel sastre James Tochatti, i on publicà nombrosos poemes, faules morals, articles i assaigs. També col·laborà en els periòdics The Torch of Anarchy --publicat per les nebodes, Helen i Olivia, de l'artista Dante Gabriel Rossetti-- i Commonwealth. Amiga de Louise Michel, traduí a l'anglès el seu assaig sobre la Comuna de París. En 1894 publicà amb William Morris el llibre The why I ams, ella amb«Why I am a expropriationist» i ell amb«Why I am a communist». Amb Tochatti intentà organitzar una Aliança Comunista Anarquista per a la qual redactà An anarchist manifesto que va ser distribuït l'1 de maig de 1895, però sense ressò. Aquest mateix any publicà la col·lecció de poemes Liberty lyrics, l'assaig Common-sense country i el fullet Chiefly a dialogue. Concerning some difficulties of a dunce. Malalta d'insuficiència cardíaca, Louisa Bevington va morir el 28 de novembre de 1895 a la seva casa del carrer Lechmere de Willesden (Middlesex, Anglaterra) --actualment Londres (Anglaterra)--, després de patir sis mesos d'hidropesia i quatre anys d'una malaltia crònica al mitral del cor. El seu funeral laic del 3 de desembre al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlesex, Anglaterra) comptà amb la presència de Piotr Kropotkin, James Tochatti i les germanes Rossetti, entre molts altres companys. Pòstumament, en 1896, Tochatti publicà el seu fullet Anarchism and violence.

    ***

    Foto policíaca d'Attilia Pizzorno

    Foto policíaca d'Attilia Pizzorno

    - Attilia Pizzorno: El 14 de maig de 1885 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'apotecària i militant anarquista Attilia Pizzorno. Sos pares es deien Giuseppe Pizzorno i Erichetta Marchisio. El gener de 1906 va ser detinguda durant una manifestació«Pro Rússia», jutjada i condemnada per violència i ultratges a un comissari de policia. El maig d'aquell any s'instal·là a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia), al costat de l'anarquista Domenico Zavattero, de qui sembla va ser amant, col·laborant en el periòdic llibertari L'Aurora. Quan encara era estudiant universitària de Farmàcia i d'auxiliar de clínica, el juny de 1906, va ser denunciada per un delicte contra la llibertat de culte durant la celebració del Corpus Christi en una església de Ravenna. Aquell mateix any esdevingué companya de vida i de lluita d'Omero Giovanni Tommaso Maria Gavilli, músic invident i militant molt destacat del moviment anarquista. El desembre de 1907 es traslladà amb Gavilli a Sampierdarena, un dels barris més populars de Gènova (Ligúria, Itàlia). El 16 d'octubre de 1911 va ser detinguda per arriar un cop de puny a la cara d'un funcionari de policia que havia interromput una conferència del seu company. Entre l'abril de 1913 i el juny de 1914 formà part, amb altres companys (Luigi Laguzzi, Giovanni Rolando, Giovanni Zunino, etc.), del grup editor del periòdic anarcoindividualista i antiorganitzador Gli Scamiciati, que dirigí son company a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). Aquest mateix grup publicà el 29 de març de 1913 també a Novi Ligure unúnic número del periòdic Lo Scamiciato. Amb Gavilli, amb qui mai no es va casar, tingué quatre infants –un dels quals, Amino Pizzorno (Attilio), esdevingué un destacat militant i polític comunista. Després de la mort de Giovanni Gavilli, sobrevinguda el 12 de desembre de 1918, Attilia Pizzorno col·laborà en la represa de la publicació de Gli Scamiciati, que va publicar 14 números entre març de 1920 i novembre de 1921 a Multedo (Pegli, Ligúria, Itàlia). Entre 1919 i 1921 s'abocà en l'ajuda –prestant assistència i ajuda econòmica, proveint de documentació falsa, facilitant l'embarcament, etc.– dels companys que buscaven expatriar-se, això amb el suport del capità Giuseppe Giulietti, sindicalista de la Federazine Italiana dei Lavoratori del Mare (FILM, Federació Italiana dels Obrers del Mar), organització per a la qual ella treballava de secretària administrativa–també feia tasques d'oficina a la «Cooperativa Garibaldi» que regentava Giulietti. El desembre de 1926 va ser detinguda, juntament amb Giovanni Rolando, exdirector de Gli Scamiciati, i va ser condemnada per«activitats anarquistes» i per ser«políticament perillosa per a l'ordre nacional» a dos anys de vigilància especial. En 1928 va ser denunciada per la policia perquè rebia publicacions anarquistes de l'estranger. El 23 de novembre de 1932 la Prefectura de Policia, segurament amb la intenció d'impedir una represa de l'activitat anarquista a la conca genovesa de Valpolcevera, la detingué, juntament amb altres companys (Silvio Battistini, els germans Giacomo i Giovanni Gaggero, i Giovanni Rolando), per ser la cap del grup«Alleanza Anarchica» (Aliança Anarquista) i per ser corresponsal del periòdic anarquista Il Grido della Folla de Milà (Llombardia, Itàlia). Sempre sota vigilància, fins al 1938 va figurar en el registre de «persones a detenir en determinades circumstàncies» i patí nombroses detencions i escorcolls. Attilia Pizzorno va morir el 26 d'agost de 1944 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

    ***

    Carta enviada per Roger Fourcade publicada en el diari parisenc "La Matin" del 16 d'abril de 1914

    Carta enviada per Roger Fourcade publicada en el diari parisenc La Matin del 16 d'abril de 1914

    - Roger Fourcade: El 14 de maig de 1892 neix a França l'anarcoindividualista Germain-Roger Fourcade. Es guanyava la vida com a calderer en coure. Entre el gener i el febrer de 1913 fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Anarchie, en substitució de la vídua Abrial. Va ser demandat per un article sobre els jurats del procés seguit contra la«Banda Bonnot», titulat«Aux douze fantoches», que havia signat A. Géladan (André Lorulot); l'article incriminat donava els noms, dades personals i adreces dels jurats. Jutjat per aquest motiu el 19 de febrer de 1913, va ser condemnat, com a gerent del periòdic L'Anarchie, on s'havia publicat l'article el 6 de febrer de 1913, a cinc anys de presó i a 1.000 francs de multa per«provocació a l'assassinat». En la gerència de L'Anarchie va ser substituït per Louis Jean i en la redacció per René Hemme. El 24 de febrer de 1913 quatre presos polítics anarquistes (Robert Lafon, conegut com Lanoff; Louis Lecoin; Pierre Ruff; i André Parmeland), tancats a la presó parisenca de La Santé, redactaren una carta en el seu suport que dirigiren al president del Consell de Ministres francès. El 28 d'octubre de 1913 la pena va ser reduïda en l'apel·lació pel IX Tribunal Correccional de París (França) a dos anys de presó i a 1.000 francs de multa. El 23 de febrer de 1914, amb altres companys anarquistes (André Mournaud, Edouard Boudot, André Parmeland i Louis Lecoin) tancats a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França), envià una carta al director del diari parisenc La Lanterne on denunciava la violació de la seva correspondència per part de les autoritats penitenciàries. En les eleccions legislatives d'abril de 1914, quan era a la presó i en plena campanya de denúncia sobre la situació dels detinguts polítics, va ser «candidat de la llibertat» per a Sceaux (Illa de França, França); altres «candidats de la llibertat» van ser Pierre Ruff, André Mournaud, Edouard Boudot i Louis Lecoin. El 14 d'abril de 1914 dirigí una carta des de la presó de La Sante a la redacció del periòdic parisenc Le Matin, que havia qüestionat el seu antiparlamentarisme, on es ratificava en el seu pensament anarcoindividualista. Entre 1926 i 1928 fou gerent del periòdic anarcosindicalista Le Combat Syndicaliste,òrgan de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Marcelino Sanz Mateo

    Marcelino Sanz Mateo

    - Marcelino Sanz Mateo: El 14 de maig de 1894 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Sanz Mateo. Fill de Juan Sanz Ballester i de Valera Mateo Bielsa, pagesos aragonesos. De ben petit es dedicà a les tasques del camp, però aprengué les lletres i l'aritmètica al convent de frares del poble. En 1918 es casà amb Benigna Formento Espallargas, amb qui tindrà tres filles (María, Juana i Alicia) i cinc fills (Sebastián, Valero, Anastasio, Lauro i Daniel). El 14 d'abril de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), interessant-se pe les idees col·lectivistes. Després de la victòria del Front Popular, el 15 d'agost de 1936 l'Ajuntament d'Alcorisa el nomena delegat d'Agricultura. Durant la guerra obrí ca seva als soldats republicans i als combatents de les Brigades Internacionals que arribaven per reprendre forces dels combats al front d'Aragó. Fugint de la tropes franquistes sa família marxà cap a Catalunya i l'abril de 1938, després d'una caminada de més de 200 quilòmetres amb carro, arribà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) i s'instal·là a la cooperativa agrària cenetista «La Peregrina», que tenia bones relacions amb la cooperativa d'Alcorisa. Quan els exèrcits feixistes creuaren l'Ebre, tornà a carregà el carro i, amb una caravana formada per les famílies de «La Peregrina», fugí cap a França. Després de més de 200 quilòmetres de retencions, arribà a La Jonquera i creuà la frontera el 9 de febrer de 1939. Concentrats els exiliats a El Voló (Rosselló, Catalunya Nord), els militars francesos, ajudats per soldats senegalesos, separaren a la força els homes de les dones i els infants. Marcelino fou tancat al camp de concentració d'Argelers i la resta de sa família va ser allotjada en un hotel de Mézin (Aquitània, Occitània) requisat. Entre el 13 de març de 1939 i l'1 de juny de 1940 Marcelino va escriure 72 cartes a sa família i que van ser publicades l'agost de 2006 pel seu net Norberto Artal Sanz sota el títol Francia no nos llamó. Cartas de un campesino aragonés a su familia en la tormenta de la guerra y del exilio (1939-1940). Després ingressà en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i quan les tropes nazis ocuparen França ingressà en l'Exèrcit francès. Detingut pels ocupants, després de passar pels camps de Parpaillon, a La Condamine, i de Gorze, fou deportat a Alemanya. Marcelino Sanz Mateo va morir el 19 de juliol de 1941 al camp de concentració de Gusen, a prop de Mauthausen (Mühlviertel, Àustria).

    Marcelino Sanz Mateo (1894- 1941)

    ***

    D'esquerra a dreta: Raffaele Puddu, Mameli Steverino i Paolo Puddu. Foto realitzada per Tomaso Serra a Mont-Saint-Martin (Xampanya-Ardenes, França)

    D'esquerra a dreta: Raffaele Puddu, Mameli Steverino i Paolo Puddu. Foto realitzada per Tomaso Serra a Mont-Saint-Martin (Xampanya-Ardenes, França)

    - Paolo Puddu: El 14 de maig de 1898 neix a Gairo Nuovo (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i lluitador antifeixista Paolo Puddu. Sos pares es deien Daniele Puddu i Maria Rosa Mameli. Fill d'una família nombrosa llibertària, quan tenia 11 anys començà a treballar de soldador i de serraller. En 1914 emigrà a França i dos anys després retornà a Itàlia. En 1921 tornà a sortir i retornà en 1926. Es casà amb Silvia Gavarria i amb sa companya passà a França i s'instal·là a Lo Canet (Provença, Occitània). Milità en el moviment anarquista, ben igual que sos germans petits Enrico i Angelo. El 17 d'octubre de 1927 se li va decretar l'expulsió, però restà al país. Detingut, el 25 de setembre de 1929 va ser condemnat a Niça (País Niçard, Occitània) a 15 de presó per«infracció a l'ordre d'expulsió». Va ser nomenat secretari de la secció de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Lo Canet i per les seves activitats antifeixistes en 1930 va ser expulsat, reunint-se amb sa mare a Bèlgica. En 1932 visqué a Namur (Namur, Valònia) i a Tournai (Hainaut, Valònia), on treballà de gelater i de venedor de llibres per a l'anarquista Eugenio Mastini. En 1935, amb son cossí Tomaso Serra, desplegà una important campanya propagandística anarquista. Durant la segona meitat de 1936 va ser vigilat per la policia ja que s'ocupava del subministrament clandestí d'armes per als milicians del moviment llibertari espanyol en lluita contra el franquisme, eludint les prohibicions del «pacte de no intervenció». En aquesta mateixaèpoca, sos dos germans lluitaren a Espanya contra els aixecats feixistes. Enrico fou assessor de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a València (País Valencià); va ser detingut pels estalinistes i reclòs al camp de concentració d'Alzira fins el 1939 que pogué passar a França i acabà tancat als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Angelo s'enrolà en la «Columna de Ferro», va ser ferit a Terol (Aragó, Espanya) i hospitalitzat a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya), mentre els feixistes italians el van incloure entre els«terroristes subversius». Paolo Puddu va ser estretament vigilat per les autoritats franceses per la seva militància anarquista i per les seves relacions amb el «Comitè Pro Espanya» de París i fitxat el 5 d'agost de 1938. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista a Tournai. A començament de 1940 viatjà sovint a Brussel·les (Bèlgica) per reunir-se amb els anarquistes Mario Mantovani i Vittorio Cantarelli, fins que va ser detingut pels nazis a Tournai i portat al pas de Brennero, on va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes el 17 de juny de 1941. Portat a Nuoro, el 2 d'agost de 1941 va ser condemnat a la deportació per cinc anys i enviat una setmana després a l'illa de Ventotene. Son germà Enrico també hi va ser deportat a la mateixa colònia penitenciària i el 25 de juliol de 1943 ambdós van ser traslladats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on van ser alliberats el 8 de setembre d'aquell any per les tropes aliades. Pel que fa Angelo, després d'haver deixat València l'abril de 1939, va ser internat al camp de concentració d'Orà (Algèria) i posteriorment combaté els nazifeixistes a l'Àfrica septentrional enquadrat en l'exèrcit francès del general Charles de Gaulle, participant en 1943 en el desembarcament aliat de Salern (Campània, Itàlia). Es desconeix la data de defunció dels tres germans.

    ***

    Foto d'Albert Daunay durant el seu judici per homicidi publicada en el periòdic parisenc "Le Matin" del 20 d'abril de 1929

    Foto d'Albert Daunay durant el seu judici per homicidi publicada en el periòdic parisenc Le Matin del 20 d'abril de 1929

    - Albert Daunay: El 14 de maig –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1903 neix a La Bazoge (País del Loira, França) l'anarquista i antimilitarista Albert Daniel Daunay. Objector de consciència, es guanyava la vida fent d'ajustador electricista i mecànic. El 13 de novembre de 1928, durant una baralla al bulevard de Montparnasse de París (França) amb el boxejador Albert Guédon, antic macarró de Germaine Renouf –prostituta que Daunay havia tret del carrer i havia convertit en sa companya des de feia tres anys–, aquest últim resultà mort d'una punyalada; jutjat el 19 d'abril de 1929, va ser absolt pel jurat de l'Audiència del Sena en considerar que havia actuat en legítima defensa. El 13 de novembre de 1933, amb l'anarquista Gérard Bernard Leretour i el suport del militant llibertari cabilenc Saïl Mohamed, mutilà i sollà amb tinta xinesa l'estàtua de Paul Déroulède,fundador de la «Lliga dels Patriotes», situada davant de la petita placeta Laborde, al costat de l'església de Sainte Augustin al VIII Districte de París, amb la finalitat de cridar l'atenció sobre la vaga de fam portada a terme des de feia 27 dies pel militant llibertari i objector de consciència Henri Ferjasse, alhora que respondre a les accions contra les estàtues d'Aristidi Briand que regularment eren destrossades pels Camelots del Rei. Per aquesta acció va ser condemnat el 20 de novembre d'aquell any pel XIII Tribunal de Policia Correccional a sis mesos de presó i son company Leretour a un any. Després de l'apel·lació presentada pels condemnats, el X Tribunal de Policia Correccional augmentà la pena a Daunay a vuit mesos i la de Leretour a un any i mig. Arran d'aquest afer, la «Lliga dels Objectors de Consciència» fou dissolta oficialment per la I Cambra del Tribunal Civil el 17 d'octubre de 1934, però fou reconstituïda en 1936. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Marcelino Radigales Marsol

    Marcelino Radigales Marsol

    - Marcelino Radigales Marsol: El 14 de maig de 1909 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Radigales Marsol. Era membre d'una família nombrosa llibertària formada per vuit germans. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la proclamació del comunisme llibertari al seu poble i després s'enrolà de milicià, tal vegada en la «Columna Durruti», i marxà al front de Madrid i de Catalunya, especialment com a telefonista. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser reclòs durant tres anys al camp de concentració de Reus (Baix Camp, Catalunya). Un cop lliure, aconseguí feina de ferrer al Mas del Lleó d'Almacelles (Segrià, Catalunya), on durant anys va ser sotmès a controls setmanals i mensuals per part de la Guàrdia Civil, que no excloïen pallisses. No obstant això, sobretot entre 1944 i 1945, l'indret serví com a punt de suport i passatge de companys que s'infiltraven des de França a la Península, com ara Francisco Denís Díez (Català) i el grup guerriller de «Los Maños». Una de ses filles, Joaquina Radigales Ortiz, de nou anys, serví de correu amb bicicleta per anar a altres granges de la zona i advertir els companys dels possibles llocs on romandre. L'indret va ser escorcollat per la Guàrdia Civil en diferents ocasions sense que mai no trobessin ningú. Marcelino Radigales Marsol va morir el 12 d'octubre de 1958 a Almacelles (Segrià, Catalunya) d'una perforació a l'estomac, resultat dels maltractaments patits al camp de concentració de Reus i a les pallisses patides a la caserna de la Guàrdia Civil d'Almacelles.

    ***

    Necrològica de Mariano Montes Montilla apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de novembre de 1979

    Necrològica de Mariano Montes Montilla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de novembre de 1979

    - Mariano Montes Montilla: El 14 de maig de 1913 neix a Areños (Palència, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Montes Montilla –el segon llinatge citat a vegades com Mantilla. Quan encara era un infant emigrà amb sos pares a Catalunya. De molt jove començà a treballar a les mines de Fígols (Berguedà, Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en una centúria de la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies fou un dels responsables de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i participà en els combats a Aragó i a Catalunya. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per la Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i va ser internat al Fort de Mont-Louis. Posteriorment passà pels camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. El novembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a les mines de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà durant molts d'anys de miner al pou Ricard. Durant l'Ocupació participà en l'organització clandestina de la CNT. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Federació Local de la Grand Comba de la CNT, de la qual va ser en diferents ocasions membre de la seva comissió i de la comissió de relacions de l'Erau-Gard-Losera. Un cop retirat, amb una silicosi del 100 per 100, s'establí amb sa companya Antonia i ses dues filles (Catalina i María Teresa) a Mazac (Sent Privat dels Vièlhs, Llenguadoc, Occitània). Mariano Montes Montilla va morir el 19 d'abril de 1979 a la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Mazac.

    ***

    Richard Kostelanetz

    Richard Kostelanetz

    - Richard Kostelanetz: El 14 de maig de 1940 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'artista, crític artisticoliterari, poeta i escriptor anarquista Richard Cory Kostelanetz. Fill de l'emigrat rus i advocat Boris Kostelanetz i d'Ethel Cory,és nebot del compositor André Kostelanetz. En 1962 es graduà a la Universitat de Brown i entre 1964 i 1965 estudià al King's College de Londres amb una Beca Fulbright; en 1966 obtingué un màster d'Història d'Amèrica per la Universitat de Columbia. Ha aconseguit nombroses beques internacionals (Guggenheim, Pulitzer, Vogelstein, Pollock-Krasner, etc.) que l'han portat a treballar (docent, conferències, etc.) a diferents llocs del món (Londres, Berlín, Estocolm, Jerusalem, etc.) i a fer feina en diferents camps (periodisme, ràdio, música, arts plàstiques, etc.), sempre defensant les avantguardes artístiques. Col·laborador habitual de prestigioses revistes literàries i d'assaig (Partisan Review, The Hudson Review, etc.), s'encarregà de fer els perfils biogràfics dels grans mestres (artistes, músics, escriptors, etc.) per a The New York Times Magazine, que després recopilà en Master minds (1969). Entre les seves obres de crítica literària, sempre polèmiques, destaquen The end of intelligent writing. Literary politics in America (1974), A dictionary of the Avant-Gardes (1999) i SoHo. The rise and fall of an artists' colony (2003). Entre les seves obres de ficció, considerades d'allò més radical, podem citar In the Beginning (1969),Short Fictions (1974),More Short Fictions (1980),Furtherest Fictions (2007), etc.; i les de poesia visual Visual Language (1970),I Articulations (1974),Wordworks (1993), More Wordworks (2006), etc. A més d'obres literàries ha treballat les arts plàstiques gairebé des de tots els camps (teatre, pintura, audio, cinema, fotografia, vídeo, holografia, gravats, llibres d'art, instal·lacions digitals, etc.) i moltes vegades alhora, creant el concepte de«polyartist». Ha editat treballs musicals a B.B. King i Philip Glass. La seva estètica estaria a cavall entre el minimalisme, el constructivisme, el formalisme radical, l'experimentació total i la provocació. Entre els seus assaigs de temàtica anarquista sobresurten Political Essays (1999) i Toward Secession. More Political Essays (2008), i des del 1987 forma part del consell editorial de la revista llibertària Liberty. Ha donat part del seu important arxiu a la Fales Library de la Universitat de Nova York.

    ***

    Valerie Powles

    Valerie Powles

    - Valerie Powles: El 14 de maig de 1950 neix a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) la mestra, historiadora vocacional i activista veïnal anarcoindividualista Velerie Gay Powles. A principis dels anys setanta s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es guanyà la vida com a mestra. Interessada pel moviment llibertari durant la Guerra Civil, va fer estudis des del Centre de Recerca Històrica del Poble Sec i des de l'Associació per a la Recerca Històrica i Documentació. En 1977 s'instal·là al Poble Sec, barri al qual es vinculà políticament i emocionalment. Organitzà la defensa contra la destrucció del Refugi 307, resguard antiaeri de la Defensa Passiva barcelonina construït durant la Guerra Civil al Poble Sec per defensar-se dels bombardeigs de l'aviació feixista; aquesta gesta va ser explicada per Joan Villarroya i Judit Pujadó en el llibre El Refugi 307. La Guerra Civil i el Poble-Sec (1936-1939) (2002). En 1997 se li atorgà el VI Premi Sants-Montjüic. En 1998 fou la promotora de la plataforma «Salvem El Molino pel barri» --després «Fem girar El Molino»--, per aturar la destrucció a mans del nou propietari de la seva decoració modernista dissenyada per Manuel Raspall en 1913 i que va implicar veïns, comerciants i col·lectius d'artistes; dels contenidors d'escombraries va poder recuperar molta documentació d'aquest cabaret que després va ser donada a l'Institut del Teatre de Barcelona. En els seus últims participà en la recuperació i ocupació del Teatre Arnau i en la del Bahía (La Lleialtat) i es preocupà per la supervivència de l'antiga Font d'en Conna, menjador popular a l'aire lliure que va ser retratat per Santiago Rusiñol i que era el preferit de les famílies obreres per a celebrar la revetlla de Sant Joan. Amiga d'Abel Paz, Manel Aisa Pàmpols i la poetessa Giomar Castaños, era sòcia activa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). En 2010 publicà, amb Manel Risques, Manel Aisa, Oriol Granados, Ramon Anglès i Antonio Santafé, el llibre Montjuïc i el seu entorn (1936-1939). Xerrades i itineraris, editat pel Centre d'Estudis de Montjuïc. Valerie Powles va morir el 13 de juny de 2011 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc.

    ***

    José Luis Humanes Bautista

    José Luis Humanes Bautista

    - José Luis Humanes Bautista: El 14 de maig de 1957 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista José Luis Humanes Bautista. Després de fer els estudis de batxillerat, en 1974 entrà a treballar com a administratiu a la banca, professió en la qual romandrà fins a la seva prejubilació en 2005. Educat en el cristianisme, al final de la dictadura franquista assumeix els principis llibertaris sota la influència de companys de feina. En 1977 s'afilià al Sindicat de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. En 1983 acceptà les tesis del sector que s'escindí de la CNT i que acabà creant en 1989 la Confederació General del Treball (CGT), sindicat en el qual s'afilià i on ocupà càrrecs de responsabilitat. Entre 1986 i 2005 fou delgat sindical en la seva empresa i entre 1983 i 1993 i 2001 i 2003 secretari d'Organització de la Secció Sindical. Durant un temps fou secretari general del Sindicat de Banca de la CGT i entre 1983 i 1988 secretari d'Organització de la Federació Local de la CGT de Madrid. Entre 1988 i 1992 ocupà el càrrec de secretari d'Organització de la Federación de Sindicatos de Banca, Bolsa, Ahorro y Crédito (FESIBAC, Federació de Sindicats de Banca, Borsa, Estalvi i Crèdit) i entre 1993 i 2001 de tota la CGT. Des del 1996 és coordinador de la Comissió Confederal de Solidaritat amb Chiapas de la CGT, viatjant en repetides ocasions a Mèxic, i a impartit nombroses conferències arreu de la Península sobre el tema zapatista. En 1998 fou membre de la I Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans (CCIODH) a Acteal (Chiapas, Mèxic). És assidu a tots els congressos, conferències sindicals i plens, gairebé sempre com a delegat, de la CGT. Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Alternative Libertaire, El Bicho, La Campana, CNT, Debates,Libertad, Librer Pensamiento, Rojo y Negro, etc.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Lysander Spooner

    Lysander Spooner

    - Lysander Spooner: El 14 de maig de 1887 mor a Boston (Massachusetts,EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Havia nascut el 19 de gener de 1808 a Athol (Massachusetts, EUA). Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural --que és una definició sui generis dins de l'anarquisme-- parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu complimentés netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Després de la mort d'Spooner el seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.

    ***

    Jesús Posse García

    Jesús Posse García

    - Jesús Posse García: El 14 de maig de 1938 mor a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) el periodista anarquista i anarcosindicalista Jesús Posse García –el primer llinatge a vegades citat com a Pose– i que va fer servir el pseudònim Esop. Havia nascut cap el 1892 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Va fer estudis a la Secció Artística de l'Escola Especial d'Arts i Indústries de Santiago de Compostel·la. Entre 1913 i 1914 fou redactor del setmanari La Defensa. Órgano del Partido Republicano de Santiago. Defensor de Compostela. Defensor de la clase obrera. Participà, amb Manuel Fandiño Ricart, José Pasín Romero, José Silva Martínez i altres, en el desenvolupament de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago de Compostel·la. Milità, amb Manuel Fandiño Ricart i José María Quintans, en el grup anarquista «Aurora Libertaria» i en 1916 participà en la fundació del grup teatral «Brisas Futuras», que representà obres de contingut social. Posteriorment s'integrà en el grup teatral «A Terriña». En 1918 fou un dels fundadors de l'Ateneu Sindicalista. En 1920 estrenà, en el Dimecres de Cendra, l'obra Momo o el sueño de un fumador, escrita amb Juan López Gacio. Entre abril i juliol de 1921 dirigí el setmanari Lucha Social de Santiago de Compostel·la, on col·laborà amb poesies revolucionàries que signava sota el pseudònim d'Esop. Fou soci de«Germinal» de la Corunya (La Corunya, Galícia). El juliol de 1931 entrà a treballar com a bidell de la Universitat de Santiago de Compostel·la. També fou secretari del Centre Republicà Federal d'Esquerra Gallega i col·laborà en el seu periòdic Galicia Federal (1931-1932). En 1935 va rebre un homenatge per la seva trajectòria com a lluitador organitzat per la revista Ser. Semanario Gallego de Izquierdas, on van intervenir Arturo Cuadrado Moure, José Pasín Romero i Ramón Suárez Picallo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va patir represàlies i fou suspès de sou i feina per dos mesos del seu treball a la Universitat. Jesús Posse García va morir de tuberculosi el 14 de maig de 1938 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – La repadrina Francesca Torrens “Nana” (XXVIII)


    Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta. (Miquel López Crespí)


    Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

    Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

    M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

    La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

    M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

    Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

    Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

    Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

    El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

    En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

    Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

    Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

    Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

    Tot es fa malbé.

    La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

    D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

    Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

    La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit...

    Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

    Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

    El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

    Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos. La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

    El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

    A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

    Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

    Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

    Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

    I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

    Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.



    0 0

    La Biblioteca de Sóller acollirà el proper 8 de maig la presentació de "La memòria de l'oracle" de Pere Joan Martorell, amb lectura de textos i glosa. En la part de glosa hi prendrà part la Glosadora de Mallorca Cati Eva Canyelles.

    0 0

    [15/05] «L'Affamé» -«L'Ère Nouvelle» - «El Preso Social» - Conferència de Han Ryner - «La Grande Réforme» - «Terre Libre» - «Inquietudes» - «La Rue» - París (15-05-68) - «A Idea» - Malicet – Fauvet - Gagliardi - Law - Marconcini - Dick - Saldaña - Mallo - Celma - Garnier - Valet - Lami - Moutafov - Jiménez Perdigones - Salgado - Girolimetti - Javierre - Pintado - Sanz - Salas - Lecorre

    Anarcoefemèrides del 15 de maig

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "L'Affamé"

    Capçalera del primer número de L'Affamé

    - Surt L'Affamé: El 15 de maig de 1884 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Affamé. Organe communiste-anarchiste paraissant tous les quinze jours (L'Afamegat.Òrgan comunista-anarquista que apareix tots els 15 de cada mes). Va ser administrat per Auguste Chauvin i la gerència la portà Louis Bouisson i C. Godard. Encara que els articles es publicaren anònimament, hi van col·laborar Louis Buisson,Étienne Bellot, Auguste Chauvin, Prosper Ferrero, C. Godard, Justin Mazade, Alphonse Montant (Monat) i Joseph Torrens. Aquest periòdic sortí en un període de recessió econòmica i durant una epidèmia de còlera que deixà nombroses víctimes entre les capes més desafavorides de la població --el seu primer gerent, Bouisson, caigué malalt el juliol d'aquell any i per això va ser substituït per Godard. Alguns articles es publicaren en llengua italiana. En sortiren sis números, l'últim el 27 de juliol de 1884, i els seus responsables van ser perseguits, jutjats i condemnats per la justícia.

    ***

    Capçalera de "L'Ère Nouvelle"

    Capçalera de L'Ère Nouvelle

    - SurtL'Ère Nouvelle: Pel maig de 1901 surt a París (França), editada per E. Armand i Marie Kugel, el primer número de la revista mensual L'Ère Nouvelle. Quan va morir Kugel, Armand va seguir tot sol la publicació. La revista tindrà diversos subtítols («Guerra a les iniquitats socials», «Revista d'emancipació individual», «Unió Evangèlica Independent»,«Revista mensual», etc.), segons l'evolució d'Armand mateix, que des del cristianisme llibertari evolucionarà fins a l'anarquisme individualista. El 16 de maig de 1901 inauguraren la seu de la revista (carrer Julie, 42, i Joannès, 2, de París). La revista es va suspendre durant l'empresonament, a partir del 6 d'agost de 1907, d'Armand per emissió de falsa moneda i es va reprendre amb el número 46 d'abril de 1910; l'últim número serà el 56, de maig-juny de 1911. La tirada era d'uns 2.500 exemplars i en determinats moments es va publicar a Billancourt i a Orleans. Entre els col·laboradors trobem A. Blanc, Madeleine Carlier, Alfonse Chafo, Ernst Crosby, A. Fromentin, J. B. Henry, Ch. Hotz, Kropotkin, Marie Kugel, Jacques Le Peager, Mealy, Octave Mirbeau, Max Nettlau, Raoul Odin, J. Prudhommeaux, Paul Richard, Jean Roth, Edouard Rothen, A. Sartoris, J. Tregouboff, Samuel Vincent, T. Waffler, Henri Zisly, entre d'altres. També va editar fullets de diversos autors:Émile Armand, Marie Kugel, Constantin Gherer, Madeleine Vernet, Voltairine De Cleyre, etc.

    ***

    Capçalera d'"El Preso Social"

    Capçalera d'El Preso Social

    - Surt El Preso Social: Pel maig de 1926 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de l'anual El Preso Social. Publicación del Comité Pro Presos Sociales de Buenos Aires. En sortiren set números, l'últim en 1931.

    ***

    Edició de la conferència

    Edició de la conferència

    - Conferència de Han Ryner: El 15 de maig de 1927, a l'«Escola del Propagandista» de París (França), organitzada per Georges Chéron, l'intel·lectual anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una reeixida conferència sobre Élisée Reclus. El gener de 1928 serà editada en «La Brochure Mensuelle» amb el número 61 sota el títol Élisée Reclus (1830-1905). Posteriorment serà reeditada en diverses ocasions pel«Grup Maurice-Joyeux».

    ***

    Portada d'un exemplar de "La Grande Réforme"

    Portada d'un exemplar de La Grande Réforme

    - Surt La Grande Réforme: Pel maig de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Grande Réforme, amb un llarg subtítol: Organe de la Ligue de la Régéneration Humaine fondée par Paul Robin en 1896. Culture individuelle - Réforme de la morale sexuelle - Transformation social. Aquesta publicació neomaltusiana, la va dirigir Eugène Humbert i va deixar de publicar-se al número 100, coincidint amb la declaració de guerra l'agost de 1939. Després de la guerra, en 1946, es reprendrà fins a 1949 quan deixarà de publicar-se per manca de mitjans; en aquest temps, i sota la direcció de Jeanne Humbert, sortiren 32 números. Es finançava de la venda de  preservatius. Els arxius de la publicació i els d'Eugène i de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Capçalera de "Terre Libre"

    Capçalera de Terre Libre

    - Surt Terre Libre: Pel maig de 1934 surt el primer número del periòdic mensual Terre Libre, editat per l'Aliança Lliure dels anarquistes de la regió del Midi. Canviarà nombroses vegades de subtítol i en 1936 esdevindrà l'òrgan de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF). Va dedicar moltes pàgines a la Revolució espanyola. Realitzat a Aulnay-sous-Bois i després a Nimes, sortirà a la regió parisenca i es publicarà fins a la declaració de guerra (juny i juliol de 1939). Un dels principals responsables va ser André Prudhommeaux. També editaren uns quaderns mensuals signats per diversos autors (Malatesta, Lafargue, Rolland, Nizan, Bouët, Weil, Fouyer, Lapeyre, Berneri, etc.).

    Terre Libre (1934-1939)

    ***

    Portada del número d'"Inquietudes" dedicat al 19 de juliol

    Portada del número d'Inquietudes dedicat al 19 de juliol

    - Surt Inquietudes: Pel maig de 1947 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual anarquistaInquietudes. Revista de las Juventudes Libertarias. Editat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), abordà una gran quantitat de temes, especialment culturals i tingué una tirada de 2.000 exemplars, distribuint-se arreu de l'exili i a l'interior de la Península. Va ser administrat per Faustino Piquer Nicolao i comptà amb les col·laboracions d'Azucena Adell, Felipe Alaiz de Pablo, Vicent Artés Tornero, David Antona Domínguez, J. Borraz, Francesc Botey Badosa, Severino Campos Campos, Campio Carpio, Eusebi Carbó Carbó, Alberto Carsí Lacasa, Chueca, Gustavo Cochet, Miguel P. Cordón, Alejandro Daudet (Alejandro Sux), Joan Ferrer Farriol, Herrero Flores, José García Pradas, S. González,Ángel Guzmán, Ben Karius, Aristide Lapeyre, J. Llagostera, J. López, Frederica Montseny Mañé, Volga Marcos Calvo, Benito Milla Navarro, Mingo, Julio Montanes, Antonio Morales Guzmán, M. Moya, Floreal Ocaña, Gregorio Oliván García, Cristóbal Parra, E. Pascualena, Josep Peirats Valls, José Pérez Burgos, José María Puyol Albéniz, Román, Albà Rosell Llongueras (Laureano d'Ore), Àngel Samblancat Salanova, José de Tapia, Aurora G. Vidal, N. L. Warruelo, entre d'altres; i els dibuixos de Antoni García Lamolla i de J. Piquer. El número 3 fou un número extraordinari dedicat al 19 de juliol. En sortiren sis números, l'últim el de novembre-desembre de 1947.

    ***

    Capçalera de "La Rue"

    Capçalera de La Rue

    - Surt La Rue: Pel maig de 1968 surt a París (França) el primer número de La Rue. Revue trimestrielle culturelle et littéraire d'expression anarchiste. Editada pel «Grup Llibertari Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA), recuperava la capçalera de l'únic número que havia publicat en 1966 el «Grup Jules Vallès». En aquesta publicació de gran qualitat --entre 80 i 100 pàgines i amb nombrosos números especials (anarquisme i marxisme, Bakunin, ecologia, sexe, etc.)--, els gerents de la qual foren Suzy Chevet i Maurice Joyeux, escriuran nombrosos col·laboradors, com ara F. Agry, J. Barrue, Roland Bacri, Guy Benoit, P. V. Berthier, Hellyette Bess, Roland Brejon, C. A. Bontemps, Catherine Boisserie, Annie Bizeau, Michel i Dany Bonin, R. Bosdeveix, R. I Odile Caffenne, Jean Roger Caussimon, M. Cavallier, Bernard Clavel, J. P. Chabrol, Jacques Champagne, Paul Chauvet, Louis Chavance, Paul Chenard, Suzy Chevet, Joël Cochot, Alain Crapaud, Ronald Creagh, Ch. Despeyroux, Hem Day, Guy Dejardin, J. C. Devinck, A. Devriendt, Joël Essemble, Maurice Fayolle, Léo Ferré, Maurice Frot, J. L. Gerard, Gérard Gemelweiss, Roger Grenier, Daniel Guerin, Robert Guillaume, Henri Gougaud, R. Hagnauer, Jeanne Humbert, Isidore Isou, Maurice Joyeux, Pierre Jovenintin, Jean Lacassagne, B. Le Hyaric, M. Laisant, A. Lehning, Serge Livrozet, R. Marques, Jean Maitron, A. Mira-Milos, Pierre Meric, P. Nurnberg, Mathilde Niel, Marc Prevotel, Ramon Pino, Jean-Loup Puget, A. Proudhommeaux, Jean Yves Queffelec, Michel Ragon, Jean-Paul Richepin, J. M. Raynaud, Jean i Marie Rollin, Bernard Salmon, A. Sadik, Gui Segur, Louis Simon, Jean-Ferd. Stas, etc. En sortiren 37 números, l'últim el segon trimestre de 1986. També tenia una editorial («Editions La Rue»), que publicà dos discs i llibres i fullets (Paul Chauvet, Roland Bosdeveix, Maurice Fayolle, Maurice Joyeux, Paraf-Javal, etc.).

    ***

    L'Odéon ocupat

    L'Odéon ocupat

    - París (15-05-68): El 15 de maig de 1968 el «Comitè d'Ocupació» de la Sorbona de París (França), en assabentar-se de l'ocupació de la fàbrica Sud-Aviation, envia un telegrama de suport al comitè de vaga, «de la Sorbona ocupada a la Sud-Aviation ocupada». A la fàbrica Renault de Cleón, a prop de Rouen, 4.500 obrers decideixen declarar-se en vaga i ocupar la seva fàbrica, seguint l'exemple dels seus companys; també en segresten el director i sis membres de l'administració, és la«Nanterre obrera». A la Sorbona els estudiants emprenen el difícil aprenentatge de la democràcia directa. El«Comitè d'Ocupació», elegit en assemblea general, on es troba René Riesel, un«rabiós» situacionista de Nanterre, polemitza amb el «Comitè de Coordinació», on es troben Jean-Louis Péninou i Marc Kravetz, antics quadres de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) esquerrana i futurs periodistes de Libération, que intenten organitzar una comuna estudiantil. El debat entre«irresponsables» i «buròcrates» s'accentua. L'assemblea general tracta de conciliar, inútilment, les postures: el poder no es comparteix. El«Comitè de Coordinació» suggereix al «Comitè d'Ocupació» que es retiri. René Riesel s'encolereix i«apel·la a la base», arengant la multitud al pati de la Sorbona. Es realitza una nova assemblea general i s'exigeix als«buròcrates» que s'expliquin. Cap al tard, entre dues i tres mil persones ocuparan el teatre Odéon, queés a prop de la Sorbona, després de la representació vespertina. Al cap i a la fi, és al perímetre alliberat; i el teatre dirigit per Jean-Louis Barrault i Madeleine Renaud té major capacitat que l'aula més espaiosa de la Sorbona. El nou programa s'hi penja tot d'una al vestíbul: «Quan els parlaments es converteixin en un teatre burgès, tots els teatres burgesos han de convertir-se en"parlaments".» La policia no intervé. Els taxis parisencs es declaren en vaga 24 hores.

    ***

    Capçalera d'"A Ideia"

    Capçalera d'A Ideia

    - Surt A Ideia: Pel maig de 1974 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral A Ideia: Órgão anarquista especifico de expressão portuguesa, editada pel grup d'exiliats llibertaris portuguès«Os Iguais» (Els Iguals). Amb la Revolució portuguesa es traslladarà a Portugal, on es lligarà a l'Editorial Sementeira de Lisboa, i tindrà com a subtítol«Revista trimestral de cultura e pensamento anarquista». Se'n publicaran 55 números fins a 1991 i a partir de maig de 2001 es tornarà a editar anualment a Ourém (Portugal) per João Carlos de Oliveira Moreira Freire (João Freire).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Barber

    Barber

    - François Malicet: El 15 de maig de 1843 neix a Nouzon (Ardenes, França) el militant llibertari François Malicet. Membre del grup anarquista «Les déshérités» (Els desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer amistat amb Fortuné Henry, germà d'Émile Henry, arran d'una conferència que va fer a la regió. En 1903 Malicet va participar a l'assaig de colònia comunista llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont, però per mor d'una diferència amb un altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de professió i aleshores anarquista, va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular:«Et du boyau du dernier prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels budells del darrer capellà, penjarem el darrer poli). François Malicet va morir assassinat el 7 de setembre de 1927 per un lladregot.

    ***

    Conferència de Faure

    Conferència de Faure

    - Pierre Fauvet: El 15 de maig de 1859 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista francès Pierre Fauvet. Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra els agents a Sant-Etiève i Montbréson, Lió i Lausana (Suïssa). En maig de 1886 va participar en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891 va ser alliberat després de ser sospitós d'haver participat amb Ravachol en l'assassinat de l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de Sant-Etiève, organitzarà les gires de Sébastien Faure en aquesta regió d'octubre a desembre de 1891, i va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de 1881 sobre les reunions públiques. En octubre de 1896 ca seva va ser escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que era allò que es buscava. Armer, primer, i firaire, després, el setembre de 1900 va ser designat per portar a París les queixes dels firaires de Sant-Etiève. El nom de Pierre Fauvet és un dels que apareix amb major freqüència en els documents policíacs, malgrat l'estreta vigilància a la qual estava sotmès. Pierre Fauvet va morir el 23 de març de 1901 a Sant-Etiève (Arpitània).

    ***

    Antoni Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]

    Antoni Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]

    - Antonio Gagliardi: El 15 de maig de 1866 neix a Biogno-Breganzona (Ticino, Suïssa) l'anarquista Antonio Gagliardi. Fill d'una família benestant i religiosa, sos pares es deien Luigi Gagliardi i Teresa Boffa. Estudià a l'Institut Landriani de Lugano. En 1885, arran de conèixer militants llibertaris toscans que havien estat condemnats en rebel·lia durant el procés florentí contra Errico Malatesta i Carlo Caffiero, esdevingué anarquista i participà activament en l'ajuda dels proscrits. Propietari d'una empresa de vi a Melide (Ticino), en 1890, amb l'arribada a Lugano de Francesco Cini i Mario Paoletti --que els associà al seu negoci-- i amb altres companys, com ara Isaia Santo Pacini i Attilio Panizza, creà la base del grup anarquista italià de Lugano. Va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Capolago, que se celebrà el 6 gener de 1891 en aquesta localitat del cantó de Ticino i on conegué Amilcare Cipriani, Francesco Saverio Merlino, Errico Malatesta, Ettore Molinari i Pietro Gori, entre d'altres. El febrer de 1891 fou nomenat membre del Comitè Directiu de l'acabat de crear Cercle d'Estudis Socials «Humanitas», el qual, sota l'aparença d'un grup cultural, amagava la nova organització anarquista fundada a Lugano i de la qual formaven part Attilio Paniza, Isaia Pacini, Innocenti Francesco i Mario Paoletti, entre d'altres. En 1893 conegué Sante Caserio a Lugano i, després de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot a Lió (Arpitània) per aquest, va ser acusat per la premsa gal·la de ser, amb Edoardo Milano, el promotor de la reunió celebrada entre març i juliol de 1893 a Lugano on es va planejar l'atemptat. En 1894, amb Arturo Boffa, regentà el «Caffé Rossini», lloc de reunió dels grups anarquistes, fins al setembre d'aquell any que va rebre l'ordre de cessar aquests aplecs. Arran de l'atemptat del qual va ser víctima Pietro Gori el 15 de setembre de 1894, amb Attilio Panizza, creà una mena de servei de vigilància armat amb un gruixut bastó per evitar noves agressions a l'advocat anarquista. Després de l'expulsió de Gori i d'altres militants italians, mitigà forçadament les seves activitats. Entre 1896 i 1897 conegué el comte Giuseppe Griffith, simpatitzant llibertari, i especialment la seva esposa B. Rosalia Fagandini Griffith, que en 1898 esdevindrà la seva companya. Aquest mateix any, amb sa nova companya, marxà a la Suïssa alemanya i milità a Basilea, a Sankt Gallen i a Zuric, on regentà amb l'anarquista Giuseppe Bonaria el magatzem de queviures «Il Risveglio». Fou un dels 112 signants del manifest «Els antimilitaristes suïssos als treballadors», que aparegué publicat en Il Risveglio el 28 d'abril de 1906. Per les seves activitats de comerciant en vins, en 1913 va ser nomenat secretari de Relacions amb els grups anarquistes italians a Suïssa, càrrec en el qual va ser refermat en el Congrés dels Anarquistes Italians de 1918, i sempre en estret contacte amb Luigi Bertoni. En 1918, a causa de la Gran Guerra, retornà amb sa família a Lugano, on llogà uns terrenys a Molino Nuovo, a prop del cementiri de la localitat, on es dedicà al conreu de tomàtigues que exportava a Zuric. Amb l'excarceració de Bertoni, el 26 de juliol de 1919 organitzà una conferència sobre el dret d'asil a Lugano que resultà un fracàs pel boicot de l'Ajuntament de la localitat. En 1921 es traslladà a Bellinzona on creà, amb Giuliani Fichter-Jaeckli de Basilea, la«Destilleria Vinicola, SA». En 1922, quan Luigi Bertoni organitzà una reunió per celebrar el cinquantenari del Congrés de Saint Imier, entrà clandestinament el setembre d'aquell any a Suïssa Errico Malatesta que encara mantenia la seva ordre d'expulsió. Arran de la pressa del poder pels feixistes, amb sa companya Rosalia i altres militants (Carlo Vanza, Clelia Dotta, Giuseppe Peretti, Franz Moser, Savino Poggi, etc.), creà des de Bellinzona una xarxa d'evasió a través de les muntanyes que ajudà més de cent companys a fugir d'Itàlia i a passar a Suïssa. Aquesta xarxa, després d'aconseguir documentació falsa i gràcies al suport de Ferdinando Balboni, aconseguí passar clandestinament molts de refugiats a França barrejats entre els treballadors d'una pedrera situada a la frontera francosuïssa. En aquestaèpoca muntà a Bellinzona una empresa de vins amb el seu amic Giuseppe Bonaria («G. Gagliardi e G. Bonaria & Cie»), la seu del qual va ser el «quarter general» de les gires propagandístiques que Luigi Bertoni realitzava regularment a Ticino. Antonio Gagliardi va morir el 6 de maig de 1927 a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i fou incinerat el 7 d'agost a Lugano després d'unes paraules de Bertoni.

    Antonio Gagliardi (1866-1927)

    ***

    Jacob Law

    Jacob Law

    - Jacob Law: El 15 maig de 1885 neix a Balta (Transnístria, Ucraïna, Imperi Rus), en una família jueva, l'anarcoindividualista, partidari de la «propaganda per l'acció», Yankev Lev, més conegut com Jacob Law o Israël Lew. Després de dos anys a Odessa, en 1905, fugint dels pogroms i del servei militar, emigrà amb sa família als Estats Units i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), on el seu nom va ser transcrit pel de Jacob Law, nom amb el qual signarà des d'aleshores. A Nova York treballà de pintor decorador i de sastre. Poc després, el juliol de 1906, abandonà el domicili familiar i s'embarcà amb un vaixell de bestiar cap a Liverpool (Anglaterra). El 8 d'agost de 1906 arribà a París (França) i s'albergà una temporada amb una tia seva, Sarah Krupp, la qual treballava de venedora al mercat parisenc de les Halles. A París Jacob treballà de manera irregular com a sastre. En aquestaèpoca deia que havia esdevingut anarquista llegint el poeta llibertari en jiddisch David Edelstadt, a més dels clàssics (Bakunin, Kropotkin, Élisée Reclus, Nietzsche, Schopenhauer, Kant, etc.). Durant la manifestació del Primer de Maig de 1907 a París, a la plaça de la República, disparà cinc trets de revòlver sobre els cuirassers muntats des de la imperial de l'òmnibus Madeleine-Bastille. Només el cuirasser Ollagnier resultà lleugerament ferit. Detingut immediatament pels viatgers de l'òmnibus, fugí miraculosament del linxament. El 8 d'octubre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i es va declarar anarquista individualista, fet pel qual va ser condemnat l'endemà a 15 anys de treballs forçats a l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa, i a 20 anys d'assignació de residència. Sa mare, que havia vingut expressament dels Estats Units per assistir al judici, patí una crisi de nervis en escoltar la sentència. En 1922 el periòdic Le Libertaire llançà una campanya per aconseguir la seva amnistia i la d'altres companys (Germaine Berton, Louis-Émile Cottin, Gaston Rolland, etc.) i entre altres accions edità milers de petits cartells engomats. A la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa restà 18 anys en unes condicions terribles i sempre es declarà anarquista, negant-se a realitzar els treballs obligatoris, fet pel qual passà llargues temporades a la masmorra. El 10 de maig de 1924 va ser alliberat i l'any següent retornà a París, on freqüentà les reunions llibertàries. En 1926 publicà el llibre Dix-huit ans de bagne, amb un prefaci d'André Colomer i Georges Vidal i il·lustracions de Jules Grandjouan, on explicà l'horror del sistema carcerari de les colònies penitenciàries d'ultramar i no deixà en molt bon lloc els seus companys llibertaris. Després d'això, les autoritats franceses decretaren la seva expulsió i a partir d'aquí es perdé el seu rastre. En 2005 i 2013 el seu llibre fou reeditat.

    ***

    Romeo Marconcini

    Romeo Marconcini

    - Romeo Marconcini: El 15 de maig de 1892 neix a Isola Rizza (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Romeo Ettore Marconcini. Sos pares es deien Umberto Marconcini i Amalia Dall'Agnello. Només arribà al quart grau de l'escola elemental, però aconseguí un gran nivell intel·lectual. Es guanyava la vida fent de ferrer armer. Segons la policia, era assidu de les reunions anarquistes de Verona i rebia i llegia periòdics i opuscles subversius i de propaganda. En 1912 envià regularment correspondència a Il Libertario i fou membre destacat del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) veronès. Després d'haver promogut, amb altres companys, accions contràries a la intervenció italiana en la Gran Guerra, en 1916 va ser cridat a files i romangué a l'Exèrcit fins a finals de 1918, participant en la campanya d'Albània i durant la qual va contraure la malària. Entre 1921 i 1922 fou secretari del Comitè Pro Víctimes Polítiques. Segons un informe policíac, estava considerat com a «perillós per a l'ordre públic» i «en casos d'avalots, capaç d'incitar les masses a l'aixecament». En 1924, amb Giovanni Domaschi, Biagio Crestani, Ubaldo Tacconi, era considerat un dels membres més destacats del Grup Anarquista de Verona, format per una trentena de militants. El 13 de març de 1928 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial en l'anomenat«Cas Marinoni-Domaschi». Durant un escorcoll se li van trobar unes claus que, segons el prefecte, haurien facilitat la fugida del confinat anarquista Giovanni Domaschi quan aquest havia estat desterrat a Verona; però va ser absolt per manca de proves i alliberat el 13 de setembre de 1928. Durant els anys posteriors va ser sotmès a una estreta vigilància, amb escorcolls i detencions freqüents. En aquest llarg període, segurament per intentar despistar la policia, s'afilià al Sindicat Feixista de la Indústria (SFI), participà en manifestacions del règim i demanà la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF). El juliol de 1940 el seu nom va ser esborrat del llistat de subversius. Malgrat tot això, no renegà de les seves idees llibertàries. En un article publicat el 16 de maig de 1948 en Umanità Nova, on es confirmava la mort al camp de concentració alemany de Gusen-Mauthausen de son germà Giuseppe Marconcini–també ferrer armer com ell, socialista maximalista, exsecretari de la secció veronesa del Partit Socialista Italià (PSI), militant d'Italia Libera (IL, Itàlia Lliure) i membre del II Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Verona, juntament amb Giovanni Domaschi–, la redacció d'aquest periòdic anarquista el definia com «el nostre company». Romeo Marconcini va morir el 25 de juny de 1964 a Verona (Vèneto, Itàlia).

    ***

    Nellie i Jim Dick a la colònia llibertària d'Stelton (setembre de 1921)

    Nellie i Jim Dick a la colònia llibertària d'Stelton (setembre de 1921)

    - Nellie Dick: El 15 de maig de 1893 neix a Kiev (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) la pedagoga anarquista Naomi Ploschansky, més conegut pel llinatge de son marit com Nellie Dick. Filla d'una família jueva molt pobra i nombrosa –van ser vuit germans en total–, quan tenia nou mesos emigrà amb un germà i sos pares a Londres (Anglaterra), mentre dues germanes majors restaren a Kiev. Son pare, Salomon Ploschansky, d'antuvi treballà d'ajudant de forner i després fent gorres, alhora que s'integrà en el moviment sindicalista. Sa mare, Hanna Kiselevsky, originària d'una família de rabins propietària d'un molí de cereals, era jueva ortodoxa, però reivindicava els drets de la dona. En la seva adolescència Nellie s'adherí al moviment llibertari i mantingué estret contacte amb destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Rudolf Rocker, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta o Rudolf Grossmann (Pierre Ramus). El periòdic en llengua jiddisch Arbeter Fraynd, que editava Rudolf Rocker, es publicava al domicili dels seus pares a l'East End de Londres i aquest fet propicià l'acostament de la família Ploschansky al moviment anarquista i l'abandó del judaisme. En 1906 es responsabilitzà dels cursos per a infants que es realitzaven en el «Worker's Club» de Londres, lloc on conegué James Hugh Dick (Jim Dick, també conegut com Jimmy), que esdevingué son company. En 1912 fundà amb Jim Dick l'International Modern School, escola llibertària basada en els principis pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia, d'antuvi al domicili de son pare i després de la Gran Guerra al barri londinenc de Whitechapel. Amb els infants de l'escola i una pancarta que posava «Escola Anarquista-Socialista», participà en la manifestació del Primer de Maig de 1913. A més d'això, va fer cursos d'anglès per a estrangers al«Jubilee Street Club» i durant la I Guerra Mundial va fer feina per a l'Invalid Children's Aid Association (ICAA, Associació d'Ajuda per als Infants Minusvàlids). També va estudiar esperanto en aquesta època. Durant la guerra els locals de l'escola van servir per a nombroses reunions antimilitaristes i patiren nombrosos escorcolls policíacs, on nombrosos companys va ser detinguts, entre ells Rudolf Rocker, que va ser enviat a un camp de concentració. En aquestaèpoca bèl·lica, Nellie i Jim es casaren per intentar evitar el reclutament. El gener de 1917, quan començaren a cridar a files els homes casats, la parella emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), on entrà en contacte amb el Centre Ferrer i amb Emma Goldman. El març de 1917 ambdós s'integraren en la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey, EUA), on animaren una escola moderna. Entre 1924 i 1928 s'encarregaren de l'escola moderna de la colònia llibertària de Lake Mohegan (Nova York, EUA) i el juny de 1928 retornaren a Stelton. En aquests anys realitzà dos viatges a l'URSS per a veure sa família –on son pare havia retornat en 1917 per unir-se a la revolució, esdevenint comunista; però una de ses germanes passà 15 anys en un camp de concentració estalinista–, un en 1930-1931 i un altre dos anys després amb son company i son fill; posteriorment, en 1960, en realitzà un altre. També en aquesta època es relacionà amb Alexander Sutherland Neill i la seva escola de Summerhill a Nova York. En 1933 fundà amb son company la seva pròpia escola moderna a Lakewood (Nova Jersey, EUA), que tingué activitat fins el 1958, any en el qual la parella s'instal·là a Miami (Florida, EUA), on en 1965 Jim morí. En 1973 vengué la seva casa, es traslladà a un pis i es posà a realitzar activitats relacionades amb la tercera edat. El seu testimoni va ser recollit per Pau Avrich en els llibres The Modern School Movement. Anarchism and Education in the United States (1980) i Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995). En 1989 Jerry Mintz estrenà el documental-entrevistaNellie Dick and the Modern School Movement. En 1990 deixa Miami i es traslladà a Oyster Bay per viure amb son fill únic James Dick (1919-2006), pediatra de Long Island. Nellie Dick va morir el 31 d'octubre de 1995 a Oyster Bay (Comtat de Nassau, New York, EUA).

    Nellie Dick (1893-1995)

    ***

    Necrològica de Francisco Saldaña Hernández publicada en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 17 d'octubre de 1957

    Necrològica de Francisco Saldaña Hernández publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 17 d'octubre de 1957

    - Francisco Saldaña Hernández: El 15 de maig de 1904 neix a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Saldaña Hernández–el primer llinatge sovint citat erròniament Sardaña. Sos pares es deien Diego Saldaña García, jornaler, i Isabel Hernández Rumi. Establert a Barcelona (Catalunya), milità en la Secció de Lleters del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a les mines. Visqué a Gilly-sur-Isère (Savoia, Arpitània) i milità en la Federació Local d'Ugine (Savoia, Arpitània) de la CNT «ortodoxa». Francisco Saldaña Hernández va morir el 4 d'octubre–algunes fonts citen erròniament setembre– de 1957 a Albertville (Savoia, Arpitània), després d'una llarga malaltia contreta a la feina, i fou enterrat l'endemà. Deixà companya, María Martínez Cazorla, i descendència.

    ***

    Nicolás Mallo Fernández

    Nicolás Mallo Fernández

    - Nicolás Mallo Fernández: El 15 de maig de 1915 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Nicolás Mallo Fernández. En 1936, quan esclatà la guerra, fugí de Galícia i s'establí a Astúries. Amb el triomf franquista passà a França i a finals de 1939 marxà, amb José Ledo, a Amèrica (República Dominicana, Cuba i Mèxic). A finals de 1945 retornà a França. Acostat al corrent moderat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan l'anarcosindicalista José Expósito Leiva va ser ministre del Govern de José Giral Pereira de la República espanyola en l'exili s'encarregà a París (França) de la Direcció General de Muntanyes i Boscos. Gairebé de seguit marxà a Madrid per reforçar el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries dels anomenats«col·laboracionistes», al qual representà el març de 1946 en el Comitè Nacional de la CNT. El març de 1947 assistí a Madrid al clandestí Ple de Regionals i el 24 d'aquell mes va ser detingut quan viatjava amb tren per lliurar documentació orgànica del congrés a les regionals d'Astúries i de Galícia. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i fou tancat a la penitenciaria valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1958 encara romania malalt de tuberculosi òssia. Més tard, s'acostà al sector cincpuntista i en 1967 va ser nomenat secretari per a l'Exterior del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Francisco Royano Fernández. Després de la mort del dictador Francisco Franco, ben igual que altres antics confederals, col·laborà en la fundació, el 20 d'octubre de 1978, de la Unió Democràtica de Pensionistes (UDP), creada per assessorar els jubilats i pensionistes dels diversos règims de la Seguretat Social i on desenvolupà diversos càrrecs, com ara secretari de Premsa i de Relacions Públiques i vicepresident; des de 1984 i fins a la seva mort ocupà el càrrec de president de la UDP. L'abril de 1992 el Govern espanyol li concedí la Medalla al Mèrit en el Treball en la seva categoria d'or. Nicolás Mallo Fernández va morir el 26 de juliol de 1994 a Madrid (Espanya).

    ***

    Miguel Celma Martín

    Miguel Celma Martín

    - Miguel Celma Martín: El 15 de maig de 1920 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Celma Martín. Des de molt jove s'introduí en el moviment llibertari. El febrer de 1937 s'enrolà a Pina de Ebro en la 55 Centúria de la Columna Durruti, després de convèncer Pilar Balduque, secretària del cap de la columna Ricard Sanz García, que el considerava massa jove. Arran de la militarització seguí en la mateixa centúria, ara sota el nom de 119 Brigada, i serví com a sergent d'informació. Assistí a una escola de la 26 División (antiga Columna Durruti), realitzà diversos informes i es va veure com la seva pretensió de ser aviador va ser rebutjada per la seva curta edat, però acudí a l'Escola d'Enginyeria Militar de Sarrià. Fou, per la Confederació Nacional del Treball (CNT), secretari del Consell d'Administració de la Col·lectivitat de Calanda fins a la destrucció del procés col·lectivitzador per les tropes antirevolucionàries comunistes d'Enrique Líster Forján. Després retornà a la 119 Brigada i s'incorporà a l'Escola d'Informació a Artesa de Segre fins que fou ferit, a la zona de Tremp durant l'ofensiva feixista de l'Ebre, i internat a l'hospital de Farners de la Selva. El febrer de 1939 passà a França, però fou retornat des del castell del Voló a la Península. De bell nou a França, passà per diversos camps: Sant Cebrià --va romandre dos mesos i amb Ginés Martínez i altres s'encarregà del seu condicionament i fou secretari del primer nucli con confederal--, Vernet, Setfonts i Bram. El novembre de 1939 fou portar a treballar a Orleans. Amb l'ocupació alemanya, s'instal·là a L'Avelanet i va fer de llenyataire per Ribesaltes, Salmiech i Noalhac, fins que fou detingut per la gendarmeria pronazi. L'abril de 1943 fou portat a una fàbrica de ciment a Seta, on malvisqué. El maig aconseguí fugir i s'integrà fins al final de la guerra al maquis de Losera en un grup de guerrillers jueus. Amb l'Alliberament s'establí a L'Avelanet i milità en la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el sector ortodox. En 1952 fou delegat per l'Arieja al Ple d'Aymar, on defensà la presència del secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En el Ple de novembre de 1957 va ser nomenat secretari general i de Relacions Exteriors de l'FIJL. En 1958 assistí al Ple de Vierzon. El 26 de novembre de 1959 assistí amb Roque Santamaría Cortiguera, en representació del sector ortodox, a la primera reunió de l'Aliança Sindical, que es va veure paralitzada quan aquests no acceptaren la presència de cal altra facció cenetista en les negociacions. En els anys posteriors ocupà càrrecs orgànics i delegacions importants. En 1960 fou secretari de la Federació Local de Calanda de la CNT en l'Exili. Entre el 26 d'agost i el 3 de setembre de 1960, durant el II Congrés Intercontinental de Llemotges, redactà la ponència«Acció directa i revolucionària» sobre Defensa Interior (DI), amb Germinal Esgleas Jaume i Vicent Llansola Renau. En el Ple de Tolosa de Llenguadoc de 1962 fou elegit delegat de la CNT en l'AIT i en el VI Congrés de 1963 fou nomenat secretari de Propaganda i de Cultura del Secretariat Intercontinental (SI). En 1965 fou nomenat secretari adjunt de Coordinació del SI i de bell nou de Propaganda i de Cultura en 1967. Durant els anys seixanta realitzà nombroses conferències (Dijon, Marsella, Bordeus, etc.), va fer de periodista per a la premsa llibertària fent servir diversos pseudònims (J. Alaudo, B. Torre-Mazas, M. Linos, Cal-Andino,Lave Lanet, Martín Pirineos, etc.) i animà els cursos d'esperanto organitzats per la Federació Local de l'FIJL de Tolosa de Llenguadoc. En 1974 prologà el llibre de Frederica Montseny Crónicas de CNT (1960-1961). El 27 de març de 1977 participà, a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes de Madrid, en el primer míting públic i autoritzat de la CNT a l'Interior d'ençà de la Guerra Civil. Va ser delegat del SI al V Congrés de 1979. El novembre de 1980 assistí a la Setmana Cultural Confederal de València. Fou administrador de Despertar i Espoir, i en 1984 dirigí la revista Cenit. Participà en els documentals El Frente. Durruti, connais pas (1977), de Raymond Cazaux; Un autre futur. Espagne Rouge et Noir (1988), de Richard Prost; i en Vivir la utopía (1997), de Juan A. Gamero. En 1996 prologà el llibre de Miguel Grau Caldu Memorias completas (1913-1991). Trobem articles seus en Boletín Interno CIR, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Conciencias Libres, Espoir,Ideas, La Protesta Obrera, Siembra, Tierra y Libertad, Titán, Umbral, etc. És autor d'Informe de gestión del secretariado al Congreso Intercontinental de Federaciones Locales (1963, amb altres), XXXI aniversario de la Revolución española (1967, amb altres), Variantes sobre la anarquía (1979; existeix una segona part inèdita), Anales del exilio libertario (Los hombres, las ideas, los hechos) (1985;únic tom publicat de cinc projectats), El comunismo como función social (1988; segona part inèdita), El federalismo y susáleas. O ¿ir a qué? (1989), La collectivité de Calanda (1936-1938): la révolution sociale dans un village aragonais. Le témoignage de Miguel Celma (1997); així com diversos textos inèdits (Diccionario social, Nuevos soliloquios, etc.). Miguel Celma Martín va morir el juliol de 2007 a Cépet (Llenguadoc, Occitània) i, complint la seva última voluntat, el seu cos fou lliurat a la ciència.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    "Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible". (Miquel López Crespí)

    La transició, el teatre modern i la memòria històrica.


    Coberta de l'obra de Miquel López Crespí Carrer de Blanquerna.

    Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari

    Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.

    Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.

    En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.

    El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.

    Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.

    L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!

    Miquel López Crespí


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [16/05] «Le Droit Social» - París (16-05-68) - Kachindzew - Delalé - Agostinucci - Zanella - Puyol - Lacerda - Peotta - Alomà - Schmitz - Sans - Gutiérrez Aira - Lefrançais - Cross - Kavernido - Mackay - Hernánez Giménez - Panini - Navarro - Tamborero

    Anarcoefemèrides del 16 de maig

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "Le Droit Social"

    Portada del primer número de Le Droit Social

    - Surt Le Droit Social: El 16 de maig de 1885 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Droit Social. Organe anarchiste. Portava el lema«Mort als burgesos!». Era continuació de Le Droit Social (1882) de Lió (Arpitània). El gerent va ser Alphonse Lauze i comptà amb el suport d'Étienne Bellot i de Jean Auguste Joly. Els articles no van anar signats, però hi van col·laborar, a més dels citats, Auguste Chauvin, Georges Deherme, Théophile Gouzet, Minnie Lecompte, Justin Mazade i el barceloní Josep Torrens. Només es publicà un altre número el 13 de juny de 1885, on demostrà la inutilitat del sufragi universal i aconsellà «votar anarquista», és a dir, calar foc les urnes electorals; també en aquest segon número publicà alguns articles en italià.

    ***

    La Sorbona ocupada

    La Sorbona ocupada

    - París (16-05-68): El 16 de maig de 1968, a la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais (Bretanya), uns estudiants procedents de Nantes han passat la nit amb els obrers per a ocupar la fàbrica. Aquesta mateixa nit, els obrers de la fàbrica de Renault de Cléon han ocupat també la seva fàbrica i han segrestat el seu director. De bon dematí, una delegació d'ocupants a sortir, apilotada en dos cotxes, per a propagar la vaga a altra fàbrica de Renault, la de Flins. A les 14 hores, els obrers de Renault-Flins voten la vaga i l'ocupació. Una delegació conjunta de Cléon i de Flins surt per demanar els companys de Billancourt que s'afegeixin al moviment. A les 15 hores, a la Sorbona de París, el«Comitè d'Ocupació» publica un comunicat que crida a l'ocupació immediata de totes les fàbriques de França i a la formació de Consell Obrers. Les Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de Distribució de la Premsa Parisenca), que distribueixen la totalitat de la premsa francesa, es declaren en vaga; la notícia no tindrà periòdics. A la tarda, el personal de l'hospital psiquiàtric de Sainte-Anne ocupa la institució. A les 15 hores, la vaga salvatge s'imposa, taller per taller, a la fàbrica Renault de Billancourt. A les 17 hores, els responsables de la Confederació General del Treball (CGT) de Billancourt s'estimen més deixar d'oposar-se al moviment vaguístic; ben aviat els 23.000 obrers de la fàbrica s'hauran afegit al moviment engegat pels obrers de Sud-Aviation dos dies abans. A les 18.30 hores, el Comitè Executiu del Partit Comunista Francès (PCF) «prevé als treballadors i als estudiants conta tota consigna aventurada, sobretot amb motiu de manifestacions a les quals no es trobi associat»... Cap al tard, a Billancourt, la CGT impedeix que els estudiants, vinguts de la Sorbona, penetrin a la fàbrica.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fotografia policíaca de Jean Kachindzew (ca. 1894)

    Fotografia policíaca de Jean Kachindzew (ca. 1894)

    - Jean Kachindzew: El 16 de maig de 1860 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus) l'anarquista Jean Kachindzew, conegut com Annanico. Sos pares es deien Nicolas Kachindzew i Catherine Calvet. Emigrà a França per ampliar estudis. El maig de 1890 va ser detingut amb altres exiliats russos sota l'acusació d'haver tramat una conxorxa per atemptar contra el tsar de Rússia. El juliol de 1890 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional amb altres«nihilistes» russos (Lavrenius i Levof) i condemnat per fabricació d'explosius. El 2 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Auguste Delalé (1907)

    Auguste Delalé (1907)

    - Auguste Delalé: El 16 de maig de 1864 neix a Tours (Centre, França) el militant anarquista i sindicalista Auguste André Delalé. Fll d'una família pobra de teixidors, de jove també farà d'obrer teixidor, però aviat aprendrà l'ofici de sabater a Romans d'Isèra (Occitània), centre important de la indústria sabatera. Va militar en diversos grups anarquistes del departament del Droma, com ara «Les Indignés», i, a partir de 1888, de Viena del Delfinat. Posteriorment s'instal·là a París (França) i col·laborà en el periòdic La Révolte, de Jean Grave. De març al 20 d'octubre de 1893 va ser gerent de Le Père Peinard, d'Émile Pouget, en substitució d'Aristide Gardrat, i va patir dues condemnes per difamació –una a Cherbourg, el desembre de 1893, i altra a Grenoble, el març i abril de 1894. En aquesta època era obrer sabater a Romans d'Isèra. Va haver de fer un període militar de 28 dies a Viena del Delfinat i en acabar s'instal·là a Lo Borg dau Peatge, on fou portaveu del grup anarquista i intervingué en nombroses reunions públiques. La seva companya, la militant anarquista Blanche Marie Blanc (Aline), exesposa de Frédéric Rigaudin, que havia conegut a la Casa del Poble de Romans d'Isèra, era mare de la futura neomaltusiana llibertària Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899 participà amb una escissió socialista de Romans d'Isèra en la constitució d'una efímera «Lliga de la Coalició de Forces Revolucionàries de Romans d'Isèra i Bourg-de-Péage». El 23 de gener de 1900 prengué la paraula en una xerrada contradictòria amb Jules Guesde i Alexandre Zévaès a Romans d'Isèra. A començament de 1901 s'instal·là a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) per treballar de representant de joieria i més tard a Tours (Centre, França) per fer feina de teixidor. A Tours creà un grup anarquista i organitzà conferències amb destacats militants llibertaris (Jean Marestan, Louise Michel, Laurent Tailhade, Alexandre Jacob, etc.). També a Tours denuncià un convent que explotava mà d'obra infantil. El maig de 1903 retornà amb Aline a París. Els companys li trobaren un allotjament al carrer Cavé, al barri de Montmartre, i reprengué el seu ofici de sabater i les seves col·laboracions en Le Libertaire. El juliol de 1903, dos articles («À l'oeuvre» i «Anarchismes»), apareguts en els números de l'1 i del 15 de maig de 1903 de Le Libertaire, van fer que fos condemnat a dos mesos de presó per difamació a Dijon (Borgonya, França). En sortir de la garjola s'integrà en el moviment sindicalista. El maig de 1904 reemplaçà el sabater Le Mao com a gerent deL'Ouvrier des Cuirs et Peaux, òrgan oficial de la Federació Nacional dels Cuiros i Pells. En aquesta mateixa època va ser nomenat secretari ajudant del Sindicat de Sabaters de París, càrrec que ocupà alternativament amb l'anarquista Brossard, qui li va succeir definitivament en 1907. El juny de 1904, juntament amb Georges Yvetot, representà la Borsa del Treball de París en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) celebrat a Amsterdam (Països Baixos) i quan la Secció Francesa de l'AIA va ser creada el setembre de 1904, en va ser nomenat tresorer. El gener de 1905 fou secretari del«Comitè Pivoteau», creat en 1903 per fer costa un obrer ajustador, Victor Pivoteau, que havia matat a trets i a cops de punxó un capatàs que es negava a tornar-lo a contractar; l'adreça d'aquest comitè fou el seu despatx a la Borsa del Treball de París i malgrat tots els esforços Pivoteau va ser condemnat el 9 de gener de 1905 a 10 anys de presó. El 29 d'abril de 1907 va ser detingut, juntament amb Jean Bousquet i Albert Lévy, per les paraules dites en un míting celebrat el 25 d'abril a la Borsa del Treball, i acusat de«provocació directa al robatori, a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi». Aquell mes també, arran d'una vaga de sabaters, va ser acusat d'«incitació a la revolta», però el procés va acabar sobresegut. El 16 de maig de 1907 participà, amb altres destacats militants (Alphonse Merrheim,Émile Pouget, Marcel Sembat i Miguel Almereyda) en un gran míting públic al Palais du Travail del carrer Belleville de París contra les detencions preventives dels membres de La Guerre Sociale. El 7 de setembre de 1907 participà, amb Miguel Almereyda i Eugène Merle, en la conferència contradictòria«Les partis politiques et l'action ouvrière» a la Sala Aumaitre de La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França). El 13 de setembre de 1907 va ser absolt en l'Audiència del Sena en un judici amb altres nou antimilitaristes del delicte d'haver aferrat el 8 d'agost d'aquell any un cartell contra la repressió de les vagues de Raon-l'Étape (Lorena, França). Entre el 20 i el 22 de febrer de 1908 va ser jutjat, amb altres 11 militants de la Confederació General del Treball (CGT), pel cartell«Govern d'assassins», editat el juny de 1907 durant la lluita dels vinyataires occitans, però «Els Dotze» van ser absolts. El juny de 1908 va ser delegat de la CGT arran d'una vaga de cosidors de sabates a París i l'octubre d'aquell any participà en la fundació del Comitè de Defensa Social (CDS). L'11 de desembre de 1908 va ser nomenat membre de la Comissió de Vagues i de la Comissió de la Vaga General de la CGT en nom de la Secció de les Borses del Treball. El març de 1909, en substitució del seu anterior gerent Léopold Verrier, va demanar el permís per a editar el setmanari anarquista en llengua xinesa Xin Shiji (1907-1909), subtitulat en esperanto La Novaj Tempo i en francèsLe Nouveau Siècle; aquest periòdic va ser fundat per Li Shizeng, Wu Zhihui i Zhang Jingjiang. En aquestaèpoca no trobà feina de sabater i treballà de representant, militant en el sindicat dels viatjants de comerç. L'abril de 1909 va fer costat una vaga de botoners a Méru (Picardia, França) i va ser atacat per una laringitis tuberculosa que s'agreujà pel fred i la pluja. Durant l'albada de l'11 de juny de 1909 el seu domicili, al número 21 del carrer Pradier de París, va ser escorcollat per la policia durant una investigació sobre l'ona de sabotatges a les línies telegràfiques i telefòniques que s'havia desencadenat aleshores. Auguste Delalé va morir el 12 de maig de 1910 a París (França) i el seu cos va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Al seu enterrament van assistir-hi personalitats del món sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato, Gaston Montéhus i Alexandre Luquet.

    ***

    Fitxa de la policia francesa d'Eugenio Agustinucci

    Fitxa de la policia francesa d'Eugenio Agustinucci

    - Eugenio Agostinucci: El 16 de maig de 1867 neix a Genzano di Roma (Roma, Laci, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Eugenio Agostinucci. Sos pares es deien Giuseppe Agostinucci i Caterina Duri. Empaperador i pintor de professió, els primers informes de la Prefectura de Policia de Roma el qualifiquen de «poc amant de la feina» i «un dels sectaris més temibles del districte». Entre finals de la dècada dels vuitanta i principis de la del noranta, època d'una profunda crisi en el sector de la construcció, fou un dels protagonistes del moviment dels desocupats a Roma. Fou un dels organitzadors entre els treballadors desocupats de la construcció romans dels disturbis que tingueren lloc el 8 de febrer de 1889. A partir de 1890, en estreta col·laboració amb Pietro Calcagno i Ettore Gnocchetti, es dedicà a la creació i enfortiment de la Federació Anarquista. Va ser condemnat a tres mesos de presó i multat per haver intervingut en la manifestació del 19 de març de 1891 a la plaça Dante. Formà part de la comissió que s'encarregà de l'organització de la Festa del Treball i prengué part en els fets del Primer de Maig de 1891 que tingueren lloc a la plaça Santa Croce in Gerusalemme de Roma, on unes dues-mil persones es manifestaren sota la bandera de la Federació Anarquista Revolucionària (FAR); aquesta manifestació, feta amb la finalitat de construir una gran organització obrera des d'una perspectiva insurreccionalista i animada per la presència d'Amilcare Cipriani, acabà en greus enfrontaments entre els obrers i la policia, amb un mort i centenars de ferits entre els manifestants. Per la seva participació en aquest fet, el 4 de juliol de 1892 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació a 28 mesos i 15 dies de presó i a un any de vigilància especial. Amnistiat, encara patí altres petites condemnes, però continuà amb la seva propaganda anarquista. Participà en les protestes, sobretot a Roma, contra la matança del 17 d'agost de 1893 a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània), quan un nombre imprecís d'obrers italians van ser assassinats per una turba de treballadors francesos encegats pel xovinisme. L'agost de 1893 va ser novament detingut i acusat, segons l'article 248 del Codi Penal, de «pertinença a associació criminal», però l'octubre d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. Durant la nit del 7 de gener de 1894 participà, juntament amb Ettore Gnocchetti, en una reunió que va acabar al carrer Lungaretta del barri roma del Trastevere amb un enfrontament amb la policia al crit de«Visca la Revolució! Visca l'Anarquia!»; fet que es va tancar amb una condemna de dos anys i tres mesos de presó. En 1895 se li va assignar la residència i va ser deportat a l'illa de Ponça. Després de purgar la pena, pogué retornar a Roma sota vigilància especial. En 1899, després d'una temporada a Bucarest (Romania), retornà a Roma, però poc després, el 27 de juny de 1900, passà a Niça (País Niçard, Occitània), on treballà amb un negociant de paper pintat i entrà en contacte amb els anarquistes italians residents. En aquesta època la policia francesa el qualificà «d'una intel·ligència superior i dotat d'una força física poc comuna» i el considerà «molt perillós», ressenyant que assistia a totes les reunions llibertàries i sindicalistes. A finals de gener de 1901 va ser processat amb Umberto Mancini i Andrea Venturi, per«violències lleugeres». El Primer de Maig de 1901, en un acte al restaurant Cuggia, al barri de Saint Sylvestre de Niça, organitzat per la Federació Socialista Revolucionària Italiana (FSRI), cridà, amb un grup d'altres sis italians (Casalini, De Angelis, Ferrini, Oberti, Pero i Venturi), eslògans com«Visca Bresci!, Mort al Rei! I Visca l'Anarquia». Assistí a la Borsa del Treball de Niça i contribuí a la seva divisió i escissió, organitzant-se una nova organització independent, la Federació de Cambres Sindicals Obreres de Niça, molt més radical que l'anterior submisa a l'Ajuntament de la ciutat; aquesta nova Borsa del Treball s'adherí al sindicalisme revolucionari a la Confederació General del Treball (CGT). Fou un dels animadors de la vaga dels obrers pintors, recorrent les obres i denunciant els esquirols. Durant la vaga de descarregadors, formà part del comitè que tenia permanència a la seu del sindicat i al Borsa del Treball independent. Entre novembre de 1902 i març de 1903 va romandre a Roma i l'estiu de 1903 passà una temporada a Antíbol (Provença, Occitània), amb Antonio Motta i Andrea Venturi. També participà activament en la vaga general de setembre de 1903 a Niça. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 prengué part en el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà a Roma. Posteriorment compaginà estada entre Roma, Niça i Marsella. Fou un dels atiaren la idea de crear a Niça un comitè compost per anarquistes, socialistes i republicans per a lluitar per l'excarceració de l'anarquista antimilitarista Augusto Masetti i per a l'organització d'una subscripció i una campanya de conferències antimilitaristes arreu d'Itàlia. En contacte amb anarquistes residents als Estats Units, distribuí el periòdic Cronaca Sovversiva. Entre 1909 i 1910 col·laborà, sota el pseudònim Miorn, en el periòdic en llengua castellà de Niça Tierra y Libertad. El 23 d'abril de 1911 la policia el detectà a Roma. En 1919 residia a Niça, on treballava de guardià a Villa Mireille, però aquest mateix any passà a treballar en l'empresa de pintures Demagistri de Vichy (Alvèrnia, Occitània). Sembla que s'allunyà del moviment anarquista, ja que quan es va adherí a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) es declarà socialista. L'avançada edat i la mala salut el separaren progressivament de la militància política. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.  

    ***

    Foto policíaca de Paolo Zanella

    Foto policíaca de Paolo Zanella

    - Paolo Zanella: El 16 de maig de 1871 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) el paleta i pintor anarquista Paolo Zanella. Sos pares es deien Gaetano Zanella i Caterina Zampieri. La seva fitxa policíaca el qualificava d'actiu propagandista anarquista i de «perillós home d'acció» i molt relacionat amb els anarquistes Amedeo Bragantini i Giusto Annibale Danen. L'octubre de 1891 va ser detingut amb altres companys (Amedeo Bregantini, Giacomo Colli, Annibale Maraschini i Attilio Zago), sota l'acusació de pertànyer a «associació criminal» i denunciat per haver danyat el monument a Paolo Veronese (Paolo Caliari) i per haver proferit crits sediciosos («Visca l'anarquia»); se'n sortí amb una multa i el desembre d'aquell any va ser posat en llibertat. El gener de 1892 va ser novament detingut amb Amedeo Bregantini i Attilio Zago sota l'acusació de«enrenous nocturns». El setembre de 1892 va ser denunciat juntament amb Amedeo Bragantini i Attilio Zago per haver decapitat l'estàtua de Sant Francesc a Dossobuono (Vèneto, Itàlia) i per haver realitzat pintades subversives contra el Govern i contra la propietat, alhora que glorificava l'anarquia i la revolta, però finalment no va ser processat. El maig de 1893 amb Amedeo Bragantini i altre company va anar a la redacció del diari L'Adige i, segons la policia, va exigir amb amenaces la rectificació d'un article ofensiu per al moviment anarquista. El 25 d'octubre de 1893 va ser detingut juntament amb Amedeo Bragantini i Annibale Danen i condemnat a tres mesos de presó per ultratge i violència contra dos policies. El febrer de 1895, marxà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia) i d'allà cap al Brasil, d'on retornà el gener de 1897. El març d'aquest any es va traslladar a Zuric (Zuric, Suïssa) d'on, arran d'un escorcoll el novembre, va ser acusat de possessió de 300 còpies d'un periòdic anarquista i per aquest motiu el 21 d'octubre de 1898 es va decretar la seva expulsió, juntament amb altres set companys (Alfredo Bacci, Davide De Benedetti, Pietro Capelli, Enrico Vincenzo Carrara, Francesco Giovanni Coletto, Antonio Galanti i Raffaele Maccaro). Posteriorment s'establí a Brussel·les (Bèlgica) i després a París (França). Expulsat de França, va ser localitzat per les autoritats a Torí (Piemont, Itàlia) i l'agost de 1902 traslladat a Verona. El juny de 1903 establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on freqüentà els cercles anarquistes i rebé periòdics anarquistes americans. El 29 de juliol de 1910 assistí a una conferència de Maria Rygier sobre el regicidi d'Humbert I d'Itàlia en el seu desè aniversari. En els anys successius continuà fidel a les idees anarquistes, però sense tenir una militància destacada. Paolo Zanella va morir el 8 de maig de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia).

    ***

    José María Puyol Albéniz

    José María Puyol Albéniz

    - José María Puyol Albéniz: El 16 de maig de 1882 –algunes fonts citen erròniament 1881 o 1883– neix a Lugo (Lugo, Galícia)–algunes fonts citen erròniament Cascante (Tudela, Navarra) i Daimiel (Ciutat Real, Castella, Espanya)–, on son pare, empleat de Correus i Telègrafs, havia estat destinat, el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista José María Puyol y Albéniz. Sos pares es deien Emiliano Puyol y Fisac i Jovita Albéniz. Es crià a Cascante, d'on era natural son pare, i estudià al seminari de Tudela (Tudela, Navarra), on aconseguí una sòlida cultura. Aficionat al teatre, va ser actor com altres membres de sa família –sa germana fou primera actriu d'una reconeguda companyia teatral. Emigrà a Amèrica i residí uns anys a l'Argentina i a l'Uruguai. Moltes fonts diuen que retornà en 1931 a la Península amb la proclamació de la II República espanyola, però el cert és que en 1921 residia a Oviedo (Astúries, Espanya), on aquell any el Jutjat d'Instrucció d'aquella ciutat el processà per «injúries i desacatament». Instal·lat a València (València, País Valencià) en els anys republicans, va ser un dels responsables de diverses publicacions (Heraldo de Aragón, El Imparcial, El Liberal,El Sol, etc.). Durant la Revolució espanyola, amb altres companys anarquistes vinguts de l'Argentina (Blancho, Rodolfo González Pacheco, Lanuza), col·laborà en la premsa llibertària i fou, amb José Muñoz Congost, responsable del diari alacantí Liberación (1937-1938). També, amb José Pérez Burgos, dirigí el diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editat a Almeria (Andalusia, Espanya) Emancipación (1937-1939). El 28 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar des del port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) a bord del carboner britànicStanbrook cap a l'Àfrica del Nord i fou internat al camp de concentració de Relizane (Relizane, Algèria). Posteriorment residí a Alger (Algèria) i a Boufarik (Blida, Algèria), on rebé el suport de l'anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco. En 1945 col·laborà en el periòdic algerí Solidaridad Obrera,òrgan del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Àfrica del Nord. En aquesta època va fer nombroses conferències tant a Alger com a l'Agrupació Llibertària d'Orà (Orà, Algèria). En l'exili va relacionar-se molt amb Pedro Herrera Camarero, José Muñoz Congost, José Pérez Burgos i Antonio Verardini Díaz-Ferreti. En 1945 va publicar el fullet Prensa burguesa y prensa proletaria. Cháchara por acuerdo de los compañeros de Boufarik. Fidel cervantista, el 18 de novembre de 1945 fou l'orador de la cerimònia d'inauguració d'una placa en honor a Miguel de Cervantes Saavedra a Alger, de qui es considerava deixeble, a la zona de la cova que li va servir de refugi en una temptativa d'evasió. Sobre aquest escriptor va publicar en 1946 el llibre Don Quijote de Alcalá de Henares. Racimo cervantino. L'estiu de 1947 participà, amb Conrado Lizcano Montealegre, en l'Exposició d'Art i d'Artesania Espanyols organitzat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Orà. En 1948 publicà la novel·leta Guingul o el rodar de las almas. Novela dialogada inédita. Hospitalitzat a Orà després d'un accident, marxà posteriorment cap a França i passà a residir a la colònia agrícola d'Aymare (Guiana, Occitània), organitzada per l'MLE per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra, fins a 1959, any en el qual entrà a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). A més de les citades, durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Acció Sindical,Boletín Confederal, Boletín Informativo, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Inquietudes, Nao,Nosotros, Ruta,Solidaridad Obrera, Suplement Literari de Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Deixà inèdita una biografia, la primera coneguda, de l'escriptor Pedro Luis de Gálvez, gran amic seu, amb qui va escriure obres conjuntes, va viure un temps a Saragossa (Aragó, Espanya) i qui li va dedicar un poema («Mariá Pujol»)–Puyol publicà sobre Luis de Gálvez nombrosos records en Solidaridad Obrera. José María Puyol Albéniz va morir el 24 de setembre de 1964 a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània) –el certificat de defunció cita el seu domicili i fou enterrat l'endemà religiosament, fet que va impedir que nombrosos companys assistissin als seus funerals. Segons alguns, sempre s'havia vist atret pel misticisme i mai no havia deixat de ser catòlic.

    José María Puyol Albéniz (1882-1964)

    ***

    Maria Lacerda de Moura

    Maria Lacerda de Moura

    - Maria Lacerda de Moura:El 16 de maig de 1897 neix a la hisenda «Monte Alverne» a Manhuaçu (Minas Gerais, Brasil) la feminista llibertària, escriptora polèmica, oradora prestigiosa i activista cultural i política del Brasil de les primeres dècades del segle XX Maria Lacerda de Moura. Cinc anys més tard, sos pares (Modesto de Araujo Lacerda i Amelia de Araujo Lacerda) es van traslladar a Barbacena. En aquesta ciutat Maria Lacerda va començar els seus estudis primaris a l'«Externato del Asilo de Huérfanos», tenint com a professora una religiosa, la Germana Rosa. Per contrarestar la influència de l'ensenyament religiós que rebia sa filla, Modesto Lacerda, home culte i anticlerical, va convèncer Maria, que tenia entre 10 i 12 anys, perquè traduís el gran pensador anticlerical Maurice Lachâtre.  Es va llicenciar a l'Escola Normal de Barbacena el 1904, i es va interessar per les idees anticlericals i pedagògiques dels anarquistes, especialment de Francesc Ferrer i Guàrdia. Maria El 14 de gener de 1905 es va casar amb Carlos Ferreira de Moura. Va dedicar-se a ampliar la seva educació (música, pintura, xilografia, pirografia, brodadura, etc.), sense abandonar la lectura. Quan tenia 21 anys va ser nomenada professora de Treballs Manuals de l'Escola Normal de Barbacena, passant després a ensenyar pedagogia, higiene, i acabar com a directora del«Podagium», annex de l'escola. Va buscar finançament per solucionar la situació d'un grup de gent que mal vivia a xaboles i que va donar lloc a la creació del conjunt«Vila D. Vicoso» de 22 habitatges construïts a la Colina de Barbacena. Es va dedicar a l'ensenyament gratuït fundant la Lliga Contra l'Analfabetisme, en col·laboració amb els Oficials de l'Escola Militar, on va intentar aplicar els mètodes de Montessori, Robin, Faure i Ferrer i Guàrdia. Va escriure nombrosos articles i llibres criticant la moral sexual burgesa, denunciant l'opressió sexista exercida sobre les dones, riques i pobres. En 1920, a Rio de Janeiro, va fundar la Lliga per a l'Emancipació Intel·lectual de la Dona, que lluitava a favor del sufragi femení. Entre els temes triats per l'escriptora tenim l'educació sexuals de les joves, la virginitat, l'amor lliure, el dret al plaer sexual, el divorci, la maternitat conscient i la prostitució, qüestions poc discutides per les dones de l'època. Va publicar articles en diversos periòdics, sobretot en la premsa anarquista brasilera (A Plebe, O Combate), argentina i espanyola, i va editar en 1923 la revista Renascença, especialitzada en les qüestions sobre la formació intel·lectual i moral de les dones. Va atacar durament la societat caduca, la desigualtat social, la corrupció, l'ús dels càstigs corporals en l'ensenyament, els vicis, les drogues, el joc; la seva bandera de lluita era l'emancipació de la dona, la divulgació de les arts sanes, de la poesia, de la música, dels llibres i de la qüestió social. En aquest mateix any va desagradar molts anarquistes per referir-se positivament a les reformes educatives promogudes pels bolxevics a la URSS, tota vegada que ja s'havien denunciat les persecucions que patien els anarquistes russos per part dels comunistes. Les invitacions per part del Partit Comunista Brasiler, acabat de crear, perquè ingressi a les seves files seran constants. De la mateixa manera, va publicar diversos assaigs, com ara: Em torno da educação (1918), A mulher moderna e o seu papel na sociedade atual (1923), Religião do Amor e da Beleza (1926), Han Ryner e o amor plural (1928), Fascismo: filho dileto da Igreja e do Capital (1928), Amaie não vos multipliqueis (1932) o A mulher é uma degenerada? (1932). Maria de Lacerda Mouraés considerada una de les pioneres del feminisme a Brasil, fundadora en 1921 de la Federació Internacional Feminista. Es va convertir en una difusora al Brasil del pensament del filòsof anarquista Han Ryner i va ser molt popular a l'Uruguai, Xile i Mèxic, països on va fer una important gira propagandística en 1929. Com a anarcofeminista es va unir als moviments obrers i sindicals de la seva època, i entre 1928 i 1937, corresponent al període més intens de la seva activitat intel·lectual, va formar part d'una comunitat llibertària autogestionària a Guararema (São Paulo), formada principalment per anarquistes individualistes i desertors espanyols, francesos i italians de la Gran Guerra. Va descriure l'experiència d'aquesta època d'aquesta manera: «Lliure d'escoles, lliure d'esglésies, lliure de dogmes, lliure d'acadèmies, lliure de proteccions, lliure de prejudicis governamentals, religiosos i socials.» La repressió política durant el govern de Getúlio Vargas va obligar a la dissolució de la comunitat, havent de fugir a Rio de Janeiro, on  va treballar a Ràdio Mayrink Veiga llegint horòscops. Va formar part de la maçoneria i dels Rosa-Creu, però es va distanciar d'aquesta públicament quan va saber que la seva seu a Berlín havia estat cedida als nazis. La seva última conferència (O Silêncio) va ser realitzada al Centre Rosa-Creu, al qual va tornar a lligar-se durant els últims anys de sa vida. Maria Lacerda de Moura va morir el 20 de març de 1945 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

    Maria Lacerda de Moura (1897-1945)

    ***

    Luigi Peotta

    Luigi Peotta

    - Luigi Peotta: El 16 de maig de 1901 neix a Grancona (Vèneto, Itàlia) –altres fonts citen el 8 de maig de 1901 a Vicenza (Vèneto, Itàlia)– l'anarcoindividualista il·legalista Luigi Enrico Peotta, conegut sota diversos pseudònims (Biondino,Bimbo, Garibaldi Pedrocco, Garibaldi Pedrocca,Giulio Coccari,Singru, Zingaro, etc.). Sos pares es deien Eugenio Peotta, obrer metal·lúrgic que treballava a l'Alfa Romeo, i Almerica Marconato. Quan era un infant sa família s'instal·là a Novi Ligure (Piemont, Itàlia), on son pare havia trobat feina en una fàbrica metal·lúrgica. Quan sos pares es traslladaren a Sesto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), ell restà a Novi Ligure, on treballà de manobre en una foneria. Anarquista individualista i autodidacte, entrà en contacte amb els cercles llibertaris i s'integrà en el grup il·legalista de Sante Pollastri (o Pollastro, com ell signava), on també hi participava Marco Ventura, Achille Casalegno, Martino Massari i Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), amb els quals participà en diverses expropiacions i tiroteigs amb la policia, com ara el de la nit del 18 de juny de 1926 a Lomellina (Llombardia, Itàlia) i el 6 de desembre de 1926 a prop de Vintimiglia (Ligúria, Itàlia), on havien matat a trets Nino Gavarino, empleat feixista del consolat general d'Itàlia a Niça (Provença, Itàlia), quan intentaven passar a França. En 1926, sota el nom de Garibaldi Pedrocco, visqué a París (França) amb Caterina Piollatto, que coneixia de Novi Ligure i era l'excompanya de l'il·legalista Giuseppe Di Luisi. En aquestaèpoca va anar i venir entre París, Ligúria i Bèlgica. El 11 d'agost de 1927 va ser detingut per la policia judicial francesa a Lieja (Valònia) amb possessió d'un passaport a nom de Giulio Coccari; jutjat, va ser considerat el «lloctinent» de Pollastri i condemnat a uns quants mesos de presó per ús de documentació falsa. L'abril de 1928 va ser extradit a Itàlia, on va ser jutjat el 7 d'octubre de 1929 i condemnat a cadena perpètua, amb cinc anys d'aïllament en una cel·la. El 10 de desembre de 1929 va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone, actual Porto Azzurro, a l'illa d'Elba (Toscana, Itàlia). A començament dels anys quaranta, va ser enviat al camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia), on, a resultes d'un bombardeig aliat, va perdre una cama. L'abril de 1944 va ser traslladat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i el 17 de juny d'aquell any lliurat a les autoritats alemanyes. El 24 de juny de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) sota la matrícula 76.668. Luigi Peotta va morir el 2 de maig de 1945 al camp auxiliar d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria), depenent del de Mauhausen –algunes fonts citen el camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Hi ha teories que diuen que podria haver sobreviscut a la II Guerra Mundial i que morís, sota una falsa identitat, en 1965 a Sesto San Giovanni.

    Luigi Peotta (1901-1945)

    ***

    Josep Maria Alomà Sanabras

    Josep Maria Alomà Sanabras

    - Josep Maria Alomà Sanabras: El 16 de maig de 1909 neix al Catllar (Tarragonès, Catalunya), en una família pagesa, el pedagog anarquista i anarcosindicalista Josep Maria Alomà i Sanabras. Paleta de professió, fou militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tarragona. Als locals del Centre Anarquista de Tarragona feia classes als companys analfabets, alhora que difonia la premsa llibertària (Solidaridad Obrera, La Revista Blanca, Tiempos Nuevos, etc.). Durant el servei militar a Saragossa, fou delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va fer amistat amb els germans Ascaso. A Saragossa salvà la vida de nombrosos indigents que vivien a la vora de l'Ebre durant una de les crescudes del riu. Pedagog de formació autodidacta, es va llicenciar com a mestre durant la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut arran de la insurrecció anarquista a la conca del Cardener (Sallent, Cardona, Balsereny, etc.). Va tenir una actuació destacada en els«Fets de Tarragona» de novembre de 1932, quan la Guàrdia d'Assalt intentà dissoldre una manifestació de rabassaires, que comptava amb el suport de la CNT, que protestava per la prohibició per part del governador civil Ramon Noguer Comet d'un míting al Teatre Tarragona en el qual s'anaven a denunciar les flagrants injustícies i agressions que es produïen camp català, on la Guàrdia Civil detenia arbitràriament pagesos i robava les collites. El gener de 1933 fou tancat durant vuit mesos sense judici a la presó de Pilats de Tarragona per«rebel·lió militar» arran de la repressió desencadenada com a conseqüència dels fets de Casas Viejas. En 1935 realitzà una gira propagandística amb Joan Peiró per les comarques tarragonines, fent conferències sobre anarquisme i cooperativisme. En aquest anys col·laborà en Solidaridad Obrera. Arran de l'aixecament militar de juliol de 1936, el 6 d'agost fou nomenat vocal de Cultura del Comitè Local de Milícies Antifeixistes de Tarragona. A partir del 22 d'octubre d'aquell any, fou tinent d'alcalde i regidor de Cultura, en representació de la CNT-FAI, de l'Ajuntament de Tarragona, moment que aprofità per difondre la cultura entre les classes populars (promoció del cinema cientificoeducatiu, funcions de teatre revolucionari, concerts operístics i de música clàssica, promoció de la pintura i de l'escultura, creació d'escoles per a adults, fundació de l'Ateneu Llibertari, constitució del Comitè de la Cultura Física i l'Esport, unificació del Gimnàstic i el Tarragona FC al Casal d'Esports de Tarragona, creació de museus, etc.). D'ençà de la fundació, el 28 de novembre de 1936, fou president de l'Ateneu Llibertari de Tarragona. El desembre de 1936 constituí la Secció de Cinema Cultural. Com a delegat del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), i com a president de la delegació comarcal d'aquesta institució a partir de l'octubre de 1936 i fins a juliol de 1937, promogué una educació influenciada pel pensament de Francesc Ferrer i Guàrdia i aconseguí escolaritzar més de dos mil infants del carrer. Creà el Sindicat Únic d'Ensenyament i Professions Liberals de la CNT, del qual esdevingué president. Gràcies a la seva intervenció, nombrosos capellans, persones vinculades amb el cop d'Estat feixista i dretans perseguits en la reraguarda republicana salvaren la vida, com ara els mossens Pere Batlle Huguet i Salvador Ritort Faus, i el marquès de Pinares. Defensà el patrimoni historicoartístic tarragoní des del Comitè d'Incautacions d'Obres Culturals i evità el saqueig i crema de la Catedral de Tarragona i la destrucció del seu tresor artístic. En 1936 també dirigí el Diari de Tarragona, portaveu de la CNT-FAI, des del qual promogué les transformacions de la Revolució Social i denuncià els crims feixistes i estalinistes, així com el paper que jugaren les democràcies europees durant la guerra civil. El maig de 1937 fou un dels fundadors de la cooperativa de consum«La Reguladora de Vendes» de la CNT. A finals de setembre de 1937 s'incorporà als fronts bèl·lics, combatent durant un mes a Villarrobledo. En 1938 col·laborà en el periòdic Sur. Diario del Ejército de Andalucía con sede en Baza. El març de 1939, com a comissari polític destinat al front de Baza (Andalusia) i cap de Propaganda de l'Exèrcit Republicà del Sud, s'oposà als intents per part de Juan Negrín de pactar amb els sollevats feixistes. Al front conegué la madrilenya Ángeles Camelo, amb qui es casà. Amb el triomf feixista, va ser detingut per les tropes franquistes al port d'Alacant i, després de passar pels camps de concentració de Los Almendros, Albatera i Porta Coeli, va ser tancat a la presó tarragonina de Pilats. Jutjat, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Gràcies al testimoni de persones que havien salvat la vida a causa de la seva intervenció (sacerdots, aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes...), la pena va ser commutada a 30 anys de presó i després de molts anys d'empresonament, va ser alliberat, però desterrat de Catalunya (Osca, Madrid, Màlaga, Còrdova, Almeria, Huelva) i sota la prohibició d'exercir de mestre, per la qual cosa es dedicà al sector de la construcció. Durant la dictadura franquista participà en el Comitè Pro-Presos i en diverses accions clandestines del moviment llibertari. També fou president del Centre Social d'Entrevías de Madrid. A finals dels anys seixanta retorna a Tarragona i després de la mort del dictador Franco, participà en la refundació de la CNT i en la creació de l'Ateneu Llibertari de Tarragona, i col·laborà en Solidaridad Obrera. Josep Maria Alomà Sanabras va morir el 9 de maig de 1993 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 2009 el seu nét, Ramon Gras Alomà, publicà la biografia Utopia, una Esperança. La Història de Josep Alomà. El 3 de desembre de 2009 s'inaugurà a Tarragona un carrer que porta el seu nom. Sos germans Pau, afusellat en 1940, i Jaume, mort a la presó en 1942, també van ser militants anarcosindicalistes.

    Josep Maria Alomà Sanabras (1909-1993)

    ***

    Foto policíaca de Hans Schmitz (1937)

    Foto policíaca de Hans Schmitz (1937)

    - Hans Schmitz: El 16 de maig de 1914 neix a Wuppertal (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Hans Schmitz. Fill d'una família llibertària; son pare, del mateix nom, era un destacat militant anarcosindicalista i juntament amb sa mare, Sophie Schmitz, eren membres de la Liga fur Mutterscutz und Soziale Famililienhygiene (Lliga per a la Protecció de les Mares i per una Família Social Higiènica), que es dedicava a fer avortaments a dones necessitades. Des de ben jovenet Hans Schimitz participà en els moviments anarquista i anarcosindicalista, d'antuvi en la Freie Jugend Morgenröte (Aurora de la Joventut Lliure), després en les Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts Anarcosindicalistes d'Alemanya) i en la Freien Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya), adherida a l'Associació Internacional del Treball (AIT), i més tard en els Schwarzen Scharen (Escamots Negres), l'organització anarquista de resposta a les agressions nazis. Estudià per a torner, però li costava trobar feina a causa de les seves idees polítiques. En 1931 participà en l'obra Staatsräson. Ein Denkmal für Sacco und Vanzetti (Raons d'Estat. Homenatge a Sacco i Vanzetti), d'Erich Müsham. En aquest mateix, quan portava la camisa negra dels Schawarzen Scharen i una navalla a la butxaca, va ser detingut. En 1933, quan el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys) arribà al poder i dissolgué els grups anarquistes i anarcosindicalistes, portava la tresoreria de les SAJD de Wuppertal. Des d'aquell moment hagué de militar en la clandestinitat i es dedicà amb els companys a boicotejar els actes i desfilades nazis, a aferrar cartells, a fer pintades i a altres activitats de resistència. També participà en el transport de perseguits polítics fins a la frontera, fent de correu amb bicicleta. En 1935 durant un enfrontament amb les Joventuts Hitlerianes, conegué Gertrud, una militant de l'organització juvenil antinazi Edelweisspiraten (Pirates Edelweiss) de Düsseldorf, que esdevingué sa companya. Fou força actiu en els grups de solidaritat amb la Revolució espanyola. L'1 d'abril de 1937 rebé la visita de la Gestapo al seu lloc de feina, però com que havia estat avisat abans, la policia no pogué trobar res que el comprometés; no obstant això, va ser condemnat a dos anys i tres mesos de presó en un judici en massa de companys llibertaris que va purgar a Herford. Un cop lliure, va ser considerat, afortunadament, «indigne per al servei militar» i retornà a la resistència enquadrat en els Edelweisspiraten. Gertrud va ser obligada a treballar en una fàbrica d'armament a Düsseldorf i tenia l'esperança que gràcies al matrimoni li fos permès traslladar-se a Wuppertal i així no haver de treballar en la indústria armamentística, però això no va succeí i en 1942, el mateix dia del seu matrimoni, Has va ser cridat a files ja que el patró de sa companya exigí que fos donat com a apte per al servei militar i així poder mantenir la seva obrera al lloc de feina. Dins de l'Exèrcit continuà amb la resistència de manera discreta, escoltant les emissions radiofòniques de l'enemic, autolesionant-se per a no anar al front, fent sabotatges a l'armament, etc. Quan acabava la guerra va ser enviat a França com a ajudant de l'encarregat del manteniment d'una bateria antiaèria de quatre canons i els seus sabotatges aconseguiren que la bateria no abatés cap avió. Després del conflicte bèl·lic s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació de Socialistes Llibertaris), organització fundada en 1945, heretera de la FAUD i adherida, com aquesta, a l'AIT. Durant la dura postguerra, lluità perquè les condicions laborals en les empreses metal·lúrgiques on treballava fossin les més adients per als obrers. A començaments dels anys noranta va ser nomenat«afiliat d'honor» de la Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures) de l'AIT. En 1993 el seu testimoni va ser recollit per Volker Hoffmann, Jörg Lange i Dieter Nelles per al documental Umsonst is dat nie. Arbeiterjugend und Nationalsozialismus in Wuppertal (Mai no és per res. Joves treballadors i nacionalsocialisme a Wuppertal), que en 2002 va ser publicat en fulletó sota el mateix títol. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a fer conferències i xerrades sobre les seves experiències. Hans Schmitz va morir el 22 de març de 2007 en un hospital de Düsseldorf (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) on tres setmanes abans havia estat ingressat. El 10 d'abril de 2007, seguint la sevaúltima voluntat, les seves cendres van ser enterrades en una tomba sense nom al cementiri de Nordfriedhof de Düsseldorf.

    Hans Schmitz (1914-2007)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El editor del Diari Menorca sigue con su batalla en contra de VOX y, por supuesto, a favor de un PP, hoy en horas bajas. Ve en VOX un peligro para el PP y, por eso, una y otra vez, desde las páginas del Diari Menorca, intenta dejar mal a VOX para así beneficiar al PP. Y no se le podrá negar empeño. Hace su trabajo a conciencia, lo intenta con ahínco y aprovecha cualquier resquicio para perjudicar a VOX y beneficiar, directa o indirectamente, al PP, todo sea para que, al menos, pueda conseguir el ansiado tercer diputado. La familia es lo primero, debe pensar.

    En su artículo de hoy habla de errores y de fracasos. Pero solo habla del PSOE, a cuenta del fracasado senador Iceta, y de VOX. De nadie más. Supongo que lo hace para que queden claras cuales son sus enfermizas obsesiones.

    Dice que fracasé en mi intento por crear un frente común en Menorca con PP y Ciudadanos. Dice que esto evidenció mi debilidad y reforzó a PP y Ciudadanos que rechazaron el ofrecimiento. Cuando, en mi opinión, lo que se evidenció es a un PP y a un Ciudadanos totalmente descolocados, incapaces de hacer un análisis razonado de la situación y encastillados en su mundo, que los hechos se empecinan en contradecir. Para Pons Fraga, buscar acuerdos es un error solo si lo propone VOX, en cambio, si lo hubiera propuesto el PP, sería una gran idea y un error no aceptarlo. Afortunadamente ya todo el mundo sabe quien es Pons Fraga, para quien trabaja y cuales son los intereses que defiende cuando escribe. A nadie extrañan, por tanto, sus desvaríos.

    El artículo de hoy de Pons Fraga está hecho para contentar al PP, que es a quien, en realidad, se debe. Su escrito, además de muy forzado, pues se nota que este día no sabía sobre lo que escribir, solo tiene un objetivo, debilitar a VOX para beneficiar al PP. Es la táctica suya en particular, y la del Diari Menorca, en general, que silencia cuanto puede las propuestas de VOX para aprovechar cualquier resquicio para escribir en su contra. En el Diari Menorca, a VOX o le sacan un breve, o le dedican un artículo en contra.

    También califica de error que VOX tuviera 24 diputados y no los 70 que algunas encuestas habían dado, como si haber obtenido 24 diputados fuera un mal resultado, después de una campaña con todo en contra, sin medios económicos y sin cobertura de los medios de comunicación. En cambio, el batacazo del PP no ha sido un error.

    Pero lo más gracioso del artículo no es que hable mal de VOX, algo habitual en el Diari Menorca y en Pons Fraga, que ve en VOX una amenaza al PP, sino que no hable de los errores bien ostensibles del PP, como el anunciar a bombo y platillo que Carlos Torrent sería el número dos en la lista del Consell, para seguidamente tenerlo que desplazar hasta el número 12, dejando al primer ciutadellenc de la lista en el número 4. Tampoco ha dicho nada del sainete del PP a cuenta del número uno de la lista al Parlament, que tenía que ser Misericordia Sugrañes y ésta ha acabado ocupando la quinta plaza, tras un estruendoso episodio de amenazas, dimes y diretes, impropio de un partido como el PP.

    Pero de esto, el editor del Diari Menorca no ha dicho, ni dirá, nada. De esto ni mu. Es lo que tiene tener un plumero enorme y que se le vea de un lado a otro de la isla.

    Y estos detalles son los que restan credibilidad al Diari Menorca. ¿Qué confianza puede dar un medio de comunicación cuando el mismo editor juega de forma tan descarada a favor del PP y en contra de VOX? Es normal, por tanto, que algunos pensemos que el Diari Menorca ha perdido toda la objetividad y prestigio que en algún momento tuvo. Sinceramente, y es mi opinión, creo que este tipo de hechos han convertido el Menorca en una caricatura de lo que fue.

    0 0
  • 05/16/19--07:16: Els llinatges mallorquins
  •  

                                                    Els llinatges mallorquins

     

          Hi ha ignorants que són intel·ligents i d'altres, d'ignorants, que sempre embullen la troca. En José Ramón Bauza està entre els de la segona categoria. Com a mostra de que és així, en unes declaracions amb motiu de la vaga dels docents, En Bauza,  volent contraposar ''mallorquí'' i català, enardit, feia una crida a conservar el llegat ''dels nostres pares i padrins'' (cosa que, segons ell, no feien els ensenyants catalanistes de Balears).  Hem de suposar que En Bauzas no podia fer referència al llegat de les mares (Per allò de ''llengua materna'') perquè la seva és forastera (En Bauzas va néixer a Madrid). En Bauzas fa com si no sabés que la repoblació de les Illes, després de la conquesta del rei En Jaume, fou amb pobladors vinguts d'arreu de la Catalunya Comtal.

     

         El títol de l'article hauria de dir ''l'alt nombre de cognoms mallorquins que coincideixen amb topònims de la Catalunya Comtal fa palès l'origen catalanesc de la població autòctona de Mallorca, Menorca i Eivissa'', títol massa llarg per navegar per la Xarxa.

     

       Per descomptat, els cognoms de topònims de ciutats i de comarques fa més

    evident la relació entre el cognom i el topònim. La gran majoria d'aquests

    cognoms són topònims de ciutats, comarques, pobles, viles i, fins i tot, de masies.

        S'ha d'entendre que, seguint la tradició, molts dels nouvinguts eren denominats

    segons el seu lloc de procedència.

       Per altra banda, es pot afirmar que els cognoms autòctons de les Illes Balears,

    majorment, són indestriables dels de la Catalunya continental, com era de

    presumir.

       El llinatge Rosselló, molt corrent a Mallorca, es correspon amb el topònim de el

    comtat de el Rosselló (a considerar que al segle XIV, el Regne de Mallorca

    comprenia Mallorca i el Rosselló. I que el Rosselló ens fou arravatat pels

    francesos, amb conxorxa amb els espanyols, al segle XVII).

       Més poc coneguda és la relació dels llinatges mallorquins amb els topònims

    d'altres comtats o comarques, com són els de Cerdà (que deriva de Cerdanya),

    Vallespir i Capcir.

       Per descomptat, la relació nominal més coneguda és la referent a les ciutats més

    grans del Principat, com es correspon amb Barceló (Referit a la ciutat o al comtat

    de Barcelona), Manresa, Mataró, Reus, Vich (referit a la ciutat de Vic), Ripoll,

    Berga, Bergues (referit a la ciutat de Berga), Rubí, Balaguer i d'altres.

       Però, en general,  aquesta relació nominal entre llinatges i topònims és mes poc

    coneguda o ignorada pels propis portadors dels cognoms. I s'ha de saber que, a un

    primer cop d'ull, són més d'un centenar  els llinatges balears de topònim de la

    Catalunya Comtal. Vegeu una llista d'aquests llinatges, llista que he fet

    improvisadament. Fa així: Alcover, Amengual  Armengol (d'Ermengol) , Blanes,

    Caldés (de Calders), Campllong, Capmany, Canyelles (Cañellas és una versió

    espúria creada per un funcionari espanyolista), Cardona, Castelló, Cervera

    (Servera és espuri), Estaràs,  Gaià (Gayá és espuri), Garau (derivat de Grau?),

    Guardiola (Gordiola és espuri), Güell,  Juncosa, Cànoves, Cantarelles, Llançà,

    Lledó (de Lladó) Llobera, Llofriu, Mates, Miravet, Morell, Moià, Monserrat (de

    Montserrat), Noguera, Perelló, Planells, Pons (de Ponç), Puigcerdà,  Puigserver

    (del santuari Mare de Déu de Puigcerver), Ramis, Tous (de Sant Martí de Tous),

    Vallès, Vendrell, Vidal (Can Vidal es troba a diversos municipis del Principat) ,

    Vilallonga (Villalonga és espuri), i molts d'altres.

     


    0 0
  • 05/16/19--09:28: Xerrada sobre sexualitat
  • L'APIMA de l'IES Mossèn Alcover organitza una xerrada sobre sexualitat a càrrec de la sexòloga Teresa Ramos.

    Moltes vegades no sabem com tractar aquest tema amb els nostres fills adolescents. Per això, tendrem durant unes hores disposarem d'una especialista que ens informarà i podrem compartir els nostres dubtes.

    Esperam que sigui del vostre interès i ens veiem dilluns 20 a les 20 H.


    0 0

    Al final de la II Guerra Mundial Jean-Paul Sartre, Roger Garaudy, Ernst Fischer, entre molts d'altres, des de posicions marxistes havien teoritzat sobre la necessitat d'un tipus de realisme allunyat tant de l'escolàstica dels crítics d'art al servei de la superstructura ideològica del capitalisme, com de les normes que a través dels servils impartia la nova burgesia "roja" que havia arribat al Poder a l'URSS exterminant els autèntics bolxevics, els anarquistes, els nacionalistes revolucionaris o, simplement, els artistes sense partit. (Miquel López Crespí)


    El Maig del 68 i la generació literària dels 70 (I)


    "En general, l'art és una expressió de la necessitat que té l'home d'una vida harmoniosa i completa, és a dir, de la seva necessitat d'aqueixos grans béns de què ha estat privat per la societat classista. Aquesta és la raó per la qual de tota obra realment creativa forma part una protesta contra la realitat sigui conscient o inconscient, activa o passiva, optimista o pessimista. Tota nova tendència artística comença amb la rebelió".

    (L.D. Trotski: Art i Política en la nostra època [1938])



    Jean-Paul Sartre

    Havíem llegit La Mare de Gorki comprada d'amagat a les golfes de qualsevol llibreria progressista de Palma o Barcelona. Contemplàvem Octubre, La Vaga, El Cuirassat Potemkim, d'amagat. Ens interessava el realisme experimental i combatiu de l'equip "Crònica" valencià (autèntics hereus de Renau), les provatures de "Criada 74" a Ciutat. Els escrits sobre literatura i art de Karl Marx, Trotski, Lenin o Raoul Vaneigem (els situacionistes francesos) anaven formant la nostra universitat d'estil. No cal dir que no ens interessava gens ni mica -de no ser per blasmar en contra seva- l'estètica i concepció del món d'Ortega i Gasset, Miquel Villalonga, Nietzsche o l'esteticisme de D'Annunzio o d'Oscar Wilde. Si avui dia diguéssim a molts dels nostres pretesos mestres de la crítica, a alguns "selectes" comissaris d'editorials nostrades o principatines, que les seves "excelses" opinions literàries, la "genialitat" de llurs pretensioses afirmacions, no deixen de ser més que esquifida filosofia feixista una mica descafeïnada per allò que l'elitisme reaccionari no està gaire ben vist, ens acusarien -ja ho han fet i ho fan sovint- de ser radicals ideòlegs del marxisme. Però en el llibre d'Adolf Hitler La meva lluita, en la pràctica imperialista i racista del III Reich hitlerià, hi havia molt d'excelsitud nietzschiana, de la teoria de l'art per l'art d'Oscar Wilde o del pansit esteticisme dannuncià, de la burda concepció dels senyors i els seus servents dient que "el meu únic compromís és amb la ploma".



    Els forns dels camps d'extermini nazis s'encenien sovint amb conceptes en contra del compromís de l'art amb el poble (la qual cosa el nazisme i el feixisme consideraven bolxevisme aplicat a l'estètica). Avantguardistes d'Alemanya, Itàlia, Espanya, de tot Europa, anaren als forns crematoris nazis juntament amb jueus, comunistes i demòcrates. La lluita per la defensa d'una cultura d'esquerres, per un realisme lligat a la necessitat de remoure la somorta societat de classes que ens oprimia, anava i va estretament lligada al combat pel progrés de la humanitat. Bertolt Brecht, al seu treball Cinc dificultats per a escriure la veritat, deixava constància d'unes normes que per a molts de nosaltres serien vàlids suggeriments a seguir davant l'aclaparador feixisme que ens dominava (els quaranta anys de dictadura burgesa sota la dominació del general Franco). Deia Brecht: "Aquell qui vol combatre la mentida i la ignorància i escriure la veritat, ha de vèncer almenys cinc dificultats. Li cal el coratge d'escriure la veritat, quan arreu l'ofeguen; la intel.ligència de descobrir-la, quan arreu l'amaguen; l'art de fer-la manejable com una arma; el judici per a triar aquells dins les mans dels quals serà eficaç; l'astúcia per a propagar-la entre ells".

    Al final de la II Guerra Mundial Jean-Paul Sartre, Roger Garaudy, Ernst Fischer, entre molts d'altres, des de posicions marxistes havien teoritzat sobre la necessitat d'un tipus de realisme allunyat tant de l'escolàstica dels crítics d'art al servei de la superstructura ideològica del capitalisme, com de les normes que a través dels servils impartia la nova burgesia "roja" que havia arribat al Poder a l'URSS exterminant els autèntics bolxevics, els anarquistes, els nacionalistes revolucionaris o, simplement, els artistes sense partit.

    Llegint i estudiant els resultats de la polèmica i de la forta lluita cultural que s'establí entre formalistes i revolucionaris a l'URSS (anys 1934-1946) ens adonàvem de les mancances i debilitats del marxisme vulgar en aquest camp. Ja molt abans de 1936 la naixent burocràcia soviètica havia anat exterminant tot allò de creatiu que hi havia dins la revolta cultural que s'esdevengué arran de la Gran Revolució del disset. Els futuristes tengueren molt mala premsa, les organitzacions del Proletkult (per un Art Proletari) foren sistemàticament atacades pels funcionaris de cultura tradicional (Jdànov) del nou sistema. De cop i volta tota la intel.lectualitat burgesa i tsarista es convertí de la nit al dia en "comunista". Però el funcionariat del tsar no era revolucionari. Isaac Deutscher i altres historiadors de la Revolució Russa expliquen que aquesta "conversió" al bolxevisme el que pretenia de debò era barrar el pas a la revolta que s'estenia en contra de la cultura reaccionària (repetides i continuades campanyes d'alfabetització posaren l'escriptura i els llibres, la música i el teatre, la poesia i la novel.la a l'abast de masses immenses fins aleshores privades del gaudi de la producció cultural de la humanitat. Sorgien fornades d'escriptors d'origen pagès i proletari que qüestionaven el poder que els intel.lectuals conservadors exercien damunt la reproducció de la ideologia dominant; les campanyes en contra de les supersticions religioses, la desaparició dels reaccionaris textos d'història o de filosofia a escoles i universitat, trasbalsaven completament el control ideològic de les classes dominants russes).

    Una aferrissada lluita d'interessos i de concepcions s'establí dins del camp de la cultura. Els nous funcionaris aturaren les experimentacions de Meyerhold en teatre (el gran director seria assassinat per Stalin en els anys quaranta); Bàbel fou sistemàticament perseguit fins a la mort; Maiakovski optà per suïcidar-se; el cineasta Eisenstein hagué de canviar radicalment tota la seva concepció del fet cinematogràfic per a poder continuar treballant (salvà la vida d'aquesta manera); en arquitectura, els constructivistes (El Lissitski), entre altres, no pogueren portar a terme les seves revolucionàries idees de modificar l'arquitectura tradicional (el piset unifamiliar, l'escola militarista, l'esbarjo gregari i de masses manipulades)... Brecht ja ens havia advertit de les dificultats en què es trobaria qui no s'inclinàs davant dels poderosos, l'artista que no volgués enganar els dèbils. Escrivia: "Naturalment, és molt difícil no inclinar-se davant els poderosos i molt profitós enganyar els dèbils. Desagradar els posseïdors vol dir renunciar a posseir. Declinar la glòria entre els poderosos significa sovint declinar tota mena de glòria".

    En el camp estrictament polític, amb l'extermini físic del trostquisme també desapareixia el component de democràcia de base del bolxevisme, tots els aspectes de lluita internacional (la concepció de revolució mundial que hi havia en el pensament original de Marx, Engels i Lenin). La revolució soviètica esdevenia en mans de Stalin un fet específicament rus oblidant l'internacionalisme congènit del pensament marxista. Cap al 1936-37, coincidint amb l'època dels grans processos de Moscou (l'extermini de la vella guàrdia bolxevic, l'afusellament -tret de Trotski que seria assassinat a l'exili- de la direcció del partit que havia fet la revolució i havia guanyat la guerra als blancs: Zinòviev, Radek, Bukharin, Rakovski, Tomski, etc), es consolidava arreu de l'URSS i quasi a tot el món el marxisme vulgar.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [17/05] Atemptat contra Regueral - «Lucha Libertaria» - París (17-05-68) - Calabresi - Paini - Chiossi - Mayo - Muela - Saña - Miras - Casado - Aldama - Moliner - Roman - Bailac - Borrás - Ibars - Clastres - Gomis - Boya - Vila - Clarà - García Sánchez - Cuello - Porto - Vimes

    Anarcoefemèrides del 17 de maig

    Esdeveniments

    L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, segons el diari madrileny "La Correspondencia de España" del 18 de maig 1923

    L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923

    - Atemptat contra Fernando González Regueral: El 17 de maig de 1923, al carrer Cervantes de Lleó (Castella, Espanya), durant la celebració de la Festa Major, l'exgovernador de Biscaia, el tinent coronel Fernando González Regueral --un dels responsables del pistolerisme patronal i de la ferotge repressió contra la classe obrera de començaments dels anys vint, i membre del Partit Conservador-- és assassinat a trets quan sortia del Teatre Principal de veure la sarsuela El rey que rabió i es dirigia a ca seva. L'autoria d'aquest assassinat mai no es va saber, encara que la policia sospità dels anarquistes Gregorio Suberviola Baigorri (Toribio Soberviola o Torinto) i Antonio el Toto, membres del grup d'acció anarquista «Los Solidarios»; Laurentino Tejerina Marcos va ser detingut, però no va ser processat per manca de proves. Els activistes van aconseguir fugir del lloc dels fets malgrat la presència de nombrosos guardaespatlles i policies.

    Atemptat contra Fernando González Regueral (17 de maig de 1923)

    ***

    Capçaleres de "Lucha Libertaria" i de "Voluntad"

    Capçaleres de Lucha Libertaria i de Voluntad

    - SurtLucha Libertaria: El 17 de maig de 1957 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic mensual Lucha Libertaria. Órgano de la Federación Anarquista Uruguaya. Aquesta federació va ser creada l'octubre de 1956 i va participar en l'edició del periòdic, Voluntad; de fet el primer exemplar de Lucha Libertaria portarà el número 171, ja que en realitatés el mateix periòdic amb nom distint. Avui en dia encara es publica.

    ***

    Les fàbriques pels obrers

    Les fàbriques pels obrers

    - París (17-05-68): El 17 de maig de 1968 la vaga s'escampa per tota França. Els obrers comencen les seves accions sense previ avís i ocupen les seves fàbriques arreu (Berliet, Rhodiaceta, Rhône-Poulenc, SNECMA... Exigeixen «els nostres 1.000 francs, ni un més; les nostres 40 hores, ni una menys». A París, el metro entra en vaga, començant per la línia 2. A les 14 hores, l'assemblea general de la Sorbona decideix fer una altra marxa a Billancourt a partir de les 17 hores. La Confederació General del Treball (CGT) reacciona tot d'una i difon un pamflet a la Sorbona abans de les 16 hores «desaconsellat enèrgicament» que es mantingui la iniciativa, considerada una «ingerència externa»; els estudiants, però, decideixen marxar de tota manera. A Billancourt, malgrat la pressió de la CGT, hi ha molts d'obrers esperant-los. Un cartell a la porta de la fàbrica els posa en guàrdia: «Joves treballadors, hi ha elements revolucionaris que intenten suscitar la divisió en les nostres files per debilitar-nos. Aquests extremistes no són més que agents de la burgesia, que fins i tot reben grans recompenses de l'empresariat.» El festival de cinema de Canes s'ha inaugurat, encara que el ministre Georges Gorse no ha pogut assistir a la cerimònia. A París els alumnes de l'escola de cinema de la rue Vaugirard l'han ocupat. Avui es celebrarà l'Assemblea Nacional del Cinema Francès; convoquen«tots els realitzadors, productors, distribuïdors, actors, periodistes i membres del jurat presents a Canes a oposar-se, en col·laboració amb els seus homòlegs estrangers i amb els mitjans al seu abast, a la continuació del festival». El festival és al carrer. La convocatòria de manifestació davant de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) convocada pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts), pel «Moviment del 22 de març», per la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i pel Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup), per protestar pel tractament informatiu dels esdeveniments --els noticiaris televisius només dediquen un minut i mig a la insurrecció estudiantil mentre que la ràdio no parla d'altra cosa--, patirà un canvi. Quan els estudiants, amb el suport dels tècnics i dels periodistes, decideixen manifestar-se pel control de l'ORTF pels seus treballadors i pel dret a la informació, el Partit Comunista Francès (PCF) avisa els obrers i la joventut perquè no caigui en aquesta«provocació». La CGT pressionarà la UNEF perquè desconvoqui la manifestació per«irresponsable». Finalment es comunica una nota: «Després de la convocatòria de la manifestació davant l'ORTF d'aquesta tarda, i sota la pressió del personal de l'ORTF, hem aconseguit l'aparició en televisió dels responsables del moviment estudiantil i universitari. Així doncs, transformem la nostra convocatòria de manifestació d'aquesta tarda davant l'ORTF en una crida a un suport concret a les lluites obreres.» No es produirà la temuda ocupació salvatge de l'ORTF, però durant una hora Sauvageot, Geismar i Cohn-Bendit parlaran en la televisió en directe amb tres periodistes de dretes. Malauradament per al govern, que esperava un efecte contrari, els estudiants surten ben parats del debat televisiu. Immediatament el primer ministre parlarà després dels revoltosos en un programa en diferit que resultarà contraproduent; el directe va guanyar al diferit. En acabar el dia, França compta amb més de 600.000 obrers en vaga.

    ***

    Notícia de l'assassinat de Calabresi

    Notícia de l'assassinat de Calabresi

    - Atemptat contra Luigi Calabresi: El 17 de maig de 1972, a les 9.15 del matí, és assassinat de dos trets davant ca seva, al carrer Cherubini de Milà (Llombardia, Itàlia), el comissari de policia Luigi Calabresi, responsable de la mort del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli el 15 de desembre de 1969. Tres militants d'extrema esquerra, Adriano Sofri, Giorgio Pietrostefani i Ovidio Bompressi seran condemnats l'11 de novembre de 1995 per aquest atemptat a 22 anys de presó, malgrat les seves declaracions d'innocència i l'absència de proves que els incriminin.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Adelino Paini

    Adelino Paini

    - Adelino Paini: El 17 de maig de 1888 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Adelino Paini, conegut sota diversos pseudònims, com ara Dino,Pinoto, Pinotto i Carégä. Sos pares es deien Giuseppe Paini i Caralina Allodi. Només estudià els primers cursos de primària i de ben jovenet entrà a formar part dels ambients anarquistes, subversius i marginals dels subproletariat. El novembre de 1903 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) per un delicte contra la «seguretat pública» i enviat a Parma amb residència obligatòria. El febrer de 1904, arran d'una violenta discussió amb un sacerdot, va ser denunciat per «ús de la violència, amenaces i ultratges» contra els guàrdies que el detingueren. Participà activament en la vaga general del setembre de 1904 i en el Primer de Maig de 1906. En aquests anys freqüentà els anarquistes Emilio Moranti i Odoardo Alfieri i, a més de ser fitxat com a anarquista, patí diverses condemnes per delictes comuns. L'octubre de 1908 va ser enrolat en la Infanteria, però l'abril de l'any següent desertà. Refugiat a Suïssa, va ser expulsat i, detingut a la frontera el maig de 1909, va ser reclòs un any en una presó militar. En acabar la pena, va ser retornat al seu regiment, però el gener de 1912 va ser llicenciat perquè patia una «psiconeurosi histericoepilèptica». El febrer de 1913 era a Niça (País Niçard, Occitània), però poc després es traslladà a Savona (Ligúria, Itàlia) per a treballar a la fàbrica de sabates Ferretti. Posteriorment entrà a formar part del grup anarquista«Pietro Gori», amb Lorenzo Gamba, Giuseppe De Ceglie, Giuseppe Segatta, Umberto Marzocchi i altres. En 1920 retornà a Parma i el novembre de 1921 de bell nou a Savona. En 1924, amb Umberto Marzocchi, s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). En aquestaèpoca va ser inscrit com a anarquista en el «Registre de Fronteres». En 1926 s'establí a París (França) on freqüentà els cercles d'exiliats antifeixistes italians i l'any següent s'instal·là a Versalles (Illa de França, França). El novembre de 1930 el trobem a Brussel·les (Bèlgica) militant força activament en un grup anarquistes d'emigrats italians, juntament amb Mario Mantovani, Eugenio Nastini, Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli i Celso Bendanti, entre d'altres. En aquesta època, segons la policia, va ser acusat per alguns membres del seu grup de no haver ajudat suficientment Michele Schirru en el seu pla d'atemptar en 1931 contra Benito Mussolini. En 1932 un informe del Ministeri de l'Interior el considerava «particularment perillós» per la seva activitat i va ser inscrit en el «Butlletí de Recerca» i el juny d'aquell any el seu nom apareix com a «terrorista» en la llista de«subversius residents a l'estranger». El febrer de 1935 forma part, com a un dels seus exponents màxims, del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) de Brussel·les. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El març de 1936 s'adherí al grup anarquista «Pensée et Action» de Brussel·les, al voltant de Hem Day. El desembre de 1936 viatjà a Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937, després de fugir d'Espanya arran dels «Fets de Maig» d'aquell any, el trobem de bell nou a París. El juliol de 1941 va ser detingut per la policia alemanya i enviat al camp de concentració de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), on va ser testimoni de la mort de Leonida Mastrodicasa. El 16 de març de 1942 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes; jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on aconseguí fugir el desembre d'aquell any i retornar a Parma. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment anarquista de la seva ciutat i es mostrà tot l'actiu que la seva mala salut li va permetre. Adelino Paini va morir el 26 de maig de 1950 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al cementiri Della Villetta de la ciutat.

    Adelino Paini (1888-1950)

    ***

    Vincenzo Chiossi

    Vincenzo Chiossi

    - Vincenzo Chiossi: El 17 de maig de 1893 neix a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Vincenzo Chiossi. Sos pares es deien Olivo Chiossi i Luisa Albarani. Mecànic de professió, s'acostà al moviment anarquista en la primera meitat de la dècada dels deu, juntament amb son germà Umberto Chiossi, que en 1908 esdevingué secretari de la Lliga de Paletes de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Va ser acusat de «pertorbació de serveis religiosos», però va ser absolt. Participà, en representació del Grup Revolucionari de Mòdena, en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya, que se celebrà el 31 de desembre de 1916 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). Quan la Gran Guerra va ser cridat a files i es va llicenciar amb el grau de sergent del 158 Regiment d'Infanteria i amb una medalla de bronzo al valor militar. Després del conflicte bèl·lic es mostrà força actiu en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i en la Cambra del Treball Sindicalista, de la qual fou membre del seu consell executiu. A començament de 1920 emprengué una gira propagandística pel Vèneto i el maig d'aquell any fou un dels organitzadors del robatori de metralladores efectuat pels anarquistes de Mòdena per a defensar-se en les manifestacions obreres després de la matança del 7 d'abril d'aquell any en aquella ciutat. Detingut amb altres 28 destacats militants de la FCA i de la Cambra del Treball Sindicalista, va ser jutjat i condemnat a dos anys i sis mesos de presó. Un cop lliure després de complir la pena, fou un més actius reorganitzadors del moviment anarquista i de la Unió Sindical Italiana (USI) de Mòdena. Després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti en 1924, promogué el maig d'aquell any la constitució d'un Grup Juvenil Anarquista al barri de la Madonnina de Mòdena, que arreplegà 17 companys. Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 participà, amb Giuseppe Luppi, en el Congrés de l'USI clandestí de Gènova (Ligúria, Itàlia), on es va proposar la reorganització del moviment sindicalista d'orientació revolucionària. El 24 de novembre de 1926 va ser condemnat a cinc anys de confinament, que posteriorment van ser reduïts a dos, que purgà a l'illa de Lipari. Intentà en diferents ocasions tornar a casa, amb repetides peticions a Benito Mussolini, havent deixat la seva esposa i sa mare sense cap sosteniment. Al seu favor intervingué, cosa força rara, fins i tot l'empresa Barbieri de Mòdena en la qual treballava. Quan pogué retornar a Mòdena, restà contínuament vigilat, però no desenvolupà cap activitat política. En l'empresa Barbieri esdevingué capatàs i expressà lliurement les seves idees llibertàries, afavorint la presa de consciència antifeixista en alguns joves obrers. En 1934 son germà Umberto encara era secretari del Sindicat de Paletes de Mòdena i segons el prefecte de policia calia vigilar-lo ja que encara militava en el moviment anarquista. Quan la caiguda del feixisme Vincenzo s'encarregà de la reorganització del sector sindical en el Comitè «Itàlia Lliure», nascut el 28 de juliol de 1943, i que estava compost també per Carlo Baroni, Confucio Basaglia, Luigi Benedetti, Gaetano Bertelli, Aurelio Ferrari, Albano Franchini, Odoardo Francia, Oberdan Golfieri, Bruno Lusvardi, Ennio Pacchioni, Gino Sintini i Arnaldo Zanuccoli. Durant la lluita partisana col·labora amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) provincial, assumint tasques delicades, relacionant-se amb exsindicalistes revolucionaris, com ara Nicola Vecchi. En 1945 participà, en representació del corrent anarcosindicalista, en les reunions clandestines que crearen la Cambra Confederal del Treball Unitària. Després de l'Alliberament, amb Aladino Benetti, fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball. Mesos després esdevingué director de l'Oficina Provincial del Treball i s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI). Vincenzo Chiossi va morir el 26 de maig de 1950 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Pablo Mayo Mayo

    Pablo Mayo Mayo

    - Pablo Mayo Mayo: El 17 de maig de 1899 neix a Uztárroz (Sangüesa, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Pablo Mayo Mayo –el segon llinatge a vegades citat erròniament Maya. Sos pares es deien Santiago Mayo, llaurador, i Juliana Mayo. El desembre de 1919 va ser expulsat de França i el 23 de novembre de 1922 va ser jutjat per l'Audiència Provincial d'Osca (Aragó, Espanya) per contraban. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri d'Horta. Pintor de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre dels grups d'acció, va ser detingut en diverses ocasions (sabotatges, possessió d'armes i explosius, etc.). També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Empresonat a començament de 1931, l'abril d'aquell any va escriure, amb altres companys, una carta de protesta des de la presó que va ser publicada per Solidaridad Obrera. Un cop lliure, va ser detingut l'1 de maig de 1931 durant la manifestació a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i tancat a la Presó Model de Barcelona. Processat per la seva participació en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat i del Cardoner del gener de 1932, va ser empresonat governativament i el febrer d'aquell any va ser deportat des de Barcelona cap a Bata (Guinea) amb el vapor Buenos Aires, juntament amb molts altres companys. Finalment acabà deportat a Villa Cisneros (actual Dakhla, Sàhara Occidental), on va romandre fins agost de 1932. El maig de 1933 va ser detingut per una reunió clandestina a Barcelona i el juliol d'aquell any per coaccionar un obrer pintor a abandonar la feina durant la vaga de la construcció. El 18 de març de 1935 el seu domicili de les «Cases Barates» de Can Tunis va ser escorcollat i es va trobar un immens arsenal d'armament i d'explosius, a més de nombrosa documentació orgànica de la CNT i de la FAI. Detingut per aquests fets, el 18 de juny de 1935 va ser jutjat per un Tribunal d'Urgència, amb Juan Bueno Hernández, per «tinença il·lícita d'armes i municions»; defensat per Eduardo Barriobero y Herrán, va ser condemnat a sis anys, vuit mesos i un dia de presó, mentre que Juan Bueno Hernández va ser absolt. El 24 de juliol de 1935 va ser jutjat amb altres companys per un atracament a la Fàbrica Anís Morera, però el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Necrològica de Víctor Muela Íñiguez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'1 de març de 1983

    Necrològica de Víctor Muela Íñiguez apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 de març de 1983

    - Víctor MuelaÍñiguez: El 17 de maig de 1899 neix a Soto en Cameros (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Víctor MuelaÍñiguez. Sos pares es deien Dionisio Muela i IsabelÍñiguez. El juliol de 1915 va ser multat a Logronyo (La Rioja, Espanya) amb 25 pessetes, juntament amb Rafael Ocio Leza, per«escàndol». El 14 de febrer de 1916 va ser detingut, juntament amb Fernando García Martínez, quan intentava penetrar en un magatzem d'ultramarins del carrer de Boterías de Logronyo. El 17 de novembre de 1916 va ser jutjat, juntament amb altres, en consell de guerra a la caserna del Regiment de Cantàbria de Logronyo i a finals de novembre d'aquell any va ser empresonat governativament 15 dies «per deambular sense ofici ni benefici». El 20 de gener de 1917 va ser detingut a Calahorra (La Rioja, Espanya) quan intentava robar en una fàbrica de conserves. El 8 de juny de 1917 va ser condemnat per l'Audiència de Logronyo a 200 pessetes de multa per robatori. Començà a militar en el Sindicat de Cambrers de Saragossa (Aragó, Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment en el Sindicat del Transport i Comunicacions de Barcelona (Catalunya) de la CNT. El 13 de desembre de 1934 va ser detingut a Barcelona, juntament amb els confederals Ramón Mulero Martínez i Agapito Martínez González, per assistir a una reunió del Ple de la Federació Local dels Sindicats Únics. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer en la construcció a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i continuà militant en la CNT. Amb Joaquím Bassons Viñas s'encarregà del Sindicat del Transport i Comunicacions de Barcelona de la CNT en l'exili. En elsúltims anys de sa vida formà part del Sindicat d'Oficis Diversos de Castres de la CNT. Sa companya fou María Domínguez. Víctor Muela Íñiguez va morir el 6 de gener --algunes fonts citen erròniament el 10 de gener-- de 1983 a Castres (Llenguadoc, Occitània).

    *** 

    Joan Saña Magrinyà

    Joan Saña Magrinyà

    - Joan Saña Magrinyà: El 17 de maig de 1899 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà –el segon llinatge sovint castellanitzat per Magriñá. De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní«Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Joan Saña Magrinyà va morir el 9 de febrer de 1992 a Barcelona (Catalunya). Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari.

    ***

    Necrològica de José Miras Asencio apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 25 de febrer de 1968

    Necrològica de José Miras Asencio apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de febrer de 1968

    - José Miras Asencio: El 17 de maig de 1903 neix aÁguilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Miras Asencio. Sos pares es deien Domingo Miras i Luisa Asencio. Quan era adolescent emigrà a Catalunya. Instal·lat a Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica durant la guerra i la Revolució. En 1938 formà part, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de Montcada i Reixac, amb Pedro Contreras Ortega, Francisco Carreño Villar, José Martí Maimó (alcalde), Antoni Monreal Villalva i Josep Mulet Mir. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Briva la Galharda de la CNT. Sa companya fou Catalina López Hernández. José Miras Asencio va morir el 18 de novembre de 1967 al seu domicili de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

    ***

    Necrològica de Jorge Casado Meler apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 15 de setembre de 1992

    Necrològica de Jorge Casado apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de setembre de 1992

    - Jorge Casado Meler: El 17 de maig de 1904 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Jorge Casado Meler, conegut com Jorge de Soladas. Sos pares es deien José Casado i Isidora Meler. El petit de quatre germans, tots militants confederals, emigrà d'antuvi a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on vivia una germana, i després a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta, arran del moviment insurreccional a Aragó, quan quatre companys d'Albalat de Cinca estaven empresonats a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent), els visità a la presó per a lliurar-les el resultat d'una col·lecta popular realitzada a Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després treballà com a obrer agrícola en una granja i aconseguí poder reunir-se amb sa família –estava casat amb Asunción Hernández Gil. Després de la II Guerra Mundial fou un dels reorganitzadors de la CNT en el exili a la Borgonya i milità en la Federació Local de Perigús de la CNT. Sa companya fou Asunción Hernández Gil (María de Tonio), també militant confederal. Jorge Casado Meler va morir el 3 de juny de 1992 a Perigús (Poitou-Charentes, França).

    ***

    Necrològica de Pablo Aldama Martínez apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" de l'11 d'abril de 1963

    Necrològica de Pedro Aldama Martínez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 d'abril de 1963

    - Pablo Aldama Martínez: El 17 de maig de 1908 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Aldama Martínez –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Pedro. Sos pares es deien Eleuterio Aldama i Salustiana Martínez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a La Rioja, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Galhac, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat i fou membre del seu Comitè Local, encarregant-se de la distribució de la premsa llibertària i de la propaganda. Pablo Aldama Martínez va morir el 17 de març de 1963 al seu domicili de Galhac (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Necrològica de Juventí Moliner Barreda apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 de juliol de 1968

    Necrològica de Juventí Moliner Barreda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de juliol de 1968

    - Juventí Moliner Barreda: El 17 de maig de 1912 neix a Culla (Alt Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Juventí Moliner Barreda. Sos pares es deien Josep Domènec Moliner i Maria Barreda. A finals de la dictadura de Primo de Rivera s'instal·là a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en les columnes confederals al front d'Aragó i després en l'operació, frustrada, de reconquista de Mallorca. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Vernet. Després s'instal·là a Acs, on treballà de fuster i milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Marcelle Françoise Jeanne Barrére. Juventí Moliner Barreda va morir el 28 de febrer de 1968 al seu domicili d'Acs (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat embolicat amb la bandera roja i negra.  

    ***

    Ernest Roman Alfonso

    Ernest Roman Alfonso

    - Ernest Roman Alfonso: El 17 de maig de 1912 neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Ernest Roman Alfonso, que va fer servir el pseudònim Ibero. Era fill de l'empresari Pere Roman Deltell, constructor de la plaça de bous Monòver i fundador de la fàbrica de vímet «Roman», i de Francesca Alfonso Crespo, i tingué quatre germans (Francesca, Joaquim, Pere i Caritat). Durant els anys de la II República espanyola milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1934 es casà amb Emília Albert Corbí, amb qui tingué una filla, Mireia Roman Albert. Quan la Revolució espanyola, des del 15 d'octubre de 1936, fou membre del Consell Municipal d'Administració Monòver i el 3 de març de 1937 va ser nomenat primer tinent d'alcalde del citat ajuntament. En 1937 col·laborà en el periòdicCrisol sota el pseudònim Ibero. Fou membre destacat de la Cooperativa de Producció i Consum«Universo», creada a finals de 1937. El 30 de gener de 1938, amb els altres membres de la CNT, abandonà el Consell Municipal d'Administració de Monòver. Detingut al final de la guerra per les tropes franquistes, va ser empresonat. Ernest Roman Alfonso va ser afusellat el 12 de febrer de 1940 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

    Ernest Roman Alfonso (1912-1940)

    ***

    Alfonso Bailac Asín

    Alfonso Bailac Asín

    - Alfonso Bailac Asín: El 17 de maig de 1914 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Bailac Asín. Sos pares es deien Domingo Bailac Viver i Dolores Asín Figols. Fill d'una família anarquista, abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936 vivia amb sos pares al carrer Collado de Massalió. Llaurador d'ofici, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la Revolució participà en les col·lectivitats del seu poble. El 9 d'agost de 1936 marxà com a voluntari al front amb la «Columna Hiario Zamora», que posteriorment s'integrà en la«Columna Sud-Ebre» («Columna Ortiz»); amb la militarització de les milícies passà al III Batalló de la II Companyia del I Regiment de la I Brigada de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Va lluitar en diferents fronts fins al final de la guerra. Apressat per les tropes franquistes, va ser empresonat, jutjat en consell de guerra i condemnat per«adhesió a la rebel·lió». Després d'un temps al 94 Batalló Disciplinari de Treballadors Penats, entre el 24 de gener de 1939 i el març de 1940 va estar empresonat a Oviedo (Astúries, Espanya), entre el 7 de març de 1940 i el 28 de juliol de 1941 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i entre aquesta última data i el 5 d'agost de 1942 a Saragossa (Aragó, Espanya). A la Presó Provincial de Saragossa Alfonso Bailac Asín va emmalaltir de tuberculosi pulmonar i va ser traslladat el 5 d'agost de 1942 a la infermeria de camp de concentració de San Juan de Mozarrifar de Saragossa, on va morir el 21 de maig de 1943.

    ***

    José Borrás Cascarosa

    José Borrás Cascarosa

    - José Borrás Cascarosa: El 17 de maig de 1916 neix a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Borrás Cascarosa. Nascut en una família pagesa radical socialista, va anar a escola fins als nou anys. Adherit a les Joventuts del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), en 1931 va abandonar aquest grup per acostar-se a les idees llibertàries, que defensarà totalment a partir de 1933. En 1934 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A començaments de 1936, amb Pes, Peralta i Francisco Martínez, va fundar la CNT de Monegrillo, de la qual serà secretari. Quan va esclatar la guerra es va enrolar en la Columna Durruti, on va representar Monegrillo en el Comitè de Defensa de Pina de Ebro. Va defensar les tesis anarquistes radicals i va començar a escriure en Cultura y Acción i en Titán. El febrer de 1937 va ser nomenat delegat de Pina de Ebro en el Congrés Regional de Col·lectivitats a Casp i va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de Col·lectivitats de Pina, amb residència a La Almoda. Més tard serà nomenat secretari del Consell Comarcal de Col·lectivitats, càrrec que ocuparà fins a la repressió estalinista de 1937. Després de la destrucció de les col·lectivitats per Enrique Líster, es va reintegrar en la 119 Brigada de la XXVI Divisió en la unitat de transmissions, on va fer tasques de propaganda en els grups culturals de l'FIJL. Després de participar en la campanya de Catalunya, va passar a França, on va ser internat als camps de Vernet i de Sèt-fonts; després va fer feines al camp a prop de Chateaudun i de Saint-Claude. Arran de l'entrada de les tropes alemanyes a França, va marxar a Bordeus, Tolosa i l'Arieja, on va participar en la reorganització de la CNT, en la preparació de passis clandestins de la frontera i en la resistència antinazi amb la xarxa de Francisco Ponzán Vidal. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari departamental de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'FIJL, a més de redactor del butlletí Sembrador. Va defensar les tesis ortodoxes com a delegat de Varilhes en el Congrés de la CNT de París de maig de 1945. El novembre de 1946 va ser nomenat membre de la Permanent de la CNT de l'Arieja --que reagrupava 21 federacions local amb 1.000 adherits--, lloc que ocuparà fins al novembre de 1948. Entre 1952 i 1959 va ser secretari de l'FIJL en l'Exili i director del seu òrgan d'expressió Ruta. En 1955 va ser membre del Secretariat Intercontinental (SI), reemplaçant el dimissionari Morales Guzmán, en el càrrec de secretari de Cultura i Propaganda. En diverses ocasions serà elegit membre del SI (1958, 1960-1961), alhora que membre de la Comissió de Relacions de la Regional Aragón, Rioja i Navarra en l'Exili. Va participar en la major part dels congressos i plens de l'Exili i va representar la CNT entre el 25 i el 27 d'agost de 1958 en el X Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Tolosa. En 1969, casat amb la francesa Yvonne Bertrand, amb qui tindrà tres infants, va obtenir la nacionalitat francesa i viatjà per primer cop a la Península des del final de la guerra civil. L'agost de 1969, arran d'un ple a Bordeus, va ser exclòs de la CNT. Adherit en els Grups de Presència Confederal, va editar el periòdic Frente Libertario. També va ser membre de l'«Amicale de la XXVI Divisió» i col·laborà en el seu butlletí. Després de la mort de Franco es va afiliar al Partit Socialista Francès. Entre les seves obres podem destacar El movimiento libertario ante el problema español (1946), La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975) (1975, amb altres), Políticas de los exiliados españoles (1976), El sindicalismo español en la encricijada (1976), Une certaine idée de l'Europe (1980), Aragón en la revolución española (1983), Histoire de Mauthausen: les cinq années de deportation des républicains espagnols (1989), España (1900-1936): las causas de la Guerra Civil (1993), Del radical socialismo al socialismo radical y libertario: memorias de un libertario (1998), Reflexiones en torno a la actual situación española, etc. Va fer servir diversos pseudònims, com ara José Cantaclaro, Jacinto Barrera, Sergio o Sergio Mendoza. José Borrás Cascarosa va morir el 5 de desembre de 2002 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Dámaso Ibars

    Dámaso Ibars

    - Dámaso Ibars: El 17 de maig de 1916 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Dámaso Ibars, conegut com El Maño del Cuento. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Després de la militarització de les milícies continuà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola combatent al front de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà en els batallons per lluitar contra els alemanys. Durant la primavera de 1940 va caure presoner a Épinal (Lorena, França) i va ser internat en un Stalag. El 27 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on rebé el malnom d'El Maño del Cuento. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 va ser repatriat a França. Instal·lat a Tours (Centre, França), fundà una família i milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Dámaso Ibars va morir el 17 de gener de 1976 a Tours (Centre, França).

    ***

    Pierre Clastres

    Pierre Clastres

    - Pierre Clastres: El 17 de maig de 1934 neix a París (França) l'antropòleg, etnòleg i pensador anarquista Pierre Clastres. D'estudiant milità en la Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) i es va veure força influenciat pel marxisme antiestalinista de la revista Socialisme ou Barbarie (1949-1967). En 1977, quan participà en la fundació de la revista Libre, juntament amb Miguel Abensour, Cornelius Castoriadis, Marcel Gauchet, Claude Lefort, Maurice Luciani i altres, trobà molts dels antics membres de Socialisme ou Barbarie. Després d'estudiar filosofia, s'interessà, sota la influència de Claude Lévi-Strauss i Alfred Métraux, per l'antropologia americanista. També es va veure força influenciat pel Discours de la servitude volontaireou le Contr'un, queÉtienne de La Boétie redactà en 1549 i que s'edità pòstumament en 1576, que sempre reivindicà i el qual cità nombroses vegades en els seus textos antropològics. Realitzà nombrosos estudis antropològics de camp, com ara amb els indis guaranís al Paraguai (1963 i 1965); amb els txulupís al Gran Chaco (1966 i 1968); amb els yanomami a la selva brasilera (1970), amb son col·lega Jacques Lizot; i amb els guaranís al Brasil (1974). En 1968 participà activament en els fets de«Maig del 68». En 1974 va entrar com a investigador al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional d'Investigacions Científiques) i publicà el seu recull d'assaigs La société contre l'État. Recherches d'anthropologie politique, la seva obra més coneguda i admirada. Les seves crítiques a l'estructuralisme i a Claude Lévi-Strauss, sobretot pel concepte que aquest té sobre la guerra com a resultat del fracàs de l'intercanvi en les societats«sense història» o«primitives», el portà a abandonar el Laboratori d'Antropologia Social del Col·legi de França. En 1975 va ser nomenat director d'Estudis a la Secció V de l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Alts Estudis) de París. Pierre Clastres va morir el 29 de juliol de 1977 en un accident automobilístic a Gabriac (Guiana, Occitània) deixant una obra inacabada i nombrosos textos inèdits i dispersos. Cal citar, entre les seves obres més importants, moltes d'elles pòstumes, Chronique des indiens Guayaki (1972), Le grand parler. Mythes et chants sacrés des indiens guarani (1974), Archéologie de la violence. La guerre dans les sociétés primitives (1977), Les marxistes et leur anthropologie (1978), Recherches d'anthropologie politique (1980),Mythologie des indiens chulupi (1992), etc. Els seus estudis sobre la guerra, l'aversió a qualsevol tipus de divisió social i d'acumulació de poder, el no-poder del cap tribal, etc., en les «societats primitives» --societats sense Estat, ni fe, ni llei, ni rei-- són fonamentals per entendre el que s'ha vingut a nomenar «antropologia anarquista».

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0


    0 0

    [18/05] Cincinnati Time Store - «El Perseguido» - «Germinal» -«Proa» - Manifestació anarquista - París (18-05-68) - Míting confederal - Bertini - Cepeda - Pelletier - Damiani - Féchant - Arondel - Mato - Sempere - Haywood - Casteu - Fontcuberta - Poblador - González Entrialgo - Lashortes - Dorlet - Torrelles - Romiti - Laborit - Muñoz Congost - Céspedes

    Anarcoefemèrides del 18 de maig

    Esdeveniments

    Bitllets de treball del Cincinnati Time Store

    Bitllets de treball del Cincinnati Time Store

    - Inauguració del Cincinnati Time Store: El 18 de maig de 1927, a Cincinnati (Ohio, EUA), Josiah Warren (1798-1874), considerat el primer anarquista individualista americà, inaugura el primer Time Store (Magatzem del Temps), on posarà en pràctica les seves idees econòmiques basades en la teoria del valor-treball i del comerç just. En aquesta botiga minorista, els articles són venuts al seu preu real, en funció del temps de treball que s'ha necessitat per realitzar-se i vendre’s; els intercanvis eviten la moneda capitalista americana i es porten a terme amb labor notes (bitllets de treball). Aquest reeixit experiment durarà fins a maig de 1830, quan Warren portarà aquesta idea a la comunitat New Harmony entre 1842 i 1847. El Cincinnati Time Store serà la primera experiència mutualista de la història, però Warren també serà el primer editor del primer periòdic netament anarquista, The Peaceful Revolutionist (El revolucionari pacifista), publicat el gener de 1833. Warren va adoptar la teoria del valor-treball segons la qual el valor d’un producte és la suma de l’esforç realitzat en produir-lo o adquirir-lo, i conseqüentment no era ètic carregar un bé amb un preu més alt que el del cost assumit pel venedor quan l’introdueix en el mercat; en definitiva, s’oposava als guanys. Warren va resumir aquesta política en la frase: «El cost és el límit del preu.» I, creient en la feina com el cost bàsic de les coses, va sostenir que a igual quantitat de feina naturalment rebria igual compensació material. Es va plantejar examinar si les seves teories podien ser posades en pràctica establint la seva«botiga de treball per treball». Si el seu experiment reeixia, el pla era establir diverses colònies on tots els participants acceptessin usar«el cost com a límit del preu» en totes les seves transaccions econòmiques, esperant que tota la societat eventualment adoptés aquest precepte en tots els assumptes econòmics. A la botiga, els consumidors podien comprar béns amb«bitllets de treball», que representen un conveni per exercir una feina. Els articles de la botiga s’apujaren inicialment un 7% per comptar el treball requerit per introduir-los en el mercat amb el preu incrementat segons el temps que un consumidor gasta amb el botiguer, mesurat amb un comptador de temps; després aquesta apujada va ser reduïda a 4%. El blat de moro va ser usat com regla (12 lliures de blat per hora de feina). El resultat d’aquest sistema va ser que ningú no va poder-se lucrar de la feina dels altres; tot individu rebia el producte complet de la seva feina. Es van fer ajustaments per la dificultat i els desacords sobre la consideració de l’esforç realitzat, ja que aquest temps no va ser l’únic factor pres en compte. Warren també va posar pissarres a la paret on les persones podien publicar quina mena de serveis buscaven o quins venien perquè altres poguessin respondre, i comerciar entre ells usant«bitllets de treball». Després d’un difícil període inicial, la botiga va demostrar ser força reeixida. Els béns de Warren van ser molt més barats que els de la competència, encara que va insistir que no volia posar les altres botigues fora de mercat. Altra botiga veïna es va adherir als mètodes de Warren. El fet que els preus dels béns apugessin el consum amb Warren, la majoria de vegades, va donar com a resultat transaccions molt eficients. Warren va dir que estava fent més negocis en una hora que en un negoci normal en un dia, motiu pel qual tancava la botiga part del dia per descansar. Encara que el magatzem va ser unèxit, el problema de considerar el mateix temps de feina per diferents dificultats de feina va ser una gran preocupació per a Warren, que no estava disposat a reconciliar el mètode subjectiu per determinar el valor de les coses amb les seves teories que no fos altra que confiar que el judici individual. Les idees de Warren han tingut una gran influència en el «comerç just».

    ***

    Capçalera d'"El Perseguido"

    Capçalera d'El Perseguido

    - Surt El Perseguido: El 18 de maig de 1890 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic anarquista clandestí El Perseguido. Periódico comunista-anárquico. Va ser publicat pel grup Los Deseredados, format per llibertaris espanyols, principalment, argentins i alguns francesos (Gregori Inglán Lafarga, Rafael Roca, Manuel Reguera, Beltrán Cosini, Fortunato Serantoni, Ingla Lafargue, Cerambide, B. Salheens, S. Requena, J. Roux, Ragazini, Pierre Quiroule, Alex Sadier). La publicació tindrà una certa influència entre els treballadors europeus emigrats i era partidària de la«propaganda pel fet», publicant lloances quan es produïen atemptats i realitzant col·lectes per a les famílies dels anarquistes repressaliats, com ara Paulí Pallàs. Estava en contra de qualsevol forma d’associació llibertària organitzada (comissions, reglaments, federació, confederació, sindicat,«partit anarquista»...) tot reivindicant el «grup d’afinitat» sota el principi ideològic que «l’anarquismeés específicament inorganitzable»; també va rebutjar de manera taxativa els plantejaments anarcocol·lectivistes. Va ser dirigit per Rafael Roca i per l’ebanista català Gregori Inglán Lafarga, i entre els seus col·laboradors va tenir a Pierre Quiroule. A Xile es va distribuir i va tenir una gran acollida. Malgrat ser un periòdic clandestí la difusió del qual era molt perillosa, va passar d’un tiratge inicial de 1.000 exemplars a 1.700 en el número 26 i a 2.000 a partir del 36, per acabar amb un tiratge de 4.000 des del número 60. Va tenir una gran durada per a l’època, ja que va deixar de publicar-se el gener de 1897, però els anarcocomunistes antiorganització publicaran a partir de 1898El Rebelde.

    ***

    Portada del primer número de "Germinal"

    Portada del primer número de Germinal

    - Surt Germinal: El 18 de maig de 1918 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número de Germinal. Hoja quincenal libertaria. Va ser dirigida per Joan Ferrer Farriol. Hi van col·laborar Fortunato Barthe, Ramon Bonjoch, Josep Casasola, Josep Estrañi, Joan Ferrer, Leandro Flancho, Vicente Franco, Vicentina Israc, Ernesto Lecocg, Ángeles López de Ayala, Anselmo Lorenzo, Nisck, Riffle, Lluís Umbert, J. Vidal i A. Zozaya, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 28 de juliol de 1918.

    ***

    Capçalera de "Proa"

    Capçalera de Proa

    - Surt Proa: El 18 de maig de 1935 surt a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el primer número del periòdic anarquista Proa. Semanario de doctrina, crítica y combate. Els responsables de la publicació foren Antoni Esteve i José Juan Romero. Hi van col·laborar, entre d'altres, Acracio Progreso, Mingo, Miguel González Inestal, Manuel Fonfría i Gaston Leval. En sortiren com a mínim 17 números, l'últim el 14 de setembre de 1935, encara que es probable que continués fins al desembre de 1935 quan hagué de suspendre la publicació per dificultats econòmiques. Era una segona època d'aquesta mateixa capçalera publicada a Elda entre 1931 i 1932 com a òrgan d'expressió del Sindicat Únic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball - Associació Internacional dels Treballadors (CNT-AIT).

    ***

    La manifestació pels carrers de París

    La manifestació pels carrers de París

    - Manifestació anarquista: El 18 de maig de 1947, per celebrar l'aniversari de la Comuna de París, tres mil persones es manifesten, malgrat la pluja i la repressió policíaca, pels carrers de París (França). La manifestació, convocada per la Federació Anarquista (FA) i la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), transcorregué des de la plaça de la Bastilla fins al cementiri de Père-Lachaise, portant nombroses pancartes, entre elles una que deia«Désobéissez à l'État Saigneur» (Desobeïu l'Estat Assassí). Davant el«Mur dels Federats» del cementiri de Père-Lachaise nombrosos oradors prengueren la paraula, com ara Maurice Joyeux, de la FA de la Regió Parisenca, que denuncià la provocació policíaca; Bouillé, que resumí la història de la Comuna de París; Pierre Jacquelin, que associà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a aquesta manifestació revolucionària; Paul Champs, en nom de la FJA, que parlà sobre la necessitat d'unió contra la repressió; i Georges Fontenis, secretari de la FA, que després d'homenatjar els màrtirs, entonà L'Internacional. La policia realitzà 13 detencions i confiscà les pancartes.

    Manifestació anarquista (París, 18 de maig de 1947)

    ***

    Tot França paralitzada...

    Tot França paralitzada...

    - París (18-05-68): El 18 de maig de 1968 l'ona de vagues i d'ocupacions s'escampa per tot França: vaga i ocupació a Thomson-Houston de Chauny; vaga escalonada a les mines de potassa d'Alsàcia; aturada i míting als«Chantiers de l'Atlantique» de Saint-Nazaire; interrupció de la feina a les mines de carbó del Nord; deu empreses metal·lúrgiques en vaga i ocupades a l'Havre; ocupació de les drassanes del Sena; a la regió parisenca, vaga a Balcock-Atlantique a La Courneuve, Farman a Boulogne, Alsthom a Saint-Ouen, Chausson a Gennevilliers, Ericsson a Boulogne, Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de Distribució de la Premsa Parisenca) a Bobigny, Idéal-Standard a Dammarie; a Lió, 30.000 obreres en vaga --Berliet, Rhodiacéta, Rhône-Poulenc, Fivers-Lille, Richard Continental, Gendrom i Normacen han estat ocupades--; vaga i ocupació a Rhodiacéta Besançon, a Forges i Acieries del Creusot; aturades espontànies als transports parisencs; interrupció gairebé total del trànsit a la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacioinal dels Ferrocarrils Francesos); els centres de classificació postal de París, Marsella, Lió i Rouen han estat ocupats; el moviment s'estén a la construcció aeronàutica; totes les fàbriques Renault estan en vaga i ocupades... A la tarda, l'emissora radiofònica Europe 1 anuncia dos milions de vaguistes. A petició del jurat, se suspèn el festival de Canes, on la majoria de directors francesos havien retirat les pel·lícules en competició. A les 22.30 hores, el general De Gaulle arriba a l'aeroport d'Orly; la diplomàcia romanesa compren que hagi decidit acurçar la seva estada al país. Pompidou ofereix la seva dimissió, però el general la rebutja.

    ***

    Cartell del míting

    Cartell del míting

    - Míting confederal: El 18 de maig de 1980 se celebra al cinema Oscar Palace d'Amposta (Montsià, Catalunya) un míting anarcosindicalista organitzat per la Federació Local d'Amposta i el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van parlar Joaquim Pascual Rodríguez (Quimet), com a secretari general del Comitè Regional de Catalunya; Josep March Jou, com a secretari general de la Federació Local de Barcelona; Severino Campos Campos, com a director de Solidaridad Obrera; i Frederica Montseny Mañé, entre d'altres. En aquest míting d'afirmació anarcosindicalista es reivindicà la llibertat sindical i es blasmà contra la «farsa política» i l'explotació obrera.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Carlo Bertini (ca. 1870-1872)

    Carlo Bertini (ca. 1870-1872)

    - Carlo Bertini: El 18 de maig de 1836 neix a Pomarance (Toscana, Itàlia) el sastre i professor d'art internacionalista anarquista Carlo Bertini. Son pare es deia Giusto Bertini. Aprengué l'ofici a Florència (Toscana, Itàlia), gràcies als auspicis del mecenes capitalista François Jacques de Larderel, i cap el 1856 superà una crisi ascètica. Aficionat a l'astronomia, en els anys seixanta esdevingué ateu i lliurepensador, declarant-se republicà i garibaldí. Fundà i presidí al seu poble nata el II Col·legi de la Societat de la Fraternitat Artesana d'Itàlia, definida per les autoritats com a «turbulenta» i instigadora de «descontents». A Pomarance obrí, amb escàs èxit, una escola laica per als joves. El 7 de març de 1871 signà un manifest convidant els habitants de Pomarance a participar en les eleccions municipals del 19 de març d'aquell any fent costat els candidats democràtics i contra l'aristocràcia local. Posteriorment s'acostà als ideals internacionalistes, decantant la societat que presidia a aquestes idees, i esdevingué un dels principals propagandistes llibertaris més importants de la seva zona. Orquestrà una campanya contra el seu antic patró De Larderel, propietari d'una important indústria d'àcid bòric a la localitat. En 1873 el II Col·legi de la Societat de la Fraternitat Artesana d'Itàlia delegà en Andrea Costa perquè el representés en el II Congrés de la Federazione Italiana dell'Associazione internazionale dei lavoratori (FIAIL, Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors). El 9 de maig de 1873 el II Col·legi de la Societat de la Fraternitat Artesana d'Itàlia va ser dissolt per decret per la Prefectura de Policia sota l'acusació d'«incitació a l'odi entre les diferents classes socials». Relacionat amb Andrea Costa i Fortunato Serantoni, amb els quals mantingué correspondència, a finals dels any setanta emigrà a l'Argentina. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

    Carlo Bertini (1836-?)

    ***

    Andrés Cepeda

    Andrés Cepeda

    - Andrés Cepeda: El 18 de maig de 1869 neix a Brandsen (Buenos Aires, Argentina) el poeta lunfardo i anarquista Andrés Cepeda Romero, conegut com El Divino de la Prisión, encara que va ser nomenat de diferents maneres (El Poeta, Cantos Tristes, François Villon argentino, etc.), i que va fer servir diversos pseudònims (Rogelio Domínguez, Rufino Domínguez, Domingo Remigio, Andrés Romero,Manuel González, LC, etc.). Fill d'una família obrera, aconseguí una cultura important. Abandonà els estudis per males companyies i es dedicà a recórrer el gran Buenos Aires vivint de manera bohèmia i treballant en el que podia (venent cigarretes i diaris, llustrant botes, fent de jornaler, etc.). Quan tenia 15 anys va caure malalt i el tornaren a casa seva al barri de San Cristóbal; son pare ja havia mort i es va fer molt amb sa germana Zulema, qui li llegia poesies criolles. Conegué molts payadores, entre ells Evaristo Barrios i Luis Acosta García. Va ser detingut en infinitat d'ocasions per delictes menors (furts, estafes, portar armes, bregues, ebrietat, desordres, desertor a la llei d'enrolament, amenaces, agressió a l'autoritat, etc.) i passà la major part de sa vida empresonat a la Penitenciaria Nacional o en comissaries –com a«LC» (Lladre Conegut; lletres amb les quals signà alguns dels seus poemes), patí l'anomenada yira o mangiamiento (el pres anava de comissaria en comissaria per a ser reconegut pel personal de cada una d'elles i aquest«passeig» podia durar més d'un mes)–; encara que alguns apunten que les causes reals de les seves constants detencions eren la seva militància anarquista i la seva condició homosexual. En 1889 conegué Errico Malatesta i amb el seu amic Gabriel Alnoy realitzà treballs al local on s'imprimia el periòdic anarquista La Hoja Obrera. Publicà Versos pamfletarios, contra la Llei d'Enrolament, promulgada en 1901. També col·laborà en la revista anarquista Martín Fierro, encara que no signà els articles ni les poesies. A la presó es dedicà a escriure poesia, la sensibilitat de la qual va colpir els joves músics i payadores populars de Buenos Aires, que musicaren i difongueren la seva obra. Son amic Carlos Gardel inclogué en el seu primer enregistrament de 1912 per a la Casa Tagini, encarregada de Columbia Records a l'Argentina, sis poemes seus musicats (Me dejaste, La mariposa, El almohadón, Yo sé hacer,Pobre madre i El sueño). També Lola Membrives enregistrà la cançó amb lletra sevaEl pingo del amor, que fou tot unèxit, i Linda Thelma cantà textos seus. Andrés Cepeda va morir assassinat d'una punyalada a l'engonal, que li seccionà la vena femoral, el 30 de març de 1910, davant el cafè «La Loba Chica», al Paseo Colón, a l'alçada dels carrers Estados Unidos i Independencia, de Buenos Aires (Argentina), en una brega entre homosexuals, negant-se en la seva agonia a denunciar el seu assassí. Va ser vetllat pels seus amics més íntims al carrer San Juan, entre Solís i Entre Ríos, però la policia va interrompre la vetlla del difunt i detingué els presents. En vida publicà dos llibres de poemes Tristes i Hojas sueltas, i pòstumament s'edità el fullet Sangre de las guitarras, que recull la major part de la seva obra. El primer número de la revista El Payador (12 de gener de 1925) estigué dedicat a la seva persona. Els tangos Sangre maleva (música de Dante Tortenese i lletra de Juan Velich i Pedro Platas) iNo fue un batidor (música d'Enrique Mora i Germán Rienda), estan inspirats en la vida i en la mort de Cepeda i reivindiquen moralment el fet que no hagi estat un batidor (delator). El cèlebre tango Tiempos viejos (música de Francisco Canaro i lletra de Manuel Romero) també el mencionava en la seva lletra original de 1926, però Carlos Gardel demanà als autors que canviessin la lletra i així ho van fer.

    ***

    Madeleine Pelletier

    Madeleine Pelletier

    - Madeleine Pelletier: El 18 de maig de 1874 neix a París (França) la psiquiatra, feminista i socialista Madeleine Pelletier. Filla de mare fadrina que es guanyava la vida com a venedora ambulant, conegué una infantesa molt pobre i ben aviat s'encarà amb sa mare, dona dura i dominant. Quan tenia 13 anys freqüentà un grup anarquista, però se n'allunyà per consagrar-se a la lluita feminista. En 1897 aprovà el batxillerat, que havia estudiat per lliure, i l'any següent aconseguí entrar a estudiar a la Facultat de Medicina de París a força de voluntat i malgrat els nombrosos obstacles que trobà com a dona lliure i emancipada. Com a antropòloga, començà a estudiar les relacions entre la talla del crani i la intel·ligència, segons les teories de Paul Pierre Broca, amb Charles Letourneau i Léonce Manouvrier. En oposició a la idea segons la qual la intel·ligència estaria en proporció al volum del crani i que fonamentava la inferioritat intel·lectual de la dona, trencà amb l'antropologia i decidí consagrar-se a la psiquiatria a partir de 1906 i fou la primera dona a França que obtingué el diploma de psiquiatria mèdica; també fou la primera dona que aconseguí una plaça en un psiquiàtric de l'Estat. En 1904, s'havia adherit a la maçoneria, participant en la lògia mixta (homes i dones) «La Nouvelle Jérusalem», però fou obligada a abandonar-la per la seva defensa a la contracepció i a l'avortament. Assídua a les reunions feministes i anarquistes des de l'adolescència, en 1905 s'afiliarà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) --entre 1905 i 1914 fou membre del Consell Nacional de l'SFIO-- pensant que era un mitjà eficaç de propagar la causa de la dona i a partir de 1906 esdevindrà secretària del grup feminista «La Solidarité des femmes», una de les més radicals de l'època i que reivindicava els mètodes violents de propaganda. Es definia com a una feminista integral i reivindicava totes les emancipacions possibles (polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals, sexuals, etc.) de la dona. Entre 1907 i 1914 editarà La Suffagiste, publicació centrada en la reivindicació del vot de la dona. En 1908 representà «La Solidarité des femmes» en les manifestacions sufragistes de Hyde Park a Londres. En 1910 serà la primera candidata femenina, pel XVIII Districte parisenc, en les eleccions legislatives. Durant aquests anys, va participar en la majoria dels congressos internacionals socialistes en representació de l'SFIO. En 1913 va fer propaganda antimilitarista en els àmbits femenins i participà en nombroses manifestacions antibel·licistes. L'adhesió dels seus companys socialistes a la«Unió Sagrada» ho va veure com a una traïció, fet pel qual s'allunyà de l'SFIO. Durant la Gran Guerra treballà per a la Creu Roja, auxiliant els soldats de tots els països combatents. Després de la guerra començà a col·laborar en Le Libertaire i en L'Idée Libre amb articles antimilitaristes, educatius, feministes, etc. Pròxima al moviment neomaltusià, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries d'aquest corrent. En la seva vida privada fou coherent amb la seva manera de pensar i era partidària de la«masculinització» o«virilització» de la dona: portava els cabells curts, es vestia com un home i decidí no tenir relacions sexuals; tot plegat fou vist pels sectors reaccionaris com un atemptat contra la identitat sexual. El desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament. En aquesta època escriurà per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1927 defensà Nèstor Makhno en el periòdic La Fronde. Després va escriure novel·les utòpiques i en 1933 publicà la seva autobiografia, La femme vierge. Aquest any també s'adherí al «Grup Fraternal de pacifistes integrals Mundia». En 1937 patí una hemiplegia que la deixà parcialment paralitzada, però continuà practicant avortaments obertament i gratuïtament, per la qual cosa, en 1939, fou detinguda arran d'una denúncia. Jutjada segons la«Loi Scélérate» (Llei Perversa) de 1920, va ser condemnada, però per raons de salut fou internada a l'asil d'Épinay-su-Orge (Illa de França, França), on morí confinada el 29 de desembre de 1939. Madeleine Pelletier va publicar nombrosos llibres sobre els drets de la dona, entre els quals destaquen La femme en lutte pour ses dorits (1908), Idéologie d'hier. Dieu, la morale, la patrie (1910), L'émancipation sexuelle de la femme (1911), La droit à l'avortement (1913) i L'éducation féministe des filles (1914). En 1992 Charles Sowerwine i Claude Maignien publicaren la biografia Madeleine Pelletier, une féministe dans l'arène politique.

    ***

    Gigi Damiani (ca. 1919)

    Gigi Damiani (ca. 1919)

    - Gigi Damiani: El 18 de maig de 1876 neix a Roma (Itàlia) el poeta, periodista, militant i propagandista anarquista Luigi Damiani, més conegut com Gigi Damiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Ausinio Acrate,Simplicio, etc.). Nascut en una modesta família catòlica, quedà orfe de mare, per la qual cosa aviat acabà en una casa correccional per miners a Nàpols. Després d'organitzar una revolta per intentar fugir, fou empresonat. En sortir marxà a Roma on treballà a la botiga de son pare. Després de conèixer la història de Ravachol en la premsa burgesa descobrí l'anarquisme i a partir de 1892 esdevingué una actiu propagandista. El setembre de 1894 fou confinat per la seva militància a Porto Ercole i després a l'illa de Tremitie, Favignata i Lipari. De bell nou a Roma, el setembre de 1896 començà a col·laborar en el periòdic L'Avvenire Sociale (1896-1905). Durant la manifestació del«Primer de Maig» de 1897 fou detingut i tancat a la presó amb Romeo Frezzi. El 28 de setembre de 1897 emigrà al Brasil i s'instal·là a l'Estat de São Paulo, d'antuvi a Tieté i després a Alto da Serra, on va viure confeccionant decorats teatrals. La seva primera contribució a la premsa anarquista en llengua italiana al Brasil fou una poesia («Ad una contessa») apareguda el 28 de novembre de 1897 en el periòdic La Birichina, dirigit per Galileo Botti a São Paulo. Després continuarà col·laborant en la premsa anarquista italiana i portuguesa de São Paulo. Quan arribà al Brasil coincidí amb una ona repressiva per part de l'Estat que havia expulsat nombrosos militants anarquistes italians (Felice Vezzani, Arturo Campagnoli, etc.) i contribuí a la revifalla del moviment llibertari i a la creació a São Paulo, amb Alfredo Mari, del periòdic Il Risveglio (1898-1899). En 1900 fou empresonat alguns mesos sota l'acusació de «violència sexual» per haver ajudat son company José Sarmento a «raptar» una jove que volia fugir de sa família per amor. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic Il Dirito (1899-1902), fundat per Egizio Cini a l'Estat de Paraná, on acabà instal·lant-se en 1902. També col·laborà en el periòdic anarquista en llengua portuguesa O Despertar, publicat per José Buzzetti. En aquests anys va fer de corresponsal a Curitiba de La Battaglia (1904-1912), el qual publicarà en fullet una de les seves novel·les socials, L'ultimo sciopero. En 1908 tornà a São Paulo i en 1911 reemplaçà Oreste Ristori al front de La Battaglia i altres capçaleres posteriors --La Barricata (1912-1913) i La Barricata / Germinal (1913). En 1914 substituí Alessandro Cerchiai en la direcció de La Propaganda Libertaria (1913-1914) i en 1916 Angelo Bandoni en la gerència de Guerre Sociale (1915-1917). Les seves nombroses poesies socials i els seus articles exposen conceptes de teoria social, alhora que són una crònica de la societat brasilera i de la colònia italiana de São Paulo. El juliol de 1917 participà activament en la vaga general, que serà resposta amb una brutal repressió policíaca. Arran d'un nou moviment vaguístic durant la tardor de 1917, fou expulsat del Brasil i retornà a Itàlia. En arribar a Gènova fou detingut i només fou alliberat vint dies després gràcies a la campanya de Pascuale Binazzi des del setmanari Il Libertario, publicació en la qual passarà a col·laborar des d'aleshores, així com en Guerra di Classe i el diari anarquista Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta. Després de la detenció l'octubre de 1920 de tota la redacció d'aquest últim periòdic, el publicà regularment i clandestinament. Arran de l'atemptat del teatre Diana el març de 1921, reprengué la publicació del diari el juliol i la continuarà fins al 28 d'octubre de 1922, quan la impremta romana del periòdic fou destruïda pels feixistes. Després d'aquest fet, fugí, amb sa companya Lidua Meloni, a Palerm o el juliol de 1923 nasqué sa filla Valeria. El setembre de 1923 retornà a Roma i fundà el setmanari Fedé (1923-1926), que editava 13.000 exemplars. També fundà els periòdics mensuals Vita(1925) i Parole Nostre (1925). El 25 de setembre de 1926, després de l'atemptat de Gino Lucetti contra Mussolini, el seu domicili fou escorcollat i el 13 d'octubre marxà cap a Gènova i Milà, per passar clandestinament a França, on, el novembre, s'instal·là a Marsella. Entre 1926 i 1927 col·laborà en el periòdic de Virgilia d'Andrea Veglia i fundà el mensual gratuït marsellès Non Molliamo (1927), editat a Marsella pel Comitè Italià d'Acció Antifeixista i que tindrà difusió clandestina a Itàlia. El maig de 1927 nasqué a Marsella son fill Andrea. El setembre d'aquell any fou expulsat de França i s'establí a Bèlgica. El setembre de 1928 fou detingut a Lieja per «temptativa d'assassinat» i empresonat fins al desembre. A començaments de 1929 passà a Luxemburg i entrà clandestinament a França. Després de ser allotjat per diversos companys, com ara Damonti a Amiens, retrobà sa família a Puteaux i participà en una nova època de Fedé (1929-1931), dirigida per Virgilio Gozzoli. El març de 1930 fou novament detingut per«infracció al decret d'expulsió» i empresonat vint dies. De bell nou a Bèlgica, no li fou autoritzada la residència i rodà per diversos països, d'antuvi a Hamburg, on treballà com a traductor, i, arran de la proclamació de la República espanyola, a Barcelona, on preparà un pla per fer fugir Malatesta d'Itàlia. El setembre de 1931 fou expulsat d'Espanya i arribà amb sa família al nord d'Àfrica, primerament a Orà i després a Tunísia, on sa companya morí el desembre de 1932. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes italians de l'exil, com L'Adunata dei Reffrattari,La Lanterna i Il Risveglio. Després d'obtenir, no sense problemes, un salconduit de les autoritats franceses, aconseguí arribar a Itàlia el febrer de 1946 i s'integrà en la redacció d'Umanità Nova. Durant el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 21 i el 26 de febrer de 1948, fou nomenat gerent d'aquest setmanari. Però, arran del deteriorament progressiu de la seva visió a causa d'un glaucoma del qual havia estat operat a Tunísia, hagué de mitigar les seves activitats periodístiques. El juny de 1951 fou denunciat per «apologia d'atemptat» contra el consolat francès a Gènova i condemnat a vuit mesos de presó. Després d'una nova operació d'oftalmologia, es retirà a Carrara i després a Roma. Gigi Damiani va morir el 16 de novembre de 1953 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres destaquen L'ultimo sciopero, La Repubblica, I paesi nei quali non bisogna emigrare. La questione sociale al Brasile (1920),Il didietro del re. Memorie di un mancado regicida raccoltre e tradotte da simplicio (1921), Il problema della liberta (1924), Voci dell'ora, riflessioni (1924), La palla i el galeotto (1927), La Bottega. Scebe della roconstruzione fascista (1927),Cristo e Bonnot (1928),Fecondita (1929), Viva Rambolote (1929), Del delito et della pene nella societa di domani (1930), Astorno, una vita (1930), I ceti medi e l'anarchismo (1937), Carlo Marx e Bakunon in Spagna (1939),Razzismo e anarchismo (1939),Rampogne, versi di un ribelle (1946), Il problemo della liberta (1946),Sgraffi (1946), Discorsi nella notte (1947), Le ragioni di una antitesti tra comunisti ed anarchici (1948),L'utopia anarchica e la realta anarchica (1948), Diabolica carmina. Poesie panagerggianti e anticlericale (1949),La mia bella anarchia (1953), entre d'altres.

    ***

    La «Banda de Luxemburg» en la primera audiència del seu judici (París, 8 de juliol de 1907)

    La «Banda de Luxemburg» en la primera audiència del seu judici (París, 8 de juliol de 1907)

    - Paul Féchant: El 18 de maig de 1885 neix a Landerneau (Cornualla, Brentanya) l'anarquista Paul Honoré Eugène Féchant. Entre 1901 i 1905 treballà d'empleat al Ministeri de Finances a París (França), feina de la qual va ser acomiadat a causa de les contínues absències. Restà cuidant sa mare, fins l'abril de 1906 que passà a viure amb Lucien Torlet i la seva companya. El setembre de 1906 va ser detingut amb una quarantena de persones (Lucien-Joseph Arrandet, Marcel Arrandet, Jean Aslanian, Émile Barouille, Madeleine-Louise Beffort, Charles Berthelon, Fernand David, François Dubrit, Auguste Goyon, Léon Guidi, Émile-Théodore Guilhon, François Guilhon, Auguste Guyon, Auguste Lancelot, Arsène Le Béguec, Désiré Mahieu, Henri Lemaout, Louis Ménage, Herny-Jules Moisson, Auguste Mousset, Lucien Nicole, Alexandre Plagne, Guy Quintard, Lucien Torlet, Eugène Vial, Germaine Wierzbicka, etc.) sota l'acusació de ser un dels caps de l'anomenada «Banda de Luxemburg», especialitzada en falsificació de monedes. Entre el 8 i el 14 de juliol de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena per«fabricació de falsa moneda» i per ser el tresorer de la banda. Dels 29 processats, 19 van ser absolts, entre ells Paul Féchant. A la dècada dels deu vivia al número 1 de la cruïlla de l'Odéon, al VI Districte de París, i formava part del grup anarquista«La Ghilde (Les Forgerons)». Exempt del servei militar, el desembre de 1914 mantenia aquesta situació i no va ser mobilitzat durant la Gran Guerra. En 1915 abandonà París i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Maurice Arondel

    Maurice Arondel

    - Maurice Arondel: El 18 de maig de 1887 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Calderer en coure de professió, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup --aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.-- i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, SindicatÚnic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Notícia de la condemna de Félix Mato Payeta, i d'altres companys, apareguda en el diari madrileny "El Sol" del 28 de gener de 1934

    Notícia de la condemna de Félix Mato Payeta, i d'altres companys, apareguda en el diari madrileny El Sol del 28 de gener de 1934

    - Félix Mato Payueta: El 18 de maig de 1903 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Mato Payueta. Sos pares es deien Ramón Mato i Antonia Payueta. Jornaler de professió, milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 a San Vicente de Soncierra, va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència a Logronyo (La Rioja, Espanya) a 10 anys i un dia de presó per «delicte contra la forma de govern». Apressat arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser assassinat el 3 de setembre de 1936 a Puente Cañas (Viana, Estella, Navarra). Sa companya fou Matea Apilánez Prado, amb qui tingué dos infants. Son germà major, Eugenio Mato Payueta, socialista, havia estat assassinat el 24 de juliol d'aquell any a San Vicente de la Soncierra.

    ***

    Necrològica de Remedios Semprere Roig apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 15 de gener de 1985

    Necrològica de Remedios Semprere Roig apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de gener de 1985

    - Remedios Sempere Roig: El 18 de maig de 1904 neix a Petrer (Vinalopó Mitjà, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià)– l'anarcosindicalista Remedios Sempere Roig –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Sampere. Sos pares es deien Tomás Sempere i Remedios Roig. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) durant els anys republicans –en 1935 col·laborà en l'alcoià Boletín– i sota el franquisme fins que va poder passar clandestinament a França, on formà part de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1951 col·laborà en Solidaridad Obrera. Remedios Sempere Roig va morir el 3 de novembre de 1984 al seu domicili de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 05/18/19--09:46: Poetes de Mallorca

  • Damià Pons i Pons i Miquel López Crespí. Presentació de Punt final.


    Per Damià Pons i Pons.


    Punt final i la poesia de Miquel López Crespí.


    A Punt final s'hi expressa el desencís davant un temps històric recent que no ha estat talment com el poeta l'hauria desitjat. L'època en què semblava que totes les utopies podrien ser possibles sobreviu en les vivències de l'autor, com una mena de mite, com aquell paradís perdut al qual una vegada i una altra ens fa retornar la nostàlgia.


    Les meves paraules d'avui neixen de la lectura feta sense xarxa de Punt final1, l'obra que recentment ha publicat l'Editorial Moll a la més històrica de les col.leccions de poesia que mai han existit a Mallorca. Dic que és una lectura sense xarxa perquè l'he afrontada sense comptar amb la referència de cap altre lector ni tampoc amb cap mena d'explicacions interpretatives que la interrogació del mateix Miquel López haurien pogut posar al meu abast. Crec que és saludable llegir els llibres de poemes de la mateixa manera que a l'estiu tastam l'aigua de la mar: amb una capficada. La sensació del primer cop, sec i dur; l'enrampada emotiva que pot produir-nos l'electricitat d'un vers; la intuició poc perfilada que creu endevinar un determinat sentit en el si d'una imatge que pertany al món de les ombres més fosques. La poesia ha de ser comunicació, és clar que sí, però sobretot ha de ser un gest d'escarni a la comunicació banalitzada, a la comunicació feta amb retalls de tòpics i d'obvietats.


    Dels llibres d'en Miquel López jo n'he llegits, al llarg dels anys, una bona partida. Però de les seves narracions, els seus poemaris, els seus textos teatrals i els seus assaigs sempre subjectius ara mateix en tenc una idea global que no és gaire precisa. La feblesa de la memòria i la inexistència de tot tipus de consulta prèvia a la possible bibliografia que hagués pogut trobar m'alliberen de qualsevol mena de condicionament. He llegit Punt final des de la llibertat de la pròpia subjectivitat. És evident que d'aquesta manera es fa molt més difícil evitar el perill de l'error. Però els lectors de poesia mai no han de témer equivocar-se, més aviat l'amenaça que han de vèncer és la de conformar-se amb la comoditat d'acceptar les lectures que uns altres els puguin donar cuinades.


    És indubtable que a Punt final hi ha el món vital i ideològic de l'autor. S'ha dit moltes vegades, i jo personalment pens que l'opinió és encertada, que els escriptors sempre estan escrivint, poc més o manco, el mateix llibre. Els diferents títols no serien altra cosa més que variacions d'una única veu, les arrels de la qual, tanmateix, s'alimentarien d'una subjectivitat i d'una experiència de vida i cultura comunes. Ara bé, la qüestió no és aclarir tan sols què hi ha en el llibre, també ens hem de demanar com hi és allò que l'autor hi ha posat.



    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Punt final.

    Els vint-i-set poemes que formen Punt final han estat escrits amb un patró estilístic semblant: versos lliures que s'encadenen els uns als altres mitjançant el recurs de la justaposició, un recurs que és omnipresent de manera absoluta. Les línies gràfiques dels versos es corresponen quasi mil.limètricament als períodes sintàctics. Cada vers és en bona mesura una frase dotada de sentit autònom i complet. Ara bé, com són aquestes frases-vers? No hi trobareu uns continguts explícitament transparents ni tampoc una comunicació feta amb el llenguatge logicoperiodístic que acostuma a ser el propi d'aquella literatura que neix de la ideologia i la militància. Punt finalés un extens catàleg d'imatges, cadascuna de les quals ha de ser afrontada pel lector amb tot el risc que sempre representa escodrinyar el món sense senyalitzacions ni guies iniciàtiques. De bon principi, cada poema és en gran part una caixa plena d'obscuritats. Tan sols si ens fi ficam dedins, si n'escoltam els sons i en tocam els volums, podrem reconstruir el sentit profund que s'hi amaga. El lector de la poesia contemporània freqüentment té la necessitat d'arriscar-se a recompondre la lògica comunicatica del poema, talment com ha de fer l'infant que si vol veure amb certesa la imatge ha d'ajustar les peces del trencaclosques. I què hi podem trobar, a Punt final, si ajuntam les peces? Personalment hi he acabat trobant una bona part d'aquelles idees-força, sempre enèrgiques i sinceres, que una vegada i una altra es manifesten a l'obra d'en Miquel López Crespí. En aquesta ocasió, però, expressades amb la veu sempre ambivalent d'unes imatges que s'afanyen a produir suggerències molt més que no a divulgar certeses.


    A Punt final s'hi expressa el desencís davant un temps històric recent que no ha estat talment com el poeta l'hauria desitjat. L'època en què semblava que totes les utopies podrien ser possibles sobreviu en les vivències de l'autor, com una mena de mite, com aquell paradís perdut al qual una vegada i una altra ens fa retornar la nostàlgia. El poeta, davant la constatació del fracàs dels seus somnis i projectes, reacciona de manera diferent. D'una banda, recorr a la invectiva contra tots aquells que s'han fabricat un bon caminal amb l'estora de les seves renúncies; d'altra, el poeta decideix allunyar-se, cap al sud, talment com ho va fer en el segle XIV aquell franciscà renegat que abjurà de l'illa de Mallorca i es convertí en adepte de l'Islam. En definitiva, la terra que expulsa els fills que amb més apassionadament havien lluitat per fer-la lliure i justa.


    En coherència amb aquest contingut, el llibre és ple d'imatges que remeten al naufragi de les utopies del poeta i de tota la gent que com ell varen creure que seria possible una altra realitat. Se'ns parla de "naus enfonsades", de "remolí de fuetades", d'"enfonsament del temps", d'"immenses catedrals buides"...


    Ni tan sols la vivència de les meravelles que produeix el plaer de l'amor eròtic li permeten alliberar-se dels mals glops que quotidianament regala la realitat. I tampoc no ho permet la recuperació a través del record dels temps de la infantesa, perquè aquesta no va ser ni molt manco un jardí paradisíac, ans al contrari, la infantesa del poeta va anar lligada a l'experiència de la guerra i a les conseqüències que se'n derivaren, que foren especialment cruels en el si de la seva família i en el solar de la seva terra. L'adolescent rebel troba en les víctimes de la guerra civil i en els revolucionaris que assaltaren la Bastilla els referents positius d'una història en la qual els humiliats i els poderosos han mantingut permanentment l'abraçada del conflicte.


    Tanmateix, però, el poeta no és vençut per un pessimisme històric derrotista. Encara és capaç d'imaginar l'aparició d'una nova gent que altra volta serà capaç d'escalar "les més altes muntanyes".


    Altra volta tot torna a ser novament possible.


    I també serà possible que cadascun de vosaltres trobi en aquest excel.lent llibre de López Crespí un bon caramull de missatges i sentits que la meva lectura apressada no haurà sabut descobrir.


    Presentació del poemari Punt final. Publicat a la revista l'Estel de Mallorca (15-VI-97). Pag. 22.

    1 Miquel López Crespí: Punt final (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, Col·leció de poesia "Balenguera" nº 72, 1995)



    0 0

    A partir de les 19h la casa Pare Ginard Museu de la Paraula, a Sant Joan, acollirà l'espectacle multidisciplinar "Ànima Mare", on entre d'altres actuacions, les Glosadores de Mallorca Maribel Servera "Servereta", Alícia Olivares i Maria Magdalena Amengual "Mery" a les 19:30h hi prendran part a una mescla de recital i acció gràfica titulat "Reescrivim el cançoner".

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [19/05] Conferència de Michel i de Faure -«Tribuna Libertaria» -«Osvobojdenie» - Conferència de Binazzi - Conferència kropotkiana - «El Amigo del Pueblo» - París (19-05-68) - Bayol - Piloto - Peidro - Giménez López - Guérin - Horna - Rubia - Aisa - Ridge - Tena - Ferrer - Llarch - Ellul - Sendrós - Floristán

    Anarcoefemèrides del 19 de maig

    Esdeveniments

    Cartell de la conferència de Michel i de Faure

    Cartell de la conferència de Michel i de Faure

    - Conferència de Michel i de Faure: El 19 de maig de 1897 els propagandistes anarquistes Louise Michel i Sébastien Faure realitzen una conferència «pública i contradictòria» a la Grande Salle Rossi, al barri de Les Charteux de Marsella (Provença, Occitània). La conferència, a la qual assistiren 2.500 persones, va ser organitzada per l'anarquista Ferdinand Calazel.

    ***

    Portada d'un número de "Tribuna Libertaria"

    Portada d'un número de Tribuna Libertaria

    - Surt Tribuna Libertaria: El 19 de maig de 1907 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic mensual anarquista Tribuna Libertaria. Editat pel Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo, es tractava de la segona època –no quarta com diu la capçalera de la publicació, ja que hauria de dir «quart any»– del periòdic d'igual títol editat pel CIES entre el 29 d'abril de 1900 i el 6 de juliol de 1902. Els temes que abordà van ser d'allò més divers: teòrics, científics, notícies nacionals i internacionals, referències bibliogràfiques, col·laboracions dels lectors, notícies orgàniques i sindicals, col·laboracions literàries (poètiques, narratives i dramàtiques), repressió, esperanto, etc. Trobem textos de Santiago Aragó, Francisco C. Arata, Luis Ayala, José G. Bertotto, Juan Bovio, Oscar Manuel Box, Luis Bulffi, Tomás Concordia, H. W. Conn, Francisco Corney, Simón Cuadrado, Christian Dam, Nicolás Damianovich, Nicola Del Pozzo, Max Durand-Savoyat, Ángel Falcó, C. Faruelo, Sébastien Faure, Francesc Ferrer Guàrdia, Marcos Froment, Pedro Froment, Emilio Frugoni, Gayadoy, Urban Gohier, Gómez Cirio, Maksim Gorki, Mariano Gracia, Soledad Gustavo, Clovis Hugues, Z. V. Konopliannikova, Alfredo Krok, Leoncio Lasso de la Vega, Anselmo Lorenzo, Modesto Macaneador, Alberto R. Macció, Charles Malato, Maran, Catulle Mendès, Octave Mirbeau, Luis M. Mocoroa, Manuel Moscoso, Sojnum Odrareg, Pérez y Curis, José E. Peyrot, Francisco Pi y Arsuaga, Rastignac, Emilio Salvat, Máximo Lirio Silva, Walkirio Silva, Heriberto Soles, Herbert Spencer, Enrique Taboada, Lev Tolstoi, Alfredo Urbano, Lirio del Valle, Jules Vallès, Omar Vázquez Lerena i Eduardo Zamacois, entre d'altres. En sortiren 10 números, l'últim l'1 de maig de 1909.

    ***

    Capçalera d'"Osvobojdenie"

    Capçalera d'Osvobojdenie

    - SurtOsvobojdenie: El 19 de maig de 1914 surt a Ruse (Ruse, Bulgària) el primer número  de la revista mensual Osvobojdenie (Alliberació). Estava editada per l'organització anarquista de Ruse i n'era responsable Goulaptxev. Amb el suport de Nicolas Stoïnov, de Varban Kilifarski i d'alguns independents i socialistes, Goulaptxev va crear la primera editorial llibertària búlgara, que tenia impremta pròpia i funcionava en règim de cooperativa. Aquesta editora va publicar, a més d'Osvobojdenie, nombrosos llibres i fullets, la major part traduïts del rus i del francès.

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Conferència de Binazzi: El 19 de maig de 1914 el propagandista anarquista Pasquale Binazzi, director del setmanari Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia), llegeix a la trattoria Diano d'Alba de Torí (Piemont, Itàlia) la conferència«Socialismo e anarchia». Aquest acte, que admetia controvèrsia, va ser organitzat pel Fascio Libertario Torinese (FLT, Fascio Llibertari Torinès) del barri de San Paolo de Torí.

    ***

    Will Durant i els seus pupils a l'Escola Moderna de Nova York

    Will Durant i els seus pupils a l'Escola Moderna de Nova York

    - Conferència kropotkiana de Durant: El 19 de maig de 1918, al Labor Temple del Fourteenth Street de Nova York (Nova York, EUA), l'escriptor, filòsof i historiador anarquista William James Durant ofereix una històrica conferència kropotkiana sota el títol Peter Kropotkin. The Russian Revolution. Will Durant en aquests anys era professor de l'Escola Moderna de Nova York, inspirada en els fonaments del pedagog llibertari català Francesc Ferrer i Guàrdia.

    ***

    Portada del primer número d'"El Amigo del Pueblo"

    Portada del primer número d'El Amigo del Pueblo

    - Surt El Amigo del Pueblo: El 19 de maig de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista El Amigo del Pueblo. Portavoz de Los Amigos de Durruti. De periodicitat irregular, fou l'òrgan d'expressió de l'Agrupació«Los Amigos de Durruti» i li donaren aquest títol en record de la publicació de Marat durant la Revolució francesa. Pretenia palesar les experiències revolucionàries sorgides arran de les jornades de juliol de 1936 i de maig de 1937. Com que el primer número fou mutilat per la censura, el segon sortí de manera clandestina i s'arribaren a editar 15.000 exemplars. Dirigida per Jaume Balius, hi van col·laborar Antonio Bonilla, Ada Martí, Domingo Paniagua, Jaime Rodríguez, Eleuterio Roig, Pablo Ruiz i J. Santana Calero, entre d'altres. Aquesta publicació, que fou duríssima contra els marxistes i contra els petitburgesos, alhora que molt crítica vers les actuacions dels portaveus anarquistes durant els «Fets de Maig» de 1937 a Barcelona, comptà amb el boicot total dels sectors dirigents de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tot el contingut de la publicació girava al voltant de la defensa de la Revolució de juliol de 1936 i en l'últim número, el 12, de l'1 de febrer de 1938, presentaren el programa de «Los Amigos de Durruti»: junta revolucionària, autonomia municipal, poder sindical i control obrer. Finançat amb aportacions de combatents, aquest periòdic anuncià l'obertura de locals a Sants, Torrassa, Gràcia i Sabadell; hi havia un nucli important a la conca minera del Cardoner i la seva influència creixia entre les Joventuts Llibertàries. També despertava interès a França, on la majoria del moviment sindicalista revolucionari i un sector de l'anarquisme eren molt crítics amb l'actuació de la CNT i de la FAI. Entre juliol i desembre de 1961 el Grup Franco-Espanyol de«Los Amigos de Durruti» (Jaume Balius, Pablo Ruiz, etc.) edità a França quatre números d'una nova sèrie del periòdic, que no tingué gaire ressò. En 1977 diversos grups llibertaris i autònoms barcelonins realitzaren una edició facsímil dels vuit primers números del periòdic original i d'altres materials de l'Agrupació de«Los Amigos de Durruti».

    ***

    Cartell de Maig del 68: "La 'chienlit' ets tu!"

    Cartell de Maig del 68: La'chienlit' ets tu!

    - París (19-05-68): El 19 de maig de 1968 a París (França), a les 11 hores, són requerits pel general De Gaulle el primer ministre Georges Pompidou; el ministre de l'Interior, Christian Fouchet; el ministre d'Informació, Georges Gorse; el ministre dels Exèrcits, Pierre Messner; i el prefecte de Policia de París, Maurice Grimaud. El General vol parlar amb els responsables del manteniment de l'ordre: «La reforma, sí; le chienlit [el caos, la mascarada], no.» De Gaulle exigeix la «neteja» de l'Odéon aquest mateix dia i de la Sorbona l'endemà. També vol tornar a controlar l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF). De Gaulle dona permís per obrir foc siés necessari. Pompidou demana més forces de l'ordre, les vagues s'escampen per tota França; ahir vint esquadrons de la policia parisenca van haver de sortir a«províncies». Fins i tot hi ha sectors de la policia i sindicats policíacs que es plantegen secundar les vagues, com han fet els funcionaris de Correus i de l'Électricité de France (EDF). Mentrestant, els vaguistes dels dipòsits d'autobusos de París bategen el bulevard Malherbes com «Avinguda de la Chienlit».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia de la detenció de Marius Bayol apareguda en el diari parisenc "Le XIXe Siècle" del 29 de desembre de 1893

    Notícia de la detenció de Marius Bayol apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 29 de desembre de 1893

    - Marius Bayol: El 19 de maig de 1876 neix a Arle (Provença, Occitània) l'anarquista Marius Pascal Bayol. Sos pares es deien Paul Félix Bayol i Marie Anne Finaigre. Treballà de mariner fins 1891, quan, a resultes d'unes febres, hagué de deixar aquesta feina i esdevingué jornaler. Establert a casa de son pare, mecànic, visqué al número 9 del carrer de l'Arsenal de Marsella (Provença, Occitània). En aquests anys assistí nombroses reunions anarquistes, on prenia la paraula. Patí tres mesos de presó preventiva acusat de «robatori amb circumstàncies agreujants». Membre de l'anarquista «Grup dels Joves» (Antoine Baudy, Julius Boisson, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier, etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la reaparició a Marsella del periòdic L'Agitateur. Organe Anarchiste, que havia sortit l'any anterior. Cap el 1893 marxà cap a Avinyó (Provença, Occitània) a la recerca de feina. El 24 de desembre de 1893 va ser detingut, amb altres dos companys (Léon Blanchard i Marius Madier) al carrer de la République d'Avinyó quan distribuïa el fullet Riches et pauvres i el periòdic La Révolte; també portava un cartell (Les dynamitards aux panamitards), del qual intentà desembarassar-se quan fugia de la vigilància dels policies, i exemplars de La Revue Libertaire, que contenien articles susceptibles de ser denunciats per «apologia de l'assassinat, explosió i incendi». Durant l'interrogatori afirmà penedir-se d'haver freqüentat les reunions anarquistes a Marsella i es comprometé a abandonar aquestes idees. Processat amb els altres dos companys per aquests fets pel Tribunal d'Avinyó el 29 de desembre de 1893, demanà al jutge d'instrucció la seva posada en llibertat provisional retractant-se de les seves idees, fruit de l'«infantilisme». El 10 de juliol de 1894 el seu domicili marsellès va ser escorcollat sense cap resultat. El 4 de setembre de 1894 va ser detingut quan, amb Paul Dallest, retirava un rossinyol amagat en un amagatall de la voravia del carrer Montoux i va ser acusat d'haver participat en robatoris comesos al carrer del Dragon. Després que aquest cas fos sobresegut, el novembre de 1894 abandonà Marsella i signà un allistament militar per quatre anys a Toló (Provença, Occitània), reintegrant-se al seu regiment. Qualificat com«anarquista molt perillós», el 2 d'abril de 1895 va desertar, portant-se les armes i efectes militars, del VIII Regiment d'Infanteria de Marina de Toló al qual havia estat destinat, però el 23 d'abril d'aquell any va ser detingut a Toló. A començament de la dècada de 1900 estava inscrit en un registre d'«anarquistes desapareguts i/o nòmades». En 1907 treballava d'empleat al servei de paqueteria postal de les Missatgeries Marítimes de Marsella. El 26 de novembre de 1907 va ser condemnat per l'Audiència de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), juntament amb Jules Piroux, a una multa de 60 francs per«emissió de moneda falsa» a Montpeller. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    António José Piloto en un gravat de Manuel Cabanas (1983)

    António José Piloto en un gravat de Manuel Cabanas (1983)

    - António José Piloto: El 19 de maig de 1886 neix a Vimieiro (Arraiolos, Évora, Alentejo, Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista António José Piloto. De ben jove començà a treballar com a oficinista (segon oficial d'escriptori) en el Ferrocarrils de l'Estat i, després de passar per diverses estacions, en 1908 va ser traslladat a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal). Forçà actiu en el moviment anarcosindicalista, formà part del Sindicat de Ferroviaris del Sud i Sud-est, juntament amb altres destacats militants (Miguel Correia, Mário Castelhano, Manuel Henriques Rijo, José Nobre Madeira, etc.), i col·laborà en la seva premsa. Fou l'editor del periòdic O Sul e Sueste. Órgão da classe ferroviária do Sul e Sueste, que entre el 7 de setembre de 1919 i 1933. Membre de la direcció de l'Associació de Classe dels Ferroviaris (ACF), en 1918 va ser empresonat amb altres companys, entre ells Miguel Correia, durant una vaga de ferroviaris. El 10 d'abril de 1920, després de patir el 27 de març un escorcoll al seu domicili, va ser detingut durant l'anomenada «Vaga dels 70 dies». Va ser empresonat tant pels governs de la I República portuguesa (1910-1926) com pel règim de l'Estat Nou (1926-1932). Finalment deixà els ferrocarrils, però continuà amb la lluita sindical i llibertària. Participà en la comissió de recaptació de fons per a la creació d'un Dispensari Antituberculós a Barreiro, creada el juny de 1932 i de la qual va ser el seu promotor. El Dispensari Antituberculós de Barreiro començà a construir-se l'1 de maig de 1933 i s'inaugurà el 3 de maig de l'any següent. Aconseguí entrar com a funcionari en l'Institut Nacional d'Assistència als Tuberculosos de Lisboa (Portugal). António José Piloto va morir el 12 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Ajuda.

    ***

    Josep Peidro a l'exili (1939)

    Josep Peidro a l'exili (1939)

    - Josep Peidro: El 19 de maig de 1897 neix a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Josep Peidro Vilaplana, conegut com Pepet. Originari d'una família alcoiana empobrida, son pare es deia Santiago Peidro Planas, fabricant de «cafè» (beuratge alcohòlic típic alcoià), i sa mare Teresa Vilaplana Jordà, bugadera. Sa família, formada per quatre germans, vivia al barri pobre de Caramanxel d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). Com que son pare es va veure inútil d'una cama i no podia fer cap feina, quan tenia set anys, sense haver anat a l'escola, entrà a treballar com a aprenent en una impremta, on començà a conèixer les primeres lletres. Després va fer altres feines amb jornades de 10 i 12 hores i acabà aprenent l'ofici de torner a diversos tallers mecànics. Quan tenia 18 anys caigué malalt de tifus. Va ser donat exempt per a fer el servei militar ja que havia de mantenir sos pares ja majors i malalts. Cap al 1918 s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi, on gairebé tots els metal·lúrgics de la localitat estaven adherits a la socialista Unió General del Treball (UGT). El 16 de novembre de 1922 es casà amb Amparo Montserrat, amiga de la infància que treballava com a bambunera, operària de la fàbrica de paper de fumar«Bambú». Encara que considerat un dels millors torners alcoians, va ser boicotejat per la seva militància i es trobà sense feina. En 1923 el governador militar i civil d'Alacant Cristino Bermúdez de Castro dissolgué els Sindicats Únics i l'Ateneu Sindicalista alcoians i continuà amb detencions, escorcolls i encalçaments dels militants per la Guàrdia Civil. Aquest mateix any nasqué sa primera filla, Empar. En aquest situació, cridat per son germà gran Santiago, a començaments de 1925 marxà a França a la recerca de feina; però, pocs mesos després, retornà ja que les expectatives es van veure frustrades i la pressió policíaca cap als obrers peninsulars militants era obsessiva. Poc després nasqué sa segona filla, Carme. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità activament en la clandestinitat. El novembre de 1927, arran d'una vaga a la fàbrica de teixits de llana i de cotó«Terol Hermanos SA» i que acabà implicant tota la classe obrera alcoiana, va haver de fugir de la Guàrdia Civil per les taulades i trobà refugi a Alacant amb uns companys que li van trobar feina de mecànic en un taller d'automòbils. Més tard es reuní amb sa companya i sos dos filles a Alacant. En 1929 tots retornaren a Alcoi, on trobà feina i començà a militar de bell nou. Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la legalització de la CNT l'abril de 1930, participà activament en la reorganització del moviment llibertari alcoià, com ara la creació, amb altres companys (Cándido Morales, Josep Julià, Josep Corbí, Balaguer, etc.), del Centre d'Estudis Socials, creat l'agost d'aquell mateix any i del qual fou president, o la constitució del Sindicat Metal·lúrgic el setembre de 1931, mes en el qual nasqué son tercer fill, Albert. Com gairebé tots els militants llibertaris alcoians, va fer costat el«Manifest dels Trenta». El desembre de 1931 aconseguí, amb altres militants (Daniel Llin, Tomás Payá, Constantí Miralles, Emilio Ferri, Gonzalo Bou, etc.), després d'afiliar-se al Sindicat de Metal·lúrgics i Similars de l'UGT, que aquest ingressés en la CNT. També va ser delegat de la Federació Local de CNT. L'estiu de 1932, arran d'un incident amb Quico l'Alt, patró de la fàbrica on treballava, marxà d'Alcoi i s'instal·là a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) on ja li havien buscat feina de torner al taller Casa Diago. Com que no havia Federació Local de CNT a Vila-real, freqüentà el Centre Obrer de l'UGT. L'octubre de 1934 la CNT va ser prohibida i quan fou legalitzada novament l'octubre de 1935 fundà, amb altres companys (Vicent, Ernesto Gómez, Alejandro Navarro, Martín Gil, etc.), el SindicatÚnic d'Oficis Diversos de Vila-real, que es reunia al Centre Obrer «La Unión». Poc després organitzà un míting, dins el marc de la campanya pro amnistia, en el qual van participar Durruti i Ascaso. Va fer viatges propagandístics a Castelló i a València. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part amb José Casinos, en representació de la CNT, del Comitè de Defensa Antifeixista, format per totes les forces esquerranes de la localitat. Volia anar al front, però va ser requerit perquè s'encarregués dels tallers metal·lúrgics i readaptar-los a la producció de material bèl·lic i així les dues centrals sindicals crearen la Cooperativa d'Obrers Metal·lúrgics UGT-CNT composta per cinc tallers, que passaren de produir material de reg a fabricar obusos per al Ministeri de la Guerra. El 6 d'octubre de 1936, amb Martín Gil, ocupà les oficines del Registre de la Propietat i cremaren els llibres i documents del seu interior. En aquestaèpoca intervingué en mítings i conferències. El setembre de 1937 participà en la constitució de la «Col·lectivitat Productora Campesina UGT-CNT» de Vila-real, que estava formada per dues cooperatives de consum, una de la CNT i altra de l'UGT. El juny de 1938, davant l'avanç de les tropes franquistes, fugí amb bicicleta cap Alcoi, quan els feixistes ja trepitjaven els carrers de Vila-real i després de cremar els arxius del sindicat. A Alcoi entrà a treballar al Departament d'Avituallament, dirigit per Vicent Oriola, i on s'encarregà que els repartiments fossin equitatius. El 2 de gener de 1939 va ser nomenat cap de la Conselleria Municipal d'Avituallament, càrrec que abandonà poc després quan va ser cridat a files, però no va anar al front sinó que va ser destinat a la fabricació d'obusos en un taller socialitzat. Quan la victòria feixista era un fet, el 18 de març de 1939 fugí a Alacant i l'endemà salpà a bord del carboner «African Trader» cap a Mèxic, però en alta mar el cuirassat franquista «Canarias» obligà el vaixell a ancorar a Orà (Algèria). Després va ser confinat en diversos camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) africanes, com ara Camp Morand, Boghari, Oudja, Bou Harfa, Le Kef, Colom-Béchar). Joan Josep Peidro Vilaplana va morir el 22 de juliol de 1940 a l'hospital militar d'Oudja (Rif, Marroc) a conseqüència d'un càncer d'estómac i després d'una operació que res no pogué fer per salvar sa vida. En 2005 els seus familiars Miquel i Andreu Amorós Peidro publicaren José Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y la guerra civil en Alcoi y Vila-real.

    Josep Peidro (1897-1940)

    ***

    Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 d'abril de 1970

    Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

    - Pedro Giménez López: El 19 de maig de 1903 neix a Minglanilla (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Giménez López. En 1936 fou membre del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord d'Àfrica i fou internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i, l'any següent, al de Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là a Alger, on milità en la Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro Giménez López va morir el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria) i fou enterrat l'endemà al cementiri europeu d'aquesta ciutat.

    ***

    Daniel Guérin en un míting del Front Popular

    Daniel Guérin en un míting del Front Popular

    - Daniel Guérin: El 19 de maig de 1904 neix a París (França) el militant comunista llibertari, historiador, escriptor, tipògraf i lluitador pels drets homosexuals Daniel Guérin. Fill d'una família burgesa liberal i dreyfusista, Daniel Guérin es va llicenciar en Ciències Polítiques i va quedar molt impressionat per les obres de Proudhon, Marx, Pelloutier i Sorel. En 1923 viatja a Itàlia i l'any següent a Grècia; després farà el servei militar com a sotstinent d'infanteria a Estrasburg. Va esdevenir un socialista revolucionari --va participar activament en la campanya contra l'execució de Sacco i Vanzetti-- i un antiimperialista arran de la seva estada a Síria, entre 1927 i 1929, i d'un viatge a Indo-xina en 1930. En aquests anys va militar amb els sindicalistes revolucionaris de la revista La révolution prolétarienne, de Pierre Monatte, i va fer feina de tipògraf i de corrector d'impremta --en 1932 es va adherir al Sindicat de Correctors de la CGT al qual restarà afiliat fins a la seva mort. Va viatjar a l'Alemanya prehitleriana amb bicicleta l'agost i el setembre de 1932 i va escriure un llibre amb les seves impressions (La peste brune, 1932). A mitjans dels anys 1930 Guérin va ingressar en el grup de l'esquerra revolucionària de Marceau Pivert, i quan aquesta tendència va ser exclosa de l'SFIO i es va crear el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), Guérin va esdevenir-ne un dels responsables, situat a l'esquerra del grup i pròxim a Trotskij, amb qui va mantenir correspondència. El 29 de setembre de 1934 es va casar amb l'austríaca Marie Fortwangler i d'aquesta unió naixerà Anne, el 22 d'agost de 1936. Durant l'època del Front Popular francès, va ser un membre actiu en el moviment d'ocupacions de fàbriques i cofundador dels Albergues de Joventut. En 1937 va denunciar les maniobres dels stalinistes a Espanya, i amb alguns camarades reagrupats entorn de Maurice Jacquier, va fer costat polític i material a la CNT-FAI i al POUM, tot criticant ferotgement la política de no-intervenció del govern Blum. Va mantenir correspondència amb Ángel Pestaña, de la CNT, per assenyalar-li la importància de la descolonització del Marroc. Exiliat a Oslo (Noruega), on intentarà crear un secretariat internacional contra la guerra, treballa de cambrer en un restaurant. Quan Noruega va ser envaïda pels nazis, va ser detingut l'abril de 1940 per la Wehrmacht i internat a Alemanya fins a 1942, que va ser amollat per problemes de salut. Va participar en la Resistència i, acabada la guerra, als EUA, va prendre part en 1946 en les lluites obreres i racials, abans de ser expulsat en 1949 en plena«cacera de bruixes» maccarthysta. L'esclafament dels consells obrers hongaresos en 1956 i la lectura de les obres completes de Bakunin van acabar per confirmar la seva orientació llibertària. A partir de 1959 i de la publicació de Jeunesse du socialisme libertaire, buscarà una nova via, síntesi entre l'anarquisme i el marxisme, publicant Pour un marxisme libertaire i À la recherche d'un communisme libertaire. En 1960 va signar la«Crida dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria i va ser inculpat, defensant després la independència algeriana des del Comitè França-Magrib. En 1965 va escriure un dels seus llibres més famosos, L'Anarchisme, popularització del pensament llibertari traduït a molts idiomes. Va prendre part en els esdeveniments del Maig del 68 des de les files llibertàries del grup editor de la revista Noire et Rouge i del Moviment 22 de Març, i va crear l'any següent, amb Georges Fontenis, el Moviment Comunista Llibertari, abans d'ajuntar-se amb la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) en 1980, on militarà fins a la seva mort. En 1979 morirà sa muller i companya llibertària, Marie, fet que el deixarà en un profunda depressió. Més tard participarà en accions antimilitaristes i treballarà amb el Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), intentant plantejar la qüestió homosexual en el món obrer. Com a historiador és autor de Ni Dieu, ni Maître. Anthologie du moviment libertaire (1965), però també de nombrosos assaigs polítics (Les Antilles décolonisées, 1956; Front populaire, révolution manquée, 1963; Décolonisation du noir américain, 1963; Rosa Luxembourg et la spontanéité révolutionnaire, 1971; La Révolution française et nous, 1976; Proudhon oui et non, 1978) i sobre sexualitat (Kinsey et la sexualité, 1955; Shakespeare et Gide en correctionnelle?, 1959; Homosexualité et révolution, 1983; Essai sur la révolution sexuelle après Reich et Kinsey, 1989). Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en 1986 en el debat «Il y a 50 ans... en Espagne 36-37: L'expérience révolutionnaire et autogestionnaires», amb Georges Fontenis i nombrosos militants de la CNT espanyola, com ara Enric Marco Nadal i Antonio Rivera. Daniel Guérin va morir el 14 d'abril de 1988 a Suresnes (Illa de França, França). Els seus arxius es troben principalment a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC) de Nanterre i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Daniel Guérin. Combats dans le siècle (1904-1988), és el títol d'una pel·lícula francesa, dirigida per Patrice Spadoni i Laurent Mulheisen en 1994, sobre la figura d'aquest influent pensador.

    Daniel Guérin (1904-1988)

    ***

    Kati Horna, en una foto atribuïda a Robert Capa, a l'estudi de Jozsef Pesci (Budapest, 1933)

    Kati Horna, en una foto atribuïda a Robert Capa, a l'estudi de Jozsef Pesci (Budapest, 1933)

    - Kati Horna: El 19 de maig de 1912 neix a Szilasbalhás (Imperi Austroongarès; actual Mezőszilas, Fejér, Hongria) la fotògrafa anarquista Katalin Deutsch Blau, més coneguda com Kati Horna, amb el llinatge de son company. Era la més jove de tres germanes (Kati, Rosa i Sara) d'una família burgesa benestant d'origen jueu. Son pare, Sándor Deutsch, era un banquer establert a Buda (Budapest, Hongria) i sa mare es deia Margit Blau. Quan era adolescent es relacionà a Budapest amb László Moholy-Nagy, fotògraf i professor de la Bauhaus, i amb Simon Guttman, fundador de l'agència de notícies Dephot. En aquest anys s'introduí en la política de la mà del pensador constructivista i activista Lajos Kassák. A la capital hongaresa fou parella sentimental i de militància del fotògraf Endre Friedmann, més tard conegut com Robert Capa, del qual se separà en 1930 quan ella s'establí a Berlín (Alemanya), però amb qui sempre mantingué una estreta amistat. A Berlín entrà com a assistenta en l'Agència Dephot, s'introduí en el cercle de l'escriptor i dramaturg Bertolt Brecht i participà en manifestacions antifeixistes. Després d'assistir el 10 de maig de 1933 a la crema de llibres pels nazis a Berlín, retornà a Budapest. Entre juny i setembre d'aquest any aprengué a Budapest les tècniques fotogràfiques en un curs particular i intensiu al taller del prestigiós fotògraf i músic Pécsi József (Jozsef Pesci). El setembre de 1933, fugint de l'avanç del nazisme a Hongria, es traslladà a París (França), on retrobà ell ja americanitzat Robert Capa, que hi havia muntat un estudi, i completà la seva formació. A París va fer foto fixa en pel·lícules, retocà escenes de moda i realitzà reportatges amb la seva càmera Linhof per a l'agència de notícies francesa Lutetia-Press. D'aquesta època són els seus famosos treballs de fotografia realista Le Marché aux puces (1933, que no es publicarà fins el 1986 sota el títol Mercado de pulgas en la revista mexicanaFoto Zoom) i Reportage dans les cafés de Paris (1934). A més de realitzar obres realistes també conreà la fotografia de caire surrealista, com ara Hitlerei (1937, amb el dibuixant Wolfgang Burger). En 1937 el seu compromís polític, ben igual que Robert Capa, la portà a la Guerra Civil espanyola. A Barcelona (Catalunya) entre gener i juny de 1937 treballà per al Comitè de Propaganda Exterior de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys bèl·lics col·laborà en publicacions anarquistes (Libre-Studio, Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,Umbral, etc.) i altres institucions propagandístiques republicanes. A més de captar els fronts bèl·lics i les col·lectivitzacions de diversos indrets de la Península (Aragó, Catalunya, Andalusia, Madrid, València), sobretot realitzà fotografies i fotomuntatges de la vida quotidiana i dels seus protagonistes (dones, infants, treballadors, no combatents, víctimes, etc.) en la reraguarda: Navidad en España (1937), Vigilando después del bombardeo (1937), Casas bombardeades en Madrid (1937), Evacuación de Terurel (1937), Esperando la ración de comida (1937), Mujeres esperando turno (1937), etc. Quan treballava com a redactora gràfica per a la revista Umbral, conegué son futur company, el pintor i escultor anarquista José Horna Lechuga, i col·laborà amb l'anarcofeminista Lucía Sánchez Saornil. L'octubre de 1937 s'instal·là a València (València, País Valencià) i el desembre d'aquell any es traslladà al front bèl·lic de Terol (Aragó, Espanya). El gener de 1938 retornà a Barcelona, on realitzà nombroses fotografies al Barri Xino de la ciutat, i en aquest mateix any es casà amb José Horna. Amb el triomf franquista la parella s'exilià a París (França) portant-se una col·lecció de 270 negatius sobre la guerra d'Espanya en una capsa de llauna que no veurien la llum fins el 1979, quan aquesta va ser adquirida pel Ministeri de Cultura espanyol a oferiment de la fotògrafa i conservada a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca (Castella, Espanya). En 1939 publicà a París la sèrie Poupées de la peur. La invasió nazi l'obligà, juntament amb son company, a exiliar-se. El 17 d'octubre de 1939, després de rescatar son company d'un camp de concentració francès, embarcà a bord del paquebot De Grasse al port de Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell la desembarcà a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. La parella s'instal·là en una casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de la Ciutat de Mèxic. El 8 de desembre de 1939 publicà el conte visual Así se va otro año, 1939 (rebatejat posteriorment Lo que va al cesto). A Mèxic col·laborà en importants publicacions periòdiques (Arquitectura ENA, Arquitectos de México, El Arte de Cocinar, Diseño,Enigma, Foto Zoom, Mapa, Mexico. This Month,Mujer de Hoy, Mujeres,Nosotros, Obras,Perfumes y Modas, Revista de Revistas, Revista de la Universidad de México, Seguro social,S.nob, Tiempo,Todo, Vanidades, etc.). En 1949 nasqué Norah Horna, filla única de la parella. Entre 1958 i 1963 fou professora de l'Escola de Disseny i Artesanies de la Universitat Iberoamericana i entre 1973 i 1999 de l'Escola Nacional d'Arts Plàstiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on va forjà tota una nova generació de fotògrafs contemporanis. Durant molts anys realitzà nombrosos reportatges, molts d'ells vinculats al moviment surrealista, com ara La evacuación de los sin culpa (1940), Tránsito (1941), Noche Buena en Europa (1942),Lucha contra las tinieblas (1944), Loquibanbia. La Castañeda (1944), Asilo para ancianos (1944), Títeres en la penitenciaría (1945), Corpo sano (1945), Historia de un vampiro... sucedió en Coyoacán (1962), Fetiche. Oda a la necrofília (1962), Fetiche. Impromptu con arpa (1962), Fetiche. Paraísos artificiales (1962), Mujer y máscara (1963), Los dulces de la ciudad (1963), La ópera del orden (1962), Una noche en el Sanatorio de Muñecas (1963), Recuento de una obra (1995), etc. En 1963, després de la mort de son company José Horna, deixà de fer fotografies i es consagrà a l'ensenyament. Fou íntima amiga de les artistes Leonora Carrington, i del seu company Imre Weisz (Chiki), que ja coneixia a Hongria, i Remedios Varo. Tambéés relacionà estretament amb Benjamin Péret, Edward James, Alejandro Jodorowsky, Mathías Goeritz, Germán Cueto, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Ricardo Legorreta i altres figures de la cultura mexicana. En 1985 donà bona una part del seu arxiu fotogràfic al Centre Nacional d'Investigació, Documentació i Informació d'Arts Plàstiques (CENIDIAP) de la Ciutat de Mèxic. Kati Horna va morir el 19 d'octubre de 2000 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Pòstumament la seva obra ha estat reconeguda amb exposicions i homenatges arreu del món: Universitat de Salamanca (Salamanca, 1992 i 2012), Pallant House Gallery (Chichester, 2010), Museo Amparo (Puebla, 2013-2014), MARCO (Monterrey, 2014), Le Jeu de Paume (París, 2014), etc. Sa filla, Ana María Norah Horna y Fernández, es dedica a conservar i divulgar el patrimoni de sos pares des de l'Arxiu Privat de Fotografia i Gràfica Kati i José Horna.

    Kati Horna (1912-2000)

    ***

    Necrològica de Manuel Rubia Ortiz apareguda en el periòdic tolosà "El Rebelde" d'abril de 1962

    Necrològica de Manuel Rubia Ortiz apareguda en el periòdic tolosà El Rebelde d'abril de 1962

    - Manuel Rubia Ortiz: El 19 de maig de 1912 neix a Rubite (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Rubia Ortiz. Sos pares es deien Vicente Rubia i Rosario Ortiz. A començament de la dècada dels trenta s'afilià a la Unió General de Treballadors (UGT), l'únic sindicat que existia a Rubite. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra, amb son germà Antonio Rubia Ortiz, lluità voluntari als fronts com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà de manobre. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT i fou membre del grup local de la Regional d'Andalusia-Extremadura de la CNT en l'exili. Sa companya fou Carmen Sánchez. Malalt i enllitat durant mesos, Manuel Rubia Ortiz va morir el 12 de febrer de 1962 a l'Hospital de Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània).

    ***

    Manel Aisa Pàmpols en la presentació d'un llibre a la Biblioteca Pública Arús (Barcelona, 27 d'abril de 2006)

    Manel Aisa Pàmpols en la presentació d'un llibre a la Biblioteca Pública Arús (Barcelona, 27 d'abril de 2006)

    - Manel Aisa Pàmpols: El 19 de maig de 1953 neix a Barcelona (Catalunya) el documentalista i agitador cultural anarquista Manuel Aisa Pàmpols. Criat al barri del Raval de Barcelona, ben aviat es va relacionar amb el moviment anarquista. Cap al 1973 va participar en l'Associació de Veïns del«Chino» i poc després es va integrar en un col·lectiu llibertari de Sant Antoni-Chino --embrió de l'Ateneu Llibertari del mateix nom-- i en una comuna. A finals de 1976 es va afiliar en el ram de la construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va participar activament en la reconstrucció del sindicat anarcosindicalista: secretari d'Organització de la Federació Local barcelonina entre 1977 i 1978, anys d'esdeveniments força importants (Jornades Llibertàries de Barcelona, vaga de les benzineres, míting de Montjuïc, etc.); secretari de Propaganda del Sindicat de la Construcció en 1980, etc. En 1982 va abandonar la CNT i va centrar la seva tasca en el camp cultural, sobretot com a documentalista del Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) i organitzador d'activitats de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), al qual s'havia associat en 1979, i del qual ocuparà càrrecs directius. Aquestes activitats les fa compatibles amb una llibreria especialitzada en temes socials (Llibres Aisa), amb el foment dels llibres de temàtica llibertària a través de l'Editorial Sintra i amb les seves aficions pictòriques --va exposar en la mostra «Artistes per la llibertat» de l'Exposició Internacional de l'Anarquisme de Barcelona de 1993. Ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries (Boletín Bibliográfico AEP, Catalunya, Ideas-Orto,La Lletra A, Noticiari AEP, Polémica,Solidaridad Obrera, El Vaixell Blanc, etc.És autor de Cronología. Presencia internacional del anarquismo (1993), L'efervescència social dels anys 20 (Barcelona, 1917-1923) (1999), La Barcelona rebelde: guía de una ciudad silenciada (2003 i 2008, amb altres), La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans (2005, amb altres), La huelga de alquileres y el Comité de Defensa Económica. Barcelona, abril-diciembre de 1931. Sindicato de la Construcción de CNT (2014) i La efervescencia social de los años veinte. Barcelona (1917-1923) (2016), Tras las huellas de una vida generosa. Aurelio Fernández Sánchez y los Solidarios (2017), Anarquismo frente a los nacionalismos (2018, amb altres), Anarquisme i municipalisme al segle XXI (2019), a més de prologar nombrosos llibres.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Jugar a metges i malalts (XXIX)


    Què havia fet durant aquelles setmanes d´esbarjo? Unes excursions per la muntanya, les lectures a l´aire lliure quan feia sol i el cel era una immensa taca blava. Les visites al Jardí Botànic, el Museu, amb tants d´objectes que servien per a imaginar la vida a Mallorca segles enrere. Les hores passades a l´escalfor del braser, a la cambra, quan nevava i era impossible arribar a la Font Coberta. Les converses al bar de Nofre Crespí, amb na Margalida de can Toniet, madò Juliana, el vell republicà, morint lentament per la tisi que el consumia. La presència malèfica de les germanes Gelabert i el record dels assassinats de la guerra. Els meus somnis d´escriure, de trobar una raó per sobreviure i continuar lluitant per un món diferent, més just, semblant a aquell pel qual lluitaren el pare, l´oncle, els excombatents de la República que venien a petar la conversa al taller de Can Ripoll, a sa Pobla... (Miquel López Crespí)


    El pare ens trucà un dimarts a migdia. Va parlar amb la recepció i ens vengueren a cercar. Volia que, abans de Nadal, fóssim a casa. Trobava que ja portàvem prou setmanes a Lluc i pensava que era necessària una nova revisió per part del senyor Sió, el metge.

    El temps havia anat passant sense adonar-me'n. Què havia fet durant aquelles setmanes d´esbarjo? Unes excursions per la muntanya, les lectures a l´aire lliure quan feia sol i el cel era una immensa taca blava. Les visites al Jardí Botànic, el Museu, amb tants d´objectes que servien per a imaginar la vida a Mallorca segles enrere. Les hores passades a l´escalfor del braser, a la cambra, quan nevava i era impossible arribar a la Font Coberta. Les converses al bar de Nofre Crespí, amb na Margalida de can Toniet, madò Juliana, el vell republicà, morint lentament per la tisi que el consumia. La presència malèfica de les germanes Gelabert i el record dels assassinats de la guerra. Els meus somnis d´escriure, de trobar una raó per sobreviure i continuar lluitant per un món diferent, més just, semblant a aquell pel qual lluitaren el pare, l´oncle, els excombatents de la República que venien a petar la conversa al taller de Can Ripoll, a sa Pobla...

    Dins la bossa on guardava el quadern de notes --encara intacte!--, hi servava el paquetet d´herbes que m´havia deixat en herència Josep Ferrer. Me´l donà setmanes abans de la partida de la qual mai més no va tornar. Romaníem al bar, al costat de la foganya. Feia pocs dies que havien marxat les germanes Gelabert i la padrina s´entretenia a la cuina, parlant amb madò Juliana i na Margalida. El malalt s´apropà a la meva taula i em digué, lliurant-me un paquetet estrany, una bossa de tela de sac on hi havia brodades les inicials del seu nom: “Com pots imaginar, i per tot el que hem parlat aquestes setmanes, jo no crec en bruixes ni curanderes. Però aquestes herbes portades de l´interior de la selva veneçolana són útils per a saber quin serà el teu futur. Jo només les he provades en una ocasió i t´assegur que em serviren per a endevinar què seria de la meva vida. Sé a la perfecció que la malaltia no té remei, que moriré aviat. En somnis he vist com queia a terra, com veniu a l´habitació, cridau el taxi que em portarà a Inca”. Es deturà per uns segons i, mirant-me fixament als ulls, afegí: “Sé que et preocupa el teu futur i voldries saber el que faràs a partir d´ara. És el que no et deixa un minut de calma, el motiu pel qual no et pots concentrar en l´escriptura. Crec que les herbes et poden fer un bon servei, ajudar-te a resoldre el problema que et manté en tensió”.

    Just en aquell moment demanà un altre cafè a Nofre Crespí i apropant-se a la meva oïda, xiuxiuejà: “Quan vulguis comprovar el poder extraordinari d´aquestes fulles seques has d´encalentir aigua. Quan vegis que bull, en poses una bona grapada i la deixes estar cinc minuts. La beus just que s´hagi refredat un poc i, de seguida, et trobaràs per una munió d´ocults viaranys. Veuràs la teva vida talment estiguessis assegut al Cine Montecarlo gaudint d´una pel·lícula. T´advertesc: si tens por no ho provis. Vés a saber el que podries descobrir! La curandera que em va vendre les herbes em digué que alguns, en albirar el demà, s´havien suïcidat; d´altres, mai no recuperaren l´enteniment. Només alguns, pocs, pogueren seguir vivint, assumir les revelacions acabades de descobrir”.

    Tanmateix estava decidit a deixar de banda l´escenificació de la malaltia fictícia. Si continuava amb l´engany, el pare em portaria a una clínica especialitzada i s´adonarien de l´engany. Ara era el moment ideal per fer creure que m´havia curat. Ben segur que, amb la fama miraculosa que tenia la Mare de Déu, tothom pensaria que havia estat un nou miracle. El pare, malgrat el seu agnosticisme arrelat des de dècades, des que era un jovenet afiliat a l´Ateneu Acracia y Libertad, potser també ho creuria. Per a mi no era cap problema continuar mentint en el camí de trobar una sortida a la meva situació. Podria explicar que, en un moment determinat, anant al cambril de la Verge, havia vist com de la figura sortia una resplendor que m´il·luminà de cap a peus, i, de seguida, em vaig sentir alleugerit; com si un alè diví, travessant-me carn i ossos, m´hagués alliberat de tot patiment i sanat la tisi. La padrina Martina en seria testimoni. I ella, creient en les mil reencarnacions de l´esser humà, habitant de l´esotèric reialme de bruixes, dimonis i fantasmes, asseguraria que havia vist el miracle amb els propis ulls. Les veïnes especialitzades en herbes medicinals explicarien que la curació havia estat una combinació dels poders de la Mare de Déu i de les herbes que em donaren. Les herbes de madò Buils, quasi em mataren! Què hi ficava dins aquella olla plena de fulles misterioses? Quan treia el recipient del fogó em feia abocar el rostre a mig pam d´aquell instrument de tortura i, amb el cap tapat amb una manta, em tenia immobilitzat, respirant un vapor embafós que m´ofegava i em feia tossir.

    La curandera, madò Antònia, no creia en els miracles de sants i santes. Contaria que, en una nit de lluna plena, havia intercedit a Llucifer oferint-li uns milers de pessetes (que la padrina li lliurà religiosament) per intervenir amb els dimonis que s´havien apoderat del meu cos. Però insistiria que la ràpida curació s´havia produït gràcies al descans, el bon menjar que ens donaren a can Nofre i, més que res, a la sobtada il·luminació sentida al cambril de la Verge.

    La coartada restava servida. Però el problema que havia portat a inventar-la, no. Em trobava en la mateixa situació de sempre. Perdut en un mar de dubtes. Tenia decidit no tornar al col·legi. Què fer aleshores? Els pares voldrien que recuperàs el temps perdut, que estudiàs. Pensaven que un curs es podria recuperar, que la meva decisió no era tan dràstica. Però si tenc alguna decisió inamovible és la de no tornar a patir en mans de professors que no entenc, en sentir unes lliçons que són falses de cap a peus. Què podria ensenyar-me un professor d´història que ha estat exvoluntari de la División Azul i, que, a Palma, el primer dia del Movimento, anà a capitania general a demanar un fusell?

    No ignor que la situació és difícil. Quin valor poden tener les opinions d´un al·lot de catorze anys? Vivim enmig d´una problemàtica complicada. Ni som uns infants ni ens consideren “homes” en tota l´accepció de la paraula. Zona intermitja on abunden els temporals, on les naus poden naufragar d´un moment a l´altre impulsades contra les roques pel fort vent de tramuntana. Visc a una època en la qual els problemes de l´adolescència són solucionats a força de càstigs. Sovint he vist arribar a classe companys amb les cames blaves per les moradures produïdes per la corretja dels progenitors. És un temps de doblegar la voluntat, l´esperit dels més joves, a força de repressió: amics internats al col·legi, sense veure la família en un mes, aixecant-se a les set del matí per anar a dormir a les deu del vespre; misses de genollons, amb la fredor de les rajoles pujant per les cames fins a convertir la carn en un manyoc insensible, com si t´haguessin tallat les cames; alumnes castigats a no parlar amb els companys durant setmanes; d´altres, situats a un racó de la classe amb dos llibres a cada mà, braços en creu mirant la paret per haver dit dues paraules; sessions de mà estesa, els dits junts i en punta per no haver sabut la resposta adient a la pregunta del professor; córrer pel pati mitja hora seguida, fent voltes interminables sota la vigilància obsessiva del vigilant de torn. Talment els presoners d´Alcatraz, als Estats Units, segons havia vist en una pel·lícula projectada a Can Guixa.

    No, no em veia capaç de suportat altra volta tals patiments. Em seduïa més el món perdut que podia endevinar en algunes revistes del pare i l´oncle salvades miraculosament de la guerra. Em delia llegir els articles i veure fotografies a Estudios, una publicació naturista dels anys trenta amb tot d´imatges de dones i homes nus, gaudint de la bellesa de la natura, ran de mar, a la muntanya, alegres i somrients mostrant, sense cap mena de vergonya, la resplendor exultant d´uns cossos joves. Els articles parlaven de comunes autosuficients, gent que treballa per a la col·lectivitat, repartint-se els beneficis que poguessin obtenir amb la seva feina. Desfilaven davant els meus ulls tot de cooperatives de consum, horts a València dedicats a les hortalisses, a fer joguines. Homes i dones que muntaven una associació de botigues per a oferir als treballadors queviures més barats, sabates, senalles, llibres de text d´ideologia llibertària, roba feta a mà a preu mòdic. Una societat lliure basada en l´autogestió i la solidaritat entre les persones.

    Va ser el meu primer contacte amb la ideologia llibertària. Després, anant amb la família a les parades de llibres de vell, vaig poder ensopegar amb raríssimes restes d´edicions sud-americanes amb obres de Lev Tolstoi i Kropotkin. Encara m´era difícil copsar les diferències entre les concepcions anarquistes i marxistes. Però la revista Estudios em permetia entreveure un tipus de societat que no tenia res a veure amb el que vivia. Cossos lliures, nus, enfront el negre i el gris que vestien les dones del poble. Sol, platja i natura contrastant amb les angoixoses processons de Setmana Santa, amb la flaire malaltissa de la cera, el soroll tètric dels tambors, les figures dels sants i el Crist torturats, regalimant sang. Un univers inconcebible de verges amb el cors travessats per fletxes amb el déu que adoraven condemnat a portar una creu sota els insults dels soldats romans i les fuetades dels botxins.

    La padrina no em deia res en referència als estudis. Vivia obsessionada per la meva salut. Mort el fill en el desgraciat accident de moto, jo era el nét aviciat, la persona que substituïa l´hereu. Just acabàvem de deixar enrere els anys més foscos de la postguerra. El turisme de masses començava a fer-se present, anunciant els futurs desgavells. La padrina s´havia format a començaments de segle. Es casà als vint anys, el 1917, i, sens dubte, la seva formació humana i cultural era el d´una pagesa de finals del segle XIX. Misses i devocionaris, música d´orgue i el cant de les franciscanes a l´església. Tot plegat mesclat amb l´esoterisme de mèdiums i curanderes. Els estudis, per a aquella gernació de pagesos, eren un fet sobrer i ocasional. Sí; es parlava d´un metge a la família, el metge Miquel Verdera; però la seva influència degué ser poc duradora. Per les golfes de la casa dels padrins encara hi havia alguns llibres de medicina, blocs de notes de la Universitat de Barcelona i, el que més m´entretenia d´al·lotell: el maletí amb els ormejos de visita als pacients. Quin tresor, el maletí! Als deu anys, en els xafogosos dies d´estiu, quan no anàvem a Can Picafort o a les casetes de sa Pobla, arran de mar, els al·lots i al·lotes del carrer de la Muntanya ens perdíem per les sales immenses plenes de sacs de blat i tabac penjat dels claus de les bigues. Flaire de patates i mongetes mesclada amb els efluvis de les fulles de tabac que penjaven a l´espera d´estar preparades per anar al magatzem. Aleshores, amb l´amic de més confiança, en Sebastianet de can Cirereta, ens convertíem en metges. A poc a poc despullàvem les al·lotes que, tímides, es deixaven fer talment com quan anaven al metge de veritat. A algunes encara no els havien crescut els pits; d´altres just els començaven a créixer, lentament, molt a poc a poc. Cap portava encara sostenidors.

    Teníem un llit vell que només empraven els moixos per a dormir, tranquils, lluny del brogit de la planta baixa del casalot. Esteses al llit, nues, els palpàvem les cames a la recerca d´una imaginària fractura i, amb l´estetoscopi, aprofitàvem per a resseguir tots els racons de la seva pell. Pedrona, la meva "malalta" i, també, el meu primer amor infantil!, es deixava fer provant de cobrir-se tímidament amb la roba que havia deixat al costat. Intentava cobrir-se novament però li ho impedia amb gests amables que, alhora, em deixaven electritzat. M´apropava a la seva oïda i, amb veu tendra, per a tranquil·litzar-la, li deia que el que fèiem no era cap pecat. “Els metges han de veure nues les persones que examinen”, li xiuxiuejava. “Si no seria impossible saber quina malaltia tens. Fins i tot les monges s´han de despullar a l´hospital!“.

    Alguns dels moixos, foragitats del llit, ens miraven bocabadats des d´un racó del matalàs on havien tornat a pujar. Anaven amunt i avall vigilant, inquiets, els nostres moviments. Els havíem molestat en la seva eterna migdiada. Senyors de la casa, en haver-se cruspit el recapte, tornaven als caus de les golfes on es trobaven feliços, sense que ningú els anàs a molestar. I, ara, inesperadament, un petit exèrcit d´animalons de dues cames, nosaltres!, penetraven sense demanar permís en el seu reialme.

    Molestaven. Amb el coixí que tenia a mà els foragitava i marxaven, miolant, com si s´hagués fet una gran injustícia. “Ens treuen de casa”, devien remugar. “No són persones com pertoca! Molestar els propietaris de l´indret no té perdó!”, continuaven dient, cercant un lloc més adient per a vigilar els intrusos.

    Pedrona em mirava, ingènua. Notava la inseguretat del seu cos, els petits moviments que feia quan el metall de l´estetoscopi anava amunt i avall, a la recerca de no se sap quina misteriosa malaltia.

    Ens contemplava tothom, atents, en silenci. En aquell moment ja no érem a les golfes del casal. Tots, els amics i les amigues, érem els protagonistes d´una àrdua operació clínica. Vivíem intensament aquelles dèries com si de veritat fóssim metges, infermers i infermeres, pacients que esperen salvar la vida en una operació tan delicada.

    Després tancàvem les finestres i enceníem espelmes pels quatre racons de la sala. L´ambient canviava de sobte. L´ esclatant lluminositat de l´horabaixa esdevenia fosca densa, impenetrable. Amb mantes velles cobríem la més mínima escletxa de claror que pogués penetrar des de l´exterior. Dels antics canteranos abandonats sorgien vestits d'antiquíssims repadrins i repadrines. Ara ja no sabíem si jugàvem a metges o a descobrir inèdites sensacions, misteris de pel·lícula. Veure na Pedrona, n´Antònieta i na Maria nues, tan sols cobertes per un vell vestit de pagesa, ens feia oblidar les pràctiques exploratòries per la superfície de les pells. A tots ens sorprenia el canvi sobtat d´atmosfera. En Sebastianet, que era escolà, sempre portava encens i en tenia una capseta plena. Encenia un bon bocí i la situació prenia un caire summament especial. Les tres vestals, instal·lades damunt el llit, imitaven a la seva manera els balls àrabs i tothom, assegut al terra, contemplava els màgics moviments talment l´espectador que va al cine o al teatre. En Sebastià havia engegat una vella ràdio dels anys trenta abandonada a les golfes i l´efecte esdevenia indescriptible.

    Fins i tot els moixos paraven els ulls com un plat sense acabar de creure aquella transformació del tranquil món on habitaven, el refugi que sempre havien tengut per a defugir la nostra presència, les contínues persecucions a les quals els sotmetíem. Miraven sense arribar a creure el que veien. Els ulls atents dels felins resseguien els estranys moviments de les balladores. Algun dels moixos, el més valent, s´apropava fins al lloc i, tímidament, provava de tocar les antigues sedes agafades de les caixes que havíem obert. Ens delia la fosca de la gran sala tan sols il·luminada per les espelmes, la coneguda flaire de l´encens eclesial, la música procedent del nord d´Àfrica...

    Al cap d´una estona les nostres amigues queien, cansades per l´esforç, damunt el matalàs i esclafaven en rialles. Ens feien jutipiris alhora que, una mica atemorides pel que havien fet, anaven a cercar la roba per vestir-se i que, nosaltres, espavilats, havíem amagat a un racó.

    Però no ens podíem entretenir. L´horabaixa donava pas al vespre i ja feia estona que sentíem com els carros tornaven de marjal. Era hora d´endreçar el desgavell que havíem armat. Tornar a portar els vells vestits dels avantpassats a lloc, cercar els ormejos de metge i situar-los novament dins el maletí, apagar espelmes, obrir finestres per tal que anàs desapareixent la flaire espessa de l´encens. Vestir-nos altra volta. Posar rostre de seriositat. Acomiadar-nos dels amics. I, just quan sentíssim el grinyolar de la porta, situar-nos davant els llibres de l´escola i fer com qui estudia.



    0 0

    (2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)


    La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)


    Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia –per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua— de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint l’opressió! D’adolescent llegia moltes novel·les d’Ángel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció l’opressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes – Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari d’Anna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, l’explotat, l’intel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, l’ambient d’opressió i esclavatge narrat a la perfecció en l’obra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És l’herència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).

    Però parlant dels represaliats a Catalunya i l’estat espanyol, és el valor d’aquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria d’arribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions d’illencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.

    La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a l’alçada d’aquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?

    Els crepuscles més pàl·lidsés un recordatori literari de la postguerra, de l’oprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.

    El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

    El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores” núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

    La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

    S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.

    Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

    Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.

    Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).

    El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez –el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

    Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") –que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

    La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

    Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

    L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

    Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".

    Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, l’obra Els crepuscles més pàl·lidsés, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [20/05] «Tierra y Libertad» - Manifest magonista - Míting de Goldman – Detenció de Bertoni - París (20-05-68) - Cross - Raabe - Lucien Jean - Samson - Celton - Abad de Santillán - Berneri - Negre - Puigvert - Vierge - Liégeois - Garnier - Agnese - André Léo - Luppi - Mastrodicasa - Kater - Branchi - Giacomelli - Orientale - Blanch - Arjona - Cubero - Fernández Miguel - Farvo - Trama - Costantini

    Anarcoefemèrides del 20 de maig

    Esdeveniments

    Carta de Soldedad Gustavo a Louise Michel sobre el suplement de "La Revista Blanca" (1901) [IISH]

    Carta de Soldedad Gustavo a Louise Michel sobre el suplement de La Revista Blanca (1901) [IISH]

    - SurtTierra y Libertad: El 20 de maig de 1899 surt a Madrid (Espanya) editat per Federico Urales el primer número d'un suplement de La Revista Blanca, que esdevindrà autònom i setmanal dos anys després sota el títol definitiu de Tierra y Libertad. El nom es va prendre del moviment populista rus homònim, per resumir l'anhel dels desheretats del món. Amb aquesta capçalera ja havia aparegut un periòdic quinzenal a Gràcia (Barcelona) que va editar 23 números entre 1888 i 1889. El Tierra y Libertad lligat a Urales va ser diari durant la segona meitat de 1903 i va ser prohibit després de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), motiu pel qual la publicació, aleshores editada per José Estivalis, es traslladà a Niça (Occitània). Suprimit en 1919, el periòdic reapareixerà en 1923 a Barcelona i entre maig de 1930 i 1939 serà l'òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i portarà a partir d'abril de 1931 el subtítol «Órgano de la Revolución social de España», i serà diari en els anys de la Guerra Civil. Durant el franquisme, va ressorgir clandestinament i esporàdicament a partir de 1946 i durant els anys cinquanta, abans de reaparèixer a Barcelona en 1977 mensualment i com aòrgan de la FAI. Paral·lelament un periòdic que porta aquest nom serà publicat mensualment a Mèxic pels anarquistes espanyols exiliats a partir del 25 de juny de 1944.

    Carta de Soledad Gustavo a Louise Michel sobre el Suplemento a La Revista Blanca (20-04-1901)

    ***

    Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" (Tijuana, 1911)

    Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" (Tijuana, 1911)

    - Manifest col·lectivista a la Baixa Califòrnia: El 20 de maig de 1911 els magonistes del Partit Liberal Mexicà (PLM) publiquen un manifest incitant a prendre possessió col·lectiva de la terra als territoris alliberats de la Baixa Califòrnia, per una«vida feliç i lliure, sense amos ni tirans». La Rebel·lió de la Baixa Califòrnia o Alliberament de la Baixa Califòrnia van ser uns esdeveniments emmarcats en la campanya militar de caràcter llibertari que va impulsar el Partit Liberal Mexicà al nord de la Baixa Califòrnia en 1911, en plena Revolució mexicana. Els rebels es van enfrontar a les forces del règim dictatorial de Porfirio Díaz i més tard al govern provisional de Francisco I. Madero. La revolta va ser planejada i coordinada per la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà des de LosÁngeles (Califòrnia), amb la finalitat d'escampar la revolució social a la resta del país, enarborant el Programa del Partit Liberal Mexicà de 1906. A més de la Baixa Califòrnia, grups magonistes lliuraven batalles a altres Estats, com ara Sonora, Chihuahua, Coahuila, Tlaxcala, Veracruz, Oaxaca, Morelos i Durango. El control de la península de la Baixa Califòrnia, en la estratègia de la rebel·lió del PLM, era part d'un pla de contingència en cas de patir derrotes als Estats del nord, la qual cosa suposava menor força de les guarnicions federals de la zona, de tal manera que seria fàcil prendre les places i guanyar temps per reorganitzar l'Exèrcit Liberal, per després avançar cap al sud de la península i dirigir-se a Sonora i a Sinaloa. Després de l'aixecament del 20 de novembre de 1910, grups magonistes i maderistes van combinar les seves forces per ocupar places importats als Estats del nord, però les diferències ideològiques entre ambdós grups va provocar que poc temps després sorgissin confrontacions. Els magonistes van perdre presència a Chihuahua i quan alguns es van reagrupar a la Baixa Califòrnia, va començar una nova campanya amb la presa de Mexicali.

    ***

    Emma Goldman a la Union Square de Nova York (20 de maig de 1916)

    Emma Goldman a la Union Square de Nova York (20 de maig de 1916)

    - Míting d'Emma Goldman: El 20 de maig de 1916, a la Union Square de Nova York (Nova York, EUA), la militant anarquista Emma Goldman realitza un míting a l'aire lliure des d'un automòbil davant una gran multitud d'obrers per protestar per l'empresonament del doctor Ben Reitman per distribuir informació sobre el control de natalitat. Rauh Eastman, Bolton Hall i Jessie Ashley seran detinguts en aquesta manifestació i acusats també de distribució il·legal de propaganda antinatalista.

    Míting d'Emma Goldman (20 de maig de 1916)

    ***

    Diversos pamflets demanan la llibertat de Bertoni (1918)

    Diversos pamflets demanan la llibertat de Bertoni (1918)

    - Detenció de Luigi Bertoni: El 20 de maig de 1918 és detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) Luigi Bertoni, redactor del periòdic anarquista bilingüe Le Réveil / Il Risveglio, per un pretès «Complot de Zuric», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses i del muntatge judicial que trobarà el seu epíleg en el judici del 2 de juny de 1919 davant la Cort Federal de Zuric. Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Jean-Paul Sartre a la Sorbona (20 de maig de 1968)

    Jean-Paul Sartre a la Sorbona (20 de maig de 1968)

    - París (20-05-68): El 20 de maig de 1968 a París (França) els escriptors ocupen la vil·la de Massa, seu de la «Société des Gens de Lettres» (Societat de la Gent de Lletres); els quadres administratius envaeixen les oficines del Conseil National du Patronat Français (CNPF, Consell Nacional de la Patronal Francesa); les seus dels col·legis d'advocats i de metges són ocupats simbòlicament. Al teatre, vaga il·limitada dels actors: els teatres tanquen. El Conservatori de París vota una vaga de 15 dies prorrogables; els alumnes ocupen els locals des de fa quatre dies; s'organitzen concerts a les fàbriques, a les facultats, als hospitals. Davant la vaga, la Confederació General del Treball (CGT) fa una crida a «augmentar les condicions de lluita», però no llança cap consigna ni cap programa reivindicatiu. S'estima en 10 milions el nombre de vaguistes a l'Estat francès. La benzina s'exhaureix a les gasolineres i es prepara el racionament. Molts ciutadans fan coes als bancs de Ginebra i de Lausana per obrir comptes, llogar caixes de seguretat i es parla d'enormes evasions de capitals. Gairebé tots els instituts de París estan ocupats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). Aquesta nit els estudiants rebran a la Sorbona visites de qualitat: filòsofs, sociòlegs i escriptors, com ara Kostas Axelos, Pierre Bordieu, François Châtelet, Marguerite Duras... A les 22 hores arriba Jean-Paul Sartre, que es troba un amfiteatre ple de gom a gom: «Pensava que estàveu farts de classes magistrals», ironitza. Al mati Le Nouvel Observateur havia publicar una entrevista-diàleg entre Sartre i Cohn-Bendit.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Autorretrat d'Henri-Edmond Cross amb cigarreta (1880)

    Autorretrat d'Henri-Edmond Cross amb cigarreta (1880)

    - Henri-Edmond Cross: El 20 de maig de 1856 neix a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) l'il·lustrador, pintor puntillista i anarquista Henri-Edmond Delacroix, més conegut com Henri-Edmond Cross. Fill d'una família de comerciants benestants de bijuteria (Alcide Delacroix i l'anglesa Fanny Woollett), fou introduït en el món de la pintura per un cosí de son pare, el doctor Auguste Soins. En 1878 ingressà a les Escoles Acadèmiques de Dibuix i d'Arquitectura de Lille, on assistí durant tres anys a l'estudi del pintor Alphonse Colas. En 1881 s'instal·là a París i continuà els seus estudis al taller d'Émile Dupont-Zipcy. Aquell any exposà com per primer cop al Saló i decidí canviar el seu nom pel d'Henri Cross --versió anglesa i reduïda de l'original-- per no ser confós amb el famós pintor romàntic; en 1886 adoptà finalment el nom d'Henri-Edmond Cross, per distingir-se de l'escultor francès Henri Cros. En 1884 col·laborà en la fundació de la Societat dels Artistes Independents, on conegué els pintors neoimpressionistes Seurat, Dubois-Pillet i Angrand, però encara durant la dècada dels vuitanta la seva pintura es veurà influïda per Bastien-Lapage, Manet i pintors impressionistes. D'idees llibertàries, fou amic de pintors anarquistes com Félix Féneon, Théo Van Rysselberghe, Paul Signac, Maximilien Luce, Charles Angrand, etc. Col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux, il·lustrant-ne les cobertes. També donà aquarel·les, dibuixos i quadres per a tómboles anarquistes per recaptar fons. En 1891, any de la mort de Seurat, fou decisiu en la seva trajectòria artística ja que pintà la seva primera obra neoimpressionista (Portrait de Madame Cross) i, a causa de problemes reumàtics, es traslladà a viure amb la seva futura esposa, la model Irma Clare, al Midi, primer a Cabasson i finalment a Saint-Clair, on romandrà la resta de sa vida, llevat de dues estades a Itàlia en 1903 i 1908, i visites anuals a París per exposar al Saló dels Independents. Un any després de la seva arribada a Saint-Clair, Paul Signac fixà la seva residència a Saint-Tropez, a pocs quilòmetres de distància. En companyia de Signac, afermà la seva tècnica, pintant marines i escenes de vida camperola utopicolllibertàries. En aquests anys concorregué a diversos salons de «La Libre Esthétique» a Brussel·les. A partir de mitjans dels anys noranta Signac i Cross abandonaren els diminuts puntets de color per pinzellades més gruixudes i ordenades, semblants a quadrets de mosaics; aquest«neoimpressionisme de segona generació» tindria una gran importància en la gestació del fauvisme, resultat del pas de molts dels futurs artistes fauves (Matisse, Derain, Puy, Manguin, Camoin, Marquet, Valtat) per Saint-Clair i Saint-Tropez a començaments del segle passat. En 1905 exposà per primer cop en solitari a la Galeria Druet i en 1907 Félix Fénéon organitzà una retrospectiva de la seva obra a la Galeria Bernheim-Jeune. Henri-Edmond Cross va morir de càncer el 16 de maig de 1910 a Saint-Clair (Provença, Occitània).

    ***

    Foto policíaca de Victor Raabe (ca. 1894)

    Foto policíaca de Victor Raabe (ca. 1894)

    - Victor Raabe: El 20 de maig de 1868 –altres fonts citen el 25 de febrer de 1867– neix a Grosszschocher (Leipzig, Regne de Saxònia) l'obrer pelleter anarquista Viktor Constantin Weilmann Raabe, conegut com Victor Raabe, Victor Rabé i Karl Heintz. Son pare es deia Théodore Raabe i Marie Fortkeate. Treballà en la indústria pelletera a diferents ciutats europes (Sant Petersburg, Berlín, Ginebra, Viena, Londres, etc.). Instal·lat a París (França), va ser detingut sota l'acusació de complicitat en l'atemptat de la bomba de la comissaria del carrer parisenc dels Bons-Enfants del 8 de novembre de 1892; en l'escorcoll del seu habitatge es van trobar formules químiques per a la fabricació d'explosius i un exemplar del llibre L'Indicateur anarchiste. Dies després, l'11 de novembre, se li va decretar-ne l'expulsió per les seves activitats anarquistes i per fabricació de moneda falsa, motiu pel qual, segons la policia, canviava sovint de lloc de residència. Es refugià a Brussel·les (Bèlgica) i posteriorment a Londres (Anglaterra). En el número 2 del setmanari anarquista londinenc Le Tocsin, del 7 de gener de 1893, publicació editada per Charles Malato, es deia que era confident de la policia francesa des de la seva detenció del novembre de l'any anterior i que feia servir el nom de Karl Heintz per contactar amb el seu enllaç policíac. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establer per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 viva al número 46 d'Strode Road del barri londinenc de Willesden. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Lucien Jean

    Lucien Jean

    - Lucien Jean: El 20 de maig de 1870 neix a París (França) l'escriptor anarquista Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Era fill d'una modesta família treballadora d'origen alsacià. De petit assistí a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola Turgot; sa mare l'educà en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys, tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més tard, treballà com a dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895 començà a freqüentar les reunions literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les reunions anarquistes de la Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de«L'Art Social», celebrades a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut, només tingué temps per autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans le jardin (1901) i dos petits opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906). Fou col·laborador de nombroses revistes anarquistes i d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos,L'Ermitage, L'Humanité Nouvelle, Le Mercure de France, La Nouvelle Revue Française, Le Parti Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle, etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només publicà quatre números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904 fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors escrits i els publicà sota el títol de Parmi les hommes, que tingué una segona edició en 1960. Exercí una gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de juny de 1908 a París (França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua, amb qui tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria, destruí records i escrits deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry Poulaille el reivindicà en la seva nòmina d'«escriptors proletaris» i en 1942 publicà el seu llibre L'homme tombé dans un fossé. Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis Lanoizelée publicà l'assaig biogràfic Lucien Jean. L'écrivain, l'apôtre.

    ***

    Izak Samson

    Izak Samson

    - Izak Samson: El 20 de maig de 1872 neix a Amsterdam (Països Baixos) el propagandista anarquista i antimilitarista, socialista abans i socialdemòcrata després, Izak Samson. Nascut en una família jueva, son pare, Israël Samson, era carnisser, i sa mare es deia Rebekka Koek. Durant algun temps va fer servir el nom de son pare (Israël) com a segon nom. S'afilià a la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), de la qual va ser nomenat secretari de la secció d'Amsterdam i distribuí el seu òrgan d'expressióRecht voor Allen (Drets per a tothom). Tallador de diamants de professió, en 1894 participà activament en la vaga del sector i estava afiliat a l'Algemeene Nederlandsche Diamantbewerkersbond (ANDB, Unió General de Treballadors del Diamant d'Holanda), que després d'infinitat de conflictes el va suspendre de militància en 1899 arran d'una forta discussió en una assemblea. El 12 de juny de 1895 es casà amb Judith Silas, amb qui tingué un fill. El maig de 1897 va ser condemnat a tres mesos de presó per«traïció a la pàtria». En 1898 va abandonà la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista), a la qual s'havia associat, i començà a militar en el moviment anarquista. Entre l'1 de desembre de 1900 i el 22 de novembre de 1902 edità la revista anarcocomunista De Zweep (El Fuet), que aparegué irregularment amb el suport de diversos coeditors, com ara Johan Jacob Lodewijk, Henriëtte Hoogeveen i J.L. Bruijn. Entre 1903 i 1904 col·laborà habitualment en De Vrije Socialist (El Socialista Lliure). El juny de 1904 participà en el Congrés Antimilitarista de l'Amsterdam i s'incorporà a la Secció de l'Haia de la Internationale Anti-militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista). Reivindicà una organització permanent que aglutinés tots els anarquistes i, el 23 d'abril de 1905, participà activament en la creació de la Federatie van Vrijheidlievende Communisten (FVC, Federació dels Comunistes Llibertaris), que en 1907 es transformà en la Landelijke Federatie van Vrijheidlievende Communisten (LFVC, Federació Nacional dels Comunistes Llibertaris), que es va dissoldre dos anys després. En 1905 edità, amb P.M. Wink i Christiaan Cornelissen, l'òrgan de l'FVC De Vrije Communist (El Comunista Lliure). El setembre de 1906 substituí J. C. Stek en el càrrec de president de l'FVC. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam, on es mostrà partidari de la participació dels sindicats en el moviment anarquista. Durant molt de temps va ser membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (GGB, Societat per una Propietat Comuna de la Terra). A principis de 1909 s'incorporà a la nova Socialistenbond, creada l'any anterior, i entaulà relacions amb el seu dirigent G.L. van der Zwaag. L'1 de febrer de 1909 es divorcià de Judit i el 24 de febrer del mateix any es casà amb Adriana Magdalena Sprenger. Després de la desaparició de la Socialistenbond mantingué contactes amb el Sociaal Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata dels Treballadors), a instàncies de Johannes Cornelis Hendrik Philippus Methöfer, exanarquista i exmilitant de la Socialistenbond, que s'havia afiliat en 1912. Quan esclatà la Gran Guerra marxà al front i va fer de corresponsal per a diversos de periòdics, com ara Het Volk, Algemeen Handelsblad i Het Nieuws van den Dag. A partir de novembre de 1914 marxà a Bèlgica i més tard, fins a finals de febrer de 1917, al front francès. En 1917 aparegué a Amsterdam una antologia dels seus articles sota el títol Brieven, indrukken en beschouwingen door een neutraal journalist aan het Westfront der Geallieerden gedurende de jaren 1914, 1915, 1916, 1917 (Cartes, impressions i observacions d'un periodista neutral en el front occidental dels aliats durant els anys 1914, 1915, 1916, 1917). El 2 de novembre de 1917 es divorcià de sa segona esposa. Després de la guerra, entre 1918 i 1920, va fer de representant d'una fàbrica de cervesa sense alcohol. Més tard es reuní amb son fill D. I. Samson a Anvers, on el 5 d'abril de 1924 es casà amb Maria Henrica Isabella Simkens i on treballà com a llibreter professional. No obstant viure a Bèlgica, continuà militant en l'SDAP i participà en els seus mítings com a orador. A més de les obres citades és autor de Vrijheid of gezag (1897?), Geweld en recht (1897), Aan de onderdanen van koning Alkohol en z'n bestrijders (1900?) i Het nut van arbeidsbeurzen (sd). Izak Samson va morir el 14 de desembre de 1928 a Anvers (Flandes, Bèlgica).

    ***

    Notícia del processament de Paul Celton apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 14 d'octubre de 1927

    Notícia del processament de Paul Celton apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 14 d'octubre de 1927

    - Paul Celton: El 20 de maig de 1887 neix a Douarnenez (Penn-ar-Bed, Bretanya) l'anarquista i sindicalista Paul Celton. En 1921 treballava com a ajustador als Ateliers de construction du Nord de la France (ANF, Tallers de Construcció del Nord de França), de materials ferroviaris, a Blanc-Misseron (Crespin, Nord-Pas-de-Calais, França), on fou un dels obrers més destacats en els moviments reivindicatius. Residia a l'altra banda de la frontera amb Bèlgica. En un d'aquests desplaçament fronterers, la policia anotà els nom dels llibres i dels fullets que portava, d'autors com Sébastien Faure, Piotr Kropotkin, Romain Rolland, Lev Trotski, Madeleine Vernet, etc. En aquestaèpoca va estar empresonat a Recroi (Xampanya-Ardenes, França) i rebé el suport del moviment obrer, com per exemple el del Sindicat de la Construcció de Sedan (Xampanya, Ardenes, França). Va ser elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la Federació Anarquista del Nord-Pas-de-Calais i gerent del periòdic Le Combat en el Congrés Regional celebrat el 27 de gener de 1924 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), que posteriorment va ser elegit membre del Comitè d'Iniciativa sorgit arran del Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 a Pantin (Illa de França, França) i reelegit per a les mateixes funcions en el Congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC) celebrat entre el 12 i el 14 de juliol de 1926 a Orleans (Centre, França), on acudí com a delegat de Marcq-en-Barœul (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre desembre de 1926 i finals de gener de 1928 fou gerent de Le Libertaire. L'octubre de 1927 va processat, com a gerent de Le Libertaire, per «provocació als militars a la desobediència amb finalitats de propaganda anarquista» per articles publicats entre el 23 i el 27 d'agost i el 21 de setembre en aquest periòdic. En 1927 va ser gerent del periòdic en llengua castellana Tiempos Nuevos, editat per Berthe Fabert i Pierre Odéon a París. El 27 de setembre de 1928 va ser detingut acusat de «provocació al crim» per un article aparegut en Le Libertaire sobre el cas Sacco i Vanzetti i tancat a la presó parisenca de La Santé un mes. Entre 1932 i 1934 col·laborà en L'Éveil Social d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França), el gerent del qual fou Mohammed Sail, que va ser detingut en 1934 arran de la propaganda llibertària feta als cercles nord-africans; aquest periòdic acabà fusionant-se amb Terre Libre,òrgan mensual publicat per l'Aliança Lliure dels Anarquistes del Migjorn (ALAM) a Nimes (Llenguadoc, Occitània). El 27 de gener de 1934 fou delegat al Congrés Regional Anarquista del Nord que se celebrà a Lens i havia estat nomenat membre, amb Thieffry, per Lille (Nord-Pas-de-Calais, França) per a la nova Comissió Administrativa. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí al Congrés de París (França), on la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) passà a anomenar-se Unió Anarquista (UA). Entre 1937 i 1939 col·laborà en la nova etapa de Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF) publicat a Nimes i a París per André Prudhommeaux. En 1950 vivia al número 22 del carrer de la Grange aux Belles de París, que figurava en la llista de domicilis a vigilar per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Abad de Santillán al seu despatx de conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya

    Abad de Santillán al seu despatx de conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya

    - Diego Abad de Santillán: El 20 de maig de 1897 neix a Reyero (Lleó, Castella, Espanya) un dels militants més destacats dels moviments llibertaris espanyol i argentí, Sinesio Baudilio García Fernández, més conegut pel pseudònim de Diego Abad de Santillán. Sa família va emigrar a l'Argentina en 1905 --sos pares foren Donato García Paniagüa i Ángela Fernández. Va començar a treballar al Plata des dels 10 anys en oficis diversos, especialment al ferrocarril, i assisteix a l'escola nocturna. En 1912 retorna a Espanya per estudiar el batxillerat (Lleó, 1913-1914) i Filosofia i Lletres en la Universitat de Madrid (1915), on va fer amistat amb Eugenio Noel i Salvador Seguí, i es va lliurar a l'escriptura --revista Los ciegos, opuscles sobre El derecho de España a la revolución i el llibre Psicología del pueblo español (1917). Ficat en la bohèmia i en la lluita revolucionària,és empresonat un any i mig arran de la vaga general de 1917. Amnistiat en 1918, marxarà a l'Argentina fugint del servei militar, integrant-se en el moviment anarquista de Santa Fe, amb el qual havia fet contacte a la presó a través de Tomás Herreros. Fundarà la revista La España futura, col·laborarà en la premsa llibertària i farà amistat amb Torralvo i López Arango, amb els qui publicarà La campana, i amb Barrera i Radowitzky. En 1919 torna a la presó arran d'una vaga a Buenos Aires i després començarà a publicar en La Protesta i s'afiliarà en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) en qualitat de kropotkià. En 1922 marxa a Alemanya, on farà estudis de medicina, i des d'on continuarà col·laborant en La Protesta i Suplementos. A Hamburg i Berlín es relaciona amb l'anarquisme militant (Goldman, Arshinov, Berkman, Volin, Schapiro, Makhno, Ghezzi, Kater, etc.) i va mantenir estrets contactes amb Max Nettlau, Rudolf Rocker --els quals traduirà, juntament a Bakunin-- i Elise Kater, sa futura companya, ajudant-los intensament en el rellançament de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i assistint als congressos de 1922 i 1924. Des de la revista Suplementos va defensar plantejaments puristes contra els que considerava reformistes sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), afavorint el naixement de«l'Específica», nom amb que seria coneguda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb el seu concepte de «trabazón», que va trobar ressò en Buenacasa, Herreros, Magriñà i altres que funden El Productor a Blanes. En mig de les lluites contra comunistes reformistes escriu amb López Arango El anarquismo en el movimiento obrero (1925). En 1926 va retornar a l'Argentina, sense acabar els estudis de medicina, per tractar de solucionar l'antagonisme regnant en el si de La Protesta i desenvolupa una extensa campanya en favor de Sacco i de Vanzetti, alhora que comença a dubtar de les solucions violentes, interessant-se pels problemes econòmics i pel socialisme constructiu; també va dirigir el periòdic La Antorcha. Va intervenir en la fundació de l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT), de la qual va redactar-ne la declaració de principis en 1929, i va afavorir les actituds revolucionàries en el mar de la FORA. El pronunciament militar d'Uriburu en 1930 el va condemnar a mort per intent de sedició contra l'Estat, però va poder fugir del país i passar a Montevideo; tornant a Espanya poc abans de començar el Congrés de 1931. Després d'una estada a Barcelona, va retornar a Montevideo, on va conspirar i va internar-se clandestinament a l'Argentina, on va reorganitzar la FORA i va preparar una campanya en favor dels exiliats. A mitjans de 1933 el trobem a l'Espanya republicana, on s'enfronta al«trentisme» i als qui esperen tot amb la República. En 1934 va animar el grup anarquista«Nervio» i en 1935 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI. Va participar en el rellançament de Solidaridad Obrera, va posar en marxa Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos, i va intentar, sense cap èxit, que les seves positures econòmiques s'imposessin en el Congrés de 1936. Amb la sublevació feixista, va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Barcelona, en representació de la FAI, el 21 de juliol i posteriorment en el Consell d'Economia de la Generalitat l'agost. Entre el 17 desembre de 1936 i març de 1937 va ser elegit conseller d'Economia de la Generalitat. A partir de maig de 1937 es va desencantar i en 1938 va fundar Timón. Va decantar-se progressivament cap a posicions revisionistes --l'abril de 1938 es va afegir al Comitè Nacional del Front Popular Antifeixista, sorgit del pacte entre els sindicats UGT i CNT--, encara que combatés Martínez Prieto i Marianet en el Ple d'octubre de 1938. El gener de 1939 va passar a França, on va patir els camps de concentració, i poc abans d'acabar la Guerra Mundial es va traslladar a Santo Domingo i a Xile --on va tornar publicar Timón--, per acabar finalment establert novament a l'Argentina durant decennis dedicat a l'elaboració d'una immensa obra intel·lectual (traduccions, enciclopèdies, llibres...). En 1945 va donar suport a l'escissió de la CNT, fent costat Horacio Martínez Prieto, Manuel Buenacasa i Juan López. Va ser cofundador de l'editorial Americalee, director de La Campana (1948), col·laborador de Reconstruir, antiperonista acèrrim des del 1955. Durant aquest llarg exili ideològicament va evolucionar cap a les tesis col·laboracionistes i va caure en un progressiu reformisme, acostat al cincpuntisme, que es va fer palès quan va retornar a Espanya, després de vendre optimistament totes les seves pertinences argentines, un cop mort el dictador Franco, en 1976. Va intentar rellançar Timón a Madrid i Barcelona, va patir una estafa i gairebé mor al carrer. Anarquista universal, extraordinàriament influent a Espanya i a Amèrica, escriptor prolífic amb infinitat d'articles escampats arreu la premsa llibertària, així com autor de una important nòmina de traduccions, de llibres i de fullets, alguns de referència. Va col·laborar en Acción,Acción Libertaria,Acción Social Obrera, Acracia,Boletín de la Agrupación de Militantes de CNT de Méjico, Cenit,Comunidad Ibérica, Construir,Cultura Proletaria, Historia Liberta­ria, Mañana, La Protesta, Revista Inter­nacional Anarquista,Sindicalismo, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos,Tierra y Libertad, Umbral, etc. Va traduir Fabbri, Landauer, Nettlau, Rocker; a més de prologar nombrosos llibres. És autor de diversos diccionaris bilingües i enciclopèdies, com ara Gran Enciclo­pedia Argentina, Gran Omega,Historia argentina, Diccionario de argentinismos. De ayer y de hoy; va dirigir l'Enciclopedia Jurídica Universal, etc. De temàtica anarquista i obrerista són Opúsculos, Resumen histórico de la revolución mexicana, ¿Colaboración y tolerancia o dictadura?,España ayer, España mañana, El derecho de España a la revolución (1917), Ricardo Flores Magón (1924), El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb López Arango), Los anarquistas y la reacción contemporánea (1925), La jornada de seis horas (1926), Historia del anarquismo en Argentina (1930), Bancarrota del sistema económico y político del capitalismo (1932), La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario de la Argentina (1933 i 1971), Reconstrucción social. Nueva edificación económica en Argentina (1933, amb Lazarte), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Juanel i Villar), Las cargas tributarias. Ensayos sobre las finanzas estatales (1935), La represión de octubre (1935), El organismo económico de la revolución. Cómo vivimos y cómo podríamos vivir en España (1936), El problema de la armonía revolucionaria (1937), Gli anarchici e la Revoluzione spagnola (1938, amb Fabbri), Por qué perdimos la guerra (1940), En torno a nuestros objetivos libertarios (1945), Los fundamentos de la geografía económica de América (1945),Contribución a la historia del movimiento obrero español (1962-1965), Estrategia y tàctica: ayer, hoy y mañana (1971), De Alfonso XIII a Franco (1974),El anarquismo y la revolución en España. Escritos (1930-1938) (1976), Memorias (1897-1935) (1977), Historia de la revo­lución mexicana (1992, pòstum). El seu ideari ha evolucionat substancialment amb el temps, passant d'una anarquisme radical marcadament anticomunista i antireformista, a una progressiva assumpció de la importància dels problemes econòmics, que el porta a una síntesi de planificació i d'anarquisme espontaneïsta, i a la valoració històrica del capitalisme, com a fase necessària en la història de la humanitat que ha posat el gènere humà en disposició d'alliberar-se, rebutjant l'anarquisme sense programa. Durant els anys setanta, ja ancià, el seu programa va ser molt diferent al primitiu: sindicalisme participatiu, la revolució d'avui és la reforma, necessitat dels tècnics sindicals, l'Estat és més repressiu i perillós que el capitalisme, Espanyaés tasca de tots... Abad de Santillán va morir el 18 d'octubre de 1983 a Barcelona (Catalunya). En 1935 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam va rebre des de Berlín 15 capses contenint l'arxiu d'Abad de Santillán. En 1938 aquest es va posar en contacte amb el director de l'IISH per salvar els arxius de la CNT-FAI, que, efectivament, van ser enviats a aquest centre, però els documents i biblioteca d'Abad de Santillán de Barcelona no van poder ser salvats a temps. En 1975, 1976 i 1986 l'IISH va rebre adicions a l'arxiu. Altra part del seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona.

    Diego Abad de Santillán (1897-1983)

    ***

    Camillo Berneri fotografiat per Senya Fléchine (Semo)

    Camillo Berneri fotografiat per Senya Fléchine (Semo)

    - Camillo Berneri: El 20 de maig de 1897 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, periodista, filòsof i militant anarquista Camillo Berneri, també conegut com Camillo da Lodi. Sa mare, la feminista socialista Adalgisa Fochi, era professora de primària i escriptora de literatura infantil. Passà la seva infància a Reggio de l'Emília i a causa de la seva admiració per Camillo Prampolilni esdevingué militant --l'únic estudiant-- de la Federació Juvenil Socialista (FJS) d'aquella localitat, de la qual arribà a ser membre del Comitè Central i destacant en la seva acció cultural en l'òrgan de la federació (L'Avanguardia) i d'agitació. En 1915, durant la Gran Guerra, criticà en una «Carta oberta als joves socialistes d'un jove anarquista», publicada en L'Avenire Anarchico, la degradació del Partit Socialista Italià (PSI), la seva burocràcia política possibilista, la manca de connexió amb les bases i la manca d'esperit de sacrifici i es declarà antimilitarista i anarquista, molt influenciat per la propaganda àcrata del militant Torquato Gobbi. En aquests primers anys freqüentà Errico Malatesta i Luigi Fabri. En 1917 es casà amb una companya d'estudis, la també anarquista Giovanna Caleffi. Cridat a files, fou exclòs de l'Acadèmia Militar de Mòdena a causa de les seves idees antimilitaristes i llibertàries i en 1918 va ser enviat al front. El juliol de 1919 fou empresonat a l'illa de Pianosa després de la vaga general d'aquell mes. Sota el pseudònim de Camillo da Lodi començà la seva activitat literària col·laborant en diferents publicacions llibertàries, com ara Umanità Nova, Pensiero e Volontà, L'Avvenire Anarchico, La Revoluzione Liberale,La Rivolta, Volontà, etc. El procés revolucionari rus exercí una gran influència sobre el seu pensament i fins al 1922 defensà la idea de soviet com a consell obrer al marge del bolxevisme. En 1922, sense deixar de banda la premsa anarquista italiana i internacional, acabà els seus estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Florència i esdevingué professor de ciències humanes en aquest centre. En arribar el feixisme, i darrera refusar jurar lleialtat al nou règim, fou expulsat de la docència universitària. Després de diplomar-se en filosofia, ensenyà aquesta disciplina durant alguns anys a instituts de diversos localitats (Montepulciano, Florència, Cortona, Camerino, Bellagio, Milà). Instal·lat a l'Úmbria, mantingué contactes amb el moviment antifeixista florentí que editava el periòdic Non Mollare! (Sense Afluixar!). En aquests anys participà activament en la Unió Anarquista Italiana (UAI) i en 1926 participarà a Ancona en l'últim congrés d'aquesta organització abans de ser il·legalitzada. En maig de 1926, amb la instauració de les «lleis excepcionals», va haver d'exiliar-se a França, juntament amb sa companya Giovanna Caleffi i ses filles, Marie Louise i Giliana Berneri. Durant uns anys hagué de rodar arreu d'Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg, Holanda, Alemanya) com a conseqüència de la dinàmica detenció-expulsió, suportant una dura vida d'exiliat polític (detencions, vigilàncies policíaques, interrogatoris regulars, arbitrarietats de tota casta, provocacions d'agents feixistes, etc.). Però, malgrat això, la seva cultura s'amplià en aquests anys en diferents fronts (ciències, psicologia, etc.). En aquestaèpoca va escriure articles antireligiosos, feministes, sobre la política exterior del feixisme italià i el seu espionatge --destaca aquí el seu llibre Mussolini alla conquista delle Baleari (1937)--, contra el feixisme, etc. Quan esclatà la Revolució espanyola el juliol de 1936, fou un dels primers que hi marxà. Instal·lat a Barcelona (Catalunya) a partir del 29 de juliol d'aquell any, participà activament en les activitats llibertàries de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juntament amb el socialista d'esquerres Carlo Rosselli, organitzà la confederal «Secció Italiana de la Columna Ascaso» i marxà al front com a membre del seu Consell de Defensa, amb el suport del company anarquista Francesco Barbieri. Contrari a la militarització de les milícies i per problemes de salut (sordesa), sobre tot després de les batalles de Monte Pelado del 18 d'agost de 1936 i d'Osca del 3 de setembre d'aquell any, tornà amb Francesco Barbieri a Barcelona per ajudar en tasques intel·lectuals i polítiques --un temps col·laborà en el Consell d'Economia de la Generalitat. A partir del 9 d'octubre de 1936 publicà el setmanari anarcosindicalista Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i on sintetitzà la seva interpretació de la revolució llibertària que s'estava produint i que disgustà especialment Antonov Ovseenko, cònsol general de l'URSS a Barcelona; també col·laborà en La Revista Blanca i en Estudios. Fidel partidari de guanyar la guerra a través de la revolució, publicà una carta oberta en aquests termes dirigida a la ministra anarquista de Sanitat Frederica Montseny. També va fer de periodista radiofònic per a l'emissora CNT-FAI i realitzà transmissions en llengua italiana dirigides al seu país. En el llibre pòstum Pensieri e battaglie (1938) criticà la situació política en la qual s'havia immers el moviment anarquista català i el seu«governamentalisme» i posà en guàrdia aquest contra una possible contrarevolució del comunisme estalinista; alhora que llançava suggeriments polítics que moltes vegades no van ser entesos (proclamació de la independència del Marroc, coordinació de les forces militars, augment progressiu de la socialització, etc.). Arran de la instauració del govern titella estalinista de Juan Negrín, la repressió contra els militants antiestalinistes s'engegà, especialment els llibertaris i els seguidors del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El pis barceloní on vivia Berneri, juntament amb altres militants anarquistes italians (Barbieri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi), --a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a--, va ser moltes vegades violat per comunistes i ugetistes durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) d'uns 15 homes armats, dirigida per un Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109, va irrompre al pis dels companys i després d'un violent altercat, Berneri i Barbieri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit la Creu Roja va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona. Camillo Berneri va ser assassinat la nit d'aquell 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya) i el seu cos fou trobat l'endemà a pocs metres del de Barbieri, a prop de la plaça de la Generalitat. Entre les seves obres cal destacar Un federalista russo: Pietro Kropotkin (1925), Morale e religione (1925),I llavoro attraente (1925),La garónne e la madre (1926),Mussolini«normalizzatore»(1927), Lo spionaggio fascista all'estero (1928),Le péché original (1931), Mussolini, gran actor (1934),L'operaiolatria(1934), El delirio racista (1935), Il lavoro attraente (1937), Carlo Cattaneo, federalista, L'emancipazione della donna, Pietrogrado 1917 - Barcellonna 1937 (1964, pòstum), Mussolini, psicologia di un dittadore (1966, pòstum). A Reggio de l'Emília un important arxiu del moviment anarquista (Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa) fou constituït en 1962 en la seva memòria amb documents i materials seus. Camillo Berneri està considerat un dels intel·lectuals de primera fila del moviment anarquista internacional.

    Camillo Berneri (1897-1937)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    MÉS per Mallorca sumarà, com a mínim, més de 10.000 hectàrees als parcs naturals a la pròxima legislatura

    El candidat a la presidència del govern, Miquel Ensenyat, juntament amb la número dos al Parlament, Fina Santiago, han explicat aquest dissabte en roda de premsa els objectius de MÉS per Mallorca en matèria de protecció d’espais naturals. Un dels principals és sumar més de 10.000 hectàrees de parc natural a les prop de 120.000 protegides aquesta legislatura.


    Així, ha assenyalat, “ampliarem definitivament els parcs naturals de Llevant i de l’Albufera de Mallorca”. Ensenyat ha parlat de la necessitat no només de protegir els espais naturals sinó de “dotar de figures de protecció i gestió efectives en tots ells”. El candidat a la presidència del Govern ha explicat la feina feta durant aquesta legislatura gràcies al fet que la formació ecosobiranista ha estat en el Govern.


    “No tornarem a deixar que la protecció del nostre territori acabi dins un calaix”, ha incidit Ensenyat. Per aquesta raó, ha apuntat, MÉS per Mallorca aprovarà un nou Pla d’Ordenació de Recursos Naturals (PORN) del Parc Natural de Mondragó i els Plans de Regulació d’Ús i Gestió de sa Dragonera.

    La número dos a les llistes al Parlament ha recordat que, sense MÉS per Mallorca al Govern, no s’hagués recuperat l’ampliació del Parc Natural de la península de Llevant que Jaume Matas i Jaume Font van reduir “a la mínima expressió”.

    Santiago també ha apuntat que l’Albufera, tot i ser el primer Parc Natural, “mai ha tengut un Pla d’Ordenació i molts ho han aprofitat per alterar-ne els límits per interessos propis, com el camp de golf a Son Bosc” un projecte que, tal com ha assenyalat Santiago, MÉS va aturar-ne la seva construcció.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 438 | 439 | (Page 440) | 441 | 442 | .... | 465 | newer