El proper divendres 1 de març l'Auditori d'Alcúdia acollirà un combat entre glosadors menorquins i mallorquins, presentat per Felip Munar.
El proper divendres 1 de març l'Auditori d'Alcúdia acollirà un combat entre glosadors menorquins i mallorquins, presentat per Felip Munar.
Anarcoefemèrides
del 2 de març
Esdeveniments
"Sans
patrie"
- Expulsió de França dels germans Praet: El 2 de març de 1894 són expulsats de França Laurent Van Praet, nascut el 30 de gener de 1859 a Vilvoorde (Flandes, Bèlgica), i son germà Jules François Praet, nascut el 9 de novembre de 1861 a Gand (Flandes, Bèlgica). Tots dos eren membres del grup anarquista antimilitarista «Els Sense Pàtria», creat a Charleville (Ardenes, França) el 1891. Van ser víctimes de l’aplicació de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses), en trobar la policia a ca seva exemplars de la premsa llibertària.
***
Capçalera
de Le Tocsin
- Surt Le Tocsin: El 2 de març de 1934 surt a Antony (Illa de França, França) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista Le Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté! El responsable d'aquesta publicació dedicada especialment a la lluita contra el feixisme fou Pierre Perrin (Pierre Odéon) i l'administrador Charles Durand. En sortiren quatre números, l'últim l'11 de maig d'aquell any.
***
Capçalera
del primer número de La Calle
- Surt La Calle: El 2 de març de 1936 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic obrerista La Calle. Semanario popular. Era l'òrgan oficiós del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez i estava obert a totes les tendències esquerranes (anarquistes, anarcosindicalistes, republicans, galleguistes, etc.). Tractà temes locals i molt variats (qüestions municipals, treball, activitats polítiques, problemes de barris, esports, etc.) i alguns articles es publicaren en gallec. Trobem articles de P. Boleo, Plácido R. Castro, Victoriano Crémer Alonso, Manuel Fernández, Manuel Martínez Pérez, Gonzalo Pantín, Carlos Pereira (Karper), Pérez Hervada, Manuel Porto Casás, B. Varela do Campo i José Villaverde (Juan José), entre d'altres. L'il·lustrador fou Cebreiro. En sortiren set números, l'últim el 13 d'abril de 1936. Una col·lecció completa fou conservada per l'anarcosindicalista José Villaverde Velo que actualment es conserva a la Reial Acadèmia Gallega.
***
Capçalera
del número 0 de La
Revista Anárquica
- Surt La Revista Anárquica
de Juventudes
Libertarias:
El 2 de març de 1978 surt a Santa Coloma de Gramanet
(Barcelonès, Catalunya) el número 0 del
periòdic La Revista
Anárquica de Juventudes Libertarias. Órgano de
expresión de
la FL de Sta. Coloma de las JJLL. Portà
l'epígraf «Ni Dios, Ni Amo, JJLL». Cap
article va ser signat. Tractà temes molt diversos:
organització anarquista,
repressió, presos (COPEL), feminisme,
delinqüència, esperanto, poesia, acció
directa, antimilitarisme, violència estatal,
antiparlamentarisme, pedagogia,
marxisme, etc. El número 3 és un especial
monogràfic contra la Llei
antiterrorista. En sortiren cinc números, l'últim
el 4, que portà el subtítol«Portavoz de la FIJL» (Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries), de l'11 de
desembre de 1978 i deixà de publicar-se per problemes
econòmics.
Naixements
Multatuli
fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)
- Multatuli:El 2 de març de 1820 neix al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a lesÍndies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar ambèxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins elsàmbits socialista i llibertari. Multatuli va morir el 19 de febrer de 1887 a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) i fou el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la«Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.
***
Foto
policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)
- Giovanni
Colombo: El 2 de març de 1855–algunes fonts citen el 27 de març– neix
a Borgosesia
(Piemont, Itàlia) el lampista anarquista Giovanni Ottavio
Colombo, també
conegut per la seva transcripció francesa Jean-Octave
Colombo. Sos pares es deien Giuseppe Colombo i Teresa
Franchoni. Casat i amb
sis infants, emigrà a França. El 29 de
març de 1892 se li va decretar
l'expulsió d'aquest país per les seves activitats
anarquistes. Refugiat a
Londres (Anglaterra), freqüentà Charles-Jean Capt,
destacat membre del grup
anarquista «Club Autonomie». En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa, que citava que es refugiava a Suïssa. En 1896
residia al Charlotte
Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]
- Jacques Gross-Fulpius:
El 2 de març de 1855 neix a Mülhausen
(Alsàcia)
el bibliòfil, lliurepensador, maçó i
militant anarquista Jacques Gross-Fulpius,
conegut sota els pseudònims d'André,Jean Guise i Jean-qui-marche.
Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller.
Viatjant de comerç
per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura,
Suïssa), d'antuvi
participà en el moviment antibonapartista. En 1870
s'adherí a la Federació del
Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT).
Entre el 26 i el 29
d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André,
per les seccions
obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General
de l'AIT
antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març
de 1877 participà en la
manifestació de commemoració de la Comuna de
París («Manifestació de la Bandera
Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina,
pogué passar de contraban
periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde,
de Paul Brousse,
i Freiheit, de Johann Most. Amic
d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean
Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau --ajudà
aquest en les
seves investigacions històriques--, entre d'altres,
organitzà clandestinament
l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta
o Zamfir
Arbore (Z. Ralli). Finançà
discretament publicacions anarquistes, com
ara Le Révolté, i
destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les
Temps
Nouveaux, col·laborà en Le
Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche.
En 1905 entrà en la francmaçoneria
(lògies «Grand-Orient» i «La
Fraternité») i
realitzà nombroses conferències i
publicà llibres sobre el tema, com ara La
Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871).
Conférence (1908) i La
franc-maçonnerie exposée aux profanes
(sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius,
filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora,
redactà l'article«Sculture» per a l'Encyclópedie
Anarchiste. En 1920 una part important
de la seva col·lecció bibliogràfica va
ser venuda al Frankfurt Institut für
Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de
Frankfurt). Jacques
Gross-Fulpius va morir el 4 d'octubre de 1928 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). Els
seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre
Internacional de
Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una
important
correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau,
Reclus, Ettore
Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social
History (IISH)
d'Amsterdam.
***
De
dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la
companya d'Spivak
- Joseph Spivak: El 2 de març de 1882 neix a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus) el militant anarquista Joseph Spivak. En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme, de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final --algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu--, Joseph Spivak va morir amb 90 anys el 7 de novembre de 1971 a Nova York (Nova York, EUA).
***
Eugen
Relgis
***
Aristide
Ribolini
- Aristide
Ribolini: El 2 de març de 1899 neix a Carrara
(Toscana, Itàlia) l'anarquista
Aristide Carlo Ribolini, que va fer servir els pseudònims Batista Leonardi i Battista
Izze. Sos pares es deien Carlo Ribolini i Teresa Faggiani.
Assistí a l'escola
elemental i de molt jove s'adherí al moviment anarquista.
Pedraire a les
pedreres de marbre de Carrara, desenvolupà una intensa tasca
propagandística a
la feina i tingué una certa influència dins del
moviment llibertari local ja
que sempre era present a totes les reunions. En 1919 era secretari del
Cercle Juvenil«Germinal» i l'any següent de la Lliga
Proletària dels Invàlids de Guerra. Fou
gerent i col·laborador de la redacció dels
periòdics de Carrara Il Cavatore
(1911-1921) i Il '94 (1911-1920),
bimensual
anarcocomunista dirigit per Alberto Meschi. També
assistí a les reunions de la
Cambra del Treball. El 21 d'octubre de 1920 va ser detingut sota
l'acusació de
ser l'autor de l'explosió d'una bomba a la Banca
d'Itàlia de Carrara en senyal
de protesta per l'arrest d'Errico Malatesta i d'Armando Borghi,
però va ser
absolt per manca de proves. Immediatament va ser acusat de ferir un
feixista,
però també va ser absolt. Després
d'aquests episodis repressius, marxà de
Carrara fugint de les represàlies dels escamots feixistes i
s'instal·là a Vilafranca
de Mar, a prop de Niça (País Niçard,
Provença, Occitània). En 1925 vivia amb sa
companya Giuseppina Morelli a Marsella (Provença,
Occitània), acollit al
domicili de l'anarquista Gino Lucetti. El maig de 1926, a
petició de les
autoritats italianes, arran de l'atemptat de Lucetti contra Benito
Mussolini, s'ordenà
la seva detenció, però pogué fugir i
marxà cap a Amèrica, instal·lant-se a
Baltimor (Maryland, EUA). En 1929 va ser inscrit en el registre de la
policia
de fronteres amb l'ordre de detenció. En 1933 va ser fitxat
com a antifeixista
a Bèlgica. Entre els anys 1934 i 1935 residí a
Marsella sota el nom fals de Batista Leonardi–també va fer servir el
de Battista Izze–, on
treballava de
marbrista i sempre destacant com a anarquista militant. En 1935 va se
inscrit
pel Ministeri de l'Interior italià en el registre de
persones a detenir. Entre
1936 i 1937 lluità en una columna anarquista durant la
Revolució espanyola. En
1938 va ser descobert per les autoritats franceses, jutjat i condemnat
a dos
anys de reclusió, que finalment se'n reduïren a 18
mesos, per «violació del
decret d'expulsió» i per«incitació a l'odi de classes», pena que
acomplí a la
presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1940,
quan estava tancat a la presó
marsellesa de Chave, en aplicació de l'acord d'armistici
entre Itàlia i França,
les autoritats italianes exigiren a les franceses l'alliberament i
lliurament
dels ciutadans italians detinguts a França, però
ell es negà retornar a Itàlia
i en 1942 encara residia a França. Aquest mateix any es
traslladà a Califòrnia
(EUA). En 1952 obtingué la ciutadania nord-americana i en
1958 treballava en
una botiga de menjars exquisits i altres delicadeses a San Mateo
(Califòrnia,
EUA). El 25 d'agost de 1970 era a Carrara de viatge. Aristide Ribolini
va morir
el 18 de març de 1994 –algunes fonts citen el 19
de novembre de 1973– a Berkeley
(Alameda, Califòrnia, EUA).
***
Juan
Baeza
- Juan Baeza: El 2
de març de 1902 neix a Almería (Andalusia,
Espanya) l'anarquista Juan Baeza,
conegut per la seva transcripció al francès Jean
Baeza o com Jean l'Espagnol.
Emigrà a França i
s'instal·là, d'antuvi a Bois-Colombes (Illa de
França,
França), i des de 1929 a Le Blanc-Mesnil (Illa de
França, França), on treballà
de lampista i participà en els cercles llibertaris
parisencs. En 1935, quan es
trobava desocupat des de feia mig any, prengué part en les
vasectomies
voluntàries realitzades a companys anarquistes de la zona de
Bordeus
(Aquitània, Occitània) al domicili de la parella
formada per André i Andrée
Prévotel, juntament amb Louis-Émile Harel, com a
assistent del doctor Norbert
Bartosek. Denunciats, els protagonistes d'aquest episodi
(«Afer de les Esterilitzacions
o de les Mutilacions») van ser detinguts. No obstant
això, ell aconseguí fugir
el 31 de març de 1935, però hagué de
deixar abandonats sa companya i sos dos
infants. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa
propaganda
anarquista i neomaltusiana. Activament buscat per la policia francesa i
estrangera, mai no va ser trobat. Jutjat el 2 de maig de 1936 amb la
resta de
companys, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de
presó, a 100 francs de
multa i a 10 anys de prohibició de residència.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Afusellats republicans, per Torsten Jovinge
- Celonio Abadía Arrastia: El 2 de març de 1903 neix a Lodosa (Navarra) el jornaler cenetista Celedonio Abadía Arrastia. Va ser assassinat pels feixistes el 1936 juntament amb el seu germà anarquista Marco Bruto. Son altre germà Mateo, membre de la junta de Sindicat Únic de CNT, va ser assassinat el 24 de setembre de 1936 a Dicastillo (Navarra).
***
Daniel
Berbegal Rico (París, 1960)
- Daniel Berbegal
Rico: El 2 de
març de 1911 neix a la Canyada (Alt Vinalopó,
País Valencià) –algunes
fonts citen
erròniament Villena
(Alt
Vinalopó, País Valencià)– l'anarquista
i
anarcosindicalista Daniel Berbegal Rico. Sos pares es
deien Juan Bautista Berberal i Margarita Rico. Barber de
professió, en 1934 ja militava en les
Joventuts Llibertàries i col·laborava en Tierra
y Libertad de Barcelona (Catalunya). El març de
1934 va ser detingut per
repartir fulls clandestins. A partir de setembre de 1936 fou membre del
Comitè
Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i del
Comitè Regional de Catalunya de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL). Entre el 5 i el 6 de desembre de 1936 representà la
Federació Local de
Barcelona de la CNT en la I Jornada de la Nova Economia, celebrada al
Palau
Nacional de l'Exposició de Montjuïc per explicar la
importància del decret de
col·lectivització en la Revolució. En
aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. El gener de 1937
demanà la seva integració en el grup anarquista«Eliseo Reclus», adherit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. El febrer de 1937
assistí com a delegat
de Catalunya al Ple de l'FIJL que se celebrà a
València (València, País
Valencià). El juny d'aquell any dimití del
Comitè Regional de Catalunya de
l'FIJL per integrar-se l'1 de juliol d'aquell any, arran del Ple
Nacional de
Regionals de l'FIJL, en el Comitè Peninsular de l'FIJL com a
delegat del Comitè
Nacional de la CNT. El setembre de 1937 va ser nomenat president del
Consell
Nacional de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que
reagrupava les Joventuts
Llibertàries, les Joventuts Socialistes Unificades (JSU),
les Joventuts
Republicanes i la Unió Federal d'Estudiants Hispans (UFEH).
Durant aquest any
va fer nombrosos mítings al País
Valencià (Russafa, València, Mislata, etc.).
En 1938 va ser reemplaçat per Serafín Aliaga
Lledó. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on trobà
feina de planxador. En 1941 vivia a
Bordeus (Aquitània, Occitània) i, amb Pedro Mas
Valois i Germinal Sentís
Biarnau, defensà les posicions«col·laboracionistes». Membre de la
Comissió de
Relacions de la CNT, s'encarregà dels contactes amb la Zona
Lliure (Marsella),
especialment amb Diego Camacho Escámez (Abel
Paz). En 1944 era membre del Comitè Regional
clandestí de París i amb
altres companys (Manuel González Marín, Olegario
Pachón Muñoz, Liberto Ros
Garro, etc.) participà en la reconstrucció de la
CNT a la zona ocupada. Després
de participar en els combats per l'alliberament de París
entre el 19 i el 24
d'agost de 1944, s'enrolà voluntari en la II
Divisió Blindada del general Philippe
Leclerc de Hauteclocque, però sense fer-ho de manera
oficial, com altres
companys (José Mariño Carballada, Liberto Ros
Garro, etc.). Després de
l'escissió del moviment llibertari en 1945,
s'arrenglerà amb les posicions del
Subcomitè Nacional de tendència«col·laboracionista», en el
Comitè Nord (Aurelio
Pernia Álvarez, Liberto Ros Garro, etc.), i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió tolosà España
Libre. A
finals dels anys quaranta fou membre, amb altres companys (Carlos Calpe
Pastor,
José Mariño Carballada, Lorenzo Roig,
Matías Suñer i Juan Zafón Bayo), del
petit grup animat per Horacio Martínez Prieto i el 23 de
gener de 1948 fou un
dels signants del manifest pro creació d'un Partit
Llibertari. En 1957, sota
els consell de Horacio Martínez Prieto, retornà a
les posicions ortodoxes de la
CNT. En aquesta època vivia amb sa companya Monserrat
Rodríguez en un edifici
noble al carrer de la Huchette del Barri Llatí de
París; posteriorment es traslladà a Bagnolet
(Illa de França, França). Després de
prohibir-li
qualsevol responsabilitat orgànica dins de la CNT«ortodoxa» i una mica
enemistat amb Horacio Martínez Prieto, Daniel Berbegal Rico
va morir el 22 de
maig de 1965 a l'Hospital Cochin de París
(França) a resultes d'una malaltia als
ronyons.
Daniel Berbegal
Rico (1912-1965)
***
Romà
Meler Artigas
- Romà Meler
Artigas: El 2 de març de 1919 neix a
Bagà (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Romà Meler Artigas. Acabat de
néixer, sa família es
traslladà a Guardiola de Bergadà. Quan tenia 11
anys deixà l'escola i començà a
treballar. Amb 14 entrà com a obrer tèxtil i poc
després s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932
participà activament en els
Fets de Fígols. Arran d'un accident perdé un
braç i es donà la paradoxa que el
patró volgué donar-li feina, però els
seus companys el rebutjaren per ser un
actiu sindicalista i pensar que només els portaria
problemes. En 1936, quan
esclatà la Revolució, organitzà les
Joventuts Llibertàries a Guardiola de
Bergadà i fou nomenat secretari general de les mateixes. A
més d'això,
desenvolupà tasques de responsabilitat orgànica
en la CNT i participà en el
procés col·lectivitzador al seu poble. En 1939,
amb el triomf franquista, creuà
els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet.
En els anys
posteriors va fer feina de pastor. Després de la II Guerra
Mundial fundà les
Joventuts Llibertàries a Montpeller i milità
activament en la CNT de l'Exili.
Fou amic de Felipe Alaiz, Plinio Valls, Miguel Chueca i Juan Manuel
Molina
Mateo (Juanel), entre d'altres. En
1948
s'establí a París i treballà com a
soldador elèctric, feina que exercirà durant
més de trenta anys. Més tard retornà a
Occitània i, després dels conflictes
interns del Congrés de Montpeller de 1965,
s'arrenglà amb els crítics i entrà a
formar part dels Grups de Presència Confederal.
***
Franco
Leggio (París, 1971)
- Franco Leggio: El 2 de març de 1921 neix a Ragusa (Sicília) el propagandista anarquista Franco Leggio. Fill de miners, quan deixà l'escola començà a treballar com a miner del sofre a Ragusa i a finals dels anys trenta s'integrà en el moviment llibertari i en la lluita antifeixista. Fugint de la vigilància policíaca a la qual estava sotmès, s'allistà en la Marina, on realitzà una destacada activitat antifeixista. En 1944 va ser ingressat en un sanatori de Ragusa per guarir la seva tuberculosi, però l'1 de gener de 1945 fugí per participar en el moviment insurreccional antimilitarista popular contra la crida («Coscrizione classe 1921») a les armes de l'«Exèrcit llibertador» angloamericà, que portà el nom de «Non si parte!», i del qual va ser figura destacada juntament amb militants anarquistes com Pino Catanese, Mario Perna i Maria Occhipinti. Aquesta resposta insubmisa va ser durament reprimit amb centenars de detencions i per aquests fets va ser condemnat a un any i mig de presó. Un cop acabada la guerra, en 1946, entrà a formar part del grup anarquista «La Facciola» de Ragusa. En 1949 participà activament, amb milers de minaires i les seves famílies, en el moviment vaguístic i d'ocupació autogestionària de les mines. Després de la traïció dels dirigents sindicals, el moviment fracassà després de dos mesos i va ser acomiadat, havent de marxar de Sicília. Entre 1949 i 1969 treballà en el sector de la construcció (pintor, paleta, etc.) a Nàpols, Gènova, Milà i a França, on establí estrets contactes amb destacats militants anarquistes, com ara l'anarcosindicalista espanyol Cipriano Mera i el guerriller antifranquista català Josep Lluís Facerías (Face). El novembre de 1955 amb aquest últim organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser elegit secretari Dante di Gaetano, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegaria militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El Congrés es va reuní entre el 25 i el 26 de desembre de 1955 a Liorna i va ser continuat per nombrosos càmpings anarquistes internacionals; però l'assassinat a Barcelona de Facerías en 1957 posarà fi al projecte d'organització. El febrer de 1957 assumirà la gerència de l'únic número del periòdic L'Agitazione del Sud, publicat a Modica (Sicilia). En 1960 fundà l'editorial«La Fiaccola», per difondre textos anticlericals, ateus i antipsiquiàtrics, activitats per les quals fou detingut i processat en diverses ocasions. El 15 de juliol de 1962 participà directament en la col·locació d'una bomba al balcó de la Casa Consistorial de València des de la qual el dictador Franco havia pronunciat un discurs dies abans. Més tard fundà la revista Anarchismo, de la qual serà editor responsable fins al 1978; aquest mateix any creà el periòdic Zuleima. Arran del procés contra Giovanni Marini --jove llibertari que en llegítima defensa matà un feixista durant una agressió--, s'implicà activament en el seu comitè de defensa i en 1982 va ser condemnat a sis mesos de presó que purgà a Ragusa. Durant la dècada dels vuitanta lluità contra la instal·lació de míssils de creuer nord-americans a Comiso. En 1986 l'Estat italià, en un intent de anul·lar-lo, l'obligà a sotmetre's a la revisió d'una comissió psiquiàtrica, però els jutges van recular davant la pressió popular. Durant sa vida va mantenir una important relació epistolar amb llibertaris destacats d'arreu el món. Franco Leggio, després de patir 12 anys malalt arran d'un ictus, va morir el 15 de desembre de 2006 a l'Hospital G. B. Odierna de Ragusa (Sicília), el mateix del qual va fugir en 1945. Els seus funerals representaren una gran manifestació del moviment anarquista i va ser incinerat, amb l'últim número de Sicilia Libertaria sota el braç, el 28 de desembre d'aquell any a Bari (Pulla, Itàlia). En 2007 Pino Bertelli estrenà el documental biogràfic Franco Leggio. Un anarchico di Ragusa, produït per l'organització «Sicilia Libertaria».
Defuncions
Pablo Biel Gimeno (Barcelona, 1935)
- Pablo Biel Gimeno:El 2 de març de 1959 mor el miner anarquista Pablo Biel Gimeno. Havia nascut el 10 de novembre de 1900 a Montalbán (Terol, Aragó, Espanya). El 5 de febrer de 1939 s'exilià a França i fou internat al camp d'Argelers. El 26 de setembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al front. A Beaucaire fou desmobilitzat i fou enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba (Occitània) el juliol de 1940, on existia un fort nucli d'exiliats peninsulars. Durant l'ocupació, per fugir de les batudes policíaques, nombrosos refugiats de La Grand Comba, i els fills de Pablo Biel (Pablo i Pilar), seran amagats als pallers pel rector de Saint-Laurent-de-Trèves. Després de l'Alliberament militarà en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de La Grand Comba. Sa companya fou Florentina Marco Millan.
***
Necrològica
de Domènec Bachero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de juny de 1965
- Domènec Bachero:
El 2 de març de 1965 mor a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Domènec Bachero, també citat
amb el seu nom en castellà com Domingo
Bachero. Havia nascut cap el
1895. Militant del Sindical Únic del Ram la Pell de
Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), durant els anys vint i trenta va ser empresonat en diferents
ocasions.
L'abril de 1931 formà part, amb Francesc Artal Pros, Miquel
Farreras Munner, Josep
Gardeñas Gil (Petroli),
Elisa Gimeno,
Ramon Magre Riera, Joan Peiró Belis, Tomàs Riera
Ordeix i Esteban Turó, del
comitè fundador de l'Obra Popular Antituberculosa de
Catalunya (OPAC),
promoguda per la CNT, però que no comptà amb el
suport de la FAI. Entre el 31
de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del seu sindicat a la
Conferència
Regional de Sindicats de Catalunya de la CNT, que se celebrà
al Palau de
Projeccions de Barcelona. Durant la Revolució
milità en el Sindicat Únic de la
Indústria Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la
CNT. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser detingut, jutjat en 1940 i condemnat a mort, pena
que va ser
commutada per la de 30 anys de presó. A finals de 1952 va
ser posat en
llibertat vigilada i continuà militant en la CNT
clandestina, fet pel qual patí
diferents detencions. Domènec Bachero va morir el 2 de
març de 1965 a Barcelona
(Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Les
Corts d'aquesta ciutat.
***
Necrològica
de Gregorio Benet apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de maig de 1968
- Gregorio Benet:
El 2 de març de 1968 mor a Carcassona (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Gregorio Benet. Havia nascut cap el 1887 a
Navarrés (Canal
de Navarrés, País Valencià).
Emigrà a Catalunya buscant feina i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí
(Vallès Occidental, Catalunya).
En diverses ocasions, fugint de la repressió,
s'amagà a la seva població natal.
En una d'aquestes estades forçades, es casà amb
sa companya. Durant les èpoques
que la CNT fou il·legalitzada, participà en
nombroses assemblees clandestines.
En 1930 va fer costat la subscripció organitzada per La Revista Blanca a favor dels presos
polítics i dels vells
militants i en 1932 a favor dels obrers presos i deportats organitzada
pel
periòdic El Luchador. En
1939, amb el
triomf franquista, passà a França i
milità en la Federació Local de la CNT de
Carcassona. Gregorio Benet patí un atac cerebral i 15 dies
després, el 2 de
març de 1968, morí a Carcassona (Llenguadoc,
Occitània).
***
Cartell
de la Ligue International des Combattants de la Paix
- Clément Fournier: El 2 de març de 1969 mor a l’hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) el militant anarquista i pacifista Clément Fournier. Havia nascut el 8 de març de 1904 a París (França) en una família llibertària i militarà en la Unió Anarquista, on arribarà a ser designat secretari en el congrés de maig de 1934. Com a pacifista va ser també secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista Francesa, participant en la creació del Comitè de Relacions Internacinals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat al Congrés Anarquista Internacional de Londres (del 25 de juliol a l’1 d’agost de 1958). Secretari de relacions internacionals, serà també una temporada tresorer de la Federació Anarquista Francesa. En morir va donar el seu cos a la Facultat de Medicina de París.
***
Necrològica
de Pedro Fernández apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de setembre de 1972
- Pedro Fernández: El 2 de març de 1972 mor a Crançac (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pedro Fernández. Havia nascut cap el 1905 a Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya). Quan era molt jove emigrà a Catalunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità als fronts durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviat a treballar a les mines de carbó de Crançac. Hi va treballar fins que va ser declarat «inepte per a la feina» i rebé una pensió per la seva silicosi del cent per cent. Milità en la Federació Local de Crançac de la CNT.
---
El feminisme i les comunistes mallorquines (OEC, MCI...) (I)
Margarida Chicano Sansó: l'OEC i el GAD.
De ben jove s'encarregà de feines importants dins la tasca de consolidar el comunisme mallorquí (OEC): responsable de sanitat; correu per portar propaganda antifeixista des de la península en temps del franquisme; membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics. Participà activament en l'organització del GAD.
En diferents articles d'aquesta història de l'Antifranquisme a Mallorca hem parlat sovint de l'estret economicisme (pensar que tan sols la lluita per augment de sou era lluita classista contra el sistema) que dominava la majoria dels partits comunistes (OEC inclosa). Sortosament sempre hi havia sectors (estudiants, dones, ecologistes...) més intel·ligents que no pas els comitès executius. Per aquesta manca de sensibilitat dels partits comunistes envers la problemàtica de la dona sorgeix l'any 1978 (a iniciativa de determinats col·lectius de militants d'OEC, MCI i grups de dones independents) el GAD (Grup per a l'Alliberament de la Dona). Per a servar la independència del naixent moviment feminista envers els respectius partits (en aquest cas de l'OEC i del MCI), el GAD -que inicialment s'organitzà de forma assembleari- llogà un pis en el carrer de la Impremta, número 1, de Ciutat (concretament damunt l'actual seu de l'OCB). Una de les fundadores del GAD fou Margarida Chicano Sansó (la qual ens ha proporcionat el seu arxiu particular amb documents, premsa, fotografies, etc, estris indispensables que ens permeten anar bastint aquest treball i els que seguiran).
Margarida Chicano Sansó era una destacada dirigent del comunisme mallorquí (OEC) que provenia dels grups de cristians pel socialisme
Margarida Chicano Sansó era una destacada dirigent del comunisme mallorquí (OEC) que provenia dels grups de cristians pel socialisme sorgits a ran de la influència, a les Illes, del Concili Vaticà II. Són aquestes organitzacions catòliques (JOC), fortament anticapitalistes i antifeixistes, les que seran l'embrió de tot el moviment popular no estalinista (en parlar d'estalinisme i carrillisme parlam del PCE). Margarida Chicano va néixer a Ciutat el vint-i-u d'octubre de l'any 1957, i de ben jove s'encarregà de feines importants dins la tasca de consolidar el comunisme mallorquí (OEC): responsable de sanitat; correu per portar propaganda antifeixista des de la península en els anys finals del franquisme; membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics. Participà activament en l'organització del GAD. Segons ens explica aquesta dirigent comunista (cintes enregistrades el vint d'agost de 1995 i el dotze de setembre de 1997, el GAD, amb el temps, s'organitzà en grups de treball (per cada problemàtica concreta) i s'especialitzà en la reivindicació dels drets laborals, familiars i sexuals de la dona. S'impulsaren campanyes favorables al divorci, en favor de l'avortament i per anar explicant la problemàtica sexual de la dona ja des dels instituts. El grup edità nombrosos fulls explicatius d'aquests problemes i prioritzà en tot moment les xerrades informatives a les barriades populars. El GAD igualment, entre moltes altres activitats, organitzà una assessoria jurídica per a la dona ja que, en aquella època (parlam dels anys 1978-80), no hi havia la quantitat d'organismes oficials que ja han fet seva part de les reivindicacions de les comunistes mallorquines (OEC-MCI). Entre les diverses activitats polítiques que portava a terme, Margarida Chicano s'encarregava igualment del servei de premsa de l'Agrupació Feminista de l'OEC. Com a una de les responsables més destacades d'aquest sector, elaborà nombrosos documents referents a la situació de la dona mallorquina i participà en els debats constitucionals del moment. En un article (Baleares, trenta de maig de 1978) titulat "La situació de la dona en el projecte constitucional" escrivia: "La Constitució [per a ser autènticament democràtica] ha de reconèixer els drets democràtics de la dona en la família, la igualtat de deures i obligacions dels components de la parella en tots els aspectes de la vida familiar... així com el dret democràtic a la separació matrimonial".
Les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora
La concreció d'agrupacions de dones dins dels partits comunistes creava problemes. Igual que hi havia aferrissades discussions en el mateix GAD (Grup d'Alliberament de la Dona). En el fons, les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora. Les associades al GAD independents o que no havien tengut mai cap contacte amb el món obrer o amb els sectors populars illencs (fàbriques, hotels, pagesia, etc) volien discutir sempre de la "dona" en abstracte i arribaven a equiparar els "problemes" de la dona empresària amb els de l'obrera. Però això era un debat enriquidor, i algunes de les dones que amb els anys, entrarien a formar part de les burocràcies del poder (sigui PSOE o PP) aprengueren els fonaments del seu "modus vivendi" actual en aquells voluntariosos debats feministes de 1978 (els quals eren herència directa del maig de 1968). El debat entre les línies del feminisme marxista i del feminisme burgès ve, doncs, d'aquella època que a vegades ens pareix tan allunyada. En llenguatge col·loquial, en les discussions que podem tenir cada dia en el carrer o en la feina, hom anomena feministes tots els partidaris de la igualtat entre la dona i l'home, sense entrar en distincions. Però com ja demostraven les discussions del GAD l'any 1978 en el seu local del carrer de la Impremta, 1, per als marxistes era i és una definició que, de tan general, no té gaire significat polític. Precisem doncs, per anar aclarint conceptes. Feminisme és el moviment polític que es fixa com a objectiu l'emancipació de la dona envers l'home, per damunt o al marge de diferències de classe.
La incorporació de la dona a la lluita política és una condició necessària per a un moviment veritablement revolucionari
Per al marxisme clàssic, l'emancipació femenina és una de les tasques fonamentals de la revolució socialista, i la incorporació de la dona a la lluita política és una condició necessària per a un moviment veritablement revolucionari. Però com podem comprovar, tant ahir com avui, entre el marxisme i el feminisme en abstracte hi ha diferències bàsiques.
Com escriu el dirigent comunista (membre del POR, partit de tendència trotsquista), A. Van den Eynde en el seu llibre Petit vocabulari polític de marxisme, Edicions de 1984 (Barcelona 1998): "El feminisme aspira a l'alliberament complet de la dona sota el capitalisme. Per això acaba confonent la simple igualtat de drets amb la igualtat real orientant-se cap a la minoria de dones que, excepcionalment, poden escapar-se de la condició comuna del seu sexe en la societat establerta, o que poden si més no intentar-ho. El marxisme, en canvi, considera que les condicions prèvies per a la superació de la família burgesa i per a l'emancipació real de la dona són la socialització dels mitjans de producció i, sobre aquesta base, la desaparició de l'economia domèstica familiar dins l'economia socialitzada. El marxisme lluita perquè, sota el capitalisme, es reconegui la plena igualtat de la dona amb l'home políticament, formalment, quant a drets; la igualtat real, però, només l'espera del socialisme".
Aquest era, aproximadament, el nucli de les discussions d'aquells anys (1978-1981). En el fons, les militants del GAD de formació no marxista pel que de veritat lluitaven (malgrat fos inconscientment) era per intentar treure les dones obreres de les organitzacions de classe (partits i sindicats) amb l'objectiu d'agrupar-les al costat de dones burgeses o petit-burgeses.
Dèiem que el feminisme burgès, objectivament, allò que cercava era separar la dona treballadora de les organitzacions proletàries. En les entrevistes que hem enregistrat, la dirigent comunista i cofundadora del GAD Margarida Chicano Sansó confirma aquesta apreciació afirmant que algunes de les militants del GAD, efectivament, no tenien clara l'evident diferència entre una dona treballadora i una senyora burgesa de Jaume III o Son Armadans. Els sectors més lúcids de les dones revolucionàries tampoc no veien amb gaire bons ulls la introducció de conflictes entre sexes al si del moviment obrer.
En el fons, tot i la feina conjunta pels problemes de cada dia (lluita contra les violacions, en favor del divorci i per l'avortament lliure i gratuït, etc) aquestes dues concepcions divergents coexistiren dins del GAD fins a la seva dissolució el 1981. Malgrat les contínues temptatives de conviure conciliant feminisme burgès i marxisme revolucionari, les diferències esclataven -i esclaten!- a cada pas. En el fons aquest debat encara no resolt demostra ben clarament que es tracta de dues concepcions diferents de l'alliberament de la dona: una concepció idealista i burgesa i una concepció materialista, obrera. Avui dia, el simple "feminisme" en abstracte s'ha convertit en un tòpic comú als partits de dreta i esquerra (de tot l'arc parlamentari de defensors del sistema capitalista).
Qui signa aquest article pensa emperò, que, malgrat cert electoralisme -la utilització del problema real de la dona treballadora sota el capitalisme-, aquesta situació real de la dona és encara un problema no resolt pel capitalisme i per tant d'una rabiosa actualitat. Malgrat totes les seves contradiccions -fruit, en el fons, d'un moviment ric en accions i en debats-, el GAD sempre donà suport decidit al moviment obrer i popular, de què formava part indestriable. Dins aquesta línia, estudiant la premsa de l'època -concretament el diari Baleares de dia tres de maig de 1978- podem trobar un aclaridor comunicat del GAD en favor dels drets de la dona treballadora i en solidaritat amb el Primer de Maig (jornada internacional dels treballadors de tot el món): "El Grup per l'Alliberament de la Dona (GAD, que participó activamente en la manifestación unitaria del Primero de Mayo) quiere añadir a las reivindicaciones generales de toda la clase trabajadora -a las que se adhiere- una serie de aspectos que consideramos necesarios para mejorar la situación de la mujer". I aquí podem comprovar la influència del sector marxista revolucionari del GAD, ja que concreta reivindicacions essencials per a la dona treballadora. Reivindica el GAD: "El derecho a un puesto de trabajo para cada mujer y la no discriminación salarial y profesional por razón del sexo. Los objetivos a conseguir serían: A igual trabajo igual salario y revisión de todos los convenios que no contemplen esta situación. Formación profesional y posibilidades de promoción dentro de las empresas así como el acceso a trabajos más cualificados". I el comunicat continuava, ara ja dins del marc d ela dona en general: "Desde el punto de vista de la mujer como 'ama de casa', reivindican también la creación de servicios domésticos colectivos y gratuitos (guarderias, lavanderías, comedores, etc)". En darrera instància el GAD exigia: "El derecho a la libre sindicación y a la participación política y ciudadana de la mujer y el respeto a sus organizaciones autónomas".
El GAD (Grup per a l'Alliberament de la Dona), va ser constituït a Ciutat per dones militants d'OEC, MCI i independents.
El GAD (Grup per a l'Alliberament de la Dona), va ser constituït a Ciutat per dones militants d'OEC i del MCI, així com per nombroses independents. Una de les seves fundadores va ser la dirigent comunista mallorquina Margarida Chicano Sansó (del Comitè de Direcció Política de les Illes de l'OEC). De seguida el col·lectiu de dones revolucionàries organitzà nombroses activitats -conferències, manifestacions, repartides de fulls volants, muntatge d'una assessoria jurídica per a la dona- i es començà a sensibilitzar l'opinió pública mallorquina sobre una problemàtica -la feminista- molt marginal en l'esquema de funcionament dels partits obrers d'aleshores. Abundaven en aquells temps -com si fos ara mateix!- les agressions a la dona -assassinats, maltractaments, etc-. Feia poc (parlam de febrer de 1979) que havia estat assassinada una dona nomenada Cornelia Arends. El GAD es mobilitzà de seguida (l'ajudà en la tasca el Col·lectiu Pelvis). El diumenge dia quatre de febrer de 1979 el diari Balears entrevista (en treball realitzat per la seva col·laboradora Elena Checa) una de les fundadores del GAD (Margarida Chicano) i una representant del Col·lectiu Pelvis. El titular de l'entrevista deia: "Queremos poder ir por la calle sin tener miedo" i les representants del feminisme illenc explicaven més endavant la seva ferma decisió de sortir al carrer per a protestar de la violència que s'exercia contra les dones. Deia Elena Checa: "Hasta ahora, en las Islas no se había hecho ningún acto de este tipo. 'Nos estamos acostumbrando a esta agresividad como algo cotidiano y ya casi nos parece normal hasta que se viole y se mate a las mujeres, sobre todo si son extranjeras'. Extranjeras o nacionales, las feministas han llegado a la conclusión de que es el momento de decir ¡basta!". La colaboradora de Baleares continuava reproduïnt les opinions del GAD i el Co·lectiu Pelvis: "Sólo poco a poco y con la lucha de las propias mujeres, se podrán ir cambiando las cosas. Además, hace falta que exista un reconocimiento legal de los derechos de la mujer a todos los niveles y los cauces para poder hacer valer esos derechos".
Dia cinc de febrer de 1979 coneix, doncs, la més important manifestació de la dona realitzada mai a les Illes. Rere una pancarta que porta escrit "Prou d'agressions. Prou violacions", l'esforç de les dones comunistes d'OEC i MCI, així com les nombroses independents que militen en el GAD i en el Col·lectiu Pelvis, fan sentir la seva veu. Però de tot això en parlàrem en propers articles.
El diari Baleares (article d'Elena Checa; fotografies de Juanet) deixava constància (dia sis de febrer de 1979) d'aquesta important mobilització de la dona mallorquina. Deia la periodista sota el titular "Manifestación contra las agresiones a la mujer": "Estamos aquí reunidas para rendir homenaje a todas las víctimas y para dejar constancia de que no nos resignamos". Les manifestants (unes tres-centes segons uns mitjans d'informació; unes cinc-centes segons uns altres) es manifestaren partint de la Plaça de Cort i pels carrers de Colom i de Sant Miquel fins arribar a la plaça d'Espanya, on cremaren un munt de revistes pornogràfiques com a protesta per la utilització que el sistema capitalista i aquesta societat burgesa i masclista feien -i fan- del cos de la dona.
En honor de la dona assassinada, Cornelia, es va dipositar una corona de flors a l'estany de la plaça.
El Restaurant Can Topa, de Santa Eugènia, organitza com cada any al voltant de finals de febrer un sopar amb combat de picat. Enguany, serà dia 2 de març i hi prendran part Mateu "Xurí" i Miquel Servera "Boireta", en acabar de sopar. Cal reservar al 971144062.
Anarcoefemèrides del 3 de març
Esdeveniments
Portada d'un exemplar de Der Eigene
- Surt Der Eigene: El 3 de
març de 1896 surt a
Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer
número de la revista anarcoindividualista
de cultura homosexual Der Eigene
(L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand,
està considerada la
primera publicació homosexual de la història. Els
10 primers números sortiren trimestralment
i després la revistà tingué una
periodicitat mensual. Portà diverses subtítols,
com ara «Ein
Blatt für Alle und Keinen»
(Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift
für Kunst und Leben»
(Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt
für männliche Kultur, Kunst
und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura
masculines), «Zeitschrift
fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei
de l'amistat i de la
llibertat), etc. El títol de la publicació
està tret de l'obra Der Einzige
und sein Eigentum (L'Unique
i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max
Stirner. A més de
tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats
d'idees, tant
polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com
culturals (art,
literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga
(naturisme, cultura
física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista
arribà a tenir uns
1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura,
especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que
criminalitzava des del
1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges
obertament gais en el
pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la
revista va ser
il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i
de temàtica homosexual. El
gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova
numeració i maquetat segons l'estilart nouveau. En 1903, arran de la
publicació d'un poema titulat «Die
Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià
atacà directament la revista; denunciada, durant el
procés Adolf Brand revelà
que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment,
la causa
va ser sobreseguda. A part del número únic
enquadernat que sortí en 1906, la
revista continuà publicant-se de manera irregular i entre
1907 i 1909, arran de
l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos
militars i civils d'importants
membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia
acusats de comportament
homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la
publicació durant la Gran
Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el
1932. En aquesta nova època la
revista abandonà la línia llibertària
i passà a fer costat la democràcia
liberal de la República de Weimar i especialment el
Sozialdemokratische Partei
Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A
partir de 1920
s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand
mantingué estretes
relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus
Hirschfeld,
però se n'allunyà quan els seus treballs
científics deixaren de ser«estètics».
En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser
escorcollat i
assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus
arxius van
ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst
Röhm. Hi trobem
articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst
Burchard,
Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict
Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher,
Eduard
von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann
Höppener (Fidus), Ewald
Horn, Eugenie Jacobi,
Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry
Mackay, Klaus
Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz
Oppenheimer,
Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich
Schmitt, Sascha
Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981
l'editorial
Foerster en publicà una edició
facsímil de tota la col·lecció.
***
Capçalera de Der Mistral
- Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.
***
Octaveta
anunciant la conferència
- Conferència de
Luigi Bertoni: El 3 de març de 1917 se celebra
a la sala del Restaurant «Zur
Sonne», al barri d'Aussersihl de Zuric (Zuric,
Suïssa), una conferència
contradictòria del propagandista anarquista Luigi Bertoni
sota el títol Come
farla finita? (Com acabar-la?), fent referència a la Gran
Guerra. En l'acte, organitzat
pel Grup Llibertari local, es va fer una crida als treballadors a
oposar-s'hi
al conflicte bèl·lic.
***
Capçalera
de L'Amico del
Popolo [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt L'Amico del Popolo: El 3 de
març de 1946
surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el
primer número del periòdic L'Amico
del Popolo. Edito dalla Federazione
Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti–que feia menys
d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable
Vincenzo Toccafondo i el
seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la
Federació Comunista
Llibertària Lígur (FCLL), organització
fundada l'any anterior i adherida a la
Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer
número d'aquesta
publicació porta la especificació«Número únic», en sortiren
bimensualment,
però de manera irregular, números fins el 30 de
maig de 1950, en que fou
substituït de qualque manera per Guerra
di Classe, l'òrgan de la reconstituïda
Unió Sindical Italiana (USI). A
partir del número de l'11 de novembre de 1946 el
subtítol serà «Periòdic de
la
Federació Anarquista Lígur», sense
referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto
Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti,
entre
d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint
pel moviment
anarquista italià.
***
Seu de Le Monde Libertaire després de l'atemptat
- Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.
***
Llibre on s'estudia el Grup Primer de Maig
- Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista «Grup Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).
***
Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)
- Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Àlaba, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors --Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després--, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar,és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.
Naixements
William Godwin
- William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una«abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin --Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.
***
Foto
policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)
- Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes i Catherine Calvete. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International,òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del«Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional«L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Jean-Louis
Chambon
- Jean-Louis
Chambon: El 3 de març de 1879 neix a Gouise
(Alvèrnia, Occitània) el jornaler
agrícola, apicultor i militant anarquista i
anarcosindicalista Jean-Louis
Chambon. Era membre de la Federació de Treballadors de la
Terra (FTT) del Borbonès,
organització independent de la Confederació
General del Treball (CGT) fundada
en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista,
amb Antoine Dumont,
va ser un dels militants més favorables a
l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en
el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908,
aquesta proposició
va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar
diluïts dins del gran
sindicat, però també perquè, arran
d'una manifestació a la regió de la CGT
contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van
vendre
els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont,
projectà la creació
d'una comunitat comunista llibertària. En 1910
col·laborà en Le
Travailleur Rural, on va escriure
contra les eleccions. Louis Chambon va morir el 6 de maig de 1915 a
resultes de
les ferides patides al front de guerra.
***
Foto
policíaca de Florentino de Carvalho
- Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 --algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879-- neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès dePrimitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) --aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»--, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario,Germinal! - La Barricata,A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu,Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidãoà liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24,Sintese de una filosofia anarquista --fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia--, Constituçao socialista libertaria --idem--, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.
Florentino de Carvalho (1883-1947)
***
Manifest
abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer
número de La
Révolte d'Alger de l'1 de maig de 1906
- Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Emigra a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica«Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné,òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència«Les bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París (França). El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França). El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca d'Auguste Lambin
- Auguste Lambin: El 3 de març de 1883 neix a Saint-Gilles (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Auguste Lambi, que va fer servir diversos pseudònims (HenriBeaumanoir,Auguste Gibout, Le Grand Charles). Sos pares es deien Désiré-Alexandre Lambin i Marie-Zélanie Gibout. En 1899 es traslladà a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) i treballà en una fàbrica de gènere de punt i com a mosso de laboratori en una apotecaria. Seguí cursos de química del professor Errard i freqüentà la biblioteca municipal, on demanà obres que tractaven sobre explosius. El 12 de juny de 1900 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes a sis mesos de presó, amb llibertat provisional gràcies a la«Llei Bérenger», per robatori i possessió d'explosius. El 12 d'agost de 1901 explotà una bomba a prop l'altar de l'església de Saint-Nizier, barri popular de Troyes; el púlpit, els bancs, els vitralls i un confessionari van ser trabucats i trencats. Al seu domicili del carrer de la Grande-Tannerie, on vivia amb l'anarquista barceloní Felip Franquet (Villanueva), va ser escorcollat; la policia trobà materials explosius, però la investigació no pogué demostrar la participació dels inculpats en l'atemptat. En el judici davant el Tribunal Correccional Lambin rebutjà la defensa d'un advocat i declarà que únicament ell era capaç de fabricar una bomba, amb la finalitat d'exculpar son company, però va negar ser l'autor de l'atemptat. El 10 de desembre de 1901 va ser condemnat a 18 mesos de presó i a cinc anys de residència obligada per possessió de materials explosius i Franquet va ser absolt. El 6 de juliol de 1903 sortí de la presó cel·lular de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França) després d'haver purgat dos penes de sis i de 18 mesos, ja que s'havia posat fi a la suspensió de la condemna. Després d'anar a veure sos pares a Reims (Xampanya-Ardenes, França), es traslladà a París (França) a la recerca de feina i visqué al carrer Compans, al barri de Belleville sota el nom d'HenriBeaumanoir. El 18 de maig de 1903 es desencadenà una baralla a l'església de Saint-Jean-Baptiste de Belleville entre partidaris de la Libre Pensée i congregacions religioses, quan un jesuïta hi predicava mentre hi havia una circular de l'11 d'abril d'aquell any que ho prohibia, i nombrosos manifestants resultaren ferits. El 31 d'octubre de 1903 una bomba, col·locada al caixonet de les almoines de l'església, esclatà; entre les restes de l'explosió hi havia fragments del periòdic Le Libertaire i, aferrada a una columna, una petita etiqueta que posava: «Primera advertència». El 14 de novembre de 1903 va ser detingut a Cherbourg (Baixa Normandia, França) durant un control efectuat en ocasió de l'arribada dels reis d'Itàlia. Traslladat a París, va ser inculpat de l'atemptat de l'església de Belleville. Tot i que les bombes de Troyes i de Bellville eren d'idèntica fabricació («bombes d'inversió»), el jutge d'instrucció no pogué provar la seva participació en l'atemptat i el 9 de desembre de 1903 el cas acabà sobresegut. Durant la instrucció declarà al jutge: «Les meves idees anarquistes m'han portat a estudiar especialment los àcids explosius, però d'aquí a l'acció hi ha molt...». El 26 de febrer de 1904 va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó per«robatori d'aparadors» i, dies després, el 28 de febrer va ser detingut, juntament amb Arthur Boucher i Louis Guignard, pel robatori en una botiga de queviures del carrer Marcadet de París. En aquestaèpoca vivia al carrer Flandre de París i al número 1 de la plaça Philibert-Pompée d'Ivry (Illa de França, França). Durant la nit del 17 al 18 de març de 1904 una capsa prop del domicili del comissari de policia Laurent va ser descoberta a Lieja (Valònia), però quan el comandant d'artilleria Papin, que havia vingut per a desactivar-la, donà ordre de transportar-la a una zona sense perill, es va produí l'explosió, ferint mortalment el comandant i altres sis persones. El 22 de març d'aquell any, un nou atemptat es va produir a Saint Nicolas (Lieja, Valònia): una bomba va ser descoberta a la finestra del domicili del comissari de policia Binet i en aquesta ocasió s'immergí la bomba per fer-la esclatar, provocant amb l'explosió el trencament d'algunes finestres. El 23 de març de 1904 va ser detingut amb Paul René Gudefin a la sala dels passos perduts de l'estació central de Lieja. Hi havia entrat a Bèlgica sota el nom de Maurice Bouché, que aleshores era el company de sa germana Célina Lambin, també anarquista. A la seva maleta la policia descobrí retalls del diari Le Matin referents a l'atemptat contra l'església de Belleville, a més d'un tractat de química i discursos de l'anarquista Émile Henry. A la seva habitació es va trobà un quadern on figuraven fórmules químiques per a la fabricació de bombes. Després del primer atemptat, Lambin havia enviat al periòdic La Meuse una carta amenaçant de cometre un de nou si l'anarquista belga detingut Georges Thonar no era alliberat immediatament. En el judici del 18 de maig de 1904 davant l'Audiència de Lieja només reconegué la participació en el segon atemptat, però va ser condemnat a mort, juntament amb Paul Gudefin, pena que va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat perquè a Bèlgica no s'aplicava la pena capital –també va ser jutjat el carboner Modeste Boutet. Després de 25 anys de presó, va ser amnistiat i un cop lliure retornà a França. En 1929 es va casà a Bourges (Centre, França), on visqué tranquil·lament allunyat de tota militància. El 27 de desembre de 1931, però, va ser detingut, ja que havia estat declarat insubmís de la lleva de 1903 a Châlons-sur-Marne (actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
- Abba Gordin: El 3
de març de 1887 neix a Mikhalishki (Vílnius,
Vílnius, Imperi Rus; actual pertany
a Bielorússia) l'escriptor i poeta en llengua jiddisch,
pedagog i filòsof
anarquista Abba Leibovich Gordin, també conegut com Alexander Lvovich Gordin. Fill d'una
família jueva, quan tenia 10
anys amb aquesta es va traslladar a Ostrów Mazowiecka
(Masòvia, Imperi Rus;
actualment Polònia), on son pare, Yehuda Leib Gordin, va ser
nomenat rabí. S'educà
en la tradició judaica (Talmud, Torà, filosofia,
etc.) i també estudià hebreu,
llengües, literatura i ciència. Després
del pogrom de Chișinău (Bessaràbia,
Imperi Rus; actualment Moldàvia) de 1903 s'acostà
al sionisme espiritual d'Ahad
Ha'Am i va fer costat el sionisme polític de Theodor Herzl i
de Max Nordau.
Quan esclatà la Revolució russa de 1905
marxà a Moscou i s'integrà en el
moviment antitsarista, patint detencions i empresonaments. En aquestaèpoca
adoptà un estil de vida naturista i vegetarià i
abandonà les seves relacions
amb el grup socialista moderat Tzeirei Zion (Joves Sionistes) i amb el
moviment
sionista. Molt influenciat pels clàssics anarquistes (Max
Stirner,
Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Lev
Tolstoi), decidí
lluitar pels drets dels jueus de l'Imperi Rus des de la barricada
llibertària.
En 1908 amb son germà Wolff Leibovich Gordin (Vladimir
Lvovich Gordin) fundà a Smorgon (Hrodna, Imperi
Rus; actual
Bielorússia), malgrat l'oposició dels jueus
ortodoxes de la zona, un centre
escolar hebreu inspirat en l'escola d'Iàsnaia Poliana de Lev
Tolstoi,
introduint ensenyaments innovadors i idees progressistes entre els
alumnes.
Quan esclatà la Gran Guerra l'escola hagué de
tancar i els dos germans vagaren
de ciutat en ciutat al llarg del riu Dnieper i d'Ucraïna
treballant en
diferents activitats, sobretot fent classes particulars. En 1917 Abba
Gordin va
arribar a Moscou, s'integrà en la lluita
revolucionària i va ser empresonat per
negar-se a servir en l'exèrcit tsarista. Un cop lliure
aquest mateix any, amb
son germà fundà a Petrograd (Rússia;
actual Sant Petersburg) el grup
anarcocomunista «Sojuz Pjati Ugnetennyh»
(Unió dels Cinc Oprimits) –amb un«Manifest pansocialista»–, que feia
referència a les categories humanes més
explotades (l'obrer, les nacions oprimides, les dones, la joventut
estudiant i
l'individu) per les institucions més explotadores (l'Estat,
el capitalisme, el
colonialisme, l'escola i la família). Els germans Gordin,
que signaven molt de
textos conjuntament sota el pseudònim Br.
Gordin («Br», per Brat,
germà),
anomenaren aquesta filosofia, marcada per un
antiintel·lectualisme profund i un
rebut de la cultura europea, el «pananarquisme» i
publicaren alguns números del
periòdic Beznachalie
(Sense
Autoritat). En 1918 els germans Gordin s'establiren a Moscou en plena
Revolució
russa i s'adheriren a la Federació de Grups Anarquistes
(FGA), que havia estat
fundada el març de 1917, participant, especialment amb
Pàvel Dimítrievitx Turtxanínov
(Lev Txernyi),
en la difusió de propaganda, especialment en els clubs dels
barris obrers de la
capital, i en la redacció de l'òrgan de l'FGA Anarkhia. També va publicar el
periòdic Burovestnik
(L'Ocell de les Tempestes), a més de organitzar
conferències i xerrades. En aquesta època Wolff
Gordin va inventar una nova llengua
universal, monosil·làbica, l'Ao.
Quan
esclatà la guerra civil russa Abba Gordin es posà
dels costat de les forces
armades anarquistes i de la «Guàrdia
Negra», i lluità a diferents fronts (Moscou,
Petrograd, Dvinsk, etc.), caient ferit. Durant aquesta època
va escriure
dotzenes de volums, en diferents idiomes (jiddisch, hebreu,
anglès, etc.),
sobre ciències socials i ètica, on expressava la
seva negació tant al
capitalisme com al marxisme, sempre sota la influència dels
pensadors
anarquistes clàssics. En 1920 els germans Gordin, amb
Germann Askarov i Fedor
Krasavtchikov especialment, fundaren a Moscou un nou grup anarquista,
la«Secció Panrussa dels Anarquistes
Universalistes», conegut com «Els
Universalistes», que es declarava a favor dels bolxevics i
d'«una dictadura
provisional», necessària i transitòria,
abans d'arribar al comunisme sense
Estat. Aquest suport al poder soviètic no va impedir que els
germans Gordin i
els seus seguidors fossin detinguts i empresonats una temporada en
aquestaèpoca. En 1924 Abba
Gordin va obtenir permís
per abandonar el país i després d'un perible de
dos anys (Samara, Irkutsk,
Harbin, Xangai), on va fer conferències sobre la
situació a l'URSS i sobre
l'anarquisme, va arribar als Estats Units en 1926.
Instal·lat a Nova York (Nova
York, EUA), organitzà grups anarquistes, publicà
poesies i llibres de teoria
anarquista en jiddisch. Entre 1936 i 1957 edità a Nova York
la revista
filosòfica i literària en jiddisch Yiddische
Shriften (Textos Jueus),
marcadament antimarxista.
També col·laborà regularment en el
periòdic anarquista jiddisch Freie
Arbeiter Stimme. Son germà, qui en 1925 havia
estat internat per les
autoritats bolxevics en un psiquiàtric,
aconseguirà més tard establir-se als
EUA, on esdevingué un missioner místic
protestant. A Nova York, Abba Gordin,
participà en la redacció de Freie
Arbeiter Stimme, edità el seu propi
periòdic The Clarion (1932-1934) i
continuà desenvolupant un cert
antiintel·lectualisme i considerant el nacionalisme,
més que la lluita de
classes, com el motor de la societat moderna. En aquestaèpoca fundà la Jewish
Ethical Society (JES, Societat Ètica Jueva) i
col·laborà en el periòdic
jiddisch Der Freie Gedank, que el Grup Anarquista
Jueu de París
(França), animat per David Stettner, editava des de 1949.
Publicà dos llibres
de memòries Zikhroynes un Kheshboynes (1917-1924)
(1955-1957,«Reminiscències i reclams (1917-1924)»)
i Draysik Yor in Lite un Poyln:
Oytobiografye (1958, «Trenta anys a
Lituània i Polònia. Autobiografia).
L'octubre de 1958 s'instal·là a Ramat Gan (Tel
Aviv, Israel), on fundà
l'Agudath Yiddische Schochrei Chofesh (ASHUACH, Cercle Anarquista
Jiddisch"Amics de la Llibertat"), que comptà uns 150 membres, tenia
una
biblioteca amb els clàssics de l'anarquisme en diferents
llengües (hebreu,
jiddisch, polonès, etc.) i una gran sala de
conferències, on s'organitzaren
nombrosos debats sobre l'anarquisme. A partir de 1959
començà a publicar a Tel
Aviv la revista mensual en jiddisch i hebreu Problemen-Problemot,
que
dirigí fins a la seva mort –a partir de 1964 va
ser reemplaçat en la direcció
per Shmuel Arbarbanel i posteriorment per Joseph Luden. Abba Gordin va
publicar
més de trenta volums en jiddisch de filosofia, poesia,
assaig i teoria
anarquista, molts d'ells traduïts a l'hebreu, i molts dels
seus textos en rus
es traduïren a l'hebreu. Entre les seves obres podem destacar Sotsiale
Ibergloyberay un Kritik (1941, «Supersticions i
crítiques socials»), Eseyen
(1951, «Assaigs»), In Gerangl far Frayhayt:Rusland (1956, «En la
lluita per la llibertat. Rússia»), Yidish
Lebn in Amerike (1957, «Vida
jueva a Amèrica») i S. Yanovsky
(1864–1939) (1957, biografia sobre
l'intel·lectual anarquista jueu Saul Yanovsky).
També traduí al jiddisch moltes
obres de Piotr Kropotkin i el Discours de la servitude
volontaire
d'Étienne de La Boétie. Abba Gordin, que mai no
es va casar i no va tenir descendència,
va morir el 23 d'agost de 1964 a l'Hospital Tel Hashomer
Ramat Gan (Tel
Aviv, Israel) i va ser enterrat al cementiri de Kiryat Shaul de Tel
Aviv.
***
Necrològica de Domingo Ferrer Chordi apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 de desembre de 1972
- Domingo Ferrer Chordi: El 3 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer Chordi. Sos pares es deien Domingo Ferrer i Casilda Chordi. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Gumersinda Ardanuy. Domingo Ferrer va morir l'11 de novembre de 1972 al seu domicili de Rodés (Roergue, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.
---
El nou urbanismeme: la fi del cotxe privat.
En Vicent Guallart, a l’avantguarda de de la innovació de les ciutats, veu imminent la desaparició de l’automòbil. Preveu que la circulació serà satisfeta per el transport públic i els nous mitjans elèctrics com són els patinets.
Per entendre la cosa, vegeu l’article publicat a Vilaweb que reprodueixo a continuació:
L’arquitecte
A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.
I escriuré els noms...
Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, daquest Fraga Iribarne. Ja nestava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I nestic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.
I lescriuré, el nom daquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret dabaixar mai la guàrdia. No podem deixar-lin passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.
Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i dAniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que shi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.
A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.
(P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)
Vicent Partal director@vilaweb.cat
Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors". (Miquel López Crespí)
Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.
La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.
Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.
El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.
Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.
Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.
Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscil· lar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".
A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.
En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excel× lent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).
A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.
A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.
¿Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista...
Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.
Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".
Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
© Miquel López Crespí
Març de 2006
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
El pasado 17 de Febrero, el punto de encuentro fue como en otras ocasiones el aparcamiento del Restaurante de Pequeño Mundo. De aquí realizamos la ruta hacia Algaida, Montuïri y Manacor; donde fuimos a visitar el Museo de Rafa Nadal . Pudimos ver: trofeos, raquetas y todo tipo de regalos que le han hecho otros deportistas a Rafa.
Además pudimos divertirnos en la sala de Simuladores: coches de F1, mountabikes, piraguas, parapente y muchos más.
Iniciando nuevamente la ruta, nuestro amigo Bernardí nos llevo ha hacer un TOUR por la zona y con dirección al Restaurante Sa Gruta Nova; donde comimos y pasamos un buen rato.
L´Escola Graduada de sa Pobla i els meus mestres Sa Pobla, anys 50 -
Alguna vegada arrribava el circ amb artistes de Barcelona o València. Ens delia poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant lespasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia lal·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió destrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes daquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents dal·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven la nostra contrada. Quina sensació dalleujament quan el mag obria la capsa i lal·lota sortia sense ferides daquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle. (Miquel López Crespí)
De cop i volta, mentre ens llegia el dictat del dia, el senyor Jordi queia adormit amb el cap enmig del llibre. Just en aquell moment, finida la ferrenya vigilància del mestre, ens hi apropàvem de puntetes-puntetes, com aquell que sacosta a un animal perillós i, en constatar la força del ronc, els ulls closos, el cos sense fer cap moviment, començàvem a jugar de forma incontrolada, llançant-nos el guix de la pissarra els uns als altres. Tampoc no es lliuraven de volar per damunt els pupitres les estimades plaguetes on hi havia les redaccions, comptes i dictats.
La nostra preocupació pel quadern, per si sespenyaria el forro de paper blau comprat expressament per a impedir taques de tinta o de l´oli de lentrepà, desapareixia de la consciència i tan sols ens importava el fet destavellar la plagueta contra el cap del company. El quadern o les bolles fetes amb el paper que hi havia a la paperera de la classe! Tot servia com a arma d´atac o defensa. Els més embogits, emportats per aquella febre destructora, eren capaços de llançar els llibres que hi havia damunt la taula del mestre, les gomes desborrar. Com si ja no els importàs que despertàs el mestre, disposats a acceptar qualsevol càstig quan el senyor Jordi obrís els ulls i s´adonàs del desgavell. Com era possible aquell canvi tan sobtat en lactitud d´uns alumnes que, fins feia poc, mentre el mestre feia el dictat, semblaven xotets de cordeta, al·lotells incapaços de fer una destrossa com aquella?
Ningú no ignorava que el senyor Jordi sadormia a classe perquè llegia a casa fins massa tard. La febre de la lectura el dominava i la seva era la darrera llum que sapagava al poble.
Amb el renou fet per la tropa dal·lots desfermats i a lloure per la cambra, el senyor Jordi es despertava i el primer que agafava per les orelles el feia posar a un racó amb un parell de llibres damunt cada mà. Ara veig que érem mals de portar i que el mestre que escarníem tenia una paciència infinita amb nosaltres. Érem dolents, com els infants de tot el món i de totes les èpoques.
Mai no li demanàrem perdó per les nostres malifetes.
Ben cert que ell ens hauria llevat el càstig si hagués vist el mínim senyal de penediment en la nostra actitud. Sabíem que ens fitava de coa d´ull, esperant un gest que li indicàs que podia perdonar-nos sense que quedàs en dubte la seva autoritat. Gest que, evidentment, mai no sesdevengué per molt mal que ens fessin els genolls, malgrat sentíssim les punxades del dolor a les venes i nervis dels braços, maldament les llàgrimes ens rodolassin per les galtes: rierol salat que penetrava dins la boca tancada amb força a fi que, ni per casualitat, en sortís un gemec que pogués fer entendre com patíem.
Què volíem demostrar o demostrar-nos resistint, no demanant perdó? Quina estranya voluntat interior ens empenyia a refusar acotar el cap? Era la nostra infantil concepció de ser homes, de ser ja com els grans? Por que els companys ens tenguessin per dèbils i ens fessin labús? Com quan, exposant-nos a mil perills, jugàvem a botar per damunt un pou abandonat, enfilar-nos als arbres, entrar a una casa abandonada quan ja es feia fosc... Qui quedava el darrer seria la rialla dels amics que, sens dubte, farien córrer la notícia de la nostra covardia per tot el poble. Ah! si els pares shaguessin assabentat que quan marxàvem al camp no era per a jugar a amagatois o amb les bolles de fang fetes a casa, cuites dins el forn, sinó per a demostrar als altres i a nosaltres mateixos que érem, indubtablement, els més valents, els al·lots més agosarats de la contrada.
Alguna vegada sesdevenia linevitable accident. Coses d´infants, no tenen coneixement, mormolaven els més vells del poble, encenent la cigarreta moments abans d´entrar al funeral per a donar el condol als pares, que ploraven desesperats al primer banc de l´església. Com era possible que lal·lot shagués atrevit a travessar el torrent que hi havia prop del pont?
Nosaltres sabíem que lamic que shavia emportat el corrent a més de cinc quilòmetres del poble havia estat el més valent de la colla. Quan ningú no shi atreví, olorant el perill, ell, per demostrar que no tenia por de res, deixà la cartera amb els llibres descola davall un arbre i, mirant-nos de dalt a baix, com aquell qui mira una tropa dinfantons atemorits, es llançà a nedar confiant en les seves forces. Era un bon nedador, ningú no ho dubta. Però els corrents, els fondals, les branques ocultes dins laigua, són elements traïdors a tenir en compte.
Encara ens mirava una mica sorneguer mentre nedava, com si no hagués de passar res, quan de sobte desaparegué per sempre sota les aigües.
Ja no el vérem més fins que, una vegada que el trobaren després de cercar-lo durant un parell de dies, el veiérem dins el bagul, davant laltar major de lesglésia, el rostre blanquíssim, amb una cicatriu a la part dreta del rostre que, deien els entesos, li havien fet les pedres de la riba, allà on el van trobar.
En Joanet del forn no saturà a pensar en els perills amagats del torrent.
Moltes vegades havíem parlat plegats dels fantasmes de l´Albufera, dels genis malèfics que s´amagaven en la fondària de les aigües. En Joanet del forn sabia tant o més que tots nosaltres que no es podien provocar les ànimes daquells que no pogueren anar al cel. Els condemnats que, en companyia de bruixes i assassins, vaguen a l´espera que el dimoni els obri les portes de l´infern. Són els esperits que romanen ocults per les cases en runes, els pous abandonats, els fondals de la serralada, dins l´obscur reialme de l´aigua del torrent de sant Miquel.
Tanmateix ho oblidà, posseït per la voluntat de ser més valent que nosaltres. Qui als deu o onze anys satura a pensar en els perills que ens encerclen del moment de néixer fins al dia de la nostra mort?
Ningú mai no saturà a pensar si ens podríem rompre una cama caient del garrofer, o si, una vegada davallats al fons del pou amb una vella corda agafada al molí, tendríem prou forces per a sortir amb lajut dels que ens havien destirar des del brocal.
Jugàvem amb la mort sense anar a pensar que en qualsevol moment la bona sort podria desaparèixer i, en lloc de tornar a casa amb la roba bruta i unes esgarrinxades per les cames, hi podríem tornar com en Joanet des forn, en braços del pagès que ens hauria trobat entre lherba i el canyís de la vorera del torrent, blancs com la calç.
Era un angelet, pobret!, exclamaven les veïnes del mort, i se senyaven una i deu vegades en una instintiva provatura de fer marxar els mals esperits que havien portat el dol al poble.
Quan el mestre queia adormit per uns instants i ens rebel·làvem, jugant, esvalotats, com les gallines del galliner quan la madona entra al corral per a donar-los el recapte... era per oblidar el fantasma de lamic que planava damunt nostre, com una llosa pesant? Un homenatge postrer en recordança del darrer dia que llançava bolles de paper amb nosaltres? Una forma d'apaivagar el dolor instintiu que sentíem i que no sabíem com esmorteir?
Quan el senyor Jordi copsava el grau de bogeria que ens dominava, pegava un cop amb el regle damunt la taula i, sense pensar-ho dues vegades, castigava els primers que trobava al davant fent el gambirot.
Ningú no dubta que si haguéssim anat fins a la taula del mestre per a dir-li que no podíem sostenir els llibres, que els braços o els genolls ens feien mal, indubtablement ens hauria enviat a seure, feliç per haver tengut lexcusa adient per a deixar en suspens el càstig. Passat el moment, el dictat hauria continuat, com si res no shagués esdevengut i, tornant a mullar els plomins dins el tinter, continiaríem escrivint just per la frase on el senyor Jordi havia quedat adormit: ...la grandiosa Catedral de Palma, de arte gótico, con sus riquíssimas puertas y su torre cuadrada, que se estima como joya arquitéctonica de gran mérito, conserva el túmulo de Jaime II de Mallorca, el bello panteón del Marqués de la Romana y un coro con magnífica sillería...
No tothom podia anar a escola en aquell temps. Els que disposàvem dun quadern i del llibre recomanat pel mestre érem uns privilegiats. Altres companys havien danar a feinejar amb cinc i sis anys, oferir-se pel que els propietaris els volien donar. Sovint la subsistència de la família depenia dels cèntims que pogués aportar de lal·lot. Infants que eren tot el dia rere els segadors, a lestiu, portant laigua per als grups dhomes i dones que segaven o ajudaven a fer els feixos per a portar a lera. Altres, els més afortunats, els que no havien danar al camp, restaven al costat del pare sabater o espardenyer, forner o botiguer ajudant des que sortia el sol fins que era fosca nit.
Més d´una vegada el pagament consistia en el menjar i, així i tot, moltes famílies quedaven conformades en saber que linfant no patia fam malgrat que s´alimentàs dels roïsos que queien de la taula dels senyors, les patates i la col que no volien els porcs.
Sabíem que érem uns privilegiats. I, per això mateix, volíem aprofitar el temps.
Tampoc no era segur que poguéssim romandre gaire anys anant a escola. Estudiar de metge o dadvocat, denginyer o veterinari eren fantasies exòtiques, somnis tan allunyats de la realitat que ningú gosava pensar-hi. Els pares havien envellit ràpidament. Quasi no podien portar endavant la feina als horts i, malgrat que ells no ens diguessin res, intuíem que ben prest també hauríem de deixar els bancs, els quaderns, els jocs a la plaça de davant lajuntament.
Per això anar a escola, fer els deures a casa, olorar, palpar els llibres nous de cada any era com anar a veure una daquelles pel·lícules que es projectaven a Can Guixa o Can Pelut. El pare i la mare sempre trobaven les tres pessetes necessàries per a anar a veure la pel·lícula. El pare no ho feia per a fer-se més que els altres, els que no hi podien anar, ni per a seure vora els rics del poble. Ens estimava. Ell i la mare gaudien de veure la nostra cara dalegria amb les aventures de Buster Keaton o de Charles Chaplin. Jo veia com ens miraven de reüll, feliços.
Alguna vegada arrribava el circ amb artistes de Barcelona o València. Ens delia poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant lespasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia lal·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió destrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes daquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents dal·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven la nostra contrada. Quina sensació dalleujament quan el mag obria la capsa i lal·lota sortia sense ferides daquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle.
Instants màgics, el circ, el mico ensinistrat a què donaven uns cacauets quan obeïa les ordres del domador. Fins i tot hi havia una serp, deien que molt verinosa, que sortia d´un cove quan el jove vestit de patge reial feia sonar el flabiol.
Encisats, només teníem ulls per als sinuosos moviments daquella serp que, imaginàvem, podia atacar i matar el músic que lentretenia amb la melodia que sortia del flabiol.
Quin silenci expectant fins que acabava el número i el domador acaronava tendrament lanimal que ens havia fet passar aquella penada. La mare, que no havia perdut detall, ansiosa no fos cosa que la bèstia deixàs el cove i anàs a amagar-se entre el públic, prop nostre, respirava alleugerida.
Segurament aquells anys foren els més feliços i despreocupats de la nostra existència. Bevíem tot el que ens explicava el senyor Jordi com aquell assedegat que travessa el desert i de sobte troba un oasi amb una font daigua clara. Crec que va ser en aquella infantesa perduda en la distància quan ens submergírem per sempre en lencanteri de les paraules. Quin miracle, aprendre de llegir i escriure, començar a copsar el significat de les lletres que hi havia als llibres! Com descobrir un univers immens curull de possibilitats. Igual que la primera sensació que vaig sentir en entrar dins la mar de la mà del pare, o del dia que em vaig perdre, jo era molt petit, pels afores del poble i de sobte, atemorit, intuïa que els carrers sallargassaven fins a linfinit i no hi havia manera de trobar-hi la sortida. Les lletres dels llibres: com un laberint on et podies passar la vida resseguint mil enfonys inimaginables que et portaven a altres contrades i països. Una sensació dinfinitud que mai no em va abandonar i que, ja de gran, sentia cada vegada que agafava un llibre i obria les seves pàgines amb cura quasi religiosa, com aquell que obri la porta a tots els misteris.
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (fragment modificat)
Anarcoefemèrides
del 4 de març
Esdeveniments
Capçalera del primer
número d'Avenir
amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista,
el
primer i únic, fins al present, en català, segons
creu el
seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920"
(Biblioteca de Catalunya)
- Surt Avenir:El 4 de març de 1905 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció. Fundada i promoguda per l'escriptor i dramaturg llibertari Felip Cortiella i Ferrer arran de fracassar en l'intent de crear un centre cultural obrerista (Centre Fraternal de Cultura). La publicació sortia en català, amb alguns articles en castellà i en francès, i els col·laboradors (Felip Cortiella, Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri, Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J. Pérez Jorba, Valentí Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve, Ernest Vendrell, etc.) formaven una barreja entre anarquisme, sindicalisme, naturisme, intel·lectualitat noucentista i catalanisme progressista. Publicà textos d'autors no catalans, com ara Kate Austin, Jean-Marie Guyau,Élisée Reclus, Henrik Ibsen, Charles Albert, Jean Grave, etc. La revista volia succeir i superar les revistes modernistes des del punt de vista de la militància obrerista. Va criticar durament el politicisme dels medis obrers i el catalanisme burgès, a més de l'autoritat, l'Estat, l'Església i el capitalisme. Se'n van editar cinc números, l'últim l'1 d'abril de 1905. Aquesta publicació també edità fulletons sota el títol «Biblioteca d'Avenir», amb textos de Felip Cortiella, Maria Vila, Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu.
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
Inventari del Fons Felip Cortiella de la
Biblioteca de Catalunya
***
Pamflet
anunciant l'acte
- Vetllada
solidària: El 4 de març de 1922 se
celebra al Prospect House de Yonkers
(Westchester, Nova York, EUA) una vetllada extraordinària en
solidaritat amb
les víctimes polítiques, organitzat pel Comitato
Anarchico Pro Vittime
Politiche (CAPVP). L'acte consistí en la
representació del drama social en tres
actes Amore e giustizia, a
càrrec de
La Filodrammatica Aurora de Nova York, i altres entreteniments (cants,
declamacions i ball).
Naixements
Frank Tannenbaum (1915)
- Frank Tannenbaum:
El 4 de març de 1893 neix a Brody (Galítsia,
Imperi austrohongarès; actualment
pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva
pagesa, l'historiador, sociòleg,
economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank
Tannenbaum.
En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i
Estelle)
als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills
(Great Barrington,
Massachusetts, EUA) passà la infància i
assistí a l'escola elemental, alhora
que estudià les bases teològiques del judaisme.
Quan tenia 13 anys marxà a la
ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso,
ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits
estudià a l'Escola
Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el
moviment anarquista,
coneixent a diferents activistes i intel·lectuals
llibertaris (Emma Goldman,
Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de
1910
s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers
of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), del qual
esdevingué ràpidament un destacat
militant. L'1 de març de 1914
encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels
Desocupats,
grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que
ocupà pacíficament
l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de
Manhatttan, demanant pa
i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar
sumant altres
concentracions a altres esglésies, demanant una jornada
laboral màxima de vuit
hores diàries i un salari mínim de tres
dòlars al dia. Detingut per aquest fet,
va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en
el seu
judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de
presó i a 500 dòlars
de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les
refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el
juny de 1915 va ser
detingut com a «agitador» –Emma Goldman
va escriure sobre la seva detenció i
empresonament en les seves memòries Living
my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal
en el periòdic Masses,òrgan wobblie, on
col·laborà durant tres mesos i on va escriure
tres articles
sobre les condicions i les precarietats de la vida
carcerària. Amb aquest punt
de partida, s'interessà per l'anàlisi
sociològic del crim i per l'organització
de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries.
Gràcies al
seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué,
amb identitat
falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de
Sing Sing i amb
aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall
Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne
of Sing Sing (1933) i Crime and the
community (1938). L'estiu
de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué
l'editor jueu Joseph Freeman,
que més tard publicarà les revistes The
Liberador i The New Masses.
En
1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation
of Labor (AFL, Federació
Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919
realitzà el servei
militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps
pogué observar
de prop les plantacions de cotó, el racisme i la
violència del Ku Klux Klan,
experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En
1921 es graduà amb menció
honorífica en Economia i Història al Columbia
College i aconseguí entrar en la
prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921
publicà la seva primera
obra, The Labor movement. Its
Conservative Functions and Social Consequences, que
dedicà al professor
anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923
col·laborà en la revista Century
i viatjà a Mèxic per conèixer de
base la seva problemàtica política i social. En
1924 aquesta revista canvià el
nom per Survey i passà a
ser dirigida
per Thomas Mott Osborne, col·laborant
intel·lectuals esquerrans de primera
línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel
Guy Inmman, etc.). Com
a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista,
realitzà nombroses entrevistes a
personatges en ple procés revolucionari (Plutarco
Elías Calles, Felipe Carrillo
Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez
Ureña, José Vasconcelos,
Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més
de escriure articles sobre
diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa,
l'estabilitat
política, la reforma agrària, les associacions
agràries i laborals, les
relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent
els Estats Units de
Mèxic de punta a punta. En aquesta època
formà part de la Confederació Regional
Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924
fou
testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i
Adolfo de la Huerta (Rebel·lió
delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel
Gompers com
a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de
Mèxic per assistir a
la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el
30 de novembre. Realitzà
diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i
fou assessor del president
Lázaro Cárdenas, que esdevingué un
dels seus millors amics. En aquests anys va
estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington
ingressà en el
primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia
de
Brookings Institution i escrigué la tesi The
mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En
1932 ensenyà
criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com
a professor d'Història
d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i
en 1944 fundà la
càtedra «Latin American Seminar» en
aquest centre universitari. En 1965 es
retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The
Mexican agrarian revolution (1930), Peace
by revolution (1933), Whither Latin
America? (1934), Slave and citizen.
The Negro in the Americas (1947), Mexico:
the struggle for peace and bread (1950), Crime
and the Community (1951), A
philosophy of labor (1951), The
United States and Latin America (1959) i Ten
Keys to Latin America (1962), entre d'altres. Frank
Tannenbaum
va morir l'1 de juny de 1969 a Nova York (Nova York, EUA). El seu arxiu
es
conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.
***
Notícia
de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 21 de juliol de 1926
- Marius Theureau: El 4 de març de 1893 neix a París (França) el pintor decorador anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Era fill d'un guardià de la Pau. Des de 1923 mantingué correspondència amb E. Armand a fi i efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924, durant el V Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser nomenat membre del consell d'administració del diari Le Libertaire. El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament amb André Daudel, Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la primavera de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor Georges Vidal, cap a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista. Entaulà una estreta relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la Colònia de Mastatal (Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles Simoneau (Pedro Prat). Durant l'estiu de 1927, en el diari El Sembrado.Le Semeur de Santiago de Puriscal (Puriscal, San José, Costa Rica), llançà amb Palomares un projecte d'associació de suport a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica, però per diverses raons el projecte fracassà, retornà a França i se separà de sa companya. A París fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette, Sébastien Faure, Victor Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels Refractaris a totes les Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i desembre de 1932 13 números de Le Réfractaire, el seu òrgan d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador d'aquesta lliga en substitució de A. Martin. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva Cooperativa d'Edicions Franco-Espanyola, que publicà traduccions al castellà d'obres d'anarquistes francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada«síntesi anarquista»‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme‒, abandonà l'UA i entrà a formar part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el Comitè de Defensa Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número 84 del bulevard de Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la constitució de la colònia infantil llibertària «Nos enfants à la campagne» (Els nostres infants al camp), grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i Jane Morand, els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de companys. Des d'aleshores i fins el 1939, data en la qual es tornà a casar, participà activament en el grup editor de La Voix Libertaire, periòdic publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) en el qual també col·laborà. En aquests anys, a més de les publicacions citades, publicà articles en L'Anarchie (París, 1926-1929), Le Réveil du Bâtiment (Lió, 1927-1932) i L'Éveil Social (Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. Durant els anys cinquanta signà nombrosos articles en Le Monde Libertaire,òrgan de la Federació Anarquista (FA), i posteriorment fou membre de «La Ruche Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May Picqueray i que agrupava conferenciants i artistes llibertaris. A començament dels anys seixanta es tornà a casar amb una assistenta social molt més jove que ell. És autor dels llibres L'Église et la guerre (1928),Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal anarchiste (1930?) i Heureux les pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir el febrer de 1969 a Les Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), on residia, i fou enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise el 5 de febrer d'aquell any.
***
Maria
Amalia Melli
- Maria Amalia Melli: El 4 de març de 1895 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Maria Amalia Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Cristina (o Giustina) Paglia, i sa germana Elena va ser la companya d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915 emigrà, amb con marit Isidoro Prati, a França i s'establí a Ate (Provença, Occitània), on el 24 de gener de 1918 nasqué sa filla Armida, que també arribarà a ser una destacada militant anarquista. Més tard s'uní amb l'anarquista Edel Squadrani i ambdós desenvoluparen una intensa activitat revolucionària a Marsella (Provença, Occitània), freqüentant Ugo Boccardi, Emilio Giammattei, Gino Belli i Léopold Faure. En 1931 va ser inclosa en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació «escorcoll, fitxatge i vigilància» i en 1932 en el butlletí de recerca policíac amb l'ordre de ser detinguda. A França visqué amb moltes penalitats. Com a membre del Comitè Anarquista Pro Perseguits Polítics (CAPPP), va ser una de les que s'encarregà del cas d'Angelo Sbardellotto, proporcionant-li l'advocat Mario Trozzi entre d'altres coses, després de la seva detenció el 4 de juny de 1932 a Roma (Itàlia) acusat de voler atemptar contra la vida de Benito Mussolini. En 1935 encara vivia a Marsella i militava activament en el moviment llibertari, fent d'enllaç postal amb nombrosos companys refugiats a França. El 26 d'octubre de 1936 creuà amb sa filla a Perpinyà la frontera amb Espanya, juntament amb altres destacats anarquistes i antifeixistes (Lucette Bled, Giovanni Dettori, Camillo Lanzillotta, Karl Ernst Teuffel, etc.), per a trobar-se amb son company Edel Squadrani, que s'havia enrolat en la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista. El 10 de desembre de 1936 ella també s'enrolà en la columna. El desembre de 1937 retornà a França. A finals de 1938 va ser detinguda, juntament amb Edel Squadrani, i condemnada pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per haver hostatjat son company, que tenia ordre d'expulsió; ell va ser condemnat a un any de presó. En 1939 la seva inscripció en el registre de fronteres va ser confirmada amb l'ordre de detenció i els seus intents de obtenir el permís de residència a França per a la seva germana Elena no reeixiren. Després de la II Guerra Mundial romangué a Marsella, des d'on mantingué correspondència amb sa germana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Caterina
Piolatto
- Caterina
Piolatto: El 4 de març de 1900 neix a Vische
(Piemont, Itàlia) la costurera i
obrera tèxtil anarquista Caterina Piolatto –citada
a vegades com Silvana Piolatto–,
coneguda com Rina i que va fer
servir el pseudònim deMaria Gaiazzo. Sos pares es deien
Carlo Piolatto, pagès i anarquista, i Caterina
Anarò. Sa família es traslladà a
Milà quan son pare aconseguí feina de conserge al
cadastre. Son pare la
introduí en el moviment anarquista i es formà a
l'Escola Moderna, on a més de
classes de costura i de màquina de cosir estudià
literatura, història,
esperanto, teoria anarquista, higiene social i laboral, sistemes
anticonceptius, amor lliure, etc. Es diplomà en l'Escola
Comercial de Maria
Laetitia i durant un temps treballà d'ajudanta d'un notari.
Es va veure molt influenciada
per Pietro Gori i per les accions de la francesa «Banda
Bonnot». La Prefectura
de Policia de Alessandria (Piemont, Itàlia) la
definí com a «fervent anarquista
i perillosa» i formà part d'un grup llibertari
molt actiu durant el Bienni Roig
(1919-1920) al barri de Barriera di Milano de Torí (Piemont,
Itàlia), on també
participà en les activitats del Circolo «Francisco
Ferrer», al carrer Palermo i
després al número 63 del carrer Vercelli
d'aquesta barriada. El 29 de desembre
de 1919 acollí Errico Malatesta que havia vingut del seu
exili londinenc i va
fer un míting a la Cambra del Treball i a la tarda es
realitzà una gran festa
al seu honor al Circolo «Francisco Ferrer».
Companya de l'anarquista expropiador
Giuseppe De Luisi (Gigi), el 7 de
gener de 1922 participà amb ell en un tiroteig al
Caffè Reale del carrer Regina
Margherita de Torí on l'anarquista Raffaele Milesi
resultà mort i un policia
ferit de gravetat. Per aquest fet, aquest mateix any va ser condemnada
a dos
anys i un mes de reclusió, però fugí
cap a París (França) abans de ser
capturada. En aquest 1922 entrà a formar part de la banda
il·legalista de Sante
Pollastro (o Pollastri) i esdevingué companya de Luigi
Peotta, membre del grup.
En 1926 retornà a Itàlia, establint-se amb Luigi
Peotta, que aleshores feia
servir el nom de Garibaldi Pedrocco,
a Rho, a prop de Milà (Llombardia, Itàlia), on
visqué a casa de l'actor Michele
De Rosa sota la falsa identitat de Maria
(o Rosa)
Gaiazzo, fins que va ser detinguda el novembre de 1926 a
Milà. El
20 de novembre de 1929, durant el judici a la «Banda
Pollastro» a Milà, va ser
condemnada a tres anys i quatre mesos de reclusió per
complicitat en
l'assassinat de dos suboficials de la Seguretat Pública, que
tingué lloc a Milà
durant un robatori realitzat per Sante Pollastro. En 1930 va ser
alliberada i
s'ocupà de l'assistència als detinguts de la
banda de Pollastro i de De Luisi, dissenyant
plans d'evasió i distribuint el suport econòmic
que els anarquistes italians
emigrats als Estats Units enviaven a través de L'Adunata dei Refrattari i d'Osvaldo
Maraviglia i des de França o
des d'Il Risveglio de
Suïssa. Durant
el règim feixista, el seu domicili al número 92
del carrer Vercelli de Torí, on
vivia amb son germà Francesco, esdevingué centre
de correspondència i
propaganda del moviment anarquista clandestí. En 1931 va ser
amonestada
formalment per les autoritats i posteriorment fitxada en el registre de«terroristes». En 1938 es casà amb
l'anarquista Amleto Moiso i, denunciada per
un confident, en 1940 va ser detinguda i internada a la
colònia penitenciària
de Ventotene i a Pisticci, però fou alliberada en 1941 i
s'exilià. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
José Moren Torres, segon per l'esquerra amb granota obscura, en una cooperativa de forners acomiadats durant les vagues dels anys trenta a la Corunya
-
José Moreno Torres: El 4 de març de
1904 neix al barri de Vioño de La
Corunya (La Corunya, Galícia) l'activista anarquista i
anarcosindicalista José
Moreno Torres. Fill del destacat anarquista José Moreno
Bello i de Dominga
Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a
Nova York (Nova York, EUA),
on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en
el moviment anarquista de
l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball de La
Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de
1931. Soci
de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any.
També va ser militant de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual
fou un dels màxims representants
durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934
col·laborà en Solidaridad
Obrera de La Corunya, periòdic que
dirigí en 1934. El setembre de 1931
representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i
s'alineà amb els més
radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual
n'era
president, en el Ple Regional confederal i substituí
Villaverde en el càrrec de
secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a
la clandestinitat i
fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933
realitzà nombrosos mítings (La
Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago,
Cee, Corcubión,
Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte,
Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro
de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada,
Moaña, Eirís,
Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga
general de La
Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser apressat
després d'un míting
d'Azaña a La Corunya i com a director del
periòdic regional. Aquest any també
col·laborà en CNT. A finals
de 1935 intervingué en mítings a La Corunya
i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i
també a San Pedro de Nos, Cambre,
Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer
mítings amb Amil, Baella i Vitales
a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La
Corunya, la Federació
Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El
juliol de 1936 fou
elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec
s'integrà en el
Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de
l'endemà a la
plaça de toros, i dirigint la resistència contra
el cop feixista. Quan les
tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als
túnels dels
ferrocarrils fins que pogué fugí a
Astúries amb una motora pesquera («La
Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport
dels militants del sindicat «El
Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou
tinent a Gijón i després comandant
en el «Batalló Galícia» de la
Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit
Republicà,
el qual dirigí al Front Nord (País Basc,
Cantàbria i Astúries) contra les
tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En
l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del
grup«Tierra» de la FAI i un dels fundadors de
l'Agrupació Confederal Galaica. Quan
caigué el front asturià, s'internà per
les muntanyes gallegues i lluita fins a
la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i
assassinat per un
escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre
de 1937 a l'Alto
do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa
sort tingueren 16
companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa
comuna.
***
Necrològica
de Rafael Amat Picón apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 d'agost de 1991
- Rafael Amat Picón: El 4 de març de 1907 neix a Alicún (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Amat Picón. De jove emigrà a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). A la Torrassa de l'Hospitalet, on vivia, conegué Carmen Varga, activa participant en les activitats de l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries d'aquest barri. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, intervingué en l'assalt de la caserna d'Infanteria del Bruc de Pedralbes, que passà a dir-se «Caserna Bakunin». Després lluità als fronts com a comissari de batalló. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració. En 1945 viva a Marsella (Provença, Occitània) i més tard va fer de pagès a Sant Romieg de Provença. En 1948 sa companya creuà la frontera gala i es reuní amb ell. De bell nou a Marsella, ocupà la tresoreria de la Federació Local de la CNT durant molts anys. Carmen Varga morí el 13 de desembre de 1965 a Airaga amb 54 anys. Posteriorment tingué una altra companya, Joselina (Fifi). Rafael Amat Picón va morir el 19 de juliol de 1991 a Airaga (Provença, Occitània). Son germà Luis també va ser militant confederal.
***
Necrològica
de Francisco Arrufat Sorolla apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de juny de 1981
- Francisco
Arrufat Sorolla: El 4 de març de 1915 neix a
Pena-roja (Matarranya, Franja de
Ponent) l'anarcosindicalista Francisco Arrufat Sorolla–algunes fonts citen Soralla.
S'afilià molt jove a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures
(Matarranya, Franja
de Ponent), on ben aviat participà en les lluites contra els
cacics locals.
Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà
en les columnes
confederals i participà en la implantació del
comunisme llibertari arreu de
tota la comarca. Greument ferit, va ser llicenciat. En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Ajudat per nombrosos companys, es guanyà la vida fent
feinetes. Durant
l'Ocupació, reprengué el contacte amb la CNT
clandestina i després de la II
Guerra Mundial s'instal·là a Peròus
(Llenguadoc, Occitània), militant en la
Federació Local de la CNT de Montpeller. Francisco Arrufat
Sorolla va morir el
10 de maig de 1981 a Peròus (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat civilment dos
dies després en aquesta localitat.
***
Luis Rubio Chamorro (2005)
- Luis Rubio Chamorro: El 4 de març de 1918 neix al barri de Las Letras de Madrid (Espanya) l'anarquista, i després republicà, Luis Rubio Chamorro. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Federació Universitària Espanyola (FUE) i, posteriorment, a les Joventuts Llibertàries. Durant tres anys dirigí i col·laborà en el setmanari Juventud Libre. També publicà articles en la revista Estudios. El 4 de març de 1935 ingressà en l'Ateneu de Madrid de la mà de Luis Hernández Alonso. El febrer de 1937 fou delegat per la Regional del Centre al Ple Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Apassionat del dibuix, estudià arquitectura, alhora que il·lustrà llibres i publicacions. Quan esclatà la Guerra Civil s'incorporà al front com a voluntari i participà en la defensa de Madrid. Després s'integrà en la XIV Divisió, dirigida per Cipriano Mera, i arribà a ser capità del seu Estat Major, combatent a Guadalajara. Després passà al XVI Cos de l'Exèrcit republicà a València. Quan acabà la guerra, intentà prosseguir els seus estudis, però va ser detingut i tancat a la presó madrilenya de Fuencarral. Després de passar per diversos presidis, inclòs el d'Alcalá de Henares, fou alliberat i immediatament intentà reconstruir la FUE amb altres universitaris (Nicolás Sánchez Albornoz, etc.). Participà en la preparació de la cèlebre fuga de Cuelgamuros (Valle de los Caídos). En 1946 va ser novament empresonat i patí els treballs forçats i les cel·les de càstig. Va ser torturat pel comissari Roberto Conesa, per la qual cosa li van quedar greus seqüeles en la visió. Després de complir 11 anys de presó es va reincorporà a la lluita antifranquista clandestina des del republicanisme i fou un dels reorganitzadors d'Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana), de la direcció executiva de la qual va pertànyer durant els anys del postfranquisme. En 1967 es casà amb María del Carmen Heras Mesa (Carmina). Professionalment treballà de delineant industrial i el seu llibre Tratado de dibujo geométrico y sus aplicacions técnicas, està considerat un clàssic de la literatura arquitectònica. El 14 de desembre de 2002 va ser guardonat amb el «Premi a la Lleialtat Republicana», atorgat per l'Associació«Manuel Azaña». El seu testimoni va ser recollit en el documental Celuloide colectivo. El cine en guerra (2009), d'Óscar Martín. Luis Rubio Chamorro va morir el 2 de febrer de 2010 a la clínica «La Milagrosa» de Madrid (Espanya) i fou enterrat al cementiri madrileny de Robledo de Chavela.
***
Octavio
Alberola i Ariane Gransac a Palma (Mallorca) el 16 de març
de 2005
- Octavio Alberola
Suriñach: El 4 de març de 1928 neix
a Alaior
(Menorca, Illes Balears) el militant anarquista i guerriller
antifranquista
Octavio Alberola Suriñach, també conegut com Juan o El Largo.
Fill dels
militants llibertaris José Alberola Navarro, mestre
racionalista que va ser
conseller d'Instrucció del Consell d'Aragó durant
la Guerra Civil, i Carmen
Surinach. En 1939 es va exiliar a Mèxic amb sa
família. A la capital del país
asteca va estudiar enginyeria civil i va militar en les Joventuts
Llibertàries.
Va ser detingut en 1946. En aquesta època va crear les
Joventuts Llibertàries
Mexicanes i en la fundació del seu òrgan
d'expressió Alba Roja, i
les Joventuts Espanyoles Antifranquistes. En 1957, amb
Ocaña Sánchez, va fer mítings a
Mèxic, i també va viatjar a Europa, on va fer
contactes amb Gurucharri i Acracio Ruiz a Londres. De tornada a
Mèxic va
militar activament en el «Movimiento Español
59» (ME/59), preparant accions de
guerrilla i es va relacionar amb Joan García Oliver. Va
participar activament
en l'ajuda als revolucionaris cubans del «Movimiento del 26
de julio». En 1960
va ser secretari de Defensa de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) per a
Amèrica i en 1961 va representar els cenetistes mexicans en
el Congrés de
Llemotges, en el qual es va crear Defensa Interior (DI), organisme
clandestí
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) encarregat de la lluita
antifranquista.
En 1962 es va instal·lar clandestinament a França
i va formar part de DI amb
García Oliver, Cipriano Mera i altres, convertint-se en el
seu màxim activista
entre 1962 i 1965. L'11 de setembre de 1963 va ser detingut en una
batuda
contra les Joventuts Llibertàries. A partir de 1965 el seu
nom apareix lligat a
nombroses activitats dirigides a copejar el règim
franquista. Fervent partidari
de les tàctiques violentes i de l'acció directa,
aquest any va mantenir una
forta polèmica amb Gaston Leval sobre aquest tema. En 1966
va ser un dels
militants que amb més vigor es va oposar al cincpuntisme
en la conferència novaiorquesa d'aquell any. En aquests anys
va estaríntimament relacionat amb la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL)
i amb la revista Presencia i a
partir
de 1966 va militar en el grup anarcosindicalista d'acció«Primer de Maig»,
responsable d'accions violentes contra el feixisme espanyol, entre
elles
l'intent de segrestar l'ambaixador espanyol de la CEE Alberto Ullastres
i a
Bèlgica el febrer de 1968, fets pels quals serà
detingut el 9 de febrer
d'aquell any i serà empresonat cinc mesos en una
presó belga. A mitjans dels
anys 70 va instal·lar-se a Lieja (Bèlgica), on
treballarà com a educador en un
institut mèdic psicopedagògic fins al 1974, que
va retornar clandestinament a
França. El maig de 1974 va ser detingut a Avinyó
en relació amb el segrest del
banquer espanyol Baltasar Suárez, director del Banc de
Bilbao a París, i per la
seva pertinença als Grups d'Acció
Revolucionària Internacionalistes (GARI) i
empresonat durant nou mesos. Des de 1975 va treballar de maquetista en
un diari
fins a la seva jubilació en 1994. Durant els anys de
reconstrucció de la CNT a
Espanya va tractar d'influir, sense gaire èxit, des de la
revista El Topo Avizor. Quan es va
produir
l'escissió de la CNT, Alberola, sempre oposat a l'esgleisme,
va seguir les
passes dels escindits i va col·laborar en la seva premsa. A
França va
participar en les activitats del «Comite des journees de
reflexion
anti-autoritaire» (COJRA). Entre els anys 1980 i 2000 va
portar el programa Tribuna Latinoamericana
en Radio
Libertaire de París. A començaments dels anys
2000, amb Antonio Martín Bellido,
Lluís Andrés Edo, Vicenç
Martí, Sergio Hernández, i altres, va crear el
grup
per la revisió del procés dels militants
llibertaris Joaquín Delgado Martínez i
Francisco Granado Gata, garrotats el 17 d'agost de 1963. El desembre de
2003 va
ser un dels fundadors a París dels «Grupos de
Apoyo a los Libertarios y
Sindidicalistas Independientes en Cuba» (GALSIC). Ha
col·laborar en Askatasuna,Bicicleta, Cenit,CNT, Frente
Libertario, Historia Libertaria,Libre Pensamiento, A
Plebe, Polémica,Presencia, Rojo
y Negro, Ruptura, Ruta, Solidaridad
Obrera, Tierra y
Libertad, El Topo Avizor,El Viejo Topo, etc. És
autor de llibres
com Los problemas de la ciencia.
Determinismo y libertad (1951), Contestación
y anarquismo (1974, amb Víctor García),El
anarquismo español y la acción revollucionaria
(1961-1974) (1975 i 2004,
amb sa companya Ariane Gransac), Appunti
critici sul movimento libertario spagnolo e la CNT (1979), La oposición libertaria al
régimen de Franco
(1993, en col·laboració), etc.
***
- Joaquín Delgado Martínez: El 4 de març de 1934 neix a Cardona (Bages, Catalunya) el militant i activista de les Joventuts Llibertàries Joaquín Delgado Martínez. En 1939 la família Delgado es refugia a França quan acaba la guerra civil. A Grenoble (Isère) milita en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de la qual esdevé secretari. Obrer ebenista fresador i més tard dissenyador de fitxes tècniques per a les emissions televisives, decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963 és enviat a Madrid amb el company Francisco Granado Gata, pare de família de 30 anys i forjador a Alès, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Delgado i Granado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, senseèxit, la revisió de la seva condemna a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs.
Defuncions
Isidoro Parodi
- Isidoro Parodi: El 4 de març de 1944 mor a Savona (Ligúria, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Havia nascut el 21 d'octubre de 1889 a Quiliano (Ligúria, Itàlia). Sos pares, pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet s'acostà al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista, especialment entre els treballadors del port de Savona (Ligúria, Itàlia), on treballava de descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig de 1915 i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era caporal del 118 Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de juliol de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué la lluita obrera. Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!,Pensiero e Volontà, Libero Accordo, etc.) entre els treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions. Fitxat per la policia com a «anarquista federalista», va ser definit per les autoritats com a«profundament convençut de les seves idees» i «element perillós». Amb l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques propagandístiques i d'oposició al règim, i fou un dels promotors de la campanya en suport dels activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Mantingué correspondència amb companys de la seva ciutat natal en l'exili, com ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la premsa anarquista. L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia i se li va confiscar material propagandístic i correspondència clandestina, sobretot dirigida a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja, Valònia); quatre dies després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi, anarquista com ell i companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també va ser escorcollat. Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va ser confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de Ponça. El 26 de febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any d'amonestació i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant els anys següents treballà a l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i en 1934 va ser advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de l'activitat conspiradora i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana)«Falco». Durant la nit del 3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista envoltaren casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de fugir, va ser ferit mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro Parodi va morir el 4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona (Ligúria, Itàlia). Deixà companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill.
***
Necrològica
de Nicolás López apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1
d'abril de 1962
- Nicolás López: El 4 de març de 1962 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Nicolás López. Havia nascut cap el 1887 a Santolaria de Galligo (Saragossa, Aragó, Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santolaria de Galligo. Fou el pare d'una nombrosa família de membres confederals, com ara Blas, afusellat pels feixistes; Nicolás, mort al front; José i Eleuterio, exiliats a Marsella; o Concha i Elena, aquestaúltima companya del militant Andrés Martin. La resta de fills i filles quedaren a la Península i van ser empresonats en diverses ocasions. En 1939, amb el triomf franquista, Nicolás López passà a França i s'instal·là al barri marsellès de Le Redon, on milità en la Federació Local de la CNT de Marsella.
---
Anarcoefemèrides
del 5 de març
Esdeveniments
Borsa de París
- Acció de Charles Gallo: El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, l'anarquista Charles Gallo llança des de les galeries superiors un flascó de 200 grams d'àcid prúsic en mig de la Borsa de París (França). L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament Gallo va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté. Jutjat el 26 de juny de 1886 i el 15 de juliol de 1886 serà condemnat a 20 anys de treballs forcats i constret a relegació com a reincident.
***
Cartell de la conferència neomaltusiana
- Conferència de
Nelly Roussel: El 5 de març de 1903 se celebra
al Salon de l'Harmonie de París
(França) una conferència«pública i contradictòria»
sota el títol «Le
néo-malthusianisme et la révolution»
(El neomaltusianisme i la revolució).
Organitzada per la Lliga de la Regeneració Humana, va ser
presidida per
l'anarcofeminista Nelly Roussel i hi van participar el pedagog
anarquista Paul
Robin i el llibertari neomaltusià Auguste Courtois (Liard-Courtois). Segons l'informe
policíac assistiren unes 400
persones de les quals 150 n'eren dones.
***
Capçalera
de L'Etna
- Surt L'Etna: El 5 de
març de 1921 surt a
Palerm (Sicília) el primer i únic
número del periòdic L'Etna.
Numero unico degli anarchici sicialiani. El director i
gerent d'aquesta publicació fou Paolo Schicchi. Era
continuació de La Scure. Numero
unico degli anarchici
siciliani, publicat el 30 de gener d'aquell any a la mateixa
ciutat també
per Schicchi.
***
Un
escorcoll d'aquest muntatge policíac
- Detenció de Pelissero, Massari i Rosas: El 5 de març de 1998 són detinguts a Torí (Piemont, Itàlia) els anarquistes italians Silvano Pelissero i Edoardo Massari, i l'anarquista argentina Maria Soledad Rosas, acusats de realitzar sabotatges amb explosius a les obres del tren d'alta velocitat a Val Susa. El 28 de març, a la presó d'homes de Torí, se suïcidarà Edoardo Massari i més tard, l'11 d'abril, ho farà Maria Soledad Rosas al pavelló de dones. El gener de 1999 Silvano serà condemnat per «ecoterrorisme» a més de sis anys de presó. En 2002 és alliberat i l'Estat ha de reconèixer la inconsistència de les proves contra ell. El periodista Martín Caparrós escriurà un llibre editat a l'Argentina sobre aquests episodis titulat Amor y Anarquía. La vida urgente de Soledad Rosas (2003).
Naixements
Notícia de la detenció de Jean-Antoine Coindre apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 13 de desembre de 1882
- Jean-Antoine Coindre: El 5 de març de 1850 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Jean-Antoine Coindre, conegut com Joanny. Es guanyava la vida com a envernissador de fusta i fou membre de la secció del barri de La Guillotière de la Federació Revolucionària de Lió (FRL); aquesta secció, de tendència anarquista, s'havia fundat cap el 1881 i es reunia al domicili de Toussait Bordat. El 9 de novembre de 1882 participà en una manifestació de teixidors organitzada pels grups llibertaris lionesos i fou un dels organitzadors de la gran reunió del 18 de novembre de 1882 a la Salle de l'Èlysée i de la col·lecta de fons per al periòdic L'Étendard Révolutionnaire, periòdic anarquista lionès successor de Le Droit Social, que tingué com a responsables Claude Crestin, Antoine Cyvoct i Jean Marie Bourdon, i que, perseguit per les autoritats, hagué de deixar de publicar-se. A finals de novembre de 1882, arran de les primeres detencions d'anarquistes, abandonà Lió i es refugià a Suïssa fins el 6 de desembre. De bell nou a Lió, el 10 de desembre de 1882 va ser detingut, amb Michel Sala, i jutjat per un Tribunal Correccional el gener de 1883 juntament amb altres anarquistes acusats de reconstituir l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT); aquest sumari judicial va ser conegut com«Procés dels 66». El 19 de gener va ser condemnat a sis mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars, pena confirmada el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió. La presó li va resultà molt dura i, penedit d'haver-se llançat en «aquesta política innoble», demanà al director de la presó la llibertat provisional. Després del seu alliberament, trencà amb l'anarquisme i s'adherí al grup del III Districte del Partit Obrer Francès (POF), seguidor de Jules Guesde, i a la Federació Nacional de Sindicats (FNS). En 1890 fou un dels organitzadors del Primer de Maig. Segons la policia que el vigilava era un «socialista revolucionari convençut i actiu». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Fotografia
policíaca de Célestin Bossard (2 de juliol de
1894)
- Célestin
Bossard: El 5 de març de 1861 neix a La
Gaubretière (País del Loira, França)
l'anarquista i sindicalista Célestín
Félix Onésime Marie Bossard. Sabater de
professió, des del 1891 treballava a domicili a compte del
fabricant de sabates
Guitaux, al número 23 del Fauburg Saint-Honoré de
París. L'1 de març de 1892 es
casà amb Antoinette Rigaud, però a partir del 21
de novembre de 1892 vivia tot
sol al segon pis del número 13 del carrer Lavieuville del
XVIII Districte de
París. Considerat un bon treballador, tot els diners que
aconseguia els gastava
en ajudar els companys anarquistes més necessitats i en
cotitzacions a diversos
grups. Anarcocomunista, rebia al seu domicili nombrosos companys i
formà part
de la Cambra Sindical de Sabaters de la Borsa del Treball. El 30 de
juny de
1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i
de detenció al seu
nom sota l'acusació d'«associació
criminal». L'1 de juliol de 1894 el comissari
de policia del barri parisenc de la Chapelle es presentà al
seu domicili on treballava
amb un altre sabater i li trobaren L'Almanach
de la Question Sociale de 1893, cinc actes de reunions de la
Cambra
Sindical de Sabaters, dos números de La
Révolote del febrer i març de 1894 i
dos carnets electorals de l'any 1893
al seu nom. Dos dies després va ser tancat a la
presó parisenca de Mazas, però
va ser posat en llibertat provisional el 9 de juliol d'aquell any.
Durant la
tardor de 1900 formà part, amb François Liegeois,
Pierre Louvet, Noël i altres,
d'un petit grup de sabaters anarquistes que es reunien setmanalment al
cafè«Aux Lions Caulaincourt», al número 17
del carrer Caulaincourt de París. Més
tard, en 1902 fou membre, amb altres companys (Boulun, Liegeois, Louvet
i
Saulnier), de la Cooperativa de Producció de Sabateria, que
es trobava al
número 18 del carrer Molière de París.
Potser es tracti del mateix Bossard,
militant anarquista que en 1907 substituí Auguste
Delalé al front de la
secretaria del Sindicat de Sabateria de París, lloc que
ocupà anteriorment en alternança
amb ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Alberico
Angelozzi
- Alberico Angelozzi: El 5 de març de 1874 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim de Leonidas. En 1892 i 1897 va ser processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre del grup«Carlo Cafiero», mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione, nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any, reemplaçà Arturo Belleti en la gerència de L'Agitazione, abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A començaments de desembre de 1900, durant una manifestació pública per a retre homenatge a Oreste Regni, paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior; després de l'apel·lació, però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una concentració anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes després va ser condemnat a nou mesos de presó per«incitació a l'odi de classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar una pena de 15 mesos. A la presó continuà rebent la premsa anarquista, especialment La Tribuna Libera, de Alexandria, i La Nuova Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament en les activitats de la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir després de veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical, mentre mantenia una diligent correspondència amb els moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo Sprone. En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal. El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió a la Cambra del Treball on es pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquestaèpoca la policia el considerava un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador dels grups «Picconieri», «Paolo Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i s'instal·là buscant feina a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure obligat el setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per«activitats sedicioses». En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a París, el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari a Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A començament dels anys vint obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat política i en 1940 va ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs dels «subversius comunistes». Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Alberico Angelozzi va morir l'11 d'octubre de 1948 a Ancona (Marques, Itàlia).
***
Foto
policíaca de Ludovico Caminita (1908)
- Ludovico
Caminita: El 5 de març de 1878 neix a Palerm
(Sicília) el periodista, poeta,
dramaturg, dibuixant i propagandista anarquista Michele Caminita,
més conegut
com Ludovico Caminita, Duvico Caminita o Ludwig
Caminita, i que signava Ludovico
M. Caminita. Sos pares es deien Vincenzo Caminita i Giovanna
Pizzo.
Freqüentà els cercles socialistes de Palerm abans
d'emigrar en 1902 als Estats
Units, amb son germà Ludovico, insubmís al servei
militar. En arribar a Nord-Amèrica
es posà a fer feina de miner a Jessup
(Pennsilvània, EUA) i es decantà per
l'anarquisme després d'un debat amb el català
Pere Esteve, seguidor d'Errico
Malatesta. Posteriorment, va ser un dels animadors de la vaga dels
tintorers de
seda de Paterson (Nova Jersey, EUA). Després
residí a Barre (Vermont, EUA), on
treballà d'impressor en la publicació anarquista
de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva,
en la qual també
col·labora. En 1904 era portaveu de la Secció
Socialista del Nucleo dell'Arte
Ediliria Italiano (NAEI, Nucli de l'Art Editorial Italià) de
Barre. El 31 de
desembre de 1904 estrenà a l'Opera House de Barren el drama L'Idea cammina, publicat en 1905 en
aquesta ciutat, amb un prefaci de Raimondo Fazio, i del qual es tiraren
1.200
exemplars. El 8 d'abril de 1905 organitzà una festa de ball
al Pavillon Hall de
Barre a benefici dels condemnats polítics i per a
l'edició de L'idea cammina.
En 1905 va ser fitxat
per la policia com a «actiu propagandista
anarquista». En aquesta època també
publicà el llibre de poemes Versi.
Però el vertader Ludovico no només no figura en
el registre de subversius, sinó
que resulta que va morir el 13 de març –el 12 de
febrer, segons Michele– de
1903 a l'Hospital General de Mont-real (Quebec) –a Winnipeg
(Manitoba, Canadà),
segons la versió de Michele– a causa d'una
fractura en una cama després de
caure d'un tren en marxa. L'enigma es resol mitjançant una
carta que Michele
mateix dirigeix, l'octubre de de 1906, al prefecte de Palerm,
responsable
d'haver interrogat sa inassabentada mare. Per evitar comunicar als
pares la
mort de Ludovico, Michele havia pres com a pseudònim el nom
de son germà.
Profundament anticlerical –anomenà son fill
Lucifero–, en 1906 l'impressor
anarquista Camillo Di Sciullo li va publicar el fullet Che
cosa è la religione, amb un prefaci de Guido
Podrecca, i Free country! Gli Stati Uniti
sono un paese
libero. El 4 de febrer de 1906 tingué una
conferència contradictòria amb
Nicola Barbato al Malnati's Hall de Barre. Fou un dels oradors, amb
Trueba i
Cavalazzi, en la festa-conferència celebrada en
ocasió del Primer de Maig de
1906 als locals del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials) de
Barre. El 25 d'octubre de 1906 es representà al Circolo
Filodrammatico «Enrico
Ibsen» de Nova York la seva obra L'idea
cammina. També en 1906
col·laborà en The
Emancipator i Il Lavoratore Italiano.
En aquest mateix 1906, els informes nord-americans el situen com a un
dels
anarquistes italians «més reputats i
perillosos» i membre del «Gruppo Diritto
all'Esistenza» (Grup Dret a l'Existència). Actiu
conferenciant, va fer
intervencions a Rhode Island, Massachussetts, Connecticut.
S'instal·là a
Paterson i esdevenint redactor, amb Pere Esteve, del
periòdic anarquista La Questione
Sociale, on publicà
articles amenaçadors contra el president dels Estats Units
Theodore Roosevelt i
la reina mare italiana o glorificant el regicidi d'Humbert I
d'Itàlia a mans de
l'anarquista Gaetano Bresci. El setembre de 1907 fou un dels tres
delegats per
Paterson per assistir al III Congrés Nacional dels
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), reivindicant
la vaga com a mitjà
de lluita. El 24 d'abril de 1908 va ser detingut a Buffalo (Nova York,
EUA), on
segons les autoritats atacà les «institucions
nord-americanes i al president
Rooselvelt». Dos dies després, el 26 d'abril de
1908, va ser novament detingut
a Syracusa (Nova York, EUA) després de fer una
conferència en nom dels IWW,
però va ser posat en llibertat dos dies després
amb la condició que mai no
tornès a la regió; un mes després, va
ser acusat a Nova Jersey d'«incitació
a la revolta» arran d'uns
articles publicats en La Questione
Sociale. En 1908 tingué una sonada
relació amb una dona casada, Amalia
Canova (Amalia Fontanella, de fadrina), que esdevingué sa
companya, donant lloc
a un gran escàndol local; ella va ser repudiada per sa
família i va perdre la
custòdia de sa filla de tres anys –en 1917 encara
la mare demanava al pare
poder veure la filla. En 1908 publicà Il
diritto d'amare i L'educazione
dè
fanciulli. Perseguit per les autoritats, el maig de 1908
desaparegué de
Paterson amb sa companya i es reuní amb Emma Goldman i
Alexander Berkman amb la
finalitat de treballar en les oficines de Mother
Earth. A començament de 1909
començà a publicar a Filadèlfia
(Pennsilvània,
EUA) la revista quinzenal anarquista L'Internazionale.
També col·laborà en Cronaca
Sovversiva,
de Lynn (Massachussetts, EUA), i dirigí, amb Franz Widmar i
Camillo Rosazza Riz,L'Era Nuova, de Paterson. A Chicago
(Illinois, EUA), promogué el suport al moviment
revolucionari mexicà entre els
membres de la comunitat italiana i formà part de la Chicago
Mexican Liberal
Defense League (CMLDL, Lliga Mexicana de Defensa Liberal de Chicago),
de la que
Honoré Jaxon era secretari i Voltairine de Cleyre tresorera.
En 1910 es
traslladà a Los Ángeles (Califòrnia,
EUA), on promogué la integració dels jornalers
italians i mexicans en l'American Federation of Labor (AFL,
Federació Americana
del Treball), i per això participà, com a orador
en italià, en el «Gran Míting
Internacional», celebrat el 14 de desembre de 1910 a
l'Italian Hall. El maig de
1910 participà en la formació del
Comitè Internacional del Partit Liberal
Mexicà (PLM), integrat per treballadors italians,
nord-americans, alemanys,
russos, polonesos i mexicans. Aquest comitè es
proposà difondre
internacionalment les posicions del PLM davant el govern de Francisco
Ignacio
Madero i la seva primera acció fou publicar una«Crida als Treballadors del
Món». En aquest mateix 1910 el «Gruppo
La Demolizione», de Latrobe
(Pennsilvània, EUA), li va publicar I
delinquenti. Entre juliol i octubre de 1911 edità
la columna italiana del
periòdic mexicà magonista Regeneración
i posteriorment també col·laborà amb
articles i il·lustracions en aquesta
publicació. El desembre de 1911 el PLM l'envià a
realitzar una gira
propagandística entre els treballadors italians arreu els
EUA. El 4 de febrer
de 1912 participà, amb Filippo Perrone, en una
conferència contradictòria sobre
la Revolució mexicana al Roosevelt Hall de Chicago. El
març de 1912 va ser
detingut a Paterson a causa d'un antic procés cinc anys
abans per uns articles
publicats en La Questione Sociale.
En
sortir de la presó el primer que va fer fou una
conferència a Nova York (Nova
York, EUA) sobre el caràcter llibertari de la
Revolució mexicana. L'octubre de
1912 va ser detingut, i posteriorment alliberat sota fiança,
juntament amb
Firmino Gallo: Caminita «per haver dibuixat i Gallo per haver
exposat al
mostrador de la seva llibreria [Llibreria Sociològica de
Paterson] del carrer
Straight una figura que volia ser una sàtira contra l'obra
civilitzadora
d'Itàlia a Líbia»; la caricatura
(«El Triunfo de Italia sobre Turquía»),
que va
ser publicada en primera plana de Regeneración
i l'octubre de 1912 en Mother Earth,
havia
suscitat el «ressentiment» d'alguns italians
residents a Paterson i va ser
acusada d'«atiar una guerra entre els Estats Units i
Itàlia». En 1913
col·laborà amb il·lustracions en el
periòdic Land and Liberty.
El 14 d'abril de 1917 agents federals envaïren
l'oficina de L'Era Nuova a Paterson
i
el van detenir com a editor responsable, prohibint l'edició
d'aquesta
publicació. Ente 1917 i 1918
col·laborà amb articles i dibuixos en The Blast, revista editada per Alexander
Berkman a San Francisco (Califòrnia, EUA). En 1919, de
tornada a Paterson,
edità el periòdic clandestí La Jacquerie,
que va treure pocs números a causa de la
repressió. En aquest mateix any dirigí
a Paterson Il Boletino de l'Era Nuova.
La creació de la Cambra del Treball de Nova York,
més radical que els IWW, va provocar
dures crítiques d'aquest sindicat cap a Caminita, acusant-lo
d'«espia pagat per
la burgesia». Les acusacions llançades per
l'òrgan propagandístic de la
Federació Italiana del Socialist Party of America (SPA,
Partit Socialista
d'Amèrica) provocaren una gran batuda a Paterson. El 14 de febrer de
1920
John Edgar Hoover, com a cap de la General Intelligence Division (GID,
Divisió
General d'Intel·ligència) de la Bureau of
Investigation (BI, Oficina
d'Investigació) nord-americana, amb el suport de dotzenes de
voluntaris de
l'American Legion (AL, Legió Americana), realitzaren una
gran batuda a Paterson
que portà a la detenció de 29«perillosos terroristes» anarquistes locals,
entre ells Ludovico Caminita i altres destacats militants (Pietro
Baldisserotto, Firmino Gallo, Serafino Grandi, Alberto i Paulo
Guabello,
Beniamino Mazzotta, Franz Widmar, etc.).
Empresonat a Ellis Island, va ser condemnat a la deportació
a Itàlia, però la
mesura es va suspendre uns mesos i finalment va ser revocada,
probablement per
les admissions que va fer durant l'interrogatori davant John Edgar
Hoover, portat
a terme el 8 de març de 1920. Posat en llibertat sota una
fiança de 10.000
dòlar el maig de 1920, va ser novament detingut el setembre
de 1921 i el gener
de 1922, essent novament interpel·lat. La
informació treta de tots aquests
interrogatoris portaren a la detenció dels anarquistes
Andrea Salsedo, Roberto Elia
i Gaspare Cannone, acusats d'uns atemptats de 1919. Per aquest motiu,
en 1922 L'Avvenire Anarchico
parlarà de la seva
col·laboració amb la policia i Carlo Tresca
serà un dels seus detractors. En
1922 va escriure les seves memòries Twenty
Years of Experience in the Radical Movement, que resten
inèdites. En 1924
publicà el llibre autobiogràfic Nell'isola
delle lagrime: Ellis Island, sobre el seu empresonament en
una cel·la
aïllada en aquesta illa. L'única cosa
certa, però, és que en 1926, per
evitar la deportació, va prometre al cònsol de
Nova York que «mai no havia
militat en el partit anarquista». Després de
l'afer de 1920, abandonà completament
l'anarquisme i es dedicà al «periodisme
burgès». El 16 de maig de 1921 la
representació del seu drama en quatre actes Sonata
elegiaca, al Teatre Olimpic de Nova York i interpretada per
Mimì Aguglia,
obtingué un gran èxit de públic i va
ser publicat finançat per sa companya
Amalia Fontanella. En 1922 es «retractà
completament» del seu passat anarquista
en articles publicats en els diaris New
York World i New York Herald.
En
1924 col·laborava en Corriere
d'America
i en 1926 era redactor d'Il Bolletino
della Sera, declarant que professava «sentiments
patriòtics». En 1930 la
policia d'Scranton (Pennsilvània, EUA), on publicava el
periòdic Il Minatore, va
ser informada per les
autoritats de Palerm del seu passat «sense pàtria
i desertor», però que segons
les investigacions de les autoritats consulars «exerceix una
apreciable obra
d'italianitat» i que a hores d'ara era «un gran
admiradors del Duce i del
Feixisme». Per tot això, es va proposar que fos
esborrat del registre de subversius.
No obstant tot això, el novembre de 1931 va ser detingut
acusat d'estar
implicat en la col·locació d'una bomba al
domicili de Fortunato Tisca, vicecònsol
italià a Scranton, i només posat en llibertat
després de pagar una fiança de
2.500 dòlars. L'abril de 1933, amb Angelo Fiorani,
creà a Scranton l'empresa
radiofònica «Italian Reveries Broadcasting
Company», però l'abandonà el juny
d'aquell any. En 1936 publicà el llibre In
Nuova York i en 1943 una biografia del multimilionari Amedeo
Obici (Peanut King) sota el
títol Obici. Biografia.
Traslladat a Virginia,
Ludovico Caminita va morir cap a la segona meitat dels anys cinquanta.
Ludovico
Caminita
(1878-?)
***
Pau Sabater i Lliró (El Tero)
- Pau Sabater Lliró:El 5 de març de 1884 neix a Algerri (Noguera, Catalunya) el militant anarcosindicalista Pau Sabater i Lliró, conegut com El Tero. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria«Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya), i una banda de pistolers formada per quatre individus de l'anomenat «Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo --dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari-- van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabater, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabater va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabater en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.
***
Necrològica
d'Albert Ledrappier apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 20 de novembre de 1966
- Albert Ledrappier: El 5 de març de 1885 neix a París (França) el tipògraf i corrector d'impremta anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Albert Ledrappier, conegut com Vuacheux o Visacheux. Fills d'una família nombrosa de 10 infants, son pare treballava de mecànic als ferrocarrils. Durant la primavera de 1914, després d'haver estat cridat per a realitzar la instrucció militar, es declarà insubmís i fugí amb sa companya Madeleine Delacroix a Suïssa. Mesos després, quan esclatà la Gran Guerra, publicà la revista pacifista L'Aube, la qual va ser denunciada alguns números després i es va veure obligat a refugiar-se a Itàlia. Quan aquest país entrà en guerra, retornà a Suïssa, on treballà de tipògraf a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i fou l'administrador de la revista pacifista Les Tabletes (1916-1919), editada per Cécile Noverraz i Jean Salives i il·lustrada per Frans Masereel. En 1919 va ser detingut per «trastorns a la pau pública» i va ser expulsat a Alemanya. Retornà immediatament a França amb la documentació del company Vuacheux, identitat sota la qual va viure fins a la prescripció del seu delicte d'insubmissió. Treballà a La Cootypographie de Courbevoie (Illa de França, França) i l'1 de setembre de 1935 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), organització de la qual va ser membre del seu comitè sindical en 1941. En 1939 fou membre, amb Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Julien Rémy i Henry Poulaille, del grup «Amics de Piller», en suport a l'insubmís detingut Pierre Piller. Traduí de l'italià al francès els fullets de Giovanna Berneri La Société sans État i de Luigi Fabbri Qu'est-ce que l'anarchie?, publicats conjuntament en 1947, i de l'anglès al francès el de Maurice Cramston Dialogue imaginaire entre Marx et Bakounine, publicat en 1965. Albert Ledrappier va morir el 26 d'octubre de 1966 a Cachan (Illa de França, França) i fou incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Necrològica
d'Albert Doucet apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité
del 16 de maig de 1920
- Albert Doucet: El
5 de març de 1891 neix a Thiviers (Aquitània,
Occitània) l'anarquista i
sindicalista revolucionari Albert Doucet. Obrer mecànic
ajustador de professió,
milità en la Federació Anarquista (FA) a
París (França). En 1920 era secretari
de la Joventut Sindicalista i vivia al carrer Albert de
París. El 15 de maig de
1920 va ser detingut a París, amb Henri Delécourt
i Gabriel Lattès, per aferrar
el cartell «Aux grévistes» en suport de
la vaga dels ferroviaris, on s'exigia
l'amnistia general per les «víctimes del
capitalisme», es feia apologia del «gest
coratjós» de Louis-Émile Cottin contra
el president del Consell de Ministres
francès Georges Clemenceau i recordava les
víctimes del «Primer de Maig
sagnant». Tots tres es posaren en vaga de fam per exigir que
el seu cas fos
tractat com a delicte polític i no de dret comú.
Acusat de «provocació de
militares a la deserció» per haver aferrat el
citat cartell, va ser jutjat, amb
Henri Delécourt, Jean Laporte, Gabriel Lattès,
Kléber Nadaud i Ernest Pételot, i
condemnat l'agost d'aquell any a sis mesos de presó. En 1924
era membre del
consell d'administració de la «Librairie
Sociale», amb Baudart, Digo, Guérin i Marcel
Jouot, entre d'altres, i a partir de juliol amb Roger
Goutière, Lyatey i Marcel
Bonvalet. Quan les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924,
formà part
amb Bonvalet, Bucco, Lattés, Chassan i Villain, de la llista
abstencionista
(«Llista Llibertària») presentada per la
Unió Anarquista (UA) al XIII Districte
de París. Durant el congrés de l'UA, celebrat
entre el 2 i el 3 de novembre de
1924, va ser nomenat membre del nou consell d'administració
d'aquesta
organització. A començament dels anys trenta
vivia al número 6 del carrer Descartes
del V Districte de París. Després de la
proclamació de la II República
espanyola, es va encarregar d'enviar a Espanya el fons de la llibreria
de la
Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE),
la seu de la qual
estava situada en un soterrani del carrer Boyer del XX Districte de
París. El
setembre de 1931 envià 24 capses de llibres i fullets a
Louis Vacaria a
Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya), qui s'encarregaria de
remetre-les a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
però totes les capses van ser retingudes
per la duana a l'estació de La Guingueta d'Ix (Cerdanya,
Catalunya Nord), la
qual demanava 4.000 pessetes de taxes; la FAI rebutjà pagar
aquesta quantitat i
renuncià a aquest fons. El 8 de febrer de 1932, mentre venia
exemplars de Le Libertaire al
carrer, resultà ferit d'un
cop de porra al cap en un enfrontament multitudinari al Barri
Llatí de París
entre estudiants d'extrema dreta i d'extrema esquerra. Desconeixem la
data i
el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Dante Fornasi
- Dante Fornasari: El 5 de març de 1894 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i militant antifeixista Dante Fornasari, també conegut com Oscar Pivani. Sos pares es deien Aristide Fornasari i Laura Verzelloni. Mecànic de professió, l'octubre de 1914 va ser detingut a Savona (Ligúria, Itàlia) quan intentava passar clandestinament a França per enrolar-se amb els «Garibalidini delle Argonne», unitat de voluntaris italians que volien lluitar contra l'Imperi alemany en la Gran Guerra abans de la declaració de guerra d'Itàlia. En 1916 es traslladà a Milà. Posteriorment va ser acusat de subministrar explosius a grups de joves d'acció del Partit Republicà Italià (PRI), aleshores prohibit pel règim mussolinià, i de tot un reguitzell d'atemptats amb bombes contra interessos feixistes i, per aquest motiu, el desembre de 1928 passà clandestinament a França. El gener de 1932 va ser detingut, amb Pietro Cociancich, com a autor d'un atemptat amb dinamita comès el 15 de gener de 1932 contra la «Casa degli Italiani» d'Aubanha (Provença, Occitània), que causà quatre ferits. La comunitat italiana llibertària exiliada a França creà el «Comitè de Defensa de les Víctimes Polítiques» per evitar la seva deportació a l'Itàlia feixista. Jutjat, va ser absolt per l'Audiència de les Boques del Roine. Així i tot, el 5 d'abril de 1933 va ser ordenada la seva expulsió de l'Estat francès, però gràcies a la intervenció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) es revocà l'ordre. El juliol de 1933 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on tenia contactes amb grups antifeixistes. L'octubre de 1935 s'afilià a l'Azione Repubblicana Socialista (ARS, Acció Republicana Socialista). Durant la guerra civil espanyola, com a membre del moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), realitzà tasques d'intel·ligència per al Centre Antifeixista de Barcelona. El març de 1938 retornà a París. El febrer de 1939 estava internat al camp de concentració d'Argelers i el novembre d'aquell any al de Gurs. El maig de 1943 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica) pels nazis. Algunes fonts barregen les seves dates biogràfiques amb les del també anarquista Savinio Fornasari. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Vittorio
Eulogi
- Vittorio Eulogi: El 5 de març de 1897 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Vittorio Eulogi. Visqué al barri de San Concordio de Lucca (Toscana, Itàlia) i treballà en diferents oficis (terrisser, mecànic, paleta, etc.). El 19 de març de 1917 va ser condemnat a quatre mesos de presó pel Tribunal Militar per«abandó de la feina» i definit pel prefecte de Lucca com a «vagabund» que professa els«principis anarquistes». En 1920, per motius de feina, residí a Treviso (Vèneto, Itàlia) on desenvolupà una intensa activitat anarquista. Ocupà el càrrec de secretari de la Cambra del Treball de Follina (Vèneto, Itàlia) i el 30 de gener de 1921 va ser detingut per distribució de «pamflets subversius». En 1924 emigrà per primera vegada a França i en retornar en 1926 va ser detingut. L'abril de 1927 va ser novament detingut quan intentava passar la frontera il·legalment i se li va assignar la residència obligatòria a Lucca; jutjat per aquest delicte pel Tribunal de Como (Llombardia, Itàlia), va ser condemnat a 10 mesos de presó. Intentà de bell nou, amb el comunista Angelo Pogliani, passar la frontera clandestinament, però ambdós van ser detinguts el 8 de novembre de 1927 per la policia fronterera de Balme (Piemont, Itàlia); jutjats, van ser condemnats el 15 de novembre de 1927 a Lanzo Torinese (Piemont, Itàlia) i condemnats a una multa de 2.000 lires per « intent d'expatriació clandestina». L'any següent ho va intentar de nou, però va ser detingut i el 16 de març de 1928 condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Milà (Llombardia, Itàlia) a 10 mesos de presó. A començament de 1930 aconseguí un contracte de feina i el 30 de maig d'aquell aconseguí finalment emigrar a França, on continuà amb les seves activitats polítiques. Diverses vegades va ser inscrit en els registres de control fronteres amb l'ordre de ser detingut. A partir del maig de 1932 el trobem a Catalunya i s'instal·là a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). El juny de 1933 va ser detingut juntament amb altres anarquistes italians i alemanys per haver participat en agitacions subversives. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, un espia digué d'ell que l'agost estava al front d'una milícia antifeixista armada. Posteriorment s'allistà en el III Batalló de la 58 Brigada Mixta del XIX Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Sembla que instruí els joves reclutes. Combaté als fronts del Nord, de Terol (Aragó, Espanya) i del llevant peninsular, i va ser ferit en combat. Al final de la guerra se li va diagnosticar una patologia cardíaca. El 25 de març de 1939 aconseguí embarcar a bord del vaixell Stanbrook al port d'Alacant i després d'un mes de navegació, amb una epidèmia de tifus a bord, se li va concedir desembarcar a Orà (Algèria). Les autoritats feixistes van fer tot el possible per localitzar-lo i intentar detenir-lo i en 1943 encara era en parador desconegut. Vittorio Eulogi va morir el 8 d'agost de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia).
***
- Antonio Muñoz:
El
5 de març de 1900 neix a Lubrín
(Almería, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Muñoz. Quan era molt jove
emigrà a Barcelona
(Catalunya). Treballador a les mines de potassa de Sallent (Bages,
Catalunya),
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i participà en totes les
lluites i les vagues que es desencadenaren en els anys vint i
començament dels
trenta. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
s'enrolà com a milicià
en la Columna «Tierra y Libertad» i
després de la militarització de les
milícies, el juny de 1937, entrà a
formà part de la 153 Brigada Mixta de la 24
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Participà en
diversos combats als fronts (Madrid, Toledo, Guadalajara, Belchite,
Aragó,
etc.) i en la retirada a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França i va ser internat en diversos camps de
concentració. També passà per les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la
II Guerra Mundial,
milità en la CNT de l'exili i treballà durant un
temps en les mines de Gardana
(Provença, Occitània). Posteriorment
s'establí a La Grand Comba (Llenguadoc,
Occitània), on s'encarregà de l'obertura de pous
de mina. En 1950, a causa d'un
accident, hagué de deixar la feina de miner i
esdevingué obrer agrícola a la
regió. Un cop retirat, amb Juan Álvarez i Daniel
Leal, comparen «Le Roulet»,
una casa campestre on s'hi instal·laren. Quan els seus dos
companys moriren
restà tot sol a partir de 1973 i quatre anys més
tard va caure malalt. Admès al
sanatori Les Cèdres de l'Argentièira (Roine-Alps,
France), Antonio Muñoz hi
morí el 10 de gener de 1978 i va ser enterrat
l'endemà al cementiri de Los
Mages (Llenguadoc, Occitània).
***
Nervio, publicación on col·laborà Giné Folch
- Josep Maria Giné Folch: El 5 de març de 1904 neix al Masroig (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Maria Giné Folch. Quan tenia 10 anys quedà orfe de pare i per aquest fet no pogué freqüentar molt l'escola. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan encara no tenia els 20 anys. Apassionat de la lectura, es decantà per l'anarcovegetarianisme. Durant la guerra civil va combatre com a milicià al front de l'Ebre i treballà a la col·lectivitat cenetista del Masroig. En acabar la contesa s'exilià a França, on patí els camps de concentració de Bram i d'Argelers. Després amb sa família nombrosa s'instal·là a Cournonterral, on va treballar de boscater i també de paleta. Amant de la poesia i de la música, animà nombroses reunions, mítings i conferències a la regió. Entre 1958 i 1960 va col·laborar en la revista Nervio,òrgan de la Regional d'Andalusia i d'Extremadura de la CNT en l'Exili, i en Le Combat Syndicaliste. Josep Maria Giné Folch va morir el 28 de febrer de 1999 a Cournonterral (Llenguadoc, Occitània).
***
Brenno
Tilli
- Brenno Tilli: El 5
de març de 1911
neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) el
tipògraf anarquista Brenno Tilli, conegut comSignorNo (SenyorNo). Provenia d'una
família de distingits tipògrafs i
litògrafs de Perusa. A partir de setembre de
1943 col·laborà amb la Resistència
contra el feixisme. Entre novembre de 1944 i
maig de 1946, amb Oreste Trotta i Luigi Catanelli, edità a
Perusa el periòdic
politicosatíric Il Buffone. Organo
del
malcontento e della disperazione. Giornale politico umoristico
(El Bufó.Òrgan del descontent i de la desesperació.
Periòdic polític humorístic). En
aquesta època fou un dels animadors del grup anarquista de
la seva ciutat
natal. Edità nombrosa propaganda lliurepensadora,
anticlerical, pacifista,
antifeixista i antiimperiallista i la seva petita impremta fou en els
anys
seixanta un referent del moviment antifeixista i contracultural de
Perusa.
Bruno Tilli va morir el 10 de juny de 1990 a Perusa (Úmbria,
Itàlia). Aquest
mateix any, els seus descendents van donar a l'Ajuntament de Perusa
l'arxiu fotogràfic,
tipogràfic i documental de la família
(«Col·lecció
Tilli-Giugliarelli»), arxiu
que va ser declarat el 6 de febrer de 2007
d'«interès històric
particular». En
2004 Benedetta Pierini i Raffaele Rossi publicaren l'assaig
biogràfic Una famiglia di
litografi a Perugia «da
Girolamo a Brenno Tilli tra Otto e Novecento». El
25 de gener de 2010 se li
va retre un homenatge, sota el títol «Brenno
Tilli: storie di tipografia e...
d'anarchia», al teatre Morlacchi de Perusa a
càrrec de l'Accademia de Dónca i
on van participar sa filla Lydia Tilli, Renzo Zuccherini, Raffaele
Rossi, Sandro
Allegrini i Benedetta Pierini, entre d'altres.
Brenno Tilli (1911-1990)
---
Sa Pobla Memòries d´un adolescent Records de la Mallorca dels anys 60
El desembarcament del capità Bayo (XXI) -
Però avui ningú no mira el televisor. L´ambient és càlid i les històries mai no acaben. L´altra nit Josep Ferrer ens va explicar alguns detalls del desembarcament del capità Bayo al port de Manacor. Les germanes Gelabert escoltaven enfurismades. Es removien a les cadires i feien gests com si volguessin marxar. Per què no feren? Interès a saber com es veia des de l´altre costat el desembarcament? Les mirava amb deteniment imaginant com eren en aquella època: dues jovenetes fent costat a l´exèrcit i els esquadrons de Falange Española i el comte Rossi! Els Dragones de la Muerte! El nom del destacament d´assassins ja ho deia tot! Com si pogués retrocedir en el temps les veig cantant el Cara al sol amb les tropes que ocupen Portocristo després de la retirada republicana. Braç enlaire caminant pels carrers plens encara dels morts de la batalla. No era sospitós que sempre anassin al costat dels matons de Falange? Se sabia, pel que contava la padrina, de les inclinacions sàdiques que tenien envers les preses de Palma. Jo ja havia llegit Mallorca contra los rojos de Ferrari Billoch. Havia vist les fotos de les cinc infermeres que serien violades i assassinades a Son Coletes el setembre del 36. Era això el que els interessava? Restar a prop, participar en la tortura de les dones i els presoners republicans? La seva brutalitat arribava fins al grau d´haver de fer mal, veure sang per a sentir el plaer? (Miquel López Crespí)
Continua fent bon temps. El sol llueix i tan sols comença a refredar quan es posa rere les muntanyes. Aleshores ens refugiam al bar de l´amic Nofre Seguí i, amb la padrina, madó Juliana, na Margalida i l´excombatent republicà Josep Ferrer petam la conversa fins que ens guanya la son. A un costat, les germanes Gelabert ens miren de mal ull. Tan sols el fred nocturn les obliga a restar una estona al bar. Malgrat que el recepcionista del santuari ens porta braserets i quan arribam l´habitació ja s´ha encalentit una mica, és important acumular tota la calor possible a la foganya del bar.
Els moixos dormen davant el foc i es giren quasi alhora quan volen tenir calenta una altra part del cos. Avui també ha comparegut el ca, en Buscaret, que, sense demanar permís als moixos, es col·loca entre tots dos i els llepa la cara. Sembla que estan acostumats a dormir plegats i els tres s´adormen plàcidament. Tan sols obrin un ull quan les nostres veus augmenten d´intensitat. És com si ens volguessin dir que no respectam la gent que dorm. Evidentment, la gent són ells!
Malgrat que la televisió és una novetat i a alguns peregrins els agrada veure qualsevol programa, aquestes nits del novembre de 1963 ens estimam més de parlar. A vegades Nofre la deixa oberta i sense so. Tan sols veiem les imatges grises de la pantalla: els ministres del règim inaugurant escoles i fàbriques, el dictador amb els seus viatges triomfals arreu de l´estat, els balls de la Sección Femenina. A casa m´agrada veure els documentals històrics, el programa Primer Acto, amb representacions del teatre clàssic grec, del segle d´Or espanyol o muntatges de Shakespeare, Arthur Miller, Alejandro Casona, Miguel Mihura, Txékov... Els muntatges de Narciso Ibáñez Serrador amb guions de por m´entretenen.
Per uns moments torn enrere en el temps. Al passat de fa tan sols quatre o cinc anys, al dia en què vaig veure la televisió per primera vegada. Quina meravella d´invent; no ens en podíem avenir. Amb la colla d´amics del carrer de la Marina restàvem asseguts davant el mostrador de Can Mas, l´adrogueria del poble que també venia bicicletes i, a finals dels cinquanta, els primers aparells de televisió que arribaren al poble.
Aleshores jo vivia en aquest carrer (cantonada amb el carrer de l'Escola). Els pares hi tenien una botiga de queviures i, com és de suposar, la majoria dels companys de jocs eren veïns o d'indrets ben propers.
Fins que vaig complir deu anys, abans d'anar a viure a la casa dels repadrins, el carrer de Marina era el centre de les nostres "activitats": per anar a ca les Monges, les franciscanes del carrer Capità; per anar a missa; per anar a l'Escola Graduada; per anar a la plaça o a fer incursions vers indrets tan "llunyans" com l'estació, a veure arribar o sortir el tren; per anar a llegir a la biblioteca.... Tot aquell món dels carrers de Marina, Capità, Crestatx, Escola, Fadrins, Muntanya, etc., etc., el record com si es tractàs d'una gran ciutat, un planeta d'una extensió immensa. Amics dels propietaris de la botiga de Cas Povordo, ens donaven caramels (després anàvem a la de casa i també sortíem amb les butxaques ben plenes amb munió de tresors infantils: bolles de fang, galetes de coco i maria, regalèssia, bocins de xocolata...). Davant la botiga de Can Verdera (la nostra) hi vivien uns altres familiars (can Joan Marrón) on sembla que existí, en temps de la guerra, un refugi contra els bombardejos. Amb el cotxe de can Miquel Crespí (Pancuit), que vivia al costat, davant la de Can Pelí, anàvem a l'estiu a les casetes de sa Pobla ("Ses Casetes"), a fer la paella prop de la mar. Casetes de palla, no us penseu! El més consistent era la teulada d'uralita o taulons. I no eren totes les que disposaven d'aquell luxe: la seguretat de saber que no et xoparies si queia un ruixat d'estiu. Presidia, reialme on es podia trobar tot (o quasi tot), el Bar Figuera. Madò Maria Varela comanda tan màgic reialme, i mestre Jaume, el marit, amb el cotxe vell i atrotinat, va i ve amb els que no volen anar a Ses Casetes amb carro o bicicleta. Però en parlarem en un altre capítol, d'aquell món estimat que el temps --que tot ho engoleix-- ha esvaït. Estius que mai no tornaran passats a Alcanada, el Barcarès, a sa Marina, a Can Picafort...
Són els anys que descobrim el treball de la fusta (a Can Sopa fan uns mobles que poden competir amb els millors vinguts de fora); en Joan, el perruquer (de Can Boi) talla els cabells i parla, amb els vells, de bous, de toreros mítics (sentim explicar les curses portentoses de Manolete, del qual sabrem més endavant que era un ferotge franquista). També hi ha la competència: la barberia de Rafel "Fava" i, ben a la vora, la sabateria de cas Maonès (on ens arreglen les sabates que espanyam jugant a futbol, fent desastres per carrers, la majoria encara sense asfaltar). Sabem de l'existència de "senyors" (Cas Borreret), de famosos professionals de la medicina (el metge Siquier, alabat per tothom). Els pares ens fan anar a comprar carn a la carnisseria de Can Panxa i, abans de la difusió en massa dels productes forans com la Coca-Cola, les "pinyes" i "sifons" de can Vanrell (al costat dels cines de Can Guixa i Can Pelut) ens acompanyen en aquells dinars i sopars de quan érem infants. En anar al cine, compram les llaminadures, tota mena de caramels (o gelats, a l'estiu) que fan a Can Calent, s'Inquero, o que ven en Panero. No tothom es queda, entre pellícula i pellícula (la sessió dura més de tres hores!) a veure el No-Do franquista. Mentre a la pantalla el locutor pregona els "avenços" del règim, la gent menja cacauets o fuma en el passadís, lluny dels discursos oficials que escupen, per uns altaveus una mica esquerdats, els propagandistes del règim.
En un poble les coses i indrets són molt propers i el meu barri era un petit univers on hi era tot. L'escola particular de música de la professora Margarida Forteza, en el carrer del Rosari, número 10; l'església, amb els sermons inacabables dels sacerdots... Pens en les prèdiques de l'ecònom Jaume Vallès i del capellà "Toniet", és a dir, el sacerdot Antoni Aguiló. Com ens atemorien amb les calderes de l'infern, amb les olles d'oli bullent on cremaven els dolents, els que no creien els pares o no anaven a escola, els que s´estimaven més el cine o anar a mirar les parelles que es besaven en el jardí de l'Escola Graduada! Hi havia igualment l'adrogueria i papereria de Ca s'Alemany, davant la bodegueta de Can Nadal, negoci que encara existeix en el "carreró", la travessia que dóna a l'Ajuntament, i on anàvem cada dissabte a comprar les revistes i diaris que reservaven al meu pare i a l'oncle. Després, l'oncle s'aturava a petar la xerrada amb els amics, al Bar de Can Nadal. Si hi havia temps i no havia de fer els deures, amb en Sebastià de Can Pelí i la seva germana Paula arribàvem fins a la biblioteca i llegíem tebeos i llibres d´aventures.
Però avui ningú no mira el televisor. L´ambient és càlid i les històries mai no acaben. L´altra nit Josep Ferrer ens va explicar alguns detalls del desembarcament del capità Bayo al port de Manacor. Les germanes Gelabert escoltaven enfurismades. Es removien a les cadires i feien gests com si volguessin marxar. Per què no feren? Interès a saber com es veia des de l´altre costat el desembarcament? Les mirava amb deteniment imaginant com eren en aquella època: dues jovenetes fent costat a l´exèrcit i els esquadrons de Falange Española i el comte Rossi! Els Dragones de la Muerte! El nom del destacament d´assassins ja ho deia tot! Com si pogués retrocedir en el temps les veig cantant el Cara al sol amb les tropes que ocupen Portocristo després de la retirada republicana. Braç enlaire caminant pels carrers plens encara dels morts de la batalla. No era sospitós que sempre anassin al costat dels matons de Falange? Se sabia, pel que contava la padrina, de les inclinacions sàdiques que tenien envers les preses de Palma. Jo ja havia llegit Mallorca contra los rojos de Ferrari Billoch. Havia vist les fotos de les cinc infermeres que serien violades i assassinades a Son Coletes el setembre del 36. Era això el que els interessava? Restar a prop, participar en la tortura de les dones i els presoners republicans? La seva brutalitat arribava fins al grau d´haver de fer mal, veure sang per a sentir el plaer?
El rellotge de paret donava les hores lentament. Només sentíem el soroll de la llenya cremant, el vent xiulant per la plaça deserta, la veu de Josep Ferrer esforçant-se, enmig de la tossina que li produïa la malaltia, per explicar l´ambient d´aquells dies.
Estaven segurs d´alliberar Mallorca en uns dies contava, mentre s´escalfava les mans a la foganya. Jo havia fet els vint anys. Els somnis ens il·luminaven. Centenars de joves que havien anat a Barcelona a veure i participar a l´Olimpíada Popular s´apuntaren a l´expedició de Bayo. En el port de Barcelona, la nit de la partida, tot eren cançons, punys enlaire, crits celebrant per endavant la victòria damunt el feixisme.
Era punta de dia del diumenge setze d'agost quan veiérem, en la llunyania, la costa mallorquina. Primera claror. Feia xaloc i un cop de mar va rompre l'amarra que subjectava la barcassa on anàvem al remolcador. Estiguérem a punt d'estavellar-nos contra les roques i anàrem a la deriva una bona estona. Quan començàvem a desesperar, un guardacostes de l'expedició ens posà en bon camí i poguérem acomplir el pla marcat. La nostra missió consistia a desembarcar a Cala Anguila i distreure les forces feixistes que hi pogués haver a Portocristo (alguns ja li deien Portoroig!). La majoria de les columnes recalaran a Punta Amer, Cala Petita i el mateix Portocristo, si tot rutlla a la perfecció.
Eren dos quarts de cinc de la matinada quan, amb un nombrós grup de milicians, posàvem peu a terra. Boira lleugera. S'han desplegat les banderes de la CNT, del POUM, del PSUC i d'Estat Català. Avançam en silenci, encoratjats, feliços d'haver començat l'aventura. Venir fins a la cova del dragó, l'amagatall de la reacció. Si vencem haurem fet avançar dècades la roda de la història! Imaginam l´alegria dels presoners quan els arribi la notícia! `Els estendards de la Confederació ja onegen, victoriosos, a Manacor!´, diran, emocionats.
Mentre anam progressant per la carretera solitària --lladra algun gos en la llunyania-- fem encenalls amb palla i herba seca --o amb llenya si no hi ha pallaperquè l'Estat Major, des dels vaixells, sàpiga on som. Si hi hagués problemes greus, si rebéssim cap atac sobtat, podrien protegir-nos amb els seus canons. Així ho hem acordat.
Era un espectacle impressionant! L'exèrcit de la revolució avançant per aquestes contrades quasi deshabitades, en silenci, mentre els foguerons encesos illuminen les banderes que la brisa marina agita airosament. Joan Binimelis, un bon amic meu, no pot aturar el desig que té de deixar constància de la presència de les milícies populars antifeixistes. Amb carbó, a la llum dels primers raigs del dia setze, escriu sobre l'emblanquinat d'una caseta de camp, amb una lletra perfecta: `Uniu-vos, germans proletaris!´, la consigna que feren famosa els miners asturians l'any 34 i que ara, després de les jornades heroiques de juliol, s'ha tornat a imposar damunt qualsevol altra.
Els companys caminen despreocupats, com si anassin d'excursió. La majoria creu que l'alliberament de l'illa serà cosa de dies. Potser com a Eivissa i Formentera. Un passeig triomfal. Jo també m'ho pens de bon començament, en veure en la distància, desdibuixades, les siluetes impressionants de la flota que ens fa costat.
Al poc de caminar -- només havien passat quinze minuts-- ens trobam el primer ésser vivent: un pagès que, sota un porxo davant la seva caseta humil, esmorzava d'un tros de pa amb formatge. Els voluntaris de la centúria mallorquina que van amb nosaltres, l'han saludat sense poder contenir l'emoció. --Bon dia. Que hi ha molta feina, que vos aixecau tan prest?
La columna s'ha aturat un moment per a veure el primer mallorquí, que ens mira amb un posat seriós. No podem entreveure què pensa. L'home encén la pipa cerimoniosament amb un encenedor de metxa. Després de mirar les banderes agitades pel vent, com un gran senyor, es digna a contestar d'una manera pausada, lenta, com si valoràs cada una de les paraules que pronuncia.
--Per aquestes terres ningú no regala res. T'has d'aixecar d'hora. Mon pare sempre em deia que el sol t'havia d'agafar treballant si volies portar la casa endavant. I vosaltres, d'on sortiu... de Menorca?.
Els mallorquins ens animam de bon de veres en sentir novament la pronúncia del nostre accent.
--Som de València, de Barcelona, de Maó... N'hi ha que vénen fins i tot de París i d'Alemanya, per a alliberar Mallorca dels falangistes.
--Ja ho val -contesta el pagès, sense deixar de menjar amb especial voluptuositat--. Bon quefer. Aquí hi ha molt de senyor, carques i botifarres que viuen sense haver d'ajupir l'espinada... Serà feina grossa, això que vos proposau.
Més endavant, a mesura que ens hem anat apropant a Portocristo, hem trobat cases buides, amb les portes obertes i el bestiar a lloure. Com si haguessin partit corrents, només amb la roba posada. Fugen de nosaltres? És el primer dubte que m'ha assaltat.
Però entre els voluntaris --uns quatre-cents homes, unes desenes de companyes-- la moral és alta. Avançam a bon ritme. Els més optimistes diuen que d'aquí unes hores haurem conquerit Manacor i, a la tarda, Palma, la capital de l'illa.
Aleshores sentírem els primers trets. Tiraven de lluny, amagats rere els marges.
Les columnes acceleraren el pas. Vaig veure ferits arreu. Era com el dinou de juliol, a Barcelona. El mateix color de la sang. Idèntics rostres congestionats, desfigurats pel dolor. Responem el foc sense saber gaire d'on surten les mortals bales xiuladores.
Desperta el dia decisiu. Contestam, nerviosament, als trets. No crec que hàgim ferit cap de les ombres esmunyedisses que ens vigilen, implacables, pel davant i els costats.
A dos quarts de sis hem arribat al Port. En la llunyania, fort repicar de campanes. Entre núvols de pols sentim lladrucs de cans i, més que veure, intuïm carros, cotxes, bicicletes sortint a la desbandada.
S´aturà un moment per agafar alè i continuà:
L´arribada a Menorca, abans de marxar cap a Mallorca, havia estat apoteòsica. Ens rebien com a germans, ens convidaven a menjar i dormir a les cases, les al·lotes volien ballar amb nosaltres. Mai no havia participat en unes festes semblants. Tota la vida he servat a la memòria la bulla d´aquells dies. Com es pot recuperar el temps de la joventut, l´alegria dels vint anys? Teníem tanta fe en la Revolució que hauríem anat a la fi del món per tal d´aconseguit la llibertat de la Humanitat!.
Li deman per quins motius es retiraren al cap de poques setmanes del desembarcament.
Em mira a una certa tristor als ulls. Malgrat que té prohibit de fumar, agafa una cigarreta de la capsa que porta sempre a la butxaca i l´encén amb el caliu del foc. Una sobtada tossina no el deixa parlar. En Nofre li diu que no pot fumar. Que això és el pitjor que pot fer per a la seva salut. En Josep el mira amb una gran desesperança als ulls. Salut?, li diu. Jo ja no tenc salut. No veus que ja estic mort? El metge m´ho digué ben clarament abans de venir a Lluc: `Ja no hi ha res a fer. Em sap greu, Pep´. He vengut a Lluc per acomiadar-me de la vida, estar tranquil amb els meus pensaments; recordar. Vull morir recordant els anys més feliços de la meva existència!.
Sabem que és inútil insistir-hi. Beurà les seves copetes de conyac, fumarà les seves cigarretes fins al dia de la mort. No hi ha cap dubte al respecte.
Em demanau per quins motius ens retirarem tan prest diu. Tot va anar molt diferent de com ho havíem somniat. La costa estava ben artillada. Quan la República va enviar Franco a Mallorca aquest modernitzà l´artilleria. Era un militar meticulós, quan li comanaven una feina! La República l´envià a Astúries l´any 34 per acabar amb els soviets dels miners i, amb la Legión i les tropes mores, amb un riu de sang obrera, escapçalà la insurrecció. A Mallorca, tots els angles de la costa eren coberts pels canons! No ens poguérem apropar a Palma ni a d´altres indrets. La flota era a l´abast dels trets d´artilleria. Tan sols poguérem apropar-nos a terra per les cales properes a Portocristo, a la comarca de Manacor. I ens descobriren de seguida. La mateixa matinada que posàrem peus a terra, a Palma ja ho sabien i començaren els preparatius militars per fer front a la nostra endemesa.
S´havia fet un gran silenci. Fins i tot madò Juliana, que era a la cuina endreçant i fent net, s´apropà a la vora del foc per escoltar els fets que narrava el malalt.
La padrina, que havia portat el seu bolic per fer randes, escoltava summament interessada. La veia moure els dits a una velocitat vertiginosa; en uns minuts podies veure com la randa havia crescut d´un parell de centímetres!
L´exèrcit franquista va reaccionar ràpidament. De seguida ens envoltaren amb unitats ben armades de metralladores i canons. Els vaixells de la flota hagueren de marxar uns quilòmetres lluny de les nostres posicions. El desembarcament d´homes i material es va fer complicat. Els canons dels vaixells de guerra disparaven sense aturar, però des de la distància era difícil d´encertar els feixistes. I, per si hi mancaven encara més problemes, al cap de pocs dies arribaren d´Itàlia, pagats per Joan March, els millors avions de combat que tenia el Duce. Metrallaven hora rere hora les nostres posicions, bombardejaven la flota. No ens podíem moure de les trinxeres!.
No puc estar-me de demanar-li si, a la guerra, havia mort a algú.
Matar?, respon ràpidament. Sí. Va ser en els primers dies del desembarcament. Havíem avançat fins a un turonet, prop de Son Carrió. Des de la nostra posició vèiem el poble. Ens disparaven amb una metralladora des del campanar de l´església. Restàvem ajupits rere unes roques. Una bona talaia per a divisar la línia del front.
Not que es perd en els records. Les mans li tremolen i quan beu el cafè amb llet li cauen gotes damunt els pantalons. Prova de netejar-se instintivament, però solament aconsegueix estendre les taques. A la gran sala del bar mig en penombra, il·luminada solament per unes bombetes de pocs vats i la claror de les flames, tothom roman atent, esperant la resposta.
Matar?, repeteix amb veu més baixa, com si penetràs en una cova perillosa. Què sabíem aleshores de la mort? A Portocristo va ser la primera vegada en ma vida que li vaig veure el rostre sinistre. En el Parapeto de la Muerte els milicians queien l´un rere l´altre sense aturar. La posició, batuda per les metralladores enemigues, s´omplia de cadàvers i era dificultós anar a recuperar-los. Durant un cert temps vaig ser l´encarregat d´una petita unitat de voluntaris dedicats a recuperar ferits i morts.
S´atura per uns moments i afegeix, amb un fil de veu cada vegada més prim: A vegades trobaves companys morts en indrets inaccessibles, posicions lluny de les trinxeres. En passar uns dies, els cadàvers es descomponien, tornaven irreconeixibles. Les formigues niaven dins els ulls. A vegades reconeixia el company amb què havíem fet bromes en el vaixell, l´amic de cançons i jocs de cartes. Però m´havies demanat si havia mort algú. Sí. Just davant de Son Carrió. Ho record a la perfecció perquè era el dia que havia fet els vint-i-quatre anys. Restàvem atents a les figures vestides amb camisa blava que avançaven lentament cap a la nostra trinxera. Havia estat disparant tot el matí i em restaven tan sols un parell de carregadors. A vegades sentia els trets dels companys. Aleshores veies com una d´aquelles figures queia i no tornava a aixecar-se mai més. Avançaven. Sense ser creient em vaig senyar tres vegades. Pensava: En uns minuts seran al davant. Amb el mocador em vaig llevar la suada que en regalimava per les galtes i m´enterbolia la visió. Sentia el batec del cor. Era com un tambor retrunyint dins meu. De sobte, inesperadament, s´alçà un homenot vestit amb la camisa blava. Per un segon, que es va fer infinit, ens miràrem als ulls. Sabíem que en el proper instant un dels dos cauria mort als peus de l´altre. La Mort, sobrevolant la trinxera, reia, sorneguera, jugant a daus quin cauria en aquell moment. Record el soroll dels daus colpejant el marbre de la taula on es decidia el nostre destí.
Vaig ser el primer a prémer el gallet. L´home no portava casc. Li hauria pogut disparar al pit; hauria caigut igualment. Però vaig tenir prou sang freda per a apuntar al front. El cap se li obrí a conseqüència del tret i la sang saltà a borbollons i em colpejà al rostre, calenta encara, talment algú m´hagués llançat un tassó d´oli ardent.
Just en aquest moment, les germanes Gelabert s´aixequen de les cadires fent soroll. Ho fan a posta? És una forma de mostrar el desacord amb la història que explica el malalt? Potser hauria estat interessant saber la seva versió. Que ens explicassin què feien amb els presoners que restaren a Portocristo després de la retirada del capità Bayo. Com va ser la nit que violaren les cinc infermeres llibertàries. Servien la beguda als assassins? Els hi prepararen el sopar? Eren amb ells a la cambra de les tortures?
El cert és que ja no podien suportar més el que contava Josep Ferrer. Les vaig veure abrigar-se fent gests que evidenciaven ràbia i indignació. Es dirigiren a la porta del bar i marxaren sense dir paraula. Tots respiràrem alleugerits. No ens agradava la seva presència. Rere seu deixaven sentor de sang.
Millor que haguessin marxat. Enterbolien la bona atmosfera existent al bar.
El vell combatent republicà semblava cansat, però volia continuar explicant com varen ser aquelles setmanes viscudes a Mallorca amb companys de Catalunya, el País Valencià, menorquins i mallorquins.
Massa banderes i partits, hi afegí. No hi havia entre nosaltres cap comandament centralitzat. Cada grup volia anar pel seu compte. Al capità Bayo li costava mantenir la disciplina. Algunes unitats, en veure que el desembarcament no era una passejada victoriosa fins a Palma, demanaren marxar. Com podies negar-te a les exigències de dos-cents o tres-cents homes armats? Al cap de pocs dies del desembarcament alguns oficials ja volien tornar a la península. Arribaren ordres especials des de Madrid. El Govern central, amenaçat per l´exèrcit de Franco que avançava incontenible des de Sevilla, considerava una `aventura de catalans´ la provatura de conquerir les Illes. Les ordres eren tornar de seguida. Tanmateix, en no arribar reforços de canons, tancs ni avions, l´expedició estava condemnada al fracàs.
Josep Ferrer va prémer amb força la llosca damunt el cendrer i dirigint-se a na Margalida li demanà una copa de conyac.
Somrigué en veure la cara d´estranyesa de la companya de Nofre Seguí.
Sí, ja sé, digué des d´una remota profunditat. Morir per morir... què importa una cigarreta més o una copa de licor? Tanmateix res no impedirà l´avanç implacable de les manetes del rellotge cap a l´hora final. El conyac i la cassalla em fan viatgar al passat. Enmig de la boira produïda per l´alcohol em puc retrobar amb els amics que moriren al costat, a la trinxera. En el fons és l´únic que em fa sentir bé: retrocedir en el temps, recuperar les converses d´abans de la batalla. Alguns dies ens donaven ordres d´avançar les posicions, conquerir un turó, una caseta de camp, arribar fins a la paret de l´enfront. Qui no ha sentit la solidaritat establerta a les trinxeres no sap el que és l´amistat. Sovint m´estim més viure en aquella època que en el present.
Es beu lentament la copa que li ha servit Margalida. Resta pensatiu per uns moments. Tots restam pendents de les seves paraules
On trobar avui aquella fe en un món més just?, diu, exaltat, suant. D´ençà la victòria franquista... quina moral s´establí? La del robatori, la de la hipocresia, el regnat del terror i dels diners! Hem viscut aquests anys xipollejant en el fang, sense esperança, treballant com a esclaus per un bocí de pa, ajupits sota la bota militar, el poder omnipotent del clergat. Per això sovint necessit beure, fugir d´aquestes concretes coordenades del temps i l´espai, retrobar-me amb el record evanescent dels que moriren al meu costat, amb una rialla als llavis, lluitant en defensa d´idees i principis alliberadors: no per millorar de posició; mai per aconseguir cap privilegi personal.
La padrina s´ha cansat de fer randa. Amaga tot el que ha fet en el bolic, amb els rodets i les agulles. Em diu a cau d´orella que va un moment a la cuina a fer-se un tassó de llet calenta. L´acompanya madò Juliana. Els moixos i el ca ens miren novament amb ulls cansats. Avui han jugat molt per la plaça del santuari i estan extenuats. Voldrien dormir a la vora del caliu, sense la nostra presència, lluny de les veus que han de sentir forçosament. La seva mirada ho diu tot. És com si ens diguessin: Quan acabareu? No veieu que volem dormir amb tanquil·litat?.
En Josep Ferrer conclou aquesta pàgina dels seus records.
Sortosament no ens descobriren la nit que reembarcàrem. L´operació es va fer en silenci. Imaginau què hauria pogut passar si ens descobreixen? Set mil homes i el seu armament anant cap als vaixells en les barquetes que teníem a l´abast! Set mil homes que haurien pogut ser massacrats a les platges, sense retirada possible! Embarcant, teníem la mar al darrere i un exèrcit enemic a pocs metres de nosaltres! Hauria bastat que a un milicià se li disparàs el fusell accidentalment i allò hauria estat una autèntica carnisseria! Solament uns centenars dels nostres restaren sense saber què passava. Eren els de les posicions més avançades. També restaren abandonades les cinc infermeres llibertàries, aquelles que acabarien violades i assasinades a Manacor. Va ser una gran desgràcia. Però militarment, malgrat el material de guerra abandonat a sa Coma i altres indrets, fou un èxit. Quan es va fer de dia els feixistes no hi trobaren ningú, excepció feta dels endarrerits. Tot un petit exèrcit havia abandonat Mallorca protegit per la fosca de la nit.
Del Pessoa que escrivia en anglès, aquest violinista que sembla de Marc Chagall.
El violinista boig
La seva música silvestre
no arribà al poble des del nord,
ni des del sud: tot just un dia
es va deixar sentir, de cop.
Era al carrer, tothom sortia
i s’hi acostaven a escoltar;
i quan partí tots esperaven
tornar-lo a veure, però en va.
A tots els cors, l’estranya música
va dur un desig de llibertat.
No era ben bé una melodia
i no era res que no fos pas.
Per allà fora, tots sentien,
molt lluny del poble, en algun lloc,
com una força que fa viure,
una tonada que els respon.
Que responia a aquells desitjos
que tots tenien dins del pit,
al gust perdut de llar antiga,
a gestes que han tornat oblit.
Ara ja sap, la ben casada,
que és malcasada de fa temps;
l’amant fervent i alegre es troba
que s’ha cansat de ser fervent.
Donzella i jove eren feliços
de tenir somnis i res més;
els cors solius que estaven tristos
ja no hi estan, estranyament.
S’obre una flor a cada ànima,
que deixa als dits un polsim clar:
l’espòs de l’ànima, que es mostra,
allò que ens ha de completar.
L’ombra que arriba a beneir-nos
de llocs profunds mals d’expressar,
una fatiga lluminosa
que és molt millor que descansar.
Com va venir, talment va anar-se’n,
com si mig fos i mig fos fum.
Llavors, callat, va barrejar-se
amb la memòria i el que és mut.
El son va perdre la rialla
i l’esperança s’esgotà
i poc després, ja ni sabien
que ell va aturar-se per allà.
Però quan viure es fa recança
perquè ningú no en veu el do
i torna en somnis aquell aire
que omple la vida de gelor,
de cop i volta tots recorden:
sobre el seu viure mig somort,
com quart creixent, lluu la tonada
del violinista aquell tan boig.
Fernando Pessoa
traducció mallauger
(llegiu-ne aquí l’original)
El movimiento feminista, loable en sus inicios, se ha convertido en estos momentos en una iniciativa ideológica de la izquierda, que utiliza a las mujeres para sus propósitos totalitarios y pretende criminalizar al hombre, convertido en el objeto de todos los males.
Nadie discute que las mujeres deben ser iguales al hombre, en deberes y derechos. La igualdad entre el hombre y la mujer ha hecho grandes avances en las últimas décadas y se ha de seguir avanzando en todos aquellos ámbitos en que pueda seguir habiendo discriminación o desigualdad.
Sin embargo, lamentablemente, se ha utilizado este consenso general para impulsar un cúmulo de leyes de profundo calado ideológico dirigidas por los lobbies del feminismo supremacista con el objetivo de imponer a todas las mujeres la única forma de ser mujer, la que esos colectivos han decidido que es la correcta.Una forma de ser mujer, que supone el odio al hombre. Y por eso, se habla de una violencia estructural del hombre contra las mujeres. Una forma de ser mujer que implica aborrecer su condición de madre, porque la maternidad es la demostración del sometimiento a ese heteropatriarcado al que han convertido en la bestia de siete cabezas y la causa de todos los males que aquejan a las mujeres.
La Ley de violencia de género es un ejemplo claro de la imposición de este feminismo radical. Es una ley que, desgraciadamente, los partidos de derecha acomplejada han asumido como propia, a pesar de incumplir el principio de igualdad entre hombres y mujeres y el derecho constitucional a la presunción de inocencia, por poner solo dos ejemplos.La simple denuncia de una mujer contra su pareja, debido a una pelea o por darle unos gritos, supone automáticamente la entrada en el calabozo del hombre. En caso contrario, si es el hombre quien denuncia a la mujer, a ésta no le pasa nada. Si una mujer es asesinada por su pareja, sus hijos pueden recibir una pensión, en el caso de que sea el hombre el asesinado por su mujer, sus hijos no tienen derecho a ninguna pensión. Son solo algunos ejemplos de la perversión de unas leyes que no atienden por igual al hombre y a la mujer y que suponen un agravio comparativo contra el varón.
Es importante recalcar que el hombre no tiene en su ADN una tensión irrefrenable por asesinar mujeres, como algunos colectivos feministas insisten en hacernos creer. Hay hombres que son asesinos, sí, pero la inmensa mayoría son personas normales que quieren a su mujer y que no son violentos. Y esto, que parece obvio, es necesario repetirlo una y otra vez.Aprovechando esta ola favorable, donde nuestra sociedad, adormecida por el relativismo, ha sucumbido a las mentiras de este feminismo radical, han nacido y crecido innumerables asociaciones y colectivos feministas a los que las administraciones públicas riegan de suculentas subvenciones. Unos colectivos que, lejos de ayudar a las mujeres víctimas de la violencia doméstica, que algunas lo hacen en un pequeño porcentaje, se dedican a propagar la ideología de género y los postulados del feminismo más rancio. La última ocurrencia, en este caso de Podemos, es crear una asignatura obligatoria en Primaria de feminismo.
En definitiva, el actual feminismo se ha convertido en un gran negocio, en una gran farsa y en una manipulación burda que hacen estos lobbies de las mujeres en su intento por conseguir sus objetivos. Es un movimiento de izquierdas al que se ha sumado la derecha pusilánime, aunque ya empieza a haber mucha gente dispuesta a desenmascararlo.El Parlament debatrà aquest dimarts la proposta de MÉS per Mallorca sobre la modificació del Codi Penal respecte als delictes contra la llibertat sexual.
La diputada de MÉS per Mallorca, Joanaina Campomar, ha explicat en roda de premsa la Proposició no de Llei (PNL) que es debatrà al ple d’aquest dimarts sobre la reforma del Codi Penal pel que fa als delictes contra la llibertat sexual. Aquesta proposta, impulsada per la formació ecosobiranista, exigeix a l’Estat que no es facin distincions en aquest tipus de delictes, entre d’altres coses. “Ens hagués agradat poder celebrar avui la retirada d’aquesta proposta perquè la reforma ja fos una realitat. Malauradament, no és així i per això trobam que és urgent tornar a apel·lar a l’Estat per reformar el Codi Penal”, ha assegurat Campomar.
Campomar ha explicat que, tot i que fa prop d’un any que va sorgir la idea d’aquesta proposta, ´se totalment vigent perquè “la reforma del Codi Penal ha acabat a un calaix”. A la proposta es demana, a més de la modificació d’aquesta norma, la creació d’una creació de veus expertes que sigui paritària sempre, no com es va fer a l’hora de debatre la reforma, a més de formació en perspectiva de gènere a l’àmbit judicial i una estratègia transversal.
La diputada ecosobiranista ha expressat també el suport de MÉS per Mallorca a la vaga del 8 de març, tant “des de les institucions com dels carrers”. Campomar ha volgut denunciar, d’altra banda, “l’ús del feminisme com a instrument per blanquejar la seva ideologia” que fa Ciutadans, que fa ús d’un “concepte excloent com el de feminisme liberal, quan sabem que el feminisme és integrador i transversal”.
Anarcoefemèrides del 6 de març
Esdeveniments
Una colla de sabaters
- Vaga de sabaters a Palma: El 6 de març de 1912 el sindicat de sabaters «La Igualdad» realitza una important vaga a Palma (Mallorca, Illes Balears). Els sabaters demanen a la patronal «ses bestretes», és a dir, el pagament del material emprat en la confecció de les sabates (fil, punta, cera, etc.), fins llavors a càrrec dels treballadors, i l'establiment d'uns preus mínims per parell i classe de sabates amb l'objectiu d'aconseguir una anivellació a Palma. La comissió que havia de negociar amb la patronal estava formada pels socialistes Llorenç Bisbal i Julià Ferretjans, per l'anarcosindicalista Cosme Salvà, i pels independents Josep Ferrà i Antoni Negre. Com a complement de la vaga es realitza un míting davant de més de 600 sabaters. Aquesta situació d'estira i arronsa entre la patronal i el treballadors durarà fins a l'estiu.
***
Publicitat de la festa pro Escola Moderna apareguda en el setmanari anarquista milanès Coerenza del 25 de febrer de 1915
- Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer»: El 6 de març de 1915 se celebra al teatre Arte Moderna, a la Via Campo Lodigiano de Milà (Llombardia, Itàlia), una festa familiar en suport de l'«Escola Moderna F. Ferrer» de la capital llombarda. Hi va haver actuacions, jocs, premis, balls i altres entreteniments. Per a finançar l'Escola Moderna milanesa s'editaren 200.000 segells que es venien al preu de 10 cèntims. El Comitè pro «Escola Moderna F. Ferrer» havia estat creat el novembre de 1912 al voltant del pedagog anarquista Luigi Molinari, de la seva Universitat Popular i de la seva revista L'Università Popolare. Amb l'excusa de la Gran Guerra, aquesta escola va ser clausurada poc després per un decret del 21 d'agost de 1915.
Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer» (6 de març de 1915)
***
Forces
de la Guàrdia Civil pels carrers de Còrdova
durant la vaga general de 1919
- Vaga general a Còrdova: El 6 de març de 1919 esclata la vaga general a Còrdova (Andalusia, Espanya), promoguda tant pels anarquistes com pels socialistes, per protestar contra la crisi de feina (paletes, jornalers, etc.) a causa de la inflació sorgida arran de la Gran Guerra. Fou tan intensa que l'Exèrcit ocupà militarment la ciutat i es perllongà tot el mes, sobretot des del sector anarcosindicalista. Des de Còrdova s'escampà el moviment als pobles: Almodóvar, Fernán-Núñez, La Carlota, Castro del Río, Baena, Espejo, etc. Quan gairebé s'havia assossegat al camp, la revolta s'estengué a la serra. A Velalcázar a la vaga li seguí un motí, i l'alcalde imposà a les botigues la baixa de preus. A finals d'abril l'ona de vagues afectava més de trenta pobles de la regió. Una explosió de vagues generals o parcials, d'atemptats, d'operacions de sabotatge i de campanyes de boicots s'escampà a tota Andalusia i a Extremadura durant aquell 1919. Assolirà la seva màxima intensitat entre maig i juny amb la proclamació de l'Estat de guerra a la província de Còrdova i es desencadenarà una forta repressió governamental.
***
Propaganda
de la gira escocesa de Goldman apareguda en el periòdic
londinenc Spain
and the World del 4 de març de 1938
-
Gira escocesa de
Goldman: Entre el 6 i el 13 de març de 1938 la
propagandista anarquista Emma
Goldman realitza una gira informativa sobre la Revolució
espanyola a Escòcia.
Organitzada pel grup de Glasgow de l'Anarchist Communist Federation
(ACF,
Federació Anarquista Comunista), la gira consistí
en quatre conferències: tres
amb el títol The Betrayal of the
Spanish
People (La traïció al poble espanyol),
que se celebraren el 6 de març al
St. Andrew's Hall de Glasgow, el 7 de març al Oldfellows
Hall d'Edinburgh i el
13 de març al Hamilton Co-op Hall de Glasgow; i una amb el
títol The Constructive
Achievements of CNT-FAI
(Els èxits constructius de la CNT-FAI), que se
celebrà al Shettleston Public
Hall de Glasgow. L'ACF s'havia creat l'agost de 1937 amb els
anarquistes
dissidents de l'Anti Parliamentary Communist Federation (APCF,
Federació
Comunista Anti Parlamentària) i mantingué una
estreta col·laboració amb el
periòdic londinenc Spain and the
World
i l'Anarcho-Syndicalist Union (ASU, Unió
Anarcosindicalista), que s'havia
fundat l'abril de 1937. La gira escocesa d'Emma Goldman es va realitzar
quan
les relacions entre l'ACF i els marxistes de l'APCF i de l'United
Socialist
Movement (USM, Moviment Socialista Unit) eren menys cordials arran dels
fets de«Maig de 1937» a Barcelona i a la resta de
Catalunya.
***
Desfilada feixista pels carrers d'Almeria
- Afusellament dels germans Águila Aguilera: El 6 de març de 1941 són afusellats a Almeria (Andalusia, Espanya) per la dictadura franquista els germans Francisco, Juan i Rafael delÁguila Aguilera. Francisco del Águila Aguilera va néixer a Almeria el 1916 i era paleta. En 1935, juntament amb Abel Paz, Cueto i altres, militarà en les Joventuts Llibertàries, a les quals va representar en el Comitè de Guerra d'Almeria a finals de setembre de 1936 i en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria, i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè Permanent del Front Popular d'Almeria a finals de 1936. Juan del Águila Aguilera va néixer a Almeria en 1913, xofer de professió, també militarà en les Joventuts Llibertàries; després de la derrota feixista de 1936 representarà la FAI en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria i en el Comitè del Front Popular fins al 1937; va presidir el Comitè de Presos i el seu òrgan substitut, la Delegació de Presos, dissolta el gener de 1937, i també va ser inspector de la Comissaria de Vigilància, encarregant-se de l'ordre públic i de la gestió de les presons. Fou autor de nombroses execucions sumàries de religiosos i de dretans. De Rafael delÁguila Aguilera res no sabem.
Naixements
Portada en solidaritat amb César Prenant del periòdic marsellès La Calotte del 6 d'abril de 1902
-
César Prenant: El
6 de març de 1845 neix a Dontilly (Illa de
França, França) l'anarquista César
Victor Prenant. Era fill d'una família pagesa. Entre 1870 i
1871 lluità en la
guerra francoprussiana i fou ferit i fet presoner. El març
de 1871, quan
esclatà la Comuna de París, es trobava en la
capital francesa i participà en
els fets revolucionaris. Després de la caiguda de la Comuna,
va ser jutjat pel
XV Consell de Guerra i el 9 de gener de 1872 va ser condemnat a la
deportació
simple i enviat a l'Île des Pins (Nova Caledònia).
Durant la seva deportació va
ser castigat per mesures disciplinàries a 19 meses i sis
dies a pa i aigua,
entre el 5 de febrer de 1875 i l'11 de setembre de 1876. Amnistiat
juntament
amb 187 deportats, arribà al port de Brest (Bretanya) el 4
d'abril de 1880. A
París s'arrenglerà en les files blanquistes i
esdevingué anarquista,
declarant-se «exdeportat i col·lectivista
revolucionari». Molt impressionat pel
que passava a Nova Caledònia i per les
injustícies que va patir, volgué atreure
l'atenció del govern i un dia, amb una carta a la
mà, abordà Charles de
Freycinet, ministre d'Obres Públiques, que inaugurava un
port a Occitània;
acusat d'haver intentat assassinar-lo, va ser jutjat i condemnat a
presó i a l'estada
prohibida en determinades ciutats, entre elles París.
Restà 20 mesos a la presó
de Sainte-Anne d'Avinyó (Provença,
Occitània) i va ser alliberat gràcies a la
campanya de suport que es realitzà. Un cop lliure es
dedicà a enviar cartes al
president de la República i als seus ministres per denunciar
les injustícies
que havia patit durant la seva deportació. En 1882
aferrà al carrer Saint-Maur
de París un cartell, signat amb el seu nom i llinatge, on
amenaçava de mort Jules
Grévy, president de la República francesa, i als
seus ministres; dies després,
el 4 de març de 1882, va ser detingut al seu domicili del
carrer de Saint-Maur.
Jutjat el 25 de març de 1882 pel IX Tribunal Correccional
del Sena, que el
considerà «dèbil
psíquicament i anèmic, però
responsable dels seus actes», va
ser condemnat a un any de presó, a 100 francs de multa i a
vigilància policíaca
especial durant cinc anys. El 5 de juny de 1883 va ser alliberat, no
sense
abans apallissar-lo de valent, i fins el setembre de 1885
treballà de manobre a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
Posteriorment treballà en diferents poblacions
de la zona (Nimes, Aigüesmortes, Tolosa de Llenguadoc, etc.) i
patí diferents detencions.
En 1888, amb Constant Martin, també exblanquista, i altres
companys, formà part
del comitè de redacció del periòdic
parisenc Ça Ira
(1888-1889), però aquesta publicació
hagué de cessar víctima
de la repressió judicial. El 25 d'octubre de 1888 va ser
detingut a la Cambra
de Diputats francesa després de llançar des de
les tribunes un gran full tot
cridat «Justícia!». En 1891 era
secretari de redacció de Le
Père Peinard i, segons la policia, havia estat
condemnat en 12
ocasions per «ultratges als agents o als
magistrats». El 29 de juny de 1891 va
ser detingut a París, ciutat en la qual tenia prohibida la
residència; jutjat
el 3 d'agost de 1891, va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional a
sis
mesos de presó per infracció de la
prohibició de residència i reclòs a la
presó
parisenca de Mazas. El 22 de desembre de 1895 entrà a
treballar com a
oficinista en el periòdic Renaissance
i, després de dos mesos sense cobrar, denuncià en
els jutjats aquesta publicació.
El 28 de març de 1896 es presentà al domicili de
Charles de Freycinet,
aleshores senador, per lliurar-li una carta i davant la seva negativa a
ser
rebut, entrà en còlera i finalment va ser
novament detingut. En el judici
contra el periòdic Renaissance
no
només no li van donar la raó, sinó que
el van condemnar a pagar les despeses i
indignat replicà els magistrats i per aquest motiu va ser
detingut el 29 de
juliol de 1896. Declarat malalt mental, restà
reclòs en aplicació d'una llei de
1838 («Règim dels alienats»), que
permetia perllongar preventivament els
empresonaments dels declarats folls. Va estar tancat a l'hospici
parisenc de Bicêtre,
després a Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) i finalment a Sainte-Anne,
i no va ser posat en llibertat fins el 12 de juliol de 1902, arran
d'una
important companya de suport portada a terme per Charles Malato des de
les
pàgines del diari L'Aurore,
a la qual
se sumà la Lliga dels Drets de l'Home i del
Ciutadà i diverses lògies
maçòniques, i després que un equip de
metges (Jouffroy, Brouardel i Raymond) el
declaressin «sa d'esperit». En sortir, algunes
organitzacions demanaren la
necessitat que fos indemnitzat pel seu injustificat empresonament. El 9
d'agost
de 1902 participà en la gran vetllada artística i
literària a benefici de la
gira de conferències d'Émile Girault, on
també van participà Laurent Tailhade,
el cantautor Montéhus, el grup teatral «Antoine et
Galilée» i diversos poetes
montmartrians, i que es va celebrar a la Sala Alhambra de
París. El 5 d'octubre
de 1902 va fer la conferència Ce
que sont
les asiles d'aliénés a la Universitat
Popular «Germinal» de Nanterre (Illa
de França, França) i el 9 d'abril de 1903 la
titulada Les cages de fer en France au XXe
siècle a la Sala Vermillet de
l'XI Districte de París. A començament de 1911,
atacat de paràlisi, César
Prenant va ser admès a l'Hospital Tenon de París
i declarat incurable, va ser
traslladat a Ivry (Illa de França, França), on
morí el maig de 1911.
***
Eugène Humbert
fotografiat per Sabourin (París, abril de 1921)
- Eugène Humbert: El 6 de març de 1870 neix a Metz (Lorena, França) el militant llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean-Baptiste Humbert. Descobreix de ben jove l'anarquisme i milita en el grup Liberté; des d'aleshores la policia el fitxarà com a«anarquista perillós». En 1896 s'instal·la a París i participa en la Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31 d'agost d'aquell anys, i va esdevenir l'administrador del seu òrgan d'expressió, la revista neomaltusiana Régéneration (1904-1908). Entre 1897 i 1898, amb Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista literària, artística i científica Le Libre, que també va informar sobre l'afer Dreyfus. En 1908 coneixerà Jeanne Rigaudin, amb qui es casarà en 1924 i que col·laborarà en les seves publicacions. Perseverant en el vessant neomaltusià editarà a partir de l'abril de 1908 el periòdic Génération consciente --amb Sébastien Faure, Victor Méric, Fernand Kolney i Gabriel Giroud-- i més tard, en 1931, La Grande réforme. Quan esclata la Primera Guerra Mundial es refugia a Barcelona (Catalunya), on participa activament en la lluita contra la guerra, i serà un dels organitzadors del«Congrés Internacional contra la guerra» de Ferrol (Galícia) entre el 30 d'abril i el 2 de maig de 1915. En 1919 va tornar a França clandestinament. Detingut, és jutjat el 4 de maig de 1921 i condemnat l'endemà a cinc anys de presó per insubmissió. El 5 de novembre de 1921 és de bell nou condemnat, juntament amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó suplementària i a 3.000 francs de multa cadascun per propaganda neomaltusiana i«provocació d'avortament». Eugène serà finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuarà la seva tasca, alhora que comença a treballar en el servei de publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le Merle Blanc. En 1928 va dirigir la«Llibreria del progrés i dels llibres per tothom» de Montmartre i en 1929 va fundar la«Lliga mundial per la reforma sexual». Va col·laborar en l'únic número del periòdic L'Amnistie (París, 14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per demanar un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, que castigava els militants neomaltusians condemnant-los per avortaments provocats. En aquesta època va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va ser membre de l'oficina de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que publicava el periòdic La Clameur. Declarada la guerra de 1939, deixa París i amb Jeanne marxen a Lisieux amb sa filla. Aleshoresés condemnat l'11 de març de 1943 pel Tribunal Correccional de Vervins a 18 mesos de presó per distribuir un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda antinatalista. Purga la pena a Amiens, però, malalt, és traslladat a un hospital civil. El 25 de juny de 1944, un dia abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un bombardeig aliat a l'hospital d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu arxiu documental es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
María Collazo parlant als congregats en l'enterrament de Miguel Pepe, mort durant la Vaga dels conventillos (26 d'octubre de 1907)
- Maria Collazo: El 6 de març de 1884 neix a Montevideo (Uruguai) la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut en una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el «Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista«Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdicLa Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els«anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern. María Collazo va morir el 22 de març de 1942 a Montevideo (Uruguai).
***
Necrològica
de Ramon Huguet Cañelles apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 24 d'octubre de 1989
-
Ramon Huguet
Cañelles: El 6 de març de 1897 neix
a Sant Martí de Maldà (Sant Martí de
Riucorb, Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Huguet
Cañelles. Pagès
de professió, de ben jovenet es traslladà al Prat
de Llobregat (Baix Llobregat,
Catalunya) on milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, amb Demetrio Beriain Azketa,
organitzà des
del Comitè Antifeixista la defensa contra l'aixecament al
Prat de Llobregat. Va
ser nomenat tinent d'alcalde de l'ajuntament d'aquesta localitat i fou
un dels
responsables de la col·lectivitat agrícola local.
Sa companya, Josefina, dirigí
en els anys bèl·lics l'Escola Racionalista del
Prat de Llobregat. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i
milità en la Federació Local de
Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT. Ramon Huguet
Cañelles va morir el 3
d'agost de 1989 a Bellegarde (Sent Naufari, Guiena,
Occitània).
***
- Henri Jeanson: El 6 de març de 1900 neix a París (França) el periodista, guionista de cinema, pacifista i propagandista llibertari Henri Jeanson. Fill d'un professor, en 1917, després de diverses petites feines, entra a fer feina en el periòdic La Bataille, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Caracteritzat per ser una ploma terrible, treballarà en diversos periòdics, com ara Journal du peuple, Hommes du Jour, Le Canard Enchaîné, etc. Apassionat pel teatre, va escriure nombroses obres, però com a guionista per al cinema és com va trobar notorietat amb films com Pépé le Moko i Carnet de bal en 1937, L'entrée des artistes i Hôtel du Nord en 1938, etc. Antimilitarista, els seus articles publicats en el periòdic Solidarité International Antifasciste i la seva signatura en l'opuscle de Louis Lecoin, Paix immédiate, faran que sigui arrestat el 6 de novembre de 1939 a Meaux, encara que havia respost l'ordre de mobilització. El 20 de desembre de 1939 és condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó per«provocació als militars a la desobediència». Però gràcies al suport de diverses personalitats del cinema i de la literatura, és alliberat després de cinc mesos. Durant l'ocupació intentarà treure el periòdic independent Aujourd'hui, però a principis de 1941 es detingut i empresonat pels alemanys. Un pic fora de la presó, restarà en la clandestinitat fins a l'Alliberament. Aleshores reprendrà el seu ofici de periodista (en Crapouillot, en Le Canard Enchainé, en Combat, en L'Aurore) i de guionista pel cinema (Boule de suif, 1945). Henri Jeanson va morir el 6 de novembre de 1970 aÉquemauville (Baixa Normandia, França).
***
Onofrio
Lodovici
- Onofrio Lodovici: El 6 de març –algunes fonts citen el 6 de juliol– de 1904 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Onofrio Lodovici, conegut com Ange i Angelo. Sos pares es deien Ciro Lodovici i Teresa Colonnelli. Mecànic de professió, fou membre del Circolo Giovanile Nazionalista (CGN, Cercle Juvenil Nacionalista) de Carrara. Participà en la«Marxa sobre Roma» i, després de la fusió entre els nacionalistes i els feixistes, s'afilià al Partit Nacional Feixista (PNF). El 15 de novembre de 1922 emigrà sense documentació a França per qüestions laborals i s'establí a Marsella (Provença, Occitània) amb un cosí de son pare. A França treballà de manobre. En 1924 retornà a Itàlia per a fer el servei militar i l'any següent passà novament a Marsella. En 1925 romangué una temporada a Bèlgica. Aconseguí l'estatus de refugiat polític. El juny de 1934 es casa a Toló (Provença, Occitània) amb Lina Del Papa, germana del destacat anarquista Romualdo Del Papa, amb qui tingué un fill, i s'acostà a les idees llibertàries. Els serveis d'intel·ligència italians informaren que freqüentà Adolbo Barattoni, Italo Faridoni i altres subversius perillosos i va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres, en el butlletí de busca i cerca amb l'ordre de detenció i, fins i tot, en la llista de «subversius terroristes». També formà part del cercle al voltant del grup «Giustizia e Libertà». El 25 de juliol de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en el Grup Internacional de la «Columna Durruti». L'11 de setembre de 1936 va ser ferit al pit i a la cara a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) i va perdre un ull. Un cop guarit, va ser trasllat a la 144 Brigada Mixta com a capità instructor. En 1937 prengué la nacionalitat espanyola i en 1939 passà a França. Segons altres fonts, en 1937 passà a França i a Toló aconseguí una modesta pensió per la greu invalidesa que havia adquirit al front d'Aragó i milità activament en el grup«Giuventù Libertaria» (Joventut Llibertària) d'aquesta ciutat, essent fitxat el 14 de juny de 1937 per la Prefectura de Policia de Massa (Toscana, Itàlia). Sembla que en aquesta època va treballar de comptable a «Coopérateus du Midi» a Le Sanha (Provença, Occitània). Manifestà la seva indignació pel tractament que les autoritats franceses havien reservat als exiliats de la guerra d'Espanya i per aquest fet va ser detingut l'11 de febrer de 1939 i condemnat el 27 de febrer a sis mesos de presó per«infracció del decret d'expulsió», però com a refugiat polític es pogué beneficiar d'una pròrroga. Després d'un temps al Fort Sainte-Catherine de Toló, el 28 de maig de 1940 va ser internat al camp de vigilància especial de Vernet (primer a la «Secció C. Veterans d'Espanya» i després a la«Secció dels Vells del Sector B, barraca 4»). El desembre de 1940 va demanar asil polític a Mèxic. A finals de 1941 encara hi estava tancat al camp de concentració de Vernet, juntament amb altres «milicians rojos», com ara Antonio Conte, Francesco Foti, Lino Marega, etc. El 25 d'abril de 1942 signà el seu rebuig de ser repatriat a Itàlia. El maig d'aquell any va ser portat a Tolosa (Llenguadoc, Itàlia), on un metge especialista li va implantar un ull de vidre. El 2 de juliol de 1942, durant una feina voluntària, aconseguí evadir-se del camp de concentració de Vernet i el 7 de juliol es va presentar al pas fronterer de Ponte San Luigi de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on va ser detingut. Interrogat a Massa (Toscana, Itàlia), el 18 de juliol de 1942 confessà només haver conegut a Espanya antifeixistes francesos i espanyols i d'haver trobat al camp de Vernet només son cunyat Romualdo Del Papa, l'anarquista Antonio Scroglieri i el comunista Giuseppe Iacopini. També declarà que mai no havia tingut idees subversives i que només circumstàncies especials l'havien portat a lluitar en la guerra d'Espanya i sempre sense convicció i sense entusiasme. El 22 d'agost de 1942 se li va assignar confinament i va ser deportat per un període de tres anys a la colònia penitenciària de l'illa de Ventotene. Caigut el feixisme, va ser enviat com molts d'altres anarquistes (Marcello Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.) al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on pogué fugir el 6 de setembre de 1943. Retornà a Carrara i prengué part, sota el nom de guerra Ange i Angelo, en la lluita antifeixista d'alliberament, on arribà al grau de capità. Formà part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) i l'abril de 1945 va ser nomenat, amb els anarquistes Romualdo Del Papa i Ismaele Macchiarini, membre de la Junta Provisional de Govern, òrgan de gestió municipal format per organitzacions antifeixistes i sindicals. Durant la postguerra reprengué les seves activitats anarquistes, participant en la reorganització del moviment llibertari. Onofrio Lodovici va morir el 27 d'octubre de 1987 a Carrara (Toscana, Itàlia).
***
Necrològica
de Ramón Royo apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 21 de gener de 1986
-
Ramón Royo: El 6
de març de 1907 neix a Oliete (Terol, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista
Ramón Royo. Començà a militar en
l'adolescència en el moviment llibertari i
durant la guerra contra el feixisme ocupà càrrecs
de responsabilitat en les
milícies confederals. L'estiu de 1937, quan la
reacció estalinista
contrarevolucionària, va ser detingut per les tropes
comunistes. En 1938 la
Federació Regional de la Indústria del Paper i de
les Arts Gràfiques de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) li va publicar a
València (València,
País Valencia) el llibre ¡Donostia!
Estampas de la sublevación militar en los cuarteles del
barrio de Loyola (San
Sebastián). Drama histórico en un
prólogo y siete estampas, dividido en dos
jornadas. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i va ser
internat en diversos camps de concentració i
passà per les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Retornà clandestinament a la
Península per participar
en la lluita antifranquista, però va ser detingut, jutjat i
condemnat a una
llarga pena de presó de la qual purgà set anys a
la Presó Model i al penal de
Burgos (Castella, Espanya). Un cop lliure retornà
clandestinament a França, on
continuà militant en la CNT. Després de patir una
embòlia cerebral que el deixà
molt disminuït, Ramón Royo va morir el 24 d'octubre
de 1985 a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) i va ser incinerat a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
***
Madeleine Lamberet i son company Georges Balkanski fotografiats per George Makari (Eus, 1980)
- Madeleine Lamberet: El 6 de març de 1908 neix a París (França) la pintora, dissenyadora i gravadora anarquista Madeleine Lamberet. Filla d'una família de lliurepensadors, era germana de la historiadora llibertària Renée Lamberet i segona esposa del militant anarquista búlgar Georges Balkanski. De nina es va apassionar pel dibuix i per la pintura i va entrar a estudiar a l'Escola d'Arts Decoratives de París, especialitzant-se en gravat. Aprengué als tallers de grans artistes, com ara Signac, Vuillard i Maurice Denis. En 1929 va exposar els seus quadres al Saló de Tardor, al costat de Picasso, Bonnard i altres destacats artistes. En aquests anys descobrí els Pirineus i des d'Andorra es dedicava a fer excursions retratant els paisatges i els habitants. En 1934 compartí el Premi Blumenthal. El novembre de 1936 assistirà amb el seu marit, delegat de la Federació Anarquista Comunista Búlgara, a un congrés de la CNT-FAI en plena Revolució espanyola, on realitzarà nombrosos retrats de militants llibertaris. En aquestaèpoca col·laborà en Le Libertaire i participà activament en les activitats de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el seu òrgan d'expressió SIA. A partir de 1937 començà a treballar com a professora de dibuix a les escoles elementals parisenques, lloc de feina que ocupà fins a la seva jubilació en 1969. Arran de la Retirada de febrer de 1939 ajudà amb sa germana Renée els refugiats internats als camps de concentració, especialment al de Perthus i de Bram. Durant l'ocupació, els seus coneixements del gravat resultaren eficaços per a la resistència i formà part del taller de falsificació de documents muntat per Laureano Cerrada. En 1947 viatjà a Bulgària per servir d'enllaç entre els companys búlgars exiliats i els de l'interior, especialment amb l'historiador anarquista Georgi Grigorov. En 1948 Grigorov fugí de Bulgària i aconseguí arribar a finals de 1949 a França, on esdevingué company de Madeleine i milità en el moviment anarquista francès sota el nom de Georges Balkanski. En aquesta època participà activament en les activitats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la Unió dels Anarquistes Búlgars en l'Exili (UABE) i en el moviment llibertari espanyol. En els anys setanta els seus quadres decoraren la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del carrer Vignoles de París i durant la llarga vaga de la neteja del metro parisenc, portada pel Sindicat de Neteja de la CNT Francesa, donà nombroses obres solidàriament. A la mort de sa germana Renée en 1980 s'ocupà de traslladar els seus importants arxius a l'Institut d'Història Social (IHS) de París. Entre el 19 de juny i el 26 de juliol de 1998 l'associació«Amis de Madeleine Lamberet», amb el suport de la CNT Francesa, va realitzar una exposició de les seves obres dibuixades durant la Revolució espanyola a l'«Espai Louise Michel» de París i va editar-ne, amb el suport de CNT-AIT, el catàleg, on podem veure retrats de Carricondo, Peiret, Juan Albós, Ramon Liarte, Bernat Pou, Segundo Martínez, García Oliver, Martínez Alconchel, Pedro Cortez, Daniel Cuevas, Mariano Vázquez, Ignacio de la Fuente, Virgilio Garrido, Aurora, Augusto Galera, Renée Lamberet, Ramon Porte, Gironella, Francisco Giner, Quantin de los Baños, Marín, Pedro Herrera, Grigorio Oliva, Pedro Biendicho, Tuneu, etc. Madeleine Lamberet va morir el 9 de maig de 1999 a París (França) i fou incinerada cinc dies després.
***
Francisco Hiraldo Aguilar
- Francisco Hiraldo Aguilar: El 6 de març de 1911 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Hiraldo Aguilar, també conegut sota el pseudònimFrancisco Díaz Villaescusa. Son pare i son germà José també van ser llibertaris. Des de jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Jerez i a Arcos de la Frontera. Va ser un dels fundadors i animadors del Sindicat Camperol de Jédula i destacà en les assemblees i com a orador. Quan l'aixecament feixista de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Arcos. Com a milicià va combatre a Ubrique i s'allistà a les milícies de Pedro López Calle, lluitant a Grazalema i a la serralada de Ronda. Fou nomenat secretari de la col·lectivitat agrícola de Rincón de la Victoria fins a la caiguda de Màlaga. Més tard, després d'un temps per Almeria, s'enrolà a València en la 81 Brigada Confederal, amb la qual fou nomenat tinent després de la batalla de Terol, integrant-se en el seu grup anomenat «Los Incontrolables», amb Eliseu Pons Torres, Vicente Balaguer i els germans Zenón i José Granell, i formà part de les Joventuts Llibertàries i del Sindicat de Camperols de Segorbe. Amb el triomf feixista fou detingut i fou tancat al camp de concentració de Màlaga. Després passà a les presons de Màlaga, de Ronda --on fou condemnat a mort, pena que després fou commutada per 30 anys de tancament--, novament de Màlaga i del Puerto de Santa María. Un cop alliberat, s'integrà en la CNT clandestina i en la guerrilla de Bernabé López Calle. Quan la lluità s'apagava passà a Bilbao i a Madrid i, finalment, passà a França. Al país gal continuà la militància en la CNT d'Oullins, al costat de son germà José, destacant en les activitats culturals i encarregant-se del servei de llibreria. En 2000 vivia a les Illes Balears. Trobem col·laboracions seves en Espoir.
***
- Ateo Garemi: El 6 de març de 1921 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el militant comunista i després anarquista i resistent antifeixista Ateo Tommaso Garemi. De jove emigrà amb sa família a França on va treballar com a llenyataire. Quan tenia 17 anys s'allistà com a voluntari en les Brigades Internacionals en la Guerra Civil espanyola. En 1940 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i, després de l'ocupació alemanya de França, s'uní al maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) --Ilio Barontini, Giovanni Pesce, Italo Nicoletto, Francesco Leone, etc.--, essent un dels combatents més audaços de la regió de Marsella. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, el Partit Comunista Italià (PCI) el cridà perquè formés part de la resistència al seu país. El 22 de setembre d'aquell any entrà a Itàlia i començà a militar en un grup anarcocomunista (Dario Cagno, Primo Guasco, Giuseppe Bravin, Francesco Valentino, Dante di Nanni, etc.) enquadrat en els Grups d'Acció Patriòtica (GAP), primer escamot de la resistència encarregat de realitzar accions a la zona de Torí, com ara el llançament de pamflets antifeixistes i antinazis al cinema Apollo, després de la interrupció de l'espectacle. El matí del 25 d'octubre de 1943, amb l'anarquista Dario Cagno, la influència del qual decantà Garemi pel pensament llibertari, executà a trets de pistola en una emboscada el dirigent de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN) --cos paramilitar de l'Itàlia feixista--, Domenico Giardina, cap d'Aprenents i d'Enrolament de la República Social Italiana (RSI), confonent-lo, provablement, amb el tristament cèlebre Piero Brandimarte, cap dels esquadrons d'acció feixistes autors de les matances perpetrades a Torí entre el 17 i el 19 de desembre de 1922. Poc després, arran de la delació d'un soldat feixista infiltrat, el grup va ser desmantellat. Detingut per la policia feixista el 27 d'octubre de 1943, fou torturat amb Dario Cagno, processat i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Torí per complicitat en l'assassinat de Giardina. Ateo Garemi va ser afusellat el 21 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia). Dos dies després Dario Cagno corregué la mateixa sort. Poc després de la mort de Garemi, per honorar la seva memòria, la 45 Brigada Garibaldi, que actuava al Vèneto, esdevingué la XXX Brigada d'Assalt Garibaldina «Ateo Garemi», més tard rebatejada com «Gruppo Divisioni Garemi». Després de la II Guerra Mundial fou col·locada una placa a la caserna de Monte Grappa en record dels resistents afusellats. A Arles (Vallespir, Catalunya Nord) existeix un carrer dedicat a la seva memòria.
***
Manuel
Teresa Asla
- Manuel Teresa
Asla: El 6 de març de 1941 neix a
Baiona
(Lapurdi, País
Basc)
l'anarcosindicalista Manuel Felipe
Teresa Asla. Sos pares es deien Antonio Teresa i Leonides Asla. En 1976
s'instal·là a Madrid i participà en la
reorganització de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Fou un dels fundadors del Sindicat de
Telefònica de la CNT
de Madrid i participà activament en els seus
comitès. Amb l'escissió cenetista
passà a militar en el Sindicat de Transports i
Telecomunicacions de la
Confederació General del Treball (CGT) madrilenya, on
ocupà càrrecs de
responsabilitat en la Confederació Territorial de
Madrid-Castella-La
Mancha-Extremadura i del Sindicat Federal de Telefònica, i
en 1997 fou
secretari general de la CGT de Madrid. També fou membre de
la Fundació Salvador
Seguí (FSS). Un cop jubilat de la seva professió
d'empleat de Telefònica,
estudià art i arqueologia. A començaments de
2013, a causa del tabaquisme, se
li va diagnosticar un càncer de pulmó,
però es negà al tractament
quimioteràpic.
Manuel Teresa Asla va morir el 15 de juny de 2012 al seu domicili de
Madrid
(Espanya) i va ser incinerat. Deixà companya (Montse) i cinc
fills.
Defuncions
Felipe
Arrieta Ochoa
- Felipe Arrieta Ochoa: El 6 de març de 1937 és assassinat a Gazólaz (Cendea de Cizur, Navarra) l'anarcosindicalista Felipe Arrieta Ochoa. Havia nascut el 20 de setembre de 1912 a Allo (Estella, Navarra). Sos pares es deien Ventura Arrieta i Petra Ochoa. Llaurador de professió, durant els anys trenta era membre de l'Ateneu Llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Allo, on aquest sindicat era majoritari. Quan el cop militar feixista de 1936 va ser capturat pels franquistes i empresonat el 25 de juliol de 1936 a la presó de Pamplona (Navarra). Felipe Arrieta Ochoa va ser assassinat, juntament amb Martín Goñi Íbero, el 6 de març de 1937 a Gazólaz (Cendea de Cizur, Navarra). El 21 de març de 2014 va rebre a Pamplona (Navarra), juntament amb altres 29 assassinats del franquisme, un Certificat de Reparació Moral del Parlament de Navarra.
---
Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -
Por José Mª Gago González (historiador)
Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían bajo cuerda libros prohibidos.
Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.
Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.
En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.
Libros, puestos al alcance de los clientes por los nuevos libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.
Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo sufrir sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: Logos recibía toneladas de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros revolucionarios, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto[1].
Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva[2].
Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de combate como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la mercancía en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas [3].
No solo se podían encontrar libros subversivos de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán , no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica , y era distribuidor oficial de Alianza Editorial[4].
Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.
Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue LUll de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.
López Crespí, uno de los responsables del experimento, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de LUll de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta LUll de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería[6].
Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de LUll de Vidre y de Logos[7].
El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de LUll de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes mucho libros prohibidos. Allí hablabas y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó[8].
Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de LUll de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos alucinantes de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos [9].
La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.
Ciertamente el local de LUll de Vidre estaba montado con un criterio realmente moderno. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.
La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de LUll de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer , luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: L Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más[10].
Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde LUll de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.
Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante erspecialmente las que publicaban en catalán[11].
López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972 ) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en LUll de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.
De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de LUll de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París[12].
Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. LUll de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y leídos con la utópica finalidad de construir un en palabras del propio López Crespí- moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes[13].
Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o LIslam a les Balears, que sin duda servirían a la causa.
Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por Pepín Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros ); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.
[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.
[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.
[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.
[4] Ídem.
[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/
[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.
[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.
[8] Ídem.
[9] Ídem.
[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.
[11] Ídem.
[12] LUll de Vidre. Miquel López Crespí.
[13] Ídem.
Dilluns 11 de març de 2019 celebrarem una reunió de la Junta de l'APIMA de l'IES Mossèn Alcover a les 20:15 hores a la sala d'exàmens nord amb el següent ordre del dia:
1.- Lectura i aprovació de l'acta anterior.
2.- Estat de comptes
3.- Activitats i xerrades per a pares i alumnes: organització de la primera xerrada.
4.- Torn obert de paraula
quetgles | 23 Febrer, 2013 19:38
Eugenio Trías, contra crònica.
A la mort de N'Eugenio Trías, 10.02.2013, els mitjans espanyols i els catalans li han dedicat uns panegírics, on, majorment, el professor era considerat com un dels més grans filòsofs espanyols, sinó el més gran, i també com un gran renovador de la filosofia espanyola; i qualcuns mitjans l'han presentat com a filòsof català, tot i que el professor no va publicar mai res en català i tenia dificultat per parlar en català.
Aquest article fa de contra crònica de les suposades virtuts filosòfiques del finat; és una contra crònica oposada a l'onada de panegírics enaltidors. He d'aclarir de bon començament que no és el cas que jo tingués un particular interès per les teories d'aquest filòsof. El tenia classificat com a autor reaccionari i ultraespanyolista. Era un personatge que no m'interessava.
La meva pretensió va més enllà de ser una pura crítica de la filosofia de N'Eugenio Trías. No és la mort del professor la que motiva el meu escrit, sinó la batalla ideològica desfermada al voltant de l'òbit. Allò que vull fer és un exercici d'aclariment intel·lectual, com una mena de lliçó de filosofia, de manera que es faci palesa la guerra ideològica actual a l'Estat espanyol (Una guerra permanent entre les elits dominants i les diverses avantguardes de les classes socials espoliades; i també una guerra entre les milícies intel·lectuals d'Espanya i les de Catalunya).
Una mena de lliçó de filosofia, aclariment: Els ciutadans, majorment, prenen posicions ideològiques sobre les qüestions polítiques i socials; és a dir, els ciutadans es senten en capacitat intel·lectual per valorar les declaracions dels personatges públics respecte a multitud de temes socials. Però no succeeix el mateix en relació a les declaracions que fan referència expressa a la filosofia, majorment.
Tesi: La dificultat i els dubtes per prendre una determinada posició en relació a qüestions de filosofia també afecta a la major part dels intel·lectuals, a tots aquells que no disposen d'una formació sòlida en filosofia.
Mentre els ciutadans tenen feta una valoració de la ideologia del general Franco, no succeeix així respecte a la filosofia de N'Ortega y Gasset, posem per cas. Els periodistes, més o menys, tenen una valoració feta sobre qualcunes idees més divulgades del pensador madrileny, però hem de suposar que tindrien dificultat si haguessin de parlar sobre les coincidències entre la filosofia de N'Ortega i la d'En Heidegger, per exemple.
En aquest article ensenyo un mètode que facilita al gran públic – i encara més, als periodistes – l'accés a una comprensió i a una valoració justa del pensament dels filòsofs. Un mètode que ha de servir, en aquesta ocasió per fer palesa la ideologia de N'Eugenio Trías.
En Sebastià Alzamora, al diari Ara, feia el panegíric del catedràtic finat, i declarava que quan era universitari admirava l'esperit innovador i independent de la filosofia d'En Trías ( ell i també altres universitaris catalans, diu). Consideraven que En Trías era com una onada d'aire fresc que trencava l'ambient acadèmic ensopit de les facultats de filosofia de Barcelona. N'Alzamora, així mateix, aclareix que sabien que el catedràtic simpatitzava amb el Partit Popular, però no en treien conseqüències.
Com la de N'Alzamora, està molt generalitzada la idea de separar les teories ''filosòfiques'' d'un filòsof de les seves opinions ''vulgars'' i del seu comportament a la societat. Tots aquells intel·lectuals catalans que feien el panegíric d'En Tries mantenien la trampa ideològica: la separació entre idees ''filosòfiques'' (que són les importants) i ''opinions personals'' (les quals, si contenen disbarats, es poden perdonar), referides al filòsof. Els qui feien el panegíric devien considerar que no era oportú parlar de l'anticatalanisme del filòsof.
El resultat d'aquesta pràctica ha consistit en una exaltació de N'Eugenio Trías com si fos valorat com un dels filòsofs més gran d'Europa. I no és el cas que en un altre moment es sentissin les veus crítiques.
El mètode per a una anàlisi correcta d'un discurs ideològic.
Tesi: El punt de partida d'un filòsof sempre és una passió. La persona humana, a l'adolescència, desplega la seva ideologia a partir dels seus sentiments més profunds. L'adolescent estima unes coses i n'odia unes altres. El desplegament teòric per a justificar la bonesa dels seus sentiments és allò que em diem ideologia. És sempre a partir de la pròpia ideologia que el futur filòsof elaborarà el seu pensament distintiu.
En contraposició a la situació ideològica conflictiva dels filòsofs (i dels considerats intel·lectuals), els treballs dels matemàtics i dels científics naturals no resten afectats per la ideologia dels seus autors. La ideologia d'un físic o d'un geòmetra no afecta per res la seva obra científica.
N'Eugenio Trías va desplegar un tipus de filosofia extraordinàriament pretensiosa, a la manera dels ''philosophes'' francesos de la segona meitat del segle XX.
Aquests ''philosophes'' (En Sartre fou el primer) van fer seva la dialèctica mistificadora d'En Martin Heidegger (Alhora aquest filòsof ofereix arguments per atorgar validesa al nihilisme d'En Nietzsche). La mistificació consisteix, en primer lloc, en atorgar validesa científica a les pròpies introspeccions i a les anàlisis dels propis sentiments, de la manera com ho fa el mestre, En Heidegger. I, segonament, pretenen trobar la ''veritat'' per mitjà de l'anàlisi del llenguatge, com si les paraules, en si mateixes, continguessin la veritat.
En Trías, seguint a Heidegger, obté nous ''materials de veritat'' tot repassant constantment els grans mestres de la filosofia idealista, En Plató i En Nietzsche; En Plató, principalment (Per veure amb més detall aquest mètode espuri, podeu baixar la web Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).
El mètode.
Sense haver d'estudiar les teories filosòfiques ''més profundes'' d'En Trías, podem valorar amb justícia el seu perfil intel·lectual i la significació de la seva obra en relació a la guerra ideològica actual (A Catalunya i a Espanya, particularment, és clar).
Tesi: Tota persona desplega un comportament sustentant-se en la ideologia pròpia.
Tesi: Els filòsofs, o els intel·lectuals en un sentit més ampli, es poden definir dient que són aquells individus que s'ocupen públicament de qüestions ideològiques. A partir de la seva pròpia ideologia, elaboren idees i fan teories o bé a favor de la ideologia dominant o bé en contra.
Per posar un exemple aclaridor: En Plató era de família aristocràtica i combregava amb la ideologia típica de la seva classe social. En Plató vivia (i patia) a l'època de les revolucions democràtiques de les ciutats gregues, revolucions que eren abominables per a l'aristocràcia (o sigui, la classe dels grans propietaris de terra). Integrat a la seva classe, En Plató va desplegar la seva activitat com a filòsof en combat permanent contra la democràcia i contra els il·lustrats. I, per altre costat, va elaborar tot de teories per a justificar el domini de l'aristocràcia.
Tesi: Les idees expressades vulgarment per un filòsof ens faciliten la comprensió del seu projecte intel·lectual.
Tesi: Els silencis que pugui fer un autor sobre els esdeveniments que l'envolten també deixen veure clarament la seva ideologia.
N'Eugenio Trías procedia d'una família catalana d'arrels ultraconservadores. El seu avi era un distingit carlí, i el seu pare, En Carlos Trías Bertran, fou un capitost falangista que prengué part amb armes en la revolta militar del 18 de juliol, a Barcelona estant. Fracassat el cop d'Estat a Barcelona, hagué de fugir d'amagat, i es va incorporar a les tropes del general Franco. Després de la guerra, ocupà diversos càrrecs polítics, i, fins a la seva mort, al 1969, continuà essent un personatge important del Règim (A Madrid li van dedicar el nom d'una plaça en homenatge).
N'Eugenio va conformar la seva ideologia dins un ambient familiar de culte al valors franquistes; un ambient on el pare figurava com un heroi i com a salvador de la pàtria . En aquest ambient, la mare feia de santa Mònica, de manera que la religió era el puntal ideològic familiar. Aquella família semblava el paradigma del nacional-catolicisme espanyol.
A destacar: Els valors religiosos han sigut determinants en la ideologia de N'Eugenio Trías, al llarg de tota la seva vida.
A destacar: Per influència materna, el futur filòsof esdevingué numerari de l'Opus Dei durant uns quants anys, fet que marcà la seva vida, segons confessa (referent a aquesta qüestió podeu veure la web Experiencia de Eugenio Trías en el Opus Dei). Podeu veure que la major part de panegírics no en diuen res d'aquesta estada a l'Opus. Tampoc en diu res la Wikipedia (Quina gràcia, el nom de ''Eugenio Trías'' no té entrada a la GEC).
N'Eugenio Trías i els seus germans (En Carlos, fou senador del PP) van mantenir el culte al seu pare i als valors feixistes, com ho mostra el fet que van interposar a l'any 1994 una demanda judicial contra TV3 per un programa sobre del procés sumaríssim de Manuel Carrasco i Formiguera (líder d'Unió Democràtica de Catalunya), ''Sumaríssim 477'', programa on es revelava que En Carlos Trías Bertran era un dels vuit testimonis catalans (i no n'hi havia d'altres, de testimonis) que abonaven que Carrasco era culpable de col·laborar amb els enemics de la pàtria (referint-se a la pàtria espanyola), crim que era castigat en la pena de mort. Finalment, el Tribunal Supremo, al 2004, va donar la raó a TV3.
Tesi: N'Eugenio Trias va anar elaborant un perfil de pensador progressista; però era una màscara. Es presentava com a ''il·lustrat'' i com a innovador. Però en realitat mantenia operativa la ideologia feixista originària.
En Trías, quan fa de filòsof, es declara ''l'il·lustrat exorcista''. ''L'il·lustrat'', en quant es declara a favor de la ciència; i ''exorcista'', en quant que vol conjurar els dimonis ocults dins la societat moderna i anar més enllà dels límits de la ciència. De la seva filosofia, ell en diu ''la filosofia dels límits''.
Però, en realitat, En Trías combat contra la Il·lustració; diu que els il·lustrats van cometre el greu error als menystenir la religió, al no copsar la importància dels mites i del sagrat en la formació de les cultures. L'aportació filosòfica ''triaista'' rauria en ''avançar intel·lectualmet'' a partir de la mística, dels mites i d'allò que és sagrat.
El filòsof barceloní coincideix amb el Papa, En Benet XVI, al afirmar que una ciència sense Déu és cega. Declara expressament que considera En Joseph Ratzinger com a l'home més intel·ligent del món.
Aclariment: Sembla que En Trías es va a apuntar a la darrera moda filosòfica, la representada pel pensament d'En Rorty i d'En Vattimo, pensament que cultiva una espessa boira on es conjuguen a un mateix pla la ciència, la filosofia, la religió i l'art (vegeu el post Rorty, Vattimo).
Es pot constatar que els caus més reaccionaris són entusiastes d'En Trías. I, alhora, es pot veure que les declaracions d'En Trías figuren al costat (i un nivell intel·lectual semblant) dels personatges més sinistres i més anticatalans. Sovint el seu nom figura als llistats reaccionaris al costat de noms com Fraga Iribarne, José María Aznar, Vidal-Quadras, Mayor Oreja, Pío Moa, Jiménez Losantos, César Vidal, Iván Tubau, Agapito Maestre, Félix de Azúa i molts altres. A la recollida de materials feixistes (catalonofobia), figuren qualques perles del ''filòsof espanyol nascut a Catalunya'', una de les quals exposo aquí, i fa: 1996
Algún día despertará Cataluña de su «sueño dogmático»: que ha hecho posible durante casi dos décadas que gobernara el país, en asuntos de lengua, cultura, humanidades e historia, una especie de República Islámica de ayatolás, o de talibanes , que han hecho de la lengua catalana el tarro de todas las esencias sagradas patrias. Es este integrísimo lingüístico, claramente reaccionario y resentido, pura inversión de lo que pretendió el franquismo, lo que esta impresentable ley de usos lingüísticos entroniza. Sólo que los integristas de lengua y cultura (de los que el conseller Pujals es, tan sólo, su triste y chapucero transmisor) no contaban con una nueva voz dentro de la lucha contra ese nacionalismo reaccionario e impositivo. Hasta ahora se frotaban las manos advirtiendo que la oposición les venía siempre de la derecha, o de colectivos claramente situados fuera del espectro del consenso nacional-lingüístico. Pero con el Foro Babel se ha producido un salto cualitativo en la lucha en favor de los inalienables derechos de los ciudadanos de Cataluña.
Eugenio Trias. Filósofo español nacido en Catalunya
En Martin Heidegger (que fou membre del partit nazi fins a 1945) mai va expressar la condemna dels crims del règim nazi. Amb una certa semblança, el filòsof espanyol nascut a Catalunya tampoc condemna els crims dels règim franquista. Pitjor encara: segons declara, si pogués, ell hi participaria a la repetició dels crims franquistes.