[01/03] «L'Agitateur» - Tremiti -«Le Naturien» - Ocupació de
fàbriques - «Lucifer» - Salvochea -
Ponchia - Bagaglino - Witkop - Samblancat - Catalán - Wolf -
Brualla - Vignoli - Ruíz de Pinedo - Berneri - Vilarte -
Salucci - Rivera - Gunscher - Biófilo Panclasta - Palagos -
Ballobar - Donnay - Solomon - Aubron - CoutantAnarcoefemèrides
de l'1 de març
Esdeveniments
Capçalera
de L'Agitateur
- SurtL'Agitateur: L'1 de
març de 1892
surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer
número del
setmanari L'Agitateur,
subtitulat «Òrgan anarquista» a partir
del número 4. El periòdic va tenir
diversos responsables (Louis Morel, Victor Louis, Louis Breysse),
però el més
important va ser Sébastien Faure, qui
finançarà la publicació
gràcies als
beneficis trets de les seves conferències antireligioses
--el seu principal
antagonista va ser mossèn Bourrier, que serà
durament criticat en el periòdic.
Alguns dels articles es publicaran en italià. Els articles
contràriament a l'ús
de l'època aniran signats i entre els
col·laboradors podem destacar Albert Abeille, Achard, P.
Amilcare, A. Antignac, L. Benard, Charles Cival, Sébastien
Faure, P.
Kropotkin, Victor Louis,
Charles Malato, Charles Maury, S. Merlino, Alphonse Montant, Paul
Paillette, Marius Raphael,Élisée Reclus, Daniel Roche, Adrien i Marie
Salel, Jean Tourn,
André Veidaux, entre d'altres. Després
dels atemptats de Ravachol el periòdic serà
víctima de la repressió policíaca i
obligat a cessar la publicació el maig de 1892
--l'últim número serà el 12 del
15 al 22 de maig. Va reaparèixer el 14 de gener de 1893 i es
van publicar sis
números --l'últim el 18 de febrer de 1893--,
però en diferents llocs de
publicació (Marsella, Avinyó, Toló,
Dijon i també a la ciutat suïssa de La
Chaux-de-Fonds). Els responsables en van ser A. Senes, Maurice Manuel,
E.
Lavisse i Louis Aiguier. Contràriament al precedent, els
articles no anaven
signats, llevat dels poemes i cançons (Théodore
Jean, E. Pottier i André
Veidaux), però els redactors del primer número
van ser Joseph Barnouin, Baudy, J.
Dumas, Ernest Lavisse i Maurice Manuel (Perrier). La
incessant
persecució judicial (multes, citacions,
requisitòries, judicis) va obligar el
periòdic a suspendre la publicació.
***
Colonia
penal de Tremiti
- Enfrontaments
a Tremiti: L'1 de
març de 1896, a l'illa de San Nicola, a
l'arxipèlag de Tremiti
(Itàlia), on són aïllats els confinats
polítics, durant uns enfrontaments entre
militants anarquistes i la policia sorgits arran de les protestes
contra les
infrahumanes condicions de vida del penal, mor el militant llibertari
Argante
Salucci --nascut en 1868 a Santa Croce sull'Arno (Toscana,
Itàlia)-- i 10 dels
seus companys i 12 guàrdies carceraris són ferits
greument. En 1996 Bartoloni
Valerio publicarà I fatti delle Tremiti. Una
rivolta di coatti anarchici
nell'Italia umbertiana, on explica aquests fets. Durant el
feixisme, un
grup dels «Arditi del Popolo» del barri
romà de Testaccio portarà el seu nom.
***
Capçalera
del primer número de Le Naturien
- SurtLe Naturien: L'1 de
març de 1898
surt a París (França) el primer número
del periòdic mensual Le Naturien.
Revendiquant l'indépendance absolue par le retourà la nature (et non à l'état
primitif). L'administrador en va ser Honoré Bigot
i el gerent Gustave
Mayence, i els principals col·laboradors Émile
Gravelle i Henri Zisly, a més de
J. Barian, Beaulieu, Honoré Bigot, H. de la Blanchere,
Fouques, Alfred Marne,
J. Moris, Spirus-Gay, entre d'altres. El periòdic tenia
distribució a Bordeux,
Dijon, La Havre, Llemotges, Marsella, Montpeller, Roubaix,
Saint-Nazaire, Toló
i Tours. Només en sortiren quatre números,
l'últim de l'1 de juny, ja que es va
fusionar amb La Nouvelle Humanité.
***
Fàbrica
ocupada a Torí (1920)
-
Ocupació de fàbriques: L'1 de
març de
1920 a Milà (Llombardia, Itàlia), durant la vaga
general
convocada arran dels esdeveniments
del dia anterior que van dur com a conseqüència la
mort de dos obrers a mans
dels carrabiners, Errico Malatesta formularà la idea
d'ocupar les fàbriques, ja
que la vaga general és considerada ineficaç en
aquells moments pel pensador
anarquista. Armando Borghi i els sindicalistes revolucionaris de la
Unió
Sindical Italiana (USI) esdevindran immediatament partidaris d'aquest
mètode
d'acció directa. En un article aparegut en Umanità
Nova el 17 de març
d'aquell any, Malatesta concretarà la seva idea, remarcant
que les vagues de
protesta havien esdevingut amb el temps armes esmussades, que no
motivaven
ningú, ni obrers, ni patrons; calia fer una passa endavant i
aquesta passava
per l'ocupació de fàbriques, «una
gimnàstica de preparació per a
l'expropiació
general i definitiva». La proposta serà unèxit i a Itàlia, durant agost i
setembre de 1920, centenars de fàbriques seran ocupades i
autogestionades per
uns 500.000 treballadors.
***
Capçalera
de Lucifer
-
Surt Lucifer:
L'1 de març de 1929 surt a Bordeus (Aquitània,
Occitània) el primer número del
periòdic mensual Lucifer.Organe de
Pensée Libre et de Culture Individuelle.
Fou promogut per l'anarquista Aristide Lapeyre, qui redactà
la major part dels
articles i els quals signà sota el pseudònim de Lucifer.
També hi van
col·laborar Pierre Allie, Émile Armand, L.
Barbedette, Boussinot, Sébastien
Faue, R. Garnier, Jeanne Humbert, Paul Lapeyre, H. Mariave, Joseph
Remaut,
Henri Zisly, etc. Serge Grassiot realitzà alguns dibuixos.
Publicà 11 números
fins al setembre de 1930, després dos números
més (juny i agost de 1931) i una
nova sèrie de 13 números entre l'1 de gener de
1934 i l'1 de gener de 1935. El
número 4, de juny de 1929, es publicà en paper
vermell amb un cartell titulat«Déu no existeix!» i el
número 11, de setembre de 1930, es redactà
enterament en
castellà amb articles d'Apolo, Tirto i Diego Abad de
Santillán. Fou continuat
el febrer de 1935 per La Révolte. Organe
anarchiste du Sud-Ouest.
Naixements
Fermín Salvochea,
pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric
Municipal de Cadis)
-
Fermín Salvochea y Álvarez:L'1 de
març de 1842 neix a Cadis (Andalusia, Espanya)
Fermín
Salvochea y Álvarez, una de les figures més
importants de l'anarquisme hispà
del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva ciutat natal i
president
del seu cantó. Va néixer al primer pis del
número 32 de la plaça de las Viudas
(avui carrer Fernando García de Arboleya), en una
família de la burgesia
liberal gaditana d'origen navarrès; el seu avi patern
s'havia establert a Cadis
procedent de Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins
de la comarca
(Jerez, Sanlúcar de Barrameda, Puerto de Santa
María) i la seva mare, Maria del
Pilar Álvarez, era cosina del polític i
economista Juan Álvarez Mendizábal. Quan
tenia 15 anys, son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les
tradicions de la
burgesia mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit
perquè
es familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui
idiomes; hi roman cinc
anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va
dedicar a estudiar més
els problemes socials de l'època --entrà en
contacte amb cercles radicals,
progressistes i humanistes-- que els pròpiament mercantils,
sense deixar
l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow --a qui va
conèixer personalment-- i de Charles Fourier. Retorna a
Cadis en 1864 i ambànsies de reformar la societat, ben influït per les
doctrines del «socialisme
utòpic» i de l'ateisme. És conegut per
tothom per la seva tolerància i generositat.
En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un
projecte
d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates
gaditanes de San
Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa
en la Revolució de
1968 («La Gloriosa»), com a home de
confiança dels conjurats i enllaç del
general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè
Democràtic
l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de
1868, nomenat segon
comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la
Llibertat» amb el qual
defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i
fou tancat a la
fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a
Corts
Constituents, sense que el Govern provisional reconegués
aquesta elecció, i el
febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva
campanya
andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment
d'octubre de 1869.
Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez,
José Paúl y Angulo i Rafael
Guillén Martínez, escamots armats contra el
govern a la Serra de Cadis, prenent
Alcalà de los Gazules, però són
derrotades per les tropes governamentals i
l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París --on el 12 de
gener de 1870
encapçala una manifestació antibonapartista arran
de l'enterrament del
periodista Victor Noir-- i Londres. En 1871, gràcies a
l'amnistia promulgada
per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquestaèpoca quan s'introdueix en
la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els
bakuninistes
Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a
les idees
republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el
23 de març de 1873
fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del
revolucionari Cantó de
Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu
comitè
administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía
quan la desfeta de
l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments
de 1874 per un Consell de
Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos
anys empresonat al
Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876,
però novament fou traslladat a
La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre
conèixer a fons el
pensament anarquista i comprendre la insuficiència del
republicanisme federal,
alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans.
Renuncia a l'indult
que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no
abraçava tothom. En
1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí
arriba a Gibraltar;
després d'una temporada a Lisboa i Orà,
s'establirà a Tànger. Va retornar a la
Península, després de l'amnistia que
seguí a la mort d'Alfons XII, i es va
lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees
anarcocomunistes. El
febrer de 1886 fundà el periòdic El
Socialismo, on reivindica la vaga
general com a eina de lluita, i que serà força
perseguit per les autoritats,
fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la
presó. En 1891 participà
en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting,
amb Ricardo Mella i Juan José
García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van
convocar, per primera vegada a
l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí,
va preconitzar
l'abstenció, ja que pensava que només la
revolució social podia salvar el
proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José
Ponce i Juan José
García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la
col·locació de bombes a Cadis i
empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí
l'aixecament de
Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el
12 de
febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou
tancat a la presó
de Valladolid sota règim d'incomunicació, per
negar-se a escoltar missa, i les
condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se
tallant-se les venes;
després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou
traslladat a la
presó de Burgos, on la seva situació
millorà. En 1899 fou excarcerat juntament
amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000
gaditans el va rebre
clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es
va establir a
Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els
ingressos d'una
representació de vins i escrivint per a diversos
periòdics (El
Liberal,El
Heraldo, El País). Durant aquests
anys madrilenys freqüentarà el Centre
Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de
Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca
i Tierra y Libertad
--apreciava força Soledad Gustavo. En 1900
participà activament en
l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en
l'estrena d'Electra
de Pérez Galdos i en la preparació del
Congrés d'aquell any. Des de Madrid
participà en l'organització de la vaga general de
Barcelona de 1902. En 195 a
La Línea es reuní amb Vallina per preparar un
atemptat contra el rei com a
esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys
traduirà i editarà
fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger
acusat de delictes
d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va
escriure en nombrosos
periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción
Libertaria,La Alarma, La Anarquía,Bandera Social, Boletín de la
FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga
General, La
Idea Libre, El Heraldo, El Látigo,El
País, El Porvenir del Obrero,El Productor, El Progreso, El
Pueblo, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, El
Trabajo, La Voz del Obrero del Mar,
etc. És autor de La
contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos
de la Escuela Moderna (1905, en
col·laboració) i de diverses traduccions (Milton,
Louise Michel, Kropotkin,
Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt
amic de Blasco
Ibáñez, Nicolás Estévanez,
de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín
Salvochea va morir el 27 de setembre de 1907 a Cadis (Andalusia,
Espanya) d'una
lesió de columna produïda quan va caure de la taula
on dormia --oficialment«meningomielitis aguda»-- i amb situació
econòmica desesperada. El seu
enterrament va ser una gran manifestació de dol popular amb
més de 50.000
persones. Durant el seu enterrament, va començar a ploure a
bots i barrals quan
la comitiva passava per l'ajuntament;
l'alcalde va ordenar que el
fèretre
entrés a la casa consistorial tot dient: «Aquestaés casa seva. Que no en surti
fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una dita popular
que diu: «Plou més
que el dia que enterrarenBigote.»,
nom afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La seva
figura fou novel·la per
Blasco Ibáñez en La bodega i
per Valle-Inclán en Baza de espadas,
i és el protagonista de molts tanguillos
populars gaditans.
Fermín
Salvochea y Álvarez (1842-1907)
***
Foto policíaca
d'Albino Ponchia (2 de juliol de 1894)
- Albino Ponchia:
L'1 de març de 1862 neix a
Montanaro (Piemont, Itàlia) el fuster anarquista Carlo
Albino Ponchia, també
conegut per la seva transcripció al francès com Charles-Albino Ponchia. Sos pares es
deien Pietro Ponchia i Mariana
Vacca. Emigrà a França. El 29 de març
de 1892 se li va decretar l'expulsió del
país i el 2 d'abril va ser traslladat a la frontera belga.
En 1894 el seu nom
figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
Albino
Ponchia (1862-?)
***
Notícia
de la deportació d'Alfredo Bagaglino apareguda en el diari
de Sycamore The
True Republican del 30 de març de 1921
- Alfredo Bagaglino:
L'1 de març de 1868 neix
a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista
Alfredo Bagaglino. Emigrà als
Estats Units –en 1910 ja hi era– i
s'instal·là al comtat de LaSalle County
(Illinois, EUA), on visqué amb sa companya, Domenica
Cariglio, i sos fills.
Partidari del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista, estava
subscrit
al periòdic Cronaca Sovversiva.
Després
de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de
carbó d'Spring
Valley (Illinois, EUA), el març de 1921 va ser deportat pel
govern nord-americà,
juntament amb Virgilio Foli, Cacsare Saccoro i J. Lorenzin, a
Itàlia per mor del
seu anarquisme. En 1926 va ser detingut, amb Giuseppe Russo i Vittorio
Messerotti, pel règim feixista italià; jutjat, va
ser condemnat a la deportació
en colònia penitenciària, on romandrà
alguns anys. En 1928 estava confinat a
l'illa siciliana d'Ustica. Alfredo Bagaglino va morir el 13 de maig de
1936 a
Torí (Piemont, Itàlia).
***
Milly
Witkop fotografiada per Senya Fléchine
- Milly Witkop: L'1 de març de1877
neix a Slotopol (Ucraïna) la militant
anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski,
més coneguda com a Milly Witkop. Nascudadins la comunitat jueva
de la
localitat, era la major d'una família de quatre germanes
--la més petita, Rose,
també militarà en el moviment anarquista. Fugint
dels pogroms russos,
va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment
llibertari
jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en
jiddisch Arbayter
Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari
Rudolf Rocker qui
esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar
a Nova York en
busca de feina, però no van ser admesos al país
ja que no van voler casar-se
legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb
el qual
havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò
mediàtic («la parella de
l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop
i Rocker van
coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de
març de 1900 van començar a
publicar Zsherminal, també en jiddisch i
centrat en temes culturals. En
1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que
esdevindrà amb el temps un
artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra
d'ençà que va
esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com
Kropotkin, que van fer
costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions
causades per
la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre
de 1914,
Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit,
van ser internats
en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va
continuar les seves activitats
antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes
en 1916 i va ser
condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar
a Holanda a
reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va
instal·lar-se a Berlín, on van participar en la
creació de l'anarcosindicalista
Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels
Treballadors
d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes
anarquistes,
la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de
1921 les militants dels
sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un
congrés
nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la
Syndikalistische
Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que
tindrà molta empenta durant
els anys 20 i que realitzarà accions«escandaloses» com la «vaga de
ventres» o
demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921
l'SFB publicarà Frauenbund,
com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUDDer Syndikalist, i
Witkop en serà una de les principals redactores. Poc
després publicarà Was
will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text
programàtic d'SFB.
En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família
Rocker a exiliar-se
als Estats Units --a través de Suïssa,
França i Regne Unit--, on continuaran la
lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya
llibertària
durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la
comunitat anarquista de
Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va
esclatar la
Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i
Diego Abad
de Santillán, van fer costat els aliats, perquè
segons ells el nazisme no podia
ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la
guerra, Witkop va mostrar
certa simpatia pel moviment sionista, però molt
escèptica pel que feia a la
creació d'un «Estat nacional jueu»,
secundant la idea llançada per Martin Buber
i Achad Haam de «nacionalitat binacional
araboisraeliana». Milly Witkop va
morir el 23 de novembre de 1955 a Peekskill (New
York, EUA) a conseqüència de problemes respiratoris.
Milly Witkop (1877-1955)
***
Àngel
Samblancat Salanova
-Àngel Samblancat
Salanova: L'1 de març de 1885 neix a Graus
(Ribagorça, Aragó, Espanya)
l'escriptor, periodista, maçó, polític
republicà federal i advocat
anarcosindicalista Àngel Samblancat Salanova. Fill d'una
família nombrosa
benestant d'ideologia carlista que regentava una fonda a Graus,
estudià per
imposició paterna per a capellà al seminari«Corazón de María» de
Barbastre i al
col·legi-seminari de Cervera, d'on aconseguí bons
coneixements de llegües
mortes; però abandonà aquests estudis i
marxà amb son germà José que vivia a
Barcelona per a dedicar-se al comerç. A la capital catalana
estudià el
batxillerat en el temps rècord de dos anys --no es
matriculà en les
assignatures de religió-- i la carrera de Dret, que no
acabà fins a 1930,
alhora que començà a col·laborar en
periòdics aragonesos (Ribagorzana) i
extremistes catalans (El Motín, El
Intransigente, etc.). En 1913
amb l'anarquista Ramón Acín publicà a
Barcelona el periòdic setmanal La Ira,
i després de tres mesos a París,
publicà a partir del 28 de novembre d'aquest
mateix any amb Fernando Pintado el diari d'«extrema
esquerra» i anticlerical Los
Miserables. Eco de los que sufren hambre y sed de justicia,
que el portà a
la presó. En sortir-ne seguí
col·laborant en la premsa radical (La Voz,La
Lucha, La Libertad, Los Aliados,El Insurgente, El
Progueso, etc.), aconseguint popularitat entre l'esquerra. En
aquests anys
començà la seva carrera política: el 8
de març de 1914 es presentà com a
candidat per Renovació Republicana a les eleccions
legislatives, l'any següent
signà el manifest del Bloc Republicà Autonomista
i el 9 d'abril de 1916 fou
candidat per Reivindicació Republicana Autonomista
també a les legislatives.
Entre juny i setembre de 1916 publicà articles anticlericals
per al setmanari Rebeldía.
Durant la Gran Guerra es mostrà partidari dels aliats i en
aquells anys milità
en la maçoneria, enquadrat en la lògia«Constància 348» de Saragossa sota el
nom simbòlic de Lucifer --entre 1918 i
1919 fou membre de la lògia«Justícia» de Barcelona--, i
freqüentà el cercle d'intel·lectuals
llibertaris«Talión» (Ramón
Acín, Felipe Alaiz, Joaquín Maurín,
etc.), que editava un
setmanari del mateix nom. En 1917 conegué
l'anarcosindicalista Salvador Seguí i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En aquesta època era
corresponsal de La Campana de Gràcia,
setmanari satíric el qual dirigirà
més tard. En 1918 prologà el llibre de Joan
Salvat-Papasseit Humo de fàbrica
i començà les seves col·laboracions en
el periòdic republicà El Diluvio,
a més de patir diversos empresonaments. Desterrat durant
cinc anys a Madrid,
col·laborà entre 1918 i 1918 en El
Parlamentario d'Eduardo Barrobero. A
la capital de l'Estat conegué Basilio Álvarez,
Eugenio Noel i Alfonso Vidal y
Planas, col·laborà en la premsa madrilenya (La
Voz, España Nueva,Heraldo de Madrid, La Libertad,
etc.) i va escriure la seva
primera novel·la, Cuerda de deportados.
Decidí fugir de Madrid i
s'instal·là clandestinament a Barcelona. En 1922
se casà amb Carmen Pérez
Martínez, amb qui tindrà dues filles, i aquest
mateix any, un cop acabat el
desterrament, s'establí a Sant Andreu. Durant la dictadura
de Primo de Rivera
publicà diverses novel·les i relats breus de
denúncia sociopolítica. En 1926
dirigí La Novela Nueva. En aquestaèpoca dirigí L'Esquella de la
Torratxa i estrenà obres de teatre en
català. Després marxà a
París i no
tornà a Catalunya fins que la dictadura entrà en
crisi. En 1930 signà el«Manifest d'Intel·ligència
Republicana» i fou membre del Comitè Pro
Llibertat.
Amb l'establiment de la II República espanyola, el juny del
1931 fou elegit
diputat a Corts, amb Ramón Franco Bahamonde, dins la
candidatura de l'Esquerra
Republicana i de la Unió Socialista de Catalunya,
però poc després passà a
formar part de l'Extrema Esquerra Federal. Durant aquests anys
defensà com a
advocat els obrers. Quan esclatà la Revolució de
1936, organitzà amb Eduardo
Barriobero la justícia revolucionària,
participant en l'ocupació del Palau de
Justícia de Barcelona, formant part del Comitè
Superior de Justícia de
Catalunya, presidint l'Oficina Jurídica, essent adjunt del
Tribunal Popular de
Barcelona, presidint el Tribunal Popular Especial i formant part de la
magistratura del Tribunal de Cassació de Catalunya. En
aquesta època col·laborà
en la revista les Joventuts Llibertàries Ruta
i en Mi Revista.
Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i patí
els camps de concentració
francesos. El març de 1942 aconseguí embarcar amb
el «Nyassa» cap a Veracruz
(Mèxic). Al país asteca
col·laborà en els periòdics España
Libre i El
Nacional, del qual fou corrector. Fundà
l'«Académica Clásica», on
ensenyà
llatí i grec. En aquests primers anys mexicans
passà penúries diverses,
treballant de negre i escrivint i traduint
--coneixia nombroses llengües
(català, castellà, francès,
portuguès, alemany, italià, anglès,
etc.)--
nombrosos autors (Vyasa, Llucià, Virgili, Juvenal, Marcial,
Gide, Kakuzo,
Souza, Deventer, Heine, Maquiavel, Rebell, Radiguet, Colette,
Chevalier,
Quatreller, Heller, Bordeaux, Beirao, etc.), sobretot per a les
editorials
Costa-Amic i Pax. En 1949 es creà una comissió a
França per publicar les seves
obres completes. Durant sa vida va col·laborar, mostrant
sempre un
anticlericalisme furibund, en nombroses publicacions, com ara Boletín
Confederal, Boletín Informativo,La Campana de Gràcia, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, El
Comunista, La
Democracia, El Diluvio, El
Enemigo del Pueblo, España Nueva,Heraldo de España, Inquietudes,La Lucha, Lucha Social,El Mercantil Valenciano, Mi Revista,El Motín, El
Nacional, Nueva Senda, El
Parlamentario, La Protesta, Rebeldía,Ruta, El Sembrador, El
Sol, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera,La Tierra,Tierra y Libertad, La Traca, Umbral,
etc. És autor de
centenar d'obres, entre les quals destaquen fullets editats per
sindicats
cenetistes, com és ara Bocanadas de fuego
(1920) o La violencia.
Renovación proletaria (1923), novel·les
(Jesús atado a la columna,
1925; La ascensión de María Magdalena,
1927; Barro en las alas,
1927), testimonis polítics (El aire podrido. El
ambiente social de España
durante la Dictadura, 1930; El odio a Lerroux, el
mejor amigo de la
República, 1935) i llibres de memòries (Hubo
una Francia, 1945; Caravana
nazarena. El sudor de sangre del antifascismo español,
1944). Àngel
Samblancat Salanova va morir el 24 de febrer de 1963 a la Ciutat de
Mèxic
(Mèxic).
***
Necrològica
d'Ángel Catalán Herrera apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 13 de gener de 1972
-Ángel Catalán Herrera: L'1 de
març de 1896
neix a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Ángel Catalán
Herrera. Obrer fariner, milità en el Sindicat de
l'Alimentació de Barcelona
(Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
juntament amb Josep Alcodori
Villalba (Cap Gros), Gil,
Generós Grau,
Meler i Lázaro Peralta, i en diferents ocasions fou
secretari de la Secció de
Fariners de Barcelona, destacant en les activitats dels obrers fariners
del
barri barceloní del Clot. Durant la dictadura de Primo de
Rivera participà en
totes les lluites, vagues i agitacions socials que es desencadenaren en
aquells
anys i va ser empresonat nombroses vegades. Quan la
insurrecció del 8 de gener
de 1933 va ser detingut amb José Vidal Coma (Vidalet)
al passeig Colom de Barcelona. En aquesta època regentava,
amb sa companya Encarnació Casanovas Prades, el Bar
Zaragoza, al número 280 del
carrer de la Independència, que serví de refugi a
nombrosos companys. Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936, participà en els
combats als carrers de
Barcelona i després entrà a formar part de les
Patrulles de Control. Durant la
guerra presidí el Sindicat de l'Alimentació de
Barcelona de la CNT. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França. Durant
l'Ocupació, el 6 de juny de
1943, participà en el Ple clandestí del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) que
se celebrà a Mauriac (Alvèrnia,
Occitània). A l'exili milità en la
Federació
Local de Saint-Denis de la CNT. Ángel Catalán
Herrera va morir el 14 de
desembre de 1971 al seu domicili de Saint-Denis (Illa de
França, França) d'un
atac de cor. Sa companya Encarnació morí ha
començament de 1976 i son fill Àngel
Catalán Casanovas també fou militant
anarcosindicalista.
***
Otto
Wolf
- Otto Wolf: L'1 de
març de 1902 neix al barri
de Kleinzschocher de Leipzig (Regne de Saxònia)
l'anarcosindicalista Otto Wolf.
Quan en 1905 morí l'avi, la família es va
traslladar a la ciutat saxona de
Naumburg, on es va fer càrrec del seu restaurant
(«Zur Wolfsschlucht») i d'una
petita botiga de queviures. Quan tenia 11 anys, son pare
tingué una caiguda
mortal i sa vídua, Martha, es va fer càrrec dels
negocis, però l'assegurança no
es va fer càrrec de l'òbit i va haver de deixar
l'escola primària i posar-se a
fer feina d'obrer. En 1917 treballava en una empresa de la
construcció a la
ciutat saxona de Leuna i l'any següent entrà a
formar part de la Freie
Sozialistische Jugend (FSJ, Joventut Lliure Socialista), que s'havia
acabat de
crear el 27 d'octubre de 1918 durant la Revolució
Espartaquista. En 1921
participà activament en les accions armades dels
treballadors i les ocupacions
de fàbriques de Leuna durant l'anomenada«Märzkämpfen» (Lluita de
Març), que fou
durament reprimida. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal del Districte
de
Wittenberg per la seva participació i condemnat el 13 de
maig de 1921 a un any
de presó, que purgà fins el 13 de març
de 1922, data en la qual fou alliberat. Els
treballadors que havien participat en la revolta ho van tenir
difícil per
trobar feina i restà durant llargs períodes
inactiu. En 1927 es va casar i el
seu primer fill, Peter, nasqué un any després.
Fugint de la fam, conreà una
petita parcel·la amb fruites i hortalisses. També
formà part dels Naturfreunde
(Amics de la Natura), primer grup ecologista el qual va ser fundat en
1895 a
Viena per militants socialdemòcrates, i de la Gemeinschaft
proletarischer
Freidenker (GpF, Associació de Proletaris Lliurepensadors),
de la qual
esdevingué el seu president. Des de 1921 era en un dels
militants més destacats
de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD,
Unió de
Treballadors Lliures d'Alemanya), especialment com a membre de
l'«Arbeiterbörse» (Borsa de Treball) de
diferents ciutats (Bitterfeld,
Eilenburg, Oschatz, Döbeln, Frankenberg, Chemnitz, Aue,
Plauen, Saalfeld, Jena,
Naumburg, Merseburg i Halle). Alguns diuen que milità una
curta temporada en el
Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya),
però
sempre tingué idees anarquistes. Odiat pels
nacionalsocialistes, una nit
dispararen casa seva. Quan els nazis prengueren el poder, el seu
domicili fou
escorcollat per la policia en diferents ocasions, però mai
no trobaren res per
a incriminar-lo, i això que casa seva era centre de reunions
clandestines i
lloc de distribució de literatura prohibida.
Distribuí l'obra del seu amic
Ferdinand Götze, literatura anarquista i el
periòdic Sozialistische Revolution
(Revolució Socialista). El 2 de juny de
1937 va ser detingut per la Gestapo. Després de patir
tortures a l'Ajuntament
de Naumburg, va ser jutjat entre el 12 i el 13 de novembre d'aquell any
a
Berlín i condemnat per «alta
traïció» a tres anys i sis mesos de
reclusió que
purgà a la presó de Roter Ochse d'Halle, a
més de ser privat dels seus drets
civils durant cinc anys. A la garjola fou sancionat amb la
privació dels drets
de visita de sa companya i son fill durant tres mesos. El 6 de desembre
de 1940
fou alliberat sota vigilància constant i
aconseguí un lloc de feina en una
planta de transformació de fusta. El maig de 1940, un cop la
seva vigilància es
va relaxar, reprengué les seves relacions amb el moviment
llibertari i distribuí
informació als treballadors ucraïnesos i polonesos
que feien feina amb ell. El
15 de gener de 1943, juntament amb altres opositors al règim
nacionalsocialista, va ser reclutat en el tristament famós«Batalló 999»,
unitat militar punitiva en la qual els conscrits eren executats
sumàriament per
la menor de les infraccions. El 8 d'octubre de 1943 el vaixell de
transport on
estava destinat al mar Egeu va ser enfonsat per un submarí
aliat. El 19 de
gener de 1944 sa companya Martha rebé una carta oficial del
comandant de la
seva companyia on informava que Wolf no era entre els supervivents del
naufragi.
***
Necrològica
de Francisco Brualla Solano apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de setembre de 1988
- Francisco
Brualla Solano: L'1 de març de 1904 neix a
Fonts (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Brualla Solano, conegut com Paco Brualla –el primer
llinatge a vegades citat erròniament Bruella.
Sos
pares es deien José Brualla Benabarre i Josefa Solano Gosi.
A partir de 1925 començà a participar en les
lluites socials i en els
moviments
conspiradors contra la monarquia, la guerra del Marroc i a favor de la
República. En 1931, amb la proclamació de la II
República espanyola,
s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara que
antimilitarista,
en
1936, quan el cop militar feixista, es presentà voluntari
com a
milicià. En
1939, amb el triomf franquista, passa a França. Durant
l'Ocupació formà
part de
la Resistència enquadrat en el maquis. Després de
la II Guerra Mundial
milità
en la Federació Local de Leitora (Gascunya,
Aquitània, Occitània) de la
CNT. El 17 de maig de 1965 es naturalitzà
francès. Visqué, amb sa
companya Matilde Eras Bastida, a Marslac (Aquitània,
Occitània). Francisco Brualla Solano va morir el 26
de juny de 1988 a
Ortès (Aquitània, Occitània).
***
Eutilio
Vignoli durant la guerra d'Espanya
- Eutilio Vignoli:
L'1 de març de 1905 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Eutilio Vignoli. Sos pares es deien Enrico Vignoli i Elvira Lambertini.
Va fer
estudis elementals i quan era adolescent s'integrà en el
moviment anarquista.
Treballà com a dependent i després com a
mecànic. En 1929, fugint de la
repressió feixista, s'exilià clandestinament a
França, on continuà militant en
el moviment llibertari. El gener de 1937 marxà cap a la
guerra d'Espanya,
s'enrolà com a voluntari en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso» i lluità
al front d'Aragó. Malalt de malària, el novembre
de 1937 retornà a França. A
Niça se li decretà l'expulsió per«sojorn irregular» i el maig de 1938
embarcà
clandestinament per a Tunísia, on restà un any.
Pocs dies abans de l'esclat de
la II Guerra Mundial, retornà a França,
però va ser detingut per infracció al
decret d'expulsió, jutjat i condemnat a sis mesos de
presó. Un cop lliure, va
ser internat al camp de concentració d'Arieja, on el juliol
de 1941 va ser
extraditat cap a I'Itàlia feixista. El 10 de setembre de
1941 va ser condemnat
a cinc anys de deportació a Ventotene, sanció que
l'1 de juny de 1942 va ser
commutada per una amonestació i posat en llibertat. Eutilio
Vignoli va morir l'1
de novembre de 1993 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia).
Eutilio Vignoli
(1905-1993)
***
Ángel
Ruiz de Pinedo González
- Ángel
Ruíz de Pinedo González: L'1 de
març
de 1909 neix a Vitòria (Àlaba, País
Basc) el metge anarcosindicalista Ángel Adrián
Ruíz de Pinedo González –el seu nom
apareix citat de diverses maneres (Ángel
R. De Pinedo, Ángel
Pinedo, etc.). Fill d'un republicà radical,
estudià el
batxillerat a Àlaba i després medicina a les
universitats d'Oviedo (Astúries,
Espanya), entre 1923 i 1924; de Barcelona (Catalunya), entre 1924 i
1929; i
Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia),
entre 1929 i 1932. Durant la
seva estada a Barcelona entrà a formar part del moviment
llibertari i quan
estudiava a la Universitat de Santiago va ser nomenat president del
Sindicat de
Sanitat de Santiago de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i fou, amb José
Rodríguez Portugal, membre de la Comissió
Organitzadora que el 10 de setembre
de 1931 lliurà els estatuts del sindicat al Govern
Provincial de la Corunya.
Quan exercia de facultatiu a Pobes (Àlaba, País
Basc), visitava freqüentment
son amic Isaac Puente Amestoy, metge llibertari que vivia aleshores a
Maeztu
(Àlaba, País Basc), desplaçant-se amb
bicicleta. Fou un metge molt interessat
en la higiene i el control de la tuberculosi, malaltia social per
excel·lència.
El gener de 1933 es va veure implicat en l'obscur assumpte de les
bombes d'Igualada
(Anoia, Catalunya) i va ser empresonat governativament des del 18 de
gener. El
23 de juliol de 1933 va ser detingut amb 157 militants de la CNT, dels
quals
més de seixanta (David Alday, Albino Arpón,
Constantino García, Nicolás
González, Antonio Hernández, Faustino Herrera,
Sabino Landa, Antonio López de
Calle, Joaquín Manzano, Pedro Olazagutia, Isaac Puente,
Braulio Quintana, Félix
Ruiz, Teodosio San Miguel, Víctor Varela, Bernabé
Villambiste, etc.) acabaren a
la presó, clausurant-se la seu del sindicat. Quan el cop
militar feixista de 1936,
va ser detingut i tancat el 28 de juliol al Convent dels Carmelites
d'Àlaba.
Sembla que no va ser «passejat» perquè
era membre d'una coneguda família de
Vitòria. Cap a finals de la guerra va estar pres a Miranda
de Ebro (Burgos,
Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra, el 29 de febrer de
1940 va ser
condemnat, gràcies a influents persones que l'avalaren,
només a quatre anys de
presó i aquell mateix mes va sortir sota llibertat vigilada.
Un cop lliure continuà
militant en la clandestinitat i treballà de manera irregular
al sanatori
antituberculós de Leza (Àlaba, País
Basc), en col·laboració amb el doctor Carreras,
que el protegia. També es va amagar en una bodega d'aquesta
població. En 1944
va ser detingut a Vitòria, juntament amb el metge anarquista
Cándido López de Ullíbarri,
i va ser alliberat un any després en espera de judici. El 23
d'agost de 1945 va
novament detingut i empresonat, juntament amb una vintena de
resistents,
acusats tos d'«associació
il·lícita i propaganda
il·legal»; el 24 de novembre
d'aquell any va ser alliberat. Després de casar-se el febrer
de 1946 amb Felisa
Bartolomé Berasategui, marxà cap a
París (França), on la seva relació
professional amb l'ambaixador de Veneçuela li va facilitar
l'exili en aquest
país des del 2 de setembre de 1948. A Veneçuela
visqué a Caracas, San Carlos i,
sobretot, a Mérida, on treballà de metge en un
hospital i a la universitat.
Participà de manera destacada en la campanya andina contra
la tuberculosi. En
1953 obtingué la nacionalitat veneçolana. En 1973
retornà a la Península. Ángel
Ruíz de Pinedo González va morir el 7 de maig de
1975 a Vitòria (Àlaba, País
Basc) i fou enterrat al panteó familiar del cementiri de
Santa Isabel d'aquesta
població.
---
Continua...
---