[15/02] «Bulletin de la
Fédération Jurassienne» -«Bandera Social» - «Svobondno
Obshestbo» - «Manifest al poble
americà» - «Iniciales» -«Acción» -«Esfuerzo» - «L'Homme et la
Vie» - «Monde Nouveau» -«Zéro de conduite» - «Seme
Anarchico» - «Anarchos» -«Rivista Anarchica» - «Acracia»
- Alavoine - Orcelin - Sartori - Almela - Abate - Casanovas - Herrero -
Peincedé - García Vera - Mairone - Pujalte -
Barrabés - Grau - Portier - Bourdin - Cannone - Piquer -
Monroy - Mejías - Sánchez RodríguezAnarcoefemèrides
del 15 de febrer
Esdeveniments
Exemplar del Bulletin de
la Fédération Jurassienne anotat per James Guillaume
-
Surt el Bulletin
de
la Fédération Jurassienne: El 15 de febrer de
1872 surt a Sonvilier (Berna,
Suïssa) el primer número del Bulletin de
la Fédération Jurassienne de
l'Association Internationale des Trevailleurs. Els quatre
primers números
van ser autògrafs i la resta impresos. Aquest
butlletí bimensual --setmanari a
partir del número 13 del 6 juliol de 1873--,òrgan de la Federació del Jura, va
tenir una influència importantíssima en el
desenvolupament de les idees
antiautoritàries dins de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT),
malgrat el modest tiratge de 600 exemplars. James Guillaume en
serà el
responsable de la redacció, juntament amb
col·laboradors, que no signaven els
articles, com Adhémar Schwitzguébel, Paul Robin,
Paul Brousse, Kropotkin,
Carlos Cafiero, A. Costa, B. Hubert, G. Lefrancais, Benoît
Malon, A. Spichiger,
Charles Chopard, etc. A partir del número 10 del 15 de maig
de 1873 va
aparèixer a Le Locle (Suïssa) i després
a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) a partir
del 7 de gener de 1878, últim any d'aparició de
la publicació. En total en van
sortir 283 números. En 1972 es va publicar a Milà
(Itàlia) una edició facsímil
de 100 exemplars editada per l'Instituto Feltrinelli de Milà
i les Éditions
d'Histoire Sociale (EDHIS) de París.
***
Portada
d'un exemplar de Bandera
Social
- Surt Bandera Social: El 15 de febrer de
1885
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic Bandera Social. Semanario
anárquico-colectivista. Dirigit per
Ernesto Álvarez, van ser membres de la redacció
José Diaz i T. Aurich Murtra,
entre d'altres. Els articles es publicaren sense firma, però
hi van col·laborar
Ernesto Álvarez, Enrique Borrell, Anselmo Lorenzo, Teobaldo
Nieva, Francisco
Ruiz, Fermín Salvochea, etc. Tractà temes molt
diversos: sindicalisme, textos
teòrics, notícies internacionals,
convocatòries orgàniques, efemèrides,
biografies, ressenyes d'altres publicacions, temes
científics, etc. Es van
traduir textos de destacats anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin, Jean Meslier, etc. Va ser denunciat per les autoritats en
diferents
ocasions. El número 65 (14 de juny de 1886) portà
un suplement en una pàgina
amb un «Manifest a tots els treballadors de la
Regió Espanyola». En sortiren 96
números, l'últim el 21 de gener de 1887, i
deixà de publicar-se perquè es
refundí amb El Productor
de Barcelona
(Catalunya).
***
Capçalera
d'Svobondno Obshestbo
- Surt Svobondno Obshestbo:El 15 de febrer de 1892 surt
a Bulgària, per iniciativa de Michel Guerdjikov,
el primer número del bimensual Svobondno
Obshestbo (Societat
Lliure),
primer periòdic anarquista publicat a Bulgària.
El segon número, que sortirà
clandestinament, porta la data d'1 de maig de 1907. Després
Guerdjikov serà
detingut i el periòdic prohibit. Però
tindrà una segona època, apareixent de
bell nou l'1 de maig de 1923, com a revista mensual de la
Federació Anarquista
Comunista de Bulgària (FACB), fins gener de 1925. Encara
tindrà una terceraèpoca en 1932 abans de ser prohibit després del
cop d'Estat feixista del 19 de
maig de 1934.
***
Mother Earth,
d'Emma Goldman
-
Publicació del«Manifest al poble americà»:
Pel febrer de 1908 es publica als EUA, en Mother
Earth, d'Emma Goldman, i en la premsa socialista, el«Manifest al poble
americà», escrit pels dirigents del Partit Liberal
Mexicà (PLM) --entre ells
l'anarquista Ricardo Flores Magón--, on s'expliquen les
raons de la seva lluita
i on denuncien la repressió de la qual són
víctimes tant a Mèxic com als EUA.
***
Portada
d'Iniciales
d'abril de 1932
-
Surt Iniciales: Pel febrer de
1929 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la
revista anarquista
eclèctica, individualista i naturista Iniciales.
Va tenir diversos subtítols: «Revista ilustrada de
educación individual»,«Revista mensual ecléctica de educación
individual», «Revista mensual gráfica
de los espíritus libres», «Revista
mensual» i «Publicación quincenal
individualista». Era successora de la revista barcelonina Ética (1927-1929). Va ser
dirigida per l'anarcoindividualista José
Elizalde, traductor de Han Ryner i d'Émile Armand, i membre
del grup «Sol i
Vida» que es reunia a l'Ateneu Naturista Eclèctic
de Barcelona. Hi van
col·laborar Isaac Puente, Frederica Montseny, David
Díez, Han Ryner, María
Huot, André Lorulot, Juan del Pi, Leon Drovar, Tato Lorenzo,
Medina González,
M. Giménez Igualada, entre d'altres. Després, amb
el títol d'Ética,
va sortir a València entre 1935 i
1936, amb una redacció formada per Felipe Alaiz,
José Alberola, Progreso
Fernández, T. Ruiz i Gonçal Vidal. Entre abril de
1936 i abril de 1937 va
suspendre la publicació, i va tornar a editar-se amb el nom
d'Iniciales a Barcelona, a partir
d'abril
de 1937. L'últim número és el de maig
de 1937. Com a revista eclèctica que era,
tractava diferents temes: anarquisme doctrinal, pedagogia,
individualisme,
educació sexual, procreació conscient, naturisme
nudisme, amor lliure, excursionisme,
dansa, lluita contra els vicis, etc. En 2001 l'historiador Xavier
Díez li va
dedicar un llibre monogràfic: Utopia sexual a la
premsa anarquista de
Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937).
***
Capçalera
d'Acción
- SurtAcción: El 15 de febrer de
1930 s'edita a Barcelona (Catalunya) el primer número del
setmanari Acción,òrgan dels sindicalistes del grup Solidaridad, de
tendència revisionista i un
dels principals protagonistes del «Manifest dels
Trenta», i que volia
contrarestar la influència de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) en
l'anarcosindicalisme, el que ells anomenaven «extremisme
faista». Va aparèixer
diàriament durant dues setmanes --números del 39
al 47--, quan Solidaridad
Obrera havia estat suspesa i Acción
la va substituir, i reemprendrà
la numeració en el número 39. Després
de 47 números desapareixerà el 4 d'abril
de 1931 --en total s'editaren 56 números entre setmanals i
diaris. N'eren
redactors Alfarache, Juan López, Manuel Mascarell,Ángel
Pestaña, Francisco Arín, Antonio
Rodríguez, José Mora, Miguel González,
Juan D'Agramunt i Ovidio del Túria; amb
col·laboracions de Puente, Leafar, Orobón,
García Birlán, Roigé, Foix
(comentarista de llibres) i Cortada (administrador).
***
Capçalera
del primer número d'Esfuerzo
-
Surt Esfuerzo: Pel
febrer de 1936 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número
de la publicació
mensual anarquista Esfuerzo. Revista de
divulgación social.
El responsable de la
redacció va ser José María Ferreiro.
Volia ser un espai cultural d'informació i
de reflexió sobre la situació politicosocial
espanyola. En sortiren 12 números,
l'últim l'agost de 1937.
***
Capçalera
de L'Homme et
la Vie
-
Surt L'Homme
et la Vie:
Pel febrer de 1946 surt a París (França) el
primer número del periòdic mensual L'Homme
et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle.
Portava les cites de
Renan «Tot el mal que hi ha en la humanitat ve, des del meu
punt de vista, de
la manca de cultura.» i de Marcel Chabot «L'home
només és útil al seu temps
quan el transcendeix.». El responsable fou Manuel
Devaldès, que pretenia amb
aquesta publicació ser una tribuna de lliure
expressió oberta a tots els
corrents progressistes (anarquistes, individualistes, feministes,
sindicalistes, marxistes, maltusianes, naturistes, pacifistes,
racionalistes,
etc.), treballant alhora cap a una «síntesi de les
diverses doctrines morals i
socials». Tenia relacions amb la llibreria i el«Club de Discussions».
L'administració i la gerència fou portada per
Jean Serru. Trobem articles de
Banville d'Hostel, Camille Belliard, Pierre-Valentin Berthier, Marcell
Boll,
Jean Bossu, Marcel Chabot, Robert Collino (Ixigrec),
Hem Day, Manuel
Devaldès, Georges Girardin, Robert Graosclaude, Jeanne
Humbert, Maurice Imbard,
Gérad de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice
Laisant, Jean Marestan,
Marcel Millet, Aurèle Patorni, Georges Pioch, Jean Rostand,
Georgette Ryner,
Jean Serru, Louis Simon, Jean Souvenance, Camille Spiess, Georges
Vidal, entre
d'altres. Portava il·lustracions de Germanin Delatousche,
Maurice Godard,
Leonev, Louis Moreau, Julius Sarluis i Maurice de Vlaminck. En sortiren
quatre
números, l'últim de maig de 1946. Com a
mínim publicà tres fullets: Vers un
monde nouveau immédiat. Comment organiser una vie
indépendante sans prolétariat,
de Georges Girardin (1946); Vingt-quatre heures dans le monde
nouveau.
Comment on vit dans la Cité Intégration,
cité sans prolétariat, per
Hérault
Rossigné (1946); i Les voyages de Psychodore.
Philophe cynique, de Han
Ryner (1946).
***
Capçalera
de Monde Nouveau
-
Surt Monde
Nouveau:
Pel
febrer de 1946 surt a Marsella (Provença,
Occitània) el primer número del
periòdic Monde Nouveau. Organe Régional
du Mouvement Libertaire - Région Sud.
L'administrador va ser Joseph Gambarelli i el gerent G. Dupont. Trobem
articles
d'Abraham Abecassis, André Arru, Pierre Besnard, James
Blanchard, Boucher,
Marin Brun, Louis Dorlet (Samuel Vergine), G.
Dupont, Joseph Gambarelli,
Jean Grave, Claude Adrien Helvetius, Aristide i Paul Lapeyre, Hoche
Meurant,
Tony Peduto, J. P. Sieurac, Henri Soubsol, entre d'altres. El tiratge
era d'uns
dos mil exemplars. En van sortir sis números,
l'últim el 15 d'octubre de 1946,
que portava com a subtítol «Organe
Régional de la Fédération Anarchiste -
12è
Région». Fou substituït per La
Voix Libertaire, que només publicà un
número (14 d'octubre de 1947) a Toló
(Provença, Occitània).
***
Zéro de conduite
(1933)
- Reestrena deZéro
de conduite:
El 15 de febrer de 1946, després d'estar prohibida sense
apel·lació per la
censura per antipatriòtica des de la seva estrena en 1933,
es reestrena a
França la pel·lícula de l'anarquista
Jean Vigo (1905-1934) Zéro de conduite.
Claude Aveline va dir: «S'hagué d'esperar a
l'Alliberament perquè el film
fos alliberat», però Vigo ja portava 12 anys mort.
Rodada amb baix pressupost, Zéro
de conduiteés un mig metratge de 45 minuts que
narra la insurrecció dels
estudiants d'un internat contra els estrictes professors. Gran part de
l'argument es basa en els records d'infantesa de l'autor, que de nin va
passar
alguns anys intern en col·legis pobres de ciutats
provincianes. El film és un
cant a l'anarquisme infantil i va tenir una gran influència
sobre l'opera
prima de Truffaut, Les 400 coups, una de
les pel·lícules clau de la Nouvelle
Vague.
***
Capçalera
de Seme
Anarchico
-
Surt Seme
Anarchico:
El febrer de 1951 surt a Torí (Piemont, Itàlia)
el primer
número del mensual Seme
Anarchico (Llavor Anarquista), periòdic
italià de propaganda i
d'emancipació social, editat per la Federació
Anarquista Italiana. El periòdic
creat per Italo Garinei i Dante Armanetti, apareixerà fins a
març de 1968. El
títol serà reprès en 1980.
***
Portada
del segon número d'Anarchos
-
Surt Anarchos:
Pel febrer de 1968 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer
número
de la revista Anarchos,
publicada pel Eastside Anarchist Group novaiorquès. De
periodicitat irregular,
va ser una de les primeres revistes que va abordar el tema de
l'ecologia social
i llibertària, gràcies a Murray Bookchin, el seu
editor i un dels seus
principals redactors. Altres temes van ser la guerra de Vietnam, la
tecnologia
llibertària, la burocràcia, l'espontaneisme
revolucionari, la revolució sexual,
el teatre de guerrilla, etc. En van sortir tres números
més: 2 (primavera de
1968), 3 (primavera de 1969) i 4 (juny de 1972). Va ser una de les
publicacions
més influents del moviment llibertari
nord-americà d'aquells anys.
***
Portada
del primer número de A.
Rivista Anarchica
-
Surt A.
Rivista
Anarchica:
Pel febrer de 1971 surt a Milà (Llombardia,
Itàlia) el primer
número de A. Rivista
Anarchica. El responsable d'aquesta revista mensualés aleshores Marcello
Bataghini i s'ha caracteritzat fins ara per la seva qualitat i
seriositat. Va
popularitzar el personatge Anarchik, creat pel dibuixant anarquista
Roberto
Ambrosoli.
***
Portada
del número 0 d'Acracia
- Surt Acracia: Pel febrer de 1981
surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el
número 0 de la revista Acracia.Órgano de
las Juventudes Libertarias en Lleida. En teoria mensual, es
publicà força
irregularment. Canvià de capçalera i de
subtítols («Revista»,«Boletín»).
Realitzada en multicopista, utilitzà diversos colors.
Aquesta revista bilingüe
(castellà i català) tractà diversos
temes, com ara els pensadors anarquistes
(Proudhon, Bakunin), l'emigració, l'ecologia,
l'anticlericalisme, l'ensenyament,
les presons, l'OTAN, el tejerazo,
les
pintades de carrer, etc. En sortiren quatre números,
l'últim l'abril-maig de
1983.
Naixements
André Alavoine
- André Alavoine:
El
15 de febrer de 1843 neix al barri de Belleville de París
(França) el tipògraf communard
llibertari André Alavoine. Era fill d'un empleat de la
Impremta Nacional.
D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència
bakuninista. En 1870, en el
setge de París durant la guerra francoprussiana,
lluità en el 95 Batalló de la
Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut
del Comitè Central
de la Federació de la Guàrdia Nacional,
constituïda el 24 de febrer de 1871, i
fou elegit pels representants dels 11 batallons de la
Guàrdia Nacional per
formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV
Districte parisenc.
Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta
institució el nomenat sotsdirector
de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials
(decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li
assignà la
publicació del Journal Officiel de la
République Française. Salvà
del
pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig
de 1871
intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer
Haxo. Defensà la
Comuna de París fins al final i participà en els
combats contra les tropes de
Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise.
Aconseguí salvar-se de la
repressió i fugí cap a Suïssa,
instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el
juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el
condemnà en
rebel·lia per «comandament en les bandes
armades» a la deportació en recinte
fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una
impremta que
publicà diferents periòdics (Chronique
Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat
suïssa va pertànyer al Comitè de
Propaganda Revolucionari (CPR), participà en
el comitè de redacció del periòdic
anarquista La Révolte, fundà
el
periòdic Le Radical i fou president de
la Societat dels Refugiats de la
Comuna «La Solidarité». El gener de 1875
signà, amb altres (Andignoux, A.
Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de
novembre de 1879 va ser
amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards
exiliats, publicà el
fulletó Les proscrits français et leurs
condamnations. L'agost de 1880
vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor
d'aquest any retornà a
París, on muntà una de nova al Passatge de
l'Opera. André Alavoine va morir el
2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França,
França) i fou enterrat tres dies
després al cementiri de la localitat.
***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 29 de maig de 1887
- Alexandre
Orcelin: El 15 de febrer de 1861 neix a Viena del Delfinat
(Arpitània)
l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin.
Durant la dècada de 1880
milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat
animat per Pierre Martin
(Le Bossu) i fou membre dels grups«La Révolte» i «Les
Insurgés». Obrer teixidor, en aquestaèpoca participà en
totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El
25 de
novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i
Joseph
Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de
pertànyer a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a
la presó de Lió
(Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28
de maig de 1887,
arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de
març d'aquell any en
un cafè als soldats de la guarnició local, va ser
condemnat per l'Audiència del
departament d'Isèra a un mes de presó per«incitació de militars a la
desobediència». En 1888 formà part, amb
el també obrer teixidor Davoine i
altres, del grup «Les Insoumis». A
començaments dels anys 1890 s'incorporà al
socialisme encapçalat per Jules Guesde i
esdevingué corresponsal local dels
periòdics socialistes Le Peuple,
de
Lió, i L'Action. No
obstant això, després
de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre
Martin i Jean-Pierre
Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels
oradors,
amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn,
d'un gran míting que se
celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Cap al 1893
vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb
Sébastien Faure. En
1898 es casà amb Thérèse-Victoire
Machietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de
desembre de 1900 a Viena del Delfinat (Arpitània).
***
El
Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado
- Cesare Sartori: El
15 de febrer de 1867 neix a
Vicenza (Vèneto, Itàlia) el metge i
antropòleg anarquista Cesare Sartori, també
conegut com César Sartori (en
portuguès). En 1891, quan estudiava a la
universitat, milità en el Partit Revolucionari
Anarquista-Socialista (PRAS), organització
que pretenia unir totes les forces llibertàries disperses en
un únic moviment
insurreccional. En 1893 es va llicenciar en medicina per la Universitat
de
Pàdua. La seva militància en el moviment
llibertari li va implicar persecucions
i empresonaments. Sembla que va viatjar durant uns quans anys per tot
arreu i
alguns diuen que conegué Lenin. Seguidor d'Errico Malatesta,
però també
d'Andrea Costa, era un apassionat de la filosofia (Schopenhauer), de la
literatura (Voltaire) i de la poesia (Dante). En 1902, buscant«treball, salut
i llibertat», emigrà al Brasil,
instal·lant-se d'antuvi a Urussanga (Santa
Catarina). Sembla que la malaltia que tenia era tuberculosi i el clima
d'Urussanga no li era gens favorable, establint-se definitivament en
1903 a
Lages, zona més benigna, on muntà una
clínica («Casa de Saúde»,
Casa de Salut),
amb llits i sala d'operacions. L'1 de maig de 1908, gràcies
a la seva
intervenció, se celebrà a Lages per primera
vegada la jornada del Primer de
Maig. Tots els diumenges, mentre les classes benestants hi anaven a
missa, es
reunia amb un grup d'intel·lectuals per celebrar
tertúlies. En aquests anys
col·laborà en la premsa italiana esquerrana,
socialista i sindicalista
revolucionària que s'editava al Brasil, especialment en Avanti!,Tribuna
Italiana i La Scure, criticant durament
la premsa servil al poder i
a l'Església Catòlica, tant italiana com
brasilera, i redactant articles
fortament antimilitaristes. En 1930 s'afilià al Partito
Socialista Unitario del
Lavoratori Italiani (PSULI, Partit Socialista Unitari dels Treballadors
Italians) i en 1933 al Partit Socialista Italià (PSI),
però sempre en el sector«anarquitzant» d'aquestes agrupacions
polítiques. Va ser íntim amic de
l'anarquista Nulo Beccari. Entre els anys trenta i quaranta
realitzà diversos
estudis antropològics sobre els costums morals dels indis
del Mato Grosso (boróros,terenos i caigangues) i del Rio
Grande do Sul (coroados),
que publicà en diverses revistes, com ara A Voz de
Chapecó o O Clarim,
arribant a la conclusió que la moralitat dels
indígenes, en general, era força
superior i que la criminalitat inferior a la dels «blancs
civilitzats». Reivindicà
per als nadius assistència mèdica permanent, amb
la finalitat de combatre les
malalties endèmiques i les epidèmies. Molta
d'aquesta documentació
antropològica i sanitària d'aquests pobles
indígenes ha restat inèdita. Exercí
la medicina absolutament altruísticament i de franc per als
més desfavorits
(negres, indígenes i pobres) de Lagues. Cesare Sartori, a
resultes d'atendre un
client en una freda nit, va morir el 12 de juliol de 1945 de
pneumònia a Lages
(Santa Catarina, Brasil) i el seu enterrament va ser una
manifestació de totes
les classes socials, però especialment les més
miserables; el seu taüt, per
exprés desig seu, va ser portat per membres de la comunitat
negra i dels pobres
de la ciutat. A Lages existeix un carrer que porta el seu nom i una
estàtua a
la plaça João Ribeiro.
Cesare Sartori (1867-1945)
***
Foto
policíaca de Salvador Almela López (1914)
- Salvador Almela
López: El 15 de febrer de 1885 neix a
València (País Valencià) l'anarquista
Salvador Almela López. Sos pares es deien Antonio Almela i
María López. El 14
de gener de 1914, fugint del servei militar, passà a
França. Treballà de
jornaler al departament d'Erau (Llenguadoc, Occitània) i a
Toló (Provença,
Occitània). Sense feina retornà a la
Península i després d'un temps a Figueres
(Alt Empordà, Catalunya), el juny de 1914 retornà
a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). Després passà a la zona de Prada
(Conflent, Catalunya Nord) i el
juny de 1914 fou fitxat com «anarquista
perillós». Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Erasmo
Abate
- Erasmo Abate: El
15 de febrer de 1895 neix a Formia (Laci, Itàlia) el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista Erasmo S. Abate, també conegut com Nomade, Carlo
Bruni, Erasmo Bruni i Hugo Rolland. Sos pares es deien Alfonso
Abate i Maddalena
Scarpati. Assistí a l'escola fins aconseguir una
titulació tècnica. El març de
1912 marxà amb sa família cap els Estats Units. A
l'Estat de Nova York
s'introduí en el moviment anarquista i anarcosindicalista i
participà en les
activitats del grup de suport als anarquistes Joseph James Ettor,
Joseph Caruso
i Arturo Giovannitti, processats per les seves activitats en la vaga
tèxtil de
Lawrence (Massachusetts, EUA) de 1912, i en el grup de suport als
anarquistes
Frank Abarno i Carmine Carbone, acusats de col·locar dues
bombes en 1914 a Nova
York (Nova York, EUA). Durant els anys de la Gran Guerra
destacà en el moviment
llibertari de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA),
formant part del grup anarquista«Circolo Francisco Ferrer», dirigint entre 1912 i
1915 el seu periòdic en
llengua italiana La Comune. Organo di
difesa proletaria (1910-1915) i formant part del
comitè
directiu-administratiu, amb Nicola D'Adamo, Orazio Di Tullio, Osvaldo
Eusepi i Leopoldo
Nicotera, de la seva Escola Moderna. En 1920 participà
activament en la vaga
dels estibadors del port de Nova York. En 1921 edità La Conquista de Filadèlfia i
col·laborà en The Toiler
de Cleveland (Ohio, EUA). El 24 d'abril de 1921 va ser
detingut amb una vintena de companys i, acusat d'«activitats
antinacionals i de
sindicalisme criminal», el gener de 1922 va ser expulsat dels
Estats Units,
juntament amb Riccardo Orciani. Instal·lat a Roma
(Itàlia), prengué contacte
amb Errico Malatesta i s'adherí a la Unió
Anarquista Italiana (UAI).
S'encarregà especialment del Comitè Anarquista
Pro Sacco i Vanzetti, publicant
articles demanant la seva llibertat en Umanità
Nova i en el periòdic sicilià Il
Vespro Anarchico. L'agost de 1922 s'entrevistà amb
Errico Malatesta durant
una estada a Nàpols (Campània, Itàlia)
plena de reunions. Aquell
mateix agost va ser detingut a Roma;
processat per «possessió de bombes i atemptat
contra l'ordre públic», l'octubre
de 1922 va ser absolt pel Tribunal d'Ascoli Piceno (Marques,
Itàlia). Enrolat
en la X Regiment d'Infanteria a Bari (Pulla, Itàlia),
després de quatre mesos
de servei va ser llicenciat per malaltia. En aquesta època
va ser definit per
la Prefectura de Policia com a «agitador
perillós» i d'una gran influència
entre els anarquistes de la província d'Ancona (Marques,
Itàlia), on exercia
les seves «activitats
propagandístiques». Fou un dels principals
militants dels«Arditi del Popolo» d'Ancona, on la unitat
antifeixista va prevaler contra la
desconfiança dels partits socialista i comunista. Fugint de
la repressió,
després de passar per Àustria (Innsbruck) i
Alemanya (Berlín), seguint les
recomanacions d'Errico Malatesta i de Francisco Saverio Merlino,
s'establí a
París (França), sota la documentació
falsa de Carlo Bruni, lliurada el
12 de desembre de 1923. Visqué fent de
representant comercial i viatjant sobre tot per la zona de
Lió i Niça. En
aquesta època molts anarquistes, membres de les Cambres del
Treball i de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), es van
veure obligats a
fugir d'Itàlia, on va ser tancat definitivament el
periòdic Umanità Nova,
i es van refugiar a París.
En aquests anys es relacionà molt amb Armando Borghi. A
França mantingué una
llarga polèmica amb l'anarquista Paolo Schicchi sobre
l'organització de la
lluita antifeixista. Per iniciativa del Cercle «Pietro
Gori» es creà el Comitè
d'Acció Antifeixista Italià (CAAI) a
París, que agrupava organitzacions i
partits, com ara la Confederazione Generale del Laboro (CGdL,
Confederació
General del Treball), l'USI, el Partit Socialista, etc., i que
engegà la
publicació del periòdic Campane
a Storno,
sota la direcció d'Alceste De Ambris. Sota el nom d'Erasmo Bruni prengué la
paraula durant la reunió antifeixista
organitzada el 27 de juny de 1924 per la Federació
Anarquista de la Regió
Parisenca i la Lliga dels Refractaris. L'octubre de 1924, durant un
escorcoll
al seu domicili al número 9 del carrer Collin de Puteaux
(Illa de França,
França), se li van trobar exemplars de la revista Pensiero e Volontà, diversos
fullets (Répression de l'anarchie
en Russie soviétique, etc.) i fulls
d'enrolament per a les Centúries Proletàries
franceses. Va ser durament atacat
des de les pàgines d'Il Picconiere,
publicat a Marsella (Provença, Occitània), per la
seva acció propagandística en
1925 en nom de la «Legió Garibaldina de la
Llibertat», creada a França per
Ricciotti Garibaldi. Aquesta iniciativa garibaldina, que en 1926 es va
descobrir que era un muntatge de la policia feixista,
provocà fortes divisions entre
els anarquistes italians a l'exili i va ser una de les raons de
controvèrsia
constant entre Abate i Armando Borghi. A l'exili Abate
visqué treballant en una
fàbrica d'avions a Puteaux, però finalment va ser
obligat per les autoritats
franceses a abandonar el país acusat d'haver preparat un
atemptat contra el Duc
de Camastra, membre de la direcció del Fascio parisenc.
Marxà cap el Canadà,
amb la intenció de passar clandestinament als Estats Units,
cosa que va fer el
març de 1925. Instal·lat a Chicago (Illinois,
EUA), establí contacte amb el
grup anarquista editor del periòdic Germinal,
del qual s'encarregà de l'edició en 1926, i
col·laborà amb articles en Il
Martello, lluitant contra la
penetració feixista en les associacions i organitzacions
italoamericanes. També
va col·laborar amb el Comitè Pro
Víctimes Polítiques (CPVP). Durant dos anys
visqué, amb sa companya Bertha Blackman i son fill Siegfried
Rolland, a la
colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey, EUA)–posteriorment es casà amb
Sipha, amb qui tingué una nina, Sandra. L'abril de 1928 les
autoritats
feixistes el van inscriure en el registre de fronteres de persones a
detenir.
Les males relacions amb Armando Borghi no cessaren quan aquest
s'acostà al grup
de tendència antiorganitzadora que editava el
periòdic L'Adunata dei Refrattari,
atiant una nova campanya contra la seva
personar arran del problema de les aliances. Fugint de tot aquest
clima, deixà
Chicago i s'establí a Filadèlfia, on
patí de valent les conseqüències de la
crisi de 1929, treballant en feinetes precàries (decorador,
granger, etc.) fins
al 1932. En aquesta època la policia el localitzà
en Detroit (Michigan, EUA), a
Nova York i després novament a Detroit, on
treballà de pintor en una fàbrica de
carrosseries d'automòbils. En 1936 encara treballava de
pintor i comprà un
terreny que ben aviat esdevingué una discreta hisenda
agrícola i ramadera, que
amb el temps va anar creixent. La seva lluita antifeixista se
centrà en el
suport de la Revolució espanyola i en l'enviament de paquets
postals als
companys d'Itàlia. El gener de 1951, després de
28 anys d'absència, retornà a
Itàlia de visita. A Roma prengué immediatament
contacte amb destacats militants
(Cesare Ciciarelli, Gigi Damiani, Giovanni Forbicini, etc.),
però trobà que el
moviment llibertari italià estava en unes condicions molt
precàries. En 1960
retornà a Itàlia i continuà
col·laborant en La
Parola del Popolo, publicat a Chicago per Egidio Clemente, i
en Contracorrente, publicat a
Boston (Massachusetts,
EUA) per Aldino Felicani, on publicà en el número
41, de 1964, la necrològica
d'Ugo Fedeli. El novembre de 1968 donà a conèixer
la seva opinió sobre la
polèmica sorgida entre els «vells» i els«joves» anarquistes al Congrés
Internacional Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia) de
setembre d'aquell any.
El juliol de 1970, en el seu escrit Assenza
di libertà civili e minaccia di dittatura,
parlà sobre la situació política
italiana sorgida arran de les eleccions del 7 de juny, reflexionant
sobre els
sistemes parlamentari i judicial i analitzant el règim
feixista, sense
oblidar-se de la repressió desencadenada contra els
intel·lectuals en el
sistema soviètic. Es dedicà a la
investigació històrica i en 1972
publicà la
biografia Il sindicalisme anarchico di
Alberto Meschi. En aquests anys donà el seu arxiu
a l'Istituto Storico
della Resistenza in Toscana de Florència i una part
important d'aquest es troba
dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam, on
hi ha nombrosos escrits seus inèdits, i a Labadie Collection
d'Ann Arbor
(Michigan, EUA). Erasmo Abate va morir el 16 d'agost de 1977 a Chapel
Hill
(Carolina del Nord, EUA), molt decebut del camí que havia
pres el moviment
llibertari.
Erasmo Abate (1895-1977)
***
Necrològica
de Manuel Casanovas Camats apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 de juliol de 1984
-
Manuel Casanovas Camats:El
15 de febrero de 1896, segons la partida de naixement --el 8 de febrer
de 1896, segons la partida de
defunció--, neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Manuel Casanovas Camats. Sos pares es deien
Antoni
Casanovas, jornaler, i Buenaventura Camats. Sembla que, segons la
policia, cap el 1920 residí a Besiers (Llenguadoc,
Occitània) i París
(França), on regentà, amb l'anarquista Albert
Fabregat, perruqueries. A
Barcelona exercí sense títol de mestre a l'escola
de Joan Roigé Rodó i
el desembre de 1920 va ser detingut amb Jacinta Roigé
Rodó, que era sa
companya. Durant els anys vint fou assidu de les tertúlies
barcelonines
de Formòs Plaja Saló.
Carreter de
professió, milità en la Secció de
Carreters del Sindicat dels Transports de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Abans de la guerra civil participà activament en conflictes
obrers i en vagues
al port de Barcelona. Sembla que fabricava explosius i va ser
ferit a
la cara per una explosió accidental. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a França, on
milità en la Federació Local de Bordeus del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE).
Manuel Casanovas Camats va morir l'11 de juny de 1984 a Bordeus
(Aquitània, Occitània)
i donà el seu cos a la ciència.
***
Ernesto
Herrero Árboles
- Ernesto HerreroÁrboles: El 15 de febrer de 1896 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Ernesto Herrero Árboles. Cilindrador, fou president del
Sindicat Fabril i
Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona i posteriorment
treballà al ram de l'Aigua. El 4 de gener de 1920 va ser
acusat, amb Vicente
Molina Gimeno, d'haver participat en un atemptat contra el pistoler del
Sindicat Lliure Joan Serra, fill d'Emili Serra, propietari d'una
fàbrica de
teixits; reclòs en una presó militar, va ser
jutjat en consell de guerra el 22
de novembre de 1920 per aquest fet i, defensat per Francesc Layret i
Foix,
durant el judici reconegué la seva participació
en l'atemptat com a resposta a
l'assassinat de Pau Sabater Lliró (El
Tero), president del Sindicat de Tintorers del Ram
Tèxtil de Barcelona de
la CNT, i va ser condemnat, juntament amb son company, a 12 anys de
presó per«assassinat frustrat» i a vuit mesos per«dispar d'arma de foc». Durant la
dècada dels trenta, fou membre de l'Ateneu«Cultura Social» de Sant Adrià de
Besòs
(Barcelonès, Catalunya) i en 1933 va fer un
míting en aquesta localitat. El 19
d'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb Vicens Ferrer, a
Barcelona
després de ser acomiadats de la seva feina en una
fàbrica i negar-se a
abandonar l'indret. En els anys republicans fou un gran animador de la
lectura
i comentador de llibres en els cercles obrers. El juliol de 1936, arran
de
l'aixecament feixista, hauria estat l'inspirador de l'atac realitzat
pel grup
anarquista «Los Solidarios» al parc d'Artilleria
del barri barceloní de Sant Andreu.
Aquest mateix juliol de 1936 va ser nomenat membre del
Comitè Revolucionari de
Sant Adrià del Besòs. Durant la guerra civil fou
un dels organitzadors de la«Columna Confederal Sud-Ebre» («Segona
Columna» o «Columna Ortiz»), que
lluità
al front de l'Ebre, i participà en diferents operacions al
front de Lécera (Saragossa,
Aragó, Espanya). Creà i dirigí el grup
guerriller «Petroleo», format per 37
milicians. Quan la militarització de les
milícies, aconseguí el grau de capità
de milícia dins de la 25 Divisió de
l'Exèrcit republicà. Ferit en un
pulmó,
retornà a Sant Adrià de Besòs, on,
entre febrer i juliol de 1937, fou
responsable de Defensa del Consell Municipal d'aquesta
població. Instal·lat a
Gramenet de Besòs (actual Santa Coloma de Gramenet,
Barcelona, Catalunya), va
ser nomenat conseller de Defensa de la comarca del Besòs. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Integrat en la
Resistència, el 15 de maig de 1944
va ser detingut per la Gestapo a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i internat al Fort
de l'Hâ de la ciutat. Posteriorment va ser traslladat a
Compiègne (Picardia,
França) i d'allà deportat pels nazis al camp de
concentració de Neuengamme (Hamburg,
Alemanya) i, més tard, al de Sachsenhausen (Oranienburg,
Brandenburg, Alemanya),
on fou integrat en un kommando de
treball a Falkensee (Havelland, Brandenburg, Alemanya), del qual va
sortir molt
afeblit al final de la II Guerra Mundial. En 1947 assistí de
manera informativa
al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). Fou un
dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i
Internats Polítics
(FEDIP). Ernesto Herrero Árboles va morir en 1962 a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Bessens
(Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Serge Peincedé apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 30 de desembre de 1976
- Serge Peincedé:
El 15 de febrer de
1896 neix en lloc desconegut, encara que sembla era d'origen espanyol,
l'anarquista Serge Peincedé. En 1939, quan la Retirada,
acollí nombrosos
refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de
Passy-les-Tours
(Varennes-lès-Narcy, Borgonya, França). Durant la
II Guerra Mundial va ser
deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament
passà a residir a Le Bertins
(Narcy, Borgonya, França) i milità en la V
Regió de la Federació Anarquista
(FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la
subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le
Réfractaire, Le Combat
Syndicaliste,Espoir, etc.). En els anys seixanta
col·laborà en Le Combat
Syndicaliste.
En 1970 establí contactes amb l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA) i
fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front
Libertaire des Luttes de Classes. En els últims
anys de sa vida visqué amb
sa companya Renée a La Charité-sur-Loire. Serge
Peincedé va morir el 14 d'octubre
de 1976 a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França)
i fou enterrat dos dies
després al cementiri de Varennes-lès-Narcy
(Borgonya,
França).
---
Continua...
---
edita
Déu no existeix, 16 Proves
Arguments per Fer ver la inconsistència intel·lectual de les Creences en un Déu.
Els de la Cúria romana i els protestants ianquis estan en campanya de propaganda permanent per difondre el concepte de "disseny intel·ligent", com diuen del dogma de la creació divina de l'Univers. Les esglésies estan en guerra ideològica permanent. Les seves grans campanyes tenen per objectiu influir en les grans masses, a la gent de les classes populars.
Aquest escrit, és una modesta aportació d'arguments per fer veure la inconsistència de les suposades proves de l'existència de Déu.
Las pruebas clásicas para demostrar la existencia de Dios quedaron invalidadas a partir de Hume y Kant. Los conservadores a Hume le decían “el señor Hume, el ateo”. Pero no se podía poner este calificativo a Kant, que era un fervoroso creyente cristiano. Kant reintrodujo el concepto de Dios en nombre de una supuesta razón práctica.
Con el Empirismo como pensamiento hegemónico, quedaba establecido que la metafísica no era posible como ciencia, y que, por tanto, no se podía demostrar la existencia de Dios. El Positivismo no hizo sino reafirmar los presupuestos del Empirismo, y la metafísica quedaba definitivamente marginada del mundo de la ciencia moderna.
Pero la Iglesia católica no admite nunca, en ningún caso, sus errores, los relacionados con la filosofía y la moral, en especial. Es vigente el dogma de la infalibilidad del Papa en materia de fe y de moral. La Curia romana sigue manteniendo a Tomás de Aquino como doctor máximo de la Iglesia. “Philosophia PERENNIS” es la denominación que dan a la filosofía de Aquino. En los seminarios de formación teológica, se continúa impartiendo las doctrinas aristotélica-tomistes y afirmando que la existencia de Dios puede ser demostrada usando la razón.
Hecho este preámbulo, expongo una lista de argumentos que refuerzan la idea de que es imposible la existencia de Dios.
1. 1. Contra la idea de Creación del Universo. Suponer que Dios creó el Universo implica la siguiente contradicción: se deberíaaceptar que algo inmaterial – Dios – habría existido eternamente como sustancia única, y que, “después” de esta eternidad, habría creado una segunda sustancia, la materia. O sea, el espíritu crea la materia. Lo perfecto, Dios, – según la idea aristotélica de perfección – habría producido lo imperfecto, la materia.
2. 2. Contra la idea del orden del Universo. Se supone que en elUniverso hay un orden y que Dios es el ordenador del Universo. Pero la física moderna introdujo el concepto de incertidumbre. Y Ilya Prigogine (premio Nobel de química, 1977) fue más allá y expuso el concepto del Universo como Caos y como proceso irreversible, es decir, no sólo habría habido el “Big Bang” — el caos inicial -, sino que el Universo actual sería un momento de laexplosión inicial, explosión que continúa su onda expansiva hasta el día de hoy. Por lo tanto, si no existe el supuesto orden, tampoco debe haber un Dios ordenador.
3. 3. Contra la idea de perfecció. Contra la idea de perfección.Los denominados grados de perfección de la naturaleza son aporías que niegan los principios de las ciencias empíricas. Casi 2000 años después, En Tomás y la Iglesia católica todavía insisten en la ideadel escalonamiento general de todos los seres según este supuesto grado de perfección. El tomismo desplegó un sistema de forma que todas las cosas tenían que seguir un orden jerárquico hasta niveles inauditos, como es el caso de las jerarquías angélicas. Las ciencias positivas rompieron definitivamente el mundo de las jerarquías aristotélica-tomistes. Entonces, la idea de un ser supremament perfecto es una pura fal lera.
4. 4. Contra la idea de primer motor. En contra de lo que dicen los libros de texto y las enciclopedias, Aristóteles no era un científico, ni tenía el menor interés por la investigación de la naturaleza. Se puede afirmar, rotundamente, que la “Física” de Aristóteles no es sino un cúmulo de disparates sobre temas de física. En la física aristotélica hay diversos mundos físicos (El mundo sublunar y el mundo supralunar, mundos regidos por dos sistemas de leyes físicas) . En la física moderna, no hay “primer motor”.
5. 5. De manera similar, la física no hace distinción entre seres contingentes y seres necesarios.
6. 6. En todo tiempo los pueblos han creído en dioses, en espíritus y fuerzas malignas. Hoy, gracias a los avances de los estudios deetnología, sabemos qué función social cumplían las religiones; sabemos que servían para establecer el sistema de prescripciones y prohibiciones que regían la vida de las comunidades humanas primitivas. Pero, actualmente, en las sociedades democráticas, las prescripciones y las prohibiciones son establecidas según la voluntad de la mayoría de ciudadanos, es decir, de acuerdo con elemotivisme moral y el contractualisme. Si las sociedades democráticas prescinden de “la voluntad de Dios”, podemos concluir que, en la práctica, estas sociedades funcionan como si fueran ateas.
7. 7. No se dispone ni nunca se ha dispuesto de una vía o de un método para poder experimentar sobre supuestos fenómenos sobrenaturales; los ciencias físicas no pueden detectar el fenómeno de la denominada “transustanciación”, pongamos por caso. Igualmente, los supuestos fenómenos “paranormales” no resisten los análisis de la ciencia experimental.
8. 8. Hay relatos de la antigüedad donde los prodigios y los milagros se suceden constantemente, de manera casi familiar.Muestran unas sociedades acostumbradas a los fenómenos prodigiosos relacionados con sus creencias. Precisamente, los relatos de los cristianos, los libros del NT, llega a momentos de tal intensidad de hechos milagrosos coma ningún otro relato, que yo sepa. Por poner un ejemplo: En “Los hechos de los apóstoles”, 5, 12, referente al apóstol Pedro, el narrador nos hace saber que “Por las manos de los apóstoles procedía muchos milagros y prodigios en el pueblo … Y iban creciendo más y más los creyentes en el señor … hasta el punto que sacaban los enfermos por las calles y los ponían en camillas y baiards porque, al pasar Pedro, al menos su sombra cayera sobre alguno de ellos. Así mismo se hacía hacia una gernació de las ciudades de los alrededores de Jerusalén, trayendo enfermos y atormentados por los espíritus impuros, los cuales, todos, eran curados “. Como podéis comprobar, Pedro hacía milagros en serie, como deshacerse calza; bastaba que pasara por la calle y su sombra ya era suficiente para desatar un chorro de milagros. Soy de la opinión de que los propios “libros sagrados” ofrecen el mejor material para demostrar la inconsistencia de los dogmas religiosos. De la inconsistencia de los “libros sagrados”, podemos deducir la inconsistencia de la creencia en un Dios (Sobre este tema puede ver mi web Los Evangelios, historiasimposibles).
9. 9. El argumento del sentido común: ¿Cómo es posible pensar que el ser más grande del Mundo no se puede conocer? Resultaría que el ser omnipotente no es accesible por medio de las ciencias. Y resulta que los administradores de la religión tampoco ofrecen vías de conocimiento. Ofrecen únicamente “sus libros sagrados” y todo de historias igualmente inverosímiles como única “prueba” de la existencia de su dios.
10. 10. Aquino y los 40.000 teólogos hablan del “camino de la fe” como distinto del de la razón, pero afirman que fe y razón, en último término, deben coincidir. Pero no son capaces de explicar de qué manera se ha de obrar para seguir la vía de la fe. Pascal propone que uno se lo que debe hacer es comportarse como si tuviera fe, como si creyera en Dios, y que, así, en un momento determinado tendrá auténtica fe. Pero lo que no plantea Pascal es en qué Dios y en qué “libros sagrados” debe depositar la fe inicial quien está en periodo de pruebas.
11. 11. Epicuro no negaba la existencia de los dioses, pero decía que los dioses no se ocupaban los hombres, puesto que los consideraban bichos insignificantes; entendía que un hombre sensato debe ordenar su vida como si los dioses no existieran.
12. 12. Pero el planteamiento de N’Epicur sólo es apropiado en el mundo griego. Del Dios de las religiones monoteístas, según sus “libros sagrados”, no se puede decir que no se ocupa de los hombres. Al contrario, el Dios de la Biblia se muestra como un dios muy celoso, que quiere que los hombres la adoran y laamen.Pero además del Dios de los judíos y los cristianos, se muestran los Déu dels mahometans y, más lejos, el Dios del hinduismo, del budismo, sintoisme, Jainismo y otros. Ha de resultar inaceptable para una mente moderna la existencia de un Dios que interviene en la historia y al mismo tiempo se abstienede dar las señas de su identidad.
13. 13. El hecho de la existencia de tanta gente que no cree en Dios es una prueba de su inexistencia. Al respecto, los malvados teólogos se adelantan a decir que “Dios castiga con su silencio el pecado de orgullo de quienes se declaran ateos”. Pero ¿qué pueden decir respecto de los niños que eran educados oficialmente dentro del ateísmo, como se hacía en las repúblicas marxistas?
14. 14. Es inaceptable para una mente formada en la modernidadla existencia de Dios y al mismo tiempo la existencia de los denominados “libros sagrados”. O sea, según mi razonamiento, de las historias imposibles que narran los “libros sagrados” debemos concluir que Dios no existe.
15. 15. Según la ciencia, el amor y el odio son sentimientos que rehuyen del control de los humanos. Según la Biblia, el principal mandamiento de Dios sería el de amarle sobre todas las cosas, lo cual es imposible. Según la Biblia de la Fundación bíblica catalana, en “Éxodo”, 20, 6, dice: “.. . yo, Jahveh, tu Dios, soy un Dios celoso, que castigo la iniquidad de los padres en los hijos hasta la tercera y la cuarta generación de quienes m’odien, pero que hago misericordia a miles para aquellos que me quieren y observan mis preceptos “. En contra de las suposiciones de los redactores de los” textos sagrados “, los sentimientos de las personas brotan de su interior de una manera espontánea. Es sabido que la voluntad no domina los sentimientos, sino, al revés, son los sentimientos los que determinan la voluntad. Para entendernos: si acaso, el texto bíblico debería decir algo así como “harás como si me quisieras”.
16. 16. Igualmente las supuestas declaraciones formales del Dios de los textos bíblicos que hieren gravemente la sensibilidad moderna deben considerarse como una prueba de que Dios no existe. Por poner un ejemplo especialmente notable, “Éxodo”, 22, 19: “Quien ofrezca sacrificios a los dioses, fuera de Jahveh, será exterminado”. Según este texto, al pie de la letra, todos los musulmanes y los hinduistas deberían ser exterminados. También podemos ver el texto que hace: “… Pero si el siervo declara: amo mi dueño, mi mujer y mis hijos, no quiero salir libre, entonces su dueño … le foradarà la oreja con un punzón, y servirá para siempre. “,” Éxodo “, 21,5-6. O, también, este otro texto:” Si alguien vende su hija por esclava …”, “Éxodo”, 21, 7. (Debo reconocer que, en muchos aspectos, el Corán es más próximo a la sensibilidad moral moderna, en especial, referente a la esclavitud y temas sociales. El Corán declara que un musulmán no puede tener otro musulmán en esclavitud) .
Contra la existencia de un “genio maligno” o de un Dios que jugara cruelmente con los humanos, debo confesar que no dispongo de argumentos tan contundentes, igualmente parece una idea inconsistente.
filosofia | següent | anterior | Comentaris (63) | Retroenllaços (0)
comentaris
+
PM | 16/09/2009, 17:12
Totalment d'acord, gran reflexió.
UNA PROVA Menys