Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 421 | 422 | (Page 423) | 424 | 425 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 02/02/19--01:39: En Torra s'en va del boll.
  •   En Joaquim Torra  introdueix l'espanyol  dins la TV catalana. En Torra és un agent espanyol, de fet. S'en va del boll. O sigui, els catalans del Nord no poden ententre la TV catalana en espanyol.

    0 0

    La Biblioteca del Golea (29)


    L’Editor dels Bous a vegades ens sorprèn amb les seves edicions i, com qui no vol la cosa, se’ns apareix amb uns llibrets que pesen molt més que no ho fa el paper en el qual estan impresos.

    És el cas d’aquest llibret d’Edmond Privat, un suís francòfon que va ser amic i admirador del personatge, de Gandhi, del campió de la no-violència, de la Satyagraha. El llibre té, a més, una altra singularitat, i és que està escrit en esperanto, una llengua universal que va tenir predicament i pràctica entre alguns gabellins. Entre la part «rara» dels gabellins, és clar!

    No faig comptes parlar amb excés d’aquest llibre, però no perquè no valgui la pena –que ho val, i molt!– sinó perquè senzillament vull recomanar amb insistència que tothom que tengui ocasió el llegeixi i, si no sap com aconseguir-lo, el pot comanar a la llibreria, a la biblioteca o els dissabtes poc després del missudia a can Patilla, si és que l’amu en Xiscu, seguint ordres directes de la seva màquina registradora, no decideix tancar-lo abans de l’hora de prendre cafè.

    Evidentment, el llibre no ens conta res de nou, però té una manera tan senzilla d’explicar la vida, el pensament i l’acció de Gandhi, que ens deixa bocabadats i, per tant, ens deixa la sensació de què la humanitat no ha après res si continua ignorant «la força de la veritat», la Satyagraha: «que els revoltats resisteixin amb fermesa la injustícia, refusin la submissió, però es carreguin sobre si mateixos el sofriment en comptes de fer sofrir el contrari... De cap manera es tracta d’obediència sinó, al contrari, de resistència sense por i sense violència».

    Això me du a una altra percepció i de comprensió molt més profunda dels nostrus presus polítics, republicans per a més senyes. Si el seu sacrifici no commou les consciències de tota la societat, és que som una societat morta. La Índia va demostrar molta més saviesa i humanitat davant el repte d’encarar la violència colonial amb una actitud de desobediència exempta d’odi i molts britànics van admirar Gandhi per això. Jo admir, ara més que mai, els presus i els exiliats perquè ara entenc millor el missatge que ens volen transmetre: no podem defallir en la nostra lluita per la llibertat, però tampoc no podem caure en les provocacions que ens causa la violència policial i judicial del nacionalisme espanyol i el silenci còmplice de gairebé tota la societat espanyola, en el millor dels casus. Gandhi pensava que un dia els britànics entendrien que els indis, fossin hindús o musulmans, mereixien la llibertat que els britànics volien per ells mateixus, però noltrus no podem pensar així: la majoria social espanyola està demostrant que no pot consentir la nostra llibertat ni tampoc la seva. Si més no això és el que es desprèn de l’opinió publicada i a vegades no sé com interpretar el silenci dels altres, dels «demòcrates» espanyols. Els catalans aquests darrers anys, potser sense saber-ho, hem aplicat els ensenyaments de Gandhi en la nostra lluita per la llibertat i això sembla que ha posat dels nirvis al nacionalisme radical que s’ha apoderat de les estructures de l’Estat espanyol i, per tant, ens indica que anam pel bon camí.

    La societat espanyola, si més no la que es veu als seus mitjans de comunicació, està malalta de xenofòbia i noltrus, els republicans, no podem pagar amb la mateixa moneda, perquè Catalunya, després de més de mil anys d’història, no pot acabar assemblant-se als seus opressors. La societat espanyola ha de ser un mirall en el qual es reflecteix tot allò que mai hem de voler ser. I així ha de continuar fins a la llibertat o la mort.

    No ho dic jo, ho diu la Satyagraha de Gandhi.

     

    Miquel Llull
    Bibliotecari del Golea

    Edmond Privat, Vida de Gandhi. Documenta Balear, 2018.
    Versió catalana d’Elisabet Abeyà.


    0 0

    L'Estraperlo, a Sant Quirze del Vallès, serà escenari el proper 2 de febrer d'una vetlada menorquina, a partir de les 18h. Hi prendrà part el glosador de Mallorca Mateu "Xurí", amb un taller a les 18h i més intervencions.

     


    0 0

    [02/02] Molist - Bassal - Delgado - Fancello - García - Baldrich - Cassia - Engelson - Leroux - Alandete - Menghi - Brand - Jack White - Gimeno - Noja - Neri - Val - Casas - Raffaelli - Sanz - Giné - Rubio

    Anarcoefemèrides del 2 de febrer

    Naixements

    Bitllet de Mataró de 1937 amb la signatura de Ramon Molist Valls

    Bitllet de Mataró de 1937 amb la signatura de Ramon Molist Valls

    - Ramon Molist Valls: El 2 de febrer de 1885 neix a Espinelves (Les Guilleries, Osona, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Molist Valls. Sos pares es deien Joan Molist i Greta Valls. S'instal·là a Mataró (Maresme, Catalunya), on treballà de jornaler i de teixidor, i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1913 i 1914 formà part dels jurats obrers dels Tribunals Industrials de la Junta de Reformes Socials de Mataró. El 5 de setembre de 1923 presidí una reunió del Sindicat d'Obrers en Gèneres de Punt de la CNT per tractar sobre el lock-out que la patronal mataronina havia declarat. L'1 de gener de 1926 signà el manifest fundacional del grup editor del periòdic Vida Sindical, que sortí publicat en el número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans –Adrià Arnó, Corney, Ladislau Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella–, que va tenir molt de ressò, i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El Primer de Maig de 1930 presidí, amb altres companys (Enric Dalmau, Ramon Magre, Jordi Pi i Francesc Arin) un acte al cinema Modern de Mataró, organitzat pels sindicats locals, on demanaren el desarmament del sometent, la dissolució dels comitès paritaris, l'amnistia dels presos polítics i socials i el restabliment de les garanties constitucionals. Entre l'11 i el 17 de juny representà, amb Jaume Galceran, el Sindicat d'Art Fabril de la CNT de Mataró en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid (Espanya) i on defensà les tesis sobre les federacions d'indústria de Joan Peiró. Arran de la ruptura confederal, milità en el sector trentistai en els Sindicats d'Oposició de la CNT. Quan esclatà la guerra civil, formà part del Consell d'Economia, en nom dels Sindicats d'Oposició, i del Comitè de Salut Pública (Comitè Local Antifeixista). Posteriorment, i fins el 1937, fou regidor d'Economia i Treball, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de Mataró. També presidí la Junta d'Administració Municipal de la Finca Urbana mataronina. Entre desembre de 1936 i febrer de 1937, va ser alcalde accidental d'aquesta localitat i, el juny de 1937, va ser elegit alcalde perquè l'anterior, Salvador Cruxent Rovira, havia emmalaltit. El 6 de setembre de 1937 ordenà expressament la destrucció del retaule major de la basílica de Santa Maria de Mataró, desoint la veu del Comitè del Patrimoni, que havia fet múltiples accions en favor de la seva preservació, i en contra de les ordres expresses del Servei de Conservació de Monuments Històrics de Catalunya i del Ministeri de Justícia de la II República, que havien intervingut en l'afer a petició del Comitè Local de Salvaguarda. Abans, el 10 d'agost de 1936, havien estats destruïts la resta de retaules i de tot el que contenia la basílica de Santa Maria, inclosa la pràctica totalitat de la documentació dels arxius de l'Obra de l'Església, de la Comunitat de Preveres i de les diverses Confraries, que van ser venuda per fer pasta de paper. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i patí els camps de concentració, mentre que sa companya, Ramona Vila, i sa filla van anar a un refugi femení instal·lat en un convent de monges. Després, elles s'instal·laren a Lo Luc (Provença, Occitània) i ell a Sent Paul de Tricastin (Roine-Alps, Arpitània), on treballà de teixidor, i posteriorment tota sa família s'establí a Diá, on ell va fer de jardiner. Ramon Molist Valls va morir el 19 de gener de 1953 a Diá (Roine-Alps, Arpitània).

    Ramon Molist Valls (1885-1953)

    ***

    Denis Bassal (ca. 1921)

    Denis Bassal (ca. 1921)

    - Denis Bassal: El 2 febrer de 1889 neix a An Oriant (Bretanya) l'anarquista Denis Bassal. Fill i net de fusters de carcasses, també recollí la professió i treballà a l'Arsenal d'An Oriant, un dels feus del moviment anarquista bretó. Destacat militant anarquista, en 1920 portava una correspondència nombrosa i setmanalment distribuïa Le Libertaire a les portes de les drassanes. Després d'un segon matrimoni cap al 1929 marxà a l'Àfrica-Occidental Francesa on treballà als ports desarmant vaixells. Denis Bassal va morir el 22 de febrer de 1948 a Dakar (Àfrica-Occidental Francesa, actual Senegal) on fou sepultat.

    ***

    Román Delgado Monteagudo

    Román Delgado Monteagudo

    - Román Delgado Monteagudo:El 2 de febrer de 1894 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país --juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz-- en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «ElÁguila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal,Vida Libre,Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució --juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures--, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort el 16 de novembre de 1952.

    ***

    Notícia de la detenció de Giuseppe Fancello publicada en el diari de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 7 de maig de 1936

    Notícia de la detenció de Giuseppe Fancello publicada en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 7 de maig de 1936

    - Giuseppe Fancello: El 2 de febrer de 1896 neix a Villaputzu (Cagliari, Sardenya) l'anarquista Giuseppe Fancello, també conegut per la seva transcripció en francès Joseph Fancella. Fill d'una família pagesa, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir durant la Gran Guerra. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment llibertari. Cap al 1920, fugint dels escamots feixistes, passà clandestinament a França i s'instal·là a La Madrague Ville de Marsella (Provença, Occitània). Es guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933 aconseguí la naturalització francesa. En aquests anys milità en l'«Athénée Libertaire» de Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de Provença (FAP). També difongué la premsa llibertària i recaptà fons en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en plena agitació post electoral i durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll, matà a trets a l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona portuària de Marsella, el feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un escamot de membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel prestigiós advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24 d'abril de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de Provença a 20 anys de treball forçats, a 10 anys de residència controlada i la nacionalitat francesa li fou revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social (CDS) en el seu suport, animat per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres. L'agost de 1939 va ser traslladat a la presó de Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es beneficià d'una remesa de pena de cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament son únic fill morí. En 1951 va ser alliberat, retornà a la seva població natal i continuà participant en el moviment anarquista a la regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de novembre de 1972 a l'hospital de Cagliari (Sardenya).

    ***

    Dona cenetista

    Dona cenetista

    - María García:El 2 de febrer de 1915 neix a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya) la militant cenetista María García. De nina s'havia traslladat a Madrid, on venia la premsa llibertària pels carrers. Afiliada en la CNT, va lluitar en les files de Cipriano Mera durant la Guerra Civil. En 1939 va aconseguir fugir a Orà per Alacant. Va patir els camps de concentració. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys 70, i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. María García va morir el 13 de març de 1998 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Joaquim Baldrich

    Joaquim Baldrich

    - Joaquim Baldrich Forné: El 2 de febrer de 1916 neix al Pla de Cabra --actualment El Pla de Santa Maria-- (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Baldrich Forné, més conegut com Quimet. Fou el fill major d'una família de pagesos de cal Salas i tingué dos germans i una germana. Abans de la Revolució espanyola ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), com tots els seus companys del poble. Mai no tingué cap càrrec orgànic, però participà en diverses reunions sindicals a Barcelona. Apassionat pel ciclisme, en el seu temps lliure anava amb bici. Quan esclatà la guerra s'allistà en la Columna «Tierra y Libertad» i marxà al front d'Aragó. Després fou traslladat a Madrid i, juntament amb altres companys del seu poble, fou inscrit en la 77 Brigada de Cipriano Mera. El març de 1937 combaté a la Batalla de Guadalajara, que guanyà l'Exèrcit republicà després de cinc dies de lluita acarnissada. Més tard, com que tenia el carnet de conduir, fou destinat a l'anomenat «Cos de Tren», per conduir vehicles de l'Exèrcit de Terra republicà. El mateix dia que acabà la guerra, l'1 d'abril de 1939, marxà amb un company des d'Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Després passà tres mesos amagat al bosc de Poblet (Baix Camp), fins que decidí exiliar-se a Andorra. El 15 d'agost de 1939 passà a Andorra per Setúria (Pal, La Massana) i a cal Cremat d'Anyós (La Massana) va fer feina de pagès una bona temporada. Quan sa companya es traslladà a Andorra, va començar a fer de contrabandista i les rutes de matuta el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya). Després entrar a formar part d'una xarxa d'evasió a una banda i altra dels Pirineus, amb Antoni Forné, Josep Mompel, Antoni Conejos i els germans Molné. La xarxa feia servir diversos itineraris, però gairebé sempre connectava la part francesa amb Barcelona, especialment fins al Consolat Britànic, que pagava 3.000 pessetes per cada persona que hi arribava. D'aquesta important quantitat de diners calia descomptar les diferents despeses del viatge (bitllets, manutenció a masies, roba, suborns, etc.) i la resta es repartia entre els diversos membres de la xarxa. Baldrich passà unes 340 persones (jueus, militars polonesos, aviadors aliats abatuts, resistents antinazis i antifranquistes, etc.) des d'Andorra a Barcelona i no va perdre mai cap dels seus viatgers. Després de la II Guerra Mundial la feina de «passador» acabà --unes 100.000 persones passaren els Pirineus entre 1942 i 1945--, però la de contrabandista es perllongà durant 24 anys més. Alhora que mantenia la línia de contraban, comprà, amb un company, un camió i començaren a fer de transportistes. El negoci prosperà i arribaren a tenir nou camions. Durant un temps formà part de l'associació «Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans», avui desapareguda. Mai no va rebre cap condecoració per part del govern britànic. En 2006 un monument i una placa van ser inaugurats davant l'Hotel Palanques de la Massana --lloc que feien servir de refugi--, en record la tasca realitzada per la xarxa d'evasió de la qual fou membre. El 22 de novembre de 2008 participà en la«II Jornada de Camins de llibertat a través dels Pirineus» i, també aquest mateix any, en la sèrie documental Boira negra de TV3, on relatà les seves experiències. Joaquim Baldrich Forné va mori l'1 de gener de 2013 a Escaldes (Andorra).

    ***

    Anagrama de la Confederació Unitària de Base (CUB)

    Anagrama de la Confederació Unitària de Base (CUB)

    - Salvatore Cassia: El 2 de febrer de 1944 neix a Siena (Toscana, Itàlia) l'activista llibertari Salvatore Cassia, també conegut com Toto. Dos anys després, sos pares abandonaren Trípoli i s'establiren a Trapani (Sicília). Descobrí l'anarquisme en la biblioteca pública de Trapani, que conserva una rica col·lecció de llibres i de publicacions llibertàries. Com a estudiant de sociologia a la facultat de Trento participà en les lluites de finals de la dècada dels seixanta, però abandonà els estudis. En 1969 s'instal·là al barri de Ticinese de Milà, on esdevingué amic del ferroviari Giuseppe Pinelli amb qui milità en el grup anarquista«Circolo Scaldasole». També prengué part en la creació dels grups «Azione Libertaria» (1969-1972) i«Proletari Autonomi» (1972-1973). Després dels atemptats de Milà, participà activament en la campanya de denúncia del paper jugat per la policia en l'assassinat de Pinelli, de l'«estratègia de tensió» creada per l'Estat i per l'alliberament de Pietro Valpreda. Obrer electrònic a la fàbrica Sit-Siemens, formà part del Comitè de Lluita de la fàbrica i en la formació de la Coordinadora de Grups Obrers Autònoms (Assemblea Autònoma d'Alfa Romeo, CUB de Pirelli, etc.). En 1974 fou membre del «Centro Comunista di Ricerche sul l'Autonomia Proletaria» (CCRAP) i  a partir de 1976 del grup format al voltant de la revista Collegamenti, que defensava postures antileninistes en el moviment autònom. A finals dels anys vuitanta fou membre del grup coordinador d'una seguit de manifestacions anticlericals organitzades pel «Circolo Napoleone Papini» a Fano i participà en la creació de la«Confederazione Unitaria di Base» (CUB). Militant de la CUB d'Italtel, publicà en aquesta època un butlletí diari a la fàbrica. Després de cinc operacions quirúrgiques, Savatore Cassia va morir el febrer de 2002 a Milà (Llombardia, Itàlia). Durant la seva incineració, nombrosos companys i amics s'acomiadaren cantant Addio Lugano i La Internacional i agitant banderes roges i negres.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Boris Engelson

    Boris Engelson

    - Boris Engelson: El 2 de febrer de 1908 és executat a Vílnius (Imperi rus; actual Lituània) el propagandista anarquista jueu Berko Jankelev Engelson, més conegut sota la versió del seu nom en rus, Boris Jakovlevich Engelson. Havia nascut cap al 1881 a Minsk (Imperi rus; actual Bielorússia) --altres fonts citen Riga (Imperi rus; actual Letònia)-- en una família jueva de comerciants ambulants. A començaments del segle XX entrà a formar part del Bund, l'organització socialista jueva. Ben aviat es va veure obligat a exiliar-se per mor de les represàlies de les autoritats tsaristes i s'instal·là a París (França). El gener de 1902 s'uní als grups anarcocomunistes i al Grup d'Anarquistes Russos Expatriats de París. Entre 1902 i 1903 fou un dels promotors de la Biblioteca Revolucionària Russa de París. El juny de 1904 formà part del grup editor de la revista Anarkhiia, on destacats intel·lectuals russos hi van escriure (Maria Goldsmit, Juda Grossman, Shlema Kaganovich, etc.). Aquest grup publicà molt ben editats un gran nombre de títols de propaganda anarquista, que es va distribuir a l'interior de l'Imperi rus i en les comunitats d'immigrants russos. A partir de juliol de 1904 formà part de la redacció del periòdic kropotkià Jaleb i Volia (Pa i Llibertat) que s'editava a Ginebra. Durant la primavera de 1905 retornà clandestinament a Rússia carregat de propaganda llibertària i organitzà una editorial propagandística il·legal a Riga, que incloïa obres dels clàssics anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Grave, etc.). El maig de 1905 s'instal·là a Bialystok, on treballà amb un grup anarcocomunista local i mantingué estrets contactes amb el grup anarquista de Riga. Al seu domicili muntà l'editorial d'Anarkhiia, on publicà pamflets i fullets, però també un laboratori d'explosius. El 20 de setembre de 1905, quan va ser detingut a la seva impremta, juntament amb les companyes Maisels i Frida Novik, llençà una bomba contra la policia que no arribà a explotar. Poc després aconseguí fugir, juntament amb Maisels, de la presó de Hrodna i fugí cap a Riga, on es convertí en un dels principals activistes del grup anarcocomunista «Internatsional» (Internacional). Després va haver de fugir cap a Europa, on visqué com a impressor, primer a Ginebra (Suïssa) i després a Londres (Anglaterra), però sempre en estret contacte amb els grups anarquistes del nord-oest de l'Imperi tsarista. En aquesta època formà part del grup «Chernoe Znamia» (Bandera Negra). En 1907 retornà a Rússia i a Minsk organitzà diversos grups anarcocomunistes i edità el periòdic Beevlactie (Sense Poder). El maig de 1907 marxà a París i després a Ginebra. El seu domicili era lloc de reunió i de discussió de diferents grups anarquistes locals. El setembre de 1907 retornà a Bialystok, on va planificà l'organització d'un congrés anarquista de tots els grups llibertaris de l'Imperi rus. A finals de 1907, per mor d'una delació, la policia el detingué en un carrer de Minsk --o a Bialystok, segons la font--; durant el seu arrest es defensà a trets i va ser ferit. El desembre de 1907 la seva excompanya Haia Budianskaia i el seu nou amant I. Dubinsky, del grup anarcocomunista de Kiev, el van intentar alliberar, però finalment ambdós acabaren detinguts. El gener de 1908 un Tribunal Militar de Vilna jutjà Engelson i el condemnà a mort. Boris Engelson va ser penjat el 2 de febrer de 1908 a la Presó Central de Gobernia de Vílnius (Imperi rus; actual Lituània).

    Boris Engelson (1881-1908)

    ***

    Fàbrica de sabates francesa

    Fàbrica de sabates francesa

    - Jules Leroux:El 2 de febrer de 1926 mor a França el militant cooperativista llibertari Jules Leroux. Havia nascut el 10 d'agost de 1860 a França. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball --Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el«Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra.

    ***

    Notícia sobre Ricardo Alandate Palomares apareguda en el diari valencià "Las Províncias" del 6 d'abril de 1910

    Notícia sobre Ricardo Alandate Palomares apareguda en el diari valencià Las Províncias del 6 d'abril de 1910

    - Ricardo Alandete Palomares: El 2 de febrer de 1942 mor a prop de Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Ricardo Alandete Palomares, conegut com El Andaluz. Havia nascut cap el 1896 a Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià). Va tenir una adolescència «moguda», ja que el 5 d'abril de 1910 va ser ferit per arma blanca en una baralla; l'agost de 1917 va ser multat amb 75 pessetes per Governació, juntament amb Miquel Benavent Alabor, per«escàndol»; el febrer de 1918 va ser jutjat per «lladronici»; el juny de 1918 va ser detingut, amb Antonio Álvarez Raga (Cabota) i tancat governativament a la presó de València (València, País Valencià); i l'abril de 1919 va ser detingut per la Guàrdia Civil, amb els germans Cristóbal i RafaelÁlvarez Tomás, sota l'acusació d'haver robat 16 ovelles d'un corral i jutjat el setembre d'aquell any. Després d'haver estat sergent de l'exèrcit a l'Àfrica colonial, retornà al seu poble natal i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual fou un actiu militant. Durant la guerra civil fou tinent en el Batalló 15 de Rereguarda de l'Exèrcit Popular de la II República a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Tavernes de la Valldigna i, a causa de les vexacions i pressions que patí per part de la Guàrdia Civil, decidí passar-se al maquis que actuava a les muntanyes. Després de ser localitzat per la Guàrdia Civil, Ricardo Alandete Palomares va ser mort el 2 de febrer de 1942 a prop de Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) –segons la partida de defunció morí d'una «aturada cardíaca», i fou enterrat a Alzira (Ribera Alta, País Valencià). En 1945 el seu procediment judicial de la justícia militar encara era obert.

    ***

    Pio Menghi

    Pio Menghi

    - Pio Menghi: El 2 de febrer de 1942 mor a Fiumicino (Laci, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Pio Menghi. Havia nascut el 8 de febrer de 1866 a Santo Stefano (Ville Unite, Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Marco Menghi i Luigia Rossi. Vivia a la veïna població de Campiano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Son pare el va introduir en el pensament anarquistes i des de molt jove milità en el moviment llibertari. Cap el 1882 fundà el grup anarquista de Campiano, que arreplegà uns 45 membres. El 23 d'agost de 1894 va ser detingut, en ocasió de l'execució de Sante Caserio, per haver distribuït manifests anarquistes i haver exhibit una bandera amb inscripcions que contenien «apologia de l'assassinat polític». Condemnat a 18 mesos de deportació, els purgà primer a la colònia penal de Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia), després a l'arxipèlag de Tremiti i finalment a l'illa de Ponça. L'11 de novembre de 1896 va ser alliberat i retornà a Ravenna, on dies després declarà davant la Prefectura de Policia d'aquesta ciutat que continuaria amb els seus principis anarquistes. El desembre de 1897 parteix a Fiumicino (Laci, Itàlia) per a unir-se a la Societat General dels Obrers Jornalers de Ravenna, que defensa sobretot els treballadors que feien feina en la neteja i rehabilitació dels camps, ocupació laboral que es feia en condicions molt difícils. El 12 de març de 1898 fou un dels signants del manifest «Al popolo italiano», elaborat pels anarquistes de la Federació Socialista-Anarquista de Romanya (FSAR) de Campiano i publicat en el número d'abril del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), on es reivindicava el dret a la lliure associació i expressava la solidaritat amb Errico Malatesta i altres detinguts que esperaven judici pels fets de gener d'aquell any a les Marques. El novembre de 1898, quan es trobava desocupat, les autoritats l'obligaren a retornar a Ravenna. Vuit mesos després, però, el trobem a Fiumicino, on va romandre fins el novembre de 1901, quan, per motius de feina, es traslladà a Gavorrano (Toscana, Itàlia). El maig de 1902 retornà a Campiano. Va ser elegit membre de la Comissió de Control de la Federació de la Lliga dels Jornalers de l'Ajuntament de Ravenna. Dos anys més tard, es va subscriure a L'Aurora, primer periòdic anarquista de Ravenna, per al qual va enviar esporàdicament articles sobre qüestions sindicals dels jornalers i sovint polemitzant amb el periòdic republicà La Libertà. En aquests anys d'intensa activitat organitzativa, el 5 de novembre de 1905 participà en el Congrés de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), que arreplegà la gairebé totalitat dels grups llibertaris de Romanya, Bolonya i Ferrara; organitzat per el grup editor de L'Aurora, preparà un programa conjunt sobre com afrontar l'organització i les mobilitzacions sindicals, des d'un punt de vista revolucionari i antimilitarista i sempre amb la intenció de contrarestar l'hegemonia socialista amb propaganda, cultura i educació. Poc després, el 26 de novembre de 1905, la Lliga de Jornalers de Campiano, de la qual ell era un dels màxims exponents, va promoure una reunió antimilitarista on estaven convocades totes les associacions de jornalers de la zona de Ville Unite. En un memoràndum de la Prefectura de Policia del 4 d'abril de 1906 es donava compte de la constitució a Campino d'un cercle antimilitarista, del qual Pio Menghi era un dels«socis més influents». El juny de 1906 entrà a formar part, com a membre de la Federació de la Lliga dels Jornalers, d'una comissió encarregada d'avaluar la possibilitat de portar a terme obres de neteja i rehabilitació de camps a Sardenya. Constantment vigilat, en els anys previs a la Gran Guerra, estava subscrit als principals periòdics«subversius», i no només de la tendència llibertària i organitzadora (La Demolizione), i col·laborà ocasionalment amb L'Agitatore. El maig de 1915 participà en les manifestacions antimilitaristes de Campiano i el 31 de desembre de 1916 fou el portaveu dels anarquistes locals al Congrés d'Emília-Romanya, promogut pel grup llibertari«Emilio Covelli» de Bolonya, celebrat a la Cambra Confederal del Treball de Bolonya, per a concretar un pla de mobilitzacions contra la guerra en curs i recaptar fons per a la publicació d'un òrgan regional; aquesta reunió marcà l'acte fundacional de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. En acabar la guerra, fou víctima d'un cas d'abús policíac, afer del qual fins i tot es va fer ressò el Parlament italià. Son fill Colombo, també anarquista, acusat de deserció, de passar-se a l'enemic i de ser un «agent provocador bolxevic», i condemnat en rebel·lia a ser afusellat per l'esquena, va ser detingut el 3 de juny de 1919 a Innsbruck (Tirol) i empresonat a Trento (Trentino, Itàlia). El 13 de juliol de 1919 aconseguí fugir i son pare va ser acusat per part de la Prefectura de Ravenna d'haver amagat son fill a casa de qualque company anarquista i per aquest motiu s'establí que fos acompanyat dia i nit per una patrulla de carrabiners vestida de paisà. El gener de 1920 el diputat socialista Umberto Bianchi preguntà al ministre de l'Interior perquè«l'honest ciutadà Pio Menghi» estava sotmès a aquest tractament vexatori. Per evitar més problemes a son pare, Colombo Menghi es va lliurar al Districte Militar de Ravenna i el tribunal militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) el va absoldre del delicte de passar-se a l'enemic per manca de proves i el va condemnar a dos anys de presó per «deserció simple», pena que va ser suspesa per cinc anys. Tota aquesta maniobra no va desviar-lo de la seva militància política. El desembre de 1920 la Cooperativa de Jornalers de Campiano, de la qual era el responsable, signà una subscripció de 250 lires en suport del periòdic Umanità Nova. El 16 d'octubre de 1921 assistí al Congrés Anarquista de Romanya, reunit a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), amb la finalitat de reconstituir el moviment anarquista de la zona de cara a fer front l'ofensiva d'actuació dels escamots feixistes; en aquest congrés es va decidir la constitució de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i votà un document per la «pacificació obrera» a Romanya, on es convidava a totes les forces populars a deixar de banda les diferències mútues amb la intenció de formar un front comú contra l'amenaça feixista. El febrer de 1923, fugint de l'assetjament dels escamots feixistes, es traslladà de bell nou, ara de manera definitiva, a Fiumicino. Amb la consolidació de la dictadura de Benito Mussolini, la militància es va haver de minvar, encara que mantenint-se fidel al pensament anarquista. El 8 d'abril de 1928 va ser detingut a Fiumicino per«ofenses al Primer Ministre i al Règim Feixista»; jutjat pel tribunal de Roma, va ser condemnat a un any, dos mesos i cinc dies de reclusió, a més d'una multa de 2.000 lires. La pena va ser reduïda en l'apel·lació i fou alliberat el 9 de setembre de 1928. Ancià, portà la resta de la seva vida apartat, sempre sota l'estreta vigilància de la policia feixista. Pio Menghi va morir el 2 de febrer de 1942 a Fiumicino (Laci, Itàlia). Durant els anys seixanta i setanta existí a Campiano un Grup Anarquista «Pio Menghi».

    ***

    Adolf Brand (ca. 1930)

    Adolf Brand (ca. 1930)

    - Adolf Brand: El 2 de febrer de 1945 mor a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Havia nascut el 14 de novembre de 1874 a Berlín (Alemanya). Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion) Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg»–seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.

    Adolf Brand (1874-1945)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 02/02/19--10:26: En Torra s'en va del boll.
  •  

                                 En Torra s'en va del boll

     En Joaquim Torra  introdueix l'espanyol  dins la TV catalana. En Torra és un agent espanyol, de fet. S'en va del boll. O sigui, els catalans del Nord no poden ententre la TV catalana en espanyol.

         En Torra introdueix  tertulians espanyols a TVCAT que s'expressen en espanyol; i també comentaristes que fan tot el discurs en esp0anyol, sense versió en català. 

        I per més ofensa, En Torra ha decidit que els locutors de TVCAT mantinguin llarguíssims   diàlegs en espanyol, sense versió en català.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    L'Ajuntament de Sineu organitza una nit de foc amb dimonis, xeremiers, gegants i glosadors, entre la Plaça des Fossar i la Plaça. Els Glosadors de Mallorca Cati Eva Canyelles "Sollerica", Miquel Àngel Adrover "Campaner" i Macià Ferrer "Noto", glosaran a la Plaça a les 21h.

     


    0 0

    Sa Pobla, anys 50: jugar a indis en els jardins de l´Escola Graduada -


    Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. (Miquel López Crespí)


    Dimonis sortits de l´interior dels foguerons de sa Pobla ens persegueixen pels carrers i riuen de les exaltades il·lusions de la joventut. És la nuesa gèlida del temps anunciant ja el final bategar del pols, la solemnial victòria dels déus perversos. Grinyolen les frontisses rovellades de les cases ensorrades pel temps. Ara només habitam els somnis plens dels fantasmes del passat.

    Com si volgués aturar l’arribada del vendaval, la inundació que farà malbé els sementers acabats de sembrar, contempl munió d´imatges fugisseres en la fondària dels espills. Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. Mítics éssers de pel·lícula hol·livudenca que nosaltres, amb pistoles de joguina, imitam, fent front a l’exèrcit d´indis que, amb plomes de les gallines de casa posades al cap, ens persegueixen, talment els sioux dels films, envoltant, cridaners, els fortins, les quatre cadires de bova agafades de la cuina, des d´on resistim l´endemesa enemiga.

    Però en els plujosos dies d’hivern no hi havia al·lots jugant al carrer.

    Al camp, en ploure, els pagesos es posaven un sac a l’esquena i es refugiaven a la caseta de l’hort esperant que passàs el ruixat. Més tard, agafaven el carro i els ormejos i, com cada dia d’ençà feia generacions i generacions, tornaven a casa, pausadament, amb el cansament d’aquells que fan feina de sol a sol.

    La mare havia estat feinejant per la casa, anant a la botiga amb la plagueta del racionament a veure el què hi havia aquell dia. La padrina cosia o planxava roba a un racó del menjador. Per a mi era un misteri veure aquells preparatius tan complicats. Les planxes encara anaven amb carbó i primer havies d’encendre el fogó, aconseguir una bona quantitat de caliu per a introduir-lo posteriorment en una d’aquelles estranyes màquines, altes, de ferro negre, que s’obrien i es tancaven com si fossin un petit forn.

    El pare i l’oncle treballaven en el taller, prop de la plaça del Mercat.

    Aquella plaça era l’indret on cada diumenge els pagesos dels pobles dels voltants portaven els animals per a vendre o comprar. Mentre la mare i l'àvia feinejaven a casa, jo feia com qui estudiava a una tauleta que m’havien col·locat a un racó del menjador. El pare i l’oncle tocaven el timbre de la bicicleta just quan eren a la cantonada més propera. Era el senyal acostumat perquè la mare posàs l’arròs al brou o començàs a fregir els pebres i patates del tumbet. En aquell moment, en sentir el timbre de la bicicleta, la padrina començava a plegar la roba que havia estès damunt la taula, alhora que jo tenia l’excusa adient per a deixar els quaderns i llibres del col·legi. Aleshores sortia, apressat, a esperar-los, perquè sabia que, si no és que hi havia hagut un terrabastall, em portarien alguns caramels comprats expressament, ara ho veig ben bé, per copsar el posat d´alegria del meu rostre. És ara que ho entenc a la perfecció: el fill, el nebot, era la força tel·lúrica que els ajudava a sobreviure, a vèncer l’absurd de la postguerra, les humiliacions de la derrota.

    No sé per quines estranyes circumstancies serv, tan presents en la memòria, el record dels hiverns de postguerra. Com si els moments viscuts aleshores s´haguessin esdevengut ara mateix. Tot plegat és com si tornàs a veure una pel·lícula filmada a càmera lenta. El pare i l’oncle que s’asseuen a sopar. La fosca que arriba a poc a poc, espitjada pels núvols negres que van ocupant l’ample espai del pla procedents de la serralada. La padrina que para taula. El soroll conegut dels plats de terrissa quan els poses un damunt l’altre, abans d’abocar-hi la sopa. La flaire fumejant de l’escudella. El rostre de la mare, satisfeta de veure tornar l´home i el cunyat, de sentir la família sana i estàlvia al costat. El meu moix de pèl blanc i negre que ensuma el menjar i que s’apropa a fregar-me les cames per a rebre un poc de recapte: un bocí de formatge, un tros de pa, les espines de les sardines que la mare preparava damunt les esgraelles, aprofitant el caliu de llenya de pi o d´olivera.

    Sense adonar-nos-en s’havien fet prop de les deu de la nit. Era el moment del “parte” que, l’oncle es disposava a sentir abans de passar a escoltar Radio París o Radio España Independiente, la veu del PCE que emetia des de Bucarest.

    Sovint el pare no podia deixar d’anar la broma i en sentir la veu, molt fluixeta no fos cosa la sentissin els veïnats, de Pasionaria o Santiago Carrillo predicant des de la distància i el llarg exili, deia, fent una mitja rieta amb els llavis: “Sempre estàs amb el mateix, els teus estimats comunistes que viuen tan bé a Moscou o París. És com si encara els sentís. Nosaltres érem enmig del fang, a les trinxeres, plens de puces, morts de fam, i compareixen amb els seus llustrosos uniformes, alguns coberts de cuiro de dalt a baix mentre nosaltres només teníem una manta vella i bruta per a cobrir-nos. I a vegades ni això! Davallaven, o és que no te’n recordes?, dels cotxes oficials i pujant damunt d´un camió sinó hi havia trets en el front, començaven a predicar, talment el sacerdot fa un sermó des de la trona, parlant de la nostra lluita heroica, dels sacrificis fets en la guerra, de la missió històrica de la classe obrera. I, invariablement, alçant el puny, eixugant-se la suor amb un mocador, acabaven parlant de com els herois morts en combat sempre seríem recordats per les generacions del dia de demà. Al cap de poca estona, després de deixar-se retratar al costat d´una metralladora, donant la mà a algun ferit, fugien tan aviat com havien vengut, deixant endarrere la pols del cotxe si era per l’estiu, solcs enmig del fang si era a l’hivern”.

    I sorneguer, tan sols per emprenyar l’oncle, afegia: “Mira com ells es varen salvar mentre que a nosaltres ens deixaven a les trinxeres, en mans dels casadistes i els franquistes. Ho varen tenir ben fàcil amb els avions que Hidalgo de Cisneros tenia preparats a Alacant i Albacete. Tots volant, cap al nord d’Àfrica, vers l’exili de privilegiats a París o qualsevol ciutat del món, mentre els escamots d’execució treballaven de valent a tots els pobles i ciutats que havien caigut en poder dels feixistes. I ahora, a las montañas –digué Dolores Ibarruri a les unitats especials que havien anat a acomiadar els dirigents comunistes que marxaven a l´exili. A continuar la lucha conta el fascismo. El Partido no os olvidará”.

    Record l’oncle movent les manetes de sintonia de la ràdio, cercant alguna emissora estrangera que el fornís d´una informació més fidedigna que la que proporcionava Radio Nacional de España.

    De cop i volta, sense voler aprofundir en el debat, no era encara el moment, l’oncle, com si parlàs per a ell mateix, contestava al pare, pausadament, sense gens d´agror en la resposta: “No parlis només de Casado, de Besteiro i tot els altres traïdors de la Junta de Defensa, aquells venuts que ens lliuraren fermats de peus i mans a Franco. O no recordes el teu estimat Cipriano Mera, el famós anarquista, el gran líder obrer de les vagues de la construcció en temps de la República? O no va ser un dels membres més actius de la Junta a l’hora de matar comunistes, d’empresonar-los per a lliurar-nos als feixistes! Vaja, el comunisme llibertari dels teus amics! O es pensava que també el condecorarien a Burgos, que els deixarien els graus obtinguts en l’exèrcit de la República?”.

    Però el pare ja no l’escolta. El veig ajudant a rentar els plats a la mare. No era el moment adequat per al debat. Record que sempre m’estranyà veure’l ajudant la mare en la cuina. No record cap altre pare dels amics fregant els plats. Mai no ho havia vist a casa dels amics. Per això no ho vaig explicar mai a ningú de la colla. Haurien imaginat que el pare no era un home com els altres.

    No sempre es podien sentir les notícies. De sobte, quan menys ho esperàvem, s’esdevenien inesperats talls d’electricitat. La casa enfosquia, es poblava d’ombres i de misteriosos fantasmes. Era el moment què la padrina anava a cercar les espelmes i els llums d’oli que teníem penjants a la vora de la foganya. Sense llum elèctrica, cambres i passadissos esdevenien indrets màgics, poblats de gnoms i de bruixes, dimonis i fades. El meu moix, que fins aquell moment havia anat amunt i avall, entre les cames de la gent, cercant recapte, ara s’apropava al foc, com si volgués salvar-se d´alguna bèstia invisible que el volgués atacar. L’atemorien les nostres ombres gegantines reflectides en la calç blanca de les parets. Miolava, com si plorinyàs, aviciat per anys de carícies damunt l’espinada. Només es calmava si el posava damunt de les meves cames i l’acaronava com si fos un infant petit.


    0 0

    [03/02] Processament de Proudhon - «Le Défi» - Worker's Friend Club & Institute - Casa de l'Obrer Internacional - «The second oldest profession» - Basset - Holmberg - Weiss - Spohr - Reclus - Patou - García García - Salamero - Gégout - Lorente - Armanetti - Sanz - Archs - Pérez Osía - Pilarski - Illera - Payán - Rety

    Anarcoefemèrides del 3 de febrer

    Esdeveniments

    Portada de l'edició de 1848

    Portada de l'edició de 1848

    - Processament de Proudhon: El 3 de febrer de 1842 el filòsof anarquista Pierre-Joseph Proudhon es jutjat, a instàncies del Ministeri Públic de Besanón, davant l'Audiència de Doubs (Franc Comtat, Arpitània) a causa de l'edició, el gener d'aquell any, de la seva tercera memòria sobre la propietat:Avertissement aux propriétaires, ou lettre à M. Considérant, rédacteur de la Phalange, sur une défense de la propriété. Proudhon fou jutjat per l'edició d'aquest fullet, qualificat de pamflet per les autoritats, per quatre delictes: atac a la propietat, incitació al menyspreu del govern, ultratge a la religió i ofensa als costums. Proudhon llegí el fullet i explicà el seu significat davant un jurat que no entengué res. Finalment el jurat declarà que es tractava d'un assumpte científic i, per tant, fora de la seva competència, per la qual cosa absolgué l'acusat. Aquest mateix any Proudhon publicà al·legat de la seva defensa sota el títol d'Explications présentées au ministère public sur le droit de propriété.

    ***

    Portada del primer número de "Le Défi"

    Portada del primer número de Le Défi

    - Surt Le Défi: El 3 de febrer de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Défi. Organe anarchiste (El Desafiu.Òrgan anarquista). Portava l'epígraf«Llibertat. Igualtat. Justícia». Va ser continuador de L'Émeute (El Motí). La gerència la porta l'obrer teixidor Jean-Marie Frénéa, el qual el 8 de febrer de 1884 va haver de comparèixer davant l'Audiència del Roine pels articles publicats en els dos primers números; G. Robert, cogerent, el substituí. Els articles no portaven signatura. Obrí subscripcions per a les famílies dels detinguts polítics i per a la propaganda. Només en sortiren tres números, l'últim el 17 de febrer de 1884 i a partir del 24 de febrer va ser reemplaçat per L'Hydre Anarchiste (L'Hidra Anarquista).

    ***

    Grup d'anarquistes jueus a Londres (1912). D'esquerra a dreta: Ernst Simmerling, Rudolf Rocker, Wuppler, Lazar Sabelinsky, Loefler; assegudes: Milly Witkop-Rocker i Milly Sabel

    Grup d'anarquistes jueus a Londres (1912).
    D'esquerra a dreta: Ernst Simmerling, Rudolf Rocker, Wuppler, Lazar Sabelinsky, Loefler; assegudes: Milly Witkop-Rocker i Milly Sabel

    - Inauguració del Worker's Friend Club & Institute: El 3 de febrer de 1906 s'inaugura al 165 de Jubilee Street de Londres (Anglaterra) el Worker's Friend Club & Institute, lloc de reunió, biblioteca, impremta i escola dels anarquistes de la comunitat jueva londinenca. La idea sorgí del grup editor del periòdic Arbeter Fraint i de Rudolf Rocker i en poc temps aconseguiren ajuntar el capital per comprar el local que ocupava una antiga església metodista. Encara que la iniciativa partia de la comunitat jueva llibertària estava oberta a la resta de sectors obrers. A la inauguració assistí Piotr Kropotkin.

    ***

    Casa de l'Obrer Internacional de Los Angeles

    Casa de l'Obrer Internacional de Los Angeles

    - Inauguració de la Casa de l'Obrer Internacional: El 3 de febrer de 1913 s'inaugura al número 809 de Yale Street de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la «Casa del Obrero Internacional». La iniciativa fou portada pel pedagog racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano, amb el suport de Rómulo S. Carmona, sogre d'Enrique Flores Magón, i del propagandista anarquista William Charles Owen. Al mateix immoble s'establí una Escola Moderna segons els principis de Francesc Ferrer i Guàrdia i la redacció del periòdic Regeneración. A més a més es realitzaven dos mítings setmanals a l'edifici i reunions del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM).

    ***

    Ben Reitman

    Ben Reitman

    - Es publica The second oldest profession: El 3 de febrer de 1931 l'editorial The Vanguard Press publica a Nova York (Nova York, EUA) el llibre de metge anarquista Benjamin Lewis Reitman The second oldest profession. A study of the prostitute's«business manager» (La segona professió més antiga. Un estudi sobre el«director de negocis» de prostitutes), primer estudi sociològic sobre els proxenetes. Ben L. Reitman havia passat la seva joventut envoltat de prostitutes i de rodamóns. Després es va unir sentimentalment amb l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman, amb qui lluità per les idees anarquistes i la llibertat d'expressió. Un cop separat amistosament de Goldman, treballà a Chicago com a metge de prostitutes, realitzant avortaments il·legals, lluitant contra les malalties venèries i reivindicant la lliure distribució de mitjans per controlar la natalitat. En aquest estudi, on s'analitza el fenomen del proxenetisme des de diferents aspectes (psicologia, criminologia, política, etc.), determina les característiques del macarró mitjà: home entre 20 i 30 anys, alt i prim, cabells i ulls foscos, pell pàl·lida, addicte a les drogues, malalt de sífilis o de tuberculosi, sovint amb dents d'or, nivell d'educació alt, interessat en la cultura i votant del Partit Demòcrata. El doctor Ben Reitman havia vist almenys un centenar de proxenetes durant una desfilada del Partit Demòcrata nord-americà. El seu estudi, basat en casos i històries verídiques, fou força elogiat pels sociòlegs, encara que alguns li van criticar la manca d'estadístiques. Realment el que Reitman pretenia amb l'edició del llibre era lluitar contra les malalties venèries. En 1987 l'editorial novaiorquesa Garland en tragué una nova edició. 

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Henri Basset

    Henri Basset

    - Henri Basset: El 3 de febrer de 1858 neix a Villeneuve de Berg (Occitània) el ferrador anarquista Henri Alexis Basset. Fou catalogat per la policia en la primera categoria dels «anarquistes a vigilar». Casat sense infants, sa companya regentava una adrogueria. Fou assidu a totes les reunions anarquistes i participà en l'organització de conferències públiques, en les quals prenia la paraula --molt recordada fou la del Primer de Maig de 1896. Molt lligat a Sébastien Faure, mantingué una rica correspondència amb ell durant la seva detenció a Clairvaux en 1893. Un cop lliure, entre desembre de 1893 i el gener de 1894, participà amb Sébastien Faure en el cicle de vuit conferències que aquest realitzà a Marsella. El juliol de 1894 fou detingut per un «fet anarquista» a resultes d'un escorcoll de ca seva. L'agost de 1896 fou condemnat a sis mesos de presó per robatori. Entre 1897 i 1899 la seva activitat militant fou força important, però a partir de l'última data se'n perd tot rastre.

    ***

    Gustaf Henriksson Holmberg (ca. 1900)

    Gustaf Henriksson Holmberg (ca. 1900)

    - Gustaf Henriksson Holmberg: El 3 de febrer de 1865 neix a Torsåkers församling (Ångermanland, Comtat de Västernorrland, Suècia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Gustaf Henriksson Holmberg. Després de graduar-se en l'Sveriges lantbruksuniversitet (SLU, Universitat Sueca de Ciències Agrícoles) d'Ultuna (Uppsala, Suècia), amplià estudis de política i d'economia a diferents universitats d'Estocolm (Suècia) i de Berlín (Prússia). Quan estudiava a Berlín entrà en contacte amb el grup de Benedict Friedlaender i es va veure fortament influenciat per la filosofia social positivista i materialista de Karl Eugen Dühring i pel pensament utopista de Nils Herman Quiding. En aquests anys llegí amb fruïció Pierre-Joseph Proudhon i Mikhail Bakunin, i se sentí especialment acostat al pensament de Pietr Kropotkin. Posteriorment, a París (França) i a Londres (Anglaterra), es relacionà ambÉlisée Reclus i Piotr Kropotkin, respectivament, fet que el decantà cap a l'anarquisme. De tornada a Suècia, es convertí en un dels propagandistes anarquistes més importants dins del Partit de la Joventut Socialista de Suècia, que agrupava anarquistes i socialistes oposats al reformisme. Entre 1891 i 1893 va fer de periodista per al diari Västernorrlands allehanda i entre juliol de 1893 i maig de 1894 fou redactor del Hudiksvalls allehanda; posteriorment, entre 1901 i 1903, el trobem treballant en el periòdic Dalarnas nyheter. En 1911 entrà com a redactor del periòdic anarquista Brand, que es publicava a Estocolm. Dedicà sa vida a la classe treballadora, a la que aconsellava s'apartés del marxisme, i des del punt de vista sindicalista les seves idees s'acostaven als plantejaments de Georges Sorel i Hubert Lagardelle, fent costat l'estratègia de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Esmerçà molts d'esforços a plantejar reformes de l'administració penitenciària i defensà l'alliberament dels processats de l'«Afer Amalthea». En els anys vint col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen. Publicà nombrosos llibres i fulletons, com ara Katedersocialismen och Eugen Dühring. Angrepp och försvar (1888), Sanningen skall fram. Ur processmysterierna mot K. P. Arnoldson (1895), Kooperationen bland de jordbrukande klasserna. En framställning af hittills uppnådda resultat i olika land (1904), Landtarbetaren (1904), Sveriges tjänare och tjänarinnor, deras vara eller icke vara (1906), Tjänarinnorna i städerna (1907), En svensk «utopist». Nils Herman Quiding («Nils Nilsson, arbetskarl») (1909), Syndikalismen. Dess väsen, teori och taktik med jämväl fäst avseende på svenska förhållanden (1910), Socialismen i Sverige 1770-1886. Bidrag till socialismens svenska historia i fyra fristående avdelningar (1913), Amaltheamännen och strafflagen (1914), Trettioår av Stockholms måleriarbetares fackförenings historia 1884-1914 (1914), Lag och rätt just nu (1916), Fängelsernas och fängelsestraffets förbannelse (1917), Makt och rätt. En sociologisk skiss (1917), De två världarna arbetarklassen och syndikalismen (1918), Syndikalismen i praktiken (1919), SAC (1920), Sociologins allmänna väsen (1923), Anarkismen. Dess grundtext. På föranstaltande av Ungsocialistiska förbundets verkställande utskott utarbetad och tolkad (1928) i Nils Herman Quiding. En svensk författarpersonlighet. Biografisk studie (1928), entre d'altres. Gustaf Henriksson Holmberg va morir el 20 de juliol de 1929 a Engelbrekts (Estocolm, Suècia).

    Gustaf Henriksson Holmberg (1865-1929)

    ***

    Notícia del suïcidi de Léon Weiss apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 15 de juliol de 1910

    Notícia del suïcidi de Léon Weiss apareguda en el diari parisenc Le Journal del 15 de juliol de 1910

    - Léon Weiss: El 3 de febrer de 1866 neix a Saint-Jean-des-Choux, actual Saint-Jean-Saverne (Alsàcia), el sastre anarquista Léon Weiss. Coixejava de la cama dreta i havia de caminar amb un bastó. En 1893 va ser fitxat per la policia com a membre del grup anarquista de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i segons una informació policíaca vivia maritalment amb Guillaumette Wiedmann (Mina). Després de quatre intents frustrats de suïcidi, el 13 de juliol de 1910 intentà llevar-se la vida a l'andana de l'estació de Reims disparant-se quatre tirs a la boca; ferit, va ser traslladat a l'hospital de la ciutat. Els metges constataren que les ferides no eren mortals, però en un moment que no estava vigilat es ferí amb un ganivet a l'abdomen i els metges hagueren de practicar-li una laparotomia. Més tard, trenca un tassó que havia a la tauleta de nit i amb els vidres es tallà el pit. Finalment, agafà els apòsits de cotó hidròfil que cobrien les seves ferides i se'ls envià. Léon Weiss va morir ofegat el 14 de juliol de 1910 a l'Hospital Civil de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

    ***

    Wilhelm Spohr fotografiat per Wettern a Hamburg (ca. 1890-1910)

    Wilhelm Spohr fotografiat per Wettern a Hamburg (ca. 1890-1910)

    - Wilhelm Spohr: El 3 de febrer de 1868 neix a Hamburg (Prússia) l'escriptor, editor, traductor, pedagog i intel·lectual anarquista Wilhelm Spohr. Sos pares es deien Henrik Holmberg i Ulrika Augusta Lieberath. Aprengué l'ofici de mecànic d'òptica, estudis que amplià a l'Escola d'Arts i Oficis de Hamburg, alhora que conreà la literatura. En 1884 s'involucrà en els moviments del Lliure Pensament i el socialista i en 1891 es traslladà a Berlín, on entrà a formar part del sector esquerrà (Albert Weidner, Gustav Landauer, els germans Bernhard, Paul Kampffmeyer, Erich Mühsam, etc.) del «Cercle de Poetes de Friedrichshagen», del barri berlinès del mateix nom, que conreaven la literatura naturalista i el teatre popular. En 1892 va ser nomenat membre del comitè artístic del teatre berlinès Volksbühne i de la junta directiva de la Vereins Unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació dels Socialistes Independents). Amic de l'anarquista Gustav Landauer, fou l'editor i col·laborador, amb Albert Weidner, de la seva revista Der Sozialist. En 1894, arran d'un discurs fet durant el Primer de Maig, va ser condemnat a 14 mesos de presó per propaganda llibertària i «incitació a l'odi de classes», moment que aprofità per aprendre l'holandès. Gràcies a aquests coneixements pogué traduir a l'alemany entre 1899 i 1902, gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, set volums de les obres de l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker (Multatuli). També fou un gran divulgador de l'art d'Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), de qui fou un gran amic. Des del punt de vista pedagògic fomentà l'educació popular, organitzant exposicions itinerants per més de quaranta ciutats alemanyes. A partir de 1907, amb Herman Teistler, Bruno Wille i Wilhelm Bölsche, fomentà les activitats de diverses organitzacions artístiques, culturals i d'excursionisme, com ara Dürebundes, Kunstgemeinde i Wandervogel. Entre 1926 i 1934 organitzà per al municipi berlinès concerts i obres teatrals per a escoles de Berlín i de Brandenburg. Quan la pujada dels nazis al poder, es traslladà al barri d'Schöneiche bei Berlin, on visqué de petites col·laboracions literàries. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en l'aparell cultural del govern comunista alemany, sobretot en aspectes pedagògics. És autor de Fidus (1902), Berliner Heimatbüchlein. Eine Gabe des Feierabend (1913), Kultur der Feste (1926), Glorie des Alters. Ein frohes Manifest (1940 i 1954), Mozart. Leben und Werk. Briefe, Zeitberichte, Dokumente, Bilder (1941), Goethe, sein Leben und Wirken (1949), O ihr Tage von Friedrichshagen! Erinnerungen aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1949), Fröhliche Erinnerungen eines«Friedrichshagners». Aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1951) i Berliner Anekdoten. Ein Streifzug durch die Vergangenheit Berlins im Lichte der Anekdote (1952), entre d'altres. En 1958 va ser condecorat amb el premi Ernst-Moritz-Arndt-Medaille, una de les més altes condecoracions culturals de la República Democràtica Alemanya (RDA). Wilhelm Spohr va morir el 9 de juny de 1959 a Schöneiche bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) –altres autors citen Rüdersdorf bei Berlin (Märkisch-Oderland, Brandenburg, RDA). El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'Archiv der Akademie der Künste de Berlín.

    Wilhelm Spohr (1868-1959)

    ***

    Jacques Reclus, soldat del 94 Regiment d'Infanteria (1916)

    Jacques Reclus, soldat del 94 Regiment d'Infanteria (1916)

    - Jacques Reclus:El 3 de febrer de 1894 neix a París (França) el músic, periodista, professor i traductor anarquista Jacques Reclus. Renebot d'Élisée Reclus i fill de Paul Reclus, també va fer seu l'ideal llibertari. Va passar la seva infantesa a Escòcia. A Bèlgica va emprendre els estudis de ciències econòmiques. De tornada a París, es va consagrar a l'estudi del piano i va començar els estudis de música. En 1912 va impartir un curs de solfeig a una cinquantena de joves xinesos internats en un institut, primer contacte amb el món xinès que marcaria el curs de sa vida. Durant la Gran Guerra va començar a escriure en la premsa anarcosindicalista, com ara La Clarière (1917) i La Bataille Sydicaliste, esdevinguda La Bataille (1914-1916). En 1918 l'explosió al front d'un obús rebuda a la mà dreta va posar fi a la seva prometedora carrera de pianista professional i va decidir dedicar-se en cos iànima al periodisme sindical. En aquesta època serà conegut en els cercles llibertaris no només per pertànyer a una de les famílies anarquistes més importants de França, sinó per la seva activitat militant. A partir del gener de 1920 va esdevenir gerent de Le Temps Nouveaux i va col·laborar en la revista del doctor Pierrot, Plus Loin, i en el diari Le Libertaire. En 1923 va impulsar el «Grup de Defensa dels revolucionaris empresonats a Rússia» i l'edició del fullet Repression de l'anarchisme en Union Soviétique. En aquesta època va conviure amb Christiaan Cornelissen i la seva esposa Lilly Rupertus formant un trio amorós durant alguns anys --durant un temps el trio es va ocupar de Pierra, neta de Kropotkin. Poc després va entrar en contacte amb Wu Kegang, jove xinès vingut a França gràcies al moviment «Treball-Estudi» creat per l'anarquista Li Shizeng. Wu Kegang va formar part del projecte«Universitat del Treball» creat a Xangai a finals de 1927 basat en el model kropotkià de transformació de les escoles en camps i en fàbriques, i de les fàbriques en camps i en escoles; on la combinació del treball i de l'estudi portarà un nou tipus d'individu, anunciador de la societat anarquista del futur. Entusiasmat, Jacques Reclus partirà a Xangai per a ensenyar francès i arribarà el maig de 1928, acompanyat del seu amic l'advocat Pascal Meunier (Munier), expulsat d'Indo-xina per propaganda comunista. A Xina va denunciar la corrupció dels funcionaris francesos. Però l'experiència universitària va durar poc, ja que el govern de Chiang Kai-shek a partir de 1930 va tallar el finançament en considerar el projecte «subversiu». Va decidir restar a Xina i després de Xangai va establir-se a Nankin i més tard a Kunming, capital de Yunnan, limítrof del Vietnam on li va sorprendre la II Guerra Mundial. La seva casa va esdevenir refugi de la França Lliure (Pierre Boulle, Léon Jankélévitx, etc.), alhora que tota la península d'Indo-xina es trobava sota el govern de Vichy. En 1945 es va establir a Pequín i hi va ensenyar fins al 1952, quan fruit de la violenta campanya contra els estrangers, acusats de ser espies a sou de l'imperialisme, orquestrada pel Partit comunista en el poder des de 1949, va obligar-lo a abandonar el país en 48 hores, deixant la seva filla Magali a Xina amb una tia seva --la família només es retrobarà en 1979. A França, l'esposa de Jacques Reclus, Huang Shuyi, va esdevenir professora de Llengües Orientals a París, i ell va començar primer a treballar com a corrector i després com a redactor de la revista bibliogràfica de sinologia EPHE i com a professor en la Universitat París-VII. És autor de La Révolte des Taï-ping (1851-1864). Prologue de la révolution chinoise (1972) i de les traduccions de Récits d'une vie fugitive. Mémoires d'un lettré pauvre, de Chen Fou, i L'Innocent du village aux roseaux (1984), de Li Tch'ien Ki-ying. Jacques Reclus va morir el 5 de maig de 1984 a París (França).

    *** 

    Hélène Patou (estiu de 1962)

    Hélène Patou (estiu de 1962)

    - Hélène Patou: El 3 de febrer de 1902 neix a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França) l'escriptora, neomaltusiana i militant anarquista Hélène Patou. Des de que feina a les fàbriques tèxtils va freqüentar els cercles anarquistes. Més tard marxarà a viure a la colònia llibertària (milieu libre) de Vaux i també serà una de les pioneres de la colònia anarcovegana de Bascon, organitzada per Butaud, ambdues a la Picardia francesa. En 1936 va fer de model per a pintors, Matisse i Picabia entre altres. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en la Columna Durruti. En 1963 va treballar com a correctora de premsa i va esdevenir companya d'Henry Poulaille.És autora de la novel·la Le domaine du hameau perdu (1972). Hélène Patou va morir el 6 de febrer de 1977 a Cachan (Illa de França, França).

    Hélène Patou (1902-1977)

    ***

    Miguel García García

    Miguel García García

    - Miguel García García:El 3 de febrer de 1908 neix a Archena (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Miguel García García, també conegut com Miguel Ferrer. Va ser fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) incondicional de Salvador Seguí i que va lluitar contra el pistolerisme de la patronal a Barcelona. Orfe als 11 anys, va començar a treballar en un taller de vidre i més tard es va dedicar a la venda de diaris al carrer, participant en la vaga de venedors, per la qual cosa va haver de fugir a Perpinyà. A la capital de la Catalunya Nord va treballar en unes cavallerisses, alhora que ampliava la seva cultura. En tornar a la península en 1921 va aprendre tipografia i va fer feines clandestines de publicació per al sindicat anarcosindicalista. En 1922 va ingressar en el moviment llibertari. Més tard va treballar en l'hoteleria i va ser un dels fundadors del Sindicat Gastronòmic de la CNT. En aquests anys va formar part dels grups d'acció contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1926 es va exiliar a França (Trouville i París). Amb la República es va mantenir al marge dels grups d'acció, però amb l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser un dels primers en plantar cara els feixistes, participant en l'assalt d'armeries i el setge de les casernes. Va marxar i lluitar al front d'Aragó (Tàrrega, Casp, Belchite). El novembre de 1936 va marxar al front de Madrid on va restar 32 mesos i va ser ferit. Després seria destinat a preparar militarment dos batallons d'estudiants amb els quals després va combatre a Guadalajara, ocupant Brihuega després de la derrota mussoliniana. En acabar la guerra es va amagar a València i a Barcelona, on fou detingut el 9 de maig de 1939 i internat a Poble Nou amb Josep Sabaté Llopart. Després passà 30 mesos al camp de concentració «Unamuno», a prop de Madrid. Condemnat a sis mesos, pena que havia complet amb la presó preventiva, fou alliberat el març de 1941 i s'integrà immediatament en la resistència llibertària antifranquista amb Josep Sabaté. En aquest any entrà en contacte amb els serveis secrets britànics que l'ensenyaren a falsificar documents. Arran del robatori d'una premsa pogué realitzar nombrosos documents falsos per als companys. També participà amb Francesc Sabaté Llopart (Quico) en el pas a la Península i en les cadenes d'evasió de nombrosos jueus i aviadors aliats. Lligat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), cap al 1945, amb Juan Pena, participà en l'edició clandestina del seuòrgan d'expressió, Tierra y Libertad, distribuint-lo especialment per Barcelona. Ferm opositor a la línia col·laboracionista, el seu grup participà en nombrosos cops de mà (atracaments de bancs, cobraments d'imposts revolucionaris a industrials, etc.). El setembre de 1949 va tornar a la Península enrolat en el «Grupo Talión» de Julio Rodríguez Fernández (El Cubano). El 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé«La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martí, Manuel Fornés Marín, Francisco Martínez Márquez i Julio Rodríguez, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes. El 21 d'octubre de 1949 fou detingut i el 6 de febrer de 1952 va se condemnat a mort a Barcelona, amb Antonio Moreno Alarcón, Domingo Ibars Juanías, Josep Corral Martí, Ginés Urrea Piña, Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas i Jordi Pons Argilés. Però, després de passar 38 dies a la cel·la des condemnats a mort, el 13 de març se li va commutar la pena per 30 anys de presó. En un escorcoll se li va trobar una pistola i se li van afegir 20 anys més a la pena, coneixent les masmorres de diverses presons (Alacant, Terol, Carabanchel, Sant Miquel dels Reis) i sempre intentant fugir-ne. A Carabanchel va fer amistat amb el militant anarquista escocès James Stuart Christie. A partir d'octubre de 1967, al penal de Sòria, va guardar clandestinament, fins al 1968, el manuscrit del futur llibre de Luis Andrés EdoLa corriente, que aquest anava escrivint a la presó. Alliberat en 1969, va instal·lar-se a Londres, on va portar una intensíssima tasca de propaganda antifranquista arreu d'Europa, a més de col·laborar en la Creu Negra Anarquista, de la qual va ser cofundador amb Stuart Christie i Albert Meltzer, i de mantenir el «Centro Ibérico» de Londres. També va ajudar la revista llibertària Black Flag. Quan va morir Franco va obrir una fonda a Barcelona en 1976 («La Fragua»)  que es va convertir en un focus de l'anarquisme barceloní.És autor de diverses obres, com ara Spanish Political Prisoners (1970 i 1975), Looking back after 20 years in jail (1970, 1974 i 2002, i també traduït al francès), Franco's Prisoner (1972), Spanien-Kampf und Gefangenschaft (1939-1969) (1975), Miguel García's Story (1982), entre d'altres. Miguel García García va morir el 4 de desembre de 1981 a Londres (Anglaterra).

    ***

    Joachim Salamero

    Joachim Salamero

    - Joachim Salamero: El 3 de febrer de 1931 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el francmaçó, lliurepensador, anarquista i anarcosindicalista Joachim Salamero, també citat com Joaquim Salamero i conegut com Jo Salamero. Fill d'una família anarquista; son pare, nascut a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), es refugià a França durant la dictadura de Primo de Rivera i son oncle fou un dels organitzadors de l'atemptat mortal contra el cardenal Juan Soldevilla y Romero el 4 de juny de 1923; sa mare també era filla d'espanyols. Son pare i sa mare treballaven en la indústria sabatera a Bordeus. Entre 1946 i 1949 estudià a la Societat Nacional de Construcció Aeronàutica del Sud-Oest (SNCASO), on obtingué el Certificat d'Aptitud Professional (CAP) d'ajustador-mecànic. Entrà a treballar a la Société Bordelaise de Découpage et d'Emboutissage (SBDE, Societat de Retallament i d'Embotició de Bordeus) i va fer el servei militar a Meknès (Marroc) com a mecànic a l'Escola de Pilots, on prengué part en una vaga de tres dies contra l'augment de les hores de feina. Llicenciat en 1953, entrà a fer feina a la factoria aeronàutica Dassault de Merinhac (Aquitània, Occitània), on fou nomenat delegat de personal per la Confederació General del Treball (CGT) i membre de la Comissió de Joves de la Unió Departamental. En 1947, durant un míting de suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola en l'exili, conegué Aristide Lapeyre i freqüentà l'Escola Racionalista«Francisco Ferrer», en la qual animà debats. En 1953 s'adherí al grup «Lucifer» de la Libre-Pensée. Entre 1953 i 1967 col·laborà en Jeunes Libertaires. Entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 fou delegat del grup anarquista de Bordeus al congrés de reconstitució de la Federació Anarquista (FA) celebrat a París (França). Fou membre del grup «Sébastien Faure» de Bordeus, adherit a la Federació Anarquista (FA), del qual va ser nomenat secretari. En 1955 formà part d'un viatge d'estudis de la CGT a Varsòvia (Polònia), on constatà la misèria obrera. Entre 1956 i 1967 va ser responsable de Le Lien. Bulletin intérieur de la Fédération Anarchiste. En 1960 fundà, amb Serge Mahé, Alexandre Hébert i altres, la Union des Anarcho-syndicalistes (UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), sort de comitè d'enllaç entre els militants anarquistes de la CGT i Força Obrera (FO) i de la CGT, adherits o no a la FA. L'UAS edità el butlletí L'Anarcho-syndicaliste, en el qual col·laborà força. Participà en la redacció d'un «Manifest per a la democràcia en el moviment obrer» contra la cacera de bruixes portada a terme pels estalinistes contra els revolucionaris i a resultes d'això, en 1961 va ser exclòs de la CGT. Aleshores creà a la factoria aeronàutica Dassault un Comitè de Lluita i en 1963 s'integrà en FO, organització per a la qual va ser nomenat delegat de personal i esdevingué secretari departamental del Sindicat de Metal·lúrgica de la regió de Bordeus. Després dels fets de «Maig del 1968», entrà en la comissió executiva de la Unió Departamental de FO. Intervingué contra el projecte gaullista de reforma del Senat en el Congrés Confederal de 1969 i fou un dels principals portaveus de l'esquerra de la CGT-FO. Arran d'una assemblea general celebrada entre el 5 i el 6 de setembre de 1970 a Chef-Boutonne (Poitou-Charentes, França), l'UAS decidí fusionar-se amb l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS) animada per Jacky Toublet, entre d'altres. Entre 1970 i 1975 fou responsable del butlletí Pour nous le combat continue, òrgan dels anarcosindicalistes integrats en la CGT-FO. En aquests anys col·laborà en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i en Solidarité Ouvrière, portaveu de l'Aliança Sindicalista (AS). En 1971 fou delegat del Sindicat del Metall de Bordeus al X Congrés de FO. En 1974 abandonà l'ASRAS per un desacord profund sobre una anàlisi de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). En 1975, amb un grup de companys (Alexandre Hébert, Hervé Hochard, Marc Prévôtel i Serge Mahé) refundà l'UAS, que, de les referències constants a la Carta d'Amiens i a Fernand Pelloutier, passà a veure's influenciat pel trotskisme de Pierre Boussel (Pierre Lambert) i cap el 1976 abandonà la FA. En 1979 representà l'UAS al I Congrés de la CNT espanyola després de la clandestinitat celebrat a Madrid (Espanya). En 1987 publicà, amb Jacky Toublet i Alain Sauvage, el fulletLa Charte d'Amiens de 1906 à aujourd'hui. Francmaçó i membre de la Libre-Pensée, entre 1970 i 2010 fou delegat de la Gironda a tots els congressos nacionals d'aquesta organització, i fou membre de la seva comissió administrativa nacional i de la directiva nacional durant molts danys; entre 1996 i 2007 en fou president de la Federació Nacional. Entre 1990 i 1996 fou secretari general de la Unió Departamental de la Gironda de FO. El febrer de 1991 participà, amb Alexandre Hébert, a Barcelona (Catalunya) en el congrés constitutiu de l'Entesa Internacional dels Treballadors i dels pobles (EIT), de tendència lambertista. L'octubre de 1996 UAS s'adherí a l'EIT, però no ho va fer al Partit dels Treballadors (PT) de Pierre Lambert. Entre 1992 i 2000 fou membre de la comissió executiva confederal de la CGT-FO i en 2003 s'afilià al PT, on hi restà també el 2008 quan es rebatejà com Partit Obrer Independent (POI). En 2011 participà en reunions de l'UAS i representà, amb altres companys, el corrent anarcosindicalista en el POI. A coordinat nombrosos debats sobre anarcosindicalisme al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) a Marsella. Actualment es president d'honor de la Federació Nacional de la Libre-Pensée i membre del comitè directiu de l'Associació Laica dels Amics d'Anne i Eugène Bizeau.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ernest Gégout (1872)

    Ernest Gégout (1872)

    - Ernest Gégout:El 3 de febrer de 1936 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Havia nascut el 16 de març de 1854 a Vézelise (Lorena, França) de pares pagesos. Després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier,òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor de Jésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Ernest Gégout va morir el 3 de febrer de 1936 a París (França) i fou incinerat.

    Ernest Gégout (1854-1936

    ***

    Emilio Loriente Vidosa

    Emilio Loriente Vidosa

    - Emilio Loriente Vidosa: El 3 de febrer de 1943 mor a la presó d'Osca (Aragó, Espanya) el mestre anarcosindicalista Emilio Loriente Vidosa. Havia nascut el 22 de juliol de 1915 a Alta Gracia (Santa María, Córdoba, Argentina) en una família d'emigrants aragonesos. Sos pares es deien Babil Loriente i Inés Vidosa. En 1922 retornà amb sa família a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) on aquesta muntà un comerç. En 1928 ingressà a l'Escola Normal de Mestres d'Osca, on conegué l'anarquista Ramón Acín. El 15 de desembre de 1931 s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 morí son pare d'asma i s'hagué d'ocupar de sa família treballant de mestre interí a Botaya, a prop de Jaca (Osca), fins al cop feixista de juliol de 1936. Aconseguí fugir de la repressió franquista i el setembre s'enrolà en les Milícies Antifeixistes de Barbastre i poc després en XIV Centúria «Ayerbe-La Peña» de la Columna «Roja i Negra» establerta a Arguis. Participà en diverses operacions del sector nord del front d'Aragó, com ara la reconquesta de les Lomas de Arascués o l'ocupació del castell de Brecha, a més de dirigir una operació guerrillera de rescat a Ayerbe. En 1937, amb la militarització, va ser nomenat comissari del II Batalló de la 127 Brigada Mixta. Arran d'un desacord, va ser traslladat com a comissari, malgrat la seva oposició, al IV Batalló de la nova 195 Brigada Mixta, enquadrada en la 52 Divisió del Cos de l'Exèrcit Republicà de Llevant. Amb el triomf franquista, el març de 1939 va ser detingut al port d'Alacant quan, amb molts d'altres, intentaven fugir per mar i enviat a la presó d'Oriola (Baix Segura, País Valencià). Jutjat en consell de guerra per«adhesió a la rebel·lió», fou condemnat a mort i traslladat a la presó d'Osca. Emilio Loriente Vidosa, malalt de tuberculosi, va morir, mancat d'atenció mèdica, el 3 de febrer de 1943 de peritonitis a l'hospital de la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Sa mare, Inés, enfollida a causa dels traumes viscuts, en un moment de rauxa cremà tots els records dels quatre anys de presó de son fill. L'octubre de 2004 sa germana Josefina i els seus nebots col·locaren, com a record i homenatge, una làpida al cementiri d'Osca que diu: «Ta família t'admira i no t'oblida, al mestre Emilio Loriente Vidosa que donà sa vida per la llibertat.»

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Una de les nostres prioritats és la participació ciutadana per això vam treballar en fer un nou reglament de participació ciutadana i aconseguir la seva aprovació. Per desgràcia el desenvolupament del reglament per part de l’equip de govern no ha estat el que ens agradaria però si que s’han donaat alguns passos. A continuació teniu un resum de la primer part de la sessió extraordinària de la Comissió permanent de participació ciutadana on es va parlar de l’estat d’execució dels pressupost del 2018. Faltaren els representants de les associacions, del PP, Tots i Regidor no adscrit. Hi havia els representants del PI, Alternativa, Govern, i particulars.

    Més de 500 persones participaren a les votacions. L’estat d’execució dels diferents projectes és la següent:

    - Rehabilitació dels patis d’infantil i primària del CEIP Joan Mas. Crear espais de lleure amb taules, bancs i jardins. Instal·lació de papereres i de tres contenidors per reciclar.

    Adquirit i instal·lat tot el mobiliari i s’ha redactat el projecte de millora dels paviments dels patis. Al tractar-se d’un projecte arquitectònic de renovació de paviment, s’està enllestint els plecs tècnics.

    - Llitera-canviador a la platja adaptada per canviar persones no continents, sense bipedestació autònoma.

    Adquirit i s’instal·larà a la platja a principis d’estiu.

    - Instal·lar desfibril·lador al recinte del santuari del Puig de Maria per fer servei al camí públic que hi arriba.

    Adquirit i a punt d’instal·lar-se.

    - Màquines d’exercici i mobilitat per la residència, centre de dia i usuaris d’AFAMA.

    Adquirit i instal·lat.

    - Neteja del jaciment arqueològic de Bóquer, redacció del projecte de consolidació i museïtzació, redacció del pla quinquennal d’intervenció arqueològica.

    Per ara s’ha preparat la documentació per a l’elaboració del pla quinquennal d’excavació.

    - Reforma i ampliació del parc de patinatge del poliesportiu de Pollença.

    Es tracta d’un procés que implica fer projecte i licitar. Actualment estan fets els plecs tècnics i es troba pendent de licitar

    - Aportació d’arbres fruiters de varietats locals (figueres, pomeres, pruneres i tarongers).

    Executat amb arbres a la Vinyeta, Circumval·lació del Moll i a Can Sionet.

    - Adequar espai situat devora el quiosc de gelats a la Plaça Major amb pavimentació, instal·lació de bancs i aparcament per a bicicletes. Instal·lar també aparcaments per a bicicletes a la plaça dels Seglars.

    S’ha iniciat l’actuació llevant el quiosc i encarregant un projecte.

    - Papereres per a excrements de cans i dispensadors de bossetes biodegradables als tres nuclis de població en general.

    El batle no ho va saber contestar! El regidor del Port, en Nevado d’UMP va dir que li havia comentat al gerent de l’empresa de neteja que ho miressin. ...Se nota que quan la participació depèn de UMP...

    - Adequar la zona ajardinada contigua a l’edifici Miquel Capllonch i la zona actual de parada provisional de bus, per posar parada de taxis, amb l’ús de pèrgoles i llum…

    S’ha encomanat a una aparelladora la redacció del projecte que posteriorment haurà de licitar-se.

    - Millorar el senyal de l’antena per tal que les emissions de Ràdio Pollença arribin millor al Moll.

    Es va adquirir i s’ha acabat d’instal·lar al Puig de Maria, nova antena i nous aparells.

    - Accessibilitat patges dels Reis d’Orient.

    Tal com s’havia previst, els patges devallaren a baix.

    Finalment va demanar sobre la situació de la Vinyeta i Can Febus. Sobre la primera, un tècnic de la casa ha fet un projecte a partir de l’esborrany guanyador, i ara cal que passi els informes sobre la legalitat i després licitar, concurs i execució. I sobre Can Febus lo mateix,  el Batle va dir que no havia vist el projecte i que no sabia com era, cosa que no ens creiem. El tema és que l’aparcament no està permès dins el planejament urbanístic



    0 0

    MÉS per Mallorca acusa el PP d’anar contra l’interès general amb els recursos d’inconstitucionalitat que ha presentat.

     

    La diputada de MÉS per Mallorca, Joanaina Campomar, ha explicat aquest dilluns en roda de premsa dos de les Proposicions no de Llei (PNL) que es debatran aquest dimarts en el primer ple ordinari de l’any. "El PP ha presentat una proposta sobre els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) electoralista", ha dit Campomar. "Tant quan governa el PP com quan governa el PSOE, els PGE ens deixen a la cua d’inversions", ha afegit, i per això "volem que PP i PSOE aturin el postureig i defensin al Congrés el que defensen en aquesta cambra". La diputada ecosobiranista ha criticat que els partits amb representació estatal defensin una cosa al Parlament de les Balears i després no ho facin al Congrés: "El que han de defensar són els interessos de la ciutadania illenca".

    Campomar també ha destacat una altra PNL en què s’insta a reivindicar les mesures contemplades en el pacte d’Estat en matèria de violència de gènere i el pacte social contra les violències masclistes. La diputada ecosobiranista ha incidit en la necessitat que "aquest Parlament rebutgi amb contundència qualsevol mesura que pugui eliminar, disminuir qualsevol dels drets". "Esperam que demà totes les forces polítiques d’aquesta cambra facin un gest contra aquesta onada que va en contra dels drets de les dones", ha afegit.

    Inconstitucionalitat Llei de camins

    Per la seva banda, el diputat Miquel Gallardo ha criticat el recurs d’inconstitucionalitat a la Llei de camins presentat pel PP. "Ens preocupa perquè significa que el Partit Popular vol tornar a posar barreres als camins públics", ha dit. Gallardo ha recordat que aquesta normativa té un "consens majoritari" i ha subratllat que els populars "presenten recursos d’inconstitucionalitat per minvar l’autogovern de les comunitats i defensar els interessos privats per damunt de l’interès general".

    Pel que fa a les declaracions de Pablo Casado sobre els presos polítics catalans, el diputat ecosobiranista ha assegurat que "s’està comportant com un hooligan" i ha criticat que "l’únic que preocupa al PP són els presos polítics, una situació que ve per les lluites per veure qui es troba més a la dreta". Gallardo ha traslladat la preocupació de la formació ecosobiranista pel fet que no hi hagi observadors internacionals en el judici que comença dia 12 de febrer.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [04/02] «Ilota» - Matança de Riotinto - «Le Cravacheur» - Berlioz-Arthaud - Roinard - Haywood - Salsou - Durand - Planas - Margarita - Evangelisti - Prévert - Viallet - Castillo - Quillard - Willette - Boccato - López Penedo - Vidal Passanau - Aigon - Martínez - Trenc - Stoïnov - Moya - Valldaura - Viribay - Quintal - Villanueva - Bebić

    Anarcoefemèrides del 4 de febrer

    Esdeveniments

    Capçalera d'"Ilota"

    Capçalera d'Ilota

    - Surt Ilota: El 4 de febrer de 1883 surt a Pistoia (Toscana, Itàlia) el primer número de la publicació anarquista Ilota. Portava l'epígraf d'Élisée Loustallot «I grandi sono grandi perchè gli altri sono in ginocchio. Leviamoci!» (Els grans són grans perquè la resta està de genolls. Aixequem-nos!). De periodicitat setmanal, va ser dirigit per Giuseppe Manzini i el gerent fou Ottavio Evangelisti. Òrgan d'expressió del grup«socialista anarquista revolucionari» de Pistoia, intentava harmonitzar en una«aliança tàctica» el sector internacionalista, insurreccional i il·legalista del moviment anarquista amb militants del Partit Socialista Revolucionari de Itàlia (PSRI), d'Andrea Costa; proposició que comptarà amb el suport d'Errico Malatesta i que atiarà un debat amb Francesco Saverio Merlino, Antonio Giustiniani, Niccolò Converti, Francesco Natta i Francesco Pezzi, entre d'altres. Aquest debat va ser interromput el maig de 1883 amb la detenció de Malatesta, el qual va ser acusat d'haver distribuït un manifest subversió durant la celebració del dotzè aniversari de la proclamació de la Comuna de París. En sortiren 17 números, l'últim el 20 de juny de 1883 i deixà de publicar-se arran de la detenció el 2 de juny de Manzini durant una manifestació per celebrar el primer aniversari de la mort de Giuseppe Garibaldi considerada «sediciosa» i que simplement consistí a col·locar una corona de flors commemorativa amb la inscripció: «I Socialisti Pistoiesi a Giuseppe Garibaldi» (Els socialistes de Pistoia a Giuseppe Garibaldi). Manzini va ser condemnat a 15 dies de presó i a 10 lires de multa.

    ***

    "El año de los tiros", obra d'Antonio Ponce

    El año de los tiros, obra d'Antonio Ponce

    - Matança de Riotinto: El 4 de febrer de 1888 a la plaça de la Constitució de Minas de Riotinto (Huelva, Andalusia, Espanya) més d'un centenar de persones són assassinades a trets quan es manifestaven reclamant millores salarials i el cessament de l'emissió de fums tòxics. En 1873 un consorci britànic comprà els drets d'explotació de les mines de pirites de ferro i de coure de Riotinto a l'Estat espanyol per 92 milions de pessetes --la I República espanyola se salvarà de fer fallida gràcies a aquesta venda-- i fundà la «Rio Tinto Company Limited». «La Companyia» començà a produir a gran escala en explotació interior i exterior i aquestes mines arribaran a ser les primeres productores mundials de coure. A causa de les calcinacions de minerals a l'aire lliure, denominades «teleres», amb les seves tòxiques emanacions sulfuroses --diòxid de sofre, fums altament tòxics que esterilitzen la terra, acaben amb l'agricultura, delmen els ramats, contaminen l'aire i enverinen els pulmons--, es produí una important resposta obrera que ha passat a la història com a la primera manifestació mediambiental de la qual es té notícia. Aquesta resposta començà el 31 de gener de 1888, quan una manifestació encapçalada per l'anarquista d'origen cubà Maximiliano Tornet y Villareal, catalitzador de tot aquest moviment, arriba fins a l'ajuntament de la localitat per lliurar una sèrie de reivindicacions salarials i l'exigència de la desaparició de les teleres --no seria fins al 29 de desembre d'aquest mateix quan el Govern decretés que aquest tipus de calcinació, ja prohibit al Regne Unit des de feia set anys, fos reduït, i en 1907 fou prohibit. A partir del 2 de febrer començà una vaga a la conca minera que provocà que el governador civil, Agustín Bravo y Joven, acantonés a Huelva dues companyies del Regiment del General Pavía comandades pel tinent coronel Ulpiano Sánchez. A l'endemà, malgrat els intents de mediació de la Guàrdia Civil, es produïren enfrontaments violents; el consistori i el nou mànager de «La Companyia», el general William Rich, no accepten cap de les condicions. Al matí del 4 de febrer es produeix una nova manifestació amb l'arribada de gents procedents de la propera Nerva i de tota la comarca. A la plaça de la Constitució de la vila minera es reuneixen més de 12.000 persones --natius, com eren denominats per«La Companyia»--, homes, dones i infants de tots els sectors productius (miners, agricultors i ramaders). Seguint les instruccions del governador civil de Huelva, forces del Regiment de Pavía, desplaçades des de Sevilla, realitzaren tres descàrregues de fuselleria a boca de canó sobre els manifestants concentrats i després rematarien a baioneta calada, produint-se entre 100 i 200 morts --mai no es va saber el nombre exacte-- i centenars de ferits. La massacre durà 15 minuts i els cossos dels morts foren, probablement, sepultats sota l'escòria d'alguna mina de la comarca. L'endemà el governador civil dictà un ban induint els miners a retornar a la feina, ja que «La Companyia» es mostrava disposada a no descomptar-los el salari d'aquell sagnant dissabte 4 de febrer. El poder de «La Companyia» va fer possible que aquests greus fets passessin gairebé desapercebuts a la resta del moviment obrer de la Península i encara que alguns mitjans d'expressió republicans i llibertaris demanaren responsabilitats tot quedà amagat. Aquests fets, que han passat a la història sota el nom d'«El Año de los Tiros», van ser novel·lats en 1898 per Rafael Moreno Domínguez en l'obra 1888, el año de los tiros i per l'escriptor Juan Cobos Wilkins, natural de la localitat, en El corazón de la tierra (2001), que fou portada al cinema en 2007 per Antonio Cuadri amb el mateix títol. Actualment el lloc de la massacre es troba sepultat per l'escòria de la mina de Cerro Colorado, que funcionà fins al 2001.

    ***

    Capçalera de "Le Cravacheur"

    Capçalera de Le Cravacheur

    - Surt Le Cravacheur: El 4 de febrer de 1898 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquistaLe Cravacheur. Organe international des travailleurs. Era successor de La Cravache (1897-1898) i s'imprimia a Wattrelos. En van ser gerents A. Sauvage i Jean Bourguer. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem textos d'Henri Beaulieu (Henri Beylie), Errico Malatesta, André Philippe, Henri Zisly, entre d'altres.  El periòdic edità almenys un fulletó: La peste religieuse, de Johann Most, best-seller de l'època. En sortiren nou números, l'últim del 16 d'abril de 1898.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Relació dels acusats en el "Procés dels 66" apareguda en el periòdic parisenc "La Lanterne" del 5 de gener 1883

    Relació dels acusats en el "Procés dels 66" apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 5 de gener 1883

    -Victor Berlioz-Arthaud: El 4 de febrer de 1855 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista Victor Berlioz-Arthaud. Treballava de ferrer a l'estació ferroviària de Perrache de Lió. El 2 d'octubre de 1882 va ser nomenat membre de la subcomissió de Propaganda i Correspondència de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part dels anarquistes de la zona, i reemplaçà Trenta i Crestin, que dimitiren, al cap del periòdic L'Étendard Révolutionnaire. Poc després, gràcies a la seva professió, va ser comissionat per anar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'11 de novembre i portar les recaptacions per a socórrer els companys que s'hi havien refugiat per fugir de la justícia i que es trobaven sense feina i sense recursos. També aprofitava els seus constants viatges per transportar d'una banda a l'altra propaganda clandestina. De tota manera, el 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la FRRE, a resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost d'aquell any i dels atemptats amb bomba realitzats l'octubre de 1882 a Lió. Jutjat en l'anomenat «Procés dels 66», que s'obrí el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, va ser acusat d'«afiliació a societat internacional» i fou condemnat, el 19 de gener d'aquell any, a sis mesos de presó, 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. El 19 de juny de 1883 va ser alliberat de la presó de Saint Paul. Habitual de reunions polítiques, després del seu alliberament deixà de participar-hi, encara que va assistir al banquet organitzat per la Comissió de Repartiment de Socors a les Famílies dels Detinguts Polítics que es va celebrar el 18 de març de 1884, en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París, al restaurant Rivoire. Estava casat i era pare de família. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Paul-Napoléon Roinard retratat per Louis Anquetin (1893)

    Paul-Napoléon Roinard retratat per Louis Anquetin (1893)

    - Paul-Napoléon Roinard:El 4 de febrer de 1856 neix a Neufchâtel-en-Bray (Alta Normandia, França) el poeta simbolista i llibertari Paul-Napoléon Roinard. Després d'uns estudis força negligents a l'institut de Rouen, va trencar amb sa família i es va instal·lar a París, on va viure amb forces penúries, intentant estudiar Medicina i Belles Arts, encara que la seva vocació era l'escriptura i exercir de poeta maleït. A la capital francesa freqüentà, a més de la bohèmia artística, els cercles llibertaris. En 1886, després de destruir centenars de poemes i un drama (Savonarole), va publicar el seu primer llibre poètic, Nos plaies, recull de versos militants contra la societat burgesa, les religions i l'Estat que va acabar retirant de la circulació. Va fundar amb alguns amics el grup «La Butte», que tindrà certa importància en la literatura llibertària. Pel maig de 1891 va crear amb Zo d'Axa el setmanari L'Endehors,òrgan dels anarcoindividualistes, i va col·laborar en diverses publicacions, com ara La Plume, La Revue Libertaire, La Mouette o La Phalange, i va dirigir-ne dues, Revue Septentrionale i Essais d'Art Libre. Va fer per al Théâtre d'Art, fundat per Paul Fort, una adaptació sinestèsica --també conegut com «teatre odorífer»-- i «obra d'art total» a l'estil wagnerià del Càntics dels Càntics que va resultar escandalosa. En 1894 va organitzar l'exposició pictòrica«Retrats del proper segle», a Le Barc de Bouteville, on figuraven 200 retrats pictòrics de poetes, novel·listes, pintors, escultors, gravadors, arquitectes, sociòlegs, crítics, actors, etc., de la seva època, i de la qual es va editar un impressionant catàleg aquell mateix any (Portraits du prochain siècle) que contenia les biografies dels personatges exposats. L'agost de 1894, quan es va desencadenar la repressió contra el moviment anarquista arran del«Procés dels Trenta», tement per la seva llibertat, es va exiliar a Bèlgica durant dos anys, on va viure a Brussel·les penosament de la pintura industrial, de publicar articles en revistes, etc., i fins i tot d'actor, representant el paper de gran sacerdot enAthalie. En tornar a París va intentar representar sense èxit la seva peça simbolista Les Miroirs. En 1912, després de la mort de Léon Dierx, quan el món literari va votar el nomenament del Príncep dels Poetes, que va guanyar Paul Fort, va aconseguir una gran quantitat de vots. El gener de 1913 la revista L'Heure qui sonne li va dedicar un número a la seva persona, on van col·laborar importants escriptors (F. Fleuret, R. de Gourmont, G. Kahn, Rachilde, Verhaeren, Jean Richepin, Henri de Régnier, Paul Fort, Apollinaire, etc.). Va freqüentar poetes i artistes de renom, com ara Mallarmé, Verlaine, Apollinaire, Tailhade, Rodin, etc. A més de les publicacions citades, va col·laborar en L'Humanité Nouvelle,Génération Consciente, La Caravane, Le Réveil de l'Esclave,La Revue Anarchiste, Le Libertaire, etc. Entre les seves obres podem destacar Sans asile (1883), Nos plaïes (1886), Sixétages (1890), Cantique des Cantiques (1891), Lilith (1892), Néo-dramaturgie (1893), La mort du rêve (1902), La mort du rêve (1902), Causerie sur P. Paillette. Propagande par la chanson (1904), Sur l'avenue sans fin (1906), Les miroirs. Moralité lyrique en cinq phases, huit stades, sept gloses et en vers (1908), La poésie symboliste (1908, amb altres), Le donneur d'illusions (1920), La légende rouge (1921), La poésie pure (1924), Le perpétuel renouveau (1927), Chercheurs d'impossible. Synthèse de l'intime souffrance des hommes qui pensent et contre-partie du «Donneur d'illusions» (1929), entre d'altres. Paul Napoléon Roinard va morir el 28 d'octubre de 1930 a Courbevoie (Illa de França, França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise amb la presència de nombrosos amics i admiradors. Un carrer de Courbevoie porta el seu nom.

    Paul-Napoléon Roinard (1856-1930)

    ***

    Bill Haywood

    Bill Haywood

    - Bill Haywood:El 4 de febrer de 1869 neix a Salt Lake City (Utah, EUA) el militant anarcosindicalista nord-americà William Dudley Haywood, més conegut com Big Bill. Son pare, un genet del Pony Express, va morir de pneumònia quan Bill només tenia tres anys. Quan tenia nou anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va tallar l'ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va començar a treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket (manifestacions, altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar profundament. Va dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En 1901 es va afiliar, amb la WFM, en l'American Socialist Party (ASP, Partit Socialista Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als mètodes de l'IWW, com ara el sabotatge i l'acció directa. Big Bill va ser un gran orador i un gran promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el capitalisme.  En 1905 va participar en la fundació de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear una unió de tots els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la mort de l'exgovernador d'Idaho, però van ser absolts el juliol. Durant els últims anys de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen mantenir una fluida correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants de l'IWW condemnats per la seva oposició a l'«esforç de guerra» i acusats d'espionatge i de sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la seva alliberació, va aconseguir un breu període de llibertat en 1921, però quan el Tribunal Suprem va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per fugir, de molts anys de presó o de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica, on va assessorar el nou govern bolxevic i el van posar a càrrec d'una colònia en una explotació hullera a Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del«paradís dels treballadors», morirà el 18 de maig de 1928 a Moscou (Rússia). Les seves cendres es van dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic John Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou, prop de la tomba de Lenin, i l'altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del monument als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva autobiografia Bill Haywood's Book va ser publicada en 1929.

    Bill Haywood (1869- 1928)

    ***

    François Salsou detingut (2 d'agost de 1900)

    François Salsou detingut (2 d'agost de 1900)

    - François Salsou: El 4 de febrer de 1876 neix a Montlaur (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i«naturianista» partidari de la«propaganda per l'acció» Mélanie François Salsou –citat sovint Salson. Fill d'un agricultor que esdevingué carreter i d'una empleada domèstica que treballava a jornada, el maig de 1891 quedà orfe de pare. A partir d'aquí, sa mare hagué de criar tota sola ses tres germanes i son germà petit i ell aportà a la llar el sou íntegre de la seva feina d'ordinari. Després d'aconseguir el certificat d'estudis primaris del cantó de Sant Africa (Llenguadoc, Occitània) amb bones qualificacions, hagué de deixar l'escola, però el seu interès per la lectura sempre es mantingué i descobrí el moviment anarquista als 15 anys després de llegir Pierre-Joseph Proudhon i la premsa llibertària. Després d'un temps a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), a Alger (Algèria) i a Lió (Arpitània), s'instal·là a París, on va fer feina de mosso de pastisseria. Va ser detingut a Nemours (Illa de França, França) per «vagabunderia» i el 24 d'octubre de 1894 va ser condemnat pel tribunal de Fontainebleau (Illa de França, França), en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), a tres mesos de presó per propaganda anarquista. Arribà a la conclusió que només amb actes resolutius es podrien canviar les injustícies del món i decidí, després d'haver sondejat la possibilitat d'atacar qualque membre de la família Rothschild, matar Jean Casimir-Perier, president del Consell de Ministres francès a qui considerava responsable de les «Lois Scélérates» de 1893 i 1894. Armat amb una pistola, esperà quatre hores Jean Casimir-Perier, però justament aquell dia havia canviat la seva ruta a peu. El 17 de juny de 1899 va ser de bell nou condemnat a vuit mesos de presó per «cops i ferides» arran d'una discussió política. Uns dies després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia, el 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París, va intentar sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en visita oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava amb carruatge cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandí un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada. La policia va detenir dies després a Abbeville (Picardia, França) el cançonetista anarquista Auguste Valette, que havia fugit de París immediatament després de l'atemptat, i al va acusar d'«incitació al crim». Valette havia posat en relació Salsou amb el poeta llibertari Paul Paillete, un dels membres destacats del moviment «naturianista» de Montmartre, les idees del qual ambdós compartien. Alguns sectors anarquistes criticaren durament l'acció de Salsou i fins i tot va haver que l'acusaren de ser un agent provocador a sou del prefecte de policia Louis Lépine. La instrucció judicial durà dos mesos i demostrà que havia actuat tot sol i que sa companya, Augustine Coadet, res no sabia del seu projecte. El 10 de novembre de 1900, defensat per André Lagasse, l'advocat de François Claudius Koënigstein (Ravachol) i de Léon Jules Léauthier, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat de la presó de Fresnes (Illa de França, França) a la ciutadella de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charantes, França) i el 31 de maig de 1901 enviat cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. A mitjans de juny de 1901 arribà a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). François Salsou va morir pocs dies després, el 19 de juliol de 1901 a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), segons la versió oficial,«de diarrees i de febre». El seu cos va ser llançat als taurons davant metges i carcellers que feren fotos del moment. Militants anarquistes i periodistes atribuïren la seva mort a les tortures que havia patit.

    François Salsou (1876-1901)

    ***

    Antoinette Durand (1898)

    Antoinette Durand (1898)

    - Antoinette Durand: El 4 de febrer de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Antoinette Julie Durand. Sos pares es deien Hyppolite Durand i Amélie André. Jornalera de professió, durant els anys noranta fou una anarquista força activa a Marsella (Provença, Occitània), participant en totes les reunions llibertàries. El 8 de juny de 1899 va ser condemnada pel Tribunal Correccional de Marsella a tres dies de presó per«apologia de fets criminals», ja que durant una manifestació contra l'arribada de l'escriptor antisemitaÉdouard Drumont a Marsella havia cantat amb un grup la cançó anarquista Le fusil Lebel. Visqué al número 36 del carrer des Dominicaines i al número 4 del Boulevard Bouès de Marsella. Fadrina, el 28 de juliol de 1897 tingué una nina, filla de pare desconegut, que morí el 14 de setembre d'aquell any al domicili de sos pares de Marsella. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Salvador Planas i Virella

    Salvador Planas i Virella

    - Salvador Planas i Virella:El 4 de febrer de 1882 neix a Sitges (Garraf, Catalunya) l'anarquista partidari de la«propaganda per l'acció» i del vegetarianisme Salvador Enric Josep Planas i Virella --o Virelles, segons alguns autors. Fill d'una humil família nombrosa, fou el sisè de set germans. Lector infatigable, sobre tot de literatura anarquista i d'El Quijote, a Barcelona aprengué l'ofici de tipògraf i fou membre de la Societat de Resistència d'Arts Gràfiques, de la qual fou elegit tresorer. Per eludir el servei militar, en 1901 emigrà a Amèrica. La seva intenció era instal·lar-se als Estats Units o a Mèxic, però els diners només el portaren a l'Argentina. A Buenos Aires va treballar com a litògraf i tipògraf a diversos tallers i al periòdic anarquista La Protesta Humana. El 24 de novembre de 1904 fou acomiadat per un desacord amb el patró i després de despatxat va ser detingut i interrogat per la policia. Després, per sobreviure, va treballar en una fonda pel menjar. Més tard aconseguí feina i esdevingué assidu en reunions anarcosindicalistes i anarquistes. Durant el bienni de 1904 i 1905, la inquietud social a l'Argentina era el pa de cada dia, i l'exèrcit i la policia practicaven una repressió antiobrera que encara augmentava més la crispació i on tota acció militant s'exposava a una repressió ferotge. En aquest marc, la premsa anarquista, especialment La Protesta, cridava als actes de violència individual per lluitar contra el poder establert. La policia i l'exèrcit no dubtaven a disparar sobre la multitud per a dispersar les manifestacions. L'11 d'agost del 1905, i en represàlia pels obrers morts en la manifestació del 21 de maig anterior, Salvador Planas amb una vella pistola --Smith& Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871--, quan el president de la República argentina Manuel Quintana es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada --seu del Govern-- i a l'alçada de la plaça de San Martín, disparà tres vegades contra el jerarca, que resultà il·lès ja que l'arma era defectuosa. Després intentà suïcidar-se, però l'arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d'inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis --o també citat Reggis--, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

    Salvador Planas i Virella (1882-?)

    ***

    Giuditta Zanella i Ilario Margarita

    Giuditta Zanella i Ilario Margarita

    - Ilario Margarita: El 4 de febrer de 1887 neix a Castelrosso (Chivasso, Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarquista i antimilitarista Ilario Margarita, també conegut com Unico --sempre portava a sobre un exemplar de l'obra de Max Stirner--, Iglesias i Ilario di Castelred, entre d'altres. Paleta d'ofici, en 1906 fou condemnat per primera vegada a tres mesos i set dies de presó per «amenaces, incitació a la delinqüència i a la lluita de classes». En 1909 fou el redactor de l'únic número de Senza Patria i per la qual cosa fou novament condemnat a quatre mesos i 20 dies de presó i a una multa. En 1913 marxà a Ginebra (Suïssa) buscant feina, però fou immediatament expulsat. En 1914 va ser un dels fundadors del «Fascio Libertario» de Torí, del qual fou nomenat secretari. En 1916, durant la Gran Guerra, participà en el congrés anarquista clandestí de Florència i rebé una nova condemna d'un mes i 10 dies de presó per haver participat en una manifestació contra la guerra. En 1917, arran de la publicació un opuscle antimilitarista signat «Un grup de religiosos», fou perseguit amb Tommasso Elia, Enrico Cherubini, Francesco Allolio, Giuseppe Rubino i Corrado Quaglino i condemnat a tres anys de reclusió per «incitació a la deserció». En 1919 fou amnistiat. Sota diversos pseudònims --Barricata, Evelino Margharita,Red, Evelino Iglesias,Ilario di Castelred, etc.-- va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Avvenire Anarchico. Bon orador i conferenciant, prengué sovint la paraula representant grups anarquistes i de la Unió Sindical Italiana (USI). En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i l'any següent fou durant uns mesos el secretari de la USI de Brescia. En 1922 fou un dels organitzadors a Torí del grup antifeixista dels«Arditi del Popolo». Detingut per una temptativa d'homicidi d'un agent de la seguretat, s'exilia d'antuvi a França (París i Marsella) i després a Cuba. En 1925 participà en les activitats dels exiliats anarquistes italians a Cuba i en les activitats de la Cambra del Treball de l'Havana. En 1927 visità a la presó a Sacco i a Vanzetti i aquest mateix any, per fugir de la repressió desencadenada contra els anarquistes pel general Machado, va emigrar clandestinament als Estats Units, on durant uns mesos, sota el pseudònim d'Ilario di Castelred, fou gerent de L'Adunata dei Refrattari i del quinzenal de Boston Aurora. En 1931, arran de la declaració de la II República espanyola, marxà amb sa companya Giuditta Zanella (1885-1962) a Catalunya i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1932 fou detingut i deportat després d'haver estat tancat tres mesos. Després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, retornà clandestinament a Barcelona. Sota el nom d'Iglesias, fou bibliotecari del local de la CNT de Gràcia. El juliol de 1936 participà en els combats contra l'aixecament feixista i s'enrolà com a milicià en la Columna Ortiz i en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Amb la victòria franquista, s'exilià a França i fou internat als camps d'Argelers i de Gurs, juntament amb sos companys Alberto Maiero, Lorenzo Giusti e Giovanni Spilzi. En 1940 s'enrolà en una companyia de treballadors estrangers i, amb l'ocupació alemanya, és alliberat. Aconseguí arribar a Bèlgica a peu, on demanà el repatriament a Itàlia al consolat de Brussel·les. En arribar, fou condemnat a cinc anys d'aïllament per «activitats antifeixistes a l'estranger» i internat a Tremiti. El setembre de 1943 fou alliberat i immediatament participà en la resistència. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 a Milà fou delegat en el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FACLAI). Entre el 15 i el 19 d'aquell any assistí al Congrés Nacional de Carrara constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Participà en la reorganització del moviment llibertari i a finals de 1946 fundà el Grup Autònom d'Iniciativa Anarquica, alhora que fou un dels promotors de la reconstrucció de la USI. En 1950 era membre del Comitè de Coordinació a Torí i redactor del seu òrgan d'expressió, Guerra di Classe. Entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 prengué part, en representació del grup«M. Bakunin» de Torí, en la Conferència Nacional de Senigallia. En aquesta època es guanyava la vida amb una mena de quiosc ambulant de llibres al Corso Vinzaglio i cada diumenge polemitzava a la plaça de l'estació amb els comunistes. Fou redactor dels tres únics números del periòdic La Rivendicazione Sociale, editat a Torí entre 1963 i 1964, i de l'únic número de Rivoluzione Libertaria, també publicat a Torí l'octubre de 1963, consagrat a la defensa dels llibertaris cubans empresonats pel règim castrista. En 1968 participà en el Congrés Internacional Anarquista de Carrara. Ferotgement anticomunista, a més de paladí de l'anarquisme tradicional, advocà per la democràcia, que considerava com a «un espai de llibertat». Ilario Margarita va morir el 21 d'octubre de 1974 a Torí (Piemont, Itàlia).

    ***

    Foto policíaca d'Amadeo Evangelisti

    Foto policíaca d'Amadeo Evangelisti

    - Amedeo Evangelisti: El 4 de febrer de 1895 neix a Castel Magiore (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Amedeo Evangelisti. El 15 de desembre de 1929 es refugià a França, però el 7 de setembre de 1931 va ser expulsat, passant a Bèlgica. A començaments del gener de 1935 retornà a França; detingut, el 30 de gener d'aquell any va ser condemnat a quatre mesos de presó per infracció al decret d'expulsió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    El jove Jacques Prévert

    El jove Jacques Prévert

    - Jacques Prévert:El 4 de febrer de 1900 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el poeta, dramaturg, surrealista i guionista Jacques Prévert. Va ser durant tota sa vida sobretot un llibertari que va envestir contra els valors de la societat burgesa, atacant irònicament en els seus textos el militarisme, el clericalisme i la moral hipòcrita, glorificant alhora l'esperit de revolta i el culte per la llibertat. En 1916, empleat en uns grans magatzems, serà acomiadat per indisciplina. Després participarà en el moviment surrealista, però rebutjarà adherir-se al Partit comunista i es burlarà d'André Breton en el text Mort d'un monsieur. En 1931 publica el corrosiu poema Tentative de description d'un dîner de tête à Paris-France. Membre del grup de teatre obrer Octobre, va escriure La bataille de Fontenay, que serà muntada a Moscou. És autor de nombrosos guions cinematogràfics, com ara Quai des brumes, L'affaire est dans le sac, Les enfants du paradis (considerada com a una de les obres mestres del cinema), etc. En 1946 publica el seu recull de poemes Paroles, que va tenir un enormeèxit, i més tard Histoires; ambdues obres consagraran el poeta anticonformista, qui commou els lectors per la seva simplicitat i per la tragicomèdia dels seus textos tendres i virulents. Jacques Préver va morir l'11 d'abril de 1977 a Omonville-la-Petite (Normandia, França).

    ***

    Louis Viallet

    Louis Viallet

    - Louis Viallet: El 4 de febrer de 1903 neix a Vaumas (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Louis Viallet. Agricultor a la zona de Trézelles i Chavroches d'Alvèrnia, en 1933, sota la influència de François Minet, secretari del grup llibertari de Moulins, abandonà el Partit Socialista Francès (PSF) i s'adherí al moviment anarquista. Es va subscriure a Le Libertaire i, amb Minet, penjà pels municipis de la zona de Jaligny uns grans cartells on un diputat mostrava el cul un cop elegit. En 1936, amb sa companya, creà una granja alberg de sis habitacions per als companys; aquesta casa de camp va ser promocionada sobretot pel periòdic anarquista La Patrie Humaine i en van ser habituals els tres germans Couni, Gaston Leval, Louis Lecoin i Robert Proix, entre d'altres. El març de 1937 organitzà a l'Hotel Terminus de Trézelles una conferència i una projecció de pel·lícules (La toma de Siétamo i El funeral de Durruti) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on parlaren sobre la Revolució espanyola Paul Lapeyre i Pascal Pollet, de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i gerent de L'Espagne Antifasciste, alhora que es denuncià la passivitat de la Confederació General del Treball (CGT) vers els revolucionaris de la Península. També convidà Aristide Lapeyre per a fer la rèplica en una conferència del diputat socialista Max Lejeune celebrada a Lapalisse. En 1939, quan la declaració de guerra, arrabassà els cartells de mobilització de la seva zona; per aquest fet va ser denunciat i fou defensat per Madeleine Finidori, advocada de La Patrie Humaine. Detingut pels alemanys a la costa bàltica, en 1941 cremà la seva cartilla militar i el 26 de març de 1942 aconseguí fugir. De bell nou a casa seva l'1 d'abril de 1942, l'ajudant de la Gendarmeria de Jaligny li demanà que fes bondat per no haver-lo de detenir. En aquests anys d'ocupació albergà i amagà nombroses famílies jueves. Després de l'Alliberament hagué de patir un món rural conformista i hostil a les seves idees. Louis Viallet va morir el 5 de novembre de 1985 a Chavroches (Alvèrnia, Occitània).

    Louis Viallet (1903-1985)

    ***

    Juan Castillo Guerrero (1990)

    Juan Castillo Guerrero (1990)

    - Juan Castillo Guerrero: El 4 de febrer de 1934 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Castillo Guerrero. Sos pares es deien Cristóbal Castillo i Francisca Guerrero. Durant els anys seixanta milita en la Federació Local d'Evreux (Alta Normandia, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 10 i el 12 de novembre de 1967 fou delegat de la CNT en l'exili en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a Bordeus (Aquitània, Occitània). En morir el dictador Francisco Franco, s'instal·là amb sa família a Màlaga i fou un dels fundadors del Sindicat del Transport de la CNT de la ciutat. Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Màlaga de la CNT. Durant els anys vuitanta col·laborà en diverses publicacions, com ara Cenit,CNT i Tierra y Libertad. Entre el 12 i el 16 de gener de 1983 fou delegat en el VI Congrés de la CNT que se celebrà a Barcelona (Catalunya). Juan Castillo Guerrero va morir el 17 de juny –algunes fonts citen erròniament el 16 de juny– de 1991 a la Creu Roja de Màlaga (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat aÁlora (Malaga, Andalusia, Espanya).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Retrat de Pierre Quillard realitzat per Félix Valloton aparegut en «Le Livre des masques» de Remy de Gourmont (1896)

    Retrat de Pierre Quillard realitzat per Félix Valloton aparegut en Le Livre des masques de Remy de Gourmont (1896)

    - Pierre Quillard: El 4 de febrer de 1912 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el poeta, dramaturg, traductor i periodista anarquista Pierre Quillard. Havia nascut el 14 de juliol de 1864 a París (França). Va fer els estudis secundaris al Liceu Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres (Éphraïm Mickaël, Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas, Rodolphe Darzens, Georges Vanor, etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el pseudòmim Qui, en Le Fou, periòdic literari del grup«Le Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats. Després va fer estudis universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis i a l'École Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars de la història. En 1884, amb Saint-Pol-Roux iÉphraïm Mikhaël, fundà la revista La Pléiade, on publicà dos anys més tard la seva primera peça teatral, La fille aux mains coupées. En 1890 s'edità el seu primer recull poètic, La gloire du verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891 començà a col·laborar en Mercure de França, publicació en la qual continuarà escrivint durant tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el número 52 de la revista Entretiens politiques et littéraires, l'article«L'anarchie par la littérature», sobre les relacions establertes entre ambdues --considerava que la literatura era la millor «propaganda pel fet»-- i col·laborà en els periòdics anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893 s'instal·là a Constantinoble (Imperi otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni Catòlic de Sant Gregori l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata. En aquesta època també es dedicà a la traducció i publicació d'autors grecs antics (Teòcrit de Siracusa, Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià, Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a França i l'any següent publicà, amb el suport del poeta armeni exiliat a França Archag Tchobanian, a qui traduí al francès, un voluminós recull de testimonis sobre el genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest poble indoeuropeu perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a corresponsal del periòdic L'Illustration, per seguir les operacions de la guerra grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes públics contra el genocidi armeni i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la Lliga Francesa per a la Defensa dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat --membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i secretari general (1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat el capità acusat de traïció i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare, col·laborà en Le Journal du Peuple, periòdic anarcodreyfusià fundat en 1899. També publicà en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel periòdic antisemita La Libre Parole, a favor de la vídua del tinent coronel Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900 fundà el periòdic bimensual Pro Armenia, en suport de la causa armènia i en la qual col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean Jaurès, Anatole France, Francis de Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard, etc.). En 1904 retornà de bell nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration. Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà amb tota la seva ànima a la defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer de 1912 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Trobem articles seus en Almanach de la révolution, La Bataille Syndicaliste, L'Éducation Libertaire, La Révolte, La Révolution i La Revue Blanche, entre d'altres. És autor de L'anarchie par la littérature (1892 i 1993),La question d'Orient et la politique personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois, les atrocités arméniennes, la vie et les intérêts de nos nationaux compromis, la ruine de la Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les réformes (1897, amb Louis Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs classés méthodiquement et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour l'Arménie. Mémoire et dossier (1902), entre d'altres.

    Pierre Quillard (1864-1912)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances -


    A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems. (Miquel López Crespí)


    Una tarda, uns dies abans de lliurar les claus del local al propietari, hi vaig anar a cercar les banderes que havíem passejat per nombroses manifestacions. La majoria eren meves, portades d´amagat en el forro de les maletes des de diversos viatges de l´estranger. Encara eren al local, presidint la més completa desolació, aquelles parets que ja no sentirien mai més les apassionades discussions dels anys finals de la dictadura, quan cada paraula i cada matitsació era d’una importància cabdal. Debats eterns sobre la necessitat o no de la proletarització de la militància, el trotsquisme i estalinisme, la qüestió nacional, l´internacionalisme, el paper dels consells obrers i la democràcia directa en la futura república socialista per la que lluitàvem.

    Em preguntava d´on trèiem les hores per llegir els clàssics del marxisme. Els joves de la nostra edat descobrien el sexe anant a cercar estrangeres en els caus de moda, aprenent quatre frases en anglès per convèncer exòtiques nòrdiques de la bondat d´anar amb ells al llit. Una autèntica revolució sexual i de costums s´esdevenia a Mallorca alhora que nosaltres, als racons més inversemblants, a casetes de camp abandonades, anant d´excurssió per la serra de Tramuntana, en els soterranis dels hotels de Palma discutíem Reich, Alexandra Kol·lontai, la importància de l´organització revolucionària Mujeres Libres en temps de la Guerra Civil, quin hauria de ser el paper de la dona en una societat sense classes...

    Una ferotge melangia em tenia agafat per la gargamella. Contemplava el local abandonat amb infinita recança. Un glacial i espès silenci planava, feréstec, pel pis. Taules, prestatges i cadires desaparegueren en un tancar i obrir d’ulls. Alguns companys comparegueren, una mica avergonyits, a cercar els mobles que en el seu temps aportaren a la causa, quan els posseïa la il·lusió dels vint anys.

    Les cambres restaven buides, curulles de paperassa cobrint el trespol, llibres fets malbé, les revistes que ja no s´havien repartit, cartells a mig fer.

    Pareixia que un volcà, una erupció inesperada hagués paralitzat la vida en un instant precís. Talment els habitants de Pompeia i Herculà, petrificats sota tones de cendra grisa. A les cuines i forns de les ciutats romanes engolides per un terrible diluvi de pedres i foc s´hi poden trobar les restes dels pans enfornats, les olles situades damunt el fogó, la taula parada, amb els ganivets que s´havien de fer servir per dinar. Els cossos es desintegraren per la calor abrusadora de les cendres volcàniques. Uns, provant de salvar-se, corrent pel carrer, sense poder arribar a part ni banda. Altres, amb un darrer gest protector sobre els fills. Alguns, en els llits dels prostíbuls, sota meravelloses pintures eròtiques que, dos mil anys desprès, encara serven les resplendents tonalitats del passat. Dels cossos esvanits en restà un buit que, amb el temps, els arqueòlegs omplirien de guix. Aleshores tornaries a veure, com si els habitants desapareguts retornassin d´un llarg viatge a través de l´espai, els gests finals d´una humanitat desapareguda: homes i dones convertits en eterna estàtua, ben igual que una escultura remotíssima creada per una civilització periclitada, una parella agafada de les mans per a tota l´eternitat, grups sencers sepultats per les tones de magma encès que queia, immisericorde, des del cel...

    A l´horabaixa que rememor, la seu del partit era buida. L’havíem pogut inaugurar un dia llunyà de mitjans dels setanta, tots junts, riallers, cantant Els Segadors i La Internacional, les cançons de Raimon, els himnes més combatius de la guerra civil en veu baixeta. Una festa amagada sota el pretext de celebrar l´aniversari d´un dels nostres militants. El mot d´ordre era no fer gaire renou, procurar dissimular al màxim, no fos cosa que els veïns avisassin la policia, estranyats del soroll que sortia del pis acabat de llogar.

    No seríem legals fins el setembre del setanta-set, quan ja tot estàs fermat i, consolidada la reforma, signats els pactes, la premsa i els mitjans de comunicació sabessin ben bé de qui podien parlar i a qui havien de demonitzar a partir d´aquell instant.

    Vaig girar la clau del pany lentament, sabent que dins del local m’esperava la buidor i la desolació.

    Ningú no havia tocat les banderes.

    A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems.

    Mirava la bandera roja amb la falç i el martell, l´estrella de cinc puntes, brodada per la padrina pocs abans de morir. Tal·larejava La Internacional mentre la cosia amorosament, atenta a cada puntada que donava. La padrina paterna era d´esquerres, una castellana que coneixia a la perfecció la vida de Mariana Pineda, les llegendes sobre els comuners Bravo, Padilla i Maldonado i que, quan executaren Fermín Galán i Ángel García Hernández sortí al carrer amb la tricolor sense gens ni mica de por a les crítiques dels cacics del poble i al que pogués fer la Guàrdia Civil.

    La padrina Mònica tengué una sort extraordinària, única, amb els seus tres fills. Tots tornaren a casa sans i estalvis. El meu pare va restar un parell d´anys en els camps de concentració mallorquins; els altres germans perderen la feina, foren interrogats, però pogueren salvar-se del pitjor. Aquest fet li va inculcar una alegria permanent, un estat d´ànim optimista. Sempre la vaig veure somrient. Havia passat la guerra pensant que els fills podrien morir en combat o que, en acabar, els falangistes els vendrian a cercar. Tenir el major tancat a Mallorca li causà moltes preocupacions però no tantes com quan era al front.

    Mentre brodava les banderes, em deia:

    -Mai no hauria cregut que podria arribar a veure la mort del gran assassí, el general Franco! Una alegria immensa, haver viscut fins avui dia, saber que és sota tones de marbre!

    Després mirava la bandera, em fitava directament als ulls i deia, somrient:

    -Tornar cosir l´ensenya dels treballadors! Mai m´hauria imaginat que arribàs el moment! Ben igual que en temps de la Revolució, quan col·lectivitzàrem les terres i feia el mateix amb les insígnies que em demanà el Comitè. El roig es va escollir en honor dels obrers morts en defensa dels drets de la humanitat. Quan una bandera roja s´ha portat al capdavant d´una batalla o en una manifestació, el bocí de roba que, a la botiga, abans de ser enlairada no significa res, esdevé un símbol sagrat.

    Em mirà altra volta, i afegí:

    -Mai no l´abandonis. Recorda el que significa. El teu padrí va morir a les trinxeres de Madrid. No va retrocedir mai ni una passa. La va defensar fins a la mort!

    Mai he oblidat les paraules de la padrina.

    Calia recuperar l´estendard que va cosir, il·lusionada, un llunyà dia dels setanta.

    0 0

    Publicam la segon part de la sessió extraordinària de la Comissió permanent de participació ciutadana. Sembla un acudit de mal gust que es presenti a finals de gener un calendari per posar en marxa els pressupostos participatius del 2019, com sempre a la correcuita i ja fora de temps. L’equip de govern presenta ara actuacions que no ha fet durant aquests quatre anys en clau clarament electoralista.


    Ens van passar un calendari amb la següent informació sobre participació ciutadana:

    Primer semestre

    Posada en marxa dels pressupostos participatius. De forma resumida les següents activitats:

    - Redacció o revisió bases reguladores pressupostos participatius.
    - Elaboració i execució campanya informativa: elaboració i divulgació del material de difusió i seguiment.
    - Organització sessions participatives tant a nivell intern de l’Ajuntament com amb la societat civil organitzada i no organitzada.

    - Treball amb joves per incloure’ls en el projecte (nou).

    - Jornada per presentar les propostes acceptades pels tècnics.
    - Votacions.
    - Paradetes en el carrer, informatives i de votacions (nou).
                   - Edició de fulletons
                   - Resum del reglament de Participació.

    Drets de la ciutadania i de les associacions en relació a la participació i la manera de fer-ho.
                   - Edició en paper del reglament.
                   - Reunió de cada un dels 7 consells d’Àrea en relació als pressupostos participatius.

    Segon semestre


                   - Realització d’una consulta popular ( el nom no està bé, perquè optaren per un altre tipus de consulta mitjançant vot.)
                   - Reunió consells d’Àrea.
                   - Execució projectes derivats dels pressupostos participatius.
                   - Realització d’un taller de prospectiva*

    Tant el taller com la consulta versaran sobre el Bar Katy, primer un taller per triar dos o tres possibles usos i després la consulta. Vam proposar fer el taller al primer semestre, i sobretot aprovar-ho per ple. La secretària va recordar que l’herència estableix que ha de ser una fundació al servei del poble de Pollença.


    Informacions diverses.  

    - Es va parlar un poc de la taberna: llevaran escaló, faran un bany adaptat i amb accés desde fora, la teulada... i la idea és que sigui per joves.

    - Es dona compte de la resolució de Batlia de l’adjudicació del contracte menor de serveis d’assessorament, coordinació, implementació i avaluació de les activitats de participació ciutadana de l’any 2019 en favor de Maria de les Neus Ramis. Un contracte per 14.980 euros sense IVA (Gram no presentà oferta, i El Risell de 15.000). La seva feina serà el que surt al punt 2. A la primera fase es farà l’edició dels material, a la segona els pressupostos, a la tercera els consells d`Àrea i a la quarta fase el taller i la consulta.

     


    0 0

      

          En Guaidó és d'extrema dreta.  En Maduro representa l'antiimperialisme. El PSOE aposta per l'extrema dreta.

    Els vassals europeus donen siuport a l'imperialisme ianqui. Els socialistes europeus decididament en suport de l'estemea ma dreta i de l'imperalisme ianqui.


    0 0
  • 02/05/19--08:07: Temps i contarelles de gener
  • Dalt del turó

    Temps i contarelles de gener

    Climent Picornell

    Les calmes de gener i l’anticicló estancat damunt Europa forneixen uns dies calms i assolellats. Fa fred a les nits i bon estar durant els dies. Nogensmenys, avesats com estam a veure aparèixer les imatges de satèl·lit per la televisió amb els pronòstics dels meteoròlegs interpretats pels homes i les dones del temps —ajudats per una gran parafernàlia tècnica— hem deixat de banda tota la saviesa del poble.

    El fet de tenir a Mallorca una climatologia irregular («Temps, dones i fortuna, fan més voltes que sa Lluna»), havia fet brostar una interessantíssima meteorologia popular. Encara que la variabilitat del nostre clima deixa sempre una porta oberta: «Quan Déu ho vol, sense ennigulats i tot, plou». Les previsions eren una de les funcions del refranyer, talment com a «pronòstics», reposades moltes en el santoral. També existien «senyes» del temps: si les mosques es posen de cap per avall i piquen —es diu que van «mortals»—, si el bestiar s’espolsa nerviós, si cau la sutja negra de les antigues foganyes, són senyals de què ha de ploure. I “Si la Candelera riu, lluny és s’estiu”, i “... si plora, s’hivern és fora” és el dos de febrer—, però també: «Tant si plora com si riu, lluny és s’estiu».

    Certament creix l’ interès social pel clima, com es reflecteix a Internet; les estacions climàtiques modernes —que han baixat molt de preu— poden enviar les dades directament al nostre ordinador. Tots podem conviure amb la climatologia popular, construïda i constatada per la història del clima, ara canviant. Vegeu: «Aigo de gener, umpl ses botes i es graner», «Aigo de gener tot l’any va bé», «Brusques de gener, bon any mos ve», «Gener abeurat, febrer gelat», «Gener amerat, mig any assegurat», «Gener eixut, tot l’any put», «Si no fa fred pes gener, quan n’ha de fer?», «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni», «Per Sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar».  Ben cert, no és veritat?

    Pas per davant la casa de na Caterina Vallsala. Surt una música i una cridòria estruendosa. Pens que ha tengut mala sort. A na Caterina li tragueren la matriu i davant la impossibilitat de tenir fills, li pegaren les ganes d’adoptar. Anaren de quatres a Sudamèrica i tornaren amb una nina, ja grandeta. Segons l’anàlisi dels ossos del canell tenia set anys, però, un dia,  després de pagar una factura d’una línia eròtica de més de 2.000 euros, saberen que l’al·loteta que havien adoptada devia ser més gran. Al cap de poc la nina començà una carrera fulgurant darrere els homes que acabà, anys després, amb tres embarassos. La mare adoptiva sovint l’amenaçava amb un «te tornaré». Que fou veritat, però que durà poc. Retornà cap aquí i acabà en un pis tutelat per una administració pública. Els pares adoptius, na Caterina i en Tomeu, es feren grans més aviat del que s’hi haurien fet normalment. Ara aquella nina, amb tres fills de tres homes diferents, viu a la casa dels seus pares mallorquins, ca na Caterina Vallsala al carrer de ses Perdius per on pas jo ara passejant, deia que hi viu amb els seus pares i germans biològics, que ha fet venir del seu país. Els pares adoptius, na Caterina i en Tomeu,  viuen a una residència de vells, el pare procura oblidar que un dia va anar a Sudamèrica a cercar una nina petita a qui estimar, la mare no importa que ho faci, oblidar, una malaltia de nom conegut li ha menjat tots els records.

    Els meus quintos em recorden que enguany en feim setanta, d’anys, i què hem de fer un dinar de pinyol vermell. No m’agraden les trobades dels qui férem el batxillerat junts o dels qui som quintos. No m’agrada veure en què ens hem convertit. Ai, ai, ai !! Generació de petits burgesos ciutadans o propietaris de quatre quarterades als pobles. Tot plegat, un balanç aterrador, dirigint el que queda de la nau –un llaütet de trenta pams, no us pensàssiu- dins el temporal o la calma de la jubilació, els qui hi hem arribat. Queda el refugi, ja ho he dit, i ho tornaré a repetir, perquè de vegades, irremeiablement, és l’únic refugi, dels episodis de la infància. Sense saber-ho redibuixam l’"Amarcord" de Fellini, les contarelles de Rímini, transformades aquí en un "me’n record" reviscut a Ciutat o a alguna part de la ruralia de Mallorca.

    "Vos ne recordau de quan en Xisco de Son Moix comprà el camió nou? L’esperava un genter a la plaça del poble. D’enfora aparegué tocant la botzina i duia qualcú més assegut devora ell que no sabien qui era". "No... i té ses orelles grosses, aquest que acompanya en Xisco!", digué el ferrer Prudenci. I tant que les hi tenia grosses, les orelles: hi duia un ase assegut!  L’havia agombolat al seient, i aquell animalet, amb les orelles ben dretes, hi posava molta d’atenció en mirar per la finestra. Amb les potetes de davant, com un nin mans aplegades, assegudet devora el conductor. L’aset havia tengut la paciència de fer bonda des de Son Company, on en Tià Ca mort i n’Arnau Rafelino l’havien pujat de mala manera, fermat amb corretges i vencisos al seient. Era un pollinet de mig any,  a un ase vell no l’hi haurien assegut. "Tanta sort que no ha fet menar el camió a s’ase", tornà a dir el ferrer Prudenci. "Hagués tengut bé collons, en Xisco!", sentencià don Toni Duret -qui morí pocs dies després d’un empatx de pastissos de nata-. I com aqueixa, un enfilall de contarelles de quan érem nins. 

    Deia que en aquestes reunions , de quintos o de batxillers,és fa molt això del recordar. Però no es volen recordar de l’esplendor dels cossos de quan eren joves,  ara mig destruïts pel pas dels anys. Bé, les reunions es solen desfer, després del dinar: adéu, adéu, salut, salut. Els darrers que queden murmuren quatre maldats, quatre mentides o quatre veritats dels primers que han fuit. “A aquell, la dona fa anys que li posa banyes amb el seu massatgista...”; “A n’en d’allò, el se menja un mal dolent al pàncrees”. "Ai, si és el pàncrees no té remei!" I coses com aquestes...  Pareix com si de tota una vida només en quedassin els baleigs, ballant per damunt l’erer.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [05/02] Atemptat de Zasulic - Xerrada de Kropotkin -«La Constitució ha mort» - «La Lueur» - Most - Raffuzzi - David - Devaldès - Tobes - Ballarin - Bibbi - Lefebvre - Pérez Mur - Pardiñas - Albarracín - Vaillant - Mañé - Nogales - Buj - Paleo - Verde

    Anarcoefemèrides del 5 de febrer

    Esdeveniments

    Representació de l'atemptat de Zasulic segons la premsa russa

    Representació de l'atemptat de Zasulic segons la premsa russa

    - Atemptat de Zasulic:El 5 de febrer de 1878 --24 de gener per al calendari julià-- a Sant Petersburg (Rússia) l'aleshores revolucionaria bakuninista Vera Ivanovna Zasulic dispara amb un revòlver contra el pit del general Fedor Fedorovitx Trepova, prefecte de policia responsable de la flagel·lació d'A. S. Emelianov (Bogolioubov), estudiant membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat», que s'havia negat a descobrir-se davant d'ell al presidi. Trepova només resultarà ferit i Zasulic serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, i gràcies a les simpaties populars de la presa i a la posada en pràctica de la reforma judicial d'Alexandre II, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, senseèxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, es convertirà en un símbol dels populistes i dels anarquistes russos.

    Vera Zasulic (1849-1919)

    ***

    Cartell del míting de Kropotkin

    Cartell del míting de Kropotkin

    - Xerrada de Kropotkin: El 5 de febrer de 1894, al Co-operative Hall de la High Street de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), el príncep anarquista Piotr Kropotkin va realitzar una de les seves xerrades més populars, What Anarchism Is (Quèés l'anarquisme). L'entrada va ser lliure i es convidava a la discussió.

    ***

    La seu d'"El Hijo de El Ahuizote" amb el provocador cartell

    La seu d'El Hijo de El Ahuizote amb el provocador cartell

    - «La Constitució ha mort»: El 5 de febrer de 1903, data en la qual se celebra el 46è aniversari de la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic de 1857, els editors de la revista satírica magonista El Hijo de El Ahuizote col·loquen al balcó de les oficines del periòdic a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el cartell «La Constitució ha mort» amb un gran crespó negre en senyal de dol, en resposta a la persecució exercida pel dictador Porfirio Díaz contra la llibertat d'expressió i la violació dels locals dels periòdics crítics amb el govern per part de la policia. Després de nombrosos actes repressius contra la publicació llibertària, el 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim. L'acció «La Constitució ha mort», promoguda per la revista llibertària El Hijo de El Ahuizote, tingué una gran repercussió i per a molts fou un antecedent de la revolució armada de 1910, que derrocà Porfirio Díaz i que acabarà amb la promulgació de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans de 1917 durant el govern de Venustiano Carranza.

    ***

    Capçalera de "La Lueur" [CIRA]

    Capçalera de La Lueur [CIRA]

    - Surt La Lueur: El 5 de febrer de 1924 surt a Tours (Turena, França) el primer número del periòdic multicopiat La Lueur. Bi-mensuel anarchiste du Centre (La Claror. Bimensual anarquista del Centre). Fou l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista del Centre (FAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). Portava l'epígraf «Ni Déu ni patró. Benestar i Llibertat» i els responsables d'aquesta publicació van ser els germans Marcel i Désiré Lehoux. L'abril de 1924 ambdós van ser inculpats pel Ministeri Fiscal de Tours per un delicte de«provocació al crim i a l'assassinat» arran de l'article«Cottin», aparegut en el número tres d'aquesta publicació, on defensava Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, i que aleshores es trobava empresonat. En sortiren cinc números, l'últim l'1 de juny de 1924.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Johann Most

    Johann Most

    - Johann Most:El 5 de febrer de 1846 neix a Augsburg (Baviera, Alemanya) el propagandista anarquista alemany Johann Most. Va treballar d'enquadernador i a l'empara del seu gremi, pren contacte amb la secció suïssa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). D'antuvi socialdemòcrata (1870), s'estableix a Àustria on comença a pronunciar els seus primers discursos. Detingut, és condemnat a cinc anys de presó, però finalmentés amnistiat el 9 de febrer de 1871 i expulsat. Entrà a Alemanya, on continua les seves activitats d'agitador i es dedicà al periodisme. Elegit al Reichstag en 1874, tanmateix és condemnat a presó nombroses ocasions pels seus encesos discursos, que el portaran a l'exili al Regne Unit en 1878. Hi publicarà el periòdic Freiheit (Llibertat) i arran d'un article que glorifica l'atemptat contra el tsar Alexandre II, és condemnat a 16 mesos de treballs forçats. Quan acaba la pena, s'exilia als Estats Units en 1882. Influenciat per les idees de Kropotkin, esdevindrà enterament anarquista. Partidari de la propaganda pel fet, edita una petita guia de com fer i col·locar bombes, després d'haver treballat en un fàbrica de dinamita, fet que li valdrà el pseudònim de Dynamost. Va ser el mestre de molts anarquistes de renom, com ara Emma Goldman, Alexander Berkman o Errico Malatesta. L'11 de maig de 1886 és detingut a Nova York després d'un míting i condemnat el 2 de juny a un any de presó per incitació al motí. Després publicarà als EUA el periòdic Freiheit, que serà l'obra de sa vida. És autor de DieGottespest (La pesta religiosa), Die Freie Gesellschaft (La Societat Lliure), El comunisme llibertari, Reminiscències parlamentàries, L'Anarquia, entre altres obres. Johann Most va morir el 17 de març de 1906 a Cincinnati (Ohio, EUA).

    ***

    Notícia sobre l'organització de la gira propagandística de Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) "Cronaca Sovversiva" del 9 d'agost de 1913

    Notícia sobre l'organització de la gira propagandística de Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 9 d'agost de 1913

    - Luigi Raffuzzi: El 5 de febrer de 1865 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Luigi Raffuzzi, també conegut com Louis Raffuzzi. Sos pares es deien Domenico Raffuzzi i Domenica Topi. Es guanyava la vida fent de pintor de la construcció. En 1887 passà a França per trobar son germà major Antonio, on s'havia refugiat fugint d'una condemna en rebel·lia de quatre anys de presó per agredir, amb altres companys anarquistes, uns guàrdies de la Seguretat Pública. A París (França) conegué, segons la policia,«perillosos internacionalistes» i en 1890 formà part del parisenc Grup Comunista Anarquista Independent de Llengua Italiana (Francesco Cremonini, Franco Piccinelli, Cesare Tassinari, etc.). En aquest any retornà a Itàlia, on es dedicà a la reorganització de la Secció Anarquista d'Imola i d'altres seccions de Romanya. En aquesta època col·laborà en nombrosos periòdics i números únics anarquistes i fou gerent de La Gentaglia (24 d'agost de 1890) i d'Il Malfattori (18 d'octubre de 1890). També en aquest any va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratge» i més tard denunciat per aferrar cartells subversius. Entre el 4 i el 6 de gener de 1891, juntament amb Antonio Castellari i Adamo Mancini, representà els anarquistes d'Imola en l'important Congrés Socialista Revolucionari de Capolago (Ticino, Suïssa), ), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Andrea Costa, Luigi Galleani, Pietro Gori, Errico Malatesta, Filippo Turati, etc.). De bell nou a Imola, va ser novament condemnat a tres mesos de presó per«possessió d'arma», però fugí cap a França. Constantment vigilat per les autoritats, el 30 de març de 1892 va ser expulsat i a continuació, amb son germà Antonio, passà a Londres (Anglaterra), on mantingué estretes relacions afectives i organitzatives amb els anarquistes locals. En aquesta mateix any, des de Londres, marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), juntament amb Vito Solieri, i amb el temps, esdevingué en un dels més fervents animadors del grup anarquista «Gli Oppressi». Amb Vito Solieri, entre juny de 1892 i novembre de 1894, va ser redactor d'Il Grido degli Oppressi, primer periòdic anarquista en llengua italiana als Estats Units, dirigit a Nova York i a Chicago (Illinois, EUA) per Francesco Saverio Merlino iòrgan d'expressió dels grups anarcocomunistes. El 17 de març de 1900, des de les pàgines de La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), Errico Malatesta el definí, amb Pietro Cane, com a representant de la disputa, política i personal, que s'enfrontà a Giacomo Ciancabila i al periòdic L'Aurora de Paterson, portaveu del corrent antiorganitzador italoamericà. Orador i incansable propagandista, després del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, a qui havia conegutíntimament a Paterson, es comprometé ferventment en la seva defensa. L'agost de 1900 va fer un míting al Clarenton Hall de Nova York d'exaltació del regicidi i en 1901 publicà a Nova York vuit mil còpies el número únic 29 Luglio. Animador del Cercle de Propaganda Llibertària (CPL), de tendència anarcocomunista, un dels dos grups anarquistes italoamericans novaiorquesos de l'època, continuà tenint viva la memòria de Bresci i en 1902 edità una postal i un fullet commemoratiu. El juliol de 1903 publicà a Nova York un altre número únic, suplement de La Questione Sociale, distribuït gratuïtament en cinquanta mil còpies, sota el significatiu títol Umberto& Bresci. El gener de 1912 retornà per un curt període a Imola, però el febrer retornà de bell nou a Nova York i després marxà cap a Chicago, on va romandre gairebé un any. Entre 1913 i 1915, amb Aldino Felicani, formà part del«Comitè Pro Volontà», que s'encarregava de buscar suport econòmic per al periòdic anarquista Volontà editat a Ancona (Marques, Itàlia) i en 1913 promogué, des de les pàgines de L'Era Nuova de Paterson, una col·lecta de fons per al finançament d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915, juntament amb sa companya Maria i altres membres (Pietro Allegra, Pietro Bambara, Valentino Campanella, Andrea Ciofalo, Nicola Cuneo, C. Franchi, G. Giacobello, Alfonso Grappone, G. Mantese, A. Masini, Giuseppe Sberna, V. Schiera i Carlo Tresca) del novaiorquès Comitato Fascio Rivoluzionari (CFR, Comitè Fascio Revolucionari), organitzà la«Conferència dels Subversius contra la Guerra», que se celebrà als locals del Cercle Gaetano Bresci de Nova York. En aquests anys fou el portaveu del Comitè de Protesta Contra la Guerra de Nova York, membre del Comitè Pro Premsa Llibertària i col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva –en el número del 28 d'agost de 1909 publicà l'article «Per gli insorti catalani!», sobre els fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona (Catalunya). El 18 de gener de 1916 participà en l'acte d'homenatge a Pietro Gori, que se celebrà a la Union Seattlement Hall de Nova York, a benefici de l'edició d'un número especial de Cronaca Sovversiva («Contro la Guerra, contro la Pace, per la Rivoluzioine!») que es publicà el 18 de març d'aquell any i on també col·laborà amb l'article «La guerra. Il compito nostro». Sa companya Maria fou una destacada militant del Grup de Propaganda Femenina de Nova York. El juliol de 1920 retornà a Imola i enfortí les relacions amb Luigi Molinari i Errico Malatesta. Malalt de l'anomenat«còlic de plom», malaltia professional dels pintors de la construcció, per a no ser una rèmora per a la seva família i companys, Luigi Raffuzzi se suïcidà el 7 de juliol–algunes fonts citen el 17 de juliol– de 1923 a Medfield (Massachusetts, EUA) i, respectant la seva voluntat, va ser incinerat.

    ***

    Foto policíaca d'Armand David (1 de març de 1894)

    Foto policíaca d'Armand David (1 de març de 1894)

    - Armand David: El 5 de febrer de 1867 neix a Gien (Centre, França) l'anarquista Armand Auguste Théophile David. Vivia al número 3 del carrer Saint Nicolas de Choisy-le-Roi (Illes de França, França) i treballava a la fàbrica de faiança«Boulanger» d'aquesta població. La seva companya era una costurera anomenada Rollin, la qual vivia al número 4 del camí Maison Alfort de Choisy-le-Roi. Era amic del ceramista anarquista Émile Lenfant. L'1 de març de 1894 el comissari Rougeon de Choisy-le-Roi escorcollà son domicili en una gran agafada d'anarquistes sota l'acusació d'«associació criminal». Detingut, va ser enviat a la presó parisenca de Mazas i el 4 de maig de 1894 va ser alliberat. Entre 1894 i 1896 figurava en els registres d'anarquistes de la policia. L'11 de febrer de 1898 va ser esborrat dels registres d'anarquistes policíacs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Manuel Devaldès

    Manuel Devaldès

    - Manuel Devaldès:El 5 de febrer de 1875 neix a Evreux (Alta Normandia, França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, iés autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre(1925),Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission(1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie desécrivains réfractairesde langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autreshistoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a Paris (França).

    Manuel Devaldès (1875-1956)

    ***

    Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny "La Época" del 18 de novembre de 1935

    Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny LaÉpoca del 18 de novembre de 1935

    - Jesús Tobes Cibrián: El 5 de febrer de 1897 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges citats com Torbes i Cirbián. Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat d'haver estafat l'assegurança d'accidents de la feina. Després de la guerra civil s'exilià a França i durant els anys quaranta s'establí a Nantes (País del Loira, França), on milità en la Regional del Nord de la CNT. Jesús Tobes Cibrián va morir el 6 de juliol de 1960 a França.

    ***

    Luigi Ballarin

    Luigi Ballarin

    - Luigi Ballarin: El 5 de febrer de 1899 neix a Minas Gerais (Brasil) el maçó, anarquista i resistent antifeixista Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi. Fill d'emigrants italians al Brasil, retornà a Itàlia amb sa família quan son pare es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb son germà petit Giuseppe, s'enfonsà en el món de la delinqüència i arran de dues condemnes per robatori de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910 al reformatori de Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué l'ofici de mecànic i realitzà el servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri. Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il Toscanino, per la seva afició a fumar cigars toscanos, i esdevingué anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va ser empresonat per les autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per haver cantat en una fonda cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i, després de l'assassinat l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, decidí exiliar-se a França. S'establí a Saint-Priest (Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la fàbrica Berliet i on conegué sa futura companya Elisa Maniago, amb qui arribarà a tenir set infants. Força actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió. Després d'una sèrie d'atemptats –contra el cònsol d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser declarat sospitós d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va ser detingut per la policia de Lió i tancat a la presó de Saint Paul de la capital arpitana. Un cop lliure el gener de 1928, fugí cap a Brussel·les (Bèlgica) i després es retrobà amb sa família a Seraing (Lieja, Valònia). Per guanyar-se la vida treballà a les mines de ferro de la regió i visqué amb sa companya i sos infants a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg), conegut com a lloc de reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de 1929, després d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa, es casà amb Elisa. Arran d'un atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino D'Ascanio contra el canceller de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la pistola amb la qual realitzà l'atemptat i se li va decretar l'expulsió l'agost i el novembre de 1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg i, amb Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de Saint-Priest. El març de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de Viena del Delfinat. Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny (Illa de França, França), on van ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu domicili. El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a Lió. De bell nou a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En aquesta època freqüentà les reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala Tagliaferri, del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una nova pena de dues setmanes de presó, però aconseguí un ajornament de la seva expulsió. L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució espanyola i s'integrà en la Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi. Després dels fets de «Maig de 1937» retornà a França. Entrà a treballar d'obrer de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet de treballador que havia de segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver atupat un individu que el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà enmig, decidí retornar a Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la frontera, va ser tancat a la presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat a tres mesos d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser internat a Ancona (Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un bombardeig, aconseguí fugir i reunir-se amb sa família. Ajudà presoners anglesos i americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a més d'amagar soldats britànics al seu domicili; per tot això se li va expedí un certificat d'honor signat pel Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània. El maig de 1944 s'integrà en un grup partisà de la«Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de la Llibertat i participà en la Resistència a la zona d'Adria, especialment en accions per impedir el carregament de les collites de grans amb destinació a Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi, formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont, Itàlia). Detingut pels nazis, va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els companys. El camp fou alliberat la primavera de 1945 i retornà a Adria, on s'encarregà de la distribució de queviures a la població i on se li va demanar que acceptés el càrrec d'alcalde de la població, cosa que refusà, decidint retornar a França. A començament de 1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió tres dels seus infants proveïts amb documentació francesa, passà clandestinament la frontera ja que ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera, va ser atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i l'abandonà enmig de la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor, pogué arribar a París després de recuperar-se. L'abril de 1947 va fer venir sa companya i la resta de la família, allotjant-se en una casa del XX Districte parisenc. El 5 de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret d'expulsió de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre la seva participació en la Resistència i els seus lligams francesos. En els últims anys de sa vida col·laborà en Le Libertaire. El 7 de febrer de 1948 Luigi Ballarin va morir d'una crisi cardíaca a París (França), després d'haver confiat la responsabilitat de sa família al company Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).

    Luigi Ballarin (1899-1948)

    ***

    Gino Bibbi

    Gino Bibbi

    - Gino Bibbi: El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Fill d'un empresari del llenyam benestant, era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de«tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.

    Gino Bibbi (1899-1999)

    ***

    Carnet del SIA de Marceau Lefebvre

    Carnet del SIA de Marceau Lefebvre

    - Marceau Lefebvre: El 5 de febrer de 1910 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Marceau Lefebvre. En 1916, durant la Gran Guerra, mentre son pare era al front, fou evacuat amb sa família, primer a Bèlgica, després a Les Vans (Occitània), on es reuní amb son pare, i finalment tots s'instal·laren a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). El mateix dia que va fer 13 anys, el 5 de febrer de 1923, començà a treballar a les mines de La Grand Comba. En aquest medi miner esdevingué anarquista, s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1937 s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i l'any següent en fou nomenat tresorer i secretari del grup local. A finals de febrer de 1939, arran de la Retirada, organitzà una conferència de SIA a La Gran Comba sobre la necessitat de solidaritat vers els refugiats a la qual participaren més de 300 persones i on Maurice Doutreau exposà l'estat de la qüestió, però en la qual no pogueren recaptar diners ja que no havien demanat permís al comissari de policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial es casà amb una refugiada espanyola, Carmen --amb qui tingué un fill, Max--, i decidí, com a antimilitarista, declarar-se insubmís i marxà, amb altres dos anarquistes d'Alès, a les muntanyes. Tres mesos més tard, incapaç de viure d'aquesta manera, s'amagà a casa de sa mare fins al 2 d'agost de 1940, quan es lliurà a la brigada de gendarmeria de Tamaris, a 10 quilòmetres de ca seva, ja que sa companya havia estat amenaçada d'expulsió durant els escorcolls policíacs domiciliaris. Tancat al Font Saint Nicolas de Marsella, sortí el 22 de novembre de 1940 per complir una pena de dos anys de presó imposada per un tribunal militar. Després de l'Alliberament i un cop al carrer, fou nomenat tresorer del grup local de SIA. En 1947 fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). Fou un dels distribuïdors de Le Libertaire, Le Monde Libertaire i Le Combat Syndicaliste. Marceau Lefebvre va morir el 13 de març de 1983.

    ***

    Rafael Pérez Mur

    Rafael Pérez Mur

    - Rafael Pérez Mur: El 5 de febrer de 1922 neix a El Burgo de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Pérez Mur. Amb sa família emigrà a Barcelona (Catalunya). Estudià a l'Escola Racionalista de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou amic de la infància de Francesc Sabaté Llopart. Sota el franquisme esdevingué membre de la Guàrdia Urbana de Barcelona i es retirà amb el grau de sergent. Desconeixem si mantingué contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté, però entre 1948 i 1997 mantingué correspondència amb Antoni Téllez Solà. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i col·laborà en les revistes barcelonines Ideas-Orto, la qual sostingué econòmicament, i El Vaixell Blanc, i en Progrés, de l'Hospitalet de Llobregat. Apassionat per la poesia, trobem alguns poemes seus en el llibre col·lectiu España sangra. Poemas libertarios (1985). El gener de 1991 participà en l'homenatge retut a Francesc Sabaté Llopart celebrat a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya). Rafael Pérez Mur va morir el 20 de febrer de 2000 a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Emili Pardiñas Viladrich

    Emili Pardiñas Viladrich

    - Emili Pardiñas Viladrich: El 5 de febrer de 1943 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) el sociòleg, advocat i activista anarquista Emili Felip Pardiñas Viladrich, conegut com Pedrals. Sos pares es deien Julià Pardiñas i Elvira Viladrich. Passà la seva infantessa i adolescència al Marroc. Quan estudiava Magisteri milità en grups catalanistes i en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i en 1967 marxà a París (França) per continuar els estudis. Participà en els fets de «Maig del 68» parisencs. Entrà a formar part de grups il·legalistes llibertaris i en 1971 va ser detingut, jutjat i condemnat a un any de presó per«robatori a mà armada»; després de tres mesos tancat a la presó parisenca de Fresnes, fou expulsat de França. De bell nou a Barcelona, treballà com a traductor per a les editorials A. Redondo i Dopesa, abans de fer de professor universitari. Amb el pseudònim de Pedrals, el novembre de 1972 entrà en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i en els seus Grups Autònoms de Combat (GAC), al costa de Salvador Puig Antich, Oriol Solé Sugranyes, José Lluís Pons Llobet, Santi Soler Amigo i Jean Marc Rouillan. Col·laborà en les edicions clandestines de«Mayo 37» del MIL. Les seves tasques en aquesta organització clandestina es concretaren, sobretot, en missions d'enllaç i a efectuar passatges a la frontera francoespanyola. L'agost de 1973 participà a Tolosa de Llenguadoc en el congrés d'autodissolució del MIL. El 21 de setembre de 1973 fou detingut amb sa companya Maria Lluïsa Piguillem Mateos a Barcelona i després van caure la resta de l'organització. En llibertat provisional, va ser jutjat i condemnat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic franquista a tres anys de presó per «associació il·lícita» i«propaganda il·legal». En sortir de la garjola s'instal·là a Girona on exercí de misser. L'abril de 1977 es creà la Coordinadora de Laboralistes de Catalunya, de la qual va ser nomenat membre del seu secretariat. Durant sa vida aplegà nombroses titulacions acadèmiques: Magisteri (Tarragona), Dret (Barcelona), Ciències Polítiques i Sociologia–tesi doctoral «Sociologia america. Funcionalisme»–, Dret Comparat (Estrasburg), etc. Va fer de professor a primària, a secundària i a la universitat; a més d'altres activitats: sociòleg en enquestes polítiques, periodista (Liberación), traductor i corrector d'estil, especialista en Recursos Humans, programador informàtic, productor i mànager musical, etc. En 2004 publicà el llibre testimonial Si este año no tocamos la revolución me aventuro con los caballos salvajes, on fa una valoració sobre el seu pas pel MIL tot reivindicant l'acció directa anarquista com a eina de lluita. En 2006, quan s'estrenà la pel·lícula Salvador, sobre el militant Salvador Puig Antich, acusà, juntament amb altres membres del MIL, de l'Organització de Lluita Armada (OLLA) i dels Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI), el productor del film, Jaume Roures Llop, de manipulació i de revisionisme històric. Aquest mateix any publicà amb Carlos Azagra el còmic històric i autobiogràfic A la revolución en gerundio sobre els turbulents anys que li va tocar viure. Com a advocat, especialitzat en el sector laboralista, ha defensat les causes perdudes, els treballadors, els moviments socials i els companys empresonats. En els seus darrers anys participà en les convocatòries de la«Marxa del Maquis» a Berga i formà part del col·lectiu llibertari «La Lluna Negra» de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), població on vivia. Emili Pardiñas Viladrich va morir el 23 d'octubre de 2011 a l'Hospital de Sant Camil de Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) i va ser incinerat a Sitges (Garraf, Catalunya).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -


    Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)


    Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

    Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

    És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

    Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

    Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

    Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

    Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

    A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

    Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

    Pere Rosselló Bover (Juny 2018)



    0 0

    Introducció al llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Presentació del meu nou llibre Repressió i cultura durant el franquisme Dia 25 de Febrer a les 19h. (dilluns). Can Oleo, carrer de l´Almudaina, 4 Palma (Mallorca) - La presentació anirà a c``arec de Maria Muntaner, Mateu Morro, Josep Valero i Miquel López Crespí - Lleonard Muntaner Editor: Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí -


    El feixisme i la repressió política-


    La gran crisi de 1929 va provocar dins el món capitalista una onada de pànic. Aquest terratrèmol econòmic que sacsejà successivament Amèrica i Europa posava de manifest d'una forma ben clara el fracàs del liberalisme econòmic. I, el que pareixia més greu a la burgesia, semblava confirmar les prediccions marxistes: el capitalisme es destruïa ell mateix víctima de les seves pròpies contradiccions.

    A partir de 1929, i al llarg dels anys trenta, el gran capital comença a pensar que inevitablement la crisi portarà les classes populars vers la revolució socialista. En el pla polític, a l'Estat espanyol, pensen que la II República no representa cap garantia per a preservar els interessos de classe o de casta parasitària (exèrcit, església, terratinents). Per altra banda i, malgrat períodes de forta clandestinitat i profunda repressió, la classe obrera i sectors populars arriben a l'any 1936 (any de la victòria electoral del Front Popular) enfortits per un llarg procés històric d'acumulació de forces iniciat en el darrer terç del segle XIX i que s'ha anat consolidant a poc a poc. Cal no oblidar el regiró produït dins els sectors reaccionaris l'any 1934 a causa de la Revolució Proletària d'Astúries.

    Els grups burgesos, davant aquesta situació, van abandonant d'una forma accelerada tots els mitjans organitzatius tradicionals del capitalisme liberal: partits polítics i parlamentarisme burgès. Els sectors clau del Bloc Dominant (grans propietaris agraris, capital industrial, capital financer) ajuden a sostenir, cada vegada més decididament, formes polítiques totalitàries i terroristes, nacionalistes i feixistes del tipus que a Itàlia i Alemanya s'han demostrat utilíssimes per a la destrucció física de les organitzacions obreres i populars i han servit d'una manera eficient el bloc explotador (malgrat aquest hagi cedit alguna parcel.la de poder als grups nazi-feixistes que encapçalen aquests moviments antimarxistes).

    En els anys vint i trenta un gran sector del capital internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política adient per a augmentar els guanys i beneficis de la gran propietat i poder entrar en una nova fase d'acumulació de capital imprescindible per a portar endavant la política ultranacionalista i imperialista que menarà, en un curt espai de temps, a la II Guerra Mundial. Es tracta, tant a nivell internacional com a nivell de l'Estat espanyol, d'anar impulsant, mitjançant la repressió més cruel i violenta, l'assassinat en massa de sectors sencers de les avantguardes obreres i populars (comunistes, socialistes, anarquistes, republicans, gent sense partit però de tendència progressista) una nova superestructura "jurídica" que, emprant el terror legalitzat, el terror d'Estat, pugui mantenir, consolidar i desenvolupar el model de producció capitalista amenaçat per la classe obrera.

    A l'Estat espanyol, l'extermini i l'anihilació física i política del proletariat durant la guerra i postguerra, l'eliminació de tota forma d'organització popular partidista o sindical -reformista o revolucionària-, o simplement cultural, permetrà al Bloc Dominant burgès-terratinent continuar ampliant els seus beneficis i la seva dominació ininterrompudament fins al present.

    El Banco de España i el Consejo Superior Bancario constituiran durant anys centres privilegiats que dirigeixen la política econòmica del nou Estat sorgit de la guerra.

    A més, entre 1936 i 1951 el gran capital financer aconsegueix:

    a) Multiplicar per quatre el capital que tenien sis grans bancs abans de la guerra (Español de Crédito, Hispano-Americano, Central, Bilbao, Vizcaya i Santader). Aquests sis bancs controlaven en aquells anys el 75 % del total del capital bancari de l'Estat.

    b) Augmentar al màxim la producció industrial i l'obtenció de plus-vàlua mitjançant la superexplotació de la classe obrera.

    c) Un enriquiment general de la burgesia industrial i una concentració eficient de la banca per a anar controlant altres sectors econòmics supeditats (petita indústria, petita propietat agrària, petit comerç, etc).

    d) Estancament de l'agricultura i control dels beneficis de la gran propietat pel capital financer.

    e) Fins als anys seixanta, manteniment de les classes populars en un nivell de consum molt inferior al d'abans de la guerra.

    Pensem que l'any 1936 la burgesia i els sectors parasitaris de terratinents, església i militars, veien venir un canvi que amenaçava els seus privilegis. Els pareixia que al seu davant només hi havia una alternativa: capitalisme o socialisme. Per tant, optaren sense cap mena d'escrúpols per un model d'estat autoritari que els garantís la dominació permanent damunt el poble.

    A més d'optar per l'eliminació física i política de les avantguardes populars, opten igualment per la concentració absoluta de tot el poder en mans d'un exèrcit regular modern (l'exèrcit franquista).

    Els assassinats en massa comesos per militars i falangistes, no eren tan sols el producte (malgrat que també hi hagué casos d'aquests) de quatre exaltats que feien les coses d'una manera individual i anàrquica. La norma general de la repressió obeí a un pla ben predeterminat i experimentat amb èxit a l'Alemanya nazi i a la Itàlia feixista.

    Es tractava de garantir durant un llarg període històric un grau de repressió altíssim per a mantenir durant un perllongat espai de temps el poble desorganitzat i atemorit. D'aquesta manera el Bloc Dominant va poder fruir d'una llarga fase d'acumulació intensiva de capital a base de la superexplotació de la classe obrera i dels altres sectors populars.

    Ha estat mitjançant aquesta dictadura terrorista de la burgesia (això fou el franquisme) com el capital bancàrio-financer aconseguí la direcció econòmica de la nostra societat.

    Obtinguda la victòria militar damunt el poble, anihilades les seves avantguardes i bona part del mateix poble, desfetes tota mena d'organitzacions polítiques, sindicals i culturals, la lluita permanent d'interessos dins el Bloc Dominant (una vegada esvaïda la por dels anys trenta envers la revolució proletària) ha portat a la consolidació total del gran capital bancàrio-financer i a una certa marginació política i econòmica dels aliats de llavors (la classe terratinent i el capital industrial).

    L'assassinat en massa no fou altra cosa, en definitiva, que portar endavant una política econòmica altrament de com s'havia fet fins al 36. Aquests foren realment els grans "ideals" de la Cruzada.

    Els historiadors parlen de 100.000 morts a les trinxeres, 10.000 morts per bombardeigs de l'aviació, 200.000 afusellats per falangistes i militars a l'Espanya franquista, 200.000 presoners executats o morts per malalties des de l'any 1939 al 1943 dins la presó o camps de concentració de la Nueva España. 500.000 morts per a consolidar i mantenir els privilegis de sempre.

    La derrota dels treballadors l'any 1939, la supressió dels migrats estatuts d'autonomia que havia concedit la República Espanyola, consagraven, per molts d'anys, el domini sangnant de la burgesia monopolista d'Estat.


    0 0

    Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Les germanes Gelabert (XVIII) -


    Però la padrina les havia conegudes en temps de la guerra i malgrat que provenia d’una família conservadora mai va voler saber res dels seguidors de José Antonio. Li feia por la crueltat, la manera de matar, la set de sang que tenien. Un dia, era just quan començava el Movimiento salvador de España, va estar a punt d´anar a parar a la presó de dones de Palma. Brodava la funda d´un coixí i, per casualitat, havia emprat els colors roig, groc i morat, els colors de la bandera republicana. Cantava alegrement un dels seus romanços més estimats, el de la Presó de Nàpols, i, mentre taral·lejava asseguda al portal, una patrulla de falangistes l´apuntà amb els fusells i li demanà explicacions. (Miquel López Crespí)


    Qui no s´apropava a nosaltres eren les dues bruixes de Sencelles, les germanes Joana i Beatriu. De seguida s´informaren de qui érem, d´on veníem; i, a partir de saber quina era la meva hipotètica malaltia i la del vell combatent republicà, ens miraven com qui veu el dimoni, caminant sempre deu passes endavant o endarrere de nosaltres. Imaginau-vos! Descobrir que en Josep Ferrer havia format part de l´expedició del capità Bayo, l´home que, amb les milícies de Catalunya, volgué alliberar les Illes del feixisme! Crec que en veure´ns la tremolor no els deixava respirar amb normalitat. Tísics i republicans, on havien anat a parar!

    Però Mallorca és com un mocador, un poble petit on, gratant un poc, tot s´arriba a saber. La padrina de seguida les va situar en el lloc que corresponia. Tenia una memòria prodigiosa, res no se li escapava i de seguida descobrí d´on procedien.

    --Aquestes dues tintoreres –deia-- són les famoses germanes Gelabert de Sencelles, amigues íntimes del comte Rossi en temps de la guerra. Les record per les fotografies que sortien en els diaris. Somrients, amb l´uniforme de Falange. Jovenetes encara, amb la boina roja dels carlistes, la camisa blava i una pistola al cinturó.

    Es passejaven pels pobles fent d´acompanyants de falangistes i militars. Pujaven al balcó dels ajuntaments, romanien a la vora dels botxins. Eren les primeres a iniciar el Cara al sol. Recollien informació de les beates, dels rectors, i després la passaven als Dragones de la Muerte, al comte Rossí i al marquès de Zayas.

    No ho podia creure! Ara, vint anys després, semblaven unes rendistes que no podien fer mal a ningú. Envellides, vestides de negre, amb el vel per anar a missa i un rosari de nacre a les mans pareixien rates de sagristia sense cap altra història al darrere que les processons i els oficis a què havien assistit.

    Però la padrina les havia conegudes en temps de la guerra i malgrat que provenia d’una família conservadora mai va voler saber res dels seguidors de José Antonio. Li feia por la crueltat, la manera de matar, la set de sang que tenien. Un dia, era just quan començava el Movimiento salvador de España, va estar a punt d´anar a parar a la presó de dones de Palma. Brodava la funda d´un coixí i, per casualitat, havia emprat els colors roig, groc i morat, els colors de la bandera republicana. Cantava alegrement un dels seus romanços més estimats, el de la Presó de Nàpols, i, mentre taral·lejava asseguda al portal, una patrulla de falangistes l´apuntà amb els fusells i li demanà explicacions.

    Sortosament el nou batle franquista passava en aquells moments pel carrer i en assabentar-se del que passava va renyar els jovenots i els va foragitar.

    Marxaren amb cara de pocs amics. Una víctima que els fugia de les mans! No ho podien consentir! Encara feren intents de tornar enrere, però el de més edat els va convèncer de no fer ximpleries. El batle havia estat íntim del general Goded, un heroi del Movimento arran que fou afusellat a Barcelona. Pareix que pensaren que valia més no restar fitxats per les noves autoritats i, malgrat el poder que en aquells moments tenien sobre vides i hisendes, decidiren que no era l´ocasió adient per enfrontar-se al batle.

    El batle sabia a la perfecció, coneixia la nostra família, que per part dels Verdera no hi havia hagut mai cap republicà a la nissaga. Qui no se´n recordava de Miquel Crespí, el cap d´Unió Patriòtica a sa Pobla, el batle que bastí l´Escola Graduada? Com es podia sospitar de republicanisme en unes persones tan conegudes pel seu conservadorisme?

    Hi hagué sort.

    Qualcú que no fos la padrina hauria tengut greus problemes en aquella incerta època on el simple comentari desfavorable d´un veïnat et podia costar la vida, anys de presó, la confiscació de les propietats.

    La padrina va amagar la funda del coixí amb la bandera republicana. Tan sols ben entrats els anys seixanta s´atreví a treure-la de la caixa on la tenia dissimulada. La funda havia estat més de vint anys sota un munt de mantes i llençols, en els fons d´un calaix, embolicada i tapada per una falda pagesa.

    --Les germanes Gelabert – continuava dient la padrina Martina-- es feren molt famoses. Arribaren a ser de les màximes dirigents de la Sección Femenina. No tenien cap vergonya a acompanyar els estols d´assassins del comte Rossi quan anava a predicar la mort pels pobles de Mallorca. Xalestes, eren al seu costat i tenien el dubtós honor de començar els mítings demanant la persecució i extermini dels rojos. S´encarregaven de cercar dones per als membres dels Dragones de la Muerte. Coneixien totes les cases de cites de Palma i dels pobles. Celestines especialitzades, malgrat tantes misses i rosaris, trobaven que era un servei a la causa convèncer les al·lotes de bona posició per tal que oferissin la virginitat als salvadors d´Espanya i la religió.

    Oficialment, els guanyadors eren bons catòlics. Justificaven l´extermini dels republicans amb l´excusa que aquests volien acabar amb la família, fer la repartidora, robar els fills als pares i donar-los a l´Estat per fer-los comunistes. Però de nit tot canviava. Una orgia de sang i sexe s´estenia per pobles i llogarets. A Palma, les germanes Gelabert portaven les meuques a l´hotel Mediterrani. Munió de criats servien llagosta, xampany i pastissos. Tot començava després de venir d´un poble de matar gent. Compareixien borratxos, amb sang a les mans i als uniformes. Molts dels matons no es dutxaven abans de començar les orgies. Els blancs mantells de l´hotel s´havien de rentar cada dia, tantes eren les taques de sang existents. El servei hi estava acostumat. Les noves autoritats ho consentien, especialment al comte Rossi i els italians. Tothom era conscient que sense l´ajut dels avions, armes, diners i voluntaris enviats pel Duce no hauria estat possible aconseguir la retirada de Portocristo. I, per això mateix, els enviats de Mussolini eren el sector més privilegiat del moment.

    --Jo he vist desfilar el comte Rosi pels carrers endiumenjats de Palma. Murta arreu per on trepitjava el seu cavall blanc. Totes les balconades del centre de Ciutat amb banderes nacionals, falangistes, alemanyes i italianes. Aplaudiments que mai no acabaven. Besades des dels balcons de les joves de la rància aristocràcia mallorquina. Afamegats ulls curulls de desig en tantes mirades inflamades dirigides al salvador de rendes i propietats. No sabia on amagar-me. A cada moment estaves amenaçada a haver d´alçar el braç, fer la salutació romana i cantar el Cara al sol. Per no haver-ho de fer, cercava l´interior obscur de les esglésies i no sortia fins que havia passat el soroll, les desfilades, les bandes de música i tot aquell espantós soroll de fanfàrria militar.

    --El dia que assassinaren Aurora Picornell i les roges del Molinar, un dels falangistes passejà els sostenidors de la dirigent comunista pels bars del barri mariner. Després, la festa acabà en el Mediterrani i el sostenidor tacat de sang anà de taula en taula i acabà xop de xampany i vòmits, al terra, trepitjat per un exèrcit de salvatges.

    --Les germanes Gelabert eren igual de vicioses que les prostitutes i alguna de les al·lotes de bona familia que portaven als assassins? Que les meuques anassin amb els brutals membres dels escamots d´extermini per diners podia tenir explicació. Algunes, emperò, portades per una certa dignitat es negaven a participar en els jocs sexuals dels italians i falangistes. Per quins motius les al·lotes educades als Sagrats Cors, les privilegiades que estudiaven piano a les amples sales endomassades dels seus casalots, les senyoretes que havien anat a veure el Papa en nombroses peregrinacions catòliques, es delien per sortir amb un aviador de Mussolini, un oficial espanyol que manava grups de criminals? No es sabran mai els motius. El cert era que les germanes Gelabert tenien fama d´agradar-los estranys ritus sexuals en què s´empraven el fuet, grillons i cadenes. Gaudien amb el dolor de les persones. Els excitava veure patir. Cada setmana visitaven la presó de dones de Can Salas cercant, entre les preses i condemnades a mort, alguna detinguda que patís a fons. Els oferien falsament la llibertat si es feien falangistes, si les acompanyaven al Mediterrani a fer companyia a aquella tribu de grollers i degenerats.

    Els records de guerra de la padrina em descobriren noves històries de la repressió a Mallorca que anaven completant el que sabia per part del pare. Un dels fets que més m´impressionà va ser la terrible història de Matilde Landa, la comunista tancada a Can Salas a la qual, amb participació de les germanes Gelabert, feren la vida impossible les monges i quatre senyores riques de Palma al servei del bisbat.

    Volien convertir-la al catolicisme, la pressionaven per fer un acte de contrició públic, que s´apenedís de les seves idees. Empraren tots els sistemes possibles. Un dia li digueren que si no es convertia deixarien de donar llet als infants de les preses. Matilde Landa havia resistit fins aquell moment de forma valenta i decidida; però aquest nou xantatge superava les seves forces. Debilitada pels mesos de reclusió, trista en veure com cada dia se´n portaven companyes a matar, anà emmagrint fins a esdevenir una ombra del que era quan entrà a Can Salas.

    S´especialitzaren en la tortura física i psicològica. Potser tenien enveja de la seva provada integritat moral. Li prometeren que si cedia als suggeriments, li cercarien un indret tranquil en alguna oficina de Falange o del bisbat. Fins i tot la podrien fer una de les responsables de la presó de dones. Li insinuaren que si feia acte públic de renúncia al marxisme, tendria una casa a la barriada del Terreno on podria viure sense que ningú la molestàs.

    Matilde Landa no era una dona feta per a la traïció ni la hipocresia. A la península havia lluitat en primera línia contra el feixisme i, com a representant de la República, havia viatjat a l´estranger a la recerca de suport per la causa de la Llibertat. Cansada del xantatge, un dia decidí acabar amb la tortura quotidiana que patia. Es llançà al buit des del primer pis de la presó i morí a conseqüència de les ferides. Les Gelabert renyaren les monges per manca de vigilància. Però el premi tan preuat que pensaven tenir a les mans se´ls escapà del control, volà més alt que elles. Matilde, per tal d´evitar que es realitzàs l´amenaça de deixar sense llet els infants, s´estimà més morir.

    La postguerra viscuda per aquestes germanes va transcórrer dins un ambient d´absoluta felicitat. Especialitzades en negocis d´usura, anaren acumulant una fortuna immensa. Alguna de les jornaleres que feien feina en els horts de la família contaren com eren de cruels amb la gent que no podia pagar els interessos dels préstecs. Diners que havien estat lliurats davant notari, a un altíssim interès, a condició de lliurar a les germanes les escriptures de propietat.

    Quantes famílies perderen la casa, la terra? Era sabut que no perdonaven mai cap endarreriment dels terminis. Eren especialistes a deixar diners als més dèbils, a les famílies que, intuïen, no podrien pagar els interessos. Més que cobrar puntualment els préstecs el que els interessava de debò era caure, com a feres afamegades, damunt les propietats, acumular cases i horts.

    Com era possible que ningú s´hi enfrontàs en tants d´anys de malifetes? La por penetrant a venes i nirvis dels familiars dels represaliats? El terror planant per places i carrers, paralitzant el més mínim senyal de protesta?

    Feia poc, abans d´anar a Lluc, havia llegit un dels llibres que comprava als companys de classe: Mallorca contra los rojos, del pare Ferrari Billoch. Un bon exemple de literatura plamfletària però que em servia per a completar les informacions que sobre la guerra que em comunicaven el pare i l´oncle. A través d´aquelles pàgines blasmant contra els republicans podies arribar a conèixer la quantitat d´odi existent en els intel·lectuals de la dreta mallorquina. I, el més important, et permetia veure les fotografies del comte Rossi, dels milicians del capità Bayo, dels morts en el front de Manacor, de les infermeres violades i assassinades a Son Coletes l´any 1936, dels presoners torturats i cremats de viu en viu a l´endemà de la retirada de les tropes republicanes. Al col·legi, les mostrava als companys del grup Nova Mallorca. Analitzàvem el rostre trist de les llibertàries que serien torturades la nit que foren agafades presoneres. Podíem veure les fotografies dels carrers de Portocristo, amb les barricades i els morts abandonats a les trinxeres.

    Les infermeres llibertàries capturades a Manacor tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo.



    0 0

    A continuació teniu un resum de la primera part del ple. De la segona part, amb les informacions de Batlia, dació de compte de resolucions de Batlia i les respostes de l’equip de govern als nostres precs i les nostres preguntes, en publicarem un altre article en aquest mateix bloc.

    I.- PART RESOLUTIVA

    1.- Aprovació, si procedeix, de les actes de les sessions anteriors. Aprovat per unanimitat

    Es tracta de les actes dels ple ordinari de 29 de novembre de 2018, i dels extraordinaris de 18 de desembre de 2018 i de 4 de gener de 2019.  

    2.- Moció presentada pel grup municipal Alternativa per Pollença per habilitar un espai destinat a habitatges d’acollida temporal per persones en situació d’especial vulnerabilitat (RGE núm. 519/2019 de 18 de gener). Aprovat per 15 vots a favor (Alternativa, Tots, Junts i UMP), 1 abstenció (Regidor no adscrit) i 1 en contra (PP).

    La nostra moció, la qual podeu llegir de forma integra a article anterior d’aquest bloc , i que té com a acord:

    Encarregar la redacció d'un projecte per a l'habilitació i gestió (esmena introduïda a la Comissió informativa) d'un espai municipal per a ser destinat a habitatges d'acollida temporal.

    Aquesta moció forma part d’un conjunt de mesures que pensam que el nostre Ajuntament hauria d’impulsar entorn a la problemàtica de l’habitatge.

    L’estudi sobre la situació de l’habitatge que es va fer fa uns mesos va revelar dues coses: que l’habitatge suposa un problema al nostre municipi pel que fa a les possibilitats i condicions d’accés, i per altra banda que l’administració pública no ha dedicat gairebé cap esforç per posar solució a un problema tan greu que afecta un dret tan bàsic i fonamental com el dret a tenir un sostre.

    Com que després de dos anys esperant el resultat de l’estudi tampoc hem vist gaire interès per part del govern municipal per prioritzar aquest tema, hem decidit portar a discussió al ple les nostres propostes i iniciatives polítiques al respecte, per si un cas el problema fos de falta d’idees.

    Així al ple passat ja portàrem dues mocions, les qual s’aprovaren:

    - Una per constituir el Patrimoni Municipal del Sòl, per poder adquirir sòl i destinar a  Habitatge de Protecció Oficial

    - I una altre per començar a fer passes com estableix la llei, per detectar els pisos que estan injustificadament buits (des de fa 2 anys i de grans tenidors (10 habitatges o més)) i poder fer mesures perquè entrin al mercat de lloguer.

    I la moció d’aquest ple, és per fer front a una d’aquestes situacions derivades de la problemàtica de l’habitatge, i que simplement suposa que l’Ajuntament disposi d’alguns espais per poder acollir persones o famílies en cas d’emergència sobrevinguda que els deixi sense habitatge: desnonament, casos de violència de gènere, o una situació provocada per una inundació,...

    El poble de Pollença, amb el pressupost que té no es pot permetre aquesta mancança.

    Ara esperem que es redacti el projecte i que aquest espai pugui ser una realitat el més aviat possible.

    Agrair el suport dels partits que ho votaren a favor, i lamentar els que no ho feren, a les seves esquenes carregarà no haver donat suport a una mesura d’aquest estil.

    3.- Ratificació, si procedeix, de la Resolució de Batlia núm. 25 de dia 15 de gener de  2019. Aprovat per unanimitat.

    Es tracta d’un nomenament de lletrat i procurador per un contenciós. Votàrem a favor perquè consideram que l’Ajuntament ha de poder defensar-se, però molesta que aquest sigui provocat per no respondre a una petició de informació per part d’uns veïns. Per desgràcia aquests fets són bastant habituals, i els grups de l’oposició també els hem patit.

    4.- Resolució, si procedeix, de les al·legacions formulades en el tràmit d’informació pública i aprovació inicial de les determinacions derivades de l’acord adoptat per l’Ajuntament Ple en sessió de data 30.11.2017 (BOIB núm. 15 de 01.02.2018), relatiu als canvis introduïts respecte l’anterior acord de data 24.02.2015, de modificació de l’acord d’aprovació provisional de data 30.10.2014 del Catàleg de Protecció d’edificis d’interès històric, artístic, arquitectònic i paisatgístic del terme municipal i elevació al Consell Insular de Mallorca per a la seva aprovació definitiva. Rebutjat per 9 abstencions (UMP, Tots, PP i Regidor no adscrit) i 8 vots a favor (Alternativa i Junts). Es rebutja perquè cal majoria absoluta per la seva aprovació.

    El que es portà a ple va ser la resolució de les al·legacions presentades i l'aprovació provisional del catàleg (la definitiva l'ha de fer el Consell). La resolució de les al·legacions suposava la inclusió de petites modificacions a l’aprovació inicial a partir d’aquestes. Igualment se'n rebutjaren d'altres.

    Nosaltres votàrem a favor perquè el catàleg és una eina de protecció patrimonial molt important. Ja votàrem a favor l'aprovació inicial del 2017 que recollien les nostres al·legacions de incorporar la Fàbrica, el grifó de la plaça Major, la sínia del Convent, les marques de les columnes del Claustre, la incorporació del nom i malnom de les cases, els arbres singulars i també la reincorporació de cinc edificis emblemàtics de primera que, no sabem per quins obscurs interessos encara que sí amb quina excusa, va decidir treure del catàleg el passat govern municipal.

    També consideram que aquest “projecte” de catàleg té una mancança molt gran, ja que Can Franc hi hauria de ser i per desgràcia no és així, i per això demanàrem explicacions, ja que podria haver-se inclòs al 2017.

    Per desgràcia, i una vegada més la dreta, a l'hora de votar segons quins temes que afecten els interessos d'alguns particulars, s’ha tornat a unir, en defensa d'uns pocs i en contra del benefici comú. I ho han fet jugant a embullar la troca demanant una retirada de l'ordre del dia a canvi d'una doble votació per burlar el Consell: aprovar provisionalment la del 2015, i una inicial (perquè no vagin més enllà) de les fitxes que el Consell va recriminar la seva no inclusió.

    Nosaltres consideram que la protecció patrimonial ha de ser una prioritat tal com ho marca la   llei de Patrimoni 12/1998 i en el cas d’aquests edificis singulars de primera línia del Moll, tal com ho acorda el ple de l’Ajuntament a l’octubre del 2011 el qual es va comprometre a utilitzar tots els recursos legals possibles per evitar la pèrdua dels immobles del passeig Voramar-Colon-Hernan Cortés. Per tant no es pot deixar de protegir per diners, i menys si l’informe utilitzat és tan tendenciós com el realitzat per l’anterior arquitecte municipal Rafel Balaguer, un informe impropi d’un tècnic.

    Evidentment ens oposàrem a la retirada del punt, i volguérem que tots els partits mostressin les seves intencions. I la dreta ben bé que ho va fer, amb menció especial, i sobretot escoltant durant el ple al regidor d'urbanisme, per Unió Mollera. Uns “antimolleros” que posen per davant els interessos d’uns pocs propietaris davant els interessos de tota la ciutadania. Uns impresentables que han estat amb els seus socis deslleials durant tota la legislatura. Per desgràcia Junts han optat per governar a qualsevol preu. A nosaltres no ens fan pena, però els pollencins ho paguen.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 421 | 422 | (Page 423) | 424 | 425 | .... | 465 | newer