[10/12] «A Revolução
Social» - Conferència de Han Ryner - Spies -
Tramcourt - Byington - Binimelis - Turci - Dufour - Buján -
García Pradas - Jover - Julian - Bernal - Cinti -«El Manco de La Pesquera» - Ortega - Dandi -
Montagut - Arnau - RichardsAnarcoefemèrides
del 10 de desembre
Esdeveniments
Portada del primer
número d'A
Revolução Social
- Surt A Revolução
Social:
El 10 de desembre de
1911 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el
primer número del periòdic
anarquista quinzenal A
Revolução Social.
Folha quinzenal. Portava els epígrafs«No hi ha error que pugui ser útil,
com no hi ha veritat que pugui ser nociva», de Joseph de
Maistre, i «Abans vull
patir per dir la veritat que fer patir la veritat amb el meu
silenci», de John
Pym. Òrgan d'expressió del grup anarquista«O Futuro», adherit a la
Federação Anarquista
da Região Sul (FARS, Federacó Anarquista de la
Regió Sud), i estava dirigit per
Luiz Carvalho. Trobem articles de Mario Campos, Bartholomeu
Constantino, Santos
Costa, Carlos M. Ferrão, Manuel Fiuza Junior, Jean Grave,
Botto Machado, Errico
Malatesta, J. Marques Leitão, Blazquez de Pedro i Antonio de
Souza Paulo, entre
d'altres. Tractà temes d'allò més
divers: textos teòrics, sindicalisme, notes
orgàniques, notícies locals i internacionals,
educació, crides solidàries, etc. En sortiren quatre
números, l'últim el 9
de març de 1912.
***
Primera
edició de l'obra de Ryner
- Conferència de Han
Ryner: El 10 de desembre de 1921, a la Grande Salle
de la Maison Commune de la rue de Bretagne de París
(França), pel desè
aniversari de la creació de la revista lliurepensadora L'Idée
Libre, el
filòsof anarcoindividualista Han Ryner pronuncia la famosa
conferència Des
diverses sortes d'individualisme, que serà editada
l'any següent per André
Lorulot en els fullets de les «Editions L'Idée
Libre».
Naixements
August Spies fotografiat per
Jacob Maul (ca. 1886)
- August Spies: El
10 de desembre de 1855 neix a Friedewalde
(Hessen-Kassel) --landgraviat del Sacre Imperi
Romanogermànic, que actualment
pertany a Alemanya-- l'activista i propagandista anarquista i
sindicalista
germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels«Màrtirs de Chicago». Son
pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis,
fou
enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel
per preparar-se com a
forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any
següent ja es declarava
lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà
per la lectura, especialment
els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia
un any
instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i
hagué d'interrompre els estudis
i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents
benestants de sa mare. En 1872
desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans
(Henry, Kenny, Maggie,
Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle
que
vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquestaèpoca era un
fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment
proletari ho
desconeixia tot, fins i tot, després de llegir
notícies sobre la Comuna de
París, pensà que el socialisme només
volia destruir la propietat, fet que
considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà
a l'Oest, però com que no
trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort
en el comerç i administrà una
llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir
força literatura socialista,
s'adherí al moviment obrer i s'afilià al
Socialist Labour Party (SLP, Partit
Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la
International Working People's
Association (IWPA, Associació Internacional dels
Treballadors). Durant el
període electoral de 1878 fou força actiu en la
candidatura del doctor Smith de
l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques
polítiques.
En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua
alemanya Chicagoer
Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el
qual va saber
fer surar i pujar. Quan es produí la escissió
entre la secció socialista i la
tendència socialrevolucionària o anarquista,
encapçalada per Johann Most, la
redacció del periòdic seguí Spies en
aquesta última tendència. En el
Congrés
dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda
socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no
obtindrien els seus
drets per la via electoral. En aquesta època es
declarà netament anarquista i
es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament
amb Oscar Neebe,
participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat
i propagandista es
lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit
hores. L'1 de maig de
1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square,
encapçalà una manifestació
de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de
Michigan reivindicant la
jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el
míting dels
obrers de la fusta que degenerà en un motí a
causa de la proximitat amb les
fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La
redacció i publicació l'endemà
del fullet Revenge! Workingmen to Arms!
(Venjança! Treballadors a les
armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la
revolta, li portarà
terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un
dels oradors del míting a
Haymarket Square que acabarà tràgicament. En
aquest míting una bala disparada
per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell
acabarà allotjada al cos
de son germà Henry. Després d'aquests«Fets de Haymarket», com seran coneguts,
va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i
declarat culpable amb set
companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt,
que
assistí al procés, universitària iúnica filla d'un apotecari acabalat, en
quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el
gener de 1887;
juntament amb Lucy Parsons, participà en la
mobilització per la llibertat dels
processats de Haymarket i publicà una biografia de son
marit. Víctima de la
histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la
premsa groga, August
Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday,
Divendres
Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois,
EUA) amb tres companys
(Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) --altre condemnat, Louis
Linng,
no pogué ser executat perquè es va
suïcidar a la seva cel·la. Les sevesúltimes
paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista:«Un dia vindrà on el
nostre silenci serà més fort que les veus que ens
escanyen avui.»
***
Foto
policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)
- Albert
Tramcourt: El 10 de desembre de 1866 neix a Creil
(Picardia, França)
l'anarquista Albert Tramcourt. Sos pares es deien Jean-Auguste
Tramcourt i
Joséphine Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador
a la fàbrica
Baudet, on també era cap de colla, i visqué i
milità a Argenteuil (Illa de
França, França). Tenia al seu càrrec
sa mare, sa germana, sa companya i una
filla de dos anys. Condemnat en diverses ocasions per robatori i
abús de
confiança, a començament dels anys noranta es
refugià a Londres (Anglaterra).
Vivia al número 27 de Stanhope Street i
freqüentà el cercles anarquistes
francesos de l'exili. En un informe de la policia de 1892 deia que era
un
anarquista que es desplaçava molt i 1894 figurava en la
llista d'anarquistes
establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 4 de
gener de 1894 va
ser detingut a Argenteuil sota l'acusació de mantenir
correspondència amb
anarquistes exiliats a Londres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va
ser jutjat
en l'anomenat «Procés dels Tenta»,
operació repressiva a gran escala que processà
l'anarquisme, barrejant lladres amb teòrics anarquistes, que
es desencadenà
arran de l'ona d'atemptats que es produïren entre 1892 i 1894.
Els inculpats
van ser acusats d'«afiliació a banda
criminal». Durant les sessions de
l'Audiència del Sena de París (França)
negà la seva militància anarquista.
Acusat únicament d'haver rebut correspondència
compromesa amb anarquistes
exiliats a Anglaterra, va ser defensat per l'advocat Oster i va ser
absolt.
Durant la tardor de 1895 la policia assenyalà la seva
partida de Londres amb
destinació a Amèrica. Albert Tramcourt va morir el 13 d'agost de 1897 a Marololo (Majunga; actual
Mahajanga, Madagascar),
on treballava d'obrer mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta
població.
Albert Tramcourt
(1866-1897)
***
Steven
T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)
- Steven T. Byington:
El 10 de desembre de 1869 neix a Westford (Vermont, EUA) el traductor,
lingüista, especialista bíblic i
intel·lectual anarcoindividualista Stephen
Tracy Bryington, més conegut com Steven
Tracy Byington. Visqué a Ballardvale (Andover,
Essex County, Massachusetts,
EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha,
bibliotecària de la
localitat –son pare havia estat ministre de
l'Església anglicana. D'antuvi
defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada
per Henry George que manté que
les persones són propietàries d'allò
que han creat, però les coses creades per
la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més
tard s'associà
intel·lectualment amb Benjamin Tucker,
col·laborant en la seva revista
anarcoindividualista Liberty,
defensant
l'educació com a mitjà per a arribar a un
món llibertari. En 1894 va començà a
escriure les seves AnarchistLetter Writings Corps, dirigides a
persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la
seva
doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès
dos importants obres de l'anarquisme
alemany: The Ego and its own. The case of
the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism–llibre
també publicat sota el títol The
great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–,
de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum
laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la
prestigiosa Phi Beta
Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica
honorífica nord-americana creada per promoure
l'excel·lència en les arts i les
ciències i introduir els estudiants punters en
les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914
publicà «On interference
with the environment», per lliuraments en The
New Freewoman i The Egoist.
En 1919
publicà el llibre The Society of
the New
Order. Coneixia de manera magistral almenys 12
llengües, incloses les
clàssiques que havia aprés a la Union Theological
School, i entre 1926 i 1946
fou col·laborador habitual del periòdic American
Speech. No obstant això tenia problemes
d'expressió i malgrat la seva
preparació no podia parlar davant el públic, per
la qual cosa passà 38 anys treballant
com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text«Ginn &
Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational
Church de Ballardvale,
de la qual fou secretari i historiador de l'església,
però l'abandonà quan es
fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En
1943, després de seixanta anys
de treball, acabà la seva traducció, directament
dels textos originals, de la Bíblia
i la seva edició la titulà The
Bible in living english (BLE), que
fou publicada pòstumament en 1972 per la«Watchtower Bible & Tract Society
of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia
comprat els drets d'edició.
A més de les citades, col·laborà en
diferents publicacions periòdiques, com araThe Boston Globe, Demonstrator,Discontent, Discussion,Ego, The
Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good
Housekeeping, Humanity First,Instead of a
Magazine, Journal of Biblical
Literature, Man!, Mother Earth, The
Mutualist, The Nation,New Trends, The
New Republic, The
Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es
va casar, va
morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County,
Massachusetts,
EUA).
Steven T. Byington
(1869-1957)
***
Jaume
Binimelis Rotger
- Jaume Binimelis Rotger:
El 10 de desembre de 1887 neix
a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarquista i
anarcosindicalista Jaume
Binimelis Rotger. Sos pares es deien Gabriel Binimelis Cervera,
destacat
militant anarquista del Centre de Picapedrers de Palma, i Margalida
Rotger
Salas. Fou el major de quatre germans (Jaume, Joan, Gabriel i Ramon).
Quan
tenia set anys, marxà amb sos pares a l'Argentina i la
família s'establí a
Buenos Aires. A l'Argentina sa família buscà
l'oncle Jaume, que s'havia exiliat
per la seva militància anarquista, però no en
trobaren el seu rastre. Després
de passar la seva adolescència a l'Argentina, sa
família retornà a Mallorca a
començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser el servei
militar a la
caserna d'Artilleria de Palma, on va ser promogut a caporal i destinat
a
l'economat de la caserna. En acabar la mili, reenganxà en
l'exèrcit per
continuar la carrera militar. En aquesta època es va casar
amb Maria Castell
Guarros, filla d'un pescador i mare d'una nina d'un any, Margalida;
Jaume volgué
que aquesta nina portés el llinatge Binimelis,
però Maria s'hi oposà. La
parella tingué cinc infants (Gabriel, Carme, Maria, Ramon iÀngela) i més tard,
a Barcelona (Catalunya), adoptaren un infant anomenat Josep, fill d'una
prostituta. En 1912 abandonà l'exèrcit i es
posà a fer feina de pescador.
Posteriorment, quan va veure que la pesca no donava per mantenir sa
família,
s'instal·là, amb son germà Ramon, a
Barcelona, on en 1915 trobà feina com a cap
de personal a la fàbrica de gasoses Gremio. A
començament dels anys vint
s'instal·là a Santa Coloma de Gramenet
(Barcelonès, Catalunya), on comprà un
terreny. En aquesta població milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), participà activament en les lluites obreres i durant
la dictadura de
Primo de Rivera s'encarregà especialment de guardar les
armes dels grups
d'acció confederals. En 1931, quan la proclamació
de la II República espanyola,
va ser nomenat president del Centre Republicà d'Esquerra
Republicana de
Catalunya (ERC) de Santa Coloma de Gramenet, això sense
deixar de militar en la
CNT. Durant la guerra civil va ser comandant d'Artilleria de
l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era
un fet, creuà els Pirineus i intentà senseèxit retrobar sa família. Aleshores
retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat,
condemnat a mort i internat a
Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser
commutada per una
de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en
llibertat
condicional, assignant-li la residència a Mallorca.
Autoritzat a deixar l'illa,
Jaume Binimelis Rotger va morir el 20 de febrer de 1956 a Santa Coloma
de
Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el
símbol de Falange va
ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell,
militant
de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir
al seu enterrament celebrat a
Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell
Guarros, morí el
12 d'octubre de 1974.
Jaume Binimelis
Rotger (1887-1956)
***
Giuseppe
Turci
- Giuseppe Turci: El
10 de desembre de 1891 neix a Santarcangelo di Romagna
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Giuseppe Turci. Sos pares es deien Ugo Turci i Ida
Bartolazzi.
Fill d'una família de classe mitjana, entrà a
formar part del moviment
anarquista des de molt jove, ben igual que sos germans Claudio Giovanni
(Nino) i Zeno. En 1916 es
traslladà amb
sa família a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Poc
després s'instal·là a Roma
(Itàlia), on entre 1916 i 1917 treballà d'ajudant
d'apotecaria. En 1918 va ser
cridat a files i mentre feia el servei militar al campament del II
Granaders de
Roma manifestà les seves idees antimilitaristes i
llibertàries, fet pel qual el
16 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Piacenza
(Emília-Romanya,
Itàlia) a sis mesos de presó militar per«derrotisme». Un cop llicenciat, tornà
a Civitavecchia, on segons la policia, «visqué en
concubinat amb una casada».
En aquesta ciutat formà part del Grup Comunista Anarquista«Pietro Gori» i es
dedicà a la propaganda àcrata. Al seu domicili
rebé moltes publicacions
llibertàries, col·laborà en algunes
d'elles i mantingué correspondència amb
destacats anarquistes, entre ells i sobretot Temistocle Monticelli. El
juny de
1920 es traslladà a Roma, on d'antuvi treballà
com artista cinematogràfic. El
desembre d'aquell any, segons un informe policíac, havia
estat nomenat
vicesecretari de la Federació Anarquista del Laci, en
substitució d'Italo
Manglio. Esdevingué administrador de la segonaèpoca del diari Umanità
Nova, que havia estat traslladat
de Milà (Llombardia, Itàlia) a Roma. Cap a finals
de 1922 un escamot feixista arrasà
la impremta d'aquest diari. Poc després, el 26 de desembre
de 1922, va ser
detingut en sortir de la seu del diari i la policia li va confiscar
fons i
cartes del periòdic que portava a sobre dels quals era
dipositari. La policia
també escorcollà la seu del diari i el seu
domicili, confiscant materials
diversos (correspondència, opuscles, propaganda, registres
comptables, etc.).
També va ser confiscat el compte corrent del
Crèdit Italià que estava al seu
nom. Ell fou l'únic detingut d'una vintena d'exredactors,
corresponsals i
membres del consell d'administració del diari per un delicte
d'«opinió». Després
d'uns mesos empresonat, va ser alliberat sense judici.
Participà en la fundació
de la revista d'Errico Malatesta Pensiero
e Volontà (1924-1926), de la qual va ser
l'administrador fins que va ser
prohibida per les autoritats. Promulgada la nova llei de seguretat
pública, tot
i que encara no estava recuperat d'una greu malaltia, el 2 de desembre
de 1926
la Comissió Provincial el va condemnar a cinc anys de
confinament, assignant-li
l'illa de Lipari. Poc després, a causa del seu alarmant
estat de salut, el 17
de gener de 1927 la Comissió
d'Apel·lació decidí reenviar-lo a Roma
amb una
amonestació, mesura amb la qual li va ser difícil
trobar feina. Comptable expert
i hàbil fotògraf, capaç d'efectuar
manipulacions químiques i fabricar
pel·lícula cinematogràfica,
trobà feina, però sempre perdia els lloc de
treball
pel fet d'estar constantment vigilat per la policia. Quan
acabà el 2 de
desembre de 1928 la seva amonestació, trobà feina
amb un comerciant que no
tenia por de la policia. De tant en tant era detingut i empresonat
preventivament en moments puntuals i especials (visites de
polítics i jerarques
feixistes, etc.). L'última vegada que va ser detingut fou el
28 d'octubre de
1919, aniversari de la «Marxa sobre Roma», i va
romandre empresonat fins el 4
de novembre. El seu patró, cansat d'aquesta
situació, li va advertir que si era
novament detingut l'hauria d'acomiadar. Quan s'aproximà el
matrimoni entre
Humbert de Savoia i Maria Josep de Bèlgica, per evitar una
nova detenció, fugí
de casa seva i, sense poder anar a cap hotel o casa d'amics, llocs
controlats
per la policia, passà les nits a la intempèrie,
contraent una fatal pneumònia
bronquial. Giuseppe Turci va morir el 7 de febrer de 1930 en un
hospital de
Roma (Itàlia). Errico Malatesta li va dedicar una afectuosa
i commovedora
necrològica en Il Risveglio
Anarchico
del 22 de febrer d'aquell any.
***
Baldomer
Dufour Barberà
- Baldomer Dufour
Barberà: El 10 de desembre de 1905 neix
a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour
Barberà –el seu primer
llinatge citat de diverses maneres (Difur, Difour,Dufur, Doufor,
etc.). Quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de l'Aigua de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i milità al barri
barceloní del Clot, exercint-ne
càrrecs orgànics de rellevància, com
ara en 1924 el de secretari del Sindicat
Fabril, Tèxtil i Vestir de Barcelona de la CNT. Quan la
Dictadura de Primo de
Rivera s'exilià a França i entre 1929 i 1932
residí a Marsella (Provença,
Occitània). L'octubre de 1932 fou pres governatiu a
Barcelona i es va posar en
vaga de fam. En 1932 col·laborà en Solidaridad
Obrera. En 1936 fou orador en diversos mítings,
com ara Gavà (juny), Canet
(juliol) i Puig-reig (setembre). Durant la guerra civil
lluità com a milicià en
la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 creuà
els Pirineus amb sa
companya i son germà Jaume i fou internat al camp de
concentració de Vernet. En
sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de
Montluçon (Alvèrnia, Occitània)
enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE).
Després de la II
Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1951
s'instal·là amb sa companya
Pilar March Castells i fills al Brasil. Baldomer Dufour
Barberà va morir el 20
de novembre de 1955 a São Paulo (São Paulo,
Brasil) a resultes d'una operació
d'estomac. Sos germans Jaume i Lluís també van
ser destacats militants
cenetistes.
Baldomer Dufour
Barberà (1905-1955)
***
Notícia
sobre la conferència de Luis Buján
Castiñeiras
apareguda en el periòdic tolosà CNT del 16 de
febrer de 1958
- Luis Buján
Castiñeiras: El 10 de desembre de 1910 neix a
Santa Eugenia (Ribeira, la
Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis
Buján Castiñeiras. Des
de molt jove formà part de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del grup
anarquista «Germinal» de la
Corunya. En 1936 lluità a Astúries (Espanya)
contra el feixisme i quan aquesta
zona caigué a mans franquistes passà a Barcelona
(Catalunya). Posteriorment
lluità al front d'Aragó, on va ser ferit. El
febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França. Durant
l'ocupació alemanya participà en
la Resistència i quan acabà la II Guerra Mundial
s'establí a Montalban, on
fundà la Federació Local de la CNT. El 13 de
novembre de 1954 llegí, al local
social de la CNT de Marsella (Provença,
Occitània), la conferència «Federalismo
y autonomia». En 1955 participà
econòmicament la subscripció«Pro-Premsa
Clandestina a Espanya». El 16 de febrer de 1958 a la Maison
du Peuple de
Montalban, organitzada per la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat, va
fer la xerrada «Aspectos actuales de la CNT». En
1963 s'instal·là Marsella.
Després de la mort del dictador Francisco Franco,
s'afilià a la CNT de Figueres
(Alt Empordà), la qual representà en el V
Congrés de la CNT de 1979, i més tard
a la de Perpinyà. Trobem escrits seus en diverses
publicacions llibertàries,
com ara Atalaya, Cenit,Espoir, Ideas-Orto,La Protesta Obrera, etc. Malat, Luis
Buján Castiñeiras va morir,
després de patir cinc operacions, el 20 de juliol de 1988 a
Montalban
(Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)–
i fou enterrat civilment.
Luis Buján
Castiñeiras (1910-1988)
***
José
García Pradas
-
José García
Pradas:El 10 de
desembre de 1910 neix a Quincoces de
Yuso (Burgos, Castella, Espanya) el periodista i escriptor anarquista
José García Pradas.
Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera
de Dret a Saragossa,
que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a
València, on va fer feina de
dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients
literaris i polítics,
i va conèixer Max Aub i Marín Civera
Martínez. Es va acostar a la Confederació
Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va
trobar rebutjable. En
1933 va fer de corresponsal per al periòdic La
Tierra. Poc abans de
l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a
redactor de La
Tierra, feina que abandonà poc després
segons uns per «discrepàncies
ideològiques» i segons uns altres
perquè el periòdic va ser suspès per
les
autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la
Federació Anarquista
Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de
Melchor Rodríguez. El febrer de
1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra
civil es troba a Barcelona,
però marxarà a Madrid on es convertirà
en un dels pilars de la CNT castellana:
dirigeix CNT i Frente Libertario;
membre del Comitè de Defensa
del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de
Madrid;
col·labora en la preparació de la maniobra
antiestalinista contra Negrín de
març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment,
etc. Durant aquests
anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista
Unió General de
Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que
li van
aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de
Guzmán Madrid
rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar
a França (Marsella,
París, Dieppe). Després es va
instal·lar a Londres, on va fer feina primer de
manobre, després de cambrer i més tard com a
redactor de la ràdio britànica,
alhora que realitzava tasques literàries, com ara la
traducció de Shakespeare.
Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i
Peirats, i crítiques molt
dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del
col·laboracionisme
cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla
que en
1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14
Division, Ação
Directa, Campo Libre, Cenit,CNT, Construcción,Cultura Proletaria, España Libre,Frente Libertario, Libertad,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, Umbral,
etc. És autor de Balada de nochebuena, Con
el sudor de su frente,En el portal de Belén, El
Estado es una clase, Fabulillas de
tablado, Fray Tomás de San
Martín, Leyenda del Pucará,Meditaciones
independientes, Nuestro señor el centauro,Pasado y presente del
movimiento obrero español, Resón
de la Araucana, Romance del
conde Alarcos, Los rusos vuelven, La
saeta arbolada de traición,El terror de Soso Khan, Tierra de lobos,Tributo de sangre,Antifascismo proletario (1938), Bandera de
libertad (1938), Milicias
confederales (1938), Después de la guerra
(1938), Frente popular
antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La
traición de
Stalin (1939), Cómo terminó
la guerra de España (1940), Tres
epístolas a Horacio (1946), La
revolución y el Estado (1947), España,
colonia de su ejército (1947), La crisis
del socialismo (1947), Guerra
civil (1947), Cuatro cartas a Carbó
(1948), Origen, esencia y fin
de la sociedad de clases (1948), Rusia y
España (1948), ¿Revolución
proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz
(1963), ¡Teníamos que
perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi
rescoldo. Material para la
historia del anarquismo español i La
muerte de la vergüenza. En 1978
va participar en la pel·lícula ¿Por
qué perdimos la guerra?, de
Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán.
José García Pradas va morir
el 26 de març de 1988 a Londres (Anglaterra).
***
Amèlia Jover Velasco
- Amèlia Jover Velasco:El 10 de desembre de
1910 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià)
la militant
anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco --a vegades apareix
com Amàlia.
A la seva vila nata, de sòlida tradició
llibertària, va poder acudir a
l'escola, cosa infreqüent per a una nina de la sevaèpoca. Molt jove va entrar
en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar
a llegir
propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en
diversos feines.
Instal·lada a València, a prop de la
presó Model, va ajudar els companys
detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després
farà de mecanògrafa a
l'Ajuntament de València i de cuinera a Viena
Automàtic, i es va afiliar al
Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), on va
constituir la secció de dones del sindicat
valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries
i d'un grup específic de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), quan va
esclatar la Revolució va ser elegida secretària
de la Secció Politicosocial de
les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts
Llibertàries en el
Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos
articles en Senderos,
butlletí del Comitè Regional de Llevant de les
Joventuts Llibertàries. Quan la
victòria feixista, va ser detinguda al port d'Alacant,
tancada al Cinema Ideal,
convertit en centre d'internament de dones, i finalment traslladada a
la presó
d'Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de
concentrar els presos, va
ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra
presó de dones
antifranquistes. Però embarassada i a l'espera de judici va
ser enviada a
l'Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda
i sota vigilància.
Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l'ajuda de cenetistes
clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada
als camps
d'Argelers i de Bram. Després de nou mesos d'estada a
França, en condicions
molt difícils, va poder reunir-se amb son company refugiat a
Tunísia, on tindrà
dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al
camp i ensenyant els infants
sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i
s'establí a París, on farà
feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a
la setmana
convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir
contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre
d'Estudis Socials
i Econòmics (CESE) i l'Agrupació Confederal
parisenca. El 9 de març de 1995 va
participar en l'acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l'any
següent
va participar en Madrid en la trobada«Libertarias», sobre el paper de la dona
en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del
centenari del
naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València.
Amèlia Jover Velasco
va morir el 12 de setembre de 1997 a París
(França).
Amèlia Jover Velasco (1910-1997)
Defuncions
Notícia
de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 7 de novembre de 1911
- Fernand
Julian: El
10 de desembre de 1927 mor a Draveil (Illa de França,
França) l'anarquista,
sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Havia
nascut el 6
de maig de 1877 a Generargues (Llenguadoc, Occitània). Fill
d'una família de
calvinistes camisards, son pare, illetrat i obrer agrícola,
s'havia passat al
catolicisme, encara que estava casat amb una protestant. Mosso en una
granja,
Fernand Julian deixà sa família i,
després de treballar en diferents feines, en
1897 entrà com a soldat en el III Regiment de Cavalleria
Pesant de Línia
acantonat a Niça (País Niçard,
Occitània). Suportà de mala manera
l'exèrcit,
esdevingué antimilitarista i desertà,
però l'estiu de 1898 va ser detingut i
jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là
a Marsella (Provença,
Occitània) i entrà a fer feina a l'asil
d'alienats Saint-Pierre. En aquestaèpoca freqüentà els cercles anarquistes
i el gener de 1905 portà la bandera que
encapçalà el seguici fúnebre que
acompanyà les despulles de Louise Michel fins
a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es
casà amb Clémentine
Latrémolière, empleada com ell a l'asil
Saint-Pierre, i la parella s'instal·là
a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i
amb tres cunyats treballà per a
l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos
cunyats, marxà cap les Boques
del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs
(Provença, Occitània) per a l'empresa
Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de
juny de
1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant
Loïs per als obrers de la sorra de
Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga.
Quan a començament de la
tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà,
retornà a Vigneux i esdevingué,
en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII
Secció del Sindicat de
Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909
l'agitació obrera
es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre
vaguistes
i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies
després va ser
detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació
d'haver apallissat un capatàs.
De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria
el risc de ser
enviat als batallons disciplinaris africans
(«Bat'd'Af»). El 23 de juliol de
1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company
Ricordeau a vuit mesos
i cinc anys de prohibició de residència als
departaments francesos del Sena i
del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel
Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li
va sumar una prohibició de residència de
cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va
ser aclamat per
1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de
Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil–la pena de
prohibició de residència havia estat suspesa el 5
de març de 1910 per ordre
d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres
francès. Quan Joseph
Caillaux arribà a la presidència del Consell de
Ministres, l'11 de juliol de
1911 reactivà la prohibició de
residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de
novembre de 1911 va ser detingut a
Viry-Châtillon (Illa de França, França)
quan feia costat la vaga dels
enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres
setmanes
de presó per «infracció a la
prohibició de residència» i a 16 francs
de multa
per «infracció a la policia
ferroviària», beneficiant-se d'una
gràcia el 26 de
juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita
empresa, «Els Puisatiers
Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i
participà en la fundació de la
Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es
construí ell mateix la seva
casa. Durant la Gran Guerra treballà en una
fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar
com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En
1921 participà en la«reconquista revolucionària» de la
Federació de la Construcció de la
Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice
Forget, ambdós del
sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la
citada federació. En
el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig
de 1921 a Dijon
(Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la
majoria i va ser
reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de
1921 representà el
Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de
França, França) en el
Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais,
França). En 1922 va ser
nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de
Juvisy-sur-Orge de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU).
Entre el 25 de juny i l'1 de
juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de
Saint-Etiève (Arpitània)
i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard.
En 1923 encara estava inscrit
en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com
a
director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de
França, França).
El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la
Construcció de la CGTU,
va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que
treballaven en
la línia fèrria París-Orleans. En 1927
va caure malalt. Fernand Julian va morir
el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de
França, França). Sos
fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian
(1911-1995) van ser
destacats militants comunistes i membres de la resistència
durant l'ocupació
alemanya.
***
Juan
Antonio Bernal Ramírez
- Juan Antonio
Bernal Ramírez: El 10 de desembre de 1945 mor a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut com El
Andalúz. Havia nascut el 10 de març de
1895 a Sevilla (Andalusia, Espanya).
Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri
obrer de les Cases Barates, on
regentà el Bar Andalucía i milità en
la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
entrà a formar part de
les Patrulles de Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments
contra la
reacció estalinista, va ser detingut per«tinença d'armes». Després de
la
guerra civil, el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes
franquistes; jutjat el 17 de maig de 1940 en consell de guerra a
Barcelona, va
ser condemnat a mort. El 29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada
per la de
30 anys de presó. Juan Antonio Bernal Ramírez va
morir el 10 de desembre de
1945 de tuberculosi a la presó Model de Barcelona
(Catalunya).
Juan Antonio
Bernal Ramírez (1895-1945)
***
Ercolano
Cinti
- Ercolano Cinti: El
10 de desembre de 1950 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista
i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero.
Havia nascut el 25 de juliol de 1882 a Ancona (Marques,
Itàlia). Sos pares es
deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de Benito
Mussolini, es guanyava la
vida com a ferroviari temporal i després com a
escrivà i viatjant de comerç.
Després d'un temps militant en el republicanisme, a
començament del segle es
passà al moviment anarquista. En 1909 es casà amb
Iside Frittelli, amb qui
tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico,
Spartaco i Vezio). D'antuvi,
la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa
per les
autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència
Interprovincial Anarquista
que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre
de diversos grups
anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella»,«Kotuko», «Studi Sociali»),
entre el 9
i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el
Congrés Anarquista d'Umbria i les
Marques que se celebrà a Fabriano (Marques,
Itàlia), centrat en l'organització
econòmica del moviment. Mesos més tard, en
substitució d'Arturo Belletti, esdevingué
redactor responsable del periòdic anarquista Volontà.
El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico
Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei
partiti». El 3 de gener de 1914
acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a
Sassoferrato (Marques,
Itàlia) per a fer la conferència «Gli
anarchici e gli altri partiti». El 5 de
febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima
(Marques,
Itàlia) per a una reunió pública que
portà el títol «Che cosa vogliono gli
anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com
a gerent de Volontà per«insults a l'Exèrcit, incitació
a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i
apologia del delicte»,
a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre
del 17 i el 18 de
maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista
d'Umbria i de les Marques que
se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la«Setmana Roja», que
esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a
abandonar la redacció de Volontà.
Alliberat
dies després, deixà Ancona i
s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de
juliol de
1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la
policia
austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell
any processat, però
va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per
a ser enviat a
Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el
socialista Mario Alberto
Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al
front. En
acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà
part del comitè
directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i
s'acostà al sindicalisme
llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista
d'Ancona (UCAA) i
va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació
de Correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar
part de la Comissió
Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època
la policia el
considerà erròniament col·laborador deVolontà
sota el pseudònim Petit Jardi,
darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de
les
eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a
diversos grups
anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i
antiparlamentari. Tresorer del «Club
Soviètic» local, el maig de 1920
participà
en el Congrés Socialista Anarquista de Milà
(Llombardia, Itàlia), que organitzà
la propaganda contra el suport italià a
l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra
civil russa. Un mes més tard, participà, amb
Mario Moccheggiani, en l'anomenada«Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser
alliberat l'octubre de 1920 i s'establí
a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925,
durant els anys
del feixisme sembla que s'apartà de la vida
pública i que no tingué contactes
amb el moviment anarquista, encara que la policia el
continuà vigilant fins al
març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels
arxius policíacs.
Després de la II Guerra Mundial s'afilià al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI).
---
Continua...
---