Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 410 | 411 | (Page 412) | 413 | 414 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 12/02/18--17:55: "Far de Portopí"
  •      El pasado día 17 de Noviembre hicimos una doble visita, al Faro de Portopí y al Castillo de San Carlos.
        
     En el faro de Portopí tuvimos la suerte y la gentileza de acompañarnos 
    el que fue guía de este Faro durante más de 20 años, Don Pedro Bonet, el cual con su experiencia, explicaciones y anécdotas, nos hizo disfrutar de esta visita.
         En el Castillo de San Carlos fuimos algo más acelerados dada la hora y la carretera que teníamos por delante (el motivo era debido a la entrada y salida del Dique del Oeste y sus restricciones).
    Seguimos dirección Montuiri hasta llegar al Restaurante Ses Jardines, y que como en ocasiones anteriores "Na María"se esmera en la calidad y cordialidad en el servicio y lo consigue.

    0 0

    Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)


    Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)



    En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.



    El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

    Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

    Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

    Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

    En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    [03/12] «L'Affamé Ardennais» - «Nu» - François - Ettorre - Orcelin - Moliné - Rodríguez Portugal - Netxaiev - Bonaria - Hamon - Soullier - Haussard - Benet - Tortajada - Alcón - Bluestein - Briselance - Cabañas

    Anarcoefemèrides del 3 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "L'Affamé Ardennais"

    Portada del primer número de L'Affamé Ardennais

    - Surt L'Affamé Ardennais: El 3 de desembre de 1905 surt a Nouzon (Ardenes, França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Affamé Ardennais. Chaque collaborateur est responsable de ses articles. Fou l'òrgan d'expressió del grup «Les Libertaires de Nouzon». Els responsables van ser Gustave Poncin (gerència) i Nicolas Fays (correspondència). Hi van col·laborar Ernest Bonnet, A. Bouche, Martin-Coupaye (secretari del Sindicat dels Obrers Pissarrers de Fumay), D. Merrheim i Émile Roger, entre d'altres. Tal vegada en sortiren més números, però l'únic que es conserva és el primer.

    ***

    Portada i contraportada del primer número de "Nu"

    Portada i contraportada del primer número de Nu

    - Surt Nu: El 3 de desembre de 1978 surt a Örebro (Närke, Suècia) el primer número de la revista anarquista i anarcosindicalista Nu. Tidning för marginella (Ara. Periòdic marginal). Estava editat per membres de la Federació Local d'Örebro de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Van ser editors responsables Elisabet Isaksson i Sten-Åke Nordin. En sortiren cinc números fins al 1980.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Jean-Pierre François (5 de març de 1894)

    Foto policíaca de Jean-Pierre François (5 de març de 1894)

    - Jean-Pierre François: El 3 de desembre –algunes fonts citen el 25 de gener– de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'ebenista anarquista Jean-Pierre François, conegut com Francis. Sos pares es deien Jean François i Suzanne Neut. Treballava al taller de fusteria Pegon, al número 33 del carrer des Abbesses de París (França). Abans de 1892 havia patit tres condemnes, una a mort, pronunciada en rebel·lia per un consell de guerra a Alger (Algèria). Implicat, amb Théodule Meunier, Jean Bricou i l'amant d'aquest, Marie Delange (La Rouge), en l'atemptat del restaurant Véry de París del 25 d'abril de 1892, a començaments de juny d'aquell any es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué a Dean Street. El 13 d'octubre d'aquell any va ser detingut per agents d'Scontland Yard i extraditat poc després, el 17 de novembre, a França. Jutjat entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 per l'Audiència del Sena, amb Bricou i Delange, ja que Meunier es trobava amagat a Londres, va ser absolt. L'agost de 1893 s'instal·là a Londres. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Jean-Pierre François (1855-?)

    ***

    Lidio Ettorre

    Lidio Ettorre

    - Lidio Ettorre: El 3 de desembre de 1893 neix a Giulianova (Abruços, Itàlia) l'anarquista Lidio Ettorre. Sos pares es deien Gaetano Ettorre i Domenica Di Paolo. Es guanyava la vida fent d'ebenista i en 1910 entrà en el moviment anarquista. En 1912 començà a col·laborar en la revista llibertària Volontà, d'Ancona (Marques, Itàlia). En 1913 la Prefectura de Policia de Teramo (Abruços, Itàlia), on residia, envià a la Direcció General de la Seguretat Pública un informe on notificava la seva militància anarquista, la propaganda abstencionista que realitzava i les seves relacions amb el moviment llibertari d'Ancona. En 1913 participà en la fundació del grup anarquista «Francisco Ferrer» a Teramo i es mostrà especialment actiu en el grup anticlerical local, en la propaganda laica i racionalista, i en l'organització dels obrers agrícoles i del moviment antimilitarista. Fou un dels creadors de la Casa del Poble i de la Cambra del Treball de Teramo i col·laborà amb el periòdic local La Sveglia, on participaven socialistes revolucionaris, anarquistes i sindicalistes. En aquestaèpoca freqüentà Pietro Angelini i Francesco Iannetti. Després d'haver participat en les vagues de la«Setmana Roja», entre el 7 i el 14 de juny de 1914, fou orador en multituds de mítings contra la guerra i les companyies disciplinaries. En 1915 va ser enrolat en l'11 Companyia del VI Regiment de Bersaglieri establerta a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer propaganda antimilitarista i anarquista. Després de fer una crida als soldats a seguir l'exemple d'Augusto Masetti i assassinar son coronel, va ser traslladat a Udine (Friül) com a bersagliere ciclista. En contacte amb Pasquale Binazzi, director d'Il Libertario, publicació en la qual col·laborava, una carta dirigida a aquest va ser interceptada per una delació i, inculpat de «complot insurreccional contra l'autoritat militar», va ser posat en estricta vigilància. En 1917 fou un dels organitzadors del«Fascio Revolucionari» de Torí (Piemont, Itàlia), que agrupava anarquistes, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra, i després de la Gran Guerra estigué en contacte amb el grup «Ordine Nuovo» d'aquesta ciutat. En aquestaèpoca es relacionà amb Pia Carena, Antonio Gramsci, Alfonso Leonetti i Andrea Viglongo. Cap el 1919 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i esdevingué un dels dirigents de la Lliga Proletària i del Grup de les Joventuts Socialistes de Giulianova. En aquesta època col·laborà en Avanti! Amb Attilio Conti i altres, parlà en un míting de solidaritat amb la Rússia soviètica que se celebrà el 19 d'octubre de 1919 a Giulianova. En les eleccions de 1919 participà en mítings electorals. En 1920, sota el seu impuls, el Grup de les Joventuts Socialistes, trencant la disciplina de partit, votà una moció a favor de l'antiparlamentarisme. Després participà en la creació d'una coordinadora tendent a la creació d'un Front Únic Revolucionari (FUR) que reunís anarquistes, sindicalistes, socialistes i membres de la Lliga Proletària. Prengué part activa en les lluites contra la carestia de la vida, contra l'enviament de tropes a Albània i a la Rússia soviètica, i va fer costat la Revolució Russa. En aquesta època col·laborà en Umanità Nova i en Falce e Martello i parlà en nombrosos mítings en favor dels presos polítics. Entre l'1 i el 12 de juliol de 1920 promogué a Giulianova l'assemblea en solidaritat amb els «revoltosos d'Ancona» i per l'alliberament dels presos polítics. L'agost d'aquell any promogué una mobilització a Giulianova contra els assassinats de proletaris. El 30 d'agost de 1920 parlà en el míting contra els assassinats d'obrers i per la llibertat de les víctimes polítiques que se celebrà a Caramanico Terme (Abruços, Itàlia). El 10 de setembre de 1920 organitzà el míting de propaganda anarquista de Guglielmo Boldrini organitzat a Giulianova per la Lliga Proletària i dos dies després una mobilització popular anticapitalista a la mateixa població. L'octubre de 1920 organitzà un congrés provincial d'anarquistes, socialistes abstencionistes i de membres del Cercle Juvenil Socialista i de la Lliga Proletària per entrebancar la socialdemocràcia. Va ser detingut preventivament i empresonat un mes fins el novembre de 1920. El seu nom figura en un seguiment fet per la policia de la correspondència d'Errico Malatesta i de Paolo Schicchi. El setembre de 1921, amb Attilio Conti i militants del grup anarquista «Carlo Pisacane» de Castellamare Adriatico (Abruços, Itàlia), fundà el periòdic L'Annunciatore. Organo degli anarchici d'Abruzzo, que acabà titulant-se Aurora Libertaria. S'adherí durant una breu temporada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), en la tendència d'Amedeo Bordiga, però a finals de 1921 retornà definitivament a l'anarquisme. Participà com a orador en els mítings per la llibertat dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti que se celebraren a Giulianova el 16 d'octubre de 1921 i el 8 de gener de 1922. Patí nombroses condemnes per propaganda subversiva i en 1922 va ser denunciat sota l'acusació d'haver participat en l'assassinat de dos feixistes. En 1922 encapçalà una campanya a favor de Nèstor Makhno i contra les persecucions antianarquistes en la Unió Soviètica. Contribuí a la creació del grup anarquista«La Luce». Fou l'organitzador, amb Francesco Bentivoglio, dins de la l'Alleanza del Lavoro (AdL, Aliança del Treball) de la vaga del Primer de Maig de 1922 i fou un dels promotors del IV Congrés de la Federació Anarquista dels Abruços (FAA), adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat el 7 de maig de 1922 a Castellammare Adriatico. El 7 d'octubre de 1922 el seu domicili i taller d'ebenisteria, al Corso Garibaldi, va ser assaltat i incendiat per escamots feixistes. Després d'uns mesos d'exili a París (França) retornà a Itàlia i va ser objecte de nombrosos escorcolls i detencions. Opositor irreductible del règim, en 1930 el seu document d'identitat portava l'epígraf«perillós políticament i inclòs en el llistat de persones a detenir en determinades circumstàncies». En 1942 va ser amonestat formalment per haver pronunciat un discurs«derrotista» i amb la caiguda del feixisme el juliol de 1943 reprengué els seus contactes i, amb altres (Pasquale Di Odoardo, Abramo Esposito, el germans Franchi, Leo Leone i Alessandro Pica), fundà el moviment polític«Italia Libera». Després de la II Guerra Mundial continuà amb les seves idees polítiques i va escriure les seves memòries sota el títol Memorie di un perseguitato politico antifascista, que resten inèdites. Lidio Ettorre va morir en 1977 a Giulianova (Abruços, Itàlia).

    ***

    Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 29 de maig de 1887

    Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc Le Temps del 29 de maig de 1887

    - Alexandre Orcelin: El 3 de desembre de 1900 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Durant la dècada de 1880 milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat animat per Pierre Martin (Le Bossu) i fou membre dels grups«La Révolte» i «Les Insurgés». Obrer teixidor, en aquestaèpoca participà en totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El 25 de novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i Joseph Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de pertànyer a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a la presó de Lió (Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28 de maig de 1887, arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de març d'aquell any en un cafè als soldats de la guarnició local, va ser condemnat per l'Audiència del departament d'Isèra a un mes de presó per «incitació de militars a la desobediència». En 1888 formà part, amb el també obrer teixidor Davoine i altres, del grup«Les Insoumis». A començaments dels anys 1890 s'incorporà al socialisme encapçalat per Jules Guesde i esdevingué corresponsal local dels periòdics socialistes Le Peuple, de Lió, i L'Action. No obstant això, després de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre Martin i Jean-Pierre Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels oradors, amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn, d'un gran míting que se celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Cap al 1893 vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb Sébastien Faure. En 1898 es casà amb Thérèse-Victoire Machietta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Necrològica de Francisco Moliné publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de juny de 1978

    Necrològica de Francisco Moliné publicada en el periòdic tolosà Espoir del 12 de juny de 1978

    - Francisco Moliné: El 3 de desembre de 1905 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Moliné, també conegut com Paco Moliné. Era el fill major d'una família nombrosa de 10 infants i des de molt jove ajudà son pare a la feina. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir juntament amb 500 habitants del seu poble i durant la nit, pel bosc, arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya), població que havia estat ocupada per una columna confederal. Sa mare, que restà al poble, fou afusellada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Aisinas de la CNT. Francisco Moliné va morir el 25 de març de 1978 a Aisinas (Aquitània, Occitània) i fou enterrat quatre dies després en aquesta població.

    ***

    José Rodríguez Portugal

    José Rodríguez Portugal

    - José Rodríguez Portugal: El 3 de desembre de 1908 neix a Centrones (Cea, Ourense, Galícia) el metge anarcosindicalista José Rodríguez Portugal. Després d'estudiar per lliure a l'Acadèmia General de Manuel Sueiro, aprovà el batxillerat a l'Institut d'Ourense. Entre 1926 i 1933 estudià la carrera de medicina a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia), obtenint bones qualificacions. En acabar la carrera, realitzà el servei militar al polvorí de la Corunya, passant després de l'Hospital Militar de Madrid amb el psiquiatra Antonio Vallejo-Nájera Lobón. Amb son amic José Pardo Babarro, fou un dels organitzadors del Sindicat de Sanitat de la CNT de Santiago i fou el primer signant per la comissió organitzadora en el lliurament dels estatus d'aquest sindicat al Govern Provincial de la Corunya. Exercí de metge a Amoeiro (Ourense, Galícia), on havia estat cridat pel seu alcalde, el socialista Castor Sánchez, amb la finalitat de compensar la influència d'altre metge municipal i dirigent local de Falange. L'agost de 1936, arran del cop militar feixista, va ser perseguit per desafecte al règim i pels recels del facultatiu falangista, fins i tot va saber que un pistoler professional havia estat contractat per assassinar-lo. El seu cotxe va ser requisat i utilitzat per als passeigs, i quan pogué, no el volgué recuperar. Després de ser destituït es traslladà primer a Cea i després a Ourense, ja que la protecció de son sogre, el metge Jesús Taboada Diéguez, només podia ser efectiva a la capital de la província. Enrolat com a soldat en l'exèrcit franquista, en 1938 va ser destinat als hospitals de la Corunya, Ourense i Benicàssim (Plana Alta, País Valencià), sense voler ascendir de rang militar. En acabar la guerra, s'establí al barri El Puente d'Ourense, exercint la medicina interna i la radiologia en la seva consulta particular. A finals dels anys quaranta obtingué plaça de metge en la Seguretat Social, encara que hagué d'esperar alguns anys per a poder exercir-la. En aquests anys de postguerra i franquistes no desenvolupà cap activitat política. José Rodríguez Portugal va morir el 19 de gener de 1998 a Ourense (Ourense, Galícia).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Sergei Netxaiev (ca. 1870)

    Sergei Netxaiev (ca. 1870)

    - Sergei Netxaiev: El 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 mor a Sant Petersburg (Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Havia nascut el 2 d'octubre --20 de setembre segons el calendari julià rus-- de 1847 a Ivanovo (Ivanovo, Rússia), principal centre tèxtil de l'Imperi, en una família de classe humil; son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a«oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres«possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

    Sergei Netxaiev (1847-1882)

    ***

    Peppino Bonaria

    Peppino Bonaria

    - Peppino Bonaria: El 3 de desembre de 1930 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista Giuseppe Bonaria, conegut com Peppino Bonaria. Havia nascut en 1891 a Orino (La Valcuvia, Llombardia, Itàlia). Son pare es deia Pietro Bonaria. Quan era molt jove emigrà a Suïssa. D'antuvi s'instal·là al cantó de Sankt Gallen i després a Zuric (Zuric, Suïssa), on treballà al magatzem de queviures «Risveglio» de l'anarquista Antonio Gagliardi i que amb el temps esdevindrà copropietari. A començament dels anys vint es traslladà a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i en 1922 es casa amb l'anarquista Antonieta Griffith. En aquesta època, amb Antonio Gagliardi, fundà l'empresa de comerç vitícola«G. Gagliardi i G. Bonaria & Cia» («Casa Gagliardi-Bonaria»). Hostatjà, amb Antonieta i Rosalia Griffith i Antonio Gagliardi, nombrosos exiliats italians que fugien del feixisme (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia Dotta, Franz Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.), als quals ajudà a falsificar passaports, arranjar documents, buscar feina, etc. Era un assidu distribuïdor del periòdic Il Risveglio Anarchico. En 1922 acompanyà Errico Malatesta, a qui havia conduït clandestinament a Suïssa a través de les muntanyes, Giuseppe Peretti, Carlo Vanza i altres, a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per a celebrar el quinquagèsim aniversari de la Internacional antiautoritària. En 1927 aconseguí la naturalització suïssa a Cureggia (Ticino, Süissa) i en 1929 viatjà amb Giuseppe Peretti a París (França) per assistir a una reunió amb companys anarquistes italians exiliats. Peppino Bonaria va morir el 3 de desembre de 1930 en un hospital de Zuric (Zuric, Suïssa) després d'una operació i fou incinerat a Seefeld (Zuric, Suïssa) acompanyat d'un discurs de Luigi Bertoni. El 22 de febrer de 1931 se li reté un homenatge durant el Congrés de la Colònia Proletària Italiana que se celebrà a Bellinzona. En 1933 sa vídua es casà amb el company i amic de tota sa vida Giuseppe Peretti.

    ***

    Augustin Hamon

    Augustin Hamon

    - Augustin Hamon: El 3 de desembre de 1945 mor a Port-Blanc-en-Penvénan (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Frédéric Adolphe Hamon. Havia nascut el 20 de gener de 1862 a Nantes (Bretanya). En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més,és autor de L’agonie d’une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. En 1901 es casarà amb Henriëtte Rynenbroeck, de Brussel·les. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Taller de tipografia

    Taller de tipografia

    - Eugène Soullier: El 3 de desembre de 1949 mor a Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània) el tipògraf i militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier.Havia nascut l'11 d'octubre de 1878 a Lyas (Vivarès, Llenguadoc, Occitània). Era tipògraf de la impremta del «Memorial de la Loire» de Sant-Etiève i va ser fitxat per la policia com a «individualista». En 1911 formava part de la minoria revolucionària de la Federació del Llibre i publicava en el seu òrgan d'expressió Le Réveil Typographique (París, 1909-1914). L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Sant-Etiève, on representà durant molts anys el seu sindicat. Cada setmana, durant molts d'anys, assistí a les reunions de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Etiève, fortament influenciades pels llibertaris Nicolas Berthet i Benoît Liothier. En 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». Aquest grup, format per una quinzena de joves, també va ser anomenat «Groupe Anarchiste d'Éducation Physique et Morale de la Jeunesse Stéphanoise» (Grup Anarquista d'Educació Física i Moral de la Joventut de Saint-Etiève). Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la«Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Sant-Etiève. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que s'havia desencadenat el mes anterior. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals, i organitzà un grup anarquista, en contacte amb les Joventuts Sindicalistes, en el local de les quals va organitzar xerrades i distribuïa publicacions llibertàries (Le Combat Syndicaliste, L'En Dehors,Le Libertaire, etc.). Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. L'octubre de 1920 formà part de l'oficina del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Etiève, que s'acabava de crear. Després de l'escissió confederal, optà per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El 9 de febrer de 1922 la seva candidatura al càrrec de secretari adjunt del Comitè d'Acció, dirigit per François Lorduron, va ser proposada pel grup anarquista de Saint-Etiève. El 10 de gener de 1924 formà part del petit grup que, a la sortida d'un míting en suport dels anarquistes catalans condemnats a mort Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó, es manifestaren, malgrat els consells dels organitzadors, davant el consolat espanyol tot cantant Révolution i cridant«Assassins!». El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent del Grup Anarquista Comunista de Saint-Etiève, adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquestaèpoca col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En les eleccions legislatives de 1928 fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Saint-Etiève, però sembla que la candidatura no es va mantenir. En aquestaèpoca vivia al número 3 del carrer Georges-Dupré. En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent entre el gener i l'agost d'aquell any. Va formar part d'un grup anarquista a Sant-Etiève i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, de la qual formà part de la seva oficina. En aquests anys vivia al número 6 de l'Impasse de Vieux Montaud. En 1938 va ser secretari general del Sindicat de Tipògrafs de Saint-Étienne i defensà les tesis de la Federació del Llibre que reivindicava la independència sindical absoluta. En aquesta època milità en el Centre Sindical d'Acció Contra la Guerra (CSACG) i denuncià l'Acord de Munic i la posició militarista del Partit Comunista Francès (PCF). Arran del «Pacte germanosoviètic», fou un dels sindicalistes signats del comunicat «La trahison russe et le mouvement syndical dans la Loire» publicat el 18 de setembre de 1939 en La Tribune Républicaine.

    ***

    Lucien Haussard (ca. 1921)

    Lucien Haussard (ca. 1921)

    - Lucien Haussard: El 3 de desembre de 1969 mor a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Eugène Haussard. Havia nascut l'11 de juliol de 1893 a Sant Quintí (Picardia, França). Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922,on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el«Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el«Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma,  va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per«ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir.

    Lucien  Haussard (1893-1969)

    ***

    Necrològica de Joan Benet Cherta apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 d'abril de 1971

    Necrològica de Joan Benet Cherta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'abril de 1971

    - Joan Benet Cherta: El 3 de desembre de 1970 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joan Benet Cherta. Havia nascut en 1904 a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià). Emigrat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida fent de barber i de ben jovent s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona per a sufocar l'aixecament feixista i després s'enrolà com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona on milità en la Federació Local de la CNT. En 1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local i posteriorment va ser membre de la Federació Local, exercint el càrrec de tresorer en els anys seixanta. Col·laborà en els periòdics Le Combat Syndicaliste i Espoir. Després d'una llarga malaltia, Joan Benet Cherta va morir el 3 de desembre de 1970 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Necrològica de Jorge Tortajada apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 de gener de 1971

    Necrològica de Jorge Tortajada apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de gener de 1971

    - Jorge Tortajada: El 3 de desembre de 1970 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Jorge Tortajada. Havia nascut en 1911 a Tramacastiel (Terol, Aragó, Espanya). Quan era molt jove emigrà a Catalunya. A Badalona (Barcelonès, Catalunya) treballà com a matalasser i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil lluità com a milicià al front i en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya i el fill que aleshores tenia. Va ser internat als camps de concentració de Barcarès i de Sètfonts, i posteriorment es va enrolar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en una serradora i en l'agricultura. Durant l'ocupació alemanya participà en la Resistència enquadrat en un grup del maquis. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Montalban de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari en 1946. Més tard treballà durant 24 anys en la reparació de canalitzacions d'aigua municipals. Durant diferents ocasions fou responsable de les federacions locals i departaments de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la secretaria de la Comissió de Relacions del departament de Tard i Garona, i de diferents càrrecs orgànics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser un dels animadors de l'agrupació teatral local creada pels exiliats. Després de patir una llarga malaltia, Jorge Tortajada va morir el 3 de desembre de 1970 a Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrat, acompanyat d'unes paraules de Frederica Montseny, dos dies després.

    ***

    Foto de Rosalío Alcón Selma del Servei de Migració Mexicà (1940)

    Foto de Rosalío Alcón Selma del Servei de Migració Mexicà (1940)

    - Rosalío Alcón Selma: El 3 de desembre de 1972 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Rosalío Alcón Selma–el nom a vegades citat com Rosario i el segon llinatge com Celma o Salas. Havia nascut el juny de 1904 a Barcelona (Catalunya). Amb son germà Marcos, milità en el Sindicat del Vidre de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destacà especialment en la clandestinitat imposada per la dictadura de Primo de Rivera i com a membre dels Grups de Defensa Confederal. Amb Molins, portà a terme una gran tasca de difusió propagandística (fullets, llibres, etc.). El 5 d'agost de 1923 va ser detingut, amb altres 16 companys, a la seu del Sindicat Únic del Vidre de la CNT del barri de Sants de Barcelona. Detingut novament, va ser processat el febrer de 1934 pel Tribunal d'Urgència de Barcelona, juntament amb una dotzena de companys, per reunió clandestina; jutjat el març d'aquell any, va ser alliberat després de pagar una multa. Membre de la Junta Administrativa del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT, el 31 de gener de 1938, representant la CNT, entrà a formar part, amb son germà Marcos, com a sotssecretari de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, depenent del Departament d'Economia de la Generalitat de Catalunya. En 1938 formà part del grup «Consecuencia» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i el juny de 1940 pogué emigrar a Mèxic amb son germà Marcos, militant tots dos en la Delegació de la CNT en l'exili. A mitjans dels anys cinquanta, durant un temps, administrà el periòdicSolidaridad Obrera i en els anys seixanta Tierra y Libertad. També en els anys cinquanta fou tresorer de la «Cuenta Pro-España». Rosalío Alcón Selma va morir el 3 de desembre de 1972 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    Rosalío Alcón Selma (1904-1972)

    ***

    Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'«Antonia» cap a Espanya (1 d'abril de 1937)

    Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'Antonia cap a Espanya (1 d'abril de 1937)

    - Abe Bluestein: El 3 de desembre de 1997 mor en un llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Havia nascut l'1 de novembre de 1909 a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) en una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme referents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forward i per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983). És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    GALERÍA FOTOGRÁFICA: MADRID 29ª Parte (ESPAÑA) 2018

    Madrid 29ª Parte (España)


      Abril 2018

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Infanta Isabel Trampantoja»
    Autor:
    Pablo de Pedro
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Santa Bárbara
    Barrio:
    Distrito:

    «Reyna de Corazones»
    Autor:
    Zeta
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Santa Bárbara
    Barrio:
    Distrito:

    «Reyna de Corazones»
    Autor:
    Zeta
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Santa Bárbara
    Barrio:
    Distrito:

    «Madrid a corazón abierto»
    Autor:
    María Hesse
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Santa Bárbara
    Barrio:
    Distrito:

    «Madrid a corazón abierto»
    Autor:
    María Hesse
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Santa Bárbara
    Barrio:
    Distrito:

    «Libertad»
    Autor:
    Antonio Azzato
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Colón
    Barrio:
    Distrito:

    «Un cielo de ciudad»
    Autor:
    Margarita Vargas
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Colón
    Barrio:
    Distrito:

    «Nina Cool»
    Autor:
    The 2nd Skin Co.
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Colón
    Barrio:
    Distrito:

    «Sueña Madrid»
    Autor:
    Fundación Querer / The Extreme
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Colón
    Barrio:
    Distrito:

    «Sueña Madrid»
    Autor:
    Fundación Querer / The Extreme
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Colón
    Barrio:
    Distrito:

    «Isabel de Velasco 2018»
    Autor:
    Guillermo Fornes
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Colón
    Barrio:
    Distrito:

    «Isabel de Velasco 2018»
    Autor:
    Guillermo Fornes
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Colón
    Barrio:
    Distrito:

    «"Sin título"»
    Autor:
    Estudio Decoración Luisa Olazábal
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Santa Bárbara
    Barrio:
    Distrito:

    «"Sin título"»
    Autor:
    Estudio Decoración Luisa Olazábal
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Santa Bárbara
    Barrio:
    Distrito:

    «"T4"»
    Autor:
    Antonio Azzato
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ de Goya
    Barrio:
    Distrito:

    «Libertad»
    Autor:
    Pitillos
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Serrano
    Barrio:
    Distrito:

    «X Men ina»
    Autor:
    Rodrigo Sánchez
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Serrano
    Barrio:
    Distrito:

    «X Men ina»
    Autor:
    Rodrigo Sánchez
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Serrano
    Barrio:
    Distrito:

    «Menina All Over»
    Autor:
    Laura Ponte
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Serrano
    Barrio:
    Distrito:

    «Mi corazón es España»
    Autor:
    Mayte Spínola
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Serrano
    Barrio:
    Distrito:

    «Mi corazón es España»
    Autor:
    Mayte Spínola
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Serrano
    Barrio:
    Distrito:

    «Menina Sevilla»
    Autor:
    Vicky Martín Berrocal
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Princesa
    Barrio:
    Distrito:

    «The Handmaid’s Tale»
    Autor:
    HBO
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Fuencarral
    Barrio:
    Distrito:

    «The Handmaid’s Tale»
    Autor:
    HBO
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Fuencarral
    Barrio:
    Distrito:
     

    Madrid, 3 de Diciembre de 2018


    0 0

     
     La formació ecosobiranista ha celebrat el 5è aniversari envoltada d’homes i dones que dia a dia mostren el seu compromís amb un projecte polític que té la justícia com a motor i que posa en el centre de la seva acció, amb polítiques capdavanteres, les persones, el seu benestar i el seu dret a decidir i la protecció del nostre estimat territori. En aquest sentit s’ha recordat el moment de naixement de MÉS per Mallorca, en context de les retallades sense escrúpols dels governs populars, del tàndem Rajoy-Bauzà, imposades en un clima de crispació i de repressió que varen fer reaccionar i sortir al carrer 100.000 indignades a les Illes. El fet de formar part d’aquest col·lectiu de persones que varen dir prou, i que sabien que no era suficient indignar-se, que era imprescindible passar a l’acció, connecta directament amb la present legislatura, plena de reptes i de fites aconseguides, tot i la feina que encara queda per fer, per transformar Mallorca perquè sigui una terra més verda, més justa, més lliure i més feminista. Tal com han explicat els coordinadors de MÉS per Mallorca, Guillem Balboa i Bel Busquets.

    Un dels temes que ha destacat Bel Busquets han estat les polítiques de defensa del territori durant aqueta legislatura que van "des del Pla d’Equipaments Comercials al Parc Natural d’Es Trenc, de les carreteres eliminades al Pla Director al compliment de la disciplina urbanística". Busquets ha manifestat el compromís de MÉS per Mallorca per fer el possible per reduir la carretera Llucmajor-Campos. "Com a coordinadors i candidats al Consell volem dir-vos que si es pot reduir més del que hem aconseguit el projecte de la Llucmajor-Campos, ho farem. Perquè érem on som i sempre hem defensat el mateix", ha assenyalat. Per la seva banda, Guillem Balboa, des d’una mirada global del projecte transformador que és MÉS per Mallorca ha apuntat quatre certeses de present i futur: El final de les societats homogènies; el final de la tríada: classe, raça i gènere com a cos central de les ideologies; el final de la idea de la natura com a infinita. I l’emergència d’un món feminista. "Aquestes quatre certeses formen part, i sempre han de seguir formant part, dels trets que ens identifiquen com a projecte polític. I això em fa sentir enormement orgullós", ha assegurat Balboa.

     

    Els candidats al Parlament , Miquel Ensenyat i Fina Santiago han fet un repàs a les polítiques compromeses que s’han duit a terme durant aquesta legislatura. Santiago ha destacat la feina feta i com s’han creat més llocs de feina i de més qualitat que mai. "Ho feim per unes polítiques d’ocupació actives, per aplicar un model de fiscalitat progressiva, per apostar per la innovació, la recerca i la formació, i per les polítiques encaminades a un model turístic desestacionalitzat, de qualitat i sostenible" I ha recordat que "entre sanitat, educació i serveis generals, acabarem el 2020 amb 7.750 places de funcionari de carrera" També ha destacat els avenços en Sanitat, serveis socials i habitatge, sempre posant en el centre de les polítiques a les persones. "Hem estat l’esquerra activa i transformadora a on hem governat. Davant la passivitat dels que s’ho miren des de la barrera i dels que prefereixen no actuar per no ofendre el capitalisme". Santiago ha destacat l’actual govern com "el més progressista que ha tengut la història de les Illes Balears. Sense MÉS per Mallorca mai s’haurien duit a terme polítiques com les que hem aconseguit i més farem si comptam amb la força de la gent a les pròximes eleccions del 26 de maig", ha dit.

    A la seva intervenció, Miquel Ensenyat ha mirat cap al futur i ha deixat clar que "el pròxim Govern necessita una presidència sense lligams ni condicionants amb ningú: cap lligam amb els interessos dels poderosos, cap lligam amb els interessos de Madrid". Alhora ha reivindicat un finançament just, i s’ha mostrat molt contundent davant dels anuncis que arriben en relació al REB. "No donam suport a la proposta del REB de Pedro Sánchez, no arriba als mínims que aquesta societat necessita", ha assegurat. Al mateix temps que ha assenyalat que MÉS per Mallorca estudiarà la lletra petita de manera fent propostes, ha criticat el que de moment hi ha damunt la taula, ja que "el Fons d’Insularitat ha quedat desvirtuat; no preveu adaptar la seva política en matèria de transports, infraestructures, telecomunicacions, energia, medi ambient, turisme i pesca a la realitat pluriinsular, sinó fer que les Illes Balears arribin a la mitjana estatal per càpita d’inversions"

    Ensenyat ha explicat que homogeneïtzar la inversió estatal per càpita a les Illes Balears amb la de la resta de l’Estat ja ho preveia una llei jeràrquicament superior, l’Estatut d’Autonomia -disposició transitòria novena-. "Però aquesta llei s’ha incomplert sistemàticament per tots els governs del PP i del PSOE; en els darrers deu anys hem acumulat un dèficit de 1.771 milions d’euros. Res ens garanteix que introduir-ho ara al REB ho faci complir i en qualsevol cas l’Estat ens deixi de marginar i maltractar com a ciutadans illencs", afirma Ensenyat, criticant la incapacitat els diputats i senadors de les Illes Balears a les Corts espanyoles.

    Segons ha denunciat avui Ensenyat, altres temes que queden pendent i que no s’han resolt com toca en relació al REB són que el fons d’insularitat no serà fix, ja que dependrà de la voluntat inversora de l’Estat, i la seva finalitat i quantia no dependrà de les Illes Balears. Així com que els convenis prevists no formen part de l’objecte d’un Règim Especial, i en qualsevol cas aniran a disminuir el fons d’insularitat. També ha mostrat la seva preocupació pel fet que les reserves d’inversions serviran bàsicament per a les grans empreses, però no a les petites i mitjanes i el transport de mercaderies no es veu degudament compensat; "l’Estat no ha sabut revertir la injustícia que suposa les limitacions europees, i en aquest sentit no s’obté més que una promesa", assenyala alhora que apunta que res no garanteix que les desgravacions fiscals no repercuteixin negativament al tram autonòmic i per tant al finançament de la Comunitat Autònoma.
    A l’acte que s’ha celebrat al restaurant s’Alqueria ha estat presentat per Glòria Franquet i Toni Verger, han participat més de 400 persones.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [04/12] Homenatge a Capdevila - Malatesta - Colomer - D'Alba - Read - González González - Ferrer Aymerich - Bouvet - Martín - Duval - Mañas - Gori - Mateo Chavanel - Fatsini - Acciarito - Monanni - Von Rauch - García García - Pons Tomàs - Vecín - Aguayo - Ruiz López - Amazit

    Anarcoefemèrides del 4 de desembre

    Esdeveniments

    Cartell de l'homenatge a Andreu Capdevila Puig

    Cartell de l'homenatge a Andreu Capdevila Puig

    - Homenatge a Capdevila: El 4 de desembre de 2013 se celebra a l'Auditori Centre Cultura Can Fabra de Barcelona (Catalunya) un homenatge institucional al destacat militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig, conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya i president del Consell d'Economia de Catalunya. A l'acte, organitzat per «Tot Història Associació Cultural» i amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona, comptà amb les intervencions de Ramon Capdevila, fill de l'homenatjat; Antoni Martínez, extreballador de la Fabra i Coats, empresa on feia feina Andreu Capdevila Puig; la historiadora de l'anarquisme Teresa Abelló; i els historiadors Jordi Rabassa i Pau Vinyes Roig.

    ***

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Errico Malatesta (1891)

    Errico Malatesta (1891)

    - Errico Malatesta: El 4 de desembre de 1853 neix a Santa Maria Maggiore (Càpua, Campània, Itàlia) --actualment Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia)-- l'agitador, propagandista i teòric anarcocomunista Errico Malatesta, una de les figures més importants de l'anarquisme italià i internacional. Fou fill d'una família de la petita burgesia comercial i terratinent d'idees liberals; son pare, Federico Malatesta, i sa mare, Lazzarina Rastoin, de Marsella, posseïen una pròspera fàbrica de pells assaonades. D'antuvi va fer estudies en una escola dels pares escolapis i després es matriculà a la Universitat de Nàpols, on estudià medicina durant tres anys, però sense aconseguir la graduació. En aquests anys juvenils fou partidari de les idees republicanes de Giuseppe Mazzini. El 25 de març de 1868 la Comissaria de Nàpols li demanà explicacions sobre una carta de caràcter subversiu, on criticava les injustícies locals, que havia dirigit a Víctor Manuel II, però gràcies a la seva curta edat no tingué conseqüències. El 19 de març de 1870 fou detingut a resultes d'un incident organitzat per un cercle estudiantil republicà de la Universitat de Nàpols. A partir de 1871, any en el qual fou expulsat de la universitat per agitador, després de veure la repressió de la Comuna de París, abandonà les idees republicanes i abraçà l'anarquisme; aquest mateix anys s'afilià a la Federació Local de Nàpols de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual acabarà exercint de secretari de la Secció Italiana. En aquestaèpoca aprendrà l'ofici de mecànic i d'electricista, del qual viurà la resta de sa vida. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 participà en el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) de l'AIT antiautoritària, on va fer una forma amistat amb Mikhail Bakunin. Orador de primera categoria, durant els anys següents realitzà una gira propagandística i d'agitació per diversos països (Suïssa, Espanya, Egipte, Romania, França, Bèlgica i Regne Unit). En 1874 fou detingut a Bolonya (Emília-Romanya). El 19 d'octubre de 1875 entrà en la maçoneria amb la finalitat de difondre el pensament llibertari, però sortí definitivament el 18 de març de 1876, indignat per la decisió de la seva lògia d'organitzar una recepció d'honor a Giovanni Nicotera, que acabava de ser elegit ministre de l'Interior. En 1876, en el Congrés de Florència de la Federació Italiana de l'AIT antiautoritària, amb Andrea Costa, Carlo Cafiero i Emilio Covelli, proclama el comunisme anarquista; aquesta declaració toparà amb la posició oficial col·lectivista bakuninista i oficial de l'AIT antiautoritària. En 1877 participà en la temptativa insurreccional al Matese (Campània), on proclamà el comunisme llibertari en diverses localitats; malgrat el fracàs i la seva detenció, aconseguí la seva absolució i la dels seus companys, aconseguint un gran popularitat entre la classe obrera. En 1882 a Egipte lluità contra el colonialisme anglès. El març de 1885, per evitar la persecució a Europa, fugí a l'Argentina. En aquest país promourà l'organització proletària, fundarà sindicats (com ara la Societat de Resistència Cosmopolita d'Obrers Forners en 1887) i participarà en el fort debat ideològic amb el anarcoindividualistes. En 1886 intentà desastrosament trobar oro a la Patagònia. Enquadrat en els grups anarquistes italians de l'exili, com ara el Cercler Comunista Anàrquic, formarà part de la redacció del periòdic en llengua italiana La Questione sociale. En 1888 serà falsament acusat de falsificar moneda i prendrà la decisió, després d'una curta estada a Montevideo (Uruguai), de retornar. En 1889 arribà a Itàlia, on es dedicarà a fundar periòdics i revistes llibertàries: L'Associazione (1889), L'Agitazione (1897), L'Internazionale (1901), La Rivoluzione Sociale (1902), Volontà (1913), Umanità Nova (1920), Pensiero e Volontà (1924), etc.; les tres últimes seran força importants en el moviment llibertari internacional d'aleshores, aconseguint gran prestigi i popularitat. El gener de 1891, en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), fundà el Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). Entre 1891 i 1892 va fer una gira propagandística per Espanya amb son amic Pere Esteve i participà en la revolta popular de Jerez (Andalusia). Buscat per la policia, retornà a Londres, on en 1896 assistí al Congrés Socialista Internacional. En 1897 entrà clandestinament a Itàlia. En 1898, a resultes dels motins del pa, va ser condemnat a set mesos de presó a Ustica (Sicília) i a arrest domiciliari a l'illa de Lampedusa (Sicília); d'on aconseguí fugir cap al Regne Unit, via Tunísia, i després passar als Estats Units. En 1900 visqué a l'Havana (Cuba) i després marxà a Nova York (Nova York, EUA) i a Londres (Anglaterra), on va fer feina de mecànic electricista durant 13 anys, sempre, però, al dia de les lluites socials i dels debats sorgits en el pensament social. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam (Països Baixos), on va debatre sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme. Aquest mateix any publicarà diversos articles atacant el sindicalisme com a meta de l'anarquisme, segons la seva opinió els anarquistes havien de participar en els sindicats, però com a un instrument i no com a l'objectiu final, que per a ell sempre era l'anarquia, i per això calia crear organitzacions polítiques anarquistes. En 1914 intervingué en el Congrés del «Fascio Comunista Anarchico» i en la campanya insurreccional dirigida contra la monarquia de la Casa de Savoia i el Vaticà. Aquest any també prengué part en la «Setmana Roja» d'Ancona (Marques, Itàlia), fets pels quals es va veure obligat a exiliar-se. Quan esclatà la Gran Guerra, es mostra absolutament partidari d'oposar-se activament a la guerra a tots els països, ja que aquella lluita fratricida només fomentava els interessos de les classes explotadores; opinió que topava directament amb Piotr Kropotkin, partidari de l'alineació amb les«democràcies» (França i Regne Unit). Aquesta separació ideològica entre Malatesta i Kropotkin es concretarà en l'oposició directa del primer al «Manifest dels Setze», patrocinat pel segon. En 1919 tornà a Itàlia i ajudà a la creació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i va fer contactes amb els «Arditi del Popolo». Entre 1919 i 1920 participà, amb Gabriele D'Annunzio, en l'episodi de la Regència Italiana del Carnaro. En 1920 formà part del moviment d'ocupacions de fàbriques per part dels treballadors que es donà a Itàlia, fomentant el desenvolupament de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Amb l'arribada de Mussolini al poder, fou processat pels seus articles antifeixistes publicats en diverses publicacions, especialment en Umanità Nova. A la presó de San Vittore realitzà, amb Armando Borghi i altres companys, una vaga de fam i finalment seran alliberats el 30 de juliol de 1921. Confinat al seu domicili pel feixisme, completament aïllat i malalt d'una afecció pulmonar, Errico Malatesta va morir a causa d'una greu crisi respiratòria el 22 de juliol de 1932 a Roma (Itàlia) al costat de sa companya Elena Melli i sa filla Gemma.

    ***

    André Colomer

    André Colomer

    - André Colomer: El 4 de desembre de 1886 neix a Cervera (Segarra, Catalunya) el poeta, anarquista individualista i, finalment, comunista André Colomer. Immediatament sa família es va traslladar a París (França). Amb 12 anys descobreix l'ideal anarquista gràcies a la lectura de l'obra de Zola. Estudiant secundària a Bordeus va decidir prendre's un any sabàtic que va esmerçar viatjant per la Mediterrània; després va acabar els estudis de batxillerat i a Louis-le-Grand va preparar l'examen d'ingrés a l'Escola Normal Superior, però sense èxit. En 1906 va fer el servei militar a Perpinyà. Més tard va fer de professor al col·legi de Blois i a l'institut de Lakanal, però no va durar gaire. Va instal·lar-se a París, on va començar a escriure i a fer de periodista. Va fundar dues revistes: La Foire aux chimères (1907) i L'Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque (1913), amb Devaldès i Lacaze-Duthiers. En 1911 va ser empresonat a Cherche-Midi per haver-se negat a realitzar un període militar de reserva de 28 dies, però és llicenciat i alliberat per malaltia. El setembre de 1914 no es va presentar al consell que havia d'acceptar o no la seva baixa a l'exèrcit i s'estima més fugir amb sa companya Madeleine a Itàlia. En 1915 la Gran Guerra el porta a la clandestinitat, però serà descobert i enviat a Perpinyà; la seva mala salut fa que sigui definitivament llicenciat justament el dia de l'armistici. A partir de 1919 va escriure en el setmanari Le Libertaire i va arribar a ser-ne el secretari de redacció. Com a membre del Club des Insurgés (Club dels Insurgents) va fer mítings i conferències. En 1920 va crear el Sindicat dels Escriptors i el Sindicat d'Autors Dramàtics i es va convertir en el secretari del Comitè Intersindical de l'Espectacle. En 1921 va cofundar la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que, malgrat bona part d'aquest sindicat estigués format per comunistes, ell no es va sentir impressionat gaire per la Revolució russa de 1917, pensat, a causa del seu anarcoindividualisme, que el concepte marxista de Revolució és un mite i una paraula buida. L'agost de 1922 va esdevenir director de La Revue Anarchiste. El 24 de novembre de 1923 va destapar-se el «cas Daudet» on Colomer revelarà que Le Flaoutter era un agent provocador, confident de la policia. En 1925 va fer una conferència a Montpeller titulada «Dos monstres, Déu i Pàtria, assolen la humanitat», que va influir força Léo Malet. En aquest mateix any va publicar les seves memòries, À nous deux, Patrie!: la conquête de soi-même, on dedicarà el capítol XVIII a la Banda Bonnot («La novel·la dels Bandits Tràgics»). Arran de la «tesi de l'assassinat» de Philippe Daudet que polemitza amb Colomer, aquest deixarà Le Libertaire i crearà el setmanari L'Insurgé. Journal d'action révolutionnaire et de culture anarchiste (1925-1926), on col·laboraran Madeleine Colomer (Hauteclaire), Sébastien Faure, Enrique Vlolatería, Maurice Wullens i Léo Malet (Noël Letam), entre altres. El febrer de 1927 cau novament greument malalt i alguns mesos després es passarà al bolxevisme, adherint-se al Partit Comunista Francès (PCF), fet que serà durament criticat pels seus companys anarquistes. Acollit amb sa família a Moscou (Rússia), hi morirà poc temps després, el 7 d'octubre de 1931. Entre les seves obres podem destacar Bonimini contre le fascisme,Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923), la novel·la Roland Malmos i l'obra teatral Le réfractaire.

    ***

    Antonio D'Alba

    Antonio D'Alba

    - Antonio D'Alba: El 4 de desembre de 1891 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista, que atemptà contra la vida del rei Víctor Manuel III d'Itàlia, Antonio D'Alba. Sos pares es deien Cesare D'Alba, guardià i jardiner de les Termes de Caracalla, i Cristina Bellante, portera de l'edifici on vivia sa família. D'origen humil, va començar a treballar com a obrer de la construcció quan tenia 11 anys. A causa de les males condicions de vida romanes, cometé alguns robatoris i el 3 de gener de 1906 va ser condemnat a sis dies de presó per furt; posteriorment va ser també sentenciat per robatori i per maltractaments als pares. De ben jovenet s'acostà al moviment anarquista i s'adherí a la Lega Generale del Lavoro (LGdL, Lliga General del Treball), però sense militar assíduament. El 21 de febrer de 1910 la policia romana el va proposar per a una vigilància especial, però l'autoritat judicial no el considerà necessari per mor de la seva vida tranquil·la. El 14 de març de 1912, mentre el rei Víctor Manuel III d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal cap al Panteó per assistir a una missa fúnebre en memòria del rei Humbert I d'Itàlia, Antonio D'Alba, a l'aguait entre les columnes del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de la carrossa reial. L'atemptat deixà el sobirà indemne, però va ferir el major dels cuirassers Giovanni Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent que el va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la magistratura tot d'una parlaren de«complot» com a mitjà de justificació de la repressió estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari –en els dies posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants anarquistes (Settimio Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo Rambaldi, Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico Zavattero) que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor de l'intent de regicidi havia actuat amb total independència i sense cap còmplice, declarant-se«anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup anarquista, però això no va impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions d'allò més fantasioses («pista turca», relacions amb el conflicte cors, conxorxa suïssa, conspiració clerical, etc.). L'atemptat esdevingué ràpidament un símbol de la protesta contra la guerra imperialista de Líbia, però produí conseqüències inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren paleses i el superintendent de la policia romana va ser separat del càrrec, alhora que les relacions entre el president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte de l'atemptat va ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i Angiolo Cabrini del Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien felicitat el rei per haver sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat membre del PSI, digué sobre l'intent de regicidi: «L'atemptat i l'infortuni dels reis es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.». Els anarquistes van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio D'Alba havia estat un cas«aïllat», assumiren la defensa del magnicida. L'Avvenire Anarchico, de Pisa (Toscana, Itàlia), recordà que les motivacions del gest de D'Alba residien en la misèria a la qual estaven sotmesos els proletaris i a l'arrogància d'un poder que no perdia cap ocasió per copejar els«subversius». Mentre esperava el judici, Antonio D'Alba intentà suïcidar-se. Defensat per l'advocat, criminòleg i diputat socialista, encara que moderat i filomonàrquic, Enrico Ferri, aquest sostingué la tesi de la incapacitat psíquica de l'acusat, amb un «cervell inestable i semiobscur», i sense presentar-lo com a un militant polític. Jutjat el 8 d'octubre de 1912 per l'Audiència de Roma, on va proclamar les seves conviccions anarquistes, va ser condemnat l'endemà, sense tenir en compte que la seva acció només havia provocat un ferit, a 30 anys de presó i a tres de vigilància especial, i deixant clar que només la seva minoria d'edat li havia salvat de la cadena perpètua. Enviat a la presó de Noto (Sicília), novament intenta el suïcidi i el 21 de gener de 1914 va ser posat en aïllament i sotmès a una estreta vigilància. Durant la seva detenció rebé sumes de diners recaptades pels cercles anarquistes i italians i nord-americans que seguiren la seva història de manera apassionada. En 1920, tement una revolta popular, va ser traslladat a l'illa de Santo Stefano, a les illes Poncianes. El 31 d'octubre de 1921, després d'una gràcia, va ser alliberat i retornà a Roma. Les condicions carceràries el van deixar en un estat tan penós que son pare es va veure obligat a demanar ajuda a l'assistència pública i el desembre de 1921 va ser reclòs en un manicomi amb un suposat diagnòstic de «demència precoç». Les seves condicions de salut empitjoraren ràpidament i perdé la vista i l'audició. Antonio D'Alba romangué a la secció dels«tranquils» del Manicomi Civil de Roma la resta de sa vida, on morí el 17 de juny de 1953. Al seu funeral acudiren centenars d'anarquistes i el discurs fúnebre el llegí Armando Borghi. En 2004 Luigi Balsamini publicà la biografia Antonio D'Alba. Storia di un mancato regicidio.

    Antonio D'Alba (1891-1953)

    ***

    Herbert Read, fotografiat per Gordon Anthony

    Herbert Read, fotografiat per Gordon Anthony

    - Herbert Read: El 4 de desembre de 1893 neix a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics --The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)-- i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter --Read diu que es va «convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)--, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels qualsés el novel·lista Piers Paul Read. Herbert Read va morir el 12 de juny de 1968 a Malton (North Yorkshire, Anglaterra). Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà).

    ***

    Caricatura de Juan González González

    Caricatura de Juan González González

    - Juan González González: El 4 de desembre de 1894 neix a Quilmes (Buenos Aires, Argentina) el metge anarcosindicalista Juan González González, citat en ocasions com González Debodt. Fill d'emigrants, quan tenia uns deu anys retornà amb sa família a Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià medicina a Santiago i exercí la professió al Porto do Son de la Corunya. Amic de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son. Arran de l'aixecament feixista, presidí el Comitè Revolucionari del Porto do Son i l'agost de 1936 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per «rebel·lió militar», fou condemnat a cadena perpètua i va romandre pres a Santiago i la Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir exercir la medicina. Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa d'electricitat. Juan González González va morir el 6 de juny de 1976 a Porto do Son (La Corunya, Galícia).

    ***

    Necrològica de Jaume Ferrer Aymerich publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de juliol de 1978

    Necrològica de Jaume Ferrer Aymerich publicada en el periòdic tolosà Espoir del 10 de juliol de 1978

    - Jaume Ferrer Aymerich: El 4 de desembre de 1896 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Ferrer Aymerich. Obrer tintorer, s'afilià molt jove al moviment llibertari i fou un dels organitzadors de la Secció d'Obrers Tintorers del Sindicat de Manufactures i Tèxtils de Rubí de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Participà en l'Alliberament i en l'organització de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de França, França) de la CNT. Un cop jubilat, Jaume Ferrer Aymerich es retirà al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Provença, Occitània), on, malalt de càncer, morí el 19 de maig de 1978 a resultes d'una operació. Sa companya fou Manuela Espert.

    ***

    Gustave Bouvet

    Gustave Bouvet

    - Gustave Bouvet: El 4 de desembre de 1898 neix a Angers (País del Loira, França) l'anarquista Gustave Charles Joseph Bouvet, conegut com Juvénis. Sos pares es deien Gustave René Bouvet i Blanche Schmidt i vivien a París (França), motiu pel qual va ser criat per ses ties, les quals el van enviar a una escola catòlica. Quan tenia 11 anys entrà en un col·legi de religiosos caputxins a Spy (Namur, Valònia) amb la finalitat que esdevingués seminarista, però hi restà un any i acabà retrobar-se amb sos pares a París quan tenia 13 anys. A la capital francesa esdevingué aprenen de diversos oficis (impressor, dibuixant i gravador en or) i, a causa de l'explotació, començà a interessar-se per les idees anarquistes. Retornà a Angers, on treballà com a obrer pintor en una fàbrica. De salut precària, quan era infant patí la malaltia de crup i per aquest motiu treballava de manera irregular. En 1913 tornà de bell nou a París i visqué amb sos pares al número 31 del carrer Ramponneau. Suspès del servei militar els anys 1917, 1919 i 1920, a causa d'un abscés facial i de la tuberculosi, treballà al costat de casa seva, a la Societat General de Cistelleria, on son pare estava empleat com a cisteller. Entre gener de 1918 i març de 1919 visqué a la zona d'Angers i treballà a les fàbriques Bessoneau d'aquesta ciutat, on, segons un informe policíac de juliol de 1922, va fer propaganda anarquista. Des de la seva creació el juny de 1919, participà en les reunions de la Federació de les Joventuts Anarquistes, al número 49 del carrer Bretanya de París, i, amb son pare, en les de la cooperativa obrera de consum «La Bellevilloise». El 5 de març de 1920 va ser nomenat secretari del grup «Ni Dieu ni maître» (Ni Déu ni amo) de les Joventuts Anarquistes en substitució d'Havane, que havia estat nomenat secretari de la Federació Anarquista (FA). En aquesta època col·laborà, sota el pseudònim de Juvénis, en Le Libertaire i participà en la reconstrucció del grup de cançó obrera«La Gerbe», el secretari del qual el gener de 1920 era Léon Louis. En 1921 fou el gerent del número 3 del periòdic La Jeunesse Anarchiste, òrgan de la Federació de les Joventuts Anarquistes, organització de la qual va ser nomenat secretari cap el 1922. Detingut per haver reproduït el pamflet antimilitarista«Aux jeunes soldats» en el periòdic, va ser tancat a la presó parisenca de La Santé, jutjat i condemnat, el 23 de juny de 1921, a quatre mesos de presó, i, per aferrar aquest pamflet als murs de de l'Ajuntament del X Districte de París, va ser condemnat el 30 de juny d'aquell any per l'XI Tribunal Correccional a sis mesos suplementaris. Durant el seu empresonament va ser reemplaçat en La Jeunesse Anarchiste per René Barril. En sortir de la presó treballà d'obrer torner en una fresadora de la fàbrica Citroën. Expulsat de casa seva per sos pares arran de la condemna, visqué, seguint els consells de sa amiga anarquista Germaine Linthaud, en una habitació d'hotel al carrer dels Panoyaux. El 14 de juliol de 1922 Bouvet disparà dos trets al cotxe del prefecte de policia Armand Naudin, que acabava de ser nomenat en el càrrec, creient veure al seu interior el president de la III República francesa Alexandre Millerand mentre desfilava per l'avinguda dels Champs-Élysées el seguici presidencial de tornada de una revista militar a Longchamp. Jutjat per aquest fet, va ser condemnat el 8 de gener de 1923 a cinc anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència, pena que escoltà amb els crits de «Fora la guerra! Visca l'anarquia!». Le Liberté va fer una gran campanya per demanar la seva amnistia, i la d'altres anarquistes i activistes condemnats (Germaine Berton, Émile Cottin, Jacob Law, Gaston Rolland, et.). El gener de 1925 va ser alliberat en unes condicions deplorables, amb una part del seu cos paralitzat. Davant d'això, Le Libertaire obrí una subscripció popular en el seu favor. Gustave Bouvet va morir l'11 d'octubre de 1984 a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França).

    ***

    Necrològica de Diego Martín Báez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de setembre de 1980

    Necrològica de Diego Martín Báez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de setembre de 1980

    - Diego Martín Báez: El 4 de desembre de 1902 neix a Colmenar (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Diego Martín Báez. Sos pares es deien Francisco Martín i Josefa Báez. Fins a la Revolució espanyola treballà en la Companyia dels Ferrocarrils Andalusos. Milicià dels Batallons Confederals durant la guerra civil, va combatre als fronts malaguenys d'Antequera i del barri de Gobantes de Peñarrubia, i, després de la caiguda de Màlaga, als fronts del llevant peninsular, d'Aragó i d'Extremadura. Apressat per les tropes franquistes, va ser empresonat. Un cop lliure s'establí a Gibraltar fins al tancament de la frontera per les autoritats franquistes, quan passà a viure a La Línea de la Concepción, on continuà participant en les activitats clandestines de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de La Línea de la Concepción de la CNT i pogué aconseguir la jubilació de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE, Xarxa Nacional de Ferrocarrils Espanyols). Diego Martín Báez va morir el 2 de setembre de 1980 a conseqüència d'un infart a la Residència Sanitària de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya i dos fills.

    ***

    Necrològica de Gabriel Duval apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 14 de juliol de 1962

    Necrològica de Gabriel Duval apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 14 de juliol de 1962

    - Gabriel Duval: El 4 de desembre de 1911 neix a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Le Plessis-Trévise (Illa de França, França)– l'anarquista, sindicalista revolucionari, pacifista i esperantista Gabriel Duval. Sos pares es deien Eugène Louis Duval i Yvonne Hermance Adrien Thomann. Es guanyava la vida fent de professor a Le Plessis-Trévise (Illa de França, França). Antimilitarista convençut, retornà la seva cartilla militar i, com a represàlies, l'administració de l'Educació Nacional francesa l'acomiadà de la feina. Amb el suport del Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) aconseguí una feina de corrector en una impremta. Un any després, pogué reintegrar-se en la seva funció docent. Entre maig de 1956 i desembre de 1960 edità a Écharcon (Illa de França, França) 25 números del periòdic bilingüe francès-esperanto La Volonté Populaire / La Popola Volo. En 1958 ajudà a la reedició del llibre antimilitarista de Blanche Maupas Le fusillé, que es publicà en un número especial de La Volonté Populaire. Durant la guerra d'Algèria difongué el llibre prohibit La gangrène, on es denuncien les tortures durant l'ocupació colonial. Es casà en dues ocasions, amb Hélène Camille Van Gansberghe, de qui enviudà, i amb Anna Gisella Nicoletta Bacchin. Gabriel Duval va morir el 25 de maig de 1962 a Le Plessis-Trévise (Illa de França, França).

    ***

    María Mañas Zubero

    María Mañas Zubero

    - María Mañas Zubero: El 4 de desembre de 1912 neix a Caribenya (Saragossa, Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista María Mañas Zubero. A l'Ateneu Llibertari de Saragossa conegué el propagandista anarquista Manuel Salas Blasco, amb qui decidí casar-se l'1 de maig de 1936, però com que la data coincidia amb el Congrés Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la parella posposà la cerimònia civil per al 4 de juliol. Quan la caiguda de Saragossa a mans dels colpistes feixistes el 19 de juliol d'aquell any, aconseguí amagar-se dues setmanes a l'antiga caserna de San Pablo abans de poder passar, amb altres companys i companyes, entre elles Julia Miravé Barrau, a zona lleial disfressada de beata. A Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) va ser acollida per Saturnino Carod Lerín i després passà a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), seu del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, on s'ocupà d'hospitals, de guarderies d'infants i de tasques agrícoles. Quan el Comitè Regional d'Aragó s'establí a València, es traslladà a Moncada (Horta Nord, País Valencià), on compartí habitatge amb Julia Miravé, Cayetano Continente, Luis Montoliu Salado i Saturnino Carod. Diàriament acudia a València per ajudar en tasques en el Comitè Regional i per a fer cursets de capacitació a l'Internat Durruti. En 1939, en acabar la guerra, fou agent d'enllaç del primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT, el secretari del qual fou Esteve Pallarols Xirgu (Riera). Participà especialment, amb altres dones, en l'evacuació cap a València i cap a França de nombrosos militants evadits del camp de concentració d'Albatera, entre ells son company Manuel Salas. L'agost de 1939 passà a França, amb Génesis López i Manuel Salas, entre d'altres, amb la primera delegació enviada des de la Península per la CNT. Fou detinguda al pas fronterer de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i tancada d'antuvi a Perpinyà i després al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure, s'establí a la zona de Lió (Arpitània), on treballà com a obrera agrícola i fent tasques domèstiques. En 1943 retornà a Saragossa on amb son company participà en la reorganització de la CNT i en diverses activitats de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Fugint de la repressió, amb Salas s'establí a Madrid amb el suport dels confederals del Sindicat d'Arts Gràfiques. La parella muntà un petit taller clandestí on es van imprimir butlletins i periòdics de la CNT. Quan la impremta va ser descobert per la policia, ambdós marxaren cap a Barcelona on continuaren militant. En 1952 Manuel Salas va ser novament detingut i tancat a la presó Model de Barcelona, on romangué alguns mesos. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reorganització de la CNT i col·laborà en diverses publicacions, com ara La Hoja de Mañana i Polémica, de la qual son company era el director. La parella tingué dos infants (Fernando i Federico). María Mañas Zubero va morir el 22 de març de 1991 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després a Cerdanyola (Vallès Occidental, Catalunya).

    Manuel Salas Blasco (1914-1995)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Alfredo Gori

    Alfredo Gori

    - Alfredo Gori: El 4 de desembre de 1926 mor a Viareggio (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Havia nascut el 14 de desembre de 1872 a Florència (Toscana, Itàlia). Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat.

    ***

    Ramón Mateo Chavanel

    Ramón Mateo Chavanel

    - Ramón Mateo Chavanel: El 4 de desembre de 1936 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Ramón Mateo Chavanel. Havia nascut cap al 1890 a Osca (Aragó, Espanya). Carreter d'ofici, durant els anys vint formà part d'una agència de transports que, segons les autoritats, realitzava contraban a gran escala de tota mena d'articles. Després passà a fer feina com a obrer metal·lúrgic. L'agost de 1931 va ser detingut acusat de dos atracaments frustrats, un a dos cobradors del Credit Lyonnais i un altre a una joieria de Sabadell; jutjat, va ser condemnat i tancat a la presó de Burgos (Castella, Espanya). Arran dels maltractaments patits gairebé perdé la vista. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 hagué d'exiliar-se a França. De bell nou a la Península, el juliol de 1936 participà activament en les lluites per neutralitzà l'aixecament feixista als carrers de Barcelona (Catalunya), al costat de Francisco Ascaso. Després fou membre de les Patrulles de Control i va ser enviat en missió oficial a França i a Suïssa per a comprar productes de primera necessitat i, a més a més, armes, gràcies a la intervenció de la xarxa muntada pels companys Lucien Tronchet, Edmond Déturche i Josep Asens. El 30 de setembre de 1936 circulava amb un automòbil«Buick» amb altres companys (Francisco Barcena Martín, José Marín Gomez i Eugenio González Andreo), el qual, després de creuar la frontera a Saint-Genis, a prop de Ginebra, girà bruscament i s'estavellà contra un arbre, malferint tots els ocupants. Interrogats, els quatre ferits declararen a la policia, la qual havia trobat dissimuladament al cotxe 5.000 francs, que havien passat a Suïssa per a «negociar una compra de llet condensada». Ramón Mateo Chavanel, greument ferit, que s'havia acabat d'assabentar de la mort a Barcelona de son fill de tres mesos, va morir el 4 de desembre de 1936 a l'Hospital Cantonal de Ginebra (Ginebra, Suïssa). La seva incineració al cementiri de Saint-Georges esdevingué una gran manifestació en suport de l'Espanya revolucionària formada per un milenar de persones i en la qual van prendre la paraula Léon Nicole, Louis Bertoni i el cònsol d'Espanya. Després les seves cendres arribaren a Barcelona el 12 de desembre i van ser dipositades a la secretaria de les Patrulles de Control de l'avinguda de les Corts Catalanes; l'endemà les seves restes van ser enterrades amb una cerimònia força concorreguda.

    ***

    Notícia sobre l'afer de les bombes publicada en el diari madrileny "ABC" del 9 de gener de 1921

    Notícia sobre l'afer de les bombes publicada en el diari madrileny ABC del 9 de gener de 1921

    - Josep Fatsini Fontcuberta: El 4 de desembre de 1941 mor al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fatsini Fontcuberta. Havia nascut el 12 de desembre de 1885 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). El gener de 1921 se li va implicar en un assumpte de bombes. Després dels fets de maig de 1937, fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa que formà part del consistori, essent elegit el 29 de setembre de 1937 regidor municipal després de quatre mesos sense representació confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la«Línia Maginot». El juny de 1940 va caure presoner de les tropes alemanys i el 9 d'agost de 1940 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Josep Fatsini Fontcuberta va morir el 4 de desembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria,Àustria), annex i dependent del de Mauthausen–algunes fonts citen el castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). Sis mesos abans havia estat inscrit al Registre Civil de Tortosa com a desaparegut el desembre de 1938.

    ***

    L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito

    L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito

    - Pietro Acciarito: El 4 de desembre de 1943 mor a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Havia nascut el 27 de juny de 1871 a Artena (Roma, Laci, Itàlia) en una família molt pobre; sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament:«Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» --poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar unaàmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament, on restà 39 anys fins a la seva mort.

    Pietro Acciarito (1871-1943)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Joan Buades, Miquel López Crespí i la història amagada de la restuaració borbònica (la “transició”)


    NO ERA AIXÒ, NO ÉS AIXÒ: ALTRES FUTURS SÓN POSSIBLES


    Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos? (Joan Buades)


    Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat. En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga. Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular. Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau. Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària. La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després. És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica. No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra. A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament? Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?

    0 0

    643 pagesos professionals se’n varen beneficiar el 2017, amb 3.925 euros de mitjana.

     

     En el Butlletí Oficial de les Illes Balears (BOIB) s’ha publicat, aquest dissabte, la convocatòria d’ajudes d’enguany per al manteniment del paisatge agrari de les Illes Balears. Els interessats poden començar a demanar les subvencions a partir de demà i fins al dia 31 de gener de 2019. L’import total de la convocatòria, de 2.900.000 €, prové de l’impost de turisme sostenible (ITS).

    Amb aquesta línia d’ajuts es pretén compensar les despeses superiors que comporta el maneig d’explotacions diversificades i reconèixer la tasca beneficiosa que desenvolupen tant en l’àmbit agrícola com en l’ecològic.

    En total, 643 pagesos professionals de les Illes Balears es varen beneficiar de la convocatòria de l’any passat, que varen obtenir, de mitjana, 3.925 euros. Per illes, a Mallorca se’n varen beneficiar 453 pagesos; a Menorca, 151; a Eivissa, 38; i un, a Formentera.

    Una explotació agrària diversificada és aquella en la qual es duu a terme una gestió agrària determinada aprofitant els recursos naturals que té a l’abast d’una manera sostenible, en major o menor grau. Aquestes tasques de reutilització dels recursos —fems, purins, restes de poda, pastures, etc.— i de diversificació sovint comporten unes despeses addicionals de mà d’obra i maquinària, que no es produeixen en explotacions més intensives. A la vegada, però, aquesta gestió agrària diversificada genera serveis ambientals gratuïts que, encara que no estiguin reconeguts ni remunerats, beneficien el conjunt de la societat —l’absorció de CO2, la pol·linització per part d’abelles, la conservació del sòl fèrtil, el reciclatge de nutrients o la conservació del patrimoni genètic, com són les varietats locals i races autòctones, entre d’altres.

     

    Així mateix, la dispersió parcel·lària de les explotacions i la mida de les parcel·les ha contribuït d’una manera extraordinària a la creació d’un paisatge agrari ric i divers, un sistema complex de relacions en molts d’àmbits entre l’ésser humà i la natura anomenat agroecosistema.

    D’altra banda, el maneig d’aquestes explotacions és econòmicament menys eficient que les explotacions amb monocultius o sense producció qualificada. Això implica un gran desavantatge competitiu respecte d’altres modalitats d’explotació més intensives i tecnificades que es dediquen a uns pocs productes agraris.

    Aquestes explotacions diversificades són el model de gestió agrària majoritari a les Illes Balears, el que estructura el territori i el que li atorga identitat. A causa de la seva capacitat de reacció econòmica baixa, són les que pateixen més greument les dificultats del sector i la competitivitat que exerceixen els grans productors.


    0 0

    [05/12] «L'Amico del Popolo» -«Responsibility & Solidarity» -«Bezvlastie» - «Llei de fugues» - Convegno Malatesta - Lama - Monticelli - Panel - Rygier - Primert - Poulaille - Sette - Sendrós - Maltini - Badía - Schapiro - Ricros - Kopp - Vicente - Mannin - Alonso - Oteros - Borrás - Maggi - Casañas

    Anarcoefemèrides del 5 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer númer de "L'Amico del Popolo"

    Portada del primer númer de L'Amico del Popolo

    - Surt L'Amico del Popolo: El 5 de desembre de 1891 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Amico del Popolo. Difesa degli opressi (L'Amic del Poble. Defensa dels oprimits). A partir del número cinc, del 9 de gener de 1892, portà el subtítol«Periòdic socialista anàrquic». Fundat i dirigit per Pietro Gori, va ser administrat per Giuseppe Locatelli i el gerent responsable fou Arcangelo Faccà (Puccio). Gairebé tots els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar Pietro Ellero, Eugenio Ghelardelli, Pietro Gori (Rigo), Giuseppe Locatelli, Attilio Panizza, Claude Pelletier, entre d'altres, i publicà textos de diferents autors (Giuseppe Garibaldi, Piotr Kropotkin, Rousseau, etc.). Edità un Almanaco sociale per l'anno 1892. Aquesta publicació atacà sense treva el socialisme parlamentari i els dirigents del reformisme de Milà. En sortiren sis números, l'últim el 23 de gener de 1892, i tots van ser segrestats per les autoritats de l'Estat i portaren denúncies i detencions del seu promotor Pietro Gori. La mateixa capçalera sortí posteriorment en diverses ocasions.

    ***

    Primera edició de l'obra de Nettlau

    Primera edició de l'obra de Nettlau

    - Lectura de Responsibility & Solidarity in the labour struggle: El 5 de desembre de 1899, al Freedom Discussion Grup (Grup de Discussió Lliure) de Londres (Anglaterra), l'intel·lectual anarquista Max Nettlau llegeix Responsibility and Solidarity in the labour struggle: their present limits and their possible extension (Responsabilitat i solidaritat en la lluita sindical: límits presents i possible expansió). Aquesta reeixida conferència esdevindrà un clàssic i serà editada l'any següent per J. Turner en l'editorial londinenca Freedom.

    ***

    Capçalera de "Bezvlastie"

    Capçalera de Bezvlastie

    - Surt Bezvlastie: El 5 de desembre de 1908 surt a Razgrad (Razgrad, Bulgària) el primer número del periòdic Bezvlastie (Sense Poder), creat per l'anarquista Varban Kilifarski. Aquesta publicació, i l'editorial del mateix nom creada alhora, que després s'editarà a Sofia, representarà la més important difusió del pensament anarquista i anarcosindicalista búlgars d'abans de la Gran Guerra. L'últim número apareixerà el 27 de gener de 1911. Entre 1924 i 1925 la capçalera reapareixerà clandestinament a Tirnovo, editada per Gueorgui Sheitanov.

    ***

    "La Benemérita"

    "La Benemérita"

    - Neix la «Llei de fugues»: El 5 de desembre de 1920, cap al tard, a Barcelona (Catalunya), arran d'una vaga general en protesta contra la deportació d'una trentena de militants anarcosindicalistes a la Mola de Maó (Menorca), un escamot de cenetistes apostats en un lloc estratègic del Camp de l'Arpa van obrir foc contra uns piquets de la Guàrdia Civil que patrullaven la zona. Els guàrdies van poder detenir Gregori Daura i Raduà, el qual van portar a la comissaria fortament emmanillat, però a mig camí, darrera de la Plaça de Toros de la Monumental, li van aplicar la «Llei de fugues». Segons la nota que va aparèixer en la premsa, Daura va intentar fugir i aleshores la Guàrdia Civil el va abatre. Així Gregori Daura i Raduà va ser la primera víctima de l'aplicació d'aquesta «Llei de fugues», un sistema que a partir d'aquell dia s'aplicarà molt sovint. Malgrat tot, creient que era mort, el van portar al Dipòsit Judicial de l'Hospital Clínic de Barcelona, on els metges van descobrir que encara era viu i van aconseguir salvar-li la vida.

    ***

    Cartell del "Convegno Malatesta"

    Cartell del "Convegno Malatesta"

    - Convegno Malatesta: Entre el 5 i el 7 de desembre de 2003 es realitza al Palazzo dello Spagnuolo de Nàpols (Campània, Itàlia), organitzada per grups anarquistes napolitans de la Federació Anarquista Italiana i la col·laboració de la Fondazione Morra, la «Reunió del 150 aniversari del naixement d'Errico Malatesta» (Convegno Malatesta). Es van analitzar la vida i l'obra del pensador i agitador anarquista Errico Malatesta, des de diferents punts de vista. Hi van presentar estudis malatestians Marco Celentano, Gianfranco Careri, Peppe Aiello, Gigi Di Lembo, Franco Schirone, Tiziano Antonelli, Alfredo Bonanno, Massimo Varengo, Enzo Papa, Comidad-FAI, Gianfranco Marelli, Marco Celentano, entre d'altres. Es va fer una crida per a la compilació dels escrits complets de Malatesta per a una posterior edició.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Vincenzo Lama

    Vincenzo Lama

    - Vincenzo Lama: El 5 de desembre de 1866 neix a Faenza (Romanya, Itàlia) l'agitador anarquista Vincenzo Lama, conegut com Bosca. Sos pares es deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es traslladà aviat a Solarola (Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia nou anys, a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia), on viurà la major part de la seva existència. Només estudia primària elemental. Després d'un temps militant en el socialisme, s'adherí al moviment anarquista, ben igual que son germà Paolo. En 1892 formà part, amb son germà, del grup format per d'una desena d'anarquistes («Els Intransigents») que s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat per haver posat en qüestió la línia reformista i «gradualista» del socialista Umberto Brunelli i per haver exposat al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants anarquistes que havien vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de la província de Ravenna; reunió que formava part d'una sèrie de trobades entre els anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures repressives imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316«d'excepció antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament, però la Comissió Provincial suspengué finalment la denúncia i no va prendre cap decisió. A finals de 1984 va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese–Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Pietro Garavini (Piràt)–, pel delicte d'«associació per a delinquir» i el 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a dos anys de vigilància especial. El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la condemna, però el 20 de març va ser novament detingut per infracció de la vigilància especial i condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900 signà una protesta, que es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat processats per«associació sediciosa». El 20 de setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu del Grup Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima repressiu sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci; però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i posteriorment va ser absolt de l'acusació d'«associació sediciosa». Durant el Govern de Giovanni Giliotti portà una militància menys agitada i menys exposada a la persecució per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu taller es convertí en lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara que continuava amb la militància i freqüentava subversius, les autoritats ja no el consideraven un«anarquista perillós». Això no obstant, la vigilància a la seva persona no cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les llistes de subversius. Durant el període feixista mostrà una actitud de forta oposició i la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada antifeixista. El gener de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut, però que acabà en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i posteriorment a Imola. Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel Bolognese.

    ***

    Foto policíaca de Temistocle Monticelli

    Foto policíaca de Temistocle Monticelli

    - Temistocle Monticelli: El 5 de desembre de 1869 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per«associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932. Temistocle Monticelli va morir de pneumònia el 13 de febrer de 1936 a Roma (Laci, Itàlia).

    ***

    Notícia d'una condemna de Pierre Panel apareguda en el diari "Le Petit Parisien" del 6 de maig de 1893

    Notícia d'una condemna de Pierre Panel apareguda en el diari Le Petit Parisien del 6 de maig de 1893

    - Pierre Panel: El 5 de desembre de 1870 neix a Saint-Julien-en-Jarez (Saint-Chamond, Roine-Alps, Occitània) l'obrer fabricant de faiança, teuler, venedor ambulant i militant anarquista Pierre Panel. Fill d'un obrer matricer, es vanagloriava d'estar emparentat amb Ravachol i portà una vida errant, moltes vegades juntament amb Louis Joseph Perrody, arreu la regió del Loira, existència marcada per nombroses condemnes. El desembre de 1891 va ser sentenciat pel Tribunal Correccional de Moulins (Alvèrnia, Occitània) a 15 dies de presó per «crits sediciosos» i el novembre de 1892 fou condemnat a Trévoux (Roine-Alps, Arpitània) a dos mesos de presó per«injúries, rebel·lió i incitació a l'assassinat i al pillatge»; també el 5 de maig de 1893 va ser castigat a Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània) a tres mesos de presó, pena que, a resultes dels incidents que atià dins de l'audiència després de cridar «Fora els jutges! Visca l'anarquia», s'allargà a un any. Un cop lliure la primavera de 1894, trobà feina en una teuleria de Montluel (Roine-Alps, Arpitània), on desenrotllà una important propaganda i creà un petit grup anarquista, fet pel qual va ser acomiadat de la feina juntament amb altres companys del grup i substituïts per obrers vinguts d'Alvèrnia. En aquest mateix any, va ser acusat de possessió de dinamita per a cometre un atemptat, però l'escorcoll de casa seva resultà infructuós. A començaments del segle XX feia vida per la regió de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on a conferències es reunia amb altres anarquistes com Marie Murjas i Victor Alzas. Durant la Gran Guerra, retornà a la regió del Loira i a partir de 1916 participà en les reunions del grup d'«Amis de Ce qui'il faut dire». En aquesta època viva treballant de comerciant ambulant pels mercats de la regió de Saint-Chamond i Firminy (Roine-Alps, Arpitània), a més de vendre a la porta de les fàbriques Le Libertaire i cordons que embolicava amb pamflets subversius. El 12 de setembre de 1919 va ser esborrat del llistat d'anarquistes a vigilar per les autoritats, però posteriorment reprengué la militància. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Maria Rygier amb el seu vestit de presa

    Maria Rygier amb el seu vestit de presa

    - Maria Rygier: El 5 de desembre de 1885 neix a Cracòvia (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Petita Polònia, Polònia) --alguns citen el 5 de gener de 1885 a Florència (Toscana, Itàlia)-- l'antimilitarista, propagandista anarquista, resistent antifeixista i després monàrquica Maria Anna Rygier, també coneguda com Maria Corradi-Rygier o Maria Rygier Corradi. Nascuda en una família polonesa benestant, son pare, escultor polonès, es nacionalitzà italià. Dependenta de comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a delegada de la Federazione fra gli Impiegati e Commessi d'Aziende Private d'Italia (Federació dels Empleats i Dependents d'Empresa Privada d'Itàlia) de Milà, al I Congrés Internacional per la lluita contra la desocupació, celebrat entre el 2 i el 3 d'octubre de 1906 a Milà. Durant anys va ser seguidora del grup d'Arturo Labriola i de l'«Avantguarda Socialista». En 1907 fou redactora del periòdic socialista revolucionari Lotta di Classei fundà a Bolonya, amb el sindicalista Filippo Corridoni i l'anarquista Aldino Felicani, el full bimensual antimilitarista clandestí Rompete le Fila (Rompeu files), que perdurà fins al 1913. Col·laborà en L'Avanti i L'Unione. Entre 1907 i 1911 participà activament en la revista La Demolizione (La Demolició), portada pel sindicalista Ottavio Dinale. En 1909 s'acostà a l'anarquisme. Unit sentimentalment amb el mecànic Virginio Corradi, també va ser coneguda com Maria Corradi-Rygier. En 1911 publicà Il sindicalismo alla sbarra. Riflessioni di una ex-sindicalista sul congresso omonimo di Bologna. L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti, disparà contra el coronel d'una caserna de Bolonya; detinguts, el seu procés engegà una important campanya de solidaritat i de propaganda antimilitarista. Encara que presa, en 1912 se li va voler implicar en l'atemptat contra el rei Víctor Manuel III realitzat per l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març d'aquell any a Roma. En 1914 es declarà intervencionista i participà en la redacció del diari socialista creat per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia destinat a fer costat la campanya per a la participació d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1915 publicà Sulla soglia di un'epoca. La nostra Patria. Després d'aquesta etapa nacionalista i en la qual es declarà antibolxevic furibunda, a començaments de 1926, després d'un escorcoll policíac al seu domicili, va ser detinguda per les seves crítiques a Mussolini i reclosa en un psiquiàtric. Amenaçada de mort, el 30 de març d'aquell any s'exilià a París (França), manifestant una oberta oposició al règim feixista, que la portà a publicar en 1928 a Brussel·les el llibre Mussolini indicateur de la police francaise ou les raisons occultes de sa «conversion». En aquesta època va ser guardonada amb el Premi Internacional de Literatura contra la Guerra. En 1930 sortí La Franc-Maçonnerie italienne devant la guerre et devant le fascisme i en 1935Démagogie rouge et démagogie fasciste. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home francesa, fou delegada al seu Congrés Nacional celebrat entre el 26 i el 28 de desembre de 1932 a París. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i en 1946 va publicar el polèmic llibre Rivelazioni sul fuoruscitismo italiano in Francia. Finalment, en un últim cop d'efecte, s'arrenglà en les files dels monàrquics constitucionalistes i en la Federació Italiana de les Lligues Cíviques. Maria Rygier va morir el 10 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia).

    Maria Rygier (1885-1953)

    ***

    Paul Deflisque ("Paul Primert") en 1955

    Paul Deflisque (Paul Primert) en 1955

    - Paul Primert: El 5 de desembre de 1892 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul Primert. Fill d'un obrer impressor i d'una venedora ambulant de fruites i verdures, s'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée»,«Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè«Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada«Le temps des cerises». En 1936 actuà al «Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. El 24 de febrer de 1951, amb altres artistes com Rachel Lantier i Léo Campio, animà la festa en suport de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) que se celebrà a la Sala Susset de París. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a París (França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França). Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents.És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils,Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter,Les cris de Lille,Gare de l'Est, Les faux savants,Nous fêtons ses vingt ans,As-tu compris camarade?, Dictature,Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc.

    ***

    Henry Poulaille (ca. 1940)

    Henry Poulaille (ca. 1940)

    - Henry Poulaille: El 5 de desembre de 1896 neix a París (França) l'escriptor anarquista Henry Poulaille. Fill d'un fuster llibertari i d'una cadiraire, es va quedar orfe als 14 anys --son pare va morir a resultes d'un accident laboral i sa mare, el mateix any, de tuberculosi. Autodidacta, apassionat pels llibres, freqüentava els cercles llibertaris. En 1923 va ser contractat per l'editorial Grasset com a conseller literari, malgrat no tenir cap títol acadèmic, i de la que acabarà sent director. En 1927 va signar --juntament amb Alain, Lucien Lucien Descaves, Louis Guilloux, Jules Romains, Séverine i altres-- la crida contra la «Llei sobre l'organització general de la nació para temps de guerra», apareguda el 15 d'abril en la revista Europa, que deroga tota independència intel·lectual i tota llibertat d'opinió. Va escriure en la revista L'Insurgé i es va consagrar a la literatura proletària, fent descobrir nombrosos autors ignorats pel món del treball. En 1930 va publicar Le nouvel âge littéraire, on descriu la història d'aquesta literatura. Va animar i participar durant els anys vint i trenta en nombroses publicacions, com ara Nouvel Âge, Prolétariat,À contre-courant; i va col·laborar regularment en revistes com Monde,Esprit, Peuple, La Flèche, Le Libertaire; on publica textos de diversos escriptors com Henri Barbusse, Lucien Bourgeois, Blaise Cendrars, Eugène Dabit, John Dos Passos, Ferreira de Castro, Jean Giono, Panaït Istrati, Andreas Latzko, Constante Malva, Marcel Martinet, Carlos-Ferdinand Ramuz, Victor Sarga, Franz Werfell, entre d'altres. Es va guanyar l'hostilitat del Partit comunista pel seu rebuig a tot allistament. En 1935 va crear «Le Musée du Soir», cercle proletari, alhora que biblioteca i lloc de debat. En 1939 va ser empresonat per haver signat el pamflet de Louis Lecoin, Paix immediate. Després de l'Alliberament, va publicar la revista proletària Maintenant.És autor també de novel·les, sovint autobiogràfiques, com Le pain quotidien (1931), Les damnés de la terre (1935), Pain de soldat (1937), Seul dans la vie à 14 ans(1980), entre d'altres. Henry Poulaille va morir el 30 de març de 1980 a París (França).

    ***

    Gino Sette

    Gino Sette

    - Agostino Sette: El 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo (Osca), al front d'Aragó (Espanya). Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola

    ***

    Necrològica de Vicenç Sendrós Nolla apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 21 de juny de 1994

    Necrològica de Vicenç Sendrós Nolla apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

    - Vicenç Sendrós Nolla: El 5 de desembre de 1915 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicenç Sendrós Nolla. Sos pares es deien Joan Sendrós i Maria Nolla Gonzáles. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista, militant en la Secció de Barbers del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva ciutat natal. En 1936 combaté la insurrecció feixista i col·laborà en la revolució col·lectivista. Després s'enrolà voluntari en la Marina de Guerra a Cartagena (Múrcia, Espanya), on ja havia fet el servei militar anys abans. En 1939, amb el triomf franquista, pogué fugir en un vaixell de guerra cap a Orà (Algèria) i d'allà marxà cap a Marsella (Provença, Occitània). Després de passar per diversos camps de concentració, treballà en la construcció de la «Línia Maginot» enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'armistici amb els alemanys arribà a Tarascon d'Arieja (Llenguadoc, Occitània), on participà en la reconstrucció clandestina de la CNT durant l'ocupació nazi. En aquesta població conegué María Río, que esdevingué sa companya i amb qui tingué una filla, Dhalia. Milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i ocupà càrrecs orgànics, com ara el de membre de la Comissió de Relacions del departament d'Arieja. Quan ocupava la secretaria de Propaganda del Comitè Comarcal d'Arieja, Vicenç Sendrós Nolla va morir durant la nit del 18 al 19 de maig de 1994 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Ornolac e Ussat (Llenguadoc, Occitània), on reposava sa companya.

    ***

    Enrico Maltini

    Enrico Maltini

    - Enrico Maltini: El 5 de desembre de 1939 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Enrico Maltini. A finals dels anys seixanta entrà a formar part de la Joventut Llibertària de Milà (Llombardia, Itàlia), després anomenada Bandera Negra, i en el Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa. El març de 1969, dins de Bandera Negra, un grup de militants (Amedeo Bertolo, Umberto Del Grande i Giuseppe Pinelli) fundaren la Creu Negra Anarquista (CNA), l'objectiu de la qual fou ajudar a la realització d'activitats anarquistes antifranquistes organitzades per la Creu Negra Internacional (CNI), com ara la fundada per Stuart Christie al Regne Unit. Arran de l'anomenada «estratègia de la tensió» (explosions de bombes, detencions de militants, assassinat de Giuseppe Pinelli, etc.), la CNA se centrà en la realitat italiana i ell prengué el relleu de Pinelli. En aquesta època participà activament en la campanya de suport a Pietro Valpreda i de denúncia de l'assassinat de Pinelli. En 1973, amb l'alliberament de Pietro Valpreda, la CNA es va dissoldre i ell continuà la seva tasca de recopilar informació i de contrainformació i de militància en el moviment anarquista, especialment en el Circolo Ponte della Ghisolfa de Milà. També milità en els Grups Anarquistes Federats (GAF) i el grup «Milano 2», que es dissolgueren a meitat dels anys setanta. Col·laborà habitualment en les revistes A Rivista Anarchica i Libertaria. En 2013 publicà, amb Gabriele Fuga, el llibre E a finestra c'è la morti. Pinelli: chi c'era quella notte. Es guanyà la vida com a professor universitari del Departament de Ciències Alimentàries de la Facultat d'Agricultura de la Universitat d'Udine (Friül). Diagnosticat de càncer, Enrico Maltini va morir un mes després, el 27 de març de 2016, a Milà (Llombardia, Itàlia). Aquell mateix any es reedità el seu llibre sota el títolPinelli. La finestra è ancora aperta.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    José Badía Arpal (1932)

    José Badía Arpal (1932)

    - José Badía Arpal: El 5 de desembre de 1936 és assassinat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Badía Arpal –el segon llinatge a vegades citat de diferents maneres (Arnal,Arcal, etc.). Havia nascut el 18 d'agost de 1905 a Quinto de Ebro, actual Quinto, (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Julián Badía, administrador de finques, i Dolores Arpal. Era el tercer fill d'una família de 10 germans i germanes. En 1912 es traslladà amb sa família al barri rural de Movera de Saragossa (Aragó, Espanya), on son pare havia estat destinat. Estudià a l'Escola Pública Infantil de Morevera i posteriorment alguns cursos a les Escoles Pies de Saragossa. Després de treballar de mosso en alguns comerços de Saragossa, tornà a Movera, on treballà de jornaler. El març de 1926 començà a fer el servei militar al Regiment de Sapadors i Minadors de Saragossa i un cop acabada la mili retornà a Movera. El 9 de novembre de 1932 es casà amb María Zapater Buisán, amb qui tingué un infant (Jesús). Militant destacat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Movera, la qual presidia en 1936, es distingí pel seu antisectarisme i moderació–es diu que hi anava a missa els diumenges–, per haver ajudat a nombroses persones a aprendre a llegir i a escriure i per la seva intervenció com a negociador en diversos conflictes laborals. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, sa família quedà dividida en dos bàndols: el lleial, en el qual es trobava son pare Julián i sos germans José i Miguel; i el rebel, en el qual hi havia sos germans Julián, militar, i Agustín, guàrdia d'assalt. Detingut per la Guàrdia Civil, el 17 d'agost va ser internat a la presó saragossana de Torrero. José Badía Arpal va ser assassinat extrajudicialment de dos trets a la nuca el 5 de desembre de 1936 al cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya) i llançat en una fossa comuna d'aquest cementiri. Segons les autoritats franquistes, va ser alliberat aquell mateix 5 de desembre. Sa vídua, per a trobar feina i rebre una pensió, va ser pressionada perquè acceptés la mort de son marit com a una «mort violenta» sense causa política. El maig de 2014 Tasio Peña Jiménez estrenà el curtmetratge José Badía Arpal. Un crimen de su tiempo, on es repassa la seva trajectòria vital.

    ***

    Alexandre Schapiro

    Alexandre Schapiro

    - Alexandre Schapiro:El 5 de desembre de 1946 mor d'una crisi cardíaca a Nova York (Nova York, EUA) el destacat militant anarcosindicalista Aleksandr Moiseevic Shapiro, més conegut com Alexandre Schapiro o Sanya Schapiro. Havia nascut en 1882 a Rostov del Don (Rostov, Rússia). Sa família --d'origen jueu, revolucionària, lliurepensadora i atea-- emigrà ben aviat a Turquia. A Constantinoble estudià al Col·legi Francès, on aprengué grec clàssic i modern, turc, rus i ido (llengua internacional, simplificació de l'esperanto) --més tard aprendrà anglès, alemany, castellà i búlgar. Quan tenia 11 anys començà a llegir els pensadors anarquistes. En 1898 marxà a París i es matriculà en biologia a la Sorbona amb la finalitat d'estudiar medicina, però no va poder acabar els estudis per manca de diners. En 1900 es reuní amb son pare a Londres, on entrà en contacte amb Piort Kropotkin --qui el prengué com a secretari donat els seus coneixements culturals i lingüístics--, Varlaam Txerkézov i Rudolf Rocker, i començà a militar en els cercles anarquistes jueus, amb els qual creà, el desembre de 1902, la«Federació Anarquista en llengua jiddisch». En 1907 fou delegat d'aquesta federació al Congrés Internacional d'Amsterdam i esdevé un dels secretaris de l'Oficina de Correspondència de la Internacional anarquista. En 1915, quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves idees anarquistes, s'oposà al conflicte i al«Manifest dels Setze». Com a Rudolf Rocker, fou internat en un camp durant la guerra per la seva oposició al reclutament obligatori. En aquesta època fou secretari del Comitè d'Ajuda de la Creu Roja Anarquista, organització de suport als presos llibertaris, especialment russos. Durant l'estiu de 1917, a Rússia, participà amb Volin en el periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball). Durant un temps ajudà els bolxevics en l'organització de la xarxa ferroviària i més tard en la Comissaria d'Assumptes Exteriors amb Giorgi Txitxerin. Després de l'anihilament de la guerrilla makhnovista i de la repressió de la insurrecció de Kronstadt, s'afegí a Emma Goldman i a Alexander Berkman en els intents de pressionar Lenin per obtenir la llibertat dels anarquistes empresonats i aleshores en vaga de fam. El febrer de 1921 participà en l'organització dels funerals de Kropotkin. Empresonat també, fou finalment expulsat de Rússia. Instal·lat a Berlín, organitzà el «Comitè de Suport als militants empresonats a Rússia» i coedita el periòdic Rabotxi Put (La Veu dels Treballadors), juntament al també anarcosindicalista rus Grigorij Maksimov. El desembre de 1922 participà activament en el constitutiu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Berlín, on va escriure un primer esbós dels seus estatuts i, juntament amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, fou un dels membres del seu Secretariat Internacional. Entre el 16 i el 20 de juny de 1931 assistí al IV Congrés Mundial Anarquista a Madrid. Entre 1932 i 1933 visqué a Espanya, on s'havia traslladat la seu de l'AIT, i participà en comissions de discussió amb els Sindicats d'Oposició (trentistes); també publicà articles en Solidaridad Obrera. Fou crític amb la«Plataforma Anarquista» promoguda per Nèstor Makhno i Piotr Arshinov, que considerava que havia adoptat les tàctiques, els mètodes de lluita i les formes d'organització del bolxevisme --també desaprovà la col·laboració governamental de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Guerra Civil espanyola. En 1933, fugint del nazisme, es refugià a París, on publicà La Voix du Travail i col·laborà en el periòdic berlinès Der Syndikalist i en Le Combat Syndicaliste, de Pierre Besnard. Després de França marxà a Suècia i finalment a Nova York, on publicà el mensual New Trends (Noves Tendències) fins a la seva mort. Entre 1945 i 1946 fou soci amb Isaac Radinowsky en una empresa que enviava paquets d'ajuda a l'URSS des de Nova York. Cal no confondre Alexandre Schapiro amb el també anarquista rus del mateix nom, conegut sota el pseudònim de Sacha Piotr Schapiro, i pare del gran matemàtic Alexandre Grothendieck.

    ***

    Marius Ricros

    Marius Ricros

    - Marius Ricros: El 5 de desembre de 1968 mor a Ganhac (Llenguadoc, Occitània) el mariner anarquista Antonin Marius Ricros, conegut com Marius Ricros. Havia nascut el 8 de setembre de 1898 a Ganhac (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Siran (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Jérémie Ricros i Anne Lamoureux. Mariner sense especialitat a bord del vaixell France, el 19 d'abril de 1919 participà, amb altres companys (Ernest Le Mith, Virgile Vuillemin, Pierre Le Roux, Marcel Rudaux, François Doublier, Ernest Delarue, etc.) en els amotinaments de l'esquadra del Mar Negre davant Constantinoble. Detingut a Bizerta (Tunísia), va ser empresonat, jutjat el 9 d'octubre de 1919 en consell de guerra a Toló (Provença, Occitània) i condemnat a sis anys de presó. Tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), on conegué André Marty, el 20 d'octubre de 1920 va ser traslladat a la presó de Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). L'11 de novembre de 1921 una gràcia presidencial li reduí tres anys la seva pena, però encara havia de fer 11 mesos de servei militar que purgà, després d'un temps a la colònia penitenciària de Kenadsa (Bechar, Algèria), en un petit destacament a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) on es concentraven els «marginals» de l'Exèrcit. L'octubre de 1922 va ser alliberat i s'instal·là a París, però va fer freqüents visites al grup comunista d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on era acollit calorosament. En 1936, quan vivia al número 7 del carrer Saint-Rustique de Montmartre de París (França) amb sa companya, era membre del «Grup de Sintesi del XVIII Districte», adherit a la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), i en 1937 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). També fou membre de la Comissió Administrativa de la FAF. A finals de març de 1939 llança una crida en el periòdic La Voix Libertaire, en nom del Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, per ajudar la família de l'antic amotinat Alphonse Cannone que havia estat condemnat alhora que ell i que acabava de morir. Durant la tardor de 1944 era membre de la Federació Anarquista (FA) a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1950 la seva residència de Montmartre a París era inclosa a la llista de domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia. En aquestaèpoca estava subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant, de Louis Louvet. Posteriorment explotà una petita granja a Frau, a prop de Ganhac. Marius Marius Ricros va morir el 5 de desembre de 1968 al seu domicili del llogaret de Le Frau de Ganhac (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Yvonne Madeleine Peccavet.

    ***

    Guido Kopp

    Guido Kopp

    - Guido Kopp: El 5 de desembre de 1971 mor a Salzburg (Salzburg, Àustria) el revolucionari de tendència llibertària Guido Kopp. Havia nascut el 17 de març de 1896 a Ruderting (Baviera, Imperi Alemany). Quan era estudiant, el novembre de 1918 va ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la República dels Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la República dels Soviets de Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig unitats regulars de l'exèrcit i escamots dels Freikorps«Oberland» (grups paramilitars) anihilaren la resistència revolucionària a les principals ciutats bavareses. El 4 de maig de 1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de Kolbermoor de Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de«propaganda contra la guerra» i de «complicitat en el delicte de traïció a la pàtria» i condemnat a mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de l'execució, però va ser jutjat en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de reclusió que complí en una presó bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). En 1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut per la seva participació, com a membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische Partei Österreichs (SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria), en els fets revolucionaris de febrer d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936 anar a lluitar en la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya), ingressà en la comunista «Centuria Thälmann», però ben aviat, arran de continus conflictes amb els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres voluntaris, a les milícies anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, fundà a començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de l'organització Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF pretenia agrupar tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra d'Espanya en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials russos i nacionalsocialistes opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937» fugí de la Península i el 10 de maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat il·legalment a Àustria i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial estigué reclòs als camps de concentració de Dachau (de juny de 1937 a setembre de 1939) i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves experiències en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion eines Menschen des 20. Jahrhunderts (Però he de viure... La passió d'un home del segle XX). Durant la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947 aconseguí la ciutadania austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de l'Estat de Salzburg. Guido Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg,Àustria).

    Guido Kopp (1896-1971)

    ***

    Necrològica de Carlos Vicente apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 de febrer de 1977

    Necrològica de Carlos Vicente apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de febrer de 1977

    - Carlos Vicente: El 5 de desembre de 1976 mor a Oakville (Ontario, Canadà) l'anarcosindicalista Carlos Vicente. Havia nascut en 1902 a Begís (Alt Palància, País Valencià). De ben jove començà a treballar i a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució sembla que participà en el moviment col·lectivista. En 1939, amb el triomf franquista, s'amagà fugint de la repressió i en 1947 passà clandestinament a França. Posteriorment emigrà al Canadà, on continuà pertanyent al nucli confederal i sostingué financerament els moviments de solidaritat amb l'Espanya antifranquista.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)


    Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)


    Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)



    Acte de Sobirania.


    He viscut esclau setanta-cinc anys

    en uns Països Catalans

    ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

    Des de fa segles.

    He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

    tots els anys de la meva vida adulta.

    Una nació esclava, com un indivitu esclau,

    és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

    Però una nació mai no serà lliure

    si els seus fills no volen arriscar

    llur vida en el seu alliberament i defensa.

    Amics, accepteu-me

    aquest final absolut victoriós

    de la meva contesa,

    per contrapuntar la covardia

    dels nostres líders, massificadors del poble.

    Avui la meva nació

    esdevé sobirana absoluta en mi.

    Ells han perdut un esclau,

    ella és una mica més lliure,

    perquè jo sóc en vosaltres, amics!


    Lluís M. Xirinacs i Damians

    Barcelona, 6 d´agost de 2007


    La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.



    El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.



    Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.

    Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.

    Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

    Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    GALERIA FOTOGRAFICA - TORREJÓN DE ARDOZ - PARQUE EUROPA - MADRID - ESPAÑA 2018

    Parque Europa - Torrejón de Ardoz (Madrid, España)


      Abril 2018 (II)

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «“Kinitting” o “Yarn Bombing” (Árbol vestido con lana)»
    c/ Cañada

    «“Kinitting” o “Yarn Bombing” (Árbol vestido con lana)»
    c/ Cañada

    «“Kinitting” o “Yarn Bombing” (Árbol vestido con lana)»
    c/ Cañada

    «Puerta de Brandenburgo (Berlín, Alemania)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Muro de Berlín (pieza original) (Berlín, Alemania)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Mirador»
    c/ Cañada

    «Tirolina»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Victoria de Samotracia (Samotracia, Grecia. Actualmente en el Museo del Louvre, París, Francia)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Teatro griego (Grecia)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Puente de Londres (Londres, Reino Unido)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Puente de Londres (Londres, Reino Unido)
    c/ Cañada

    «Arquitectura popular (España)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Puerta del Sol (Madrid, España)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Plaza del Olivo»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Plaza del Olivo»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Elefantes»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Elefante»
    c/ Cañada

    «Elefante»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Barco vikingo (Escandinavia)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Barco vikingo (Escandinavia)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Cascada»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Cascada»
    c/ Cañada

    «Cascada»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Templete»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Parque infantil»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Fontana de Trevi (Roma, Italia)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Fontana de Trevi (Roma, Italia)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Fontana de Trevi (Roma, Italia)»6.jpg" width="75" height=c/ Cañada

    «Fontana de Trevi (Roma, Italia)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Torre Eiffel (París, Francia)»
    Canal Eglantiers
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «David de Miguel Ángel (Florencia, Italia)»
    Canal Egelantiers
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Torre Eiffel (París, Francia)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Manneken Pis (Bruselas, Bélgica)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Manneken Pis (Bruselas, Bélgica)».jpg" width="53" height="c/ Cañada

    «Plaza de Europa»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Atomium (Bruselas, Bélgica)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Puerta de Alcalá (Madrid, España)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Las tres gracias (Roma, Italia. Actualmente en el Museo del Louvre, París, Francia)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Las tres gracias (Roma, Italia. Actualmente en el Museo del Louvre, París, Francia)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Las tres gracias (Roma, Italia. Actualmente en el Museo del Louvre, París, Francia)»yle="font-family: "gc/ Cañada

    «Torre de Belem (Lisboa, Portugal)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Sirenita (Copenhague, Dinamarca)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Sirenita (Copenhague, Dinamarca)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Molino de viento (Holanda)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    «Molinos de viento (Holanda)»
    Parque Europa
    c/ Cañada

    Madrid, 5 de Diciembre de 2018


    0 0

     Immaculada concepció? Què vol dir això?

     

     

     

     

     

     

         L'article 16 de la Constitució espanyola, referint-se a les confessions religioses, afirma que cap confessió tindrà caràcter estatal, amb la qual cosa es dóna per suposat que l'Estat espanyol és aconfessional.   Els polítics catòlics espanyols no s'estan de mostrar-se ufanosos de la laicitat de l'Estat. N'Ana Botella i En Ruiz Gallardón se'n vanaven. 

     

     

     

        Però la realitat és que l'Administració de l'Estat no perd ocasió de fer palesa la seva adscripció a la confessió catòlica apostòlica romana.

     

     

     

        La realitat és que la Jerarquia catòlica espanyola (i també els bisbes de les regions catalanes de l'Estat espanyol) i el Govern espanyol ens imposen als no catòlics la celebració oficial de les festes religioses del calendari catòlic. És una imposició bàrbara, ofensiva, que no treu cap enlloc. És una manera velada de fer saber que el franquisme continua mantenint el control del Poder.

     

     

     

         La celebració de la Immaculada Concepció (de la Puríssima, es diu) és per als republicans particularment escandalosa.

     

     

     

        La cosa ve de lluny. Allà al poble, a Llucmajor, quan jo era al·lot, encara es mantenia molt viva la salutació catòlica al entrar a una casa. El qui entrava havia de dir Ave Maria Puríssima; i el de la casa havia de respondre  Concebuda sens pecat.  Bé, la fórmula de salutació quotidiana s'havia escurçat;  es deia Puríssima, i la resposta era Concebuda. La meva presumpció  és que aquesta fórmula de salutació fou imposada pel terror pànic segles enrere (Es pot veure l'amenaça als descreguts a la butlla d'En Pius IX, la qual fa:  Per tant, si algú s'atrevís - Déu no ho vulgui! - a pensar d'una altra manera que com s'ha definit per nosaltres, li va fer saber i entendre que ell està condemnat pel seu propi judici; que ha patit un naufragi en la fe; que s'ha separat de la unitat de l'Església; i que, a més, per la seva pròpia acció incorre en les penes establertes per la llei si ho va expressar en paraules o per escrit o per qualsevol altre mitjà  els errors que ell pensa en el seu cor.)(Es d'esperar que actualment  l'amenaça ja no sigui tan efectiva).

     

     

     

        Vegem de què va la cosa. La Immaculada concepció de la verge Maria vol dir que la dona jueva del segle I, anomenada Maria (i declarada mare de Déu pels cristians), va néixer sense pecat original.  O sigui, des del primer instant de la seva concepció, Maria fou lliure de pecat. Segons el dogma cristià, els humans neixen portant el pecat original, pecat imposat per Déu per castigar la desobediència d'Adam i Eva al menjar la fruita prohibida. Segons els teòlegs catòlics, Na Maria, dita mare de Déu, fou concebuda sens pecat en atenció a que havia de ser mare d'un denominat Jesús de Natzaret, suposat fill de Déu (S'ha de saber: No hi ha cap registre històric que faci referència a  aquests personatges). Per altra banda, estranyament, el Nou Testament no destaca cap fet extraordinari de la dita Maria, excepció feta del part del nen Jesús, si de cas.

      

     

      

     

     

     

       


    0 0

    [06/12] «Der Arme Teufel» - Atemptat de Tokar - Massacre de Ciénaga - «Lotta Anarchica» - Míting a Palma - Congrés Extraordinari AIT - Perron - Ballard - Pena - Bueno - Vila - Fortuny -Ávila - Zeledón - Gálvez - Pesotta - Puig - Yamaga - Blanco - Larroca - Martín Muñoz - Cores

    Anarcoefemèrides del 6 de desembre

    Esdeveniments

    Portada d'un número de "Der Areme Teufel"

    Portada d'un número de Der Areme Teufel

    - Surt Der Arme Teufel: El 6 de desembre de 1884 surt a Detroit (Michigan, EUA) el primer número del periòdic en llengua alemanya Der Arme Teufel (El Pobre Diable). D'antuvi publicat i dirigit per Robert Reitzel, a partir de març de 1899, després de la mort d'aquest, en serà responsable Martin Drescher. Sortí com a publicació lliurepensadora i de crítica religiosa, però progressivament esdevingué llibertària fins el número 583 (1 de febrer de 1886) quan es declarà obertament anarquista, però sempre fora de qualsevol corrent teòrica. Nombrosos números (86, 88, 93, 100, 104 i 107) del periòdic van ser prohibits. Hi van col·laborar Karl Henckell, John Henry Mackay, Christian Wagner, Lev Tolstoi, Adolf Ehrenberg, Franz Held, Eduard Fern, Georg Herwegh, entre d'altres. Es donà una especial importància a la literatura i molts d'articles es tragueren d'altres publicacions, com ara Gesellschaft, Zeit,Die Zukunft,Magazin für Literatur,Simplicissimus, etc. Es van publicar 822 números, en 16 volums, l'últim número el 6 de setembre de 1900. Martin Drescher edità dues publicacions successores Wolfsaugen, ein Blatt für freie Geister (1900) i Der Zigeuner (1902). El maig de 1902 en tornà a sortir la capçalera Der Arme Teufel a Berlín (Imperi Alemany), editada per Albert Weidner i Erich Mühsam.

    ***

    Fortalesa de Trakai (Vílnius)

    Fortalesa de Trakai (Vílnius)

    - Atemptat de Tokar: El 6 de desembre de 1909 a Vílnius (Imperi Rus) --actualment Lituània-- el jueu anarquista rus Moishe Tokar intenta assassinar Sergei Hershelman, comandant militar de la fortalesa de Vílnius . Tokar s'havia guanyat a pols un nom en el moviment anarquista rus. Després de fugir de la detenció per la policia a Varsòvia, en 1907, amb documentació falsa, es refugià a París i després a Londres, on entrà en el grup llibertari de Judith Goodman i Rudolf Rocker. De bell nou a París amb la intenció de marxar a Rússia, entrà en contacte amb un grup anarcoil·legalista amb el qual orquestrà un pla per robar un banc, però traït per un company, el grup fou detingut. Gràcies a la intercessió del president Georges Clemenceau, els anarquistes en comptes de ser empresonats foren comminats a l'exili. Tokar retornà a Londres, on va romandre gairebé un any, fins que, sabedor de les cruels tortures que patien els presos polítics a Vílnius, decidí atemptar contra el seu responsable. El gener de 1909 passà la frontera de l'Imperi Rus a través de Lodz. El 6 de desembre d'aquell any disparà contra Hershelmen quan aquest passava en el seu carruatge, però resultà il·lès, encara que el general Fenga que l'acompanyava caigué ferit. El 13 de gener de 1910 Tokar fou condemnat a mort per l'atemptat. Uns quants dies abans de la seva execució, Moishe Tokar es calà foc amb la parafina de la llàntia de la seva cel·la i morí poc després a causa de les ferides.

    ***

    Obrer bananer

    Obrer bananer

    - Massacre de Ciénaga: El 6 de desembre de 1928, a Ciénaga (Magdalena, Colòmbia), tropes de l'Exèrcit Nacional Colombià dispararen sobre una concentració pacífica de milers de vaguistes, matant més de mil treballadors. El 12 de novembre de 1928 havia esclatat la vaga massiva a la zona bananera de Ciénaga, Santa Marta, Aracataca, Fundación i Pivijay, al departament colombià del Magdalena, de la qual serà un dels dirigents principals el militant anarcosindicalista Raúl Eduardo Mahecha. Més de 25.000 treballadors de les plantacions es van negar a tallar les bananes produïdes per a la companyia multinacional nord-americana United Fruit Company i per productors nacionals sota contracte de la companyia, sinó acceptaven les seves reivindicacions: assegurança obligatòria, reparació per accidents de feina, habitacions higièniques i descans dominical remunerat, augment del 50% dels jornals, supressió dels comisariatos (economats on estaven obligats a comprar els obrers), eliminació de les bestretes mitjançant vals, pagament setmanal, abolició dels contractistes, millora del servei hospitalari. Malgrat la pressió, la multinacional i els seus treballadors no van aconseguir un acord col·lectiu. La United Fruit Company va arribar a controlar el 80% de la indústria bananera mundial i va constituir al Carib un vast imperi de gairebé 1.400.000 hectàrees de terra, 70.000 d'elles sembrades de bananes; milers de quilòmetres de ferrocarrils i cables de telègraf; una flota de uns cent vaixells i una força laboral de 150.000 homes, que recol·lectaven anualment 65 milions de raïms per a l'exportació. Per acabar amb la vaga, el govern conservador de Miguel Abadía Méndez va ordenar la militarització de la regió, declarant l'Estat de setge, i va nomenar com a cap civil i militar de la zona el tristament famós general Carlos Cortés Vargas. La nit del 5 de desembre els vaguistes es van concentrar a Ciénaga per de bon matí marxar cap a Santa Marta a exigir a les autoritats que obliguessin la multinacional a signar un acord. Milers d'obrers es van concentrar a la plaça de l'estació de ferrocarril i a l'1.30 de la matinada del 6 de desembre de 1928, alhora que un capità llegia el decret que ordenava els vaguistes dispersar-se, les metralladores dispararen contra la multitud emmudint els crits de «Visca Colòmbia Lliure!». Encara que el govern va fer el possible per amagar-lo --oficialment van morir«nou revoltosos comunistes»--, van ser assassinades unes 1.500 persones (homes, dones i infants); moltes van ser executades durant els dies posteriors i va haver centenars de detencions, de les quals més de 60 van acabar en consells de guerra. El terror es va instaurar a la regió: els oficials i soldats assalten, violen i roben; empresonen civils exigint-los diners si volen ser alliberats; imposen multes, cobren impostos, envien a treballs forçats, rematen els ferits, torturen i assassinen. El caos arribarà a proporcions tan enormes que fins i tot serà condemnat per diversos polítics lliberals i conservadors i pel propi cònsol nord-americà de Santa Marta.

    ***

    Capçalera del primer número de "Lotta Anarchica"

    Capçalera del primer número de Lotta Anarchica

    - Surt Lotta Anarchica: El 6 de desembre de 1929 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Lotta Anarchica. Organo quindicinale del Comitato Provvisorio per il riallacciamento delle force comuniste-anarchiche. Arran de la transformació del grup «Pensiero e Volontà» en Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Comunista Anarquista de Pròfugs Italians) esdevindrà el seu òrgan d'expressió i portarà dos subtítols més:«Organo quindicinale dei gruppi comunisti anarchici aderenti all'Unione Anarchica Italiana» i «Organo quindicinale dell'Unione Comunista Anarchica». Dirigida per Leonida Mastrodicasa (Numitore), en seran gerents Jean Rebeyron i Alban Fontan i hi col·laboraran Bernardo Cremoni i Camillo Berneri, entre d'altres. El número del 6 d'agost de 1932 estarà dedicat a Errico Malatesta. En sortiren 35 números, l'últim el 3 de novembre de 1933. Aquesta publicació quinzenal tingué una important difusió clandestina arreu d'Itàlia.

    ***

    La Casa del Poble de Palma

    La Casa del Poble de Palma

    - Míting a Palma: El 6 de desembre de 1931 la Federació Local de SindicatsÚnics celebra a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) un míting per protestar«contra el despotisme imperant en la patronal de Palma». S'intentà la participació de totes les societats obreres, però només fou un míting dels anarcosindicalistes i dels comunistes. Els oradors foren: Joan Gelabert, Bartomeu Albertí i Pere Vanrell, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en nom, respectivament, del Sindicat del Transport, de Gas i Electricitat i dels carreters; i Joan Cañellas, Aurora Picornell i Antoni Ambròs, comunistes, en nom dels sindicats de la Construcció, de les Sastresses i de la Corda. Els oradors tingueren uns temes fixos: els anarcosindicalistes, la denúncia de la república i l'assenyalament que l'ofensiva patronal era una mostra més de l'oposició entre el treball i el capital; els comunistes, a més d'això, la necessitat del «front únic revolucionari» --els comunistes, però, en el seuòrgan d'expressió (Nuestra Palabra), feien crides a l'ocupació de la Federació Local de Sindicats Únics, i insistien en la necessitat que els dirigents anarcosindicalistes dimitissin. En el míting s'aprovà, a més, donar quatre dies de temps al governadors per a la solució dels conflictes pendents i la dissolució del Sindicat Catòlic del moll; després, en manifestació, els assistents anaren al Govern Civil i una comissió presentà les demandes. El míting mostrà que, malgrat els forts atacs contra els «anarcoreformistes» els comunistes no havien pensat encara a retirar-se de la CNT.

    ***

    Anagrama de l'AIT

    Anagrama de l'AIT

    - Congrés Extraordinari de l'AIT de París: Entre el 6 i el 17 de desembre de 1937 l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) porta a terme un congrés extraordinari a París (França) per analitzar el procés revolucionari realitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) emmarcat en la Guerra Civil espanyola i molt especialment l'excepcional fet de l'entrada d'aquesta organització anarcosindicalista en els governs republicans i analitzar els «Fets de Maig» de 1937. Els delegats cenetistes (Josep Xena Torrent, David Antona Domínguez, Horacio Martínez Prieto i Mariano Rodríguez Vázquez) i Helmut Rüdiger --que presentà un «informe secret» on defensava la necessitat de subordinar tota l'acció, tota la teoria i tots els principis cenetistes en favor de la unitat antifeixista, com aúnica garantia de guanyar la guerra-- volgueren justificar l'«anarquisme pragmàtic», mentre Pierre Besnard, secretari de l'AIT, defensava la posició ortodoxa, acusant la CNT de claudicant davant els interessos de la burgesia, fet que amenaçava la unitat del proletariat mundial. La confusió creada per la col·laboració cenetista amb el govern era un fet gravíssim i el secretari generala sol·licità la baixa de la CNT de l'AIT, ja que, entre altres coses, no respectava els principis de la Internacional i perquè gairebé no havia cotitzat des del seu ingrés en l'AIT. La resposta de la CNT fou demanar a les seccions el relleu del secretari general i substituir-lo per altre amb una«visió mésàmplia de les coses i menys dogmàtic». La CNT no fou censurada en el congrés ja que era molt més poderosa que la resta d'organitzacions sindicals (SAC sueca, CGT portuguesa, CGTSR francesa, NSV holandesa, USI italiana, CGT xilena, FAAUD alemanya, grups anarcosindicalistes belgues, la Federació Anarquista i els grups anarcosindicalistes polonesos i la FORA argentina): l'AIT sense la CNT no era res. Finalment, el secretari general fou substituït per un de nou que residís a Espanya. Es dóna la paradoxa que l'«informe secret» --«secret» perquè si els estalinistes russos i espanyols arribaven a conèixer la cega determinació de la CNT a sotmetre's a la unitat antifeixista a qualsevol preu, aquesta corria el risc de convertir-se en un titella a mans dels seus rivals-- de Rüdiger fou traduït i publicat com a fullet divulgatiu (El anarcosindicalismo en la Revolución española) pel Comitè Nacional de la CNT en 1938.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Charles Perron (esquerra) amb Bakunin (1866)

    Charles Perron (esquerra) amb Bakunin (1866)

    - Charles Perron: El 6 de desembre de 1837 neix a Le Petit-Saconnex, suburbi de Ginebra (Ginebra, Suïssa), el propagandista bakuninista, cartògraf i membre de la Internacional Charles-Eugène Perron. Descendent d'una família savoiana emigrada a Suïssa durant el segle XVIII, era fill d'un pintor d'esmalts i futur director d'hospital. Seguirà les passes de son pare, estudiant a les escoles d'art de Ginebra, fent cursos amb el pintor Barthélémy Benn i seguint la carrera artística. Quan tenia uns 20 anys va marxar a Rússia on residirà durant cinc anys. De tornada a Suïssa va treballar com a pintor d'esmalts i retocador de fotografia. Va freqüentar els cercles socialistes de Ginebra i es va adherir a la secció ginebrina de la Internacional (AIT). Durant la segona meitat dels anys 60 va estar tan íntimament lligat a Bakunin que va instal·lar-se prop de Vevey, a la vora del llac Léman superior i després a Ginebra, sempre al costat de Bakunin. Del 9 al 12 de setembre de 1867 va assistir al primer congrés de la Lliga de la Pau i la Llibertat. En setembre de 1868 va ser un dels delegats suïssos en el Congrés de l'AIT de Brussel·les. En el segon congrés de la Pau a Berna, en 1868, formant part de la minoria que s'escindeix i crea l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista. Després del congrés de la Federació Francesa de l'AIT (gener de 1869) va fundar i dirigir el periòdic L'Egalité, responsabilitat que cedirà més a Paul Robin. El desembre de 1869, en una estada a París, coneixerà Élisée Reclus. Perron durà la correspondència amb el Consell General de l'AIT a Londres per intentar que l'Aliança sigui acceptada com a secció de la Internacional. En juny de 1871, per possibilitar la fuga de communards parisencs, va obtenir cert nombre de passaports, que Adhémar Schwitzguébel portarà a París; gràcies a això, André Léo podrà refugiar-se a Suïssa. En 1872 va deixar Suïssa durant tres anys i va treballar de cartògraf. En 1876 va assistir com a delegat de la secció de Vevey al Vuitè Congrés de la Internacional. El 18 de març de 1877 va participar a Berna en la manifestació de commemoració de la Comuna de París que acabarà amb aldarulls amb la policia. Col·laborarà tot seguit al costat d'Élisée Reclus en la redacció de Travailleur, i treballarà com a cartògraf en la monumental obra d'Élisée Reclus La Nouvelle Géographie Universelle. Després farà feina a la Biblioteca Pública i Universitària de Ginebra i més tard es va convertir en conservador del Dipòsit de Plans d'aquesta ciutat. En 1898 Reclus li va proposar un càrrec a l'Institut Geogràfic de la Universitat Nova de Brussel·les, però mai no en va prendre possessió. En 1900 va guanyar el Gran Premi de l'Exposició Universal de París per una maqueta d'escaiola del relleu de Suïssa realitzada a partir de fotografies aèries. Charles Perron va morir el 7 de març de 1909 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), d'una grip fulminant que se l'emportarà en només un dia.

    ***

    George Ballard (ca. 1917)

    George Ballard (ca. 1917)

    - George Ballard: El 6 de desembre de 1888 –algunes fonts citen 1883– neix a Ledbury (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra) el dissenyador industrial i propagandista anarquista George Powell Ballard, també conegut com George Barrett. Fill d'una família benestant, després de fer els estudis a la Cathedral High School d'Hereford (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra), va fer enginyeria, especialitzant-se en el disseny industrial. Ben dotat per al periodisme, la poesia i l'oratòria, en aquestaèpoca s'adherí a la Federació Socialista de Bristol (Anglaterra) i ben aviat s'oposà al parlamentarisme. A començament de 1908 va fer la conferència«Anarchy and socialism», que causà un cert enrenou en la citada organització política. A partir d'aquesta data participà activament en el desenvolupament del moviment llibertari a Bristol. Després de casar-se amb Edith Oxley, filla d'un responsable socialista de Bristol, s'instal·là a Londres (Anglaterra). A partir de 1910 col·laborà amb la revista anarquista Freedom i, amb Ambrose Barker, fou un dels membres més actius del grup anarquista del barri londinenc de Walthamstow, destacant com a orador i escriptor. Sota el nom de George Barret participà, després de la seva feina, totes les tardes de la setmana en els mítings que es feien als carrers de Londres. L'abril de 1910 trobà feina a Glasgow (Escòcia), però de manera regular hi anava a Londres per a dirigir el setmanari Freedom, càrrec al qual finalment renuncià en 1935. Amb John Paton i el ferroviari Dominic, fundà el grup anarquista de Glasgow, que es reunia al Clarion Club, i participà, amb el suport de John McAra d'Edinbourg (Escòcia), en innombrables mítings de carrer. En 1911 es mostrà especialment actiu en el moviment de solidaritat amb la vaga dels mariners i fou detingut i processat arran d'enfrontaments amb els esquirols. Durant la campanya antianarquista engegada arran de l'assalt policíac de gener de 1911 de la casa de Sydney Street de Londres, perdé la feina; inscrit en la «llista negra» patronal, es guanyà la vida escrivint articles sobre enginyeria per a la premsa especialitzada. Encara que continuava col·laborant amb Freedom, gràcies al suport financer de George Davison, fundà el seu propi periòdic, The Anarchist, que publicà 34 números a Glasgow entre l'1 de maig de 1912 i 1913, any en el qual deixà de publicar-se per qüestions econòmiques. Durant els anys prebèl·lics fundà nombrosos Workers' Freedom Groups i realitzà, moltes vegades amb George Davison, nombroses gires propagandístiques a Escòcia i a Gran Bretanya. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va escriure el fullet The last war, publicat pel grup«Freedom» de Bristol i del qual es van distribuir 10.000 exemplars abans de ser prohibit. També fou un dels signants, amb altres destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, Victor Dave, etc.), del «Manifest internacional contra la guerra». En 1915 publicà The anarchist revolution, fullet del qual es van fer nombroses reedicions. Quan el govern britànic prohibí el periòdic que James Connoly publicava a Dublin, el grup anarquista de Glasgow s'encarregà de la seva impressió i de la seva introducció clandestina a Irlanda. La policia, sabedora d'aquest fet, realitzà nombrosos escorcolls en diverses seus de periòdics anarquistes, inclosa la impremta londinenca de Freedom, però mai no troba la impremta buscada. En 1921 s'editaren les seves Objections to anarchism. George Ballard va morir el 7 de gener de 1917 a Torquay (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) a resultes d'una tuberculosi que havia contret durant una gira propagandística en 1913 després de viatjar en ple hivern amb la seva motocicleta.

    George Ballard (1888-1917)

    ***

    Antoni Pena Rumia

    Antoni Pena Rumia

    - Antoni Pena Rumia: El 6 de desembre de 1896 –algunes fonts citen el 3 de desembre de 1898– neix a Seròs (Segrià, Catalunya) el professor, hispanista, traductor i militant anarcosindicalista Antoni Pena Rumia –a vegades citat Perna. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1918 i començaments de 1920 dirigí, per suggeriment del Comitè Nacional d'aquest sindicat, el periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). Era membre, amb Joan Ferrer Farriol, Juli Marbà, Alfredo Gómez, Salvio Ayguaviva i altres, del grup «JuventudÁcrata» de Barcelona, el qual en 1918, amb membres de la redacció de Tierra y Libertad, engegaren el projecte de creació d'una federació anarquista, assistint en 1920 a una reunió a Barcelona (Catalunya) amb aquesta finalitat. Amb Simó Piera i Pagès, en 1922 va ser encarregat pel Comitè Nacional de la CNT d'estudiar la situació dels presos anarcosindicalistes i en 1923 encapçalà el projecte de revista El Espíritu Libre. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya i col·laborà en el periòdic La Publicitat. En 1934 s'instal·là definitivament a París i el 3 de novembre d'aquest any va fer la conferència«L'Espagne en feu! Révolution ou Dictadure?» al Club du Faubourg Poissonnière. A París fou professor de l'École des Hautes Études Commerciales (HEC, Escola d'Estudis Superiors de Comerç), la qual li va condecorar amb les Palmes Acadèmiques, i president de l'Ateneu Hispanista. Després de la II Guerra Mundial organitzà conferències i debats a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París i a la Sorbona. Destacà com a professor de llengua i literatura castellanes i com a traductor de diverses llengües (francès, italià, portuguès, castellà i català). Era membre de l'Institut Superior d'Interpretació i de Traducció (ISIT) i d'École Supérieure des SciencesÉconomiques et Commerciales (ESSEC, Escola Superior de les Ciències Econòmiques i Comercials). Mantingué correspondència amb Louis-Ferdinand Céline. En 1978 encara vivia a París, al número 11 de la plaça Saint-Michel, encara que ja feia anys que no militava. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Necrològica de Serafín Bueno Marín apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 29 de gener de 1991

    Necrològica de Serafín Bueno Marín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de gener de 1991

    - Serafín Bueno Marín: El 6 de desembre de 1901 neix a Morés (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Serafín Bueno Marí. Fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa (Aragó, Espanya). Militant del Sindicat del Ram de la Fusta de la CNT de Saragossa, el març de 1931 formà part, amb Marcelino Esteban i Nicolás Grasa, de la Comissió Pro-Cultura d'aquest sindicat, i l'agost d'aquell any del seu Comitè Pro-Presos. El novembre de 1931 pertanyia al Sindicat d'Indústries del Cotxe i de l'Automòbil de la CNT de Saragossa, del qual va ser nomenat delegat per al Comitè Pro-Presos. Quan el cop militar de juliol de 1936 i la caiguda de la ciutat a mans feixistes, aconseguí amagar-se durant un any i posteriorment passar a zona republicana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'Ocupació, sembla que per actuacions lligades a la Resistència, el 24 de maig de 1944 va ser deportat pels alemanys al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya) i posteriorment enviat als camps de Fallersleben i de Wöbbelin, d'on va ser alliberat el 2 de maig de 1945 per les tropes aliades. Repatriat a França, es va instal·lar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT en l'exili. Durant una temporada administrà el setmanari CNT. Més tard s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on va ser nomenat administrador de la seva Federació Local de la CNT i encarregat del Servei de Premsa, i a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on el febrer de 1976 va ser nomenat president i tresorer del Comitè Departamental dels Pirineus Orientals de la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP), al costat de Leandro Pey (vicepresident), Juan Legaz (secretari), José Ruano (secretari adjunt) i Antonio Sánchez i Antonio Velasco (vocals). També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En els seus últims anys fou administrador del Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Esteve del Monestir. Serafín Bueno Marín va morir el 18 de desembre de 1990 al seu domicili de Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), a conseqüència d'una desgraciada caiguda, i fou incinerat dos dies després a Canet (Rosselló, Catalunya Nord).

    ***

    Necrològica de Josep Vila Expósito apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de març de 1979

    Necrològica de Josep Vila Expósito apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

    - Josep Vila Expósito: El 6 de desembre de 1911 neix a Sant Jaume de Llierca (Garrotxa, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Vila Expósito. Sos pares es deien Joan Vila i Bonaventura Expósito. Pagès de professió, quan era adolescent s'afilià al Sindicat de la Terra de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i participà activament en els conflictes sindicals de la comarca durant els anys republicans. Mobilitzat durant la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Va ser enviat a treballar a la presa de Gnioure, als Pirineus, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Instal·lat a Arnhac (Llenguadoc, Occitània), s'integrà en la Resistència i en el maquis de la zona. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Local de Tarascon (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Serafina Farès. Josep Vila Expósito va morir el 17 de maig de 1978 a la Residència de Jubilats de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 17 de juny de 1978 a Arnhac (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Josep Fortuny Ferrer

    Josep Fortuny Ferrer

    - Josep Fortuny Ferrer: El 6 de desembre de 1919 neix a Vilallonga del Camp (Tarragonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fortuny Ferrer. Son pare es deia Lluis Fortuny, obrer de fàbrica anarcosindicalista, i sa mare era catòlica. Quan tenia 11 anys, després d'aprendre el castellà, deixà l'escola i durant dos anys va fer d'aprenent de serrador a Reus (Baix Camp, Catalunya) i de ben jovenet s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Assabentat del cop feixista, durant la nit del 19 al 20 de juliol de 1936, amb un grup de companys, serrà l'espasa triomfant de l'estàtua de Reus del general Joan Prim Prats, comandat de la campanya del Marroc. Dies després, el 30 de juliol, va ser ferit en un peu durant un combat a la ciutat. Encara convalescent, es presentà com a milicià voluntari en la III Companyia del III Batalló de la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió del XXII Cos de l'Exèrcit republicà (antiga«Columna Ortiz») i combaté a Azuara, Herrera de los Navarros, Fuendetodos i Belchite, al front d'Aragó. Després de la caiguda de Terol, retornà a casa seva amb dos companys confederals, però immediatament va ser mobilitzat i, després de dos mesos de formació militar en artilleria de muntanya, enviat al front d'Aragó. Encarregat d'un gran canó Schneider muntat sobre rails, va ser promocionat a sergent. A finals de 1938, desertà de la seva unitat amb altres companys a prop de Figueres, però va ser detingut i tancat al castell d'aquella localitat. Jutjat en consell de guerra per «abandó del seu destí i del material de guerra», va ser condemnat a mort; però, per la seva curta edat, fou agraciat. Amb el triomf franquista creuà la frontera per Portbou i fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Agde, Bram i Setfonts). L'estiu de 1940 fou enviat pel Govern de Vichy a un Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per fer feina a les torberes de l'altiplà de Millevaches (Llemosí, Occitània), a les localitats d'Aus Gletons i de Sent Merd las Aussinas. En 1943 establí contactes amb els maquis del grup local dels Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans), participant en accions de sabotatge, sobretot en l'obstrucció de carreteres. A partir de l'1 de juny de 1944 va ser mobilitzat en la 2364 Companyia FTP que agrupava resistents armats de la zona l'altiplà de Millevaches. A finals de setembre de 1944 va ser desmobilitzat del GTE i de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de l'Alliberament continuà treballant com a obrer agrícola a Peròls de Vesera (Llemosí, Occitània). A començaments dels anys cinquanta s'establí a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà en diversos oficis (paleta, descarregador, carboner, serrabigaire, contrabandista) abans de retornar al Llemosí, on conegué Juliette, sa futura companya. Fidel al seu pensament llibertari mai no es casà i mai no demanà la ciutadania francesa. Només viatjà a Catalunya en una única ocasió. Després de la mort de Juliette en 2004, freqüentà la «Maison Communale», que el batejà «Casa del Poble», que els joves havien muntat a Tarnac (Llemosí, Occitània). En aquesta època vivia a Razel, llogaret de Peròls de Vesera. En 2004 el seu testimoni va ser recollit per Paul Estrade i publicat en el llibre col·lectiu Les forçats espagnols des GTE de la Corrèze (1940-1944). Josep Fortuny Ferrer va morir el 4 d'agost de 2011 a Pèira Levada (Llemosí, Occitània) i fou enterrat el 7 d'agost a Peròls de Vasera (Llemosí, Occitània). En 2011 declaracions seves van ser introduïdes en el documental Emilio, el eco de otros pasos, d'Enric Miró, dedicat a l'exmilicià de la «Columna Sur Ebro» Emilio Marco.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    António José Ávila

    António José Ávila

    - António JoséÁvila: El 6 de desembre de 1923 mor a l'Hospital de São José de Lisboa (Portugal) l'anarquista António José Ávila, també citat com António José de Ávila o António José D'Ávila. Havia nascut cap el 1853 a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, Açores). Aficionat a les arts plàstiques des d'infant, es traslladà a Lisboa (Portugal), subvencionat per una senyora espanyola admiradora del seu entusiasme, per estudiar a l'Escola de Belles Arts, però poc després la dama es va penedir i deixà abandonat el jove a la seva sort.  Després va fer feina de pintor decoratiu a Lisboa (Palácio das Necessidades, Palau Nacional d'Ajuda, etc.), a edificis municipals d'Elvas (Portalegre, Alentejo, Portugal) i al Palácio Sotto Maior de Figueira da Foz (Coïmbra, Centre, Portugal). Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més eminents de la seva època. En 1866 conegué Élisée Reclus quan aquest viatjà a Lisboa. En 1882 s'instal·là a Beja (Alentejo, Portugal), on treballà de pintor decorador, col·laborà en l'organització del moviment obrer local i fundà una escola diürna per infants i nocturna per adults. A Elvas, entusiasmat pel mètode pedagògic de João de Deus Ramos, organitzà una escola nocturna per a adults, adoptant com a llibre de lectura A Anarquia d'Errico Malatesta. Per aquest motiu va ser detingut i tancat a la presó de Limoeiro de Lisboa. L'agost de 1907, després de l'atemptat amb bomba al carrer de Santo António d'Estrela de Lisboa, va ser empresonat al Quartel dos Lóios de la capital portuguesa amb l'andalús Miguel Díaz Córdoba (Miguel Córdoba), Adão Duarte, Augusto Machado i Constantino Mendes (O Norte). Arran del Regicidi de Lisboa de l'1 de febrer de 1908, el 24 de maig d'aquell any va ser reclòs a la caserna de la Guàrdia Municipal juntament amb Miguel Díaz Córdoba, Adão Duarte, Augusto Machado i Constantino Mendes –Carlos Cid aconseguí fugir. A la presó conegué destacats militants, com ara José Bacelar, João Borges, João Caldeira, Sebastião Eugénio, António Evaristo,  José de Jesus Gabriel, José do Vale, etc. Republicans i anarquistes protestaren per aquest fet, ja que els tres res tenien a veure amb l'atemptat i finalment van ser alliberats per manca de proves. En 1908, amb destacats militants (Miguel Díaz Córdoba, Jorge Coutinho, Hilário Marques, Pinto Quartim, etc.), creà el Grup de Propaganda Social (GPS), entitat creada per llançar i fer costat el periòdic A Greve. Diario operario da manhã. En 1914 va participar en la Conferència Anarquista de Lisboa, on destacà amb Emílio Costa en les tasques organitzatives. Quan esclatà la Gran Guerra, fou un dels primers a mostrar el seu desacord amb la posició aliadòfila de Piotr Kropotkin. En aquesta època, quan les mobilitzacions contra la carestia de la vida, va ser detingut per la Guàrdia Republicana en una reunió, apallissat brutalment i empresonat al Forte da Serra de Monsanto (Benfica, Lisboa, Portugal). Entusiasta d'antuvi amb la Revolució russa, mostrà les seves crítiques al bolxevisme i a la dictadura sobre el proletariat. En els seus articles en la premsa llibertària (A Batalha, A Greve, etc.), defensà l'anarquisme teòric i pràctic («anarquia per l'exemple»). Ja gran, en 1923 assistí al Congrés Anarquista d'Alenquer (Lisboa, Portugal), amb António Altavila, Adriano Botelho, Luna de Carvalho, José Carlos de Sousa, Augusto Carlos Rodrigues i militants del grup «O Semeador» on militava. Durant sa vida visqué un temps a París (França) i a Espanya, i conegué Jean Grave, Piotr Kropotkin, Anselmo Lorenzo i Errico Malatesta. António JoséÁvila va morir el 6 de desembre de 1923 a l'Hospital de São José de Lisboa (Portugal) i fou enterrat al cementiri d'Alto de São João d'aquesta ciutat, amb la presència multitudinària de membres de la Unió Anarquista (UA), de les Joventuts Sindicalistes, del Sindicat Únic de la Construcció Civil i de la Federació Comunal de Lisboa. Cap el 1924 un grup d'amics publicaren la biografia Antonio José d'Avila. A virtudeé o mais alto predicado do pensador.

    ***

    Billo Zeledón

    Billo Zeledón

    - Billo Zeledón: El 6 de desembre de 1949 mor a Esparza (Esparza, Puntarenas, Costa Rica) el periodista, poeta, escriptor i intel·lectual anarquista, i després polític, José María Pedro Zeledón y Brenes, que va fer servir els pseudònims Billo Zeledón, Billo i Merlín. Havia nascut el 27 d'abril de 1877 a San José (Costa Rica). Sos pares es deien Hilario Zeledón i Concepción Brenes. Sa mare morí en el part i son pare quan ell era molt petit i, orfe, va ser criat amb molt poc recursos per dues ties, germanes de son pare. Després de fer els estudis primaris a San José, només va poder estudiar el primer any de secundària al Liceu de Costa Rica, on conegué Joaquín García Monge i Vicente Sáenz Rojas, i ben aviat es posar a fer feina. Posteriorment estudià comptabilitat, on adquirí coneixements que li van permetre poder opositar a càrrecs importants en l'administració. En 1892 començà a treballar com a escrivent en la Cort Suprema de Justícia, fet que l'ajudà en la seva formació periodística. S'inicià en la política militant en el Partit Independent Democràtic (PID). Els seus primers articles aparegueren el 1898 en El Diarito i després, fins el 1948, va escriure en tots els periòdics i revistes importants de Costa Rica (Colección Eos, La Linterna, Pandemonium, San Selerín,etc.). En aquests anys col·laborà en publicacions anarquistes, com ara Algo, La Aurora, Cultura, Hoja Obrera, La Ilustración Obrera, Sanción,Vida Socialista i Vida y Verdad. El 24 de desembre de 1899 es casà amb la seva cosina Ester Venegas Zeledón, amb qui tingué cinc infants. En 1901 va ser nomenat administrador de La Prensa Libre i en 1901 adquirí el periòdic El Fígaro; també fundà i dirigí el periòdic humorístic La Linterna. Quan tenia 27 anys participà, sota el pseudònim Labrador, en el concurso per a posar lletra a l'Himne Nacional de Costa Rica, la musica del qual va ser composta per Manuel María Gutiérrez, aconseguint el primer premi i és la lletra amb la qual es canta l'himne des de 1903 a les escoles. Entre 1904 i 1905 defensà el professor Roberto Brenes Mesén que era atacat per l'Església Catòlica que l'acusava d'«ateu, "xilenoide" i anarquista» per explicar les teories de l'evolució darwinistes al Colegio San Agustín de Heredia. Entre el 15 de gener de 1911 i 30 de juny de 1914 dirigí, amb Anselmo Lorenzo Asperilla, i col·laborà en la revista anarquista Renovación. Sociología, arte, ciencia, pedagogía racionalista, de San José, i que s'estampà en la impremta de Ricard Falcó Major; en aquesta publicació tingué una secció fixa,«Conversemos», i en les seves col·laboracions destaquen poemes, comentaris bibliogràfics i textos doctrinaris sobre l'Estat, la política, la religió i l'educació, deixant palès les influències que tingué d'Élisée Reclus i de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1912 fundà, amb altres companys (Omar Dengo Guerrero, Joaquín García Monge, Carmen Lyra, Ricard Falcó Major, etc.) l'anarquista Centre d'Estudis Socials «Germinal», que prestava molta importància a l'educació com a mitjà de canvi revolucionari. El seu primer poemari fou Musa nueva. Cantos de vida (1907) i després va escriure dos llibres de versos per a infants, Jardín para niños (1916) i Alma infantil. Versos para niños (1928). Els seus poemaris Campo de Batalla i Germinal van ser cremats abans de publicar-se. Es guanyà la vida treballant com a comptable en diverses institucions i empreses particulars. Entre 1914 i 1917 dirigí la Impremta Nacional i entre 1917 i 1924 fou l'administrador de l'apotecaria«Botica Francesa». Quan la dictadura dels germans Tinoco Granados (1917-1919) va ser perseguit, hagué de romandre ocult una temporada, fundà el periòdic d'oposició al règim Costa Rica, que va ser destruït per la policia, i passà un temps a Nova York (Nova York, EUA). En 1920 va ser elegit diputat suplent al Congrés i en 1923 va ser nomenat secretari general del Partit Reformista (PR). El salari que rebé d'aquestes institucions els destinà a ajudar en les despeses de dues escoles del centre de la ciutat de San José, una d'elles l'escola «Julia Lang». Entre 1924 i 1936 treballà d'auditor de la Municipalitat de San José. Entre 1925 i 1936 fou directiu del Banc Nacional d'Assegurances i entre 1936 i 1940 va ser auditor en la Inspecció d'Hospitals del Consell Superior de Salubritat. En 1940 s'instal·là a Puntarenas, on treballà com a auditor de la Companyia Tonyinera fins 1944. En 1945 milità en el Partit Social Demòcrata (PSD). Entre 1946 va ser nomenat secretari general de l'Hospital San Juan de Dios, càrrec que mantingué fins el 1949. En 1948, quan la Guerra Civil, va ser detingut, maltractat i empresonat. En 1949 va fer costat el Partit Unió Nacional (PUN) i representà aquest partit en l'Assemblea Nacional Constituent de Costa Rica, encara que poc després, l'11 d'octubre d'aquell any, renuncià al càrrec. En aquesta època la seva salut ja era delicada i hagué de retirar-se a la seva finca«La Pastora» a Esparza (Esparza, Puntarenas, Costa Rica), on morí el 6 de desembre de 1949. Fou enterrat l'endemà i els funerals tingueren lloc a San José. El 14 de novembre de 1977 l'Assemblea Legislativa el declarà Benemèrit de la Pàtria, com a autor de l'Himne Nacional i per ocupar un lloc preferent entre els ciutadans de Costa Rica. En 1979 es va publicar pòstumament la seva antologia Poesía y prosa escogidas. En 2003 Cristina Zeledón Lizano publicà la biografia Labrador de ideales. Semblanza de José María Zeledón (Billo). Moltes escoles públiques de Costa Rica porten el seu nom.

    Billo Zeledón (1877-1949)

    ***

    Necrològica de Ramón Gálvez Fuentes apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 20 de febrer de 1966

    Necrològica de Ramón Gálvez Fuentes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de febrer de 1966

    - Ramón Gálvez Fuentes: El 6 de desembre de 1965 mor a Tànger (Marroc) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Gálvez Fuentes. Sos pares es deien Ramón Gálvez i Dionisia Fuentes. Havia nascut cap el 1901 –algunes fonts citen cap el 1886– a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya). Paleta de professió, emigrà a Ceuta (Nord d'Àfrica), on milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup anarquista «Pedro Kropotkin», juntament amb Antonio García Arquero i Luis Manzanete Flores, ambdós executats posteriorment per les tropes franquistes. Vivia al número 7 del carrer Pavía de Ceuta. Setmanes abans del cop militar feixista de juliol de 1936, s'establí a Tànger (Marroc), on continuà militant en el Sindicat Únic de la CNT d'aquesta població fins a la dissolució del nucli confederal. Malalt, Ramón Gálvez va morir el 6 de desembre de 1965 a Tànger (Marroc) a conseqüència de les lesions patides durant un atracament uns mesos abans.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Anar a Lluc (X) -


    El que més m´interessava eren les novel·les que narraven grans aventures, històries que seduïen la meva ment juvenil: amb Jules Verne viatjar al centre de la Terra, ser un tripulant del Nautilus, anar a la Lluna. El descobriment de Charles Dickens em feia obrir els ulls a la misèria de l´Anglaterra del segle XIX. Aquelles descripcions dels barris baixos de Londres, la vida quotidiana dels pobres a una gran capital industrial. Després, amb els anys, quan vaig començar llegir Marx i Engels, les anàlisis de l´Anglaterra victoriana fetes pels fundadors del socialisme científic no podia deixar d´associar-les amb Dickens. A les pàgines d´Engels, quan parla del problema de l´habitatge, s´hi respira tot l´ambient de la misèria popular descrita pel novel·lista. (Miquel López Crespí)


    L´hivern del 63 ja no vaig anar al col·legi. A casa consideraren que servar la meva salut era més important que aprovar un curs. Hi hagué reunió amb el senyor Sion, el metge, i amb sor Aina. Pensaven que havia de deixar per un temps Palma, recuperar-me a un indret on es respiràs aire pur, un lloc lluny de la contaminació ciutadana. De primer es pensà a enviar-me al sanatori de Caubet, però després d´estudiar-ho amb calma la conclusió va ser que la meva incipient tuberculosi no era tan greu. Amb un bon menjar i l´aire de la muntanya podria recuperar-me. Cal dir que per aquelles alçades ja no ordia tants trucs per no estudiar. Vaig deixar de mossegar-me els llavis i escampar la sang pels mocadors i els llençols. Controlava amb cura el termòmetre procurant que el llumí no fes pujar massa la temperatura.

    El col·legi només em portava mals records, excepció feta de l´amistat amb la colla de Nova Mallorca. Tota la parafernàlia d´aquella estantissa educació plagada de mentides, deures rutinaris, propaganda de la croada, obligació d´anar al campament del Frente de Juventudes, a la Victòria, em produïa un fàstic indescriptible. Sovint, en els comentaris amb els amics del grup, en el pati, mentre vèiem jugar al futbol els nostres companys de classe, comentàvem com era possible que hi hagués tanta gent que no es sentís avorrida, fastiguejada per aquella disciplina de caserna. No es notava cap signe de vida intel·ligent en els alumnes. Per a nosaltres eren com a robots sense idees ni voluntat pròpia. No hi veies cap detall vital que et pogués fer imaginar que eren persones com nosaltres, amb preguntes i interrogants, curiositat, desig de conèixer el món.

    Inútil provar d´establir una conversa sobre història o qualsevol fels fets que sentíem per la ràdio i llegíem pels diaris. A nosaltres ens interessaven els progressos de la incipient cursa de l´espai. Havíem seguit amb interès el vol de Iuri Gagarin, comentàvem quina seria la resposta dels americans als avenços espacials dels russos. Impossible comentar-ne res amb els babaus que ens envoltaven. Eren màquines de prendre apunts. Només empraven la seva hipotètica intel·ligència a saber de memòria el que els professors escrivien a la pissarra i recitar el contingut exacte de les definicions del llibre. Ni de lluny demanar-se si era correcte el que es deia des del cadafal! Aprenien les notes del quadern i les repetien com a lloros. Evidentment molts treien bones notes, però no entenien cap dels continguts que havien memoritzat.

    Continuava fent la comèdia de la malaltia, però anava controlant la intensitat dels símptomes. Tampoc no volia que em portassin a l´hospital i que, després d´una revisió amb raigs X, es descobrís el frau. Amb un parell de radiografies els metges haurien descobert de seguida la falsedat de la tisi.

    No era qüestió que em descobrissin. Mantenint els meus símptomes ficticis aconseguia que la vigilància de la malaltia no passàs de la padrina Martina, el metge del poble, sor Aina i les curanderes que compareixien per casa.

    Preocupats per la meva salut, tothom maldava per tenir-me cura, per acomplir qualsevol dels meus capricis. Em sentia com un rei governant una cort de servicials servents, de patges i majordoms. L´únic que em molestava era l´obligació de respirar el vapor de les plantes aromàtiques que Madó Antonina, la curandera, em portava a casa alhora que na Buils, la veïna, no deixava de comparèixer amb munió de remeis casolans d´incerta eficàcia.

    Quants diners es va gastar la padrina a l´herboristeria? És un misteri que mai no sabré. Va fer viatges a Inca i Palma per visitar altres venedores de remeis casolans. Cada setmana compareixia amb una planta nova, amb flors músties de llunyans paratges, amb rels provinents de la Xina i Madagascar. A vegades em semblava ser un conillet d´indies en mans de tot aquell embalum de curanderes.

    Finalment, després de nombroses deliberacions, es decidí que aniríem una temporada al Santuari de Lluc. El metge digué que era un bon indret per aconseguir la meva recuperació. Alzines i oliveres, ametlers i garrovers envoltaven aquell racó de la serra de Tramuntana, sagrat per a la majoria de mallorquins. Una bona alimentació, el silenci del camp i la tranquil·litat farien la resta.

    A la família ningú s´hi oposà. Marxaríem amb la padrina, que seria la persona que tendria cura de mi. Evidentment, la idea no em va semblar dolenta. Seria un lloc ideal per descansar de l´embalum de la detenció, de la ruptura del grup, de la crisi amb el col·legi, de les incertes perspectives que, pensava, tenia pel davant.

    La família encara vivia en la idea que la pèrdua d´un curs no era tan greu com de principi es podia pensar. Molts d´alumnes repetien i tampoc representava un problema que no es pogués solucionar més endavant.

    Jo no ho veia des d´aquesta perspectiva. Em sentia molt lluny de les normals preocupacions d´un estudiant de catorze anys. En realitat no sabia què faria en el futur. Encara era immers en les lectures, en el descobriment d´universos que no tenien res a veure amb els ensenyaments del col·legi. Què seria de mi en els propers anys? A què podria dedicar-me si no m´agradava el que m´ensenyaven els professors? Quin ofici em podria agombolar, què era el que m´atreia, el que em pogués seduir per seguir una sòlida disciplina d´aprenentatge?

    Vivia enmig d´una mar de dubtes.

    Les xerrades amb els amics del grup, les aventures viscudes amb ells, el món que ens havíem creat lluny del que ens predicaven els professors, havien estat un refugi contra la grisor que ens envoltava. Segurament somniàvem el món que entrevèiem en les converses familiars. Aquell univers d´homes i dones lliures que volien emprar la cultura per alliberar la humanitat de les tenebres de la ignorància. Llegíem un fulletó d´autor anònim publicat en temps de la República, un llibret de divulgació històrica que tenia per títol Crímenes y atrocidades de reyes y pontífices. Aquest sí que era un llibre d´història que ens seduïa i interessava! Amb els anys, en aprofundir en els misteris de la història de la Humanitat, vaig descobrir que l´autor no ens havia enganyat. Malgrat fos d´una forma sintètica, va ser en aquelles pàgines on sentírem parlar per primera vegada de les monstruoses extravagàncies de Cal·lígula i Neró, de la Inquisició, dels diversos sistemes de tortura que emprava l´església per desfer-se d´heretges, jueus i lliurepensadors. Coneixíem els assassinats dels Borja, l´incest del papa Alexandre VI amb la seva filla Lucrècia. Més endavant albiràvem el secret amagat de l´existència de la papessa Joana, del genocidi espanyol a Amèrica, els crims de Ferran VII, la barbàrie del tsar Ivan el Terrible. Amb aquella obra penetràvem amb profunditat en tot el que no ens ensenyaven al col·legi i que capgirava completament el sentit de les falses explicacions dels professors d´història i religió.

    Més d´una vegada, quan arribaven els exàmens trimestrals, vaig estar a punt de donar la meva versió sobre els Reis Catòlics o la Croada, la guerra que va ensorrar les esperances de la generació del pare.

    No sé per quins motius mai no ho vaig fer mai. La inèrcia dels dies. El costum. Al final, repetia com a bon estudiant assenyat el contingut del llibre. Fer-ho diferent hauria representat no aprovar l´assignatura. I, tanmateix, per molt que volia evitar problemes amb la direcció del centre, finalment, a conseqüència de la pintada en protesta per assassinat de Julián Grimau, els fets es desencadenaren de forma irremeiable.

    Però l´anada a Lluc amb la padrina em lliurava de tots aquests pensaments, de la necessitat de prendre cap decisió immediata. Ara l´important era continuar fent la comèdia, cercar els llibres que llegiria al monestir. Què faria durant aquelles setmanes? Amb llibres a la meva disposició, no hi havia problemes. Podien enviar-me a una illa deserta, a la fi del món, era igual. Mentre tengués les obres que m´interessaven res no em preocupava. De sempre havia trobat un refugi en la lectura. Els llibres esdevenien una poderosa màquina del temps que em permetia avançar i retrocedir en la història. Un giny màgic, una nau espacial única. Amb Sinuè l´Egipci, de Mika Valtari, podia submergir-me en la vida de l´antic imperi dels faraons, conèixer a fons els costums, la vida quotidiana del poble que va bastir les grans Piràmides, que embalsamava els cossos per enviar-los al Més Enllà. Uns homes que adoraven tota mena d´animals salvatges i domèstics creient que eren déus protectors. Descobrir les terribles condicions de vida dels esclaus, les mentides dels sacerdots de Karnak per enganyar els pagesos, per donar suport a les lleis tiràniques dels faraons. O, seguint les aventures de don Quixot, avançar pels camins polsosos de Castella al costat del famós cavaller fent el bé, alliberant presos, enamorant-se de belles princeses de taverna malgrat l´adorada fos una cuinera descambuixada i el premi una pallissa, les rialles dels descreguts. Aprendre de Cervantes com en aquest món no hi ha espai per a la utopia, que l´esperança és escarnida i les bones persones castigades. El materialisme més vulgar i barroer, triomfant sempre per damunt el bé i la bellesa en qualsevol època i circumstància. I amb els fulletons d´Alexandre Dumas poder mesclar-me amb els sans-coulottes de la Revolució francesa, amb les peixateres i cosidores que portaven Maria Antonieta i Lluís XVI a la guillotina. Què em direm de formar part de les investigacions per resoldre els crims més terriebles narrats per Aghata Cristhie a les seves novel·les policíaques? I navegant per les pàgines de Guerra i Pau, sentir-te un aristòcrata de l´antiga Rússia tsarista, participant amb el general Kutúzov en la batalla de Borodinó contra les tropes invasores de Napoleó!

    Tot plegat eren part de les meves lectures pocs abans de conèixer Kafka, Pere Calders, James Joyce, Julio Cortázar, Jorge Luis Borges, Walt Whitman, Bertold Brecht, Mercè Rodoreda... Potser em ve d´aquella època la febre per narrar les meves experiències, bastir històries de ficció, submergir-me en la vida dels personatges que m´han interessat.

    A l´època que anàrem a Lluc jo encara estava immers en la lectura dels llibres que trobava per casa. Era senyor de la petita biblioteca que el pare i l´oncle havien pogut salvar de la desfeta, de les presons i camps de concentració. Alguns dels clàssics dels joves republicans dels anys trenta: obres d´Erich M. Remarque, de Vicente Blasco Ibáñez, de Federico García Lorca, Kropotkin, Bakunin, petits opuscles d´Andreu Nin, Frederica Montseny...

    El que més m´interessava eren les novel·les que narraven grans aventures, històries que seduïen la meva ment juvenil: amb Jules Verne viatjar al centre de la Terra, ser un tripulant del Nautilus, anar a la Lluna. El descobriment de Charles Dickens em feia obrir els ulls a la misèria de l´Anglaterra del segle XIX. Aquelles descripcions dels barris baixos de Londres, la vida quotidiana dels pobres a una gran capital industrial. Després, amb els anys, quan vaig començar llegir Marx i Engels, les anàlisis de l´Anglaterra victoriana fetes pels fundadors del socialisme científic no podia deixar d´associar-les amb Dickens. A les pàgines d´Engels, quan parla del problema de l´habitatge, s´hi respira tot l´ambient de la misèria popular descrita pel novel·lista.


    No acabava d´entendre els motius pels quals el senyor Sion havia triat Lluc com a indret per a la meva curació. A Lluc hi anaven cada any a sentir la Sibil·la. El rector hi organitzava expedicions. Sempre hi pujaven un centenars de poblers amb les camiones que es situaven davant la Casa de la Vila.

    Sempre feia fred. Hi trobàrem boirina i, més d´una vegada, una pluja fina que et gelava els ossos. En alguna ocasió neu, una neveta que pintava de blanc església i santuari, les cases dels voltants. A vegades em semblava estar malalt de veritat. I si em passàs com a Chopin i George Sand quan vengueren a Mallorca? Arribaren a l´illa a la recerca d´un clima òptim per la seva tisi, i es trobaren amb neu, pluges i vent. Bastava pensar en les pàgines de George Sand a Un hivern a Mallorca, el llibre tan blasmat pels mallorquins i que, malgrat certes crítiques a la societat clerical de l´època, no deixa de ser un autèntic document de com érem en aquells anys: domini del clergat, pobresa i ignorància als pobles que encara semblaven dominats per la Inquisició. En el llibre hi ha abundoses descripcions de la tenebror dels palaus de l´estantissa aristocràcia terratinent mallorquina: grans sales ornades de foscos quadres de senyors de possessió, bisbes i capellans, mobles d´un gust lúgubre, senyores que només llegien panegírics de sants, pamflets de propaganda religiosa com La Fe Triunfante del pare Garau, servents i pagesos descarregant els carros plens de gra, ametles, aviram que portaven als senyors. Uns éssers d´ultratomba tan sols preocupats per les menges i l´església. George Sand mirava les poques biblioteques particulars que va visitar: mobles amb poques obres amagades a un racó de la casa, com si fos un pecat dedicar-se a la lectura. Cap obra de filosofia, no res de geografia, geologia, història de la humanitat. Tan sols s´endiumenjaven per anar a veure la sang de les curses de braus o per anar al teatre a veure miserables obres de propaganda religiosa i de clàssics del Segle d´Or castellà que, per a més inri, quasi no entenien. El teatre, com anar a missa o als toros, era una excusa per lluir el darrer vestit, el collar de perles, les polseres d´or, els anells i arracades de la família alhora que criticaven el veí de la llotja, el color de la tela de la marquesa X.

    Era esfereïdor constatar la buidor d´aquells senyors de possessió despreocupats pel que s´esdevenia en el món. Ben al costat de les descripcions d´aquesta retardada societat de rendistes, la visió d´un paisatge idíl·lic d´una bellesa corprenedora. George Sand compara Mallorca amb Suïssa i profetitza que, el dia que els europeus descobreixin les belleses de l´illa, seria un indret on tothom voldria anar-hi.

    Però el clima de Valldemossa, en aquell tenebrós hivern que els dos viatgers romàntics foren a la nostra terra, no era l´apropiat per guarir la malaltia de Frederic Chopin. A la primera casa que llogaren, a Establiments, el vent penetrava per les retxilleres de totes les finestres, la llenya omplia la casa de fum que, silent, com un punyal ben esmolat, penetrava dins els pulmons del músic i no el deixava respirar. Hagueren de marxar ràpidament perseguits pel propietari, que manà cremar tots els mobles per por del contagi. Arreu de Palma es va estendre la llegenda d´una dona divorciada que anava vestida d´home i fumava i, a més a més, protegia un tísic que podia contagiar la població.

    A la Cartoixa de Valldemossa, l´únic indret on pogueren refugiar-se, tampoc es sentiren còmodes. El rector de Valldemossa havia propagat l´infundi que era arribat el dimoni, una dona que no era dona i que, amb el seu mal exemple i la presència d´un tuberculós, podia posar en perill la salut moral i física dels valldemossins.

    Pel carrer, la població, espantada per les prèdiques dels sacerdots, no els saludaven i fugien del seu costat. A les botigues els cobraven el doble i el triple per les compres de queviures. La criada que pogueren llogar els robava el que podia. Valldemossa, malgrat l´excel·lència del paisatge, esdevingué una tortura sense fi, un indret infernal per a la parella de revolucionaris romàntics que havien pensat trobar-hi un paradís.

    Finalment hagueren de marxar tan ràpidament com pogueren. De la seva presència a la Cartoixa resten per a la història les novel·les escrites per l´escriptora francesa, els records que plasmaria a Un hivern a Mallorca i les peces compostes pel músic polonès. Unes composicions plenes d´una tristor amarga que evoca la pluja insistent que, desbordant torrents i inundant terres, va caure aquell hivern al poble, i una ciutat trista, obscura i ancorada en les supersticions religiosos més periclitades que hom pugui imaginar.

    I si Lluc, en lloc de ser un indret de curació, esdevenia un infern com el de Valldemossa per a Chopin i George Sand?

    No em volia preocupar. Ara començava una nova etapa de la meva existència i no volia imaginar res de dolent. Seria el primer hivern de la meva vida lluny de col·legis i les acostumades obligacions familiars. Anar-hi unes setmanes amb la padrina no em sabia gens de greu. Ho trobava un alliberament. Per a ella jo era no solament un nét estimat, sinó l´autèntica reencarnació del seu fill mort en accident. Ella mateixa estava summament animada. En el fons, ho intuïa, agafava aquella obligació de tenir cura de mi com unes vacances, una fugida de les inajornables obligacions que comportava conrear els horts que encara restaven a la família. Va fer llogar un missatge al padrí Rafel i es preparà per al viatge a Lluc.

    La padrina, malgrat que havia anat amunt i avall dels pobles de Mallorca per anar a vendre part de les anyades, encara pertanyia a aquella periclitada generació de mallorquins que vivien i morien al poble, sense moure´s de lloc, tret que no fos per a feines excepcionals: anar a signar una escriptora a Inca, al notari; vendre al mercat de Palma; una consulta a un metge, especialista en alguna malaltia que no coneixia el senyor Sion. Per la resta, de casa al solc, del solc a casa, els diumenges a l´ofici de les onze, una sortida per Sant Jaume, per assistir a la festa major... Quantes amigues de la padrina he conegut que no havien vist la mar! Alcúdia, a uns quilòmetres del poble, era un univers misteriós, com si fos la Lluna o Mart. Només s´hi anava en cas de necessitar algues per abonar la terra. En el port de Pollença i d´Alcúdia hi vivien aquelles famílies que no tenien terra: els pobres, els exiliats que vivien dels quatre peixos que pescaven, dels quilos que podien vendre en anar a la peixateria. Sempre peix per dinar i sopar. Un miracle, tenir diners abastament per comprar pa i oli, vestir-se pobrement... Pescadors i peixateres, a un esglaó més baix que els jornalers i jornaleres. “Al manco, els jornalers no puden”, deien les senyores de casa bona, els pagesos de la comarca. L´olor de peix com a barrera per a la discriminació, un fondal que separava persones fins i tot de la mateixa classe social.

    Per als pagesos, per a nosaltres, l’arena i la platja eren un món hostil, erm, i que no tenia cap valor especial. Per als homes i les dones acostumats a fer un parell de collites anuals, els grans arenals coberts de matolls que encerclaven la badia els semblaven el desert. Era una època en la qual un home amb un hort que tengués sínia o molí, un bocí de terra de set o vuit quartons, era considerat més ric que aquell que pogués tenir quilòmetres de platja, centenars de metres envoltant alguna cala. Els pagesos amb terra sempre havíem considerat els pescadors, la gent que vivia prop de la mar, com uns jornalers més, gent pobra. Un bocí de terra per sembrar ho era tot. Eres propietari; així de senzill. Sense ser propietari d´uns quartons no eres res: estaves obligat a anar a la plaça perquè et llogassin. Oferir els teus braços als altres; restar dret, a la paret, esperant que els rics et volguessin llogar per un dia o dos, definia la posició social d´una persona. Alguns, uns pocs, ho consideraven una humiliació i marxaven vorera de mar, provant de viure de la pesca, caçant algun conill a la garriga. A vegades sense poder comprar una mica d´oli, amb problemes per a adquirir una camisa, unes espardenyes. Però tot era preferible abans que sentir-se com un animal a punt de portar a l’escorxador. Les mirades dels propietaris valorant la feina que pots fer en un dia, si tens bona musculatura, si seràs capaç de resistir les jornades de sol a sol sense deixar l’amo amb la feina a mig fer. Les al·lotes mal alimentades, mig malaltes, queien a terra al cap d´unes hores de sembrar mongetes o segar el blat. No podien resistir el ritme que marcaven les més fortes, aquelles que els propietaris havien posat al davant. Crueltat de la vida. Ningú no donava un jornal a la que no podia resistir. Es tancava el cercle infernal. Sense jornal aquella gent emmalaltia més i més. He vist morir al·lots i al·lotes molt joves a conseqüència d´una alimentació deficient. Un bocí de terra, amb sínia o un molí per a treure aigua, era la salvació. Almanco podies menjar del que sembraves a la teva terra. El dolor dels pobres i els malalts. Demanar almoina? Per això algú marxava del poble i es construïa una cabana damunt la sorra amb els cantons que ell mateix treia de la pedrera. Quan eren quatre o cinc, ajuntaven recursos per a fer una barca i sortien a la mar com aquell qui marxa a la recerca del tresor més valuós del món. Els pagesos apreciaven el seu valor de sortir a pescar, la valentia que implicava haver d’enfrontar-se amb les ones, amb una inesperada tempesta. En el fons, i a la seva manera, els apreciaven.



    0 0

    GALERÍA FOTOGRÁFICA: MADRID 30ª Parte (ESPAÑA) 2018

    Madrid 30ª Parte (España)


      Mayo 2018

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Libertad»
    Autor:
    Antonio Azzato
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Colón
    Barrio: Justicia
    Distrito: Centro

    «Libertad»
    Autor:
    Antonio Azzato
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Colón
    Barrio: Justicia
    Distrito: Centro

    «OpenNINA»
    Autora:
    Carmen 10
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Colón
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «OpenNINA»
    Autora:
    Carmen 10
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Terra Madre II, La vida»
    Autor:
    Czili
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Terra Madre II, La vida»
    Autor:
    Czili
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Menina Enmarcada»
    Autor:
    Diego Canogar
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Menina Enmarcada»
    Autor:
    Diego Canogar
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Monumento al libro»
    Escultor:
    Manuel García Buciños
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Monumento al libro»
    Escultor:
    Manuel García Buciños
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Monumento al libro»
    Escultor:
    Manuel García Buciños
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Monumento al libro»
    Escultor:
    Manuel García Buciños
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Cosmogonía Fe-menina»
    Autora:
    Isabel Valdecasas
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Cosmogonía Fe-menina»
    Autora:
    Isabel Valdecasas
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Soto como pretexto (Soto Magic I ambivalence)»
    Autor:
    Pedro Sandoval
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Soto como pretexto (Soto Magic I ambivalence)»
    Autor:
    Pedro Sandoval
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Menina Osada»
    Autor:
    Felipao
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Menina Osada»
    Autor:
    Felipao
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Jacqueline»
    Autor:
    Jorge Vázquez
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Jacqueline»
    Autor:
    Jorge Vázquez
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Paseo de Recoletos
    Barrio: Recoletos
    Distrito: Salamanca

    «Sobre Madrid»
    Autora:
    Marta Basterra
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Montalbán
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «Sobre Madrid»
    Autora:
    Marta Basterra
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Montalbán
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «Teselaciones caóticas con peces de ciudad»
    Autor:
    Ricardo Candás
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Montalbán
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «Teselaciones caóticas con peces de ciudad»
    Autor:
    Ricardo Candás
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Montalbán
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «Gold mirror»
    Autor:
    Antonio Azzato
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Montalbán
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «Placa conmemorativa»
    Joyero y diamantista de la Casa Real
    Autor:
    Antonio Mingote
    c/ Alcalá
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «La hija de Darth Vader pasea por Madrid con Piolín buscando al lindo gatito»
    Autor:
    Pedro Sandoval
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de la Independencia
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «La hija de Darth Vader pasea por Madrid con Piolín buscando al lindo gatito»
    Autor:
    Pedro Sandoval
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de la Independencia
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «T4»
    Autor:
    Antonio Azzato
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de la Independencia
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «T4»
    Autor:
    Antonio Azzato
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de la Independencia
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «Vertical garden»
    Autor:
    Antonio Azzato
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de la Independencia
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «Vertical garden»
    Autor:
    Antonio Azzato
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de la Independencia
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «Menina Íntima»
    Autor:
    Lorenzo Caprile
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de la Independencia
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «Menina Íntima»
    Autor:
    Lorenzo Caprile
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de la Independencia
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «Red mirror»
    Autor:
    Antonio Azzato
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de la Independencia
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «A Medida»
    Autor:
    Acotex
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Montalbán
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «A Medida»
    Autor:
    Acotex
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Montalbán
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «Teselaciones caóticas con peces de ciudad»
    Autor:
    Ricardo Candás
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Montalbán
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «Menina en Rojo»
    Autor:
    Eloy Morales
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ Paseo del Prado
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «¿Por qué me miras tanto?»
    Autor:
    Belin
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza Cánovas del Castillo
    Barrio: Retiro
    Distrito: Jerónimos

    «Menina gastronómica»
    Autores:
    Hermanos Torres
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Barrio: Sol
    Distrito: Centro

    «Menina gastronómica»
    Autores:
    Hermanos Torres
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Barrio: Sol
    Distrito: Centro

    «Menina gastronómica»
    Autores:
    Hermanos Torres
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Barrio: Sol
    Distrito: Centro

    «Cielo de día»
    Autora:
    Ágata Ruiz de la Prada
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ de Preciados
    Barrio: Sol
    Distrito: Centro

    «Cielo de noche»
    Autora:
    Ágata Ruiz de la Prada
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    c/ de Preciados
    Barrio: Sol
    Distrito: Centro

    «Menina vader»
    Autor:
    Jordi Mollá
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Callao
    Barrio: Universidad
    Distrito: Centro

    «Menina vader»
    Autor:
    Jordi Mollá
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Callao
    Barrio: Universidad
    Distrito: Centro

    «Una parte de ti»
    Autora:
    Laura Pérez Gómez
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Callao
    Barrio: Universidad
    Distrito: Centro

    «Una parte de ti»
    Autora:
    Laura Pérez Gómez
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Callao
    Barrio: Universidad
    Distrito: Centro

    «Ostara»
    Autor:
    Antonio Azzato
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Callao
    Barrio: Universidad
    Distrito: Centro

    «Ostara»
    Autor:
    Antonio Azzato
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza de Callao
    Barrio: Universidad
    Distrito: Centro

    «El Relojero de la calle de la Sal»
    c/ de ls Sal
    Barrio: Sol
    Distrito: Centro

    «Madrid en mi ADN»
    Autor:
    Carlos Baute
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza Mayor
    Barrio: Sol
    Distrito: Centro

    «Madrid en mi ADN»
    Autor:
    Carlos Baute
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza Mayor
    Barrio: Sol
    Distrito: Centro

    «La Menina postal»
    Autor:
    Luigi Cuchillo
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza Mayor
    Barrio: Sol
    Distrito: Centro

    «La Menina postal»
    Autor:
    Luigi Cuchillo
    Diseño Menina:
    Antonio Azzato
    Exposición "Meninas Madrid Gallery"
    Plaza Mayor
    Barrio: Sol
    Distrito: Centro
           

    Madrid, 6 de Diciembre de 2018


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El Museu Marítim de Mallorca s’ha presentat de manera oficial. Es tracta d’un projecte per salvaguardar el patrimoni d’illa. L’any que ve, a més de Ses Voltes, s’incorporarà al projecte el Museu Marítim de Sóller, tancat fa uns anys.

     

    La intenció es conservar un patrimoni únic. Des de la desaparició del Museu Marítim de Balears (1972) no ha existit cap entitat museística o similar que s’hagi fet càrrec d’aquesta responsabilitat. Ara, segons el president del Consell, Miquel Ensenyat, "la importància de posar en marxa aquest espai és vital abans que se segueixi perdent més patrimoni nàutic". De fet, ha recordat que "si fa 15 anys hi havia 500 embarcacions històriques, ara només n’hi ha 70". Així, i d’acord amb el president insular "No volem que el patrimoni segueixi desapareixent". En aquest sentit, Ensenyat s’ha mostrat "satisfet" i ha assegurat que "és un dia d’alegria", ja que "fem la primera passa perquè aquest museu comenci a navegar i esperem que tengui una llarga travessia".

    Ensenyat ha explicat que el Museu Marítim també s’ha concebut com una eina dinamitzadora de l’economia i la creació de llocs de feina. De fet, per la restauració i recuperació de les peces s’implicarà l’Escola de Mestres d’Aixa del Consell. Es recuperarà el sentit inicial d’aquesta escola.

    El Museu ha estat plantejat com un espai obert, participatiu i proper, on l’accessibilitat sigui el l’eix central. En aquest sentit, la consellera de cultura del Govern Balear, Fanny tur, ha avançat que s’impulsaran iniciatives de col•laboració amb la resta d’illes. Segons Tur, "el patrimoni marítim és molt fràgil alhora que valuós i per això cal preservar-lo". Tur ha recordat que ahir mateix el govern va aprovar el Projecte de llei de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes.

     

    El director gerent del Consorci Albert ha explicat durant la presentació que el Museu Marítim de Mallorca "es fonamentarà a partir de diferents eixos com ara la biodiversitat, arqueologia subaquàtica i com no el patrimoni marítim flotant i terrestre i les arts i oficis que l’han fet possible. Eixos que ens han d’ajudar a entendre d’on venim i com som com a societat, a la vegada que ens han de donar eines per treballar les diferents problemàtiques que ens voregen i que ens interpel•len des de la mar".

    D’altra banda, des del Museu es volen recollir els desitjos i anhels de les diferents persones interessades en la mar i per això s’ha convidat a tothom a participar de la "Xarxa dels Desitjos", un espai on els visitants podran dipositar propostes que podrien incorporar-se al disseny del Museu o en les diferents exposicions que s’organitzaran a partir d’ara.


    0 0

    [07/12] «L'Écho de Montjuich» - «Cultura y Acción» - Conferència sobre Andrea Costa - Digeon - Han Ryner - Adam - Puschel - Benedé - Tena - Siuda - Cantarelli - Marcobal - Omella - Arrigoni - Txema Bofill - Carriol

    Anarcoefemèrides del 7 de desembre

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Écho de Montjuich"

    Capçalera de L'Écho de Montjuich

    - Surt L'Écho de Montjuich: El 7 de desembre de 1909 surt a París (França) el número especial de Les Temps Nouveaux titulat L'Écho de Montjuich. La vérité sur l'affaire Ferrer. Aquest monogràfic estava dedicat a l'afusellament, el 13 d'octubre de 1909 a la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), del pedagog lliurepensador llibertari Francesc Ferrer i Guardia sota l'acusació d'haver instigat els fets revolucionaris coneguts com«Setmana Tràgica». Aquest número del periòdic del propagandista anarquista Jean Grave va ser redactat i pagat de la seva butxaca per l'anarquista G. Pernet (Auguste Bertrand), col·laborador habitual de Le Temps Nouveaux. Altres fonts, en canvi, diuen que qui va finançar aquest especial va ser Georges Ardouin (Jules Ardouin). El text d'aquesta publicació va ser reeditat per aquest periòdic en 1910, en aquesta ocasió ja signat per Auguste Bertrand, amb una portada dibuixada per Maximilien Luce i un prefaci escrit Alfred Naquet i Charles-Ange Laisant, en forma de fulletó, sota el títol La vérité sur l'affaire Ferrer, amb una tirada de 10.000 exemplars.

    L'Écho de Montjuich (7 de desembre de 1909)

    ***

    Capçalera del primer número de "Cultura y Acción"

    Capçalera del primer número de Cultura y Acción

    - Surt Cultura y Acción: El 7 de desembre de 1930 surt a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el primer i únic número conegut del periòdic quinzenal anarcosindicalista Cultura y Acción. Portavoz del Sindicato de Trabajadores de Elche y su radio. Defensor de los intereses generales proletarios. L'administrador fou Nicolás Sainz i el secretari Jacinto Alemán. Altres membres de la redacció en foren José de S. Garrido, Jaime Román, José Guilabert i Joaquín Lozano. El seu objectiu fonamental era el desenvolupament de la cultura en el poble, sense oblidar l'acció com a força creadora: «El saber i l'energia al servei del bé!»

    ***

    Cartell de la conferència realitzat per Flavio Costantini

    Cartell de la conferència realitzat per Flavio Costantini

    - Conferència sobre Andrea Costa: El 7 de desembre de 1979 se celebra al Teatro Comunale d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) la conferència de l'anarquista Gino Cerrito, titular d'Història Contemporània de la Universitat de Florència (Toscana, Itàlia),«Andrea Costa e la "Lettera ai miei amici di Romagna": l'interpretazione degli anarchici». L'acte va ser organitzat pel Gruppo Studi Sociali «Errico Malatesta» d'Imola, adscrit a la Federació Anarquista Italiana (FAI). La carta «Ai miei amici di Romagna», publicada per Andrea Costa en el periòdic La Plebe del 27 de juliol de 1879, és el testimoni d'un punt d'inflexió en el seu pensament i obrí una nova etapa en el moviment obrer italià. Reconegut com un dels més destacats internacionalistes italians, Costa havia militat, des del Congrés de Rimini de juliol de 1872, en les files de l'anarquisme internacional i la seva tasca propagandística i conspiradora va implicar nombroses detencions i judicis, a més d'una reputació i prestigi indiscutibles. Amb aquesta carta, Costa criticà l'acció anarquista portada a terme fins aleshores, sense negar el passat, sinó posant el punt sobre la necessitat d'una renovació per a superar el sectarisme conspirador i l'insurreccionalista, per arribar a l'enunciació d'un programa pràctic d'intervenció més popular.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Émile Digeon

    Émile Digeon

    -Émile Digeon:El 7 de desembre de 1822 neix a Limós (Llenguadoc, Occitània) l'advocat, periodista socialista revolucionari, responsable de la Comuna de Narbona, lliurepensador i després llibertariÉmile Stanislas Digeon. Fill d'una família burgesa, son pare, Stanislas Digeon, fou un advocat francmaçó i anticlerical de Limós, en contacte amb membres carbonaris italians, que lluità contra la Restauració. A causa de les persecucions, en 1829 sa família s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on muntà un despatx d'advocacia. En 1830, arran de la caiguda de Carles X, Stanislas Digeon s'integrà en les files republicanes, mentre son fill Émile començà la carrera de dret a la universitat, alhora que freqüentava els clubs clandestins i s'iniciava en el periodisme. Quan la proclamació de la II República francesa el febrer de 1848, Stanislas va ser nomenat membre de la Comissió Municipal Provisional de Montpeller. Durant aquest període republicà, pare i fill esdevindran periodistes del periòdic montpellerí Suffrage Universel. Quan el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 ambdós van ser detinguts, juntament amb altres companys reunits per protestat per aquest fet, i empresonats a Montpeller. El 5 de febrer de 1852 van ser condemnats a la deportació a Algèria i el 24 de febrer van ser embarcats a Seta (Llenguadoc, Occitània) cap a Alger i posteriorment enviats al camp de concentració de la baser militar de Birkadem, a prop d'Alger. L'agost de 1852 les autoritats els beneficiaren amb un règim de semillibertat a Medea (Algèria), però amb la condició que havien de jurar el Príncep-President Charles Louis Napoléon Bonaparte o, en cas contrari, escortats novament a Birkadem. Aleshores ambdós decidiren fugir d'Algèria i amb la complicitat d'alguns militars embarcaren a bord d'un iot a Alger i el 2 d'octubre de 1852 arribaren a les costes de Manacor (Mallorca, Illes Balears). Immediatament s'entrevistaren amb el governador balear i es posaren sota la protecció del govern espanyol. Mentre son pare retornà a França en 1855, ell s'integrà ràpidament en el si de la burgesia mallorquina. Creà una refineria de sucre, adquirí una explotació agrícola i el 4 de setembre de 1853 es casà amb Hélène Choussat, natural de Castres (Llenguadoc, Occitània) i rica vídua del comerciant i banquer Bazile Canut Marty; destacada representant de l'alta societat mallorquina, va ser amiga de George Sand, Fryderyk Chopin i Eugène Delacroix. L'agost de 1865, quan Palma (Mallorca, Illes Balears) va ser devastada pel còlera i les autoritats i gents amb possibles fugiren cap a la Península, ell restà a l'illa i es consagrà a l'assistència als malalts. Després de l'epidèmia, el cònsol francès el visità i li va agrair la seva dedicació. Com que no volia deure res a l'emperador, rebutjà la Legió d'Honor que el bisbe, amb qui havia creat un cos d'infermers voluntari, havia suggerís que se li lliurés. En 1868, quan l'Imperi es troba en la seva fase liberal, decidí retornar amb sa dona a França. Visqué entre París i Senta Aulàsia (Llenguadoc, Occitània), on vivia sa mare, i col·laborà en periòdics republicans. Va escriure alguns records seus en el periòdic republicà La Fraternité, però no parlà del seu exili mallorquí. En 1870, quan la proclamació de la III República francesa, va fer una crida a combatre tant els enemics interiors (monàrquics, bonapartistes, conservadors) com l'Imperi Alemany. En aquesta època, recorregué tot el migdia francès creant lligues i comitès republicans. Va ser nomenat vicepresident del Comitè de Salvació Pública creat a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) el 31 de gener de 1871. A Bordeus (Aquitània, Occitània) es reuní amb Léon Gambeta per a demanar-li, sense èxit, que ajornés les eleccions que el preveia catastròfiques per als republicans. Aquestes tingueren lloc el 8 de febrer de 1871 i no fou candidat en la llista de Théophile Marcou, cap dels republicans del departament de l'Aude, ja que fou descartat perquè es temia que la seva presència espantés els votants rurals. El 12 de març prengué la paraula en un míting al Club Lamourgier, també anomenat «Club de la Revolució» de Narbona (Llenguadoc, Occitània), davant dos mil persones i en el seu discurs socialista revolucionari reclamà l'armament de la Guardià Nacional i l'adopció de la bandera roja. Quan l'aixecament de París del 18 de març de 1871, que serví d'exemple a altres indrets francesos, el «Club de la Revolució» el cridà perquè encapçalés la proclamació de la Comuna a Narbona. El 23 de març arribà a aquesta ciutat i des dels locals del club arengà la gentada, en la qual havia un gran nombre de dones. El 24 de març de 1871 s'ocupà l'Ajuntament de Narbona i es proclamà la Comuna. S'encarregà d'organitzar la protecció de les trinxeres de cara a mantenir un possible setge. L'endemà els soldats confraternitzaren amb els insurgents i prengueren tres ostatges, dos oficials i el tinent d'alcalde Antoine Raynal. Intentà atreure al moviment insurgent les poblacions veïnes, però els seus missatges no reeixiren. Les autoritats, acantonades als locals de l'estació, organitzaren la resposta i cridaren els turcos (tiradors algerians). El 30 de març de 1871 el tiroteig deixà tres morts i diversos ferits, i Digeon, per evitar més morts, decidí ordenar detenir l'aixecament i, persuadit que seria executat immediatament, va escriure una emotiva carta d'adéu a sa companya. Però els seus amics se'l portaren a la força abans de l'assalt de les tropes i l'amagaren en un lloc segur; no obstant això, l'1 d'abril es lliurà a l'enemic i fou empresonat a Narbona. Havia de ser jutjat a Carcassona, però, davant l'agitació en aquest indret, les autoritats decidiren canviar de lloc i finalment va ser processat, amb altres 31 insurgents, per l'Audiència de l'Avairon. L'abril els acusats van ser traslladats a Rodés (Llenguadoc, Occitània) en espera de judici. Jules Guesde, aleshores periodista a Montpeller, organitzà la seva defensa per al procés, que finalment se celebrà entre el 13 i el 18 de novembre. Contra tot pronòstic, el 18 de novembre de 1871 els processats van ser absolts ja que fins i tot els ostatges certificaren al seu favor. En aquest any publicà La vérité sur lesévénements de Narbonne. El 17 de desembre de 1871 participà en la creació a Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la Federació Radical, que tenia com a finalitat agrupar els socialistes revolucionaris del Sud-oest, i de la qual va ser nomenat secretari. Després d'intentar crear a Besiers un periòdic radical, el gener de 1872 retornà a Palma amb la idea d'organitzar, amb el suport de republicans espanyols, un aixecament al sud de França. Amb aquesta finalitat negocià el subministrament d'armes que havien de ser desembarcades a La Novella (Rosselló, Catalunya Nord) per proveir els insurgents. Però aquest projecte, en el qual volia associar el blanquista Émile Eudes, fracassà ja que la repressió sagnant de la Comuna havia deixat sense forces el moviment insurgent. Des de Palma envià articles sobre la situació espanyola per a diferents periòdics, com ara La Fraternité. Amb l'exemple de la proclamació de la I República espanyola el febrer de 1873, elaborà un projecte de constitució d'una«república comunal-federativa» per a França, i, pel mateix temps, amb l'anglès George Goldsmith creà una societat especialitzada en el tractament de colorants vegetals («Societé Digeon Goldsmith»). En 1876 retornà definitivament a França. Reprengué contacte amb Jules Guesde, que havia retornat del seu exili, i al qual ajudà a trobar feina de corrector en un periòdic. En 1879 es produí la ruptura definitiva amb Hélène i aquesta retornà a Palma. El 14 de juliol de 1880 participà en el llançament del periòdic de Narbona L'Émancipation Sociale, sota el patrocini de Louis Auguste Blanqui. Entre el 18 i el 22 de setembre de 1881 representà Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) en el Congrés Internacional de la Libré-Pensée que se celebrà a París. El 30 d'octubre de 1881 redactà i publicà el pamflet Proposition mise en accusation de Gambetta et des ministres. En tres ocasions fou candidat a les eleccions generals i parcials per a la circumscripció de Narbona sota les etiquetes de radical, socialista i anarquista. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Louise Michel, que havia retornat de la deportació en 1880, i amb la qual va fer gires de conferències arreu de França, participant en la redacció d'algunes de les seves obres. Michel jugà un paper molt important en l'evolució de Digeon vers l'anarquisme. També va fer amistat amb Louis Auguste Blanqui, Louis Blanc, Benoît Malon i Jules Vallès, amb qui col·laborà en Le Cri du Peuple. Malgrat les diferències polítiques, conservà l'amistat amb Jules Guesde. Visqué al número 28 del carrer Venise del IV Districte de París i fou un dels animadors del grup anarquista que es reunia a prop de casa seva, a l'establiment de vi Rousseau, al número 131 del carrer Saint-Martin; en aquestes reunions assistí Émile Pouget, que Digeon considerava com el seu «fill espiritual». En aquests anys mantingué nombroses reunions arreu de França predicant la unió dels revolucionaris i dels socialistes, i col·laborà en nombrosos periòdics socialistes i anarquistes, com ara La Révolution Sociale. L'agost de 1882 creà, amb Louise Michel, la Lliga Revolucionària Internacional (LRI), amb la finalitat de crear una unitat revolucionària, però resultà un fracàs. En aquesta època publicà els fullets Droits et devoirs de l’anarchie rationnelle (1882), Propos révolutionnaires (1884) i Le 14 juillet 1789. Aperçu historique du vrai rôle du peuple dans la prise de la Bastille (1884). També fou el principal redactor del fullet antimilitarista insurreccional À l'armee, que Émile Pouget edità a començament de 1883 per al Sindicat d'Empleats del Tèxtil. Després del «Procés dels 66» de gener de 1883, s'implicà, amb Louise Michel, en el suport als detinguts i les seves famílies. Arran de la manifestació del 9 de març de 1883, on van ser detinguts Louise Michel i Émile Pouget, entre d'altres, participà en tots els mítings de suport als companys detinguts. Inculpat per un delicte de premsa, va ser alliberat el 22 d'agost pel Tribunal d'Apel·lació. El març de 1885 ajudà en el llançament del periòdic anarquista Terre et Liberté. El 5 de gener de 1885, en ocasió de les exèquies de la mare de Louise Michel que van ser seguides per més de sis mil persones, va fer un discurs en nom dels grups anarquistes. En 1885 redactà, per encàrrec dels grups anarquistes de Brussel·les (Bèlgica), el fullet La Commune de Paris devant les anarchistes. Amb la salut molt deteriorada –l'octubre de 1885 va ser ingressat a l'Hospital Lariboisière de París– i sense recursos econòmics, hagué de sobreviure regentant un bar i amb el suport econòmic de son germà Fernand i de la seva exesposa. A finals de 1885 va ser recollit pel seu cossí Oscar Avrial a Trebes on visqué elsúltims anys de sa vida aïllat i malalt, només Benoît Malon el visità una vegada. Émile Digeon va morir el 24 de març de 1894 a Trebes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat en una fossa comuna del cementiri de la localitat. Les autoritats de Narbona es negaren a que fons enterrat en la seva ciutat per evitar una manifestació socialista i anarquista. En 1957 els Arxius Nacionals de París va comprar documentació d'Émilie Digeon que es conserva sota el nom «FonsÉmile Digeon». En 2006 Paul Tirand publicà la biografia Émile Digeon (1822-1894). L'itinéraire singulier d'un communard i en 2010 les memòries d'Hélène Choussat van ser traduïdes al català i publicades a Palma.

    Émile Digeon (1822-1894)

    ***

    Han Ryner

    Han Ryner

    - Han Ryner: El 7 de desembre de 1861 neix a Nemours (Orà, Algèria) el periodista, escriptor, filòsof anarcoindividualista, pacifista i anticlerical Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Henri Ner), més conegut com Han Ryner. Nascut en una família modesta --son pare era empleat de correus i sa mare mestra-- i força religiosa, Henri Ner va passar la seva infància a Rognac, petita vila occitana, i va aconseguir fer estudis a escoles catòliques i preparar una llicenciatura en Filosofia. Va fer de professor a diverses localitats del sud francès i més tard a París. Després de la mort de sa mare, trenca amb la religió i esdevé maçó i s'interessa per les idees socialistes. En 1885 es va casar. En 1892, en La Paix pour la vie, va proposar la socialització del pa. Després d'haver publicat dues novel·les entre 1894 i 1895, va freqüentar els cercles literaris parisencs, especialment Alphonse Daudet, per qui va traduir del provençal Vie d'enfant, de Batisto Bonnet. En 1895 va entrar com a passant als liceus Louis-le-Grand i Charlemagne de Paris. Després d'haver fet una mica de periodista, va esdevenir professor, però va trobar molta dificultat a plegar-se a la disciplina i a les convencions que s'imposaven en aquesta carrera. A partir de 1903 va participar en el moviment de les Universitats Populars. Autor d'una cinquantena de llibres de gèneres molt diversos (novel·les, contes, assaigs, teatre, poesia...), va ser elegit en 1912«Príncep dels Rondallaires» pels lectors del periòdic parisenc L'Intransigeant, per les seves dots d'orador. Va ser un dels pocs anarquistes que van participar en«Lo Felibritge», associació literària per protegir i promoure la llengua occitana. En 1896 va adoptar el pseudònim de Han Ryner, esdevenint redactor en cap de la revista Demain i col·laborador de nombroses revistes i periòdics: L'Art social; L'Humanité Nouvelle, d'Augustin Hamon; L'Ennemi du Peuple, d'Émile Janvion; L'Idée Libre, de Lorulot; L'En dehors i L'Unique, d'Émile Armand. Quan la Gran Guerra, va adoptar posicions pacifistes i sempre lluitarà pel reconeixement del dret a l'objecció de consciència, testimoniant a favor dels antimilitaristes davant els tribunals militars. El seu pacifisme es fa palès, durant la guerra, en col·laboracions en Par-delà la mêlée, d'Armand; en La Mêlée, de Pierre Chardon; en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure; i, després de la guerra, en Journal du Peuple, d'Henri Fabre. Va fer costat nombroses campanyes del moment: per l'alliberament d'Alfred Dreyfus, pel d'Eugène Dieudonné en 1913, pel d'Armand durant la guerra, pels amotinats del Mar Negre, per Sacco i Vanzetti, per Nèstor Makhno, per Lazarévitx, per Francesco Ghezzi... Anticlerical virulent, es va oposar a la influència i al poder de l'Església catòlica, especialment pel que fa l'educació. L'anticolonialisme també és present en els seus escrits i va fer costat les experiències de colònies naturistes llibertàries que es van desenvolupar aquells anys. Durant els anys 30 va participar en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i en la premsa llibertària francesa i internacional, especialment l'espanyola. En 1936 es va adherir al Comitè Mundial contra la Guerra i el Feixisme. El pensament de Han Ryner està influenciat pels filòsofs antics, especialment els estoics, i preconitza un alliberament interior i no una revolució social, col·lectiva i violenta. Individualisme i pacifisme són els pensaments dominants d'aquest, també anomenat pels seus coetanis «Sòcrates contemporani». Entre les seves obres podem destacar L'humeur inquiète (1894), La folie de misère (1895), Le crime d'obéir (1900), Un artiste ignoré, le peintre Le Marcis (1900), L'homme fourmi (1901), Les voyages de Psychodore (1903), Petit manuel individualiste (1903), Le sphinx rouge (1905), Les chrétiens et les philosophes (1906), Les premiers stoïciens (1906), Alfred de Vigny (1909), Contre les dogmes (1913), Les pacifiques (1914), Les dialogues de la guerre: silence (1917), Le Livre de Pierre (1919), Liberté ou déterminisme? (1919, amb André Lorulot), Le père Diogène (1920), Dialogue du mariage philosophique (1920), Un grand humoriste, Claude Tillier (1922), Des diverses sortes d’individualisme (1922), Une conscience pendant la guerre: l’affaire Gaston Rolland (1923), La philosophie d’Ibsen (1923), Histoire de l'individualisme dans l'Antiquité (1924), Le communisme et la liberté (1924), Les esclaves: drame philosophique en un acte (1925), La morale peut-elle se passer de la science? (1925, amb André Lorulot), Jusqu’à l’âme (1925), L'ingénieux Hidalgo Miguel Cervantes (1926), Élisée Reclus (1830-1905) (1928), Les laideurs de la religion (1928), Jeanne d’Arc fut-elle victime de l’Église? (1929), Monsieur Henri Barbusse,écrivain communiste (?): pour la destruction d’une légende (1930), Jésus (1931), La manoeuvre (1931), Credo quiam absurdum (1932), Bouche d'or, patron des pacifistes (1934), Pourquoi l’Église ne peut être une force de paix? (1934), Cléricalisme et liberté: contre les dogmes (1936), L'Église devant ses juges (1937), La cruauté de l’Église (1937), La beauté (1938), entre d'altres. Han Ryner va morir el 6 de gener de 1938 a París (França). En 1919 es va crear la «Société des Amis de Han Ryner», que va editar un butlletí intern (1923-1926) i els Cahiers des Amis de Han Ryner (1939, 1946-1991), i que actualment realitzen una pàgina web d'estudi i promoció de les seves obres.

    ***

    Paul Adam fotografiat per Nadar

    Paul Adam fotografiat per Nadar

    - Paul Adam: El 7 de desembre de 1862 neix a París (França) l'escriptor anarquista i ocultista Paul Auguste Marie Adam Raxi-Flassan (Paul Adam). Fill d'una família d'industrials i de militars oriünds de l'Artois i de Flandes; son pare fou el director dels Correus de la Casa Imperial. Va fer els estudis secundaris a l'Institut Henri IV de París abans de llançar-se a la carrera literària a partir de 1884, professió que compaginava amb la d'escrivà. Col·laborà en La Revue Indépendante, abans de publicar a Bèlgica la seva primera novel·la, Chair molle (1885), la qual fou titllada d'immoral i d'«excés de naturalisme»; l'escàndol fou tan gran que fou jutjat el 10 d'agost de 1885 i condemnat a 15 dies de presó amb pròrroga i a pagar una forta multa. Després abandonà el naturalisme i es decantà vers el simbolisme, publicant en revistes lligades a aquest moviment, com ara Le Symbolisme i La Vogue. En 1885, amb l'escriptor anarquista Jean Ajalbert, fundà el polèmic periòdic llibertari Le Carcan. En 1886, amb Jean Moréas, escriurà Le Thé chez Miranda i Les Demoiselles Goubert i publicà la novel·la intimista Soi. En 1888, amb la publicació de la novel·la Être, li arribà l'èxit. En 1892 pronuncià el seu cèlebre Éloge de Ravachol, dedicat a l'afamat anarcoterrorista. També foren força nomenats els seus escrits Excitation à la Révolte i Les souhaits anarchistes. El 6 de febrer de 1897 fou un dels testimonis de Jean Lorrain en el dual amb Marcel Proust a Meudon. Partidari del general Georges Boulanger, milità en els moviments nacionalistes i tradicionalistes i, durant la Gran Guerra, s'acostà a les tropes per atiar la seva moral i fundà la Lliga Intel·lectual de Fraternitat Llatina. Conreà l'assaig, la novel·la, les narracions, els relats de viatges, i entre les seves obres destaquen La Force (1899), L'enfant d'Austerlitz (1901), Au soleil de juillet (1903), La russe (1903) i Stéphanie (1913), entre d'altres. Com a ocultista, expert en cartomància iús del tarot, fou membre del primer Consell Suprem de l'Ordre Kabalística de la Rosa-Creu (OKRC) i fou un des primers iniciats en l'Ordre Martinista. Paul Adam va morir el 2 de gener de 1920 a París (França). L'anarquisme contradictori de Paul Adam va ser en el seu temps criticat per uns i ridiculitzat per altres.

    ***

    Foto policíaca de Frédéric Puschel (ca. 1894)

    Foto policíaca de Frédéric Puschel (ca. 1894)

    - Frédéric Puschel: El 7 de desembre de 1862 –algunes fonts citen 1863– neix a Roderbeck (Stettin, Pomerània, Prússia; actual Szczecin, Polònia) l'ebenista anarquista August Friedrich Püschel–també citat Pueschel–, més conegut per la seva transcripció francesa Auguste-Frédéric Puschel i que va fer servir el pseudònim Fritz Wolf. Sos pares es deien Friedrich Püschel i Dorotea Neumann. Instal·lat a Zuric (Zuric, Suïssa), va ser detingut amb altres companys (Christian Kempf i Willibald Schmid) i empresonat a Basilea (Basilea, Suïssa) acusat de «propaganda anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de 1889, en un gran nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), l'anomenat Manifest dels anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista Albert Nicolet (Metternich), de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups anarquistes, a més de distribuir premsa anarquista (Freiheit,Le Réveil, etc.). El 16 d'octubre de 1889 va ser expulsat de la Confederació Helvètica i es refugià a París (França). Posteriorment, sembla, marxà una temporada a Londres (Anglaterra), on va ser condemnat per «delicte polític». Dies després de retornar a París, el 18 de novembre de 1892 va ser detingut amb una quantitat important de propaganda anarquista i fou interrogat sobre l'atemptat del carrer dels Bons-Enfants. Poc després, el 8 de desembre de 1892 se li va decretar l'expulsió de França i es refugià a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Necrològica de Luis Benedé Artieda apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 31 de maig de 1970

    Necrològica de Luis Benedé Artieda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de maig de 1970

    - Luis Benedé Artieda: El 7 de desembre de 1902 neix a Sangüesa (Navarra) l'anarcosindicalista Luis Benedé Artieda. Sos pares es deien Teodoro Benedé iÁngela Artieda. En 1919 entrà a formar part, com tots sos germans, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sangüesa, on milità en el Sindicat de la Construcció, i fou secretari de la Federació Local. Després marxà cap a Pamplona (Navarra) i en 1936 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on fou molt amic de Félix Likiniano Hériz. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, estava de viatge professional a Madrid (Espanya) i participà en l'assalt a la caserna de la Montaña i en l'alliberament d'Alcalá de Henares i de Guadalajara. Milicià en la «Columna Del Rosal», fou responsable d'una centúria i, després de la militarització de les milícies, va ser nomenat capità de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Combaté als fronts del centre peninsular fins al final de la guerra. L'abril de 1939 va caure presoner a mans de l'exèrcit franquista i va ser internat a Alcalá de Henares (Madrid, Castella) durant uns anys. Un cop aconseguí la llibertat provisional, retornà a Navarra i l'octubre de 1946 passà a França pels Pirineus. En 1947 retornà a la Península i milità en el clandestí Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT. Durant un intent de passar a França, va ser detingut a Sant Sebastià amb Antonio Puncel Menaut un company de delegació. Torturat durant 15 dies a la comissaria, va ser posteriorment reclòs a la presó madrilenya d'Atocha. Posat en llibertat provisional un any després, amb l'obligació de presentar-se cada setmana a comissaria, dies després creuà clandestinament els Pirineus. Més tard ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT arpitana de Grenoble i de la Savoia, on va fundar diverses Federacions Locals a les obres hidràuliques dels pantans de la zona. Luis Benedé Artieda va morir, d'un atac de cor, l'11 de desembre–algunes fonts citen el 9 de desembre– de 1969 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Ramon Tena Edo (1931)

    Ramon Tena Edo (1931)

    - Ramon Tena Edo: El 7 de desembre de 1911 neix a Vistabella del Maestrat (Alcalatén, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Ramon Tena Edo, conegut sota diversos pseudònims (Félix,Julián, Ramón, etc.). Sos pares es deien Gregorio Tena i Rosa Edo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), visqué a Mosquerola (Terol, Aragó, Espanya) amb sa companya Miguela Campos Julián. Durant la guerra civil lluità en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i en la postguerra formà part, com a agent d'enllaç, dels 17 i 23 Sectors de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). L'abril de 1948 desertà de l'AGL aterrit pe l'actitud del comunista Jesús Caellas Aymerich (Carlos), qui portava una campanya de depuració i d'execució dels militants llibertaris dins de l'AGL, i aconseguí passar a França. Instal·lat a Oleta (Conflent, Catalunya Nord), treballà de miner al Pas de les Cases i a les mines de ferro d'Escoms (Nyer, Conflent, Catalunya Nord). A començament dels anys cinquanta sa companya es pogué reunir amb ell. Ramon Tena Edo va morir el 6 d'octubre de 1980 a Marians (Soanyes, Conflent, Catalunya Nord) i mai no va retornar a la Península.

    Ramon Tena Edo (1911-1980)

    ***

    Portada de l'informe de Siuda publicat en 1992 a Moscou

    Portada de l'informe de Siuda publicat en 1992 a Moscou

    - Piotr Petrovich Siuda: El 7 de desembre –segons altres fonts el 13 de desembre– de 1937 neix a Rostttov del Don (Rostov, Rússia, URSS; actualment Rússia) l'anarquista Piotr Petrovich Siuda. Era fill de Peter Ilych Siuda, bolxevic que va morir en 1937 torturat en una presó de Rostov durant una purga estalinista i que va ser rehabilitat en 1939, i de Martha Siuda, cap d'una guarderia. L'agost de 1943 sa mare va ser condemnada a set anys de presó i ell va ser enviat a un orfenat. A començament de la dècada dels seixanta s'instal·là a Novotxerbassk i es posà a treballar en una fàbrica de locomotores elèctriques. Entre l'1 i el 3 de juny de 1962 participà en la vaga insurreccional a Novotxerkassk (Rostov, Rússia, URSS; actualment Rússia); detingut, va ser jutjat pel Tribunal Regional de Rostov el 10 de setembre de 1962 i condemnat a 12 anys en un camp de treball a la República de Komi. En 1966, però, després de l'eliminació de Nikita Khrusxov del poder, va ser alliberat. Tornà a treballar a la mateixa fàbrica i, després de graduar-se en la Universitat, entrà a treballar de dissenyador a la planta industrial «Neftemash». En 1979 va enviar al Soviet Suprem de l'URSS i al Comitè Central del Partit Comunista una carta de protesta contra la invasió soviètica de l'Afganistan; com a resultat d'això, va perdre la feina. A començament de la dècada dels vuitantes, per haver intentat organitzar un sindicat independent, va ser empresonat durant sis anys a Sibèria. En 1990 formà part de la investigació sobre la responsabilitat del Komitet Gosudàrstvennoi Bezopàsnosti (KGB, Comitè per la Seguretat de l'Estat) en les matances desencadenades arran de la insurrecció de 1962 a Novotxerkassk i preparava l'edició d'un informe sobre aquest tema on recollia testimonis i entrevistes dels protagonistes realitzades durant l'estiu de 1988. En aquestaèpoca milità en la Konfederatsiya Anarkho-Sindikalistov (KAS, Confederació d'Anarcosindicalistes) a Novotxerkassk. El 5 de maig de 1990 el cos de Piotr Petrovich Siuda va ser trobat inconscient amb una gran ferida al cap en un carrer de Novotxerkassk després d'haver estat apallissat fins a la mort segons els seus companys i segons la versió oficial per una«hemorràgia cerebral». Portat a un hospital, va morir vint minuts després. El seu informe complet sobre la insurrecció de 1962 finalment va ser publicat pòstumament en 1992.

    Piotr Petrovich Siuda (1937-1990)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Vittorio Cantarelli

    Vittorio Cantarelli

    - Vittorio Cantarelli: El 7 de desembre de 1957 mor a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio Cantarelli. Havia nascut el 16 d'octubre de 1882 a Castelnovo di Sotto (Emília-Romanya, Itàlia) i sos pares es deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888 s'instal·là amb sa família a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on son pare havia trobat feina. En acabar l'escola elemental, començà a treballar com a aprenent en un taller de calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters, considerat per la policia com a un «autor d'atemptats perillós». L'aprenent ràpidament es relacionà amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la Cambra del Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte amb Pasquale Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia, a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que ocupà fins al desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic número de la publicació 3 Agosto, publicat a La Spezia aquell dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental durant la feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa d'Elba. El juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio, acèrrim enemic dels anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de presó i a una multa de 1.000 lires per un delicte de difamació mitjançant la premsa. Per fugir de l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a França, primer a Niça i després a Lió. El setembre de 1912 es traslladà a París, al districte de Buttes-Montmartre, on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà sempre com a sabater. En 1917 retornà a Itàlia i a La Spezia reprengué la seva lluita anarquista i sindical, esdevenint un dels militants més influents i constantment vigilat per la policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol de 1919, com a membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), organitzà, juntament amb el Comitè d'Acció Unitària Nacional (CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la vida a La Spezia. En aquesta època participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i en les lluites contra l'ascensió del feixisme. El març de 1922, en representació dels obrers de La Spezia, participà en el IV Congrés Nacional de l'USI celebrat a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i Pasquale Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i del periòdic Umanità Nova que s'entrevistà a La Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una delegació soviètica vinguda per trobar-se amb diversos diplomàtics europeus arran de la Conferència de Gènova, reunida per buscar acords per a la reconstrucció del comerç i del sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El setembre de 1922, quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a França i s'establí a París, on s'integrà en els lluites antifeixistes i sindicals portades per la immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli, Felice Vezzani, Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del Comitè d'Aliança Llibertària (CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les forces llibertàries emigrades a França. En 1924, també, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a delegat de la Comissió Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés de l'USI en l'Exili celebrat a París, on reivindicà el manteniment de l'autonomia de l'USI respecte a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del secretari nacional Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat d'expulsió, marxà a Zuric; però el desembre retornà a França, on, després d'haver participat en una conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a Bèlgica. A Brussel·les treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero Peralta i esdevingué un dels militants més actius del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on prengué la paraula i atacà la justícia nord-americana; per la violència del seu llenguatge li va ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris de Brussel·les contra l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili es van realitzar nombroses reunions, on van participà destacats militants (Camillo Berneri, Luigi Fabbri, Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno Gualandi, Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi, etc.) i diversos grups antifeixistes francesos. També va participar en les reunions del Grup Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al cafè Au Roi de Brussel·les. El maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la regió de Brussel·les, on continuà amb les seves activitats antifeixistes públiques i clandestines. El juny de 1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo Bruschi i Pietro Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquesta època va ser secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931 participà amb Angelo Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo) i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra Benito Mussolini, fet pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un Tribunal Especial feixista a 30 anys de presó per«còmplice» del frustrat atemptat. Força actiu en el grup anarquista italià de Brussel·les, continuà la seva tasca antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del règim soviètic. En aquestaèpoca creà el Comitè de Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio, animà l'anarquista«Comitè Anarquista Pro Espanya» de Brusse·les que envià voluntaris i recaptà fons per ajudar les seves famílies i lliurà clandestinament armes als combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco, s'ocupà del repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de l'Espanya franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà en la Resistència, d'antuvi a Bèlgica i després a diversos països europeus ocupats. El 9 de febrer de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a l'alpí pas de Brenner, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22 de març, a la de Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual havia estat condemnat en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal Especial, presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano (Toscana, Itàlia). En 1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar part de la Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 participà en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La Spezia al I Congrés de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés Nacional celebrat a Florència. Més tard retornà a Bèlgica on morí.

    ***

    Necrològica d'Enric Marcobal apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de febrer de 1972

    Necrològica d'Enric Marcobal apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1972

    - Enric Marcobal: El 7 de desembre de 1971 és enterrat civilment a Roanne (Forêz, Arpitània) l'anarcosindicalista Enric Marcobal. Havia nascut cap el 1907 a Santa Bàrbara (Montsià, Catalunya). Pagès, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Mably (Forêz, Arpitania). Més tard s'instal·là a Roanne i s'afilià a la CNT local.

    ***

    Necrològica d'Agustina Omella apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 de maig de 1972

    Necrològica d'Agustina Omella apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de maig de 1972

    - Agustina Omella: El 7 de desembre de 1971 mor a Pau (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Agustina Omella. Havia nascut el 13 d'abril de 1899. Amb son company Manuel Gómez (Falgas) milità en la Federació Local de Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan participava en l'evacuació cap a Gandesa (Terra Alta, Catalunya), via Arenys de Lledó (Matarranya, Franja de Ponent), de diversos companys ferits a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent), el vehicle es va equivocar de camí i retornà a Queretes, on van ser acollits a trets pels feixistes, però aconseguiren finalment retrobar la ruta i arribar a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Durant la Revolució, fou, amb son company, un dels principals organitzadors de les col·lectivitats a Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué un temps a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i després milità amb son company en la Federació Local de Pau de la CNT. Malalta, Agustina Omella va morir el 7 de desembre de 1971 a Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos. (Miquel López Crespí)



    Presoners de guerra republicans a sa Pobla: El batalló de treballadors 153



    Però amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

    El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

    La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

    S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble. Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)


    Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada



    El gran escriptor George Orwell lluità amb el POUM, contra el feixisme i contra l'estalinisme del PCE-PSUC. Una memòria històrica, la del comunisme no estalinista que els hereus de Líster i Pasionaria no volen recordar.

    Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

    Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

    (Bruguera, 1978).

    Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

    El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

    Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

    La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

    Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...



    Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

    L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

    Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

    Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

    Miquel López Crespí


    0 0

    El passat cap de setmana en Ramon i jo, juntament amb altres companys del Club Sa Milana i molts altres amics de Mallorca, vàrem passar uns dies a Eivissa per participar en la cursa per muntanya 3 Días Trail Ibiza.

    Coneixíem Eivissa molt bé, perquè per donar contingut al Mapa d'EivissaWeb i publicar reportatges, fa uns anys vàrem fotografiar pràcticament tots els pobles, platges, espais naturals i llocs d'interès de l'Illa. Però feia uns 16 anys que no trepitjàvem l'illa i ha estat un retrobament amb molt valor sentiment per a nosaltres. Llàstima no haver-hi anat amb la nostra filla, com solíem fer.

    Ha estat una gran satisfacció comprovar que Eivissa no ha canviat gaire en tot aquest temps. Bona part de les zones que hem visitat conserven tot el seu encant i els nostres locals preferits continuen talment els recordaven. Les casetes de pescador i varadors de Cala Xarraca, el bar Flotante a Talamanca, Can Caus i la seva granja a Santa Gertrudis... Alguns llocs han canviat molt, com ara la cafeteria de l'Hotel Montesol, que s'ha convertit en una espai de luxe, amb una decoració espectacular que val la pena veure, encara que sigui només per fer un te.

    També vàrem aprofitat per visitar alguns llocs on no hi havien estat encara: Cala Albarca, al cor dels Amunts, la zona més verge de l'illa; i la Torre des Savinar, un lloc màgic amb unes vistes impressionats des Vedrà i es Vedranell

    La cursa va anar bé. Es tractava de fer tres etapes en tres dies: 10km + 48km + 10km, i els vàrem poder fer sense problemes, aconseguint els punts ITRA per al sorteig UTMB 2019. Ens va encantar el recorregut del segon i tercer dia, molt variat i entretingut. I l'organització, malgrat alguns petits detalls, va estar bé. A l'Hostal Tarba, on estàvem allotjats bona part dels corredors, ens varen tractar de forma immillorable i també va ser excel·lent el tracte dels fisioterapeutes i les dutxes a la línia de meta al Club de Campo. El més destacable, la feina dels voluntaris i els acompanyants que sempre estan allà per donar una mà als corredors. Moltes gràcies tots els que han fet possible aquest esdeveniment, gràcies als fotògrafs per les fotos, i enhorabona als participants, especialment als "finishers" i els premiats.

    3 Días Trail Ibiza
    Arribant a Eivissa, amb Dalt Vila al fons

    3 Días Trail Ibiza
    Bar Flotante a Talamanca, ben igual que fa dues décades.

    3 Días Trail Ibiza
    Torre des Savinar i es Vedrà al fons

    3 Días Trail Ibiza
    Es Vedrà i es Vedranell

    3 Días Trail Ibiza
    Cala d'Albarca (Els Amunts)

    3 Días Trail Ibiza
    Sant Mateu d'Albarca

    3 Días Trail Ibiza
    Cala Xarraca

    3 Dias Trail Ibiza
    Sortida de la primera etapa de la cursa, nocturna

    3 Dias Trail Ibiza
    Durant la segona etapa de la cursa, una alegria coincidir amb en Frank

    3 Dias Trail Ibiza
    En Ramon concentrat durant la segona etapa de la cursa

    3 Dias Trail Ibiza
    Sortida de la tercera etapa de la cursa. Les dones vàrem sortir primer.

    3 Dias Trail Ibiza
    Corrent per Dalt Vila

    3 Dias Trail Ibiza
    En Ramon durant la segona estapa amb les murades de Dalt Vila com a fons

    3 Dias Trail Ibiza
    Amb les nostres medalles de "finishers"

    3 Dias Trail Ibiza
    Illa de sa Conillera, després d'un bon dinar a Sant Antoni, com a cloenda del viatge.


    0 0

    [08/12] «O Trabalhador Rural» - Insurrecció de desembre de 1933 - Míting cenetista - Bonafulla - Garavini - Thomas - Chacón - Gualtieri - Solomon - Blasco Puyo - Abarca - Rety - Delaw - Grave - Bou - López Saura - Ortiz - Joyeux - López de Vega

    Anarcoefemèrides del 8 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"O Trabalhador Rural"

    Portada del primer número d'O Trabalhador Rural

    - Surt O Trabalhador Rural: El 8 de desembre de 1912 surt a Évora (Alentejo, Portugal) el primer número del periòdic mensual sindicalista revolucionari anarquista O Trabalhador Rural. Fou l'òrgan d'expressió de la Federació Nacional dels Treballadors Rurals (FNTR) d'Évora, coneguda com «Federació Rural». La decisió d'editar aquesta publicació sorgí com a una resolució del I Congrés dels Treballadors Rurals que se celebrà entre el 25 i el 26 d'agost de 1912 a Évora i on participaren 39 sindicats locals. Editat per José António Aragão, va ser dirigit per Diogo Bernardes i en fou l'administrador António Marcelino. Hi col·laboraren Brito Camacho, J. Carlos, José Sebastião Cebola, Laurent i F. S. Rodrigues, entre d'altres. Aquesta publicació jugà un paper molt important com a element organitzador del moviment camperol, com a enllaç de les forces rurals disperses, com a eina de denúncia de la repressió i l'explotació i com a mitjà d'informació sobre el moviment sindical de cara a abordar els problemes socials i ideològics, tot des d'una una perspectiva clarament llibertària. El maig de 1913, la Unió dels Sindicats d'Évora, on funcionava la FNTR, va ser tancada per quatre mesos, durant els quals la publicació no pogué editar-se. En sortiren 16 números, l'últim el setembre de 1914. Posteriorment, el 2 de juny de 1918, s'edità un número únic d'aquesta publicació. En 1925 sortí a Beja (Alentejo, Portugal) una publicació amb la mateixa capçalera, però com aòrgan del Partit Comunista Portuguès (PCP).

    ***

    Atac al ferrocarril a Zuera durant els fets de desembre de 1933

    Atac al ferrocarril a Zuera durant els fets de desembre de 1933

    - Insurrecció de desembre de 1933: El 8 de desembre de 1933 es desencadena a diversos indrets de l'Estat espanyol un moviment insurreccional dirigit per la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'havia anat preparant setmanes abans. Entre el 30 d'octubre i el 3 de novembre de 1933 un Ple Nacional de la CNT, a Madrid, decideix l'abstenció electoral per a les eleccions del 19 de novembre i llança una campanya de propaganda basada en l'eslògan:«Enfront de les urnes, Revolució Social». La campanya trobà ressò en gran part del proletariat de manera que el percentatge d'abstencions arreu l'Estat és del 32,50%; i aquest percentatge d'abstenció apuja a les zones de forta implantació cenetista: a Barcelona n'arriba al 40% i a Andalusia passa del 45%. L'abstenció anarquista provocà, en gran part, en triomf de les dretes, però la CNT no estava disposada a lliurar el poder a les forces reaccionàries. El 26 de novembre es reuní un segon Ple Nacional, a Saragossa, que nomenà provisionalment un Comitè Nacional Revolucionari, compost per els germans Alcrudo, Joaquín Ascaso, Antonio Ejarque, Felipe Orquín, Cipriano Mera, Buenaventura Durruti, Rafael García Chacón, Rafael Casado, Joaquín Aspas, i en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el doctor Isaac Puente. El 8 desembre de 1933, data d'obertura de les Corts espanyoles i després d'haver-se proclamat l'Estat de guerra a tot el territori cinc dies abans, es posà en marxa el Comitè Nacional Revolucionari, donant lloc a un moviment insurreccional en cadena, que començà a Saragossa i que assolí extraordinària virulència a la conca de l'Ebre --Aragó i la Rioja (Alfaro, Calahorra, Arnedo, Haro, Préjano, Santo Domingo, Viguera, Logronyo, Ábalos, Briones, Cenicero, Fuenmayor, Labastida, San Asensio, San Vicente de la Sonsierra, Valderroblos, Mas de las Matas, Beceite, etc.)--, on es cremaren els arxius oficials, s'assaltaren els ajuntaments i s'instaurà el comunisme llibertari, A més, esclataren motins a diverses ciutats de la Península (Barcelona, Hospitalet, Alacant, Osca, Sevilla, Granada, Almeria, Màlaga, etc.). Aviat l'aixecament fou durament reprimit amb un balanç de 87 mort, centenars de ferits i milers de detinguts, dels quals 700 treballadors foren condemnats a llargs anys de presidi --els membres del Comitè Revolucionari, que havien estat detinguts el 16 de desembre amb tres dones (Francisca Santos, Dolores Lerín i María Castañera) que havia al pis, hagueren de ser absolts, ja que un grup d'emmascarats armats furtaren els expedients fent desaparèixer les proves inculpatòries. Els periòdics CNT i Solidaridad Obrera foren suspesos.

    ***

    Cartell cenetista contra les eleccions sindicals

    Cartell cenetista contra les eleccions sindicals

    - Míting cenetista contra les eleccions sindicals: El 8 de desembre de 1977, al Palau Municipal d'Esports de Barcelona (Catalunya), es realitza un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) al qual van assistir unes 8.000 persones. La finalitat n'era oposar-se, mitjançant el boicot actiu, a les eleccions sindicals que els altres sindicats demanaven i expressar un enèrgic rebuig al«Pacte de la Moncloa», alhora que exigir la llibertat sindical arreu (fàbriques, tallers, oficines, etc.). El míting va començar amb un parlament del secretari local de la CNT barcelonesa i al qual van seguir nombrosos oradors. En tot moment els assistents van corejar eslògans de fort contingutàcrata, com ara «Fora el Parlament i visca l'assemblea!», «Mort a l'Estat i visca l'anarquia!», alhora que llançaven dures crítiques contra el sindicat comunista Comissions Obreres i tots els partits polítics. El record de Buenaventura Durruti, del sector radical de la CNT, va ser vivament aplaudit, mentre que un comunicat que al·ludia Ángel Pestaña, del sector cenetista més moderat, va ser intensament xiulat. Al míting van acudir la nova generació de militants llibertaris i els vells cenetistes catalans, molts tornats de l'exili. Segons fons anarcosindicalistes la CNT catalana tenia aleshores 100.000 afiliats.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Leopoldo Bonafulla

    Leopoldo Bonafulla

    - Leopoldo Bonafulla: El 8 de desembre de 1857 neix a Gràcia (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de la capital catalana) el propagandista anarquista Joan Baptista Esteve Martorell –els seus llinatges a vegades citat de diferents maneres (Esteven, Estebe,Estevez, etc.)–, més conegut sota el pseudònim de Leopoldo Bonafulla–també citat d'altres formes (Léopold Bonnafouilla, etc.). Sos pares es deien Ramon Esteve i Llúcia Martorell. Sabater d'ofici, regentava un taller de sabateria a la plaça del Diamant de Gràcia, indret que servia de lloc de reunió i de discussió. Desenvolupà una intensa activitat anarquista i revolucionària i per aquest motiu va ser detingut i tancat diverses ocasions. El 10 de juny de 1896 va ser detingut en el marc repressió desencadenat arran de l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896. El 12 de juny de 1897 va ser expulsat, amb altres 52 companys (Francesc Gana Armadàs, José López Montenegro, Anselmo Lorenzo Asperilla, Francisca Saperas Miró, etc.), a França. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), desencadenà una intensa campanya favorable als presos encausats en l'anomenat «Procés de Montjuïc». En 1899, des de Marsella, portà la corresponsalia per al Suplemento a La Revista Blanca i col·laborà en el setmanari republicà madrileny Progreso. El 25 de març de 1900 organitzà un míting a la Sala Juvénal de Marsella, presidit per Sébastien Faure i Théodore Jean, on intervingueren a més Luigi Campolonghi, Marius EscartefigueJouvarin, Emili Junoy Gelabert,Ángeles López de Ayala i Quilici, per la revisió del judici dels presos de Montjuïc. El 3 de març de 1901 el seu domicili marsellès va ser escorcollat per una vintena d'agents de policia i s'intervingueren periòdics, fullets, cartes privades i altres materials compromesos; per evitar l'expulsió del país, deixà Marsella, on restaren sa companya i sos quatre infants, l'últim dels quals havia nascut mentre estava empresonat a Montjuïc. Arran d'aquest escorcoll, el 13 de març de 1901 se li va decretar l'expulsió de França. De tornada a Barcelona, el 3 de maig de 1901 va intervenir, amb altres (Pau Isart Bula, Emili Junoy Gelabert, Alejandro Lerroux García,  Ángeles López de Ayala i José López Montenegro), en un míting en honor dels afusellats de Montjuïc, celebrat al Saló de la Serpentina de Barcelona, presidit per Eduard Valor Blasco i Mariano Castellote Targa. Entre 1901 i 1902, parlà en nombrosos mítings a Barcelona contra la repressió engegada a diferents indrets de la Península (la Corunya, Saragossa i Sevilla) i va ser empresonat a bord del vaixell-presó Pelayo, encarat al port de Barcelona, per la seva participació en la vaga de febrer de 1902. El 23 de març de 1902 signà, amb altres companys (Francisco Cardenal, Josep Maria Carreras, Ignasi Clarià, Francesc Coret, Antonio del Pozo, Joan Fabres, Pau Ferla, José Fernández,  Juan, Eugène Germain Martin, Anselmo Lorenzo, Montes, Jerónimo Otin, Josep Prats, Sebastià Sunyé, Jaume Vidal, Joan Vidal, Pere Vidal, etc.) detinguts a la presó de Barcelona, una carta denunciant la seva situació que va ser publicada en diferents periòdics francesos amb el suport de Charles Malato. El 23 de maig de 1902 va ser alliberat, però el 4 de juny el capità general de Barcelona decretà la seva expulsió de la ciutat, fet que el va obligar a radicar-se a València (País Valencià). A partir del 7 de setembre de 1902 participà en una gira propagandística per la baixa Andalusia (La Línea, Montejaque, Jerez, Cadis, Carmona, Sevilla, Puerto Real, Morón i San Fernando) amb la destacada anarquista Teresa Claramunt Creus, aleshores sa companya fins a 1909, a favor de l'alliberament dels detinguts acusats de pertànyer a la«Mano Negra». Ambdós foren els principals animadors dels periòdic anarquista barceloní El Productor, del qual fou l'administrador entre 1902 i 1904 i entre 1905 i 1906. Per afrontar les despeses que ocasionava El Productor creà una «Cooperativa Intel·lectual», en la qual va col·laborar Mateu Morral Roca recaptant fons. Entre 1903 i 1904 mantingué una agra polèmica amb els periòdics madrilenys Tierra y Libertat i La Revista Blanca, editats per la família Montseny –no comptà amb la simpatia de Joan Montseny Carret (Federico Urales), qui li va acusar de desviar diners de la propaganda i de les activitats pro-presos, a més de cobrar del «fons de rèptils» per editar el periòdic El Productor. En 1904 romania pres amb 14 processos pendents per«delicte de premsa» i aquest mateix any publicà el fullet Antimilitarismo reivindicado por los firmantes, recull d'articles antimilitaristes que havien estat processats militarment, i administrà la Revista de Pedagogía Fisiológica y Experimental. Entre 1907 i 1908 fou el director dels periòdics barcelonins El Rebelde i Páginas Libres, que deixaren de publicar-se arran del seu empresonament en 1908. El gener de 1909 va ser empresonat acusat d'haver fet fitxar per un fill seu de 10 anys fulls clandestins. Per la seva participació en les manifestacions de juliol de 1909 i de la «Setmana Tràgica», va ser deportat a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya). També fou membre del grup anarquista«Avenir», que edità una publicació amb aquest nom, grup que es dissolgué en 1910. Entre 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 fou delegat del centre obrer«Luz del Porvenir» de Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) al congrés obrer que decidí la constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on fou ponent del dictamen sobre organització pagesa i de la qual va ser escollit vocal del Comitè. El desembre de 1911 el trobem de bell nou a Marsella, on el 20 d'abril d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió» de 1901. Falsament acusat de ser confident de la policia, durant uns anys es mantingué al marge de la militància activa organitzada. A començament dels anys vint, a Marsella, fou membre, amb altres companys (Pedro Mosquera Pich, Pedro Sayas Gamiz i Julián Valles), del Comitè Pro-Presos, participant en reunions de la Unió Anarquista (UA) en 1921. El 2 d'abril de 1922, amb Julián Valles, representà el Comitè Pro-Presos de Marsella en el Congrés de la Federació Anarquista del Sud-Est i el 18 de juny d'aquell any participà, en nom del Comitè Pro-Presos, en una reunió organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES) del barri marsellès de Saint-Henri, presidida per Pierre Coussinier, per denunciar la repressió que patia el moviment obrer a la Península. El juliol de 1922 retirà de l'estació una capsa que provenia de Catalunya que contenia nombrosos fullets de propaganda en llengua castellana (El crimen de Chicago, Entre campesinos, La Patria, etc.); aquesta capsa estava dirigida a José María Marco que dos mesos abans havia viatjat a Barcelona per lliurar als defensors dels presoners polítics peninsulars la suma de 1.500 francs recollits a Marsella pel Comitè Pro-Presos. L'agost de 1922 fou present una reunió per a rendir comptes sobre les disposicions preses contra la repressió i el capitalisme pel Comitè Pro-Presos. El setembre de 1922 formà part d'una desena d'anarquistes reunits al bar Bruno de Marsella amb la finalitat d'organitzar una campanya de propaganda en aquesta ciutat, al marge dels partits polítics, per actuar contra la repressió organitzada per la reacció mundial i obtenir l'alliberament de tots els presos polítics. El 26 de novembre de 1922 representà els anarquistes espanyols del Comitè Pro-Presos en el congrés de delegats dels grups anarquistes adherits a la Federació Anarquista del Sud celebrat a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Per aquesta activitat llibertària, aquest mateix any de 1922 se li va decretar la seva expulsió de França. Aquest any, a Barcelona, fou membre de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes (CNRA), que s'acabava de crear, i va ser detingut i empresonat. El 5 de febrer de 1923 va ser detingut, carregat de pamflets anarquistes, a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) per «violació del decret d'expulsió». Durant els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre a l'escola racionalista del carrer de Santa Àgueda de Gràcia i el setembre de 1923, amb més de setanta anys, va ser novament empresonat. Durant sa vida fou un anticlerical convençut i sempre es mostrà partidari de l'amor lliure. Traduí al castellà destacats anarquistes, com ara Carlo Cafiero i Élisée Reclus. A part de les citades, col·laborà en nombroses publicacions periòdiques llibertàries i republicanes, com ara L'Aube Nouvelle,Avenir,Buena Semilla, La Campaña, El Corsario, La Cuña,El Eco de la Fusión, L'EffortÉclectique,La Fraternidad, Germinal,La Idea libre, La Justicia Obrera,Natura, El Porvenir del Obrero,El Productor Literario, La Protesta,La Revista Blanca, Terre Libre,Tribuna Libre, etc. És autor de Las huelgas y la autoridad (1901), Criterio libertario (1905), Generación libre. Los errores del neomalthusianismo (1905), Hacia el porvenir (1905), Los dos polos sociales (1906), Idealismo y societarismo (1909), La Revolución de Julio (1909 i 2016), La familia libre (1910), La justicia libre (1910), entre d'altres. Leopoldo Bonafulla va morir el 23 de novembre de 1925 a Barcelona (Catalunya).

    Leopoldo Bonafulla (1857-1925)

    ***

    Pietro Garvini

    Pietro Garavini

    - Pietro Garavini: El 8 de desembre de 1869 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Garavini, conegut com Piràt. Sos pares es deien Simone Garavini, taverner, i Francesca Scardovi, cambrera. Només va fer els estudis primaris. Ben jovenet, després d'haver passat pel Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al moviment anarquista. Son germà Antonio [Ansèna] (1872-1936), també anarquista, personatge pintoresc i extravagant, dotat d'una força descomunal i que es va veure implicat en episodis anticlericals, emigrà al Brasil a finals de segle, on va fer fortuna sota el nom d'Il Tigre. Cantiner com son pare, Pietro Garavini convertí la seva taverna en lloc de reunió del moviment anarquista local. En 1892 s'inscriví en el Cercle d'Estudis Socials de Castel Bolognese, del qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, però el va abandonà amb una desena de militants anarquistes en solidaritat amb Raffaele Cavallazi, acusat d'«atemptat a l'autoritat» i expulsat del Cercle d'Estudis Socials arran d'intentar contrarestar la línia reformista del socialista Umberto Brunelli amb posicions més radicals. Va ser acusat per la policia de la decapitació d'una estàtua de la Mare de Déu de l'església de Sant Francesc durant la nit del 21 de maig de 1893 en ocasió de la Festa de Pentecostès, considerat l'episodi anticlerical més important a Castel Bolognese i que tingué grans repercussions arreu la Romanya. Probablement, però, aquest episodi va ser realitzat per un grup autònom al moviment anarquista oficial i ell no va ser processat. El 3 d'octubre de 1893 van ser jutjats pel Tribunal de Faenza per aquests fets els anarquistes de Castel Bolognese Raffaele Cavallazi, Antonio Gravini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini. Els tres primers van ser condemnats, però el 22 d'octubre de 1893 van ser definitivament absolts en una apel·lació al Tribunal de Ravenna. El 31 de maig de 1894 va prendre part en una manifestació de solidaritat amb els socialistes dels Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues Sicilianes dels Treballadors) que tingué lloc a Castel Bolognese. Jutjat per aquest fet, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes, el 18 d'agost de 1894 va ser condemnat a tres mesos de detenció i a 10 lliures de multa per «incitació a delinquir». Demanà l'arrest domiciliari segons la Llei del 19 de juliol de 1894, però la Comissió Provincial rebutjà la sol·licitud. A finals d'aquell any, va ser processat juntament amb altres anarquistes de Castel Bolognese --Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Vincenzo Lama (Bosca)-- pel delicte d'«associació per a delinquir», però el Tribunal de Ravenna el va absoldre per manca de proves. L'abril de 1898 signà la protesta contra el procés d'Ancona contra Errico Malates i altres companys per«associació de malfactors» publicada en el «Supplemento» de L'Agitazione. El juliol de 1900 també signà altra protesta en L'Agitazione contra un procés a anarquistes d'Ancona per«associació sediciosa». Rebé i difongué periòdics anarquistes italians i subversions d'Itàlia i de l'estranger (L'Italia del Popolo; La Questione Sociale, de Paterson; Pro Croati, de Gènova; L'Internazionale, de Londres; Germinal, d'Ancona; etc.). El 23 de setembre de 1900, arran del clima repressió desencadenat després de l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser detingut i acusat per «associació per a delinquir» com a un dels membres del Grup Socialista Anarquista de Castel Bolognese que havia dissolt l'autoritat; però, una setmana després, va ser amollat en llibertat provisional i posteriorment el Tribunal de Ravenna retirà l'acusació. En el segle XX mantingué les seves idees polítiques, però reduí la seva militància activa, substituït pel seu fill petit Nello --son fill major Simone (Cino) també tingué algunes simpaties llibertàries i patí un any de confinament. El setembre de 1927 va ser empresonat una petita temporada arran de l'atemptat contra el Cònsol de la Milícia Feixista Ettore Muti a Ravenna, juntament amb una vintena d'anarquistes de Castel Bolognese i un centenar d'arreu la província de Ravenna. El mes següent, segons un informe del comissari, va ser definit com «element perillós per a la seguretat de l'Estat». L'agost de 1928 va ser esborrat de l'«Arxiu dels Subversius» en no ser considerat com a perillós per qüestions d'edat. Pietro Garavini va morir el 6 de novembre de 1933 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).  

    Pietro Garavini (1869-1933)

    ***

    Manifestació de l'SNI (París, 14 de juliol de 1936). Foto de Roger Viollet

    Manifestació de l'SNI (París, 14 de juliol de 1936). Foto de Roger Viollet

    - Georges Thomas: El 8 de desembre de 1883 neix a Luant (Centre, França) el mestre i militant llibertari, primer, i polític comunista i socialista, després, Georges Thomas. Fill d'un forner, esdevingué mestre i freqüentà els cercles anarquistes. Entre 1910 i 1914 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. El març de 1911 participà en la fundació del Sindicat de Mestres d'Indre, del qual serà el secretari adjunt (1911-1913) i el secretari general fins al 1921; sa companya ocupà el càrrec mentre va fer el servei militar. Mobilitzat com a sergent en el 90 Regiment d'Infanteria, el juny de 1916 fou destinat a l'Hospital Auxiliar núm. 2 de Tours i alguns mesos després canvià al 10 Regiment d'Infanteria d'Auxonne (Borgonya). En aquesta època s'autodefinia com a«socialista llibertari» i entre 1917 i 1918 mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Charles Benoît i col·laborà habitualment en la seva revista L'Avenir International. En 1917 mostrà entusiasme per la Revolució d'Octubre russa. Un cop desmobilitzat, fundà l'Associació Obrera i Pagesa de las Víctimes de la Guerra d'Indre, de la qual assumirà la secretaria en 1920, alhora que s'afilia a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) amb la finalitat d'atreure al moviment els petits camperols, encara que aquesta maniobra serà un fracàs. Encara que incorporat a la socialista SFIO, no renuncià a les seves idees llibertàries i l'octubre de 1920 reivindicà en una reunió les seves concepcions«comunistes llibertàries», de la mateixa manera que havia criticat el novembre anterior els candidats socialistes a les eleccions legislatives d'Indre. Partidari de l'adhesió de l'SFIO a la III Internacional, ingressà en el Partit Comunista Francès (PCF) i en 1923 fou nomenat secretari de la Secció de Saint-Plantaire del PCF. Combaté la dreta del Partit, per la qual cosa fou nomenat «Boris Sobirà d'Indre». Però les seves concepcions acabarien tornant a les files del sindicalisme revolucionari i entre 1924 i 1925 caigué en un desacord total amb el PCF, el qual acabà abandonant. Decantat cap el sindicalisme, animà els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i entre 1923 i 1926 formà part del Consell Departamental de l'Ensenyament Primari. Entre novembre de 1920 i març de 1928 fou secretari del Cartell Departamental Únic dels Funcionaris i dels Obrers dels Serveis Públics i, entre març de 1928 i juny de 1932, del Cartell Unitari. A iniciativa seva, el 8 de novembre de 1924, es constituí la Unió Departamental Mixta d'Indre, que agrupava els sindicats confederats, unitaris i autònoms. En 1927 fou gerent de L'Émancipation, butlletí mensual de la Secció Sindical de l'Ensenyament Laic d'Indre, i en 1931 del butlletí del Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional dels Mestres). Minoritari dins de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), portà el novembre de 1930 una activa campanya per la unitat sindical fonamentada en la «Plataforma dels 22» i fou nomenat secretari del Comitè Departamental per la Unitat, fundat el juny de 1931. Cansat d'esperar sense èxit un possible canvi en l'orientació de la CGTU, abandonà amb els companys de la tendència de la Lliga Sindicalista en 1932 la Federació Unitària de l'Ensenyament. Quan els dos sindicats d'ensenyants es fusionaren a Indre, fou nomenat secretari de la nova organització entre desembre de 1932 i octubre de 1937. També fou secretari del Cartell Confederat de Funcionaris i Obrers dels Serveis Públics d'Indre entre octubre de 1932 i gener de 1936, i del Cartell Únic reconstituït entre gener de 1936 i setembre de 1939. Durant la seva acció sindical fou sancionat nombroses vegades. En 1912, després de signar el «Manifest dels mestres sindicats» arran del Congrés de Chambéry, fou reprovat i amenaçat de revocació. Comminat a dissoldre el seu sindicat en 1912 i davant la seva negativa, fou condemnat, el 2 de febrer de 1921, amb altres dos companys, a 100 francs de multa pel Tribunal Correccional de Châteauroux i el Cort d'Apel·lacions de Bourges confirma la condemna el 24 de març. El setembre de 1934 fou censurat per un discurs pronunciat en el Congrés de l'SNI de Niça l'agost d'aquell any. Aquesta sanció suscità una àmplia protesta. En 1934 constituí amb els socialistes i els confederats el Comitè de Vigilància Antifeixista membre del «Comitè Local de Lluita contra la Guerra i el Feixisme d'inspiració comunista». En la seva jubilació rebé un homenatge en el Congrés Nacional de l'SNI d'agost de 1937; jubilació limitada, ja que prengué la secretaria de la Secció Departamental de la Federació General de Jubilats i impartí cursos al Col·legi del Treball de Châteauroux. La Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) li confia també la tresoreria, que exercí entre març de 1938 i juny de 1939. Després d'haver participat en el clandestí Sindicat de l'Ensenyament en 1943, s'adherí de bell nou a l'SFIO dos anys després i el setembre de 1945 acceptà, per primer cop, la candidatura a les eleccions cantonals a Châteauroux i dos anys després, fou elegit regidor municipal. És autor del text Le socialisme et le syndicalisme dans l'Indre des origens à 1920-1922, les primeres pàgines del qual es publicaren el novembre de 1946 en Le Populaire de l'Indre i completament el desembre de 1957 enL'Actualité de l'Histoire. Georges Thomas va morir el 30 de maig de 1970 a Châteauroux (Centre, França). En 1979 una part del seu arxiu fou donat al Centre d'Història Social de París.

    ***

    Necrològica de Pura Chacón Domínguez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 d'agost de 1964

    Necrològica de Pura Chacón Domínguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 d'agost de 1964

    - Pura Chacón Domínguez: El 8 de desembre de 1888 neix a Higuera la Real (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Pura Chacón Domínguez –el segon llinatge sempre citat erròniament com a Rodríguez. Sos pares es deien Gregorio Chacón i María Domínguez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Fou companya del militant anarcosindicalista José Silva Fernández. Pura Chacón Domínguez va morir el 4 de juny de 1964 al seu domicili de Mülhausen (Alsàcia, França).

    ***

    Umberto Gualtieri (1928)

    Umberto Gualtieri (1928)

    - Umberto Gualtieri: El 8 de desembre de 1901 neix a Savelli (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Umberto Luigi Gualtieri, també conegut com Humbert L. Gualtieri i que va fer servir el pseudònim Enotrio Greco. Sos pares es deien Antonio Gualtieri i Maria Greco. Comptable de professió, fou sotsbrigadier de la Guàrdia Financera, però malgrat això manifestà tendències anarquistes, que va desenvolupar posteriorment quan, en 1922, marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), on es reuní amb son germà Domenico Gualtieri. Entre 1925 i 1928 estudià comerç a la Universitat Washington and Lee de Lexington (Virgínia, EUA). En 1931, ja controlat per les autoritats com a actiu propagandista anarquista, va ser nomenat administrador del grup anarcosindicalista editor del periòdic Il Proletario. En 1933, amb el pseudònimEnotrio Greco, formà part, amb altres companys (Mario Carrara, Alberto Pasquale Cupelli, Arturo Giovannitti, Luigi Quintiliano i Vincenzo Salerno) del comitè executiu provisional del Front Únic Italià d'Acció Antifeixista (FUIAA), com a representant del grup socialista maximalista, fet pel qual va ser inscrit en el registre de fronteres i en el butlletí de recerca de la policia amb l'ordre de detenció. Malgrat això, continuà amb les seves activitats anarquistes i el setembre de 1938, juntament amb els socialistes Giuseppe Lupis i Serafino Romualdi, redactors del periòdic Stampa Libera, engegaren la publicació del mensual antifeixista Il Mondo (The World). A Monthly Forum for Unfettered Italian Opinion on World Events, finançat pel sindicalista Luigi Antonini i el Sindicat de Sastres i de Treballadors de l'Agulla de Nova York, el qual dirigí. El 24 de setembre de 1939 fou un dels fundadors de la «Mazzini Society»; associació antifeixista, presidida per l'acadèmic Max Ascoli i sostinguda per l'alcalde de Nova York Fiorello Enrico La Guardia, que estava constituïda per un grup d'antifeixistes italians, jueus i maçons relacionats amb la revista Il Mondo. En la «Mazzini Society» ocupà diversos càrrecs de responsabilitat al llarg de sa vida (vicepresident, secretari nacional, tresorer, etc.) i dirigí el seu òrgan d'expressió Nazioni Unite. The United Nations (1942-1946). En 1941 formà part del comitè executiu de l'«Italian Emergency Rescue Committee» (IERC, Comitè Italià de Rescat d'Emergència), organisme que procurava assistència als antifeixistes de la França ocupada pels nazis i que en aquell moment recaptà 15.000 dòlars per rescatar una setantena de persones exposades al perill de caure a mans de la Gestapo i de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). D'aquest comitè formaren part Luigi Antonini, Max Ascoli, Angelica Balabanoff, Leone Levi, Marion Rosselli, Gaetano Salvemini, Alfredo Segre, Carlo Sforza, Alberto Tarchiani i Walter Toscanini, entre d'altres. També fou membre de la junta directiva de la Bakery and Confectionary Workers International Union of America (BCWIUA, Unió Internacional de Treballadors de la Fleca i la Confiteria) de l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball) i del consell executiu de l'Italian-American Labor Council (IALC, Consell del Treball Italoamericà). En 1942 publicà la seva tesi doctoral Origin and Growth of the Italian Labor Movement (1860-1904). Va ser molt amic del destacat anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca. En una carta de caràcter antifeixista datada el 31 d'agost de 1942 des de Nova York dirigida a Nicolina Flammia, resident a la Ciutat del Vaticà, afirmava, entre altres coses, haver conegut unes setmanes abans el prevere i polític italià exiliat Luigi Sturzo. Umberto Gualtieri va morir l'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA), quan estava preparant una important missió a Roma (Itàlia) com a assessor de la Secció del Treball de l'Economic Cooperation Administration (ECA, Administració de Cooperació Econòmica). Documentació seva es troba dipositada a l'Immigration History Research Center Archives Collecting Area de la Universitat de Minnesota a Minneapolis (Minnesota, EUA).

    Umberto Gualtieri (1901-1949)

    ***

    Sidney Solomon fotografiat per Casey Orr

    Sidney Solomon fotografiat per Casey Orr

    - Sidney Solomon: El 8 de desembre de 1911 neix a Pogost (Minsk, Imperi Rus; actualment Minsk, Bielorússia) l'artista, pintor impressionista, dissenyador gràfic i editorial i propagandista i editor anarquista Sidney Solomon, conegut com Sid i que va fer servir el pseudònim Sidney Morrison. Fill d'una família jueva, son pare, barber de professió, fugí en 1911 als Estats Units per a no ser reclutat per l'exèrcit tsarista i dos anys més tard sa mare, amb Sidney Solomon i dos germans més grans, seguiren el pare; posteriorment nasqué una germana seva als EUA. Els Salomon s'instal·laren al Bronx de Nova York (Nova York, EUA) i ell assistí a l'Escola Pública Núm. 50 i a l'Institut de Secundària Núm. 61, on va ser convidat a participar en un grup experimental encapçalat pel professor socialista Louis Klein. Aquest grup tenia un Club de Pintura, que practicava al parc del Bronx, i un Club de Ciències. Després de la graduació, amb Tommy Dolgoff, també membre del grup experimental, van ser seleccionats per a anar a la Townsend Harris High School, prestigiosa escola de secundària al Queens de Nova York per a«estudiants dotats». El Bronx era un barri amb una intensa activitat socialista i comunista i quan estudiava secundària s'uní a la Young Communist League (YCL, Lliga Juvenil Comunista), però fugí horroritzat de com funcionava el grup, amb un rígid control i sense que existís la discussió lliure. El sector trotskista de la YCL funcionava ben igual i decidí unir-se al «Cercle Núm. 1» de la influent Young People's Socialist League (YPSL, Lliga Juvenil Socialista) del Bronx. En aquest grup es podia discutir, però la figura de Karl Marx sempre era present i, després de llegir-lo, no va compartir el seu autoritarisme. Necessitat d'acció, i després de parlar amb Sam Dolgoff i Lou Slater, es decantà per l'anarquisme. En aquestaèpoca, a més de tocar la bateria en un grup de jazz anarquista, amb Abu Bluestein, Tommy Dolgoff, Louis Genin i Louis Slater, creà el grup llibertari«Friends of Freedom» (Amics de la Llibertat), que organitzava mítings als cantons i xerrades al centre anarquista de la Segona Avinguda de New York. A finals de 1931 assistí, amb Lou Slater, Tommy Dolgoff, Albert Weiss i altres, a la reunió de fundació del Vanguard Group (VG, Grup Vanguard), a casa de l'anarquista Clara Freedman, filla de Samuel Freedman, deixeble de Piotr Kropotkin i Rudolf Rocker a Londres (Anglaterra) i després secretari de la Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva), que esdevingué sa companya. Aquest grup estava format majoritàriament per fills d'immigrants jueus russos, però també hi havia xinesos (Eddie Wong), afroamericans (Glenn Carrington), italians (Bruno L'Americano), irlandesos (Gilbert Connolly, John Pinkman), novaiorquesos (Albert Mullady), etc., i organitzà debats i conferències amb socialistes, trotskistes i comunistes amb la finalitat d'atreure els descontents d'aquests sectors cap a l'anarquisme. En aquestes conferències van intervenir Edward Dahlberg, Sam Dolgoff, Dorothy Dudley, James Farrell, Arturo Giovannitti, Harry Kelly, Dwight Macdonald, Max Nomad i Mark Schmidt, entre d'altres. Amb Abe Bluestein i Roman Weinrebe, Sidney Solomon va fer propaganda al City College i intentà organitzar els treballadors, anat a les fàbriques d'acer de Youngstown i a diverses ciutats (Boston, Filadèlfia, etc.); Louis Genin també va participar en aquestes gires propagandístiques. El VG tingué a partir de 1932 el seu òrgan d'expressió mensual, la revista Vanguard, publicació que no feia distinció entre anarcocomunisme i anarcosindicalisme, però que no es declarava anarcoindividualista. En Vanguard col·laborà sota el pseudònim Sidney Morrison. En 1936, quan el debat sobre la Guerra Civil espanyola, Vanguard arribà a tenir una tirada de tres-mil exemplars. Amb Mark Schmidt, Roman Weinrebe i Jack White, col·laborà en el periòdic Spanish Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides) i dirigit per Warren S. Van Valkenburgh; també es relacionà amb Maximiliano Olay (o Ollay, conegut com Juan Escoto), que tenia una oficina a la Quinta Avinguda de Nova York i publicava un butlletí informatiu sobre la Revolució espanyola en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època mantingué estrets contactes amb diversos grups editors de publicacions anarquistes, com ara Fraye Arbeter Shtime, Il Martello,Cultura Proletaria, L'Adunata dei Refrattari, etc. Amb Roman Weinrebe, mantingué molt bona relació amb Carlo Tresca, a qui consideraven una anarquista pràctic i d'acció i no purament teòric, i ell s'encarregà de l'edició de la pàgina anglesa del seu periòdic Il Martello. Amb Carlo Tresca i Roman Weinrebe, realitzaren una gran tasca de propaganda antifeixista, especialment en el cas d'Athos Terzani, taxista novaiorquès acusat de la mort del seu company del grup editor d'Il Martello Antonio Fierro durant l'assalt d'un míting el 14 de juliol de 1932 a la Columbus Hall d'Astoria (Queens, Nova York) de la feixista Khaki Shirts of America (KSA, Camises Caquis d'Amèrica) i que finalment va ser absolt. L'associació entre VG i Il Martello creà dissensions dins del grup, ja que molts s'estimaven més L'Adunata dei Reffratari, i unit a divergències personals amb Mark Schmidt, que boicotejava la participació en tasques organitzatives amb el sindicat socialista International Ladies Garment Workers Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit), va fer que el VG es dividís i Abe Blustein fundà un grup que edità la revista Challenge. Amb la pèrdua de pes del VG, l'esclat de la II Guerra Mundial, la marxa d'alguns dels seus membres (Audrey Goodfriend, Dave Koven, Melvin Greig, etc.), les febres reumàtiques que va contreure sa companya Clara i el naixement d'un nou fill, va fer que s'anés apartat del moviment llibertari de mica en mica. En 1939 la revista Vanguard deixà de publicar-se i en 1941, amb sa companya i fent servir els pseudònims Sidney Morrison i Clara Fredricks, publicaren dos números del periòdic Libertarian Views, on, malgrat les crítiques dels companys pacifistes, feien costat la guerra contra el feixisme. Després de la guerra, participà en el «New Trends Group» i col·laborà en el seu periòdic mensual New Trends. A Magazine of Modern Thought and Action, publicat per Alexandre Schapiro, però que només va treure 10 números entre el setembre de 1945 i l'agost de 1946. Posteriorment, i fins els anys vuitanta, fou, amb Paul Avrich, Sam i Esther Dolgoff, Sara i Bill Taback, i Valeria Isca, un dels màxims animadors del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari), per al qual dissenyà llibres i distribuí literatura anarquista. En 1979 fundà l'empresa de disseny i d'agència editorial Publishers Creative Services i l'editorial Solomon Press. En els últims anys de sa vida milità, amb sa companya Clara, en l'Atlantic Anarchist Circle (ANC, Cercle Anarquista Atlàntic). Quan en 2000 morí Clara Solomon Freedman, amb son fill Raymond Solomon creà la revista Free Voices en el seu honor. Sidney Solomon va morir l'1 de març de 2004 al Queens de Nova York (Nova York, EUA) i son fill Ray Solomon continuà amb Free Voices i la Solomon Press.

    Sidney Solomon (1911-2004)

    ***

    Necrològica de Juan José Blasco Puyo apareguda en el periòdic tolosa "Espoir" del 26 de setembre de 1971

    Necrològica de Juan José Blasco Puyo apareguda en el periòdic tolosa Espoir del 26 de setembre de 1971

    - Juan José Blasco Puyo: El 8 de desembre de 1913 –algunes fonts citen erròniament 1914– neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Juan José Blasco Puyo. Sos pares es deien Antonio Blasco i Concepción Puyo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Comarcal de Vall-de-roures de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i de la Federació Local de la CNT de Mondonvila. Juan José Blasco Puyo va morir durant la nit de l'11 al 12 de juny de 1971 a Mondonvila (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cerebral mentre dormia i fou enterrat civilment dos dies després.

    ***

    Francisco Abarca Gómez

    Francisco Abarca Gómez

    - Francisco Abarca Gómez: El 8 de desembre de 1915 neix a Motril (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Francisco Abarca Gómez. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, des de molt jove, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer de pagès i formà part d'una col·lectivitat agrària creada en els anys trenta a Motril. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i després de l'ocupació de Motril per les tropes franquistes, pogué fugir-ne i arribar a Catalunya. S'instal·là a Maçanes (Selva, Catalunya), on continuà militant en el moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i d'antuvi treballà com a carboner en un bosc i, durant l'ocupació, destinat a Saint-Maloù (Bretanya) per a treballar-hi al Mur de l'Atlàntic (1941-1942). En contacte amb els serveis britànics d'intel·ligència, hi va participar en diversos sabotatges. Sospitós als ulls de les autoritats alemanyes, abans de ser detingut fugí i pogué arribar a Ballots (País del Loira, França), on s'integrà immediatament en la Resistència enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Detingut pels nazis, va ser deportat a l'illa de Guernsey (Illes Anglonormandes) fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, pogué recuperar-se d'una greu malaltia i aconseguí retrobar-se amb sa família amb la qual s'instal·là a Ballots, on treballà de paleta i continuà militant en la CNT i en la FAI. Francisco Abarca Gómez va morir el 9 d'agost de 1983 a Huy (Lieja, Valònia). Son fill, Francisco Abarca Ruiz, també fou un destacat anarquista.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 410 | 411 | (Page 412) | 413 | 414 | .... | 465 | newer