Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 403 | 404 | (Page 405) | 406 | 407 | .... | 465 | newer

    0 0

    A continuació teniu un resum de la segona part de la sessió ordinària del ple ordinari del mes de setembre, amb les informacions i les dacions de compte de resolucions de Batlia, i les respostes que va donar l’equip de govern als precs i preguntes que a Alternativa havíem registrat.

    1./2.- Informacions de Batlia i dació de compte de resolucions de Batlia.

    - Nomenament de lletrat i procurador per representar l’Ajuntament en un recurs contenciós administratiu.

    - 9 Modificacions de crèdit.

    - Donar de baixa uns drets de cobrament.

    - Anul·lació d’obligacions reconegudes

    3.- Precs i preguntes

    PRECS:

    1.- Demanam al batle que sigui convocada la Comissió d'Estudi per la Veritat, Justícia i Reparació.

    Ja se va acordar fer-ho després de la visita a la fossa de Marratxí, i properament es farà. Esperam que així sigui, ja que ara s’excavarà la fossa del Calvià on també s’hi troben varis pollencins.

    2.- El propi Ajuntament incompleix l'article 57 de la seva ordenança de Policia i bon govern i amb les campanes horàries emet un renou superior al legal a les hores de descans nocturn, a partir de les 24:00 hores fins a les 08:00 hores. Demanam que s’elimini el renou de  les campanes horàries (les que donen les hores i els quarts) que són competència de l'Ajuntament en les hores de descans nocturn.

    Comprovaran si realment superen el volum que la llei marca, i si això és així, actuaran. Esperem que així sigui, i que les campanes deixin de sonar durant la nit, ja que el descans dels veïns és molt més important que el que aporta el sonar de les campanes a aquestes hores.

    PREGUNTES:

    1.- Ens pot informar el batle en quin punt està la comissió d'investigació que va anunciar relativa a la sentència per vulneració de drets fonamentals per part de la gerència de l'empresa municipal? Pensen fer res?

    El batle matisa que la condemna no és al gerent, sinó a l’empresa, i que no va enunciar una comissió sinó un expedient informatiu. Després d’aquesta defensa de la gerència, el batle ha dit que fins al moment s’han reunit amb la cúpula de Comissions Obreres  (qui interposa el recurs) on donaren totes les explicacions i després mantingueren reunions amb EMAYA per examinar la sentència i les seves repercussions.

    Les conclusions de les reunions és: primer lamentar els fets que provocaren la sentència, impossibilitat de concretar els culpables dels fets que estableix la sentència, i per altre banda, la necessitat de posar en funcionament mesures per evitar que es repeteixin: més transparència i més reunions entre la gerència i els treballadors.

    Esperem que es produeixin aquets canvis, tot i que no hi confiam gaire ja que amb el que portam de legislatura, les coses a l’empresa municipal han seguit com sempre.

    2.- Hi ha possibilitats d’incrementar els recursos destinats a la neteja del pavelló (vestuaris, graderies,...) o organitzar-ho d’alguna manera per garantir la neteja d’uns espais en què passa una gran quantitat d’infants de manera contínua?

    Estan intentant contractar una empresa privada perquè amb el personal no arriben. Les instal·lacions esportives tenen molta pressió humana els capvespres i els caps de setmana que és quan més problemàtica de personal hi ha. I segons ells l’única solució és treure a concurs la neteja d’almenys alguna part de les instal·lacions.

    Sigui com sigui, aquest tema ha de solucionar-se, però mentre el govern socialista no derogui la llei Montoro la problemàtica serà difícil d’arreglar amb personal propi.

    3.- Ens poden explicar per quin motiu a l'aplicació de Línia Verda es respon en castellà, més quan l'usuari s'hi ha adreçat en català?

    El regidor diu que la resposta automàtica del sistema deu ser en castellà, i quan respon algú de serveis és en català. Si el cas és així el que cal és parlar amb l’empresa encarregada i que ho solucioni.

    Per desgràcia, no és la primera vegada que ens arriben crítiques d’aquesta aplicació i de qüestions lingüístiques tampoc.

    4.- Finalment s'ha deixat d'extreure aigua, després de nou mesos a l'obra de Llenaire. Ens poden informar de l'actuació de medi ambient?

    Medi ambient no ha fet res, la competència era de urbanisme per les obres i de la Conselleria de Medi Ambient. Ha dit el regidor que podien tenir una bomba d’extracció d’aigua per llevar l’aigua imprescindible, però va passar que van tenir problemes de impermeabilització, i tal com comprovaren els tècnics municipals, el soterrani estava inundat i hi havia una situació d’extracció d’aigua. Demanaren un termini per millorar la impermeabilització, però la situació es va anar allargant més del necessari, i a més arran de la inspecció que va fer un agent de medi ambient, constatant que allà hi havia un pou que extreia aigua, que ja no era la bomba de l’obra, sinó un sondeig fet dins el terreny per anar treien aigua de forma més massiva. Comprovat això pels tècnics municipals es va fer un ordre d’execució per aturar el sondeig pel qual no tenien permís.

    Ara esperam que se’ls obri un expedient sancionador.

    5.- Ens poden informar per què fa uns dies es va retirar el camp de boies a Formentor ?

    No ho saben exactament, ho sospiten. El camp de boies el té adjudicat una fundació de Projecte Home i sospiten que no els surt a compte tenir montat tot l’any i el prec no els hi deu obligar. Tot i que això són sospites, perquè no depèn directament d’ells i que si un cas demanaran els precs.

    6.- Per què no es fa cas, des de les altres institucions implicades, a la petició de restringir el trànsit a la Península de Formentor a partir de la rotonda de la base? Han valorat els problemes de seguretat que comporten situacions com les que s'han viscut aquest estiu de retencions de vehicles? 

    Segons ells l’Ajuntament no té cap competència en tancar carreteres, i el que han fet a diferents reunions, exposar a les autoritats responsables, la possibilitat de tancar durant quatre mesos i a les hores centrals del dia, des de la rodona de la base. Això és la seva proposta, i ara ja no és cosa seva.

    Evidentment la pregunta no ha estat contestada. Que no els hi fan cas ja ho sabem, el que no sabem és perquè!

    7.- És cert que al projecte de la darrera fase de les obres de Gommar hi havia la previsió de col·locar els cablejat telefònic sota terra?

    A les dues darreres fases estava previst deixar l’espai preparat per col·locar el cablejat, i així s’ha fet. Ara bé el soterrament no el fa l’empresa que fa l’obra ni l’Ajuntament, i ara cal signar un contracte amb Telefònica, el qual està amb revisió, i a partir d’aquest moment l’empresa tendrà l’obligació de fer el cablejat soterrat.

    8.- Ens han arribat notícies sobre problemes amb el tema de la castració dels moixos, relatius a que la captura i castració depengui en gran part de la feina i dels pagaments desinteressats de diversos particulars i de la tasca d’alguna associació. Té pensat alguns canvis l’ajuntament per millorar dita situació, com podria ser augmentar el pressupost, licitar el servei, subvencions,...?

    Si. El servei de control d’animals, a partir de l’aprovació del pressupost, inclou la licitació de un servei de suport a les colònies felines, col·laborar amb els voluntaris a fer aquestes tasques de castració. Fins que estigui formalitzada la contractació també hi ha partides al pressupost que podran destinar per anar fent aquestes tasques amb marge.

    Esperem que aquestes mesures es prenguin el més aviat possible, perquè ens consta que si els voluntaris deixen de fer la seva tasca, la situació es convertirà en un vertader problema, i una administració no pot estar depenent de voluntaris i desentendre’s de les seves responsabilitats.


    0 0

    [13/10] «La Protesta Umana» -«Montjuich» - «Tredici Ottobre» - Míting per Ferrer - Homenatge a Ferrer - «La Conquête du Pain» - «Il Libertario» - Monument Ferrer - Fanelli - Jung - Malagoli - Meniconi - Cano - Val - Vicente - Pappagallo - Julve -«Chorita» - Ferrer - Ramírez Fajardo - Carrasquer - Fernández - Nolla - Gimeno - Núñez Soler - Dwyer

    Anarcoefemèrides del 13 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Protesta Umana"

    Capçalera de La Protesta Umana

    - Surt La Protesta Umana: El 13 d'octubre de 1906 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic La Protesta Umana. Periodico settimanale anarchico. Editat per Ettore Molinari, Nella Giacomelli i Leda Rafanelli, defensà les tendències anarcoindividualistes i antiorganitzadores en el moviment llibertari. Aquest setmanari, que durant un temps fou diari, va ser perseguit en diverses ocasions per les autoritats. Entre els principals redactors destacaren Luigi Brambilla, Caio Siro Baraldi (Oric), Pietro Bruzzi, Luigi Fabbri, Mario Gioda, Eugenio Girolo, Francesco Lanteri, Ricciotti Longhi, Giuseppe Manfredi i Davide Vigano. En sortiren 146 números, l'últim el 20 de novembre de 1909.

    ***

    Portada de "Montjuich"

    Portada de Montjuich

    - Surt Montjuich: El 13 d'octubre de 1910 surt a Scarlino (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista i lliurepensador Montjuich. Aquesta publicació estava dedicada íntegrament a retre homenatge al pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia afusellat un any abans. Editada pel Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Scarlino, l'editor responsable fou Palmiro Martinozzi. Trobem col·laboracions de Francesco Arzi, Baldo Cavalli, Giuseppe Cignoni, Annibale Duccini, G. Gaggioli, Luigi Mariotti, Michele Tonicelli i Vignali Zuliro.

    ***

    Capçalera de "Tredici Ottobre"

    Capçalera de Tredici Ottobre

    - Surt Tredici Ottobre: El 13 d'octubre de 1910 surt a Marsala (Sicília) l'únic número del periòdic anarquista Tredici Ottobre. La glorificazione di Francisco Ferrer. Editat pel Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), fou el responsable de la publicació l'advocat i periodista Antonino Azzaretti. Es tracta d'un monogràfic dedicat a la reivindicació de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna en l'aniversari del seu afusellament. Trobem textos d'Antonino Azzaretti, G. S. Cassisa, Mario De-Lunas, Francesc Ferrer i Guàrdia, Marcellino Marcellini, Giovanni Pascoli, M. Rapisardi i Emanuele Terranova Giudice.

    ***

    Notícia del míting apareguda en "The New York Times" del 14 d'octubre de 1910

    Notícia del míting apareguda en The New York Times del 14 d'octubre de 1910

    - Míting per Ferrer: El 13 d'octubre de 1910 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting multitudinari, organitzat per l'American Ferrer Association (AFA, Associació Americana Ferrer), en commemoració del primer aniversari de l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Cinquanta infants de les tres Escoles Dominicals Ferrer de la ciutat de Nova York pujaren a l'escenari de la Cooper Union i, després de deixar una corona commemorativa amb un gran retrat de Francesc Ferrer, entonaren l'himne Song of the toilers (Cant dels treballadors). Després hi van intervenir Thaddeus Burr Wakeman, expresident de la Thomas Paine Historical Association (TPHA); Jaume Vidal, amic personal de Ferrer i membre del Comitè Revolucionari Espanyol a Nova York; Alexander Jonas, cofundador i editor del periòdic socialista New Yorker Volkszeitung i membre del comitè executiu de la Free Speech League (FSL); Leonard Dalton Abbott, president de l'AFA; i la destacada anarcofeminista Emma Goldman. Es van fer intervencions en diferents idiomes: anglès, alemany, castellà, italià, jiddisch i txec. Durant l'acte circulaven persones amb cistelles on es recollia diners amb la finalitat de finançar Escoles Modernes arreu del continent americà. Aquesta proposta de construcció de noves escoles ferrerianes va ser explicada per Thaddeus B. Wakeman. Finalment es llegí una carta de suport de Charles E. Russell, candidat socialista per a governador, que fou ovacionada amb força. El local de la Cooper Union era ple de gom a gom i més de mil persones havien quedat a fora de l'edifici sense poder entrar-hi, fet pel qual alguns oradors sortiren en acabar les seves intervencions per parlar a la multitud. El míting de la Cooper Union novaiorquès només fou un dels trenta actes que es realitzaren arreu dels Estats Units i un dels centenars que es realitzaren a tot el món.

    ***

    Propaganda de l'acte apareguda en el número 6 de "Cultura Obrera" del 17 d'octubre de 1931

    Propaganda de l'acte apareguda en el número 6 de Cultura Obrera del 17 d'octubre de 1931

    - Homenatge Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1931 al Teatre Líric de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es realitza una funció commemorativa del XXII aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. S'adheriren a l'acte la CRTB, l'Ateneu Sindicalista, el Club Esperantista, la Joventut Republicana Federal, el Centre Cultural al Servei de la República, la Joventut Socialista Palmesana i la Unió d'Assaonadors. Es tenia previs la representació del drama «moral i filosòfic» de teatre obrerista en cinc actes dividits en 11 quadres El Cristo moderno, de José Fola Igúrbide, però en anar els organitzadors al nou Govern Civil republicà per obtenir-ne l'aprovació, els en van prohibir la representació. Paradoxalment, El Cristo moderno havia estat representat en diverses ocasions durant la dictadura de Primo de Rivera. En el seu lloc es va representar l'obra Juan José, de Joaquín Dicenta. Gràcies als donatius d'entitats i d'individualitats la vetllada tingué un superàvit de 211,82 pessetes.

    ***

    Capçalera de "La Conquête du Pain"

    Capçalera de La Conquête du Pain

    - Surt La Conquête du Pain:El 13 d'octubre de 1934 surt a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) el primer número del setmanari La Conquête du Pain. Journal revue des idées libertaires. Va ser editat perÉmile Bidault (1869-1938), anarquista francès i organitzador de la Lliga Antipatriòtica, que abans havia editat els quaderns popularsLa Brochure Mensuelle. L'administrador en fou Fernand Planche. La publicació estava oberta a totes les tendències del moviment anarquista. A partir del número 33, de juny de 1935, passarà a ser bimensual. Hi van col·laborar Ariel, L. Barbedette, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Bertrand, Émile Bidault, Bouledogue, Pierre Cailly, P. Dagog, Hem Day, Jean Dehore, Eugène Delong, Jean Galy, Genold, Gabriel Gobron, Guezennec, Haro, Claude Journet, Le Rétif, Gaston Leval, J. Lyg, G. Michaud, Pierre Mille, Kléber Nadaud, Fernand Pelloutier, Fernand Planche, André Prudhommeaux, Pierre Ramus, Rhillon, G. Styr-Nhair, V. Truchet, S. Vergine, G. Yvetot, entre d'altres. En van sortir 45 números, l'últim el 13 de desembre de 1935.

    ***

    Capçalera d'"Il Libertario"

    Capçalera d'Il Libertario

    - Surt Il Libertario: El 13 d'octubre de 1945 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda. Era el successor del periòdic Il Comunista Libertario que s'editava clandestinament des de desembre de 1944. En el periòdic escrivien els militants anarquistes que havien pogut sobreviure a la guerra (Alberto Moroni, Ugo e Clelia Fedeli, Germinal Concordia, Luciano Pietropaolo, Mario Mantovani, Mario Perelli, etc.) i àcrates de les noves generacions, com ara Giuseppe Pinelli. Publicat per Mario Mantovani, el periòdic d'antuvi setmanari i després bimensual apareixerà, amb algunes interrupcions, fins al 15 setembre de 1961, i estava particularment interessat per les vicissituds internes del moviment llibertari italià. La capçalera, que ja havia estat emprada en 1903 i 1922, reapareixerà en 1978 a Roma com a mensual de la Federació Anarquista Italiana.

    ***

    Monument a Ferrer a Montjuïc

    Monument a Ferrer a Montjuïc

    - Inauguració del monument a Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1990 l'Ajuntament de Barcelona inaugura a l'Avinguda de l'Estadi dels jardins de Montjuïc (Barcelona, Catalunya), en presència de l'alcalde Maragall, un monument en memòria del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, còpia exacta del que es troba a Brussel·les des del 5 de novembre de 1911, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. L'origen d'aquest fet es remunta al setembre de 1989, quan la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia va sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona que actualitzés un acord del consistori de 1931 pel qual es demanava a Brussel·les una còpia del monument dedicat a Ferrer per erigir-ne un a la ciutat comtal. No hi ha cap menció en el monument erigit en 1990 sobre la identitat llibertària de l'homenatjat; el text de la inscripció, redactat per regidora Maria Aurèlia Capmany, diu així: «A Francesc Ferrer i Guàrdia fundador de l'Escola Moderna (1859-1909). Barcelona repara amb aquest monument molts anys d'oblit i d'ignorància d'un home que va morir per defensar la justícia social, la fraternitat i la tolerància. Ajuntament de Barcelona. Fundació Ferrer i Guàrdia. 13 d'octubre de 1990.»

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Giuseppe Fanelli

    Giuseppe Fanelli

    - Giuseppe Fanelli: El 13 d'octubre de 1827 neix a Nàpols (Campània, Itàlia), aleshores Regne de Dues Sicílies, el revolucionari republicà i després membre de la Internacional i agitador anarquista Giuseppe Fanelli. Fill d'una família benestant, son pare, Lelio Fanelli, originari de Martina Franca, era un literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols per exercir l'advocacia; sa mare fou Marianna Ribera. Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini. En 1948, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento», es presentà voluntari a Milà per a l'expedició de Cristina Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol. En aquesta època coneixerà personalment Mazzini, del qual esdevindrà amicíntim. Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849 participà en els combats per la defensa de la República romana i a Vascello obtindrà el grau de coronel. Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta. En 1857 va entrar clandestinament a Itàlia i participà a Gènova en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de les Dues Sicílies, però prop de Sapri, els revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane; Fanelli fugirà primer a Esmirna, després a Malta i finalment a Londres. En 1860 va prendre part en l'expedició dels Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a Calatafimi caigué ferit. Distingit amb el grau de coronel, organitzà un escamot de cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament en la batalla del Volturno. Després de la campanya, decebut per l'èxit moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de Martina Franca. En 1863 passà un temps a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava. De tornada a Nàpols, en 1866 trobà Mikhail Bakunin a Ischia, el qual va fer que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari, decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de Mazzini, però sense abandonar la maçoneria a la qual s'havia afiliat des de feia temps. Amb Carlo Gambuzzi i Severio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta de Bakunin, la Fraternitat Internacional. Però amb Garibaldi no trencarà i en 1866 participarà en la tercera guerra d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i les forces austríaques --a Bezzecca caigué ferit--, així com en el intent d'alliberament de Roma. L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació«Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia), el president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso» (Amor i Ajuda), amb uns criteris d'admissió molt estrictes. El setembre de 1868, a Berna (Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la Lliga i funda l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que decideix adherir-se a la Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com Primera Internacional. El 8 d'octubre de 1868 partirà de Ginebra cap a Espanya amb la missió encarregada per Bakunin de constituir els primers grups de la Internacional dins els grups republicans federals --fou introduït i acompanyat per Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà per Barcelona i després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars, les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable. Més enllà de la creació de la Internacional a la Península --la primera secció de l'AIT es creà a Madrid, sota el programa de l'Aliança bakuninista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció a Barcelona--, el viatge de Fanelli esdevingué una mena de mite fundador del moviment anarquista espanyol. De tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles internacionalistes, juntament amb militants com Errico Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el desembre de 1870 Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara --ja havia estat diputat en 1865 pel Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li reportà importants avantatges en els seus desplaçaments. En aquesta època participà en la creació del periòdic La Campana de Nàpols. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la Conferència de Rimini, durant la qual es decidí la creació d'una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en el congrés«autoritari» de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any, participarà com a delegat en el Congrés de Saint-Imier, que marcarà la fundació de la Internacional antiautoritària. A causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli serà internat a l'asil del senyor Fleurent de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols (Campània, Itàlia), al costat de Vincenzo Pezza, i son company Carlo Gambuzzi va fer el discurs d'homenatge.

    ***

    Hermann Jung (ca. 1880)

    Hermann Jung (ca. 1880)

    - Hermann Jung: El 13 d'octubre de 1836 --alguns autors citen erròniament 1830-- neix a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT --Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)-- i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalista L'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3  de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Hermann Jung (1836-1901)

    ***

    Foto policíaca de Dionigi Malagoli (ca. 1894)

    Foto policíaca de Dionigi Malagoli (ca. 1894)

    - Dionigi Malagoli: El 13 d'octubre de 1859 neix a Soliera (Emília-Romanya, Itàlia) el serraller anarquista Dionigi Malagoli, més conegut com Dionis Malagoli. Sos pares es deien Luigi Malagoli i Matilde Panini. En 1889, amb Italo Bianchi, Luigi Pavesi i altres, formava part del grup anarquista «Sole dell'Avvenire» de Milà (Llombardia, Itàlia). Exiliat a França, el 30 de maig de 1892 en va ser expulsat per les seves activitats llibertàries i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Fioravante Meniconi

    Fioravante Meniconi

    - Fioravante Meniconi: El 13 d'octubre de 1893 neix a Groppello Cairoli (Lombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i propagandista anarquista individualista Fioravante Meniconi. De molt jove va freqüentar els cercles anarquistes i va col·laborar en el periòdic Il Rebelle. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i un cop acabada va militar en el moviment anarquista milanès i es va interessar per les teories individualistes i naturistes. Propagandista d'Émile Armand, va traduir a l'italià la seva obra L'initiation individualiste anarchiste, obra que serà segrestada per les autoritats feixistes. Va ser administrador del periòdicUmanità Nova. Va prendre part en nombrosos congressos anarquistes i especialment en el d'Ancona de novembre de 1921. Empleat en l'oficina de premsa de l'Ajuntament de Milà, va treballar a favor del Comitè Anarquista d'Ajuda a les Víctimes Polítiques; però amb l'arribada del feixisme, serà detingut i confinat en 1926 a la colònia penitenciària de l'illa Favignana (Sicília) i en maig de 1927 a l'illa d'Ustica, per acabar a Ponça. Alliberat en 1929, va retornar a Milà, on va treballar com a comptable, tot continuant la seva activitat clandestina. En 1939 va instal·lar-se a Torí, on va treballar com a director administratiu d'una manufactura. És autor del llibre La strage del Diana (Milano, 23 marzo 1921). Fioravante Meniconi va morir el 14 d'abril de 1945 a Torí (Piemont, Itàlia).

    Fioravante Meniconi (1893-1945)

    ***

    Una obra de les obres més conegudes de Tomás Cano Ruiz

    Una obra de les obres més conegudes de Tomás Cano Ruiz

    - Tomás Cano Ruiz: El 13 d'octubre de 1901 --segons algunes fonts el gener de 1900-- neix a La Unión (Múrcia, Espanya) el periodista, mestre racionalista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Tomás Francisco Cano Ruiz, també conegut com Atea. Fou membre d'una coneguda molt humil família anarquista, entre els quals destaquen sos germans Benjamín, Vicente i Juan. En 1915 començà a col·laborar amb el periòdic anarquista El Rebelde i l'any següent durant unes vacances a Melilla, conegué Rueda i Paulino Díez, essent expulsat per les autoritats militars de la plaça africana. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda Anarquista a Múrcia. El desembre de 1919 assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia) a Madrid. Entre 1919 i 1920 visqué a Barcelona, on milità en la CNT i en la Federació Nacional de Grups Anarquistes (FNGA). En aquesta època va fer mítings amb Salvador Seguí i formà part --amb Simó Piera Pagès, Josep Molins, Andreu Nin i Gener Minguet--  del Comitè Nacional clandestí de la CNT, però fou detingut gairebé immediatament. També en 1920 assistí a un acte antirepressiu amb la socialista Unió General del Treball (UGT) a Granada. El 28 d'octubre de 1920 va ser detingut en qualitat de delegat de la CNT del barri barceloní de Gràcia amb segells, carnets confederals i documents. Per guanyar-se la vida feia, en aquest període, de forner a Barcelona. El 28 de maig de 1921 va ser detingut al Sindicat Únic del Ram de la Construcció de Barcelona, clausurat aleshores per les autoritats, en qualitat de membre de Comitè Pro-Presos, amb segells, rebuts de cotitzacions i textos i fullets subversius. Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 participà en la Conferència de Saragossa. Aquest any va fer mítings amb Ginés Ros per la zona del llevant peninsular. Per aquest temps va ser requerit per diversos jutjats de Barcelona i de València per delictes d'estafa. El 16 de novembre de 1922, arran del robatori de 66.900 pessetes al caixer i a uns empleats de la Companyia Arrendatària de Tabacs a València aquell mateix dia quan pretenien ingressar els diners al Banc d'Espanya, va ser detingut amb Vicente Altamira i José Miró Lázaro acusats d'haver perpetrat aquest delicte i de pertànyer al grup d'acció«Brazo y Cerebro» de València. Sense judici, va ser tancat un temps i sortí en llibertat provisional. En aquests anys col·laborà en Alba Social, Redención y Estudios. En 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, amb Pedro Vargas, en una campanya exigint llibertats públiques (Alzira, Burriana, etc.). El 29 de novembre de 1928 començà el judici per l'atracament a mà armada de novembre de 1922, considerat l'últim judici de l'època del pistolerisme. A ell, a José María Tadeo Navarro i a Francisco García García, se'ls demanà 12 anys i un dia de cadena temporal per atracament, més sis mesos i 250 pessetes de multa per ús il·lícit d'armes; a Eustaquio Teruel Sánchez, sis anys i un dia de presó major; i a Manuel López Rigel, nou anys de presó correccional. El 27 de novembre de 1928 la sentència el condemnà a 10 anys de presidi major per atracament i a dos mesos i un dia perús de nom fals, a més d'indemnitzar amb 278.750 pessetes a la tabaquera. En sortir de la presó s'exilià, amb sa mare, Maria Ruiz, i sos germans, primer a París, on fou secretari de la Federació Anarquista del Sena, i després a Alger. En 1930 tornà a Barcelona, on dirigí Tierra y Libertad. En 1931 fou redactor de Solidaridad Obrera, publicació que més tard, amb Felipe Alaiz, dirigí. El 5 de juliol de 1931 participà en un míting anarquista al Palau de Belles Arts de Barcelona, organitzat per CNT, amb Francisco Ascaso, Santiago Bilbao, Mariano Durruti i Arturo Perera, per protestar contra la carestia de la vida. En aquestaèpoca va fer ocasionalment de professor a l'Acadèmia Pestalozzi que dirigia Pilar Grangel. Durant la II República portà a terme una intensa tasca periodística, faceta que compaginà amb la realització de conferències i mítings. Entre maig i juny de 1931 assistí a la Conferència catalana, on va proposar que la FAI fos convidada al proper congrés de la CNT, proposició que va ser acceptada. L'agost d'aquell any participà, amb Joan García Oliver i Gregorio Jover, en el míting pro presos realitzat al Palau de les Arts Industrials de Barcelona. El 13 d'octubre de 1931 parlà, juntament amb Ramón Acín i Antonio Martínez Novella, en un míting al Teatre Principal d'Osca per celebrar la legalització d'aquest sindicat a la ciutat. Arran del Ple Regional de Sindicats de Catalunya, celebrat a Barcelona entre l'11 i el 13 d'octubre de 1931, va ser nomenat membre del consell de redacció de Solidaridad Obrera. El gener 1932, arran de la insurrecció de l'Alt Llobregat, va ser detingut amb la resta de membres d'aquest consell i fou tancat al vaixell «Buenos Aires», per ser deportat amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso --amb aquest dos organitzà una vaga de fam al vaixell i per la qual cosa van ser separats a compartiments aïllats de la resta dels companys confinats-- i molts altres a Bata i a Fuerteventura fins al setembre. També en 1932 intervingué en el míting de la FAI a Barcelona i en diversos actes celebrats a Alcoi i a Sant Adrià de Besòs. Durant aquest 1932, amb Sebastián Ballesta, José Pastor, Serafín Aliaga i altres, fundà les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Entre 1932 i 1934, amb son germà Benjamín, participà en l'Agrupació Pro-Escoles Racionalistes d'Alacant i ambdós varen fer classes a les dues escoles racionalistes que funcionaven en aquesta ciutat, la del carrer Mestre Marquès, promoguda per l'Ateneu Llibertari d'Alacant, i la situada al barri de Sant Gabriel, al voltant del Sindicat Ferroviari de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. El 9 de maig de 1933 resultà greument ferit, i un company seu (Manuel Martínez Castellanos) mort, en un xoc amb la policia durant una vaga al port d'Alacant, en el qual morí l'agent Vicente Aracil Cortés; d'aquesta topada li quedà esguerrada la mà dreta. En 1934 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI. En 1935 formà part de la redacció de Liberación i poc després va ser detingut a Alacant. També en 1935 entrà en el Comitè Peninsular de la FAI, que va haver d'abandonar arran d'un nou tancament, i va fer un míting a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un hospital obrer. El 2 de juny de 1935 va ser detingut a Barcelona com a director del periòdic La Voz Confederal,òrgan de la CNT i de la FAI, juntament amb altres sis companys que treballaven a dues impremtes clandestines. El 18 de novembre de 1935 participà en un míting d'afirmació confederal contra la guerra a la Plaça de Toros de València, organitzat pels Sindicats Únics de la CNT, amb Manuel Pérez Feliu, Pau Monllor, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el setembre d'aquest any representà la FAI en el Consell Administració Municipal d'Alacant. Durant la guerra civil milità a Múrcia i criticà duríssimament la fugida de Madrid del Govern republicà i el governamentalisme confederal. Entre 1937 i 1939 dirigí el periòdic Confederación. En 1937 va ser un dels representants d'«Els Amics de Mèxic» a Alacant. El novembre de 1937 representà el Sindicat de Professions Liberals d'Alacant en el Ple Regional de Llevant. En 1938 va ser nomenat delegat del Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat a Múrcia. Durant els anys bèl·lics també va fer diversos mítings i conferències --Villarreal (1937), València (1937 i 1938), etc. El 27 de gener de 1939 va ser elegit membre del Consell Municipal de València per la FAI, en substitució de Benjamín Gregorio. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus. A l'exili ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i dirigí publicacions. Durant els anys posteriors recorregué Amèrica i després s'instal·là a París com a professor de castellà a Nanterre. Durant aquests anys d'exili va defensar Indalecio Prieto i fins i tot s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), fets que van decebre força molts companys encara que després corregís. En 1962 i 1971 va fer conferències a París. En 1974 fou nomenat secretari de la Regional de Llevant de la CNT de l'Exili. Instal·lat a Les Lilas, va fer conferències arreu. Després de la mort del dictador Francisco Franco, féu classes en escoles d'estiu a Múrcia. En 1983 s'establí a València i posteriorment a Múrcia. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara Ação Directa, Adarga,Aurora, A Batalha, Cenit,Le Combat Syndicaliste, A Comuna, ¡Desperdad!, España fuera de España, Espoir, Estudios,Los Galeotes, Liberación,Manha, Mujeres Libres, Nueva Humanidad, Ruta, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, La Voz de las Artes Blancas, Umbral, etc. Ajudà Manuel Buenacasa en la seva història del moviment obrer i col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista.És autor de Nuestra odisea en Villa Cisneros, Recordando a Antero de Quental, Recordando a Francisco Giner de los Ríos, La FAI y los momentos actuales (1937), El Cantón de Cartagena (1973), Binomio CNT-FAI. 19 de julio de 1936 (1975, amb Eleuterio Quintanilla i Antoni García Lamolla), Homenaje a Ferrer Guardia, fundador de La Escuela Moderna (1976), Cuestiones ibéricas (c. 1977), La Commune de París (1871) (1977), Zarabanda insular (1977), Doña Anastasia (1979), Memorial de Chicago (1979), Miguel Bakunin. Su vida y su obra (1980), Homéricas regionales (1981), Escuela de verano (1982), etc. Tomás Cano Ruiz va morir l'agost de 1986 a Múrcia (Espanya). Al seu poble natal un carrer porta al seu nom.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Els Glosadors de Mallorca volem ajudar les famílies del Llevant que han patit les inundacions dels darrers dies. Per això, amb la col·laboració d'amics com na Glòria Julià i en Victor Leiva (Vers Endins) o en Biel Majoral, anirem el proper 13 d'octubre a les 20h al Bar Can Lliro de Manacor. Vols ajudar-nos a ajudar?? Hi haurà sistema de taquilla inversa, cadasqú posarà el granet d'arena que trobi...tots a Can Lliro

    0 0

    A la seva darrera novel·la: CATERINA TARONGÍ, López Crespí intenta i aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. Sí, a partir de les seves lletres aconsegueix fer real l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les maldats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions contra els jueus illencs del final del segle disset.


    CATERINA TARONGÍ, d’en Miquel López Crespí


    Per Josep Gironès Descarrega, escriptor i investigador


    El poblenc Miquel López Crespí escriu molt bé, però no és d’ara. El seu currículum literari és ple d’obres poètiques, memòries, articles i novel·les d’un alt nivell, algunes de les quals han estat reconegudes amb premis. Les lletres d’en Miquel són entenedors, just perquè empra un estil assequible a la majoria de lectors i, alhora, tenen un contingut que només resulta possible bastir a partir de coneixements profunds i amplis de la realitat i de la història.

    A la seva darrera novel·la: CATERINA TARONGÍ, López Crespí intenta i aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. Sí, a partir de les seves lletres aconsegueix fer real l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les maldats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions contra els jueus illencs del final del segle disset.

    Fins fa relativament pocs anys, la història s’explicava a partir del creacionisme religiós, una forma d’entendre l’ensenyament explicada pels partidaris d’una Església gairebé sempre aliada amb els poderosos. Al llarg de molt temps, els llibres reflectien els annals dels reis, emperadors, militars i governants que, amb la raó del seu costat o sense, dictaven la versió dels fets que els era més favorable. Durant els anys de plom que ocupà la dictadura franquista, les cròniques partien del “Imperio español” posat sota protecció divina, ben custodiat per militars i religiosos que, en nom de Déu i de la Pàtria, actuaven una vegada i una altra contra el poble al qual havien de servir. Per sort, amb l’esdeveniment de la democràcia aparegueren versions científiques de la nostra història, bastides a partir d’estudis seriosos contrastats a dintre i a fora del país.

    La història que forma part de la novel·la d’en Miquel López Crespí s’explica a partir de l’autèntica realitat del món, en el qual un reduït grup de persones ha aconseguit viure molt bé a costelles de la resta de persones, que malviuen després d’haver de treballar molt i en mig de penalitats. En aquest apartat, Miquel critica sense embuts una Església que, ben allunyada dels postulats de Crist, fa anys que combat la cultura, per tal de mantenir els seus privilegis i els dels grups que li fan costat, una Església que al llarg dels temps ha protagonitzat pàgines de maldat: la Inquisició, la expulsió de presumptes heretges, moriscs i jueus, l’anorreament d’intel·lectuals o la promoció del feixisme, que els haurien de fer vergonya.

    A CATERINA TARONGÍ, l’autor s’esforça en demanar que la llibertat i la cultura arribin a tots els sectors socials, ja que només serà des del coneixement que la societat podrà esdevenir en plenitud.

    Si hagués de destacar alguna cosa de la novel·la, aquesta seria que els fets s’expliquen des del darrer graó, a partir de les persones, les famílies i els grups que patiren de forma ben directa les malvestats feixistes, amb un seguit de detalls que fan viure les escenes com si estiguessin succeint.

    El llibre ajuda a conèixer el nostre passat més obscur, uns crims que ni amb l’esdeveniment de la democràcia van ser jutjats, en un afront més dels autors intel·lectuals del cop d’estat i dels seus sequaços cap a les víctimes.

    Si un missatge he estret d’aquesta gran obra és que la maldat es repeteix com si fos idiota. Per això, ens caldrà sempre estar atents a veure com actua el conglomerat de interessos que, en nom de Deu i de la Pàtria, sempre estan a punt de robar-nos les llibertats, de la mateixa forma que ens escuren les butxaques.

    Enhorabona!, Miquel, per aquesta sucosa CATERINA TARONGÍ, i també moltes felicitats a tots aquells que llegeixin una obra que els omplirà de satisfacció i de coneixements.

    Josep Gironès Descarrega

    Octubre de 2013


    Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. (Rosa Planas)


    ELS XUETES I LA GUERRA CIVIL


    Per Rosa Planas, escriptora


    El tema de la posició dels xuetes durant el conflicte ha estat analitzat en llibres d’història i en articles que han aparegut en diferents mitjans, però poques vegades s’ha traslladat al context literari, tret d’algunes excepcions com la novel·la d’Antoni Serra, Carrer de l’Argenteria núm.36. Per aquest i altres motius, cal parar esment a la darrera obra de Miquel López Crespí: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor, 2013).

    Els xuetes, com a col·lectiu, no es decantaren de manera ostentosa vers cap de les dues posicions enfrontades, intentaren mantenir-se “neutrals” si és que aquesta paraula pot definir l’intent de passar desapercebuts en una guerra amb proporcions de crueltat fora del comú. Si més no, alguns dels xuetes que optaren de manera pública, ho feren a favor del Movimiento Nacional, com és el cas de Gabriel Cortès i Cortès, militant de la CEDA i després de Falange, autor d’una història dels jueus de Mallorca, que patí en carn pròpia el terror de veure’s probablement inclòs en les llistes sol·licitades per l’Alemanya de Hitler amb la intenció de deportar els xuetes. Els xuetes, com tants d’altres col·lectius mallorquins, eren en sa majoria gent devota i conservadora, el que en aquelles èpoques anomenaven “d’ordre”, i s’esgarrifaven només de sentir les propostes del Front Popular o en conèixer els excessos dels militants de la FAI.

    Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. Caterina Tarongí, heroïna d’aquet relat, és la reencarnació de l’única dona cremada de viu en viu en els actes de fe de 1691. Germana de Rafel Tarongí, es distingí pel seu valor i per la seva enteresa a l’hora d’enfrontar-se amb la mort. Seves són les paraules de coratge que, adreçades al seu germà, passaren més tard al llenguatge popular de Mallorca com a signe de resistència: Falet no et dons! L’obra de Crespí recrea amb la seva habitual mestria els ambients prebèl·lics de la Mallorca rural, sacsejada per la divisió, i enlluernada pels vents de canvi que arriben de la Península en forma de visites esporàdiques, com la de Frederica Montseny. Crespí s’esplaia en les idees que romanien en l’ideari dels grups d’esquerra, i s’encarrega de situar la vella lluita xueta pels drets civils dintre de l’encaix d’una ancestral resistència contra el poder oligàrquic i els seus abusos. Mallorca, escenari de la violència de la guerra civil, esdevé paradigma de la intensitat d’un conflicte la profunditat del qual amaga les seves arrels en la història dels derrotats d’altres guerres. Amb paraules profètiques, Caterina Tarongí es refereix al futur que vindrà després: “Els temps que vénen seran durs. Hem d’aconseguir que mai no ens facin malbé l’esperança, que ens matin l’esperit.” La lluita, en opinió de l’heroïna, esdevé llavors el signe d’identitat d’un grup, la seva ideologia. (Diari Última Hora, 1-X-2013)


    La periodista i escriptora Margalida Capellà digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.


    LES DONES REPUBLICANES I LA NOVEL·LA HISTÒRICA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) (I)


    Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca


    La periodista i escriptora Margalida digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

    `Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. `Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver´, escriu López Crespí.

    `Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: `No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant´. “.

    Caterina Tarongí, és el títol de la novel·la de Miquel López Crespí, editada a Palma per Lleonard Muntaner. S'acaba d'estampar el 26 de maig de 2013, festa de Sant Felip Neri, dins la col·lecció Aliorna 36. Vet ací un altre llibre de l'escriptor pobler, qui torna a tractar sobre la guerra civil espanyola a Mallorca -i ja en van quants?-.

    Amb això, l'escriptor es reitera en l'afany de voler fer veure avui, 77 anys després, la munió de males conseqüències que comporta la victòria militar franquista, de caràcter feixista, el legat de la qual, malauradament, encara perdura vivent entre nosaltres a certs àmbits tenyits de porpra hispànica fanàtica.

    També s'hi traspua, emperò, l'anhel inexhaurible de fer arribar a les generacions actuals i a les generacions futures el dinamisme infinit i l'esperança inabastable de tota aquella gent que lluità fermament per un esdevenidor lluminós, ple de vida profundament democràtica.

    Ja a primer cop d'ull, es veu ben a les clares que l'autor d'aquesta novel·la, a més d'escriptor excel·lent, és també, des de fa dècades, lector apassionat, d'aquells que es deixen travessar profundament per la presència vigorosa d'obres llegides en l'adolescència i la joventut.

    També s'hi veu clarament que certs mestratges literaris i polítics de renom han anat modelant la manera que té l'autor de copsar el fenomen literari avui dia: la presència gegantina de la lluita contra el feixisme, la desfeta republicana, la guerra civil, la revolució social, l'exili català antifeixista, el món democràtic republicà esbucat per la victòria feixista del 39...

    D'aquí la importància que l'escriptor dóna, quasi sense proposar-ho, al paper dels llibres, sobretot entre la joventut més agosarada de la vila mallorquina on es desplega la narració. Deu ser a sa Pobla?

    Lluny de servir per emboirar l'enteniment dels toixarruts, com xafardegen les beates pobleres de missa i comunió diàries, un llibre esdevé l'eina millor que la joventut pot tenir a les mans per tal d'esdevenir crítica, amb personalitat pròpia, audaç, oberta, enriquida profundament i, sobretot, intensament coneixedora de la realitat, la local i la global.

    També hi mantenen el seu paper primordial les escoles, els col·legis, les biblioteques, els ateneus populars, les cooperatives de consum, les societats culturals obreres, els orfeons, l'ensenyament en general.

    Instituts i universitats són àmbits tractats com a autèntics temples de la saviesa. S'orienten a aconseguir que la gent visqui millor i obri la ment a la cultura universal, enfrontant-se al paper d'un clergat majoritàriament dedicat a consolidar la ignorància entre la població.

    Em sembla que l'autor pretén, amb la publicació d'aquest llibre, i crec que ho aconsegueix amb escreix, reflectir expressament allò que tan expressivament manifesta Joan Fuster, “Tots aquests “temes”, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d'unes inèrcies fredes i elegants, o d'altres d'excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

    Com va explicar l´historiador Mateu Morro el dia de la presentació de la novel·la: “Caterina Tarongí, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través d’històries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.

    `Miquel López estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones d’esquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot s’ha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no s’ha d’oblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, s’ha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses d’acció de gràcies a cada èxit de l’exèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de l’economia turística.

    `És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a Caterina Tarongí. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un “heretge”, un pervertit que “no és com els altres” i que mereix ser aniquilat.

    Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa d’herois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres d’història; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora d’opositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.

    `Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant l’opressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes s’hi comprometeren, intentant posar les fites d’una nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat d’Emili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.

    `Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és l’intent d’encolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura d’ideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. L’escola és l’únic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers d’ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar l’escola és el seu gran objectiu.

    `Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que n’hi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint Caterina Tarongí hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però l’exemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat d’un fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai”.

    Amb més de dues-centes pàgines, Miquel López Crespí relata les peripècies de la protagonista d'aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just, més solidari, més democràtic. Hi presenta una dona mallorquina, catalana, republicana, esquerrana, xuetona amb nom i llinatges il·lustres, filla de joiers benestants, que arriben a veure com el local es converteix en seu de Falange.

    Porta el nom de Caterina Tarongí, descendent d'aquella altra Caterina Tarongí, empresonada i torturada pels dominics, que s'estima més morir cremada viva abans que renunciar a la seva fe jueva heretada dels pares. Mai no claudica davant de l'estament poderós d'una església com la catòlica.

    Al llarg del llibre sobresurt, entre d'altres, el paper ferest que exerceix certa gent d'església, majoritàriament dretana, beates de missa i comunió diàries, capellans i rectors tan contraris a jueus i republicans com favorables al rei i al Vaticà, representant un poder quasi invencible, dedicat a escampar i sembrar la llavor de la por dins l'ànima del poble, d'ençà la revolta de les Germanies.

    Vull parar esment especial al fet que s'hi despunta, per damunt tot, la presència majoritària de dones, al llarg de la novel·la, centrada en la figura de na Caterina Tarongí. Elles en són les protagonistes veres.

    Hi compareixen, entre moltes d'altres, la seva mare, Martina. La seva padrina Margalida. La seva germana Isabel, mestra, amb vena d'escriptora, que sap tocar el piano. Na Bàrbara, una de les seves cosines. Na Joana, l'amiga que té bones relacions amb les Filles de Maria. Na Catalina, una veïna amb qui juga de petita. N'Antònia, sa Confitera. Na Maria Lluïsa Bestard, l'al·lota joveníssima trobada penjada d'un ametller. Na Marina Collet, estudiant excel·lent a qui agrada la història universal, qui fa creure que és republicana i ho conta tot als falangistes. N'Alberta “Ratil” que la insulta contínuament, l'amenaça i la maltracta. Na Dora, esposa de l'oncle Joan de Son Rapinya, que sempre es comporta amb na Caterina com una autèntica mare. Na Tonina, la criada que ajuda l'oncle Joan. N'Aurora Picornell, amiga de l'adolescència, eixerida i inquieta, summament curiosa i desperta, qui li explica el contengut de llibres on es pot aprendre que cap grup dominant no cedeix mai el poder sense una lluita a mort. Na Dolors Vaquer, una altra amiga de la infància, de les confessions de l'adolescència, qui li demana insistentment de poder estar amb ella a Son Rapinya. Na Dolors Pericàs, la companya del doctor Pere Abrines i Montaner, al·lota de la fonda on es reuneixen, qui exerceix com a autèntica i omnipotent senyora de Son Flor. Madò Margalida, la peixatera del barri. Madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Miquela Feliu, bona amiga de la família. Na Catalina Gamundí, una pagesa capaç d'aixecar sacs de blat de cent quilos, és la cosidora que ensenya a brodar la protagonista, quan té dotze anys d'edat. Madó Antònia Molinera, la dona de mestre Salvador Corriola, el ferrer que viu al mateix carrer, trobada penjada en un taronger del seu jardí. Na Salvadora, l'esposa del veterinari, el senyor Felip Bestreta, l'home que més estima els animals. La madona de Son Caliu, que deixa de menjar el dia que li maten l'espòs. Madó Joana Cerverina, que se'n va al llit i no se n'aixeca pus mai més quan li tanquen el fill. N'Apol·lònia, que aconsegueix alguns queviures per portar als empresonats...

    Quan arrib a la meitat del llibre, més o manco, em sorprèn una mica no haver-hi detectat cap esment d'altres personatges femenins que, aleshores, s'esdevenen ben representatius de l'època, com són ara les monges. Ni monges negres, ni monges blaves, ni monges de cap altra congregació religiosa.

    M'adon, emperò, en obrir la pàgina 125, que sí que se n'esmenten. S'hi comencen a tractar les Germanes de la Caritat! Sor Coloma Ripoll, la religiosa encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales. Sor Alberta Nadal, la mare superiora de les Germanes de la Caritat que regenta la presó. Sor Maria Xamena Fiol, l'encarregada dels diners de les preses...

    Un cop acabada la lectura de la novel·la, Caterina Tarongí, que acaba de publicar l'escriptor pobler Miquel López Crespí, em qued amb algunes observacions i reflexions que me n'ha provocat la repassada feta:

    Aquesta novel·la comença el primer dia, trist i dolorós, que falangistes i militars inicien el Movimiento, l'alçament militar, la guerra civil espanyola a Mallorca. Amb trets al carrer de la vila. Amb plors i gemecs a l'interior de la casa d'una família mallorquina, xuetona, dedicada a la venda i adquisició de joies, la família de na Caterina Tarongí, qui té la carrera de magisteri i molt bons coneixements d'idiomes.

    Amb l'arribada i els trets de falangistes i militars, una altra gent de la vila, com són ara carrabiners i socialistes defensors de la República i la Llibertat, membres de la UGT, regidors de l'Ajuntament, estudiants de l'Ateneu favorables al Front Popular, etc., es veuen empesos a haver de pujar dalt d'una camiona enfilant cap a les pinedes de la badia d'Alcúdia, cap a Alcanada... Una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Entre aquests, hi figura n'Andreu Tonió, d'idees anarquistes, enamorat i mestre amatent de na Caterina. Una dona que pensa que, mentre el seu al·lot estimat l'agafi de la mà i estigui sempre al seu costat, l'univers sencer els pot pertànyer i cap poder del món no serà capaç de desfer mai el màgic i efímer instant de felicitat absoluta...

    Una dona que té i fa present la seva antecessora homònima del segle XVII. Aquella dona mallorquina que, a l'esplanada de Bellver, no cedeix a cap de les insinuacions dels sicaris del Pare Garau, superant totes les pors que l'envaeixen. Els altres jueus conversos són escanyats abans que comenci a cremar la llenya. Ella no. Hi és cremada de viu en viu. La Caterina Tarongí del segle XX, perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u?

    El llibre va reproduint i actualitzant la relació profunda, inseparable, entre els mals moments passats pels xuetes a la Mallorca del temps de la Inquisició, i aquests altres mals moments patits segles després durant la guerra civil espanyola, també a Mallorca, pel mateix col·lectiu jueu.

    L'univers que alleta Caterina Tarongí en el passat és idèntic al que viuen els Tarongí en el present de la novel·la. Poca diferència essencial existeix entre les persecucions de la Inquisició i les que pateix la família de la protagonista sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Al seu voltant s'instal·la, sinistre, el reialme paorós de la mort rabiosa, famolenca i sense disfresses: -la imatge del novel·lista no pot ser més expressiva- serp verinosa sorgida de les fondàries de l'infern, que passeja triomfant, vestida de negre, cantant el Cara al Sol!



    0 0

    [14/10] «La Voix Libertaire» - Monument d'Utrera - Rhodakanaty - Ravachol - Recchioni - Liégeois - Bonnot - Rodrigues - Arans - Martínez Palomer - Saïl Mohamed - Agustí Gebellí - Santaflorentina - Pacios - Wolberg - Raluy - Guillemard - Corti - Alpuente - Escolà - Latorre - Schiaffonati - Peincedé - Suñer - Bontemps - Gibeau - Béranger - Català Balanyà

    Anarcoefemèrides del 14 d'octubre

    Esdeveniments

    Premsa llibertària internacional

    Premsa llibertària internacional

    - Surt La Voix Libertaire: El 14 d'octubre de 1947 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer i únic número de La Voix Libertaire. Périodique anarcho-syndicaliste 12ème Région. Organe régional. En van ser responsables Gabriel Diné (redacció i administració), Jean Raffin (tresorer) i D. Anreucci (impressió). Trobem col·laboracions de Samm Achoché, André Arru (Jean-René de Saulière), Arix, César Bardine, Eugène Bizeau, Jean- Marc Boulet, Arthur Mabire, Georges Morancho, Spartacus, entre d'altres. La publicació és de caire anticlerical i antielectoral i era continuació de Monde Nouveau (1946).

    ***

    Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT

    Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT

    - Monument als represaliats de la CNT: El 14 d'octubre de 2006 s'inaugura a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), a instàncies i sufragat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, el Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT, que reprodueix la salutació anarquista. Unes tres-centes persones, entre veïns d'Utrera i companys cenetistes es van reunir al parc de Los Remedios del barri de Fontanilla, que des d'aquell moment va passar a anomenar-se parc de La Llibertat; també hi eren presents antics militants cenetistes d'Utrera que es van desplaçar expressament des dels seus llocs de residència a França, així com membres del Secretariat Permanent del Comitè Nacional de la CNT i companys d'altres federacions locals cenetistes andaluses. Quan va esclatar la guerra civil en 1936, la majoria dels treballadors d'Utrera estaven afiliats al sindicat anarcosindicalista. Es dóna la paradoxa que amb l'anterior equip de govern municipal de socialistes i de comunistes havia estat totalment impossible realitzar aquest homenatge i que amb un nou consistori del Partit Andalusista es van donar tota mena de facilitats (accés il·limitat als arxius municipals, jornades culturals llibertàries a la Casa de Cultura, realització del monument, rebatejament del parc, etc.).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Portada de l'edició de les obres de Rhodakanaty de la UNAM (1998)

    Portada de l'edició de les obres de Rhodakanaty de la UNAM (1998)

    - Plotino Rhodakanaty: El 14 d'octubre de 1828 neix a Atenes (Grecia) el filòsof socialista, pedagog, metge, homeòpata, destacat membre de l'Església Mormona i precursor de l'anarquisme mexicà Plotinos Konstantinos Rodakanakis, més conegut per la seva versió al castellà Plotino Constantino Rhodakanaty. Son pare, metge i escriptor, descendia de la dinastia bizantina Paleòleg i morí a la guerra d'independència contra el jou turc; i sa mare, d'origen austríac, es traslladà amb son fill a Viena. A la capital d'Àustria començà a estudiar medicina i homeopatia. En 1848 marxà a Budapest, on lluità un curt temps contra l'ocupació austríaca d'Hongria, i aquest mateix any s'establí a Berlín amb sa família per ampliar estudis. A la capital prussiana s'interessà per la filosofia, especialment la política (Spinoza, Hegel, Schelling, Saint-Simon, Fourier, Considérant, Proudhon, Bakunin, etc.), pel cristianisme primitiu i aprengué llengües --n'arribà a parlar amb fluïdesa set. En 1850 viatjà a París per conèixer personalment Pierre-Joseph Proudhon i en 1857 abandonà Berlín i s'instal·là a la capital francesa. A finals de febrer de 1861, en acabar la guerra civil mexicana i amb el triomf dels liberals, assabentat que el govern mexicà de l'expresident Ignacio Comonfort de los Ríos havia afavorit els projectes per a establir colònies agrícoles independents, especialment si es tractava d'estrangers, arribà a Veracruz --després d'una escala a Barcelona (Catalunya), on publicà el seu primer llibre De la naturaleza (1860), fortament influenciat pel panteisme spinozià i del qual no han quedat exemplars--; però el nou president Benito Juárez deixà de banda aquests projectes. No obstant això, com que els pobles indígenes mexicans posaven en pràctica idees comunals anàlogues a les de Proudhon i Fourier decidí exposar a les classes obrera i pageses mexicanes la seva «doctrina sociocràtica». En 1861, decebut per no poder materialitzar el seu projecte autogestionari, trobà una feina de professor de filosofia a Mèxic capital. Aquest mateix any publicà el fullet Cartilla socialista o sea el catecismo elemental de la escuela socialista de Carlos Fourier, divulgador del seu pensament. A partir de 1863 les seves idees tindran un gran ressò gràcies al revolucionari«Grup d'Estudiants Socialistes» (Francisco Zalacosta, Santiago Villanueva, Hermenegildo Villavicencio, Julio Chávez, etc.), que donà lloc a la formació de mutualitats, cooperatives, societats de socors mutus, moviments de defensa dels treballadors, reivindicacions de llibertats, etc., segons els seus pressuposts. En 1864 publicà el fullet Neopanteísmo. Consideraciones sobre el hombre y la naturaleza. En 1865 aquests estudiants crearen una secció internacionalista («La Social»), grup precursor dels futurs Centres d'Estudis Socials, i engegaren les primeres vagues obreres a Mèxic, que van ser durament reprimides per l'emperador Maximilià I. «La Social» es dissolgué poc després de la seva creació i aquests militants entraren en la Societat Artística, des d'on van promoure el pensament llibertari. En 1865 Rhodakanaty abandonà la docència institucional i marxà al Chalco (Estat de Mèxic, Mèxic), on creà el Club Socialista i intentà de bell nou, però sense gaireèxit, crear una comunitat. Després fundà l'Escola de la Raó i del Socialisme --també anomenada «Escola Lliure»--, dirigida als infants més necessitats. Un d'aquests alumnes va ser Julio Chávez López, anarquista que encapçalà la insurrecció camperola entre 1867 i 1869 escampada pels Estats mexicans de Mèxic, Tlaxcala, Puebla i Veracruz. Detingut per la seva relació amb Chávez López, va ser amenaçat d'execució abans del seu alliberament. En 1867 deixà l'escola a càrrec de Francisco Zalacosta i, després d'un temps per l'Estat de Morelos, retornà a Mèxic capital. En 1870 publicà Humanisme integral, reeditat en 1876 sota el títol de Garantismo humanitario.  El 21 de març de 1871, amb Zalacosta, Villanueva, Villavicenco, Ricardo Velatti, Benito Castro, Pedro Ordóñez i altres, refundà «La Social», renovant els seus plantejaments per lluitar contra el reformisme socialista, que donarà lloc en 1872 a la creació del Gran Cercle d'Obrers de Mèxic. Aquest grup llibertari internacionalista«La Social» publicà els primers periòdics anarquistes, com ara La Comuna (1874) i La Internacional (1878), i establirà contacte amb els bakuninistes ibèrics. En 1874 dirigí El Craneoscopio. Periódico frenológico y cienfítico. En aquests anys també col·laborà en nombrosos periòdics, com ara La Comuna Mexicana, La Comuna Internacional, El Hijo del Trabajo, El Combate, La Democracia, El Correo de los Estados, La Verdad, La Voz del Desierto, etc. Entre març i abril de 1876 representà «La Social» en el I Congrés General Obrer de la República Mexicana, on s'havia de crear la Gran Confederació d'Associacions de Treballadors dels Estats Units Mexicans. Després d'un temps atret pels protestants de l'Església de Jesús, a partir de 1876, arram de llegir literatura mormona enviada pels primers missioners que arribaren a Mèxic, abraçà la ideologia de l'Església Mormona captivat per la seva idea de «progrés etern». A Mèxic capital formà un petit grup mormó i intercanvià correspondència amb Melitón González Trejo i John Taylor mateix. En 1877 traduí al castellà Idea general de la revolución en el siglo XIX, de Proudhon. El 21 de novembre de 1879 va ser batejat (ElÀguila Mormona) --per aquest fet va ser expulsat de l'escola on feia classes de grec-- i aquest mateix mes s'organitzà la primera Rama de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies a Mèxic i va ser elegit el seu president i primer elder mexicà. El 15 de març de 1880 inaugurà l'Escola de Filosofia Transcendental, per difondre el seu pensament místicofilosòfic. A mitjans de 1880 --després de dividir-se el II Congrés Obrer pel suport d'una fracció a la candidatura presidencial de Trinidad García de la Cadena-- retornà a Chalco per a intentar reobrir l'escola, però aquest extrem va ser impossible a causa dels obstacles governamentals, les pressions dels hisendats i el boicot de la Lliga Agrària de la República Mexicana. De bell nou a la capital mexicana, participà en la redacció, amb Juan de Mata Rivera, d'El Socialista, on, entre altres assaigs, publicà per lliuraments els seus«Estudios trascendentales de filosofía natural aplicada a la sociología». El desembre de 1881, quan la seva relació amb l'Església Mormona ja s'havia descompost força, va ser excomunicat d'aquesta fe. En aquesta època intentà, sense èxit, incorporar-se com a professor de psicologia a l'Escola Nacional Preparatòria --la primera càtedra d'aquesta disciplina no s'instituí fins al 1896--, fart de malviure impartint cursos de grec, exercint l'homeopatia i venent medicines a casa seva. A més dels citats, publicà diversos fullets, com ara Apuntes biográficos de célebres comunistas franceses (1872), Disertación sobre la verdadera pronunciación del griego (1879), Metafísica trascendental o sea la Ética de Spinoza (1881), Tratado de lógica elemental (1882) iCartilla Socialista-Republicana (1883). En 1885, en mig d'una ona de forta repressió governamental, va ser expulsat de Mèxic i retornà a Europa, on es va perdre el seu rastre.

    ***

    Fitxa antropomètrica de Ravachol realitzada per Alphonse Bertillon (1871)

    Fitxa antropomètrica de Ravachol realitzada per Alphonse Bertillon (1871)

    - Ravachol: El 14 d'octubre de 1859 neix a Saint-Chamond (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Era fill d'un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux (Jean Adam Koënigstein), que abandonarà sa dona, una obrera tèxtil francesa (Marie Ravachol), i tenia tres germans. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Antireligiós i ateu després de llegir Le juif errant, i després anarquista en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba el rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que en feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del Cas de Clichy que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fa cap ferit. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència de la Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!»; eren les 4.05 del matí de l'11 de juliol de 1892 a Montbrison (Arpitània). Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra de Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.

    ***

    Emidio Recchioni (ca. 1932)

    Emidio Recchioni (ca. 1932)

    - Emidio Recchioni: El 14 d'octubre de 1864 neix a Russi (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Emidio Recchioni, també conegut com Nemo i altres pseudònims (Rastignac, Savarin, Bricciche, etc.). Treballador dels ferrocarrils, d'antuvi fou un republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, però per influència de Cesare Agostinelli, editor del periòdic anarquista d'Ancona Sempre avanti, entrà en el moviment llibertari. Amb altres companys (Cesare Agostinelli, Romeo Tombolesi, Ariovisto Pezzotti, Polimante, etc.) creà un grup àcrata a Ancona i ràpidament entrà en contacte amb destacats anarquistes, com Errico Malatesta, Pietro Gori i Amilcare Cipriani. Entre 1890 i 1894 fou el responsable dels ferroviaris d'Ancona. En aquests anys col·laborà, sota els pseudònims de Rastignac i Savarin, en el periòdic de Liorna Sempre avanti. En 1894 fou un dels fundadors i redactors del setmanari d'Ancona L'Articolo 248, dirigit per Ariovisto Pezzotti, i on començà a fer servir el pseudònim Nemo. Aquest periòdic, que va publicar el text programàtic de Malatesta Andiamo tra il popolo, patí nombroses persecucions i segrests i només pogué publicar nou números entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894. La policia el considerà com el «més actiu i influent propagandista» i responsable de tres atemptats amb explosius comesos el gener de 1894 a Ancona. El 28 de juny de 1894, com a conseqüència de l'atemptat comès per Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, va ser detingut amb altres companys per complicitat. Jutjat per l'Audiència el 30 de novembre de 1895, va ser absolt, però dos dies després va ser condemnat a residència forçosa assignada durant tres anys i enviat a la colònia penitenciària de Tremiti. Després d'organitzar un moviment de protesta contra les restriccions a les llibertats personals imposades pel director de la colònia, va ser castigat amb dos mesos en una cel·la d'aïllament i després traslladat a la presó d'Ancona i, més tard, a la d'Ustica. A finals de novembre de 1896 sortí en llibertat provisional, però no va ser readmès en la seva feina de ferroviari. En 1897 va ser un dels fundadors del setmanari socialista anarquista L'Agitazione, que sortí a Ancona entre el 14 de març i el 12 de maig d'aquell any i on signà els articles sota el pseudònim de Bricciche. El setembre de 1897 va ser novament detingut i deportat a Ustica per acaba la pena a la qual havia estat condemnat en 1894. Primerament va ser internat sis mesos a Favignana i, després de dos mesos a Lampedusa, va ser traslladat per raons de salut a l'illa de Pantel·leria, on conegué el propagandista anarcocomunista Luigi Galleani. Quan expià completament la pena el maig de 1899 --altres fonts parlen d'una fuita espectacular de l'illa presó--, emigrà a Anglaterra i s'establí a Londres. El setembre de 1900, arran de l'atemptat mortal de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia, col·laborà en el número únic de Causa en effetti, que sortí a Londres dirigit per Errico Malatesta. En 1902 creà amb altres companys (Malatesta, Mariani, Giulio Rossi, Spodesniac, Enrico Defendi i Gennaro Pietraroja) el grup anarquista«Bresci». Després de treballar en diversos oficis (dependent, mercader de carbó, representant de vins, etc.), en 1909 obrí, al número 37 d'Old Compton Street del barri londinenc del Soho, una petita botiga de gastronomia selecta i d'importació de productes italians (pernils, fumats, vins, pasta, etc.) que batejà amb el nom de King Bomba --irònica referència al tirà Ferran II de les Dues Sicílies-- i esdevingué ben aviat un lloc de referència per als anarquistes italians exiliats, a més de ser freqüentat per escriptors i intel·lectuals britànics --el polític laborista James Ramsey MacDonald n'era assidu. A més d'això, fou copropietari d'una companyia d'importació de marbre i de granit de Carrara. Aquestes activitats econòmiques donaren grans beneficis que destinà a diverses activitats polítiques i de suport als companys. El novembre de 1911 es casà amb Constanza Benericetti, amb qui tindrà dos infants, Vera i Vero, futur destacat propagandista anarquista sota el nom de Vernon Richards. En 1912 el King Bomba es convertí en la seu del Malatesta Release Committee (MRC, Comitè per la Llibertat de Malatesta), aleshores empresonat. En 1913 participà en el finançament del setmanari Volontà, que sortí a Ancona entre el 8 de juny de 1913 i el 9 de juliol de 1915 sota la responsabilitat d'Arturo Belletti i Cesare Agostinelli. En plena Gran Guerra, el 15 de febrer de 1915 fou un dels signants del conegut com «Manifest dels 35» contra el conflicte bèl·lic. Al costat de Pietro Gualducci, Vittorio Calzitta i Enrico Defendi portà a terme una gran i eficaç propaganda antimilitarista i per aquest motiu el desembre de 1917 va ser amenaçat amb l'expulsió per les autoritats militars sota el pretext d'haver enviat diners a l'estranger, però argüí que els diners tramesos eren per a la contractació de productes per al seu negoci. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista en llengua anglesa Freedom. També trobem articles seus, sota el nom de Nemo, en La Protesta, de Buenos Aires, i L'Adunata dei Refrattari, de Nova York. En 1920, sota el mateix pseudònim, publicà articles en el periòdic Umanità Nova, editat entre 1920 i 1922 a Milà i a Roma i al qual ajudà a finançar. A partir de 1920 es dedicà sobretot a la lluita contra l'arribada del feixisme a Itàlia, criticant les reticències, ja fossin socialistes, comunistes o anarquistes, a respondre de manera virulenta la violència feixista. Destinà importants sumes de diners al finançament del moviment anarquista i antifeixista, incloent aquí els clandestins grups d'Arditi del Popolo, activitats que el convertiren en objectiu de la policia secreta de Mussolini, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que obrí una oficina camuflada a prop del King Bomba, i del tinent coronel John F. C. Carter, comissionat adjunt de la Policia Metropolitana londinenca i membre de l'Special Branch (Secció Especial), que envià diversos informes a les autoritats feixistes italianes.  Amb altres companys (Decio Anzani, Francesco Galasso, Silvio Corio, Pietro Gualducci i Vittorio Taborelli) fundà el periòdicIl Comento, que publicà a Londres almenys sis números entre el 10 de setembre i el 26 de novembre de 1924. Amb Decio Anzani i Alessandro Magri fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Segons la policia, en 1927 s'integrà en la lògia maçònica «I Druidi» i a mitjans de 1929 en l'anomenada «Ettore Ferrari», formades per nombrosos exiliats antifeixistes italians. A més d'establir contactes amb Emma Goldman, George Orwell, Dino Rondani i Sylvia Pankhurst, es relacionà amb la colònia de refugiats a França i especialment amb la família Berneri --la filla de Camillo Berneri, Maria Luisa, es casà amb son fill Vero. En 1931, per evitar possibles persecucions i una eventual expulsió, adquirí la nacionalitat britànica, malgrat els informes en contra del tinent coronel Carter, gràcies al suport del seu amic Ramsay MacDonald, aleshores primer ministre del Regne Unit. Aquest mateix any, amb el nou passaport britànic, viatjà a Brussel·les (Bèlgica), seguit de prop pel l'agent de la Brigada Especial J. O'Reilly, amb la finalitat d'entrevistar-se amb el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i amb Angelo Sbardellotto. A finals dels anys vint i començament dels trenta, participà en el finançament de diversos atemptats contra Benito Mussolini, com ara el projecte d'atemptat organitzat per Camillo Berneri a la Societat de Nacions de Ginebra (1929), el complot muntat per Francisco Barbieri i Vindice Rabitti (1931), el finançament del passatge a Itàlia de Michele Schirru (1931), la planificació de l'atemptat aeri preparat amb Berneri per bombardejar la residència romana de Mussolini (desembre de 1931), etc. Després de l'atemptat frustrat d'Angelo Sbardellotto contra el Duce de juny de 1932, va ser acusat, citant fonts italianes, pel diari londinenc The Daily Telegraph de, sota el pseudònim de Nemo, ser l'inductor de l'atemptat; aquest fet aconseguí que el consolat italià tramités una demanda de desnaturalització i d'expulsió, que incloïa un informe de l'agent de la Brigada Especial O'Reilly, i el boicot de la seva botiga pels feixistes, que implicà l'exclusió d'aquest de la Cambra de Comerç Italiana, portant el comerç gairebé a la fallida. Durant aquesta època es va veure obligat a anar armat per a defensar-se de possibles agressions. Després d'un procés per difamació que interposà al periòdic londinenc, obtingué al voltant de 1.177 lliures en concepte de danys i perjudicis --les despeses de l'atemptat d'Sbardellotto n'havien costat 35. Patint una malaltia a les cordes vocals que l'impedia parlar, s'establí amb sa família a París (França) per rebre tractament mèdic. Emidio Ricchioni va morir el 31 de març de 1934 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) durant una operació de la gola i fou enterrat al cementiri londinenc de Kensal Green. El seu arxiu es troba dipositat en el Fons Vernnon Richards de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Emidio Recchioni (1864-1934)

    ***

    Foto policíaca de François Liégeois (16 de març de 1894)

    Foto policíaca de François Liégeois (16 de març de 1894)

    - François Liégeois: El 14 d'octubre de 1868 neix a Villette (Lorena, França) l'anarquista François Liégeois –a vegades citat Liegois. Sos pares es deien Henri-François-Joseph Liégeois i Marguerite Vessier. Sabater de professió, entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), més que res com a encobridor. Freqüentà el «magatzem» de la banda, al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París (França), on s'aplegaven els botins dels robatoris. Quan la caiguda del grup el 18 de març de 1894, va ser detingut i empresonat. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat amb tota la banda davant l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta» i, defensat per l'advocat Gautier-Rougeville, va ser absolt. En 1897 va ser assidu de les reunions dels grups anarquistes de Montmartre. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Durantin de París i va ser processat per «frau a la publicitat»–aferrar als cartell segells usats desferrats d'antics pasquins. L'octubre de 1899, en ple «Cas Dreyfus», va ser un dels signataris del manifest «Aux anarchistes» (Als anarquistes), el qual edità i imprimí, on es criticava durament Sébastien Faure i Le Journal du Peuple com «anarquistes de govern» i es reivindicava la neutralitat dels anarquistes en l'afer. Durant la tardor de 1900 formà part, especialment amb Célestin Bossard, Pierre Louvet i Noël, del petit grup de sabaters anarquistes que es reunien setmanalment al«Aux Lions Caulaincourt», al número 17 del carrer Caulaincourt del Pont Caulaincourt de Montmartre. També en aquestaèpoca assistí a les reunions del grup anarquista «Les Iconoclastes», animat perÉmile Janvion. En 1902 fou membre, amb altres companys (Bossard, Boulun, Louvet i Saulnier), de la Cooperativa Comunista de Producció de Sabateria, que es trobava al número 18 del carrer Molière de París. Sembla que és el mateix François Liégeois que abans de la Gran Guerra milità en la Federació Comunista Anarquista (FCA). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    François Liégeois (1868-?)

    ***

    Fitxa policíaca de Bonnot després de la seva mort

    Fitxa policíaca de Bonnot després de la seva mort

    - Jules Bonnot: El 14 d'octubre de 1876 neix a Pont-de-Roide (Franc Comtat, França) l'anarquista il·legalista Jules Joseph Bonnot. Sa mare va morir el 23 de gener de 1887 a Besançon i son germà se suïcidà penjant-se en 1903 a causa d'un desengany amorós. Son pare, obrer fonedor i analfabet, hagué d'educar tot sol son fill. Ben aviat Jules abandonà els estudis i amb 14 anys va començar a treballar d'aprenent, però sempre problemàtic, renyeix amb els successius patrons. En 1891 és condemnat per primer cop per pescar amb arts prohibides i, en 1895, ho serà per barallar-se en un ball. En 1901, després de fer el servei militar, es va casar amb una jove costurera, Sophie. En aquesta anys comença a militar en el moviment llibertari i és acomiadat dels ferrocarrils de Bellegarde per la seva militància política. Com que ningú el vol contractar per anarquista, decideix emigrar amb sa dona embarassada a Ginebra (Suïssa), on trobarà una feina de mecànic. Pocs dies després del part, Émilie, la nina nounada, morí. Per la seva dedicació incansable a l'agitació anarquista,és expulsat de Suïssa. Gràcies als dots de mecànic experimentat, troba ràpidament feina en una fàbrica d'automòbils de Lió. El febrer de 1904 sa companya donarà a llum un segon fill. Després de participar en diverses vagues i guanyar-se l'odi dels patrons, s'estableix a Sant-Etiève contractat de mecànic per una empresa reconeguda. Amb sa família viu a casa del secretari del seu sindicat, Besson, que acabarà d'amant de sa dona. Per fugir de la còlera de Bonnot, Besson fuig cap a Suïssa amb Sophie i l'infant. Com a resultat d'aquest afer, quedà sense feina i en l'atur. Entre 1906 i 1907 obrí dos tallers de mecànica a Lió i va cometre alguns robatoris amb Platano, el seu braç dret. En 1910 marxarà a Londres, on aconseguirà una feina com a conductor de l'escriptor Sir Arthur Conan Doyle, gràcies a la seva destresa com a xofer, que li serà força útil durant la seva aventura il·legalista. A finals de 1910 retornà a Lió i començà a fer servir l'automòbil com a eina delictuosa, tota una innovació. La policia el busca i ha de fugir precipitadament de Lió amb Platano. En el camí, mata Platano en circumstàncies gens ni mica clares: segons la versió que donarà als seus futurs còmplices, Platano s'hauria ferit greument amb el seu revòlver accidentalment, i el l'hauria rematat per evitar-li sofriments; realment Bonnot no podia donar una altra versió, ja que Platano era el seu aval davant els anarquistes parisencs. El cert es que Bonnot es va fer amb una important suma de diners que portava Platano, per la qual cosa la hipòtesi d'un homicidi intencionat no pot ser descartada. Cap a finals de novembre de 1911, Bonnot trobà suport en el periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge. Alguns militants anarquistes acabaran convertint-se en els seus còmplices, com ara els dos principals, Octave Garnier i Raymond Callemin (Raymond-la-science); altres desenvoluparan un paper secundari, com ara Élie Monnier (Simentov),Édouard Carouy, René Soudy i Eugène Dieudonné. Adeptes de l'expropiació individual, tots havien ja comès furts menors i desitjaven fer una passa més en la seva carrera delictiva; Bonnot en serà el catalitzador, encara que la idea d'un cap repugna els anarquistes, ja que té més edat i està més experimentat en la delinqüència. El 14 de desembre de 1911, Bonnot, Garnier i Callemin furten un automòbil --un «Delaunay-Belleville» de luxe, verd i negre, molt ràpid (12 CV), model 1910-- amb la intenció de fer-lo servir posteriorment per als seus projectes. Una setmana més tard, el 21 de desembre de 1911, al carrer Ordener de París, Bonnot, Garnier, Callemin i possiblement un quart home, assalten el cobrador de la Société Générale, que resulta greument ferit.És la primera vegada que un cotxe és utilitzat per cometre un atracament i l'esdeveniment té força ressonància. L'endemà la fetaés portada de tots els diaris. La banda quedà molt defraudada quan va descobrir que el botí només eren alguns títols i 5.000 francs. Després d'abandonar el cotxe a Dieppe, tornaren a París. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant, la policia descobreix la vinculació de l'atracament amb els cercles anarquistes, fet que quan arriba a la premsa augmenta encara més el ressò de l'afer. Una setmana després de l'atracament de la Société Générale, Garnier i Callemin troben refugi durant uns dies a casa de Victor Serge i sa companya Rirette Maîtrejean, malgrat no aprovar els mètodes de la banda. Poc després de la marxa de Garnier i de Callemin, la policia, sempre recelosa amb els anarquistes coneguts, escorcolla el domicili de Serge. La parellaés detinguda, oficialment per tinença d'armes, trobades en un paquet deixat per un amic anarquista. La premsa presentà Victor Serge com al cervell de la banda, assegurant que sense ell la caiguda del grup és imminent. El fet, però, aconseguí l'efecte contrari: joves anarquistes, com ara René Valet i René Soudy, indignats per l'arrest, es van adherir al grup il·legalista. La «Banda Bonnot» va continuar la seva carrera i el 31 de desembre de 1911 a Gand, Bonnot, Garnier i Carouy intenten robar un cotxe. Són sorpresos pel conductor, però Bonnot el deixa inconscient i després mata amb el seu revòlver un sereno alertat per l'enrenou. El 3 de gener de 1912 a Thiais, Caroy, acompanyat de Marius Metge, assassina un rendista i la seva casera durant un robatori. Res no indica que aquest doble homicidi hagi estat acordat amb Bonnot i els seus altres còmplices, però el fet de la participació de Carouy en el cop de Gand fa que la justícia el confongui amb altres delictes de la banda. El 27 de febrer de 1912 Bonnot, Callemin i Garnier roben un nou«Belaunay-Belleville». Un agent de policia que intenta interceptar-los, a causa de la conducció temerària de Bonnot pels carrers parisencs, és abatut per Garnier. La mort d'un agent de l'ordre encara augmenta més el furor de la premsa i de l'opinió pública, que exigeix la captura de la banda. A l'endemà, a Pontoise, el trio intenta desvalisar la caixa fort d'un notari; sorpresos per aquest, són obligats a fugir abandonant el botí. Mentrestant, Eugène Dieudonné és detingut i nega tota participació en les activitats criminals de la banda, encara que admet conèixer Bonnot i la resta de membres del grup i reconeix les seves simpaties anarquistes. És acusat de participar en l'atracament de la Société Générale, el cobrador de la qual havia reconegut d'antuvi Carouy i després Garnier en les fotos que li havien mostrat. El 19 de març de 1912, una carta publicada en el periòdic Le Matin causa sensació: Garnier hi provoca la policia desafiant-la a deternir-lo; sap que serà vençut, però lluitarà a mort, alhora que exculpa Dieudonné, afirmant que és l'autor dels crims dels que està acusat. La carta està signada amb una empremta digital que la policia reconeix com a autèntica. El 25 de març de 1912, el trio habitual (Bonnot, Garnier i Callemin), acompanyat de Monnier i Soudy, roben una limusina del concessionari«De Dion-Bouton» a Villeneuve-Saint-Georges, al sud de París, matant el conductor i ferint greument l'altre ocupant del vehicle. Amb la limusina decideixen fer un atracament improvisat de la sucursal parisenca de Chantilly de la Société Générale, que donà com a resultat tres empleats abatuts i un botí compost per lingots d'or i un sac de bitllets. Els gendarmes només disposen de bicicletes i cavalls per perseguir la banda automobilista. A partir d'aquest atracament, la policia progressivament posarà fi a les activitats de la banda. El 30 de març de 1912 Soudy és detingut. El 4 d'abril cau pres Carouy. El 7 d'abril la policia captura Callemin, fet important, ja queés un dels protagonistes més rellevants, juntament a Garnier i a Bonnot. El 24 d'abril Monnier és arrestat. Aquest mateix dia, Louis Jouin, número 2 de la Seguretat, que està a càrrec de l'assumpte, escorcolla a Ivry-sur-Seine el domicili d'un simpatitzant anarquista. En una habitació es topa amb Bonnot que el matarà d'un tret. Ferit durant el tiroteig, Bonnot va a casa d'un apotecari per fer-se curar. Explica al farmacèutic que s'ha caigut d'una escala de mà, però aquest ho relaciona amb l'afer d'Ivry i avisa les autoritats. La policia pot així fer-se una idea aproximada de per on es troba Bonnot i pentina la regió minuciosament. El 27 d'abril és sorprès al seu amagatall de Choisy-le-Roi. Tindrà temps d'atrinxerar-se al seu cau i el cap de policia s'estima més controlar els voltants i esperar reforços abans d'intentar l'assalt. Un llarg setge comença, dirigit en persona pel prefecte de Policia Louis Lépine. Cada cop arriben més tropes de tota casta, fins i tot un regiment de zuaus amb una metralladora Hotchkiss, l'últim crit, així com nombrosos curiosos vinguts de tot arreu per assistir a l'«espectacle». Bonnot treu el cap de tant en tant per disparar sobre els seus enemics, que evidentment responen amb descàrregues, però aconsegueix sortir indemne. Mentrestant Bonnot escriu el seu testament. Finalment Lépine decideix volar la casa amb dinamita. Greument ferit per l'explosió, acaba el seu testament, afirmant la innocència de Dieudonné i moltes altres persones. Quan els policies enviats per Guichard comencen l'assalt, encara aconsegueix rebre'ls a trets abans de ser ferit. Jules Bonnot mor aquest matí del 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), durant el trasllat a l'hospital de París. Valet i Garnier moriran en un cercle policíac semblant el 14 de maig de 1912 a Nogent-sur-Marne. El febrer de 1913 els supervivents de la «Banda Bonnot» seran jutjats i condemnats.

    ***

    Leonídio Rodrigues

    Leonídio Rodrigues

    - Leonídio Rodrigues: El 14 d'octubre de 1887 neix a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarquista Leonídio Rodrigues. Ferrer de gran habilitat, també treballava com a fuster de carros i tenia una petita propietat rural on amagava refugiats. Fou un dels fundadors de l'Associaçô de Classe dos Trabalhadores Rurais do Concelho de Palmela (Associació de Classe dels Treballadors Rurals del Municipi de Palmela) i portà a l'anarquisme un gran nombre d'obrers agrícoles de la zona de Palmela. També participà en conferències i en actes propagandístics anarquistes organitzats a Setúbal i per tot això va ser perseguit en nombroses ocasions per la policia. Leonídio Rodrigues va morir el 24 de maig de 1951 a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal).

    ***

    Joan Arans Nin

    Joan Arans Nin

    - Joan Arans Nin: El 14 d'octubre de 1893 neix a Albinyana (Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Arans Nin --citat a vegades com Araus. Fill d'un masover, quan tenia nou anys fou expulsat de l'escola pel mestre i començà a fer feina al camp. Després de llegir Les ruïnes de Palmira, de Volney, el seu pensament es revolucionà, fugint de tot allò que pudís a religió. Després, amb sa família, s'instal·là a Sant Marçal (Garraf), on destacà en la defensa dels pagesos i on arribà a ser, durant 21 anys, el seu alcalde. Després s'instal·là al Vendrell, on s'encarregà de la biblioteca sindical i encapçalà les lluites sindicals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en la constitució de la Federació Comarcal del Baix Penedès, adherida a la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE). Durant la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut i desterrat un any a Villena. En 1923 va fer mítings al Vendrell. Més tard va treballar un temps a la fàbrica de ciment Griffi de Vilanova i la Geltrú, on fou membre del comitè de la llarga vaga --del 20 d'agost de 1930 al 22 d'abril de 1931-- dels treballadors d'aquesta empresa i, representant la CNT, fou un dels signants de l'acord final. Durant els anys republicans ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT: secretari provisional de Relacions Regionals (1930-1931), delegat per Vallcarca, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid (juny de 1931), delegat català en el Ple Conjunt de Regionals i Pagesos (desembre de 1931), etc. El 4 d'abril de 1932 el Ple de Sabadell li encarregà reorganitzar la Federació Regional de Camperols de la CNT i destacà en la seva assemblea constitutiva el setembre d'aquell any. Arran del trencament confederal, s'alineà amb el trentisme, juntament amb Ramon Porté, Pere Sagarra i Josep Piñas, cenetistes punters de l'Alt Camp. El setembre de 1932 va fer mítings a Sant Jaume dels Domenys i el març de 1933 assistí com a delegat al Ple Regional cenetista. Arran dels fets del 6 d'octubre de 1933 fou detingut. El 14 de juny de 1937 assistí a Barcelona al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) representant el Comitè Regional de Camperols de la CNT. Durant la guerra fou secretari d'Adquisicions del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Representà Barcelona en el Ple de setembre de 1936, on fou nomenat membre del Comitè Regional Camperol i com a tal va fer mítings a Terrassa i viatjà pels fronts portant queviures i roba. En el Ple conjunt de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) catalanes fou delegat del Comitè Regional de Pagesos i formà part de la ponència favorable a la participació en el govern de la Generalitat catalana i a la constitució d'un Consell Polític dins del Comitè Regional de la CNT, format per la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i els pagesos. En 1938 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional de Camperols de Catalunya de la CNT. En acabar la guerra s'amagà, però fou detingut a Barcelona. Jutjat, fou condemnat a mort; un cop commutada la pena, purgà tres anys de presó. Sa companya fou Mercè Figueres Rovirosa. Va col·laborar, moltes vegades sota el pseudònim Ego, en diverses publicacions, com ara Acción, Acción Social Obrera, Acracia,Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, etc. Joan Arans Nin va morir l'1 d'agost de 1964 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya).

    ***

    Necrològica d'Emilio Martínez Palomer apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 24 de desembre de 1981

    Necrològica d'Emilio Martínez Palomer apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 24 de desembre de 1981

    - Emilio Martínez Palomer: El 14 d'octubre de 1894 neix a Abejuela (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Martínez Palomer. De molt jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment milità en el Sindicat de Tramvies confederal. A causa de la seva militància, patí el boicot patronal a diverses localitats catalanes (Blanes, Sarrià, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Emilio Martínez Palomer va morir l'11 d'octubre de 1981 a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 10/14/18--12:44: L'Hotel del Golf. Fets
  • En el cas de la notícia que ha saltat avui a l’Última Hora (https://ultimahora.es/noticias/part-forana/2018/10/14/1031543/proyectan-hotel-centenar-habitaciones-pollenca-junto-campo-golf.html) referida a l’Hotel del Camp de Golf de Can Porquer crec que convé posar damunt la taula les dades i fets que posen la notícia en el seu context. A més, com a regidor del PSM també tinc el deure de defensar l’actuació coherent en aquesta qüestió del meu partit durant les darreres dècades. Una actuació ingrata i sovint poc compresa, i que ara he de reivindicar.

    Algunes dades no les tinc molt exactes per tractar-se de fets anteriors a la meva entrada com a regidor a l’Ajuntament, però sí que son força ajustades:

    -El projecte no és de cent habitacions, sinó de 100 places, en 50 habitacions dobles (aquest fet no és gaire substancial, però és una dada que cal puntualitzar per poder valorar la dimensió de l’edifici).

    -La urbanització de Can Porquer es va aprovar per una Declaració d’Interès General en els anys vuitanta. Posteriorment va ser recollida com a Sòl Urbanitzable en el Pla General del 1990. El PSM va votar en contra d’aquest Pla General, entre altres coses perquè incloïa aquesta urbanització que, a criteri del PSM, era innecessària i contraproduent.

     

     

    L'urbanitzable de Can Porquer al Pla General de 1990 

     


    -Posteriorment, com podeu veure en els antecedents, es va aprovar el Pla Parcial corresponent (UP3) que convertiria els terrenys en urbans. Aquesta aprovació va dur tota una llarga tramitació, aprovant-se inicialment el 26/12/1991, amb retallada de l’àmbit de la urbanització per afectació de una zona d’alzinar, i aprovació definitiva per part del Consell de Mallorca el 26/04/1998. El PSM també hi va votar en contra en coherència amb la votació inicial.

     

    Pla Parcial de Can Porquer aprovat el 1998 

     

    -Finalment, després d’anys d’anar-se donant llicències d’obra durant anys per construcció d’un local social i múltiples habitatges unifamiliars dins la urbanització -ja dotada dels serveis necessaris per constituir solars edificables-, l’any 2008 es va aprovar l’estudi de detall necessari per poder edificar a la parcel·la hotelera de la UP3. Novament va comptar amb el vot en contra del PSM, com es pot veure en l’article de resum fet llavors en aquest mateix blog (http://psm-pollenca.balearweb.net/post/59550). Vot contrari, per cert, tot i ser socis de govern -encara- de l'equip que el va tramitar, fet que va suposar una important fricció entre els socis. Aquesta vegada ens va acompanyar en aquest vot en contra el partit llavors recentment incorporat al Ple Municipal, Esquerra Unida -després Alternativa per Pollença-.

     

    Planejament en vigor. En color blau la parcel·la AT que permet fer-hi l'hotel. 

     

    Certament a l’actual equip de govern hi ha un Batle que en aquells anys dirigia en GOB i un regidor d’Urbanisme d’un partit, el PSM, que llavors es varen oposar al desenvolupament de la urbanització. I la veritat és que en aquella lluita contra la urbanització de Can Porquer poc suports més varem rebre. Malauradament fou una lluita que es va perdre. No hi hagué gaire mobilització ciutadana ni social acompanyant aquestes organitzacions en la seva lluita. Molt manco grups a les xarxes socials que remassin cap allà mateix.

    Resulta sarcàstic, dons, que es demanin responsabilitats a l’actual equip de govern per una qüestió que es va decidir anys enrere, en contra del criteri dels actuals responsables. Ara ja només queda donar la llicència a l’hotel. Les llicències son un acte reglat, que ja no depèn de votacions ni de la voluntat del polític, sinó que no hi ha més remei que ajustar-se als informes tècnics que diran si el projecte és conforme a la normativa en vigor o no.

    Com a MÉS el que farem serà examinar el projecte actualment en exposició pública i fer-hi les al·legacions que siguin pertinents, en coherència amb la nostra línia mantinguda durant anys. Convidam a qualsevol ciutadà, organització o partit a que faci el mateix, ja que tothom hi té dret a al·legar.

    A banda d’això ja només queda la opció de la desclassificació amb el pertinent pagament de indemnitzacions. Complicat, donat l’avançadíssim estat del procés -després de trenta anys de fer passes- en que es troba la parcel·la en qüestió.

    Ara ens trobam les conseqüències de tots aquests fet començats ja en els anys 80. És el que té l’urbanisme, les coses es decideixen un dia i les conseqüències es veuen trenta anys després. I a més amb l’agreujant que es tracta d’un sol urbà amb tots els serveis i tràmits administratius fets -al contrari que altres urbanitzacions del municipi- deixant poc o gens de marge de maniobra a l’actual equip de govern.

    Per tant cal pensar bé les coses que es decideixen quan és el moment de decidir-les (a l’aprovació del PGOU, del Pla Parcial i de l’Estudi de Detall). A Pollença desgraciadament no hi hagué gaire contestació social a la urbanització de Can Porquer -llevat, com hem dit, del GOB i el PSM, que duguérem aquesta lluita en solitari-. I els governs que aprovaren els instruments de planejament que permeteren la urbanització -i l’hotel- no sofriren cap castic electoral per aquest motiu. Noltros ara novament farem el que legalment podrem però tampoc se’ns pot exigir que revertim una situació consolidada -a disgust nostre- després de dècades, quan en el seu moment no se’ns va donar la força política que ens hagués permès fer-ho. Cert, ho sabem, que a nosaltres sempre se’ns demana que facem possible allò que ningú més pot assolir. Però com se diu en mallorquí, "al darrer caragol no es pot fer l'all-oli", i noltros ja fa molts anys que treballarem en solitari per revertir aquesta situació, malauradament sense èxit.

    La nostra postura continua essent la mateixa que anys enrere. El desenvolupament de la urbanització era innecessària i qualsevol iniciativa política destinada a ampliar-la no comptarà amb el nostre suport. I en allò que legalment sigui factible treballarem per tal que l’impacte de la mateixa sigui el menor possible.


    PD: Un altre debat és el de la declaració de Pollença (nucli urbà), La Font i el Vilar com a nuclis turísticament saturats, deixant fora a Can Porquer. Una qüestió que significa que fora d’aquests nuclis no s’impedeix augmentar en nombre de places i que turísticament no hi ha inconvenient per fer-hi un nou hotel ni aquí, ni al Port de Pollença ni a Cala Sant Vicenç, sempre i quant es comprin les pertinents places.

    Tomeu Cifre, regidor de MÉS (i PSM) dins la coalició Junts Avançam, delegat d'Urbanisme.


    0 0

    Tot el que no ha dit Andreu Manresa de Joan Estelrich - Andreu Manresa, un dels màxims divulgadors de l´obra de Joan Estelrich, nomenat director general d´IB3! - L´escriptor mallorquí Joan Estelrich, confident de la Gestapo hitleriana i de la policia feixista espanyola va lliurar Lluís Companys i centenars de republicans als botxins de Franco! - L´escriptor i destacat activista cultural Bartomeu Mestre “Balutxo” sempre ha estat en primera línia en la resposta a tots aquells qui enalteixen el feixisme literari - Ver aquí un brillant article del nostre conegut escriptor


    CONTRA ELS QUI ENALTEIXEN EL FEIXISME LITERARI


    Bartomeu Mestre - Balutxo | TEMPS DE GUERRA INCIVIL | dilluns, 28 de gener de 2013 | 11:21h


    Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l'argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d'ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d'autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d'estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.

    L'any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d'ells, delators i repressors.


    El postfranquisme a les institucions


    M’escandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. M’ofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de l’Ajuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M'escandalitza i m'ofèn, però encara m’escandalitza i m’ofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i d’ètica, cap d'ells no s’ho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia d’escarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.

    Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella “feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional”. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: "Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l'Espanya una!”. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la “higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española”. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i l’any 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista d’aquell acord, Andrés Martín Burguera, m’explicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè “hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista” (sic).

    Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: “Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España”. Practicant de la doble moral, l’època que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. L’any 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, se’n penediria vivament des de l’exili a El Caire en constatar que “el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme d’Alcover” (3).

    Joan Estelrich, defensor dels drets dels pobles sense estat a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l'apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l'escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO, fins a la mort.

    Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d'Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d'himnes marians, era una emmascarada lesbiana, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a l’homenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?

    El Consell de Mallorca (PSIB-PSM) va presentar l'any 2009 la triple ignomínia laudatòria d'aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l'Ajuntament de Palma (PSIB-PSM-EU) decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d'Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no s’entén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d'hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!


    NOTES

    (1) Salvà, que havia dirigit La Nostra Terra, s'adreçà a Miquel Ferrà (Palma, 1885-1947) instant que s'afiliés a Falange Española si volia salvar la vida. Ferrà (a qui les institucions, ni en el centenari del naixement ni en el cinquantenari de la mort ha volgut recordar) va respondre el requeriment amb L'Estel, un poema dedicat a l'estelada l'any 1936, ja iniciada la revolta dels feixistes i els assassinats per les voreres i cementiris de Mallorca, que constitueix una demostració de dignitat i de resistència. El podeu llegir a: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessolts2/ferra.html

    (2) Vg. L'afer Soler i Palet de Joan Pérez i Ventayol a http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/64734/122454

    (3) Informació extreta del meu diari personal.

    (Blog de Bartomeu Mestre a VilaWeb)


    Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? (Llorenç Capellà)


    Riber, Salvà i el trenta-sis


    Per Llorenç Capellà, escriptor


    Arnau Company acaba de publicar una biografia, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Marian Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la pantomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebi Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinent. Arnau Company se'n fa ressò, d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escriptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga...?

    Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa, espectacular, d'ell. Miquel Ferrà en va deixar constància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat/ quan el cel s'entenebria,/ quan l'Estel, velat de sang,/ un fum d'odis obscuria,/ tu que a l'hora del gran dol/ abandones la família/ i la nostra antiga fe/ en la prova renuncies. Josep Massot afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que, a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anys, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi...! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà.

    En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat ens brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra, una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, ni que haguessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que, en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? Em resisteixo a creure-ho. No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passat nazi, i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos, òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tant de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració, a voltes entusiàstica, amb els colpistes, canta més que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom-, qui va donar suport a un cop d'Estat que ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa, a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que, d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el país del catalanisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenen si no és explorant en els plecs, dissimulats, d'aquesta època.

    Diari de Balears (9-III-08)


    No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'. (Miquel López Crespí)


    Els escriptors catalans i el feixisme: Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...


    Per Miquel López Crespí , escriptor



    Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

    El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.

    Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíllic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíllica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.

    El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).

    A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".

    Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un allot al servei de tothom) i la criada".

    Aquestes excellents condicions per a la feina intellectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), u>El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.

    En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.


    No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.

    'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una allusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':

    'Benhaja el mortal

    que avui per sa boca

    pot tastar sa coca

    del temps de Nadal;

    que a mi, amb el meu mal,

    per no estar dejuna,

    patorrat em cal

    de farina bruna

    Farineta bruna,

    oli sense sal...

    Visca el General

    de l'Espanya una!

    Farineta bruna,

    oli sense sal,

    això és lo que em cal.

    Visca el General!'


    'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".

    Un altre cas de flagrant collaboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, collaborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".

    Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en collaboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, comMallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.

    En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intellectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva).

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)


    Gent que ha estimat el país


    Per Llorenç Capellà, escriptor


    La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.

    Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.

    Diari de Balears (11-V-08)


    Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)


    Llorenç Villalonga i el feixisme militant



    Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

    Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

    Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

    No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    [15/10] «Les Tablettes» -«L'Action d'Art» - «Junge Anarchisten» - «Fanal» -«Documentos Históricos de España» - «Les Nouvelles Pacifistes» - «AIT» - «O Libertário» - Arzuffi - Mac Say - Diego Delgado - Poch - Prudhommeaux - Gallego - Olcina - Cebrián - Villafranca - Lucchesi - Furuta - Busquère - Segura - Ortt - Caixal - Antolín - Pelletier - Caba

    Anarcoefemèrides del 15 d'octubre

    Esdeveniments

    Un exemplar de "Les Tablettes"

    Un exemplar de Les Tablettes

    - Surt Les Tablettes: Per l'octubre de 1916, en plena Gran Guerra, surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista mensual anarcopacifista Les Tablettes. Cécile Noverraz i Claude Le Maguet en seran els editors responsables i Alfred Ledrappier l'administrador. Publicació molt ben editada, s'il·lustrarà amb xilografies de Frans Masereel, fou creada per denunciar la guerra, però no des de la perspectiva de l'esquerra «zimmerwaldiana» o bolxevic, sinó des de les posicions anarquistes i de la filosofia de la no-violència tolstoiana. En aquesta línia, el número 23, de juny de 1917, publicarà el text de Tolstoi «Le patriotisme et la paix». Hi van col·laborar Pierre-Jean Jouve, Marcel Martinet, Le Maguet, Romain Rolland, Jean de Saint-Prix (Jean-Louis), Léon Werth, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim el gener de 1919.

    ***

    Capçalera del primer número "L'Action d'Art" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    Capçalera del primer número L'Action d'Art [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt L'Action d'Art: El 15 d'octubre de 1919 surt a París (França) el primer número de la segona època del periòdic bimensual anarquista L'Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque (L'Acció d'Art. Òrgan de l'individualisme heroic). Publicat per André Colomer i Marcel Chapelon (Marcel Say), havia tingut una primera època en la qual es publicaren 18 números entre el 15 i el 25 de desembre de 1913. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Le Foyer d'Art Social» (El Fogall de l'Art Social). En aquesta segona època també alguns números es publicaren a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). L'«individualisme heroic» era una de les tendències de l'anarquisme d'aleshores. El 18 de gener de 1920, arran d'una reunió organitzada per L'Action d'Art, Marcel Say es pronuncià a favor dels«Comitès de la III Internacional», fet que provocà la ruptura amb André Colomer. Trobem articles de Georges Audibert, Pierre Chardon, André Colomer, Louis Dalgara, Henri Galoy, Ugo Giannatasio, André Guenon, Hauteclaire, Myrriam Liberson, Marise, Paul Meyer, Marcel Say i Marc Villers, entre d'altres; i dibuixos de L. R. Antrac i Jean-Paul Dubray. En sortiren vuit números, l'últim el 22 de maig de 1920. Aquesta revista influí força en el pensament d'André Breton.

    ***

    Capçalera de "Junge Anarchisten"

    Capçalera de Junge Anarchisten

    - Surt Junge Anarchisten: Per l'octubre de 1923 surt a Leipzig i Dresde (Alemanya) --ciutats a les quals se sumaran més tard Berlín, Offenbach i Bautzen-- el primer número del periòdic mensual anarquista i anarcosindicalista Junge Anarchisten. Organ der Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (Joves Anarquistes. Òrgan de la Joventut Anarcosindicalista d'Alemanya). La Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (SAJD) va ser fundada en 1922 com a organització juvenil de la Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD) i Junge Anarchisten en serà l'òrgan d'expressió. Aquesta revista lluità contra el parlamentarisme i el nacionalsocialisme emergent. Els editors responsables van ser Otto Klemm i Georg Hepp, i en van ser redactors Paul Albrecht (Karl Keiderling), Reinhold Bush,Richard Busse, Karl Buttke, Willy Ermer,Max Hilse, Oskar Kanehl, Walter Kaps, Walter Kleschetzky, Walter Lenz, Parusch,Helmut Rüdiger, Walter Schuster, Jost Stein, Hugo Süss iHerbert Wehner, entre d'altres. Tirà entre 2.000 i 5.000 exemplars per número. Deixà de publicar-se oficialment en 1932, poc abans de la presa del poder pel nazisme, però el grup editor continuà realitzant tasques de manera clandestina. Després de la II Guerra Mundial la seva obra va ser continuada pels Anarcho-Syndikalistischen Jugendgruppen (ASJ, Grups de Joves Anarcosindicalistes) i per Theorie und Praxis de la SAJD.

    ***

    Portada del primer número de "Fanal"

    Portada del primer número de Fanal

    - Surt Fanal: Per l'octubre de 1926 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista anarquista mensual Fanal. Anarchistische Monatsschrift. Organ der anarchistischen Vereinigung. Fou editada i redactada, gairebé exclusivament, per Erich Mühsam i era la continuació de la revista Kain (Munic, 1911-1914, 1918-1919). D'antuvi independent, esdevindrà òrgan de la Federació Anarquista. En 1929 publicà un número especial sobre la Revolució dels Consells --«Von Eisner bis Levine. Die Entstehung der bayerischen Räterepublik» (D'Eisner a Levine. El sorgiment de la República Soviètica de Baviera). Es publicarà fins al número de juliol-agost de 1931, quan serà prohibida. Això no obstant, es van editar quatre circulars de Fanal en 1932 i una última en 1933 que contenia la declaració «Die Befreiung der Gesellschaft vom Staat. Was ist Kommunistischer Anarchismus?» (L'alliberament de la societat de l'Estat. Què és l'anarquisme comunista?). Fanal deixà de publicar-se quan Mühsam fou detingut arran de l'incendi del Reichstag, el 28 de febrer de 1933. Posteriorment fou reeditat en facsímil en diverses ocasions.

    ***

    Portada del primer número de "Documentos Históricos de España"

    Portada del primer número de Documentos Históricos de España

    - Surt Documentos Históricos de España: Per l'octubre de 1937 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista Documentos Históricos de España. Publicación mensual. Editada pel Servei de Propaganda d'Espanya de la Federación Anarquista Comunista Argentina (FACA) i administrada per Juan Pereyra, recopilava en forma de col·lecció articles publicats en periòdics anarquistes peninsulars (Acracia, Agitación, ¡A vencer!, Castilla Libre, El Combate, CEFA, CNT-FAI, CNT Marítima,Fragua Social, Frente Libertario, Juventud Consciente, Juventud Libre, Línea de Fuego, La Noche, Mujeres Libres, Revolución,Ruta, Sembrador, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,UGT-CNT, ¡Victoria!, etc.) sobre temes de la Revolució espanyola que contrarestar la propaganda oficial i la censura dels Estats i de la burgesia. Trobem articles de Diego Abad de Santillán, Amezcua, Eduard Borràs, Francisco Crespo, John Dos Passos, Ezequiel Enderiz, Joan García Oliver, Pedro Herrera, Juana Iglesias, Gaston Leval, Félix Martí Ibáñez, Alfonso Miguel, Navalpotro, Gonzalo de Reparaz, Mariano Román, Luis Romero,Ángel Vázquez Barranco, entre molts altres. Mauro Bajatierra envià nombroses fotografies per il·lustrar la publicació. La FACA, a més d'aquesta revista, edità llibres i fullets sobre la guerra i les conquestes de la revolució a la Península. D'antuvi sortí mensualment, però acabà publicant-se irregularment. Se'n van editar 11 números, l'últim el maig de 1939, amb el triomf franquista.

    ***

    Capçalera de "Les Nouvelles Pacifistes"

    Capçalera de Les Nouvelles Pacifistes

    - Surt Les Nouvelles Pacifistes: El 15 d'octubre de 1949 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual llibertari Les Nouvelles Pacifistes, publiées sous les auspices de la Confédération Générale Pacifiste. Portà l'epígraf«Per la pau, fora de la política». Els redactors d'aquesta publicació anarcopacifista, òrgan de la Confederació General Pacifista (CGP), van ser Pierre Bergé i Louis Louvet, i va ser administrada per André Maille. Trobem articles de M. P. T. Acharya, A. F. Baillot, Alphonse Barbé, Grace M. Beaton, Simone de Beauvoir, Pierre Bergé, René Biso, Charles-Auguste Bontemps, Wolfgang Borchert, Lucien Brochon, Marie-Louise Cavalier, Félicien Challaye, Émile-Auguste Chartier (Alain), Jules Chavat, Chont-Luchont, Albert De Jong, Louis-Ferdinand Destouches (Céline), Marcel Dieu (Hem Day), Franck Emmanuel, Marthe Goulliart, Noëlle Grange, E. Granguillotte, M. Guicheteau, Louise Guieysse, Hainer, Shinzo Hamai, Gaston Havard (Jean Marestan), Dr. Hellas, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice Laisant, Rachel Lantier, Peer Lavirgule, Louis Louvet, André Maille, Edmondo Marcucci, Pierre Martin, Jean-Bernard Moreau, Pierre Mualdes, Roger A. Paon, Réginald Reynolds, Rudolf Rocker, Pierre Ruff, Ruffier, Otto-Maria Saenger-Pascendi, Antoine de Saint-Exupéry, Bernard Salmon, Jean-Paul Sartre, Scepi, Claude-Henri Sellier, Jean Souvenance, Max Stierwaldt, André Thiebaud, Louis Tort, Troubat Le Houx, René Valfort, Émile Véran, Samuel Vergine i Madeleine Vernet, entre d'altres. En sortiren nou números, l'últim l'1 d'abril de 1950.

    ***

    Capçalera d'"AIT"

    Capçalera d'AIT

    - Surt AIT:Per l'octubre de 1956 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual AIT.Órgano de la Asociación Internacional de los Trabajadores --el subtítol canviarà nombroses vegades. Era successor del Bulletin de l'AIT, també publicat a París entre 1953 i 1956. D'antuvi trilingüe (castellà, francès, italià), va passar ràpidament a ser bilingüe (castellà, francès). El gerent fou Étienne Guillemau i el responsable de la redacció Joseph Esgleas. Els principals col·laboradors van ser Gregori Balkanski, P. Beauregard, José Muñoz Congost, Cosme Paules del Toro, Pérez Guzmán i Carlos M. Rama. A partir de 1959 s'imprimirà a Tolosa de Llenguadoc. L'abril de 1965 suspendrà la publicació, després de sortir-ne 70 números, però reapareixerà a Llemotges entre 1970 i 1978, per ser finalment assimilat per Le Combat Syndicaliste.

    ***

    Capçalera d'"O Libertário"

    Capçalera d'O Libertário

    - Surt O Libertário: Per l'octubre de 1960 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del periòdic O Libertário. Portava l'epígraf: «Anteposar el lliure examen al dogma, i la llibertat a totes les coaccions, són els principis bàsics de l'anarquisme.» El director responsable d'aquesta publicació anarquista va ser Pedro Catallo, però a partir del número 5, per motius de salut, va ser substituït per Lucas Gabriel. Hi van col·laborar Edgard Louenroth, Juan Le Vagre, Frederica Montseny, P. Drinho, Gregório Naso, Osvaldo Salgueiro, Pedro Catallo, Germinal Louenroth, Lucas Gabriel i Mário Dos Santos, entre d'altres. Amb periodicitat irregular sortí fins al 1964.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Santo Fermo Arzuffi

    Santo Fermo Arzuffi

    - Santo Fermo Arzuffi: El 15 d'octubre de 1879 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'obrer forner anarquista Santo Fermo Arzuffi, conegut com Sante. Sos pares es deien Luigi Arzuffi i Faustina Franzini i va fer els estudis elementals. Internat l'octubre de 1898 a l'hospital de Bèrgam, va fer propaganda socialista revolucionària entre els pacients, especialment els pagesos, fins al punt que el metge li va prendre periòdics, revistes i opuscles socialistes. El 3 de juliol de 1900 va ser condemnat pel Tribunal de Brescia (Llombardia, Itàlia) a 16 mesos i 20 dies de presó per robatori. La seva feina de forner a les fleques no era contínua i sovint es trobava amb altres obrers forners a bodega de la Campana, al popular carrer de San Lazzaro de Bèrgam. El 7 d'agost de 1902 va ser detingut pels carrabiners a Ardesio (Llombardia, Itàlia) per apologia del regicidi; jutjat per aquest delicte, va ser condemnat pel Tribunal de Bèrgam l'11 d'agost d'aquell any a quatre mesos de presó i a una multa de 150 lires. El 15 de juliol de 1904 el Tribunal de Bèrgam novament el condemnà a dos anys de reclusió i a un de vigilància especial per robatori reincident. Reclòs a la presó de Brescia, després passà a la de Pallanza (Piemont, Itàlia). Un cop lliure, mantingué correspondència amb militants d'altres localitats, reben fullets i impresos. L'abril de 1908 va ser denunciat, amb Bianchi, Alessandro Caglioni, A. Paratico i Zanardi, com un dels promotors de la vaga general del 4 d'abril de 1908 i instigador dels danys originats arran dels fets (trencament de vidres de les fleques, etc.) esdevinguts durant la nit del 24 d'abril de 1908, a més de per resistència a la força pública. El maig de 1911 es declarà sindicalista revolucionari. Durant l'estiu i tardor de 1914 formà part del Grup Llibertari de Bèrgam, fundat a començament d'agost. En 1921 es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on passà temporades sense feina a les fleques. En 1923 va ser condemnat a 16 dies de presó per robatori. En 1929 retornà a Bèrgam i el 23 d'octubre de 1930 va ser denunciat per ofenses contra Benito Mussolini en una bodega, però el procés no tingué lloc. Santo Fermo Arzuffi va morir d'un atac de cor el 30 de març de 1932 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Stephen Mac Say

    Stephen Mac Say

    - Stephen Mac Say:El 15 d'octubre de 1884 neix a Beaurepaire-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el professor, apicultor i militant i propagandista anarquista Stanislas Alcide Masset, més conegut com Stephen Mac Say i també com L'Anarque. Com a docent és va oposar ben aviat a l'ensenyament «oficial» i en 1906, amb sa companya Marie-Adèle Anciaux (Mary Smiles), es va incorporar a l'escola llibertària de Sébastein Faure «La Ruche», que havia fundat el gener de 1904 a Rambouillet, on tots dos ensenyaran fins a 1910. En 1909 fundà el periòdic Le Fouet, òrgan del «Grup d'Acció de les regions d'Avesnes, de Verviers i de Valenciennes» A partir de 1910 Mac Say deixarà definitivament l'ensenyament i esdevindrà firaire i, després de la guerra, apicultor. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Anarchie, Le Combat, Le Combat Social,Le Cri Populaire, Le Cubillot, L'École Rénovée, Hors du Troupeau, L'Idée Libre, L'Insurgé,Le Libertaire, Les Réfractaires, Les Temps Nouveaux, etc. Durant la Gran Guerra, encara que donat de baixa pel servei militar i inscrit amb el«Carnet B» dels antimilitaristes, es refugia amb sa companya a la Creuse (centre de França), intentant fugir dels maldecaps que els reporten les seves idees antimilitaristes. Entre 1915 i 1917 publicarà en els periòdics d'Émile Armand Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. Després de la guerra reprèn les seves activitats militants i particularment les seves col·laboracions regulars en la premsa anarquista (L'En Dehors, Le Libertaire,Les Temps Nouveaux,L'Anarchie, Le Combat, Controverse,L'Émancipateur,Germinal, Le Réfractaire,Le Semeur de Normandie, La Vie Universelle, La Voix Libertaire, etc.) i en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Denunciat com a jueu durant la Segona Guerra Mundial --que, dit de passada, era fals-- és de bell nou obligat a deixar ca seva amb Mary. Després de la II Guerra Mundial col·laborarà en el primer número de L'Unique, en Contre-Courant i en Le Monde Libertaire. Humanista i amant de la natura, escriurà nombrosos llibres i fulletons contra la vivisecció --va ser membre fundador de la Lliga Francesa contra la Vivisecció--, així com de temes educatius i de salut: Vers l'éducation humaine: la laïque contre l'enfant (1911), Révoltes et sanglots: poèmes (1913), La fable:étude (1927), De Fourier à Godin: le Familistère de Guise (1928), Le problème du logement: du logis des siècles à l'habitat normal (1930), La chanson des urnes et des lois (1939), À l'enseigne du Christ: les histrions de la foi (1952), Un genre mineur qu'a touché le génie, la fable: joyau des ans à travers les peuples et les âges... (1963), Propos sans égards (1964), Les facultés animales (1967), La vivisection, ce crime: science dévoyée, médecine meurtrière (1969), L'histoire devant l'homme et devant l'enfant: pauvreté et nocivité de l'histoire (1972), etc. Dos dies abans de morir participà en una reunió de la Unió Pacifista de Chartres, de la qual era membre. Mac Say va morir el 14 de març de 1972 a Morancez (Centre, França) i fou enterrat al cementiri de Beaurepaire.

    ***

    Jesús de Diego Delgado

    Jesús de Diego Delgado

    - Jesús de Diego Delgado: El 15 d'octubre de 1900 neix a Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista Jesús de Diego Delgado, conegut com El Cojo de Tudela, a causa d'arrossegar la cama dreta inútil per un accident. Sos pares es deien Bernardo de Diego Franco i María Delgado Llopis. Fill d'una família nombrosa –Jesús tingué vuit germans (Ovidio, Acindina, Vicenta, Cristina, Juliana, María, Eustaquio i Herminia)–, acomodada i il·lustrada, la seva biblioteca particular comptava 400 llibres. En 1929, fugint de la guerra del Marroc, s'exilià a Saint-Denis (Illa de França, França), on ja vivia son germà Ovidio de Diego Delgado, militant anarquista qui li va introduir en el moviment llibertari. A finals de novembre de 1931 retornà a la Península. A Madrid (Espanya), entrà en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya) conegué Luz Araujo, amb qui es casa civilment uns mesos després a l'ajuntament d'aquesta localitat. De bell nou a Tudela de Duero, mort el pare, començà a treballar en un forn familiar, reconegut a tota la comarca, on elaborava pa integral, novetat en aquella època, que venia pels pobles de la zona i per Valladolid. Just arribar a Tudela de Duero va ser detingut per la Guàrdia Civil per portar unes octavetes sobre els «Fets de Casas Viejas». També treballà despatxant benzina en un dels primers sortidors de la província, propietat de sa família. A més de la CNT, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encara que mantenia bones relacions amb totes les forces d'esquerra. Propagandista del naturisme, organitzà excursions campestres, banys solars i de fang, etc. També es dedicà a l'alfabetització dels jornalers a la Casa del Poble de Tudela de Duero, on tenia un despatx. Amic de Frederica Montseny Mañé, aquesta va estar allotjada en tres ocasions a casa seva. A començament de 1936 formà part del grup cultural anarquista «Francisco Ferrer». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, es refugià a casa d'una família amiga val·lisoletana. Quatre falangistes de Tudela de Dero, però, seguiren sa companya i el 19 d'agost de 1936 va ser apressat a Valladolid. Portat al seu poble, va ser torturat brutalment a l'ajuntament i per tot el poble. Gairebé mort, Jesús de Diego Delgado va ser traslladat el 21 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Tudela de Duero al lloc anomenat Las Maricas, a un pinar proper a Boecillo (Valladolid, Castella, Espanya), on una dona falangista li donà un tret de gràcia. El seu cadàver va ser rescatat per un dels seus cunyats i aconseguiren enterrar-lo clandestinament al cementiri de Tudela de Duero. Sa família, que va cremar la biblioteca al forn, va perdre la benzinera i sa companya, embarassada de set mesos en el moment del seu assassinat, va haver de marxar cap a Villabáñez (Valladolid, Castella, Espanya), on son fill major Helios va ser obligat a canviar el nom per un de més«cristià» (Ramón). Anys més tard, sos fills Helios i Jesús en dignificaren la fosa, on els seus restes reposen actualment.

    Jesús de Diego Delgado (1900-1936)

    ***

    Amparo Poch y Gascón

    Amparo Poch y Gascón

    - Amparo Poch y Gascón: El 15 d'octubre de 1902 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la militant anarcofeminista i propagandista de la llibertat sexual Amparo Poch y Gascón. Nascuda en una família modesta, després d'estudiar Magisteri, va ser una de les primeres dones a llicenciar-se en Medicina a la Universitat de Saragossa, premi extraordinari de llicenciatura en Medicina (1928-1929). Després dels seus estudis de Medicina i sociologia, va posar la seva saviesa al servei de les dones. Especialitzada en puericultura, imparteix cursos sobre educació sexual i maternitat responsable a ateneus i universitats. Cofundadora de «Mujeres Libres», juntament amb Mercedes Comaposada i Lucía Sánchez Saornil entre otras, en 1936, escriu nombrosos articles en diverses revistes llibertàries (Revista Blanca,Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Generación Consciente,Estudios, Mujeres Libres, etc.) i fundarà el Grup Ogino. En 1936 va participar en la creació de la Lliga Hispànica contra la Guerra, secció espanyola de la Internacional de Resistents contra la Guerra (WRI). Durant la Revolució va ser nomenada directora de l'Assistència Social a València i s'ocuparà dels nins refugiats a les granges escoles a Madrid, col·laborant estretament amb Frederica Montseny en el Ministeri de Sanitat --el càrrec de ministra de Sanitat s'havia pensat per a ella, però finalment va ser rebutjada per la seva pertinença a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937, a Barcelona, participa en el projecte del Casal de la Dona Treballadora, lloc de trobada, intercanvi i educació per a les dones. En 1939, durant el seu exili a França, intentarà ajudar a milers de refugiats confinats als camps de concentració enquadrada en la Creu Roja República Espanyola. Establerta a Tolosa de Llenguadoc, dirigirà l'Hospital de Varsòvia de la ciutat, on passaran nombrosos guerrillers espanyols. Sempre disposada a socórrer refugiats i practicar la solidaritat li va sorprendre la mort quan es disposava a traslladar-se a Algèria per atendre els ferits de guerra en lluita contra l'imperialisme francès. Va publicar, a més de la novel·la breu Amor,La cartilla de consejos a las madres (1931), La vida sexual de la mujer (1932) i Elogio del amor libre (1936), entre altres obres. Amparo Poch y Gascón va morir el 15 d'abril de 1968 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El 15 d'octubre de 2002, data del centenari del seu naixement, el rector de la Universitat de Saragossa, Felipe Pétriz, va descobrir la placa que batejar una de les sales del Paranimfs Universitari amb el nom d'Amparo Poch; un carrer de Saragossa també porta el seu nom.

    ***

    André Prudhommeaux

    André Prudhommeaux

    - André Prudhommeaux: El 15 d'octubre de 1902 neix al Familisteri de Guisa (Picardia, França) --comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin-- el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Era fill de Jules Prudhommeaux, enginyer agrònom, editor i publicista llibertari. Amb sa companya Dora Ris (Dori), nascuda el 8 de novembre de 1907 a Suïssa, va obrir a París la Librairie Ouvrière, una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste,òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre,òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup«Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes  L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire,òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique, Contre-Courant,Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà, Freedom,L'Adunata dei Refrattari,Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire(1946), Espagne libertaire (1955), etc. André Prudhommeaux va morir el 13 de novembre de 1968 a Versalles (Illa de França, França) després de patir llargament la malaltia de Parkinson. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Necrològica de Juan Antonio Gallego Bravo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 d'octubre de 1966

    Necrològica de Juan Antonio Gallego Bravo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 d'octubre de 1966

    - Juan Antonio Gallego Bravo:El 15 d'octubre de 1907 neix a Múrcia (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Gallego Bravo. Sos pares es deien Tomás Gallego i Fuensanta Bravo. Emigrà a Barcelona (Catalunya). Es guanyava la vida com a fogoner del dipòsit ferroviari del Poblenou i milità en la Secció de Xofers de Locomotores del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Quan l'Ocupació va ser deportat pels nazis a un camp de concentració a Alemanya, del qual va retornar en 1945 molt afeblit i invàlid per al treball. Posteriorment milità en la Federació Local de Roanne de la CNT. Sa companya fou Antonia Fenore. Després d'una llarga malaltia, Juan Antonio Gallego Bravo va morir l'11 de juny de 1966 en un hospital de Roanne (Forêz, Arpitània) i fou enterrat dos dies després.

    ***

    Arseni Olcina Esteve

    Arseni Olcina Esteve

    - Arseni Olcina Esteve: El 15 d'octubre de 1909 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el periodista, escriptor i militant anarcosindicalista Arseni Olcina Esteve, conegut sota el pseudònim A. Rolcest, on va fer servir les primeres lletres del seu nom i llinatges. Son pare es deia Arseni Olcina Miralles, periodista i mestre d'escola alcoià influït per la pedagogia moderna i amb inclinacions poètiques, i sa mare Amàlia Esteve Durante. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal per diferents periòdics alacantins i menorquins (El Luchador, Diario de Alicante, El Bien Público, etc.), on publicà els primers contes. Arran de les seves cròniques sobre la vaga tèxtil de la primavera de 1927 i de les seves crítiques a les autoritats locals es va veure obligat el juliol d'aquell any a fugir d'Alcoi i instal·lar-se a València. A la capital valenciana col·laborà en el diari Las Provincias, en una secció infantil titulada«Lecturas para Niños». A València també, en 1932, nasqué sa filla Amàlia. Després milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1933 publicà el fullet Nieve i el setembre de 1934 va fer un míting amb Serafín Aliaga Lledó i Sebastià Ballesta Castelló a Alacant. Quan esclatà la guerra civil s'enrolà en la«Columna de Ferro» i fou redactor del seu portaveu,Línia de Fuego, el qual codirigí des de La Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). En 1938 la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) li publicà el seu llibre de memòries Dum-Dum. Trazos de la revolución y la guerra. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Al Margen, Fragua Social, Libre Studio, Nosotros,Nervio, Umbral, etc. En 1940 va ser processat pel franquisme. Entre finals dels anys quaranta i els vuitanta visqué, com molts altres militants llibertaris (Juan Francisco Abad Fornieles, Juan Gómez Casas, Eduardo de Guzmán Espinosa, Cristóbal Vega Álvarez, etc.), de la redacció de, com a mínim, 642 novel·letes populars bèl·liques, policíaques, d'espionatge i de l'oest, publicades gairebé sempre sota el pseudònimA. Rolcest, en les editorials Bruguera i Valenciana, i en algunes llatinoamericanes. Arseni Olcina Esteve va morir el 17 d'octubre de 1997 a València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sa neboda Amèlia Lucil·la Mataix Olcina va escriure novel·la rosa sota els pseudònims Celia Bravo i Lucila Mataix.

    ***

    Necrològica de Pilar Cebrián apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 28 de maig de 1991

    Necrològica de Pilar Cebrián apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 de maig de 1991

    - Pilar Cebrián: El 15 d'octubre de 1922 neix a Terol (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pilar Cebrián. Quan l'ocupació d'Aragó per les tropes feixistes passà a Catalunya. En 1939 amb el triomf franquista creuà els Pirineus i va ser reclosa al camp de concentració de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). L'alcalde de Millars (Rosselló, Catalunya Nord), que tenia un restaurant, pogué aconseguir que en sortís per treballar a casa seva de domèstica. Va ser allà on conegué l'anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolao, també refugiat, que esdevingué son company. Posteriorment la parella s'instal·là a Bordeus, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Pilar Cebrián va morir el 5 de març de 1991 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

    ***

    Nicolás Villafranca

    Nicolás Villafranca

    - Nicolás Villafranca: El 15 d'octubre de 1932 neix a Lanjarón (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Villafranca. Era el fill petit d'una família nombrosa, formada per cinc germanes i ell. Son pare era mestre d'obres. Quan era petit sa família s'establí al barri del Realejo de Granada (Andalusia, Espanya) i estudià en un col·legi de capellans de la ciutat. Quan tenia 14 anys quedà orfe de mare. A començament de la dècada dels seixanta emigrà a França i en retornar treballà l'hoteleria en un bar de Granada fins a la seva jubilació. En els anys setanta milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) granadina. Nicolás Villafranca va morir el 24 de febrer de 2013 a Granada (Andalusia, Espanya). Amb sa companya, Manola, tingué tres infants.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Oreste Lucchesi durant el seu processament (1895)

    Oreste Lucchesi durant el seu processament (1895)

    - Oreste Lucchesi: El 15 d'octubre de 1904 mor a l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia) l'anarquista Oreste Lucchesi, també conegut com Bianchetto i Antonio Mazzini. Havia nascut el 6 d'agost de 1859 –altres fonts citen el 8 d'agost– a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Lucchesi i Agnese Costa, i tenia un germà i quatre germanes. Després de fer sis mesos de servei militar, treballà en diversos oficis (sabater, cerveser, tipògraf, drapaire, etc.). El 25 de setembre de 1887, amb Agesilao Canigiani (Givo), intentà assassinar al cafè Alfieri de Liorna a cops de ganivet dos republicans, Giuseppe Tucci i Ferruccio Nigiotti, culpables d'haver bufetejat l'anarquista Giovanni Lascalfare durant una baralla política. Jutjat l'11 de desembre de 1887, va ser condemnat a quatre anys de presó per«cops i ferides». En 1893 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver apunyalat un vell de seixanta anys. En una altra ocasió va ser condemnat per«ús d'armes de foc» i diverses vegades va ser detingut com a «anarquista militant». En 1894 treballava com a descarregador en el negoci de Giovanni Marchi de Liorna. El 29 de juny d'aquell any, va ser detingut, i posteriorment alliberat, després d'una brega amb un tal Alfredo Ristori. L'1 de juliol de 1894 apunyalà de mort a Liorna Giuseppe Bandi, director propietari dels diaris La Gazzetta Livornese iIl Telegrafo i autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigia al periòdic. L'endemà fugí de Liorna, disfressat, en un bot manat per ell mateix cap a Centuri (Còrsega), on arribà el 3 de juliol; però, denunciat per la seva amant, seduïda per la recompensa de 2.000 francs que les autoritats donaven a qui portés a la seva detenció, la policia francesa el posà sota vigilància just arribar-hi. Després de passar per les poblacions corses de Nonza i de San Fiorenzo, el 14 de juliol de 1894 va ser detingut a Bastia (Còrsega). Durant l'interrogatori va dir que s'anomenava Antonio Mazzini, que estava embarcat en la tartana Umberto I ancorada a San Fiorenzo i que res tenia a veure amb la mort de Bandi. El 30 de juliol de 1894 va ser lliurat per les autoritats franceses a les italianes i embarcat a bord del paquebot Palestina cap a Liorna, on fou tancat a la presó dels Dominicans. Jutjat entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia), amb els seus còmplices Amerigo Franchi (Polsacco o Pisanino) i Rosolino Romiti, considerat l'instigador del crim, van ser condemnats a 30 anys de reclusió. Oreste Lucchesi va morir el 15 d'octubre de 1904 a l'establiment penitenciari de l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia).

    ***

    Judici als membres de la Girochin Sha (10 de setembre de 1925). Daijiro Furuta és el tercer per la dreta

    Judici als membres de la Girochin Sha (10 de setembre de 1925). Daijiro Furutaés el tercer per la dreta

    - Daijiro Furuta: El 15 d'octubre de 1925 és executat al Japó el militant anarquista Daijiro Furuta. Havia nascut l'1 de gener de 1900 a Tòquio (Japó). Després d'haver obtingut el diploma d'estudis secundaris, entrà en la Universitat de Waseda i en 1919 s'adherí a la «Shakaishugi Dantai Minjin Dömeikai» (Federació Popular dels Grups Socialistes) i en la Federació de Construcció, però abandonà dos anys després aquestes organitzacions per militar en l'anarquisme. Amb Yoshinaga Watanabe i Arata Nagashima marxarà al departament de Saitama i organitzarà el moviment anarquista camperol a Hasuda. Amb aquests dos companys creà la «Kosakunin Kai» (Societat dels Petits Grangers) i el periòdic Kosakunin (Petits Grangers). Malgrat els seus esforços, els resultats foren decebedors. Durant aquestes activitats, conegué Tetsu Nakahama, poc abans de la dissolució de l'organització el juny de 1922. Amb sos amics crearà la «Girochin Sha» (Societat de la Guillotina), grup anarcoil·legalista armat que prepararà l'atemptat contra el príncep d'Anglaterra, en ocasió d'una visita al Japó, i contra el regent de l'Imperi Japonès. Per finançar les seves activitats es dediquen a atracar bancs i en el curs d'un robatori en un banc d'Osaka matarà un empleat. També participà en l'atemptat contra el general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, i en diversos atemptats amb explosius. El 10 de setembre de 1924 fou detingut amb Genjiro Muraki al seu amagatall de Tòquio i el 10 de setembre de 1925 fou jutjat i condemnat a mort. Daijiro Furuta fou penjat el 15 d'octubre de 1925 després d'haver rebutjar fer cap apel·lació. Les memòries del«terrorista de gran cor», com era anomenat, --Shi No zange (Confessió davant mort, 1926) i Shikeishû No Omoide (Confessió d'un condemnat a mort, 1930)--, redactades a la garjola i publicades després de la seva execució, tingueren una gran difusió.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El diputat de MÉS per Mallorca, Miquel Gallardo, ha destacat aquest dilluns en roda de premsa la necessitat de defensar un sistema públic de pensions: “s’han de deixar de veure les pensions com un assumpte de la gent gran i protegir-les i reivindicar-les com a societat”. Coincidint amb el Dia internacional de la gent gran i les diverses concentracions per defensar els drets dels pensionistes, Gallardo ha incidit en què per garantir unes pensions dignes és necessari un mercat laboral fort i la derogació de la reforma laboral “per recuperar llocs de feina de més qualitat”.

    Gallardo ha recordat que les Balears és la comunitat amb les pensions més baixes de tot l’Estat, mentre que el cost de vida és un dels més alts. Per aquesta raó ha subratllat la necessitat que “les Balears comptin amb un mecanisme per revaloritzar les pensions no contributives i més baixes”. Ha recordat, per altra banda que “des de MÉS per Mallorca ens sumam al clam d’arreu de l’Estat de què la pujada del 0,25% és insuficient: en els darrers anys els pensionistes han perdut un 7% de poder adquisitiu”. El diputat ecosobiranista ha apuntat, a més, la necessitat de canviar el model econòmic per combatre la precarietat i garantir unes pensions dignes.


    0 0

    Sa Pobla, anys 50: jugar a indis en els jardins de l´Escola Graduada -


    Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. (Miquel López Crespí)


    Dimonis sortits de l´interior dels foguerons de sa Pobla ens persegueixen pels carrers i riuen de les exaltades il·lusions de la joventut. És la nuesa gèlida del temps anunciant ja el final bategar del pols, la solemnial victòria dels déus perversos. Grinyolen les frontisses rovellades de les cases ensorrades pel temps. Ara només habitam els somnis plens dels fantasmes del passat.

    Com si volgués aturar l’arribada del vendaval, la inundació que farà malbé els sementers acabats de sembrar, contempl munió d´imatges fugisseres en la fondària dels espills. Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. Mítics éssers de pel·lícula hol·livudenca que nosaltres, amb pistoles de joguina, imitam, fent front a l’exèrcit d´indis que, amb plomes de les gallines de casa posades al cap, ens persegueixen, talment els sioux dels films, envoltant, cridaners, els fortins, les quatre cadires de bova agafades de la cuina, des d´on resistim l´endemesa enemiga.

    Però en els plujosos dies d’hivern no hi havia al·lots jugant al carrer.

    Al camp, en ploure, els pagesos es posaven un sac a l’esquena i es refugiaven a la caseta de l’hort esperant que passàs el ruixat. Més tard, agafaven el carro i els ormejos i, com cada dia d’ençà feia generacions i generacions, tornaven a casa, pausadament, amb el cansament d’aquells que fan feina de sol a sol.

    La mare havia estat feinejant per la casa, anant a la botiga amb la plagueta del racionament a veure el què hi havia aquell dia. La padrina cosia o planxava roba a un racó del menjador. Per a mi era un misteri veure aquells preparatius tan complicats. Les planxes encara anaven amb carbó i primer havies d’encendre el fogó, aconseguir una bona quantitat de caliu per a introduir-lo posteriorment en una d’aquelles estranyes màquines, altes, de ferro negre, que s’obrien i es tancaven com si fossin un petit forn.

    El pare i l’oncle treballaven en el taller, prop de la plaça del Mercat.

    Aquella plaça era l’indret on cada diumenge els pagesos dels pobles dels voltants portaven els animals per a vendre o comprar. Mentre la mare i l'àvia feinejaven a casa, jo feia com qui estudiava a una tauleta que m’havien col·locat a un racó del menjador. El pare i l’oncle tocaven el timbre de la bicicleta just quan eren a la cantonada més propera. Era el senyal acostumat perquè la mare posàs l’arròs al brou o començàs a fregir els pebres i patates del tumbet. En aquell moment, en sentir el timbre de la bicicleta, la padrina començava a plegar la roba que havia estès damunt la taula, alhora que jo tenia l’excusa adient per a deixar els quaderns i llibres del col·legi. Aleshores sortia, apressat, a esperar-los, perquè sabia que, si no és que hi havia hagut un terrabastall, em portarien alguns caramels comprats expressament, ara ho veig ben bé, per copsar el posat d´alegria del meu rostre. És ara que ho entenc a la perfecció: el fill, el nebot, era la força tel·lúrica que els ajudava a sobreviure, a vèncer l’absurd de la postguerra, les humiliacions de la derrota.

    No sé per quines estranyes circumstancies serv, tan presents en la memòria, el record dels hiverns de postguerra. Com si els moments viscuts aleshores s´haguessin esdevengut ara mateix. Tot plegat és com si tornàs a veure una pel·lícula filmada a càmera lenta. El pare i l’oncle que s’asseuen a sopar. La fosca que arriba a poc a poc, espitjada pels núvols negres que van ocupant l’ample espai del pla procedents de la serralada. La padrina que para taula. El soroll conegut dels plats de terrissa quan els poses un damunt l’altre, abans d’abocar-hi la sopa. La flaire fumejant de l’escudella. El rostre de la mare, satisfeta de veure tornar l´home i el cunyat, de sentir la família sana i estàlvia al costat. El meu moix de pèl blanc i negre que ensuma el menjar i que s’apropa a fregar-me les cames per a rebre un poc de recapte: un bocí de formatge, un tros de pa, les espines de les sardines que la mare preparava damunt les esgraelles, aprofitant el caliu de llenya de pi o d´olivera.

    Sense adonar-nos-en s’havien fet prop de les deu de la nit. Era el moment del “parte” que, l’oncle es disposava a sentir abans de passar a escoltar Radio París o Radio España Independiente, la veu del PCE que emetia des de Bucarest.

    Sovint el pare no podia deixar d’anar la broma i en sentir la veu, molt fluixeta no fos cosa la sentissin els veïnats, de Pasionaria o Santiago Carrillo predicant des de la distància i el llarg exili, deia, fent una mitja rieta amb els llavis: “Sempre estàs amb el mateix, els teus estimats comunistes que viuen tan bé a Moscou o París. És com si encara els sentís. Nosaltres érem enmig del fang, a les trinxeres, plens de puces, morts de fam, i compareixen amb els seus llustrosos uniformes, alguns coberts de cuiro de dalt a baix mentre nosaltres només teníem una manta vella i bruta per a cobrir-nos. I a vegades ni això! Davallaven, o és que no te’n recordes?, dels cotxes oficials i pujant damunt d´un camió sinó hi havia trets en el front, començaven a predicar, talment el sacerdot fa un sermó des de la trona, parlant de la nostra lluita heroica, dels sacrificis fets en la guerra, de la missió històrica de la classe obrera. I, invariablement, alçant el puny, eixugant-se la suor amb un mocador, acabaven parlant de com els herois morts en combat sempre seríem recordats per les generacions del dia de demà. Al cap de poca estona, després de deixar-se retratar al costat d´una metralladora, donant la mà a algun ferit, fugien tan aviat com havien vengut, deixant endarrere la pols del cotxe si era per l’estiu, solcs enmig del fang si era a l’hivern”.

    I sorneguer, tan sols per emprenyar l’oncle, afegia: “Mira com ells es varen salvar mentre que a nosaltres ens deixaven a les trinxeres, en mans dels casadistes i els franquistes. Ho varen tenir ben fàcil amb els avions que Hidalgo de Cisneros tenia preparats a Alacant i Albacete. Tots volant, cap al nord d’Àfrica, vers l’exili de privilegiats a París o qualsevol ciutat del món, mentre els escamots d’execució treballaven de valent a tots els pobles i ciutats que havien caigut en poder dels feixistes. I ahora, a las montañas –digué Dolores Ibarruri a les unitats especials que havien anat a acomiadar els dirigents comunistes que marxaven a l´exili. A continuar la lucha conta el fascismo. El Partido no os olvidará”.

    Record l’oncle movent les manetes de sintonia de la ràdio, cercant alguna emissora estrangera que el fornís d´una informació més fidedigna que la que proporcionava Radio Nacional de España.

    De cop i volta, sense voler aprofundir en el debat, no era encara el moment, l’oncle, com si parlàs per a ell mateix, contestava al pare, pausadament, sense gens d´agror en la resposta: “No parlis només de Casado, de Besteiro i tot els altres traïdors de la Junta de Defensa, aquells venuts que ens lliuraren fermats de peus i mans a Franco. O no recordes el teu estimat Cipriano Mera, el famós anarquista, el gran líder obrer de les vagues de la construcció en temps de la República? O no va ser un dels membres més actius de la Junta a l’hora de matar comunistes, d’empresonar-los per a lliurar-nos als feixistes! Vaja, el comunisme llibertari dels teus amics! O es pensava que també el condecorarien a Burgos, que els deixarien els graus obtinguts en l’exèrcit de la República?”.

    Però el pare ja no l’escolta. El veig ajudant a rentar els plats a la mare. No era el moment adequat per al debat. Record que sempre m’estranyà veure’l ajudant la mare en la cuina. No record cap altre pare dels amics fregant els plats. Mai no ho havia vist a casa dels amics. Per això no ho vaig explicar mai a ningú de la colla. Haurien imaginat que el pare no era un home com els altres.

    No sempre es podien sentir les notícies. De sobte, quan menys ho esperàvem, s’esdevenien inesperats talls d’electricitat. La casa enfosquia, es poblava d’ombres i de misteriosos fantasmes. Era el moment què la padrina anava a cercar les espelmes i els llums d’oli que teníem penjants a la vora de la foganya. Sense llum elèctrica, cambres i passadissos esdevenien indrets màgics, poblats de gnoms i de bruixes, dimonis i fades. El meu moix, que fins aquell moment havia anat amunt i avall, entre les cames de la gent, cercant recapte, ara s’apropava al foc, com si volgués salvar-se d´alguna bèstia invisible que el volgués atacar. L’atemorien les nostres ombres gegantines reflectides en la calç blanca de les parets. Miolava, com si plorinyàs, aviciat per anys de carícies damunt l’espinada. Només es calmava si el posava damunt de les meves cames i l’acaronava com si fos un infant petit.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [16/10] «La Idea Libre» - Monument Ferrer - Renaud - Grave - Allegra - Cantarelli - Díez - Fieramonte - Castagna - Gonçalves - Salas - Costa - Ranieri - Continente - Hernández Vera - Targarona - Gracia - Michaelis - Santana

    Anarcoefemèrides del 16 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "La Idea Libre"

    Capçalera del primer número de La Idea Libre

    - Surt La Idea Libre: El 16 d'octubre de 1896 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació anarquista La Idea Libre. Periódico obrero.Órgano de los gremios de pintores y tabaqueros. Portà els epígrafs«Emancipació de l'esclau del salari» i«Pau i solidaritat en igualtat de drets». De periodicitat irregular («Apareix quan pot»), es publicà per subscripció voluntària. Tractà temes sindicals, sobre l'alliberament de la dona, història del moviment obrer, etc. Els articles es publicaren sense signar. Començà a publicar l'assaig d'Augustin Hamon «De la patria», traduït per José Martínez Ruiz (Azorín). Només es publicà un número més, l'1 de novembre de 1896.

    ***

    Monument en memòria de Ferrer i Guàrdia

    Monument en memòria de Ferrer i Guàrdia

    - Monument a Ferrer i Guàrdia: El 16 d'octubre de 2001 a l'entrada de l'Escola de Ciències Empresarials del campus de Pedralbes de la Universitat de Barcelona (Catalunya) s'inaugura un monument en memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia, en presència del director de l'escola, Alfredo Rocafort, i del president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, Joan Francesc Pont. Set estudiants de Belles Arts de la ciutat italiana de Carrara (Federica Malatesta, Fabio Romiti, Emmanuele Greco, Riccardo Villari, Massimo Vanelli, Silvio Corsini i Rosanna Gregorace), sota els auspicis de l'Associació Germinal, van esculpir un baix relleu de marbre que simbolitza l'afusellament del mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d'octubre de 1909, acusat de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica. Dirigits per l'escultor Dominique Stroobant, els estudiants van dur a terme l'obra inspirant-se en un dibuix de Flavio Constantini que, des de sempre, ha estat una estampa clàssica de la iconografia sobre aquest fet històric. El baix relleu va ser ofert a l'Escola d'Empresarials de la Universitat de Barcelona, a través de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que va acceptar posar-lo a la façana principal tot coincidint amb el centenari de la creació de l'Escola Moderna. La inscripció diu:«En memòria del fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, màrtir de la llibertat pedagògica. Barcelona, 13 d'octubre de 1909 - 13 d'octubre de 2001.» Aquest va ser el segon monument a Ferrer i Guàrdia que s'erigia a Barcelona. El primer va ser una iniciativa de l'alcalde Pasqual Maragall i es va posar a Montjuïc. Posteriorment, el 2002, encara es va posar un altre, al davant de l'edifici de Ciències de l'Educació del campus de la Vall d'Hebron.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Jules Renaud (27 de febrer de 1894)

    Foto policíaca de Jules Renaud (27 de febrer de 1894)

    - Jules Renaud: El 16 d'octubre de 1851 neix a Auteuil (Franc Comtat, Arpitània) el sabater anarquista Jules Renaud, també citat com Renaux. Sos pares es deien Alexis Renaud i Eugénie Goudron. Visqué al carrer des Rosiers de París (França) i el març de 1894 va ser detingut per les seves activitats anarquistes i acusat de pertànyer a «associació criminal». L'agost d'aquell any es refugià, amb Georges Darien i Zo d'Axa, a Londres (Anglaterra). El seu nom figura en un llista d'anarquistes a controlar establer en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. En aquest any muntà a la capital anglesa una paradeta al número 4 de Little Goodge Street, on també treballà el sabater anarquista Jean-Baptiste Humbert, i el seu domicili, al número 32 de Pitt Street, fou lloc de trobada de nombrosos companys llibertaris (Charles-Jean Capt, Lucien Guérineau, Armand Lapie, Severino Rappa, Émile Pouget, Charles Malato, Errico Malatesta, Henri Cler, etc.). El gener de 1897 sa companya es reuní amb ell a Londres, on treballà com a dona de fer feines. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Jules Renaud (1851-?)

    ***

    Jean Grave en l'època del "Procés dels Trenta"

    Jean Grave en l'època del "Procés dels Trenta"

    - Jean Grave: El 16 d'octubre de 1854 neix a Breuil (Suire, Puèi Domat, Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista Jean Grave: Havia nascut en una família pobra pagesa que en 1860 es va instal·lar a París, on va començar a estudiar en un col·legi de frares i més tard aprendrà l'ofici de sabater. Va poder assistir com a espectador als fets de la Comuna, assistint a les reunions blanquistes. Poc després moriran sa mare de tuberculosi i sa germana de tisi. En 1875 va fer el servei militar obligatori al II Regiment d'Infanteria de Brest, però el seu episodi castrense va durar poc a causa de la mort de son pare. D'antuvi temptat pel socialisme guedista --estava subscrit a Le Prolétaire, de Paul Brousse, i a L'Égalité, de Jules Guesde--, el 30 de gener de 1879 va afiliar-se al Partit Obrer de Guesde i va participar en el consell d'administració del seu periòdic, ocupant-se de l'expedició. Paral·lelament a la seva intervenció guedista, va participar en el«Grup d'Estudis Socials dels Vè i XIIIè Districtes», i va conèixer militants anarquistes com Cafiero, Malatesta i Tcherkesoff. Va declarar-se anarquista a partir de 1880 quan va rebutjar el parlamentarisme de Jules Guesde i va abandonar les seves files. A partir de novembre de 1881 va encarregar-se de la publicació mensual del Bulleti des Groupes Anarchistes. En 1882 va començar a escriure els seus primers articles en la premsa llibertària de Lió (Le Droit Social) i l'any següent va començar a publicar fullets revolucionaris sota el pseudònim Jehan Le Vagre. En 1883, a petició d'Élisée Reclus, va encarregar-se de la publicació a Ginebra de Le Révolté. Més tard, a França, continuarà amb la publicació del periòdic sota el títol La Révolte. El juny de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó, com a gerent de La Révolte, per un article sobre els Fets de Fourmies. Divulgador de les tesis de Kropotkin, en 1892 va escriure La société mourante et l'anarchie, amb prefaci d'Octave Mirbeau; aquest llibre li portarà el febrer de 1894, gràcies a l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), una condemna de dos anys de presó i de 1.000 francs de multes per«provocació al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi...». Aquest mateix any es veurà implicat en el «Procés dels Trenta», però en aquesta ocasió va ser absolt. El 4 de maig de 1895 va començar a publicar la revista setmanal Les Temps Nouveaux, que tindrà un fort impacte en els cercles literaris i artístics de l'època; nombrosos artistes de renom (Aristide Delannoy, Maximilien Luce, Paul Signanc, Alexandre Steinlen, Van Rysselberghe, Camille Pissarró, Van Dongen, Georges Willaume...) participaran en la seva il·lustració, així com en el seu finançament, oferint quadres, dibuixos i aquarel·les. Les Temps Nouveaux serà qualificat per molts com el «Periòdic Oficial» de l'anarquisme francès. En 1901 va publicar Les aventures de Nono, una utopia llibertària per infants, que serà utilitzada per Ferrer i Guàrdia a les seves Escoles Modernes, després de la traducció feta per Anselmo Lorenzo. Batejat per alguns llibertaris (Victor Serge, Rirette Maîtrejean, Libertad) per les seves positures intransigents --a més del fet de portar eternament la llarga brusa grisa dels tipògraf assimilada a una sotana-- amb el sobrenom de «Papa del carrer Mouffetard», seti del seu despatx, s'oposarà a la tendència individualista de l'anarquisme, així com als il·legalistes, als naturistes i als cooperativistes. En 1914 es va refugiar al Regne Unit, on va signar amb Kropotkin el «Manifest dels Setze», favorable a l'intervencionisme en la Gran Guerra. En tornar a França, va continuar militant i escrivint, però aïllat del moviment anarquista i retirat a Plessis-Robinson. També és autor de La société au lendemain de la révolution (1882), Organisation de la propagande révolutionnaire (1883), La Révolution et l'autonomie selon la science (1885), L'Anarchie, son but, ses moyens (1899), Enseignement bourgeois et enseignement libertaire (1900), Terre libre (1908), La colonisation (1912), Contre la folie des armements (1913), Kropotkine (1921), La faillite bolchevik (1924), Ce que doit être la vraie Société des Nations (1925), Mouvement libertaire sous la III République (1930), Les colonies agricoles (1931), Les erreurs du marxisme (1931), Ce que devront être la révolution et la société future (1931), Bases d’un programme anarchiste (1935), entre d'altres. Jean Grave va morir el 8 de desembre de 1939 a Vienne-en-Val (Centre, França). Una part del seu arxiu es troba a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de París.

    ***

    Pietro Allegra

    Pietro Allegra

    - Pietro Allegra: El 16 d'octubre de 1877 neix a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Pietro Allegra, que va fer servir el pseudònim Pietrino. Sos pares es deien Giuseppe Allegra i Rosalia Rotondo i es va graduar a l'Escola Tècnica. Arran de la repressió desencadena pel Govern de Francesco Crispi en 1894 contra el moviment obrer, s'acostà progressivament al sector anarquista de la Federació Socialista de Palerm. El 3 de març de 1896 va ser detingut per primera vegada; jutjat, va ser condemnat, amb altres companys, a cinc dies de presó per haver organitzat una manifestació anticolonialista. A començaments del segle fou un dels activistes més destacats del grups anarquistes de Palerm. El 24 d'agost de 1904 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver-se oposat a l'acomiadament disparant un revòlver contra el director de l'empresa Gondrand de Palerm, que se'n sortí sa i estalvi. El 10 d'octubre d'aquell any s'embarcà cap a Nova York (Nova York, EUA) i després s'instal·là a Paterson (Nova Jersey, EUA). L'octubre de 1910 s'establí a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA), on s'encarregà d'un petit negoci de revenda minorista dels cigars de la De Nobili Cigar Company, esdevenint posteriorment director de vendes, càrrec que li va facilitar la seva tasca propagandística gràcies als constants viatges que havia de realitzar. Va ser nomenat secretari de la Federació Socialista Italiana (FSI) local i el setembre de 1910, com a president del Comitè Central de l'Oest, organitzà un acte de commemoració a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1913 s'instal·là a Long Island (Nova York, EUA), on treballà en la fàbrica de cigars Marchese Prosporo de la De Nobili Cigar Company. En aquestaèpoca desplegà una intensa tasca sindicalista entre els treballadors del sector del tabac i col·laborà en els periòdics de Carlo Tresca L'Avvenire i Il Martello. També col·laborà, entre 1914 i 1917, en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi Galleani. L'abril de 1915 testificà en el judici de Frank Abarno i Carmine Carbone,acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York per a «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El novembre de 1916 substituí Carlo Tresca en la direcció d'Il Martello. Membre del «Circolo Bresci» de Nova York, durant la Gran Guerra promogué nombrosos actes públics de masses i realitzà gires de propaganda, tot incitant els italoamericans a no retornar a Itàlia i a rebutjar l'enrolament. També fou l'impulsor de l'anomenat «Fascio Rivoluzionario» de Nova York. En 1916 l'editorial«Nicoletti Bros.» de Nova York li va publicà el llibre antimilitarista Disonoriamo la guerra. Aquest mateix any fou tresorer de l'Striker's Defense Committee (SDC, Comitè de Defensa dels Vaguistes) del Minnesota Iron Range (MIR, Sector del Ferro de Minnesota). En aquestaèpoca formà part del Comitato Popolare Perseguitati Politici (CPPP, Comitè Popular de Perseguit Polítics) de Nova York. Durant la primavera de 1920 evità la deportació retornant voluntàriament a Palerm. El 2 de juliol d'aquell any intervingué en una concentració en aquesta ciutat del Partit socialista arran dels moviments revolucionaris que tenien lloc a Ancona (Marques, Itàlia). El 5 de juliol de 1920 va fer una conferència sobre el moviment anarquista americà i el 31 d'agost participà en un acte «Pro Rússia». Fou un dels organitzadors de les ocupacions de les drassanes navals i de les ferreries«Ercta» de Palerm, que tingueren lloc el 4 de setembre de 1920, i que rebutjaren ser dirigits per la Cambra del Treball d'orientació socialista. Les ocupacions, que començaren a engegar l'autogestió productiva dels establiments, es perllongà fins el 29 de setembre, quan els gairebé 2.000 obrers de Palerm que havien rebutjat l'acord amb els industrials proposat per la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), es van veure obligats a retornar als tallers. Després d'això retornà als Estats Units, un jugà un paper important com a redactor dels periòdics Il Martello, on destacà la seva rúbrica setmanal «Appunti e spunti», que signava Pietrino, i Nuovo Mondo, diari subversiu que es publicà durant gairebé un mes en 1925. Aquest mateix any, promogué a Nova York el Comitè d'Acció Antifeixista (CAA), que s'escampà ben aviat arreu dels Estats Units i que donà lloc a l'Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), de la qual esdevingué secretari. Per trencar amb les seves activitats polítiques i sindicals, el març de 1927 la De Nobili Cigar Company el va enviar a sud-oest dels Estats Units, obligant-lo a ajornar les seves tasques subversives i a cedir la secretaria de l'AAFNA a Carlo Tresca. En 1932, arran d'una polèmica amb Tresca, abandonà la redacció d'Il Martello. El 16 de març de 1935 encapçalà una manifestació a Nova York contra la guerra imperialista a Abissínia, organitzada per l'American League (AL, Lliga Americana), organització que havia creat amb l'anarquista Frank Di Sario. El seu suport a la creació d'un front comú antifeixista amb els comunistes tensà encara més la seva relació amb Carlo Tresca, qui no podia suportar els comunistes després dels esdeveniments de la Guerra Civil espanyola. Acostat al Comunist Party USA (CPUSA, Partit Comunista dels EUA), acabà trencant amb el moviment llibertari i entrà a formar part de la Comissió Nacional Italiana del CPUSA. L'octubre de 1938 publicà a Nova York el fullet Il suicidio morale di Carlo Tresca, on atacà durament el seu antic amic que li havia acusat d'estalinisme. En aquests anys col·laborà amb el periòdic comunistaL'Unità del Popolo. Fins al 1942 va estar constantment vigilat per les autoritats consulars italianes. Pietro Allegra va morir després de la II Guerra Mundial a Nova York (Nova York, EUA).

    Pietro Allegra (1877-?)

    ***

    Vittorio Cantarelli

    Vittorio Cantarelli

    - Vittorio Cantarelli: El 16 d'octubre de 1882 neix a Castelnovo di Sotto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio Cantarelli. Sos pares es deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888 s'instal·là amb sa família a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on son pare havia trobat feina. En acabar l'escola elemental, començà a treballar com a aprenent en un taller de calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters, considerat per la policia com a un «autor d'atemptats perillós». L'aprenent ràpidament es relacionà amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la Cambra del Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte amb Pasquale Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia, a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que ocupà fins al desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic número de la publicació 3 Agosto, publicat a La Spezia aquell dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental durant la feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa d'Elba. El juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio, acèrrim enemic dels anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de presó i a una multa de 1.000 lires per un delicte de difamació mitjançant la premsa. Per fugir de l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a França, primer a Niça i després a Lió. El setembre de 1912 es traslladà a París, al districte de Buttes-Montmartre, on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà sempre com a sabater. En 1917 retornà a Itàlia i a La Spezia reprengué la seva lluita anarquista i sindical, esdevenint un dels militants més influents i constantment vigilat per la policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol de 1919, com a membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), organitzà, juntament amb el Comitè d'Acció Unitària Nacional (CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la vida a La Spezia. En aquesta època participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i en les lluites contra l'ascensió del feixisme. El març de 1922, en representació dels obrers de La Spezia, participà en el IV Congrés Nacional de l'USI celebrat a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i Pasquale Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i del periòdic Umanità Nova que s'entrevistà a La Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una delegació soviètica vinguda per trobar-se amb diversos diplomàtics europeus arran de la Conferència de Gènova, reunida per buscar acords per a la reconstrucció del comerç i del sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El setembre de 1922, quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a França i s'establí a París, on s'integrà en els lluites antifeixistes i sindicals portades per la immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli, Felice Vezzani, Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del Comitè d'Aliança Llibertària (CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les forces llibertàries emigrades a França. En 1924, també, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a delegat de la Comissió Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés de l'USI en l'Exili celebrat a París, on reivindicà el manteniment de l'autonomia de l'USI respecte a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del secretari nacional Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat d'expulsió, marxà a Zuric; però el desembre retornà a França, on, després d'haver participat en una conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a Bèlgica. A Brussel·les treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero Peralta i esdevingué un dels militants més actius del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on prengué la paraula i atacà la justícia nord-americana; per la violència del seu llenguatge li va ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris de Brussel·les contra l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili es van realitzar nombroses reunions, on van participà destacats militants (Camillo Berneri, Luigi Fabbri, Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno Gualandi, Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi, etc.) i diversos grups antifeixistes francesos. També va participar en les reunions del Grup Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al cafè Au Roi de Brussel·les. El maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la regió de Brussel·les, on continuà amb les seves activitats antifeixistes públiques i clandestines. El juny de 1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo Bruschi i Pietro Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquestaèpoca va ser secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931 participà amb Angelo Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo) i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra Benito Mussolini, fet pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un Tribunal Especial feixista a 30 anys de presó per«còmplice» del frustrat atemptat. Força actiu en el grup anarquista italià de Brussel·les, continuà la seva tasca antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del règim soviètic. En aquesta època creà el Comitè de Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio, animà l'anarquista«Comitè Anarquista Pro Espanya» de Brusse·les que envià voluntaris i recaptà fons per ajudar les seves famílies i lliurà clandestinament armes als combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco, s'ocupà del repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de l'Espanya franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà en la Resistència, d'antuvi a Bèlgica i després a diversos països europeus ocupats. El 9 de febrer de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a l'alpí pas de Brenner, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22 de març, a la de Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual havia estat condemnat en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal Especial, presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano (Toscana, Itàlia). En 1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar part de la Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 participà en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La Spezia al I Congrés de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés Nacional celebrat a Florència. Més tard retornà a Bèlgica. Vittorio Cantarelli va morir el 7 de desembre de 1957 a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica).

    ***

    Galo Díez Fernández

    Galo Díez Fernández

    - Galo Díez Fernández: El 16 d'octubre de 1884 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) el militant anarcosindicalista Galo Díez Fernández. De jove va tenir aficions taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els periòdics anarquistes El Látigo, de Baracaldo, iEl Trabajo, de Logronyo. Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de Vitòria. En 1918, ja un militant influent i gran orador de la Confederación Nacional del Treball (CNT), escriu en Tierra y Libertad,època en la qual vivia a Eibar i treballava als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant Sebastià, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va signar el Manifest d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser un dels més actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia. En febrer de 1920 va representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant aquest any va fer mítings i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria...). El 14 de febrer de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada a Santander. A proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el començament de la fi de la influència bolxevic (Maurín, Nin, Ibáñez, Arlandís, etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, on va protestar contra la repressió a Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una fàbrica de màquines de cosir. En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de Mataró i va fer mítings amb Subero. Amb la instauració de la República va continuar militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va participar activament am Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de la CNT de Guipúscoa. En 1931 va participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de difusió dels acords per tota la zona nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao, Santurce, Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va esclatar la guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de Tolosa i poc després es va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant gairebé tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i al circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del purisme llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i la col·laboració en el Govern basc. Durant aquests anys va ser un incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937 va representar el Comitè Nacional en el Congrés Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en un míting a València i en setembre, com a vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per Líster a la col·lectivitats aragoneses --el seu informe, amb Royo i Amil, és del 16 de setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar al socialista Prieto la disposició cenetista de fer-li constat contra els estalinistes. Galo Díez va morir el 24 de juliol de 1938 a la platja del Saler (València, País Valencià) ofegat després de patir una congestió. Va col·laborar en la premsa anarquista: Acción Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja, Solidaridad Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad,Vida Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el pròleg al llibre de Felipe Alaiz Vida y muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha social (1922),Esencia ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias (1923), De julio a julio (un año de lucha) (1937, en col·laboració), Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (1937, en col·laboració), entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una biografia (Semblanza y personalidad de Galo Díez) que roman inèdita.

    Galo Díez Fernández (1884-1938)

    ***

    Foto policíaca de Dario Fieramonte

    Foto policíaca de Dario Fieramonte

    - Dario Fieramonte: El 16 d'octubre de 1893 neix a San Giovanni Lupatoto (Vèneto, Itàlia) l'antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Dario Fieramonte, també conegut com Dario Fieramonti. Sos pares es deien Luig Fieramonte i Guerrina Lanzetti. Emigrà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia) i ben aviat la policia el fitxà com a individu que«freqüenta els subversius més perillosos». En 1911 va ser condemnat per«ultratge i violència a agents» i l'any següent emigrà a Suïssa buscant feina. En 1913 retornà a Milà, on milità força en la Unió Sindical Italiana (USI). El maig de 1913 va ser detingut durant la vaga de metal·lúrgics de les fàbriques automobilístiques milaneses, organitzada per l'USI. El setembre d'aquell any va ser cridat a files i va ser destinat a Roma en el II Regiment de Bersaglieri (tiradors d'elit), però acabà en la Companyia de Disciplina de l'Exèrcit de San Leo de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) per haver rebutjat prestat jurament a la Pàtria. Juntament amb Augusto Masetti i Antonio Moroni, va ser un símbol de la campanya antimilitarista que portaren els seus companys. L'octubre de 1914 va ser llicenciat i aconseguí treball d'electricista a Casale Monferrato (Piemont, Itàlia). Després s'instal·là a Milà on participà en la campanya contra la intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra i l'agost de 1915 va ser ferit d'un tret durant una manifestació antimilitarista. A finals de 1915, per a no haver de presentar-se al control militar, emigrà a Suïssa. D'antuvi va fer feina en una vidrieria de Saint-Prex (Vaud, Suïssa) i després marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on entrà a formar part del grup editor de Le Réveil, fet pel qual en 1916 va ser internat a la colònia agrícola penitenciària de Witzwil (Berna, Suïssa). Al restaurant de la«Cooperativa de Zuric», conegué Vladímir Lenin i el socialista Francesco Mesiano. El setembre de 1916 va ser detingut, juntament amb altres companys (Enrico Arrigoni, Emilio Leonardi, Federico Giordano Ustori) durant la manifestació del «Diumenge Roig» i poc després, el 12 d'octubre, va ser expulsat del cantó de Ginebra. Gràcies a una campanya de suport portada a terme pel moviment obrer, el novembre de 1916 va ser finalment alliberat i trobà feina a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on mantingué estrets contactes amb Ugo Fedeli i companys de Zuric (Zuric, Suïssa). Segons l'ambaixada d'Itàlia a París, en 1918, amb Enrico Arrigoni i Federico Ustori, marxà cap a Alemanya. L'11 de gener de 1919 va ser detingut a Berlín després d'haver participat en les files espartaquistes i, especialment, amb Oreste Abbate, Luzinano Zingg (Luciano Zingg), Duilio Balduini, Mario Accomasso, Francesco Misiano, etc., en la defensa dels locals del periòdic Vorwärts,òrgan del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). Un cop lliure, cap el març de 1919 publicà a Budapest (Hongria) el setmanari consellista La Gazzetta Rossa. Organo ufficiale del Partito Comunista Italiano–curiosament dos anys abans de la fundació oficial del Partit Comunista Italià (PCI). Després de la caiguda de la República dels Consells hongaresa, l'agost de 1919, després d'un internament a Innsbruck (Tirol, Àustria), retornà a Itàlia. Mentrestant, entre el 12 i el 13 de juny de 1919, va ser jutjat, amb Luigi Bertoni, Carlo Restelli, Francesco Ghezzi, Eugenio Giuseppe Macchi, Mario Castagna, Giuseppe Monani i Enrico Arrigoni, en l'anomenat «Procés de les Bombes» de Zuric, però a mitjans de juny va ser absolt en rebel·lia. El setembre de 1919 recollí a Milà fons per al periòdic L'Iconoclasta de Pistoia. Entre 1920 i 1921 treballà com a vidrier a Milà, Pescia, Verona i San Giovanni Lupatto, on es mostrà força actiu com a secretari propagandista a la seva Cambra del Treball. Amb la instauració del feixisme, treballà com a mosso de cafè i com a administrador de mercats a Llombardia. Entre 1922 i 1925 s'expatrià a França i després retornà a Itàlia (Liorna i Milà). Fitxat per la Prefectura de Policia de Liorna com a «anarquista molt perillós capaç de cometre qualsevol delicte», en 1934 va ser detingut a Roma i alliberat l'any següent. El 12 de juny de 1940, amb l'engegament de la guerra, va ser internat com a «perill d'ordre públic» al camp de concentració de Colfiorito (Foligno,Úmbria, Itàlia), on trobà alguns companys (Ugo Fedeli, Vito Bellaveduta i Tarcisio Robbiati), i el 12 de gener de 1941 traslladat al d'Istonio Marina (actual Marina di Vasto, els Abruços, Itàlia). El desembre de 1941 va ser enviat a la colònia penitenciària de Pisticci (Basilicata, Itàlia). Entre 1942 i 1943 obtingué una llicència per ajudar sa família en les tasques agrícoles de San Giovanni Lupatoto. L'agost de 1943, després de la caiguda de Benito Mussolini, aconseguí la llibertat i retornà a Milà, on va ser buscat per elements feixistes. Durant la postguerra, influenciat per son fill Falk Fieramonte, s'acostà al PCI. Dario Fieramonte va morir en 1971 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sa companya fou Ambrogina Forti.

    Dario Fieramonte (1893-1971)

    ***

    Mario Castanga (ca. 1924)

    Mario Castanga (ca. 1924)

    - Mario Castagna: El 16 d'octubre de 1901 neix a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'obrer anarquista i sindicalista Mario Castagna, també conegut com Mario Modenisi. Sos pares es deien Felice Castagna i Teresa Fagnoni. Quan tenia set anys perdé sos pares. De salut precària, treballà al camp per ajudar sa família. Durant la Gran Guerra, sos tres germans (Augusto, Giuseppe i Albino) van ser enviats al front i dos d'ells van ser fets presoners. Mario Castagna treballà ben aviat de paleta a les obres i esdevingué militant llibertari i sindicalista. Fou secretari d'una cooperativa de producció abans de fer el servei militar. Quan el feixisme arribà al poder, la vida de sa família es complicà força i el propietari de la casa de Piacenza on vivia expulsà sa mare i son germà Giuseppe. Giuseppe Castagna, socialista, va ser particularment odiat pels feixistes perquè era vicepresident de la Cooperativa de San Lazzaro Alberoni (Piecenza, Emília-Romanya, Itàlia); aquest va ser salvatgement apallissat el 5 d'octubre de 1921 per un escamot feixista i deixat inconscient al costat d'un canal; portat a l'hospital, va perdre un ull. Altre germà, Augusto Castagna, també va ser durament apallissat pels feixistes i un tercer, Albino Castagna, va ser seriosament amenaçat. Després d'aquest greus fets, l'agost de 1922 va ser llicenciat de l'exèrcit i, fugint de les agressions feixistes, Mario Castagna emigrà a França amb son germà Giuseppe i s'instal·laren a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). El 3 de setembre de 1923, a resultes d'un intent d'agressió per part d'un escamot feixista al carrer Boissy d'Angla, matà d'un tret el paleta toscà feixista Gino Jeri. Detingut, va ser empresonat. Sa mare decidí aleshores marxà a França per ajudar-lo, però finà el dia abans de la sortida d'un atac de cor. Malgrat la impressionant campanya de suport portada a terme pel moviment llibertari, el 26 de juny de 1924 va ser jutjat per l'Audiència del Sena. Però la defensa de l'advocat Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de més cent testimonis (Alphonse Aulard, Vincent Auriol, Léon Blum, Armando Borghi, Cantorelli, Emilio Canzi, Caporalli, Arturo Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J. Le Pen, Marius Moutet, Domenico Russo, Maurice Violette, etc.) i l'al·legació de legítima defensa sembla que no serviren de molt. L'endemà la Federació Anarquista (FA) i la Lliga de Refractaris organitzaren un míting de suport a la Grande Salle de la Mutualité de París, on parlaren Armando Borghi, secretari de la Unió Sindical Italiana (USI); Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma, de la Unió Anarquista Italiana (UAI); Colomer, de la Unió Anarquista (UA); Cané, del Comitè de Defensa Social (CDS); i Letrange, de la Lliga de Refractaris. El 28 de juny de 1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10 anys de prohibició de sojorn. El 15 de desembre de 1924 aparegué a París unúnic número del periòdic en llengua italiana L'Agitazione a favore de Castagna e Bonomini–Ernesto Bonomini havia estat condemnat a vuit anys de presó per assassinar el 20 de febrer d'aquell any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista Nicola Bonservizi. Mario Castagna purgà la seva pena a Poissy (Illa de França, França) i a Melun (Illa de França, França). L'agost de 1927 es va beneficiar d'una reducció de la pena i fou alliberat el 30 de juliol de 1927. En aquests anys, com que tenia prohibit residir a França, prengué el nom de Mario Modenisi i visqué a Versalles (Illa de França, França). El 20 de febrer de 1931 va ser condemnat per l'Audiència de Sena i Oise a treballs forçats a perpetuïtat i a pagar una indemnització de 10.000 francs per l'assassinat de Régis Nau per una qüestió amorosa i va ser deportat a Caiena (Guaiana Francesa). En 1952 va ser alliberat de la colònia penitenciària de Caiena gràcies al suport dels anarquistes italians i italoamericans, que, el 13 d'octubre d'aquell any, li van homenatjar públicament a Piacenza, on havia retronat feia uns mesos. Mario Castagna va morir el 7 de juny de 1962 en un hospital de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia).

    Mario Castagna (1901-1962)

    ***

    Abílio Gonçalves (maig 2002)

    Abílio Gonçalves (maig 2002)

    - Abílio Gonçalves: El 16 d'octubre de 1911 neix a Vinhó, a prop de Coja (Arganil, Portugal), el militant anarcosindicalista Abílio Gonçalves, també conegut com Garradas. Sos pares foren José Gonçalves i Guilhermina de Jesús. Les dificultats econòmiques el van allunyar aviat de la instrucció primària i va haver de començar a fer feina. Després d'alguns anys ocupats en feines agropecuàries, s'instal·là a Lisboa, on aprengué l'ofici de forner. En aquestaèpoca es casà i tingué una filla. Afiliat a l'Associació de Classe dels Manipuladors del Pa, freqüentà la seva Escola Sindical d'Educació Elemental. Fou elegit secretari de la Mesa de la l'Assemblea General i, més tard, membre de la Comissió Administrativa d'aquest sindicat. Participà activament en l'organització de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934 contra l'entrada en vigor del feixista Estatut del Treball Nacional. Denunciat per un company del forn on treballava al carrer Pedro V el mateix dia 18 després del fracàs de la insurrecció, fou detingut, interrogat i torturat per la policia. Traslladat al presidi militar de Trafaria, fou jutjat per un tribunal castrense i condemnat a 10 anys de presó a les colònies penitenciàries africanes. El 8 de setembre de 1934 fou enviat a bord del «Lima» cap a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), on arribà cinc dies després. A Angra patí nombroses tortures i fou tancat en aïllament total. Romangué en aquesta fortalesa fins al 23 d'octubre de 1936, quan fou embarcat al vapor«Luanda» cap al camp de concentració del Tarrafal (Cap Verd), on les tortures es van intensificar (brigada brava, frigideira, etc.). Al penal, assistí impotent a la mort causada per les malalties sense assistència mèdica i per les tortures de nombrosos companys (Pedro Matos Filipe, Arnaldo Simões Januário, Mário Castelhano, Abílio Augusto Belchior, Joaquim Montes, Manuel Augusto da Costa, etc.). Inclòs en el decret d'amnistia d'octubre de 1945, retornà a la metròpoli l'1 de febrer de 1946 a bord del paquebot«Guinea» i fou alliberat. Patí nombroses dificultats per trobar feina i tingué un segon fill. Més tard marxà a Moçambic, on se li ajuntarien després sos fills. Alguns anys després s'instal·là a Swazilàndia, però retornà a Portugal després del la Revolució del 25 d'abril de 1974 i muntà un petit restaurant a Pinheiro de Loures. En aquestaèpoca fou soci del Centre d'Estudis Llibertaris, president de la seva junta directiva econòmica (1987) i membre de la seva comissió administrativa (1988-1989). També col·laborà en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Abílio Gonçalves va morir el 20 de gener de 2004 a Pinheiro de Loures (Lisboa, Portugal) i amb la seva defunció desaparegué l'últim supervivent anarcosindicalista del camp de concentració del Tarrafal.

    ***

    Necrològica d'Antonio Salas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de març de 1975

    Necrològica d'Antonio Salas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1975

    - Antonio Salas: El 16 d'octubre de 1912 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Salas. Milità des de molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i treballà en un pantà al Massís Central, alhora que formà part de la resistència antinazi i participà en la reconstrucció de la CNT. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT d'Estrasburg. Antonio Salas va morir el 28 d'octubre de 1974 a Estrasburg (Alsàcia, França) a conseqüència d'una crisi cardíaca i fou incinerat.

    ***

    Sergio Costa

    Sergio Costa

    - Sergio Costa: El 16 d'octubre de 1947 neix a Vigevano (Llombardia, Itàlia) el professor i propagandista anarquista Sergio Costa. A finals dels anys seixanta, mentre era estudiant i becari, entrà a formar part del moviment llibertari. Com a membre de Lotta Anarchica (Lluita Anarquista) i de la Federació Anarquista Milanesa (FAM), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), realitzà diverses tasques propagandístiques, com ara redactor del setmanari Umanità Nova, membre de la Comissió de Correspondència i de la Comissió de Relacions Internacionals, etc. Durant gairebé 30 anys exercí de director d'Umanità Nova i dels seus diversos suplements. També formà part de l'Ateneu Llibertari de Milà. Com a professor participà en les lluites de l'ensenyança primària, d'antuvi, en la Coordinamento Nazionale Lavoratori della Scuola (CNLS, Coordinadora Nacinal de Treballadors de l'Ensenyament) i, després, en la Confederazione Italiana di Base (CIB) UNIcobas --fou el director de l'edició nacional del periòdic de la UNIcobas-- i en la Unió Sindical Italiana (USI). Malalt de càncer des de la primavera de 2003, Sergio Costa va morir durant la nit del 8 al 9 d'agost de 2004 a casa de sa companya Raffaella a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou incinerat l'11 d'agost al cementiri de Lambrate d'aquesta ciutat en presència d'un centenar de companys, amics i familiars --les seves cendres van ser portades al cementiri de la seva ciutat natal.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 10/16/18--09:43: ÚLTIMA HORA
  •  

     ordinador antic

     

    Senzillament

    la darrera hora.

    Notícies computaritzades de tot el món,

    la Veritat, la Realitat;

    la raça periodística

    ha segrestat

    l’opinió pública

    i ha suspès indefinidament

    la discussió i la crítica.

    Ha mort el seny

    i ha nascut un espectacle,

    trist, demokràtic,

    fill d’una puta

    i del lliure mercat,

    que ens ensinistra cínicament

    per al suïcidi col·lectiu.

    La llibertat de premsa

    és una ruleta russa

    a la que ens obliguen a jugar

    dins una soll on els canals de televisió

    són els porcs, grassos,

    engreixats amb sang coagulada

    i ventres inflats

    d’infants negres afamegats.

    Són els periodistes:

    els ulls i les orelles,

    les càmeres i les gravadores

    del Poder,

    mercenaris dels Estats

    i de les multinacionals,

    els nostres germans grans

    que ens diuen el què i el quan

    i el com i el per què.

    Canalles! m’estau fartant

    amb la vostra diarrea noticiaire

    que pretén acabar amb la nostra

    i.n.d.e.p.e.n.d.è.n.c.i.a.,

    m’estau fartant

    amb els vostres consells

    que m’aboquen a la demència més estúpida,

    no a una follia il·luminada

    ans a la més negra de les bambolitats.

    Però, què és l’opinió pública?

    Potser tot és i ha estat sempre un invent

    i nosaltres

    som víctimes

    d’unes terribles explosions interiors:

    incertesa, ceguesa, terror,

    tèrbola esgarrifança davant les fotografies.

    Sempre ens han manat com a xotets?

    No ho sé, les lleis de la societat

    amaguen la cruesa de la mort

    i ells continuen teclejant als ordinadors.

    Fruïm de les seves operacions,

    vivim a les estadístiques,

    bategam amb les metralladores

    llunyanes.

    Estam disposats a comprar el diari

    com qui compra la darrera bala, la definitiva;

    tants arbres per a tan poca matèria!

    imperis de paper i vidre

    estan vetllant per a la nostra ràpida recuperació:

     

    el mercat de la sang

    finalment ha estat codificat.

     

    De Han contractat una excavadora per a arribar fins a l’infern (1986).


    0 0

    2 vídeos - El llibre de memòries de Nina Berbérova El subratllat és meu ens submergeix en un viatge a la recerca d´un univers esvanit: el de la burgesia russa d’abans de la Revolució Socialista, el dels exiliats que havien lluitat contra els rojos en temps de la Revolució i la guerra civil. (Miquel López Crespí)


    Escriptors anticomunistes russos: Nina Berbérova


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    El llibre de memòries de Nina Berbérova El subratllat és meu (Edicions 62, Barcelona, 1995) ens submergeix en un viatge a la recerca d´un univers esvanit: el de la burgesia russa d’abans de la Revolució Socialista, el dels exiliats que havien lluitat contra els rojos en temps de la Revolució i la guerra civil. Però a les memòries de Nina Berbérova no solament podem trobar una evocació, força acurada i nostàlgica, de l’exili rus a París (i precisament aquestes descripcions conformen algunes de les pàgines més reeixides del llibre El subratllat és meu). Hi ha molt més. Aquell que s’interessi per la literatura russa hi trobarà algunes opinions discutibles, però summament interessants sobre Gorki, Marina Tsvetàieva, Bunin, Nabókov, Bieli, Pasternak, Merejkovski... Però la nostàlgia de Nina Berbérova pel món enfonsat per la Revolució d’Octubre ens fa copsar com la seva posició contrària a la Revolució la porta a no voler veure la injustícia de l’antiga societat tsarista. Per a copsar com era d’injusta aquella monarquia, la dels Romànov, basta llegir les memòries de Kropotkin, aquell llibre editat per l’editorial ZYX l’any 1970 i que es titulava precisament Memorias de un revolucionario. Un imperi podrit, la repressió a l’ordre del dia, les presons de Sibèria funcionant com en temps de l’estalinisme... i les forques presidint aquell univers en mans d’una aristocràcia feudal arcaica i un clergat amb una mentalitat de l’edat mitjana. Sí, Nina Berbérova reconeix que aquell món en vies d’extinció, que l’ambient que ella va respirar entre els anys dotze i disset, era de “final de règim”. Però, a part d’aquesta afirmació, no fa cap esforç per a copsar res de la història dels revolucionaris russos d’ençà la rebel·lió de Pugatxov en el segle XVIII, el paper revolucionari dels “desembristes”, els revolucionaris constitucionalistes de començaments del segle XIX penjats pel tsar Alexandre I, els nihilistes del temps d’Alexandre II, els marxistes de totes les tendències que floreixen a finals del segle XIX i començaments del XX. Al final, els socialdemocràtes, l’ala esquerra del socialisme que dirigeix Lenin, no són res més que una síntesi i actualització del pensament revolucionari rus de totes les èpoques. Llegint les pàgines de Nina Berbérova ens adonam com cada persona veu la història del seu país segons la ideologia que la conforma. Ilià Eherenburg en el seu llibre de memòries Gente, años, vida. Primer libro de memorias (Editorial Joaquín Mortiz, Mèxic, 1962) descriu un exili rus a París ben especial on podem copsar a fons la vida dels intel·lectuals russos que lluitaven contra el tsarisme. Precisament quan Nina Berbérova tenia divuit anys, just en el començament de la Revolució, qui dirigia en bona part el procés revolucionari a Rússia eren els exiliats que d’ençà començament del segle XX malvivien a París i altres ciutats europees. La Rússia socialista que naixia amb la Revolució del disset no era solament producte rus; era també la conseqüència de l’assimilació de les idees de la Il·lustració i del socialisme internacional per part de l’elit d’intel·lectuals perseguits per la monarquia. La Rússia intel·lectual, les idees que podem trobar a les memòries d’Ilià Eherenburg, tenen molt poc a veure amb les de la Berbérova, lluny també de l'herència cultural d’un Tolstoi o un Andréiev, per no anomenar Maksim Gorki, Issaac Bàbel o Maiakovski.



    Així i tot, el llibre de Nina Berbérova, bellament escrit, és summament útil per a conèixer l’univers dels blancs que malvivien a París i altres ciutats europees fent les feines que no volien fer els francesos. Curiosament, els blancs de París són persones summament “delicades”, posseïdes d’una extrema sensibilitat. Homes i dones que només somnien Rússia i són puntuals assistents a les esglésies ortodoxes de la capital de França. Cap paraula contra els exèrcits de les potències occidentals que fan la guerra civil al nou règim socialista causant la misèria i la fam al poble que diuen que estimen tant. És evident, i ningú no ho negarà després de la documentació sobre els camps de concentració estalinistes, que la dissidència era durament castigada a la Rússia estalinista. Però més que la nostàlgia de Nina Berbérova, si del que es tracta és de conèixer a fons la repressió estalinista, el que és summament interessant és aprofundir en els textos d’una gran escriptora de llibres de memòries, la professora Ievguénia Ginzburg, que, primer clandestinament a l’antiga Unió Soviètica, després legalment, publicà Vertigen i El cel de Sibèria. D’aquesta darrera obra hi ha una traducció al castellà, El cielo de Siberia (Arcos Vergara, Barcelona, 1980). La nostàlgia pels móns que han desaparegut sovint és bella. Ningú no negarà que Nina Berbérova és una gran escriptora. Però la bellesa de la nostàlgia també pot ser roja.



    0 0

    [17/10] «Die Reaction in Deutschland» - Manifestació Ferrer -«Pueblo Libre» - «Ruta» - Homenatge a Cortiella - Orolini - Marpeaux - Dubois - Hallé - Ascaso - Cottin - Vassilev - Conxa Pérez - Zeimert - Pedrazzi - Maricourt - Edelstadt - Kokoczinski - Viroga - Bordoni - Sabaté - Gil Mata - Della Schiava - Val - Olcina - Ba Jin - Jimenez Cubas

    Anarcoefemèrides del 17 d'octubre

    Esdeveniments

    Mikhail Bakunin en l'època de "Die Reaction in Deutschland"

    Mikhail Bakunin en l'època de Die Reaction in Deutschland

    -«Die Reaction in Deutschland»: Entre el 17 i el 21 d'octubre de 1842 Mikhail Bakunin, sota el pseudònim de Jules Elysard, publica en els números 247 a 251 del periòdic de l'esquerra dialèctica dels joves hegelians Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst (Anuaris Alemanys sobre Ciència i Art) de Leipzig (Saxònia, Alemanya), editat per Arnold Ruge, l'assaig «Die Reaction in Deutschland. Ein Fragment von einem Franzosen» (La reacció a Alemanya. Apunts publicats per un francès). Aquest fonamental escrit del revolucionari rus, establert aleshores a Dresden, marca el pas d'un Bakunin purament filosòfic i especulatiu a un Bakunin apassionat per la participació activa en els moviments sociopolítics d'aleshores. Criticat per alguns companys de ser un text massa abstracte, l'assaig fa servir el llenguatge hegelià per justificar un concepte de revolució política i social permanent. Les crítiques de Bakunin van dirigides contra els «contemporitzadors», que prenien una posició intermèdia entre els conservadors («positivistes») de l'status quo i els radicals («negativistes») que s'oposaven al sistema. Malgrat la vaguetat i la fraseologia filosòfica, l'assaig és una crida a la revolució social, a la realització de la llibertat humana com a fi suprem de la Història i a l'afirmació de la fe en la capacitat revolucionària de les classes baixes de la societat. La frase final de l'assaig «Die Lust der Zerstörung ist zugleich eine schaffende Lust!» (El plaer per la destruccióés també un plaer creador!) el feu famós en els cercles revolucionaris d'arreu d'Europa. La resvista Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst fou suprimida el gener de l'any següent en gran part per les repercussions que havia tingut l'article de Bakunin.

    ***

    La manifestació passa per la plaça Saint-Augustin (París, 17 d'octubre de 1909)

    La manifestació passa per la plaça Saint-Augustin (París, 17 d'octubre de 1909)

    - Manifestació contra l'execució de Ferrer i Guàrdia: El 17 d'octubre de 1909, a París (França), una nova manifestació de protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia reuneix 60.000 persones que marxaran de la plaça de Clichy fins a la Concòrdia, tot cantant La Internacional i proferint crits de venjança contra la monarquia espanyola i contra Antoni Maura.

    ***

    Capçalera de "Pueblo Libre"

    Capçalera de Pueblo Libre

    - Surt Pueblo Libre: El 17 d'octubre de 1936 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Pueblo Libre. Órgano de la Federación Local de Sindicatos Únicos. Portavoz de la CNT-AIT. Trobem articles de José Consuegra, Ezequiel Endériz i José Huet, entre d'altres. A partir del número 69 canviarà de capçalera. En sortiren, almenys, 77 números, l'últim el 19 de febrer de 1938.

    Pueblo Libre (1936-1938)

    ***

    Capçalera del primer número de "Ruta"

    Capçalera del primer número de Ruta

    - Surt Ruta: El 17 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista Ruta. Órgano de las Juventudes Libertarias de Cataluña. Era continuació de Libre Juventud. Aquest primer número portava la cita:«Aprèn a autodeterminar-te.És la millor arma contra els tirans.». Va estar dirigit per Manuel Pérez, Fidel Miró, José Peirats Valls, J. Santana Calero, Benito Milla i Benjamín Cano Ruiz. La redacció de la publicació radicava a la«Casa CNT-FAI» de la Via Laietana de Barcelona. La seva línia editorial s'oposà a les posicions reformistes i a la política col·laboracionista amb els governs republicans de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sobretot enfront del Comitè Nacional, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la guerra civil. Trobem articles d'Agraz, Felipe Alaiz, Allué, Jaume Balius, Lluís Baró, Joan Bes, José Blanco, Borrell, Mariano Briones, Severino Campos, Benjamín Cano Ruiz, Soldedad Estorach, Fontaura, Amador Franco, Elías García, Ginés García, Pepe García, García Cristóbal, Miguel García Igualada, Gatell Comas, Grunfeld, M. Guillamet, Félix Martí Ibáñez, Gastón Leval, Lipiz, A. Menéndez Caballero, Delso de Miguel, Fidel Miró, Armando del Moral, Higinio Noja Ruix, Antonio Ocaña, Josep Peirats Valls, Carmen Pijoan, Carmen Quintana, J. Riquer Palau, Pipán, Manuel Rodríguez, Vicente Rodríguez García, Federico G. Ruffinelli, Lucía Sánchez Saornil, Luisa de Santamaría, J. Santana Calero, Liberto Sarrau, Germinal Sentís Biarnau, Ramon Sentís, Ángel Tobeñas, etc. Va ser suspès en diferents ocasions per les autoritats republicanes. En sortiren 83 números, l'últim el 5 de novembre de 1938, que va ser suspès definitivament per la Delegació d'Ordre Públic. però va tenir molts errors en la numeració –el número 64 (29 d'abril de 1938) apareix erròniament com el número 39 i així continua la numeració fins el número 83 que apareix en realitat com el número 58, per aquest motiu alguns números es repeteixen. Posteriorment, durant la dictadura franquista, la capçalera es publicà clandestinament a Barcelona en diverses ocasions: entre 1946 i 1947, esporàdicament en 1948 i entre 1955 i 1958. A França (Marsella, Tolosa de Llenguadoc i París), entre 1944 i 1953, sortí la mateixa capçalera com a òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), però finalment va ser prohibida per les autoritats gal·les i sortí posteriorment entre 1964 i 1966 a Brussel·lès (Bèlgica). Després de la mort del dictador Francisco Franco, Ruta es tornà a editar a Barcelona entre 1979 i 1982, i entre 1988 i 1989.

    ***

    Publicitat de l'homenatge apareguda en "La Vanguardia" del 15 d'octubre de 1937

    Publicitat de l'homenatge apareguda en La Vanguardia del 15 d'octubre de 1937

    - Homenatge a Cortiella: El 17 d'octubre de 1937 se celebra a l'Ateneu Juvenil Llibertari (AJL) de la II Zona de Barcelona (Catalunya), radicat a la plaça de Catalunya, una «sessió necrològica» d'homenatge a la memòria de l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer, que havia mort l'estiu d'aquell any. Amb aquest acte, organitzat per la Secció de Cultura i Propaganda de l'AJL, es pretenia que l'escriptor servís com a exemple a imitar per la«joventut catalanista» i l'«element femení».

    Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini

    Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini

    - Pirro Orsolini: El 17 d'octubre de 1854 neix al popular barri de Porta a Mare de Pisa (Toscana, Itàlia) el fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini. El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclatà una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa, desencadenant el pànic entre els manifestants. Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué:«Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

    ***

    Una escena de la Revolta de les Illes de la Salut segons la premsa de l'època

    Una escena de la Revolta de les Illes de la Salut segons la premsa de l'època

    - Edouard Marpeaux: El 17 d'octubre de 1866 neix a Fraisans (Franc Comtat, Arpitània) el sindicalista i anarquista expropiador Edouard Aubin Marpeaux. Assidu a les reunions anarquistes, fou secretari de la Cambra Sindical dels Estampadors en Metall de París. També milità en la«Lliga dels Antipatriotes», en la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista«il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers-- i en el grup expropiador de Pini. El 17 de novembre de 1893, quan retirava el correu de la banda de Poulain, de la qual era encobridor, a l'oficina postal del vintè districte parisenc, apunyalà de mort l'agent Colson en fugir del parany que la policia li havia ordit. Detingut, fou jutjat el 28 de febrer de 1894 i, malgrat les seves refutacions, fou condemnat a les colònies penitenciàries a perpetuïtat. Edouard Marpeaux va morir el 23 d'octubre de 1894 a les Illes de la Salut (Guaiana Francesa) arran de la repressió desencadenada per reprimir un motí que havia esclatat dos dies abans i on moriren finalment 10 presidiaris anarquistes més (Jules Léauthier, Pierre Meyrues, Benoît Chevenet, Charles Achille Simon, etc.).

    ***

    Notícia del judici a Napoléon Dubois apareguda en el periòdic parisenc "La Lanterne" de l'11 d'agost de 1907

    Notícia del judici a Napoléon Dubois apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne de l'11 d'agost de 1907

    - Napoléon Dubois: El 17 d'octubre de 1881 neix a Belleville-sur-Meuse (Lorena, França) l'anarquista Napoléon Pierre Dubois, conegut com Eugène. Obrer miner a Chavigny (Lorena, França), destacà com a orador en reunions públiques i vagues. Cap el 1905 es relacionà amb Boudoux i Blanchard. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut arran d'unes declaracions a favor de Georges Yvetot i contra la policia durant una reunió portada a terme tres dies abans a Neuves-Maisons (Lorena, França); jutjat, el 8 d'agost va ser condemnat per l'Audiència de Nancy (Lorena, França) a sis mesos de presó per aquestes declaracions. L'octubre de 1908 va ser acomiadat de la mina per repartir el periòdic anarquista La Mère Peinard. Réflecs hebdomadaires d'une lavandière, publicat a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França); aquest periòdic va ser fins i tot criticat per determinats cercles anarquistes per la seva vulgaritat. El 10 de gener de 1909 publicà a Longwy (Lorena, França) l'únic número que sortí del periòdic L'Éveil Social. El març de 1909, amb la documentació militar de son germà Félix, viatjà arreu buscant feina. Finalment s'establí a París (França), on treballà de terrelloner i s'afilià al sindicat del seu ram. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de "La Vache Enragée" (18 de maig de 1917)

    Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de La Vache Enragée (18 de maig de 1917)

    - Maurice Hallé: El 17 d'octubre de 1888 neix a Oucques (Centre, França) el poeta i cantautor anarquista Maurice Marie Eugène Hallé. Son pare era un mestre carreter i forjador, Isidore Hallé (Chassepot), i sa mare, Marie, regentava un modest hostal. Amb 13 anys començà a treballar al taller de son pare i dos anys després, seguint l'exemple d'uns cosins que havien fet fortuna, s'instal·là a París, on treballà de cambrer; però no pogué suportar aquesta feina, ja que no li deixava temps per a llegir ni per a instruir-se, i tornà amb son pare. Al seu poble esdevingué membre del Comitè de Festes, del qual va ser nomenat tresorer, i del grup «Gàs d'cheu nous», que arreplegava joves que es consideraven poetes. En 1910 aconseguí publicar una plagueta de versos, Au pays où qu'on parl' ben. Recueil de monologues beaucerons, estampada a la Impremta Obrera de Vendôme. Els diumenges cantava als cabarets de la regió, però els seus versos satírics no van ser gaire apreciats pels pagesos de la contrada que el consideraren un arrogant i abandonaren el taller de son pare, tant que aquest hagué de plegar. Després de la mort de sos pares, retornà a París, on entaula amistat amb altres cantautors, especialment Paul Besnard, que el van ajudar i començà a cantar pels cabarets parisencs. Alhora, freqüentà els cercles llibertaris, fet pel qual va ser perseguit per la policia i empresonat en diverses ocasions. En 1913 començà a col·laborar amb«La Muse Rouge», una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris, i les seves cançons es publiquen en diversos periòdics proletaris (La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste,La Chanson du Peuple, La Vache Enragée, La Muse Rouge, etc.). Durant la Gran Guerra va ser llicenciat per la seva salut deficient i continuà actuant als cabarets («Théâtre de Montmartre», «Caveau de la République», «Lapin agile»,«La Bolée»,«Quat'z-Arts», «Noctambules», etc.), cantant contra la guerra i les injustícies de tota casta. El 18 de maig de 1917, amb Roger Toziny, llançà el setmanari satíric La Vache Enragée i dos anys després fundà el cabaret «La Goguette de la Vache Enragée», que acabà establint-se a la plaça Constantin-Pecqueur de Montmartre i fou un lloc molt freqüentat per artistes i literats. Aquest cabaret també era la seu de l'ajuntament de la «Comuna Lliure de Montmartre» que creà amb el pintor Jules Depaquit i de la qual va ser nomenat alcalde. En 1921, amb el poeta Roger Tozini, creà la «Foire aux Croûtes» (Fira dels Mamarratxos), exposició de pintura a l'aire lliure. Aquest mateix any, publicà el recull de poemes Par la grand'route et les chemins creux. El 19 de desembre de 1922 es casà amb Marceline Veschambre (Marguerite). En aquesta època va fer una gira artística arreu de França i de Bèlgica. En 1928, després d'un procés judicial amb la propietària del local, va ser expulsat del seu cabaret i acabà treballant com a corrector en el Journal Officiel. En 1935 publicà Les laveuses, poésie beauceronne i en 1942 Les oeuvres de Maurice Hallé. Darrièr'la ch'vaille, poésie beauceronne créée par l'auteurà la Vache enragée, au Coucou, et par Lucie Touchais dans les cabarets. Després de l'Alliberament, encara actuà a diversos cafès cantants, com ara«Baltó», al carrer Custine, o«L'Acropole», a prop de la Porta d'Orleans. Altres obres seves són Poésies beauceronnes (1934), J'veux pas qu'tu t'marises, récit beauceron (1937), Prière d'un p'tit alo au p'tit Jésus (1942), entre d'altres. Maurice Hallé va morir el 6 de febrer de 1954 al XIII Districte de París (França). Un carrer d'Oucques porta el seu nom.

    Maurice Hallé (1888-1954)

    ***

    Alejandro Ascaso Abadia (ca. 1926)

    Alejandro Ascaso Abadia (ca. 1926)

    - Alejandro Ascaso Abadía: El 17 d'octubre de 1898 neix a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Alejandro Ascaso Abadía, que va fer servir els pseudònims de Manuel Labrada Pontón i Manuel Formoso Peña,–aquest últim el va usar durant tota la seva època a Costa Rica. Fou membre de la famosa família anarquista dels Ascaso, el segon en edat dels germans (Domingo, Alejandro, Francisco i María). Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor i Emilia Abadía Abad. En 1912 morí son pare després d'una llarga i costosa malaltia i la vídua i els infants petits s'establiren a Saragossa (Aragó, Espanya), on visqueren amb gran penúria. Introduït en el moviment anarquista com sos germans, d'antuvi treballà d'aprenent en un forn de rajoles. Entre 1918 i 1920 va fer el servei militar a Àfrica, però va desertar. S'establí a Barcelona (Catalunya) en els anys del pistolerisme i treballà de pintor. En 1923 s'afilià al Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquestaèpoca formà part de la redacció de Solidaridad Obrera i col·laborà en Crisol i Voluntad. El 8 d'agost de 1923 va ser detingut, juntament amb Pere Esteve, Juan Turmin, Alfonso Miguel i altres quatre companys, al local del Sindicat de la Fusta de Barcelona. Fugint de la persecució policíaca, s'exilià a París (França). En 1924, des de la capital francesa, reivindicà l'acció armada com a mitjà revolucionari. El gener de 1925, amb Segundo García Vivancos i Gregorio Jover Cortés, marxà cap a Mèxic, on s'integrà en el grup d'acció «Los Errantes» i participà amb Buenaventura Durruti Domínguez i els altres membres, en l'assalt de la sucursal del Banco de la Província de Buenos Aires de San Martín. Sota el nom de Manuel Labrada Pontón, continuà amb les accions del grup il·legalista per diverses poblacions americanes (Veracruz, l'Havana, Panamà, Callao, Valparaíso, Santiago de Xile, etc.). Cap el febrer de 1926 desaparegué a Buenos Aires (Argentina) i es desvinculà del moviment anarquista. Després d'un temps a Montevideo (Uruguai), on visqué amb una dona anomenada Dolores a casa d'uns companys anarquistes, s'establí a Cartagena de Indias (Bolívar, Colòmbia), on s'inicià en el periodisme. A finals de 1927 marxà cap a Costa Rica i s'instal·là, primer, a Puerto Limón i, després, a Sant José, on treballà de periodista sota el nom de Manuel Formoso Peña. En 1928 va ser nomenat director de La Nueva Prensa. L'abril de 1931 es casà amb María del Carmen Herrera Núñez, amb qui tingué quatre infants. Durant la Revolució espanyola participà en la creació de diversos comitès de suport a Costa Rica. A partir de 1947 dirigí el periòdic pro oficialista La Tribuna i el 18 de desembre d'aquell any una bomba destruí parcialment el seu domicili, atemptat atribuït a seguidors de l'opositor José Figueres Ferrer. Col·laborà de columnista en La Razón i en 1953 va ser nomenat subdirector de La Nación. En 1957 presidí l'Associació de Periodistes de Costa Rica i tingué alguna activitat política, relacionant-se amb presidents de la República, ministres i diputats. També destacà com escaquista i fou membre de la Lliga de Costa Rica contra el Càncer. En els anys setanta viatjà a Aragó i a Catalunya sota el nom americà de Manuel Formoso Peña. En 1970 rebé el premi «SIP-Mergenthaler» i en 1978 l'important «Premio de la Libertad», de l'Associació Nacional de Foment Econòmic (ANFE), com a defensor d'aquesta a Costa Rica. En 1979 prologà el llibre de Manuel Rojas Bolaños Lucha social y guerra civil en Costa Rica (1940-1948). Alejandro Ascaso Abadía va morir en 1982 a San José (Costa Rica). En 1997 es creà la «Càtedra Manuel Formoso Peña». Son fill fou l'advocat i politòleg Manuel Formoso Herrera, un dels fundadors del Partit Socialista de Costa Rica (PSC).

    ***

    Notícia del processament d'Henri Cottin apareguda en el periòdic "Le Petit Parisien" del 16 de setembre de 1923

    Notícia del processament d'Henri Cottin apareguda en el periòdic Le Petit Parisien del 16 de setembre de 1923

    - Henri Cottin: El 17 d'octubre de 1901 neix a Compiègne (Picardia, França) l'anarquista Henri Cottin. Treballava d'obrer torner a la fusteria Decauville, al carrer Lecourbe de París i vivia amb sos pares al número 59 del carrer de la Convention de la capital francesa. Des del 1918 milità en el moviment anarquista parisenc. Quan son germà, l'anarquistaÉmile Cottin (Milou), intentà assassinar el febrer de 1919 Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser interrogat. Durant els anys vint fou membre de la Unió Anarquista (UA) del XV Districte de París (França). El 2 de juny de 1921 va ser absolt, juntament amb altres 14 joves companys anarquistes i comunistes, pel XI Tribunal Correccional de París del delicte de«distribució de pamflets antimilitaristes». El 4 d'abril de 1923, amb Fernand Sornin i la companya Valtat, llançaren pamflets anarquistes durant la representació de Werther a l'Òpera-Còmica de París; processats el setembre d'aquell any per aquesta acció, la causa va ser finalment sobreseguda. Durant la Guerra Civil espanyola conduí amb Pierre Odéon camions d'avituallament del Comité pour l'Espagne Libre (CEL, Comitè per Espanya Lliure) fins a Barcelona i Llançà (Catalunya). Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència contra l'ocupació nazi i tingué el grau de tinent de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Membre de la xarxa de sabotatge«Roberte» (Raymond Fiolet, Georges Devigne, Albert Ledoux, Paul Mouton, etc.), Henri Cottin va ser abatut per una ràfega de metralladora de la Gestapo el 12 de juny de 1944 durant una acció de sabotatge en un post de guardaagulles a Belleu (Soissons, Picardia, França) de l'estació de Soissons. Associacions d'excombatents i exmembres de la Resistència li han retut homenatges en diverses ocasions i un carrer de Belleu porta el seu nom.

    ***

    Pano Vassilev

    Pano Vassilev

    - Pano Vassilev: El 17 d'octubre de 1901 neix a Lovetch (Lovetch, Bulgària) el militant anarcosindicalista Pano Vassilev. Fill d'un blanquer pobre, el 7 de novembre de 1920, per fugir de l'atur i de la misèria, emigra amb el seu company anarquista Boris Chivatchev a l'Argentina, on, durant quatre anys, freqüentarà els anarcosindicalistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De tornada a Europa en 1924, roman un temps a França abans de retornar al seu país, a Sofia. A partir de 1926 militarà activament en la difusió de les idees anarcosindicalistes, ja sia per escrit, amb la creació de revistes i periòdics, ja sia per la paraula, com a orador i conferenciant. Del 16 al 21 de juny de 1931, a Madrid, representarà el seu país en el IV Congrés de l'AIT. El 13 d'abril de 1933 a les 19 hores, enmig d'un carrer de Sofia (Bulgària), quan portava els pasquins del Primer de Maig que havia anat a recollir a la impremta, va ser assassinat per un membre de la policia del règim«democràtic» de Grigorov. És autor d'un interessant estudi sobre La idea dels soviets. Origen i desenvolupament (1933).

    Pano Vassilev (1901-1933)

    ***

    Conxa Pérez (Barcelona, 27 de juny de 2007). Foto de Xabier Mikel Laburu

    Conxa Pérez (Barcelona, 27 de juny de 2007). Foto de Xabier Mikel Laburu

    - Conxa Pérez: El 17 d'octubre de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Concepció Pérez Collado (Conxa Pérez). Filla de Joan Pérez Güell, militant anarcosindicalista analfabet que va restar pres a la presó Model durant la dictadura de Primo de Rivera, va començar a treballar als 13 anys en una fàbrica tèxtil i després en una impremta. Quan va proclamar-se la República va començar a militar en el moviment llibertari. Va freqüentar l'Ateneu Llibertari«Agrupació Cultural Fars» a l'avinguda Mistral de Barcelona i va ingressar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (grups «Sacco i Vanzetti», primer, i «Siempre Adelante», després). Va intervenir en la insurrecció anarquista de 1933, enquadrada en el«Moviment 8 de gener» de Joan García Oliver, i va acabar empresonada cinc mesos a la presó de dones d'Amàlia per amagar la pistola d'un company al pit, temps que va aprofitar per llegir moltíssim. Cap al 1935 va ser membre de l'Ateneu Humanitat de les Corts i de la seva escola autogestionària«Élisée Reclus», muntada per Félix Carrasquer. En juliol de 1936 va combatre l'aixecament feixista a Barcelona, participant en els assalts de la caserna de Pedralbes i de la presó Model. Immediatament després va sortir al front d'Aragó (Zaida, Belchite, Quinto) com a miliciana enrolada en la Columna Ortiz, on va romandre mig any. De tornada a Barcelona va treballar als menjadors populars de la Maternitat i després va retornar al front (Almudévar) incorporada en el grup de Carlo Rosselli. Novament a Barcelona, va fer feina en una fàbrica d'armes a Sants i participa en el seu Consell de Fàbrica. Durant els Fets de Maig de 1937 va ser ferida. Quan va caure la República va passar a França via Girona i Portbou, para realitzar un recorregut per tot el territori francès (a prop de la frontera amb Bèlgica, Argelers, Marsella, als castells de Reinarda finançats pel Govern mexicà, Montgran...). El setembre de 1942 creua la frontera espanyola amb un fill de tres mesos, que havia tingut a l'hospital dels quàquers nord-americans de Marsella, fruit de la relació amb un metge socialista al camp d'Argelers que va marxar a la França ocupada. Durant la postguerra tenia la parada del duro al mercat de Sant Antoni, on ajudava els presos de la CNT que sortien de la presó i participava activament en el grup clandestí cenetista que es reunia al bar Los Pajaritos de la Ronda de Sant Pau. Va col·laborar en l'Associació de Veïns del Raval de Barcelona durant els anys setanta i en la Transició va participar en l'organització del Sindicat de Comerç de la CNT, ja que regentava una botigueta de bijuteria. A partir de 1999 formarà part de l'agrupació «Dones del 36», realitzant xerrades als instituts d'ensenyament. En 2004 va participar en «La Ruta de l'Anarquisme», organitzada per Turisme Tàctic. Ha intervingut en diversos documentals, com ara De toda la vida, Vivir la utopía i Mujeres del 36, i en els llibres col·lectius Nosotras que perdimos la paz (2005), realitzat per la periodista Llum Quillonero, i Dones contra Franco (2007), de l'historiador Jordi Creus. En el dia del seu 92 aniversari (17-10-2007) va participar en les jornades culturals a Saragossa organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) Mujeres Libres. Proyectando ilusiones y haciendo historia. Son company, el també llibertari Maurici Palau Casas. Conxa Pérez va morir el 17 d'abril de 2014 a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Christian Zeimert fotografiat per Despatin & Gobeli (Paris, 3 de maig de 1994)

    Christian Zeimert fotografiat per Despatin & Gobeli (Paris, 3 de maig de 1994)

    - Christian Zeimert: El 17 d'octubre de 1934 neix a París (França) l'artista i pintor anarquista Christian Zeimert. Fou fill d'un artista, dissenyador, tapisser i venedor del gran magatzem parisenc Au Bon Marchém i d'una mestra. En sortir de l'École Boulle d'arts aplicades, aprengué el gravat sobre joieria i, més tard, a l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives estudià amb el pintor anarquista Marcel Gromaire. A partir de 1962 participà en el grup «Panique» (Fernando Arrabal, Alexandro Jodorowsky, Olivier O. Olivier, Jacques Sternberg, Roland Topor,Diego Bardon, Sam Szafran, Abel Ogier, Michel Parré, Roman Cieslewicz, Jérôme Savary, etc.). Amb Henry Cueco, Lucien Fleury, Jean-Claude Latil, Michel Parré i Gérard Tisserand fundà el Front Revolucionari dels Artistes Plàstics (FRAP), que es caracteritzava per rebutjar qualsevol participació amb les institucions culturals. Entre maig i juny de 1968 va ser un dels membres de l'Atelier Graphique du Comité d'Occupation des Beaux-Arts (Taller Gràfic del Comitè d'Ocupació de Belles Arts), que realitzà els famosos cartells de «Maig del 68». Entre 1977 i 1984 col·laborà en la revista Le Fou Parle; també ha col·laborat en el periòdic satíric Hara-Kiri. Durant tres anys, amb Jacques Vallet, escriptor i creador de la revistaLe Fou Parle, portà un programa sobre art en Radio Libertaire de París. Amb Patrick Besnier, Henri Cueco, Jacques Jouet, Hervé Le Tellier, Lucas Fournier, i altres,és un dels «papous» del programa Des papous dans la tête de la ràdio estatal France Culture, creat en 1984 per Bertrand Jérôme i continuat per Françoise Treussard a la mort del primer en 2006. Entre el 16 de maig i el 20 de setembre de 2009 es va realitzar una gran retrospectiva seva al Museu de Louviers. Està considerat un dels grans artistes de l'humor negre --en 1988 rebé el Gran Pemi de l'Humor Negre. En 1956 s'instal·là a Gentilly (Alta Normandia, França) i actualment viu i treballa Vernon (Normandia, França). Es considera un artista «calembourgeois», pel seu ús del calebour (joc de paraules) tant a les seves obres pictòriques com poètiques.

    ***

    Giovanni Pedrazzi

    Giovanni Pedrazzi

    - Giovanni Pedrazzi: El 17 d'octubre de 1938 neix a Miseglia (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarcosindicalista Giovanni Pedrazzi, conegut com Pedro. Quan tenia 16 anys entrà a treballar a les pedreres de Carrara al costat de son avi matern Fortunato, del qual, ben igual que de son pare i de son oncle, aprengué la tècnica del seu ofici. Tres anys després, per pressions de sos pares, deixà la pedrera per la construcció i s'especialitzà en la instal·lació elèctrica d'edificis. A partir d'aquest moment començà la seva militància i fou un dels fundadors del comitè de fàbrica de l'empresa Edili, reivindicant la seguretat a les obres. Després, durant molts d'anys, treballà per al grup industrial La Montecatini Edison (Montedison), on en 1978 promogué una vaga de 17 dies. Destacat activista dels«sindicats de base» (COBAS), encara que aquests sindicats no s'adherissin a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), ell sempre es declarà anarcosindicalista. Per les seves capacitats organitzatives, entrà a fer feina a temps complet en la independent Confederazione Autonoma Italiana del Lavoro (CONFAIL, Confederació Autònoma Italiana del Treball), que agrupava les COBAS. Organitzà la vaga de tres dies als vaixells marítims de naviliera Arbatax muntada pels Treballadors del Mar i del Port de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Després es posà a fer feina sindical per al sector del comerç, promovent tota mena de vagues i reivindicacions. Després creà el COBAS-Marbre de Carrara, del qual fou nomenat secretari. Molt lligat amb Alfonso Nicolazzi, organitzà conferències i debats llibertaris a la seva regió i diverses commemoracions de la figura de l'anarcosindicalista Alberto Meschi. En aquest sentint, promogué el «Convegno studi sul sindacalismo libertario di Alberto Meschi», que se celebrà el 20 de febrer de 1993 a Carrara. En aquesta ciutat, feu del moviment anarquista, va ser una persona molt popular i fou un dels promotors del«Comitato Anti Gaia», que lluità contra la privatització de l'aigua i contra la pujada de les factures de l'energia. Publicà una novel·la social en dos volums: Racconto di paese (2003) i Ardori ideali (2006). El 13 de desembre de 2008 intervingué en l'acte d'homenatge a Alberto Meschi que es va fer a Fidenza. Giovanni Pedrazzi va morir el 8 de gener de 2012 en un hospital de Carrara (Toscana, Itàlia) d'un càncer pulmonar; dos dies després tingué a la mateixa ciutat un funeral anarquista amb els companys l'USI i posteriorment fou incinerat a Gènova, seguint la voluntat de sa família. Amb sa companya, Bernarda Pucciarelli, tingué tres infants (Elio, Lara i Roberta).

    ***

    Thierry Maricourt

    Thierry Maricourt

    - Thierry Maricourt: El 17 d'octubre de 1960 neix a La Courneuve (Illa de França, França) l'antimilitarista, crític literari, escriptor compromès, poeta, assagista i historiador llibertari Thierry Maricourt. Després d'haver treballat com a obrer en diverses feines relacionades amb la impremta i de fer de bibliotecari, cap a finals dels anys vuitanta començar amb l'ofici de llibreter i d'editor. En 1900 publicà el seu primer llibre, Histoire de la littérature libertaire en France, una obra de referència, com ho és el Dictionnaire des auteurs prolétariens de langue française, de la Révolution à nos jours (1994). A publicat articles en nombroses publicacions, com ara Le Magazine Littéraire, Gavroche, La Quinzaine Littéraire, Le Monde Libertaire, etc. A partir de 1986 engegà nombrosos tallers d'escriptura, principalment a Picardia i a la regió del Nord francesa, a llocs d'allò més inusuals (centres socials, presons, psiquiàtrics, cases d'acollida, joves en reinserció, dones amb dificultats, aturats, treballadors socials, militants d'ong, escoles, etc.), experiència que ha tractat en Ateliers d'écriture, un outil, une arme (2003). Com a cronista literari ha reeditat alguns escriptors i obres fins aleshores menyspreades (Henry Poulaille, Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, etc.). És director literari del«Saló del llibre d'expressió popular i de crítica social» d'Arras. A més novel·les, també ha escrit poesia i llibres per joves. De caràcter antifeixista té publicat Les nouvelles passerelles de l'extrême droite: idées et mouvements passerelles entre la gauche et l'extrême droite (1993 i 1997).És un dels escriptors més destacats del corrent «proletari», segons el qual la literatura és una eina d'emancipació. Michel Ragon el considera el seu fill espiritual.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgit de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)


    Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"



    Díaz de Castro

    A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

    Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.


    Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

    El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

    Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

    La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

    En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

    El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

    Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat!

    El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de corés immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [18/10] «Solidaridad Proletaria» - Míting Goldman - Cipriani - Fabry - Wulz - Baudy - Cerrada - Rasal - Aransáez - Del Olmo - Rubinat - Georget - Abiol - Oliván - Zaccaria - Chueca - Andrés - Iguacel - Abad de Santillán

    Anarcoefemèrides del 18 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera de "Solidaridad Proletaria"

    Capçalera de Solidaridad Proletaria

    - Surt Solidaridad Proletaria: El 18 d'octubre de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluña y portavoz de la Confederación Nacional. Es va publicar per substituir Solidaridad Obrera que, per enèsima vegada, el Govern havia prohibit. Alguns articles van ser retallats per la censura governativa. Destacà el component sindical de l'organització anarcosindicalista, que aleshores volia reorganitzar-se, i combaté els partidaris de prevaler les essències anarquistes en la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva missió principal fou intervenir en la lluita ideològica que s'entaulà en la CNT sota la dictadura de Primo de Rivera entre partidaris de l'actuació legal del sindicat i els seus rivals. D'antuvi tenia la redacció a Mataró, però s'imprimia a la tipografia Cosmos de Barcelona. Dirigit per Àngel Abella, comptava en la redacció figures destacades, com ara Ángel Pestaña, Joan Peiró, Arnó i Andrés Miguel, entre d'altres. Hi van col·laborar Joan Arans, P. Martín, Casimir Pla, Joan Servien, etc. Aquesta publicació es va suspendre per decisió del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) a causa de diverses «anomalies», que se suposa fruit de la lluita ideològica apuntada. Se'n publicaren 32 números, l'últim el 23 de maig de 1925.

    ***

    Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó

    Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó

    - Míting d'Emma Goldman: El 18 d'octubre de 1936 al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) la militant anarquista nord-americana Emma Goldman participa en un míting de masses d'afirmació revolucionària organitzat per les Joventuts Llibertàries, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) davant 16.000 persones. En aquest acte també intervingueren Sébastien Faure, Augustin Souchy, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Fidel Miró, Félix Martí Ibáñez, Jacinto Toryho i Juan Francisco Asó, que el va presidir. El míting va ser retransmès per «ECN1 – Ràdio CNT-FAI». Durant aquest mes, Goldman visitarà el front d'Aragó, on trobarà Buenaventura Durruti, i entre el 20 i el 26 d'octubre, a València, amb els alemanys exiliats Anita i Hanns-Erich Kaminski, Goldman farà excursions als pobles i granges col·lectivitzades.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar

    Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar

    - Amilcare Cipriani: El 18 d'octubre de 1843 neix a Anzio (Laci, Itàlia) el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels«Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la«Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf --arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace-- i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva«candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Amicare Cipriani va morir el 30 d'abril de 1918 a París (França). Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.

    ***

    Foto policíaca de Jules Fabry (1894)

    Foto policíaca de Jules Fabry (1894)

    - Jules Fabry: El 18 d'octubre de 1864 neix a Anvers (Flandes) l'anarquista Jules Fabry. Sos pares es deien Pierre Fabry i Joséphine Jeansenne. Tipògraf de professió, a començament dels anys noranta fou expulsat de França i es refugià a Bèlgica. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Carlo Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca. 1919)

    Carlo Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca. 1919)

    - Carlo Wulz: El 18 d'octubre de 1874 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) el fotògraf anarquista Carlo Wulz. Sos pares es deien Giuseppe Wulz, fotògraf, i Anna Saie. El 29 de març de 1899 va ser empresonat quatre dies després d'haver llançat al carrer des de la finestra del seu taller fotogràfic situat al Corso (actualment Corso Italia) de Triestre cartonets amb la bandera tricolor italiana. El 13 de desembre de 1899 va ser novament detingut durant cinc dies, amb un grup de joves liberals durant una reunió de cristians socials eslovens, per haver insultat un guàrdia de la seguretat pública després d'haver estat provocat. A més d'aquestes activitats irredemptistes, el maig de 1901, en un informe de la Direcció de Policia de Viena (Imperi Austrohongarès) a la policia de Trieste, el presentà com a un individu relacionat amb els anarquistes nord-americans i en estret contacte amb els anarquistes de Trieste, prenent part activa en les seves reunions i freqüentant cada nit el Caffè Sociale on es reunien; segons l'informe, prenia part activa en la propaganda anarquista, però d'una manera tan astuta que mai no va poder ser capturat a l'acte, i era considerat capaç d'activitats criminals. En 1902 es casà amb la modisteta Angela Silla, amb qui tingué dues filles, Wanda, nascuda en 1903, i Marion, en 1905. El 21 de febrer de 1902, pocs dies abans de la gran vaga general que va ser durament reprimida, va ser detingut per haver participat en una reunió anarquista clandestina i per haver col·laborat en l'agressió d'un espia de la policia al Caffè Union. En aquests anys freqüentà destacats anarquistes de Trieste, com ara Bortolo Bertotti, Marcello Cobun, Giovanni Colombo, Giuseppe Dubas, Carlo Kosak, Arturo Kovitz, Giuseppe Kraus, Ugo Lanzi, Luigi Lovisato, Pietro Macor, Vincenzo Maier, Renato Milchersich, Giacomo Obersnù, Giuseppe Rovigo Hiskia, Renato Siglich, Giovanni Zolia, etc. Participà en la publicació el quinzenal anarquista L'Internazionale, amb Giacomo Obersnù com a editor i redactor responsable i ell com a tresorer; d'aquesta publicació, que edità quatre números entre el 5 de juliol i el 16 d'agost de 1902, tots els seus números, llevat del primer, van ser segrestats per les autoritats. Segons una nota del 24 de maig de 1902, enviada a la policia de Trieste per la Direcció de Policia de Viena, informava, basant-se en una carta anònima, que alguns anarquistes de Trieste, entre ells Wulz, havien planejat atemptar contra la vida del príncep Arnolfo de Baviera a Eisenerz (Estíria, Àustria, Imperi Austrohongarès) durant la temperada de caça i, no obstant l'escassa fiabilitat de la informació, van ser sotmesos a una estreta vigilància. En 1906 formà part del grup anarquista (Antonio Giraldi, Federico Pagnacco, etc.) que es reunia al voltant de la redacció del periòdic La Plebe i al Caffè Metropol. En 1909 la ciutat de Trieste respongué espontàniament a la vaga general de protesta arran de l'afusellament el 13 d'octubre a Barcelona (Catalunya) del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, entre els quals destacaren els grups anarquistes i ell com a destacat membre d'aquests. El 30 de desembre de 1909 es fundà l'Associació del Lliure Pensament, que s'estengué arreu de totes les zones italianes de l'Imperi Austrohongarès, i que estava adherida a la Federació Internacional del Lliure Pensament fundada en 1880 a Brussel·les (Bèlgica); en aquesta associació s'adheriren membres de totes les tendències polítiques (liberals, mazzinians, socialistes autònoms, anarquistes, etc.) i entre els seusòrgans directius figuraven alguns anarquistes, ell entre aquests. A partir de 1918, amb la mort de son pare Giuseppe, heretà el «Gran Taller Wulz» de fotografia, establert des de 1891 al Palazzo Hirschl, el qual esdevingué el més important de Trieste i assíduament freqüentat per burgesia intel·lectual de la ciutat. Conreà diferents gèneres fotogràfics, des del retrat –molts de sa família, però sobretot d'artistes contemporanis (Cesare Barison, Glauco Cambon, Ugo Flumiani, Oscar Hofer, Bruno Mailer, Olga Reich, Arturo Rietti, Eugenio Scomparini, Tullio Silvestri, etc.)– al nu, passant per la fotografia de grups, especialment obrers (forners, hostalers, cervesers, metal·lúrgics, sabaters, picapedrers, paletes, infermers, cosidores, bandes de música, obrers de l'automòbil, etc.), fotografies que prenia al seu estudi al llocs de treball. També retratà paisatges i imatges de la vida quotidiana urbana. En 1918 participà en nombroses exposicions fotogràfiques nacionals i internacionals amb excel·lents resultats. En 1925 aconseguí el reconeixement oficial rebent a Monza (Llombardia, Itàlia) el Gran Premi de Fotografia Artística de la II Biennal Internacional de les Arts Decoratives, i el de la tercera edició en 1927. Carlo Wulz va morir el 14 de març de 1928 a Trieste (Friül, aleshores incorporada a Itàlia). Les seves filles Wanda i Marion Wulz es van fer càrrec del cèlebre taller fotogràfic fins el 1980. En 1989 l'important arxiu fotogràfic de les tres generacions de la família Wulz va ser adquirit per l'empresa Fratelli Alinari de Florència (Toscana, Itàlia) i es poden veure al seu museu.

    Carlo Wulz (1874-1928)

    ***

    Marius Baudy ("Le Monde Illustré", París, 25 de març de 1905)

    Marius Baudy (Le Monde Illustré, París, 25 de març de 1905)

    - Marius Baudy: El 18 d'octubre de 1875 neix a Grospierres (Ardecha, Occitània) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Orfe de pare, es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i«perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).

    ***

    Laureano Cerrada (1951)

    Laureano Cerrada (1951)

    - Laureano Cerrada: El 18 d'octubre de 1902 neix a Miedes de Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada Santos. De molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Fou alumne de l'escola racionalista del pedagog anarquista José Alberola Navarro. Peó de vies de professió, s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a diverses organitzacions anarquistes i formà part dels grups de defensa confederals contra el pistolerisme de la patronal. Durant els anys republicans la seva militància s'accentuà molt. El juliol de 1936 intervingué en la resposta popular contra l'aixecament feixista a Barcelona (pressa de la caserna de les Drassanes i de l'edifici de Capitania General i en l'ocupació de l'Estació de França) i fou membre destacat del Comitè de Control dels Ferrocarrils de la capital catalana. En 1937 fundà la Direcció General Tècnica dels Ferrocarrils i, com a responsable de la caixa central de l'Administració de Ferrocarrils, ajudà força el front d'Aragó. Durant els fets de «Maig de 1937», desplegà el «Tren Blindat», a les Vies Noves, enfocant les seves llançadores d'obusos de gran calibre cap al Palau de la Generalitat. El 29 de juliol de 1938, en representació de la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la CNT, va ser nomenat vicesecretari del Comitè Regional d'Enllaç de Catalunya de la CNT i del Sindicat Nacional Ferroviari (SNF) de la Unió General de Treballadors (UGT). Amb el triomf franquista passà a França i s'instal·là a París. Durant l'ocupació nazi organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes, arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i s'introdueix en el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos grups de la guerrilla clandestina. Detingut pels alemanys, va ser obligat a treballar en la fortificació de la línia de defensa de Normandia i aconseguí sortint-ne falsificant l'ordre de llibertat. Després de la II Guerra Mundial ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1944 fou secretari de la XI Regional (París i Normandia) de la CNT i l'any següent secretari de Coordinació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels organitzadors del I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà el càrrec de secretari general de la CNT, afavorint el triomf de Germinal Esgleas. En 1946 va ser nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra havia aprés a falsificar paper moneda i documents oficials (papers de la Komandatur alemanya, passaports, permisos de conduir, fons del tresor francès, bitllets de loteria nacional, cartilles i vals de racionament, etc.) i en la postguerra inundà la península amb bitllets falsos --havia aconseguit planxes d'impressió de bitllets espanyols autèntics de 50 i de 100 pessetes que per qüestions estratègiques el règim franquista imprimia a Itàlia-- i proveí de papers nombrosos perseguits. Muntà a l'Espanya franquista una xarxa d'empreses d'importació-exportació (Empresa de Transports Galícia) que servien de tapadores per activitats clandestines confederals (introducció d'armament, permetre l'estabilitat econòmica dels companys, etc.). Ajudà econòmicament a la CNT en la propaganda, finançant Solidaridad Obrera, i a grups de lluita antifranquista. Entre febrer i setembre de 1948, amb Pere Mateu, Antonio Ortiz Ramírez, José Pérez Ibáñez (El Valencià) i el pilot Primitivo Pérez Gómez, organitzà un atemptat aeri a la badia de la Concha de Sant Sebastià contra Francisco Franco, que no reeixí. També va estar darrera d'altres intents d'atemptat contra el dictador (Pla 1001, Pla Pànic, etc.). En 1950 fou detingut a Gaillon (Alta Normandia, França) per una delació i acusat de tràfec de moneda falsa i de falsificació de documents oficials. El febrer de 1951 la seva xarxa de negocis tapadora fou descoberta per la policia i una part de la seva infraestructura desmuntada. Tancat a la presó normanda d'Évreux, va caure en desgràcia; molts companys li giren l'esquena i va ser expulsat de la CNT per«unanimitat i de manera irrevocable» a causa dels seus «mètodes inadmissibles» i les seves «connexions criminals». A partir d'aquest moment la seva vida transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents i el finançament no oficial a les activitats del moviment llibertari, col·laborant secretament amb Defensa Interior (DI). En 1957 va ser detingut en possessió de marcs alemanys falsos. El 27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfec de documentació falsa (documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i empresonat fins l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets el 18 d'octubre de 1976, el mateix dia que feia 74 anys, al bulevard Bellville de París (França). Alguns apuntaren que el seu assassí fou Ramón Benichó Canuda (Leriles o El Caid del Pigalle), exconfederal que s'havia integrat de ple en la màfia francesa i el proxenetisme, i altres acusen els serveis secrets que actuaren de manera que semblés un «ajust de comptes» entre delinqüents. En 2009 César Galiano Royo publicà la biografia novel·lada Laureano Cerrada, el empresario anarquista.

    Laureano Cerrada (1902-1976)

    ***

    Veïns de Biscarrués (anys trenta). D'esquerra a dreta: José Rasal Río, Manolo Corral, Julio Torralba, Joaquín López i Vicente Aso

    Veïns de Biscarrués (anys trenta). D'esquerra a dreta: José Rasal Río, Manolo Corral, Julio Torralba, Joaquín López i Vicente Aso

    - José Rasal Río: El 18 d'octubre –algunes fonts citen gener– de 1908 neix a Biscarrués (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Lucas Rasal Río, conegut com Casildo. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien José Rasal Borau i María Río Torralba, i era el quart de cinc germans. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan feia el servei militar al Regiment Galícia Núm. 19 de Jaca (Osca, Aragó, Espanya), participà en l'aixecament republicà engegat el 12 de desembre de 1930 pels capitans Fermín Galán Rodríguez iÁngel García Hernández; després del fracàs de la temptativa, va ser reclòs i posteriorment enviat a Tetuan (Protectorat Espanyol al Marroc), on va ser alliberat en 1932. Durant la guerra civil va ser milicià en la «Columna Durruti» i després en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser apressat per l'exèrcit alemany i, després d'un temps a l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya), el 8 d'agost d'aquell any va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), sota la matrícula 3.405. A Mauthausen va ser destinat, amb altres dos espanyols (Ramón Bargueño i José Puig), al Bunker, on va ser testimoni dels assassinats comesos pels nazis a les cambres de gas. Després de l'alliberament del camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945 pesava 20 quilos. Amb Manuel Caballero Domínguez, salva la vida de la nina jueva Helga Weissová i sa mare, que quedaren desemparades després de l'alliberament del camp. De bell nou a França, s'instal·là primer a Auloron (Aquitània, Occitània) i després a Pou, on treballà en la construcció. Milità en la Federació Local de Pau de la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP), de la qual en els anys seixanta fou secretari de la Zona IV (Dordonya, Òlt i Garona, Gironda, Landes, Pirineus Atlàntics). A França es casà amb Josefina Salcedo, amb qui no tingué descendència. José Rasal Río va morir el 28 de març de 1984 a Pau (Aquitània, Occitània).

    José Rasal Río (1908-1984)

    ***

    Julián Ángel Aransáez Caicedo

    JuliánÁngel Aransáez Caicedo

    - JuliánÁngel Aransáez Caicedo: El 18 d'octubre de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Julián Ángel Aransáez Caicedo. Fou fill del destacant militant anarquista i anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez i es crià dins del moviment llibertari. Sense deixar l'escola, durant la dictadura de Primo de Rivera destacà per la seva tasca propagandística, distribuint la premsa i pamflets, cobrant clandestinament les cotitzacions, etc. Un cop proclamada la II República espanyola, milità sindicalment en la«Sociedad Baluarte» de Sestao i en la «Sociedad Crisol» de Santurtzi; també formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a les quals va representar en el Comitè del Nord (Astúries, País Basc i Santander). Amb Vicence Cuesta, destacà en l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934. Quan esclatà la guerra civil, va ser nomenat secretari de la Delegació d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Santurtzi. Aficionat al teatre, en 1937 fou actor en un grup artístic de Santutzi. Quan el front nord s'enfonsà, passà a Catalunya i després a València, on representà el País Basc en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938, amb Sara Berenguer, formà part de la Secció del Combatent del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 10 de juliol de 1938 presidí un míting al Teatre Romea de Barcelona de SIA. Fou delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) basca i del Comitè Nacional de la CNT als fronts de l'Est. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i passà un temps als camps de concentració francesos. Després va lluità amb la resistència antinazi a la zona d'Aigle i de Cantal (Alvèrnia). Més tard encapçalà les forces confederals a l'Avairon occità. En 1943, a Decazeville on residia i treballava com a miner, guerrillers estalinistes el detingueren i volgueren assassinar-lo per la seva oposició a la Unió Nacional Espanyola (UNE) i a sotmetre's a les ordres del maquis comunista, però una vaga dels companys miners aconseguí la seva llibertat. Amb l'Alliberament, després de reorganitzada la CNT i del Congrés de París de 1945, en el qual participà en les comissions sobre Recuperació del Patrimoni i Coordinació Nacional, formà part de la tendència possibilista basca i fou elegit secretari regional, defensant la primacia de la CNT clandestina de l'Interior. En 1945 va ser nomenat secretari departamental de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Entre 1945 i 1946 va ser secretari del Subcomitè Regional Basc i com a tal l'octubre de 1946 entrà clandestinament a la Península per a tractar diverses qüestions amb la resistència basca i assistir al Ple Regional de Sestao (coordinació antifranquista, incorporació de la CNT en el Govern basc, etc.). També representà la CNT en el Consell Consultiu Basc (CCB) en l'exili. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional de Baiona. Més tard, quan era secretari de la federació de Montpeller on residia, després de la dimissió de Manuel Rigal i la il·legalització de la regional pel Govern francès entre 1952 i 1956 tornà a exercir de secretari del Subcomitè Regional basc, càrrec que renovà en 1958. Per aquestaèpoca participà en una temptativa d'atemptat contra el dictador Franco. En aquests anys va ser suplent en el CCB. Durant aquests anys assistí a innombrables plens, assemblees, reunions confederals, etc., com ara el Ple de Tolosa (1954), el Congrés Mundial Basc de París (1956), la reunió de regionals d'origen (octubre de 1957), etc. En la dècada dels setanta ajudà en les tasques de reconstrucció de la CNT de l'Interior, assistint als plens de Vitòria i de Bilbao entre 1977 i1978. Arran de l'escissió de 1979 s'acostà als escindits, però decebut pels enfrontaments i el caire reformista d'alguns, reduir la militància. Troben articles seus en Cultura Libertaria i en Tierra Vasca. Sa companya, Julia Hermosilla, també fou militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Sestao des del 1931. En 1999, molt afeblit, establí a Anglet. JuliánÁngel Aransáez Caicedo va morir el 10 de novembre de 2001 a Anglet (Lapurdi, País Basc).

    ***

    Jesús del Olmo Sáez ("Malatesta")

    Jesús del Olmo Sáez (Malatesta)

    - Jesús del Olmo Sáez: El 18 d'octubre de 1924 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'activista anarquista i resistent antifranquista Jesús del Olmo Sáez, conegut com Malatesta, pel seu tarannà fort i rebel. Arran de l'aixecament revolucionari de 1933, per sortejà la repressió que es desencadenà, sa família fugí, ell vestit d'escolà, de la capital aragonesa. En 1938, en plena guerra civil, romangué en una colònia infantil de vacances a Sitges (Garraf, Catalunya), on va perdre tres dits de la mà dreta quan jugava amb un detonador que trobà a la platja. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en les Joventuts Llibertàries, en els grups d'acció antifranquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup guerriller de Josep Lluís Facerías, amb el qual realitzà diverses actuacions a Catalunya. En 1951 la Comissió de Defensa de l'Exili del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) l'envià, amb César Saborit Carralero, Pedro González Fernández i altres dos companys, en una missió orgànica especial a Barcelona. El juny de 1952 acompanyà Facerías a Itàlia, on participà en diverses activitats editorials a Carrara, Gènova i Liorna, en l'organització de càmpings internacionals anarquistes, en activitats orgàniques i en diverses expropiacions organitzades per Faceríes efectuades en aquest país. El març de 1953 assistí, sense credencials, al V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A Itàlia va fer una bona amistat amb l'anarquista Arrigo Repetto (Alberto). A finals de 1954, allunyat de Facerías, retornà a França. Jesús del Olmo Sáez va morir el 14 de juliol de 1958 en un accident automobilístic de carretera a prop d'Antíbol (Provença, Occitània) quan es dirigia amb la colla a l'obra on feia feina; deixà companya (Pilar Burgos) i un infant petit (Floreal). Sos germans Pilar i Fernando també van ser militants anarquistes.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia de l'assassinat de Jaume Rubinat Grau publicada en el periòdic de Santa Cruz de Tenerife "El Progreso" del 19 d'octubre de 1922

    Notícia de l'assassinat de Jaume Rubinat Grau publicada en el periòdic de Santa Cruz de Tenerife El Progreso del 19 d'octubre de 1922

    - Jaume Rubinat Grau: El 18 d'octubre de 1922 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Rubinat Grau. Havia nascut en 1890. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'abril de 1914 fou delegat dels fonedors de bronze barcelonins al Congrés Metal·lúrgic Regional de Catalunya de la CNT. L'abril de 1918 fou orador en un míting dels metal·lúrgics a Barcelona. Membre del Comitè del Sindicat Únic del Ram de la Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona, entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat dels fonedors de bronze al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). El gener de 1921, malalt, va ser empresonat governativament, amb Ángel Pestaña Núñez, Josep Gardeñas Sabaté i altres, a Barcelona i a Montjuïc, i no va recobrar la llibertat fins abril de 1922, quan el restabliment de les garanties constitucionals. El 23 de maig de 1922 va ser detingut amb el cenetista Antonio Viñuelas Milán acusat de participar en un tiroteig amb Blas Marín Pérez, membre del Sindicat Lliure, a la foneria d'Esteban Roca, a la barriada de Can Tunis, on feien feina tots tres. Jaume Rubinat Grau va ser ferit d'un tret al costat dret el 18 d'octubre de 1922 al barceloní carrer del Carme i morí poc després a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya). En el moment de l'atemptat hi anava del braç de sa companya, Loreto Solà, i d'una neboda. L'assassí fou Blas Marín Pérez, amb el suport de Julián Blázquez Mazuelos. Jaume Rubinat Grau era cosí germà de Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre) i cunyat de Gener Minguet Grau, destacats anarcosindicalistes. Blas Marín Pérez també atemptà sense èxit el 23 de febrer de 1923 contra la vida de Salvador Seguí Rubinat. Blas Marín Pérez i Julián Blázquez Mazuelos van ser jutjats l'11 de juny de 1923 per l'Audiència de Barcelona i, malgrat el testimoni de Loreto Solà, que els identificà perfectament com a autors de l'atemptat, ambdós van ser absolts.

    ***

    Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

    Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

    - Olivier Georget: El 18 d'octubre de 1927 mor a Angers (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Olivier-Jean Georget. Havia nascut el 6 de febrer de 1848 a Trélazé (País del Loira, França). Son pare, obrer pedraire, es deia Pierre Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a treballar com a aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i dos anys després passà a treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà, amb Ludovic Menar i Louis Monternault, la Société des Compteurs d'Ardoises (SCA, Societat dels Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les malalties i la jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un sindicat de pissarrers i 1880 fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André Bahonneau i Louis Monternault, de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers-Trélazé. Vigilat per la policia per les seves idees llibertàries i per la seva activitat sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats, llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, etc.) i premsa llibertària (La Révolte, etc.). En 1895 un informe policíac anotà que«no reconeix cap govern i detesta els burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a Trélazé. Fou un dels principals promotors de les vagues d'aquella època (1891, 1893, 1897, 1903 i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista perillós» de la Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en una organització semblant a Renazé (País del Loira, França), la Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a començaments de 1904 creà un sindicat pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació Nacional dels Pissarrers des de la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense família, en 1907 passà a treballar a la conca pissarrera del País Segréen, a Renazé, on amb Pierre Gémin escampà el moviment sindical en aquesta regió. El març de 1910, en el Congrés d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de la Federació Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i Pedreres de França, més coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del Subsòl (FNTS), de Confederació General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la unió de les federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan esclatà la Gran Guerra abandonà Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS al número 33 del carrer de la Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble de la Casa dels Sindicats de la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats al front i en 1917 aconseguí que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines de ferro i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva assimilació com a obrers miners. Aleshores ell també passà a treballar a les mines de carbó. En 1919 abandonà tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a Rablay-sur-Layon (País del Loira, França). Olivier Georget va morir el 18 d'octubre de 1927 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on havia estat enviat d'urgències.

    ***

    José Abiol Clavería

    José Abiol Clavería

    - José Abiol Clavería: El 18 d'octubre de 1936 és afusellat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Abiol Clavería. Havia nascut el 2 de juliol de 1913 a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya). Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Apressat pels feixistes a casa seva juntament amb son germà Francisco Abiol Claveria, va ser tancat el 22 de juliol de 1936 a la Presó Provincial d'Osca. José Abiol Clavería va ser afusellat el 18 d'octubre de 1936 a Osca (Aragó, Espanya) i va ser enterrat en una fossa comuna del cementiri de Las Mártires d'aquesta ciutat. El dia abans havia estat afusellat son germà Francisco.

    ***

    Gregorio Oliván García

    Gregorio Oliván García

    - Gregorio Oliván García: El 18 d'octubre de 1961 mor a Saint Germain-en-Laye (Illa de França, França) el jutge, poeta i militant anarcosindicalista Gregorio Oliván García. Havia nascut el 1907 a Aragó (Espanya). Es llicencià en dret i en filosofia i lletres i exercí de jutge professionalment. A començaments de la II República espanyola va fer per primer cop de jutge, d'antuvi, durant dos mesos, a Herrera del Duque (Badajoz, Extremadura, Espanya), on combaté durament els usurers, i, a partir del juliol de 1933, a Carinyena (Saragossa, Aragó, Espanya). Durant els anys republicans es lligà força a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al moviment llibertari en general. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es trobava de vacances als Pirineus i passà a França, però retornà a la Península per Catalunya, on s'establí i exercí diversos càrrecs. L'agost de 1936 va ser nomenat jutge especial d'instrucció dels sumaris per delictes de rebel·lió a la província de València i com a tal hagué d'instruir el cèlebre sumari de la«Quinta Columna», que encartà 58 individus dretans. En 1937 va ser nomenat jutge al servei del Tribunal Central d'Espionatge a Barcelona (Catalunya). També exercí aquest càrrec a Maó (Menorca, Illes Balears) durant poques setmanes. El 17 de novembre de 1936, la Secretaria General de la CNT de Barcelona envià una carta al ministre de Justícia en aquests termes:«És Gregorio Oliván home d'absoluta confiança i pot ser destinat a una zona de Catalunya o on sigui que s'hagi de fer justícia. No es tracta de recomanar ningú, sinó de garantir una persona l'adhesió de la qual a la nostra causa és poc comú entre els qui exerceixen o han exercit fins ahir la justícia legal a Espanya.». Amant de la poesia, durant la guerra civil publicà quatre llibres de poemes, fortament influenciats per Federico García Lorca: Romances de fuego (1937), Romances de hierro (1938), Noviembre. Homenaje a la defensa de Madrid (1938) i Romances de la derrota (1939). El 24 de setembre de 1938 va fer la conferència «Los grandes inútiles (reivindicación de la poesia)» al teatre Faros, organitzada per la Federació Local de Joventuts Llibertàries de Barcelona. Pocs dies abans de la caiguda de Barcelona a mans feixistes el gener de 1939, passà amb sa família a França. En 1944 s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on exercí de conseller jurídic de la CNT. En 1945 fou un dels fundadors de la CNT de Morlaix (Bretanya). Durant la postguerra va fer mítings i conferències (Tolosa de Llenguadoc, Còrdas d'Albigés, etc.), i s'oposà a les maniobres comunistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE). En el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Josep Pujol Grua i Antoni Carbonell, del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), establert a Tolosa de Llenguadoc. En 1947 publicà el llibre antològic de poemes Romancero de la libertad i també aquest any obtingué el II Premi del «Concurs d'Art Teatral i Líric» de la Secció de Propaganda del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT amb la farsa poètica en un acte Claro de luna. En aquesta època era el director artístic de la Companyia Teatral de Teodoro Monge Villar. També en 1947 col·laborà en l'«Exposició d'Art Espanyol Exiliat», que se celebrà a la Cambra de Comerç de Tolosa de Llenguadoc organitzada per la Secció de Cultura del MLE-CNT. En 1948 participà en la creació de la Federació Espanyola de Juristes Demòcrates (FEJD). El 5 de febrer de 1949 impartí la conferència«Renacer del pacifismo», a la Federació Local de la CNT de París. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Así, Cenit,CNT, Espoir,Ilustración Ibérica,Inquietudes, Solidaridad Obrera, Umbral, UNO, etc. Deixà inèdit Partida en dos. En 1998 Marie Fleur Lepage Sirven publicà el llibreLe Romacero de la libertad de Gregorio Oliván, ou l'itinéraire d'un poète au coeur de la guerre d'Espagne.

    Gregorio Oliván García (1907-1961)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --


    Per Jaume Obrador Soler, primer regidor del PSM a l´Ajuntament de Palma i expresident de Veïns Sense Fronteres -


    En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània! (Jaume Obrador)


    Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel·la Allò que el vent no s’endugué, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel·les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-me. Era lògicament el moment de demostrar-li l’amistat que fa tants d’anys que ens uneix.

    Estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions... No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català i OICE en castellà) era aleshores un partit clandestí que intentava lluitar per una societat justa.

    En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

    L´autor de la novel·la ha deixat escrit l´ambient cultural d´aquella època en nombrosos articles. Record ara mateix la sèrie titulada “Contracultura i subversió en els anys 70”. Com diu Miquel López Crespi: “Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors `heretges´ com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentàvem aquestes qüestions amb el col·laboradors de les pàgines de Cultura de Diario de Mallorca a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement). En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional.

    ´Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade.

    `La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973)”.

    He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

    És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri. El consultori, gràcies a les lluites populars, sindicals i professionals, amb el temps va anar evolucionant cap a un nou concepte de salut i dels serveis que l’estat de benestar hauria de garantir. Així es com aquells consultoris es convertiren en els actuals centres de salut.

    La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a què anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris per millorar les condicions de vida de les capes populars i que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col·lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

    Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

    Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anèctota principal de la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

    Per això decidírem fer una conferència de premsa. Era imprescindible explicar les línies fonamentals del partit. Fou, com diu en Miquel, el Comitè de Direcció del partit qui així ho decidí, i en Miquel (juntament amb Mateu Morro) romangué encarregat d’organitzar-la. No veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner a Burundi, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl·lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi...era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls...”.

    Aleshores, l´autor d´Allò que el vent no s´endugué vivia també enmig d´una intensa activitat cultural. En Miquel havia guanyat els primers premis de narrativa i teatre, havia publicat a Turmeda dos llibres de narracions, col·laborava d´ençà finals dels seixanta en els suplements de cultura dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca, publicava reportatges a la revista Cort, sense deixar d´escriure intensament a la nostra premsa clandestina.

    Com ell mateix explica a “Contracultura i subversió”: “En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a la Llibreria Logos i anàvem a petar (?) la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973).

    `Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producció artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig fer a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexions de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificant el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina”.

    En Miquel diu en un capítol de la novel·la: “Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà”.

    Record les corregudes per canviar el lloc de la presentació perquè un periodista havia publicat, probablement sense cap mala intenció, l’indret on es faria la conferència de premsa. Miquel compta en tot detall què va passar i la decepció que tinguérem quan vàrem veure la poca premsa present. Record, com si fos ahir, que durant la roda de premsa un periodista ens va demanar si volíem que posàs els noms de les tres persones que havíem participat a la conferència de premsa. Un dels presents digué que sí, que era important que ens coneguessin, precisament en moments de tanta convulsió i maniobra política.

    L’endemà els diaris publicaren els tres noms del suposat servei de premsa. A casa de Miquel es presentà la brigada social a les nou del matí. A mi no me pogueren trobar fins al vespre, atès que la meva companya, quan hi va anar la policia de bon matí, va dir que no em veia fins al vespre, perquè aleshores ensenyava a conduir cotxe i no aniria casa fins a les vuit.

    Allò que el vent no s´endugué em va recordar fil per randa com va començar la història de què en Miquel m´hagués volgut fer un protagonista destacat.

    Quan al vespre vaig arribar a casa, la meva companya m’advertí que la policia havia vengut al matí i que tornaria a presentar-s´hi ben aviat. No existien encara els mòbils per poder-me avisar. Efectivament, minut per minut, la policia toca el timbre de la porta i jo em poso en les seves mans. Em fan entrar dins un cotxe i cap al soterrani del Govern Civil. Allà em tanquen dins una cel·la on hi havia un gran nombre de persones, sobretot joves. Durant la nit sentíem tocar de tant en tant a la porta. Era per cridar alguna de les persones que estaven amb nosaltres. I els que quedaven ens contaven els sofriments que ens esperaven. Deien que amb barres de ferro et pegaven sobre els dits del peu per fer-te cantar. Aleshores jo tenia ben present el “Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista”.

    Passàrem tota la nit a l’espera que ens cridassin. Això augmentava la pressió i l’angoixa. No ens cridaren fins al mati, i fou Miquel el primer a ser interrogat. L’interrogatori durà unes sis hores, que em resultaren interminables. Jo sospitava que l’intentaven fer cantar. Havíem inventat una persona que ens havia connectat: Cristòfol. Nosaltres ens havíem de mantenir en la coartada: no sabíem res de l’organització. El que fèiem era només passar comunicats, atès que figuràvem com a servei de premsa.

    Quan Miquel tornà de l’interrogatori vaig constatar que anava d’un costat a l’altre, com si tengués dificultats per caminar. La por de la tortura em penetrà fins al moll dels ossos. D’immediat vaig pensar que l’havien apallissat fortament. Per això, quan la policia hagué tancat la porta de les cel·les, amb veu baixa per evitar que la policia ens sentís, vaig demanar a Miquel, que estava a una altra cel·la, com li havia anat, atès que pensava que l’havien malmenat. I ell, ben tranquil, em contestà que no hi havia hagut cap problema i que l’únic que havíem de fer era mantenir-nos ferms en la coartada del company que ens havia contactat, Cristòfol. Jo no m’ho acabava de creure, tal com havia vist que caminava Miquel. Però unes paraules seves em varen convèncer: li havien llevat les ulleres i, com que tenia una gran problema a la vista, no hi veia bé i, per això, caminava fent el gambirot.

    Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva nova obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.

    Allò que el vent no s´endugué ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel·la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

    Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant!

    En Miquel em fa recordar les meves primeres detencions, l´estada comuna als soterranis de la Brigada Social, les cel·les de la presó de Palma. Amb la novel·la al davant, tot se´m torna a fer present. Com si aquelles detencions fossin d´ara mateix.

    Record que em feren davallar per unes escales i vaig començar a veure instruments de tortura, tal com eren descrits en el citat manual de seguretat.

    La presa de les empremtes només era l’inici. L’interrogatori va començar dins una sala on hi havia sis policies de la Brigada Social. Anaven canviant de posició, mentre em feien l’interrogatori. Les primeres paraules dels interrogadors foren com era possible que una persona que havia estat sacerdot i missioner hagués esdevengut comunista. Els canvis de posició dels policies m’ajudaven a relaxar-me i, a poc a poc, vaig anar controlant la situació. El problema esdevengué espinós quan començaren a demanar-me coses sobre la persona que ens havia contactat. Duia o no corbata? De quin color duia la camisa? Portava americana? Duia sabates o espardenyes? De quin color?...I per si no bastava, m’acusaren de ser la persona que havia contactat els altres membres del partit. I així durant unes sis hores, que em varen semblar una eternitat.

    Quan hi havia algun acte terrorista o alguna acció en algun altre indret de l’estat que posàs en perill el règim, tot d’una ens cridaven i cap als soterranis de Govern civil. La primera vegada vàrem passar la nit sense estar abrigats i sense res que ens servís de coixí. Però les altres vegades, que foren bastantes, ja anàvem preparats amb un anorac per poder-hi posar el cap com a coixí.

    Quan no ens ho esperàvem, després de la manifestació contra la carestia de vida, que es féu el 12 de novembre de 1976, va arribar una carta a cada un dels suposats membres del servei de premsa. La carta deia que el 23 de novembre havíem d’ingressar a la presó i que abans havíem de passar pels jutjats. Moltes companyes i companys volgueren acomiadar-se de nosaltres abans que ingressàssim a la presó. Ens feren una autèntica festa i només es sentien, a la sortida dels jutjats, les mamballetes dels nostres militants. Curiosament no ens engrillonaren.

    El vehicle que ens portava a poc a poc s’anava apropant a la presó de Palma, on seríem reclosos. Tres dies quedàvem tancats dins les anomenades cel·les de càstig. Dintre hi havia un matalàs estret, prim i brut, sense cap llençol ni manta. També s’hi trobava un wàter del qual sortia una aixeta i era en el mateix lloc on havies de defecar i a la vegada beure. Per cert no hi havia paper higiènic i l’havies de comprar, si tenies diners per adquirir-lo. Cada un cert temps, i bastantes vegades diàriament, un funcionari de la presó obria un forat de la porta i estaves obligat a posar-te dempeus. Durant els dies que vaig passar dins la cel·la de càstig vaig aprofitar per escriure un diari. Record que un funcionari de la presó, quan s’havia ja decidit que seríem alliberats el 24 de desembre, m’amenaçà dient que, si m’atrevia a treure algun escrit quan sortís de la presó, ell estava disposat a xapar-me pel mig. No vaig fer cas de la l’amenaça i me vaig enginyar per treure el diari dels tres dies que havia passat dins la cel·la. El motiu era que el considerava molt important, per tal que, amb el pas del temps, no se m’oblidassin els detalls d’aquella situació tan angoixant.

    En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel·la Allò que el vent no s´endugué són una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

    L´autor de la novel·la que comentam m´ha dit que va aprofitar els dos anys inútils que el franquisme li va fer perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre li han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

    El llibre m´ha fet recordar la manifestació que, una vegada per setmana, feien els nostres militants enfront de la presó, amenaçats per les metralletes dels vigilants. De manera especial record el dia que una joveneta de Son Cladera de només quinze anys, sobre les espatlles dels manifestants, s’atreví a escriure sobre les totxanes de la façana de la presó una frase molt significativa: LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS.

    Un altre moment que mai podré oblidar és quan els companys polítics empresonats m’encarregaren llegir un llarg memoràndum en presència de la direcció de la presó. L’havíem preparat amb molta cura per explicar les nostres reivindicacions. Era impressionant veure com un simple pres es trobava davant tota la direcció de la presó: director, sots-director, capellà, infermer...Vaig llegir fil per randa el memoràndum i, quan vaig haver acabat, un dels dirigents s’atreví a increpar-me, dient: “Has oblidat que ets un delinqüent”. Només em mancava sentir aquestes paraules per saltar com un lleó. Quin podia ser el delicte de defensar la llibertat? “Vostè sap que estam a un moment de transició i que es preparen canvis polítics importants? Podria ser que els que avui estam a la presó per motius polítics, aviat siguem els responsables d’administrar la justícia”. El dirigent va quedar callat, sense paraula. A partir d’aquell moment ens concediren totes les nostres reivindicacions.

    Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem, mentint...”. I avui, gràcies a llibres com Allò que el vent no s´endugué ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

    Jaume Obrador (22-​​​08-2017)



    0 0

    [19/10] «Solidaridad Obrera» - Acte sobre el «Cas Ben Barka» - Xerrada d'Abel Paz - Jornada d'estudi sobre Berneri - Leleu - Navarro - Aernoult - Grangel - Schirru - Lucheni - Farràs - Querol - Piñas - Ferriz - Masini - Horna

    Anarcoefemèrides del 19 d'octubre

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "Solidaridad Obrera"

    Portada del primer número de Solidaridad Obrera

    - Surt Solidaridad Obrera: El 19 d'octubre de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Solidaridad Obrera.Órgano de las sociedades obreras, també coneguda com La Soli, dirigida per Jaume Bisbe, amb el suport intel·lectual d'Anselmo Lorenzo i econòmic de Ferrer i Guàrdia. Aquesta publicació, l'òrgan d'expressió obrer, d'aparició regular i periòdica, més antic de l'Estat, era la portaveu de les agrupacions sindicals anarcosindicalistes ajuntades sota el nom«Federació Local de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera», que s'havien anat formant a Catalunya recollint el contingut de l'antiga Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. La reestructuració del sindicalisme revolucionari que en 1910 va donar lloc a Confederació Nacional del Treball, va fer que aquesta organització anarcosindicalista adoptés Solidaridad Obrera com a òrgan d'expressió de la CNT a Catalunya. Fins al 1916, llevat els períodes de suspensió governativa, Solidaridad Obrera va aparèixer setmanalment, però en aquest any, gràcies als esforços de la CNT, el setmanari es va convertir en diari, fins al 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va llançar la CNT a la clandestinitat, però tornant-se editar públicament de bell nou durant la dictablana del general Berenguer amb una periodicitat setmanal. En el Ple de Catalunya de maig de 1930 es va acordar obrir una subscripció extraordinària per aconseguir la instal·lació d'una impremta pròpia, la compra d'una rotativa i tornar convertir el setmanari en publicació diària. A partir d'agost de 1930 va tornar a sortir diàriament dirigida per Joan Peiró i que duraria, llevat de les suspensions governatives de rigor, fins al gener de 1939. Després del Congrés de la CNT de 1931 a Madrid La Soli va poder tenir impremta pròpia amb una rotativa de segona mà adquirida al periòdicLa Libertad, propietat del«pirata» mallorquí Joan March Ordinas. Durant la Revolució espanyola Solidaridad Obrera tirava 350.000 exemplars diaris, el periòdic de més tiratge de tot l'Estat. Durant els cent anys de la publicació s'ha editat en diferents indrets (Galícia, València, Extremadura, Huelva, Bilbao, París, Mèxic, Alger, Oran...). Des de 1976 ha estat l'òrgan d'expressió de la CNT catalana i amb la integració dels sindicats de les Illes a la Federació Regional, s'ha convertit en el portaveu de la CNT de Catalunya i de les Balears i en l'òrgan d'expressió de tota la Confederació Nacional del Treball.

    Solidaritat Obrera, una històrica federació

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Acte sobre el«Cas Ben Barka»: El 19 d'octubre de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) una conferència pública de denúncia per la desaparició de Mehdi Ben Barka, sota el títol «La scandaleuse affaire Ben Barka». L'acte va ser organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA) de França i hi van intervenir el periodista i assagista nacionalista bretó Maurice Lebesque (Morvan Lebesque) i l'escriptor llibertari Daniel Guérin. Mehdi Ben Barka, activista per la independència del Marroc i posteriorment dissident del règim de Hasan II i dirigent del moviment tercermundista, va ser segrestat el 29 d'octubre de 1965 a París per agents secrets de la policia francesa i marroquina i torturat fins a la mort; mai no es va trobar el seu cos.

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Xerrada d'Abel Paz: El 19 d'octubre de 1995 se celebra a la seu de la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia) una trobada amb l'històric militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Diego Camacho Escámez (Abel Paz) on parlà sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola de 1936 a 1939.

    ***

    Un moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)

    Un moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)

    - Jornada d'estudi sobre Berneri: El 19 d'octubre de 1996 se celebra a la Llibreria Internacional«Il Manifesto» de Roma (Itàlia) una jornada d'estudi sobre la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Sota el títol «Camillo Berneri, un anarchico tra Gramsci e Gobetti», va estar organitzada per«Il Manifesto», la llibreria «Anomalia» de Roma i la Rivista Storica dell'Anarchismo de Pisa (Toscana, Itàlia). L'esdeveniment comptà amb la participació de Nico Berti, Gianni Carrozza, Costanzo Casucci, Goffredo Fofi, Aldo Garzia, Francisco Madrid Santos, Pietro Masiello, Valentino Parlato, Gabriele Polo, Enzo Santarelli, Marco Scavino i Claudio Venza, entre d'altres. Després de la presentació de les ponències («Actualità del pensiero di Berneri», per Goffredo Fofi; «Berneri e il fascismo», per Gianni Carrozza; «La passione critica: il pensiero federalista di Berneri», per Francisco Madrid Santos; «Berneri nel laberinto spagnolo», per Claudio Venza; «Carlo Rosselli e Camillo Berneri: una discussione politica e un drama umano», per Costanzo Casucci; i «Berneri e Gobetti, riviluzionari eretici», per Marco Scavino) es realitzà una taula rodona.

    Anarcoefemèrides 

    Naixements

    Foto policíaca de Victor Leleu (9 de gener de 1894)

    Foto policíaca de Victor Leleu (9 de gener de 1894)

    - Victor Leleu: El 19 d'octubre de 1864 neix a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Victor Louis Leleu. Barber de professió, visqué als carrers Ermite i Four Saint Adrien d'Arras on, al nom de son cunyat Charles Procope rebia la premsa anarquista, especialment en 1890 el periòdic parisenc L'Attaque. Milità en el moviment anarquista d'Arràs i en aquestaèpoca rebia des de París setmanalment del company Courtot un gir d'una desena de francs destinats a ajudar els companys de passada per Arràs. A finals d'abril de 1892 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i se li confiscaren correspondència i bibliografia força completa sobre anarquisme. Cap el 1893 abandonà Arràs amb son cunyat Charles Procope i s'establí a l'orfenat Prévost de Cempuis (Picardia, França), dirigit pel pedagog anarquista Paul Robin, on treballà de conserge. En aquesta època estava en contacte amb Huard, mestre a Romorantin (Centre, França). El gener de 1894 va ser detingut a París i fitxat com a anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)

    Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)

    - Jesús Navarro Botella: El 19 d'octubre de 1881 neix a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista i mestre d'escola racionalista Jesús Navarro Botella. Sos pares, naturals de Bigastre (Baix Segura, País Valencià), es deien Bernardo Navarro Cabañes, comerciant dedicat a la venda i exportació de verdures de l'horta del Segura a través de la badia de Torrevella, i Rosario Botella Canales. Tenia unaúnica germana, Rosario, tres anys major i quatre fills més nascuts del matrimoni moriren aviat. Quan era petit sa família es traslladà a Oriola (Baix Segura, País Valencià) i realitzà els seus estudis al Col·legi de Santo Domingo, però abans d'acabar-los moriren sos pares i hagué d'abandonar-los. D'antuvi s'integrà en el republicanisme federal d'Oriola i fou redactor de Renacimiento,òrgan d'expressió del partit republicà local. En 1902 era el president del Centre de Societats Obreres «La Unión» de Cartagena (Múrcia, Castella, Espanya), acostat al mestre laic portuguès Manuel Ferreira de l'Escola Moderna que sostenia la Federació Obrera. El març de 1903, arran de la detenció Ferreira i el tancament temporal de l'escola, marxà cap a Madrid (Espanya), on, ja declarant-se anarquista, milità en la societat de paletes «El Porvenir del Trabajo», organitzadora del III Congrés de la Federació Regional, proper al«Grupo 4 de Mayo». També en aquestaèpoca col·laborà en la premsa anarcosindicalista, com ara El Obrero Moderno (1902), La Solidaridad Ferroviaria (1902), El Rebelde (1903-1904, amb Julio Camba i Antonio Apolo) i, sobretot, en el suplement de La Revista Blanca (1903), comptant amb la confiança de Federico Urales, a més de Tierra y Libertad. En 1903 sembla que participa en les tasques d'organització de la Internacional Anarquista arran del congrés de maig. Després de la detenció de Francisco Soler, es posà al front de l'oficina de la Federació Regional Espanyola (FRE) a Madrid. Va ser empresonat en diverses ocasions a la presó Model madrilenya. L'agost de 1903 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'encarregà de l'escola obrera racionalista de l'Ateneu Obrer d'Hostafrancs, encara que va fer viatges a Madrid de manera puntual. Va ser nomenat secretari del Comitè Antimilitarista de Barcelona i amb Samuel Torner Viñalonga realitzà tasques de propaganda racionalista a la zona. Acostat al Centre d'Estudis Socials, radicat al carrer de Jupí de Barcelona, i als grups d'acció locals, a mitjans de 1904 va ser empresonat per delictes d'impremta. També va ser acusat de aferrar cartells revolucionaris als parets del centre de la capital catalana. El setembre de 1904, pogué fugir de la Península amb el suport de Francesc Ferrer i Guàrdia, qui l'amagà al seu camarot al vaixell que des de Barcelona es dirigia al Congrés Lliurepensador de Roma. Després del congrés, Ferrer pagà el seu bitllet cap a París (França), a més de lliurar-li cartes de recomanació. Gràcies a aquestes cartes, trobà feina a la llibreria dels germans Garnier i es relacionà amb Charles Malato i altres anarquistes d'acció. Se li va relacionar amb l'atemptat de la Rambla de les Flores de Barcelona de 1904 i amb les tasques de coordinació i preparació de l'atemptat contra Alfons XIII portat a terme el 31 de maig de 1905, on es va veure implicat com a possible autor material, sota el nom d'AlejandroFarrás, encara que sembla erròniament. El 25 de maig de 1905 va ser detingut, amb Pedro Vallina, Fernando Palacios, Bernard Harvey, Caussanel i altres anarquistes, sota l'acusació de tinença d'explosius. Un cop es dissolgué el grup de París, sembla que marxà cap al Brasil, on treballà com a traductor i representant de l'editorial Garnier durant molts d'anys. Mai no se'n va saber res més. En 1911, l'exvicesecretari de l'Escola Moderna de València va fer una crida per la premsa per a la seva localització que no va reeixir.

    ***

    Albert Aernoult

    Albert Aernoult

    - Albert Aernoult: El 19 d'octubre de 1886 neix a Romainville (Illa de França, França) el sindicalista i llibertari Albert Louis Aernoult. Fill d'un obrer terrelloner de Romainville, el va fer d'ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per«violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un«cop de calor» i«sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiariÉmile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.

    Émile Rousset (1883-1961)

    ***

    Pilar Grangel

    Pilar Grangel

    - Pilar Grangel: El 19 d'octubre de 1893 neix a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) la pedagoga racionalista i militant anarcosindicalista Maria del Pilar Grangel Arrufat --citat els llinatges sovint com Granjel i Arrufas. Instal·lada a Barcelona (Catalunya), va afiliar-se a la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable amb son company Joaquim FerrerÁlvaro (Ácrato Llull) de la racionalista Escola Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar amb Solidaridad Obrera de València. Fundà amb altres companyes el grup «Brises Llibertàries», creat també a Sants dins del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones obreres, i en 1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural Femení, que es reunia al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la vaga general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta). Durant la guerra va militar en«Mujeres Libres», escrivint en el seu òrgan d'expressió del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar de la Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les fundadores --amb Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i Palmira Puntes, entre d'altres-- del Comitè Femení de Solidaritat Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de muntar un taller de confecció de roba per al front, fer cursets d'infermeria i de puericultura, impartir conferències propagandístiques, etc. En aquestaèpoca va col·laborar en Esfuerzo,òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de 1937 no va fer costat el grup de«Mujeres Libres» que va demanar l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un míting de dones antifeixistes per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Nita Nahugel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel Azuara i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT). Va substituir Áurea Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona com a directora pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar per evacuar el juny de 1938 un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar la contesa va marxa a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se a Clarmont d'Erau. En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van fracassar, es va instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va col·laborar en la premsa de l'exili (Cenit, Espoir, etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la família d'editors catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i va exercir com a representant a França de les seves Ediciones Vértice. En 1973 va fer una conferència a París. Pilar Grangel va morir el 18 de març de 1987 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). L'actriu, cantant, especialista lorquiana i llibertària Violeta Ferrerés una de ses filles.

    Pilar Grangel (1893-1987)

    ***

    Michele Schirru

    Michele Schirru

    - Michele Schirru: El 19 d'octubre de 1899 neix a Padria (Sàsser, Sardenya) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu«Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant«Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D’Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver«planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell’anarchico italo-americano fucilato per l’«intenzione» di uccidere Mussolini.

    Michele Schirru (1899-1931)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Detenció de Luigi Lucheni

    Detenció de Luigi Lucheni

    - Luigi Lucheni:El 19 d'octubre de 1910 va ser trobat mor a la presó de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estava tancat, l'anarquista defensor de la «propaganda pel fet» Luigi Lucheni (o Luccheni). Havia nascut el 22 d'abril de 1873 a París (França). Sa mare, Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Albareto (Emília-Romanya, Itàlia)– probablement embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a França. Quan va néixer l'infant --transcrit erròniament el llinatge Lucheni en comptes de Lacchini-- el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de París i ella va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser repatriat a Itàlia, on, després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare era un sabater borratxo i la mare una bugadera al límit de la prostitució. L'abril de 1881 l'assistència pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i amb 10 anys va ser adoptat per una nova família que el posà a mendicar. En 1887, amb 14 anys i una educació fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer, abandonà la seva família d'acollida i començà una vida errant (Gènova, Sizzera, Àustria i Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume–actual Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves obligacions militars i traslladat a Parma, on només va ser excarcerat després d'enrolar-se en el XIII Regiment de Cavalleria «Monferrato», on passà tres anys i mig,  participant en campanyes bèl·liques a l'Àfrica oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona, a qui servirà com a criat un temps a Palerm (Sicília) després de ser llicenciat. El març de 1898 abandonà el seu antic capità i s'embarcà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia). Decidí emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). A la Confederació Helvètica entrà en contacte amb les idees anarquistes i va ser fitxat per la policia com a «anarquista no perillós»; treballant en la construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la«propaganda pel fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de 1898 en un embarcador del llac Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no tenia diners ni per comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. Durant el seu procés, el 10 de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que la seva primera intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans, però que finalment es va decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor, per copejar un bon exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe obrera». Com que a Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena perpètua a l'edat de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar:«Visca l'anarquia! Mort a l'aristocràcia!». Aprofità la seva reclusió per perfeccionar la seva educació i començà a redactar les seves memòries, però quan aquestes van ser robades pels seus guardians, es va revoltar i patí en represàlies tota mena de vexacions. El van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de 1910, penjat del seu cinturó a la cel·la de càstig de la presó de Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Lucheni perquè la víctima era una dona.

    Luigi Lucheni (1873-1910)

    ***

    Josep Farràs Puigmartí

    Josep Farràs Puigmartí

    - Josep Farràs Puigmartí: El 19 d'octubre de 1939és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farràs Puigmartí. Havia nascut el 10 de setembre de 1893 a Monistrol de Calders (Moianès, Catalunya). Sos pares es deien Fèlix Farràs i Carme Puigmartí. Contramestre d'una fàbrica tèxtil de Manresa (Bages, Catalunya), milità en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i en el Sindicat de Contramestres de Manresa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretari. També formà part de la Societat Coral Sant Josep. Denunciat per una venjança personal per motius laborals, va ser apressat pels feixistes i el 29 de maig de 1939 traslladat de la presó de Manresa a la Presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 5 de juny de 1939, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Josep Farràs Puigmartí va ser afusellat el 19 d'octubre de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat al Fossar de la Pedrera. Era cosí d'Enric Pérez i Farràs, assessor militar de Buenaventura Durruti Domínguez.

    ***

    Necrològica de Josep Querol apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 de febrer de 1973

    Necrològica de Josep Querol apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de febrer de 1973

    - Josep Querol: El 19 d'octubre de 1972 mor a Le Mans (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Josep Querol. Havia nascut cap el 1902 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Des de molt jove milità en el Sindicat de Productes Químics de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de Le Mans del Nucli de Bretanya de la CNT, ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara la tresoreria de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT en l'exili.

    ***

    Josep Piñas Serra

    Josep Piñas Serra

    - Josep Piñas Serra: El 19 d'octubre de 1986 mor a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Piñas Serra. Havia nascut el 26 de maig de 1899 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Fill de família pagesa, va anar a l'Escola Pública i després a la racionalista del Centre Obrer Instructiu que regentava, sota els principis de l'Escola Moderna, el mestre Amadeu Martorell. Amb 12 anys començà a treballà al camp. Abandonà la religió –fou escolà a l'església de Sant Antoni i arribà a ser escolà major– quan assistí als debats dialèctics a la Societat Agrícola, on conegué l'anarquista Fidel Martí Parés. Distribuí la premsa obrera (Tierra y Libertad i La Voz del Campesino), fet que possibilità la seva relació amb els militants de tota la comarca. Participà en les lluites socials d'aleshores i va fer costat les vagues agràries de la seva zona. Entre 1921 i 1924 va fer el servei militar a l'Àfrica durant la Guerra del Rif i visqué la batalla d'Annual–el seu testimoni figura en l'anomenat «Expedient Picasso». De bell nou a Catalunya participà en les activitats clandestines de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap el 1925 es matriculà a l'Escola del Treball. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar empresonat per encobrir un fals militant confederal. En 1929, quan es constituí l'Ateneu Popular, va ser nomenat president de la seva junta directiva. Durant la Dictablanda de Dámaso Berenguer y Fusté formà part d'una comissió de protesta per l'expulsió de Francesc Macià Llussà creada el setembre de 1930. A començaments d'aquell any havia enviat diners per als presos en una col·lecta organitzada pel periòdic ¡Despertad! de Vigo. El 7 de juliol de 1931 signà els estatuts del Sindicat de Treballadors del Camp de Valls que van ser presentats al Govern Civil de Tarragona. Va participar en l'assemblea de constitució de la Federació Regional de Camperols de Catalunya (FRCC) i el setembre de 1932 en va ser elegit secretari a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). En 1932 va restar empresonat i els sindicats vallencs van fer vaga per demanar que no fos processat. Quan l'escissió confederal s'arrenglerà amb el sector trentista, amb la majoria dels pagesos de Valls, i se separà del sector dominat de la CNT partidari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El març de 1933 fou delegat per diverses localitats de la comarca d'Alt Camp (Pla de Cabra, Cabra de Camp, Figuerola i Vallmoll) al Ple Regional de Catalunya de la CNT i el juny d'aquell any representà set sindicats de Valls al I Ple Regional de Catalunya de Sindicats d'Oposició que se celebrà a Barcelona. El 17 de novembre de 1933 va fer un míting a Valls. Durant la Revolució del 6 d'octubre de 1934 va ser detingut, jutjat el setembre de 1935 i condemnat a sis anys i un dia de presó com a organitzador de la vaga general revolucionària. Mentre estava engarjolat, els pagesos li recollien solidàriament les garrofes del seu tros de terra. El 17 de febrer e 1936 va ser alliberat i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va presidir el Comitè de Milícies Antifeixistes de Valls, que es constituí l'agost d'aquell any. El setembre de 1936 assistí al Ple de Pagesos de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), que se celebrà a Barcelona. Entre l'11 d'octubre de 1936 i el 18 de novembre de 1937 fou alcalde de Valls. Des del seu càrrec defensà, enfrontant-se al Comissariat de Museus de la Generalitat de Catalunya, les històriques rajoles de la capella del Roser al·legòriques a la batalla de Lepant. També fou regidor fins el novembre de 1938, quan va ser cridat a files i destinat a la Secció Forestal de Valls. Entre el 8 i el 9 de gener de 1938, com a secretari de la secció de Treball Col·lectiu de la Col·lectivitat Agrícola de Valls, participà en el Ple de la Federació Regional de Sindicats i Col·lectivitats Camperoles de la CNT que se celebrà a Barcelona. Entre el 28 de febrer i el 12 de juny de 1938 fou secretari del Comitè Comarcal de Valls-Montblanc, que englobava tots els sindicats de pagesos de la comarca. Durant aquests anys republicans va ser membre de la Comissió Mixta de Revisió dels Fulls de Contractes de Conreu, en representació de l'estament parcer, mitger i arrendador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració de Sant Cebrià, on emmalaltí de paludisme, i d'Argelers, del qual va sortir enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a anar a treballar durant dos anys a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). Posteriorment residí a Montasèls (Llenguadoc, Occitània) i després a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània) amb sa família. Fou, amb Ramon Porté Dalmau, Joan Arans Nin i Pere Sagarra Boronat, un dels principals militants de les tesis trentistes de la seva comarcal. Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Acció Sindical, Sindicalismo, Solidaridad Obrera i El Trabajo. Josep Piñas Serra va morir el 19 d'octubre de 1986 a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). El setembre de 2017 l'historiador Antoni Gavaldà Torrents publicà la biografia Josep Piñas Serra. Enmig d'un riu desbocat. President del Comitè i alcalde de Valls en temps de guerra.

    Josep Piñas Serra (1899-1986)

    ***

    Angelina Ferriz Aguilar i Antonio Quinto Seguí

    Angelina Ferriz Aguilar i Antonio Quinto Seguí

    - Angelina Ferriz Aguilar: El 19 d'octubre de 1997 mor a València (València, País Valencià) l'anarquista, anarcofeminista i anarcosindicalista Angelina Ferriz Aguilar. Havia nascut el 7 de juliol de 1919 a Ademús (Racó d'Ademús, País Valencià). Filla d'una família humil i analfabeta, son pare, Modesto Ferriz Aparicio, fou un miner del sofre i sa mare es deia Emilia Aguilar Fortea. Quan encara era una nina es traslladà amb sos pares a Mislata (Horta Oest, País Valencià). No pogué anar a l'escola, ja que era la major de quatre germans i es dedicà a la cura dels petits, però gràcies a uns infants aprengué a llegir. Amb 11 anys i mig es posà a fer feina a la fàbrica de capses de cartró de Manuel Pamplón. En aquesta fàbrica va fer amistat amb una companya, que pertanyia a l'Escola Racionalista de Mislata, i entrà en contacte amb el moviment anarquista. Poc després passà a militar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en«Mujeres Libres» de València (País Valencià). Durant la guerra civil la fàbrica va ser militaritzada i en va ser nomenada delegada. En aquests anys bèl·lics desenvolupà una intensa tasca cultural (murals, lectures, concerts, rondalles, conferències, obres teatrals, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, va ser detinguda i reclosa a la presó de dones i al convent de Santa Clara –son pare també va ser detingut i empresonat durant quatre anys a la presó del Puig i de Sant Miquel dels Reis de València. Un cop lliure, Angelina es posà a fer feina a la fàbrica de rajoles de Manises (Horta Oest, País Valencià). Visitant els presos conegué l'anarcosindicalista Antonio Quinto Seguí, que esdevingué son company. Participà en la resistència llibertària clandestina, col·laborant amb el Comitè Nacional de la CNT, on Quinto ocupava el carrer de tresorer, amagant companys i repartint propaganda. També formà part de l'organització clandestina Unión de Mujeres Demócratas (UMD, Unió de Dones Demòcrates), fundada en 1941 per un grup de dones, especialment llibertàries. En 1945, després de deixar la feina, es casà amb Quinto. Poc després son marit es traslladà a Madrid (Espanya) per a tasques confederals clandestines i ella restà a València a casa de sos pares. Posteriorment es traslladà a Madrid per col·laborar en tasques clandestines. De bell nou a València, començà a treballar i a militar de bell nou. Angelina Ferriz Aguilar va morir el 19 d'octubre de 1997 a València (València, País Valencià)–altres fonts citen erròniament 1999 o 2001 a Mislata (Horta Oest, País Valencià).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El Bar Mallorquí de Manacor, acollirà un sopar de tapes i un combat de picat, en motiu de la Festivitat de les Verges. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta", Alícia Olivares i Xisco Muñoz "Foraster"

     


    0 0

    La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)


    Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)



    Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

    La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).

    El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".



    Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.



    1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

    La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.

    El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.

    Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.

    Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.

    Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.

    En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.

    Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).

    Miquel López Crespí

    Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 403 | 404 | (Page 405) | 406 | 407 | .... | 465 | newer