Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live

Sa Pobla, anys 30 i 40 – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera)

0
0

Sa Pobla, anys 30 i 40 – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) -


En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral. (Miquel López Crespí)


Tenia molts pretendents.

La majoria de jovençans de les cases benestants del poble em venien al darrere com cans assenyats.

Em reia d’ells.

Estava cansada de donar carabasses a tots aquells al·lots que, per sant Jaume, no sabien que fer per passejar al meu costat. Sabia que, més d’una vegada, les mares havien vengut a casa nostra a parlar amb els meus pares per veure si podrien moure la meva voluntat vers els seus interessos. En el fons, els joves no érem més que un esglaó en l’aferrissada lluita de les famílies per conservar i ampliar els respectius patrimonis. Em demanava si m’haguessin anat al darrere de no haver estat hereva d’un parell d’horts o, els meus pares, no procedissin d’una antiga nissaga, de senyors que feia molt temps tengueren una possessió als afores del poble, prop de Crestatx. A casa nostra hi havia metges, l’oncle Miquel; mestres, el padrí Nofre, la qual cosa volia dir que en algun moment de la història familiar no solament ni havia hagut cases i terres, sinó també, i per a mi era summament important, cultura, llibres, interessos més enllà de l’anyada de patates i mongetes. El pare i la mare no havien estudiat, però ambdós sabien llegir i escriure, la qual cosa no era gaire freqüent en una època en què abundaven l’analfabetisme i ningú no tenia llibres a casa seva. A nosaltres, les dues filles de la família, ens enviaren uns anys a Palma a estudiar, però la feina camperola, les urgències de portar els horts, feren que no em deixassin acabar els estudis. En Miquel, el germà petit, morí als vint anys en un desgraciat accident amb moto, una de les primeres que hi hagué al poble, a finals dels 40. Amb la dedicació a la terra s’esbucaren els meus somnis adolescents envers un tipus de joventut diferent, menys sacrificada que la vida pagesa.

Per als que venien a parlar amb els pares jo era la Fanereta, na Isabel Maria Gost Isern de Can Ximbó i, com a hereva, una peça bàsica per aconseguir una perfecta unió de les respectives propietats, en cas d’haver-hi casament. Però la Fanereta volia que l’estimassin per ella mateixa i no pels quartons que pogués aportar al matrimoni.

Els que més em sol·licitaven eren els fills dels propietaris de terres properes a les nostres. Hom podia imaginar les xerrades familiars parlant de la importància d’unificar les finques. Si em casava amb en Rafel o en Sebastià, els fills dels veïns del Molí d’Aquí Prop, un dels horts que teníem a la sortida del poble, just en deixar endarrere l’Escola Graduada, l’organització de l’explotació se simplificaria a l’hora d’anar-hi a fer feina, de rendibilitzar despeses; tant en petroli per als motors o en la utilització de jornalers i jornaleres. Les dues famílies, la de Can Xorrigó i la de Can Pastera, em coneixien prou bé d’ençà vaig néixer. Sempre m’havien vist anant a treballar amb els pares o els avis i ningú no desconeixia que, als nou anys, ja em deixaven sola per regar un hort de vuit quartons.

En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral.

Els pares em tenien tanta confiança que, ja als setze anys m’enviaven a plaça a llogar els jornalers. Una feina complicada perquè havies de saber quin dels homes o dones que tenies al davant, donarien el rendiment adient per a la sega del blat o les faves, per treure patates durant tot el dia amb els gavilans. Ho record com si fos ara mateix. A les cinc del matí ja era fora del llit i, mentre els pares preparaven el carro i els ormejos necessaris per anar a l’hort, jo agafava la bicicleta i anava a plaça a llogar la gent.

Si era a l’hivern, la nit queia, silent damunt les cases i els carrers del poble. Just trobaves les quatre beates que anaven a missa primera. Els carros i bicicletes ja sortien cap a marjal. En arribar a la plaça ja hi havia munió d’homes de totes les edats, dones i al·lotes, esperant els propietaris. La majoria havia vengut des dels pobles dels voltants, amb bicicleta, però també n’hi havia que feien el camí a peu. Mentre els mirava, drets al meu davant, humils, els ulls mirant el terra, em demanava a quina hora s’haurien d’haver aixecat per ser d’hora a la plaça. Dins una senalla portaven les quatre coses que necessitaven: un bocí de pa amb formatge o una arengada, un potet amb arròs o fideus, si a migdia tenien temps de posar dues pedres i fer-se una mica de brou dins d’una olleta. La majoria no sabien si aquell jorn hi hauria feina per a ells. El jornal mai no era segur i tot depenia de la voluntat dels senyors que, segons el seu caprici, un dia et podien llogar i l’altre no. Quan ho pens amb deteniment veig que era un sistema infalible de treure el màxim de profit de la feina del jornaler. Si ja el primer dia, quan començàvem a treure les patates, el jornaler no donava el que se n’esperava d’ell o d’ella, ja no hi havia més jornals a guanyar en aquella casa. I així com els bons treballadors, aquells que no aturaven de sol a sol, eren recomanats als altres propietaris, els que hom considerava que no rendien abastament, també eren coneguts i la vida se’ls tronava prou complicada. Per això mateix cada temporada se sentia parlar d’una colla d’homes que partien cap a França o, més lluny encara, envers Cuba o l’Argentina.

El pare tenia un bon sistema, per fer produir els jornalers. Sempre em posava en el grup que anava al davant, al costat de la mare o sola, amb algunes dones de confiança de la casa i, els altres, els que ens seguien, havien d’anar al meu ritme. Descasàvem una mica cada estona, però sé que molts, en veure'm que em posava al davant de la colla de les sembradores o segadors, ja sabien que no hi hauria descans. Va ser d’aquí d’on sorgí aquell mal nom de quan era una joveneta eixelebrada: sa Fanereta. Per als meus, per als propietaris dels voltants, el malnom era pronunciant amb admiració. Però hi havia també alguns jornalers i jornaleres que ho pronunciaven amb ràbia i odi en l’entonació.

Jo volia sortir de tot aquest món.

Essent un infant ja sabia que la feina al camp era dura i sacrificada. Em mirava les mans, cada vegada més lletges, amb la pell feta malbé. Els dos anys que vaig passar a l’internat, a Palma, m’havien ensenyat que existien altres formes de viure. No tot estava condicionat pel cicle immutable de la sembra i la collita, de la dura feina de segar i batre sota l’abrusador sol de juliol i agost. Com podria escapolir-me del que m’esperava, del que el costum em reservava? Malgrat les possibilitats econòmiques de la família jo no volia acabar com les velletes del meu carrer, ajupides, amb l’espinada destrossada pels anys de sembrar o llevar l’herba dels horts, sense poder alçar la vista al cel. Havia de trobar una solució i no sabia quina. Em desesperava quan mirava al voltant i no veia com podria escapar del que la vida em tenia programat.

En el fons, i coneixia prou bé la gent del poble, el que desitjaven de la meva persona, aquells que es volien casar amb mi, no era solament, i això era summament important, el nombre i valor de les cases i horts que podria aportar a la nova família. Els que volien, juntament amb les propietats, era apropiar-se, amb el matrimoni, de la meva capacitat de feina. Com si jo no fos una dona amb pensament propi, desigs, ganes esbojarrades de viure i conèixer món. Talment com si enlloc d’un esser humà fos un cavall, una somera comprada a la plaça del Mercat.

Els ho llegia als ulls.

Sabien com portava els horts del pare i la mare i trobaven seria un bon partit per als seus fills. Els pagesos coneixíem, i jo la primera, la capacitat de feina d’una persona. Bastava veure-la regar o segar, llevar l’herba o batre, llaurar, fent els solcs per a la sembra, agafar el càvec per treure les patates o carregar els sacs damunt el carro, per valorar les capacitats reals d’una dona determinada. Tot plegat no era cap demostració d’una intel·ligència especial. Simplement es tractava dels coneixements innats que els pagesos teníem del món que ens envoltava. Ningú no ens havia ensenyat a sembrar, preparar els fems, endevinar si plouria o no, si faria ventada o diluviaria, mirant tan sols el color del cel, el dibuix dels núvols en la llunyania.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crespuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester



[06/10] «L'Associazione» - «La Feuille» - Conferència de Pelletier - Ple Bujaraloz - «Le Monde Libertaire» - «La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)» - Sassi - Mannin - Bregliano - Souvenance - Pallàs - Carranque - Castillejo - Gil Calvo - Tricheux - Trigari - Wisner - Bosque - Ayora - Tena

0
0
[06/10] «L'Associazione» -«La Feuille» - Conferència de Pelletier - Ple Bujaraloz - «Le Monde Libertaire» -«La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)» - Sassi - Mannin - Bregliano - Souvenance - Pallàs - Carranque - Castillejo - Gil Calvo - Tricheux - Trigari - Wisner - Bosque - Ayora - Tena

Anarcoefemèrides del 6 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de "L'Associazione"

Capçalera de L'Associazione

- Surt L'Associazione: El 6 d'octubre de 1889 surt a Niça (País Niçard, Occitània) el primer número del periòdic anarcocomunista clandestí L'Associazione. Periodico settimanale. Publicat en italià per la colònia anarquista italiana exiliada, va ser dirigit per Errico Malatesta i la gerència la portava Giacomo Faraut, amb el suport de Galileo Palla (Venerio Landi). El novembre de 1889 Malatesta, que es trobava clandestinament a Niça, encalçat per la policia fugí a Londres (Anglaterra), des d'on s'editaren els següents números del periòdic a partir del quatre. En les seves pàgines advocà per la creació d'un Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR). En sortiren 7 números, l'últim el 23 de gener de 1890. Malatesta edità quatre publicacions en la «Biblioteca dell'Associazione»: Appello (Niça, 1889), La politica parlamentare nel movimento socialista (Londres, 1890), Fra contadini (Londres, 1890) i In tempo de elezioni. Dialogo (Londres, 1890).

***

Un exemplar de "La Feuille"

Un exemplar de La Feuille

- Surt La Feuille: El 6 d'octubre de 1897 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcopacifista realitzat en la seva totalitat per Zo d'Axa, La Feuille. Com el seu nom indica aquest pamflet de periodicitat irregular és un full amb el recto il·lustrat per litografies de vuit artistes de talent (René Hermann-Paul, Maximilien Luce, Théophile Steinlen, Adolphe Léon Willette, Charles Léandre, Léon Couturier i Louis Anquetin) i el verso amb un article de Zo d'Axa. Fins al seu últim número, el 25 del 28 de març de 1899, Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. S'han realitzat tres edicions facsímils del periòdic: la de 1900, editada per l'a Société Libre d'Édition des Gens de Lettres, sota el títol Les feuilles de Zo d'Axa; la de 1978, publicada per Le Vent du Ch'min amb una introducció de l'artistaàcrata Léo Campion; i una última edició en 2000 editata per Du Lérot amb un prefaci de Béatrice Arnac-d’Axa.

***

Cartell de la conferència de Madeleine Pelletier [placard.ficedl.info]

Cartell de la conferència de Madeleine Pelletier [placard.ficedl.info]

- Conferència de Madeleine Pelletier: El 6 d'octubre de 1920, a la Sala du Foyer (95, rue de Charonne) del Districte 11 de París (França), la psiquiatra i feminista Madeleine Pelletier imparteix una conferència-debat sota el títol«La dictadura del proletariat a Rússia». L'acte, dirigit a totes les escoles socialistes, fou organitzat pel«Foyer du XIè», grup d'obrers lligats al moviment anarquista i a la publicació Le Libertaire. Pelletier, que en la seva adolescència havia format part de grups anarquistes, aleshores militava en la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO); el desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament.

***

Membres de la Columna Durruti a Bujaraloz

Membres de la Columna Durruti a Bujaraloz

- Ple Extraordinari de Bujaraloz: El 6 d'octubre de 1936 se celebra a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), seu del Quarter General de la«Columna Durruti», el Ple Extraordinari de Sindicats i Columnes del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Assistiren 174 representants dels sindicats cenetistes de 139 pobles aragonesos, del Comitè Nacional de la CNT i de diferents columnes confederals («Columna Durruti»,«Roja y Negra», «Los Aguiluchos», «Columna Carod-Ferrer», etc.), a més de nombrosos militants de la CNT de Catalunya. Hi eren presents els màxims representats de les columnes, com ara Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Ortiz  Cristóbal Aldabaldetrecu, Julián Merino, etc. La convocatòria d'aquesta important reunió corregué a càrrec de Francisco Carreño, Pablo Ruiz i Julián Merino, i el Ple havia de debatre la posició a adoptar sobre una hipotètica col·laboració amb elsòrgans de govern republicans o sobre la necessitat de crear, al marge dels governs republicans, Consells Regionals de Defensa vinculats de manera federada a un Consell Nacional de Defensa que exerciria de govern central i així poder sustentar de manera segura les conquestes revolucionàries. Tots els representants admeteren la necessitat de crear un Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA), però les diferències es manifestaren sobre el seu caràcter i l'amplitud de les seves competències. Mentre els sindicats dels pobles veien necessari la creació d'un poder civil que garantís als aragonesos la gestió de la reraguarda i la direcció de la guerra enfront de les intromissions de les milícies acantonades a les comarques,és a dir, un nou òrgan que tingués competències absolutes en tots els àmbits–justícia, obres públiques, indústria, agricultura, propaganda, transports, ordre públic, sanitat, educació, economia i guerra– («ComandamentÚnic»), els representants de les columnes, per contra, es mostraren disconformes amb que el CRDA tingués poder de decisió en qüestions bèl·liques. Curiosament destacats militants, com Máximo Franco o Buenaventura Durruti, es mostraren partidaris que fos el CRDA el que portés la coordinació militar. La posició defensada per les columnes, malgrat fos minoritària, s'imposà i el nou òrgan nasqué sense un departament dedicat a la guerra, depenent en aquesta matèria, com fins aleshores, del Departament de Guerra de la Generalitat de Catalunya. Es prengueren a més altres dues decisions complementàries: en el Departament de Guerra de la Generalitat hauria d'haver dos representants del CRDA i es creà també un Comitè de Guerra de les forces militars al front d'Aragó, que assumia la responsabilitat del moviment de les columnes. La composició i funcionament del CRDA es decidiren en una reunió del Comitè Regional de la CNT a Alcanyís. Es fixà provisionalment la seva seu a Fraga i s'acordà la creació de set departaments (Agricultura; Economia i Abastaments; Informació i Propaganda; Instrucció Pública; Justícia i Ordre Públic; Treball; i Transports i Comerç), que assignaren en la seva totalitat a militants de la CNT, a l'espera de la incorporació de dos representants de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'un representant dels partits republicans, tal com s'havia acordat en el Ple de Bujaraloz. La presidència del CRDA recaigué sobre el destacat militant anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría.

***

Cartell de "Le Monde Libertaire" (1977)

Cartell de Le Monde Libertaire (1977)

- Le Monde Libertaire setmanari: El 6 d'octubre de 1977 el periòdic anarquista editat a París (França) Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), mensual des del seu primer número d'octubre de 1954, passa a ser setmanari. En 2004, per a celebrar el seu cinquantè aniversari, el periòdic va publicar un número extraordinari i una antologia del seus millors articles sota el títol Et pourtant ils existent!

***

Cartell de l'exposició

Cartell de l'exposició

- Exposició«La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)»: Entre el 6 i el 19 d'octubre de 2008 té lloc a la Residència d'Investigadors del CSIC, al carrer Hospital de Barcelona (Catalunya), l'exposició «La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)», organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) d'aquesta ciutat i amb la col·laboració del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. La mostra arreplegà un bon recull de publicacions llibertàries que es van editar clandestinament durant el franquisme. Com a complements d'aquesta exposició, el 8 d'octubre es realitzà la conferència-debat «La clandestinitat llibertària durant els anys 60. La lluita de Defensa Interior (DI)», a càrrec de Octavio Alberola, Ariane Grasnac, Lluis Andrés Edo i Carles Sanz; i el 15 d'octubre el debat-col·loqui «La clandestinitat llibertària durant els anys 40 i 50», a càrrec de Manel Aisa i Adolf Castaños. Aquesta mostra va ser exposada posteriorment, entre el 10 i el 19 de desembre de 2008, al local de la Societat Coral «El Micalet» de València (País Valencià), enquadrada en les X Jornades Llibertàries de la Confederació General del Treball (CGT) de València; i entre el 30 de gener i el 8 de març de 2009 a l'Espai Obert de Barcelona, dins del marc del «Febrer Llibertari 2009».

Anarcoefemèrides

Naixements

Attilio Sassi

Attilio Sassi

- Attilio Sassi: El 6 d'octubre de 1876 neix a Castel Guelfo di Bologna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcosindicalista Attilio Sassi, conegut com Bestione. Nascut en una modesta família bolonyesa, on son pare, analfabet, era militant internacionalista fortament influenciat per figures com Andrea Costa i Amilcare Cipriani. Paleta de professió, en 1895 Attilio emigrà al Brasil on d'antuvi treballà a Belo Horizonte i després a les mines de manganès de Minais Girais i de llenyataire. En aquests anys es formà sindicalment amb la lectura d'Arturo Labriola i de Georges Sorel i entrà en contacte amb nombrosos immigrants italians llibertaris. En 1904 retornà a Itàlia i participà activament en l'agitació política a Castel Guelfo i a Imola. Els informes policíacs d'aleshores el qualificaven de «rebel, mal educat, força intel·ligent i de discreta cultura». En 1905 es casà amb Maria Lucia Coraluci, amb qui va tenir cinc infants, tres dels quals van morir molt joves. Entre 1906 i 1907 romangué com a emigrant a Suïssa, treballant de paleta i aconsellant els sindicats locals. De bell nou a Itàlia, establí relacions amb Luigi Fabbri i Errico Malatesta, formant part del grup «Amilcare Cipriani» d'Imola. En aquesta època col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pungolo, La Voce Proletaria i Agitatore. Denunciat per propaganda anticlerical, va ser absolt. En aquesta època estava afiliat a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), en el corrent del sindicalisme revolucionari, i fou nomenat secretari del Sindicat de Paletes d'Imola. Participà en el Comitè Nacional d'Acció Directa (CNAD) i en 1912 en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI). Amb un gran prestigi arreu d'Itàlia, la seva activitat sindical es desenvolupà especialment a Imola, Crevalcore i Piacenza, on prengué part en la «Setmana Roja» i formà part del comitè de suport als anarquistes antimilitaristes Augusto Masetti i Attilio Moroni. Quan esclatà la Gran Guerra va fer costat el sector antimilitarista, col·laborant en La Voce Proletaria, Guerra di Classe i Volontà, i enfrontant-se fins i tot al carrer amb els partidaris de la intervenció. Durant la postguerra contribuí al desenvolupament de la USI, sempre sotmès a vigilància policíaca i empresonat durant breus períodes de temps. Va fer costat la fuga de desertors cap a Suïssa i l'abril de 1917 participà a Florència, amb altres companys (Armando Borghi, Pasquale Binazzi, Temistocle Monticelli, Virgilio Mazzoni i Torquato Gobbi), en una reunió clandestina de la USI on es decidí imprimir un manifest dirigit al poble revolucionari rus, preparar un pla insurreccionalista i adherir-se al Congrés Internacional d'Estocolm. L'agost de 1917, amb Borghi, s'entrevistà amb dos representants del soviet rus. En substitució d'Enrico Melandri, el setembre d'aquell any fou enviat a Valdarno en nom de la USI per representar 5.000 miners i treballadors. En 1919 obtingué, després d'una vaga d'11 setmanes al crit de «Les mines per als miners», la jornada de sis hores i mitja per als minaires de Valdarno, primers del món a aconseguir aquesta conquesta juntament amb els picapedres del marbre de Carrara. Durant el Bienni Roig participà en un míting juntament amb Errico Malatesta i envià una carta al president del Consell de Ministres Francesco Saverio Nitti amenaçant-lo d'engegar una vaga general si el Govern italià bloquegés el subministrament de paper per al diari anarquista milanès Umanità Nova. El 23 de març de 1921 els minaires de San Giovanni Valdarno s'aixecaren contra els patrons i els feixistes locals, i calaren foc les oficines de la direcció de la Societat Minera, provocant la mort de l'enginyer Agostino Longhi; en el procés judicial, Sassi va ser condemnat a 16 anys de presó i 55 treballadors a diverses penes fins a 30 anys. Després de complir la pena en dures condicions carceràries i sotmès a continus trasllats (Perugia, Spoleto i Portolongone), en 1925 va ser alliberat per un indult, però tres anys més tard va ser confinat a l'illa de Ponça, pena que finalment va ser commutada per una amonestació. Sempre vigilat fins a la caiguda del feixisme, les autoritats certificaren la seva relació amb antifeixistes francesos. Al final de la II Guerra Mundial, en 1945 contribuí a la reconstrucció de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou nomenat secretari de la Federazione Italiana Minatori e Cavatori (FIMEC, Federació Italiana de Minaires i Picapedrers), sempre defensant el sindicalisme llibertari i l'acció directa. Amb Mario Mari promogué el Comitè Provisional de la Cambra del Treball reunit a Arezzo i a Valdarno. En 1947 col·laborà amb el sindicalista, aleshores comunista, Giuseppe Di Vittorio a Roma, fet que no va ser ben vist pel sector anarcosindicalista. No obstant això, sempre manifestà el seu rebuig al comunisme soviètic. En 1956 va fer el seu últim discurs en el IV Congrés de la CGIL celebrat a Roma. Attilio Sassi va morir el 24 de juny de 1957 a Roma (Itàlia) i el seu funeral va ser compartit per militants de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i del Partit Comunista d'Itàlia (PCI), realitzant el parlament fúnebre Armando Borghi. En 2001 el municipi de Caviglia posà el seu nom a un dels seus principals carrers. En 2008 Tomaso Marabini, Giorgio Sacchetti i Roberto Zani publicaren la biografia Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957).

Attilio Sassi (1876-1957)

***

Ethel Mannin fotografiada per Paul Tanqueray (1930)

Ethel Mannin fotografiada per Paul Tanqueray (1930)

- Ethel Mannin: El 6 d'octubre de 1900 neix a Clapham, suburbi de Londres (Anglaterra), la popular novel·lista i escriptora de viatges llibertària Ethel Edith Mannin. D'origen irlandès, fou la major de tres germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin. Començà a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer conte. En 1915 acabà la seva educació formal, sempre a escoles públiques, i començà a treballar de taquígrafa per a l'agència de publicitat de Charles F. Highman. En 1917 es convertí en l'editor associat del periòdic esportiu i teatral The Pelican, càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta revista deixà de publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que també treballava en l'agència Highman i de la qual arribarà a ser el gerent general; d'aquest matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la primera novel·la a un concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó els patrocinadors li publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primerèxit comercial i de crítica amb la novel·la Sounding brass. En 1930 publicà la seva primera autobiografia, Confessions and impressions, que fou considerada força escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions extramatrimonials i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué una intensa, però problemàtica, relació sentimental i intel·lectual amb el poeta William Butler Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a poc es convertí en una autora prolífica --publicà més de cent llibres (novel·les, viatges, autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva intenció era publicar una novel·la i una obra de no ficció cada any--, alhora que en una dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus temes foren la dona treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la Guerra Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes socials. D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant els anys trenta es va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità la Unió Soviètica i tornà horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i l'anarquisme. Quan esclata la Revolució espanyola, participà activament amb Solidaritat Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman, de qui escriurà un assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc temps a son marit, estimant-se més la companyia de literats i de polítics de l'esquerra, per la qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en 1938. Aquest mateix any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer activista pacifista i amic de Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves novel·les més populars, Late have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt preocupada per la situació dels refugiats palestins, dedicant molts d'articles al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es dedicar a viatjar arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils. Encara que gran part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i Devon), també visqué a Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de l'escriptura. Ethel Mannin va morir el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra) per les complicacions sorgides després de fracturar-se la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a l'anarquisme llegint les seves obres.

***

Luca Bregliano

Luca Bregliano

- Luca Bregliano: El 6 d'octubre de 1901 neix a Ospedaletti (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Luca Pierre Bregliano, conegut com Luc Bregliano. En els anys vint ja el trobem expatriat a Marsella (Provença, Occitània), on formà part del moviment anarquista amb altres companys, com ara Giovanni Dupuy, Giulio Bacconi i Sabatino Gambetti. A començament dels anys trenta entrà en el grup Action Libertaire (AL) de Marsella, organitzat, entre d'altres, per Martial Desmoulins. En 1934 ingressà en el grup «Aurora» (Angelo Girelli, Edoardo Angeli, Celso Persici, Marcello Cicero, etc.), adherit a la Federació Anarquista del Sud-est. El 20 de maig de 1934 participà en una reunió anarquista amb altres companys (Giulio Bacconi, Rodomonte Nesi, Marcello Cicero, Lanciotto Persico, Senofonte Pisani e Angelo Girelli, etc.), trobada que fou reportada per la policia. Durant els anys del Front Popular formà part de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i en 1937 va ser nomenat secretari de la Joventut Anarquista de Marsella. En aquests anys col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara La Voix Libertaire i Le Combat Syndicaliste,òrgan de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El seu nom figurava en el registre dels anarquistes a vigilar per les autoritats de Marsella. En 1938 formà part d'un nou grup format per una dotzena de membres, sobretot antics militants del grup«Germinal», que actuava sota el nom de «Les Anarquistes de Provence» i que es mostrà en desacord amb les posicions adoptades per la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la 19 Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF), de la qual fou primer tresorer i, a partir de 1952, secretari. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953 participà com a delegat en el VIII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a Puteaux (Illa de França, França). En 1958 respongué l'enquesta patrocinada per Le Monde Libertaire sobre el referèndum constitucional, que fou publicada el setembre d'aquell any sota el títol Les anarchistes et le référendum. Enquête du «Monde libertaire». A més dels citats periòdics, trobem articles seus en Le Libertaire, Le Monde Libertaire iBulletin Intérior de la FAP. Luca Bregliano va morir en 1967 o 1968 a Marsella (Provença, Occitània).

Luca Bregliano (1901-196?)

***

Portada d'un llibre de Jean Souvenance

Portada d'un llibre de Jean Souvenance

- Jean Souvenance: El 6 d'octubre de 1903 neix a Antrain (Bretanya) l'escriptor, dramaturg, pacifista, lliurepensador i llibertari Serge Grégoire, més conegut com Jean Souvenance. De família modesta, va estudiar secundària a Saint-Brieuc. Va guanyar-se la vida com a cap d'oficina de la prefectura de Morbihan. Va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes i anticlericals (Le Semeur,La Voix Libertaire, L'Idée Libre,L'Unique, Ce qu'il faut dire, Défense de l'homme). Com a militant pacifista va fundar, amb Léo Lambert, la Unió Internacional de les Joventuts Pacifistes; va ser membre del Comitè Director de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau; i, després de la II Guerra Mundial, va fundar el Partit Pacifista Internacionalista (PPI). Va obtenir un càrrec a Saint-Brieuc i s'hi va instal·lar, fent una gran amistat amb l'escriptor socialistaLouis Guilloux. Va presidir la Libre Pensée de Côtes-du-Nord (Bretanya) fins a la seva mort. És autor de nombrosos llibres, fullets i peces teatrals, com ara Amour d'enfance (1926),Comment elles se donnent: quelques-unes parmi d’innombrables (1930), Alger (1931), Louis Grégoire, artiste-peintre (1872-1928) (1931), Réformé 100 pour 100: tragique histoire d’un ancien poli (1931), Le livre de l’adieu (1932), Anthologie desécrivains pacifistes (1933 i 1937, dos toms), Un Matricule? Non! Un homme (1934), Rammler, héros méconnu (1935), Jours sombres: tristes souvenirs de la vie militaire (1935), A travers l'Europe centrale: souvenirs et impressions de voyage (1936) (1938), Retour d’Italie fasciste (1938), Vengeance féminine: théâtre (1940), Frères inférieurs (1943), Lettres sur l’Islam (1944), Pour un Parti Pacifiste Internationaliste, PPI (1945), Médaillons: notes sur Espé de Metz (1870-1937) et L. Barbedette (1890-1942) (1945), Pour elle (1945), Ce qui fut (1946), Fraternité (1947), La muflerie en guerre (1948), Les hommes déculottés (1952), Rêves et combats (1961), entre altres. Jean Souvenance va morir el 25 de desembre de 1962 a Saint-Brieuc (Bretanya). Un grup de la Federació Anarquista francesa va prendre, en 2003, per nom «Jean Souvenance».

Anarcoefemèrides

Defuncions

Afusellament de Paulí Pallàs segons "La Campana de Gràcia"

Afusellament de Paulí Pallàs segons La Campana de Gràcia

- Paulí Pallàs i Latorre: El 6 d'octubre de 1893 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Havia nascut l'1 de desembre de 1862 a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i era fill d'un picapedrer de Maella. Va tenir una infància molt dura i va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un convençut anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia. A l'Argentina va conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va residir a Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista va fer mítings a l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de 1890 a Rosario. Segons alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar una bomba al teatre Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a Barcelona, on va retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va comprar una màquina de cosir i va fer feines per a una fàbrica tèxtil. En aquella època va pertànyer al grup anarquista barceloní«Benvenuto Salud», del qual formaven part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les sevesúltimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa --l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat-- va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar l'execució i els periòdics anarquistes de l'època (La Controversia, El Oprimido, La Revancha), es van fer ressò de la seva figura. Va justificar la seva acció contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva autobiogràfica escrita el 3 d'octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la seva mort en el periòdic El País. Com a fet paradoxal es va donar la circumstància que després de l'execució de Pallàs, el cruel general Martínez Anido va protegir especialment sa família de Pallàs: va posar sa companya a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

Paulí Pallàs i Latorre (1862-1893)

***

Carranque de Ríos durant la promoció de la seva primera novel·la (1934)

Carranque de Ríos durant la promoció de la seva primera novel·la (1934)

- Andrés Carranque de Ríos: El 6 d'octubre de 1936 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i actor cinematogràfic anarquista Andrés Carranque de Ríos. Havia nascut el 25 d'abril de 1902 a Madrid (Espanya). Fou el fill major d'una família humil nombrosa d'origen manxec formada per 14 germans, dels quals només sobrevisqueren la meitat, que vivia a la zona del rastro madrileny. Son pare, Juan de Mata Carranque, era el porter de l'Escorxador Municipal de Madrid i sa mare, Custodia Ríos del Campo, cosia a casa per encàrrec. Gairebé no va anar a l'escola i quan tenia sis anys començà a vendre diaris pel carrer per ajudar sa família. Quan va fer els 13 anys entrà com a model a l'Escola de Belles Arts i poc després d'aprenent en una ebenisteria. En aquestaèpoca fundà, amb Ramón J. Sender i altres, el grup anarquista «Spartacus». L'agost de 1917 participà activament en la vaga general revolucionària i en l'assalt de les botigues de queviures, fet pel qual va ser tancat a la presó Model de Moncloa, moment que aprofità per escriure poemes. En aquests anys viatjà freqüentment amb sa mare per pobles de la Manxa (Almagro, Daimiel, etc.). En 1918 abandonà la llar familiar i va fer de tot per tot --peó miner i envernissador a Bilbao, descarregador del moll a Santander, etc.-- i s'embarcà en un vaixell mercant fent-se passar per fogoner, però quan va ser descobert fou abandonat a Anvers (Flandes), on va fer d'estibador portuari. Fent de rodamón per París (França) va ser empresonat i en 1920 retornà a la Península. Després d'un temps per Sant Sebastià passant misèries, regressà a Madrid. Arran de l'assassinat del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, el 8 de març de 1921 a Madrid, a mans d'un escamot anarquista, imprimí i repartí un manifest subversiu on justificava la seva«execució» i feia una crida a la lluita armada; per aquest fet hagué de fugir i va ser detingut a Fuengirola per la Guàrdia Civil --mentre es banyava nu a la platja-- i empresonat a Màlaga i després a la presó Model de Madrid mig any, mesos que dedicà a la lectura. Un cop en llibertat provisional, entre 1922 i 1923 visqué a París, on treballà d'envernissador amb el suport d'amics anarquistes. A la capital francesa començà a interessar-se per la literatura (François Villon, Paul Verlaine, etc.), freqüentant biblioteques i museus. De bell nou a Madrid, intentà viure de les lletres, publicant un llibre de poemes misticoàcrates, Nómada (1923), editat pel ouataire anarquista Miguel Pérez Ferrero i del qual només es van vendre cinc exemplars. Entre 1923 i 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer el servei militar, primer en Artilleria i després a les oficines del Govern Militar, experiència que li resultà força dura. Després va fer un munt de feinetes a Madrid i a diversos pobles castellans (paleta, rajoler, venedor ambulant de navalles i tabac, fent subscripcions de revistes«porta a porta», lector d'auques ambulant, mànager de boxa del seu germà Juan de Mata, model de nus a l'Escola de Belles Arts, etc.). En aquesta època conegué Eugenia Castañer (Ena o Enina), dona liberal i amb fort caràcter que esdevingué sa companya. Després s'introduí en el món del cinema, mut aleshores, de la mà de la penya de cineastes «Los Caimanes» i arribà a ser un actor de cert renom, protagonitzant en 1927 la surrealista i futurista Al Hollywood madrileño, amb Estanislao María de Aguirre, guió de Pío Baroja i dirigida per Nemesio M. Sobrevila --actualment desapareguda. En 1928 participà en la pel·lícula Zalacaín el aventurero, dirigida per Francisco Camacho, oportunitat que aprofità per conèixer personalment Baroja. En 1929 treballà en la pel·lícula La del Soto del Parral, de León Artola, i en El héroe de Cascorro, d'Emilio Bautista. Entre 1930 i 1931 visqué novament a París amb l'objectiu d'obrir-se a noves perspectives com a actor de doblatge en el cinema sonor als estudis de Joinville de la Paramount, coneixent l'escriptor Jean Cassou i fent amistat amb el poeta surrealista René Crevel. Decebut per la manca de contractes cinematogràfics, es lliurà a la literatura, passant privacions de tota casta --es diu que es guanyava la vida com a gigoló a Madrid i Barcelona. En 1934 l'editorial Espasa li va fer un contracte i li publicà la seva primera novel·la, Uno, prologada per Pío Baroja --que el va nomenà«golfante», qualificatiu que no va agradar al prologat--, que havia escrit dos anys abans sota la influència dels escriptors russos (Dostoievski, Krupin, Andreiev, Gladkov, Gogol, Txékhov, etc.) i que va ser traduïda al rus immediatament. En 1935 viatjà a París amb la delegació espanyola al I Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura com a corresponsal del periòdic Heraldo de Madrid. Aquest mateix any publicà la seva segona novel·la, La vida difícil, i l'any següent Cinematógrafo, crítica esteticosocial novel·lada amb fortes influències dostoievskianes. La seva obra, de clars tons barojians, és marcadament antiretòrica i realista, dirigida i protagonitzada per a les classes menys afavorides (obrers, presos, anarquistes, nihilistes, etc.) i força revolucionària i crítica. A més de les tres novel·les citades publicà contes i relats breus: Un astrónomo (1924), En invierno (1933), En la cárcel (1933), El método (1933), Los primeros pasos (1933), De la vida del señor Etcétera (1933), Los trabajadores (1933), Gente joven (1934), De tres a cinco de la madrugada (1934), El señor director (1935), Y el sol sale (1935), etc. Publicà (articles, contes, poemes, etc.) en nombroses publicacions periòdiques, com Ahora,Bidasoa, Ciudad, España,Estampa, Heraldo de Madrid, Línea, Nuevo Mundo, La Pantalla, Tensor,¡¡Tierra!!, La Voz, etc. Ándres Carranque de Ríos va morir el 6 d'octubre de 1936 a Madrid (Espanya) a conseqüència d'un càncer d'estómac. Pòstumament, en 1998, es publicaren les seves obres completes editades per José Luis Fortea. En 2006 Asís Lazcano publicà La sombra del anarquista, biografia novel·lada de l'escriptor.

***

Luis Castillejo Villar

Luis Castillejo Villar

- Luis Castillejo Villar: El 6 d'octubre de 1936 és afusellat davant els murs de la fortalesa militar del Monte Hacho (Ceuta, Nord d'Àfrica) el destacant militant anarcosindicalista Luis Castillejo Villar. Electricista de professió, treballava per a una empresa d'enllumenat. Durant els anys vint fou un dels militant més importants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Ceuta i amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la consegüent reorganització del moviment anarcosindicalista la seva figura sobresortí especialment. Durant els anys de la II República espanyola es distinguí com a orador en mítings i fou detingut en diverses ocasions durant reivindicacions obreres. El juny de 1935 fou un dels organitzadors del Partit Sindicalista, fundat per Ángel Pestaña l'abril de 1933, i del qual fou president. Fou un dels principals organitzadors dels actes del Primer de Maig de 1936. El 17 de juliol de 1936, en les primeres hores de l'aixecament, fou detingut pels insurgents feixistes. Les autoritats militars muntaren un macrojudici amb cinquanta militants ceutins (anarcosindicalistes, socialistes i uns pocs comunistes), entre els quals posaren de relleu Castillejo com a cap de turc, i tots sota l'acusació d'«adhesió a la rebel·lió». El macrojudici es dividí en quatre consells de guerra (16, 17 i 19 de setembre i 3 de novembre de 1936) a la Caserna de Sanitat del Rebellin i com a resultat van ser afusellades 26 persones i la resta foren condemnades a llargues penes de presó.

***

Faustino Gil Calvo a la fira de Villalpando

Faustino Gil Calvo a la fira de Villalpando

- Faustino Gil Calvo: El 6 d'octubre de 1936 és assassinat a Zamora (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Faustino Gil Calvo. Havia nascut el 14 de març de 1914 a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya). Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 14 de setembre de 1936 va ser apressat pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort sota l'acusació d'haver-se resistit a l'aixecament franquista. Faustino Gil Calvo va ser afusellat el 6 d'octubre de 1936 al cementiri municipal de Zamora (Castella, Espanya) juntament amb cinc persones més (Belisario García Barbero, Lázaro García Barbero, Román Mansilla Fernández, Joaquín Salgado Matías i Francisco de la Torre García).

***

Alphonse Tricheux

Alphonse Tricheux

- Alphonse Tricheux: El 6 d'octubre de 1957 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Alphonse Tricheux. Havia nascut el 22 de gener de 1880 a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània). Obrer del metall, fou sindicalista com son pare i va militar amb sos dos fills, Eugène i Marius, i Alexandre Mirande, V. Nan, Teulé, Membrado, Chartris, Bodomini, Vlado, Georges Adam i altres, en el grup anarquista «Bien-Être et Liberté» de la Unió Anarquista de Tolosa. Després de la mort del militant anarquista i guerriller búlgar Dimitar Balkhov (Gaidarov), el 20 de febrer de 1932, Tricheux adoptà son fill, Georges Balkhov, que restà com a un membre més de sa família. En 1925 esdevingué un dels responsables de la Federació Anarquista del Midi i entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any representà els obrers tolosans en el Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, amb Jean Artigolle, René Ghislain, Montgon, Respaut, Marcel Raynaud, Darguy i Bertrand.  L'abril de 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per un delicte de premsa («provocació de militars a la desobediència»). Després es va adherir a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), de Pierre Besnard, i milità en la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i organitzarà l'octubre de 1931 un congrés a Tolosa. Com a pacifista estava afiliat a la«Lliga internacional dels combatents de la pau». El juliol de 1936, amb sa companya Paule Tricheux i sa filla Noëla, marxà a l'Espanya revolucionària i prengué part en les col·lectivitzacions llibertàries, especialment a Puigcerdà. Paule hi participà en la creació del«Grup d'acció cultural i d'educació de dones llibertàries», del qual va ser la responsable de propaganda, i que a causa dels esdeveniments es transformà en centre d'acollida i de solidaritat del Comitè Pro Refugiats de Puigcerdà per als asilats que fugiren de Màlaga. El 27 d'abril de 1937 el govern català, obeint els estalinistes, posaren terme a les col·lectivitzacions a Puigcerdà, com ho feren una setmana més tard a Barcelona. Els guàrdies d'assalt mataren nombrosos anarquistes, com ara Antonio Martín, i els militants francesos foren expulsats o empresonats, com Alphonse Tricheux, qui fou acusat calumniosament de robatori. Alliberat, es reincorporà a la seva petita granja a Tolosa, la qual serví durant la guerra de lloc de trobada discret pels anarquistes, els quals hi organitzaren el 19 de juliol de 1943 un congrés clandestí, amb Étienne Guillemeau, René i Marcelle Clavé, Charles i Maurice Laisant, Volace, André Arru i Noël, entre d'altres. Després de la guerra i fins a la seva mort milità en el grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA).

***

Gaetano Trigari

Gaetano Trigari

- Gaetano Trigari: El 6 d'octubre de 1957 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Havia nascut el 10 d'octubre de 1895 a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per «malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943.

***

Necrològica de Sylvain Wisner apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 d'octubre de 1966

Necrològica de Sylvain Wisner apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 d'octubre de 1966

- Sylvain Wisner: El 6 d'octubre de 1966 mor a Ieras (Provença, Occitània) l'escriptor anarquista Sylvain Wisner. Havia nascut cap el 1900 a Romania. Perseguit per la seva lluita contra el govern d'Ion Antonescu i la monarquia de Carles II de Romania, hagué de fugir del país i a començament dels anys trenta es refugià a l'Estat espanyol. D'antuvi s'instal·là a València (País Valencià) i posteriorment a Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en una columna de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en diversos combats, especialment a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1941 va ser deportat a Algèria. En 1948 publicà l'assaig L'Algérie dans l'impasse. Démission de la France, on denuncià les malifetes del colonialisme francès. Quan la guerra d'Algèria, va ser repatriat a França. Ja gran i malalt, es va retirar a la llar d'avis Beau Séjour d'Ieras, on morí poc mesos després.

Sylvain Wisner (c.1900-1966)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Gran diada de la Glosa a Llucmajor, el proper 6 d'octubre a partir de les 17h

Tal com èrem – Palma (Anys 70) – Els primers articles de l´escriptor Miquel López Crespí – Crònica sentimental de la transició

0
0

Tal com èrem – Palma (Anys 70) – Els primers articles de l´escriptor Miquel López Crespí – Crònica sentimental de la transició -


Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart. (Miquel López Crespí)


Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart.

Ens semblava que estàvem canviant el món! Les nostres preferències anaven enfocades a destacar les obres dels grans escriptors catalans i estrangers. Als vint anys imaginàvem que el món cultural de les Illes vivia pendent de les meves col·laboracions i les de Damià Huguet, Damià Ferrà-Ponç, Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà... Quina dèria, la passió per la literatura! Pensàvem que parlant de Miguel Hernández, Luis Cernuda, Bertold Brecht, Walt Whitman, Vladimir Maiakovski, Pablo Neruda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, enfortíem les posicions de l´esquerra i ajudàvem a debilitar la dictadura.

Els vells combatents de la División Azul, els antics oficials que llegiren el ban del general Goded davant Cort el juliol del trenta-sis, miraven el racó on escrivíem una mica espantats. De lluny estant, quan el fum de les cigarretes disminuïa un poc, els veies fullejant el diari acabat de sortir de màquines. Sorpresos, miraven la fotografia de Lenin, Gabriel Alomar i Rosa Luxemburg amb què Xim Amengual il·lustrava els nostres escrits. Ben segur que els dominaven reflexions amargues, pensant que, d´ençà de l´arribada massiva del turisme i la coneixença de les resolucions del Vaticà II, el règim havia entrat en decadència. Imagín que no podien entendre les nostres rialles, la confiança en un futur de llibertat que omplia i donava sentit a uns jovençans que acabaven de fer el servei militar.

Onofre Arbona era l´únic redactor procedent del passat que compareixia prop de les taules on feinejàvem. Per a nosaltres era una font preciosa d´informació de la Mallorca de la guerra i la postguerra. El convidàvem a un puret i petàvem la conversa en qualsevol moment i circumstància. El veies alegre, animat, quan recordava les aventures de la seva joventut, de la febre de la Revolució Nacional-Sindicalista, avortada pels oportunistes, els carlistes i l´església catòlica, com solia explicar. Es vanava de ser un falangista autèntic, un fidel seguidor de Manuel Hedilla, el successor de José Antonio Primo de Rivera, condemnant a mort per Franco. L´escoltàvem atentament quan ens parlava de la conspiració dels militars, Ramón Serrano Suñer i els monàrquics de totes les tendències contra el llegat del fundador de Falange Española. Quan commutaren la pena de mort a Hedilla, l´enviaren desterrat a les Illes i el pogué conèixer personalment. Subsistia de mala manera, mitjançant uns diners que els pocs amics que li restaven en el Moviment li enviaven cada mes. Sembla que va fer feina a les obres d´ampliació del port de Palma. Una vida complicada, sempre vigilat per la policia.

El redactor ens informà de les trobades amb Hedilla als bars de les Drassanes i el Born. Els espies de Franco vigilaven Hedilla dia i nit i segurament informaven a les autoritats de les reunions. Parlaven, en veu baixeta, de la Revolució traïda pels militars, de les persecucions a les quals estaven sotmesos els seguidors del pensament autèntic de José Antonio i de com, les il·lusions juvenils que els impulsaren a combatre el socialisme i l´anarquisme, la idea de bastir una Espanya nova, antimarxista sí, però també anticapitalista, acabaren en el femer, servint solament per a enlairar a les altures del poder una cort d´aprofitats i vividors.

Els altres membres de la seva generació el fitaven amb mirada reprovadora i més d´un es negava a saludar-lo en arribar al diari de bon matí. Trobaven que Onofre Arbona els traïa donant conversa i, el que era pitjor, una valuosa informació del passat, als rojos que, sense cap mena d´impediment, anaven ocupant les pàgines de Cultura.

-Per molt menys del que vosaltres escriviu hi hagué gent que morí d´un tret al cap per les carreteres i als murs dels cementiris mallorquins –explicava, seriosament, en veure com continuàvem sense variar la línia de les col·laboracions.

I afegia, aprofundint en els seus pensaments, com si retornàs des de la fondària d´un passat remotíssim:

-Podeu escriure tot això gràcies a la nova llei de premsa de Fraga Iribarne. Ara, la responsabilitat és vostra, del director de la publicació. I, talment com han autoritzat la publicació de certs llibres i la projecció de determinades pel·lícules als Cineclubs, us deixen publicar perquè ningú no llegeix els suplements culturals. A més... qui coneix, a Mallorca, Rosa Luxemburg, Gramsci, Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre? No us faceu il·lusions! No penseu que estau canviant el món i la societat illenca a través dels vostres articles! Ni el director sap qui són els autors que comentau! Crec que no coneix qui és en Jaume Vidal Alcover, en Blai Bonet o en Josep M. Llompart! Aquí mai ha interessat la cultura. Potser els únics que volien la formació del poble eren els antics republicans, homes com Emili Darder, preocupats fins al màxim pel benestar de les classes populars. Quan el mataren com un ca davant els murs del cementiri, assegut damunt una pedra perquè no s´aguantava dret, enmig de les riallades d´oficials i beates, ningú ignorava que era innocent. Érem covards, cal reconèixer-ho. Aquell ambient de follia ens tenia trastornats. Ens havia fet perdre la raó. Crèiem en la famosa conspiració comunista per fer d´Espanya una nova Rússia. Pensàvem que els republicans obrien la porta a la col·lectivització de les terres, a l´esclavatge de la humanitat. Abans del Moviment, Hitler i Mussolini esdevengueren l´única esperança ferma per fer front al comunisme soviètic. Vàrem creure a ulls clucs les mentides de la premsa oficial, tot el que escrivien intel·lectuals com Llorenç Villalonga en suport del feixisme i contra la cultura catalana. Ara, passats els anys i sense poder-hi fer res, puc constatar com ens deixàrem utilitzar i, en el fons, esdevenguérem actors voluntaris o involuntaris d´aquella folla orgia de sang.

Ens deixava una mica pensatius, sense arribar a creure que la realitat política i cultural era tan desesperançada com explicava Onofre Arbona. Haurien de passar alguns anys per a copsar la poca la poca importància que la societat donava a la cultura.


[07/10] Estrena de «Dolora» - Judici a Ascaso, Durruti i Jover - Manzini - Barrucand - Joe Hill - Padrós - Locatelli - Tartari - Esteban Valero - Schwarzbeck - Robla - Colli - Colomer - Labadie - Mazas - Regueiro - Tejedor - Carrasquer - Tombolino - Padín

0
0
[07/10] Estrena de «Dolora» - Judici a Ascaso, Durruti i Jover - Manzini - Barrucand - Joe Hill - Padrós - Locatelli - Tartari - Esteban Valero - Schwarzbeck - Robla - Colli - Colomer - Labadie - Mazas - Regueiro - Tejedor - Carrasquer - Tombolino - Padín

Anarcoefemèrides del 7 d'octubre

Esdeveniments

Anunci de l'acte en el diari barceloní "La Vanguardia" del 5 d'octubre de 1903

Anunci de l'acte en el diari barceloní La Vanguardia del 5 d'octubre de 1903

- Estrena de Dolora: El 7 d'octubre de 1903 té lloc al Teatre-Circ Espanyol del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) una vetllada dramàtica organitzada pel Centre Fraternal de Cultura, entitat de caràcter literari propera al moviment llibertari català fundada per Felip Cortiella, Joan Casanova i Pere Ferrets. La sessió consistí en una conferència de Cortiella sobre L'obra moratiniana al teatre i l'art dramàtic del nostre temps; en la representació de La comedia nueva o El café, de Leandro Fernández de Moratín; i, com a cloenda, en l'estrena de l'obra Dolora, peça en un acte de Cortiella, on, a través de la història de Germínia i l'anarquista Aubel, casat i amb un fill, s'exalta l'amor lliure llibertari.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

***

Notícia del judici apareguda en el periòdic comunista parisenc "L'Humanité" del 8 d'octubre de 1926

Notícia del judici apareguda en el periòdic comunista parisenc L'Humanité del 8 d'octubre de 1926

- Judici a Ascaso, Durruti i Jover: El 7 d'octubre de 1926 són jutjats per la Sala Correccional núm. 11 de l'Audiència de París (França) els activistes anarquistes Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez i Gregorio Jover Cortés. El 30 d'abril anterior havien desembarcat a Le Havre, procedents de Montevideo (Uruguai), sota els noms de Roberto Cotelo, Salvador Arévalo i Luis Vitorio Rejetto, respectivament. Dos mesos després van ser detinguts per les autoritats franceses. El dictador Primo de Rivera i el rei Alfons XII d'Espanya tenien previst realitzar una visita oficial a París per al mes de juliol i poc abans del viatge, el Govern espanyol demanà al francès que investigués en els cercles d'exiliats espanyols per a evitar qualsevol sorpresa. Va ser prohibida una manifestació de protesta prevista davant l'estació d'Orsay i la policia detingué uns dos-cents espanyols. Entre aquests els anarquistes Ascaso, Durruti i Jover. Quan el monarca ja havia abandonat la ciutat, camí de Londres, les autoritats franceses els van acusar de preparar un atemptat contra el rei. La judicatura francesa obrí un doble expedient: un perús de documentació falsa i portar armes sense llicència i altre d'extradició per les demandes d'Espanya i d'Argentina, i la causa va ser instruïda durant l'estiu d'aquell any. Els tres anarquistes van ser defensats per Henry Torrès, conegut advocat d'origen nord-africà dels cercles esquerrans i que durant sa vida defensà coneguts anarquistes (Samuel Schwartzbard, Germaine Berton, Ernesto Bonomini, etc.), i André Barthon, diputat socialista. Durant les seves intervencions els anarquistes no negaren les seves idees polítiques, fent una forta crítica a la dictadura de Primo de Rivera, però van rebutjar que pretenguessin assassinar Alfons XIII, ja que les seves intencions reals eren segrestrar-lo i, així, provocar una revolució a Espanya. La vista demostrà que es tractava d'un judici polític atiat per l'ambaixada espanyola contra uns lluitadors que representaven els grups més avançats de l'oposició contra la dictadura en l'exili. Els jutges van dictar una sentència que contemplava penes no massa fortes: sis mesos per a Ascaso, acusat de resistir-se a la detenció, d'ús de passaport fals i de possessió d'armes prohibides; tres per a Durruti, pels dos últims delictes anteriors; i dos per a Jover, per infracció a la llei d'estrangeria. D'aquesta manera, només Ascaso havia de romandre empresonat ja que li faltava un més per a complir la pena, però cap dels tres va ser alliberat ja que els governs argentí i espanyol havien demanat l'extradició per diversos delictes anteriors. Durruti i Jover van ser traslladats de la presó de la Santé a la Conciergerie, on van romandre retinguts a disposició de la policia internacional; i Ascaso continuà empresonat fins al compliment de la pena en desembre. Els defensors, per evitar l'extradició, van recórrer la sentència davant el Tribunal Suprem, guanyant temps i evitant que la policia actués pel seu compte, i van engegar una gran campanya de mobilització pública presentant el cas com a una persecució política.

Anarcoefemèrides

Naixements

Giuseppe Manzini

Giuseppe Manzini

- Giuseppe Manzini: El 7 d'octubre de 1853 neix a Vicofaro (Pistoia, Toscana) l'anarquista Giuseppe Manzini. Sos pares es deien Giovanni Manzini i Giulia Martinelli. Abandonà la seva família benestant i els estudis de secundària sense obtenir la titulació i es posà a treballar de mecànic. Posteriorment farà feina de comerciant de xarcuteria i després d'orfebre i de rellotger. D'antuvi republicà i seguidor de Giuseppe Mazzini, de seguida es passà a l'internacionalisme anarquista. Col·laborà en diversos periòdics (La Favilla, Il Sempre Avanti!, La Lotta di Classe) i en 1883 dirigí a Pistoia L'Ilota, orientant la seva línia editorial cap a l'aliança entre anarquistes internacionalistes i socialistes seguidors d'Andrea Costa. En aquests anys estava en estret contacte amb Errico Malatesta. El juny d'aquest mateix any patí una condemna de 15 dies de presó per haver posat una corona commemorativa de Garibaldi amb la inscripció «Els socialistes de Pistoia a Giussepe Garibaldi». El 23 d'agost de 1884 va ser condemnat a 14 mesos de reclusió per un delicte de premsa i de manifestació, després d'haver expressat la seva solidaritat en un manifest públic amb Errico Malatesta i Francesco Saverio Merlino, condemnats per un tribunal de Roma per«organització criminal». Fugint de la pena, s'instal·là amb Manrico Marracini a Lugano (Ticino, Suïssa), on entrà en contacte amb la activa colònia anarquista local. El 30 de juny de 1885 va ser novament condemnat en rebel·lia per un delicte d'impremta a 23 mesos de presó. El 10 de juny de 1887 va ser amnistiat i retornà a Itàlia, on reprengué la seva activitat política. L'agost de 1894, durant una visita a l'anarquista Isaia Santo Pacini, va ser detingut a Lugano i portat per la policia a l'estació ferroviària. El desembre de 1894, arran de l'atemptat de l'anarquista Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell italià Francesco Crispi, les autoritats italianes li van assignar la residencià a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) per un període de cinc anys. El juliol de 1895 va ser posat en llibertat condicional i sotmès a vigilància especial. En aquesta època es casà amb Leonida Mazzoncini i en 1896 tingué una filla, Gianna. En 1896 va ser traslladat a Grosseto (Toscana, Itàlia), on va fer feina en un comerç de xarcuteria del seu sogre. En 1900 se separà de sa companya i retornà a Pistoia, on continuà amb les seves activitats polítiques i exercí de comerciant d'orfebreria i de rellotgeria. En 1913 la policia encara el tenia com a membre del Grup Llibertari de Pistoia. Perseguit pel feixisme, Giuseppe Manzini passà els seus últims anys de vida confinat a Cutigliano (Toscana, Itàlia), on morí el 29 de setembre de 1925. El 1971 sa filla Gianna Manzini publicà una biografia de son pare sota el títol Ritratto in piedi.

***

Victor Barrucand

Victor Barrucand

- Victor Barrucand:El 7 d'octubre de 1864 neix a Poitiers (Poitou, França) el poeta, músic, periodista i escriptor Victor Barrucand; primer militant anarquista, després federalista i finalment humanista burgès, defensor dels drets dels algerians. Amb 16, orfe de pare, arriba a París on treballarà d'obrer. Comença a freqüentar la bohèmia parisenca en qualitat de música ambulant. Félix Fénéon l'introduirà en el món del teatre i de l'anarquia. Va col·laborar en el periòdic L'En Dehors, de Zo d'Axa. En 1893 participa en conferències del grup anarquista del periòdic L'Idée Nouvelle i és implicat en el procés contra Émile Henry. En aquesta èpòca va escriure en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. El juny de 1895 llança la campanya nacional «Pa gratuït per a tothom», que rebrà el suport de Kropotkin,Émile Pouget, Tortelier i de diversos periòdics llibertaris, però que serà considerada reformista per alguns anarquistes (Élisée Reclus, Sébastien Faure, etc.); la idea, no obstant, serà represa pel sindicalista revolucionari Charles Dhooghe en 1906. En 1897 es declara socialista federalista i serà en 1899 un dels delegats del Congrés Socialista de París. En 1898 va editar el periòdic La Cité Libre i en 1899 va col·laborar en La Revue Blanche. Fidel defensor de Dreyfus, és enviat a Algèria per la Lliga dels Drets de l'Home per contrarestar l'antisemitisme. Esdevé més tard redactor en cap de Nouvelles i després crític literari i artístic del diari Le Dépêche Algérienne. A partir del 30 de novembre de 1902, publica el seu propi setmanal bilingüe arabofrancès L'Akhbar on lluitarà per un «colonialisme més humà», pel reconeixement dels drets dels indígenes algerians i contra l'arabofòbia; també publicarà reportatges d'Isabelle Eberhardt. En 1919 obté algunes conquestes polítiques pels «combatents indígenes», supervivents de la Gran Guerra, però es trobarà més proper al reformisme burgès i al parlamentarisme polític que a les aspiracions revolucionàries i llibertàries. Avec le feu (1900) és una novel·la ambientada en el món anarquista molt digna a tenir en compte. Victor Barrucand va morir el 13 de març de 1934 a El-Biar (Alger, Algèria).

***

Joe Hill

Joe Hill

- Joe Hill: El 7 d'octubre de 1879 neix a Gävle (Gästrikland, Suècia) el músic, poeta, cantautor i militant anarcosindicalista Joël Emmanuel Hägglund, més conegut com Joe Hill. Fill d'una família humil de religió protestant luterana i aficionada a la música, fou un dels cinc supervivents d'un total de nou germans. Aprengué a tocar l'òrgan, el piano, l'acordió, el banjo, la guitarra i el violí. Son pare, Olof, treballador ferroviari, va morir en un accident laboral quan Joel tenia vuit anys, motiu pel qual es va veure obligat a deixar l'escola i començar a treballar, primer en una fàbrica de cordes i després com a bomber en una grua a vapor. Als dotze anys es traslladà a Estocolm per tractar-se una tuberculosi que li afectava la pell i les articulacions i de bell nou ha de posar-se treballar per poder pagar un tractament a base de radiacions que, finalment, no funcionà i per la qual cosa acaba sotmetent-se a unes operacions que li deixen cicatrius a coll i nas. Uns mesos després va morir sa mare, Margareta Katarina, fruit d'una llarga malaltia a l'esquena. En 1902, decebut amb el seu nivell de vida, decideix emigrar als Estats Units d'Amèrica juntament amb son germà Paul buscant noves oportunitats. Arribà a l'illa d'Ellis l'octubre d'aquell any i després restà a Nova York, on va viure i treballar durant uns mesos; però finalment agafà carretera sota el nom de Joseph Hillström, que amb el temps esdevingué Joe Hill. Quan abandonà Nova York viatjà constantment, establint-se i treballant en diferents oficis (mariner, miner, fuster, estibador, portuari, etc.) en curts períodes de temps a diferents indrets de la geografia nord-americana, com ara Cleveland o San Francisco, coincidint la seva estància en aquesta darrera amb el gran terratrèmol del 1906, sobre el qual escrigué un article pel diari local de Gävle. Aquest model de vida, conegut als EUA i altres països anglosaxons amb el nom de hobo, li fou característic al llarg de tota sa vida i generà moltes llegendes al voltant de la seva persona a partir del moment que esdevingué una figura cèlebre del moviment obrer, motiu pel qual es fa difícil fer un registre veraç dels indrets on va viure i dels fets històrics als que va assistir. Arran de la seva pròpia experiència i del contacte amb altres treballadors itinerants i amb els campaments de desocupats va adquirint una consciència política. En 1910, quan es trobava treballant al port de San Pedro (Califòrnia), va fer contacte per primera vegada amb els wobblies, militants de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i participà activament en la vaga dels treballadors del moll. A partir d'aleshores, la seva vida girarà al voltant d'aquesta organització anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la IWW (Industrial Worker i Solidarity), on relata la violència de la que són objecte els treballadors o de com la policia maltracta els hobos. En 1911, a Tijuana (Mèxic), participà en la insurrecció llibertària de la Baixa Califòrnia, que atià la Revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz. En 1912 fou apallissat per pistolers de la patronal després de ser detingut després de fer un míting a San Diego. També participà en les Free Speech Battles, mítings improvisats a places i carrers, que a mesura que proliferaren van ser vetats. Per tal d'evitar la prohibició, començà a escriure cançons propagandístiques i de denúncia que poguessin ser cantades a la tribuna, alhora que col·laborà amb la «Coalició per la Llibertat d'Expressió» (Free Speech) amb wobblies, socialistes, sufragistes i membres de l'American Federation of Labor (AFL). El seu particular estil consistia a canviar les lletres de melodies populars i d'himnes religiosos, de manera que quan fossin cantades els vianants les reconeguessin i ràpidament les poguessin seguir. Moltes d'aquestes melodies pertanyien a cançons del Salvation Army (Exèrcit de Salvació), una organització caritativa cristiana el discurs de la qual era ridiculitzat sovint pelswobblies. En una de les seves primeres cançons, The preacher and the slave (1911), ironitzà sobre la promesa cristiana d'una vida reconfortant després de la mort i reanomena aquesta organització Starvation Army (Exèrcit de Fam). A les seves lletres es tracten temes com ara l'abús que pateixen els treballadors immigrants a mans dels sharks --taurons, agents de treball que cobren un percentatge per la seva mediació-- (Coffee an’, 1912), la força que podrien tenir els treballadors si s'unissin en «un gran sindicat» (Workers of the world, 1914) o experiències concretes de conflictes laborals als quals participava o donava suport. Casey Jones, the union scab (1912) fou escrita durant la vaga general de ferroviaris d'aquell any i The white slave fou un homenatge a les protagonistes de la gran vaga de la indústria tèxtil de Lawrence del 1912, d'on sortí la després cèlebre consigna We want bread, and roses too (Volem pa i també roses). Aquestes i d'altres cançons foren recollides en Little Red Songbook, un cançoner que la IWW editava regularment com a propaganda. La fama que Joe Hill guanyà entre els treballadors amb les seves cançons fou enorme i esdevingué una icona per a la organització. Tingué força amistat amb alguns dels seus líders més carismàtics, com Bill Big Haywood o Elizabeth Gurley Flynn. En 1913 s'instal·là a l'Estat d'Utah i comença a treballar a les mines de Silver King de Park City, ciutat propera a la capital, feina que es va veure obligat a abandonar a causa d'una pneumònia. Poc després s'establí en una habitació d'una família coneguda, els Eselius, a Salt Lake City, ciutat originàriament fundada per mormons i amb una potent industria minera i siderúrgica, la qual es concentrava principalment a mans d'empresaris també de religió mormona. Mesos abans de l'arribada de Hill s'havien produït violents conflictes laborals a les mines de l'Utah Cooper Company, principal trust miner de la zona, per reclamar millors condicions i la supressió de la mediació d'agents en la contractació. El matí de l’11 de gener de 1914 va ser detingut i empresonat pel presumpte doble assassinat de John i Arling Morrison, un botiguer local i son fill, en un atracament a mà armada la nit anterior. Segons el testimoni del fill menor, Marlin Morrison, que es trobava al magatzem de la botiga, un dels dos atracadors havia rebut un impacte de bala a l'espatlla quan Arling es va intentar defensar. Aquella mateixa nit Hill es va presentar a casa del doctor Frank McHugh, amic de la família Eselius, per guarir una ferida de bala a l'espatlla sobre la que no va voler donar explicacions, excepte que fou per una trifulga per una dona. El matí de l’11 de gener McHugh va informar a la policia i Hill va ser detingut. La policia en un primer moment no va creure que el seu veritable nom fos Joseph Hillstrom, sinó que li atribuïren la identitat de Frank Wilson, un exconvicte que havia amenaçat de matar John Morrison, que abans de ser botiguer havia treballat com a oficial de policia. A partir del moment que en fou confirmada la identitat, el cas prengué una gran rellevància política. S'abandonaren totes les altres línies d'investigació i la fiscalia es concentra a demostrar la seva culpabilitat. Aquest sempre negà la implicació en els fets, però rebutjà defensar-se, al·legant que és l'acusació qui n'ha de demostrar la culpabilitat, i acomiadà tots els advocats d'ofici que li van ser proporcionats. Després d'un judici bastant ràpid, en el qual es prengueren per principals proves la coincidència dels esdeveniments i el testimoni del fill menor, Merlin, que diu reconèixer-lo, és condemnat a la pena de mort. Es creà aleshores una campanya per la commutació de la pena i es generà una confrontació entre diferents estaments polítics. El govern de Utah, presidit pel republicà William Spry, n'exigí l'execució; el govern Federal, amb el demòcrata Woodrow Wilson com a president, n'exigí l'ajornament fins que les proves fossin concloents i presentà una apel·lació que va ser denegada; l'ambaixada sueca demanà un judici just i pressionà ambdós governs. També organitzacions polítiques i socials de diverses tendències, com l'AFL, el Partit socialista, petits sindicats o el bisbat de Utah, demanaren la commutació de la pena i un judici amb proves fermes. Personalitats com Hellen Keller i Virginia Snow, professora a la Universitat de Utah i filla d'un líder de l’església mormona, també intervingueren a favor de la commutació. Durant tot el procés, que es prolongà diversos mesos, Hill es mantingué en la postura de no defensar-se, tot i que sempre negà la seva culpabilitat. Finalment, Joe Hill fou afusellat el 19 de novembre de 1915 al pati de la presó estatal de Salt Lake City (Utah, EUA) amb la presència vetada als membres de la IWW. La sevaúltima paraula fou dirigida a l'escamot d'afusellament: «Fire!» (Foc!). El seu cos fou traslladat a Chicago, on participaren 30.000 companys vinguts de diferents països en el seu funeral al West Side Auditorium el 25 de novembre. Fou incinerat, seguint la seva voluntat, al cementiri de Graceland de Chicago i es van fer parlament en diferents idiomes (anglès, suec, rus, hongarès, polonès, castellà, italià, alemany, jiddisch i lituà). Les seves cendres es repartiren en 600 sobres que van ser enviats als diferents sindicats afiliats a la IWW per tal que fossin escampades a diversos indrets l'1 de maig de 1916. Joe Hillés considerat un dels precursors del folk polític als Estats Units i la seva curta obra ha estat font d'inspiració per músics posteriors, com ara Woody Guthrie, Phil Ochs, Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeger. Mai no enregistrà cap disc, pero els 53 temes que va compondre encara se segueixen cantant en piquets de vaga, en reunions sindicals, en mítings i en manifestacions. En 1965, coincidint en el cinquantenari de la seva mort, Philip S. Foner edità el llibre The case of Joe Hill, sobre el judici i els fets relacionats amb el seu procés, concloent que aquest fou clarament un muntatge policiacojudicial. En 1970 el cineasta suec Bo Widerberg estrenà The ballad of Joe Hill, pel·lícula sobre la seva figura. El Partit Comunista dels EUA en més d'una ocasió ha citat que Joe Hill en fou membre, fet absolutament fals, ja que sempre va formar part de la branca anarcosindicalista de la Industrial Workers of the World (IWW); a més a més, el Communist Party of the United States of America (CPUSA) fou fundat en 1919, quatre anys després de la mort de Joe Hill.

Joe Hill (1879-1915)

***

Jaume Padrós

Jaume Padrós

- Jaume Padrós: El 7 d'octubre de 1890 neix al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Vilajuana Padrós, més conegut com Jaume Padrós. Fill d'una família obrera catalana establerta al Poblenou, son pare feia de boter i sa mare tenia una patent per a vendre carn de xai. Quan tenia vuit anys quedà orfe de pare i sa mare començà a endeutar-se i a manllevar els béns familiars al mont de pietat. Quan gairebé feia dos anys que estava escolaritzat, hagué de deixar el col·legi i començar a treballar en una fàbrica de blanqueig, tints i aprests de teixits del Poblenou, on s'adherí ben aviat a l'associació obrera de resistència de l'indret. En 1901, arran d'una vaga del sector metal·lúrgic, participà activament en la vaga general que immediatament s'engegà. Aleshores republicà, es va veure fortament influenciat pel pensament llibertari i l'anticlericalisme de Francesc Ferrer i Guàrdia. Després d'assistir a una conferència d'aquest últim, començà a integrar-se en el moviment anarcosindicalista. En 1905 organitzà la Joventut Republicana del seu barri i participà en el grup de teatre obrer local. En 1909 prengué part en lluites de barricades i en l'aixecament al Poblenou que passarà a la història sota el nom de «Setmana Tràgica». En 1911, d'acord amb sa mare, es declarà insubmís al servei militar i fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Marsella i després a Lió. Com que no trobà feina en el sector tèxtil, entrà a treballar de peó a la fàbrica Berliet de Monplaisir, on trobà alguns obrers torners catalans que l'encarrilaren cap a l'anarquisme. En 1912 participà en la primera vaga que es realitzà a França contra la introducció de màquines de fitxar controladores de les entrades i les sortides dels empleats. També s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació General del Treball (CGT) que el decantà definitivament cap a l'anarcosindicalisme. En aquesta època freqüentà les reunions del grup comunista llibertari que es reunia al cafè Chamarande del barri lionès de Villette/Paul-Bert. El juny de 1912, després d'una setmana de vaga, abandonà la fàbrica Berliet i, sota la recomanació d'un company que havia après l'ofici al taller, entrà a la factoria Pilain com a perforador. Entre 1912 i 1920 fou un dels militants més destacats, juntament amb Nicolas Berthet, Henri Raitzon i Nury, del Sindicat del Metall. Des del setembre de 1914 i al juny de 1915 ragué a Barcelona. Entre 1916 i 1922 freqüentà les vetllades antimilitaristes i musicals i les excursions campestres del grup de propaganda per la cançó «Le Nid Rouge», on va fer amistat amb Jeanne i Albert Chevenard, els seus principals animadors. Amb sa companya Marie Louise, entre 1916 i 1920 ocupà un habitatge al barri del Transvaal on cada diumenge era visitat pels companys i les seves famílies. En 1917 entrà a treballar com a obrer fresador a Visy, fàbrica d'automòbils convertida aleshores en indústria de guerra i l'hivern d'aquell any participà en la vaga dels obrers de l'armament. El setembre de 1919 assistí al Congrés de la CGT celebrat a Lió, on mostrà la seva oposició contra la guerra. Pare de tres infants, participà activament en les vagues sorgides just acabar la guerra i en els «sopes comunistes» instal·lades als jocs de boles i als grups escolars per avituallar els vaguistes. En 1920 treballà novament a Berliet. Amb el temps esdevingué un destacat propagandista, prenent la paraula en reunions i assemblees, cosa que implicà la seva expulsió de França per «agitador revolucionari». Abans que la seva expulsió fos aplicada, passà una temporada a París on treballà com a metal·lúrgic. Aquesta ordre d'expulsió mai no va ser condonada i hagué de retornar a Barcelona. A la capital catalana s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1920 i 1925 residí a Cerdanyola, on treballà en la cooperativa «La Constància», de la qual va ser nomenat en 1923 secretari. També organitzà un ateneu a Cerdanyola i s'enemistà amb Federico Urales. En 1921, amb Josep Negre, va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Amic de la família Archs, refugià Amor Archs abans que aquesta passés a França després de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres Eduardo Dato. En 1924, amb Formós Plaja i Acracio Vidal, va ser membre del Comitè per l'Alliberament de Shum, pseudònim d'Alfons Vila Franquesa, dibuixant anarquista empresonat. En 1925, per fugir de la repressió, es traslladà a Barcelona on participà en els «debats contradictoris» animats per Formós Plaja, Fortunato Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Felipe Alaiz i Josep Cinca. En 1928, fugint del pistolerisme, passà a França i s'establí a Viena del Delfinat (Arpitània). Fins al 1938 milità en la«fracció revolucionària» del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). A partir del 1938 treballà a la fàbrica Weitz, on havia estat contractat gràcies al seu company Paul Massoubre, i participà en la vaga general metal·lúrgica del 30 de novembre de 1938, que implicà el seu acomiadament. A començaments dels anys trenta formà part del grup teatral espanyol de Viena del Delfinat patrocinat per la CGTU, destacant com actor sobretot en l'obra Les mauvais bergers, d'Octave Mirbeau. Durant el període d'entreguerres fou un lector habitual del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil / Il Risveglio, publicat per Luigi Bertoni, i de La Feuille, de Jules Vignes. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació participà en la reorganització clandestina de la CNT espanyola en l'Exili, organització en la qual milità després de l'Alliberament. En 1951 fou membre del Comitè Pro Presos a França i en 1952 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Lió. En els anys seixanta destacà com a orador en diferents conferències impartides per la CNT a Lió i a Grenoble. En 1965 assistí al Congrés de Montpeller i en 1967, durant els enfrontaments interns del moviment llibertari espanyol, com altres militants, com ara Vicente Galindo Cortés (Fontaura), va ser exclòs de la CNT i s'acostà a la tendència editora del periòdic Frente Libertario. En 1970 assistí a la Conferència de Narbona. En 1972 participà en la commemoració del centenari del Congrés de la Internacional bakuninista celebrat a Saint-Imier. En 1968 sa companya Marie Louise, amb qui havia tingut cinc infants, morí. Quan tenia 86 anys es casà de bell nou amb Luisa Pujadas. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries (Atalaya,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Solidaridad Obrera, etc.) i acumulà una important documentació sobre el moviment llibertari. Els últims anys de sa vida visqué retirat a Prada (Conflent, Catalunya Nord), ciutat on morí en 1982. Jaume Padrós fou incinerat al columbari de La Guillotière de Lió en presència de nombrosos companys anarquistes i de La Libre Pensée, organització a la qual va pertànyer des dels anys vint. Deixà inèdit tres volums de memòries escrits en català: De una a altra banda dels Pirineus.

***

Angelo Natale Locatelli

Angelo Natale Locatelli

- Angelo Natale Locatelli: El 7 d'octubre de 1892 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Angelo Natale Locatelli. Sos pares es deien Santo Locatelli i Caterina Lussana. El juny de 1912 fou declarat «no apte» per al servei militar per problemes gàstrics. L'agost de 1914 fou un dels principals promotors del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) que, d'acord amb l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), intentà reunir en una estructura unitària les forces dissidents sindicalistes i socialistes. Molt actiu en el GLB, va ser nomenant secretari i recaptador de quotes. També col·laborà en la revista Libertà. Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan del GLB i del qual va ser gerent Camillo Mazzoleni. Passà a França amb passaport i el març de 1915 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on romangué fins finals de maig de 1915, quan, cridat a files, retornà a Itàlia, encara que la declaració de «no apte» es confirmà. El juliol de 1915 treballà com a tipògraf en el diari ginebrí La Tribune i vivia a Carouge (Ginebra, Suïssa). El gener de 1916 va ser novament cridat per a una revisió militar, però no es presentà i el març d'aquell any va ser declarat «apte» de Primera Classe i destinat a tasques d'oficina. Un informe policíac de desembre de 1917 fa saber a les autoritats que freqüenta les reunions del grup editor del periòdic ginebrí anarquista Il Risveglio. El 29 de novembre de 1918 va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El maig de 1920 retornà a Itàlia per regularitzar la seva situació militar, però dies després retornà a Ginebra. El 15 de gener de 1921 el Tribunal Militar de Milà (Llombardia, Itàlia) el condemnà a 10 anys de presó militar, condicionalment, pel delicte de deserció. En aquest mateix any se separà legalment de la seva esposa a Itàlia. En 1923 s'establí a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i son fill, de 16 anys, estava inscrit en 1928 en la Cambra del Treball. El 2 de març de 1930 la policia segrestà una carta d'un «periòdic subversiu» dirigida a ell, que, segons la policia, havia esdevingut socialista, i el seu domicili va ser escorcollat sense èxit. En 1930 treballà de tipògraf a Gallarate i, posteriorment, a Varese (Llombardia, Itàlia) i estava afiliat al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs), però no al Partit Nacional Feixista (PNF). El 12 de setembre de 1938 la Prefectura de Varese l'esborrà de la llista dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Remo Tartari

Remo Tartari

- Remo Tartari: El 7 d'octubre de 1902 neix a Santa Maria Maddalena (Occhiobello, Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Remo Tartari. Havia nascut en una família de jornalers anarquistes. Quan era jove s'instal·là a Pontelagoscuro (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1929, per la seva activitat llibertària, es va veure obligat a exiliar-se a França. En 1936 marxà a la Catalunya revolucionària i lluità als fronts. De bell nou a Itàlia, participà en la Resistència i va ser empresonat pel règim feixista. Després de la II Guerra Mundial, el setembre de 1945 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Congrés de Carrara. També milità en la Federació Comunista Llibertària de Ferrara, la qual representà en diversos congressos anarquistes. En 1968 va ser processat per participar en les manifestacions estudiantils d'aquell any. En 1994 Marco Felloni estrenà el documental Quando si beveva l'acqua del Po, sobre la seva vida i amb la seva participació. Remo Tartari va morir el 3 de maig de 1997 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Comunal de Pontelagoscuro. Els seus llibres van ser donats a l'Instituto di Storia Contemporanea (ISC, Institut d'Història Contemporània), el qual creà el «Fons Remo Tartari». En 2011 es creà a Ferrara el «Gruppo Libertario Remo Tartari» i el 20 d'octubre de 2012 aquest grup li reté un homenatge a la Sala de Conferències de la Residenza Santo Spirito de Ferrara.

Remo Tartari (1902-1997)

***

Marcelino Esteban Valero

Marcelino Esteban Valero

- Marcelino Esteban Valero: El 7 d'octubre de 1903 neix a Godos (Torrecilla del Rebollar, Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Marcelino Esteban Valero –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Valera. Sos pares es deien Pedro Esteban i Dolores Valero. Fuster i ebenista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan era aprenent del seu ofici. A començament dels anys vint era secretari del Sindicat de la Fusta de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT. En 1924, quan les autoritats clausuraren els locals confederals i detingueren els secretaris dels sindicats de la CNT, aconseguí escapar de l'arrest. En 1931 fou un dels animadors, amb Domingo Pascual, de les lluites sindicals portades a terme pel Sindicat de la Fusta confederal. El maig de 1931, quan les Joventuts Republicanes Aragoneses (JRA) prengueren el nom de Joventuts Revolucionàries Aragoneses (JRA) i s'integraren més tard en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en va se nomenat president. El juliol de 1931 participa activament en la vaga de la Telefònica. L'1 de setembre de 1931, arran d'una acció contra els esquirols, va ser detingut després d'haver estat sorprès al Paseo de la Independencia de Saragossa tallant els fils telefònics que s'acabaven de reparar. La mort d'un vaguista assassinat per la Guàrdia Civil que protegia els esquirols, va provocar una crida a la vaga general a Saragossa convocada per la CNT amb el suport del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). Un cop lliure, tornà a la feina als tallers Avenia. En aquests anys fou assidu de la penya «Salduba». El setembre de 1932 presidí l'assemblea plenària del Sindicat de la Fusta on es van debatre els acords presos pel Ple de Sindicats de la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra. Entre octubre i desembre de 1933 fou tresorer del Comitè Nacional de la CNT, aleshores amb la seu a Saragossa. Quan la insurrecció anarquista de desembre de 1933 va ser detingut a Saragossa i traslladat a la presó de Pamplona (Navarra). El juny de 1934 va ser arrestat a Saragossa en una agafada policíaca que va detenir més de cinquanta companys. A començament de 1936, quan la vaga de 36 dies del sector de la fusta, organitzà l'enviament d'infants de vaguistes a diverses poblacions. Cap al final d'aquesta vaga, va ser detingut en una reunió celebrada en un bosc a la riba de l'Ebre i va ser empresonat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i la caiguda de Saragossa a mans rebels, aconseguí fugir de la ciutat el gener de 1937, juntament amb Miguel Abós Serena i José Hipólito Melero Sanjuán. Tots tres van ser considerats pels companys confederals com els principals responsables de la caiguda de la capital aragonesa a mans franquistes i portats pel Consell d'Aragó davant un Tribunal Popular reunit el 31 de gener de 1937 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Acusats sobretot per Miguel Chueca Cuartero de connivència amb l'enemic, aconseguiren per només un vot salvar-se de la pena de mort i van ser condemnats per«traïció» a treballs forçats al camp de Valmuel a Alcanyís. El juliol de 1937 van ser alliberats pel Consell d'Aragó i amb José Hipólito Melero Sanjuán s'integrà en la col·lectivitat de Mas de las Matas (Terol, Aragó, Espanya), la qual posteriorment presidí. En 1938 fou membre del«Batalló de Metralladores C», unitat formada per Agustín Remiro Manero encarregada de missions d'intel·ligència i de sabotatges a zona franquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb el grup d'Agustín Remiro Manero a França i va ser internat, primer, al camp de concentració de Maseras i, després, al de Vernet, on treballà especialment en l'habilitació dels barracons. Traslladat a Fenollet, més tard va ser enviat al camp de concentració de Récébédou, creat el febrer de 1941 al sud de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) per a l'internament de jueus i d'espanyols, on treballà també en el condicionament dels barracons. Posteriorment va ser enviat pels alemanys a fer feina a les fortificacions de la costa atlàntica. El maig de 1943 aconseguí evadir-se i pogué arribar a Tolosa, on s'integrà en la Resistència i esdevingué agent d'enllaç del grup espanyol de l'anomenat «Batalló Roche». En 1945, patint seriosos problemes d'asma, va ser ingressat a l'Hospital Varsovie de Tolosa i patí una operació d'estomac. Pels problemes de salut no va poder seguint exercint la seva professió d'ebenista a Tolosa i s'instal·là a Saverdun (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Marcelino Esteban Valero va morir el 14 de gener de 1974 a l'Hôtel Dieu de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de febrer al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat.

Marcelino Esteban Valero (1903-1974)

***

Hubert Schwarzbeck

Hubert Schwarzbeck

- Hubert Schwarzbeck: El 7 d'octubre de 1906 neix a Maribor (Estíria, Imperi Austrohongarès; actualment pertany a la regió de Podravska d'Eslovènia) l'enginyer i lluitador antifeixista anarquista i anarcosindicalista Hubert Schwarzbeck. Estudià enginyeria a l'Institut de Tecnologia de Graz (Estíria,Àustria) i milità en la secció local d'aquesta ciutat del Bund herrschaftsloser Sozialisten (BhS, Confederació dels Socialistes Anarquistes), organització llibertària creada per Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) durant la Revolució de 1918. En aquests anys mantingué un estret contacte amb els germans i metges anarquistes Johann i Clemens Bartošek, propagandistes de la vasectomia. L'agost de 1932 s'instal·là a Madrid (Espanya), on treballà d'enginyer al departament de disseny de l'empresa de fabricació d'ascensors i elevadors mecànics «Boetticher y Navarro» i es casà amb Carmen Palencias Bravo. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 entrà formar part d'un batalló d'Obres i Fortificacions del Cos de Terra de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Nomenat capità, comandà com a major el 31 Batalló a Madrid. Després del triomf franquista, el 6 d'abril de 1939 va ser detingut per agents alemanys i interrogat per membres de la Legió Condor. Jutjat, el 9 de febrer de 1940 va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó. En 1944 fou posat en llibertat condicional, però poc després va ser novament detingut i enviat al camp de treball d'Herrera de La Mancha (Manzanares, Ciudad Real, Castella, Espanya). El setembre de 1946 va ser repatriat, amb sa companya i dues filles, i arribà, via Gènova (Ligúria, Itàlia), a Graz. Posteriorment va ser nomenat director tècnic de l'Hospital Especial Estatal de Graz. Hubert Schwarzbeck va morir el novembre de 1989 a Graz (Estíria,Àustria).

***

Luis Robla

Luis Robla

- Luis Robla: El 7 d'octubre de 1917 neix a San Andrés de Rabanedo (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifranquista Luis Fernández Robla, més conegut com Luis Robla, ja que mai no va fer servir el seu primer llinatge. Sos pares es deien Luis Fernández i Modesta Robla. Durant els primers anys de la postguerra participà en la clandestinitat llibertària a Lleó i després, ajudat per uns pescadors bascos, passà a França. Esdevingué col·laborador i gran amic de Laureano Cerrada Santos i del seu cercle activista antifranquista. En 1946 participà des de París (França) en la subscripció «Pro Espanya». Membre del Comitè Intercontinental (CI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1947 va se nomenat delegat de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes de la Federació Anarquista Iberica (FAI) per al Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1947 marxà cap a Saragossa (Aragó, Espanya) amb la missió de reconstituir el Comitè Regional d'Aragó de la CNT i de crear una xarxa de passades i de bases per als grups d'acció i la guerrilla llibertàries. Per a aquesta finalitat va crear l'empresa de transports «Galicia», on els camions, amb un doble fons, servien per a passar armes i material propagandístic. En 1948 participà amb Ureña en el Ple clandestí celebrat a la Ciutat Universitària de Madrid (Espanya). Membre de l'anomenada «Comissió Conspiradora de la CNT» (Laureano Cerrada Santos, Georges Fontenis, Antonio Ortiz Ramírez, Primitivo Pérez Gómez, José Pérez Ibáñez, etc.), també en 1948, durant un viatge a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra el dictador Francisco Franco, realitzà un informe detallat de les fortificacions costeres. El juny de 1948, quan l'onada de detencions a Madrid, passà a França, però retornà per a la realització de l'atemptat planejat. El 12 de setembre de 1948, amb José María Larrea, advertí telefònicament des de Sant Sebastià Laureano Cerrada Santos a França de la presència d'un vaixell amb Franco dins la badia i donà el vist i plau per a l'enlairament d'un petit avió carregat amb quatre bombes incendiàries d'un pes total de 120 quilograms. L'avió, a bord del qual es trobaven els companys Antonio Ortiz Ramírez, Primitivo Pérez Gómez i José Pérez Ibáñez (El Valencia), va ser interceptat per un caça i, després d'haver llançat les bombes a la mar, hagué de retornar a França. També va participar en un projecte d'atemptat («Plan Pánico») contra l'arquebisbe i el governador de Saragossa que no reeixí. Després d'això retornà a França. Durant els anys seixanta i setanta freqüentà els locals de la CNT francesa, al carrer de la Tour d'Auvergne de París, i visqué a la rue Jean-Pierre Timbaud de la capital francesa, on treballà com a muntador d'ascensors. A finals dels anys setanta patí un robatori i passava pena que la pistola que li havia acompanyat durant la seva llarga vida clandestina, ara furtada, caigués en «vils mans». A començament dels anys vuitanta s'instal·là a Dortan (Roine-Alps, França), però continuà militant en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de París. Malalt, Luis Fernández Robla va morir el 25 d'abril de 1994 a Oyonnax (Roine-Alps, França); incinerat tres dies després a Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França), les seves cendres van ser escampades al seu Lleó natal.

Luis Robla (1918-1994)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[08/10] «L'Avenir» - Detenció de Català - Setmana Roja de Barrancabermeja - Gala de «Le Monde Libertaire» - Chatel - Acuña - Barbieri - Besnard - Fantozzi - Soto - Scolari - Sorinas - Friedetzky - Cottin - Hans - Recoule - Wolf - Rigall - Varo - Morros - Casado - Martínez - Serra - Margalef - Ramos - Pasello - Vega Álvarez

0
0
[08/10] «L'Avenir» - Detenció de Català - Setmana Roja de Barrancabermeja - Gala de «Le Monde Libertaire» - Chatel - Acuña - Barbieri - Besnard - Fantozzi - Soto - Scolari - Sorinas - Friedetzky - Cottin - Hans - Recoule - Wolf - Rigall - Varo - Morros - Casado - Martínez - Serra - Margalef - Ramos - Pasello - Vega Álvarez

Anarcoefemèrides del 8 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "L'Avenir"

Capçalera del primer número de L'Avenir

- Surt L'Avenir: El 8 d'octubre de 1893 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista L'Avenir. Organe ouvrier indépendant de la Suisse romande. Aquest primer número ortava l'epígraf, en forma de pregària, de Carl Vogt (1847): «Vine, doncs, oh dolça emancipació del món!, vine benvolent anarquia, tu, cap a la qual també s'aixequen els seus sospirs les ànimes deprimides dels governats com a l'única arca de salvació enmig de la prostració i de la confusió universal, vine i allibera'ns del mal anomenat Estat.»; però en cada número l'epígraf era diferent. L'editor responsable fou Auguste Pacifique Bérard, amb el suport de Jean-Albert Karlen. Hi van col·laborar Victor Barrucand, Elémir Bourges, Walter Crane, Louis Duchosal, Jean-Marie Guyau,Émile Henry, Joris, C. V. Laval, Maurice Montegut, Félix Pyat, Jean Richepin, Joseph Henri Rosny, Herbert Spencer, Maurice Talmery, Claude Tillier, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 30 de juliol de 1894. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva una galerada de la qual s'editaren 30 exemplars el 9 de setembre de 1894.

***

Borsa de Treball de París

Borsa de Treball de París

- Detenció de Català: El 8 d'octubre de 1924 és detingut a París (França), quan rebia d'una parella de companys llibertaris dos fardells d'armes, l'activista anarquista Ramon Català. Exiliat a França durant la dècada dels vint a causa del pistolerisme, organitzà a Firminy (Forez, Occitània), amb son germà Josep Català, el grup anarquista«Els Inseparables». El juliol de 1924, quan son germà Josep marxà a Elbeuf (Normandia, França), s'instal·là a la regió parisenca. Participà activament en nombroses reunions d'exiliats espanyols a la Borsa de Treball de París i al«Foyer Végétalien», organitzades pel Comitè de Relacions Anarquistes, que substituïa la Lliga de Militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París, il·legalitzada per les autoritats franceses el setembre de 1924.

***

L'Standard Oil Company segons un dibuix satíric de l'època

L'Standard Oil Company segons un dibuix satíric de l'època

- Setmana Roja de Barrancabermeja: El 8 d'octubre de 1924 esclata la primera vaga al centro petroler de Barrancabermeja (Santander, Colòmbia), el més important del país. Des de 1919 la Tropical Oil Company (la Troco), filial de la nord-americana Standard Oil Company, s'havia establert a Colòmbia. Les condicions insalubres de la feina --segons un informe oficial, el 36% dels 2.838 obrers havien caigut malalts durant el primer trimestre de 1924--, la manca d'hospitals, la discriminació salarial entre obrers estrangers i nacionals, el tractament autoritari per part dels capatassos i els acomiadaments en massa, van motivar la mobilització dels obrers. La Societat Obrera de Barrancabermeja, creada poc abans amb l'assessorament del destacat militant Raúl Eduardo Mahecha Caycedo, va signar el març de 1924 un pacte amb l'empresa, segons el qual aquesta es comprometia a millorar les condicions de feina. Mahecha, una mena d'anarcocomunista cristià, va mantenir sempre el principi de l'acció directa, és a dir, que la classe obrera s'havia d'organitzar totalment al marge dels partits polítics. Davant l'incompliment del pacte, una minoria d'obrers va començar la vaga el 8 d'octubre i als pocs dies la totalitat dels treballadors, més de tres mil, es van integrar en el moviment; a més dels comerços i colons, afectats pel monopoli establert per la Troco. L'empresa es va negar a negociar, al·legant que no es podien acordar augments salarials sense l'acord de la central nord-americana. De bon començament, l'Estat colombià es va solidaritzar amb la Tropical Oil Company, declarant la vaga il·legal. En polaritzar-se la situació, la vaga va assumir característiques insurreccionals: els treballadors van organitzar grups d'autodefensa (Exèrcit Popular). Buscant paralitzar totalment les activitats de la regió, van aixecar les vies ferroviàries i van bloquejar les carreteres. Barrancabermeja va ser presa totalment pels treballadors, però no va haver enfrontaments armats de consideració. Les circumstàncies de desenvolupament de la vaga, els mètodes de lluita emprats, la paralització de les activitats de la regió i el control obrer sobre la ciutat reflecteixen l'existència d'una nova consciència col·lectiva entre un sector dels treballadors. Aquesta consciència, si bé va manifestar una ruptura ideològica en relació a l'organització social dominant, en la mesura que va subvertir les normes de comportament establertes, no va tenir l'oportunitat d'erigir formes alternatives d'organització social. L'amatent intervenció del govern, que va enviar a Barrancabermeja al seu ministre de Indústries, el general Diógenes A. Reyes, el 14 d'octubre, va aconseguir finalment liquidar el moviment. Aquell mateix dia, la majoria dels treballadors van acceptar un «acord» netament desavantatjós pactat entre l'empresa i el govern --on es rebutja tot augment salarial, es fan vagues al·lusions a millores de les condicions de salubritat i es deixa a l'empresa total llibertat per exercir represàlies sobre els vaguistes--, fet que testimonia la derrota del projecte radical de caire llibertari, predominant durant els primers dies, i l'adhesió de la majoria a la institucionalitat vigent. Els treballadors es van reintegrar als seus llocs de feina i la pau va tornar a regnar a Barrancabermeja. Als pocs dies Mahecha i altres activistes són empresonats i expulsats de la regió, acusats de «sedició, ferides, robatori i homicidi». Mahecha romandrà 17 mesos tancat a Medellín i en només 20 dies 1.200 obrers seran acomiadats i deportats.

***

Cartell de la gala

Cartell de la gala

- Gala de Le Monde Libertaire: El 8 d'octubre de 1980 se celebra a l'hipòdrom Jean Richard, a la Porta de Pantin de París (França), una gala de suport al periòdic Le Monde Libertaire organitzada per la Federació Anarquista (FA). L'objectiu concret de l'acte era recaptar fons per a l'adquisició d'un nou local per a la llibreria llibertària Publico. El concert tingué com a protagonista el cantant Bernard Lavilliers i el seu grup. Malgrat la manca de difusió als mitjans de comunicació i gràcies a l'aferrada de 25.000 cartells arreu l'Illa de França, al concert assistiren al voltant de 9.000 espectadors.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Charles Chatel (ca. 1894)

Foto policíaca de Charles Chatel (ca. 1894)

- Charles Chatel: El 8 d'octubre de 1868 neix al XVIII Districte de París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Sos pares es deien Auguste Chatel i Malvina Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol LaRevue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat«Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà «anarcoindividualista» i«rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 5 de juny de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe, en el pagament de les exèquies. 

Charles Chatel (1868-1897)

***

Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López

Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López

- Elisa Acuña: El 8 d'octubre de 1872 neix a Real del Monte --actual Mineral del Monte-- (Hidalgo, Mèxic) la mestra i periodista anarcofeminista María Elisa Brígida Lucía Acuña Rosete --el seu nom figura transcrit de diverses maneres (Elisa Acuña Rosseti, Elisa Acuña Rossetti, Elisa Acuña y Rossetti i Elisa Acuña de Rossetti), però ella signava Elisa Acuña Rosseti. Després d'estudiar magisteri, en 1900 obtingué el títol de mestra i l'any següent s'afilià al Club Liberal«Ponciano Arriaga», creat per Camilo Arriaga i del qual arribà a formar part del seu Centre Director, i s'acostà al grup creat al voltant dels germans Ricardo i Enrique Flores Magón. En 1901 participà en el I Congrés de Clubs Liberals. Atacà el govern de Porfirio Díaz en els seus articles dels periòdics Excélsior i El Duende de Veracruz. En 1903 formà part de la direcció del Club Liberal Mexicà (CLM), amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i María del Refugio Vélez, i el 23 de febrer d'aquell any signà el«Manifest a la nació del Club Liberal "Ponciano Arriaga"», redactat per Camilo Arriaga des de la Ciutat de Mèxic i publicat en El Hijo del Ahuizote, i on es demanava llibertat d'expressió i l'organització de més clubs liberals. S'afilià al Club Antirreeleccionista Redenció (CAR) i redactà articles per a l'òrgan d'expressió d'aquesta organització. En 1903 va ser detinguda i tancada a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic, juntament amb els germans Flores Magón, Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Camilo Arriaga i Juan Sarabia, i alliberada a començaments de 1904. Amb la periodista i poetessa anarcosindicalista Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, que havia conegut a la presó, redactà el periòdic Fiat Lux. Fugint de la repressió s'exilià als Estats Units i, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Sara Estela Ramírez, fou membre de la redacció de la nova etapa del setmanari Vésper a San Antonio (Texas). En 1907 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Giménez Muro, «Las Hijas de Anáhuac», grup format per unes tres-centes dones llibertàries que exigien mitjançant vagues millores condicions laborals per a les dones. Després entrà a formar part de la direcció del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1908 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, José Edilberto Pinelo i Elisa Acuña, Dolores Jiménez Muro, l'organització obrerista «Socialisme Mexicà» al districte de Mèxic. Continuà editant el periòdic Fiat Lux, ara com a òrgan de la Societat Mutualista de Dones. Després d'un intent fracassat de rebel·lió patrocinat pel Cercle «Ponciano Arriaga» fou detinguda amb altres companyes (Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Dolores Jiménez Muro i María Dolores Malvaes) i tancada a la presó de l'illa de Sant Juan de Ulúa (Golf de Mèxic). L'abril de 1910 participà en l'organització de la Gran Convenció Nacional Independent, que es realitzà al Tívoli del Eliseo de la Ciudad de Mèxic i que va fer costat la candidatura de Francisco Ignacio Madero González a la presidència de Mèxic. En 1910 va fer costat el Club Femení Antirreeleccionista «Hijas de Cuauhtémoc», fundat per Dolores Jiménez Muro, i fundà el periòdic La Guillotina. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Nueva Era. En aquesta època es distancià de Ricardo Flores Magón. El març de 1911 va fer costat el «Complot de Tacubaya», organitzat per Camilo Arriaga per derrocar Porfirio Díaz. En 1911, per lluitar contra la reelecció de Madero i fer costat Emiliano Zapata, creà amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Jiménez Muro, entre d'altres, l'organització «Amigas del Pueblo», que demanava el vot femení per al president provisional Francisco León de la Barra. El juny de 1911 aquest grup organitza una manifestació a la colònia Santa Julia que va ser reprimida amb un resultat de nou morts. Atacà la dictadura de José Victoriano Huerta Márquez (1913-1914) amb manifests, pamflets i articles als diaris (La Voz de Juárez, Sinfonía,Combate, Anáhuac, etc.) fins a l'entrada d'Álvaro Obregón Salido a la capital mexicana el 14 d'agost de 1914. Aquest mateix any es declarà partidària d'Emiliano Zapata i va ser nomenada cap de Propaganda del seu moviment a l'Estat de Puebla per lluitar contra Victoriano Huerta; també va fer d'enllaç entre els zapatistes i els carrancistes. En 1914, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, edità La Reforma, primer periòdic mexicà destinat a reivindicar la causa dels pobles indis. Després de la Revolució treballà en el Consell Feminista Mexicà i en la Lliga Panamericana de Dones. A partir de 1920 va ser destinada al Departament de Premsa de la Biblioteca Nacional, que en 1932 es transformà en l'actual Hemeroteca Nacional de Mèxic. En 1927 dirigí la VI Missió Cultural («Creuada contra la Ignorància») de la Secretaria d'Educació Pública (SEP), que recorregué les comunitats indígenes dels Estats de Zapatecas, Aguascalientes i San Luis Potosí i que tenia com a finalitat portar l'educació a totes les comunitats rurals mexicanes; els altres «missioners» van ser Raquel Portugal, Jesús Camacho Arce, Albino R. López i Samuel Pérez. Aquesta Missió instal·là set Instituts Socials: dos a Zapatecas, un a Aguascalientes i quatre a San Luis Potosí. Elisa Acuña va morir el 12 de novembre de 1946 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'un càncer gàstric. El 16 de novembre de 2010, en ocasió del Centenari de la Revolució Mexicana, les seves restes van ser traslladades del «Pateón Civil de Dolores» de la Ciutat de Mèxic, on havia estat enterrada en morir, a la«Rotonda de los Hidalguenses Ilustres» de Pachuca de Soto (Hidalgo, Mèxic). La seva figura inspirà el personatge d'Emilia Sauri de la novel·la Mal de amores d'Ángeles Mastretta.

***

Pompeo Barbieri

Pompeo Barbieri

- Pompeo Barbieri: El 8 d'octubre de 1881 neix a Mezzana (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia) l'anarquista Pompeo Scipione Barbieri. Sos pares es deien Carlo Barbieri, obrer perforador, i Angela Morganti. De ben jove s'acostà al pensament llibertari i esdevingué en poc temps un destacat propagandista. En 1907 impartí nombroses conferències a diferents indrets de la Toscana. Entre aquest any i 1910 treballà a Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) de La Spezia i en aquests anys col·laborà en el setmanari Il Libertario i va fer una bona amistat amb Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa. Entre 1911 i 1912 participà activament en la campanya antimilitarista i va fer diverses conferències i mítings a Pisa i a Livorno contra la guerra italoturca. Col·laborà en el setmanari L'Avvenire Anarchico i el maig de 1914 prengué part en el V Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa, on fou nomenat secretari de la recentment constituïda Unió Anarquista Toscana (UAT), encara que deixà el càrrec el setembre d'aquell any. Aquest mateix any, cridat pels obrers friülans de Càrnia, va fer una gira propagandística a la zona d'Udine. Decidit adversari de la intervenció italiana en la Gran Guerra, el maig de 1915 va ser detingut a Pisa per haver participat en una manifestació antimilitarista no autoritzada i fou tancat durant dos mesos. A finals de 1919, per qüestions laborals, s'establí a La Spezia, on reprengué la seva col·laboració amb Il Libertario i on trobà altre company pisà, Mario Lami. Durant el Bienni Roig prengué part en les lluites obreres i en les primeres accions armades contra el feixisme. El febrer de 1923, després d'una nova detenció, decidí emigrar clandestinament i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on continuà la seva tasca d'agitació anarquista, especialment en la companya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. Després va fer feina a les drassanes navals de La Sanha. Pompeo Barbieri va morir el 15 de juny de 1928 en un accident laboral a La Sanha de Mar de Toló (Provença, Occitània).

***

Pierre Besnard

Pierre Besnard

- Pierre Besnard: El 8 d'octubre de 1886 neix a Montreuil-Bellay (País del Loira, França) el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste,òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 a Bagnolet (Illa de França, França), i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure.

***

Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi

Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi

- Enzo Fantozzi:El 8 d'octubre de 1886 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'antimilitarista, maçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto. Sos pares es deien Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després d'estudiar en una escola tècnica, entrà a fer feina en els ferrocarrils i s'afilià al Sindicat Ferroviari, del qual arribà a ser membre del Comitè Nacional, participant en diverses vagues. En 1906 es traslladà a Florència, on va ser qualificat per la policia com a«socialista antimilitarista» i «actiu propagandista». El 10 de desembre de 1909 participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i entre l'1 i el 3 d'octubre de 1911 en el Congrés Nacional de Ferroviaris de Florència. El 12 de juliol de 1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer mort durant els fets de la«Setmana Roja». Fitxat per la policia, aquesta ressaltà la seva oratòria violenta, d'incitació a la vaga i a la revolució. El 4 de desembre de 1914, amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres 200 anarquistes i socialistes, participà en la fundació del Comitè Internacional contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de mobilització, un pla d'aillament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les línies telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i dels ponts, confiscació d'armament i altres mesures revolucionàries. Edità, amb altes companys del Comitè Internacional contra la Guerra, el periòdic antipatriota Civiltà (Civilització), el primer número del qual sortí el 25 de març de 1915 a Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna acusat d'haver organitzar la resistència al reclutament i d'haver proposat el sabotatge de les línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el novembre va ser enviat a files i incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en va ser eximit, però va ser comminat a treballar en una fàbrica de munició a Liorna i l'any següent la seva exempció va ser anul·lada i reenviat a l'exèrcit. El 5 de març de 1918, durant un congrés de ferroviaris celebrat a Roma, dirigí un violent discurs de suport a la Revolució russa. De tornada a Florència, entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 participà en el II Congrés de la Unió Anarquista Italiana (USI). El febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser acomiadat dels ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga general antifeixista d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la seva casa va ser atacada per un escamot feixista i ell obligat a veure oli de ricí. En 1924 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca. Membre de la Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925 participà a París, amb altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.), en la fundació del «Grup Anarquic Pietro Gori». L'11 de setembre de 1925 va ser objecte d'un decret d'expulsió, però aconseguí una pròrroga renovable que li va permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A començaments de 1926 participà en una gira propagandística a Lió i a Marsella on reivindicà un frontúnic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot criticant els«anarquistes intransigents» que rebutjaven tota col·laboració amb altres forces antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de Propaganda Anarquista va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament amb altres companys (Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a Garges-lès-Gonesse. Després s'establí a Alençon, on fou membre del grup llibertari italià«Caserio». En aquests anys col·laborà en Il Martello. En 1932 retornà a París i novament va ser acusat per les autoritats feixistes de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934 prengué la paraula, juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa Berneri, en l'enterrament d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Durant el Congrés de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va ser nomenant, amb Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu Comitè Executiu. L'octubre, durant el Congrés Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble, invità els congressistes a protestar contra la detenció de l'anarquista Petrini a la Unió Soviètica. Membre de la francmaçoneria, fou Orador de la lògia «Italia Nuova» de París. Entre el 12 i el 13 d'octubre participà en el Congrés Antifeixista de Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que engegà les protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, amb Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i Giulio Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a Sartrouville que arreplegà una cinquantena de militants de França, Suïssa i Bèlgica i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936 formà part del primer grup de militants italians (Berneri, Bifolchi, Centrone, Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per Perpinyà per combatre en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de 1936 lluità als combats de Monte Pelado al front d'Aragó. Després va ser nomenat membre del Comitè d'Investigació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers i de controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto Bonomini, Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico Ludovici. L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en un pis de la plaça de l'Àngel amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca Corsinovi i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de«Maig de 1937», aconseguí eludí en dues ocasions l'execució i va ser amollat després de 15 dies de detenció gràcies a la intervenció de Luis Gertsch, promotor de l'organització maçònica de socors Comitè Central de Coordinació (COCECOO, també anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i de Cesare Collaveri, representant de la Gran Lògia de França. El juliol de 1937 retornà a França on dimití de la LIDU per protestar contra la influència comunista. En aquestaèpoca treballà en una cooperativa de construcció. En 1937 va ser inscrit en la llista «Menées terroristes» (Ardits terroristes), emesa per la Direcció de la Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a París arran de la visita dels sobirans britànics i, novament, amenaçat amb l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià els companys perseguits, entre ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA després de la seva evasió del camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a Fontenay-sous-Bois i figurava en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats feixistes italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència i en un grup del maquis abans de retornar a Itàlia. Després de l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on continuà la seva militància. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma. Enzo Fantozzi va morir el 27 d'octubre de 1960 a Liorna (Toscana, Itàlia).

Enzo Fantozzi (1886-1960)

***

Antonio Soto a Río Gallegos

Antonio Soto a Río Gallegos

- Antonio Soto Canalejo: El 8 d'octubre de 1897 neix al carrer Pardo Baixo de Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Antonio Gonzalo Soto Canalejo, conegut com El Gallego Soto. Son pare (Antonio Soto Moreira) morí a la guerra de Cuba, en l'enfonsament del vaixell «Oquendo» durant la batalla de Santiago de Cuba contra l'armada nord-americana, quan tenia un any. En 1900, amb sa mare (Concepción Canalejo González), novament casada, emigrà a Buenos Aires (Argentina), però retornarà a Ferrol a causa de discrepàncies amb son padastre, Eduardo Rey. Va viure amb unes ties --germanes de son pare-- beates i autoritàries i, encara adolescent, comença a llegir literatura anarquista i s'apassiona amb l'antimilitarisme de Tolstoi. En 1914, contrari a la guerra colonial al Marroc, es declara insubmís a l'exèrcit i emigra a l'Argentina, on treballarà com a tramoista en la companyia teatral Serrano Mendoza, que feia gires teatrals i de sarsueles pels ports de la Patagònia. La Revolució russa de 1917 el marcà fortament. En 1920 arribarà amb la companyia a la ciutat patagònica de Trelew, on participarà en activitats de protesta, intervindrà en mítings i patirà la primera detenció, que implicarà la seva expulsió de la província de Chubut. Després, amb la companyia, marxà a Río Gallegos, també a la Patagònia, on s'involucrà en les activitats de la Societat Obrera, adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Poc després, a petició d'un dels seus assessors, el periodista basc José Maria Borrero, abandona el teatre per dirigir el moviment obrer de la comarca. El 24 de maig de 1920 fou elegit secretari general de la Societat Obrera de Río Gallegos i adquirí notorietat entre els obrers rurals. Amb el suport de Domingo Barón, Baltasar Lorido i altres llibertaris, es converteix en el cap de la Patagònia insurgent. El juliol de 1920 fou detingut a causa de la vaga del Gran Hotel de Puerto Gallegos i el setembre d'aquell any fou de bell nou pres per intentar retre un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia; intentant, senseèxit, les autoritats expulsar-lo del país el mes següent. Amb Manuel Outerelo, Argüelles, Font i altres, desenvoluparà una gran tasca de propaganda per tota la regió alhora que desaprova les accions violentes de la banda d'El Toscano. A finals de 1920 la rebel·lió patagònica s'engega amb els obrers de Río Gallegos i orientats per Soto i altres anarquistes espanyols (Leoncio Alonso, Antonio Fernández, Antoni Freire, Domingo Tarragó, Eligio Bautista, José Traba, José Díaz, Francisco García, Paulino Martínez, Enrique García) adquireix un caire revolucionari. Soto, al front d'un grup de 500 genets, aconsegueix prendre diverses hisendes, però l'exèrcit argentí, comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, contraatacarà. que implicarà una forta repressió. Aconsegueix arribar a Buenos Aires i representa, amb Daniel Blanco, la Societat Obrera de Río Gallegos en el XI Congrés de la FORA, on denuncia la repressió i l'actitud de la burocràcia de la FORA de Buenos Aires, sense trobar cap ressò ni tan sols en les files anarquistes. El 6 de desembre de 1921, Soto i el seu grup són finalment encerclats a La Anita, una hisenda de l'alta muntanya. L'exèrcit venç els aixecats, afusella més de 120 revolucionaris i indulta aquells que són més aptes per al treball. Soto, amb un grup de 12 lleials, pogué fugir per les muntanyes i entrà a Xile pel pas de Sentinela, després de negar-se a lliurar les armes i perseguit per l'exèrcit argentí i els carrabiners xilens que no volien que entrés al país. En aquestaèpoca patí una campanya difamatòria per part dels dirigents de la FORA del IX Congrés, però seguí comptant amb un gran prestigi entre els sindicats argentins. A Xile deambulà per diverses ciutats: Puerto Natales, Punta Arenas, Valparaíso --en aquesta ciutat es casà amb Amanda Souper i d'aquest primer matrimoni naixeran sis fills (Alba, Antonio, Mario, Aurora , Amanda i Enzo)--, Iquique, etc. A Santiago va fer feina de xofer del seu propi autobús recorrent Xile de nord a sud --patí diversos accidents de trànsit importants-- i pogué reprendre la seva militància anarquista. En 1932 s'intal·là a Punta Arenas. Més tard obrí un cinema, anomenat «Libertad», a Puerto Natales, on també assessorà sindicalment els obrers de la indústria frigorífica. Quan esclatà la Revolució espanyola no hi pogué marxar a causa de la seva mala salut. El 5 de març de 1938 es casarà de bell nou, amb Dorotea Cárdenas, de l'illa de Chiloe, amb qui tindrà una filla, Isabel. En 1945 es traslladà a Punta Arenas, on va fer feina en una foneria on adobaven motors de vaixells i després va viure d'una parada de fruites al mercat. Més tard passà una temporada errant per Tierra de Fuego i després retornà finalment a Punta Arenes, on obrí un restaurant anomenat«Oquendo», en honor del vaixell on navegà son pare. En aquesta ciutat participà activament en diverses entitats, com ara el Centre Republicà Espanyol, el Centre Gallec (1950), el Club Esportiu de Pesca i Caça (1951), la Creu Roja Internacional, la Societat d'Amics de la Unió Soviètica --malgrat el seu reconegut i inequívoc anarquisme-- i fins i tot féu costat la candidatura de Salvador Allende. La salut l'obligà a deixar el restaurant i muntà una pensió que portarà el seu llinatge, situada al carrer Ecuatoriana, i que s'ajudarà econòmicament amb un camió que portava càrregues des del port. En 1962 abandonà tota mena de treball. Sembla que va estar força unit a la fracció espanyola de la FORA (Abad de Santillán, Manuel Villar Mingo, Emilio López Arango, José Torralvo, etc.). La seva figura ha estat protagonista de diverses pel·lícules --La Patagonia rebelde (1973), Patagonia, utopía libertaria (1998)-- i de llibres i assaigs (José María Borrero, González, Osvaldo Bayer, Lois Pérez Leila, etc.). Antonio Soto Canalejo va morir a causa d'una trombosi cerebral l'11 de maig de 1963 a Punta Arenas (Magallanes, Xile). A Buenos Aires existeix el Centre Gallec-Argentí d'Estudis Sindicals i Socials «Antonio Soto» i a Ferrol un carrer porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Carlo Scolari

Foto policíaca de Carlo Scolari

- Carlo Scolari: El 8 d’octubre de 1898 neix a Val Marchirolo (Llombardia, Itàlia) l’anarquista Carlo Scolari. Sons pares es deien Luigi Scolari i Maria Colombo. Fins als 15 restà a Val Marchirolo i després marxà amb son pare a Zuric (Zuric, Suïssa) per treballar de paleta. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, ambdós van ser repatriats i ell va fer el servei militar en Artilleria. Fou enrolat, però no va participar en els combats a causa d’una malformació a la mà esquerra. En 1919 va ser desmobilitzat i reprengué el seu ofici de paleta. En 1926, després d’haver passat temporades a França, es va instal·lar als Pirineus. En 1930, després d’haver passat un temps a Alger, marxà a Toló, on treballà a l’Arsenal (drassanes marítimes). Des de 1933 la policia italiana el tenia sota vigilància i el Consolat d’Itàlia de Toló el considerà un dels anarquistes «més turbulents i actius subversius» de la ciutat. Sos pares retornaren a Itàlia i a la primavera de 1936 marxà de Toló i s’instal·là a La Sanha de Mar, on conegué Miguel Balard (Michel Balard). Ambdós entraren a Catalunya el 28 d’agost de 1936 i a Barcelona s’allistaren en el Grup Internacional de la «Columna Durruti», marxant a Pina. Militarista convençut, durant els tres mesos que restà al front sempre va anar desarmat i es dedicava a recollir els companys ferits. Contrari a la militarització de les milícies, després es desplaçà a Barcelona on entrà a treballar en una cooperativa de distribució d’aliments, abans d’emplear-se com a ajudant de fuster al port. També s’incorporà, amb Carpentier i Balart, durant algunes setmanes al Servei d’Investigacions de Control de Fronteres de Portbou, dirigit pels anarquistes catalans. El maig de 1937, amb Charles Carpentier i Balart, participà activament en els combats de carrer contra la reacció comunista des d’una metralladora que havien instal·lat a la terrassa de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família. Després retornà a França. En 1940 es trobava detingut juntament amb altres subversius al fort de Sainte-Catherine de Toló. El 23 de novembre de 1941 quan intentà creuar la frontera francoitaliana per Bardonescha (Piemont, Itàlia), va ser detingut i interrogat. El 29 de desembre de 1941 va ser jutjat i condemnat a cinc anys de deportació a Ventotene. Després es va perdre el seu rastre.

***

Camp de concentració de Setfonts

Camp de concentració de Setfonts

- Mariano Sorinas Bernad: El 8 d'octubre de 1906 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Sorinas Bernad. Sos pares es deien Manuel Sorinas Abad, paleta, i Encarnación Bernad Arias. Quan tenia 17 anys emigrà a Catalunya, on començà a treballar de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà a les milícies per combatre al front d'Aragó (Osca, Saragossa, etc.) i participà en la col·lectivitat de Binacet exercint càrrecs de responsabilitat. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Vernet i de Setfonts. Durant l'ocupació alemanya treballà de llenyataire, de carboner i de paleta a diverses regions gal·les. Després de l'Alliberament, va participà en la reconstrucció del país a diverses regions en el ram de la construcció. Més tard s'instal·là a Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on treballà de paleta, i, després de la jubilació, a Perpinyà i Montpeller. Sempre va pertànyer a la CNT i participà en les activitats de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Mariano Sorinas va morir el 4 de juliol de 1997 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, Pilar Gistau, nasqué el 15 de setembre de 1916 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) i morí el 7 d'abril de 2008 a Reims (Xampanya, França).

***

Heinrich Friedetzky

Heinrich Friedetzky

- Heinrich Friedetzky: El 8 d'octubre de 1910 neix a Bebra (Hessen, Imperi alemany) l'anarcosindicalista Heinrich Friedetzki. Fou l'últim fill d'una família nombrosa de vuit germans. En 1912 sa família s'instal·là a Ratibor (Alta Silèsia, Imperi alemany) --actual Racibórz (Silèsia, Polònia). Sa mare morí en 1913 i son pare, ferroviari, en 1920. Quan tenia 14 anys deixà l'escola popular i estudià durant tres anys i mig l'ofici d'electricista. Després de llegir el fullet Moses oder Darwin?, d'Arnold Dodel, abandonà el catolicisme i radicalitzà les seves idees. En 1928 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i, més tard, als grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) de Ratibor. També participà en un grup de teatre obrer i s'educà de manera autodidacta. En 1933, durant un viatge de sis mesos a la Península Ibèrica amb Max Piechulla i Adolf Blodarcz, trobà a Barcelona (Catalunya) nombrosos companys de l'Alta Silèsia --Paul Czakon, Alfons Malina i Bernhard Pacha, entre ells-- que s'havien exiliat a la capital catalana fugint de la repressió desencadenada arran del descobriment un amagatall d'armes dels «Schwarze Scharen» a Beuthen per part de la policia alemanya. Els tres companys, després d'haver travessat a peu Txecoslovàquia, Àustria i Suïssa vivint de la venda de postals, s'havien dispersat a França per passar per separat clandestinament la frontera a Espanya. Friedetzki, des de Perpinyà, arribà a Barcelona amagat sobre els eixos d'un vagó de tren alemany i en aquesta ciutat, per intermediació de Solidaridad Obrera aconseguí contactar amb un company alemany i trobar Czakon i els altres; després de viatjar per València i Almeria, retornà, sempre a peu, a Alemanya amb els altres companys de viatge. En 1937, en plena guerra d'Espanya, amb Max Piechulla, intentaren des de Perpinyà entrar clandestinament a la Península i arribar a Barcelona on serien atesos per Augustin Souchy; senseèxit, marxaren a París on, sense mencionar la seva pertinença a la FAUD, s'allistaren a les Brigades Internacionals. Un cop a Barcelona, no pogueren separar-se, com era la seva intenció, del grup de voluntaris estrangers i van ser integrats en una unitat de les Brigades Internacionals (Batalló Ernst Thälmann de la XI Brigada) a València. Després d'un curs de formació, el febrer de 1938 van ser enviats al front, on van ser objecte de vigilància per part dels comissaris polítics comunistes i finalment empresonats acusats d'espionatge nazi. En març de 1938 ambdós van caure presoners de les tropes italianes i van ser tancats al monestir burgalès de San Pedro de Cardeña. Friedetzki, que parlava perfectament el polonès i el txec, per evitar ser deportat a l'Alemanya nazi, es va fer passar per ciutadà txecoslovac. A començaments de 1939, quan la invasió de Txecoslovàquia, va ser lliurat a la Gestapo i deportat a Alemanya. Assabentats de la seva vertadera identitat, el novembre de 1939 va ser condemnat pel Volksgerichtshof (Tribunal del Poble nazi) a dos anys i mig de presó per«combatent de l'Espanya roja» i internat fins al final de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i de Ravensbrück. Gràcies al seu ofici d'electricista pogué salvar la vida fins l'alliberament del camp per les tropes soviètiques l'abril de 1945. Després de la guerra, fugint de l'ocupació comunista de Silèsia, s'establí amb la seva companya i sos tres fills a Lübeck (Slesvig-Holstein, Alemanya) on milità en la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes Llibertaris), organització successora de la FAUD, i formà part del Comitè dels Exinternats dels Camps de Concentració. En 1993, després de la mort de sa companya i emmalaltit, s'instal·là a Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) per viure a prop d'un nebot i on establí contacte amb joves militants anarquistes, realitzant conferències sobre les seves experiències a diferents indrets. A partir de 1994 passà els hiverns a Alacant (Alacantí, País Valencià), on el clima era més benigne per a la seva malaltia; en aquesta ciutat es relacionà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Heinrich Friedetzky va morir el 14 de maig de 1998 a Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya), l'endemà d'haver retornat d'Alacant.

Heinrich Friedetzky (1910-1998)

---

Continua...

---

Escriu-nos

GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 71ª Parte: Mausoleo del Sultán Ahmed (Türbesi) - Mezquita Azul (Sultanahmed Camii) - ESTAMBUL - TURQUÍA

0
0
CEMENTERIOS DEL MUNDO 71ª Parte: MAUSOLEO DEL SULTÁN AHMED - MEZQUITA AZUL - SULTANAHMED CAMII - TÜRBESI - ESTAMBUL, TURQUÍA 2010

Cementerios del Mundo 71ª Parte


Mausoleo (Türbesi) del Sultán Ahmed (Mezquita Azul, Sultanahmed Camii)

Estambul, Turquía


  Diciembre 2010

© Miguel Veny Torres 

pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Vista del Mausoleo»
c/ Atmeydanı
Barrio de Sultanahmet Mh. (Fatih)

Madrid, 8 de Octubre de 2018

Che Guevara: homenatge

0
0

Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. La Revolució Cubana i les iniciatives revolucionàries del Che marquen la dinàmica antiimperialista d´aquells anys de lluita activa contra el capitalisme i en defensa del socialisme. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat (Miquel López Crespí)


Che Guevara: homenatge.


La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (I)



El naixement de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb molts fets històrics de transcendència mundial. Els començaments dels anys seixanta vénen marcats per la importància de la Revolució Cubana que, per primera vegada a l'Amèrica Llatina, després de més d'un segle i mig de constants invasions estato-unidenques (els marines i la CIA han posat i ensorrat governs quan i com han volgut) aconseguia foragitar les grans companyies multinacionals ianquis i tota la seva colla de servils (Batista i el seu exèrcit de gàngsters). El posterior blocatge imperialista, la invasió de Bahía de Cochinos l'any 1961 (atac propiciat pels EUA), va fer que la Revolució Cubana hagués de demanar ajut a la burocràcia soviètica amb les "normals" hipoteques polítiques que així comportà. Però aquesta és una altra història de la Revolució Cubana que deixam per a més endavant. Ara som en els anys seixanta quan, dirigit per Fidel Castro i Ernesto Che Guevara (entre molts d'altres), el moviment "26 de Julio" aconsegueix la victòria a Cuba.



Che Guevara i Fidel Castro, màxims representants de la lluita anticapitalista i antiimperialistra dels anys seixanta.

Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat: el que controlava la burocràcia anticomunista estalinista. El 1962 se celebra a Roma el Concili Vaticà II que obre les portes a una interpretació oberta de l'Evangeli i permet (malgrat els constants entrebancs dels sectors més reaccionaris del Vaticà) els contactes, cada vegada més profunds, entre marxistes i cristians. A l'estat espanyol, l'efecte del Vaticà II es va sentir en l'estreta aliança entre sectors marxistes i els nous moviments cristians.


Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme.

Aleshores els esquerrans encara vivíem recordant el nefast paper del clergat catòlic en el suport de la dictadura feixista del general Franco. Hi era ben present en la memòria el fet que Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme". Franco i els seus botxins foren beneïts pel Vaticà i durant quaranta anys el sanguinari dictador va entrar a combregar sota palli. Però amb el Concili Vaticà II tot això començà a mudar. Les naixents CC.OO. (i els diversos partits revolucionaris) que anaven sorgint a mitjans dels anys seixanta (el FLP, per exemple) es reunien a convents i seminaris amb la complicitat del clergat progressista. A Barcelona fou famosa "la Caputxinada" (9 a 11 de març de 1966): es tractà de la fundació, per part de l'esquerra catalana, del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (de clara tendència antifeixista). Els caputxins oferiren el seu convent per la fundació d'aquest sindicat independent. La policia provà d'impedir-ho, però els fets donaren la volta al món i la dictadura rebé un cop important. Els sectors més dinàmics de l'església catalana rompien així amb un tenebrós passat que els lligava als aspectes més foscos del feixisme dominant.



Salvador Allende (centre de la fotografia, amb les armes a la mà per a lluitar fins al darrer minut de la seva vida contra el feixisme) moments abans de ser assassinat pels sicaris del general Pinochet.

En termes universals el naixement i consolidació de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb els fets de maig de 1968 a París i amb la revolta del poble txec contra l'ocupació del país per part de les tropes de l'agressiu Pacte de Varsòvia. Sorgeixen més moviments revolucionaris arreu del món. Després del triomf de la Revolució Cubana (1959) s'estenen i consoliden moviments guerrillers d'inspiració marxista i cristiana (especialment a l'Amèrica Llatina). És tal la força d'aquestes organitzacions que l'any 1967 decideixen unir esforços per a continuar la lluita contra el brutal enemic del nord (els EUA) i constitueixen a L'Havana l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat (OLAS). Malauradament les diferències polítiques existents entre la burocràcia soviètica i la xinesa (més interessades en defensar els respectius estatus de grans potències que no pas en la revolució antiimperialista mundial) impediren una més estreta coordinació dels revolucionaris com es demanava des de Cuba i des dels altres moviments revolucionaris d'Amèrica Llatina.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Che Guevara va ser assassinat per ordres de la CIA ianqui l´any 1967. Els EUA, com de costum, empraven tots els mitjans a l´abast per acabar amb les forces revolucionàries existents arreu del món. La lluita contra el socialisme esdevenia, d´ençà el triomf de la Revolució Soviètica, l´eix més important de l´acció quotidiana del capitalisme nord-americà. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades). (Miquel López Crespí)


Che Guevara: homenatge


La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (i II)



Che Guevara.

La situació a l'Amèrica Llatina (augment progressiu dels moviments guerrillers i populars contra el capitalisme i l'imperialisme ianqui) era madura per a l'avenç de la Teologia de l'Alliberament i les Comunitats Cristianes de Base (que amb el temps anirien confluint amb les lluites encapçalades per comunistes de totes les tendències). Un capellà del Perú, Gustavo Gutiérrez, teoritzà (juliol de 1968) en la conferència "Hacia una Teología de la Liberación" aquestes implicacions socials del nou pensament cristià: "...encontrar un lenguaje sobre Dios que nazca desde la situación y sufrimientos creados por la pobreza injusta en que viven las grandes mayorías (razas despreciadas, clases sociales explotadas, culturas marginadas, discriminación de la mujer). Pero que sea, al mismo tiempo, un discurso alimentado por la esperanza que levanta un pueblo en lucha por su liberación...".

Com explica Marta Harnecker en el seu assaig La izquierda en el umbral del siglo XXI: haciendo posible lo imposible (vegeu pàgs. 29-30): "Esta inmersión en el mundo de los pobres y de los oprimidos hace del discurso teológico un discurso comprometido y con un sentido práctico. Hay un interés objetivo por la eficacia, porque [finalmente] lo que cuenta, no es tanto la reflexión teológica, sino la liberación concreta de los pobres. Es esta liberación [...] la que anticipa el Reino y agrada a Dios [...].


Un sicari proianqui assassinant un guerriller del Vietcong.

El món viu, en tensió revolucionària, l'heroica experiència del poble de Vietnam fent front a una de les majors potències imperialistes de la història: els EUA. El Che Guevara, finits els compromisos que tenia amb la revolució cubana, és a Bolívia a impulsar el combat per anar creant "un, dos, tres Vietnams" i ajudar així aquell poble d'herois que s'està enfrontant als ianquis i als seus sanguinaris designis. A Bolívia, amb uns destacaments militars ensinistrats per la CIA, el Che i el grup de guerrilleres que comanda cauen en una trampa i moren assassinats d'un tret al cap (com moriran -i moren encara!- tants de revolucionaris de tot el món que gosen enfrontar-ne als carnisseres ensinistrats pel Pentàgon). Però l'assassinat del Che a mans de la CIA no atura (ans al contrari, no fa més que enfortir) els diversos moviments guerrillers antiimperialistes i anticapitalistes. La Teologia de l'Alliberament fa el seu efecte dividint i subdividint algunes de les organitzacions de la democràcia cristiana existents. D'origen cristià són el MAPU i la Izquierda Cristiana, a Xile; Acción Popular, al Brasil, ajunta forces procedents d'Acció Catòlica i moltes comunitats cristianes de base. Els Grups d'Acció Unificadora (GAU) de l'Uruguai també provenen d'aquest cristianisme crític. És el moment d'accions conjuntes cristiano-marxistes entre moviments del tipus abans esmentat amb gent de forta formació marxista-leninista (en alguns casos d'origen peronista, com els Montoneros). Arran d'aquesta unitat d'acció (sovint contradictòria) s'inicien les grans ofensives contra els governs-lacais a les ordes dels ianquis. Els Tupamaros passen a portar l'avantguarda de la lluita antisistema a l'Uruguai; a l'Argentina són els trotsquistes del Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP) i els Montoneros (peronistes) els que, amb els cristians de base i altres militants independents, porten a coll la lluita contra els governs corruptes posats pels EUA o les assassines dictadures militars que imposa la CIA aquí i allà. Al Brasil porta endavant la lluita Acció Alliberadora Nacional (dirigida per Marighella); i a Xile, el MIR esdevé una avantguarda revolucionària cada vegada més sòlida.


Els ianquis contra el poble de Vietnam.

Amb el temps es van consolidant diverses estratègies per a arribar al poder. Les provatures guerrilleres són sistemàticament perseguides per exèrcits i forces repressives ensinistrades per especialistes ianquis. La liquidació i extermini físic (com el que s'esdevingué amb el Che o el sacerdot Camilo Torres a Colòmbia) marca la "via ianqui a la pau". Sovint, vistes aquestes perspectives d'anihilació total, diversos collectius socialdemòcrates, socialistes i/o cristians, cerquen en les "vies legals" la possibilitat de rompre amb la dependència de l'imperialisme. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades).

A Vietnam l'imperialisme, malgrat que ha llençat més tones de bombes (i de napalm!) que tot el que es llançà durant la segona guerra mundial, es veu que perd la guerra d'agressió. Cuba (la revolució ha expropiat les grans multinacionals dels EUA) s'ha consolidat després de la vergonya derrota de l'expedició anticubana muntada per la CIA. Washington creu que és l'hora d'acabar amb les floritures democràtiques. És el moment dels cops d'Estat i de la sang a lloure. Cop d'estat a Xile (1973) amb milers d'assassinats per la dictadura militar; cops d'estat a l'Uruguai (1973) i a l'Argentina (1974). Al Brasil la CIA ja havia organitzat una ferotge matança d'opositors esquerrans l'any 1964. A Bolívia, Hugo Bánzer (dirigit per l'ambaixador dels EUA) comença la matança de revolucionaris l'any 1971.

Els sofriments que aquestes dictadures pro ianquis han causat als pobles no té nom. La sang vessada: infinita. És l'hora de les tortures, dels desapareguts a Xile, Bolívia, Argentina, Uruguai, Brasil... Poca cosa tenen a envejar els assassins ensinistrats pels assessors ianquis a les SS hitlerianes. Fa vint-i-cinc anys que els supervivents d'aquest genocidi contra l'esquerra marxista i contra els cristians compromesos (o simples persones progressistes independents) és comentat pels mitjans informatius d'arreu del món. La recent batalla per aconseguir jutjar el criminal Pinochet és una bona aprova de la sensibilització mundial quant a aquelles carnisseries... Només intellectuals servils que treballin (conscientment o inconscientment) per l'imperialisme poden provar d'ocultar i dissimular tanta infàmia, tants crims contra els drets més elementals de les persones.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)



La nostra proposta surt endavant: El tren de Llevant entrarà al conveni ferroviari.

0
0
S’aprova la proposta de MÉS per Mallorca en què s’insta a l’Estat a no suspendre unilateralment ni l’autonomia ni les funcions de cap comunitat autònoma.
 
 Totes les propostes de resolució presentades per MÉS per Mallorca han estat aprovades al Parlament. Així, des de la cambra balear s’instarà al govern d’Espanya a signar un conveni que faci possibles les inversions ferroviàries a partir de 2019, per la qual cosa el tren de Llevant queda inclòs al conveni ferroviari. Al Parlament també s’ha aprovat la proposta en què la formació ecosobiranista demana que l’Estat no suspengui unilateralment ni l’autonomia ni les funcions de cap comunitat autònoma, proposta en què s’apunta també que "el conflicte territorial a l’estat espanyol només trobarà una solució des del diàleg i sense la imposició del 155".
En total, MÉS per Mallorca ha presentat 22 propostes de resolució, que ha dividit en quatre grans blocs: medi ambient i mobilitat (4), economia (6), finançament i administracions públiques (4) i educació, cultura, política lingüística i drets humans (8). Els diputats i diputades han intervingut per defensar aquestes propostes, entre les quals es troben la demanda d’un nou sistema de finançament autonòmic, la derogació de la Llei mordassa i l’impost al sol o el retorn de la casa d’Emili Darder

[09/10] Judici Ferrer i Guàrdia - «Tierra y Libertad» - «Le Révolté» - «Guerra di Classe» - Míting per Ferrer - Federscher - Sanromà - Persici - Maguid - Hooton - Martínez Sorroche - Bjørneboe - Earnshaw - Elizalde - Castillo Barreiro - Dopico - Abadía - Pampuro - Isart - Méndez - Miller - Canuto

0
0
[09/10] Judici Ferrer i Guàrdia -«Tierra y Libertad» - «Le Révolté» - «Guerra di Classe» - Míting per Ferrer - Federscher - Sanromà - Persici - Maguid - Hooton - Martínez Sorroche - Bjørneboe - Earnshaw - Elizalde - Castillo Barreiro - Dopico - Abadía - Pampuro - Isart - Méndez - Miller - Canuto

Anarcoefemèrides del 9 d'octubre

Esdeveniments

Ferrer Guàrdia (primer a la dreta) durant el seu judici

Ferrer Guàrdia (primer a la dreta) durant el seu judici

- Judici contra Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1909 és jutjat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), en Consell de Guerra Sumaríssim, per la seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana Tràgica, el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. La Cort Marcial fou presidida pel tinent coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les nou del matí i Ferrer demanà la tribunal que l'excusés per no comparèixer amb un vestit més adequat, però quan volgué protestar per haver estat privat de les seves robes i haver d'anar al judici com un apatxe, el president el féu callar. Després tot fou molt ràpid, perquè no s'escoltà cap testimoni. El comandant Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un extens resum del sumari i a continuació, després de dues hores de descans, presentaren els seus informes el fiscal, capità d'Infanteria Jesús Marín Rafales, i el defensor, capità d'Enginyers Francisco Galcerán Ferrer. Després d'una breu declaració del processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era crear escoles per elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es retirà a deliberar a tres quarts d'una. El fiscal, que demanà, segons el paràgraf segon de l'article 242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per a Ferrer com a cap d'una rebel·lió militar, s'esforçà a provar la culpabilitat d'aquest partint de les declaracions d'una quinzena de testimonis i de la documentació confiscada al processat, però la seva argumentació fou molt poc convincents. No havia cap testimoni directe que demostrés que hagués actuat com a cap de la rebel·lió i els documents més comprometedors per a Ferrer eren les circulars revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans. El capità Galcerán, defensor de Ferrer, només va disposar de 24 hores per examinar els 600 folis del sumari i protestà per la manera que s'havia instruït el procés --no s'acceptaren els testimonis de la defensa, s'havien acceptat com a vàlides denúncies anònimes, els escorcolls policíacs s'havien fet sense testimonis, les proves documentals no foren peritades ni sotmeses a contradicció--, criticà la campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical republicà contra el seu defensat i demanà la seva lliure absolució. La sentència fou dictada el mateix dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren constitutius d'un delicte consumat de rebel·lió militar, amb la concurrència de circumstàncies agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou remés a l'auditor de la IV Regió Militar perquè emetés el seu preceptiu dictamen i fos enviat al capità general per a la seva aprovació. El mateix 9 d'octubre el capità general aprovà la sentència i la comunicà, a través del Consell Superior de Guerra del Ministeri de la Guerra, al Govern presidit pel mallorquí Antoni Maura a l'espera de la seva conformitat. A dos quarts de nou de la nit del 12 d'octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegi a Ferrer, al despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu havia estat traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que signà amb total serenitat. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat l'endemà, 13 d'octubre de 1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), mentre accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es portaven a terme arreu del món.

***

Capçalera de "Tierra y Libertad"

Capçalera de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 9 d'octubre de 1909 surt a Niça (Provença, Occitània) el primer número del setmanari anarquista en llengua castellana Tierra y Libertad. Després de la Setmana Tràgica de Barcelona els periòdics anarquistes van ser prohibits a Espanya i alguns d'ells, com ara Tierra y Libertad, es publicaran a França i entraran clandestinament a la península. José Estivalis, més conegut sota el pseudònim d'Armand Guerra, en serà el responsable. En sortiren almenys dos números.

***

Capçalera de "Le Révolté"

Capçalera de Le Révolté

- Surt Le Révolté: El 9 d'octubre de 1910 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari llibertari Le Révolté. Organe hebdomadaire d'union, d'action et d'éducation révolutionnaire regional --en números posteriors el subtítol perdrà l'adjectiu«regional». Aquesta publicació sorgí arran de la fusió de L'Action Syndicale (1904-1910) i Le Combat (edició del Nord) i es distribuïa per tota la regió hullera. El seu gerent va ser Henri Dupuy i els redactors Benoît Broutchoux, Adrien Dolly, Raoul Lenoir i Henri Zisly. Jules Grandjouan col·laborà amb dibuixos. L'últim número fou el del 28 de setembre de 1913 i va ser substituït per L'Avant-Garde (1913-1914).

***

Capçalera del primer número de "Guerra di Classe"

Capçalera del primer número de Guerra di Classe

- Surt Guerra di Classe: El 9 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista en italià Guerra di Classe,òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI) afiliada a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Fundat per l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri estava dirigit als voluntaris italians que participaven en la Guerra Civil espanyola. En les seves pàgines a criticar durament la socialdemocràcia i el moviment comunista (Stalin i l'URSS, especialment) en un moment en que la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) no es plantejava aquesta crítica, fet que va fer que aquestes organitzacions llibertàries es mantinguessin força crítiques amb la publicació. També el cònsol general de l'URSS a Barcelona, Antonov Ovseenko, es mobilitzarà contra Berneri pels seus escrits en aquest setmanari. Davant els processos de Moscou, Berneri defensarà els bolxevics purgats, al costat del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i d'altres sectors marxistes revolucionaris, mentre la CNT-FAI guardava silenci. Molt llegida i comentada va ser la polèmica entre Camillo Berneri i Frederica Montseny d'abril de 1937 en les seves pàgines. Després de l'assassinat de Berneri, el 5 de maig de 1937, Virgilio Gozzoli el substituí en la direcció del periòdic. En sortiren 30 números, l'últim el 30 de novembre de 1937. Guerra di Classe ja havia estat editada anteriorment a París, Brussel·les i altres ciutats italianes i europees, també com a òrgan de l'USI-AIT.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting per Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1959 se celebra a la Sala de la Mutalité de París (França) un gran míting commemoratiu del centenari del naixement i del cinquantenari de l'assassinat del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. L'acte, organitzat per diversos grups (Associació Internacional dels Treballadors, Confederació Nacional del Treball d'Espanya, Confederació Nacional del Treball de França, Federació Anarquista Francesa, Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, Grup Socialista Llibertari, Libre Pensée, Lliga Espanyola dels Drets de l'Home, Lliga Francesa dels Drets de l'Home, Ruche Culturelle-Societat d'Amics de Sébastien Faure i Unió Racionalista), fou presidit per Sol Ferrer, filla de l'homenatjat, i per Jeanne Humbert. A la vetllada van prendre la paraula Josep Ballester, Suzanne Collette-Kahn, Denis Forestier, Hem Day, André Lorulot, Aristide Lapeyre, Frederica Montseny i Albert Camus.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia del judici de Grégoire Federscher apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 5 de maig de 1883

Notícia del judici de Grégoire Federscher apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 5 de maig de 1883

- Grégoire Federscher: El 9 d'octubre de 1858 neix a Bălți (Bessaràbia, Imperi Rus; actual Moldàvia) l'anarquista Grigoriy Nukhinov Federscher, més conegut com Grégoire Féderscher, i que va fer servir el pseudònim d'Isaac Imbaschi (o Imboschi). Després de fer estudis de mecànica i d'enginyeria a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus) es refugià a París (França). En 1882 visqué, sota la identitat d'Isaac Imbaschi, al domicili del company Hubert Delsaute, al carrer de l'Association de Brussel·les (Bèlgica). En aquesta època es guanyava la vida com a obrer òptic. Amb els anarquistes Antoine Cyvoct, Paul Métayer, Antoine Didier i Alexis Lewin, s'exercità en la fabricació de bombes. Arran de l'explosió del 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica), on resultà mort Métayer, va ser detingut, juntament amb Didier. Jutjats el 2 de maig de 1883 pel Tribunal Correccional de Brussel·les, Didier va ser condemnat a tres mesos de presó i ell a set per ús de nom i de documentació falses. En 1892 residia a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on formà part de l'actiu grup anarquista local. Un informe de la policia suïssa el situà a La Chaux-de-Fonds el 15 d'abril de 1893 i l'agost de 1894. El desembre de 1893 la seva sol·licitud de naturalització suïssa va ser rebutjada. En 1898 sembla que obtingué aquesta després d'establir-se a Zuric (Zuric, Suïssa). Posteriorment publicà articles científics, s'especialitzà en obres públiques i deixà de figurar en les llistes d'anarquistes a controlar per les autoritats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Marià Sanromà Grau apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 d'octubre de 1967

Necrològica de Marià Sanromà Grau apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'octubre de 1967

- Marià Sanromà Grau: El 9 d'octubre de 1894 neix a Arnes (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Sanromà Grau –a vegades el primer llinatge citat erròniament Samroma. Sos pares es deien Marià Sanromà i Josepa Grau. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la zona tarragonina i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Durant els anys seixanta patí un accident laboral que l'obligà a romandre hospitalitzat en una casa de repòs de Carcassona. Malalt de la pell, va ser traslladat a l'Hospital de La Grave. Marià Sanromà va morir el 7 de juny de 1967 en aquest hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 15 de juny en aquesta població.

***

Celso Persici

Celso Persici

- Celso Persici:El 9 d'octubre de 1896 --algunes fonts citen el 9 de desembre-- neix a Crespellano (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Celso Persici. Des de molt jove formà part del moviment anarquista i ja en 1913 va ser condemnat per la seva militància. Membre actiu de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bazzano (Bolonya) --amb Armando Borghi, Luigi Fabbri, Gino Balestri, Primo Proni, Emilio Predieri, Castagnoli, etc.-- prengué part el 4 de desembre de 1919, després d'un míting a Bazzano, en una revolta; detingut, fou acusat d'«incitació a l'odi de classes». Fou un dels militants més actius de la Unione Giovanile Rivoluzionaria (UGR, Unió Juvenil Revolucionària), creada arran del congrés de la USI celebrat entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 a Parma. Col·laborà en Umanità Nova i Guerra di Classe. Detingut amb una seixantena de persones, fou processat el 6 de març de 1920 i condemnat a vuit mesos de presó, que complí a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya. Entre 1920 i 1923 va ser membre del secretariat de la Borsa de Treball. El 27 de maig de 1921 va ser condemnat a vuit mesos i 22 dies de presó. En 1923, arran de les accions feixistes contra ell i sa família, s'exilia a França. A París i a Marsella s'ajunta amb altres refugiats italians (Gino Balestri, Edoardo Angeli, la família Giglioli, Emilio Predieri, Antonio Persici, Mastrodicasa, la família Berneri, la família Fabbri, Mioli, Vezzani, Pio Turroni, Vella, Marzocchi, Chessa, etc.) i forma una cooperativa de paletes i de decoració de mosaics que permetré els companys tenir un treball i legalitzar la seva situació. Els guanys se'n destinaren al moviment anarquista. També prendrà part en la construcció dels casinos de Vichy i de Donibane Lohizune, i en la construcció del Monte Carlo Sporting Club de Niça. El setembre de 1925 participà en el Congrés de Refugiats Italians celebrat a París. Després de dos anys a Niça, s'instal·là per qüestions de salut a Marsella juntament amb sa companya Libera Proni. En aquesta ciutat participà en les activitats de la Universitat Proletària i va militar en el Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai» de la Federació Anarquista del Sud-est, amb Giulio Bacconi, Ceccotti, Celso Persici, Marcelo Cicero, Edoardo Angeli i altres. L'octubre de 1934 marxà a Algèria durant uns mesos per qüestions de feina abans de retornar a Marsella. Vigilat per la policia, en una ocasió evità un segrest amb la finalitat de lliurar-lo secretament a la policia de Mussolini. Amb una ordre d'expulsió signada el 14 de novembre de 1935, va ser detingut dos dies després, portat a la comissaria marsellesa d'Eveche i finalment expulsat de França. Marxà a Catalunya, on uns mesos més tard participarà en els combats de Barcelona del 19 de juliol de 1936 i en el triomf de la revolució. Participà en l'organització dels voluntaris que venien per lluitar i passà un temps al front d'Osca. Més tard va treballar en la Secció Italiana del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona, juntament amb Camillo Berneri i Francesco Barbieri, i representà l'USI, amb Domenico Ludovici i Virgilio Gozzoli, en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT-FAI. Després de l'assassinat de Berneri i de Barbiere per agents estalinistes el maig de 1937, tornà a França on viurà clandestinament a Brest gairebé durant dos anys. Buscat per la policia francesa, aconseguirà, amb el company Edmond Lelli, arribar a Marsella i embarcar cap Alger, on viu el seu amic Eduardo Angeli (Dino Angeli). Però un dia després de la seva arribada, el 19 de juliol de 1939, són detinguts amb Angeli. Dino només fou tancat dos mesos, però Persici i Lelli van ser empresonats durant un any per ús de documentació falsa. Després de l'armistici de 1940, els tres companys marxaren a Casablanca (Marroc), on participaren en la resistència marroquí amb falses identitats espanyoles. Després de l'Alliberament, Persici retornà a Bolonya, on retrobà sa companya Libera Proni (1898-1973) i son fill Vertice (1931-2000), que també serà militant anarquista, i participà en la reconstrucció del moviment llibertari italià. En 1947 retornà a Marsella amb Vertice i l'any següent substituí Gusmano Mariani com a responsable de la subsecretaria de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per a Europa Occidental. Durant els anys seixanta ajudà els joves llibertaris i a René Bianco en la fundació de la seu marsellesa del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). Finalment s'establí a Niça, on continuà militant en l'anarquisme. Celso Persici va morir el 15 de setembre de 1988 a Niça (Provença, Occitània).

Celso Persici (1896-1988)

***

Jacobo Maguid a la redacció de "Tierra y Libertad" (Barcelona, 1937)

Jacobo Maguid a la redacció de Tierra y Libertad (Barcelona, 1937)

- Jacobo Maguid: El 9 d'octubre de 1907 neix Santa Fe (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista Jacobo Maguid, també conegut com Jacinto Cimazo i Macizo. Sos pares, immigrants que havien arribat un any abans des d'Ucraïna (Imperi Rus), es deien Alter Maguid, ebenista i fuster, i Sofía Sapadensky; la parella tingué vuit infants, dues dones i sis homes. Després d'estudiar primària i secundària a Santa Fe, en 1936 començà estudis universitaris d'enginyeria a La Plata (Buenos Aires, Argentina) i treballà com a tècnic per costejar-se la carrera. A La Plata participa en diverses campanyes de l'Agrupació Llibertària«Ideas», com ara les de suport a Sacco i Vanzetti i a Simón Radowitzky, i comença a introduir-se en el pensament anarquista. En aquesta època va ser nomenat membre de la Comissió Directiva del Centre d'Estudiants d'Enginyeria i fundà, amb altres companys, el Partido Universitario de Izquierda (PUI, Partit Universitari d'Esquerra), dirigint el seu òrgan d'expressió Palabras Rebeldes. Quan el cop militar de José Félix Uriburu, el 6 de setembre de 1930, la impremta clandestina de l'Agrupació«Ideas», on s'imprimia Palabras Rebeldes, va ser violada pels colpistes i ell detingut durant 40 dies al Departament de Policia. Durant la dictadura militar hagué d'interrompre els seus estudis universitaris. En 1931, durant la vaga general estudiantil contra la dictadura, va ser detingut i, juntament amb dos germans, va ser portat a la presó de Villa Deboto de Buenos Aires. A la penitenciaria, juntament amb altres militants (Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo, Pedro Martínez, Bartolomé Lorda), organitzà l'anomenat «Petit Congrés Anarquista», on de manera assembleària es tractaven temes i s'acordaven mètodes d'acció. El febrer de 1932, poc abans de la proclamació d'Agustín Pedro Justo, va ser alliberat i marxà cap a Santa Fe, on es reuní amb companys (Diego Abad de Santillán, Horacio E. Roqué i Enrique Balbuena) i s'incorporà en la redacció de La Protesta (Abad de Santillán, Manuel Villar, etc.) que reobrí el periòdic el febrer de 1932 després de l'aixecament de l'estat de setge. El local de la redacció de La Protesta, al carrer Perú, va ser violant per la policia en diverses ocasions. Pels seus articles va ser detingut i processat dues vegades, tenint com a defensor Carlos Sánchez Viamonte. Com a membre de la Federación Obrera Local Bonaerense (FOLB), adscrita a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), intervingué en nombrosos actes públics a places i barriades. Vuit mesos després de la seva reaparició, La Protesta va ser clausurada i hagué de sortir de manera clandestina. Entre setembre i octubre de 1932 participà en el II Congrés Regional Anarquista, celebrat a Rosario (Santa Fe, Argentina), les actes del qual resumí en La Protesta. En aquest congrés s'aprovà la creació d'una organització anarquista específica i col·laborà en la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que treballarà durant tres anys fins a la fundació de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). En 1933, a instàncies dels seus companys, continuà els estudis a La Plata i el març de 1934 aconseguí el títol d'enginyer civil amb les màximes qualificacions. En 1934 retornà a Santa Fe i participà activament en la Federació Obrera Local de la FORA, en la Biblioteca«Emilio Zola» i en l'Agrupació Anarquista. En aquesta època engegà una correspondència amb Pascual Vuotto, un dels tres presos de Bragado, condemnats a cadena perpètua malgrat la seva provada innocència. En aquest mateix 1934 realitzà gires propagandístiques organitzades pel CRRA amb la finalitat de crear agrupacions noves i d'impulsar les campanyes de solidaritat amb els «Presos de Bragado» (Pascual Vuotto, Reclús de Diago i Santiago Mainini). El desembre d'aquell any començà la gira mes ambiciosa, de tres mesos de durada, arreu les províncies del nord i centre de l'Argentina. El 3 de febrer de 1935, mentre parlava a la tribuna en un acte de la FORA a la Plaza de España de Santa Fe, la multitud fou atacada per un escamot de la feixista Aliança Nacionalista Argentina (ANA) i un obrer, Benjamín Salvatierra, fou abatut a trets. Poc després, viatjà a Buenos Aires, on amb Enrique Balbuena, del CRRA, preparà el congrés constituent de la FACA. En aquesta època publicà el seu primer llibre, Todos, ahora, contra la guerra. L'octubre de 1935, en un congrés realitzat a La Plata, es constituí la FACA, la qual, en 1954, adoptarà el nom de Federació Llibertària Argentina (FLA). Durant l'hivern de 1936, amb la professora Reyna Suárez Wilson, realitzà una gira propagandística arreu la província de Córdoba i, en algunes ciutats, amb Jacobo Prince, prosseguí amb la campanya pels«Presos de Bragado». Abans de finalitzar la gira, va ser nomenat pel Consell Nacional de la FACA, per anar com a delegat a Espanya i col·laborar en la Revolució i la lluita contra el feixisme que s'estaven gestant. Amb un vaixell francès arribà a Le Havre (Alta Normandia, França) i a París conegué Sébastien Faure i Louis Lecoin, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb aquest darrer viatjà a Catalunya, arribant el 24 de novembre de 1936 a Barcelona, integrant-se a la «Casa CNT-FAI», seu central de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de les Joventuts Llibertàries. A proposta d'Abad de Santillán, el Ple de la FAI el nomenà director del setmanari Tierra y Libertad, el qual dirigí des de desembre de 1936 fins el 1938, i col·laborà en el Comitè Regional de Catalunya de la FAI. A Barcelona visqué en un apartament amb altres companys argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld i Anita Piacenza) i es relacionà amb Antonio Casanova, Pedro Di Césare, Laureano Riera, José María Lunazzi, Roberto Cotelo, etc. S'integrà en el grup anarquista«Nervio» i assistí a nombroses reunions, plens i congressos. Per al setmanari recollí informació a fàbriques, tallers, col·lectivitats, centres de salut i d'ensenyament, etc., i s'entrevistà amb destacats militants, com ara Camillo Berneri, Agustín Souchy, Abelardo Iglesias, Pablo Polgare, Gastón Leval o Emma Goldman. A la seu de Tierra y Libertad, ajudà Aldo Aguzzi a realitzar el periòdic Guerra di Classe, després de l'assassinat de Berneri el maig de 1937. A començaments de 1938 el Comitè Peninsular de la FAI l'encarregà visitar València i Madrid i participar en el Ple Regional de la FAI que se celebrà a Baza (Extremadura, Espanya), havent de deixar la direcció deTierra y Libertad. En elsúltims mesos de 1938 s'encarregà, a instàncies de la FAI, d'ordenar diversos materials d'arxiu sobre la Revolució, materials que posteriorment van ser publicats a Buenos Aires per la FACA. El 26 de gener de 1939, dia de la caiguda de Barcelona a mans dels feixistes, sortí, amb Jacobo Prince, en un camió de Solidaridad Obrera cap a l'exili. Amb una credencial de la FAI creuà la frontera. Després d'una caiguda, va ser hospitalitzat al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i setmanes després fou enviat amb tren a Marsella i tancat en un vaixell hospital ancorat al port. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir. A Marsella, a instàncies del Comitè Peninsular de la FAI, treballà en la redacció d'unes memòries. Malalt, decidí retornar a l'Argentina i, després de dos viatges a París per realitzar els tràmits, embarcà a Cherbourg (Alta Normandia, França) en un transatlàntic anglès. En arribar a Buenos Aires, va ser detingut per dos policies al port i posteriorment interrogat per Morano, cap d'Ordre Social, sortint aviat en llibertat. Després de realitzar diversos informes per a la FACA i de visitar sa família a Santa Fe, s'instal·là a Buenos Aires, on treballà conjuntament amb el doctor Juan Lazarte. Fruit d'aquesta col·laboració, s'edità el llibre Definición de la guerra. A finals de 1939 començà la gira propagandística més important de la campanya pels «Presos de Bragado», alhora que informà sobre el que ha viscut a Espanya, de tres mesos de durada i que es realitzà en més de 20 localitats del nord, oest i centre de l'Argentina. En 1940 realitzà tres noves gires de continuació, visitant nombroses localitats del nord-est de la província de Buenos Aires, de Bahía Blanca i de la província d'Entre Ríos. En 1941 reinicià l'exercici de la seva professió a Santa Fe i posteriorment a Buenos Aires, sempre sense cap feina estable. En aquesta època col·laborà en diverses publicacions llibertàries i anarcosindicalistes, com ara Acción Libertaria, Hombre de América, Reconstruir o Solidaridad Obrera. En 1942 formà parella amb Juana Quesada, filla i germana d'anarquistes, amb qui conviurà la resta dels seus dies. A mitjans de 1942 els «Presos de Bradado», per commutació de penes, va ser alliberats després de patir 11 anys de presó. A partir de 1943 participà activament en el moviment llibertari, integrant-se en agrupacions, assistint a plens i congressos, col·laborant en la premsa llibertària i parlant en diferents actes. En 1944 nasqué sa filla Alicia. L'Editorial Reconstruir publicà successivament els seus tres llibres biogràfics dedicats a militants morts: Fernando Quesada, un trozo de historia libertaria (1979), Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1981, amb José Grunfeld) iUna voz anarquista en la Argentina. Vida y pensamiento de Jacobo Prince (1989). El gener de 1989 publicà el seu llibre Escritos libertarios, recull d'articles publicats entre 1941 i 1988. A partir de 1985 col·laborà en El Libertario, òrgan de la FLA. L'abril de 1991 participà en les «Jornades Interdisciplinàries sobre Anarquisme», celebrades a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires. Entre el 27 de setembre i el 10 d'octubre de 1993, participà, amb sa companya Juana Quesada, en l'«Exposició sobre Anarquisme», que se celebrà a Barcelona. En 1994 publicà La revolución libertaria española (1936-1939) i l'any següent les seves memòries sota el títol Recuerdos de un libertario. Setenta relatos de la militancia. Jacobo Maguid va morir en 1997 a l'Argentina.

Jacobo Maguid (1907-1997)

***

Harry Hooton

Harry Hooton

- Harry Hooton: El 9 d'octubre de 1908 neix a Doncaster (South Yorkshire, Anglaterra) el poeta, escriptor i filòsof anarquista Henry Arthur Hooton, conegut com Harry Hooton, un dels fundadors de l'anomenada anarcotecnogràcia. Sos pares es deien Levi Hooton, guardaagulles ferroviari, i Margaret Lester-Glaister, i tenia un germà major, Frank. Estudià a la socialista Sunday School i entre 1922 i 1923 al Christ's College de l'East Finchley de Londres. El 28 d'octubre de 1924, amb 16 anys, arribà a Syney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) a bord del Demosthenes, formant part, amb altres 59 infants, del «Dreadnought Trust», pla econòmic de l'Imperi britànic consistent en enviar infants del Regne Unit a Austràlia per a la seva formació com a treballadors rurals qualificats --son germà Frank va ser enviat al Canadà. El juny de 1925 fugí de la Government Agricultural Training Farm (Granja Agrícola Governamental de Formació) d'Scheyville, a prop de Syndey, amb un petit robatori i va fer de rodamón per la zona nord de Nova Gal·les del Sud i Queensland. Declarat culpable de «robatori sense armes», va ser condemnat a vuit mesos, que purgà a la presó de Maitland (East Maitland, Nova Gal·les del Sud). A la garjola l'únic llibre que pogué llegir fou la Biblia i això el va influir de valent. En sortí va canviar de domicili i de feinetes en diferents ocasions. Es va instal·lar a Newcastle, on el 3 de novembre de 1936 es casà a l'església anglicana de Saint John amb l'empleada Thora Zilma Isabel Hatch, que donà a llum bessonada (Frank i Valerie). Després de canviar de domicili en diverses ocasions, la parella se separà. En aquesta època treballà del que va poder: venen fotografies a domicili, com a obrer de fàbrica, fent de pastor, jugant al billar, vivint d'ajudes públiques, etc. En 1936 la poetessa anarcofeminista Marie E. J. Pitt el va introduir en el món de la literatura, però la seva relació només fou epistolar. D'antuvi acostat al trotskisme, en 1939 participà en la vaga de desocupats de Newcastle. Ja anarquista i membre dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), col·laborà amb articles sobre política local i internacional en els periòdics Newcastle Morning i Miner's Advocate, sempre donant un punt de vista llibertari i donant branca a comunistes, feixistes i conservadors. Des del 1940, en plena II Guerra Mundial, va ser sotmès a vigilància per part de la policia militar. En 1941 publicà el seu primer llibre de poesia, These poets, que s'autoedità amb una tirada de 400 exemplars, la majoria dels quals regalà o intercanvià, i això que va ser força aclamat per la crítica. En 1943 va fer amistat amb els escriptors Nettie Palmer i Miles Franklin durant un viatge per Newcastle, els quals els van fer conèixer els poemes de Carl Sandburg i les noves propostes de la literatura nord-americana d'aleshores. En 1943 s'instal·là a Sydney i treballà al The Daily Telegraph --on usà el pseudònim Philistine-- fins a la vaga de periodistes d'octubre de 1944. A partir d'aquesta data mai no va treballar i moltes vegades sobrevisqué de la generositat dels amics. En aquestaèpoca freqüentà la tertúlia que es reunia a casa de l'anarquista Angela Westbrook. En 1943 publicà el poemari Leave yourself alone, que no tingué gaire ressò i, aquest mateix any, s'autoeditàThings you see when you haven't got a gun, escrit filosòfic pel qual va ser qualificat per un crític com a «bou anarquista que corre enfollit a través de la seva boira intel·lectual». En 1943 també publicà, juntament amb A. D. Hope i Gary Lyle, poemes en la revista alternativa literària No 1 --en 1944 apareixeria No 2 i en 1948 No 3. En aquests anys col·laborà amb Industrial Worker, dels IWW de Chicago. Després de la II Guerra Mundial, formà part activa dels cercles intel·lectuals de la Universitat de Sydney, del moviment «Sydney Push», de la societat artística que es reunia al Lincoln Inn Coffee Shop i del grup del Tudor Hotel. En aquests cercles es mostrà contrari a la filosofia realista de John Anderson i pel feia a la literatura, criticà durament els autors de moda (Joyce, Yeats, Pound, Eliot, etc.), els quals qualificà d'«antiartistes, filisteus i xarlatans», reivindicant sempre figures com Whitman, Wilde, Nietzsche o Henry Lawson. Va saber compaginar la bohèmia amb la literatura i mantingué correspondència amb nombrosos escriptors d'arreu del món (Japó, Índia, Grècia, Sud-àfrica, Regne Unit, França, Nova Zelanda, EUA etc.). Especialment forní una estreta relació epistolar amb els representants del moviment contracultural californià, com ara l'anarquista Tuli Kupferberg, que més tard creà el grup de rock The Fugs. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques australianes i de l'estranger (Londres, San Francisco, Chicago, Nova York, etc.), com ara Inferno,Industrial Worker, Meanjin,Flame, The Southerly, Coastlines, The Australian Quarterly, Coastlines,Australian Highway, Odyssey,The Bulletin, Aesthetics,Olivant Quarterly, Conditional Culture, Beloit Poetry Journal,Trace, Language, etc. Fou secretari de la secció de Newcasthe de la Peace Pledge Union (PPU, Unió per un Compromís per la Pau). Filosòficament sostenia que el gènere humà ha de tenir poder sobre les coses, màquines incloses, però mai sobre les persones, pensament que definí com a anarcotecnocràcia. En 1952 conegué la cinematògrafa Margaret Elliot (Margaret Fink, més tard), amb qui va viure durant set anys a Potts Point. Entre el setembre de 1955 i 1957 publicà la revista 21st Century. The magazine of a creative civilization, que comptà amb la col·laboració de diferents intel·lectuals d'arreu del món. En el primer número d'aquesta revista publicà el text«The politics of things» i, també en 1955 a San Francisco, l'assaig Power over things, reformulació dels seus postulats anarcotecnòcrates. El seu pensament filosòfic el va plasmar en l'obra inacabada Militant materialism, del qual va completar sis dels vuits capítols. Només va poder veure les galerades del que va ser el seu últim llibre, It is great to be alive, publicat pòstumament. Harry Hooton va morir de càncer el 27 de juny de 1961 a Syney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat al crematori d'Eastern Suburbs. El dia abans del funeral, el seu gran amic, el músic Bob Cummig, es va suïcidar amb les restes de píndoles que Hooton usava per tractar la seva malaltia. En 1966, com que ningú havia reclamat les cendres, van ser llançades en una fossa comuna. En 1969 Arthur i Corinne Cantrill estrenaren la pel·lícula experimental Harry Hooton. Outsider poet, on el poeta anarquista resumia la seva filosofia social en una sèrie d'entrevistes enregistrades en 1961 poc abans de morir. En 1990 es va publicar l'antologia Poet of the 21st Century. Collected poems. Harry Hooton.

Harry Hooton (1908-1961)

***

María Martínez Sorroche

María Martínez Sorroche

- María Martínez Sorroche: El 9 d'octubre de 1914 neix a la cantina de«Los Patitas», al Rascador de Las Menas, aldea minera de Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista María Martínez Sorroche. Quan tenia quatre anys, son pare, Juan Martínez Cano (Patitas), morí. En 1924 sa mare, Ángeles Sorroche Pozo, amb l'avia i sos quatre germans i germanes emigraren a França i s'instal·laren a la zona de Lió (Villeurbanne i Vaulx-en-Velin). Amb 10 anys començà a treballar en una gran fàbrica de seda artificial de Vaulx. En 1926 sa família s'instal·là al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i amb 12 anys, i fins al 1932, treballà a la fàbrica «La Seda de Barcelona» del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Per influències de son cunyat Luis Cano Pérez arribà a les idees anarquistes. En 1931, durant la dura vaga del sector tèxtil, formà part del seu comitè. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries als barris barcelonins de Sants i de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat, sobretot en el cercle llibertari de Félix Carrasquer Launed, realitzant diferents tasques (transport d'armes, cotitzacions, propaganda, etc.) durant els períodes de clandestinitat. A partir de 1932 treballà com a obrera fornera. Quan l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 participà en la presa de la caserna de Pedralbes i s'allistà com a miliciana en la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual va combatre fins al setembre de 1936 a Osca, participant en els combats del cementiri d'aquesta ciutat. De bell nou a Barcelona, fou elegida membre del Comitè Econòmic de la Indústria del Pa de la Generalitat de Catalunya, gestionat per la CNT i per la Unió General de Treballadors (UGT), i fins al gener de 1939 s'encarregà d'abastir i de tramitar la producció i la distribució del pa a Barcelona. Amb el triomf franquista s'exilià a França i patí els camps de refugiats de Golbey Epinal i La Godelle. A partir d'octubre de 1939 treballà com a minyona a Pau (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità activament en la CNT de la tendència reformista. En 1952 aconseguí un passi de les autoritats franquistes i pogué visitar sa família a Serón. Son company fou el també militant confederal Federico Martínez Pérez. Entre 1995 i 2003 va escriure unes memòries (Vida para una vida) que resten encara inèdites, però son fill Fredy Martínez n'ha publicat abundants fragments en una pàgina web amb nombroses fotografies. María Martínez Sorroche va morir el 10 de novembre de 2010 a Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterrada tres dies després al cementiri de Lons-Lartigue d'aquesta ciutat.

María Martínez Sorroche (1914-2010)

Fragments deVida para una vida

***

Jens Bjørneboe

Jens Bjørneboe

- Jens Bjørneboe: El 9 d'octubre de 1920 neix a Kristiansand (Vest-Agder, Noruega) l'escriptor, dramaturg, poeta, assagista, pintor i pedagog anarcoindividualista i antropòsof Jens Ingvald Bjørneboe. Fou el més jove de tres fills d'una família acomodada enriquida arran de la Gran Guerra; son pare Ingvald Bjørneboe era un navilier d'origen belga, cònsol de Bèlgica i polític conservador, i sa mare es deia Maja Svensson, coneguda com Sørlandets vakre Maja (Maja, la bella del Sud), per la seva joventut. La seva infància va està marcada per la depressió i la malaltia; hagué de romandre anys al llit afectat per una pneumònia greu, temps que va dedicà a la lectura i a l'escriptura. Quan tenia 12 anys començà a consumir alcohol amagat dels pares i quan tenia 13 anys va intentar suïcidar-se penjant-se d'un arbre, però la branca es va trencar. A l'escola mostrà una actitud rebel i va ser expulsat de l'Escola Catedralícia de Kristiansand, per mantenir relacions sexuals amb una nina més petita, i d'altres centres educatius. En 1938 morí son pare i l'any següent viatjà amb sa mare a Itàlia i a l'Alemanya nazi. En 1940, quan Alemanya envaí Noruega, es va presentà voluntari a l'exèrcit, però va ser rebutjat per la seva salut. L'estiu d'aquell any es va embarcar com a grumet, viatjant als EUA i a l'illa d'Svalbard, més enllà del cercle polar àrtic. Després es traslladà a Dinamarca i més tard s'instal·là a Oslo, on visqué en els cercles bohemis, artístics i llibertaris. A la capital danesa aprengué a pintar, assistí a l'Escola d'Arts i Oficis i s'interessà per la literatura i la filosofia danesa, especialment per la de Søren Kierkegaard; també es relacionà molt amb els refugiats europeus que fugien de la guerra. A Oslo entrà en contacte amb l'antroposofia, formant part del seu cercle, amb Karl Brodersen i André Bjerke. En 1943, fugint amb Karl Brodersen de l'«Arbeidstjeneste» (Servei de Treball obligatori alemany), s'establí a Estocolm (Suècia), on conegué la pintora i fotògrafa antropòsofa judeogermana Louise Charlotte Funk (Lisel), amb qui es casà. Funk el va introduir en la literatura, la dramatúrgia i l'art alemanys (Bertolt Brecht, Friedrich Durrenmatt, Georg Büchner, etc.), aspecte que li influencià força. La lectura de Die Moorsoldaten (1935), de Wolfgang Langhoff, on es descriu les dures condicions dels presoners del camp de concentració d'Oranienburg, li va impressionar fortament. De bell nou a Oslo en 1945, es dedicà la pintura simbòlica i a l'escriptura. També en 1945 va viatjar pel Berlín en reconstrucció. La seva predisposició vers l'antroposofia es va veure palesa quan en 1950 entrà com a mestre de fusteria i d'altres matèries en una escola Waldorf (Escola Rudolf Steiner) d'Oslo, experiència pedagògica que duraria fins al 1957, i en 1951 quan publicà el seu primer llibre Dikt, recull de poemes de fort contingut misticoreligiós i influïts per Rainer Maria Rilke. Després es passà a la literatura de marcat contingut criticosocial, com ara Før hanen galer (1952), dura invectiva contra la postguerra i l'horror nazi; Jonas (1955), contra el sistema escolar autoritari i l'Estat, i Den onde hyrde (1960), novel·la anticarcerària escrita després de passar un temps a la presó condemnat per conduir ebri. En 1952 abandonà la«Den norske Forfatterforening» (DnF, Associació d'Escriptors Noruecs) i fou un dels fundadors, amb son cosí l'escriptor i poeta André Bjerke (1918-1985), de la«Forfatterforeningen av 1952» (Associació d'Escriptors de 1952), partidaris de l'estàndard riksmal o bokmal en el debat sobre la llengua noruega. En 1957 va patir una forta depressió que el llançà encara més a la beguda, que intentà equilibrar viatjant (Itàlia, etc.). En 1959 va fer una visita al Berliner Ensemble, i va fer amistat amb alguns dels seus membres. Aquest mateix any va conèixer la jove actriu Tove Tveteraas i en 1961 es va separar de Lisel. En 1961 mateix es casà amb Tveteraas, amb qui va tenir tres fills. A partir de 1964 es dedicà força al teatre, col·laborant amb Eugenio Barba a l'Odin Teatret d'Oslo. Entre 1966 i 1973 publicà la trilogia «Bestialitetens historie» (La història de la bestialitat), amb empremtes pel filòsof Michel Foucault i considerada per molts com la seva obra mestra, formada per Frihetensøyeblikk (1966), Kruttarnet (1969) i Stillheten (1973). En 1966 s'edità anònimament la novel·la Uten en trad, per la qual va ser processat l'any següent per «pornografia i obscenitat», confiscant l'edició de l'obra i prohibint-la a Noruega. El judici, del qual va ser absolt finalment, li va suposar una enorme promoció i el llibre va ser traduït a diverses llengües europees. En 1974 va publicar la seva última gran obra, Haiene. Poc abans de morir sortí l'obra de teatre Rode Emma (Emma la Roja), sobre la vida de l'agitadora anarquista Emma Goldman. Minat per la depressió i l'alcoholisme, Jens Bjørneboe es va suïcidar penjant-se el 9 de maig de 1976 a Veierland (Nøtterøy, Vestfold, Noruega). Entre els seus assaigs destaquen Semmelweis. Et anti-autoritært skuespill (1968), Norge, mitt Norge. Essays om formyndermennesket (1968), Vi som elsket Amerika. Essays om stormaktsgalskap, straffelyst, kunst og moral (1970), Anarkismen. I dag? (1971) i Politi og anarki. Essays om katter, domstoler og mennesker (1972). Marcat pel pensament de Friedrich Nietzsche, sempre es va autodefiní com«anarconihilista». Bjørneboe està considerat com un dels autors noruecs més importants de la postguerra.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Cap a la remunicipalització de la neteja viària

0
0

A continuació teniu un resum de la primera part del ple ordinari del mes de setembre. De la segona part, en farem un altre article properament, amb especial menció a les respostes de l’equip de govern als precs i preguntes que vàrem registrar.

1.- PART RESOLUTIVA

1.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió anterior. Aprovat per unanimitat.

Es tracta de l’acta de la sessió extraordinària del 29 agost de 2018

2.- Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores de subvencions i ajudes econòmiques per facilitar l’accés a l’esport de competició i realització d’activitats esportives per a l’any 2018 (Exp. ABS núm. 2018/3744-Exp. General núm. 2018/201). Aprovat per unanimitat.

Unes subvencions similars a les de tots els anys, amb una partida un poc major (fins a 29.000). Aquest any algunes subvencions seran nominatives i altres per concurrència. Nosaltres evidentment hi votàrem a favor, però demanàrem que s’utilitzàs el mateix criteri per a tots per evitar causar un greuge comparatiu entre uns i altres.

3.- Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores per a la concessió de subvencions a les associacions de caire social per a l’any 2018 (Exp. ABS núm. 2018/3731-Exp. General núm 2018/200). Aprovat per unanimitat.

Unes subvencions per import de 39.000 euros. Evidentment com al punt anterior, votàrem a favor, però mostràrem que el fet de que unes siguin nominatives i altres per concurrència pot suposar un greuge comparatiu.

4.- Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores per a la concessió d'ajudes econòmiques a la rehabilitació i restauració de façanes, eliminació de barreres arquitectòniques, millora de l’eficiència energètica dels edificis, actuacions per a la instal·lació de plaques solars fotovoltaiques i actuacions per a la instal·lació de punts de recàrrega per a vehicles elèctrics pels anys 2018 i 2019 (Exp. ABS núm. 2018/3808-Exp. General núm 2018/205). Aprovat per unanimitat.

Bàsicament les mateixes subvencions de cada any, augmentant la partida fins a 100.000, però reduïnt la quantia que pot percebre cada beneficiari a la meitat. S’ha afegit la instal·lació de plaques fotovoltaiques i punts per la recàrrega dels vehicles elèctrics. Creiem que hauria estat interessant incloure en aquestes subvencions les plaques per encalentir aigua.

5.- Ratificació de la Resolució de Batlia núm. 553 de data de 20 de juliol de 2018 (Exp. ABS núm. 2018/3005-Exp. Sec/Ple núm. 63/2018). Aprovat per 8 vots a favor (Junts i Alternativa) i 1 abstenció (UMP). Els regidors de Tots, PP i no adscrit abandonaren el seu lloc ja que al ser part implicada no podien participar ni del debat ni de la votació.

Es tractava d’anomenar lletrat i procurador per personar-se l’ajuntament per recurs contenciós administratiu presentat per 3 regidors en representació de Tots, PP i Regidor no adscrit (per la ubicació del nou PAC). Un episodi més del nou centre de salut, amb el qual, la tossuderia de la majoria dels grups ha estat l’habitual. Tots, que ha fet tot el possible per boicotejar la construcció del nou PAC, Junts que va ficar unes presses que s’han demostrat innecessàries, ha incomplert el que ha acordat el ple, i que no va voler convocar una reunió entre les parts implicades una vegada possibles dues opcions, i UMP que ha votat a favor de dues ubicacions diferents segons la votació. En definitiva, política de baix nivell.

En el referent al votat al ple, votàrem a favor perquè consideram que l’Ajuntament ha de personar-se a cada contenciós que tengui.

6.- Ratificació de la Resolució de Batlia núm. 554 de data de 20 de juliol de 2018 (Exp. ABS núm. 2018/3004-Exp. Sec/Ple núm. 63/2018). Aprovat per unanimitat.

Es tractava d’un altre nomenament de lletrat i procurador, en aquest cas per un recurs contenciós administratiu presentat per Elecnor contra l’Ibisec (per un tema referent a les obres del pavelló de l’IES Guillem Cifre de Colonya).

7.- Aprovació, si procedeix, de l’inici de l’expedient per a la modificació de la forma de gestió de la prestació del servei públic local de neteja viària mitjançant gestió directa en la forma de societat mercantil local (EMSER 2002 S.L.U.) (Exp. ABS núm. 2018/3748). Aprovat per 8 vots a favor (Alternativa i Junts) i 9 abstencions (Tots, PP, UMP i Regidor no adscrit).

Evidentment votàrem a favor, ja que per nosaltres aquest és un tema prioritari. En aquesta ocasió es va fer una passa més per aconseguir la remunicipalització del servei de neteja viària (el qual està actualment en una situació irregular), iniciant-se l’inici de l’expedient per a modificar la forma de gestió de dit servei, i creant-se una comissió (de la que formarà part la nostra portaveu) que en dos mesos ha de redactar una memòria justificativa de que la gestió directa és la més sostenible i eficient i un estudi comparatiu de les diferents formes de gestió.

8.- Resolució de reclamacions i aprovació definitiva, si procedeix, de l’expedient de modificació de crèdit núm. 27-2018 sota la modalitat de crèdit extraordinari i suplement de crèdit finançada amb romanent de Tresoreria per a despeses generals (Exp. ABS núm. 2018/3413). Aprovat per 8 vots a favor (Junts, UMP i 1 d’Alternativa) i 9 abstencions (Tots, PP, Regidor no adscrit i 1 d’Alternativa).

Es tractava de rebutjar les al·legacions de Tots i aprovar el crèdit definitiu per les inversions financerament sostenibles, ja aprovades inicialment a l’anterior ple. Nosaltres optàrem per un vot a favor i una abstenció, mantenint l’acordat durant la negociació del pressupost i permetent la seva aprovació.

9.- Informació sobre l’execució pressupostària del tercer trimestre de l’exercici 2018 de l’Ajuntament i Organismes Autònoms de conformitat amb la BASE 36ª d’Execució del Pressupost de l’exercici 2018. No es vota

Nosaltres a aquest tema vàrem dir res, ja que preferim esperar al darrer trimestre per veure que tal ha anat l’execució del pressupost, i evidentment ens fixarem especialment en si ens han fet cas amb les partides que pactàrem per tenir-ho en compte de cara al següent exercici.


GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 72ª Parte: Mausoleo del Sultán Selim (Türbesi) - ESTAMBUL - TURQUÍA

0
0
CEMENTERIOS DEL MUNDO 72ª Parte: MAUSOLEO DEL SULTÁN SELIM - TÜRBESI - ESTAMBUL, TURQUÍA 2010

Cementerios del Mundo 71ª Parte


Mausoleo (Türbesi) del Sultan Selim

Estambul, Turquía


  Diciembre 2010

© Miguel Veny Torres 

pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Vista del Mausoleo»
c/ Ayasofya Meydanı
Barrio de Cankurtaran Mahallesi (Sultanahmet, Fatih)

Madrid, 9 de Octubre de 2018

dBalears i la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí

0
0

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -


Oportuna narració de López Crespí –


“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)


No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)


[10/10] Emma - Radowitzky - Creus - Trigari - Eckstein - Marzocchi - Borràs - Campio Carpio - Dolgoff - Rubel - Golosio - Defendi - Dórame - Méric - González Rocamonde - Montoya - Gómez - Arellano - Labornia - Corominas - Vincileoni - Tesoro

0
0
[10/10] Emma - Radowitzky - Creus - Trigari - Eckstein - Marzocchi - Borràs - Campio Carpio - Dolgoff - Rubel - Golosio - Defendi - Dórame - Méric - González Rocamonde - Montoya - Gómez - Arellano - Labornia - Corominas - Vincileoni - Tesoro

Anarcoefemèrides del 10 d'octubre

Naixements

Portada del llibre "Un anno di reclusorio militare"

Portada del llibre Un anno di reclusorio militare

- Rocco Emma: El 10 d'octubre de 1878 neix a Scordia (Sicília) el sabater antimilitarista i anarquista Rocco Emma. Sos pares es deien Giuseppe Emma i Vincenza Carpice. En 1895 es traslladà a Catània (Sicília), on entrà a treballar en un taller de sabateria. Quan va fer el servei militar s'adherí al moviment anarquista i el 10 de març de 1899 va ser empresonat per insubordinació. Jutjat, el 14 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any de presó militar. Un cop purgada la pena, retornà a Scordia, on es dedicà a la propaganda llibertària, i en 1901 marxà cap a França. S'establí primer a Niça (País Niçard, Occitània) i després a París (França), retornant de tant en tant a Itàlia. En estret contacte amb els cercles anarquistes internacionals, mantingué correspondència i col·laborà en la premsa antimilitarista, especialment en La Pace de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1904 el trobem a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on fou membre del «Gruppo Germinal» i en 1906, amb Henri-Louis Truan, col·laborà en L'Action Anarchiste/L'Azione Anarchica de Ginebra, deixant palès la seva posició insurreccionalista i antisindicalista. En 1907 va ser denunciat per la fiscalia. Ezio Bartalini el va convèncer que escrigués un llibre sobre els seus records a la presó i aquest va ser publicat en 1908, amb un prefaci de Fanny Dal Ry, sota el títol Un anno di reclusorio militare. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada durant el Congrés Internacional Antimilitarista celebrat entre el 26 i el 28 de juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos), reprengué un viatge arreu del món, mantenint correspondència amb els companys italians. En 1908 era a París i participà en les activitats del Grup Comunista Anarquista Italià, fent xerrades. Durant la Gran Guerra visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i, després que aquest acabés, en el de solidaritat amb els detinguts. El 18 de març de 1922 participà en el acte organitzat pels anarquistes a la Cambra del Treball de Torí, que va ser boicotejat pels comunistes. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic Il Vespro Anarchico, de Paolo Schicchi. Fou membre del grup antifeixista anarquista creat al voltant de Paolo Schicchi i en 1929, amb altres emigrats anarquistes sicilians (Giuseppe Amari, A. Dell'Aria, A. Dell'Isola, L. Occhipinti, Paolo Schicchi, etc.) signà el manifest insurreccionalista Siciliani!, que va ser publicat en el periòdic L'Aurora de Boston (Massachusetts, EUA) i introduït clandestinament en milers de còpies a l'illa, on s'incita els sicilians a repetir la gesta de les Vespres Sicilianes medievals. Rocco Emma va morir el 25 de setembre de 1933 a Les Lilas (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Simón Radowitzky (1909)

Foto policíaca de Simón Radowitzky (1909)

- Simón Radowitzky: El 10 d'octubre de 1889 --moltes fonts citen setembre o novembre de 1891-- neix a Stépany (Rivne, Ucraïna), en una família obrera humil d'origen jueu, l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la seva versió al castellà com Simón Radowitzky. Havia nascut A començaments de segle amb sos pares es traslladà a la ciutat industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit poble d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys hagué d'abandonar els estudis i entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla estudiant del seu mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny de 1904 participà en una manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada laboral de 10 hores que va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit per un cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant sis mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per repartir premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. Durant el tancament conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà suïcidant-se abans de ser deportat a Sibèria. Després passà a treballar a la planta siderúrgica «Shla» d'Iekaterinoslav, on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la Revolució russa de 1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi Zawot» i va ser nomenat membre del soviet d'aquesta empresa. Després del fracàs de la revolució, aconseguí d'antuvi fugir de la repressió tsarista; però, després de furtar el sabre i la pistola a un soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de deportació a Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la presó d'Iekaterinoslav, son pare pogué obtenir la seva llibertat. Decidí exiliar-se i passà a l'Imperi Alemany, del qual fou deportat poc després per participar en una vaga. Sota el perill de ser desterrat a Sibèria, aconseguí documentació falsa i es traslladà a Riga, on embarcà en un vapor transoceànic cap a Amèrica. El març de 1908 arribà a l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires, Argentina), on treballà com a obrer mecànic als tallers del Ferrocarril Central Argentí. Establí contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la redacció de La Protesta. Després es traslladà a Buenos Aires, on treballà al taller mecànic Zamboni del carrer Charcas i es relacionà amb diversos intel·lectuals llibertaris russos exiliats (Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin, Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín, Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909 participà en la gran manifestació de la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires convocada per la FORA --altres manifestacions estaven organitzades per la central sindicalista revolucionària Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista (PS). A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per recordar els«Màrtirs de Chicago» i aleshores es trobava en obres per reformar-la en la plaça del Congrés, un dels símbols urbanístics de la burgesia al poder. La policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo Falcón, reprimí durament amb tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora de lluita se saldà amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un centenar de ferits. Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris i socialistes, així com els seus òrgans d'expressió, i durant la setmana següent de protestes i de vaga general, convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la història sota el nom de «Setmana Roja», el moviment obrer exigí la dimissió de Falcón, mentre les forces de seguretat parlaren de «complot russojudàic». El 4 de maig de 1909 més de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els fèretres dels obrers assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació de dol que va ser reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky decidí atemptat contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909 preparà un artefacte explosiu al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge tirat per cavalls del coronel al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan venia de l'enterrament de Ballvé, director de la Presó Nacional de Buenos Aires, al Cementiri del Nord. L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari Juan Alberto Lartigau; ambdós van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat, intentà suïcidar-se disparant-se al pit dret --fallà perquè disparà amb la mà esquerra-- a pocs carrers del lloc de l'explosió al crit de«Visca l'anarquisme!». Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà ferides lleus al pit dret i fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no duia identificació i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se davant un complot portà el president José Figueroa Alcorta a decretar l'Estat de setge, que es mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà una dura repressió contra el moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar la identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que l'ambaixada argentina a París facilità els seus antecedents obtinguts a Ucraïna --segons els quals havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual cosa havia estat condemnat a sis mesos de presó--, però la seva edat quedava incerta. El fiscal Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge mèdic que conclogué que tenia entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap còmplice, sol·licità la pena de mort. Però un cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà una còpia d'una partida de naixement on es confirmava que només tenia 18 anys i per tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal, el jutge Sotero Vázquez commutà la pena màxima per la de reclusió per temps indeterminat a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un càstig addicional de reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint amb l'aniversari de l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta el cas a la Suprema Cort, però aquesta aprovà la sentència de la justícia ordinària. El 6 de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos anarquistes condemnats també per atemptat contra les autoritats que compartien reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel. Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu perquè va ser cridat en l'últim moment a la impremta del presidi. L'operació, que comptà amb el suport de l'exterior i la connivència de guàrdies de l'interior, atemorí les autoritat carceràries i decretà el seu trasllat al penal d'Ushuaia, reservat generalment per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els presos anarquistes i polítics en aquesta duríssima penitenciaria es «popularitzaria» a partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren els pocs drets que tenien la resta de presidiaris --només podia llegir la Bíblia-- i, considerat el promotor de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou sotmès a constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de Gregorio Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i Sampedro). Immediatament La Protesta publicà el fullet de Marcial Belascoain Sayós El presidio de Ushuaia, que causà un gran ressò i obligà el govern d'Hipólito Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions penals a Ushuaia i a rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de novembre de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins, aconseguí evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que reeixí de la seva història. Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel Arcángel Roscigna i els xilens Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el cúter «Ooky», propietat de una dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat xilena de Punta Arenas. Radowitzky, coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de carceller i abandonà el penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un grup de carcellers nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla original era desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per resistir-hi un temps fins que la recerca hagués minvat, però finalment pensaren que a Punta Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de navegació, i ja en aigües xilenes de la península de Brunswick, la goleta va ser abordada per un vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de l'evasió. Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada, però la tripulació dàlmata va ser detinguda i interrogada a la presó fins que el maquinista de l'«Ooky» confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu. Poques hores després, va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a Punta Arenas caminant i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra«Centeno» i dues setmanes després de bell nou a Ushuaia. El càstig per evasió era dos anys de confinament en solitari amb només mitja ració d'aliments. Durant els anys posteriors, les campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa obrera es van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president Yrigoyen, que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una delegació anarquista el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de 110 presos, però amb l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de 1930 el vaixell «Vicente Fidel López» el portà al port de Buenos Aires i des d'allà fou obligat a agafar el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat el viatge amb diners seus i sense cap mena de documentació. Gràcies al suport dels grups anarquistes uruguaians aconseguí salvar els entrebancs burocràtics i poder desembarcar. A la capital de l'Uruguai, després que les autoritats soviètiques li neguessin el passaport i així poder retornar a Ucraïna --Radowitzky desconeixia la repressió que patia el moviment anarquista a l'Estat soviètic--, reprengué la seva professió de mecànic. Durant la seva estada a l'Uruguai realitzà diversos viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació entre els moviments anarquistes dels dos països  fugint i de la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El març de 1933 assistí al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se celebrà a Montevideo. El 7 de desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel Terra pretengué expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers indesitjables. Els companys anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no crear un precedent i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21 de març de 1936 l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí la commutació de la pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia domicili propi, hagué de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan esclatà la guerra civil espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà, composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat militant Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio Casanova, anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut malmesa, fruit dels més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques culturals i sindicals per a la Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard aconseguí embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco, cònsol de l'Uruguai a la Ciutat de Mèxic, li proporcionà una feina a la delegació sota el nom de José Guzmán. Durant la postguerra treballà per a la secció mexicana del International Rescue and Relief Committee (IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport per als refugiats europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà revistes anarquistes i realitzà viatges als Estats Units. Treballà elsúltims anys de sa vida en una fàbrica de joguines. També va fer servir a Mèxic el nom de Raúl Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un atac de cor el 29 de febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els companys li compraren una senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el llegí Liberto Callejas.

Simón Radowitzky (1891-1956)

***

Salvador Creus Collell

Salvador Creus Collell

- Salvador Creus Collell: El 10 d'octubre --algunes fonts citen erròniament l'1 d'octubre-- de 1892 neix a Manlleu (Osona, Catalunya) l'anarquista Salvador Narcís Ignasi Creus Collell --algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Colell. Sos pares es deien Pere Creus Homs, jornaler, i Teresa Collell Codina. Sabater de professió, el 17 d'agost de 1912 es casà amb Marie Louise Brial a Illa (Rosselló, Catalunya Nord) i en 1919 ja tenia dos infants. Residí habitualment a Illa. El febrer de 1919 va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «propagandista anarquista»; també, segons la policia, era intel·ligent, llegia periòdics anarquistes i freqüentava Pau Rovira Prat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gaetano Trigari

Gaetano Trigari

- Gaetano Trigari: El 10 d'octubre de 1895 neix a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per«malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943. Gaetano Trigari va morir el 6 d'octubre de 1957 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Emmy Eckstein i Alexander Berkman fotografiats per Senya Fléchine (ca. 1929)

Emmy Eckstein i Alexander Berkman fotografiats per Senya Fléchine (ca. 1929)

- Emmy Eckstein: El 10 d'octubre de 1900 neix a Berlín (Prússia, Imperi Alemany) la feminista anarquista Emilia Eckstein, més coneguda com Emmy Eckstein. Filla d'una família jueva burgesa, sos pares es deien Julius Eckstein, editor de llibres hongarès, i Paula Silberknopf, excantant d'òpera, i tingué quatre germans. En 1922 conegué a la terrassa d'un cafè berlinès el propagandista anarquista Alexander Berkman (Sasha) i s'enamoraren, però la seva família desaprovà aquestes relacions per la gran diferència d'edat (52 anys d'ell i 20 d'ella) i per la seva forma de pensar. Mantingueren correspondència i cap el 1925 la parella es reuní a Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1930 ajudà la propagandista anarcofeminista Emma Goldman en el mecanografiat del manuscrit de les seves memòries Living my life, que van ser publicades l'any següent. En 1935 visqué amb Berkman a Sant Tropetz (Provença, Occitània), molt a prop de la residència d'Emma Goldman, que havia estat amant de Berkman durant molts d'anys, essent les relacions de tots trets sorprenentment harmonioses. Després del suïcidi de Berkman el juny de 1936, restà sola i en la misèria. Posteriorment visqué un temps a Brno (Moràvia, Txèquia). Emmy Eckstein va morir el 8 de juny de 1939 a la Clínica Belvedere de Niça (País Niçard, Occitània) després de patir sis operacions greus a l'estomac. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Umberto Marzocchi (1927)

Umberto Marzocchi (1927)

- Umberto Marzocchi: El 10 d'octubre de 1900 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Umberto Marzocchi. Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, ben aviat va descobrir l'anarquisme i va ser nomenat, quan tenia 17 anys, secretari de la Unió dels Obrers Metal·lúrgics, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va prendre part en l'agitació anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario. En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la fàbrica de pòlvora de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En 1921, establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista Arditi del Popolo. Fitxat per la policia com a «anarquista molt perillós a vigilar amb atenció», serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a Itàlia. En 1923 emigra a França i a París coneix l'anarquista italià Umberto Tommasini amb qui militarà. Expulsat de França, s'estableix a Bèlgica on continuarà l'activitat en el Comitè de Suport a les Víctimes Polítiques. Durant la tardor de 1936 s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front d'Aragó (Espanya). Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri i de Barbieri --serà ell qui reconeixerà oficialment els cadàvers--, retornarà a França on s'ocuparà dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la resistència antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i socialistes. En 1945 tornà a Itàlia i participà en la reconstrucció de la Federació Anarquista Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un dels organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena d'anys serà el secretari de la IFA, participant també en un nou congrés a Carrara en 1978. En 1975 va participar a Vendôme (França) en el Congrés de la Federació Anarquista Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a Barcelona (Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat d'un portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per participar en una reunió clandestina de reestructuració de la Federació Anarquista Ibèrica. Durant elsúltims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga per al Desarmament Unilateral d'Itàlia. Umberto Marzocchi va morir el 4 de juny de 1986 a Savona (Ligúria, Itàlia). A més de nombrosos articles en la premsa llibertària és autor d'un llibre de records sobre la Guerra Civil espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne una biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti.

***

Jacint Borràs Bousquet

Jacint Borràs Bousquet

- Jacint Borràs Bousquet: El 10 d'octubre de 1901 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i periodista Jacint Borràs Bousquet. Amb 11 anys ja treballa d'aprenent de vidrier i es va incorporar al moviment anarquista cap al 1918 col·laborant en el setmanari clandestí Bandera Roja i després fent classes nocturnes al Centre Racionalista del carrer Vallespir de Barcelona, impartides per Roigé. Després va militar en el grup de defensa «Espartaco», enfrontat amb les armes al terrorisme de Miguel Arlegui i de Severiano Martínez Anido, fet que el va portar a la garjola --el 6 d'abril de 1921 fou detingut per primera vegada, amb María Sanahuja i Custodio Beltrán, i arribà a acumular cinc anys de presó. Amb el temps va arribar a tenir una respectable cultura autodidacte, participant en actes públics com a orador i escrivint en la premsa llibertària. Durant el secretariat d'Andreu Nin, va formar part del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Formà part de la Comissió Revisora de Credencials del Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid d'11 al 16 de juny de 1931, a més de delegat del Sindicat de Treballadors d'Arbeca, de la Secció d'Oficis Diversos de Cervera i del Sindicat Únic d'Alfarràs. En maig de 1932 va fer mítings a Cervera. Fou un dels protagonistes de la polèmica entre anarquistes i membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) respecte a qüestions d'organització i de control dels sindicats, que fou especialment greu a les comarques lleidatanes des de setembre de 1931. En el Ple Provincial, celebrat el 6 de setembre de 1931, es mostrà partidari de l'organització dels sindicats en federació provincial i no en organitzacions comarcals com propugnaven els comunistes. Va adoptar la mateixa postura en la seva intervenció en el míting que va tenir lloc a la ciutat del Segre els primers dies de desembre d'aquell 1931 i en el qual van participar també Ángel Pestaña, Emili Mira i Francisco Martínez (Arín). Malgrat tot, el març de 1932, fou expulsat del seu càrrec de delegat del Comitè Regional pels sindicalistes del BOC, amb gran força a Lleida en aquells moments. En el Ple de Regionals d'agost de 1932 representà Catalunya amb Patricio Navarro. En 1933 va ser secretari provincial de la FAI, de la qual es va separar en 1937 després de la seva politització. En 1933 va fundar, entre altres, a Lleida el periòdic Acracia. Va participar en una gira de mítings amb Antonio Ortiz i Frederica Montseny per Barcelona, Sant Cugat, Cervera, Terrassa, Vic i Sallent en gener i febrer de 1936. A partir d'octubre de 1936 exercí de corresponsal de Solidaridad Obrera a Madrid. Entre 1937 i 1938 va dirigir el periòdic ¡Campo!, i com a tal assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal de març de 1937. El setembre de 1937 va fer un míting a Santa Coloma i va fer uns mesos de redactor de Solidaridad Obrera i també en La Noche, dirigida per Balius. En acabar la guerra, va exiliar-se a França, on va patir els camps de concentració de Gurs. En 1945 va assistir en les files del sector moderat al Congrés de París, participant en la ponència sobre «Actuació en 1936-1939». Va fer mítings a França (Alès, 1945) i com a secretari del departament de Pau va assistir al Ple Departamental del 2 de desembre de 1945. Amb l'escissió de la CNT en l'exili, va ser elegit com a administrador del periòdic del sector reformista España Libre. En 1962 va fer conferències a Besiers i Narbona i l'any següent a Besiers. Després del congrés de reunificació a Montpeller va quedar fora de l'organització i l'octubre de 1968 va ser present en la reunió dels que s'oposaven als ortodoxes a Montpeller. Durant elsúltims anys de sa vida va militar en l'Agrupació Confederal i Llibertària de Perpinyà --lligada al periòdic Frente Libertario--, assistia a les conferències de Narbona d'aquesta tendència i feia viatges a Espanya, on defensava les tesis d'acostament i de moderació. Va col·laborar en diversos periòdics, com ara Acracia,Bandera Roja, ¡Campo!,CNT, España Libre, Espoir,Exilio, Frente Libertario, La Ilustración Ibérica, Inquietudes,La Noche, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Umbral, entre altres; iés autor d'unes memòries inèdites, Una vida en la CNT. Lo que ví, y como lo ví. Jacint Borràs Bousquet va morir el 13 de juny de 1982 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Campio Carpio

Campio Carpio

- Campio Carpio: El 10 d'octubre de 1902 neix a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit, Claridad, CNT,Le Combat Syndicaliste, Dealbar,¡Despertad!, Espoir, Ética,Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América, Ideas-Orto,Inquietudes, ¡Liberación!,Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir,La Revista Blanca, Revista Iberoamericana, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poeta épico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic FélixÁlvarez Ferreras per al premi de literatura«José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En elsúltims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina).

***

Sam Dolgoff

Sam Dolgoff

- Sam Dolgoff: El 10 d'octubre de 1902 neix al shtetl (poblet jueu) d'Ostrovski, de Vítsiebsk (Vítsiebsk, Imperi Rus; actualment pertany al districte de Bešankovičy, Bielorrússia) l'escriptor, editor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sholem Dolgopolski, més conegut com Sam Dolgoff, i que va fer servir el pseudònim Sam Weiner. Son pare era un treballador del ferrocarril i son oncle, Tsadik Dolgopolski, fou un conegut escriptor i mestre jiddisch que acabà morint en un camp de concentració estalinista. En 1905, per evitar el reclutament obligatori del pare durant la guerra russojaponesa, sa família emigrà als Estats Units i es va criar al Lower East Side de Manhattan i al Bronx de Nova York. Amb 11 anys començà a treballar i amb 14 s'inicià com a ajudant de son pare pintant parets, feina amb la qual es va guanyar sa vida fins a la seva jubilació. Assistí a l'escola pública de Nova York i una mica a l'escola nocturna, encara que la bona cultura que tingué l'aconseguí de manera autodidacta; també estudià idiomes a la Rand School, però va aprendre les sis llengües que coneixia sobretot llegint. En 1917 entrà a formar part de la Young People's Socialist League (YPSL, Lliga dels Joves Socialistes), secció juvenil del Socialist Party USA (SPUSA, Partit Socialista dels EUA), però aviat considerà que el socialisme era massa moderat i fou expulsat per les seves critiques. Cap el 1920 s'acostà als grups anarquistes, com ara «Road to Freedom» (Camí cap a la Llibertat), que editava el periòdic The Road to Freedom, i en 1922 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), els wobblies. Bona part de la seva joventut la va passar anant i venint amb ferrocarril d'una part a l'altra dels Estats Units fent propaganda anarquista i anarcosindicalista en diferent llengües i lluitant contra el sindicalisme reformista rival de la American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), la policia repressora, la reacció de la incultura nord-americana, els matons a sou de la patronal i els comunistes, que tots plegats li feien la vida impossible. En aquests anys va treballar en diferents campanyes de solidaritat, com ara la de Thomas Mooney i Warren K. Billings i la de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1924 edità el seu propi periòdic, Friends of Freedom, que durà uns mesos. En 1925 es traslladà a Chicago (Illinois, EUA), on conegué Lucy Parsons i Ben Reitman, i s'uní al grup multicultural anarquista«Free Society» (FS, Societat Lliure), format per jueus, italians, espanyols i russos, que organitzà conferències i debats setmanals. Molt influenciat per l'intel·lectual anarquista rus exiliat Grigorij Petrovic Maksimov, que fou el seu mentor i el va introduir en els clàssics anarquistes i l'anarcosindicalisme, a finals de la dècada dels vint denuncià en les seves gires propagandístiques la dictadura soviètica i els perills que per al moviment obrer portava el comunisme. En una de les seves gires propagandístiques, en 1930, mentre travessava Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA), conegué l'anarquista d'origen rus Esther Miller, que esdevingué la seva companya, i amb qui s'establí a Nova York, on criaren sos dos infants, Abraham i Anatole. En 1931 assistí al Congrés Anarquista del Mitjà Oest, celebra a Chicago, que tingué com a objecte la creació de nou grups anarquistes i la coordinació dels ja existents. Entre 1932 i 1934 la parella visqué a la colònia anarquista d'Stelton (Nova Jersey, EUA), on publicà el periòdic Looking Forward!, experiència que valorà molt críticament. En 1932 participà en la creació del grup anarcocomunista «Vanguard» de Nova York, que organitzà debats setmanals i edità el periòdic Vanguard. A Journal of Libertarian Communism. Durant els anys trenta va fer costat les tesis anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant el període revolucionari i la guerra civil espanyola fou membre del consell de redacció del periòdic mensual Spanish Revolution, òrgan de les United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions Llibertàries). En 1938 participà en la creació del grup anarquista «Challenge», que edità un periòdic d'igual títol. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes (Vanguard, Challege, etc.), moltes vegades fent servir el seu pseudònim Sam Weiner. Durant la II Guerra Mundial formà part del grup anarcopacifista«Why?» i en 1943 fou un dels fundadors del periòdic Why?, que posteriorment passà a anomenar-se Resistance. Després de la guerra fou un membre destacat del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari). El 19 de juliol de 1954 fundà amb sa companya Esther i Russell Blackwell la Libertarian League (LL, Lliga Llibertària) de Nova York, grup anarcosindicalista que s'encarregà d'organitzar conferències setmanals, distribuir literatura, organitzar actes per recaptar diners, treure un periòdic (Views and Comments) i mantenir correspondència amb anarquistes d'arreu del món. La LL mantingué un front obert d'accions contra els interessos de la dictadura franquista als EUA i contra la repressió als anarquistes dels països comunistes, especialment a Bulgària. A partir de 1961, amb els companys novaiorquesos de LL, del grup anarcosindicalista jiddisch «Freie Arbeiter Shtimme» (FAS) i dels anarquistes ibèrics exiliats del grup editor del periòdic Cultura Proletaria, denuncià la dictadura de Fidel Castro i la repressió que exercia contra el moviment anarquista a Cuba, col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili (Guangara Libertaria) i va fer costat els expatriats que fugien de l'illa cap a Miami, alhora que recaptava fons per als presos que es consumien a les garjoles cubanes. En 1965 la LL deixà d'existir per diferents problemes. Durant els anys setanta i vuitanta, generalment acompanyat d'Esther, va fer conferències a facultats i col·legis universitaris d'arreu els Estats Units i pronuncià discursos en homenatges a Mikhail Bakunin, Emma Goldman i els màrtirs de Haymarket. A mitjans dels anys setanta viatjà amb Esther a Israel i s'entrevistà amb els anarquistes del grup editor del periòdic Problemen i altres militants destacats. Entre 1972 i 1979 col·laborà amb el centre d'estudis anarquistes «Freespace Alternative U», que edità la revista Freespace. En 1976, amb Abe Bluestein, Murray Bookchin i Gabriel Javsicus, publicà el periòdic News from Libertarian Spain, que posteriorment passà a nomenar-se Anarchist News, per explicar la nova etapa que l'anarcosindicalisme estava prenent a la Península després de la mort del dictador Francisco Franco i l'octubre 1977 amb Esther hi viatjà (Madrid, Barcelona i Màlaga), on s'entrevistà amb nombrosos militants llibertaris. La seva tasca com a assagista fou força prolífica i entre les seves obres podem destacarEthics and American Unionism (1958),The Labor Party Illusion (1961, sota el pseudònim Sam Weimer), Bakunin on Anarchy. Selected works by the activist-founder of World Anarchism (1971, 1973 i 1980), Le Néo-anarchisme américain. Nouvelle gauche et gauche traditionnell (1973, publicat en Le Mouvement Social, 83),The anarchist collectives. Workers' self-management in the Spanish Revolution (1936-1939) (1974),Notes for a discussion on the regeneration of the American labor movement (1975), The Cuban revolution. A critical perspective (1976), The relevance of anarchism to modern society (1977, 1979, 1989 i 2001), The American labor movement. A new beginning (1980 i 1990), Third world nationalism and the state (1982), A critique of Marxism (1983) i Modern Technology and Anarchism (1986). També destacà des del punt de vista editorial, publicant nombrosos llibres de temàtica llibertària (Mikhail Bakunin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Klara Klebhanova, George Woodcock, biografies d'anarquistes, anarquisme cubà, Revolució espanyola, etc.) fins a finals dels anys vuitanta. En 1986 publicà les seves memòries sota el títol Fragments. A memoir. Amb Richard Ellington edità en 1992 l'autobiografia d'Augustin Souchy sota el títol Beware, anarchist! A life for freedom. An autobiography. Encara no feia un any que sa companya Esther havia finat quan Sam Dolgoff va morir d'insuficiència cardíaca el 24 d'octubre de 1990 al seu petit apartament de Lower East Side de l'illa de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA). Una part important del seu arxiu es troba dipositat al Tamiment Library & Robert F. Wagner Labor Archive de Nova York.

Sam Dolgoff (1902-1990)

***

Maximilien Rubel

Maximilien Rubel

- Maximilien Rubel:El 10 d'octubre de 1905 neix a Czernowitz (Imperi Austrohongarès, Romania a partir de 1919 i Ucraïna actualment) el sociòleg i«marxòlogo» llibertari Maximilien Rubel. Va estudiar dret i filosofia a Viena i Czernowitz abans de traslladar-se a França en 1931 per estudiar alemany a la Sorbona de París, on es va llicenciar en Lletres en 1934. A partir de 1937 es va convertir en ciutadà francès  i poc després va publicar la revista literària Verbe. Cahiers humains, abans de realitzar el servei militar. A causa dels seus orígens jueus, va viure semiclandestinament a París sota l'ocupació nazi. En les seves reunions amb els militants marxistes de la resistència va quedar perplex per la incoherència i la confusió que envoltava Karl Marx i el seu «socialisme científic». Gran especialista en Karl Marx, de qui reivindicava el seu esperit llibertari, va crear el terme«marxologia» per referir-se a l'acostament erudit i sistemàtic de Marx i del marxisme, coses totalment diferents per a ell. A partir de 1947 va participar en el Centre d'Estudis Sociològics al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS). En 1954 es va doctorà a la Sorbona i en 1959 va crear la revista Études de marxologie. Comunista dels Consells, va mantenir contactes amb el grup de socialistes llibertaris francesos de «Socialisme o Barbàrie», amb la revista dels anarquistes comunistes Noir et Rouge i amb el grup britànic llibertari Solidarity. També va fer feina amb Rene Lefeuvre i la seva editorial anarquista Spartacus especialitzada en llibres llibertaris, sobre el Comunisme dels Consells i de crítica marxista. Va editar les obres de Marx en la famosa «Biblioteca de la Pléiade» de Gallimard. També milità en els moviments feminista i ecologista. Maximilien Rubel va morir el 28 de febrer de 1996 a París (França) i fou incinerat el 8 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Domenico Golosio

Domenico Golosio

- Domenico Golosio: El 10 d'octubre de 1910 neix a Mamoiada (Barbagia di Ollolai, Sardenya) l'anarquista i lluitador antifeixista Domenico Golosio. Sos pares es deien Antonio Golosio i Anna Biggio. El juliol de 1933 emigrà a França i l'agost d'aquell any es reuní amb son germà Pietro Golosio a Madrid (Espanya). El juliol de 1934 manifestà idees subversives en una carta dirigida a sa família i el 18 de febrer de 1936 va ser detingut per distribuir fullets antifeixistes. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el V Regiment i en el «Batalló Garibaldi» i participà en la defensa de Madrid i en les batalles de Navacerrada i del Jarama, on va ser ferit en una cama el febrer de 1937. Hospitalitzat a Múrcia, va ser traslladat, després de la seva curació, a la base de les Brigades Internacionals a Albacete. Sembla que preparà amb son germà Pietro una emboscada a un servei italià de missatgeria amb la finalitat d'apoderar-se de la correspondència adreçada als diplomàtics feixistes establerts a Salamanca. Va ser incorporat a la XII Brigada Internacional «Brigada Garibaldi» i fou ferit al braç i al costat dret durant la batalla de l'Ebre el setembre de 1938. Arribà a tenir el grau de sergent. Llicenciat el 9 de desembre de 1938, el febrer de 1939 passà a França i fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Grus, del qual va fugí el maig. Arribà a París (França) on l'abril de 1940 va escriure al Ministeri de l'Interior dient que a finals de 1933 havia emigrat a Espanya i que quan esclatà la Guerra Civil va ser obligat pels«rojos» a treballar en les indústries de guerra. L'octubre de 1940 va ser detingut a Llemotges (Llemosí, Occitània) i reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Rivesaltes. El novembre de 1942 estava tancat a Fresnes. El 13 de febrer de 1943 va se detingut a Brenner (Tirol) i interrogat a Sardenya (Nuoro i Sàsser). Durant els interrogatoris explicà que havia conegut durant la Guerra Civil espanyola destacats militants d'esquerra (Dino Giacobbe, Cornelio Martis, Pietrino Sale, Andrea Scano, Emílio Suardi, etc.) i que es comprometia a col·laborar amb la policia feixista sempre i quan ell no fos compromès. Un informe policíac del comissari Fabris, inspector general de la policia feixista, del 21 de maig de 1943, comunicà que, després d'iniciar contactes amb membres de «Giustizia e Libertà» i amb Emilio Lussu i de ser interrogat l'11 abril de 1943, semblava que la seva col·laboració amb les autoritats feixistes no eren gaire sinceres i es recomanava el seu internament en un camp de concentració durant tota la guerra. Empresonat a Sàsser, va ser alliberat el 14 d'agost de 1943. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Domenico Golosio (1910-?)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Postposat-Participació al Dia de la Salut Mental de Manacor el proper dimecres 10 d'octubre-POSTPOSAT

0
0

 

 ACTE SUSPÈS PER LES INUNDACIONS AL LLEVANT MALLORQUÍ

Amb l'objectiu de la visibilització dels problemes de salut mental, l'Associació Estel de Llevant de Manacor organitza una diada, el proper dimecres 10 d'octubre a la Plaça Ramon Llull de Manacor. Entre d'altres actes, a les 16:30h tenen programat un combat de picat amb els Glosadors de Mallorca Antònia Nicolau "Pipiu", Miquel Servera "Boireta", Toni Darder "Mosset" Alícia Olivares i molts altres.


La repressió franquista contra els escriptors mallorquins

0
0

En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.



Coberta del llibre de l'escriptor Miquel López Crespí que va ser segrestat pels sicaris del Trinunal de Orden Público franquista. Els feixistes sempre han perseguit, atacat i insultat els escriptors mallorquins d'esquerra.

Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.


En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.


Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...


El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.


Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.


Miquel López Crespí


[11/10] «A Revolta» - Comissió Mixta de Treball - Milano - Soullier - Baiget - Schiaffonati - Blasi - Escrig - Atencia - Mikhaïlo - Marivela - Langella - Wolberg - Angelozzi - Vlaminck - Grossman - Serret - Manzano - Castelnuovo - Bouvet - Estève

0
0
[11/10] «A Revolta» - Comissió Mixta de Treball - Milano - Soullier - Baiget - Schiaffonati - Blasi - Escrig - Atencia - Mikhaïlo - Marivela - Langella - Wolberg - Angelozzi - Vlaminck - Grossman - Serret - Manzano - Castelnuovo - Bouvet - Estève

Anarcoefemèrides de l'11 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer número d'"A Revolta"

Portada del primer número d'A Revolta

- Surt A Revolta: L'11 d'octubre de 1914 surt a Coimbra (Centre, Portugal) el primer número de la publicació A Revolta. Quinzenário comunista anarquista. Era l'òrgan d'expressió de l'Aliança Anarquista. Dirigit per J. Teixeira, fou editat per Antonio Tavares i com a administrador figurà A. Da Silva i C. Do Nascimento. El principal redactor va ser A. Santos Pinho i trobem textos de David Carvalho, Caserio, Bartomeu Constantino, Jean Grave, Cezar do Inso, Otto Leroy, Errico Malatesta, Pierre Martin, S. Merlino, Lev Tolstoi, Neno Vasco, etc. Acabada d'esclatar la Gran Guerra, trobem força articles antimilitaristes, com ara una impugnació a les opinions de Piotr Kropotkin, a més de temàtiques diverses (teoria anarquista, antiparlamentarisme, notícies estrangeres, notícies sobre el Congrés Internacional contra la guerra del Ferrol, contra la carestia de la vida, sindicalisme, presos, antireligiosos, cançons llibertàries, etc.). Només sortí un altre número, el Primer de Maig de 1915.

***

Una sessió de la Comissió Mixta de Treball

Una sessió de la Comissió Mixta de Treball

- Aprovació de la Comissió Mixta de Treball: L'11 d'octubre de 1919 el Govern espanyol, presidit per Joaquín Sánchez de Toca Calvo, fa públic el Reial Decret que crea la Comissió Mixta de Treball per arbitrar els problemes laborals a Catalunya. Aquest organisme volia ser una plataforma de discussió entre els representants dels patrons i els dels treballadors. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), fidel als criteris de consolidar l'organització i pel reconeixement jurídic de l'autoritat dels sindicats que comportava, aprovà a través dels seus delegats aquesta fórmula, encara que els sectors més radicals i activistes s'hi mostraren contraris argumentant que suposava una clara vulneració dels principis tàctics de l'acció directa. Signaren el 2 de novembre, prèvia consulta a totes les representacions orgàniques cenetistes, Salvador Seguí, com a secretari de la Federació Regional de la CNT, i Josep Molins, com a secretari de la Federació Local de Barcelona de la CNT --també participaren en la comissió paritària Simó Piera i Saturnino Meca González, entre d'altres. Per part dels patrons i després de moltes vacil·lacions, que denotaven que tenien posades les esperances no en la negociació, sinó en la violència del pistolerisme, també signaren el 12 del mateix mes. L'organisme estava presidit l'alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, i hi intervingueren com a assessors dos advocats catalans, exministres de la Corona: Rodès, assessor dels patrons, i Roig i Bergadà, assessors dels obrers. Els components d'aquest organisme, provisionals en principi, havien de ser triats pels patrons i pels obrers. Abans, però, calia realitzar un cens laboral --patronal i obrer-- de les comarques i ajornar tota qüestió fins al 20 de novembre, quan la Comissió estigués exercir d'àrbitre amb plena autoritat. La Comissió Mixta de Treball fou un fracàs total a causa de l'establiment del locaut patronal i d'altres arbitrarietats, com era negar la feina als companys que més s'havien distingit en les lluites i l'assassinat de militants anarcosindicalistes per escamots a sou de la patronal.

Anarcoefemèrides

Naixements

Edoardo Milano (gener de 1895)

Edoardo Milano (gener de 1895)

- Edoardo Milano: L'11 d'octubre de 1858 neix a Grugliasco (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Edoardo Milano, també conegut com Edouard Milano i Eduardo Milano. Sos pares es deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida fent de dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino, Suïssa), obligat a l'exili sota la imputació a Itàlia de«propaganda contra les institucions del Regne i contra la seguretat de la família reial» i definit per les autoritats com a«compromès». El juny de 1892, segons informacions de la policia francesa, fou sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes de Sant-Etiève (Arpitània) un cert número d'exemplars d'una circular que amenaçaven de mort els jurats del procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892 el seu domicili de Lugano va ser escorcollat i, entre altra documentació i correspondència compromesa, es va trobar la traducció italiana del fullet de preparació d'explosius L'indicateur anarchiste, que aparegué publicat en el periòdic L'International i que després fou escampat en els ambients anarquistes francesos i italians. Considerat absolutament inofensiu pel comissari de Lugano, continuà sota sospità d'anarquista terrorista per la policia de Milà (Llombardia, Itàlia), que l'adjudicà, amb Mauro Fraschini, l'elaboració de les bombes que explotaren a Milà a finals de 1894 i començaments de 1895 i que haurien estat col·locades per Luigi Losi. També en 1892 aparegué, en la col·lecció de fullets del periòdic Sempre Avanti! de Liorna (Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo passo all'Anarchia.Dedicato agli oppressi di tutto il mondo, que li va ser atribuït i que desprès, en la segona edició de 1894, ja porta el seu nom –posteriorment es publicarien altres edicions a Buenos Aires (Argentina). Al juliol de 1894 un nou informe de la policia francesa el relacionà amb Isaia Pacini i Attilio Panizza en la preparació d'uns atemptats a París (França) i a Lió (Arpitània), coincidint amb el procés de l'anarquista magnicida Sante  Geronimo Caserio. Sembla que ell, amb Isaia Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva estada a Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de Caserio, fet que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual decidiren el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i Panizza, prohibint la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una estranya campanya mediàtica pel diari Le Matin, on es fa ressò de la seva frustrada expulsió de Suïssa, del seu retorn a Torí per lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un sospitós alliberament, alhora que és descrit com «conferenciant sobre l'ús de la bomba i del punyal» i constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener de 1895 de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti, Ettore Luigi Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton), Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres (Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa visqué amb Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de Somers. Posteriorment emigrà als Estats Units, on col·laborà en La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que retornà aviat, el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals desequilibrades. S'establí al seu poble natal i posteriorment a Torí. En 1900 el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo (Uruguai) publicà la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola) del seu fullet sota el títolFundamentos elementales de la anarquía, que va ser reeditat en 1929 per La Protesta de Buenos Aires (Argentina) amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902 col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de Xile (Xile). En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver llegit Max Stirner i aquest mateix any Il Libertario li va reeditar el seu fullet Primo passo all'Anarchia, que encara tingué posteriors reedicions. Completament enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos trets son amic Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont, Itàlia), se suïcidà d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Edoardo Milano (1858-1907)

***

Taller de tipografia

Taller de tipografia

- Eugène Soullier: L'11 d'octubre de 1878 neix a Lyas (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) el tipògraf i militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier.Era tipògraf de la impremta del «Memorial de la Loire» de Sant-Etiève i va ser fitxat per la policia com a «individualista». En 1911 formava part de la minoria revolucionària de la Federació del Llibre i publicava en el seu òrgan d'expressió Le Réveil Typographique (París, 1909-1914). L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Sant-Etiève, on representà durant molts anys el seu sindicat. Cada setmana, durant molts d'anys, assistí a les reunions de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Etiève, fortament influenciades pels llibertaris Nicolas Berthet i Benoît Liothier. En 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». Aquest grup, format per una quinzena de joves, també va ser anomenat «Groupe Anarchiste d'Éducation Physique et Morale de la Jeunesse Stéphanoise» (Grup Anarquista d'Educació Física i Moral de la Joventut de Saint-Etiève). Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la«Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Sant-Etiève. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que s'havia desencadenat el mes anterior. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals, i organitzà un grup anarquista, en contacte amb les Joventuts Sindicalistes, en el local de les quals va organitzar xerrades i distribuïa publicacions llibertàries (Le Combat Syndicaliste, L'En Dehors,Le Libertaire, etc.). Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. L'octubre de 1920 formà part de l'oficina del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Etiève, que s'acabava de crear. Després de l'escissió confederal, optà per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El 9 de febrer de 1922 la seva candidatura al càrrec de secretari adjunt del Comitè d'Acció, dirigit per François Lorduron, va ser proposada pel grup anarquista de Saint-Etiève. El 10 de gener de 1924 formà part del petit grup que, a la sortida d'un míting en suport dels anarquistes catalans condemnats a mort Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó, es manifestaren, malgrat els consells dels organitzadors, davant el consolat espanyol tot cantant Révolution i cridant«Assassins!». El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent del Grup Anarquista Comunista de Saint-Etiève, adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquestaèpoca col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En les eleccions legislatives de 1928 fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Saint-Etiève, però sembla que la candidatura no es va mantenir. En aquestaèpoca vivia al número 3 del carrer Georges-Dupré. En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent entre el gener i l'agost d'aquell any. Va formar part d'un grup anarquista a Sant-Etiève i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, de la qual formà part de la seva oficina. En aquests anys vivia al número 6 de l'Impasse de Vieux Montaud. En 1938 va ser secretari general del Sindicat de Tipògrafs de Saint-Étienne i defensà les tesis de la Federació del Llibre que reivindicava la independència sindical absoluta. En aquesta època milità en el Centre Sindical d'Acció Contra la Guerra (CSACG) i denuncià l'Acord de Munic i la posició militarista del Partit Comunista Francès (PCF). Arran del «Pacte germanosoviètic», fou un dels sindicalistes signats del comunicat «La trahison russe et le mouvement syndical dans la Loire» publicat el 18 de setembre de 1939 en La Tribune Républicaine. Eugène Soullier va morir el 3 de desembre de 1949 a Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània).

***

Foto antropomètrica de Manuel Baiget González (26 de setembre de 1915)

Foto antropomètrica de Manuel Baiget González (26 de setembre de 1915)

- Manuel Baiget González: L'11 d'octubre de 1882 neix a Caraballo (Jaruco, Mayabeque, Cuba) l'anarquista Manuel Baiget González –el primer llinatge citat a vegades com Baget. Sos pares es deien Fuctuoso Baiget i Leonora González. Forner de professió, el 17 de gener de 1909 es casà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) amb Rosa Pradera, amb qui tingué com a mínim dos infants. El juliol de 1915 arribà a França provenint de Badalona. D'antuvi treballà en la batuda mecànica de blat a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). A mitjans de 1915 era a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) treballant en la societat «La Vigneronne des Pyrénées Orientales», amb son germà major Miguel Baiget González, president de la societat «La Tramontane». El setembre de 1915 va ser fitxat com a «revolucionari anarquista» per la policia de Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Guido Schiaffonati

Foto policíaca de Guido Schiaffonati

- Guido Schiaffonati: L'11 d'octubre de 1898 neix a Ziano Piacentino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Guido Schiaffonati. Quan era infant s'establí amb sa família a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta localitat treballà de pagès i de paleta i participà en diverses manifestacions obreres, entrant a formar part dels«Arditi del Popolo», arribant a ser el secretari de la secció local. En 1921 les autoritats el tenien fitxat com a membre de l'acabat de fundar Partit Comunista Italià (PCI). En 1922 emigrà a França i s'establí a Chatou (Illa de França). En 1923, en una topada amb feixistes a la zona de la Bastilla de París fou apallissat i després detingut, encara que fou alliberat immediatament. L'agost de 1923 retornà a Itàlia per un breu període de temps, amb sa companya Maria Franti, també de Ziano Piacentino. Mesos després, retornà a França. El 29 d'octubre de 1933, en una reunió d'anarquistes italians a la sala municipal de Puteaux, va ser nomenat tresorer del nou «Comitè anarquista per les víctimes polítiques en Itàlia». En aquestaèpoca mantingué correspondència amb la vídua d'Errico Malatesta. En 1934 participà en la reunió constitutiva de la Federazione Anarchica Comunista dei Rifugiati Italiani in Francia (FACRIF, Federació Anarquista Comunista dels Refugiats Italians a França) i l'any següent se li obrí un expedient d'expulsió, però aconseguí obtenir l'autorització per restar a França i així pogué participar en la campanya pel dret d'asil. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat a la sala del restaurant del carrer de la Seine de Sartrouville (Illa de França) i que donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), que coordinarà la futura lluita antifeixista. Després del cop militar del general Francisco Franco, decidí marxar a la Península i creuà els Pirineus amb el suport de Giuseppe Pasotti i la seva xarxa. A Barcelona (Catalunya) se li encarregà per part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el control del transit ferroviari, especialment pel que feia referència a l'arribada de voluntaris italians. A començaments de 1937, segons la policia política feixista italiana, formà part, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Vindice Rabitti i Enrico Ercolani, d'un grup encarregat de reunir informacions i armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. L'estiu de 1937, després dels«Fets de Maig» i d'un intent de detenció frustrat pels comunistes el juliol, retornà a França, d'on en 1938 fou novament expulsat via Bèlgica. Marxà a Brussel·les, on el 17 de març de 1939 participà en la reunió constitutiva d'un grup anarquista. De bell nou a França arran de la invasió alemanya, fou detingut per violació del decret d'expulsió. El 5 d'octubre de 1940 se li obrí un expedient de recerca per les autoritats italianes dirigit als nazis en el qual es demanava la seva detenció i el seu lliurament a la policia de fronteres. En aquesta època estava domiciliat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on feia feina de paleta. Alguns mesos després, fou requerit per les autoritats nazis i enviat a treballar a Alemanya. En aquesta època sa companya i fills visqueren a Puteaux. Aconseguí retornà a Bèlgica, on a finals de 1941 formava part d'una associació belga i italiana d'antics combatents de tendència antifeixista. De bell nou a França, treballà com a cambrer en un local freqüentat per alemanys. En 1943 fou detingut, acusat d'haver participat en 1936 en un atemptat a la plaça de l'Étoile de París, extraditat i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Sembla que aconseguí fugir i s'integrà a la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial visqué a França i fou membre de la Lliga dels Drets de l'Home. Guido Schiaffonati va morir el 14 d'octubre –algunes fonts citen el 4 d'octubre– de 1973 a Corbeil-Essones (Illa de França, França).

***

Necrològica de Joaquim Blasi Vilanova apareguda en el diari barceloní "Solidaridad Obrera" del 18 de juny de 1938

Necrològica de Joaquim Blasi Vilanova apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 18 de juny de 1938

- Joaquim Blasi Vilanova: L'11 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Blasi. Militant del Sindicat de l'Alimentació de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el gener de 1937 demanà la integració en el grup anarquista«Pacífico» de la Federació Local de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest grup estava integrat per militants anarquistes del Sindicat de l'Alimentació i partí amb ell, juntament amb un grup de voluntaris de treballadors de la Indústria de Maltatge i Cervesera, al front. Joaquim Blasi Vilanova va ser abatut el 23 de maig de 1938 a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya).

***

Concha Escrig

Concha Escrig

- Concha Escrig:L'11 d'octubre de 1900 --algunes fonts citen erròniament 1899 o 1909-- neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) l'anarcosindicalista Concepció Escrig Gil (Concha Estrig) --algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Estrig.Sos pares es deien Luis Escrig i Remedios Gil. En 1921 s'uní sentimentalment amb el destacat militant anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén (Progreso Fernández), amb qui viurà la resta de sa vida. Aquest mateix any la parella creuà els Pirineus clandestinament i s'instal·là a Lió (Arpitània), on nasqué son primer fill, Progreso, el qual morí als 18 mesos d'haver vingut al món, i en 1924 nasqué sa filla Libertad --encarà va tenir una altra filla, Armonía. A Lió assistí i participà en les tasques (xerrades, representacions teatrals, etc.) del Centre d'Estudis Socials. En 1927 retornà a la Península i participà en les reunions clandestines celebrades a la platja del Cabanyal de València on va quedà constituïda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil treballà a l'Hospital de Sang que la Confederació Nacional del Treball (CNT) instal·là a València. Sempre participà en les activitats del moviment llibertari. L'abril de 1986 patí un infart de miocardi; recuperada, el 7 de juliol de 1987 va ser ingressada a causa d'una malaltia renal. Concha Estrig va morir el 17 de juliol de 1987 a l'Hospital Clínic de València (València, País Valencià) de les complicacions d'aquesta afecció i fou incinerada dos dies després al cementiri madrileny de l'Almudena.

Progreso Fernández (1897-1996)

***

Salvador Atencia Correa (1971)

Salvador Atencia Correa (1971)

- Salvador Atencia Correa: L'11 d'octubre de 1910 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Salvador Atencia Correa –en algunes fonts el segon llinatge citat erròniament com Atienza. Quan era molt jove començà a treballar en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA) i ocupà en diferents ocasions càrrecs de responsabilitat en el Sindicat de la Indústria Petrolera de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 23 de setembre de 1933 fou un dels fundadors de l'Ateneu Cultural Llibertari «Luz» de la barriada de La Libertad, també conegut com barri d'Huelín, de Màlaga, del qual va ser nomenat vocal. En 1936 fou membre dels quadres de defensa confederal de Màlaga. Quan la guerra civil efectuà diferents missions orgàniques al llevant peninsular (València, Cartagena, etc.) i participà en els combats del front de Terol (Aragó, Espanya) en una unitat de Transmissions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració (Barcarès, etc.). Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina com a mecànic al port bretó de Brest. Aconseguí embarcar-se clandestinament en un vaixell de guerra francès amb el qual arribà a Casablanca (Marroc). Detingut immediatament, va ser internat al camp de concentració de Bouarfa (Figuig, Marroc), on formà part del Comitè de la CNT del camp. Després del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, fou membre de Comitè Permanent de la Federació Local de CNT i de les Joventuts Llibertàries de Casablanca. En 1965 emigrà a Bèlgica i visqué al barri de Bressoux de Lieja (Valònia). Va ser nomenat secretari d'administració de la Federació Local de Lieja de la CNT. Salvador Atencia Correa va morir a finals de gener de 1973 a Lieja (Valònia) i fou enterrat l'1 de febrer al cementiri d'aquesta localitat.

Salvador Atencia Correa (1910-1973)

***

Marie-Christine Mikhaïlo fotografiada per Jean Mayerat

Marie-Christine Mikhaïlo fotografiada per Jean Mayerat

- Marie-Christine Mikhaïlo: L'11 d'octubre de 1916 neix a Helsingfors, dins del Gran Ducat --pertanyent a Rússia i que un any més tard, durant la Revolució russa, esdevindrà Finlàndia--, la bibliotecària, arxivera i documentalista anarquista Marie-Christine Sôederhjelm, més coneguda com Marie-Christine Mikhaïlo --llinatge de son segon marit. Filla d'una família de la burgesia benestant finesa --son pare era un afamat jurista--, va passar la seva adolescència al casal familiar de l'avinguda de Beaumont de Lausana (Suïssa). Va tornar a Finlàndia per casar-se amb un jove diplomàtic, Ralph Enckell, fill del ministre d'Afers Exteriors, de qui tindrà cinc infants, quatre nins i una nina. Quan esclatà la II Guerra Mundial tota la família es traslladà a l'ambaixada finesa d'Estocolm i en 1946 s'instal·la a París. En aquesta ciutat, Mikhaïlo coneixerà una exdeportada d'un camp de concentració nazi que la introduirà en el pensament social i prendrà consciència política. En 1948, divorciada, va tornar a Lausana, on va regentar durant els anys 70 una pensió per a estudiants instal·lada al casal de Beaumont. En 1954 va descobrir l'anarquisme gràcies a l'amistat amb l'italià Pietro Ferrua, aleshores objector de consciència refugiat a Suïssa. En 1957 aquestúltim va fundar a Ginebra el Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) i quan Ferrua és expulsat de Suïssa cap al Brasil, el gener de 1963, arran d'un atemptat contra l'ambaixada espanyola a Ginebra com a protesta del règim franquista, serà Mikhaïlo, ajudat per sa filla Marianne Enckell, la que prendrà la direcció del CIRA, assegurant-ne la continuïtat i el desenvolupament, i convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme més importants del món. Entretant, es tornarà a casar amb el refugiat llibertari búlgar i professor de matemàtiques que fugí de la repressió comunista Stoyadin Mikhaïlov. El març de 1990 el CIRA deixarà Ginebra i s'instal·larà al casal de l'avinguda de Beaumont de Lausana. Dotada d'una gran cultura i coneixedora de nombroses llengües, també va militar en Amnistia Internacional. El 3 d'octubre de 1995, Bertil Galland li va realitzar una entrevista que després seria editada en vídeo per Films Plans-Fixes aquell mateix any sota el títol Marie-Christine Mikhaïlo. De la haute bourgeoisie scandinave à l'anarchisme. Marie-Christine Mikhaïlo va morir el 8 de novembre de 2004 a Lausana (Vaud, Suïssa).

Marie-Christine Mikhaïlo (1916-2004)

***

Necrològica d'Hipólito Marivela Torres apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 d'octubre de 1980

Necrològica d'Hipólito Marivela Torres apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1980

- Hipólito Marivela Torres: L'11 d'octubre de 1917 neix a Colmenar Viejo (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Hipólito Marivela Torres, també citat com Germán Marivela. Fuster de professió, ja de ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) del seu poble. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà dels primers al front allistat com a voluntari en la «Columna Durruti», i posteriorment, amb la militarització de les milícies, en la 26 Divisió, lluitant a Madrid, Aragó i, més tard, a Catalunya. Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou tancat als camps de concentració del Fort de Montlluís i de Vernet. Després passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Amb l'ocupació alemanya lluità en la resistència, però va ser detingut pels nazis i enviat el 3 de març de 1941, amb el número de matrícula 3.525, al camp de concentració de Mauthausen, on romandrà fins a l'alliberament del lager el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial treballà a les mines de la Grand Comba. S'establí amb sa companya Juana i fills a Champclausson i, a partir de 1962, a Tréscol, poblacions de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità activament en la CNT i ocupà càrrecs orgànics, com ara el de vocal del comitè (1946). En 1979 assistí com a delegat de l'exili al V Congrés de la CNT realitzat a la Casa de Campo de Madrid (Espanya). Malalt, Hipólito Marivela Torres va morir el 31 d'agost de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) després d'un temps hospitalitzat i fou enterrat l'endemà al cementiri de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

Yael Langella

Yael Langella

- Yael Langella: L'11 d'octubre de 1953 neix a París (França) l'escriptora, poeta, traductora, fotògrafa i militant llibertària Yael Sylvie Langella-Klépov. Filla d'una família sefardita, va viure la seva infantesa a Tunísia i per raons familiars i professionals, va residir a diversos països d'Europa (Rússia, Alemanya, etc.) i al Japó i Israel. Estudià dret i filologia semítica i hispànica a París, Jerusalem i Barcelona. Parlava 10 idiomes i traduïa sense problemes el francès, hebreu, rus, portuguès, alemany, anglès, català i castellà. Entre 1975 i 1977 fou professora de francès a l'Escola d'Infermeres de Natzaret. En tornar d'Israel, s'instal·là a Barcelona i durant els anys vuitanta, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Ronda de Sant Antoni. Formà part de la Secció Literària de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona i col·laborà amb contes i poemes en la seva revista El Vaixell Blanc i en les tertúlies literàries celebrades a la Casa de la Caritat. Treballà amb nombroses editorials (Lleonard Muntaner, Arenas, etc.). Fou membre del Centre Català de Pen Club i del Comitè d'Escriptors Empresonats. En 1994 traduí al francès i al català la pel·lícula d'Hector Faver Memoria del agua. Des del febrer de 2006 fou una de les responsables del programa de subvencions a la traducció de l'àrea d'Humanitats i Ciència de l'Institut Ramon Llull. Va ser amiga de la periodista russa assassinada Anna Politkòvskaia, de qui havia traduït obres. Yael Langella va morir l'11 de gener de 2007 en un accident fortuït en un carrer de Lisboa (Portugal) --caigué per un esvoranc de set metres que quedà sense protecció arran d'un accident de cotxe-- quan passava uns dies de vacances amb son company sentimental, el pintor alemany Uwe Geest, amb qui havia treballat en les seves exposicions i muntatges artisticopoètics. En 2008 la I Trobada de Poetes per la Pau va ser dedicada a la seva memòria i els poemes van ser publicats per l'Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.

Yel Langella (1953-2007)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Aniela Wolberg

Aniela Wolberg

- Aniela Wolberg:L'11 d'octubre de 1937 mor a Varsòvia (Polònia) l'enginyera química i militant i propagandista anarquista Aniela Franciszka Wolberg. Havia nascut el 14 d'octubre de 1907 a Czestochowa (Silèsia, Polònia) en una família jueva burgesa benestant enriquida gràcies a la indústria química; son pare es deia Adam Alexander i sa mare Sophie Karpt. Va realitzar estudis superiors a la Universitat Jagellònica de Cracòvia, on, en 1924, entrarà en contacte amb un grup d'estudiants anarquistes búlgars, entre ells Taczo Petrov, que trobarà la mort empresonat a Bulgària. En 1926 es convertí en un membre actiu de la Federació Anarquista Polonesa (FAP) i va editar clandestinament a Cracòvia el periòdic mensualProletarien(Proletariat). El novembre de 1926 s'instal·là a París per continuar els estudis. A la capital francesa s'adherí al Grup Anarquista Polonès, que es reunia a la Llibreria Social Internacional del carrer Prairies. En aquesta època va ser companya del militant anarquista polonès Benjamin Goldberg (Maxime Ranko). Esmerçarà la seva energia i tots els diners que li enviava sa família en la publicació del periòdic mensual en llengua polonesaWalka(Lluita), editat per Isaak Gurfinkiel (Valevsky). El 20 de març de 1927 participà en la reunió internacional portada a terme al cinema de l'Hay-les-Roses de Parísde la naixent Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris («Plataforma Arshinov»), signant amb altres (Ranko, Lentengre, Boucher, Makhno, Arshinov, Fabbri, Ferandel, Valevsky, Werny, Bifolchi, Perrin (Odéon), Woo Yang) el seu manifest. A la Universitat de Montpeller obtindrà la llicenciatura en Ciències Químiques i establirà contacte amb grups llibertaris francesos i espanyols i amb militants de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). De tornada a París, trobarà feina d'enginyera química en una fàbrica automobilística. En aquestaèpoca col·laborà en Le Combat Syndicaliste, de la CGTSR, i tornà editar el periòdic Walka, després d'un temps suspès per manca de mitjans financers. Vigilada per la policia a causa de les seves activitats militants, serà finalment expulsada de França en 1932. A Polònia va esdevenir secretària de la FAP i va editar clandestinamentWalka Klas(Lluita de Classes), òrgan clandestí d'aquesta organització. Detinguda en 1934, va ser finalment alliberada per manca de proves, però li tancà les portes a la docència a la Universitat de Varsòvia. Quan esclata la Revolució espanyola el juliol de 1936, veient que repressió al seu país l'impedeix realitzar la seva tasca revolucionària, decideix sumar-hi. De tornada al seu país, tres dies després d'impartir una conferència, Aniela Wolberg va morir l'11 d'octubre de 1937 a Varsòvia (Polònia) sobtadament arran d'una operació quirúrgica practicada d'urgències.

***

Alberico Angelozzi

Alberico Angelozzi

- Alberico Angelozzi: L'11 d'octubre de 1948 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim de Leonidas. Havia nascut el 5 de març de 1874 a Ancona (Marques, Itàlia). En 1892 i 1897 va ser processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre del grup «Carlo Cafiero», mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione, nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any, reemplaçà Arturo Belleti en la gerència de L'Agitazione, abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A començaments de desembre de 1900, durant una manifestació pública per a retre homenatge a Oreste Regni, paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior; després de l'apel·lació, però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una concentració anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes després va ser condemnat a nou mesos de presó per«incitació a l'odi de classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar una pena de 15 mesos. A la presó continuà rebent la premsa anarquista, especialment La Tribuna Libera, de Alexandria, i La Nuova Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament en les activitats de la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir després de veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical, mentre mantenia una diligent correspondència amb els moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo Sprone. En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal. El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió a la Cambra del Treball on es pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquesta època la policia el considerava un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador dels grups«Picconieri», «Paolo Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i s'instal·là buscant feina a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure obligat el setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per «activitats sedicioses». En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a París, el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari a Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A començament dels anys vint obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat política i en 1940 va ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs dels«subversius comunistes». Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[12/10] «Solidaridad Obrera» - Homenatge a Ferrer - Considérant - Harman - Pouget - Perego - Rizal - Valéro - Piccinelli - Martínez Sánchez - Castelhano - Kniestedt - Byington - Radigales - Nolla - Caballero - Arcos - Balkanski - Aspas - Söderberg - Gómez Acosta

0
0
[12/10] «Solidaridad Obrera» - Homenatge a Ferrer - Considérant - Harman - Pouget - Perego - Rizal - Valéro - Piccinelli - Martínez Sánchez - Castelhano - Kniestedt - Byington - Radigales - Nolla - Caballero - Arcos - Balkanski - Aspas - Söderberg - Gómez Acosta

Anarcoefemèrides del 12 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de "Solidaridad Obrera"

Capçalera de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera: El 12 d'octubre de 1919 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte. Posteriorment portarà com a subtítols «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte i portavoz de la CNT» i «Periódico sindicalista». Substituïa La Lucha, publicació de la qual no s'ha conservat cap exemplar. D'antuvi bisetmanal (dijous i diumenges), Solidaridad Obrera acabarà amb periodicitat setmanal. Fou dirigida per Antonio Pena, Manuel Buenacasa i Juan Ortega, i comptà amb la col·laboració especial de Emilio Mira (Antonio Valor). Hi van col·laborar Juan del Arco, Santiago Arregui, Azorín, Mauro Bajatierra, Bejarano, Evelio Boal, Galo Díez, Francisco Donadío, Donnay, Juan Fernández, Elías García, Victoriano Gracia, Inocencio Hermosilla, Leval, Maymón, Valeriano Orobón, Juan Ortega, Eleuterio Pérez, Picón, Rudolf Rocker, Primitivo Rodríguez, Julio Roiz, Enrique Rueda, Arnaldo Sopelana, Rodrigo Soriano, Laurentino Tejerina, Torralva, etc. Tragué un suplement  especial per a La Rioja. En principi es mostrà partidari de la Revolució russa, però ràpidament l'entusiasme es transformà en agra decepció. El gener de 1921 fou suspesa i no reaparegué fins al restabliment de les garanties constitucionals els maig de 1922. Tirava, segons els números, entre 7.000 i 10.000 exemplars. En sortiren 84 números, l'últim el 22 de setembre de 1922.

***

Bust de Ferrer i Guàrdia conservat a l'IISG d'Amsterdam

Bust de Ferrer i Guàrdia conservat a l'IISG d'Amsterdam

- Homenatge a Ferrer i Guàrdia: El 12 d'octubre de 1919 al capvespre, a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per l'Ateneu Sindicalista de Palma, va tenir lloc una vetllada en commemoració del desè aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Bartomeu Coll i Taylor, barber de professió i secretari d'Exterior de la Joventut Socialista de Palma, que arribaria a ser un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Palma en 1921, va recitar una poesia que havia improvisat poc abans i que serà publicada en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, el 18 d'octubre de 1919.

Bartomeu Coll i Taylor: «An en Francisco Ferrer» (Cultura Obrera, 18-10-1919)

Anarcoefemèrides

Naixements

Victor Considérant

Victor Considérant

- Victor Considérant: El 12 d'octubre de 1808 neix a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considérant. Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon --antic institut de Fourier--, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris --associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle, La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del «dret al treball» i el concepte de«representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 --encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959--, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Paris à Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar elsúltims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845), Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 27 de desembre de 1893 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.

***

Moses Harman

Moses Harman

- Moses Harman: El 12 d'octubre de 1830 neix a Pendleton County (Virgínia de l'Oest, EUA) el pedagog lliurepensador i editor llibertari, precursor de l'anarcofeminisme i del moviment eugenèsic, Moses Harman. Entre 1883 i 1907 edità, a Valley Falls (Kansas) i a Chicago (Illinois), el periòdic anarcoindividualista Lucifer. The Lightbearer, pel qual va ser processat sota la Llei Comstock --legislació federal nord-americana«antivici» promulgada el 3 de març de 1873-- en quatre ocasions (1890, 1892, 1895 i 1906) pels seus continguts (anarquisme, ateisme, defensa dels drets de les dones, sufragisme, eugenèsia, maltusianisme, control de natalitat, amor lliure, abolició del matrimoni, violació marital, etc.), considerats obscens i immorals, i acabà complint sis anys de presó en total. Sa filla, Lilliam Harman, també fou una destacada militant anarquista. Moses Harman va morir el 30 de gener de 1910 a LosÁngeles (Califòrnia, EUA).

***

Émile Pouget, dibuixat per Aristide Delannoy (circa 1911)

Émile Pouget, dibuixat per Aristide Delannoy (circa 1911)

- Émile Pouget:El 12 d'octubre de 1860 neix a Pont-de-Salars (l'Avairon, Occitània) el temut pamfletari, anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Émile Pouget. Des de molt jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards de Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als quals va assistir. A l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer periòdic, manuscrit, Le Lycéen républicain. Més tard, instal·lat a París a partir de 1876, on treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i calceteria, va esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La Révolution Sociale i Le Révolté). En 1879 va contribuir a la creació del Sindicat d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup d'anarquistes francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va ser arrestat per treure una de les  primeres publicacions antimilitaristes que es coneixen a França. El 9 de març d'aquest mateix any va prendre part amb Louise Michel en la manifestació dels aturats on tres fleques són assaltades. Detingut amb ell, serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó per «pillatge a mà armada» i per «difusió de propaganda antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun en 1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista, amb la creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le Père Peinard, que obtindrà un ràpid èxit pel seu estil popular i pel to virulent utilitzat. Pouget serà nombroses vegades requerit per la justícia pels seus articles i obligat a deixar de publicar el periòdic en el número 253, a resultes de l'aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894. Aleshores s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i després al Regne Unit, on madurarà les seves concepcions de l'acció sindical i analitzarà el sabotatge i la vaga general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895, publica La Sociale, i en 1896 reprèn la publicació de Le Père Peinard. Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i 1908, serà secretari adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la tendència anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la Carta d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en cap de La Voix du Peuple, periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la publicació de La Révolution i es va apartant progressivament de l'acció sindical, publicant durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité. Va publicar nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage (1898), Le parti du travail (1905), La CGT (1908), L'action directe (1910) i Les bases du syndicalisme (1910). Va negar-se repetidament a escriure les seves memòries.Émile Pouget va morir el 21 de juliol de 1931 a Lozère (Palaiseau, Illa de França, França).

***

Paolo Perego

Paolo Perego

- Paolo Perego: El 12 d'octubre de 1874 neix a Abbiategrasso (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Peolo Perego. Sos pares es deien Giovanni Perego i Rachele Parea. Pogué fer els estudis primaris. Segons la Prefectura de Policia de Milà (Llombardia, Itàlia) era un «anarquista convençut» molt influent entre els companys. Fou soci de la Società di Mutuo Soccorso e Collocamento Prestinai de Milà (Societat de Socors Mutus i de Col·locació de Forners). No col·laborà en cap periòdic llibertari, però en rebia molts, i estava en relació amb nombrosos anarquistes (Carlo Chignola, Felice Mazzocchi, Luigi Perego, Raffaele Petrali, Pietro Uboldi, etc.). El 18 de setembre de 1894 va ser detingut i lliurat a les autoritats judicials per «activitats subversives». Durant el procés va ser acusat amb el forner Fontana per haver dit que en un futur l'anarquista Sante Geronimo Caserio seria un sant com Giuseppe Garibaldi i que els anarquistes estaven preparant un cop fent explotar una bomba sota un tren. En l'escorcoll del seu domicili es va trobar un ganivet amb la inscripció«VV l'anarchia», que la policia va interpretar com a «al·lusiva a Caserio», a més d'un fullet de propaganda anarquista i una fotografia de Caserio. En el judici del 25 de febrer de 1895 va ser absolt per insuficiència de proves, però el 7 de maig d'aquell any al Tribunal d'Apel·lació va ser condemnat a 50 dies de confinament, pena, però, que va ja havia purgat durant la detenció preventiva. Del seu poble natal es traslladà en 1923 a Vercurago (Gallavesa, Llombardia, Itàlia) i el 29 d'abril de 1926 va ser detingut arran de l'escorcoll de casa seva i d'haver-se-li trobat diversos fullets de propaganda anarquista (L'anarchia e la Chiesa; Il fronte unico rivoluzionario;Il Vangelo dell'ora;La peste religiosa; La rivoluzione sociale;Fra contadini;Programma anarchico; L'anarchia;La Banca e la rivoluzione;Ai giovani; Socialismo e Parlamentarismo;Lo sciopero generale;Le due vie; Buona lezione; Ai coscritti; Lavoratori; i Memortie di un rivoluzionario, de Piotr Kropotkin). El maig de 1926 va ser posat en llibertat. L'agost de 1929 encara residia a Vercurago i es guanyava la vida com a venedor ambulant de joguines de cartró que ell mateix feia a casa seva. El desembre de 1930 retornà a Milà i per aquesta causa en 1931 va ser esborrat del llistat de subversius de la província de Bèrgam. Paolo Perego va morir cap el 1948.

***

Notícia de la detenció de Robert Rizal Ballester apareguda en el diari madrileny "ABC" del 15 de febrer de 1935

Notícia de la detenció de Robert Rizal Ballester apareguda en el diari madrileny ABC del 15 de febrer de 1935

- Robert Rizal Ballester: El 12 d'octubre de 1915 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Robert Rizal Ballester, també conegut com Rizal Robert Ballester. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El 8 de maig de 1934, durant una vaga a Badalona, va ser detingut juntament amb Fernando Lozano Vicente i, acusat de coaccions, d'insults i d'agressió amb arma de foc a la força pública, empresonat a l'espera de judici. La policia, que el tenia per súbdit francès, també l'acusà, arran d'haver-li trobat en un escorcoll nombrosos plans de cases senyorials barcelonines, de pertànyer a una banda internacional d'atracadors. L'11 de febrer de 1935 intentà fugir de les masmorres de la Direcció Superior de Policia de Barcelona simulant un suïcidi. El 23 de novembre de 1935 va ser jutjat en consell de guerra pels fets de 1934 i va ser condemnat a cinc anys de presó correccional–son company Lozano va ser condemnat a quatre anys–; la pena va ser confirmada per l'auditor coronel Ricardo Ferrer el 17 de gener de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant la guerra civil dirigí la revista de Badalona Vía Libre, òrgan de la CNT i de FAI, amb la qual col·laborà amb il·lustracions, fotomuntatges i escrits. Com a director de Vía Libre impartí el 21 d'octubre de 1936, sota el títol«Religión», una conferència en Ràdio Badalona. Amb el triomf franquista passà a França. Detingut pels nazis, va ser enviat als camps d'extermini. Robert Rizal Ballester va morir el 22 d'agost de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).

***

Léandre Valéro

Léandre Valéro

- Léandre Valéro: El 12 d'octubre de 1923 neix a Orà (Orà, Algèria francesa) l'anarquista, anarcosindicalista i activista del moviment d'alliberament algerià Léandre Valéro. Era fill d'un militant andalús de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que lluità en la guerra d'Espanya i que després s'exilià a Algèria. Per les seves circumstàncies vitals, parlava el francès, el castellà i l'àrab. En 1942, quan el desembarcament de les tropes aliades al nord d'Àfrica, s'allistà amb les Forces Franceses Lliures (FFL), participant en diferents campanyes i alliberant alguns camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, fou enviat com a soldat a la Indoxina francesa. El novembre de 1945 desertà, però va ser detingut a l'Hospital Montolivet de Marsella i tancat al fort de la Grande-Bastide. El 23 de novembre de 1945 va ser embarcat en un vaixell anglès cap Indoxina i desembarcat el 8 de gener de 1946 a Saigon. Ajudà cautelosament els independentistes vietnamites del Viet Minh proveint-los d'armes i de benzina que furtava dels estocs de l'Exèrcit francès d'ocupació. L'agost de 1946, qualificat com a «element desmoralitzador» per les tropes, fou finalment repatriat a França. S'instal·là a París i s'adherí a la Federació Anarquista (FA), on conegué Georges Brassens, aleshores secretari de la redacció de Le Libertaire. En 1948 marxà amb sa companya a Auxerre (Borgonya, França) i es posà a treballar com a obrer especialitzat ajustador a l'empresa metal·lúrgica«Société Gardy», on muntà una secció sindical de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). El 19 de març de 1953 fou elegit, amb Raveau, delegat del personal fix (Col·legi Obrer) de la CNTF de la«Société Gardy». Amic de Georges Fontenis, entrà a formar part de la Federació Comunista Llibertaria (FCL). L'agost de 1954 fou enviat per l'FCL a Algèria per enfortir el Moviment Llibertari Nord-africà (MLNA), grup del qual fou secretari fins al 1956. Treballà com a obrer a l'establiment Henri Hamel d'Alger i milità en l'MLMA, al costat de Duteuil, Fernand Doukhan i Derbal Salah, entre d'altres. Col·laborà amb el Moviment Nacional Algerià (MNA), encapçalat per Messali Hadj. A partir de la insurrecció de la «Toussaint Roja» (1 de novembre de 1954) es centrà en el suport al moviment independentista algerià, convertint-se en«bústia» i xofer d'aquest. En aquesta època venia pels carrers Le Libertaire armat amb un revòlver a la butxaca que hagué de fer servir en més d'una ocasió. L'agost de 1955 obtingué una feina de cap en un taller d'una explotació agrícola experimental a Khroub, a 17 quilòmetres de Constantina, on establí contactes amb els guerrillers del Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional), moviment al qual ajudà proporcionant-li armes gràcies a les relacions que havia establert quan era a l'exèrcit. L'agost de 1956, fugint de la mobilització, retornà clandestinament a França amb sa companya i sos tres infants. Molt perseguit, l'MLNA decidí autodissoldre's i tot el dipòsit de material i els seus arxius van ser llançats a la Mediterrània. Visqué alguns mesos amagat amb altres activistes de l'FCL (Georges Fontenis, Pierre Morain, Paul Philippe, Floreal Muñoz, etc.) i amb Derbal Salah, militant que havia conegut a Constantina, organitzà una xarxa de«col·lectes de materials» per als resistents algerians. Finalment aprofità l'amnistia proclamada pel general Charles de Gaulle i en 1958 retornà a Auxerre. Treballador en la Fruehauf Corporation, milità en la Confederació General del Treball (CGT) d'Auxerre i en 1960 fou nomenat membre de la secretaria de la Unió Departament de la CGT de l'Yonne. Fou un dels atiadors de les vagues de maig de 1968 a la zona des del sindicat de la CGT de la Fruehauf Corporation. En 1974 abandonà la Fruehauf Corporation i la CGT i entrà a fer feina en l'empresa AID, on es jubilà en 1983. Entre el 1991, any de la seva fundació, i el 2000 milità en Alternativa Llibertària (AL). En els seus últims anys fou membre de la Comissió de Barris d'Auxerre, en representació de la seva barriada de Conches/Clairions, de l'associació«Bien Vivre Ensemble» i va fer costat les candidatures socialistes. Léandre Valéro va morir el 21 d'agost de 2011 a Auxerre (Borgonya, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894)

Foto policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894)

- Franco Piccinelli: El 12 d'octubre de 1913 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista Franco Piccinelli, també conegut com François Piccinelli. Havia nascut el 22 de gener de 1866 a Montepulciano (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Piccinelli i Assunzione Bolognesi. Es guanyava la vida fent de perruquer i emigrà a França, on milità en el moviment llibertari. A París (França) s'associà amb el també barber anarquista Louis Armand Matha (Belle-Barbe). El 23 de gener de 1891 va ser detingut amb molta resistència, juntament amb altres tres-cents companys, en una manifestació d'obrers sense feina que partí de la plaça de l'Opera de París; en l'escorcoll se li va trobar una llima esmolada i per aquest motiu va ser denunciat per portar «armes prohibides». Per un decret del 7 de febrer de 1891 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra) on exercí la seva professió. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Posteriorment emigrà als Estats Units. Franco Piccinelli va morir el 12 d'octubre de 1913 en un hospital de Nova York (Nova York, EUA). A instàncies d'A. Baillif, s'obrí una subscripció de suport per a la vídua en el periòdic Le Temps Nouveaux, publicació a la qual va ajudar molt el finat.

***

Tarjeta postal dedicada a José M. Martínez Sánchez

Tarjeta postal dedicada a José M. Martínez Sánchez

- José María Martínez Sánchez: El 12 d'octubre de 1934 mor a Sotiello (Gijón, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Martínez Sánchez. Havia nascut l'11 de febrer de 1884 a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya). Son pare, Antonio Martínez, era sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia un robatori a la Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez; tingué un germà, Manuel. A finals de segle sa família es traslladà a Gijón i ell començà a treballar com a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La Indústria», un dels centres de forma implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà amb Amparo Prieto, amb qui tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia). Militant de primer ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció), en 1912 treballava a La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema amb la policia en oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer del Musel de Gijón. Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners asturians, «El Despertar del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any de la seva feina a la siderúrgica «Duro Felguera», treballà en el servei de transport de cavalleries i com a corresponsal d'El Comercio de Gijón. En aquesta època era conegut sota el pseudònim de José María Riestra. En 1914, durant la vaga a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà, arengà la multitud de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil trencant el cordó militar i assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique Menéndez. Per aquest fets es refugià durant un any a Portugal i després passà a Bilbao. A finals de 1916 retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio Quintanilla, en 1918 lluità per a una acció conjunta entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), que culminà en la unió de les dues organitzacions del ram metal·lúrgic i amb la seva elecció com a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a director del periòdic El Metalúrgico. Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on proposà un pacte de fusió entre la CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919, amb ManuelÁlvarez, representà el sector metal·lúrgic de Gijón i presidí diverses sessions. A finals d'aquest any s'instal·là a Lleó. A començaments dels anys vint destacà com a orador en diferents mítings i conferències (La Felguera, Oviedo, Gijón, Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la força pública i romangué empresonat alguns mesos; també se li va intentar implicar en diversos atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut arran d'un atemptat contra el patró metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill Santiago esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell de guerra del 18 de juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a instàncies dels militars per a ser jutjat per intent d'agressió a la força pública, delicte pel qual també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a preu per la patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar un petard durant una vaga; des de la presó aprofità per col·laborar en la premsa asturiana. Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola. En la Conferència de Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè executiu confederal que finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica e ideología de la Confederación Patronal Española. El setembre de 1923 va fer un míting amb Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions policíaques, passà una temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a l'associació de minaires anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla que  durant la dictadura de Primo de Rivera deixà la militància, encara que alguns citen que en 1923 fou director o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la proclamació de la II República espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques orgàniques. En 1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i en el Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball d'Astúries, Lleó i Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els comunistes. El gener de 1932 envià una carta aÁngel Pestaña tendent a la unificació sindical i l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del IV Congrés de Sindicats de la CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en diferents conferències i mítings (Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana, Villaviciosa, etc.), tot alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González Mallada, Segundo Blanco, José García, Juan Naranjo, José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino Martínez Madrera i Ramón Álvarez Palomo, entre altres, formà part del grup anarquista«Solidaridad», integrat en la Federació de Grups Anarquistes de Gijón i adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1933 participà en el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència sobre el concepte de comunisme llibertari. Durant aquest any va fer mítings a Candás, La Corunya, Lleó, Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser empresonat per la  seva participació en la vaga general i fou tancat a la presó del Coto amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino González Mallada, Acracio Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles, José Dorado, Avelino Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al Comitè Regional de la CNT on demanava l'«Aliança Obrera Revolucionària». El març de 1934 representà la CNT asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser criticat en el Ple Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per Eusebi Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple Nacional de Regionals de Madrid, oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En aquesta conjuntura va fer conferències pro Aliança a Gijón i a Mieres. Participà activament en la organització de la Revolució asturiana de 1934 i fou membre del Comitè Revolucionari d'Oviedo. José María Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de 1934 a l'estació de ferrocarril de Peñón de Sotiello (Gijón, Astúries, Espanya) quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava durant aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és que abans de morir portava una important suma de diners del Comitè Revolucionari Central de la insurrecció i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al cementiri municipal de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael, José Riestra, Rubiera, et.), com ara CNT,El Libertario, Lucha Social, Solidaridad Obrera, Solidaridad, etc. En 1990 RamónÁlvarez Palomo publicà la biografia José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante caido, arma al brazo, en la Revolución del 34.

José María Martínez Sánchez (1884-1934)

***

Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

- Mário Castelhano: El 12 d'octubre de 1940 mor a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Havia nascut el 31 de maig de 1896 a Lisboa (Portugal). Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà unèxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell«Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el«Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània.

Mário Castelhano (1896-1940)

***

Friedrich Kniestedt (1942)

Friedrich Kniestedt (1942)

- Friedrich Kniestedt: El 12 d'octubre de 1947 mor a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) l'impressor, llibreter i propagandista anarquista i anarcosindicalista Friedrich Max Karl August Kniestedt, que va fer servir diversos pseudònims (Weltenbummler,Isegrimm, Kapitän Satanaz, etc.). Havia nascut el 27 de febrer de 1873 a Köthen (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya). L'octubre de 1888 entrà com a aprenent en la fabricació de pinzells i graneres. El juny de 1889 va ser condemnat, arran de les lleis contra la repressió del socialisme, a vuit dies de presó per ser membre del Cercle de Lectura de Köthen. A Magdeburg (Saxònia, Imperi Alemany), l'abril de 1892 entrà a formar part de l'Associació de Fabricants de Graneres. Cap el novembre de 1892 participà, sense està afiliat, en les activitats del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) de Gosla (Baixa Saxònia, Imperi Alemany), però va ser titllat d'anarquista i deixà de freqüentar les reunions. Posteriorment vagà per diverses ciutats alemanyes (Bernburg, Berlín, Neuruppin, Postdam, Aken, Dresden, Dessau, Lippstadt, Hannover, etc.) buscant feina i fent propaganda antimilitarista. El maig de 1896 es casà a Aken amb Elisa Hedwig Augusta Wolf, amb qui comprà una petita botiga de queviures i on creà una petita fàbrica de graneres. Cap el 1907 s'instal·là a París (França), on vivia al número 42 del carrer de Malte. Segons diversos informes de la policia francesa de 1908 i 1909, encapçalava el «Grup Alemany de Discussió Lliure», adherit a la Federació Anarquista Jueva de París, que es reunia al Bar Sylvain (número 17 del carrer Petits-Champs) i que agrupava anarquistes alemanys, txecs, serbis i altres pobles eslaus. Abans de maig de 1909 emigrà al Brasil i s'instal·là a la colònia anarconaturista «Zukunft» (Futur), localitzada a la riba del riu Ivaí (Paraná, Brasil). Decebut de l'experiència comunal, s'establí com a agricultor, però després de continues lluites amb l'oligarquia local, acabà treballant en una hisenda de cafè a São Paulo, d'on retornà a Alemanya. Entre 1910 i 1913 visqué a Berlín, on presidí la Union der Anarchisten Vereine (UAV, Unió de Clubs Anarquistes). Als voltants de 1913 emigrà per segona vegada a Amèrica i en 1917 s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), on hi havia una important colònia d'obrers alemanys, molts dels quals eren anarquistes. A Porto Alegre fou un dels membres destacats de l'anarcosindicalista Sozialistischer Deutscher Arbeiterverein (SDA, Associació dels Treballadors Alemanys) i del seuòrgan d'expressió Sozialistischer (1920-1923). Entre 1920 i 1930 publicà a Porto Alegre el periòdic anarquista en llengua alemanya Die Freie Arbeiter–entre març i maig de 1925 va ser prohibit i en el seu lloc s'edità Zirkular (Circular). Fou un dels promotors del Congrés Socialista en Llengua Alemanya del Brasil, celebrat el maig de 1923 al local de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul, que reagrupà 14 associacions d'aquest estat brasiler i que, després de diverses discussions, es decantà per l'anarquisme. A finals de 1924 abandonà la fàbrica de graneres Pettersen on feia feina i durant uns mesos muntà una fàbrica de pinzells pel seu compte. El febrer de 1925 obrí una llibreria (Llibreria Internacional), que gestionà la seva companya, i en 1927, arran de la venda d'uns terrenys, n'obrí una de més gran al número 1.195 del carrer Voluntários da Pátria de Porto Alegre. En aquestaèpoca va ser nomenat tresorer de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul i en 1930 abandonà aquesta federació arran que es canviessin els estatuts i que només poguessin estar afiliats les «persones actives dins del procés productiu» (exclusió dels intel·lectuals). La firma capitalista «Mentz e Co.» li va oferir cofundar una fàbrica de graneres amb condicions molt avantatjoses per a ell, però rebutjà la idea ja que per principis no admetia tenir assalariats que poguessin ser explotats. Durant els anys trenta esdevingué director del periòdic anarquista de Porto Alegre La Lucha. En aquests anys, una part de la colònia alemanya començà a prendre partit pel nacionalsocialisme i en 1932 va tenir la primera topada seriosa quan els nazis, encapçalats per l'excomunista Ehricht, volgué fer-se, sense èxit, amb el control de la Caixa de Socors del Bairro Navegantes de Porto Alegre, la qual dirigia i en la qual promocionà activitats culturals de tota mena (grup teatral, gimnàstica, cant, esport, classes d'idiomes, etc.). Entre abril de 1933 i octubre de 1937 publicà a Porto Alegre el periòdic en llengua alemanya antifeixista Aktion,òrgan de la Liga für Menschenrechte - Ortsgruppe Porto Alegre (Lliga dels Drets Humans - Grup Porto Alegre) –aquest periòdic va ser prohibit entre febrer i juliol de 1937 i fou substituït de febrer a abril per Alarm (Alarma) i de maig a juliol per Das Deutsche Buch (El Llibre Alemany). En 1937 un drama assolà sa família, son fill Max esdevingué membre de l'organització nazi Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del Treball) i aquest permeté que sa germana, d'11 anys, participés en un acte propagandístic nacionalsocialista. Friedrich Kniestedt va ser detingut al Brasil una cinquantena de vegades, processat en diverses ocasions per delictes d'impremta, reclòs més d'un any en un camp de concentració, la seva impremta va ser destruïda per la policia i la seva llibreria assaltada per les joventuts hitlerianes. El règim nacionalsocialista li retirà la nacionalitat alemanya. Entre 1934 i 1937 publicà en el seu periòdic antinazi Aktion les seves memòries. Participà en el Comitè d'Ajuda als Militants Anarquistes Alemanys, fundat a Suècia per la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i amb el suport del «Fons Alexander Berkman» dels Estats Units, i en l'edició del butlletí Do Movimento dos anti-nazis alemaes do Brasil. El 29 de desembre de 1942 morí sa companya Elisa Hedwig. Friedrich Kniestedt va morir d'una crisi cardíaca el 12 d'octubre de 1947 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i va ser enterrat el 13 d'octubre d'aquell any. En 1989 es traduïren al portuguès i es publicaren les seves memòries sota el títol Memórias de um imigrante anarquista i en 2013 es publicà el text original en l'alemany per primera vegada en format llibre amb el títol Fuchsfeuerwild. Erinnerungen eines anarchistischen Auswanderers nach Rio Grande do Sul.

Friedrich Kniestedt (1873-1947)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Sa Pobla i els camps de concentració feixistes (records dfel pare)

0
0

Sa Pobla - Mallorca i els esclaus del franquisme – Presons i camps de concentració (records del pare) -


Mai més podríem anar veure la Numància de Cervantes, a l´esglesía del barri convertida en teatre popular, en casa del poble, on el cor de l´Ateneu Llibertari assajava obres musicals de Pau Casals i Kurt Weil. I amb la militarització també arribà la fi dels somni, la il·lusió que ens feia somniar amb el bocí de terra que ens lliuraria el sindicat, amb l’escola i el politècnic on els fills podrien estudiar una carrera o un ofici. (Miquel López Crespí)

Molts dels amics i companys dels Ateneus llibertaris que reien, fent processons vestits de bisbes i sacerdots, moriren al font, altres en els murs d’afusellament quan els soldats de Franco ocuparen els seus pobles i els altres són encara a les presons, condemnats a llargues penes o com nosaltres mateixos, formant part dels batallons de treballadors, picant a les pedreres, bastint, sota la vigilància de capataços i soldats, carreteres i noves vies de tren. La joia de l’alliberament de l’any 36, l’alegria de pensar que ja érem homes i dones lliures no durà gaire. Els mesos d’assemblees a les casernes i al front, les setmanes de poder anar a dinar sense que ens costàs gaire al Ritz amb la família, finiren de cop i volta. Ja no tornaríem a ser persones de nou encuny, els mateixos que possàvem el fusell i la pistola damunt la taula i podíem anar amunt i avall en un d’aquells cotxes requissats a les famílies riques que ara romanien amagades als seus caus, esperant la derrota republicana. Mai més podríem anar veure la Numància de Cervantes, a l´esglesía del barri convertida en teatre popular, en casa del poble, on el cor de l´Ateneu Llibertari assajava obres musicals de Pau Casals i Kurt Weil. I amb la militarització també arribà la fi dels somni, la il·lusió que ens feia somniar amb el bocí de terra que ens lliuraria el sindicat, amb l’escola i el politècnic on els fills podrien estudiar una carrera o un ofici.


El tinent Alfredo Giménez Codina ja ha tornat de fer els seus regals als amics que té en el carrer Morell de Palma. Des de la distància, hem pogut veure els grans finestrals il·luminats amb grans aranyes de refulgent vidre de Murano. Llunyanament hom podia distinguir el coll alabastrí d’algunes noies vestides de blanc, amb collar de perles i ampli escot insinuant.

Un jove d´un divuit anys, amb camisa blava i gorra roja de requetè el saluda a la romana. El silenci del barri a aquesta hora del matí permet escoltar algunes rialles que vénen des dels grans finestrals reneixentistes del casal. Més enllà, una peça interpretada al piano ens fa adonar que algú ha començat les classes de música matinals. Professors a domicili. Miula un moix. Estam davant l’església de Santa Eulàlia, drets, sota el sol que, a les deu del matí, comença a picar fort. Se senten les campanes de la catedral. Tots els rellotges toquen les deu. Després, cesa el soroll i hom sent encara a la pell la vibració venguda des dels campanaris. Hem vist molt poca gent circular pels antics carrers d’aquesta ciutat encara endormiscada. Quina diferència amb l’activitat del moll, just a dues passes d’aquí! Estam cansats d’estar drets, en posició de descans, vigilats per la mirada enfurida del sergent que poques hores abans havia pegat la fuetada a El Sevillano. Un xusquero amargat, és el que tots pensam de El Perro. La frustació de tota una vida que vol fer pagar als que considera inferiors. En aquest cas no solament els soldats que comanda, sinó el grup de cinquanta presoners que conformen l’expedició. Esper que torni a València, amb el tinent, una vegada que haguem arribat a la nostra destinació. En cas contrari, els mesos o els anys que haguem de romandre en aquesta illa poden esdevenir un autèntic infern.

El tinent torna al nostre costat.

L’acompanya el jove falangista, un nebot, que no ha vist mai els rojos de prop. El tinent mostra la fàmelica i esparracada expedició al jovenot, sense fixar-s’hi massa, com si fossim ovelles que porta a vendre al mercat. El falangista, el mateix que feia uns instants havíem vist que el saludava a la romana, es mescla entre nosaltres, ens mira fixament als ulls, com si esperàs trobar algun monstre, una bèstia immunda digna de l’extermini. El miram amb indiferència. De seguida s’endevenina que és un homenet inexpert, un jovençà que empra l´uniforme de Falange per a anar per Palma a lligar les noietes desenfeinades del barri de la Seu. Res a veure, doncs, amb els voltors que cerquen carnassa per als murs d’execució entre els presoners dels batallons. El deixam fer, indifrents al que pugui pensar de nosaltres.

Al final s’acomiada del tinent una mica decebut. Quin desengany, veure aquests homes mal vestits i amb barba de dies, de posat melangiós i com si no esperassin res del futur. Joves com ell, però presoners, esdevenguts no-res a mans dels guanyadors. Ben igual que si a ell li hagués tocat lluitar en zona republicana i ara es trobàs, per l’atzar del destí, format enmig de nosaltres, sense la camisa blava de Falange, sense la gorra roja dels requetès.

És evident que l’hem desil·lusionat. La desfeta i trista humanitat que l´oncle porta vers una incerta direcciò... són els terribles rojos que han fet malbé Espanya i han assassinat tanta gent d’ordre? Aquests homes, amb el posat humil dels jornalers que tenen a la possessió... són els criminals que han mort tants honrats propietaris, sacerdots de vida digna, monges que no havien fet mal a ningú? Li desagrada constatar que no hi ha en els rostres dels presoners, cap signe, el més mínim detall que els pugui fer semblants a les bèsties assedegades de sang que poblaven la seva desbordada imaginació. Com no ho pot entendre, marxa de seguida, acomiadant-se de l’oncle. Se’n va sense mirar-nos. Per a ell som tan poca cosa!, uns éssers tan miserables que no mereixem ni una apresada llambregada. Ja hem vist aquesta mena de comportament en munió de gent. Són els que ens ens miren com qui veu un objecte que no serveix per a res, una formiga que es pot trepitjar. D’ençà la derrota, als camps de concentració, a les presons, ho hem pogut entendre a la perfecció. Els vençuts som com la pols del camins o la cendra que se’n porta el vent: un no res, fantasmes fugissers, ombres esmunyedisses, quelcom que, possiblement, en un passat llunyà tengué nom, vida pròpia, família, fills, somnis i ara és a mercè de la voluntat de qualsevol dels guàrdies que ens vigilen.

Finalment, de forma maquinal, sense que ens interessi saber què fa, veiem el jovenot de la camisa blava pujar les amples escales del casal. Li obri una criada que, moments després, tanca la porta darrere seu. És just en el moment que el tinent diu al sergent i als soldats:

-En marcha, se ha terminado el descanso. Todos a la estación.


De la novel·la de Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester)


MÉS per Mallorca trasllada la seva solidaritat a les víctimes de la torrentada de Llevant.

0
0

Balboa: “Agraïm la feina sense descans que estan fent els serveis d’emergència i institucions”

 MÉS per Mallorca vol expressar la seva solidaritat i estima cap a les víctimes de les torrentades al Llevant. També mostrar l’agraïment a la feina feta des de totes les institucions i per tots els serveis d’emergència.

El president del Consell, Miquel Ensenyat, ha explicat que s’ha aprovat un decret d’emergència per adjudicar les obres necessàries i reconstruir així les infraestructures.

Des de la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació s’ha posat en marxa un servei porta a porta en què treballadors socials del Govern i Consell valoraran les necessitats de les persones afectades per així poder quantificar la prestació econòmica que rebran, una prestació urgent i que ha de servir per garantir el material necessari per tenir unes condicions bàsiques per poder romandre a l’habitatge.

D’altra banda, el coportaveu de MÉS per Mallorca, Guillem Balboa, ha traslladat el condol i estima a les famílies i amistats de les víctimes de la torrentada de Llevant. “Des de MÉS per Mallorca volem traslladar la nostra estima i solidaritat amb les persones que han patit els efectes de la torrentada”, ha dit. “Agraïm la feina sense descans que estan fent els serveis d’emergència i les institucions”, ha afegit.

El portaveu del grup parlamentari, Josep Ferrà, ha mostrat el seu suport als municipis afectats i “a la gent que està prenent decisions que salven vides, no només amb una gent que estava en risc imminent sinó de decisions de seguretat perquè ningú més estigui en risc”. El també diputat ecosobiranista ha traslladat el seu “respecte i agraïment a la màxima solidaritat que ha demostrat la gent durant aquests dies”.

Viewing all 12424 articles
Browse latest View live