Anarcoefemèrides del 28 de setembre

Esdeveniments

Conferència inaugural de l'AIT a Saint Martin's Hall (Londres)

- Fundació de l'AIT: El 28 de setembre de 1864, en una assemblea pública celebrada al Saint Martin's Hall de Londres (Anglaterra) convocada pel London Trade Council, es funda l'Associació Internacional dels Treballallors (AIT) amb la intenció d'establir relacions permanents amb les associacions obreres europees. Després de diversos antecedents que no van reeixir (Flora Tristan en 1843, Marx i Engels en 1847, Dejacque i Coeurderoy en 1855, reunió londinenca de juliol de 1863, etc.), aquesta va crear les bases de l'associació obrera més important de la història. Van participar especialment sindicats obrers britànics i francesos, i també alguns exiliats procedents de diversos països europeus que aleshores residien a Londres. En la conferència inaugural van estar representats quatre països: Regne Unit, França, Bèlgica i Suïssa --o més bé Ginebra, ja que no va acudir cap delegat de la resta de cantons suïssos--, sense comptar els que estaven representats nominalment per exiliats. En va sortir un comitè provisional constituït per Odger, Cremer, Wheeler, Weston, Le Lubez, Fontana, Wolff, Eccarius i Marx, entre altres, on confluïen criteris força dispars (nacionalistes, reformistes, sindicalistes revolucionaris, garibaldians, mazzinians, saint-simonians, proudhonians, blanquistes, antiestatistes, utopistes, mutualistes...). Finalment en aquest comitè hi havia 21 anglesos, 10 alemanys, nou francesos, sis italians, dos polonesos i dos suïsos i va elaborar una declaració de principis i uns estatuts provisionals que va depurar Marx fins convertir-la en el Missatge a les classes treballadores, d'octubre de 1864. La traducció francesa del text va presentar diferències que, amb el temps, es van mostrar essencials en no quedar gens clar si l'acció política era entesa com a mitjà d'emancipació econòmica o si aquella quedava subordinada. El mot «socialisme» no havia estat pronunciat; no havia estat definida cap ideologia ni s'havia previst cap activitat sindical. Es va convocar un Congrés a Brussel·les per a 1865 que finalment va acabar en la Conferència de Londres del 25 al 29 de desembre de 1865.

***

La«Niederwaldverschwörung», segons la premsa de l'època

- Atemptat contra Guillem I: El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atempten infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. El cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», el tipògraf anarquista Friedrich August Reinsdorf, no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. Mesos després van ser detinguts tots tres, jutjats a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Reinsdorf i Rupsch van ser decapitats el 7 de febrer de 1885 a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); a Küchler li van commutar la pena per cadena perpètua per la seva joventut. El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald) i en 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

Un dels cartells del Congrés

- Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió: Entre el 28 i el 30 de setembre de 1979 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di Studi sull'Autogestione (Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió), organitzat pel«Centro Studi Libertari G. Pinelli» de Milà (Llombardia, Itàlia) i la revista parisenca Interrogations. Revue internationale de recherche anarchiste. Hi van prendre part destacats membres del moviment anarquista internacional, com ara Maurizio Antonioli, Eduardo Colombo, Olivier Corpet, Marianne Enckell, Carlos Semprún Maura, Luciano Pellicani, Nico Berti, Amedeo Bertolo, Franco Crespi, Piero Flecchia, Roberto Guiducci, René Lourau, Gian Paolo Prandstraller, Jacques Guigou, Slobodan Drakulic, Murray Bookchin, Franco Buncuga, Carlo Doglio, Leopold Kohr, Dario Paccino, Antonino Porrello, Yvon Bourdet, Luciano Lanza, Frank Mintz, Stephen Schecter, John Turner, Roberto Ambrosoli, Luis Andrés Edo, José Elizalde, Enzo Ferraro, Akiro Ishikawa, Michele La Rosa, Stefania Orio, Ferro Piludu, Ruben Prieto, etc. Aquest mateix any el «Centro Studi Libertari G. Pinelli» edità en un volum les contribucions d'algunes de les intervencions en tres idiomes (anglès, francès i italià).

***

Actes du colloque Han Ryner (2003)

- Colloque Han Ryner: Entre el 28 i el 29 de setembre de 2002 es realitza al Teatre Toursky de Marsella (Provença, Occitània), organitzat pel Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i Les Amics de Han Ryner de Villemonble, el «Colloque Han Ryner», per abordar la vida, l'obra i la filosofia d'aquest pensador anarcoindividualista i pacifista, així com el seu interès per la llengua occitana. A més d'una exposició consagrada a Han Ryner, van participar nombrosos estudiosos d'aquest autor (Pierre Jouventin, Gilbert Roth, Suzanne Weigert, Jean-Paul Simon, André Simon, Philippe Equy, Marcel Bonnet, René Bianco, Jean Dyris, Claude Barsotti, Dolors Marín, Gilbert Evenas, Daniel Lérault, Roland Breton, André Panchaud, Armand Vulliet, Gérar Lecha, etc.), que aportaren noves dades biogràfiques i genealògiques de l'homenatjat, així com records de família, estudis de la seva obra i dels Cahiers, les relacions amb Provença i amb Espanya, lectura de poemes provençals, anàlisis sobre els seus pacifisme i anticlericalisme, etc.; també hi hagué una actuació de Miriam Makeba. En 2003 es van publicar les actes de les sessions sota el títol Actes du colloque Han Ryner, suivi de L'Individualisme dans l'Antiquité de Han Ryner.

Naixements

Obra de Prouvost

- Léon Prouvost: El 28 de setembre de 1856 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Fill de pares burgesos del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitats àcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de «L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale,òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós enL'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després, l'11 d'agost a Sant Rafèu (Provença, Occitània), es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacarLa Vatican et la guerre (1919), L’espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l’Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L’Internationale noire (1922), entre altres.

***

Foto policíaca de Louis Dutheil (3 de juliol de 1894)

- Louis Dutheil: El 28 de setembre de 1864 neix a Mesonés (Llemosí, Occitània) l'anarquista Louis Dutheil. Obrer de sastreria, treballà un temps a la botiga del sastre Girard, al número 16 del carrer Poissonniers de París (França). Vivia amb sa companya Bigot, mare d'un infant. Des del 1890 milità en el moviment revolucionari i formà part dels grups del seu gremi. En 1891 era gerent del periòdic londinenc L'International, aleshores prohibit a França. El 23 de gener de 1891 participà en una manifestació d'obrers sense feina a la plaça de l'Òpera de París i durant aquesta trencà d'un cop de bastó un vidre del cafè Américain, fet pel qual va ser condemnat el 13 de febrer d'aquell any a 15 dies de presó per«possessió d'arma prohibida i trencament de mostrador». Després de la seva detenció a la plaça de l'Òpera, sa companya intentà sense èxit difondre el periòdic L'Internacional en les reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'abril de 1891 va fer un estada militar de 28 dies a Llemotges (Llemosí, Occitània), on els companys li havien encarregat a la seva tornada a París de fer imprimir un cartell i un manifest. L'estiu de 1891 s'encarregà de la recaptació de fons per ajudar la companya d'Edouard Grangé, condemnat la primavera abans a 12 anys de treballs forçats, que havia quedat tota sola i que acabava de parir un tercer infant. En aquesta mateixa època proposà d'anar a boicotejar els mítings boulangistes. El 13 de juliol de 1893 va ser posat en llibertat després d'haver aferrat uns cartells anarquistes al carrer de Rome. En una reunió celebrada el setembre d'aquell any va fer una crida a manifestar-se quan l'arribava dels mariners russos. Lligat als anarquistes Lésard, Joseph Decker i Louis Duprat, la policia li va atribuir el projecte de fer saltar pels aires la Cambra de Diputats o la Prefectura de Policia i el juliol de 1893 intentà recaptar fons per ajudar a fugir cap a Londres (Anglaterra) quatre o cinc anarquistes que havien intentat un cop a les rodalies de París. El gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat en virtut d'una comissió rogatòria del jutge d'instrucció de Llemotges i es trobaren un gran nombre de fullets i periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) i cartes i rebuts de girs postals dirigits a l'anarquista Pétronille Altérant, aleshores exiliat a Londres. Segons la policia, l'estiu de 1894 hauria estat l'autor, amb Louis Duprat, del manifest«On n'en tuera jamais assez». El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom per«associació criminal» i l'1 de juliol el comissari de policia del barri de Bonne-Nouvelle de París es presentà al seu domicili, al número 123 del carrer Montmartre, trobant-li una desena d'exemplars del periòdics anarquistes de l'any anterior (L'En Dehors, Le Père Peinard,La Révolte). Detingut, va ser portat a comissaria i en l'interrogatori declarà no ser anarquista però sí«individualista» i«egoanarquista», rebutjant signar els interrogatoris davant el jutge d'instrucció. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i fitxat com a anarquista pel laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 17 de juliol d'aquell any el jutge d'instrucció el posà en llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure la seva inculpació d'«associació criminal». A finals dels anys noranta sembla que vivia al número 38 del carrer Milton de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió de Secondo Balboni apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 29 de desembre de 1934

- Secondo Balboni: El 28 de setembre de 1882 neix a Rero (Formignana, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Secondo Balboni. Sos pares es deien Giorgio Balboni i Luigia Vincenzi. Es guanyava la vida fent de jornaler i de manobre. En 1898 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i després s'uní al moviment anarquista. Durant els governs de Giovanni Giolitti tingué una militància política molt limitada, però en 1912 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Migliarino (Emília-Romanya, Itàlia). Després de la Gran Guerra, es va veure involucrat en l'homicidi d'un feixista de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), esdevingut el 29 de juliol de 1921, quan un escamot feixista format per sis individus l'assaltà, i per això va ser condemnat a quatre anys i més tard, per contumàcia, a 20 anys de reclusió per«homicidi voluntari». Després d'aquests fets fugí immediatament a França i s'instal·là d'antuvi a Reims (Xampanya-Ardenes, França) i posteriorment a Neudorf (Estrasburg, Alsàcia, França). S'uní a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), realitzant una ingent propaganda antifeixista entre els emigrants italians. En Estrasburg freqüentà el nucli d'anarquistes italians exiliats (Cafiero Luigi Meucci, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.). En 1927 un tribunal de Colmar (Alsàcia, França) negà la seva extradició a Itàlia. El desembre de 1934, a causa de les seves activitats anarquistes, va ser expulsat de França per«subversiu» amb tota la seva nombrosa família. En 1935 s'establí a Winterthur (Zuric, Suïssa), trobant suport en una cooperativa socialista. En aquesta cooperativa conegué Pietro Nenni, a qui demanà suport per poder passar a l'URSS. Tornà clandestinament a França i a París el Socors Roig li va proporcionar un passaport fals per anar a la Unió Soviètica, on treballà fins a finals de 1937, any que retornà amb un passaport fals a París. Detingut amb documentació falsa, va ser novament expulsat de França. Passà a Brussel·les (Bèlgica), on s'afilià al Partit Socialista. El gener de 1941 va ser detingut a Brussel·les per la policia alemanya i lliurat a les autoritats feixistes de Ferrara, però va ser alliberat perquè el delicte pel qual havia estat condemnat en 1925 havia prescrit. No obstant això, va ser condemnat a cinc anys de confinament i el 2 de juny de 1941 enviat a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat el 7 de setembre de 1943. A partir d'aquesta data se'n perdé qualsevol rastre de la seva persona.

***

- Eugène Urvanovitch: El 28 de setembre de 1882 neix a Sennely (Centre, França) el socialista, després comunista i finalment anarquista Eugène Pierre Urvanovitch –el seu llinatge també citat Urvanowitz i altres variants–, també conegut com Gégène. Obrer serrador –son pare també ja ho havia estat–, d'antuvi milità amb els socialistes i després amb els comunistes. El 30 de gener de 1927, davant la seva negativa a pagar l'impost sobre els salaris, el fisc li va embargar els mobles del seu domicili, al número 5 del carrer de la Marne de la urbanització dels Tilleuds d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França); la Unió dels Sindicats de la Regió Parisenca va fer una convocatòria per impedir aquest llançament. A partir de 1934 es declarà llibertari. En 1937 era secretari del Grup Anarquista Autònom d'Aulnay-sous-Bois. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Eugène Urvanovitch va morir el 14 de juny de 1951 a l'Hospital de Montfermeil (Illa de França, França).

***

El sabater Pedro Jiménez Sánchez

- Pedro Jiménez Sánchez: El 28 de setembre de 1906 neix a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Jiménez Sánchez. Sos pares es deien Domingo Jiménez Romero i María Sánchez Soto. Fill petit d'una família de cinc germans, de ben jove aprengué l'ofici de sabater al taller d'Aurelio Sánchez. Entre de 1927 i 1930 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a Ubrique, treballà en una fàbrica local de sabates i s'afilià a la Societat d'Obrers Sabaters, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta societat havia estat fundada en 1914 i comptava amb 36 membres en 1932. Després de l'aixecament revolucionar d'octubre de 1934, la seu de la Societat d'Obrers Sabaters va ser clausurada per les autoritats i no pogué obrir fins el maig de 1936, després de la victòria del Front Popular en les eleccions. El 23 de juny de 1936 va ser nomenat tresorer de la junta directiva del sindicat, juntament amb Manuel Solano Díaz (president), Antonio García Sánchez (vicepresident), Vicente Romero Barreno (secretari), Miguel Sánchez López (secretari adjunt), Francisco Ríos Borrego (comptador) i els vocals Juan Agüera Morales, Blas Sánchez Gómez, Blas Domínguez Díaz i José Ordóñez Jiménez. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, el 23 de juliol va ser nomenat representant del sindicat en el Comitè de Defensa d'Ubrique, encarregat de la resistència i de l'administració de la població. Després de la caiguda d'Ubrique a mans franquistes, aconseguí refugiar-se amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan la pressa d'aquesta població, Pedro Jiménez Sánchez retornà a Ubrique i va ser immediatament detingut i, sense cap judici, afusellat el 18 de febrer de 1937 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) i enterrat, juntament amb 18 afusellats més, en una fossa comuna del cementeri local. Estava casat amb Remedio Romero González.

Pedro Jiménez Sánchez (1906-1937)

***

Tuli Kupferberg

- Tuli Kupferberg:El 28 de setembre de 1923 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'escriptor i poeta del moviment contracultural nord-americà, dibuixant, pacifista, editor, cofundador de la banda de rock The Fugs i militant anarquista Naphtali Kupferberg, més conegut com Tuli Kupferberg. Fill d'una família jueva, tingué el jiddisch com a llengua materna. En 1944 es graduà amb cum laude al Brooklyn College. Després va començar a estudiar sociologia, però abandonà la carrera per lliurar-se a la bohèmia del Greenwich Village. Més tard, en 1958, va fundar la revista Birth, que només va durar tres números, però que va tenir força influència cultural ja que publicaren autors de la Beat Generation (Allen Ginsberg, Diane Di Prima, LeRoi Jones, Ted Joans) i del seu cercle. La seva participació amb el moviment de la Beat Generation ha estat molt estreta i la seva persona ha aparegut en diversos poemes d'aquest corrent poètic. Es va autoeditar diversos llibres, com ara Beatniks o The war against the beats (1961). En 1964, en plena guerra del Vietnam, amb el poeta Ed Sanders, va crear el grup de rock satíric i antimilitarista The Fugs --nom que Kupferberg prengué del substitut de la paraula «merda» que apareix en el llibre de Norman Mailer The naked and the dead--, on va fer de cantant i escrigué moltes de les cançons. També ha publicat alguns discos en solitari, com ara No deposit, no return (1964) i Tuli & Friends (1989). Pel que fa a la literatura, en 1961 va escriure 1001 ways to live without working, que en realitat conté 1005 maneres de viure sense treballar i un fotimer d'anècdotes de tota mena. Però el seu llibre més conegut és 1001 ways to beat the draft (1966), pamflet satíric contra la guerra de Vietnam creada amb textos de Robert Bashlow. En total ha publicat més de cinquanta llibres. En 2000 va treure el còmic Teach yourself fucking, publicat per l'editorial anarquista Autonomedia. Ha participat en diverses pel·lícules underground --com ara W.R.: Mysteries of the organism (1971), Dynamite chicken (1972),Voulez-vous coucher avec God? (1972)--, en vídeos musicals i té el seu propi programa de televisió quinzenal (Revolting News). Tuli Kupferberg participà activament en els cercles anarcopacifistes de Nova York. L'abril de 2009 patí un vessament cerebral a la seva casa de Nova York que el deixà amb deficiències visuals greus. Un cop recuperat després de passar per una residència d'ancians, tornà a escriure cançons i col·laborar per Internet. Tuli Kupferberg va morir el 12 de juliol de 2010 al Dowtown Hospital de Nova York (Nova York, EUA) d'insuficiència renal i septicèmia.

***

Piero Ciampi

- Piero Ciampi: El 28 de setembre de 1934 neix al barri de Pontino de Liorna (Toscana, Itàlia) el cantautor i poeta anarquista Piero Ciampi. Son pare, Umberto Ciampi, fou un petit comerciant de la pelleteria. Després del batxillerat, es matriculà a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Pisa, però quan arribà l'hora dels exàmens retornà a Liorna per dedicar-se a la música amb sos germans Roberto i Paolo, formant un grup musical on ell era el cantant. Es guanyà la vida amb feinetes, especialment en una companyia d'oli lubricant al port, fins que va ser cridat a files i enviat al Centro Addestramento Reclute (CAR, Centre d'Instrucció de Reclutes) de Pesaro. Durant les sortides i permisos tocà a petits locals d'aquesta ciutat, on conegué el compositor Gian Franco Reverberi qui intentà introduir-lo en la música professional i d'antuvi tocà el contrabaix en diverses orquestres de Pesaro. En 1957 sense un duro, amb només una guitarra i un bitllet d'anada, marxà a Gènova, on després d'entrevistar-se amb Reverberi i conèixer el pintor Federico Sirigu continuà camí cap a París. A la capital francesa va fer amistat amb el poeta Louis-Ferdinand Céline i escoltà i admirà l'intèrpret llibertari Georges Brassens. Va ser en aquesta ciutat on esdevingué un autèntic cantautor. En 1959 retornà a Liorna sense un cèntim. Després d'un mes anant i venint, sense rumb, embriagant-se dia sí i dia també i amb la idea de fer-se pescador, Reverberi el rescatà i el portà a Milà per fer feina amb ell. Franco Crepax, amic de Reverberi i director artístic de la Companyia General del Disc (CGD), el fitxà com a cantautor de la companyia sota el nom artístic de Piero Litaliano i li publicà alguns discos de curta durada. En 1963 Piero Litaliano publicà el seu primer LP, però descontent amb la política comercial de la companyia, abandonà Milà i retornà a Liorna, on abandonà el nom de Piero Litaliano i començà a escriure cançons amb el seu autèntic nom. Però després de publicar petits treballs, es llançà a vagabundejar arreu d'Europa (Suècia, Espanya, Anglaterra, Irlanda, etc.) i a la beguda. La seva vida sentimental també va ser força agitada: dos matrimonis (Moira, irlandesa, i Gabriella) que acabaren en fracassos. A partir de 1967 es dedicarà a la poesia, abandonant una mica la música. En 1971 publicà el seu segon àlbum i en 1973 el tercer, Io e te abbiamo perso la bussola. Entre 1973 i 1974 els seus problemes amb l'alcohol i baralles amb altres artistes el marginaran encara més. Només es va relacionar amb el cantautor anarquista Fabrizio De André. Així i tot, en aquests anys escriurà algunes de les seves cançons més conegudes, com ara Io e te, Maria o Bambino mio. Mentrestant cantava a petits locals, on no es reprimia d'insultar el públic ric i burgès que el venia a escoltar i on actuava sovint sota els efectes de les begudes espirituoses. En 1975 s'edità el seu quart LP, Andare camminare lavorare e altri discorsi. En 1976 actuà una nit al Club Tenca, concert que anys després serà publicat en disc. En aquest mateix any sortí el seu últimàlbum, el disc doble Dentro e fuori. Entre 1976 i 1977 realitzà una gira de concerts amb diversos autors de la discogràfica RCA (Paolo Conte, Nada i Renzo Zenobi), que no va ser gaire reeixida. Els últims anys de sa vida els passà a Liorna. Piero Ciampi va morir el 19 de gener de 1980 d'un càncer de gola en un hospital de Roma (Itàlia), assistint pel metge i compositor Mimmo Locasciulli, el qual, anys després, li dedicà la cançó Tu no. Pòstumament, en 1981, s'edità l'àlbum La carte in regola i anys després, en 1990, una edició resum de la seva carrera en tres discos,L'album di Piero Ciampi. En 2010 sortí el CD-DVD Piero Ciampi, le canzoni e le sue storie. Les seves cançons han estat objecte de diverses versions realitzades per nombrosos artistes i grups musicals. La seva poesia només va ser publicada pòstumament: Canzioni e poesie (1980), Ho solo la faccia di un uomo. Poesie e racconti inediti (1985) i Tutta l'opera (1992). Des de 1995 existeix a Liorna un «Premio Ciampi» que guardona anualment els millors cantautors novells italians.

Defuncions

Gaetano Agostino Fontana

- Gaetano Agostino Fontana: El 28 de setembre de 1940 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gaetano Agostino Fontana. Havia nascut el 2 d'agost de 1871 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Amerigo Fontana i Gemma Taccola. Era fill d'una família molt pobra. Des de la seva joventut formà part del moviment anarquista i es guanyava la vida com a cotxer i grum. El 15 de setembre de 1894 va ser condemnat a dos anys de residència obligatòria i en aquests anys patí diverses detencions i amonestacions. En 1897 figurava en una llista de militants interceptada a Errico Malatesta. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés Regional Anarquista de Toscana que se celebrà a Pisa. En 1916 formà part de la comissió administrativa del periòdic L'Avvenire Anarchico. El gener de 1919 fou membre del comitè pisà per a l'homenatge a Pietro Gori. Durant el feixisme abandonà qualsevol militància política, però continuà sotmès per les autoritats a una estreta vigilància.

***

Camp de concentració de Gusen

- Ramon Pere Moragues: El 28 de setembre de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Havia nascut el 5 de juliol de 1903 a Vinaixa (Garrigues, Catalunya) i formà part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria), depenent del de Mauthausen.

***

Pere Tort Fernández

- Pere Tort Fernández: El 28 de setembre de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria) l'anarquista Pere Tort Fernández. Havia nascut el 7 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya). Germà de Salvador Tort, fou membre arran de la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la fàbrica«Fabra y Coats». En acabar la guerra, s'exilià a França i fou internat als camps de concentració. Durant la tardor de 1939 s'enrolà en la 63 Companyia de Treballadors Militaritzats de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El 14 de juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de concentració de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després internat al camp de Gusen amb la matrícula 11.637. El 28 de setembre de 1941 va ser executat al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria). Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez i fou el pare de Liberto TortÁlvarez.

***

Notícia sobre Claudius Gillot apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 13 de desembre de 1921

- Claudius Gillot: El 28 de setembre de 1972 mor a Brienon-sur-Armançon (Borgonya, França) el sindicalista comunista i després anarquista Claudius Gillot. Havia nascut el 12 de març de 1896 a Givry (Borgonya, França). Era fill d'un vinyater i d'una jornalera. Es guanya la vida fent de botoner i el 20 d'abril de 1918 es casà a Méru (Nord-Pas-de-Calais, França). Cap el 1920 era el tresorer del Sindicat d'Obrers Botoners en Nacre de Méru. Vivia al número 20 del carrer Fessard de Méru. En aquesta època estava afiliat al Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista). El gener de 1921 va ser nomenat secretari adjunt de les Joventuts Comunistes de Méru i en 1922 el prefecte del departament d'Oise el definí com a un dels dirigents de la secció comunista. No obstant això, el juny de 1923, l'òrgan comunista Le Travailleru du Nord-Est el tractà d'«anarquista». Va ser nomenat secretari del Grup Anarquista de Méru, creat el gener de 1925, i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1934 vivia al carrer d'Andeville de Méru i figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del departament de l'Oise. El 28 de febrer de 1946 el Tribunal de Justícia del departament del Somme el volgué jutjar per«atemptat contra la seguretat exterior de l'Estat», però no es va presentar.

***

Roberto das Neves

- Roberto das Neves: El 28 de setembre de 1981 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'escriptor, periodista, poeta, historiador, maçó, esperantista, grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves, també conegut com Ernst Izgur. Havia nascut el 7 de setembre de 1907 a Pedrogão Grande (Leiria, Centre, Portugal). Estudià secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal), on residia amb sos pares i sos quatre germans. Després estudià els primers anys de la carrera de Ciències Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama Fernandes, fou un dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del cop militar del «28 de Maig» de 1926. L'any següent va ser detingut per distribuir uns pamflets satírics antifeixistes que havia redactat reivindicant les idees anarquistes i entre els quals destaca O Espectro de Buiça, sobre la deportació d'antifeixistes a les colònies africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã, en la lògia maçònica«Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient Lusità Unit (GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser novament detingut com a director del periòdic A Egualdade,òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes del Nord (FRAN). Jutjat, fou condemnat a la deportació a colònies penitenciàries africanes, però la seva pena fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu favor que s'engegà, per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell nou empresonat per difondre «idees subversives» durant un tancament estudiantil del grup anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de Coïmbra en suport de la insurrecció que s'havia produït a l'illa de Madeira contra la dictadura, tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931, després d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com a periodista d'O Primeiro de Janeiro a Espanya. A Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i ajudà a la reestructuració de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i col·laborà en Rebelião,òrgan oficial d'aquesta organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats, com ara Jaime Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i tot, el coronel Velez Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia madrilenya. De bell nou a Portugal, s'instal·là a Lisboa, on col·laborà en diversos periòdics i entrà en la nòmina del diari O Século. En acabar els estudis historicofilosòfics, passà a interessar-se per la psicologia i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquestaèpoca va fer amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara José Barão, Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da Costa, Inocêncio da Câmara Pires, José Magalhães Godinho, Filipe Mendes, Carvalhão Duarte, Henrique de Barros, Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el poeta Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el pseudònim de Ernst Izgur, el llibre Assim falaram profetas. En els anys de la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva companya, la sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz, ajudà nombrosos refugiats espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder sortir de la península. Quan esclatà la II Guerra Mundial, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi treballà en diferents periòdics i en 1946 fundà i dirigí l'editorial i llibreria Germinal, on publicà llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou membre de la Sociedade Naturista– i  en contra de la dictadura salazarista. L'Editorial Germinal també publicà nombroses traduccions a l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta, Krishnamurti, Wilde, London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb el Brazilia Instituto de Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor, publicant un Curso de Esperanto, editant fins al 1945 la revista esperantista Cidadão do Mundo i fou el coautor d'un Dicionário Português-Esperanto e Esperanto-Português, que mai no es publicà. En 1948 ingressà en la maçoneria brasilera, però tingué problemes per a mantenir el seu nom Satã, considerat contrari als principis de la societat, però finalment fou acceptat. També dedicà molts d'esforços intel·lectuals en la fundació i el desenvolupament de l'Institut de Recerques Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e as suas manifestações gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa. El 24 de gener de 1951 el dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí un sospitós incendi. En 1952 publicà el seu poemari Assim Cantava um Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos cárceres do Santo Oficio de Salazar i dos anys després O diário do Dr. Satã. Comentáriosàs escorrências cotidianas da sifilização cristã. Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats polítics portuguesos i puntualment col·laborà amb els comunistes reunits al voltant del periòdic Portugal Democrático. També col·laborà, amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa. Fou membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Socials «José Oiticica». En 1968 aquesta junta directiva va ser detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat en una base militar de la Força Aèria a l'illa do Governador; 12 dies després fou alliberat en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En els anys seixanta es casà per segona vegada amb una antiga estudiant d'esperanto, Maria Angélica de Oliveira, amb qui tingué un fill, també anomenat Roberto. En 1979 publicà una crítica al marxisme sota el títol Marxismo, escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13 vegades (11 a Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat i mai no va ser condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Ação Direta,A Aurora, A Batalha, Cidadão do Mundo,A Comuna, O Libertário, A Plebe,O Povo, Relações Anarquistas,Remodelações, República, O Século, O Vegetariano, etc. El seu anarquisme era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E. Armand i sempre es mostrà en oposició a l'anarquisme col·lectivista de Mikhail Bakunin.

***

Campio Carpio

- Campio Carpio: El 28 de setembre de 1989 mor a Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Havia nascut el 10 d'octubre de 1902 a Vigo (Pontevedra, Galícia). Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre,òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit,Claridad, CNT,Le Combat Syndicaliste,Dealbar, ¡Despertad!,Espoir, Ética,Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América,Ideas-Orto, Inquietudes,¡Liberación!,Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir,La Revista Blanca, Revista Iberoamericana,Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poetaépico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic FélixÁlvarez Ferreras per al premi de literatura«José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En elsúltims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina).

Actualització: 28-09-19

Mort de Dama és un pamflet; una burla feta amb més cinisme i odi que no ironia i comicitat. Gabriel Alomar valorà com a positiva la crítica a la societat burgesa i conservadora del moment, però es va desmarcar de la ridiculització cruel de la llengua i la cultura que Villalonga no reconeixia catalanes. L'autoodi que destil·la l'hauria de fer sortir, amb segell d'urgència, dels programes escolars que la recomanen, perquè esdevé un model que constitueix un pèssim referent a la gent jove. El classisme, la misogínia, el racisme i l'anticatalanisme que amara l’atmosfera de l'obra, descarten qualsevol recomanació sensata si, a més de la Literatura, es volen divulgar i promoure els valors de la Cultura Catalana que Villalonga no només no va respectar mai, sinó que els va escarnir tant en els seus articles com a Mort de Dama. (Bartomeu Mestre Sureda a VilaWeb)

MORT DE DAMA: un pamflet per desmitificar

balutxo | LITERATURA | dijous, 7 de febrer de 2013 | 22:24h

L'any 1931, just abans de la proclamació de la República, es publicà Mort de Dama, la primera novel·la de Llorenç Villalonga, una de les obres que, tot i evidenciar una manifestació clara d'autoodi, encara ara i incomprensiblement sol imposar-se com a lectura més o menys obligatòria a les escoles de secundària. Originàriament es publicà amb nombroses incorreccions ortogràfiques i incoherències en el registre, malgrat haver disposat d'un bon corrector a l'ombra que no va ser respectat per l'autor. L'obra va prendre volada a la meitat dels anys 60, a rebuf de la publicació de Bearn.

El mes d’abril de 1931, en el mateix exemplar de La Nostra Terra que saludava la proclamació de la República, l’apartat Els Llibres es tancava amb aquesta notícia: “Signada per “Dhey” (Llorenç Villalonga) ha aparegut, en el petit món literari de Mallorca, una novel·la escrita en la nostra llengua, titulada “Mort de Dama”, de la qual en parlarem en el proper número.” A l'exemplar del mes de maig, signada per ASR (Antoni Salvà Ripoll, director de la revista), apareix la crítica anunciada: “Si abans de llegir aquest llibre no haguéssim ofert als nostres lectors parlar d’ell en el present número de L. N. T. ara que l’hem llegit, ens resoldríem possiblement a passar-lo en silenci.” Descriu l'autor amb “la mania obsessionant que té a tot quant considera localisme”. La crítica conclou: “Déu el guardi de caure en el que atribueix, en grau superlatiu i amb marcada complaença, a un dels més destacats personatges simbòlics del seu llibre, tan poc real com carregat d’espícies per la fòbia de l’autor.” Aquest paràgraf resulta premonitori, perquè com a irònica paradoxa, o allò que s’anomena justícia poètica, Villalonga seria reconegut gràcies a la “limitada, estreta i provinciana” llengua catalana que tanta aversió li provocava.

Sembla evident que, en la figura estrafolària d’Aina Cohen, Antoni Salvà hi va veure (o li feren veure) la de la seva germana Maria Antònia. Excepte la condició xueta del personatge, molts de trets de la caricatura són coincidents: dona, lesbiana, poetessa i terratinent. No obstant, com han assenyalat els autors que validen les reiterades negatives de Villalonga d'haver escarnit la poetessa, sembla que el retrat representa més la personalització de l’Escola Mallorquina i de la revista La Nostra Terra. En allò que coincideixen els autors que han analitzat l'obra (Damià Ferrà-Pons, Manuela Alcover, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover...) és en veure-hi reflectits els prejudicis antixuetes i misògins de l’escriptor.

Mort de Dama constitueix una sàtira exagerada, un sainet deformador, una caricatura burlesca, esperpèntica, pamfletària, provocativa i, sobretot, molt injusta que fa llenya de l'arbre en extinció de la burgesia més decadent i, amb un especial sadisme i escarni, dels valors culturals que defensaven els intel·lectuals de La Nostra Terra. Joan Melià, arran d'un dels muntatges teatrals de l'obra escrivia: “Villalonga va decidir, des del menyspreu, fer una descripció sarcàstica i provocativa, sovint injusta i gens innocent, de la societat mallorquina.” (Diari de Balears, 19-III-2009). Josep Massot i Muntaner ja havia definit el llibre com: "un pamflet adreçat, en bona part, contra el grup de LA NOSTRA TERRA” (Cultura i Vida a Mallorca). De cap manera, no es pot admetre com s'ha escrit que el disgust de Villalonga amb els que ell anomenava el “clan” fos pel rebuig que li feren a la novel·la, perquè, justament a l’inrevés, la novel·la era una manifestació més del rebuig de l’escriptor als que feien possible la revista, retratats a l'obra amb el nom del grup Bé hem dinat, amb la intenció burlesca de l’anècdota del rei en Jaume que explica com, després de la batalla de Santa Ponça, va dinar d’una cabeça d’alls i, després d'eructar, va dir aquelles tres paraules que, segons una tradició incerta sense cap ni peus, donaren nom al llogaret de Bendinat.

Villalonga projecta la visió d'una contradicció permanent. Resulta paradoxal que, formalment, usi els mateixos tics de rialla fàcil del teatre costumista per criticar el regionalisme: “El regionalisme, com fa alguns anys les «goyescas» de Carmen Flores, es prepara amb recepta, igual que una salsa. Picant una branca florida d’ametller amb un bocí de pagesa típica, mesclant-hi dos brots d’alfabreguera i deixant-ho coure vora la llar, mentre sonen els boleros i la cuinera canta Sor Tomaseta, surt un guisat – que es pot servir dins un plat de majòlica, damunt unes estovalles de roba de llengües – de tan fàcil digestió que el toleren fins els infants de pit i que les senyores més senyores no desdenyen de tastar alguna vegada.”

El llibre neix amb un pròleg de Gabriel Alomar que, a les següents edicions, seria retirat per l'autor, perquè el deixava en evidència: “Llorenç Villalonga és un cas curiós. Emportat per prejudicis de la seva educació artística, començà per ésser enemic de la nostra tendència catalanitzant. (...) Però tot seguit que ha volgut enfrontar-se amb una realitat vital mallorquina, ha sentit la impulsió ineludible d’usar el llenguatge únic que podrà donar forma i plasticitat a la seva fantasia. La funció li ha creat l’òrgan.” Llorenç Villalonga presumiria anys després que Gabriel Alomar, amb qui eren fills de cosins, havia apadrinat la novel·la. És cert que el polític i pensador, a les antípodes ideològiques de l'autor, va ser determinant per fer publicar l'obra en català.

Arran de la publicació de la novel·la, Villalonga va fer la primera denúncia pública contra unes hipotètiques amenaces que deia haver patit. Ho explica a la solapa de la primera edició castellana: “La primera edición de esta obra levantó una tempestad de enconadas protestas que llegó a adquirir temibles proporciones, hasta bordear el atentado personal.” L’exageració té poca credibilitat i constitueix una mostra de deliri i d’egolatria, quan no d'excusa de la seva agressivitat. Arran dels seus primers articles de combat durant la guerra, va insistir que era objecte d'amenaces. Tant en un cas com en l’altre, insinuava que els hipotètics autors eren els del “clan” de La Nostra Terra, una possibilitat gairebé impossible, perquè les inventades amenaces (mai no investigades) en temps de guerra responien a uns articles de Llorenç Villalonga certament intimidatoris i resulta impensable que alguna persona atemorida, d’entre les vertaderament amenaçades (algunes ja assassinades i altres en procés judicial sumaríssim), s’atrevís durant els primers mesos de l'aixecament militar a arriscar la vida amb un anònim. D’altra banda, Villalonga no va demostrar mai aquelles amenaces, tantes de vegades referides. Tot fa pensar, com en tantes altres coses que va fer i va dir, que capgirava la realitat de manera malaltissa. Amb Nuria Folch, Joan Sales, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel i d'altres que li arribaren a veure el llautó, aplicava la tècnica psicològica de tergiversar la veritat i invertir el rol per presentar-se com la víctima de les seves víctimes.

Miquel Villalonga definí així l'obra del germà: “era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor)”. Efectivament, per fer que aquella obra fos llegidora i entenedora, l’autor va haver de requerir els bons oficis d'un dels dos correctors de la revista (Jaume Busquets i Estanislau Pellicer), amb els qui coincidia a les tertúlies de la Casa del Libro. Lluny d’agrair la feina de salvar del desastre l’obra, Miquel Villalonga no va tenir manies de desqualificar i fer burleta d'ambdós correctors, tant d’Estanislau Pellicer, que havia retornat a Barcelona, com de Jaume Busquets: “En aquellos tiempos, el separatismo era inseparable de la Retórica. Afortunadamente, la Ortografía de don Pompeyo Fabra no estaba al alcance de todos los catalanes de Mallorca. A decir verdad, sólo dos la conocían; dos eruditos indiscutibles, que no tardaron en ser uno sólo, porque el otro resultó ser más catalán de Cataluña que de Mallorca, y un buen día se reintegró a su tierra, dejando a sus hermanos de Mallorca sumidos en orfandad ortográfica”. Miquel Villalonga considerava que aquella novel·la havia estat una fita clau per assenyalar la mort d’una època: “Mort de Dama puso el RIP funerario a la última señora isabelina de Mallorca (...). Al mismo tiempo que aquel mundo desaparecía – aquel piccolo mondo antico – un grupo intelectual capitaneado por Aina Cohen pretendía reemplazarlo. Dicho grupo carecía de vitalidad para subsistir, pese a los sueros de don Pompeyo Fabra, Farmacéutico Supremo de la Renaixença”. L’afirmació delata únicament el desig de l’acusador, perquè la revista va continuar, amb un alt nivell de qualitat i dignitat, durant més de cinc anys. Curiosament, deixant de banda l'apartat dedicat a la Poesia, els dos trets més característics de la revista varen ser la seva gran actualitat i la seva universalitat.

L’intent dels germans Villalonga de derrotar intel·lectualment La Nostra Terra va ser un fracàs absolut. El nivell de la revista, gràcies a la mà destra de Miquel Ferrà i de Joan Pons i Marquès, va incrementar-se, amb importants aportacions al pensament polític, la crítica literària, l'actualitat científica i la promoció de l'art i la cultura. Si finalment els seus enemics varen assolir l'objectiu va ser, únicament, a conseqüència de la rebel·lió militar. Només així va perdre la vitalitat per subsistir i va haver de callar per força i per la força. Per dir-ho sense eufemismes, La Nostra Terra no va morir, sinó que va ser afusellada. Silenciats, atemorits i escalivats tots els escriptors mallorquins que li podien fer ombra, Llorenç Villalonga va triomfar com a autor en català gràcies a la promoció i pupil·latge que li va brindar Joan Sales.

Com he escrit a l'entrada d'aquest article, Mort de Dama és un pamflet; una burla feta amb més cinisme i odi que no ironia i comicitat. Gabriel Alomar valorà com a positiva la crítica a la societat burgesa i conservadora del moment, però es va desmarcar de la ridiculització cruel de la llengua i la cultura que Villalonga no reconeixia catalanes. L'autoodi que destil·la l'hauria de fer sortir, amb segell d'urgència, dels programes escolars que la recomanen, perquè esdevé un model que constitueix un pèssim referent a la gent jove. El classisme, la misogínia, el racisme i l'anticatalanisme que amara l’atmosfera de l'obra, descarten qualsevol recomanació sensata si, a més de la Literatura, es volen divulgar i promoure els valors de la Cultura Catalana que Villalonga no només no va respectar mai, sinó que els va escarnir tant en els seus articles com a Mort de Dama.

(Blog de Bartomeu Mestre Sureda a VilaWeb)

És ben curiós que a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I, també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i els assassins del poble mallorquí: intel·lectuals al servei del feixisme

Cultura catalana i postmodernitat (i II)

És ben curiós que a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I, també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. Malgrat que els hagiògrafs de Villalonga vulguin justificar el seu reaccionarisme polític i cultural dient, cofois, que la l´adhesió al feixisme de Llorenç Villalonga només va durar fins al 37, dissimulant el paper fonamental de suport a la reacció anticatalana i antiesquerrana de l´hivern dels 36-37, el cert és que mai va amagar les seves concepcions reaccionàries; primer com a enemic de Catalunya i del catalanisme, amb les seves actuacions, juntament amb el seu germà Miquel, contra els intel·lectuals mallorquins de l´època i, posteriorment, ja en els anys seixanta, amb els atacs a les resolucions progressistes del Concili Vaticà II, per posar solament un exemple. L´any 1966, trenta anys després de la seva adhesió a Falange, encara afirmava que continuava estant om havia estat l´any trenta-sis i mantenia en vigència el carnet de falangista.

L´enlairament d´intel·lectuals del tipus de Llorenç Villalonga i Joan Estelrich, en detriment de la intel·lectualitat compromesa amb l´esquerra i la nació, són prova evident de les mancances existents. La brutalitat de la postmodernitat, el que hem viscut en aquests darrers vint anys, per no anar més enllà, ens ha fet veure ben clarament la intensitat de les campanyes de silenciament dels intel·lectuals més compromesos en la tasca de reconstrucció nacional i de lluita antifeixista. Pedrolo, Fuster, Estellés, Llompart, Alomar o Montserrat Roig, fins i tot Miquel Martí i Pol o, cas que conec prou bé perquè en parlàvem sovint, tant quan vengué a Mallorca com quan li trucava a casa seva, a Premià de Mar, el malaguanyat Valerià Pujol, eren noms per anar oblidant. A les Illes va ser i és encara menystinguda l´obra, d´una vàlua i una dignitat indiscutibles, d’Antoni Mus López, Josep M. Palau i Camps, Pere Capellà i l´exemple més sagnant que ja hem comentat, el cas de Gabriel Alomar.

La postmodernitat, l´atac a la línia de flotació de la cultura catalana que representaven i representen Espriu, Calders, Pere Quart, Estellés, Llompart, Fontseré, Renau, Oliver Domenge, Rahola, Nin o Montserrat Roig, es combinava amb la lenta però inflexible marginació del moviment de la Nova Cançó, el teatre experimental català, les aportacions de Ricard Salvat, Feliu Formosa o Xavier Fàbregas a la modernització de la nostra escena teatral. En el marc illenc i dins el camp teatral, la consolidació del règim sorgit de la reforma del franquisme significà la marginació de l´obra d´Alexandre Ballester que, de ser el capdavanter de la modernització del teatre català de Mallorca, representat arreu, passà, com ell mateix em deia a una entrevista publicada a Última Hora l´any 1984, a viure en un profund exili interior.

El que s´havia fet amb la generació anterior, amb Josep Trueta, Aurora Bertrana, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Miquel Llor, Manuel Cruells, Màrius Torres o Ricard Blasco, ara, en plena restauració borbònica, es fa amb molts d´autors de la generació dels anys 60 i 70. Alexandre Ballester és un exemple prou evident, però també hi són altres casos, com ara el de Joan Soler Antich.

Soler i Antich, un gran renovador del teatre mallorquí, autor d´ideologia marxista, compromès activament en la lluita contra la dictadura, ha estat exclòs del panorama cultural illenc i de tot l´àmbit dels Països Catalans. Joan Soler Antich no solament era silenciat, sinó que fins a la seva mort, si exceptuam les obres publicades per Documenta Balear, era completament desconegut a les Illes. L´obra teatral de Josep M. Palau i Camps va ser igualment escarnida i deixada de banda. Guillem Cabrer, una vegada traspassat, deixà d´interessar els poders fàctics culturals. Què n´hem de dir de les aportacions contemporànies a l´escena mallorquina? Per què no s´han representat com pertocava les obres de Llorenç Capellà, de Miquel Àngel Vidal, de tants i tants autors contemporanis d´una vàlua indiscutible?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

A diferència de Ridruejo, Villalonga opta per l’ambigüitat. De manera que no ens ha de sobtar que els falangistes continuïn adreçant-se a ell amb l’epítet de camarada, sobretot si tenim en compte que en el temps de militància efectiva a l’extrema dreta va fer ús d’un llenguatge força directe, que no admetia dubtes sobre els seus sentiments. Diu dels falangistes: "Desde el manicomio –recordem la seva condició de psiquiatre–, las noches que hacía guardia les oía disparar contra los rojos. Eran (els falangistes) esbeltos, anónimos y oscuros, con una oscuridad resplandeciente". (Llorenç Capellà)

Falange i Villalonga

Per Llorenç Capellà, escriptor

Un escriptor amic em convida a visitar la web de Falange Autèntica. T’emportaràs una sorpresa, m’avança. La sorpresa consisteix en una fotografia del senyor Llorenç Villalonga, que encapçala una breu biografia i una nota reivindicant l’autor de Bearn des del punt de vista ideològic. Sorpresa...? Pel contingut, no. En tot cas pel temps que ha trigat Falange a fer-ho. Allò que és sorprenent, hi insisteixo, és que no s’hagi vanagloriat fins ara de la influència que exerciren els seus postulats en alguns tòtems de la literatura mallorquina.

Villalonga n’és un. De la fidelitat de Villalonga a la doctrina de José Antonio, Falange Autèntica no en dubta. El defineix com a falangista de la primera època; és a dir, dels del morro fort. I atribueix el seu allunyament de la militància a les discrepàncies que va tenir amb la política excessivament conservadora i aburgesada del franquisme. Hem d’admetre que aquesta afirmació pot ésser motiu de polèmica, perquè els biògrafs de Don Llorenç afirmen que, sota la influència de Sanchis Guarner i d’altres intel·lectuals mallorquins, va encetar un període de reflexió crítica entorn de les conseqüències de la Guerra Civil que, de rebot, l’apropà a la cultura catalana.

Parlem dels anys cinquanta. En qualsevol cas, la gent de Falange Autèntica té tot el dret del món a no amollar el mac. Si el senyor Villalonga va canviar-se de camisa, ho va fer amb el llum apagat. A diferència de Ridruejo, Villalonga opta per l’ambigüitat. De manera que no ens ha de sobtar que els falangistes continuïn adreçant-se a ell amb l’epítet de camarada, sobretot si tenim en compte que en el temps de militància efectiva a l’extrema dreta va fer ús d’un llenguatge força directe, que no admetia dubtes sobre els seus sentiments. Diu dels falangistes: "Desde el manicomio –recordem la seva condició de psiquiatre–, las noches que hacía guardia les oía disparar contra los rojos. Eran (els falangistes) esbeltos, anónimos y oscuros, con una oscuridad resplandeciente".

Allò que crida l’atenció és que el falangisme, tan necessitat d’escriptors de pes, no l’hagués reivindicat abans. En realitat, sorprèn que consentís que Sanchis Guarner, un roig, els robés la peça. Que no va ésser l’única, diguem-ho. Si aquesta gent de Falange Autèntica tenen esment a rastrejar les biografies de la intel·lectualitat mallorquina de setanta anys enrere, s’adonaran que a les files de la Ceba hi ha més d’un Camisa Vieja amb una obra periodística extensa, dedicada a l’exaltació del feixisme. Imagino que animats pel retrobament del camarada Villalonga, els de Falange Autèntica deuen anar per feina.

De manera que dono per acabat l’article. Encara que ho faig amb un advertència d’amic: si la meva estimada Lluïsa Mascaró sent so de tambors i trompetes i veu apropar-se a la Misericòrdia un batalló de Fletxes i Pelayos en correcta formació militar, que no s’esglaï. Res no tenen a veure amb els joves esvelts que fascinaven l’autor de Bearn. Aquests van a la capella, no a matar rojos. Mai no podien imaginar-se que la cultura catalana els reportés tantes i tantes satisfaccions. S’acosten a visionar la mostra Maria Antònia Salvà-Llorenç Riber, camins que es troben. El títol és suggerent. En el punt de trobada s’hi poden trobar tots.

dBalears (9-XII-08)

La repressió feixista a Mallorca i els germans Villalonga.

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. (Miquel López Crespí)

La derrota dels treballadors l'any 1939, la supressió dels migrats estatuts d'autonomia que havia concedit la República Espanyola, consagraven, per molts d'anys, el domini sangnant de la burgesia monopolista de l'Estat.

En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventavol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot erarojo i separatista".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

L'Espai Mallorca de Barcelona (Plaça Vicenç Martorell, 1) acollirà el proper 28 de setembre una classe magistral de glosa, a les 19:30h i un combat de picat a les 21h, a càrrec dels Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí" i Maribel Servera "Servereta".

Anarcoefemèrides del 29 de setembre

Naixements

Ezra H. Heywood

- Ezra Heywood: El 29 de setembre de 1829 neix a Wetsminster (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista Ezra Hervey Hoar, més conegut com Ezra Hervey Heywood. Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas Roper. En 1848 el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares, devots baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton (Massachusetts, EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia Westminster, en 1852 abandonà la llar familiar i s'instal·là a Providence (Rhode Island, EUA), on va fer estudis a la Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i aconseguí el màster l'any següent. A continuació restà dos anys a la universitat de Brown preparant-se per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment abolicionista, però, el va trasbalsà i en 1858 decidí deixar l'Església de manera radical i es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims anys de la Guerra Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè considerà que aquest no s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió. Posteriorment abraçà el pensament anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863. D'antuvi el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els aspectes econòmics, defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per individus autònoms que donaria lloc a un Estat natural harmònic gràcies al voluntarisme i el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871, organitzà a Nova Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL, Lligues per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que fomentaven l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865 s'havia casat a Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre infants (Vesta, Hermes, Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran influència en el seu pensament radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com ara la llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció, l'educació sexual o el treball femení. En 1871 s'instal·là a Princeton, la ciutat que el va veure créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el periòdic The Word. A Monthly Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual per la Reforma), on col·laboraren destacats intel·lectuals anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls, etc.), i l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això, creà i animà nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva editorial publicà especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels drets de la dona i en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat. En 1870 publicà el llibre Uncivil Liberty en el qual reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern nord-americà, en 1876 edità el llibre Cupid's Yokes, on denuncià el matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni l'Església ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions entre els homes i les dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada«Llei Comstock», llei que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de l'educació sexual i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors de la moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association, la New York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat nord-americà, encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2 de novembre de 1877 aquest detingué Heywood durant un congrés a Boston de la Free Love League (FLL, Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de les cinc detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el 25 de juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes d'«obscenitat» per haver venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de multa. Després de sis mesos de presó, la campanya que es generà en el seu suport aconseguí que el president Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El 26 d'octubre de 1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The Word Extra, que contenia dos poemes«obscens» de Walt Whitman, i per difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les pàgines de The Word. En el judici, però, després de defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions, les de 1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de 1890 va tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat per tres càrrecs federals per haver publicat textos en The Word considerats «obscens». Declarat culpable, complir dos anys de reclusió i treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown. Afeblit i malalt per la seva permanència a la presó i sense recursos econòmics, Ezra Heywood va morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys després del seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la propagandista anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth Rexroth. En 1985 Martin Henry Blatt edità The Collected Works de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la biografia Free Love and Anarchism. The Biography of Ezra Heywood.

***

Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]

- Alcide Dubois: El 29 de setembre de 1856 neix a Les Bois (Jura, Suïssa) l'obrer rellotger anarquista Alcide Dubois, que va fer servir el pseudònim Addrich. Sos pares es deien Sylvain Dubois, rellotger, i Émélie Schilt. Treballava com a obrer especialitzat muntador de rellotges«faiseur de secrets» –el «secret» era el mecanisme de ressort que permetia obrir les caixes dels rellotges de butxaca–  i militava en la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1872 era membre del Centre d'Estudis Socials de Sonvillier (Berna, Suïssa). Fou delegat per la Secció de Saint-Imier i Sonvillier al Congrés de l'AIT que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 30 dies de presó per la seva participació en la manifestació commemorativa de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja», bandera aleshores prohibida) que se celebrà el 18 de març d'aquell any a Berna. El desembre de 1889 fou testimoni de descàrrec en el procés que patiren els seus companys Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi i Albert Nicolet, denunciats per difusió del Manifeste des anarchistes suïsses, i en el qual va fer apologia d'aquest manifest. Entre 1886 i 1888 fou membre del comitè de la Federació de Remuntadors de Rellotges, durant la presidència d'Ali Eberhardt, i entre 1887 i 1889 representant obrer en el comitè de la Federació Rellotgera Mixta. En 1891 fou un dels fundadors de la Unió Obrera de Saint-Imier –intentà, sense èxit, introduir en els estatuts l'antielectoralisme– i participà en la creació del periòdic Le Socialiste (1891-1892), col·laborant amb articles llibertaris sota el pseudònim Addrich. En 1892 publicà, amb Jules Coullery i Albert Nicolet, el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent. Dialogue entre ouvriers, signat com «Un groupe d'anarchistes suisses», que va ser traduït i difons àmpliament en italià (Gli anarchici e ciò che vogliono). El març de 1893, el fabricant rellotger Robert Gygax de Saint-Imier acomiadà una desena d'obrers rematadors que havien rebutjar fer hores extres no remunerades; pel maig, intentà baixar els salaris i afavorir els obrers no sindicats. Els obrers respongueren donant els seus salaris quinzenals i el 29 de maig es manifestaren davant la fàbrica, llançant pedres contra les finestres; l'avalot va créixer quan arribaren els gendarmes i els bombers, resultant una vintena de ferits. Els gendarmes arribats de Berna, capital del cantó, detingueren 32 obrers, Alcide Dubois entre ells. Processat entre el 24 d'abril i el 2 de maig de 1894, Alcide Dubois va ser condemnat a 10 mesos de detenció correccional per«instigació» i en el judici es declarà anarquista, ben igual que Jules Coulleroy, Ernest Droz i Alexis Meyrat–més de vint condemnes es pronunciaren, que anaven dels vuit dies als 10 mesos de presó. El 23 d'agost de 1894 el Gran Consell de Berna reduí en apel·lació la pena en un terç. El 26 de setembre de 1894 es va signar un decret d'expulsió«preventiu» de França per notificar-li en cas que fos interceptat. La primavera de 1895 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França i aquest any col·laborà en Solidarité Horlogère, de Biel (Berna, Suïssa). Sempre fidel al moviment anarquista, el 1908 fou un dels animadors del Grup d'Instrucció Mutual de Saint-Imier, amb Jules Coullery, Ernest Droz i Émile Flotron. Corresponsal ocasional del periòdic socialista Le Sentinelle, en 1912 publicà el fullet Patrie. Patriotisme. Réponse à la question figurant au concurs littéraire de 1910, ouvert par la Société des Commerciants de Saint-Imier sur la «Culture du patriotisme au sein de la jeunesse», editat pel Cercle Obrer de Saint-Imier. Estava casat amb Julie-Adèle Sémon Backof i son germà Arnold Dubois també va ser un militant internacionalista. Alcide Dubois va morir el 8 de setembre de 1912 a Saint-Imier (Berna, Suïssa).

***

Miguel Abós

- Miguel Abós Serena: El 29 de setembre de 1889 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Miguel Abós Serena. Fill de Juan Abós i de Martina Serena. El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels deportats a la Mola (Maó) l'any següent. Va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics. Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Alcrudo, Isaac Puente) --tertúlia àcrata que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domenech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana-- i va fer mítings en diversos llocs. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser  detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo. A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres. Poc abans de l'aixecament militar feixista va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, maçó com ell, i, quan va voler reaccionar, ja va ser impossible dominar els feixistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret. La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per a Abós: detingut pels feixistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en el bàndol cenetista; la seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el coronel franquista, però també maçó, Urrutia el va alliberar. De Saragossa va marxar a Farleta i a Bujaraloz, on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó el va traslladar a Alcañiz i en una reunió de militants convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció; per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel. El juliol de 1937 va ser alliberat i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, excolumna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca, fins que, després de la pèrdua de Catalunya, va passar a França. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries dels companys i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanemezan, va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts (Llenguadoc, Occitània), on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78).

***

Fitxa policíaca d'Aurelio Fernández Sánchez

- Aurelio Fernández Sánchez: El 29 de setembre de 1892 neix a La Corredoria (Oviedo, Astúries, Espanya) --alguns autors citen el 28 d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo (Astúries, Espanya)-- l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández Sánchez, també conegut sota diversos pseudònims com El Jerez, El Cojo, Charles Abella, Colas,Marini, González. Participà activament en la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa hagué de fugir a Logronyo i a Saragossa. Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat al grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Joaquín Ascaso, Buenaventura Durruti...) i arran del Congrés Anarquista del mateix any va ser l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la Comissió de Relacions. L'1 de setembre de 1923 va participar amb el grup«Los Solidarios» en l'assalt al Banc d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà eliminar Severiano Martínez Anido. Amb l'arribada de Primo de Rivera al poder, va ser detingut el 24 de març de 1924 a Barcelona, però es va escapar emmanillat. Exiliat a França, va viure a París com a ajustador mecànic amb García Oliver i van haver d'estar un temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur, ajudats per Manuel Pérez, per l'intent d'acabar amb Alfons XIII; després marxaren a Bèlgica. De tornada a Espanya en 1926 i va ser detingut a Bilbao el desembre d'aquell any amb sa companya María Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas». Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i jutjat a Oviedo (juny i setembre de 1927) i a Pamplona (gener de 1928), i empresonat a Cartagena. En 1927 col·laborà en El Noroeste de Gijón. En 1930 encara seguia pres i li demanaven 23 anys de presó. Alliberat gràcies a l'amnistia proclamada arran de la instauració de la II República espanyola, durant aquest nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes accions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en íntima relació amb García Oliver i compartint les tesis de la «gimnàstica revolucionària» d'aquest.  Va ser delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional asturià de febrer de 1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa acabà empresonat al vaixell «Arnús» en 1933 i en la insurrecció general d'aquell any, fets pels quals patí presó a Burgos i a València aquell mateix any. Després va ser militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de Catalunya. Començada la Revolució de 1936, va representar la FAI en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i es va encarregar d'organitzar, amb Josep Asens, les patrulles de control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va encarregar de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el març de 1937. Des d'abril de 1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat, encara que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern, però que abandonà arran dels fets de maig d'aquell any. Poc després va patir presó arran de l'«Afer dels Maristes» per pressions de la reacció governamental representada pel nacionalisme basc, però va ser alliberat per la intercessió de García Oliver. El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT. També va participar en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (Barcelona, maig de 1938) i, mesos més tard, el gener de 1939, s'exilia amb García Oliver a França. El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents penals i se li assignà la residència a Rennes. Després d'uns mesos, s'instal·la a Mèxic, on va assumir les tesis de García Oliver de la Ponència (1942), i va ser secretari de la fracció cenetista en l'exili de Mèxic. Quan es va trencar la CNT, en 1945, es va allunyar de la polèmica i anys més tard es va apropar als escindits. En 1961 va participar en el Congrés Confederal de Llemotges, també anomenat Congrés de Reunificació de la CNT,  i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de Llenguadoc. Aurelio Fernández Sánchez va morir el 21 de juliol de 1974 a Puebla (Puebla, Mèxic).

 Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

***

Berthe Faber i Eugène Guillot (1960) [Col·lecció Charles Tella]

- Berthe Faber: El 29 de setembre de 1895 neix a la zona d'Esbly i de Meaux (Illa de França, França) la militant anarquista i anarcosindicalista Berthe Suzanne Faber, també coneguda com Berthe Faber-Guillot. Durant els anys vint va ser la companya del destacat anarquista Severin Férandel amb qui porta, fins el 1928 quan la parella va ser substituïda per Nicolas Faucier, la Llibreria Internacional Anarquista, al carrer des Prairies de París (França). En 1927 fou la responsable de les subscripcions i de la tresoreria de la nova època del periòdic en llengua castellana Acción, publicat a París entre desembre de 1927 i gener de 1928, i que va ser prohibit des del seu primer número arran de la publicació d'un article fent una crida a l'assassinat dels sobirans espanyols. Després de la marxa cap a Mèxic de Férandel, es lligà sentimentalment al militant anarquista espanyol Francisco Ascaso Abadía, aleshores refugiat a França, i s'instal·la amb ell a Lió (Arpitània). Després de l'expulsió d'Ascaso, marxà amb ell cap a Alemanya i a Brussel·les (Bèlgica), on restaren fins el 1931, any que la parella es traslladà a Catalunya arran de la proclamació de la II República espanyola. Després de la mort d'Ascaso el juliol de 1936 durant la resposta armada contra l'aixecament feixista a Barcelona (Catalunya), conegué a la capital catalana l'objector de consciència francès Eugène Guillot (Jacques Salies), qui esdevingué son nou company. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, la parella retornà a França. El 15 de març de 1939, arran d'un escorcoll a la seu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), va ser interrogada per la policia: aleshores viva amb sa germana al número 170 del carrer de París de Vincennes (Illa de França, França) i la policia la qualificà com a «secretària de relacions internacionals a Barcelona». En aquesta època s'encarregà de procurar documentació falsa als refugiats espanyols, com ara José García Tella i família. Durant la II Guerra Mundial, visqué amb son company sota falsa identitat a causa de la insubmissió d'Eugène Guillot i perquè estaven buscats per la policia. Després de l'Alliberament, milità a París i fou una de les animadores del grup anarquista «Amis de Sébastien Faure». La parella vivia al número 9 de la plaça Émile Landrin de París, on ella treballava de conserge. Quan arribà a la jubilació, les autoritats cessaren de perseguir-la i la parella s'establí entre Esbly i Meaux (Illa de França, França), alhora que regularitzaren la seva situació matrimonial. En 1978, després de la mort de son company, es retirà en una llar de jubilats fins la seva mort a finals de 1983.

Berthe Faber (1895-1983)

***

El soldat Bruno Vogel (1917)

- Bruno Vogel: El 29 de setembre de 1898 neix a Leipzig (Regne de Saxònia, Imperi Alemany) l'escriptor, propagandista pacifista i dels drets homosexuals i anarquista Bruno Vogel. Son pare, Emil Bruno Vogel, no era son pare biològic, però el crià a Bohèmia com si ho fos, i sa mare es deia Adelheid Josephine Jarolimek. En 1916 es va presentar voluntari per a lluitar en la Gran Guerra, primer a la frontera de l'Imperi Austro-hongarès, posteriorment al Bàltic i en 1917 a Flandes. Després del conflicte bèl·lic retornà a Leipzig. En 1922 fundà, amb Magnus Hirschfeld i altres, el grup de reivindicació homosexual«Gemeinschaft Wir» (Nosaltres la Comunitat). Va publicar el seu primer article en el diari Leipziger Wolkszeitung en 1923 i a partir d'aquest moment col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Glossen o l'anarcosindicalista Besinnung und Aufbruch, un dels òrgans d'expressió de la Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure de Treballadors d'Alemanya). Entre 1925 i 1931 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Syndikalist. En 1925 publicà el llibre Es lebe der Krieg! Ein Brief, primera obra alemanya antimilitarista contra la Gran Guerra; aquest llibre va ser denunciat per blasfèmia i indecència i es va condemnar a l'editor a destruir els 5.000 exemplars de l'edició, però tots ja s'havien venut. Aquell mateix any es va ver una segona edició de 10.000 exemplars, dels quals les autoritats pogueren capturar 8.000, que van ser destruïts. El judici va acabar el març de 1929 amb una condemna de l'editorial i la prohibició de diversos capítols de l'obra. Els pares l'aplegaren al llit amb un amic i, descoberta la seva homosexualitat, l'engegaren de casa i s'instal·là a Berlín. En 1926 fundà a Berlín, amb Kurt Hiller, el Gruppe Revolutionärer Pazifisten (GRP, Grup Revolucionari Pacifista), que lluità fortament contra la reintroducció del servei militar obligatori a Alemanya. En 1928 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), però l'abandonà tot d'una. Aquest mateix any publicà Ein Gulasch und andere Skizzen i en 1929 una de les seves obres més discutides i celebrades, Alf, novel·la antimilitarista i de temàtica homosexual, que ha esdevingut amb el temps un clàssic en el seu gènere i ha tingut diverses reedicions. En 1929 va ser nomenat assessor del Comitè Executiu del Wissenschaftlich-humanitäre Komitee (WhK, Comitè Científic Humanitari), primera organització de defensa dels drets dels homosexuals i transsexuals creada al món. L'estiu de 1931 marxà, amb son company Otto Böhlmann, cap a Àustria per estudiar ambdós medicina. A Viena treballà de traductor en l'editorial de Karl Schusdek. En 1933, arran de l'incendi del Reichstag alemany i l'adveniment del nazisme, abandonà aquest país fins arribar a Noruega l'octubre de 1933, passant per Suïssa i París (França). En fugir havia amagat les seves obres inèdites a les golfes de casa seva, però anys després va saber que sa família, amb por, havia destruït tota la seva producció. El gener de 1934 s'establí en una cabana a Tromsø (Nord-Norge, Noruega), vivint en condicions molt difícils del que podia treure de la terra gairebé sempre gelada. A Noruega visqué com a professor d'idiomes i escrivint articles en alemany per a periòdics noruecs, com ara Arbeiderbladet. Otto Böhlmann emigrà a Anglaterra en 1934, però ell, sense passaport, hagué de restar a Noruega, on entaulà una nova relació amb Gudmund Sørem. El gener de 1937, amb el suport econòmic d'amics i documentació donada pel canceller Halvdan Koht, pogué viatjar primer a Londres i després a Sud-àfrica, on s'instal·là a Ciutat del Cap amb Otto Böhlmann i Gudmund Sørem. Entre febrer de 1942 i novembre de 1944 treballà per a l'exèrcit sud-africà. En 1946 col·laborà per qüestions econòmiques en la revista gai suïssa Der Kreis. A Sud-àfrica descobrí la bisexualitat i tingué un fill amb una nativa africana. Formà part de la West African Students Union (WASU, Unió d'Estudiants de l'Àfrica Occidental) i es va relacionar sense problemes amb la població negra, cosa que li va porta més d'un ensurt. En 1952, fugint del règim racista de Sud-Àfrica, retornà a Europa i es va instal·lar a Londres (Anglaterra), on participà activament en el moviment antiapartheid. En 1986 Wolfgang U. Schütte publicà una antologia dels seus articles sota el títol Ein junger Rebell. Erzählungen und Skizzen aus der Weimarer Republik, on es recull molta de la seva producció llibertària.Bruno Vogel va morir el 5 d'abril de 1987 al Londoner Royal Free Hospital de Londres (Anglaterra) i el seu funeral va ser sufragat pels serveis socials del barri londinenc de Camden. L'agost de 2012 les seves obres inèdites Maschango i Slegs vir Blankes, va ser publicades anònimament en Internet.

Bruno Vogel (1898-1987)

***

Edoardo Angeli als anys trenta

- Edoardo Angeli: El 29 de setembre de 1903 neix a Mercato Saraceno (Forlì-Cesena, Emília-Romanya, Itália) l'anarquista Edoardo Angeli, també conegut com Dino Angeli i Poupon. A partir de 1917 començà a militar en el moviment llibertari i en aquesta època es guanyava la vida com a segador. Després de la Gran Guerra, participà en totes les lluites socials d'aquells anys. Amb l'arribada del feixisme, en 1923, s'exilià amb tota sa família, a Suïssa. El 8 de desembre de 1924 passà a França i entrà a treballar a la fàbrica Peugeot de Montbelliard. En 1926 s'instal·là a París on restà fins al juny de 1932. Aquest mateix any, després d'una estada a Basilea, es traslladà a Marsella. El gener de 1933 va ser detingut a Niça amb altres companys antifeixistes per haver assistit a una reunió considerada subversiva. En 1934 participà amb altres llibertaris italians (Gino Balestri, Cesare Fietta, Horatio Del Condi, Emilio Predieri, Celso Persici, Pio Turroni, Virgilio Fabrucci, Giulio Bacconi, etc.) en l'organització d'una cooperativa d'obrers de la construcció a Marsella la qual permeté la col·locació de nombrosos companys. Després milità al barri de la Belle-de-Mai en el Grup Comunista Anarquista de la Federació Anarquista del Sud-Est, juntament amb Giulio Bacconi, Celso Persici i altres. Durant els seus nombrosos viatges a Bèlgica conegué Armida Marchetini, que esdevindrà sa companya. El juliol de 1935 entrà a formar part del Comitè de Coordinació de Marsella contra la guerra d'Abissínia i amb altres companys italians participà en aquesta ciutat en la manifestació del Primer de Maig de 1936 rera la bandera negra. A començaments de la guerra civil va estar a la Península, a Catalunya i a Madrid, però no participà en els combats pel seu antimilitarisme. El maig de 1937, pressionat pels seus companys, retornà a França força desencantat. Va fer feina en una fàbrica de ciment que tenia una sucursal a Algèria i poc després amb sa companya s'instal·là a Orà. En aquestaèpoca el seu nom figurava en una llista d'«activitats terroristes» de les forces de seguretat franceses. En acabar la guerra d'Espanya, participà en la xarxa d'evasió dels refugiats que fugien del franquisme cap a Algèria i per la qual cosa va ser detingut el 19 de juliol de 1939 amb Celso Persici i Edmond Lelli i no fou alliberat fins a dos mesos després. Després del termini de les hostilitats en 1940 i de la instal·lació a Orà de la Comissió Italiana d'Armistici, passà clandestinament, amb Celso Persici i Edmond Lelli, al Marroc on va ser acollit per altres companys italians vivint sota falses identitats espanyoles. El setembre de 1943, arran del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, retornà a Orà. Amb l'Alliberament participà en les activitats del grup «Libre Examen», amb els companys Jean Ferri, José Giner i Fernando Mateo, entre d'altres, alhora que publicà entre 1944 i1945 a Orà el butlletí trilingüe (castellà, francès i italià) Libre Examen. En 1962, arran de la independència d'Algèria, Angeli i Marchetini retornaren a Marsella, on la parella participà en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). Durant un dels seus habituals viatges a Itàlia Edoardo Angeli va ser portat d'urgència a l'hospital de Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) on morí el 30 d'octubre de 1985.

Edoardo Angeli (1903-1985)

***

Antonio Bermejo Perea

- Antonio Bermejo Perea: El 29 de setembre de 1912 neix a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Bermejo Pera –a vegades el segon llinatge citar erròniament com Parea. Sos pares es deien Benjamín Bermejo i Visitación Perea. Quan era infant s'instal·là amb sa família a Gijón (Astúries, Espanya). Va fer estudis primaris a l'Escola «El Maricu» i després al Col·legi San Fernando, completant l'educació secundària a l'Institut Jovellanos. Quan tenia 14 anys entrà a treballar en un taller de soldadura autògena i un any més tard va fer de venedor a la botiga de queviures«La Argentina». Més tard va fer feina a«Astilleros Gijón», fins el seu tancament en 1933, passant a tasques de càrrega i descàrrega al port del Musel de Gijón. Des del 1929 milità en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità al front asturià, amb les graduacions de sergent, tinent i capità, i va ser ferit en dues ocasions. En 1937 col·laborà en el periòdic Acracia de Gijón. Quan la caiguda del front nord va ser capturat per l'exèrcit feixista a l'hospital. A conseqüència de la segona ferida per metralla d'un obús d'artilleria i, per no haver rebut l'assistència sanitària necessària, li amputaren la cama esquerra. En 1938 va ser jutjat i condemnat a mort, passant per diferents presons (Coto, Presó Nova d'Avilés, Presó Central de Burgos, Presó de Celanova a Ourense). Mesos després la pena li va ser commutada per la de grau inferior (30 anys). L'octubre de 1943 se li va concedir la llibertat condicional atenuada. Lluità en la clandestinitat antifranquista a Gijón i el desembre de 1945, quan era secretari del Comitè Regional d'Astúries de la CNT, va ser detingut i tancat a la Presó Provincial de Lleó (Castella, Espanya); jutjat, va ser condemnat el 5 de desembre de 1947 a tres anys i mig de presó, i va ser enviat a l'Hospital Penitenciari «Eduardo Aunós» de Madrid. En 1948 sortí en llibertat condicional. En 1957, quan ocupava la secretaria de la CNT asturiana, s'entrevistà amb Pachón Núñez a Gijón, de visita clandestina arreu la Península, i Ramón Álvarez Palomo fou el seu enllaç amb l'exili confederal«col·laboracionista». En 1961, amb Fidel Gorrón Canoyra i Eduardo Madrona Castaños, organitzà una agència comercial («Gorrón-Madrona») a Madrid (Espanya), que en realitat era una tapadora del Comitè Nacional de la CNT. L'octubre de 1961 va ser detingut a Oviedo (Astúries, Espanya) en una agafada del Comitè Nacional confederal encapçalat per Ismael Rodríguez Ajax. Nou mesos després, en espera de ser novament jutjat, va ser posat en llibertat vigilada, moment que aprofità, el maig de 1963, per a passar clandestinament la frontera i instal·lar-se a París (França). Durant la tardor de 1967 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), juntament amb Fidel Gorrón Canoyra i Eduardo Madrona Castaños, a sis anys de presó, 12 anys d'inhabilitació i 5.000 pessetes de multa per «associació il·lícita» –va ser absolt del càrrec de«propaganda il·legal». Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reconstrucció de la CNT asturiana i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Acción Libertaria. En 1978 ocupava la secretaria del Sindicat de Pensionistes de la CNT de Gijón i participà en l'homenatge realitzat a José María Martínez Sánchez. En 1979 assistí com a delegat al V Congrés de la CNT que se celebrà a la Casa de Campo de Madrid i s'integrà en el sector«escindit» o «renovat» de la CNT d'Astúries, futura Confederació General del Treball (CGT). Sa companya fou Emilia Piñera Bordón. Antonio Bermejo Perea va morir el 21 de juliol de 1994 a Gijón (Astúries, Espanya). Deixà inèdites unes memòries (Vivencias de un sindicalista español).

Antonio Bermejo Perea (1912-1994)

***

Columna expedicionària, amb milicians del "Batalló Isaac Puente", a Villareal (juliol de 1936)

- Cándido Armesto Sanz: El 29 de setembre de 1915 neix a Barakaldo (Biscaia, País Basc) l'activista anarquista i anarcosindicalista Cándio Armesto Sanz. Per influència de son germà Eusebio, en 1931 s'afilià en els sindicats de Ferro i de Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb Eusebio, formà part del grup de defensa confederal «Los Trece». Durant els anys republicans ocupà càrrecs en diversos comitès cenetistes a la comarca de Bilbao. Com a militant d'acció, fou detingut en diverses ocasions, entre altres el gener de 1933 i durant els fets d'octubre de 1934, quan aixecà, amb Gregorio Larrea i Antonio Teresa, l'única barricada a Bilbao. Quan esclatà la guerra, el juliol de 1936 intervingué en la creació de l'anarquista «Batalló Isaac Puente», que comandà Teresa, i del qual fou capità. Quan Bilbao caigué a mans feixistes, va combatre a Astúries i després a Catalunya. A començaments de 1938 s'integrà en la 153 Brigada --antiga Columna Terra i Llibertat-- com a capità de l'Estat Major. Arran de l'ofensiva d'Aragó, fou detingut pels estalinistes com altres quadres de la brigada i se salvà del processament gràcies a l'enfonsament del front català. En 1939 s'exilià a França i, després de passar per diversos camps de concentració, exercí diverses professions, enrolant-se ben aviat en grups clandestins relacionats amb la resistència antinazi, alhora que intervingué en la reorganització de la CNT com a membre del Comitè Regional clandestí de l'Alt Garona i del Comitè Nacional encapçalat per Francisco Carreño com a secretari general a Tolosa de Llenguadoc. En acabar la II Guerra Mundial i amb l'escissió del moviment llibertari s'enquadrà amb el sector moderat, exercint com a secretari polític del primer Subcomitè Nacional en 1945. Entre finals de 1944 i 1948 participà directament en importants tasques relacionades amb la Regional Nord: el desembre de 1944 representà la CNT basca, amb Félix Likiniano, en el Bloc Nacional Basc; el 17 de març de 1945 signà, amb Likiniano, l'acta de naixement del Pac de Baiona; el maig d'aquell any formà part de la Comissió de Relacions Basca que preparà l'escissió cenetista de París i fou nomenat membre del Comitè Regional basc; el 27 d'octubre de 1945 signà pel Comitè Regional del Nord el manifest Con España o contra España, que suposava la preeminència de la CNT de l'Interior sobre la de l'Exili; el novembre del mateix any assistí al Ple Regional de Baiona; el juny de 1946 assistí a la Plenària Regional pel Subcomitè Nacional; el novembre d'aquell any a Baiona al Ple Regional del Nord, que demana l'entrada en el Govern Basc i on fou nomenat delegat al Subcomitè Nacional; el desembre de 1946 signa a Tolosa en un ple el dictamen sobre amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT); etc. En 1946 col·laborà en la revista Exilio, d'Aynes. En 1947 vivia a Bordeus i era vicesecretari del nucli confederal de la ciutat. En 23 de gener de 1948, amb Horacio Martínez Prieto i altres, signa el document Pro Partido Libertario dins d'un manifest als presos. Entre 1948 i 1952 assistí a diverses reunions del Consell Consultiu Basc. En 1952, quan la CNT fou il·legalitzada per l'Estat francès, fou el contacte del sindicat a Bordeus. Més tard emigrà a Amèrica. En 1986 vivia a Caracas (Veneçuela).

Defuncions

Ervin Szabó

- Ervin Szabó: El 29 de setembre de 1918 mor a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) el sociòleg, bibliotecari i anarcosindicalista Samuel Armin Schlesinger, conegut com Ervin Szabó. Havia nascut el 23 d'agost de 1877 a Slanica (Àrva, Hongria, Imperi austrohongarès; actualment Eslovàquia). Fill d'una família jueva burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al calvinisme. Estudià Dret a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils destacà en els seus treballs de biblioteconomia i d'estadística, doctorant-se en Ciències Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època abandonà tant les seves creences judaiques com cristianes i freqüentà revolucionaris russos exiliats, que el van introduir en la literatura política russa. En 1899 s'afilià al Magyarországi Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit Socialdemòcrata Hongarès) i s'involucrà en el moviment sindicalista del país, col·laborant en el periòdic Népszava (La Veu del Poble) i en Népszavanaptár (Calendari de La Veu del Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets anònims i escrits sota pseudònim. En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de Budapest i en 1911 esdevingué el seu director –actualment aquesta biblioteca porta el seu nom. Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important xarxa de biblioteques modernes (Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari anglosaxó, destinada, sobretot, als menys afavorits. També organitzà i dirigí la Biblioteca de la Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys després de la primera edició de la Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de biblioteques comptà amb una edició hongaresa. Els seus estudis sociològics els començà en 1903 i en 1906 ja era president de l'Associació de Ciències Socials. Fou col·laborador habitual de la revista sociològica Huszadik Század (Segle XX), on informà regularment dels temes referents al moviment obrer internacional. També col·laborà en la premsa alemanya (Neue Zeit) i en la francesa (Mouvement Socialiste), i es relacionà amb nombrosos intel·lectuals (Sorellel, Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes francesos i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb l'MSzDP i el seu pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop més pel moviment revolucionari, llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del Grup de Propaganda Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment anarcosindicalista francès. Traduí les principals obres de Marx i d'Engels a l'hongarès i les seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega crítica i heterodòxia. Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la seva gran obra Társadalmiés pártharcok a 48-49-es magyar forradalomban, on deixà palès el seu antimilitarisme i que fou publicada pòstumament en 1921. Altres obres seves són A magyar jakobinusok (1902), A szocializmus (1904), Szindikalizmusés szociáldemokrácia (1908),A tőkeés a munka harca (1911) i A Középeurópai Vámszövetség angol megvilágításban (1916). Ervin Szabó va morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) i pòstumament s'edità la major part de la seva obra. En 1985 Samuel Goldberger publicà la biografia Ervin Szabó, anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century Hungary. Szabó està considerat un dels pares de la biblioteconomia moderna mundial.

Continua...

---

Els últims presos del franquisme

'Si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del TOP, components dels consells de guerra sumaríssims, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges que han viscut en la impunitat'

Hi ha homes i dones que cerquen la seva veritat, la seva justícia i la seva reparació en aquestes fosses comunes escampades per tota la geografia d'un país que pot anomenar-se el país del formatge 'gruyère', el país de les tombes a les cunetes, als rasos, el país de l'extens cementiri on, des de fa setanta anys, es calcula que més de dues-centes mil víctimes esperen un reconeixement i un soterrament dignes. Si al París del 1968 algú va pintar allò de 'sota les llambordes hi ha la platja', a l'estat espanyol encara avui podria escriure's a les parets que sota la terra o els maons hi ha les fosses comunes.

Hi ha, també, homes i dones pels quals l'exigència de veritat, justícia i reparació s'inscriu en la pròpia pell. Parlem dels resistents i represaliats dels darrers anys de la dictadura, allò que s'anomena el franquisme tardà. Resistents vius encara avui que, trenta-set anys després de la mort del dictador, continuem esperant que s'anul·lin els judicis pels quals ens van detenir, torturar i empresonar en virtut d'unes lleis manifestament injustes i il·legítimes, per mitjà d'un aparell repressiu i uns tribunals feixistes.

Un nombre, no pas reduït, d'aquest segon grup de persones ens hem associat a la Comuna i ens hem fets presents, com a col·lectiu, i individualment, en la querella argentina. No per gust, sinó impel·lits pel blocatge jurídic i, en bona part, polític, pel qual es manté fèrriament la impunitat total dels crims del franquisme, amb l'única base legal d'una llei pre-constitucional, la 46/77 (llei d'amnistia), que, amb un cop de carpeta, va barrar el pas de qualsevol reclamació de justícia per part de les víctimes i represaliats de la dictadura.

Després d'un seguit de vicissituds i intents frustrats de trencar aquest cèrcol d'impunitat i irresponsabilitat, i, naturalment, no tan sols la Comuna, sinó una quantitat molt nombrosa d'associacions de la memòria, associacions d'ex-presos, sindicats, organitzacions socials de tota mena (un bon nombre de les quals presents en la xarxa Aqua de suport a la querella argentina), a més d'ajuntaments amb el suport de majories municipals, ens hem personat d'una manera o una altra, com a querellants, denunciants o adherents, a la querella que dirigeix avui la jutgessa Servini de Cubría a Buenos Aires. Per als centenars de milers d'afectats directament pels crims del terrorisme d'estat franquista, que tan discriminats i ignorats judicialment romanen en el seu país, la querella argentina i la documentació proporcionada a la jutgessa desemmascara i posa a lloc, per si encara fes falta, la història recent del nostre país i obre una possibilitat d'esclariment i de justícia.

Per als represaliats del franquisme tardà, la situació és especialment sensible. Perquè si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del Tribunal d'Ordre Públic, components dels consells de guerra sumaríssims que es van prolongar fins poques setmanes abans de la mort del dictador, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges, amb uniforme o sense, que han viscut en la impunitat proporcionada per les institucions del postfranquisme, per no parlar del seu enriquiment continu, de la promoció en l'escalafó corresponent o d'unes rendes ben assegurades. En la querella argentina seran denunciades i encausades, com no pot ser altrament, individus d'aquest caràcter i d'aquesta mena. És de justícia, és el mínim. (VilaWeb 26-V-2013)

Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Republicans perseguits per la dictadura feixista

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)

Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.

Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".

Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

El restaurant Ca n'Ussola de Felanitx, torna a organitzar una vetlada de gloses. El proper dia 29 de setembre en haver sopat, hi glosaran Maribel Servera "Servereta", Miquel Servera "Boireta" i Macià Ferrer "Noto".

                                   En Quim Torra és un fantasma

         El suposat sindicat policial autodenominat Jusapol pretenia, oficialment, fer una manifestació de protesta tot reclamant millores sindicals. Però els seus portaveus no s'estaven de proclamar la ''magnífica'' actuació policial de la policia espanyola i de la guàrdia civil per a impedir que tingués lloc el referèndum de l'1 d'octubre del 2017. El dia elegit per a la manisfestció era el 29 de setembre (tot just precedint  l'1-O), i el lloc la plaça de Sant Jaume, just davant del Palau de la Generalitat. 

     Molts mitjans catalans val demanar que el Govern prohibís la manifestació de Jusapol, considerant que era una mostra clara de feixisme.

     Vegem la cosa. El president de la Generalitat, En Quim Torra, amb els seus ullots, va veure des del primer moment que allò (la suposada moguda policial) era una trama feixista contraposada a la celebreció del 1-O.

       Vegem la cosa. En Quim Torra, amb els seus ullots, va veure que no tenia sentit que un sindicat policial espanyol fes de Barcelona el centre de les seves reclamacions sindicals. En Torra degué pensar que la policia espanyola i la Guardia Civil depenen exclusivament del Govern Espanyol, i que no tenia sentit que portessin la seva protesta sindical a la Generalitat.

     Vegem la cosa. En Quim Torra, amb els seus ullots, va veure perfectament que allò era una trama feixista contra el Govern de la Generalitat, contra el procés democràtic i contra la significació del 1-O.

       Vegem la cosa. En Quim Torra, vist això amb els seus ullots, va decidir fer com si fos curt de vista i no hagués vist res.  Va decidir continuar amb el seu discurs oficial sobre la propera República Catalana i no moure ni un dit per frenar l'atreviment dels feixistes.

     Vegem la cosa. I més encara: Podeu constatar, que durant el Govern Torra no s'ha donat ni una sola acció policial dels Mossos d'Esquadra contra la violència feixista a Catalunya Principat. 

    Vegem la cosa. Els cops de porra dels Mossos d'Esquadra s'han estrenat sobre les esquenes independentistes (justament al 29 de setembre). 

         Conclusió: En Quim Torra és un fantasma. 

Anarcoefemèrides del 30 de setembre

Esdeveniments

Carta del general Enrique Varela, ministre de l'Exèrcit franquista, a l'esposa d'Alomà, Ángeles Canelo Cardador, comunicant-li l'indult

- Commutació de la pena de mort a Josep Maria Alomà: El 30 de setembre de 1940 el dictador Francisco Franco Bahamonde signa a Madrid (Espanya) la commutació de la pena de mort que pesava sobre el pedagog anarquista Josep Maria Alomà Sanabras per la de 30 anys de presó, en virtut de les desenes de persones (aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes, etc.) a les quals havia salvat la vida durant la guerra. Son germà Pau ja havia estat assassinat per les tropes feixistes el 26 de juny de 1940 acusat de«rebel·lió militar» i son altre germà, Jaume, morí el 24 de març de 1942 a la presó de Barcelona. Josep Maria Alomà sortí de la presó el maig de 1943, després que l'Estat franquista li hagué requisat tots els seus béns.

***

Cartell situacionista

- Estatuts de la Internacional Situacionista: El 30 de setembre de 1969, durant la VIII Conferència de la Internacional Situacionista (IS), que es va realitzar a Venècia (Vèneto, Itàlia) entre el 26 de setembre i l'1 d'octubre, s'aproven com a document intern uns «Estatuts provisionals de la Internacional Situacionista». L'IS va ser una organització d'intel·lectuals revolucionaris que pretenien acabar amb la societat de classes en tant que sistema opressiu i combatre el sistema ideològic contemporani de la civilització occidental, és a dir, la dominació capitalista. Ideològicament l'IS era una barreja de diferents moviments revolucionaris (marxisme, consellisme, anarquisme, dadaisme, surrealisme, existencialisme, anticonsumisme, psicoanàlisi, etc.). En aquests estatuts es posa de manifest que l'IS és una associació de caire internacional, on participen individus d'una desena de nacionalitats i on s'havia establert quatre seccions internacionals organitzades (americana, francesa, italiana i escandinava). Els estatuts especifiquen la forma d'organització de les seccions nacionals i la coordinació entre elles.

Naixements

- Joseph Bovshover: El 30 de setembre de 1873 neix a Lyubavitsh (Moguilev, Imperi Rus; actualment Bielorússia) el poeta jiddisch anarquista Yoysef Bovshover, més conegut en la seva versió anglesa com Joseph Bovshover, i que va fer servir els pseudònims M. Turbov i Basil Dahl. Fill d'una família jueva ortodoxa benestant, després d'estudiar en escoles religioses, son pare volia que fos rabí, però això no anava amb la seva personalitat i quan era molt jove deixà Lyubavitsh. Atret per la poesia de Heinrich Heine, s'establí a Riga (Vidzeme, Letònia, Imperi Rus; actualment Letònia), on va estudiar l'alemany, alhora que treballava en una botiga de grans. Quan tenia 18 anys, l'octubre de 1891, emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on alguns de sos germans ja s'havien instal·lat. En aquesta ciutat treballà d'obrer pelleter en una fàbrica i entrà a formar part del moviment anarquista. Començà a escriure poesia en jiddisch i es dedicava a recitar els seus poemes a la fàbrica. Per les seves activitats va ser acomiadat de la feina i un dels seus germans li va comprar una botiga de queviures, que, donades les seves actituds gaire comercials, va fer fallida immediatament, perdent-se tots els diners invertits. Després va treballar de periodista i fent classes particulars d'alemany, però sempre visqué en la més extrema de les pobreses. Els seus primers poemes i proses els publicà, moltes vegades sota el pseudònim M. Turbov, en periòdics radicals (Arbayter-Tsaytung,Der Nayer Gayst, Fraye Gezelshaft, etc.). Inicialment inspirat amb altres Sweatshop Poets (Poetes de la Fàbrica) –moviment de la literatura moderna en jiddisch creat per treballadors immigrants que visqueren en primera persona les inhumanes condicions de vida a les fàbriques de l'època–, com ara David Edelstadt, Morris Rosenfeld, Morris Winchevsky, etc., acabà desenvolupant el seu propi estil, deixant de banda la poesia revolucionària alemanya i decantant-se per influències de poetes nord-americans, com ara Walt Whitman. La seva poesia fou molt popular entre els treballadors jueus no només de Nova York, sinó d'arreu del món. Coneixia molt bé l'anglès i va traduir la seva poesia en aquesta llengua, publicant-la en periòdics en anglès, aconseguint així una cert fama en els cercles no jueus. També va escriure directament en anglès sota el pseudònim Basil Dahl, col·laborant, entre altres, en la revista anarquista de Benjamin Tucker Liberty. L'estiu de 1895 un grup d'amics li trobaren una feina en una pelleteria de Brooklyn, però durant el primer dia de treball va desaparèixer. Després va marxar a New Haven (Nova York, EUA) on al matí venia diaris, al migdia treballava en un restaurant pel dinar i cinc centaus i després feia algunes hores de feina en una botiga de roba. En 1896, de tornada a Nova York, va trobar feina cuidant un consultori mèdic. En 1898 va traduir al jiddisch The Merchant of Venice (Shaylok, oder der koyfman fun venedig), que incloïa una biografia de William Shakespeare i una prefaci crític per a la posada en escena; la seva primera representació es realitzà en 1901 per Jacob P. Adler per al People's Theatre de Broodway. Aquesta traducció l'obrí les portes al teatre jiddisch, col·laborant posteriorment en diverses representacions. A partir de 1898 començà a partir problemes mentals i en 1899 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric de Poughkeepsie fins els seus últims dies. En 1899 publicà l'assaig Vegn poezye (Sobre la poesia), on analitzava l'obra poètica dels seus poetes més estimats (Goethe, Heine, Milton, Petrarca, Ralph Waldo Emerson, Walt Whitman i Edwin Markham). En 1903 el grup editor del periòdic Frayheyt de Londres (Anglaterra) publicà en jiddisch un recull poètic seu sota el títol Poetishe Verke. En 1911 l'editorial anarquista Freie Arbeiter Stimme va publicar una antologia de les seves obres sota el títol Gezamelte Shriften. Poezye un proza. Joseph Bovshover va morir el 25 de desembre de 1915 a Poughkeepsie (Dutchess, Nova York, EUA). Sos germans no informaren ningú de la seva mort i no fou fins el febrer de 1916 que la notícia es va fer pública. Després de la seva mort, va ser inclòs en el panteó dels grans escriptors proletaris jiddisch, juntament amb David Edelstadt, Morris Rosenfeld i Morris Winchevsky. En 1928 l'editorial de l'impressor anarquista Joseph Ishill «The Oriole Press» de Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA) publicà una traducció en anglès dels seus poemes sota el títol To the toilers and other verses. En 1918, en plena Revolució russa, una selecció dels seus poemes titulada Geklibene lider va ser publicada a Petrograd (República Soviètica de Rússia) i en 1931 una col·lecció de la seva poesia en jiddisch (Geklibene lider) va ser publicada en l'URSS. Alguns dels seus poemes han estat musicats.

Joseph Bovshover (1873-1915)

***

Bianca Sbriccoli (ca. 1926)

- Bianca Sbriccoli: El 30 de setembre de 1880 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Bianca Sbriccoli Pichioni, també coneguda com Bianca Fabbri o Bianca Fabbri-Sbriccoli, i que va fer servir el pseudònim de Rosa Salvadè. Cosina del destacat intel·lectual anarquista Luigi Fabbri, sa mare d'aquest, Angela Sbricconi, n'era sa tia. En 1902 els cosins es van comprometre i en 1905 Luigi Fabbri va publicar el llibre Lettere ad una donna sull'anarchia, recull de correspondència política que li havia enviat a Bianca; i dos anys després la parella es casà civilment. En 1908 nasqué sa filla Luce Fabbri i en 1910 son fill Vero. Participà en totes les activitats culturals anarquistes de son company organitzà i s'encarregà de la distribució i de les subscripcions de la publicació La Scuola Laica. Rivista Internazionale di Propaganda per l'Educazione Razionale. En 1925 la parella abandonà la Itàlia feixista per exiliar-se primer a Suïssa i després a França –ella passà la frontera amb documentació falsa a nom de Rosa Salvadè–, on la parella va ser ajudada especialment per Louis Lecoin. Posteriorment tota la família Fabbri emigrà a l'Uruguai, arribant a Montevideo el 18 de març de 1929. A finals de 1969 ajudà Vladimir Muñoz en el seu estudi «Una cronologia de Luigi Fabbri», que va ser publicat el gener de 1970 en el número 64 de la revista de Buenos Aires (Argentina) Reconstruir. Bianca Sbricconi va morir el 23 de març de 1972 a Montevideo (Uruguai).

Bianca Sbriccoli (1880-1972)

***

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

- Ludovic Pradier: El 30 de setembre de 1885 neix a Ledenon (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier. Començà a militar en el moviment llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els il·legalistes Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan li arribà l'edat militar, fou detingut per insubmissió. Durant els anys vint participà activament, amb J. Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions públiques organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per l'amnistia i la guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el 4 de novembre de 1926 participà en un míting amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain). Representà l'UA en la manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en el míting unitari de dos dies després, celebrats a Nimes per protestar contra l'execució dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà a Nimes un grup anarquista amb André Prudhommeaux i col·laborà en Les Cahiers de «Terre Libre». A partir de 1935, amb Gélestin Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè Anarcosindicalista de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a la Revolució espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans de la II Guerra Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista dels «anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan esclatà la guerra no fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern d'Édouard Daladier i tancat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània), on tindrà com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència al Midi amb els grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de SIA de Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la creació de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de novembre de 1956, amb Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre d'altres, fundà a Brussel·les (Bèlgica) l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie. També fou membre de Libre Pensée. El novembre de 1970 participà en la Conferència Anarquista Internacional que se celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president degà de SIA. Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.

Ludovic Pradier (1885-1972)

***

Louis Lecoin

- Louis Lecoin:El 30 de setembre de 1888 neix a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Nascut en una família modesta, de jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquesta època, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va casar amb Marie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el«Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels«tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 23 de juny de 1971 a París (França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant.

***

Salvador Gumà Clavell en el XXVI Hispano Esperanto-Kongreso (Palència, juliol de 1965)

- Salvador Gumà Clavell: El 30 de setembre –algunes fonts citen el 20 de setembre– de 1901 neix a Alcover (Alt Camp, Catalunya) l'esperantista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Gumà i Clavell, conegut com Ganasso. Sos pares es deien Ramon Gumà, serraller i manyà, i Josepa Clavell, i tenia un germà, Enric, i una germana, Rosa. En 1916 feia d'aprenent d'electricista i emigra Barcelona (Catalunya), on trobà feina repujant en un obrador d'argenteria. A Barcelona va aprendre l'esperanto a la societat«Paco kaj Amo» (Pau i Amor), llengua que ja coneixia son pare, i assistí a classes de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis. Examinat per Delfí Dalmau, aconseguí el títol de professor d'Esperanto de la Federació Esperantista Catalana (FEC) i va fer cursos a sindicats, a associacions i a la Fraternitat Republicana. En 1923, fugint del servei militar i de la guerra d'Àfrica, es refugià a França. Durant la dècada dels vint a París (França) participà activament en les activitats de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) i va ensenyar l'esperanto i el català a diverses localitats. A París es guanyà la vida repujant i va fer amistat amb Ramon Duncan, germà de la ballarina Isadora Duncan. En 1926 Eugène Lanti, fundador de la SAT, li va oferir la redacció de la revista Sennaciulo, responsabilitat que no acceptà a causa de la serva residència temporal a França. A París freqüentà l'anarquista «Foyer Vegetalien» (Llar Vegà), on hi anaven molts esperantistes. En 1926 abandonà París i marxà cap a Occitània. A començament de 1930 vivia a la Colònia Llibertària de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània), animada per la parella Estour i on també residia Luciano Allende. En aquesta època tenia com a companya Marguerite Estour, filla de la parella. En 1933, dos anys després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Barcelona i l'any següent es traslladà amb sa família a Alcover, on es dedicà al camp i a fer de venedor als vespres al magatzem d'adobs de la localitat. En aquesta època freqüentà, amb Ramon Ferré, Lluís Cesari i altres, el Centre de Lectura, on ensenyà esperanto, castellà i català. Durant els anys republicans ensenyà l'esperanto i va fer conferències sobre aquesta llengua. Amant de la música, va fer de pianista d'una orquestrina local. Cooperativista, en 1936 ocupava la secretaria del Sindicat Agrícola d'Alcover de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on mantingué una actitud discrepant, fet pel qual va dimitir. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, l'octubre d'aquell any va ser nomenat tercer conseller municipal de la CNT, càrrec que ocupà fins el 1938. També ocupà la presidència de la Comissió de Cultura, Economia i Finances fins el gener de 1937, en que ocupà la presidència de les seccions de Cultura i Economia. Durant la seva presidència s'imprimí paper moneda que portava la seva signatura i que eren coneguts com ganassos, d'aquí el seu malnom. L'octubre de 1937 fou membre del consistori pel Sindicat Únic de Treballadors d'Alcover de la CNT i el juny de 1938 ostentà el càrrec d'alcalde segon. En aquesta època fou un actiu propagandista de les Joventuts Llibertàries. L'1 de gener de 1938 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Pagesos de Catalunya de la CNT que se celebrà a Barcelona. En aquesta època era president de la Secció de Pagesos del Sindicat Únic d'Oficis Diversos d'Alcover de la CNT. El novembre de 1938 formà part de la Junta Municipal Agrària. En 1939 treballava de comptable de la foneria Griffoll i el 4 de maig, després de triomf franquista, va ser detingut, reclòs incomunicat a Valls (Alt Camp, Catalunya), jutjat per un tribunal militar el 16 de juny de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i absolt. En 1940, un cop lliure, es posà a treballar repulsant en un taller a Alcover. En 1951 s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya), on continuà amb aquesta feina. En 1951 fou un dels organitzadors del XII Hispana Esperanto-Kongreso (Congrés Espanyol d'Esperanto), organitzat per la Hispana Esperanto-Federacio (HEF, Federació Espanyola d'Esperanto), que se celebrà a Terrassa, primer congrés esperantista que s'organitzà després de la guerra civil. Fou membre del Centre d'Estudis Alcoverens i va col·laborar en el seu butlletí. Fou membre del jurat dels Internaciaj Floraj Ludoj (Jocs Florals Internacionals) i dels Concursos de Literatura de la «Fundación Esperanto». En 1960 guanyà el premi «Belartaj Konkursoj» de la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto), organització de la qual era delegat a Reus. Per al Congrés Universal d'Esperanto de Madrid (Espanya) traduí diverses cançons i arranjà musicalment l'«Ĥoro de Zaragozo» (Cor de Saragossa). Coedità la revista Horizonto i col·laborà en La Gazeto, portant la correcció de les publicacions esperantistes Kajeroj el la Sudo i Boletin. El 30 de setembre de 2001, organitzat per la Kultura Asocio Esperantista (KAE, Associació Cultural Esperantista) i la Hispana E-Fervojista Asocio (HEFA, Associació Hispana de Ferroviaris Esperantistes), se li va retre un homenatge al Centre de Lectura de Reus en el seu 100 aniversari, on assistiren prop d'un centenar d'esperantistes d'arreu de Catalunya, i on va ser presentat el seu llibre de poemes i proses en esperanto Kiam floras la timianoj (Quan floreix la farigola). Salvador Gumà Clavell va morir centenari el 22 de maig de 2003 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Molts el consideren l'esperantista més important de la Península.

Salvador Gumà Clavell (1901-2003)

***

Necrològica de Julia Cano Sáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de gener de 1972

- Julia Cano Sáez: El 30 de setembre de 1908 neix a Minglanilla (Cuenca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julia Cano Sáez. Quan era molt jove emigrà a València amb sos pares, José Cano Espada i Eusebia Sáez. Començà a llegir la col·lecció llibertària«La Novela Ideal» i amb 22 anys esdevingué companya del militant anarcosindicalista Ambrosio Serrano Ayuso. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament feixista. En 1939 aconseguí l'evasió del seu company del camp de concentració d'Albatera gràcies a una falsa ordre d'alliberament. Durant el franquisme, restà amb son company a la Península i s'integrà en la lluita clandestina. Durament torturada, ser empresonada durant cinc anys per les autoritats franquistes. Un cop lliure es troba sola amb dos infants (Pilar i Alejandro), ja que son company, resistent antifranquista en la clandestinitat, va ser afusellat en 1940 mentre estava empresonada. El 20 de novembre de 1947 va ser detinguda per la Guàrdia Civil, sota l'acusació de ser enllaç de Manuel Villar Mingo, secretari del clandestí Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Julia Cano Sáez va morir el 10 de novembre de 1971 a València (València, País Valencià).

***

Román Muñiz Díez

- Román Muñiz Díez: El 30 de setembre de 1914 neix a Sabero (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Román Muñiz Díez. Electricista de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en l'Ateneu Llibertari de Trobajo del Camino (San Andrés del Rabanedo, Lleó, Castella, Espanya). Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 des de Lleó; detingut, fou jutjat el 18 de gener de 1935 i condemnat a quatre mesos i un dia de presó. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de la repressió per Villaobispo cap a Matuecas i arribà a Cármenes. Des del setembre de 1936 lluità com a milicià en el Batalló 207 d'Onofre García Tirador, participant en la pressa de la caserna de Simancas de Gijón i en els combats de Mazucu al costat d'Higinio Carrocera Mortera en la 192 Brigada. Amb el triomf franquista fou detingut i empresonat. Durant els anys de la dictadura franquista ajudà el moviment clandestí de resistència i la lluita guerrillera. Més tard s'establí a Lleó. Donà un important fons bibliogràfic a la biblioteca del sindicat confederal de Puerta Castillo de Lleó, biblioteca que catalogà. Román Muñiz Díez va morir en 1994 a Lleó (Castella, Espanya).

Román Muñiz Díez (1914-1994)

***

Ennio Manzini

- Ennio Manzini: El 30 de setembre de 1926 neix a Bomporto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Ennio Manzini, conegut com Nelson. Sos pares es deien Pio Manzini i Cesira Corradini. El juliol de 1944 participà en la Resistència antifeixista, sota el nom de batalla de Nelson, enquadrat en la Brigada«Ivan» de la II Divisió «Modena Pianura». Detingut pels feixistes, va ser durament torturat i durant la seva detenció conegué un anarquista qui l'acostà al moviment llibertari. En la postguerra obrí un taller de lampisteria i feinetes diverses i entrà a formar part del moviment anarquista. A començament de la dècada dels cinquanta es va traslladar a treballar a Casalbordino (Abruços, Itàlia), on romangué uns anys. De tornada a Mòdena, continuà fent feina de manetes i en 1965 va ser nomenat membre de la Comissió Consultiva per al Problema del Comerç de l'Ajuntament de Mòdena. Al començament de la dècada dels seixanta formà part del grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» de Mòdena. Després de la mort de Renzo Cavani en 1966, esdevingué la figura més destacada del moviment anarquista de Mòdena, mantenint estretes i constants relacions amb la resta de grups anarquistes italians. A partir dels anys setanta fou un important interlocutor amb els grups de joves anarquistes que es van constituí a Mòdena. Patí diverses denúncies per desacatament i fou responsable d'una parada al carrer Largo Garibaldi de Mòdena utilitzada pel moviment anarquista per exhibir el periòdic Umanità Nova i manifests i pamflets. Ennio Manzini va morir l'1 de febrer de 1985 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El seu arxiu va ser dipositat per Mario Chessa a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea (ISRSC, Institut per a la Història de la Resistència i de la Societat Contemporània) de Mòdena.

Defuncions

Augusto Moisés Alcrudo Solórzano

- Augusto Moisés Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936és assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 7 de gener de 1892 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà menor del també metge i anarquista Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels editors de la revista universitària saragossana Paraninfo. Entre 1915 i 1920 col·laborà assíduament amb el periòdic El Ideal de Aragón. En aquests anys freqüentà els cercles artístics i travà amistat amb els pintors Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro Viñado. El juliol de 1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge de malalties «secretes» (venèries) i amb son germà muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions republicanes, com ara el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda Revolucionària y Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César Falcón. En 1930, però, amb son germà, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el sindicat anarcosindicalista fou molt més important que el de son germà, que es decantà més per la maçoneria, i col·laborà en la premsa llibertària i realitzà mítings i conferències. L'1 de maig de 1931 participà en un míting cenetista ambÁngel Pestaña i Ricard Sanz. En aquesta època formà part de la redacció del reaparegut Cultura y Acción. El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat cenetista de Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al teatre del Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb Isaac Puente al Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que creà la Federació Nacional d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses conferències a sindicats i ateneus saragossans i assistí regularment a la«Peña Salduba», que es reunia al cafè saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel Abós, Ramón Acín, Servet Martínez, Isaac Puente i son germà, entre d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres companys, i passà un temps a la presó. En maig d'aquell any polemitzà, en el periòdic CNT, sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà la creació d'una xarxa de comitès de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que es va debatre en una assemblea local i més tard regional el juliol de 1933 i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les Joventuts Llibertàries, decidí abandonar voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda pels companys, però mesos després en tornà. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT,Diario de Aragón, Estudios,Hojas Médicas, Independencia,Iniciales, Mañana, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien amenaçat de mort sa companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Miguel José.

***

Germans d'una lògia maçònica presidits pel Venerable Mestre

- Miguel José Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936és assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 30 de setembre de 1884 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugènia Solórzano, i germà major del també metge i anarquista Augusto Moisés. Estudià medicina a Saragossa i a partir del gener de 1908 exercí de metge, primer uns mesos a Sòria i a partir d'octubre d'aquell any a Saragossa, on desenvolupà les especialitats de ginecologia, de tocologia i de pediatria. En 1914 fundà, administrà i redactà, fins l'últim número el març de 1918, el butlletí Hojas Médicas. Va fer feina al Dispensari Antituberculós de Saragossa i més tard, amb son germà, muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes, i sempre es mostrà contrari al mercantilisme mèdic. En 1917 fou vocal de la Junta Directiva del Col·legi de Metges de Saragossa. Durant els anys deu i vint participà activament en la política local: republicà lerrouxista (1917), vicepresident del Directori Local de la Federació Republicana com a membre del Partit Republicà Autònom Aragonès (PRAA) en 1918, i des del 1914, i fins a la seva mort, actiu membre de la lògia maçònica Constància, sota el nom Cajal, i després de la lògia Moncayo. En 1930 s'afilià, amb son germà, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 participà en el Comitè Nacional Revolucionari que dirigí l'aixecament de l'Ebre; el fracàs de la revolta implicà el seu empresonament fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos, amb son germà. Fou assidu, com son germà, a la«Peña Salduba». Col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim Dr. Rick, en nombroses publicacions, com ara Democràcia, Estudios,La Idea, El Ideal de Aragón, etc. Estava casat amb la catòlica Ángela Quintana Bellosta, amb qui tingué cinc fills. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. La matinada del 29 de setembre fou detingut a ca seva, ben igual que el seu germà. Miguel José Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936, el dia del seu aniversari, en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Augusto Moisés.

***

Bartomeu Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just després del seu casament (Lluc, 1934)

- Bartomeu Cabanellas Botia: El 30 de setembre de 1936 és assassinat al camí vell d'Illetes (Calvià, Mallorca, Illes Balears) el llibertari Bartomeu Cabanellas Botia, conegut com Tomeu d'eu Lloquet. Havia nascut el 27 d'abril de 1903 a Pollença (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien Josep Cabanellas Bisbal i Trinidad Paz Botia, i tingué dos germans, Josep i Joaquim, i una germana, Catalina. Era nebot en segon grau del bisbe Josep Miralles Sbert i la seva professió era la de comerciant. L'11 de juliol de 1934 es casà amb Joana Aina Cabrer Mariano (Rellotgera). Durant la II República espanyola milità en diversos partits polítics a Pollença, com el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) --del qual va ser vocal tercer delegat al Comitè Nacional per la seva Federació de Balears en 1933-- i la Unió Republicana (UR), encara que la seva tendència política era anarquista. Amb Martí Vicens Vilanova (Bonjesús) i altres, formà part del petit grup d'afinitat amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) pollencí. Durant els primers anys republicans fundà i dirigí el periòdic anticaciquil i anticlerical de tendència llibertària Adelante (1931-1932),òrgan d'expressió oficiós del Centre Republicà de Pollença --en aquest periòdic va fer servir el pseudònim Malàmina. Arran de les eleccions de 1936 va ser elegit regidor de la Comissió Gestora del consistori pollencí. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es va presentar amb altres companys a l'Ajuntament quan els militars arribaren a Pollença, però no els va quedar més remei que fugir. S'amagà d'antuvi en una cova de la zona de Sant Vicenç i després en una caseta de figueral de Ca n'Escarrintxo de la família de la seva companya, però finalment el 26 de setembre de 1936 va ser detingut pels falangistes. Bartomeu Cabanellas Botia va ser apunyalat fins la mort --altra versió apunta que va ser afusellat-- el 30 de setembre de 1936 al camí vell d'Illetes --quilòmetre 9 de la carretera Palma-Andratx-- (Calvià, Mallorca, Illes Balears). Contem que els seus assassins li van tallar els testicles per posar-los-hi a la boca, tot per fer unes rialles abans de matar-lo. Juntament amb ell van ser assassinats altres dos pollencins, l'espardenyer Josep Pont Cladera (Pep Ros) i el mariner Joan Domingo Covas. Van trobar el seu cadàver el 2 d'octubre i fou enterrat a Calvià. A la seva companya se li va incoar una«causa sumaríssima» (42/1939) per les autoritats franquistes.

***

José Dios Criado (primer per l'esquerra amb corbata) i altres membres de l'Ateneu Cultural Llibertari «Lira Rebelde» (Castro del Río, 1 de maig de 1933)

- José Dios Criado: El 30 de setembre de 1940 és afusellat a Còrdova (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Dios Criado, conegut com El Decano i El Dios Sindicalista. El 14 de maig de 1910 fou uns dels fundadors del Centre Instructiu Obrer de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya), d'aquí el sobrenom d'El Decano, i un dels seus presidents. En 1915 fou membre del grup editor de la revista Alas.Revista sociológica y literaria (Salvador Cordón Avellán, Antonio Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.). El 29 de juny de 1916 presidí un míting pro presos a Castro del Río on intervingueren Antonio Pérez Rosa, Francisco Jordán Gallegos i José Sánchez Rosa, i el 25 de desembre de 1917 fou un dels oradors, amb Ildefonso Bello, José Sánchez Rosa, Fructuoso García Merino, Bartolomé Millán y Millán i Antonio Pérez Rosa, d'un míting per l'excarceració de tots els presos polítics i socials celebrat al Teatre Cervantes de Castro del Río. En 1928, amb Bartolomé Montilla Ruz, milità a Castro del Río i fou corresponsal de La Revista Blanca; en 1930 envià diners (15 pessetes) per a una subscripció internacional a favor dels presos socials des d'aquesta localitat a la citada publicació. A finals de 1930, amb Montilla Ruz, Rafael Villegas Sánchez i Maura Bajatierra Morán formà part de la comissió organitzadora del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Castro del Río. En 1933 fou el promotor de l'Ateneu Cultural Llibertari «Lira Rebelde», depenent de la CNT del poble. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1936, durant la guerra civil, fou membre –amb Antonio Elías Herencia, Alfonso Nieves Núñez, Juan Gómez Gutiérrez, Manuel Castro Merino, Pedro Calvo García, Francisco Recio Rojano i José Porcel Rivas– del Comitè Revolucionari de la localitat. Detingut per les tropes franquistes, José Dios Criado fou afusellat el 30 de setembre de 1940 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat.

Continua...

---

Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany, Francesc de B. Moll... en el record

Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes. (Miquel López Crespí)

Mallorca i la poesia

La publicació de l’ antologia de poemes Naufragis lents (El Tall Editorial), en la col·lecció “La Sínia del Tall”, que dirigeix Jaume Pomar, m’ha fet reflexionar novament en aquestes quatre dècades de conreu de la poesia, de demanar-me sobre l’origen de la majoria de treballs que surten en aquest llibre; m’ha duit a provar d’esbrinar, després de tants d’anys, algunes de les intencions dels poemes, situacions personals i col·lectives que feren possible els diversos llibres que he anat publicant en aquests quasi quaranta anys de conreu de la poesia.

Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destroça i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i, en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui en diu ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed.

Aquests dies, repassant les proves que m’ha fet arribar l’editor d’El Tall, l’amic Josep Juan Vidal, tornant a llegir molts dels poemes de Naufragis lents, m’adon del molt que devem a tots aquells poetes que ens alletaren a l’adolescència i a la joventut. Ho he dit en nombrosos articles: sempre he treballat la poesia dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina. Cal dir que, malgrat això, sí que admiràvem alguns poemes bàsics de Miquel Costa i Llobera però, i basta llegir el poemari que ha publicat El Tall, el que ens delia era submergir-nos en la fondària dels versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart.

És el moment de demanar quin són els trets essencials que omplen i donen contingut a les pàgines de Naufragis lents. Pens que la majoria de poemes evoca l’immisericorde pas del temps i que molt d’ells són un cant lúcid i nostàlgic al passat, als moments bells i dolorosos que s’han esvanit, tant de la vida del poeta com del col·lectiu, la pàtria, colonitzada i esquarterada per França i Espanya i a la qual pertany l’escriptor. Particularment no en sabria fer una triadella entre poemaris “civils”, de reflexió damunt els problemes col·lectius que ens condicionen com aquells altres, més “subjectius”, que diria un especialista de la postmodernitat, els que semblen reflectir el món més “personal” del poeta. Bastarà llegir el poemari que acaba de publicat El Tall per copsar com l’univers poètic de l’autor funciona com un tot unificat, sense separació posible entre diferents temàtiques. Potser alguna vegada he dedicat algun poemari a aspectes concrets dels meus records, com el record del cinema. Així mateix, malgrat sigui un llibre “amb dedicació exclusiva” a una qüestió –el cinema-, el cert és que tots els fantasmes del poeta compareixen, talment uns intangibles fantasmes –la infantesa, el record del poble, la memòria de la guerra la derrota dels pares, la lluita antifeixista, l’amor, la influència dels llibres que hem llegit, la presència de la Mort- que no poden separar-se mai del component primigeni de la matèria amb la qual el poeta basteix la seva obra.

Com a la majoria del meu poemaris i, crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix dins l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la meva poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, els anys de la resistència antifranquista, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric fan que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes.

En el poemari Naufragis lents que acaba d’editar El Tall hi ha, en definitiva, el resum de moltes de les influències que han condicionat i condicionen la nostra forma d’escriure. Sovint, les influències literàries i polítiques de la joventut i l’adolescència són les que marquen el futur de l’escriptor. Quan a mitjans dels anys seixanta començam a escriure, ja havíem llegit El somni encetat (1943), de Miquel Dolç; La bona terra (1948), de Llorenç Moyà; Terra i somni (1948), de Marià Villangómez; Quatre poemes de Setmana Santa (1950), de Blai Bonet; L’hora verda (1952), de Jaume Vidal Alcover i Poemes de Mondragó (1961), de Josep M. Llompart, que el mateix Llompart em regalà en aquells anys que ara rememor. Cal dir que també va ser important per a nosaltres, per a “la generació literària dels 70”, els contactes directes i personals que ens influiran de forma decisiva. Ja no es tracta solament de llegir els llibres abans esmentats.

Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes.

Però malgrat les influències dels mestres era qüestió de trobar camins personals, nous, que servissin per reflectir el món personal i intransferible de l’escriptor. Els clàssics més llunyans, i ara pens en Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, Roiç de Corella, Miquel Costa i Llobera, Guerau de Liost... o El Llibre dels Fets del rei En Jaume!, ens servien per saber d’on procedíem, quines eren les fondes arrels que sostenien i donaven sentit a la nostra cultura.

(12-VIII-08)

Miquel López Crespí

D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.

Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.

Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.

Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.

En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.

En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.

Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides de l'1 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer númer de Freedom

- Surt Freedom: Per l'octubre de 1886 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual anarcocomunista Freedom. A journal of anarchist socialism, editat pel Cercle d'Anarquistes Anglesos a iniciativa de Charlotte Wilson, que el va finançar generosament, i de Piotr Kropotkin. El juny de 1889 va tenir com a subtítol«Publicació del Comunisme Anarquista». Paral·lelament al periòdic es desenvoluparà una gran activitat editorial (Freedom Press), publicant pamflets, fullets i llibres de bona part dels autors del moviment anarquista internacional (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, Landauer, Grave, Nettlau, Pouget, Txerkezov, Goldman, Berkman, Spencer, Morris, etc.); també va promoure debats i mítings. Alfred Marsh va succeir Wilson entre 1895 i 1912, en que va ser rellevat per Tom Keell. El mensual, que va arribar a ser el principal periòdic anarquista en llengua anglesa, s'interromprà el desembre de 1927. Entre 1930 i 1936 va sorgir un Freedom paral·lel, fruit d'una escissió, impulsat per John Turner i Oscar Swede. Quan va esclatar la Guerra Civil i la Revolució Social a Espanya, Freedom Press va ajudar a la difusió d'aquests esdeveniments i va reavivar el moviment anarquista britànic amb la publicació d'Spain ant the World, editat per iniciativa de Vernon Richards i de Maria Luisa Berneri, que va aparèixer quinzenalment entre desembre de 1936 i desembre de 1938, canviant després el nom per Revolt. Amb el començament de la II Guerra Mundial va aparèixer un nou periòdic de Freedom Press, War Commentary, que va començar a publicar-se a partir de novembre de 1939. Es van reprendre altres publicacions, es va adquirir una impremta a Whitechapel i es va obrir una llibreria. War Commentary va col·laborar amb pacifistes radicals i amb els pocs socialistes que van fugir de les directrius dels partits laborista i comunista, i la Freedom Press es va involucrar en activitats subversives i de propaganda antimilitarista, fet que va implicar la intervenció de l'editorial per les autoritats i l'empresonament de tres dels seus responsables just quan la guerra acabava a Europa. L'agost de 1945, quan la guerra mundial va acabar totalment, es va reprendre de bell nou Freedom, que s'ha mantingut des d'aleshores. En 1951, Vernon Richards va començar a llançar Freedom com a setmanari, i hi va publicar per lliuraments el seu llibre Ensenyances de la Revolució espanyola. En 1964 va abandonar momentàniament la direcció, però va reprendre la tasca novament quan va considerar que els seus successors portaven el periòdic per camins equivocats, continuant amb la direcció fins als anys 90. Freedom Press ha editat més periòdics, com ara la revista mensual Anarchy, durant els anys 60, i la trimestral The Raven, el primer número de la qual va aparèixer el novembre de 1986; també han entrat nous autors anarquistes en el seu catàleg, com ara Clifford Harper, Dennis Gould, Nicolas Walter, Colin Ward, Murray Bookchin, Gaston Leval, William Blake, entre d'altres. La llibreria va ser atacada i parcialment incendiada el 18 de març de 1993 per un grup neofeixista Combat. Bona part de l'arxiu i hemeroteca de Freedom Press es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada d'un exemplar de Ciencia Social

- Surt Ciencia Social:Per l'octubre de 1895 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Ciencia Social. Sociología, artes y letras, fundada i dirigida per Anselmo Lorenzo i editada pel tipògraf anarquista Cayetano Oller. Es tractava d'una publicació molt acurada en impressió i en continguts que pretenia atreure la intel·lectualitat i els estudiants universitaris catalans. Víctima de la repressió sorgida arran de l'atemptat de Canvis Nous, va deixar de publicar-se el juny de 1896, quan només havia publicat nou números, amb la detenció i empresonament dels caixistes i d'alguns redactors. Hi van col·laborar Pompeu Gener, Coromines, Unamuno, Brossa, Verdes Montenegro, Dorado, Mella, Tárrida del Mármol, Azorín, Vives, Artigues, Pelloutier, Lence, Grave, Hamon, Kropotkin, Friman, Brunellière, About i els germans Reclus, entre altres. Va ser continuada a Buenos Aires (Argentina), entre l'abril de 1897 i febrer de 1900, per l'anarquista italià Fortunato Serantoni com a director i van col·laborar nombrosos intel·lectuals llibertaris de l'època (William Morris,Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, Pietro Gori, etc.). A més de temes anarquistes, tant a Barcelona com a Buenos Aires, la revista va defensar l'avantguarda artística i literària.

***

Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia (Tijuana, 1911)

-«Tierra y Libertad»: L'1 d'octubre de 1910 a Mèxic el llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM) adopta oficialment el lema«Tierra y Libertad», pres dels populistes russos, com a símbol de la seva lluita. L'eslògan s'escriurà al final de les actes constitutives dels grups d'afinitat i de les circulars i manifests del PLM. També les milícies magonistes usaran aquesta divisa i l'escriuran a les seves banderes roges anarquistes durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia de l'any següent.

***

Pàgina del periòdic Crítica dedicada a la fuga de la banda de Roscigna

- Atracament del Rawson: L'1 d'octubre de 1917, a l'hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina), els anarquistes expropiadors Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i els germans Antonio i Vicente Moretti assalten el pagador dels sous. Els tres primers, amb embenats simulant accidentats, esperen el pagador i l'agent de policia que l'escorta, campió de tir. Vicente Moretti roman fora al volant d'un faetó. Durant el cop, l'escorta Francisco Gatto resultarà mort quan intenta disparar per evitar el robatori. El botí fou important: 141.000 pesos. La banda de Roscigna decideix fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuen el delta amb el bot «E pur se muove» i arriben a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke.

***

Capçalera del primer número de L'Éveil des Jeunes Libertaires

- Surt L'Éveil des Jeunes Libertaires: L'1 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Éveil des Jeunes Libertaires. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes (El Desvetllament dels Joves Llibertaris). Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo». Sortí com a reacció al poc espai que, segons els editors, donava Le Libertaire als joves anarquistes, circumscrit tot just a una columna del periòdic. Els redactors d'aquesta publicació, òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), van ser Louis Louvet i Simone Larcher, i Gaston Vaudelin (Duanville), secretari de l'FJA, en fou el gerent. Es creà el grup «Les Amis de l'Éveil» (Els Amics de l'Éveil) per a la difusió del periòdic, que compta amb J. Darras, Jean Guingant i J. Roty, entre d'altres. El número 3, de l'1 de desembre de 1925, tracta de la mort de Philipe Daudet. L'FJA, en desacord amb la Unió Anarquista (UA), només publicà set números, l'últim el 15 de març de 1926, i reemplaçà la publicació per L'Anarchie (1926-1929), oberta a tots els sectors antiautoritaris sense distinció de tendències.

***

Capçalera d'Afirmación

- Surt Afirmación: L'1 d'octubre de 1928 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Afirmación. Publicación anarquista. A la capçalera portava una cita de Rafael Barrett:«No desig portar la convicció, sinó despertar el dubte. Em complau que el vostre intel·lecte segueixi funcionant després del meu, encara que sigui contra el meu.» Van col·laborar en aquesta publicació Francisco Lattelaro, F. Martínez, Fernando del Intento, A. Scarfó, Guyau, R. Mella, R. B. Cienfuegos, Oscar Belda, Miguel Ramos, J. E. Rodó, Jesús Montoya, Zeta, Whitlock, Juan Crusao, entre d'altres. Sortí, com a mínim, fins al 1930.

***

Capçalera del primer número de Cultura Ferroviaria

- Surt Cultura Ferroviaria: L'1 d'octubre de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Cultura Ferroviaria.Órgano de la Federación Nacional de la Industria Ferroviaria. CNT. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) tingué una periodicitat irregular i nombroses seus de redacció i d'impressió. A més dels temes sindicals propis del sector, tracta temes sobre història de les reivindicacions dels ferroviaris, comunicats dels comitès, qüestions d'actualitat, etc. Hi van col·laborar A. P. Santos, Antonio Castillejo García, Luis Q. Martínez, Martín García Novoa, Avelino G. Mallada, Luis Castro, etc. En sortiren 21 números, l'últim l'1 d'agost de 1934.

***

Capçalera de Frente Libertario

- Surt Frente Libertario: L'1 d'octubre de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Frente Libertario. Órgano de las milicias confederales. A partir del 30 de novembre de 1938 va ser editat pel Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regió del Centre. Publicació de distribució gratuïta als fronts bèl·lics, d'antuvi sortí dues o tres vegades per setmana i a partir del número 20, del 6 de desembre de 1936, passà a ser diari, tirant uns 40.000 exemplars. Dirigit per José García Pradas, comptà amb la col·laboració de Mauro Bajatierra Morán. Trobem articles de Ezequiel Endériz, L. R. Foucaud, Ismael Martí, Carlos Matato, Miralles, Fidel Miró, Novillo Cruza, Samuel del Pardo, Félix Paredes i M. A. Tejedor, entre d'altres. Temàticament és d'allò més variat: debat amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), defensa d'un front antifeixista, notes sobre el conflicte bèl·lic i els fronts, parts de guerra, notícies internacionals, notes d'altres publicacions (Castilla Libre, CNT, etc.), ressenyes del Congrés Universal Esperantista, etc. Existiren edicions en italià, alemany i suec. Es publicaren 736 números, l'últim el 26 de març de 1939. En 1947 sortí clandestinament a Madrid la mateixa capçalera publicat per la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT. També s'edità mensual a París (França) entre juliol de 1970 i març de 1977 una publicació amb el mateix nom.

Naixements

Fernand Pelloutier

- Fernand Pelloutier:L'1 d'octubre de 1868 neix a París (França), en una família burgesa, el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà.  Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier, Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Le Temps Nouveaux, L'Enclos,La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social,L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia el 13 de març de 1901 a Sèvrés (Illa de França, França).

***

Antonio Carrera

- Antonio Carrera: L'1 d'octubre de 1886 neix a Averara (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Antonio Carrera, conegut com Carrara. Sos pares es deien Giacomo Carrera i Lucia Simonetti. Assistí a l'escola elemental al seu poble natal. Es guanyà la vida fent de picapedrer. Entre 1906 i 1907 va ser condemnat per robatori en tres ocasions a petites penes pels tribunals llombards de Bèrgam i Brescia. Durant el seu servei militar en el 78 Regiment d'Infanteria establert a Bèrgam, va ser condemnat el 21 de maig de 1912 pel Tribunal Militar de Milà (Llombardia, Itàlia) a dos anys i dos mesos de reclusió per insubordinació, però el 16 de gener de 1914 absolt d'aquest delicte pel Tribunal Militar de Nàpols (Campània, Itàlia). El 2 d'agost de 1914 fou un dels militants que constituí, a la seu dels locals de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bèrgam, del Grup Llibertari de Bèrgam, que desenvolupà una intensa propaganda entre la classe obrera. El setembre de 1914, sense feina, hagué de viure amb sa germana i son cunyat. El setembre de 1915 va ser mobilitzat per a lluitar en la Gran Guerra enquadrat en el 63 Regiment d'Infanteria. El novembre de 1929 residia a Bèrgam, però el 2 de desembre d'aquell any emigrà a França. El 27 d'octubre de 1930 retornà a Itàlia i treballà provisionalment com a venedor d'aus de corral a Bèrgam, vivint a l'alberg popular d'Opera Bonomelli. L'11 de gener de 1931 va se esborrat del llistat de subversius de la província de Bèrgam. El 4 de maig de 1945 va ser ferit durant un enfrontament armat amb les tropes alemanyes; Antonio Carrera va morir l'endemà, 5 de maig de 1945, a Brixen (Tirol del Sud) a conseqüències de les ferides.

***

Salvador Creus Colell

- Salvador Creus Colell: L'1 d'octubre de 1892 neix a Manlleu (Osona, Catalunya) l'anarquista Salvador Antoni Creus Colell. Sos pares es deien Pere Creus i Teresa Colell. Sabater de professió, el 17 d'agost de 1912 es casà amb Marie Louise Brial a Illa (Rosselló, Catalunya Nord) i en 1919 ja tenia dos infants. Residí habitualment a Illa. El febrer de 1919 va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «propagandista anarquista»; també, segons la policia, era intel·ligent, llegia periòdics anarquistes i freqüentava Pau Rovira Prat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Antonio Moreno Ronchas

- Antonio Moreno Ronchas: L'1 d'octubre de 1910 neix a Medina de Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Antonio Moreno Ronchas. Era el tercer de 13 germans. Quan tenia quatre anys tota sa família emigrà a París. Son pare, Antonio Moreno Fernández, llibertari i antimilitarista, es va afiliar a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1925 conegué Buenaventura Durruti i Nèstor Makhno en els seus exilis parisencs. En 1930 tornà a Valladolid amb intenció de fer el servei militar, però son pare el va dissuadir. De bell nou a París, va treballar per Iparralde i per Castelló i sovint, pel seu esperit reivindicatiu, fou acomiadat de moltes feines. Quan va esclatar la Revolució de 1936, mentre sos germans Isidoro i Lázaro combatien, en la Columna Durruti i en una unitat comunista, respectivament, Antonio Moreno lluità des del primer moment a Sant Sebastià en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, primer a Sant Sebastià --presa dels hotels, cementiri de Polloe, casernes de Loiola-- i més tard a Oiarzun, frenant l'avanç feixista. Quan va caure Irun fou un dels que va poder passar a Hendaia i d'allà a Barcelona. Es va enrolar en la «Columna Roja i Negra», on es va oposar a la militarització que la convertiria en la 28 Divisió. Va estar un temps en el III Batalló de la 127 Brigada Mixta i després com a xofer en el IV Batalló de la IV Companyia de Transports. En acabar la guerra, passà a França. Gràcies al seu coneixement de l'idioma, del país i de la seva geografia va poder fugir amb altres refugiats dels camps de concentració, però va passar una temporada als de Barcarès i Bram. Davant l'amenaça nazi s'enrolà en el III Batalló d'Estrangers i fou destinat a l'Orient Mitjà (Síria i Líban). L'armistici de Petain el va obligar a tornar a Francia i el destinaren a Brest, on calia mà d'obra per construir les bases submarines alemanyes. Allà ajudà a fugir espanyols condemnats a treballs forçats, fet que va implicar la seva detenció per la Gestapo, però un jutge benèvol l'alliberà. Després de l'Alliberament es va dedicar principalment a la propaganda en la Federació Local de la CNT en l'Exili de Saint-Denis (París). Durant els anys seixanta es va relacionar amb emigrants vallisoletans arribats a França, intentant associar-los en la CNT francesa. Durant els fets de Maig del 68 intentà guanyar-se els joves més radicals a fi i efecte d'imprimir un caire més llibertari a les mobilitzacions estudiantils. En aquestaèpoca va participar en la formació de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i freqüentà les reunions del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franco i seguint l'exemple de son pare, principal impulsor de la CNT de Medina de Rioseco, va intentar obrir un local cenetista a la localitat, però aleshores no va trobar gent disposada. Durant els últims vint anys de sa vida residí a Benquet i a Tartàs (Aquitània, Occitània), des d'on va desenvolupar una intensa campanya propagandística per denunciar en diversos mitjans de comunicació i en diverses instàncies oficials la bàrbara repressió feixista que va haver al seu poble natal durant la guerra: un total de 155 habitants de Medina de Rioseco foren afusellats i altres 37 «desaparegueren». Un dels primers assassinats va ser son pare Antonio Moreno Fernández, fundador de la CNT durant la República; altres tres familiars seus també foren afusellats. Se suposa que les restes reposen als Montes Torozos. En 2004 va morir sa companya, Lorenza Ronchas Martín, també de Medina de Rioseco i amb alguns familiars assassinats --sos pares i sa germana major, socialistes--; els companys vallisoletans li van retre un homenatge al cementiri de Medina l'1 de desembre de 2004, quan les seves cendres foren dipositades al nínxol familiar. Antonio Moreno Ronchas va morir el 24 d'agost de 2006 a Morcens (Aquitània, Occitània) i va llegar, mitjançant testament hològraf davant notari, tots els seus béns a la CNT de Valladolid, amb l'esperança que, gràcies a la propaganda i l'acció sindical, es formi en un futur un nucli confederal i llibertari a la seva vila natal.

***

Aguigui Mouna (1981)

- Aguigui Mouna: L'1 d'octubre de 1911 neix a Meythet (Arpitània) l'agitador, propagandista pacifista, ecologista, filòsof i anarcoindividualista André Dupont, més conegut com Aguigui Mouna. Orfe des dels nou anys, va començar a treballar a partir dels 13 anys en una fàbrica,  i després farà de cambrer, compaginant-lo amb l'atur. Amb 17 anys es va enrolat un temps en la marina. Mobilitzat en 1939 durant la «Guerra Divertida» es farà antimilitarista. Després de l'Alliberament es farà membre del Partit comunista, però a partir de 1951, expulsat del partit per«excentricitat», prendrà el seu vertader camí i la seva vertadera consciència filosòfica, barreja de pacifisme, d'ecologisme i d'individualisme anarquista, i serà aleshores que prendrà el nom d'Aguigui Mouna. Després es va instal·lar a París, on va muntar un restaurant a Montmartre, però farà fallida quatre anys després, tornant-se un«caca-pipi-talista». Fent vida pels carrers parisencs, es dedicarà a arengar els vianants; serà, segons ell,«l'últim entretenidor de París»; també va actuar per la Costa Blava amb la seva inseparable bicicleta. Antinuclear des de bon començament, va crear el seu propi periòdic, Le Mouna Frères, que difondrà el mateix. Sempre hi era on havia de ser i es va presentar nombroses vegades a les eleccions presidencials com a«no-candidat», tot reivindicant la seva«Vélorevotution» (Bicirevolució). Sempre anticonformista, Aguigui Mouna va morir el 8 de maig de 1999 a l'hospital Bichat de París (França) a causa d'una crisi cardíaca i les seves cendres van ser escampades, segons la seva darrera voluntat, pel Sena. El cineasta Bernard Baissat li va consagra en 1989 una pel·lícula (Mauna) i la periodista Anne Gallois una biografia en 2004 (Aguigui Mouna. Gueule ou crève).

***

Amadeo Casares Coloner

- Amadeo Casares Colomer: L'1 d'octubre de 1915 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) el resistent antifeixista anarquista Amadeo Casares Colomer, també conegut amb diversosàlies, com ara El Tete, El Peque, Armando Cortés. Abans de la Guerra Civil espanyola va militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de València. En acabar la guerra va formar part del primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. Les seves dots de dibuixant van permetre que falsifiqués documents que facilitaren la llibertat de molts companys. Durant el seu exili a França, formà part de la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, en substitució de Joan Català Balaña quan fou detingut, participant en l'evacuació cap a Espanya de pilots aliats, de jueus i de persones buscades per les autoritats alemanyes, alhora que evacuava d'Espanya cap a França els militants evadits dels camps i de les presons franquistes. El 14 d'octubre de 1942 fou detingut a Tolosa de Llenguadoc amb Ponzan, Vicente Moriones i altres membres de la xarxa i tots foren empresonats al camp de Vernet. El 22 de desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament realitzada pels serveis secrets francesos lligats a la resistència, foren alliberats del camp Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca, Vicente Moriones, Juan Zafón, els germans Pascual, Eusebio López Laguarta i Amadeo Casares. Amb la residència assignada a Tarbes per les autoritats, tots retornaren a Tolosa per continuar amb les activitats de resistència. En aquesta ciutat va viure sota la identitat d'Armando Cortés, amb Miguel Sol Torres, sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, que va anar a buscar a la Península l'agost de 1942. Molt lligat a la família Sol, el seu domicili va esdevenir refugi per als guies del grup de Ponzán. El març de 1944, durant una missió a la Península, fou detingut a Barcelona, juntament amb Pascual López Laguarta (Sixto). Condemnat per espionatge, el 22 de desembre de 1945 sortí de la presó en llibertat condicional. En 1978 vivia a València. Amadeo Casares Colomer va morir l'1 de juliol de 2004 a, possiblement, Burjassot (Horta Nord, País Valencià).

Amadeo Casares Colomer (1915-2004)

***

- Inés Ajuria de la Torre: L'1 d'octubre de 1920 neix a Guernica (Biscaia, País Basc) la militant anarcosindicalista Inés Ajuria de la Torre. L'abril de 1937 va patir el tristament famós bombardeig de la seva ciutat natal, on va morir sa mare i un germà, restant a mans d'un pare poc comprensiu i havent de compaginar estudis amb la cura de sos germans. La seva entrada en el moviment llibertari data de la postguerra, quan va conèixer Francisco Martínez de Lahidalga, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) instal·lat a Guernica, i que serà son futur company. Farts de detencions i de persecucions, a finals de 1946 van fugir a França a peu pels Pirineus. Van residir a París, fins al 1951; a Xile, entre 1951 i 1957; a l'Uruguai, entre 1957 i 1964; i de bell nou a París. En 1975, poc abans de morir Franco, van tornar a la Península, instal·lant-se a Vitòria, on van jugar un paper important en la reconstrucció de la CNT entre 1976 i 1977, formant part del grup inicial, amb Macario Illera, Vicente Cuesta, Atanasio Gainzarain, Miguel Íñiguez, Manuel Gutierrez, José María Izquierdo, entre altres. Durant la dècada dels anys 80, després de la mort de son company, va participar en l'Associació Isaac Puente. Sempre afiliada a la CNT, Inés Ajuria de la Torre va morir el 4 d'agost de 2007 a Vitòria (Àlaba, País Basc) i dos dies després va ser enterrada al cementiri d'El Salvador d'aquesta ciutat amb els carnets de la CNT dins del taüt i la bandera roja i negra a sobre. El 29 de setembre de 2007 els companys cenetistes de Vitòria i de Miranda li van retre un homenatge davant la tomba.

Inés Ajuria de la Torre (1920-2007)

***

Plácida Aranda Yus

- Plácida Aranda Yus: L'1 de novembre de 1926 neix a Segura de los Baños (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Plácida Aranda Yus. Membre de les Joventuts Llibertàries, en la dècada dels cinquanta formà part del confederal Grup Artístic «Iberia» de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), especialitzat en la realització d'obres teatrals. Companya del militant anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe, el pis on vivia la parella serví com a refugi i dipòsit d'armes del Moviment Popular de Resistència – Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI). L'11 de setembre de 1963 va ser detinguda amb son company, acusada d'encarregar-se de la recaptació dels diners en suport de l'«Afer Conill» –Jordi Conill Valls, condemnat a mort per acusat de col·locació d'explosius. L'estiu de 1965 col·laborà en l'organització del Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT en l'Exili que se celebrà de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient d'expulsió de França juntament amb altres companys (José Luis Sos Yagüe, Josep Peirats Valls i Makno Cuevas), però finalment la mesura no va ser aplicada. Son germà Pablo Aranda Yus també fou militant llibertari.

Plácida Aranda Yus

***

Necrològica de Jaime Vázquez García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de setembre de 1994

- Jaime Vázquez García: L'1 d'octubre de 1929 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaime Vázquez García. Era fill de pares murcians que s'havien establert a Barcelona per qüestions econòmiques. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, son pare passà a França i fou internat en un camp de concentració. En 1949, amb sa mare i sos germans, creuà clandestinament els Pirineus. Instal·lat a Fumèl (Aquitània, Occitània), milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Esdevingué molt proper a la família Gómez, que havia estat puntal de la Col·lectivitat de Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) durant la Revolució. En 1955 es casà amb Mauricia Gómez, militant de la CNT, amb qui tingué dos infants. Després d'haver aprés l'ofici d'enguixador, treballà pel seu compte. Jaime Vázquez García va morir el 24 de juliol de 1994 a Pau (Aquitània, Occitània).

***

Alberte de Esteban Gracia

- Alberte de Esteban Gracia: L'1 d'octubre de 1949 neix a Ribadeo (Lugo, Galícia) el professor i militant anarquista i anarcosindicalista Alberte de Esteban Gracia, conegut com Alberte o Roxo. Fill d'anarquistes aragonesos, va estudiar nàutica a la Corunya (la Corunya, Galícia) i navegà arreu del món com a oficial de màquines quatre mesos a l'any entre 1968 i 1980. En 1971 conegué la militant anarquista Rosa Bassave Roibal, amb qui es casà civilment l'any següent. En 1973, encara que anarquista, s'uní a la Unión do Povo Galego (UPG, Unió del Poble Gallec) i fou membre d'un escamot que col·laborava en tasques de propaganda amb el front militar. En 1976 va estar un mes pres i entre aquest any i 1978 fou membre dels comitès central i executiu d'aquest partit, fins a la seva expulsió en 1978. Mentre compaginava aquesta faceta nacionalista, passà temporades a Londres (Anglaterra), París (França) i Barcelona (Catalunya), fins que s'establí a Santiago de Compostel·la, on estudià entre 1974 i 1978 la carrera d'història. En 1979 s'integrà en la Federació Anarcocomunista Gallega (FAG). En 1980 abandonà la marina i treballà amb sa companya i Martín Blanco García en la Societat Cooperativa«Reprografia 1846». En 1981 fou un dels promotors de la revista anarquista Arco da Vella. Pensamento libertario galego. En 1983 participà en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago de Compostel·la, de la qual va ser secretari de Premsa en diverses ocasions. Durant tres anys fou actor en la cooperativa teatral«Antroido» i des de 1984 va fer classes de llengua i literatura gallegues a diversos instituts de Galícia (Lugo, Pontevedra, A Guarda, A Estrada i Padrón). En 1989 va ser nomenat secretari general de la CNT de Santiago de Compostel·la. Va ser delegat als congressos confederals de Granada (Andalusia, Espanya) i de Perlora (Carreño, Astúries, Espanya), i assistí a reunions del sector de l'ensenyament. Entre 1993 i 1996 participà en ambaixades de solidaritat amb Amèrica Llatina. En aquests anys participà activament en l'Ateneu Llibertari de Santiago de Compostel·la. Assistí a la reunió llibertària gallega que se celebrà el novembre de 2000 a Santiago de Compostel·la. En 2001 va fer nombroses conferències i mítings a diverses poblacions gallegues (Padrón, Muros, la Corunya, Ribadeo, Vigo, Ferrol, Moaña, etc.) i peninsulars (Vitòria, Madrid, etc.). Membre de l'Associació Gallega de la Llengua, el juliol de 2009 signà el«Manifest per l'hegemonia social del gallec». Entre el 18 i el 22 de febrer de 2014 participà en les XII Jornades Llibertàries de Ferrol (la Corunya, Galícia). Traductor al gallec d'Ángel Cappelletti (A ideoloxía anarquista) i de Félix Rodrigo Mora (O atraso político do nacionalismo autonomista galego), trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Anarquista,Arco da Vella, CNT,A Nosa Terra, Oustrasvozes,A Protesta, etc.

Defuncions

Necrològica de Ricardo Álvarez Portela publicada en el periòdic tolosà Espoir del 29 de desembre de 1974

- Ricardo Álvarez Portela: L'1 d'octubre de 1974 mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ricardo Álvarez Portela. Havia nascut el 8 de juny de 1918 a Reparada (Ourense, Ourense, Galícia). Sos pares es deien José Álvarez i Benita Portela. En 1935 emigrà amb sa família buscant feina i entrà a treballa a les mines de potassa de Sallent (Bages, Catalunya), on s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari el juliol de 1936. Lluità als fronts contra l'exèrcit franquista i quan la guerra es perdé passà a França, on va se internat al camp de concentració d'Argelers. El gener de 1940 sortí del camp per a treballar com a miner de fons a la mina del Pontil (La Val, Llenguadoc, Occitània). El novembre 1946, malalt de silicosi, hagué de deixar la feina i s'establí a Pradel (La Val, Llenguadoc, Occitània). Milità amb càrrecs orgànics (membre de comitès locals, departamentals i regionals; secretari de Premsa i Propaganda, etc.) en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), a la qual representà en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT de França de 1947. Posteriorment s'instal·là a Alèst. RicardoÁlvarez Portela va morir l'1 d'octubre de 1974 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Deixà companya (Julia Moya) i fills (Violeta i Ricardo).

***

Elvira Catello

- Elvira Catello: L'1 d'octubre de 1979 mor a Miami (Florida, EUA) l'editora, dramaturga i militant feminista, sindicalista i anarquista Elvira Catello, també coneguda per Elvira Perrini, pel seu marit, i que va fer servir el pseudònim Una madre. Havia nascut el 18 de gener de 1888 a Locorotondo (Pulla, Itàlia). De pares desconeguts, dos dies després del seu naixement va ser abandonada al torn de l'hospici. L'alcalde de la població li va posar el nom i la va confiar a Giacoma Giocovelli. Visqué la seva adolescència a Contrada Serralta (Locorotondo, Pulla, Itàlia) i ja gran començà a tenir contactes amb el moviment socialista de la zona de Pulla, que es desenvolupà força arran de la construcció de la línia ferroviària entre Bari i Locorotondo i la creació de la Cambra del Treball. Amb un d'aquests militants, l'escriptor anarquista Paolo Perrini, es va casar en 1906 i amb ell tingué set infants. El 25 de maig de 1907 la parella es va veure obligada per manca de feina a emigrar als Estats Units. En 1910 Elvira Catello obrí la llibreria i editorial«Lux» a la Primera Avinguda del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA), que esdevingué un important punt de trobada dels anarquistes i subversius nord-americans–Raffaele Schiavina, Carlo Tresca i els companys del «Circolo Bresci» n'eren habituals. Durant els anys de la Gran Guerra, a causa de la seva campanya antimilitarista i pacifista, hagué de patir nombroses censures i repressions per part de les autoritats nord-americanes. A partir de 1915 edità Istruietevi. Periodico gratuito di propaganda e di Studio per gli operai. Mantingué un estret contacte postal amb el propagandista anarquista Ettore Molinari i coordinà la seva gira nord-americana d'abril de 1916. Amb son company, formà part del grup anarquista «Circolo East Harlem», on desenvolupà una intensa tasca de teatre social i feminista, ja que la «Filodrammatica Moderna» –que prenia el nom de «Filodrammatica Sovversiva» per a determinades obres més compromeses i que acabà tenint com a seu els locals de«Lux»– només representava obres escrites per dones (Ninfa Baronio, Nena Becchetti, Ernestina Cravello, Maria Roda, Fiorina Rossi, Jeanne Salemme, etc.) i en les quals només actuaven dones, com ara Il ribelle, La figlia dell'anarchico, etc. També participà activament en tota mena de manifestacions feministes i en la campanya de suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Quan son company morí de tuberculosi, s'encarregà de la llibreria-editorial juntament amb els fills que quedaven vius. Sota el pseudònim d'Una madre, va escriure nombroses obres de teatre, com ara el drama en quatre actes Il trionfo della verità (sulla religione), que va ser publicat en 1914 a Locorotondo, l'obra en dos actes La sfida o el drama Su la breccia. També col·laborà en el periòdic socialista Sema de Locorotondo. Entre les seves edicions destaca la publicació de la traducció a l'italià de Das Kapital (Il Capital) de Karl Marx i l'edició anual del Calendario Storico-Scientifico-Moderno. Elvira Catello va morir l'1 d'octubre de 1979 a Miami (Florida, EUA). En 2011 Mario Gianfrate, Jennifer Guglielmo i Vito Antonio Leuzzi publicaren la biografia Elvira Catello e la «Lux» tra utopia e libertà, Una pacifista pugliese a New York nel 900. Al seu poble natal un carrer porta el seu nom.

Elvira Catello (1888-1979)

Continua...

---

El PP hauria d’assumir responsabilitats per haver-se finançat irregularment i adulterat eleccions.

 MÉS per Mallorca ha manifestat la seva disconformitat amb l’acord a què ha arribat la Fiscalia Anticorrupció amb en Jaume Matas. Per als ecosobiranistes, és políticament inacceptable que es permutin per una multa els anys de presó que pertocarien als delictes de prevaricació, frau i malversació que ha reconegut l’ex president del PP; "evidentment la confessió ajuda a veure fins on va arribar la corrupció al PP, però no podem acceptar el missatge que amb doblers et pots lliurar de la presó", segons paraules del coportaveu de MÉS per Mallorca Guillem Balboa. "Amb una multa de 18.000€ estam dient que fer una campanya financiada il•legalment i per tant alterar unes eleccions surt molt barat", ha conclòs Balboa.

Pel que fa a la confessió, els ecosobiranistes han assegurat que "aquests fets eren de sobres coneguts; Jaume Matas no aporta res nou, just certifica la podridura del PP". La també portaveu de MÉS per Mallorca, Bel Busquets, ha exigit al Partit Popular i als seus actuals dirigents que assumeixin les responsabilitats que els són intrínsecs i tornin els doblers; "ells hi eren i callaven o aplaudien mentre els altres denunciàvem, aquest i altres casos ja jutjats com l’Scala", ha conclòs Busquets.

Gabriel Janer Manila i la literatura catalana contemporània

Per Miquel López Crespí, escriptor

Gabriel Janer Manila és un escriptor de la "generació" d'autors del anys setanta. En la seva obra L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: "Procedíem d'una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d'estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d'una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem". Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: "En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà..., potser també n'Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)".

L'Editorial Moll ha reeditat una interessant aportació a la història del nostre teatre escrita per Gabriel Janer Manila. Es tracta del llibre Implicació social i humana del teatre: biografia apassionada de Cristina Valls. Aquest estudi ja havia estat publicat per "Dopesa" l'any 1975. Però en aquell temps no anava acompanyat de la important aportació documental (fotografies, cartells de l'època, nous estudis...) que conté l'edició actual. En l'edició de Dopesa no hi era el treball titulat "Pere Capellà, reivindicació" (conferència pronunciada per Gabriel Janer Manila a la Casa Consistorial de la vila d'Algaida, dia 15 de gener de 1995) ni tampoc "El teatre regional com a metàfora", un article publicat a la revista Randa (número 13). Gabriel Janer Manila (i Josep Melià en el pròleg de l'any 1975) surten en defensa "apassionada" del que s'anomenà "teatro regional". És una aportació summament interessant per a les noves generacions de mallorquins i mallorquines ja que històricament determinats intellectuals catalans (i organitzacions culturals de l'envergadura del Congrés de Cultura Catalana) han escrit i opinat de manera molt crítica sobre aquest tipus d'activitat teatral. Llompart de la Peña, Jaume Vidal Alcover, Antoni Serra, Gregori Mir, Alexandre Ballester o qui signa aquest article sovint vàrem escriure des d'una perspectiva ben diferent de la de Gabriel Janer Manila. I per això és bo tenir al nostre abast una versió alternativa.

L'any 1977, el Congrés de Cultura Catalana definia d'aquesta manera el teatre regional: "En definitiva, es tracta d'un teatre que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura". Joan Oliver (Pere Quart) solia repetir aquella famosa frase: "Tenir una tradició teatral dolenta és pitjor que no tenir-ne cap". I Josep Maria Llompart en el seu llibre La literatura moderna a les Illes Balears (pàgs. 212-213) parla igualment d'aquest endarreriment, respecte a Europa i al Principat, del nostre teatre: "Fill modestíssim del realisme costumista, [el teatre] amb prou feines ha avançat una sola passa en l'espai de gairebé un segle... Recordem que poc abans de 1936 alguns autors s'esforçaven, amb més o menys fortuna, per sortir del marasme sainetesc. Amb la guerra, és clar, va produir-se el tall en rodó. Quan alguns anys després ressuscitava el teatre mallorquí, era batejat -en castellà- amb un nom que li ha pesat damunt com una llosa: 'Teatro regional'. Conscientment o inconscientment, aquesta denominació volia dir que el nostre teatre no era, ni podia ésser, un teatre com els altres. Havia d'ésser 'regional', adjectiu que, en el fons del fons, significa esquifit, casolà i poca cosa. De bell nou el caire més escadusser del costumisme s'entossudia a considerar-se vigent. Amb això s'abonava el malentès lingüístic tan corrent entre el nostre públic: el mallorquí només és bo per a fer riure; els temes seriosos solament poder ésser tractats en castellà". A La literatura moderna a les Illes Balears (pàg. 214) Josep M. Llompart en treu les conseqüències i escriu: "D'aquesta manera quedava lliure el camí, penosíssim, del vertader 'teatre regional': un infrateatre bastit sobre els esquemes tradicionals d'En Tous i Maroto i d'En Puigserver -escriptors dignes, al cap i a la fi-, per autors sense capacitat, i a vegades sense escrúpols estètics. La conseqüència fou la substitució de la rialla 'moralitzadora' del sainet vuitcentista per una rialla -sigui dit sense ànim d'ofendre- 'estupiditzadora'".

L'opinió de Llompart de la Peña (juntament amb la de Joan Fuster o la de Gregori Mir) ha estat la versió "oficial" que durant molts d'anys ha servit de guia als nostres estudiosos del fet teatral. Però Gabriel Janer Manila, a través de la persona i de la biografia de Cristina Valls, actriu destacable i de gran renom dins els límits del teatre anomenat a Mallorca regional, intenta reflectir una mentalitat i unes formes de vida que, avui, ja són història. Perquè, segons Janer Manila, el treball i els dies de Cristina Valls, dona del poble i actriu, va lligada a la història de la gent de l'illa. L'obra que comentam vol ésser -com explica Josep Melià en el pròleg- una "indagació a l'entorn de Cristina Valls i el seu temps". I la conseqüència que se'n treu de les opinions de Janer Manila apunta a la frustració que el poble mallorquí ha patit, tant per no saber aprofitar l'èxit social del teatre vernacle com per perdre'l de manera definitiva; almenys momentàniament. És evident que aquestes darreres opinions deixen obertes les portes per a la controvèrsia i el debat.

Amb l'amic Gabriel Janer Manila mantenc una bona relació. Sembla que tenim els mateixos enemics i hem de suportar les urpades de tants envejosos, la ràbia dels impotents que, desesperats en constatar la seva misèria moral, personal i professional, no saben fer res més que ordir trampes per als intellectuals mallorquins. Genteta negada totalment i absolutament per a realitzar qualsevol cosa de profit, psicòpates de la mentida, l'insult i la tergiversació vegeten dins de la buidor més total i absoluta. Gabriel Janer Manila és un escriptor de la "generació" d'autors del anys setanta. En la seva obra L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: "Procedíem d'una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d'estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d'una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem". Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: "En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà..., potser també n'Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)".

En provar de definir aquella generació, Gabriel Janer Manila recorda (pàg. 115): "Segurament allò que més ens unia era el fet que tots escrivíem per alguna cosa més. Hi havia aquella voluntat de revolta, aquell desig de transformar el món. Posàvem la literatura al servei del compromís polític, no només -encara que també- al servei del compromís estètic".

Aquestes afinitats generacionals -i haver de patir els insults dels mateixos cans rabiosos de l'enveja i la impotència- ha fet que, en més d'una ocasió, per a desesperació dels quatre inútils que ens ataquen, Gabriel Janer Manila hagi presentat alguna de les meves novelles, obres de teatre o poemaris.

Quan pel desembre de 1997 l'Editorial Columna de Barcelona publicava la novella Estiu de Foc (que havia guanyat el Premi Valldaura 1997), Gabriel Janer Manila va publicar en el diari EL MUNDO-EL DÍA DE BALEARES el següent article: "Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novella exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la illusió de la llibertat.

'Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...

'Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.

'El llibre ens planteja, bellament novellades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.

'I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convençuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.

'La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.

'Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida".

Posteriorment, i a ran de la publicació per Editorial Moll del pomari Revolta (Collecció "La Balenguera"), Gabriel Janer Manila va ser encarregat de presentar l'obra al Centre de Cultura "Sa Nostra" de Ciutat. Recordant aquella presentació, Gabriel Janer Manila va escriure un article on, sota el títol "Un prodigiós llenguatge poètic", deia: "He tingut la fortuna de presentar públicament un poemari, quasi un catecisme, de Miquel López Crespí, l'entranyable amic, tot just editat per l'editorial Moll a la prestigiosa collecció: la Balenguera. Revolta, que aquest és el títol, és un llibre amb història. El poeta m'ha explicat els infortunis d'aquest text bellíssim: el llarg pelegrinatge per premis i certamens del nostre petit país sense trobar mai una mà que volgués guardonar-lo. [...] A la presentació d'aquest poemari, entre amics i devots, hi assistiren una cinquantena de persones pel cap baix. Això significa un deu per cent de la gent que, segons digué un periòdic que donà xifres, assistiren al recital de la poesia mediterrània -la paraula càlida del vell mar uneix els homes i les dones d'ambdues voreres- que, recentment, se celebrà al teatre Principal de la nostra ciutat. Estic convençut que aquell deu per cent d'assistents es produí gràcies a l'entusiasme per la poesia que havia provocat el recital. Sincerament, si la poesia ha de guanyar-hi tant, crec que, costi el que costi, n'haurien de fer un cada setmana.

'He dit, just en començar, que el poemari d'en Miquel podria esser quasi un catecisme. Ho he dit perquè es tracta d'un llibre moral. Com tots els llibres -i també els articles, no en dubteu-, escrits contra algú. I, per tant, a favor d'algú altre. Hi ha una cosa que l'allibera d'esser un simple catecisme: la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar.

'També Bartomeu Fiol, que hi ha posat un pròleg, senyala el radical condicionament ètic d'aquests versos i la contundència de la seva formulació. Difícilment, diu, aquest llibre pot llegir-se com a mera literatura. Però també és un homenatge als antics poetes xinesos. Probablement, el marc referencial xinès, tan allunyat de nosaltres en el temps i l'espai, contribueix o deriva cap a una profunda crítica social. La crítica d'un temps, el nostre, que no agrada al poeta, que no ens agrada.

'És evident que la lectura de Revolta, com la de tots els textos literaris, ens condueix a uns referents. I els més propers, probablement deuen ser El Llibre Roig de Mao Zedong i els poemes de Bertolt Brecht que, fa molts d'anys, vaig sentit cantar per primer cop, traduïts a l'italià, a la cantant Milva en un espectacle que havia dirigit Giorgio Strehler.

'De B. Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d'obrar per arribar a l'endemà 'sense trair els resplendents principis dels avantpassats'; contra la burocràcia del títol acadèmic, s'admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l'obra d'art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l'home. I ens proposa la 'revolta permanent' com a forma superior d'existència.

'Fa poques setmanes, amb motiu del vintè aniversari de la mort de Jean-Paul Sartre, el diari Le Monde recuperava un antic text publicat el 1946 sobre el compromís de l'escriptor amb el seu temps. És necessari, diu Sartre, escriure per a la pròpia època. Escriure per al temps que ens és propi, no vol dir reflectir-lo passivament. Es pot escriure perquè res es commogui i es pot escriure per canviar-lo. Però és aquest esforç per canviar-lo -continua- que ens installa profundament en el nostre temps".

Anarcoefemèrides del 2 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de La Libre Fédération

- Surt La Libre Fédération: El 2 d'octubre de 1915 surt a Lausana (Vaud, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista intervencionista La Libre Fédération. A partir del número 22, del 15 d'abril de 1918, portarà el subtítol Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste. L'editor responsable fou el metge i mestre llibertari Jean Wintsch i l'administrador Davoust. Se'n tiraren 2.500 exemplars. Va ser, d'alguna manera, el refugi del sector«bel·licista» del moviment anarquista durant la Gran Guerra i, després del número 133 del periòdic La Bataille del 14 de març de 1916, publicà en maig el famós«Manifest dels Setze», on incloïa signants addicionals d'individualitats que feien costat el document després de la seva publicació original. Trobem articles de Mario Aldegli, Charles Andler, Louis Avennier, Casimir Bartuel, Jacques Bonhomme, Henri-Ernest Bornand, Victorine Brocher, Max Clair, Maria Corn, Emilio Costa, Davoust, A. Depre, Georges Durupt, Jules Ferdmann, Louis Geberel, Gagnebin, Oberdan Gigli, André Girard, Jean Grave, Jacques Guérin, Georges Herzig, H. L. Jeanmaire, Joseph Karly, Pierre Lachambeaudie, Jean-François Le Lève, Gustave Lefrançais, Arthur Leuba, Paul H. Loyson, Mathalie Maleeff, Karl Marx, P. Merli, Véra Michel, V. Pavesio, Marc Pierrot, Eugène Pottier, Paul Richard, Théodore Rochat, Auguste Rodin, Minna Tobler, Arnold Wieser i Jean Wintsch. En sortiren 41 números, l'últim el 15 de febrer de 1919, i es fusionà amb Le Temps Nouveaux (1919-1921), publicat per Marc Pierrot a París (França).

***

Biblioteca de la Federació Provincial de la CGT de Sevilla

- Biblioteca CGT Sevilla: El 2 d'octubre de 2003 es va inaugurar a Sevilla (Andalucia, Espanya) la Biblioteca de la Federació Provincial de la Confederació General del Treball (CGT). Promoguda per la CGT sevillana i l'Escola Lliure d'Historiadors, pretén donar a conèixer la història del moviment obrer en general i de l'anarquisme en particular. La biblioteca està formada per un milenar de llibres, a més de fullets, periòdics, revistes i documents. Entre els seus fons es troben llibres anarquistes d'edicions llatinoamericanes i decimonòniques. Una part important del fons procedeix de l'Escola Lliure d'Historiadors, grup nascut en 1990 que reuneix llicenciats, professors, historiadors, estudiants i altres especialistes dels moviments socials, i que organitzen debats, congressos i tallers als barris.

Naixements

Sergei Netxaiev (ca. 1865)

- Sergei Netxaiev: El 2 d'octubre --20 de setembre segons el calendari julià rus-- de 1847 neix a Ivanovo (Ivanovo, Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Nascut en una família de classe humil d'Ivanovo, principal centre tèxtil de l'Imperi, on son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres«possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

Sergei Netxaiev (1847-1882)

***

Foto policíaca de Louise Louis (ca. 1894)

- Louise Louis: El 2 d'octubre de 1866 neix a Oriol (Oriol, Imperi Rus) la militant anarquista Louise Louis. Son pare es deia Charles Louis i sa mare Marie Plusiniski. A començament dels anys 1890 vivia amb son company, l'anarquista rus Nicolai Nikitine, a Levallois-Perret (Illa de França, França), on treballava de criada. El 23 de setembre de 1893 ambdós van ser expulsats de França i es refugiaren a Londres (Anglaterra). En 1894 figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]

- Louis Laurent:El 2 d'octubre de 1883 neix a París (França) el militant llibertari i sindicalista revolucionari Louis Laurent. Es guanyava la vida com a agent de canvi. Membre de la Unió Anarquista Revolucionària i de la Federació Anarquista del Llenguadoc durant els anys 30. Fou delegat del grup d'Aulnay i redactor de la comissió sobre solidaritat en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) de Tolosa del 17 i 18 d'octubre de 1931. L'any següent fundà a Aulnay el periòdic mensual anarcocomunista L'Éveil Social (29 números entre el gener de 1932 i el maig de 1934), el gerent del qual fou Mohammed Sail, qui després de la seva detenció per propaganda a Algèria fou reemplaçat per Sylvain Chevalier. El desembre de 1935 reemplaçà Julien Toublet com a tresorer del Comitè Pro Presos dels companys espanyols. Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 participà a Tolosa en la fundació de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), constituïda en oposició a la Unió Anarquista (UA) considerada massa centralista.En 1937 va esdevenir secretari de la Comissió Administrativa de la FAF i responsable de l'edició parisenca de l'òrgan de la FAF, el periòdic Terre Libre, i després de les seves edicions regionals i de l'edició alemanya.  El 6 de desembre de 1936 fou nomenat tresorer de la FAF i F. Planche fou el secretari. També va militar en la Lliga d'Objectors de Consciència, amb el càrrec de secretari del comitè local, i en el Sindicat Únic d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), constituïda en 1926 per Pierre Besnard, esdevenint l'administrador i el tresorer del seu periòdic Combat Syndicaliste amb René Doussot. A partir d'octubre de 1936 fou l'administrador del periòdic L'Espagne Antifasciste. Durant l'ocupació alemanya va pertànyer al grup clandestí de llibertaris --amb Henri Bouyé, Jean-Louis Lefevre, Émile Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet i Georges Vincey, entre altres-- que van mantenir el contacte entre els militants de la regió parisenca. També va en aquests anys va proveir de documentació falsa a nombrosos jueus. Amb l'Alliberament, presidí la primera assemblea de militants amb la finalitat de crear la Federació Anarquista (FA). A partir d'octubre de 1944 fou el responsable de la primera sèrie de Lien, butlletí intern de la FA. En 1945 va ser elegit tresorer de l'organisme de sollidaritat «L'Entraide». Va ser també l'administrador de Le Libertaire entre el 17 de maig i l'11 d'octubre de 1946 en substitució de Louis Hass. En 1949 exercí càrrecs de responsabilitat en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i en Le Combat Syndicaliste. En 1951 fou membre, amb Georges Vincey, Henri Bouyé, Maurice Joyeux, Renée Lamberet i altres, de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), formada arran del Congrés de Lille de la FA en oposició a la tendència de Georges Fontenis. Durant els anys seixanta va fer contactes amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) de R. Beaulaton i l'octubre de 1967 participà a Lamotte-Beauvron en un de les seves trobades. També en 1967 col·laborà en La Lettre Syndicaliste de l'Ouest, publicada per André Senez Va ser director del periòdic Le Libertaire. Journal des anarchistes, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA) a la qual s'havia adherit, entre gener de 1968 i febrer de 1972. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Louis Laurent va morir el 10 d'abril de 1972 a París (França).

***

-Àngel Domènech Navarro: El 2 d'octubre de 1888 neix a Tivissa (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Domènech Navarro. Sos pares es deien Josep Domènech i Joaquima Navarro. Quan era molt jove començà a treballar a les mines de lignit de Mequinensa (Franja de Ponent) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys trenta s'instal·là a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on el seu domicili sovint va servir de refugi per als companys perseguits, entre ells als germans Cano Ruiz. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i participà en diversos combats al front d'Aragó, com ara Belchite i La Puebla de Híjar. Després formà part de la Comissió de Control de la Paperera Col·lectivitzada al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Carmauç, on treballà de paleta fins a la seva jubilació. En dues ocasions va ser secretari de la Federació Local de Carmauç de la CNT. Operat de l'aparat digestiu,Àngel Domènech Navarro va morir el 16 de juny de 1966 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una intervenció quirúrgica d'una hèrnia i fou enterrat civilment l'endemà. Sa companya fou Magdalena Cervelló.

Àngel Domènech Navarro (1888-1966)

***

Francesco Setti

- Francesco Setti: El 2 d'octubre de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Setti. Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini. Estudià fins el tercer de primària i ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per qüestions de feina. En 14 d'octubre de 1920 intervingué en una manifestació convocada pels sindicats bolonyesos en solidaritat amb els presos polítics i protestar contra la política del govern italià de confrontació amb la Rússia revolucionària. En acabar la manifestació, formà part d'un grup de militants anarquistes que, contra l'opinió d'Errico Malatesta que havia parlat amb altres en la manifestació, marxà cap a la presó de San Giovanni in Monte. Arran dels incidents d'aquest grup contra la policia, especialment davant la caserna de Casermona de la Guàrdia Reial, moriren set persones, cinc treballadors i dos agents de policia, a més de nombrosos ferits. Detingut, juntament amb altres 31 persones, va ser exonerat durant la instrucció del procés de qualsevol càrrec i alliberat el 18 d'abril de 1921. Novament detingut el 22 d'agost de 1922 sota l'acusació d'haver llançat una granada contra un feixista, va ser exonerat durant la instrucció i alliberat el 10 d'octubre d'aquell any. Fugint de la persecució dels escamots feixistes, en 1923 passà clandestinament a França, on s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 8 de novembre de 1929, quan retornava a Itàlia, va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), fitxat i confinat per cinc anys sota l'acusació d'«activitats antifeixistes a l'estranger». Marxà cap a l'illa de Ponça, on el 24 de setembre de 1930 va ser detingut per infracció del reglament de confinament i condemnat a 2 mesos i 15 dies de reclusió. Per aquest mateix motiu va ser detingut en dues ocasions més i condemnat l'11 de desembre de 1930 i el 6 de febrer de 1933, respectivament. El 28 de maig de 1933 va ser classificat com a «anarquista», advertit formalment i alliberat. Per mor dels seus antecedents polítics, en 1934 se li va negar el passaport per anar a França. L'últim control policíac del qual es té notícia seva és del 9 de maig de 1942. Francesco Setti va morir el 10 de maig de 1963 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

José Pérez Montes

- José Pérez Montes: El 2 d'octubre de 1915 --alguns autors citen 1917-- neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista José Pérez Montes, conegut com Pepín. Durant el període republicà va formar part dels grups d'afinitat de les Joventuts Llibertàries i participà activament en l'Ateneu Obrer de Santander. En 1932 s'afilià al Sindicat d'Oficina i de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard, realitzà tasques d'agitació i de propaganda durant la preparació del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan esclatà la Guerra Civil en 1936 es va enrolà en la primera columna confederal i s'integrà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Santander. En 1937 va retornar al combat a Noceco, al front de Burgos, i posteriorment participà en els comitès (local, comarcal i interregional) de les Joventuts Llibertàries del Nord i com a col·laborador del periòdic Adelante. Quan s'enfonsà el front del Nord, es traslladà a Catalunya fins al final de la guerra. Exiliat a França, conegué els camps de concentració de Barcarès i de Gurs, i després participà en la resistència antinazi. Amb l'Alliberament, va accentuar la seva militància. Entre 1945 i 1946 realitzà nombrosos mítings (Grenoble, Casteljaloux, Narbona). En aquesta època va formar part del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i realitzà nombroses incursions a la Península. A començaments de 1946 fou nomenat delegat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a l'Interior i en compliment de les seves funcions viatjà per Santander i el País Basc --assistí al Ple Regional de Barakaldo-- per reorganitzar la resistència. A Madrid va fer contacte amb Juan Gómez Casas per coordinar la FAI i l'FIJL. En 1946 també va fer de delegat de la FAI a l'Interior. En el Ple de la FAI de Madrid de juliol de 1947 en fou elegit membre del Comitè Peninsular. Durant el seu últim viatge clandestí a la Península d'octubre de 1947 com a delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) mor en estranyes circumstàncies quan anava cap al II Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc; el seu cos serà trobat ofegat a la desembocadura del riu Bidasoa, despullat de totes les seves pertinences, llevat d'un segell del Comitè Peninsular de la FAI. José Pérez Montes fou inhumat anònimament al petit cementiri de Biriatu (Iparralde, País Basc). Son germà, Santiago, fou militant en el Sindicat d'Oficis Diversos i de Banca de la CNT de Santander des de 1931 i a partir de 1944 participà en el sector ortodox a Baiona.

***

Necrològica d'Àngel Basa Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1980

- Àngel Basa Vallès: El 2 d'octubre de 1920 neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalistaÀngel Francisco Basa Vallès --a vegades el primer llinatge citat Bassa. Sos pares es deien Sebastià Basa Roig, contramestre, i Dolors Vallès Roig. Durant la guerra civil, enrolat en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí les penúries de gairebé tots (camps de concentració, Companyies de Treballadors Estrangers, etc.). Lluità en la Resistència contra l'ocupació nazi i després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització de la CNT. Treballà de miner als Pous Ricard de Gardana (Provença, Occitània) i vivia a Cité Biver, petit llogaret d'aquesta població. En 1948 fou secretari de la Federació Local de Gardana de la CNT, juntament amb J. Figuerola, Blas Mayordomo, Francisco Moreno i Antonio Navarro. En 1949 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Mairuelh (Provença, Occitània) per un curt període de temps. Posteriorment ocupà la secretaria de la Federació Local de Gardana durant 25 anys. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR i Espoir. Malalt, Àngel Basa Vallès va ser hospitalitzat a Ais (Provença, Occitània), on després de tres mesos i dues operacions, va morir el juliol de 1980, essent enterrat el 26 de juliol de 1980 a Gardana (Provença, Occitània).

***

Franklin Rosemont parlant en un congrés del Movement for a Democratic Society (MDS) a Chicago (10 de novembre de 2007)

- Franklin Rosemont: El 2 d'octubre de 1943 neix a Chicago (Illinois, EUA) l'escriptor, poeta, artista surrealista, activista anarquista i historiador del moviment llibertari nord-americà Franklin Rosemont. Fill d'una família modesta, son pare, Henry, era un impressor anarcosindicalista afiliat al Sindicat de Tipògrafs que jugà un paper molt important durant la gran vaga d'impressors de premsa (1947-1949), i sa mare, Sally, intèrpret de jazz que va tocar a locals clandestins durant la dècada dels vint i que anys més tard va ser presidenta d'un sindicat local de dones músiques. De ben jove seguí l'exemple de sos pares i s'afilià a l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Després d'estudiar el batxillerat a l'institut de Maywood --barri de Chicago--, freqüentà la biblioteca del Chicago's Art Institute i s'especialitzà en diversos temes: el moviment dels drets civils als Estats del Sud, l'afroamericanisme, la revolució cubana, el jazz, el còmic polític, el surrealisme, etc. Quan tenia 15 anys, sota la influència de Jack Kerouac i els escriptors de la Beat Generation, va fer autoestop fins a Califòrnia per conèixer Lawrence Ferlinghetti i altres autors beats. En 1962 començà a estudiar antropologia a la Roosevelt University, on prengué part en el moviment estudiantil afiliat als Studens for a Democratic Society (SDS, Estudiants per una Societat Democràtica). En 1964 participà activament, editant material gràfic (cartells, fullets, periòdics, pamflets, etc.), en la vaga dels collidors de nabiu a Michigan organitzada pels wobblies. En aquests anys també formà part del grup Rebel Worker i participà en les activitats de la llibreria Solidarity Bookshop. Durant l'hivern de 1965 abandonà la carrera i marxà a París amb sa companya, l'escriptora i pintora automatista llibertària Penelope Rosemont. A la capital francesa entrà en contacte amb André Breton i el grup surrealista parisenc. De bell nou a Chicago, amb el pintor Gerome Kamrowki i el poeta Philip Lamantia, artistes amb els quals havia participat en la revista VVV, i altres joves escriptors (Paul Garon, Joseph Jablonski, etc.), fundà el Chicago Surrealist Group (CSG, Grup Surrealista de Chicago), amb un caràcter políticament llibertari i en un país on la tradició surrealista era inexistent. En 1968 realitzà a la Gallery Bugs Bunny de Chicago l'Exposició Surrealista Mundial, barreja d'art i de política. En 1970 publicà la revista Radical America. Surrealism in the service of the Revolution. En 1976 organitzà l'exposició surrealista internacional Marvellous freedom - Vigilence of desire, que agruparà al voltant de 150 artistes de 31 països. En 1978, amb un editor anònim de San Francisco, publicà a Chicago la revista Arsenal. Surrealist Subversion, on trobem textos nombrosos surrealistes nord-americans i estrangers i de diferents escriptors (Jayne Cortez, Philip Lamantia, Paul Garon, T-Bone Slim, Nancy Joyce Peters, Nelson Algren, Paul Buhle, Marcel Duchamp, Robert Green, C. L. R. James, Ted Joans, Georges Bataille, Benjamin Paul Blood, André Breton, Luis Buñuel, Leonora Carrington, Benjamin Péret, Dave Roediger, Karl Marx, George Orwell, Mary Low, Errico Malatesta, Herbert Marcuse, etc.) i de la qual van sortir quatre números fins al 1989. En 1978 edità What is surrealism? Selected writings, d'André Breton, la primera antologia d'obres de l'escriptor francès a l'anglès. Entre abril i maig de 1992 el CSG manifestà el seu suport a les revoltes populars que es van produir a Los Ángeles. A més de les citades, edità nombroses revistes i publicacions, com ara Surrealism The Octopus Typewriter,Cultural Correspondence, Bulletin of Surrealist Information,International Surrealist Bulletin, Race Traitor, etc.És autor de nombroses monografies --moltes elles editades per la Charles H. Kerr Publishing Company, una de les editorials obreres més antigues dels EUA i que dirigí amb sa companya--, com ara Surrealism & Revolution (1966, amb altres), The morning of a machine gun. Twenty poems and documents (1968), Apple of the automatic zebra's eye (1971), In memory of Georg Lukacs (1973, amb altres), Marvelous freedom - Vigilance of desire. Catalog of the 1976 World Surrealist Exhibition (1976), André Breton and the first principles of Surrealism (1978), 100th Anniversary of Hysteria. Catalog of 1978 Intl Surrealist Exhibition (1978), Surrealism and its popular accomplices (1980), Mr. Block. Twenty-Four IWW Cartoons (1984, amb Ernest Riebe), You have no country! Workers' struggle against war (1984), Juice is stranger than friction. Selected writings of T-Bone Slim (1985, edició), Haymarket Scrapbook (1986, amb David Roediger), The Surrealist Movement in the United States, in conjunction with the International Surrealist Movement presents Arsenal Surrealist Subversion (1989), Lamps hurled at the stunning algebra of ants (1990), Isadora speaks. Writings and speeches of Isadora Duncan (1994, edició), Paschal Beverly Randolph (1996, amb John Patrick Deveney), Penelope. A poem (1997), The forecast is hot! Tracts and other collective declarations of the Surrealist Movement in U.S. (1997, amb sa companya Penelope Rosemont), Hobohemia. Emma Goldman, Lucy Parsons, Ben Reitman and other agitators and outsiders in 1920/30s Chicago (2000, amb Frank O.), An open entrance to the Shut Palace of Wrong Numbers (2003),l The Rise & Fall of the Dil Pickle: Jazz-Age Chicago's wildest & most outrageously creative hobohemian nightspot (2003, edició), Joe Hill. The IWW & The making of a revolutionary working class counterculture (2003), Revolution in the service of the marvelous (2003), Dancin' in the streets!. Anarchists, IWWs, surrealists, situationists & provos in the 1960s (2005), Jacques Vaché and the roots of surrealism. Including Vache's war letters and other writings (2007), The Big Red Songbook (2007, amb altres), Black, Brown & Beige. Surrealist writings from Africa and the diaspora (The Surrealist Revolution) (2009, amb Robin D. G. Kelley), etc. Franklin Rosemont va morir el 12 d'abril de 2009 a Chicago (Illinois, EUA) a causa d'un aneurisma cardíac.

***

Giorgio Sacchetti

- Giorgio Saccchetti: El 2 d'octubre de 1951 neix a Castelfranco di Sopra (Castelfranco Piandiscò, Toscana, Itàlia) l'historiador del moviment anarquista Giorgio Sacchetti. En 1983 es va graduar en ciències polítiques a la Universitat de Florència (Toscana, Itàlia) amb la tesi sobre el moviment anarquista Sovversivi in Toscana (1900-1919) i en 2002 es va doctorar a Teramo (Abruços, Itàlia) amb l'estudi Ligniti per la Patria. Collaborazione, conflittualità, compromesso. Le relazioni sindacalinelle miniere del Valdarno Superiore (1915-1958). Ha estat professor associaciat universitari d'història contemporània i a partir de 2006 la seva activitat didàctica i d'investigació es desenvolupà a les universitats de Trieste, Pàdua i Rio de Janeiro. Membre de diversos comitès científics italians i estrangers, entre 1994 i 2004 dirigí de la Rivista Storica dell'Anarchismo. Ha estat becat per la Fundació«Luigi Salvatorelli» i ha col·laborat amb l'Escola Francesa de Roma. Des de 2014 és professor de la Universitat de Pàdua.És membre de la Societat Italiana per l'Estudi de la Història Contemporània i soci fundador de la Societat Italina d'Història del Treball i de la Societat Històrica Aretina. Actualmentés redactor de l'espanyola Germinal. Revista de estudios libertarios i de la revista francesa Dissidences. Ha publicat assaigs i monografies sobre diversos camps d'investigació, especialment sobre la història social i política dels segles XIX i XX, la història dels moviments obrer i subversiu, el sindicalisme revolucionari, l'antifeixisme i l'anarquisme. Ha estat redactor del Dizionario biografico degli anarchici italiani i del Dizionario del Futurismo i a col·laborat en nombroses publicacions acadèmiques i llibertàries (A, Ammentu, Annali Aretini, Atti e memorie della Accademia Petrarca di lettere, arti e scienze, Diacronie,Germinal, Giornale di Storia Contemporanea, Bollettino del Museo del Risorgimento, Dissidences,Il Mestiere di Storico, Notizie di Storia,Officina della Storia, Pagine Altotiberine, Quaderni Risorgimentali, Revista Ameríndia, S-Nodi Pubblici e Privati nella Storia Contemporanea, Storia e Futuro, Studi Emigrazione,Toscana Novecento, Zapruder, etc.). Entre les seves obres podem destacar Presenze ebraiche nell'Aretino dalla fine del XVIII al XX secolo (1990, amb altres),Otello Gaggi Vittima del fascismo e dello stalinismo (1992 i 2015), Il Sindacato Ferrovieri Italiani dalle origini al fascismo (1907-1925) (1994, amb altres), Camicie nere in Valdarno. Cronache inedite del 23 marzo 1921 (Guerra sociale e guerra civile) (1996),Il minatore deputato. Priamo Bigiandi (1900-1961) (1998), Presenze anarchiche nell'aretino dal XIX al XX secolo (1999), L'imboscata. Foiano della Chiana (1921). Un episodio di guerriglia sociale (2000), Ugo Fedeli. Congressi e convegni della Federazione Anarchica Italiana. Atti e documenti (1944-1995) (2001), Sovversivi agli atti. Gli anarchici nelle carte del Ministero dell'interno. Schedatura e controllo poliziesco nell'Italia del Novecento (2002), Ligniti per la Patria. Collaborazione, conflittualità, compromesso. Le relazioni sindacali nelle miniere del Valdarno superiore (1915-1958) (2002), Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986) (2005), Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957) (2008, amb altres), Macchinista ferroviere. Il giornalismo sindacale di categoria in Italia durante la guerra europea (1914-1918) (2008), Sovversivi e squadristi (1921). Alle origini della guerra civile in provincia di Arezzo (2010), Un libertario in Europa. Camillo Berneri: fra totalitarismi e democrazia. Atti del convegno di studi storici, Arezzo, 5 maggio 2007 (2010, amb altres), Elementi libertari nel Risorgimento livornese e toscano. Atti del convegno di studi di Livorno, 26 marzo 2010 in memoria di Luigi Di Lembo (2012, amb altres), Lavoro, democrazia, autogestione. Correnti libertarie nel sindacalismo italiano (1944-1969) (2012), Renicci 1943. Internati anarchici. Storie di vita dal Campo 97 (2013), L'anarchismo italiano nella crisi di fine secolo. Atti del convegno di studi storici (Carrara, 29 ottobre 2011) (2013, amb altres), Carte di gabinetto. Gli anarchici italiani nelle fonti di polizia (1921-1991) (2015),Vite di partito. Traiettorie esistenziali nel PCI togliattiano. Priamo Bigiandi (1900-1961) (2016), Eretiche. Il Novecento di Maria Luisa Berneri e Giovanna Caleffi (2017), etc.

Defuncions

Foto policíaca de Carlo Colombo

- Carlo Colombo: El 2 d'octubre de 1911 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi Colombo. Havia nascut el 17 de març de 1855 a Merate (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es guanyà la vida fent de sabater i de porter i fou un dels anarquistes més actius de Milà, mantenint correspondència amb els llibertaries d'altes ciutats italianes i estrangeres, sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey, EUA). Es va fer amb la flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara Pietro Gori, Giovanni Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni Vignati, Francesco Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà, etc. Signà, amb centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida«Al popolo italiano!», que aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) L'Agitazione del 31 de març de 1898. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de Gaetano Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser absolt per manca de proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que minà irremissiblement la seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació del setmanari Il Grido della Folla, la policia considerà aquest «perillós anarquista individualista» com el«capità» del seu grup editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de l'edició, però com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione, etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il Tempo, L'Italia del Popolo, etc.), fins el punt que son advocat parlés de«persecució sistemàtica», el maig de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar 1.500 exemplars d'un número segrestat i condemnat a un mes de presó. L'any següent, amb Giovanni Straneo, va ser condemnat més durament per difusió d'un manifest programàtic d'Il Grido della Folla. El maig de 1903, també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni Straneo, Gaetano Abbiati, Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats«Fets del carrer Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i visqué al domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà part del grup«Germinal» i col·laborà en el mensual L'Azzione Anarchica, destacant la seva posició antisindicalista, contraposada amb la d'Il Risveglio Socialista Anarchico, de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna (Berna, Suïssa). De bel nou a Milà el setembre de 1906, assumí la gerència d'Il Grido della Folla. Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907 s'exilià a París (França), on visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on visità el 29 de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a Niça el setembre i octubre de 1908 (País Niçard, Occitània), fins que retornà a Milà, on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la presó a causa d'una vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya electoral, va ser detingut, amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per haver xiulat un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la mala salut i l'obsessiu control policíac li van produir una mena de mania persecutòria que el va portar a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà restà hospitalitzat per la seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem a Roma i després novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910 assistí a una conferència de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a París, on visqué malalt i ajudat econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911 tornà a Milà amb sa filla Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa companya fou Angela Molteni.

Carlo Colombo (1855-1911)

***

Càndid Ros Llimona al terrat de casa seva

- Càndid Ros Llimona: El 2 d'octubre de 1942 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Càndid Ros Llimona. Havia nascut el 15 de març de 1911 a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Pau Ros Casanoves i Isabel Llimona Planas i la parella tingué cinc infants (Josep, Enric, Agustí, i els bessons Càndid i Joan). Va fer estudis al Seminari Conciliar de Barcelona i el 13 de setembre del 1929 va prendre l'hàbit de monjo com a novici al monestir de Montserrat amb el nom de Narcís Maria. Posteriorment, el 16 de gener de 1930, va haver de deixar el monestir per raons de salut. A Barcelona treballa a la casa Pagès i Rocafort. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Molins de Rei i es guanyà la vida gràcies a una botiga familiar situada al mateix domicili on vivien. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'inscrigué en les Milícies Antifeixistes i el 28 d'agost de 1936 ingressà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, servint a la 126 Brigada Mixta. Un mes més tard s'allista a la divisió Ascaso i lluità als fronts d'Osca, Llevant i Extremadura, obtenint la graduació de tinent. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de presoners de Ciudad Real (Castella, Espanya) i al Reformatori d'Adults d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). El 30 de març de 1940 va ser traslladat a la Presó Provincial de les Comendadoras de Madrid, i el 25 de febrer de 1941, a la presó Palacio de las Misiones de Barcelona. Durant la seva estada fou cantant solista del cor de la presó. Jutjat en consell de guerra el 7 de juliol de 1942, va ser condemnat a mort sota l'acusació de pertànyer al Comitè Revolucionari i a les Patrulles de Control de Molins de Llobregat. Càndid Ros Llimona va ser afusellat el 2 d'octubre de 1942 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Son germà Enric, militant de la Unió General de Treballadors (UGT) i regidor de l'Ajuntament de Molins de Llobregat durant la guerra, fou condemnat a 12 anys i un dia de reclusió.

Càndid Ros Llimona (1911-1942)

***

Juan Rodríguez González

- Juan Rodríguez González: El 2 d'octubre de 1944 mor a Barcelona (Catalunya) el jornaler anarcosindicalista Juan Rodríguez González. Havia nascut el 14 de juny de 1900 a Villaricos (Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya)–algunes fonts citen Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'establí al «Grupo Aunós» del barri barceloní de Can Tunis. A partir de 1927 treballà a la fàbrica de briquetes«Construcciones y Industrias», on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la Revolució, participà activament en la col·lectivització d'aquesta empresa. El 25 de maig de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes guanyadores i portat, el 23 de juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va condemnà a 15 anys de reclusió temporal. A començament de 1944 va ser posat en llibertat provisional.

Juan Rodríguez González (1900-1944)

***

D'esquerra a dreta: Inocencio Ferreras Díez (Gitano), Calixto López Abad i Francisco Suárez Salvador (El Químico)

- Francisco Suárez Salvador: El 2 d'octubre de 1945 cau abatut a la carretera de Lugán (Vegaquemada, Lleó, Castella, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Francisco Suárez Salvador, conegut com El Químico. Havia nascut cap el 1915 a Sahélices de Sabero (Lleó, Castella, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries d'Olleros de Sabero (Lleó, Castella, Espanya), treballava de miner. A finals de 1936 s'enrolà a la caserna de Cármenes (Lleó, Castella, Espanya) i quan la caiguda del front asturià, retornà a Lleó, pel bosc lleonès de Pardomino, amb els germans Calixto i Andrés López Abad, els germans Ovidio i Felipe García Valladares, Jesús Monje González i altres. Tots minaires i militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), formaren, al voltant de Ramiro de Cabo Arenas (Ramirón), un dels grups més nombrosos i actius de la guerrilla lleonesa que actuà als anys quaranta. Calixto López Abad (Zara) prengué la direcció del grup, el qual actuà a la zona de Riaño i de La Vecilla. Suárez Salvador fou l'instigador del segrest, el 29 de setembre de 1945, en una granja propera a Santibáñez (Lleó, Castella, Espanya), d'Emilio Zapico Arriola, enginyer agrònom director dels Serveis d'Agricultura de la Diputació de Lleó i membre d'una de les famílies més riques i ultradretanes de la província. Per al seu alliberament, la guerrilla exigí un rescat de dos milions de pessetes. Les autoritats decidiren entrebancar el lliurament del rescat i el 2 d'octubre de 1945 el capità de la Guàrdia Civil, Francisco Martínez Gallo i dos números, tots disfressats de dones, marxaren amb cotxe cap la trobada dels guerrillers. A l'alçada de la granja d'El Carrizal, el cotxe va ser aturat per tres guerrillers disfressats de Guàrdia Civil i s'entaula un tiroteig. Francisco Suárez Salvador va caure abatut, mentre un agent de la Guàrdia Civil fou ferit. Els altres dos guerrillers aconseguiren fugir i la resta del grup, que observà la topada des d'un turó proper, decidiren executar el segrestat. El 7 de març de 1947 van ser garrotats a la presó de Lleó, acusats d'haver participat en la mort de Manuel Zapico Arriola, Leon Sacundino Rodríguez (El Practicante), Manuel Ferreras Díez (Madruga), Higinio Nicolás Bayón (El Italiano) i Aurelio Suárez Robles (Manzaneda).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 3 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer número de Vía Libre

- Surt Vía Libre: El 3 d'octubre de 1936 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vía Libre. Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo y de la Federació Anarquista Ibérica de Badalona. Fou dirigit per Rizal Robert, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Van ser redactors Eliseu Paradell (FAI); Bartolomé Escalado, del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT); Juan Rectores, del Sindicat Únic de la Metal·lúrgia de la CNT; Vicens Turón, del Sindicat Únic d'Empleats Municipals de la CNT; i Joan Sans, de Consciències Lliures. Pedro Portas en fou l'administrador, Antonio Sánchez el comptador i Salvador Martínez el caixer. En la seva Comissió de Propaganda figuraven Santiago Alonso, Francisco Crisol, Joaquín Guevara, Francisco Lozano i Jaime Perera. Hi van col·laborar José Calvete, Joan Sans Sicart, Joan Manent, Joan Sans Amat, Nicolau Capó, S. Comar, María Luisa Luqui, José Blanco, Jaime Campaña, Francesc Favà Pla, Domingo Costa, Vicens Turón, Joan Mercader, Joaquim Aubi, Diego Sánchez Ravengar, E. Marín Jauregui, Ángel Gill, Cayo Gonzalo, Fernando Martínez Aznar, M. Ventura Bort, Javier de Silva, Ángel Domínguez, Josep Sales, Fernando Salinas, entre molts altres. Els temes que tractà foren d'allò més variat: moviment sindical (avisos, comunicats, assemblees, convocatòries, etc.), naturisme, pedagogia, cultura, poesia, notícies del front i de les col·lectivitats, temes ideològics, Joventuts Llibertàries, etc. El número 42, del 17 de juliol de 1937, és un extraordinari dedicat al primer aniversari del 19 de juliol. A partir del número 44, del 21 d'agost de 1937, canvia el disseny de la capçalera. L'últim número, el 69, del 10 de febrer de 1938, fou extraordinari i publicà els dictàmens aprovats en el Ple Nacional Ampliat de València de gener de 1938; un d'aquest dictàmens, sobre regularització de les publicacions confederals, fou el que decidí el tancament del setmanari. Alguns articles es publicaren en català.

Vía Libre (1936-1938)

***

Propaganda del míting publicada en el diari socialista parisenc Le Populaire del 2 d'octubre de 1936

- Míting a la Mutualité: El 3 d'octubre de 1936 se celebra a la Mutualité de París (França) un gran míting en suport a la Revolució espanyola, organitzat per la V Secció de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de París i la Unió Anarquista (UA) de la regió parisenca. Foren els seus oradors Pierre Audubert, secretari de la V Secció de l'SFIO; Sébastien Faure, de l'UA; Émilienne Morin (Émilienne Durruti), delegada de la«Columna Durruti»; Marceau Pivert, de la Comissió Administrativa del Partit (CAP) de l'SFIO; René Antonine Ringenbach (René Ringeas), de les Joventuts Anarquistes; i Lucien Weitz, secretari de les Joventuts Socialistes del Sena. En aquesta vetllada també es projectaren els primers films realitzats per la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Revolució. Així mateix els «Faucons Rouges» del «Grup Jean Jaurès» interpretaren cançons revolucionàries.

Naixements

Colònia anarcocomunista d'Aiglemont

- Louis Bara: El 3 d'octubre de 1881 neix a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, sindicalista, antimilitarista i partidari de les comunitats llibertàries Louis Bara, citat en ocasions Barra. Es guanyà la vida com a obrer en una fàbrica a Mohon i després com a obrer laminador a Château-Regnault. En 1907 militava en la Unió dels Sindicats de les Ardenes i el desembre d'aquell any va ser condemnat juntament amb Alphonse Taffet, secretari de la citada unió, a tres dies de presó i 25 francs de multa per insultar un guàrdia rural. Va ser membre de la colònia anarcocomunista«L'Essai» d'Aiglemont, fundada per Fortuné Henry en 1903. El 21 de gener de 1909 va ser condemnat amb Taffet a sis dies de presó arran d'una baralla amb obres no sindicats. Va ser condemnat novament, l'1 de febrer de 1911, a 18 mesos de presó, arran de la manifestació del 17 d'octubre de 1910, per haver incitats els soldats a la deserció cantant la peça Gloire au 17ème, pena que purgà a Clairvaux. El setembre de 1911 la Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. En 1913, des de Nouzon, va col·laborar en el setmanari antimilitarista La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Emilio Faggioni: El 3 d'octubre de 1890 neix a Cadimare (La Spezia, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Emilio Faggioni. Sos pares es deien Girolamo Faggioni i Ida Mori. No pogué anar molt a l'escola i s'hagué d'adaptar a tota mena de treballs, alhora que entrà en contacte amb el moviment anarquista. L'octubre de 1922 participà amb altres anarquistes en un tiroteig amb un escamot feixista. Acusat per les autoritats d'ús il·legal d'armes i de receptació, per fugir de la detenció passà a França i s'establí al País Niçard (Occitània). El setembre de 1926 el cònsol d'Itàlia a Marsella (Provença, Occitània) informà que es trobava en aquesta ciutat, on continuava militant i fent propaganda de les idees anarquistes. El desembre de 1926 es va traslladar a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània), on començà a col·laborar amb l'anarquista Paolo Schicchi i va estrènyer relacions amb altres llibertaris, com ara Francesco Barbieri, Ugo Boccardi i Romualdo Del Papa. En aquests anys es mostrà molt actiu, participant en reunions antifeixistes, recollint fons pro víctimes polítiques i sostenint la premsa anarquista en llengua italiana (Il Monito, etc.). Vigilat per les autoritats, va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres per les seves activitats antifeixistes i anarquistes, essent considerat«un individu perillosíssim, capaç d'organitzar complots i atemptats i realitzar actes insurreccionals». Durant un temps s'establí a Bèlgica, però retornà a França, on el 19 de novembre de 1941 va ser detingut i enviat al camp de concentració de Vernet, on va romandre internat fins 1942. El 20 de maig de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes, que l'assignaren cinc anys de confinament, i enviat a la colònia penitenciària del l'arxipèlag de Tremiti. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 va ser alliberat. Emilio Faggioni va morir el 12 de maig de 1964 a La Spezia (Ligúria, Itàlia).

***

Josep Torres Tribó

- Josep Torres Tribó: El 3 d'octubre de 1899 neix a Mollerussa (Pla d'Urgell, Catalunya) algunes fonts citen Arbeca (Les Garrigues, Catalunya)– l'escriptor, poeta, mestre, pacifista i anarcoindividualista Josep Antoni Torres Tribó, que va fer servir el pseudònim Sol de la Vida. Fill d'una família pagesa, pogué compaginar les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys obtingué el títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida (Segrià, Catalunya) i exercí la docència al seu poble natal. En aquesta època es relacionà amb els joves republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista AníbalÁlvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap de Ruc, fet pel qual va ser desterrat. Després d'una curta estada a Madrid (Espanya), on treballà com a crític d'art i com a apuntador en la companyia de teatre de Catalina Bárcena, retornà a Lleida. Pel seu antimilitarisme, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a dos anys de presó. També era contrari a l'alcohol i al tabac. En 1918 col·laborà en el periòdic El Ideal, òrgan de les Joventuts Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i Roquetes (Baix Ebre, Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de la revista quinzenal saragossana Voluntad, amb Felipe Alaiz de Pablo, Manuel Albar Catalán i Ángel Abella. L'agost de 1919 va ser detingut a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) i l'any següent fou membre del Centre d'Estudis Socials de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Felipe Alaiz, Josep Cinca Vilagener, Hermós Plaja Saló i Pere Segarra Boronat, entre d'altres. En aquests anys escrivia poesies, articles i lletres anarquistes, cantades amb músiques populars. En 1921 restà empresonat a Saragossa (Aragó, Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad i prologà el fullet de Felipe Alaiz El trabajo será un derecho. L'octubre de 1922 formà part del grup anarquista«Crisol», amb els germans Ascaso Budría, Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti Domínguez. En 1923 fou responsable de la revista infantil anarquista barcelonina Libertín i el març d'aquell any va fer un míting a Barcelona al costat de Novella, Sebastià Clarà Sardó, José Alberola Navarro i Vicente Martínez López (Armando Artal). En 1928 publicà Elogi de la mentida, la seva obra més coneguda i fortament influenciada pel nietzschianisme i l'espiritualisme tolstoià. En els anys finals de la dictadura de Primo de Rivera exercí de mestre a l'Escola Nova del barri barceloní del Clot. Col·laborà amb Joan Puig Elias i després en diverses iniciatives pedagògiques en centres sindicals, com ara l'Ateneu Llibertari de La Segrera, a Sant Andreu de Barcelona. No es considerava racionalista, sinó seguidor «a la seva manera» de la tradició de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre 1932 i 1936 regentà una escola pròpia al barri del Guinardó de Barcelona, en la qual sa companya Guadalupe Cuadrado Serrana, filla de família confederal, li ajudava en el parvulari. En aquesta època s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil visqué al Masroig (Priorat, Catalunya), on va fer de mestre, alhora que portava la comptabilitat de la col·lectivitat agrícola. També ajudà en la legalització de les col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i Falset. Posteriorment passà a Valls (Alt Camp, Catalunya) i va fer conferències a poblacions de la comarca (Puigpelat, Bràfim, etc.). En 1938 substituí Pere Segarra Boronat en la direcció d'Acció Sindical, portaveu de la Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Valls-Montblanc. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. D'allà sortí enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina als Alps i, amb la declaració de guerra, s'enrolà en l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del Sud) caigué presoner dels alemanys i va ser portat el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 65.137, a l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya); el 24 de gener de 1941, amb la matrícula 3.444, va ser enviat al camp de Mauthausen, on coincidí amb quatre deixebles seus; i, finalment, amb la matrícula 9.742, al camp auxiliar de Gusen. Josep Torres Tribó va ser assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el 22 de setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria, Àustria), on havia estat portat per al seu extermini. Durant sa vida publicà articles en nombroses publicacions, com ara Acracia, Crisol,Fructidor,Los Galeotes, Libertín,Solidaridad Obrera, Vida Obrera, etc. És autor, a més de les obres citades, d'Al pueblo, cultura (1922), Aurorita. Cuento infantil (1922 i 1939), Técnica social (1922), La Ciutat ens pren els fills. Comèdia dramàtica en tres actes (1925, inèdit), Elídolo (1926), La loca vida. Drama en tres actos (1926) i La redención del Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia Torres Cuadrado, també fou una destacada anarquista.

Josep Torres Tribó (1899-1941)

***

Juan Peñalver Fernández

- Juan Peñalver Fernández: El 3 d'octubre de 1905 neix a Corvera Alta (Corvera, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Peñalver Fernández. Emigrà a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on va fer de pagès i s'introduí en la literatura anarquista. En 1931 retornà a Corvera, però fugí aviat a causa de la constant vigilància de la Guàrdia Civil. Durant els anys de la II República participà activament en els cercles llibertaris i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Baix Llobregat. El març de 1933 fou delegat del sindicat de Sant Feliu al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El febrer de 1936 va ser membre del Comitè de Defensa de Barcelona i fou delegat per la Federació Local de la CNT de Sant Feliu al Congrés de Saragossa d'aquell any. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra els sollevats i destacà en la defensa de les col·lectivitats de Sant Feliu. El 21 de juliol de 1936 assistí al Ple Regional on els delegats del Baix Llobregat, entre els quals es trobava, sol·licitaren la presa del poder per part de la CNT. Després marxà al front d'Aragó enrolat en la Columna Ortiz. Encapçalà la Centúria Peñalver de Letux, a la comarca de Belchite, on formà part del Comitè Antifeixista que engegà el procés col·lectivista. Amb la militarització de les milícies, tornà a Sant Feliu. A causa d'un accident laboral hagué de romandre mesos enllitat ferit en una cama. Després va fer feina en una escola barcelonina. Durant la tardor de 1937 entrà en el Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1938 s'encarregà de les col·lectivitats agrícoles del Baix Llobregat i representà aquesta comarca catalana en el Congrés Econòmic de València. Amb el triomf feixista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers; després fou destinat a les tasques de construcció d'un arsenal a Angulema enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El maig de 1940, amb l'ocupació alemanya, marxà cap a Tolosa de Llenguadoc i es reuní amb sa companya a Montpeller. Després de residir un temps a Marsella, a finals de 1940 establí a Grenoble. En 1941 fou nomenat secretari de la V Regió. Després de l'Alliberament fou nomenat secretari de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1947 fou delegat de Grenoble al II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1958 i 1962 va fer conferències a Grenoble. Durant els anys setanta fou el responsable de l'Associació Francoespanyola de Grenoble i sempre milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera. Juan Peñalver Fernández va morir el 29 d'abril de 1983 a Grenoble (Delfinat, Occitània).

***

- Alexandre Croix: El 3 d'octubre de 1909 neix a Aubervilliers (Illa de França, França) el periodista anarquista i sindicalista Alexandre Croix, que va fer servir diversos pseudònims (Charles Alexandre,Anastygmat, Barcelone, etc.). Era fill únic i son pare, Alexandre Croix, feia de xofer i sa mare, Berthe Richon, regentava un cafè a Saint-Denis (Illa de França, França). Després de fer els estudis secundaris i d'estudiar lletres i ciències socials, començà a treballar en el full financer La Gazette de Franc com a secretari de la seva fundadora Marthe Hanau. Posteriorment va fer feina de corrector d'impremta en L'Ordre, d'Émile Buré. Durant molt de temps col·laborà en Le Crapouillot. Magazine non-conformiste, de Jean Galtier-Boissière, amb son nom o sota el pseudònim Charles Alexandre. Després de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Encyclopédie Anarchiste (1925-1934) i Plus Loin (1925-1939). En 1927 va ser fitxat com a anarquista i en 1928 fou un dels promotors, amb Eugène Humbert, Victor Margueritte i el doctor Pierre Vachet, del comitè neomaltusià «Pro Amor», enquadrat en la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual (LMRS). En 1929 treballava en la redacció de Le Libertaire sota el pseudònim Barcelone i signà els seus articles sota diversos pseudònims (Paul Monfret,Randal, Raskolnikoff,Raynal, Charles Robert, etc.). El novembre de 1929 fou delegat del Grup Anarquista de Saint-Denis en el congrés de la Fédération Anarchiste du Midi (FAM, Federació Anarquista del Migdia) que se celebrà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i l'abril de 1930 en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En els anys trenta vivia al número 231 de l'Avenue du Président Wilson de Saint-Denis i figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar bimensualment establerta per la policia. En aquests anys va fer nombroses gires propagandístiques i conferències per la regió parisenca. Gran lector, també en castellà i en italià, amb una gran memòria, fou temut com a pamfletista. Va ser un dels col·laboradors en un número especial sobre la Guerra Civil espanyola de la revista Vu (Vu en Espagne), publicat el 29 d'agost de 1936, parlant sobre els anarquistes i la seva revolució. El gener de 1937 viatjà com a corresponsal del diari L'Ordre, encara que a les ordres del govern francès del Front Popular, a Galícia (Espanya), amb gran perill per a la seva vida, a la recerca del dirigent comunista Joaquín Maurín Juliá, sindicalista que ell coneixia, desaparegut l'endemà del cop militar feixista del 18 de juliol de 1936 –aquesta episodi va ser narrat en 2009 per Yveline Riottot en la seva novel·la Les chemins de Croix ou les tribulations d'un journaliste français en Galice franquiste. Iniciativa seva, amb Jean Bernier i Victor Serge, fou el número especial de gener de 1938 sobre «L'Anarchie» de Le Crapouillot. En aquesta època col·laborà en La Flèche de Paris. Hebdomadaire politique de combat. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, es declarà insubmís i amb André Prudommeaux passà a Suïssa; per aquest fet, en 1942, va se jutjat i condemnat a cinc anys de presó i a la confiscació dels seus bens presents i futurs. A Suïssa va ser acollit, entre d'altres, per Luigi Bertoni. En aquest mateix 1942 col·laborà en el text biogràfic Un home dans la mêlée sociale. Louis Bertoni, publicat per «Les Amis de Louis Bertoni». Finalment, pogué retornar a França i l'1 d'abril de 1948 fou admès en el Sindicat de Correctors d'Impremta. Entre 1948 i 1949 ajudà Jean Galtier-Boissière en la seva obra en dos volums Histoire de la guerre (1939-1945). Durant la postguerra continuà col·laborant en la premsa llibertària, com ara La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte; Le Réfractaire, de May Picqueray i L'Intrus, de René Ringenbach (René Ringeas). En els anys cinquanta viva a París sota el nom de Charles Errard (o Herrard). En 1958 ajudà estretament Louis Lecoin en la sortida del periòdic Liberté, i, amb aquest i Albert Camus, fou un dels promotors del Comitè d'Ajuda als Objectors de Consciència. Fou autor de Tixier-Vignancour. Ombres et lumières (1965) i de Jaurès et ses détracteurs. L'histoire à travers la polémique (1967). Un text seu sobre l'assassinat d'Andreu Nin va ser afegit a l'edició de 1975 de l'obra de Katia Landau Espagne, les fossoyeurs de la révolution sociale. Alexandre Croix va morir el 8 de juny de 1976 a l'Hospital Lariboisière de París (França). En el moment de la seva mort treballava en diferents obres, especialment en Cinquante ans de la Révolution Prolétarienne, de la qual Roger Hagnauer acceptà reprendre la publicació. L'Institut d'Histoire Sociale. Fondation Boris Souvarine de París conserva els seus dossiers de premsa. Cal no confondre'l amb el militant anarquista való Charles Alexandre, col·laborador de la premsa anarquista belga (Le Combat,L'Emancipateur, etc.) i autor del fullet L'Homme et ses dieux (1937).

***

Ismael Roig Soler

- Ismael Roig Soler: El 3 d'octubre de 1913 neix a Benissoda (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Ismael Roig Soler. En 1923 va ser enviat per son pare al seminari d'Agres (Comtat, País Valencià), però tres anys després abandonà el seu futur sacerdotal i es traslladà a Albaida (Vall d'Albaida, País Valencià), on s'havia instal·lat sa família. Treballà en una impremta fins al 1929, any en el qual marxà a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià), on vivia una germana. En aquesta ciutat, amb la proclamació de la II República espanyola en 1931, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juntament amb altres companys (Josep Granell, Paco Cucarella, Vicent Sanmartí i Vicent Estrada), fou un dels militants més actius en les lluites socials d'aleshores. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, lluità en la«Columna de Ferro», en la Columna Confederal «Llevant» i en la 82 Brigada Mixta, en aquesta darrera com a tresorer pagador, fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista aconseguí fugir del cercle d'Alacant i arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Poc després retornà clandestinament a la Península i s'integrà a Barcelona (Catalunya) en el grup «Levante», al voltant del seu gran amic Ginés Camarasa García. El juny de 1945 va ser detingut, però un mes més tard va ser alliberat ja que no fou identificat. Participà activament en el Comitè Regional de Catalunya, encapçalat per Cèsar Broto Villegas, sobretot en la confecció i impressió deSolidaridad Obrera. El novembre de 1945 va ser novament detingut, però aconseguí fugir de la Prefectura de Policia de Barcelona. Durant els anys cinquanta passà a un segon pla en la lluita clandestina, però en 1954 va ser reconegut per un falangista de Carcaixent i fugí cap a França. Posteriorment passà a Amèrica. Fins a 1960 residí a Montevideo (Uruguai) i a Veneçuela fins al 1975, any que retornà a la Península. Visqué a València i, des de 1976, a Barcelona. En 1997 col·laborà en el Boletín Amicale 26ème División, publicat a Tolosa de Llenguadoc per exmilicians de la «Columna Durruti», i en 1999 publicà el llibre de memòries Así luchábamos. República, guerra, clandestinidad y exilio de un anarcosindicalista. Ismael Roig Soler va morir el 17 de febrer de 2001 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerat al cementiri de Collserola. El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Judit Camps i Emili Olcina Les milícies catalanes al front d'Aragó (1936-1937).

***

Joan Call Bonet (Call)

- Joan Call Bonet: El 3 d'octubre de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) el mestre racionalista, dibuixant artístic i militant anarquista Joan Call Bonet, conegut simplement com Call. Sos pares es deien Joan Call i Antònia Bonet Bosch. Fill d'una família obrera, va fer estudis a l'Escola Normal de Barcelona. Apassionat del futbol jugà amb el FC Barcelona. A Gironella (Berguedà, Catalunya) fou mestre racionalista en una escola depenent de la Generalitat de Catalunya i s'uní sentimentalment a Palmira Viladomiu, filla del destacat militant anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles. Durant la Guerra Civil lluità en la «Columna Durruti» i amb la militarització de les milícies ensenyà dibuix a l'Escola de la 26 Divisió, amb seu a Prats. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Vernet. Esdevingué un dels animadors del club de futbol de Luzenac, a prop de Vernet. Aconseguí reunir-se amb la família Viladomiu i a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) treballà en el metall. Després s'instal·là a Acs (Llenguadoc, Occitània) on va fer feina en una fàbrica de gasoses que la família Viladomiu arrendà, però que només era rendible l'estiu. En 1947 a Tolosa fou delegat d'Acs al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). S'establí a Tolosa, on començà a treballar com a pintor decorador, feina a la qual va anar especialitzant-se artísticament fins esdevenir un distingit dibuixant publicitari, col·laborant en la premsa llibertària i, a partir de 1954, en el periòdic tolosà La Depêche du Midi, on entre aquest any i 1979, any de la seva jubilació, fou responsable de la Secció de Dibuixants. En 1947 participà, amb l'obra titulada Terror, en l'exposició organitzada per la Secció de Cultura de l'MLE i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Tolosa. En aquests anys fou professor de dibuix en el curs impartit per l'Obra Cultural de l'MLE-CNT a França i mantingué estret contacte amb artistes catalans exiliats (Carlos Pradal, Joaquim Vicens Gironella, Manuel Camps Vicens, Francesc Forcadell Prats, Hilari Brugarolas, etc.). Realitzà els calendaris de 1948 i 1949 de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i nombrosos cartells d'actes, com ara el de la III Exposició d'Artistes Espanyols celebrada en 1958 al Palais des Beaux Arts de Tolosa. Les seves il·lustracions les podem trobar en nombroses publicacions llibertàries, com ara CNT, Espoir,El Frente, Ruta,Solidaridad Obrera, Umbral, etc., i en portades de revistes i de llibres, sobretot de l'Editorial Ideas de Tolosa. També col·laborà en els anys cinquanta amb el grup teatral llibertari tolosà «Terra Lliure». El 4 de febrer de 1988, en aplicació de l'amnistia, va ser reintegrat en el Cos de Professor d'EGB com antic funcionari de la Generalitat de Catalunya. En 2010 la seva obra es pogué veure en l'exposició antològica Toulouse et les artistes espagnols de l'exil celebrada a l'Ensemble Conventuel des Jacobins de Tolosa. Joan Call Bonet va morir el 21 de maig de 2002 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Call Bonet (1914-2002)

***

Marcel·lí Massana

- Marcel·lí Massana i Vancell: El 3 d'octubre de 1918 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Massana Vancell, també conegut com Panxo (o El Gras). Era el més petit de tres germans i va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra --des d'abril de 1938 com a tinent-- que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir el 21 de maig de 1981 al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya Maria Calvó. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).

***

Simón Gracia Fleringan

- Simón Gracia Fleringan: El 3 d'octubre de 1923 neix a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Simón Gracia Fleringan, conegut sota els pseudònims de Miguel Montllor i Aniceto Borrel. Son pare i son oncle, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), van ser afusellats a Utebo per les tropes franquistes arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. A finals dels anys quaranta treballà com a traginer de llet i l'11 de febrer de 1949 a Saragossa entrà a formar part del grup d'acció anarquista «Los Maños», encapçalat per Wenceslao Jiménez Orive (Wences). El 2 de març de 1949, amb els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart, Wences, José López Penedo i Carlos Vidal Pasanau, participà a Barcelona en l'atac de l'automòbil del cap de la Brigada Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda i en el qual resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. Després participà en la gira expropiadora que el grup realitzà per Barcelona, Madrid, Màlaga, Sevilla i França. El 2 de gener de 1950 tornà a Barcelona i arran de la delació d'un dels membres del grup, Aniceto Pardillo Manzanero (El Chaval), el 9 de gener de 1950 va ser detingut amb Plácido Ortiz Gratal, hores després de caure mort Wences. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Simón Gracia Fleringan va ser afusellat el 24 de desembre de 1950 a Barcelona (Catalunya), juntament amb Victoriano Muñoz Tresserras i Plácido Ortiz Gratal, i el seu cos llançat en una fossa comuna.

Simón Gracia Fleringan (1923-1950)

Defuncions

Lois Waisbrooker

- Lois Waisbrooker: El 3 d'octubre de 1909 mor a Antioch (Califòrnia, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Havia nascut el 21 de febrer de 1826 a Catharine (New York, EUA). Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials«obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com ara Suffrage for woman: The reasons why (1868), Alice Vale: A story for the times (1869),Helen Harlow’s Vow (1870),Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879), Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull’s Crucible, Woodhull& Claflin’s Weekly) i anarquistes (Free Society,Discontent).

***

Philip Grosser

- Philip Grosser: El 3 d'octubre de 1933 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'anarquista i antimilitarista d'origen jueu Philip B. Grosser. Havia nascut en 1890 a Boston (Massachusetts, EUA). El desembre de 1917, durant la Gran Guerra, va ser detingut per negar-se a fer el servei militar. Jutjat per un tribunal militar, el 25 d'agost de 1918 va ser condemnat a 30 anys de presó per negar-se a obeir la llei de reclutament, per amotinament i per escriure textos a favor de l'objecció de consciència. Tancat a diverses presons militars (Forts Jay, Leavenworth etc.), el juny de 1919 va ser traslladat al penal militar federal de l'illa d'Alcatraz (San Francisco, Califòrnia, EUA). L'anarquista Alexander Berkman, que coincidí amb ell a la presó, el considerà com «un dels seus millors companys». Durant els seus tres anys de presidi es va negar a ser jutjat per les autoritats i la seva resistència passiva va ser ferma, negant-se a portar uniforme i a formar militarment, a trencar les pedres dels seus«treballs forçats», etc. Tot això li va portar continus càstigs (encadenaments, cops, prohibició d'anar els lavabos, gàbies de tortura, masmorres subterrànies, etc.) i períodes de confinament en solitari. Fou alliberat el 2 de desembre de 1920. Va ser el primer a escriure les impressions del seu tancament a la presó Alcatraz, revelacions que van ser publicades per Excelsior Press pòstumament en 1933 en forma de pamflet per un grup d'amics, amb un pròleg d'Alexander Berkman, sota el títol Uncle Sam's Devil's Island. Experiences of a conscientious objector in America during the First World War i que van ser reeditades en 2007 per la Kate Sharpley Library a Londres (Anglaterra). Philip Grosser, sumit en la misèria i en la depressió, es va suïcidar llançant-se davant un tren en marxa el 3 d'octubre de 1933 a Boston (Massachusetts, EUA) i va ser enterrat el 20 d'octubre.

Philip Grosser (1890-1933)

***

Helios Ziglioli i Josep Sabaté Llopart (amb bicicleta)

- Helios Ziglioli: El 3 d'octubre de 1949 és assassinat a Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Helios Ziglioli, també citatElios Ziglioli o Elios Ciclione, i que va fer servir el pseudònim de Fernando García Bernón. Havia nascut el 15 de març de 1927 a Lovere (Llombardia, Itàlia). Criat pels avis, des de molt jove entrà a formar part del moviment anarquista de la mà d'un mestre seu a l'escola. Des de feia molts anys son pare vivia a París (França) i en 1948 decidí anar-hi per conèixer-lo. Decebut pel comunisme fanàtic de son pare, conegué llibertaris espanyols a París i s'uní a la lluita clandestina antifranquista. A Tolosa (Llenguadoc, Occitània) s'entrevistà amb Pere Mateu Cusidó, secretari de Coordinació i responsable de l'activitat antifranquista a la Península, li va dir que ja el cridarien quan fes falta i va recomanar als companys de la Federació Local de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que li busquessin feina per mantenir-lo ocupat. El 20 de setembre de 1948 entrà a treballar en una mina de la companyia «Houllières d'Aquitaine» i ben aviat li encarregaren l'ús d'una rascadora (màquina que arrenca el carbó a les galeries que es van obrint). Multilingüe, parlava italià, francès, castellà, català i esperanto. Decidit a passar els Pirineus, a finals de maig de 1949 conegué Josep Sabaté Llopart a Tolosa, amb qui establí una estreta amistat. El 4 de juny de 1949 va ser detingut, juntament amb Emilio Auto Gracia, Ramon Pons i Manuel Sabaté Llopart, arran d'un escorcoll al mas Tartàs (Oceja, Alta Cerdanya, Catalunya Nord), base de la guerrilla, on es trobaren armes i municions; jutjat el 29 de juny de 1949, va ser condemnat a dos mesos de presó. Posteriorment tornà a Carmauç quan després d'unes setmanes de treballar en la construcció el van cridar per entrar a l'Interior acompanyant al grup guerriller de «Los Primos»; aquesta serà la primera i única entrada clandestina a l'Espanya franquista. El 4 de setembre de 1949 sortí de Tolosa cap a Catalunya el grup, format pel cap de l'escamot Saturnino Culebras Saiz (Primo), son germà Gregorio Culebras Saiz, José Conejos García, Manuel Aced Ortell (El Francès), Joan Busquets Vergés (El Senzill), Manuel Sabaté Llopart, Ramon Vila Capdevila i Helios Ziglioli. A la carretera de Rocafort al Pont de Vilomara (Bages, Catalunya) intentaren detenir el cotxe de Josep Pujol Viñas, industrial manresà, però aquest no s'aturà i envestí els guerrillers, que obriren foc i feriren a l'esquena Emília Cuadrado Martínez, sa serventa. L'automòbil continuà el seu camí per portar la ferida a l'hospital, però això havia desvetllat la presència del grup guerriller a la Guàrdia Civil. El grup caminà tota la nit i van amagar pel camí dipòsits d'armes per anar més lleugers. Joan Busquets i Saturnino Culebras l'endemà marxaren cap a Terrassa per agafar el tren en direcció a Barcelona i poder contactar amb el grup de Josep Sabaté Llopart, que també havia entrat a Catalunya per aquelles dates. Després d'un tiroteig amb la Guàrdia Civil, l'endemà pogueren agafar el tren cap a Barcelona. Mentrestant Ziglioli anà a Matadepera (Vallès Occidental, Catalunya) per buscar queviures, però va ser detingut per la Guàrdia Civil sota la documentació falsa de Fernando García Bernón. Després de ser apallissat, el van dur amb camió a Castellar del Vallès a la recerca d'un dipòsit d'armes. Helios Ziglioli va ser assassinat per la Guàrdia Civil el 3 d'octubre –altres fonts citen el 29 de setembre– de 1949 a Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) i l'endemà va ser enterrat a la secció dels protestants del cementiri d'aquesta localitat.

Helios Ziglioli (1927-1949)

***

Necrològica de Francisco Sardaña publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 17 d'octubre de 1957

- Francisco Sardaña: El 3 d'octubre de 1957 mor a Albertville (Savoia, Arpitània) l'anarcosindicalista Francisco Sardaña. Havia nascut cap el 1903 a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya). Establert a Barcelona (Catalunya), milità en la Secció de Lleters del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a les mines. Visqué a Gilly-sur-Isère (Savoia, Arpitània) i milità en la Federació Local d'Ugine (Savoia, Arpitània) de la CNT «ortodoxa». Francisco Sardaña va morir el 3 d'octubre –algunes fonts citen erròniament setembre– de 1957 a Albertville (Savoia, Arpitània), després d'una llarga malaltia contreta a la feina, i fou enterrat dos dies després. Deixà companya i descendència.

***

Notícia necrològica sobre Elvira Camisan apareguda en el periodic parisenc Frente Libertario de juny de 1976

- Elvira Camisan: El 3 d'octubre de 1975 mor a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarcosindicalista Elvira Camisan. Havia nascut cap al 1899 a Sant Cristòfol de la Vall (Pallars Jussà, Catalunya). Companya del militant llibertari Josep Rosell. En acabar la guerra civil passà a França i fou internada amb sos infants en un camp, per després ser lliurada a les autoritats franquistes. Posteriorment aconseguir passar els Pirineus clandestinament i reunir-se amb son company a Le Havre. Ambdós militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili.

Continua...

---

El proper dimecres 3 d'octubre reobre les portes el taller de glosa d'Inca. L'àrea de cultura de l'Ajuntament d'Inca, mitjançant l'Escola Municipal de Música i Dansa Antoni Torrandell, torna a organitzar un taller d'improvisació oral. Les classes, impartides per membres dels Glosadors de Mallorca, seran els dimecres de 19:30h a 21h. La inscripció serà a la mateixa administració de l'EMMAT, de dilluns a divendres de 15h a 21h.

L'avantguarda narrativa dels anys 70 i 80

"Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat". (Joan Triadú)

En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allò que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes).

L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)

"...tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...". (Miquel López Crespí)

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)".

"Estimat Miquel:

'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.

'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.

'Una abraçada.

'J. Martínez Alier (París)".

El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.

En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:

"Cartagena, 16-III-74

'Estimat amic:

'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.

'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.

'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?

...

'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.

'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.

'Jaume Bonnín".

Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".

Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Anarcoefemèrides del 4 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de The Alarm

- Surt The Alarm: El 4 d'octubre de 1884 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista The Alarm,òrgan de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador). Editat per Albert Richard Parsons i sa companya Lucy Parsons. Després de la detenció i l'execució d'Albert Richard Parsons, serà el també anarquista Dyer D. Lum qui continuarà amb la publicació ajudat per Lizzie Holmes. Després d'una interrupció, es tornarà editar a Nova York entre juny de 1888 i febrer de 1889. Encara tornarà a reaparèixer en 1915.

Naixements

Notícia de la condemna d'Auguste Mougeot apareguda en el diari parisenc La Matin del 28 de febrer de 1926

- Auguste Mougeot: El 4 d'octubre de 1878 neix a Golbey (Lorena, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Auguste Mougeot. Guixaire i pintor en la construcció, abans de la Gran Guerra fou membre del grup anarquista d'Épinal (Lorena, França), animat per Victor Loquier, de qui era molt amic, i col·laborà en la tercera i última etapa del seu òrgan d'expressió La Vrille (1901-1914). En 1911 col·laborà en Les Temps Nouveaux. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, després del conflicte bèl·lic ajudà nombrosos companys a entrar i a sortir il·legalment de França, com ara Clara Zetkin el desembre de 1920 perquè pogués participar en el Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 27 de febrer de 1926 va ser condemnat, juntament amb Henri Martin, a vuit mesos de presó i a 100 francs de multa per haver aferrat cartells antimilitaristes a Nancy (Lorena, França)–son company Martin va ser condemnat a un mes de presó. Militant sindicalista revolucionari, en 1929 s'adherí durant una breu temporada a l'oposició trotskista en el si de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou un dels fundadors en 1930 de la Lliga Comunista (LC) a Longwy (Lorena, França), ciutat on visqué força temps, i mantingué una interessant correspondència amb Lev Trotski; però ben aviat retornà a les seves idees llibertàries. En 1935 es retirà a Melay. En 1938 signà la crida «Pel respecte al dret d'asil» promoguda pel periòdic La Révolution Prolétarianne. Fou molt amic de Simone Weil. Auguste Mougeot va morir el 20 de juliol de 1961 a Melay (Borgonya, França). Documentació i correspondència seves es troben dipositades al Museu Social de París.

***

Fitxa policíaca de Francesco Ghezzi

- Francesco Ghezzi: El 4 d'octubre de 1893 neix a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut  i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els«anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquestsúltims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta (Komi, Rússia). En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat.

***

Notícia de la conferència de Tomás Cañizares Barraján publicada en La Vanguardia del 4 d'octubre de 1932

- Tomás Cañizares Barraján: El 4 d'octubre de 1898 neix a Almagro (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Cañizares Barraján. Emigrat a Catalunya, visqué al barri del Tibidabo de Barcelona i milità en el Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital catalana. Durant la vaga general de novembre de 1930 va ser detingut amb altres companys i processat per sedició. El juny de 1931 representà el Sindicat de la Pell barceloní en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid. El 5 d'octubre de 1932 va fer la conferència «¿Hacia dónde camina la humanidad» a la Cooperativa Popular de Teixidors a Mà de Barcelona. Durant la guerra civil fou comissari polític i realitzà nombroses gestions per obtenir l'alliberament els companys empresonats. Arran dels fets de «Maig de 1937» va ser detingut i empresonat per la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Amb la matrícula 49 s'integrà en la 225 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), establerta a Le Petit-Bornand-les-Glières (Arpitània). Durant l'ocupació formà part del nucli clandestí de la CNT que actuà a Garait (Llemosí, Occitània). Després s'instal·là a Corbigny (Borgonya, França) i aprofità els seus desplaçaments professionals per contactar amb els companys. En 1954 representà la federació local de Roanne (Arpitània) en el ple de la tendència col·laboracionista o possibilista de la CNT en l'Exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Tomás Cañizares Barraján va morir el 23 de juny de 1998 a Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Renée Lamberet en el Congrés de l'AIT de Tolosa (1952)

- Renée Lamberet:El 4 d'octubre de 1901 neix a París (França) la historiadora i militant anarquista Renée Lamberet. Filla de pares lliurepensadors, cap al 1924, quan era estudiant, va començar a militar en el grup de Le Temps Nouveaux, del doctor Marc Pierrot. En 1928 va aconseguir el càrrec de professora agregada d'Història i Geografia i més tard el de catedràtica d'Història. A finals dels anys 20 va aprendre castellà i cada estiu passava les seves vacances a Lleida (Catalunya) en una família aprenent guitarra i sa germana Madeleine pintura. Fidel col·laboradora de Max Nettlau, en 1936, durant la seva estada a la península, es va interessar apassionadament per les col·lectivitzacions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 de setembre de 1936 va obtenir autorització del Comitè Revolucionari de la Seu d'Urgell per instal·lar-se en un hotel socialitzat per la CNT i va començar a recopilar documentació i a prendre notes sobre el procés revolucionari. Fent tasques de propaganda confederal, va conèixer a Barcelona el mallorquí Bernat Pou Riera, secretari de Premsa i Propaganda de la CNT, que acabarà sent el seu company. En 1937 va visitar les mines col·lectivitzades de Cardona i de Sallent, i la col·lectivitat agrícola de Balsereny. A partir de juny de 1937 va participar en la nou nata Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la colònia d'infants «Spartaco», organitzada a Argentona pel Sindicat de Ferrocarrils de la CNT, i en la colònia de Llançà del SIA per acollir infants refugiats del País Basc, d'Astúries i del front de Madrid. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista peninsular (Solidaridad Obrera,Catalunya, Nuestro, etc.). Va ajudar els militants exiliats a França després la derrota republicana en el Comitè d'Ajuda a l'Espanya Revolucionària, amb Nicolas Faucier. Durant l'ocupació nazi de França va intentar organitzar en la clandestinitat la Federació Anarquista Francesa, amb Henri Bouyé a la Borsa de Treball de París, i va participar amb sa germana Madeleine i May Picqueray en un taller de falsificació de documents per a la resistència organitzat per l'anarquista espanyol Laureano Cerrada. En acabar la Segona Guerra Mundial va ser nomenada membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista i va col·laborar en Le Libertaire. El febrer de 1947 va ser una de les organitzadores de la Conferència Anarquista Europea. Va presidir la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars víctimes de la repressió estalinista i va intervenir en 1949 en la creació de l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París, amb Jean Maitron i Edouard Dolléans. L'estiu de 1951 va ser membre, juntament amb altres militants llibertaris (Vincey, M. Joyeux, Danon, Lanen, Henri Bouyé, L. Louvet, Louis Laurent, Roger i Marcelle Auchère, etc.), de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA). En 1953 va ser elegida secretària general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés de Puteaux, càrrec que mantindrà fins al 1956. Va ser responsable de redacció del Bulletin de l'AIT entre 1953 i 1954. A finals dels anys seixanta es va acostar a la Unió Federal Anarquista (UFA), fundada per Henri Bouyé, Louis Laurent i René Lechainche. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire, en Liberté i en Le Réfractaire. Tota aquesta tasca orgànica la va realitzar sense deixar els seus estudis d'història social i llibertària, dels quals sorgirà la monumental Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie. L'Espagne (1750-1936) (1953) o la minuciosa edició de la magna obra de Nettlau La Première Internationale en Espagne (1868-1888) (1969). A partir de 1975 va participar en les reunions del Seminari de Poesia Anarquista de la Universitat de París. En 1979 assistí al Congrés sobre la Guerra d'Espanya a Barcelona. Va ajudar a examinar els arxius de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dipositats a Amsterdam. Renée Lamberet va morir de càncer el 12 de març de 1980 a l'hospital de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França), quan encara no havia acabat el seu magne projecte de diccionari biogràfic anarquista, i va ser enterrada el 18 de març de 1980 al cementiri de Brunoy. El seu arxiu està dipositat a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

Renée Lamberet (1901-1980)

***

Lucien Tronchet

- Lucien Tronchet: El 4 d'octubre de 1902 neix a Lió (Arpitània) --altres fonts citen Ginebra (Ginebra, Suïssa)-- l'anarquista i sindicalista Lucien Tronchet. Nascut en una família pobra, de molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. Lucien Tronchet va morir el 24 de febrer de 1982 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.

***

Francesc Batey Badosa (La Treille, 1996)

- Francesc Botey Badosa: El 4 d'octubre de 1912 neix a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 a Barcelona representà els 800 afiliats al SindicatÚnic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de SindicatsÚnics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa de Llenguadoc i després a Marsella, on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta,òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille, on vivia des del 1941, durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amicíntim de Víctor García i de Josep Peirats. Francesc Botey Badosa va morir el 3 d'octubre de 2000 a La Treille (Marsella, Provença, Occitània).

***

Luis Danussi en una assemblea al Luna Park (1958)

- Luis Danussi: El 4 d'octubre de 1913 neix a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) l'anarcosindicalista i propagandista llibertari Luis Danussi Ciancio, també conegut com Luis Ciancio. Fou el menor de quatre germans d'una família d'immigrants italians. En 1927, quan tenia 14 anys, s'introduí en l'anarquisme gràcies a la campanya organitzada a Bahía Blanca pel moviment obrer en suport als militants llibertaris italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1929 s'afilià a l'Associació Juvenil Antimilitarista (AJA) de la seva ciutat natal, vinculada al periòdic de Buenos Aires Bandera Negra. El cop militar del general José félix Uriburu del 6 de setembre de 1930 avortà ràpidament tota aquesta activitat i fou detingut per primer cop. Durant aquests anys treballà al taller metal·lúrgic de sos germans i milità el Gremi de Metal·lúrgics, destacant com a organitzador sindical. En el debat entre protestistas, sector més moderat del moviment llibertari que editava La Protesta, i els antorchistas, més radical que editava La Antorcha, s'inclinà per aquest últim grup. A finals de la dictadura d'Uriburu marxà cap a Rosario (Santa Fe, Argentina), fent servir el pseudònim de Luis Ciancio, pel seu llinatge matern. En aquesta ciutat milità en les Joventuts Llibertàries, que a vegades feien front comú amb els comunistes, i participà activament en el Congrés Regional Anarquista de 1932, que aplegà destacats militants, com ara Enrique Balbuena i Diego Abad de Santillán, i en la campanya contra el Congrés Eucarístic de 1934. Per tota aquesta activitat, va ser detingut sota l'acusació de «comunista». De bell nou a Bahía Blanca, intervingué en la campanya de solidaritat amb el poble espanyol durant la guerra civil i intentà, sense èxit, viatjar a la Península. A finals de 1937 vivia a Buenos Aires a casa del seu amic Fernando Quesada i col·laborà amb la propaganda antifeixista a Espanya que desenvolupava la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). En 1939 entrà a treballar com a retrogravador als Tallers Gràfics Estampa, on va ser nomenat delegat de la secció sindical del Gremi dels Gràfics. En aquests tallers conegué María Celsa Rodríguez, amb qui es casa el 21 de febrer de 1942 i amb qui tingué dos infants, Rocío i Ariel. Fou secretari del Comitè de Vaga en la esclatà al seu taller entre febrer i abril de 1943. Aquest mateix any va ser nomenat secretari d'actes de la Federación Gráfica Bonaerense (FGB). Després d'una breu passada pel grup anarquista al voltant de Francisco Aragón, s'incorporà a l'Agrupació Sindical «Unidad Gráfica», formada per diversos corrents polítics. El desembre de 1945 representà l'FGB en la Conferència Nacional de Sindicats Lliures, convocada per a aglutinar el moviment obrer no peronista. Entre el 5 de febrer i el 5 de març de 1949, participà activament en la vaga dels gràfics de Buenos Aires, on el gremi s'enfrontà a la seva pròpia direcció, a la Confederació General del Treball (CGT) i al govern peronista, que acabà amb l'empresonament de molts militants, ell inclòs. A començaments de 1954, quan el seu nom encapçalava el periòdic Reconstruir, va ser novament detingut durant 15 dies, arran de la publicació d'un manifest de la FACA crític amb el règim peronista. Amb la caiguda de Juan Domingo Perón, col·laborà en la gestió interventora militar de la Federació Gràfica Argentina (FGA), antiga Federació Argentina de Treballadors d'Impremta (FATI), que culmina en 1957 amb eleccions internes i en un congrés nacional que restituí el tradicional federalisme gremial. Aleshores fou elegit secretari de l'FGB i el juliol de 1957 prosecretari de la FATI, càrrec que ocupà fins l'abril de 1963; després fou nomenat secretari general. Sota la dictadura el general Juan Carlos Onganía, impulsà durant la crisi de l'FGB la nova agrupació dels anomenats«Gremis Democràtics» i hagué d'abandonar el càrrec de director de la Caixa de Jubilacions de Gràfics i Periodistes, que ocupava des del setembre de 1960. En 1957 s'entrevistà amb el general Pedro Eugenio Aramburu com a membre d'una delegació que reclamava millores salarials. Com a representant de la FATI entre els 32 Gremis Democràtics, el sector que disputava a les 62 organitzacions la direcció del moviment obrer, s'oposà a algunes vagues generals proclamades pels sindicats peronistes i impugnà judicialment la Llei d'Associacions Professionals que reinstaurava un gran poder d'intervenció dels sindicats. En aquests anys rebutjà tot verticalisme i insurreccionalisme. A mitjans de 1959 viatjà als EUA, convidat per organitzacions sindicals nord-americanes, i retornà a través de Puerto Rico, Cuba i Equador. També viatjà a l'Uruguai i a Xile en representació de la Federació Llibertària Argentina (FLA). A part de la seva activitat sindical, desenvolupà importants actuacions dins del moviment llibertari, participant en congressos, comissions, conferències, delegacions i redaccions de publicacions, ja fos de la FACA o de l'FLA, de la qual va ser nomenat secretari general en alguns períodes fins a la seva jubilació en 1969. Impulsà durant anys una escola cooperativa a Wilde (Avellaneda, Buenos Aires, Argentina). Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com araAcción Libertaria, Hombre de América, El Obrero Gráfico, Reconstruir,Solidaridad Obrera, etc. També destacà com a escriptor de contes, obtenint dos premis en aquest camp. En 1974, a causa dels seus problemes cardíacs, se li va implantar un marcapassos. Luis Danussi va morir, d'una septicèmia sorgida arran d'aquesta implantació, el 5 de maig de 1978 a Villa Domínico (Avellaneda, Buenos Aires, Argentina) i les seves restes van ser vetllades a la seu de l'FLA. En 1981 Jacinto Cimazo i José Grunfeld publicaren Luis Danussi en el movimiento social y obrero argentino (1938-1978). L'arxiu de Danussi es troba dipositat al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CeDInCI) de Buenos Aires.

Luis Danussi (1913-1978)

***

Francisco Granado

- Francisco Granado Gata: El 4 d'octubre de 1935 neix a Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant llibertari i resistent antifranquista Francisco Granado Gata. Amb 18 anys va marxar a Madrid en busca de feina, treballant a Agromán i després a la Maestranza d'Artilleria. En 1956 es va casar i a l'any següent va fer el servei militar. En l'Exèrcit li van detectar una greu malaltia, leucèmia, que li va obligar a romandre hospitalitzat alguns mesos. Un cop llicenciat, va marxar a França en busca de fortuna amb un amic, creuant la frontera per Irun cap a Bordeus, instal·lant-se dos dies després a Alès. Els primers mesos va fer feina de jornaler al camp, fins que va aconseguir una feina estable de forjador, obtenint la carta de treball, l'autorització de resident i el permís per poder portar la família. Va prendre contacte amb un grup d'exiliats llibertaris i va oferir-se a col·laborar en les Joventuts Llibertàries. Decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963és enviat a Madrid amb el company Joaquín Delgado Martínez, ebenista fresador i secretari de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries a Grenoble, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Granado i Delgado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, sense èxit, la revisió de la seva condemna a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs.

***

René Bianco (Marsella, 1989) [militants-anarchistes.info]

- René Bianco: El 4 d'octubre de 1941 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant i historiador anarquista, lliurepensador i francmaçó René Bianco d'Acierno. Era fill d'un empleat de correus llibertari d'origen italià, Antonin Louis Bianco.És enLe LibertaireiLe Canard enchaîné, periòdics als quals son pare està subscrit, on aprendrà a llegir. Després d'un batxiller de filosofia, va exercir diverses feines (obrer en una fàbrica que joguines, llibreter, dependent de farmàcia) abans d'entrar en 1961 en la universitat, però no acabarà la carrera d'Història i Geografia sinó molt més tard. A començaments de 1960 va conèixer André Arru i va començar a freqüentar el grup anarquista Marsella-Centre de la Federació Anarquista (FA). La militància també es va estendre a l'«ÉcoleÉmancipée», a «Libre Pensée» i a la francmaçoneria --va adherir-se a una lògia del Gran Orient de França, on ocuparà diversos càrrecs, inclòs el de president. El 14 d'abril de 1960 va participar en la creació del grup de les Joventuts Llibertàries de Marsella i també prendrà part en l'organització dels Càmpings Llibertàris Internacionals, a més de dedicar el seu temps en activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i de suport als exiliats llibertaris espanyols. Durant la guerra d'Algèria, que no va fer ja que va aconseguir que el donessin de baixa, va participar en un petit grup clandestí de lluita contra l'Organització Armada Secreta (OAS) i d'ajuda als insubmisos. Va fer costat a la vaga de fam de Louis Lecoin per a l'obtenció d'un estatut per als objectors de consciència. En 1965, amb el seu amic Roland Lewin, fundarà el grup de Grenoble de la Comissió d'Història i d'Edició de l'FA. En aquest mateix any serà un dels membres fundadors del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella; i en desembre es casarà amb sa companya Lilyane Naviuat, amb qui tindrà una filla, Karine, nascuda el juliol de 1967. Va participar en nombroses accions culturals (teatre, poesia, etc.) i va cofundar, en 1967, l'associació Cultura i Llibertat. En 1968 va reemplaçar Aristide Lapeyre com a responsable delBulletin Interirieurde l'FA i va assistir al Congrés Anarquista Internacional de Cararra (Itàlia). A partir de 1971 va ocupar-se de les relacions internacionals anarquistes. Aquesta activitat militant no li impedí reprendre en 1969 els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres d'Ais de Provença. En 1971 va obtenir el diploma de l'Institut d'Estudis Polítics; en 1977, fa el doctorat de tercer cicle d'Història, i en 1988 una tesi doctoral de sis toms tituladaUn siècle de presse anarchiste d'expression française dans le monde (1880-1983). En 1979 va participar en la creació de la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL). A més de biògraf de nombrosos anarquistes en elDictionnaire biographique du mouvement ouvrier françaisi en la premsa llibertària, és l'autor de un bon grapat d'estudis sobre personatges tan diversos com Paraf-Javal, Han Ryner o Louise Michel, així com d'estudis històrics sobre la Comuna de Marsella, els anarquistes provençals o sobre la Resistència, que seran publicats especialment en els butlletins del CIRA. En 2002 es va retirar i es va dedicar als seus estudis històrics fins a la seva mort el 31 de juliol de 2005 a Marsella (Provença, Occitània).

Defuncions

Tomba d'Elia Corti al cementiri d'Hope de Barre

- Elia Corti: El 4 d'octubre de 1903 mor a Montpelier (Comtat de Washington, Vermont, EUA) l'escultor anarquista Elia Corti. Havia nascut el 21 de desembre de 1869 a Viggiù (Llombardia, Itàlia). Son pare es deia Giovanni Corti. Aprengué l'ofici d'escultor en marbre a Itàlia i en 1892 emigrà als Estats Units. S'instal·là a Barre (Comtat de Washington, Vermont, EUA), un dels centres més destacats de l'escultura nord-americana i on hi havia una de les comunitats anarquistes més importants dels EUA. D'antuvi treballà a la pedrera i després com a escultor a«Barclay Brothers Granite Company», la major empresa de granit de la ciutat. Destacà tant que abandonà la seva feina a la fàbrica i muntà una empresa pròpia amb alguns socis, entre ells Samuele Novelli (Sam), esdevenint un dels escultors més reputats de la sevaèpoca. Una de les seves obres més importants fou els baixos relleus del monument dedicat al poeta Robert Burns, situat al Vermont History Center de Barrer. També destacà en la seva militància llibertària dins de l'estesa comunitat italiana local. Amb son germà Guglielmo Corti (William o Bigin) i son cunyat John Comi (Crosta), també escultors, militaren en el mateix grup anarquista, un dels molts grups del moviment llibertari de Barre, el qual es dividia per l'origen ètnic, l'idioma i la professió, i del qual va ser secretari. Es va casar amb Ernestina Maria Comi (La Miet) i tingué tres filles petites (Lelia, Mary i Emma). El 3 d'octubre de 1903, quan el socialista Giacinto Menotti Serrati, director d'Il Proletario de Nova York, enfrontat a l'anarquista Luigi Galleani i els seus seguidors, havia de realitzar la conferència The Methods of Socialist Struggle a l'Old Labor Hall, al carrer Granite de Barre, es desencadenà una baralla entre socialistes i anarquistes que acabà a trets, i ell va rebre un dispar a l'estómac, allotjant-se la bala a la columna vertebral. Elia Corti va morir hores després, el 4 d'octubre de 1903 a l'Hospital Heaton de Montpelier (Comtat de Washington, Vermont, EUA) i va ser enterrat dos dies més tard, en un dels funerals més concorreguts de Barre, al cementiri d'Hope d'aquesta localitat. La seva sepultura, realitzada en una peçaúnica de granit, va ser esculpida per son germà, Guglielmo Corti, i per son cunyat, John Comi. Tots tres van ser socis de l'empresa d'escultura en granit«Novelli & Corti». La vídua retornà, amb les seves tres filles, a Viggiù. Allessandro Garetto (Alex), guardaespatlles de Giacinto Menotti Serrati, va ser detingut acusat del crim; jutjat, va ser condemnat el 23 de desembre de 1903 a vuit anys de presó, amb l'atenuant de «provocació»; un cop sortí en llibertat de la presó de Windsor (Comtat de Windsor, Vermont, EUA), on havia purgat la pena, retornà a Barre, però poc després marxà cap a Itàlia. Giacinto Menotti Serrati, considerat per Galleani l'inductor del crim, va ser absolt.

Elia Corti (1869-1903)

***

Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

- Jacques Gross-Fulpius: El 4 d'octubre de 1928 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André,Jean Guise i Jean-qui-marche. Havia nascut el 2 de març de 1855 a Mülhausen (Alsàcia). Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau --ajudà aquest en les seves investigacions històriques--, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies«Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article «Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Retrat de Juan Pérez Bouzas

- Juan Pérez Bouzas: El 4 d'octubre de 1958 --algunes fonts citen el 5 de setembre-- mor per problemes pulmonars a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el sabater anarquista i anarcosindicalista Juan Pérez Bouzas, també conegut per la seva versió brasilera João Peres. Havia nascut el 8 d'abril de 1890 a Ourense (Ourense, Galícia). En 1915 emigrà al Brasil i s'instal·là el novembre d'aquell any a Rio de Janeiro, on començà a interessar-se pel moviment llibertari arran d'assistir a una conferència de José Oiticica. Entre 1917 i 1919, afiliat a l'Aliança dels Treballadors del Calçat i Classes Annexes (AACCA), prengué part en diverses vagues i moviments insurreccionals. En 1920 s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil) on va establir contactes amb el moviment anarquista i anarcosindicalista, militant activament en la Federació Obrera de São Paulo (FOSP). Estudià els clàssics llibertaris i segons la policia esdevingué un teòric i agitador àcrata«perillós». En 1920 també visqué a Guarantinguetá, però retornà a São Paulo, on prengué part en les vagues, piquets i manifestacions de l'època. En aquest any refugià a casa seva l'anarquista Juan Perdigón Gutiérrez (João Perdigão Gutiérrez), perseguit per la policia. En 15 de juliol de 1924 encapçalà un manifest del Comitè Revolucionari de São Paulo dirigit al Comandament Militar de les tropes insurgents que ocupaven la ciutat pel qual els anarquistes demanaven armes per lluitar al costat de la Revolució, però la petició obrera va ser negada pels militars. En la dècada dels trenta formà part de la Lliga Anticlerical. En 1934, en plena dictadura de Getúlio Dornelles Vargas, va ser detingut arran de la«Batalla de Sé» del 7 d'octubre d'aquell any, quan els anarquistes de la FOSP dissolgueren a trets una manifestació de l'Ação Integralista Brasileira (AIB, Acció Integralista Brasilera), grup feixista els membres del qual eren coneguts com galinhas-verdes (gallines verdes, en referència al color de les seves camises). Torturat i empresonat, però va ser finalment expulsat a Paranà i Santa Caterina. Després s'exilià a Rio Grande do Sul i mesos després retornà a São Paulo, per acabar instal·lant-se a Rio de Janeiro. Més tard formà part de la coordinadora antifeixista Aliança Nacional Llibertadora (ANL), la finalitat de la qual era combatre l'imperialisme i el latifundisme. Després de la caiguda del dictador Vargas, participà en 1946 en la fundació del periòdic Ação Directa, amb José Oiticica, José Romero, Manuel Peres, Amílcar dos Santos i altres. En 1953 participà en el Congrés Anarquista, realitzat a la casa de José Oiticica al barri d'Urca de Rio de Janeiro. Sa companya fou l'obrera tèxtil Carolina Bassi i Ideal Peres, fill de la parella, també va ser un destacat militant anarquista.

Continua...

---

Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa. (Miquel López Crespí)

El teatre modern a Mallorca: memòria històrica de la transició

Amb la recent publicació de l'obra de teatre Carrer de Blanquerna es tanca, crec que definitivament, el cicle iniciat a mitjans dels vuitanta, quan vaig començar a escriure la trilogia conformada per aquest llibre i per Acte únic (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2000) i Els anys del desig més ardent (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2004). Les tres obres fan referència a la mal anomenada transició, en realitat una nova restauració, la restauració borbònica feta seguint els plans del general Franco. El pacte entre l'esquerra nominal i els franquistes reciclats va significar una convalidació "democràtica" de certs aspectes essencials del franquisme. N'he parlat extensament en el llibre No era això: memòria política de la transició, editat per Edicions El Jonc l'any 2001.

Recordem que els eixos bàsics del pacte de 1978 van ser garantir "la sagrada unidad de España", l'economia de mercat, és a dir, la propietat privada sobre els mitjans de producció, i la monarquia. L'acceptació, per part de la burgesia espanyola, a la qual havia anat tan bé amb el franquisme, de la legalització dels partits que acceptaven aquests punts, una vegada criminalitzada l'esquerra revolucionària, eren imprescindibles per aturar l'autoorganització popular de mitjans dels setanta. Es tractava d'aturar el procés d'empenta republicana, independentista i d'enfortiment de les experiències unitàries, consellistes i de democràcia directa, de les quals s'havia dotat el moviment obrer i popular. Era imprescindible per al capitalisme espanyol, primer neutralitzar i després destruir aquest tipus de lluites i d'organització per a poder iniciar una nova etapa política que li garantís la supervivència i perpetuació. La restauració de la monarquia, amb el suport total de l'esquerra nominal, només tenia aquest objectiu.

Per tal d'acabar amb el protagonisme del consellisme i les experiències d'unitat obrera i popular semblants a les de Gasteiz l'any 1976, per posar un exemple, era imprescindible la legalització i enlairament dels partits que acceptaven les regles del joc pactades. Enfortir un tipus de sindicalisme homologable a l'existent a l'Europa capitalista era un altre punt essencial del pacte. Només unes burocràcies sindicals legalitzades i amb tot el suport del règim, amb fortes subvencions econòmiques, podien portar endavant la tasca de depurar dels sindicats tots aquells elements d'esquerra que pugnaven per la defensa dels interessos del poble. Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa.

Una història prou sabuda, la traïda de la transició, i que ha estat tractada per nombrosos polítics i historiadors allunyats del poder. Una realitat històrica que, per cert, tan sols en els darrers anys ha començat a treure el nas.

Record que entre els primers que denunciaren tantes renúncies i abandonaments, a part dels partits revolucionaris que encara eren perseguits, criminalitzats de forma constant, hi hagué Gregorio Morán. En el llibre El precio de la transición (Barcelona, Editorial Planeta, 1991) es va atrevir a denunciar la mentida, els pactes secrets entre la pseudoesquerra i els hereus del "Movimiento". Gregorio Morán va tenir el valor d'escriure sense concessions, amb el bisturí de la seva esmolada memòria, explicant les misèries d'uns dirigents polítics que, com Felipe González o Santiago Carrillo, eren capaços de qualsevol cosa per a instal·lar-se a les institucions.

Aquest és el tèrbol panorama polític que condicionà la joventut militant dels protagonistes de l'obra Carrer de Blanquerna. Per cert, i ja que parlam d'aquesta obra, podríem explicar l'origen del títol al lector curiós. En temps del franquisme, com a moltes cases d'altres militants antifeixistes, hi hagué a casa meva, com podeu imaginar, moltes reunions polítiques. Vivia a un pis que feia cantonada entre el carrer d'Antoni Marquès Marquès de Ciutat de Mallorca i el carrer de Blanquerna. En un moment determinat, i per parlar solament d'un fet mínimament rellevant, tenguérem una reunió que decidí la fundació de la revista dels comunistes de les Illes (OEC). La revista dels consellistes illencs portà per títol Democràcia Proletària i, com he dit, es fundà en una reunió d'aquest pis que feia cantonada amb el carrer de Blanquerna. Doncs bé, en record de tots aquells anys de reunió i d'enfebrades esperances revolucionàries vaig posar el nom del carrer a l'obra de teatre. Passats els anys, són les mateixes persones que lluitaren per un món més just i solidari les que ara, esdevenguts personatges teatrals, es tornen a reunir en una casa del carrer de Blanquerna per a rememorar aquella època.

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 5 d'octubre

Esdeveniments

Portada de La Vie Ouvrière

- Surt La Vie Ouvrière: El 5 d'octubre de 1909 surt a París (França) el primer número de la revista La Vie Ouvrière, editada per Pierre Monatte. D'antuvi bimensual, poc després es va convertir en el setmanari oficial del sindicat revolucionari Confederació General del Treball (CGT). En la seva primera sèrie, fins al 20 de juliol de 1914, serà una revista anarquista i representant del sindicalisme revolucionari, i tindrà més de dos mil subscriptors. Hi van col·laborar Victor Griffuelhes, Cratès, Jean Picton, Schmitz, Alphonse Merrheim, G. Voirin, A. Picart, André Michaux, Elie Murmain, Léon Clément, Henri Normand, Tom Mann, Robert Desailly, entre molts altres. Els anarquistes van continuar col·laborant-hi almenys fins a començaments dels anys vint. La publicació tindrà una llarga vida, interrompuda durant la II Guerra Mundial, però com a òrgan del Partit Comunista Francès (PCF).

Naixements

Eugène Varlin

- Eugène Varlin:El 5 d'octubre de 1839 neix al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Fill d'una família pagesa pobra, era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la«Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops --un ull li penjava fora de l'òrbita--; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de«Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.

***

Luigi Caglioni

- Luigi Caglioni: El 5 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Luigi Caglioni. Sos pares es deien Giovanni Gaglioni i Lucia Messi. Son germà Alessandro Caglioni també va ser un destacat anarquista revolucionari que esdevingué comunista. Luigi fou un dels membres més actius del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), creat l'agost de 1914 per iniciativa de son germà i que fou una organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) d'aquesta ciutat; del GLB formaven part els anarquistes Giovanni Santo Pasquale Gamba, Vittore Antonio Colla, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Declarat no apte quan esclatà la Gran Guerra, el 29 d'abril de 1916 va ser cridat a files i integrat en la I Companyia de Llançaflames del I Regiment d'Enginyers Sapadors i enviat al front, on el febrer de 1917 va ser nomenat caporal. El 21 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra del XX Cos de l'Exèrcit a 20 anys de reclusió militar i a la degradació per un delicte d'insubordinació (rebuig d'ordres dels superiors), condemna que va ser amnistiada gràcies a un decret del primer ministre d'Itàlia Francesco Saverio Nitti. Llicenciat el 2 de setembre de 1919, retornà a Bèrgam, on va ser constantment vigilat per la policia, sobretot després del Primer de Maig de 1920, quan s'assenyalà en la manifestació portant la bandera anarquista per tota la ciutat fins a la seu de la Cambra del Treball. L'octubre de 1920 s'adherí a la Federació Anarquista de Llombardia (FAL), fet pel qual el seu domicili va ser escorcollat per la policia el 22 d'aquell mateix mes sense que es trobés res digne de menció. En aquests mateixos dies, en ocasió de les eleccions municipals, amb els anarquistes Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Bernardo Ghibesi, aferrà manifests de la UAI de Llombardia on es feien una crida a l'abstenció. El 19 de novembre de 1920 redactà, signà i envià des de Bèrgam directament al Ministeri de l'Interior un telegrama de protesta contra la detenció d'Errico Malatesta i d'altres companys. Juntament amb son germà Alessandro, entre 1920 i 1921 participà, a la seu de la Cambra del Treball, en la constitució de la secció de Bèrgam de l'Associació Antialcohòlica de Proletaris Excursionistes (AAPE), oposada a l'associació burgesa Unió Obrera d'Excursionistes Italians (UOEI). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista romà Fede! Durant el matí del 8 de febrer de 1926, quan no era present a la impremta Mariani on treballava, agents de la policia escorcollaren el seu armariet guarda-roba i trobaren amagats alguns cartutxos de gelatina explosiva i dues bombes rudimentàries fetes amb tubs metàl·lics per omplir. Avisat per l'amo de la impremta, fugí immediatament amb bicicleta, ajudat pel company del GLB Gaetano Ghirardi, i passà a la clandestinitat. Les investigacions policíaques per trobar-lo s'estengueren arreu de la província i la policia de Milà (Llombardia, Itàlia) escorcollà el domicili d'Ersilio Belloni, trobant correspondència epistolar amb Ghirardi que l'incriminava i aquest va ser detingut per haver afavorit la fuga; també va ser detingut Carlo Malaschi, acusat pel mateix delicte sense cap fonament. Caglioni arribà a Marsella (Provença, Occitània), passant abans per Milà, on es refugià al domicili d'Armando Papa, i després s'instal·là a París. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà en rebel·lia a tres anys de reclusió i a un de vigilància; per complicitat, Ghirardi i Egidio Corti van ser condemnats a sis mesos de reclusió. Luigi Caglioni va morir el 21 de gener de 1928 de tuberculosi a l'Hospital Laennec de París (França).

***

Joan Cunill Cañellas

- Joan Cunill Cañellas: El 5 d'octubre de 1892 neix a Santa Maria del Camí (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Joan Cunill Cañellas–el segon llinatge també citat Canyelles. Pastisser de professió, treballà al conegut forn de Sant Crist de Palma (Mallorca, Illes Balears). Militant del Sindicat de Pastissers de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. Va fer el servei militar a Barcelona (Catalunya), on prengué part en una vaga de forners i publicà el pamflet Crónica obrera. De bell nou a Palma, en 1921 es traslladà a Cadis (Andalusia, Espanya) contractat per l'industrial gadità Salvador Robles per a treballar fent mil ensaïmades diàries a la seva reconeguda pastisseria Viena. A Cadis conegué sa futura companya (Catalina Aragón Utrera) i en 1924 es casaren. Poc després la parella comprà a terminis el bar «La Diana», ubicat davant la caserna militar de Santa Elena al barri de Santa María de Cadis, on acudien molts de militars. A Cadis formà part de la CNT local i col·laborà en Mundo Obrero. El mateix dia 19 de juliol de 1936, delatat per un cunyat seu, va ser detingut a la porta del bar, que va ser precintat, i reclòs, primer, a la Presó Provincial i, després, a l'anomenada «Fábrica de Torpedos» del barri de San Severiano, habilitada com a presó. Finalment va ser enviat al Penal d'El Puerto de Santa María. Joan Cunill Cañellas va ser afusellat durant la nit del 22 al 23 d'octubre de 1936 a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i el seu cos llançat a una fossa comuna a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya). Sa companya, embarassada i amb quatre filles petites, es traslladà a Palma, però, malalta de tuberculosi, retornà a Cadis per morir en 1945. El seu cas un dels que conformen l'anomenada «Querella argentina» (querella destinada al Jutjat Nacional del Criminal i Correccional Federal de Buenos Aires per genocidi i/o crims de lesa humanitat).

***

Miquel Sol Torres

- Miquel Sol Torres: El 5 d'octubre de 1897 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) el mestre d'escola anarquista i anarcosindicalista Miquel Sol Torres. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'1 de setembre de 1936 va ser nomenat per la Comissaria de la Generalitat de Catalunya de Lleida director administrador de la Casa d'Acolliment. Amb el triomf franquista passà a França. En 1942 el seu domicili del carrer des Polinaires, núm. 27, de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on vivia amb sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, servia de refugi per als guies del grup de Francisco Ponzán Vidal de la Resistència, enquadrat en la xarxa d'evasió de Pat O'Leary, i especialment per a Amadeo Casares Colomer (El Peque), molt lligat a la família Sol. El 3 de febrer de 1943 va ser detingut pels alemanys i enviat a les presons de Fourgole i de Fresnes. Posteriorment fou traslladat al camp d'internament de Compiègne (Picardia, França), d'on fou deportat al camp de concentració nazi de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Al final de la guerra i durant la desfeta, formà part dels 4.500 deportats que van ser evacuats pels nazis a peu del camp de Lankestein, un dels kommandos del camp de Buchenwald. Esgotat, el 25 d'abril de 1945 Miquel Sol Torres va ser abatut d'un tret al clotell per un guàrdia alemany al costat de la carretera.

***

Notícia sobre el consell de guerra de Manuel Checa Hernández apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 29 de juliol de 1942

- Manuel Checa Hernández: El 5 d'octubre de 1902 neix a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Manuel Checa Hernández. Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Des del 15 d'abril de 1924 treballà com a escrivent a la Colònia Sedó d'Esparraguera i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. El 30 de juny de 1938 deixà la feina per entrar a fer el servei militar. Detingut per les tropes franquistes, el 28 de juliol de 1942 va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver assassinat el 24 de juliol de 1936 el rector de la parròquia del poble i a altres veïns ruixant-los amb benzina i calant-los foc, i, més tard, al front, quan serví com a carrabiner voluntari, d'haver matat a diversos soldats que volien passar-se a les files enemigues; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Melchor Montoya Gallardo i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera.

***

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

- Romualdo del Papa: El 5 d'octubre de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Son pare fou el destacat militant anarquista Ugo del Papa. Des de la seva adolescència, Romualdo, formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme. Romualdo del Papa va morir el 20 de desembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia)

*** 

Germinal Esgleas en l'exili

- Germinal Esgleas: El 5 d'octubre de 1903 neix a Malgrat (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista i anarquista Josep Esgleas i Jaume, més conegut com Germinal Esgleas. Va passar la seva infància al Protectorat Espanyol del Marroc, on en una razzia de la població autòctona en resposta a les campanyes militars de l'exèrcit espanyol, son pare i un germà seu van ser passats a ganivet. En 1919 es va establir amb sa mare, Rosa Jaume Parareda, a Calella, Malgrat de Mar i Mataró, treballant en la fusta i el tèxtil. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, amb 17 anys serà secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de Calella i empresonat unes quantes vegades. Va començar a sobresortir en 1923 quan comença a fer mítings, es nomenat secretari de la CNT catalana i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT arran del Ple de Mataró de desembre; també va presidir l'assemblea provincial cenetista de Granollers que va analitzar els intents bolxevics de controlar el port barceloní. En 1926 va ser empresonat amb Joan Montseny (Federico Urales), fundador de La Revista Blanca i pare de la que serà sa futura companya Frederica Montseny.  Entre 1928 i 1929 va ser empresonat després d'un ple clandestí i després farà de mestre en una escola racionalista del sindicat vidrier de Mataró. Delegat per Blanes, Calella i Malgrat en el Congrés de 1931, va defensar la intransigència política i ideològica de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan va començar la guerra va formar part de la comissió, amb Mascarell i Roca, encarregada de comprar armes; també va representar la CNT en el Departament d'Economia de la Generalitat el juny de 1937, encara que no va prendre possessió. En maig de 1938 va ser membre del Comitè Executiu creat per García Oliver i va ser delegat per la CNT, juntament amb Marianet i Martínez Prieto, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan acabava la guerra va participar en el comitè català de la FAI i el 9 de febrer de 1939 va passar a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers i després confinat a Combs-la-ville. L'octubre de 1941 va ser detingut i condemnat pel règim de Vichy, el 24 de setembre de 1942, a tres anys i empresonat a Tolosa, Mauzac i Nontron, on va ser alliberat pel maquis el juny de 1944. El novembre de 1944 es va instal·lar amb sa família a Paulhac. Derrotats els nazis, la figura d'Esgleas passa a primer pla en negar-se a cedir la representació de l'anarcosindicalisme a la línia de Juanel, nomenat secretari, fundant-se en el seu càrrec de vicesecretari del Consell General del Moviment Llibertari, tossudesa que responia a la lluita interna de tendències que entre 1943 i 1945 sacsejà la CNT i que va acabar dividint-la. Esgleas considerava que la derrota de 1939 era deguda a l'abandó dels principis anarquistes i es va convertir en un ferm representant de la línia ortodoxa i anticol·laboracionista en uns moments d'evident tensió, línia que es va imposar en el Congrés de París de 1945 i que va portar Esgleas a la secretaria general del Comitè Nacional. Entre 1945 i 1946 va desenvolupar una important campanya de mítings (Tolosa, París, Orleans...). Durant els anys posteriors va ocupar càrrecs del més alt nivell dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser delegat en diversos congressos de l'AIT. La seva tendència en l'exili francès va donar nom a la fracció majoritària (esgleisme), direcció força discutida i valorada de manera molt distinta: per a uns representava la regeneració de la CNT i de l'anarquisme i per a altres l'oficialisme immobilista que es va fer ortodox per seguir vivint dels càrrecs retribuïts --els crítics li havien posat diversos malnoms: El Fraile, El Padre Prior, Fray Gerundio de Campazas... La interpretació d'Esgleas va ser dominant en l'exili confederal durant més de trenta anys, a la qual cosa va ajudar notablement el fet que sa esposa fos Frederica Montseny. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista (Cenit, El Combate Sindicalista, Espoir, Luz y Fuerza, Nueva Senda, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral,Vértice, etc.) i és autor de Decíamos ayer. Verdades de todas horas i Sindicalismo: orientación y funcionamiento de los sindicatos y federaciones obreras (1933). Germinal Esgleas va morir el 21 d'octubre de 1981 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Salvador Tort Fernández

- Salvador Tort Fernández: El 5 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Tort Fernández. Obrer d'una fàbrica de teixits, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Andreu de Barcelona. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilia a França. Arran de la declaració de guerra contra Alemanya, s'allistà voluntari en un regiment de marxa de l'Exèrcit francès fins a la seva desmobilització el 9 de setembre de 1940. Durant l'ocupació nazi participà en la Resistència. Salvador Tort Fernández va morir el 7 de gener de 1948 al llogaret de Marchais Chenu (Villeneuve sur Yvonne, Borgonya, França). Son germà Pere també va ser un destacat militant anarquista.

***

Emilio Tesoro Linares

- Emilio Tesoro Linares: El 5 d'octubre de 1907 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista i militant anarcosindicalista Emilio Tesoro Linares. Fou fill d'una família modesta, formada per sos pares (Juan i Teresa) i cinc germans (José, Manuel, Mercedes, María i Juan Antonio). Sos germans, José i Manuel, arribaran a ser destacats militants socialistes. Membre de les Joventuts Llibertàries des de començaments de 1936, Emilio Tesoro s'enquadrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per lluitar contra el feixisme l'estiu d'aquell any. En acabar la guerra visqué a Barcelona i després s'exilià. En 1947 s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on participà activament en el Centre de Cultura Social d'aquesta ciutat. Arran del cop militar de 1964, de les persecucions polítiques i de la crisi econòmica subsegüent, es traslladà a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana, on vivien tres de sos germans (Manuel, María i Juan Antonio), s'integrà en la militància llibertaria de l'exili espanyol. Durant els anys vuitanta formà part del Col·lectiu Autogestionari Llibertari (CAL), el qual edità per primer cop el periòdic El Libertario. A començaments dels anys noranta edità la revista Misceláneas Libertarias. En 1996 fou un dels creadors de la Comissió de Relacions Anarquistes (CRA), la qual reprengué l'edició d'El Libertario, encarregant-se la pàgina d'ajuda i de solidaritat amb els presos polítics i socials. En aquesta època impulsà la creació de la Creu Negra Anarquista (CNA) de Veneçuela. A més dels seus articles en El Libertario va col·laborar en diverses publicacions anarquistes de la Península, com ara Bicel,CNT i Solidaridad Obrera. Emilio Tesoro Linares va morir d'un càncer de pell el 10 d'octubre de 2003 a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana existeix des del 2004 el Centre de Documentació Emilio Tesoro, lligat a la CNA i especialitzat en la problemàtica carcerària.

***

Roger Boutefeu

- Roger Boutefeu: El 5 d'octubre de 1911 neix a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) l'antimilitarista i anarquista i després escriptor petainista Roger André Boutefeu, conegut sota diversos pseudònims, com ara Coudry,A. Duret o Le Pediculeux. Fill d'un obrer de cautxutar, tingué una infància miserable i el seu poble fou gasejat durant la Gran Guerra. Quan tenia 12 anys resta orfe i ben aviat es va veure obligat a guanyar-se la vida aquí i allà vagabundejant i fent petites feines (jornaler a les granges, lampista, quincaller, impressor, etc.). És en les seves constants travessies que estableix els primers contactes amb el moviment llibertari de la mà de llenyataires anarquistes. En 1929 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). Establert a París abans de la II Guerra Mundial, treballà com a empaquetador de diaris en una empresa de premsa. A partir de gener de 1937 exercí de gerent del periòdic Rectitude,òrgan de la Lliga d'Objectors de Consciència (Centre de Defensa dels Objectors de Consciència), fundada per Gérard Leretour, i en el qual col·laborà sota el pseudònim d'A. Duret. L'estiu de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà a la península i es presentà com a voluntari, escrivint articles i cròniques sobre la guerra i el procés revolucionari per al periòdic Le Libertaire. De bell nou a França, entre el setembre de 1937 i l'octubre de 1938 fou gerent de Le Libertaire. En 1938, amb Georges Gourdin, fou el responsable del butlletí L'Exploité,òrgan dels grups de fàbrica de la Unió Anarquista (UA) En 1939 va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de l'UA. També fou un dels secretaris de la Joventut Anarquista (JA) i figurava entre els oradors habituals que intervenia en els mítings de l'UA i de la JA. El gener de 1939 va ser condemnat a 12 i a 18 mesos de presó per «provocació de militars i desobediència amb finalitats propagandístiques anarquistes». Durant la seva detenció a la presó de la Santé llegí els Evangelis i es convertí al catolicisme. En sortir de la garjola, el 2 de setembre de 1939, s'adherí al petainisme i començà a publicar obres en les quals narrava la seva «trobada amb Déu» i altres «visions». Casat dues vegades, tingué cinc infants. En aquesta segona etapa de sa vida es dedicà a fer de pastor. Entre les seves obres les úniques destacables són Veille de fête (1950), autobiografia del seu període anarquista, i Le mur blanc (1965), novel·la ambientada en la guerra civil espanyola –el «mur blanc» fa referència a les tàpies dels afusellaments. Roger Boutefeu va morir el 24 de juliol de 1992 a Agey (Borgonya, França).

***

Antonio Serrano González (Caracas, julio 2005)

- Antonio Serrano González: El 5 d'octubre de 1918 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Serrano González. Quan tenia sis anys quedà orfe i a partir dels 13 anys començà a treballar, primer de pastisser i després de sastre. En 1933, per la influència del sastre confederal Manuel Ibarra Campanero, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i freqüentà l'Ateneu de Divulgació Social de Màlaga. En 1934 va ser nomenat vicesecretari del Sindicat de Sastres de la CNT malaguenya. Arran de l'aixecament feixista, s'enrolà en la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes), que sortí de Màlaga el 28 de juliol de 1936 cap a Granada. Més tard lluità en una columna confederal al sector de Ronda, fins la pèrdua de Màlaga. El febrer de 1937, després de la militarització de les milícies, lluità en la 82 Brigada Mixta. Després de la pèrdua de Terol, passà a la 45 Brigada Mixta, marxant a l'Ebre i després a cobrir la retirada catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el 7 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Brams, dels quals sortí el febrer de 1940 per fer feina en una fàbrica de confecció de roba militar a Carnaux. Després de la derrota de França quedà indocumentat i des de febrer de 1941 a octubre de 1943 treballà de pagès. Durant l'Ocupació, fou secretari de Propaganda de la CNT de Tarn, alhora que treballà de bell nou de sastre. En acabar la guerra organitzà les Federacions Locals confederals de La Bastida Roairós i Sant Jòri, del Llenguadoc (Occitània). En 1947 va ser nomenat delegat d'Albi al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa. Decidí emigrar a Amèrica i el 21 d'abril de 1950 arribà a Veneçuela, on s'havia instal·lat un germà seu. A Caracas treballà durant quaranta anys de llibreter (Libreria Minerva, Palacio del Libro, Libreria Lectura i Libreria ABC), alhora que milità en el moviment llibertari, especialment en la CNT de l'Exili i en la Federació Obrera Regional de Veneçuela (FORVE). En 1965, fugint del revisionisme de l'agrupació encapçalada per Manuel Lara favorable a la creació d'un partit socialista llibertari, s'uní al grup anarquista de Josep Xena Torrent. En 1995 formà part del grup editor de la nova època d'El Libertario, publicació en la qual col·laborà de manera regular. En 2004 fou un dels creadors del Centre d'Estudis Socials Llibertaris (CESL). Entre el 17 i el 24 de juny de 2005 se li reté un homenatge a Caracas sota el títol «Vivir la utopía», muntat per l'Organització Nelson Garrido (ONG), el CESL i el periòdic El Libertario. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Acontecimiento,Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir,El Libertario, Orto,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Serrano González va morir el 14 de juliol de 2008 a Caracas (Veneçuela).

Antonio Serrano González (1918-2008)

***

Giliana Berneri

- Giliana Berneri:El 5 d'octubre de 1919 neix a Florència (Toscana, Itàlia) la metgessa anarquista Giliana Berneri. Segona filla de Camillo Berneri i de Giovanna Caleffi, va estudiar medicina a París i es va especialitzar en pediatria i en psicoanàlisi. Amb son company Jean Senninger (Serge Ninn), amb qui es va casar en 1945, va militar en el moviment llibertari francès. El 17 d'octubre de 1947 va rebre la nacionalitat francesa i va afrancesar el seu nom per Giliane. Va pertànyer al grup«Sacco i Vanzetti» de la Federació Anarquista en Llengua Francesa (FAF) del Barri Llatí parisenc, la finalitat del qual va ser impedir l'execució dels companys anarquistes. En 1949, amb son company, participà en la fundació de l'Organisation Pensée Bataille (OPB). Més tard va fer costat el grup «Kronstadt», exclòs en 1954 de la Federació Comunista Llibertària (FCL) --va ser una de les principals redactores, amb Louis Blanchard, del «Memoràndum del grup"Kronstadt"», on es denunciaven les maniobres de l'OPB. La seva casa al Barri Llatí (240 rue Saint-Jacques) estava constantment vigilada per la policia. També va participar en nombroses iniciatives culturals llibertàries, va fer conferències amb molts intel·lectuals, com ara Albert Camus, i va col·laborar en el periòdic Le Libertaire. Va participar en nombroses campanyes de solidaritat, com la que demanava l'alliberament del company Ernesto Bonomini del camp de concentració de Tolosa de Llenguadoc i el seu exili als EUA en 1939. Amb sa germana Marie Louise va popularitzar les teories psicoanalítiques de Wilhelm Reich en la premsa llibertària. Va deixar el moviment en la dècada dels anys 50 desil·lusionada per la trajectòria de l'FCL. Després de la mort de sa mare, en 1962, va fer donació de l'arxiu familiar (documents, correspondència, biblioteca, hemeroteca, fotos...) al centre de documentació promogut per Aurelio Chessa. Va exercir la medicina fins a 1989. Giliana Berneri va morir el 19 de juliol de 1998 a París (França) i reposa al petit cementiri de Saint-Laurent-Nouan (Centre, França).

Giliana Berneri (1919-1998)

***

Francisco Ramírez Izquierdo

- Francisco Ramírez Izquierdo: El 5 d'octubre de 1921 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Francisco Ramírez Izquierdo, conegut com Paco Ramírez. Fill d'una família republicana, sos pares es deien Francisco Ramírez i Josefa Izquierdo. Quan tenia 14 entrà a treballar d'aprenent en una fàbrica de sabates i s'afilià al Sindicat de la Indústria Tèxtil (Secció Calçat) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució de juliol de 1936 ingressà com a alumne a l'Internat«Durruti», creat per la CNT amb la finalitat de capacitar la joventut llibertària, i posteriorment a l'Institut Obrer de València, on estudià el batxillerat. Durant el franquisme es caracteritzà per la solidaritat que exercí amb companys i companyes. Treballà durant més de quaranta anys com a marbrista lapidari en l'empresa«Marmolista Valenciana» i després va ser conservador de la «Casa de les Roques», ocupant-se d'explicar l'origen i el significat d'aquest museu a les visites. Fou membre de l'Associació Cultural Institut Obrer (ACIO) de València i soci honorífic de la «Fundació Salvador Seguí». Els últims anys de sa vida els passà postrat en una cadira de rodes i cec, situació que va ser més suportable gràcies a la visites dels companys que rebia. En 2011 el seu testimoni va ser recollit per Cristina Escrivá Moscardó en el llibre El Internat-Escuela Durruti (1937-1939). Francisco Ramírez Izquierdo va morir el 17 de juny de 2014 al seu domicili de València (València, País Valencià) i fou enterrat dos dies després al Cementi General d'aquesta ciutat.

Francisco Ramírez Izquierdo (1921-2014)

***

Stig Dagerman

- Stig Dagerman: El 5 d'octubre de 1923 neix a Älvkarleby (Uppsala, Suècia) el novel·lista, dramaturg, periodista i militant anarcosindicalista Stig Dagerman, un dels escriptors suecs més importants de la seva generació (fyrtiotalisterna, escriptors dels quaranta). Fill natural de pares treballadors --Helmer Jansson, instal·lador de rails i miner de túnels i militant anarcosindicalista, i Helga Andersson, telefonista--, va ser criat pels avis paterns (Frans i Erika Jansson) en una petita granja al camp. En 1932 s'instal·là a Estocolm per viure amb son pare i acabar els estudis. Influït per son pare començà a militar de ben jove en els cercles llibertaris, escrivint en la seva premsa i integrant-se en la secció juvenil de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), organització anarcosindicalista a la qual pertanyia son pare des de 1920. Per pagar-se els estudis, vendrà diaris als vaixells de la Companyia Waxholm, que asseguraven les comunicacions marítimes a l'arxipèlag d'Estocolm. Apassionat pel cinema i per la literatura, a partir de 1941 participarà en la revista experimental 40-tal, col·laborarà assíduament en el periòdic anarcosindicalista Arbetaren (Treballador) i anarquista Storm (Tempesta) i escriu per diversos periòdics ocupant-se de la secció cultural. L'agost de 1943 es casà amb Anne Marie Götze, filla de refugiats alemanys (Ferdinand i Elly), amb la qual cosa es pogué beneficiar de la nacionalitat sueca i restar al país, mentre son pare, militant llibertari que havia lluitat en la Guerra Civil espanyola (1936-1939), era buscat a l'Alemanya nazi. Entre 1944 i 1949 la seva activitat literària és força fructífera, ja que escriurà quatre novel·les, quatre obres de teatre, una col·lecció de relats i un gran nombre d'articles, cròniques i reportatges. En 1945, influït pels narradors nord-americans de la«Generació Perduda» (Hemingway, Faulkner, etc.) i per Kafka i Camus, publicà la novel·la Ormen (La serp), fortament antimilitarista, que el consagrà com a capdavanter de la nova literatura sueca, amb Karl Vennberg i Erik Lindegren. En 1946 estrenà l'obra de teatre Den dödsdömde (Condemnat a mort). En acabar la II Guerra Mundial, entre 1946 i 1947, visità Alemanya (Berlín, Munic, Stuttgart i Hamburg) i testimonià com a corresponsal del diari Expressen les condicions miserables i el patiment del poble alemany, castigat pel nazisme i pels bombardeigs aliats; d'aquesta experiència sorgirà el recull de cròniques Tysk höst (Tardor alemanya, 1947). L'any següent publicà Bränt barn (El nen abrusat) i Nattens lekar (Jocs nocturns), però a partir de 1949 es trobarà incapaç d'expressar-se i bloquejat per continuar escrivint a causa de problemes psicològics. En 1950 es divorcià de sa dona Anne Marie i engegà una relació amb l'actriu sueca Ana Björk, amb qui es casarà en 1953 i tindrà una filla. En 1952 va escriure Vårt behov av tröst är omättligt (La nostra necessitat de consol és insaciable), una mena de testament vital. En 1954, poc abans de morir, es publicà una selecció dels seus 2.067 mordaços poemes d'actualitat, publicats durant molts anys en l'anarcosindicalista Arbetaren, sota el títol Dagsedlar. De tarannà depressiu, el 4 de novembre de 1954 Stig Dagerman es tancà al garatge de la seva casa al barri de Danderyd d'Estocolm (Suècia) i se suïcidà per asfixia deixant el motor del seu cotxe en marxa, trobant-se el cos sense vida l'endemà. La seva obra, reunida en 11 volums, aborda les grans preocupacions universals (moralitat, consciència, sexe, amor, filosofia social, compassió, justícia, por, ansietat, fracàs, destrucció, culpabilitat, soledat, mort, etc.) i ha estat llegida a altres països europeus, especialment França i Itàlia. Existeix una«Societat Stig Dagerman» a Suècia que cada any atorga un important premi a les persones que, com Dagerman, promogueren la comprensió.

***

Josep Lluís Pons Llobet

- Josep Lluís Pons Llobet: El 5 d'octubre de 1955 neix a Barcelona (Catalunya) el militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) Josep Lluís Pons Llobet –també citat Llovet–, conegut com Queso. Durant el curs 1971-1972, quan estudiava el Curs d'Orientació Universitària (COU) a l'Institut Milà i Fontanals de Barcelona, milità en les Joventuts Universitàries Revolucionàries (JUR) i per la seva participació en les lluites estudiantils fou expulsat d'aquest centre educatiu. En 1972 establí contactes amb el clandestí MIL i a començaments de 1973 entrà a formar part dels seus Grups Autònoms de Combat (GAC), participant activament en els atracaments a entitats bancàries: el 14 de setembre de 1972 a la Caixa d'Estalvis de Bellver de Cerdanya (1.000.000 de ptes.), el 18 de novembre de 1972 a la sucursal de La Caixa del carrer Escorial de Barcelona (169.000 ptes.), el 19 de gener de 1973 a la Caixa d'Estalvis Provincial de Barcelona (658.000 ptes.), el 27 de gener de 1973 en una sucursal del Banc de Biscaia (2.500.000 ptes.), el 2 de març de 1973 en una sucursal del Banc Hispano-Americà (300.000 ptes) i on fou ferit greument d'un tret un comptable, el 6 de juny de 1973 en una sucursal del Banc de Bilbao (244.000 ptes.), el 19 de juny de 1973 en una sucursal del Banc Espanyol de Crèdit (3.000.000 ptes) i el 5 de setembre de 1973 a la Caixa d'Estalvis de Bellver de Cerdanya (580.000 ptes). Perseguit per la Guàrdia Civil, amb Oriol Solé Sugranyes, va ser encerclat i detingut el 17 de setembre de 1973 en un bosc d'Alp (Baixa Cerdanya, Catalunya) per la Guàrdia Civil. L'endemà fou detinguda sa companya, María Angustias Mateos Fernández, al seu domicili. Jutjat en dos consell de guerra, fou condemnat a 51 anys de presó i tancat amb Solé Sugranyes a la presó Segòvia. El 5 d'abril de 1976 ambdós protagonitzaren amb 27 membres d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat) i del Front d'Alliberament de Catalunya (FAC) l'anomenada «Fuga de Segòvia», però fou capturat el 17 de setembre a Auritz (Navarra) mentre que Oriol fou abatut l'endemà de la fuita per membres de la Benemèrita. Després fou tancat, amb fortes mesures de seguretat, a la presó de San Antón de Cartagena, on portà a terme vagues de fam per reivindicar l'amnistia. El maig de 1977 intentà figurar, encara que sense compartir en absolut la seva línia política, com nombre dos de la candidatura per Barcelona per al Congrés presentada per la coalició Unitat Popular pel Socialisme (UPS), amb la finalitat d'agilitzar l'amnistia, en les primeres eleccions després del franquisme que se celebrarien el 15 de juny d'aquell any, però finalment això no va ser possible perquè la Junta del Cens no ho acceptà en considerar que els presos no eren elegibles. El 17 de juliol d'aquell any fou finalment alliberat gràcies al decret d'amnistia general de 1977. Quan va sortir de la presó va començar a estudiar periodisme, però ho va deixar al segon curs. Després passà a treballar com a pilot d'helicòpters i actualment és director d'una companyia d'aquests giroavions.

Continua...

---

Dins la Mostra Cultural Flor de Taparera, el teatre de Llubí acollirà el proper 5 d'octubre una vetlada de glosa i cant improvisat a les 20:30h. Hi prendran part Glosadors de Mallorca: Xavi Ferriol "De l'Havana", Pau Riera "Rierol", Maribel Servera "Servereta" i Toni Figuerola "Barrotes", juntament amb els principatins Ferriol Macip "Farri", Margarida Joanmiquel "Meg" i David De la Higuera.