[15/08] Eudes i Brideau - «El
Revolucionario» - «Khleb i Volia» -«La Enseñanza Moderna» - «Le
Terrassier» - Rivera i Flores Magón -
Reunió Florència - «Nuestra
Tribuna» - «Avance» - FAF - Living
Theatre - Correspondència Ishill -«Canariah» - Schwitzguébel - Miaglia -
Huitrón - Merli - Conde - Sánchez Conca -
Vintrigner - Stagnetti - Cuende - Treves - Petrini - Vila - LlopAnarcoefemèrides
del 15 d'agost
Esdeveniments
![La República francesa personificada com Louisa Michel, en un dibuix de J. Corseaux]( "La República francesa personificada com Louisa Michel, en un dibuix de J. Corseaux")
La
República francesa personificada com Louisa Michel, en un
dibuix de J. Corseaux
- Manifestació en
suport d'Eudes i de
Brideau: El 15 d'agost de 1870 Louise
Michel participa en una
manifestació a París (França)
organitzada en favor dels republicans
blanquistes Émile Eudes i
Gabriel Marie Brideau, detinguts el dia abans per l'atac contra la
caserna de
bombers de La Vilette (París). Michel va portar al general
Louis Jules
Trochu, governador
militar de París, una petició en favor dels
detinguts, feta per Jules Michelet.
***
![Portada del primer número d'"El Revolucionario"]( "Portada del primer número d'\"El Revolucionario\"")
Portada
del primer número d'El
Revolucionario
-
Surt El
Revolucionario:
El 15 d'agost de 1895
surt al barri de Barracas al Norte de Buenos Aires (Buenos Aires,
Argentina) el
primer número d'El Revolucionario.
Periódico comunista anarquista. Estava editat pels
grups anarquistes de
Barracas al Norte i Barracas al Sur i pel «Grupo
Titta» de Buenos Aires. De
periodicitat irregular («Apareixerà quan
pugui») i per subscripció voluntària,
portava els epígrafs «Liberté,
Igualdad, Emancipazione» (sic, en trilingüe). El
gerent responsable fou R. Ponte. Publicà articles en
francès, reproduïts del
periòdic parisenc Le Temps Nouveaux,
i en italià. Trobem textos de J. Alonso, Louis Buchner,
Joseph Déjacque i
Lamennais. Només sortí un altre
número, sense datar i que portava l'epígraf«Apareix
quan pot, viu de l'expropiació».
***
![Portada del primer número de "Khleb i Volia"]( "Portada del primer número de \"Khleb i Volia\"")
Portada
del primer número de Khleb i Volia
- Surt Khleb i Volia: Per l'agost de
1903 surt a Ginebra (Suïssa) i a Londres (Anglaterra) el
primer número del
periòdic mensual de teoria política anarquista en
llengua russa Khleb
i Volia («Pa i
Llibertat» o «La conquesta del pa»).
Considerada la primera publicació del
moviment anarquista rus de l'exili. A la capçalera portava
la cèlebre frase de
Bakunin: «La necessitat de destruir és
també una necessitat creadora.» Aquesta
publicació fou editada a Ginebra per un grup de joves
exiliats russos partidaris
de Kropotkin, entre els quals es trobaven el georgià Georgi
Gogelia (K.
Orgheiani), sa companya Lídia i Maria Goldsmith (Maria Korn). Fou
impresa per Émile Held i es van
publicar 24 números, en 21 volums, fins al novembre de 1905.
Fou contrari a
tota participació
en la lluita dels mètodes legals (sindicats,
parlamentarisme, etc.), tot
reivindicant-ne els il·legals (vaga, terrorisme
revolucionari, etc.). Cobrí
informativament de manera crítica el Congrés
Internacional Socialista
d'Amsterdam d'agost de 1904. Va intentar atreure els
socialistes-revolucionaris
russos a les seves files. El grup editor també va publicar
pamflets de Bakunin
i de Kropotkin, així com traduccions russes de Grave,
Malatesta, Élisée Reclus
i altres. Piotr
Kropotkin, aleshores exiliat a
Londres (Anglaterra), va col·laborar activament amb articles
i editorials
en aquest
periòdic, així com el seu
col·laborador, el georgià Varlaam
Nikolàevitx
Txerkézov; amb altres revolucionaris van fer una
edició londinenca paral·lela a
ginebrina. Exemplars de Khleb i Volia creuaran les
fronteres russes
clandestinament per Polònia i Ucraïna
gràcies al grup anarquista rus «Borba»
(La Lluita) establert a Bialystok (Podlàquia), i arribaran
fins i tot als
centres industrials d'Odessa i dels Urals, on seran acollits amb
l'entusiasme
revolucionari que donarà lloc a la primera
Revolució russa de 1905.
Posteriorment, altres publicacions dels anarquistes russos exiliats
portaran
aquesta capçalera, títol de l'obra més
coneguda de Kropotkin.
***
![Portada del primer número de "La Enseñanza Moderna"]( "Portada del primer número de \"La Enseñanza Moderna\"")
Portada
del primer número de La Enseñanza Moderna
-
Surt La
Enseñanza Moderna: Per l'agost de
1908 surt a Irun (Guipúscoa, País Basc)
el primer número del periòdic racionalista
anarquista La
Enseñanza Moderna. Revista mensual
pedagógica. A partir del número 6, del
15 de gener de 1909, portarà el
subtítol «Revista quincenal
pedagógica-racionalista. Eco de la Lliga
Internacional para l'Educación de la Infancia».
Dirigida pel pedagog
racionalista Federico Forcada, en el comitè de
redacció estaven Samuel Torner i
Antonia Maymón. Hi van escriure nombrosos
col·laboradors, com ara Eliseo
Reclus, Le Dantec, José Nákens, Pedro Vallina,
Antonia Maymón, Sebastián Faure,
Francisco Pi Arsuaga, Raúl Lacombre, Mortillet, Guerra
Junqueiro, Federico
Forcada, Samuel Torner, F. Fuertes, Francisco Bellido, Ángel
Macías, Nicolás
Hernández, Víctor Hugo Palacios, Leopoldo Quiles,
Laureano Aragón, Gabriel
Sanjuán, Fritz, Colominas Maseras, Anselmo Lorenzo, Rodrigo
Soriano, Recassens,
Rueda, Cecilia Mendaza, Juan Casaviejas, Pedro García
Sidonio, V. García, etc.
La revista defensava la regeneració de l'ensenyament des
d'un anticlericalisme
radical. Altres temes que tractà van ser el
neomaltusianisme, l'ateisme, el
naturisme, la bibliografia pedagògica, ressenyes de
revistes, polèmiques amb
altres publicacions, etc. Un apartat especial fou el referit a la marxa
de l'escola
racionalista d'Irun, regentada per Federico Forcada, que
tingué moltíssims
problemes, fins i tot la detenció del seu director.
L'últim número fou el 9, de
març de 1909, on s'anunciava la publicació d'un
especial de 24 pàgines a
beneficio dels llibertaris d'Alcalá del Valle que patien
represàlies, i sembla
que la publicació fou suspesa arran dels fets de l'anomenada«Setmana Tràgica»
de Barcelona i de l'afusellament de Francesc Ferrer i
Guàrdia, que comportà la
repressió sistemàtica contra les escoles
racionalistes. A Valladolid sortiren
tres números, entre el 12 de setembre i el 10 d'octubre de
1910, d'una segonaèpoca, dirigida també per Forcada.
***
![Capçalera de "Le Terrassier"]( "Capçalera de \"Le Terrassier\"")
Capçalera
de Le Terrassier
-
Surt Le
Terrassier:
El 15 d'agost de 1909 surt a París (França) el
primer número
del periòdic bimensual sindicalista revolucionari Le
Terrassier. Organe du
Syndicat Général des ouvriers terrassiers,
puisatiers-mineurs, tubistes,
poseurs de rails et parties similaires du département de la
Seine (El
Terrelloner. Òrgan del Sindicat General dels obrers
terrelloners, cavadors de
rases, obrers que treballen en campanes pneumàtiques,
instal·ladors de rails i
rams similars del departament del Sena) --«Sindicat
General» fa referència a la
Confederació General del Treball (CGT). A la
capçalera, realitzada per Aristide
Delannoy, figura un peó de camins donant mala vida el
capitalista. En sortiren,
com a mínim, 172 números fins a 1927.
***
![Penitenciaria Federal de McNeil Island]( "Penitenciaria Federal de McNeil Island")
Penitenciaria
Federal de McNeil Island
-
Rivera i Flores
Magón condemnats: El 15 d'agost de 1918, als
Estats Units, Ricardo Flores Magón
i Librado Rivera són condemnats respectivament a 20 anys de
presó i una multa
de 5.000 dòlares i 15 anys i igual multa, acusats de
sabotejar l'esforç bèl·lic
dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el
seu «ideal
democràtic», per haver publicat el 16 de
març de 1918 en el periòdic Regeneración
el manifest «Als anarquistes del món i als
treballadors en general». Per al
periòdic va significar la desaparició definitiva,
després de 12 èpoques
distintes, i per als editors el tancament a la Penitenciaria Federal de
McNeil
Island (Steilacoom, Washington, EUA).
***
![Errico Malatesta]( "Errico Malatesta")
Errico
Malatesta
-
Reunió italiana
antirepressió: El 15 d'agost de 1920
té
lloc a Florència (Toscana, Itàlia) una
reunió nacional dels anarquistes italians per intensificar
la solidaritat i
l'agitació en favor de les víctimes de la
repressió política. Va ser-hi presents
Errico Malatesta i Clodoveo Bonazzi per la Unió
Comunistaanàrquica d'Itàlia
(UAI); Gigi Damiani, pel periòdic Umanità
Nova; Diego Guadagnini, pel
Comitè de Defensa Llibertari; Dante Pagliai i Emilio
Spinaci, del Comitè per
les Víctimes Polítiques de Milà;
Giuseppe Sartini, per la Unió Sindical
Italiana (USI); Domenico Giulietti, per la Federació de
Treballadors de la Mar;
Andrea Pedrini i Cesare Stazzi, per la Borsa del Treball d'Ancona;
Camillo
Berneri, per la Federació de Joves Revolucionaris; i Andrea
Viglongo, pel
Comitè dels Consells de Fàbrica de
Torí.
***
![Portada del primer número de "Nuestra Tribuna"]( "Portada del primer número de \"Nuestra Tribuna\"")
Portada
del primer número de Nuestra Tribuna
-
Surt Nuestra
Tribuna:
El 15 d'agost de 1922 surt a Necochea (Buenos Aires, Argentina) el
primer número del
periòdic
quinzenal anarquista Nuestra Tribuna. Hojita del sentir
anárquico femenino.
Dirigit per l'anarcofeminista madrilenya Juana Rouco Buela, va ser una
publicació fundada i escrita per un grup de vint dones
(entre elles Teresa i
María Fernández, i Fidela Cuñado) i
dirigida a dones. Hi van col·laborar la companya de Ricardo
Flores Magón, Milly Witkop Rocker, Frederica Montseny,
Angelina
Arratia del Pera i Herminia Brumana, entre d'altres. Va publicar 39
números
fins al 1925, any de la seva prohibició per la
repressió del comissari Varela,
germà de l'autor de la matança de
Patagònia. Amb un tiratge inicial de 1.500
exemplars, va arribar a editar-ne 4.000. A més de Necochea
(dels números 1 al
28, de novembre de 1923), va ser publicat a Tandil (en 1924, dels
números 29 al
36 i amb periodicitat mensual) i a Buenos Aires (els tresúltims números, entre
febrer i juliol de 1925). A la capçalera de tots els
números figuraven dos
textos molt explícits del pensament de la revista:«La inferioritat mental de
la dona és una mentida teològica, repetida i
propagada per totes les
congregacions religioses i jurídiques» i«No hi ha emancipació de la dona.
L'emancipació que nosaltres, dones lliures, propiciemés social, netament
social». D'àmbit internacional, es
distribuïa a tota Argentina per tren, a la
resta d'Amèrica, Estats Units i Europa, gràcies
a un company mariner. A Argentinaés una publicació gairebé impossible
d'aconseguir perquè ha estat perseguida
per totes les dictadures argentines i l'única
col·lecció completa que es coneix
es conserva a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
En maig
2005 Elsa Calzetta en va publicar una reedició publicada per
la Universitat
Nacional del Sud (EdiUNS).
***
![Capçalera d'"Avance"]( "Capçalera d'\"Avance\"")
Capçalera
d'Avance
-
Surt Avance: Per l'agost de
1935 surt a
Diamante (Diamante, Entre Ríos, Argentina) el primer
número de la revista
anarquista Avance. Periódico de la
Federación Obrera Comarcal Entrerriana. Era
l'òrgan d'expressió de la
Federació Obrera Comarcal d'Entre Ríos de la
Federació Obrera Regional
Argentina (FORA). El responsable de la redacció fou V. A.
González i el de
l'administració T. F. León i J. Gebobich. Hi van
col·laborar J. Aguilera, C. A.
Altamirano, E. Latelaro, Luís Woolands (Juan
Crusao) i Un croto enojado,
entre
d'altres. En sortiren set números, l'últim el 30
de juny de 1936.
***
![Capçalera de "Terre Libre"]( "Capçalera de \"Terre Libre\"")
Capçalera
de Terre Libre
-
Constitució de
la FAF: Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 té
lloc a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el congrés
constitutiu d'una nova
organització: la Federació Anarquista de
Llengua Francesa (FAF), de fet una escissió de la
Unió Anarquista. Volin i
André Prudhommeaux, que editaran el periòdic Terre
Libre, en seran els
principals animadors.
***
![Living Theatre]( "Living Theatre")
Living
Theatre
-
Primera actuació
del Living Theatre: El 15 d'agost de 1951, a Nova York
(Nova York, Estats Units), la
primera actuació del grup anarquista«dramàtic» Living Theatre té
lloc al
domicili de Julian Beck i de Judith Malina, creadors del
col·lectiu, mancats
d'altra sala i de diners per finançar l'espectacle. Quatre
peces van ser
representades aquell dia: Childish Jokes, de
l'anarquista Paul Goodman; Ladies
Voices, de Gertrude Stein; He who says yes and he
who says no, de
Bertolt Brecht; i The dialogue of the manikin and the young
man, de
Federico García Lorca. El Living Theatre va representar una
contestació radical
al tradicional teatre comercial i institucional, amb un contingut
polític no
convencional i un llenguatge altament poètic, per la qual
cosa les autoritats
van entrebancar-ne l'acció sempre que van tenir
oportunitat. A més de
l'acció política als escenaris, el
col·lectiu era conscients de la necessitat
d'una actuació en el moviment pacifista i antimilitarista, i
per això van
impulsar la idea de la primera Vaga General Mundial per la Pau que es
va portar
a terme el gener de 1962, i acabà en una gran marxa; aquesta
idea
d'acció
directa va calar i se'n van realitzar dues més.
***
![Correspondència d'Ishill]( "Correspondència d'Ishill")
Correspondència
d'Ishill
-
Correspondència
Ishill: El 15 d'agost de 1967 s'acaba d'imprimir als
Tallers Gràfics
Olimpo de la Ciutat de Mèxic (Mèxic), editat per
Tierra y Libertad,
amb l'esment de
Benjamín Cano Ruíz, el llibre Correspondencia
selecta de Joseph Ishill.
El recull de correspondència va estar al càrrec
de Vladimiro Muñoz, que la va
traduir, seleccionar, prologar i anotar. L'impressor anarquista Joseph
Ishill
va mantenir correspondència amb infinitat de persones de
l'àmbit llibertari i
de la cultura en general, com ara Edward Carpenter, Wladimir
Tcherkesoff, Sofia
Kropotkin, Élie i Paul Reclus, Henry W. Nevinson, S.
Janovski, Havelock Ellis,
Patrick Geddes, Errico Malatesta, Alexander Berkman, Emma Goldman,
Benjamin R.
Tucker, Max Baginski, Thomas H. Bell, Luigi Fabbri, Havelock Ellis,
Ludwig
Lore, Eugen Relgis, Henry Seymour, H. L. Mencken, Max Nettlau, Theodore
Debs,
Rudolf Rocker, Forrest Frazier, etc. Se'n van editar 1.000 exemplars.
***
![Capçalera de "Canariah"]( "Capçalera de \"Canariah\"")
Capçalera
de Canariah
-
Surt Canariah:
Per l'agost de 2000 surt a Roma (Itàlia) el primer
número del
periòdic Canariah. Giornale
anarchico senza prezzo. Editat pel romà«Grup Anarquista Errico Malatesta»,
pretenia ser una publicació específicament
dedicada a l'aprofundiment de la
temàtica interna del moviment anarquista i a
l'estimulació de la reflexió
llibertària. Tractà diversos temes, com ara la
història anarquista,
l'il·legalisme, l'anarcoprimitivisme,
l'antibel·licisme, l'alliberament animal,
la repressió, el nacionalisme, etc. Hi van
col·laborar Antonio Massia, Cicero,
Tony Aspri i Gianluca, entre d'altres. La intenció era
sortí mensualment, però
es publicà irregularment. L'últim
número fou el 20, de març-abril de 2004,
portava com a subtítol «Giornale anarchico con
prezzo». També edità diversos
fullets.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Adhémar Schwitzguebel (1875)]( "Adhémar Schwitzguebel (1875)")
Adhémar
Schwitzguebel (1875)
- Adhémar
Schwitzguébel: El 15 d'agost
de 1844 neix a Sonvillier (Berna, Suïssa) l'internacionalista
bakuninista
Adhémar Schwitzguébel. Son pare, radical liberal
que havia participat en la
Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on
treballarà com a
gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de
sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció
de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a
Sonvillier, va
participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener
de 1869 representà
la secció de Courtelary en la constitució de la
Federació Francosuïssa. El
setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat
col·lectiva en el IV
Congrés General de la Internacional a Basilea.
També el setembre d'aquest any
es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança
Internacional de la Democràcia
Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de
març de 1870 assistí a
Lió a la gran assemblea obrera presidida per
Eugène Varlin i on es reuniren
delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant
la guerra
francoprussiana serví a la frontera en un batalló
bernès. Després de la caiguda
de la Comuna de París, va marxar a París portant
passaports falsos que havia
aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards
cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de
la
Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de
1871 a
Sonvillier, en la creació de la bakuninista
Federació del Jura. En 1871 publicà
el fullet La guerre et la paix. Enviat al
congrés de la Internacional de
l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per
representar
el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de
l'exclusió
dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que
reclamada, va ser rebutjada.
De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés
de Saint-Imier amb la
intenció de crear en el si de la Federació del
Jura una Internacional
antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove
obrera del Franc Comtat que
treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874
participà en el
VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a
delegat de la Federació del
Jura, on redactà, amb altres dos companys, el«Manifest als obrers de tots els
països». Entre febrer i març de 1876
realitzà una gira de conferències a Berna,
Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any
publicà sota el títolLe radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de
1876, amb Nikolaij
Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien iÉlisée
Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a
Berna. El 18 de
març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la
manifestació a
Berna en commemoració de la Comuna de París. En
1880 participà en l'últim
congrés de la Federació del Jura a La
Chaux-de-Fonds. Però l'actiu
propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos
almenys nou
fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure
forçat a
deixar la regió i s'instal·là a Bienne
en 1889. Hi continuà amb la seva
militància, col·laborant amb articles en la
premsa internacionalista i
publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets
didàctics», i va participar en
la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que
desapareixerà arran de les
vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de
les societats
obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant
del secretari del
moviment sindical suís. Víctima de la
misèria i d'un càncer d'estómac que el
torturà durant els seus últims 15 anys,
Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de
juliol de 1895 a Bienne
(Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James
Guillaume, es publicà a París
un recull dels seus textos sota el títol Quelquesécrits.
Adhémar
Schwitzguébel (1844-1895)
***
![Foto policíaca de Bernardo Miaglia (9 de març de 1894)]( "Foto policíaca de Bernardo Miaglia (9 de març de 1894)")
Foto
policíaca de Bernardo Miaglia (9 de març de 1894)
-
Bernardo Miaglia: El
15 d'agost de 1852 neix a Giaglione (Piemont, Itàlia)
l'anarquista Bernardo
Miaglia, també citat Bernâ
di
Mialha. Sos pares
es deien Claude Miaglia i Marianne
Giors. Quan era molt jove emigrà a França per
treballar en el seu ofici de
sabater. Després d'un temps per Savoia,
s'instal·là a Audun-le-Tiche (Lorena,
França), on muntà un taller de sabateria. En 1894
el seu nom figurava en una
llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia
ferroviària francesa
de fronteres. El 6 d'abril de 1894 se li va decretà
l'expulsió de França i
retornà a Itàlia. En 1900 el trobem regentant un
taller de sabateria a
Audun-le-Tiche. Decidí emigrar als EUA i el 16 de juliol de
1910 partí del port
de Le Havre (Normandia, França) a bord del vaixell Lorraine i desembarcà a Nova
York (Nova York, EUA). S'instal·là a
Brokaw (Wisconsin, EUA), on ja treballaven dos amics seus, Giuseppe
Ponte i
Vincenzo Ponte. Dos anys després emigrà a
l'Argentina, on durant molts d'anys
treballà de sabater. A Mendoza (Mendoza, Argentina)
obrí un modern negoci de
sabateria italiana i fou un dels fundadors del «Club
Foot-Ball "Los
Aliados"» d'aquesta ciutat. Desconeixem la data i el lloc de
la seva
defunció.
Bernardo Miaglia
(1852-?)
***
![Jacinto Huitrón Chavero]( "Jacinto Huitrón Chavero")
Jacinto
Huitrón Chavero
- Jacinto Huitrón
Chavero: El 15 d'agost de 1885 neix a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) l'anarquista i
anarcosindicalista Jacinto Huitrón Chavero. Fill d'un
sabater, estudià a
l'Escola d'Oficis per a Obrers (dibuix lineal, geometria descriptiva,
ciències
naturals, filosofia i declamació) i en la seva
adolescència fou aprenent de
ferrer, desenvolupant durant sa vida diverses tasques
(manyà, mecànic,
carrosser, electricista, etc.). Durant els primers anys del segle
treballà en
dues carrosseries, fou l'encarregat d'un taller mecànic i
instal·là una plantà
de llum en una de les hisendes del financer José Yves
Limantour Marquet. En
1909 començà a treballar al Ferrocarril Nacional
Mexicà a Nonualco i s'afilià a
la Sucursal Núm. 5 de la Unió de
Mecànics Mexicans (UMM). S'uní lliurement amb
la liberal professora de piano Carmen Sánchez, amb qui
marxà a la ciutat de
Puebla (Puebla, Mèxic), on en 1910 entrà a formar
part dels grups seguidors de
Francisco Ignacio Madero González. Després de
morir sa companya, retornà a la
Ciutat de Mèxic i entrà a treballar en un taller
mecànic, després en l'empresa«Construcciones Metálicas» i
posteriorment a la plomeria «Chanes y Rousseau»,
on publicà amb altres companys el primer periòdic
quinzenal declaradament
anarquista que hagué a la Ciutat de Mèxic. En
aquests anys era lector habitual
d'El Diario del Hogar, El Hijo del Ahuizote i Regeneración.
El juny de 1912 creà, amb
altres companys, l'anarquista «Grupo Luz», que poc
després publicà ¡Luz!
Periódico obrero libertario. El 22
de setembre d'aquell any fou un dels fundadors, amb membres del«Grupo Luz» i diversos
sindicats (sastres, conductors, picapedres, teixidors, etc.), de la
Casa del
Obrero –posteriorment Casa del Obrer Mundial
(CAM)–, i en va ser nomenat
administrador; set dies abans havia sortit de la presó on
havia estat tancat
amb altres set obrers per les seves activitats. En 1913
dirigí el periòdic Lucha
i organitzà el Sindicat de
Mecànics. Comprà una petita premsa i
pogué imprimir diverses publicacions, com
ara Renoviĝo, òrgan del
grup
anarquista «Renovación», el responsable
del qual fou José Amaya Topete. En 1915
fou un dels que acceptaren signar el pacte entre la CAM i el
Constitucionalisme, pacte que donà lloc a la
fundació dels «Batallons Rojos».
Aquell any col·laborà en Revolución
Social.
Més tard s'oposà al llicenciament dels«Batallons Rojos» per l'absència d'una
compensació per als familiars dels involucrats, alhora que
va fer costat una
breu vaga d'empleats de comerç. El febrer de 1916 va ser
detingut pel seu
rebuig a la política de Venustiano Carranza.
S'entrevistà, juntament amb Luis
Méndez, en nom de la CAM, amb Emiliano Zapata a Cuernavaca
(Morelos, Mèxic) amb
la finalitat d'unificar el moviment revolucionari dels treballadors de
la
ciutat amb els del camp, aliança que finalment no
reeixí. Encara que
anarquista, en 1917 es presentà a les eleccions per la
diputació a la XXVII
Legislatura del Congrés de la Unió en el primer
Districte Electoral del
Districte Federal de Mèxic en nom del Partit Socialista
Obrer (PSO), però va
ser derrotat per Eduardo Hay, del Partit Liberal Constitucionalista
(PLC). En
1918 assistí al Congrés Obrer Nacional de
Saltillo (Coahuila de Zaragoza, Mèxic),
del quan nasqué la Confederació Regional Obrera
Mexicana (CROM), encapçalada
per Luis Napoleón Morones, però, com la majoria
dels llibertaris, acabà
discrepant d'aquesta organització i l'abandonà,
integrant-se en la Confederació
General del Treball (CGT), fundada en 1921 arran de la
Convenció Radical Roja
(CRR). A finals de 1919 participà en els debats del I
Congrés Socialista,
organitzat pel Partit Socialista de Mèxic (PSM), on
començaren a manifestar-se
les primeres ficcions amb els comunistes, amb els quals no
trobà punts d'acord.
En 1923 col·laborà en Luz
y Vida,òrgan de la CGT, i entre aquest any i 1936 fou corresponsal
a Mèxic de La Revista Blanca,
de Barcelona
(Catalunya). En 1941 fou un dels fundadors de la Federació
Anarquista Mexicana
(FAM), de la qual en fou membre del secretariat. El 28 de desembre de
1945
participà en el I Congrés de la FAM, formant part
de la Comissió de Dictàmens.
Excel·lent
orador i conferenciant, recorregué tot Mèxic fent
gires propagandístiques,
dirigí nombrosos periòdics, com ara Regeneración,
i reedità nombrosos fullets dels clàssics
anarquistes. El 19 d'agost de 1956
participà en el gran míting a la Ciutat de
Mèxic organitzat per la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i la Confederació del
Treballadors de
Mèxic (CTM). Durant els anys seixanta, encara que militant,
la seva salut no li
va permetre participar com volia en les activitats de la FAM. Sos fills
es
deien Anarcos, Acracias, Autónomo, Libertad i
Emancipación. Jacinto Huitrón
Chavero va morir el 28 de març de 1969 a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic). Tenia un
arxiu i una biblioteca importants i deixà nombrosos
manuscrits inèdits; gràcies
a això, la seva vídua Guadalupe Robles, que
s'encarregà d'ordenar-los i
reunir-los, en 1974 es pogué editar el llibre
pòstum Orígenes e
historia del movimiento obrero en México i del
qual
s'han realitzat diverses edicions.
Jacinto Huitrón
Chavero (1885-1969)
***
![Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]]( "Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]")
Gentile
Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985)
[CIRA-Lausana]
-
Gentile Merli: El
15 d'agost de 1900 neix a Magliaso (Ticino, Suïssa) el sastre
anarquista Rocco
Gentile Merli. De ben jovenet emigrà a Belfort (Franc
Comtat, França), on
estava subscrits a diverses publicacions anarquistes, com ara Vogliamo (1930-1931) i Le
Réveil de Luigi Bertoni. En la dècada
dels trenta treballà a Neuhausen am Rheinfall (Schaffhausen,
Suïssa) i
finalment s'instal·là a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on prengué part en el grup
editor de Le Réveil.
Participà
activament, sovint amb Georges Sillani (Grand
Gaspard), en totes les manifestacions alternatives sorgides
arran dels fets
de «Maig del 1968» i sovint fou el director
responsable de nombroses
publicacions locals, la majoria efímeres, que sorgiren en
aquells anys a
Ginebra, com ara Le Réveil
Anarchiste
(1968-1969), editat per la Federació Socialista
Llibertària (FSL); Ofensive
(1970) o La Solidarité
Ouvrière. Mensuel anarchosyndicaliste (1976). En
1972
assistí a la trobada que es realitzà a
Saint-Imier (Berna, Suïssa) per celebrar
el centenari de la Internacional antiautoritària. Fou un
dels organitzadors del
Col·loqui Internacional sobre Mikhail Bakunin, que se
celebrà entre el 3 i el 4
de juliol de 1976 a Zuric (Zuric, Suïssa), i del
Càmping Llibertari que se
celebrà entre el 6 i el 15 de juliol d'aquell any al Jura.
En 1984, després
d'haver fet la volta al món amb 83 anys, assistí
a la Reunió Internacional Anarquista
de Venècia (Vèneto, Itàlia). Gentile
Merli va morir el 14 de desembre de 1986 a
Ginebra (Ginebra, Suïssa).
***
![Carme Conde i Antonio Oliver a la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca) durant el seu viatge de noces (desembre de 1931)]( "Carme Conde i Antonio Oliver a la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca) durant el seu viatge de noces (desembre de 1931)")
Carme
Conde i Antonio Oliver a la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca) durant
el seu viatge de noces (desembre de 1931)
-
Carmen Conde
Abellán:El
15 d'agost de 1907 neix a Cartagena (Múrcia,
Espanya) l'escriptora, mestra i militant anarcofeminista Carmen Conde
Abellán,
també coneguda com Florentina. La seva
infància va transcórrer entre
Cartagena i Melilla, on viurà entre 1914 i 1920,
establint-se a Madrid
definitivament a partir de 1939. En 1923 va aprovar unes oposicions per
a
auxiliar de la Sala de Delineació de la Societat Espanyola
de Construcció Naval
i va començar a fer feina. Va estudiar magisteri en l'Escola
Norma de Múrcia i
més tard Filosofia i Lletres a la Universitat de
València. En 1929 va publicar
la seva primera obra, Brocal. En 1931 es va casar
amb el poeta Antonio
Oliver Belmás i amb ell, aquell mateix any, funda i dirigeix
la primera
Universidad Popular de Cartagena. Aquest mateix any va publicar en els
llibertaris «Cuadernos de Cultura», dirigits per
l'anarquista Marín Civera
Martínez, el fullet Por la Escuela Renovada.
En 1936 va prendre part en
el moviment de dones llibertàries «Mujeres
Libres», col·laborant durant la
Revolució en la revista del mateix nom, sota el
pseudònim de Florentina, i
participant en les seves gires de conferències. Per a
l'editorial de Mujeres
Libres va publicar Enseñanza Nueva
(1936), Poemas de guerra
(1937), Oíd la vida (1937) i La
composición literaria infantil
(1937). Després de la guerra va patir represàlies
per part de les autoritats
franquistes, però, en 1953, guanyarà el Premi
Elisenda Montcada amb Las
oscuras raíces, i més tard el Premi
Doncel de Teatre amb l'obra A la
estrella por la cometa. En 1956, Conde i Oliver funden el
Seminari-Arxiu
Rubén Darío en la Universitat Complutense de
Madrid. En 1957 va guanyar el
Premi Internacional de Poesia Simón Bolivar. En aquests anys
treballarà com a
professora de literatura espanyola a l'Institut d'Estudis Europeus i en
la
Càtedra Mediterrània de la Universitat de
València a Alacant. En 1967 guanya el
Premi Nacional de Poesia i en 1980 obté el Premi Ateneu de
Sevilla amb Soy
lamadre. Va col·laborar amb La
Estafeta Literaria i en Ràdio
Nacional d'Espanya sota el pseudònim de Florentina
del Mar. Dues de les
seves obres, La rambla i Creció
espesa la yerba, es van
adaptar per ser emeses per Televisió Espanyola. El 28 de
gener de 1979 va
ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE)
ocupant la butaca K
que havia deixat vacant Miguel Mihura en morir, essent així
la primera dona a
fer-ho des de la creació d'aquesta institució,
pronuncià el seu discurs
d'entrada (Poesía ante el tiempo y la inmortalidad)
en 1979, fent també
una crítica al masclisme imperant en les lletres
hispàniques. A començaments
dels anys 80 va començar a tenir els primers
símptomes de la malaltia
d'Alzheimer. En 1987 va guanyar el Premi Nacional de Literatura
Infantil i
Juvenil. El setembre de 1992 va redactar testament llegant a
l'Ajuntament de
Cartagena la totalitat de la seva obra literària i la del
seu espòs i en 1995
aquest ajuntament va crear el Patronato Carmen Conde-Antonio Oliver.
Carmen
Conde va morir el 8 de gener de 1996 a Madrid
(Espanya), deixant una ingent
obra poètica, novel·lística,
assagística i de literatura infantil. La faceta
llibertària de Carmen Conde ha estat sempre amagada per les
institucions
oficials. En 2007 José Luis Ferris va publicar la biografia Carmen
Conde.
Vida, pasión y verso.
***
![José Sánchez Conca]( "José Sánchez Conca")
José
Sánchez Conca
- José
Sánchez Conca: El 15 d'agost de 1908
neix a Villena (Alt Vilanopó, País
Valencià) el militant anarcosindicalista
José Sánchez Conca. Sabater de
professió, sempre va militar en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de
1936,
va ser nomenat responsable de compres de la Col·lectivitat
del Ram de la Pell
creada durant els primers dies de la revolució a Villena.
Més tard va marxar
voluntari al front, on fou nomenat comissari. En acabar la guerra es va
refugiar
a Algèria, però a Orà fou internat en
un camp de concentració saharià, on va
trobar nombrosos companys de lluita. Després fou portat de
bell nou a Alger per
treballar en una fàbrica de calçat militar que
subministrava botes a l'exèrcit
francès. En 1962, amb sa companya María
García Carbonell, va aconseguir
traslladar-se a la metròpoli, instal·lant-se
definitivament a Narbona. Sempre
en contacte amb el moviment llibertari exiliat, quan es van constituir
els
Grups de Presència Confederal (GPC), s'hi va adherir. La
seva casa sempre va
està oberta als companys que s'havien de traslladar a
Narbona, lloc on els GPC
solien reunir-se. En aquests anys es va encarregar de
l'organització dels
comicis dels GPC. En 1972 formà part de la
Comissió de Relacions de les Agrupacions
Confederals de la CNT de Narbona i Besiers. Durant elsúltims anys de sa vida
quedà cec i patí grans sofriments
físics. José Sánchez Conca va morir el
27
d'abril de 1996 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou
incinerat tres
dies després al
crematori de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
![Notícia d'una de les condemnes de Fernand Vintrigner apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 26 de maig de 1939]( "Notícia d'una de les condemnes de Fernand Vintrigner apareguda en el diari parisenc \"Le Temps\" del 26 de maig de 1939")
Notícia
d'una de les condemnes de Fernand Vintrigner apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 26 de maig de 1939
- Fernand
Vintrigner: El 15 d'agost de 1908 neix a Coulommiers (Illa
de França, França)
l'anarquista Fernand Pierre Vintrigner, citat a vegades com Vingtrignier o Vintrignier.
Era fill d'un polidor de metalls i d'una bugadera. Es
guanyava la vida com a electricista als estudis
cinematogràfics «Pathé-Natan»
de París (França). Membre del grup anarquista del
IX Districte parisenc, era
secretari de la Federació Anarquista de la Regió
Parisenca (FARP). En el
congrés d'octubre de 1937 de la FARP va ser nomenat membre
de la comissió
administrativa de la Unió Anarquista (UA), amb Nicolas
Faucier, René Frémont, Charles
Anderson, André Scheck i Maurice Duviquet. Arran del
congrés de la regió
parisenca, celebrat el 3 de febrer de 1938, on es reuniren grups
anarquistes de
diferents poblacions (Aulnay, Carrières-sur-Seine, Ermont,
Livry, Montgeron,
Palaiseau, Savigny, Sainte Geneviève-des-Bois, Sartrouville,
Versailles i
Villeneuve-Saint-Georges), va ser nomenat secretari de la
Federació de París de
l'UA, juntament amb Raphael Pedron, André Barzangette, Anna
Mahé i François
Virot. Entre agost de 1938 i març de 1939 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució
de Roger Boutefeu (Coudry);
també ho va ser del periòdic SIA,òrgan de la Secció Francesa de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 12 de desembre de
1938, arran
dels acords de Munic, va ser condemnat en rebel·lia pel XII
Tribunal
Correccional, amb Charles Anderson, René Frémont
i André Schek, a sis mesos de
presó per difusió de pamflets pacifistes; en
aquest mateix procés van ser
condemnats Nicolas Faucier i Louis Lecoin a sis mesos de
presó per diversos
articles apareguts en Le Libertaire
i
en SIA. Quan esclatà la
II Guerra
Mundial era membre de la comissió administrativa de l'UA. En
aquesta època
vivia al número 57 del carrer parisenc de Mont Cenis. En el
congrés de la
Federació de París de l'UA, celebrat el 19 de
març de 1939, on participaren
representants de 30 grups anarquistes, va ser nomenat secretari adjunt
de la
direcció d'aquesta federació, juntament amb
André Bargangette i Georges
Gourdin. El 25 de maig de 1939 va ser condemnat en rebel·lia
pel XII Tribunal
Correccional per «provocació a la
violència», com a gerent de Le
Libertaire, a 15 mesos de presó per
un article publicat per Pierre Le Meillour, que fou condemnat a un any
de la
mateixa pena. El 31 de juliol de 1939, amb Nicolas Faucier i Louis
Lecoin, va
ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i
a una multa de 1.000 francs;
en aquests judici també van ser condemnats Robert Louzon i
Henri Jeanson a 18
mesos de presó i a 500 francs de multa per
l'aparició d'un article en SIA
i per «tenir la intenció de
sostreure a l'autoritat de França una part del territori
sobre la qual aquesta
autoritat l'exerceix». El 20 de novembre de 1939 va ser
condemnat, pel IV
Tribunal Correccional del Sena a 15 mesos de presó com a
gerent de SIA; en aquest mateix
judici Henri
Jeanson va ser condemnat a 18 mesos de presó per un article
que atemptava«contra la integritat territorial francesa» i per«provocació als militars a la
desobediència amb finalitats anarquistes». Fernand
Vintrigner va morir el 21 de
maig de 1971 a Limeil-Brévannes (Illa de França,
França).
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Confinats polítics a Ustica (abril de 1927). El del cercle vermell és Spartaco Stagnetti]( "Confinats polítics a Ustica (abril de 1927). El del cercle vermell és Spartaco Stagnetti")
Confinats
polítics a Ustica (abril de 1927). El del cercle vermellés Spartaco Stagnetti
- Spartaco Stagnetti:
El 15 d'agost de 1927 --alguns autors citen erròniament
1928-- mor assassinat a l'illa d'Ustica, a prop de Palerm
(Sicília, Itàlia), el
militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Havia nascut el 4 de
juliol de
1888 a Roma (Itàlia) i va ser secretari del Sindicat de
Tramviaires de Roma. El
30
d'abril de 1920, després d'un míting de suport a
la Revolució russa a Roma, on
va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos
congregats; el periòdic anarquista Umanità
Nova lloà la resistència
tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20
de juliol de 1920 va ser atacat
i ferit per un escamot feixista, fet que donà lloc a una
vaga
general. El
feixisme va acabar per confinar-lo a Ustica, el 15 de gener de 1927, on
va ser
assassinat, per un confinat de règim comú, a la
fonda que havia obert a l'illa
per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a
Roma un fullet de
gran difusió: L'anarchia vissuta.
Spartaco
Stagnetti (1888-1927)
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
Junio 2009
![Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/merli.jpg "Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]")
![José Villanueva [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/villanueva.jpg "José Villanueva [militants-anarchistes.info]")
![Nicolas Lazarevitx (ca. 1930) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/lazarevitx/lazarevitx03.jpg "Nicolas Lazarevitx (ca. 1930) [CIRA - Lausana]")
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
