Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 391 | 392 | (Page 393) | 394 | 395 | .... | 465 | newer

    0 0

    L'Obra Cultural Balear de Lloseta organitza un combat de picat a Sa Mina. Serà el proper 9 d'agost i hi prendran part quatre glosadores de Mallorca: Maria Magdalena Amengual "Mery", Antònia Nicolau "Pipiu", Maribel Servera "Servereta" i Cati Eva Canyelles "Sollerica".

     

     


    0 0

    [09/08] Sacco i Vanzetti - Míting a l'Olympia - Schwab - Perron - Ikonomov - Mejías - González Malo - Sigüenza - Milano - Llop - Nadaud - Cepelli - Francisco Cáceres - Abarca - Mongay - Neville - Costa

    Anarcoefemèrides del 9 d'agost

    Esdeveniments

    "Wobblies" en vaga general per Sacco i Vanzetti

    Wobblies en vaga general per Sacco i Vanzetti

    - Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 9 d'agost de 1927, i els dies anteriors i posteriors, l'execució de Sacco i Vanzetti prevista per al dia 10 d'agost, i que finalment esdevindrà el 23 del mateix mes, suscita tota mena de manifestacions de còlera arreu del món. A Chicago (Illinois, EUA) la vaga generalés seguida per 16.000 obrers. A la sortida d'un míting, una jove anarquista italiana de 16 anys anomenada Aurora d'Angelo, encapçala una manifestació de quatre mil persones, que serà dispersada amb gasos lacrimògens per la policia i procedirà a la detenció de 76 manifestants, entre ells Aurora, qui refusarà durant el seu procés l'ajuda de cap advocat. A Nova York (EUA) la vaga va ser seguida per 150 mil persones, segons la policia. A Montevideo (Uruguai) la vaga de 24 hores va ser seguida multitudinàriament, ben igual que a Assumpció (Paraguai). Vagues i mítings de protesta es van realitzat a tot Europa (Brussel·les, Londres, París, etc.). Dues bombes van explotar l'11 d'agost, una a Basilea (Suïssa) i una altra a Sofia (Bulgària), i altres van ser trobades a Chicago i Londres.

    ***

    Un moment del míting de l'Olympia del 9 d'agost de 1936

    Un moment del míting de l'Olympia del 9 d'agost de 1936

    - Míting a l'Olympia: El 9 d'agost de 1936 té lloc al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un grandiós míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte, primer organitzat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, d'antuvi, havia de celebrar-se a la plaça de braus de la Monumental, però el dia abans es decidí canviar d'indret. Jacinto Toryho presentà l'acte i a continuació parlà Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Francesc Isgleas Piarnau, que parlà en nom de les comarcals confederals catalanes; Frederica Montseny, en nom del Comitè Peninsular de la FAI; Joan García Oliver i, finalment, Nemesio Galve Lisbona, que presidia l'acte en nom de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona, va fer un resum dels discursos pronunciats. Els oradors parlaren sobre la necessària unió contra el feixisme, el desig de normalitzar la producció per a engegar la socialització dels mitjans econòmics, l'èxit del«poble en armes» i la impossibilitat del seu desarmament; també es reivindicà el Consell Superior d'Economia, el govern autònom de Catalunya (Generalitat) i les milícies com a eina de lluita contra el feixisme. L'acte, que fou multitudinari i retransmès radiofònicament a tot l'Estat, acabà amb el crit unànime de «Guerra a mort al feixisme i visca la Revolució Social!».

    Míting a l'Oympia de la CNT-FAI (9 d'agost de 1936)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Michael Schwab

    Michael Schwab

    - Michael Schwab: El 9 d'agost de 1853 neix a Mannheim (Baviera, Alemanya) el militant i propagandista anarquista nord-americà, implicat en el procés dels fets de Haymarket, Michael Schwab. Com a enquadernador a Alemanya, va prendre part en 1872 en la creació d'una Unió d'Enquadernadors i aquell any també es va adherir després al Partit Socialdemòcrata, col·laborant en diversos periòdics radicals alemanys. En 1879 va emigrar als Estats Units i després d'anar i de venir per diverses ciutats (Chicago, Milwaukee, Oest dels EUA) s'instal·là a Chicago en 1881. Va exercir diversos oficis i del Partit Socialista Obrer, al qual es va afiliar, va evolucionar cap a l'anarquisme. En 1881 va començar a col·laborar en els periòdics Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote. En 1883 va prendre part, juntament amb Oscar Neebe i Alber Parsons, en la creació d'un grup de la International Working People's Association (IWPA, conegut també sota el nom de Black International). Com a brillant orador va participar en 1886 en diversos mítings a favor de la jornada de vuit hores i contra el lock-out de les fàbriques de McCormick Harvester Works. No va assistir al tràgic míting de Haymarker, ja que participava en una reunió lluny del lloc del drama. Però va ser detingut l'endemà amb els altres líders de la mobilització de l'1 de maig de 1886. Innocent com els altres companys del crim que se li imputava, va ser condemnat a mort el 20 d'agost de 1886, però va acceptar amb Samuel Fielden signar una demanda de clemència al governador Richard James Oglesby. La seva condemna va ser commutada per una pena de cadena perpètua. La rehabilitació dels màrtirs es va produir el 10 de novembre de 1887 i la revisió del procés de Schwab l'alliberà el 26 de juny de 1893, arran de l'indult del nou governador d'Illinois John Peter Altgeld i després de passar sis anys tancat a la penitenciaria de Joliet. Després d'haver reprès la seva feina al Chicagoer Arbeiter-Zeitung, el va abandonar en 1895 per obrir un magatzem de sabates que va acabar fallint. Michel Schwab va morir el 29 de juny de 1898 a Joliet (Illinois, EUA) a causa d'una tuberculosi que va contreure a la presó. Fou enterrat al cementiri de Waldheim juntament amb els altres set màrtirs de Haymarker.

    ***

    Fotografia policíaca de Jules Perron (15 de març de 1894)

    Fotografia policíaca de Jules Perron (15 de març de 1894)

    - Jules Perron: El 9 d'agost de 1862 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Jules Perron. Es guanyava la vida fent de tintorer i de jornaler i vivia al número 32 del passeig Ragot de Saint-Denis. Quan era jove va ser reclòs per robatori en un correccional fins als vint anys. Militant del grup anarquista de Saint-Denis, durant la gran batuda contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta hi trobà cartells i 150 fullets llibertaris, però no va ser detingut. El 15 de març d'aquell any patí un nou escorcoll, sense resultats, però va ser detingut i fitxat com a anarquista –altres tres anarquistes (Joseph-Philippe Baudart, Pierre-Maurice Fabre i Georges-Auguste Guignard) van córrer la mateixa sort. En 1896 participà amb Louis Grandidier en un intent de creació d'un periòdic anarquista de la barriada del Nord de París. Participà en les activitats dels cercles anarquistes de Saint-Denis fins a començaments de 1898. Després de la seva participació en la«Coalició Revolucionària de Saint-Denis», que agrupava anarquistes i seguidors del sindicalisme socialista de Jean Allemane en defensa del capità Alfred Dreyfus, es passà a la política i entre el 3 i el 8 de desembre de 1899 fou delegat al Congrés de les Organitzacions Socialistes«Congrés d'Unificació» que se celebrà a la Sala Japy de París pel Comitè Socialista-Revolucionari del Bel-Air de Saint-Denis, afiliat a la Federació Socialista Revolucionària (FSR), i es presentà a les eleccions per la II Circumscripció electoral d'aquesta població. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Vassil Ikonomov

    Vassil Ikonomov

    - Vassil Ikonomov: El 9 d'agost de 1898 neix a Aïtos (Burgas, Bulgària) el guerriller anarquista i figura important del moviment llibertari búlgar Vassil Ikonomov. Fill d'un empleat de correus, va ser mobilitzat durant la Gran Guerra i la va acabar com a oficial. Però fastiguejat del militarisme i amb l'ajuda de Mikhael Guerdjikov descobrirà l'anarquisme. En 1919 s'adhereix a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) que s'acabava de crear. Partisà d'una guerrilla revolucionària contra la dictadura d'Stambolijski, va cometre nombroses accions terroristes. Les «expropiacions» realitzades va permetre la creació de periòdics i d'una editorial. Va organitzar diversos grups guerrillers que agrupen en les seves files militants anarquistes, comunistes i membres del Partit camperol. En setembre de 1923 va prendre part activa en una insurrecció antifeixista. Durant els anys 1924 i 1925 es van multiplicar les seves accions de propaganda pel fet, especialment l'assassinat de personalitats reaccionàries, i fins i tot una temptativa de captura del rei Boris III. Encerclat per l'exèrcit i els grups paramilitars, va ser assassinat en estranyes circumstàncies el 20 de juny de 1925 quan es banyava en un riu prop de Belitsa (Blagoevgrad, Bulgària). Des de començaments de la dècada dels 90 existeix a Bulgària un Grup Vassil Ikonomov que cada any en commemora la figura en la data de la seva mort.

    ***

    Necrològica de Manuel Mejías Palacios apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 31 de maig de 1988

    Necrològica de Manuel Mejías Palacios apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de maig de 1988

    - Manuel Mejías Palacios: El 9 d'agost de 1899 neix a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) el paleta anarcosindicalista Manuel Mejías Palacios–el seu primer llinatge a vegades citat Mejía o Megías i el segon Palacio–, conegut com Manuel Roque o Manuel de Roque. Quan tenia vuit o nou ans començà a treballar per ajudar a sa família i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 6 de febrer de 1921 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb son cossí Manuel Mejías Moreno, Juan Alcaraz Seto i José Cervera Rodríguez, també cenetistes, acusats d'haver posat una bomba i dos petards el 19 de gener anterior a la Huerta del Polvorón, finca del ric comerciant Manuel Borrero d'Alcalá de Guadaíra; arran d'aquest fet, el sindicat local va ser escorcollat i destrossat. Jutjats per aquest fet entre el 13 i el 14 d'octubre de 1921, amb petició de tres penes de mort per a cada un dels acusats, van ser absolts per manca de proves. En 1928, des d'Alcalá de Guadaíra, envià diners a La Revista Blanca per als presos. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut, apallissat, torturat i tancat a la presó del Pópulo de Sevilla. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 va ser delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos d'Alcalá de Guadaíra per al III Congrés Confederal Extraordinari de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid (Espanya). Després de la mort del dictador Francisco Franco milità en la Federació Local d'Alcalà de Gudaíra de la CNT i el 10 de desembre de 1978 va participar en un míting en aquesta localitat. Manuel Mejías Palacios va morir el 15 de febrer de 1988 a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya).

    ***

    Jesús González Malo

    Jesús González Malo

    - Jesús González Malo: El 9 d'agost de 1913 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista i naturista Jesús González Malo. Era fill d'una família humil. Durant la dictadura de Primo de Rivera col·laborà en la Casa del Poble de Gijón. A partir de 1929 col·laborà en la revista anarconaturista barcelonina Naturismo i defensà un naturisme integral on l'anarquisme era la meta, el sindicalisme el mitjà col·lectiu per a conquistar aquest objectiu i el naturisme el mitjà de perfecció individual indissoluble per a assolir el comunisme llibertari. En 1930 creà el Grup Naturista de l'Ateneu Obrer de Santander, afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malgrat el seu anarcosindicalisme, durant els anys republicans presidí el Sindicat de Treballadors del Port de Santander, adscrit a la Federación Obrera Montañesa (FOM) de la Unió General de Treballadors (UGT). Quan es produí el cop d'Estat feixista del 18 de juliol de 1936 jugà un paper important en el control sindical càntabre ja que fou l'encarregat de l'organització militar dels obrers santanderins gràcies a un conveni de col·laboració signat el 27 de juliol de 1936 a la Casa del Poble de Santander entre la FOM-UGT i la Federació Local de Sindicats de la CNT de Santander que donà lloc a la creació d'un Comitè Intersindical. El 25 de juliol de 1936 dirigí la presa, amb un grup d'obrers del moll, del«Cuartel del Alta» de Santander. Després fou nomenat director del Secretariat de Milícies del Comitè de Defensa (comissari general de Guerra) i encarregat de les Milícies de Reraguarda, càrrecs dels quals dimití el novembre de 1936 en oposició a la integració de les milícies en l'Exèrcit Republicà. El 6 d'agost de 1936 havia dirigit una expedició miliciana que penetrà al Seminari Pontifici de Comillas (Cantàbria) i detingué 33 professors, 80 alumnes i 25 membres de les Joventuts Catòliques, que s'hi trobaven seguint uns cursets d'estiu, sota l'acusació d'estar en possessió d'una emissora de ràdio amb la qual escoltaven les notícies faccioses i de llums amb les quals feien senyals al vaixell feixista de guerra Cervera. El 21 de novembre de 1936, en una reunió celebrada al Gran Cinema de Santander, s'enfrontà a l'Executiva de la FOM-UGT quan proposà la creació d'un Consell Provincial d'Economia que s'encarregués del sistema productiu regional, establint-se la sindicació forçosa dels treballadors, la substitució de la representació política municipal i d'altres corporacions per la representació sindical, i l'establiment d'una setmana laboral de 36 hores amb la incorporació de la dona al treball. Com a conseqüència d'aquest enfrontament, el febrer de 1937 el Sindicat de Treballadors del Port de Santander fou expulsat de la FOM-UGT i s'adscrigué a l'anarcosindicalisme. Des d'aquesta data col·laborà amb el govern provincial, però des de posicions marcadament llibertàries, encarregant-se d'organitzar l'evacuació marítima de Santander quan aquesta ciutat va caure en mans feixistes el 29 d'agost de 1937. Amb el triomf franquista, passà a França i el juliol de 1939 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), amb sa companya Carmen Aldecoa –professora de literatura a l'Institut Santa Clara de Santander i durant 21 anys a la Universitat de Nova York i a Connecticut; a més de membre de l'«Spanish Refugee Aid», fundació d'ajuda als refugiats espanyols a França; i autora de Del sentir  y del pensar (1957), assaigs sobre escriptors espanyols contemporanis. A Nova York encapçalà la Subdelegació de la CNT escindida, càrrec del qual dimití en 1946. Participà activament en la Lliga de Mutilats de Guerra; en el Comitè d'Ajuda als Refugiats; en les Societats Hispanes Confederades (SHC) dels EUA, de les quals fou vicesecretari, i en el seu òrgan d'expressió España Libre, que dirigí a partir de 1961 i fins a la seva mort. Col·laborà amb la Unió de Treballadors de l'Automòbil dels EUA –per aquesta tasca va ser condecorat pel president d'aquest sindicat Walter Reuter en nom dels treballadors nord-americans– i amb l'organització sindical de treballadors del moll novaiorquesa. En l'exili mantingué posicions contràries a l'immobilisme, però s'oposà a la participació en política dels llibertaris. Durant els anys seixanta sembla que va fer costat l'Aliança Sindical Obrera (ASO) des de les SHC. Freqüentà la tertúlia de la tavern de la 106 i Broadway de Nova York, on assistien Odón Betanzos Palacios i Víctor Fuentes, entre d'altres, i fou íntim amic de Rudolf Rocker. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acción Social Obrera, ¡Asturias!,CNT, CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Cultura Proletaria, España Libre,Ibérica, Naturismo, El Sol. Periódico para-médico independiente, Solidaridad Obrera, etc.És autor de La guerra en España. ¡Basta! (1938), Carta abierta a la comarcal montañesa (1947), Dictamen sobre modalidades constructivas del sindicalismo revolucionario (1947), La incorporación de las masas (1952), Por los fueros del anarcosindicalismo. Contra«políticos y puritanos» (1956), Raíz y trascendencia del anarquismo español (1963, crítica a les tesis d'Americo Castro), entre d'altres. Jesús González Malo va morir el 30 de desembre de 1965 a Nova York (Nova York, EUA). Documentació seva es troba dipositada l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Propaganda d'un acte de Marciano Sigüenza Cama publicada en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 4 de maig de 1961

    Propaganda d'un acte de Marciano Sigüenza Cama publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 4 de maig de 1961

    - Marciano Sigüenza Cama: El 9 d'agost de 1920 neix a Atanzón (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Marciano Sigüenza Cama. Emigrà a Madrid (Espanya) i des de l'adolescència milità en el moviment llibertari. En el Ple clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de juliol de 1944 celebrat a Jarama, va ser nomenat vicesecretari i responsable d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL, de tendència«col·laboracionista», encapçalat per Manuel Amil Barcia. A finals dels anys quaranta s'exilià a França. A partir de 1949 col·laborà en España Libre, òrgan de la tendència«col·laboracionista» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1961 va fer una conferència a Estrasburg. L'agost de 1973 en el Ple Intercontinental de Marsella fou nomenat secretari general de la CNT en l'Exili, càrrec del qual dimití el gener de 1975. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península. En 1979 participà en el cicle de xerrades i debats «La CNT davant les eleccions legislatives i municipals», organitzat per la CNT de Móstoles. En 1982 va se nomenat secretari del Sindicat Tèxtil de la CNT de Madrid i en 1983 secretari de Relacions Exteriors del Comitè Nacional de la CNT, sota el secretariat d'Antonio Pérez Canales. En 1987 exercí de director del periòdic mensual confederal CNT. Destacà com a orador en mítings a França i a la Península i trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Apeadero,CNT, España Libre, Proa, Solidaridad Obrera, etc. Marciano Sigüenza Cama va morir el 6 de novembre de 2001 a l'Illa de França (França) i fou enterrat civilment a la seva població natal.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Edoardo Milano (gener de 1895)

    Edoardo Milano (gener de 1895)

    - Edoardo Milano: El 9 d'agost de 1907 mor tràgicament a Torí (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Edoardo Milano, també conegut com Edouard Milano i Eduardo Milano. Havia nascut l'11 d'octubre de 1858 a Grugliasco (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida fent de dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino, Suïssa), obligat a l'exili sota la imputació a Itàlia de«propaganda contra les institucions del Regne i contra la seguretat de la família reial» i definit per les autoritats com a«compromès». El juny de 1892, segons informacions de la policia francesa, fou sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes de Sant-Etiève (Arpitània) un cert número d'exemplars d'una circular que amenaçaven de mort els jurats del procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892 el seu domicili de Lugano va ser escorcollat i, entre altra documentació i correspondència compromesa, es va trobar la traducció italiana del fullet de preparació d'explosius L'indicateur anarchiste, que aparegué publicat en el periòdic L'International i que després fou escampat en els ambients anarquistes francesos i italians. Considerat absolutament inofensiu pel comissari de Lugano, continuà sota sospità d'anarquista terrorista per la policia de Milà (Llombardia, Itàlia), que l'adjudicà, amb Mauro Fraschini, l'elaboració de les bombes que explotaren a Milà a finals de 1894 i començaments de 1895 i que haurien estat col·locades per Luigi Losi. També en 1892 aparegué, en la col·lecció de fullets del periòdic Sempre Avanti! de Liorna (Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo passo all'Anarchia.Dedicato agli oppressi di tutto il mondo, que li va ser atribuït i que desprès, en la segona edició de 1894, ja porta el seu nom –posteriorment es publicarien altres edicions a Buenos Aires (Argentina). Al juliol de 1894 un nou informe de la policia francesa el relacionà amb Isaia Pacini i Attilio Panizza en la preparació d'uns atemptats a París (França) i a Lió (Arpitània), coincidint amb el procés de l'anarquista magnicida Sante Geronimo Caserio. Sembla que ell, amb Isaia Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva estada a Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de Caserio, fet que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual decidiren el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i Panizza, prohibint la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una estranya campanya mediàtica pel diari Le Matin, on es fa ressò de la seva frustrada expulsió de Suïssa, del seu retorn a Torí per lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un sospitós alliberament, alhora que és descrit com «conferenciant sobre l'ús de la bomba i del punyal» i constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener de 1895 de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti, Ettore Luigi Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton), Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres (Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa visqué amb Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de Somers. Posteriorment emigrà als Estats Units, on col·laborà en La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que retornà aviat, el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals desequilibrades. S'establí al seu poble natal i posteriorment a Torí. En 1900 el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo (Uruguai) publicà la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola) del seu fullet sota el títolFundamentos elementales de la anarquía, que va ser reeditat en 1929 per La Protesta de Buenos Aires (Argentina) amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902 col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de Xile (Xile). En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver llegit Max Stirner i aquest mateix any Il Libertario li va reeditar el seu fullet Primo passo all'Anarchia, que encara tingué posteriors reedicions. Completament enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos trets son amic Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont, Itàlia), se suïcidà d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Edoardo Milano (1858-1907)

    ***

    Ceferí Llop Estupinyà

    Ceferí Llop Estupinyà

    - Ceferí Llop Estupiñà: El 9 d'agost de 1939 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ceferí Llop Estupiñà. Havia nascut el 16 d'agost de 1916 a Manresa (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Quan el cop militar de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Manresa i després marxà voluntari al front. Arran del triomf franquista passà a França, però retornà aviat. Va ser denunciat per un company de feina i per un veí d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del Comitè Revolucionari de Manresa davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del convent de les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista triomfador, el 28 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim d'urgència i condemnat a mort pel delicte de«rebel·lió militar». Ceferí Llop Estupiñà va ser afusellat el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de Barcelona. La mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa família on proclamà la seva innocència.

    Ceferí Llop Estupiñà (1916-1939)

    ***

    Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en "L'Ouest-Éclair" del 18 de maig de 1920

    Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en L'Ouest-Éclair del 18 de maig de 1920

    - Kléber Nadaud: El 9 d'agost de 1943 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Kléber Nadaud. Havia nascut el 17 de setembre de 1895 a Cognac (Poitou-Charentes, França). Fou fill d'un ferrador i d'una cosidora de pantalons. Militant de la Federació Anarquista (FA) a París, el maig de 1920 va ser detingut, amb altres companys (Henri Delecourt, Marcel Petelot, Gabriel Lattes, Jean Laporte i Albert Doucet), i processat per «apologia de l'assassinat» d'Émile Cottin --anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar senseèxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès-- i per atiar els militars a la desobediència amb el cartell «Aux grévistes» (Als vaguistes), en suport a la vaga dels ferroviaris, i per la qual cosa va ser condemnat a quatre mesos de presó. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 va ser delegat al I Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va ser responsable de la redacció de Le Libertaire dels números 100 al 157 (1920-1922). Va ser condemnat a tres penes de 13 mesos de presó cadascuna, però va ser absolt en l'apel·lació de la referent a la seva condició de secretari de redacció de Le Libertaire. Les altres dues penes van ser refoses en una sola d'un any de presó, que purgà a la Santé. Quan era a la garjola, envià una carta al II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Lió. En 1924 va ser un dels fundadors, amb Charles Anderson, Lucien Hausard i Julien Content, del periòdic L'Idée Anarchiste, que publicà 13 números aquell any i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, congrés que generà una escissió que donaria lloc a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), restà en l'UACR i esdevingué secretari de redacció de Le Libertaire. També arran d'aquest congrés, va ser nomenat responsable, amb Pierre Mualdès, de la Federació de l'Oise de l'UACR. En 1929 va ser el secretari del «Comitè de suport a Nèstor Makhno», que s'encarregà de recollir els fons per ajudar l'exiliat ucraïnès a França. En el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 de novembre de 1931, envià una carta d'adhesió. En 1934 ajudà Fernand Planche en la fundació del periòdic La Conquête du Pain,òrgan obert a totes les tendències de l'anarquisme. En 1928 havia estat admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1933 i 1937, i entre febrer i juny de 1940, formà part del seu Comitè Sindical; també durant tres mesos en fou el tresorer.

    ***

    Renzo Cepelli

    Renzo Cepelli

    - Renzo Cepelli: El 9 d'agost de 1974 mor a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el forner anarquista Renzo Cepelli. Havia nascut el 4 de gener de 1903 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Remigio Cepelli i Santa Vezzelli. A començaments de la dècada dels vint formà part del moviment anarquista de Mòdena, juntament amb destacats militants, com ara Luigi Evangelista, Rivoluzio Gilioli, Antonio Gramantieri, etc. En 1924, durant un escorcoll, se li van segrestar periòdics i fullets de propaganda anarquista. Aquell mateix any va ser denunciat com a sospitós d'haver distribuït manifests incitant a l'«odi de classes» en ocasió del Primer de Maig. Es traslladà a França, on residí alguns anys. De bell nou a Mòdena, el juliol de 1937 va ser sorprès en una posada de la perifèria amb altres antifeixistes i va ser amonestat formalment per les autoritats feixistes. L'octubre de 1942 va ser detingut amb Medardo Lusvardi, Ettore Panini i altres antifeixistes, com a sospitosos de ser els autors d'escrits difamatoris contra Benito Mussolini i el feixisme. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment anarquista, tant en l'àmbit local com en el nacional. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 participà en el II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i va ser nomenat membre de la seva Comissió de Correspondència nacional amb seu a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), nou organisme que substituí el Consell Nacional triat en el Congrés de 1945 celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia), i del qual formaren part destacats militants, com ara Primo Bassi, Attilio Bazzocchi, Antonio Scalorbi, Pio Turroni, etc. També assistí entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 al III Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia) i al IV Congrés Nacional d'aquesta organització que se celebrà entre el 8 i el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia). A Mòdena va ser un dels principals exponents de la FAI i en 1951, quan es va promoure la constitució dels Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits), en fou un dels seus responsables. En 1954 participà en la constitució de la Federació Sindical Regional d'Emília (FSRE) de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI).

    Renzo Cepelli (1903-1974)

    ***

    Víctor Francisco Cáceres

    Víctor Francisco Cáceres

    - Víctor Francisco Cáceres: El 9 d'agost de 1976 mor a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres. Havia nascut el 10 de març de 1912 a Albalá (Càceres, Extremadura, Espanya). Fill de pastors humils, va anar poc a l'escola i a partir dels set anys la va fer compatible amb les tasques als camps. En 1932 va complir el servei militar a Melilla i rumià la possibilitar de restar en l'Exèrcit enquadrat en el Cos d'Enginyers, però s'oposà a la primera temptativa de cop d'Estat portada a terme el 10 de juny de 1936 i amb un grup de soldats lleials tancaren els oficials rebels a la sala on estaven reunits. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, oposà resistència, però va ser detingut amb altres soldats lleials. Jutjat per«sedició», va ser condemnat a dues penes de mort, commutades per 30 anys de presó. Destinat a treballs forçats, entrà en contacte amb militants de les Joventuts Llibertàries i esdevingué anarquista. A la presó de Melilla realitzà el batxillerat i obtingué el diploma de comptadoria comercial a Sevilla, a més d'aprendre idiomes (francès i anglès). En 1941 aconseguí la llibertat condicional i retornà a Albalá, on intentà muntar una escola, però el projecte no reeixí ja que fou denunciat per no tenir la titulació oficial requerida. Després, amb sa mare, marxà cap al nord de la Península, a Bilbao (Biscaia, País Basc) i a La Rioja (Briñas, Cenicero, San Felices, Haro), on treballà en diversos oficis (netejant vagons ferroviaris, en una fàbrica de cel·luloses, fent grava en una pedrera, etc.). A San Felices va fer classes als infants dels obrers, però va ser denunciat per la mestra del poble perquè «mai no pronunciava el nom de Déu en les seves classes». En 1947 es casà amb Aurora Gamarra López. En aquests anys milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Va ser acomiadat de la feina per fer costat una aturada en l'empresa on treballava. Més tard passà a Guipúscoa (Pasaia i Errenteria), on va fer feina en diversos oficis (en una fàbrica d'alumini, descarregant els pesquers al port). Després d'una breu estada a Castañares de Rioja, s'establí en 1949 a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà del que pogué (cobrador, peó, comptable a les drassanes Vulcano) i milità al costat de Dalmacio Bragado Ruiz i Guillermo Barros Cela intentant reconstruir la Federació Regional Galaica. A partir de 1956, després d'un viatge a França on s'entrevistà am Germinal Esgleas, establí contacte amb l'exili confederal i creà el Comitè Local de la CNT de Vigo amb Saturnino Barros Barros. En 1957, amb Jaime Garrido Vila, s'encarregà de la CNT a Vigo i participà en la creació de l'organització unitària Front Democràtic Juvenil (FDJ). El juliol de 1960 va ser detingut, amb altes companys (Dalmacio Bragado Ruiz, Leopoldo García Ortega, etc.), i restà tancat durant dos mesos per «organització i propaganda il·legals». El 4 d'agost de 1962, arran d'una vaga de solidaritat amb els miners d'Astúries i en suport a les reivindicacions salarials de les drassanes de Vigo (Vulcano, Barreras, Reyman, Santo Domingo, Refrey iÁlvarez) va ser novament detingut, amb Augusto Docampo Soto, i jutjat en consell de guerra el 23 de novembre d'aquell any a Madrid acusat de reorganitzar la CNT; condemnat a 11 anys i mig de presó, purgà la pena als presidis de Carabanchel i de Burgos. En aquesta última presó, on la CNT estava força estructurada, exercí el càrrec de secretari d'Organització durant més de dos anys. El 23 de setembre de 1965 va ser posat en llibertat condicional i, sense feina i boicotejat per la patronal, retornà a Vigo. El novembre de 1966 decidí exiliar-se i passà a França per Barcelona (Catalunya). A finals de 1966 s'establí a Portèth de Garona, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on es guanyà la vida com a peó de paleta i milità en la seva Federació Local de CNT des de l'1 de gener de 1967. En 1968, després de la mort de José Sanjuán, va ser nomenat secretari general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i entre 1969 i 1971 ocupà càrrecs orgànics en la Comissió d'Alt Garona. En 1974 col·laborà amb el Secretariat Intercontinental del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en suport de la Revolució dels Clavells portuguesa i en 1976 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Portèth de Garona. En aquests anys milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1976 viatjà per Galícia (Vigo, Ferrol i la Corunya), Madrid, La Rioja i Sevilla en missió propagandística per rellançar el sindicat. En aquesta última època formava part del Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la FAI i era secretari de la Federació Local de Portèth de Garona. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Ramón de la Sagra, Justo, Sindo, Francisco de la Montaña, Torvick), en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín de la AIT, Boletín Interno de la CIR, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc. També realitzà traduccions de l'anglès, de l'italià i del portuguès per a aquestes publicacions. Víctor Francisco Cáceres va morir el 9 d'agost de 1976 a Vigo (Pontevedra, Galícia), quan es trobava en missió orgànica, d'un vessament cerebral i d'un atac cardíac afegit.

    ***

    Francisco Abarca Gómez

    Francisco Abarca Gómez

    - Francisco Abarca Gómez: El 9 d'agost de 1983 mor a Huy (Lieja, Valònia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Francisco Abarca Gómez. Havia nascut el 8 de desembre de 1915 a Motril (Granada, Andalusia, Espanya). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, des de molt jove, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer de pagès i formà part d'una col·lectivitat agrària creada en els anys trenta a Motril. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i després de l'ocupació de Motril per les tropes franquistes, pogué fugir-ne i arribar a Catalunya. S'instal·là a Maçanes (Selva, Catalunya), on continuà militant en el moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i d'antuvi treballà com a carboner en un bosc i, durant l'ocupació, destinat a Saint-Maloù (Bretanya) per a treballar-hi al Mur de l'Atlàntic (1941-1942). En contacte amb els serveis britànics d'intel·ligència, hi va participar en diversos sabotatges. Sospitós als ulls de les autoritats alemanyes, abans de ser detingut fugí i pogué arribar a Ballots (País del Loira, França), on s'integrà immediatament en la Resistència enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Detingut pels nazis, va ser deportat a l'illa de Guernsey (Illes Anglonormandes) fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, pogué recuperar-se d'una greu malaltia i aconseguí retrobar-se amb sa família amb la qual s'instal·là a Ballots, on treballà de paleta i continuà militant en la CNT i en la FAI. Francisco Abarca Gómez va morir el 9 d'agost de 1983 a Huy (Lieja, Valònia). Son fill, Francisco Abarca Ruiz, també fou un destacat anarquista.

    *** 

    Necrològica de Joan Mongay apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 de setembre de 1984

    Necrològica de Joan Mongay apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de setembre de 1984

    - Joan Mongay: El 9 d'agost de 1984 mor a Foix (País de Foix, Occitània) el militant anarcosindicalista Joan Mongay. Havia nascut en 1905 al Campell (Llitera, Franja de Ponent). Afiliat al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, lluità com a milicià durant la guerra civil. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Va ser tancat a diversos camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació alemanya de França, treballà al pantà de La Barre, on organitzà un nucli de resistència clandestina antinazi. Amb l'Alliberament va ser un dels principals animadors de la Federació Local de la CNT de Foix, on milità fins a la seva mort.

    ***

    Peter Neville a la Fira Anarcoecologista de Belper

    Peter Neville a la Fira Anarcoecologista de Belper

    - Peter Neville: El 9 d'agost de 2002 mor al Regne Unit el pedagog, sociòleg i propagandista anarquista i pacifista Peter Neville. Havia nascut cap al 1923. La lectura dels escrits de Herbert Read, especialment el seu assaig Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), el decantaren cap a l'anarcocomunisme. Professor d'educació i de sociologia, passà més de quaranta anys lluitant en els moviments anarquista i pacifista. Col·laborà en revistes de sociologia (The Journal of the Association for the Teaching of the Social Sciences, Current Sociology, etc.) i en nombroses publicacions llibertàries, com ara Anarchy,Freedom, The Raven i Total Liberty, tractant sobretot el tema del poder --era un especialista en Norbert Elias--, i pacifistes, com ara Peace News. Durant els anys noranta organitzà el Fòrum Anarquista de Londres.

    ***

    Sergio Costa

    Sergio Costa

    - Sergio Costa: El 9 d'agost de 2004 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el professor i propagandista anarquista Sergio Costa. Havia nascut el 16 d'octubre de 1947 a Vigevano (Llombardia, Itàlia). A finals dels anys seixanta, mentre era estudiant i becari, entrà a formar part del moviment llibertari. Com a membre de Lotta Anarchica (Lluita Anarquista) i de la Federació Anarquista Milanesa (FAM), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), realitzà diverses tasques propagandístiques, com ara redactor del setmanari Umanità Nova, membre de la Comissió de Correspondència i de la Comissió de Relacions Internacionals, etc. Durant gairebé 30 anys exercí de director d'Umanità Nova i dels seus diversos suplements. També formà part de l'Ateneu Llibertari de Milà. Com a professor participà en les lluites de l'ensenyança primària, d'antuvi, en la Coordinamento Nazionale Lavoratori della Scuola (CNLS, Coordinadora Nacinal de Treballadors de l'Ensenyament) i, després, en la Confederazione Italiana di Base (CIB) UNIcobas --fou el director de l'edició nacional del periòdic de la UNIcobas-- i en la Unió Sindical Italiana (USI). Malalt de càncer des de la primavera de 2003, Sergio Costa va morir durant la nit del 8 al 9 d'agost de 2004 a casa de sa companya Raffaella a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou incinerat l'11 d'agost al cementiri de Lambrate d'aquesta ciutat en presència d'un centenar de companys, amics i familiars --les seves cendres van ser portades al cementiri de la seva ciutat natal.

    Escriu-nos

    Actualització: 30-12-17


    0 0
  • 08/09/18--06:22: Pell de trencadís
  •  

    La postal d'estiu ja és gairebé una tradició. Vet aquí la de 2018.

     

    Pell de trencadís

     

                   Mosaics bizantins, Ravenna

     

    Doncs jo vull fer-me vell en un país
    de pell de trencadís,


    passejar sota un cel
    de rajoles de mel


    i, en la nit, seguir el fil
    de la pensa mirant la volta anyil


    on flors de diamants
    fan d’estrelles gegants.


    Les tessel.les són síl.labes d’un món
    de tan senzill, pregon.

     

     

     

     


    0 0

    3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)


    Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.



    Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.



    En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

    'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

    A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

    Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

    'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

    Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

    Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.

    Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.



    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 83ª Parte: NOORDERMARKT OP ZATERDAG - MERCADO DEL NORTE - ÁMSTERDAM - HOLANDA 2009

    Mercados del Mundo 93ª Parte


    Noordermarkt op Zaterdag (Mercado del Norte)

    Ámsterdam, Holanda


      Junio 2009

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Músico»
    c/ Noordermarkt
    Barrio: Jordaan (Centrum, Centro)

    «Trajes de época»
    c/ Noordermarkt
    Barrio: Jordaan (Centrum, Centro)

    «Amsterdameses»
    c/ Noordermarkt
    Barrio: Jordaan (Centrum, Centro)

    «Espejo»
    c/ Noordermarkt
    Barrio: Jordaan (Centrum, Centro)

    «Kan mongol»
    c/ Noordermarkt
    Barrio: Jordaan (Centrum, Centro)

    «Amsterdamesa»
    c/ Noordermarkt
    Barrio: Jordaan (Centrum, Centro)

    «Amsterdamés»
    c/ Noordermarkt
    Barrio: Jordaan (Centrum, Centro)

    «Amsterdamés»
    c/ Noordermarkt
    Barrio: Jordaan (Centrum, Centro)
       

    Madrid, 9 de Agosto de 2018


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     Descartes al servei de Roma.
     
                          Descartes, un nou mètode (?) al servei de la     metafísica tradicional.    

           En René Descartes pertanyia a noblesa francesa. Rebé una educació catòlica tradicional. En tot temps es mantingué fidel a la seva classe social, al seu rei i a la seva Església.  No pretengué cap tipus de reforma social o religiosa. Mentre Europa esclatava en conflictes ideològics violentíssims,  En Cartesius defugia qualsevol tipus de confrontació. Ell mai aixecà la veu per fer una protesta o una denúncia. En Descartes, per no esmentar res de compromès,  no fa la més petita referència a la matança de la Nit de Sant Bartomeu, ni a la cruel persecució a que eren sotmesos els hugonots.  En Cartesius es va posar decididament al servei de les autoritats intel·lectuals conservadores de París, és a dir, de l’Arquebisbe.

      El pensament d’En Descartes no obrí camí cap a la modernitat. Tot i la pròpia declaració de la bondat de la  seva investigació, la veritat és que El Discurs del mètode és un intent de fer valer la metafísica com a ciència; la seva novetat era que feia ús d’una metodologia que semblava independent de la de l'Escolàstica. Hem de sospitar que la suposada grandesa d'En Descartes és un mite creat i cultivat pel Poder francès; que és una construcció del nou Imaginari de l'Univers francès del segle XVIII, obra de la Il·lustració. Els Universos espanyol i català també rendeixen culte a la mitologia de la figura d'En Descartes. A la programació oficial d'ensenyament, En Descartes figura com un dels grans filòsofs de tots els temps. Hem de suposar que a un determinat moment del segle XIX, la Cúria romana va treure de l’Índex les obres d’En Descartes; aquells cardenals degueren concloure  que el cartesianisme, en darrer terme, podia ésser un aliat contra l'agnosticisme  i el materialisme. Sigui pel motiu que sigui, el cert és que les enciclopèdies catòliques i les de l'espanyolisme continuen amb el cultiu del mite cartesià. En Descartes pretenia demostrar l'existència de Déu a partir de la idea de Déu. L'argument parteix de considerar que la idea de Déu no és adventícia, no procedeix de cap tipus d'experiència dels nostres sentits, ni és el resultat d'una combinació d'idees; també afegeix que la idea de Déu és la més gran possible (Aquells metafísics s’empatollaven tot de classificacions segons la grandària de les idees, les quals sembla que podien ser grans, la més gran, mitjanes, petites, majors i menors, insignificants, minúscules, etc). El pas crucial en l'argumentació cartesiana rau en considerar  axiomàtic el principi que diu que tota idea en la nostra ment és per una causa específica i que hi ha una proporcionalitat necessària entre la idea i la causa d'aquesta idea; segons això, en Descartes argumenta que la idea de Déu a la nostra ment ha de ser causada necessàriament per una causa infinita,  la qual és Déu. En Hume demostraria la inconsistència d'aquesta metodologia. Els llibres de text posen el Racionalisme com un precedent de l’Empirisme, com si els dos anessin de la mà; però aquesta suposada relació és una mistificació de la realitat històrica.

       En contra del que afirmen els llibres de text i les enciclopèdies de l'Univers espanyol, he de suposar que el pensament d'En Descartes degué tenir una difusió molt limitada a Europa del seu temps. En Descartes establí la residència a Holanda, però no hi anava atret per l’ambient intel·lectual renovador holandès, sinó  perquè tenia por de l'amenaça catòlica; ell va estar molt pendent de les incidències del procés d'En Galilei. Per altra banda, a França, la Inquisició es mostrava molt activa i violenta contra els hugonots (calvinistes francesos) i contra els jueus. El projecte intel·lectual d'En Descartes no va néixer del context on brotaven les idees del pensament modern; s'establia a Holanda, però no s'impregnava de l'esperit calvinista holandès. En Descartes no fou mai una amenaça per  a la França absolutista, catòlica i opressora; no manifestà ni pública ni privadament cap tipus de queixa o protesta contra la intolerància. Tot i  que sabia que En Galilei era processat per la Inquisició, no va fer pública ni la més mínima protesta per la condemna del científic italià.  En Descartes es mostrà molt poruc, fins al punt que evità qualsevol tipus de crítica contra la filosofia oficial. A la seva obra, no cità per a res a N'Aristòtil ni a En Tomàs;  hem de suposar que ho feia per prevenció, perquè sabia de quina manera les gastava la Inquisició. No deixa de sorprendre el fet que als escrits d'En Descartes quasi no hi ha referències a altres filòsofs. Per allò que havia de dir - de manera que no posava en qüestió cap punt de la ideologia oficial - s'hagués pogut estalviar l'estada a Holanda.  En efecte, anys més tard, a 1641, presentà el seu nou llibre, Meditacions metafísiques, a la Universitat de París; obra que - com diu al pròleg -  posava a la disposició de Els senyors degans i doctors de la Sagrada Facultat de Teologia de París.  El projecte científicd'En Descartes no conté cap element d'innovació, ans al contrari, és una clara oferta platònica, reaccionària, dirigida a la Cúria romana;  ofereix un instrument ideològic per a combatre els heterodoxos, o uns suposats agnòstics. El projecte consisteix en demostrar que Déu i l'ànima humana són a l'abast de la raó natural; amb paraules seves...l'existència de Déu pot provar-se per la raó natural...que de la Sagrada Escriptura s'infereix que el seu coneixement és molt més clar que el que d'altres coses creades i que és, en veritat, tan fàcil, que els qui no el tenen són culpables. (Meditacions metafísiques,  introducció). En Descartes declara que els seus escrits són una modesta aportació per adjuntar-la, si convé, a les dels grans personatges a fi d'anul·lar les raons adduïdes per alguns impius que no volen acceptar que hagi Déu i que l'ànima humana sigui cosa distinta del cos. O sigui que el projecte cartesià, segons confessa el propi autor, fou crear un instrument al servei de la reacció sangonosa de la Contrareforma. Però les obres de Descartes foren rebudes amb desconfiança pels teòlegs escolàstics; la Sagrada Facultat de Teologia no es va entusiasmar per l'oferiment de Descartes; al poc temps començaren les impugnacions de la filosofia cartesiana; paral·lelament, l'Església catòlica la condemnà, i prohibí el seu ensenyament. Al 1671, per decret reial, es prohibia l'ensenyament de la filosofia d'En Cartesius a les universitats de França.

       He de suposar que l'enaltiment d'En Descartes fou obra dels constructors del nou Univers ideològic francès. Hem de suposar que els nous dirigents pretenien construir un nou Univers francès que havia de ser l'admiració del Món. Els nous rectors culturals degueren decidir un bon dia crear un mite magnífic: en Descartes havia de ser un gran científic i un gran filòsof; havia de ser el gran pensador francès, potser el més gran, que havia iniciat el camí de la modernitat. En Descartes era el personatge més escaient: per una banda era un que havia estat condemnat per la Inquisició i alhora proclamava l’imperi de la raó. El xovinisme francès s'ha mantingut fins avui, amb la qual cosa es mostra la feblesa de tot l'Univers ideològic francès. Els llibres de text francesos i les enciclopèdies franceses mantenen quasi  tota la immensa mitologia xovinista creada al llarg dels segles.

       

         Els llibres de text i les enciclopèdies donen per suposat que el Racionalisme d’En Descartes significava l’inici del pensament modern (Per exemple, vegeu la versió ostentosa de Viquipèdia de la pàgina dedicada a En René Descartes, que fa: És considerat el pare de la filosofia moderna en ser el primer en proposar el problema de la validesa del coneixement com a primera qüestió filosòfica, i una de les figures clau de la revolució científica. És responsable, entre d'altres coses, de la geometria analítica, de la generalització de l'ús del mot idea amb el significat de "contingut de la ment humana", la invenció de les coordenades cartesianes o de la sentència  cogito ergo sum (penso, aleshores existeixo), a partir de la qual construeix el seu pensament filosòfic.). Però, en realitat, objectivament, el racionalisme d’En Descartes no anava més enllà del racionalisme d’En Tomàs. En Tomàs havia acomodat al dogma catòlic la metafísica aristotèlica. La Summa Teològicahavia recollit les proves de l’existència de Déu basades exclusivament en la raó natural que havia exposat Aristòtil al seu temps. En Tomàs no es cansa de repetir que les veritats de la fe i les de la raó necessàriament han de coincidir.  O sigui, podem afirmar que ambdós pensadors son igualment intel·lectualistes racionalistes.

     

       Si de cas, es podria dir que En Descartes insistia en la validesa de la metafísica, i que pretenia fer algunes aportacions personals en suport de la Teologia entesa com a ciència suprema.

       

         

       En Descartes pretenia construir els seu edifici sobre uns fonaments dogmàtics. Donava per suposat que hi havia idees innates, com la idea de Déu o la idea d’ànima espiritual. 

         Una vegada va haver afirmat el sum del cogito, En Descartes va iniciar la investigació de l’ànima a una velocitat de creuer. Tot resultava rodó; així, va descobrir que el jo era el mateix que l’ànima, que la naturalesa de l’ànima és pensar, que per existir no necessita de cap lloc ni de cosa alguna material, que és completament distinta del cos, que és més fàcil de conèixer que el cos, que encara que no existís el cos, l’ànima no deixaria d’ésser tot  el que és (Discurs del mètodequarta part) .

     

       Ja posat en una formidable introspecció metafísica, En Descartes feia la seva primera demostració de l’existència de Déu. Així, en unes poques línies, fa tot un seguit de descobriments de ciència metafísica total; i diu que posat que jo dubtava, no era el meu ésser enterament perfecte, doncs veia clarament que hi ha més perfecció en el conèixer que en el dubtar. Arribat aquí, a En Descartes se li va ocórrer indagar per on havia après a pensar en qualque cosa més perfecte que el jo. Tot seguit, va deduir que havia de ser una naturalesa més perfecta.

       Fa saber que els pensaments de coses exteriors a ell, com el cel, la terra, la llum, el calor ...no me preocupava molt el saber d’on procedien.  O sigui, el d’En Descartes seria un mètode (no gens científic) que introdueix l’estranya categoria de la preocupació i dels diversos graus de preocupació.

          I, a continuació, afirma: no veient en aquestes coses res que me paregués fer-les superiors a mi.  El mètode, inconsistentment, introdueix les categories poc científiques de “veure o no veure en els propis pensaments”, de “parèixer a un mateix o no parèixer a un mateix”, i de “idees que semblin superiors o no”.  

       Amb aquest mètode gens metòdic, estableix una  absurda classificació de les idees que estan dins la ment (en aquest cas, el cel, la terra, la llum i la calor), segons la qual “ell podia creure ( o sigui, el mètode de poder creure o no poder creure) que, si eren vertaderes, eren unes dependències de la meva naturalesa, en quant que aquesta posseeix alguna perfecció, i,  si no ho eren, procedien del no-res, és a dir, estaven en mi, perquè hi ha en mi qualque defecte. Segons això, les idees de la nostra ment o bé són de la pròpia ment o bé procedeixen del no-res;  quedava establerta la nova categoria no-científica  de la classificació de les idees segons si procedeixen del no-res o no.

       Arribat aquí, En Descartes emprèn el vol cap a la teologia i presenta la primera prova de l’existència de Déu.  No li provoca cap dubte el tema de les idees innates. Dóna per fet que hi ha la idea d’un ser més perfecte, i que aquesta idea no pot procedir del no-res. Així, diu:  ...era cosa manifestament impossible que la dita idea procedís del no-res; i com no hi ha menor repugnància en pensar que allò més perfecte sigui conseqüència i dependència d’allò menys perfecte, que pensar que del no-res esdevingui qualque cosa, no podia tampoc procedir de mi mateix; de manera que sols restava hagués estat posada (la idea) en mi per una naturalesa vertaderament més perfecta que jo, i posseïdora inclusiu de totes les perfeccions de que jo pogués tenir idea; això és, per explicar-ho en una paraula, per Déu.

        Es pot constatar que el mètode d’En Descartes té poc a veure amb la lògica i la geometria. No explica la relació de les idees i el no-res, ni entre la veritat i la perfecció, ni de quina perfecció es tracta a cada moment. Introdueix elements irracionals no propis per a la ciència, com és fer referència a la repugnància intel·lectual i als graus d’aquesta repugnància. Li repugna, diu, però no justifica la seva negació.  En contra de la suposició cartesiana, al regne animal abunden els casos en que els fills són superiors a llurs pares. 

       En referència a si Déu és o no és una idea forjada pels humans – que aquest seria, precisament, el tema de debat - ,  En Cartesius es limita a dir que no podia tampoc procedir de mi mateix. O sigui, podem resumir la miserable argumentació cartesiana: Jo tinc idees, unes que són pròpies meves (de les meves dependències intel·lectuals)i unes altres que jo considero superiors a mi, com les de les perfeccions, les quals no poden procedir de mi ni del no-res; per tant, aquestes idees de perfeccions solament poden procedir d’un ésser supremament perfecte.

       

        En aquesta quarta part, En Cartesius presenta  una segona demostració de l’existència de Déu que pretenia superar l’argument ontològic de N’Anselm.

       L’argument d’En Descartes es basa en l’afirmació de que tota idea de la nostra ment és produïda per una causa proporcional a la idea. Que la idea de Déu és la idea de la cosa més gran possible. Que la idea més gran possible ha de tenir una causa proporcional possible. I que, per tant, la causa proporcional de la idea més gran possible és Déu. I així, quedava demostrat que Déu era la causa de la idea de Déu.

     

         Per suposat ni En Cartesius ni En Tomàs poden explicar què passa quan un hom té, per exemple, una idea politeista, o una concepció atea. Igualment, quina seria la causa de les idees aberrants?

       

       Podem concloure que és just i necessari revisar els llibres text i les enciclopèdies avui sota control de les forces conservadores. Forces conservadores, però s’ha d’afegir que, sovint, unes suposades forces  progressistes també contribueixen  a l’enaltiment de personatges que més aviat foren nefasts. 

       

     La filosofia a l'abast

     


    0 0

    El Restaurant Son Bascós de Montuïri, torna a organitzar un sopar amb final glosat, el proper 10 d'agost. Les places són limitades, cal que reserveu a 971 64 61 70

    0 0

    [10/08] «La Campana» - «El Cosmopolita» - «El Libertario» -«A Voz Operária» -«Acción Sindicalista» - Patrulles de Control - Congrés de Montpeller - Leroux - Trouillier - Istrati - Pérez Fernández - Cuello - Lolli -Íñigo - López Martínez - Piñeyro - Gardell - Real Pérez - Frank - Segu - Ardevol - Marey - Tolck

    Anarcoefemèrides del 10 d'agost

    Esdeveniments

    Premsa anarquista italiana

    Premsa anarquista italiana

    - Surt La Campana: El 10 d'agost de 1890 surt a Macerata (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari La Campana. Monitore socialista-anarchico. Dirigit per Giuseppe Malizia i els germans Domenico i Giovanni Spadoni, aquest monitore --terme emprat a Itàlia per definir els periòdics estrictament polítics-- va ser la primera publicació socialista llibertària de la zona. Se'n publicaren almenys 32 números, l'últim el 15 de febrer de 1892.

    ***

    Capçalera del primer número d'"El Cosmopolita"

    Capçalera del primer número d'El Cosmopolita

    - Surt El Cosmopolita: El 10 d'agost de 1901 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquistaEl Cosmopolita. Periódico Libertario. Trobem textos de José Alarcón, Juan Biscamps, Manuel Calle Llamas, Francisco Castro, Antonio Cruz, Guillermo Fernández, Segundo Ferreira, Valentín Flores, André Girard, Jean Grave, Soledad Gustavo, Ambrosio Gutiérrez Lázaro, F. Herrero Vaquero, Antonia Izuita, C. López Sarmiento, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, J. Médico, Ricardo Mella, J. Novicow, Federico Otreborn, Palacios, Luis Pérez, Francesc Pi i Margall, Miguel Ruiz, Fermín Salvochea, Francisco Soler, Tapia i Federico Urales, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'obra d'Errico Malatesta Entre campesinos. En sortiren 10 números, l'últim el 12 d'octubre de 1901. Entre agost de 1884 i gener de 1885 s'havia publicat també a Valladolid un setmanari anarcocol·lectivista amb la mateixa capçalera, però, malauradament, no s'ha conservat cap exemplar.

    ***

    Capçalera d'"El Libertario"

    Capçalera del primer número d'El Libertario

    - SurtEl Libertario: El 10 d'agost de 1912 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número d'El Libertario. Periódico semanal i era el continuador d'Acción Libertaria, que havia deixat de publicar-se un any abans a la mateixa ciutat; l'equip de redacció, dirigit per Ricardo Mella i Eleuterio Quintanilla, n'era el mateix. Se'n van publicar 35 números, l'últim el 12 d'abril de 1913, que fou segrestat per la policia a causa de la campanya pro presos llançada pel redactor Marcelino Suárez, que acabà tancat a la presó d'Oviedo. També es distribuïa a Portugal. En van ser col·laboradors Eleuterio Quintanilla, Ricardo Mella, Josep Prat, Marcelino Suárez, P. Sierra, etc. Després, a Madrid, es publicarà un nou El Libertario a començaments dels anys vint i fins els anys trenta. Un periòdic amb el mateix nom va ser també publicat a Barcelona entre 1901 i 1903.

    ***

    Capçalera del primer número d'"A Voz Operária"

    Capçalera del primer número d'A Voz Operária

    - Surt A Voz Operária: El 10 d'agost de 1919 surt a Campinas (São Paulo, Brasil) el periòdic mensual anarquista A Voz Operária. Orgam das classes trebalhadoras (La Voz Obrera. Òrgan de les classes treballadores). Portava els epígrafs «La unió fa la força!»,«Proletaris, uniu-vos!»,«L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels propis treballadors» i«L'individu val per les seves accions i no per la nació a la qual pertany». Va estar dirigit per Antonio Leite de Oliveira i administrat per Virgilio Peçanha. Trobem textos de José Alodio, Chico Bento, Plebeu Caldense, Benedicto Cardoso, Benedicto Cavalcante, J. M. Coimbra, Virgilio Costa, José Falsetti, H. L. de Moraes, Adelino de Pinho, Antonio Leite de Oliveira,Élisée Reclus, Vicente de Miranda Reis, Francisco Sá, V. Saporito, F. Soares, Ivan Uboguiy i Ernesto Vianna, entre d'altres. En sortiren, com a mínim, quatre números, l'últim l'11 de novembre de 1919.

    ***

    Premsa obrera

    Premsa obrera

    - Surt Acción Sindicalista: El 10 d'agost de 1922 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari Acción Sindicalista, promogut pels sectors partidaris de la Internacional Sindical Roja (ISR) en el si de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Poc abans, l'11 de juny d'aquell any, en la Conferència Nacional de Saragossa, les tesis probolxevics havien quedat en minoria i finalment derrotades. Dirigit per Hilari Arlandis Esparza --que havia instal·lat la redacció al seu taller de marbrista-- i Julián Gómez y García-Ribera (Julián Gorkín), el periòdic pretenia la «unió dels revolucionaris sobre un terreny de coincidències». Aquesta publicació fou durament criticada, fins i tot abans de sortir, per Solidaridad Obrera de València; crítiques fonamentades en la circular que anunciava la seva aparició. Hi van col·laborar, entre d'altres, Andreu Nin Pérez i Joaquím Maurín Julià. El setmanari deixà d'editar-se a finals d'aquell any.

    ***

    Patrulla de Control

    Patrulla de Control

    - Creació del Cos de Patrulles de Control:El 10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte d'estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats --quatre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)--, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions --325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)-- i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les per decret el 9 de juny de 1937. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats --sobretot a Barcelona--, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del Comitè d'Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

    Cos de Patrulles de Control

    ***

    Presidència del Congrés de Montpeller de 1965

    Presidència del Congrés de Montpeller de 1965

    - Congrés de Montpeller: Entre el 10 i el 16 d'agost de 1965 se celebra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el Congrés General de Federacions Locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Aquest congrés, quatre anys després de la reunificació de les diverses tendències de l'organització anarcosindicalista, que fou controlat per part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), representat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny, donà lloc a la fractura més important de tot el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i del qual la CNT no pogué recuperar-se, a causa de la forta caiguda de filiació i de l'abandó de federacions locals importants. De les 207 federacions locals que participaren en el congrés, amb delegacions directes o indirectes; 19 es retiraren. L'enfrontament entre la direcció dominada per la FAI i els sectors dels joves llibertaris, donà lloc a la fi de Defensa Interior (DI) i l'inici de persecucions i d'autoexclusions (Cipriano Mera, Acracio Ruiz, Acracio Bartolomé, Luis Andrés Edo, Marcelino Boticario, José Torremocha, Octavio Alberola, Aurelio Fernández, Jesús Guillén, Josep Borràs, Francisco Olaya, Roque Santamaría, Ramón Álvarez, Josep Peirats, etc.), que acabaren amb l'expulsió («regla sanitària») d'un bon grapat de militants i el desengany d'un nombre major d'aquests. L'informe presentat pel delegat de l'Interior, Francisco Royano, titulat «Una gestión trascendental», sobre les negociacions entre un grup de militants cenetistes històrics madrilenys i un sector de la Confederació Nacional de Sindicats (CNS) franquista, amb la intenció de crear una central sindicalúnica al voltant d'una plataforma programàtica de cinc punts (cincpuntisme), també s'accentuà encara més la separació entre la CNT de l'Exili i la CNT de l'Interior.

    Congrés de Montpeller (10/16-08-1965)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fàbrica de sabates francesa

    Fàbrica de sabates francesa

    - Jules Leroux: El 10 d'agost de 1860 neix el militant cooperativista llibertari francès Jules Leroux. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball --Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el«Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra. Jules Leroux va morir el 2 de febrer de 1926.

    ***

    A Colombes els viatgers són obligats a baixar del tren durant la vaga de ferroviaris de 1910

    A Colombes els viatgers són obligats a baixar del tren durant la vaga de ferroviaris de 1910

    - Paul-Eugène Trouillier: El 10 d'agost de 1879 neix a París (França) el militant anarquista i antimilitarista Paul-Eugène Trouillier (Troullier o Trouller), conegut com Gambetta. Va tenir diversos oficis (jardiner, jornaler, cantant ambulant...) i en 1903 organitzà el Sindicat d'Operaris (hommes de peine), que es reunia al «Bar des Armées Internationales» de Toló (Provença, Occitània). Detingut a Ieras, el 19 de febrer de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló a 15 mesos de presó per «amenaces a mà armada a militars». A començaments dels anys deu s'instal·là a la regió parisenca. Classificat per la policia com a llibertari antimilitarista molt perillós i inscrit amb el «Carnet B», va destacar l'octubre de 1910 durant la vaga dels ferroviaris per la defensa d'acció violenta i va ser sospitós d'haver participat en atemptats comesos en aquella època. El 21 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis mesos de presó per«possessió d'arma prohibida» --el sumari judicial d'aquest procés citava que havia estat condemnat en vuit ocasions. En 1911 va freqüentar reunions anarquistes on sempre mantenia les posicions més extremes. En maig de 1911 va ser elegit membre del Comitè Federal de la Federació Comunista Revolucionària (FCR). Durant el Congrés del 4 de juny de 1911, expulsà, amb Louis Jakmin, un anarcoindividualista que pertorbava la reunió. El seu rastre es perd a partir d'aquesta data.

    ***

    Panaït Istrati

    Panaït Istrati

    - Panaït Istrati: El 10 d'agost de 1884 neix a Braila (Valàquia, Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Fou fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant,  embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus.  Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del«Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista«Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista --mai no va tenir-ne el carnet--, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibreVers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de «feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de «cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda».

    ***

    Manuel Pérez Fernández

    Manuel Pérez Fernández

    - Manuel Pérez Fernández: El 10 d'agost de 1887 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) --segons Manuel Pérez Fernández mateix havia nascut a Santos (São Paulo, Brasil), però en diverses ocasions digué que havia estat a Osuna per evitar l'extradició-- el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Fernández, conegut sota diversos noms i malnoms (El Periodista, El Canario,Manuel Peres, Manuel Pérez Fernando, Óptimo, etc.). Sa família materna, d'idees catòliques i força reaccionàries, amb tres generals de l'Exèrcit, emigrà al Brasil. En 1905 feia d'ebenista a Rio de Janeiro, on un company llibertari el va introduí en el pensament anarquista, i estudiava al Liceu d'Arts i Oficis d'aquesta ciutat. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, s'enfrontà a son pare, que condemnà l'intent de magnicidi. En 1909, després dels fets de la«Setmana Tràgica» i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, discutí violentament amb son pare i abandonà la llar familiar. Fuster de professió, ben aviat començà participar en les lluites socials i sindicals d'aleshores, com ara la vaga general insurreccional de 1917. A partir de 1918 començà a escriure articles per al Jornal do Brasil. A finals d'aquell any, a Rio de Janeiro, fundà, amb Nicanor Rodrigues i José Maria Pereira, el Centre de Fusters i Ebenistes, societat que presidí. Amb el seu suport, aquest centre s'uní al Sindicat de la Fusta sota el nom d'Aliança dels Treballadors, de la qual va ser nomenat secretari. En 1919 fou redactor del setmanari anarquistaSpártacus i aquest mateix any va ser molt actiu en diverses vagues, cosa que implicà la seva detenció i expulsió del Brasil, juntament amb altres militants (Manuel Perdigão, Manuel Gonçalves, Everardo Dias, José Carlos, Albano dos Santos, Antonio da Silva Massarelos, Alexandre Azevedo, Manoel Ferreira, Antonio Costa, Anibal Paulo Monteiro, Joaquim Alvarez, Antonio Pérez, João Jose Rodrigues, Manoel Pérez, Antonio Prieto, Manuel Gama, Abilio Cabral, Alberto de Castro, Adolfo Alonso, José Cid, Rafael Lopez i Francisco Pereira). El 29 de novembre de 1919 arribà, com a polissó a bord del vaixell de càrrega Benavente, a Vigo (Pontevedra, Galícia) i immediatament per indocumentat va ser tancat a la Presó Provincial de Vigo i després a la cel·la 136 de la presó Model de Madrid i, finalment, al convent agustinià d'El Pópulo de Sevilla, convertit en centre penitenciari. Al penal va conèixer diversos anarquistes que li van proporcionar contactes a l'exterior. Alliberat el 6 de gener de 1920, s'instal·là a Sevilla, on fou nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta. El setembre d'aquell any va ser detingut quan participava en una reunió clandestina; empresonat, després fou desterrat, i conduït en una corda de presos, a Cabezas Rubias (Huelva, Andalusia, Espanya). En aquest poble conegué Teresa, sa primera companya. En 1922 va ser alliberat gràcies a l'amnistia de José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres, i retornà a Sevilla. En aquestaèpoca destacà com a organitzador anarquista i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d'orador, fent mítings amb Salvador Seguí, Felipe Alaiz i Pedro Vallina. Secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, va ser nomenat també membre del seu Comitè Regional d'Andalusia. L'agost de 1923 va ser nomenat comptador del Comitè Nacional de la CNT establert a Sevilla. Detingut al domicili de Vallina, va ser desterrat de Sevilla. En 1923 representà la CNT en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). L'abril de 1924 fou desterrat a Lisboa (Portugal), amb Vallina i José Romero, i milità en el grup anarquista «O Semeador», amb Adriano Botelho, José Carlos de Souza, Manuel Joaquim de Souza i altres. A Portugal fou membre del Comitè Nacional de la CGT i de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP) i redactor del periòdic A Batalha, on trobà el seu amic José Romero Ortega, que també havia estat expulsat del Brasil. Amb Restituto Mogroviejo i altres, fundà el Comitè Internacional per la Llibertat del Poble Espanyol. En 1925 va ser expulsat de Portugal i entre l'octubre d'aquest any i 1928 residí a França (París, Le Havre, Marsella), sota el nom de Manuel Pérez Fernando, on realitzà una important activitat militant i orgànica: membre del Comitè Espanyol de Relacions Anarquistes (CERA), secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), redactor i administrador de Tiempos Nuevos, i col·laborador de la revista Prismas (1927-1928). En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Liberto Callejas, director de Tiempos Nuevos, compartint habitatge. En 1926 assistí al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creat per combatre la influència estalinista en els sindicats obrers, i el maig d'aquell any al Congrés Anarquista de Marsella, convocat per l'FGALE, que preparà la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i rebutjà les tesis defensades per Joan García Oliver i Vicente Pérez (Combina) favorables a la col·laboració política i insurreccional amb Francesc Macià i Llussà per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta etapa francesa contactà amb nombrosos personatges de pes de l'anarquisme internacional, com ara Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, Benjamin Goldberg (Maxime Ranko), Alexander Schapiro, Pierre Besnard, Armando Borghi, Virgilia D'Andrea, Christiaan Cornelissen, etc. El febrer de 1928 retornà a la Península per Catalunya, per atendre sa companya, greument malalta, i s'establí a Huelva, però finalment aquesta morí i restà vidu amb tres filles. En aquest 1928 formà part del grup anarquista «Germinal» i col·laborà en ¡Despertad!, de Vigo. Intervingué en lluites clandestines i formà part del Comitè de Relacions de la FAI. El desembre de 1928 fou membre del Comitè Pro-Presos de Sevilla, creat per pal·liar la repressió del governador José Cruz Conde. El juny de 1929 s'uní sentimentalment a Mercedes, sa segona companya. Aquest 1929 treballà d'ebenista a la construcció del pavelló brasiler de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, gràcies a la seva amistat amb Paulo Vidal, comissari general de l'exposició, i fou protegit pel consolat del Brasil, ja que pel seu domini d'idiomes (castellà, portuguès i francès) va ser contractat per dirigir el Servei de Premsa i Propaganda d'aquest país en l'exposició. El març de 1930, amb passaport brasiler, marxà amb sa família a Bèlgica i treballà, a més del mateix càrrec en el Servei de Premsa, en l'Exposició Universal d'Anvers (Flandes). Després de dos mesos d'escala a París, el febrer de 1931 retornà a la Península pel País Basc i s'establí a Sant Sebastià (Guipúscoa), on desenvolupà una intensa activitat sindical i revolucionària, especialment creant amb 17 companys el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Sebastià; mesos després, creà la Federació Local amb set sindicats i de la qual va ser nomenat secretari general. Al País Basc va fer amistat amb Isaac Puente i José Álvarez. Ja instaurada la II República espanyola, entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà el Comitè Regional del Nord de la CNT en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Congrés del Conservatori) i fou un dels redactors de la ponència sobre«Organització social de l'avenir», intervenint, amb Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, en el míting de clausura. També fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó,Ángel Pestaña i Josep Robusté, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El desembre d'aquell any, i per la mateixa regional, assistí al Ple de Regionals confederal. El 4 d'abril de 1932 dirigí, amb el regidor socialista Manuel Reyes Calafate, una manifestació de 600 persones a l'Ajuntament de Chipiona (Cadis, Andalusia), que acabà en uns durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els carrabiners, que se saldaren amb dos obrers morts. El maig de 1932, a petició del Comitè Nacional de la CNT i per fugir de la repressió, marxà a les Illes Canàries per a reorganitzar i impulsar els sindicats confederals, i on el juny d'aquell any entrà a formar part del Comitè de Defensa Proletària. Durant la seva etapa a Santa Cruz (Tenerife) dirigí el periòdic En Marcha, fou secretari general del Comitè Regional de la CNT canària i va fer diversos mítings. A partir d'aquestaèpoca fou col·laborador habitual de la barcelonina Solidaridad Obrera. A començaments del gener de 1933 encapçalà una vaga general revolucionària a Santa Cruz (Tenerife) que donà lloc a durs enfrontaments amb les forces de l'ordre. Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a Tenerife i per aquest motiu va ser detingut i empresonat 45 dies a Saragossa --fou alliberat perquè el procés va ser sobresegut per la «desaparició» de les proves, furtades per militants anarquistes. A mitjans de març de 1934 retornà a Santa Cruz (Tenerife). El novembre de 1934 fou desterrat oficialment per les autoritats governatives de Canàries. Actuà clandestinament a Sevilla i a Cadis, ajudant Vicente Ballester en la organització confederal gaditana. Després s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on desenvolupà una intensa activitat en la redacció del periòdic Cultura Obrera (1934-1936). Entre 1935 i 1936 va fer diverses gires de conferències (comarca de Cadis, Barcelona, Terrassa, Saragossa, etc.). El gener de 1936 ingressà en la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona, juntament amb Manuel Villar, Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso. El 5 de gener de 1936 intervingué, amb Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i Joan García Oliver, en el míting confederal celebrat al Teatre Olympia, primer que es realitzava des de la il·legalització del sindicat arran dels«Fets d'Octubre» de 1934. El febrer de 1936 intervingué a Mataró en el míting d'unificació amb els trentistes i, amb Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va fer una gira de propaganda i organització per les comarques gironines. El maig de 1936, com a delegat del Sindicat de la Fusta de Barcelona, assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, on defensà la creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT) i formà part de la ponència sobre«Comunisme Llibertari». El 18 de juliol de 1936 embarcà a bord del Ciudad de Valencia cap a Mallorca, com a representant de Solidaridad Obrera, per assistir al I Congrés Regional de les Illes Balears i l'aixecament feixista l'agafà a illa, on el cop militar havia triomfat. Amagat a la casa del barri palmesà de La Llibertat (actual La Soledat) de la cenetista Júlia Palazón, quatre mesos després pogué fugir de Mallorca, amb 11 companys, i el 21 de novembre de 1936 arribà a Ciutadella (Menorca). En aquesta illa dirigí el periòdic confederal La Voz de Menorca. A finals de desembre de 1936, a bord del destructor Ciscar, que havia aconseguit eludir el bloqueig naval menorquí, arribà a València. En aquesta ciutat realitzà diverses tasques propagandístiques i es mostrà força crític amb el col·laboracionisme governamental confederal. En 1937 publicà a València el fullet Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista --reeditat en 2009 a Mallorca pel Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»--, que sortí en castellà, angles i francès --la traducció en aquestaúltima llengua fou feta pel cineasta anarquista José María Estívalis Calvo (Armand Guerra). El 5 de gener de 1937 intervingué en un míting confederal al Gran Price de Barcelona i el febrer de 1937 marxà per a fer una gira de propaganda i per recaptar fons pel Midi francès, amb Armand Guerra, David Antona, Vicente Mirande i Fontaine. Durant dels fets de «Maig del 1937» lluità a La Torrassa de Barcelona, on vivia sa família, i s'oposà a l'estratègia pactista i«derrotista» de Frederica Montseny i Joan García Oliver. L'11 de maig de 1937 representà la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya en el Ple Nacional de València, on s'acordà no fer costat la política del president del govern espanyol Juan Negrín; en aquest ple fou nomenat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i José María Lunazzi (El Gringo). Després de recuperar-se d'una malaltia a Igualada, on va fer mítings i conferències i va col·laborar en el seu Butlletí, va fer una gira de mítings a Gelida i l'Alt Penedès. El setembre de 1937 s'encarregà a Barcelona de la direcció de Ruta,òrgan de la FIJL, i va fer conferències sobre les Joventuts Llibertàries. El juliol de 1938 marxà a Orà (Algèria) en missió propagandística. El setembre de 1938 ocupà la secretaria del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT a Baza (Granada) i el juliol d'aquell any va fer un míting a Barcelona. El febrer de 1939 assistí al Ple Nacional de la CNT celebrat a València. Amb el triomf feixista, es negà a exiliar-se i va ser detingut l'abril de 1939 al port d'Alacant. Passà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera i per la Presó Provincial de Sevilla i en 1941 va ser alliberat gràcies a les pressions del consolat del Brasil gadità. El juliol de 1941, amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), arribà al Brasil i s'establí a Rio de Janeiro, on treballà de comptable en una impremta. Al Brasil desenvolupà una intensa tasca militant, fent propaganda antifranquista i denunciant les maniobres comunistes. A partir de 1945 es relacionà amb el grup «Tierra y Libertad» de Mèxic. En 1946 fou un dels fundadors, amb Edgard Leuenroth, Edgar Rodrigues i Pedro Catallo, i redactors del periòdic Ação Directa. Va fer mítings i fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista de São Paulo, que celebrà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948. Durant els anys cinquanta formà part del grup anarquista al voltant de José Oiticica, amb Dalmau, Navarro, Cubero i altres. En 1953 morí a Rio de Janeiro la seva companya Mercedes. L'octubre de 1961 representà Rio de Janeiro en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil i en 1963 aparegué en un míting contra el dictador portuguès António de Oliveira Salazar. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, de les quals algunes fou redactor i director, com ara Ação Directa,¡Campo Libre!, CNT, Cultura y Accion, Cultura Obrera, ¡Despertad!, En Marcha, Esfuerzo, Espoir, Fuego,Horizontes, Liberación,Más Allá, Nervio, Prismas,Ruta, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria,Spártacus,Tiempos Nuevos, La Tierra, Trabajo, La Voz de Menorca, etc. És autor dels fullets Abajo las armas i RedenciónManuel Pérez Fernández va morir el 16 de juny de 1964 en una residència per a avis de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 l'Associació Isaac Puente publicà les seves memòries sota el títol 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español, que va escriure en 1951 a Rio de Janeiro i on diu que va estar tancat 53 vegades a presons de Brasil, Espanya, França i Portugal.

    Manuel Pérez Fernández (1887-1964)

    ***

    Necrològica de José Cuello apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 15 de juny de 1978

    Necrològica de José Cuello apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de juny de 1978

    - José Cuello: El 10 d'agost de 1896 neix a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cuello. Republicà, en 1936 s'afilià, amb sa companya Leoncia, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la seva població natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació nazi formà part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT d'Agde (Llenguadoc, Occitània) fins la mort del dictador Francisco Franco, quan decidí retornar a la Península. José Cuello va morir el 29 de gener de 1978 a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya).

    ***

    Aurelio Lolli

    Aurelio Lolli

    - Aurelio Lolli: El 10 d'agost de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Aurelio Lolli. Només va rebre ensenyament primari, però aconseguí una bona cultura de manera autodidacta. De ben jovenet entrà en el moviment anarquista i freqüentà la posada de Piràt, lloc de reunió dels anarquistes de Castel Bolognese, que es distingien perquè portaven barba, capell negre d'ala ampla i corbatí negre, a diferència dels socialistes, que es reunien a la posada de Badone i es distingien per portar corbata roja. També va fer amistat amb el destacat militant anarquista Armando Borghi. En 1916 va ser un dels fundadors, amb Pasquale Mattioli, Pietro Costa, Giuseppe Santandrea, Bindo Lama, Nello Garavini, Domenico Scardovi i Francesco Dari, de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat i el Grup Anarquista Juvenil de Castel Bolognese. Quan tenia 17 anys, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i, abans de ser enviat al front, desertà. Després d'un mesos de presó a Casale Monferrato (Piemont), va ser enviat a Albània, on va emmalaltí de diverses afeccions (malària, grip espanyola, etc.). Carnicer, com son pare, va ser enviat a les cuines del destacament militar. Durant els anys del feixisme mantingué la militància anarquista com pogué. En 1945, després de la II Guerra Mundial, contribuí a la reconstrucció del Grup Anarquista de Castel Bolognese. En 1973, amb Nello Garavini, Giuseppe Santandrea i altres companys llibertaris de la seva generació, refundaren la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese en un local de la seva propietat. Sense hereus, donà les seves propietats a la biblioteca i en 1985 es va crear la Cooperativa Biblioteca Llibertària«Armando Borghi», de la qual en va ser president fins a la seva mort. Aurelio Lolli va morir el 30 de maig de 1999 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

    Aurelio Lolli (1899-1999)

    ***

    Lorenzo Íñigo Granizo

    LorenzoÍñigo Granizo

    - LorenzoÍñigo Granizo: El 10 d'agost de 1911 neix a Ledanca (Guadalajara, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Lorenzo Íñigo Granizo. Va emigrar amb son pare i sos vuit germans a Madrid en 1916. Amb nou anys va quedar orfe de pare i va començar a treballar amb 10, fent feina de metal·lúrgic als 14. En 1931 es va afiliar al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'any següent. També militarà en les Joventuts de l'Ateneu del Barri Baix i participarà en l'organització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en aquestes organitzacions: secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes i del Sindicat Metal·lúrgic en 1934, secretari regional de l'FIJL i local de la FAI, etc. Representà els metal·lúrgics en el Congrés de 1936 i després va integrar-se en el Comitè Nacional confederal de Martínez Prieto (secretari del Comitè Nacional Pro Presos). Va ser un dels militants que abans que els feixistes s'aixequessin va posar-se en marxa a mitjans de juliol del 1936, viatjant a València i a Alcoi, per confirmar la vaga general revolucionària contra el pronunciament. Instal·lat a Madrid, i amb el govern fugit a València, va romandre a la capital i amb González Marín va representar l'FIJL, des de desembre de 1936, en la Junta de Defensa; i va substituir Oñate el novembre acomplint magníficament el seu paper en la Conselleria d'Indústries de Guerra i d'Informació malgrat el sabotatge dels comunistes. Dissolta la Junta l'abril de 1937, es va encarregar de la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT fins al febrer de 1938 en representació de les Joventuts Llibertàries. El setembre de 1937 va polemitzar amb Josep Peirats en el ple català de les Joventuts Llibertàries. En el Congrés de València de febrer de 1938 va ser nomenat secretari general de l'FIJL i com a tal assisteix a la reunió de les tres rames llibertàries de maig de 1938 i el ple del Moviment Llibertari d'octubre de 1938 a Barcelona. Trencada la República en dues zones, va romandre al sud i va ser nomenat secretari de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol el 7 de març de 1939. El feixistes triomfants el detenen a Alacant i va ser tancat a diversos camps de concentració i presons (Los Almendros, Albatera, presó  d'Oriola, reformatori d'Alacant, etc.) fins a la seva alliberació en 1945. Només surt del tancament s'integra en la lluita clandestina: secretari de la Regional Confederal del Centre i en 1946 secretari general de la CNT després del ple de març. Detingut l'abril, va ser condemnat a 15 anys. Alliberat el juliol de 1945, amb la salut molt deteriorada, farà diverses feines, com ara als transports urbans valencians, esdevenint director de la seva revista. En 1962 va demanar la baixa en la CNT, però dos anys més tard presidirà la Regional Centre. En 1965 serà un dels organitzadors del cincpuntisme, episodi molt discutit i que per a Íñigo suposava la garantia que el futur sindical del país fos confederal. Durant els anys posteriors passarà a un segon pla afectat per diverses malalties. Va deixar unes memòries inèdites i publicà articles en el Boletín Orgánico, de l'FIJL en 1938, a més de ser redactor de Revolución Social. Lorenzo Íñigo Granizo va morir el 30 d'abril de 1991 a Madrid (Espanya).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. (Miquel López Crespí)


    La generació literària dels 70 (pàgines del meu dietari) (I)



    Miquel López Crespí i Jaume Pomar: dos escriptors de la generació literària dels anys 70

    Jaume Pomar és poeta, traductor, narrador i assagista. Ens ens coneguérem a mitjans dels anys seixanta. Parl de l´època en què ell començava a escriure els primers poemes de Tota la ira dels justos, poemari que, semblant a una petita antologia, recollia la feina feta entre els anys 1963 i 1966, és a dir: Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L´esperança enfonsada. Recordem que Tota la ira dels justos (Palma, La Sínia, 1967) obtengué el premi Ciutat de Palma de Poesia 1966.

    Entre els seus assaigs podem destacar Bartomeu Rosselló-Pòrcel, vida i obra (1966); L´aventura de ‘Nova Palma’ (1976), llibre que en regalà amb una impressionant dedicatòria, típica dels temps foscos de la dictadura, en la qual deia: “A Miquel López, un dels pocs amb els quals coincidirem a l´hora de la lluita final o del paredón. Jaume Pomar”; El meu Llorenç Villalonga (1995) i La raó i el meu dret: biografia de Llorenç Villalonga (1995). La seva obra poètica és formada pels poemaris Tota la ira dels justos (1967), Amb la mort, amorosament (1971), Història personal (1979), Elegies (1986), Carisma del desert (1987), Imatge de la por (1988), Les quatre estacions (1991), Retorn a casa (1992), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La sínia de les hores (1997). També ha publicat la novel·la Un dia o l´altre acabaré de legionari (1988).

    Si ara hagués de concretar com o qui em presentà Jaume Pomar ara farà més de quaranta anys, no ho sabia dir amb certitud. Cap al 1965, que és l´època en què vaig entrar en contacte amb en Jaume, a Palma no hi havia tantes persones amb què poguessis encetar la conversa damunt Pavese, Lenin, Sartre, Carpentier o Céline. Ni encara avui, quaranta anys i busques després que ens coneguérem! Pensau en alguns dels polítics que ens malgovernen, en la seva palesa ignorància cultural, i ho constatareu. A tall d´anèctota, i sense dir noms, puc dir que en un dinar de suport al Bloc per Mallorca, un destacat intel·lectual nostrat, dirigent d´un partit d´esquerra –i que tenia davant seu Maria Antònia Oliver-- em demanà en veu baixa, perquè ningú el sentís, qui era aquella dona que seia al seu davant. I no proveu de demanar per damunt personatges històrics o autors nostrats del tipus de Joan Soler Antich, Josep M. Palau i Camps o Antoni Mus. No en parlem si els demanam per la tasca portada a terme a Mallorca per Manuel Sanchis Guarner o que ens diguin qui va organitzar o què van significar en el seu temps les famoses Aules de Novel·la, Poesia i Teatre de mitjans dels anys seixanta. I aquests són uns exemples agafats a l´atzar. Segurament els confondran amb algú que va a les llistes del seu partit a les eleccions del moment. Això només a tall d´anècdota, per a constatar com, a vegades, en lloc d´avançar hem anat retrocendint com els crancs.



    1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.


    Jaume Pomar, evidentment, no té res a veure amb polítics com els esmentats.

    Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que havia significat el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava part d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfias i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

    El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la meva adolescència i joventut.

    De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart, marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, en la pràctica, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.

    Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud.

    En el llibre de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004) hom pot trobar informació essencial sobre la repressió feixista contra la cultura catalana, i també del redreçament cultural dels anys seixanta fins a la situació existent l´any 2003.



    Jaume Pomar va néixer el 1943 i, per tant, com a poeta més vell que qui signa aquest article, porta uns anys més que jo en el conreu de les lletres. El que més record de l´època en què ens coneguérem és la passió i la intensitat dels nostres debats dels vint anys, aquells inicials descobriments de Marx, Engels, Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, Pavese, Hemingway, Fitzgerald, Kafka, Joyce, Gramsci, Rosa Luxemburg... Debats que es combinaven amb xerrades sobre els darrers poemaris de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o Salvador Espriu, per dir solament uns noms. Mancaven solament uns anys per al Maig del 68, per a la primavera de Praga, per a la Revolució Cultura xinesa, per a la creació de les primeres organitzacions illenques marxistes no estalinistes, i amb en Jaume ja havíem discutit Fanon, Andreu Nin, Lukács, el nouveau roman, els aspectes més destacats del boom novel·lístic hispanoamericà (Vargas Llosa, Alejo Carpentier, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima...). No era tan senzill trobar en una capital provinciana com era Palma, dominada culturalment i políticament pel feixisme, un escriptor amb qui poguessis parlar d´Otero, Celaya, Maiakovski, Brecht, Gil de Biedma, Barral, Molas, Lukács. A finals dels seixanta ja havíem llegit els situacionistes i coneixíem i admiràvem l´obra de Salvat-Papasseit i Rosselló- Pòrcel, aquests darrers, mestres indiscutibles dels joves que començàvem a escriure aleshores.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0
  • 08/10/18--11:46: que tanque en verd la ferida
  • de vacances. la setmana ha estat especialment dura. ferida de foc al territori i cases de cendra. homes i dones es juguen la vida en una batalla del tot desigual. el bosc es deixa consumir dòcilment per unes flames que eren tempesta d'agost. hi ha les persones que han de fugir sense saber qui guanyarà. ho deixen tot. els records a lloure i el futur incert.

    i a l'altra banda encara, feina que posa els nervis a prova. tensió. servei públic. el deure d'informar. la passió per un ofici. el compromís. les hores d'insomni. una redacció activada plena de gent que sap reaccionar quan toca. imatges i sons desoladors que arriben a cada casa, a cada racó. el país es crema i els ciutadans ho saben. no cal afegir res més que la solidaritat. ara toca que la terra reviscole, que tanque en verd la ferida.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 94ª Parte: BLOEMENMARKT - MERCADO FLOTANTE DE LAS FLORES - ÁMSTERDAM - HOLANDA 2009

    Mercados del Mundo 94ª Parte


    Bloemenmarkt (Mercado flotante de las Flores)

    Ámsterdam, Holanda


      Junio 2009

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Bloemenmarkt (Mercado flotante de las Flores)»
    c/ Spui
    Barrio: Binnenstad (Barrio Rojo)
    Centrum (Centro)

    Madrid, 10 de Agosto de 2018


    0 0

                                         La paradoxa d’En Friedrich Hayek

     

       (En Friedrich Hayek ha esdevingut una de les màximes icones dels neocons o neoliberals (A Catalunya s’autodenominen liberals. Podeu veure que En Hayek bat records d’entrades a la Xarxa. Els de CIU van muntar el GrupHayek a 1996).

     

     

        En Hayek economista – i els neocons – perdé la batalla en front d’En Keynes. Les propostes d’En Keynes – als anys 1930 - foren seguides pels Governs  dels Estats Units i els dels països europeus.

     

      La maquinària de propaganda dels neocons (disposen de la maquinària més gran del món) crearen el que jo denomino “fenomen Hayek”.  Feren grandioses tirades de “The Road to Serfdom” (Camí de servitud), 1945. En Hayek quedà convertit en filòsof. Ara, al firmament neocon, En Hayek figura com el filòsof més important del segle XX, majorment.

     

         Però En Hayek era economista, no filòsof. Al meu parer, tenia una pobre formació en matèria d’història i d’història de la filosofia. No va estudiar en profunditat els autors que cita, jo crec.

     

        En Friedrich Hayek és un filòsof mediocre o molt mediocre, jo considero.

     

     

     

        Una de les teories centrals d’En Hayek filòsof consisteix en afirmar que els comunistes i els nacionalsocialistes són, en realitat, dos grups rivals que tenen el mateix objectiu, que és el de liquidar el liberalisme. Sosté que els comunistes i els nazis són una deriva del socialisme. Que l’afebliment del liberalisme és causat pels socialistes, i pels progressistes, els quals donen suport a les idees socialistes. 

     

        L’esquema d’En Hayek:

     

        Amb l’activitat comercial lliure d’Holanda i Anglaterra, aparegueren les idees liberals i democràtiques. L’activitat dels homes emprenedors i competitius van crear riquesa per a tots, però també ciència.

        Els grans avenços de la ciència van provocar l’aparició de “la fatal arrogància” dels progressistes que exaltaren i divinitzaren la raó humana.

        Aparegué el racionalisme de Descartes, i va continuar  l’exaltació de la raó amb la Il·lustració.

        Tots aquests “constructivistes” enarboraren la raó contra el liberalisme i pretengueren valer-se de la ciència per a crear una nova societat (socialista) que havia de superar tots els mals que arrossegava la humanitat.

       Però la raó humana és feble; no pot controlar els processos de la història.

        Tesi central d’En Hayek:  La civilització – les normes que regulen la societat - avança a “la manera de les senderes del bosc”. Els “homes emprenedors” són els qui inicien noves les noves senderes, i, si tenen èxit, són aprofitades pels altres homes. 

        La pretensió de construir una societat nova a partir d’elucubracions racionalistes provoca “la fatal arrogància”.

     

        La paradoxa d’En Hayek: Allò racional és irracional, i allò irracional és racional.

     

       La pretensió d’aplicar la ciència per a resoldre els problemes socials és irracional; allò racional es deixar anar la societat sense direcció racionalitzada i regulada.  

     

         La paradoxa de Hayek també es podria enunciar dient:  Els intents de regular l’economia és una “fatal arrogància” dels racionalistes, dels “constructivistes”; el millor regulador de l’economia consisteix en deixar l’economia sense regles ni reguladors.

     

        En Hayek i els Rockefellers (La Fundació Rockefeller fou la que va fundar la “London School Economics”, la que va “fitxar” En Hayek, i la que va patrocinar la “Mont Pelerin Society”) pretenen fer creure a la gent que allò més convenient per a la societat es deixar el procés econòmic i social en mans de la iniciativa dels “emprenedors”, o sigui, dels grans capitalistes.

     

         La paradoxa d’En Hayek:

     

       Són els grans “emprenedors” els qui tracen “les senderes del bosc”. La llibertat dels ciutadans consisteix en seguir les senderes.  O sigui, la llibertat seria la no llibertat, la llibertat seria l’esclavatge.

     

        La paradoxa d’En Hayek:

     

          Es declara que els homes són iguals. S’afirma que hi ha d’haver igualtat d’oportunitats (I es mostren els exemples de N’Henry Ford i de Barack Obama). Però uns homes – l’1 per cent de la població – són els qui tenen el gran Capital que han heretat dels seus pares, i la resta – el 99 % - no disposen de Capital.

     

         La paradoxa d’En Hayek: els homes iguals són desiguals. I la igualtat d’oportunitats és tenir unes oportunitats absolutament desiguals.

          

        

    (Podeu veure una anàlisi més extensa la meva web Hayek i Popper)

     

          


    0 0

    La gent gran santjordiera, amb la seva revista Es Lluquet com a motiu de celebració, organitza un sopar popular el proper 11 d'agost a les 20:30h. En acabar de sopar (l'hora només és una referència) els Glosadors de Mallorca Pau Riera "Rierol", Miquel Servera "Boireta" i Mateu "Xurí", s'enfrontaran en vers i enginy.

     


    0 0

    [11/08] Atemptat contra Quintana -«L'Émancipateur» - «Golos Truda» - Dissolució del Consell d'Aragó - «Nuevo Aragón» - Detenció de Carballo i de Christie - Straggiotti - Volin - Cagno - Fragori - Bolufer - Prouvost - Borràs - Cinca - Moreno - Querol - Errandonea

    Anarcoefemèrides de l'11 d'agost

    Esdeveniments

    Reconstrucció de l'atemptat de Planas contra Quintana segons la revista argentina "Caras y Caretas" del 19 d'agost de 1905

    Reconstrucció de l'atemptat de Planas contra Quintana segons la revista argentina Caras y Caretas del 19 d'agost de 1905

    - Atemptat contra Quintana:L'11 d'agost de 1905 el president de la República argentina Manuel Quintana surt il·lès a Buenos Aires (Argentina) d'un atemptat comès per un jove anarquista català, Salvador Planas i Virella --o Virelles, per alguns autors--, que va actuar tot sol i volia venjar així els obrers assassinats durant la manifestació del 21 de maig anterior. Planas, disparà tres vegades contra el jerarca amb una vella pistola --Smith & Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871--, a l'alçada de la plaça de San Martín, quan aquest es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada --seu del Govern. El president resultà il·lès, ja que l'arma era defectuosa. Després Planas intentà suïcidar-se, però l'arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d'inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis --o també citat Reggis--, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

    Salvador Planas i Virella (1882-?)

    ***

    Capçalera de "L'Émancipateur"

    Capçalera de L'Émancipateur

    - Surt L'Émancipateur: L'11 d'agost de 1906 surt a la colònia anarquista d'Stockel-Bois, a prop de Brussel·les (Bèlgica), el primer número del setmanari L'Émancipateur. Organe du Groupement Communiste Libertaire. A la capçalera figurava el lema anarcocomunista«De chacun selon ses forces; à chacun selon ses besoins» (A cadascú segons les seves forces; a cadascú segon les seves necessitats). Els responsables d'aquesta publicació, que apareixia els dissabtes, van serÉmile Chapelier, fundador d'aquesta comuna llibertària, i Georges Thonar, que se'n carregava de l'administració i de la impressió. També van ser responsables de l'administració Gustave Pierre i Désiré Pierre. Hi van col·laborar, entre d'altres, Jean Airbonne, Max Borgueil, Émile Chapelier, Henri Fuss-Amoré, Gustave Hervé, Pierre Larue, Raymond Limbosch, Eugène Gaspard Marin, Gabriel Michaud, Mollier, Charles Panisel, Berthe Reanudet, Jean Robyn, Félix Springael, Tchedrine, Alexandre Theunissens, Georges Thonar i Géo Tiper. Publicà el fulletó per lliuraments L'individu, la nature, la société, de Tchedrine. L'últim número fou el 17/18, de l'1 de desembre de 1906.

    ***

    Capçalera d'una de les edicions de "Golos Truda"

    Capçalera d'una de les edicions de Golos Truda

    - SurtGolos Truda: L'11 d'agost de 1917 surt a Petrograd (Rússia) el primer número del periòdic Golos Truda (o Goloss Trudà, «La Veu del Treball»), editat per la Unió per la Propaganda Anarcosindicalista i publicat per Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin) després del seu retorn dels Estats Units. Amb aquesta capçalera es publicarien nombrosos periòdics. Durant l'estalinisme les col·leccions de Golos Truda seran destruïdes de les hemeroteques.

    ***

    Membres del Consell d'Aragó a l'entrada de la seva seu a Casp (1937)

    Membres del Consell d'Aragó a l'entrada de la seva seu a Casp (1937)

    - Dissolució del Consell d'Aragó: L'11 d'agost de 1937 el govern de la II República espanyola, com a conseqüència dels «Fets de Maig» del 1937 i obeint les ordres comunistes, dissol per decret i manu militari el Consell Regional de Defensa d'Aragó, més conegut com «Consell d'Aragó»,últim baluard revolucionari on les idees anarquistes de revolució social i de comunisme llibertari s'havien posat en pràctica des del setembre de 1936 a les col·lectivitats agrícoles aragoneses. El seu president, Joaquim Ascaso, germà de Francisco, així com els altres membres del Consell són detinguts a Caspe. Per destruir tot moviment de resistència per part dels col·lectivistes, el govern republicà envia l'11 Divisió conduïda pel comandant estalinista Enrique Líster, que anihilarà totes les realitzacions col·lectives i obligarà els pagesos a restituir les terres i eines als rics propietaris terratinents, tot detenint més de sis-cents militants cenetistes, molts dels quals seran afusellats en nom de la tornada a l'ordre estatal. El govern de Negrín va nomenar José Ignacio Mantecón governador general de la regió conquerida. En març de 1938, quan es va produir la caiguda del front aragonès i la consegüent reculada republicana, desenes de presos anarquistes seguien empresonats a tota la regió.

    ***

    Capçalera del penúltim número de "Nuevo Aragón" del 10 d'agost de 1937

    Capçalera del penúltim número de Nuevo Aragón del 10 d'agost de 1937

    - Supressió de Nuevo Aragón:L'11 d'agost de 1937, a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), les tropes del comandant comunista Enrique Líster irrompen al local del periòdic Nuevo Aragón. Diario de la mañana i el tanquen. Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que serà l'últim. Aquest portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme creat l'octubre de 1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el mes següent, havia començat a publicar-se el 20 de gener de 1937. Juntament amb el Boletín del Consejo de Defensa, serà l'instrument bàsic per seguir les vicissituds de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó republicà. Tècnicament ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat per col·laboradors de Solidaridad Obrera, donava especial relleu als escrits referits als pagesos, però també s'ocupava de la política nacional i internacional, i de les activitats del propi Consell. Els textos i les il·lustracions anaven a càrrec de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A. Orts, Julián Floristán, Ponzán, Ana María Sagi, Viñuales, Zamacois, entre altres. De la redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos Sampelayo, Baltasar Miró, José Almenar, Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a París. Estava dirigit per Carlos Gamón i fou substituït al mes per S. López Muñoz. La dissolució del Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del 1936 va portar-se Nuevo Aragón, que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se subtitulava «Portavoz del Frente Popular».

    ***

    La detenció de Carballo i de Christie segons la premsa franquista

    La detenció de Carballo i de Christie segons la premsa franquista

    - Detenció de Carballo i de Christie: L'11 d'agost de 1964 són detinguts a Madrid (Espanya) el militant llibertari Fernando Carballo Blanco i l'anarquista escocès Stuart Christie. Aquest darrer, sospitós per part de la policia d'haver vingut a la península a portar els explosius a Carballo amb la intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra el dictador Francisco Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra condemnarà Carballo a 30 anys de presó i Christie a 20.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia sobre la relació de Tiburcio Straggiotti amb Caserio apareguda en el periòdic parisenc "Le Radical" del 4 d'agost de 1894

    Notícia sobre la relació de Tiburcio Straggiotti amb Caserio apareguda en el periòdic parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1894

    - Tiburcio Straggiotti: L'11 d'agost de 1871 neix a Novara (Piemont, Itàlia) l'anarquista Tiburcio Straggiotti, conegut com Crispi. Sos pares es deien Giovanni Battista Straggiotti i Margarita Caumoni. Treballador del marbre, emigrà a França. A començament de la dècada dels noranta compartí una habitació amb Julien Chevallier, al carrer Sébastine Gryphe de Lió (Arpitània). El juliol de 1893 es va relacionar amb Sante Geronimo Caserio, a qui va acollir al seu domicili, i altres anarquistes, com ara Babis, Lablier, Menans, Sero (Barrès), etc. Detingut en una agafada, el 23 de desembre de 1893 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i se li va notificar el 29 de gener de 1894. Es va refugiar, sota falsa identitat, a Seta (Llenguadoc, Occitània), on a començament de 1894 la policia no l'aconseguí localitzar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Volin (circa 1919)

    Volin (circa 1919)

    - Volin: L'11 d'agost de 1882 neix a Tikhvine, a prop de Nóvgorod (Nóvgorod, Rússia), el periodista, historiador, militant i intel·lectual anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin (o Voline). Nascut en una família burgesa benestant --sos pares eren metges--, amb el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els van ensenyar el francès i l'alemany. En 1901, després de realitzar estudis de Dret a Sant Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al moviment socialista revolucionari rus, en el grup eserista. Després del «Diumenge Roig» de gener de 1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les víctimes de la repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en una insurrecció a l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser deportat a Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907. A París va completar els seus estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris refugiats russos. En 1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap a l'anarquisme i va participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la imminent guerra, però, davant del perill de ser detingut i confinat en un camp de concentració fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost de 1916 via Bordeus i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a Nova York; a França va deixar sa companya i quatre fills. Va militar en la Federació de les Unions Obreres Russes dels EUA, realitzant mítings, i va col·laborar en el setmanari anarcosindicalista Golos Truda. En 1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a Rússia, on va publicar amb Alexandre Schapiro Golos Truda,òrgan de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant Petersburg. En 1918 va marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i a Kursk va organitzar el novembre la primera conferència de la Confederació Anarquista NABAT i va editar el periòdic Nabat. Quan la llibertat de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant l'estiu de 1919, al moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions educatives i culturals abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional. Víctima del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser detingut i lliurat a començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de 1920, gràcies a un acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament detingut el 24 de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i empresonat a Butirki i Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una desena de companys, entre ells Maksimov i Fléchine, i a la intervenció inesperada de delegats sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que va poder recobrar la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a mort per Trockij, i a condició de no retornar mai a Rússia. Proscrit de Rússia, va marxar en 1922 a Berlín amb els companys de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys); va crear el periòdic L'Obrer anarquista (en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista i va publicar La Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923). En 1925 es va instal·lar a França i va militar en el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno en el congrés de la Unió Anarquista. Després d'haver traduït al francès el manifest de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions dels anarquistes de l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse de quelques anarchistes russes à la Plateforme (1927). En 1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de redacció de L'Encyclopédie Anarquiste. En aquests anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va publicar Le fascisme rouge (1934). En 1936 va prendre part en la creació de la Federació Anarquista Francesa, va animar el grup «Síntesi Anarquista» i va col·laborar en els periòdics L'Espagne Nouvelle, a proposta de la CNT espanyola, i Terre Libre, on va denunciar la participació en el poder dels anarquistes a Espanya. En 1939 va instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va crear en 1941 el Grup Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos, txecs, etc. El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill Léo el va portar a París, on morirà a l'hospital Laennec el 18 de setembre de 1945; les seves despulles van ser incinerades al cementiri de Père-Lachaise en presència de molts companys. En 1947, Jacques Doubinsky en nom de l'Associació dels Amics de Volin va publicar la seva obra pòstuma i més coneguda: La Révolution inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Dario Cagno

    Dario Cagno

    - Dario Cagno: L'11 d'agost de 1899 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista Dario Cagno. Artesà de professió, amb 14 anys s'embarcà a Gènova en un vaixell mercant i deambulà per diversos països fins que fou repatriat dels Estats Units durant els anys de la Gran Guerra. En 1920 fou condemnat a tres anys de presó per deserció. Expiada la pena, passà clandestinament a França, on va fer contactes amb els cercles de l'emigració antifeixista. Assumí la tasca de «correu subversiu» i entrà nombroses vegades a Itàlia fins el setembre de 1934, quan fou detingut en un pas fronterer i confinat a l'illa de Ponça per tres anys i després reconfinat per cinc anys a Ponça, Ventotene, Pisticci i Castel di Guido. A Ponça participà en un motí anarquista i fou condemnat a 10 mesos de presó. El novembre de 1942 sortí en llibertat condicional. Durant un temps constà com a desaparegut, però finalment fou novament detingut i tancat a partir del 25 de juliol de 1945 al camp d'Anghiari, del qual,  arran de l'armistici del 8 de setembre de 1943, pogué sortir i retornar a Torí. A la capital del Piemont s'integrà en la Resistència enquadrat en un grup dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) format per anarcocomunistes. També participà en la creació de comitès sindicals clandestins de fàbrica que tingueren forta presència durant les vagues de març de 1943 i formà part de grups dels GAP especialitzats en sabotatges i en l'eliminació de dirigents feixistes. La primera eliminació decidida pels grups dels GAP torinesos, primera acció de la Resistència antifeixista a Torí, fou la del major de la Milícia Feixista Domenico Giardina, acció que fou fixada per al matí del 24 d'octubre de 1943 i els executors de la qual van ser triats Ateo Tommaso Garemi i Gagno. A les 8.30 hores del dia assenyalat els dos gappistiesperaren l'oficial feixista a prop de casa seva, situada en una transversal del Corso Vittorio; quan Giardina agafà el carrer Carlo Alberto cap a la Comandància de la Legió, Garemi i Cagno descarregaren els seus revòlvers, caient el dirigent feixista mortalment ferit a terra i fugit els resistents. El cop reeixí, però la policia seguí les passes dels activistes. Dos dies després, denunciats per un infiltrat, Garemi i Cagno van ser capturats, torturats, jutjats pel Tribunal Especial de Torí i condemnats a mort. Dario Gagno fou afusellat el 23 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia) --Garemi havia estat executat dos dies abans.

    ***

    Primo Fragori

    Primo Fragori

    - Primo Fragori: L'11 d'agost de 1900 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Amb son germà Ivo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. Abans de l'arribada del feixisme, va ser acusat d'haver participat en el llançament de manifests, i amb Benito Mussolini al poder mantingué una aptitud explícitament antifeixista. El març de 1930 emigrà legalment amb passaport a França i s'instal·là a París, on treballà de carnisser en diverses botigues. En 1934 es reuní amb son germà Ivo, que a França s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i en 1937 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya, lluitant en la Brigada Garibaldi, per a morir en combat el 24 de juliol de 1937 al front de Guadarrama, a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). Son germà Primo també va ser sospitós d'haver-se enrolat en la lluita contra el feixisme a Espanya, però són dades confoses amb son germà. En 1939 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica, però va ser detingut i posar en la frontera. De bell nou a Itàlia, el febrer de 1940 arribà a Mòdena. A finals de 1941 es traslladà per qüestions de feina a Reggio Calàbria (Calàbria, Itàlia) i retornà a Mòdena mesos després. Primo Fragori va morir el 27 de febrer de 1949 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Manuel Bolufer Francés

    Manuel Bolufer Francés

    - Manuel Bolufer Francés: L'11 d'agost de 1903–algunes fonts citen 1901– neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Bolufer Francés –el seu primer llinatge també citat Balufet. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là a les «Cases Barates» del barri popular d'Horta. En representació de la Comissió del Barri de les «Cases Barates» intervingué en diferents mítings, atiant la vaga de lloguers de 1931. Durant la Revolució de 1936 va ser membre, amb Joan Bernis, Josep Gilabert i Antonio Mula, del Comitè Agrícola. El novembre de 1936 intervingué en un míting organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa company Gumersinda Daura i sos fills i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser apressat pels nazis i internat en diverses camps d'extermini (Mauthausen, Treblinka, etc.), mentre que sa companya i fills retornaren a l'Espanya franquista. En 1945, un cop alliberat per les tropes soviètiques, va ser enviat a l'URSS i va romandre als gulags comunistes fins 1948. Manuel Bolufer Francés va morir en 1969 a Simferópol (República Socialista Soviètica d'Ucraïna, URSS; actualment pertany a la República de Crimea, Federació de Rússia).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Obra de Prouvost

    Obra de Prouvost

    - Léon Prouvost: L'11 d'agost de 1921 mor a Sant Rafèu (Provença, Occitània) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Havia nascut el 28 de setembre de 1856 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill de pares burgesos del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitatsàcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de«L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale, òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós en L'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacar La Vatican et la guerre (1919), L'espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l'Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L'Internationale noire (1922), entre altres.

    ***

    Salut Borràs Saperas

    Salut Borràs Saperas

    - Salut Borràs Saperas: L'11 d'agost de 1954 mor a París (França) la militant anarquista Salut Borràs Saperas. Havia nascut el gener de 1878 a Barcelona (Catalunya) i era la filla major de la parella anarquista formada per l'internacionalista Martí Borràs Jover i per Francesca Saperas Miró. A finals dels anys vuitanta i començaments del noranta va participar amb sa mare en la distribució a domicili de les subscripcions al periòdic Tierra y Libertad, fundat per son pare. Companya de Lluís Mas Gasio d'ençà de 1895. Arran de la detenció de son company, després de l'atemptat del carrer de Canvis Nous en 1896, fou obligada per les autoritats a casar-se legalment sota l'amenaça de internar el fill que esperava en un convent dues hores abans de l'execució de Lluís Mas el 4 de maig de 1897. També fou detinguda juntament amb sa mare i empresonada un any abans de ser expulsada a França, on es va instal·lar a Marsella. La seva tasca dins el moviment anarquista consistia a fer de correu amb els presos, establir contactes amb els comitès en els temps de clandestinitat, enterrar en secret els seus morts, practicar la solidaritat amb els perseguits, etc. Va esdevenir la companya del destacat anarquista Octave Jahn a Charanta (Jarnac, Cognac...) i a partir de 1908 a Mèxic, on son company participà en la revolució a les files d'Emiliano Zapata. En 1911 va tornar a Barcelona, mentre que son company quedà a Mèxic i a Guatemala, alhora que realitzava viatges propagandístics a Europa de difusió de la Revolució mexicana en nom de la Central Obrera del Món (COM) i fins a la seva mort, el 9 de juny de 1917 a Mèxic. Salut Borràs es van establir a París en 1913 amb son fill i va fer feina de modista, realitzant constants viatges entre França, Catalunya i Mèxic. En 1930 retornà a Barcelona, on es va instal·lar en una petita casa al carrer d'en Robador, al barri del Raval. Arran del triomf del franquisme es va exiliar a França. Durant una sortida campestre son fill fou assassinat. Salut Borràs Saperas va morir l'11 d'agost de 1954 a l'hospici de la Salpetrière de París (França), on vivia recollida. Una part del seu arxiu --correspondència i documentació sobre les revolucions mexicana i espanyola-- es troba fotocopiat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Necrològica de Josep Cinca Vilagener apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de setembre de 1963

    Necrològica de Josep Cinca Vilagener apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de setembre de 1963

    - Josep Cinca Vilagener: L'11 d'agost de 1963 mor a Salindres (Llenguadoc, Occitània) el tipògraf anarquista i anarcosindicalista Josep Cinca Vilagener –a vegades el seu primer llinatge citat Sinca. Havia nascut a Sant Vicenç de Castellet (Bages, Catalunya)–alguns citen Manresa (Bages, Catalunya)– en 1899. Començà a militar en l'adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es va veure obligat a passar a Barcelona (Catalunya). Durant una època fou conserge del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona i hagué de patir nombroses provocacions policíaques. També perseguit a Barcelona per la Guàrdia Civil, fugí cap a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), on formà part del Centre d'Estudis Socials (CES), als costat d'Hermós Plaja Saló i de Felipe Alaiz de Pablo, i entre 1919 i 1921 treballà de maquinista a la impremta confederal «Gutenberg» de Tarragona. Ajudà Felipe Alaiz a la publicació de l'òrgan confederal El Trabajo. També participà, amb Joan García Oliver, a l'organització de la Federació Comarcal de Sindicats de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la CNT. En 1921, per mor de la repressió, s'instal·là a l'Arbóç (Baix Penedès, Catalunya) i durant la dictadura de Primo de Rivera a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), on treballà en la impremta de Joan Sallent. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Los Galeotes (1921) de Tarragona. En 1923 era secretari de la CNT de Manresa i participà en diversos mítings, motiu pel qual va ser empresonat fins octubre d'aquell any. Entre 1925 i 1927 fou l'administrador de l'editorial«Crisol» de Sabadell, d'Hermós Plaja Saló. En aquests anys fou assidu de les tertúlies («debats contradictoris») a Barcelona que realitzaven destacats militants (Felipe Alaiz de Pablo, Fortunato Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Hermós Plaja Saló, Jaume Vilajuana Padrós, etc.). Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat Únic d'Arts Gràfiques i de la Federació Local de Sindicats de Sabadell al III Congrés Confederal de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), on s'encarregà de presentar la ponència sobre publicacions confederals. S'oposà a l'estratègia trentista d'Ángel Pestaña Núñez i a la línia de Josep Moix Regàs, que amb els trentistes de Sabadell es passaren al sector marxista, i fundà, amb Bru Lladó Roc i Edgardo Ricetti, el Sindicat d'Oficis Diversos de Sabadell de la CNT. El 19 de gener de 1936 participà, amb altres (Francisco Ascaso, Joan García Oliver, etc.)  en un míting contra la pena de mort i el feixisme al teatre Los Campos de Recreo de Sabadell, però amb l'objectiu real de fer costat la candidatura del Front Popular. Durant la Revolució fou membre del Comitè de Propaganda del seu sindicat i va ser nomenat, l'agost de 1936, representant de la CNT en la Regidoria d'Indústries de Guerra del nou consistori de Sabadell. El febrer de 1937, quan els comunistes aconseguiren el control de la Conselleria de Defensa com a conseqüència de la reorganització municipal, va anar a la Comissió Permanent de la Conselleria d'Obres Públiques i a la d'Indústries de Guerra. Durant els «Fets de Maig» d'aquell any, mantingué contactes amb les patrulles anarquistes que controlaven els carrers barcelonins i amb els delegats del Comitè Regional de la CNT; per aquest motiu, va ser acusat pels seus companys de consistori i es va veure obligat a abandonar-lo definitivament. També en 1937 fou redactor del periòdic Superación.Órgano de la CNT-FAI de Sabadell y su comarca de Sabadell, dirigit per Felipe Alaiz. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat amb sa família al camp de concentració de Beau-Désert de Merinhac (Aquitània, Occitània). Durant l'Ocupació va ser detingut i deportat cap el 1942 a un camp de concentració d'Alemanya. Aguantà fins a l'alliberament del camp, però amb la salut molt malmenada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa companya Montserrat i son fill Crisol a Salindres, on treballà en una fàbrica de productes químics, i milità en la Federació Local l'Alèst (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Josep Cinca Vilagener, que patí nombroses operacions a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a resultes de malalties professionals, va morir l'11 d'agost de 1963 d'un atac cerebral a Salindres (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a la mateixa localitat. Cal no confondre Josep Cinca Vilagener amb un altre Josep Cinca, un dels pistolers més sagnants del «Sindicat Lliure» i amicíntim del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido.

    ***

    Antonio Moreno Toledo

    Antonio Moreno Toledo

    - Antonio Moreno Toledo: L'11 d'agost de 1978 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Moreno Toledo. Havia nascut en 1896 a Madrid (Espanya). Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó i formà part de la Casa del Poble de Madrid. El 14 d'abril de 1923, quan ocupava el càrrec de tresorer del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut en una gran agafada. En aquesta època ja estava casat i vivia al barri madrileny de Tetuán. El juliol de 1927 va ser nomenat vocal primer de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Treballava com a encarregat del gas i milità en el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat de la Regional del Centre de la CNT. El 3 d'octubre de 1930 va fer la conferència «Los trabajadores del gas, electricidad y agua» a l'Ateneu de Divulgació Social. En 1931 representà el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat en el Congrés de la CNT. En 1932 va fer un míting a Laguardia (Àlaba, País Basc). En aquesta època formava part, amb Francisco Crespo, Manuel Clemente Blanco i Antonio Tirado, d'un grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Madrid. Secretari de la Regional del Centre de la CNT, l'octubre de 1933, amb Benigno Rodríguez Reyes, representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Nacional de Sindicats Pesquers. El maig de 1936 destacà, amb Cipriano Mera Sanz i David Antona Rodríguez, durant la vaga madrilenya del sector de la construcció i aquest mateix any era un membre destacat del Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat i era secretari provisional del Comitè Nacional de la CNT, càrrec amb el qual assistí al Congrés Nacional confederal de Saragossa. Com a cap del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de David Antona Rodríguez, aleshores empresonat, declarà, des dels estudis radiofònics de la «Unión Radio», la vaga general a Madrid quan el cop feixista del 18 de juliol de 1936. El novembre d'aquell any, a instàncies del Comitè Nacional de la CNT, se li va encarregar entrevistar-se amb el lehendakari José Antonio Aguirre i Lecube per aconseguir que la CNT del Nord fos admesa en el Govern basc. El 3 de setembre de 1936, en un Ple Nacional de la CNT, desestimà participar com a ministre en el govern estatal de Francisco Largo Caballero. El maig de 1938, en una reunió del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat, en representació del Sindicat Llum i Força de la CNT, membre del Consell de Treball, en la secció d'Agricultura. El 13 d'octubre de 1938 va ser nomenat membre del Consell Provincial de Madrid i el 3 de novembre d'aquell any membre de Foment i de Govern Interior de la Permanent del Consell Provincial madrileny. El 17 de març de 1939 va ser nomenat director general de la Caixa de Reparacions del Ministeri d'Hisenda, Economia i Comunicacions de la II República espanyola. El final de la guerra l'agafà a Alacant (Alacantí, País Valencià); detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), d'on aconseguí fugir amb documentació falsa, elaborada pel I Comitè Nacional clandestí de la CNT. Quan intentava passar a França creuant els Pirineus navarresos, va ser detingut per la Guàrdia Civil i traslladat a la presó provincial madrilenya de Porlier. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada. En 1945 aconseguí la llibertat provisional. En 1947 s'encarregà del gabinet de premsa del ministre d'Informació Luis Montoliu Salado del Govern de la II República espanyola en l'exili presidit per Rodolfo Llopis Ferrándiz. Milità activament en la clandestinitat i formà part del Comitè Nacional de la CNT. En 1954, fugint de la repressió, s'exilià a París (França) i mostrà una posició d'equilibri entre els dos sectors enfrontats de l'exili confederal, encara que més acostat al sector«possibilista». A l'exili va treballar com a simple peó de la construcció i després com a electricista d'ascensors, ocupació de la qual va ser jubilat quan tenia seixanta ans a causa d'una malaltia circulatòria. Fou molt amic de Cipriano Mera Sanz i de Joan Ferrer Farriol. En 1959 ocupava la secretaria de la Regional del Centre de la CNT en l'exili i en 1960 el govern del general Charles de Gaulle el confinà, juntament amb altres anarquistes d'arreu d'Europa, a Còrsega. A començament dels setanta retornà a la Península i s'integrà en la clandestinitat confederal. En 1976 ajudà en la reorganització del Sindicat d'Arts Gràfiques i la Federació Local de Madrid de la CNT, realitzant una intensa tasca propagandística per Castella. Trobem textos seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Juan Español,Rabassaire, etc.), en Le Combat Syndicaliste, España Libre, La Opinión, etc. Després de patir diverses operacions a causa d'un càncer a l'intestí, Antonio Moreno Toledo va morir, durant una d'aquestes intervencions, l'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 1978 a Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta ciutat. Deixà inèdites unes Memorias, uns fragments de les quals van ser publicades en el número 2  (gener de 1979) de la revista Historia Libertaria.

    Antonio Moreno Toledo (1896-1978)

    ***

    Necrològica de Josep Querol apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 d'octubre de 1986

    Necrològica de Josep Querol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 d'octubre de 1986

    Josep Querol: L'11 d'agost de 1986 mor a Balhargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Querol. Havia nascut cap al 1905 a Rossell (Baix Maestrat, País Valencià). Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució de 1936 va ser l'organitzador de la col·lectivitat de Rossell. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Barcarès i de Sant Cebrià. Participà en la resistència contra l'ocupació alemanya de França. Instal·lat a prop de Montpeller, milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. En 1948 va poder reunir-se amb sa companya i sos fills que havien quedat a l'Espanya franquista.

    ***

    Alfredo Errandonea

    Alfredo Errandonea

    - Alfredo Errandonea: L'11 d'agost de 2001 mor a Montevideo (Uruguai) el sociòleg, escriptor, periodista, professor universitari i intel·lectual anarquista Alfredo Errandonea. Havia nascut el 10 de setembre de 1935 a Las Piedras (Canelones, Uruguai) i son pare, també Alfredo Errandonea, va ser un compromès advocat i prestigiós professor universitari. Llibertari des de l'adolescència, a mitjans dels anys cinquanta començà a militar en el moviment estudiantil, primer en la Federació d'Estudiants de l'Interior (FEI) i després en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), com a secretari de Relacions Sindicals. En aquesta època estudiantil formà part de les Agrupacions Reforma Universitària (ARU), integrada per militants anarquistes. A finals de 1955 participà, amb altres companys (Luce Fabbri, Ermácora Cressati, Wellington Galarza, Gerardo Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto Franano, Espínola, Pulga Villanueva, etc.), en un Ple amb la finalitat de posicionar-se sobre la formació d'una federació anarquista, que donaria lloc mesos després a la creació de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), organització de la qual va ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de la FEUU i aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga per la Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el moviment estudiantil amb el govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any següent. En 1959 va ser elegit membre de la primera delegació estudiantil al Consell Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge, Rubén Prieto, Luce Fabbri i Sergio Villaverde, abandonà la FAU per qüestions internes i el grup optà per altres camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta la Convenció Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura, milità en aquesta organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto, publicà la revista Tarea, editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967 realitzà el doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai s'exilià a Buenos Aires (Argentina), on realitzà una importantíssima tasca docent. Investigador, director i professor del Departament de Sociologia de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de la República (Uruguai). Va ser professor titular de Metodologia de la Investigació Social de la Facultat de Ciències Socials i investigador de l'Institut Gino Germani de la Universitat de Buenos Aires (Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista Uruguaya de Ciencias Sociales i en 1974 d'Estudios Internacionales, revistes que dirigí. Va ser columnista permanent del periòdic La República i analista d'enquestes d'opinió del diari Plural. L'agost de 1985 participà a Montevideo en l'«Encuentro "Alternativas en América Latina", organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30 aniversario». Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Comunidad, Cuadernos de Marcha, Utopía, etc. En els seusúltims anys participà en la«Xarxa de Cultura Llibertària».És autor de Sindicato y sociedad en el Uruguay (1969),Participación y socialización gremial e inconformismo estudiantil. El contexto internacional de los ultimos veinte años y los movimientos universitarios en América Latina (1970) Explotación y dominación (1972),Curso de Sociología (1975),Política económica y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos de la política monetarista (1984),Uruguay, subordinación y dependencia (1985),Los cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987, amb Daniel R. García Delgado), Sociología de la dominación (1988 i 1989), Política de salud en la transición democrática: Uruguay (1988), Los actores sociales para un proceso alternativo de desarrollo económico y social del Uruguay (1989),Las clases sociales en el Uruguay (1989),Las cooperativas en el Uruguay (1992),¿Cómo somos los uruguayos? (1993, amb altres), La sociedad contra la política (1993, amb altres), La nueva Facultad de Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994), El sistema político uruguayo (1994),La universidad en la encrucijada. Hacia otro modelo de Universidad (1998), entre d'altres. Alfredo Errandonea va morir l'11 d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies després al Cementeri Central de la capital.

    Escriu-nos

    Actualització: 11-08-17


    0 0

    Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)


    Corrupció i ètica


    Llorenç Capellà | 15/02/2011 |


    José Blanco ens ha recordat que, a la darrera campanya electoral, Rajoy posava Camps i Matas com a exemples de bona gestió. A quatre anys vista, cal saber si Rajoy es va equivocar o no, perquè atesos els casos de corrupció que esquitxen el Partit Popular, el ciutadà pot plantejar-se, sense por d'ésser superficial, si Pepé és sinònim de xoriço. Que entre els conservadors hi ha gent (probablement molta) que es deixaria tallar una mà abans de posar-la a calaix d'altri...? Ben segur que sí. Si més no, així ho creiem. O, si tant voleu, tenim l'obligació de creure-ho per higiene moral, per un respecte envers la condició humana. Tanmateix, el fet que la denúncia reiterada d'uns fets delictius en els quals, de prop o d'enfora, hi ha involucrada gent del Pepé, no es tradueixi en una incidència a la baixa en la intenció de vot cap aquest partit, ens fa trontollar algunes de les certeses bàsiques que tenen a veure amb la suposadament sòlida ètica col·lectiva. Aquest darrer quadrienni, els conservadors i els gitanos de Son Banya han col·lapsat els jutjats de Mallorca.

    O dit amb altres paraules: els casos de corrupció i droga han marcat el perfil delictiu de la societat. Suposo que la Paca no aconseguiria el suport de les urnes, encara que ella, potser en veure quina és la tendència actual del vot, anunciés, no fa gaire, que ben igual encapçalava una nova formació política. Però tot i que pensem que no obtindria el tant per cent necessari per a aconseguir representació parlamentària, ens queda el dubte de saber si no la votarien per les prevencions d'índole racista que activa la seva ètnia o pel seu historial delictiu. Mireu, doncs potser seria pel primer supòsit. En tinc prou, per a afirmar-ho, amb el repàs de la darrera enquesta de l'IBES (publicada diumenge a UH) que dóna trenta diputats al Pepé. És a dir, majoria absoluta, cosa que equival a confiança absoluta. La conclusió de tot plegat és demolidora. Si els escàndols Ibatur, Palma Arena, Cola cao, Òpera, etcètera, etcètera, no minven credibilitat als conservadors, és perquè hi ha una part important de l'opinió pública que no considera la corrupció un fet delictiu. Ben al contrari. Segons es veu, el fet d'haver participat en algun embull de diners, dinerots i dinerel·los pot suposar un cop de prestigi en el currículum. Un mèrit afegit, sens dubte.

    Diari de Balears (dBalears)


    Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)


    Andratx i la corrupció urbanística


    La recent detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, del director general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot, i del zelador d’obres Jaume Gibert, ens situa no solament davant un cas d’especulació urbanística, sinó sobre tot davant el problema, ja històric de la “balearització” de la nostra terra. De fa moltes dècades, sobretot a partir del gran desenvolupament turístic dels anys seixanta, el paper incontrolat de la construcció feta de qualsevol manera, una construcció “salvatge”, en definitiva, ha sensibilitzat generacions d’illencs quant a la necessitat urgent de controlar aquest desgavell que amenaça amb exhaurir els nostres minvats recursos naturals.

    Qualsevol persona amb un mínim de seny sap a la perfecció que els minvats recursos naturals de què disposam no permeten aquest creixement il·limitat, i més quan es fa sense respectar ni l’actual legislació. Es tracta de complir i fer respectar les lleis en vigor en matèria d'urbanisme, i també, d’aconseguir que el govern de torn s’adoni de la situació insostenible en què ens trobam i dicti els corresponents plans d’ordenació territorial.

    Eugenio Hidalgo i tots els Hidalgos que podrien sortir a la llum pública si la Fiscalia continuava aprofundint en les investigacions, no solament no han estat sensibles a les necessitats de preservació de recursos i paisatge que té la nostra terra, sinó que han abusat fins a límits increïbles esdevenint uns perillosos depredadors indiferents a les nostres necessitats com a col·lectivitat. El GOB, preocupat per la situació d’emergència en què ens trobam, ja havia presentat a la Fiscalia més de quaranta denúncies per presumptes delictes urbanístics comesos a Andratx. Les denúncies presentades anaven agrupades en dues tipologies d’irregularitats. Com molt bé explica l’organització ecologista, el primer tipus d’irregularitats consistia en llicències il·legals dins el sòl rústic. Es tractava d´unes llicències de construcció donades a parcel·les sense la superfície mínima per a ser edificades, parcel·les que s’acaben construint a base d’una llicència municipal atorgada per informes i certificats irregulars del zelador i el cap d’Urbanisme. Com explica el GOB, en la totalitat dels casos aquestes llicències il·legals afecten zones protegides.

    Les denúncies dels presumptes delictes urbanístics d’Andratx presentades pel GOB a la Fiscalia es refereixen també, i basta que consulteu el web d’aquesta organització per a tenir tota la informació al vostre abast, a llicències il·legals d’edificis d’apartaments dins sòl rústic atorgades per l’Ajuntament sota l’aparença de sòls urbans.

    Les situacions irregulars, l’especulació urbanística detectada a Andratx, es pot estendre a nombrosos municipis de les Illes. L’expresident del Govern de les Balears Francesc Antich parlava recentment d´una possible investigació a més de quinze ajuntaments. Tots els mallorquins i mallorquines sabem que arreu es donen casos iguals o pitjors que el d’Andratx. Aquestes típiques situacions irregulars són les culpables de les destrosses paisatgístiques i territorials que hem patit aquestes darreres dècades, tant a l´interior de Mallorca com a la costa.

    Davant els fets que vivim aquestes darreres setmanes és ben hora que la societat mallorquina s’adoni que no podem continuar per més temps en mans d’especuladors sense escrúpols, aprofitats que utilitzen de forma fraudulenta determinades disposicions de la llei de sòl rústic. Les institucions encarregades de fer complir la llei, els partits i organitzacions conservacionistes que han estat a l’avantguarda de la lluita per a preservar el nostre paisatge i minvats recursos naturals, la societat civil de les Illes, han de ser molt exigents a demanar responsabilitats al màxim alhora que, d´una forma immediata, el Govern, el Parlament, haurien de modificar els aspectes d’ambigüitat que hi pugui haver en la normativa urbanística per tal d’aturar casos de possible corrupció com el que ens ocupa en aquests moments.

    La detenció d’Eugenio Hidalgo i companyia és el primer gran i espectacular cop que s’ha donat a la corrupció urbanística a les Illes. Les investigacions haurien de continuar i ampliar-se sense tenir mai en compte el color polític del municipi investigat. El que han fet i fan amb la nostra terra gent que no l’estima no té nom. Potser ja han destruït o estan a punt de destruir tot el patrimoni que ens llegaren els nostres avantpassats. Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat.

    Miquel López Crespí

    (12-XII-06)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció. (Llorenç Buades Castell, militant de la CGT)


    Corrupció.


    Per Llorenç Buades Castell.


    Llorenç Buades.

    El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció.

    La corrupció només es pot combatre amb una democràcia real i no amb aquest sistema de mínims que en realitat empara models institucionals fonamentats en la manca de transparència, en la verticalitat i en una oligarquia del poder que es concentra totalment en les cúpules partidàries, sindicals, institucionals i empresarials públiques.

    La manca de democràcia possibilita l’exercici jeràrquic i arbitrari del poder, a dreta i a esquerra, i és la que permet que poques persones puguin decidir sobre els béns dels altres, sobre les seves contribucions econòmiques, i moltes vegades sobre les pròpies persones que formen part d’una xarxa clientelar de carácter vertical que els suporta.

    El sistema vertical de poder es practica gairebé a tot arreu, i com més gran és l’associació, partit , empresa o institució, encara és fa més evident. Aquest sistema, en la dreta, és natural. Allò que no és natural és que l’esquerra, que predica la transformació social es fonamenti en el dirigisme de molt poques persones. Tampoc és natural que l’esquerra depengui de la banca, enlloc de dependre de la seva afiliació. L’esquerra d’aquest i de molts països té una dependencia absoluta del crèdit bancari, i els crèdits es paguen o quan no es poden pagar es condonen amb favors i compensacions.

    Quan els partits i sindicats tenen deutes impagables han de vendre la seva autonomia, i les cúpules que els gestionen solen fer-ho sense embuts amb compensacions diverses. Així funciona el sistema. I aquests encara tenen la barra de dir que volen transformar el món.

    A l’ombra d’un sistema corrupte hi conviuen moltes gents. La Cosa Nostra és benevolent amb els seus i la seva xarxa clientelar. Les màfies es barallen o pacten per espais de poder. En el món institucional passen coses semblants, sorgeixen baralles, desequilibris i nous equilibris que sorgeixen de la relació de forces entre les parts.

    És evident que no és el mateix Corleone o Al Capone que un delinqüent marginal, com no és el mateix el PP i el PSOE que el Corrent Roig. Només qui accedeix al poder en pot fer abús. El batle de Sant Joan, encara que sigui del PP, no pot gaudir del poder d’un Hidalgo, i és ben segur que un burócrata sindical de pes dins una SEAT-Volkswagen o una FORD, i els d’alguns bancs i caixes d’estalvi , públiques o privades té més poder que el batle de Sant Joan. La corrupció travessa des de fa molts anys tota la xarxa institucional encara que l'atenció només es concentri en els aspectes urbanístics. I encara que moltes persones no són corruptes, si són moltes els i les que conviuen amb entitats que admeten la corrupció i que defensen als corruptes.

    Molts afiliats de partits, associacions i sindicats permeten la corrupció. Alguns perquè en són beneficiaris en major o menor grau, i altres perquè són simplement fidels i poc crítics, o perquè la finalitat justifica els mitjans. També s’ha de dir que és la possibilitat d’accedir al poder en benefici propi és allò que atrau a molta gent a la política o a l’exercici del poder en diverses institucions. Allò fonamental és que el poder corromp i el poder absolut és el que més corromp. Limitar al màxim aquest “absolutisme” és la garantia per evitar la corrupció.

    La corrupció política no provoca baixes entre els afiliats i afiliades del Partit Popular, i tampoc va provocar baixes excessives en el PSOE en temps de Felipe. Les escissions que es produeixen per aquests motius mai no solen ser molt significatives entre l’electorat, tot i que puguin significar una eventual derrota electoral per pocs punts, en funció de l’abast que donin els mitjans de comunicació i de creació d’opinió al servei dels qui realment ramenen les cireres darrere el bastidor. Normalment dins les organitzacions polítiques, sindicals i socials prevaleixen els interessos propis de les persones que hi treballen i viuen de la situació que a l'ètica i al compromís amb les idees.

    Les persones que prioritzen la seva manera de viure als interessos generals ben aviat desenvolupen arguments i les justificacions filosòfiques necessàries per a fer valer la seva actitud, pròpia dels professionals de la política, del sindicalisme o de l'associacionisme.

    Molts polítics corruptes guanyen eleccions i per tot arreu. A Nigèria com al Japó han guanyat eleccions polítics corruptes, Si Lula ha guanyat unes eleccions, amb un partit implicat en escàndols, malgrat baixar a les primàries, i amb l’aval de corrents internes crítiques suposadament roges que donen continuïtat al projecte petista, també el PP pot guanyar les eleccions a Mallorca i Eivissa.

    Web Ixent (Esquerra alternativa anticapitalista i antifeixista de les Illes)



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 95ª Parte: MERCADO DE ALBERT CUYP - ÁMSTERDAM - HOLANDA 2009

    Mercados del Mundo 95ª Parte


    Mercado de Albert Cuyp

    Ámsterdam, Holanda


      Junio 2009

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Bici de camino al mercado»
    c/ Albert Cuypstraat
    Barrio: Oude Pijp (Zuid, Sur)

    «Observando»
    c/ Albert Cuypstraat
    Barrio: Oude Pijp (Zuid, Sur)

    «Puesto»
    c/ Albert Cuypstraat
    Barrio: Oude Pijp (Zuid, Sur)

    «Monumento a André Hazes»
    c/ Eerste Sweelinckstraat
    Barrio: ude Pijp (Zuid, Sur)

    «De paseo por el Mercado»
    c/ Albert Cuypstraat
    Barrio: Oude Pijp (Zuid, Sur)

    «Puesto»
    c/ Albert Cuypstraat
    Barrio: Oude Pijp (Zuid, Sur)

    «Músico»
    c/ Albert Cuypstraat
    Barrio: Oude Pijp (Zuid, Sur)

    «Escultura»
    c/ Albert Cuypstraat
    Barrio: Oude Pijp (Zuid, Sur)

    «Monumento a André Hazes» Sweelinckstraat
    Barrio: Oude Pijp (Zuid, Sur)

    «De paseo por el Mercado»
    c/ Albert Cuypstraat
    Barrio: Oude Pijp (Zuid, Sur)

    «Amsterdamesa»
    c/ Albert Cuypstraat
    Barrio: Oude Pijp (Zuid, Sur)

    «Amsterdameses»
    c/ Albert Cuypstraat
    Barrio: Oude Pijp (Zuid, Sur)
         

    Madrid, 11 de Agosto de 2018


    0 0

      (Extracte del meu llibre  La filosofia i la religió sense caretes, que podeu trobar a la Web

    La filosofia i la religió sense caretes )

    ).    

         Tesi: la denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat.    La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució i no reforma s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles,  en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració:  ...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència  no és ni segur ni honrat...  Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig de Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma.    Les tesis que faig sobre En Luter, el luteranisme i el calvinisme són les claus per entendre la intenció global d'aquest escrit.     Tesi: Fou el pensament d'En Martí Luter el que va fer moure el món; el món de les idees i el procés de la història.        Abans de desplegar el sentit d'aquest anunciat,  m'he d'avançar a fer una altra tesi per fer veure que no hi ha lloc per a cap mostra d'idealisme.    Tesi: El pensament d'En Martí Luter era un producte de la societat alemanya del segle XVI.    Tota la tensió i els conflictes de les societats que conformaven l'Imperi germànic – que incloïa també els Països Baixos (Holanda) – a començaments del segle XVI conformaren la vida i l'obra d'En Luter. A cada moment, En Luter patia les influències del seu medi que era de molt ample abast; influència de la pròpia família, de classe obrera; influència dels comportaments dels pagesos i de les classes populars; influència de les idees i sentiments que brollaven als ambients eclesiàstics i universitaris on es movia. També s'ha d'entendre que En Luter va captar l'esperit de les actives ciutats comercials alemanyes. I també hem de pensar que fou decisiva la influència de la noblesa alemanya que disposava del Poder polític.         Els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Luter com a teòleg i com a reformador religiós, però no com a pensador; com si la seva presència no s'hagués d'emmarcar dins la història de la filosofia.  Allò que jo afirmo és que el pensament d'En Luter afectava molt decisivament filosofia i el que obria el pas al que seria la modernitat i la nova filosofia.      Tesi: Foren les idees d'En Luter les que trasbalsaren el món; les idees  d'En Luter i no les d'aquells que els llibres d'història de la filosofia destaca com als grans filòsofs.     Tesi: S'ha de denunciar i s'ha de desmuntar la gran trampa dels llibres d'història de la filosofia d'encuny conservador que atorguen validesa a les idees que no han tingut cap significació social. Oculten les idees que mogueren el món del sis-cents i presenten com a autèntica realitat idees que no mogueren la voluntat dels homes.     Hi ha tot de dispositius de manipulació ideològica que s'atreveixen a atorgar  validesa a unes suposades idees filosòfiques que no tenen correlació amb la societat real (Com seria el cas d'En Descartes, que veurem més endavant).        Fou En Luter el qui va argumentar d'una manera clara i distingible sobre la inconsistència de la infal·libilitat del Papa (D'altres autors, poc coneguts, s'havien avançat en el tractament del tema, però això no resta mèrit intel·lectual a En Luter). En Luterargumenta; argumenta i basteix una autèntica fortalesa intel·lectual; argumenta i, d'un sol cop, convenç i fa seva  tota la Germània.  La  seva dialèctica espanta Roma. La resposta de la Cúria romana  no consistí en l'intent de fer patents els errors de la doctrina de Luter, sinó en la butlla de l'excomunió personal. L'excomulgat respongué amb la publicació de Contra l'execrable butlla de l'Anticrist (Amb la paraula Anticrist es referia al Papa). La Roma bel·licista recorria a la tàctica de sempre, la destrucció física de l'enemic.   Les meves valoracions sobre En Luter no s'han de veure com una proposta erudita d'un professor de filosofia. El tema que proposo no és de si En Luter és més o menys important. Les meves tesis allò que pretenen és indicar quin és l'autèntic fil de la Història. Allò que pretenc és fer veure les causes de la situació de confusió ideològica actual i els seus agents. Comprendre En Luter ens situa bé per seguir el fil de la Història.   En Luter fou el nunci de l'emotivisme moral, doctrina que serà la marca distintiva de les societats modernes; i doctrina combatuda per l'Església catòlica fins al dia d'avui. En Luter estudià a N'Aristòtil  (El tandem Tomàs-Aristòtil era la ciènciaoficial a la Universitat). Luter critica a N'Aristòtil. Però si bé d'altres autors ho havien fet primer, En Luter sorprèn per posar de manifest els seus sentiments al costat dels raonaments ;  confessa als seus amics – i deixa constància escrita – que sentia odi per N'Aristòtil. També va dir sentia odi per N'Erasme, el qui era líder intocable dels humanistes de tot Europa. No s'ha de contemplar com una boutaded'En Luter. La manifestació dels seus sentiments és en perfecta línia amb l'eficàcia del nou pensament.  Al fer les argumentacions contra la teoria de la infal·libilitat del Papa, no només diu que la teoria és errònia; afegeix que és una teoria perversa. Aquest és el fil conductor que ens guia i ens mostra la grandesa del pensament d'En Luter. No assenyala solament errors, sinó dolenteria. Així, en resposta al discurs del Papa sobre les indulgències, la tesi 82 de Wittenberg diu: El Papa és massa cruel si, tenint en efecte el poder d'alliberar a les ànimes del Purgatori, no concedeix de franc a les ànimes que sofreixen allò que atorga per diners a les ànimes privilegiades...     Tesi: En Luter obria una nova via de pensament: posava de manifest els sentiments i les emocions com a causa de l'activitat intel·lectual.    Era el rebuig frontal  de N'Aristòtil i d'En Sòcrates. Certament, En Luter cercava el camí de salvació dels cristians, però aquesta recerca  el portà a la utilització d'uns nous recursos intel·lectuals que iniciaven el camí cap a la modernitat. Europa n'era plena de teòlegs que feien crides per a la reforma de l'Església. D'entre tots ells, es distingia la  figura de N'Erasme de Rotterdam. Però únicament En Luter feia tremolar Roma. No falten autors que diuen que En Luter era una fúria desfermada i un salvatge. Alemanya anava plena de libels furiosos  contra el Papa i contra Roma; libels furiosos,  però no per això els seus autors esdevenien autoritats morals o intel·lectuals.    Tesi: En Luter fou possible perquè Alemanya era "luterana" per endavant (Aquesta afirmació enllaça amb la tesi que diu que primer són les revolucions, després els teòrics).     Totes les classes socials alemanyes foren extraordinàriament receptores de les idees que expressava aquell frare agustí. Els aristòcrates, els burgesos, els menestrals, els pagesos, els jornalers,  els clergues,  tots eren pendents del que feia En Luter (La història recull l'anècdota que N'Aleandro, el nunci del Papa, quan va anar a Alemanya, el 1520, va exclamar: Nou dècimes d'Alemanya criden: Visca En Luter! I, tot i no seguir-lo, la resta fa cor per a cridar: Mort a Roma!) Contra tot pronòstic, els prínceps alemanys seguiren les propostes de reforma d'En Luter.     El luteranisme fou possible perquè els prínceps alemanys es revoltaren contra l'emperador  i contra el Papa, i perquè la revolta triomfà(Prèviament, En Luter havia hagut d'autoritzar l'aixecament armat dels nobles  contra el seu emperador En Carles).  Si haguessin fracassat militarment, el luteranisme hagués sigut anorreat  a la manera que ho foren els càtars; i En Luter hagués tingut una sort semblant a la d'En Thomas Müntzer que fou executat. Però l'Alemanya luterana era una àrea molt més extensa que l'Occitània càtara. A més a més, la sensibilitat luterana planava per tota l'Europa germànica.      Certament, queda clar que En Luter fou  conservador en matèria social i política; així i tot, amb el luteranisme comportà tot de reformes socials i polítiques;  que no reclamava cap tipus de reforma democràtica, però es feu evident que s'havia fet un salt democràtic. És un error d'apreciació veure només el luteranisme com a reforma eclesiàstica. Alemanya i els països  que adoptaren el luteranisme desplegaren la ideologia en múltiples camps. La llibertat del cristià va permetre la manifestació del colós germànic en les lletres i les arts, en filosofia i en ciència, i també va impregnar tota l'activitat social. La guia del nou cristià no era el Papa de Roma, sinó les Sagrades Escriptures.   En Luter no solament proclamava la llibertat del cristià; obria el camí una nova teologia i d'un nou pensament. El discurs luterà feu miques tot l'edifici intel·lectualista aristotèlic-tomista. Una història de la filosofia correcta indicaria  el terratrèmol que representà el pensament d'En Luter.    Com subratllen els estudiosos d'En Luter, el punt d'arrencada del pensament del frare agustí no foren el textos de N'Occam o d'En Biel, sinó la pròpia experiència  mística, íntima i personal. L'agustí partia de les emocions experimentades, però no es quedava en un estadi místic; de l'experiència religiosa passava a la recerca intensa i potent de la justificació racional. En Luter fou un argumentador incansable. Al tractar un determinat tema de teologia o de moral, no s'aturava fins a trobar uns raonaments convincents a la seva pròpia consciència.    O sigui que el discurs d'En Luter es basava, de fet, en  l'emotivisme moral i invalidava l'intel·lectualisme. No era la recerca de la veritat allò que movia la gran humanitat del frare agustí, sinó la cerca d'un camí de salvació espiritual que l'alliberi dels terrors, dels turments, de la crisi d'ansietat que el consumia.    Al convent, el frare angoixat tractava  d'aconseguir la pau duent a terme obres pietoses; però sempre arribava a la convicció de que els seus esforços eren inútils, que mai aconseguiria assegurar la salvació, posat que les temptacions demostraven la feblesa de l'home; la sensació de fracàs continuat era insuportable. La Il·luminació que va experimentar al 1514 l'alliberà de la situació d'angoixa, li donava la pau i la força per a transmetre la seva RevelacióIl·luminació, és a dir, una experiència mística però que s'expressava en llenguatge intel·lectual, en descobriment raciona. Aquella experiència plena d'emoció fou l'inici del luteranisme.    En Luter escrivia tractats de teologia i de moral, i els seus escrits contenien la Revolució dels esperits, de les idees,  de la moral. El punt central de la Il·luminació  consistí en la idea que el cristià és justificat per la fe; això implicava la idea de l'acceptació del pecat, de l'acceptació de la naturalesa pecaminosa dels humans; malgrat aquesta naturalesa i malgrat el pecat, Déu salvava l'home que tenia fe. I Déu i En Luter condemnaven aquells homes canalles que pretenien comprar la seva salvació. Denunciava l'Església com una malvestat i al Papa de Roma com a l'Anticrist. En paraules d'En Lucien Febvre, referint-se a uns textos de Luter de 1517, Textos...Impregnats de la teologia personal de Luter, proclamen amb força que l'home no pot complir el bé. En ells l'agustí es posa en guerra, violentament, contra aquest a Aristòtil que ensenya una voluntat lliure, una virtut en poder de l'home: i darrere de N'Aristòtil s'endevina ja els humanistes, N'Erasme, el seu lliure arbitri, el seu moralisme, el seu cristianisme...(Martin Lutero, FCE, pàg. 71).    En Luter fou l'alliberador de consciències que es dirigia directament als fidels cristians i els feia partícips de la seva il·luminació. No tractava de convèncer les autoritats religioses, ni cercava l'aprovació dels teòlegs. Les 95 tesis que havia penjat a les portes de la Universitat de Wittenberg no van tenir resposta immediata; ningú es presentà a discutir amb el germà Martí, però, al cap d'uns pocs dies, les 95 tesis, traduïdes a l'alemany, inundaven tot Alemanya. Va ésser com un tro. En Luter se'n adonà que tot el món germànic estava pendent d'ell. El frare agustí no pretenia ser teòleg ni reformador; se sentia tocat per Déu i tenia necessitat imperiosa de comunicar la seva llum religiosa. En Luter era un profeta i actuava com a tal; però era un profeta que , com cap altre, volia argumentar sempre molt sòlidament les seves afirmacions. En Luter era un profeta que es veia obligat a recórrer a la teologia i a la filosofia per fer conèixer la seva fe. La fe del profeta s'expandia muntada sobre un discurs molt treballat intel·lectualment. Es veia obligat a entrar en debats ideològics de manera continuada. I sovint de manera apassionada; així deixà escrit en una carta de 1518:  Jo quan més furor mostren ells, més lluny avanço! Abandono les meves primeres posicions, per a que ells lladrin al seu darrere; me'n vaig a les mes avançades per a que lladrin allà també; i en De captivitate de 1520, diu: Ho vulgui o no, em veig obligat a fer-me cada  dia més savi, amb tants i tan alts mestres que m'empenyen i m'exciten sense descans.   El profeta veié reconeguda la seva autoritat moral. Els prínceps alemanys li donaren el suport decisiu, la força armada per a oposar-se al exèrcit de l'Emperador, expressió en aquell moment de la voluntat de Roma. L'exèrcit luterà guanyà la guerra. Quedava establerta l'Església luterana. Però no només s'havia assegurat el dret d'existir d'aquesta església, sinó que s'havia iniciat una nova era a tot Alemanya i a les àrees luteranes.     Fou En Luter el qui creà els arguments que venceren la ideologia dominant de signe catòlic. I el creador de la nova moral.      Foren els arguments d'En Martí els que derrotaren l'intel·lectualisme de N'Aristòtil i d'En Tomàs. La mateixa línia crítica posà de manifest la inconsistència dels arguments a favor de la infal·libilitat del Papa. Afirmava que no és ni pot ésser resultat de l'activitat intel·lectual d'un suposat gran savi. Que l'única autoritat moral ens ve donada a les Sagrades Escriptures. Que la Inquisició era una creació criminal per a impedir l'exercici de la llibertat del cristià. Que l'organització jerarquitzada de l'Església romana és feta amb la intenció de tenir un domini absolut sobre els cristians; que, pel contrari, s'ha d'afirmar que tots els cristians participen de la mateixa Església i que tots són consagrats sacerdots, bisbes i Papa pel baptisme (No són rares les expressions luteranes que anuncien la vinguda d'En Calví); que el sacerdoci no és un sagrament, sinó una feina revocable pel poder civil; que el cristià no necessita intermediaris per a tractar amb Déu. Que la paraula de Déu, la Bíblia, havia estat segrestada, tancada dins el llatí, llengua a la qual no tenien accés les amples capes de població. Era de la màxima urgència fer la Bíblia accessible al poble. Com és sabut, En Luter mateix es dedicà a aquesta tasca urgent i traduí el llibre; de retruc, la llengua d'aquesta versió de la Bíblia, l'alemany luterà, passà a ser la llengua culta estàndard(Per cert, sembla que hi va haver unes primeres versions en llengua catalana, i que foren prohibides per Roma, segons la GEC).     Les reformes socials  anaven de la mà de la reforma religiosa. Seguint les directius del reformador, els cristians alliberats de la ignorància bé s'afanyaren a aprendre a llegir; allò fou una autèntica revolució cultural: Alemanya es col·locava a la avantguarda d'Europa en alfabetització.    I també argumentava que tot el ritual catòlic de fer mèrits per mitjà del martiri del propi cos era una aberració, un engany i una crueltat; que no era aquest el designi de Déu. Que Déu volia que l'home gaudís de tot de coses agradables de la vida. Que així com el dejuni i els silicis que no eren cap mèrit, tampoc era pecat gaudir de la bona taula.     Mentre un catolicisme de cada vegada més misogin s'empantanegava amb l'obsessió pel sexe, la reforma luterana esdevingué el primer gran alliberament de la dona. L'obsessió per reprimir el sexe no era cap mèrit als ulls de Déu; la dona deixava de ser la causant de la perdició de l'home; el sexe i el plaer sexual s'havia de considerar com el que era, una creació de Déu.    D'immediat, amb la Reforma es tancaren els convents. L'argumentació de Luter tornava a ser irrebatible: voler establir privilegis i garanties per a assegurar-se la salvació era un camí equivocat; aquells convents de frares i de monges, per mitjà dels quals volien aconseguir separar-se del món i del pecat, eren en realitat una provocació contra l'ordre natural establert per Déu. Aquells religiosos deien que volien la santedat, però més aviat les seves pràctiques eren perverses; i eren una càrrega social inútil. I l'oració  feta un automatisme sense sentiment més aviat era un ritual satànic, afirmava el reformador de consciències. I afegia: Cal sortir de les cel·les i cal renegar amb tota l'ànima de l'ascetisme. Déu ha fet el món i també és Déu qui ens hi ha posat. Quedem allà on ens ha posat i complim la nostra tasca quotidiana. El pagès que llaura, la criada que neteja, el ferrer que dóna cops de martell a l'enclusa, fan una obra tan encomiable i sana com el bon predicador evangèlic l'ofici del qual és adoctrinar al poble cristià – molt més que l'odiós monjo que mussita els seus sempiterns parenostres.  En Luter sabia que era els seus gestos que feia en la vida diària eren coneguts per tothom i que incidien fortament dins la nova moral que es congriava al si de les amples masses luteranes. El mestre de la nova moral no duia una vida retirada ni protegia la seva intimitat; ans al contrari, mai faltaven els hostes a la seva casa d'home casat i de pare de família nombrosa.  Heus ací el geni del Reformador de consciències: n o volia oferir el seu retrat en posat de sant i de savi, sinó el retrat d'un cristià que s'aferra alegrement i confiada a la vida corrent d'un treballador. El reformador enviava al poble contínues imatges d'home que no defugia el treball manual, que mostrava els seus sentiments  com a espòs feliç i com a pare, que no amagava la seva satisfacció amb els petits plaers de la vida quotidiana. De cop, amb la Reforma, la humanitat germànica quedava alliberada de l'opressió i de l'espoli de Roma. I, de cop, també es treia de damunt l'intel·lectualisme i l'espiritualisme catòlic.   Mentre l'Església catòlica havia esdevingut una Inquisició universal on tothom era vigilant i vigilat; ni un sol acte, ni un paper ni un pensament que no fos examinat. L'Església de Roma, enfurida contra els heretges, arribà a l'extrem de canonitzar el més significats representants del Sant ofici; així, el  cardenal Roberto Bellarmino va jutjar i condemnar  a la foguera a En Giordano Bruno acusat de panteisme, i també va processar  i condemnar a En Galileo Galilei per causa de les seves teories físiques; canonitzat per aquests mèrits al 1930, avui figura com a sant als calendaris catòlics – 17 de setembre -.    , en canvi, és el campió de la llibertat de pensament. Entén que entre els creients tots han de ser iguals, que no s'ha de fer cap distinció ni jerarquia; tots iguals per baptisme i l'evangeli. Que encara que es faci una organització per a l'ensenyament de l'Evangeli, mai s'ha d'entendre que tinguin autoritat divina; que l'autèntica Església és la invisible, la que els creients porten en el seu interior. No hi ha, ni hi ha hagut mai ni hi haurà un col·lectiu que es pugui declarar encarregat per Déu per a definir el sentit de les Sagrades Escriptures. Ningú, ni cap autoritat pot dir a un cristià el que ha de creure o deixar de creure; no hi ha ningú que tingui dret a recórrer al braç secular per imposar creences. Aquell que vulgui prescindir de la comunió té dret a fer-ho. També té dret aquell qui no vulgui confessar-se, diu en un text de 1521. I a 1523, insisteix en l'afirmació de la llibertat de consciència, dient La fe és cosa absolutament lliure. No es pot forçar els cors, ni tan sols amb sacrificis. S'aconseguirà tot lo més constrènyer els febles a mentir, a parlar d'una manera diferent d'allò que pensen en el fons de sí mateixos. Afirma una i altra vegada que no s'ha de forçar als descreguts; que l'únic mitjà vàlid és ensenyar l'Evangeli; i va escriure aquest text clàssic Si ella – la Paraula de Déu – res, la força obtindrà encara menys, fins i tot submergint el món en aquests banys de sang. L'heretgia és una força espiritual. No se la pot ferir amb el ferro, cremar amb el foc, ofegar dins l'aigua. Però hi ha la Paraula de Déu: Ella és la que triomfarà.     En Luter no es presenta com a reformador de l'Església, sinó com el profeta que diu que únicament en la llibertat es troba la salvació, que Déu és llibertat i no cadenes.  Per això crema a Wittenberg la butlla del Papa; però ja abans, a les Tesis de Leipzig, havia escrit:  Vull ser lliure. No vull fer-me esclau de cap autoritat, ja sigui la d'un Concili o la de un poder qualsevol, o de una Universitat, o del Papa. Perquè proclamaré amb confiança allò que crec que és veritat, ja hagi estat dit per un catòlic o per un herètic; ja hagi estat aprovat o rebutjat per qualsevol autoritat.       Es pot constatar que les ciutats italianes dels cinc-cents, tot i ésser les primeres d'Europa per població i per la importància de la seva burgesia, no aconseguiren tirar en davant cap tipus de revolució de les dites, impròpiament, burgeses. Els petits espais de llibertat que construïren, no inquietaven el poder de Roma. Les escoles de filosofia renaixentistes no anaren molt més enllà del cultiu de la literatura filosòfica per a consum de lletraferits.   L'Església catòlica intentà impedir per tots els mitjans que els escrits d'En Luter i dels luterans es difonguessin pels territoris que eren sota el seu control. El zel inquisidor s'estengué als erasmistes i a tota forma de dissidència. Durant dos-cents anys, el crim contra la humanitat fou un exercici permanent del Poder de Roma. Tant al regne de Castella com a la Corona d'Aragó, la Inquisició aconseguí els seus objectius. Posteriorment, mantingué l'Estat espanyol immune del contagi protestant.    Majorment, les conseqüències dels moviments històrics són de llarga durada. En aquest cas, l'Univers cultural espanyol patí una marca infame.    L'Univers cultural espanyol arrossega un estat de misèria intel·lectual que arriba fins als nostres dies. El buit intel·lectual fou provocat per segles de terror ideològic.    A diferència de l'explosió d'entusiasme de 1931, la recuperació intel·lectual a la democràcia espanyola vigilada  és molt tènue. A l'Estat espanyol les biblioteques continuen sense disposar dels llibres  d'En Luter ni dels d'En Calví. Als darrers anys, s'ha publicat qualque llibret – Escritos políticos, Tecnos, 1986 -, però no fa canviar el pobre panorama intel·lectual: la major part dels intel·lectuals espanyols no han llegit En Luter. A Catalunya tal vegada sigui més conegut, però també és absent de les llibreries i de les biblioteques. Els canvis més significatius venen donats per la labor de divulgació de les organitzacions evangèliques.    La llibertat del cristià guanyada va obrir el camí d'altres reformes. La reforma d'En Joan Calví, el calvinisme, havia de d'ésser un factor determinant de les revolucions democràtiques a Europa i a Nord-Amèrica. La Contrareforma catòlica, en canvi, ofegava tot intent de progrés i iniciava una llarga nit de progroms (El darrer auto de fe de la Inquisició a l'Estat espanyol, amb la crema de persones vives, es portà a terme a Ciutat de Mallorca, a l'any 1691. Vegeu a la Xarxa:

    Full text of "La fe triunfante en quatro autos Celebrados en Mallorca ...

    , o bé, l'autor del llibre el jesuïta Francisco Garau) . 


    0 0

    Els veïns des Molinar de Palma organitzen una nit cultural, el proper 12 d'agost a partir de les 20:30h. Hi haurà llonguetada popular, xeremiers i havaneres, a part del combat entre els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta", Mateu "Xurí" i Macià Ferrer "Noto".

     


    0 0

    [12/08] «Le Drapeau Noir» - Guy - Galleani - Ristori - Bucciarelli - Lombarte - Voyenne - Abel Paz - Jonas - Messonier - Buesa - Fernández Rubiales - Castelló - Aransáez - Labadie - Cage - Bueso - Casildo

    Anarcoefemèrides del 12 d'agost

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "Le Drapeau Noir"

    Portada del primer número de Le Drapeau Noir

    - SurtLe Drapeau Noir: El 12 d'agost de 1883, després de l'adopció de la bandera negra pels anarquistes gràcies en bona part a les intervencions de Louise Michel, surt a Lió (Arpitània), ciutat on el canuts revolucionaris ja havien brandit aquest emblema durant les revoltes de 1831 i de 1834, el primer número del setmanari Le Drapeau Noir. Organe anarchiste. De fet, en aquest primer número farà referència a una revolta d'obrers terrissaires a Reims a començaments de 1831 i que aixecaren aquest signe de desesperació i de misèria. Els gerents van ser-ne Vitre i J. L. Pagent i entre els redactors tenim Auguste Baudry, Clovis, Demure, Léon Domergue, Marius Monfray i Vitre, entre d'altres. El periòdic, que serà una continuació de La Lutte. Journal communiste-anarchiste (1883), serà víctima de la repressió i només se n'editaran 17 números, l'últim dels quals el 2 de desembre de 1883. En el seu lloc es publicarà L'Émeute (1883-1884).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia de l'escorcoll del domicili de François Guy apareguda en el diari parisenc "La Presse" del 3 de juliol de 1894

    Notícia de l'escorcoll del domicili de François Guy apareguda en el diari parisenc La Presse del 3 de juliol de 1894

    - François Guy: El 12 d'agost de 1843 neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el cultivador socialista, i després anarquista, François Guy. Membre del «Cercle des Amis Réunis» (Cercle dels Amics Reunits) de Besiers, vivia al número 60 de l'avinguda de Bédarieux d'aquesta localitat. Entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 assistí al Congrés Obrer Socialista de França, que se celebrà a la sala dels Folies-Provençales de Marsella (Provença, Occitània). Posteriorment va ser elegit regidor municipal socialista de Besiers, càrrec del qual va dimitir després d'haver-se passat al moviment anarquista. En 1881, comissionat pel grup anarquista «La Plèbe Biterroise» en el Congrés Regional Obrer Socialista del Migdia celebrat entre el 19 i el 23 de juny d'aquell any a Seta (Llenguadoc, Occitània), va ser delegat al Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). La comissió encarregada d'aplicar les decisions del Congrés Regional, el secretari del qual fou Louis Hebrard, precisava que devia «defensar les idees anarquistes revolucionàries i pronunciar-se per l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT)». Fou un dels militants detinguts, sota l'acusació de pertànyer a l'Internacional, en la batuda de desembre de 1882 que es realitzà a diferents poblacions franceses. En aquestaèpoca mantenia la corresponsalia local del periòdic anarquista Le Révolté. En 1888 publicà a Besiers el llibre Les Préjugés et l'Anarchie. Entre 1889 i 1890 col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. Organe socialiste révolutionnaire de la jeunesse. En 1893 ja col·laborava amb la segona època del periòdic L'Agitateur. El 30 de juny de 1894 vuit domicilis de Besiers van ser escorcollats per la policia i ell va ser l'únic que no va negar la seva militància anarquista; la causa dels escorcolls va ser l'enviament d'una carta a l'alcalde Mas de Besiers on s'anunciava que patiria un atemptat i que l'ajuntament i el teatre volarien. En l'escorcoll del seu domicili la policia va trobar correspondència d'un període de 18 anys amb anarquistes de diferents indrets d'Europa (París, Londres, Espanya, Itàlia i Alemanya) i el manuscrit d'un futur fullet que va ser requisat. En 1895 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. Durant la dècada dels noranta s'instal·là a Marsella, on visqué en habitacions llogades, primer (1896) al número 45 del carrer Curiol, després al número 16 del carrer Pierre i finalment al número 43 del carrer Charras. En febrer de 1897 col·laborà en els dos números de la tercera sèrie del periòdic marsellès L'Agitateur, publicat pel grup «La Jeunesse Internationale», del qual eren membres Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Fréderic Gros, Alexandre Jacob, Émile Rampal i Victor Rapallo. L'abril de 1897 edità a Marsella el periòdic Pamphlet d'un jour. Philosophie moderne sur l'invention d'un dieu, que es tractava d'un únic número en format cartell per aferrar a tres columnes. Quan el juny de 1898 la redacció de Le Libertaire es traslladà a Marsella, formà part de la seva redacció local, amb Maurice Chaumel, Fouque, Victor Rapallo i Augustin Sartoris. François Guy va morir el 13 de desembre de 1899 a l'hospital Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània) on estava en tractament.

    ***

    El jove Luigi Galleani

    El jove Luigi Galleani

    - Luigi Galleani: El 12 d'agost de 1861 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) el militant, pensador i propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, conegut sota diversos pseudònims (Gigione, Antonio Valenza, Luigi Pimpino, etc.). Nascut en una família de classe mitjana; son pare era professor. De ben jovenet s'interessà per la política i en 1881 es matriculà a la Facultat de Dret de Torí. D'antuvi milità en el republicanisme i en el garibaldisme, col·laborant en el periòdic demòcrata L'Operaio de Vercelli. En 1885, ja anarquista i després d'abandonar els estudis per lliurar-se a la militància, fundà a Vercelli el periòdic La Boje i col·laborà en La Questione Sociale de Torí. Després de trencar amb sa família, dirigí una lliga de treballadors a Vercelli i organitzà un gran nombre de conferències a diverses localitats piemonteses. En 1886 participà activament en el moviment vaguístic de Torí d'aquell, que acabà amb una dura repressió policíaca. Entre 1887 i 1888 va ser un dels animadors del full anarcosocialista La Gazetta Operaiai de Torí i entre 1888 i 1889 de La Nuova Gazetta Operaiai. Participà en el III Congrés del Partit Obrer Italià (POI) celebrat a Pavia i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, Fascio Operaio. El setembre de 1888, a Bolonya, durant el IV Congrés del POI intentà sense èxit que s'adoptés la línia revolucionària i abstencionista. En 1889, any d'important agitació obrera i de força vagues, destacà com a activista i, buscat per les autoritats, s'exilià primer a Suïssa, on assistí a la Universitat de Ginebra, però va ser expulsat per agitador arran d'haver organitzat en aquesta ciutat un homenatge als màrtirs de Haymarket. A Suïssa conegué importants teòrics i militants anarquistes (Élisée Reclus, Jacques Gross, Alexander Atabekian, etc.). Després passà a França, on arran de les seves activitats, va ser detingut i empresonat, però va ser alliberat gràcies a la intervenció del socialista Alexandre Millerand sol·licitada pel revolucionari llibertari Amilcare Cipriani. L'octubre de 1890 retornà a Suïssa i el desembre d'aquest any va ser detingut, amb altres companys (Paul Bernard, Giuseppe H. Rovigo, etc.), per haver distribuït un manifest anarquista trilingüe. Lliurat a les autoritats italianes, pogué beneficiar-se d'una amnistia. El 6 de gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa) on va fer costat les tesis d'Errico Malatesta consistents en crear una autèntica organització anarquista que abracés tota la península italiana (Partit Socialista Anàrquic). L'abril de 1891, en la Conferència Internacional pel Dret dels Treballadors, celebrada a Milà, va fer un discurs contra les tendències legalistes del moviment obrer i presentà una moció a favor de l'organització de manifestacions per al Primer de Maig. L'agost de 1892 participà con a delegat en el Congrés de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A finals de 1892 i principis de 1893 es va veure implicat en el procés per«associació de malfactors» de Gènova, amb altres 35 anarquistes, i el juny va ser condemnat a tres anys de presó. Tancat a Parma, poc després va ser confinat a Pantel·leria. En aquesta illa conegué sa futura companya, Maria Ralló, amb qui tindrà dos infants. També va fer amistat amb destacats militants anarquistes i socialistes (Nunzio Valenza, G. D'Ancona, G. Errera, Giovanni Gavilli, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El 2 de novembre de 1899 promogué la publicació del número únic de I Morti, publicat a Ancona per Alfredo Lazzari i que era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. A finals de 1899, després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya de Pantel·leria i pogué arribar a Tunísia i, després, a Malta, on, sota la falsa identitat d'Antonio Valenza, arribà a Egipte, primer a Alexandria i després al Caire, on reprengué contactes amb el moviment llibertari europeu. En 1900, després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I, va ser detingut, però no extradit. Aleshores marxà a Londres, on l'octubre de 1901 s'embarcà cap als Estats Units. En arribar reemplaçà, a partir del 26 d'octubre de 1901, Giuseppe Ciancabilla en la direcció del periòdic La Questione Sociale, que es publicava a Patterson (Nova York, EUA), ciutat que comptava amb una important presència d'anarquistes italians immigrants. Destacat conferenciant i partidari de l'acció directa i de la insurrecció, esdevingué als Estats Units un dels opositors més intransigent a la tendència organitzativa del moviment llibertari. Els seus postulats crearen escola i entre els seus seguidors (galleanistes) podem citar Frank Abarno, Gabriella Segata Antolini, Pietro Angelo, Luigi Bacchetti, Mario Buda (Mike Boda), Carmine Carbone, Andrea Ciofalo, Ferrucio Coacci, Emilio Coda, Alfredo Conti, Roberto Elia, Luigi Falsini, Frank Mandese, Riccardo Orciani, Nicola Recchi, Giuseppe Sberna, Andrea Salsedo, Raffaele Schiavina, Nestor Dondoglio (Jean Crones), Carlo Valdinoci, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, entre d'altres. En 1902 va fer una gira propagandística per Vermont i Connecticut. El 18 de juny de 1902 va fer costat la vaga dels obrers teixidors de Patterson; orador de talent, en un míting al Saals Park, al barri de Haledon de Patterson, on assistiren 8.000 persones, va incitar els vaguistes a manifestar les seves reivindicacions i la provocació d'un capatàs va fer bascular la manifestació en motí. La llei marcial va ser decretada entre el 20 de juny i el 2 de juliol i la vaga va ser sufocada. Ferit d'un tret de revòlver, hagué de fugir de la detenció passant a Mont-real (Quebec, Canadà). Retornà clandestinament als Estats Units l'any següent sota el nom de Luigi Pimpino i s'establí a Barre (Vermont), on el 6 de juny de 1903 començà a publicar el setmanari anarcocomunista en llengua italiana Cronaca Sovversiva, que es publicarà fins al 1919. En 1906, amb l'assessorament del químic i expert en explosius Ettore Molinari, publicà el fullet La Saluteè in voi!, que explicà con fer una bomba, però va cometre un error en la transcripció de la fórmula de la nitroglicerina que li havia donat Molinari i causà més d'una explosió a militants que van intentar fer-ne; en 1908 va fer la pertinent correcció que va ser publicada en Cronaca Sovversiva. En aquesta època mantingué una dura polèmica amb l'advocat i propagandista anarquista Francesco Saverio Merlino i amb el periodista socialista Giacinto Menotti Serrati, redactor del periòdic Il Proletario de Nova York; aquest descobrí a les autoritats nord-americanes la seva autèntica identitat i va ser detingut i extradit a Paterson on va ser jutjat l'abril de 1907 i absolt. En 1912 es traslladà a Lynn (Massachusetts) on continuà amb la seva tasca propagandística. Durant la Gran Guerra criticà els anarquistes intervencionistes i organitzà un gran nombre de reunions contra la guerra i contra el reclutament obligatori. En 1914 publicà Faccia a facciao col nemico. Entre 1914 i 1919 es desencadenà als EUA (Nova York, Chicago, Boston, San Francisco, Milwaukee, Washington, etc.) una ona d'atemptats realitzats per galleanistes i les autoritats nord-americanes decidiren acabar amb l'instigador del moviment. Després de la suspensió de Cronaca Sovversiva el 18 de juliol de 1918 --segons la Llei d'octubre de 1917 que obligava tots els periòdics en llengua no anglesa a portar la traducció dels articles sobre la guerra--, de l'edició d'alguns números clandestins fins al març de 1919 i dels enfrontaments arran de la  celebració del Primer de Maig a Nova York, va ser detingut i el 26 de juny de 1919 extradit conforme a l'«Anarchist Exclusion Act» (Llei d'Exclusió dels Anarquistes) i la«Sedition Act» (Llei de Sedició) de 1918, amb altres companys, cap a Itàlia, on arribà el juliol a Gènova. Establer a Torí, amb Raffaele Schiavina (Max Sartin), que també havia estat expulsat dels EUA, reprengué l'edició de Cronaca Sovversiva, editant-se 19 números entre el 17 de gener i el 2 d'octubre de 1920. També en 1920 i a Torí, publicà A Stormo, el gerent del qual fou Pietro Rayneri, periòdic del qual s'editaven 4.000 exemplars destinat als EUA. El 28 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Torí a 14 mesos de presó per un delicte de premsa. El gener de 1924 va ser alliberat, però amb la salut malmesa. Constantment vigilat per la policia feixista, no es va veure amb forces de passar a França com van fer nombrosos companys. En 1925 publicà La fine dell'anarchismo? El novembre de 1926, després de l'atemptat d'Anteo Zamboni contra Benito Mussolini, va ser detingut i confinat a Lipari durant tres anys. En el confinament en aquesta illa tirrena va ser novament condemnat a nou mesos de reclusió per haver insultat el Duce. El febrer de 1930 va ser alliberat i els companys Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni el van acollir a la seva residència de Caprigliola, on va ser constantment vigilar per les autoritats feixistes. Luigi Galleani va morir d'un atac cardíac el 4 de novembre de 1931 a Caprigliola (Toscana, Itàlia). El novembre de 1933, en el segon aniversari de la seva mort, el grup anarquista «I Liberi» de New London (Connecticut, EUA) edità un únic número de Cronaca Sovversiva en el seu honor. En 1935 es va publicar pòstumament la seva obra Aneliti e singulti.

    Luigi Galleani (1861-1931)

    ***

    Fotografia d'Oreste Ristori de la fitxa policíaca brasilera (São Paulo, 1911)

    Fotografia d'Oreste Ristori de la fitxa policíaca brasilera (São Paulo, 1911)

    - Oreste Ristori: El 12 d'agost de 1874 neix al llogaret de Pino (San Miniato, Toscana, Itàlia) el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori, conegut sota el pseudònim Bicudo. Son pare, Egisto Ristori, feia de pastor d'ovelles i sa mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals. Aviat, buscant millors condicions de vida, sa família es traslladà a la ciutat toscana d'Empoli, on cap al 1880 nasqué sa germana Linda. En plena crisi econòmica i enmig dels típics enfrontaments de classe, començà a militar en grups anarquistes i il·legalistes. En 1891 es va veure involucrat en l'incendi de l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es reunien els imposts guardat per ser enviats al govern central, enmig d'una campanya contra la recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia. Jutjat per aquest fet, fou absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable d'«associació per a delinquir» i condemnat a la deportació. A partir d'aquest moment passarà per diverses colònies penitenciàries (Ustica, Ponça, Porto Ercole, Tremiti), on conegué nombrosos presos polítics i començà a escriure per a la premsa anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats. Després d'un intent frustrat de fuga cap a França, un cop repatriat decideix abandonar Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a Sudamèrica. En 1902 arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes; però l'any següent, per les seves activitats llibertàries, les autoritats argentines el repatriaren com a «persona non grata». Durant la primera escala del camí de tornada, a Montevideo, aconseguí fugir. A la capital uruguaiana conegué en una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de sa vida. En 1904 fou detingut de bell nou i deportat al seu país, però en aquesta ocasió pogué fugir del vaixell perquè uns companys l'esperaven en una barca. Instal·lat a São Paulo (Brasil), publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia (1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo Bandoni, Tobia Boni i Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament s'especialitzà a criticar l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una intensa campanya contra la immigració al Brasil; també en les seves pàgines atacà l'Església brasilera a causa de l'escandalós cas de pedofília i d'homicidi de la nina Idalina, desapareguda de l'orfenat Cristóvão Colombo de São Paulo. En 1906 la redacció de La Battaglia fou assaltada per la policia. En 1912 deixà la redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb sa companya marxà --ell sota el nom de Cesar Montemayor-- a Buenos Aires, on fundà, en 1917, la revista satírica El Burro. Semanario anticlerical ilustrado, que tingué un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que va estar finançada amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de químic en l'empresa Johnson de Rio de Janeiro. En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió també fugirà llançant-se del vaixell a una barca, però en la caiguda es fracturarà una cama, quedant coix la resta de sa vida. Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual retornà a São Paulo, apartant-se una mica de la militància activa, encara que col·laborà en els periòdics L'Alba Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà l'opinió dels anarquistes contrària a la revolució autoritària leninista; i sempre lluità frontalment contra el govern de Getúlio Vargas. En aquesta època incentivà la creació de l'Escola Moderna segons els criteris pedagògics del català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos d'aquests centres escolars a l'Estat de São Paulo. També fou mentor literari de la futura escriptora Zélia Gattai i promogué una tertúlia política al Cafè Guaraní, a la Rua Quinze, on participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio Piccarolo, Paolo Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani, etc.). A mitjans dels anys trenta participà amb campanyes contra la guerra d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat per la policia política com a «militant comunista». El desembre de 1935 fou detingut per fer una conferència en la Lliga Antifeixista i se li assignà la residència a São Paulo. En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista italiana, deportat a Gènova, deixant sa companya a Sudamèrica. Després una breu estada a Empoli, marxà a Catalunya per participar en la revolució llibertària que s'hi estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué lluitar als fronts, realitzant tasques periodístiques i al·locucions radiofòniques. L'1 de gener de 1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de Barcelona. Amb el triomf franquista, es traslladà a França, on visqué fins al maig de 1940, quan el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia. Després d'un període d'empresonament, se li assignà la residència a Florència, però finalment la policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on va viure una temporada a la pensió Maggino, al costat del famós restaurant Il Canto Ghibellino, lloc de reunió dels companys llibertaris. Més tard es traslladà a Spicchio, on va fer feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques. En aquests anys no s'implicà massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment. Però el 25 de juliol de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals organitzadors de les manifestacions il·legals que es produïren a la ciutat; immediatament detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la comissaria es revelà contra el comandant de la Policia. Tancat a la presó florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial públic. La matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys, fou afusellat, ell amb la pipa a la boca i cantant La Internacional. Es tractava d'una represàlia per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca feixista, portada a cap per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica). Oreste Ristori és una figura gairebé llegendària al Brasil, on una plaça de São Paulo porta el seu nom. En 2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura anarquista.

    ***

    Guido Bucciarelli

    Guido Bucciarelli

    - Guido Bucciarelli: El 12 d'agost de 1901 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista Guido Bucciarelli, conegut com Buzzi. Sos pares es deien Diego Bucciarelli i Candida Strozzi. Participà activament en les lluites del «Bienni Roig» (1919-1920). Durant la segona meitat de 1920 entrà a formar part d'un grup anarquista sorgit arran de l'assassinat, el 7 d'abril de 1920, de cinc obrers a la plaça Grande de Mòdena a mans de les forces de seguretat i de la detenció d'una trentena de militants de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i de la Cambra del Treball Sindicalista, implicats en el robatori de metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres. Formà part, amb altres companys (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Aldo Gilioli, etc.), del Comitè d'Acció Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels escamots feixistes. L'11 de novembre de 1921, quan anava de camí cap a casa en companyia de l'anarquista Renzo Cavani, va caure en una emboscada d'un escamot del Gruppo d'Avanguardia del Fascio de Mòdena, format per quatre individus (Renzo Rubbiani, Gino Tabaroni, Mario Lasagni i Silvio Lasagni), però ambdós reaccionaren i en el tiroteig morí el feixista Gino Tabaroni i Mario Lasagni resultà ferit. L'agressió feixista en realitat estava destinada a Renzo Cavani, presumpte responsable de la mort del feixista Mario Ruini esdevinguda el 21 de gener d'aquell any. Després d'aquest enfrontament armat, ambdós hagueren de fugir d'Itàlia i, després de diverses peripècies i un llarg periple (França, Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.), arribaren a Odessa (Ucraïna, URSS; actualment Ucraïna). El 13 de gener de 1923 el Tribunal Ordinari de l'Audiència de Mòdena els va condemnar en rebel·lia a 30 anys de presó per la mort de Tabaroni. A Odessa trobaren l'anarquista Luigi Evangelisti, però mentre aquest i Cavani es traslladaren a França, ell va romandre a la Unió Soviètica. Les notícies sobre la seva estada a l'URSS son escasses i contradictòries. En 1928 es trobava a Moscou (Rússia, URSS), però algunes fonts deien que era a Novorossiïsk (Krasnodar, Rússia, URSS), on segons l'Ambaixada italiana treballava en una taller mecànic i desenvolupava «propaganda comunista». En 1933 va ser detingut per la policia política a Feodòssia (Crimea, Rússia, URSS) per realitzar propaganda anarquista i alliberat posteriorment. En 1935 era el director del garatge i taller de reparació de vehicles del Comissariat del Poble per a l'Agricultura de Simferòpol (Crimea, Rússia, URSS). En aquesta època estava casat amb una ciutadana soviètica i era pare d'un nin. En 1937 dirigents del Partit Comunista d'Itàlia (PCI) que treballaven en la Secció de Quadres del Komintern intentaren, senseèxit, obtenir informació sobre la seva vida i sobre les seves posicions polítiques. El febrer de 1938, durant el «gran terror estalinista», va ser detingut per «activitats contrarevolucionàries» i enviat a un gulag, on va morir en data desconeguda. La sentència promulgada contra Bucciarelli i Cavani va ser definitivament anul·lada el 17 d'agost de 1953, ja que s'emmarcava en un«episodi de lluita contra el feixisme».

    ***

    Carlos Lombarte Serrat

    Carlos Lombarte Serrat

    - Carlos Lombarte Serrat: El 12 d'agost de 1905 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Carlos Lombarte Serrat. Des de molt jove treballà al pantà del seu poble i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es trobava a França i assistí a reunions amb republicans i catalanistes amb la finalitat d'afavorir la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera. Durant els anys republicans es caracteritzà com a home d'acció. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità a Vall-de-roures i després marxà cap el front i arribà al grau de tinent. Quan ja gairebé la guerra s'acabava, va perdre l'oïda a Barcelona (Catalunya) arran d'una explosió al port. En 1939 passà, amb el també ferit Joan Manent Pesas, la frontera per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i arribà a Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània). Quan esclatà la II Guerra Mundial, lluità en la guerrilla antinazi i després del conflicte bèl·lic s'establí a Besiers, on es guanyà la vida venent verdures. Quan l'escissió confederal, en 1946 arrenglerà amb els escindit a Besiers. Col·laborà activament en la colònia espanyola establerta a Besiers i fou un gran amic de Joan Manent Pesas. Posteriorment s'uní als Grups de Presència Confederal i Llibertària i entre l'1 i el 2 de maig de 1970 assistí a l'anomenada Conferència de Narbona d'aquesta tendència. Carlos Lombarte Serrat va morir el 20 de març de 1993 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Bernard Voyenne

    Bernard Voyenne

    - Bernard Voyenne: El 12 d'agost de 1920 neix a Vichy (Alvèrnia, Occitània) el periodista, professor i escriptor proudhonià, militant anarcosindicalista i federalista Bernard Voyenne. Va prendre part durant la II Guerra Mundial en la Resistència antinazi i va participar, juntament Albert Camus, en la redacció del diari Combat. A partir de 1952 va esdevenir professor al Centre de Formació de Periodistes, als quals va transmetre la seva passió pel periodisme i per la llengua francesa. Més tard ensenyarà a l'Institut Francès de la Premsa de la Universitat de París. Seguidor convençut de Proudhon, va ser també militant anarcosindicalista i federalista, actuant com a secretari general de la Universitat Federalista. També va fer estudis històrics, especialment la biografia de Pierre-Joseph Proudhon Mémoires sur ma vie. Acabà la seva carrera d'ensenyant fent cursos a l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Era membre destacat de la «Société Les Amis de Proudhon». Entre les seves obres podem destacar Petite histoire de l'idée européenne (1954), Guide bibliographique de la presse (1958), La presse dans la société contemporaine (1962), Histoire de l'idée européenne (1964), C-F Ramuz et la sainteté de la terre (1967), Glossaire des termes de presse (1967), Les principes du fédéralisme et la construction de l'Europe (1969), Le droit a l'information (1970), L'information en France (1972), Le fédéralisme de P. J. Proudhon (1973), Histoire de l'idée fédéraliste (1976), L'information aujourd'hui (1979), Les journalistes françaises. D'ou viennent-ils? Qui sont-ils? Que font-ils? (1985), Une Révolution libertaire (1985), Proudhon et la révolution (1986), i, pòstumament, Proudhon et Dieu. Le combat d'un anarchiste (2004), entre altres. Bernard Voyenne va morir el 22 de desembre de 2003 a París (França).

    ***

    Diego Camacho (Barcelona, 1937)

    Diego Camacho (Barcelona, 1937)

    - Abel Paz: El 12 d'agost de 1921 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el militant i historiador anarquista Diego Camacho Escámez, més conegut comAbel Paz. Fill de jornalers pagesos, va aprendre a llegir en 1927 gràcies a una botiguera; aquest mateix any va ser portat a Barcelona, on va viure amb l'àvia i son oncle cenetista Diego. En 1929 torna a Almeria, i un any més tard de bell nou a Barcelona, on viurà al seu aire fins a finals de 1932, quan ingressa a l'Escola Natura del Clot, dirigida per Joan Puig i Elías. L'estiu de 1935 el passarà a Almeria amb sa mare, afiliada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i freqüentarà la seu confederal (Associació Camperola La Aurora), alhora que ingressa en les Joventuts Llibertàries, amb els germansÁguila Aguilera i José Vizcaíno Zapata, tot militant amb Carlos Cueto García, entre altres. El febrer de 1936 deixa definitivament Almeria per Barcelona i comença a treballar, sense abandonar l'Ateneu Eclèctic, com a noi dels encàrrecs i després en un quiosc amb Liberto Sarrau, alhora que s'afilia a la CNT i milita en les Joventuts Llibertàries al Clot. Amb l'esclat de la Revolució del 1936 participarà en els grups de defensa del Clot, s'afilia a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), milita en «Los Quijotes del Ideal» i treballa en un taller de mecanicocalderer. Durant els Fets de Maig de 1937 passarà uns dies detingut i el juny del mateix any participarà en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries. L'octubre de 1936 marxarà amb Víctor García i Liberto Sarrau a la col·lectivitat agrícola de Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) i col·laborarà en Tierra y Libertad. En 1938 va participar en el Ple Regional Juvenil i va marxar a front d'Artesa com a escolta de Manuel Iglesias fins a l'estiu de 1938. Va col·laborar en Ruta i amb la desfeta republicana marxarà a la frontera el gener de 1939. Un mes més tard es troba a Marsella, amb Antonio Zar, José Calpe i Antonio Bastida. Amb Calpe i Bastida acabarà als camps de concentració de Sant Cebrià --on farà contacte amb Raúl Carballeira--, Argelers, Barcarès i Bram (1939-1940). Després treballarà a Chateau-Renault, Bordeus, carboneja a Landes, fa la verema a Pauillac, fa el mur nazi de l'Atlàntic a prop de Donibane Lohizune (Saint-Jean-de-Luz). Aconsegueix fugir i marxa a Bordeus i participa amb Daniel Berbegal en la reconstrucció de la CNT a Marsella, on resideix un temps amb Víctor García (març de 1941) i mesos més tard a Grenoble, al pantà de La Mort i a Marsella, on fa contacte de bell nou amb Carballeira i el grup de Ponzán. Detingut per la policia és alliberat l'abril de 1942 i amb Liberto Sarrau s'internaran a Espanya per Banyuls, Figueres i Barcelona en juny. A Barcelona treballarà en la construcció i va ser detingut el 8 de desembre de 1942; condemnat a set anys, restarà tancat en diversos penals (Barcelona, Burgos, Salt). Alliberat el 13 d'abril de 1947, viatjarà per la zona de Bilbao. En aquesta època col·labora en Juventud Libre i és detingut de bell nou l'agost quan tornava d'un ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), fet a Madrid el juliol, on va ser encarregat de representar Catalunya en el Comitè Peninsular de l'FIJL. Després de complir cinc anys de presó a Barcelona i Cuéllar (1947-1952) --on va col·laborar en els periòdics murals La Voz Confederal i CNT Entre Rejas, i va patir quinze dies d'interrogatoris policíacs el març de 1949--, va passar un breu temps a Porcuma i després a Barcelona, on treballarà en una cerveseria i en una editorial, fins al juny de 1953, que viatjarà com a delegat de l'Interior al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de viure a Brezolles, accepta retornar a Espanya a petició de Germinal Esgleas per posar en marxa un pla de Defensa; però ja a Barcelona, el desembre de 1953, dimiteix de la Comissió de Defensa i retorna a França. Unit fins al 1958 amb Antonia Fontanillas, com més tard amb Avelina Ronchera i Jenny Benimeli, viurà a Brezolles, Clarmont d'Alvèrnia i París, militant activament en la CNT, les Joventuts Llibertàries (membre del Comitè de Relacions fins al 1959 a París) i la FAI (en el grup d'Antonio Cañete Rodríguez, Castro i Crescencio Rodríguez primer, i després en el grup «Nervio», al costat de Arolas i Ildefonso González), intentant reconstruir fins i tot la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. Va assistir en 1957, en nom de les Joventuts Llibertàries parisenques, a un congrés juvenil a Tolosa de Llenguadoc, i en nom de la Federació Local de París, amb Guardiola i Ramón Álvarez, al Congrés de Llemotges de 1961. Durant el seu llarg exili francès, i després de tornar a Espanya en 1977 i instal·lar-se al barri barceloní de Gràcia, es llaurarà un notable prestigi com a escriptor llibertari, especialment com a biògraf de Buenaventura Durruti. Impartirà nombroses conferències arran del seu retorn a la península. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara CNT,Crisol,Espoir, Joventud Libre, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, Construcción,Historia Libertaria, Polémica, etc. A part del pseudònim més conegut (Abel Paz), Diego Camacho a fet servir en la premsa molts altres noms: Ricardo Santany,Juan González,Helios, Xeus, Luis del Olmo, Ibérico, Corresponsal, etc. És autor de notables llibres ben documentats: La CNT y el porvenir de España (1963), Paradigmas de una revolución. El 19 de julio de 1936 en Barcelona (1967), Durruti, le peuple en armes (1972), Actuación y proyección de la CNT y el anarquismo. La organización (1980, amb Semprún Maura), CNT (1939-1951) (1982 i 2001), Crònica de la Columna de Ferro (1984), Al pie del muro (1942-1954) (1991), Los internacionales en la Región española (1868-1872) (1992), Entre la niebla (1939-1942) (1993), Viaje al pasado (1936-1939) (1995), Chumberas y alacranes(1921-1936) (1996), Guerre d'Espagne (1997), Durruti en la revolución española (1996), La cuestión de Marruecos y la República española (2000), entre altres. Abel Paz va morir el 13 d'abril de 2009 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat dos dies després al tanatori de Sancho de Avila de la capital catalana.

    ***

    Jehan Jonas

    Jehan Jonas

    - Jehan Jonas:El 12 d'agost de 1944 neix a París (França) el cantautor i poeta llibertari Gérard Béziat, més conegut sota el nom artístic de Jehan Jonas. Son pare feia de representant de teixits i sa mare, que va abandonar el marit quan Gérard tenia dos anys i mig, de secretaria, i es va criar al barri perifèric parisenc de Levallois. Després d'acabar els estudis primaris en 1958 i de fer el servei militar a les oficines de l'Estat Major a Versalles, va treballar entre 1961 i 1963 en un taller mecànic de l'empresa estatal de ferrocarrils. Després de cantar cançons seves i de Léo Ferré pels carrers i terrasses de Saint Germain-des-Près i de Montmartre, va ser admès com a «autor» per la Societat d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM) amb 200 cançons i com a«compositor» en 1967. A partir de 1966 va començar a actuar regularment en diversos cabarets parisencs, com ara «Chez ma cousine», «La Tête de l'Art», «La Fontaine des Quatre Saisons», «L'Écluse»,«Port du Salut», etc. Aquest mateix any va enregistrar el seu primer disc a EZ gràcies al suport de Lucien Morisse i serà comparat poèticament a Villon i a Verlaine. A partir de 1967 començarà a actuar en festes, en gales de Le Monde Libertaire i en actes del moviment anarquista, i actuarà en diverses ocasions amb Georges Brassens i amb Léo Ferré. En 1968 coneixerà Jean Marie Vivier, amb qui treballarà fins al 1978. A partir de 1975 actuarà amb Eddy Schaff. Va escriure novel·les policíaques per a la ràdio, peces teatrals, guions cinematrogràfics i obres pornogràfiques sota el pseudònim d'Henri de Canterneuil. Treballava amb una comèdia musical amb Eddy Schaff quan un tumor cerebral se li va manifestar. Setmanes després, el 29 d'abril de 1980, Jehan Jonas va morir a l'Hospital de la Salpêtrière de París (França); segons el seu desig, les seves restes van ser incinerades i escampades pel Sena des dels jardins del Vert Galant, en un acte on només van assistir els seus amics. Cançons conegudes seves són La couleur du papier,Le Manège, Mentalité française, Comme dirait Zazie,Flic de Paris, Garçon donnez-moi, Je t'ai promis, Le manège,Le phare, etc. La seva obra -humorística, irònica, cínica, compromesa, reivindicativa, que crida a la revolta i a la responsabilitat humana-- resta gairebé desconeguda a causa de la censura. En 2005 va rebre el premi de l'Acadèmia Charles Cros i aquest mateix any va sortir el primer tom de les seves obres completes. A Vilafranca de Lauragués (Occitània) existeix una associació «Jehan Jonas Second Souffle» dedicada a la seva memòria.

    Jehan Jonas (1944-1980)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Enrique Messonier Álvarez

    Enrique Messonier Álvarez

    - Enrique Messonier Álvarez: El 12 d'agost de 1916 mor a Cuba el propagandista anarquista i independentista cubà Enrique Messonier Álvarez. Havia nascut en 1845 a Catalunya. Ja anarquista, a començaments dels anys setanta emigrà a Cuba i sempre mantingué contactes amb el moviment llibertari barceloní. Obrer tabaquer, en 1872 creà, amb Enrique Roig San Martín, el Centro de Instrucción y Recreo (CIR) de Santiago de las Vegas, i fundaren el periòdic El Obrero. En 1880 era secretari interí del Centre d'Artesans i, en acabar l'any, secretari del Gremi d'Obrers del Ram de Tabaqueries, càrrec que ocupà fins a començaments de 1882, en què fou elegit vicepresident de l'organització. Fou nomenat secretari interí de la Junta Central d'Artesans (JCA) de l'Havana i la sobtada mort del seu primer president, Valeriano Rodríguez, el gener de 1883, el convertiren en el seu principal dirigent i gràcies a ell aquesta organització s'adherí als principis internacionalistes. En aquesta època fou un dels principals redactors d'El Obrero i col·laborà en La Razón. El 6 de febrer de 1885 fou un dels fundadors del Cercle de Treballadors de l'Havana, entitat cultural i recreativa llibertària que publicà a partir de 1886 el Boletín del Gremio de Obreros, en el qual col·laborà juntament amb Roig San Martín. En 1887 formà part de la comissió organitzadora del I Congrés Obrer de Cuba, promogut per la Federació de Treballadors de Cuba (FTC), que se celebrà l'agost d'aquell any. En 1887 també fundà, amb altres companys (Roig San Martín, Pedro Merino, Francisco Domenech, Gervasio García Purón, Eduardo González Boves, José González Aguirre, Cristóbal Fuentes, Enrique Creci, etc.), l'Aliança Obrera de l'Havana, creada amb la intenció d'estructurar una futura Federació de Treballadors de la Regió Cubana (FTRC) i que federà al seu voltant nombrosos sindicats i publicà a la capital cubana El Productor, del qual ell va ser un dels seus administradors. Amb Creci i Roig de San Martín, en 1887 organitzà la primera Federació Local de Tabaquers del Cayo Hueso (Florida, EUA). Entre 1886 i 1889, període important de reestructuració del moviment sindicalista, participà activament en totes les vagues, especialment les dels obrers de la indústria tabaquera. En 1889, durant la vaga d'obrers del tabac del Cayo Hueso, que de local esdevingué regional (Tampa, l'Havana, etc.), fou delegat dels vaguistes de l'Havana a Florida per participar en la lluita sindical. Aquesta vaga, durant la qual va haver tres forts enfrontaments amb escamots armats de la patronal, resultà finalment victoriosa el gener de 1890. En aquesta època patí amenaces de mort i expulsions. Fou un dels 23 oradors durant els actes del Primer de Maig de 1890 celebrats al saló del Skating Ring de l'Havana, primer míting en homenatge al Màrtirs de Chicago que es va fer a Cuba. Organitzà nombroses conferències sobre anarquisme que tingueren lloc sobretot al teatre Payret de l'Havana. En 1890 fou un dels 17 detinguts en el muntatge policíac de la«Cámara de Sangre» --similar al de la «Mano Negra» de la metròpoli--, pretesa societat secreta creada per a torturar i matar a qualsevol persona oposada a seguir una convocatòria de vaga. La campanya de solidaritat fou tan forta i les proves del muntatge tan barroeres que el tribunal es va veure obligat a deixar en llibertat tots acusats a finals de gener de 1891. Entre el 15 i el 19 de gener de 1892 participà en el Congrés Regional Cubà, on formà part de la tendència partidària d'unir les reivindicacions proletàries a la lluita per la independència nacional contra el colonialisme espanyol i defensà, amb Enrique Creci, Eduardo González Bobés, Sandalio Romaelle, Ramón Villamil i Cristóbal Fuentes, la necessitat d'escampar la xarxa de grups anarquistes de l'illa, segons la idea de Valero Bardejí, i abandonar la idea de crear una federació regional com la que funcionava a la metròpoli. En 1893 fou expulsat de Cuba per defensar l'anarcoindependentisme en un discurs al teatre Payret de l'Havana i marxà a Florida. Amic personal de José Martí --aquest li dedicà poemes--, va fer costat la guerra d'independència cubana i organitzà nombrosos mítings de suport en la comunitat hispana als Estats Units i col·lectes a favor de les forces independentistes i dels obrers en els cercles llibertaris tant als Estats Units com a Europa. Arran de la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba retornà a l'illa i reprengué la lluita. L'1 de setembre de 1899 fundà la Lliga General dels Treballadors Cubans (LGTC), amb el suport de Pedro A. Navarro, Ramón Rivero y Rivero, José Rivas, Ambrosio Borges,  Feliciano Prieto, Francisco Cabal Flores, Saturnino Escoto Carrión, Antonio S. Acosta, Pablo García, José Hernández, Vicente del Pozo, etc. També fundà i dirigí el periòdic¡Alerta!, òrgan de l'LGT, que jugà un important paper en les vagues que esclataren en el període. En 1902, profundament descoratjat després del fracàs de la«Vaga dels Aprenents» dels obrers tabaquers, sumat al fet de la mort durant la Guerra de la Independència de son company Enrique Creci, abandonà orgànicament el moviment anarquista i s'adherí, primer, al Partit Nacional Cubà (PNC) i, després, al Partit Liberal, del qual va ser elegit conseller municipal de l'Havana. Es diu, però, que sempre es mantingué fidel a les idees anarquistes.

    ***

    Agustín Buesa Simelio a la morgue

    Agustín Buesa Simelio a la morgue

    - Agustín Buesa Simelio: El 12 d'agost de 1934 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Agustín Buesa Simelio. Havia nascut cap el 1902 a Angües (Osca, Aragó, Espanya). Treballava de jornaler i de paleta i era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Osca. A finals de maig de 1931 participà en els enfrontaments armats arran d'una manifestació en homenatge al militar republicà Fermín Galán Rodríguez i per aquest fets va ser jutjat en rebel·lia el 21 d'octubre de 1933. El 12 d'agost de 1934, durant una temptativa d'execució de Florencio Palomeque Alonso –director de la presó de Torrero de Saragosa, amb fama de dur i de violent, que havia estat denunciat pels seus maltractaments als presos del penal de Chinchilla (Albacete, Castella, Espanya) en 1916–, va ser mortalment ferit pels trets dels seus companys i morí poc després d'hemorràgia a la Casa dels Socors de Saragossa. D'antuvi va ser identificat com el militant anarquista José Vidaller Llara (El Sordo), ja que portava la seva documentació en trobar-se buscat per la policia. Al seu enterrament, l'endemà 13 d'agost de 1934, assistiren uns cinc-cents obrers.

    ***

    Isidoro Fernández Rubiales

    Isidoro Fernández Rubiales

    - Isidoro Fernández Rubiales: El 12 d'agost de 1936 es afusellat a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista Isidoro Fernández Rubiales, conegut com Federico. Havia nascut cap al 1919 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries, quan el cop feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari per lluitar contra l'aixecament. Després de dos dies de resistència amb sis rifles i sis bales a la coneguda «Esquina de Pepe» de Dos Hermanas, va ser apressat a casa seva, on s'havia refugiat esperant l'esclafament de la rebel·lió que mai no arribà. Després d'un temps empresonat va ser afusellat.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Acqua alta – Records d´un viatge a Venècia -


    Sé que t'hauria d'haver tornat les fotografies d'aquell viatge, de tots els viatges que férem junts. Encara no sé per què no ho faig. Però et puc assegurar que ja no hi resta dins el meu cor ni ràbia ni cap mena d'amargor. Potser només un poc de cendra davall el paladar que moltes vegades em fa escriure cartes com aquesta que llanç al mar sense esperar cap resposta. Només desitjar-te que els vents et siguin novament propicis i que els teus ulls puguin contemplar de nou noves meravelles.


    Per tot arreu llum de torxes s'enlaira fins al cel. Èsquil


    Quan ja ha finit tot i no hi ha forma, ni voluntat ni ànim per adobar-ho, podríem analitzar els motius de la desfeta personal, les causes per donar per acabada la nostra història de la manera que ho férem. Ja sé que tot això són idees escrites a posteriori, però a vegades cal pensar en veu alta per foragitar algun mal somni.

    Arribàrem a Venècia sense quasi aturar-nos a Milà. Abans del desastre, en els nostres anteriors viatges -totes aquelles sortides desesperades fugint de la grisor ciutadana- el primer que fèiem era aturar-nos a la llibreria Feltrinelli per comprar el caramull de llibres que sabíem que no trobaríem a Mallorca ni de contraban a les golfes de les llibreries. En el darrer viatge encara es podia respirar la mort de Feltrinelli trobat destrossat davall un pal de l'electricitat. La policia només digué que havia explotat la bomba que portava per cometre l'atemptat. Ni tu ni jo mai no vàrem creure aquella interessada explicació policíaca. Era un moment difícil i complicat a Itàlia. Sorgien amb força moviments, partits, formes de lluita alternatius, oposats a la típica actuació "dintre de l'ordre" dels berliguerians. L'època daurada de la gent de Il Manifesto, Poder Operario, Lotta Continua. Revistes i diaris que amagàvem al fons de la maleta i que en tornar llegíem emocionats a una illa que encara no havia conegut al carrer la més petita protesta contra el feixisme.

    Però a Venècia no hi havia acqua alta ni havia pujat la marea inundant la ciutat. Al capvespre, fugint de la riuada de turistes que com un eixam envaïen la Piazza San Marco, el museu Correr, la Piazzeta dei Leoncini, ens perdíem escoltant les converses dels darrers pescadors de la badia en aquells petits cafès de Santa Croce o Cannaregio.

    Aquell hivern dels anys setanta estava marcat amb el senyal del vell dictador que moria assassinant els joves lluitadors del País Basc i del FRAP. Els cavalls bizantins de dalt de la basílica, acostumats als jubilats europeus i ianquis que donaven blat als coloms de Piazza San Marco, miraven sorpresos aquelles manifestacions que com un llampec feien aturar els falsos valsos per a turistes. Treballadors i estudiants, portant multitud enorme de banderes republicanes i grans fotografies dels cinc militants antifeixistes morts, cridaven la seva furiosa indignació davant les velles pedres històriques del desaparegut imperi dels mars.

    Llavors ens agafàvem fort de les mans i, acabada la manifestació, desesperats, amb ràbia, ens refugiàvem per unes hores a l'interior de la basílica per oblidar la nafra oberta que ens recordava que érem ciutadans d´una terra on encara corria sang jove a les matinades sangonoses de casernes i comissaries. Record perfectament els teus ulls reflectint els meravellosos mosaics del segle XIII que explicaven, amb aquell vital primitivisme, tots els episodis de l'Antic Testament. La creació del món, la història d'Adam i Eva, la de Caïm i Abel, la construcció de la torre de Babel, la vida d'Abraham...

    És possible que haguem oblidat d´una forma tan banal i tan ràpida la vida salvatgement torrencial d'aquells anys? A hores d'ara, mentre et vaig escrivint aquesta carta que mai no arribarà a les teves mans, dubt a considerar fals o erroni tot el visquérem o compartírem tots dos.

    No és possible que hagis oblidat les cançons de la guerra cantades enmig de la Piazza, els reflexos daurats dels mosaics de San Marco el dia de la manifestació. Encara guard aquella fotografia, la de l'atri, davall la cúpula de la Creació, amb el teu jersei verd, la teva falda eterna dels nostres viatges a la recerca d'un jo perdut pels camins infinits d'Europa. Et veig dreta, somrient, mirant cap a dalt de la cúpula, dient que fes la foto aviat, que la gent ens estava mirant, i jo enredant-me, entretenint-me per veure com t'anaven pujant els colors a la cara. No podies suportar que els turistes et mirassin mentre et retratava. No, no hi havia encara acqua alta a la nostra història que un poc més endavant es va començar a vinclar i cruixir. Havíem instal·lat la nostra tenda de campanya als afores, cap a l'esquerra de la Riva degli Tedeschi, on els joves esquerrans de tota Europa que assistien al Festival Mundial de la Pau també havien col·locat les seves entre crits i gatzara.

    Caminàvem enmig de les tendes rient i jugant, cercant la nostra que es veia de lluny, amb la seva bandera republicana que anunciava la presència de dos antifeixistes arribats d'una desconeguda illa mediterrània perduda enmig de la mar. Hi havia una activitat frenètica pertot arreu. Hi participaven més de dos mil joves i malgrat que la major part de les activitats del festival es realitzaven a l'estadi de Mestre un esplet de vida hi bategava sempre al campament. Al·lotes llegint poesia, joves preparant les actuacions musicals, grups ballant, col·loquis amb discussions eternes sobre la millor forma d'avançar cap al socialisme...i els centenars i centenars de banderes roges que onejaven al vent, tenyint de roig intens tot l'horitzó.

    El dia que visitàrem el Palau dels Doges ens juràrem amor etern damunt l'escalinata dels Gegants. Quina beneitura jurar amor etern! -diguérem en la darrera trobada, poc abans de la separació-. Fou una discussió freda, indigna de tot el que havíem viscut i ens havíem promès mútuament. Sé que també et volia fer mal i per això vaig teoritzar, improvisant, sobre l'amor, dient que en el món no hi ha res d'etern i com podíem creure en una relació duradora gent com nosaltres que no creu que la societat sigui immutable. Per ser encara més cruel, per clavar-te més a fons el punyal, et vaig dir que mai no havia pensat viure amb tu d´una forma permanent. Record aquella frase que et va fer plorar: "Desapareixen, s'enfonsen els règims més dictatorials i opressius, tot canvia i muda de forma i tu vols romandre immunitzada enmig d'aquest vendaval quotidià. Ets una Il·lusa!".

    -Sí -contestares-. Una il·lusa enamorada.

    Sé que t'hauria d'haver tornat les fotografies d'aquell viatge, de tots els viatges que férem junts. Encara no sé per què no ho faig. Però et puc assegurar que ja no hi resta dins el meu cor ni ràbia ni cap mena d'amargor. Potser només un poc de cendra davall el paladar que moltes vegades em fa escriure cartes com aquesta que llanç al mar sense esperar cap resposta.

    Només desitjar-te que els vents et siguin novament propicis i que els teus ulls puguin contemplar de nou noves meravelles.

    Notícies d’enlloc (Premi de les Lletres 1987). Palma (Mallorca): Ifebal-Documenta Balear, 1987.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 391 | 392 | (Page 393) | 394 | 395 | .... | 465 | newer