Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 376 | 377 | (Page 378) | 379 | 380 | .... | 465 | newer

    0 0

    Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


    Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


    Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta


    “Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)


    Per Pere Antoni Pons


    Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


    La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

    Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.


    O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

    Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.


    Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

    Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.


    La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

    Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.


    Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

    Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.


    Nota

    El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

    (Diari AraBalears, 5-VIII-2013)


    És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)


    PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


    Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


    Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

    Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

    Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.



    Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


    Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

    De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

    És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

    I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.



    I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

    Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

    Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.



    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 39ª Parte: MERCADO AGROPECUARIO - LA HABANA - CUBA 2010

    Mercados del Mundo 39ª Parte


    Mercado Agropecuario IV

    La Habana, Cuba


      Diciembre 2010

    © Miguel Veny Torres

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Vista del Mercado»
    c/ 17
    Barrio: El Vedado

    «Vista del Mercado»
    c/ 17
    Barrio: El Vedado

    Madrid, 13 de Mayo de 2018


    0 0

    [13/05] Escola Moderna de São Paulo - París (13-05-68) - Manifest d'Els Gnomos - Negre - Barreto - Bour - Hautreux - Clovys - Lion - Rueda - Virgilio - Sánchez Rodríguez - Bagaglino - Carrasco - Bedoni - Querol - Pascual - Riaza - Rueda - Ivanov - Gurrucharri

    Anarcoefemèrides del 13 de maig

    Esdeveniments

    João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

    João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

    - Inauguració de l'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo: El 13 de maig de 1912 s'inaugura l'Escola Moderna Núm. 1 al carrer Saldanha Marinho del barri de Belenzinho de São Paulo (São Paulo, Brasil). La iniciativa, que comptà amb el suport dels sindicats de la Confederació Obrera Brasilera (COB), va ser fruit d'una intensa mobilització proletària i la col·lecta de fons necessària per a la seva creació començà el 14 d'octubre de 1909, l'endemà de l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrida a Barcelona (Catalunya). Aquesta recaptació de diners va ser centralitzada per la Comissió Pro-Escola Moderna de São Paulo, que recollí les aportacions de diversos subcomissions creades a diversos barris de la ciutat i de l'interior d'Estat (Bauru, Cãndido Rodrigues, São Caetano, etc.) i de Rio de Janeiro. Aquest projecte rebé el suport de molts de sectors socials interessats en la pedagogia racionalista i llibertària, com ara obrers, membres de professions liberals i, fins i tot, industrials, i de diversos grups politicosocials (positivistes, militars, higienistes, metges, francmaçons, lliurepensadors, etc.). La Comissió Pro-Escola Moderna de Rio de Janeiro, per exemple, va estar formada per cinc obrers, tres industrials, un metge i un advocat; i la de São Paulo per dos industrials (un d'ells, Dante Ramenzoni, en fou el tresorer), un negociant, un comptable (l'anarquista Leão Aymoré, que n'exercí de secretari), un artesà i els periodistes llibertaris Neno Vasco, Edgard Leuenroth, Oreste Ristori i Gigi Damiani. La idea era fundar a São Paulo una institució que creés una escola per a infants, una centre de formació per a professors amb una biblioteca específica i una editorial de llibres i de periòdics de pedagogia anarquista; és a dir, crear a São Paulo allò que Ferrer i Guàrdia creà a Barcelona. L'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo va estar dirigida pel pedagog i periodista anarquista João Penteado --en 1917 va ser substituït per un curt període pel professor anarquista Primitivo Soares (Florentino de Carvalho). En 1915 l'escola es va traslladà al carrer Celso Garcia, on funcionà fins el seu tancament. Des de la seva inauguració l'escola funcionà amb classes mixtes de nins i de nines i la proposta curricular estava basada en el racionalisme ferrerià, abraçant tota mena de matèries (lectura, cal·ligrafia, gramàtica, aritmètica, geografia, geometria, botànica, geologia, mineralogia, física, química, història, dibuix, mecanografia, etc.), a més de nombroses sortides a l'exterior (excursions, horts, etc.). També es feien classes nocturnes per als adults. L'escola tenia entre 45 i 50 alumnes durant les classes diurnes i entre 12 i 15 durant les nocturnes. Des del punt de vista editorial publicà el Boletim da Escola Moderna --tres números entre el 13 d'octubre de 1918 i l'1 de maig de 1919, amb articles sobre ensenyament racionalista, efemèrides llibertàries, anuncis de conferències i de festes, etc.-- i O Início --escrit i dirigit pels alumnes i del qual sortiren tres números entre el 5 de setembre de 1914 i el 19 d'agost de 1916, amb redaccions de l'alumnat, notificacions, festes a favor de l'escola, debats sobre diversos temes, etc. Poc temps després de la creació d'aquesta escola s'inaugurà l'Escola Moderna Núm. 2 al carrer Müller de São Paulo, dirigida per Adelino de Pinho, mestre llibertari que ja s'havia encarregat de l'Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas; en 1914 es crearen la de Bauru, dirigida per Joseph Joubert, i la de Cãndido Rodrigues, dirigida perÉlvio Nervi; i el desembre de 1918 s'inaugurà l'Escola Moderna de São Caetano, barri de São Paulo, dirigida per l'activista anarquista José Alves. Arran d'un important període vaguístic i de la mort del citat José Alves a causa d'una explosió a casa d'uns companys del barri del Brás, el govern brasiler decidí reprimir qualsevol iniciativa llibertaria i el 19 de novembre de 1919 João Penteado rebé una notificació oficial de Oscar Thompson, director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, on s'anul·lava l'autorització de funcionament de les escoles modernes amb caràcter definitiu. L'Escola Moderna Núm. 1 va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on João Penteado va romandre com a director fins a la seva mort en 1965.

    ***

    París, 13 de maig de 1968

    París, 13 de maig de 1968

    - París (13-05-68): El 13 de maig de 1968, la ciutat de París (França), commocionada per la resistència heroica dels estudiants, contempla la més gran manifestació de masses organitzada des d'Alliberametn. De les 13 a les 21 hores, gairebé un milió de ciutadans desfilen a través de la ciutat ocupant el carrer des de la plaça de la República a la plaça de Denfert-Rochereau; quan la manifestació arriba a Denfert-Rochereau encara hi ha gent que no ha sortit de la plaça de la República. S'entonen eslògans de tota casta, violents, polítics o humorístics: «Feliç aniversari, general» --el 13 de maig precisament es feien 10 anys de l'ascensió al poder de Charles de Gaulle--,«Amb deu anys n'hi ha prou», «Pompidou a l'inodor»,«De Gaulle assassí», «Govern popular», «Una desena iracunds», «Tots som rabiosos»,«Roma! Berlín! Budapest! La mateixa lluita», etc. Estudiants, obrers, professors, artistes, marxen amb el puny alçat, cantant La Internacional. Abunden les banderes roges i negres i milenars de cartells evoquen totes els problemes: la repressió, els escamots de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat), De Gaulle, la solidaritat obreroestudiantil, la Universitat, el poder al carrer, la joventut, l'atur... El servei d'ordre de la Confederació General del Treball (CGT) intenta inútilment treure fora els manifestants que porten la bandera negra anarquista; és el seu concepte d'«unitat». L'ambient varia segons l'indret: crits davant el Palau de Justícia, on el Tribunal d'Apel·lació havia decidit la llibertat provisional dels estudiants detinguts. Sorprèn el silenci a l'entrada del Barri Llatí, quan la manifestació s'acosta als llocs on van esdevenir les sagnants batalles estudiantils. A tot París, no s'observen policies ni CRS, només helicòpters de l'exèrcit sobrevolen la ciutat; els esquadrons blindats de l'exèrcit estan a l'aguait a la base de Satory. Més tard, els estudiants ocupen la Sorbona i hi estableixen debats permanents. A la cúpula onegen tres banderes: la roja, la negra i la del Viet Cong. Noves consignes: prosseguir la vaga, boicotejar els exàmens, ocupar les facultats, portar l'agitació a la jove generació obrera.

    ***

    Manifest d'Els Gnomos

    Manifest d'Els Gnomos

    - Manifest d'Els Gnomos: El 13 de maig de 1982, a Palma (Mallorca, Illes Balears), el col·lectiu llibertari Els Gnomos llança el seu «Manifest de presentació», un decàleg de principis. El grup hi actuava des de feia un parell de mesos, però aquest manifest n'és la presentació oficial. Els Gnomos estava format inicialment per un grup d'universitaris llibertaris amb una peculiar forma de veure la lluita política, que per a ells havia de ser una lluita lúdica: acudien disfressats a les manifestacions, llançaven minúscules paperines amb missatges càustics, feien actuacions de teatre de carrer, pintades surrealistes amb betum, happenings, animació infantil, petits sabotatges, provocacions als partits polítics establerts, etc. El grup es va dissoldre en 1987 quan va canviar d'estratègia i es va integrar en el naixent Ateneu Llibertari Estel Negre que va ajudar a crear.

    Els Gnomos: Manifest de presentació (13-05-1982)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Josep Negre Oliveras

    Josep Negre Oliveras

    - Josep Negre Oliveras:El 13 de maig de 1875 neix a Lludient (Alt Millars, País Valencià) el tipògraf, periodista, orador i militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras. Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer de la CNT. En 1908 va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso, amb els seguidors de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso, que durarà nou mesos. Com a president de la societat «L'Art d'Imprimir», va participar en el comitè de vaga que va actuar durant la Setmana Tràgica de 1909. També aquest any va parlar en la inauguració de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova organització obrera i va formar part de la ponència de reglaments. L'agost de 1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers Ferroviaris de la Regió Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector, precisament per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre 1910 i 1911 va fer mítings cenetistes a Barcelona i a París, i després de la vaga general en solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó, fruit de la delació de Leroy que el va acusar de participar en un pretès Comitè Revolucionari. Un cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del sindicat anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo i a l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al final del qual va ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer Barceloní, amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En 1913 va ser membre de l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de la CNT catalana entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés Sindicalista Internacional de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva intervenció en català. Pel 1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar part d'una comissió clandestina de la Confederació Regional del Treball de Catalunya que va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional. Durant la Gran Guerra va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera, de la qual seria director en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador Quemades i Manuel Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada alemanya, crítiques que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va abandonar tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb els sectors directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va col·laborar en Solidaridad Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La Canadenca, va ser empresonat a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució de 1936 demanà la reintegració a la CNT i participà en diverses campanyes de propaganda, en el Sindicat d'Indústries Siderometal·lúrgiques i en el cercle«Los de Ayer y los de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses publicacions llibertàries (Cultura Obrera, Ilustración Ibérica,El País, El Progreso,Ruta,Los Nuevos, El Rayo, Tierra y Libertad, La Unión Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad Obrera, etc.) iés autor de ¿Qué es el sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo militante (1936) i ¿Qué es el colectivismo anarquista? (1937). En acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre Oliveras va morir el 24 de desembre de 1939 al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per l'anarquista Maxime Mattéi, conegut de Negre.

    Josep Negre Oliveras (1875-1939)

    ***

    Lima Barreto

    Lima Barreto

    - Lima Barreto: El 13 de maig de 1881 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el periodista i escriptor anarquista Alfonso Henriques de Lima Barreto. Fill del mulat nascut lliure João Henriques de Lima Barreto i de la filla d'esclava lliberta Amàlia Augusta Barreto. Son pare feia de tipògraf, professió que aprengué a l'Imperial Institut Artístic, on s'imprimia el famós periòdic A Semana Ilustrada, i era monàrquic, lligat al vescomte d'Ouro Preto, padrí del futur escriptor; i sa mare tingué una acurada educació amb la qual arribà a formar-se com a professora. Amàlia morí jove de tuberculosi en 1888 i João hagué de criar els quatre fills. Lima Barreto, mulat i per tant víctima del racisme en un Brasil que acabava d'abolir oficialment l'esclavitud, pogué gaudir d'una bona instrucció escolar gràcies al suport del seu padrí. Els primers estudis els realitzà a Niterói, a l'escola pública de Teresa Pimentel do Amaral, i després es matriculà en l'única institució d'ensenyament secundari de l'època, el prestigiós Col·legi Pedro II, al centre de Río de Janeiro, els estudiants del qual eren fills de l'elit politicoeconòmica. En 1897 fou admès en el curs d'enginyeria de l'Escola Politècnica, al Largo de São Francisco. En 1902, però, hagué d'abandonar els estudis per assegurar el manteniment de sos germans, ja que son pare havia enfollit. Malgrat ser profundament antimilitarista, en aquests anys treballà com a funcionari amanuense en la Secretaria de Guerra, càrrec que compaginava amb col·laboracions en diversos periòdics (Correio da Manhã, Jornal do Commercio, Gazeta da Tarde, Correio da Noite, A Quinzena Alegre, Tagarela, O Diabo, Revista da Época, etc.), on signava sota diversos pseudònims (Rui de Pina, Dr. Bogoloff, S. Holmes, Phileas Fogg). En 1907 edità amb alguns amics llibertaris i intel·lectuals (Fábio Luz, Domigos Ribeiro, Elísio de Carvalho) l'efímera revista Floreal. En 1909 publicà a Lisboa el seu primer llibre, amb aspectes autobiogràfics i de crítica social, Recordações do escrivão Isaías Caminha. El setembre de 1909 es produí a Rio de Janeiro la «Primavera de Sang» --manifestació estudiantil contra l'arbitrarietat policíaca que acabarà amb diversos ferits i dos morts a mans de la policia-- i en el judici als policies fou cridat per formar part del jurat, qui votarà per la condemna dels acusats. L'episodi fou un gran escàndol en l'època i, a causa de la seva posició durant el judici, mai no tingué cap ascens en el seu càrrec d'empleat públic en la Secretaria de Guerra. A partir de 1911 publicarà en lliuraments en el Jornal do Commercio una de les seves obres més importants, Triste fin de Policarpo Quaresma. A partir de 1916 el seu alcoholisme s'agreujà i tingué forts episodis de depressió i de neurastènia, que el portaren a l'internament psiquiàtric. En 1917, en plena agitació social (vagues, repressió, etc.), començà a col·laborar en la premsa anarquista (A Plebe, A Voz do Trabalhador, A Lanterna) i defensà públicament les víctimes de la repressió política. Com molts companys anarquistes durant els primers anys, va fer costat la Revolució bolxevic i publicà el maig de 1918 el Manifesto Maximalista:Ave Rússia. En 1920 va veure frustrats els seus intents d'entrar a l'Acadèmia Brasilera de Lletres. Entre les seves obres destaquen O Subterrâneo do Morro do Castelo (1905), Recordações do escrivão Isaías Caminha (1909), O Homem que Sabia Javanês e outros contos (1911), Triste fim de Policarpo Quaresma (1915), Vida e morte de M. J. Gonzaga de Sá (1919), Cemitério dos vivos (1920), Histórias e sonhos (1920), Os Bruzundangas (1923, pòstum), Clara dos anjos (1948, pòstum), Outras histórias e contos argelinos (1952, pòstum), Coisas do Reino de Jambom (1953). Lima Barreto va morir d'una crisi cardíaca l'1 de novembre de 1922 al suburbi empobrit de Todos Os Santos de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Molt influenciat pels autors russos clàssics, fou el crític més agut de l'època coneguda com «República Velha» al Brasil i la seva obra, de temàtica social i militant, privilegià els pobres, la classe treballadora, els arruïnats, els bohemis. Va ser durament criticat pels seus contemporanis pel seu estil nu i col·loquial, estil que influí especialment els escriptors modernistes.

    ***

    Félix Bour

    Félix Bour

    - Félix Bour: El 13 de maig de 1881 neix a París (França) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Era fill natural de Félicie Moulard, criada, que s'havia casat amb home anomenat Bour, i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia). Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de«malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Guaiana Francesa).

    ***

    Notícia de la detenció de Lucien Hautreux apareguda en el diari tolosà "L'Express de Midi" del 2 d'abril de 1904

    Notícia de la detenció de Lucien Hautreux apareguda en el diari tolosà L'Express de Midi del 2 d'abril de 1904

    - Luicien Hautreux: El 13 de maig de 1881 neix a París (França) l'anarquista Lucien Aguste Jules Hautreux. A començament del segle XX milità a Bèlgica, on treballà de vidrier i de cisellador. Arran d'un atemptat comès durant la nit del 18 al 19 de març de 1904 contra el domicili del comissari en cap de la policia Ernest Laurent, encarregat de la vigilància dels anarquistes refugiats, al carrer Montagne-Sainte-Walburge de Lieja (Valònia), on hagué sis ferits, i d'un altre comès el 22 de març a Saint-Nicolas (Lieja, Valònia), hagué de fugir-ne. Retornà a França i el 31 de de març de 1904, acusat de vagabunderia, va ser detingut al carrer Montmartre de París quan feia un discurs revolucionari improvisat al carrer; a sobre, segons l'atestat policíac, se li van trobar fullets anarquistes, retalls de diaris on es parlava de l'atemptat de Lieja, la fórmula d'un explosiu i un full sobre com fabricar bombes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Clovis Poirier

    Clovis Poirier

    - Clovys: El 13 de maig de 1885 neix a París (França) el cantautor, compositor i intèrpret anarquista i pacifista Clovis Poirier, més conegut sota el seu nom artístic de Clovys. Fou fill d'un cuiner i d'una dona de fer feines que es passaren al comerç de vins. En sortir de l'escola primària entrà com a aprenent d'enquadernador i després farà tota mena de feinetes (bastaix, transportista, empleat de comerç, mecànic, obrer pintor, etc.), però interessat des de molt jove en la cançó social. Anarquista des dels 25 anys, no aturarà durant mig segle de consagrar el seu talent a la propaganda per la cançó. Després d'interpretar les cançons dels seus predecessors (Pottier, Rictus, Couté, etc.), cantarà el seu propi repertori, que passarà a ser molt popular. Exempt en 1914, no serà mobilitzat durant la Gran Guerra, però intentarà, malgrat la censura, fer viure el seu ideal pacifista mitjançant les seves cançons, amb el suport d'altres cantants no mobilitzats (Mouret, Coladant, M. Hallé, etc.). En aquests anys col·laborà força amb«L'Avenir Social», l'orfenat de Madeleine Vernet. En aquesta època va escriure el seu famós poema pacifista Zimmerwald-Kienthal. En 1918 treballà coma cap de servei de la Unió dels Cooperants. Entre 1917 i 1926 dirigirà i animarà «La Muse Rouge», una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris, com ara Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, entre molts d'altres. Entre 1918 i 1930 col·laborà en els fascicles Nos Chansons, publicats per Coladant amb el patrocini de «La Muse Rouge». Entre 1922 i 1926 s'encarregà de publicació de la primera sèrie de La Muse Rouge. Revue de propagande révolutionnaire par les arts, impressa a«La Fraternelle» de Sébastien Faure, i on es van publicar nombrosos textos i cançons d'Eugène Bizeau, André Colomer, Gaston Couté, Sébastien Faure, C. A. Laisant, Louis Loréal, Jules Rivet, Madeleine Vernet, etc. La segona sèrie (1932-1934) va ser editada per Jean-Paul Monteil. També col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, especialment en Le Libertaire, i participà en tota mena de festes llibertàries i sindicalistes. A la mort de Sébastian Faure, el 14 de juliol de 1942, li dedicarà alguns sonets d'adéu. Després de la II Guerra Mundial continuà col·laborant en la premsa llibertària (Le Combat Syndicaliste, Défense de l'Homme, Le Libertaire, Pensée et Action, L'Unique,La Voie de la Paix, Contre-Courant, etc. El 14 de març de 1953 participà en un gala de suport en benefici del periòdic Contre-Courant, de Louis Louvet, a la Sala de les Sociétés Savantes de París, amb Rachel Lantier, Léo Campion i Paul Primert, entre d'altres. Passarà els últims anys a l'hospici d'Ivry en la més absoluta misèria i un comitè d'ajuda publicarà un quadernet amb un recull dels seus millors poemes i cançons, a més d'organitzar una gala en favor seu el 13 de febrer de 1955. No és va restablir del tot i Clovys va morir poc temps després, el 25 d'abril de 1955, a l'hospici Alquier-Debrousse de París (França).

    Clovys (1885-1955)

    ***

    Henri Lion

    Henri Lion

    - Henri Lion: El 13 de maig de 1895 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'impressor i resistent anarquista Antonin Lion, més conegut com Henri Lion. Amb son germà Raoul, reprengué la impremta fundada a Tolosa per son pare, el llibertari Jean-Louis, on van imprimir durant el període d'entreguerres nombrosos cartells, pamflets i periòdics del moviment llibertari i anarcosindicalista. En acabar la guerra d'Espanya, es posaren en contacte amb la xarxa d'evasió creada per l'anarquista Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 van imprimir en castellà el Manifiesto de la Alianza Democrática Española (ADE); aquesta crida a la neutralitat espanyola en la II Guerra Mundial va ser introduïda clandestinament a la Península per la xarxa de Ponzán i implicà l'execució de diversos militants anarquistes, com ara Agustín Remiro Manero. Durant l'ocupació els germans Lion posaren la seva tipogràfica al servei de la resistència, especialment al de la xarxa«Comba»t, i imprimiren nombrosos pamflets, cartells i documentació falsa per a les persones buscades per la policia política i la Gestapo. També aconseguiren a Josep Ester Borràs els papers necessaris per al bon funcionament del seu grup de resistència «Liberté». En 1943, amb Jean-René Saulière (André Arru), que havia creat a Marsella un petit grup anarquista internacional d'una desena de membres, imprimiren clandestinament mil exemplars del fullet Les coupables i, en juny d'aquell any, dos mil exemplars de l'únic número de La Raison, òrgan de la Federació Internacional Sindicalista Revolucionària (FISR). En aquesta època també imprimiren la primera edició clandestina del llibre Pour assure la paix. Comment organiser le monde, de l'anarcosindicalista Pierre Besnard. També van imprimir cartilles i tiquets de racionament per als grups resistents. En aquests anys els germans Lion funcionaven amb dues impremtes. Després de dos escorcolls per part de la policia que resultaren infructuosos, els germans Lion van caure finalment a resultes d'una trampa parada per la Gestapo amb la complicitat d'un jove col·laboracionista francès. El 5 de febrer de 1944 Raoul i Henri Lion; Amélie Mardaga, esposa de l'últim, i el conjunt del personal, entre ells el jove aprenent de 17 anys, futur secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, van ser detinguts a la impremta. Durant els dies posteriors van ser detinguts una quarantena de militants, entre ells el mestre Maurice Fonvieille, responsable regional dels maquis del moviment «Libérer et Fédérer», i Raymond Naves, responsable del clandestí Comitè d'Acció Socialista (CAS). Tancats a la presó de Saint-Michel, els reus van ser interrogats a la seu de la Gestapo del carrer Maignac, on Henri Lion fou salvatgement apallissat. El 24 de febrer de 1944 els germans i els seus empleats van ser traslladats a París i el 22 de març d'aquell any Henri Lion i son germà van ser deportats de Compiègne al camp de concentració de Mauthausen i després a Gusen. El 21 de setembre de 1944 Henri Lion va ser gasejat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria,Àustria). La plaça Dupuy de Tolosa de Llenguadoc, després de l'Alliberament, va ser rebatejada com«Plaça dels germans Lion».

    ***

    Foto de Juan Rueda Ortiz del Servei de Migació mexicà (1939)

    Foto de Juan Rueda Ortiz del Servei de Migació mexicà (1939)

    - Juan Rueda Ortiz: El 13 de maig de 1911 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el mestre, professor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Juan Rueda Ortiz. Era fill del destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Juan Rueda Jaime. Estudià magisteri a l'Escola Normal de València (País Valencià), es llicencià en Filosofia i Lletres a Granada (Andalusia, Espanya) i es doctorà a Madrid (Espanya). Cap el 1931 es va establí a Mislata (Horta Oest, País Valencià), on amb son pare va fer mítings. En aquest any també participà força en l'Ateneu Llibertari de Mislata, fou mestre de l'Escola Sindical de Petrer (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i col·laborà en Solidaridad Obrera de Barcelona, que sembla dirigí un temps. En 1932 va fer un míting a València. En 1935 publicà Abisinia, preludio de una nueva hecatombe mundial i en aquestaèpoca dirigí l'escola per als ferroviaris d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya). En el Congrés de la CNT de maig de 1936 s'enfrontà amb son pare i per aquestes dates va fer un míting al cinema Ideal d'Alaquàs (Horta Oest, País Valencià), amb Vicent Torralba i altres. Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT. En 1937 va fer un míting a Castelló (Plana Alta, País Valencià) i col·laborà en la revista valenciana Argos. L'octubre de 1937 representà el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en un acte de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) a Alacant (Alacantí, País Valencià). El 17 de setembre de 1938 va ser nomenat vocal de representació obrera en el Consell de Treball del Ministeri de Treball i Assistència Social del Govern de la II República espanyola. En 1938 representà el Comitè Nacional de la CNT en el Comitè Nacional d'Ajuda a Espanya i en 1939 fou membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en nom de la FIJL. També en 1938 fou delegat oficial en la Conferència Internacional per la Pau, que se celebrà a París (França), i publicà, amb Francisco Direitiño i altres, l'informe CNT. Cómo se enfrentó al fascismo en toda España, sobre els esdeveniments de juliol de 1936 a Melilla del qual va ser testimoni. Amb el triomf franquista passà a França i el 3 de març de 1939 arribà a Nuevo Laredo (Tamaulipas, Mèxic). A Mèxic exercí un càrrec de diplomàtic especial de la Presidència de la II República espanyola en l'exili. Posteriorment treballà com a mestre i el 15 d'octubre de 1940 es nacionalitzà mexicà. Participà activament en les activitats de la Casa Regional Valenciana i col·laborà en el seu butlletí mensual. Entre 1966 i 1969 dirigí al país asteca el Boletín de la Agrupación de Militantes de la CNT en México, que va fer costat les tesis cincpuntistes i en el qual va col·laborar molt. En aquesta època, per la seva dissidència, va ser expulsat de la CNT. A Cuernavaca fou membre de diferents institucions acadèmiques, com ara l'Acadèmia de Lletres, la Societat Mexicana de Geografia i Estadística –de la qual fou professor del «Portafolio Académico» i vicepresident– o l'Institut Mexicà de Ciències i Humanitats –de la qual fou membre fundador i president vitalici. A Mèxic fou redactor del diari El Universal i dirigí el periòdic Regeneración i les revistes Época i Vértice, entre d'altres. També ocupà el càrrec de primer vicepresident i president de la Federació Iberoamericana d'Associacions de Periodistes, presidí l'Associació d'Escriptors i Artistes Espanyols a Mèxic i dirigí l'Associació Mexicana de Periodisme Científic, a més de membre acadèmic i directiu de la Legió d'Honor Nacional mexicana i rector de l'Institut Benito Juárez de Mèxic. Obtingué el títol de Doctor Honoris Causa en Filosofia per la Universitat«Alexander von Humboldt» i fou membre destacat del«Club de Leones». En 1998 es creà l'Acadèmia de Lletres «Juan Rueda Ortiz». Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Comunidad Ibérica,Fragua Social, Liberación de Alicante, Mi Revista, Nosotros, Senyera, Solidaridad Obrera, etc. És autor dels llibres Panamá. Cintura del continente americano (1982), Búcaro de sueños (1983), Los factores del cambio (1983), Tres ensayos. La elocuencia y su filosofía, la conciencia y sus atributos, la memoria social (1984), Raíces sobre la tierra. Poema (1989), 50 años después. Poemario, la epopeya republicana española (1990), Dinámica de la cultura (1990), El leonismo en México. Una historia con 60 años de existència (1995), Glosario,La rama rota, etc. Juan Rueda Ortiz va morir el 13 de maig de 1999, dia del seu aniversari, a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). Pòstumament, en 2002, va ser publicat el seu assaig Frente al tercer milenio. Documentació orgànica seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Juan Rueda Ortiz (1911-1999)

    ***

    Virgili Batlle Vallmajo a Catalunya abans de l'exili

    Virgili Batlle Vallmajo a Catalunya abans de l'exili

    - Virgilio: El 13 de maig de 1915 neix, al carrer de Sant Cristòfol del barri del Pont d'Olot (Garrotxa, Catalunya), el pintor anarquista Virgili Batlle Vallmajó, més conegut com Virgilio o Virgilio Vallmajó. Sos pares es deien Josep Batlle Casadellà i Rosa Vallmajó Costa i tingué tres germans. Era fill d'una família treballadora, encara que acomodada, ja que son pare feia d'encarregat en una empresa relacionada amb el ram del tèxtil al poble veí de Sant Jaume de Llierca. Va fer els primers estudis a les Escoles Pies i de ben jovenet va començar a treballar al taller de d'imatgeria religiosa de Can Castellanas, on es va introduir en el món de la pintura. Posteriorment entrà a fer feina a la fàbrica tèxtil de Can Jombi, lloc on començaren les seves activitats anarcosindicalistes. En aquesta època participà en les activitats del Centre Obrer d'Olot. Més tard, passà a treballar a la paperera Torras de Sant Joan les Fonts (Garrotxa, Catalunya), on destacà com actiu militant llibertari. Soci de l'Orfeó Popular, en 1935 va ser nomenat vicepresident d'aquesta societat cultural i recreativa, de la qual va formar part del seu esbart dansaire i del seu equip de futbol. També jugà en la Joventut Obrera i en el CD Montsacopa. Quan el cop feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista de Sant Joan les Fonts, dominat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions a les quals estava afiliat i per a les quals realitzà tasques propagandístiques. Poc després, marxà voluntari al front d'Aragó, integrant-se, probablement, en la Columna «Los Aguiluchos». Fou membre del Cos de Sapadors i Minadors, que tenia la seu al castell de Bizién (Osca, Aragó, Espanya), i participà en diversos combats a Belchite i Fuentes del Ebro. Malalt de tuberculosi retornà a Olot i va anar a un sanatori del Montseny; el 25 de febrer de 1938 ingressà a l'Hospital de Girona i el 16 de març d'aquell any el Tribunal Mèdic el va declarà inútil per al servei militar. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà el Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers, del qual pogué fugir. Instal·lat a París, establí contacte amb Pablo Picasso, artista al qual realitzà diversos retrats, i entaulà una estreta amistat amb el poeta Jaume Sabartés Gual, amb qui discutirà sobretot de filosofia, a més de relacionar-se amb la colònia d'exiliats republicans. L'esclat de la II Guerra Mundial i l'agreujament de la seva malaltia el van obligar a passar a la «França Lliure». Fou internat a l'hospital de Montalban (Guiena, Occitània), on conegué Jeanne Marcelle Daynès, infermera i diplomada en farmàcia, a més de ser d'una família aristocràtica i monja de l'orde de sant Vicenç de Paül, amb qui es casarà després que aquesta abandonés els hàbits. A Montalban col·laborà amb l'artista Sébastienne Marre, filla del pintor Henri Marre, i gràcies a ella conegué l'obra de diversos autors d'avantguarda jueus refugiats al Midi fugint de l'ocupació nazi, com ara Otto Freundlich i Sonia Delaunay. Un cop casat, es traslladà a Tolosa de Llenguadoc, on muntà un taller de fusteria (Maison Batlle), on fabricà joguines. A Tolosa es relacionà amb la colònia d'artistes exiliats (Manuel Camps-Vicens, Antoni Alos Moreno, Hilari Brugarolas, Joaquim Vicens-Gironella, etc.) i muntà l'única exposició individual de pintura de què es té constància. Durant l'ocupació participà en activitats de la Resistència i després de l'Alliberament, s'afilià al Partit Sindicalista Espanyol (PSE). En aquests anys, passà per diversos sanatoris perquè li tractessin la malaltia, com ara el dels Banys d'Arles o l'Hospital de Revel. En 1947 nasqué sonúnic fill, Michel. Virgili Batlle Vallmajó va morir de tuberculosi el 29 d'agost de 1947 a la seva casa (número 40 del Quai de Tounis) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'artista Virgilio era gairebé un desconegut fins que la galeria madrilenya José de la Mano el reivindicà per primera vegada arran de la trobada d'un conjunt de les seves pintures (aquarel·les, olis i dibuixos) en un graner del seu domicili i, entre el 20 d'octubre i el 17 de novembre de 2005, muntà l'exposició «Virgilio Mallmajó (1914-1947). Del neocubismo a la abstracción geométrica». Entre el 5 d'octubre i el 27 de desembre de 2011 es pogué veure a la Imaginart Gallery de Barcelona l'exposició «Virgilio Vallmajó (1914-1947). El Matisse Constructivista» i gairebé alhora, entre el 15 d'octubre de 2011 i el 22 de gener de 2012, es mostrà al Museu Memorial de l'Exili (MUME), a La Jonquera (Alt Empordà, Catalunya), l'exposició «"Virgilio". Virgili Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica d’un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa», el comissari de la qual fou l'historiador de l'art Narcís Selles Rigat i de la qual s'edità un llibre-catàleg.

    Narcís Selles: «El llegat de Virgili Batlle, "Virgilio". Entre la revolució social i la revolució artística», en Revista de Girona, 274 (set-oct. 2012). pp. 40-43

    ***

    Antonio Sánchez Rodríguez

    Antonio Sánchez Rodríguez

    - Antonio Sánchez Rodríguez: El 13 de maig de 1917 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sánchez Rodríguez. Primogènit d'una família de set fills, son pare, militant anarquista i propietari d'un comerç, arreplegà una important biblioteca, amb abundant literatura llibertària, i sabé transmetre l'amor a la cultura a son fill. Durant els anys republicans estudià magisteri i milità en les Joventuts Llibertàries. El cop militar feixista de juliol de 1936, a més de cremar la biblioteca de son pare, va impedir que exercís la seva professió de mestre. Arran de la caiguda d'Almeria a mans de les tropes franquistes, pogué amagar-se i aconseguí arribar a la zona republicana per València. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat comissari polític, dedicant-se sobretot a l'alfabetització i la formació ideològica dels combatents. Amb el triomf franquista va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a tres penes de mort, però la condemna fou reduïda a cinc anys de presó. En aquests anys sa família va ser durament reprimida (humiliacions, comerç i habitatges familiars requisats, etc.) per les autoritats franquistes. Un cop lliure, patí tota mena de represàlies, sobretot després de negar-se a ocupar un càrrec en Falange que implicava el permís per treballar de mestre, i fins i tot li van voler encolomar tota mena de delictes comuns. Sense treball i vigilat per la Guàrdia Civil, malgrat el suport d'amics, la situació va ser insostenible i en 1958 emigrà a Badalona, on treballà de comptable en una empresa tèxtil i entrà en contacte de bell nou amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció del moviment anarcosindicalista i fou un dels fundadors de la Federació de Badalona de la CNT. Amb més de setanta anys, exercí de mestre a Mataró durant un breu període de temps. Trobem articles seus en Orto i Solidaridad Obrera. Antonio Sánchez Rodríguez va morir el 15 de febrer de 1998 a Badalona (Barcelonès, Catalunya).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia de la deportació d'Alfredo Bagaglino apareguda en el diari de Sycamore "The True Republican" del 30 de març de 1921

    Notícia de la deportació d'Alfredo Bagaglino apareguda en el diari de Sycamore The True Republican del 30 de març de 1921

    - Alfredo Bagaglino: El 13 de maig de 1936 mor a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Alfredo Bagaglino. Havia nascut l'1 de març de 1868 a Torí (Piemont, Itàlia). Emigrà als Estats Units –en 1910 ja hi era– i s'instal·là al comtat de LaSalle County (Illinois, EUA), on visqué amb sa companya, Domenica Cariglio, i sos fills. Partidari del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista, estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. Després de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de carbó d'Spring Valley (Illinois, EUA), el març de 1921 va ser deportat pel govern nord-americà, juntament amb Virgilio Foli, Cacsare Saccoro i J. Lorenzin, a Itàlia per mor del seu anarquisme. En 1926 va ser detingut, amb Giuseppe Russo i Vittorio Messerotti, pel règim feixista italià; jutjat, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària, on romandrà alguns anys. En 1928 estava confinat a l'illa siciliana d'Ustica.

    ***

    Francisco Carrasco de la Rubia (1938)

    Francisco Carrasco de la Rubia (1938)

    - Francisco Carrasco de la Rubia: El 13 de maig de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) el periodista i cineasta anarcosindicalista Francisco Carrasco de la Rubia. Havia nascut en 1905 a Sevilla (Andalusia, Espanya) en una família benestant del barri de Triana. Sos pares es deien Francisco Carrasco i Ana de la Rubia. Periodista afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, va entrar com a redactor de cinema en La Vanguardia dos mesos abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936 i fou corresponsal de guerra al front d'Aragó per aquest diari entre agost i octubre d'aquell any, cobrint la «Columna Durruti». El 7 d'agost de 1938, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes, va fer la conferència«Nuevos rumbos del cinema hispano» a l'Ateneu Barcelonès, que tingué una segona part el 9 de desembre d'aquell any a la Casa de Cultura de Barcelona. Durant els anys bèl·lics col·laborà en nombroses publicacions (Cinegramas, La Esquella de la Torratxa, Mi Revista, Popular Film, Redención,Solidaridad Obrera,Umbral, etc.). Ocupà un càrrec en la Secció de Cinema en la Subsecretaria de Propaganda del Govern de la II República espanyola i va fer intervencions en Ràdio Barcelona. Sembla, que s'afilià a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Membre de l'anomenat «Grup Cinemàtic», dirigí els curts metratges documentals Ejército regular (1937) i Campesinos de ayer y de hoy (1938). En 1938 prologà el llibre de Ignacio F. Iquino ¡Guá..., guá...! El 25 de setembre de 1938 abandonà la crítica cinematogràfica i les tasques propagandístiques i s'incorporà a files. Amb el triomf franquista, el 15 de febrer de 1939 va ser detingut per agents del Servei d'Informació i Policia Militar; jutjat en consell de guerra el 13 d'abril amb altres 12 persones, va ser condemnat a mort per les seves relacions amb el moviment anarquista i les seves cròniques i fotografies del front de guerra. Francisco Carrasco de la Rubia, després de ser obligat a casar-se per l'Església amb la seva companya, amb qui acaba va de tenir una filla (Marta), va ser afusellat, juntament amb 18 persones més, el 13 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Fou l'únic redactor de La Vanguardia executat pels feixistes. Son germà menor, el pintor José Carrasco de la Rubia, va ser afusellat pels feixistes l'1 d'octubre de 1936 a Sevilla.

    Francisco Carrasco de la Rubia (1905-1939)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    (4 vídeos) La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. (Miquel López Crespí)


    Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)


    Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.


    ‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.

    La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 ublicat a Barcelona el 1974.


    Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.


    Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra


    0 0

    [14/05] Prohibició de la lectura de tabaqueria - París (14-05-68) - Bevington - Pizzorno - Fourcade - Sanz - Puddu - Daunay - Radigales - Kostelanetz - Powles - Humanes - Spooner - Posse - Guelfi - Molina - Ganuza - Sacristán - Soriano - Xena - Cono - Friedetzky - Adelita del Campo - Shapiro - Boussinot - Bertolani - Edgar Rodrigues

    Anarcoefemèrides del 14 de maig

    Esdeveniments

    Lector de tabaqueria cubà

    Lector de tabaqueria cubà

    - Prohibició de la lectura de tabaqueria: El 14 de maig de 1866 a través d'un decret de la Capitania General de Cuba, aleshores colònia espanyola, es prohibeix a tota l'illa la lectura col·lectiva als tallers de tabaqueria. El costum de l'ús de lectors de tabaqueria es va fer habitual a molts de tallers i tingué un paper essencial en el desenvolupament de la consciència proletària. Cada operari contribuïa amb una quota perquè el lector pogués rescabalar-se del jornal que deixava de cobrar durant el temps que emprava en la lectura. La força d'aquesta activitat va ser reconeguda i temuda pel alguns empresaris, que desencadenaren en la seva contra una campanya ferotge. S'adduïa que, a causa d'aquestes lectures públiques, les reunions d'artesans es convertien en cercles polítics i que dels periòdics es passava a llibres sediciosos que alteraven la moral i l'ordre públic. Amb el decret quedava prohibit «distreure els operaris de les tabaqueries amb tota classe de lectura de llibres i periòdics i de discussions estranyes a la feina» i es recomanava la constant vigilància per a impedir aquestes activitats. Nombrosos propagandistes revolucionaris, sobretot anarquistes --entre els quals destaca Luisa Capetillo-- i independentistes, van fer de lectors i, malgrat les prohibicions, la lectura continuà no només a tota Cuba sinó també a les tabaqueries nord-americanes de Cayo Hueso, Nova York i Tampa. La lectura pública serví com a excel·lent vehicle per a la propaganda revolucionària que culminà amb la independència de Cuba i, sobretot, contribuí de manera eficaç a la propagació de la cultura entre les classes treballadores. En 1902 amb la instauració de la República de Cuba, aquesta activitat, qualificada per José Martí com a«tribuna avançada de la llibertat», continuà com a catalitzador en el moviment obrer. Els obrers tabaquers, el sector proletari més destacat de la lluita social, la utilitzaven per donar a conèixer els abusos contra la classe obrera, difondre coneixements, preparar l'organització sindical i fer costat les vagues.

    ***

    Fàbriques, Universitats, Unió

    Fàbriques, Universitats, Unió

    - París (14-05-68): El 14 de maig de 1968, a les 7.35, el general De Gaulle parteix de París (França) cap a Romania en visita oficial; aquest dies la cúpula de l'Estat aprecia molt la política exterior i el General no ha volgut ajornar aquest viatge a un país de l'Est, les vel·leïtats independentistes pel que fa Moscou del qual beneficien la seva política contra els«blocs». Ceaucescu, amb qui va a congratular-se el cap de l'Estat francès, estava aleshores en els començaments de la seva sagnant carrera de dictador. A les 9 hores, a la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais, a prop de Nantes, els obrers, que reclamen des de fa algunes setmanes un augment salarial de 35 cèntims pler compensar una disminució de la durada de la feina, voten aquest matí fer vaga sense previ avís, és a dir, una vaga il·legal,«salvatge». Durant tot lo dia continuaran les discussions amb la direcció pels 35 cèntims. Com a últim recurs, a la tarda, els dos mil obrers decideixen ocupar la seva fàbrica i segresten el director i els administratius d'aquesta empresa nacionalitzada dins despatxos les portes dels quals solden. A París la Sorbona, declarada«Comuna Lliure», resta oberta als treballadors; és un símbol important. Manifestacions estudiantils i de grups dels comitès d'acció parteixen cap a les fàbriques cridant la consigna: «UUU. Usines, Universités, Union» (Fàbriques, Universitats, Unió). Nombroses vagues esclaten arreu de l'Estat.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Portada del llibre "Common-sense country" (1895) de Louisa Bevington

    Portada del llibre Common-sense country (1895) de Louisa Bevington

    - Louisa Bevington: El 14 de maig de 1845 neix a Saint John's Hill (Battersea, Surrey, Anglaterra) --actualment pertany a Londres (Anglaterra)-- la poetessa, periodista i assagista darwinista i anarquista Louisa Sarah Bevington, també coneguda amb el llinatge Guggenberger del seu marit. Nascuda en una família de quàquers benestant, sa mare es deia Louisa De Horne i son pare Alexander Bevington, un avantpassat del qual havia estat tancat de jove a la presó de Nottingham amb George Fox, fundador de la Societat Religiosa d'Amics. Era la primogènita de vuit infants, set dels quals nines. Atreta per la ciència, la música, la metafísica i la poesia, des de la infància va escriure poemes, alguns dels quals es publicaren en la publicació quàquera Friends' Quaterly Examiner. Molt influenciada, com George Eliot i Constance Naden, pel filòsof i sociòleg Herbert Spencer, especialment per la seva teoria sobre l'evolució de l'univers i del món, establí una relació intel·lectual amb ell i aquest la introduí en els cercles científics i literaris. En 1876, sota el pseudònim Arbor Leigh --recordant l'epònima heroïna Aurora Leigh d'Elizabeth Barret Browning--, publicà en edició privada el seu primer llibre de poemes --Herbert Spencer estampà quatre d'aquests poemes en la revista nord-americana Popular Science Monthly sota el títol «Teachings of a day». A aquest llibre li seguirien Key-Notes (1879) --recull de tota la seva poètica fins aleshores-- i Poems. Lyrics and sonnets (1882). Va escriure i impartí conferències sobre el racionalisme, la religió, la propietat i la filosofia determinista i el darwinisme social --va ser qualificada com «la poetessa de la ciència de l'evolució» i el mateix Charles Darwin havia llegit Keynotes, després de confessar que no havia obert cap llibre de poesia des de feia 15 anys--, i publicà nombrosos articles qüestionant el cristianisme. En 1879 publicà l'article «Modern atheism and Mr Mallock» en la revista Nineteenth Century, que fou força comentat. En aquest mateix any col·laborà amb textos sobre determinisme en la revista Mind. The psychological quarterly. En 1881, a instàncies de Herbert Spencer, publicà un article defensant la moral evolucionista («The moral colour of rationalism») en TheFortnightly Review. En 1883 marxà a Alemanya on es casà amb l'artista pintor muniquès Ignatz Felix Guggenberger. En 1890, després del fracàs del seu matrimoni, retornà a Londres on començà a freqüentar els cercles anarquistes, gràcies a la seva amistat amb Charlotte Wilson, fundadora en 1886 del periòdic llibertari Freedom, i entrà a formar part del cercle de Piotr Kropotkin. En aquesta època signà els seus escrits poètics i assagístics amb el seu nom de fadrina i va fer conferències a l'Autonomie Club londinenc. Les seves dèries de portar els cabells curts, la falda minsa i botes d'home donà que parlar a les dames victorianes de l'època. En 1891 la Ethical Society l'encarregà el capítol sobre l'evolució per a l'edició ampliada del llibre Religious systems of the World i aquest mateix any publicà el Dame nature's dumb sermon. Oposada a la «propaganda pel fet», col·laborà en el periòdic anarcocomunista londinenc Liberty. A journal of anarchist communism, fundat el gener de 1894 pel sastre James Tochatti, i on publicà nombrosos poemes, faules morals, articles i assaigs. També col·laborà en els periòdics The Torch of Anarchy --publicat per les nebodes, Helen i Olivia, de l'artista Dante Gabriel Rossetti-- i Commonwealth. Amiga de Louise Michel, traduí a l'anglès el seu assaig sobre la Comuna de París. En 1894 publicà amb William Morris el llibre The why I ams, ella amb«Why I am a expropriationist» i ell amb«Why I am a communist». Amb Tochatti intentà organitzar una Aliança Comunista Anarquista per a la qual redactà An anarchist manifesto que va ser distribuït l'1 de maig de 1895, però sense ressò. Aquest mateix any publicà la col·lecció de poemes Liberty lyrics, l'assaig Common-sense country i el fullet Chiefly a dialogue. Concerning some difficulties of a dunce. Malalta d'insuficiència cardíaca, Louisa Bevington va morir el 28 de novembre de 1895 a la seva casa del carrer Lechmere de Willesden (Middlesex, Anglaterra) --actualment Londres (Anglaterra)--, després de patir sis mesos d'hidropesia i quatre anys d'una malaltia crònica al mitral del cor. El seu funeral laic del 3 de desembre al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlesex, Anglaterra) comptà amb la presència de Piotr Kropotkin, James Tochatti i les germanes Rossetti, entre molts altres companys. Pòstumament, en 1896, Tochatti publicà el seu fullet Anarchism and violence.

    ***

    Foto policíaca d'Attilia Pizzorno

    Foto policíaca d'Attilia Pizzorno

    - Attilia Pizzorno: El 14 de maig de 1885 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'apotecària i militant anarquista Attilia Pizzorno. Sos pares es deien Giuseppe Pizzorno i Erichetta Marchisio. El gener de 1906 va ser detinguda durant una manifestació«Pro Rússia», jutjada i condemnada per violència i ultratges a un comissari de policia. El maig d'aquell any s'instal·là a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia), al costat de l'anarquista Domenico Zavattero, de qui sembla va ser amant, col·laborant en el periòdic llibertari L'Aurora. Quan encara era estudiant universitària de Farmàcia i d'auxiliar de clínica, el juny de 1906, va ser denunciada per un delicte contra la llibertat de culte durant la celebració del Corpus Christi en una església de Ravenna. Aquell mateix any esdevingué companya de vida i de lluita d'Omero Giovanni Tommaso Maria Gavilli, músic invident i militant molt destacat del moviment anarquista. El desembre de 1907 es traslladà amb Gavilli a Sampierdarena, un dels barris més populars de Gènova (Ligúria, Itàlia). El 16 d'octubre de 1911 va ser detinguda per arriar un cop de puny a la cara d'un funcionari de policia que havia interromput una conferència del seu company. Entre l'abril de 1913 i el juny de 1914 formà part, amb altres companys (Luigi Laguzzi, Giovanni Rolando, Giovanni Zunino, etc.), del grup editor del periòdic anarcoindividualista i antiorganitzador Gli Scamiciati, que dirigí son company a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). Aquest mateix grup publicà el 29 de març de 1913 també a Novi Ligure unúnic número del periòdic Lo Scamiciato. Amb Gavilli, amb qui mai no es va casar, tingué quatre infants –un dels quals, Amino Pizzorno (Attilio), esdevingué un destacat militant i polític comunista. Després de la mort de Giovanni Gavilli, sobrevinguda el 12 de desembre de 1918, Attilia Pizzorno col·laborà en la represa de la publicació de Gli Scamiciati, que va publicar 14 números entre març de 1920 i novembre de 1921 a Multedo (Pegli, Ligúria, Itàlia). Entre 1919 i 1921 s'abocà en l'ajuda –prestant assistència i ajuda econòmica, proveint de documentació falsa, facilitant l'embarcament, etc.– dels companys que buscaven expatriar-se, això amb el suport del capità Giuseppe Giulietti, sindicalista de la Federazine Italiana dei Lavoratori del Mare (FILM, Federació Italiana dels Obrers del Mar), organització per a la qual ella treballava de secretària administrativa–també feia tasques d'oficina a la «Cooperativa Garibaldi» que regentava Giulietti. El desembre de 1926 va ser detinguda, juntament amb Giovanni Rolando, exdirector de Gli Scamiciati, i va ser condemnada per«activitats anarquistes» i per ser«políticament perillosa per a l'ordre nacional» a dos anys de vigilància especial. En 1928 va ser denunciada per la policia perquè rebia publicacions anarquistes de l'estranger. El 23 de novembre de 1932 la Prefectura de Policia, segurament amb la intenció d'impedir una represa de l'activitat anarquista a la conca genovesa de Valpolcevera, la detingué, juntament amb altres companys (Silvio Battistini, els germans Giacomo i Giovanni Gaggero, i Giovanni Rolando), per ser la cap del grup«Alleanza Anarchica» (Aliança Anarquista) i per ser corresponsal del periòdic anarquista Il Grido della Folla de Milà (Llombardia, Itàlia). Sempre sota vigilància, fins al 1938 va figurar en el registre de «persones a detenir en determinades circumstàncies» i patí nombroses detencions i escorcolls. Attilia Pizzorno va morir el 26 d'agost de 1944 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

    ***

    Carta enviada per Roger Fourcade publicada en el diari parisenc "La Matin" del 16 d'abril de 1914

    Carta enviada per Roger Fourcade publicada en el diari parisenc La Matin del 16 d'abril de 1914

    - Roger Fourcade: El 14 de maig de 1892 neix a França l'anarcoindividualista Germain-Roger Fourcade. Es guanyava la vida com a calderer en coure. Entre el gener i el febrer de 1913 fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Anarchie, en substitució de la vídua Abrial. Va ser demandat per un article sobre els jurats del procés seguit contra la«Banda Bonnot», titulat«Aux douze fantoches», que havia signat A. Géladan (André Lorulot); l'article incriminat donava els noms, dades personals i adreces dels jurats. Jutjat per aquest motiu el 19 de febrer de 1913, va ser condemnat, com a gerent del periòdic L'Anarchie, on s'havia publicat l'article el 6 de febrer de 1913, a cinc anys de presó i a 1.000 francs de multa per«provocació a l'assassinat». En la gerència de L'Anarchie va ser substituït per Louis Jean i en la redacció per René Hemme. El 24 de febrer de 1913 quatre presos polítics anarquistes (Robert Lafon, conegut com Lanoff; Louis Lecoin; Pierre Ruff; i André Parmeland), tancats a la presó parisenca de La Santé, redactaren una carta en el seu suport que dirigiren al president del Consell de Ministres francès. El 28 d'octubre de 1913 la pena va ser reduïda en l'apel·lació pel IX Tribunal Correccional de París (França) a dos anys de presó i a 1.000 francs de multa. El 23 de febrer de 1914, amb altres companys anarquistes (André Mournaud, Edouard Boudot, André Parmeland i Louis Lecoin) tancats a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França), envià una carta al director del diari parisenc La Lanterne on denunciava la violació de la seva correspondència per part de les autoritats penitenciàries. En les eleccions legislatives d'abril de 1914, quan era a la presó i en plena campanya de denúncia sobre la situació dels detinguts polítics, va ser «candidat de la llibertat» per a Sceaux (Illa de França, França); altres «candidats de la llibertat» van ser Pierre Ruff, André Mournaud, Edouard Boudot i Louis Lecoin. El 14 d'abril de 1914 dirigí una carta des de la presó de La Sante a la redacció del periòdic parisenc Le Matin, que havia qüestionat el seu antiparlamentarisme, on es ratificava en el seu pensament anarcoindividualista. Entre 1926 i 1928 fou gerent del periòdic anarcosindicalista Le Combat Syndicaliste,òrgan de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Marcelino Sanz Mateo

    Marcelino Sanz Mateo

    - Marcelino Sanz Mateo: El 14 de maig de 1894 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Sanz Mateo. Fill de Juan Sanz Ballester i de Valera Mateo Bielsa, pagesos aragonesos. De ben petit es dedicà a les tasques del camp, però aprengué les lletres i l'aritmètica al convent de frares del poble. En 1918 es casà amb Benigna Formento Espallargas, amb qui tindrà tres filles (María, Juana i Alicia) i cinc fills (Sebastián, Valero, Anastasio, Lauro i Daniel). El 14 d'abril de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), interessant-se pe les idees col·lectivistes. Després de la victòria del Front Popular, el 15 d'agost de 1936 l'Ajuntament d'Alcorisa el nomena delegat d'Agricultura. Durant la guerra obrí ca seva als soldats republicans i als combatents de les Brigades Internacionals que arribaven per reprendre forces dels combats al front d'Aragó. Fugint de la tropes franquistes sa família marxà cap a Catalunya i l'abril de 1938, després d'una caminada de més de 200 quilòmetres amb carro, arribà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) i s'instal·là a la cooperativa agrària cenetista «La Peregrina», que tenia bones relacions amb la cooperativa d'Alcorisa. Quan els exèrcits feixistes creuaren l'Ebre, tornà a carregà el carro i, amb una caravana formada per les famílies de «La Peregrina», fugí cap a França. Després de més de 200 quilòmetres de retencions, arribà a La Jonquera i creuà la frontera el 9 de febrer de 1939. Concentrats els exiliats a El Voló (Rosselló, Catalunya Nord), els militars francesos, ajudats per soldats senegalesos, separaren a la força els homes de les dones i els infants. Marcelino fou tancat al camp de concentració d'Argelers i la resta de sa família va ser allotjada en un hotel de Mézin (Aquitània, Occitània) requisat. Entre el 13 de març de 1939 i l'1 de juny de 1940 Marcelino va escriure 72 cartes a sa família i que van ser publicades l'agost de 2006 pel seu net Norberto Artal Sanz sota el títol Francia no nos llamó. Cartas de un campesino aragonés a su familia en la tormenta de la guerra y del exilio (1939-1940). Després ingressà en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i quan les tropes nazis ocuparen França ingressà en l'Exèrcit francès. Detingut pels ocupants, després de passar pels camps de Parpaillon, a La Condamine, i de Gorze, fou deportat a Alemanya. Marcelino Sanz Mateo va morir el 19 de juliol de 1941 al camp de concentració de Gusen, a prop de Mauthausen (Mühlviertel, Àustria).

    Marcelino Sanz Mateo (1894- 1941)

    ***

    D'esquerra a dreta: Raffaele Puddu, Mameli Steverino i Paolo Puddu. Foto realitzada per Tomaso Serra a Mont-Saint-Martin (Xampanya-Ardenes, França)

    D'esquerra a dreta: Raffaele Puddu, Mameli Steverino i Paolo Puddu. Foto realitzada per Tomaso Serra a Mont-Saint-Martin (Xampanya-Ardenes, França)

    - Paolo Puddu: El 14 de maig de 1898 neix a Gairo Nuovo (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i lluitador antifeixista Paolo Puddu. Sos pares es deien Daniele Puddu i Maria Rosa Mameli. Fill d'una família nombrosa llibertària, quan tenia 11 anys començà a treballar de soldador i de serraller. En 1914 emigrà a França i dos anys després retornà a Itàlia. En 1921 tornà a sortir i retornà en 1926. Es casà amb Silvia Gavarria i amb sa companya passà a França i s'instal·là a Lo Canet (Provença, Occitània). Milità en el moviment anarquista, ben igual que sos germans petits Enrico i Angelo. El 17 d'octubre de 1927 se li va decretar l'expulsió, però restà al país. Detingut, el 25 de setembre de 1929 va ser condemnat a Niça (País Niçard, Occitània) a 15 de presó per«infracció a l'ordre d'expulsió». Va ser nomenat secretari de la secció de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Lo Canet i per les seves activitats antifeixistes en 1930 va ser expulsat, reunint-se amb sa mare a Bèlgica. En 1932 visqué a Namur (Namur, Valònia) i a Tournai (Hainaut, Valònia), on treballà de gelater i de venedor de llibres per a l'anarquista Eugenio Mastini. En 1935, amb son cossí Tomaso Serra, desplegà una important campanya propagandística anarquista. Durant la segona meitat de 1936 va ser vigilat per la policia ja que s'ocupava del subministrament clandestí d'armes per als milicians del moviment llibertari espanyol en lluita contra el franquisme, eludint les prohibicions del «pacte de no intervenció». En aquesta mateixaèpoca, sos dos germans lluitaren a Espanya contra els aixecats feixistes. Enrico fou assessor de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a València (País Valencià); va ser detingut pels estalinistes i reclòs al camp de concentració d'Alzira fins el 1939 que pogué passar a França i acabà tancat als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Angelo s'enrolà en la «Columna de Ferro», va ser ferit a Terol (Aragó, Espanya) i hospitalitzat a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya), mentre els feixistes italians el van incloure entre els«terroristes subversius». Paolo Puddu va ser estretament vigilat per les autoritats franceses per la seva militància anarquista i per les seves relacions amb el «Comitè Pro Espanya» de París i fitxat el 5 d'agost de 1938. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista a Tournai. A començament de 1940 viatjà sovint a Brussel·les (Bèlgica) per reunir-se amb els anarquistes Mario Mantovani i Vittorio Cantarelli, fins que va ser detingut pels nazis a Tournai i portat al pas de Brennero, on va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes el 17 de juny de 1941. Portat a Nuoro, el 2 d'agost de 1941 va ser condemnat a la deportació per cinc anys i enviat una setmana després a l'illa de Ventotene. Son germà Enrico també hi va ser deportat a la mateixa colònia penitenciària i el 25 de juliol de 1943 ambdós van ser traslladats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on van ser alliberats el 8 de setembre d'aquell any per les tropes aliades. Pel que fa Angelo, després d'haver deixat València l'abril de 1939, va ser internat al camp de concentració d'Orà (Algèria) i posteriorment combaté els nazifeixistes a l'Àfrica septentrional enquadrat en l'exèrcit francès del general Charles de Gaulle, participant en 1943 en el desembarcament aliat de Salern (Campània, Itàlia). Es desconeix la data de defunció dels tres germans.

    ***

    Foto d'Albert Daunay durant el seu judici per homicidi publicada en el periòdic parisenc "Le Matin" del 20 d'abril de 1929

    Foto d'Albert Daunay durant el seu judici per homicidi publicada en el periòdic parisenc Le Matin del 20 d'abril de 1929

    - Albert Daunay: El 14 de maig –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1903 neix a La Bazoge (País del Loira, França) l'anarquista i antimilitarista Albert Daniel Daunay. Objector de consciència, es guanyava la vida fent d'ajustador electricista i mecànic. El 13 de novembre de 1928, durant una baralla al bulevard de Montparnasse de París (França) amb el boxejador Albert Guédon, antic macarró de Germaine Renouf –prostituta que Daunay havia tret del carrer i havia convertit en sa companya des de feia tres anys–, aquest últim resultà mort d'una punyalada; jutjat el 19 d'abril de 1929, va ser absolt pel jurat de l'Audiència del Sena en considerar que havia actuat en legítima defensa. El 13 de novembre de 1933, amb l'anarquista Gérard Bernard Leretour i el suport del militant llibertari cabilenc Saïl Mohamed, mutilà i sollà amb tinta xinesa l'estàtua de Paul Déroulède,fundador de la «Lliga dels Patriotes», situada davant de la petita placeta Laborde, al costat de l'església de Sainte Augustin al VIII Districte de París, amb la finalitat de cridar l'atenció sobre la vaga de fam portada a terme des de feia 27 dies pel militant llibertari i objector de consciència Henri Ferjasse, alhora que respondre a les accions contra les estàtues d'Aristidi Briand que regularment eren destrossades pels Camelots del Rei. Per aquesta acció va ser condemnat el 20 de novembre d'aquell any pel XIII Tribunal de Policia Correccional a sis mesos de presó i son company Leretour a un any. Després de l'apel·lació presentada pels condemnats, el X Tribunal de Policia Correccional augmentà la pena a Daunay a vuit mesos i la de Leretour a un any i mig. Arran d'aquest afer, la «Lliga dels Objectors de Consciència» fou dissolta oficialment per la I Cambra del Tribunal Civil el 17 d'octubre de 1934, però fou reconstituïda en 1936. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Marcelino Radigales Marsol

    Marcelino Radigales Marsol

    - Marcelino Radigales Marsol: El 14 de maig de 1909 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Radigales Marsol. Era membre d'una família nombrosa llibertària formada per vuit germans. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la proclamació del comunisme llibertari al seu poble i després s'enrolà de milicià, tal vegada en la «Columna Durruti», i marxà al front de Madrid i de Catalunya, especialment com a telefonista. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser reclòs durant tres anys al camp de concentració de Reus (Baix Camp, Catalunya). Un cop lliure, aconseguí feina de ferrer al Mas del Lleó d'Almacelles (Segrià, Catalunya), on durant anys va ser sotmès a controls setmanals i mensuals per part de la Guàrdia Civil, que no excloïen pallisses. No obstant això, sobretot entre 1944 i 1945, l'indret serví com a punt de suport i passatge de companys que s'infiltraven des de França a la Península, com ara Francisco Denís Díez (Català) i el grup guerriller de «Los Maños». Una de ses filles, Joaquina Radigales Ortiz, de nou anys, serví de correu amb bicicleta per anar a altres granges de la zona i advertir els companys dels possibles llocs on romandre. L'indret va ser escorcollat per la Guàrdia Civil en diferents ocasions sense que mai no trobessin ningú. Marcelino Radigales Marsol va morir el 12 d'octubre de 1958 a Almacelles (Segrià, Catalunya) d'una perforació a l'estomac, resultat dels maltractaments patits al camp de concentració de Reus i a les pallisses patides a la caserna de la Guàrdia Civil d'Almacelles.

    ***

    Richard Kostelanetz

    Richard Kostelanetz

    - Richard Kostelanetz: El 14 de maig de 1940 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'artista, crític artisticoliterari, poeta i escriptor anarquista Richard Cory Kostelanetz. Fill de l'emigrat rus i advocat Boris Kostelanetz i d'Ethel Cory,és nebot del compositor André Kostelanetz. En 1962 es graduà a la Universitat de Brown i entre 1964 i 1965 estudià al King's College de Londres amb una Beca Fulbright; en 1966 obtingué un màster d'Història d'Amèrica per la Universitat de Columbia. Ha aconseguit nombroses beques internacionals (Guggenheim, Pulitzer, Vogelstein, Pollock-Krasner, etc.) que l'han portat a treballar (docent, conferències, etc.) a diferents llocs del món (Londres, Berlín, Estocolm, Jerusalem, etc.) i a fer feina en diferents camps (periodisme, ràdio, música, arts plàstiques, etc.), sempre defensant les avantguardes artístiques. Col·laborador habitual de prestigioses revistes literàries i d'assaig (Partisan Review, The Hudson Review, etc.), s'encarregà de fer els perfils biogràfics dels grans mestres (artistes, músics, escriptors, etc.) per a The New York Times Magazine, que després recopilà en Master minds (1969). Entre les seves obres de crítica literària, sempre polèmiques, destaquen The end of intelligent writing. Literary politics in America (1974), A dictionary of the Avant-Gardes (1999) i SoHo. The rise and fall of an artists' colony (2003). Entre les seves obres de ficció, considerades d'allò més radical, podem citar In the Beginning (1969),Short Fictions (1974),More Short Fictions (1980),Furtherest Fictions (2007), etc.; i les de poesia visual Visual Language (1970),I Articulations (1974),Wordworks (1993), More Wordworks (2006), etc. A més d'obres literàries ha treballat les arts plàstiques gairebé des de tots els camps (teatre, pintura, audio, cinema, fotografia, vídeo, holografia, gravats, llibres d'art, instal·lacions digitals, etc.) i moltes vegades alhora, creant el concepte de«polyartist». Ha editat treballs musicals a B.B. King i Philip Glass. La seva estètica estaria a cavall entre el minimalisme, el constructivisme, el formalisme radical, l'experimentació total i la provocació. Entre els seus assaigs de temàtica anarquista sobresurten Political Essays (1999) i Toward Secession. More Political Essays (2008), i des del 1987 forma part del consell editorial de la revista llibertària Liberty. Ha donat part del seu important arxiu a la Fales Library de la Universitat de Nova York.

    ***

    Valerie Powles

    Valerie Powles

    - Valerie Powles: El 14 de maig de 1950 neix a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) la mestra, historiadora vocacional i activista veïnal anarcoindividualista Velerie Gay Powles. A principis dels anys setanta s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es guanyà la vida com a mestra. Interessada pel moviment llibertari durant la Guerra Civil, va fer estudis des del Centre de Recerca Històrica del Poble Sec i des de l'Associació per a la Recerca Històrica i Documentació. En 1977 s'instal·là al Poble Sec, barri al qual es vinculà políticament i emocionalment. Organitzà la defensa contra la destrucció del Refugi 307, resguard antiaeri de la Defensa Passiva barcelonina construït durant la Guerra Civil al Poble Sec per defensar-se dels bombardeigs de l'aviació feixista; aquesta gesta va ser explicada per Joan Villarroya i Judit Pujadó en el llibre El Refugi 307. La Guerra Civil i el Poble-Sec (1936-1939) (2002). En 1997 se li atorgà el VI Premi Sants-Montjüic. En 1998 fou la promotora de la plataforma «Salvem El Molino pel barri» --després «Fem girar El Molino»--, per aturar la destrucció a mans del nou propietari de la seva decoració modernista dissenyada per Manuel Raspall en 1913 i que va implicar veïns, comerciants i col·lectius d'artistes; dels contenidors d'escombraries va poder recuperar molta documentació d'aquest cabaret que després va ser donada a l'Institut del Teatre de Barcelona. En els seus últims participà en la recuperació i ocupació del Teatre Arnau i en la del Bahía (La Lleialtat) i es preocupà per la supervivència de l'antiga Font d'en Conna, menjador popular a l'aire lliure que va ser retratat per Santiago Rusiñol i que era el preferit de les famílies obreres per a celebrar la revetlla de Sant Joan. Amiga d'Abel Paz, Manel Aisa Pàmpols i la poetessa Giomar Castaños, era sòcia activa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). En 2010 publicà, amb Manel Risques, Manel Aisa, Oriol Granados, Ramon Anglès i Antonio Santafé, el llibre Montjuïc i el seu entorn (1936-1939). Xerrades i itineraris, editat pel Centre d'Estudis de Montjuïc. Valerie Powles va morir el 13 de juny de 2011 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc.

    ***

    José Luis Humanes Bautista

    José Luis Humanes Bautista

    - José Luis Humanes Bautista: El 14 de maig de 1957 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista José Luis Humanes Bautista. Després de fer els estudis de batxillerat, en 1974 entrà a treballar com a administratiu a la banca, professió en la qual romandrà fins a la seva prejubilació en 2005. Educat en el cristianisme, al final de la dictadura franquista assumeix els principis llibertaris sota la influència de companys de feina. En 1977 s'afilià al Sindicat de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. En 1983 acceptà les tesis del sector que s'escindí de la CNT i que acabà creant en 1989 la Confederació General del Treball (CGT), sindicat en el qual s'afilià i on ocupà càrrecs de responsabilitat. Entre 1986 i 2005 fou delgat sindical en la seva empresa i entre 1983 i 1993 i 2001 i 2003 secretari d'Organització de la Secció Sindical. Durant un temps fou secretari general del Sindicat de Banca de la CGT i entre 1983 i 1988 secretari d'Organització de la Federació Local de la CGT de Madrid. Entre 1988 i 1992 ocupà el càrrec de secretari d'Organització de la Federación de Sindicatos de Banca, Bolsa, Ahorro y Crédito (FESIBAC, Federació de Sindicats de Banca, Borsa, Estalvi i Crèdit) i entre 1993 i 2001 de tota la CGT. Des del 1996 és coordinador de la Comissió Confederal de Solidaritat amb Chiapas de la CGT, viatjant en repetides ocasions a Mèxic, i a impartit nombroses conferències arreu de la Península sobre el tema zapatista. En 1998 fou membre de la I Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans (CCIODH) a Acteal (Chiapas, Mèxic). És assidu a tots els congressos, conferències sindicals i plens, gairebé sempre com a delegat, de la CGT. Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Alternative Libertaire, El Bicho, La Campana, CNT, Debates,Libertad, Librer Pensamiento, Rojo y Negro, etc.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Lysander Spooner

    Lysander Spooner

    - Lysander Spooner: El 14 de maig de 1887 mor a Boston (Massachusetts,EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Havia nascut el 19 de gener de 1808 a Athol (Massachusetts, EUA). Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural --que és una definició sui generis dins de l'anarquisme-- parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu complimentés netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Després de la mort d'Spooner el seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.

    ***

    Jesús Posse García

    Jesús Posse García

    - Jesús Posse García: El 14 de maig de 1938 mor a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) el periodista anarquista i anarcosindicalista Jesús Posse García –el primer llinatge a vegades citat com a Pose– i que va fer servir el pseudònim Esop. Havia nascut cap el 1892 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Va fer estudis a la Secció Artística de l'Escola Especial d'Arts i Indústries de Santiago de Compostel·la. Entre 1913 i 1914 fou redactor del setmanari La Defensa. Órgano del Partido Republicano de Santiago. Defensor de Compostela. Defensor de la clase obrera. Participà, amb Manuel Fandiño Ricart, José Pasín Romero, José Silva Martínez i altres, en el desenvolupament de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago de Compostel·la. Milità, amb Manuel Fandiño Ricart i José María Quintans, en el grup anarquista «Aurora Libertaria» i en 1916 participà en la fundació del grup teatral «Brisas Futuras», que representà obres de contingut social. Posteriorment s'integrà en el grup teatral «A Terriña». En 1918 fou un dels fundadors de l'Ateneu Sindicalista. En 1920 estrenà, en el Dimecres de Cendra, l'obra Momo o el sueño de un fumador, escrita amb Juan López Gacio. Entre abril i juliol de 1921 dirigí el setmanari Lucha Social de Santiago de Compostel·la, on col·laborà amb poesies revolucionàries que signava sota el pseudònim d'Esop. Fou soci de«Germinal» de la Corunya (La Corunya, Galícia). El juliol de 1931 entrà a treballar com a bidell de la Universitat de Santiago de Compostel·la. També fou secretari del Centre Republicà Federal d'Esquerra Gallega i col·laborà en el seu periòdic Galicia Federal (1931-1932). En 1935 va rebre un homenatge per la seva trajectòria com a lluitador organitzat per la revista Ser. Semanario Gallego de Izquierdas, on van intervenir Arturo Cuadrado Moure, José Pasín Romero i Ramón Suárez Picallo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va patir represàlies i fou suspès de sou i feina per dos mesos del seu treball a la Universitat. Jesús Posse García va morir de tuberculosi el 14 de maig de 1938 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia).

    ***

    Giuseppe Guelfi

    Giuseppe Guelfi

    - Giuseppe Guelfi: El 14 de maig de 1940 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Guelfi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Juan Torres Gouvece, Elia Ascenzi, Juan Casedemunt,José Juifrut, Giuseppe Martinelli, Luigi Contri, Umberto Fei, etc.). Havia nascut el 10 de febrer de 1894 a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). Sos pares es deien Oreste Guelfi i Ernestina Babbini. Passà la seva adolescència a Massa (Tosca, Itàlia), ciutat originària de sos pares, on s'acostà al moviment anarquista. Es guanyà la vida com a pintor decorador i mecànic. En 1914 va ser cridat a files i participà en la Gran Guerra com a soldat de cavalleria. Involucrat en delictes contra la propietat i condemnat per deserció militar, en 1921 s'exilià a França. Expulsat en 1928, va ser localitzat a Savona (Ligúria) i detingut. Després de complir tres anys de reclusió militar a Gaeta (Laci, Itàlia), s'expatrià novament. A França desenvolupà una intensa tasca subversiva, fent servir els seus nombrosos pseudònims, i va ser buscat per la mort de dos gendarmes. La policia i les autoritats consulars el localitzaren en diferents indrets, com ara Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Portugal i Espanya. El gener de 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat (Catalunya) i aquest any va ser empresonat a Barcelona (Catalunya) juntament amb altres anarquistes italians, com ara Egidio Bernardini, Pietro Bruzzi, Luigi Sofrà, Burno Toccafondi i Nicola Turcinovic. El 27 de juliol d'aquell any va ser inclòs en el «Butlletí de recerca» de la policia. En el número de març de 1933 de la revista anarquista de San Francisco (Califòrnia, EUA) Man!, publicà una carta («Restles Spain»), expedida des de la presó de Barcelona al periòdic L'Adunata dei Refrattari, on explicava la revolució anarquista de gener d'aquell any. Ben conegut en els cercles dels exiliats polítics, col·laborà en el periòdic anarcosindicalista català Solidaridad Obrera. En 1934 el trobem oficialment al servei de la policia, desenvolupant la seva tasca d'informador presentant detallats informes sobre les activitats conspiradores tant a Itàlia com a l'estranger. La policia l'encarregà la desarticulació d'un comitè nacional d'agitació anarquista a Liorna (Toscana, Itàlia), sorgit del Comitè d'Agitació Antifeixista de Montreuil (Illa de França, França). El juny de 1934, després de la seva denúncia, 23 escorcolls simultanis de domicilis de companys anarquistes, tots amics d'Augusto Consani, es desencadenaren, però tots donaren resultats negatius. També fallà l'intent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) d'introduir-se, fent servir el nom de Paolo Schicchi, en la correspondència del Socors Anarquista Internacional (SAI). La seva següent missió fou enviar informes sobre els confinats polítics de l'illa de Ponça, intentant, sense èxit, recollir les confidències, entre d'altres, del periodista anarquista Vincenzo Capuana, que acabava d'arribar de Nova York (Nova York, EUA). Després va ser traslladat a altres colònies penitenciàries (Ustica, Fonni, Tremiti, Lampedusa, Favignana i Ventotene) i a les presons de Nàpols i Trapani, enviant informes, vertaders o falsos, sobre els projectes insurreccionals dels investigats. Perduda tota la seva credibilitat com a delator davant les autoritats, intentà desesperadament fugir del confinament. Giuseppe Guelfi va morir el 14 de maig de 1940 a l'Hospital Pace de Nàpols (Campània, Itàlia).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 40ª Parte: MERCADO AGROPECUARIO - LA HABANA - CUBA 2011

    Mercados del Mundo 40ª Parte


    Mercado Agropecuario V

    La Habana, Cuba


      Diciembre 2010

    © Miguel Veny Torres

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Vista del Mercado»
    c/ Escobar
    Barrio: Centro Habana

    Madrid, 14 de Mayo de 2018


    0 0

    El partit ha presentat, a través del grup de Compromís al congrés, una esmena als Pressuposts General de l’Estat per millorar la mobilitat a l’illa. "Volem que el tren de llevant sigui una realitat, ja que és un transport ràpid, útil i sostenible", ha explicat el coportaveu de MÉS al Consell, Pere Fuster.
     
     

    Avui, el conseller i coportaveu a la institució insular, Pere Fuster, ha explicat una de les principals esmenes de la formació als pressuposts generals de l’estat. Aquesta esmena demana un augment de 26 milions d’euros en la inversió ferroviària de l’estat a les Illes Balears per l’any 2018. Fuster, ha afegit que "aquesta esmena només té sentit si ve acompanyada en un futur immediat d’un conveni ferroviari ben dotat vinculant i que fixi quantitats determinades per a cada any. Quan es va signar l’anterior conveni anava de la mà d’una quantitat de doblers que mai s’han rebut".

    Aquesta aposta pel transport públic implica una millora de les inversions i les noves infraestructures. Per fer una mica d’història: es va signar un conveni l’any 2008 per 443 milions d’euros. D’aquests 443 milions en van arribar a l’illa només 57,5, i a la legislatura passada es va donar per extingit aquest document. És a dir, no va arribar ni un 13% de les quantitats estipulades. De llavors ençà, anualment s’han anat signant convenis per a petites inversions, habitualment d’uns 4 milions anuals. Només amb aquest nou conveni, i una quantitat fixa cada any, es faria realitat el tren de llevant, ja que es tracta d’un dels projectes estrella de millora de la mobilitat de l’illa" ha explicat Fuster, a la vegada que ha afegit que "és una infraestructura necessària. Es tracta d’una prioritat històrica en les nostres reclamacions a l’estat. Madrid ha de pagar, no pot ser que es gastin milers de milions d’euros en AVEs i a Mallorca no arribi res. Les línies ferroviàries són una reivindicació de tota la ciutadania dels pobles de la comarca de Llevant"

     

    Recordem que quan es va començar a incomplir el conveni ferroviari estava en plena construcció el tren de Llevant. La quantitat que faria falta per acabar aquestes obres podria anar entre els 150 i els 170 milions €. "Les infraestructures de transport públic necessiten importants inversions i és evident que amb el finançament injust i paupèrrim es fa molt complicat que les institucions de les illes sen puguin fer càrrec en exclusiva. "En els pressuposts de 2018 la inversió de l’estat a les illes en matèria ferroviària no arriba als 4 milions, un 0,1% del total que dedica a tot l’Estat – 3.727 M €-, un tracte indignant i humiliant, que no podem consentir un dia més", ha remarcat el coportaveu.

    El nou conveni ferroviari que vol MÉS és un conveni "de veritat i d’obligat compliment per les dues parts i que doni seguretat a les administracions a les hores de fer les inversions ferroviàries, sense fer interpretacions ni els doblers que donen cada any. "Estaríem parlant d’un conveni pels pròxims 4 anys per un import de 400 milions d’euros. Això és necessari i possible. Ara mateix, els AVES rebran 2.700 tan sols per aquest 2018"

    Fuster també ha explicat que l’objectiu és el traspàs de competències en transport terrestres a la institució insular, ja que "volem que els consells siguin els autèntics governs de les illes, ja que creim en un govern de proximitat a la gent".

    Respecte a l’actitud del Partit Popular de les illes, Fuster ha recordat que són els seus companys de partit els que a Madrid ens donen el "no" per resposta. "El PP de Company no reivindica el que ens toca, i només dóna les culpes a qui no les té".


    0 0

    [15/05] «L'Affamé» -«L'Ère Nouvelle» - «El Preso Social» - Conferència de Han Ryner - «La Grande Réforme» - «Terre Libre» - «Inquietudes» - «La Rue» - París (15-05-68) - «A Idea» - Malicet – Fauvet - Gagliardi - Law - Marconcini - Dick - Mallo - Celma - Garnier - Valet - Lami - Moutafov - Jiménez Perdigones - Salgado - Girolimetti - Javierre - Sanz - Salas

    Anarcoefemèrides del 15 de maig

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "L'Affamé"

    Capçalera del primer número de L'Affamé

    - Surt L'Affamé: El 15 de maig de 1884 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Affamé. Organe communiste-anarchiste paraissant tous les quinze jours (L'Afamegat.Òrgan comunista-anarquista que apareix tots els 15 de cada mes). Va ser administrat per Auguste Chauvin i la gerència la portà Louis Bouisson i C. Godard. Encara que els articles es publicaren anònimament, hi van col·laborar Louis Buisson,Étienne Bellot, Auguste Chauvin, Prosper Ferrero, C. Godard, Justin Mazade, Alphonse Montant (Monat) i Joseph Torrens. Aquest periòdic sortí en un període de recessió econòmica i durant una epidèmia de còlera que deixà nombroses víctimes entre les capes més desafavorides de la població --el seu primer gerent, Bouisson, caigué malalt el juliol d'aquell any i per això va ser substituït per Godard. Alguns articles es publicaren en llengua italiana. En sortiren sis números, l'últim el 27 de juliol de 1884, i els seus responsables van ser perseguits, jutjats i condemnats per la justícia.

    ***

    Capçalera de "L'Ère Nouvelle"

    Capçalera de L'Ère Nouvelle

    - SurtL'Ère Nouvelle: Pel maig de 1901 surt a París (França), editada per E. Armand i Marie Kugel, el primer número de la revista mensual L'Ère Nouvelle. Quan va morir Kugel, Armand va seguir tot sol la publicació. La revista tindrà diversos subtítols («Guerra a les iniquitats socials», «Revista d'emancipació individual», «Unió Evangèlica Independent»,«Revista mensual», etc.), segons l'evolució d'Armand mateix, que des del cristianisme llibertari evolucionarà fins a l'anarquisme individualista. El 16 de maig de 1901 inauguraren la seu de la revista (carrer Julie, 42, i Joannès, 2, de París). La revista es va suspendre durant l'empresonament, a partir del 6 d'agost de 1907, d'Armand per emissió de falsa moneda i es va reprendre amb el número 46 d'abril de 1910; l'últim número serà el 56, de maig-juny de 1911. La tirada era d'uns 2.500 exemplars i en determinats moments es va publicar a Billancourt i a Orleans. Entre els col·laboradors trobem A. Blanc, Madeleine Carlier, Alfonse Chafo, Ernst Crosby, A. Fromentin, J. B. Henry, Ch. Hotz, Kropotkin, Marie Kugel, Jacques Le Peager, Mealy, Octave Mirbeau, Max Nettlau, Raoul Odin, J. Prudhommeaux, Paul Richard, Jean Roth, Edouard Rothen, A. Sartoris, J. Tregouboff, Samuel Vincent, T. Waffler, Henri Zisly, entre d'altres. També va editar fullets de diversos autors:Émile Armand, Marie Kugel, Constantin Gherer, Madeleine Vernet, Voltairine De Cleyre, etc.

    ***

    Capçalera d'"El Preso Social"

    Capçalera d'El Preso Social

    - Surt El Preso Social: Pel maig de 1926 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de l'anual El Preso Social. Publicación del Comité Pro Presos Sociales de Buenos Aires. En sortiren set números, l'últim en 1931.

    ***

    Edició de la conferència

    Edició de la conferència

    - Conferència de Han Ryner: El 15 de maig de 1927, a l'«Escola del Propagandista» de París (França), organitzada per Georges Chéron, l'intel·lectual anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una reeixida conferència sobre Élisée Reclus. El gener de 1928 serà editada en «La Brochure Mensuelle» amb el número 61 sota el títol Élisée Reclus (1830-1905). Posteriorment serà reeditada en diverses ocasions pel«Grup Maurice-Joyeux».

    ***

    Portada d'un exemplar de "La Grande Réforme"

    Portada d'un exemplar de La Grande Réforme

    - Surt La Grande Réforme: Pel maig de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Grande Réforme, amb un llarg subtítol: Organe de la Ligue de la Régéneration Humaine fondée par Paul Robin en 1896. Culture individuelle - Réforme de la morale sexuelle - Transformation social. Aquesta publicació neomaltusiana, la va dirigir Eugène Humbert i va deixar de publicar-se al número 100, coincidint amb la declaració de guerra l'agost de 1939. Després de la guerra, en 1946, es reprendrà fins a 1949 quan deixarà de publicar-se per manca de mitjans; en aquest temps, i sota la direcció de Jeanne Humbert, sortiren 32 números. Es finançava de la venda de  preservatius. Els arxius de la publicació i els d'Eugène i de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Capçalera de "Terre Libre"

    Capçalera de Terre Libre

    - Surt Terre Libre: Pel maig de 1934 surt el primer número del periòdic mensual Terre Libre, editat per l'Aliança Lliure dels anarquistes de la regió del Midi. Canviarà nombroses vegades de subtítol i en 1936 esdevindrà l'òrgan de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF). Va dedicar moltes pàgines a la Revolució espanyola. Realitzat a Aulnay-sous-Bois i després a Nimes, sortirà a la regió parisenca i es publicarà fins a la declaració de guerra (juny i juliol de 1939). Un dels principals responsables va ser André Prudhommeaux. També editaren uns quaderns mensuals signats per diversos autors (Malatesta, Lafargue, Rolland, Nizan, Bouët, Weil, Fouyer, Lapeyre, Berneri, etc.).

    Terre Libre (1934-1939)

    ***

    Portada del número d'"Inquietudes" dedicat al 19 de juliol

    Portada del número d'Inquietudes dedicat al 19 de juliol

    - Surt Inquietudes: Pel maig de 1947 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual anarquistaInquietudes. Revista de las Juventudes Libertarias. Editat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), abordà una gran quantitat de temes, especialment culturals i tingué una tirada de 2.000 exemplars, distribuint-se arreu de l'exili i a l'interior de la Península. Va ser administrat per Faustino Piquer Nicolao i comptà amb les col·laboracions d'Azucena Adell, Felipe Alaiz de Pablo, Vicent Artés Tornero, David Antona Domínguez, J. Borraz, Francesc Botey Badosa, Severino Campos Campos, Campio Carpio, Eusebi Carbó Carbó, Alberto Carsí Lacasa, Chueca, Gustavo Cochet, Miguel P. Cordón, Alejandro Daudet (Alejandro Sux), Joan Ferrer Farriol, Herrero Flores, José García Pradas, S. González,Ángel Guzmán, Ben Karius, Aristide Lapeyre, J. Llagostera, J. López, Frederica Montseny Mañé, Volga Marcos Calvo, Benito Milla Navarro, Mingo, Julio Montanes, Antonio Morales Guzmán, M. Moya, Floreal Ocaña, Gregorio Oliván García, Cristóbal Parra, E. Pascualena, Josep Peirats Valls, José Pérez Burgos, José María Puyol Albéniz, Román, Albà Rosell Llongueras (Laureano d'Ore), Àngel Samblancat Salanova, José de Tapia, Aurora G. Vidal, N. L. Warruelo, entre d'altres; i els dibuixos de Antoni García Lamolla i de J. Piquer. El número 3 fou un número extraordinari dedicat al 19 de juliol. En sortiren sis números, l'últim el de novembre-desembre de 1947.

    ***

    Capçalera de "La Rue"

    Capçalera de La Rue

    - Surt La Rue: Pel maig de 1968 surt a París (França) el primer número de La Rue. Revue trimestrielle culturelle et littéraire d'expression anarchiste. Editada pel «Grup Llibertari Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA), recuperava la capçalera de l'únic número que havia publicat en 1966 el «Grup Jules Vallès». En aquesta publicació de gran qualitat --entre 80 i 100 pàgines i amb nombrosos números especials (anarquisme i marxisme, Bakunin, ecologia, sexe, etc.)--, els gerents de la qual foren Suzy Chevet i Maurice Joyeux, escriuran nombrosos col·laboradors, com ara F. Agry, J. Barrue, Roland Bacri, Guy Benoit, P. V. Berthier, Hellyette Bess, Roland Brejon, C. A. Bontemps, Catherine Boisserie, Annie Bizeau, Michel i Dany Bonin, R. Bosdeveix, R. I Odile Caffenne, Jean Roger Caussimon, M. Cavallier, Bernard Clavel, J. P. Chabrol, Jacques Champagne, Paul Chauvet, Louis Chavance, Paul Chenard, Suzy Chevet, Joël Cochot, Alain Crapaud, Ronald Creagh, Ch. Despeyroux, Hem Day, Guy Dejardin, J. C. Devinck, A. Devriendt, Joël Essemble, Maurice Fayolle, Léo Ferré, Maurice Frot, J. L. Gerard, Gérard Gemelweiss, Roger Grenier, Daniel Guerin, Robert Guillaume, Henri Gougaud, R. Hagnauer, Jeanne Humbert, Isidore Isou, Maurice Joyeux, Pierre Jovenintin, Jean Lacassagne, B. Le Hyaric, M. Laisant, A. Lehning, Serge Livrozet, R. Marques, Jean Maitron, A. Mira-Milos, Pierre Meric, P. Nurnberg, Mathilde Niel, Marc Prevotel, Ramon Pino, Jean-Loup Puget, A. Proudhommeaux, Jean Yves Queffelec, Michel Ragon, Jean-Paul Richepin, J. M. Raynaud, Jean i Marie Rollin, Bernard Salmon, A. Sadik, Gui Segur, Louis Simon, Jean-Ferd. Stas, etc. En sortiren 37 números, l'últim el segon trimestre de 1986. També tenia una editorial («Editions La Rue»), que publicà dos discs i llibres i fullets (Paul Chauvet, Roland Bosdeveix, Maurice Fayolle, Maurice Joyeux, Paraf-Javal, etc.).

    ***

    L'Odéon ocupat

    L'Odéon ocupat

    - París (15-05-68): El 15 de maig de 1968 el «Comitè d'Ocupació» de la Sorbona de París (França), en assabentar-se de l'ocupació de la fàbrica Sud-Aviation, envia un telegrama de suport al comitè de vaga, «de la Sorbona ocupada a la Sud-Aviation ocupada». A la fàbrica Renault de Cleón, a prop de Rouen, 4.500 obrers decideixen declarar-se en vaga i ocupar la seva fàbrica, seguint l'exemple dels seus companys; també en segresten el director i sis membres de l'administració, és la«Nanterre obrera». A la Sorbona els estudiants emprenen el difícil aprenentatge de la democràcia directa. El«Comitè d'Ocupació», elegit en assemblea general, on es troba René Riesel, un«rabiós» situacionista de Nanterre, polemitza amb el «Comitè de Coordinació», on es troben Jean-Louis Péninou i Marc Kravetz, antics quadres de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) esquerrana i futurs periodistes de Libération, que intenten organitzar una comuna estudiantil. El debat entre«irresponsables» i «buròcrates» s'accentua. L'assemblea general tracta de conciliar, inútilment, les postures: el poder no es comparteix. El«Comitè de Coordinació» suggereix al «Comitè d'Ocupació» que es retiri. René Riesel s'encolereix i«apel·la a la base», arengant la multitud al pati de la Sorbona. Es realitza una nova assemblea general i s'exigeix als«buròcrates» que s'expliquin. Cap al tard, entre dues i tres mil persones ocuparan el teatre Odéon, queés a prop de la Sorbona, després de la representació vespertina. Al cap i a la fi, és al perímetre alliberat; i el teatre dirigit per Jean-Louis Barrault i Madeleine Renaud té major capacitat que l'aula més espaiosa de la Sorbona. El nou programa s'hi penja tot d'una al vestíbul: «Quan els parlaments es converteixin en un teatre burgès, tots els teatres burgesos han de convertir-se en"parlaments".» La policia no intervé. Els taxis parisencs es declaren en vaga 24 hores.

    ***

    Capçalera d'"A Ideia"

    Capçalera d'A Ideia

    - Surt A Ideia: Pel maig de 1974 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral A Ideia: Órgão anarquista especifico de expressão portuguesa, editada pel grup d'exiliats llibertaris portuguès«Os Iguais» (Els Iguals). Amb la Revolució portuguesa es traslladarà a Portugal, on es lligarà a l'Editorial Sementeira de Lisboa, i tindrà com a subtítol«Revista trimestral de cultura e pensamento anarquista». Se'n publicaran 55 números fins a 1991 i a partir de maig de 2001 es tornarà a editar anualment a Ourém (Portugal) per João Carlos de Oliveira Moreira Freire (João Freire).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Barber

    Barber

    - François Malicet: El 15 de maig de 1843 neix a Nouzon (Ardenes, França) el militant llibertari François Malicet. Membre del grup anarquista «Les déshérités» (Els desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer amistat amb Fortuné Henry, germà d'Émile Henry, arran d'una conferència que va fer a la regió. En 1903 Malicet va participar a l'assaig de colònia comunista llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont, però per mor d'una diferència amb un altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de professió i aleshores anarquista, va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular:«Et du boyau du dernier prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels budells del darrer capellà, penjarem el darrer poli). François Malicet va morir assassinat el 7 de setembre de 1927 per un lladregot.

    ***

    Conferència de Faure

    Conferència de Faure

    - Pierre Fauvet: El 15 de maig de 1859 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista francès Pierre Fauvet. Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra els agents a Sant-Etiève i Montbréson, Lió i Lausana (Suïssa). En maig de 1886 va participar en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891 va ser alliberat després de ser sospitós d'haver participat amb Ravachol en l'assassinat de l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de Sant-Etiève, organitzarà les gires de Sébastien Faure en aquesta regió d'octubre a desembre de 1891, i va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de 1881 sobre les reunions públiques. En octubre de 1896 ca seva va ser escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que era allò que es buscava. Armer, primer, i firaire, després, el setembre de 1900 va ser designat per portar a París les queixes dels firaires de Sant-Etiève. El nom de Pierre Fauvet és un dels que apareix amb major freqüència en els documents policíacs, malgrat l'estreta vigilància a la qual estava sotmès. Pierre Fauvet va morir el 23 de març de 1901 a Sant-Etiève (Arpitània).

    ***

    Antoni Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]

    Antoni Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]

    - Antonio Gagliardi: El 15 de maig de 1866 neix a Biogno-Breganzona (Ticino, Suïssa) l'anarquista Antonio Gagliardi. Fill d'una família benestant i religiosa, sos pares es deien Luigi Gagliardi i Teresa Boffa. Estudià a l'Institut Landriani de Lugano. En 1885, arran de conèixer militants llibertaris toscans que havien estat condemnats en rebel·lia durant el procés florentí contra Errico Malatesta i Carlo Caffiero, esdevingué anarquista i participà activament en l'ajuda dels proscrits. Propietari d'una empresa de vi a Melide (Ticino), en 1890, amb l'arribada a Lugano de Francesco Cini i Mario Paoletti --que els associà al seu negoci-- i amb altres companys, com ara Isaia Santo Pacini i Attilio Panizza, creà la base del grup anarquista italià de Lugano. Va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Capolago, que se celebrà el 6 gener de 1891 en aquesta localitat del cantó de Ticino i on conegué Amilcare Cipriani, Francesco Saverio Merlino, Errico Malatesta, Ettore Molinari i Pietro Gori, entre d'altres. El febrer de 1891 fou nomenat membre del Comitè Directiu de l'acabat de crear Cercle d'Estudis Socials «Humanitas», el qual, sota l'aparença d'un grup cultural, amagava la nova organització anarquista fundada a Lugano i de la qual formaven part Attilio Paniza, Isaia Pacini, Innocenti Francesco i Mario Paoletti, entre d'altres. En 1893 conegué Sante Caserio a Lugano i, després de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot a Lió (Arpitània) per aquest, va ser acusat per la premsa gal·la de ser, amb Edoardo Milano, el promotor de la reunió celebrada entre març i juliol de 1893 a Lugano on es va planejar l'atemptat. En 1894, amb Arturo Boffa, regentà el «Caffé Rossini», lloc de reunió dels grups anarquistes, fins al setembre d'aquell any que va rebre l'ordre de cessar aquests aplecs. Arran de l'atemptat del qual va ser víctima Pietro Gori el 15 de setembre de 1894, amb Attilio Panizza, creà una mena de servei de vigilància armat amb un gruixut bastó per evitar noves agressions a l'advocat anarquista. Després de l'expulsió de Gori i d'altres militants italians, mitigà forçadament les seves activitats. Entre 1896 i 1897 conegué el comte Giuseppe Griffith, simpatitzant llibertari, i especialment la seva esposa B. Rosalia Fagandini Griffith, que en 1898 esdevindrà la seva companya. Aquest mateix any, amb sa nova companya, marxà a la Suïssa alemanya i milità a Basilea, a Sankt Gallen i a Zuric, on regentà amb l'anarquista Giuseppe Bonaria el magatzem de queviures «Il Risveglio». Fou un dels 112 signants del manifest «Els antimilitaristes suïssos als treballadors», que aparegué publicat en Il Risveglio el 28 d'abril de 1906. Per les seves activitats de comerciant en vins, en 1913 va ser nomenat secretari de Relacions amb els grups anarquistes italians a Suïssa, càrrec en el qual va ser refermat en el Congrés dels Anarquistes Italians de 1918, i sempre en estret contacte amb Luigi Bertoni. En 1918, a causa de la Gran Guerra, retornà amb sa família a Lugano, on llogà uns terrenys a Molino Nuovo, a prop del cementiri de la localitat, on es dedicà al conreu de tomàtigues que exportava a Zuric. Amb l'excarceració de Bertoni, el 26 de juliol de 1919 organitzà una conferència sobre el dret d'asil a Lugano que resultà un fracàs pel boicot de l'Ajuntament de la localitat. En 1921 es traslladà a Bellinzona on creà, amb Giuliani Fichter-Jaeckli de Basilea, la«Destilleria Vinicola, SA». En 1922, quan Luigi Bertoni organitzà una reunió per celebrar el cinquantenari del Congrés de Saint Imier, entrà clandestinament el setembre d'aquell any a Suïssa Errico Malatesta que encara mantenia la seva ordre d'expulsió. Arran de la pressa del poder pels feixistes, amb sa companya Rosalia i altres militants (Carlo Vanza, Clelia Dotta, Giuseppe Peretti, Franz Moser, Savino Poggi, etc.), creà des de Bellinzona una xarxa d'evasió a través de les muntanyes que ajudà més de cent companys a fugir d'Itàlia i a passar a Suïssa. Aquesta xarxa, després d'aconseguir documentació falsa i gràcies al suport de Ferdinando Balboni, aconseguí passar clandestinament molts de refugiats a França barrejats entre els treballadors d'una pedrera situada a la frontera francosuïssa. En aquestaèpoca muntà a Bellinzona una empresa de vins amb el seu amic Giuseppe Bonaria («G. Gagliardi e G. Bonaria & Cie»), la seu del qual va ser el «quarter general» de les gires propagandístiques que Luigi Bertoni realitzava regularment a Ticino. Antonio Gagliardi va morir el 6 de maig de 1927 a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i fou incinerat el 7 d'agost a Lugano després d'unes paraules de Bertoni.

    Antonio Gagliardi (1866-1927)

    ***

    Jacob Law

    Jacob Law

    - Jacob Law: El 15 maig de 1885 neix a Balta (Transnístria, Ucraïna, Imperi Rus), en una família jueva, l'anarcoindividualista, partidari de la «propaganda per l'acció», Yankev Lev, més conegut com Jacob Law o Israël Lew. Després de dos anys a Odessa, en 1905, fugint dels pogroms i del servei militar, emigrà amb sa família als Estats Units i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), on el seu nom va ser transcrit pel de Jacob Law, nom amb el qual signarà des d'aleshores. A Nova York treballà de pintor decorador i de sastre. Poc després, el juliol de 1906, abandonà el domicili familiar i s'embarcà amb un vaixell de bestiar cap a Liverpool (Anglaterra). El 8 d'agost de 1906 arribà a París (França) i s'albergà una temporada amb una tia seva, Sarah Krupp, la qual treballava de venedora al mercat parisenc de les Halles. A París Jacob treballà de manera irregular com a sastre. En aquestaèpoca deia que havia esdevingut anarquista llegint el poeta llibertari en jiddisch David Edelstadt, a més dels clàssics (Bakunin, Kropotkin, Élisée Reclus, Nietzsche, Schopenhauer, Kant, etc.). Durant la manifestació del Primer de Maig de 1907 a París, a la plaça de la República, disparà cinc trets de revòlver sobre els cuirassers muntats des de la imperial de l'òmnibus Madeleine-Bastille. Només el cuirasser Ollagnier resultà lleugerament ferit. Detingut immediatament pels viatgers de l'òmnibus, fugí miraculosament del linxament. El 8 d'octubre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i es va declarar anarquista individualista, fet pel qual va ser condemnat l'endemà a 15 anys de treballs forçats a l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa, i a 20 anys d'assignació de residència. Sa mare, que havia vingut expressament dels Estats Units per assistir al judici, patí una crisi de nervis en escoltar la sentència. En 1922 el periòdic Le Libertaire llançà una campanya per aconseguir la seva amnistia i la d'altres companys (Germaine Berton, Louis-Émile Cottin, Gaston Rolland, etc.) i entre altres accions edità milers de petits cartells engomats. A la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa restà 18 anys en unes condicions terribles i sempre es declarà anarquista, negant-se a realitzar els treballs obligatoris, fet pel qual passà llargues temporades a la masmorra. El 10 de maig de 1924 va ser alliberat i l'any següent retornà a París, on freqüentà les reunions llibertàries. En 1926 publicà el llibre Dix-huit ans de bagne, amb un prefaci d'André Colomer i Georges Vidal i il·lustracions de Jules Grandjouan, on explicà l'horror del sistema carcerari de les colònies penitenciàries d'ultramar i no deixà en molt bon lloc els seus companys llibertaris. Després d'això, les autoritats franceses decretaren la seva expulsió i a partir d'aquí es perdé el seu rastre. En 2005 i 2013 el seu llibre fou reeditat.

    ***

    Romeo Marconcini

    Romeo Marconcini

    - Romeo Marconcini: El 15 de maig de 1892 neix a Isola Rizza (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Romeo Ettore Marconcini. Sos pares es deien Umberto Marconcini i Amalia Dall'Agnello. Només arribà al quart grau de l'escola elemental, però aconseguí un gran nivell intel·lectual. Es guanyava la vida fent de ferrer armer. Segons la policia, era assidu de les reunions anarquistes de Verona i rebia i llegia periòdics i opuscles subversius i de propaganda. En 1912 envià regularment correspondència a Il Libertario i fou membre destacat del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) veronès. Després d'haver promogut, amb altres companys, accions contràries a la intervenció italiana en la Gran Guerra, en 1916 va ser cridat a files i romangué a l'Exèrcit fins a finals de 1918, participant en la campanya d'Albània i durant la qual va contraure la malària. Entre 1921 i 1922 fou secretari del Comitè Pro Víctimes Polítiques. Segons un informe policíac, estava considerat com a «perillós per a l'ordre públic» i «en casos d'avalots, capaç d'incitar les masses a l'aixecament». En 1924, amb Giovanni Domaschi, Biagio Crestani, Ubaldo Tacconi, era considerat un dels membres més destacats del Grup Anarquista de Verona, format per una trentena de militants. El 13 de març de 1928 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial en l'anomenat«Cas Marinoni-Domaschi». Durant un escorcoll se li van trobar unes claus que, segons el prefecte, haurien facilitat la fugida del confinat anarquista Giovanni Domaschi quan aquest havia estat desterrat a Verona; però va ser absolt per manca de proves i alliberat el 13 de setembre de 1928. Durant els anys posteriors va ser sotmès a una estreta vigilància, amb escorcolls i detencions freqüents. En aquest llarg període, segurament per intentar despistar la policia, s'afilià al Sindicat Feixista de la Indústria (SFI), participà en manifestacions del règim i demanà la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF). El juliol de 1940 el seu nom va ser esborrat del llistat de subversius. Malgrat tot això, no renegà de les seves idees llibertàries. En un article publicat el 16 de maig de 1948 en Umanità Nova, on es confirmava la mort al camp de concentració alemany de Gusen-Mauthausen de son germà Giuseppe Marconcini–també ferrer armer com ell, socialista maximalista, exsecretari de la secció veronesa del Partit Socialista Italià (PSI), militant d'Italia Libera (IL, Itàlia Lliure) i membre del II Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Verona, juntament amb Giovanni Domaschi–, la redacció d'aquest periòdic anarquista el definia com «el nostre company». Romeo Marconcini va morir el 25 de juny de 1964 a Verona (Vèneto, Itàlia).

    ***

    Nellie i Jim Dick a la colònia llibertària d'Stelton (setembre de 1921)

    Nellie i Jim Dick a la colònia llibertària d'Stelton (setembre de 1921)

    - Nellie Dick: El 15 de maig de 1893 neix a Kiev (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) la pedagoga anarquista Naomi Ploschansky, més conegut pel llinatge de son marit com Nellie Dick. Filla d'una família jueva molt pobra i nombrosa –van ser vuit germans en total–, quan tenia nou mesos emigrà amb un germà i sos pares a Londres (Anglaterra), mentre dues germanes majors restaren a Kiev. Son pare, Salomon Ploschansky, d'antuvi treballà d'ajudant de forner i després fent gorres, alhora que s'integrà en el moviment sindicalista. Sa mare, Hanna Kiselevsky, originària d'una família de rabins propietària d'un molí de cereals, era jueva ortodoxa, però reivindicava els drets de la dona. En la seva adolescència Nellie s'adherí al moviment llibertari i mantingué estret contacte amb destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Rudolf Rocker, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta o Rudolf Grossmann (Pierre Ramus). El periòdic en llengua jiddisch Arbeter Fraynd, que editava Rudolf Rocker, es publicava al domicili dels seus pares a l'East End de Londres i aquest fet propicià l'acostament de la família Ploschansky al moviment anarquista i l'abandó del judaisme. En 1906 es responsabilitzà dels cursos per a infants que es realitzaven en el «Worker's Club» de Londres, lloc on conegué James Hugh Dick (Jim Dick, també conegut com Jimmy), que esdevingué son company. En 1912 fundà amb Jim Dick l'International Modern School, escola llibertària basada en els principis pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia, d'antuvi al domicili de son pare i després de la Gran Guerra al barri londinenc de Whitechapel. Amb els infants de l'escola i una pancarta que posava «Escola Anarquista-Socialista», participà en la manifestació del Primer de Maig de 1913. A més d'això, va fer cursos d'anglès per a estrangers al«Jubilee Street Club» i durant la I Guerra Mundial va fer feina per a l'Invalid Children's Aid Association (ICAA, Associació d'Ajuda per als Infants Minusvàlids). També va estudiar esperanto en aquesta època. Durant la guerra els locals de l'escola van servir per a nombroses reunions antimilitaristes i patiren nombrosos escorcolls policíacs, on nombrosos companys va ser detinguts, entre ells Rudolf Rocker, que va ser enviat a un camp de concentració. En aquestaèpoca bèl·lica, Nellie i Jim es casaren per intentar evitar el reclutament. El gener de 1917, quan començaren a cridar a files els homes casats, la parella emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), on entrà en contacte amb el Centre Ferrer i amb Emma Goldman. El març de 1917 ambdós s'integraren en la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey, EUA), on animaren una escola moderna. Entre 1924 i 1928 s'encarregaren de l'escola moderna de la colònia llibertària de Lake Mohegan (Nova York, EUA) i el juny de 1928 retornaren a Stelton. En aquests anys realitzà dos viatges a l'URSS per a veure sa família –on son pare havia retornat en 1917 per unir-se a la revolució, esdevenint comunista; però una de ses germanes passà 15 anys en un camp de concentració estalinista–, un en 1930-1931 i un altre dos anys després amb son company i son fill; posteriorment, en 1960, en realitzà un altre. També en aquesta època es relacionà amb Alexander Sutherland Neill i la seva escola de Summerhill a Nova York. En 1933 fundà amb son company la seva pròpia escola moderna a Lakewood (Nova Jersey, EUA), que tingué activitat fins el 1958, any en el qual la parella s'instal·là a Miami (Florida, EUA), on en 1965 Jim morí. En 1973 vengué la seva casa, es traslladà a un pis i es posà a realitzar activitats relacionades amb la tercera edat. El seu testimoni va ser recollit per Pau Avrich en els llibres The Modern School Movement. Anarchism and Education in the United States (1980) i Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995). En 1989 Jerry Mintz estrenà el documental-entrevistaNellie Dick and the Modern School Movement. En 1990 deixa Miami i es traslladà a Oyster Bay per viure amb son fill únic James Dick (1919-2006), pediatra de Long Island. Nellie Dick va morir el 31 d'octubre de 1995 a Oyster Bay (Comtat de Nassau, New York, EUA).

    Nellie Dick (1893-1995)

    ***

    Nicolás Mallo Fernández

    Nicolás Mallo Fernández

    - Nicolás Mallo Fernández: El 15 de maig de 1915 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Nicolás Mallo Fernández. En 1936, quan esclatà la guerra, fugí de Galícia i s'establí a Astúries. Amb el triomf franquista passà a França i a finals de 1939 marxà, amb José Ledo, a Amèrica (República Dominicana, Cuba i Mèxic). A finals de 1945 retornà a França. Acostat al corrent moderat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan l'anarcosindicalista José Expósito Leiva va ser ministre del Govern de José Giral Pereira de la República espanyola en l'exili s'encarregà a París (França) de la Direcció General de Muntanyes i Boscos. Gairebé de seguit marxà a Madrid per reforçar el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries dels anomenats«col·laboracionistes», al qual representà el març de 1946 en el Comitè Nacional de la CNT. El març de 1947 assistí a Madrid al clandestí Ple de Regionals i el 24 d'aquell mes va ser detingut quan viatjava amb tren per lliurar documentació orgànica del congrés a les regionals d'Astúries i de Galícia. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i fou tancat a la penitenciaria valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1958 encara romania malalt de tuberculosi òssia. Més tard, s'acostà al sector cincpuntista i en 1967 va ser nomenat secretari per a l'Exterior del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Francisco Royano Fernández. Després de la mort del dictador Francisco Franco, ben igual que altres antics confederals, col·laborà en la fundació, el 20 d'octubre de 1978, de la Unió Democràtica de Pensionistes (UDP), creada per assessorar els jubilats i pensionistes dels diversos règims de la Seguretat Social i on desenvolupà diversos càrrecs, com ara secretari de Premsa i de Relacions Públiques i vicepresident; des de 1984 i fins a la seva mort ocupà el càrrec de president de la UDP. L'abril de 1992 el Govern espanyol li concedí la Medalla al Mèrit en el Treball en la seva categoria d'or. Nicolás Mallo Fernández va morir el 26 de juliol de 1994 a Madrid (Espanya).

    ***

    Miguel Celma Martín

    Miguel Celma Martín

    - Miguel Celma Martín: El 15 de maig de 1920 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Celma Martín. Des de molt jove s'introduí en el moviment llibertari. El febrer de 1937 s'enrolà a Pina de Ebro en la 55 Centúria de la Columna Durruti, després de convèncer Pilar Balduque, secretària del cap de la columna Ricard Sanz García, que el considerava massa jove. Arran de la militarització seguí en la mateixa centúria, ara sota el nom de 119 Brigada, i serví com a sergent d'informació. Assistí a una escola de la 26 División (antiga Columna Durruti), realitzà diversos informes i es va veure com la seva pretensió de ser aviador va ser rebutjada per la seva curta edat, però acudí a l'Escola d'Enginyeria Militar de Sarrià. Fou, per la Confederació Nacional del Treball (CNT), secretari del Consell d'Administració de la Col·lectivitat de Calanda fins a la destrucció del procés col·lectivitzador per les tropes antirevolucionàries comunistes d'Enrique Líster Forján. Després retornà a la 119 Brigada i s'incorporà a l'Escola d'Informació a Artesa de Segre fins que fou ferit, a la zona de Tremp durant l'ofensiva feixista de l'Ebre, i internat a l'hospital de Farners de la Selva. El febrer de 1939 passà a França, però fou retornat des del castell del Voló a la Península. De bell nou a França, passà per diversos camps: Sant Cebrià --va romandre dos mesos i amb Ginés Martínez i altres s'encarregà del seu condicionament i fou secretari del primer nucli con confederal--, Vernet, Setfonts i Bram. El novembre de 1939 fou portar a treballar a Orleans. Amb l'ocupació alemanya, s'instal·là a L'Avelanet i va fer de llenyataire per Ribesaltes, Salmiech i Noalhac, fins que fou detingut per la gendarmeria pronazi. L'abril de 1943 fou portat a una fàbrica de ciment a Seta, on malvisqué. El maig aconseguí fugir i s'integrà fins al final de la guerra al maquis de Losera en un grup de guerrillers jueus. Amb l'Alliberament s'establí a L'Avelanet i milità en la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el sector ortodox. En 1952 fou delegat per l'Arieja al Ple d'Aymar, on defensà la presència del secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En el Ple de novembre de 1957 va ser nomenat secretari general i de Relacions Exteriors de l'FIJL. En 1958 assistí al Ple de Vierzon. El 26 de novembre de 1959 assistí amb Roque Santamaría Cortiguera, en representació del sector ortodox, a la primera reunió de l'Aliança Sindical, que es va veure paralitzada quan aquests no acceptaren la presència de cal altra facció cenetista en les negociacions. En els anys posteriors ocupà càrrecs orgànics i delegacions importants. En 1960 fou secretari de la Federació Local de Calanda de la CNT en l'Exili. Entre el 26 d'agost i el 3 de setembre de 1960, durant el II Congrés Intercontinental de Llemotges, redactà la ponència«Acció directa i revolucionària» sobre Defensa Interior (DI), amb Germinal Esgleas Jaume i Vicent Llansola Renau. En el Ple de Tolosa de Llenguadoc de 1962 fou elegit delegat de la CNT en l'AIT i en el VI Congrés de 1963 fou nomenat secretari de Propaganda i de Cultura del Secretariat Intercontinental (SI). En 1965 fou nomenat secretari adjunt de Coordinació del SI i de bell nou de Propaganda i de Cultura en 1967. Durant els anys seixanta realitzà nombroses conferències (Dijon, Marsella, Bordeus, etc.), va fer de periodista per a la premsa llibertària fent servir diversos pseudònims (J. Alaudo, B. Torre-Mazas, M. Linos, Cal-Andino,Lave Lanet, Martín Pirineos, etc.) i animà els cursos d'esperanto organitzats per la Federació Local de l'FIJL de Tolosa de Llenguadoc. En 1974 prologà el llibre de Frederica Montseny Crónicas de CNT (1960-1961). El 27 de març de 1977 participà, a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes de Madrid, en el primer míting públic i autoritzat de la CNT a l'Interior d'ençà de la Guerra Civil. Va ser delegat del SI al V Congrés de 1979. El novembre de 1980 assistí a la Setmana Cultural Confederal de València. Fou administrador de Despertar i Espoir, i en 1984 dirigí la revista Cenit. Participà en els documentals El Frente. Durruti, connais pas (1977), de Raymond Cazaux; Un autre futur. Espagne Rouge et Noir (1988), de Richard Prost; i en Vivir la utopía (1997), de Juan A. Gamero. En 1996 prologà el llibre de Miguel Grau Caldu Memorias completas (1913-1991). Trobem articles seus en Boletín Interno CIR, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Conciencias Libres, Espoir,Ideas, La Protesta Obrera, Siembra, Tierra y Libertad, Titán, Umbral, etc. És autor d'Informe de gestión del secretariado al Congreso Intercontinental de Federaciones Locales (1963, amb altres), XXXI aniversario de la Revolución española (1967, amb altres), Variantes sobre la anarquía (1979; existeix una segona part inèdita), Anales del exilio libertario (Los hombres, las ideas, los hechos) (1985;únic tom publicat de cinc projectats), El comunismo como función social (1988; segona part inèdita), El federalismo y susáleas. O ¿ir a qué? (1989), La collectivité de Calanda (1936-1938): la révolution sociale dans un village aragonais. Le témoignage de Miguel Celma (1997); així com diversos textos inèdits (Diccionario social, Nuevos soliloquios, etc.). Miguel Celma Martín va morir el juliol de 2007 a Cépet (Llenguadoc, Occitània) i, complint la seva última voluntat, el seu cos fou lliurat a la ciència.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -


    Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)


    Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

    Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

    És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

    En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

    El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

    Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

    El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

    Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

    La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

    Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

    La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

    Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

    Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

    Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

    A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

    Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

    Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

    JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

    Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

    A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

    Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

    Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

    En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

    I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

    No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

    Palma, 28/05/2018



    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 41ª Parte: MERCADO AGROPECUARIO - LA HABANA - CUBA 2011

    Mercados del Mundo 41ª Parte


    Mercado Agropecuario VI

    La Habana, Cuba


      Enero 2011

    © Miguel Veny Torres

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Vista del Mercado»
    c/ Boulevard de San Rafael
    Barrio: Centro Habana

    Madrid, 15 de Mayo de 2018


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 05/15/18--13:30: Les possessions

  •  

    Dalt del turó

    Les possessions

    Climent Picornell

     

    Retorn al cafè després de la passejada, els ametlons ja són grossos i des del turó del Mussol es veu tot foravila, tenyida de diferents verds i les possessions a la llunyania: Son Brondo, Son Gual, Carrutxa, Solanda, Meià, Tagamanent, s’Almudaina.

    Quan entr dins el cassino en Sion Nogroi comenta: “Idò les m’han robades totes, ses carxofes vull dir. En tenc una trinxa devora sa partió des bocí i les m’han fotudes totes, i eren d’aquelles negres, tan bones per menjar mullades en vinagre o torradetes, idò tu: cap ni una!”

    Els coment que m’han encarregat el pròleg d’un llibre sobre possessions de Mallorca. “Possessions?” Diu en Miquel Blanquer: “D’això ja no en queden, vull dir que ja no són lo que eren quan hi havia missatges a balquena, allò hi havia parellers, bacivers, somerers, vaquers, cabassers, carreters, porquerets, conradors, hortolans, femeters, pastors, garriguers, criades, cuineres...  Segons la grandària de la possessió una munió de treballadors la feien bullir durant la setmana i, els que podien, es diumenge anaven a n’els pobles de veïnat d’on se suposa que eren nadius. No era estrany que en èpoques de treball excepcional –sega, verema, collida d’oliva, poda...- llogassin més jornalers i jornaleres. I ara? Res de res, les que no són buides tenen un pagès, que no hi sol jeure i les cases queden totes soles”.

    “I les que s’han venudes que me’n dius? Ho has de posar a n’això que escrius. Senyors d’aquell d’un temps, ja no en queden”.  Els ho dic que hi pos que la substitució dels llinatges que de forma tradicional havien tengut la propietat és deguda a la compravenda per  part de nous propietaris de diferent extracció social. Això s’accelera a partir de mitjans del segle XIX,  a partir de la legislació desvinculadora que eliminava els fideïcomisos que afectaven a gran part de la propietat de les possessions i fa entrar aquestes en un nou mercat de compradors que seran comerciants o arrendataris de les mateixes, però també pagesos enriquits o ciutadans amb negocis d’èxit . “Però alguns senyors, botifarres,  sí que en queden, tenien tant que encara després de vendre, qualque cosa els queda”, afegesc.

    L’amo en Joan Bresca diu fluixet:“Aquí, molts d’amos de possessió, compraren a n’els senyors, el gerent comprà al propietari, m’entens? Això passà molt, enganaven als senyors amb els contes i s’enriquien tant que la hi compraven”. “No... i estrangers que han comprat, també n’hi ha” diu en Sion Nogroi  “I no en parlem dels agroturismes o hotels que hi han fet a les cases”. Malgrat aquests processos de venda, pens, que és veritat que sempre quedaran propietaris dels vells llinatges,  que arribaran fins als nostre dies, però desvirtuant l’ús tradicional de la finca. Com el cas d’Els Calderers on fan un ús neo-rural de l’explotació convertida en un parc temàtic per a visita de turistes. No cal deixar de banda que l'agonia d’aquests "latifundis nobiliaris” arranca a principi del XIX amb una fragmentació que se consumarà amb la crisi agrària de principis del XX i s’aprofundirà després de la guerra civil i des de fa cinquanta anys amb els efectes del turisme.

    Els dic que quan sentim la paraula possessió el primer que ens ve al cap és la imatge  de les cases. Aquestes poden ser molt diferents en grandària i estil i també en història. Però no hem d’oblidar que per mantenir les cases hi havia d’haver una explotació de terra, bàsica per l’economia de l’empresa. És cert que les cases són el mascaró de proa de les possessions i, si es vol,  la representació del poder dels senyors, i del caciquisme, i que ho sabien i per això els dedicaren durant anys reformes i afegits. La manca d’uniformitat dels edificis de possessió es pot esperar de construccions de diverses èpoques i estils. A més de que a la seva extensió territorial –original, no la d’avui en dia- hi respon sovint la casa, més gran o més petita. Avui en dia això ja no és així, fruit de segregacions i establits diversos les possessions han minvat les seves quarterades i es poden trobar cases enormes amb poca terra.

    El seu estat actual ja no passa únicament per la seva funció agrícola sinó que, en paral·lel al canvi de model econòmic sofert a Mallorca, s’han de tenir en compte les seves noves funcions. Agrícoles també, no cal dir-ho, però a més hem de fer notar els canvis de propietat, els establits d’alguna part del seu territori,  o els usos residencials o turístics. Altres han estat restaurades i convertides en centres d’oci, seus d’organismes públics, restaurants, agroturismes, en definitiva funcions no agràries, però dins un espai eminentment agrícola.

    Tots els de la taula afirmen que ells conegueren les cases de possessió en temps en que els senyors, els amos o majorals, i els missatges comptaven amb els seus espais diversos. Des de la vivenda noble dels senyors, la casa a part que tenien els amos o arrendataris i els espais on es desenvolupava la vida dels missatges, la foganya, la cuina o qualsevol lloc on dormien,  feien ressaltar l’espai social i territorial de les possessions. En Miquel Blanquer sembla que ho lamenti: “Pareix mentida que una cosa així que deu venir dels temps del rei En Jaume hagi arribat a n’això d’ara”.

     



    0 0

     

    Laringectomía SG resección” width=

    La laringectomía supraglótica horizontal es un tipo de las laringectomías parciales conservadoras de la voz laríngea. Y, según mi criterio, y no sólo el mío, tiene que efectuarse en casos en que el pronóstico presente una buena confianza en que esta intervención resulte eficaz y merezca la pena aceptar sus inconvenientes, superables y no como los de la laringectomía casi total –una práctica rechazable–, que lo habitual es que lleven a la necesidad de la laringectomía total. 

    La cirugía láser y las laringectomías parciales por el cáncer de laringe tienen que aplicarse con criterio ponderado y restrictivo; según el sistema TNM de estadificación, sólo cuando el estadio sea T0, 1 o 2, N0 y M0, o sea, un tumor poco extendido, que no afecte a los ganglios linfáticos y que no manifieste metástasis (diseminación a otras partes del cuerpo). Aun así, habrá un porcentaje notable de casos en los que se presente una recidiva.

    Entre los numerosos laringectomizados totales que he tratado, sólo uno había sido previamente intervenido por cirugía supraglótica; y éste me comentó las dificultades que tuvo, nunca superadas aunque sí atenuadas con rehabilitación específica, por las absorciones en la deglución.

    Hoy he recibido esta buena noticia: «Ya come de todo, blandito, pero todo. El jueves nos dan el alta. De momento se le ve muy bien, y no le sale casi moco. Esta cómodo, aparentemente, con la cánula». Se refiere a un laringectomizado total al que, inicialmente, se pensaba hacerle una intervención conservadora de la voz. Y por lo cual se dirigió a mi bitácora e iniciamos un coloquio, que trascribo seguidamente, amén de continuar la comunicación por correo electrónico.

    Conversación con Sonia en la bitácora

    Sonia | 28/04/2018
    Carcinoma epidermoide supraglotis

    Hola Pep, ¿sigue la cuenta activa? A mi padre le operan en unos días y en el comité de oncólogos cambió la decisión de parcial a total. Parece que uno de ellos no esta tan seguro de que no sea un poco más grande y pasar de T2 a T3. Estoy preocupada y no entiendo que, aunque tenga que ser así, cómo el radiólogo puso un estadio y el oncólogo el mismo, y viene otro oncólogo y es más pesimista; y con las mismas pruebas.

    Pep | 28/04/2018

    En teoría, un carcinoma epidermoide de supraglotis se puede operar con una laringectomía parcial. Con esta intervención se evita la pérdida de las cuerdas vocales, pero lo lógico es que tenga que extirparse casi toda o toda la epiglotis. La epiglotis es la "tapa" principal de la laringe que evita la desviación de la comida o la bebida hacia la tráquea (lo que normalmente llamamos atragantamiento). Puede ser peor el remedio que la enfermedad, porque hay que aprender a deglutir sin que se produzca atragantamiento. Además, es frecuente que esta operación no extirpe totalmente el cáncer y haya que proceder a una segunda intervención de laringectomía total. Por otra parte, es posible que la laringectomía parcial se acompañe de posterior aplicación de radioterapia. Y la radioterapia deteriora los tejidos, lo que puede ser un obstáculo para una buena segunda operación.
    Si no hay seguridad total, aunque sea un T2, es mejor efectuar la laringectomía total, que da muchas más posibilidades de la extirpación del cáncer. Por todos los casos que he conocido, lo que he hablado con profesionales y lo que he leído, soy de la opinión del oncólogo "más pesimista". Puedes consultarme cuanto quieras y si te interesa te puedo enviar información complementaria.

    Sonia | 28/04/2018

     

    Laringe disecada

    Muchas gracias, se opera para la semana. Es que nos dejó bloqueados que uno dijera una cosa y otro, otra diferente con las mismas pruebas realizadas. La Epiglotis ya nos dijeron fijo que sí. Lo principal es extirpar todo el cáncer sea como sea. ¿Sabes si la LT también puede conllevar radioterapia? Y otra pregunta, si aparentemente es un T2N0M0, ¿sabes si es frecuente en la biopsia detectar ganglios positivos o suele ser fiable el TAC y otras pruebas previas? Y si como te veo tan bien y me alegro, ¿tu tumor de qué parte era? Lo que no sé es si nos enfrentamos a algo curable con posibilidad real o más bien sólo a expectativas. Gracias.

    Pep | 29/04/2018
    Si hay ganglios afectados, por el TAC se puede tener el primer indicio; el otorrino, antes de la operación, por tacto del cuello puede estimar si hay ganglios inflamados, y también al verlos al hacer la intervención, pero la información definitiva se obtiene por la biopsia. N0 significa que no se espera que los ganglios tengan células cancerosas y el M0, que no se aprecia que haya metástasis a distancia. Son dos buenos indicadores. Según como se haya visto lo extraído más el resultado de la biopsia, puede considerarse la conveniencia de radioterapia coadyuvante o preventiva. En mi caso, me hicieron una cordectomía porque se estimaba sería suficiente, pero en los meses siguientes aparecieron granulomas que podían ser de la cicatrización o, lo más probable, de recidiva. Se hizo un nuevo TAC que indicó que había recidiva. Estábamos otra vez, en sí había que hacer cirugía conservadora o laringectomía total. Decidimos la total, que daba más garantías de curación. Han pasado trece años y aquí estoy. Otra cosa, si me das una dirección de correo electrónico, te podré enviar más información que creo útil, entre ello hay una guía para después de la laringectomía. El email solo me llega a mí, no se hace público.

    Sonia | 29/04/2018
    Te envío mis datos, muchas gracias. Yo, la verdad, pensaba que si de inicio no se veían ganglios infectados, que no darían tampoco en biopsia. ¿Lo tuyo fue supraglotis? Te envío dirección, y muchas gracias. Hablar de esta forma me está ayudando mucho.

    Pep | 29/04/2018

    Antes y después de la laringectomía supraglótica

    No, lo mío empezó con un tumor en parte de las cuerdas vocales, ye parecía que podía ser solucionado con una cordectomía por láser (quitar la parte afectada de las cuerdas) y rehabilitar el cierre de lo quedaba de las cuerdas. Pero, en contra de lo que se esperaba, hubo recidiva y decidimos proceder a la laringectomía total. He dicho "decidimos", porque al comentar las posibilidades le dije al ORL: Usted ha visto el resultado del TAC (que hoy precisamente tenía que recoger y ya está), el doctor que me ha visto en urgencias también sabe lo que hay, supongo que los dos piensan lo mismo, pues ya somos tres los que coincidimos: lo más seguro es la laringectomía total. Y así fue.

     *****

    Sonia | 07/05/2018
    Hola, como somos muchos los que leemos y de los demás vas aprendiendo, quería comentaros que mi padre ha sido un LT a pesar de ser un T2, fue lo más recomendable. Han pasado solo tres días y queda mucho camino. Pero ya anda, se ducha solo... se maneja con su libreta. Cansancio y dolor, normal. La cánula, aprendiendo. Poco más os puedo contar pero me gustaría que supierais que esto es nueva vida, pero es vida.

    Pep | 07/05/2018
    Me alegro de que haya ido bien, lo sabes. Y me satisface que lo publiques. La LT es realmente una intervención importante, pero garantiza más la curación si hay dudas ante una laringectomía conservadora. Y saber a qué se enfrenta y lo que va pasar es una buena ayuda para ir con confianza al quirófano.

    __________________________

    A continuación reproduzco varios párrafos referidos a la laringectomía supraglótica, que amplían la información sobre la misma:

    «La laringe no es un esfínter clásico que se abre solo cuando precisa dejar el paso libre, sino que su estado natural es el de estar abierto y solo se cierra en determinadas circunstancias que lo requieren. En realidad más que de un esfínter se ha de hablar de un sistema elástico de pliegues y repliegues: pliegue vestibular, pliegue vocal, repliegue ariepiglótico, repliegue interaritenoideo, repliegue tirohioideo medio.»
    (otorrinoweb.com)

    «b. Laringectomía parcial horizontal supraglótica, cuando no se dispone de cirugía láser, es la mejor opción, si bien tiene ciertos inconvenientes al exigir traqueotomía temporal y en ocasiones no puede decanularse el paciente por estenosis postoperatorias, la deglución por vías naturales tarda en restablecerse, pudiendo presentarse bronquitis y neumonías por aspiración y en raras ocasiones una disfagia persistente, que obliga a realizar una laringectomía total. Muchos autores refieren la necesidad de la realización de un vaciamiento cervical bilateral de manera profiláctica.»
    (Libro virtual de formación en ORL. IV. LARINGE Y PATOLOGÍA CÉRVICO-FACIAL CAP. 114)

    «La laringectomía horizontal supraglótica (LHS), consiste en la resección de la epiglotis, hueso hioides, membrana tirohiodea, mitad superior del cartílago tiroides y la mucosa de la supraglotis, discurriendo las líneas de sección a través de las valéculas, los repliegues aritenoepiglóticos, los cuales se respetan, y los ventrículos laríngeos. La factibilidad de realizar técnicas quirúrgicas de tipo funcional está basada en conceptos anatómicos y embriológicos. Corresponde a Justo Alonso, afamado otorrinolaringólogo uruguayo, la descripción original de la técnica en el año 1946.
    […] El principio de cirugía conservadora también debe ser curar al paciente y no debe de realizarse en detrimento de la vida de éste.»
    (Instituto Nacional de Oncología y Radiobiología. Cuba.)
    LARINGECTOMÍA HORIZONTAL SUPRAGLÓTICA
    Dr. José Ramón Díaz Martínez y Dr. Iván Cuevas Pérez.


    0 0

    MÉS per Mallorca, Podem, MÉS per Menorca i Gent per Formentera presenten una PNL en suport al poble kurd.

     

     MÉS per Mallorca, Podem, MÉS per Menorca i Gent per Formentera han presentat aquest dilluns una Proposició No de Llei (PNL) en suport i solidaritat amb el poble kurd. A la roda de premsa per presentar-la hi ha assistit el representant a Europa del Partit Democràtic dels Pobles (HDP), Faruk Doru, qui ha explicat la situació que viu el poble kurd i el seu partit. Doru ha assegurat que "Turquia s’ha convertit pràcticament en una presó, i les eleccions d’aquest juny no seran democràtiques", ja que, els dos copresidents del seu partit – tercera força política a Turquia – estan empresonats, a més d’haver-hi 10.000 presos polítics i batles i batlesses arrestats, que a les ciutats amb més d’un milió d’habitants han estat substituïts per un governador imposat pel govern d’Erdogan.

    Faruk Doru ha explicat que el govern turc ha avançat les eleccions a aquest juny perquè la seva formació no tingui temps a preparar-se. El representant del partit HDP ha assegurat que "les eleccions no poden ser lliures amb les condicions que s’han convocat, i no ho diem nosaltres només, ho diu també l’ONU, la UE i els Estats Units. El govern turc s’ha aïllat de la comunitat internacional".

    Per totes aquestes raons, Doru ha demanat a la comunitat internacional que se solidaritzi amb les forces democràtiques del territori i "a les forces polítiques que enviïn delegacions d’observadors internacionals, perquè pensam que el govern d’Erdogan cometrà frau electoral". Faruk Doru també ha expressat que l’única solució que li troba al conflicte és "acceptar que els pobles que viuen en aquesta àrea decidideixin els seus futurs i acceptar el seu dret d’autodeterminació, un dret reconegut per l’ONU", posant l’exemple del Kurdistan de Síria, on s’ha demostrat que els pobles poden viure junts i en pau amb una solució democràtica.

    El portaveu del grup parlamentari de MÉS per Mallorca, Josep Ferrà, ha explicat que aquesta PNL ha comptat amb la col·laboració del CIEMEN i ha resumit la situació en què es troba el partit HPD, un partit que Erdogan ha intentat minimitzar la seva visibilitat i eliminar els valors democràtics i els drets humans a Turquia. Ferrà ha comentat també els punts de la PNL, amb la qual "instam al Parlament a condemnar les agressions militars i policials de la República de Turquia contra el poble kurd i les seves institucions democràtiques d’autogovern i municipals".

    "També l’instam a manifestar la seva preocupació per la vulneració de drets humans elementals com el dret a la llibertat d’expressió o el dret a associar-se, així com per la detenció d’activistes i personalitats del món de la política, la societat civil i la cultura, tant kurdes com turques demòcrates, a la República de Turquia. Tots els poders estan controlats per part del govern estatal. A més d’instar-lo també a què mostri la seva preocupació per la invasió per part de tropes turques del cantó autònom kurd d’Afrin, al Kurdistan de Síria", ha conclòs Ferrà.


    0 0

    [16/05] «Le Droit Social» - París (16-05-68) - Kachindzew - Delalé - Zanella - Lacerda - Peotta - Alomà - Schmitz - Sans - Lefrançais - Cross - Kavernido - Mackay - Hernánez Giménez - Panini - Navarro - Tamborero

    Anarcoefemèrides del 16 de maig

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "Le Droit Social"

    Portada del primer número de Le Droit Social

    - Surt Le Droit Social: El 16 de maig de 1885 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Droit Social. Organe anarchiste. Portava el lema«Mort als burgesos!». Era continuació de Le Droit Social (1882) de Lió (Arpitània). El gerent va ser Alphonse Lauze i comptà amb el suport d'Étienne Bellot i de Jean Auguste Joly. Els articles no van anar signats, però hi van col·laborar, a més dels citats, Auguste Chauvin, Georges Deherme, Théophile Gouzet, Minnie Lecompte, Justin Mazade i el barceloní Josep Torrens. Només es publicà un altre número el 13 de juny de 1885, on demostrà la inutilitat del sufragi universal i aconsellà «votar anarquista», és a dir, calar foc les urnes electorals; també en aquest segon número publicà alguns articles en italià.

    ***

    La Sorbona ocupada

    La Sorbona ocupada

    - París (16-05-68): El 16 de maig de 1968, a la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais (Bretanya), uns estudiants procedents de Nantes han passat la nit amb els obrers per a ocupar la fàbrica. Aquesta mateixa nit, els obrers de la fàbrica de Renault de Cléon han ocupat també la seva fàbrica i han segrestat el seu director. De bon dematí, una delegació d'ocupants a sortir, apilotada en dos cotxes, per a propagar la vaga a altra fàbrica de Renault, la de Flins. A les 14 hores, els obrers de Renault-Flins voten la vaga i l'ocupació. Una delegació conjunta de Cléon i de Flins surt per demanar els companys de Billancourt que s'afegeixin al moviment. A les 15 hores, a la Sorbona de París, el«Comitè d'Ocupació» publica un comunicat que crida a l'ocupació immediata de totes les fàbriques de França i a la formació de Consell Obrers. Les Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de Distribució de la Premsa Parisenca), que distribueixen la totalitat de la premsa francesa, es declaren en vaga; la notícia no tindrà periòdics. A la tarda, el personal de l'hospital psiquiàtric de Sainte-Anne ocupa la institució. A les 15 hores, la vaga salvatge s'imposa, taller per taller, a la fàbrica Renault de Billancourt. A les 17 hores, els responsables de la Confederació General del Treball (CGT) de Billancourt s'estimen més deixar d'oposar-se al moviment vaguístic; ben aviat els 23.000 obrers de la fàbrica s'hauran afegit al moviment engegat pels obrers de Sud-Aviation dos dies abans. A les 18.30 hores, el Comitè Executiu del Partit Comunista Francès (PCF) «prevé als treballadors i als estudiants conta tota consigna aventurada, sobretot amb motiu de manifestacions a les quals no es trobi associat»... Cap al tard, a Billancourt, la CGT impedeix que els estudiants, vinguts de la Sorbona, penetrin a la fàbrica.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fotografia policíaca de Jean Kachindzew (ca. 1894)

    Fotografia policíaca de Jean Kachindzew (ca. 1894)

    - Jean Kachindzew: El 16 de maig de 1860 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus) l'anarquista Jean Kachindzew, conegut com Annanico. Sos pares es deien Nicolas Kachindzew i Catherine Calvet. Emigrà a França per ampliar estudis. El maig de 1890 va ser detingut amb altres exiliats russos sota l'acusació d'haver tramat una conxorxa per atemptar contra el tsar de Rússia. El juliol de 1890 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional amb altres«nihilistes» russos (Lavrenius i Levof) i condemnat per fabricació d'explosius. El 2 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Auguste Delalé (1907)

    Auguste Delalé (1907)

    - Auguste Delalé: El 16 de maig de 1864 neix a Tours (Centre, França) el militant anarquista i sindicalista Auguste André Delalé. Fll d'una família pobra de teixidors, de jove també farà d'obrer teixidor, però aviat aprendrà l'ofici de sabater a Romans d'Isèra (Occitània), centre important de la indústria sabatera. Va militar en diversos grups anarquistes del departament del Droma, com ara «Les Indignés», i, a partir de 1888, de Viena del Delfinat. Posteriorment s'instal·là a París (França) i col·laborà en el periòdic La Révolte, de Jean Grave. De març al 20 d'octubre de 1893 va ser gerent de Le Père Peinard, d'Émile Pouget, en substitució d'Aristide Gardrat, i va patir dues condemnes per difamació –una a Cherbourg, el desembre de 1893, i altra a Grenoble, el març i abril de 1894. En aquesta època era obrer sabater a Romans d'Isèra. Va haver de fer un període militar de 28 dies a Viena del Delfinat i en acabar s'instal·là a Lo Borg dau Peatge, on fou portaveu del grup anarquista i intervingué en nombroses reunions públiques. La seva companya, la militant anarquista Blanche Marie Blanc (Aline), exesposa de Frédéric Rigaudin, que havia conegut a la Casa del Poble de Romans d'Isèra, era mare de la futura neomaltusiana llibertària Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899 participà amb una escissió socialista de Romans d'Isèra en la constitució d'una efímera «Lliga de la Coalició de Forces Revolucionàries de Romans d'Isèra i Bourg-de-Péage». El 23 de gener de 1900 prengué la paraula en una xerrada contradictòria amb Jules Guesde i Alexandre Zévaès a Romans d'Isèra. A començament de 1901 s'instal·là a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) per treballar de representant de joieria i més tard a Tours (Centre, França) per fer feina de teixidor. A Tours creà un grup anarquista i organitzà conferències amb destacats militants llibertaris (Jean Marestan, Louise Michel, Laurent Tailhade, Alexandre Jacob, etc.). També a Tours denuncià un convent que explotava mà d'obra infantil. El maig de 1903 retornà amb Aline a París. Els companys li trobaren un allotjament al carrer Cavé, al barri de Montmartre, i reprengué el seu ofici de sabater i les seves col·laboracions en Le Libertaire. El juliol de 1903, dos articles («À l'oeuvre» i «Anarchismes»), apareguts en els números de l'1 i del 15 de maig de 1903 de Le Libertaire, van fer que fos condemnat a dos mesos de presó per difamació a Dijon (Borgonya, França). En sortir de la garjola s'integrà en el moviment sindicalista. El maig de 1904 reemplaçà el sabater Le Mao com a gerent deL'Ouvrier des Cuirs et Peaux, òrgan oficial de la Federació Nacional dels Cuiros i Pells. En aquesta mateixa època va ser nomenat secretari ajudant del Sindicat de Sabaters de París, càrrec que ocupà alternativament amb l'anarquista Brossard, qui li va succeir definitivament en 1907. El juny de 1904, juntament amb Georges Yvetot, representà la Borsa del Treball de París en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) celebrat a Amsterdam (Països Baixos) i quan la Secció Francesa de l'AIA va ser creada el setembre de 1904, en va ser nomenat tresorer. El gener de 1905 fou secretari del«Comitè Pivoteau», creat en 1903 per fer costa un obrer ajustador, Victor Pivoteau, que havia matat a trets i a cops de punxó un capatàs que es negava a tornar-lo a contractar; l'adreça d'aquest comitè fou el seu despatx a la Borsa del Treball de París i malgrat tots els esforços Pivoteau va ser condemnat el 9 de gener de 1905 a 10 anys de presó. El 29 d'abril de 1907 va ser detingut, juntament amb Jean Bousquet i Albert Lévy, per les paraules dites en un míting celebrat el 25 d'abril a la Borsa del Treball, i acusat de«provocació directa al robatori, a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi». Aquell mes també, arran d'una vaga de sabaters, va ser acusat d'«incitació a la revolta», però el procés va acabar sobresegut. El 16 de maig de 1907 participà, amb altres destacats militants (Alphonse Merrheim,Émile Pouget, Marcel Sembat i Miguel Almereyda) en un gran míting públic al Palais du Travail del carrer Belleville de París contra les detencions preventives dels membres de La Guerre Sociale. El 7 de setembre de 1907 participà, amb Miguel Almereyda i Eugène Merle, en la conferència contradictòria«Les partis politiques et l'action ouvrière» a la Sala Aumaitre de La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França). El 13 de setembre de 1907 va ser absolt en l'Audiència del Sena en un judici amb altres nou antimilitaristes del delicte d'haver aferrat el 8 d'agost d'aquell any un cartell contra la repressió de les vagues de Raon-l'Étape (Lorena, França). Entre el 20 i el 22 de febrer de 1908 va ser jutjat, amb altres 11 militants de la Confederació General del Treball (CGT), pel cartell«Govern d'assassins», editat el juny de 1907 durant la lluita dels vinyataires occitans, però «Els Dotze» van ser absolts. El juny de 1908 va ser delegat de la CGT arran d'una vaga de cosidors de sabates a París i l'octubre d'aquell any participà en la fundació del Comitè de Defensa Social (CDS). L'11 de desembre de 1908 va ser nomenat membre de la Comissió de Vagues i de la Comissió de la Vaga General de la CGT en nom de la Secció de les Borses del Treball. El març de 1909, en substitució del seu anterior gerent Léopold Verrier, va demanar el permís per a editar el setmanari anarquista en llengua xinesa Xin Shiji (1907-1909), subtitulat en esperanto La Novaj Tempo i en francèsLe Nouveau Siècle; aquest periòdic va ser fundat per Li Shizeng, Wu Zhihui i Zhang Jingjiang. En aquestaèpoca no trobà feina de sabater i treballà de representant, militant en el sindicat dels viatjants de comerç. L'abril de 1909 va fer costat una vaga de botoners a Méru (Picardia, França) i va ser atacat per una laringitis tuberculosa que s'agreujà pel fred i la pluja. Durant l'albada de l'11 de juny de 1909 el seu domicili, al número 21 del carrer Pradier de París, va ser escorcollat per la policia durant una investigació sobre l'ona de sabotatges a les línies telegràfiques i telefòniques que s'havia desencadenat aleshores. Auguste Delalé va morir el 12 de maig de 1910 a París (França) i el seu cos va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Al seu enterrament van assistir-hi personalitats del món sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato, Gaston Montéhus i Alexandre Luquet.

    ***

    Foto policíaca de Paolo Zanella

    Foto policíaca de Paolo Zanella

    - Paolo Zanella: El 16 de maig de 1871 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) el paleta i pintor anarquista Paolo Zanella. Sos pares es deien Gaetano Zanella i Caterina Zampieri. La seva fitxa policíaca el qualificava d'actiu propagandista anarquista i de «perillós home d'acció» i molt relacionat amb els anarquistes Amedeo Bragantini i Giusto Annibale Danen. L'octubre de 1891 va ser detingut amb altres companys (Amedeo Bregantini, Giacomo Colli, Annibale Maraschini i Attilio Zago), sota l'acusació de pertànyer a «associació criminal» i denunciat per haver danyat el monument a Paolo Veronese (Paolo Caliari) i per haver proferit crits sediciosos («Visca l'anarquia»); se'n sortí amb una multa i el desembre d'aquell any va ser posat en llibertat. El gener de 1892 va ser novament detingut amb Amedeo Bregantini i Attilio Zago sota l'acusació de«enrenous nocturns». El setembre de 1892 va ser denunciat juntament amb Amedeo Bragantini i Attilio Zago per haver decapitat l'estàtua de Sant Francesc a Dossobuono (Vèneto, Itàlia) i per haver realitzat pintades subversives contra el Govern i contra la propietat, alhora que glorificava l'anarquia i la revolta, però finalment no va ser processat. El maig de 1893 amb Amedeo Bragantini i altre company va anar a la redacció del diari L'Adige i, segons la policia, va exigir amb amenaces la rectificació d'un article ofensiu per al moviment anarquista. El 25 d'octubre de 1893 va ser detingut juntament amb Amedeo Bragantini i Annibale Danen i condemnat a tres mesos de presó per ultratge i violència contra dos policies. El febrer de 1895, marxà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia) i d'allà cap al Brasil, d'on retornà el gener de 1897. El març d'aquest any es va traslladar a Zuric (Zuric, Suïssa) d'on, arran d'un escorcoll el novembre, va ser acusat de possessió de 300 còpies d'un periòdic anarquista i per aquest motiu el 21 d'octubre de 1898 es va decretar la seva expulsió, juntament amb altres set companys (Alfredo Bacci, Davide De Benedetti, Pietro Capelli, Enrico Vincenzo Carrara, Francesco Giovanni Coletto, Antonio Galanti i Raffaele Maccaro). Posteriorment s'establí a Brussel·les (Bèlgica) i després a París (França). Expulsat de França, va ser localitzat per les autoritats a Torí (Piemont, Itàlia) i l'agost de 1902 traslladat a Verona. El juny de 1903 establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on freqüentà els cercles anarquistes i rebé periòdics anarquistes americans. El 29 de juliol de 1910 assistí a una conferència de Maria Rygier sobre el regicidi d'Humbert I d'Itàlia en el seu desè aniversari. En els anys successius continuà fidel a les idees anarquistes, però sense tenir una militància destacada. Paolo Zanella va morir el 8 de maig de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Maria Lacerda de Moura

    Maria Lacerda de Moura

    - Maria Lacerda de Moura:El 16 de maig de 1897 neix a la hisenda «Monte Alverne» a Manhuaçu (Minas Gerais, Brasil) la feminista llibertària, escriptora polèmica, oradora prestigiosa i activista cultural i política del Brasil de les primeres dècades del segle XX Maria Lacerda de Moura. Cinc anys més tard, sos pares (Modesto de Araujo Lacerda i Amelia de Araujo Lacerda) es van traslladar a Barbacena. En aquesta ciutat Maria Lacerda va començar els seus estudis primaris a l'«Externato del Asilo de Huérfanos», tenint com a professora una religiosa, la Germana Rosa. Per contrarestar la influència de l'ensenyament religiós que rebia sa filla, Modesto Lacerda, home culte i anticlerical, va convèncer Maria, que tenia entre 10 i 12 anys, perquè traduís el gran pensador anticlerical Maurice Lachâtre.  Es va llicenciar a l'Escola Normal de Barbacena el 1904, i es va interessar per les idees anticlericals i pedagògiques dels anarquistes, especialment de Francesc Ferrer i Guàrdia. Maria El 14 de gener de 1905 es va casar amb Carlos Ferreira de Moura. Va dedicar-se a ampliar la seva educació (música, pintura, xilografia, pirografia, brodadura, etc.), sense abandonar la lectura. Quan tenia 21 anys va ser nomenada professora de Treballs Manuals de l'Escola Normal de Barbacena, passant després a ensenyar pedagogia, higiene, i acabar com a directora del«Podagium», annex de l'escola. Va buscar finançament per solucionar la situació d'un grup de gent que mal vivia a xaboles i que va donar lloc a la creació del conjunt«Vila D. Vicoso» de 22 habitatges construïts a la Colina de Barbacena. Es va dedicar a l'ensenyament gratuït fundant la Lliga Contra l'Analfabetisme, en col·laboració amb els Oficials de l'Escola Militar, on va intentar aplicar els mètodes de Montessori, Robin, Faure i Ferrer i Guàrdia. Va escriure nombrosos articles i llibres criticant la moral sexual burgesa, denunciant l'opressió sexista exercida sobre les dones, riques i pobres. En 1920, a Rio de Janeiro, va fundar la Lliga per a l'Emancipació Intel·lectual de la Dona, que lluitava a favor del sufragi femení. Entre els temes triats per l'escriptora tenim l'educació sexuals de les joves, la virginitat, l'amor lliure, el dret al plaer sexual, el divorci, la maternitat conscient i la prostitució, qüestions poc discutides per les dones de l'època. Va publicar articles en diversos periòdics, sobretot en la premsa anarquista brasilera (A Plebe, O Combate), argentina i espanyola, i va editar en 1923 la revista Renascença, especialitzada en les qüestions sobre la formació intel·lectual i moral de les dones. Va atacar durament la societat caduca, la desigualtat social, la corrupció, l'ús dels càstigs corporals en l'ensenyament, els vicis, les drogues, el joc; la seva bandera de lluita era l'emancipació de la dona, la divulgació de les arts sanes, de la poesia, de la música, dels llibres i de la qüestió social. En aquest mateix any va desagradar molts anarquistes per referir-se positivament a les reformes educatives promogudes pels bolxevics a la URSS, tota vegada que ja s'havien denunciat les persecucions que patien els anarquistes russos per part dels comunistes. Les invitacions per part del Partit Comunista Brasiler, acabat de crear, perquè ingressi a les seves files seran constants. De la mateixa manera, va publicar diversos assaigs, com ara: Em torno da educação (1918), A mulher moderna e o seu papel na sociedade atual (1923), Religião do Amor e da Beleza (1926), Han Ryner e o amor plural (1928), Fascismo: filho dileto da Igreja e do Capital (1928), Amaie não vos multipliqueis (1932) o A mulher é uma degenerada? (1932). Maria de Lacerda Mouraés considerada una de les pioneres del feminisme a Brasil, fundadora en 1921 de la Federació Internacional Feminista. Es va convertir en una difusora al Brasil del pensament del filòsof anarquista Han Ryner i va ser molt popular a l'Uruguai, Xile i Mèxic, països on va fer una important gira propagandística en 1929. Com a anarcofeminista es va unir als moviments obrers i sindicals de la seva època, i entre 1928 i 1937, corresponent al període més intens de la seva activitat intel·lectual, va formar part d'una comunitat llibertària autogestionària a Guararema (São Paulo), formada principalment per anarquistes individualistes i desertors espanyols, francesos i italians de la Gran Guerra. Va descriure l'experiència d'aquesta època d'aquesta manera: «Lliure d'escoles, lliure d'esglésies, lliure de dogmes, lliure d'acadèmies, lliure de proteccions, lliure de prejudicis governamentals, religiosos i socials.» La repressió política durant el govern de Getúlio Vargas va obligar a la dissolució de la comunitat, havent de fugir a Rio de Janeiro, on  va treballar a Ràdio Mayrink Veiga llegint horòscops. Va formar part de la maçoneria i dels Rosa-Creu, però es va distanciar d'aquesta públicament quan va saber que la seva seu a Berlín havia estat cedida als nazis. La seva última conferència (O Silêncio) va ser realitzada al Centre Rosa-Creu, al qual va tornar a lligar-se durant els últims anys de sa vida. Maria Lacerda de Moura va morir el 20 de març de 1945 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

    Maria Lacerda de Moura (1897-1945)

    ***

    Luigi Peotta

    Luigi Peotta

    - Luigi Peotta: El 16 de maig de 1901 neix a Grancona (Vèneto, Itàlia) –altres fonts citen el 8 de maig de 1901 a Vicenza (Vèneto, Itàlia)– l'anarcoindividualista il·legalista Luigi Enrico Peotta, conegut sota diversos pseudònims (Biondino,Bimbo, Garibaldi Pedrocco, Garibaldi Pedrocca,Giulio Coccari,Singru, Zingaro, etc.). Sos pares es deien Eugenio Peotta, obrer metal·lúrgic que treballava a l'Alfa Romeo, i Almerica Marconato. Quan era un infant sa família s'instal·là a Novi Ligure (Piemont, Itàlia), on son pare havia trobat feina en una fàbrica metal·lúrgica. Quan sos pares es traslladaren a Sesto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), ell restà a Novi Ligure, on treballà de manobre en una foneria. Anarquista individualista i autodidacte, entrà en contacte amb els cercles llibertaris i s'integrà en el grup il·legalista de Sante Pollastri (o Pollastro, com ell signava), on també hi participava Marco Ventura, Achille Casalegno, Martino Massari i Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), amb els quals participà en diverses expropiacions i tiroteigs amb la policia, com ara el de la nit del 18 de juny de 1926 a Lomellina (Llombardia, Itàlia) i el 6 de desembre de 1926 a prop de Vintimiglia (Ligúria, Itàlia), on havien matat a trets Nino Gavarino, empleat feixista del consolat general d'Itàlia a Niça (Provença, Itàlia), quan intentaven passar a França. En 1926, sota el nom de Garibaldi Pedrocco, visqué a París (França) amb Caterina Piollatto, que coneixia de Novi Ligure i era l'excompanya de l'il·legalista Giuseppe Di Luisi. En aquestaèpoca va anar i venir entre París, Ligúria i Bèlgica. El 11 d'agost de 1927 va ser detingut per la policia judicial francesa a Lieja (Valònia) amb possessió d'un passaport a nom de Giulio Coccari; jutjat, va ser considerat el «lloctinent» de Pollastri i condemnat a uns quants mesos de presó per ús de documentació falsa. L'abril de 1928 va ser extradit a Itàlia, on va ser jutjat el 7 d'octubre de 1929 i condemnat a cadena perpètua, amb cinc anys d'aïllament en una cel·la. El 10 de desembre de 1929 va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone, actual Porto Azzurro, a l'illa d'Elba (Toscana, Itàlia). A començament dels anys quaranta, va ser enviat al camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia), on, a resultes d'un bombardeig aliat, va perdre una cama. L'abril de 1944 va ser traslladat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i el 17 de juny d'aquell any lliurat a les autoritats alemanyes. El 24 de juny de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) sota la matrícula 76.668. Luigi Peotta va morir el 2 de maig de 1945 al camp auxiliar d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria), depenent del de Mauhausen –algunes fonts citen el camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Hi ha teories que diuen que podria haver sobreviscut a la II Guerra Mundial i que morís, sota una falsa identitat, en 1965 a Sesto San Giovanni.

    Luigi Peotta (1901-1945)

    ***

    Josep Maria Alomà Sanabras

    Josep Maria Alomà Sanabras

    - Josep Maria Alomà Sanabras: El 16 de maig de 1909 neix al Catllar (Tarragonès, Catalunya), en una família pagesa, el pedagog anarquista i anarcosindicalista Josep Maria Alomà i Sanabras. Paleta de professió, fou militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tarragona. Als locals del Centre Anarquista de Tarragona feia classes als companys analfabets, alhora que difonia la premsa llibertària (Solidaridad Obrera, La Revista Blanca, Tiempos Nuevos, etc.). Durant el servei militar a Saragossa, fou delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va fer amistat amb els germans Ascaso. A Saragossa salvà la vida de nombrosos indigents que vivien a la vora de l'Ebre durant una de les crescudes del riu. Pedagog de formació autodidacta, es va llicenciar com a mestre durant la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut arran de la insurrecció anarquista a la conca del Cardener (Sallent, Cardona, Balsereny, etc.). Va tenir una actuació destacada en els«Fets de Tarragona» de novembre de 1932, quan la Guàrdia d'Assalt intentà dissoldre una manifestació de rabassaires, que comptava amb el suport de la CNT, que protestava per la prohibició per part del governador civil Ramon Noguer Comet d'un míting al Teatre Tarragona en el qual s'anaven a denunciar les flagrants injustícies i agressions que es produïen camp català, on la Guàrdia Civil detenia arbitràriament pagesos i robava les collites. El gener de 1933 fou tancat durant vuit mesos sense judici a la presó de Pilats de Tarragona per«rebel·lió militar» arran de la repressió desencadenada com a conseqüència dels fets de Casas Viejas. En 1935 realitzà una gira propagandística amb Joan Peiró per les comarques tarragonines, fent conferències sobre anarquisme i cooperativisme. En aquest anys col·laborà en Solidaridad Obrera. Arran de l'aixecament militar de juliol de 1936, el 6 d'agost fou nomenat vocal de Cultura del Comitè Local de Milícies Antifeixistes de Tarragona. A partir del 22 d'octubre d'aquell any, fou tinent d'alcalde i regidor de Cultura, en representació de la CNT-FAI, de l'Ajuntament de Tarragona, moment que aprofità per difondre la cultura entre les classes populars (promoció del cinema cientificoeducatiu, funcions de teatre revolucionari, concerts operístics i de música clàssica, promoció de la pintura i de l'escultura, creació d'escoles per a adults, fundació de l'Ateneu Llibertari, constitució del Comitè de la Cultura Física i l'Esport, unificació del Gimnàstic i el Tarragona FC al Casal d'Esports de Tarragona, creació de museus, etc.). D'ençà de la fundació, el 28 de novembre de 1936, fou president de l'Ateneu Llibertari de Tarragona. El desembre de 1936 constituí la Secció de Cinema Cultural. Com a delegat del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), i com a president de la delegació comarcal d'aquesta institució a partir de l'octubre de 1936 i fins a juliol de 1937, promogué una educació influenciada pel pensament de Francesc Ferrer i Guàrdia i aconseguí escolaritzar més de dos mil infants del carrer. Creà el Sindicat Únic d'Ensenyament i Professions Liberals de la CNT, del qual esdevingué president. Gràcies a la seva intervenció, nombrosos capellans, persones vinculades amb el cop d'Estat feixista i dretans perseguits en la reraguarda republicana salvaren la vida, com ara els mossens Pere Batlle Huguet i Salvador Ritort Faus, i el marquès de Pinares. Defensà el patrimoni historicoartístic tarragoní des del Comitè d'Incautacions d'Obres Culturals i evità el saqueig i crema de la Catedral de Tarragona i la destrucció del seu tresor artístic. En 1936 també dirigí el Diari de Tarragona, portaveu de la CNT-FAI, des del qual promogué les transformacions de la Revolució Social i denuncià els crims feixistes i estalinistes, així com el paper que jugaren les democràcies europees durant la guerra civil. El maig de 1937 fou un dels fundadors de la cooperativa de consum«La Reguladora de Vendes» de la CNT. A finals de setembre de 1937 s'incorporà als fronts bèl·lics, combatent durant un mes a Villarrobledo. En 1938 col·laborà en el periòdic Sur. Diario del Ejército de Andalucía con sede en Baza. El març de 1939, com a comissari polític destinat al front de Baza (Andalusia) i cap de Propaganda de l'Exèrcit Republicà del Sud, s'oposà als intents per part de Juan Negrín de pactar amb els sollevats feixistes. Al front conegué la madrilenya Ángeles Camelo, amb qui es casà. Amb el triomf feixista, va ser detingut per les tropes franquistes al port d'Alacant i, després de passar pels camps de concentració de Los Almendros, Albatera i Porta Coeli, va ser tancat a la presó tarragonina de Pilats. Jutjat, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Gràcies al testimoni de persones que havien salvat la vida a causa de la seva intervenció (sacerdots, aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes...), la pena va ser commutada a 30 anys de presó i després de molts anys d'empresonament, va ser alliberat, però desterrat de Catalunya (Osca, Madrid, Màlaga, Còrdova, Almeria, Huelva) i sota la prohibició d'exercir de mestre, per la qual cosa es dedicà al sector de la construcció. Durant la dictadura franquista participà en el Comitè Pro-Presos i en diverses accions clandestines del moviment llibertari. També fou president del Centre Social d'Entrevías de Madrid. A finals dels anys seixanta retorna a Tarragona i després de la mort del dictador Franco, participà en la refundació de la CNT i en la creació de l'Ateneu Llibertari de Tarragona, i col·laborà en Solidaridad Obrera. Josep Maria Alomà Sanabras va morir el 9 de maig de 1993 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 2009 el seu nét, Ramon Gras Alomà, publicà la biografia Utopia, una Esperança. La Història de Josep Alomà. El 3 de desembre de 2009 s'inaugurà a Tarragona un carrer que porta el seu nom. Sos germans Pau, afusellat en 1940, i Jaume, mort a la presó en 1942, també van ser militants anarcosindicalistes.

    Josep Maria Alomà Sanabras (1909-1993)

    ***

    Foto policíaca de Hans Schmitz (1937)

    Foto policíaca de Hans Schmitz (1937)

    - Hans Schmitz: El 16 de maig de 1914 neix a Wuppertal (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Hans Schmitz. Fill d'una família llibertària; son pare, del mateix nom, era un destacat militant anarcosindicalista i juntament amb sa mare, Sophie Schmitz, eren membres de la Liga fur Mutterscutz und Soziale Famililienhygiene (Lliga per a la Protecció de les Mares i per una Família Social Higiènica), que es dedicava a fer avortaments a dones necessitades. Des de ben jovenet Hans Schimitz participà en els moviments anarquista i anarcosindicalista, d'antuvi en la Freie Jugend Morgenröte (Aurora de la Joventut Lliure), després en les Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts Anarcosindicalistes d'Alemanya) i en la Freien Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya), adherida a l'Associació Internacional del Treball (AIT), i més tard en els Schwarzen Scharen (Escamots Negres), l'organització anarquista de resposta a les agressions nazis. Estudià per a torner, però li costava trobar feina a causa de les seves idees polítiques. En 1931 participà en l'obra Staatsräson. Ein Denkmal für Sacco und Vanzetti (Raons d'Estat. Homenatge a Sacco i Vanzetti), d'Erich Müsham. En aquest mateix, quan portava la camisa negra dels Schawarzen Scharen i una navalla a la butxaca, va ser detingut. En 1933, quan el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys) arribà al poder i dissolgué els grups anarquistes i anarcosindicalistes, portava la tresoreria de les SAJD de Wuppertal. Des d'aquell moment hagué de militar en la clandestinitat i es dedicà amb els companys a boicotejar els actes i desfilades nazis, a aferrar cartells, a fer pintades i a altres activitats de resistència. També participà en el transport de perseguits polítics fins a la frontera, fent de correu amb bicicleta. En 1935 durant un enfrontament amb les Joventuts Hitlerianes, conegué Gertrud, una militant de l'organització juvenil antinazi Edelweisspiraten (Pirates Edelweiss) de Düsseldorf, que esdevingué sa companya. Fou força actiu en els grups de solidaritat amb la Revolució espanyola. L'1 d'abril de 1937 rebé la visita de la Gestapo al seu lloc de feina, però com que havia estat avisat abans, la policia no pogué trobar res que el comprometés; no obstant això, va ser condemnat a dos anys i tres mesos de presó en un judici en massa de companys llibertaris que va purgar a Herford. Un cop lliure, va ser considerat, afortunadament, «indigne per al servei militar» i retornà a la resistència enquadrat en els Edelweisspiraten. Gertrud va ser obligada a treballar en una fàbrica d'armament a Düsseldorf i tenia l'esperança que gràcies al matrimoni li fos permès traslladar-se a Wuppertal i així no haver de treballar en la indústria armamentística, però això no va succeí i en 1942, el mateix dia del seu matrimoni, Has va ser cridat a files ja que el patró de sa companya exigí que fos donat com a apte per al servei militar i així poder mantenir la seva obrera al lloc de feina. Dins de l'Exèrcit continuà amb la resistència de manera discreta, escoltant les emissions radiofòniques de l'enemic, autolesionant-se per a no anar al front, fent sabotatges a l'armament, etc. Quan acabava la guerra va ser enviat a França com a ajudant de l'encarregat del manteniment d'una bateria antiaèria de quatre canons i els seus sabotatges aconseguiren que la bateria no abatés cap avió. Després del conflicte bèl·lic s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació de Socialistes Llibertaris), organització fundada en 1945, heretera de la FAUD i adherida, com aquesta, a l'AIT. Durant la dura postguerra, lluità perquè les condicions laborals en les empreses metal·lúrgiques on treballava fossin les més adients per als obrers. A començaments dels anys noranta va ser nomenat«afiliat d'honor» de la Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures) de l'AIT. En 1993 el seu testimoni va ser recollit per Volker Hoffmann, Jörg Lange i Dieter Nelles per al documental Umsonst is dat nie. Arbeiterjugend und Nationalsozialismus in Wuppertal (Mai no és per res. Joves treballadors i nacionalsocialisme a Wuppertal), que en 2002 va ser publicat en fulletó sota el mateix títol. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a fer conferències i xerrades sobre les seves experiències. Hans Schmitz va morir el 22 de març de 2007 en un hospital de Düsseldorf (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) on tres setmanes abans havia estat ingressat. El 10 d'abril de 2007, seguint la sevaúltima voluntat, les seves cendres van ser enterrades en una tomba sense nom al cementiri de Nordfriedhof de Düsseldorf.

    Hans Schmitz (1914-2007)

    ***

    El mestre racionalista Joan Sans Sicart (ca. 1935)

    El mestre racionalista Joan Sans Sicart (ca. 1935)

    - Joan Sans Sicart: El 16 de maig de 1915 neix a Barcelona (Catalunya), en una família de la petita burgesia il·lustrada, el militant anarcosindicalista i mestre racionalista Joan Sans i Sicart. Son pare, Joan Sans i Amat, pintor --és autor d'un retrat de Joan Peiró que es troba al Museu de Mataró-- i escultor, republicà federal i lliurepensador, fundà en 1922 el periòdic anticlerical Palmàrium a Sant Feliu de Guíxols, publicació que el va arruïnar. Joan Sans Sicart va fer els primers estudis a Sant Feliu de Guíxols. Entre 1928 i 1929, sota la dictadura de Primo de Rivera, la família es va exiliar a Perpinyà i acabà els estudis primaris en aquesta localitat. En 1930 retornaren a Catalunya completament arruïnats. Va començar a fer feina a Badalona de litògraf --arribà a ser oficial--, alhora que cursa per lliure el batxillerat. En aquestaèpoca freqüentà nombrosos intel·lectuals i militants anarquistes (Peiró, Montseny, Esgleas, Pou, Buenacasa, etc.) i s’afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Molt aficionat a l'esport, quan tenia 17 anys esdevingué campió de Catalunya d'atletisme en 800 metres i, als 20 anys, campió de Catalunya dels 400 metres obstacles (junior i senior). En 1935 va ser cofundador de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. En 1936 obtingué el títol de mestre i començà a fer feina a l'escola racionalista «Salut i Alegria» de Badalona. Aquest mateix any, prengué part des dels seus començaments en el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). Participà activament com a orador en la Federació Local de Badalona de la CNT i fou alumne de l'Escola de Militants Llibertaris de Barcelona dirigida per Manuel Buenacasa. El juliol de 1936 es preparava per a córrer els 800 metres en les Olimpíades Populars de Barcelona quan esclatà l'aixecament feixista. Va allistar-se com a voluntari en la Centúria Polydor, que operà a Cadaquès i a la costa empordanesa, i després es va integrar en la Columna Durruti, on tingué càrrecs de responsabilitat: delegat d'una companyia de metralladores, comissari del Batalló de Xoc de la XXVI Divisió, comissari de diverses brigades (128,142 i 121) i, a començaments de 1939, comissari del XVIII Cos de l'Exèrcit. Quan van esclatar els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, com a delegat de batallons de la costa nord catalana, fou partidari d'enviar les tropes cap a Barcelona per lluitar contra l'estalinisme, mentre tancava la frontera després de controlar els carrabiners i de dominar de fet totes les comarques gironines; però de res no serví a causa de la claudicació dels sectors directius de la CNT. En acabar la guerra, s'exilià a França i, després d'un temps al camp de Sant Cebrià, formà part d'un grup de treballadors estrangers amb base a Muret. En 1940 va assistir a l'enterrament de Manuel Azaña en representació de la CNT. En aquests anys va col·laborar amb la resistència antinazi (xarxa Saint-Lys-Muret-La Montagne Noire) i jugà un important paper en la reorganització de la CNT a Muret a partir de 1944 des de les files de la fracció ortodoxa. En 1945 participà en la redacció de la ponència sobre la valoració del trienni bèl·lic en el Congrés de París. Entre 1945 i 1946 féu diversos mítings i conferències per tot arreu (Tolosa, Carcassona, París, Gaillac, Montpeller, Caors, Perigús, Sant-Etiève, etc.). L'agost de 1946 fou nomenat pel Ple de Tolosa secretari de Tresoreria i d'Arxius del Comitè Nacional de la CNT. En aquestaèpoca féu amistat amb Albert Camus. Durant els anys següents va exercir càrrecs de responsabilitat: delegat cenetista en la Subdelegació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Europa occidental, tresorer de l'AIT en l'època de secretaria de Raymond Fauchois, participació en la comissió organitzadora de la Conferència de Tolosa de 1947, assistència al II Congrés de Tolosa d'aquell mateix any, en el Ple de Tolosa de 1951 en representació de Veneçuela, en el Congrés de l'AIT de 1951, en el Ple d'Aymaré de 1952, representant en la Junta Española de Liberación (JEL), etc. Entre 1957 i 1958 realitzà nombrosos mítings (Clarmont d'Alvèrnia, Bordeus, etc.). En 1959, a resultes d'obscures maniobres del sector Montseny-Esgleas, fou inhabilitat pel Ple de Vierzon per exercir càrrecs, quan en realitat era l'aspirant a encapçalar la secretaria general de la CNT. En 1961 féu un míting a Grenoble. Poc després va abandonar la militància orgànica molt afectat pel comportament de la família Esgleas, amb la qual havia mantingut estretes relacions des de la infància --fou un temps secretari de Frederica Montseny. Després de trenta anys com a comptable a Tolosa es retirà amb la categoria de cap de comptabilitat. Entre 1960 i 1969 fou tresorer del Centre de Cultura de Colomièrs en representació dels muntanyencs; també participà en nombroses activitats esportives: escalador als Alps i als Pirineus, entrenador d'equips juvenils de basquet entre 1970 i 1980, etc. En els anys setanta va participar en activitats antifranquistes amb dirigents com Rodolfo Llopis, Jorge Semprún i l'últim president de la República en l'exili, José Maldonado González. En 1981 entrà en l'«Amicale Durruti», en la qual exercirà de tresorer i escriurà per al seu butlletí. Durant els anys noranta es va dedicar a redactar les seves memòries, a estudiar sobre la història del moviment anarquista, a fer conferències i a defensar la unitat dels sectors llibertaris. Va escriure articles en diverses publicacions llibertàries (A la lucha, Boletín Amicale 26 División Durruti, Nueva Senda,Vía Libre, Vibraciones, etc.) i és autor de Relatividad del poder revolucionario y de los principios anarquistas (1994, inèdit), Le chemin de la liberté (1995), Escoltant el meu avi (1999), Comissari de xoc (2001; traduït al castellà en 2003 sota el títol Comisario de choque. Crónica de una guerra que nunca imaginé i al francès en 2007 com Commissaire de choc. L'engagement d’un jeune militant anarchiste dans la Guerre Civile espagnole), Comisario en el exilio. La esperanza frustrada de un luchador por la libertad (2004),Quebrando los silencios del olvido (2004), Responsos laicos. Peiró, Einstein y otras ideas andariegas (2004), Reflexiones de un libertario (2006), El dia de les sirenes. El triomf anarquista del 19 de juliol de 1936 (2007). Joan Sans i Sicart va morir el 30 de setembre de 2007 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, també militant, fou Rosa Foguet Doll. El cineasta Manuel Cussó-Ferrer preparava un documental sobre la seva vida.

    Joan Sans Sicart (1915-2007)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Gustave Lefrançais

    Gustave Lefrançais

    - Gustave Lefrançais: El 16 de maig de 1901 mor a París (França) el revolucionari membre de la Internacional i communard Gustave Adolphe Lefrançois, més conegut com Gustave Lefrançais. Havia nascut el 30 de gener de 1826 a Angers (País del Loira, França) en una família antibonapartista. Va entrar com a adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per les seves idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar ensenyar «lliurement» els pensionats i alumnes seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»; però va ser ràpidament acomiadat. Després de substituir un col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual s'adherirà mitjançant l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó i a dos anys de residència vigilada a Dijon per«possessió d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les autoritats li van notificar la prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va adherir a la maçoneria de ritu escocès, però la va abandonar tot d'una per «fada i religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors més populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la propietat col·lectiva, la supressió de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar multes i penes de presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de Vigilància del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè Central Republicà de París. Durant el setge de París, va ser detingut arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer de 1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de la Comuna en representació del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's en la Comissió Executiva, però el 3 d'abril passarà a la Comissió de Treball i de Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar contra el Comitè de Salvació Pública --amb Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay, Longuet, Vermorel i altres-- i va signar el «Manifest de la Minoria» contra aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les barricades de la Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió va aconseguir fugir de les tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en rebel·lia en Consell de Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la secció de la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la bakuninista Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els postulats de Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a Neuchâtel el seu Étude sur le mouvement communaliste à Paris en 1871, molt lloat per Kropotkin i que és un dels testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la presidència del congrés internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va col·laborar en La Révolucion Sociale,òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa va realitzar diverses feines per guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses periòdics anarquistes. En aquests anys va col·laborar estretament ambÉlisée Reclus en la realització de la Géographie Universelle. Arran de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant activament en l'agitació política, però sempre al marge dels partits i denunciant «La enganyifa del sufragi universal». No obstant això, va acceptar ser candidat a les eleccions legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i antiboulangista». Sempre llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista. Entre les seves obres podem destacar Aux Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa nécessité… (1870), République et révolution. De l’attitude à prendre par le prolétariat français en présence des partis politiques (1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes? (1887), La Commune et la révolution (1896), Souvenirs d'un révolutionnaire (1902, pòstum), L’idée libertaire dans la Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres. Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 a París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène Pottier li va dedicar la seva peça més coneguda, L’Internationale, quan la va publicar en 1887.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

                    Els catalans, opressors dels espanyols?





    La major part de la premsa espanyola ha embogit cercant arguments que denunciïn ''el malvat nacionalisme català''. La mateixa follia ha contaminat

    els comentaristes de les edicions digitals dels diaris espanyols i dels diaris catalans (els diaris catalans que tenen la seva seu a l'Estat espanyol). Majorment, columnistes i comentaristes espanyols (o espanyolistes) fan tot d'arguments segons els quals els nacionalistes catalans mostren tot de símptomes de intolerància, xenofòbia, racisme (feixisme, en darrer terme), amb diversos graus i formes. Per curar el mal, qualcuns de més exaltats proposen bombardejar Barcelona.

    Però no són els catalans els qui oprimeixen o marginen els espanyols. La realitat històrica palesa que, des de sempre, són els governs espanyols els que prenen tot de mesures repressives contra les institucions catalanes. Així, per posar un exemple adient al dia d'avui, sapigueu que, a l'any 1939, el governador civil de les Balears va prohibir la retolació en català a tot el territori de la ''província''. Vegeu el post publicat a El NacionalEl franquisme prohibeix els rètols en català a les Balears.



     



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 42ª Parte: MERCADO AGROPECUARIO - LA HABANA - CUBA 2012

    Mercados del Mundo 42ª Parte


    Mercado Agropecuario VII

    La Habana, Cuba


      Enero 2012

    © Miguel Veny Torres

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Vista del Mercado»
    c/ Agramonte
    Habana Vieja

    Madrid, 16 de Mayo de 2018


    0 0

    Tal com èrem – Palma (Anys 70) – Els primers articles de l´escriptor Miquel López Crespí – Crònica sentimental de la transició -


    Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart. (Miquel López Crespí)


    Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart.

    Ens semblava que estàvem canviant el món! Les nostres preferències anaven enfocades a destacar les obres dels grans escriptors catalans i estrangers. Als vint anys imaginàvem que el món cultural de les Illes vivia pendent de les meves col·laboracions i les de Damià Huguet, Damià Ferrà-Ponç, Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà... Quina dèria, la passió per la literatura! Pensàvem que parlant de Miguel Hernández, Luis Cernuda, Bertold Brecht, Walt Whitman, Vladimir Maiakovski, Pablo Neruda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, enfortíem les posicions de l´esquerra i ajudàvem a debilitar la dictadura.

    Els vells combatents de la División Azul, els antics oficials que llegiren el ban del general Goded davant Cort el juliol del trenta-sis, miraven el racó on escrivíem una mica espantats. De lluny estant, quan el fum de les cigarretes disminuïa un poc, els veies fullejant el diari acabat de sortir de màquines. Sorpresos, miraven la fotografia de Lenin, Gabriel Alomar i Rosa Luxemburg amb què Xim Amengual il·lustrava els nostres escrits. Ben segur que els dominaven reflexions amargues, pensant que, d´ençà de l´arribada massiva del turisme i la coneixença de les resolucions del Vaticà II, el règim havia entrat en decadència. Imagín que no podien entendre les nostres rialles, la confiança en un futur de llibertat que omplia i donava sentit a uns jovençans que acabaven de fer el servei militar.

    Onofre Arbona era l´únic redactor procedent del passat que compareixia prop de les taules on feinejàvem. Per a nosaltres era una font preciosa d´informació de la Mallorca de la guerra i la postguerra. El convidàvem a un puret i petàvem la conversa en qualsevol moment i circumstància. El veies alegre, animat, quan recordava les aventures de la seva joventut, de la febre de la Revolució Nacional-Sindicalista, avortada pels oportunistes, els carlistes i l´església catòlica, com solia explicar. Es vanava de ser un falangista autèntic, un fidel seguidor de Manuel Hedilla, el successor de José Antonio Primo de Rivera, condemnant a mort per Franco. L´escoltàvem atentament quan ens parlava de la conspiració dels militars, Ramón Serrano Suñer i els monàrquics de totes les tendències contra el llegat del fundador de Falange Española. Quan commutaren la pena de mort a Hedilla, l´enviaren desterrat a les Illes i el pogué conèixer personalment. Subsistia de mala manera, mitjançant uns diners que els pocs amics que li restaven en el Moviment li enviaven cada mes. Sembla que va fer feina a les obres d´ampliació del port de Palma. Una vida complicada, sempre vigilat per la policia.

    El redactor ens informà de les trobades amb Hedilla als bars de les Drassanes i el Born. Els espies de Franco vigilaven Hedilla dia i nit i segurament informaven a les autoritats de les reunions. Parlaven, en veu baixeta, de la Revolució traïda pels militars, de les persecucions a les quals estaven sotmesos els seguidors del pensament autèntic de José Antonio i de com, les il·lusions juvenils que els impulsaren a combatre el socialisme i l´anarquisme, la idea de bastir una Espanya nova, antimarxista sí, però també anticapitalista, acabaren en el femer, servint solament per a enlairar a les altures del poder una cort d´aprofitats i vividors.

    Els altres membres de la seva generació el fitaven amb mirada reprovadora i més d´un es negava a saludar-lo en arribar al diari de bon matí. Trobaven que Onofre Arbona els traïa donant conversa i, el que era pitjor, una valuosa informació del passat, als rojos que, sense cap mena d´impediment, anaven ocupant les pàgines de Cultura.

    -Per molt menys del que vosaltres escriviu hi hagué gent que morí d´un tret al cap per les carreteres i als murs dels cementiris mallorquins –explicava, seriosament, en veure com continuàvem sense variar la línia de les col·laboracions.

    I afegia, aprofundint en els seus pensaments, com si retornàs des de la fondària d´un passat remotíssim:

    -Podeu escriure tot això gràcies a la nova llei de premsa de Fraga Iribarne. Ara, la responsabilitat és vostra, del director de la publicació. I, talment com han autoritzat la publicació de certs llibres i la projecció de determinades pel·lícules als Cineclubs, us deixen publicar perquè ningú no llegeix els suplements culturals. A més... qui coneix, a Mallorca, Rosa Luxemburg, Gramsci, Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre? No us faceu il·lusions! No penseu que estau canviant el món i la societat illenca a través dels vostres articles! Ni el director sap qui són els autors que comentau! Crec que no coneix qui és en Jaume Vidal Alcover, en Blai Bonet o en Josep M. Llompart! Aquí mai ha interessat la cultura. Potser els únics que volien la formació del poble eren els antics republicans, homes com Emili Darder, preocupats fins al màxim pel benestar de les classes populars. Quan el mataren com un ca davant els murs del cementiri, assegut damunt una pedra perquè no s´aguantava dret, enmig de les riallades d´oficials i beates, ningú ignorava que era innocent. Érem covards, cal reconèixer-ho. Aquell ambient de follia ens tenia trastornats. Ens havia fet perdre la raó. Crèiem en la famosa conspiració comunista per fer d´Espanya una nova Rússia. Pensàvem que els republicans obrien la porta a la col·lectivització de les terres, a l´esclavatge de la humanitat. Abans del Moviment, Hitler i Mussolini esdevengueren l´única esperança ferma per fer front al comunisme soviètic. Vàrem creure a ulls clucs les mentides de la premsa oficial, tot el que escrivien intel·lectuals com Llorenç Villalonga en suport del feixisme i contra la cultura catalana. Ara, passats els anys i sense poder-hi fer res, puc constatar com ens deixàrem utilitzar i, en el fons, esdevenguérem actors voluntaris o involuntaris d´aquella folla orgia de sang.

    Ens deixava una mica pensatius, sense arribar a creure que la realitat política i cultural era tan desesperançada com explicava Onofre Arbona. Haurien de passar alguns anys per a copsar la poca la poca importància que la societat donava a la cultura.



    0 0

    [17/05] Atemptat contra Regueral - «Lucha Libertaria» - París (17-05-68) - Calabresi - Paini - Chiossi - Saña - Roman - Bailac - Borrás - Ibars - Clastres - Gomis - Boya - Clarà - García Sánchez - Cuello - Porto - Vimes

    Anarcoefemèrides del 17 de maig

    Esdeveniments

    L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, segons el diari madrileny "La Correspondencia de España" del 18 de maig 1923

    L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923

    - Atemptat contra Fernando González Regueral: El 17 de maig de 1923, al carrer Cervantes de Lleó (Castella, Espanya), durant la celebració de la Festa Major, l'exgovernador de Biscaia, el tinent coronel Fernando González Regueral --un dels responsables del pistolerisme patronal i de la ferotge repressió contra la classe obrera de començaments dels anys vint, i membre del Partit Conservador-- és assassinat a trets quan sortia del Teatre Principal de veure la sarsuela El rey que rabió i es dirigia a ca seva. L'autoria d'aquest assassinat mai no es va saber, encara que la policia sospità dels anarquistes Gregorio Suberviola Baigorri (Toribio Soberviola o Torinto) i Antonio el Toto, membres del grup d'acció anarquista «Los Solidarios»; Laurentino Tejerina Marcos va ser detingut, però no va ser processat per manca de proves. Els activistes van aconseguir fugir del lloc dels fets malgrat la presència de nombrosos guardaespatlles i policies.

    Atemptat contra Fernando González Regueral (17-05-1923)

    ***

    Capçaleres de "Lucha Libertaria" i de "Voluntad"

    Capçaleres de Lucha Libertaria i de Voluntad

    - SurtLucha Libertaria: El 17 de maig de 1957 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic mensual Lucha Libertaria. Órgano de la Federación Anarquista Uruguaya. Aquesta federació va ser creada l'octubre de 1956 i va participar en l'edició del periòdic, Voluntad; de fet el primer exemplar de Lucha Libertaria portarà el número 171, ja que en realitatés el mateix periòdic amb nom distint. Avui en dia encara es publica.

    ***

    Les fàbriques pels obrers

    Les fàbriques pels obrers

    - París (17-05-68): El 17 de maig de 1968 la vaga s'escampa per tota França. Els obrers comencen les seves accions sense previ avís i ocupen les seves fàbriques arreu (Berliet, Rhodiaceta, Rhône-Poulenc, SNECMA... Exigeixen «els nostres 1.000 francs, ni un més; les nostres 40 hores, ni una menys». A París, el metro entra en vaga, començant per la línia 2. A les 14 hores, l'assemblea general de la Sorbona decideix fer una altra marxa a Billancourt a partir de les 17 hores. La Confederació General del Treball (CGT) reacciona tot d'una i difon un pamflet a la Sorbona abans de les 16 hores «desaconsellat enèrgicament» que es mantingui la iniciativa, considerada una «ingerència externa»; els estudiants, però, decideixen marxar de tota manera. A Billancourt, malgrat la pressió de la CGT, hi ha molts d'obrers esperant-los. Un cartell a la porta de la fàbrica els posa en guàrdia: «Joves treballadors, hi ha elements revolucionaris que intenten suscitar la divisió en les nostres files per debilitar-nos. Aquests extremistes no són més que agents de la burgesia, que fins i tot reben grans recompenses de l'empresariat.» El festival de cinema de Canes s'ha inaugurat, encara que el ministre Georges Gorse no ha pogut assistir a la cerimònia. A París els alumnes de l'escola de cinema de la rue Vaugirard l'han ocupat. Avui es celebrarà l'Assemblea Nacional del Cinema Francès; convoquen«tots els realitzadors, productors, distribuïdors, actors, periodistes i membres del jurat presents a Canes a oposar-se, en col·laboració amb els seus homòlegs estrangers i amb els mitjans al seu abast, a la continuació del festival». El festival és al carrer. La convocatòria de manifestació davant de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) convocada pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts), pel «Moviment del 22 de març», per la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i pel Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup), per protestar pel tractament informatiu dels esdeveniments --els noticiaris televisius només dediquen un minut i mig a la insurrecció estudiantil mentre que la ràdio no parla d'altra cosa--, patirà un canvi. Quan els estudiants, amb el suport dels tècnics i dels periodistes, decideixen manifestar-se pel control de l'ORTF pels seus treballadors i pel dret a la informació, el Partit Comunista Francès (PCF) avisa els obrers i la joventut perquè no caigui en aquesta«provocació». La CGT pressionarà la UNEF perquè desconvoqui la manifestació per«irresponsable». Finalment es comunica una nota: «Després de la convocatòria de la manifestació davant l'ORTF d'aquesta tarda, i sota la pressió del personal de l'ORTF, hem aconseguit l'aparició en televisió dels responsables del moviment estudiantil i universitari. Així doncs, transformem la nostra convocatòria de manifestació d'aquesta tarda davant l'ORTF en una crida a un suport concret a les lluites obreres.» No es produirà la temuda ocupació salvatge de l'ORTF, però durant una hora Sauvageot, Geismar i Cohn-Bendit parlaran en la televisió en directe amb tres periodistes de dretes. Malauradament per al govern, que esperava un efecte contrari, els estudiants surten ben parats del debat televisiu. Immediatament el primer ministre parlarà després dels revoltosos en un programa en diferit que resultarà contraproduent; el directe va guanyar al diferit. En acabar el dia, França compta amb més de 600.000 obrers en vaga.

    ***

    Notícia de l'assassinat de Calabresi

    Notícia de l'assassinat de Calabresi

    - Atemptat contra Luigi Calabresi: El 17 de maig de 1972, a les 9.15 del matí, és assassinat de dos trets davant ca seva, al carrer Cherubini de Milà (Llombardia, Itàlia), el comissari de policia Luigi Calabresi, responsable de la mort del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli el 15 de desembre de 1969. Tres militants d'extrema esquerra, Adriano Sofri, Giorgio Pietrostefani i Ovidio Bompressi seran condemnats l'11 de novembre de 1995 per aquest atemptat a 22 anys de presó, malgrat les seves declaracions d'innocència i l'absència de proves que els incriminin.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Adelino Paini

    Adelino Paini

    - Adelino Paini: El 17 de maig de 1888 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Adelino Paini, conegut sota diversos pseudònims, com ara Dino,Pinoto, Pinotto i Carégä. Sos pares es deien Giuseppe Paini i Caralina Allodi. Només estudià els primers cursos de primària i de ben jovenet entrà a formar part dels ambients anarquistes, subversius i marginals dels subproletariat. El novembre de 1903 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) per un delicte contra la «seguretat pública» i enviat a Parma amb residència obligatòria. El febrer de 1904, arran d'una violenta discussió amb un sacerdot, va ser denunciat per «ús de la violència, amenaces i ultratges» contra els guàrdies que el detingueren. Participà activament en la vaga general del setembre de 1904 i en el Primer de Maig de 1906. En aquests anys freqüentà els anarquistes Emilio Moranti i Odoardo Alfieri i, a més de ser fitxat com a anarquista, patí diverses condemnes per delictes comuns. L'octubre de 1908 va ser enrolat en la Infanteria, però l'abril de l'any següent desertà. Refugiat a Suïssa, va ser expulsat i, detingut a la frontera el maig de 1909, va ser reclòs un any en una presó militar. En acabar la pena, va ser retornat al seu regiment, però el gener de 1912 va ser llicenciat perquè patia una «psiconeurosi histericoepilèptica». El febrer de 1913 era a Niça (País Niçard, Occitània), però poc després es traslladà a Savona (Ligúria, Itàlia) per a treballar a la fàbrica de sabates Ferretti. Posteriorment entrà a formar part del grup anarquista«Pietro Gori», amb Lorenzo Gamba, Giuseppe De Ceglie, Giuseppe Segatta, Umberto Marzocchi i altres. En 1920 retornà a Parma i el novembre de 1921 de bell nou a Savona. En 1924, amb Umberto Marzocchi, s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). En aquestaèpoca va ser inscrit com a anarquista en el «Registre de Fronteres». En 1926 s'establí a París (França) on freqüentà els cercles d'exiliats antifeixistes italians i l'any següent s'instal·là a Versalles (Illa de França, França). El novembre de 1930 el trobem a Brussel·les (Bèlgica) militant força activament en un grup anarquistes d'emigrats italians, juntament amb Mario Mantovani, Eugenio Nastini, Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli i Celso Bendanti, entre d'altres. En aquesta època, segons la policia, va ser acusat per alguns membres del seu grup de no haver ajudat suficientment Michele Schirru en el seu pla d'atemptar en 1931 contra Benito Mussolini. En 1932 un informe del Ministeri de l'Interior el considerava «particularment perillós» per la seva activitat i va ser inscrit en el «Butlletí de Recerca» i el juny d'aquell any el seu nom apareix com a «terrorista» en la llista de«subversius residents a l'estranger». El febrer de 1935 forma part, com a un dels seus exponents màxims, del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) de Brussel·les. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El març de 1936 s'adherí al grup anarquista «Pensée et Action» de Brussel·les, al voltant de Hem Day. El desembre de 1936 viatjà a Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937, després de fugir d'Espanya arran dels «Fets de Maig» d'aquell any, el trobem de bell nou a París. El juliol de 1941 va ser detingut per la policia alemanya i enviat al camp de concentració de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), on va ser testimoni de la mort de Leonida Mastrodicasa. El 16 de març de 1942 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes; jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on aconseguí fugir el desembre d'aquell any i retornar a Parma. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment anarquista de la seva ciutat i es mostrà tot l'actiu que la seva mala salut li va permetre. Adelino Paini va morir el 26 de maig de 1950 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al cementiri Della Villetta de la ciutat.

    Adelino Paini (1888-1950)

    ***

    Vincenzo Chiossi

    Vincenzo Chiossi

    - Vincenzo Chiossi: El 17 de maig de 1893 neix a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Vincenzo Chiossi. Sos pares es deien Olivo Chiossi i Luisa Albarani. Mecànic de professió, s'acostà al moviment anarquista en la primera meitat de la dècada dels deu, juntament amb son germà Umberto Chiossi, que en 1908 esdevingué secretari de la Lliga de Paletes de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Va ser acusat de «pertorbació de serveis religiosos», però va ser absolt. Participà, en representació del Grup Revolucionari de Mòdena, en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya, que se celebrà el 31 de desembre de 1916 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). Quan la Gran Guerra va ser cridat a files i es va llicenciar amb el grau de sergent del 158 Regiment d'Infanteria i amb una medalla de bronzo al valor militar. Després del conflicte bèl·lic es mostrà força actiu en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i en la Cambra del Treball Sindicalista, de la qual fou membre del seu consell executiu. A començament de 1920 emprengué una gira propagandística pel Vèneto i el maig d'aquell any fou un dels organitzadors del robatori de metralladores efectuat pels anarquistes de Mòdena per a defensar-se en les manifestacions obreres després de la matança del 7 d'abril d'aquell any en aquella ciutat. Detingut amb altres 28 destacats militants de la FCA i de la Cambra del Treball Sindicalista, va ser jutjat i condemnat a dos anys i sis mesos de presó. Un cop lliure després de complir la pena, fou un més actius reorganitzadors del moviment anarquista i de la Unió Sindical Italiana (USI) de Mòdena. Després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti en 1924, promogué el maig d'aquell any la constitució d'un Grup Juvenil Anarquista al barri de la Madonnina de Mòdena, que arreplegà 17 companys. Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 participà, amb Giuseppe Luppi, en el Congrés de l'USI clandestí de Gènova (Ligúria, Itàlia), on es va proposar la reorganització del moviment sindicalista d'orientació revolucionària. El 24 de novembre de 1926 va ser condemnat a cinc anys de confinament, que posteriorment van ser reduïts a dos, que purgà a l'illa de Lipari. Intentà en diferents ocasions tornar a casa, amb repetides peticions a Benito Mussolini, havent deixat la seva esposa i sa mare sense cap sosteniment. Al seu favor intervingué, cosa força rara, fins i tot l'empresa Barbieri de Mòdena en la qual treballava. Quan pogué retornar a Mòdena, restà contínuament vigilat, però no desenvolupà cap activitat política. En l'empresa Barbieri esdevingué capatàs i expressà lliurement les seves idees llibertàries, afavorint la presa de consciència antifeixista en alguns joves obrers. En 1934 son germà Umberto encara era secretari del Sindicat de Paletes de Mòdena i segons el prefecte de policia calia vigilar-lo ja que encara militava en el moviment anarquista. Quan la caiguda del feixisme Vincenzo s'encarregà de la reorganització del sector sindical en el Comitè «Itàlia Lliure», nascut el 28 de juliol de 1943, i que estava compost també per Carlo Baroni, Confucio Basaglia, Luigi Benedetti, Gaetano Bertelli, Aurelio Ferrari, Albano Franchini, Odoardo Francia, Oberdan Golfieri, Bruno Lusvardi, Ennio Pacchioni, Gino Sintini i Arnaldo Zanuccoli. Durant la lluita partisana col·labora amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) provincial, assumint tasques delicades, relacionant-se amb exsindicalistes revolucionaris, com ara Nicola Vecchi. En 1945 participà, en representació del corrent anarcosindicalista, en les reunions clandestines que crearen la Cambra Confederal del Treball Unitària. Després de l'Alliberament, amb Aladino Benetti, fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball. Mesos després esdevingué director de l'Oficina Provincial del Treball i s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI). Vincenzo Chiossi va morir el 26 de maig de 1950 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Joan Saña Magrinyà

    Joan Saña Magrinyà

    - Joan Saña Magrinyà: El 17 de maig de 1899 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà –el segon llinatge sovint castellanitzat per Magriñá. De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní«Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Joan Saña Magrinyà va morir el 9 de febrer de 1992 a Barcelona (Catalunya). Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari.

    ***

    Ernest Roman Alfonso

    Ernest Roman Alfonso

    - Ernest Roman Alfonso: El 17 de maig de 1912 neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Ernest Roman Alfonso, que va fer servir el pseudònim Ibero. Era fill de l'empresari Pere Roman Deltell, constructor de la plaça de bous Monòver i fundador de la fàbrica de vímet «Roman», i de Francesca Alfonso Crespo, i tingué quatre germans (Francesca, Joaquim, Pere i Caritat). Durant els anys de la II República espanyola milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1934 es casà amb Emília Albert Corbí, amb qui tingué una filla, Mireia Roman Albert. Quan la Revolució espanyola, des del 15 d'octubre de 1936, fou membre del Consell Municipal d'Administració Monòver i el 3 de març de 1937 va ser nomenat primer tinent d'alcalde del citat ajuntament. En 1937 col·laborà en el periòdicCrisol sota el pseudònim Ibero. Fou membre destacat de la Cooperativa de Producció i Consum«Universo», creada a finals de 1937. El 30 de gener de 1938, amb els altres membres de la CNT, abandonà el Consell Municipal d'Administració de Monòver. Detingut al final de la guerra per les tropes franquistes, va ser empresonat. Ernest Roman Alfonso va ser afusellat el 12 de febrer de 1940 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

    Ernest Roman Alfonso (1912-1940)

    ***

    Alfonso Bailac Asín

    Alfonso Bailac Asín

    - Alfonso Bailac Asín: El 17 de maig de 1914 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Bailac Asín. Sos pares es deien Domingo Bailac Viver i Dolores Asín Figols. Fill d'una família anarquista, abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936 vivia amb sos pares al carrer Collado de Massalió. Llaurador d'ofici, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la Revolució participà en les col·lectivitats del seu poble. El 9 d'agost de 1936 marxà com a voluntari al front amb la «Columna Hiario Zamora», que posteriorment s'integrà en la«Columna Sud-Ebre» («Columna Ortiz»); amb la militarització de les milícies passà al III Batalló de la II Companyia del I Regiment de la I Brigada de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Va lluitar en diferents fronts fins al final de la guerra. Apressat per les tropes franquistes, va ser empresonat, jutjat en consell de guerra i condemnat per«adhesió a la rebel·lió». Després d'un temps al 94 Batalló Disciplinari de Treballadors Penats, entre el 24 de gener de 1939 i el març de 1940 va estar empresonat a Oviedo (Astúries, Espanya), entre el 7 de març de 1940 i el 28 de juliol de 1941 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i entre aquesta última data i el 5 d'agost de 1942 a Saragossa (Aragó, Espanya). A la Presó Provincial de Saragossa Alfonso Bailac Asín va emmalaltir de tuberculosi pulmonar i va ser traslladat el 5 d'agost de 1942 a la infermeria de camp de concentració de San Juan de Mozarrifar de Saragossa, on va morir el 21 de maig de 1943.

    ***

    José Borrás Cascarosa

    José Borrás Cascarosa

    - José Borrás Cascarosa: El 17 de maig de 1916 neix a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Borrás Cascarosa. Nascut en una família pagesa radical socialista, va anar a escola fins als nou anys. Adherit a les Joventuts del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), en 1931 va abandonar aquest grup per acostar-se a les idees llibertàries, que defensarà totalment a partir de 1933. En 1934 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A començaments de 1936, amb Pes, Peralta i Francisco Martínez, va fundar la CNT de Monegrillo, de la qual serà secretari. Quan va esclatar la guerra es va enrolar en la Columna Durruti, on va representar Monegrillo en el Comitè de Defensa de Pina de Ebro. Va defensar les tesis anarquistes radicals i va començar a escriure en Cultura y Acción i en Titán. El febrer de 1937 va ser nomenat delegat de Pina de Ebro en el Congrés Regional de Col·lectivitats a Casp i va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de Col·lectivitats de Pina, amb residència a La Almoda. Més tard serà nomenat secretari del Consell Comarcal de Col·lectivitats, càrrec que ocuparà fins a la repressió estalinista de 1937. Després de la destrucció de les col·lectivitats per Enrique Líster, es va reintegrar en la 119 Brigada de la XXVI Divisió en la unitat de transmissions, on va fer tasques de propaganda en els grups culturals de l'FIJL. Després de participar en la campanya de Catalunya, va passar a França, on va ser internat als camps de Vernet i de Sèt-fonts; després va fer feines al camp a prop de Chateaudun i de Saint-Claude. Arran de l'entrada de les tropes alemanyes a França, va marxar a Bordeus, Tolosa i l'Arieja, on va participar en la reorganització de la CNT, en la preparació de passis clandestins de la frontera i en la resistència antinazi amb la xarxa de Francisco Ponzán Vidal. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari departamental de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'FIJL, a més de redactor del butlletí Sembrador. Va defensar les tesis ortodoxes com a delegat de Varilhes en el Congrés de la CNT de París de maig de 1945. El novembre de 1946 va ser nomenat membre de la Permanent de la CNT de l'Arieja --que reagrupava 21 federacions local amb 1.000 adherits--, lloc que ocuparà fins al novembre de 1948. Entre 1952 i 1959 va ser secretari de l'FIJL en l'Exili i director del seu òrgan d'expressió Ruta. En 1955 va ser membre del Secretariat Intercontinental (SI), reemplaçant el dimissionari Morales Guzmán, en el càrrec de secretari de Cultura i Propaganda. En diverses ocasions serà elegit membre del SI (1958, 1960-1961), alhora que membre de la Comissió de Relacions de la Regional Aragón, Rioja i Navarra en l'Exili. Va participar en la major part dels congressos i plens de l'Exili i va representar la CNT entre el 25 i el 27 d'agost de 1958 en el X Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Tolosa. En 1969, casat amb la francesa Yvonne Bertrand, amb qui tindrà tres infants, va obtenir la nacionalitat francesa i viatjà per primer cop a la Península des del final de la guerra civil. L'agost de 1969, arran d'un ple a Bordeus, va ser exclòs de la CNT. Adherit en els Grups de Presència Confederal, va editar el periòdic Frente Libertario. També va ser membre de l'«Amicale de la XXVI Divisió» i col·laborà en el seu butlletí. Després de la mort de Franco es va afiliar al Partit Socialista Francès. Entre les seves obres podem destacar El movimiento libertario ante el problema español (1946), La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975) (1975, amb altres), Políticas de los exiliados españoles (1976), El sindicalismo español en la encricijada (1976), Une certaine idée de l'Europe (1980), Aragón en la revolución española (1983), Histoire de Mauthausen: les cinq années de deportation des républicains espagnols (1989), España (1900-1936): las causas de la Guerra Civil (1993), Del radical socialismo al socialismo radical y libertario: memorias de un libertario (1998), Reflexiones en torno a la actual situación española, etc. Va fer servir diversos pseudònims, com ara José Cantaclaro, Jacinto Barrera, Sergio o Sergio Mendoza. José Borrás Cascarosa va morir el 5 de desembre de 2002 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Dámaso Ibars

    Dámaso Ibars

    - Dámaso Ibars: El 17 de maig de 1916 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Dámaso Ibars, conegut com El Maño del Cuento. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Després de la militarització de les milícies continuà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola combatent al front de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà en els batallons per lluitar contra els alemanys. Durant la primavera de 1940 va caure presoner a Épinal (Lorena, França) i va ser internat en un Stalag. El 27 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on rebé el malnom d'El Maño del Cuento. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 va ser repatriat a França. Instal·lat a Tours (Centre, França), fundà una família i milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Dámaso Ibars va morir el 17 de gener de 1976 a Tours (Centre, França).

    ***

    Pierre Clastres

    Pierre Clastres

    - Pierre Clastres: El 17 de maig de 1934 neix a París (França) l'antropòleg, etnòleg i pensador anarquista Pierre Clastres. D'estudiant milità en la Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) i es va veure força influenciat pel marxisme antiestalinista de la revista Socialisme ou Barbarie (1949-1967). En 1977, quan participà en la fundació de la revista Libre, juntament amb Miguel Abensour, Cornelius Castoriadis, Marcel Gauchet, Claude Lefort, Maurice Luciani i altres, trobà molts dels antics membres de Socialisme ou Barbarie. Després d'estudiar filosofia, s'interessà, sota la influència de Claude Lévi-Strauss i Alfred Métraux, per l'antropologia americanista. També es va veure força influenciat pel Discours de la servitude volontaireou le Contr'un, queÉtienne de La Boétie redactà en 1549 i que s'edità pòstumament en 1576, que sempre reivindicà i el qual cità nombroses vegades en els seus textos antropològics. Realitzà nombrosos estudis antropològics de camp, com ara amb els indis guaranís al Paraguai (1963 i 1965); amb els txulupís al Gran Chaco (1966 i 1968); amb els yanomami a la selva brasilera (1970), amb son col·lega Jacques Lizot; i amb els guaranís al Brasil (1974). En 1968 participà activament en els fets de«Maig del 68». En 1974 va entrar com a investigador al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional d'Investigacions Científiques) i publicà el seu recull d'assaigs La société contre l'État. Recherches d'anthropologie politique, la seva obra més coneguda i admirada. Les seves crítiques a l'estructuralisme i a Claude Lévi-Strauss, sobretot pel concepte que aquest té sobre la guerra com a resultat del fracàs de l'intercanvi en les societats«sense història» o«primitives», el portà a abandonar el Laboratori d'Antropologia Social del Col·legi de França. En 1975 va ser nomenat director d'Estudis a la Secció V de l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Alts Estudis) de París. Pierre Clastres va morir el 29 de juliol de 1977 en un accident automobilístic a Gabriac (Guiana, Occitània) deixant una obra inacabada i nombrosos textos inèdits i dispersos. Cal citar, entre les seves obres més importants, moltes d'elles pòstumes, Chronique des indiens Guayaki (1972), Le grand parler. Mythes et chants sacrés des indiens guarani (1974), Archéologie de la violence. La guerre dans les sociétés primitives (1977), Les marxistes et leur anthropologie (1978), Recherches d'anthropologie politique (1980),Mythologie des indiens chulupi (1992), etc. Els seus estudis sobre la guerra, l'aversió a qualsevol tipus de divisió social i d'acumulació de poder, el no-poder del cap tribal, etc., en les «societats primitives» --societats sense Estat, ni fe, ni llei, ni rei-- són fonamentals per entendre el que s'ha vingut a nomenar «antropologia anarquista».

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    L'alcalde Bonaventura Gomis Bartra

    L'alcalde Bonaventura Gomis Bartra

    - Bonaventura Gomis Bartra: El 17 de maig de 1940 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Bonaventura Gomis i Bartra. Havia nascut en 1903 –algunes fonts citen 1907 i 1914– a Mataró (Maresme, Catalunya). Cap el 1912 es traslladà amb sa família a Vilassar de Dalt (Maresme, Catalunya). Quan tenia 14 anys entrà a fer feina de cambrer a la taverna Les Sedes, on restà fins que per la seva edat va ser enviat a fer el servei militar a l'Àfrica, on va romandre quatre anys. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Vilassar de Dalt, i fou membre destacat de la mutualitat obrera de caire llibertari«L'Estrella», de la qual formà part en 1922 del seu equip de futbol, el FC Esbart. En 1928 es casà amb Ramona Oliva, amb qui tingué tres fills (Gaietà, Germinal i Aroma). El març de 1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors de Vilassar de Dalt de la CNT al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT. Durant la Revolució espanyola fou per la CNT regidor d'Ordre Públic del Comitè de Salut Pública i, a partir de desembre de 1937, alcalde de Vilassar de Dalt. Cridat a files, el 25 de desembre de 1938 dimití del seu càrrec i marxà al front. El Nadal de 1938 va ser fet presoner pel feixistes i reclòs a la presó de Lleó (Castella, Espanya). L'agost de 1939 un vilassarenc el va reconèixer i va ser traslladat a la presó de Mataró i posteriorment a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). Jutjat en consell de guerra per«rebel·lió militar» per les tropes franquistes, va ser condemnat a mort. Bonaventura Gomis Bartra va ser afusellat el 17 de maig de 1940 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). El 4 de maig de 2013, per iniciativa del Grup de Recerca Històrica «La Filferrada», es descobrí una placa commemorativa al Passatge del Teatre, carrer que a partir d'aquell moment passà a anomenar-se«Passatge de l'alcalde Bonaventura Gomis»

    Bonaventura Gomis Bartra (1903-1940)

    ***

    Necrològica de Francesc Boya apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 de setembre de 1962

    Necrològica de Francesc Boya apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de setembre de 1962

    - Francesc Boya: El 17 de maig de 1962 mor a Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Francesc Boya. Havia nascut cap el 1895 a Montgarri (La Vall d'Aran, Catalunya). Miner de professió, emigrà a França i treballà a les mines pirinenques. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a Catalunya i participà en el procés revolucionari i en la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i treballà de miner a la zona pirinenca afiliat a la Federació Local de Sent Gironç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt de silicosi, Francesc Boya va morir el 17 de maig de 1962 a Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Dret a l'esquerra Ácrato Lluc; asseguts, a l'esquerra Manuel Joaquin de Sousa, i a la dreta Sebastià Clarà (Barcelona, 12 de novembre de 1930)

    Dret a l'esquerra Ácrato Lluc; asseguts, a l'esquerra Manuel Joaquin de Sousa, i a la dreta Sebastià Clarà (Barcelona, 12 de novembre de 1930)

    - Sebastià Clarà Sardó: El 17 de maig de 1986 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó. Havia nascut en 1894 a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). Passà la seva infantesa al camp, a casa d'un oncles, i anà a l'escola laica de Sant Feliu. D'adolescent treballà de pagès, a la indústria suro tapera del seu poble i, com a manobre, a la carretera de Sant Feliu a Tossa. Emigrà a França, on va fer feina a les fàbriques de taps de suro de la Gascunya; després marxà a París, on l'aplegà la Gran Guerra i va viure el debat que aquest conflicte suscità en el moviment anarquista. Entre 1915 i 1917 va ser secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a París. En 1917 fou responsable del Grup de Propaganda Llibertària de Llengua Espanyola i intentà publicar, sembla que sense èxit, el periòdic Tribuna Libertaria. Detingut, va ser portat a la frontera francoespanyola. Aquell mateix 1917 s'establí a Mataró, on participà en els conflictes vaguístics que es desencadenaren arreu de la comarca. En 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal de Girona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 assistí al II Congrés Nacional de la CNT (Congrés de la Comèdia). El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes. Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes, que s'havia acabat de crear. També aquest any representà la CNT, amb J. Ferrer Alvarado, en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). A més a més, en 1923 va fer mítings a diverses poblacions (el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Sebastià). Durant la dictadura de Primo de Rivera intervingué en diverses conspiracions antimonàrquiques juntament amb sectors polítics i en 1927, arran de la vaga dels suro tapers, va ser desterrat i marxà de bell nou a França, establint-se a Montalban. Novament a la Península, en aquests anys de final de la dictadura, destacà com a orador, fent mítings a diverses localitats (Manresa, València, etc.). El 27 d'abril de 1930 va fer un míting d'afirmació sindical al Teatre Nou de Barcelona, amb Joan Peiró, Emili Mira, Pere Massoni i Ángel Pestaña. L'1 de maig de 1930, al Cafè del Carril de Vic, organitzat per l'Associació Obrera de Vic, llegí la conferència «Orientació sindical», i el 13 de maig d'aquell any, al teatre Fortuny de Blanes, organitzat pel Sindicat Únic confederal, la conferència «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball». El 10 de juliol de 1930 impartí la conferència«Modalitats i finalitats del sindicalisme» a la Casa del Poble de València. En aquesta època es posà al front de la Federació Local de la CNT de la capital catalana i l'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres companys (Ángel Pestaña, Tomàs Tuso, Pere Foix, etc.). Fins al setembre de 1931 fou redactor de la Solidaridad Obrera dirigida per Joan Peiró i fins i tot la dirigí entre l'octubre de 1930 i juny de 1931, fins que en 1936 va ser novament redactor. En 1931 prologà el llibre de Francisco CañadasEl Anarquismo. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatro Conservatorio de Madrid, i a partir d'aquesta reunió assumí progressivament les tesis purament sindicalistes, arribant a reivindicar un «sindicalisme neutre» compatible amb activitats polítiques al marge de la lluita sindical. L'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i per això fou expulsat de la CNT. El 22 de setembre de 1931 dimití, junt amb Joan Peiró i la resta de la redacció, de Solidaridad Obrera. Durant la II República espanyola s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) --era amic personal de Lluís Companys, a qui havia conegut a la presó Model de Barcelona-- i fou cap d'Estadística del Departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Després del IV Congrés Nacional de la CNT, celebrat entre l'1 i el 10 de maig de 1936 a Saragossa, reingressà en els Sindicats d'Oposició de la CNT i es va fer càrrec de la Secció de Funcionaris del Sindicat de Serveis Públics i, per aquest sindicat, fou delegat en el Comitè Regional de la CNT. El 13 de març de 1938 participà en l'homenatge a la memòria de Salvador Seguí que es realitzà davant la seva tomba al cementiri de Montjuïc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a la Península i entaulà relacions amb els falangistes, participant en la formació del Partit Laborista, fet pel qual una gran part de la militància confederal l'acusà de traïdor. Durant la dictadura crea el Centre Lleidatà, lloc de trobada i d'informació, boicotejat per la militància confederal. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Trobem articles seus, alguns signats sota el pseudònim de Floreal, en diverses publicacions, com Acción Social Obrera, Acracia, Boletín Oficial, La Comena Obrera, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera,El Vidrio, etc.

    ***

    Necrològica de Francisco García Sánchez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 d'octubre de 1986

    Necrològica de Francisco García Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 d'octubre de 1986

    - Francisco García Sánchez: El 17 de maig de 1986 mor a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco García Sánchez. Havia nascut a Cartagena (Múrcia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i visqué molts d'anys a París. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà en diverses ocasions a la seva ciutat natal i en 1983 s'hi instal·là definitivament.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Desde 1993 treballam, vivim, patim i gaudim amb la Música d'Arrel, la nostra Nació i la nostra Cultura. Hem renovat la plana Web canviant el servidor, Visitaula a: Música d'Arrel Tradicional de les Illes Balears

    A la vostra disposició!

    Pere Joan Martorell

    Pere Joan Martorell 600516886

    perejoanmartorell@gmail.com


    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 43ª Parte: MERCADO AGROPECUARIO LA PLAZA - SANTIAGO DE CUBA - CUBA 2010

    Mercados del Mundo 43ª Parte


    Mercado Agropecuario "La Plaza"

    Santiago de Cuba, Cuba


      Abril 2010

    © Miguel Veny Torres

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Vista del Mercado»
    c/ Hospital

    «Área de incendios»
    c/ Hospital

    «Santiaguera»
    c/ Hospital

    Madrid, 17 de Mayo de 2018


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 376 | 377 | (Page 378) | 379 | 380 | .... | 465 | newer