Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 367 | 368 | (Page 369) | 370 | 371 | .... | 465 | newer

    0 0

    Independentisme i espanyolisme


    Les paraules signifiquen. Per exemple, dir, com s’ha dit fins a la nàusea, “Això no va d’independència; va de democràcia”, no és sinó una manera sinuosament retòrica de renunciar a la independència. No és pas el mateix que dir “Això no va tan sols d’independència; va, fins i tot, de democràcia”. Ambdues frases ens situen en universos referencials diferents: el primer remet al cinisme espanyolista dels comuns; el segon, a l’independentisme. Però és el neoindependentisme anacional, o sigui, la branca més potent del nostre moviment, qui porta almenys un any pronunciant la primera de les versions. Representa que l’independentisme pretén transmetre el missatge B, però el cas és que pronuncia la frase A, vés a saber si per inveterada estètica levantina, per esteticisme postmodern o per una neosintaxi delimitada per Twitter. El cas és que pronuncia la frase A, i, com que les paraules signifiquen, hom transmet, necessàriament, el missatge A; o sigui, que tot això, literalment, “no va d’independència”.

    Avui, en el manifest unitari del front antirepressiu, hem après una versió més elaborada de la primera de les frases; aquesta: “Aquest no és un embat de banderes, sinó de valors universals.” No debades s’hi basteix “un front unitari en defensa de la democràcia i dels drets fonamentals. Un front transversal, basat en el respecte de la pluralitat”. Un front que no és pas per la independència. A canvi que s’hi sumin els vividors dels comuns i els buròcrates de CCOO, el bloc independentista aparca la independència. Victòria total, sí.

    Som en mans d’una genteta que ha demostrat sobradament una manca d’intel·ligència inquietant. Ara: són llestos; més llestos que una fura. Per exemple, han tornat a enredar la CUP, que ha refusat la preautonomia per la porta i ara no s’adona que la hi colen per la finestra.

    La branca institucional de l’independentisme continua bastint un món paral·lel, mentre la gent que efectivament es mobilitza al carrer crida “Independència!”, “República, ara!”, “Llibertat presos polítics!” i “Puigdemont, el nostre president!”.

    (Nota enviada per un amic)



    0 0

    L'antifranquisme cultural en els anys setanta.



    Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

    La premsa informa aquestes dies de la desaparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.



    Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

    En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.


    Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.



    Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

    Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.


    Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.


    A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.


    Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.


    Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    Art i subversió a Mallorca en els anys 70



    Gabriel Noguera a començaments dels anys setanta

    Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.



    L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

    Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



    1967: Antoni Catany i Miquel López Crespí .

    En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

    La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

    Miquel López Crespí


    0 0

    [26/03] «Il Piccone» - Tragèdia de Jambol - Armand - Cochon - Montgon - Armanetti - Doubinsky - Callemin - Castro - Casanellas - Guigui-Theral - Barón - Masini - Mitev - Serrano Oteiza - Norsa - Costa - Cavallina - Mannerini - Giménez - Adell - García Pradas - Regueras - Comfort - Téllez

    Anarcoefemèrides del 26 de març

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"Il Piccone"

    Portada del primer número d'Il Piccone

    - Surt Il Piccone: El 26 de març de 1905 surt a Brescia (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació mensual Il Piccone. Periodico minsile anarchico. Portava l'epígraf:«La verità ci farà liberi» (La veritat ens farà lliures). En va ser el responsable Arnaldo Ziliani. Trobem textos d'Olindo Guerrini, Errico Malatesta, Morel, Leda Rafanelli-Polli, Fedele Rivolta, Arnaldo Ziliani i d'altres que signaren amb pseudònims. Tracta diversos temes: abstenció, anticlericalisme, antimilitarisme, cultura, història, poesia, Primer de Maig, prostitució, repressió, vaga, etc. Només en sortí un altre número, l'1 de maig de 1905.

    ***

    Todor Darzev

    Todor Darzev

    - Tragèdia de Jambol: El 26 de març de 1923 a Jambol (Jambol, Bulgària), un dels bastions del moviment llibertari d'aquest país, durant un míting anarquista prohibit organitzat per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) per protestar contra les decisions del govern agrarista d'Stambolijski de desarmar el poble, l'exèrcit obre foc contra la massa, ferí l'orador Atanas Stoitxev i provocà una carnisseria entre els assistents. Una trentena d'anarquistes van morir el mateix dia durant el tiroteig o l'endemà afusellats a la caserna de Jambol. Entre els assassinats es trobaven: Todor Darzev, nascut a Kazanlik en 1880, oficinista i gran figura del moviment revolucionari, orador i propagandista anarquista que gaudia d'un gran prestigi en la classe obrera, i que serà afusellat el 27 de març; Pani Botxkov, sabater i secretari del grup anarquista local; Dimitar Vassilev, militant clandestí i insubmís al servei militar; Cyrille Kehaiov; Spiro Obretenov; Pétar Kassapina; Rousko Nanime; Pétar Gavtxev; etc. Més tard, el 9 de juny, un cop d'Estat d'extrema dreta enderrocà i afusellà Stambolijski, cap del Partit Agrari en el poder des del 6 d'octubre 1919, i va sumir tot el moviment obrer en la clandestinitat absoluta.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    E. Armand

    E. Armand

    - E. Armand:El 26 de març de 1872 neix a París (França) l'anarquista individualista Ernest Juin, més conegut comE. Armand, un dels activistes llibertaris més coneguts i populars de la seva època, especialment en els cerclesàcrates lligats a l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions comunitàries de vida. Fill d'uncommunard, no va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una gran biblioteca el va instruir, ensenyant-li nombroses llengües. Descobrirà l'anarquisme per mor de la lectura del periòdicLes Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1901 va fundar el periòdicL'Ere Nouvelle,òrgan de l'anarquisme cristià o també anomenada«tendència tolstoiana», però no va ser l'únic:Hors du troupeau(1911),Par delà la mêlée(1916). Va dirigir durant un temps el periòdicL'Anarchie; va col·laborar enLe Libertaire, de Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revistaL'En Dehors, apareguda a Orleans des de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta revista prendrà el subtítol en 1926 de: «Òrgan de pràctica, de realització, de camaraderia individualista anarquista». També va esperonar la publicació de la seva continuadora,L'Unique, també a Orleans i que aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va participar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Faure. Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme anarquista pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves revistes tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de l'expropiació, tan comuns dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de l'«il·legalisme» en les revistes anarquistes li va crear no pocs enemics dins del moviment anarquista, de sectors més«calmats», com ara el de Jean Grave, que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto Libertad, Paraf-Javal i alguns més del cercle deL'Anarchie, de desviació ideològica i de provocar amb la seva vida dissoluta --segons Grave-- la desmoralització del moviment llibertari. També Max Netllau dedicarà adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en la seva magnaL'anarquia a través dels temps. De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva constant provocació de l'ortodòxia anarquista, dotaren el moviment llibertari europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de renovació que paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb l'agrupació espontània en cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la manera bakuninista. Els individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar en marxa alguns sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van dotar d'un pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees d'autoeducació i de crítica que preconitzaven. El corpus teòric d'Armand gira al voltant de tres idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o sexualitat sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes, anomenades generalment a principis del segle XX pels anarquistes:milieux libres (medis o ambients lliures). La idea internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va ser un gran defensor de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o l'Ido, que segons ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els individus. Armand en les seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes comunitaristes i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari francès. Es recuperen així les línies de pensament de Benjamin Tucker, de l'stirnerià John-Henry Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es recupera tota la llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada de banda en el moviment obrer europeu a partir de la desqualificació marxista de l'anomenatSocialisme científiccontra el que es va anomenarSocialisme utòpic; Armand revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a partir de les seves idees. Armand establirà fructíferes polèmiques amb altres individualistes anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un contrapunt interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora anarquista brasilera Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La influència d'Armand en el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol especialment, va ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar. Armand va divulgar en els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees més avançades sobre la sexualitat, les comunes i la posició de l'individualista autodidacta i crític contra l'autoritarisme i l'explotació. Armand va ser condemnat en diverses ocasions, especialment per «complicitat de deserció» durant la Primera Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps de concentració. E. Armand va morir el 19 de febrer de 1962 a Rouen (Alta Normandia, França). Les seves obres més importants són:L'initiation individualiste anarchiste(1923) iLa révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934).

    Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938). Tesi doctoral de la Universitat de Girona

    ***

    Georges Cochon (ca. 1912-1913)

    Georges Cochon (ca. 1912-1913)

    - Georges Cochon: El 26 de març de 1879 neix a Chartres (Centre, França) l'anarquista i militant del moviment okupa Georges Alexandre Cochon. Obrer tapisser, va servir en la Marina i va prendre part en la campanya de Creta. Després de passar tres anys als batallons punitius d'Àfrica per objector de consciència i fundar un falansteri anarcocomunista que durà dos mesos a Vanves, el desembre de 1909, va ser nomenat tresorer de la «Union Syndicale des Locataires Ouvriers et Employés» (USLOE, Unió Sindical de Llogaters Obrers i Empleats), revifalla d'un primer Sindicat Confederat de Llogaters creat el 1903 per l'anarquista Pennelier. En 1911 va esdevenir president de la USLOE, que comptava aleshores mig milenar d'afiliats a París i el programa del qual reivindicava la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. El 13 de desembre de 1911 va organitzar la muda pública del seu propi domicili arrendat, al carrer Dantzing número 52, amenaçat d'embarg; quan la portera va cridar la policia, va muntar una barricada («Fort Cochon») a ca seva tot desplegant una bandera roja i una pancarta que deia:«Respectuós de la llei violada per la policia al servei de la propietat, només sortiré obligat per la força.» Assetjat per la policia, abastit pels veïns durant cinc dies, va fer que un agent judicial prengués acta de la violació del seu domicili i va obtenir la primera victòria, ja que el tribunal de recursos d'urgència li va donar la raó i la policia va haver d'aixecar el setge. Poc després, el 7 de gener de 1912, va organitzar una acció de reallotjament al Jardí de les Tuileries d'una família amb vuit infants en la qual els companys del Sindicat de Fusters van muntar en minuts una barraca improvisada; aquesta acció comportarà el vot per part del consell municipal parisenc d'un emprèstit de 200 milions de francs per a la construcció d'habitatges econòmics per a famílies nombroses. Després va crear la famosa«Raffût de Saint-Polycarpe», fanfara heteròclita que en forma d'escamot ajudava a buidar les cases amenaçades de desallotjament omplint unes carretes tirades a coll amb tots els trastos dels llogaters; el cantautor llibertari Charles d'Avray va compondre per aquest grup la coneguda cançó La marche des locataires. Mitjançant aquesta acció directa de caire lúdic, van assetjar i okupar tots els habitatges que trobaven buits, alhora que okupaven els centres públics: el 10 de febrer de 1912 van okupar el pati de la Prefectura de Policia, el març el de la Cambra de Diputats, el 12 d'abril de 1913 amb milers de persones que no tenien habitatge per arrendar van assetjar l'Ajuntament de París, i el 24 van prendre a l'assalt l'església de la Madeleine. A més d'això, van ocupar entre el 8 i el 9 d'abril de 1912 la caserna parisenca del Chateau d'Eau i hi van allotjar 50 famílies, infants inclosos, i el 21 de juliol de 1913 van okupar al bulevard Lannes la vil·la La Vérone amb la complicitat del seu llogater, el Comte de La Rochefoucauld, i hi van ser reallotjades vuit famílies i 36 infants; van ser expulsats set dies després. En 1912 va començar a col·laborar en el periòdic anarquista de Brussel·les Le Combat Social, on amb Georges Schmickrath i León de Wreker van publicar articles sota la rúbrica «Sus aux vautours» (Sobre els voltors) en contra dels propietaris. Aquest mateix any es va produir una escissió en la Unió Sindical dels Llogaters; pel maig Cochon es va presentar a les eleccions municipals pel barri de Père-Lachaise i va ser exclòs, per les crítiques dels militants anarquistes, d'aquesta organització per«electoralisme», fundant aleshores la Federació Nacional i Internacional dels Llogaters. En 1913 va fer nombroses conferències arreu de l'Estat francès, especialment a Marsella, on l'agost va organitzar una impressionant manifestació pels carrers de la ciutat, reunint més de quatre mil persones al Palais de Cristal. Quan va esclatar la Gran Guerra, va ser mobilitzat en el XXIX Regiment d'Infanteria Territorial i va participar en la batalla del Marne; el gener de 1915, va ser destinat a la fàbrica Renault de Billancourt, però quan va ser reenviat a la seva unitat va desertar el 16 de febrer de 1917. Detingut l'agost, va ser condemnat el 17 de desembre per un consell de guerra a tres anys de treballs a la comunitat. Per aquesta època va publicar a Maintenon el periòdic Le Raffût, que va ser efímer --va sortir una nova sèrie entre 1920 i 1922 amb més fortuna. Durant la guerra, la Unió Federal de Llogaters (UFL) va esdevenir Unió Confederal de Llogaters (UCL), que en 1946 esdevindrà Confederació Nacional de Llogaters (CNL), apropada al Partit comunista. Entre 1925 i 1926 encara va participar en el moviment dels llogaters i va haver de comparèixer davant un tribunal de París el 21 d'abril de 1926. Retirat amb sa companya Tounette a Pierres, a prop de Maintenon, va anar diverses vegades a París durant els anys cinquanta per evocar els seus records en l'emissió radiofònica de J. Mollion«Les rêves perdus». Georges Cochon va morir el 25 d'abril de 1959 a la seva casa del carrer Grandes Cours a Pierres (Maintenon, Centre, França). Sos fills van reprendre la torxa i durant els anys setanta van participar activament en el sindicat de llogaters. Va escriure el petit tractat 39 manières de faire râler son concierge. Es van crear un gran nombre de cançons sobre Cochon i el seu moviment okupa, com ara La Cochonette; Donnez des logements; Papa Cochon; C'est Cochon; V'la Cochon qui démémage, de Montéhus; Le chant des locataires, de Robert Lanoff; o La marche des locataires, de Charles d'Avray. El famós dibuixant Steinlein va realitzat per a la seva lluita cartells i dibuixos. En 2000 Patrick Kamoun va publicar V'là Cochon qui déménage. Prélude au droit au logement, que explicar la història d'aquest personatge i la seva lluita.

    ***

    Louis Montgon

    Louis Montgon

    - Louis Montgon:El 26 de març de 1885 neix a Lorlanges (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista i sindicalista Louis Montgon, conegut com Vérité. Fill d'un fuster, va fer d'obrer i després d'artesà rellotger i joier a Lió. En 1917 es va instal·lar a Perpinyà amb sa companya Marie Sannajust. A començament dels anys vint era el secretari del grup anarquista de Perpinyà i un informe de la policia el qualificava d'«enemic de tota autoritat». Militant sindical de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), el 5 d'abril de 1922 fou el mentor d'una conferència organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i la CGTU. Fou membre de la delegació que exigí a la Borsa del Treball, aleshores monopolitzada per la CGT, els locals per a la Unió Local de la CGTU. El 21 de setembre de 1923 representà la Unió Anarquista (UA) i assessorà una reunió contra el feixisme presidida per André Marty. El 14 de maig i el 21 d'octubre de 1923 presidí dues conferències de Jules Chazoff realitzades a Perpinyà on es criticà durament la dictadura bolxevic soviètica. Després abandonà la CGTU, controlada pels comunistes, i s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Entre el 15 i el 16 d'agost de 1925 assistí com a delegat de Perpinyà al Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, que havia estat fundada el 19 d'octubre de 1924 a Besiers. En aquests anys presidí nombroses conferències anarquistes a Perpinyà, entre elles la de l'11 de desembre de 1929 de Lucien Huart i la de l'1 de gener de 1931 d'Émile Armand sota el títol «Peut-on croire en Dieu?». En aquests anys regentà un petit taller de rellotgeria al número 1 del carrer Lucia de Perpinyà. Entre juliol de 1936 i març de 1937, va ser responsable departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola, de la Federació d'Emigrats Antifeixistes Espanyols i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista a França. També fou el gerent del bilingüe (francès i castellà) Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste, que edità 11 números entre el 6 de febrer i el 23 de setembre de 1937 a Perpinyà. Després de l'aparició del número 3 (15 d'abril de 1937) dimití per estar en desacord amb la línia oficial de col·laboració governamental i institucional del moviment llibertari espanyol i fou reemplaçat per Jean Ay. Així i tot, continuà representant el grup de Perpinyà en la Federació i s'encarregà, després dels «Fets de Maig de 1937», de recollir fons a favor dels companys de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) empresonats per la reacció estalinista. Després de la Segona Guerra Mundial, va continuar la militància llibertària i fou secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Perpinyà. Louis Montgon va morir el 28 d'agost de 1972 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

    ***

    Dante Armanetti

    Dante Armanetti

    - Dante Armanetti: El 26 de març de 1887 neix a Pontremoli (Lunigiana, Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Dante Armanetti. Sos pares es deien Angelo Armanetti i Elisabetta Sordi. Va fer els estudis primaris fins al cinquè curs. Començà a militar de molt jovenet al moviment anarquista de Torí, on treballà com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere i després com a representant de la casa Singer. Durant la Gran Guerra difongué els pensaments llibertari i antimilitarista i es dedicà a recaptar fons per a la premsa anarquista. L'agost de 1917 participà en les manifestacions contra el conflicte bèl·lic i durant postguerra en les lluites socials que es desencadenaren. El setembre de 1920 destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques i en 1923 va ser detingut. En 1927 va ser condemnat per intentar sortir il·legalment del país. En 1929 es traslladà a Mirandola (Emília Romanya, Itàlia) per a dirigir un taller de mecànica. A començament dels anys trenta col·laborà en el periòdic clandestí del moviment «Giustizia e Libertà» Voci d'Officina. Membre del grup anarquista torinès «Barriera di Milano», format sobretot per companys toscans (Dario Franci, Settimo Guerrieri, els germans Vindice i Muzio  Tosi, etc.), i del grup«Barriera di Nizza», prengué part en el comitè de coordinació del grups anarquistes de Torí. Un cop més intentà exiliar-se amb altres companys (I. Innesti, F. Fasola i R. Alicardi), però va ser detingut a Moncenisio i condemnat. El 8 de febrer de 1931 va ser detingut a Torí amb altres companys (Arduilio D’Angina, Musio Tosi i Settimo Guerrieri); jutjat, fou condemnat a dos anys de confinament per «activitat anarquista i difusió de periòdics antifeixistes» i deportat a les illes de Lipari i de Ventotene. El 9 de febrer de 1933 va ser alliberat i tres anys després, el 9 de setembre de 1936, passà clandestinament a França per Val di Vanzo amb els companys anarquistes Antonio Calamassi i Settimio Guerrieri, gràcies al suport del Comitè Antifeixista de Chambèri (Roine-Alps, Arpitània). Mentre militava en el moviment anarquista d'aquesta ciutat i de Lió, la seva família patí persecucions a Itàlia i sa germana, Maria Felicita, va ser detinguda i processada per tribunals especials. El 15 de gener de 1937 arribà a Barcelona (Catalunya) en plena Guerra Civil i el 21 de gener va ser destinat als fronts d'Almudébar i del Carrascal d'Osca (Aragó, Espanya), però per la seva avançada edat i per la seva miopia no pogué agafar les armes, encarregant-se de les relacions entre els companys de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» i de ses famílies. El maig de 1937, mentre era a Barcelona amb tasques del servei postal, va ser detingut, juntament amb Ermanno Neri i Libero Mariotti, per la reacció estalinista al local de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», espai que fou saquejat, i acusat de «deserció i espionatge». El febrer de 1938 encara restava empresonat i la Unió Anarquista Italiana (UAI) llançà una campanya per reclamar el seu alliberament, així com el dels seus companys Pompeo Crespi i Carlo Cocciarelli. Aquesta campanya tingué el suport a França de Sébastien Faure i de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). L'octubre de 1938 va ser reclòs a Montjuïc. Un cop lliure, en 1939 passà a França, on fou tancat durant un any als camps de concentració de Sant Cebrià (tres mesos) i de Gurs (al Grup Italià de la IX Companyia). Després va ser incorporat forçosament en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al nord de França fins al juny de 1940. Arran de l'ocupació de París per les tropes nazis, passà a Brussel·les (Bèlgica), on visqué amb Armando Bientinesi, Aldo Demi i Ateo Vannucci. El 16 d'agost de 1941 va ser detingut per la policia alemanya amb concomitància dels serveis secrets italians. Extradit a Itàlia, va ser jutjat per un Tribunal Espacial feixista i condemnat el 17 de novembre de 1941 a set anys de reclusió a Castelfranco Emilia, a 20.000 lires de multa i a la prohibició vitalícia per a exercir càrrecs públics. Va ser alliberat després de l'anunci de la rendició italiana (8 de setembre de 1943) i marxà cap a Torí, on s'integrà en la resistència enquadrat en l'Squadre di Azione Patriottica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica) de la FIAT Ferriere i en la VII Brigada «Edoardo De Angeli», comandada per l'anarquista Ilio Baroni. L'octubre de 1944 entrà en la redacció del periòdic clandestí torinès Voce dei Comunisti Llibertari i esdevingué el seu director des de l'Alliberament, moment en el qual canvià el non per Era Nuova, fins el seu últim número, el març de 1949. Entre el 23 i el 25 de juliol de 1945 participà com a delegat del Piemont en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Amb Italo Garinei, dirigí entre febrer de 1951 i març de 1966 el periòdic torinès Seme Anarchico i el seu suplement Lotta Anarchica. Voce del Campeggio Internazionale Anarchico. A començament de la dècada dels cinquanta fou responsable del Bolletino Interno della Federazione Anarchica Italiana, del qual es publicaren a Torí cinc números entre novembre de 1952 i març de 1953, amb la finalitat de preparar el V Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 23 de març de 1953 a Civitavecchia. Dante Armanetti va morir el 3 de febrer de 1958 a Torí (Piemont, Itàlia); incinerat el 6 de febrer, les seves cendres van ser dipositades al Tempio Crematorio.

    ***

    Jacques Doubinsky

    Jacques Doubinsky

    - Jacques Doubinsky:El 26 de març de 1889 neix a Odessa (Ucraïna) el militant anarquista Iakov Dubinsky, més conegut com Jacques Doubinsky. Nascut en una família d'artesans jueus, va fer els seus estudis en una escola professional a Odessa, tot militant de molt jove en les Joventuts Sindicalistes, i va prendre part en la Revolució russa de 1917. Però ben aviat el nou poder bolxevic empaità els anarquistes i esclafà, després d'haver-ho utilitzat, el moviment insurreccional makhnovista del qual prenia part. Jacques Doubinsky va fugir a Bulgària i va participar en el moviment anarquista d'aquest país. Arrestat i torturat després del cop d'Estat de 1923, va aconseguir evadir-se i arribà a França, on trobarà Volin i Makhno, també exiliats de Rússia per la repressió comunista. Va treballar en diversos oficis: en cadenes de muntatge, trenant sabates --com la major part dels emigrats servis i búlgars--, en la confecció i disseny de teixits --on va conèixer els anarquistes Lucien Feuillade (Lucien Daurat) i Charles Ridel (Louis Mercier Vega)--, etc. Aleshores va esdevenir redactor de la revista jiddisch La Nostra Vida. Amb Volín, Alexandre Berkman, Senya Fleshin i Mollie Steimer va fundar en 1927 el «Grup d'Ajuda als Militants Anarquistes Exiliats de l'Est» i va col·laborar en el periòdic anarquista rus Golos Trouda, publicat als Estats Units. Va realitzar col·lectes per recaptar fons per ajudar els militants llibertaris empresonats a la Unió Soviètica. Va participar en la reunió entre Nèstor Makhno i Buenaventura Durruti on aquestúltim va proposar a l'ucraïnès de continuar la lluita revolucionaria a Espanya. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 va participar com a delegat del Sindicat Intercorporatiu de París en el IV Congrés de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on va ser elegit membre de la nova comissió administrativa de l'organització anarcosindicalista. Amb la seva companya Rosa, va dirigir la biblioteca-llibreria anarquista jueva«L'Autodidacte». Amagat durant la Segona Guerra mundial, després de l'Alliberament i de la mort de Volin, va crear l'associació«Les Amis de Voline», que editarà d'aquest La Révolution inconnue (1947). Va ser un dels editors, amb David i Golda Stetner, del periòdic Der Freie Gedank,òrgan del Grup Anarquista Jiddisch de París. També militarà en «La Libre Pensée» i serà membre de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes de Bulgària, editant el fulletó Bulgarie, nouvelle Espagne (1948). Va realitzar nombrosos viatges als Estats Units, on va mantenir força contacte amb el moviment anarquista nord-americà i va ser ell qui va portar a Europa l'últim missatge de Rudolf Rocker. Jacques Doubinsky va morir el 18 de febrer de 1959 a França. Son fill Claude serà en 1962 corresponsable del butlletí anarcosindicalista publicat en tres llengües Commission Internationale de Liaison Ouvrière. Son nét, Sébastien, és també un escriptor llibertari, autor de nombroses novel·les, com ara Fragments d'une révolution, Les vies parallèles de Nicolaï Bakhmaltov --biografia novel·lada de les aventures de son padrí--, Mira ceti, etc.

    Jacques Doubinsky (1889-1959)

    ***

    Raymond Callemin en una foto policíaca

    Raymond Callemin en una foto policíaca

    - Raymond Callemin:El 26 de març de 1890 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Fill d'un sabater socialista, esdevingué obrer tipogràfic. Milità un curt temps en els Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la«Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy, Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écrites à la Santé»). Deixà inèdites unesMémoires de Callemin dit Raymond la Science.

    ***

    Manuel de Castro

    Manuel de Castro

    - Manuel de Castro: El 26 de març de 1896 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'escriptor, poeta, periodista i torero anarquista Manuel de Castro. Fou fill de Manuel de Castro Cobas, capellà gallec, i de Soledad Pardiñas, concertista de piano i pintora; ambdós es conegueren a la Corunya (Galícia) i enamorats fugiren a París (França) i d'allà a la ciutat argentina de Rosario, on es casaren civilment. El fill de la parella s'educà a Córdoba (Córdoba, Argentina) i després estudià al Seminari Conciliar de Concepción (Concepción, Xile). De molt jove quedà orfe de mare, primer, i de pare, després --vidu reingressà al sacerdoci--, i s'establí a Montevideo (Uruguai), on restà definitivament. A la capital uruguaiana participà de la bohèmia literària --va fer una bona amistat amb Ernesto Herrera-- i també s'introduí en els grups anarquistes, experiència que més tard recrearà en la seva novel·la Oficio de vivir. Buenas y malandanzas de Gabriel (1958). D'aquests anys juvenils publicà més tard la sèrie «Cronicones montevideanos» en el«Suplemento Femenino» del diari La Mañana. En 1928 publicà Historia de un pequeño funcionario, crítica a la burocràcia estatal. Exercí el periodisme en diferents publicacions, com ara Mundo Uruguayo (Montevideo), Ercilla (Santiago de Chile), Clarín (Buenos Aires), etc.; però sobre tot conreà la poesia, la novel·la i el conte. En els seus últims anys creà la seva pròpia editorial, Banda Oriental, on publicà les seves obres. El seu art taurí recorregué les places de Montevideo, Xile, Argentina i Espanya. A finals de la dècada dels trenta, convidat pel British Council, viatjà a Londres per mediació de l'ambaixador britànic a l'Uruguai. Formà part de diversos grups literaris i d'edició de revistes culturals, com ara Teseo, Revista Oral,Cuadernos Julio Herrera y Reissing,«Meridión», etc. Participà en les Jornades Poètiques celebrades a Piriápolis. Alguns dels seus relats més aclamats van ser adaptats al teatre i a la ràdio a l'Uruguai i a Xile. Entre les seves obres destaquen Canto de oro (1917), Las estancias espirituales (1919), El padre Samuel. Su vida sacra y profana evocada por un llamado su sobrino. Novela picaresca americana (1937), Lámpara. Vigilias de la luz y la flauta (1938), Meridión. 33 cantos y 2 alabanzas (1946), Consagración de Hernandarias (1946),Pregón lírico diciendo de la muerte de Manuel Rodríguez, Manolete (1949), Retorno (1951), Hernandarias. Exploración poética on ocho cantos (1951), Pastoral melacolía y otros poemas (1954), El enigma del ofidio (1955), Encantamiento. Poesía sobre motivaciones infantiles (1955), Festival y transfiguración de Helena. Treinta poemas de amor (1957), Hernandarias. Exploración poética en XIII cantos (1957), Espantapájaro. Poesía sobre motivos infantiles y un cuento (1960), El nuevo encantador (1961), Laurel sangriento. Épica nativa (1961), Humo en la isla (1962), Metafísica del vino y otros poemas (1963), Goya y la fiesta de los toros. Estudio (1964), Víspera y olvido. Doce nocturnos y otros poemas (1965), La vida bohemia. Cronicones montevideanos (2005, pòstuma), etc. En les seves obres descriu la impersonalitat burocràtica, la incomprensió que separa els éssers humans, el món del treball i la pobresa aclaparadora, tot de manera realista i alhora filosòfica. Manuel de Castro va morir el 8 de juny de 1970 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Secció d'Arxiu i Documentació de l'Institut de Lletres (SADIL) de la Facultat de Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat de Montevideo.

    Manuel de Castro (1896-1970)

    ***

    Ramon Casanellas Lluch amb l'uniforme de l'Exèrcit Roig

    Ramon Casanellas Lluch amb l'uniforme de l'Exèrcit Roig

    - Ramon Casanellas Lluch: El 26 de març de 1897 neix a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya) --altres autors citen Barcelona-- el militant anarcosindicalista, membre dels grups d'acció i finalment dirigent comunista Ramon Casanellas Lluch. Treballador de la metal·lúrgica, de molt petit començà a militar en els moviments socials i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1905 ja s'encarregava de transportar pistoles i municions per a les vagues dels metal·lúrgics. En 1911 organitzà una vaga d'aprenents contra els maltractaments dels mestres i dels encarregats. Després formà part de l'escorta personal de Salvador Seguí. En 1918 va haver d'exiliar-se a França a causa de la seva participació en les importants vagues d'aquell any. De bell nou a Catalunya, en 1919 s'enquadrà en el sectors cenetistes més durs i violents. Influït per Llúcia Fors, esposa del seu company Lluís Nicolau Fort i íntima amiga de la família anarquista dels Archs, entrà a formar part dels grups d'acció anarquistes --posteriorment se li acusà d'atemptar contra el fill de l'empresari de l'automòbil Arturo Elizalde, pel qual treballava; de la mort del sicari de la banda de Köening San Vicente, i de l'homicidi del compte de Salvatierra el 4 d'agost de 1920 a València. El 8 de març de 1921, amb Pere Mateu Cusidó i Lluís Nicolau Fort, assassinà a Madrid el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, com a represàlia per la persecució dels anarcosindicalistes a Catalunya i del terrorisme patronal. Aconseguí escapar i després de passar dos mesos amagat a Bilbao, amb el suport de l'aleshores dirigent comunista Oscar Pérez Solís --que finalment acabà en Falange Espanyola--, passà a França i a Alemanya i després a l'URSS el setembre de 1921. D'antuvi fou enviat a Crimea i a principis de 1922 demanà l'ingrés en el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i es posà al seu servei. Se li assignà com a traductora i mestra una antiga membre de la Txeca i amb la graduació de major en la reserva de l'Exèrcit, Maria Alexandrovna Fortus (Maria Luisa Michel), que amb el temps esdevingué sa companya. Des de l'URSS escrigué una carta exculpadora dels seus companys. Estudià quatre anys Filosofia Marxista a la moscovita Universitat Obrera d'Sverdlov i fou comandant mecànic d'aviació de l'Exèrcit Roig. Des de Rússia col·laborà en Sin Dios. En 1924 passà a Mèxic i durant tres anys participà com a agent bolxevic en l'organització dels moviments comunistes a l'Amèrica Llatina al servei de la Internacional Comunista (Komintern), alhora que treballava com a xofer, peó o carregador per subsistir. Amb la instauració de la II República espanyola, tornà pel juny de 1931 a la Península clandestinament, amb sa companya Maria Fortus i l'hongarès E. Gerö, enviat pel Komintern. Participà al costat de Pepe Díaz en un míting del Partit Comunista d'Espanya (PCE) al Teatre Maravillas de Madrid. El febrer de 1932, com a membre del Buró Polític del PCE, va intervenir en el IV Congrés d'aquest partit a Sevilla. Dies després fou detingut a Carmona i expulsat per no tenir permís de residència ja que s'havia nacionalitzat soviètic. Tornà clandestinament a Barcelona i a finals de 1932 participà amb Francisco del Barrio Navarro (Rescoldo) en la creació del Partit Comunista de Catalunya (PCC), del qual fou elegit primer secretari general. El febrer de 1933 fou detingut de bell nou i tancat a la presó Model de Barcelona. El 28 de febrer de 1933 patí un atemptat. Aquest mateix any publicà Carta a los obreros anarquistas, que havia escrit durant la seva estada a la presó. Ramon Lluch Casanellas el 25 d'octubre de 1933, anant a Madrid, en motocicleta, amb el militant comunista Francisco del Barrio, per assistir a un ple del PCE, sofrí en un estrany accident de carretera al Bruc (Anoia, Catalunya) i, amb son company, morí. Manuel Trueba Miramontes acusà directament la direcció del PCE d'haver provocat aquest accident mortal gràcies a una conspiració interna. Fou enterrat el 28 d'octubre al cementiri barceloní de Sant Andreu i tingué dos enterraments paral·lels, un per part dels seus antics companys llibertaris i altre per part dels nous camarades comunistes. Durant la guerra civil existí una «Columna Ramon Casanellas» de caire marxista.

    Ramon Casanellas Lluch (1897-1933)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
    0 0

    Gabriel Janer Manila i la literatura catalana contemporània


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Gabriel Janer Manila és un escriptor de la "generació" d'autors del anys setanta. En la seva obra L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: "Procedíem d'una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d'estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d'una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem". Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: "En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà..., potser també n'Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)".


    L'Editorial Moll ha reeditat una interessant aportació a la història del nostre teatre escrita per Gabriel Janer Manila. Es tracta del llibre Implicació social i humana del teatre: biografia apassionada de Cristina Valls. Aquest estudi ja havia estat publicat per "Dopesa" l'any 1975. Però en aquell temps no anava acompanyat de la important aportació documental (fotografies, cartells de l'època, nous estudis...) que conté l'edició actual. En l'edició de Dopesa no hi era el treball titulat "Pere Capellà, reivindicació" (conferència pronunciada per Gabriel Janer Manila a la Casa Consistorial de la vila d'Algaida, dia 15 de gener de 1995) ni tampoc "El teatre regional com a metàfora", un article publicat a la revista Randa (número 13). Gabriel Janer Manila (i Josep Melià en el pròleg de l'any 1975) surten en defensa "apassionada" del que s'anomenà "teatro regional". És una aportació summament interessant per a les noves generacions de mallorquins i mallorquines ja que històricament determinats intellectuals catalans (i organitzacions culturals de l'envergadura del Congrés de Cultura Catalana) han escrit i opinat de manera molt crítica sobre aquest tipus d'activitat teatral. Llompart de la Peña, Jaume Vidal Alcover, Antoni Serra, Gregori Mir, Alexandre Ballester o qui signa aquest article sovint vàrem escriure des d'una perspectiva ben diferent de la de Gabriel Janer Manila. I per això és bo tenir al nostre abast una versió alternativa.

    L'any 1977, el Congrés de Cultura Catalana definia d'aquesta manera el teatre regional: "En definitiva, es tracta d'un teatre que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura". Joan Oliver (Pere Quart) solia repetir aquella famosa frase: "Tenir una tradició teatral dolenta és pitjor que no tenir-ne cap". I Josep Maria Llompart en el seu llibre La literatura moderna a les Illes Balears (pàgs. 212-213) parla igualment d'aquest endarreriment, respecte a Europa i al Principat, del nostre teatre: "Fill modestíssim del realisme costumista, [el teatre] amb prou feines ha avançat una sola passa en l'espai de gairebé un segle... Recordem que poc abans de 1936 alguns autors s'esforçaven, amb més o menys fortuna, per sortir del marasme sainetesc. Amb la guerra, és clar, va produir-se el tall en rodó. Quan alguns anys després ressuscitava el teatre mallorquí, era batejat -en castellà- amb un nom que li ha pesat damunt com una llosa: 'Teatro regional'. Conscientment o inconscientment, aquesta denominació volia dir que el nostre teatre no era, ni podia ésser, un teatre com els altres. Havia d'ésser 'regional', adjectiu que, en el fons del fons, significa esquifit, casolà i poca cosa. De bell nou el caire més escadusser del costumisme s'entossudia a considerar-se vigent. Amb això s'abonava el malentès lingüístic tan corrent entre el nostre públic: el mallorquí només és bo per a fer riure; els temes seriosos solament poder ésser tractats en castellà". A La literatura moderna a les Illes Balears (pàg. 214) Josep M. Llompart en treu les conseqüències i escriu: "D'aquesta manera quedava lliure el camí, penosíssim, del vertader 'teatre regional': un infrateatre bastit sobre els esquemes tradicionals d'En Tous i Maroto i d'En Puigserver -escriptors dignes, al cap i a la fi-, per autors sense capacitat, i a vegades sense escrúpols estètics. La conseqüència fou la substitució de la rialla 'moralitzadora' del sainet vuitcentista per una rialla -sigui dit sense ànim d'ofendre- 'estupiditzadora'".

    L'opinió de Llompart de la Peña (juntament amb la de Joan Fuster o la de Gregori Mir) ha estat la versió "oficial" que durant molts d'anys ha servit de guia als nostres estudiosos del fet teatral. Però Gabriel Janer Manila, a través de la persona i de la biografia de Cristina Valls, actriu destacable i de gran renom dins els límits del teatre anomenat a Mallorca regional, intenta reflectir una mentalitat i unes formes de vida que, avui, ja són història. Perquè, segons Janer Manila, el treball i els dies de Cristina Valls, dona del poble i actriu, va lligada a la història de la gent de l'illa. L'obra que comentam vol ésser -com explica Josep Melià en el pròleg- una "indagació a l'entorn de Cristina Valls i el seu temps". I la conseqüència que se'n treu de les opinions de Janer Manila apunta a la frustració que el poble mallorquí ha patit, tant per no saber aprofitar l'èxit social del teatre vernacle com per perdre'l de manera definitiva; almenys momentàniament. És evident que aquestes darreres opinions deixen obertes les portes per a la controvèrsia i el debat.

    Amb l'amic Gabriel Janer Manila mantenc una bona relació. Sembla que tenim els mateixos enemics i hem de suportar les urpades de tants envejosos, la ràbia dels impotents que, desesperats en constatar la seva misèria moral, personal i professional, no saben fer res més que ordir trampes per als intellectuals mallorquins. Genteta negada totalment i absolutament per a realitzar qualsevol cosa de profit, psicòpates de la mentida, l'insult i la tergiversació vegeten dins de la buidor més total i absoluta. Gabriel Janer Manila és un escriptor de la "generació" d'autors del anys setanta. En la seva obra L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: "Procedíem d'una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d'estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d'una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem". Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: "En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà..., potser també n'Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)".

    En provar de definir aquella generació, Gabriel Janer Manila recorda (pàg. 115): "Segurament allò que més ens unia era el fet que tots escrivíem per alguna cosa més. Hi havia aquella voluntat de revolta, aquell desig de transformar el món. Posàvem la literatura al servei del compromís polític, no només -encara que també- al servei del compromís estètic".

    Aquestes afinitats generacionals -i haver de patir els insults dels mateixos cans rabiosos de l'enveja i la impotència- ha fet que, en més d'una ocasió, per a desesperació dels quatre inútils que ens ataquen, Gabriel Janer Manila hagi presentat alguna de les meves novelles, obres de teatre o poemaris.

    Quan pel desembre de 1997 l'Editorial Columna de Barcelona publicava la novella Estiu de Foc (que havia guanyat el Premi Valldaura 1997), Gabriel Janer Manila va publicar en el diari EL MUNDO-EL DÍA DE BALEARES el següent article: "Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novella exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la illusió de la llibertat.

    'Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...

    'Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.

    'El llibre ens planteja, bellament novellades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.

    'I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convençuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.

    'La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.

    'Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida".

    Posteriorment, i a ran de la publicació per Editorial Moll del pomari Revolta (Collecció "La Balenguera"), Gabriel Janer Manila va ser encarregat de presentar l'obra al Centre de Cultura "Sa Nostra" de Ciutat. Recordant aquella presentació, Gabriel Janer Manila va escriure un article on, sota el títol "Un prodigiós llenguatge poètic", deia: "He tingut la fortuna de presentar públicament un poemari, quasi un catecisme, de Miquel López Crespí, l'entranyable amic, tot just editat per l'editorial Moll a la prestigiosa collecció: la Balenguera. Revolta, que aquest és el títol, és un llibre amb història. El poeta m'ha explicat els infortunis d'aquest text bellíssim: el llarg pelegrinatge per premis i certamens del nostre petit país sense trobar mai una mà que volgués guardonar-lo. [...] A la presentació d'aquest poemari, entre amics i devots, hi assistiren una cinquantena de persones pel cap baix. Això significa un deu per cent de la gent que, segons digué un periòdic que donà xifres, assistiren al recital de la poesia mediterrània -la paraula càlida del vell mar uneix els homes i les dones d'ambdues voreres- que, recentment, se celebrà al teatre Principal de la nostra ciutat. Estic convençut que aquell deu per cent d'assistents es produí gràcies a l'entusiasme per la poesia que havia provocat el recital. Sincerament, si la poesia ha de guanyar-hi tant, crec que, costi el que costi, n'haurien de fer un cada setmana.

    'He dit, just en començar, que el poemari d'en Miquel podria esser quasi un catecisme. Ho he dit perquè es tracta d'un llibre moral. Com tots els llibres -i també els articles, no en dubteu-, escrits contra algú. I, per tant, a favor d'algú altre. Hi ha una cosa que l'allibera d'esser un simple catecisme: la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar.

    'També Bartomeu Fiol, que hi ha posat un pròleg, senyala el radical condicionament ètic d'aquests versos i la contundència de la seva formulació. Difícilment, diu, aquest llibre pot llegir-se com a mera literatura. Però també és un homenatge als antics poetes xinesos. Probablement, el marc referencial xinès, tan allunyat de nosaltres en el temps i l'espai, contribueix o deriva cap a una profunda crítica social. La crítica d'un temps, el nostre, que no agrada al poeta, que no ens agrada.

    'És evident que la lectura de Revolta, com la de tots els textos literaris, ens condueix a uns referents. I els més propers, probablement deuen ser El Llibre Roig de Mao Zedong i els poemes de Bertolt Brecht que, fa molts d'anys, vaig sentit cantar per primer cop, traduïts a l'italià, a la cantant Milva en un espectacle que havia dirigit Giorgio Strehler.

    'De B. Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d'obrar per arribar a l'endemà 'sense trair els resplendents principis dels avantpassats'; contra la burocràcia del títol acadèmic, s'admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l'obra d'art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l'home. I ens proposa la 'revolta permanent' com a forma superior d'existència.

    'Fa poques setmanes, amb motiu del vintè aniversari de la mort de Jean-Paul Sartre, el diari Le Monde recuperava un antic text publicat el 1946 sobre el compromís de l'escriptor amb el seu temps. És necessari, diu Sartre, escriure per a la pròpia època. Escriure per al temps que ens és propi, no vol dir reflectir-lo passivament. Es pot escriure perquè res es commogui i es pot escriure per canviar-lo. Però és aquest esforç per canviar-lo -continua- que ens installa profundament en el nostre temps".



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 03/27/18--08:19: Ca S'Artiller - Muro
  •      Otra ocasión para reunirnos y esta vez ha sido el sábado 17 de Marzo, hemos escogido como punto de encuentro el Parking del Festival Park; para dirigirnos a Son Catíu.
         Allí nos esperaba una "empanada" gentileza del club, así como un vasito de vino y unas aceitunas caseras aportadas por Miguel Crespi. Como guinda, nuestro socio y amigo Jaume Nadal, nos ha brindado la oportunidad de saborear un delicioso helado de almendra tostada de Andraitx. Cafetito, y en ruta dirección Muro; allí nos esperaba en Jordi Cloquell, en su casa museo.
        Pasamos un rato muy agradable; admirando su extenso surtido de herramientas de campo, de matanzas, de labranza como "cavecs, pales, escodres, chimbombes, una máquina de fer fideus,..." hasta un "uró" recipiente de paja desconocido por muchos de nosotros; tambien exposición de fotos, etc. de CA S´SARTILLER, lugar de reuniones culturales, música y charlas.
         Al terminar pusimos dirección hacia Sa Pobla, donde en el polideportivo comimos un excelente "arròs Pobler" y fin de la diada.

    0 0

    [27/03] «Le Gueux» - Bomba de Ravachol - Pacte CNT-UGT - Vaga de Torí - Roscigna - Míting de la CNT - Lermina - Baima - Lacour - Pascual - Cuadrado - Berchtold - Liu Shifu - Paco Sola - Girolo - Januário - González Mallada - Benito Fornos - Marianelli - Aranda - Smythe - Maltini

    Anarcoefemèrides del 27 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Gueux"

    Capçalera de Le Gueux

    - Surt Le Gueux: El 27 de març de 1892 surt a París (França) el primer i únic número del setmanari anarquista Le Gueux. Semences de Révolte Libre (El Bergant. Llavors de Revolta Lliure). El redactor en cap fou Michel Zévaco i el gerent Louis Vivier (Pas d'Erreur). Hi van col·laborar Léon Cladel, Charles Malato, Constant Martin, Louise Michel, Stéphane Mougin, Émile Odin,Émile Tresse, Louis Vivier i Michel Zévaco, entre d'altres.

    ***

    L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27 de març de 1892)

    L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27 de març de 1892)

    - Bomba de Ravachol: El 27 de març de 1892 a París (França) l'anarquista Ravachol diposita una bomba que destrueix parcialment l'immoble on viu l'assistent del procurador general de l'Audiència, el tinent fiscal Bulot --carrer Clichy, 39--, qui havia condemnat durament els anarquistes Henri Descamps i Charles Dardare en el procés del 28 d'agost de 1891. Només va haver set ferit i 120.000 francs d'estralls. Ravachol va ser detingut tres dies després. Segons el químic M. Girard, que va testificar durant el judici de Ravachol el 26 d'abril de 1892, el fet que hi hagués nombroses obertures al badalot de l'escala que van permetre l'evacuació del gas va evitar que tot l'edifici s'esbuqués. Ravachol i el seu còmplice, Charles Achille Simon, van ser condemnats per aquest atemptat a treballs forçats a perpetuïtat

    ***

    Manifestació de Madrid del 27 de març de 1917

    Manifestació de Madrid del 27 de març de 1917

    - Pacte CNT-UGT: El 27 de març de 1917 a Madrid (Espanya) es fa públic amb un manifest el pacte d'unitat d'acció signat dos dies abans entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT) per exigir canvis fonamentals en el sistema polític del Regne d'Espanya, que vivia un clima prerevolucionari. Una delegació cenetista, composta per Ángel Pestaña, Salvador Seguí iÁngel Lacort, marxà a Madrid a posar-se d'acord amb el sindicat ugetista per dirigir l'acció revolucionària. El 27 de març hi hagué una gran manifestació a Madrid precedida d'un míting a la Casa del Poble en el qual van parlar Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro, per l'UGT, i Pestaña, Seguí i Lacort, per la CNT. En aquest míting es llançà un Manifest a l'opinió pública on s'amenaçava amb una vaga general sense termini limitat «amb la finalitat d'obligar les classes dominants a aquells canvis fonamentals de sistema que garanteixin al poble el mínim de les condicions decoroses de vida i de desenvolupament de les seves activitats emancipadores». En el Manifest es diu que «els organismes proletaris procediran a l'adopció de totes aquelles mesures que considerin adequades a l'èxit de la vaga general». El Govern, davant aquest Manifest, suspengué de bell nou les garanties constitucionals; tancà els centres obrers i empresonà totes els signants del Manifest que pogué trobar. Valladolid declarà la vaga general contra aquestes mesures, però en abril, el nou Govern restaurà les garanties. Malgrat tot, els preus dels productes de primera necessitat continuaren pujant. Es declarà la vaga general a València. La Companyia de Ferrocarrils del Nord acomiadà un grup d'obrers i davant el fracàs de les gestions perquè fossin admesos els 36 companys acomiadats, el 10 d'agost es declarà la vaga en aquesta companyia. Mentrestant s'havien declarat en vaga també 27.000 metal·lúrgics i miners de Bilbao, i s'havia declarat l'Estat de guerra el 20 de juliol. La vaga dels ferroviaris del Nord i dels metal·lúrgics de Bilbao, empalmarà amb la gran vaga general d'agost de 1917, fruit d'aquest pacte CNT-UGT, que enfrontarà obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. Aquesta vaga fou un fracàs a causa de la repressió governamental que declara l'Estat de guerra i tragué l'Exèrcit als carrers,  i va costar 70 morts, 43 d'ells a Catalunya, centenars de ferits i prop de dos mil treballadors empresonats.

    ***

    Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)

    Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)

    - Vaga general a Torí: El 27 de març de 1920 a Torí (Piemont, Itàlia) es declara la vaga general en la metal·lúrgia. El periòdic anarquista L'Ordine Nuovo de Torí publica el manifest «Pel congrés dels consells de fàbrica. Als obrers i pagesos d'Italia», signat pel grup llibertari torinès, que prendrà part amb Pietro Ferrero i Maurizio Garino en el moviment dels Consells de Fàbrica. El 14 d'abril les autoritats intervindran amb extrem rigor per trencar el moviment vaguístic, que perdurarà fins al 23 d'abril. De les detencions en massa va ser significada la de Maurizio Garino, un dels representants del sindicat de la metal·lúrgia.

    ***

    Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27 de març de 1931)

    Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27 de març de 1931)

    - Detenció de Miguel Arcángel Roscigna: El 27 de març de 1931 és detingut a Montevideo (Uruguai) el cèlebre anarquista expropiador argentí Miguel Arcángel Roscigna (o Roscigno). Roscigna havia nascut en 1891 a Buenos Aires (Argentina) en una família d'origen italià. En 1909 s'interessa per les idees anarquistes a partir de la «Setmana Sagnant de Buenos Aires» i coneix els germans Moretti (Antonio i Vicente), amb els quals s'ajuntarà per militar. Ferrer de forja artesana, treballarà sobretot en la realització del «Pasaje Barolo», el gratacel més alt del Buenos Aires d'aleshores. Membre actiu del «Comitè Sacco i Vanzetti» i després secretari del Comitè de defensa dels Presoners i Deportats, es farà contractar en 1924 com a guàrdia de presó a la penitenciària d'Ushuaia per intentar alliberar Simón Radowitzky, però denunciat per un comunista, és expulsat; però abans de desaparèixer calarà foc a la casa del director. Perseguit per la policia i pels membres de la Lliga Patriòtica, passa de la militància anarcosindicalista a l'acció violenta i expropiadora. El gener de 1926 prendrà part, juntament amb Durruti, Ascaso i Jover, en l'atracament del Banca de San Martín, i els 64.000 pesos són furtats permetran finançar la propaganda i ajudar els companys empresonats i ses famílies. L'1 d'octubre de 1927, Roscigno, en companyia d'Andrés Vázquez Paredes, Vicente i Antonio Moretti, efectua una nova«expropiació» als pagadors de l'hospital Rawson de Buenos Aires, fet que li reportarà l'impressionant botí de 141.000 pesos. Un policia és abatut, però aconsegueixen desfer-se de la policia argentina i refugiar-se a l'Uruguai. Els diners serviran per a la solidaritat, però també per finançar un taller de moneda falsa, gràcies als talents de l'anarquista alemany Erwin Polke. Després de la detenció dels«expropiadors» el 9 de novembre de 1928, retorna a l'Argentina on efectua nous atracaments, especialment en octubre de 1929, a Palermo, amb Severino Di Giovanni, i el botí servirà per finançar l'espectacular evasió de la penitenciaria de Punta Carretas (Montevideo) el 18 de març de 1931. Però Miguel Roscigno i Vicente Moretti seran detinguts el 27 de març al seu refugi del carrer Curupí de Montevideo per un grup format per 53 policies --per si un cas s'havia mobilitzat el 4 Regiment de Cavalleria-- en ser reconeguts atzarosament per un expresidiari que els denuncia per cobrar la recompensa. També seran detinguts Andrés Vázquez Paredes, Fernando Malvicini i José Manuel Paz. Torturats pel comissari Luis Pardeiro, seran tot d'una condemnats a sis anys de presó a l'Uruguai. El desembre de 1936, Roscigna, Paredes i Malvicini són alliberats, però detinguts de bell nou. Un jutge els torna a alliberar, fet que permet a la policia argentina apoderar-se'n, segrestant-los en un soterrani de la comissaria d'Avellaneda abans d'assassinar-los. Mai no es trobaran els seus cossos, «mètode» que es generalitzarà durant la dictadura militar. Pel que fa José Manuel Paz, quan serà transferit a Còrdova (Argentina), podrà evadir-se d'una comissaria gràcies a la intervenció d'un grup d'anarquistes armats.

    ***

    Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

    Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

    - Míting de San Sebastián de los Reyes: El 27 de març de 1977 a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes (Madrid, Espanya) es realitza el primer míting de masses públic i autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de la Guerra Civil --anteriorment, el 26 d'agost de 1976, s'havia fet un homenatge a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que fou en realitat el primer acte públic confederal. El lloc del míting, mal comunicat aleshores, va ser imposat pel govern d'Adolfo Suárez que pretenia aïllar l'anarcosindicat. El va presidir Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT, i hi van intervenir Lluis Andrés Edo, delegat regional a Catalunya; Eduardo Prieto Marcos, delegat regional a Astúries; Mekel Orrantía, al País Basc; Joan Ferrer, del País Valencià; José Luis García Rúa, d'Andalusia, i Leandro Quevedo, de Madrid. També va parlar Miguel Celma Martín, destacat militant històric de l'anarquisme aragonès; Fernando Carballo, un dels presos polítics que va romandre més temps a la presó (26 anys) que havia estat recentment amnistiat; i Navarro, un jove francès que va parlar en nom de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). No va poder ser-hi present Frederica Montseny ja que el consolat espanyol de Tolosa de Llenguadoc no li va concedir el passaport sol·licitat. Va ser un míting de masses, on van assistir unes 25.000 persones i en van quedar fora del recinte unes 15.000, arribades de diferents punts de l'Estat i de l'exili. D'aquest míting es va realitzar una pel·lícula documental, filmada pels llibertaris francesos Roger Langlais i Guy Costes, que va ser lliurada a la CNT de París i que la va difondre.

    Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Jules Lermina

    Jules Lermina

    - Jules Lermina: El 27 de març de 1839 neix a París (França) el periodista, historiador, crític literari, escriptor de novel·les populars, anarquista i ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el pseudònim de William Cobb. Quan tenia 19 anys es va casar i a l'any següent ja era pare de família, fet pel qual va haver de deixar els seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos oficis (policia, banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat senseèxit alguns negocis, en 1859 començà de manera professional la seva carrera periodística, col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène,Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le Soleil–del qual va ser redactor en cap entre 1865 i 1866–, etc. En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le Corsaire, que patí nombroses censures i multes. Per la seva militància socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i comptà amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic republicà Satan, que va ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868 publicà diversos llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per Pierre-Joseph Proudhon, publicà el fullet incendiari Questions sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers! Aquest mateix any va ser condemnat a dos anys de presó per haver reclamat públicament la condemna de l'emperador Napoleó III a treballs forçats, però fou alliberat arran de la proclamació de la III República francesa. S'allistà a l'exèrcit i combaté els prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871 participà en la Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria durant la insurrecció. Després de la guerra es consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le Petit République Française, La Presse i altres periòdics. A partir dels anys 1889, influenciat pel científic i espiritista William Crookes, s'introduí en el món de l'ocultisme i l'esoterisme, impartint conferències i participant activament en el Grup Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el llibre La science occulte, magie pratique, révélation des mystères de la vie et de la mort (1890) i col·laborant en publicacions afins, com ara L'Initiation (1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una dilatada obra, que compren novel·les d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas; policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe; contes ocultistes i fantàstics; un Dictionnaire universel illustré, biographique et bibliographique (1885) i un Dictionnaire thématique français-argot (1900), entre d'altres. També va traduir diverses obres de William Shakespeare. Entre les seves obres historicopolítiques destaquen La Révolution (1868), Alphonse Baudin, représentant du peuple, mort le 3 décembre 1851 (1868), Histoire anecdotique illustrée de la révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E. Faure), Histoire de la misère, ou le Prolétariat à travers les âges (1869), Fondation de la République française 1789-1848-1870. Histoire de cent ans (1882, tres volums), La France martyre, documents pour servirà l'histoire de l'invasion de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national (1888), Question sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du cléricalisme. I. L'Église sanglante. II. L'Église ignorante (1900). El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França) li va publicar el seu llibre L'ABC du libertaire, obra que també sortí per lliuraments en Le Libertaire, i que tingué nombroses reedicions. Jules Lermina va morir el 23 de juny de 1915 a París (França).

    ***

    Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)

    Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)

    - Pietro Baima: El 27 de març de 1852 neix a Noli (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Pietro Bernardo Maria Baima, també conegut com per la seva versió francesa Pierre Bernard Marie Baïma. Sos pares es deien Giuseppe Baima i Francesca Beria. Es guanyava la vida fent d'esquivador en caceres. Emigrà a França i el maig de 1890 s'establí a París (França). Per les seves activitats anarquistes, juntament amb altres 46 anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs), l'abril de 1892 va ser expulsat de França. Novament en territori gal, el 29 de març de 1894 se li va decretar l'expulsió i retornà a Itàlia. En aquest any el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes "L'Ouest-Éclair" del 29 de juliol de 1932

    Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes L'Ouest-Éclair del 29 de juliol de 1932

    - Léonard Lacour: El 27 de març de 1886 neix a Rosiérs (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Era fill d'un cap de peó de camins. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Le Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per«provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. En 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat«Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per«ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva«manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917. Léonard Lacour va morir l'11 de gener de 1950 al XIV Districte de París (França).

    ***

    Alejandro Pascual Dios

    Alejandro Pascual Dios

    - Alejandro Pascual Dios: El 27 de març de 1916 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Pascual Dios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou delegat d'Abastos de la col·lectivitat local. El març de 1938, quan les tropes feixistes ocuparen Aragó, arribà a Catalunya via Benasc i França i s'establí a Manresa (Bages, Catalunya). Amb el triomf franquista passà a França. Lluità en la Resistència contra els nazis i es negà, malgrat les amenaces de mort rebudes, a integrar-se en la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). L'11 de maig de 2000 impartí, amb el seu gran amic i també confederal Martín Arnal Mur, a la Biblioteca Arús de Barcelona, la conferència «Tierra y Libertad: la colectivización en Aragón». El 14 de desembre de 2005 a l'Escuela de Arte d'Osca, amb Martín Arnal, participà en la inauguració de l'exposició fotogràfica «Estos días azules», sobre l'exili a França. En 2006, amb 80 anys, va fer amb bicicleta en set dies els 800 quilòmetres que separen la seva residència francesa amb el seu poble natal. El 14 d'abril de 2007 a Bielsa (Osca, Aragó, Espanya) participà, amb Martín Arnal, en un homenatge a la 43 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola. El juliol de 2009, Pascual i Arnal, reberen un homenatge a Bielsa durant les III Jornades de «La Bolsa de Bielsa». Participà en el documental sobre la Revolució espanyola Sueños colectivos, de Marco Potyomkin i Manuel Gómez, que s'estrenà en 2011.

    ***

    Joan Antoni Cuadrado Diago

    Joan Antoni Cuadrado Diago

    - Joan Antoni Cuadrado Diago: El 27 de març de 1922 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, i després comunista i resistent antifranquista, Joan Antoni Cuadrado Diago. Visqué a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta. Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries durant la Revolució. Posteriorment entrà formar part de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i va ser nomenat comissari de la «Columna Jaume Graells», la primera brigada organitzada l'octubre de 1938 a Barcelona per les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). El 2 de febrer –altres fonts citen el 24 d'abril– de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes; jutjat el 24 de novembre de 1941, va ser condemnat a sis anys i un dia de presó major. Un cop va ser posat en llibertat atenuada, es va integrat en els grups de la guerrilla urbana organitzats pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). A començaments de febrer de 1945, quan feia el servei militar a la caserna de La Remonta, a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), desertà emportant-se dues pistoles. Fugí clandestinament cap a França i s'incorporà al XIV Cos de Guerrillers Espanyols. Membre de la I Brigada Guerrillera («Agrupació Guerrillera de Catalunya»), el febrer de 1945 retornà a Catalunya. A finals de març va ser reconegut pel carrer per un sergent i quan aquest el volgué detenir li va disparar diversos trets. Fou un dels responsables dels grups de xoc i el 24 de març de 1945 participà en l'atracament d'una apotecaria al carrer Progrés del barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat, propietat de l'excap de Falange Antonio Aparicio, on s'emportà 8.500 pessetes. El 4 d'abril de 1945, al cantó entre el carrer del Parlament i l'avinguda del Paral·lel, des d'un cotxe de la Brigada Politicosocial, agents obriren foc contra ell; ferit per 12 bales, va ser donat per mort i enviat al dipòsit de cadàvers on descobriren que encara respirava. Ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona, va ser intervingut quirúrgicament durant sis hores i pogué salvar la vida. Traslladat a la Prefectura de Policia, va ser brutalment interrogat. Durant la batuda posterior al seu interrogatori, va ser detinguts 29 homes i quatre dones, a més de nombroses armes i municions; posteriorment interrogades totes aquestes persones, van ser detingudes unes dues-centes persones, gairebé tota l'estructura del PSUC, fet que passà a la història com el «Cop d'Abril». El 29 d'abril de 1945 va ser ingressat a la Presó Model de Barcelona i el 22 de maig de 1946 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort amb altres militants del PSUC, com ara Rafael Fernández Luis, Bonifacio García Menéndez, Antonio Hidalgo Yáñez i José Tamborero Villanueva. Tots van veure la pena commutada per llargues condemnes d'empresonament. La commutació de la seva pena vingué el 16 de juliol de 1946 quan es trobava davant l'escamot d'afusellament al camp de la Bota de Barcelona, pena que va ser establerta en 20 anys de reclusió. Internat a la presó de Burgos (Castella, Espanya), va ser alliberat en 1965. En 1974 va ser detingut amb 25 militants al Baix Llobregat a resultes d'una convocatòria de vaga general i va ser empresonat durant 15 dies. El juliol de 1975 demanà públicament, amb altres militants als quals se'ls havia commutat la pena de mort, l'abolició d'aquesta. En aquests anys visqué fent de comerciant. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou un dels que intentà legalitzar l'Associació Catalana d'Expresos Polítics (ACEP). Joan Antoni Cuadrado Diago va morir el 3 de novembre de 1992 a Barcelona (Catalunya).

    Joan Antoni Cuadrado Diago (1922-1992)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Necrològica de Léon Berchtold publicada en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 4 d'abril de 1903

    Necrològica de Léon Berchtold publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 4 d'abril de 1903

    - Léon Berchtold: El 27 de març de 1903 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Léon Berchtold. Havia nascut el 29 de març de 1850 a París (França). D'origen suís, treballà d'oficinista i vivia al número 60 del carrer Lepic del XVIII Districte de París. En 1871, durant la Comuna de París, fou delegat de la Comissió de Barricades. Desconeixem si estava afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Refugiat a Suïssa en 1871, treballà amb son oncle Alexis, professor de música, a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Després va fer feina en treballs ferroviaris a Murten (Friburg, Suïssa), s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on esdevingué arquitecte i muntà una empresa general de materials per a la construcció (pintures, guixeria, motors, rails, vagonetes, etc.); visqué al número 5 del carrer Lissignol i posteriorment al número 10 del Chemin des Chalets del barri de Servette de Ginebra. El 21 de desembre de 1874 va ser condemnat en rebel·lia pel III Consell de Gerra a la deportació en recinte fortificat –mai no havia patit cap condemna anterior. Membre de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité», signà una proclama-convocatòria per a una assemblea general que se celebrà el 28 de març de 1879 al Cafè Gaulois de Ginebra on s'havia d'examinar la llei d'amnistia per als communards que França elaborava. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat pel govern francès, però continuà vivint a Suïssa. El 17 de maig de 1880 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra, un manifest on es demanava el vot per a Auguste Blanqui per a les eleccions legislatives del 23 de maig d'aquell any a la I Circumscripció del Roine. L'octubre de 1890 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra (Maurice Bertrand, A. Meichou, Jules Perrier), una petició al VIII Congrés del Partit Obrer Francès (POF), reunit a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on es demanava que «la cita"Vuit hores de treball" fos seguida per les paraules "i desarmament"». L'1 de maig de 1892 signà, amb Nicolas Joukovsky, Jules Perrier, Charles Perron i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament. En 1897 participà en la col·lecta«Pro refugiats espanyols» organitzada per Les Temps Nouveaux. En aquesta època distribuïa els fullets del periòdic parisenc L'Aurore, dirigit per Ernest Vaughan. En 1900 el seu informe sobre el desarmament va ser presentat per Nino Samaja al Congrés Antiparlamentari Internacional de París i l'any següent va ser publicat a Ginebra en fullet i en el Suplement Literari de Les Temps Nouveaux sota el títol Propagande indépendante. Pour le désarmament. El març de 1901 va fer a Ginebra el discurs fúnebre del communard internacionalista Louis Marchand. En 1902 publicà a Ginebra el fullet Le Musée de Damoclès i aquest mateix any participà en una col·lecta en suport del communard anarquista Constant Martin organitzada per L'Aurore. Va ser amic de Lucien Descaves, qui l'esmentà en el seu llibre Philémon, vieux de la Vieille (1913) i qui conservà les seves memòries inèdites i la correspondència creuada. Léon Berchtold, que va estar lligat al grup editor de Le Réveil Anarchiste, va morir el 27 de març de 1903 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i en el seu funeral i incineració dos dies després al cementiri Saint-Georges de Ginebra prengueren la paraula Luigi Bertoni i Jean-Louis Pindy. Documentació seva es conserva a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.

    ***

    Liu Shifu

    Liu Shifu

    - Liu Shifu: El 27 de març de 1915 mor a Xangai (Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu–transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Havia nascut el 27 de juny de 1884 a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària «Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat «l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com«Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi,«Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès.

    ***

    Francisco González Sola en una foto de la policia cubana

    Francisco González Sola en una foto de la policia cubana

    - Francisco González Sola: El 27 de març de 1934 mor en la misèria a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el tipògraf, fotògraf i propagandista anarquista Francisco González Sola, més conegut com Paco Sola. Havia nascut en 1870 a Granada (Andalusia, Espanya) i sos pares es deien Francisco González i Micaela Sola. Adquirí força popularitat a començaments de segle com a propagandista anarcocomunista a ciutats i pobles andalusos. En 1900 assistí com a delegat de Sevilla al I Congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) i l'any següent participà activament en la vaga de ferrers sevillana. Aquest mateix 1901 va estar tancat a la capital andalusa; fou delegat, amb Antonio Ojeda, al Congrés de l'FSORE a Madrid; parlà, amb Ojeda, Miguel Moreno, Antonio del Pozo, Juan Palomino Olalla i altres, en el míting cordovès del Primer de Maig, on s'atacà els socialistes, l'electoralisme, la beguda i el joc; polemitzà amb l'anarcocol·lectivista Martínez León; i publicà en La Huelga General la seva obra A los burgueses. Cuadros tomados del natural. En 1902 parlà en el gran míting de Sevilla en defensa dels presos d'Alcalá del Valle i l'any següent participà, amb Ojeda, en la gran Excursió Nacional de Propaganda del periòdic madrileny Tierra y Libertad; en 1903 també signà un manifest de suport a la vaga d'aquell any. L'abril de 1904 intervingué, amb Ojeda, en una gira propagandística per Galícia i Salamanca per preparar el proper Congrés de l'FSORE de Sevilla. A finals de 1904 a Madrid, amb Ojeda i Abelardo Saavedra del Toro, sota el nom de «Grupo 4 de Mayo», s'encarregaren del periòdic Tierra y Libertad i de reeditar La Revista Blanca, arran de la retirada de la família Urales. En 1905 representà els obrers tapers del suro de Sevilla en el Congrés de l'FSOE de Madrid. En aquestaèpoca encapçalà la Lliga de Defensa dels Drets de l'Home, que lluitava per l'alliberament dels presos polítics. Destacat antimilitarista, l'octubre de 1906 va ser empresonat --la seva fitxa policíaca deia que havia estat processat en tres ocasions per atacs a l'Exèrcit. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), establí contactes amb Francesc Ferrer i Guàrdia i es va fer ferm defensor del pensament racionalista i de l'Escola Moderna. Arran de l'explosió d'una bomba al carrer barceloní de la Boqueria el 8 d'abril de 1907, va ser detingut juntament amb Josep Vicens i Joan Palau. Cap a finals de 1907, fugint de la Llei de Jurisdiccions aprovada pel Govern de Segismundo Moret que posava sota competència militar tota ofensa a la Pàtria, a l'honor de les Forces Armades i als seus símbols, fugí amb Saavedra clandestinament a Cuba. Els diners dels passatges s'aconseguiren gràcies a una subscripció que van fer els obrers del poble cubà de Regla i arribaren amb la missió de propagar el pensament racionalista i les idees de Ferrer i Guàrdia a tota l'illa. Amb el suport d'aquests dos emigrats, es creà l'octubre de 1908 la Secció Cubana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERA) i a finals d'aquell any es creà la primera Escola Moderna, muntada pel grup«Educació del Porvenir», al local del Centre d'Estudis Socials (CES) de Regla. Amb Saavedra van fer gires propagandístiques i s'encarregaren del setmanari ¡Tierra!, polemitzant amb el Diario de la Marina. Arran de l'execució de Ferrer i Guàrdia, el 17 d'octubre de 1909 participà, amb Saavedra, Emilia Rodríguez i altres, com a orador en la gran manifestació de protesta que es va fer a l'Havana. A la capital cubana vivia amb Aurora Rodríguez, amb qui tenia dos fills, i treballava com a tipògraf. També va fer conferències al Centre Asturià de l'Havana i a altres centres regionals. El 25 de setembre de 1911 va ser expulsat de Cuba, amb altres nou anarquistes (Juan Ascón Sistere, Bartolomé Berenguer y Montolín, Juan Casanova y Villa del Prat, Serafín Castrillón Mouriz, Josep Grau i Guàrdia, Sebastián Aguilar Mateo, Francisco Pérez Rodríguez, Venancio Saenz Ibáñez i Francisco Arnal Tormos), en el vapor «Frankenwald» amb destinació a Vigo (Pontevedra, Galícia). Instal·lat amb sa companya a Sevilla, aquest mateix any, amb Juan Gallego Crespo, Pablo Sánchez i José Sánchez Rosa, creà l'Ateneu Sindicalista d'aquesta ciutat. En 1914 va fer conferències a Sevilla i l'any següent va ser designat, amb Sánchez Rosa, per fer sessions de controvèrsies amb els socialistes. En 1916 realitzà amb Ojeda i Sánchez Rosa diverses campanyes de propaganda. En aquesta època, amb Ojeda i Saavedra, muntà un negoci de fotografia, però s'enemistaren i s'independitzà laboralment amb gens ni mica de sort. En 1919 presidí una conferència on es mostrà favorable a la unió proletària. Durant els primers anys vint va fer conferències i mítings a Sevilla que el feren força popular. Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva militància minvà i es traslladà a les Illes Canàries. Fins al 1928 visqué de «La Sevillana» a Las Palmas (Gran Canària), un negoci de d'ampliacions fotogràfiques. Durant els anys republicans malvisqué d'una parada de fotografia al mercat de Santa Cruz (Tenerife) i de «La Sevillana», al carrer San Francisco d'aquesta ciutat; també va fer d'orador per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de setembre de 1932 feu un míting contra les deportacions amb Buenaventura Durruti a Santa Cruz. Durant sa vida publicà articles en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Huelga General, El Noticiero Obrero,Tierra y Libertad, etc. En 2009 José Luis Guzmán García publicà la biografia Perfiles en el olvido del anarquismo en Canarias. Francisco González Sola (1870-1934).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

     Ordre del dia del ple ordinari de març.  Excepcionalment, per ser el dijous dia festiu, serà el DIMECRES 28 A LES 20h. Presentam una moció de suport a Valtònyc i a la llibertat d'expressió. Hi podeu assistir de públic o seguir-ho en directe per Ràdio Pollença, al 107.9FM a   www.radiopollença.net   Al nostre perfil de facebook us informarem del desenvolupament del mateix. A l'enllaç teniu la informació del ple

    1- Reconeixement extrajudicial de crèdits 1-2018

    És el  del ple passat amb alguna factura nova. Es tractava en aquest cas de factures de tasques fetes a l'any anterior però que han estat presentades o conformades a l'exercici actual. Algunes foren causades persecució un error d'Absis. Al passat ple, nosaltres com sempre optàrem per una abstenció, ja que consideram que qui ha fet una feina, ha prestat un servei o ha fet una venta a l'Ajuntament, ha de cobrar. La CEDA (Tots, PP i en Roca) van votar en contra i l'extrajudicial no es va aprovar i algunes empreses i persones no han pogut cobrar. Al passat ple hi havia  facturesper import de 117.174€ de l'Ajuntament, 1.287€ de l'Escola de Música i 5.287€ de la Residència. Totes les factures eren fora de temps, de tasques del 2017. Hi ha algunes factures que són causa d'un problema d'absis. De totes les partides hi ha crèdit.


    3.--Aprovació definitiva de la modificació de crèdit 2-2018
    Fa referència a la modificació de crèdit per comprar l'Arxiu Bestard aprovada el passat ple.
     
    4-Aprovació definitiva de la modificació de crèdit 3-2018
    Fa referència a la modificació de crèdit per rehabilitar la peixateria aprovada el passat ple. 
     
    5-Ratificació de resolució de Batlia n. 141 de 26 de febrer.
    Es tracta del nomenament de lletrat (en Ripoll) i procurador (Juan Pascual Fiol) per defensar l'Ajuntament d'un contenciós que ha posat en Leopoldo de Miguel per inacció municipal en el cas del Vilà.

    6-Nomenament de membres suplents a determinats òrgans col·legiats.

    Com que no hi havia suplents, moltes vegades no hi havia quòrum. Vos pos aquí només els que ens afecta a nosaltres:
    -Comissió Negociadora del Conveni Col·lectiu del Personal Laboral: la suplent d'en PJ serà na Maria Buades
    -Comissió Paritària del Conveni Col·lectiu de Personal Laboral: el suplent de na Marina serà en PJ
    -Mesa General Negociació Empleats Públics: el suplent de na Marina serà en PJ
     
    Tres mocions pendents de l'anterior ple:

    7-Moció de la CEDA sobre l'ús turístic d'edificacions a sòl rústic protegit

    La llei turística no permetrà iniciar noves activitats turística en habitatges ubicats a sòl rústic protegit, i la moció demana que sí que es pugui fer.

     8.-Moció de l'equip de govern sobre el descompte de resident al 75% per vols a la península

    La moció és per instar el govern espanyol a que s'apliqui una bonificació del 75% en trajectes cap a la península i el 100% de les taxes aeroportuàries. Tampoc res a dir, una moció per quedar bé.

     

    9.-Moció del PP sobre el dia internacional de la dona. 

    10-Moció de suport a Valtònyc.
    Presentam una moció de suport a Valtònyc i a la llibertat d'expressió amb els següents acords:

    1- Manifestar la preocupació per la deriva autoritària de l’Estat expressada en la modificació del Codi Penal de 2015 que habilita l’extensió del delicte d’enaltiment del terrorisme a casos com el de Josep Valtònyc.

    2- Demanar la derogació immediata del delicte d’injúries a la Corona, recollit en els articles 190 i 491 del Codi Penal.

    3- Mostrar el suport al cantant mallorquí Valtònyc, condemnat a tres anys i mig de presó pel simple fet d'expressar les seves idees.

    4- Instar al Govern de l’Estat i a les Corts espanyoles a impulsar els canvis legislatius necessaris per a la derogació de la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana, per tal de garantir el ple exercici de la llibertat d’expressió.

    5- Donar el suport a totes aquelles iniciatives ciutadanes que s’organitzen al voltant de la defensa de la llibertat d’expressió.

    6- Enviar el següent acord al govern de l'Estat i al Parlament espanyol.
     11.- Propostes i mocions d'urgència.

    PART DE CONTROL I SEGUIMENT

    .- Informació de batlia

    .- Dació de comptes del batle

    .- Precs i preguntes. Han de contestar a les nostres preguntes de l'anterior ple. 

     

     

    La imagen puede contener: texto


    0 0

    Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)


    La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.


    Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"



    1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.

    Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

    Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

    Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

    Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.



    Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

    En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

    La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

    "S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

    La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

    "S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorcaés una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

    De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

    Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

    "Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

    I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

    "Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

    El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

    Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

    El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

    "La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

    No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    [28/03] Condemna de Proudhon - Comuna de París - Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres - «La Commune» - Detenció de Goldman - «Bulletin» - Míting de Montseny - Guttin - Karmin - Riera Planas - Scarselli - Götze - Malsand - Ramos Escariz -«Mone» - Agresti - Beltran - Bajatierra - González Homs - Ligero - Forbicini - Huitrón - Vignes - Rasal - Bonilla - Massari

    Anarcoefemèrides del 28 de març

    Esdeveniments

    Proudhon "destructor" de la societat. Dibuix d'Honoré Daumier

    Proudhon "destructor" de la societat. Dibuix d'Honoré Daumier

    - Condemna de Proudhon: El 28 de març de 1849 Pierre-Joseph Proudhon, malgrat ser membre de l'Assemblea legislativa i en teoria immune,és condemnat a París (França) a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa per un dels seus pamflets en contra del president de la República, Lluís Napoleó Bonaparte, publicats en el periòdic El Peuple i qualificat pel tribunal«d'excitació a l'odi al govern, de provocació a la guerra civil i d'atac a la Constitució i a la propietat». El novembre de 1848 va ser un dels 30 diputats que va votar en contra de la Constitució dels 739 que formaven l'Assemblea legislativa. Proudhon va qualificar Lluís Napoleó Bonaparte d'«infame aventurer, bastard adúlter de la filla de Josefina, fill i nét de meuques, inepte, incapaç» i altres renecs. Després de la condemna, en principi va decidir fugir a Bèlgica, però finalment va esperar la seva detenció, que es va produir el 5 de juny quan sortia de ca seva i va ser portat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie dos dies després. Gràcies a l'estatut que permetia els presos polítics unes hores de llibertat diàries, va contreure matrimoni amb la jove i pobre obrera Euphrasie Piégard, que li donarà dos fills. Durant la seva estada a la presó de Sainte-Pélagie va escriure quatre llibres: La confesion d'un révolutionnaire (1849), Idée générale de la Révolution au XIXè siècle (1851), La Révolution sociale par le demontrée par le coup d'État du 2 decembre 1851 (1852) i La philosophie du progrès (1853). Proudhon va sortir lliure el 4 de juny de 1852.

    ***

    Proclamació solemne de la Comuna de París

    Proclamació solemne de la Comuna de París

    - Proclamació de la Comuna de París: El 28 de març de 1871 a la plaça de l'Ajuntament de París (França), davant més de 200.000 persones, es proclama «en nom del poble» la Comuna. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional accepta el nou poder dels membres de la Comuna elegits, els noms dels quals són llegits a la gentada que els aclama sota els sons de La Marseillaise. Els membres són una barreja de liberals, radicals i líders obrers; 17 dels 92 membres estaven afiliats a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caràcter bakuninista. Aquest va ser un dia de festa revolucionària i la bandera roja, hissada als edificis públics, és triada com a emblema de la Comuna.

    ***

    Congrés de la FORA

    Congrés de la FORA

    - Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres: El 28 de març de 1907, al Teatre Verdi de Buenos Aires (Argentina), comença el «Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres». El Consell Federal de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) havia enviat mesos enrere una circular a tots els sindicats del país, a la qual van respondre, adherint-se al Congrés, 69 societats de la FORA, 30 de la Unió General dels Treballadors (UGT) i 36 societats autònomes. Altres més van enviar la seva adhesió en les setmanes següents. En total, 182 societats obreres van acceptar la idea del Congrés, però aquest en va fer les sessions amb menys de 152. Vint no van concórrer i deu només van estar presents en una sola sessió. L'1 d'abril el Congrés es donava per tancat amb la sortida dels sindicats de la UGT i d'alguns autònoms, després de la votació en pro de la propaganda pel comunisme anàrquic, durant la tretzena sessió. En el moment de la votació havien a la sala 109 societats; 62 votaren a favor, 9 en contra i 38 es van abstenir. Molts«sindicalistes» --nom amb el qual eren coneguts els militants de la UGT-- eren partidaris de la fusió. La proposició del delegat ugetista dels Torners en Fusta de Buenos Aires, i que amb el temps serà diputat socialista, Jacinto Oddone, plantejava la creació d'una nova organització, la Confederació Nacional del Treball (CNT); proposició debatuda per 90 vots en contra, 34 a favor i 8 abstencions. Segons els termes de la proposta, la nova organització es pretendria neutra i fora de tota qüestió política, «podent cadascú acceptar fora de l'organització els mitjans de lluita que estiguin d'acord amb les seves idees filosòfiques o polítiques». Aquest «fora» no podia ser acceptat pels anarquistes --representats especialment pel delegat dels Empleats de Comerç, Francisco Jaquet-- per als quals no existeix la dicotomia política/economia i per als quals els mitjans de lluita són indissociables de l'organització. La votació sobre el comunisme llibertari va representar un mitjà per rebutjar les temptatives fusionistes i per reafirmar l'especificitat de la FORA. El resultat del Congrés va ser un fracàs ja que els«sindicalistes», actuant en funció dels seus propis interessos, no podien sotmetre's a la fusió dins de la FORA, mentre que pels anarcosindicalistes, la fusió era possibleúnicament sobre la base de l'acceptació del projecte anarcocomunista. En 1909 la UGT es va autodissoldre per fusionar-se amb altres sindicats i crear la Confederació Obrera Regional Argentina (CORA), que en 1914 es dissoldria també per integrar-se en la FORa, com a passa prèvia perquè els corrents sindicalista revolucionari i socialista desplacessin de la direcció els anarquistes en el IX Congrés de 1915.

    ***

    Cartell de la pel·lícula realitzat per Maximilien Luce

    Cartell de la pel·lícula realitzat per Maximilien Luce

    - Estrena de La Commune!: El 28 de març de 1914 s'estrena al Palais des Fêtes del carrer Saint-Martin de París (França) la pel·lícula, realitzada per la cooperativa llibertària «Le Cinéma du Peuple» i dirigida pel cineasta anarquista José María Estíbalis Calvo (Armand Guerra), que actuà com a guionista i actor, La Commune! Du 18 mars au 28 mars 1871. Com a assessor historicoliterari per al guió Armand Guerra tingué l'escriptor anarquista Lucien Descaves. Inicialment el film havia de tenir dues parts, però a causa de la Gran Guerra només es va rodar la primera part, d'una duració d'aproximada de 20 minuts. La pel·lícula està dividida en diferents episodis: la revolta del 88 Batalló, l'execució dels generals Thomas i Lecomte, la fuita d'Adolphe Thiers cap a Versalles i la proclamació de la Comuna de París. Les llargues seqüències que es desenrotllen al despatx de Thiers, interpretat per Armand Guerra --també va fer del general Lecomte--, s'oposen a les dinàmiques seqüències exteriors, enregistrades en escenaris naturals (Pré de Saint-Gervais) amb una cinquantena de figurants. Diverses seqüències representen restes de les antigues fortificacions parisenques. Els plans interiors (estàtics) s'enfronten voluntàriament als plans exteriors (dinàmics) a fi i efecte de representar les autoritats rígides enfront de les masses populars mobilitzades. Les seqüències finals són les millors realitzades, quan es conclou la cinta amb uns segons de documental on es mostren supervivents de la Comuna (Zéphyrin Camelinat, Jean Allemane, Nathalie Lemel, etc.) reunits al voltant de la seva bandera, després una escena de l'escultura de Paul Moreau-Vauthier Aux victimes des révolutions al cementiri de Père Lachaise i, finalment, la imatge d'una bandera amb la inscripció«Visca la Comuna!». El cartell de la pel·lícula el realitzà el pintor anarquista Maximilien Luce. A l'estrena n'assistiren més de 2.000 persones, amb la presència de vells combatents communards, i va ser calorosament acollida. L'esclat de la Gran Guerra no només va impedir la realització de la segona part, sinó que hordes nacionalistes cremaren els negatius de les pel·lícules i suposà la fi de la cooperativa cinematogràfica. El cineasta Henri Langlois trobà un còpia del film i durant els anys noranta pogué ser restaurada per Claudine Kaufmann de la Cinemateca Francesa amb música de Marc Perrone (2009).

    ***

    Fitxa policíaca d'Emma Goldman (setembre de 1901)

    Fitxa policíaca d'Emma Goldman (setembre de 1901)

    - Detenció d'Emma Goldman:El 28 de març de 1915 l'anarquista Emma Goldman és arrestada per explicar, davant d'una audiència de 600 persones al Sunrise Club de Nova York (Nova York, EUA), l'ús dels mètodes anticonceptius per primera vegada en la història dels Estats Units. Després d'un judici tempestuós, va ser condemnada a passar 15 dies fent feina als tallers carceraris o pagar una multa de 100 dòlars, Emma Goldman va triar la presó entre els aplaudiments del públic. Una periodista de Little Review va dir: «Emma Goldman va ser enviada a presó per sostenir que les dones no sempre han de mantenir la boca tancada i el seu úter obert.» Més tard va ser considerada pel director de l'FBI, Edgar Hoover, «la dona més perillosa d'Amèrica», tot ordenant la seva expulsió del país.

    ***

    Portada del primer número del "Bulletin" del GIJA [IISH]

    Portada del primer número del Bulletin del GIJA [IISH]

    - Surt el Bulletin del GIJA: El 29 de març de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del Bulletin. Edite par le Groupe International des Jeunesses Anarchistes. Fou l'òrgan oficial del Grup Internacional de les Joventuts Anarquistes (GIJA) i estava imprès en linotípia perúnicament una cara i redactat íntegrament en francès. La major part dels articles van ser signat amb inicials i just apareixen dos noms de col·laboradors (Hem Day i Federico Urales) i algunes cites d'escriptors (Benjamin Franklin, Victor Hugo i Piot Kropotkin). Alguns textos són traduccions d'articles d'altres publicacions periòdiques anarquistes peninsulars (Ideas, Nosotros,Solidaridad Obrera, etc.). Només es publicaren dos números més, el 14 d'abril i l'1 de maig de 1937. El GIJA tenia la seu al número 32 del carrer Claris de Barcelona, on radicaven l'Ateneu Llibertari i les Joventuts Llibertàries del Sindicat Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona.

    ***

    Notícia del míting de Frederica Montseny apareguda en el diari madrileny "La Libertad" del 31 de març de 1937

    Notícia del míting de Frederica Montseny apareguda en el diari madrileny La Libertad del 31 de març de 1937

    - Míting de Frederica Montseny: El 28 de març de 1937 se celebra a Jaén (Andalusia, Espanya) un míting de Frederica Montseny Mañé, aleshores ministra de Sanitat del Govern de la II República espanyola, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'acte va ser presentat per Carlos Zimmerman i també van intervenir Manuel Váez i Galo Díez Fernández, del Comitè Nacional de la CNT. Montseny justificà la col·laboració governamental, va fer lloances al«govern democràtic», advocà per la unió obrera contra el feixisme, que implicava la unió dels sindicats anarcosindicalista i socialista, i va fer una crida a la «disciplina».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Édouard Guttin (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Édouard Guttin (ca. 1894)

    - Édouard Guttin: El 28 de març de 1865 neix al II Districte de París (França) l'anarquista Henri-Édouard-Léon Guttin, conegut sota diversos pseudònims (Chauvière,Gustin, Cotin,Cottance, etc.). Sos pares es deien Antoine Guttin i Honorine Chauvière. Es guanyava la vida fent d'obrer cisellador. A començament de la dècada de 1890 les autoritats franceses el consideraven un «militant perillós». El juliol de 1893 es refugià Anglaterra i residí al 53 de Charlotte Street de Londres. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Entre 1893 i 1895 alguns militants i publicacions anarquistes (Le Père Peinard i The Torch) el consideraren un confident policíac que actuava sota el pseudònim de Delannoy. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Otto Karmin

    Otto Karmin

    - Otto Karmin: El 28 de març de 1882 neix a Curlàndia (Imperi rus; actualment Letònia) l'historiador, lliurepensador, propagandista de l'ateisme i pensador anarquista Otto Karmin. Sos pares van ser Frédéric Karmin, enginyer, iÉlise Kortschoner. En 1898 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Estudià ciències socials a Ginebra, Londres, Halle i Heidelberg. En 1902 traduí l'obra de Paul Eltzbacher L'Anarchisme, autèntic bestseller de l'època. En 1904 entrà com a professor a la Universitat de Ginebra i en 1905 es doctorà en filosofia. Durant la Gran Guerra fou secretari de l'Oficina Internacional de la Libre Pensée. El 25 d'octubre de 1918 participà a Plaimpalais, amb L. Willemin, E. Neher i Alfred Amiguet, en un gran míting de protesta contra el tractament inhumà infligit a l'anarquista Luigi Bertoni. S'especialitzà en l'estudi del paper jugat per la religió en la societat i en la francmaçoneria. Com a historiador publicà nombrosos articles, especialment sobre la Revolució francesa i l'Imperi, així com diferents biografies (Nicolas de Condorcet, Turgot, François Villegardelle, Francis d'Ivernois, Sylvain Maréchal, etc.). Dirigí la Revue Historique de la Révolution française et de l'Empire (1910-1923) i fou redactor del periòdicLe Chênois. Membre de l'Institut Nacional Ginebrí (ING), impartí cursos en el Col·legi Lliure de Ciències Socials de París. Fou secretari del Comitè Internacional per a la construcció del monument dedicat a Miquel Servet. Entre les seves obres destaquen Sur la terminologie des doctrines politiques et sociales (1904), Vier Thesen zur Lehre von den Wirtschaftskrisen (1905), Les doctrines médicales. Leur évolution (1905, amb Édouard Boinet), La Legge del Catasto fiorentino del 1427 (1906), Peut-on rester chrétien? Conférence faite à l’hôtel de ville de Lausanne, le 27 janvier 1907 (1907), Michel Servet et Voltaire (1908), Jules Barni und seine Verdienste um die Ausbreitung der deutschen Philosophie in Frankreich (1908), Le problème du Bien. Conférence faite à Bienne, au Lode et à Saint-Imier les 30 et 31 mars et le 2 avril 1908 (1908), Avant la guerre (1909), Une offrande genevoise à l'Assemblée nationale (1909), L'apprentissageà Genève de 1539 à 1603 (1910), Les prétentions du catholicisme contemporain (1910), Documents sur l'histoire religieuse de Genève à l'époque de la restauration (1910), Tableaux chronologiques pour servir à l'étude de l'histoire des systèmeséconomiques et socialistes de 1500 à 1886 (1911), Serveto-Bruno (1911, amb Nicola Checchia), La question du sel pendant la Revolution (1912), Unécrit inédit contre Simonde de Sismondi,économiste (1913), Essai sur les dernières années du régime corporatifà Genève (1793-1798) (1913), Dieu, le christianisme et la guerre mondiale (1916). Otto Karmin, que estava casat amb Jeanne Friedländer, va morir sobtadament el 7 d'abril de 1920 a Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa). Als arxius de la Hoover Institution de la Universitat d'Stanford (Califòrnia, EUA) es conserva correspondència seva amb destacats intel·lectuals de l'època (Friedrich Wilhelm Foerster, Piotr Kropotkin, Franz Oppenheimer, Elisée Reclus, Hans Vaihinger, etc.) i a l'Institut de França de París existeix un Fons Karmin sobre economia política, moviments socials i la Comuna de París; també a la Biblioteca Unversitària «Svetozar Markovic» de Belgrad (Sèrbia) existeix un important fons seu sobre la Revolució francesa.

    Otto Karmin (1882-1920)

    ***

    Notícia de la detenció de Lluís Riera Planas apareguda en el periòdic madrileny "La Correspondencia de España" del 10 de setembre de 1920

    Notícia de la detenció de Lluís Riera Planas apareguda en el periòdic madrileny La Correspondencia de España del 10 de setembre de 1920

    - Lluís Riera Planas: El 28 de març de 1898 --algunes fonts citen erròniament 1900-- neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Riera Planas, també conegut com Pere Carner. Era fill d'una família obrera de sis fills de Sant Andreu de Barcelona. Adober de professió, estava afiliat a la Unió Popular d'Adobers adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en la vaga general revolucionària d'agost de 1917, formant part del grup que va evitar la sortida d'un ferrocarril de l'Estació de França, i en els conflictes socials que es generaren posteriorment entre 1918 i 1920. Després marxà a Saragossa (Aragó, Espanya), on el setembre de 1920 va ser detingut amb altres companys (Pedro Fusté Pérez, Vicente Segura i Mercedes Carreta); processat, va ser condemnat per tinença d'armes i explosius a cinc anys de presó. També se li va processar per «excitar a la rebel·lió i per auxiliar a la deserció de quatre soldats» i se li va voler implicar en l'assassinat del carrabiner Vicente Cano. El 8 de novembre de 1923 aconseguí evadir-se, amb altres vuit companys (Francisco Ascaso Abadía, Luis Lasierra Esquerra, Gregorio Suberviola Baigorri, Luis Muñoz Cano, Antonio Mur Dar, Pascual Yáguez, Melchor Pérez i son germà Joaquim Riera Planas), de la presó de Saragossa obrint un forat al sostre, però va ser detingut l'endemà --Yáguez i Pérez van ser capturats el mateix dia de l'evasió. Després de diverses detencions més, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França, on es casà amb Maria Ascaso Abadía, amb qui tingué un fill (Sol). A París va intervenir en la campanya internacional a favor de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Pressionat per l'Estat francès, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. Poc abans de la instauració de la II República espanyola, retornà a Catalunya, on treballà traient sorra i grava del Besòs i milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil, jugant un paper important en les negociacions amb la patronal. Durant la Revolució, va ser un dels organitzadors de la unió entre els sindicats Fabril i del Vestir. En aquesta època fou un dels responsables, amb Paula Feldstein i Maria Ascaso, de la«Colònia Ascaso-Durruti», fundada a Llançà per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i que acollí 300 infants, la majoria orfes. El febrer de 1939, durant la Retirada, creuà els Pirineus. Tancat en un camp de concentració, Lluís Riera Planas va morir poc després a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània), després d'haver-li estat vetat l'embarcament cap a Mèxic, d'un tifus que havia contret en aquest darrer internament. Son fill Sol també morí en un camp de concentració francès.

    ***

    Ines Lida Scarselli

    Ines Lida Scarselli

    - Ines Lida Scarselli: El 28 de març de 1906 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ines Lida Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ida) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la «Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, va ser detinguda, juntament amb alguns de sos germans, amb només 15 anys. El 26 de juny de 1921 va ser condemnada per aquests fets pel Tribunal de San Miniato (Toscana, Itàlia) a dos anys de reclusió per«suport al motí» –se l'acusava d'haver proveït de munició una de les barricades durant el conflicte revolucionari armat amb els carrabiners– i reclosa en una casa de correcció. No obstant això, el Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) l'absolgué el 21 de març de 1922 per manca de proves. Sense llar, ja que casa seva havia estat destruïda i incendiada per un escamot feixista, amb sos germans Oscar i Tito fugats i sos pares empresonats, va ser hostatjada, durant una breu temporada, a Castelfiorentino (Toscana, Itàlia) a la casa familiar de Socrate Sanesi, pare d'una jove molt amiga de son germà Ferrucio. En 1922 es traslladà a Roma (Itàlia) amb sa mare i es retrobà amb sa germana Ida. Entrà a fer feina fent maons en una empresa de teules i durant els primers dies de maig de 1929, durant unes investigacions portades a terme per l'Oficina de Policia del barri romà de l'Esquilino a la fàbrica on treballava, va ser detinguda per propaganda subversiva, juntament amb el propietari Pasquale Rainone i altres cinc treballadors. Amb ordre del 29 de juny de 1929, el jutge instructor del Tribunal Especial li va concedir la llibertat provisional i ordenà la seva excarceració. De bell nou a la feina, el febrer de 1931, un obrer de la fàbrica, de manera anònima, va escriure una carta dirigida a Benito Mussolini mateix acusant-la de distribuir propaganda subversiva, de mantenir correspondència amb anarquistes de l'estranger (Amèrica, Alemanya, França i URSS), de cantar cançons subversives i de tenir un munt de membres de sa família en fuita o deportats. Morta la mare, son pare, contínuament deportat, va caure greument malalt i va ser internat a l'Hospital Psiquiàtric de Santa Maria della Pietà de Roma, encarregant-se ella de la seva assistència, però sense deixar de banda el treball organitzatiu i de suport econòmic i psicològic a sos germans Oscar i Tito, refugiats a l'URSS, i a son germà Egisto, reclòs en diverses presons, i a sa germana Ida, confinada a l'illa de Ponça, amb sa filla Scintilla i son marit, l'anarquista Giacomo Bottino. En 1929 la Prefectura de Policia de Roma segrestà la suma de 1.000 lires enviada a Ines Leda per un obrer francès a compte d'Osca i de Tito Scarselli, que s'havien trobar durant un viatge d'una delegació obrera francesa a l'URSS. A aquest primer segrest li va seguir un altre, també de 1.000 lires, sota l'acusació que aquestes sumes de diners no eren el fruit aconseguit pel treball de sos germans, sinó que eren sumes aportades pel«Socors Roig». Entre 1929 i 1931 sol·licità formalment al Ministeri de l'Interior en diverses ocasions la restitució d'aquestes sumes retingudes per la policia, i son germà Oscar, amb data del 2 de maig de 1930, demanà també aquesta restitució al cònsol italià d'Odessa (Ucraïna, URSS), però sense cap èxit. A causa del dur i estressant treball portat a terme per Ines Leda, la seva salut es deteriorà força. L'11 d'agost de 1931, mentre es trobava a Ponça visitant sa germana Ida, son cunyat Giacomo Bottino i sa neboda Scintilla, tots confinats a l'illa, el metge cirurgià Giuseppe Bruzzese li va certificà una«depauperació orgànica acompanyada d'un fort estat anèmic», patologia confirmada el 26 de gener de 1932 pel doctor Alessandro Bernardini, metge cirurgià de la Governació de Roma, que parlà d'«anèmia i depauperació orgànica en grau notabilíssim»; situació molt preocupant per a una jove de 25 anys. Però la seva vida dóna un gir quan s'uní sentimentalment amb el jove empresari Virginio Federici. La parella s'instal·là a Roma i la seva llar serví de refugi durant la II Guerra Mundial a nombrosos fugitius dels bombardeigs de Cassino (Laci, Itàlia) i a molts veïns amb dificultats. D'aquesta unió nasqueren sis infants, quatre nines (Lidia, Franca, Ivana i Mara) i dos nins (Francesco i Ivano), tots nascuts a Roma. Virginio Federici, a finals dels anys trenta, fundà a Roma una pedrera de grava i Ines Leda s'encarregà de l'administració i de la comptabilitat. En 1933 s'assabentà, amb gran dolor, de la mort de son germà Tito en un accident. Constantment vigilada per l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), va canviar en diferents ocasions de domicili i, en 1942, amb els diners de la seva feina, adquirí una casa a la Via Nomentana de Roma. En constant relació epistolar amb son germà Oscar des de l'URSS, qui li va informar dels seus avanços amb les autoritats soviètiques per aconseguir un passaport i poder retornar a Itàlia, també s'ocupà dels assumptes legals amb les autoritats italianes de son germà Egisto per aconseguir una reducció de les seves penes. Després de la II Guerra Mundial tota la família es pogué reunir a Roma. Sa germana Ida, amb Giacomo i sos tres infants (Scintilla, Germinal i Spartaco) el 5 de gener de 1947 partiren cap a Roma on restaren durant 14 dies; el 19 de gener s'embarcaren a Nàpols (Campània) cap a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on arribaren el 17 de febrer. Egisto, que representà a Cosenza (Calàbria, Itàlia) els anarquistes del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), es reuní amb la resta de sa família a Roma i finalment decidí viure amb sa germana Ines Leda fins el 3 de març de 1993 quan, amb 93 anys, morí de vell. El maig de 1948, son marit Virginio Federici, quan tornava d'una cacera amb automòbil, a causa de la boira, va ser envestit per un camió; després d'una setmana d'agonia, Virginio morí deixant-la amb cinc infants petits–Ivano havia mort de diftèria en 1942. Ràpidament es va treure el permís de conduir i amb son fill Francesco, de 16 anys, agafà les regnes del negoci familiar. Ja anciana, en 1970 decidí vendre la seva casa de Via Nomentana i un bloc de pisos que havia adquirit amb grans sacrificis i els dividí en parts iguals entre sos fills i es va anar a viure de lloguer amb son germà Egisto a un apartament. La convivència entre els dos germans (Ines Leda realista, pràctica i organitzada, mentre Egisto, un filòsof idealista somiador i mancat de tot sentit pràctic) provocà més d'un problema. Ines Lida Scarselli va morir el 20 d'octubre de 1985 a Roma (Itàlia) d'un càncer de còlon.    

    ***

    Ferdinand Götze

    Ferdinand Götze

    - Ferdinand Götze: El 28 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'anarcosindicalista Ferdinand Götze, també conegut com Nante. Era fill de la militant anarcosindicalista Anna Götze. Treballà la fusta, especialitzant-se en la fabricació de motlles. En 1921 s'afilià a la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya) i a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors d'Alemanya), de la qual esdevindrà un dels màxims organitzadors a Saxònia. En aquests anys, amb Gerhard Wartenberg --que després es transformà en un expert sobre anarquisme al servei dels nazis-- i Helmut Rüdiger, va fundar a la Universitat de Leipzig un grup de discussió social, compost per joves treballadors i professors universitaris. Sa companya, Elly Büchner, i sa filla, Annemarie, nascuda en 1924, també participaran en les activitats de la FAUD. El maig de 1933, arran de la presa del poder dels nazis, fou internat en un camp de concentració. Un cop lliure, amb sa família i altres companys, s'esforçà per reorganitzar nuclis clandestins de la FAUD als centres industrials. A la tardor de 1933 fou nomenat president de la Comissió de Comerç del Secretariat de la FAU, en substitució d'Emil Zehner. En aquestaèpoca s'encarregà de la publicació clandestina de Die Soziale Revolution i en la distribució de publicacions llibertàries il·legals. En 1934, fugint de la repressió, marxà a Txecoslovàquia i després passà a Itàlia i a França. El febrer de 1935 s'instal·là a Espanya, sota una identitat falsa, on aconseguí reunir-se amb sa família. Durant la Revolució espanyola, amb Rudolf Michaelis i Helmut Rüdiger, entre d'altres, participà com a membre dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) en l'organització a Barcelona (Catalunya) dels milicians alemanys que s'agrupaven en les columnes anarquistes, especialment en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Però el gener de 1937 abandonà els DAS i va fundar amb altres alemanys emigrats una organització alternativa, la Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Lliure Socialrevolucionari Alemany), que volia concentrar tots els voluntaris no comunistes alemanys en una unitat militar separada i que tingué el suport de destacats militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Malgrat les protestes dels DAS, que acusà l'SRDF d'«aventurisme polític», un dels seus membres, Eugen Scheyer, assessorà militarment una unitat anarquista al front d'Aragó i a joves llibertaris a Barcelona. També existia el problema que Elly Büchner era la presidenta dels DAS i, tot i que no simpatitzava amb l'SRDF de son company, produí una gran tensió en les dues organitzacions i per això l'abril de 1937 fou substituïda per Rudolf Michaelis. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 i la detenció de nombrosos companys estrangers a mans d'agents estalinistes, s'amagà un temps abans de fugir cap a França, on aconseguí un permís de residència per viure a París. Durant l'estiu de 1938 marxà amb sa família a Noruega, on obtingué l'estatus de refugiat polític, establint-se a Oslo. Quan Noruega fou ocupada per les tropes nacionalsocialistes alemanyes, aconseguí passar amb sa companya a Suècia, però sa filla, durant el vol, es va separar i sa família no tornà a ajuntar-se fins mig anys després. Van ser confinats a Loka Brunn fins l'agost de 1940, quan aconseguiren un permís d'estada. Immediatament s'integrà en la central anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), on sempre milità a partir d'aleshores, i va fer feina de llenyataire i de fuster. Ferdinand Götze va morir el 22 de febrer de 1985 a Suècia. Sa filla Annemaria es casà amb l'escriptor anarcosindicalista Stig Dagerman, el qual va conèixer quan ambdós treballaven en Arbetaren, l'òrgan d'expressió de la SAC.

    Ferdinand Götze (1907-1985)

    ***

    Paulí Malsand Blanco (París, 1972)

    Paulí Malsand Blanco (París, 1972)

    - Paulí Malsand Blanco: El 28 de març de 1911 neix a Sallent (Bages, Catalunya) --encara que algunes fonts apunten a Manresa o Súria el 1901-- l'anarquista i anarcosindicalista Paulí Malsand Blanco. Orfe de pare --emigrant francès que treballà a les mines de potassa de Sallent-- i de mare des de l'adolescència i amb tres germanes menors, va residir un temps a Monistrol de Montserrat i d'una manera més permanent a Manresa després de trobar feina a les mines de Sallent. També treballà en una fàbrica tèxtil i com a paleta. El seu prestigi comença en la dècada dels trenta, quan comença a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) minera de Sallent i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va passar vuit mesos tancat a la presó Model després dels fets revolucionaris de Fígols de gener de 1932 i va ser acomiadat, amb altres quatre-cents, essent president del Sindicat Miner de la CNT, després d'una dura vaga minera en 1934. Acusat de fets violents durant aquesta vaga, va ser processat i empresonat durant sis mesos. Després va fer feina on va poder instal·lat a Manresa, sobretot en la construcció de carreteres, i un cop trencada l'organització per l'escissió trentista, va ser un dels que va lluitar en pro de la reunificació. En 1934 fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Manresa, i un any més tard n'és membre del comitè comarcal. El febrer de 1936 va tornar a la mina juntament amb centenars d'obrers que havien patit represàlies, readmissió que ell va negociar entre d'altres. Quan va esclatar l'aixecament feixista el juliol de 1936 va participar en el Comitè de Milícies Antifeixistes en nom de la CNT creat a Manresa, i aquest mateix mes va sortir al front de Tardienta, a la unitat de metralladores, dins del que seria la columna«Paso a la Idea», però, per mor de la seva precària visió, va tornar i es va integrar en fàbrica metal·lúrgica col·lectivitzada. L'11 de gener de 1937 va entrar en el Consell municipal de Manresa i en va ser vocal del Departament de Salubritat fins a l'octubre. També va treballar a les mines col·lectivitzades de Sallent. Després de la guerra va marxar a França, on va participar en la reorganització confederal al país gal i va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat confederal: en 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Bordeus; el març de 1944 va ser elegit en el Congrés de Muret secretari del subcomitè de la CNT per a la zona ocupada i quan l'octubre el Congrés de Tolosa va dissoldre el subcomitè va ser elegit per a la Secció Política del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); en el Congrés de París de 1945 va ser triat per ser coordinador del Secretariat del Comitè Nacional de l'MLE en l'exili. Entre 1944 i 1945 va fer nombrosos mítings: Tolosa de Llenguadoc, Seta, París, Auch, etc. En 1947 dimití del Comitè Nacional i s'instal·là Bordeus on treballà com a paleta i ocasionalment com a descarregador al moll. A més de militar en el moviment llibertari espanyol, també s'integrà en el francès, participant en la fundació de la CNT francesa i formant part del grup «Sébastien Faure» al voltant dels germans Lapeyre. En l'exili es va integrar en la fracció ortodoxa i després de la reunificació de 1960 es va allunyar del corrent Montseny-Esgleas. En 1969, en el discutit Ple de Bordeus, va ser expulsat de CNT. Des d'aleshores, instal·lat a París per raons familiars, es va estimar més militar, per mor de les friccions internes, en la Federació Anarquista Francesa (FAF) --més de vint anys en el «Grup Louise Michel» del qual arribarà a ser secretari. Participà activament en les tasques de la llibreria del carrer Ternaux, contribuint al seu desenvolupament. Molt preocupat per les relacions internacionals, ajudà la Federació Anarquista (FA) a establir contactes amb Amèrica Llatina i amb l'MLE tant de l'Interior com de l'Exili. Fou un dels promotors de la integració de l'FA en la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) quan l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) abandonà aquestaúltima. En 1974, encara que es mantenia al marge de les lluites internes de l'MLE, participà en la Conferència de Narbona, promoguda pel grup editor del periòdic Frente Libertario. Contribuí a l'edició i reedició de nombrosos clàssics de l'anarquisme. Paulí Malsand va morir d'un càncer generalitzat el 19 de desembre de 1980 a París (França) i fou enterrat el 23 de desembre a Thiais.

    Paulí Malsand Blanco (1911-1980)

    ***

    Manuel Ramos Escariz

    Manuel Ramos Escariz

    - Manuel Ramos Escariz: El 28 de març de 1912 neix a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Ramos Escariz. Sos pares es deien José Ramos i Carmen Escariz. Milità en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cariño (la Corunya, Galícia). Arran dels fets d'octubre de 1934 va ser detingut. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, resistí fins al 23 de juliol, quan pogué fugir, amb altres 37 companys del seu sindicat, amb el vapor pesquer Arkaledes de Cariño cap al port bretó de Saint-Nazaire. Retornà immediatament a la Península i fou un dels fundadors a Astúries de l'Agrupació Confederal Galaica. Combaté als fronts en el «Batalló Galícia» i a començaments de 1937 va ser nomenat caporal i comissari polític de la IV Companyia d'aquest batalló. Quan el front d'Astúries caigué, arran d'una delació, va ser capturat, amb altres companys, pels feixistes al port d'O Acebo. Manuel Ramos Escariz va ser assassinat aquell mateix dia, el 29 d'octubre de 1937, a l'Ato do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia), juntament amb sos companys (José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Serafín Varela Platero i Maximino Martínez Fernández, entre d'altres), i enterrat en una fossa comuna. L'agost de 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica exhumà els cossos d'11 militants que es trobaven enterrats en aquesta fossa.

    Manuel Ramos Escariz (1912-1937)

    ***

    Ramon Cambra (1936)

    Ramon Cambra (1936)

    - Ramon Cambra Turias: El 28 de març de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Cambra Turias, conegut com Mone. De ben jovenet s'interessà per la literatura i començà a escriure poemes i participar en associacions culturals. Quan tenia 14 anys es va fer vegetarià, formà de vida que mantingué la resta de sa vida. Aprengué l'ofici d'impressor i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El 19 de juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra el cop d'Estat feixista, especialment en la barricada de la plaça del Pes de la Palla de Barcelona. Després, encara que profundament antimilitarista, lluità al front d'Aragó formant part de la «Columna Ortiz». El novembre de 1936 volgué partir cap a Madrid per a defensar la ciutat, però un tanc el trepitjà en una trinxera al front i el ferí. Un cop guarit, s'incorporà en una unitat de la «Columna Roja i Negra» a Osca (Aragó, Espanya), ocupant el càrrec de sergent. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb els tres-cents membres de la seva tropa. Detingut a Arles (Vallespir, Catalunya Nord), va ser obligat a treballar en una mina de carbó i es venjà sabotejant amb xifres falses les estadístiques de l'explotació minera. Després s'integrà en la Resistència francesa, participant en diverses accions de sabotatge. Traïts pel radio operador del grup, moriren tots els integrants de l'escamot llevat d'ell, que fou capturat. Després de patir diverses tortures en dos camps de concentració al Midi francès, un oficial de les SS, que en realitat era un agent de la Resistència, l'ajudà a fugir. A partir de 1942 visqué clandestinament a la Península sota el nom d'un familiar de sa companya, amb la família de la qual s'està. D'antuvi es guanyà la vida com a estibador i després treballant en qualsevol cosa. A partir de 1950 es dedicà a la fotografia i, sota el nom de José Manen Eglesias, actuà d'enllaç amb el grau de tinent de l'Agrupació de Forces Armades Espanyoles (AFAE), l'Exèrcit republicà clandestí. El 10 de maig de 1945, dos dies després del final de la II Guerra Mundial, es casà amb sa companya Maria Serra Guillén i dos anys després tingueren una filla, Montserrat. En 1956 aconseguí netejar el seu nom i poder usar-lo «convencent» un bisbe que mantenia relacions amb feligreses. Amb sa família s'establí a Castres (Guiana, Occitània). En 1964 emigrà a Hamburg (Hamburg, Alemanya) i entrà a fer feina en el servei de correus federal, conduint un camió postal per les nits durant molts d'anys. Durant una càrrega i descàrrega del camió, patí un greu accident laboral. En 1970 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany) i creà un grup esquerrà, però decebut, ràpidament abandonà el partit. A començaments de la dècada dels vuitanta restablí el contacte amb la CNT i s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. En aquests anys realitzà diverses traduccions de l'alemany per a la premsa confederal (Tinta Negra) i per a l'edició de llibres. Fins a començaments de la dècada dels noranta col·laborà en el periòdic Solidaridad Obrera. En 1984 participà en la refundació de la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) d'Hamburg i 11 d'octubre de 1986 va fer un breu discurs durant l'acte d'inauguració del Libertären Zentrum (Centre Llibertari) del carrer Lagerstrasse d'aquella ciutat. Ramon Cambra Turias va morir el 26 de desembre de 2010 a Hamburg (Hamburg, Alemanya).

    Ramon Cambra Turias (1917-2010)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    En el seu darrer ple s’ha aprovat la llei de memòria democràtica.

     David Abril s’ha acomiadat avui del Parlament de les Illes. El fins ara portaveu parlamentari i diputat ecosobiranista ha aprofitat el seu torn de rèplica del debat de la llei de memòria democràtica per agrair als seus companys i companyes de partit, a la resta de membres de la cambra, al personal del Parlament i als periodistes el temps compartit.

    "Me’n vaig satisfet per la feina feta, no tant per la meva, sinó per la feina col·lectiva, amb unes poques mesures - i se n’han fet moltes més coses - que per elles soles ja donen valor a tota una legislatura", ha dit Abril, qui també ha volgut destacar la feina feta amb la resta de membres de MÉS per Mallorca, "que han confiat en mi aquests anys de construcció d’un projecte il·lusionant i transformador com és MÉS" i als quals "he intentat representar-vos de la millor forma possible".

    El diputat ecosobiranista ha estat ovacionat per tot l’hemicicle al final de la seva intervenció. Molts companys i companyes de la formació l’han volgut acompanyar durant el seu darrer ple i han destacat el seu compromís, la seva honestedat, coherència i empenta a l’hora de fer política.

    Tornam a fer història

    Al ple d’aquest dimarts s’ha aprovat la llei de memòria democràtica amb un alt consens de tots els grups parlamentaris. Aquesta normativa complementa la feina iniciada fa dos anys amb la Llei de Fosses i ens torna a situar com una comunitat pionera en la defensa dels principis de veritat, justícia i reparació, de defensa de la democràcia i de la gent que va lluitar per la democràcia i va morir, ser represaliada o es va haver d’exiliar per això.

    David Abril ha explicat que aquest "és un deute que teníem tant amb les associacions de Defensa de la Memòria Històrica, que han mantingut viva la flama en aquests anys de lluita moltes vegades, a pesar de les institucions, així com amb les víctimes i els seus familiars".

    Abril ha volgut destacar algunes de les mesures que es posen en marxa amb la llei, com les sancions per exhibició o enaltiment de simbologia feixista, la nul·litat dels judicis i resolucions que es van fer durant la dictadura franquista a les Balears i l’establiment d’un Dia de la memòria, el 29 d’octubre, en record a la gran manifestació per l’autonomia que hi va haver a Palma.

     


    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 1ª PARTE: FLOHMARKT RATHAUS-SCHÖNEBERG, MERCADO DE LAS PULGAS, BERLÍN, ALEMANIA 2008

    Mercados del Mundo 1ª Parte


    Flohmarkt Rathaus-Schöneberg (Mercado de las pulgas)

    Berlín, Alemania


      Diciembre 2008

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Vista del mercado»
    Plaza John-F-Kennedy-Platz
    Barrio: Schöneberg

    «Vista del mercado»
    Plaza John-F-Kennedy-Platz
    Barrio: Schöneberg

    Madrid, 28 de marzo de 2018


    0 0

    [29/03] Condemna de Borgioli - «Revista Nueva» - Execució del grup de Pallarès - Rougeot - Berchtold - Levezan - Mejías - Castagnoli - Atarés - Carret - Damiani - Gudell - Ranieri - Gomar - Gómez Marco - Fernández Rodríguez - Duval - Roncoroni - Tantini - Robin

    Anarcoefemèrides del 29 de març

    Esdeveniments

    L'escultor Lamberto Borgioli (amb una creu)

    L'escultor Lamberto Borgioli (amb una creu)

    - Condemna de Borgioli: El 29 de març de 1894 el Tribunal de Guerra de Carrara (Toscana, Itàlia) condemna per «associació per a delinquir i per incitació a la guerra civil» l'escultor anarquista Lamberto Borgioli a set anys de presó, 14 mesos de confinament i tres anys de vigilància. Borgioli havia participat en els«Motins de Lunigiana», aixecaments populars espontanis sorgits arran de la rebel·lió organitzada el gener d'aquell any pels treballadors anarquistes de les pedreres de marbre de Carrara.

    ***

    Portada d'un número de "Revista Nueva"

    Portada d'un número de Revista Nueva

    - Surt Revista Nueva: El 29 de març de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de filosofia anarquista Revista Nueva. Va ser dirigida per Antonio García Birlán (Dionysios), amb el suport de Felipe Alaiz de Pablo (Rodela i Calatraveño). Hereva de la tradició de revistes com Acracia,Ciencia Social, Natura, etc., intentarà novament establir les bases teòriques d'un anarquisme de caràcter obert (moviments socials, art, literatura, ciència, sociologia, filosofia, etc.) i receptiu a les noves idees llibertàries; amb una concepció humanista àmplia, es col·locava fora de tot grupuscle o sectarisme. Va ser durament criticada per diversos sectors anarquistes que pensaven que havia temes més urgents a tractar, com ara Pere Esteve des de Cultura Obrera de Nova York. Hi van aparèixer textos i articles de Pío Ayala, Mariano Ciro, Antonio García Birlán (Julio Barco), Garcilán, Guyau, Ramón M. Llorente, Mauricio Maeterlinck, Ricardo Mella, Masferrer, Margarita Parvitt, Rudolf Rocker, Oscar Wilde, entre d'altres. La publicació estava patrocinada econòmicament per Miquel Salvat, propietari de la«Impremta Salvat, Duch i Ferré», on s'imprimia la revista, i de l'«Editorial Hoy». El seu últim número va ser el 69, del 25 de juliol de 1925.

    ***

    Presó Model de Barcelona (fotografia realitzada per Quico Sabaté)

    Presó Model de Barcelona (fotografia realitzada per Quico Sabaté)

    - Execució del grup de Pallarès Tomàs: El 29 de març de 1943 són garrotats a la presó Model de Barcelona (Catalunya) nou membres del grup guerriller anarquista antifranquista comandat per Joaquim Pallarès. Joaquim Pallarès Tomàs havia nascut en 1923 a La Torrassa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Catalunya) i va ser cap d'un grup d'acció que va començar a actuar tot d'una que va acabar la guerra en 1939 a l'Hospitalet, Santa Eulàlia, Sants i La Torrassa, barris i pobles de l'àrea metropolitana de Barcelona. Entre les accions que se li van atribuir destaquen l'execució el 30 d'abril de 1939 del comissari en cap de la policia del districte de l'Hospitalet José León Jiménez, que havia estat elegit directament per Franco per a organitzar la repressió a Barcelona; així com diversos robatoris d'armes, atemptats a policies i expropiacions. El grup estava format per catalans als quals es van afegir aragonesos de les comarques d'Osca. A més de l'activitat guerrillera, van realitzar una notable tasca de reorganització de les Joventuts Llibertàries de Catalunya: van crear el primer Comitè Regional i el Comitè Local barceloní i en el moment de ser detinguts tres dels seus membres (Pallarès, Álvarez i Ruiz) tenien càrrec en el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries. Van ser detinguts el març de 1943 i després de ser torturats, dies després, Joaquim Pallarès Tomàs, que va mostrar gran enteresa, va ser executat, juntament a FranciscoÁlvarez Rodríguez, Fernando Ruiz Fernández, Francisco Atarés Martín, Josep Serra Lafort, Benito Saute Martí, Juan Aguilar Mompart, Bernabé Argüelles Depaz i Pere Tréssols Meix. Dos dies després van ser executats tres més: José García Navarro, Vicente Martínez Fuster i Joan Pelfort Tomàs. Altres membres del grup (Vicente Iglesias, José Urrea, Manuel Gracia, Rafael Olalde i Hilario Fondevilla Fuentes) van salvar la vida. El de Pallarès Tomàs va ser un dels primers grups de guerrilla urbana antifranquista.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Alegoria de Moloch sobre les Comunes de Lió, París i Marsella

    Alegoria de Moloch sobre les Comunes de Lió, París i Marsella

    - Claude Rougeot: El 29 de març de 1830 neix a Demigny (Borgonya, França) el sabater i militant anarquista Claude Rougeot. Va prendre part el 30 d'abril de 1871, dia previst per les eleccions municipals organitzades pel Govern de Versalles a tota França, en la insurrecció del raval de la Guillotière a Lió (Arpitània) amb la intenció d'establir-hi la Comuna. La revolta va ser durament reprimida i l'1 de maig l'«ordre» regnava definitivament a Lió. En 1873 la policia el buscà per implicar-lo en l'anomenat «Complot de Lió» contra els militants anarquistes de la I Internacional antiautoritària. Cap al 1881 formà part del Partit Obrer Revolucionari (POR) i del grup «Drapeau Rouge» (Bandera Roja). Dins del sector antiabstencionista, en 1884 casa seva, al carrer Saint-Georges de Lió, serví com a lloc de reunió entre els anarquistes i els blanquistes de la «Lliga per l'abolició de les armes permanents». El 7 de juliol de 1884, durant una d'aquestes reunions, reivindicà la realització d'una «contramanifestació» a la nacionalista del 14 de juliol. En 1894 participà en la subscripció col·lectiva a favor de l'anarquista Henri Boriasse, aleshores detingut. En 1899 va ser esborrat de la llista d'anarquistes lionesos sotmesos a vigilància policíaca. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Necrològica de Léon Berchtold publicada en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 4 d'abril de 1903

    Necrològica de Léon Berchtold publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 4 d'abril de 1903

    - Léon Berchtold: El 29 de març de 1850 neix a París (França) l'anarquista Léon Berchtold. D'origen suís, treballà d'oficinista i vivia al número 60 del carrer Lepic del XVIII Districte de París. En 1871, durant la Comuna de París, fou delegat de la Comissió de Barricades. Desconeixem si estava afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Refugiat a Suïssa en 1871, treballà amb son oncle Alexis, professor de música, a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Després va fer feina en treballs ferroviaris a Murten (Friburg, Suïssa), s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on esdevingué arquitecte i muntà una empresa general de materials per a la construcció (pintures, guixeria, motors, rails, vagonetes, etc.); visqué al número 5 del carrer Lissignol i posteriorment al número 10 del Chemin des Chalets del barri de Servette de Ginebra. El 21 de desembre de 1874 va ser condemnat en rebel·lia pel III Consell de Gerra a la deportació en recinte fortificat –mai no havia patit cap condemna anterior. Membre de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité», signà una proclama-convocatòria per a una assemblea general que se celebrà el 28 de març de 1879 al Cafè Gaulois de Ginebra on s'havia d'examinar la llei d'amnistia per als communards que França elaborava. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat pel govern francès, però continuà vivint a Suïssa. El 17 de maig de 1880 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra, un manifest on es demanava el vot per a Auguste Blanqui per a les eleccions legislatives del 23 de maig d'aquell any a la I Circumscripció del Roine. L'octubre de 1890 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra (Maurice Bertrand, A. Meichou, Jules Perrier), una petició al VIII Congrés del Partit Obrer Francès (POF), reunit a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on es demanava que «la cita"Vuit hores de treball" fos seguida per les paraules "i desarmament"». L'1 de maig de 1892 signà, amb Nicolas Joukovsky, Jules Perrier, Charles Perron i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament. En 1897 participà en la col·lecta«Pro refugiats espanyols» organitzada per Les Temps Nouveaux. En aquesta època distribuïa els fullets del periòdic parisenc L'Aurore, dirigit per Ernest Vaughan. En 1900 el seu informe sobre el desarmament va ser presentat per Nino Samaja al Congrés Antiparlamentari Internacional de París i l'any següent va ser publicat a Ginebra en fullet i en el Suplement Literari de Les Temps Nouveaux sota el títol Propagande indépendante. Pour le désarmament. El març de 1901 va fer a Ginebra el discurs fúnebre del communard internacionalista Louis Marchand. En 1902 publicà a Ginebra el fullet Le Musée de Damoclès i aquest mateix any participà en una col·lecta en suport del communard anarquista Constant Martin organitzada per L'Aurore. Va ser amic de Lucien Descaves, qui l'esmentà en el seu llibre Philémon, vieux de la Vieille (1913) i qui conservà les seves memòries inèdites i la correspondència creuada. Léon Berchtold, que va estar lligat al grup editor de Le Réveil Anarchiste, va morir el 27 de març de 1903 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i en el seu funeral i incineració dos dies després al cementiri Saint-Georges de Ginebra prengueren la paraula Luigi Bertoni i Jean-Louis Pindy. Documentació seva es conserva a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.

    ***

    Foto policíaca de Gheorghe Levezan (ca. 1894)

    Foto policíaca de Gheorghe Levezan (ca. 1894)

    - Gheorghe Levezan: El 29 de març –algunes fonts citen el 19 de març– de 1869 neix a Bacău (Bacău, Moldàvia, Romania) l'anarquista Gheorghe Levezan, citat de diferents maneres (Georges Levezan, Georges Levezant, Georges Lavezan, Pierre Lavezan, etc.). Fill d'una família benestant romanesa, sos pares es deien Gheorghe Levezan, membre del Parlament de Bucarest, i Maria Coudurath. Cap el 1887 arribà a París (França) per estudiar matemàtiques i s'establí a Le Vésinet (Illa de França, França). A París fundà l'anomenat Grup Internacional d'Estudiants Anarquistes i l'abril de 1890 redactà i publicà un «Manifest dirigit als estudiants de tot el món», del qual distribuí 40.000 exemplars. Detingut la vigília de la manifestació del Primer de Maig de 1890, va ser inculpat de«fomentar un atropament» i de realitzar«propaganda socialista» –també li volien encolomar complicitat amb els nihilistes russos–, va ser alliberat el 18 de maig, però el 28 de maig d'aquell mateix any se li va decretar l'expulsió de França; detingut el 2 de juny de 1890, va ser posat a la frontera i es refugià a Zuric (Zuric, Suïssa) i a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A Ginebra participà en nombroses assembles, especialment en la de novembre de 1890, i va fer amistat amb Jacques Gross-Fulpius. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Ensenyà matemàtiques a Ginebra. En 1897 el trobem a Bacău, des d'on envià a Max Nettlau algunes correccions sobre textos en romanès citat en la sevaBibliographie de l'anarchie. En 1935 el trobem fent de periodista a París i l'agost d'aquell any va ser detingut per«vagabunderia» i investigat arran de la mort d'una amiga seva. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Gheorghe Levezan (1869-?)

    ***

    Ángel Mejías Zamorano

    Ángel Mejías Zamorano

    - Ángel Mejías Zamorano: El 29 de març –algunes fonts citen erròniament el 28 de març de 1892 i el 5 de juny de 1896– de 1892 neix a La Orotava (Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries) l'anarcosindicalista Ángel Mejías Zamorano, conegut com El Canario i El Gringo. Sos pares es deien José Mejías Rosa, industrial i comerciant, i Nieva Zamorano Villar. Tingué, com a mínim, set germans (Nieva, Tomás, Carmen, Marieta, Amparo, Candelaria i Matilde), ocupant el setè lloc, entre Candelaria i Matilde. Posteriorment sa família s'instal·là a Santa Cruz (Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries), on son pare desenvolupà les seves tasques comercials. Quan tenia 18 anys morí son pare i posteriorment emigrà a Buenos Aires (Argentina), on milità activament en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1930, arran del cop militar de José Félix Uriburu, va ser expulsat de l'Argentina per les seves activitats polítiques i retornà a les Illes Canàries. En aquesta època era conegut com El Gringo, treballava en activitats relacionades amb el tabac i militava en el Sindicat d'Obrers Tabaquers d'Ambdós Sexes (SOTAS) de Santa Cruz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut, juntament amb altres companys (Ángel Domínguez, Alberto Herrera Rodríguez, Alfonso Jorge Frías, Diego Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez Beníntez, Eduardo Sanjuán Castro i Juan Yanes Pérez), per la seva participació en la vaga del sector tabaquer del 28 de setembre de 1935 a Santa Cruz, que implicà la clausura del SOTAS i una multa de 2.000 pessetes a cada un dels detinguts. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, va ser apressat per les tropes franquistes i tancat uns mesos a la presó de Fyffes de Santa Cruz, però aconseguí escapar l'execució. L'agost de 1938 fou un dels centenars de presos que van ser bescanviats amb el bàndol republicà («Canje de prisioneros "Frente Rojo"») i el setembre d'aquell any arribà a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Membre d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser capturat per les tropes alemanyes en data indeterminada. En 1941 es trobava reclòs al camp de presoners de Ziegenhain (Stalag IX), a Trutzhain (Schwalmstadt, Hesse, Alemanya), i el 27 d'abril d'aquell any va ser enviat, juntament amb altres 27 espanyols, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), amb la matrícula 5.037. En 1943 va ser integrat al «Komando Tenberg», encarregat de la construcció d'una pressa hidroelèctrica al riu Enns. Més tard va ser reintegrat a Mauthausen i posteriorment enviat al subcamp de Gusen, depenent del de Mauthausen. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes nord-americanes i repatriat a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on treballà de pintor i milità en la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). En l'exili era conegut com El Canario.Ángel Mejías Zamorano patí una paràlisi fulminant i després d'un mes en estat comatós, el 20 de gener de 1965, va morir a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), essent enterrat l'endemà.

    Ángel Mejías Zamorano (1892-1965)

    ***

    Renato Castagnoli

    Renato Castagnoli

    - Renato Castagnoli: El 29 de març de 1897 neix a Porreta Terme (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) el socialista, anarquista i anarcosindicalista després, i finalment comunista, Renato Castagnoli. Sos pares es deien Rinaldo Castagnoli i Maria Ropa. Ferroviari de professió, va ser nomenat cap d'estació de primera categoria a Bolonya. A partir de 1914 milità en la Secció de Bolonya del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i des del 1921 en el Partit Socialista Italià (PSI). Membre de la direcció de l'SFI, fou un dels organitzadors de les vagues que tingueren lloc entre 1920 i 1921 i de la vaga antifeixista del 2 i del 3 d'agost de 1922, convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En represàlia, el desembre de 1923 va ser rellevat del seu servei als ferrocarrils. Entre 1923 i 1925 prengué part en el moviment antifeixista clandestí «Italia Libera». En 1925 el Comitè Central de l'SFI li va informar que s'havia lliurat una ordre de detenció contra ell per haver detingut un tren de carrabiners i de la Guàrdia Reial que es dirigia a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i per fugir de la detenció passà a França. A París treballà en la construcció i s'adherí al moviment anarcosindicalista, afiliant-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), participant en totes les vagues i manifestacions i en la campanya en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquesta època col·laborà en els periòdics publicats per Camillo Berneri i amb el Comitè d'Ajuda per a les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1934 va ser expulsat de França i, abans de tornar clandestinament a París, va ser també expulsat successivament de Bèlgica, Luxemburg i Suïssa. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, decidí marxar cap a la Península i el 29 de juliol de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya). D'antuvi fou voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», participant en el combat de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i després, a demanda de l'SFI, va ser enviat a Portbou (Alt Empordà, Catalunya) com a coordinador dels ferrocarrils espanyols. Després va ser nomenat per la Generalitat de Catalunya responsable del Servei de Radiotelegrafia i Goniometria de les estacions de retransmissió de Barcelona, encarregant-se de dues estacions de transmissions i de quatre d'intercepció, i posteriorment cap del Servei de Radiotelegrafia de l'aeròdrom militar de Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Participà en nombroses missions aèries i efectuà intercepcions radiofòniques de les posicions clandestines enemigues i de totes les transmissions cap a altres països (Alemanya, França, Regne Unit, Turquia, etc.) per als serveis fronterers de Portbou. En aquestaèpoca també fou membre del grup anarquista italià«Pisacane» i, a partir de començaments de 1937, de la redacció del periòdic Guerra di Classe. També col·laborà en diferents publicacions, com ara Le Combat Syndicaliste, L'Espagne Antifasciste,L'Adunata dei Reffratari i Il Martello. El desembre de 1937, a resultes d'una doble otitis, retornà a França, on va ser detingut per violació del decret d'expulsió de 1934; jutjat, fou condemnat a un mes i quinze dies de presó. Un cop lliure, no retornà a la Península i s'instal·là, sota falsa identitat, a Marsella (Provença, Occitània). Com que el seu nom figurava en la llista de«subversius» aixecada per les autoritats feixistes italianes, l'abril de 1940 va ser detingut a Marsella i tancat, amb altres antifeixistes, durant vuit dies en un cinema. Posteriorment va ser internat al camp de concentració de Vernet (Conflent, Catalunya Nord) i més tard al de Remolins (Llenguadoc, Occitània), on, el febrer de 1941, va ser extradit cap a Itàlia. Jutjat per la Comissió Provincial de Bolonya, el 29 d'abril de 1941 va ser condemnat a cinc anys de desterrament i enviat a Ventotene. El mes de juliol, en aquesta illa de confinament, se solidaritzà amb la Unió Soviètica, que havia estat envaïda pels nazis. Després de la caiguda del feixisme, va ser internat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). El 6 de setembre de 1943 va ser alliberat i s'integrà en la resistència, participant activament en la reconstrucció del moviment sindical clandestí a les poblacions romanyeses. Fou redactor del butlletí clandestí tirat amb multicopista La Tribuna dei Ferrovieri. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb el qual col·laborava des del 1940, i ocupà càrrecs de responsabilitat en l'SFI, com ara la seva vicesecretaria. Renato Castagnoli va morir el 24 de gener de 1967 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    Renato Castagnoli (1897-1967)

    ***

    Francisco Atarés Tolosana

    Francisco Atarés Tolosana

    - Francisco Atarés Tolosana: El 29 de març de 1900 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Atarés Tolosana. Sos pares es deien Antonio Atarés i Pascuala Tolosana. Llaurador de professió, aconseguí una basta cultura i entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove. En 1921, quan feia el servei militar, lluità en la guerra colonial del Marroc i en 1923 servia com a corneta en el Batalló de Caçadors «Tarifa 5» dels Tambors d'Infanteria del Grup de Forces Regulars Indígenes d'Alhucemas Núm. 5. Amb Benito Gil Abiol i José Sanz Prad, fou dels militants anarcosindicalistes més actius del seu poble i va ser corresponsal del periòdic anarcosindicalista barceloní Solidaridad Obrera en Albudébar. Sa companya fou Máxima Atarés Sen, amb qui tingué un fill. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser apressat i tancat a la presó d'Osca. Francisco Atarés Tolosana va ser afusellat el 31 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Son germà petit Máximo Atarés Tolosana, també confederal, havia estat apallissat fins la mort uns dies abans, el 23 d'agost.

    ***

    Manuel Carret Humanes

    Manuel Carret Humanes

    - Manuel Carret Humanes: El 29 de març 1901 neix a la Huerta del Carmen (El Cotillo, Dos Hermanas, Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Carret Humanes. Sos pares van ser Antonio Carret Claro, de Dos Hermanas, i Dolores Humanes Tamargo, d'Alcalá del Río. Criat al camp, en 1922 va ser cridat a files i enviat al Protectorat Espanyol de Marroc quan les guerres colonials i lluità en diverses batalles al Rif (Xeruta, Bab Taza, Ketama i Xauen), enquadrat en el Cos d'Exèrcit del general Dámaso Berenguer y Fusté, contra les tropes d'Abd el-Krim. Acabà el servei militar a Kasr al-Kabir i en tornar a la Península treballà com a obrer agrícola i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les Joventuts Llibertàries i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 de juliol de 1927 es casà amb Josefa Rueda García, amb qui tingué tres infants: María, Floreal --com a gran lector de Federico Urales que era-- i Amparo. Durant els anys republicans destacà en les lluites socials a Dos Hermanas. El juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, presidí el Comitè de Forces Antifeixistes creat per la CNT a la seva seu de Dos Hermanas i organitzà les patrulles de vigilància i de control i manà construir una barricada davant la seu del sindicat. Detingut el 20 de juliol de 1936 per les tropes franquistes, va ser empresonat al vaixell«Cabo Carvoeiro» i portat a Sevilla. Manuel Carret Humanes va ser afusellat l'1 d'agost de 1936 a la paret del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya) juntament amb altres militants.

    ***

    Michele Damiani

    Michele Damiani

    - Michele Damiani: El 29 de març de 1903 neix a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista Michele Damiano, més conegut com Michele Damiani. Sos mares es deien Leonardo Damiano i Rosa Lombardi. Pagès de cultura modesta, però lector apassionat de llibres i de publicacions subversives, després d'una breu passada per les Joventuts Socialistes i pel Partit Socialista Italià (PSI), abraçà les idees llibertàries, dedicant-se a la propaganda entre els camperols. En 1921 fundà a Canosa, amb Agostino Raimo i altres companys, el grup anarquista «Luce», destacant en el seu paper d'organitzador de l'agitació social dins dels pagesos de la zona i per la seva presència activa en totes les manifestacions polítiques, fet que va provocar que fos detingut en diferents ocasions. En 1923 s'enfrontà a trets amb un escamot feixista local i fins i tot quan el feixisme es consolidà en el poder continuà enfrontant-se al règim. El juny de 1929 va ser acusat d'haver atiat desordres durant una festivitat religiosa local i d'«actitud irreverent cap els sentiments religiosos de la població». L'abril de 1932, a petició del prefecte de Bari (Pulla, Itàlia), va ser amonestat formalment pels seus «sentiments de revolta», però el novembre d'aquell any va ser exonerat per un «acte de clemència» de Benito Mussolini mateix. Amb son germà Antonio i almenys una dotzena de joves antifeixistes del seu poble, projectà un aixecament armat que havia d'esclatar el 15 de gener de 1933 i que pretenia prendre per assalt alguns edificis públics i neutralitzar els elements destacats del Partit Nacional Feixista (PNF); frustrada la revolta per la intervenció policíaca, va ser detingut amb gairebé tots els participants. Jutjat per aquests fets, va ser condemnat a la pena màxima de cinc anys de confinament, que purgà la colònia penitenciària de Ventontene primer i a la de Ponça després, i on, segons les autoritats, «no donà cap mostra de penediment, sempre freqüentant la companyia dels confinats anarquistes més perillosos». Un cop lliure retornà a Canosa i el 8 de setembre de 1943 reprengué la lluita política denunciant en un acte públic la prohibició de la publicació anarquista, que hagué de sortir clandestinament, titulada Rivoluzione Libertaria,òrgan de l'Alleanza dei Gruppi Libertari dell'Italia Liberata (AGLIL, Aliança dels Grups Llibertaris de la Itàlia Alliberada), que edità amb altres companys. Durant els anys posteriors desenvolupà una intensa acció propagandística i organitzativa, que acabà reconstituint el moviment anarquista de Pulla, alhora que participà en congressos i conferències sobre la realitat local i promogué reunions i assemblees regionals. El juliol de 1945 participà activament en el Congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i el 19 de desembre de 1965 fou un dels fundadors, amb Aurelio Chessa, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, que també publicà el periòdic Iniziativa Anarchica. Portovoce precongressuale. En 1975 publicà el llibre L'anarchismo degli anarchici, amb un prefaci de Ciro Cesarano. Michele Damiani va morir el 17 de gener de 1977 a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) arran d'un accidenta automobilístic. La seva biblioteca personal va ser donada a l'Archivio Pinelli de Milà (Llombardia, Itàlia) pels seus hereus. Entre 1992 i 1993 l'Archivio Famiglia Berneri publicà dos volums miscel·lanis en el seu record sota el títol Ricordando Michele Damiani.

    ***

    Martín Gudell

    Martín Gudell

    - Martín Gudell: El 29 de març –16 de març segons el calendari julià rus– de 1906 neix a Rochester (Nova York, EUA) l'escriptor, periodista i traductor anarquista i anarcosindicalista Martynas Gudelis, més conegut com Martín Gudell Petrowsky o, simplement, com Martín Gudell, encara que també va fer servir altres pseudònims (Martyno Gudelio, M. Skynimas, M. Petrowsky,P. Šalna, L. Guoba, V. Davainis, etc.). D'origen lituà, tenia la nacionalitat nord-americana. Va fer els estudis secundaris a l'Institut de Marijampolė (Marijampolė, Suvalkija, Lituània). Entre 1926 i 1929 estudià a Kaunas (Kaunas, República de Lituània) i a la Universitat de Berlín (República de Weimar, Alemanya) diverses disciplines (economia, idiomes, periodisme). Treballà de periodista a Lituània i a Berlín en diverses publicacions (Aušrinė, Kovos Kelias, Kultūra,Darbas, etc.) i formà part de la Lietuvos Socialistinės Moksleivijos Organizacija (LSMO, Organització d'Estudiants Socialistes de Lituania). En aquesta època era membre del cercle marxista consellista de Karl Korsch, però establí contactes amb Augustin Souchy, aleshores secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que el decantà pel moviment llibertari i l'anarcosindicalisme. Membre de la Lietuvos Socialistų Revoliucionierių Maksimalistų Sąjunga (LSRMS, Unió Maximalista de Socialistes Revolucionaris Lituans), el 6 de maig de 1929, amb els escriptors Aleksandras Vosylius i Andrius Bulota, participà en l'atemptat frustrat contra el primer ministre lituà Augustinas Voldemaras al Teatre de l'Estat de Kaunas i en el qual resultà mort el capità Pranas Gudynas; Vosylius va ser detingut, jutjat i executat, però Bulota i sa companya i Martynas Gudelis aconseguiren passar a Polònia i arribar aÀustria a través de Txecoslovàquia. Després va fer de corresponsal del periòdic lituà LietuvosŽinios a Berlín i París. En 1932 s'establí a Barcelona (Catalunya), on, a més d'enviar col·laboracions a Lietuvos Žinios, treballà de professor de rus i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Barcelona vivia amb diversos companys anarcosindicalistes alemanys, especialment amb Arthur Lewin. A Catalunya deia que era fill d'una russa blanca (Petrowsky) i d'un català anarcosindicalista (Gudell) que havia emigrat als EUA. En 1933 publicà en lituàSukilusi Ispanija (Revolta a Espanya), sobre el moviment revolucionari anarquista durant la II República espanyola, i traduí al castellà, sota el pseudònim M. Petrowsky, el llibre d'Efim Yarchuk Cronstadt. Su significación en la Revolución Rusa. El novembre de 1936, amb Francisco Carreño Villar i José Berruezo Romera, en qualitat de traductor, formà part de la delegació de la CNT que va ser enviada a Moscou (URSS) per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre. En aquest viatge fou el secretari d'Antoni Maria Sbert Massanet, president de l'ambaixada extraordinària de la II República davant l'URSS. Sobre aquest viatge, en 1945 publicà en lituà una important ressenya crítica del règim comunista (Ką girdėjau Sovietų Sąjungoje), que fou traduïda al castellà i publicada l'any següent a Mèxic sota el títol Lo que oi en la URSS i al suec a Estocolm com Spanjor I sovjet. Vad jag hörde i SSRU. Membre del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1937 va ser nomenat secretari de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI, creades el 10 d'abril d'aquell any i de la qual també formava part Helmut Rüdiger, per l'AIT, i Joaquín Cortés, per la CNT, encarregades de la publicació de periòdics, fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Després de la sortida de Ferdinand Götze dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i la fundació d'un grup alternatiu enfrontat, la Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Lliure Socialrevolucionari Alemany), va fer costat, amb Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, aquest darrer grup. Entre novembre i desembre de 1937 formà part del servei jurídic de la CNT-FAI que defensà els nombrosos companys detinguts per haver tingut relacions amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) o per haver desertat de les Brigades Internacionals arran dels enfrontaments sorgits el maig de 1937 contra la reacció estalinista. Però la seva discreció vers els companys alemanys detinguts, va ser durament criticada per part dels DAS. En un informe dels serveis especials comunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), d'octubre de 1937, és definit com a«un emigrat rus blanc» que encapçala dins de la CNT «un grup obertament contrarevolucionari, que ha participat estretament amb el POUM en la preparació i en la realització d'un cop contrarevolucionari a Barcelona». En 1937 publicà, sota el pseudònim M. Skynimas, la seva traducció al lituà del llibre de Vicente Blasco Ibáñez La barraca, sota el títol Prakeikta žemė (Terra maleïda). En 1938 fou membre de l'«Agrupació FAI» de Barcelona. L'octubre de 1938 acompanyà, amb Lola Iturbe i Pedro Herrera Camarero, la veterana anarquista Emma Goldman, de qui va fer de traductor, de visita per la Península per a veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. Quan el front català caigué, amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) i Nicolás, signà a París un acord per a transferir els fons documentals de la CNT a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam (Països Baixos) i el febrer de 1939, ambSimon Radowitzky (Raúl Gómez), passà amb camió aquests arxius a França. En aquests anys col·laborà en «Radio CNT-FAI», de Barcelona, i en Solidaridad Obrera i en Umbral. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, en 1940 es traslladà als EUA –com que no tenia documentació que demostrés que era nord-americà, va convèncer els buròcrates d'immigració cantant Twinkle,  Twinkle, Little Star, cançó que havia aprés a la guarderia. El 31 de maig de 1940 parlà en l'homenatge pòstum a Emma Goldman que se celebrà al Town Hall de Nova York (Nova York, EUA), on també intervingueren Leonard D. Abbott, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Rudolf Rocker, Dorothy Rogers, Eliot White i Clifford Demarest. En 1941, publicà en lituà Ispanų kovos dėl laisvės. Svarbiausi pilietinio karo epizodai (La lluita espanyola per la llibertat. Episodis de la Guerra Civil). En aquests anys col·laborà en la premsa anarquista de l'exili, com ara España Libre i Estudios Sociales, i en Delo Truda, de Nova York. En els anys cinquanta col·laborà en les revistes literàries lituanes Literatüra i Literatüros Metraštis. Instal·lat a Chicago (Illinois, EUA), treballà en la redacció del periòdic socialista nord-americà en llengua lituana Naujienos. The Lithuanian Daily News, del qual assumí l'administració en 1951 i el qual fou l'editor responsable entre 1969 i 1986. Presidí la Societat d'Escriptors Lituans de Chicago, fou president de l'associació cultural«Žiburėlio» i director del Cementiri Nacional de Lituània de Chicago. A més de les obres citades, és autor  d'Skynimai dega (1935), BoliausŠilinio nuotykiai (1943), Martinaičio atsiminimai (1947), Lietuviai gynė savo miškus (1950) i Povilas Mileris. Biografijos bruožai (1973), entre d'altres. Alguns autors pensen que també va fer servir el pseudònim M. Perkūnija. Martín Gudell va morir el 4 de juliol de 1993 a Chicago (Illinois, EUA). A l'IISH d'Amsterdam es conserva documentació seva, com ara correspondència (Emma Goldman, Andrés Bulota, Virgilio Gozzoli, Agnes Inglis, Jesus Lara Trueba, Vitas, Zhang Yan, etc.), informes sobre les seves tasques confederals a Catalunya, documents personals, etc.

    Martín Gudell (1906-1993)

    ***

    Antonio Perrella ("Tomás Ranieri")

    Antonio Perrella (Tomás Ranieri)

    - Tomás Ranieri: El 29 de març de 1908 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Antonio Perrella, més conegut com Tomás Ranieri, encara que va fer servir altres pseudònims, com Antonio Pereira, El Italiano,L'Italià, Antonio Penella Tamaro, Antonio Negredo Tamaro, Pineda Tamaro i Tommaso Ranieri. Suboficial de Marina, en 1928 el feixisme l'obliga a exiliar-se i s'instal·la a França, on ràpidament entrà en contacte amb anarquistes espanyols exiliats. En 1932 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i es relacionà amb els grups anarquistes de la barriada de Sants. Participà en les manifestacions sorgires arran de la Revolució d'Octubre de 1934. Quan el cop militar feixista del 19 de juliol de 1936 prengué part a Barcelona, amb Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía, en l'assalt de la caserna de les Drassanes. Més tard continuarà el combat enrolat en la «Columna Ortiz». Amb la militarització de les milícies, el 31 de desembre de 1936 va ser nomenat major d'Infanteria i prengué part en la presa de Casp i en els combats de Belchite. En 1937, durant alguns mesos, va ser instructor a l'Escola de Guerra de Barcelona, però aviat tornà al front com a comandant del IV Batalló de la 116 Brigada Mixta (25 Divisió) de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, compost per membres de la CNT-FAI. Entre desembre de 1937 i febrer de 1938 va participar en la batalla de Terol i va ser ell, L'Italià, com l'anomenaven els seus companys, qui va entrar encapçalant les forces que conqueriren la ciutat. Va lluitar fins al final de la guerra i va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Va ser empresonat sis mesos al fort de Santa Bàrbara i altres sis mesos al castell de Sant Ferran, on va ser torturat, i després de passar pel camp de concentració d'Elx, mitjançant documents falsos proporcionats per companys de l'exterior, va poder sortir lliure. Després d'un breu pas per Andorra d'uns sis mesos, va tornar a la península. Detingut i empresonat a Lleida (Segrià, Catalunya), va ser traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro, després a Burgos, Madrid i Toledo, on va ser posat en llibertat provisional en promulgar-se un decret que atorgava la llibertat a tothom que hagués complit més d'un any de condemna en un camp de treball disciplinari. En 1945 es lliurà a la lluita clandestina contra el règim franquista i va ser secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya la Confederació Nacional del Treball (CNT) i agent d'enllaç de la resistència. En una de les batudes repressives, en aquell mateix any, va ser detingut juntament amb 39 companys i va passar a la presó Model juntament amb sa companya Carmen, empresonada durant uns dies als calabossos malgrat el seu embaràs. Torturat durant un mes a la Prefectura de Policia, fou traslladat el 22 de desembre de 1945 a la Presó Model de Barcelona. Va ser posat en llibertat provisional el 7 de juny de 1946, gràcies a la intervenció de l'ambaixada italiana, i el desembre va tornar a Itàlia. Al seu país milità activament en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió Sindical Italiana (USI). Va col·laborar en diverses publicacions anarquistes italianes i espanyoles. També va mantenir contactes amb els grups d'acció espanyols i en 1952 amb Josep Lluís Facerías (Face) va preparar un pas clandestí entre França i Itàlia. En el Congrés d'Ancona (Marques, Itàlia) de 1967 formava part de la Comissió de Relacions de la FAI i es va encarregar voluntàriament de les relacions amb el moviment obrer i la secretaria de l'USI. Va col·laborar en diferents publicacions anarquistes, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir i Umbral. El setembre de 1968, malgrat el seu malmès estat de salut, participà en la jornada inaugural del Congrés Internacional de Carrara (Toscana, Itàlia). Antonio Pereira va morir després d'una llarga i dolorosa malaltia el 16 de març de 1969 a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on van ser enterrades les seves cendres. Tenia quatre fills. Va deixar inacabades i inèdites unes memòries.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0


    Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


    Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...


    Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.


    Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...


    L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!


    Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).


    En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".


    Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!


    Miquel López Crespí



    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 2ª Parte: WINTERFELDTMARKT, MERCADO DE GRANJA, BERLÍN, ALEMANIA 2009

    Mercados del Mundo 2ª Parte


    Winterfeldtmarkt (Mercado de granja)

    Berlín, Alemania


      Diciembre 2008

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Brócolis»
    Plaza Winterfeldtplatz
    Barrio: Schöneberg

    Madrid, 30 de marzo de 2018


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [30/03] Detenció de Ravachol -«Action Révolutionnaire» -«L'Affranchi» - «Internationale Arbeiter Chronik» - «Es saqueo de sa plasa» -«¡Despertad!» - Wysmans - Gallau - Navel - Mariani - Faucier - Filippi - Ponzán - Muñoz - Sabaté - Bassave - Cepeda - Arzuffi - Vázquez Rubio - Sedó - Poulaille - Castells - Bonias - Riera - Manresa - Querol - Szary - Torrano

    Anarcoefemèrides del 30 de març

    Esdeveniments

    La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer ("Le Petit Journal Illustré", 16 d'abril de 1892)

    La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer (Le Petit Journal Illustré, 16 d'abril de 1892)

    - Detenció de Ravachol: El 30 de març de 1892 l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol, es detingut, no sense dificultat, al restaurant Véry, situat al número 24 del bulevard de Magenta, de París (França). Tres dies abans, el 27 de març, després de posar una bomba al domicili de l'assistent del procurador general de l'Audiència, s'aturà al restaurant Véry on conegué Jules Lhérot, cambrer i cunyat de l'amo. Lhérot li exposà algunes crítiques al servei militar i Ravachol aprofità l'avinentesa per explicar-li teories anarquistes i antimilitaristes, alhora que feia diversos comentaris sobre la bomba que acabava d'explotar. Quan tres dies després, Lhérot va veure entrar el sospitós home de dies abans, reconegué l'autor de l'atemptat que havia descrit la premsa i cridà la policia. Ravachol fou detingut per una desena d'agents policíacs comandats pel comissari Dresch. La mateixa horabaixa de la seva detenció dictà als seus guardians i interrogadors una mena de memòries; perdudes, van ser trobades als Arxius de la Policia de París per l'investigador Jean Maitron i publicades en 1964 en el llibre Ravachol et les anarchistes. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del judici a Ravachol, una bomba esclatà al restaurant Véry matant l'amo i un client.

    Detenció de Ravachol (30 de març de 1892)

    ***

    Premsa llibertària Internacional

    Premsa llibertària Internacional

    - Surt Action Révolutionnaire: El 30 de març de 1902 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista Action Révolutionnaire. Philosophique, artistique et littéraire. Volia ser una tribuna lliure que recollís totes les concepcions filosòfiques, artístiques i literàries, alhora que ser un òrgan d'expressió dels «febles, oprimits i explotats», amb la finalitat d'«elevar la mentalitat humana». El periòdic combatrà el parlamentarisme i reivindicarà l'abstenció a les eleccions polítiques. Va ser fundat per Martin --gerent dels dos primers números-- i Henri Fabre (Dayen), membre del grup anarquista«Germinal» --gerent de la resta de números. De la redacció local van formar part C. Morin, Surville, Luc Rozard i Henri Fabre. Trobem articles d'Henri Fabre, Sébastien Faure, Guerdat, Ense, Jean Canut, Eugène Merle, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Paul Reclus, Dubois-Desaules, Jean Grave, Octave Mirbeau i Émile Pouget, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim fou el del 4-11 de maig de 1902, del qual es van tirar 1.100 exemplars, i deixà de publicar-se per problemes financers.

    ***

    Capçalera de "L'Affranchi"

    Capçalera de L'Affranchi

    - Surt L'Affranchi: El 30 de març de 1906 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Affranchi. Organe de propagande libertaire. Editat i imprès per Raphaël Fraigneux, primer va ser mensual i més tard apareixeria irregularment fins la seva desaparició, el 9 de febrer de 1914, després d'haver publicat 47 números. Entre els seus col·laboradors, molts dels quals no signaven, trobem  Émile Armand, Marcel Calas, Edmond Darteze, F. Legrand, Maurice Marchal, Paul Paillette, Paraf-Javal, Paul Sosset, Georges Yvetot, entre d'altres. El periòdic («Editions de L'Affranchi») també va editar dos fullets de temàtica llibertària i antimilitarista de Fraigneux en 1911: Étude sur un cas de conscience iSi la guerre venait... Va tornar-se a publicar, pel mateix editor, en 1920 amb el títol L'Affranchi. Organe indépendant bi-mensuel.

    ***

    Portada del primer número d'"Internationale Arbeiter Chronik"

    Portada del primer número d'Internationale Arbeiter Chronik

    - Surt Internationale Arbeiter Chronik: El 30 de març de 1914 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic mensual anarquista en llengua alemanya Internationale Arbeiter Chronik. Organ zur Förderung eigener Initiative, selbstständiger Aktion im Proletariat (Crònica Internacional del Treball. Òrgan per a promocionar en el proletariat la pròpia iniciativa i l'acció independent). Va ser editat i publicat pel propagandista anarquista Max Baginski, amb l'ajuda d'August Lott i el suport financer dels membres del Frei Wort Group (Grup Paraula Lliure). Tenia la redacció al número 751 East 181st Street del Bronx novaiorquès. Aquest periòdic antimilitarista, reproduí textos de Mikhail Bakunin, Karl Marx, Johann Most i Friedrich Nietzsche, entre d'altres, i publicà textos sobre sindicalisme, notícies sobre el moviment anarquista als EUA i l'estranger, a més de poesies i altres notícies culturals. En sortiren set números, l'últim el setembre de 1914.

    Max Baginski (1864-1943)

    ***

    "Es saqueo de sa plasa"

    Es saqueo de sa plasa

    - Estrena d'Es saqueo de sa plasa: El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas estrena al Teatre Balear de Palma (Mallorca, Illes Balears) el sainet Es saqueo de sa plasa. Sainete historich bilingüe amb'un acte, fonamentat en la Revolta de les subsistències que va tenir lloc el 18 de febrer d'aquell any en aquesta ciutat patrocinada pels anarcosindicalistes. Pareix que el nom de l'autor és un pseudònim de l'escriptor satíric es Mascle Ros (Jordi Martí Rosselló). La peça, que es va publicar aquell mateix any, aporta una valuosa informació sobre com visqué una família obrera aquells fets. La tria dels dos protagonistes masculins, en Simó i en Perico, tots dos obrers ferrers de la Companyia de Ferrocarril, sembla encertada, ja que representen dos tipus d'obrer molt característic a la Palma d'aleshores. Tots dos comparteixen la seva admiració pel líder socialista Llorenç Bisbal, aquells anys regidor de Palma, i per les seves intervencions a l'Ajuntament denunciant l'embarcament il·legal de subsistències amb el vistiplau de l'autoritat. I ambdós expliquen que estan en vaga per demanar augment salarial davant la desmesurada pujada dels preus. Difereixen, però, en el fet que Simó continua tenint els referents tradicionals de l'obrer-artesà, ja que tot i que accepta la vaga com a forma de lluita, no aspira a un canvi radical de la societat. Els seus valors cristians el fan condemnar el saqueig com a robatori, sense que la fam ho justifiqui. En canvi, en Perico, militant socialista, parla de «la Repartidora», el mite revolucionari, i crida a favor de la igualtat i contra la burgesia. I, curiosament, moltes d'aquestes consignes són en castellà, però en canvi ell fa servir el català amb els soldats castellanoparlants. Palmer també ens explicar alguna cosa sobre la cultura obrera ciutadana, quan en Perico eufòric canta La Marsellesa, o quan la família obrera demostra la seva afició a la sarsuela. L'estrena d'Es saqueo de sa plasa va ser un èxit«sorollós».

    Jaume Palmé Escalas: Es saqueo de sa plasa. Tip. de Antonio Homar. Pont d'Inca, 1919

    ***

    Capçalera de "¡Despertad!"

    Capçalera de ¡Despertad!

    - Surt ¡Despertad!: El 30 de març de 1928 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) ¡Despertad! Decenario órgano de la Federación Regional Marítima afecta a la CNT. A partir del número 8, del 9 de juny de 1928, passarà a ser setmanal, amb una tirada entre 2.500 i 3.000 exemplars. La direcció corria a càrrec de José Villaverde i van escriure Diego Abad de Santillán, Progreso Alfarache, T. Armengol, T. de la Llave, Pere Foix Cases (Delaville), Dionysos, Miguel Giménez, E. Labrador, Gastón Leval, Juan López, M. Mascarell, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Issac Puente, Tomassetti, entre d'altres. Va publicar 125 números, l'últim el del 25 d'octubre de 1930, resultat de l'acord d'un Ple Regional que va decidir la suspensió del periòdic per facilitar la sortida de Solidaridad Obrera. En 1930 Joan Peiró va publicar un fullet (Ideas sobre sindicalismo y anarquismo), amb un epíleg de José Villaverde, amb un recopilació dels articles publicats en aquest periòdic.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc "La Lanterna" del 21 de març de 1893

    Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc La Lanterna del 21 de març de 1893

    - Henry Wysmans: El 30 de març de 1858 neix a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henry Wysmans, citat de diferents maneres (Wysman,Weysmans, Weysman, etc.). Es guanyava la vida fent de joier i negociant amb pedres precioses. Segons un informe policíac, en 1880 era membre de la Lliga Col·lectivista Anarquista (LCA) de Brussel·les. Amb Hubert Delsaute i Ferdinand Monier, publicà un article sobre Bèlgica en el número 5 (23 de març de 1884) de L'Hydra Anarchiste, de Lió (Arpitània). Milità en el Syndicat Bruxellois des Ouvriers Bijoutiers (SBOB, Sindicat dels Obrers Joiers de Brussel·les). Entre 1885 i 1886 col·laborà en el periòdic Ni Dieu ni maître, publicat per Egide Govaerts. Destacat orador, entre 1886 i 1891 intervingué, a vegades amb Jules Moineau, en nombroses conferències i mítings de propaganda anarquista i de la Libre Pensée a diferents poblacions belgues i dels Països Baixos. El gener de 1886, organitzat perL'Étincelle Révolutionnaire, parlà en un míting a Verviers (Valònia) on va fer una crida a la «revolució violenta».El 10 de gener de 1886 participà en una reunió anarquista a Lieja (Valònia) i un mes més tard ho va fer en una vetllada literària, musical i de dansa, on va fer una xerrada sobre la història de la humanitat, l'estat actual de les coses i els mitjans per a millorar la situació. El 27 de març de 1886 va fer un violent discurs en un míting anarquista a Brussel·les a la sortida del qual es produïren diferents incidents. El 14 de juny mantingué un  intens debat dialèctic en un míting a Brussel·les amb el socialista Edouard Anseele. En 1886 acompanyà Guillaume Davister (Jean) per les regions mineres de le Borinage i la conca de Charleroi per distribuir socors econòmics, especialment el resultat d'una col·lecta de la Socialist League (SL, Lliga Socialista) de Londres, i per escampar les idees anarquistes amb l'esperança de poder portar dinamita als obrers de Verviers en lluita. En 1888 publicà a Brussel·les, sense citar-ne l'autor, el primer volum del fullet d'Hector Morel Dialogues entre un anarchiste et un autoritaire. Publication anarchiste; el segon volum va ser publicat el novembre d'aquell any també a Brussel·les per Ferdinand Pintelon. El 29 d'octubre de 1887 participà en una protesta anarquista contra les penes de mort als «Màrtirs de Chicago». En 1889 formà part del grup anarquista«L'Égalité» (Octave Berger, Émile Brassine, Léon Dauphin i Hubert Delsaute) que intentà comprar material per a muntar una impremta. Aquest grup edità el fullet Le Communisme Anarchiste i entre abril i agost de 1889 publicà a Saint-Josse-ten-Noode el periòdic Le Drapeau Noir. La policia el presentà com «el cap d'un grup d'anarquistes moderats». En el Congrés Internacional Obrer Socialista que se celebrà entre el 16 i el 23 agost de 1891 a Brussel·les, representà els grups anarquistes belgues, que finalment van ser exclosos, i amb Ferdinand Pintelon i Fernández Ramos, va fer un míting el 22 d'agost a la Sala Rubens per protestar per aquesta mesura i defensar les posicions anarquistes, que reivindicaven la dissolució de totes les organitzacions centrals. El 19 de març de 1893 el seu domicili, al número 13 del carrer Sacilquin de Saint-Josse-ten-Noode, va ser escorcollat sense èxit per la policia en la seva absència, ja que es trobava a la feina; en aquesta ocasió, sa companya assegurà que des de feia molt de temps son marit no s'ocupava de la «política militant» i durant l'escorcoll només es van trobar unes cartes enviades des de la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) per l'anarquista Placide Schouppe. Son germà Corneille Wysmans (1868-?), carnisser de professió, també va ser un destacat anarquista de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Foto policíaca de Charles Gallau (21 de febrer de 1891)

    Foto policíaca de Charles Gallau (21 de febrer de 1891)

    - Charles Gallau: El 30 de març de 1873 neix a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) el carreter anarquista Charles-Louis-Joseph Gallau –també citat Galau i Gallot–, conegut com Baudin. Sos pares es deien Louis Gallau i Éléonore Proust. El febrer de 1891 va ser processat per «crits sediciosos». El febrer de 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué al Stanhope Street de la ciutat. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 23 de febrer de 1894 va ser detingut per la policia britànica portant els retrats de Ravachol i d'Auguste Vaillant, a més de circulars i manifests (Vengeance is a duty i Dynamiters' Manifesto). En 1896 vivia al Seaton Street d'aquesta ciutat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Charles Gallau (1873-?)

    ***

    Notícia de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 20 de juliol de 1918

    Notícia de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari parisenc Le Journal del 20 de juliol de 1918

    - Lucien Navel: El 30 de març de 1894 neix a Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'antimilitarista i anarquista Louis Lucien Navel. Fill d'un peó, era el germà major de l'escriptor Georges Navel, a qui el va introduí en el pensament llibertari. Es guanyava la vida treballant en una foneria. Ben aviat destacà pel seu antimilitarisme i, arran d'un informe de la comissaria de policia de Pont-à-Mousson del 26 de maig de 1913 elaborat per les seves crítiques a la«Llei dels Tres Anys» –llei que ampliava de dos a tres anys la duració del servei militar amb la finalitat de preparar l'exèrcit per a una eventual guerra amb Alemanya–, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes amb l'anotació «a detenir». En aquestaèpoca es definia com a «socialista unitari i anarquista llibertari» i era membre dels «Amics de Le Libertaire». L'agost de 1913 la policia l'acusà de distribuir La Bataille Syndicaliste i Le Libertaire. No obstant tot això, en 1914 s'enrolà voluntari en el 169 Regiment d'Infanteria, però va ser desmobilitzat després per commoció cerebral. S'instal·là al número 28 del carrer Geoffroy-l'Asnier del IV Districte de París (França) i, després de llegir Ce qu'il faut dire i La Vague, publicacions anarquistes contràries a la«Unió Sagrada», retornà al seu antimilitarisme de preguerra. Entre el juny i desembre de 1917 treballà a la fàbrica Revelin i entre el 25 d'abril i el 10 de setembre de 1918 a l'empresa Dedart, al número 57 del bulevard Pictus. En aquesta època vivia al número 6 de l'avinguda Bel-Air. El 19 de juliol de 1918 va ser detingut per haver ferit d'una ganiveta al coll l'ajustador Aristide Rimez durant una discussió. Després s'instal·là a Lió (Arpitània), on sa família s'havia establert. Animador de les Joventuts Sindicalistes, la policia local elaborà un informe el 15 de desembre de 1918 pel discurs apologètic de Karl Liebknecht i de la Revolució russa que realitzà en una manifestació del Sindicat de la Metal·lúrgica a la Borsa del Treball. El juliol de 1919 vivia al número 62 del carrer de la Part-Dieu, del barri de La Guillotière de Lió i en aquesta època treballava com a obrer en una màquina desbarbadora al taller de motors d'aviació Zénith («Société du Carburateur Zénith»). El 6 de setembre de 1919 es casà amb la cantant antimilitarista i anarquista Marguerite Jeanne Fort. El febrer de 1920 va ser nomenat delegat sindical de la fàbrica Zénith i fou un dels animadors de la vaga de metal·lúrgics de Lió. Lucien Navel va morir el 18 d'agost de 1974 a Bron, a la metròpoli de Lió (Arpitània).

    ***

    Giuseppe Mariani

    Giuseppe Mariani

    - Giuseppe Mariani: El 30 de març de 1898 neix a Castellucchio (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Mariani. Per influència de sos germans, va començar a militar de molt jove en el moviment llibertari de Castellucchio. En 1913 emigrà amb sa família a Màntua, on començà a treballar a ca un sastre i, després d'una temporada desocupat, en els ferrocarrils. Durant la primavera de 1917 fou cridat a files i dos mesos després emmalaltí de malària; durant la convalescència desertà. Obligat a comparèixer davant un tribunal de justícia, simular estar foll i fou llicenciat per «malaltia mental», però, a resultes d'aquests antecedents no va trobar cap feina. En aquesta època continuà militant en el moviment anarquista i en el sindicat de ferroviaris de Màntua. A començaments de 1919 s'instal·là a Milà com a obrer mecànic i participà activament en el moviment anarquista de la capital llombarda. En aquestaèpoca fou empresonat per col·laboració secundària en un seguit d'atemptats comesos pel grup de Bruno Filippi. Després del seu alliberament, l'octubre de 1920 participà, amb Giuseppe Boldrini i Ettore Aguggini, en una sèrie d'atemptats i d'enfrontaments amb la policia i escamots feixistes. A finals de 1920 retornà a Màntua, on muntà un Cercle d'Estudis Socials i començà a arreplegar armes i explosius per engegar un moviment insurreccional. Arran de l'empresonament d'Errico Malatesta i d'una crida a la vaga general, retornà a Milà, on el 23 de març de 1921 fou un dels autors de l'atemptat contra el teatre Diana; aquest atemptat, d'antuvi dirigit contra Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista, i que sens dubte fou preparat i manipulat per la policia, va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors i fou l'origen d'una espectacular repressió contra el moviment llibertari. L'abril de 1921 fou detingut a Màntua; després de confessar la seva participació en l'atemptat, fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. El 20 de juny de 1922 fou transferit de la presó de San Vittore a la penitenciaria de San Stefano, on passà 10 anys en una cel·la d'aïllament. Un cop fou restablert a la presó ordinària, treballà com a sastre i va fer cursos de francès i d'italià a la resta de penats. El 15 de novembre de 1943 fou un dels promotors del sagnant motí de la presó de San Stefano. L'1 de juliol de 1946 sortí alliberat gràcies a l'amnistia que s'atorgà l'any anterior. Com a membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en el II Congrés d'aquesta organització tingut a Bolonya entre el 29 i el 30 de setembre de 1946. El 20 de maig de 1951 assistí com a delegat al Congrés de Bolonya del Comitè Nacional per les Víctimes Polítiques. En aquests anys publicà els seus llibres de records, Memorie di un ex terrorista (1953) i Nel mondo degli ergastoli (1954), i deixà inèdit un altre, 25 anni dopo. Després del congrés de la FAI tingut a Liorna entre l'1 i el 2 de maig de 1954, fou nomenat, amb la finalitat d'assegurar-li uns petits ingressos, responsable de la llibreria de la FAI, càrrec que serà renovat en el congrés de Senigallia portat a terme entre l'1 i el 4 de novembre de 1957. En 1956 es casà amb l'anarquista francesa Suzanne Saunnier. Després s'establí a La Spezia, a Carrara i, finalment, a Sestri Levante. Giuseppe Mariani va morir el 25 de març de 1974 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia).

    Giuseppe Mariani (1898-1974)

    ***

    Nicolas Faucier (setembre 1939)

    Nicolas Faucier (setembre 1939)

    - Nicolas Faucier: El 30 de març de 1900 neix a Orleans (Centre, França) el militant anarquista, sindicalista i pacifista francès Nicolas Faucier. Als 18 anys s'enrola en la marina i el febrer de 1919 és sancionat per haver participat en les manifestacions de solidaritat amb els amotinats del Mar Negre. Desmobilitzat en 1921, treballa com a mecànic a fàbriques d'automòbils i milita un temps en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1927 és l'administrador deLe Libertaire i gerent de La Librairie Sociale. En 1934 esdevé corrector d'impremta i dos anys més tard, quan esclata la Revolució espanyola, amb Louis Lecoin, crea el «Comitè per l'Espanya lliure», que es transforma, després del congrés de la Unió Anarquista (UA) el 1937, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i ajuda els revolucionaris espanyols a aconseguir queviures, medicaments i armes. El 31 de juliol de 1939, Nicolas Faucier és condemnat en rebel·lia per «incitació als militars a la desobediència», pels seus articles antimilitarista en la revista SIA, a dos anys de presó. Des de la declaració de guerra, encara en llibertat, participa amb Louis Lecoin en l'edició del primer manifest contra la guerra, el pamfletPaix immédiate. Detingut el 8 d'octubre de 1939, és de nou condemnat a tres anys de presó per insubmissió, ja que havia escrit, el 3 de setembre, al governador de París informant-li del seu refús d'obeir l'ordre de mobilització. Aleshores serà internat en diversos camps de treballs forçats, abans d'aconseguir evadir-se el desembre de 1943 i restarà amagat fins l'Alliberament. El setembre de 1944 reprèn el seu ofici de corrector així com la seva militància sindical i pacifista al barri del Croissant. Participarà en el Cercle Zimmerwald, que editarà la revista La Révolution Prolétarienne i formarà part també de la cooperativa «Les Editions Syndicalistes». Col·laborarà amb articles en Défense de l'Homme i Le Monde Libertaire, entre altres publicacions. En 1977 encara testimoniarà a favor dels objectors de consciència processats. Nicolas Faucier va morir el 20 de juny de 1992 a Sant-Nazer (Bretanya) i va donar el seu cos a la investigació científica.És autor de La presse quotienne. Ceux qui l'inspiretn. Ceux qui la font (1964), Les ouvriers de Saint-Nazaire. Un siècle de luttes, de révoltes, de dépendance (1976), Pacifisme et antimilitarisme dans l'entre-deux guerres (1983), Dans la mêlée social, itinéraire d'un anarcho-syndicaliste (1988). El seu arxiu està repartit entre el Centre de Recerques de la Historia dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), de París, i el Centre d'Història del Treball (CHT), de Nantes.

    ***

    Bruno Filippi

    Bruno Filippi

    - Bruno Filippi: El 30 de març de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Sos pares es deien Averardo Armando, tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans. Sa família es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era infant. En 1915 treballava de missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar d'«element perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va ser detingut durant una manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la inscripció «Visca l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va ser condemnat per complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les víctimes dels enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes. Després d'un any i vuit mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i entrà a treballar com a tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa. En 1918 va ser cridat a files i el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2 d'abril de 1919 va ser detingut per «atemptat contra la llibertat del treball» per haver obligat sota amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En aquesta època va ser col·laborador habitual del periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer servir diversos pseudònims (For well, Filippo Rubin). En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre va ser present. Se li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa, Aldo Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21 hores, Bruno Filippi va morir, a conseqüència de l'explosió de la bomba que portava adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava alpiano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va explotar uns minuts abans del previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà, van processar els anarquistes còmplices de l'atemptat del Circolo dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi; Perego va ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els redactors d'Iconoclasta! van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de fullet sota el títol Scritti postumi. Son germà Annunzio Filippi, dos anys menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17 anarquistes (Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de material explosiu i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i a un de vigilància especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi, novel·la biogràfica sobre Filippi.

    Bruno Filippi (1900-1919)

    ***

    Francisco Ponzán Vidal

    Francisco Ponzán Vidal

    - Francisco Ponzán Vidal:El 30 de març de 1911 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista, guerriller antifranquista i resistent Francisco Ponzán Vidal. De nin va viure a Osca (Aragó), on va estudiar en un col·legi religiós i va exercir d'escolà fins que als 12 anys es va negar a anar a l'església; treballa de mosso en una llibreria, deambula per altra escola abans d'ingressar amb 14 anys a l'Escola Normal de Magisteri, on coneixerà Ramón Acín. Militant de ben jovenet en l'Ateneu Cultural Llibertari, de la directiva del qual formarà part, acabarà la carrera amb 18 anys, militant ja en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballa de mestre a Ipas, a prop de Jaca, i després de l'aixecament de Galán, es detingut uns dies. Col·labora en la premsa llibertària des de 1932, any que és empresonat el juny i el juliol a Jaca i Osca. Durant la vaga general d'abril de 1933 és detingut a Osca i durant l'estiu treu plaça de mestre, destinant-lo a un poble d'Orense. Fa mítings per Aragó (Sabiñánigo) i és de bell nou detingut després de la rebel·lió de desembre de 1933. Durant els anys següents va exercir de mestre a pobles gallecs (Baos, Camelle) i l'abril de 1936 completa una gira de propaganda per la regió amb Arnalda, Acín, Abós i altres. Es troba a Osca quan l'aixecament feixista i s'entrevistarà amb el governador d'Osca per preparar la contraofensiva; però els feixistes vencen i ha de fugir a Chibluco, San Julián de Banzo, Belsué, Angüés, Fraga i Bujaraloz. S'integra en el comitè comarcal d'Angüés i assisteix a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, en la ponència que va redactar el dictamen que creava el Consell d'Aragó.És nomenat conseller de Transports i Comerç i després subsecretari d'Informació i Propaganda fins que la repressió de Líster el va obligar a fugir a Callén, on es va enrolar l'estiu de 1937 en la Columna Roig i Negra com a capità ajudant del seu amic Máximo Franco. L'agost del mateix any, organitza un grup d'espionatge que actuava en terreny enemic («Los Libertadores») que eventualment s'incorporava en el Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP) i de manera permanent des d'agost de 1937. Va combatre també amb l'Exèrcit de l'Est. Tot això li servirà durant el seu període posterior a França i Espanya. Acabada la guerra, va passar al camp de concentració de Vernet el febrer de 1939, del qual va escapar per començar l'organització d'un extensa xarxa antifranquista dins i fora del país --gràcies a ell es van crear els primers grups d'acció a Barcelona i s'assegura que l'abril de 1939 amb Juanel va ultimar un pla d'actuació a Espanya que es va posar en marxa en juny-- participant en incursions a l'interior en una de les quals, amb l'objectiu d'alliberar Lorenzo i Argüelles, presos a Saragossa, va ser ferit a Boltaña el maig de 1940 i es va refugiar a Arguis fins el setembre, que va passar a França. Quan els alemanys van ocupar aquest país, va crear una famosíssima xarxa d'evasió, encarregada de treure de França notoris antifeixistes, coneguda com a Xarxa Pat O'Leary i Grup Ponzán, que va posar fora de perill més d'un miler de perseguits. Detingut, després de diversos avatars el 28 d'abril de 1943, els alemanys el van tancar a Tolosa de Llenguadoc i finalment l'afusellaren i cremaren el seu cos, juntament amb una vintena de presoners, el 17 d'agost de 1944 al bosc de Buzet-sur-Tarn, a prop de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Integrants de la seva xarxa van ser Josep Esteve, Juan Zafón, Agustín Remiro, Pascual i Eusebi López Lagarta, Joan Català, Vicente Moriones, Amadeo Casares, Rafael Melendo, Ricardo Rebola, Eduard Josep Esteve, Ginés Camarasa, Josep Ester, Sadurní Carod, Victorio Castán, Coteno, Cervantes, etc. D'antuvi es va introduir en els grups que pretenien organitzar la CNT i va elaborar un pla d'actuació contra el franquisme que no va ser acceptat pel Consell General del Moviment Llibertari. Les seves idees sobre el particular semblen haver estat: l'enfortiment de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), el manteniment dels principis emanats de la CNT de l'interior amb excepcions (contrari a organitzar masses en la CNT de l'interior), el rebuig de la política (però acceptant la política municipal) i fi de l'AIT. Va publicar articles en Nuevo Aragón,La Tierra, Tierra y Libertad. Va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Regne Unit i Estats Units.

    «Els resistents oblidats», en El Temps d'Història, 15/21-01-2002

    Laia Gomà i Xavier Montanyà:Francisco Ponzán Vidal: el resistent oblidat[documental]

    ***

    Necrològica de Francisco Muñoz apareguda en el periòdic "Rojo y Negro" de febrer de 2000

    Necrològica de Francisco Muñoz apareguda en el periòdic Rojo y Negro de febrer de 2000

    - Francisco Muñoz: El 30 de març de 1914 neix a Castro Urdiales (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Muñoz. Durant la guerra civil lluità al front nord enquadrat en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou greument ferit en un braç i una cama, lesions de les quals mai no es recuperà plenament. En acabar la guerra s'exilià a França. Després de les vicissituds típiques, s'establí a Dreux (Centre, França), on treballà de sastre i milità activament en la Lliga de Mutilats i en el sector escindit de la CNT. Destacà en el suport als guerrillers antifranquistes llibertaris i a les Joventuts Llibertàries. En morir en dictador Franco, s'instal·là a Gijón (Astúries, Espanya) i amb el seu amic Ramón Álvarez Palomo (Ramonín) participà activament en la reorganització de la CNT. Més tard, amb sa companya Alicia, marxà cap a Noruega. Francisco Muñoz va morir el 24 de desembre de 1999 a Skien (Grenland, Noruega).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Dia del Llibre – Novetats editorials: Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí -


    Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


    Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


    Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

    La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

    Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

    A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

    A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

    Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

    No hi havia temps per res més.

    Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

    No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

    Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

    És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

    Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

    Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

    Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

    El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

    Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

    L´hora del ball havia acabat.

    La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

    Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

    Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

    Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

    Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

    La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

    Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

    Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

    De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

    Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.



    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 4ª Parte: FLOHMARKT AM TRÖDELMARKT ARKONAPLATZ - MERCADILLO - BERLÍN - ALEMANIA 2009

    Mercados del Mundo 4ª Parte


    Flohmarkt Am Trödelmarkt Arkonaplatz (Mercadillo)

    Berlín, Alemania


      Diciembre 2008

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Cubos»
    Plaza Arkonaplatz
    Barrio: Mitte

    «Marionetas»
    Plaza Arkonaplatz
    Barrio: Mitte

    Madrid, 31 de marzo de 2018


    0 0


      

                        Na Merkel decidí el rapte d'En Puigdemont.



    No ens enganyem: Na Merkel decidí el rapte de Puigdemont.

    S'ha de suposar que la Cancellera d'Alemanya, N'Angela Merkel, va decidir que la policia alemanya participés de manera essencial en la detenció del president de la Generalitat, En Carles Puigdemont, al seu pas pel territoris alemanys.

    Al seu pas per Alemanya, la detenció d'En Puigdemont únicament era possible si hi havia preparat un potent dispositiu policial.

    No ens hem de xuclar el dit: Sense la col·locació d'un geolocalitzador al cotxe del president era impensable la detecció del cotxe.

    S'ha de suposar que agents de la policia espanyola seguien secretament En Puigdemont per tot allà on anava.

    S'ha de suposar que el Govern alemany havia acordat amb l'espanyol que la policia alemanya detendria el president.


    0 0

    [31/03] «Anticristo» - Poesia antianarquista – Concerts de Léo Ferré - Hivon - Michaelis - Regueras - Beltran - Sanz - Guyau - Trenta - Recchioni - Abad Guitart - Subías - Goded - Campoy -Álvarez - Sansano

    Anarcoefemèrides del 31 de març

    Esdeveniments

    Capçalera d'"Anticristo"

    Capçalera d'Anticristo

    - Surt Anticristo: El 31 de març de 1906 surt a La Línia (Cadis, Andalusia, Espanya) el primer número d'Anticristo. Periódico quincenal anarquista. Editat pel grup «Andalucía Rebelde», fou dirigit per José Rodríguez Romera, administrat per Salvador Rodríguez i es tirava a la impremta d'A. Roca d'Algesires. Hi van col·laborar Salvador Rodríguez, Josep Prat, Vicente March, A. Herrero, Luís de la Corza i F. Rodríguez Cabrera, entre d'altres. D'aquesta publicació anarquista de tendència individualista, molt influenciada per Nietzsche i Stirner, només sortirà a causa de l'encalçament de la justícia un altre número el 19 de maig d'aquell any, i ambdós es dedicaran gairebé exclusivament a atacar l'aspecte místic de l'anarquisme des del punt de vista purament individualista. L'única col·lecció que es conserva d'aquesta publicació es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Capçalera d'"El Briocense" del 31 de març de 1907

    Capçalera d'El Briocense del 31 de març de 1907

    - Poesia antianarquista: El 31 de març de 1907 es publica en el periòdic El Briocense de Brihuega (Guadalajara, Espanya) la poesia antillibertària El anarquismo, del col·laborador habitual d'aquesta publicació José Pérez y Pérez, de forts conviccions catòliques. Amb aquest poema, José Pérez, resumia la seva apassionada i visceral oposició a l'anarquisme, un corrent de pensament davant del qual manifestava la seva incomprensió i el seu terror; poques vegades s'ha palesat més clarament que en aquests versos fins quin punt els somnis d'alguns són els malsons d'altres. Curiosament el director de la publicació, Antonio Pareja Serrada, i un col·laborador, Antonio Pareja Serrada, eren militants republicans federals i tenien simpaties per l'anarquisme, com es demostra en la publicació de dues ressenyes sobre una novetat editorial d'aleshores, El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus, editada per l'Escola Moderna de Barcelona, en els números del 15 de desembre de 1905 i en el del 15 de gener de 1906 d'El Briocense (1904-1907).

    José Pérez y Pérez: «El anarquismo» (El Briocense, 31-03-1907)

    ***

    Cartells dels concerts

    Cartells dels concerts

    - Concerts de Léo Ferré: El 31 de març i l'1 d'abril de 1898 se celebren al Teatre Francesco Di Bartolo de Buti (Toscana, Itàlia) dos concerts del cantautor anarquista Léo Ferre.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Pierre Hivon (4 de març de 1894)

    Foto policíaca de Pierre Hivon (4 de març de 1894)

    - Pierre Hivon: El 31 de març de 1848 neix a Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània) el gravador litògraf anarquista Pierre Hivon, conegut com Yvon–a vegades escrit Yvons. Era membre del grup anarquista «Le Drapeau Noir» de Charonne de París (França), del qual formaven part Adolphe Fontaine, François Sevestre i Blaise Tessier, entre d'altres. El 22 d'abril de 1883 publicà el fullet Mirroir des électeurs. Tètes de bois et oreilles d'ànes, editat pel Grup d'Acció Política «Le Perce-Neige». Durant la tardor de 1883, amb François Sevestre, Diamisis i altres, participà en les reunions del nou grup«Le Drapeau Noir de Bel Air», que es reunia al Cours de Vincennes de París. En aquesta època tenia al seu domicili, sembla que a l'Impasse Canart de Saint-Mandé (Illa de França, França), una petita premsa manual i recaptava diners per a adquirir una més important que li pogués permetre imprimir fullets i cartells. El desembre de 1887 era secretari de la Secció de Vincennes (Illa de França, França) de la Cambra Sindical d'Operaris («homes de peine»), fundada per Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche i altres. Durant la tardor de 1887 el grup havia publicat el cartell«Aux ouvriers sense travail», signat per la Comissió d'Obrers Sense Feina. També participà en les reunions del grup«Les Libertaires du XXème», que es realitzaven al carrer parisenc de Ménilmontant i va difondre el manifest «Aux Conscrits», de la Lliga dels Antipatriotes. Segons un informe d'un confident del 13 de juliol de 1892, havia encomanat la impressió de 20.000 exemplars del ban Vive Ravachol! a resultes de la condemna a mort d'aquest. A començament de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb una quinzena d'altres companys parisencs, arran de les agafades antianarquistes que es desencadenaren. En aquesta època vivia al número 51 del carrer Saint-Blaise de París. El 4 de març de 1894 va ser de bell nou detingut. Sembla que es tracta del mateix Hivon que un confident situà el 28 d'agost de 1897 en una reunió amb nombrosos companys sobre la qüestió de la carestia del pa que se celebrà al Tivoli-Vauxhall de París. En 1902 vivia a l'île de Saint-Pierre d'Alfortville i es va presentar a les eleccions legislatives d'aquell any per a la segona circumscripció d'Sceaux (Illa de França, Franca). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Pierre Hivon (1848-?)

    ***

    Rudolf Michaelis fotografiat per sa companya Margaret Michaelis (ca. 1932)

    Rudolf Michaelis fotografiat per sa companya Margaret Michaelis (ca. 1932)

    - Rudolf Michaelis:El 31 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'arqueòleg anarquista i anarcosindicalista Rudolf Michaelis, també conegut com Rudolf Michel. Sa mare morí poc després del seu naixement i des dels sis anys visqué en una família d'acollida. En 1924 s'afilià a les joventuts anarquistes de Leipzig. Afiliat a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fou el responsable de la seva branca cultural, la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari). En 1927 s'establí a Berlín, on es formà de manera autodidacta. En 1928 va fer amistat amb Buenaventura Durruti quan aquest passà per Berlín. En 1929 conegué la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, amb qui es casà l'octubre de 1933. Treballà al Departament de Restauració d'Antiguitats d'Orient Pròxim del Museu Estatal de Berlín i participà en nombroses missions a l'estranger, com ara una de sis mesos entre 1932 i 1933 a la mesopotàmica Uruk (Iraq). En 1933 participà clandestinament en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Amsterdam. Mantingué una gran amistat amb Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger. Les seves activitats antifeixistes i el seu rebuig a reconèixer les noves autoritats nacionalsocialistes va implicar que fos cessat del seu càrrec al Museu Estatal de Berlín i empresonat per la Gestapo. Gràcies a la intervenció del director del citat museu, fou alliberat cinc setmanes després i s'exilià amb sa companya el desembre de 1933 a Catalunya. A Barcelona, amb altres companys alemanys, formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys i que tenia la seu central a Amsterdam. La parella es va separar en 1934 i en 1937 aconseguí el divorci, tot davant les autoritats barcelonines del Ministeri de Justícia. En aquesta època treballà al Museu Arqueològic de la capital catalana i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'esclat de la Revolució espanyola, va combatre entre agost i novembre de 1936 com a milicià i fou delegat de la«Centúria Erich Mühsam», que s'integrà en la Columna Ascaso. Participà, amb una vintena de anarcosindicalistes catalans, en l'ocupació del Club Alemany, cau del nazisme a Barcelona. Quan la Universitat de  Barcelona va ser denunciada per ser un niu de reaccionaris, intervingué amb èxit a favor del seu excap en el Museu Arqueològic, Pere Bosch i Gimpera, perquè cessessin els atacs en la premsa. Després fou nomenat delegat polític del Grup Internacional de la Columna Durruti fins l'abril de 1937, quan substituí Elly Büchner (Elli Götze) en la presidència dels DAS. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, fou detingut a la Porta de l'Àngel de Barcelona per agents estalinistes i empresonat a SantaÚrsula i a Segorbe. Un cop lliure el febrer de 1938, s'integrà en l'Exèrcit Popular republicà i prengué la nacionalitat espanyola. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus, però retornà clandestinament i amb nom fals a finals de 1939. Detingut a la frontera per les autoritats franquistes, fou jutjat, condemnat a 30 anys i empresonat fins al 1944. Visqué fins al 1946 sota vigilància policíaca a Madrid. A la República Democràtica Alemanya acabà afiliant-se en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) i va ser nomenat director administratiu dels museus estatals a Berlín. En 1951 va ser expulsat del Partit, però restà a Berlín-Est i treballà, fins a la seva jubilació en 1964, com a mestre de primària al barri berlinès de Treptow. En 1967 rebé la visita de la seva antiga companya, que havia emigrat a Austràlia, i amb qui mantindrà correspondència fins al 1975. A partir d'aquest any tornà a contactar amb els seus antics companys de la FAUD a l'Alemanya Occidental. Sota nom fals va fer conferències a Berlín Occidental, entre altres temes, sobre la Revolució espanyola. Rudolf Michaelis va morir el 28 de novembre de 1990 a Berlín (Alemanya). En 1995 es publicà Mit der Centuria «Erich Mühsam» vor Huesca. Erinnerungen eines Spanienkämpfers, anlässlich des 100. Geburtstages Erich Mühsams, espècie de memòries sobre les seves experiències bèl·liques al front d'Aragó que ja s'havien editat en 1989 en un volum conjunt sota el pseudònim Hans Bronnen.

    Rudolf Michaelis (1907-1990)

    Margaret Michaelis (1902-1985)

    ***

    Ramón Regueras Deza

    Ramón Regueras Deza

    - Ramón Regueras Deza: El 31 de març de 1909 neix a Bustillo del Oro (Zamora, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Regueras Deza. Sos pares havien emigrat a l'Argentina i després s'havien instal·lat a Biscaia. En 1923 començà a treballar a la mina Covaton, a la Vall de Somorrostro (Biscaia), i aleshores tenia com a veïna Dolores Ibárruri Gómez i el seu marit Julián Ruiz Gabiña, ambdós dirigents comunistes. Després s'enrolà com a mariner al vaixell Gobeo, on Alfonso Ramos l'inicià en el pensament anarquista. En 1932, durant una travessia, conegué la Unió Soviètica i allò que va veure el decebé força. De bell nou a la Península, aquest mateix any s'afilià a la societat obrera biscaïna«El Baluarte» de Sestao, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i a la Federació Local de la CNT, on militava son amic Pedro Obregón i Casajús. El grup llibertari de Somorrostro, del qual formava part Manuel Echevarría Novoa, futur capità del Batalló «Isaac Puente», mantenia, gràcies a la intervenció de Manuel Rodríguez Zaball, estrets contactes amb els companys càntabres de Castro Urdiales. A Somorrostro arreplegà un estoc d'armes i de municions útils per als grups d'acció i per als aixecaments revolucionaris de desembre de 1933 i d'octubre de 1934, insurreccions en les quals participà activament. Després dels «Fets d'Octubre» de 1934, fugint de la repressió, s'amagà a les muntanyes i després es refugià a Andalusia, on restà fins a l'amnistia de febrer de 1936. De bell nou a Somorrostro, quan el cop feixista de juliol de 1936, formà part del grup de companys que el 19 de juliol marxaren cap a Bilbao i l'endemà a Eibar a la recerca d'armament, podent recuperar alguns fusells. El 21 de juliol, amb un grup format per una quarantena de militants s'integrà en la primera columna d'Otxandio (Biscaia), comandada per Joaquín Vidal Munárriz, i marxaren al front amb l'autobús de la línia Bilbao-Vitòria. Aquesta columna comptà amb uns vuit-cents membres, entre ells Germán Vergara, Casajús, els germans Lucarini, Erico Arce, Gaspar de Abajo, etc. Durant la tardor de 1936 s'enrolà en el Batalló Confederal«Isaac Puente», el qual, a finals de novembre, va ser enviat al front de Villarreal amb la finalitat d'intentar reprendre Vitòria. Participà en els combats de Villaro-Areatza, Ubidea i Gorbea-Txiki. L'abril de 1937 va ser enviat a l'Escola de Guerra de Santander, però l'ofensiva franquista l'obligà a embarcar-se i arribar a Ribadesella, on es va reintegrar en el Batalló «Isaac Puente», el qual aconseguí trencar l'encerclament enemic de Reinosa i l'octubre de 1937 resistir amb els batallons«Larrañaga» i«Guipúscoa» en el front bèl·lic comprès entre Niembro i el Mazuco. L'abril de 1937 havia estat nomenat tinent i l'agost capità de la V Companyia de metralladores. El 21 d'octubre de 1937 va ser capturat per les tropes franquistes a bord del vapor Draga San Juan de Nieva arran de la caiguda del front nord i de la temptativa d'evacuació del batalló. Va ser internat a diversos camps de concentració i presons, com ara Camposancos (Pontevedra), Santoña (octubre de 1937), Orduña (novembre de 1937), Carmelo (Vitòria), Murguia, Bilbao, Miranda de Ebro (des del maig de 1940) i el Batalló de Treball 77 a Parideras de San Gil (Saragossa), abans de ser alliberat el 5 d'octubre de 1940. Després d'un temps a Sodupe (Biscaia), on havia de presentar-se periòdicament a la Guàrdia Civil, retornà a Somorrostro, on treballà en la construcció. Amb sa companya, Consuelo Ibáñez Orrantia, participà en activitats i reunions clandestines de la CNT, especialment entre 1945 i 1946 a Santurtzi. Després, però, cessà la seva militància, encara que restà fidel a les idees llibertàries. En morir el dictador Francisco Franco, s'afilià a la Federació Local de la CNT de Berango-Getxo (Biscaia), en la qual milità fins al seu final. En els seusúltims anys rebé diversos homenatges. Ramón Regueras Deza va morir el 26 de març de 1998 a Berango (Biscaia, País Basc).

    ***

    Miquel Beltran i Alomar

    Miquel Beltran i Alomar

    - Miquel Beltran i Alomar: El 31 de març de 1911 neix a Inca (Mallorca, Illes Balears) l'escriptor, republicà primer i anarquista després, Miquel Beltran Alomar. Era fill de l'escriptor satíric anticlerical Llorenç Beltran i Salvà --conegut com a EsBarbó, ja que era barber de professió--, col·laborador de la revista popular Foch y Fum (1917-1936), on signà Barbó Inquero, i de la revista anarcosindicalista Avance, del seu amic Gabriel Buades Pons. Sa mare es deia Apol·lònia Maria Alomar Ramis. Miquel Beltran va fer estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Mallorca, que abandonà després d'una crisi de fe i retornà a Inca, on es dedicà a l'alfabetització d'adults. Al final de la dictadura de Primo de Rivera es va afiliar al Partit Republicà Federal (PRF) de Mallorca, però va evolucionar cap a l'anarquisme radical a partir de 1932; concretament, el gener d'aquest any, va pronunciar una conferència al Centre Republicà d'Inca amb el títol «Libertad y poder» on es va declarar anarquista. Va conèixer el grup anarquista d'Inca, especialment Gabriel Buades i Pons, i va començar a col·laborar en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. El gener de 1932 va ser acusat, amb els companys Dante Luz i Bartomeu Bestard, de tomar les creus de terme d'Inca. Fundà el grup àcrata «Sol y Libertad» i va esdevenir un conegut orador entre els obrers mallorquins. El 17 de març de 1933 va fer un míting, amb Bartomeu Albertí, Enrique Carcedo, Francisco García i Andrés Quintana, als locals de la CNT d'Inca. Aquest any s'encarregà de la presentació de Frederica Montseny en el cicle de conferències que va fer a Mallorca (Inca, Sóller i Pollença). Al començament de 1934, la tuberculosi que li causarà la mort l'obligà a allitar-se, i fou llavors quan va escriure una novel·la breu en castellà, Violeta, que va ser publicada el 24 d'octubre de 1934 en la col·lecció«La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca que dirigia Joan Montseny Carret (Federico Urales). Miquel Beltran i Alomar va morir el 28 de març de 1935 de tuberculosi a Inca (Mallorca, Illes Balears). Abans de morir, Beltran va expressar el desig que el seu enterrament fos civil i com que es tractava del primer enterrament d'aquestes característiques que havia de tenir lloc a Inca, la cerimònia va despertar una gran expectació. L'endemà de morir, el seu fèretre va ser portat per anarquistes vinguts de tot Mallorca i passejat pels principals carrers de la població mentre una banda interpretava música clàssica; fou  enterrat a la tomba 520 del cementiri d'Inca, on ja havien estat enterrats son germà Ramon en 1929 i sa germana Antònia Maria en 1933. Son pare, Llorenç Beltran Salvà, va ser afusellat pels feixistes el 19 de juliol de 1937 al cementiri d'Inca i enterrat immediatament a la tomba familiar 520. En 2010 les Edicions El Moixet Demagog publicà un llibret que conté la conferència «Poder y Libertad» i la novel·leta Violeta sota el títol La llibertat contra el poder.

    ***

    Necrològica de Pascual Sanz apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 3 de setembre de 1991

    Necrològica de Pascual Sanz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 de setembre de 1991

    - Pascual Sanz: El 31 de març de 1920 neix a Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pascual Sanz. Es guanyava la vida fent de pagès i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà amb 16 anys en la «Columna Durruti», on va combatre fins al febrer 1939 ja com a 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, quan, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí el mateix destí que els seus companys de columna (La Tor de Querol, Montlluís, camps de concentració de Vernet i de Sètfonts) i el desembre de 1939 va ser portat a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner als pous del Pontil, La Fontaine i Ricard. Visqué acollit per la família confederal Latorre. En aquesta època milità en la CNT, on desenvolupà diversos càrrecs de responsabilitat. En 1952 s'uní sentimentalment a Paulette Subiran, amb qui tingué infants. En 1978 participà en els intents de recuperar el local de la CNT de Velilla de Ebro, que havia estat confiscat per la dictadura franquista. Pascual Sanz, quan ocupava el càrrec de secretari d'Organització del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Grand Comba, va morir el 15 de maig de 1991 en un hospital d'Alès (Llenguadoc, Occitània), víctima d'una malaltia agreujada per la silicosi que patia per la seva feina.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Jean-Marie Guyau

    Jean-Marie Guyau

    - Jean-Marie Guyau: El 31 de març de 1888 mor a Menton (País Mentonasc, Occitània) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Havia nascut el 29 d'octubre de 1854 a Laval (País del Loira, França), fill d'Augustine Tuillerie, qui va publicar Le tour de France par deux enfants (1877) i es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu.

    Santiago Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»

    Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209

    ***

    Notícia de la detenció d'Hyacinthe Trenta apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 21 de novembre de 1882

    Notícia de la detenció d'Hyacinthe Trenta apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 21 de novembre de 1882

    - Hyacinthe Trenta: El 31 de març de 1897 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Jules-Hyacinthe Trenta. Havia nascut el 17 d'agost de 1857 a Rives-sur-Fure (Rives, Arpitània) i son pare es deia Pierre Joseph Trenta. Cap el 1864 la família italiana Trenta, originària d'Aosta (Vall d'Aosta, Arpitània), s'instal·là a Lió. Hyacinthe Trenta es guanyà la vida com a mecànic d'instrumentals mèdics de precisió i d'òptica. En 1881, ben igual que son germà Joseph, s'adherí a la Federació Revolucionària de l'Est (FRE), la qual arreplegava la major part dels anarquistes de la zona. El 30 de juliol de 1882, com exaccionista del periòdic Le Droit Social, publicat a Lió entre el 12 de febrer i el 23 de juliol d'aquell any, va ser nomenat membre de la comissió administrativa (subcomissió de Correspondència i de Propaganda) del setmanari anarquista successor L'Étendard Révolutionnaire, que es publicà a la mateixa ciutat entre el 30 de juliol i el 15 d'octubre de 1882. El 13 i el 14 d'agost de 1882 fou un dels 12 delegats de Lió en la reunió anarquista internacional celebrada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), a iniciativa d'Élisée Reclus i de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i on s'adoptà un manifest de rebuig al sufragi universal, recomanant la separació total amb qualsevol partit polític i adoptant el comunisme llibertari com a finalitat. Arran de les manifestacions mineres de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba de Lió d'octubre del mateix, va ser detingut el 19 de novembre, juntament amb son germà i 24 altres militants de la FRE, i tancat a la presó de Saint-Paul. Encausat en la Segona Categoria de l'anomenat«Procés dels 66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 al Tribuna Correccional de Lió i en el qual va ser condemnat el 19 de gener a un any de presó i a 100 francs de multa –no va ser condemnat  a cinc anys de prohibició dels drets civils, com la resta dels seus companys, per la seva qualitat d'estranger, ja que encara era súbdit italià. Un cop complerta la pena, i sota l'amenaça d'un decret d'expulsió, el 14 de gener de 1884 signà un compromís de respectar «les lleis i reglaments de la República francesa». Obtingué l'anulació condicional de l'expulsió gràcies a la intervenció dels professors de la Facultat de Medicina i de l'Escola de Veterinària que no volien perdre un obrer especialitzat indispensable en la posada al punt dels delicats aparells que usaven. Des d'aquest moment sembla que abandonà els cercles anarquistes i durant les festes del 14 de Juliol i les visites del president de la República a Lió, va fer ostensibles els seus sentiments republicans de manera exagerada. El 8 de desembre de 1896 patentà una turbina. Hyacinthe Trenta va morir, alcohòlic, el 31 de març de 1897 a Lió (Arpitània), deixant un fill natural que havia tingut amb sa companya.

    ***

    Emidio Recchioni (ca. 1932)

    Emidio Recchioni (ca. 1932)

    - Emidio Recchioni: El 31 de març de 1934 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el propagandista anarquista Emidio Recchioni, també conegut com Nemo i altres pseudònims (Rastignac,Savarin, Bricciche, etc.). Havia nascut el 14 d'octubre de 1864 a Russi (Emília-Romanya, Itàlia). Treballador dels ferrocarrils, d'antuvi fou un republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, però per influència de Cesare Agostinelli, editor del periòdic anarquista d'Ancona Sempre avanti, entrà en el moviment llibertari. Amb altres companys (Cesare Agostinelli, Romeo Tombolesi, Ariovisto Pezzotti, Polimante, etc.) creà un grup àcrata a Ancona i ràpidament entrà en contacte amb destacats anarquistes, com Errico Malatesta, Pietro Gori i Amilcare Cipriani. Entre 1890 i 1894 fou el responsable dels ferroviaris d'Ancona. En aquests anys col·laborà, sota els pseudònims de Rastignac i Savarin, en el periòdic de Liorna Sempre avanti. En 1894 fou un dels fundadors i redactors del setmanari d'Ancona L'Articolo 248, dirigit per Ariovisto Pezzotti, i on començà a fer servir el pseudònim Nemo. Aquest periòdic, que va publicar el text programàtic de Malatesta Andiamo tra il popolo, patí nombroses persecucions i segrests i només pogué publicar nou números entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894. La policia el considerà com el «més actiu i influent propagandista» i responsable de tres atemptats amb explosius comesos el gener de 1894 a Ancona. El 28 de juny de 1894, com a conseqüència de l'atemptat comès per Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, va ser detingut amb altres companys per complicitat. Jutjat per l'Audiència el 30 de novembre de 1895, va ser absolt, però dos dies després va ser condemnat a residència forçosa assignada durant tres anys i enviat a la colònia penitenciària de Tremiti. Després d'organitzar un moviment de protesta contra les restriccions a les llibertats personals imposades pel director de la colònia, va ser castigat amb dos mesos en una cel·la d'aïllament i després traslladat a la presó d'Ancona i, més tard, a la d'Ustica. A finals de novembre de 1896 sortí en llibertat provisional, però no va ser readmès en la seva feina de ferroviari. En 1897 va ser un dels fundadors del setmanari socialista anarquista L'Agitazione, que sortí a Ancona entre el 14 de març i el 12 de maig d'aquell any i on signà els articles sota el pseudònim de Bricciche. El setembre de 1897 va ser novament detingut i deportat a Ustica per acaba la pena a la qual havia estat condemnat en 1894. Primerament va ser internat sis mesos a Favignana i, després de dos mesos a Lampedusa, va ser traslladat per raons de salut a l'illa de Pantel·leria, on conegué el propagandista anarcocomunista Luigi Galleani. Quan expià completament la pena el maig de 1899 --altres fonts parlen d'una fuita espectacular de l'illa presó--, emigrà a Anglaterra i s'establí a Londres. El setembre de 1900, arran de l'atemptat mortal de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia, col·laborà en el número únic de Causa en effetti, que sortí a Londres dirigit per Errico Malatesta. En 1902 creà amb altres companys (Malatesta, Mariani, Giulio Rossi, Spodesniac, Enrico Defendi i Gennaro Pietraroja) el grup anarquista «Bresci». Després de treballar en diversos oficis (dependent, mercader de carbó, representant de vins, etc.), en 1909 obrí, al número 37 d'Old Compton Street del barri londinenc del Soho, una petita botiga de gastronomia selecta i d'importació de productes italians (pernils, fumats, vins, pasta, etc.) que batejà amb el nom de King Bomba --irònica referència al tirà Ferran II de les Dues Sicílies-- i esdevingué ben aviat un lloc de referència per als anarquistes italians exiliats, a més de ser freqüentat per escriptors i intel·lectuals britànics --el polític laborista James Ramsey MacDonald n'era assidu. A més d'això, fou copropietari d'una companyia d'importació de marbre i de granit de Carrara. Aquestes activitats econòmiques donaren grans beneficis que destinà a diverses activitats polítiques i de suport als companys. El novembre de 1911 es casà amb Constanza Benericetti, amb qui tindrà dos infants, Vera i Vero, futur destacat propagandista anarquista sota el nom de Vernon Richards. En 1912 el King Bomba es convertí en la seu del Malatesta Release Committee (MRC, Comitè per la Llibertat de Malatesta), aleshores empresonat. En 1913 participà en el finançament del setmanari Volontà, que sortí a Ancona entre el 8 de juny de 1913 i el 9 de juliol de 1915 sota la responsabilitat d'Arturo Belletti i Cesare Agostinelli. En plena Gran Guerra, el 15 de febrer de 1915 fou un dels signants del conegut com«Manifest dels 35» contra el conflicte bèl·lic. Al costat de Pietro Gualducci, Vittorio Calzitta i Enrico Defendi portà a terme una gran i eficaç propaganda antimilitarista i per aquest motiu el desembre de 1917 va ser amenaçat amb l'expulsió per les autoritats militars sota el pretext d'haver enviat diners a l'estranger, però argüí que els diners tramesos eren per a la contractació de productes per al seu negoci. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista en llengua anglesaFreedom. També trobem articles seus, sota el nom de Nemo, en La Protesta, de Buenos Aires, i L'Adunata dei Refrattari, de Nova York. En 1920, sota el mateix pseudònim, publicà articles en el periòdic Umanità Nova, editat entre 1920 i 1922 a Milà i a Roma i al qual ajudà a finançar. A partir de 1920 es dedicà sobretot a la lluita contra l'arribada del feixisme a Itàlia, criticant les reticències, ja fossin socialistes, comunistes o anarquistes, a respondre de manera virulenta la violència feixista. Destinà importants sumes de diners al finançament del moviment anarquista i antifeixista, incloent aquí els clandestins grups d'Arditi del Popolo, activitats que el convertiren en objectiu de la policia secreta de Mussolini, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que obrí una oficina camuflada a prop del King Bomba, i del tinent coronel John F. C. Carter, comissionat adjunt de la Policia Metropolitana londinenca i membre de l'Special Branch (Secció Especial), que envià diversos informes a les autoritats feixistes italianes.  Amb altres companys (Decio Anzani, Francesco Galasso, Silvio Corio, Pietro Gualducci i Vittorio Taborelli) fundà el periòdic Il Comento, que publicà a Londres almenys sis números entre el 10 de setembre i el 26 de novembre de 1924. Amb Decio Anzani i Alessandro Magri fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Segons la policia, en 1927 s'integrà en la lògia maçònica «I Druidi» i a mitjans de 1929 en l'anomenada «Ettore Ferrari», formades per nombrosos exiliats antifeixistes italians. A més d'establir contactes amb Emma Goldman, George Orwell, Dino Rondani i Sylvia Pankhurst, es relacionà amb la colònia de refugiats a França i especialment amb la família Berneri --la filla de Camillo Berneri, Maria Luisa, es casà amb son fill Vero. En 1931, per evitar possibles persecucions i una eventual expulsió, adquirí la nacionalitat britànica, malgrat els informes en contra del tinent coronel Carter, gràcies al suport del seu amic Ramsay MacDonald, aleshores primer ministre del Regne Unit. Aquest mateix any, amb el nou passaport britànic, viatjà a Brussel·les (Bèlgica), seguit de prop pel l'agent de la Brigada Especial J. O'Reilly, amb la finalitat d'entrevistar-se amb el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i amb Angelo Sbardellotto. A finals dels anys vint i començament dels trenta, participà en el finançament de diversos atemptats contra Benito Mussolini, com ara el projecte d'atemptat organitzat per Camillo Berneri a la Societat de Nacions de Ginebra (1929), el complot muntat per Francisco Barbieri i Vindice Rabitti (1931), el finançament del passatge a Itàlia de Michele Schirru (1931), la planificació de l'atemptat aeri preparat amb Berneri per bombardejar la residència romana de Mussolini (desembre de 1931), etc. Després de l'atemptat frustrat d'Angelo Sbardellotto contra el Duce de juny de 1932, va ser acusat, citant fonts italianes, pel diari londinenc The Daily Telegraph de, sota el pseudònim de Nemo, ser l'inductor de l'atemptat; aquest fet aconseguí que el consolat italià tramités una demanda de desnaturalització i d'expulsió, que incloïa un informe de l'agent de la Brigada Especial O'Reilly, i el boicot de la seva botiga pels feixistes, que implicà l'exclusió d'aquest de la Cambra de Comerç Italiana, portant el comerç gairebé a la fallida. Durant aquesta època es va veure obligat a anar armat per a defensar-se de possibles agressions. Després d'un procés per difamació que interposà al periòdic londinenc, obtingué al voltant de 1.177 lliures en concepte de danys i perjudicis --les despeses de l'atemptat d'Sbardellotto n'havien costat 35. Patint una malaltia a les cordes vocals que l'impedia parlar, s'establí amb sa família a París (França) per rebre tractament mèdic. Emidio Ricchioni va morir el 31 de març de 1934 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) durant una operació de la gola i fou enterrat al cementiri londinenc de Kensal Green. El seu arxiu es troba dipositat en el Fons Vernnon Richards de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Emidio Recchioni (1864-1934)

    ***

    Julià Abad Guitart

    Julià Abad Guitart

    - Julià Abad Guitart: El 31 de març de 1939 mor a Aquitània (Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. Havia nascut el 4 d'abril de 1882 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a Terrassa que proclamà el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'Ajuntament, revolta que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de «rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa. Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris d'emprar la repressió violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon d'Agenés. Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 i va ser enterrat a Agen (Aquitània, Occitània).

    ***

    Cartell propagandístic de la 26 Divisió

    Cartell propagandístic de la 26 Divisió

    - Ramón Subías Mir: El 31 de març de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Ramón Subías Mir --el seu primer llinatge a vegades apareix com Subils. Havia nascut el 14 d'abril de 1916 a Lapuña (Osca, Aragó, Espanya). Durant la guerra civil va combatre com a oficial a la 26 Divisió, antiga Columna Durruti. Amb el triomf feixista s'exilià a França i el novembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a la Línia Maginot. El maig de 1940 fou detingut per les tropes nazis i enviat al camp d'extermini de Gusen.

    ***

    Notícia de l'alliberament de Vicente Goded Sanz apareguda en el diari mardrileny "La Voz" del 24 de juliol de 1923

    Notícia de l'alliberament de Vicente Goded Sanz apareguda en el diari mardrileny La Voz del 24 de juliol de 1923

    - Vicente Goded Sanz: El 31 de març de 1970 mor a Sant Quentin (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Goded Sans –a vegades sos llinatges citats com Godet i Sans. Havia nascut cap el 1887 a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya). Fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ontinyena. Forner de professió, emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de Forners de la CNT. En 1921, durant l'època del pistolerisme, va ser empresonat, amb Joan Peiró Belis i Joan Puig Elías, a Saragossa (Aragó, Espanya). En aquests anys patí les deportacions a peu encadenat cap el nord de la Península. Durant la dictadura de Primo de Rivera, amb altres companys, aconseguí mantenir el Sindicat de Forners confederal a Barcelona camuflat sota el nom de Sindicat Autònom «La Aurora», al Centre Radical, que es trobava al número 35 del carrer Cabañas del Poblenou, i a partir del qual es va reconstituir el Sindicat Únic del Ram de l'Alimentació, el qual presidí. Després de la caiguda de la dictadura s'integrà en el Comitè Nacional de la CNT aleshores instal·lat a Barcelona. En 1931, arran de la instauració de la II República espanyola, va ser nomenat delegat del Sindicat de Forners al Congrés Nacional confederal i el maig de 1931 al Ple Regional de Catalunya de la CNT. A més d'aquesta activitat sindical, participà activament en l'Escola Racionalista«Natura» al barri del Clot de Barcelona, dirigida per Joan Puig Elías i sa companya Emília Roca Cufí. A partir de la Revolució de 1936 jugà un paper important en la socialització de les fleques i va ser nomenat membre de la directiva de la Indústria Socialitzada del Pa de Barcelona. A començament de 1937 s'adherí al grup «Hacia el Porvenir» de Barcelona integrat en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1940 s'instal·là al departament d'Arieja i finalment a Sant Quentin, on continuà militant en la CNT. Després de dos mesos de patiment a l'Hospital de L'Avelhanet (Llenguadoc, Occitània), Vicente Goded Sanz va morir el 31 de març de 1970 a Sant Quentin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després a la citada localitat.

    ***

    Necrològica de Juan Campoy Fernández apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de juny de 1977

    Necrològica de Juan Campoy Fernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de juny de 1977

    - Juan Campoy Fernández: El 31 de març de 1977és enterrat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Campoy Fernández. Havia nascut cap el 1919 a Huércal-Overa (Almería, Andalusia, Espanya). Quan tenia nou anys emigrà a Catalunya i residí a Reus (Baix Camp, Catalunya) i Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933 formà part del grup artístic «Prometeo». Durant els anys bèl·lics fou orador en nombrosos mítings realitzats a Catalunya (Barcelona, Verdun-Nou Barris, Roda de Ter, La Batlloria, Vilapiscina-Nou Barris, Roses de Llobregat, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració i en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller, on fundà una família i milità en la Federació Local de la CNT. Juan Campoy Fernández va morir a conseqüència d'una intervenció quirúrgica a l'estómac i fou enterrat el 31 de març de 1977 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 367 | 368 | (Page 369) | 370 | 371 | .... | 465 | newer