[01/04] «La Lutte» - Contra el«Terror Verd» - «Le
Plébéien» - «Ciencia
Social» - «El Proletario» - «Le
Réveil Anarchiste» - IX Congrés de la
FORA - Vaga general a Palma - «Germinal» -«Anarchia» -«Regeneración» - «Rumbos
Nuevos» - «Le Réfractaire» -
Bernardello - Maurin - Hédin - Lanciotti - Ascaso - Begout -
Caracremada - Hermosilla - Dot - Söderberg - Brousse - Angrand
- Derré - Franco - Viñuales - Diolaiti - Sos -
Marcelino García - SantalóAnarcoefemèrides
de l'1 d'abril
Esdeveniments
![Capçalera del primer número de "La Lutte"]( "Capçalera del primer número de \"La Lutte\"")
Capçalera
del primer número de La
Lutte
- Surt La Lutte:
L'1 d'abril de 1883 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del periòdic dominicalLa Lutte. Organe anarchiste. Era
continuació de L'Étendard
Révolutionnaire
(1882). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat.
Justícia». Els gerents van ser
Lemoine, Morel, Félicien Bonnet i Louis Chautant. Entre els
redactors estaven
Jules Boissy, Louis Chautant, Léon Domergue i Henri Tricot,
i els articles es
publicaven sense signar. Entre els números 14 i 17 es
publicà la sèrie«Produïts antibourgeois», que enumerava
els productes explosius o inflamables
més fàcilment manipulables. Durament perseguit
per les autoritats, en sortiren
19 números, l'últim el 5 d'agost de 1883 i va ser
continuat per Le Drapeau
Noir (1883).
***
![El "Terror Verd" segons "Le Petit Journal"]( "El \"Terror Verd\" segons \"Le Petit Journal\"")
El "Terror
Verd" segons Le
Petit Journal
- Contra el «Terror
Verd»: L'1 d'abril de 1893, en ple«Terror Verd», el
Laboratori Central de la Prefectura de Policia (LCPP) de
París (França) crea un Servei
Especial d'Explosius operatiu les 24 hores del dia encarregat de
neutralitzar i
de destruir els enginys perillosos. Verd era el color de la
pólvora utilitzada
en la major part dels explosius dipositats pels anarcoterroristes
(Ravachol,
Henry, Vaillant), que també feien servir dinamita. La idea
sorgí quan Charles
Girard, de l'LCPP, neutralitzà un llibre-bomba dirigit a
Jean Constans,
ministre de l'Interior francès. Finalment, davant la manca
de feina propiciada
pels anarquistes, el Servei Especial d'Explosius acabarà
desactivant els obusos
que quedaven operatius de la guerra de 1870 que sorgien durant les
excavacions
parisenques i jugarà un paper important durant la Gran
Guerra en la investigació
dels gasos tòxics.
***
![Capçalera de "Le Plébéien"]( "Capçalera de \"Le Plébéien\"")
Capçalera
de Le
Plébéien
-
Surt Le
Plébéien: L'1 d'abril de
1894 surt a Dison (Valònia, Bèlgica) el primer
número del bimensual Le
Plébéien. Organe de combat pour
l'émancipation des
trevailleurs. Portava a la capçalera dos
epígrafs: «De l'infern dels pobres
es fa el paradís dels rics» (V. Hugo) i«El nostre enemic és el nostre amo»
(Lafontaine). El gerent va ser Étienne Montulet i
l'impressor G. Brandt. Víctima
de la repressió policíaca, només se
n'editaren quatre números, l'últim el del
13 de maig en 1894. Tornarà a reaparèixer amb el
subtítol «Journal
communiste-anarchiste» --més tard«Sociologie, arts, littérature»-- a
Vaux-sous-Olne, a iniciativa de Jean Bosson, el 6 de gener de 1895 --a
partir
del número 9, del 28 d'abril de 1895, a Ensival
(Valònia, Bèlgica)-- i
n'editarà 25 números, l'últim el del
15 de desembre del mateix any. De la
redacció i la gerència s'encarregava el mateixÉtienne Montulet. Entre els
col·laboradors de les dues sèries podem citar
Jean Ajalbert, Jean Bosson, A.
Cipriani, Henri Depasse, Jules Deprez, F. Domela-Nieuwenhuis,
Sébastien Faure,
Flaustier, Paul Guille, Jean Grave, Louis de Grammont, Ed. Henin, E.
Henry, G.
Jacques, Jules Jouy, P. Kropotkin, Roger Laurend, Louise Michel, G.
Montorgueil, Max Nordeau, Passe-Partout, H. Patenotre, F. Pelloutier,
Adolphe
Peluge, Edgar de Pondrome, Victor Serfant, Severine, H. Sevrin,
Spartacus,
Berthe Suttner, Tristan, Vindex, Zenitram, Henri Zisly, etc. El
periòdic tenia
una gran difusió per l'estranger (França,
Suïssa, Regne Unit, Romania, Espanya,
Portugal, Amèrica del Nord i del Sud, etc.) i va editar
almenys un fullet en
1895 (L'anarchie en Cour
d'Assisses-plaidoirie de M. Royer).
***
![Un exemplar de "Ciencia Social"]( "Un exemplar de \"Ciencia Social\"")
Un
exemplar de Ciencia
Social
- SurtCiencia Social: L'abril de 1897
surt
a Buenos Aires (Argentina) el primer número del
periòdic mensual llibertari Ciencia
Social. Socilogía, artes y literatura. Era
continuació de la revista del
mateix títol publicada a Barcelona (Catalunya) entre 1895 i
1896 i que va haver
de deixar de publicar-se a causa de la repressió sorgida
arran del Procés de
Montjuïc. Va sortir fins al febrer de 1900. Dirigida per
l'anarquista italià
Fortunato Serantoni, hi van col·laborar William Morris,Élisée Reclús,
Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles
Malato, Altair, J.
Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, entre
d'altres. Cal
destacar la publicació de les classes dictades per Pietro
Gori a la Facultat de
Dret de la Universitat de Buenos Aires durant la seva estada argentina.
També
van publicar fullets, com ara el reeixit La
inquisición fin de siglo. Los
verdugos de Montjuich ante la justicia popular. La
redacció s'ubicava al
carrer Corrientes 2041.
***
![Capçalera del primer número d'"El Proletario"]( "Capçalera del primer número d'\"El Proletario\"")
Capçalera
del primer número d'El
Proletario
- Surt El Proletario: L'1 d'abril de
1902 surt a Cadis
(Andalusia, Espanya) el primer número del
periòdic quinzenal anarquista El
Proletario. Hi
van col·laborar, entre altres, Raimundo Suárez,
Francisco
Guerrero, Ignacio Mondragón, Miguel Martínez,
Isabel Duran, José Jiménez i el
grup gadità «Amor y Libertad».
Publicà notícies sobre el moviment obrer, sobre
l'estranger i pàgines literàries. En van sortir
21 números, l'últim l'1 de
febrer de 1903, i un suplement al número 14;
deixà de publicar-se per manca de
mitjans i fou continuat per Germinal, que només
publicà un número el 24
de març de 1903. L'única
col·lecció completa d'El Proletario es conserva
a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
![Portada de "Le Réveil Anarchiste"]( "Portada de \"Le Réveil Anarchiste\"")
Portada
de Le
Réveil Anarchiste
-
Surt Le
Réveil
Anarchiste:
L'1 d'abril de 1914 surt a Les Lilas
(Illa de França, França)
el primer número del periòdic Le
Réveil Anarchiste. Era el successor de LeRéveil Anarchiste
Ouvrier, que s'havia
publicat des del 15 de
novembre de 1912 i fins a l'1 de desembre de 1913. Entre el
comitè de redacció
i els col·laboradors hi havia noms com Edouard Boudot,
Eugène Jacquemin,
Edouard Sené, Christian Cornelissen, Charles.Ange Laisant,
Charles Malato,
Benoit Broutchoux, Jean Wintsch, etc. L'administrador, Charles Bedouet,
i els
principals redactors de Le Réveil
Anarchiste Ouvrier seran
empresonats a la tardor de 1913, però el periòdic
reapareixerà sota el nom Le
Réveil Anarchiste el primer d'abril, tot i que
només se n'editaren tres
números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.
***
![Anagrama de la FORA V Congrés]( "Anagrama de la FORA V Congrés")
Anagrama
de la FORA V Congrés
- IX
Congrés de la
FORA: L'1 d'abril de 1915 a Buenos Aires (Argentina)
comença el IX Congrés de
la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1905, en
ocasió del seu V
Congrés, la FORA va establir expressament en la seva
Declaració de Principis
l'adhesió als «principis econòmics i
filosòfics del comunisme llibertari». En
1915, el IX Congrés de la FORA, amb majoria sindicalista
revolucionària,
decideix eliminar de la Declaració de Principis
l'adhesió a la finalitat del
comunisme anàrquic. Aquest fet produeix la ruptura i a
partir d'aleshores
funcionaran dues federacions separades: la FORA del V
Congrés (anarquistes) i
la FORA del IX Congrés (novenarios o
reformistes, amb majoria
sindicalista revolucionària i minoria socialista, i
després també comunista).
La FORA del V Congrés, sense haver acceptat mai el
terrorisme com a mètode
d'acció sindical, es va adherir i es va mantenir acostada
als anarquistes
individualistes que realitzaren actes considerats terroristes, o als
anarquistes expropiadors, com Salvador Planas --que havia atemptat
contra el
president Quintana--, Simón Radowitzky --que va assassinar
el coronel Ramón
Falcón, el repressor del Primer de Maig de 1909-- o Kurt
Gustav Wilckens --que
va matar el coronel Héctor B. Varela en venjança
dels afusellaments de la
Patagònia. El sindicat més poderós i
influent de la FORA del IX Congrés era la
Federació Obrera Marítima (FOM). En 1922, la FORA
del IX Congrés es va fusionar
amb altres sindicats per formar la Unió Sindical Argentina
(USA), que més tard
s'integrarà en la Confederació General del
Treball de la República Argentina
(CGT).
***
![Assemblea obrera]( "Assemblea obrera")
Assemblea
obrera
-
Vaga general a
Palma: L'1 d'abril de 1919 es produeix a Palma (Mallorca,
Illes Balears) una
vaga general amb fortes i constants topades entre manifestants, per una
banda,
i l'exèrcit i el sometent que ocuparen els barris, per una
altra. Els obrers
mallorquins tenien plantejats diversos conflictes laborals,
especialment
sederes i adobers, i des del 26 de març els locals obrers
estaven clausurats
per ordre del governador. Ningú no va voler
responsabilitzar-se del moviment
vaguístic, però les acusacions com a instigadors
es dirigiren contra un grup de
paletes anarcosindicalistes que pocs dies abans havien aconseguit
organitzar
clandestinament reunions d'obrers de diferents gremis. La vaga general
va durar
fins el 2 d'abril.
***
![Capçalera de "Germinal"]( "Capçalera de \"Germinal\"")
Capçalera
de Germinal
- Surt Germinal: L'1 d'abril de
1926 surt a Chicago
(Illinois, EUA) el primer número del periòdic en
llengua italiana Germinal.
Mensile anarchico di propaganda. Després
portarà com a subtítol «Anarchico
di propaganda» i, més tard, en canviar la
periodicitat «Quindicinale
anarchico». Va ser dirigit per Antonio Martocchia i van
participar en la seva
redacció Erasmo Abate, Gigi Damiani, Carlo Pagella, Armando
Riberi, Hugo Roland
i Silvestro Spada, entre d'altres. En sortiren 72 números,
l'últim l'1 de maig
de 1930. Anteriorment, el 7 de setembre de 1913, havia aparegut unúnic número de
distribució gratuïta de la mateixa
capçalera editat pel «Grup de Propaganda
Anarquista» i redactat per Umberto Postiglione.
***
![Capçalera d'"Anarchia"]( "Capçalera d'\"Anarchia\"")
Capçalera
d'Anarchia
- Surt Anarchia:
L'1 d'abril de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer
número del
periòdic bimensual Anarchia. Quindicinale.
Portava l'epígraf «Per totes
les llibertats i totes les rebel·lions».
Contraposà el concepte d'associació
lliure al d'organització, tot reivindicant l'autonomia del
moviment específic
anarquista del sindicalisme i la llibertat com a autonomia individual.
Va ser
editat per Aldo Aguzzi i estava finançat per Severino di
Giovanni, qui hi
col·laborà fent servir també diversos
pseudònims (Mario Vando,Alberto Lubeni, El Albigense,
etc.). També hi van escriure Alejandro
Scarfó i América Scarfó (JAS),
entre d'altres. Portarà una secció
fixa sobre l'emancipació de la dona i parlarà
sobre diversos temes (l'antifeixisme,
els presos polítics, les dictadures americanes,
l'expropiació, l'«anarcobandidisme»,
l'il·legalisme, la premsa burgesa, etc.). Aquesta
publicació també edità
llibres i fullets de diversos autors, com araÉlisée Reclus, Nino Napolitano,
etc. En sortiren 10 números, l'últim el 10 de
setembre de 1930, quatre dies
després del cop d'Estat del general Uriburu. En aquestúltim número s'incità a
lluitar contra el militarisme i la dictadura. L'octubre,
però, es publicà
clandestinament un darrer número, l'11, que posava, per
eludir la censura, que
estava tirat a Montevideo (Uruguai), encara que fou imprès a
Buenos Aires.
***
![Capçalera del primer número de "Regeneración" (1937)]( "Capçalera del primer número de \"Regeneración\" (1937)")
Capçalera
del primer número de Regeneración
(1937)
-
Surt Regeneración: L'1 d'abril de
1937 surt a
la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer
número de Regeneración.
Periódico libertario. Editada per l'anarquista
Efrén Castrejón, es declara
hereva de la publicació editada entre 1900 i 1918 pels
germans Flores Magón iòrgan del Partit Liberal Mexicà (PLM). Aquesta
nova etapa, la tretzena, es va
dedicar especialment a fer costat la Revolució espanyola. Es
van publicar 15
números fins al 1938.
***
![Capçalera del primer número de "Rumbos Nuevos"]( "Capçalera del primer número de \"Rumbos Nuevos\"")
Capçalera
del primer número de Rumbos Nuevos
- Surt Rumbos Nuevos: L'1 d'abril de
1939 surt
a l'Havana (Cuba) el primer número del periòdic
mensual anarquista Rumbos Nuevos.Órgano libertario.
Posteriorment va portar els subtítols«Órgano libertario de Cuba» i«Publicación semanal antitotalitaria».
Portà els epígrafs «Propulsor de la
cultura» i «Órgan
d'orientació social». Va ser editat per
l'Associació
Llibertària de Cuba (ALC), que agrupava anarquistes cubans i
espanyols
exiliats. Dirigit per Federico Marín, la gerència
la portà Rafael B. Valdés; en
la segona època, a partir de 1940, va ser dirigit per
Domingo R. Díaz i
administrat per Vicente Alea Puig; i en la tercera, a partir de 1941,
dirigit
per Marcelo Salinas i administrat per Juan R. Álvarez.
Trobem textos de Diego
Abad de Santillán, Roberto Alfonso, Domingo Alonso, John
Anderson, Julio Ayllón
Morgan, R. Bernal, José Ignacio Bustamante, Manuel
Cabanellas, Adolfo Camiño,
P. G. Campón, Álvaro César, Juan
Chávez Romero, Diosdado, L. Dulzaides, G.
Fosco, Jorge Gallart, Miguel González Inestal, Abelardo
Iglesias Saavedra,
Palmiro de Lidia, Jaume R. Magrinyà, Víctor
Marguerite, José Martí, Claudio
Martínez, Ricardo Mella, Muriel, Gregorio Ortuzar,
Damián Paredes, Rudolf
Rocker, Rafael Serra, Agustín Souchy, Jacinto Toryho i
Adrián del Valle Costa,
entre d'altres. Tractà temes molt variats, com ara economia,
anarcosindicalisme, història, biografies, cultura,
notícies orgàniques,
cròniques locals i internacionals (moltes sobre Espanya i
contra el pacte
germanosoviètic), etc. Aquesta publicació, amb el
suport de l'Associació
Cultural d'Ex-Combatents Antifeixistes (ACECC), engegà una
campanya de suport
econòmic per als anarquistes espanyols exiliats a Cuba. En
sortiren números,
almenys, fins el 30 d'octubre de 1941.
***
![Portada del primer número de "Le Réfractaire"]( "Portada del primer número de \"Le Réfractaire\"")
Portada
del primer número de Le Réfractaire
-
Surt Le
Réfractaire:
L'1 d'abril de 1974 surt a París (França) el
primer número de la publicació
mensual Le Réfractaire. Journal de l'association«Les Amis de Louis Lecoin».
Social, pacifiste, libertaire. A
partir del número 11, de maig de 1975, portarà el
subtítol «Organe libertaire
pour la défense de la Paix et des libertés
individuelles». El periòdic era una
iniciativa absoluta de May Picqueray, amb el suport de Claude Eric
Laporte i de
Alain Grandremy. Hi van col·laborar Francis Agry, Jean Alex,
Berthier, Eugène
Bizeau, Marcel Doby, Bontemps, René Cavanhie,
André Claudot, Jean Coudret,
Alexandre Croix, Simoni Dalbano, Patrick Davanche, Dupuis, Dominique
Durand,
Pierre-Gabriel Fabregues, Nicolas Faucier, G. Ferdiere, Jean Gauchon,
René
Gieure, Alain Grandemy, Armand Guidi, Silvère Herzog, Jeanne
Humbert, Robert
Jospin, Maurice Laisant, Claude Laporte, Paule Lejeune, Maurice Lime,
Calude
Maignien, Pierre Martial, Pierre Martin, Philippe Mermin, Franck Neveu,
Xavier
Pasquini, Erwan Picard, May Picqueray, Marcel Pourrat, Francis Ronsin,
Gilbert
Roth, André Royer, Magda Sagwan, Saint-Els, Jean Tavantzis,
Hervé Terrace, A.
Thevenet, Jacky Turiot, Émile Veran, Jean Zeller, etc. La
revista està editada
amb nombroses fotografies i dibuixos d'autors com Cabu, Cardon,
Dominique, Effel,
Escard, Giraud, Kerleroux, Kubin, J. Lap, Moisan, Plantu Soulas, Pino
Zac, etc.
En van sortir 83 números, l'últim el de desembre
de 1983. En aquest mateix,
Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula
documental Écoutez May Picqueray,
on nombroses seqüències estan filmades a la
seu del periòdic.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Augusto Bernardello]( "Augusto Bernardello")
Augusto
Bernardello
- Augusto
Bernardello: L'1 d'abril de 1846 neix a Pontelagoscuro
(Ferrara, Emília-Romanya,
Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer
servir els
pseudònims Dott. Gilbert
i Bernardo della Zucca. Sos pares
es deien
Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys
publicà el periòdic
humorístic anticlerical La Pietra
Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de
fer estudis tècnics a
Venècia (Vènet, Itàlia)–segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en
1863
retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable
en una empresa de transports.
En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte
d'impremta. En
1870 es traslladà amb sa família a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de
setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits
sediciosos» («Visca
Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns
dies a la presó.
A Ferrara treballà de comptable a«Ghedini», una botiga on es venia tota mena
de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè,
xocolata, productes colonials,
espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà
també de comptable a la
impremta «Soati». En 1872 fundà la
Secció de Ferrara de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any
envià la sol·licitud d'afiliació
de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari,
al
Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre
afirmativament. En el mateix mes participà en el
Congrés Regional de Romanya de
l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Fou un dels que
defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà
un dels seus tres fills,
acusat de ser confident de la policia. Col·laborà
en el periòdic republicà Il
Povero, del qual esdevingué el
principal redactor, i assumí la direcció d'Il
Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874.
Amb Vincenzo Dondi
dirigí La Lanterna i
col·laborà en Il
Tribuno deSalerno
(Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors
de la
constitució de la Federació Italiana de la
Central Italiana de l'AIT, però
l'any següent participà en la Lliga Universal de
les Corporacions de Ginebra
(Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes«intransigents». En
1878 col·laborà en el periòdic
napolità de Carlo Terzaghi Rabagas,
on signà sota el pseudònim Dott.
Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi.
Finalment,
les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i
a
col·laborar en Nueva Ferrara,
en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906
publicà Racconti poliglotti
stupefacenti.
Augusto Bernardello va morir el 20 de novembre de 1907 a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
![Autoretrat de Charles Maurin (1890)]( "Autoretrat de Charles Maurin (1890)")
Autoretrat de Charles Maurin
(1890)
-
Charles Maurin:
L'1 d'abril de 1856 neix a Lo Puèi de Velai
(Alvèrnia, Occitània) el pintor,
gravador i
anarquista Charles Maurin. En 1875 obté el Premi Crozatier
que el va permetre
anar a París a estudiar Belles Arts i després a
l'Acadèmia Julian, on acabarà
ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va
esdevenir membre de
la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton
l'introduirà en el
gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic
de
Toulousse-Lautrec --qui farà la seva primera
exposició particular amb ell el
1893--, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide
Bruant). Inspirat
pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de
l'aiguafort, però sense
oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels
Rosa-Creu. Va
col·laborar amb La Revue Blanche,
dirigida per Fénéon, i amb Le Temps
Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un
gran admirador
de Jules Vallès, Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel.
Charles Maurin va
morir el 22 de juliol de 1914 a Grassa (Provença,
Occitània). Famosaés la seva
xilografia de Ravachol, amb el tors nu camí de la guillotina.
***
![Foto policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)]( "Foto policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)")
Foto
policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)
- Émile
Hédin: L'1
d'abril de 1865 –altres fonts citen 1869– neix a La
Neuville (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista Émile-Jules Hédin–citat a vegades com Edit–,
també conegut com Gustave Rousseau
i Erdin. Sos pares es deien Louis
Hédin i Irma Ilt. Treballà en
diversos oficis (barber, rellotger, restaurador, etc.). A
començament de la
dècada de 1890 milità en el departament del Sena.
En aquests anys va ser
condemnat en vuit ocasions per «abús de
confiança». El desembre de 1893 es va
refugiar a Londres (Anglaterra) per les seves activitats anarquistes i
en 1894
el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta
per la
policia ferroviària de fronteres francesa. El
març de 1894 la seva rellotgeria
londinenca va ser escorcollada per la policia. El 23 d'agost de 1894 va
ser
jutjat en absència per l'Audiència del Sena,
juntament amb altres companys
(Paul Lamarine, Alfred Grandidier, Édouar Bascourt i Jean
Fanéon), per«robatoris i complicitat per encobriment»; ell, en
concret, va ser acusat de
ser la persona que negociava els títols i valors furtats pel
grup anarquista
expropiador. El març de 1895 vivia al costat de New Oxford
Street i en 1896
residia al número 17 de Rathbone Place de Londres. El juliol
de 1896 comprà el
restaurant «Francis» al Dean Street de Londres.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
![Umberto Lanciotti]( "Umberto Lanciotti")
Umberto
Lanciotti
- Umberto
Lanciotti: L'1 d'abril de 1894 neix a Forano (Sabina,
Laci, Itàlia)
l'anarquista expropiador Umberto Lanciotti. Sos pares es deien Emidio
Lanciotti,
ferroviari, i Angela Di Mario. En 1897 sa família es
traslladà a Sassoferrato
(Marques, Itàlia), on son pare va ser destinat. En aquesta
ciutat Umberto
freqüentà l'Escola Tècnica i segueix amb
simpatia les peripècies de
l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti. En 1913 emigrà
a França i
posteriorment als EUA. A Scranton (Pennsilvània, EUA)
treballà de miner i en
una refineria de carbó, i s'uní als anarquistes
antioganitzadors que publiquen
el periòdic Cronaca Sovversiva
a
Barre (Vermont, EUA). En 1914 va ser cridat a files per a lluitar en la
Gran
Guerra, però es va declarar desertor i va romandre als EUA.
Conegué Raffaele
Schiavina, freqüentà Nicola Recchi i
col·laborà amb els l'Industrial Workers of
the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) en
diverses activitats
d'agitació i de propaganda. Canvia de treball, primer com a
operari a la
fàbrica de xapes de metall Monessen i després de
comptable de banca. Denuncià
la Gran Guerra, tot seguint la consigna de Luigi Galleani:«Contra la guerra,
contra la pau, per la Revolució Social».
Posteriorment treballà en una fàbrica
automobilística a Detroit (Michigan, EUA) i
participà activament en la campanya
de suport a Carlo Tresca. Entra com a cambrer al vaixell Andrea
Costa i el juny de 1920 retornà a
Itàlia, desembarcant a
Gènova. Marxà cap a Loreto (Ancona,
Itàlia), on es reuní amb sos pares. En
aquesta ciutat treballà en la construcció de la
línea del ferrocarril entre
Loreto-Porto Civitanova, però va ser acomiadat set mesos
després per haver
participat en una vaga. Després va fer feina un temps amb un
majorista vitícola
a Zadar (Dalmàcia). El novembre de 1922 a Ancona (Ancona,
Itàlia) es va veure
obligat a enfrontar-se amb un escamot feixista i resultà
ferit. Fugint de ser
detingut com a desertor, a finals d'any s'embarcà
clandestinament altra vegada
a l'Andrea Costa cap als
Països
Baixos. Cridat pel destacat anarquista Emidio Recchioni,
s'embarcà cap a
Londres. A la capital anglesa treballà fins al
març de 1925, quan va haver
d'embarcar-se clandestinament al vaixell Arlanza
cap a l'Argentina després d'haver donar un seriós
correctiu a l'empresari que
el tenia contractat i volia acomiadar-lo. A Buenos Aires
treballà de cambrer al
restaurant de la botiga «Harrods» i es
relacionà amb les colònies d'anarquistes
italians i espanyols, establint una relació especial amb
Nicola Recchi i Aldo
Aguzzi. Entrà en contacte amb els grups anarquistes
expropiadors, com ara els
de Miguel Arcángel Roscigna, Severino Di Giovanni, Pere
Boadas Rivas, els
germans Antonio i Vicenzo Moretti, Emilio Uriondo i els germans Paulino
i
Alejandro Scarfó, amb els quals va realitzà
nombroses accions d'expropiació,
atemptats amb dinamita, alliberament de companys presos,
falsificació de
moneda, etc. El 23 de juny de 1930, després d'una cadena
d'atemptats
anarquistes, va ser detingut a la trattoria
Vesuvio, amb Emilio Uriondo i Juan López
Dumpiérrez; jutjat, va ser condemnat a
dos anys de presó que purgà a la
colònia penitenciària d'Ushuaia (Terra del
Foc, Argentina). El 13 de juliol de 1932, en plena dictadura del
general José
Félix Uriburu, «martell» dels
anarquistes, va ser alliberat, però novament
detingut en 1933 a Rosario (Santa Fe, Argentina), va ser acusat de
calar foc un
cotxe per a cobrar l'assegurança, durament torturat i
deportat a la Itàlia
feixista en aplicació de la Llei de Residència.
Arribà a Nàpols el 24 d'octubre
de 1933 i va ser jutjat i condemnat el 28 de desembre d'aquell any per
un
tribunal militar romà per deserció a un any de
presó i, posteriorment, a cinc
anys de confinament. Deportat a l'Illa de Ponça (Illes
Poncianes, Laci,
Itàlia), no es doblegà davant els feixistes i va
ser de bell nou condemnat, el
14 de febrer de 1935, a tres mesos per «contravenir les
obligacions del
confinament». El 5 de juliol de 1937 va ser traslladat a les
illes de Tremiti
(Pulla, Itàlia), continuà negant-se a saludar a
la romana en la formació i patí
nombrosos càstigs. Després va ser empresonat a
Lucera (Pulla, Itàlia) fins al
gener de 1938. El 5 de març de 1939 va ser traslladat a
Bernalda (Basilicata,
Itàlia) i el 30 de març d'aquell any retornat a
Tremiti. El 5 de febrer de 1940
va ser alliberat, però sense feina,
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on
va romandre cinc anys amb Recchi. Després de la II Guerra
Mundial tornà a
prendre el seu lloc en el moviment anarquista i participà en
nombrosos
congressos i reunions, fent constat la premsa llibertària.
Un informe policíac
del 5 d'octubre de 1956 informava que vivia com a ajudant de paleta. En
1964 es
traslladà a Follonica, on freqüentà els
anarquista Renato Palmizzi i Andrea
Anelli. Contrari a la Federació Anarquista Italiana (FAI),
en 1966 s'integrà en
els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Umberto Lanciotti va morir el
9 de
juny de 1974 a Follonica (Toscana, Itàlia). El seu testimoni
va ser recollit
per Alberto Prunetti per al llibre Potassa.
Storie di sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli
archivi
(2004).
Umberto Lanciotti
(1894-1974)
***
![Francisco Ascaso Abadía]( "Francisco Ascaso Abadía")
Francisco
Ascaso Abadía
-
Francisco Ascaso
Abadía: L'1 d'abril de 1901 neix a
Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el
combatent anarquista i anarcosindicalista de la CNT Francisco Ascaso
Abadía.
Era el membre més jove d'una família confederal i
va viure a Saragossa des de
1913. Aviat es va iniciar en les lluites socials saragossanes,
intervenint en
nombrosos conflictes entre 1917 i 1920. En 1919, com a membre del grup
Voluntad, va ser detingut per incitació a la
rebel·lió d'una caserna i l'any
següent, com a membre de Los Justicieros, és
empresonat acusat de la mort d'un
periodista saragossà, alliberant-lo després d'una
gran pressió amb motiu de la
Conferència de 1922. S'ajunta al grup Crisol (Durruti,
Suberviola, Campos i
Torres) i marxa a Barcelona, ciutat on treballarà de cambrer
i s'integrarà a
Los Solidarios, del qual serà un element prominent, i
també encapçala el comitè
de relacions anarquistes sortit de la Conferència anarquista
catalana convocada
pel grup. Participa en les accions contra Soldevila
(juntament amb Torres
Escartín), Martínez Anido i Laguía
(1923) i és de bell nou empresonat. Fugit de
la presó amb l'ajuda de Buenacasa (8 de novembre de 1923)
passa a França, amb
Durruti, per Barcelona, amb la missió de crear un
subcomitè revolucionari i una
editorial de suport (gener de 1924). Des de 1922 sa vida corre
paral·lela la de
Durruti, amics inseparables. Viu a París com a treballador
de la indústria del
plom, participa en la fracassada incursió a Vera de Bidasoa
i amb els diners de
les expropiacions obren la Llibreria Internacional de París.
El desembre de
1924 marxa amb Durruti a Amèrica: Nova York, Cuba (on
farà feina d'estibador i
tallador de canya, i on eliminaren un patró actuant sota el
nom
de Los
Errantes), Mèxic (on el març s'ajunta amb
Alejandro Ascaso i Jover i assalten
una fàbrica a Tucumán per finançar una
escola racionalista i la premsa de la CGT),
de nou Cuba, Xile, Buenos Aires (agost) amb nombroses accions
expropiadores. En
abril de 1926 Ascaso i Durruti tornen a Europa i, fent servir el
pseudònim de
Salvador Arévalo, Ascaso s'instal·la a
París, on intervé en la preparació de
l'atemptat contra Alfons XIII i en suporta les represàlies:
empresonament el 25
de juny de 1926, expulsió a Bèlgica (23 de juliol
de 1927, on Ascaso i Durruti
van ser acollits per Hem Day) i tornada a França
(París, Joigny, Lió). El gener
de 1928 la parella es reuneix a París amb Cortés,
Sanz i G. Vivancos; de bell
nou presos en abril, passen clandestinament a Berlín en
octubre i després a
Bèlgica, des d'on participaren en el complot de
Sánchez Guerra (gener de 1929)
i en projectes editorials. Tornarà clandestinament a
França i s'unirà amb
Berthe Fabert. Retorna amb la República i des d'abril es
trobarà a Barcelona.
Sense oblidar la tasca expropiadora, a Barcelona es lliura a una febril
activitat: innombrables mítings (a Almudévar i
Osca el desembre de 1932,
Saragossa el gener de 1936), assemblees, manifestacions,
participació en els
aixecaments de Fígols i de l'Ebre, deportació aÀfrica el febrer de 1932,
enfrontaments amb els trentistes, secretari de la CNT catalana (tasca
criticada
pels asturians, ja que va ser l'autor d'una nota contra l'octubre
asturià)
entre 1934 i 1935, redactor de Solidaridad Obrera,
assistent al Congrés
de 1936, mítings amb Ortíz a Sant Boi i Sallent
(1936), i tot això amb
contínues escapades, desterraments i empresonaments. Quan va
començar
l'aixecament feixista a Barcelona va combatre en primera
línia, essent
l'encarregat de la coordinació i les comunicacions, i va
morir inesperadament
d'un tret al setge de la caserna de les Drassanes el 20 de juliol de
1936. Dels
seus escassos escrits --va ser administrador del periòdic Crisol
i va
escriure articles en Cultura y Acción,
de Saragossa (1922-1923), Solidaridad
i Solidaridad Obrera-- es dedueix la
desconfiança en les avantguardes
clarividents i que el seu discutit anarcobolxevisme era més
una estratègia de
circumstàncies que de creences.
Ma Pilar Molina
Javierre: «Ascaso Abadía, Francisco», enDiccionari biogràfic del moviment
obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de
Barcelona i
Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 129-131
***
![Notícia de la condemna d'Yvan Begout apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 14 d'agost de 1927]( "Notícia de la condemna d'Yvan Begout apareguda en el diari parisenc \"Le Journal\" del 14 d'agost de 1927")
Notícia
de la condemna d'Yvan Begout apareguda en el diari parisenc Le Journal del 14
d'agost de 1927
- Yvan Begout: L'1
d'abril de 1906 neix a Perigús (Aquitània,
Occitània) l'anarquista i
sindicalista Pierre Jean Yvan Begout. Era fill d'un fuster i d'una
costurera.
El 3 d'octubre de 1921 entrà com a aprenent de ferroviari
als tallers la xarxa
París-Orleans de Perigús de la
Société Nationale des Chemins de Fer
Français
(SNCF, Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos) i amb altres dos
companys,
Pierre Chaumeil i Calès, creà una
secció sindical de joves de la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU). L'1 d'agost de 1924 va
ser acomiadat per«propaganda sindical i comunista» al seu centre
d'aprenentatge. El 5 de juliol
de 1927 va ser detingut a Saint-Laurent-sur-Manoire
(Aquitània, Occitània) amb
tres companys per repartir pamflets antimilitaristes; jutjat per
això, el 13
d'agost de 1927 va ser condemnat a vuit dies de presó i a 50
francs de multa.
El 8 d'agost de 1938 va ser reintegrat en l'SNCF, gràcies a
la llei d'amnistia votada
pel Front Popular i conforme a la decisió de la
comissió paritària. Obrer al
magatzem de la xarxa París-Sud-Oest, milità
activament en la Federació de la
Confederació General del Treball (CGT) reunificada. Vivia al
número 31 del carrer
des Mobiles de Perigús. Durant la dècada dels
trenta fou membre del grup local
de Perigús de la Unió Anarquista (UA), on
militaven Élie Bonnet, Albert Perier
(Germinal) i André
Rouleau, entre
d'altres. Durant la II Guerra Mundial, entrà a formar part
de la Resistència,
exercí càrrecs de responsabilitat en les
comitès popular i posteriorment
esdevingué responsable del sector de
París-Sud-Oest. Després de la guerra, aquest
compromís va ser agraït amb la medalla de la
Resistència i el diploma d'honor
de l'SNCF pels serveis retuts als ferrocarrils i a l'Estat
francès. L'1 de
gener de 1948 entrà a fer feina com a conductor
elèctric de maniobres als
magatzems de l'estació París-Austerlitz, lloc de
feina que mantingué fins a la
seva revocació en 1952. Després
prengué diverses responsabilitats sindicals,
primer com a delegat de primer grau i cosecretari del sindicat a la
xarxa
París-Sud-Oest i en 1948 esdevingué secretari
general d'aquest sindical i
secretari general del sector. Per la seva militància, va ser
sancionar en
diferents ocasions, especialment amb retencions financeres. Malgrat
aquests
càrrecs orgànics, sempre va ser un militant de
base i animador de moviments
reivindicatius i de diverses vagues. L'endemà de la
manifestació del 17 de
febrer de 1950, marcada per dos hores d'aturada de treball, va ser
amenaçat de
revocació de la feina i portant davant un consell
disciplinari,
desencadenant-se una forma mobilització solidària
per part dels ferroviaris
cegetistes. Durant la vaga de març de 1951 va ser novament
sancionat. Jugà un
paper molt important en la vaga del 4 de juny de 1952, engegada
sobretot per protestar
contra la detenció de Jacques Duclos i André
Still; en aquesta ocasió la
revocació va ser immediata i sense
apel·lació. No va ser restablert dels seus
drets de ferroviari fins trenta anys més tard, arran de la
amnistia de 1981,
anys després de la seva defunció. A partir de
1952 entrà a formar part del
Comitè Regional d'Acció Social (CRAS) i
treballà, fins al 1967, en una fàbrica
d'aparellatge elèctric. L'octubre de 1967 es va
casà amb Thérèse Tissot al XIII
Districte de París. Yvan Begout va morir el 21 d'octubre de
1977 a Loché-sur-Indrois
(Centre, França).
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Laurent Tailhade, Julia Mialhe i el cambrer Tommao a l'atemptat del Foyot ("Le Petit Journal. Supplément Illustré" del 16 d'abril de 1894) [Dibuix de J. Belon]](http://www.estelnegre.org/documents/foyot/foyot04.jpg "Laurent Tailhade, Julia Mialhe i el cambrer Tommao a l'atemptat del Foyot (\"Le Petit Journal. Supplément Illustré\" del 16 d'abril de 1894) [Dibuix de J. Belon]")
![Portada del primer número de "L'Assiette au Beurre" [Caixa de resistència de vaga: I el ministres, que no envia res? Sí, 3.000 soldats de tropa]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lassietteaubeurre.jpg "Portada del primer número de \"L'Assiette au Beurre\" [Caixa de resistència de vaga: I el ministres, que no envia res? Sí, 3.000 soldats de tropa]")
![Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]](http://www.estelnegre.org/documents/cubero/cubero01.jpg "Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]")
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)