Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 351 | 352 | (Page 353) | 354 | 355 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 01/02/18--08:47: Cama-roges, bolets i Nadal
  • Dalt del turó

    Cama-roges, bolets, torrons i Nadal.

    Climent Picornell

    Per fora vila hi ha molts de bocins llaurats, colors de terra remoguda, humida. Hi veig na Cati Binialera amb un xapeta i una senalla plena de cama-roges tendres que fan mengera: “Te’n duré una grapada en haver-les fetes netes” me diu . Quan torn sent l’olor melosa d’un nisperer.  La cercada de bolets no m’ha topat molt,  mir la bossa dins el batiport: quatre llemicoses, blaves, peus i orelles de rata, pugomes i un esclata-sang, un. Per fer sopes avui vespre ja basta.

    Prepar les gotes d’equinacea, pròpolis i farigola pel primer constipat, el nas ja suqueteja de valent, no m’haurien d’haver de dur  a la clínica. A l’amo en Toni Marreco li dugueren, per un poc de cagarel·la,  però no hi va voler quedar, a l’hospital de Manacor. “Me varen fer firmar per anar-me’n, passaven pena perquè ja n’he fet noranta-tres, però sa cagarel·la ja la tractaré jo amb quatre bullidures i un poc de règim. Empatxau-vos dels malalts que jo no hi estic! Els deia als metges”.

    Baixant del turó sent gent.“De qui putes és aquest cotxo?!” crida en Toni Marinego pel carrer de ses Clenxes. “Me tapa s’entrada de sa portassa!! Me cago en l’ostrum!!” I crits i renecs. Fins que s’aixeca sa filla i per la finestra li diu: “Mon pare no cridis tant, aquest cotxo és d’en Manel que ha jagut amb jo, si has de treure es teu ara s’aixecarà”. “Ala idò” pensa en Toni per ell mateix : “A n’es tall cobraràs!”.  Un veïnat, en Miquel Serro,  que havia sortit i quan va ser allà i va veure s’endomassat, se’n torna, me diu:  “Climent, això que ara el gendre espera a ser, o no,   habiti a cals sogres, s’ha convertit en una cosa normal, ses sogres tenen ses filles prop i saben amb qui les s’han de veure, els pares encara no hi donen passada, remuguen i callen”.

    Al cafè hi fa bon estar, l’ escalfapanxes és ple d’estelles. “He llegit a sa revista des poble que es mes passat hi ha hagut cinc naixements a la vila: tres moros i  dos de per aquí,  un d’ells foraster.  Han canviat molt ses coses!”. És en Guillem Pastoret, una setantena d’anys, jerseiet marró amb els punys un poc rossegats, habitual –quasi diria habitant- del cafè. “Tal dia com avui, dia més, dia manco de l’Immaculada, hi devia haver a la vila més de cinquanta cases que feien matances. Ara et posaria messions que avui no n’hi ha ni una que en facin”. “Els temps han canviat molt” li dic a n’en Guillem  i l’hi explic lo d’en Marinego amb sa filla. “Senties grunyir”, continua ell amb el seu discurs, “a cada carrer, fosca negra, i veies el fum i la resplendor dels fogons per l’aigua calenta, ara només sents motos i cotxos a deshora”.

    Entra l’al·lot d’en Sion Peremates, nerviós i se’n va cap a ell: “Mon pare no me barregis: m’han pres es cotxo”. “Quí?” L’amenaça son pare. “Sa policia, el se n’ha duit!  Estava mal aparcat” “A tu te’n duré jo! Només me dones maldecaps!” I surten tots dos del casino.

    A mitjan horabaixa vaig a comprar els torrons al forn de Can Salem a Algaida. Els té bons, artesans i amb classe. D’ametla torrada, de vermell d’ou, de massapà, un poc de fort i de xocolata amb taronja i avellanes. Les ven al pes i ben empaquetats. Parlam una estona, en Jaume -magre, cabells llargs- i jo del món i de la bolla, dels temps convulsos i de les pizzes napolitanes, especialitat del meu fill jove que va fer pràctiques al seu forn.

    Torn de Manacor d’escoltar  El Messies de Händel que han cantat diversos cors amb el pal de paller de la coral de la universitat, dirigida pel santjoaner Joan Company, amb l’orquestra simfònica. Amb la música encara dins el cap remen un poc el caliu,  hi afegesc dos tions, allò fa quatre espires i el foc reprèn. Obr el llibre que llegesc –Contra els Gourmets- de Manuel Vázquez Montalbán i esper que me vengui la son.

    Mig adormit, pens que s’acosta Nadal i, qui més qui manco, fa ressenya de les seves emocions que solen passar en silenci i, tanmateix,  són necessàries per una vida plena. Hom pensa amb la manca de valors i amb les injustícies que són la taca per aconseguir una vitalitat forta, un creixement lliure des del bressol fins a la tomba. No sé si només passa ara, però en aquestes dates la reflexió s’accentua, sobretot a la vora del foc. Per Nadal cada ovella al seu corral. Amén. 


    0 0

    [02/01] Festa familiar nocturna artisticonaturista - Vaga portuària a Barranquilla - «Brazo y Cerebro» - «Adelante» - «Alba Roja» - Atemptat a Nàpols - Monaci - Gervasio - Girolo - Ottesen-Jensen - Dorlet - Perales - Ramírez Romeo - Baudy - Adam - Villeval - Steinberg - De Boe - Alcaraz - Mérida - Fernández Roces - Cano - Arru - Ruzza

    Anarcoefemèrides del 2 de gener

    Esdeveniments

    Ressenya de la festa apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 3 de gener de 1897

    Ressenya de la festa apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 3 de gener de 1897

    - Festa familiar nocturna artisticonaturista: El 2 de gener de 1897 se celebra a la Casa del Poble de París (França) una festa familiar nocturna artisticonaturista. L'acte va ser organitzat per les associacions«Art Libre» i«Union Artistique» i comptarem amb les intervencions dels anarconaturistes d'Émile Gravelle, que parlà sobre l'Art i la Natura, i de Louis Martin, que dissertà sobre el capital i el treball. La vetllada acabà amb un concert-espectacle i amb un ball.

    ***

    Port de Barranquilla

    Port de Barranquilla

    - Vaga portuària a Barranquilla: Entre el 2 i el 3 de gener de 1918, després d'un període de relativa calma que coincideix amb la Gran Guerra i que finalitza després dels esdeveniments revolucionaris a Rússia, esclata un violent moviment vaguístic als ports de Barranquilla (Carib, Colòmbia); seran les primeres vagues generals que es donaran en aquest país. Els portuaris de la regió caribenya colombiana en vaga bloquejaran les vies públiques, formaran piquets de vaga i impediran la eina dels esquirols. Les formes d'acció de l'anarcosindicalisme --la vaga general, l'acció directa, el sabotatge i el boicot-- són utilitzades pels vaguistes: tallen el subministrament d'aigua a Puerto Colòmbia i aixequen les vies del ferrocarril. Destacaments de l'exèrcit i patrulles de «guàrdies civils» compareixen per mantenir l'«ordre» als carrers. Davant les proporcions assolides pel moviment sindicalista revolucionari, els patrons es veuen obligats a concedir un 50% d'augment sobre els jornals. Més tard es prohibirà per llei el dret a vaga dels treballadors.

    ***

    Portada del primer número de "Brazo y Cerebro"

    Portada del primer número de Brazo y Cerebro

    - Surt Brazo y Cerebro: El 2 de gener de 1932 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Brazo y Cerebro. Órgano de los Sindicatos de la comarca de Tarrasa. Portavoz de la Confederació Nacional del Trabajo. AIT. El primer número portà l'epígraf d'Arthur Schopenhauer «El cervell humàés més temible que l'urpa del lleó.». Publicà notícies sobre sindicalisme, antirepressió, qüestions orgàniques, etc. Trobem articles de Delfín Badía, S. Badía, L. Barbedette, J. Cavallé, J. Cuatrecasas, Libertario Díez, Ricard Domènech, Carolina Gaspar, J. Jové, Llops, Julio Llorca, Louis Loreal, Gregorio Marañón, J. Martí Alcaraz, Leopoldo Martínez, Antònia Maymon, Santiago Navarro, O. Orraván, Espartaco Puig, M. Rigo, J. Rusiñol i J. Torres, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 13 de febrer de 1932.

    ***

    Capçalera del primer número d'"Adelante"

    Capçalera del primer número d'Adelante

    - Surt Adelante: El 2 de gener de 1937 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Adelante. Órgano de la CNT y de la FAI en Tarragona y su provincia. Portavoz de los trabajadores en general. A partir del número 2 (16 de gener de 1937) portarà el subtítol «Órgano de la CNT y de la FAI en Reus y su región» i després«Órgano de la CNT y de la FAI de la IV Región. Portavoz de la Confederación Regional del Trabajo de Catalunya (CNT-AIT)». Cristóbal fou el redactor en cap. Trobem articles de J. Higueras, Ginés García, Cienfuegos, Beltran, Luisa Alba, A. Menéndez Aleyxandre, entre d'altres. El número 38 (20 de novembre de 1937)és un extra dedicat a Buenaventura Durruti. En sortiren 52 números, l'últim el 29 de gener de 1938.

    ***

    Capçalera d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    Capçalera d'Alba Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Alba Roja: El 2 de gener de 1937 surt a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Alba Roja. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Premiá de Mar. Portavoz de la CNT i de la FAI-AIT; després portarà el subtítol «Órgano de las oficinas de propaganda local de CNT-FAI-FIJL-AIT». El director sembla ser que fou Francesc Botey i hi trobem articles d'Errico Malatesta, Germinal Ácrata, Francisco Uribe Sánchez, Francesc Botey, Eduardo Vizcaya, J. Cahué, Adolfo Ballano, entre d'altres. A vegades s'ha citat com a Alba Rosa. En sortiren vuit números, l'últim el 2 de juliol de 1937. En el llibre de Jordi Amat i Teixidó Premià de Mar (1931-1945). República, Guerra Civil i primer franquisme (2001) es reprodueix la col·lecció completa d'aquesta publicació en facsímil.

    ***

    Notícia sobre l'atemptat apareguda en "La Vanguardia" del 3 de gener de 1965

    Notícia sobre l'atemptat apareguda en La Vanguardia del 3 de gener de 1965

    - Atemptat a Nàpols: Durant la nit de l'1 al 2 de gener de 1965 una bomba plàstica explota al Consolat d'Espanya a Nàpols (Campània, Itàlia). L'explosió produí desperfectes a l'entrada del Consolat i en una tanca propera, trencant tots els vidres de l'edifici. El renou de l'explosió pogué sentir-se a tot el centre de Nàpols i esquinçar els vidres de l'hotel Mediterrani, de diverses botigues de la via San Giacomo i d'altres indrets dels carrers del barri on es troba el Consolat. L'acció va ser reivindicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE), format per les organitzacions Confederació Nacional del Treball (CNT), Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Al lloc s'escamparen manifests i pamflets. La declaració deia: «Mentre el poble ibèric continuï oprimit per la dictadura feixista, la dinamita recordarà que la veu de la llibertat no pot ser ofegada. Visca l'anarquia!» Aquesta acció va ser durament criticada pel periòdic comunista L'Unità i per la cúpula del Partit Comunista Italià (PCI).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Capçalera de "L'Avvenire Anarchico"

    Capçalera de L'Avvenire Anarchico on col·laborava Edoardo Monaci

    - Edoardo Monaci: El 2 de gener de 1883 neix a Castel del Piano (Toscana, Itàlia) el sastre anarquista, i després feixista, Edoardo Monaci, conegut com Vindice. Sos pares es deien Salvatore Monaci i Cecilia Gianneschi. D'antuvi socialista, en 1908 es traslladà a Piombino (Toscana, Itàlia), on s'acostà a l'anarquisme. En aquesta ciutat milità en el grup anarquista juvenil «L'Alba dei Liberi» i participà activament en la gran vaga siderúrgica portada a terme entre 1910 i 1911, època en la qual va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia). Per aquestes dates començà a portar la corresponsalia del periòdic pisà L'Avvenire Anarchico, signant els articles sota el pseudònim Vindice. El 24 de setembre de 1912 va publicar un númeroúnic, sortit com a suplement del periòdic sindicalista Il Martello, per a commemorar l'aniversari de la mort de l'anarquista Alfredo Lecci, mort en un enfrontament amb les forces de l'ordre durant la vaga de l'any anterior. Quan la Gran Guerra, signà, amb altres sis anarquistes de Piombino, una carta d'adhesió a la intervenció militar publicada el 25 de novembre de 1914 en el periòdic Il Popolo d'Italia, que va ser durament criticada pels sectors antimilitaristes llibertaris. També, en aquesta conjuntura, fou gerent responsable de Libertà!,òrgan del Fascio Piombinese d'Azione Internazionalista (FPAI, Fascio de Piombino d'Acció Internacionalista). La seva posició d'«intervencionisme revolucionari» inicial continuà amb el temps decantant-se per posicions nacionalistes, fins acabar, durant la postguerra, en una ferma adhesió al feixisme. El gener de 1922 es va afiliar al Fascio de Combat de Piombino, del qual va ser nomenat secretari. Entre el 27 i el 29 d'octubre de 1922 participà en la «Marxa sobre Roma». El març de 1923 va haver de dimitir del seu càrrec perquè estava afiliat a la maçoneria i es va veure obligat, a desgrat, a retirar-se a la vida privada. El 4 de febrer de 1933 es va reafiliar al Partit Nacional Feixista (PNF) i el desembre de 1934 va ser esborrat del registre de «subversius» de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Gaetano Gervasio a casa de Cesare Zaccaria (Capo Misero, setembre de 1964)

    Gaetano Gervasio a casa de Cesare Zaccaria (Capo Misero, setembre de 1964)

    - Gaetano Gervasio: El 2 de gener de 1886 neix a Monteverde (Campània, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gaetano Gervasio. Fill d'una família nombrosa pagesa composta pels pares, cinc germans i una germana. Assistí a l'escola elemental fins a tercer curs i aprengué a llegir, a escriure i a fer els comptes. Més tard adquirí una important cultura autodidacta. A partir dels vuit anys treballà al camp, ajudant son pare, i quan tingué 11 anys abandonà Monteverde i marxà a Rapolla (Basilicata, Itàlia), on entrà com a aprenent de fusteria en un taller. El mestre del taller, militant socialista, el va introduir en els moviments socials. En 1899 es traslladà a Cerignola (Pulla, Itàlia) i entrà a fer feina en un gran taller de fusteria. En aquesta localitat conegué el sindicalista revolucionari Giuseppe Di Vittorio, amb el qual establí una gran amistat i entrà a militar en el seu cercle. En 1902 es traslladà d'antuvi a Venècia (Vèneto, Itàlia), on aprengué l'ofici d'ebenisteria i les arts de l'escultura, la marqueteria i la intàrsia; i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on residí fins al 1911. Tant a Venècia com a Milà formà part del moviment anarcosindicalista que donarà lloc a la Unió Sindical Italiana (USI), participant activament en les campanyes contra la guerra de Líbia i contra el reformisme de Filippo Turati. A Milà assistí a classes nocturnes a la Universitat Popular establerta a la Società Umanitaria, on conegué el professor socialista Ugo Guido Mondolfo, el qual l'ajudà en els seus estudis d'història i de literatura. En aquests anys establí una bona amistat amb Errico Malatesta, el qual el decantà definitivament pel moviment anarquista, i entrà a treballar en el Consell dels «Probi-viri» –mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per resoldre els conflictes laborals– de Milà, aconseguint una bona experiència sindical. També s'introduí en el món cooperativista i fou un dels primers membres de la Cooperativa Sassetti de Milà. Participà activament en la vaga general milanesa de 1904, reivindicant sempre l'acció directa, i fou detingut per primera vegada. En 1911 marxà a Suïssa i prengué part en els moviments sindical i anarquista a diverses ciutats (Zuric, Ginebra i Lugano). A Suïssa treballà de paleta i conegué nombrosos exiliats (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), entre ells Benito Mussolini. En aquests anys s'interessà per la pintura, l'escultura, les arts gràfiques i el teatre, esdevenint un pintor i escultor aficionat força creador. A finals de 1911 emigrà a Amèrica i en 1912 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Entrà en contacte amb els grups anarquistes nord-americans, però no participà en la lluita sindical ja que no compartia els seus mètodes d'acció. Aquesta època novaiorquesa fou força dolorosa, ja que patí fam i humiliacions de tota casta. En 1913 retornà a Milà i milità en la Federació Nacional dels Treballadors de la Fusta. Entre el 7 i el 14 de juny de 1914 participà entusiasmat en la «Setmana Roja». Després, entre el començament de 1915 i finals de 1920, visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on milità en el moviment anarquista i en l'USI, esdevenint secretari administratiu d'aquesta central anarcosindicalista. En aquesta època abandonà la seva feina d'ebenista i, després de titular-se en mecànica, entrà a treballar en un taller fent de mecànic. Des de llavors i fins a la seva jubilació va fer feina en el sector mecànic i metal·lúrgic, encara que mai no abandonà la seva afició i realitzà tota mena de mobles, talles i incrustacions. A Torí col·laborà en el naixement dels Consell de Fàbrica i conegué Antonio Gramsci. En 1919, amb sindicalistes revolucionaris, socialistes i treballadors de la Federació dels Metal·lúrgics de la Cambra del Treball, participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. El fracàs d'aquest moviment i la pèrdua de la feina el van obligar a exiliar-se. Visqué a París (França) fins al 1923, any en el qual fou expulsat per les autoritats gal·les per les seves activitats polítiques i sindicals. De bell nou a Milà, no pogué trobar feina i fou perseguit per la policia feixista. Aconseguí obrir un taller de fabricació de maquinària, on donà feina a companys malvistos pel feixisme. Va ser nomenat secretari administratiu de l'USI, amb la finalitat de gestionar el fons de solidaritat dels companys empresonats o expatriats, com ara Armando Borghi. La seva casa milanesa es convertí en lloc de refugi dels companys obligats a passar-se a la clandestinitat. Durant aquests primers anys del feixisme participà, amb son nebot Giuseppe Gervasio, en diverses trobades clandestines antifeixistes, anarquistes i socialistes. En una d'aquestes reunions, son nebot va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 13 anys de presó que purgà a Turi (Pulla, Itàlia), a la mateixa presó que Gramsci. A Milà va ser detingut en diverses ocasions, però sempre fou alliberat després de pocs dies d'arrest. Malgrat els intents de reconversió dels productes a fabricar, en 1935 el seu taller va fer fallida. Després passà a dirigir una fàbrica de maquinària cinematogràfica lligada a l'empresa Zeiss-Ikon, propietat d'un jueu italià. Quan esclatà la guerra no volgué participar en la indústria de guerra i acabà d'obrer especialitzat en una fàbrica de taps per ampolles de gasosa. Pacifista convençut, del sector llibertari anomenat «educacionista», i malgrat estar en contacte amb tots els sectors antifeixistes (anarcosindicalistes, socialistes, comunistes, membres del Partit d'Acció, etc.), mai no prengué part en la lluita armada. Participà en la vaga de març de 1944 i per aquests fets va ser detingut i internat al camp de concentració de Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Un mes després, amb el suport d'un escamot partisà, pogué fugí amb un grup de detinguts quan estava a punt de ser enviat amb tren al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya). Un company de treball l'amagà al seu apartament de Pavia (Llombardia, Itàlia) fins al final de la guerra. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Durant la postguerra, creà els Comitès de Defensa Sindical (CDS). Giuseppe Di Vittoria li proposà formar part del Consell Directiu de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), càrrec que en nom de la «unitat dels treballadors» acceptà, però també formà part del Consell Directiu de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Treballadors Metal·lúrgics) de Milà. Quan acabà la seva gestió, rebé la medalla d'or per part d'aquestes dues organitzacions per la seva participació en les «batalles sindicals» i en la gestió dels problemes obrers. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Guerra di Classe, Il Libertario i Volontà. En els anys finals de sa vida fou membre d'un grup anarquista amb Virgilio Galassi, Carlo Doglio, Livio Azzimonti, Pino Tagliazucchi, Alberto Moroni i Leonida Guberti; formà part del Sindicat de Pensionistes de la CGIL i participà en les activitats culturals del Centre Educatiu Italosuís de Rimini i de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer». Gaetano Gervasio va morir el 25 de novembre de 1964 a Nàpols (Campània, Itàlia). En 2011 es publicà el llibre autobiogràfic Un operario semplice. Storia di un sindicalista rivoluzionario anarchico (1886-1964), editat per sa filla Giovanna Gervasio.

    Gaetano Gervasio (1886-1964)

    ***

    "Il Grido della Folla" periòdic on col·laborava Eugenio Girolo

    Il Grido della Folla periòdic on col·laborava Eugenio Girolo

    - Eugenio Girolo: El 2 de gener de 1886 neix a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Fill d'una família pagesa molt empobrida --sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani--, emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre « Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig,Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per «vagabundejaria» arran dels fets del «Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per«possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni, «el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per«deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de«preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París --on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni-- marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Beckheim de Brussel·les (Bèlgica). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia.

    ***

    Elise Otessen-Jensen fotografiada per Sverre Børretzen

    Elise Otessen-Jensen fotografiada per Sverre Børretzen

    - Elise Ottesen-Jensen: El 2 de gener de 1886 neix a Hoyland (Rogaland, Noruega) l'escriptora, feminista, neomaltusiana i militant anarquista Elise Ottesen, més coneguda com Elise Ottesen-Jensen i també com Ottar. Fou la dissetena filla d'una família de 18 infants; son pare, Immanuel Ottesen, era pastor i sa mare, filla d'un bisbe. Elise es negà a fer la confirmació, plena de dubtes religioses arran de la lectura de fulletons agnòstics i ateus (Arne Garborg, Henrik Wergeland, etc.), i després renegà totalment de la religió. Quan tenia 17 anys començà a fer estudis d'odontologia, però en una explosió en un laboratori de la seva escola perdrà dos dits i aquest fet impossibilitarà el seu projecte d'esdevenir dentista. Després escriurà per diversos diaris (Nidaros,Ny tid,  Arbeidet), dedicant-se un temps al periodisme. En 1913, a Bergen, conegué l'anarcosindicalista i agitador pacifista Albert Jensen, amb qui s'unirà sentimentalment, però no es casarà fins molts anys després  --Albert era sobretot anarcosindicalista i Elise era més partidària de l'anarcocomunisme kropotkià. Durant els anys de la Gran Guerra també farà amistat amb l'anarcosindicalista danès Christian Christensen. Després que Albert fos expulsat de Noruega en 1915 per publicar Direkte Aktion, la parella marxarà a Copenhaguen (Dinamarca), on tindrà un infant, que morirà dos dies després de néixer. Expulsada de Dinamarca en 1919 per«activitats revolucionàries», la parella s'establí a Estocolm (Suècia). En aquest país Elise Ottesen-Jensen s'afilià en 1922 a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors de Suència) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Arbetaren, amb articles anarcofeministes i fent servir el pseudònim Ottar. En 1925, en desacord amb els editors d'Abertaren, publicà la seva pròpia revista,Vi kvinnor (Nosaltres, les dones) --anys més tard publicarà en la revista anarquista sueca Brand (Foc). Sensible a la problemàtica de les famílies nombroses, i arran del suïcidi de la seva germana petita Magnhild a resultes de veure's obligada per son pare a renunciar a son fill nounat a Dinamarca, esdevindrà una activa militant neomaltusiana, lluitant pel control de natalitat mitjançant mètodes anticonceptius, com ara el diafragma, que havia après a usar gràcies al metge Anton Nyström --en va repartir 1.800 durant les seves gires propagandístiques. Amb els seus nombrosos articles i conferències arreu Suècia, contribuirà a informar amb rigor sobre sexualitat i política a les dones i a lluitar per l'abolició de la de la llei que prohibia els mètodes contraceptius, que finalment serà derogada en 1937. En 1933 fundà a Suècia, amb un grup de metges radicals i de sindicalistes, la Riksförbundet för Sexuell Upplysning (RFSU, Associació Nacional per a la Conscienciació Sexual), societat que presidirà fins al 1959. A més de militar per l'avortament lliure i per la difusió dels mitjans anticonceptius, lluitarà pels drets dels homosexuals. Durant la II Guerra Mundial fou cap de l'oficina d'Estocolm de la International Rescue and Relief Committe (IRRC, Comitè Internacional de Socors i de Rescat) i ajudà nombrosos refugiats jueus que fugien de l'Alemanya nazi --un orfenat a Or Akiva (Israel) porta el seu nom. Durant els anys quaranta, aconseguí federar diverses organitzacions que donaren lloc a la International Planned Parenthood Federation (IPPF, Federació Internacional de Planificació Familiar), institució que presidirà entre 1959 i 1963. Durant els anys cinquanta editarà i col·laborarà en la revista Populär Tidskrift för Psykologi och Sexualkunskap (Revista Popular de Psicologia i Coneixement Sexual). El reconeixement oficial li vindrà donat en 1958 amb el nomenament de doctora honoris causa en medicina per la Universitat d'Uppsala --en 1951 ja havia rebut la medalla«Illis Quorum». En 1972 fou designada per 48 parlamentaris noruecs per al Premi Nobel de la Pau, però aquell any el Comitè Nobel de Noruega decidí no enviar cap candidat per aquest premi. A més d'articles (Revolt, Alarm, etc.), publicà diversos llibres --Ovälkomna barn: ett ord till kvinnorna (1926), Människor i nöd: Det sexuella mörkrets offer (1932), ABC för ett lyckligt äktenskap (1947, amb Nils Nielsen), Arbetarrörelsen. Männens eller mänsklighetens rörelse? (1980, una selecció d'articles publicats en Arbetaren i en Brand durant els anys vint)-- i unes memòries--Och livet skrev (1965) i Livet skrev vidare (1966). Elise Ottesen-Jensen va morir el 4 de setembre de 1973 a Estocolm (Suècia). En 1986, centenari del naixement d'Ottar, el govern suec edità un segell amb el seu retrat i una cita seva («Somio amb el dia que tots els infants que vinguin al món siguin desitjats, que tots els homes i les dones siguin iguals i que la sexualitat sigui una expressió d'amor, d'alegria i de tendresa.»); aquest mateix anys s'erigí a la ciutat noruega de Sandnes un monument a la seva memòria obra de l'artista Kari Rolfsen.

    ***

    Una obra de Louis Dorlet ("Samuel Vergine")

    Una obra de Louis Dorlet (Samuel Vergine)

    - Louis Dorlet: El 2 de gener de 1905 neix a Cizely (Borgonya, França) el militant anarquista i pacifista Louis Dorlet, també conegut com Samuel Vergine. D'origen pagès, va poder realitzar estudis superiors a la Sorbona de París. Coneixedor de nombroses llengües, va trobar feina al banc Saint-Phalle de París. Durant els anys 20 va esdevenir anarquista. En 1925, quan feia el servei militar a Alemanya, va ser condemnat per «deserció a l'estranger, en un país en Estat de setge, amb abandó d'uniforme». Entre 1927 i 1932 va col·laborar habitualment amb Le Réfractaire, òrgan de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres». En 1932 va organitzar un comitè de suport amb els 3.000 aturats a Drancy, a prop de París, que organitzarà una gala per treure diners amb l'ajuda dels artistes de La Muse Rouge i editarà un full, Le Chômeur (quatre numeros entre agost de 1932 i gener de 1933). També, amb el suport de Médard Ferreiro, antic redactor de Le Libertaire en 1914 i membre de la municipalitat socialista, va crear una cooperativa de consum que va estar dirigida molt de temps per l'anarquista Courtois. Membre de la Unió Anarquista, va esdevenir el maig de 1934 secretari de redacció de Le Libertaire. També va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Flambeau, L'Éveil Social, Le Semeur, Terre Libre, La Conquête du pain, Combat Syndicaliste, etc. En 1936 va fundar, amb Paul Marmande, La Revue Populaire, que només va treure tres números (l'últim el gener de 1937). En 1939 va ser mobilitzat i destinat en un hospital veterinari a Alsàcia on tenia cura dels cavalls, però va caure presoner 15 dies després de l'armistici i enviat a un camp de concentració (Stalag IIIA) a Luckenwalde, en un comando de treball a prop de Berlín, d'on intentarà nombroses vegades fugir; enviat a fer feina als ferrocarrils alemanys, va aconseguir escapar amb alguns companys i va ser detingut per les tropes soviètiques, aconseguint arribar lliure a França el juliol de 1945. Després de l'Alliberament, en 1945, va instal·lar-se a Bona (Borgonya, França) com a llibreter i va continuar amb la seva col·laboració en Le Libertaire i enDéfense de l'Homme, de Louis Lecoin, del qual arribarà a ser el director en 1955, signat els seus articles amb nombrosos pseudònims (Serge,Louis Dorival, Louis Dey). En 1965 va participar en el grup de vells militants que van crear el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Instal·lat a prop de Cannes amb sa segona companya, una mestra, va adquirir un terreny a Golfe-Juan, on va construir ca seva amb les pròpies mans, convertint-se l'indret en alberg de nombrosos companys i companyes. En els últims anys de sa vida, malalt de la vista i retirat a la Gascunya, va col·laborar en Liberté, de Louis Lecoin, en L'Union Pacifiste, Espoir i Le Libertaire. És autor de nombrosos fullets, com ara L'Inquisition en Espagne en 1935 (1935), Le sabre et la soutane (1936), L'antidote: les bases scientifiques de l'individualisme et les conclusions qui en découlent (1969), L'esprit tropeau et ses conséquences (1971), Autopsie de la Bible (1971), Parlamentarisme, violence individualle et violence étatiste (1973); i d'un llibre, Au fil de mes souvenirs: propos libertaires (1986). Louis Dorlet va morir el 18 de maig de 1989 a Dacs (Aquitània, Occitània).

    ***

    Juan Perales León, de jove i de gran

    Juan Perales León, de jove i de gran

    - Juan Perales León: El 2 de gener de 1914 neix a Alcalá de los Gazules (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perales León. Son pare, traginer, mor quan tenia cinc anys. Arran de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra, malgrat patir per sa vida, restà al poble per por que matessin sa mare. Reclutat forçosament, fou enrolat en l'Exèrcit feixita, però desertà als pocs mesos i aconseguí arribar a zona republicana. Testimoni de la pèrdua de Màlaga, fugí a peu fins a Almeria, on entrà a formar part del batalló anarquista dels germans Arcas, on arribarà a tinent. Ferit d'un tret a la boca que el desfigurarà el rostre terriblement, el final de la guerra l'agafà en la seva convalescència a l'hospital. Tornà a la localitat d'Alcaudete (Jaén), on li esperava sa esposa i, fent-se passar per un cosí seu d'idèntic nom, aconseguí eludir momentàniament la presó. Un cop descoberta la seva vertadera identitat, fou detingut el 18 d'agost de 1939, jutjat i condemnat a 12anys de presó per «auxili a la rebel·lió». El 7 de desembre de 1942 sortí de la garjola, però fou detingut de bell nou l'estiu de 1945 per la seva activitat política clandestina. Després de sofrir terribles tortures, passà per les presons de Jaén i de Guadalajara, d'on sortí a finals de 1946. Durant tota sa vida fou fidel al pensament anarquista. Juan Perales León va morir el novembre de 2003.

    ***

    Abel Ramírez Romeo

    Abel Ramírez Romeo

    - Abel Ramírez Romeo: El 2 de gener de 1917 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Abel Ramírez Romeo. En 1922 seguí a son pare a Vitòria (Àlaba, País Basc), on aquest s'havia instal·lat. Quan tingué l'edat, s'afilia a les Joventuts Llibertàries i posteriorment a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys va fer amistat amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy. Quan el cop militar de juliol de 1936, pogué fugir del cercle feixista i lluità als combats bascos d'Oiartzun, Errenteria i Tolosa; posteriorment continuà la guerra en els batallons«Bakunin» i«Ingenieros I». El setembre de 1937 fou apressat per les tropes franquistes a Astúries; jutjat, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i patí diverses presos i camps de concentració, com el de Miranda de Ebro en 1941. Un cop aconseguí la llibertat provisional, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el moviment llibertari clandestí, com ara el de membre del Comitè Comarcal de la CNT (1945) i del Comitè Regional del Nord en representació de Vitòria (1946). Fins que passà a França en 1947 fugint de la repressió, fou delegat d'Àlaba en diversos plens i congressos de la CNT basca. En arribar a França defensà els acords presos per la comarcal alabesa i demanà a la CNT un congrés de conciliació per intentar arranjar els desacords existents entre l'exili i l'interior. En 1948 fou membre del grup basc del sector«reformista» o«col·laboracionista» de París i també milità a Bordeus i a Pau. Durant aquests anys d'exili es dedicà a l'estudi de la història del moviment anarquista basc i de la biografia d'Isaac Puente, esdevenint un referent en el coneixement de la seva vida i obra, encara que la seva biografia Doctor Isaac Puente. Biografía, ideario y polémica, amb pròleg de Fabián Moro, resta inèdita. Trobem articles seus en Cenit,Le Combat Syndicaliste i Cultura Libertaria. Abel Ramírez Romeo va morir el 24 de juliol de 1995 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Marius Baudy ("Le Monde Illustré", 25 de març de 1905)

    Marius Baudy (Le Monde Illustré, 25 de març de 1905)

    - Marius Baudy: El 2 de gener de 1912 mor a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Havia nascut el 18 d'octubre de 1875 a Grospierres (Ardecha, Occitània). Orfe de pare, es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i «perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).

    ***

    Paul Adam fotografiat per Manuel (ca. 1919)

    Paul Adam fotografiat per Manuel (ca. 1919)

    - Paul Adam: El 2 de gener de 1920 mor a París (França) l'escriptor anarquista i ocultista Paul Auguste Marie Adam Raxi-Flassan (Paul Adam). Havia nascut el 7 de desembre de 1862 a París (França) en una família d'industrials i de militars oriünds de l'Artois i de Flandes; son pare fou el director dels Correus de la Casa Imperial. Va fer els estudis secundaris a l'Institut Henri IV de París abans de llançar-se a la carrera literària a partir de 1884, professió que compaginava amb la d'escrivà. Col·laborà en La Revue Indépendante, abans de publicar a Bèlgica la seva primera novel·la, Chair molle (1885), la qual fou titllada d'immoral i d'«excés de naturalisme»; l'escàndol fou tan gran que fou jutjat el 10 d'agost de 1885 i condemnat a 15 dies de presó amb pròrroga i a pagar una forta multa. Després abandonà el naturalisme i es decantà vers el simbolisme, publicant en revistes lligades a aquest moviment, com ara Le Symbolisme i La Vogue. En 1885, amb l'escriptor anarquista Jean Ajalbert, fundà el polèmic periòdic llibertari Le Carcan. En 1886, amb Jean Moréas, escriurà Le Thé chez Miranda i Les Demoiselles Goubert i publicà la novel·la intimista Soi. En 1888, amb la publicació de la novel·la Être, li arribà l'èxit. En 1892 pronuncià el seu cèlebre Éloge de Ravachol, dedicat a l'afamat anarcoterrorista. També foren força nomenats els seus escrits Excitation à la Révolte i Les souhaits anarchistes. El 6 de febrer de 1897 fou un dels testimonis de Jean Lorrain en el dual amb Marcel Proust a Meudon. Partidari del general Georges Boulanger, milità en els moviments nacionalistes i tradicionalistes i, durant la Gran Guerra, s'acostà a les tropes per atiar la seva moral i fundà la Lliga Intel·lectual de Fraternitat Llatina. Conreà l'assaig, la novel·la, les narracions, els relats de viatges, i entre les seves obres destaquen La Force (1899), L'enfant d'Austerlitz (1901), Au soleil de juillet (1903), La russe (1903) i Stéphanie (1913), entre d'altres. Com a ocultista, expert en cartomància i ús del tarot, fou membre del primer Consell Suprem de l'Ordre Kabalística de la Rosa-Creu (OKRC) i fou un des primers iniciats en l'Ordre Martinista. L'anarquisme contradictori de Paul Adam va ser en el seu temps criticat per uns i ridiculitzat per altres.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0


      


     Els Reis Mags. El relat d'En Mateu,  un

     cúmul de disbarats.

         Amb l'avinentesa d'aquest 6 de gener del 2018, aprofito per fer guerra a la dogmàtica catòlica,  i als Evangelis,  en particular. He de dir que plantejo qüestions que ja he tractat en altres escrits. Salut.

      A l'Evangeli segons Mateu s'explica tot un seguit d'històries al voltant del naixement de Jesús, com és la de l'adoració dels mags, la fugida a Egipte i la mort dels innocents. Són històries que no figuren als altres evangelis. Aquestes històries no per ésser molt conegudes deixen de ser particularment inversemblants; van més enllà d'allò extraordinari; descriuen situacions que de cap manera es poden reconstruir idealment, que no es pot entendre el comportament dels protagonistes. El comissari de policia i el jutge no acceptarien la reconstrucció dels fets. Allò més sorprenent és que en una sola pàgina es puguin amuntegar tal garbuix d'inversemblances i de descomposicions de l'estructura del llenguatge.    A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar.      Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió  es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del  llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos un asteroide ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un asteroide, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estelL'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrere; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar.   Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem.     Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -.      Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren.  Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu.  Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant la lettre; seria una mena de cristianisme a priori.    N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagati els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi  a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem.  Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna  testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats;  Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà.      Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps  són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem.  

      

       En aquest 2017 afegeixo un nou comentari que ressalta encara més la inconsistència del relat d'En Mateu. El relat fa: l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...

     El meu comentari: Si un asteroide,  encara que fos minúscul,  s'hagués ''aturat'' a prop de Betlem,  el nen,  els mags,  els pastors i tots els habitants de Betlem haguessin quedat desintegrats, s'ha de suposar.



    0 0

    Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem -


    Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes. (Miquel López Crespí)


    A la presó no sentíem passar les hores.

    Les manetes dels rellotges avançaven a una velocitat vertiginosa i, quan ens volíem adonar, eren prop de les dues o les tres de la matinada. Què era el que ens mantenia en tensió, arraulits al terra de la cel·la, com si ens haguessin donat opi, insensibles al fred d´aquell tèrbol hivern de reixes i soroll de panys que s´obren i tancaven? Escoltava amb atenció els companys, les diverses interpretacions que oferien de la història maoistes i trotskistes, els cristians anticapitalistes. En recordar les execucions de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig del 37, a Barcelona, no podia entendre que fos possible l'existència de gent d´esquerra entestada a assassinar els nostres.

    Núvols grisos van tapant a poc a poc la claror de la lluna. Mir més enllà dels barrots. La Guàrdia Civil vigila, atenta, des de les torretes exteriors. Jaume Calafell ens fa un resum del darrer llibre que ha llegit, Memorias de un revolucionario, una obra de Víctor Serge que relata la vida, els patiments, les esperances de la generació de revolucionaris europeus dels anys vint i trenta. Res a veure amb la història oficial que va manar escriure Stalin per justificar els seus crims, plena de mentides infamants contra els homes i dones que havien portat a coll la lluita contra el tsarisme.

    Des de la distància, arribava el soroll somort dels avions plens de turistes que aterraven a l´aeroport. Era quan els funcionaris ens feien callar i ens obligaven a un inesperat recompte. Drets davant els barrots de l´entrada a la galeria, començaven amb l´acustumada rutina: un, dos, tres, quatre... i així fins a onze. El passadís restava en penombra, il·luminat solament per unes dèbils bombetes i els raigs que provenien de les faroles del pati. Quan es feia de dia podíem divisar la carretera de Valldemossa, dos o tres carrers de Palma. Aleshores, l´únic entreteniment que teníem era veure com el tràfec anava disminuint a poc a poc, desapareixen els habitants del barri on estava situava la presó i Palma anava quedant en silenci, indiferent a la vida presonera existent sota els murs que ens encerclaven.

    Després del darrer recompte era el moment de tornar als nostres enfonys i provar de descansar un poc. Qui disposàs d´una llanterna podia continuar llegint el que volgués, sempre que el funcionari de torn no el descobrís. Record que en aquella època tornava a submergir-me dins l´univers extraordinari de Rayuela, la famosa novel·la de Julio Cortázar. Llegia sota la manta provant de defugir el gris ambient que ens asfixiava. Perdre's pel París de La Maga era una forma meravellosa d´aconseguir la llibertat quasi absoluta!

    Però no sempre restaves en condicions de viatjar, amb la imaginació, per les Tulleries i els Jardins de Luxemburg!

    La nit feia comparèixer totes les pors amagades durant el dia. Era quan comprenies la immensa soledat dels homes i com la presència amiga dels companys, feia que el teu esperit resistís, que no notàs tant la ferida fonda de les hores. Per això, un dels càstigs més terribles de les presons és la reclusió dins cel·les d´aïllament. Amb unes setmanes poden arribar a anihilar la teva personalitat fins a límits inimaginables. No és necessari colpejar el presoner, acabar amb ell a força de pallisses i dutxes d´aigua freda. La destrucció d´una persona és fàcil d´aconseguir. Basta aïllar-la del seu entorn protector, impedir que pugui veure el cel, ni que sigui el que es divisa des del pati. Aleshores, el cervell funciona a una velocitat vertiginosa, tots els records s´acaramullen creant una bomba de precisió que, en explotar, et pot deixar boig, tocat de per vida.

    Em preguntava com pogueren resistir tants d´anys tancats els presoners de la guerra i postguerra. De quina pasta especial eren conformats? El pare i l´oncle en parlaven, sovint, d´aquestes persones. Revolucionaris que després d´estar mesos sense poder veure ningú, patint el fred de Burgos, del penal de Sòria o qualsevol tètric indret semblant, sortien com el primer dia que havien entrat.

    Altres, homes i dones que havien estat a primera línia de foc a les trinxeres, soldats que avançaren pit enlaire, sense por a les bales, enfrontant-se als requetès i falangistes, al cap d´unes setmanes de càstig ja estaven desfets.

    Un temor sempre a l´aiguait i una pregunta volant per l´espesa atmosfera de la presó: podríem resistir si ens torturaven d´aquesta manera? Fins on arribaria la nostra capacitat de superar les endemeses de l´enemic? En quin moment seria impossible suportar la pressió de botxins i malfactors? Només en situacions difícils es pot saber la força del teu esperit. Defensar idees, enlairar la defensa dels grans principis de justícia i igualtat no és gaire complicat quan res no et pressiona, dorms suficientment i el teu cos no es vincla sota el pes de la son, la por i la fam. Eren qüestions a les quals donàvem voltes i més voltes en temps de la clandestinitat.


    A l´estiu, uns mesos abans de la detenció, havia organitzat una excursió amb Joana. Volíem deixar per uns dies l´ambient carregat de Palma, respirar aire pur, aprofundir en el coneixement de la Serra de Tramuntana. Portàvem la tenda de campanya, motxilles amb menjar i queviures per a una setmana. Estar sols per uns dies! Defugir les obligacions de la feina, deixar d´escriure els articles per als diaris! No haver d´assistir a la multitud de reunions que ens obligava la nostra militància partidista!

    Joana estava radiant. Feia anys que no tenia vacances i aquesta oportunitat la feia summament feliç. El seu rostre evidenciava una alegria resplendent i contagiosa. L´autobús ens deixaria a Deià. Després, la recerca de caminois, fonts amagades, refugis de muntanya, indrets on reposar amb calma, era qüestió nostra. Davallàrem fins a la cala i romanguérem uns dies sota els pins, avançat per la drecera dels pintors que portava fins a Llucalcari. Quin plaer viure sota l´imperi absolut de l´amor, sotmesos solament a la disciplina de les besades, estant hores infinites acaronant la pell suau de la persona que estimes!

    La lluna, en el cel, brillant, il·luminant la mar... Si miraves fixament els paisatges que es divisaven des de les muntanyes que encerclaven el poble, podies veure petits velers creuant l´infinit de les aigües, algun vaixell en la distància, tot ple de lluminàries, curull d´invisibles turistes que ballaven prop de l´indret on el mar i el cel s´ajunten.

    Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes.

    Parlàvem del futur que teníem pel davant. Ens preguntàvem si el pla del franquisme per a reformar-se arribaria a bon port. Augmentaven els viatges de militars de confiança del Rei per a entrevistar-se amb Carrillo, a Bucarest, sota el patrocini del dictador Ceaucescu. Tanmateix, era difícil imaginar-se la capacitat de renúncies a les quals estaria disposada la pretesa oposició per tal de poder gaudir dels privilegis que comportaria la gestió del règim.

    Era impossible creure que els dirigents que escoltàvem per Ràdio Espanya Independent quan érem uns adolescents serien capaços de tanta traïció! Qui podia pensar que desenes i desenes d´antics militants, de persones que havien lluitat contra el feixisme en la guerra civil i en la postguerra acceptarien, sense la més mínima protesta, totes les fal·làcies en defensa dels borbons de la direcció de llurs partits? Fins on havia arribat la destrucció de la consciència col·lectiva?

    Ens miràvem sense pronunciar cap paraula, escoltant el silenci de la nit, perduts en la contemplació dels milions d´estrelles que brillaven en el cel, inassolibles.



    0 0

    Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política. (Miquel López Crespí, setembre de 2006)


    Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. (Miquel López Crespí)


    Esquerra Unida hauria de rompre amb Madrid (un article de l'any 2006)



    Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt.

    Per ara, en el debat de dissolució del PSM com a força política dins un bloc en el qual hi hauria els membres del Partido Comunista de España, tota l’antiga direcció dels prosoviètics mallorquins, el PCB-PCPE que dirigien Miquel Rosselló, Josep Valero, Lila Thomàs, etc., els militants d’EU, Verds i alguns independents, en aquest debat, repetesc, qui porta la iniciativa és, són, sens dubte, els personatges abans esmentats. Fa poc, l’exdirigent del prosoviètic PCB-PCPE Josep Valero teoritzava la necessitat d’anar concretant aquesta nova organització política i, avui mateix, Miquel Rosselló continuava en la seva aposta a favor del bloc. Aposta que, començam a pensar, potser fins i tot és estratègica i no tàctica conjuntural com ens pensàvem fins fa poc.

    Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent (almanco una part de la que es va crear a recer de Santiago Carrillo i tota la vella guàrdia que exterminà els partits marxistes –el POUM, per exemple- i liquidà tants i tants anarquistes –de la CNT-FAI- en temps de la guerra civil). Durant els anys seixanta el PCE tengué desenes d’escissions, concretades en tots els partits comunistes que, davant l’abandonament de la lluita republicana, nacionalista i anticapitalista per part dels carrillistes, formaren diverses organitzacions revolucionàries.



    Acte de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" a mitjans dels anys vuitanta. D'esquerra a dreta: Alexander Sissonenko, membre del PCUS, Lila Thomàs i Miquel López Crespí.

    Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral del sector en teoria més “esquerrà” de l’espectre polític espanyol.

    Francesc Frutos i Felipe Alcaraz no estan d’acord amb l’actual direcció d’IU que porta Llamazares i, fent pinça amb els militants de Corriente Roja, amenacen de tornar a reivindicar l’espai que ells anomenen “comunista”. Els dos dirigents del PCE afirmen sense embulls que “no ens agrada l’actual forma d’Izquierda Unida i, per tant, volem canviar-la”. Tot plegat significa un atac frontal a les posicions més reformistes dins d’IU.

    En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”.



    Llamazares

    Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. Si en un moment varen ser els Verds els que serviren als exdirigents del PCE per a sobreviure, ara, prop de l’extraparlamentarisme més total i definitiu, han trobat en la crisi del PSM la solució a tots els seus problemes interns i de supervivència.

    No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de Corriente Roja d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra. Ara només mancava que un important sector del Partido Comunista de España també els atacàs per “liquidacionistes”. Qui sap si tots aquests problemes són els que finalment han decantat la fracció de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske a anar tallant amarres amb els seguidors més fidels de Llamazares i de l’espanyolisme més tronat. Però manca visualitzar com pertoca aquest canvi imaginari, una acció definitiva dels personatges de què parlam si volen guanyar credibilitat entre la militància i electorat esquerrà i sobiranista.

    Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.

    Miquel López Crespí

    Ciutat de Mallorca (28-IX-06)


    La lluita per la unitat de les forces nacionalistes i progressistes


    L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Miquel López Crespí)


    Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. (Miquel López Crespí)


    La Plaforma per la unitat nacionalista (un article de gener de 2007)



    D'esquerra a dreta: Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

    Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.

    Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...

    Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.

    Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".

    No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [03/01] «Cultura y Porvenir» -«L'Indomptable» - Partit de futbol beneficorevolucionari - Conferència de Montseny - Dodot - Troitiño - Alemany - Léauté - Cannonne - Chueca - Frager - Sánchez Patiño - Asensio -Österberg - Borrell - Gibeau - Barclay - Lloret - Rose - Vatteroni - Masereel - Giménez Arenas - García Aguilar - Albergamo

    Anarcoefemèrides del 3 de gener

    Esdeveniments

    Portada d'un número de "Cultura y Porvenir"

    Portada d'un número de Cultura y Porvenir

    - Surt Cultura y Porvenir: El 3 de gener de 1937 surt a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) el primer número de Cultura y Porvenir. Semanario de las Juventudes Libertarias del Alto Urgel. A partir del número 9, del 28 de febrer de 1937, portarà el subtítol«Clarín anarquista nacido del movimento español. FAI». També fou portaveu del Ram de les Professions Liberals de l'Alt Urgell. La redacció i administració radicava a l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries del passeig de Pi i Margall de la Seu d'Urgell. L'administrador fou Saturnino Vila i hi van col·laborar Ramón Liarte, Liberto Callejas, José Mavilla, Josep Peirats, Maria Camp, J. Marín, Floreal Ocaña, Federico Urales i Francisco López, entre d'altres. En sortiren 18 números, l'últim el 16 de maig de 1937.

    ***

    Capçalera de "L'Indomptable"

    Capçalera de L'Indomptable

    - Surt L'Indomptable: El 3 de gener, sembla, de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari anarquista i anarcosindicalista en llengua francesa L'Indomptable. Porte parole de la Confédération Nationale du Travail et de la Fédération Anarchiste Ibérique (CNT-FAI-AIT). No hi figura cap responsable de la publicació i molts d'articles no van signats. Hi van col·laborar David Antona Dominguez, Mauro Bajatierra, Camillo Berneri, Jean Dupoux, Ezequiel Endériz, Elías García, Alejandro G. Gilabert, Armand Guerra, Santigao Jorquera, Ismael Martí, Cipriano Mera, Frederica Montseny, Théodore Mora, Higinio Noja Ruiz, Arsenio Olcina, Gonzalo de Reparaz i Claro J. Sendón, entre d'altres. A partir del número 19 (13 de maig de 1937), en el qual trobem un article sobre l'assassinat de Camillo Berneri a mans de sicaris comunistes, porta la menció«Ce número a été soumisà la censure» (Aquest número ha estat sotmès a censura) i paraules, frases i fins i tot paràgrafs sencers són suprimits. Se'n publicaren almenys, amb una interrupció de tres setmanes l'agost de 1937, 39 números, l'últim d'aquest el 7 d'octubre de 1937. No s'ha conservat cap col·lecció completa de«L'Indomable».

    ***

    Cartell del partit futbolístic de Motril

    Cartell del partit futbolístic de Motril

    - Partit de futbol beneficorevolucionari: El 3 de gener de 1937, en plena Revolució Social, té lloc a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), organitzat per la Col·lectivitat d'Espectacles de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), un partit de futbol a benefici del Socors Roig Internacional (SRI). Els dos equips, «Aguiluchos de la Libertad» i «Leones Rojos», estaven integrats completament per gent del poble. Com a anècdota citar que els llocs d'«extrem» dels equips van quedar vacants i al cartell figuraven assenyalats amb una «X». Desconeixem el resultat d'aquest partit futbolístic.

    ***

    Portada del fulletó de la conferència de Frederica Montseny

    Portada del fulletó de la conferència de Frederica Montseny

    - Conferència de Frederica Montseny: El 3 de gener de 1937 la destacada militant anarquista, aleshores ministra de Sanitat de la II República espanyola, Frederica Montseny pronuncia una important conferència, organitzada per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol El anarquismo militante y la realidad española. L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, en representació de l'organització. Frederica Montseny insistí en la importància de l'anarquisme en el moviment obrer espanyol, però l'eix de la conferència radicava en la justificació de l'intervencionisme llibertari en elsòrgans de govern republicans en nom del manteniment d'un front únic contra els feixismes espanyol, alemany i italià; també parlà de diversos temes, com ara el federalisme anarquista, l'economia socialitzada i les llibertats individual i col·lectiva, entre d'altres. La conferència va ser radiada a tot l'Estat espanyol per les emissores ECN1 (Radio CNT-FAI) --ones curta i normal--, Ràdio Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona. Aquesta conferència va ser la primera d'un cicle de dissertacions a càrrec de diverses personalitats del moviment llibertari (Joan García Oliver, Gaston Leval, Marià Cardona Rosell, Joan Papiol, etc.) que tenia com a finalitat estudiar els problemes fonamentals plantejats per la guerra i la revolució, alhora que revalorar «l'alta espiritualitat que informa la CNT i la FAI». Aquesta dissertació va ser publicada en fulletó aquell mateix any a Barcelona per les Oficines de Propaganda de la CNT i la FAI.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Jules Dodot (27 de febrer de 1894)

    Foto policíaca de Jules Dodot (27 de febrer de 1894)

    - Jules Dodot: El 3 de gener de 1839 neix a París (França) el blanquista i després anarquistaÉmile Jules Dodot, citat a vegades Dodo. Company de Louis-Auguste Blanqui i seguidor dels seus postulats, lluità contra el II Imperi. El 28 d'abril de 1870 va ser condemnat a quatre mesos de presó per«temptativa de robatori» i el 16 d'octubre d'aquell any va ser sentenciat a quatre mesos més per «ultratges públics al pudor». En 1871 vivia al número 6 del carrer des Fontaines-du-Temple del III Districte de París. Incorporat a l'XI Regiment d'Artilleria, participà activament en la Comuna de París com a capità electe de la I Bateria de la III Legió del III Districte de París i combaté les tropes de Versalles a Levallois-Perret (Illa de França, França). Durant la «Setmana Sagnant», lluità a les barricades; l'últim combat en el qual prengué part fou el 27 de maig de 1871 a les Buttes-Chaumont. Aconseguí fugir de la massacre i es refugià a Londres (Anglaterra), on treballà de sabater, participant en les activitats dels proscrits blanquistes i afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 13 de maig de 1871 va ser condemnat en rebel·lia a la deportació en fortalesa fortificada i a la degradació militar pel XXI Consell de Guerra. L'estiu de 1874 vivia a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsat l'octubre d'aquell any. Retornà a Londres, on fou membre del grup blanquista «La Commune Révolutionnaire». Amb l'amnistia de 1880 per als communards, retornà a França i s'instal·là a Levallois-Perret. A començament de la dècada dels vuitanta fou membre, fins al 1898, del grup anarquista«La Solidarité», que es reunia al número 86 del carrer de Gravelle de Levallois-Perret, grup del qual també formaven part Nestor Ferrière, Louis Léveillé, T. Courapied (L'Ancien) i Marchand, entre d'altres. L'1 de gener de 1894, arran de les agafades contra el moviment anarquista engegades després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va segrestar diversos fullets i periòdics anarquistes, però va ser posat en llibertat. El febrer d'aquell any el seu domicili, al número 3 del carrer Valentin, va ser novament escorcollat sense resultats, però va ser fitxat el 27 de febrer de 1894 com a «sabater anarquista» en l'anomenat «Fitxer Bertillon». Posteriorment, sota el nom d'Émile Dodot, va ser gerent en diferents números de la primera sèrie del periòdic parisenc Sur le Trimard (1895-1896), òrgan reivindicatiu dels desocupats, animat especialment per Henri Dagan, Mécislas Golberg i Octave Veret, que va ser continuat en 1897 per Le Trimard. Durant la primavera de 1898 fou, amb François-Louis Cuisse (Roy) i Edouard Fourmont, responsable del grup «La Solidarité dels Trimardeurs», encarregat d'acollir els companys de províncies i de l'estranger al seu pas per París. Malalt, visqué miserablement al número 31 del passatge Thouzelin de Levallois-Perret, i en 1901 Charles Malato llançà una subscripció popular al seu favor en L'Aurore, que rebé el suport, entre d'altres d'Alfred Fromentin i Paule Mink. També s'organitzà una subhasta per a ajudar-lo, amb obres donades per diversos artistes, com ara Théophile Steinlen. Jules Dodot va morir el 24 de març de 1902 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França) i el seu enterrament, al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França), donà lloc a una petita manifestació revolucionària.

    ***

    Adrián Troitiño Alcobre

    Adrián Troitiño Alcobre

    - Adrián Troitiño: El 3 de gener de 1869 neix a San Mamed de Moalde (Silleda, Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Adrian Troitiño Alcobre, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Ignacio Troitiño i Manuela Alcobre. Quan tenia 11 anys fugí de la llar familiar i emigrà com a polissó a Buenos Aires (Argentina). En aquell mateix 1880 començà a treballar de forner i amb altres companys començà a participar en el moviment sindical. L'1 de maig de 1891 per la seva participació en els actes del Primer de Maig va ser condemnat, «per anarquista perillós», a 18 mesos de presó. En 1893 visqué a San Martín (Buenos Aires, Argentina), on creà diversos grups anarquistes, com «Los Hijos del Mundo», i organitzà freqüents «reunions de controvèrsia». L'11 de novembre de 1894 intervingué en un míting organitzat per la «Sociedad Cosmopolita de Obreros Panaderos», de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat, celebrat al club italià «Unione e Benevolenza» de Buenos Aires, on també parlaren els anarquistes José Bataglia i Miguel Ventura, i el socialista Domingo Barbitta. El novembre de 1897, amb Ettore Mattei i Salvador Vidal, fundà el Círculo Internacional de Estudios Sociales (CIES) de Buenos Aires. L'1 de gener de 1899 defensà les tesis anarquistes en un acte amb Pietro Gori i Adrián Padroni. En aquests anys mantingué una posició molt dura pel que feia l'alcoholisme i realitzà diverses conferències sobre els efectes de l'alcohol en la classe treballadora. Per la seva militància va ser expulsat de l'Argentina i s'instal·là a l'Uruguai. En 1900 impartí per diverses localitats la conferència «Necesidad de un acuerdo universal de la clase trabajadora». El juny de 1901 cofundà, en representació del obrers forners de San Nicolás de los Arroyos (Buenos Aires, Argentina), ciutat on aleshores vivia, l'anarcosindicalista Federació Obrera Argentina (FOA). En 1902 participà en la creació de la Societat de Resistència i Col·locació d'Obres Forners de Montevideo, de la qual va ser nomenat representant. L'abril de 1902, amb Juan Calvo, representà els forners en el II Congrés de la FOA. Participà en el míting del Primer de Maig de 1902 a Buenos Aires de la FOA, amb J. E. Martí, Torrens Ros i Dante Garfagnini. A començament del segle XX a més de les seves activitats polítiques i sindicals, col·laborà en la premsa. Director de redacció del periòdic anarquista quinzenal El Obrero, el 30 de novembre de 1902 va ser expulsat de l'Argentina, juntament amb Julio Camba Andréu i altres anarquistes (Ramón Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo Alfonsín, Juan Calvo, Antonio Navarro, etc.), amb motiu de l'aplicació de la Llei de Residència. Ambdós, i altres vuit companys, arribaren el 18 de desembre de 1902 al port de Cadis (Andalusia, Espanya) a bord del vapor Reina Cristina; les seves intencions eren restar a Cadis, on Troitiño era molt bon amic de Fermín Salvochea, però van ser enviats per les autoritats espanyoles a Barcelona (Catalunya). Quan la vinguda del vicepresident de l'Argentina a Barcelona, van ser detinguts preventivament per por a atemptats i traslladats a la presó de Pontevedra (Galícia). Un cop lliures, ell va ser requerit pel govern militar de la Corunya (Galícia) per a realitzar el servei militar, però aconseguí evitar la mili al·legant que patia una hèrnia. El 20 de març de 1903 realitzà una conferència al Centre«Germinal» de la Corunya sota el títol«Consideraciones sobre la ley de residencia de extranjeros». El juny de 1903 intervingué en un míting anticlerical a la Corunya. Quan arribà a la Península des d'Argentina vingué amb sa companya i sos cinc infants, dos dels quals van morir a Barcelona; Julio Camba l'ajudà en aquest amarg moment –altres font diuen que els infants van morir durant la travessia transatlàntica de tornada. Posteriorment emigrà a Amèrica Llatina, on continua les seves tasques sindicalistes, però mai no tornà a l'Argentina, on tenia prohibida l'entrada. En 1904 a Montevideo participà en el Sindicat d'Oficis Diversos de Villa del Cerro, barri d'aquesta ciutat on vivia. En 1905 participà activament en la vaga de fusters i en el gran míting organitzat pel Centre Internacional en protesta per les matances d'obres a Rússia i on també parlaren els anarquistes Grijalbo i Ferando Balmelli, el socialista Emilio Frugoni i el dirigent liberal Leoncio Lasso de la Vega. Durant el maig de 1905 encapçalà la vaga dels treballadors portuaris. A causa del boicot patronal, hagué de fer feina de canillita (venedor ambulant de diaris) i fins al 1914 només venia els periòdics de caràcter revolucionari. Fou el creador del Sindicat de Canillitas, que el 20 de febrer de 1920 passà a ser el Sindicat de Venedors de Diaris i Revistes (SVDR), de l'Uruguai. En 1923 presidí l'SVDR amb sou i el sindicat arribà a tenir 3.000 afiliats i una potent Caixa de Resistència. En 1934 la dictadura de José Luis Gabriel Terra l'empresonà amb la finalitat de desterrar-lo, però la mobilització popular aconseguí la seva llibertat i la dels seus companys. Entre el 5 i el 8 de setembre de 1938 participà en la Conferència Llatinoamericana del Treball, que se celebrà a Mèxic, i fou membre de la junta directiva de l'SVDR, a més de gestor de la seva Caixa de Resistència i de la «Casa del Canillita». Durant els anys de la Guerra Civil espanyola participà activament en el suport a la Revolució i en diversos actes antifeixistes. Son fill Delio Troitiño també va ser venedor de diaris, mentre que altre fill, Libert Triotiño, administratiu en la «Casa Guelfi» de Montevideo, fou diputat pel Partit Socialista (PS) de l'Uruguai; Adrián Troitiño, per influències del seu fill, acabà afiliant-se al PS, però sempre es va declarar llibertari i partidari de l'«acció directa» anarquista. En 1940 caigué malalt i el 26 de maig de 1941 Adrián Troitiño Alcobre va morir a Montevideo (Uruguai); va ser enterrat dos dies després al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. Una avinguda de la ciutat va ser batejada amb el seu nom per homenatjar-lo, a més d'una estàtua al barri de Cordón. Tots els 26 de maig a l'Uruguai, en memòria seva, no es publiquen els diaris, fins i tot els digitals.

    Adrián Troitiño Alcobre (1869-1941)

    ***

    Foto policíaca de Josep Alemany Corbi

    Foto policíaca de Josep Alemany Corbi

    - Josep Alemany Corbi: El 3 de gener de 1887 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Josep Pere Alemany i Corbi, també citat com Joseph Alemany. Sos pares es deien Rafael Alemany i Francesca Corbi. El 25 de setembre de 1910 arribà a França buscant feina i fou contractat a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) com a paleta. Després tornà a la Península i a Barcelona (Catalunya) treballà en la mateixa professió i s'integrà en el grups anarquistes. El 8 d'agost de 1913 retornà a Prades per fer feina de paleta i a partir del gener de 1914, quan s'havia traslladat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia francesa com a«anarquista perillós amb caràcter astut i exaltat». En la seva fitxa policíaca cita com a paraules seves «que no es pot confiar en els francesos perquè tenen la llengua molt llarga i que estaria content que Alemanya li infligís un correctiu». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia del judici de Lucien Léauté apareguda en el diari "Le Petit Parisien" del 7 de gener de 1914

    Notícia del judici de Lucien Léauté apareguda en el diari Le Petit Parisien del 7 de gener de 1914

    - Lucien Léauté: El 3 de gener de 1896 neix a París (França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Lucien Léauté, conegut com Luc Lelatin i Lesage. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT). Es guanyava la vida fent d'empleat de comerç. Abans de la Gran Guerra col·laborà en La Bataille Syndicaliste, diari de la CGT, i en Le Libertaire, on signà els seus articles sota el pseudònim de Monsieur Lesage. Arran d'uns articles publicats en Le Libertaire, el juny de 1913 va ser detingut preventivament i, com que encara no tenia 18 anys, tancat a la presó parisenca de la Petite-Roquette. El 6 de gener de 1914, per uns articles publicats en Le Libertaire, va ser condemnat pel IX Tribunal a tres mesos de presó i tancat a La Santé de París. En 1914 col·laborà en Le Réveil Anarchiste. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, l'abril de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat en el 125 Regiment d'Infanteria, acantonat a Laval (País del Loira, França). L'octubre de 1917, després d'haver fet permisos falsos per a la tropa en campanya, va ser portat davant un consell de guerra acusat de «propaganda pacifista, falsificació iús de documentació falsa». El 15 de juliol de 1918, poc abans de l'armistici, va caure presoner. Acabada la guerra, el juliol de 1919, fou condemnat a 20 dies de presó per haver participat en una manifestació a Chartres (Centre, França) quan encara no havia estat desmobilitzat. Durant els anys vint col·laborà en una petita publicació, La Bagarre, feta a París pel llibreter Pompidou, oncle del futur president de la República francesa. En aquests anys era membre de la XV Secció de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El 30 de juliol de 1922, quan estava reclòs a la presó de La Santé signà, amb altres detinguts polítics (Maurice Fister, Louis Loréal, Van Hyeste, Georges Courme i Kléber Nadaud), una carta dirigida al ministre de Justícia en solidaritat amb Henri Coudon (Méric) i Jeanne Morand per exigir el seu estatut de presos polítics, amenaçant amb una vaga de fam si no se solucionava aquesta qüestió satisfactòriament. Per dos articles publicats en Le Libertaire («Médaille aux assassins» i «Mascarade nationale») va ser novament condemnat el 21 de setembre de 1922 pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó per«inducció a l'assassinat» i per titllar els generals d'assassins i el desembre d'aquell any també a vuit mesos. El febrer de 1923 va ser alliberat i, durant el IV Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat entre el 12 i el 13 d'agost d'aquell any a París, va ser nomenat membre de la redacció del diari Le Libertaire (1923-1925). Corrector d'impremta a la Cambra dels Diputats, el 30 de març de 1924 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i de la Regió Parisenca de la CGT. Sembla que després s'allunyà de la militància llibertària i en les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, en les quals guanyà el «Cartel des Gauches» (Càrtel d'Esquerres), va escriure en Le Semeur de Normandie que havia votat perquè ja no creia en la Revolució. De tota manera, col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure, on redactà l'article«Armée» (Exèrcit). En 1926 fou redactor en cap de Le Semeur de Normandie. El desembre de 1927 publicà el fullet Sermonà l'intention du soldat Pinard, del qual es van fer diferents edicions. Després col·laborà en el periòdic pacifista La Patrie Humaine (1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a partir de març de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser internat administrativament pel govern de Vichy. Al final de sa vida, preparava un llibre sobre Gustave Hervé i el periòdic La Guerre Sociale. Lucien Léauté va morir el 24 de febrer de 1966.

    ***

    Cartell editat per la Federació Anarquista Francesa en suport dels mariners amotinats al Mar Negre (1919)

    Cartell editat per la Federació Anarquista Francesa en suport dels mariners amotinats al Mar Negre (1919)

    - Alphonse Sauveur Cannone: El 3 de gener de 1899 neix a Bugia (Algèria) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat «France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d’una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l’agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquestaèpoca va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l’organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després de tuberculosi, el 15 de febrer de 1939 a l'hospital Bicêtre de París (França). Les seves despulles van ser enterrades amb la bandera negra.

    ***

    A l'entrada del Consell d'Aragó (Casp, 1937). Miguel Chueca (amb gorra) és el que fa nou començant per l'esquerra de la primera fila; a la seva esquerra Joaquín Ascaso i Francisco Ponzán Vidal

    A l'entrada del Consell d'Aragó (Casp, 1937). Miguel Chueca (amb gorra) és el que fa nou començant per l'esquerra de la primera fila; a la seva esquerra Joaquín Ascaso i Francisco Ponzán Vidal

    - Miguel Chueca Cuartero: El 3 de gener de 1901 neix a Fuendejalón (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Miguel Chueca Cuartero. Sos pares foren Bernardo Chueca Sancho i María Cuartero Ibáñez. Arran de la mort de sa mare, son pare, que anteriorment havia estat alcalde del municipi, es refugià en l'alcohol, fet que propicià la venda progressiva del seu patrimoni i l'abandó dels seus tres fills, els quals van haver d'arranjar-se-les sols per a sobreviure. Quan tenia 16 anys, després de la mort de l'àvia, marxà a Barcelona amb la finalitat d'estudiar i de treballar. A la capital catalana aprengué l'ofici de fuster i obtingué el títol de mestre d'escola --altres fons apunten que estudià magisteri a Saragossa. Cap al 1934 començà a militar en el moviment anarquista i entre 1925 i 1926 col·laborà amb Manuel Buenacasa en el periòdic El Productor, de Blanes. A finals dels anys vint s'instal·là a Saragossa i col·laborà com a articulista per a la nova revista republicana Cierzo, alhora que exerceix de bibliotecari i membre de la Comissió de Propaganda de les Joventuts Republicanes, de les quals arribarà a ser vicepresident, defensant amb vehemència les tesis federalistes i reformistes de Joaquín Costa. El 9 de setembre de 1929 fou condemnat a dos anys de presó i 1.000 pessetes de multa per «conspiració per a la rebel·lió»; sentència que no compliria en la seva totalitat, ja que l'agost de 1930 actuà com a orador en un dels mítings «Pro Amnistia», organitzats a Osca, amb el sindicalista saragossà Casimiro Asensio i l'advocat d'Osca Manuel Sender. Entre 1930 i 1931 fou redactor del setmanari de les Joventuts Revolucionàries La Antorcha i de Cultura y Acción, publicació que dirigí entre 1931 i 1932. El juliol de 1930 fou membre de la comissió reorganitzadora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --ell militarà en els sindicats de Fusta i d'Agricultura-- i el 12 de desembre d'aquell any participà activament en l'aixecament antimonàrquic de Jaca. Paral·lelament als preparatius portats a terme pel Comitè Revolucionari Nacional (CRN) amb els capitans Fermín Galán Rodríguez i Miguel García Hernández com a capdavanters de la insurrecció, es realitzaren contactes amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i l'anarcosindicalista CNT, perquè secundessin l'aixecament militar a les principals ciutats espanyoles mitjançant la convocatòria d'una vaga general, acció que coordinaria Antonio Ejarque des de la CNT de Saragossa i Ramón Acín des d'Osca. En relació a aquests fets, el 3 de gener de 1931 fou empresonat a Torrero i processat per un delicte de conspiració per participar en una reunió el 12 de desembre, juntament amb altres 16 sindicalistes --entre ells Bernardo Aladrén (secretari general de la UGT de Saragossa), Miguel Abós i Antonio Ejarque-- al Centre Republicà de Saragossa. En aquesta reunió s'havia decidit fer costat l'aixecament republicà de Jaca mitjançant la convocatòria d'una vaga general revolucionària. No obstant això, el 4 de març de 1931 quedaren sense efecte els actes dictats per l'autoritat militar per aquest pretès delicte de sedició. El 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República, participà activament en l'alliberament dels presos i fou ell qui obri les portes de la presó de Torrero on havia estat tancat. Participà, amb Ángel Pestaña, en el míting del Primer de Maig, on proclamà que la CNT estava disposada a defensar el nou règim republicà a mata-degolla --les seves posicions es radicalitzaran molt després. Entre el 27 i el 28 de setembre de 1931 participà en el Congrés Regional de la CNT a Saragossa, alineant-se amb les tesis antisindicalistes i maximalistes dels joves radicals (Joaquín Ascaso, Feliciano Subero, Joaquín Aznar i Ramón Andrés) a favor d'una vaga general revolucionària per protestar contra el creixent augment de l'atur i de la persecució contra la central anarcosindicalista, tesis que s'imposaren a les de Miguel Abós Serena. Durant aquests anys republicans, encapçalà una campanya antireligiosa i sostingué les tesis de García Oliver («gimnàstica revolucionària»). En 1932 ajudà a organitzar la constitució, juntament amb altres dirigents sindicals, com ara el ferroviari Juan Andrés Santuy, a Saragossa i a la resta d'Aragó, del sindicat dels ferroviaris cenetistes, la Federació Nacional de les Indústries Ferroviàries (FNIF). A començaments de febrer de 1932 fou orador en un míting a Saragossa, amb Emilio Mira (secretari regional de Catalunya), Zenón Canudo i Miguel Abós. Arran de l'aixecament insurreccional cenetista de l'Alt Llobregat i la posterior repressió, publicà en el diari La Tierra, de Madrid, l'article«En defensa de la verdad». El 16 de març de 1932 publicà en Solidaridad Obrera, de Barcelona, un article en defensa de Joaquín Aznar. Poc després presidí una reunió de metal·lúrgics, amb una conferència del Feliciano Benito. El 29 de març, en representació del Comitè Regional, acudí a un acte organitzat pels ferroviaris saragossans al «Café Londres». El 3 de juliol d'aquell any participà en un míting de masses contra l'atur i per les la jornada de sis hores amb figures destacades del cenetisme, com ara Segundo Blanco, d'Astúries, Joan García Oliver, de Catalunya, i Miguel González Inestral, de Madrid. L'agost de 1932 participà en el semiclandestí míting de clausura del Congrés Regional d'Aragó, de la Rioja i de Navarra de la CNT, com un dels tres delegats del Sindicat de la Fusta, juntament amb Pedro Navarro i Ignacio Royo. El 10 de setembre, en una reunió del sindicat a Saragossa presidida per Marcelino Esteban, aquests tres companys donaren compta del discutit en el citat congrés regional. El 29 d'octubre de 1932, Solidaridad Obrera anunciava que acabava de sortir de la presó, on havia acabat per uns articles publicats en Cultura y Acción. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Jacinto Santaflorentina, Felipe Orquín i Miguel Vallejo. Entre el 10 de juny i el 26 de setembre de 1933 aparegueren gairebé una dotzena d'articles seus en CNT sobre campanyes de propaganda, mètodes de vaga, etc. El 13 de juliol de 1935 fou detingut arran de l'assassinat del líder dels esquirols de les obres del Puente del Pilar i a finals de desembre de 1935 encara estava empresonat, juntament amb altres vuitanta anarcosindicalistes, la majoria tancats a la presó saragossana de Torrero, encara que ell estigué engarjolat a la presó provincial de Calataiud, amb Francisco Foyos, Alejandro Miguel i Isabelo Romero. En sortir de la presó continuà les tasques propagandístiques, fent mítings a Zuera, a Terol, a Épila (amb Agustín Remiro), a Osca i Ayerbe (amb Ramón Acín), Alcanyís i a Tarassona. En març de 1936 representà la CNT, amb Miguel Abós (secretari general de la Regional aragonesa) i Jesús García (president del Sindicat de la Pell), en una reunió amb els empresaris amb la finalitat de tallar l'atur creixent a Saragossa. Entre els dies 3 i 4 d'abril de 1936 participà en la Conferència Regional de Sindicats a Saragossa, en representació del Sindicat de la Fusta, i en el míting de clausura va fer una apologia de l'expropiació de la terra i del col·lectivisme. El maig d'aquell any, va realitzar, amb Adolfo Arnal, una gira propagandística per trenta pobles navarresos i per nombrosos pobles de la comarca del Baix Ebre, amb José Antonio Prado. En la primera quinzena de juliol de 1936 Miguel Abós i Miguel Chueca s'entrevistaren amb el governador civil de Saragossa, Ángel Vera Coronel --que fou detingut quan esclatà l'aixecament i assassinat pels falangistes el juliol de 1937--, amb la finalitat d'aconseguir armes --a l'arsenal saragossà hi havia uns 40.000 fusells, mentre que el general Mola a Pamplona només tenia 1.200--, però el governador es negà. Dos dies abans de l'aixecament feixista el Comitè Regional convocà una assemblea de militants a Saragossa on es van debatre dues postures oposades: la defensada per Abós, partidària de la solució negociada, i la de Chueca, que sostenia la necessitat d'apoderar-se de les armes el més aviat possible. La tesis de Chueca fou defensada també pel metal·lúrgic Francisco Garaita, però acabà derrotada per les postures menys radicals de militants força influents (Francisco Muñoz, Adolfo Arnal, Antonio Ejarque, Servet Martínez, Benito Esteban), que van fer costats les tesis d'Abós. Una vagada el cop militar feixista triomfà a Saragossa, aconseguí fugir de la capital aragonesa a finals de juliol de 1936. El 29 de juliol de 1936 participà en el Ple Regional de Sindicats de Casp, on denuncià la traïció de les autoritats republicanes. Amb la creació del Consell de Defensa d'Aragó (CDA), l'octubre de 1936, fou nomenat conseller de Treball, càrrec que mantingué després de la remodelació del CDA el desembre, i un mes més tard fou nomenat vicepresident del CDA, així com delegat del Comitè Regional de la CNT en aquest organisme. Miguel Chueca, en principi, fou el designar per presidir el Consell de Defensa d'Aragó, per ser el dirigent anarquista amb més pes a la regió, però les pressions dels anarquistes catalans --que s'estimaven més Joaquín Ascaso per raons d'amistat i prestigi del seu llinatge—i per la seva activitat en la presidència del Comitè Revolucionari de Casp, així com pel seu càrrec de delegat polític de la Segona Columna Ortiz, influïren de forma decisiva en el seu nomenament. El març de 1937 Chueca defensà el Consell de Defensa d'Aragó en el Ple Regional de Comarcals d'Alcanyís dels atacs de José Alberola. El setembre de 1937 representà Terol en el Ple del Comitè Regional. Va fer costat el grup «Los Amigos de Durruti», subscrivint-se a El Amigo del Pueblo, però després de la caiguda dels fronts d'Aragó l'abril de 1938 i la reorganització militar conseqüent, fou substituït en el Comitè Regional i nomenat comissari del nou «Batalló de Metralladores C», el cap del qual fou Agustín Remiro Manero. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1941 vivia a Montalban (Occitània), on feia de llenyataire, amb Pachón Núñez i González Marín. En 1942 Francisco Ponzán l'embarcà en el projecte d'editar un periòdic portaveu de la CNT, però Chueca fou incapaç de participar en l'empresa pel seu mal estat físic i emocional. A finals de 1942 fou detingut amb diversos companys de la xarxa d'evasió de Ponzán i empresonat a Vernet. Entre 1944 i 1946 destacà com a orador en mítings (Tolosa, Besiers, Alès, Llemotges, Gaillac, Bordeus, Montpeller, Perpinyà), sempre defensant el corrent més ortodox de l'exili confederal. En 1944 signà en nom del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) la constitució de la Junta Española de Liberación (JEL) i de bell nou la seva confirmació l'any següent. L'octubre de 1944, en el Ple Nacional de Regionals de Tolosa, fou nomenat secretari de Propaganda i aquest mateix any assistí en nom de la CNT al congrés de la UGT, on sol·licità un pacte entre les dues centrals sindicals. En el Congrés de la CNT de París de 1945 fou nomenat secretari per a les aliances i relacions polítiques i poc després s'encarregà també de la tresoreria fins el Ple de Tolosa d'agost de 1946. Sembla que estigué al front del periòdic CNT en diverses ocasions. En 1948 sorprengué tothom quan va assistir al Congrés de Viena pro comunista, fet escandalós que implicà la seva expulsió del moviment llibertari. Durant sa vida va publicar articles, moltes vegades fent servir el pseudònim Tío Calzones, en nombroses publicacions periòdiques, com ara CNT, Cultura y Acción, Fragua Social,El Productor, La Tierra, etc., i publicà una col·laboració en el llibre conjunt De julio a julio. Un año de lucha (1937). Miguel Chueca Cuartero, que al final dels seus dies patia una acusada ceguesa, va morir el 18 d'octubre de 1966 a París (França) atropellat per un camió.

    Miguel Chueca Cuartero (1901-1966)

    ***

    Jack Frager (circa 1917)

    Jack Frager (circa 1917)

    - Jack Frager: El 3 de gener de 1903 neix a Ismerjuka (Ucraïna), sota el nom de Yakov Treiger, el militant sindicalista, anarquista i pacifista americà Jack Frager, també conegut com Yankel.  Va participar de jove en la Revolució russa de 1917, però va rebutjar el reclutament militar i va haver de fugir a Romania en 1921. Poc després marxarà a l'Argentina, on va viure 18 mesos. A Buenos Aires va editar en jiddish els textos de Gustav Landauer, a qui sempre restarà fidel, a l'igual que al socialista revolucionari d'esquerra I. N. Steinberg, a qui va conèixer personalment. En 1923 va emigrar als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, on va participar en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti, en el grup «The Road to Freedom» i en el periòdic del mateix títol, i en les gires de conferències d'Emma Goldman. Va participar en activitats de la colònia Stelton. Entre 1929 i 1930 va participar en la Militant Anarchist Youth (MAY, Joventut Anarquista Militant), amb Whitey Genin i altres joves militants. En 1930 va realitzar conferències arreu dels EUA i prendrà part en la creació en 1945 del«Libertarian Book Club» de Nova York --en serà president entre 1971 i 1973-- i en la publicació de Freie Arbeiter Stimmer, periòdic anarquista en jiddish; llengua i cultura que sempre contribuirà a la seva conservació, publicant-ne la literatura. Va treballar com a pintor i va militarà en la Unió de Pintors. En aquests anys es va unir a la Libertarian League (Lliga Llibertària), de Russell Blackwell i Sam i Esther Weiner; també va col·laborar amb la colònia Sunrise. Va ensenyar història del moviment obrer en el Brookwood Labor College. En 1968 es va jubilar i amb sa companya May Frakt (Myra) va viatjar arreu els Estats Units. En 1976, en el centenari de la mort de Bakunin, va publicar en forma de fullet la carta de Bakunin a Netxàev on criticava la immoralitat del darrer. Per commemorar el cinquanta aniversari de l'execució de Sacco i de Vanzetti, va reimprimir en 1977 l'autobiografia de Vanzetti,The Story of a proletarian life. En 1980 la parella es va instal·lar a Florida, on Myra va morir en 1985, i realitzarà conferències a grups de la tercera edat. Pacifista convençut, es va manifestar contra la guerra del Vietnam i contra les armes nuclears. Va ser detingut infinitats de vegades, especialment sonat va ser el seu arrest durant la manifestació de l'«Hiroshima Day» quan tenia 88 anys. En 1978, després de la mort de Franco, va visitar l'Estat espanyol per fer costat el renaixent moviment llibertari, i en 1987 va fer un viatge a Ucraïna. Militant infatigable, a partir de 1993 va començar a patir d'Alzheimer i es va instal·lar amb sa filla Cheshire a Nova York (Nova York, EUA), ciutat on va morir el 7 de març de 1998.

    ***

    Joaquín Sánchez Patiño fotografiat per Sofía Moro

    Joaquín Sánchez Patiño fotografiat per Sofía Moro

    - Joaquín Sánchez Patiño: El 3 de gener de 1908 neix a Boiro (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Joaquín Sánchez Patiño. Es guanyà la vida fent diverses activitats (obrer, fuster, empresari, barber, magatzemista, armador, etc.). D'antuvi socialista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Boiro, de la qual esdevingué el màxim responsable. Quan l'aixecament feixista, requisa armes, muntà barricades, dinamità ponts i, finalment, s'amagà per les muntanyes de la comarca del Barbanza fugint de l'exèrcit franquista. Detingut, va ser jutjat i condemnat tres vegades a mort. Patí 11 anys de reclusió, que purgà a les presons de Boiro, Noia i Santiago de Compostela. Finalment va ser amollat per influències familiars. Un cop lliure s'integrà en la guerrilla llibertària de Benigno Andrade García (Foucellas). Quan aquest va ser detingut, es va veure obligat a exiliar-se. Després d'un temps a Veneçuela, passà a l'Uruguai, on amb el temps es relacionà amb la guerrilla urbana dels Montoneros. Per aquest fet, va haver de fugir i s'instal·là a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). Després de gairebé quaranta anys d'exili retornà a Galícia i s'instal·là al seu poble natal. En 2001 encara hi vivia. Té inèdites unes memòries.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    L'antifranquisme cultural en els anys setanta.



    Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

    La premsa informa aquestes dies de la desaparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.



    Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

    En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.


    Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.



    Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

    Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.


    Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.


    A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.


    Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.


    Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    Art i subversió a Mallorca en els anys 70



    Gabriel Noguera a començaments dels anys setanta

    Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.



    L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

    Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



    1967: Antoni Catany i Miquel López Crespí .

    En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

    La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

    Miquel López Crespí


    0 0

    [04/01] «Freiheit» - «La Débacle Sociale» - Mac-Nab - Pernisa - Luppi - Cauvin - Guerra - Bignami - Cepelli - Niubó - Fraudet - Volin - Leiva - Payán - Fornés - Solé - Oliva - Cabello Jurado - Camus - Conesa - Madrigal - Miracle - Ruiz Montoya - Moreno - Corsinovi - Molina Ortega - Corsentino - Nuttall - Fontserè - Portier - Viola

    Anarcoefemèrides del 4 de gener

    Esdeveniments

    Un exemplar de "Freiheit"

    Un exemplar de Freiheit

    - Surt Freiheit: El 4 de gener de 1879 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari en llengua alemanya Freiheit (Llibertat). D'antuvi socialdemòcrata, el periòdic creat per Johann Joseph Most evolucionarà amb el seu autor cap a l'anarquisme; els subtítols també evolucionaran: òrgan socialdemòcrata (1879-1880), òrgan socialrevolucionari en llengua alemanya (1880-1882), órgan dels socialistes revolucionaris (1882-1885), òrgan internacional anarquista en llengua alemanya (1885-1897),órgan dels anarquistes comunistes en llengua alemanya (1897-1908) iórgan dels anarquistes alemanys a Amèrica (1908-1910). Acabarà editant-se a Nova York, on tindrà una gran influència en els cercles d'emigrats anarquistes alemanys i intentarà unificar totes les forces revolucionàries nord-americanes. A la mort de Johann Most en 1906, Max Bagainski i Henry Bauer seguiran editant el periòdic fins al 13 d'agost de 1910. En varen ser responsables de la redacció a més de Johan Most, Johann Christoph Neve, Karl Schneidt, Hermann Stellmacher, Karl Schröder, Josef Kaufmann, John Müller, Moritz Schultze i Max Baginski. Hi van escriure les millors plomes de l'anarquisme internacional. Johann Most hi va publicar per lliuraments gran part de les seves obres més importants. El periòdic també es distribuïa clandestinament a Alemanya, Àustria, Bohèmia i Hongria.

    ***

    Capçalera del primer número de "La Débacle Sociale"

    Capçalera del primer número de La Débacle Sociale

    - Surt La Débacle Sociale: El 4 de gener de 1896 surt a Ensival (Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista La Débacle Sociale. D'antuvi va tenir periodicitat bimensual, però a partir del número 6 (22-29 de març de 1896) passà a ser setmanal. L'edició, administració i gerència la portaven Jean Bosson i H. Sevrin. Hi trobem articles d'Henri Beylie, L. Copain, Jules Deprez, Jacques Deronck, Michel Dumas, Flaustier, Émile Gravelle, Edmond Hénin, Gustave Jacques, Roger Laurent, Jules Moineau, J. Nossab, H. Sevrin, Victor Serfant, Slovak, Henri Zisly, Max Buhr, Guillaume De Greef, Augustin Hamon, Raoul Henry, Julien Lessire, H. Lencou, Ferdinand Monier, A. Poulain, Albert Provost, Élisée Reclus, Séverine, Henri Zisly, entre d'altres. Publicà una cançó en cada número i un fulletó per lliuraments: Les Vagabons, de Raoul Henry. En sortiren, com a mínim, 10 números, l'últim el del 19 d'abril al 3 de maig de 1896. Edità el fulletó Pour l'anarchiste Jules Moineau, d'Émile Royer, defensa del company anarquista Moineau que fou condemnat a 25 anys de treballs forçats per haver posat una bomba davant una església de Lieja, sense altres desperfectes que trencament de vidres i erosions als murs. Aquest periòdic era continuació de Le Plébéen (1895) i fou represa per La Vérité (1896-1897).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Maurice Mac-Nab segons una revista de l'època

    Maurice Mac-Nab segons una revista de l'època

    - Maurice Mac-Nab: El 4 de gener de 1856 neix al Château de Fay (Vierzon, Centre, França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant d'origen escocès Jean Valérien Maurice Mac-Nab. Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al«Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte el 25 de desembre de 1889 a l'hospital Lariboisière de París (França). Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de«Théatre Mac-Nab».

    ***

    Filippo Pernisa

    Filippo Pernisa

    - Filippo Pernisa: El 4 de gener de 1878 neix a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo Pernisa. Bastaix de professió, la seva feina el deixà coix. Durant els anys noranta començà a col·laborar en la premsa anarquista com a distribuïdor i corresponsal. El gener de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la desocupació, fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una multa. Aquest mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i altres processats, manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una reunió clandestina a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre dies a la presó. En 1909, fugint de la vigilància policíaca, marxà a Trieste buscant feina, però va ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels responsables de la Lliga dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), i membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del destacat anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment actiu com a sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria. En 1912 va ser buscat per la policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a Líbia. El juny de 1914 participà activament en les manifestacions de la«Setmana Roja» a Massa Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi, però va ser alliberat pocs dies després arran de l'agitació portada a terme a la regió. En 1927, sota l'amenaça de ser detingut, passà a la clandestinitat i s'amagà a les valls de Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa família, renuncià a tota activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de brisa. En 1943 s'integrà a la lluita armada de resistència contra el feixisme enquadrat en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Massa Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de 1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un escamot d'uns cinquanta feixistes amb un camió armat amb una metralladora realitzà una incursió a la localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24 d'octubre de 1943 quan intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i morí poc després a l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població assistí al seu enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup llibertari de Massa Lombarda prengué el nom de «Gruppo Anarchico Filippo Pernisa». L'octubre de 1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i altres companys inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on caigué ferit de mort. Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.

    Filippo Pernisa (1878-1943)

    ***

    Paolo Luppi

    Paolo Luppi

    - Paolo Luppi: El 4 de gener de 1881 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Paolo Luppi. Sos pares es deien Antonio Luppi i Adelaide Goldoni. Es guanyava la vida fent de cadiraire. Membre del Partit Socialista Italià (PSI) de Rovereto sulla Secchia, després d'una breu estada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), començà a realitzar propaganda entre els treballadors de la zona i s'adherí al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Egisto Colli va ser membre destacat del Fascio Rivoluzionario (FR) de Rovereto sulla Secchia i fou un dels protagonistes de la vaga de bracers i de bovers, que paralitzà aquesta localitat entre març i agost de 1912. Aquest conflicte social va ser un dels més intensos que es realitzaren durant tot el període del govern de Giovanni Giolitti, també per la voluntat de l'Associació Agrària local d'utilitzar aquesta lluita com a prova d'una nova«resistència» a les demandes obreres. Durant aquesta vaga, que rebé el suport de les tres Cambres del Treball actives aleshores, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos mesos i a 17 dies de presó. En 1917, durant la Gran Guerra, va ser enrolat en l'Exèrcit Reial i en 1918 va ser llicenciat i retornà al seu poble natal. El juliol de 1921 marxà cap a França per a fer feina com a fuster, però a finals de 1922 retornà a Itàlia a causa de la mort de sa mare. El setembre de 1924 va ser detingut com a presumpte autor de lesionar el vicesecretari del Sindicat Feixista de Novi di Mòdena, però després de tres mesos de presó preventiva va ser alliberat per manca de proves. En els anys successius va estar contínuament vigilat, sota la sospita de participar en reunions clandestines, i les autoritats impediren la seva eventual expatriació a França. Encara que va mantenir les seves idees, deixà de prendre part en activitats polítiques. Paolo Luppi va morir el 20 de maig de 1939 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Son fill, Bruno Luppi (Erven), va ser un destacat membre de la resistència antifeixista comunista.

    ***

    Gustave Cauvin, a la dreta amb uns papers, amb Eugène Reboul, primer director de la Filmoteca Pedagògica de Sant-Etiève (Sant-Etiève, 1926)

    Gustave Cauvin, a la dreta amb uns papers, amb Eugène Reboul, primer director de la Filmoteca Pedagògica de Sant-Etiève (Sant-Etiève, 1926)

    - Gustave Cauvin: El 4 de gener de 1886 neix a Marsella (Provença, Occitania) l'anarquista, antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista antialcohòlic, neomaltusià i del cinema social Gustave Virgile Cauvin. Quan tenia 17 anys abandonà Marsella i s'instal·là a Lió (Arpitània). Després marxà cap a París (França), on aprengué l'ofici de barber. Simulant una crisi nerviosa, va ser exclòs del servei militar i el juny de 1907 es va fer càrrec del magatzem de son pare quan aquest morí –segons un informe de la policia de 1910, per mor de la propaganda antimilitarista que feia al magatzem es quedà sense clients i sa mare hagué de vendre el fons. En aquesta època era membre, amb altres, com ara son germà Henri Cauvin i Auguste Berrier, de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR) de Marsella. El novembre de 1907 entrà com a cobrador en la companyia de màquines de cosir Singer. Amb son germà organitzà un sistema de vendes fictícies, el benefici de les quals anava destinat a la propaganda; descobert, va ser acomiadat per malversació de fons. Després va ser contractat com a obrer jornaler a la fàbrica Valabrègue al barri marsellès de Saint-Mauront, on va fer propaganda anarquista i antimilitarista. El juny de 1908 prengué la paraula a la Borsa de Treball en un míting de protesta contra les matances de vaguistes de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Entre 1908 i 1911 col·laborà en L'Ouvrier Syndiqué,òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de les Boques del Roine, on es publicaren nombrosos articles llibertaris, signats, entre d'altres, perÉdouard Barrat, Auguste Berrier, Auguste Durand, F. Pons, Augustin Sartoris, etc. Membre del llibertari Grup Intersindical, va ser nomenat gerent del seuòrgan de premsa L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés (1909). També milità en el Comitè de Defensa Social (CDS) i prengué part en la campanya per l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de treballs forçats per l'atracament del Crèdit Lionès de Marsella. Corresponsal de La Guerra Social, el 6 de maig de 1909 organitzà un míting de Gustave Hervé al barri marsellès de Les Chartreux on assistiren dos mil persones. Durant la tardor de 1909, quan la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, desafià en duel Guy de Cassagnac, propietari del diari bonapartista L'Autorité, que havia insultat el pedagog català en aquesta publicació. Durant la manifestació del 13 d'octubre de 1909, arran de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, s'enfilà en una finestra de la Prefectura i arengà els congregats. En 1910, casat i sense infants, treballà de barber a la perruqueria Cabassu, al número 42 del passeig del Meihan de Marsella. El març de 1910 signà els cartells «À bas Birirbi!». Durant la campanya antiparlamentària entre abril i maig de 1910, va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Marsella-Saint-Louis i el 21 de juny d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 15 dies de presó. Després es va especialitzar en la propaganda antialcohòlica i neomaltusiana i desenvolupà una intensa activitat com a secretari adjunt de la Federació Obrera Antialcohòlica (FOA). Fou redactor de la revista neomaltusianaRénovation. Després de descobrir la força del cinema arran d'una conferència antialcohòlica on es mostraven imatges de alienats en plena crisi de delirium tremens que emocionaren els assistents, organitzà nombroses reunions públiques amb el suport de projeccions cinematogràfiques. Alhora, feia difusió dels mètodes anticonceptius i per haver distribuït els impresos «Com evitar l'embaràs», va ser denunciat per«ultratge als bons costums»; jutjat a porta tancada pel Tribunal Correccional de Marsella el 21 de març de 1912, el 16 d'abril va ser condemnat a 300 francs de multa. El febrer de 1912 prengué la paraula a la Borsa del Treball de Marsella durant una representació del Teatre Social en suport del periòdic La Bataille Syndicaliste. Quan les vagues de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) i dels ferroviaris, es dedicà al sabotatge, tallant fils telegràfics de la línia París-Lió-Mediterrània (PLM). A finals de 1912 marxà cap a París, on esdevingué el conferenciant oficial de la Lliga Nacional Contra l'Alcoholisme (LNCA) i de la FOA, realitzant gires propagandístiques per tot arreu amb l'ajuda de Jean Calandri. A París fou membre de la Unió dels Sindicats del Sena. Durant la tardor de 1913 va ser nomenat administrador adjunt de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», la qual havia ajudat a crear i de la qual fou una figura clau, destacant en els aspectes pedagògics del cinema social. En 1914 publicà el fullet Antialcoolisme Néo-Malthusianisme, que recollia les seves declaracions en els judicis de Marsella i en les apel·lacions d'Ais de Provença (1912-1913). Donat de baixa en l'Exèrcit per problemes cardíacs, durant la Gran Guerra continuà amb les seves gires propagandístiques antialcohòliques, en les quals oferia alhora pel·lícules divulgatives sobre el tema i publicà el fullet Une campagne anti-alcoolique à travers de France (1917). En la postguerra treballà en la construcció a París, s'afilià la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i al Sindicat Obrer de la Construcció del Departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT), i milità en la Lliga de l'Ensenyament i en la francmaçoneria (Gran Orient de França). En aquesta època era delegat general de la LNCA i col·laborava en el seu òrgan d'expressió L'Étoile Bleue. El maig de 1919 fou un dels organitzadors del Congrés Antialcohòlic de l'Oest celebrat a Nantes. En 1921 s'instal·là a Lió i el maig d'aquest any, amb el suport de l'alcalde de Lió Édouard Herriot creà el «Cinematògraf Escolar». En 1922 fundà a Lió el periòdic contra l'alcoholisme Fraternité. L'11 de gener de 1925 constituí i dirigí l'Oficina Regional del Cinema Educatiu de Lió (ORCEL), que animà, amb el suport d'Édouard Herriot, fins a la seva mort. Vivia al número 14 de la plaça Jean-Macé de Lió. Va ser candidat de l'SFIO en les eleccions legislatives de 1928 per a la II Circumscripció de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània), però va ser derrotat en la primera volta pel radical Laurent Bonnevay per més de 10.000 vots contra 2.601. A partir de 1928 organitzà a Lió la Quinzena del Cinema Educatiu. L'abril de 1933, com a delegat de la Lliga Francesa de l'Ensenyament, marxà a Alger (Algèria) amb la finalitat de muntar una secció departamental d'aquesta organització. Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència i en 1942 destruí, abans de l'entrada dels alemanys a Marsella, els arxius del «Carnet B» dels antimilitaristes i altres documents referents a militants revolucionaris. Després de la II Guerra Mundial sembla que s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF). Creà l'anomenada Cooperativa de l'Ensenyament Laic. És autor de nombrosos fullets, com ara Renseignements et instructions sur le fonctionnement du cinéma éducateur (1926), Le cinémaéducateur (1927 i 1936), Vouloir. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1927 (1928), Le cinéma éducateur à l'école et dans nos oeuvres (1928), L'Office Régional du Cinéma Educateur de Lyon (1928), Persévérer. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1928 (1929), Résister (1930), Dix ans après. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1930 (1931), Éclairer. Le Cinéma éducateur dans la défense laïque, la propagande contre les maladies sociales, la lutte contra la guerre (1932), L'image animée pour l'amusement et l'éducation des petits et des grands à la ville et à la campagne (1937) i L'enfer des gosses (1937), entre d'altres. Gustave Cauvin va morir l'1 de novembre de 1951 en un hospital de Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània).

    Gustave Cauvin (1886-1951)

    ***

    Armand Guerra

    Armand Guerra

    - Armand Guerra:El 4 de gener de 1886 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Calvo, més conegut comArmand Guerra. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdicTierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica«Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune --on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards--,Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros;Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol.

    ***

    Angiolo Bignami

    Angiolo Bignami

    - Angiolo Bignami: El 4 de gener de 1896 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolo Bignami, també citat Angelo. Son pare es deia Alfonso Bignani. Entrà a formar part del moviment anarquista durant els anys del Govern de Giovanni Giolitti (1901-1914). En 1916 es traslladà a Pistoia (Toscana, Itàlia), on es va fer representant comercial d'un negoci d'antiguitats. Amb l'excusa dels seus viatges, el 2 d'agost de 1923 aconseguí el passaport i s'exilià a França. S'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on les autoritats consulars informaven de les seves activitats antifeixistes i subversives. En aquesta època va ser inscrit en el registre de fronteres i en els butlletins de recerca amb la nota de detenció i de repatriació. Quan l'esclat de la Revolució espanyola, l'11 de setembre de 1936 arribà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Italiana«Rosselli», enquadrada en la Columna«Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A començament de 1937, amb la militarització de les milícies, passà a la companyia de metralladores del I Batalló «Matteotti» de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El maig de 1938, durant un enfrontament bèl·lic va ser greument ferit a les cames; hospitalitzat, Angiolo Bignami va morir el novembre d'aquell any. No obstant això, altres fonts apunten que en 1941 era a La Sanha (Provença, Occitània).

    ***

    Renzo Cepelli

    Renzo Cepelli

    - Renzo Cepelli: El 4 de gener de 1903 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el forner anarquista Renzo Cepelli. Sos pares es deien Remigio Cepelli i Santa Vezzelli. A començaments de la dècada dels vint formà part del moviment anarquista de Mòdena, juntament amb destacats militants, com ara Luigi Evangelista, Rivoluzio Gilioli, Antonio Gramantieri, etc. En 1924, durant un escorcoll, se li van segrestar periòdics i fullets de propaganda anarquista. Aquell mateix any va ser denunciat com a sospitós d'haver distribuït manifests incitant a l'«odi de classes» en ocasió del Primer de Maig. Es traslladà a França, on residí alguns anys. De bell nou a Mòdena, el juliol de 1937 va ser sorprès en una posada de la perifèria amb altres antifeixistes i va ser amonestat formalment per les autoritats feixistes. L'octubre de 1942 va ser detingut amb Medardo Lusvardi, Ettore Panini i altres antifeixistes, com a sospitosos de ser els autors d'escrits difamatoris contra Benito Mussolini i el feixisme. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment anarquista, tant en l'àmbit local com en el nacional. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 participà en el II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i va ser nomenat membre de la seva Comissió de Correspondència nacional amb seu a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), nou organisme que substituí el Consell Nacional triat en el Congrés de 1945 celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia), i del qual formaren part destacats militants, com ara Primo Bassi, Attilio Bazzocchi, Antonio Scalorbi, Pio Turroni, etc. També assistí entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 al III Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia) i al IV Congrés Nacional d'aquesta organització que se celebrà entre el 8 i el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia). A Mòdena va ser un dels principals exponents de la FAI i en 1951, quan es va promoure la constitució dels Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits), en fou un dels seus responsables. En 1954 participà en la constitució de la Federació Sindical Regional d'Emília (FSRE) de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Renzo Cepelli va morir el 9 d'agost de 1974 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

    Renzo Cepelli (1903-1974)

    ***

    Melcior Niubó Santdiumenge

    Melcior Niubó Santdiumenge

    - Melcior Niubó Santdiumenge: El 4 de gener de 1912 neix a la Fuliola (Urgell, Catalunya) el dibuixant, caricaturista, pintor, il·lustrador i animador de pel·lícules de dibuixos animats anarquista Melcior Niubó i Santdiumenge, conegut sota diversos pseudònims (Niu, N, Niu-Bo,Santdiumenge, etc.) i que va fer servir el nom d'Óscar Daniel. Era fill d'una família humil mancada d'antecedents artístics i aprengué el seu ofici de manera autodidacta. Estudià a l'escola pública de la seva localitat i, un cop se li va despertar la seva vocació artística, freqüentà tallers de creadors plàstics i acadèmies lliures. Quan tenia 18 anys s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i començà a treballar d'il·lustrador i dibuixant per a diverses editorials, especialment per a l'Editorial Bruguera, on il·lustrà col·leccions de novel·les populars i revistes infantils (AEI, La Alegría Infantil, Pulgarcito, etc.). L'agost de 1930 exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab), obra diversa a l'Ateneu Popular de La Fuliola de Tàrrega (Urgell, Catalunya). En 1930 exposà al Saló d'Humoristes i participà en els successives edicions fins a l'any 1936. En 1931 es casà civilment amb Maria Daniel Baró –el primer d'aquestes característiques que es realitzà a la província de Lleida– i s'instal·là amb sa companya al barri de Gràcia de Barcelona. En aquests anys col·laborà amb dibuixos i caricatures en la premsa obrera i anarquista, i satírica, dels anys republicans (La Campana de Gràcia, El Día Gráfico,L'Esquella de la Torratxa, Fotogramas, Front,La Humanidad, ¡Ja... ja!, Lecturas, Lleida, La Mainada, Papitu, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.). També va fer mítings per al moviment anarquista a diferents localitats catalanes. En 1932 presentà, amb Salvador Nabau Fitó, una exposició de dibuixos, caricatures i aquarel·les als locals de la Societat Coral Sadurnienca de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). Entre el 21 de gener i el 12 de febrer de 1933 participà a la Galeria Emporium en el I Saló d'Humoristes de l'Associació d'Humoristes de Barcelona. En 1933 s'implicà en la campanya abstencionista promoguda per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a les eleccions parlamentàries de novembre d'aquell any. En 1934 va fer el servei militar al Regiment d'Infanteria Núm. 20 d'Osca (Aragó, Espanya) i el 17 de febrer de 1935 va ser jutjat en consell de guerra per «incitació a la sedició». L'abril de 1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i caricatures als locals de la Palestra de Tàrrega, organitzada per la Unió d'Estudiants Targarins (UET). En 1936 exposà obra seva al Saló dels Idealistes Pràctics de Barcelona. Durant la guerra civil, segons alguns, s'afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM); també entrà a formar part de l'Agrupació d'Escriptors i Artistes Socials, promoguda pel POUM i constituïda el 29 de juliol de 1936, i en la qual formaven part Antoni Vila Franquesa (Shum), Jordi Arquer Saltor, Josep Comabella Rabassa, Josep Contel, Leandre Cristòfol Peralba, Antoni García Lamolla, Julián Gómez García (Julián Gorkin), Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc Serinyà Zarauz i Joan Baptista Xuriguera Parramona, entre d'altres, molts d'anarquistes. Durant els«Fets de Maig» de 1937, participà en les lluites de carrer al costat dels anarquistes contra la reacció estalinista. En 1938 es presentà com a voluntari al front d'Aragó i realitzà tasques de correu motoritzat; l'octubre d'aquell any guanyà un premi de 500 pessetes en un concurs de caricatures antifeixistes organitzat pel diari VanguardiaPostal, òrgan del Sindicat de Correus de la Unió General de Treballadors (UGT). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet i deixant sa família a Barcelona, passà a peu els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, on coincidí amb el dibuixant i col·laborador de Solidaridad Obrera Gustau Vila Bergadà (Grapa). Al camp de concentració realitzà dibuixos sobre«la bona acollida dels refugiats republicans a França». Quatre mesos després va ser traslladat al camp de concentració de Brams, on també va fer dibuixos. En 1940 visqué a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on col·laborà en algunes revistes sota el pseudònim Óscar Daniel. Durant l'ocupació alemanya, a finals de 1941, retornà a Barcelona, amb el nom d'Óscar Daniel, pseudònim que ja havia fet servir des de 1936, i s'instal·là al barri de Horta, incorporant-se en diferents revistes (Lecturas, Pulgarcito, TBO, etc.). Entre 1942 i 1949 treballà per a l'estudi d'animació«Dibujos Animados Chamartín», a la Casa Batlló d'aquesta ciutat, participant en nombroses pel·lícules, especialment en la secció de fons i de maquetes, com araLa sartén de Civilón (1942), Garabatos José Nieto (1944), Garabatos Valeriano León (1944), etc. En 1943 va fer una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. En 1949 entrà a treballar en l'empresa de dibuixos animats «Estela Films», on col·laborà en la pel·lícula Erasé una vez... (1950). Posteriorment es guanyà la vida com pogué fent dibuixos (historietes infantils, llibres de literatura infantil i de poemes, postals, felicitacions nadalenques, acudits gràfics, quaderns per acolorir, etc.) per a diferents editorials (Baguñà Hermanos, Bruguera, Ediciones Generales, Hércules, Hispano Americana, Mateu, Roma, TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963 exposà al Centre Lleidatà de Barcelona una sèrie de caricatures dels membres d'aquesta associació. Melcior Niubó Santdiumenge va morir el 31 de desembre de 1982 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat al seu poble natal. En 2013 el Reial Cercle Artístic de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge.

    Homenatge a Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en Barret Picat (Linyola, juny de 2013)

    ***

    Notícia sobre el rebut del recurs de cassació de René Fraudet apareguda en el periòdic parisenc "L'Ouest-Éclair" del 12 de gener de 1940

    Notícia sobre el rebut del recurs de cassació de René Fraudet apareguda en el periòdic parisenc L'Ouest-Éclair del 12 de gener de 1940

    - René Fraudet: El 4 de gener de 1916 neix a Romorantin (Centre, França) l'anarquista René André Fraudet. Operador de cinema, el novembre de 1938, quan es trobava desocupat, fou un dels creadors del Bureau de Défense des Peuples Coloniaux (BDPC, Oficina de Defensa dels Pobles Colonials) de París (França), en estret contacte amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i del qual formaven part totes les tendències de l'esquerra (André Berthon, Camille Drevet, Félicien Challaye,Édouard Depreux, André Ferrat, J. P. Finidori, Marcel Fourrier, Daniel Guérin, Robert Louzon, Gérard Rosenthal, Léon Werth, etc.); també fou el gerent del seuòrgan d'expressió, Bulletin Mensuel d'Information du Bureau de Défense des Peuples Coloniaux. El juny de 1939, arran de la condemna a 15 mesos de presó de Fernand Vintrignier, gerent de la revista SIA, substituí aquest en el seu càrrec. L'1 de setembre de 1939 va ser detingut per«provocació dels militars a la desobediència» i tancat a la presó parisenca de la Santé. El gener de 1940 el recurs de cassació al seu empresonament va ser rebutjat pe Tribunal Militar de París. Arran de la declaració de guerra, va ser condemnat a cinc anys de presó per la difusió del fullet Paix Immediate de Louis Lecoin i Nicolas Faucier. En 1950 el seu domicili, al carrer Clavel del XIX Districte de París, encara estava sotmès a vigilància policíaca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Léo Volin

    Léo Volin

    - Léo Volin: El 4 de gener de 1917 neix a París (França) el militant i historiador llibertari Léo Eichenbaum, més conegut comLéo Volin(oVoline), tercer fill del destacat militant anarquista rus Volin. Anarquista, com son pare, als 20 anys va marxar a Espanya on s'incorporarà en una columna anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva unitat, el 6 febrer de 1938, va ser encerclada i anihilada pels feixistes després de 24 hores de batalla --de més de 4.000 milicians només en quedaren 532. El 28 d'octubre de 1940 va retrobar son pare a Marsella i en 1986 va reeditar l'obra d'aquestLa Révolution inconnue, augmentada amb les seves conclusions. Léo Volin va morir el 5 d'agost de 2002 a Clamart (Illa de França, França).

    Léo Volin (1917-2002)

    ***

    José Expósito Leiva

    José Expósito Leiva

    - Leiva: El 4 de gener de 1918 neix a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista i periodista José Expósito Leiva, més conegut pel segon llinatge. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, durant la guerra civil començà a destacar com a portaveu d'aquesta organització: el gener de 1937 en fou elegit membre del Comitè del Centre; el febrer de 1938 secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); redactor de Joventud Libre,òrgan de les Joventuts Llibertàries; etc. En 1938 publicà una conferència sobre Buenaventura Durruti en el llibre col·lectiu Hora Durruti. Conferencias pronunciadas ante el micrófono de Unión Radio. En acabar el conflicte, fou detingut al port d'Alacant; empresonat a la fortalesa alacantina de Santa Bàrbara, fou condemnat a mort el 24 de febrer de 1940 davant un consell de guerra a Madrid, pena que fou commutada per 30 anys de presó l'octubre d'aquell any a causa de la seva joventut. El setembre de 1943 sortí en llibertat provisional i, des de la clandestinitat, ocupà càrrec rellevants en el moviment llibertari: membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) nomenat el juliol de 1944 al Ple de San Fernando; membre per la CNT entre octubre de 1944 i setembre de 1945 de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD); secretari general del IX Comitè Nacional de la CNT entre maig i juliol de 1945, després de la detenció del seu predecessor Sigfredo Catalá Tineo. Després marxà a França i a continuació ocupà, en nom de la CNT, la cartera del Ministeri d'Agricultura en el primer Govern de José Giral Pereira de la II República en l'Exili a Mèxic, entre l'agost de 1945 i el març de 1946, i el mateix càrrec en el segon Govern del mateix polític, entre l'abril de 1946 i el gener de 1947; fet que escandalitzà la militància anarquista contrària al col·laboracionisme en l'exili. En aquests anys mantingué sempre postures col·laboracionistes i reformistes. En 1946 signà un document en pro d'un plebiscit per a un sistema de govern a Espanya i en 1948 es mostrà partidari de crear un partit llibertari. El març de 1948 sortí a Buenos Aires, publicat per la Unió Socialista Llibertària, el seu llibre En nombre de Dios, de España y de Franco. Memorias de un condenado a muerte, on relatà les seves vivències per les presons d'Alacant, Santa Bàrbara, Santa Engracia i Pamplona després de la guerra civil --aquest llibre fou reeditat a Barcelona en 1978. En 1949 s'establí a Caracas (Veneçuela). En 1961 publicà un article totalment partidari de l'acció política que acabà per marginar-lo de la CNT, aleshores reunificada i absolutament contrària a la política parlamentària. Durant els seus últims anys va fer de corresponsal professional per a France Presse i per a altres agències periodístiques. Durant sa vida va col·laborar en diferents publicacions llibertàries, com ara 19 de Julio, España Libre, Exilio, Revolución, etc. José Expósito Leiva va morir el 26 d'agost de 1978 a Caracas (Veneçuela).

    ***

    Notícia sobre un nomenament d'Alberto Payán apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 17 de juny de 1950

    Notícia sobre un nomenament d'Alberto Payán apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 17 de juny de 1950

    - Alberto Payán: El 4 de gener de 1923 neix a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Alberto Payán. El juliol de 1936, quan el cop militar feixista, sa família es trobava a Tànger (Marroc) on son pare treballava de lampista i ell estudiava a l'Escola Francesa. L'abril de 1937 tota sa família aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on continuà els seus estudis a l'escola catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939, tota sa família, llevat de dos germans majors que lluitaven al front, creuaren els Pirineus. Son pare va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Bram i ell, que només tenia 16 anys, i una part de sa família van ser enviats al departament de les Vosges (Lorena, França). Després de tres mesos, quan la guerra era imminent, va ser enviat a un camp de refugiats a Garait (Llemosí, Occitània). El maig de 1940, amb la declaració de guerra, el camp va ser clausurat i esdevingué la seu d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Mentre ses germanes eren enviades a realitzar tasques agrícoles, ell fou destinat a la construcció d'una fàbrica de cartutxos. Durant l'ocupació treballà als boscos per abastir de fusta les fàbriques d'esclops. En 1944 s'afilià a la Federació Local de Garait de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que comptava aleshores amb una trentena de militants. Va ser nomenat comptable d'aquesta Federació Local, encarregat de distribuir els segells de cotització als militants. En 1946, buscant feina, s'establí a Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) on trobà feina a la fàbrica Dunlop, treball en el qual restà fins al 1981. Militant de la Federació Local de Montluçon de la CNT, entre 1962 i 1963 fou secretari d'Administració de la CNT del Massís Septentrional (Occitània). En 1978 fou nomenat tresorer de la Federació Local de Montluçon i entre 1982 i 1989 exercí d'administrador de la CNT del Massís Septentrional. El seu testimoni va ser recollit per Pierre Buboisset en el seu llibre La CNT en exil. Une présence libertaire espagnole dans le Puy-de-Dôme de 1945 à 1975.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 01/04/18--07:19: COL.LABORADORS 2018
  • - Ajuntament de Sa Pobla.
    - Sa Congregació de Sa Pobla amb en Pep Cero.
    - Toni Masegosa (Mag de Teresetes Migjorn).
    - Risk Broker (Sa Pobla) Correduria d'Assegurances.
    (...) MOLTÍSSIMES GRÀCIES PER LA VOSTRA COL.LABORACIÓ AMB L'ASSOCIACIÓ PER ELLS. Esperam no haver deixat a ningú, sino per favor que es posi en contacte amb: associacioperells@yahoo.es Ja que tota ajuda sempres es benvinguda!!! entre tots els granets d'arena farem una platja. Gràcies una altra vegada més!!!

    0 0

    A continuació teniu un resum del ple extraordinari que es va dur a terme el passat 27 de desembre.

    1.- Ratificació, si procedeix, de la urgència de la sessió. Aprovada per 9 vots a favor (Alternativa, Junts i UMP) i 7 en contra (Tots i Regidor no adscrit). Al ple va faltar el regidor del PP.

    Al ser un ple de urgència, el primer que es va fer va ser ratificar aquesta. Nosaltres votàrem a favor de la urgència, ja que enteniem que calia un ple, el més aviat possible, per resoldre aquestes al·legacions, tot i no haver-na presentat noltros cap, i considerant que algunes d'elles estan fetes i presentades per dilatar al màxim el procés. Creiem que s'havia avisat i enviat la documentació (no tota) 4 dies abans i tothom sabia de la celebració del ple, i havia pogut mirar amb certa tranquilitat la documentació.

    2.- Resolució de reclamacions, i en conseqüència, aprovació definitiva, si procedeix, de l'expedient de modificació de crèdit núm. 24/2017 sota la modalitat de suplement de crèdit finançat amb romanent de Tresoreria per a despeses generals (Exp. Núm. 2017/1292/SEC). Aprovat per 14 vots a favor (Junts, Tots, UMP i Regidor no adscrit) i 2 abstencions (Alternativa).

    Es tracta d'una modificació de crèdit per augmentar en 15.000 euros el complement específic de les places de secretaria i intervenció. Es rebutjàren les al.legacions d'un particular i una de UGT

    Nosaltres ja ens vàrem abstendre a l'aprovació inicial, i mostràrem quins eren els nostres dubtes, i aquesta vegada ho tornàrem a fer. Sense entrar a discutir sobre la legalitat o idoneïtat del procés o la necessitat d'un augment de les retribucions de dites places, si que compartim la reflexió de fons de l'escrit presentat pel sindicat, i és que hi ha treballadors amb més capacitat negociadora que d'altres, i que no a tots els treballadors d'aquesta casa se'ls tracta per igual, ja que les seves peticions no es tenen en compte de la mateixa manera, i si que passen molt més escrupulosament pel sedaç de la normativa. Per tot això demanam que aquesta facilitat en millorar les condicions d'uns treballadors sigui la mateixa que tenguin la resta de treballadors de l'Ajuntament.

    Pel que fa referència a l'altre al·legació, que es presentà a totes les modificacions, enteniem que els pressupost s'havia aprovat de forma vergonyosa, i molt poc democràtica, i que com l'al·legació, nosaltres també defensàrem al seu moment que es fés exposició pública, ara bé tampoc podiem entendre que es reclamàs que el pressupost no estava aprovat, i en el supòsit que així fos, també quedà clar que es podria modificar el pressupost prorrogat, per tant enteniem que es rebutjàs.

    3.- Resolució de reclamacions, i en conseqüència, aprovació definitiva, si procedeix, de l'expedient de modificació de crèdit núm. 25/2017 sota la modalitat de suplement de crèdit finançat amb romanent de Tresoreria per a despeses generals (Exp. Núm. 2017/4160/INT). Aprovat per 9 vots a favor (Alternativa, Junts i UMP) i 7 en contra (Tots i Regidor no adscrit).

    Es tracta de la modificació de crèdit de 510.000 euros per destinar a la compra del solar de l'Hort de Can Bach (el solar de darrera la Renault). Es rebutjaren les al·legacions de Tots i les d'un particular.

    Ja votàrem en el seu moment a favor de la modificació perque consideram que és una bona compra ja que tanmateix es té llogat, per tant qualsevol adquisició és bona, a més de que amb superàvit, consideram que l'Ajuntament, si té l'oportunitat ha d'augmentar el patrimoni de sòl tot el possible, a part també de que la supressió d'aparcament que es derivarà de la construcció del PAC, amb aquest solar es podrà paliar el problema.

    Sobre les al·legacions presentades per Tots, entenem que l'únic que pretenien era dil·latar el procés, i que segons el mateix informe, no eren ni motiu de reclamació segons intervenció. A més segons tenim entès els tècnics de la casa consideren que el valor de compra és adequat, per tant era oportú rebutjar les al·legacions de Tots.

    4.- Resolució de reclamacions, i en conseqüència, aprovació definitiva, si procedeix, de l'expedient de modificació de crèdit núm. 26/2017 sota la modalitat de suplement de crèdit finançat amb romanent de Tresoreria per a despeses generals (Exp. Núm. 2017/4169/INT). Aprovat per 7 vots a favor (Junts i UMP) 2 abstencions ( Alternativa) i 6 en contra (Tots i Regidor no adscrit (ha marxat una regidora de Tots)).

    Es tracta d'unes modificacions per destinar diners d'unes partides a altres esgotades. Nosaltres al seu moment optàrem per una abstenció, ja que tot i que tampoc creiem que fos negatiu, i fins i tot justifcat, fer una correcció del pressupost per evitar futurs extrajudicials, consideràrem que aquest no és el nostre pressupost i per tant no hi podiem votar a favor.

    Com ja hem dit abans aquest es va aprovar de forma molt poc democràtica, unilateralment i sense haver deixat exposició pública, tal com vàrem demanar.

    Per tot això a aquest ple també optàrem pel mateix vot, una abstenció. Tot i que en aquest cas també volguerem assenyalar que les al·legacions presentades per Tots no tenen cap sentit, més que el de dilatar el procés, demostrant que la dreta d'aquest municipi únicament exerceix una oposició destructiva; i que podriem haver votat perfectament a favor de rebutjar-les.    


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)


    La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.


    Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"



    1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.

    Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

    Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

    Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

    Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.



    Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

    En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

    La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

    "S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

    La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

    "S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorcaés una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

    De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

    Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

    "Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

    I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

    "Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

    El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

    Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

    El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

    "La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

    No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    Novetats editorials de les Illes - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) -


    Querubins de guix


    De cop i volta els grans somnis s’esfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna d’esperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però m’adonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i m’arrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho. (Miquel López Crespí)


    De cop i volta els grans somnis s’esfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna d’esperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però m’adonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i m’arrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho.

    Vaig fer una ullada al pis. Arreu els llibres, els quadres, els objectes que m’havien agombolat els darrers anys. Feia segles que no tenia temps per a contemplar el meu improvisat refugi contra les onades i els caps de fibló que, sovint, compareixien, furients, poblant l’horitzó de mals presagis. El sol que entrava per la finestra dibuixava ombres i clarors a les parets, ben igual que si tot l’espai s’hagués poblat de monstres provinents del més enllà. Eren els dimonis amb els quals ens atemoria el sacerdot, quan ens era obligat anar a doctrina en la multitud de dies plujosos i sense sortida de la infantesa? Un inesperat calfred em sacsejà de cap a peus. Fantasmagòrics esperits amb enormes cues i banyes, portant forques a les mans, arribaven, de sobte, pujant per l´escala de l´edifici, penetrant en el replec més amagat del cervell. Ball de màscares i flaire de sofre provinent de l´infern. Realment ens portarien davant la presència de Satanàs i l´exèrcit de dimonis que l´acompanyaven? Els genis malèfics ens introduirien dins les grans olles que poblaven el reialme del Mal? Ens bullirien fins aconseguir que la carn se separàs dels ossos? Podríem suportar el dolor etern que ens prometia el rector des de dalt de la trona si continuàvem mirant les al·lotes pel carrer? Com escapar a la tortura que ens esperava? La mare... seria capaç de comparèixer a les portes de l’Avern, convèncer Lucífer que ens alliberàs? Qui havia ordit tantes bestieses contra els infants? Embrutar les il·lusions més dolces dels nins! Fer creure que mirar les cames de la companya de jocs era pecat i que, si un dia arribàssim a acaronar el rostre àngelic que ens delia fins a límits increïbles, patiríem, per a tota l´Eternitat, el foc i l’oli bullent damunt la nostra pell!

    I si el món hagués pogut ser diferent, sense aquesta sensació de culpabilitat ancorada al fons de l’ànima?

    Els mots sonaven ara com un eco de certeses remotes. Tot havia canviat. Capgirada la realitat, els ulls s'obrien a poc a poc, absents del món, en el laberint escollit. Els colors del paisatge i dels cossos eren posseïts per una llum que sorprenia i encegava, que queia verticalment sobre la terra trencant els espills dels llacs, alimentant visions de miratges. Resplendor de la natura més salvatge perllongant la perfecta línia de l'esglai.

    A casa, el pare, en veu baixa, contava com, en temps de la guerra el poble convertia les esglésies en sales de cine, salons per anar-hi a ballar, teatres, mercats, infermeries, escoles... Guaitant la porta, mirant des de rere les cortines de les finestres, abaixant la veu perquè els veïns no el sentissin, s´apropava a la mare i li xiuxiuejava: “Molts sacerdots renegaren del catolicisme i s’ajuntaren amb joves milicianes, partidàries de l’amor lliure i la Revolució Universal. Els veies feliços, amb una pistola al cinturó, passejant la bandera roja del proletariat i fent sermons a favor de les col·lectivitzacions des de la seva antiga trona. Els casaments es feien davant l’antic altar major, on ara, en lloc del Crist, els sants i la Verge hi havia un quadre amb la figura de la República. Talment Atenea presidint el Partenó. Sovint les parelles feien el jurament d’amor etern amb una pistola a la mà dreta i alçant el puny amb l’esquerra. En alguns pobles, els més radicals, substituïen la imatge de la Llibertat per les banderes de la CNT-FAI i el POUM. En acabar la guerra, els falangistes els mataren a tots. Amb les dones, tampoc no hi hagué pietat.

    La que pogué escapar dels escamots d’execució patí tortures i violacions. Amb els cabells tallats arran, després de fer-les beure sis o set tassons d’oli de ricí, eren exposades enmig de la plaça, a mercè de les escopìnades dels guanyadors, a la ràbia de beates i feixistes”.

    El pare callava un moment i, agafant el bufador, procurava que el foc no s’apagàs. A l’hivern, el vent de tramuntana feia grinyolar les portes. Senties llunyanes portades provinents de cases on no tengueren la precaució de tancar-les. Després, restàvem en silenci. L’oncle posava la ràdio per sentir el “parte”. La veu gutural del locutor acabava sempre amb la coneguda consigna: !Caídos por Dios y por España! ¡Viva Franco! Arriba España!.

    Aleshores ja feia temps que m’havia adormit, descansant el cap damunt els genolls de la mare. M´imaginava en el jardí de l’Escola Graduada, caçant papallones amb na Margalida, la veïna de la qual estava enamorat. Somniava que m’apropava al seu cos. Era primavera i restàvem sols entre palmeres i rosers. Anar a cercar papallones era l’excusa per estar amb ella i trobar el moment adient per sentir el seu alè, la flaire entabanadora del seu cos. Em perdia en un màgic món de fantasia, imaginant que érem sols enmig del poble i que ningú, mai, ens podria separar. Junts per a tota l’eternitat en un espai on només se sentís el batec de la nostra respiració, el soroll dels nostres cors palpitant vertiginosament mentre ajuntàvem els llavis en una besada a les galtes que ens feia enrogir intensament.

    Després de l´esbatussada, en tornar a casa era com el nàufrag que, miraculosament, troba unes fustes enmig de la mar on s´aferra amb desesperació.

    Reconeixia mobles estimats salvats dificultosament de l’ensorrada familiar, restes de les cases venudes en adverses circumstàncies, el canterano de la repadrina, curull de sants i creus, ramells de flors coral·lines, cadires bellament treballades per fusters desapareguts feia anys, taules de caoba que mai no vaig veure fer servir per dinar o sopar, misterioses capsetes de contingut ignot... A la seva cambra hi hagué sempre corcats angelets de fusta, querubins de guix plens d'estudiada satisfacció entremig la forassenyada regularitat d'un cucut de paret. Posseïa igualment un somort reialme fluvial d'increïbles estrelles de mar, navegant, a les palpentes, per abissals estius agostadors d'arenes cruelment dessagnades. Portat per la meva curiositat d'infant, topava, per atzar, amb peixos i llurs vidres de coloraines als ulls, gàbies misterioses plenes d'ocells i lloros dissecats. Per qualque lloc el retrat de la repadrina i un floc de cabells que li tallaren quan tenia cinc anys. Aleshores, en èpoques remotíssimes, aspirava la fragància de les flors deixades a l´entrada de la cambra. Record que, amb una dolcesa corprenedora em mostrava els escapularis de la guerra -aquell netet mort a l'Ebre!-, camafeus i rosaris d'argent, vitrines amb papallones crucificades que tenien un aire de tristesa pensarosa. Jo era aleshores un explorador a la recerca d'auguris i prodigis, un permanent habitant de les tardors perdudes dins l'ombra.

    La record com la fotografia que m'espera al cementiri. Ella, lluna creixent ensenyant-me a trobar el rastre fonedís de l'albada, a parlar amb la llum extraordinària que naixia de les pedres.

    Mirar, com si fos ara mateix, els armaris amb inversemblants espills i sedes arnades, cortines fetes malbé pel pas immisericorde dels anys, ventalls de nacre que només s’obrien en situacions molt especials, esgrogueïdes fotografies de familiars dels quals ja ningú recordava els noms... Divisava el sofà que portà l’oncle des de Barcelona, quan es va arruïnar amb el negoci dels vins, els mobles del menjador amb el ressò de mil converses surant enmig d´una atmosfera espectral; els quadres de sants arnats, obscurits per anys de pols i humitat... Tot perdut. Les veus dels dies de festa oblidant-se, desfent-se menjades pel corc. Esvanides presències dels morts que, envoltats de negres cortinatges, els empleats de la funerària situaven a l´habitació més bona de la casa el dia del funeral. Jo era un infant i eren els meus primers contactes amb la Mort: el bagul, la flaire espessa dels ciris, la remor de les beates, resant el rosari, provant de consolar els pobladors d´aquell univers que desapareixia en la fondària de l´oblit... Arreu, en calaixos plens de pols, fotos molt antigues, joves, al·lotes de finals de segle XIX, lluint totes les joies de la família... qui eren, com es deien? Ningú havia tengut cura d’escriuren´n el nom al darrere. Diverses generacions de desapareguts poblant encara les cambres i els passadissos que conegueren tristors i alegries, festes de casament, naixements i sobtats viatges sense retorn. En el fons, romandre perduts en aquell casal en declivi, aferrar-se als records, era la nostra forma de resistir les punyents humiliacions de l'època, de defugir la brutal mesquinesa dels assassins de la guerra, els botiguers enriquits amb la suor del poble. Un particular sistema de senyals ens permetia marxar lluny de l'enfollida urgència dels rellotges, la irrespectuosa violència dels vencedors malbaratant el laberint on encara sosteníem un dur combat contra enemics i malfactors. Aleshores ens delia gaudir dels petits objectes, les sensacions considerades insignificants pels nostres cínics dominadors: menjar amb culleres de fusta, beure aigua de la cisterna amb treballades gerres de fang, olorar la flaire del pa just acabat de coure amb aromàtiques branques de pi i olivera. Maldàvem per descobrir els fonaments de les coses, la tendresa de les primeres carícies sense pecat, l'eco dels avantpassats i llurs erosionades rialles viatjant per les cambres en penombra. Són els fonaments subterranis de l'existència, el cant, l'ampla marea de l'experiència que embelleix els dies i que esclata, sortosament, dins la retina com una sobtada explosió d'estrelles.

    Els pares, les meves germanes i jo, havíem ocupat els buits deixats per les tenebroses visites de la Dama de Negre. En el despatx, els llibres de la família, alguns d’ells salvats miraculosament de la guerra; d´altres, adquirits a les llibreries de vell de Barcelona i Palma. Quan el pare va sortir dels camps de treball dels vencedors, en tornar a casa després de cada viatge a la península, solia portar sempre joguines pels fillets estimats. I, malgrat que hagués de romandre setmanes sense fumar, portava, dins la maleta, un caramull d´antics i valuosos exemplars provinents dels encants. Era un home que es delia per tocar suaument amb les mans aquelles joies de la impremta. Les acaronava com un enamorat i, només amb el tacte, podia endevinar-ne l’època de publicació. La seva dèria era trobar volums publicats abans de la victòria del franquisme. Novel·la, poesia, teatre, assaig... li era ben igual. Com si abans, en temps de la monarquia, no hagués existit la censura! Considerava, no sense raó, que el règim que ens aclaparava, feixuc i sangonós, era el pitjor que havia patit Espanya. El comparava amb la tenebror existent en temps de Ferran VII que, per a ell, representava un dels monarques més ignominiosos que poblaren el planeta. Els llibres del segle XIX, i no em parlem si eren d´abans d´aquesta època!, li semblaven fantàstiques meravelles. Trobar una edició de Màkxim Gorki i Charles Dickens publicada abans del triomf del general Franco era assolir la màxima felicitat possible! El record assaborint les seves troballes, tancat al despatx particular que tenia a les golfes, el refugi on servava els tresors més estimats.

    Sí, restes d’un antic naufragi. Talment les fustes i els objectes d’un vaixell estavellat contra les roques i que les onades porten fins a la platja. Com caminar entre els núvols.

    El passat assoleix una curiosa densitat nerviosa. Ple i ric, madur com una fruita a la tardor. A la pàl·lida llum del capvespre brilla un sol fràgil sobre les llunyanes neus perpètues del record. Rememorava els pendents i contorns d'antigues promeses amb afecte condemnat i ert. Sentir la crua ambivalència dels pensaments oscil·lant d'una banda a l'altra: les citacions d'algun poeta oblidat, la flaire de les magnòlies, el gust del iode, els cementiris familiars, aquella precisa, exacta hora amb la textura de la Mort, l'imprevist, la ràbia dels pares, l'exili interior. Espectacle de follia suspès en una solució de silenci. Tot de mots provisionals i insegurs produïts pels narcòtics als nervis. Meravellosa i falsa eufòria de cap a peus. Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle. Palpava els objectes que m’envoltaven. Com es pogueren salvar? Recordava la casa del poble en silenci. Els padrins i la mare eren als horts vigilant els jornalers. Jo tenia nou anys i el món era una capsa permanent de sorpreses. Els animals del casalot em fascinaven: l’exèrcit de moixos que s’ensenyorien del llit i les cadires de l’entrada i les llunyanes habitacions; el soroll dels ànecs i les gallines del corral, sempre demanat recapte, anant amunt i avall. A vegades, una porta mal tancada feia que el gall o algun conill s’escapàs del tancat i penetràs, sorollós, per les cambres endomassades del casalot. Aleshores jo era l’encarregat de posar ordre i, armat amb la granera –que em semblava la llança de don Quixot!- les perseguia, talment fossin poderosos enemics als quals havia de fer rendir fos com fos.

    Per primer cop en la vida em trobava sol.

    El nostre món era ferit, al costat de la voravia. Ningú podria ressuscitar les sirenes dels vaixells quan entraven dins la badia, entre boirines matinenques, núvols germinals i dies plens de cançons (curulls de les multiplicades pors de la infantesa). Absurda feina enmig de la mediocritat dels dies amb tot d'amistats trencades i llibres menjats pels corcs en els prestatges. No trobava cap signe indicador del camí que ens portaria al paradís. Havíem passat els anys anant a la recerca d'una paraula amiga, la bella lluïssor que tenien als ulls munió de familiars enterrats en l'oblit. Emmanillats, sense queviures... com seria possible continuar aquesta lenta travessia del desert? Prov novament de servar les acolorides imatges que ens agombolaren (els jocs en polsosos carrers sense asfaltar, les màgiques nits de simbomba al costat de les fogueres, el pànic produït per les processons amb tot de sants de guix cruelment fuetejats: Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes). Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns.

    Ja no restava ningú de la família que protegí els meus anys d’infància i adolescència. Els pares, els padrins, els oncles... ja eren un record fonedís, habitants de l’univers dels somnis, a punt d´esborrar-se per sempre el dia en què tancàs els ulls. Els germans també desapareixerien, engolits pel tràfec de la vida quotidiana. Alguns residien a ciutats llunyanes i només coincidíem uns dies, a l’estiu, quan compareixen per passar uns dies a l´única propietat que ens restava: la casa del Barcarès, construïda per l´oncle-padrí que en els anys vint havia estat batle del poble. Tota la resta: cases, horts, els pisos de Palma, va quedar en mans d’usurers, dels socis dels negocis fracassats que provaren de portar endavant la mare i el pare: el magatzem de recollida de fruits secs que mai no funcionà, el taller de reparació de cotxes que s´engolí l’import de la venda de l´hort a prop del torrent de Sant Miquel, el figueral de Son Puig...

    Difícil saber ara els motius exactes que provocaren aquell terrabastall. La fugida a Amèrica de l’oncle que va fer fallida amb la construcció de l’Escola del poble? A què treia cap oferir de forma gratuïta desenes de solars familiars per bastir l’edifici? El desig d´un petit cacic per a impressionar el dictador Miguel Primo de Rivera el dia de la inauguració de l´Escola en un llunyà estiu dels anys 20? Què era el que l’impulsava a voler construir un dels millors centres d’ensenyament de Mallorca? L’amor als infants en constatar que mai no tendria fills? No ho podia esbrinar amb certesa. Pareix que, el fet de pertànyer al partit del dictador, Unión Patriótica, li va fer perdre molts diners. Invertia els seus estalvis en el finançament d´aquesta organització política. Quantes anyades de blat i mongetes desaparegueren per aquestes misterioses clavegueres? Quin somni de foll el guiava? Què esperava aconseguir de Madrid?

    El cert és que la família, els deliris de l’oncle i el nostre patrimoni es van fer malbé en pocs anys.

    Obria els ulls a una nova època.

    Ho notava. Ho sentia en cada partícula de l’aire que respirava. Fins i tot les veus llunyanes que m’arribaven des de la distància, el soroll del carrer, eren diferents. La nit anterior vaig tornar a casa amb la sensació que el partit tenia els dies comptats. Els vividors i l´exèrcit de malfactors que oloraven bons sous i privilegis a recer del poder, anaven capolant totes les esbojarrades il·lusions de la joventut.

    Contemplava el munt de cartes acaramullades en els calaixos del meu despatx. Què fer amb tanta paperassa plena de somnis i una munió de resplendents utopies que feia poc encara ens semblaven a l’abast de la mà?

    Obrir un sobre a l’atzar. Penetrar a través del túnel del temps cap a regions remotes, cases abandonades, racons plens de runes. Tornar a sentir l’eco de les veus amagades rere les cortines, el xiuxiueig de promeses i juraments, el gust de la teva saliva als llavis. Com si fos ahir quan escrivia des de qualsevol indret d’aquest mapa destenyit per les hores. Em sorprèn recordar-ho tot: el bar, la música que sonava pels altaveus, el tamborineig de la pluja percudint sobre les teulades d’aquell vell cafè del port. Provar d´oblidar? Viure sense records? Que no en quedin ni les cendres? Però com fer-ho? Com desfer-te de les successives capes d´il·lusions que conformen la teva vida? Tasca difícil a l´ hora dels silencis i les més amenaçadores prediccions!

    Una vegada ho vaig provar encenent foc a la xemeneia. Treball impossible! Hauria necessitat un forn gegantí per a poder cremar els bocins de la teva existència! A més existiria el perill de l’incendi. Un full que surt de la foganya en el moment més inesperat i cau en un dels prestatges de la biblioteca, damunt els diaris, la desgastada catifa portada d´Istambul. Bastaria sortir per uns segons del despatx, anar a beure un tassó d’aigua a la cuina i, de sobte, una guspira podia acabar amb el darrer refugi que em protegeix de la inclemència dels dies.

    I, per moltes cartes que cremàs... qui pot desfer-se de la memòria dels anys, dels sentiments viscuts, dels plors i les rialles que han format part dels breus segons que dura la nostra efímera presència sobre la terra? Endebades les meves provatures!

    Abans de llançar-les al foc obria alguna de les missives provinents d’una època geològica amagada en la fondària dels espills. Nervioses lletres escrites sota el pes de l’ansietat i la soledat; restes de llàgrimes que difuminaven els gargots fins a ser irreconeixibles; pretèrites roses agafades a jardins de màgiques ciutats després de llargues passejades on bastíem palaus de paraules i amples cambres amb tot disposat per acollir els més dèbils, la humanitat desvalguda; fotografies que mostraven amics morts feia dècades, desapareguts per les clavegueres d´un país en derrota; acuradament plegats, els fulls trepitjats per la policia parisenca en aquell esvanit Maig del 68; entrades de cine, recitals de la Nova Cançó o per veure Joan Baez i Bob Dylan a Londres en un boirós hivern del 70, quan fugíem de l’Estat espanyol per a romandre uns dies perduts enmig d´un univers que ens feia oblidar el vell dolor d´on procedíem. Barates pensions en una travessera de Dean Street, a dues passes de l´habitatge on Karl Marx, esposa i fills, patiren misèria i fam. Però sovint no trobàvem la fusta salvadora que cercàvem. Els corbs de la Torre de Londres planejaven, amenaçadors damunt els nostres caps! Era la sumptuosa i tètrica època d’Enric VIII arribant, violenta des del passat. Veure el monarca ebri, luxuriós, indiferent als crits d´angoixa que l´envoltaven, bevent la sang de les esposes i amants que ja no estimava.

    Plou dolçament, quietament en aquest hivern. Som a Londres per a turistes pobres i no resta gens lluny el cop dels coronels, a Grècia (el record de Lambrakis sempre present). Ara es fa tard i ens hem cansat de voltar per les llibreries de Trafalgar Square, de l'obligada visita a la White Tower (amb la presència boirosa de totes les Annes Bolenes de la història). A l'horabaixa no volem anar al museu de figures de cera de Madame Tussaud. Tampoc ens atreu gaire caminar per Regent's Park ni perdre'ns pel Soho a la recerca de la casa on Marx escrigué El 18 Brumari de Lluís Bonapart. A Hyde Park (qui no recorda Speaker's Corner amb tot el seu infinit exèrcit de folls?) hem deixat una parella de maoistes britànics lloant les excel·lències de la Revolució Cultural Proletària (un grup de monges portugueses miren, encuriosides, les roges banderes de seda, els cartells amb la imatge del president Mao, el posat altiu de les milicianes de la Jove Guàrdia en ple combat contra la burocràcia). A qualsevol hora del dia la salvació de la humanitat, una nova religió universal, el retorn de les sufragistes, els discursos d'un exaltat obrer en atur enmig de les riallades dels turistes. Però nosaltres som a Londres per veure Z, un film de Costa-Gavras que perdura en la nostra memòria com una sòlida, estilitzada aura d'infinites sensacions obertes a la revolta. Homenatge doncs, a Yves Montand, Irene Papas, Jean-Louis Trintignant, tots els treballadors del cinema que feren possible aquell ferm esclat de llum en la foscor.

    Mai no ho vas reconèixer obertament, però aleshores els corrents subterranis ja ens arrossegaven vers un esdevenidor imprevisible. La mar estava moguda, fustigada per pensaments no formulats, per presagis incerts que no sabíem explicar. De sobte, aquell canvi brusc, definitiu: ones petant contra les roques com els pistons d'una enorme màquina. Esquitxos freds sobre les galtes. Subtilment, per art de bruixeria i encanteris, esdeveníem personatges de sal plens de mutismes perllongats. Les nostres faccions s'havien endurit i l'aigua de la pluja tenia el gust salabrós de la sang. Tots els fragments esmicolats d'una ciutat refulgent sota la llum del sol. Taral·larejaves la darrera cançó calculant el moment precís que calia virar en el sentit del vent. S'esbucaven amb lentitud les estàtues, els símbols, el tabernacle del déu invisible de l'amor. Finalment ens capbussàrem davallant cap al fons: figures flamejants, guspires rutilants, intens espurneig fulgurant repetint vagament els moviments de la marea.

    En quina escletxa dels murs ensangonats dels cementiris podríem trobar els primers indicis de la desfeta? El meu pare i l’oncle havien fet la guerra al costat de la República. El dia que veieren Santiago Carrillo de bracet amb el darrer cap del Moviment, no varen entendre. El secretari general del PCE explicà que, a partir d´aquells moment, la bandera dels comunistes seria la bicolor, la vencedora en la guerra civil. No és que els dos homes confiassin excessivament en les promeses dels polítics professionals. Ni molt manco! A les trinxeres, amb el fusell a la mà, combatent en terribles condicions, aprengueren a conèixer quin valor tenien les paraules d’alguns dels dirigents del Front Popular. L’oncle m’explicà el dia en què la Pasionaria, envoltada per una munió de periodistes, arribà al sector on romanien, morts de fred, els homes de la XII Brigada Mixta. Una unitat que comandava Francisco Galán, el germà de Fermín Galán. La XII Brigada, portava, brodats damunt l’ensenya tricolor, els rostres dels herois caiguts en la lluita per la Llibertat. Els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández esdevenien lluminoses escletxes de claror, per als homes i les dones ensinistrats en la lectura de Vicente Blasco Ibáñez i Víctor Hugo, de Bakunin i Karl Marx, de les històries de Bravo, Padilla i Maldonado. La imatge de Marina Pineda brodada damunt una ensenya tricolor!

    L’oncle recordava com Pasionaria arribava envoltada d’enxufats de l’Estat Major Central, joves ben afaitats i clenxinats, amb uniforme immaculat, sense una taca de fang, com si l’haguessin acabat de planxar feia un instant. El comissari feia sortir els soldats dels seus caus. Aleshores començava l’acostumat discurs: el món estava atent a la nostra lluita contra el feixisme. “Sou un exemple per a la humanitat progressista, per a totes les generacions del futur”. I, amb moviment destre i silenciós, de forma instintiva, procurava netejar-se la falda del fang de la trinxera.

    Expectants davant la xerrameca dels endollats, el que més enfurismà els combatents va ser la imprudència de la dirigent comunista: per tal d’aconseguir una fotografia de portada agafà el fusell d’un soldat que l’escortava, mig adormit i, sense demanar permís a Galán, disparà uns trets contra l’enemic. Sí, era molt bonic, asseguts a un bar de la Gran Via de Madrid, llegir la publicació i comentar el valor de Pasionaria que lluitava, amb armes a la mà, contra moros, requetès i falangistes. El que mai explicarien els diaris serien les posteriors conseqüències de l’acte tan “valent” de Pasionaria.

    El front, fins aleshores en silenci, despertà de sobte –continuava l’oncle-. Els legionaris, pensant que s’iniciava un atac, responien, furients, amb foc d’artilleria i metralladores.

    Va ser quan va morir el meu amic, Miquel Figuerola –digué l’oncle-. Just començava a fer-se a mà una cigarreta quan, inesperadament, una bala li rebentà el cap. No duia posat el casc! Eren uns moments de descans i, en no haver-hi combats, els homes de la Brigada es llevaven els ormeigs de guerra –casc inclòs!- provant de descansar una mica.

    El record del fred i la fam en la batalla de Terol li feien mudar el semblant. Notaves com el seu rostre s´entristia per moments. Era quan el pare intervenia, alhora que atiava el foc de la foganya.

    -Apa, no li donis més voltes. El dia en què deixàrem les armes, en un munt, a l´entrada del port d´Alacant, ja sabia que tot s´havia perdut. Vés a saber si no hauria estat preferible morir, disparar les darreres bales, no abandonar el fusell. Tanmateix, els vaixells de les fantasmals democràcies amigues mai no arribaren.



    0 0

    [05/01] Míting contra la pena de mort - González Prada - Léauthier - Roussel - Almereyda - Piccinini - Castillo Gómez - Benito - Recasens - Romera - Alcaraz - Raffara - Fanelli - Fréhel - Sabaté - Bautista - Estivill - Iturbe - Zazzi - Peyraut

    Anarcoefemèrides del 5 de gener

    Esdeveniments

    Ressenya de l'acte apareguda a "La Vanguardia" del 7 de gener de 1936

    Ressenya de l'acte apareguda a La Vanguardia del 7 de gener de 1936

    - Míting contra la pena de mort: El 5 de gener de 1936 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un segon míting --el primer havia estat el 22 de desembre de 1935-- organitzat per la Federació Local de SindicatsÚnics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Presidit per Isidro Martínez, a l'acte van pronunciar discursos Francisco Carreño, Buenaventura Durruti, Manuel Pérez i Joan García Oliver. Durruti afirmà que la CNT no obstaculitzava el vot, però deixà clar que el triomf electoral de les esquerres no solucionaria res: els propietaris s'acostarien cada vegada més al feixisme enfront del qual només es podria respondre amb la Revolució Social. En acabar es van llegir les següents conclusions: indult dels revolucionaris condemnats a l'última pena, abolició de la pena de mort, amnistia àmplia i total de tots els presos polítics i socials i reobertura dels sindicats i centres culturals catalans clausurats, i llibertat dels presos governatius. Al míting assistiren milers de persones i en acabar, com era costum en aquests casos, es recaptà una important suma de diners per ajudar els presos.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Manuel González Prada (1905)

    Manuel González Prada (1905)

    - Manuel González Prada: El 5 de gener de 1844 neix a Lima (Perú) l'assagista, pensador, periodista i poeta anarquista José Manuel de los Reyes González de Prada y Ulloa (Manuel González Prada). Pertanyia a una de les famílies més aristocràtiques i més religioses de Lima. Per ambdues bandes familiars descendia de Galícia (Península Ibèrica), però també tenia sang irlandesa per part d'una de les seves àvies maternes, filla de mare espanyola i pare irlandès; aquest, de llinatge O'Phelan, va emigrar d'Irlanda en el segle XVIII per motius religiosos a les catòliques colònies del rei d'Espanya. Els seus pares van ser Francisco González de Prada --alt magistrat reaccionari i que arribarà a vicepresident de la República peruana pel partit conservador durant el govern del general Echenique-- i Josefa Álvarez de Ulloa, però va renegar de la seva aristocràcia i es va identificar amb els indígenes, els pagesos, els proletaris i els marginats peruans; com el seu nom real el disgustava per les seves connotacions, va triar signar més abreujadament amb el nom més popular de Manuel González Prada. Altra de les seves rebel·lies va ser adoptar la peculiar ortografia fonètica inspirada en els principis d'Andrés Bello. Després d'estudiar en un col·legi anglès de Valparaiso, on va prendre anglès, francès i alemany, va abandonar els estudis al Seminari de Santo Toribio, on l'havia matriculat son pare, i més tard va deixar els estudis de Dret al Convictorio de San Carlos perquè s'ensenyava el Dret Romà en llatí, llengua de l'Església, que rebutjava per ser una part essencial del clergat; però amb una àmplia i profunda cultura --va deixar una biblioteca de tres mil volums. Durant vuit anys va viure reclòs en la seva hisenda de Mala dedicat a les tasques del camp i a investigacions químiques, per fabricar midó industrial. Durant la guerra amb Xile (Guerra del Pacífic entre 1879 i 1883) va participar en l'organització de l'Exèrcit de Reserva per defensar Lima de l'atac xilè i va lluitar en les batalles de San Juan i Miraflores. Per a després dedicar-se activament al periodisme en publicacions com El Comercio, d'on el van despatxar, o en efímeres revistes, com ara Los Parias o La Lucha. Després va passar a la política, militant en el moviment lliurepensador, en el feminisme i en l'anarquisme, declarant-se sempre profundament antiespanyol. La seva postura hipercrítica des del punt de vista polític i també en el camp literari li va implicar tenir un bon grapat d'enemics i es va veure embolicat en nombroses polèmiques periodístiques, en les quals mai no es va defensar i sempre va atacar. Va fundar el «Círculo Literario» i en 1886 en va ser elegit president, el qual segons ell havia de convertir-se en el «Partit Radical de la Literatura», però que va acabar constituint-se en el partit polític Unió Radical en 1891, on des de les seves tribunes va lluitar contra tota idea vella i decadent en idees i en literatura, tot reivindicant l'europeïtzació del Perú, alhora que la descentralització, el laïcisme i l'indigenisme. Entre 1891 i 1898 va viatjar per Europa, on va fer amistat amb Zola, Renan i Unamuno, i a París va tenir una disputa amb Paul Verlaine a causa de l'honor maculat d'una senyora, insultada en mig del carrer pel poeta simbolista en estat d'embriaguesa. En tornar del seu viatge a Europa en 1898 va començar a divulgar les idees anarquistes que havia descobert a Barcelona i cada vegada es va identificar més amb els moviments obrers anarcosindicalistes, alhora que és censurat en tota la premsa burgesa de l'època, tancant tots els periòdics que publiquessin els seus articles. En 1898 fundarà els periòdics anarquistes Germinali El Independiente, des d'on llança potents atacs contra l'Església, els sectors conservadors i l'oligarquia terratinent. Entre 1902 i 1904 publicarà articles anarquistes sota pseudònim en el periòdic llibertari Los Parias. Com a prosista, destaca especialment per les seves Pájinas libres (1894), que li van implicar l'honor de l'excomunió, La Anarquía (1907) i Horas de lucha (1908), col·lecció d'assaigs on mostra els seus plantejaments àcrates. Va defensar totes les llibertats, fins i tot les de culte, consciència i pensament i es va manifestar a favor d'una educació laica. Sense pertànyer a la maçoneria, entre 1904 i 1905 va escriure discursos --González Prada tenia veu de soprano, és a dir, tan aguda com la d'un infant, i per això no podia declamar ell mateix cap dels seus discursos-- per a lògies maçòniques. Literàriament va evolucionar des del postromanticisme fins al ple modernisme en reacció contra la tradició espanyola, cosa que el va portar a fixar els seus models en altres literatures; molt preocupat pel llenguatge i l'estil, quan va començar va tenir models alemanys: va traduir Schiller, Chamisso, Heine, etc. La seva prosa assagística, força treballada estilísticament, simula no obstant això l'espontaneïtat; busca la concisió i és farcida d'ironia, cultura i humor. Com a poeta va publicar Minúsculas (1901) i Exóticas (1911), que són vertaders catàlegs d'innovacions mètriques i estròfiques, com els delicats rondeles i triolets, que va adaptar del francès. En les seves Baladas peruanas, publicades pòstumament en 1935, va recollir tradicions indígenes i escenes de la conquesta espanyola que van ser escrites a partir de 1871. També va reunir una col·lecció d'epigrames i sàtires en Grafitos (1917); en aquest gènere es mostra un gran escriptor, fulgurant i intel·ligent, a causa del seu poder de síntesi i la precisió dels seus atacs contra escriptors, polítics i idees. És l'inventor del vers poliritme sense rima, impulsant el vers lliure en la poesia llatinoamericana. Menció a part mereix el seu Discurso del Politeama (1888), on planteja --tot criticant l'Església, l'Exèrcit i l'Hispanisme-- el problema de si el Perú existeix o no com a nació, ja que des de la creació de la República peruana aquest tema havia estat eludit --molts els pròcers criolls es definien com a «espanyols americans»: culte a l'hispanisme, «Madre Pátria», menyspreu a l'indigenisme, etc. Un aspecte important del seu pensamentés el de la reivindicació del feminisme i de la crítica del pseudofeminisme burgès en els seus escrits, deutor de la filosofia atea, anticlerical i anarcofeminista de la seva esposa, la francesa Adriana de Verneuil. Durant els seusúltims anys va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional de Lima, càrrec que va ocupar fins al final dels seus dies, llevat un breu període d'un cop d'Estat (1914-1915) en el qual hi renunciarà en senyal de protesta. Manuel González Prada va morir d'un infart cardíac el 22 de juliol de 1918 a Lima (Perú) i la major part de la seva producció anarquista es publicarà pòstumament.

    ***

    Léon Léauthier segons "L'Intransigeant" del 23 de novembre de 1893

    Léon Léauthier segons L'Intransigeant del 23 de novembre de 1893

    - Léon Léauthier: El 5 de gener de 1874 neix a Manòsca (Provença, Occitània) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Léon Jules Léauthier. Sos pares es deien Joseph Pierre Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que morí quan son fill era molt petit. Estudià les primeres lletres en una escola religiosa de Manòsca i després marxà pensionat a una escola laica de Marsella. Obrer sabater, a Marsella participà en nombroses conferències de Sébastien Faure. A partir d'aquest moment fou un assidu lector de la premsa anarquista (Le Père Peinard,La Révolte, La Revue Anarchiste etc.). Sense feina, el 20 d'abril de 1893 arribà a París on els artesans Lhomond i Cuzin li donaren treball als seus tallers de reparació de calçat. El 24 de setembre va ser acomiadat i decidí venjar-se. Envià una carta a Sébastien Faure on li deia que, seguint l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina«el primer burgès que es topés». L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà greument amb el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant Boudillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la comissaria de l'Ajuntament del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però no mortal. El 24 de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu patró, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. No fou sentenciat a la pena capital perquè el jurat considerà que tenia «trastorns mentals». En sentir la condemna cridà:«Visca l'anarquia!». L'agost de 1894, durant el transport cap a les colònies penitenciàries de la Guiana Francesa, participà en una revolta amb altres deportats a bord del vaixell Ville de Saint Nazaire. En arribar, va ser destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond Marpaux, Placide Catinaux i Briens) i on trobà els penats Clément Duval, Pini, Meyrueis i Chenal. Especial amistat va fer amb l'anarquista Clément Duval. Léon Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894 durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa). En 1999 Yves Frémion publicà L'anarchiste. L'affaire Léauthier (1893-1894), reeditat en 2011 sota el títo Léauthier l'anarchiste. De la propagande per le fait à la révolte des bagnards (1893-1894).

    Léon Léauthier (1874-1894)

    ***

    Nelly Roussel

    Nelly Roussel

    - Nelly Roussel: El 5 de gener de 1879 neix a París (França) l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel. En 1903 va participar en el Congrés Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben igual que en el de l'any següent. En 1904 va participar en els actes contra la celebració del Centenari del Codi Civil francès. Va militar amb Paul Robin en la difusió de les idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la Llei de 1920 que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser una de les fundadores de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va fer conferències arreu de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del propi cos, tot escarnint el masclisme, ja sigui de dretes o d'esquerres; moltes conferències les acabava amb«l'escena simbòlica» dramàticaPar la révolte, que va representar per primera vegada l'1 de maig de 1903. Va reclamar independència total per a les dones, fundada en unes noves relacions entre els sexes. Va col·laborar en periòdics i revistes de dones (La Fronde, La Mère éducatrice,La Voix des femmes, La Femme affranchie), antinatalistes (Génération consciente, Régéneration,Le Néo-Malthusien, Action), lliurepensadors (La Libre Pensée Internationale) i llibertaris (Le Libertaire). Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à l'église: comédie en un acte,Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903), Quelques lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et d'espoir (1919), Ma forêt (1920), Trois conférences (1930, pòstum), Derniers combats (1932, pòstum), L'eternelle sacrifiée (1979, pòstum), entre d'altres. Va ser companya de l'escultor Henri Godet. Nelly Roussel va morir de tuberculosi el 18 de desembre de 1922 al sanatori de Buzenval de París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor Accampo li va dedicar una biografia Blessed motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of female pain in Third Republic France.

    Nelly Roussel (1879-1922)

    ***

    Miguel Almereyda

    Miguel Almereyda

    - Miguel Almereyda:El 5 de gener de 1883 --alguns autors citen el 8 de gener-- neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»). Alguns diuen que era fill bastard d'una família de notables catalans del Principat d'Andorra, el cas és que ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 instal·lat a París amb Laurent Tailhade, aprèn fotografia i treballa com a retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i escriu, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l'escriptora anarquista Séverine i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar, a Amsterdam el juny de 1904, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i esdevé amb Yvetot, cosecretari de la secció francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l'AIA, entre ells Almereyda, són durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats seran amnistiats. Almereyda, juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, crea aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per «incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es fa un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però Almereyda s'allunyarà de mica en mica dels anarquistes. El març de 1913 deixa, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que manté un dur combat contra els monàrquics d'Action Française, dels Camelots du Roi i d'altres grups dretans, es compromet seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la guerra, reivindica el seu«patriotisme d'esquerra», però va esdevenir tot d'una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels «Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d'una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d'agost de 1917 acusat d'«intel·ligència amb l'enemic». Durant la nit del 13 al 14 d'agost Miguel Almereyda va ser «suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes (Illa de França, França). Miguel Almereyda està enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar sense massa èxit la mort de son pare. L'actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu.

    Miguel Almereyda (1883-1917)

    ***

    Simone Piccinini

    Simone Piccinini

    - Simone Piccinini: El 5 de gener de 1883 neix a Albino (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Simone Piccinini. Sos pares es deien Tobia Piccinini i Felicia Dentella i fou el germà major del socialista i sindicalista Aristide Piccinini, dirigent de la Cambra del Treball de Bèrgam. En 1905 Simone Piccinini es traslladà a Bèrgam, on visqué al popular barri de Pignolo. Treballà a l'empresa tèxtil Oetiker, després com a decorador i pintor, i finalment de porter. Tenia els tres últims dits de la mà esquerra amb contractura. En 1914 s'integrà en el Grup Llibertari de Bèrgam, del qual formaren part Vittorio Colla, Egidio Corti i Gaetano Ghirardi, entre d'altres. Completà el servei militar en el Batalló de la Milícia Territorial durant la Gran Guerra. En els anys vint estava subscrit a la publicació anarquista Fede! i freqüentà els militants del Grup Llibertari, amb els quals va fer costat la premsa anarquista i els perseguits polítics. Arran del descobriment de material explosiu, produït el 8 de febrer de 1926 a l'impremta de l'anarquista Luigi Caglioli, un dels components del grup llibertari, el seu domicili va ser escorcollat l'endemà, amb la descoberta d'un gran retrat fotogràfic d'Errico Malatesta, un altre del polític socialista Giacomo Matteotti, una gran reproducció a color d'un quadre de l'il·lustrador socialista Giuseppe Scalarini titulat Luce e ombra i la fotografia de l'anarquista Egidio Corti. Després de l'escorcoll i segrest del material, la policia es presentà en la seva feina d'Oetiker per a detenir-lo. Un cop lliure, el 30 d'abril de 1926 la policia escorcollà novament, senseèxit, el seu domicili en presència de la seva companya. El 6 de setembre de 1930 va ser esborrat del registre de subversius de la província de Bèrgam, però el seu document d'identitat, emès el juliol de 1927, portava l'epígraf de «sospitós en la línia política». El 6 d'octubre de 1930 partí, amb passaport en regla, de Bèrgam cap a París (França) amb la finalitat de trobar feina, però problemes de salut l'obligaren a retornar aviat. Simone Piccinini va morir el 16 de gener de 1934 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Dionisio Castillo Gómez

    Dionisio Castillo Gómez

    - Dionisio Castillo Gómez: El 5 de gener de 1898 neix a Almedina (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Dionisio Castillo Gómez, conegut com Manuel i Macario. Durant les eleccions del 25 d'abril de 1933, com a membre de la comissió de control de l'escrutini d'Almedina, trencà una urna després de constatar que hi havia més paperetes que votants i els presents impediren que llancés per la finestra el president de la comissió. En 1938 va ser nomenat membre del Consell Municipal d'Almedina en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou el president de la junta encarregada de l'expropiació de les granges abandonades del poble. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat a la presó de Salamanca (Castella, Espanya). El 30 de juliol de 1940 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 12 anys i un dia de presó. Cinc anys després, va ser alliberat. A mitjans de 1954 entrà en contacte amb la resistència antifranquista, organitzà un comitè de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i posà el seu domicili a disposició de la guerrilla, esdevenint agent d'enllaç i participant sobretot en l'ajuda als fugitius de les zones de Navalcaballo i de Villamanrique. Al seu domicili es realitzaren diverses reunions d'organització del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i era el lloc de distribució de la propaganda enviada des d'Albacete i de la qual n'era responsable Antonio Esteban Garvi. Una nit de juny de 1947 el seu domicili va ser encerclat per forces de l'ordre i membres de la Falange, però aconseguí fugir i marxà a les muntanyes, integrant-se en el grup guerriller encapçalat per Eugenio Sánchez Diéguez (Fernando), responsable d'una de les unitats de la V Agrupació Guerrillera del Centre, comandada per Cecilio Martí Borjas (Timochenko). Després de la rendició i la col·laboració d'alguns d'aquests guerrillers de la V Agrupació Guerrillera del Centre amb la Guàrdia Civil, l'octubre de 1947 les autoritats franquistes delmaren aquesta guerrilla. El 24 d'octubre de 1947 va ser capturat amb altres quatre companys –Eugenio Sánchez Diéguez (Fernando), Eduardo Carmona Martínez (Porrones), José Patón Moya (Tuertecillo) i Arcángel Alamo Romero (Palizas)– i l'endemà altres dos –Antonio Esteban Garvi i Lister. El 17 de juny de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya), juntament amb altres guerrillers de la zona de Ciudad Real i Albacete, i fou condemnat, com els altres companys, a la pena de mort. Totes les penes, a excepció d'Eugenio Sánchez Diéguez que fou executat dos dies després, va ser commutades, la seva per la de 20 anys de presó. El novembre de 1959, després d'haver purgat 12 anys de tancament, va ser posat en llibertat condicional a la presó de Burgos (Castella, Espanya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Dionisio Castillo Gómez (1898-?)

    ***

    Santos Emilio Benito Artola

    Santos Emilio Benito Artola

    - Santos Emilio Benito Artola: El 5 de gener de 1901 neix a Sartaguda (Merindad d'Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Santos Emilio Benito Artola. Sos pares es deien Leandro Benito i Venancia Artola. Llaurador, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat amb Fermina Amatria Ochandarena (Sabina Ochandorena), amb qui tenia dos infants. Santos Emilio Beniot Artola va ser afusellat el 17 de novembre de 1936 a Pamplona (Navarra) pels feixistes.

    ***

    Joan Recasens Farré

    Joan Recasens Farré

    - Joan Recasens Farré: El 5 de gener de 1905 neix a Cunit (Baix Penedès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Recasens Farré. Treballador manual i fill de pagesos, havia tingut poca escolaritat. En 1928 s'establí a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i fou un dels militants més destacats de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. L'abril de 1931 va ser un dels signant de l'acord final de la llarga vaga de l'empresa de ciment Griffi on treballava, mantinguda des del 20 d'agost de 1930 fins al 22 d'abril de 1931. En 1932 va ser nomenat president de l'Ateneu de Divulgació Social «El Porvenir», entitat de caire llibertari, en la qual hi havia una secció «pro Escola Racionalista»; aquest ateneu va ser clausurat per la Guàrdia Civil el maig de 1933. El març de 1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Vilanova i la Geltrú al Ple Regional de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT. Participà activament en els fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934 i en diversos conflictes sindicals. Per la seva militància, a vegades havia de fugir de Vilanova i la Geltrú i amagar-se a Barcelona, però mai no va ser empresonat. Va ser un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de la comarca del Garraf. En plena guerra civil, el setembre de 1936, formà part d'una Comissió Especial de Sanitat i Assistència Social en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 5 i el 17 de març de 1937, en representació de la CNT, fa ser regidor del Consell Municipal vilanoví i alcalde-president de la ciutat entre el 17 de març de 1937 i el 7 de setembre de 1938, quan s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i enviat al front bèl·lic. En 1938 fou delegat del Garraf al Ple Ampliat de Federacions Locals i Comarcals de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord). Aconseguí fugir-ne i visqué clandestinament a la zona de Marsella fins el final de la II Guerra Mundial. A causa d’una malaltia que va minvar les seves capacitats, va haver de treballar al seu domicili amb una màquina de tricotar. Joan Recasens Farré va morir el 20 de febrer de 1975 a Marsella (Provença, Occitània).

    ***

    Necrològica de Juan Romera apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 15 de març de 1979

    Necrològica de Juan Romera apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de març de 1979

    - Juan Romera: El 5 de gener de 1906 neix a Cuevas de Vera (actual Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Romera. Quan era molt jove emigrà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i s'afilià al Sindicat del Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou molt amic d'Alejandro García, militant del Sindicat de Barbers de la CNT. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra el cop militar feixista i després lluità com a milicià als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Després de reunir-se amb sa família, s'establí amb aquesta a Montalban, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Juan Cuevas va morir el 19 de desembre de 1978 a Montalban (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Juan Alcaraz Saura (dreta) i Cayetano Zaplana Zapata

    Juan Alcaraz Saura (dreta) i Cayetano Zaplana Zapata

    - Juan Alcaraz Saura: El 5 de gener de 1921 neix a La Aparecida (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alcaraz Saura. En 1937 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, juntament amb altres joves de la localitat, fundà el «Grupo Acracia», que s'integrà en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del qual va ser nomenat secretari. Amb el suport del mestre de l'escola, aquest grup organitzà una sèrie de xerrades i classes a adults, gairebé tots analfabets, que tingueren molt d'èxit. El 5 de març de 1939, quan es dirigia amb bicicleta a l'arsenal de Cartagena (Múrcia, Espanya), on havia estat destinat per a fer el servei militar, va ser interceptat per un escamot armat de la «Quinta Columna» franquista, però aconseguí fugir i es presentà en el Comitè Comarcal de la CNT assetjat pels feixistes. Amb una trentena de companys confederals, pogué fugir del setge i embarcà al creuer Miguel de Cervantes que els evacuà a Algèria. El 7 de març de 1939 arribà a la base naval de Bizerta (Bizerta, Tunísia), ja que les autoritats franceses els havien negat refugi a Orà. En arribar, els refugiats van ser reclosos en diferents indrets i enviats a diverses companyies de treball. Durant els mesos posteriors, treballà en la construcció del ferrocarril que havia d'unir el sud de Tunis (Tunísia) i la línia Mareth (Gabès, Tunísia), però quan esclatà la II Guerra Mundial van ser evacuats a la reraguarda. Traslladat a la Skira, una gran platja al nord de Gabès, on l'exèrcit francès emmagatzemava una gran quantitat d'armament i munició, va ser destinat a carregar tot el material en trens davant l'avanç de les tropes italianes. Un cop acabada la tasca, va ser portat a les planes de les muntanyes de Khenchela (Khenchela, Aurès, Algèria) per realitzar feines forestals i construir camins i ponts. Després va ser enviat a les mines de Kenadza (Béchar, Algèria) on treballà per a la Societat Minera «Houillères de Kenadza». Després de patir tota mena de maltractaments, va ser internat durant tres mesos al camp disciplinari d'Hadjerat M'Guil, situat en mig del Sàhara i que era més conegut com «La Vall de la Mort»; en aquest camp d'extermini moriren nombrosos companys. Quan les tropes aliades envaïren el nord d'Àfrica, marxà cap a Orà (Orà, Algèria). En aquesta ciutat treballà com a cambrer, es casà i tingué tres fills. Quan la guerra d'Algèria emigrà a la metròpoli i s'instal·là amb sa família a Avinyó (Provença, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Cartagena i s'integrà en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de la localitat, ocupant durant molts d'anys la seva tresoreria i la del Comitè Regional de Múrcia. Juan Alcaraz Saura va morir el 30 de desembre de 2011 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Deixà inèdites unes breus Memorias de un exilio.

    Juan Alcaraz Saura (1921-2011)

    ***

    Claude Raffara

    Claude Raffara

    - Claude Raffara: El 5 de gener de 1937 neix al X Districte de París (França) el militant anarquista Claude Raffara. Començà a militar en els anys seixanta en diversos grups dels suburbis de regió parisenca de la Federació Anarquista (FA). Enginyer de formació, abandonà la seva feina a plataformes petroleres i es dedicà a l'apicultura i a la compra i venda d'antiguitats. En 1973 s'instal·là a Cabassa (Provença, Occitània). El seu ofici d'antiquari li permeté recórrer tota la geografia de l'Estat francès i fer contactes amb nombrosos grups i militants anarquistes. Durant les seves estades a París, recollia materials àcrates de la llibreria Publico que després distribuïa als grups llibertaris occitans. Com a membre de diversos grups llibertaris («Région Toulonnaise» i «Nada», de la FA; i «Libertad»), participà en les grans mobilitzacions d'aquestes, com ara en la lluita antinuclear a Malville (1977), en suport de «Radio Libertaire», contra la Guerra del Golf, contra la Cimera del G8 a Gènova, etc. Claude Raffara va morir de sobte el 23 de desembre de 2007 a Toló (Provença, Occitània) a conseqüència d'una infecció pulmonar i les seves exèquies es realitzaren a Cabassa el 27 de desembre, on els companys i sa companya Marianne li reteren un homenatge i posaren una placa en memòria seva.

    Claude Raffara (1937-2007)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Giuseppe Fanelli

    Giuseppe Fanelli

    - Giuseppe Fanelli: El 5 de gener de 1877 mor a Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) el revolucionari republicà i després membre de la Internacional i agitador anarquista Giuseppe Fanelli. Havia nascut el 13 d'octubre de 1827 a Nàpols (Campània, Itàlia), aleshores Regne de Dues Sicílies. Fill d'una família benestant, son pare, Lelio Fanelli, originari de Martina Franca, era un literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols per exercir l'advocacia; sa mare fou Marianna Ribera. Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini. En 1948, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento», es presentà voluntari a Milà per a l'expedició de Cristina Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol. En aquesta època coneixerà personalment Mazzini, del qual esdevindrà amicíntim. Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849 participà en els combats per la defensa de la República romana i a Vascello obtindrà el grau de coronel. Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta. En 1857 va entrar clandestinament a Itàlia i participà a Gènova en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de les Dues Sicílies, però prop de Sapri, els revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane; Fanelli fugirà primer a Esmirna, després a Malta i finalment a Londres. En 1860 va prendre part en l'expedició dels Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a Calatafimi caigué ferit. Distingit amb el grau de coronel, organitzà un escamot de cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament en la batalla del Volturno. Després de la campanya, decebut per l'èxit moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de Martina Franca. En 1863 passà un temps a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava. De tornada a Nàpols, en 1866 trobà Mikhail Bakunin a Ischia, el qual va fer que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari, decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de Mazzini, però sense abandonar la maçoneria a la qual s'havia afiliat des de feia temps. Amb Carlo Gambuzzi i Severio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta de Bakunin, la Fraternitat Internacional. Però amb Garibaldi no trencarà i en 1866 participarà en la tercera guerra d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i les forces austríaques --a Bezzecca caigué ferit--, així com en el intent d'alliberament de Roma. L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació«Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia), el president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso» (Amor i Ajuda), amb uns criteris d'admissió molt estrictes. El setembre de 1868, a Berna (Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la Lliga i funda l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que decideix adherir-se a la Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com Primera Internacional. El 8 d'octubre de 1868 partirà de Ginebra cap a Espanya amb la missió encarregada per Bakunin de constituir els primers grups de la Internacional dins els grups republicans federals --fou introduït i acompanyat per Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà per Barcelona i després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars, les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable. Més enllà de la creació de la Internacional a la Península --la primera secció de l'AIT es creà a Madrid, sota el programa de l'Aliança bakuninista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció a Barcelona--, el viatge de Fanelli esdevingué una mena de mite fundador del moviment anarquista espanyol. De tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles internacionalistes, juntament amb militants com Errico Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el desembre de 1870 Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara --ja havia estat diputat en 1865 pel Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li reportà importants avantatges en els seus desplaçaments. En aquesta època participà en la creació del periòdic La Campana de Nàpols. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la Conferència de Rimini, durant la qual es decidí la creació d'una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en el congrés«autoritari» de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any, participarà com a delegat en el Congrés de Saint-Imier, que marcarà la fundació de la Internacional antiautoritària. A causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli serà internat a l'asil del senyor Fleurent de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols (Campània, Itàlia), al costat de Vincenzo Pezza, i son company Carlo Gambuzzi va fer el discurs d'homenatge.

    ***

    Alice Télot ("Jacques Fréhel")

    Alice Télot (Jacques Fréhel)

    - Jacques Fréhel: El 5 de gener de 1918 mor a París (França), a causa d'un congestió pulmonar, l'escriptora anarquista Alice Télot, més coneguda sota el pseudònim literari de Jacques Fréhel. Havia nascut el 6 de febrer de 1861 a Saint-Servan (Bretanya). L'abril de 1899 conegué l'escriptor anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner) amb qui engegà un relació amorosa gairebé clandestina, ja que ella treballava en la protecció de la infància i en la beneficència privada. Ambdós treballaren entre finals de 1900 i començaments de la dècada de 1910 com a negres per a un escriptor fulletonista. És autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com ara Dorine (1890), Bretonne (1891), Déçue (1893), Tablettes d'argile (1894), Vaine pâture (1899), Le cabaret des larmes (1902), Les ailes brisées (1903, Premi Jules Favre) i La guirlande sauvage (1911). Entre les seves obres destaca Le précurseur (1905), reeditat pòstumament (1979 i 1989); aquesta novel·la filosòfica, al voltant d'una història d'amor, descriu una mena de falansteri femení basat en els principis de l'estoïcisme, l'epicureisme i el feminisme. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Boulevard Montmartre, Le Figaro Illustré, La Fronde,Le Livre, Les Loups, La Nouvelle Revue,Nouvelle Revue Internationale Européenne, La Revue Hebdomadaire, Le Rythme, L'Union Agricole de Quimperlé,L'Union de la Haute-Marne, etc.). Els seus protagonistes gairebé sempre són dones. En 1958 Han Ryner publicà La sillage parfumé, recull de records sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes que ella havia cremat.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El Restaurant Cas Gallo de Manacor ja escalfa motors per Sant Antoni i organitza el proper 6 de gener un sopar amb combat de picat. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Toni Llull "Carnisser", Joan Toni Sunyer i Macià Ferrer "Noto".

     

     


    0 0

    [06/01] «El Descamisado» -«Rabotnitcheska Misal» - «Solidaridad Obrera» - Gomis - Botev - Faure - «Llum de la Selva» - Albós - Mezzano - Sampériz - Martino - Ellul - Salas - Llansola - Gabarrús - Barranco - Facerías - Célié - Han Ryner - Gental - Quaresma - Roldán - Ferrer Jordà - Meister - Duran - Barrena - Salcedo - Nieves González - Mazzucchelli - La Torre - García Rúa

    Anarcoefemèrides del 6 de gener

    Esdeveniments

    Portada d'un número d'"El Descamisado"

    Portada d'un número d'El Descamisado

    - Surt El Descamisado: El 6 de gener de 1879 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número d'El Descamisado. Periódico Rojo, primera publicació anarquista argentina, a part dels butlletins editats per grups de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La publicació, que volia aparèixer els dilluns i els dijous, era «roja» perquè estava impresa amb «tinta color sang» i anava directament contra l'aristocràcia, la burocràcia i el capital. L'editor responsable fou Pedro J. Sanarau. El primer número fou segrestat per la policia i no n'ha quedat cap exemplar. Només va poder publicar un número més, el 13 de gener de 1879. El 30 de novembre de 1955 tornarà a comparèixer la capçalera dirigida per Aníbal Leal. En 1973, dirigida per D. Cabo, com a òrgan d'expressió de la Juventud Peronista Revolucionaria«Montoneros», s'editarà una publicació amb aquest nom.

    ***

    Capçalera de "Rabotnitcheska Misal"

    Capçalera de Rabotnitcheska Misal

    - Surt Rabotnitcheska Misal: El 6 de gener de 1914 surt a Sofia (Bulgaria) el primer número del periòdic anarquista Rabotnitcheska Misal (Pensament Obrer), portava el subtítol en francès «Journal syndicaliste bimensuelle». El seu director fou Milan Manolev. Aquesta publicació era partidària de la constitució d'organitzacions anarcosindicalistes i es declarava «sindicalista pur», encara que molts dels seus membres eren anarcocomunistes, posicionant-se obertament per l'antimilitarisme i antipoliticisme. Hi va col·laborar Gueorgui Sheitanov. Un diputat del Partit Pagès col·laborà anònimament i sostingué la publicació econòmicament. En 1915, a causa de la Gran Guerra, deixà d'editar-se després d'haver publicat 21 números. En 1916 Milan Manolev fou detingut per la policia política búlgara i tancat en una presó política de Sofía. Durant els anys vint tornà a publicar-se setmanalment com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), amb Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov, com a editors responsables. L'octubre de 1944 encara sortí una nova sèrie, tambéòrgan de la FACB, dirigida per Gueorgui Dimitrov Karamikahilov i Mikhael Guerdjikov, que lluita per l'alliberament dels presos del règim comunista i que fou prohibida per les autoritats estalinistes després de vuit números.

    Rabotnitcheska Misal (1914-1945)

    ***

    Capçalera de "Solidaridad Obrera" de Santiago

    Capçalera de Solidaridad Obrera de Santiago

    - Surt Solidaridad Obrera: El 6 de gener de 1923 surt a La Corunya (Galícia) el primer número de Solidaridad Obrera. Semanario sindicalista.Órgano de la Confederación Regional de Galicia y portavoz de la CNT. A partir del número 88 (21 de febrer de 1925) la redacció es traslladà a Santiago, juntament amb el Comitè Regional gallec. Publicat en substitució de La Voz del Obrero, va ser una de les poques publicacions anarcosindicalistes que pogué eludir la dictadura de Primo de Rivera, continuant la seva tasca, encara que com la resta de les que sobrevisqueren, sotmesa a la prèvia censura militar que blanquejava habitualment les columnes. D'antuvi setmanal, en la sevaúltima etapa fou irregular; publicà almenys 156 números, l'últim l'abril de 1927, i tenia una tirada d'uns 3.500 exemplars que es distribuïen a Galícia i a la resta de l'Estat. Dirigit per José Suárez Duque, en morí aquest fou substituït per Ricardo García --càrrec confirmat en un Ple Regional celebrat a La Corunya el 27 de gener de 1924--, i quan la redacció es traslladà a Santiago, en fou secretari Manuel Fandiño i Ezequiel Rey el director. Hi van col·laborar gairebé totes les plomes anarquistes conegudes, com ara Tomás Ortega, Eladio Díez, Miguel Jiménez, León Peñacorada, Juan Valjean, C. Estrada, José Villaverde, Gonzalo Soler, Sebastià Clara, Feliciano Benito, etc. A partir de juliol de 1927, Martínez Anido, que havia estat nomenat pel dictador subsecretari de Governació als pocs dies del cop d'Estat, decidí intervenir personalment i suspengué, gairebé simultàniament, elsúltims portaveus anarcosindicalistes que encara es publicaven. Han quedat poquíssims exemplars d'aquesta publicació.

    Solidaridad Obrera (1923-1927)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Cels Gomis i Mestre

    Cels Gomis i Mestre

    - Cels Gomis Mestre:El 6 de gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre --certs autors citen Mestres erròniament. Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes«intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres fullets. Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús barcelonina i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia,El Productor, La Tramontana, etc. Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares. Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries --durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar--, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884),La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900),Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901),Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987, pòstum),  etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887). Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902). Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de juny de 1915 a Barcelona (Catalunya). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.

    Salvador Palomar:«Cels Gomis i Mestre, cultura popular i cultura obrera», en Carme Pujol: Inventari del fons personal de Cels Gomis i Mestre. Arxiu Històric Municipal de Reus, 2003

    ***

    Hristo Botev, i la seva signatura, fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)

    Hristo Botev, i la seva signatura, fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)

    - Hristo Botev: El 6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1848 neix a Kalofer (Plovdiv, Bulgària) el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo Botev, i considerat un dels herois nacionals búlgars. Era fill d'una família cultivada i progressista, que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes cançons populars del folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i traductor literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants del moviment anomenat«Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a lluitar contra la dominació otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia, dotà la biblioteca escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres que exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre dels futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863, després d'acabar els estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel lingüista Nayden Gerov, aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la secundària al II Institut d'Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels més prestigiosos de la ciutat, on s'introduirà de valent en la literatura russa, però també en els reglaments cruels i els càstigs corporals de l'educació d'aleshores. Considerà que aquest institut era una mena de «colònia penitenciària» i l'abandonà, fent estudis durant un any a les facultats d'història i de filologia de la Universitat d'Odessa. Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a Bessaràbia (Zadounaevka) i és en aquesta època quan començà a escriure els seus primers poemes, alhora que establí contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A començaments de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com a professor a son pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de la festa dels sants Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs públic improvisat en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de la burgesia búlgara; arran d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa, però la manca de diners el portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa colònia d'exiliats búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania) treballà amb Dimitar Panitchkov per al periòdic Dunavska Zora (Alba del Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi Dimityr i Stefan Karadzha. L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat de Jeliu Voyvoda, del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es matriculà en la facultat de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar per qüestions econòmiques. Sense recursos, hagué de viure de manera bohèmia i durant un temps compartí penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la insurgència búlgara, fent vida en un molí abandonat a prop de Bucarest. Entre febrer de 1869 i  maig de 1871, sempre en contacte amb el moviment revolucionari búlgar, treballà, gràcies al suport de Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria, Izmaïl, etc.) fent classes de búlgar. A Izmaïl conegué el revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament i decidí adaptar la seva estructura política a la realitat búlgara. El 10 de juny de 1871 començà a editar el periòdic revolucionari Duma na Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants búlgars), on publicà poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió anual de l'Associació del Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran amistat amb el revolucionari rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu). L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de conspiració, va ser tancat durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i aprofità la seva reclusió per a col·laborar i establir relacions amb el moviment revolucionari rus. Col·laborà amb el periòdic revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda (Llibertat), on també treballà com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis, especialment lingüístics (rus, romanès, francès) i establí contactes amb revolucionaris russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els cercles bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària. Es dedicà a escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail Bakunin a Rússia i a Romania, on creà el primer grup anarquista del país. Sobretot difongué l'obra de Bakunin Estatisme i Anarquia, llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del seu domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest l'efímer (només sortiren tres números) periòdic satíric Budilnik (Despertament), on fou molt crític amb els estaments enriquits búlgars que no feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de 1872 Vasil Levski, organitzador del Comitè Central Revolucionari Búlgar (CCRB), òrgan encarregat d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que operava des de Romania, va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el 19 de febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí en dos grups: el que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov, Panayot Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben Karavelov). Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada per Levski i treure partir de la situació internacional de lluites entre l'Imperi Otomà, Rússia i Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità el periòdic Zname (Bandera) i a partir del 15 de gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà Botev i Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia atreure la intervenció de les grans potències. A començaments de 1875, en substitució de Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la insurrecció búlgara contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875 començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es casà amb Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876 nasqué sa filla Ivana. El setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora, però a començaments de 1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania consideraven que l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana a Bulgària era imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de Bechet organitzà una companyia armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup«Els Apòstols», organitzadors de la insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a Romania i el varen convèncer perquè enviés a la zona la companyia que estava organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els combatents arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat prematurament. Els reclutes demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els voivodes), com ara Filip Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però aquests rebutjaren l'oferta per raons polítiques i, així les coses, Botev assumí el comandament, amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia Militar Nikolaev i que havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig de 1876 decidiren partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples obrers i amagant les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els seus instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki que després prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert Engländer, convençut per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia desembarcà a prop de Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia produït, però si la resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars i irregulars (els mercenaris baxi-bozuq). Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les muntanyes de Vratza mentre s'organitzava l'aixecament popular, però la població, temorosa davant l'aclaparant presència otomana, no es revoltà. La companyia patí nombrosos i intermitents atacs dels baxi-bozuq i el 18 de maig de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta quilòmetres del Danubi, l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels rebels. L'1 de juny de 1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop de la muntanya Okaltchitza. Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses pèrdues a les tropes turques, la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els qui no aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure aquest dia, 1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1876, a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària). Des del punt de vista poètic, la seva obra està considerada una de les més importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims búlgars, especialment pel comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botev és omnipresent arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i malauradament, Botev també és un personatge reivindicat per l'extrema dreta nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol referència al seu pensament llibertari.

    Hristo Botev (1848-1876)

    ***

    Sébastien Faure

    Sébastien Faure

    - Sébastien Faure: El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Fou fill d'una família tradicionalista i conservador; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure --homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquestaèpoca, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva«conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdicAlmanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències --unes 150 a l'any--, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà --amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)-- una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola --abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu,Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la«Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.

    ***

    Llum de la Selva

    Llum de la Selva

    - Isidre Nadal Baqués: El 6 de gener de 1877 neix a Barcelona (Catalunya) el pacifista, naturista, ecologista, vegetarià crudívor, eremita i anarcoindividualista tolstoià Isidre Nadal Baqués, conegut com Llum de la Selva, L'Avi Llum oL'Avi Selves. Fill d'una prostituta del Barri Xino de Barcelona i de pare desconegut, havia nascut al barri conegut com El Polvorí, a les faldes de Montjuïc, i no va ser inscrit al registre civil. Altres fonts diuen que sos pares cultivaven a jornal els horts de la zona i que quedà orfe de pare als quatre anys i de mare als sis, i encara una altra versió diu que havia estat abandonat al port de Barcelona en nàixer i que va ser criat per unes monges en un orfenat. Adoptà el nom d'Isidre per la seva afició a l'agricultura i el llinatge Nadal per la seva data de naixement inventada, ja que realment en desconeixia la data real; el segon llinatge Baqués era el de sa mare. Quan tenia sis anys quedà orfe i recorregué els camins demanant caritat i fent de vailet pel menjar a les masies de la zona. Quan tenia 14 anys es posà a treballar fent d'estibador al port de Barcelona, relacionant-se amb els moviments anarcosindicalista i anarquista d'aleshores. Quan tingué l'edat per anar a les guerres colonials espanyoles, aconseguí eludir el servei militar. Entre 1898 i 1910 formà part de les comunitats seguidores de l'anarquisme de Lev Tolstoi i fundà les anomenades «Comunitats dels Esperits Lliures», colònies naturistes i neomaltusianes. Sembla que mantingué correspondència directa amb Tolstoi i que aquest subvencionà aquestes comunitats. En 1900, en l'Atlètic Natura Integral, va ser nomenat «Mestre de la Natura» i canvià el seu nom pel de Llum de la Selva. Seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la seva Escola Moderna, va fer amistat amb Albà Rosell Llongueras i Mateo Morral Roca i quedà molt impressionat quan aquest últim va cometre l'atemptat contra el rei Alfons XIII. Bon coneixedor de la natura, un pagès el posà de capatàs. Es va fer vegetarià i, amb Maria Alonso, fundà l'Associació d'Animals i Plantes. Viatjà arreu de la Península i per Europa. Amb tres amics, en 1925 fundà la Societat Catalana de Naturisme, primera societat naturista de l'Estat espanyol. Col·laborà en la revista naturista Pentalfa. En 1926 s'instal·là a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i l'any següent fundà el Grup d'Estudis Anarquistes «Idea i Cultura», que es reunia al cafè de Cal Mistos de Sabadell, freqüentat per destacats militants anarquistes com Bru Lladó i Edgardo Ricetti. En aquesta època era partidari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou col·laborador de l'escola llibertària Cooperativa Obrera Cultura i Solidaritat, encapçalada per Edgardo Ricetti. En 1932, amb sa companya Carme (Flor de Maig), comprà un hort a Can Rull, als afores de Sabadell, que batejà amb el nom de«Jardí de l'Amistat», on, conseqüent amb les seves idees, visqué moltes dècades sense diners ni electricitat, només amb els productes del conreu de la terra. En aquests anys republicans es relacionà amb el grup teosòfic«Rama Fides» de Sabadell i presidí algunes de les seves reunions. Durant la Revolució espanyola va fer constat la col·lectivitat d'agricultors al voltant de Sabadell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els seus coneixements agronòmics resultaren de gran ajuda. A Can Rull engegà un projecte d'escola naturista i la Granja Natura que havia creat enregistrà una ampliació, on a més de construir-hi una biblioteca naturista i pacifista, impulsà dues colònies: una de set famílies al mateix «Jardí de l'Amistat» i una altre de vuit famílies al barri de Can n'Oriach de Sabadell. Arran dels fets de «Maig de 1937», els seus membres van ser detinguts per la reacció comunista acusats d'emmagatzemar armes i municions. Aquestes colònies van ser assaltades per les tropes franquistes al final de la guerra, mentre ell restà en solitari al seu habitatge del «Jardí de l'Amistat». També Can Rull va perdre en 1939 el seu Ateneu Cultural que s'havia constituït el 19 de juliol de 1936 en una casa del carrer de Larra de Sabadell i que era gestionat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. Durant el franquisme romangué a Sabadell i posteriorment l'espai que ocupava va ser engolit de mica en mica per l'urbanisme capitalista. Gràcies a l'escriptor Jordi Maluquer i Bonet, que era assidu del «Jardí de l'Amistat», conegué el filòsof pacifista Lanza del Vasto, deixeble de Mohandas Gandhi, qui visità Can Rull en els anys 1959 i 1968. També n'eren assidus els activistes Lluís Maria Xirinacs i Pepe Beúnza. Amb el temps fundà una Escola de Naturosofia o Saviesa Divina, on gent de tot arreu hi venia a rebre el seu consell (veïns de la rodalia, clergues jansenistes, capellans catòlics, monjos de Montserrat, teòsofs, espiritistes, seguidors de Jiddu Krishnamurti, gent de les comunitats de l'Arca i de l'Arc de Sant Martí, etc.). En 1981, quan morí sa companya Carme, uns joves amics naturistes l'acolliren a la seva«Kolònia de Plana Bella», a la Galera. Nadal Baqués va morir el 23 de desembre de 1983 a la Galera (Montsià, Catalunya), a prop de fer 107 anys d'edat, i fou enterrat com volia allà mateix, al costat d'un xiprer, entre oliveres, amb una túnica blanca i sense taüt. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer de Sabadell porta el seu nom (Llum de la Selva). En 2012 el grup La Travessia elaborà el documental El Jardí Oblidat. Un relat coral i en 2014 Nicolás Parreño Román (Nickparren) publicà un recull de la seva filosofia sota el títol Llum de la Selva. Abandonat durant molts d'anys, actualment el«Jardí de l'Amistat» està en vies de recuperació gràcies a la feina de diverses entitats ciutadanes.

    Isidre Nadal Baqués (1877-1983)

    ***

    Carnet confederal de Joan Albós Franci

    Carnet confederal de Joan Albós Franci

    - Joan Albós Franci: El 6 de gener de 1886 neix a Sant Joan de Ministrells (Valls de Valira, Alt Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Albós Franci. Es guanyà la vida fent de forner. Entre 1907 i 1909 va fer el servei militar al Marroc, on esdevingué antimilitarista i anarcosindicalista, i en tornar treballà de forner a Barcelona (Catalunya). Es casà a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) amb una andorrana. Cap el 1916 emigrà a França amb sa família i s'instal·là a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), on obrí un forn i on albergà nombrosos companys, alhora que continuà finançant el moviment llibertari. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'establí amb sa companya i sos tres infants a les Escaldes (Escaldes-Engordany, Andorra), població natal de sa companya. En 1934 la família s'instal·là a la Seu d'Urgell, on, quan el cop feixista de juliol de 1936, ell participà en el Comitè Revolucionari local i en operacions armades. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i arribà a Pàmies. Va ser, juntament amb son fill Joan Albós Besolí, nascut en 1915, internat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment ambdós treballaren d'obrers de fleca a Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània). Després de l'Alliberament, restà al camp de Bram per treballar per a les tropes angleses. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. Lector regular de Solidaritad Obrera, fou fidel a la línia ortodoxa confederal. En 1951 es va jubilar. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1954 va fer un donatiu per a la Casa de Repòs de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Joan Albós Franci va morir en 1971.

    ***

    Giuseppe Mezzano

    Giuseppe Mezzano

    - Giuseppe Mezzano: El 6 de gener de 1896 neix a Asigliano Vercellese (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Mezzano. Sos pares es deien Antonio Mezzano i Carolina Brusa. Es guanyava la vida com a pintor i emigrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fitxat per la policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de 1935, quan retornà a Itàlia, va ser detingut per la policia a Vercelli (Piemont, Itàlia) i empresonat. Com que no hi havia cap càrrec contra ell, va ser alliberat als pocs dies, però va ser posat sota vigilància i amb l'obligació de presentar-se en determinats dies al Registre Polític Central. El 6 d'agost de 1936 retornà clandestinament a Ginebra i durant la tardor d'aquell any marxà cap a Espanya per fer costat la Revolució que s'estava quallant. Enrolat en el«Batalló Garibaldi», lluità al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va ser ferit en una mà i a la cama dreta. El març de 1938 va ser donat d'alta de l'hospital i destinat a serveis auxiliars a Albacete (Castella, Espanya), on romangué fins el maig d'aquell any quan retornà a Suïssa. L'11 d'octubre de 1939 va ser detingut a Ginebra per la policia helvètica i internat al camp de treball de Gordola (Ticino, Suïssa). Després de la caiguda del feixisme realitzà gestions al Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de 1943, com que estava fitxat al Registre de Fronteres com«exmilicià roig», va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli (Piemont, Itàlia), on fou interrogat i posat en llibertat sota vigilància. Aleshores participà en la Resistència, enquadrat en la V Divisió«Garibaldi» de la 182 Brigada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Biella. Giuseppe Mezzano va morir el 29 de novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En 2003 son fill Luciano Mezzano donà documentació de son pare a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea nelle Province di Biella e Vercelli «Cino Moscatelli».

    Giuseppe Mezzano (1896-1950)

    ***

    Cosme Sampériz Janín

    Cosme Sampériz Janín

    - Cosme Sampériz Janín: El 6 de gener de 1900 neix a Candasnos (Osca, Aragó, Espanya) el mestre llibertari i després comunista Cosme Sampériz Janín. Sos pares van ser Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín Baches. Després de passar pel Seminari de Lleida (Catalunya), en 1913 es matriculà per fer el batxiller a l'Institut d'Osca. Després estudià magisteri al Liceu Escolar de Lleida, dirigit per la parella de mestres Frederic Godàs Legido i Victorina Vila Badia, seguidor de les ensenyances llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. Restà al Liceu Escolar fent de professor fins que hagué de marxar a fer el servei militar. Destinat a Melilla, romangué aÀfrica més de tres anys i conegué el mestre Heraclio C. Ventosa, amb qui travà una ferma amistat. En 1925 marxà a Cuba, amb sos germans Ricardo i José, i amb Ventosa, instal·lant-se a Palma Soriano (Oriente, Cuba), on en 1929 regentava i dirigia el prestigiós «Liceu Escolar» en un edifici llogat. A l'illa caribenya es casà amb Josefa Cabañas Cabrera (Dulce), de família benestant. A Cuba impartí conferències, va escriure en la premsa progressista i realitzà una important tasca social. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou tancat un temps a la presó del Castell del Príncep de l'Havana. Cap al 1932, a resultes de la repressió generada per la dictadura machadista, retornà a la Península --son germà José ho havia fet abans. Amb sa companya s'establí a Albalate de Cinca, on tenia algunes propietats, i visqué d'una granja agrícola i d'un hort. Quan esclatà la Revolució de 1936, col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT), elogià el procés col·lectivitzador i va escriure articles per a diversos periòdics llibertaris, alguns amb son germà José, com ara Acracia, Orientación Social, Solidaridad Obrera, Surcos, etc. El 13 d'octubre de 1936 va ser destinat com a mestre a Alcola de Cinca. En 1937 va fer un gir ideològic i es convertí en destacat dirigent comunista d'Osca i, afiliat a la Federació Aragonesa de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT), passà a condemnar el col·lectivisme. Cosme Sampériz Janín va ser assassinat el 8 de maig de 1937 a Alcolea del Cinca (Osca, Aragó, Espanya) en el context dels «Fets de Maig» de 1937 durant un enfrontament amb un grup de col·lectivistes cenetistes. El seu cos va ser llançat al riu Cinca i recollit a Fraga, on fou enterrat.

    Cosme Sampériz Janín (1900-1937)

    José Sampériz Janín (1910-1941)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0


      


                             La Xina, 2018. Allò que s'ha de saber.


     


    A l'inici d'aquest 2018, els EUA fan més palès el seu procés de decadència, mentre que la Xina es mostra més clarament com a la major potència econòmica mundial.

     

    He pensat que en aquest començ d'any, en relació al poder del gran país asiàtic, seria bo difondre un escrit que vaig publicar al 2014 sobre el misteri del gran salt endavant de la Xina. Tot allò que assenyalava sobre el procés econòmic xinès, encara es destaca més clarament actualment.

    Teniu a l'abast el post  La Xina, la civilització vertical. .


    0 0

    Els Glosadors de Mallorca, entre d'altres, retrem homenatge a Antoni Socias "Teuler" el proper 7 de gener a la placeta de l'Esglèsia de sa Pobla, després de l'elecció del clamater 2018.

     


    0 0

    El racisme i l´antiesquerranisme a Mallorca: Miquel Segura (exPP) i Ramón Aguiló (exPSOE) - Brutals atacs contra els nous mallorquins (els fills dels immgrigants) i contra l´esquerra de les Illes –


    El país finit de Miquel Segura i Ramon Aguiló


    Per ANTONI TROBAT (Diari AraBalears)


    Per a mi Segura representa, en allò polític, una mallorquinitat que no m’agrada. La poruga i covarda dels que s’alineen amb l’estat i l’oligarquia –la d’aquí i la d’allà, que són les mateixes– endèmicament. Que només mira pels seus interessos. Individualista.Egoista. Que va contra els interessos de les classes populars mallorquines –plenes dels ‘Tomeus’ que diu vindicar. El Segura orgànic de la dreta conservadora –i suposadament catòlica– que tant de mal ha fet a la seva estirp ha acabat, curiosament, defensant pràcticament el mateix que un altre ‘il·lustre’ de la política illenca: Ramon Aguiló, exbatlle de Palma. L’exsociata reconvertit en nacionalista espanyol que va flirtejar amb la UPyD de Rosa Díez, aquests dies feia befa, també a premsa, del discurs que Miquel Ensenyat, president del Consell de Mallorca, va pronunciar per la Diada, en què apel·lava a un país inclusiu, d’adhesió lliure, divers i que portàs per senyera la pau, la multiculturalitat i el progrés. “La Lola Flores del nacionalismo catalanista”, li enflocava el palmesà al solleric en uns termes que no crec marcià qualificar d’homòfobs i carregats de ressentiment. (Antoni Trobat)


    Fa dies, l’escriptor, periodista i joier pobler Miquel Segura, home del PP durant anys i panys, de qui recordo haver gaudit el 'Memòria xueta', escrivia en un diari de la competència que el sorprenia el fet que els primers nascuts de l’any 18 fossin infants amb noms de tradició ni catalana ni castellana. Així, Segura , ara Mihael Bar Haim, després d’autoconfessar-se com a no procliu a allò que anomena “multiculturalisme” es mostrava obertament recelós que a Son Llàtzer el primer infant nat fos una Yanira, a Son Espases un Kanter Ikkea, a Manacor una Jana Nassiri, i a Eivissa un Gael –de qui feia constar, per si podíem pensar que era fill de pares europeus amb interès per la mitologia celta, que els seus progenitors eren oriünds de l’Equador, a Amèrica Llatina, i per tant, fosquets de pell–. “Un país sense Tomeus no va enlloc”, es lamentava el qui fou ferm defensor de Jaume Matas.

    Miquel Segura o Mihael Bar Haim– de qui aplaudeixo sincerament el retorn a les arrels però no la defensa del sionisme– hauria de saber que allò que permet a una societat progressar és el mestissatge. El mestissatge de veritat. Ho saben els sectors més progressistes de l’Israel que ell diu admirar, absolutament espantats de la deriva dretana, endogàmica, racista amb els palestins i amb els jueus àrabs –els mizrahim, que fan més o manco la mateixa cara que Segura i que jo– i condescendent amb l’integrisme religiós, que viu el país dels tarongers de Haifa usurpats als seus legítims propietaris l’any 48. Només cal llegir escriptors en llengua hebrea com Etgar Keret o Amos Oz. Només cal interpretar la realitat sense bilis.

    Per a mi Segura representa, en allò polític, una mallorquinitat que no m’agrada. La poruga i covarda dels que s’alineen amb l’estat i l’oligarquia –la d’aquí i la d’allà, que són les mateixes– endèmicament. Que només mira pels seus interessos. Individualista.Egoista. Que va contra els interessos de les classes populars mallorquines –plenes dels ‘Tomeus’ que diu vindicar. El Segura orgànic de la dreta conservadora –i suposadament catòlica– que tant de mal ha fet a la seva estirp ha acabat, curiosament, defensant pràcticament el mateix que un altre ‘il·lustre’ de la política illenca: Ramon Aguiló, exbatlle de Palma. L’exsociata reconvertit en nacionalista espanyol que va flirtejar amb la UPyD de Rosa Díez, aquests dies feia befa, també a premsa, del discurs que Miquel Ensenyat, president del Consell de Mallorca, va pronunciar per la Diada, en què apel·lava a un país inclusiu, d’adhesió lliure, divers i que portàs per senyera la pau, la multiculturalitat i el progrés. “La Lola Flores del nacionalismo catalanista”, li enflocava el palmesà al solleric en uns termes que no crec marcià qualificar d’homòfobs i carregats de ressentiment.

    Segura i Aguiló. Ramon i Miquel. Aguiló i Segura. Miquel i Ramon. Allò rural i allò urbà. Dues cares d’una mateixa moneda. El PP i el PSOE d’un temps llunyà, que ara potser es diran diferent, però amb una visió de com ha de ser Mallorca que al cap i a la fi és la mateixa. Subalterna. Rendida. Provinciana. Descohesionada. Una terra amb mallorquins, forasters i estrangers regida pel sistema polític i econòmic del que, cadascú amb els seus matisos – certament Aguiló sembla que va ser un gestor digne i hagués pogut evolucionar cap a bé tot i que no ho va fer–, ells han estat còmplices i executors.

    I això no ho oblidarem. Ni ho oblidaran nous illencs com Yanira, Kanter Ikkea, Jana Nassiri i Gael, que estan cridats a construir una Menorca, una Formentera, una Eivissa i una Mallorca millors. Més justes i sobiranes. Allunyades del model de desenvolupament que ens ha devastat l’entorn i les vides. On tenir un nom amazig, tres llengües familiars diferents del català, torrar halal per Sant Sebastià i recuperar, si es vol, les antigues Sopes dels Reis, que l’amiga Margalida Mulet m’ha fet redescobrir aquesta setmana, siguin quelcom de normal en un mallorquí que defensa Mallorca més enllà d’una mera adscripció administrativa. No serà senzill. I, segurament, un cop vençuda la mentalitat que representen MiquelsSegures –sic– i RamonsAguilós –sic– la principal batalla serà dins el propi mallorquinisme. Però, aquesta, és una història per un altre dia.



    0 0

    [07/01] «La Débâcle» - «El Eco de Ravachol» - «Probuda» -«Espoir» - Barrett - Chassin - Alcrudo - Ryner - Massé - Meltzer - Stowasser - Martí Boscà - Ballard - Coll - Ippoliti - Tort - Rodríguez - Rebelo - Fattori - Puccio - Sanz Valero - Llorens - Germán - Paon

    Anarcoefemèrides del 7 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Débâcle"

    Capçalera del primer número de La Débâcle

    - Surt La Débâcle: El 7 de gener de 1893 surt a Saint-Josse-Ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual anarquista La Débâcle. Organe Révolutionnaire. No hi figura cap menció de responsabilitat i cap dels articles va signat, exceptuant dos poemes de Louise Michel i un de Paul Verlaine. Errico Malatesta, aleshores a Londres (Anglaterra), hi estava subscrit. Aquest periòdic edità el fulletó de Paul Sosset (Paul Flaustier) Catéchisme du jeune propagandiste (1893). En sortiren 11 números, l'últim del 23 de juliol al 6 d'agost de 1893, i es va estampar a la tipografia de l'impressor anarquista Denis Villeval (Jambe de Laine).

    ***

    Capçalera d'"El Eco de Ravachol"

    Capçalera d'El Eco de Ravachol

    - Surt El Eco de Ravachol: El 7 de gener de 1893 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número d'El Eco de Ravachol. Periódico anarquista. Era continuació de Ravachol --que dirigit per Joaquim Pascual sortí també a Sabadell i que publicà dos números (el 22 d'octubre de 1892 i el 2 de novembre de 1892)-- i ambdós són un homenatge a l'anarquista francès guillotinat l'11 de juliol de 1892. El tercer número iúltim, del 21 de gener de 1893, fou denunciat i el seu director, J. Toronell, processat.

    ***

    Capçalera de "Probuda"

    Capçalera de Probuda

    - Surt Probuda: El 7 de gener de 1912 surt a Sofia (Bulgària) el primer número del setmanari Probuda (El Despertament), subtitulat«Periòdic social anarquista». Michel Guerdjikov el publicà fins al 5 de setembre de 1912. Tingué una tirada de 10.000 exemplars. Entre 1919 i 1920 reaparegué com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) i Georges Getchev reemplaçà Guerdjikov en la direcció del periòdic.

    ***

    Portada del primer número d'"Espoir"

    Portada del primer número d'Espoir

    - Surt Espoir: El 7 de gener de 1962 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalistaEspoir. Hebdomadaire. Organe de la VIe Union Régionale de la CNTF. La capçalera també prengué el nom d'Espoir-CNT i, a partir de 1976, el subtítol era Organe de la CNTF. Substituí CNT quan aquest fou suspès per les autoritats franceses. La directora d'aquest setmanari bilingüe (castellà i francès) fou Frederica Montseny i el gerent Antoine Turmo. Era l'òrgan «oficiós» del sector de la CNT en l'Exili encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Hi trobem articles d'infinitat de militants, tant francesos com peninsulars, com ara Víctor Alba, Ramón Álvarez, FélixÁlvarez Ferreras, Juan Álvarez Ferreras, Artés, Manuel Bernabeu, Pierre-Valentin Berthier, Bravo, Édouard Brunet, Caba, Campio Carpio, Severino Campos, Floreal Castilla, Vicente Caudet, Celma, Codina, Costa, Dionisio Crespo, Louis Dorlet, España, Joan Ferrer, Fontaura, Víctor García, Alain Gornes, Étienne Guilleamu, Henry Herscovici, Lamela, Marcel Lepoil, Ramón Liarte, Pierre Méric, Monreal, Frederica Montseny, Moreno, Muñoz Congost, Acracio Orrantia, Faustino Piquer, Porté, Rodríguez Ureña, Serafín Roig, Serrano, Soloer, Tarragó, Temblador, Antoine Turmo, Vega, Antonio Vidal, Villar Sánchez, René Villard, etc.«Editions Espoir» publicà alguns fullets de diversos autors (Mikhail Bakunin, Georges Balkanski, Gaston Britel, James Guillaume, Victor Griffuelhes, Piotr Kropotkin, Ricardo Mella, Émile Pouget, Édouard Rothen, Gabriel Veillard, René Villard, etc.). En sortiren 1.025 números, l'últim el 22 de desembre de 1982 i fou substituït per Le Combat Syndicaliste a partir del gener de 1983.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Rafael Barret a San Bernardino, Paraguai (1908)

    Rafael Barret a San Bernardino, Paraguai (1908)

    - Rafael Barrett: El 7 de gener de 1876 neix a Torrelavega (Cantàbria, Espanya) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista RafaelÁngel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del Carment Álvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a«vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un«Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica --Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria-- i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español,Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón,Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquestaèpoca quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera,Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anysés donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de«tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia,El Espíritu Nuevo, Apolo,Natura, El Despertar i ¡Libertad!¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al«Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat --actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase:«Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».

    ***

    Henri Chassin

    Henri Chassin

    - Henri Chassin: El 7 de gener de 1887 neix al barri de Belleville de París (França) el poeta i cantautor anarquista i antimilitarista Henri Chassin, conegut com Pierre. Nét d'un communard, després de passar set anys en el regiment d'Infanteria dels Zuaus, en 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser enviat al front. Negant-se a matar, va desertar, però finalment va ser capturat i enviat per cinc anys als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») de Sidi-bel-Abbès. Intentà, sense èxit, evadir-se en tres ocasions i fou internat durant un temps en un hospital psiquiàtric. En acabar la guerra va ser alliberat i entrà a treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Va participar activament en la gran vaga ferroviària de 1920, però va ser jutjat per «complot contra la seguretat de l'Estat», condemnat, acomiadat --juntament amb Sylvain Lafargue i André Perry-- i empresonat a Dieppe. Un cop lliure reprengué els estudis i arribà a llicenciar-se en dret. En 1923 aconseguí trobar una feina als serveis jurídics de la Casa Dunlop, treball que conservarà fins a la seva jubilació en 1952. A part d'això, desenvolupà una activitat de cantautor força intensa, escrivint arravatadament poesies i component cançons que després cantava als cabarets montmartrians, especialment al Grenier de Grégoire. El seus temes preferits van ser el París popular (Bellville, Montmartre, etc.) i sempre va fer servir el llenguatge «vulgar» dels seus habitants. També interpretà peces d'altres cantautors llibertaris, com ara Gaston Couté o Aristide Bruant. Formà part del grup «La Vache Enragée» de Montmartre, que muntava festes obreres i editava una revista, i prendrà part en les activitats de «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris (Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, Clovys, etc.). En 1927 publicà Machin de Belleville, recull de les seves poesies amb un glossari de l'argot emprat. En 1920 va ser conseller municipal de la Comuna Lliure de Montmartre com a president dels«Sauvagistes» i entre les seves propostes estava la de transformar la basílica del Sacré-Coeur en una piscina municipal. Amb Bernard Salmon, amb qui havia refundat el club literari de «Les Hydropathes» de Montmartre sota el nom d'«Aquadémie», fou un dels creadors de les matinals del cabaret «Le Tire Bouchon». També va ser president dels «Amics de Gaston Couté», i membre fundador de la «Confrérie des Chevaliers du Taste-fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Interessat per la francmaçoneria, en 1933 s'inicià en aquesta associació. Trobem col·laboracions seves en diversos periòdics anarquistes, com ara L'Ordre Naturel, Le Raffût i Le Monde Libertaire. Henri Chassin va morir el 20 de juliol de 1964 a l'hospital Lariboisière de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc del Père-Lachaise (nínxol 728 del columbari).

    Henri Chassin (1887-1964)

    ***

    Augusto Moisés Alcrudo Solórzano

    Augusto Moisés Alcrudo Solórzano

    - Augusto Moisés Alcrudo Solórzano: El 7 de gener de 1892 neix a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà menor del també metge i anarquista Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels editors de la revista universitària saragossana Paraninfo. Entre 1915 i 1920 col·laborà assíduament amb el periòdic El Ideal de Aragón. En aquests anys freqüentà els cercles artístics i travà amistat amb els pintors Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro Viñado. El juliol de 1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge de malalties «secretes» (venèries) i amb son germà muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions republicanes, com ara el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda Revolucionària y Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César Falcón. En 1930, però, amb son germà, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el sindicat anarcosindicalista fou molt més important que el de son germà, que es decantà més per la maçoneria, i col·laborà en la premsa llibertària i realitzà mítings i conferències. L'1 de maig de 1931 participà en un míting cenetista ambÁngel Pestaña i Ricard Sanz. En aquesta època formà part de la redacció del reaparegut Cultura y Acción. El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat cenetista de Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al teatre del Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb Isaac Puente al Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que creà la Federació Nacional d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses conferències a sindicats i ateneus saragossans i assistí regularment a la «Peña Salduba», que es reunia al cafè saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel Abós, Ramón Acín, Servet Martínez, Isaac Puente i son germà, entre d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres companys, i passà un temps a la presó. En maig d'aquell any polemitzà, en el periòdic CNT, sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà la creació d'una xarxa de comitès de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que es va debatre en una assemblea local i més tard regional el juliol de 1933 i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les Joventuts Llibertàries, decidí abandonar voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda pels companys, però mesos després en tornà. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT,Diario de Aragón,Estudios, Hojas Médicas,Independencia, Iniciales, Mañana,Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien amenaçat de mort sa companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Miguel José.

    ***

    Georgette Ryner

    Georgette Ryner

    - Georgette Ryner:El 7 de gener de 1895 neix a Nogent-le-Rotrou (Centre, França) l'escriptora, poetessa i pedagoga anarquista Georgette Ner, més coneguda com Georgette Ryner, filla del filòsof anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner). Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Semeur, de Barbé; L'En Dehors, d'Émile Armand; Ce qu'il faut dire, de Louis Louvet; Liberté, de Lecoin; Le Monde Libertaire;La Grife; Contre-courant; Cahiers des Amis d'Han Ryner; etc. El 24 d'octubre de 1927 es casà amb l'intel·lectual anarcoindividualista Louis Simon. Consagrada a la pedagogia com son company, va fer classes a diverses poblacions (Briançon, Pontlevoy, Pithiviers, etc.) i va enviar ajuda als infants algerians en 1966 sota l'assistència de «Terre des Hommes». Entre les seves obres podem destacar Le combat de l'amour et de la mort (1924), Dans la rondeéternelle. Poèmes en prose (1926), Han Ryner: homme libre (1928, amb altres),  Adolescente passionnée (1968) i Quiêtes-vous, mes enfants? Journal d'une maman (1975). Georgette Ryner va morir el 24 de març de 1975 a París (França) i el 28 de març fou enterrada al cementiri parisenc de Montparnasse. Deixà una important obra i textos autobiogràfics inèdits.

    ***

    Ludovic Massé

    Ludovic Massé

    - Ludovic Massé:El 7 de gener de 1900 neix a Évol (Conflent, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Massé. Mestre d'escola de professió, com son pare Sylvain Massé, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. En maig de 1930 es casa amb Louise Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revista Prolétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura --serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra ell que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) --dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacar Le mas des Oubells (1932),  Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu,Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant,A Contre-Courant, Prolétariat, Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver«pujat» cap vegada a París.

    ***

    Albert Meltzer (Heliopolis, juny de 1946)

    Albert Meltzer (Heliopolis, juny de 1946)

    - Albert Meltzer: El 7 de gener de 1920 neix a Totthenham (Londres, Anglaterra), en una família de jueus i protestants irlandesos, el destacat militant anarquista i resistent antifranquista Albert Isidore Meltzer. Quan tenia 15 any es va interessar pel socialisme, però serà a través de la pràctica de la boxa que descobrirà l'anarquisme en els ambients dels rings --defensà la boxa en un míting d'Emma Goldman quan aquesta la va criticar-- i va ingressar en el «Freedom Grup», la principal organització anarquista londinenca. A partir de 1936 es va mobilitzar en suport de la Revolució espanyola i en 1937 va crear el grup«The Friends of Durruti» (Els Amics de Durruti) i va integrar-se en el «Libertarian Youth Moviment». En 1938, amb documentació falsa, va marxar a Alemanya amb la intenció de cometre un atemptat contra Hitler que finalment no va reeixir, però a Hamburg va participar en una xarxa de contraban d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península, alhora que actuava d'enllaç entre el moviment anarquista espanyol i els serveis d'espionatge britànics. Després va exercir diversos oficis (empleat del gas, reporter, firaire, comediant, actor de cinema, venedor de llibres de segona mà...) i en 1939 va ser un dels editors del periòdic anarquista Revolt! i va participar en War Commentary. El 28 d'abril de 1940 es va crear de bell nou la Federació Anarquista i va ser nomenat secretari. En 1944 va rebutjar l'ordre de mobilització i va ser detingut, jutjat per deserció i empresonat. Després va ser obligat a enrolar-se en el «Pioneer Corps» per lluitar a Egipte, però va acabar participant en un motí al Caire que li va implicar dos judicis marcials. De tornada a Anglaterra en 1948, va continuar amb la seva militància anarcocomunista --sempre es mostrarà contrari a l'anarcoindividualisme. En 1962 va començar a participar en la resistència llibertària antifranquista, primer en el «Grup 1 de Maig» i després en el «Guddon's Grup». Va crear el grup de suport a Stuart Christie quan aquest va ser empresonat en 1964 a Espanya pel seu intent d'assassinar Franco i quan aquest va ser alliberat, plegats van fundar l'Anarchist Black Cross (Creu Negra Anarquista), en suport dels presos anarquistes. En 1970 va editar amb Stuart Christie la revista Black Flag, però poc després va ser detingut acusat de complicitat amb el grup anarcoterrorista«The Angry Brigade» (La Brigada Enrabiada). En 1971 va crear a Londres, amb Miguel García, el Centre Ibèric Internacional, que organitzava campanyes de solidaritat amb els activistes llibertaris (CNT, MIL, GARI, etc.) empresonats. També va ser membre fundador de la biblioteca anarquista Kate Sharpley Library, que també edita llibres de temàtica anarquista. A començaments dels anys vuitanta va incorporar-se a l'anarcosindicalista Direct Action Movement (Moviment d'Acció Directa) i a la seva successora Solidarity Federation (Federació Solidària). També va ser secretari del «Red & Black Club» de Deptford, quan vivia a Lewisham. Va col·laborar en multitud de publicacions llibertàries, com ara Spain and the World, The Struggle, Controversy,War Commentary,Revolt!, Solidarity, Brand,Volontà, Freedom,Direct Action, Man!, Workers in Uniform, Cienfuegos Press Anarchist Review, Secular Review, The Iconoclast, Cuddon's Cosmopolitan Review, Ludd, Ruedo Ibérico, Black Flag, etc. Entre les seves obres podem destacar The floodgates of anarchy (1970, amb Stuart Christie), The anarchists in London (1935-1955) (1975), A new world in our hearts: The faces of spanish anarchism (1978), Anarchism. Arguments for and against (1981), i la seva autobiografia I couldn't paint golden angels. Sixty years of commonplage life and anarchist agitation (1996), entre altres. Albert Melzer va morir el 7 de maig de 1996 a Weston-super-Mare (Somerset, Anglaterra) d'un vessament cerebral durant un congrés de la Solidarity Federation i fou incinerat el 24 de maig al cementiri de Lewisham.

    ***

    Horts Stowasser a l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma (3 d'abril de 2009)

    Horts Stowasser a l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma (3 d'abril de 2009)

    - Horst Stowasser: El 7 de gener de 1951 neix a Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya) l'escriptor, historiador, pensador i militant anarquista Horst Stowasser. Bona part de la seva infantesa la passà amb sos pares a l'Argentina, on assistí a l'escola en castellà. De ben jovenet entrà en contacte amb el moviment anarquista històric; començà a militar i fou arrestat en diverses ocasions. Després de la secundària marxà de l'Argentina a Alemanya per estudiar agronomia i llengües romàniques. Treballà uns anys en la Universitat Popular, sobretot amb immigrants econòmics, molts hispànics. En aquests anys de joventut realitzà nombrosos viatges que li van permetre fer contactes amb el moviment llibertari d'arreu. Va escriure articles per a nombroses publicacions llibertàries, especialment en alemany i en castellà (Impulso). En 1971 va crear a Wetzlar el centre de documentació anarquista«AnArchiv», on recopilà la seva col·lecció de documents, revistes i literatura anarquista que havia anant arreplegant. Gràcies al seu coneixement del castellà, establí nombrosos contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i en 1973 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Alemanya; també fou un dels primers membres de la renovada central anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union (FAU, Unió Lliure de Treballadors),  participant en diversos congressos i plens d'aquestes organitzacions, així com de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Durant la dècada dels setanta estudià el moviment anarquista rus, publicant obres sobre la insurrecció de Kronstadt --Der Aufstand der Kronstädter Matrosen (1973)-- i sobre el guerriller ucraïnès Makhno --Die Machnotschina. Der Kampf anarchistischer Rebellen für eine freie Gesellschaft in der Ukraine (1917–1922) (1979). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. En 1985 fou condemnat a presó a Alemanya per «insultar l'Exèrcit» després d'haver citar la famosa frase de l'antimilitarista jueualemany Kurt Tucholsky «Tots els soldats són uns assassins»; aquesta condemna tingué un gran ressò en la premsa llibertària d'aleshores. En 1985 també publicà el seu llibre més conegut, Das Projekt A, en el qual proposà un nou programa de vida anarquista, destinat a consolidar projectes llibertaris de vida quotidiana a ciutats petites. Amb altres companys posà en pràctica les seves idees a Neustadt an der Weinstrasse, al Palatinat alemany, arreplegant una vintena de col·lectius autogestinaris de producció i de serveis (botigues ecològiques, llibreries, publicacions, granges agroecològiques, centres culturals, etc.) amb la finalitat de viure segons els principis llibertaris. Aquesta experiència s'escampà a altres indrets d'arreu el món, inclosa Catalunya. A mitjans de la dècada dels noranta el projecte patí una crisi que obligà a replantejar certs aspectes. En aquests anys militava en la FAU de Neustadt, organització que havia abandonat feia uns anys després de fer certes crítiques. En 1995 publicà la seva important obra Freiheit pur. Die Idee der Anarchie, Geschichte und Zukunft. A començaments de segle creà un nou projecte multigeneracional a Eilhardshof (Neustadt), amb la compra i reconstrucció d'un antic casal on poden viure persones de distinta generació segons les idees de la «democràcia directa», que teoritzà en Projekt A / Plan B (2006), i on també roman el centre«AnArchiv». En 2003 publicà Leben ohne Chef und Staat (Viure sense cap ni Estat), on el títol ja ho diu tot. En 2006 s'edità un estudi seu sobre la Revolució espanyola Anti-Aging für die Anarchie? Das libertäre Barcelona und seine anarchistischen Gewerkschaften 70 Jahre nach der Spanischen Revolution i l'any següent una de les seves obres més ambicioses Anarchie! Idee, geschichte, perspektiven, una vasta història crítica del moviment anarquista. Poc abans de morir sortí el llibre Auf den Spuren des Glücks. Eine leicht anarchische Genussreise durch Frankreich, relat d'un viatge «anàrquic» a França escrit amb Christof Gauglitz. En elsúltims anys es guanyava el pa com a publicista en una agència alternativa. Horst Stowasser va morir el 30 d'agost de 2009 a l'hospital de Ludwigshafen am Rhein (Renània-Palatinat, Alemanya) d'una septicèmia originada a resultes d'una caiguda soferta una setmana abans i fou enterrat el 7 de setembre al cementiri de Neustadt amb un gran homenatge dels seus companys als sons d'A les barricades en diferents idiomes.

    «Parlem amb... Horst Stowasser, impulsor del Projecte A», en Catalunya, 99 (juliol-agost 2008). pp. 14-15

    Fotos de la presentació del«Projecte A» a càrrec de Horst Stowasser a l'Ateneu Llibertari Estel Negre (03-04-09)

    ***

    Josep Vicent Martí Boscà

    Josep Vicent Martí Boscà

    - Josep Vicent Martí Boscà: El 7 de gener de 1954 neix a València (País Valencià) el metge i historiador anarquista Josep Vicent Martí Boscà. En 1977 es llicencià en Medicina i en 1996 es doctorà, amb la tesi Medicina y sociedad en la vida y la obra de Gaspar Sentiñón Cerdaña (1835-1902), en Medicina i Cirurgia en la Universitat de València. En 1980 es diplomà en Sanitat en l'Escola Nacional de Sanitat, en 1990 obtingué un màster en Salut Comunitària i en 1999 obtingué el títol de tècnic superior de Prevenció de Riscos Laborals en l'especialitat d'Higiene Industrial, fent-se auditor d'aquest sistema de prevenció en 2003. Entre 1978 i 1985 treballà en atenció primària i des d'aquest últim any com a cap d'una unitat en els serveis de Salut Laboral de la Conselleria de Sanitat de la Comunitat Valenciana i des de 2004 en Sanitat Ambiental, presidint la Societat Espanyola de Sanitat Ambiental (SESA). En 1986 va fer cursos complementaris en l'Instituto Superiore di Sanità de Roma (Itàlia). Entre 2001 i 2010 ha estat membre del Consell Directiu de la Societat Espanyola de Salud Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Des del 2006 es professor associat de Salut Pública en la Facultat de Farmàcia, de la Universitat de València. En 2007 fou secretari del Comitè Científic per al Pla Nacional de Salut i Medi Ambient. Ha impartit cursos de postgrau i conferències sobre qüestions sanitàries a instituts docents, administracions sanitàries i universitats, i publicat nombrosos treballs científics sobre protecció de la salut. Fundà i dirigeix Revista de Salud Ambiental. És autor de Condiciones de trabajo en la manipulación de plaguicidas de uso fitosanitario en la Comunidad Valenciana (1993), Plaguicidas agrícolas: vigilancia sanitaria (1993), Reconocimientos médicos preventivos para trabajadores (1998, coeditor), Informe SESPAS 2004. La salud pública desde la perspectiva de género y clase social (2004, coeditor), Cambio global España 2020-2050. Cambio climático y salud (2012, amb altres), etc. Com a historiador de la medicina en l'àmbit llibertari, ha estudiat la presència dels sanitaris en el moviment anarquista espanyol (Félix Martí Ibáñez, Gaspar Sentiñón Cerdaña, Frederica Montseny Mañé, els germans Alcrudo Solórzano, Isaac Puente Amestoy, els sanitaris llibertaris gallecs, etc.) i el naturisme àcrata (Manuel Monleón Burgos, etc.). Ha presentat ponències i comunicacions en diversos congressos històrics, com ara el «Congrés Internacional. L'exili cultural de 1939» (València, 1999), «Simposio de la Promoción de la Ciencia y la Salud al Exilio. España (1875-1939)» (València, 2001),«Congreso Internacional Eduardo Barriobero y Herrán (1875-1939). Sociedad y Cultura Radical» (Arnedo, 2002), «I Simposium Internacional Félix Martí Ibáñez. Medicina, Historia e Ideología» (València, 2004), «V Jornadas Nacionaldes de Historia de la Psiquiatría» (Albacete, 2004), «Congreso Internacional Historia de las Universidades Hispánicas» (València, 2005),«II Congreso da Memoria. A II República e a Guerra Civil en Galicia» (Culleredo, 2005), «IX Jornadas de la Otra Historia» (Torrero, 2011), «Un viaje al pasado para fundamentar el futuro. XVI Jornadas Libertarias CGT» (València, 2014), «II Converses sobre el Llegat Cultural de la República» (València, 2015), etc. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Afers,Asclepio, La Aventura de la Historia, Bicel,Cercles, Gaceta Sanitaria, Medicina e Historia, Revista de Toxicología,Segermen, etc. Pel que fa els estudis històrics sobre la medicina, és autor de L'exili cultural de 1939. Seixanta anys després (2001, amb altres), La Barcelona rebelde (2003, amb altres),Ciencia, salud pública y exilio (España, 1875-1939) (2003, amb altres), Actas del I Simposium Internacional Félix Martí Ibáñez (2004, coeditor), Antología de textos de Félix Martí Ibáñez (2004, coeditor), Manuel Monleón. Disseny i avantguarda (2005, amb altres), La revolución libertaria. 70 aniversario del 19 de julio de 1936 (2006, amb altres), La rosa il·lustrada. Trobada sobre cultura anarquista i lliure pensament (2006, amb altres), Estudios (2007, edició facsímil d'aquesta publicació), Diccionario Biográfico Español (2009, amb altres), La muerte de la libertad. Represión franquista al movimiento libertario (2009, amb altres), etc. Amb el professor Antonio Rey González elabora des del 1998 la base de dades «Batas Negras», dedicada a la sanitat llibertària espanyola (organitzacions, militants, producció, bibliografia, etc.) entre els anys 1869 i 1949. L'octubre de 2011 rebé l'Emblema de Plata de la Sanitat Ambiental Espanyola.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Entrevistes a Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Valerià Pujol, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera...


    Escriptors catalans i entrevistes: memòria dels anys 80


    A mitjans dels anys vuitanta m'encarregava de la secció d'entrevistes que apareixia en el suplement de cultura d'un diari de Ciutat També en vaig fer molets per a la revista de l'Obra Cultural Balear, El Mirall. Entre els escriptors ja desapareguts i que vaig entrevistar a mitjans dels anys vuitanta record Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Josep M. Palau i Camps, Jaume Fuster, Joan Brossa... Potser mai no podré agrair com pertoca el favor que em feren els responsables d'aquell suplement de cultura quan em digueren que havia d'encarregar-me de la secció d'entrevistes amb els escriptors catalans. Si un universitari que estudia literatura catalana sovint no té la possibilitat de parlar, conèixer, intercanviar punts d'opinió amb els escriptors que estudia en els llibres, jo vaig tenir la immensa sort de tenir aquest contacte amb personalitats de la talla humana dels citats, i tants d'altres. Parlar dels orígens de la seva vocació literària, de les obres autors i esdeveniments polítics que els havien condicionat en la seva dedicació a la literatura, va ser un dels plaers més importants, com a experiència d'escriptor, que mai no he tengut. Si la vida no fos tan curta i no se'ns esmicolàs entre els dits amb la implacable meticulositat dels rellotges potser seria oportú recuperar aquelles entrevistes i mirar de fer-ne un recull.

    Un llibre que recollís no solament les preguntes i respostes que sortiren publicades setmana rere setmana en aquelles pàgines; es tractaria d'anar una mica més enllà: agafar les desenes d'entrevistes i mirar de recordar experiències, històries, les mil i una anècdotes que, evidentment per manca d'espai, mai no pogueren sortir al diari. Ben cert que els escriptors joves i, qui sap!, també els més vells podrien trobar en aquestes pàgines les vibracions més humanes d'unes generacions d'escriptors catalans que han estat bàsics en la conformació del que és i representa la cultura catalana a les acaballes del segle XX i començaments del XXI. Potser es podria entendre l'actitud militant davant la vida i davant la repressió feixista contra la nostra cultura d'homes i dones del tarannà d'un Josep M. Llompart, na Montserrat Roig, en Joaquim Soler, en Jaume Vidal Alcover o en Josep M. Palau i Camps, entre molts d'altres. Si uns portaren endavant la flama de les nostres lletres en els anys més foscos de la postguerra franquista, en Llompart, en Palau i Camps o en Vidal Alcover, altres, com Montserrat Roig, Damià Huguet i Jaume Fuster, foren els continuadors a les acaballes de la dictadura franquista i en els primers anys del nou règim sorgit dels pactes dels anys 76-77 entre els franquistes reciclats i l'esquerra nominal. No va ser el Congrés de Cultura Catalana que tengué lloc en aquella època la continuació de l'esperit de resistència dels Pere Quart, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo o Joan Fuster? Aquella flama... no va ser continuada fins al darrer alè de la vida militant per Jaume Fuster, Maria Mercè Marçal, Damià Huguet o Montserrat Roig?

    Record igualment les entrevistes a Valerià Pujol, Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera.... En vénen igualment a la memòria aquelles xerrades culturals en algun dels bars de prop de la redacció del diari. El pintor Miquel Morell, un dels fundadors del grup pictòric Tago, encara hi treballava en la correcció dels articles. Antoni Serra coordinava les pàgines. A pocs minuts de les oficines hi vivia aquell home incombustible, animat, tan bon escriptor i tan oblidat pels neonoucentistes que ahir i avui malden per controlar la nostra cultura. Em referesc a Josep M. Palau i Camps, una autèntica enciclopèdia en tot el que feia referència a la lluita per a modernitzar el teatre català... Miquel Rayó, Joan Manresa, Jaume Llabrés, Vicenç Sastre, Pere Llofriu, Ferran Lupescu, Manuel Picó, Cosme Aguiló, Miquel Ferrà Martorell, Carles Manera, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Joaquim Horta, Mateu Morro, Lila Thomàs, Manuel de Seabra, Joan Bonet de ses Pipes i tants i tants d'inoblidables companys d'aquells anys contribuïen a fer un dels millors suplements culturals de mitjans dels vuitanta. A vegades s'esdevenia que, per abundor d'articles meus, en un dels suplements publicava els articles o les entrevistes amb algun pseudònim; Joan Pere Bach i Aurora Picornell en van ser uns que vaig emprar sovint.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 351 | 352 | (Page 353) | 354 | 355 | .... | 465 | newer