Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 350 | 351 | (Page 352) | 353 | 354 | .... | 465 | newer

    0 0

    Crònica sentimental de la transició - Els anys més obscurs -


    El partit havia crescut en els darrers anys, després del congrés d´unitat amb altres col·lectius que, inspirats per l´exemple dels consells obrers i el Maig del 68 volien anar més enllà del simple vot cada quatre anys. Ningú ens podia discutir que sempre havíem estat a l´avantguarda de les reivindicacions anticapitalistes del poble. Però també era evident que encara no havíem après a intervenir com pertoca en el debat polític. Considerar una vaga en la fàbrica com el súmmum de la lluita de classes ens fermava a una concepció simplista del marxisme. Així i tot ens sentíem capaços de qualsevol acció, de lliurar la vida per la causa si era necessari! En el cap ens bullien, com si tenguéssim a l´interior ferro roent, les mil històries contades pels pares i els vells combatents republicans. Els homes i dones que desembarcaren a Mallorca per a provar d´alliberar l´illa del feixisme i que mai més no tornaren a casa seva: els voluntaris que, amb ampolles de benzina a les mans, aturaven els tancs italians i alemanys a l´entrada de Madrid; els soldats que, a més de vint graus sota zero, quasi sense menjar, tremolant de fred però amb l´ànim disposat per a la batalla, conquerien Terol... Vivíem, potser, immersos en un univers de vibrants herois i que havia desaparegut feia dècades sense que nosaltres ens n´haguéssim adonat! (Miquel López Crespí)


    No sabíem el temps que hauríem de romandre a la presó.

    Tot depenia de la decisió del comitè de direcció i dels resultats de la campanya per la legalització dels partits i sindicats obrers. Els contactes amb l´organització es realitzarien com en temps de la guerra civil: papers amagats en el doble fons d´una de les fiambreres que ens portaria l´esposa de Jaume Calafell. Joana s´encarregaria d´anar a les oficines del centre per aconseguir que els familiars poguessin venir a veure´ns una vegada a la setmana. Jaume estava molt preocupat per l´estat de salut de la seva companya i de la filleta que acabaven de tenir. Així, podent veure la dona sovint, estaria més tranquil i ens mantendria informats del que passava a l´exterior.

    Els mètodes d´establir contacte entre la presó i l´exterior no havien variat gaire a través dels anys. Els republicans tancats a Can Mir i al Castell de Bellver empraven petits missatges escrits en paper de fumar o en un bocí de diari i l´amagaven en els doblecs dels pantalons. Nosaltres ho fèiem ben igual. Alguns dels caps de les màfies de presos ens informaren que, per un preu mòdic i una petita comissió, podien subornar funcionaris amics i aconseguir el que volguessin. Fins i tot drogues de qualsevol tipus!

    Ho sabíem.

    Primerament provàrem els antics sistemes de comunicació i, de seguida, ens adonàrem que tot rutllava a la perfecció. A les darreries del setanta-sis no existia una vigilància especial en qüestió de cartes i papers. A voltes se cercava droga i tampoc, pel que poguérem constatar, amb una vigilància especial. Si més endavant teníem problemes s´hauria de recórrer a la màfia interna. Però no era el cas.

    Els primers missatges funcionaren a la perfecció. El secretari general ens feia un resum setmanal de com anava la campanya d´agitació per Palma i els pobles de les Illes. També ens va relatar les reaccions dels partits de la fantasmal Plataforma Democràtica que, com ja esperàvem, no volien fer cap acció en suport nostre.

    Tanmateix, no ens sorprenia ni ens importava gaire l´actitud de tota aquella colla de fantasmes que només existien damunt els papers. Quatre advocats amb afany de sortir en els diaris, joves estudiants summament radicals que, amb el pas dels anys acabarien de burocràtes del PSOE i de la dreta més rància i estantissa.

    En el primer missatge que rebérem, Mateu Ferragut ens informava que la campanya engegada en resposta a la inoperància de la Plataforma Democràtica i la manca de llibertat existent, estava servint per a cohesionar el partit d´una forma molt eficient. Fins aleshores era difícil coordinar accions àmplies, ja que la majoria de cèl·lules estaven centrades en les reivindicacions concretes dels llocs de feina i aprenentatge. Ho discutíem sovint en el Comitè de Direcció. El partit actuava més com a un simple sindicat que com a organització política. Era el nostre defecte històric provinent d´una direcció central massa centrada en les revivicacions salarials. Com era possible que no haguéssim assimilat com pertocava els ensenyaments de Lenin en el Què fer? Un llibre bàsic on s´explicava d´una forma prou senzilla que la lluita per un augment de sou, per uns “kopecs”, com escrivia el dirigent de la Revolució d´Octubre, la podia fer qualsevol grup sindical d´influència burgesa o religiosa.

    El partit havia crescut en els darrers anys, després del congrés d´unitat amb altres col·lectius que, inspirats per l´exemple dels consells obrers i el Maig del 68 volien anar més enllà del simple vot cada quatre anys. Ningú ens podia discutir que sempre havíem estat a l´avantguarda de les reivindicacions anticapitalistes del poble. Però també era evident que encara no havíem après a intervenir com pertoca en el debat polític. Considerar una vaga en la fàbrica com el súmmum de la lluita de classes ens fermava a una concepció simplista del marxisme. Així i tot ens sentíem capaços de qualsevol acció, de lliurar la vida per la causa si era necessari! En el cap ens bullien, com si tenguéssim a l´interior ferro roent, les mil històries contades pels pares i els vells combatents republicans. Els homes i dones que desembarcaren a Mallorca per a provar d´alliberar l´illa del feixisme i que mai més no tornaren a casa seva: els voluntaris que, amb ampolles de benzina a les mans, aturaven els tancs italians i alemanys a l´entrada de Madrid; els soldats que, a més de vint graus sota zero, quasi sense menjar, tremolant de fred però amb l´ànim disposat per a la batalla, conquerien Terol... Vivíem, potser, immersos en un univers de vibrants herois i que havia desaparegut feia dècades sense que nosaltres ens n´haguéssim adonat!

    A la presó trobàrem alguns dels treballadors detinguts en la manifestació del dotze de novembre, una demostració de força impulsada per treballadors i estudiants i en la qual hi participaren, a contracor, alguns sectors de la Plataforma Democràtica. En aquelles alçades de la revolta era difícil fer d´opositors només de boqueta. El poble demanava alguna acció en concret. Es comentava que només repartiren els fulls convocant a la manifestació les organitzacions marxistes. Els altres les guardaren als locals. Els més covards els llançaren als fems sense pensar en el que costava en diners, en esforços i sacrificis editar aquell material antifeixista. Tot plegat era l´actuació jesuítica típica dels carrillistes i altres grups sense vincles amb la societat: parlar de lluita i mobilitzacions, redactar comunicats però desmarcar-se sempre de les demostracions enmig del carrer per allò de “no caure en provocacions”. Va ser l´època en la qual, el carrillisme, per a convèncer els militants més combatius, recomanaven el llibre de Lenin L´esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, alhora que menystenien el Què fer?, La revolució proletària i el renegat Kauski i L´Estat i la revolució, entre molts d´altres. Vaig conèixer alguns membres de la direcció illenca i, pel que vaig poder constatar, no coneixien gaires clàssics del socialisme internacional ni, molt manco, la història del moviment obrer a les Illes i la resta dels Països Catalans. Vivien de quatre consignes arribades des de París i Moscou. Els bastava repetir fins al fàstic “Llibertat, Amnistia, Estatut d´Autonomia!”.

    La nostra arribada a la garjola animà moltíssim els obrers del dotze de novembre. En el fons, la seva entrada a la presó no era a conseqüència d´una decisió política. Ni molt manco! Homes amb un clar instint de classe, decidits lluitadors per la llibertat, en saber que hi havia convocada una manifestació contra el feixisme, acudiren de seguida a plantar cara a la dictadura que amenaçava perpetuar-se sota uns nous oripells. Cap d´ells no esperava ser detingut. La Policia Armada els agafà perquè els tenia al davant en el moment dels aldarulls del Bar Cristal i el cine Augusta. Aquests homes no tenien gaire experiència en detencions ni en interrogatoris ni mai, supós, pensaren que anirien a judici.

    Malgrat que el Comitè de Solidaritat amb els presos els tenia en compte i, regularment, distribuïa els diners que es recollien entre les seves famílies, el cert és que els veies patir. Pensaven què seria dels fills, la mare, l´esposa, si perdien la feina. La majoria procedien de la península, de les zones més subdesenvolupades d´Andalusia... No tenir feina era una autèntica tragèdia. Tornar al poble, restar sotmès als capricis que pogués oferir el cacic era terrible. Jo els he vist plorar, explicant aquest problema.

    Als companys de galeria no els podíem demanar el que s´exigia als revolucionaris quasi professionals dels diversos partits comunistes. La majoria de nosaltres havíem renunciat a qualsevol mena de vida personal, a “situar-nos” en societat. Vivíem de feines ocasionals, dels pocs diners que guanyàvem exercint els més diversos oficis. Simple subsistència. I, del poc que obteníem amb aquestes feines de circumstàncies (empleats de llibreria, venedors a botigues de souvenirs, delineants per uns mesos, cambrers, repartidors d´enciclopèdies, pintors de parets...) encara lliuràvem una part dels ingressos per al manteniment dels locals clandestins.

    Els projectes dels treballadors detinguts el dotze de novembre eren molt diferents. Com si visquéssim en dos móns paral·lels, quasi antagònics, excepte en la idea d´acabar amb la dictadura.

    Al vespre, quan ens recloïen al passadís dels presos polítics, Joan ens ho explicava.

    -Mallorca ha representado para nosotros una auténtica liberación. Es igual si, en el hotel, dormimos en el sótano, junto a las calderas de la calefacción. Lo cierto es que tenemos un sueldo semanal y que, con el tiempo, podremos alquilar un piso, hacer venir a la familia desde la península, comprar una casa. Lo más importante son las oportunidades que nos ofrece la isla. La posibilidad de encontrar trabajo en cualquier sector de la construcción y la hostelería. Y, si te sabes espabilar, hacer de electricista, fontanero, jardinero, encofrador... En el pueblo no hay nada, a no ser que el capataz del señorito te llame para ir a recoger las olivas.

    Obria la petaca amb el tabac talment com ho feia el meu padrí i, després d´oferir el seu contingut als que l’escoltàvem, continuava la narració.

    -El señorito se paseaba entre los obreros del campo con su caballo, el látigo en la mano, vigilando que no tuviésemos ni un momento de descanso. Yo tenía nueve años cuando tuve que ir con mis padres a la recogida de la aceituna. Si hacía frío, te helabas los dedos. Sangrabas. Me bebía las lágrimas, maldiciendo el hambre y nuestra falta de perspectivas. Ir a cazar un conejo a las tierras del cacique, coger una manzana en sus huertos de frutales, podía costarte una paliza de la Guardia Civil...

    Amb la nostra presència, aquests homes s´animaren. Almanco ja no estaven sols, pensant tot el dia, perduts en el laberint. Els dèiem que aviat sortirien. Pels missatges que ens enviava el partit sabíem que, quan decidíssim pagar la multa una vegada aconseguits els nostres objectius polítics, qui tendria prioritat, els primers diners serien per als detinguts del dotze de novembre. Ho acceptàvem sense discutir. Tornaren a somriure. No semblaven els mateixos! Per a les famílies que els visitaven sabien que el Comitè de Solidaritat funcionava. Tot el que es recollia era repartit en parts iguals.


    0 0

                   La Xina i el nou ordre mundial (Insistint).




    Al 1840, Londres era el taller del món, i, al 1940, el taller del món s'havia traslladat als Estats Units.

     

         Acabada la II Guerra, la Unió Soviètica es mostrà capaç de competir amb el colós ianqui. Però el bipolarisme mundial s'acabà, de sobte, al 1990, amb la desfeta de l'URSS.

     

        Filòsofs i economistes declaraven que era la fi de la història, en el sentit que, escombrat el socialisme, el sistema capitalista esdevenia universal i etern.

     

        Però aquestes declaracions eren producte d'un somni reaccionari. En sentit contrari al que ells pensaven, la història s'orientava cap a un nou ordre mundial multilateralista; un nou ordre, on els EUA i les potències europees de l'oest deixarien de configurar un món a la seva imatge.

     

        En contra de les previsions dels mitjans ''occidentals'', a començaments del nou segle, la Xina havia esdevingut la primera potència industrial del món, i, al 2014, es reconegué oficialment que la Xina era el primer exportador mundial, sobrepassant a l'Alemanya. O sigui, que la Xina havia esdevingut el taller del món.

       Si no enguany serà l'any que ve que la Xina esdevindrà la primera economia mundial, superant els EUA.

     

       Els 40.000 economistes-filòsofs han fet el cuc de l'orella malalt repetint sense aturall que l'èxit econòmic del gegant asiàtic era debut a que aplicava el sistema capitalista. I afegien la cantilena de la ''la mà d'obra barata xinesa''. Però no explicaven com així els EUA i Anglaterra havien deixat d'ésser el taller del món, com així havia minvat la seva capacitat industrial a partir dels anys 60.

     

         Mà d'obra barata n'hi ha arreu del món, però és un factor que no influeix per res en el desplegament econòmic dels països. Allò que determinà el salt apoteòsic de l'economia xinesa no fou la mà d'obra barata, sinó  els enginyers barats, els directius empresarials barats, els consellers de les empreses barats, els directors de banca barats, els alts càrrecs de l'Administració barats, etc. D'aquesta barator no en parlen mai  els mitjans capitalistes. Però la clau que explica el sorgiment de la nova civilització xinesa ha sigut la revolució social engegada pel PCX.  En trenta anys, la Xina subdesenvolupada esdevingué un país  avançat en tots els ordres.

     

       Per entendre la cosa:  Al 1936, foren les amples masses pageses les que conformaren l'exèrcit de Mao Zedong. En contra dels dirigents del PCX, En Mao va deixar de banda la revolució proletària i va promoure una guerra contra l'ocupant japonès i contra els oligarques. Fou a aquesta proposta de guerra a la que s'afiliaren els pagesos.

     

     

     

      Fou el Partit Comunista Xinès el responsable de portar a terme la nova estratègia d'En Deng Xiaobing, encetada al 1978; estratègia que comportà un creixement inaudit dins la història mundial.

     

       En Marx va cometre errors garrafals; i un del més notoris va consistir en suposar que el procés de l'economia seguia una mena de determinisme semblant als processos de la física. I encara més fatal és el seu l'etnocentrisme: En Marx donava com a determinant la subordinació d'Orient a Occident.

     

       En un escrit anterior, jo deia: Podem constatar una altra errònia llei del materialisme dialèctic de Karl Marx.  Els grans canvis històrics i el desenvolupament dels grans processos econòmics al segles XIX i XX no s'han acomodat al suposat mecanicisme de la llei del'acumulació del capital de Marx. Segons aquesta llei, s'esdevé un creixement inacabable del capital i de les empreses capitalistes, així com del nombre de treballadors; es dona per suposat que, necessàriament, les grans empreses absorbiran o eliminaran a les petites empreses. Aquests enunciats mecanicistes foren fets des d'una radical concepció etnocentrista. Per a Marx, era inconcebible l'aparició de  burgesies no europees capaces de desafiar a la burgesiaestablerta, l'europea. Per veure una cita, En Marx escrigué: Així com (la burgesia) ha fet el camp dependent de la ciutat, ha fet els països bàrbars i semibàrbars dependents dels civilitzats, els pobles pagesos dependents dels burgesos, l'Orient d'Occident (El Manifest del Partit Comunista, pàg. 19).

     

        En contra de les prediccions d'En Marx, els països d'Àsia han sigut capaços d'un desplegament que ha posat en crisi l'hegemonia d'Occident. Per a l'autor del Manifest seria inconcebible que un petit país asiàtic com és Corea del Sud pugui esdevenir líder mundial en construcció de vaixells (Corea ocupa el segon lloc en el rànquing mundial, a darrere de la Xina).



    0 0

    [28/12] «Alma gaucha» - Vallotton - Bonneff - Dávila - Alvarado - Rufat - Estruch - Dolci - Bellvi - Golberg - Slom - Jiménez - Coll - Barcojo

    Anarcoefemèrides del 28 de desembre

    Esdeveniments

    Notícia de l'estrena d'"Alma Gaucha" apareguda en la revista "Caras y Caretas" del 5 de gener de 1907

    Notícia de l'estrena d'Alma Gaucha apareguda en la revista Caras y Caretas del 5 de gener de 1907

    - Estrena d'Alma gaucha: El 28 de desembre de 1906 la Companyia de Pablo Podestá estrena al Teatro Argentino de Buenos Aires (Argentina) el drama en tres actes i sis quadres de l'escriptor anarquista Alberto Ghiraldo Alma gaucha. Aquesta obra antimilitarista, didàctica, educadora i conscienciadora, va ser escrita para ser representada no només als centres anarquistes sinó sobretot als teatres del circuït comercial i per companyies teatrals professionals. El drama té lloc a Buenos Aires i a la presó militar de l'Isla de los Estados: el gautxo lliure Cruz –clara transposició de Martín Fierro-- es veu incorporat a un dels instruments de l'Estat, l'Exèrcit; després de ser malferit pel tinent instructor i enganyat amb la promesa de permetre'l fugir de la caserna amb una baixa, es confinat en un lloc inhòspit al sud del país per a complir 10 anys de presó per insubordinació i deserció, sempre al costat de la seva abnegada companya Alma; després d'un intent de fugida frustrat, es retornat a Buenos Aires, on es jutjat en consell de guerra, condemnat a mort per deserció, resistència a mà armada i homicidi, i afusellat. L'obra, marcadament antimilitarista, arremet contra la «Llei Ricchieri» --estatut militar orgànic (Llei núm. 4.301) promulgat en 1901 pel ministre de Guerra Pablo Ricchieri del govern de Julio Argentino Roca que declarava obligatori el servei militar per als ciutadans argentins o naturalitzats majors de 20 anys--, contra la impunitat dels caps militars per a humiliar els conscrits i contra la pena de mort, tot fent servir expressions dialectals de la pagesia argentina. Alguns cercles llibertaris criticaren aquests tipus d'obres«ruralistes», les quals qualificaven de «criollisme anàrquic». En 1910 aquesta obra fou reestrenada per la Companyia de Guillermo Battaglia i en 1918 s'estrenà al Teatre Eslava de Madrid (Espanya) per la Companyia de José Martí.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Félix Vallotton (ca. 1897)

    Félix Vallotton (ca. 1897)

    - Félix Vallotton: El 28 de desembre de 1865 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el pintor, gravador, dibuixant, il·lustrador, escultor, crític d'art i escriptor anarquista Félix Édouard Vallotton. Era fill d'una família burgesa protestant i conservadora; son pare es deia Adrien Vallotton, propietari d'una drogueria i d'una fàbrica de xocolata, i sa mare Emma Roseng, nascuda en una família de forners. En acabar els seus estudis de llatí i grec al Col·legi Cantonal Clàssic de Lausana, amb 17 anys, i després de portar dos anys dibuixant i pintant, viatjà a París (França) per a estudiar pintura. En 1882 entrà a l'Acadèmia Julian, escola privada de pintura i d'escultura parisenca molt prestigiosa freqüentada per nombrosos artistes postimpressionistes avantguardistes, futurs membres del moviment nabi. Amb el suport de Jules Lefèvre i Gustave Boulanger, progressà ràpidament i el març de 1883 superà el concurs d'accés a l'Escola de Belles Arts de París, quedant quart en una promoció de setanta alumnes, encara que no s'integrà i continuà treballant a l'Acadèmia Julian. En aquests anys va ser assidu del cabaret de Montmartre«Le Chat Noir». En 1885, amb l'obra Monsieur Ursenbach, exposà per primera vegada al Saló dels Artistes Francesos i freqüentà regularment el museu del Louvre per a copiar els mestres, especialment Hans Holbein el Jove, Albrecht Dürer, Leonardo da Vinci i Antonello da Messina. També en 1885 presentà l'Autoportrait al Saló dels Camps Elisis, on obtingué una menció d'honor, i al Saló Suís de les Belles Arts de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta època Félix Jasinski el va introduir en el món del gravat i va realitzar dos aiguaforts inspirats en Rembrandt i Jean-François Millet. En 1887 presentà al Saló dels Artistes Francesos el seu Portrait de Jasinski tenant son chapeau, obra on es desprenia dels seus ensenyaments acadèmics. Ocasionalment retornava a Suïssa, on pintava paisatges a la regió de Vaud. Gràcies als seus gravats en fusta i a les seves il·lustracions en blanc i negre per a la premsa, a més de treballs de restauració i de la realització de retrats per encàrrec, es guanyava la vida i en menys de 10 anys esdevingué un artista de reconeixement internacional, participant en diferents salons i exposicions (Saló dels Artistes Francesos, Saló dels Independents, Saló de Tardor, etc.). En 1889 conegué Hélène Chatenay (La Petite), obrera en una fàbrica que esdevingué model de la seva obra i la seva companya. En 1890, arran d'una exposició d'estampes japoneses a l'Escola de Belles Arts, començà la seva important col·lecció d'aquestes xilografies. En 1891, gràcies a les ensenyances del pintor i gravador Charles Maurin, que també el va introduir en l'anarquisme, renovà l'art de la xilografia i els seus gravats en fusta exposats al I Saló de la Rosa-Creu en 1892 van ser aclamats pels nabis, grup artístic d'avantguarda (Mogens Ballin, Pierre Bonnard, Henry Cazalis, Maurice Denis, Charles Filiger, Henri-Gabriel Ibels, Georges Lacombe, Aristide Maillol, Paul-Élie Ranson, Adolf Robbi, József Rippl-Rónai, Ker-Xavier Roussel, Paul Sérusier, Jan Verkade, Édouard Vuillard, etc.) al qual s'integrà l'any següent i en la qual va ser conegut amb el nom d'«el nabi estranger». En 1892 entaulà una estreta amistat amb el pintor Henri de Toulouse-Lautrec. El seus gravats publicats en 1892 tingueren una temàtica fortament llibertària, on la seva preocupació per la «qüestió social» es materialitzà sobretot en la denúncia de la repressió (Mur dels Federats, càrregues policíaques, manifestacions, execucions, etc.). En 1893 exposà gravats de la sèrie Les petites baigneuses en la IV i V Exposició dels Nabis a la galeria parisenca Le Barc de Bouteville i també aquest any l'obra Le bain au soir d'été al Saló dels Independents. Entre 1894 i 1902 dibuixà nombrosos retrats de persones cèlebres d'aleshores, moltes d'elles destacats anarquistes (Paul Adam, Mikhail Bakunin, Victor Barrucand, Félix Fénéon, Fortuné Henry, Alexandre Herzen, Multatuli, Jehan-Rictus, Max Stirner, Laurent Tailhade, Henry David Thoreau, Eugène Varlin, etc.), que publicà especialment en La Revue Blanche, Le Cri de Paris i Le Livre des Masques. En 1894 sortí el seu recull de gravats Paris intense i dos anys després en l'obra col·lectiva Badauderies parisiennes. Les rassemblements, physiologies de la rue, que són el reflex de la seva col·laboració en les grans revistes satíriques de l'època (L'Escarmouche,Le Rire, Le Cri de París,L'Assiette au Beurre, Le Canard Sauvage, etc.). En 1894 exposà amb els nabis a La Dépêche de Tolosa de Llenguadoc i l'any següent al Saló del Llibre Estètic de Brussel·les (Bèlgica). En 1895, amb Théophile Alexandre Steinlen, Louis Anquetin i Lucien Pissarro, il·lustrà el relat de la fugida de la presó de l'anarquista Zo d'Axa De Mazas à Jérusalem. En aquests anys va fer costat els dreyfusards amb dibuixos que s'editaren en diferents publicacions, com ara Le Cri de París, Le Sifflet, La Volonté, etc. En 1896 exposà gravats i pintures al II Saló d'Art Nouveau a la galeria de Samuel Bing, per al qual dissenya un cartell i un catàleg. En 1897 exposà amb els nabis a la galeria d'Ambroise Vollard i entre juliol i setembre d'aquest any visqué a la casa familiar d'Alfred Natanson a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). En 1899 exposà a la Galeria Durant Ruel de París. Durant l'últim decenni de segle destacà pel seu treball d'il·lustrador, especialment per a Le Courrier Français,L'Estampe Originale, L'Image,Le Mercure de France, La Revue Blanche i La Revue Franco-Américaine–de la qual fou director artístic–, i un dels seus cartells (La revue La Pépinière) va ser reproduït en la prestigiosa publicació mensual Les Maîtres de l'Affiche. En aquests anys també col·laborà amb dibuixos per a revistes estrangeres, com ara The Chap-Book, Die Insel, Jugend, Ord och Bild, Pan, Scribner's Magazine o The Studio, i realitzà gravats per a obres de diversos escriptors (Jules Renard, Rémy de Gourmont, Octave Uzanne, Paul Verlaine, etc.) i per a funcions teatrals (August Strindberg, etc.). Amic de l'editor i propagandista anarquista Jean Grave, amb qui mantingué una estreta correspondència, col·laborà amb dibuixos en les seves tómboles, il·lustrà obres seves, com ara Guerre et militarisme (1902) i Album de lithographies des Temps Nouveaux (1903), i realitzà les portades de 22 fullets publicats per la revista Le Temps Nouveaux que editava. Després d'abandonar la seva amant, el 10 de maig de 1899 es casà amb l'acabalada Gabrielle Bernheim, vídua amb tres infants de Gustave Rodrigues-Henriques i germana de Josse i de Gaston Bernheim, uns dels galeristes més prestigiosos del París d'aleshores. La parella passà a viure en un apartament al parisenc Bois de Boulogne, estiuejant a Honfleur (Baixa Normandia, França) o al castell de La Naz a Lausana, viatjant molt i vivint una vida burgesa que havia criticat de valent durant la seva etapa bohèmia. El 3 de febrer de 1900 es naturalitzà francès i a partir d'aquesta data abandonà progressivament el gravat i la il·lustració per a consagrar-se a la pintura (escenes d'interior, temes clàssics, paisatges, nus, retrats i natures mortes), una pintura molt personal al marge del moviment nabí i dels corrents contemporanis. En 1901 presenta teles i xilografies al Saló dels Independents i participa en exposicions col·lectives a Suïssa (Zuric i Basilea). El número 48, que sortí l'1 de març de 1902, de la revista llibertària L'Assiette au Beurre li dedicà un monogràfic especial dels seus gravats sota el títol «Crimes et châtiments» (Crims i càstigs). El gener de 1903 exposà una desena de pintures en la Sezession de Viena (Àustria), que van ser lloades per Gustav Klimt i Ferdinand Hodler. Participà amb dibuixos per a postals en diverses campanyes polítiques, com ara contra la justícia militar (1904) i per la pau (1907). En 1905 prengué part en la Biennal de Venècia i viatjà a Bèlgica i els Països Baixos. En 1906 va produir una important sèrie de nus i entre aquest any i el següent viatjà a Itàlia (Roma, Florència, Pisa i Nàpols). En 1907 conegué la parella de col·leccionistes d'art formada per Hedy i Arthur Hahnloser-Bühler de Winterthur, que esdevindrà la seva gran protectora –en 1936 Hedy Hahnloser-Bühler publicà la primera biografia de l'autor sota el títol Félix Vallotton et ses amis. En 1908 exposà a la Sezession de Munic (Imperi Alemany) i en l'Exposició del Toisó d'Or de Moscou (Imperi Rus), i l'octubre d'aquest mateix any participà en la fundació de l'Acadèmia Ranson, amb Paul-Élie Ranson, Édouard Vuillard, Pierre Bonnard i altres. En 1909 realitzà la seva primera exposició retrospectiva individual a la galeria Kunstlerhauss de Zuric (Zuric, Suïssa) amb 70 pintures i una dotzena de xilografies. Realitzà exposicions de manera regular a París i el gener de 1910 mostrà 49 obres a la Galeria Druet d'aquesta ciutat amb un catàleg amb prefaci de l'escriptor anarquista Octave Mirbeau. Aquests són anys d'esplendor, on participà en nombroses exposicions internacionals a Europa (Londres, Praga, Estocolm, Moscou, Odessa, Kiev, Sant Petersburg, etc.) i a Amèrica. En 1911 viatjà per Alemanya, visità els seus museus (Colònia, Berlín, Dresden i Munic) i exposà a França i amb la«Münchner Sezession», participant en una exposició internacional a Roma. En 1912, amb els seus companys nabis Pierre Bonnard, Ker-Xavier Roussel i Édouard Vuillard, rebutjà la «Legió d'Honor», i aquest mateix any participà en una exposició d'art francès a Sant Petersburg. A Suïssa la seva pintura va ser especialment divulgada comercialment per son germà Paul, director des de 1913 de la sucursal de la Galeria Bernheim-Jeune a Lausana, futura Galeria Paul Vallotton. El març de 1913 viatjà a Rússia, on pintà alguns paisatges, i l'any següent participà amb quatre teles en l'Exposició Nacional Suïssa a Berna, fet que fou molt polèmic ja que aleshores era ciutadà francès. Fortament impressionat per l'horror de la Gran Guerra, intentà allistar-se, però va ser rebutjat per la seva avançada edat, encara que pogué anar-hi en«missió artística», convidat pel Ministeri de Belles arts i de la Guerra, al front de Xampanya el juny de 1917 i trobar en el conflicte bèl·lic una nova font d'inspiració (Le crime chatié, 1914 iC'est la guerre!). La guerra va repercutir de manera preocupant en les vendes. Amb un diagnòstic de càncer de còlon, l'hivern de 1920 s'instal·là a Canha de Mar (Provença, Occitània), encara que viatjà per diversos indrets (Bretanya, Normandia, vall del Sena, Dorgonya, sud del Loira, etc.) en els anys següents. En aquesta època es va veure influenciat per les noves tendències avantguardistes (surrealisme, pintura metafísica, nou realisme, etc.). Va exposar amb Eugène Druet, el seu marxant habitual, i en 1925 en el nou Saló de les Tulleries de París. Des del punt de vista literari des del 1882, data de la seva arribada a París, va escriure regularment un diari, però al final de sa vida expurgà totes les pàgines anteriors a 1914; també va escriure una trentena d'articles de crítica literària (La Gazette de Lausanne) i textos sobre art, assaigs, algunes novel·les, com ara La vie meurtrière (1907-1908, obra amb trets autobiogràfics publicada pòstumament en 1927 en Le Mercure de France i en 1930 en llibre), Les soupirs de Cyprien Morus (1945, pòstuma) i Corbehaut (1970, pòstuma), i 10 peces teatrals. Félix Vallotton va ser hospitalitzat el novembre de 1925; després d'una operació, va morir, tres dies després, el 29 de desembre de 1925 a l'Hospital de Neuilly (Neuilly-sur-Seine, Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse de París. Per a l'estudi i la difusió de la seva obra (més de 1.700 pintures, uns 250 gravats, centenars d'il·lustracions impreses en revistes i llibres, i moltíssims dibuixos), en 1998 es va crear la«Fundació Félix Vallotton» a Lausana.

    Félix Vallotton (1865-1925)

    ***

    Maurice Bonneff

    Maurice Bonneff

    - Maurice Bonneff: El 28 de desembre de 1884 neix a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari Maurice Bonneff. Amb son germà Léon (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la conditionéconomique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers(1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale,La Vie Ouvrière,La Bataille,L'Humanité, etc. Maurice Bonneff va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra. Son germà, Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

    ***

    Manuel Dávila Eiras (ca. 1941)

    Manuel Dávila Eiras (ca. 1941)

    - Manuel Dávila Eiras: El 28 de desembre de 1900 neix a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Dávila Eiras. Mariner de professió, treballà a la marina mercant. Emigrà als Estats Units i milità en el sindicalisme nord-americà. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornà a la Península i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista, treballava al vapor mercant «Cabo San Agustín», el qual es posà al servei de la II República fent travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la Unió Soviètica. A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era un fet, el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques van impedir que hi retornés. La majoria de la tripulació, gairebé tots membres de la Unió General del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers per emigrar a França o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut, amb el conjunt de la tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se a treballar a les fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se soviètic  i deportat a Iacútia (actual República de Sakhà) per a treballar en la construcció d'una línia fèrria. El novembre de 1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan), on també van ser deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació republicana espanyola. Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel seu secretari, l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar altres organitzacions republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les de filiació comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja Internacional, amb altres supervivents, a bord del buc«Semíramis» cap a l'Espanya franquista. Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port de Barcelona (Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats comunistes juntament amb els exmembres de la nazifeixista«División Azul» que restaven tancats als camps de concentració soviètics.

    Manuel Dávila Eiras (1900-?)

    ***

    Celestino Alvarado Quirós

    Celestino Alvarado Quirós

    - Celestino Alvarado Quirós:El 28 de desembre de 1903 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Celestino Alvarado Quirós. Era fill d'Antonio i de Carmen. Feia de mestre torner a Matagorda i també regentava un quiosc llibreria al barri gadità d'El Pópulo. Durant els anys vint i trenta va destacar com a orador en els cercles anarquistes, participant en nombroses reunions i mítings. També va ser membre de la maçoneria. Fou secretari del Sindicat del Metall de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la província de Cadis i integrant del grup «Germinal» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser íntim amic dels anarcosindicalistes Vicente Ballester Tinoco, Emilio López i Manuel Lápiz. Fou detingut durant la vaga de maig de 1932 i el setembre de 1933 participà en el míting abstencionista de Cadis. L'abril de 1935 fou detingut, amb altres companys, i acusat de «furtar armes». El 18 d'agost de 1936, ell i son germà Narciso José van poder fugir del seu amagatall a Correus que es trobava assetjat per grups feixistes i quan esperaven un vaixell al varador del port gadità de Puntales per poder arribar a Portugal i escapar així d'una mort segura, un grup de falangistes, informats per uns delators, els van detenir i foren portats al Casino Gadità, quarter general dels feixistes. A l'endemà, uns amics de la família van veure el cadàver de Celestino llançat en un clot de la platja de Cortadura i probablement fou enterrat en una fossa comuna al cementiri de San José. Va deixar vídua --Isabel Galván Moriano, de 33 anys i de Chiclana de la Frontera-- i dues nines --Isabel, de sis anys, i Antonia, de quatre--; Isabel (La Viuda del Rojo), a causa dels insults i saqueigs continus per part dels feixistes locals, es va veure obligada a malvendre el quiosc i va morir en 1962 internada en un psiquiàtric. Narciso José fou tancat a la Presó Reial i al vapor-presó Miraflores. Vint dies després de la seva detenció, Narciso José Alvarado Quirós, de 27 anys d'edat i també sindicalista de la CNT, desaparegué i mai més se'n sabé res. Actualment, Antonia Alvarado Galván lluita per saber on es troben les restes de son pare i donar-les una sepultura digna.

    ***

    Ramon Rufat Llop (1937)

    Ramon Rufat Llop (1937)

    - Ramon Rufat Llop: El 28 de desembre de 1916 neix a Maella (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista, agent del serveis secrets republicans i lluitador antifranquista Ramon Rufat Llop. Quan tenia 21 mesos perdé sa mare, Pilar, com a conseqüència de la tristament famosa l'epidèmia de grip de 1918. En 1926, son pare, Antoni, mestre d'obres, l'envià intern al col·legi que els pares dominics tenien a Calanda i on estudià Humanitats i Filosofia, dedicant-se especialment a la filologia semítica. Instal·lat a València, on amplià els estudis, poc abans de les eleccions de febrer de 1936, en les quals vencé el Front Popular, va fer contacte amb les Joventuts Llibertàries i s'hi adherí. Quan esclatà la guerra, es traslladà a Barcelona i s'integrà en les columnes de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que partiren als fronts d'Aragó, lluitant sobretot a la zona d'Alcubierre. L'octubre de 1936 s'incorporà en un grup especial que, encara que integrat en la Columna Durruti, depenia del cap de l'Exèrcit de la República a Aragó, el coronel José Eduardo Villalba Rubio; aquest grup tenia per missió realitzar accions de guerrilla i serveis d'informació a la zona enemiga (obtenir informacions militars, realitzar sabotatges, capturar presoners, rescatar companys atrapats a les línies franquistes, etc. Amb la creació del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP), serveis secrets republicans, a instàncies del Consell d'Aragó, s'integrà en un grup de 17 agents (Francisco Ponzán, Agustín Remiro, Vicente Moriones, Saturní Carod, Enrique Casaña, etc.), membres d'una secció secreta, que depenia directament de l'Estat Major de l'Exèrcit Republicà. Va realitzar, entre octubre de 1936 i el 18 de desembre de 1938, data de la seva captura per les tropes franquistes, més de 50 missions a les línies enemigues a Aragó i a Catalunya. Una missió important que se li assignà fou la preparació de la presa de la ciutat de Saragossa per les forces republicanes durant els mesos d'octubre i de novembre de 1936. La seva primera missió com a agent del SIEP fou infiltrar-se a Saragossa el 15 d'octubre de 1936 disfressat d'alferes de l'Exèrcit franquista i amb documentació falsa a nom de Ramón Rafols Llop per obtenir informació valuosa (objectius a bombardejar, ubicació exacta d'unitats militars feixistes, etc.). Les seves informacions foren vitals durant l'ofensiva republicana sobre Belchite i Quinto, l'agost de 1937, i durant la batalla de Terol i la seva posterior conquesta per tropes republicanes el 8 de gener de 1938. Quan Terol fou reconquistat pels feixistes el 22 de febrer de 1938, s'entrevistà amb Valentín González (El Campesino) amb la finalitat d'adoptar mesures per contenir l'avanç enemic. Després actuà durant la batalla d'Aragó i per la serra de Conca. En aquesta època també participà en la preparació d'un atemptat a Salamanca contra el general Franco. L'última de les seves missions fou a la Serra d'Albarrassí però, després de produir-se una filtració, van ser detinguts diversos enllaços seus i ell mateix el 18 de desembre de 1938. Jutjat, fou condemnat a dues penes de mort el 4 de març de 1939 per «espionatge» i per«perversitat». Passà per diversos camps de concentració i presons (Santa Eulalia del Campo, Calataiud, Torrero), a més de dos simulacres d'afusellament. El gener de 1941 la sentència de mort li fou commutada per la de cadena perpètua i fou traslladat, reclamat pel Jutge Especial de la Causa General, al penal madrileny de Yeserías, on va fer feina a les oficines com a escrivent. Aprofitant aquesta feina, falsificà el seu expedient carcerari, gràcies a la qual cosa se li pogué aplicar la llibertat condicional i pogué sortir de la presó el 10 d'agost de 1944; aquesta falsificació mai no fou descoberta per la burocràcia penitenciària franquista. El mateix dia que sortí de la presó va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, el secretari del qual era Sígfrid Català, i amb el qual no havia perdut contacte durant la seva estada a la presó. Fou elegit responsable de l'organització del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, que a causa de les dificultats hagué de fer-se amb aragonesos de fora de la regió. També entrà com a membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari (ML) i fou nomenat el seu vicesecretari de Premsa i Publicacions, encarregant-se, amb el suport del Sindicat d'Arts Gràfiques de Madrid, d'imprimir i de difondre la premsa clandestina confederal. El 6 d'octubre de 1945, en una agafada policíaca que implicà la caiguda de tot el Comitè Nacional de la CNT, fou detingut. D'antuvi a la presó d'Alcalá de Henares, on fou jutjat en consell de guerra el 21 de març de 1947 i condemnat a 20 anys de presó, el maig de 1947 fou traslladat al penal d'Ocaña fins a l'octubre d'aquell any, que fou enviat a la presó d'El Dueso, on restà 11 anys. El 27 de setembre de 1958 sortí en llibertat condicional, després d'haver redimit part de la condemna treballant com a escrivent, mestre, peó de taller i infermer, per al Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo (el ladronato). Després d'una breu estada a la seva Maella natal, marxà a Barcelona, on conegué Francesca Perelló (Xesca), amb qui es casà sis dies després d'haver-la conegut. Poc després passà clandestinament a França, on aconseguí la carta de refugiat polític. Establert a París, on nasqueren sos fills Pierre i Héléne, treballà en diversos oficis (construcció, química, magatzem de paper, etc.) fins que aconseguí un lloc de feina en l'Oficina de Refugiats Polítics del Ministeri d'Assumptes Exteriors, que mantingué fins a la seva jubilació. Alhora realitzà estudis de filologia i d'història contemporània, col·laborant en investigacions de la Universitat de Nanterre, publicant treballs històrics en revistes especialitzades; també s'interessà per la filosofia. Partidari d'una acció unitària de tota l'oposició antifranquista per acabar amb la dictadura, participà en actes polítics en aquest sentit. A més de col·laborar en la premsa llibertària (Anthropos, Asturias,Materiaux, Suplemento de Solidaridad Obrera, etc.), en aquests anys fou corresponsal del periòdic argentí El Correo de la Tarde. El 29 de gener de 1966 participà en l'homenatge a Albert Camus i el 25 de maig de 1966 en altre tribut a l'intel·lectual jueu Émile Khan. En 1966 publicà a Mèxic el llibre En las prisiones de España, que, amb un pròleg de Diego Abad de Santillán, narra els seus 20 llargs anys de presó. A partir de 1976 visqué a cavall entre París, Vilanova i la Geltrú i Barcelona. En 1977 fou guionista i protagonista de la pel·lícula de Francisco Periñán Larga noche. En 1986 va escriure un important treball sobre la seva actuació en el SIEP titulat Entre los hijos de la noche, el qual obtingué el Primer Premi Juan García Durán sobre memòries de la Guerra Civil, organitzat pel Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Aquest treball fou publicat en 1990 a París sota el títol Espions de la République. Mémoires d'un agent secret pendant la guerre d'Espagne. En 1993 publicà «La reconstrucción de la CNT-ML en el Interior después de la guerra» en el llibre conjunt La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975). Entre 1986 i 1993 fou membre del consell de redacció de la revista llibertària Polémica. També va fer treballs sobre Joan Peiró i Ramón J. Sender. Ramon Rufat Llop va morir d'una aturada cardíaca el 3 de novembre de 1993 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) --el mateix dia de la seva mort passava a l'ordinador el seu estudi acabat sobre la clandestinitat llibertària entre els anys 1939 i 1951, que més que una autobiografia es tracta d'un testimoni, amb moltes referències i entrevistes-- i les seves cendres van ser escampades als voltants del mausoleu romà de Favara de Matarranya. En 2003 el seu llibre En las prisiones de España fou editat per la Fundació Bernardo Aladrén de Saragossa.

    Ramon Rufat Llop (1916-1993)

    ***

    Pepita Estruch fotografiada per Elisenda Mercadal Segura (2003)

    Pepita Estruch fotografiada per Elisenda Mercadal Segura (2003)

    - Pepita Estruch:El 28 de desembre de 1920 neix a Copons (Anoia, Catalunya) la militant anarcofeminista Josepa Estruch Pons, també coneguda comPepita Carnicer. Son pare, Francesc Estruch, era segador i sa mare es deia Antònia Pons, i tingué tres germans: Paco --també llibertari--, Beatriu i Josep. Al barri de cal Noi Teia del seu poble sa família regentà una fonda. Amb sa mare entrà a treballar a la fàbrica de teixits de Copons, on sa mare triava trossos i ella feia bitlles. Entre 1937 i 1939 fou bibliotecària de les Joventuts Llibertàries de Copons i, juntament amb sa mare, membre de la delegació de la fàbrica on treballava. En 1939 s'exilià a França amb tota sa família. Entre 1942 i 1944 participà en la resistència antinazi a la zona de Chartres. Com a militant de«Mujeres Libres» a França, va ser membre del Comitè de «Mujeres Libres» reconstituït a París en 1963, juntament amb Luz Continente, Helena Tamarit i Marina Portales. Exercí de tresorera del grup i també va col·laborar en el seu butlletí trilingüe (castellà, francès i anglès),Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de ML de España en el Exilio(1964-1976), que es va editar a Londres i a Montadin, amb Suceso Portales, Mary Stevenson, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensía Martí, Sara Berenguer, Gracia Ventura i Linda Carnicer. És autora, amb altres, del llibreMujeres Libres. Luchadoras libertarias(1999). Vídua d'Antonio Arias, que fou deportat a Alemanya en 1942, s'uní a Antonio Carnicer Marín i, quan aquest morí en accident de moto en 1958, a Rafael Marí de Dios, el qual va finar el gener de 2008. Amiga íntima de la militant anarcofeminista Sara Berenguer. Participà en el documental sobre Cipriano Mera Vivir de pie (2009), de Valentí Figueres. Pepita Estruch va morir el febrer de 2011 en una residència d'ancians de París (França).

    Pepita Estruch (1920-2011)

    Antoni Dalmau i Ribalta: «Ha mort Pepita Estruch, una anarquista de Copons», en Revista d'Igualada, 38 (setembre de 2011). p. 58

    ***

    Angelo Dolci

    Angelo Dolci

    - Angelo Dolci: El 28 de desembre de 1929 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angelo Dolci, conegut com Il Taro. Amb només 15 anys, amb els seus oncles Edmondo i Sergio Ravenna, va anar a les muntanyes i s'integrà a la «Brigada Lucetti» per lluitar contra l'exèrcit nazi-feixista. En 1944, després de la dissolució de la unitat, trobant-se a la zona de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), conegué Monello, altre jove partisà. En acabar la guerra retornà a Carrara amb Monello, que, perseguits pels alemanys, en ple gener, hagueren de travessar el riu Taro congelat, d'aquí el seu malnom. Passà una postguerra difícil, treballant en allò que va poder i participant activament en la reconstitució del moviment anarquista a Carrara. Marcat com a partisà anarquista, no trobà feina i decidí emigrar, primer als Països Baixos i després a Alemanya, on treballà durant molts anys en la construcció. A mitjans dels anys seixanta retornà a Carrara, on reprengué la seva militància, adherint-se al grup anarquista «Bruno Filippi». En 1989 participà activament en l'ocupació dels locals de «Germinal» i fou, abans de la seva malaltia que el postrà al llit, un dels companys més actius en la gestió del Cercle Cultural Anarquista de Carrara. En 2007 el seu testimoni va ser recollit en el documental d'Antonio Morabioto Non sono l'uno per cento i en 2012 en el llibre de Marco Rovelli Il contro in testa. Gente di marmo e d'anarchia. Després de vuit mesos d'hospitals i residències, Angelo Dolci va morir el 13 de juliol de 2015 a Carrara (Toscana, Itàlia) i dos dies després es realitzaren els funerals al Cercle Cultural Anarquista«Goliardo Fiaschi».

    ***

    Bellvi

    Bellvi

    - Bellvi: El 28 de desembre de 1968 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant i artista plàstic llibertari José Luis Hernández Ortega, més conegut amb el nom artístic de Bellvi. En 1982 va estudiar amb el famós dibuixant de tebeos Josep Escobar i Saliente, a més de diversos cursos de còmics. En 1984 va començar estudis a l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics de Barcelona. Ha col·laborat com a il·lustrador en diferents revistes, com ara El Violador, Oligofrenia, Crónica Punk, La Ràbia del korkó, Solo para locos, NDF, Makoki, Compañía Suicida, TMEO, Paté de Marrano, Cretino, Diario del Barcelonès, Guaità!,Tartatin, Atumoe!, Me gusta más que desayunar un herpe, Malavida, etc. En 1985 va autoeditar Moco. Ha realitzat il·lustracions publicitàries i comercials, per a organismes institucionals, portades de discos i de llibres, etc. Com a artista plàstic cal citar les seves gàrgoles de guix pintades. Col·labora habitualment en Solidaridad Obrera i va dissenyar el logo de l'Ateneu Llibertari Pitiús «La Tranquil·litat».

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Mécislas Golberg

    Mécislas Golberg

    - Mécislas Golberg: El 28 de desembre de 1907 mor a Fontainebleau (Illa de França, França) el sociòleg, antropòleg, esteta, crític, assagista i poeta anarquista en llengua francesa Mieczyslaw Goldberg, més conegut com Mécislas Golberg --també signà molts articles sota el pseudònim Louis Stiti aîné. Havia nascut el 21 d'octubre de 1869 --algunes fonts citen erròniament 1868-- a Plock (Masòvia, Polònia) en una família jueva de comerciants benestants; son pare es deia Szlom Leb Goldberg i sa mare Julie Danzyger. Fou expulsat del col·legi de Plock i continuà tot sol estudiant els clàssics (Shakespeare, autors romàntics, etc.). En 1889 marxà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudià literatura, filosofia i ciències naturals amb Édouard Rod, Gour, Karl Vogt i Jung. Amb el títol de llicenciat en ciències socials acabat d'obtenir a Ginebra, el Nadal de 1891 s'instal·là a París amb cinc francs a la butxaca. Un any més tard fou ingressat cadavèric i malmès per l'escorbut a l'hospital Lariboisière després d'un intent de suïcidi amb verí. En sortí, conegué el poeta Emmanuel Signoret i reemprengué els estudis abandonats a la facultat de medicina. Entre 1892 i 1894 publicà articles sobre literatura francesa i sociologia en les revistes poloneses Glos (La Veu) i Niwa (El Solc). En aquestaèpoca conegué sa futura companya, Berthe Charrier. En 1894 participà en la fundació del periòdic cultural anarquista Le Courrier Social Illustré, amb André Ibels i Fernand Clerget. En 1895 participà en el II Congrés de l'Institut Internacional de Sociologia, on pronuncià la conferència L'origine des races et la division du travail, que suscità un encès debat amb els antropòlegs racistes. En 1895 fundà, amb altres companys, Sur le trimard. Organe des revendications des «sans travail», on defensà el lumpenproletariat, i en 1897 la seva continuació«anticol·lectivista» Le Trimard. Organe des revendications des «sans travail», on publicà articles anarcofeministes. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el diari La Renaissance, on atacarà l'anarcosindicalista Fernand Pelloutier que l'acusava de ser un confident de la policia --el desembre de 1896 fou exculpat per un «tribunal d'anarquistes», presidit per Jean Bon, d'aquesta peregrina acusació. En aquestaèpoca col·laborà en la Revue Internationale de Sociologie, en Le Mercure de France i en Le Libertaire, de Sébastien Faure. Lliurat en cos iànima al moviment anarquista, fou constantment encalçat pel Ministeri de l'Interior francès, que l'expulsà de França el 26 de desembre de 1896 per la seva «participació indesitjable en la vida política gal·la». En 1897 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué miserablement amb una parada de cafè ambulant i altres feinetes. El desembre de 1897 tornà a França, ja tuberculós, amb un permís de residència temporal que li prohibia terminantment qualsevol militància política. El gener de 1898, sota el pseudònim Henry Martel, publicà articles en defensa del capità Alfred Dreyfus en Droits de l'Homme. El 26 de gener de 1898 és novament expulsat de França i passà una temporada a Brussel·lès (Bèlgica), on el febrer d'aquell any participà en el Congrés Literari de la revista catòlica La Lutte amb el discurs «Le dogme en art», el qual causà un gran escàndol; també mantingué una discussió amb el grup anarquista de la Universitat Lliure de Brussel·les. Dominava a més del polonès i el francès, el rus, l'alemany, l'anglès i l'italià. Obligat a consagrar-se a la filosofia i a la literatura, així i tot fou expulsat en diverses ocasions i sempre retornà clandestinament a França, rebent el suport de la intel·lectualitat més compromesa. Els seus articles, cròniques, novel·les i poemes van ser admirats i respectats per la intel·lectualitat artística i literària francesa més progressista i va fer amistat ferma amb grans personatges de la vida pública, intel·lectual i artística (Antoine Bourdelle, Camille Claudel, André Gide, Max Jacob, Henri Matisse, Guillaume Apollinaire, George Pioch, Léon Rémy, Emmanuel Signoret, Andre Salmon, Stuart Merrill, André Rouveyre, Charles Vildrac, René Worms, Zadoc Kahn, Paul Adam, Picasso, Élie Faure, Jean Lorraine, Séverine, Abbaye de Créteil, etc.). El 30 de gener de 1900 obtingué, finalment, un permís permanent de residència a França. La impremta que regentava, creada pel «Comitè Golberg» perquè pogués tenir un medi de vida estable, a l'avinguda parisenca dels Gobelins, fou un cau de constant tertúlia cultural. Entre novembre i desembre de 1900, editats pel «Comitè Golberg», presidit per Paul Adam i compost per Henri de Groux, Anatole de Monzie i Maurice Magre, entre d'altres, publicà dos números de Les Cahiers mensuels Mécislas Golberg. En aquestaèpoca col·laborà en la prestigiosa La Plume i en Revue Littéraire de Paris et de Champagne. En 1902, després de matricular-se per enèsima vegada a la Facultat de Medicina, haurà de tractar-se de tuberculosi a l'hospital de la Pitié i es veurà obligat a romandre un temps al sanatori d'Avon en 1905 i una segona estada l'any següent. L'estiu de 1904, però, va poder viatjar a Itàlia, on quedà meravellat del seu art. Després de publicar dos números més de Les Cahiers, Mécislas Golberg va morir de tuberculosi el 28 de desembre de 1907 a la casa que havia acabat de llogar a Fontainebleau (Illa de França, França) després d'haver sortit del sanatori, on havia escrit el seu interessant Journal du malade, que abraça entre l'1 de novembre de 1906 al 7 de desembre de 1907. A més de les publicacions citades, també col·laborà en Le Libre (1897-1898), Tablettes (1898-1899), Le Révolutionnaire (1899), Les Semailles (1901-1902), Les Cahiers de l'Université Populaire (1907) i Poliche (1907), entre d'altres. Entre les seves obres més importants podem citar L'immoralité de la science (1895), Vers l'amour (1899), Dans l'Oberland. Parmi les sources (1901), Lazare le ressuscité (1901), Prométhée repentant (1904), Lettres à Alexis (1904) i Fleurs et cendres. Impressions d'Italie (1905). Mesos després de la seva mort, es publicà un dels seus llibres més bells, profusament il·lustrat pel seu amic André Rouveyre, La morale des lignes, coeditat per Léon Vanier i Albert Messein; i també De l'esprit dialectique. Quinze anys després de sa mort, son fill natural, Jacques Mécislas Charrier, que sa mare havia abandonat al seu càrrec, fou condemnat a mort i guillotinat el 3 d'agost de 1922 per la seva participació en l'atracament del tren París-Niça del 25 de juliol de 1921; fou l'últim anarquista executat per l'Estat francès. L'arxiu de Mécislas Golberg es troba dipositat a la «Biblioteca Literària Jacques Doucet» de la Universitat de París. En 1994 Catherine Coquio publicà Mécislas Golberg (1869-1907). Passant de la pensée: une anthropologie politique et poétique au début du siècle, biografia i antologia de textos de Golberg que posa fi al silenci sobre una de les figures més interessants i desconegudes del moviment llibertari europeu.

    Mécislas Golberg (1868-1907)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    MÉS per Mallorca insta l’Estat espanyol a aixecar el 155 i a alliberar els presos.

     La formació ecosobiranista en relació als resultats electorals a Catalunya entén que l’estratègia del govern espanyol no ha aconseguit l’objectiu que perseguia. "El govern espanyol va dissoldre el Parlament legítim que hi havia llavors, amb la intenció de modificar les majories que hi havia a Catalunya en aquell moment. La realitat ara és que els partits a favor del dret a decidir han obtingut la majoria", assegura Miquel Gallardo, membre de l’executiva de MÉS per Mallorca.

    Des de MÉS per Mallorca s’insta a l’estat espanyol a aixecar el 155 i l’estat d’excepció, a alliberar els presos i a deixar que tornin Puigdemont i els consellers/res que resten a l’exili. L’impulsor del 155, el Partit Popular és el partit més minoritari de Catalunya i tal com han estat el resultat d’aquests comicis, per la formació ecosobiranista, la seva actuació ha quedat deslegitimada per les urnes.

    "Els problemes polítics s’han de resoldre políticament. S’ha de dialogar. La sortida a qualsevol país democràtic hauria de ser un referèndum d’autodeterminació pactat per les dues parts", assegura Gallardo, qui també ha recordat que ara els partits catalans amb possibilitats de conformar majories, els hi toca posar-se d’acord en les pròximes setmanes.


    0 0

    L’Ateneu de Felanitx organitza la darrera glosada d’enguany, en el seu acte pre-diada, que també inclou altres actuacions i recitals. Serà el proper 29 de desembre a les 17h a la Plaça Pax. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Miquel Servera “Boireta”, Maribel Servera “Servereta”, Miquel Àngel Adrover “Campaner” i Mateu “Xurí”.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Pàgines del meu dietari (XVI) – Ens afusellarien si poguessin – Problemes dels escriptors mallorquins -


    -Se'ls menja la ràbia -continuava dient en Cladera. No els importa saber que ells han tocat el poder amb les mans: diners, llocs de comandament professional i polític, amb bones relacions a totes les institucions que els donen substancioses subvencions, que els paguen cicles de conferències, viatges per a ampliar coneixements, i els publiquen els llibres que mai cap editorial mínimament seriosa s'atreviria a editar. Tot això, assolit després d'anys i més anys de claudicacions i vinclar l'esquena, no els fa feliços. Ni molt manco! El que els amarga de veritat, el que voldrien posseir i mai no obtindran -són vells i ho saben, han perdut fa segles qualsevol bri de creativitat que els pogués quedar- és tenir posat el seu nom i cognom a cada un dels nostres llibres. Les obres que no han sabut escriure i que -ocupats a fer carrera, posar la catifa davall els peus de qui comanda- no han tengut temps per a bastir. Per això el desesper més absolut, la impotència, les travetes que ens posen cada dia en un intent desesperat de silenciar el que nosaltres hem fet. Aquesta és l'autèntica realitat. No ho dubtis. (Miquel López Crespí)


    Han passat tres setmanes i encara no sé res. Ni truquen ni m'envien cap resposta per escrit. No sé què pensar. En Biel em ve a veure preocupat. Se sent culpable. Pensa que la sollicitud no ha funcionat per culpa seva. Imagina que ha estat l'antiga indumentària d'anar a exposicions que ell em deixà la culpable que no m'hagin donat el corresponen vist-i-plau.

    -Potser l'hauríem d'haver portat abans a la tintoreria -comenta, capbaix, una mica trist.

    Ambdós sabem que no disposàvem en aquells moments de les dues o tres mil pessetes que costava deixar pantalons i americana a rentar. N'Antoni Cladera, un altre amic més mal pensat encara, ve a veure'm. Dedueix -després de moltes deliberacions- que era el meu passat esquerranista el que m'havia barrat el pas durant tants i tants d'anys a la sala d'actes. Està segur que a la Casa de Cultura, a part dels dretans que comanden per les altures, hi ha nombrosos ex-militants del tipus d'en Ribas i Thomàs o na Conxa -penedits, en definitiva- que frueixen dificultant l'existència dels antics companys d'assemblees reivindicatives. Misèria de la humanitat. Què hi farem! N'Antoni ens explica com aquests personatges -reciclats de seguida que copsaren que l'esquerra no podia pagar el que volien, i ara membres de la burocràcia institucional- el que més odien són precisament aquells que, els uns escrivint, els altres pintant quadres, fent escultures o simplement treballant en el respectiu ofici, no hem tengut necessitat d'anar rere ningú -toquem fusta!- per a subsistir. Detesten la independència de criteri, la manca d'esperit servil, l'ètica, els principis ideològics que ens han mantingut fidels a la nostra terra durant lustres.

    -Ens afusellarien si poguessin, em podeu tenir la més completa seguretat -exclama ben convençut.

    Creu que les ninetes -especialitzades en una eficient indiferència- són teledirigides pels antics membres del partit esquerrà on vaig militar en temps de la dictadura i avui a sou de l'Estat o de qualsevol banc.

    N'Antoni té raó. Tres setmanes d'espera són massa i estic arribant a la conclusió que per l'octubre no hi haurà presentació.

    Escrivint la vida sencera, anant a les rituals manifestacions per provar de salvaguardar el que ens resta com a poble -terra, llengua, cultura-, han anat passant els anys quasi sense adonar-nos-en. Cal dir que, malgrat les dificultats i l'ocultació a les quals han estat sotmeses les nostres obres -la d'en Biel, la de n'Antoni, la d'en Miquel Ferragut, la meva-, en el fons hem pogut anar bastint una sèrie de novelles, llibres de contes, peces teatrals, que ja ningú no pot discutir. Una cosa és que pugnin per ignorar la feina feta, que a les revistes que controlin no parlin dels llibres escrits, quadres o escultures (tenebrós i fals món cultural teledirigit pels comissaris de torn!). No ignoram el que pagarien molts d'aquests grafòmans per poder mostrar al públic una obra com la que ja tenim feta. Els coneixem, sempre envejosos, a la desesperada, provant de xuclar minuts de televisió, enviant articles i entrevistes escrits pels amics o per ells mateixos als suplements de cultura que controlen... Vet aquí com proven de suplir, amb tan barroera propaganda, l'obra que no han estat capaços de bastir.

    N'Antoni Cladera, quan coment en veu alta tot això que pens, em dóna la raó.

    -És un personal de desguàs. Una genteta terriblement amargada. En el fons és ben fals el posat cínic i menfotista que llueixen arreu. S'adonen a la perfecció -no són beneits- que els ha passat el temps. Ja no poden tornar enrere. La vida s'ha esmicolat irremeiablement, i ara, plens de pànic, es demanen: "On són les novelles, la literatura immortal que havíem d'escriure?".

    -Quan miren els prestatges de les seves biblioteques tan sols hi troben carpetes plenes de retalls esgrogueïts, cintes de vídeo plenes de pols, les esburbades narracions editades per un ajuntament de poble fa dècades, quatre poemaris publicats gràcies a haver anat mil vegades a fer la bona al mandarí d'una petita editorial de província... -diu en Biel. Quant de polsim bastit de falses illusions! Arena, cendra que s'escola, sense aturall, entre els dits de les mans. Al final només resta aire, un buit immens davant el qual no hi ha consol possible.

    Escolt els amics. Hem discutit sovint el que diuen. En aquest món no es pot fer tot alhora. No hi ha temps material per a esdevenir un nou Ausiàs March i alhora arribar a eficient conseller de Cultura, multimilionari feliç, cap de Departament a la Universitat. Conec un company del Club Literari que ha planificat tan a la perfecció la seva dedicació a la literatura que quasi ha arribat a la jubilació sense haver escrit més que mitja dotzena de plecs de poesia (treballs per altra banda gens ni mica interessants, simple refrit de Blai Bonet, Llompart, Miquel Àngel Riera...).

    Un dia -no fa gaire d'això- que el diari ens cridà per anar a fer la ritual fotografia del Dia del Llibre (que és quan els mitjans de comunicació recorden una mica la nostra existència) m'ho contava, mentre preníem un Martini vora la mar, davant la Llotja.

    -L'art és un camí perillós; s'ha de tenir ben present. Jo volia ser escriptor però no un desgraciat, un no-res davant la família, els coneguts. Per això, previsor, abans de posar-me a escriure una retxa em vaig dedicar a formar-me, acabar una carrera. Quan Franco encapçalava la dictadura, per no perdre temps, sempre fugia lluny dels aldarulls antifeixistes. La política mai no m'ha interessat. Imagina si anant a una manifestació o militant en algun grup nacionalista o d'esquerres m'hagués aglapit la Brigada Social! Quina por! Impossible resistir la tortura. Tremol de pensar-ho! Hauria denunciat els amics i companys? Jo no sóc de ferro! A la primera bufetada que em pegassin cantaria com el millor rossinyol. No en tenc cap dubte, vos ho dic ben clarament. Sí, ja sé que és una covardia no participar en la lluita per acabar amb l'opressió del teu poble... Però... què vols que hi faci? ja t'he dit que sóc covard i ho reconec.

    És sincer l'escriptor, el vocal segon del Club Literari. Sempre ha deixat ben aclarida la por que li feia participar en qualsevol acte reinvindicatiu. Fins i tot l'atemoria comprar entrades per a un recital de Raimon o Maria del Mar Bonet! En aquella època mai se'ns va ocórrer anar a demanar-li que sortís amb nosaltres a pintar de nit, ni molt manco anar a cercar-li la firma per a demanar una universitat per a les Illes o per protestar per la construcció d'una autopista, la destrucció dels espais naturals...

    Quan, per equivocació, perquè no el coneixien prou, algun grup clandestí anava a veure'l, es posava vermell, treia el jove o l'allota a la porta de casa seva i, mirant a dreta i esquerra -amb pànic que el carrer no estàs vigilat-, mormolava amb un fil de veu, tremolant de cap a peus: "No torneu venir mai més per aquí! Heu perdut l'enteniment! O és que voleu que ens tanquin a la presó! Ja vos he dit mil vegades que no vull saber res de les vostres activitats. Marxau, marxau!". I, sense cap contemplació, els tancava la porta davant els nassos.

    En reflexionar en el que s'esdevingué en aquell temps, t'adones -amb molt retard- dels pocs que érem realment al tall. D'on sorgia el voluntarisme ferotge, la manca de preocupació per la nostra situació personal? L'impuls de la joventut? L'herència del pare i de l'oncle, antics lluitadors republicans represaliats per la dictadura? Segurament tot plegat, ara que ho analitz amb la fredor que dóna l'apropar-se a la maduresa.

    El cert és que companys com en Ribas i Thomàs, el mateix escriptor petrer -en Sebastià Martorell, el poruc-, anaven bastint el seu futur particular d'una manera ben diferent a com ho encaràvem nosaltres.

    En aquella trobada del Club, mentre assaboríem una excellent cervesa alemanya, en Sebastià, gens ni mica avergonyit pel que ens deia, continuava explicant els motius de la seva dedicació a la literatura:

    -S'ha d'anar sobre segur. No volia que em passàs com a tant d'artista i autor morts de fam. Llegiu les històries de l'art i de la literatura! El trist final de Mozart i mil genis més! La dedicació a l'art és un luxe dels exquisits. Ho he sabut des de sempre. A part de no servir per a guanyar cap pesseta, seria prostituir tan digna afecció amb la intenció, vulgar, de treure diners d'una novella o d'un llibre de poemes. Per això primer calia acabar al carrera, casar-se -a ser possible amb una rica hereva sense germans-, bastir una casa, un xalet a la platja, donar estudis als fills... Mentrestant -això sí- vaig anar estudiant el que es fa i, sobretot, aprenent dels mestres: Joyce, Kafka, Borges, Musil, Villalonga... Volia -i vull encara!- bastir una obra personal que els superi... Quin sentit tendria posar-se a escriure per a ser un més, un nom com qualsevol altre del llistat del Club?

    Dit això ens mirava interrogant, demanant -malgrat fos amb un silenci còmplice- la nostra aprovació. Era el moment en què badava els ulls com un plat i, nerviós, posseït per no $sé$ +se+ sap quina misteriosa malaltia, anava amunt i avall de la cambra, ensopegant amb qualsevol objecte que trobàs al davant.

    Provant d'excitar-lo encara més, li fèiem preguntes capcioses que el treien fora de si. Es posava vermell; semblava que un atac d'ira l'ofegaria allà mateix i cauria al terra.

    -Sí, el teu admirat Villalonga... vol dir que hauries fet el mateix que ell, l'any trenta-sis, quan feia xerrades contra la cultura catalana i en favor de Franco? Quanta sang per les carreteres de Mallorca! Un litre de sang per cada pàgina que escrivia el teu estimat mestre de la literatura!

    Enfollia, ens mirava com si ens volgués matar. I això que sempre presumia de no poder aixafar ni una mosca. És curiosa aquesta pretensió de qualsevol afeccionat a escriure una obra que superi Joyce, Kafka i Pere Calders plegats. No tenen sentit de la modèstia, els companys! Per això no llegeixen les obres dels altres socis del Club... Com ho haurien de fer? Impossible. Si de bon començament ja et consideres superior a Musil, Cortázar o Virginia Woolf, si opines que amb les teves esquifides quartilles has superat la galeria de genis de la humanitat... )com podries perdre part del teu preciós temps llegint la novella d'un company de Sóller, sa Pobla o Manacor?


    Mentre rememorava las mil subtils justificacions d'en Sebastià -l'escriptor "oficial" de Petra-, copsava quanta raó tenia avui matí n'Antoni Cladera quan m'ha vengut a veure.

    -Covardia davant les seves responsabilitats com a intellectuals; temor en el moment d'escollir entre el sou segur, la bona posició social, els diners en el banc o l'art i la literatura; por davant la dona ja que no serien capaços ni de separar-se -malgrat l'esposa els enganàs amb un altre- per allò del "què diran?"...

    I continuava:

    -I aquest -parlava d'en Sebastià-, encara no és dels més perillosos. El pobre, amb quatre premiets de poble, amb un parell d'entrevistes fetes pels amics, amb els cinc o sis poemaris que, per art de màgia, ha aconseguit que li publiquin -mil visites als editors- ja està satisfet, creu haver tocat l'Olimp amb les mans. És així de simple. Els més perillosos són els que no es conformen, els que saben que no han fet res, els conscients que, la relativa fama aconseguida -en el poble, en el reduït cercle de la província autonòmica-, ha estat a base de l'amiguisme més clar i llampant i de pagar amb dinars i sopars les poques "crítiques" elogioses sortides a premsa i suplements culturals... Aquests són -la majoria!- els que coven l'enveja més verinosa i mortal contra els que han anat bastint una obra de qualitat, reconeguda arreu dels Països Catalans, amb traduccions a l'anglès, el francès, l'alemany...

    -Se'ls menja la ràbia -continuava dient en Cladera. No els importa saber que ells han tocat el poder amb les mans: diners, llocs de comandament professional i polític, amb bones relacions a totes les institucions que els donen substancioses subvencions, que els paguen cicles de conferències, viatges per a ampliar coneixements, i els publiquen els llibres que mai cap editorial mínimament seriosa s'atreviria a editar. Tot això, assolit després d'anys i més anys de claudicacions i vinclar l'esquena, no els fa feliços. Ni molt manco! El que els amarga de veritat, el que voldrien posseir i mai no obtindran -són vells i ho saben, han perdut fa segles qualsevol bri de creativitat que els pogués quedar- és tenir posat el seu nom i cognom a cada un dels nostres llibres. Les obres que no han sabut escriure i que -ocupats a fer carrera, posar la catifa davall els peus de qui comanda- no han tengut temps per a bastir. Per això el desesper més absolut, la impotència, les travetes que ens posen cada dia en un intent desesperat de silenciar el que nosaltres hem fet. Aquesta és l'autèntica realitat. No ho dubtis.

    En efecte. No mentia en Cladera. Érem ben conscients de la misèria que ens encerclava.



    0 0


    0 0

       

                                                La Xina al capdavant. Mobike.

     

     

         La Xina exhibeix la seva capacitat innovadora,  però els mitjans espanyols els fa costa amunt informar sobre la qüestió.

         Certament, com he explicat sovint, els mitjans espanyols han seguit com a bon vassalls l'estratègia informativa dissenyada per Washington en relació a la capacitat industrial de la nació asiàtica. Durant aquests darrers vint anys,  aquests  mitjans,  incansables,  han repetit les cantilenes de ''la mà d'obra barata xinesa'' i de ''còpia de les tècniques occidentals'' per restar mèrit als èxits de la indústria xinesa.

       Però,  vet aquí que actualment la Xina exhibeix un continuat poder innovador en quasi tots els sectors industrials. Els mitjans espanyols – i els ianquis – s'han quedat sense recurs dialèctic per explicar  el poder innovador xinès. Ara callen,  si de cas.

     Però costa mantenir el silenci. En efecte,  darrerament,  s'han fet públiques innovacions xineses que han causat una gran emoció mundial. Segurament,  la innovació més espectacular ha sigut la creació de la bicicleta controlada per mòbil. I la presentació de la bicicleta xinesa marca mobike contractada per l'ajuntament de Manchester aquest juliol passat ha causat sensació entre els mitjans britànics (i entre molts d'altres mitjans).

         Respecte d'això he pensat que seria bo contribuir a la difusió de la informació vertadera.

         Podeu veure el post que he penjat que fa

    Mobike tria a Manchester com la primera ciutat del Regne Unit per llançar una bicicleta mòbil ...



    0 0

    ...els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola. (Xavier Diez)


    La transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans


    Per Xavier Diez Publicat a El Punt el 31 d'agost de 2009


    Al llarg de les darreres dècades hem assistit al total descrèdit de la transició. Primer foren els dissidents exclosos del joc polític. Posteriorment els historiadors ja vam evidenciar les misèries de la reconversió del franquisme en una democràcia superficial. Finalment, el cor creixent de crítics va incorporant alguns dels seus protagonistes decebuts amb el que s'ha viscut com un frau monumental. Entre els darrers, el filòsof i antic senador socialista Rubert de Ventós, convertit a l'independentisme després que el seu amic Pasqual Maragall, en recuperar l'«Escolta, Espanya» del seu avi, fos lapidat i defenestrat entre la indiferència general.

    Precisament el linxament de Catalunya en el trienni convuls 2003-2006 ha fet que l'independentisme es desplaci des dels marges fins al centre polític i social. La virtut inconfessable del nou Estatut fou posar a prova els límits de l'«estat profund» espanyol, és a dir, aquell qui controla subterràniament institucions i opinió pública, i que ha permès constatar l'estret i trampós terreny del joc polític. Els resultats, amb o sense sentència, són clars. Les esperances que una Espanya democràtica superés la llarga nit del totalitarisme i pogués resoldre les assignatures pendents (absència de cultura democràtica, desigualtats socials insostenibles i desencaixament nacional) s'han esvaït del tot. En el seu lloc, una Espanya lampedusiana, en afortunada expressió de l'historiador Bernat Muniesa, on la transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans. Un país amb un cap d'estat nomenat a dit per un assassí en sèrie. Una constitució prou flexible per tal que les elits actuals, amb cognoms coincidents amb els de la cruzada, imposin una interpretació sempre d'acord amb els seus propis interessos.

    Explicava el sociòleg Joaquín Arango, en un dels esmorzars de la Fundació Jordi Pujol, que en la relació Catalunya-Espanya s'enverina a partir d'una constatació. Per a molts espanyols no és tolerable la idea de Catalunya com a nació. És possible ampliar ad infinitum la quantitat de competències d'un govern autònom, sempre que no es produeixi un reconeixement explícit, especialment en l'àmbit simbòlic i lingüístic, perquè això posaria en crisi el monoteisme de la nació única. És més, els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola.

    El rampant independentisme s'ha d'interpretar no pas com un revifament del nacionalisme (com a molts intel·lectuals espanyols els agrada creure), sinó per l'evidència d'una democràcia incompleta, relativa i fràgil, que posa en perill llibertats d'expressió, reunió i, per descomptat, desconeix el principi d'autodeterminació. Un sistema, a més, fonamentat en una estructura política de repartiment del poder que interfereix en la idea de sobirania popular i dissenyat expressament per a la perpetuació d'un ordre polític amb pocs beneficiaris i una munió d'exclosos. Per tot plegat, Catalunya, amb una memòria i cultura democràtica més profunda, que, a diferència de l'espanyola, no sorgeix de les estructures de la dictadura, sinó de la base i la mobilització ciutadana expressada amb rotunditat amb l'antiga Assemblea de Catalunya, està deixant de creure en la Constitució i l'estat. I considera que potser ha arribat el moment de fer la ruptura democràtica pendent del 1977. En aquest punt, és difícil que les institucions catalanes, que al cap i a la fi van acceptar i participar d'aquest ordre, puguin fer gran cosa, com va demostrar el Parlament en no acceptar la ILP d'un referèndum sobiranista. És per això que, més enllà de plataformes diverses, calgui plantejar-se veritablement la constitució d'una nova Assemblea de Catalunya que des de fora lideri un procés de separació, car aquest sembla l'únic que ens pot protegir d'un antic imperi perifèric, com el rus o el turc, on la democràcia representa més un bonic i voluble embolcall que un sentiment sincer.

    Web Llibertat.cat


    Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. (Miquel López Crespí)


    Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). (Miquel López Crespí)



    14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

    Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


    Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


    Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


    Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


    El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


    Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


    Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


    Miquel López Crespí


    "La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0

    [30/12] Centrone - Domaschi - Bianconi - Lätt - Mesa - Melendo - Guerrero - Molina - González Malo - Palmiotti - Turcinovic - Zaballos - Alcaraz

    Anarcoefemèrides del 30 de desembre

    Naixements

    Foto de la policia italiana de Michele Centrone

    Foto de la policia italiana de Michele Centrone

    - Michele Centrone: El 30 de desembre de 1879 neix a Castellana di Bari (actual Castellana Grotte, Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista,  anarcosindicalista revolucionari i lluitador antifeixista Michele Centrone. Sos pares es deien Antonio Centrone i Rossa Baccarelli. Fuster de professió, quan encara era adolescent s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia) i cap al 1898 va ser perseguit per les seves activitats anarquistes. En 1903 emigrà als Estats Units. A San Francisco (Califòrnia, EUA) col·laborà en La Protesta Umana, dirigida per Enrico Travaglio, i en el periòdic Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi Galleani. De tendència anarcoindividualista, fou membre del grup «Nihil» i gerent del seuòrgan d'expressió Nihil, que es publicà a San Francisco nou números entre el 4 de gener i el 6 de setembre de 1909. Sindicalment, ocupà càrrecs en la «Unió Llatina» de la United Brotherhood of Carpenters and Joiners of America (UBCJA, Germanor Unida de Fusters i Ebenistes d'Amèrica) i el gener de 1913 en va ser elegit secretari econòmic; també estava afiliat a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1916 va ser detingut, amb Luigi Parenti, per organitzar manifestacions a favor de Carlo Tresca i altres militants llibertaris aleshores empresonats. El 29 de setembre de 1916 va ser novament detingut amb altres vuit companys, entre ells Luigi Parenti i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per«pertorbació de la pau». Detingut el 16 de maig de 1918 per «propagandista anarquista estranger», després d'un temps reclòs a Angel Island (Califòrnia, EUA) i de gaudir de llibertat sota fiança de 2.000 dòlars, passà a Mèxic sota el nom de Francesco Paglia i retornà als EUA via Nova Orleans. Novament detingut, l'abril de 1920, juntament amb Giuseppe Ciancabilla i Luigi Galleani, va ser expulsat dels EUA i deportat a Itàlia. Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Perseguit a Itàlia, marxà cap al Canadà amb la intenció de passar clandestinament als EUA; detingut quan intentava creuar la frontera, va ser expulsat cap a Europa i en 1924 s'instal·là a França, d'on fou expulsat el desembre de 1928. Després passà a Bèlgica –a Lieja (Valònia) freqüentà Antonio Gamberi i Nicolas Lazarevitx, entre altres exiliats–, a Suïssa i a Luxemburg, llocs on es mostrà especialment actiu en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1936 vivia a París (França) i el juliol d'aquell any formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, etc.) que des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) passà a Catalunya per lluitar contra l'aixecament feixista. S'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni, i partí cap al front d'Aragó per combatre les tropes franquistes. Ben igual que altres companys (Mario Angeloni, Fosco Falaschi, Vicenzo Perrone, etc.), Michele Centrone va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al cap la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya); fou el primer dels italians a caure. A Castellana Grotte existeix un carrer Michele Centrone. En 2012 Mario Gianfrate i Kenyon Zimmer publicaren l'assaig biogràfic Michele Centrone. Tra vecchio e nuovo mondo. Anarchici pugliesi in difesa della libertà spagnola.

    Michele Centrone (1879-1936)

    ***

    Giovanni Domaschi

    Giovanni Domaschi

    - Giovanni Domaschi: El 30 de desembre de 1891 neix en una aldea a pocs quilòmetres de Verona (Vèneto, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Giovanni Domaschi, també conegut com Ciclo. Era fill d'una família pagesa pobra de vuit infants, tres dels quals moriren amb pocs anys. Quan tenia 16 anys s'afilià al «Circolo Giovanile Socialista» (Cercle Juvenil Socialista) del barri veronès de Porto San Pancrazio, on vivia sa família, però aviat es passà a l'anarquisme. Començà a treballar com a obrer mecànic als tallers dels ferrocarrils de Verona. Com a antimilitarista, refusà la crida de reclutament i fou tancat uns mesos en una presó militar abans de ser finalment llicenciat. Membre de la Cambra del Treball, a partir de 1919 fou força actiu com a militant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), per la qual cosa fou inscrit en la llista negra de la patronal. Arran del Congrés Regional de la Cambra de Treball l'octubre de 1919, en va ser elegit membre de la Comissió Executiva. El juliol de 1919 va ser empresonat per participar en una vaga general. Sense feina, obrir un taller de mecànica al barri de Veronetta, lloc on l'any següent organitzà un grup anarquista. El 21 d'abril de 1921 participà en un enfrontament armat amb un escamot feixista que intentà ocupar el barri obrer de San Stefano. Detingut amb Giuseppe Boresi --qui morirà a la garjola--, fou condemnat el 26 de maig de 1915 mesos de presó i a un any de vigilància especial. Alliberat el juliol de 1922, continuà la lluita després de la presa del poder per part de Mussolini. El febrer de 1925 realitzà un viatge a França abans de retornar a Itàlia, on entre el 28 i el 29 de juliol participà en el congrés clandestí de l'USI a Gènova. El 13 de novembre de 1926 fou novament detingut i condemnat a cinc anys de presó. Transferit a Favignana, l'abril de 1927 fou internat a l'illa de Lipari on conegué sa futura companya, Maria Ciarravano. En aquesta època llançà una cridà a la unitat de tots els anarquistes enfront de la situació política. Aconseguí mantenir una correspondència clandestina amb els companys de Verona, com ara Achille Marinoni a qui indicarà el lloc d'una caixa de granades amagades al seu taller. El 21 de juliol de 1928, disfressat de capellà, aconseguí fugir amb altres companys antifeixistes (Mario Magri, Giovanni Battista Canepa i Alfredo Michelagnoli), però fou enxampat dos dies després i condemnat a quatre mesos suplementaris per un tribunal de Messina. El novembre de 1928 el Tribunal Especial de Roma, on havia estat transferit, el va condemnar a 15 anys per«activitats subversives contra el règim». La resta de condemnats en aquest procés foren Achille Marinoni, Umberto Bonetti, Giovanni Bercelli i Giovanni Braida. El gener de 1929 fou retornat a Messina per un procés d'apel·lació referent a la seva evasió de Lipari. El 16 de febrer de 1929, amb Antonio Spangaro, aconseguí novament fugir de la presó de Messina, però fou detingut tres dies després i condemnat a una pena suplementària de tres anys. Internat a Fossombrone, en 1932 organitzà una manifestació en ocasió del Primer de Maig. Aleshores fou transferit a Piacenza, on preparà una nova evasió. Un cop els seus projectes foren descoberts, fou traslladat a Roma. En 1936, en expirar sa pena, fou enviat primer a l'illa de Ponça, el juliol de 1939 a Ventotene i, finalment, després de la caiguda del govern de Mussolini, al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, d'on en 1943 aconseguí sortir. De bell nou a Verona, s'integrà en la resistència en un grup de partisans anarquistes i fou un dels representants del moviment llibertari en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). El 14 de juliol de 1944 fou capturat amb altres antifeixistes per la Brigata Nera (Brigada Negra) feixista que el torturaren durant 20 dies i li arrabassaren una orella. Lliurat a les SS alemanyes, fou deportat el 7 de setembre de 1944 amb altres membres del CLN al camp de concentració bavarès de Flossenbürg i el 7 d'octubre al de Dachau. Giovanni Domaschi, amb el número de matrícula 116.381, va morir el 23 de febrer de 1945 al camp d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya). Després de l'Alliberament, el grup llibertari de Verona animat per Randolfo Vella portava el nom de Domaschi.Des de 1990 existeix a Verona una«Biblioteca Giovanni Domaschi. Spazio culturale anarchico». En 2007 es van publicar les seves memòries Le mie prigioni e le mie evasioni. Memorie di un anarchico veronese dal carcere e dal confino fascista, a cura d'Andrea Dilemmi. Els seus papers es troben dipositats a l'«Istituto veronese per la storia della Resistenza e dell’età contemporanea» i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Giovanni Domaschi (1891-1945)

    ***

    I Congrés de la FAI (Carrara, 15-19 de setembre de 1945). Marcello Bianconi, quart per la dreta. A la seva dreta Ugo Fedeli. A la gatzoneta Ugo Mazzucchelli

    I Congrés de la FAI (Carrara, 15-19 de setembre de 1945). Marcello Bianconi, quart per la dreta. A la seva dreta Ugo Fedeli. A la gatzoneta Ugo Mazzucchelli

    - Marcello Bianconi: El 30 de desembre de 1898 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el mecànic i propagandista anarquista i anarcosindicalista Marcello Bianconi. Sos pares es deien Alfonso Bianconi i Aldina Argia. El març de 1900 sa família es traslladà al barri genovès de Pontedecimo, on després de assistir a classes elementals abandonà l'escola i es posà a treballar en una fàbrica. De ben jovenet es mostra actiu en els cercles subversius i va ser fitxat com a«comunista». En aquests anys formà part dels «Arditi del Popolo» del barri genovès de Sestri Ponente, amb Elio Caviglia, Francesco Costa, Angelo Dettori, Giuseppe Giacobbe, Emilio Grassini, Giovanni Mariani, Gino Monti, Pierino Pesce, Giacomo Pizzorno, Edmondo Sighicelli, Carlo i Dante Stanchi. El 2 de maig de 1922 va se condemnat a 18 mesos de presó pel Tribunal Militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) per delictes (insubordinació, amenaces i atac contra un superior) comesos durant el servei militar. Apallissat en diferents ocasions pels escamots feixistes, a finals de 1924, es va veure obligat a passar clandestinament a França. S'establí a Villeurbanne (Lió, Arpitània), on entrà en contacte amb militants del grup anarquista lionès«Sacco i Vanzetti», destacant, segons la policia, «per la violència de les seves accions i per la seva activa propaganda». En aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. El desembre de 1925 es casà amb Pierina Coda i dos anys després nasqué son fill Enzo. Durant tota la seva permanència a França mantingué estrets contactes amb els companys de l'exili polític (Antonio Silvio Casella, Giulio Conte, Ennio Mattias, Attilio Scarsi, Egisto Serni, Dante i Roberto Stanchi, etc.) i desenvolupà un intensa tasca propagandística en els cercles de l'emigració antifeixista. Per la seves activitats, va ser expulsat de França i el 4 de novembre de 1931 va ser detingut per violació del decret d'expulsió. Un cop lliure passà a Bèlgica, primer a Brussel·les i després a Lieja, on continuà la seva incansable activitat propagandística i es relacionà amb destacats anarquistes (Hem Day, Mario Mantovani, Pasquale Rusconi, Pietro Sini, etc.). Posteriorment retorna una temporada a Lió, on restava empresonat l'anarquista Eugenio Nastini, però en 1934 el trobem de bell nou a Bèlgica, on va ser fitxat com a actiu distribuïdor del periòdicIl Risveglio Anarchico. En 1935, de bell nou a França, entre l'1 i el 2 de novembre assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Carlo Frigerio, Giuseppe Mariani i Umberto Marzocchi. El desembre de 1936 va anar a lluitar a la guerra d'Espanya, d'antuvi en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i després en la Divisió«Garibaldi», caient ferit en els combats d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 i la repressió estalinista, retornà a Bèlgica i s'instal·là a Brussel·les, on participà activament en la solidaritat amb els combatents antifranquistes juntament amb altres companys (Azelio Bucchioni, Mario Mantovani, Antonio Moscardini, etc.). El 8 de juliol de 1938 va ser detingut en possessió d'armes i empresonat tres mesos. Un cop purgada la pena, va ser expulsat de Bèlgica i se li va perdre el rastre. Segons el Ministeri d'Exteriors, s'embarcà a Anvers (Flandes) cap a Mèxic. El setembre de 1939 es va confirmar la seva inscripció en la registre de fronteres amb l'ordre de detenció. L'octubre d'aquell any el trobem de bell nou a Bèlgica i demanà al consolat italià el visat per a retornar a Itàlia, via Alemanya. El març de 1940 partí de Bèlgica i es traslladà a Alemanya, primer a Colònia i després a Frankfurt. El 21 de març de 1942 va ser detingut per la policia alemanya i, amb una ordre d'expulsió del país, lliurat l'1 de juny de 1942 a la policia italiana, que el va detenir i li va assignar quatre anys de confinament a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser internant per ordre del Govern de Pietro Badoglio, juntament amb altres anarquistes (Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Onofrio Lodovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), distingint-se en la lluita dels interns per aconseguir l'alliberament. A finals de 1943 retornà a Gènova i s'integrà amb altres companys en la lluita partisana, entrant a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Pontedecimo com a representant comunistallibertari. Buscat per les tropes de la República Social Italiana (RSI), fugí a les muntanyes per evitar la captura. De bell nou a Gènova l'abril de 1945, participà, juntament amb son fill Enzo, també anarquista, en la insurrecció de la ciutat. Després de la II Guerra Mundial fou un dels membres destacats dels grups anarquistes de la Val Polcevera (Ligúria, Itàlia) i milità en la Federació Comunista Llibertària (FCL). Força actiu sindicalment, va ser un dels membres més destacats del grup anarquista de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou secretari del Sindicat Provincial de Descarregadors del port de Gènova. Gran organitzador, promogué la constitució del Comitè de Defensa Sindical (CDS) del sector ferroviari i participà en actes contra el desmantellament de la indústria pesada genovesa. Com a delegat del CDS, juntament amb Gaetano Gervasio, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Lorenzo Parodi, Attilio Sassi i Stefano Vatteroni, formà part del Comitè Nacional de la CGIL i participà en els seus tres primers congressos. A començament dels anys cinquanta, juntament amb anarquistes «confederals» (Pietro Caviglia, Wanda Lizzari, etc.), polemitzà amb el grup de companys genovesos (Antonio Andrea Dettori, Cristoforo Piana, Francesco Rangone, etc.) que s'esforçà per reconstruir la Unió Sindical Italiana (USI). El novembre de 1959 assistí com a testimoni de descàrrec en el judici celebrat a Gènova contra els anarquistes Gaetano Busico, Eugenio De Lucchi, Gaspare Mancuso i Vincenzo Toccafondo, acusats d'un atemptat contra el consolat espanyol a Gènova del 8 de novembre de 1949. Militant actiu de la Federació Anarquista de Ligúria (FAL), assistí a gairebé totes les reunions i congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de després de la guerra. Marcello Bianconi va morir el 13 de setembre de 1959 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

    ***

    Nisse Lätt (1936)

    Nisse Lätt (1936)

    - Nisse Lätt:El 30 de desembre de 1907 neix a Södermanland (Suècia) el militant, agitador i periodista anarquista i anarcosindicalista Nisse Lätt, també conegut com Nils Lätt o Nils el Rojo (pel color dels seus cabells). Es va criar en una granja a Södermanland i quan tenia 15 anys s'enrolà en la marina mercant, s'afilià a l'organització anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i començà a aprendre l'esperanto. A començaments de la dècada dels trenta, arran d'una escala marítima, va fer contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Bilbao (Biscaia, País Basc). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, el gener de 1937 creuà els Pirineus i a Barcelona es posà al servei del moviment llibertari català. Després s'allistà en el Grup Internacional de la Columna Durruti i marxà cap al front d'Aragó. A mitjans d'abril de 1937 fou ferit greument a Santa Quiteria (Osca) per l'esclat d'una granada i perdé l'ull esquerre. Després de la seva recuperació en un hospital militar de Tarragona no pogué reincorporar-se al front i s'integrà en un col·lectivitat agrícola de Favara de Matarranya. En 1938 tornà a Suècia i publicà el fullet Som milisman och kollektivbonde i Spanien, on explicà les seves experiències de milicià i col·lectivista a la Revolució espanyola. En aquests anys treballà en diversos oficis (forestal, construcció, etc.) i milità en la SAC de Göteborg, essent conegut per la seva tasca de difusió del pensament anarquista venent diaris i llibres del moviment. En 1945 publicà el llibre Havest arbertare, sobre la seva experiència en la marina mercant. A finals dels anys quaranta començà a col·laborar en Syndikalismen, òrgan de la SAC. Durant els anys cinquanta s'oposà a la línia reformista seguida per aquesta organització sindical. En els anys setanta edità la revista anarquista Brand. La seva casa de Göteborg es convertí en lloc de reunió de militants anarquistes i anarcosindicalistes. Entre 1972 i 1975 traduí al suec el llibre La CNT en la Revolución española, de Josep Peirats. Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 participà en les«Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona, organitzades per la CNT, per diversos ateneus llibertaris barcelonins i per la revista Ajoblanco. Nisse Lätt va morir el 14 de gener de 1988 a Göteborg (Västra Götaland, Suècia). Pòstumament, en 1993, s'edità el llibre En svensk anarkist berättar. Minnesbilder ur Nisse Lätts liv som agitator och kämpe för de frihetliga idéerna (Un anarquista suec parla. Records de la vida de Nisse Lätt, agitador i lluitador per les idees llibertàries), autobiografia i testament polític que havia escrit en 1982.

    Nisse Lätt (1907-1988)

    ***

    Isabel Mesa Delgado en els anys trenta

    Isabel Mesa Delgado en els anys trenta

    - Isabel Mesa Delgado: El 30 de desembre de 1913 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Isabel Mesa Delgado, que va fer servir el pseudònim Carmen Delgado Palomares en la clandestinitat. Filla d'una família obrera de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser neboda neta del tipògraf i destacat internacionalista socialista José Mesa Leompart. Quan tenia 11 anys començà a treballar com a costurera. En 1928, amb sa família, marxà a Ceuta, on s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Federació Local de la CNT i a l'Ateneu Llibertari de la ciutat, on s'encarregava de la biblioteca. Participà en la creació del Gremi de l'Agulla cenetista, obtenint el carnet número 1. Durant una vaga a l'Almadraba de Ceuta, en la qual l'empresa havia portat enganyades dones magribines que cobraven menys de la meitat que les espanyoles, aconseguí que les primeres se sumessin a la vaga i aconseguiren millores per ambdós col·lectius. En 1934 morí son pare i durant una temporada milità en les Joventuts Llibertàries de Tetuan, que funcionaven disfressades de societat esperantista, fins a la seva expulsió per les seves activitats llibertàries. De bell nou a Ceuta, en 1936 mantingué correspondència amb el grup fundador de la revista Mujeres Libres. Amb l'aixecament feixista d'aquell any, ajudà molts companys a fugir i l'octubre aconseguir passar a la Península, amb 12 homes, amb l'últim falutx que hi sortí i arribar a Màlaga, a través de Marbella i d'Estepona; després arribà a València per Adra, Almeria i Cartagena. Des del febrer de 1937 treballà d'infermera a diferents hospitals valencians (Gandia i Torres de Quart). El setembre de 1937 participà a València en el congrés de constitució de la Federació Nacional de «Mujeres Libres» i ajudà a la propagació d'aquesta organització, amb Lucía Sánchez Saornil, Pura Pérez Benavent, Amelia Torres Maeso i altres companyes. Fou secretària de l'Agrupació Local de València de«Mujeres Libres» i representà aquesta organització en el Comitè Nacional de la CNT i en el Ple de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'agost de 1938 a València. En 1938, com a representant del Sindicat del Vestir de la CNT, ingressà en l'Institut Obrer de València (IOV). Quan les tropes feixistes arribaren al País Valencià intentà fugir per Alacant cap a Algèria, però com que no arribava cap vaixell fugí a peu cap a Almeria i després a Màlaga. En aquesta ciutat, en 1941, creà amb altres companys el periòdic clandestí El Faro de Málaga. Descoberta per la policia, fou processada en rebel·lia i condemnada a dues penes de mort. Mai detinguda, aconseguí eludir la presó i la mort gràcies a l'ús d'un nom fals (Carmen Delgado Palomares). En 1942 participà a Màlaga en la gestació, amb altres companyes anarquistes, de la Unión de Mujeres Demócratas, organització clandestina de suport a les persones preses i ses famílies. Aquesta militància es realitzà coordinada amb la inseparable Angustias Lara (Maruja Lara), amiga des de 1937, amb qui muntà un quiosc i a la rebotiga del qual distribuïen premsa anarquista. En 1956 va ser detinguda i torturada durant vuit dies per la policia franquista a la comissaria del carrer Samaniego de València. A partir de 1975, en morir en dictador, intervingué en multitud d'activitats organitzades pels col·lectius llibertaris valencians (Libre Studio, Ràdio Klara, Ateneu «Al Margen», Federació de Pensionistes de la CNT, Dones Lliures, Fundació Salvador Seguí, etc.). En 1996 va rebre un homenatge organitzat per la Confederació General del Treball (CGT). En 1997 col·laborà en el periòdic El Noi. Isabel Mesa Delgado va morir el 25 de febrer de 2002 a València (País Valencià) i fou inhumada embolicada amb la bandera confederal als sons d'A las barricadas.

    Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

    ***

    Rafael Melendo Erviti

    Rafael Melendo Erviti

    - Rafael Melendo Erviti: El 30 de desembre de 1916 neix el militant anarquista i resistent antifranquista Rafael Melendo Erviti. Barber de professió, durant els anys quaranta fou un dels guies encarregats de passar pels Pirineus els perseguits i fugats d'una banda a l'altra de la frontera, enquadrat en la Xarxa d'Evasió encapçalada per Francisco Ponzán Vidal que treballava alhora amb la Resistència francesa i el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre de 1943, durant la detenció a Tolosa de Llenguadoc per la Gestapo d'Elisa Ruiz Garrido (La Maña), col·laboradora de Ponzán, on Rafael Melendo vivia, aconseguí fugir saltant per una finestra sota els trets dels nazis que no aconseguiren ferir-lo. Rafael Melendo Erviti va morir en data desconeguda a Barcelona (Catalunya).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Práxedis G. Guerrero

    Práxedis G. Guerrero

    - Práxedis Gilberto Guerrero: El 30 de desembre de 1910 mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Havia nascut el 28 d'agost de 1882 a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic). Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja --possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar «Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) iPunto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar enRegeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes sense èxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaçaés presa pels rebels; aquest mateix dia Práxedis Guerrero mor en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han «recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.

    Práxedis Gilberto Guerrero (1882-1910)

    ***

    Necrològica de Pedro Molina Tomás apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de febrer de 1964

    Necrològica de Pedro Molina Tomás apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de febrer de 1964

    - Pedro Molina Tomás: El 30 de desembre de 1963 mor a París (França) l'anarcosindicalista Pedro Molina y Tomás. Havia nascut el 30 de novembre de 1901 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Quan era molt jove emigrà amb sos pares i sos tres germans a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Obrer tintorer, s'afilià ràpidament al Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dècada dels vint participà en les lluites contra els pistolers del Sindicat Lliure i en un atemptat contra el patró Sierra a Barcelona, fet pel qual va ser jutjat i condemnat a set anys de presó. Durant elsúltims anys de la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la CNT. Després de la proclamació de la II República espanyola, col·laborà en el periòdic La Colmena Obrera (1931-1932) de Badalona. El 29 d'abril de 1932, quan ocupava el càrrec de comptador del Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona de la CNT, va ser detingut arran de la clausura governativa de la seu d'aquest sindicat. Fou un dels protagonistes del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Badalona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, sembla que fou un dels fundadors de la«Columna de Ferro». Amb Josep Costa Font, participà en els «Fets de Maig» de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Amb Marco, Ruches i Emili Vivas Blanco, fou un dels primers a reorganitzar la CNT a la zona de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Entre l'1 i el 12 de maig de 1945 assistí al Congrés de Federacions Locals de la CNT que se celebrà a París. El novembre de 1957 va ser nomenat en el VI Ple Nacional membre del Comitè Nacional de la CNT«possibilista». Malalt durant els seusúltims tres anys de sa vida, Pedro Molina Tomás va morir el 30 de desembre de 1963 a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França) i fou enterrat el 4 de gener de 1964 al cementiri de Thiais (Illa de França, França).

    Pedro Molina Tomás (1901-1963)

    ***

    Jesús González Malo

    Jesús González Malo

    - Jesús González Malo: El 30 de desembre de 1965 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista i naturista Jesús González Malo. Havia nascut el 9 d'agost de 1913 a Santander (Cantàbria, Espanya) en una família humil. Durant la dictadura de Primo de Rivera col·laborà en la Casa del Poble de Gijón. A partir de 1929 col·laborà en la revista anarconaturista barcelonina Naturismo i defensà un naturisme integral on l'anarquisme era la meta, el sindicalisme el mitjà col·lectiu per a conquistar aquest objectiu i el naturisme el mitjà de perfecció individual indissoluble per a assolir el comunisme llibertari. En 1930 creà el Grup Naturista de l'Ateneu Obrer de Santander, afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malgrat el seu anarcosindicalisme, durant els anys republicans presidí el Sindicat de Treballadors del Port de Santander, adscrit a la Federación Obrera Montañesa (FOM) de la Unió General de Treballadors (UGT). Quan es produí el cop d'Estat feixista del 18 de juliol de 1936 jugà un paper important en el control sindical càntabre ja que fou l'encarregat de l'organització militar dels obrers santanderins gràcies a un conveni de col·laboració signat el 27 de juliol de 1936 a la Casa del Poble de Santander entre la FOM-UGT i la Federació Local de Sindicats de la CNT de Santander que donà lloc a la creació d'un Comitè Intersindical. El 25 de juliol de 1936 dirigí la presa, amb un grup d'obrers del moll, del«Cuartel del Alta» de Santander. Després fou nomenat director del Secretariat de Milícies del Comitè de Defensa (comissari general de Guerra) i encarregat de les Milícies de Reraguarda, càrrecs dels quals dimití el novembre de 1936 en oposició a la integració de les milícies en l'Exèrcit Republicà. El 6 d'agost de 1936 havia dirigit una expedició miliciana que penetrà al Seminari Pontifici de Comillas (Cantàbria) i detingué 33 professors, 80 alumnes i 25 membres de les Joventuts Catòliques, que s'hi trobaven seguint uns cursets d'estiu, sota l'acusació d'estar en possessió d'una emissora de ràdio amb la qual escoltaven les notícies faccioses i de llums amb les quals feien senyals al vaixell feixista de guerra Cervera. El 21 de novembre de 1936, en una reunió celebrada al Gran Cinema de Santander, s'enfrontà a l'Executiva de la FOM-UGT quan proposà la creació d'un Consell Provincial d'Economia que s'encarregués del sistema productiu regional, establint-se la sindicació forçosa dels treballadors, la substitució de la representació política municipal i d'altres corporacions per la representació sindical, i l'establiment d'una setmana laboral de 36 hores amb la incorporació de la dona al treball. Com a conseqüència d'aquest enfrontament, el febrer de 1937 el Sindicat de Treballadors del Port de Santander fou expulsat de la FOM-UGT i s'adscrigué a l'anarcosindicalisme. Des d'aquesta data col·laborà amb el govern provincial, però des de posicions marcadament llibertàries, encarregant-se d'organitzar l'evacuació marítima de Santander quan aquesta ciutat va caure en mans feixistes el 29 d'agost de 1937. Amb el triomf franquista, passà a França i el juliol de 1939 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), amb sa companya Carmen Aldecoa –professora de literatura a l'Institut Santa Clara de Santander i durant 21 anys a la Universitat de Nova York i a Connecticut; a més de membre de l'«Spanish Refugee Aid», fundació d'ajuda als refugiats espanyols a França; i autora de Del sentir y del pensar (1957), assaigs sobre escriptors espanyols contemporanis. A Nova York encapçalà la Subdelegació de la CNT escindida, càrrec del qual dimití en 1946. Participà activament en la Lliga de Mutilats de Guerra; en el Comitè d'Ajuda als Refugiats; en les Societats Hispanes Confederades (SHC) dels EUA, de les quals fou vicesecretari, i en el seu òrgan d'expressió España Libre, que dirigí a partir de 1961 i fins a la seva mort. Col·laborà amb la Unió de Treballadors de l'Automòbil dels EUA –per aquesta tasca va ser condecorat pel president d'aquest sindicat Walter Reuter en nom dels treballadors nord-americans– i amb l'organització sindical de treballadors del moll novaiorquesa. En l'exili mantingué posicions contràries a l'immobilisme, però s'oposà a la participació en política dels llibertaris. Durant els anys seixanta sembla que va fer costat l'Aliança Sindical Obrera (ASO) des de les SHC. Freqüentà la tertúlia de la tavern de la 106 i Broadway de Nova York, on assistien Odón Betanzos Palacios i Víctor Fuentes, entre d'altres, i fouíntim amic de Rudolf Rocker. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acción Social Obrera,¡Asturias!, CNT,CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Cultura Proletaria, España Libre, Ibérica,Naturismo, El Sol. Periódico para-médico independiente,Solidaridad Obrera, etc.És autor de La guerra en España. ¡Basta! (1938), Carta abierta a la comarcal montañesa (1947), Dictamen sobre modalidades constructivas del sindicalismo revolucionario (1947), La incorporación de las masas (1952), Por los fueros del anarcosindicalismo. Contra «políticos y puritanos» (1956), Raíz y trascendencia del anarquismo español (1963, crítica a les tesis d'Americo Castro), entre d'altres. Documentació seva es troba dipositada l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Nicola Palmiotti davant ca seva a Ururi (1959)

    Nicola Palmiotti davant ca seva a Ururi (1959)

    - Nicola Palmiotti: El 30 de desembre de 1969 mor a Ururi (Molise, Itàlia) l'anarquista Nicola Umberto Palmiotti. Havia nascut l'11 de novembre de 1895 a Ururi (aleshores pertanyia als Abruços, Itàlia). Des d'adolescent milità en el moviment anarquista. Emigrà cap als Estats Units d'Amèrica per no participar en la Gran Guerra. Als EUA col·laborà amb Luigi Galleani, amb qui fou perseguit per les autoritats, jutjat i condemnat. Empresonat en nombroses ocasions, cap al 1920 tornà a Itàlia, ja que les autoritats el volien implicar en el procés contra els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. A la seva localitat natal milità en el moviment anarquista. Organitzà els treballadors, muntà vagues i promogué l'agitació, fets pels quals fou processat en nombroses ocasions, condemnat i empresonat. Després de la II Guerra Mundial, participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i es caracteritzà per promoure la propaganda i la premsa llibertària.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)


    Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"



    Francisco Díaz de Castro.

    A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

    Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.



    L'editorial La Lucerna ha fet la traducció al castellà del poemari de Miquel López Crespí L'obscura ànsia del cor, Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a Perpinyà.

    Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

    El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

    Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

    La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

    En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

    El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

    Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [31/12] «Le Tocsin» -«Gran Picnic Familiar» - Conferència de Seguí - Assassinat de Cipolla - Nieuwenhuis - Depoilly -Álvarez - Carbó - Fuentes de Haro - Betto - Llop - Arroyo - Claret - Courbet - Montéhus - Penteado - Brupbacher - Niubó - Gil - Malla - Masetti

    Anarcoefemèrides del 31 de desembre

    Esdeveniments

    Portada de "Le Tocsin"

    Portada de Le Tocsin

    - Surt Le Tocsin: El 31 de desembre de 1892 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic anarcocomunista Le Tocsin. Organe hebdomadaire paraissant tous les samedi. Publicat per militants anarquistes francesos refugiats a Londres, va ser administrat per Nicolas Nikitine i Charles Malato en fou el principal redactor i el setmanari s'imprimí a casa seva. Va ser distribuït a París (França). Aquest periòdic té la particularitat que publicà publicitat de negocis dels cercles anarquistes londinencs i parisencs. Els articles no anaven signats, però en el número 8 (23 de setembre de 1894) trobem el poema de Louise Michel «Les tocsins» i se sap que col·laboraren Émile Pouget i Gustave Mollet. Publicà sobre temes d'allò més variats: corrupció política, repressió antianarquista, antimilitarisme, anticolonialisme, notícies orgàniques i sobre el moviment llibertari internacional, etc., tot amb importants tocs d'humor. En el número 2 (7 de gener de 1893) troben un article, signat per destacats membres del moviment llibertari (Franz Ricken Charles Frühlingsdorff, Errico Malatesta, Lucien Weil, Charles Malato i Binger), on acusen Karl Heintz (Viktor Raabe) de ser un confident de la policia. En el número 7 (9 de setembre de 1894) es publicà la crida «Aux socialistes libertaires et aux révolutionnaires blanquistes». En sortiren nou números, l'últim el 21 d'octubre de 1894.

    ***

    Propaganda de l'acte apareguda en "El Hombre" del 23 de desembre de 1916

    Propaganda de l'acte apareguda en El Hombre del 23 de desembre de 1916

    - «Gran Picnic Familiar»: El 31 de desembre de 1916 se celebra a El Prado de Montevideo (Uruguai), al bosc d'eucaliptus del camí de Pereyra, un «Gran Picnic Familiar» a benefici del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate, òrgan dels Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai. Aquesta trobada d'esbarjo i de convivència de les famílies obreres va ser amenitzada per una gran diversitat d'actes celebrats a l'aire lliure, com ara banda de música que tocà himnes revolucionaris, payadores llibertaris, jocs pels infants i pels adults, esports de diversió, balls, cursa de braus, rifes, actuacions còmiques, bufet d'aliments, etc. Aquests festivals o picnics eren molt freqüents a l'època, centrats per finançar una determinada causa o el moviment llibertari en general i comptaven amb una gran afluència de públic.

    ***

    Salvador Seguí

    Salvador Seguí

    - Conferència de Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre, va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell.

    Salvador Segui:Anarquisme i sindicalisme (31 de desembre de 1920)

    ***

    Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan»,

    Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan»

    - Assassinat de Cipolla: El 31 de desembre de 1922 es assassinat a trets a l'escenari de la Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan», al número 5 del carrer Brigadeiro Machado de São Paulo (São Paulo, Brasil), durant el ball de cloenda de la representació d'una peça teatral organitzada per recaptar fons per al periòdic llibertari A Plebe, el sabater anarquista italobrasiler Ricardo Cipolla, fundador del Centre Llibertari «Terra Livre» de São Paulo en 1921, destacat militant de la União dos Artífices em Calaçados (UAC, Unió dels Artesans del Calçat) i amic i deixeble d'Edgard Leuenroth. El 18 de març de 1922 havia signat, amb Edgard Leuenroth, Rodolfo Felipe, Antonio Dominguez, Ricardo Cipolla, Antonio Cordon Filho, Emílio Martins, João Peres, José Rodrigues i João Penteado, «O Manifesto - Programa» (El Manifest - Programa), que es va publicar en el periòdic A Plebe de São Paulo, posicionament anarquista contra les «21 Clàusules de la Internacional» que feien una crida a la formació de «grups comunistes». El seu assassí fou l'espanyol Indalecio Iglesias, que malgrat es movia pels cercles anarquistes volia ser policia. Mai no es va saber el motiu d'aquest crim, que fou força emprat tant per la premsa burgesa com per les publicacions comunistes per desprestigiar el moviment llibertari i vincular la idea anarquista al caos i el desordre, i que Leuenroth contestà des de les pàgines d'A Plebe. El seu enterrament fou una impressionant manifestació obrera. Florentino de Carvalho, Antonio Fernandes i Edgard Leuenroth realitzaren conferències socials amb la finalitat d'aconseguir cabals per ajudar sa família de Cipolla.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Ferdinand Domela Nieuwenhuis

    Ferdinand Domela Nieuwenhuis

    - Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 31 de desembre de 1846 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Fou fill d'una família burgesa benestant --sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry-- que en 1859 prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses --Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)-- i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialistaRech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» --en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886--, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus,Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes,Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.

    ***

    Désiré Depoilly durant els fets de Fressenneveille (abril de 1906)

    Désiré Depoilly durant els fets de Fressenneveille (abril de 1906)

    - Désiré Depoilly: El 31 de desembre de 1880 neix a Buigny-lès-Gamaches (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Désiré François Depoilly. Obrer metal·lúrgic militant del Sindicat dels Metalls del Vimeu (Picardia, França) de la Confederació General del Treball (CGT), fou, amb Georges Morel, un dels principals organitzadors l'abril de 1906 de la vaga de la fàbrica de serralleria d'Édouard Riquier de Fressenneville (Picardia, França), que ocupava 320 obrers i on treballava des de feia nou anys; després del seu acomiadament i de l'obrer Hurtel el 31 de març, els vaguistes assaltaren el 3 d'abril de 1906 els tallers i calaren foc el castell del patró. L'octubre de 1906 fou delegat del Sindicat dels Metalls de Vimeu al congrés de la CGT que se celebrà a Amiens (Picardia, França). Fou un dels responsables del grup anarquista de Fressenneville que s'adherí a la Federació Revolucionària del Somme (Picardia, França) arran de la seva fundació el 26 de juny de 1910. L'abril de 1935, quan treballava de comptable a Escarbotin (Picardia, França), el seu nom figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia departamental del Somme, encara que aquesta remarcà que s'havia «assenyat» i que no assistia a reunions. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Necrològica d'Agustín Álvarez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de juny de 1978

    Necrològica d'Agustín Álvarez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de juny de 1978

    - AgustínÁlvarez: El 31 de desembre de 1882 neix a Riofrío (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín Álvarez. Emigrà a l'Argentina, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Va fer la guerra d'Espanya i després de la caiguda del front del Nord, va romandre vuit anys a les muntanyes asturianes fins que va poder passar a la zona minera de Súria (Bages, Catalunya) i finalment pogué creuar els Pirineus. Sastre de professió i aficionat a la poesia, visqué a la Colònia de Malats i Mutilats d'Aymare (Guaiana, Occitània), organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Agustín Álvarez va morir el 31 de març de 1978 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista AgustínÁlvarez.

    ***

    Eusebi Carbó

    Eusebi Carbó

    - Eusebi Carbó Carbó: El 31 de desembre de 1883 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) el periodista i propagandista anarcosindicalista i anarquista Eusebi Carbó Carbó --signava Eusebi C. Carbó. Nascut en una família republicana federalista i anticlerical, va militar en les Joventuts Federals, però va evolucionar ràpidament cap a l'anarquisme després de llegir Godwin, Proudhon, Kropotkin i Bakunin. Quan tenia 18 anys va ser empresonat per primer cop. En 1905 va freqüentar el «Grup Avenir». El 1915 va dirigir la publicació Reivindicació, va assistir al Congrés de Ferrol en representació de Solidaridad Obrera i va fer una gira de mítings per Galícia amb Castiñeira i López Bouza. En 1916 va assistir amb Mauro Bajatierra al Congrés de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser membre del grup «Los Iguales». En 1918 va participar en la Conferència Internacional del Treball de Ginebra, en el VI Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors a València defensant la línia dura i al Congrés Nacional Anarquista de Barcelona en representació de Llevant. En 1919 va ser nomenat delegat per entrevistar-se amb les organitzacions sindicals Italianes i es va posar al front de Solidaridad Obrera de València. En representació de la Confederació Regional de Llevant va assistir a Madrid el desembre de 1919 al Segon Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), on va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava «la finalitat que persegueix la CNT és el Comunisme Llibertari», a més d'intervenir en la ponència sobre propaganda, defensar la Revolució russa com a superació de la socialdemocràcia --va ser nomenat per anar a Rússia amb Pestaña i Quemades-- i va combatre les tesis de Quintanilla. Durant els anys posteriors es va caracteritzar per representar la tendència més anarquista i des del 1921 va condemnar la dictadura del proletariat. Entre 1921 i 1923 va estar pres a València processat pel «Cas Conde de Salvatierra». En 1922 va dirigir Cultura y Acción a Saragossa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Perpinyà, on va fer de taxista. Va tenir amistat amb Malatesta, Borghi, Fabbri, i va ser amic personal de Joan Peiró. Va participar en la controvèrsia que va enfrontar Peiró i Pestaña. En 1927 va signar el manifest en defensa de la CNT. El març de 1930 va ser un dels signants del«Manifest d'Intel·ligència Republicana», i també redactor de La Guerra Social. En la Conferència Regional de la CNT de Catalunya (Barcelona, 6 de juliol de 1930), va ser nomenat redactor de Solidaridad Obrera, dirigida per Peiró. Va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), celebrada a Barcelona entre el 31 de maig i 1 de juny de 1931. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va presidir a Madrid la novena sessió del Tercer Congrés Confederal de la CNT, on va ser elegit delegat per assistir al Congrés de l'Associació Internacional del Treball (AIT). L'agost de 1931 va assistir a Barcelona al Ple de Sindicats de la CRTC. Es va instal·lar a València, on va ser redactor del periòdic Solidaridad Obrera d'aquella ciutat. Les seves activitats i les seves opinions el portaren repetidament a la presó, on s'hi passà un total de deu anys repartits entre seixanta empresonaments. En 1933, des de la secretaria de l'AIT amb Schapiro, es va oposar a la supremacia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar representar la FAI en el Comitè Revolucionari de Saragossa. En 1934 es va entrevistar amb Companys en nom de la CNT i va formar part de la comissió encarregada de recollir els infants dels vaguistes de Saragossa. El 23 de juny de 1934 a Madrid va representar Catalunya en el Ple Nacional de Regionals, on va polemitzar amb José M. Martínez sobre l'aliancisme asturià al qual s'oposava. Es va integrar en la redacció de Solidaridad Obrera amb Felipe Alaiz. Abans d'esclatar la guerra des de la Secretaria de l'AIT va reafirmar l'ortodòxia anarcosindicalista, però durant el conflicte bèl·lic va ocupar càrrecs polítics: vocal del Consell d'Economia i del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i càrrecs en el Ministeri d'Educació i Instrucció. Entre 1937 i 1938 va dirigir el diari de la CNT en català Catalunya. Fou l'animador, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Fosca Corsinovi i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. Exiliat a França i després a Santo Domingo (República Dominicana) en 1940, va establir-se a Mèxic. En 1943 va ocupar la secretaria de CNT i es va oposar a les tesis de García Oliver des de la nova FAI. En 1945 va ser secretari de la Delegació General de la CNT a Mèxic i va refusar el càrrec de ministre del Govern Giral de la República espanyola en l'exili. Després la faceta periodística va predominar, sempre, però, al servei del seu ideal anarquista. Va fer servir nombrosos pseudònims, com ara XXX,Mario Negro, Gustavo,Simplicio, Negresco, H. Horizonte, Romano, Rodrigo,Gran Orador, etc. Va publicar, entre altres llibres,Gestas magníficas, Interviú con el gran revolucionario Enrique Malatesta (1921), En linia recta. El naturismo y el problema naturista (1930),La bancarrota fraudulenta del marxismo (1941), La Reconstrucción de España: sus problemas económicos, políticos y morales (1945). Va traduir diversos autors italians, com ara Malatesta (La revolución en Italia: nuestra opinión para su triunfo) o Leo Weiczen-Giuliani (Historia del socialismo europeo en el siglo XX). Sa companya va ser Margarita Gironella. Eusebi Carbó Carbó va morir el 16 de gener de 1958 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    Eusebi Carbó Carbó (1883-1958)

    ***

    Andrés Fuentes de Haro

    Andrés Fuentes de Haro

    - Andrés Fuentes de Haro: El 31 de desembre de 1892 neix a Mazarrón (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarquista Andrés Fuentes de Haro, conegut com Rey. Treballà de miner a la regió murciana i en 1916 va ser condemnat pel Jutjat de Totana (Múrcia, Castella, Espanya) a dos mesos i un dia d'arrest major per infracció de la llei de caça.  Emigrat a Catalunya, l'agost de 1927, descarregant sacs de ciment a l'estació del ferrocarril barcelonina de Magòria, patí un lleuger accident laboral. Formà part de la primera Junta de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell (Barcelona, Catalunya), creat el 8 de maig de 1930, de caire anarquista. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, juntament amb Francisco Higueras, durant la vaga dels treballadors de les extraccions de sorres a les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc promoguda pel Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de 1936 fou un dels responsables del Comitè d'Abastaments del seu barri; després es va enrolar per treballar a les fortificacions de Mequinensa (Franja de Ponent) i, posteriorment, realitzà tasques de guarda a la col·lectivitat agrícola. Arran dels«Fets de Maig» de 1937 va ser detingut per la reacció estalinista i empresonat. Amb el triomf franquista va ser detingut i el 22 de març de 1939 tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 23 de desembre de 1939, després de sol·licitar el fiscal la pena de mort, va ser condemnat a 20 anys de presó, pena que fou commutada per la de sis anys. Andrés Fuentes de Haro va morir en data desconeguda a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Mario Betto

    Mario Betto

    - Mario Betto:El 31 de desembre de 1909 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Betto Formentini, també conegut com Spartaco. Sos pares van ser Giuseppe Betto i Rosa Formentini. Des d'octubre de 1921 visqué amb sa família a Fontanafredda (Friül). D'antuvi fou militant comunista, fet pel qual fou buscat pels escamots feixistes juntament amb sos germans Alberto i Ulderico. A partir de l'11 d'octubre de 1923 sa família emigrà a Thiais (Illa de França, França), on les passà magres. Entre 1930 i 1936 visqué a París, aprenent l'ofici de vidrier i de paleta. Quan esclata la Revolució espanyola, l'agost de 1936 s'enrolà com a milicià, sembla, en el batalló de milicians comandat per Carlo Penchienati, lluitant a les batalles del Jarama (1937) i de l'Ebre (1938). Arran dels fets de «Maig del 37» a Catalunya, quan els anarquistes i els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) s'enfronten als comunistes estalinistes, s'acostarà al moviment llibertari. Entre abril i maig de 1938 tornarà a França, però serà expulsat, juntament amb sos germans, per «combatent per l'Espanya Roja». De bell nou a la Península, fou detingut per l'Exèrcit republicà acusat de deserció i empresonat a Montjuïc (Barcelona), amb altres companys anarquistes i poumistes, fins al febrer de 1939; aquesta va ser la prova de foc i la seva separació total del moviment comunista. Amb la Retirada, passà a França i fou tancat al camp de concentració de Gurs. Sa companya, la catalana Rosa Cervera Terricabras, també va ser detinguda, però el gendarme s'apiadà del nadó que portava, fruit de la seva unió amb Betto, i traslladà mare i filla a l'estació de ferrocarrils amb direcció a la Península --aquesta nina havia estat inscrita a l'ambaixada italiana de París com a filla legítima. Enviat a treballar a les tasques militaritzades al Pas-de-Calais, fou detingut pels nazis en 1940 i internat en un camp a Alemanya. El novembre de 1941 fou alliberat i retornà a França. El desembre d'aquell any va ser detingut per la policia feixista i interrogat, negant qualsevol militància política. El març de 1942 fou tancat en una presó francesa i en sortir tornà a Itàlia. Després de participar de manera independent en grups llibertaris adscrits als Gruppi d'Azione Patriottica (GAP) que operaven a la zona de Pordenone, el 25 de juliol de 1943 s'establí a Visinale di Pasiano, on entrà en contacte amb un grup de partisans comunistes comandat per Rino Favot (Sergio). Amb el nom de batalla Spartaco, s'enquadrà en la «Brigada Antonio Gramsci», on destacà per la seva experiència militar, que havia guanyat als fronts espanyols. Encara que estratègicament s'alineà amb un grup comunista, mai no s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El 15 d'octubre de 1944 a Barcis (Friül), el grup partisà en retirada albirà un important contingent de tropes nazifeixistes que rastrejaven la zona.Spartaco i el jove company Diana s'oferiren voluntaris el 23 d'octubre de 1944 per a una acció suïcida consistent en la voladura del túnel del Ponte Antoi i així bloquejar l'avanç de l'enemic. D'aquesta acció només sobrevisqué Diana, que explicà que Spartaco havia detonat la càrrega quan va veure que les tropes nazifeixistes eren a sobre, sacrificant així la seva vida. Rosa Cervera Terricabras va morir el 30 de setembre de 2009, amb 98 anys, a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Roc Llop i Convalia

    Roc Llop i Convalia

    - Roc Llop Convalia: El 31 de desembre de 1909 neix a Miravet (Ribera d'Ebre, Catalunya) el mestre, poeta i militant anarquista i anarcosindicalista Roc Llop i Convalia, que va fer servir el pseudònim Solsticio. Va estudiar al col·legi del poble i des de molt jove entrà a formar part del moviment anarquista i del món de la poesia. Estudià magisteri a l'Escola Normal i per pagar-se els estudis universitaris, treballà de cambrer a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan «Fets d'Octubre» de 1934 feia de mestre a Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà, Catalunya); per la seva participació en aquesta revolució, va ser detingut i tancat en un vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), i al Fortí de Tarragona. Després de tres mesos de presó preventiva, va ser posat en llibertat provisional i, com que va perdre el lloc de feina, hagué d'abandonar l'ensenyament i es va fer representant d'objectes ortopèdics viatjant arreu de la Península, a més de realitzar cures naturals d'hèrnies. Quan era a prop de la frontera amb Portugal, hagué de tornar a Catalunya per a ser jutjat l'1 de juny de 1935 en consell de guerra a la Comandància Militar de Tarragona i va ser condemnat a sis mesos i un dia de presó, acabant la condemna a la presó de Reus (Baix Camp, Catalunya), on ensenyà a llegir i a escriure altres presos. Un cop lliure retornà a Barcelona i trobà feina de mestre a la Colònia Escolar de l'Arrabassada de Tarragona. Durant la Revolució participà en la reorganització del sistema d'ensenyament català –va escriure infinitat d'assaigs i articles sobre et tema–, fou inspector d'Ensenyament i ocupà càrrecs de responsabilitat, al costat de Joan Puig Elías, com a delegat provincial de Tarragona de la CNT al Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), i delegat de Cultura de la Generalitat de Catalunya a les Vegueries del Tarragonès i del Baix Ebre. En 1937 era el secretari del Sindicat Únic del Professions Liberals de Tarragona de la CNT. També fou milicià de la Cultura en un Batalló de Sanitat. L'11 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers i al camp de Judes de Sètfonts. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'enrolà en la 24 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en les fortificacions de l'est de França, a Morhange (Lorena, França), on la CTE va ser allotjada en l'antiga fàbrica de maons desafectada SIMAC, ocupant-se de la infermeria d'un batalló del V Cos de l'Exèrcit i de la biblioteca del «Foyer du Soldat». L'estiu de 1940 va ser fet presoner pels alemanys a la zona de Gérardmer (Lorena, França) i va ser internat, d'antuvi, a Colmar (Alsàcia, França) i Belfort (Franc Comtat, França), i posteriorment a l'Stalag XIB a Fallingbostel (Lüneburger Heide, Baixa Saxònia, Alemanya), d'on el 13 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), on va arribar el 27 de gener, i el 16 de febrer de 1941 al camp auxiliar de Gusen. En aquest camp, en petits bocins de paper de sacs, pogué escriure poemes sobre la deportació. En condicions infrahumanes pogué resistir fins a l'alliberació del camp per les tropes nord-americanes el 5 de maig de 1945. Repatriat a França, s'establí a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de París de la CNT, encarregant-se de la llibreria dels locals confederals (el del carrer Sainte-Marthe i el del carrer Vignoles) i de tot el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), de la qual fou secretari, i dirigí el seu Boletín de los deportados españoles, i en 1946 la primera sèrie de la revista Hispania. Fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i dirigí Terra Lliure, portaveu d'aquesta regional. Administrà Cenit, a més d'altres publicacions de l'exili entre 1945 i 1997. Fou un dels animadors de les reunions de premsa celebrades a la Mutualité i dels mítings commemoratius de la Revolució espanyola. En 1951 fou membre del Comitè Internacional contra el Règim dels Camps de Concentració (CICRC), fundat per David Rousset, i, amb Jaume Borrell i César Zayuelas Moreno, fou un dels delegats espanyols en la Comissió de Grècia. En el Congrés de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), celebra entre el 21 i el 23 de setembre de 1961, va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda del Consell Nacional de la FEDID i director de la segona sèrie d'Hispania. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i secretari del Servei d'Invàlids Confederals (SIC). Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Umbral, etc. En 1965 guanyà la «Flor Natural» als «Jocs Florals de la Llengua Catalana» de París i en 1974 l'accèssit«Víctor Català» als Jocs Florals d'Amsterdam amb el recull en prosa Contes negres de les vores del Danubi, on relata la seva experiència al camp d'extermini de Gusen. En 1981 prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez (Veguita)Con Andalucía en el alma.És autor dePoemes de llum i tenebra (1967), Requisitòria. Jo també sóc jutge, botxí! Maleït siguis! (1975), Mission ratée de l'homme sur la terre (1979) i Tríptic de l'amor i proses (1986, on s'inclou Contes negres de les vores del Danubi). En 1991 donà el seu fons personal a l'Arxiu Històric de Tarragona. Roc Llop Convalia va morir el 15 d'agost de 1997 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). El seu testimoni pòstum va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998). En 2008, en commemoració del centenari del seu naixement, l'Ajuntament de Miravet organitzà una sèrie d'actes en el seu record i aquest mateix any s'edità l'estudi biogràfic Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà, a càrrec de Josep Maria Sàez Pujol i Emigdi Subirats Sebastià. En 2012 s'edità una edició dels Contes negres de les vores del Danubi a cura d'Emigdi Subirats.

    Roc Llop Convalia (1909-1997)

    ***

    Manuel Arroyo Zarzo

    Manuel Arroyo Zarzo

    - Manuel Arroyo Zarzo: El 31 de desembre de 1917 neix al barri de Marxalenes de València (País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Arroyo Zarzo. Sos pares gestionaven el trinquet de pilota del barri. Quan era infant, sa família es traslladà a Burjassot, on passà la major part de sa vida. Cap el 1932 començà a treballar, primer com a electricista i després de paleta, feina amb la qual es quedà. Amb 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i més tard va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries de Burjassot. En 1937, durant la guerra civil, va ser militaritzat i acabà de xofer en l'Estat Major de l'Exèrcit de Llevant de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat i reclòs a diferents camps de concentració i centres de reclusió (port d'Alacant, Los Almendros, Albatera, presó Model de València, etc.). Internat amb son pare, aquest fou finalment afusellat. Durant el franquisme practicà la solidaritat amb les víctimes de la repressió. Amb la restauració monàrquica prengué part en diverses xerrades sobre memòria històrica i el seu testimoni fou molt útil per a investigadors i historiadors. En 2006 participà en les Jornades Llibertàries organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) del País Valencià per a commemorar la Revolució Llibertària de 1936, on rebé un homenatge. Va ser nomenat soci honorífic de la Fundació Salvador Seguí (FSS). En 2012 publicà el llibre Historia de un expolio del patrimonio de Burjassot i el 14 d'abril d'aquell any intervingué en les «V Jornades en torn al camp de concentració d'Albatera» celebrades a Sant Isidre (Baix Segura, País Valencià). Naturista i vegetarià, Manuel Arroyo Zarzo va morir el 10 de març de 2014 a Burjassot (Horta Nord, País Valencià) i fou enterrat l'endemà al cementiri municipal de València.

    ***

    Ramon Claret Gual

    Ramon Claret Gual

    - Ramon Claret Gual: El 31 de desembre de 1919 neix a Òdena (Anoia, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Claret Gual. Encara que son pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb el món industrial de les fàbriques tèxtils. En 1934 conegué gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i participà en els comitès propresos, acostant-se ideològicament al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran era activista d'Estat Català i havia estat detingut arran dels fets del 6 d'octubre de 1934. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Barcelona i lluità als carrers de la capital catalana. En plena revolució, quan la major part dels sindicats autònoms de l'Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià a aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no abandonaria. Després d'unes setmanes fent propaganda a favor de les col·lectivitzacions, l'agost de 1936, falsejant l'edat, marxà voluntari al front enquadrat en la Columna Taverner del POUM. Al front d'Aragó prengué part al setge d'Osca, als combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte Aragón, a la presa de Siétamo, etc. Acceptà la militarització de les milícies, però ben aviat es desenganyà d'aquesta mesura, encara que arribà al grau de tinent de l'Exèrcit Popular. Amb la dissolució de les milícies del POUM, fou destinat a Vic, on va fer d'instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23 Cos de l'Exèrcit, sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva unitat dominaven els comunistes, demanà el trasllat i acabà en una divisió especial (71 Divisió Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes. La derrota republicana de 1939 l'agafà a Sonseca (Toledo) i amb membre de la seva unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els alemanys envaïren França, decidí retornar a Catalunya, però en arribar fou detingut a Dosrius per la policia franquista i tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat el 26 de maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al penal de Torelló. En 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup d'acció llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on fou novament detingut, aquest cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal Martínez. Després d'un temps a la presó de Cànem, al Poblenou barceloní, fou alliberat amb l'obligació de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i, evidentment, fugí de bell nou cap a França. Amb sa companya, Teresa Tarràs, i altres companys formà un grup d'acció d'afinitat, desvinculat orgànicament de la CNT, que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el grup va fer costat les famílies dels presos i la gent que s'hi amagava, alhora que van recaptaven diners dels empresaris per cobrir les despeses. Col·laborà amb militants de diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1946 fou detingut, sota el nom de Ramon Tarràs, després d'un tiroteig al carrer barceloní de Còrsega que el deixà ferit; portat a l'Hospital Clínic, passà a la jurisdicció militar sense anar a comissaria. En sortí de l'hospital, fou tancat a la Model i després als penals del Dueso, Santander, Yeserías i Alcalá de Henares, presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant la policia seguia buscant Ramon Claret. En 1954 fou alliberat i per seguretat marxà a Reus, on mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi), que havia conegut a la presó. A Reus conegué sa futura companya Lluïsa Gómez, filla d'Eulogio Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp muntà un taller d'ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons fins que aconseguien diners per establir-se o marxar a França. Després treballà, fins a la seva jubilació, en una fàbrica de mobles. Després de la mort del dictador Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A finals dels setanta entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus i amb els quals col·laborà estretament. En 1984 sa companya Lluïsa morí. Els seus últims anys estigué afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), col·laborà en entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals (Carrutxa), alhora que col·laborà amb articles d'opinió en la premsa local. El 19 de juliol de 2004 va participar en una sessió d'història oral a l'Arxiu Històric Municipal de Reus sobre les seves vivències de 1936. En 2005 un grup d'amics reusencs publicà una selecció dels seus articles sota el títol Del passat neix el futur. Deu anys d'escrits. Ramon Claret Gual va morir el 26 de novembre de 2005 a Reus (Baix Camp, Catalunya).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Gustave Courbet fotografiat per Nadar en 1871

    Gustave Courbet fotografiat per Nadar en 1871

    - Gustave Courbet: El 31 de desembre de 1877 mor a La Tour-de-Peilz (Vaud, Suïssa) el pintor revolucionari, proudhonià, communard i llibertari Jean Désiré Gustave Courbet. Havia nascut el 10 de juny de 1819 a Ornans (Franc Comtat, França). Fill de terratinents, son pare, Régis Courbet, posseïa propietats a Flagey, on criava bovins i practicava la viticultura, i sa mare es deia Sylvie. Quan tenia 12 anys entrà al seminari d'Ornans, on rebé les primeres ensenyances artístiques amb un professor de dibuix deixeble de la pintura preromàntica d'Antoine-Jean Gros. Després d'aquesta experiència amb els capellans tornà anticlerical i marxà al Col·legi Reial de Besançon, on seguí les classes de dibuix d'un antic alumne de Jacques Louis David. A finals de 1839 marxà a París, allotjat pel seu cosí Jules Oudot, per començar els estudis de Dret i continuar els de pintura als tallers de pintura de Charles de Steuben i d'Auguste Hesse. Es formà al Louvre copiant els venecians del segle XVI i Velazquez. Durant molt de temps va fer feina tot sol, ja que el seu realisme pictòric anava contracorrent. El 21 de juny de 1840 fou llicenciat del seu servei militar i s'instal·là al Barri Llatí, freqüentant l'acadèmia de Charles Suisse i vivint la bohèmia parisenca. En 1844 fou admès al Saló, on exposà el seu Autoportrait au chien noir, esdevenint el capdavanter del realisme. En 1848 esdevingué socialista, alhora que el seu talent comença a reconèixer-se, i fundarà un club social que s'oposarà als clubs jacobins i als partidaris del sector de la Montagne. L'agost de 1849 viatjà a Holanda, on descobrí les pintures de Frans Hals i de Rembrandt. En 1850 pintà una de les seves obres més famoses, Un enterrementà Ornans. En 1852 féu amistat amb el teòric anarquista Pierre-Joseph Proudhon, que l'influí profundament. Des del 1864 conreà l'escultura. En 1870 la seva reputació agafà tal volada que Napoleó III li oferí la Legió d'Honor, però com a republicà i socialista revolucionari, la rebutjà. Amb la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, fou nomenat president de la Comissió Artística per a la Conservació dels Museus Nacionals, que vetllava per la salvaguarda del patrimoni artisticocultural, i delegat de Belles Arts. Quan la Comuna de París fou proclamada, en fou elegit membre i passà a ocupar-se de la Comissió d'Ensenyament, esdevenint un dels responsables de la Federació dels Artistes. Votà contra el Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria». El 14 de setembre de 1870, en un escrit dirigit al Govern de Defensa Nacional, havia demanat que la Columna Vendôme, que evoca les guerres napoleòniques, fos desmuntada i transportada als Invàlids, però el 13 d'abril de 1871 la Comuna decretà la destrucció d'aquest«monument de barbàrie». Courbet reclamà l'execució d'aquest decret, que es materialitzà el 16 de maig d'aquell any davant una gentada eufòrica, i fou per aquest fet quan més tard se l'en demanaren responsabilitats. Després de la Setmana Sagnant, el 7 de juny de 1871 fou detingut i portant davant el III Consell de Guerra; el 2 de setembre d'aquell any fou condemnat a sis mesos de presó --que purgarà a París, a Versalles i a Neully--  i a 500 francs de multa. Més tard, el 30 de maig de 1873, sis dies després de la seva elecció com a president de la República, el mariscal Mac-Mahon proposà la reconstrucció de la Columna Vendôme, amb la idea de fer pagar Courbet totes les despeses. Per fugir de la ruïna, s'exilià a Suïssa, però els seus béns i quadres van ser embargats. L'1 d'agost de 1875, com a llibertari antiautoritari, participà en el Congrés de la Federació del Jura a Vevey, ciutat on s'establí. Entre les seves obres pictòriques destaquen un retrat realitzat en 1865 del seu amic Proudhon, envoltat de ses filles, i nombroses obres«escandaloses» per als mantenidors de l'ordre moral establert, com ara L'origen du monde (1866) o Le Sommeil (1866). El 4 de maig de 1877 el pressuposts per a la reconstrucció de la Columna Vendôme s'establí: 323.091, 68 francs. Astorat, Courbet demanà pagar la xifra per anualitats,«favor» que li fou concedit: havia de pagar durant 33 anys 10.000 francs anuals --en acabar tindria 91 anys. Per solidaritat amb els seus compatriotes exiliats de la Comuna de París, sempre rebutjà retornar a França abans d'una amnistia general. Gustave Courbet va morir de cirrosi pel seu abús de l'alcohol el 31 de desembre de 1877 a La Tour-de-Peilz, a prop de Vevey, (Vaud, Suïssa); l'endemà, segons el reglament, havia de pagar el primer termini de la seva ubesca deute. La seva voluntat fou respectada i fou inhumat el 3 de gener de 1878 a La Tour-de-Peilz. Les seves despulles foren traslladades a Ornans en 1919.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Per un 2018 carregat de solidaritat, tendresa, amor resilient, sobiranies, lluita i victòries.


    Els millors desitjos, un article d´Antoni Trobat


    Als escriptors que m’han marcat. A les lletres i l’exemple cívic de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló. Sempre he sabut d’on venim. (Antoni Trobat)


    (AraBalears) 30/12/2017


    Als que tenen la pell massa fina. Als que no entenen una ‘boutade’. Als dignes. I als indignes. Als justos. Als que a vegades, ai las, són injustos. Als que es fan preguntes incòmodes. Als que tensen els espais que els han vist néixer. Als que basteixen ponts entre espais. Als que no accepten cap tipus de crítica. Als que ho han fet bé tot sempre. Als que sempre, sempre, sempre, hi han estat. A les persones que m’han fet ser com soc. A Tomeu Martí i Nanda Ramon. A Damià Pons, gegant a qui devem tant. A na Marisa Cerdó, filòloga i militant pel país de tots, que em defensava fa pocs dies, amb mots balsàmics, que “una societat que entra en debat és una societat sana… i viva!”. Al fil conductor que representen de Mateu Morro i Isidre Forteza a Josep Quetglas –encara no heu espipellat ‘Restes d’arquitectura i de crítica de la cultura’?–, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. Al professor Pere Rosselló Bover, que fa uns dies escrivia en públic, sense conèixer-me de res, que era “massa frustrant llegir els teus articles”, i de qui, a la biblioteca de cals meus pares, recordo llegir 'L’escriptura de l’home’, sobre la vida i obra de l’excels manacorí que fou el poeta Miquel Àngel Riera. Als turmentats que han guanyat souarros des dels 25 anys. Als generosos. Als mancats de generositat. Als que no han conegut ni coneixeran la repressió. Als que l’han coneguda sovint. A les Feministes Encausades, condemnades a un any de presó ignominiosament. Als escriptors que m’han marcat. A les lletres i l’exemple cívic de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló. Sempre he sabut d’on venim. A en Ricardo, amb qui sempre hem parlat en castellà i amb qui descobrírem l’autèntic ‘Árbol de la Ciencia’. Als que ho tenen tot clar. Als indecisos. Als que no saben què és la precarietat. Als precaris. A les persones que he estimat. Als que travessen deserts que es fan massa llargs. Als tendres. Als que fan bé la seva feina. A les dones i als homes que , des del municipalisme i des dels moviments socials, a Eivissa, a Menorca, a Formentera, a Mallorca i arreu dels Països Catalans, han fet el que calia. Als que es juguen la vida arreu per un món millor. A Lolita Chávez, ecofeminista maia de Guatemala, que va visitar Palma i Barcelona recentment. A l’al·lota palestina de setze anys Ahed Tamimi, detinguda. A les kurdes Hawzheen Azeez i Ercan Ayboga. A Marta Jorba i Maria Rodó, gatamaules feministes, acadèmiques i amigues, que han fet realitat una meravella de llibre col·lectiu que porta per nom ‘Terra de ningú. Perspectives feministes sobre la Independència’, en què ho qüestionen tot. A en Miquel Amengual i en Joan Pau Jordà, que ressignificant el mot ‘activista’ impulsaren un preciós acte de record als 50 anys d’‘Els mallorquins’, de Josep Melià i Pericàs, l’obra que ens va obrir camins. A en Rafel, na Paula, na Rosa, en Joan i en Josep, que pensen que es pot ser valent. A en Balutxo, felanitxer indòmit, de qui aprenguérem cosa rellevant. A n’Eulàlia Reguant, la meva amiga. Als versos de Miquel Àngel Llauger. Als ecologistes Joan Buades, Margalida Ramis i Jaume Adrover. A Clara Camps, Mireia Herrera, Cristina Mas, Alfons Pérez, Txell Bragulat, Josep Cruelles i David Karvala, boges i bojos que saben que la solidaritat és la tendresa dels pobles, amb qui muntàrem la trobada ‘With Catalonia’ que aplegà, fa dues setmanes, a la Barceloneta proletària i en lluita contra l’especulació, 400 internacionalistes sincers, d’Andalusia a Nova York. Als familiars i amics de l’ermità Benet, mort de fred en un barranc valldemossí inacceSsible, en una rondalla de Nadal que no acabà bé. A l’esquerra nacional del meu país. Al centredreta nacional del meu país. A l’antifeixista Rodrigo Lanza, acusat d’occir en defensa pròpia un falangista a Saragossa. A en Marçal, petitó, i la que és en camí. A Jordi Cuixart, Jordi Sànchez –que va fer feina allà on faig feina jo–, a Quim Forn i a Oriol Junqueras, a la presó per ser demòcrates. A Josep Maria Llompart, de qui aviat celebrarem l’any, i que ha estat qui ens ha explicat com som “amb paraules ben planeres”. A tots ells desitjo una bona Diada de Mallorca –gràcies a l’esquerra independentista per no defallir i al Consell de Mallorca per ser valent!– i un 2018 carregat de solidaritat, tendresa, amor resilient, sobiranies, lluita i victòries.



    0 0

     

     

    Un poema per començar l’any.

    És de la nord-americana Mary Oliver, del seu recull Why I wake up early, i és un dels tres que he traduït per a Superna, la revista de traduccions de poesia que dirigeix Lluís Servera.

    Bon any a tothom.

     

     

     

    Ós

     

    No és una petjada meva,

    dic, quan veig

    la bola del peu i el taló ample

    i els dits amb ungles

    sense tallar. I ho torno a dir,

    perquè quedi clar,

     

    a ningú més que a mi mateixa, perquè no hi ha

    ningú amb mi. Això no és

    una petjada meva, voldria saber

    com ha de ser de gros un cos per deixar

    unas petjada així, començo a fer

     

    acudits dolents. Dec haver llegit

    cent històries d’algú que va veure

    això mateix que veig. Després van passar

    coses diverses. Una llista força llarga, ara

     

    no hi entraré. Però no n’hi ha cap que digui

    què va passar a continuació; és a dir, abans que passi el que hagi de passar:

     

    com s’il·luminen les distàncies, com els núvols

    tenen les formes més belles que hagis vist mai, com

     

    les flors que tens als peus comencen a destil·lar una fragància

    diferent, més dolça que cap que t’hagis trobat mai, com

     

    totes les fulles de la muntanya es mouen, intranquil·les.

     

     

     

     

     


    0 0
  • 01/01/18--06:08: Postguerra a sa Pobla
  • Postguerra a sa Pobla (Mallorca) -


    Érem joves aleshores i les nits eren molt llargues. Vivíem en plena postguerra. Jo tenia deu anys. Parl de començaments dels anys cinquanta. Qui se’n recorda, ara, de tot allò? Ens férem adolescents escoltant històries tristes de la guerra, de veïnats que mai més no tornaren. Els escamots d’afusellament trucaven a la porta. Mai no es tornava a saber res del marit, el pare, el germà. Poca gent serva avui la memòria d’aquells dies atziacs. Per què romandre amb el cervell en blanc davant tot el que s’esdevingué? A qui interessa, qui ha fet o fa fortuna amb el silenci i l’oblit? Tot arranjat. Tot oblidat. A la transició el pacte va ser no parlar dels camions a les matinades, dels paredons, de l’oceà de llàgrimes vessades a causa de l’egoisme dels rics. (Miquel López Crespí)


    Érem joves aleshores i les nits eren molt llargues. Llum d’oli i portes tancades. Riquesa per als uns, fam per als altres. Vivíem en plena postguerra. Jo tenia deu anys. Parl de començaments dels anys cinquanta. Qui se’n recorda, ara, de tot allò? Ens férem adolescents escoltant històries tristes de la guerra, de veïnats que mai més no tornaren. Els escamots d’afusellament trucaven a la porta. Mai no es tornava a saber res del marit, el pare, el germà. Poca gent serva avui la memòria d’aquells dies atziacs. Per què romandre amb el cervell en blanc davant tot el que s’esdevingué? A qui interessa, qui ha fet o fa fortuna amb el silenci i l’oblit? Tot arranjat. Tot oblidat. A la transició el pacte va ser no parlar dels camions a les matinades, dels paredons, de l’oceà de llàgrimes vessades a causa de l’egoisme dels rics. El cine, les revetlles del poble, els diumenges fent voltes a la plaça, els foguerons de Sant Antoni, els jocs enmig del carrer, ens feien oblidar una mica, ocasionalment, els anys obscurs. Molts s’enriquien amb la fam de la majoria. Els pactes de l’any setanta-set es feren sota aquesta condició: “Tu oblides els teus morts, jo oblidaré els meus. Cortina de silenci i ens repartim plegats el pastís”. Me’n record com si fos ara mateix: grups de militants esquerrans volien retre homenatge a les víctimes de la repressió. Els partits d’ordre, els partits que havien signat la conxorxa (els majoritaris amb representació parlamentària, tots!), no en volien saber res. Que “no era el moment oportú”, que “els militars no ho consentirien”… Excuses de mal pagador! Els familiars dels morts tornaven a casa seva decebuts, desencisats per l’oblit en què havien caigut els seus desapareguts. Evident; no era hora de servar la memòria dels herois, els militants obscurs morts en tantes dècades de forçada boca closa: era l’hora de l’estreta de mans amb els vencedors i els seus hereus. Però parlàvem del cinema. De les pellícules de la postguerra. Aquella calor a l’hivern. Les castanyes calentes a la paradeta de l’entrada. Els cacauets. Hi podia haver una sessió de cine sense castanyes o cacauets a la tardor? Era completament impossible! Mestre Tomeu feia, a casa seva, uns caramels de sucre que ara no trobaríeu ni a la millor pastisseria de Ciutat. Món de productes ben fets malgrat la misèria i la mancança de matèries primeres. Quan anava al cine amb el pare i la mare ens donaven uns programes de mà que han esdevengut joies de col·leccionista. Abans, en aquell temps, no eren gaire apreciats i sovint ens servien per a fer avions de paper. Si anàvem sols al galliner -els diumenges a l’horabaixa-, els llençàvem al pati de butaques. Ens delia el rebombori que s’armava. Més d’una vegada l’acomodador, desesperat, compareixia amb la llanterna intentant trobar el culpable o culpables. Feina inútil. Qualsevol que ens veiés hauria dit que érem santets sortits del cel. Els actors italians, espanyols o nord-americans, per unes hores ens feien oblidar les targes de racionament, els obligats cursets de cristiandat, les xerrades a l’església amb el missioner de torn. Quasi no ens bastava per al pa, però sempre havíem de tenir una pesseta disponible per a les missions. Sabíem molt bé -ho havíem sentit contar tantes vegades als pares!- el que havia significat feia pocs anys no haver anat a missa, no haver resat el rosari o no llevar-se el capell quan passava la processó. Els hiverns eren encara molt més tristos. Sovint tallaven el corrent. Quedàvem a les fosques. Diluviava. Ningú per les voreres. El vent agitava les esquifides bombetes que -en no haver-hi electricitat- feien com que il·luminaven el carrer. El pare tancava la porta. Una clau de ferro, grossa, heretada dels rebesavis. Ens il·luminava un esmorteït llum d’oli. Aleshores jo tenia deu anys. Potser l’època més feliç de la meva vida, malgrat el fred dels hiverns, els càstigs del capellà, aquells rosaris que no finien mai? Reialme d’ombres. Màgiques visions en la paret. Fantasmes. Por d’infant. La padrina em tenia damunt i m’acaronava els cabells. Quan es pensaven que ja dormia, tornaven les històries de sempre. Pensaven que jo no ho entenia. Anaven ben errats. Entre les ombres, nous fantasmes, bruixots diabòlics vestits amb camisa blava, damunt graneres, armats de màusers i amb les dents corcades anaven pel carrer cercant els infants que no s’havien dormit prest. Qui em defensaria si em perseguien fins a ca meva i no trobava els pares? L’esclafit dels llamps, el ruixat que colpejava intermitent les teulades, em desenvolupava encara més la imaginació obrint averanys, camins i fondals misteriosos al meu davant. El coret em bategava a cent per hora. Feia el possible perquè la padrina no se n’adonàs. Tic-tac-tic-tac, confonent-se amb els llamps, amb el regular i matemàtic soroll del cucut de paret donant les hores. Record històries del pare, que havia estat uns anys a l’infern (en aquell temps jo confonia els camps de treball forçat amb l’infern predicat pel capellà dalt de la trona). Almenys els sofriments que sentia explicar al meu progenitor em semblaven ben idèntics als que el capellà atribuïa al món subterrani, en flames, curull de calderes bullents on sofrien, per a tota l’eternitat, els al·lots que robaven ametles, pomes o canyes de sucre a horts d’altri. Amb una vella cafetera rovellada, els majors havien fet, després de sopar, un aigualit cafè que no donaven als petits. El cafè amb llet era cosa dels matins, per a prendre amb sopes i una mica de sucre abans d’anar a escola. Anava fins a ca la lletera. Bramular de les vaques a les set del matí. Espès líquid blanc, fumejant, dins del ribell. S’havia de bullir però jo no podia resistir la temptació i en bevia un munt de glops abans d’arribar a ca meva. A les nits, el racó del foc, la foganya, el cafè aigualit, eren el reialme dels grans. Ens permetien la compareixença, a la germana petita -tenia quatre anys i a mi mateix, si a l’endemà no hi havia escola o havíem fet bonda. Malgrat que sovint bastava que m’agafàs als braços del pare per a aconseguir el que m’havia proposat: estar damunt la falda de la mare o la padrina fins que m’arribàs la son. Sé que entre les ombres del llum d’oli, enmig del soroll dels llamps, en plena tempestat, al cap d’una estona d’haver-se encetat la conversa damunt la guerra, compareixia, foradat de bales, rajant sang per la boca i les orelles, amb el cap destrossat, entre renou de portes i lladrucs de cans cada vegada més amenaçadors, el padrí Miquel, corrent nu, ferit, demanant pel seu pare i la seva mare, dient: “No vull morir tan jove, no vull morir tan jove. Tengueu pietat!”. Era ell al costat d’un munt d’amics i companys del poble que queien al seu costat enmig d’una feresta cridòria, els esclafits de les bales penetrant dins dels cossos, rebotint damunt la pedra viva de la paret del Fortí d’Illetes.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [01/01] «L'Anarchico» -«Le Niveleur» -«L'Antipatriote» - «Pensiero e Volontà» - «Lucha Social» -«Le Trait-d'Union Libertaire» -«L'Éveil Social» - R.A. Forum - Castrucci - Delzant - Guerrini - Furuta - Cano - Berenguer - Marco Pérez - Muzas - Brupbacher - Pietropaolo - Tinti - Tirado - Baldini - Guyard - Bonilla - Souchy - Martín Hernanz - Higueras - Muñoz Cuevas - Lehning - Quintana - Baldrich

    Anarcoefemèrides de l'1 de gener

    Esdeveniments

    Portada d'un número de "L'Anarchico"

    Portada d'un número de L'Anarchico

    - Surt L'Anarchico: L'1 de gener de 1888 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic mensual L'Anarchico. Organo del Gruppo Socialista-Anarchico-Rivoluzionario Italiano «Carlo Cafiero». Portà els epígrafs «A Dio, la scienza; all'autorità, l'anarchia» (A Déu, la ciència; a l'autoritat, l'anarquia). Fou el primer periòdic anarquista en llengua italiana dels gairebé dos-cents que es publicaren als Estats Units entre finals del segle XIX i l'esclat de la Gran Guerra. Tenia la redacció al número 108 de Thompson Street de Nova York. El periòdic feia crides a la revolució social dels treballadors, a l'emancipació de les dones i a l'alliberament de la religió. Sis dones apareixien entre les subscriptores d'aquesta publicació. Només aparegueren sis números, l'últim publicat el 30 de juny de 1888. No fou fins el juny de 1892 quan aparegué un altre periòdic anarquista italià, Il Grido degli Oprressi, publicat a també a Nova York per Francesco Saverio Merlino.

    ***

    Capçalera de "Le Niveleur"

    Capçalera de Le Niveleur

    - Surt Le Niveleur: Pel 1890 --no es coneix la data exacta-- surt a Troyes (Xampanya, França) l'únic número del que havia de ser periòdic setmanal Le Niveleur. Organe communiste-anarchiste. Editat pel grup anarcocomunista «Les Niveleurs Troyens», en referència clara a Gerrard Winstanley i a la Revolució anglesa. El delegat de la Secció d'Estudis n'era E. Henry i el delegat de la Secció de Propaganda L. Lejust. «Som partidaris de l'autonomia personal, partidaris de la llibertat plena i sencera de l'individu, però sabem que aquesta llibertat, aquesta autonomia, no poden ser completes i ser totalment efectives si no és agrupant aquestes forces col·lectives, és per això que ens declarem comunistes», hi manifestaran. En 1885 havia sortit a Troyes un fullet signat per «Un niveleur» titulat Élection et révolution. En 1890 apareixerà un altre periòdic mural a Troyes La Révolution Future. Publication socialisteéditée per les Niveleurs Troyens, que també només editarà un número.

    ***

    Capçalera de "L'Antipatriote"

    Capçalera de L'Antipatriote

    - SurtL'Antipatriote: L'any 1892 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de L'Antipatriote. Organe révolutionnaire annuel. Un altre número sortirà el 1894, que va tenir el subtítol Plus de frontières! L'Humanité libre!, i que portava a la capçalera dos epígrafs força eloqüents: «El patriotisme és el darrer refugi dels coquins» (A. Spies) i «Nostre enemicés nostre amo» (La Fontaine); però es va engegar una forta repressió «per incitació a la desobediència» contra l'impressor Charles Herkelboeck i contra l'anarquista Henri Willems, autor d'articles publicats en L'Antipatriote i Le Libertaire belga.

    ***

    Portada del primer número de "Pensiero e Volontà"

    Portada del primer número de Pensiero e Volontà

    - Surt Pensiero e Volontà: L'1 de gener de 1924 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista quinzenal anarquista Pensiero e Volontà. Rivista quindicinale di studii sociali e coltura generale. Va ser l'última publicació dirigida per Errico Malatesta i Luigi Fabbri en fou el cap de redacció. Tingué el suport econòmic de Gigi Damiani. Hi van col·laborar Camillo Berneri, Luigi Bertoni, Luce Fabbri (Epicari), Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Gaetano Marino, Francesco Saverio Merlino, Carlo Molaschi, etc. En sortiren 53 números fins al 10 d'octubre de 1926, quan va ser proscrita per les autoritats feixistes.

    ***

    Capçalera de "Lucha Social"

    Capçalera de Lucha Social

    - Surt Lucha Social: L'1 de gener de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari comunista Lucha Social. Portavoz de las Minorias de Oposición dentro de la C. N. del T. Es publicà com a substitut de La Batalla i seguint l'estela del setmanari del mateix nom editat el setembre de 1919 a Lleida per Joaquim Maurín Julià, que també dirigí aquesta nova època. Defensà l'URSS, criticà la socialdemocràcia i l'apoliticisme anarquista i impulsà la unitat sindical al voltant dels sindicats probolxevics de Confederació Nacional del Treball (CNT). Després dels primers números inclogué a la capçalera l'anagrama de la Internacional Sindical Roja (ISR) comunista. Hi van col·laborar Pere Bonet Cuitó, Andreu Nin Pérez, Hilari Arlandis Esparza,Ángel Samblancat Salanova, Víctor Colomer Nadal, David Rey i Adolfo Martín, entre d'altres. Es publicà fins l'abril de 1925.

    ***

    Capçalera de "Le Trait-d'Union Libertaire" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    Capçalera de Le Trait-d'Union Libertaire [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Le Trait-d'Union Libertaire: L'1 de gener de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Trait-d'Union Libertaire. Bulletin de l’Association des Fédéralistes Anarchistes (AFA), publicació dels dissidents de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que van constituir l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La UAC va esdevenir majoritàriament «plataformista» en el Congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927, canviant el nom a Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i la minoria «sintesista» va abandonar la UAC i va fundar l'AFA. Pierre Lantente (administració) i Sébastien Faure (gerent) en van ser els principals responsables. Entre els col·laboradors, a més de Faure i Lantente, podem citar Georges Cheve, René Darsouze, Denegry, Guerineau, Marchal, F. Michel, Reynaud, entre d'altres. En van sortir quatre números, l'últim l'1 d'abril de 1928, i serà continuat per La Voix Libertaire, que apareixerà l'1 de maig de 1928.

    ***

    Capçalera de "L'Éveil Social" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    Capçalera de L'Éveil Social [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt L'Éveil Social: L'1 de gener de 1932 surt a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual anarquistaL'Éveil Social. Journal du Peuple, editat per l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). El gerent en va ser Mohammed Sail, qui va cedir el càrrec a Sylvain Chevalier quan el primer va ser detingut per propaganda antimilitarista a les colònies magribines. En van ser col·laboradors René Cova, Paul Celton, Clarito, René Devry, G. Jayart, Louis Laurent, Dr. Mairot, G. Manuel, Hoche Meurant, Paul Mounier, Francis Pierre, F. Reault, Mohammed Sail, M. Theureau, S. Vergine, Henri Zisly, etc. El maig de 1934 es va fusionar amb Terre Libre, després d'haver publicat 29 números, l'últim aquell mateix mes.

    ***

    Anagrama de «R.A. Forum» creat per Éric B. Coulaud i Cathy Ytak

    Anagrama de «R.A. Forum» creat per Éric B. Coulaud i Cathy Ytak

    - R.A. Forum: L'1 de gener de 1996 s'inaugura a França «R.A. Forum» (Recherches sur l'anarchisme, Recerques sobre l'anarquisme), fòrum en línia [raforum.info] internacional i multilingüe (francès, anglès, castellà, esperanto, italià, portuguès, alemany, japonès, holandès, suec i turc), dedicat a la investigació i a la recopilació de la teoria, la història i la cultura del moviment anarquista, i de qüestions lligades a aquests (tesis, tesines, art, cinema, música, literatura, etc.), d'arreu del món. Ideat per l'intel·lectual anarquista francès Ronald Creagh, aquest fòrum va ser creat amb la idea de ser usat com a una base de dades oberta a tots els investigadors i estudiants de l'anarquisme, deixant de banda les opinions personals. Tots els textos --actualment més de 4.000 articles amb més de 100 pàgines web de referències-- es troben sota domini públic amb permís exprés dels seus respectius autors. A més de Creagh, col·laboren en el projecte multitud de persones, com ara Antoine Barral, Annick Stevens, Alex Galizzi, Pierre Sommermeyer, Jean-Marc Bonnard, Eric i Cathy Ytak (d'Éphéméride Anarchiste), Claude Mediavilla, John P. Clark, Antonio Lombardo, Tom Goyens, Frank Mintz, Thomas i Laure, Martine-Lina Rieselfeld, René Fugler, Mathias Jauslin, José Maria Carvalho Ferreira, Pietro Ferrua, etc.«R.A. Forum» és una de les fonts primàries de consulta d'aquestes Anarcoefemèrides.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Augusto Castrucci

    Foto policíaca d'Augusto Castrucci

    - Augusto Castrucci: L'1 de gener de 1872 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el ferroviari anarcosindicalista Augusto Castrucci. De ben jovenet, en 1891, ja estava fitxat com a anarquista i en 1893 entrà com a fogoner en pràctiques en els ferrocarrils italians. En 1897 s'afilià a la Lliga dels Ferroviaris (LF), primer sindicat del sector. En 1900 aprovà a Nàpols (Campània, Itàlia) l'examen de maquinista ferroviari. Participà activament en la gran vaga ferroviària de 1905, en la qual destacà per les seves dots organitzatives, i en 1907 fou un dels fundadors del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), del qual va ser nomenat secretari de la seva Comissió de Personal de Maquinistes. El novembre de 1908 fundà l'òrgan d'expressió de l'SFI, In Marcia!, publicació que dirigí. Gràcies a la seva tasca sindical, la lluita dels ferroviaris destacà en el moviment anarquista i en el moviment obrer en general. En 1907 assistí al I Congrés de l'SFI celebrat a Roma i en 1915 a la Convenció Nacional de Pisa. Durat la Gran Guerra, es mostrà força actiu en la propaganda antibel·licista. Partidari de l'autonomia sindical, es mostrà contrari a l'afiliació de l'SFI a la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball), encara que després de la «Setmana Roja» de 1914 intentà acostar el sindicat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Arran dels fets de la «Setmana Roja», va ser degradat a fogoner, però posteriorment va ser reintegrat a maquinista. Entre el 20 i el 29 de gener de 1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Cleto Benassi, Giovatta Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat nacional del Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que negocià amb el primer ministre italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 els feixistes calaren foc la seva casa a Pisa i el van amenaçar de mort. Obligat a traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) l'any següent, el règim feixista l'acomiadà dels ferrocarrils per«escàs rendiment», encara que continuà amb la direcció d'In Marcia!, fins al 4 de novembre de 1926, quan la Prefectura de Milà imposà el tancament de la publicació per raons d'«ordre públic». Durant el feixisme patí apallissaments, denúncies, detencions, arrests i persecucions de tota casta. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu sindicat i esdevingué secretari general honorari, tornant a imprimir In Marcia! a partir del juny de 1945. Aquest mateix any publicà el llibre Battaglie e vittorie dei ferrovieri italiani. Cenni storici dal 1877 al 1944, reeditat pòstumament en 1988. En 1947, amb Nino Malara, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI). Augusto Castrucci va morir el 27 de febrer de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia). En 2008 Mario Fratesi publicà l'assaig biogràfic Macchinista ferroviare. I cento anni della rivista«In Marcia!». A Florència (Toscana, Itàlia) existeix l'«Associazione Augusto Castrucci Onlus».

    Augusto Castrucci (1872-1952)

    ***

    Charles Delzant

    Charles Delzant

    - Charles Delzant: L'1 de gener de 1874 neix a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarcosindicalista, i després socialista, Charles Delzant. Obrer vidrier, va ser nomenat president del Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut i d'Escautpont, creat en 1896. En 1900 fou un dels fundadors del grup anarquista«L'Action Directe» de Fresnes-sur-Escaut, que freqüentà el jove Pierre Monatte, i aquest mateix any juga un paper important en la vaga de les vidrieries d'Aniche i d'Escautpont. Militant de la Confederació General del Treball (CGT), de tendència anarcosindicalista, en 1904 va ser nomenat secretari general de la Unió Sindical dels Obrers Vidriers Botellers de Fresnes i d'Escautpont, a més de director de La Voix des Verriers. Cap el 1905 estava considerat un dels màxims responsables de l'anarcosindicalisme a la zona de Nord-Pas-de-Calais. També fou, a partir de 1912, secretari general de la Federació Nacional dels Vidriers, creada en 1902. En el XI Congrés Nacional Corporatiu (V de la CGT), celebrat el setembre de 1900 a la Borsa del Treball de París (França), representà el Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut. També assistí a més reunions, com ara el XIV Congrés (Bourges, setembre de 1904), XV Congrés (Amiens, octubre de 1906; on signà la «Carta d'Amiens» del sindicalisme revolucionari), XVI Congrés (Marsella, octubre de 1908), XVII Congrés (Tolosa de Llenguadoc, octubre de 1910). Per la seva militància patí diverses condemnes. Durant la tardor de 1911 participà activament en el moviment de les mestresses contra la carestia de la vida i per aquest fet va ser denunciat per la policia fent servir les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1893 i 1894; es refugià a Bèlgica i el 24 de gener de 1912 el Tribunal Correccional de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) el condemnà en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per«apologia del pillatge i del robatori». Per solidaritat, el març de 1912 la Federació dels Vidriers tingué el seu congrés en un llogaret belga a prop de la frontera francesa per així permetre l'assistència del seu secretari. Durant l'exili belga escrigué el fullet Le travail de l'enfance dans les verreries, on denuncia entre altres coses l'explotació dels infants espanyols a les vidrieries franceses, i que fou publicat en 1912. En una visita a França, el 19 de setembre de 1912 va ser interceptat per la policia i empresonat com a pres comú; després de fortes protestes sindicals, va ser admès com a pres polític i, el 2 d'octubre, davant la manca de proves, el Tribunal Correccional de Valenciennes es declarà incompetent sobre el cas i fou absolt. El 15 de novembre de 1912, juntament amb altres companys (Philippe, Émile Rousset, Pierre Laval, Jean Capmarty, etc.), parlà en el gran míting organitzat pel Comitè de Defensa dels Infants, celebrat a la Sala de la Légion d'Honneur de Saint-Denis (Illa de França, França), per protestar contra les condicions de treball de la fàbrica Legras de la Plaine-Saint-Denis. El gener de 1913 s'instal·là a Bagnolet (Illa de França, França). En aquests anys col·laborà en publicacions sindicalistes revolucionàries, com ara Le Bataille Syndicaliste (1911-1915), L'Avant-Garde (1913-1914) i Le Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes des del 20 de març de 1909, en 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i, germanòfob de mena, va fer costat l'anomenada «Unió Sagrada» en defensa de la pàtria. Destinat al IV Regiment d'Artilleria Pesant acantonat a Lorient (Bretanya), aconseguí fugir de Maubeuge (Nord-Pas-de-Calais, França) abans de la rendició de la ciutat. Gràcies a les gestions de l'exsindicalista Klemczenski, entrà al servei del sotssecretari d'Estat Albert Thomas i obtingué una pròrroga en la incorporació a files com a obrer a les acereries d'Imphy (Borgonya, França). Després de la Gran Guerra s'incorporà a la CGT i el desembre de 1918 va ser nomenat membre de la comissió administrativa. En aquesta època trencà totalment amb l'anarquisme i el març de 1922 va ser esborrat per la policia del «Carnet B» considerant-lo «reformista». En el congrés internacional d'abril de 1921 va ser elegit secretari de la Federació Internacional dels Treballadors del Vidre; càrrec en el qual fou reelegit per unanimitat en el II Congrés celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1927 a la Sorbona. En 1932 ocupà el mateix càrrec i formà part de la comissió administrativa de la CGT, col·laborant en el periòdic d'aquest sindicat Le Peuple. També milità en la Lliga dels Drets de l'Home i s'afilià a la 19 Secció de la Federació del Sena de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Charles Delzant va morir el 28 de juny de 1943 a París (França).

    Charles Delzant (1874-1943)

    ***

    Giulio Guerrini

    Giulio Guerrini

    - Giulio Guerrini: L'1 de gener de 1893 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Guerrini, conegut sota el nom de batalla de Gigi. Sos pares es deien Augusto Guerrini i Aida Modesti. En 1906 es va traslladar amb sa família a Gènova (Ligúria, Itàlia) i posteriorment a Torí (Piemont, Itàlia). Es guanyava la vida fent de fuster. Fou un dels primers organitzadors dels «Arditi del Popolo» torinesos. El juliol de 1921, amb el creixement del Feixisme, va ser detingut sota l'acusació de ser el cap dels«Arditi del Popolo» del barri torinès de Pilonetto i d'haver comandat i dirigit un escamot d'aquests a una festa proletària a Moncalieri (Piemont, Itàlia). Jutjat l'any següent amb altres acusats, entre ells Raffaele Schiavina, va ser absolt com la resta d'imputats. Just va ser alliberat, emigrà a Londres (Anglaterra), però no va aconseguir el permís de residència, fet pel qual va marxar cap a Brussel·les (Bèlgica), alternant l'estada en les dues ciutats fins al 1928, any en el qual s'establí definitivament a la capital belga, on participà en les activitats de la comunitat anarquista italiana. El seu nom apareix sovint en els informes del consolat italià i va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. En 1935 fou un dels animadors del«Comitè Antifeixista contra la Guerra» de Brussel·les. Durant la guerra d'Espanya, s'ocupà en el«Comitè per Espanya» del reclutament de voluntaris i de recaptar fons a favor de la Revolució espanyola. En 1939 hostatjà a casa seva l'anarquista Guido Polidori (José Guerrero). El 14 de març de 1940, arran de l'ocupació nazi de Bèlgica, retornà a Itàlia; detingut a Roma, va ser alliberat dies després. De bell nou a Torí, va ser detingut i amonestat. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, s'integrà totalment en la lluita clandestina i comandà formacions partisanes de la Vall Pèlis (Piemont, Itàlia) amb la tasca de relacionar-les amb els companys torinesos. El gener de 1944 va ser capturat i posteriorment alliberat en un intercanvi de presoners. Retornat a Torí, serví a la Resistència enquadrat en la divisió de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) que actuava a la ciutat. L'octubre de 1944 va ser fet presoner pels nazis i deportat a Alemanya. El 23 de gener de 1945 entrà al camp de concentració de Flossenbürg (Neustadt an der Waldnaab, Alt Palatinat, Baviera, Alemanya) i el 3 de febrer d'aquell any va ser traslladat al camp de Porschdorf, depenent del de Flossenbürg, sota la matrícula 43.645. Posteriorment va ser traslladats a camps de concentració txecoslovacs. Giulio Guerrini va morir el 5 de maig de 1945 a l'hospital de Litoměřice (Litoměřice, Txecoslovàquia; actual República Txeca), on havia estat internat després de sortir de la deportació.

    ***

    Judici als membres de la Girochin Sha (10 de setembre de 1925). Daijiro Furuta és el tercer per la dreta

    Judici als membres de la Girochin Sha (10 de setembre de 1925). Daijiro Furutaés el tercer per la dreta

    - Daijiro Furuta: L'1 de gener de 1900 neix a Tòquio (Japó) el militant anarquista Daijiro Furuta. Després d'haver obtingut el diploma d'estudis secundaris, entrà en la Universitat de Waseda i en 1919 s'adherí a la«Shakaishugi Dantai Minjin Dömeikai» (Federació Popular dels Grups Socialistes) i en la Federació de Construcció, però abandonà dos anys després aquestes organitzacions per militar en l'anarquisme. Amb Yoshinaga Watanabe i Arata Nagashima marxarà al departament de Saitama i organitzarà el moviment anarquista camperol a Hasuda. Amb aquests dos companys creà la «Kosakunin Kai» (Societat dels Petits Grangers) i el periòdic Kosakunin (Petits Grangers). Malgrat els seus esforços, els resultats foren decebedors. Durant aquestes activitats, conegué Tetsu Nakahama, poc abans de la dissolució de l'organització el juny de 1922. Amb sos amics crearà la «Girochin Sha» (Societat de la Guillotina), grup anarcoil·legalista armat que prepararà l'atemptat contra el príncep d'Anglaterra, en ocasió d'una visita al Japó, i contra el regent de l'Imperi Japonès. Per finançar les seves activitats es dediquen a atracar bancs i en el curs d'un robatori en un banc d'Osaka matarà un empleat. També participà en l'atemptat contra el general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, i en diversos atemptats amb explosius. El 10 de setembre de 1924 fou detingut amb Genjiro Muraki al seu amagatall de Tòquio i el 10 de setembre de 1925 fou jutjat i condemnat a mort. Daijiro Furuta fou penjat el 15 d'octubre de 1925 després d'haver rebutjar fer cap apel·lació. Les memòries del«terrorista de gran cor», com era anomenat, --Shi No zange (Confessió davant mort, 1926) i Shikeishû No Omoide (Confessió d'un condemnat a mort, 1930)--, redactades a la garjola i publicades després de la seva execució, tingueren una gran difusió.

    ***

    Enrique Cano Pérez

    Enrique Cano Pérez

    - Enrique Cano Pérez: L'1 de gener de 1918 --alguns citen erròniament 1917-- neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Enrique Cano Pérez. Sos pares es deien José Manuel Cano Fernández (Calores) i Carmen Pérez Martínez. Emigrà a Barcelona i entra a treballar com a empleat a la Sastreria Maleras del carrer Hospital de la capital catalana. Milità en les Joventuts Llibertàries i en el grup«Faros» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran de l'atracament a mà armada efectuat el 15 de desembre de 1934 pels militants anarquistes Andrés Aranda Ortiz i Domingo Cabrera Pedrol a la sastreria on treballava des de feia sis anys, en el qual resultà mort un dependent i ferits diversos vianants, va ser detingut dos dies després per complicitat i processat. Jutjat el 6 de juliol de 1935, va ser condemnat a vuit anys de presó i un dia per robatori i a sis mesos d'arrest per tinença d'armes, i això perquè encara era menor de 18 anys. El 19 de juliol de 1936 fou excarcerat de la presó Model de Barcelona durant les lluites de carrer sorgides arran de l'aixecament feixista i immediatament s'enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d'Aragó. Quan el novembre d'aquell any aquesta columna miliciana marxà a la defensa de Madrid, retornà a Barcelona. Després s'integrà en les ambulàncies del Cos de Tren de l'Exèrcit republicà i fou destinat al País Valencià, on romangué fins el final de la guerra. Concentrat al camp de Los Almendros, intentà després fugir amb vaixell des del port d'Alacant. Detingut per les tropes franquistes, fou tancat a la plaça de toros d'Alacant, on un company disfressat de falangista, conegut com «El Flaco de Badalona», aconseguí alliberar-lo fent creure que també ell ho era. Arribà a Barcelona i d'allà aconseguí arribar als Pirineus i creuar la frontera. Fou tancat al cap de concentració d'Argelers, on trobà reclosos sos germans Juan i José; aquestúltim, mecànic de professió i xofer al servei del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), morí dies després a l'hospital de Perpinyà de peritonitis. En acabar la II Guerra Mundial treballà de sastre i més tard muntà una factoria de pantalons a prop de París. Enrique Cano Pérez va morir cap el 1998 a París (França).

    ***

    Sara Berenguer

    Sara Berenguer

    - Sara Berenguer: L'1 de gener de 1919 neix al Poble Sec de Barcelona (Catalunya) la poetessa i militant anarcofeminista Sara Berenguer Laosa, també coneguda a França com Sara Guillén --pel llinatge de son marit, el pintor i il·lustrador anarquista Jesús Guillén Bertolín, Guillembert. La major de cinc germans i filla d'un paleta anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que va morir al front d'Almudévar en 1936, va treballar des dels 13 anys en una carnisseria i en un taller de brodats. Després va fer de costurera, professió que va exercir, després d'un breu temps com a assalariada, pel seu compte fins al juliol de 1936. A partir de l'aixecament feixista, va començar una intensa relació amb el moviment anarquista: va col·laborar amb el Comitè Revolucionari de la barriada de les Corts fins als juny de 1937, on es va encarregar del repartiment d'armes; va pertànyer al Comitè Regional de la Fusta al costat d'Antonio Santamaría, on va fer de mecanògrafa i de comptable; va militar en el Comitè Local de les Joventuts Llibertàries i va participar en la secretaria de l'Ateneu Llibertari; alhora que treballava de mestra d'infants sense escolaritzar a l'Ateneu Cultural de les Corts i en tasques de propaganda. En maig de 1937 va lluitar a les barricades i durant la primavera de 1938 va passar al Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), ambÁngel Aranzáez, visitant freqüentment el front. Durant la tardor de 1938 va assistir al Ple Regional i va ocupar la secretaria de propaganda de«Mujeres Libres», per acord d'un Ple Regional; alguns mesos més tard, va ocupar la secretaria general de «Mujeres Libres» en substitució de Maria Claramunt. El gener de 1939 es va exiliar a França. Entre 1941 i 1945 va pertànyer al Grup Confederal de Bram i es va desplaçar pels departaments francesos d'Aude, Arieja, Erau i Alta Garona en tasques d'enllaç de la resistència antinazi. Va organitzar SIA a la comarca de Bram i va promoure la reorganització de les Joventuts Llibertàries. Després de l'Alliberament va instal·lar-se a Montpeller, on son company era secretari de la CNT del Llenguadoc, i després a Besiers en 1946. Va dirigir un curs de taquigrafia organitzat per la CNT per a tot l'exili en 1947 i va interessar-se pel teatre, una afició que mantingué al llarg del temps. La seva militància es va veure interrompuda un temps a causa d'una afecció intestinal. A començaments dels anys seixanta va aparèixer lligada als grups d'acció antifranquista, arran de la reunificació confederal dels anys 1960 i 1961, al costat d'Alberola, de Mera, de Cañete i d'altres. En 1963 va ser detinguda amb son company, arran de l'execució de Granado i de Delgado, per«associació de malfactors». Després del Congrés de 1965, va abandonar la CNT a causa de les lluites internes, però no l'anarquisme, acostant-se als grups de «Frente Libertario», de la Comissió de Relacions del qual va formar part en 1973. En 1965, amb Suceso Portales, reprendrà la redacció de la revista Mujeres Libres. Durant els seus últims anys continuà la tasca en SIA, realitzant activitats culturals (teatre, poesia), formant part de grups de dones. En 1998 va ser condecorada pel govern francès amb la Creu de la Legió d'Honor per la seva participació en la resistència durant l'ocupació alemanya. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Alisma, Blanca,Anade, Sara Lahosa, Sandra Berenguer, Evora), en diverses publicacions llibertàries, com Adarga,Amicale Durruti, Ateneo de Alcoy,Cultura Libertaria, ECA,Evocación, Gramenet del Besòs, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Mujeres Libres, El Noi, Noticiari, Polémica,Pueblo Libertario, Quaderns, Rojo y Negro, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vaixell Blanc, La Voz Anárquica, etc. Col·laborà en antologies poètiques, com ara Fleurs du Midi (1977, 1980 i 1981) Les deux arbres (1977), A Juan Ramón Jiménez (1981), España sangra (1985), Antología de novísimas poesías de habla hispana (1986), Nostre club (1989), Poemas de luz (1994); i és autora de Cardos y flores silvestres (1982), Jardín de esencias (1986), Entre el sol y la tormenta: treinta y dos meses de guerra (1936-1939) (1988 i 2006, autobiografia), Las tres adelfas (1989),El lenguaje de las flores (1992), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999, en col·laboració), Sentiments (2004), entre d'altres. Jacinte Rausa va publicar l'octubre de 2000 a França la biografia Sara Berenguer. En 2004 Sara Berenguer va participar en el documental de Susana Koska Mujeres en pie de guerra, amb María Salvo, Rosa Laviña, Rosa Díaz, Neus Catalá, Teresa Buígues, Carme i Merçona Puig Antich. El 13 de desembre de 2008 es presentà a l'Ateneu de Madrid el seu llibre Mujeres de temple, un recull biogràfic de 26 dones lluitadores (Simone Weil, Maria Bruguera, Ligia de Oliveira, Jeanne Ragaudin, Ana María Cruzado, Mollie Steimer, May Piqueray, etc.). Sara Berenguer Laosa va morir el 8 de juny de 2010 a Montadin (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada dos dies després al cementiri d'aquella localitat al costat de son company Guillembert.

    Gillembert (1913-1999)

    ***

    Emilio Marco Pérez (1936)

    Emilio Marco Pérez (1936)

    - Emilio Marco Pérez: L'1 de gener de 1921 neix a Falset (Priorat, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Emilio Marco Pérez. Fou el segon de quatre germans d'una família pagesa. Sos pares es deien Jaime Marco Serrano i Mercedes Pérez Bes. Sense cap estudi, quan encara era un infant, es posà a treballar de rabassaire i de pastor. D'antuvi freqüentà la cooperativa obrera que la Unió General dels Treballadors (UGT) tenia al poble. El 10 de febrer de 1936 s'afilià al SindicatÚnic d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Falset. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà, malgrat la seva curta edat, com a milicià en la «Columna Ortiz» («Columna Sud-Ebre») i marxà al front d'Aragó, participant en la presa de Belchite, Casp, La Puebla d'Híxar i Letux, a més de formar part de l'experiència col·lectivitzadora i d'aprendre a llegir i a escriure. Amb la militarització de les milícies, entrà a formar part del «Batalló Louise Michel» de la XVII Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, que estava establert a les poblacions aragoneses de Lécera i Calanda. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i va ser reclòs als camps de concentració de Bourg-Madame, Vernet i Setfonts fins l'octubre de 1939, quan va ser enviat a treballar en una granja de Saint-Paterne-Racan (Centre, França). En 1943 s'integrà en la Resistència enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i el setembre de 1944 participà en l'alliberament de Tours (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Saint-Pierre-des-Corps, on milità i va fer de pagès. Els últims anys de sa vida els passà invàlid i confinat a casa seva. En 2006 s'estrenà el documental Mémoires sociales, de Franck Wolff, i en 2012 la pel·lícula Emilio. El eco de otros pasos, d'Enric Miró, ambdós films dedicats a la seva figura. Emilio Marco Pérez va morir el 30 de gener de 2013 a Saint-Pierre-des-Corps (Centre, França).

    Emilio Marco Pérez (1921-2013)

    ***

    Necrològica de José Muzas apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de març de 1992

    Necrològica de José Muzas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de març de 1992

    - José Muzas: L'1 de gener de 1923 neix a Bizién (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Muzas. En 1936, amb 13 anys, retornà amb sa família de l'emigració a França i s'instal·là a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). A mitjans dels anys quaranta va fer el servei militar obligatori i un cop llicenciat participà en el moviment llibertari clandestí, fet pel qual va ser empresonat. Es trobava en llibertat provisional quan en 1949 passà clandestinament a França. Establert a Grenoble, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on ocupà diversos càrrecs de responsabilitat. En 1953 participà econòmicament en el «Fons Pro-Espanya Oprimida». Després de nou anys de malaltia, José Muzas va morir el 14 de febrer de 1982 a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i fou incinerat tres dies després.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Fritz Brupbacher

    Fritz Brupbacher

    - Fritz Brupbacher: L'1 de gener  de 1945 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) el metge, antimilitarista i militant socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Havia nascut el 30 de juny de 1874 a Zuric (Zuric, Suïssa) en una família benestant. Després d'estudiar  Medicina a Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir en 1901 la seva consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona, Lydia Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de James Guillaume, de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista suís), però antimilitarista --va prendre part en 1905 en la creació de la Lliga Antimilitarista-- i partidari del sindicalisme revolucionari, va rebre fortes crítiques des de les files del seu partit i es va veure impulsat a presentar la dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al Kommunistische Partei der Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a la Unió Soviètica, però com que no havia abandonat el seu esperit crític i les seves idees llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que li van fer la vida impossible. En 1932 va«evadir-se de la cèl·lula», segons la seva expressió i va ser expulsat del Partit l'any següent. També des dels anys 20 va militar amb sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher), en el moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una sexualitat lliure. En 1932 va fer la introducció a la traducció del rus de la Confessió de Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès. És autor, entre altres obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der Zweck des Lebens (1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung in der Schweiz (1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft (1913), Marx und Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871) (1917), Vom Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die Moral herum (1917), Wo ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin: der Satan der Revolte (1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik (1930), 60 Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des Lebens (1938-1939). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Paulette Brupbacher (1880-1967)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 01/01/18--18:28: Gener 2018
  • 6 de gener a les 20:30h al Restaurant Cas Gallo de Manacor, sopar i combat entre Carnisser, Sunyer i Noto.

    7 de gener a les 20h Homenatge a Antoni Socias, amb Glosadors de Mallorca, entre d'altres. 


    0 0

    El Govern de les Illes Balears es mostra satisfet per la declaració provisional del corredor de cetacis que transcorre entre les costes de les Illes Balears, Catalunya i País Valencià com a zona especialment protegida per a la Mediterrània (ZEPIM).
     
     La Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca ha mostrat la seva satisfacció per la declaració provisional del corredor de cetacis que transcorre entre les costes de les Illes Balears, Catalunya i País Valencià com a zona especialment protegida per a la Mediterrània (ZEPIM). La Conferència de les Parts (COP) del Conveni de Barcelona que se celebra a Tirana (Albània), gràcies a les pressions dels moviments socials i el suport de les diferents institucions, ha avançat dos anys el calendari previst, i no s’haurà d’esperar a que es celebri al 2019 la pròxima COP del Conveni de Barcelona per a que es protegeixi el corredor. Així ho ha afirmat el conseller de Medi Ambient, Agricultura i Pesca, Vicenç Vidal, en roda de premsa conjunta amb el coordinador de l’Aliança Mar Blava, Carlos Bravo, la consellera insular de Medi Ambient, Sandra Espeja, el director insular de Medi Rural i Marí del Consell d’Eivissa, Vicent Tur, i la consellera insular de Territori i Turisme de Formentera, Alejandra Ferrer.
     

    La COP ha aprovat aquesta declaració condicionada al fet que, en el termini de sis mesos, es publiqui en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) un reial decret pel qual es declari la zona àrea marina protegida, s’aprovi un règim de protecció preventiva i se’n proposi la inclusió a la llista de ZEPIM. Per això, les institucions balears i l’aliança Mar Blava han demanat al Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient que no desaprofiti aquesta oportunitat i compleixi el termini de sis mesos que li ha donat la COP per aprovar el reial decret. Aquest decret està actualment en fase d’esborrany i des del Govern ja s’hi han presentat una sèrie d’al•legacions, com que es recuperin les dimensions inicials del projecte Mediterrània i no es retalli la proposta de ZEPIM a l’extrem nord-est, com es pretén fer. També s’ha demanat la inclusió de mesures preventives per limitar el renou, que incloguin altres fonts antropomòrfiques diferents de les que ja preveu el text.

    Des de l’inici de la legislatura, quan el Govern va entrar a formar part d’Aliança Mar Blava, s’han anat sumant esforços per aconseguir aquesta declaració de ZEPIM, una nova figura de protecció que ajudarà que a les aigües de les Balears no s’hi puguin dur a terme prospeccions petrolieres.


    0 0

    Fotografies antigues.

    Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme


    Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.


    En el llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla el lector pot anar aprofundint en molts d'aspectes de la nostra història local i veure moltes fotografies antigues. Unes de començaments del segle vint, altres del temps de la dictadura franquista.

    Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

    Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.


    Sa Pobla mesos abans de la guerra civil. La República va provar de promocionar la dona, amb el dret al vot i a la cultura. El feixisme aturà en sec aquesta experiència que considerava idea dels "bolxevics".

    Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".


    Amb la victòria del feixisme les dones mallorquines tornaren al seu lloc "natural", és a dir a la llar, la família i la màquina de cosir. En la fotografia podem veure una escola poblera on s'ensenyava les dones a cosir.

    Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

    La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

    El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

    El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

    Miquel López Crespí


    0 0

    MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS!!!

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 350 | 351 | (Page 352) | 353 | 354 | .... | 465 | newer