Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 339 | 340 | (Page 341) | 342 | 343 | .... | 465 | newer

    0 0

    [17/10] «Die Reaction in Deutschland» - Manifestació Ferrer -«Pueblo Libre» - «Ruta» - Homenatge a Cortiella - Orolini - Marpeaux - Dubois - Hall - Cottin - Vassilev - Conxa Pérez - Zeimert - Pedrazzi - Maricourt - Edelstadt - Kokoczinski - Viroga - Bordoni - Sabaté - Gil Mata - Della Schiava - Val - Olcina - Ba Jin - Jimenez Cubas

    Anarcoefemèrides del 17 d'octubre

    Esdeveniments

    Mikhail Bakunin en l'època de "Die Reaction in Deutschland"

    Mikhail Bakunin en l'època de Die Reaction in Deutschland

    -«Die Reaction in Deutschland»: Entre el 17 i el 21 d'octubre de 1842 Mikhail Bakunin, sota el pseudònim de Jules Elysard, publica en els números 247 a 251 del periòdic de l'esquerra dialèctica dels joves hegelians Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst (Anuaris Alemanys sobre Ciència i Art) de Leipzig (Saxònia, Alemanya), editat per Arnold Ruge, l'assaig «Die Reaction in Deutschland. Ein Fragment von einem Franzosen» (La reacció a Alemanya. Apunts publicats per un francès). Aquest fonamental escrit del revolucionari rus, establert aleshores a Dresden, marca el pas d'un Bakunin purament filosòfic i especulatiu a un Bakunin apassionat per la participació activa en els moviments sociopolítics d'aleshores. Criticat per alguns companys de ser un text massa abstracte, l'assaig fa servir el llenguatge hegelià per justificar un concepte de revolució política i social permanent. Les crítiques de Bakunin van dirigides contra els «contemporitzadors», que prenien una posició intermèdia entre els conservadors («positivistes») de l'status quo i els radicals («negativistes») que s'oposaven al sistema. Malgrat la vaguetat i la fraseologia filosòfica, l'assaig és una crida a la revolució social, a la realització de la llibertat humana com a fi suprem de la Història i a l'afirmació de la fe en la capacitat revolucionària de les classes baixes de la societat. La frase final de l'assaig «Die Lust der Zerstörung ist zugleich eine schaffende Lust!» (El plaer per la destruccióés també un plaer creador!) el feu famós en els cercles revolucionaris d'arreu d'Europa. La resvista Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst fou suprimida el gener de l'any següent en gran part per les repercussions que havia tingut l'article de Bakunin.

    ***

    La manifestació passa per la plaça Saint-Augustin (París, 17 d'octubre de 1909)

    La manifestació passa per la plaça Saint-Augustin (París, 17 d'octubre de 1909)

    - Manifestació contra l'execució de Ferrer i Guàrdia: El 17 d'octubre de 1909, a París (França), una nova manifestació de protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia reuneix 60.000 persones que marxaran de la plaça de Clichy fins a la Concòrdia, tot cantant La Internacional i proferint crits de venjança contra la monarquia espanyola i contra Antoni Maura.

    ***

    Capçalera de "Pueblo Libre"

    Capçalera de Pueblo Libre

    - Surt Pueblo Libre: El 17 d'octubre de 1936 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Pueblo Libre. Órgano de la Federación Local de Sindicatos Únicos. Portavoz de la CNT-AIT. Trobem articles de José Consuegra, Ezequiel Endériz i José Huet, entre d'altres. A partir del número 69 canviarà de capçalera. En sortiren, almenys, 77 números, l'últim el 19 de febrer de 1938.

    Pueblo Libre (1936-1938)

    ***

    Capçalera del primer número de "Ruta"

    Capçalera del primer número de Ruta

    - Surt Ruta: El 17 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista Ruta. Órgano de las Juventudes Libertarias de Cataluña. Era continuació de Libre Juventud. Aquest primer número portava la cita:«Aprèn a autodeterminar-te.És la millor arma contra els tirans.». Va estar dirigit per Manuel Pérez, Fidel Miró, José Peirats Valls, J. Santana Calero, Benito Milla i Benjamín Cano Ruiz. La redacció de la publicació radicava a la«Casa CNT-FAI» de la Via Laietana de Barcelona. La seva línia editorial s'oposà a les posicions reformistes i a la política col·laboracionista amb els governs republicans de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sobretot enfront del Comitè Nacional, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la guerra civil. Trobem articles d'Agraz, Felipe Alaiz, Allué, Jaume Balius, Lluís Baró, Joan Bes, José Blanco, Borrell, Mariano Briones, Severino Campos, Benjamín Cano Ruiz, Soldedad Estorach, Fontaura, Amador Franco, Elías García, Ginés García, Pepe García, García Cristóbal, Miguel García Igualada, Gatell Comas, Grunfeld, M. Guillamet, Félix Martí Ibáñez, Gastón Leval, Lipiz, A. Menéndez Caballero, Delso de Miguel, Fidel Miró, Armando del Moral, Higinio Noja Ruix, Antonio Ocaña, Josep Peirats Valls, Carmen Pijoan, Carmen Quintana, J. Riquer Palau, Pipán, Manuel Rodríguez, Vicente Rodríguez García, Federico G. Ruffinelli, Lucía Sánchez Saornil, Luisa de Santamaría, J. Santana Calero, Liberto Sarrau, Germinal Sentís Biarnau, Ramon Sentís, Ángel Tobeñas, etc. Va ser suspès en diferents ocasions per les autoritats republicanes. En sortiren 83 números, l'últim el 5 de novembre de 1938, que va ser suspès definitivament per la Delegació d'Ordre Públic. però va tenir molts errors en la numeració –el número 64 (29 d'abril de 1938) apareix erròniament com el número 39 i així continua la numeració fins el número 83 que apareix en realitat com el número 58, per aquest motiu alguns números es repeteixen. Posteriorment, durant la dictadura franquista, la capçalera es publicà clandestinament a Barcelona en diverses ocasions: entre 1946 i 1947, esporàdicament en 1948 i entre 1955 i 1958. A França (Marsella, Tolosa de Llenguadoc i París), entre 1944 i 1953, sortí la mateixa capçalera com a òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), però finalment va ser prohibida per les autoritats gal·les i sortí posteriorment entre 1964 i 1966 a Brussel·lès (Bèlgica). Després de la mort del dictador Francisco Franco, Ruta es tornà a editar a Barcelona entre 1979 i 1982, i entre 1988 i 1989.

    ***

    Publicitat de l'homenatge apareguda en "La Vanguardia" del 15 d'octubre de 1937

    Publicitat de l'homenatge apareguda en La Vanguardia del 15 d'octubre de 1937

    - Homenatge a Cortiella: El 17 d'octubre de 1937 se celebra a l'Ateneu Juvenil Llibertari (AJL) de la II Zona de Barcelona (Catalunya), radicat a la plaça de Catalunya, una «sessió necrològica» d'homenatge a la memòria de l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer, que havia mort l'estiu d'aquell any. Amb aquest acte, organitzat per la Secció de Cultura i Propaganda de l'AJL, es pretenia que l'escriptor servís com a exemple a imitar per la«joventut catalanista» i l'«element femení».

    Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini

    Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini

    - Pirro Orsolini: El 17 d'octubre de 1854 neix al popular barri de Porta a Mare de Pisa (Toscana, Itàlia) el fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini. El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclatà una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa, desencadenant el pànic entre els manifestants. Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué:«Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

    ***

    Una escena de la Revolta de les Illes de la Salut segons la premsa de l'època

    Una escena de la Revolta de les Illes de la Salut segons la premsa de l'època

    - Edouard Marpeaux: El 17 d'octubre de 1866 neix a Fraisans (Franc Comtat, Arpitània) el sindicalista i anarquista expropiador Edouard Aubin Marpeaux. Assidu a les reunions anarquistes, fou secretari de la Cambra Sindical dels Estampadors en Metall de París. També milità en la«Lliga dels Antipatriotes», en la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista«il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers-- i en el grup expropiador de Pini. El 17 de novembre de 1893, quan retirava el correu de la banda de Poulain, de la qual era encobridor, a l'oficina postal del vintè districte parisenc, apunyalà de mort l'agent Colson en fugir del parany que la policia li havia ordit. Detingut, fou jutjat el 28 de febrer de 1894 i, malgrat les seves refutacions, fou condemnat a les colònies penitenciàries a perpetuïtat. Edouard Marpeaux va morir el 23 d'octubre de 1894 a les Illes de la Salut (Guaiana Francesa) arran de la repressió desencadenada per reprimir un motí que havia esclatat dos dies abans i on moriren finalment 10 presidiaris anarquistes més (Jules Léauthier, Pierre Meyrues, Benoît Chevenet, Charles Achille Simon, etc.).

    ***

    Notícia del judici a Napoléon Dubois apareguda en el periòdic parisenc "La Lanterne" de l'11 d'agost de 1907

    Notícia del judici a Napoléon Dubois apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne de l'11 d'agost de 1907

    - Napoléon Dubois: El 17 d'octubre de 1881 neix a Belleville-sur-Meuse (Lorena, França) l'anarquista Napoléon Pierre Dubois, conegut com Eugène. Obrer miner a Chavigny (Lorena, França), destacà com a orador en reunions públiques i vagues. Cap el 1905 es relacionà amb Boudoux i Blanchard. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut arran d'unes declaracions a favor de Georges Yvetot i contra la policia durant una reunió portada a terme tres dies abans a Neuves-Maisons (Lorena, França); jutjat, el 8 d'agost va ser condemnat per l'Audiència de Nancy (Lorena, França) a sis mesos de presó per aquestes declaracions. L'octubre de 1908 va ser acomiadat de la mina per repartir el periòdic anarquista La Mère Peinard. Réflecs hebdomadaires d'une lavandière, publicat a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França); aquest periòdic va ser fins i tot criticat per determinats cercles anarquistes per la seva vulgaritat. El 10 de gener de 1909 publicà a Longwy (Lorena, França) l'únic número que sortí del periòdic L'Éveil Social. El març de 1909, amb la documentació militar de son germà Félix, viatjà arreu buscant feina. Finalment s'establí a París (França), on treballà de terrelloner i s'afilià al sindicat del seu ram. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de "La Vache Enragée" (18 de maig de 1917)

    Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de La Vache Enragée (18 de maig de 1917)

    - Maurice Hallé: El 17 d'octubre de 1888 neix a Oucques (Centre, França) el poeta i cantautor anarquista Maurice Marie Eugène Hallé. Son pare era un mestre carreter i forjador, Isidore Hallé (Chassepot), i sa mare, Marie, regentava un modest hostal. Amb 13 anys començà a treballar al taller de son pare i dos anys després, seguint l'exemple d'uns cosins que havien fet fortuna, s'instal·là a París, on treballà de cambrer; però no pogué suportar aquesta feina, ja que no li deixava temps per a llegir ni per a instruir-se, i tornà amb son pare. Al seu poble esdevingué membre del Comitè de Festes, del qual va ser nomenat tresorer, i del grup «Gàs d'cheu nous», que arreplegava joves que es consideraven poetes. En 1910 aconseguí publicar una plagueta de versos, Au pays où qu'on parl' ben. Recueil de monologues beaucerons, estampada a la Impremta Obrera de Vendôme. Els diumenges cantava als cabarets de la regió, però els seus versos satírics no van ser gaire apreciats pels pagesos de la contrada que el consideraren un arrogant i abandonaren el taller de son pare, tant que aquest hagué de plegar. Després de la mort de sos pares, retornà a París, on entaula amistat amb altres cantautors, especialment Paul Besnard, que el van ajudar i començà a cantar pels cabarets parisencs. Alhora, freqüentà els cercles llibertaris, fet pel qual va ser perseguit per la policia i empresonat en diverses ocasions. En 1913 començà a col·laborar amb«La Muse Rouge», una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris, i les seves cançons es publiquen en diversos periòdics proletaris (La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste,La Chanson du Peuple, La Vache Enragée, La Muse Rouge, etc.). Durant la Gran Guerra va ser llicenciat per la seva salut deficient i continuà actuant als cabarets («Théâtre de Montmartre», «Caveau de la République», «Lapin agile»,«La Bolée»,«Quat'z-Arts», «Noctambules», etc.), cantant contra la guerra i les injustícies de tota casta. El 18 de maig de 1917, amb Roger Toziny, llançà el setmanari satíric La Vache Enragée i dos anys després fundà el cabaret «La Goguette de la Vache Enragée», que acabà establint-se a la plaça Constantin-Pecqueur de Montmartre i fou un lloc molt freqüentat per artistes i literats. Aquest cabaret també era la seu de l'ajuntament de la «Comuna Lliure de Montmartre» que creà amb el pintor Jules Depaquit i de la qual va ser nomenat alcalde. En 1921, amb el poeta Roger Tozini, creà la «Foire aux Croûtes» (Fira dels Mamarratxos), exposició de pintura a l'aire lliure. Aquest mateix any, publicà el recull de poemes Par la grand'route et les chemins creux. El 19 de desembre de 1922 es casà amb Marceline Veschambre (Marguerite). En aquesta època va fer una gira artística arreu de França i de Bèlgica. En 1928, després d'un procés judicial amb la propietària del local, va ser expulsat del seu cabaret i acabà treballant com a corrector en el Journal Officiel. En 1935 publicà Les laveuses, poésie beauceronne i en 1942 Les oeuvres de Maurice Hallé. Darrièr'la ch'vaille, poésie beauceronne créée par l'auteurà la Vache enragée, au Coucou, et par Lucie Touchais dans les cabarets. Després de l'Alliberament, encara actuà a diversos cafès cantants, com ara«Baltó», al carrer Custine, o«L'Acropole», a prop de la Porta d'Orleans. Altres obres seves són Poésies beauceronnes (1934), J'veux pas qu'tu t'marises, récit beauceron (1937), Prière d'un p'tit alo au p'tit Jésus (1942), entre d'altres. Maurice Hallé va morir el 6 de febrer de 1954 al XIII Districte de París (França). Un carrer d'Oucques porta el seu nom.

    Maurice Hallé (1888-1954)

    ***

    Notícia del processament d'Henri Cottin apareguda en el periòdic "Le Petit Parisien" del 16 de setembre de 1923

    Notícia del processament d'Henri Cottin apareguda en el periòdic Le Petit Parisien del 16 de setembre de 1923

    - Henri Cottin: El 17 d'octubre de 1901 neix a Compiègne (Picardia, França) l'anarquista Henri Cottin. Treballava d'obrer torner a la fusteria Decauville, al carrer Lecourbe de París i vivia amb sos pares al número 59 del carrer de la Convention de la capital francesa. Des del 1918 milità en el moviment anarquista parisenc. Quan son germà, l'anarquistaÉmile Cottin (Milou), intentà assassinar el febrer de 1919 Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser interrogat. Durant els anys vint fou membre de la Unió Anarquista (UA) del XV Districte de París (França). El 2 de juny de 1921 va ser absolt, juntament amb altres 14 joves companys anarquistes i comunistes, pel XI Tribunal Correccional de París del delicte de«distribució de pamflets antimilitaristes». El 4 d'abril de 1923, amb Fernand Sornin i la companya Valtat, llançaren pamflets anarquistes durant la representació de Werther a l'Òpera-Còmica de París; processats el setembre d'aquell any per aquesta acció, la causa va ser finalment sobreseguda. Durant la Guerra Civil espanyola conduí amb Pierre Odéon camions d'avituallament del Comité pour l'Espagne Libre (CEL, Comitè per Espanya Lliure) fins a Barcelona i Llançà (Catalunya). Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència contra l'ocupació nazi i tingué el grau de tinent de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Membre de la xarxa de sabotatge«Roberte» (Raymond Fiolet, Georges Devigne, Albert Ledoux, Paul Mouton, etc.), Henri Cottin va ser abatut per una ràfega de metralladora de la Gestapo el 12 de juny de 1944 durant una acció de sabotatge en un post de guardaagulles a Belleu (Soissons, Picardia, França) de l'estació de Soissons. Associacions d'excombatents i exmembres de la Resistència li han retut homenatges en diverses ocasions i un carrer de Belleu porta el seu nom.

    ***

    Pano Vassilev

    Pano Vassilev

    - Pano Vassilev: El 17 d'octubre de 1901 neix a Lovetch (Lovetch, Bulgària) el militant anarcosindicalista Pano Vassilev. Fill d'un blanquer pobre, el 7 de novembre de 1920, per fugir de l'atur i de la misèria, emigra amb el seu company anarquista Boris Chivatchev a l'Argentina, on, durant quatre anys, freqüentarà els anarcosindicalistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De tornada a Europa en 1924, roman un temps a França abans de retornar al seu país, a Sofia. A partir de 1926 militarà activament en la difusió de les idees anarcosindicalistes, ja sia per escrit, amb la creació de revistes i periòdics, ja sia per la paraula, com a orador i conferenciant. Del 16 al 21 de juny de 1931, a Madrid, representarà el seu país en el IV Congrés de l'AIT. El 13 d'abril de 1933 a les 19 hores, enmig d'un carrer de Sofia (Bulgària), quan portava els pasquins del Primer de Maig que havia anat a recollir a la impremta, va ser assassinat per un membre de la policia del règim«democràtic» de Grigorov. És autor d'un interessant estudi sobre La idea dels soviets. Origen i desenvolupament (1933).

    Pano Vassilev (1901-1933)

    ***

    Conxa Pérez (Barcelona, 27 de juny de 2007). Foto de Xabier Mikel Laburu

    Conxa Pérez (Barcelona, 27 de juny de 2007). Foto de Xabier Mikel Laburu

    - Conxa Pérez: El 17 d'octubre de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Concepció Pérez Collado (Conxa Pérez). Filla de Joan Pérez Güell, militant anarcosindicalista analfabet que va restar pres a la presó Model durant la dictadura de Primo de Rivera, va començar a treballar als 13 anys en una fàbrica tèxtil i després en una impremta. Quan va proclamar-se la República va començar a militar en el moviment llibertari. Va freqüentar l'Ateneu Llibertari«Agrupació Cultural Fars» a l'avinguda Mistral de Barcelona i va ingressar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (grups «Sacco i Vanzetti», primer, i «Siempre Adelante», després). Va intervenir en la insurrecció anarquista de 1933, enquadrada en el«Moviment 8 de gener» de Joan García Oliver, i va acabar empresonada cinc mesos a la presó de dones d'Amàlia per amagar la pistola d'un company al pit, temps que va aprofitar per llegir moltíssim. Cap al 1935 va ser membre de l'Ateneu Humanitat de les Corts i de la seva escola autogestionària«Élisée Reclus», muntada per Félix Carrasquer. En juliol de 1936 va combatre l'aixecament feixista a Barcelona, participant en els assalts de la caserna de Pedralbes i de la presó Model. Immediatament després va sortir al front d'Aragó (Zaida, Belchite, Quinto) com a miliciana enrolada en la Columna Ortiz, on va romandre mig any. De tornada a Barcelona va treballar als menjadors populars de la Maternitat i després va retornar al front (Almudévar) incorporada en el grup de Carlo Rosselli. Novament a Barcelona, va fer feina en una fàbrica d'armes a Sants i participa en el seu Consell de Fàbrica. Durant els Fets de Maig de 1937 va ser ferida. Quan va caure la República va passar a França via Girona i Portbou, para realitzar un recorregut per tot el territori francès (a prop de la frontera amb Bèlgica, Argelers, Marsella, als castells de Reinarda finançats pel Govern mexicà, Montgran...). El setembre de 1942 creua la frontera espanyola amb un fill de tres mesos, que havia tingut a l'hospital dels quàquers nord-americans de Marsella, fruit de la relació amb un metge socialista al camp d'Argelers que va marxar a la França ocupada. Durant la postguerra tenia la parada del duro al mercat de Sant Antoni, on ajudava els presos de la CNT que sortien de la presó i participava activament en el grup clandestí cenetista que es reunia al bar Los Pajaritos de la Ronda de Sant Pau. Va col·laborar en l'Associació de Veïns del Raval de Barcelona durant els anys setanta i en la Transició va participar en l'organització del Sindicat de Comerç de la CNT, ja que regentava una botigueta de bijuteria. A partir de 1999 formarà part de l'agrupació «Dones del 36», realitzant xerrades als instituts d'ensenyament. En 2004 va participar en «La Ruta de l'Anarquisme», organitzada per Turisme Tàctic. Ha intervingut en diversos documentals, com ara De toda la vida, Vivir la utopía i Mujeres del 36, i en els llibres col·lectius Nosotras que perdimos la paz (2005), realitzat per la periodista Llum Quillonero, i Dones contra Franco (2007), de l'historiador Jordi Creus. En el dia del seu 92 aniversari (17-10-2007) va participar en les jornades culturals a Saragossa organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) Mujeres Libres. Proyectando ilusiones y haciendo historia. Son company, el també llibertari Maurici Palau Casas. Conxa Pérez va morir el 17 d'abril de 2014 a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Christian Zeimert fotografiat per Despatin & Gobeli (Paris, 3 de maig de 1994)

    Christian Zeimert fotografiat per Despatin & Gobeli (Paris, 3 de maig de 1994)

    - Christian Zeimert: El 17 d'octubre de 1934 neix a París (França) l'artista i pintor anarquista Christian Zeimert. Fou fill d'un artista, dissenyador, tapisser i venedor del gran magatzem parisenc Au Bon Marchém i d'una mestra. En sortir de l'École Boulle d'arts aplicades, aprengué el gravat sobre joieria i, més tard, a l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives estudià amb el pintor anarquista Marcel Gromaire. A partir de 1962 participà en el grup «Panique» (Fernando Arrabal, Alexandro Jodorowsky, Olivier O. Olivier, Jacques Sternberg, Roland Topor,Diego Bardon, Sam Szafran, Abel Ogier, Michel Parré, Roman Cieslewicz, Jérôme Savary, etc.). Amb Henry Cueco, Lucien Fleury, Jean-Claude Latil, Michel Parré i Gérard Tisserand fundà el Front Revolucionari dels Artistes Plàstics (FRAP), que es caracteritzava per rebutjar qualsevol participació amb les institucions culturals. Entre maig i juny de 1968 va ser un dels membres de l'Atelier Graphique du Comité d'Occupation des Beaux-Arts (Taller Gràfic del Comitè d'Ocupació de Belles Arts), que realitzà els famosos cartells de «Maig del 68». Entre 1977 i 1984 col·laborà en la revista Le Fou Parle; també ha col·laborat en el periòdic satíric Hara-Kiri. Durant tres anys, amb Jacques Vallet, escriptor i creador de la revistaLe Fou Parle, portà un programa sobre art en Radio Libertaire de París. Amb Patrick Besnier, Henri Cueco, Jacques Jouet, Hervé Le Tellier, Lucas Fournier, i altres,és un dels «papous» del programa Des papous dans la tête de la ràdio estatal France Culture, creat en 1984 per Bertrand Jérôme i continuat per Françoise Treussard a la mort del primer en 2006. Entre el 16 de maig i el 20 de setembre de 2009 es va realitzar una gran retrospectiva seva al Museu de Louviers. Està considerat un dels grans artistes de l'humor negre --en 1988 rebé el Gran Pemi de l'Humor Negre. En 1956 s'instal·là a Gentilly (Alta Normandia, França) i actualment viu i treballa Vernon (Normandia, França). Es considera un artista «calembourgeois», pel seu ús del calebour (joc de paraules) tant a les seves obres pictòriques com poètiques.

    ***

    Giovanni Pedrazzi

    Giovanni Pedrazzi

    - Giovanni Pedrazzi: El 17 d'octubre de 1938 neix a Miseglia (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarcosindicalista Giovanni Pedrazzi, conegut com Pedro. Quan tenia 16 anys entrà a treballar a les pedreres de Carrara al costat de son avi matern Fortunato, del qual, ben igual que de son pare i de son oncle, aprengué la tècnica del seu ofici. Tres anys després, per pressions de sos pares, deixà la pedrera per la construcció i s'especialitzà en la instal·lació elèctrica d'edificis. A partir d'aquest moment començà la seva militància i fou un dels fundadors del comitè de fàbrica de l'empresa Edili, reivindicant la seguretat a les obres. Després, durant molts d'anys, treballà per al grup industrial La Montecatini Edison (Montedison), on en 1978 promogué una vaga de 17 dies. Destacat activista dels«sindicats de base» (COBAS), encara que aquests sindicats no s'adherissin a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), ell sempre es declarà anarcosindicalista. Per les seves capacitats organitzatives, entrà a fer feina a temps complet en la independent Confederazione Autonoma Italiana del Lavoro (CONFAIL, Confederació Autònoma Italiana del Treball), que agrupava les COBAS. Organitzà la vaga de tres dies als vaixells marítims de naviliera Arbatax muntada pels Treballadors del Mar i del Port de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Després es posà a fer feina sindical per al sector del comerç, promovent tota mena de vagues i reivindicacions. Després creà el COBAS-Marbre de Carrara, del qual fou nomenat secretari. Molt lligat amb Alfonso Nicolazzi, organitzà conferències i debats llibertaris a la seva regió i diverses commemoracions de la figura de l'anarcosindicalista Alberto Meschi. En aquest sentint, promogué el «Convegno studi sul sindacalismo libertario di Alberto Meschi», que se celebrà el 20 de febrer de 1993 a Carrara. En aquesta ciutat, feu del moviment anarquista, va ser una persona molt popular i fou un dels promotors del«Comitato Anti Gaia», que lluità contra la privatització de l'aigua i contra la pujada de les factures de l'energia. Publicà una novel·la social en dos volums: Racconto di paese (2003) i Ardori ideali (2006). El 13 de desembre de 2008 intervingué en l'acte d'homenatge a Alberto Meschi que es va fer a Fidenza. Giovanni Pedrazzi va morir el 8 de gener de 2012 en un hospital de Carrara (Toscana, Itàlia) d'un càncer pulmonar; dos dies després tingué a la mateixa ciutat un funeral anarquista amb els companys l'USI i posteriorment fou incinerat a Gènova, seguint la voluntat de sa família. Amb sa companya, Bernarda Pucciarelli, tingué tres infants (Elio, Lara i Roberta).

    ***

    Thierry Maricourt

    Thierry Maricourt

    - Thierry Maricourt: El 17 d'octubre de 1960 neix a La Courneuve (Illa de França, França) l'antimilitarista, crític literari, escriptor compromès, poeta, assagista i historiador llibertari Thierry Maricourt. Després d'haver treballat com a obrer en diverses feines relacionades amb la impremta i de fer de bibliotecari, cap a finals dels anys vuitanta començar amb l'ofici de llibreter i d'editor. En 1900 publicà el seu primer llibre, Histoire de la littérature libertaire en France, una obra de referència, com ho és el Dictionnaire des auteurs prolétariens de langue française, de la Révolution à nos jours (1994). A publicat articles en nombroses publicacions, com ara Le Magazine Littéraire, Gavroche, La Quinzaine Littéraire, Le Monde Libertaire, etc. A partir de 1986 engegà nombrosos tallers d'escriptura, principalment a Picardia i a la regió del Nord francesa, a llocs d'allò més inusuals (centres socials, presons, psiquiàtrics, cases d'acollida, joves en reinserció, dones amb dificultats, aturats, treballadors socials, militants d'ong, escoles, etc.), experiència que ha tractat en Ateliers d'écriture, un outil, une arme (2003). Com a cronista literari ha reeditat alguns escriptors i obres fins aleshores menyspreades (Henry Poulaille, Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, etc.). És director literari del«Saló del llibre d'expressió popular i de crítica social» d'Arras. A més novel·les, també ha escrit poesia i llibres per joves. De caràcter antifeixista té publicat Les nouvelles passerelles de l'extrême droite: idées et mouvements passerelles entre la gauche et l'extrême droite (1993 i 1997).És un dels escriptors més destacats del corrent «proletari», segons el qual la literatura és una eina d'emancipació. Michel Ragon el considera el seu fill espiritual.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El ple ha acordat que els doblers retornats a la institució insular pels casos de corrupció seran destinats als serveis socials de les illes. Concretament, el Consell de Mallorca pagarà un nou centre per a persones sense sostre amb els doblers recuperats de les sentències de corrupció durant el 2016.

    Es tracta de les sentències condemnatòries dels casos Can Domenge i Voltor, protagonitzats pels polítics d’Unió Mallorquina. El nou centre serà gestionant per l’IMAS. En paraules del president de la institució "les nostres accions demostren que la nostra forma de governar i fer política és ben diferent del que hem viscut fins ara. Uns es dedicaven a saquejar les arques públiques, mentre que nosaltres dediquem els dobles robats a qui més ho necessita".

    El nou centre servirà per descongestionar Ca l’Ardiaca de Palma, que ja compta amb 120 usuaris i ha quedat petit. El total dels doblers recuperats són 900.742 euros. "Aquesta només és una primera passa. Seguim ferms en la nostra idea de recuperar tots els doblers. Aquesta és la diferència amb el PP. Ells no volen esclarir tots els casos que els envolten i molt menys recuperar els doblers per revertir-los de nou a la societat. El nostre compromís de lluita contra la corrupció és ben clar. El PP no pot dir el mateix", ha explicat el president Ensenyat.

    El president també ha volgut fer una valoració de l’acord del ple d’avui, on s’ha aprovat el canvi de titularitat de la residència Miquel Mir, que passarà a formar part de la xarxa de residències del Consell. "Amb aquesta mesura, dotarem de més entitat la xarxa assistencial del Consell", ha explicat el president Ensenyat.


    0 0

    Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). (Miquel López Crespí)


    En el capítol ‘La literatura de la guerra civil a Mallorca’ (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí. (Miquel López Crespí)


    Josep Massot i Muntaner i les novel·les de la guerra civil



    Josep Massot i Muntaner

    Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí.



    Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

    Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel·la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.

    En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

    Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).

    Altres autors que han escrit novel·les referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

    També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel·les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

    Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel·es mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1987). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel·les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al·lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

    "La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novel·les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

    Miquel López Crespí

    (23-X-02)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    Josep Massot i Muntaner parla de l´obra de Miquel López Crespí

    ...”la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos” (Josep Massot i Muntaner)



    Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.

    (1)

    Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.


    Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)


    Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatallés una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)


    Josep Massot i Muntaner

    ---------

    (1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002)

    (2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.

    (3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).

    (4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.

    (5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.


    0 0


                                                        El govern franquista es lleva la careta.


       El govern franquista d'En Mariano Rajoy es lleva la careta democràtica. A la pràctica, fa un cop d'Estat.
    ''Atado, i bien atado'', era la fórmula del manteniment del domini franquista feta al 1978. 
        Des de el 78, en tot temps, els franquistes han mantingut el control del mecanismes del Poder, en especial el de les forces armades i el del poder judicial (el del Tribunal Constitucional i el del Tribunal Suprem, en particular).
       Els jutges franquistes   actuen a la manera dels jutges hitlerians. Els jutges hitlerians, cumplint la llei, enviaven els jueus als camps de d'extermini. Hi enviaven els jueus, però també els acusats de revoltosos contra la legalitat (O sigui, els que s'atrevien a denunciar el règim nazi).
       La magistrada Carmen Lamela ha sigut l'encarregada d'enviar a la presó als líders d'ANC i d'Omnium Cultural, En Jordi Sànchez i En Jordi Cuixart, acusats del delicte de sedició. Na Carmen Lamela té un destacat historial judicial repressiu contra independentistes bascos. Fa poc dies, Na Lamela fou condecorada pel ministre d'Interior, Juan Ignacio Zoilo, amb la medalla al mèrit policial, al 2 d'octubre, dia dels Àngels Custodis, patrons de la policia espanyola. Na Carmen Lamela ha sigut condecorada per la Policia i per la Guardia Civil.
        El PSOE actual exclama ''somos la izquierda'', però s'ha d'entendre que és una ''izquierda franquista''. El PSOE del 78  ja va firmar que estava d'acord amb el nou règim porposat pels franquistes. El secretari general, En Pedro Sánchez, prefereix donar suport al Partit Popular que fer una aliança amb Podemos contra el PP. Una aliança del PSOE amb Podemos no solament llevaria el PP del poder sinó que significaria la fi del règim franquista actual, la monarquia espanyola (Per cert, fou En Franco el qui, al 1947, va proclamar la monarquia espanyola. En Franco restava com a regente.).


    0 0

    [18/10] «Solidaridad Proletaria» - Míting Goldman - Cipriani - Fabry - Wulz - Baudy - Cerrada - Aransáez - Del Olmo - Georget - Oliván - Zaccaria - Chueca - Andrés - Iguacel - Abad de Santillán

    Anarcoefemèrides del 18 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera de "Solidaridad Proletaria"

    Capçalera de Solidaridad Proletaria

    - Surt Solidaridad Proletaria: El 18 d'octubre de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluña y portavoz de la Confederación Nacional. Es va publicar per substituir Solidaridad Obrera que, per enèsima vegada, el Govern havia prohibit. Alguns articles van ser retallats per la censura governativa. Destacà el component sindical de l'organització anarcosindicalista, que aleshores volia reorganitzar-se, i combaté els partidaris de prevaler les essències anarquistes en la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva missió principal fou intervenir en la lluita ideològica que s'entaulà en la CNT sota la dictadura de Primo de Rivera entre partidaris de l'actuació legal del sindicat i els seus rivals. D'antuvi tenia la redacció a Mataró, però s'imprimia a la tipografia Cosmos de Barcelona. Dirigit per Àngel Abella, comptava en la redacció figures destacades, com ara Ángel Pestaña, Joan Peiró, Arnó i Andrés Miguel, entre d'altres. Hi van col·laborar Joan Arans, P. Martín, Casimir Pla, Joan Servien, etc. Aquesta publicació es va suspendre per decisió del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) a causa de diverses «anomalies», que se suposa fruit de la lluita ideològica apuntada. Se'n publicaren 32 números, l'últim el 23 de maig de 1925.

    ***

    Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó

    Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó

    - Míting d'Emma Goldman: El 18 d'octubre de 1936 al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) la militant anarquista nord-americana Emma Goldman participa en un míting de masses d'afirmació revolucionària organitzat per les Joventuts Llibertàries, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) davant 16.000 persones. En aquest acte també intervingueren Sébastien Faure, Augustin Souchy, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Fidel Miró, Félix Martí Ibáñez, Jacinto Toryho i Juan Francisco Asó, que el va presidir. El míting va ser retransmès per «ECN1 – Ràdio CNT-FAI». Durant aquest mes, Goldman visitarà el front d'Aragó, on trobarà Buenaventura Durruti, i entre el 20 i el 26 d'octubre, a València, amb els alemanys exiliats Anita i Hanns-Erich Kaminski, Goldman farà excursions als pobles i granges col·lectivitzades.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar

    Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar

    - Amilcare Cipriani: El 18 d'octubre de 1843 neix a Anzio (Laci, Itàlia) el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels«Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la«Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf --arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace-- i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva«candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Amicare Cipriani va morir el 30 d'abril de 1918 a París (França). Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.

    ***

    Foto policíaca de Jules Fabry (1894)

    Foto policíaca de Jules Fabry (1894)

    - Jules Fabry: El 18 d'octubre de 1864 neix a Anvers (Flandes) l'anarquista Jules Fabry. Sos pares es deien Pierre Fabry i Joséphine Jeansenne. Tipògraf de professió, a començament dels anys noranta fou expulsat de França i es refugià a Bèlgica. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Carlo Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca. 1919)

    Carlo Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca. 1919)

    - Carlo Wulz: El 18 d'octubre de 1874 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) el fotògraf anarquista Carlo Wulz. Sos pares es deien Giuseppe Wulz, fotògraf, i Anna Saie. El 29 de març de 1899 va ser empresonat quatre dies després d'haver llançat al carrer des de la finestra del seu taller fotogràfic situat al Corso (actualment Corso Italia) de Triestre cartonets amb la bandera tricolor italiana. El 13 de desembre de 1899 va ser novament detingut durant cinc dies, amb un grup de joves liberals durant una reunió de cristians socials eslovens, per haver insultat un guàrdia de la seguretat pública després d'haver estat provocat. A més d'aquestes activitats irredemptistes, el maig de 1901, en un informe de la Direcció de Policia de Viena (Imperi Austrohongarès) a la policia de Trieste, el presentà com a un individu relacionat amb els anarquistes nord-americans i en estret contacte amb els anarquistes de Trieste, prenent part activa en les seves reunions i freqüentant cada nit el Caffè Sociale on es reunien; segons l'informe, prenia part activa en la propaganda anarquista, però d'una manera tan astuta que mai no va poder ser capturat a l'acte, i era considerat capaç d'activitats criminals. En 1902 es casà amb la modisteta Angela Silla, amb qui tingué dues filles, Wanda, nascuda en 1903, i Marion, en 1905. El 21 de febrer de 1902, pocs dies abans de la gran vaga general que va ser durament reprimida, va ser detingut per haver participat en una reunió anarquista clandestina i per haver col·laborat en l'agressió d'un espia de la policia al Caffè Union. En aquests anys freqüentà destacats anarquistes de Trieste, com ara Bortolo Bertotti, Marcello Cobun, Giovanni Colombo, Giuseppe Dubas, Carlo Kosak, Arturo Kovitz, Giuseppe Kraus, Ugo Lanzi, Luigi Lovisato, Pietro Macor, Vincenzo Maier, Renato Milchersich, Giacomo Obersnù, Giuseppe Rovigo Hiskia, Renato Siglich, Giovanni Zolia, etc. Participà en la publicació el quinzenal anarquista L'Internazionale, amb Giacomo Obersnù com a editor i redactor responsable i ell com a tresorer; d'aquesta publicació, que edità quatre números entre el 5 de juliol i el 16 d'agost de 1902, tots els seus números, llevat del primer, van ser segrestats per les autoritats. Segons una nota del 24 de maig de 1902, enviada a la policia de Trieste per la Direcció de Policia de Viena, informava, basant-se en una carta anònima, que alguns anarquistes de Trieste, entre ells Wulz, havien planejat atemptar contra la vida del príncep Arnolfo de Baviera a Eisenerz (Estíria, Àustria, Imperi Austrohongarès) durant la temperada de caça i, no obstant l'escassa fiabilitat de la informació, van ser sotmesos a una estreta vigilància. En 1906 formà part del grup anarquista (Antonio Giraldi, Federico Pagnacco, etc.) que es reunia al voltant de la redacció del periòdic La Plebe i al Caffè Metropol. En 1909 la ciutat de Trieste respongué espontàniament a la vaga general de protesta arran de l'afusellament el 13 d'octubre a Barcelona (Catalunya) del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, entre els quals destacaren els grups anarquistes i ell com a destacat membre d'aquests. El 30 de desembre de 1909 es fundà l'Associació del Lliure Pensament, que s'estengué arreu de totes les zones italianes de l'Imperi Austrohongarès, i que estava adherida a la Federació Internacional del Lliure Pensament fundada en 1880 a Brussel·les (Bèlgica); en aquesta associació s'adheriren membres de totes les tendències polítiques (liberals, mazzinians, socialistes autònoms, anarquistes, etc.) i entre els seusòrgans directius figuraven alguns anarquistes, ell entre aquests. A partir de 1918, amb la mort de son pare Giuseppe, heretà el «Gran Taller Wulz» de fotografia, establert des de 1891 al Palazzo Hirschl, el qual esdevingué el més important de Trieste i assíduament freqüentat per burgesia intel·lectual de la ciutat. Conreà diferents gèneres fotogràfics, des del retrat –molts de sa família, però sobretot d'artistes contemporanis (Cesare Barison, Glauco Cambon, Ugo Flumiani, Oscar Hofer, Bruno Mailer, Olga Reich, Arturo Rietti, Eugenio Scomparini, Tullio Silvestri, etc.)– al nu, passant per la fotografia de grups, especialment obrers (forners, hostalers, cervesers, metal·lúrgics, sabaters, picapedrers, paletes, infermers, cosidores, bandes de música, obrers de l'automòbil, etc.), fotografies que prenia al seu estudi al llocs de treball. També retratà paisatges i imatges de la vida quotidiana urbana. En 1918 participà en nombroses exposicions fotogràfiques nacionals i internacionals amb excel·lents resultats. En 1925 aconseguí el reconeixement oficial rebent a Monza (Llombardia, Itàlia) el Gran Premi de Fotografia Artística de la II Biennal Internacional de les Arts Decoratives, i el de la tercera edició en 1927. Carlo Wulz va morir el 14 de març de 1928 a Trieste (Friül, aleshores incorporada a Itàlia). Les seves filles Wanda i Marion Wulz es van fer càrrec del cèlebre taller fotogràfic fins el 1980. En 1989 l'important arxiu fotogràfic de les tres generacions de la família Wulz va ser adquirit per l'empresa Fratelli Alinari de Florència (Toscana, Itàlia) i es poden veure al seu museu.

    Carlo Wulz (1874-1928)

    ***

    Marius Baudy ("Le Monde Illustré", París, 25 de març de 1905)

    Marius Baudy (Le Monde Illustré, París, 25 de març de 1905)

    - Marius Baudy: El 18 d'octubre de 1875 neix a Grospierres (Ardecha, Occitània) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Orfe de pare, es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i«perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).

    ***

    Laureano Cerrada (1951)

    Laureano Cerrada (1951)

    - Laureano Cerrada: El 18 d'octubre de 1902 neix a Miedes de Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada Santos. De molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Fou alumne de l'escola racionalista del pedagog anarquista José Alberola Navarro. Peó de vies de professió, s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a diverses organitzacions anarquistes i formà part dels grups de defensa confederals contra el pistolerisme de la patronal. Durant els anys republicans la seva militància s'accentuà molt. El juliol de 1936 intervingué en la resposta popular contra l'aixecament feixista a Barcelona (pressa de la caserna de les Drassanes i de l'edifici de Capitania General i en l'ocupació de l'Estació de França) i fou membre destacat del Comitè de Control dels Ferrocarrils de la capital catalana. En 1937 fundà la Direcció General Tècnica dels Ferrocarrils i, com a responsable de la caixa central de l'Administració de Ferrocarrils, ajudà força el front d'Aragó. Durant els fets de «Maig de 1937», desplegà el «Tren Blindat», a les Vies Noves, enfocant les seves llançadores d'obusos de gran calibre cap al Palau de la Generalitat. El 29 de juliol de 1938, en representació de la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la CNT, va ser nomenat vicesecretari del Comitè Regional d'Enllaç de Catalunya de la CNT i del Sindicat Nacional Ferroviari (SNF) de la Unió General de Treballadors (UGT). Amb el triomf franquista passà a França i s'instal·là a París. Durant l'ocupació nazi organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes, arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i s'introdueix en el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos grups de la guerrilla clandestina. Detingut pels alemanys, va ser obligat a treballar en la fortificació de la línia de defensa de Normandia i aconseguí sortint-ne falsificant l'ordre de llibertat. Després de la II Guerra Mundial ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1944 fou secretari de la XI Regional (París i Normandia) de la CNT i l'any següent secretari de Coordinació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels organitzadors del I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà el càrrec de secretari general de la CNT, afavorint el triomf de Germinal Esgleas. En 1946 va ser nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra havia aprés a falsificar paper moneda i documents oficials (papers de la Komandatur alemanya, passaports, permisos de conduir, fons del tresor francès, bitllets de loteria nacional, cartilles i vals de racionament, etc.) i en la postguerra inundà la península amb bitllets falsos --havia aconseguit planxes d'impressió de bitllets espanyols autèntics de 50 i de 100 pessetes que per qüestions estratègiques el règim franquista imprimia a Itàlia-- i proveí de papers nombrosos perseguits. Muntà a l'Espanya franquista una xarxa d'empreses d'importació-exportació (Empresa de Transports Galícia) que servien de tapadores per activitats clandestines confederals (introducció d'armament, permetre l'estabilitat econòmica dels companys, etc.). Ajudà econòmicament a la CNT en la propaganda, finançant Solidaridad Obrera, i a grups de lluita antifranquista. Entre febrer i setembre de 1948, amb Pere Mateu, Antonio Ortiz Ramírez, José Pérez Ibáñez (El Valencià) i el pilot Primitivo Pérez Gómez, organitzà un atemptat aeri a la badia de la Concha de Sant Sebastià contra Francisco Franco, que no reeixí. També va estar darrera d'altres intents d'atemptat contra el dictador (Pla 1001, Pla Pànic, etc.). En 1950 fou detingut a Gaillon (Alta Normandia, França) per una delació i acusat de tràfec de moneda falsa i de falsificació de documents oficials. El febrer de 1951 la seva xarxa de negocis tapadora fou descoberta per la policia i una part de la seva infraestructura desmuntada. Tancat a la presó normanda d'Évreux, va caure en desgràcia; molts companys li giren l'esquena i va ser expulsat de la CNT per«unanimitat i de manera irrevocable» a causa dels seus «mètodes inadmissibles» i les seves «connexions criminals». A partir d'aquest moment la seva vida transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents i el finançament no oficial a les activitats del moviment llibertari, col·laborant secretament amb Defensa Interior (DI). En 1957 va ser detingut en possessió de marcs alemanys falsos. El 27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfec de documentació falsa (documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i empresonat fins l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets el 18 d'octubre de 1976, el mateix dia que feia 74 anys, al bulevard Bellville de París (França). Alguns apuntaren que el seu assassí fou Ramón Benichó Canuda (Leriles o El Caid del Pigalle), exconfederal que s'havia integrat de ple en la màfia francesa i el proxenetisme, i altres acusen els serveis secrets que actuaren de manera que semblés un «ajust de comptes» entre delinqüents. En 2009 César Galiano Royo publicà la biografia novel·lada Laureano Cerrada, el empresario anarquista.

    Laureano Cerrada (1902-1976)

    ***

    Julián Ángel Aransáez Caicedo

    JuliánÁngel Aransáez Caicedo

    - JuliánÁngel Aransáez Caicedo: El 18 d'octubre de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Julián Ángel Aransáez Caicedo. Fou fill del destacant militant anarquista i anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez i es crià dins del moviment llibertari. Sense deixar l'escola, durant la dictadura de Primo de Rivera destacà per la seva tasca propagandística, distribuint la premsa i pamflets, cobrant clandestinament les cotitzacions, etc. Un cop proclamada la II República espanyola, milità sindicalment en la«Sociedad Baluarte» de Sestao i en la «Sociedad Crisol» de Santurtzi; també formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a les quals va representar en el Comitè del Nord (Astúries, País Basc i Santander). Amb Vicence Cuesta, destacà en l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934. Quan esclatà la guerra civil, va ser nomenat secretari de la Delegació d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Santurtzi. Aficionat al teatre, en 1937 fou actor en un grup artístic de Santutzi. Quan el front nord s'enfonsà, passà a Catalunya i després a València, on representà el País Basc en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938, amb Sara Berenguer, formà part de la Secció del Combatent del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 10 de juliol de 1938 presidí un míting al Teatre Romea de Barcelona de SIA. Fou delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) basca i del Comitè Nacional de la CNT als fronts de l'Est. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i passà un temps als camps de concentració francesos. Després va lluità amb la resistència antinazi a la zona d'Aigle i de Cantal (Alvèrnia). Més tard encapçalà les forces confederals a l'Avairon occità. En 1943, a Decazeville on residia i treballava com a miner, guerrillers estalinistes el detingueren i volgueren assassinar-lo per la seva oposició a la Unió Nacional Espanyola (UNE) i a sotmetre's a les ordres del maquis comunista, però una vaga dels companys miners aconseguí la seva llibertat. Amb l'Alliberament, després de reorganitzada la CNT i del Congrés de París de 1945, en el qual participà en les comissions sobre Recuperació del Patrimoni i Coordinació Nacional, formà part de la tendència possibilista basca i fou elegit secretari regional, defensant la primacia de la CNT clandestina de l'Interior. En 1945 va ser nomenat secretari departamental de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Entre 1945 i 1946 va ser secretari del Subcomitè Regional Basc i com a tal l'octubre de 1946 entrà clandestinament a la Península per a tractar diverses qüestions amb la resistència basca i assistir al Ple Regional de Sestao (coordinació antifranquista, incorporació de la CNT en el Govern basc, etc.). També representà la CNT en el Consell Consultiu Basc (CCB) en l'exili. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional de Baiona. Més tard, quan era secretari de la federació de Montpeller on residia, després de la dimissió de Manuel Rigal i la il·legalització de la regional pel Govern francès entre 1952 i 1956 tornà a exercir de secretari del Subcomitè Regional basc, càrrec que renovà en 1958. Per aquestaèpoca participà en una temptativa d'atemptat contra el dictador Franco. En aquests anys va ser suplent en el CCB. Durant aquests anys assistí a innombrables plens, assemblees, reunions confederals, etc., com ara el Ple de Tolosa (1954), el Congrés Mundial Basc de París (1956), la reunió de regionals d'origen (octubre de 1957), etc. En la dècada dels setanta ajudà en les tasques de reconstrucció de la CNT de l'Interior, assistint als plens de Vitòria i de Bilbao entre 1977 i1978. Arran de l'escissió de 1979 s'acostà als escindits, però decebut pels enfrontaments i el caire reformista d'alguns, reduir la militància. Troben articles seus en Cultura Libertaria i en Tierra Vasca. Sa companya, Julia Hermosilla, també fou militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Sestao des del 1931. En 1999, molt afeblit, establí a Anglet. JuliánÁngel Aransáez Caicedo va morir el 10 de novembre de 2001 a Anglet (Lapurdi, País Basc).

    ***

    Jesús del Olmo Sáez ("Malatesta")

    Jesús del Olmo Sáez (Malatesta)

    - Jesús del Olmo Sáez: El 18 d'octubre de 1924 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'activista anarquista i resistent antifranquista Jesús del Olmo Sáez, conegut com Malatesta, pel seu tarannà fort i rebel. Arran de l'aixecament revolucionari de 1933, per sortejà la repressió que es desencadenà, sa família fugí, ell vestit d'escolà, de la capital aragonesa. En 1938, en plena guerra civil, romangué en una colònia infantil de vacances a Sitges (Garraf, Catalunya), on va perdre tres dits de la mà dreta quan jugava amb un detonador que trobà a la platja. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en les Joventuts Llibertàries, en els grups d'acció antifranquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup guerriller de Josep Lluís Facerías, amb el qual realitzà diverses actuacions a Catalunya. En 1951 la Comissió de Defensa de l'Exili del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) l'envià, amb César Saborit Carralero, Pedro González Fernández i altres dos companys, en una missió orgànica especial a Barcelona. El juny de 1952 acompanyà Facerías a Itàlia, on participà en diverses activitats editorials a Carrara, Gènova i Liorna, en l'organització de càmpings internacionals anarquistes, en activitats orgàniques i en diverses expropiacions organitzades per Faceríes efectuades en aquest país. El març de 1953 assistí, sense credencials, al V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A Itàlia va fer una bona amistat amb l'anarquista Arrigo Repetto (Alberto). A finals de 1954, allunyat de Facerías, retornà a França. Jesús del Olmo Sáez va morir el 14 de juliol de 1958 en un accident automobilístic de carretera a prop d'Antíbol (Provença, Occitània) quan es dirigia amb la colla a l'obra on feia feina; deixà companya (Pilar Burgos) i un infant petit (Floreal). Sos germans Pilar i Fernando també van ser militants anarquistes.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

    Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

    - Olivier Georget: El 18 d'octubre de 1927 mor a Angers (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Olivier-Jean Georget. Havia nascut el 6 de febrer de 1848 a Trélazé (País del Loira, França). Son pare, obrer pedraire, es deia Pierre Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a treballar com a aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i dos anys després passà a treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà, amb Ludovic Menar i Louis Monternault, la Société des Compteurs d'Ardoises (SCA, Societat dels Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les malalties i la jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un sindicat de pissarrers i 1880 fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André Bahonneau i Louis Monternault, de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers-Trélazé. Vigilat per la policia per les seves idees llibertàries i per la seva activitat sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats, llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, etc.) i premsa llibertària (La Révolte, etc.). En 1895 un informe policíac anotà que«no reconeix cap govern i detesta els burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a Trélazé. Fou un dels principals promotors de les vagues d'aquella època (1891, 1893, 1897, 1903 i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista perillós» de la Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en una organització semblant a Renazé (País del Loira, França), la Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a començaments de 1904 creà un sindicat pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació Nacional dels Pissarrers des de la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense família, en 1907 passà a treballar a la conca pissarrera del País Segréen, a Renazé, on amb Pierre Gémin escampà el moviment sindical en aquesta regió. El març de 1910, en el Congrés d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de la Federació Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i Pedreres de França, més coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del Subsòl (FNTS), de Confederació General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la unió de les federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan esclatà la Gran Guerra abandonà Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS al número 33 del carrer de la Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble de la Casa dels Sindicats de la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats al front i en 1917 aconseguí que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines de ferro i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva assimilació com a obrers miners. Aleshores ell també passà a treballar a les mines de carbó. En 1919 abandonà tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a Rablay-sur-Layon (País del Loira, França). Olivier Georget va morir el 18 d'octubre de 1927 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on havia estat enviat d'urgències.

    ***

    Gregorio Oliván García

    Gregorio Oliván García

    - Gregorio Oliván García: El 18 d'octubre de 1961 mor a Saint Germain-en-Laye (Illa de França, França) el jutge, poeta i militant anarcosindicalista Gregorio Oliván García. Havia nascut el 1907 a Aragó (Espanya). Es llicencià en dret i en filosofia i lletres i exercí de jutge professionalment. A començaments de la II República espanyola va fer per primer cop de jutge, d'antuvi, durant dos mesos, a Herrera del Duque (Badajoz, Extremadura, Espanya), on combaté durament els usurers, i, a partir del juliol de 1933, a Carinyena (Saragossa, Aragó, Espanya). Durant els anys republicans es lligà força a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al moviment llibertari en general. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es trobava de vacances als Pirineus i passà a França, però retornà a la Península per Catalunya, on s'establí i exercí diversos càrrecs. L'agost de 1936 va ser nomenat jutge especial d'instrucció dels sumaris per delictes de rebel·lió a la província de València i com a tal hagué d'instruir el cèlebre sumari de la«Quinta Columna», que encartà 58 individus dretans. En 1937 va ser nomenat jutge al servei del Tribunal Central d'Espionatge a Barcelona (Catalunya). També exercí aquest càrrec a Maó (Menorca, Illes Balears) durant poques setmanes. El 17 de novembre de 1936, la Secretaria General de la CNT de Barcelona envià una carta al ministre de Justícia en aquests termes:«És Gregorio Oliván home d'absoluta confiança i pot ser destinat a una zona de Catalunya o on sigui que s'hagi de fer justícia. No es tracta de recomanar ningú, sinó de garantir una persona l'adhesió de la qual a la nostra causa és poc comú entre els qui exerceixen o han exercit fins ahir la justícia legal a Espanya.». Amant de la poesia, durant la guerra civil publicà quatre llibres de poemes, fortament influenciats per Federico García Lorca: Romances de fuego (1937), Romances de hierro (1938), Noviembre. Homenaje a la defensa de Madrid (1938) i Romances de la derrota (1939). El 24 de setembre de 1938 va fer la conferència «Los grandes inútiles (reivindicación de la poesia)» al teatre Faros, organitzada per la Federació Local de Joventuts Llibertàries de Barcelona. Pocs dies abans de la caiguda de Barcelona a mans feixistes el gener de 1939, passà amb sa família a França. En 1944 s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on exercí de conseller jurídic de la CNT. En 1945 fou un dels fundadors de la CNT de Morlaix (Bretanya). Durant la postguerra va fer mítings i conferències (Tolosa de Llenguadoc, Còrdas d'Albigés, etc.), i s'oposà a les maniobres comunistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE). En el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Josep Pujol Grua i Antoni Carbonell, del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), establert a Tolosa de Llenguadoc. En 1947 publicà el llibre antològic de poemes Romancero de la libertad i també aquest any obtingué el II Premi del «Concurs d'Art Teatral i Líric» de la Secció de Propaganda del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT amb la farsa poètica en un acte Claro de luna. En aquesta època era el director artístic de la Companyia Teatral de Teodoro Monge Villar. També en 1947 col·laborà en l'«Exposició d'Art Espanyol Exiliat», que se celebrà a la Cambra de Comerç de Tolosa de Llenguadoc organitzada per la Secció de Cultura del MLE-CNT. En 1948 participà en la creació de la Federació Espanyola de Juristes Demòcrates (FEJD). El 5 de febrer de 1949 impartí la conferència«Renacer del pacifismo», a la Federació Local de la CNT de París. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Así, Cenit,CNT, Espoir,Ilustración Ibérica,Inquietudes, Solidaridad Obrera, Umbral, UNO, etc. Deixà inèdit Partida en dos. En 1998 Marie Fleur Lepage Sirven publicà el llibreLe Romacero de la libertad de Gregorio Oliván, ou l'itinéraire d'un poète au coeur de la guerre d'Espagne.

    Gregorio Oliván García (1907-1961)

    ***

    Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)

    Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)

    - Cesare Zaccaria: El 18 d'octubre de 1961 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota el pseudònim D. Levi. Havia nascut el 19 d'agost de 1897 al barri de Borzoli de Gènova (Lugúria, Itàlia). Amic de la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. En 1916 participà activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a Nàpols, on trobà feina com a enginyer naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a partir de febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948 participà en el Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione Libertaria i de Volontà. Amb Caleffi publicà La società senza stato (1947), i la traducció del francès de l'obra de Volin La rivoluzione sconosciuta (1950). El maig de 1950 la parella fou processada per un delicte de propaganda contra la procreació per l'edició del fullet neomaltusià Il controllo delle nascite l'any anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la «Colonia Maria Luisa Berneri» en uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i retornà a la política liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses crítiques en els cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir per problemes cardíacs el 18 d'octubre de 1961 a Nàpols (Campània, Itàlia). Part de la seva correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Cesare Zaccaria (1897-1961)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [19/10] «Solidaridad Obrera» - Acte sobre el «Cas Ben Barka» - Xerrada d'Abel Paz - Jornada d'estudi sobre Berneri - Navarro - Aernoult - Grangel - Schirru - Lucheni - Querol - Masini - Horna

    Anarcoefemèrides del 19 d'octubre

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "Solidaridad Obrera"

    Portada del primer número de Solidaridad Obrera

    - Surt Solidaridad Obrera: El 19 d'octubre de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Solidaridad Obrera.Órgano de las sociedades obreras, també coneguda com La Soli, dirigida per Jaume Bisbe, amb el suport intel·lectual d'Anselmo Lorenzo i econòmic de Ferrer i Guàrdia. Aquesta publicació, l'òrgan d'expressió obrer, d'aparició regular i periòdica, més antic de l'Estat, era la portaveu de les agrupacions sindicals anarcosindicalistes ajuntades sota el nom«Federació Local de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera», que s'havien anat formant a Catalunya recollint el contingut de l'antiga Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. La reestructuració del sindicalisme revolucionari que en 1910 va donar lloc a Confederació Nacional del Treball, va fer que aquesta organització anarcosindicalista adoptés Solidaridad Obrera com a òrgan d'expressió de la CNT a Catalunya. Fins al 1916, llevat els períodes de suspensió governativa, Solidaridad Obrera va aparèixer setmanalment, però en aquest any, gràcies als esforços de la CNT, el setmanari es va convertir en diari, fins al 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va llançar la CNT a la clandestinitat, però tornant-se editar públicament de bell nou durant la dictablana del general Berenguer amb una periodicitat setmanal. En el Ple de Catalunya de maig de 1930 es va acordar obrir una subscripció extraordinària per aconseguir la instal·lació d'una impremta pròpia, la compra d'una rotativa i tornar convertir el setmanari en publicació diària. A partir d'agost de 1930 va tornar a sortir diàriament dirigida per Joan Peiró i que duraria, llevat de les suspensions governatives de rigor, fins al gener de 1939. Després del Congrés de la CNT de 1931 a Madrid La Soli va poder tenir impremta pròpia amb una rotativa de segona mà adquirida al periòdicLa Libertad, propietat del«pirata» mallorquí Joan March Ordinas. Durant la Revolució espanyola Solidaridad Obrera tirava 350.000 exemplars diaris, el periòdic de més tiratge de tot l'Estat. Durant els cent anys de la publicació s'ha editat en diferents indrets (Galícia, València, Extremadura, Huelva, Bilbao, París, Mèxic, Alger, Oran...). Des de 1976 ha estat l'òrgan d'expressió de la CNT catalana i amb la integració dels sindicats de les Illes a la Federació Regional, s'ha convertit en el portaveu de la CNT de Catalunya i de les Balears i en l'òrgan d'expressió de tota la Confederació Nacional del Treball.

    Solidaritat Obrera, una històrica federació

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Acte sobre el«Cas Ben Barka»: El 19 d'octubre de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) una conferència pública de denúncia per la desaparició de Mehdi Ben Barka, sota el títol «La scandaleuse affaire Ben Barka». L'acte va ser organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA) de França i hi van intervenir el periodista i assagista nacionalista bretó Maurice Lebesque (Morvan Lebesque) i l'escriptor llibertari Daniel Guérin. Mehdi Ben Barka, activista per la independència del Marroc i posteriorment dissident del règim de Hasan II i dirigent del moviment tercermundista, va ser segrestat el 29 d'octubre de 1965 a París per agents secrets de la policia francesa i marroquina i torturat fins a la mort; mai no es va trobar el seu cos.

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Xerrada d'Abel Paz: El 19 d'octubre de 1995 se celebra a la seu de la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia) una trobada amb l'històric militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Diego Camacho Escámez (Abel Paz) on parlà sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola de 1936 a 1939.

    ***

    Un moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)

    Un moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)

    - Jornada d'estudi sobre Berneri: El 19 d'octubre de 1996 se celebra a la Llibreria Internacional«Il Manifesto» de Roma (Itàlia) una jornada d'estudi sobre la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Sota el títol «Camillo Berneri, un anarchico tra Gramsci e Gobetti», va estar organitzada per«Il Manifesto», la llibreria «Anomalia» de Roma i la Rivista Storica dell'Anarchismo de Pisa (Toscana, Itàlia). L'esdeveniment comptà amb la participació de Nico Berti, Gianni Carrozza, Costanzo Casucci, Goffredo Fofi, Aldo Garzia, Francisco Madrid Santos, Pietro Masiello, Valentino Parlato, Gabriele Polo, Enzo Santarelli, Marco Scavino i Claudio Venza, entre d'altres. Després de la presentació de les ponències («Actualità del pensiero di Berneri», per Goffredo Fofi; «Berneri e il fascismo», per Gianni Carrozza; «La passione critica: il pensiero federalista di Berneri», per Francisco Madrid Santos; «Berneri nel laberinto spagnolo», per Claudio Venza; «Carlo Rosselli e Camillo Berneri: una discussione politica e un drama umano», per Costanzo Casucci; i «Berneri e Gobetti, riviluzionari eretici», per Marco Scavino) es realitzà una taula rodona.

    Anarcoefemèrides 

    Naixements

    Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)

    Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)

    - Jesús Navarro Botella: El 19 d'octubre de 1881 neix a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista i mestre d'escola racionalista Jesús Navarro Botella. Sos pares, naturals de Bigastre (Baix Segura, País Valencià), es deien Bernardo Navarro Cabañes, comerciant dedicat a la venda i exportació de verdures de l'horta del Segura a través de la badia de Torrevella, i Rosario Botella Canales. Tenia unaúnica germana, Rosario, tres anys major i quatre fills més nascuts del matrimoni moriren aviat. Quan era petit sa família es traslladà a Oriola (Baix Segura, País Valencià) i realitzà els seus estudis al Col·legi de Santo Domingo, però abans d'acabar-los moriren sos pares i hagué d'abandonar-los. D'antuvi s'integrà en el republicanisme federal d'Oriola i fou redactor de Renacimiento,òrgan d'expressió del partit republicà local. En 1902 era el president del Centre de Societats Obreres «La Unión» de Cartagena (Múrcia, Castella, Espanya), acostat al mestre laic portuguès Manuel Ferreira de l'Escola Moderna que sostenia la Federació Obrera. El març de 1903, arran de la detenció Ferreira i el tancament temporal de l'escola, marxà cap a Madrid (Espanya), on, ja declarant-se anarquista, milità en la societat de paletes «El Porvenir del Trabajo», organitzadora del III Congrés de la Federació Regional, proper al«Grupo 4 de Mayo». També en aquestaèpoca col·laborà en la premsa anarcosindicalista, com ara El Obrero Moderno (1902), La Solidaridad Ferroviaria (1902), El Rebelde (1903-1904, amb Julio Camba i Antonio Apolo) i, sobretot, en el suplement de La Revista Blanca (1903), comptant amb la confiança de Federico Urales, a més de Tierra y Libertad. En 1903 sembla que participa en les tasques d'organització de la Internacional Anarquista arran del congrés de maig. Després de la detenció de Francisco Soler, es posà al front de l'oficina de la Federació Regional Espanyola (FRE) a Madrid. Va ser empresonat en diverses ocasions a la presó Model madrilenya. L'agost de 1903 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'encarregà de l'escola obrera racionalista de l'Ateneu Obrer d'Hostafrancs, encara que va fer viatges a Madrid de manera puntual. Va ser nomenat secretari del Comitè Antimilitarista de Barcelona i amb Samuel Torner Viñalonga realitzà tasques de propaganda racionalista a la zona. Acostat al Centre d'Estudis Socials, radicat al carrer de Jupí de Barcelona, i als grups d'acció locals, a mitjans de 1904 va ser empresonat per delictes d'impremta. També va ser acusat de aferrar cartells revolucionaris als parets del centre de la capital catalana. El setembre de 1904, pogué fugir de la Península amb el suport de Francesc Ferrer i Guàrdia, qui l'amagà al seu camarot al vaixell que des de Barcelona es dirigia al Congrés Lliurepensador de Roma. Després del congrés, Ferrer pagà el seu bitllet cap a París (França), a més de lliurar-li cartes de recomanació. Gràcies a aquestes cartes, trobà feina a la llibreria dels germans Garnier i es relacionà amb Charles Malato i altres anarquistes d'acció. Se li va relacionar amb l'atemptat de la Rambla de les Flores de Barcelona de 1904 i amb les tasques de coordinació i preparació de l'atemptat contra Alfons XIII portat a terme el 31 de maig de 1905, on es va veure implicat com a possible autor material, sota el nom d'AlejandroFarrás, encara que sembla erròniament. El 25 de maig de 1905 va ser detingut, amb Pedro Vallina, Fernando Palacios, Bernard Harvey, Caussanel i altres anarquistes, sota l'acusació de tinença d'explosius. Un cop es dissolgué el grup de París, sembla que marxà cap al Brasil, on treballà com a traductor i representant de l'editorial Garnier durant molts d'anys. Mai no se'n va saber res més. En 1911, l'exvicesecretari de l'Escola Moderna de València va fer una crida per la premsa per a la seva localització que no va reeixir.

    ***

    Albert Aernoult

    Albert Aernoult

    - Albert Aernoult: El 19 d'octubre de 1886 neix a Romainville (Illa de França, França) el sindicalista i llibertari Albert Louis Aernoult. Fill d'un obrer terrelloner de Romainville, el va fer d'ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per«violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un«cop de calor» i«sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiariÉmile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.

    Émile Rousset (1883-1961)

    ***

    Pilar Grangel

    Pilar Grangel

    - Pilar Grangel: El 19 d'octubre de 1893 neix a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) la pedagoga racionalista i militant anarcosindicalista Maria del Pilar Grangel Arrufat --citat els llinatges sovint com Granjel i Arrufas. Instal·lada a Barcelona (Catalunya), va afiliar-se a la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable amb son company Joaquim FerrerÁlvaro (Ácrato Llull) de la racionalista Escola Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar amb Solidaridad Obrera de València. Fundà amb altres companyes el grup «Brises Llibertàries», creat també a Sants dins del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones obreres, i en 1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural Femení, que es reunia al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la vaga general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta). Durant la guerra va militar en«Mujeres Libres», escrivint en el seu òrgan d'expressió del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar de la Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les fundadores --amb Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i Palmira Puntes, entre d'altres-- del Comitè Femení de Solidaritat Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de muntar un taller de confecció de roba per al front, fer cursets d'infermeria i de puericultura, impartir conferències propagandístiques, etc. En aquestaèpoca va col·laborar en Esfuerzo,òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de 1937 no va fer costat el grup de«Mujeres Libres» que va demanar l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un míting de dones antifeixistes per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Nita Nahugel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel Azuara i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT). Va substituir Áurea Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona com a directora pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar per evacuar el juny de 1938 un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar la contesa va marxa a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se a Clarmont d'Erau. En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van fracassar, es va instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va col·laborar en la premsa de l'exili (Cenit, Espoir, etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la família d'editors catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i va exercir com a representant a França de les seves Ediciones Vértice. En 1973 va fer una conferència a París. Pilar Grangel va morir el 18 de març de 1987 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). L'actriu, cantant, especialista lorquiana i llibertària Violeta Ferrerés una de ses filles.

    Pilar Grangel (1893-1987)

    ***

    Michele Schirru

    Michele Schirru

    - Michele Schirru: El 19 d'octubre de 1899 neix a Padria (Sàsser, Sardenya) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu«Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant«Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D’Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver«planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell’anarchico italo-americano fucilato per l’«intenzione» di uccidere Mussolini.

    Michele Schirru (1899-1931)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Detenció de Luigi Lucheni

    Detenció de Luigi Lucheni

    - Luigi Lucheni:El 19 d'octubre de 1910 va ser trobat mor a la presó de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estava tancat, l'anarquista defensor de la «propaganda pel fet» Luigi Lucheni (o Luccheni). Havia nascut el 22 d'abril de 1873 a París (França). Sa mare, Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Albareto (Emília-Romanya, Itàlia)– probablement embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a França. Quan va néixer l'infant --transcrit erròniament el llinatge Lucheni en comptes de Lacchini-- el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de París i ella va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser repatriat a Itàlia, on, després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare era un sabater borratxo i la mare una bugadera al límit de la prostitució. L'abril de 1881 l'assistència pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i amb 10 anys va ser adoptat per una nova família que el posà a mendicar. En 1887, amb 14 anys i una educació fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer, abandonà la seva família d'acollida i començà una vida errant (Gènova, Sizzera, Àustria i Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume–actual Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves obligacions militars i traslladat a Parma, on només va ser excarcerat després d'enrolar-se en el XIII Regiment de Cavalleria «Monferrato», on passà tres anys i mig,  participant en campanyes bèl·liques a l'Àfrica oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona, a qui servirà com a criat un temps a Palerm (Sicília) després de ser llicenciat. El març de 1898 abandonà el seu antic capità i s'embarcà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia). Decidí emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). A la Confederació Helvètica entrà en contacte amb les idees anarquistes i va ser fitxat per la policia com a «anarquista no perillós»; treballant en la construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la«propaganda pel fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de 1898 en un embarcador del llac Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no tenia diners ni per comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. Durant el seu procés, el 10 de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que la seva primera intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans, però que finalment es va decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor, per copejar un bon exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe obrera». Com que a Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena perpètua a l'edat de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar:«Visca l'anarquia! Mort a l'aristocràcia!». Aprofità la seva reclusió per perfeccionar la seva educació i començà a redactar les seves memòries, però quan aquestes van ser robades pels seus guardians, es va revoltar i patí en represàlies tota mena de vexacions. El van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de 1910, penjat del seu cinturó a la cel·la de càstig de la presó de Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Lucheni perquè la víctima era una dona.

    Luigi Lucheni (1873-1910)

    ***

    Necrològica de Josep Querol apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 de febrer de 1973

    Necrològica de Josep Querol apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de febrer de 1973

    - Josep Querol: El 19 d'octubre de 1972 mor a Le Mans (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Josep Querol. Havia nascut cap el 1902 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Des de molt jove milità en el Sindicat de Productes Químics de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de Le Mans del Nucli de Bretanya de la CNT, ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara la tresoreria de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT en l'exili.

    ***

    Pier Carlo Masini

    Pier Carlo Masini

    - Pier Carlo Masini: El 19 d'octubre de 1998 mor a Florència (Toscana, Itàlia) el militant i historiador anarquista Pier Carlo Masini. Havia nascut el 26 de març de 1923 a Cerbaia (San Casciano in Val di Pesa, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Masini i Ada Calamandrei. De ben jovenet participà en el moviment liberalsocialista de Tristano Codignola al voltant de la revista Argomenti. El 21 de gener de 1942 va ser detingut per «activitats conspiradores» i condemnat a tres anys de confinament que purgà a Guardia Sanframondi, a la Campània italiana. El 19 de maig de 1943 va ser alliberat i retornà a Florència, on s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Quan la guerra d'alliberament contra el feixisme, formà part de la Resistència, però no va participar en cap acció militar. Per consell dels aliats, va ser nomenat tinent d'alcalde de San Casciano i membre del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) en representació del PCI. Quan el líder comunista Palmiro Togliatti decidí abandonar la lluita armada i desenvolupar l'anomenada «Svolta di Salerno» (Giro de Salerno), que feia costat la democràcia parlamentària, abandonà el PCI i s'acostà al moviment anarquista. Després del congrés fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara, s'encarregà de l'edició dels dos números únics dels periòdics Passione Rivoluzionaria, òrgan dels joves anarquistes toscans que sortí l'estiu de 1945, i Alba dei Liberi, que es publicà el gener de 1946. En aquesta època es dedicà a l'estudi dels clàssics anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i, sobretot, Francesco Saverio Merlino i Camillo Berneri, pel seu antidogmatisme. Entre el 20 i el 22 de juliol de 1946 participà en el Congrés Juvenil Anarquista de Faenza en representació dels joves anarquistes florentins. En 1946 es llicencià en Ciències Polítiques i decidí dedicar-se a la investigació històrica del moviment anarquista. Entre 1946 i 1947, amb Carlo Doglio, Antonino Carbonaro i Virgilio Galassi, dirigí el periòdic Gioventù Anarchica, que acostà gent força distant del moviment llibertari, com ara Ferdinando Tartaglia i Aldo Capitini, del «Movimento di Religione», del periòdic de Bergamo La Cittadella i diversos grupuscles trotskistes. Entre 1948 i 1950 col·laborà en Umanità Nova i entre 1950 i 1952 en Il Libertario amb articles històrics i literaris, moltes vegades signant sota el pseudònim L'Archivista. El seu interès per Merlino i Berneri el portà a mantenir correspondència amb Aldo Venturini, curador de l'obra de Merlino, i amb Giovanna Berneri i Aurelio Chessa. En 1957, d'aquesta intensa col·laboració, nasqué el llibre, realitzat amb Venturini, Concezione critica del socialismo libertario di Merlino i, més tard, un recull d'escrits de Berneri, amb Alberto Sorti, Pietrogrado 1917. Barcellona 1937 (1964). Sempre crític amb el moviment anarquista, que considerava mal organitzat i culturalment pobre, destacà per mantenir propostes per intentar treure l'anarquisme de la marginació. No obstant tot això, dins la FAI s'ocupà de la Comissió Antimilitarista i col·laborà activament en el Bolletino Interno della FAI, Umanità Nova i Volontà. Per a la FAI realitzà àmplies gires de conferències per tota la Península italiana, Sicília i Sardenya. Al seu voltant aglutinarà un conjunt de joves militants (Sirio Del Nista, Arrigo Cervetto, Lorenzo Parodi, Aldo Vinazza, Renzo Sbricioli, etc.) que sempre toparan amb el sector més ortodox del moviment llibertari, especialment durant els congressos de Liorna --entre el 13 i el 25 d'abril de 1949--, Frascati --el 12 de març de 1950-- i el IV Congrés Nacional de la FAI d'Ancona --entre el 8 i el 10 de desembre de 1950--, on es va condemna el«Corrent Masini». La seva idea de crear un«partit llibertari» internacionalista lligat als moviments socials de diferent casta i als sindicats, el portà a fundar el periòdic L'Impulso i els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP). Entre el 24 i el 25 de febrer de 1951, durant la Conferència Nacional Anarquista de Pontedecimo, on nasqueren oficialment els GAAP, presentà la seva tesi Sulla liquidazione dello Stato come apparato di classe. Els GAAP, però, seran el principi del seu distanciament de les posicions anarquistes i del seu acostament al moviment socialista. Durant el V Congrés Nacional de la FAI de 1953, celebrat a Civitavecchia, els GAAP no van ser admesos ni com a observadors. Força interessat pel moviment obrer, col·laborà en la revista Movimento Operaio, de Gianni Bosio, i amb els anarquistes Gino Cerrito i Ugo Fedeli. Malauradament els GAAP poc a poc es decantaren vers el marxisme fins la seva fusió amb Acció Comunista (AC), una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. Amb el comunista Giulio Seniga fundà l'editorial Azione Comune. Després de la dissolució dels GAAP i quan AC es decantà pel leninisme, publicà, entre 1958 i 1959, La corrente di sinistra vista da sinistra i Una classe un partito e poi confluisce nel Partito Socialista, i abandonà el moviment anarquista. En aquests documents sosté la necessitat de crear un corrent llibertari i internacionalista dins del Partit Socialista Italià (PSI) que retornés al moviment obrer l'essència de la I Internacional. En les seves investigacions històriques estudià les tradicions laica, anticlerical, llibertària i federalista del primer socialisme italià; alhora que redescobrí figures importants del moviment obrer, com ara Arcangelo Ghisleri. Sempre mantingué una posició crítica dins del PSI, posició que es palesà en nombrosos articles publicats en Critica Sociale i Avanti!. Entre 1969 i 1992 milità en el Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI), però l'únic càrrec orgànic que ocupà fou el de secretari provincial de Bèrgam i mai no es presentà a cap càrrec públic, ni com a regidor ni com a parlamentari. Gran especialista de la I Internacional publicà Gli internazionalisti. La Banda del Matese (1876-1878) (1958) i Federazione Italiana dell’Associazione Internazionale dei Lavoratori. Atti ufficiali (1871-1880) (1963), a més de nombrosos textos de Bakunin. També publicà edicions de llibres de diferents autors, com ara Rosa Luxemburg, Berneri, Guelfo Zaccaria, etc. Participà en el Congrés del Centenari de la I Internacional de Florència. En 1969 assistí al congrés «Anarchici e anarchia nel mondo contemporaneo», celebrat a Torí, i fundà a Bèrgam la Biblioteca Max Nettlau. Quan la repressió del moviment anarquista arran de la massacre de Piazza Fontana, va fer costat el moviment llibertari en diferents articles. En 1976 participà a Venècia en el centenari de la mort de Bakunin. Entre 1977 i 1983 col·laborà en Il Giornale, d'Indro Montanelli. En 1993 participà en la fundació de la Rivista Storica dell'Anarchismo. A més de les citades, altres obres destacades seves són Antonio Gramsci e l’Ordine Nuovo visti da un libertario (1956), Storia degli anarchici italiani. Da Bakunin a Malatesta (1862-1892) (1969), Cafiero (1974), Eresie dell'Ottocento. Alle sorgenti laiche, umaniste e libertarie della democrazia italiana (1978), Poeti della rivolta. Da Carducci a Lucini (1978), I leaders del movimento anarchico (1980), Storia degli anarchici italiani nell'epoca degli attentati (1981), Manzoni (1996), Alfieri (1997), Porta (1997), Mussolini. La maschera del dittatore (1999), etc.

    Pier Carlo Masini (1923-1998)

    ***

    Kati Horna

    Kati Horna

    - Kati Horna: El 19 d'octubre de 2000 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) la fotògrafa anarquista Katalin Deutsch Blau, més coneguda com Kati Horna, amb el llinatge de son company. Havia nascut el 19 de maig de 1912 a Szilasbalhás (Imperi Austroongarès; actual Mezőszilas, Fejér, Hongria). Era la més jove de tres germanes (Kati, Rosa i Sara) d'una família burgesa benestant d'origen jueu. Son pare, Sándor Deutsch, era un banquer establert a Buda (Budapest, Hongria) i sa mare es deia Margit Blau. Quan era adolescent es relacionà a Budapest amb László Moholy-Nagy, fotògraf i professor de la Bauhaus, i amb Simon Guttman, fundador de l'agència de notícies Dephot. En aquest anys s'introduí en la política de la mà del pensador constructivista i activista Lajos Kassák. A la capital hongaresa fou parella sentimental i de militància del fotògraf Endre Friedmann, més tard conegut com Robert Capa, del qual se separà en 1930 quan ella s'establí a Berlín (Alemanya), però amb qui sempre mantingué una estreta amistat. A Berlín entrà com a assistenta en l'Agència Dephot, s'introduí en el cercle de l'escriptor i dramaturg Bertolt Brecht i participà en manifestacions antifeixistes. Després d'assistir el 10 de maig de 1933 a la crema de llibres pels nazis a Berlín, retornà a Budapest. Entre juny i setembre d'aquest any aprengué a Budapest les tècniques fotogràfiques en un curs particular i intensiu al taller del prestigiós fotògraf i músic Pécsi József (Jozsef Pesci). El setembre de 1933, fugint de l'avanç del nazisme a Hongria, es traslladà a París (França), on retrobà ell ja americanitzat Robert Capa, que hi havia muntat un estudi, i completà la seva formació. A París va fer foto fixa en pel·lícules, retocà escenes de moda i realitzà reportatges amb la seva càmera Linhof per a l'agència de notícies francesa Lutetia-Press. D'aquesta època són els seus famosos treballs de fotografia realista Le Marché aux puces (1933, que no es publicarà fins el 1986 sota el títol Mercado de pulgas en la revista mexicana Foto Zoom) i Reportage dans les cafés de Paris (1934). A més de realitzar obres realistes també conreà la fotografia de caire surrealista, com ara Hitlerei (1937, amb el dibuixant Wolfgang Burger). En 1937 el seu compromís polític, ben igual que Robert Capa, la portà a la Guerra Civil espanyola. A Barcelona (Catalunya) entre gener i juny de 1937 treballà per al Comitè de Propaganda Exterior de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys bèl·lics col·laborà en publicacions anarquistes (Libre-Studio,Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc.) i altres institucions propagandístiques republicanes. A més de captar els fronts bèl·lics i les col·lectivitzacions de diversos indrets de la Península (Aragó, Catalunya, Andalusia, Madrid, València), sobretot realitzà fotografies i fotomuntatges de la vida quotidiana i dels seus protagonistes (dones, infants, treballadors, no combatents, víctimes, etc.) en la reraguarda: Navidad en España (1937), Vigilando después del bombardeo (1937), Casas bombardeades en Madrid (1937), Evacuación de Terurel (1937), Esperando la ración de comida (1937), Mujeres esperando turno (1937), etc. Quan treballava com a redactora gràfica per a la revista Umbral, conegué son futur company, el pintor i escultor anarquista José Horna Lechuga, i col·laborà amb l'anarcofeminista Lucía Sánchez Saornil. L'octubre de 1937 s'instal·là a València (València, País Valencià) i el desembre d'aquell any es traslladà al front bèl·lic de Terol (Aragó, Espanya). El gener de 1938 retornà a Barcelona, on realitzà nombroses fotografies al Barri Xino de la ciutat, i en aquest mateix any es casà amb José Horna. Amb el triomf franquista la parella s'exilià a París (França) portant-se una col·lecció de 270 negatius sobre la guerra d'Espanya en una capsa de llauna que no veurien la llum fins el 1979, quan aquesta va ser adquirida pel Ministeri de Cultura espanyol a oferiment de la fotògrafa i conservada a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca (Castella, Espanya). En 1939 publicà a París la sèrie Poupées de la peur. La invasió nazi l'obligà, juntament amb son company, a exiliar-se. El 17 d'octubre de 1939, després de rescatar son company d'un camp de concentració francès, embarcà a bord del paquebot De Grasse al port de Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell la desembarcà a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. La parella s'instal·là en una casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de la Ciutat de Mèxic. El 8 de desembre de 1939 publicà el conte visual Así se va otro año, 1939 (rebatejat posteriorment Lo que va al cesto). A Mèxic col·laborà en importants publicacions periòdiques (Arquitectura ENA, Arquitectos de México, El Arte de Cocinar, Diseño,Enigma, Foto Zoom, Mapa, Mexico. This Month,Mujer de Hoy, Mujeres,Nosotros, Obras,Perfumes y Modas, Revista de Revistas, Revista de la Universidad de México, Seguro social,S.nob, Tiempo,Todo, Vanidades, etc.). En 1949 nasqué Norah Horna, filla única de la parella. Entre 1958 i 1963 fou professora de l'Escola de Disseny i Artesanies de la Universitat Iberoamericana i entre 1973 i 1999 de l'Escola Nacional d'Arts Plàstiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on va forjà tota una nova generació de fotògrafs contemporanis. Durant molts anys realitzà nombrosos reportatges, molts d'ells vinculats al moviment surrealista, com ara La evacuación de los sin culpa (1940), Tránsito (1941), Noche Buena en Europa (1942),Lucha contra las tinieblas (1944), Loquibanbia. La Castañeda (1944), Asilo para ancianos (1944), Títeres en la penitenciaría (1945), Corpo sano (1945), Historia de un vampiro... sucedió en Coyoacán (1962), Fetiche. Oda a la necrofília (1962), Fetiche. Impromptu con arpa (1962), Fetiche. Paraísos artificiales (1962), Mujer y máscara (1963), Los dulces de la ciudad (1963), La ópera del orden (1962), Una noche en el Sanatorio de Muñecas (1963), Recuento de una obra (1995), etc. En 1963, després de la mort de son company José Horna, deixà de fer fotografies i es consagrà a l'ensenyament. Fou íntima amiga de les artistes Leonora Carrington, i del seu company Imre Weisz (Chiki), que ja coneixia a Hongria, i Remedios Varo. Tambéés relacionà estretament amb Benjamin Péret, Edward James, Alejandro Jodorowsky, Mathías Goeritz, Germán Cueto, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Ricardo Legorreta i altres figures de la cultura mexicana. En 1985 donà bona una part del seu arxiu fotogràfic al Centre Nacional d'Investigació, Documentació i Informació d'Arts Plàstiques (CENIDIAP) de la Ciutat de Mèxic. Kati Horna va morir el 19 d'octubre de 2000 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Pòstumament la seva obra ha estat reconeguda amb exposicions i homenatges arreu del món: Universitat de Salamanca (Salamanca, 1992 i 2012), Pallant House Gallery (Chichester, 2010), Museo Amparo (Puebla, 2013-2014), MARCO (Monterrey, 2014), Le Jeu de Paume (París, 2014), etc. Sa filla, Ana María Norah Horna y Fernández, es dedica a conservar i divulgar el patrimoni de sos pares des de l'Arxiu Privat de Fotografia i Gràfica Kati i José Horna.

    Kati Horna (1912-2000)

     Escriu-nos

    Actualització: 19-09-17


    0 0

    Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)


    Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.



    Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

    Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

    Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

    Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

    Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

    Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.


    0 0

    A Manacor, l'Associació de veïns de Llevant organitza una nova glosada. Serà el proper 20 d'octubre al Bar Mallorquí, amb la participació dels glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta", Miquel Servera "Boireta" i Macià Ferrer "Noto".

     


    0 0

    [20/10] «Umanità Nova» - Ostyn - Lecadieu - Abate - Forti - Cerchiaro - Bedoni - Grossin - Leval - Teofoli - Gómez Pozo - Lavilla - Vives - Enseñat - Abad Fornieles - Caussimon - Scarselli - Ringeas - Stefanini - Ramos - Agnese

    Anarcoefemèrides del 20 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera d'"Umanità Nova"

    Capçalera d'Umanità Nova

    - Surt Umanità Nova: El 20 d'octubre de 1932 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana Umanità Nova. Quindicinale anarchico. La mateixa capçalera s'havia publicat entre 1920 i 1922 a Milà (Llombardia, Itàlia). La responsabilitat i la gerència de l'edició d'aquesta publicació de la colònia d'exiliats anarquistes italians en l'exili a França corregué a càrrec d'Antonio Cieri, amb la col·laboració de Camillo Berneri, Mario Girotti i Rivoluzio Gilioli. Prohibit per les autoritats franceses, només publicà sis números, l'últim el 15 de gener de 1933. Fou reemplaçat per La Protesta / La Protestation–dos números, el 20 de febrer i el 28 de març de 1933– i per La Vecchia Umanità Nova­–només un número el 15 d'abril de 1933–, ambdós també editats a Puteaux i per les mateixes persones.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Charles Ostyn

    Charles Ostyn

    - Charles Ostyn:El 20 d'octubre de 1823 neix a París (França) el communard bakuninista François Hosteins Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de 1912 a Argenteuil (Illa de França, França). Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.

    ***

    Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'11 de desembre de 1910

    - Hélène Lecadieu: El 20 d'octubre de 1853 neix a París (França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatolie Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanariLe Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de «difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire per Émile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels«Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.

    ***

    Carlo Abate (ca. 1920)

    Carlo Abate (ca. 1920)

    - Carlo Abate: El 20 d'octubre de 1859 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera a Milà sota la direcció de Raffaele Casnedi, Ambrogio Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat soci honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva estàtua Femmina va ser una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup escultòricPanem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de Brera, obtingué el Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco Confalonieri i Riccardo Galli, seguint l'estil del «verisme llombard», inspirat en l'ideal humanitari i força d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la seva companya, Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una epidèmia, decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla Marta, nounada, als Estats Units. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del«Normandie» a Nova York (Nova York, EUA). Després d'uns temps en aquesta ciutat, s'instal·là a Quincy (Massachusetts, EUA) i en 1899 s'establí definitivament al barri italià de Barre (Vermont, EUA). En aquesta ciutat, un dels bressols de la indústria del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a l'Escola de Popular de Disseny Industrial de la colònia italiana i a l'Escola Nocturna de Disseny, que havia creat amb subvencions municipals. La matrícula d'aquestes escoles era molt baixa i el que pretenia era formar els joves en disciplines culturals per evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties causades per la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a una ràpida mort per silicosi. Va fer una gran amistat  amb conegut propagandista anarquista Luigi Galleani quan aquest s'instal·là a Barre i dirigí i edità nominalment –Galleani estava en crida i cerca–, a partir del primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que aquest fundà, Cronaca Sovversiva, i dissenyà la seva capçalera i col·laborà amb il·lustracions i targetes postals (Mikhail Bakunin, John Most, Matteo Morral, Sofia Peroskaja). També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers and Quarriers Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i Picapedrers) i fou membre de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a diverses institucions de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington County, Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de Barre l'estàtua The scultor, obra de Philip Paini –amb dibuix d'Elmmo Peduzzi i model de Giuliano Cecchinelli–, erigida pels descendents italoamericans de la ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de l'immigrant italià i considerat l'escultor més important de la ciutat.

    Carlo Abate (1859-1941)

    ***

    Foto policíaca d'Alfredo Forti (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Alfredo Forti (ca. 1894)

    - Alfredo Forti: El 20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Alfredo Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 8 de març de 1894 va ser expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. L'octubre de 1894 el nou Alfred Siccard, antic Alfredo Forti, retornà a França i va fer valer els seus drets anul·lant-se el decret d'expulsió.

    ***

    Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) "Cronaca Sovversiva" del 16 de setembre de 1916

    Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 16 de setembre de 1916

    - Bruno Cerchiaro: El 20 d'octubre de 1879 neix a Feroleto Antico (Calàbria, Itàlia) el propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Sos pares es deien Raffaele Cerchiaro i Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i s'establí a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps, col·laborà en els periòdics llibertarisL'Avvenire i Cronaca Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916 participà activament en la campanya pel seu alliberament quan aquest va ser detingut a Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca propagandística aprofitant la seva feina com a viatjant per a una empresa de reparació de calcat, tenint contactes a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el 22 d'abril de 1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou enterrat al cementiri luterà de Saint Peters d'aquesta localitat.

    Bruno Cerchiaro (1879-1933)

    ***

    Domenico Bedoni

    Domenico Bedoni

    - Domenico Bedoni: El 20 d'octubre de 1883 neix a Sanguinetto (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Domenico Bedoni. Havia nascut el. Son pare es deia Pietro Bedoni i desconeixem el nom de sa mare. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti s'acostà al pensament anarquista i s'implicà en el moviment antimilitarista sorgit per lluitar contra la Gran Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia), ciutat on treballava d'obrer mecànic. Ben igual que altres «objectors de consciència» desertà i es refugià a Suïssa, on compartí exili amb Ugo Fedeli, Luigi Frigerio, Francesco Ghezzi, Bruno Misefari, Guiseppe Monanni, Guido Rusconi, Tomaso Serra, Giuseppe Spotti i altres anarquistes. A Zuric (Zuric, Suïssa) participà activament en el moviment antifeixista durant els anys vint i trenta i per aquestes activitats la policia el mantingué constantment vigilat. Entre 1933 i 1955 va estar inscrit en el registre policíac de fronteres. En 1944 sembla que es nacionalitzà suís. Entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 participà, amb Ugo Angelini i Domenico Ludovici, com a delegat dels grups suïssos, en el III Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). També representà, amb Ugo Angelini, Anna Bedoni i Giuseppe Bergamasco, els grups anarquistes italianes a Suïssa en el V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Domenico Bedoni va morir el 13 de maig de 1963 a Zuric (Zuric, Suïssa) i, en coherència amb el seu pensament ateu i materialista, va ser incinerat. Un grup anarquista suís portà el seu nom.

    ***

    Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 17 d'agost de 1924

    Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 17 d'agost de 1924

    - Lucien Grossin: El 20 d'octubre de 1886 neix a Versalles (Illa de França, França) l'anarcopacifista i anarcosindicalista Lucien Émile Grossin. Xofer de taxi a París (França) de professió, visqué a Saint-Denis (Illa de França, França). Per una malaltia de l'estomac, va ser llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del Comitè de Defensa Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament del Sena, del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers, creat el juny de 1916, i del Comitè pel Rellançament de les Relacions Internacionals (CRRI). El 19 de setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i un dels«Amis du Libertaire», signat per Claude Content i on es denunciava la guerra, i alliberat després de ser interrogat. En aquestaèpoca treballava per al xofer Léon Jahane, militant de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i tresorer dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va ser novament detingut amb altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie Thimothée, Joseph Barbé, Eugène Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al domicili de Pierre Le Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número clandestí de Le Libertaire amb un únic article,«Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer aleshores del «Comitè de l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el permís de conduir i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de París i condemnat a quatre mesos de presó per transportar els paquets del periòdic a les estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a 15 mesos, Le Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué senseèxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i del també xofer anarcopacifista, Léon Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval també intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els anys vint continuà militant en el sindicat dels xofers. Lucien Grossin va morir el 17 d'agost de 1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i deixà vídua i quatre infants.

    ***

    Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)

    Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)

    - Gaston Leval: El 20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis, barriada obrera a prop de París (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Fill il·legítim d'uncommunard i d'una portera, els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l'ideal anarquista --als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l'ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com mestre a l'escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo de Rivera clausurés l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l'Argentina, on militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics  en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va militar en la Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 --va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Astu­rias,Castilla Libre, CNT,CNT del Norte, Cultura Libertaria,Desper­tad, Estudios,Fragua Social, Frente Libertario,La Guerra Social, Liberación,Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención,La Revista Blanca, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l'État,La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista liber­taria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L'indispensable révolution (1948), Le communisme. L'Etat contre le commu­nisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakou­nine et l'Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spag­nola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertai­res, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti... Gaston Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a Saint-Cloud (Illa de França, França). Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Cesare Teofoli

    Cesare Teofoli

    - Cesare Teofoli: El 20 d'octubre de 1900 neix a Papigno (Terni, Úmbria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Teofoli, conegut com Cesaretto il Ternano i Cesare Dalmotti. Sos pares es deien Antino Teofoli i Anna Corsetti. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Després de ser denunciat per lesions, a causa de les quals va morir un feixista, l'abril de 1923 va ser jutjat i absolt. Posteriorment, amb el passaport en regla, emigrà a Bèlgica. L'octubre de 1924 va ser expulsat de Bèlgica i passà a França, on el juny de 1928 va ser detingut per «lesions mortals» i expulsat cap a Luxemburg; en 1929 abandonà aquest país i passà novament a Bèlgica. Establert a Athus (Aubange, Valònia), desenvolupà una intensa propaganda anarquista entre l'emigració italiana, entre els treballadors sense feina i durant els períodes de desocupació. Posteriorment es traslladà a Brussel·lès, on entre els anys 1933 i 1936 destacà pel seu activisme. La tardor de 1933 fou un dels presumptes organitzadors i autors de l'atemptat contra la Casa d'Itàlia de la capital belga i en 1934 participà en la reunió celebrada a «La Maison des Huit Heures» amb la finalitat de reorganitzar l'emigració llibertària italiana a Bèlgica, assistint també a les reunions setmanals de les organitzacions antifeixistes que tenien lloc a la Casa del Poble. El 7 de novembre de 1936 partí, amb altres tres companys (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini i Vittorio Órtore), com a voluntari a fer costat la Revolució espanyola. L'abril de 1937, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà una missió a París (França) per a ocupar-se del lliurament de les contribucions financeres del Comitè Anarquista Italià (CAI). De bell nou a Barcelona (Catalunya), el maig de 1937 retornà a Brussel·les, on participà en iniciatives de suport de la Revolució espanyola organitzades pel Grup Anarquista Belga-italià. El desembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya a l'hotel on treballava i va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Portat a Terni (Úmbria, Itàlia), el gener de 1941 va ser reclòs al camp de concentració d'Ariano Irpino (Campània, Itàlia). Cesare Teofoli va morir en 1952 al barri de Pegli de Gènova (Ligúria, Itàlia).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Estibadors

    Estibadors

    - Aquilino Gómez Pozo: El 20 d'octubre de 1935 mor a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Aquilino Gómez Pozo. Havia nascut en 1871 i el seu activisme es desenvolupà a la conca del Nerbion i terres confrontants. En 1892 ja estava afiliat a la Societat d'Oficis Diversos de Sestao, col·labora enEl Corsario, de la Corunya, i ja estava casat amb Maria Fernández. En 1892, a Gallarta, participa en l'obra teatral El pan del pobre i en febrer de 1893 en una vetllada anarquista celebrada a Sestao per l'aniversari dels crims de Jerez. En 1900 representa la Societat d'Estibadors del Moll i el Sindicat d'Oficis Diversos de Sestao en el congrés fundacional de la Federació de Societats de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE). En 1903 figura com a administrador d'El Ideal del Esclavo, de Sestao, i participa en la famosa gira de propaganda organitzada per Tierra y Libertad, de Barcelona. A començament dels anys deu participà activament en les vagues siderúrgiques de Biscaia i en 1911 fou detingut per això. En 1911 vivia a Barakaldo i dirigí El Látigo de Baracaldo, substituït l'any següent per El Látigo, que també dirigí entre 1912 i 1914. Amb molta probabilitat, el 8 de desembre de 1912, fou un dels fundadors de la Federació de Grups Llibertaris de la Regió Basca. L'abril de 1913 participà en el gran míting de Barakaldo en defensa del doctor Jaume Queraltó Ros i també en aquella època participa en gires de propaganda amb José Sánchez Rosa. En 1915 representà les agrupacions de Barakaldo, Galdames, La Arboleda i Sant Sebastià en el Congrés Antimilitarista de Ferrol. Entre 1919 i 1920 va col·laborar en El Productor, de Sevilla. Entre 1923 i 1925, des de Barakaldo, envia suport econòmic a La Revista Blanca i als comitès pro presos. Durant els seus últims anys fou l'encarregat dels escombradors municipals i milità en el sindicat «El Yunque» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. Arran dels fets revolucionaris asturians d'octubre de 1934 fou empresonat durant set mesos. Publicà articles en El Corsario, El Látigo de Baracaldo, El Látigo, El Productor i Tierra y Libertad.

    ***

    Necrològica de Juan Lavilla apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 12 de novembre de 1959

    Necrològica de Juan Lavilla apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de novembre de 1959

    - Juan Lavilla: El 20 d'octubre de 1959 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Lavilla. Després de la guerra civil, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'instal·là a Castres, on treballà com a miner i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Juan Lavilla va morir de silicosi el 20 d'octubre de 1959 a Castres (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 d'octubre de 1972

    Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1972

    - Eduard Vives: El 20 d'octubre de 1971 mor a Woods (Nova York, EUA) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Havia nascut el 5 d'agost de 1917 a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a conseqüència d'una operació d'estómac.

    ***

    Notícia de la detenció de Joan Enseñat Rigo a pareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 10 de gener de 1924

    Notícia de la detenció de Joan Enseñat Rigo a pareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 10 de gener de 1924

    - Joan Enseñat Rigo: El 20 d'octubre de 1975 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Enseñat Rigo, conegut com El Periodista. Havia nascut cap al 1901. Quan era molt jove s'afilià al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sants. Durant els anys del pistolerisme, lluità fortament contra les maniobres del Sindicat Lliure enquadrat en els grups de defensa confederal i fou un dels guardaespatlles de Joan Peiró. El 7 de gener de 1924 va ser detingut, amb Tomás Aparicio Salvador (Nano de Sans) i Antonio Hernández López (El Maño), arran d'un atracament a mà armada comès el 22 de desembre de 1923 en una fàbrica de mosaics barcelonina; jutjat el març de 1925 per un tribunal militar, va ser empresonat set anys al penal d'Ocaña. Inscrit en la llista negra de la patronal, per guanyar-se la vida es dedicava a vendre la premsa, d'aquí el seu malnom d'El Periodista. Durant els anys bèl·lics, lluità als fronts. En acabar la guerra, passà els Pirineus i treballà com a llenyataire. Després d'un temps en un asil de Meurthe, a causa de les seves dolences físiques i manca de recursos, retornà a Catalunya, on morí.

    ***

    Típica novel·leta de l'Oest

    Típica novel·leta de l'Oest

    - Juan Francisco Abad Fornieles: El 20 d'octubre de 1983 mor a Heidelberg (Baden-Wurtemberg, Alemanya) l'anarquista, periodista i escriptor Juan Francisco Abad Fornieles. Gairebé des d'infant milità en els grups llibertaris i amb 15 anys, quan esclatà la guerra, amb son pare s'incorporà als fronts. En 1938 va fer de corresponsal de guerra i col·laborà assíduament en Solidaridad Obrera i en Tierra y Libertad. En acabar la contesa, el 8 de gener de 1940 fou tancat per les autoritats franquistes les presons de Torrero (1942), Ocaña (1945) i Puerto de Santa María (1947). En aquest últim penal conegué Vega Álvarez, amb qui establí una gran amistat. El juny de 1951 fou alliberat i per sobreviure, com altres anarquistes (Guzmán, Gómez Casas, Vega, Olcina, etc.), va escriure, sota diversos pseudònims (Marsh Scrape, Juan de España, etc.), més de 200 novel·les d'entreteniment (de l'oest, policíaques, bèl·liques, amoroses, etc.), per a les editorials Bruguera, Cies, Toray i Rollán. A partir de 1955 compaginà l'escriptura d'aquesta «literatura de subsistència» amb la feina en una fàbrica. Després emigrà a Europa, primer a França, on no s'entengué amb els exiliats llibertaris de Tolosa de Llenguadoc, i a partir de 1960 a Alemanya. Instal·lat a Sinsheim-Hofenheim deixà d'escriure i abandonà la militància, però a finals dels anys setanta, animat per Cristóbal Vega, retornà a la militància llibertària i a les lletres. Poeta des dels 11 anys, va escriure molt, però publicà poc. Fou molt amic d'Ángel Cazorla. Trobem articles seus en Correo Literario, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Tierra de olvido y seis poemas a norte fijo (1981) i de Pulsando mi lira (1982). En 1984 prologà el llibre de Raimundo Ramírez Antes de ser el alba.

    ***

    Jean-Roger Caussimon en 1979 fotografiat per son germà Raphae

    Jean-Roger Caussimon en 1979 fotografiat per son germà Raphael

    - Jean-Roger Caussimon: El 20 d'octubre de 1985 mor a París (França) d'un càncer de pulmó l'actor, poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon. Havia nascut el 24 de juliol de 1918 a Montrouge (Illa de França, França). Després dels estudis de secundària a Bordeus i d'una formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys) amb la companyia Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a París on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més, un centenar de pel·lícules (Juliette ou la clef des songes, L'auberge rouge, French-Cancan,Bel-Ami...), uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150 obres dramàtiques per a la televisió. També va fer recitals de poesia, va posar lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de Léo Ferré a 1947, que també hi debutava, marcarà la seva carrera de cantautor compromès. En 1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent en els més de 250 recitals que va fer a França i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure podem citar La Commune est en lutte, Si vis pacem, Les coeurs purs, Comme à Ostende, Monsieur William, Ne chantez pas la mort, Le temps du tango, Vieux chagrins, etc. Ha publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La double vie. Mémoires (1994) i Le vagabond d'automne (2003). Sa filla, Céline Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la Federació Anarquista Francesa.

    ***

    Ines Lida Scarselli

    Ines Lida Scarselli

    - Ines Lida Scarselli: El 20 d'octubre de 1985 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista Ines Lida Scarselli. Havia nascut el 28 de març de 1906 a Certaldo (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ida) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la«Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, va ser detinguda, juntament amb alguns de sos germans, amb només 15 anys. El 26 de juny de 1921 va ser condemnada per aquests fets pel Tribunal de San Miniato (Toscana, Itàlia) a dos anys de reclusió per«suport al motí» –se l'acusava d'haver proveït de munició una de les barricades durant el conflicte revolucionari armat amb els carrabiners– i reclosa en una casa de correcció. No obstant això, el Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) l'absolgué el 21 de març de 1922 per manca de proves. Sense llar, ja que casa seva havia estat destruïda i incendiada per un escamot feixista, amb sos germans Oscar i Tito fugats i sos pares empresonats, va ser hostatjada, durant una breu temporada, a Castelfiorentino (Toscana, Itàlia) a la casa familiar de Socrate Sanesi, pare d'una jove molt amiga de son germà Ferrucio. En 1922 es traslladà a Roma (Itàlia) amb sa mare i es retrobà amb sa germana Ida. Entrà a fer feina fent maons en una empresa de teules i durant els primers dies de maig de 1929, durant unes investigacions portades a terme per l'Oficina de Policia del barri romà de l'Esquilino a la fàbrica on treballava, va ser detinguda per propaganda subversiva, juntament amb el propietari Pasquale Rainone i altres cinc treballadors. Amb ordre del 29 de juny de 1929, el jutge instructor del Tribunal Especial li va concedir la llibertat provisional i ordenà la seva excarceració. De bell nou a la feina, el febrer de 1931, un obrer de la fàbrica, de manera anònima, va escriure una carta dirigida a Benito Mussolini mateix acusant-la de distribuir propaganda subversiva, de mantenir correspondència amb anarquistes de l'estranger (Amèrica, Alemanya, França i URSS), de cantar cançons subversives i de tenir un munt de membres de sa família en fuita o deportats. Morta la mare, son pare, contínuament deportat, va caure greument malalt i va ser internat a l'Hospital Psiquiàtric de Santa Maria della Pietà de Roma, encarregant-se ella de la seva assistència, però sense deixar de banda el treball organitzatiu i de suport econòmic i psicològic a sos germans Oscar i Tito, refugiats a l'URSS, i a son germà Egisto, reclòs en diverses presons, i a sa germana Ida, confinada a l'illa de Ponça, amb sa filla Scintilla i son marit, l'anarquista Giacomo Bottino. En 1929 la Prefectura de Policia de Roma segrestà la suma de 1.000 lires enviada a Ines Leda per un obrer francès a compte d'Osca i de Tito Scarselli, que s'havien trobar durant un viatge d'una delegació obrera francesa a l'URSS. A aquest primer segrest li va seguir un altre, també de 1.000 lires, sota l'acusació que aquestes sumes de diners no eren el fruit aconseguit pel treball de sos germans, sinó que eren sumes aportades pel«Socors Roig». Entre 1929 i 1931 sol·licità formalment al Ministeri de l'Interior en diverses ocasions la restitució d'aquestes sumes retingudes per la policia, i son germà Oscar, amb data del 2 de maig de 1930, demanà també aquesta restitució al cònsol italià d'Odessa (Ucraïna, URSS), però sense capèxit. A causa del dur i estressant treball portat a terme per Ines Leda, la seva salut es deteriorà força. L'11 d'agost de 1931, mentre es trobava a Ponça visitant sa germana Ida, son cunyat Giacomo Bottino i sa neboda Scintilla, tots confinats a l'illa, el metge cirurgià Giuseppe Bruzzese li va certificà una«depauperació orgànica acompanyada d'un fort estat anèmic», patologia confirmada el 26 de gener de 1932 pel doctor Alessandro Bernardini, metge cirurgià de la Governació de Roma, que parlà d'«anèmia i depauperació orgànica en grau notabilíssim»; situació molt preocupant per a una jove de 25 anys. Però la seva vida dóna un gir quan s'uní sentimentalment amb el jove empresari Virginio Federici. La parella s'instal·là a Roma i la seva llar serví de refugi durant la II Guerra Mundial a nombrosos fugitius dels bombardeigs de Cassino (Laci, Itàlia) i a molts veïns amb dificultats. D'aquesta unió nasqueren sis infants, quatre nines (Lidia, Franca, Ivana i Mara) i dos nins (Francesco i Ivano), tots nascuts a Roma. Virginio Federici, a finals dels anys trenta, fundà a Roma una pedrera de grava i Ines Leda s'encarregà de l'administració i de la comptabilitat. En 1933 s'assabentà, amb gran dolor, de la mort de son germà Tito en un accident. Constantment vigilada per l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), va canviar en diferents ocasions de domicili i, en 1942, amb els diners de la seva feina, adquirí una casa a la Via Nomentana de Roma. En constant relació epistolar amb son germà Oscar des de l'URSS, qui li va informar dels seus avanços amb les autoritats soviètiques per aconseguir un passaport i poder retornar a Itàlia, també s'ocupà dels assumptes legals amb les autoritats italianes de son germà Egisto per aconseguir una reducció de les seves penes. Després de la II Guerra Mundial tota la família es pogué reunir a Roma. Sa germana Ida, amb Giacomo i sos tres infants (Scintilla, Germinal i Spartaco) el 5 de gener de 1947 partiren cap a Roma on restaren durant 14 dies; el 19 de gener s'embarcaren a Nàpols (Campània) cap a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on arribaren el 17 de febrer. Egisto, que representà a Cosenza (Calàbria, Itàlia) els anarquistes del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), es reuní amb la resta de sa família a Roma i finalment decidí viure amb sa germana Ines Leda fins el 3 de març de 1993 quan, amb 93 anys, morí de vell. El maig de 1948, son marit Virginio Federici, quan tornava d'una cacera amb automòbil, a causa de la boira, va ser envestit per un camió; després d'una setmana d'agonia, Virginio morí deixant-la amb cinc infants petits –Ivano havia mort de diftèria en 1942. Ràpidament es va treure el permís de conduir i amb son fill Francesco, de 16 anys, agafà les regnes del negoci familiar. Ja anciana, en 1970 decidí vendre la seva casa de Via Nomentana i un bloc de pisos que havia adquirit amb grans sacrificis i els dividí en parts iguals entre sos fills i es va anar a viure de lloguer amb son germà Egisto a un apartament. La convivència entre els dos germans (Ines Leda realista, pràctica i organitzada, mentre Egisto, un filòsof idealista somiador i mancat de tot sentit pràctic) provocà més d'un problema. Ines Lida Scarselli va morir el 20 d'octubre de 1985 a Roma (Itàlia) d'un càncer de còlon.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)


    Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)



    En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.



    El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

    Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

    Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

    Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

    En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [21/10] Joukowski - Golberg - Bedéi - Dubois-Desaulle - Branchi - Domínguez - Parodi - Zanolli - Pedret - Pinelli - Livrozet - Castillo - Linert - Martínez Márquez - «El Cubano» - Acha - Margarita - Begout - Foyos - Esgleas - Riu - Ciliga

    Anarcoefemèrides del 21 d'octubre

    Naixements

    Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

    Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

    - Nicolas Joukowski: El 21 d'octubre de 1833 neix a Ufà (Orenburg, Imperi Rus) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski,Zhukovski, Joukovski,Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la«Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, ambÉlisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz,Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne.

    ***

    Retrat a ploma de Mécislas Golbert atribuït a Marie Laurencin

    Retrat a ploma de Mécislas Golbert atribuït a Marie Laurencin

    - Mécislas Golberg: El 21 d'octubre de 1869 --algunes fonts citen erròniament 1868-- neix a Plock (Masòvia, Polònia) el sociòleg, antropòleg, esteta, crític, assagista i poeta anarquista en llengua francesa Mieczyslaw Goldberg, més conegut com Mécislas Golberg --també signà molts articles sota el pseudònim Louis Stiti aîné. Fill d'una família jueva de comerciants benestants; son pare es deia Szlom Leb Goldberg i sa mare Julie Danzyger. Fou expulsat del col·legi de Plock i continuà tot sol estudiant els clàssics (Shakespeare, autors romàntics, etc.). En 1889 marxà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudià literatura, filosofia i ciències naturals amb Édouard Rod, Gour, Karl Vogt i Jung. Amb el títol de llicenciat en ciències socials acabat d'obtenir a Ginebra, el Nadal de 1891 s'instal·là a París amb cinc francs a la butxaca. Un any més tard fou ingressat cadavèric i malmès per l'escorbut a l'hospital Lariboisière després d'un intent de suïcidi amb verí. En sortí, conegué el poeta Emmanuel Signoret i reemprengué els estudis abandonats a la facultat de medicina. Entre 1892 i 1894 publicà articles sobre literatura francesa i sociologia en les revistes poloneses Glos (La Veu) i Niwa (El Solc). En aquestaèpoca conegué sa futura companya, Berthe Charrier. En 1894 participà en la fundació del periòdic cultural anarquista Le Courrier Social Illustré, amb André Ibels i Fernand Clerget. En 1895 participà en el II Congrés de l'Institut Internacional de Sociologia, on pronuncià la conferència L'origine des races et la division du travail, que suscità un encès debat amb els antropòlegs racistes. En 1895 fundà, amb altres companys, Sur le trimard. Organe des revendications des «sans travail», on defensà el lumpenproletariat, i en 1897 la seva continuació«anticol·lectivista» Le Trimard. Organe des revendications des «sans travail», on publicà articles anarcofeministes. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el diari La Renaissance, on atacarà l'anarcosindicalista Fernand Pelloutier que l'acusava de ser un confident de la policia --el desembre de 1896 fou exculpat per un «tribunal d'anarquistes», presidit per Jean Bon, d'aquesta peregrina acusació. En aquestaèpoca col·laborà en la Revue Internationale de Sociologie, en Le Mercure de France i en Le Libertaire, de Sébastien Faure. Lliurat en cos iànima al moviment anarquista, fou constantment encalçat pel Ministeri de l'Interior francès, que l'expulsà de França el 26 de desembre de 1896 per la seva «participació indesitjable en la vida política gal·la». En 1897 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué miserablement amb una parada de cafè ambulant i altres feinetes. El desembre de 1897 tornà a França, ja tuberculós, amb un permís de residència temporal que li prohibia terminantment qualsevol militància política. El gener de 1898, sota el pseudònim Henry Martel, publicà articles en defensa del capità Alfred Dreyfus en Droits de l'Homme. El 26 de gener de 1898 és novament expulsat de França i passà una temporada a Brussel·lès (Bèlgica), on el febrer d'aquell any participà en el Congrés Literari de la revista catòlica La Lutte amb el discurs «Le dogme en art», el qual causà un gran escàndol; també mantingué una discussió amb el grup anarquista de la Universitat Lliure de Brussel·les. Dominava a més del polonès i el francès, el rus, l'alemany, l'anglès i l'italià. Obligat a consagrar-se a la filosofia i a la literatura, així i tot fou expulsat en diverses ocasions i sempre retornà clandestinament a França, rebent el suport de la intel·lectualitat més compromesa. Els seus articles, cròniques, novel·les i poemes van ser admirats i respectats per la intel·lectualitat artística i literària francesa més progressista i va fer amistat ferma amb grans personatges de la vida pública, intel·lectual i artística (Antoine Bourdelle, Camille Claudel, André Gide, Max Jacob, Henri Matisse, Guillaume Apollinaire, George Pioch, Léon Rémy, Emmanuel Signoret, Andre Salmon, Stuart Merrill, André Rouveyre, Charles Vildrac, René Worms, Zadoc Kahn, Paul Adam, Picasso, Élie Faure, Jean Lorraine, Séverine, Abbaye de Créteil, etc.). El 30 de gener de 1900 obtingué, finalment, un permís permanent de residència a França. La impremta que regentava, creada pel «Comitè Golberg» perquè pogués tenir un medi de vida estable, a l'avinguda parisenca dels Gobelins, fou un cau de constant tertúlia cultural. Entre novembre i desembre de 1900, editats pel «Comitè Golberg», presidit per Paul Adam i compost per Henri de Groux, Anatole de Monzie i Maurice Magre, entre d'altres, publicà dos números de Les Cahiers mensuels Mécislas Golberg. En aquestaèpoca col·laborà en la prestigiosa La Plume i en Revue Littéraire de Paris et de Champagne. En 1902, després de matricular-se per enèsima vegada a la Facultat de Medicina, haurà de tractar-se de tuberculosi a l'hospital de la Pitié i es veurà obligat a romandre un temps al sanatori d'Avon en 1905 i una segona estada l'any següent. L'estiu de 1904, però, va poder viatjar a Itàlia, on quedà meravellat del seu art. Després de publicar dos números més de Les Cahiers, Mécislas Golberg va morir de tuberculosi el 28 de desembre de 1907 a la casa que havia acabat de llogar a Fontainebleau (Illa de França, França) després d'haver sortit del sanatori, on havia escrit el seu interessant Journal du malade, que abraça entre l'1 de novembre de 1906 al 7 de desembre de 1907. A més de les publicacions citades, també col·laborà en Le Libre (1897-1898), Tablettes (1898-1899), Le Révolutionnaire (1899), Les Semailles (1901-1902), Les Cahiers de l'Université Populaire (1907) i Poliche (1907), entre d'altres. Entre les seves obres més importants podem citar L'immoralité de la science (1895), Vers l'amour (1899), Dans l'Oberland. Parmi les sources (1901), Lazare le ressuscité (1901), Prométhée repentant (1904), Lettres à Alexis (1904) i Fleurs et cendres. Impressions d'Italie (1905). Mesos després de la seva mort, es publicà un dels seus llibres més bells, profusament il·lustrat pel seu amic André Rouveyre, La morale des lignes, coeditat per Léon Vanier i Albert Messein; i també De l'esprit dialectique. Quinze anys després de sa mort, son fill natural, Jacques Mécislas Charrier, que sa mare havia abandonat al seu càrrec, fou condemnat a mort i guillotinat el 3 d'agost de 1922 per la seva participació en l'atracament del tren París-Niça del 25 de juliol de 1921; fou l'últim anarquista executat per l'Estat francès. L'arxiu de Mécislas Golberg es troba dipositat a la «Biblioteca Literària Jacques Doucet» de la Universitat de París. En 1994 Catherine Coquio publicà Mécislas Golberg (1869-1907). Passant de la pensée: une anthropologie politique et poétique au début du siècle, biografia i antologia de textos de Golberg que posa fi al silenci sobre una de les figures més interessants i desconegudes del moviment llibertari europeu.

    Mécislas Golberg (1868-1907)

    ***

    Foto policíaca d'Hercule Bedéi (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Hercule Bedéi (ca. 1894)

    - Hercule Bedéi: El 21 d'octubre de 1872 neix a Forli (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Hercule Bedéi. Sos pares es deien Pierre Bedéi i Thérèse Piruginie. Es guanyava la vida com a sastre. El març de 1894 va ser fitxat per la policia gal·la com a anarquista i el 8 d'agost d'aquell any expulsat de França, exiliant-se al Regne Unit. En 1894 el seu nom figura en el registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 30 de maig de 1903

    Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc Le Temps del 30 de maig de 1903

    - Gaston Dubois-Desaulle: El 21 d'octubre de 1873 neix a París (França) el decorador, escriptor, periodista, estudiós de la sexualitat i militant antimilitarista i anarquista Gaston Dubois-Desaulle. De jove es va veure atret per la pintura i per la música, dedicant-se al món de la decoració. Entre 1893 i 1894 col·laborà en La Revue Libertaire de París. En 1894, quan feia el servei militar al fort d'Écrouves (Lorena, França), va ser detingut arran de trobar-li un diari en un escorcoll on l'autoritat militar sortia molt mal parada; també se li va trobar un esbós d'una carta dirigida a la periodista anarquista Séverine i nombrosos llibres (Ernst Haeckel, Charles Darwin, Epictet d'Hieràpolis, Lao-Tsé, etc.). Jutjat en consell de guerra per tots aquests «delictes», va ser condemnat per«ofenses a l'Exèrcit i als seus superiors» a treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). Després de 75 dies tancat en un calabós, va ser enviat a un batalló disciplinari a Gafsa (Tunísia). Desertà, però va ser apressat i el desembre de 1895 jutjat en consell de guerra a Tunis (Tunísia). Sa mare es posà en contacte amb el propagandista anarquista Jean Grave i aquest, amb Séverine, engegà una campanya de suport al seu favor. Aquesta campanya fou força eficaç i finalment va ser absolt i nomenat bibliotecari en el IV Regiment de Zuaus de Tunis, cosa que li va permetre acabà tranquil·lament el seu servei militar el gener de 1898. A finals del setembre de 1898 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França), allotjat a casa de l'anarquista Louis Léveillé, que aleshores treballava de serraller i de ferrer. Després de fer la verema a Le Mesnil-sur-Oger (Xampanya-Ardenes, França) retornà a París. A finals de la dècada dels noranta realitzà xerrades antimilitaristes i contra les atrocitats del Biribi a la Biblioteca d'Educació Llibertària. En 1899 publicà Sous la casaque. Notes d'un soldat, relat autobiogràfic sobre la seva estada als batallons disciplinaris, i col·labora sobre aquesta temàtica en L'Humanité Nouvelle. El 26 de desembre de 1899 fundà, amb Henri Guérin i Charles Chatel, el Grup de Propaganda Anarquista de París (GPAP), que va ser la primera organització antimilitarista anarquista. Aquest grup el febrer de 1900 edità el cartell«Crimes militaires» (Crims militars), amb una tirada de 10.000 exemplars, on es denunciava l'assassinat en 1898 del soldat Grenier, enviat a un batalló disciplinari de Madagascar; Dubois-Desaulle, que venia aquest cartell pels carrers, va ser detingut malgrat tenir permís per distribuir-lo, i fou alliberat sense cartells i processat a petició del general Gallieni. El desembre de 1900 el GPAP edità«Assassins galonnés» (Assassins engalonats), cartell on es relatava l'assassinat del soldat Laflond a Madagascar. El gener de 1901 el GPAP edità un nou cartell, «Justice militaire» (Justícia militar), on relatava els fets que havien passat en 1898 en la II Companyia Disciplinària Colonial de Madagascar, on els soldats Jean i Brand, a resultes d'un judici sumari, havien estat executats. En un article publicat en La Revue Blanche del gener-abril de 1901, emocionà els lectors, proves fotogràfiques incloses, amb el relat de les tortures que es realitzaves a la colònia penitenciària militar de la ciutadella de l'illa de l'Oléron (Poitou-Charentes, França). A resultes d'aquest article, l'Exèrcit realitzà una investigació i alguns sistemes de tortura va ser eliminats. Aquest mateix any publicà el fullet Les poucettes humanitaires, on mostrava els efectes de la tortura a les mans. En 1901 publicà Camisards, peaux de lapins et cocos, corps disciplinaires de l'armée française i a finals d'aquell any realitzà una gira de conferències antimilitaristes a nombroses poblacions franceses (Vierzon, Bourges, Denai, Haveluy, Wallers, Escaudain, Anzin, etc.). El 30 de març de 1902 el GPA, aprofitant el període electoral que facilitava la distribució de propaganda sense segells, va treure un cartell reproduint un extracte del Journal Officiel de la República francesa on es relataven actes de crueltat i atrocitats comeses al Biribi. En 1902 publicà l'anticlerical Prêtres et moines non conformistes en amour, estudi sobre els capellans pederastes i homosexuals realitzat amb documentació extreta dels arxius de la Bastilla, i col·laborà en Mercure de France. Entre 1902 i 1903 publicà articles en La Nouvelle Revue. L'11 de novembre de 1902, amb Charles Malató, Vallier, Albert Libertad, Auguste Liard-Courtois i Francis Prost, participà en un míting antimilitarista celebrat a la Sala del Comerç del XX Districte de París organitzat per L'Idée Libre. El desembre de 1902 fundà, amb el suport de destacats anarquistes (Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad,Émile Janvion,É. Armand, Georges Yvetot, etc.), la Lliga Antimilitarista (LA), hereva de la Lliga dels Antipatriotes (LA). El 25 de gener de 1903 partí cap a Djibouti (Costa Francesa dels Somalis) com a corresponsal de La Vie Illustrée i de La Nouvelle Revue per cobrir la inauguració del ferrocarril d'Harar. L'abril de 1903 conegué a l'estació de Diré-Daouali (Etiòpia) el milionari nord-americà Mac-Millen que el va convèncer per acompanyar-lo de cacera en la seva nombrosa caravana fins a Addis Abeba. Gaston Dubois-Desaulle va ser assassinat el 8 de maig de 1903 per Myrrha, un indígena danakil de la tribu dels dénéneth, a la riba del riu Bobé, a prop d'Erlabulla (Abissínia, actual Etiòpia), en un moment que s'havia despistat de la caravana; el seu cos va aparèixer travessat per una llança al pit i mutilat. Son companya restà subscrita a Le Libertaire. Pòstumament es publicaren alguns escrits seus, com ara Étude sur la bestialité au point de vue historique, médical et juridique (1905), La faim et l'amour (1907) i Didier Harriel, ses faits et gestes recueillis et annotés (1909), i deixà nombroses obres inèdites (Les conseils de révision, Les joyeux, Madame l'abbesse,Benjamin Deschauffours, Bardaches de seigneurs,Le marquis de la Touche, La police de la Manchette, etc.).

    ***

    Luigi Branchi

    Luigi Branchi

    - Luigi Branchi: El 21 d'octubre de 1886 neix al barri d'Oltretorrente de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el barber i propagandista anarquista Luigi Branchi, que va fer servir diversos pseudònims (Il Terrorista, Espotador, Le Rétif, etc.). Sos pares es deien Achille Branchi i Albertina Zanichelli. En 1906 s'instal·là amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on sa mare regentà un prostíbul al carrer Armaroli, en ple barri proletari de la ciutat. En 1907 s'adherí al moviment anarquista i el 27 d'abril d'aquest any passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà el grup anarquista «Germinal». Posteriorment es traslladà a Llombardia, primer a Milà i després a Luino, on fou corresponsal del periòdic anarquista La Protesta Umana, signant els articles sota el pseudònim Il Terrorista. Per uns articles, el 4 de juny de 1908 va ser condemnat, en llibertat condicional, a tres mesos i 10 dies de reclusió i una multa per«insults a l'exèrcit comesos mitjançant la premsa». Immediatament després del judici s'exilià a Ginebra. De Suïssa passà a Metz (Lorena, França), però va ser expulsat a l'acte, el 28 de novembre de 1908, per anarquista. Retornà a Itàlia i visqué a Milà amb son pare. Poc després passà a Suïssa (Ginebra, Saint-Imier, Monthey) i de bell nou a Itàlia (Gènova i Milà) a la recerca de feina estable, mantenint, això sí, contactes amb els cercles anarquistes. En aquesta època col·laborava en el periòdic romà L'Alleanza Libertaria, els articles del qual signava com Espotador. El juny de 1911 s'establí definitivament a Mirandola, on sa mare li havia deixat una petita herència. En aquesta ciutat emiliana es casà i obrí una barberia. En 1912, segons la policia, abandonà la política activa. El 17 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser enrolat en el VI Regiment Alpí i no va ser llicenciat fins al 1919. En la sol·licitud d'adhesió a l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA), del 31 d'octubre de 1948, afirmà haver estat perseguit pels feixistes, apallissat, detingut en 1927 i empresonat, però sembla que no havia desenvolupat activitats polítiques en aquests anys. De fet, en 1933, les autoritats proposaren que fos esborrat de la llista de subversius, mesura que només va ser ratificada en 1938, ja què«havia demostrat alts sentiments patriòtics en la seva assistència i distinció en les manifestacions que s'efectuaren en les celebracions feixistes de 1933». Després de la II Guerra Mundial s'adherí de bell nou al moviment anarquista, col·laborant ocasionalment en publicacions llibertàries sota el pseudònim Le Rétif. Va ser nomenat vicepresident de la secció local de l'Associació Nacional de Combatents i Veterans. Luigi Branchi va morir el 20 de maig de 1957 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Ramón Domínguez Basco

    Ramón Domínguez Basco

    - Ramón Domínguez Basco: El 21 d'octubre de 1887 neix a San Vicente de Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista Ramón Domínguez Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després s'instal·là a la comarca catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922 assistí a la Conferència cenetista que es realitzà en aquesta població. Des del gener de 1925 entrà a formar part del grup editor del periòdic de Blanes El Productor, amb Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon Suñé i altres, i on també col·laborà amb articles. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys, per coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a la fàbrica de la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA). A finals de gener de 1936, en la Conferència de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Barcelona, signà en representació del Sindicat de Blanes el dictamen sobre l'aliança amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), amb vistes a les eleccions generals d'aquell any. En acabar la guerra civil s'exilià a França i fou tancat al camp de concentració de Bram. En 1942 fou detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i reclòs a Vernet. Quan acabà la II Guerra Mundial participà en la reorganització de l'anarcosindicalisme a França, participant activament en la tasca orgànica. En 1947 representà la Federació Local de Sant Chely en el Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Ramón Domínguez Basco va morir en 1959 a Évreux (Alta Normandia, França) d'una angina de pit.

    ***

    Isidoro Parodi

    Isidoro Parodi

    - Isidoro Parodi: El 21 d'octubre de 1889 neix a Quiliano (Ligúria, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Sos pares, pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet s'acostà al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista, especialment entre els treballadors del port de Savona (Ligúria, Itàlia), on treballava de descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig de 1915 i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era caporal del 118 Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de juliol de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué la lluita obrera. Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!,Pensiero e Volontà,Libero Accordo, etc.) entre els treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions. Fitxat per la policia com a «anarquista federalista», va ser definit per les autoritats com a«profundament convençut de les seves idees» i «element perillós». Amb l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques propagandístiques i d'oposició al règim, i fou un dels promotors de la campanya en suport dels activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Mantingué correspondència amb companys de la seva ciutat natal en l'exili, com ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la premsa anarquista. L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia i se li va confiscar material propagandístic i correspondència clandestina, sobretot dirigida a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja, Valònia); quatre dies després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi, anarquista com ell i companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també va ser escorcollat. Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va ser confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de Ponça. El 26 de febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any d'amonestació i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant els anys següents treballà a l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i en 1934 va ser advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de l'activitat conspiradora i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana)«Falco». Durant la nit del 3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista envoltaren casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de fugir, va ser ferit mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro Parodi va morir el 4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona (Ligúria, Itàlia). Deixà companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill.

    ***

    Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari

    Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari

    - Pia Zanolli: El 21 d'octubre de 1896 neix a Belluno (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, poetessa i escriptora Pia Zanolli, també coneguda com Pia Zanolli-Misèfari, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Luigi Zanolli, anarquista, i Antonietta Recati, que esdevindrà feixista a finals dels anys vint. Treballava com a dissenyadora de moda en el negoci familiar. Abans de la Gran Guerra, s'instal·là amb sa família a Zuric (Zuric, Suïssa). Sa vida es lligà al destacat militant anarquista Bruno Misèfari (Furio Sbarnemi), quan durant el conflicte mundial aquest s'exilià com a insubmís i antimilitarista a Zuric i s'instal·là a la casa familiar. En 1918 publicà Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo, del seu company, llibre que reedità posteriorment en 1973. El juliol de 1919 Bruno Misèfari fou expulsat de Suïssa i ella li acompanyà. Figurava en la llista dels «subversius perillosos per a ser detinguts en determinades contingències» de Reggio de Calàbria (Calàbria, Sicília). El desembre de 1919 va ser detinguda amb son company a Domodossola (Piemont, Itàlia). En 1931 marxà a l'Illa de Ponza per reunir-se amb Misèfari, confinat en aquesta colònia penitenciària, i el 28 de maig d'aquell any la parella es casà civilment. Un cop lliures, s'instal·laren a Davoli (Calàbria, Itàlia). En 1967 publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, refeta i reeditada en 1972. En els anys setanta visqué a Roma. El febrer de 1973 signà, juntament amb milers de persones, una crida per a l'escarceració del dirigent de Lotta Continua (LC) Guido Viale. Entre la seva producció poètica destaca Cinque parole (1965), Ruota del mondo. Poesie sociali (1965), Tu o uno come te (1972) i Tutto è vero. Prosa e poesia (1978). També edità Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1976), llibre escrit pel seu company. En el anys setanta donà l'arxiu familiar a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Necrològica de Francesc Pedret Serrés apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 d'octubre de 1978

    Necrològica de Francesc Pedret Serrés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 d'octubre de 1978

    - Francesc Pedret Serrés: El 21 d'octubre de 1909 neix a Móra la Nova (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Pedret Serrés. Obrer agrícola, s'adherí molt jove al moviment llibertari, participant en els grups d'acció, fent una intensa amistat amb els guerrillers anarquistes Francesc Sabaté Llopart i Wenceslao Jiménez Orive, entre d'altres. També freqüentà nombroses vegades els Montseny (família Urales). L'abril de 1933 va ser detingut, juntament amb Ramon Sentís Borja (El Saloza oEl Saboya) i Jaume Martí Mestres, sota l'acusació d'haver comès un atracament a mà armada el 12 de novembre de 1932 al cap de l'estació de ferrocarril de Móra la Nova i un altre el 4 de març de 1933 al Sindicat Agrícola de Falset (Priorat, Catalunya). El 4 de juny de 1934 va ser condemnat a 1.000 pessetes de multa, commutades amb un mes d'arrest, per encobriment en l'atracament del Banc de Reus de Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre, Catalunya) i en l'assassinat del guarda Rafael Castro perpetrat el 28 de març de 1933. El 30 de juliol de 1935 va ser detingut, juntament amb Francesc Vernet Torné, acusat de l'assassinat a trets de Francesc Pros Salas (El Barraca), «professional del robatori» i amant de la seva companya, perpetrat l'11 de juliol d'aquell any al Lloar (Priorat, Catalunya). El maig de 1937 participà en els enfrontaments armats a Barcelona (Catalunya) contra la reacció estalinista, fet pel qual va ser detingut i empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità a Aquitània (Occitània). Malalt, en 1975 va ser hospitalitzat a Bordeus (Aquitània, Occitània). Francesc Pedret va morir el juliol de 1978 a Trentèus (Aquitània, Occitània).

    ***

    Pinelli al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Milà, 1968)

    Pinelli al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Milà, 1968)

    - Giuseppe Pinelli: El 21 d'octubre de 1928 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Pinelli, conegut com Pino. Fill d'una família obrera del barri proletari milanès de Porta Ticinese, sos pares es deien Alfredo Pinelli i Rosa Malacarne. Després dels estudis primaris, començà a treballar del que pogué (factòtum, mosso de magatzem, cambrer, ferrer, etc.) i s'educà de manera autodidacta. En 1944 s'integrà en la «Brigada Bruzzi-Malatesta» de resistència antifeixista com a enllaç del «Batalló Franco» entre els grups de guerrillers anarquistes de Llombardia. Amb l'Alliberament, prengué part en la reconstrucció del moviment anarquista. En 1954 començà a treballar en els ferrocarrils com a mecànic ajustador. En 1955 es casà amb Licia Rognini, a qui havia conegut en un curs nocturn d'esperanto i amb qui tindrà dues filles, Silvia i Claudia. Proper al grup editor del periòdic Il Libertario,òrgan de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), en 1963 s'adherí a la Gioventu Libertaria i va fer amistat amb Amedeo Bertholo. En 1965 participà en la creació del «Cercle Cultural Sacco-Vanzetti». En 1968 organitzà un cicle de reunions i de conferències al cercle anarquista «Ponte della Ghisolfa», que s'acabava de crear l'1 de maig d'aquell any, i del qual s'encarregà de la seva biblioteca. També aquest any participà en els primers Comitès Unitaris de Base (CUB), formats per estudiants i obrers. Membre del grup «Bandiera Nera», prengué part en la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Gràcies a que podia viatjar gratuïtament amb tren, es relacionà amb destacats militants llibertaris (Luciano Farinelli, Aurelio Chessa, Umberto Marzocchi, Alfonso Failla, etc.). L'abril de 1969 participà en la creació d'una secció de la Creu Negra Anarquista (CNA), per ajudar els anarquistes víctimes de la repressió, especialment a l'Espanya franquista, i de la qual va ser nomenat secretari. El 25 d'abril de 1969 esclataren diverses bombes a Itàlia, atribuïdes per les autoritats al moviment anarquista, però que la història demostrà l'autoria feixista (Ordine Nuovo) en connivència amb els serveis secrets italians i nord-americans. Durant el mes d'agost d'aquell any es produïren altres atemptats als trens i a Palerm i a Legnano. El 12 de desembre de 1969 una bomba esclatà a les oficines de la Banca Nazionale dell'Agricoltura de la Piazza Fontana de Milà provocant una matança. En aquest clima de terror («Estratègia de la Tensió»), va ser detingut amb 83 companys la nit següent a l'atemptat i portat a comissaria per a ser interrogat pel comissari Luigi Calabresi, per Marcello Guida, Antonino Allegra i alguns sotsoficials. Tres dies més tard --la detenció esdevenia il·legal a partir del segon dia--, poc abans de la mitjanit del 15 de desembre de 1969, Giuseppe Pinelli va ser defenestrat des del quart pis de la Comissaria Central de Milà (Llombardia, Itàlia). Pinelli va ser portat a l'hospital Fatebenefratelli, on es certificà la seva defunció. Encara que el cos presentava clars signes de tortura, la versió oficial va ser «suïcidi»; en 1970 les autoritats parlaren de «mort accidental». Al seu enterrament, el 20 de desembre al cementiri de Milà, assistí un milenar de persones. L'assassinat de Pinelli donà lloc a una intensa campanya d'informació i de denúncia d'aquest crim d'Estat, i va ser objecte de llibres --Pinelli. La finestra sulla strage, de Camilla Cederna--, pel·lícules --12 dicembre, Giovanni Bonfanti--, cançons --La ballata per anarchico Pinelli, escrita per G. Barozzi, F. Lazzarini, U. Zavanella; Lamento, de Franco Trincale--, peces de teatre --Morte accidentale di un anarchico, de Dario Fo--, obres d'art --I funerali dell'Anarchico Pinelli, d'Enrico Baj--, etc. El 17 de maig de 1972 el comissari Calabresi va ser assassinat a trets; els pretesos autors d'aquestes venjança, membres del grup d'extrema esquerra «Lotta Continua», van ser detinguts i empresonats. Actualment les restes de Pinelli es troben enterrades al «Racó dels Anarquistes» del cementiri de Turigliano de Carrara (Toscana, Itàlia).

    Giuseppe Pinelli (1928-1969)

    ***

    Serge Livrozet davant el Ministeri de Justícia en una acció del CAP

    Serge Livrozet davant el Ministeri de Justícia en una acció del CAP

    - Serge Livrozet: El 21 d'octubre de 1939 neix a Toló (Provença, Occitània) l'escriptor anarquista, lluitador contra el sistema penitenciari i judicial, Serge Livrozet. Fill de pare desconegut i d'una prostituta, als 13 anys va deixar l'escola per aprendre l'ofici de lampista. Als 18 anys va entrar a l'Exèrcit de l'Aire i va esdevenir agent cinòfil de seguretat (ensinistrador de cans policíes). Els seus maldecaps comencen en 1961, quan al front d'una empresa de publicitat el seu soci l'estafa; aleshores decideix robar la seva pròpia societat, per passar a realitzar després una sèrie de robatoris a cases acabalades de la Costa Blava. Detingut, va ser condemnat a cinc anys de presó, temps que va aprofitar per acabar el seu batxillerat i esdevenir professor de presos.És en aquest moment que es desenvolupa el desig d'escriure, com a mitjà de relatar les seves experiències i d'evadir-se. Un cop purgada la pena, va ser alliberat l'octubre de 1965. Va continuar escrivint i va conèixer sa futura esposa, alhora que fa demostracions en fires automobilístiques per guanyar-se la vida; però, malauradament, els antecedents penals li prohibeixen practicar cap professió comercial. És en aquest moment que decideix analitzar la delinqüència des d'un punt de vista polític i econòmic. En 1967, animat per les seves idees llibertàries, s'adhereix a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participarà activament en les jornades de Maig del 68, essent un dels primers ocupants de la Sorbona i resultant ferit per una granada ofensiva. El camí que pren la lluita el decep, però restarà ferotgement lligat a les seves idees llibertàries. Aleshores decidirà«polititzar la seva il·legalitat» i atacar de manera reflexiva el capital i les seves caixes fortes amb la intenció de  crear una editorial independent on poder expressar les idees que defensa. El desembre de 1968 serà detingut, jutjat a l'Audiència per «crim contra la propietat» i condemnat a quatre anys de presó, que purgarà a les presons de la Santé i de Melun. Aprofitarà el temps lliure de la presó per escriure, continuar els estudis i llicenciar-se en estudis comptables superiors. Sempre compromès políticament, participarà en l'organització de les primeres reivindicacions polítiques dels presos, especialment des de la Impremta de la Central --segona impremta de l'Estat després de la Impremta Nacional--, editant un pamflet convocant els presos a una vaga no violenta. Alliberat el juliol de 1972, va fer amistat amb Michel Foucault, amb qui havia mantingut correspondència durant el seu empresonament; ambdós fundaran, el novembre del mateix any, el Comitè d'Acció dels Presos (CAP). Amb Michel Foucault, Maurice Clevel, Jean-Paul Sartre, Marin Karmitz, Claude Mauriac i Philippe Gavi, entre altres, participarà en la creació del diari Libération; però un mes després, amb l'arribada del maoista Serge July, abandonarà el periòdic. A començaments de 1973 va publicar el seu primer llibre De la prison à la révolte, on Michel Foucault li farà el prefaci; és la primera vegada que el sistema carcerari és analitzat des dels punts de vista polític, econòmic i ideològic per un expres. Entre 1973 i 1974 serà el director del Centre Sociocultural de Bièvres i amb el suport de sa muller Anni i d'alguns col·laboradors de confiança, va acollir i ajudar econòmicament durant mesos una cinquantena de famílies xilenes refugiades a França després del cop d'Estat de Pinochet; aquesta acció li costarà la plaça. Aleshores esdevindrà treballador autònom i administrarà una dotzena d'empreses. El juny de 1974, a Colmar, va ser citat com a testimoni de la defensa d'un detingut acusat d'haver bufetejat un jutge d'aplicació de penes que va rebutjar d'escoltar-lo; el detingut va veure allargada un any la seva pena i Livrozet, davant aquesta injustícia, va cridar davant el tribunal: «Corrupta justícia francesa!». Va ser detingut i, malgrat els consells de l'advocat del detingut a retractar-se, va assumir i confirmar les seves paraules, essent condemnat a dos mesos de presó ferma, però va sortir lliure un cop apel·lada la sentència. Dos mesos més tard, en ple més d'agost, mentre que és jutjat davant la cort d'apel·lació, el CAP organitza a Colmar en un cinema la «Junta de la justícia», on centenars de persones i una vintena d'organitzacions polítiques i sindicals faran costat el detingut; els diaris, sorpresos davant la gentada i davant la presència policíaca, diran que a Colmar havia més vigilància que durant la guerra d'Algèria. Al tribunal va passar un fet que va sorprendre tothom, quan Livrozet va semblar que es retractava en dir: «No hauria d'haver dit "Corrupta justícia francesa!"», però l'estupor inicial es va veure convertit en admiració quan va seguir «Sinó corruptes totes les justícies, francesa, russa, americana, etc.»; va ser condemnat a pagar una multa de 1.400 francs, fugint així de la presó. En 1975 el seu combat el porta a lluitar contra el Quartier de Haute Sécurité (QHS, centres de reclusió d'alta seguretat per presos considerats perillosos) i el CAP va organitzar una marxa a la presó de Mende. En 1976 el CAP va coordinar la primera manifestació contra la pena de mort, que va arreplegar deu mil persones a París. Paral·lelament a tota aquesta lluita va col·laborar en diversos periòdics i va contribuir a la creació de nombrosos moviments d'alliberament i de lluita per la justícia social, tot participant en centenars de debats, emissions radiofòniques i televisives a França i a la resta d'Europa. També va participar en nombroses comissions, com ara la de la Reforma de l'Audiència. Rehabilitat en 1983, va continuar militant, escrivint, animant debats, etc., sempre a favor d'una humanització de les condicions dels presos i d'analitzar les causes reals politicoeconòmiques de la delinqüència. Durant molts anys va tenir un programa setmanal (Humeur Noire) en Radio Libertaire. A la fi en 1981 va poder crear una editorial (Les Lettres Livres) segons un criteri fonamental: l'absència de jerarquia salarial. Però els problemes no van acabar i en 1986 va ser acusat de ser el cervell d'una xarxa de falsificació de bitllets de banc, de 70 milions de francs. En 1989 va ser de bell nou processat, però serà absolt. Malauradament, els nou mesos de detenció provisional van tenir com a conseqüència el tancament de l'editorial, agreujats pel fet que la justícia no li va concedir cap indemnització pels mesos tancat injustament. Després animarà tallers d'escriptura en cercles desafavorits i amb els alumnes de l'institut de Saint-Ouen va coescriure un llibre, Le poulpe au lycée. En 1991 va entrar en el món del cinema com a ajudant tècnic en el telefilm Femme de voyou de Georges Birchansky. En 2001 participarà com a actor en L'emploi du temps, de Laurent Cantet, i el seu paper obtindrà el premi al millor actor secundari en el Festival del Film Estranger als Estats Units en 2002. Entre les seves obres podem destacar De la prisonà la révolte (1973 i 1999), Diego ou la vie d'un chien de guerre (1973), La rage des murs (1976), Aujourd'hui, la prison (1976), Hurle! (1976), Le sang à la tête (1980), Jéva de Nazareth (1980), La rue aux ours (1981), Lettre d'amour à l'enfant que je n'aurai pas (1982), La dictature démocratique (1985), L'empreinte (1989), L'outrage en plus (1992), La femme truquée (1994), Nice, baie d'aisance (1997), entre altres.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Antonio Castillo Durán

    Antonio Castillo Durán

    - Antonio Castillo Durán: El 21 d'octubre de 1936 és assassinat a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Castillo Durán. Havia nascut el 17 de març de 1914 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una modesta família d'obrers agrícoles, milità al seu poble en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb els germans Juan, Julián i Miguel Arcas Moreda, en el grup anarquista «Justicia», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Apassionat lector, aconseguí una excel·lent formació autodidacta. Arran de cop feixista i d'haver intentat la resistència, el 21 de juliol de 1936 va ser delatat, detingut i tancat al vaixell-presó Cabo Carvoeiro, ancorat al Guadalquivir. Antonio Castillo Durán va ser afusellat, juntament amb el també anarcosindicalista Juan Fernández Fernández (Talega), el 21 d'octubre de 1936 –altres fonts citen el 22 d'agost– a la carretera Torreblanca (Alcalá de Guadaíra, Sevilla, Andalusia, Espanya), a l'altura de la Hacienda Dolores.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

     L’article 155 de la Constitució espanyola diu:

    1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.

    2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

       

      Clar i llampant: podrá donar instruccions, no cessar ningú.

      El cessament se l’han tret de la màniga el PP, el PSOE i Ciudadanos. Fa i desfan així com volen, mentre es passen pel forro les lleis espanyoles. La primera, la constitució. Tot sigui per la repressió.


    0 0

    [22/10] «Ravachol» - «Le Libertaire» - Confederació Regional del Treball de les Balears - Sánchez Rosa - Derré - Schrader - Dandi - Caruso - «Foucellas» - Enckell - Chevenet - Léauthier - Meyrueis - Simon - Philippe - Rueda Pérez - Mogrovejo - Scarselli

    Anarcoefemèrides del 22 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "Ravachol"

    Capçalera del primer número de Ravachol

    - Surt Ravachol: El 22 d'octubre de 1892 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Ravachol. Periódico anarquista. En fou l'administrador Joaquim Pascual Soler, que fou perseguit i tancat, però que acabà evadint-se de la presó. Portava la nota «Este periódico saldrá cuando pueda» i només en sortí un altre número, el 2 de novembre d'aquell any. Mantingué una viva polèmica amb El Socialista i amb El Federal. Prohibit, va canviar de nom per El Eco de Ravachol, que duia el mateix subtítol. De Ravachol només es conserva una col·lecció, la de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ambdós periòdics portaven el nom en homenatge al famós anarcoterrorista francès.

    ***

    Capçalera de "Le Libertaire"

    Capçalera de Le Libertaire

    - Surt Le Libertaire: El 22 d'octubre de 1893 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic quinzenal Le Libertaire. Organe socialiste-révolutionnaire des groupes de St-Josse-ten-Noode. Portava els epígrafs: «El patriotisme és l'últim refugi del covard», d'August Spies --realment és una frase de Samuel Johnson--, i «El nostre enemic és el nostre amo», de La Fontaine. L'administració la portava Henri Willems i s'estampava a la impremta de l'ebenista Charles Herkelboeck, del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. Era continuació de L'Antipatriote (1892), dels mateixos responsables. Els articles no n'anaven signats. Hi havia poemes de Théodore Jean i de Pierre Lachambeaudie. La seu del periòdic patí diversos escorcolls policíacs. En sortiren 11 números, l'últim el 10 de març de 1894, i la publicació deixar de sortir a causa de la denúncia d'Henri Willens i de Charles Herkelboeck, el 5 d'abril de 1894, per un «delicte de premsa» a resultes d'un article en memòria d'Aguste Vaillant aparegut en L'Antipatriote; aquests van ser condemnats en rebel·lia a quatre anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'Audiència de Brabant. Es conserva una col·lecció completa a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears

    Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears

    - Confederació Regional del Treball de les Balears: El 22 d'octubre de 1922 se celebra a Palma (Mallorca, Illes Balears) el congrés constitutiu de la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). Van ser representats 1.113 afiliats: de Palma, els sindicats d'Oficis Diversos, del Metall, dels Transports, de la Construcció, de la Fusta i d'Alimentació (antics xocolaters); i dels pobles, els sindicats de fusters i de paletes de Manacor, els sabaters d'Inca i els paletes d'Andratx. De Menorca hi van assistir delegats d'Alaior i des Castell. El congrés féu una reafirmació dels principis i de les tàctiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i acordà la constitució de la nova organització regional. També tractà la qüestió dels presos, l'organització dels pagesos i dels treballadors del mar, i la reorganització dels sindicats únics de Mallorca. El secretari general del nou organisme fou Miquel Rigo, que havia substituït el 1921 Jaume Bauzà en el mateix càrrec a la Federació Regional del Treball de Mallorca. Destacaren en les intervencions Josep Pons i Anglada i Sebastià Colom, excomunistes, els joves Francesc Simonet i Bartomeu Llinàs, a més d'Antoni Bestard, d'Inca, i Guillem Febrer, de Manacor. El seuòrgan d'expressió fou Cultura Obrera. L'any següent, la dictadura de Primo de Rivera il·legalitzà aquesta organització anarcosindicalista.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    José Sánchez Rosa

    José Sánchez Rosa

    - José Sánchez Rosa: El 22 d'octubre de 1864 neix a Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Era el menor d'una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l'escola --només va fer dos anys de primària--, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d'un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d'intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l'any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements --un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic-- i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d'escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos (Campo de Gibraltar, Tànger, Dos Hermanas, Aznalcóllar, Sevilla) on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L'abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l'FSORE d'aquell any, al qual va assistir en representació d'Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l'Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d'organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes --sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L'any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb Vallina. L'any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l'Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d'Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d'estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d'una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l'Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo,Espartaco, Redención,Tierra y Libertad,El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores,Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia,Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La arit­mética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d'edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l'obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l'1 d'agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya), va ser afusellat i el seu cos llançat a la fosa comuna. L'historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005).

    ***

    Émile Derré

    Émile Derré

    -Émile Derré: El 22 d'octubre de 1867 neix a París (França) l'escultor anarquista Émile Derré. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel,Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legiÉmile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània).

    ***

    Foto policíaca de Mina Schrader (1894)

    Foto policíaca de Mina Schrader (1894)

    - Mina Schrader: El 22 d'octubre de 1874 neix al XI Districte de París (França) la model i escultora Appoline Wilhelmine Schrader, més coneguda com Mina Schrader i que va fer servir altres noms (Mina de Nyzot, Mina Schrader de Nysold, Mina Schrader de Wegt de Nizeau, Ysolde Vouillard, etc.). Treballà de model a Montmartre i visqué al número 11 del carrer Berthe. Fou una de les dames d'honor de la model Royer (Sarah Brown), que esdevingué cèlebre en el ball dels «Quat'z'Arts», sarau anual organitzat pels estudiants de Belles Arts, presentant-se tota nua i amb una simple malla de vellut negre. El 26 de març de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i hi va trobar una desena de notes, signades per artistes amb els qual treballava, entre ells Auguste Rodin. Com que es va negar a signar l'ordre d'escorcoll, un dels agents la prengué del braç per portar-la a comissaria i en la gresca el policia es trobà amb la bata a les mans i ella completament nua. Fitxada, restà cinc dies a comissaria i fou inculpada de pertànyer a «associació de malfactors». Estigué relacionada amb els anarquistes Henri Gauche i Henri Beaulieu. En 1894 Henry Gauthier-Villars (Willy) i Pierre Veber publicaren Une passade, on ella serví de model de l'heroïna principal de la novel·la, Monna Dupont de Nyewldt, amant de nombrosos artistes i escriptors (Gabriel-Albert Aurier, Remy de Gourmont, etc.). En 1897 Willy (encara que l'obra la va escriure el negre Henri Gautier Villars) publicà el llibre Maîtresse d'esthètes, on novament apareix sota el nom d'Ysolde Vouillard i on es definida com a«wagneriana, esotèrica, neoplatònica, ocultista, andrògina, primitiva, baudelariana, mòrbida, nitzscheana»; en aquest llibre s'explica la seva aventura amb l'escultor Pierre-Félix Masseau (Fix-Masseau). En 1900 Mina Schrader anuncià que estava preparant per a publicar l'any següent, sota el nom de Wilhelmine Schrader de Nyzot, els llibres  la recherche de Dieu i Les lois de l'électricité, i que també planejava l'escriptura d'altres dos (La suppression des distances i Les sources de l'électricité), però sembla que cap d'aquestes obres va ser finalment editada.

    Mina Schrader (1874-?)

    ***

    Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

    Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

    - Dando Dandi: El 22 d'octubre de 1893 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia)«L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta.

    ***

    Eghilberto Caruso

    Eghilberto Caruso

    - Eghilberto Caruso: El 22 d'octubre de 1898 neix a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert Caruso. Treballà, com molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es formà políticament en el Cercle Llibertari «Pietro Gori». El juliol de 1918 va ser detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En acabar la Gran Guerra, participà en nombroses manifestacions i esdevingué membre d'un dels grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia, participant en enfrontaments amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una denúncia, va ser jutjat i condemnat a 75 dies de presó per«possessió d'armes». Sotmès a vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926 el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista anarquista Pensiero e Volontà i el fullet L'intermezzo dei senza patria. En 1927 va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de 1927 arribà a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, però el 22 de desembre d'aquell any va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia. De bell nou a Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i restà sota vigilància policíaca fins la caiguda del règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia. Estava casat amb Elena Fiorentini, amb qui tingué quatre infants. Eghilberto Caruso va morir el 9 de febrer de 1961 mor a Civitavecchia (Laci, Itàlia).

    ***

    Benigno Andrade García

    Benigno Andrade García

    - Benigno Andrade García: El 22 d'octubre de 1908 neix al llogaret d'As Foucellas (Cabrui, Curtis, Betanzos, La Corunya, Galícia) el guerriller anarquista antifranquista Benigno Andrade García, més conegut com Foucellas o Foucelhas. Va estudiar primària a l'escola de la localitat i des de molt jove va treballar al camp. Més tard es va instal·lar a Lleó per fer feina a les mines de carbó de Fabero (Ponferrada). Casat amb María Pérez, va tenir dos fills, Josefa i Sergi. Sa muller treballava a cal metge de la localitat, Manuel Calvello, qui juntament amb sa muller Isabel Ríos Lazcano, dirigien la cèl·lula comunista de Curtis, anomenada«Sociedad Republicana Radio Comunista», amb la qual simpatitzava Faucellas. Posteriorment afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan va esclatar la Guerra Civil es va enrolar en una columna que es dirigia a la Corunya, per trobar-se amb la ciutat ja presa pels grups feixistes, per la qual cosa va tornar a Curtis. Va intervenir en una requisa d'armes a Fisteos i en altra de dinamita a l'estació de tren de Teixeiro i, tement les represàlies franquistes, es va llançar al maquis. Durant la guerra va estar malalt de diftèria i la va passar convalescent i amagat en diversos indrets de la zona. Durant aquest temps va ser cridat a files i declarat pròfug. Ja recuperat i encara no buscat activament per la Guàrdia Civil, es va posar al front, en 1941, d'una partida guerrillera que actuava sobretot a la zona de Sobrado dos Monxes i Arzua, formada majoritàriament per presoners republicans fugitius dels batallons de càstig disciplinari que existien en aquellaèpoca a Galícia. Ben aviat va adquirir fama de tenir un olfacte especial per evitar les emboscades, que se suposa precedia de les activitats d'«espionatge» de sa germana Consuelo, que treballava a la caserna de la Guàrdia Civil. En 1943 va passar al grup de Lisardo Freijo (Tenente Freixo) de Lugo, que operava principalment a la zona de Curtis i Ordes. Ferit fortuïtament per la seva pròpia arma, el març de 1943, va ser traslladat pels companys a la Corunya, on va ser operat sota nom fals de Juan Fernández al sanatori de San Nicolás, restant-hi sis mesos convalescent. En 1945 se li atribueix la mort del caporal de la Guàrdia Civil Manuel Bello a Curtis. En 1947 va tornar al maquis, encara que la seva activitat comença a minvar, ja que molts dels seus companys moren en emboscades i enfrontaments armats. L'abril d'aquest any es trasllada a Pontevedra com a cap de la Quinta Agrupació Guerrillera. L'octubre de 1949 va fugir a una emboscada de la Guàrdia Civil preparada a Riqueche, cap del destacament de Cortizas. Entre els anys 1950 i 1951, ja molt reduïts els escamots guerrillers, es trasllada a la zona de Betanzos, en companyia de Manuel Villar Arnoso (Manolito), que li servia d'únic enllaç. El 9 de març de 1952 es detingut i ferit en una cama a Costa (Oza de los Ríos), resultant mort Manolito i altre guerriller, a més del guàrdia civil Cesáreo Díez. Terriblement torturat per la Guàrdia Civil, va confessar l'ajuda que nombrosos alcaldes de la zona l'havien prestat. Va ser jutjat en Consell de Guerra a l'Agrupació de Sanitat Militar de la Corunya el 26 de juliol de 1952 i condemnat a mort. Benigno Andrade García va ser executat mitjançant garrot vil a les 7 del matí del 7 d'agost de 1952 a la presó provincial de la Corunya (Galícia) i enterrat en una fosa comuna del cementiri de San Amaro. La vida de Benigne Andrade està enfosquida per la llegenda forjada pel poble --entre 1936 i 1952 se li van incoar vint processaments--, que li va atribuir tota classe d'actes, fins al punt que els guerrillers gallecs van ser anomenats Os Foucellas en general. Se li atribuïren un fotimer d'actuacions, encara que molts bandolers i delinqüents comuns culpaven Foucellas dels seus propis crims, donada la gran fama d'aquest.

    ***

    Marianne Enckell

    Marianne Enckell

    - Marianne Enckell: El 22 d'octubre de 1944 neix a Estocolm (Suècia) la traductora, escriptora, historiadora i bibliotecària, arxivera i documentalista anarquista Marianne Enckell, també coneguda sota el pseudònim de Marie Martin. Sos pares van ser el diplomàtic Ralph Enckell i la documentalista anarquista Marie-Christine Mikhaïlo. Cinquena de cinc germans, tots homes (Pierre, Laurent, Thomas i Marc), passà la infantesa en un ambient cosmopolita a Estocolm, París i Lausana. Després del batxillerat estudià Sociologia a la Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es llicencià en 1967. En 1963 passà un mes a Algèria, a casa de l'objector i antimilitarista Henry Cheyrouze i sa companya, experiència que la marcà profundament. Amplià estudis d'Etnologia a Neuchâtel i de Relacions Internacionals i treballà en una tesi sobre Max Nettlau que quedà inconclusa. Participà en els fets de «Maig del 68» a Ginebra («Mouvement du 17 Mai») i, després de treballar en diverses feinetes (mestra en una escola rural a la Suïssa Romanda, secretària del sindicalista Lucien Tronchet, fent estudis estadístics i enquestes, realitzant traduccions d'informes, treballant a la pensió d'estudiants familiar, etc.), entre 1977 i 1984 va fer feina contractada com a empleada en l'organització sindical ginebrina Unió Internacional dels Treballadors de l'Alimentació i Rams Connexos. Després, gràcies a la seva faceta políglota (francès, alemany, anglès, italià, espanyol, etc.), treballà a Ginebra fent traduccions per als sindicats i per a diverses ONG. Entre 1991 i 1996 treballà en l'Oeuvre Suisse d'Entraide Ouvrière (OSEO, Ajuda Obrera Suïssa). Després es va fer traductora independent i col·laboradorà de diverses editorials. En 1963, després de l'expulsió de l'anarquista Pietro Ferrua, fundador en 1957 a Ginebra del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme), ajudà sa mare en la direcció d'aquest centre de documentació, assegurant-ne la continuïtat i el desenvolupament, i convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme més importants del món. Aquesta tasca de salvaguarda del patrimoni llibertari internacional la posarà en contacte amb militants anarquistes d'arreu del món. En els anys setanta participà activament en el suport al moviment dels objectors de consciència i en el Mouvement de Libération des Femmes (MLF, Moviment d'Alliberament de les Dones). El novembre de 1975 signà, amb centenars de persones, el manifest «El terrorisme franquista a França», contra els atacs de l'extrema dreta espanyola a França. Durant més de 10 anys, fou companya del militant anarquista Vicente Martí Verdú. El març de 1990 el CIRA deixà Ginebra i s'instal·là al casal familiar de l'avinguda de Beaumont de Lausana (Vaud, Suïssa). Ha participat en l'organització de diversos col·loquis anarquistes internacionals, com ara el de Venècia (1984),«Anarchici ed ebrei» (Venècia, 2000), «Colloque Élisée Reclus» (Montpeller, 2005), Saint-Imier (2012), etc.És la representant del CIRA en la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Trobem articles seus, algunes vegades signats sota el pseudònim Marie Martin, en nombroses publicacions llibertàries, en algunes de les quals forma part del seu consell de redacció, com ara Agora,Anarchisme et Non Violence, Bulletin du CIRA, Cahiers d'Histoire du Mouvement Ouvrier, Interrogations,Contredire,Éditions Noir, IRL, Ma!,Le Monde Libertaire, Réfractions,Le Réveil Anarchiste, Volontà, etc. És autora de Un journal anarchiste genovois. Le Réveil (1900-1914) (1967, memòria d'Economia Social de la Universitat de Ginebra), La Fédération jurassienne, aux origines de l'anarchisme en Suisse (1971, 1991 i 2012), Ciao anarchici! Images d’une rencontre anarchiste internationale (Venise 1984) (1986, amb Agnaldo Maciel i Fabio Santin), Les Anarchistes à l'écran (1901-2003) (2003, ambÉric Jarry), Mourir en manifestant. Répressions en démocratie; le 9 novembre 1932 en perspective (2009, amb Charles Heimberg i Stéfanie Prezioso), Le don de la liberté. Les relations d'Albert Camus avec les libertaires (2009, amb Sylvain Boulouque, Progreso Marin i Wally Rosell), Grande balade avec la Fédération Jurassienne (2012); i ha editat nombrosos llibres de diferents autors (Mikhail Bakunin, Max Nettlau, Louis Mercier Vega, Clément Duval, Higinio Noja Ruiz, Vicente Martí, Henri Roorda, etc.) i de diferents temàtiques (cançons anarquistes, educació, etc.). Entre els autors que ha traduït podem citar Martha A. Ackelsberg, Gianpiero Bottinelli, Edi Gmür, Beat Leuthardt, David Lowenthal, Albert Minnig, Nicolas Walter, Yusuf Yeşilöz, etc. En 2006 el seu testimoni vital fou recollit per Laurent Patry i Mimmo Pucciarelli en el llibre L'anarchisme en personnes.És membre dels grups redactors del Chantier biographique des anarchistes en Suisse, del Dictionnaire biographique du mouvement libertaire francophone i delDictionnaire biographique du mouvement ouvrier français («Le Maitron»).

    Marie-Christine Mikhaïlo (1916-2004)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Registre militar de Benoît Chevenet

    Registre militar de Benoît Chevenet

    - Benoît Chevenet: El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) el terrelloner anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Havia nascut el 30 d'abril de 1864 a Donzy-le-Pertuis (Borgonya, França). Sos pares, pagesos, es deien Jean Chevenet i Reine Descours. Després de fer el servei militar en el 137 Regiment d'Infanteria, va ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el 14 de novembre de 1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de maig de 1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local d'un comerciant de vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la vaga general, que va ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per l'Audiència de Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) amb complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), Julien Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i GeorgesÉtiévant; la dinamita furtada va ser trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de París. Va ser enviat, amb la matrícula 25.673, a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22 d'octubre de 1894 a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) d'un tret a la nuca a boca de canó durant la revolta dels deportats.

    ***

    Léon Léauthier segons "L'Intransigeant" del 23 de novembre de 1893

    Léon Léauthier segons L'Intransigeant del 23 de novembre de 1893

    - Léon Léauthier: El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa)l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Léon Jules Léauthier. Havia nascut el 5 de gener de 1874 a Manòsca (Provença, Occitània). Sos pares es deien Joseph Pierre Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que morí quan son fill era molt petit. Estudià les primeres lletres en una escola religiosa de Manòsca i després marxà pensionat a una escola laica de Marsella. Obrer sabater, a Marsella participà en nombroses conferències de Sébastien Faure. A partir d'aquest moment fou un assidu lector de la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte, La Revue Anarchiste etc.). Sense feina, el 20 d'abril de 1893 arribà a París on els artesans Lhomond i Cuzin li donaren treball als seus tallers de reparació de calçat. El 24 de setembre va ser acomiadat i decidí venjar-se. Envià una carta a Sébastien Faure on li deia que, seguint l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina«el primer burgès que es topés». L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà greument amb el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant Boudillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la comissaria de l'Ajuntament del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però no mortal. El 24 de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu patró, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. No fou sentenciat a la pena capital perquè el jurat considerà que tenia «trastorns mentals». En sentir la condemna cridà:«Visca l'anarquia!». L'agost de 1894, durant el transport cap a les colònies penitenciàries de la Guiana Francesa, participà en una revolta amb altres deportats a bord del vaixell Ville de Saint Nazaire. En arribar, va ser destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond Marpaux, Placide Catinaux i Briens) i on trobà els penats Clément Duval, Pini, Meyrueis i Chenal. Especial amistat va fer amb l'anarquista Clément Duval. Léon Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894 durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa). En 1999 Yves Frémion publicà L'anarchiste. L'affaire Léauthier (1893-1894), reeditat en 2011 sota el títo Léauthier l'anarchiste. De la propagande per le fait à la révolte des bagnards (1893-1894).

    Léon Léauthier (1874-1894)

    ***

    Notícia del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 25 de març de 1893

    Notícia del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25 de març de 1893

    - Henri Meyrueis: El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista Henri Pierre Meyrueis. Havia nascut el 12 de juliol de 1865 a Millau (Roergue, Occitània). D'antuvi es guanyà la vida fent d'aprenent de sabater i després de cambrer a diferents poblacions, fins instal·lar-se a París (França) on treballà en un cafè del carrer del Louvre. Durant l'estiu de 1892 viatjà a Londres (Anglaterra) i el 2 d'octubre d'aquell any va ser detingut, amb Bernard Chappuliot (Chopulot), acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident policíac Gustave Bisson (Le Petit Pâtissier) que s'havia infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjats, el 24 de març de 1893 van ser condemnats a reclusió perpètua. Chappuliot va ser enviat a la colònia penitenciària de Nova Caledònia i Meyrueis a la Guaiana Francesa sota la matrícula 26.183. A l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa) conegué nombrosos anarquistes, entre ells Clément Duval, i patí nombrosos càstigs per intents d'evasió o per amotinar-se. L'administració penitenciària el qualificà d'«anarquista dels més violents». Entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els anarquistes deportats s'aixecaren a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) i mataren el vigilant militar Mosca. En aquest aixecament moriren 12 forçats (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Segons Auguste Liard-Courtois, Meyrueis va ser asfixiat amb fum, amb Thiervoz, en una cova i rematat en sortir-ne; i, segons Clément Duval, va ser abatut, amb Simon Biscuit, pujat en un arbre; però ni Liard-Courtois ni Duval hi eren presents.

    ***

    Charles Simon segons "Le Journal Illustré" del 17 d'abril de 1892

    Charles Simon segons Le Journal Illustré del 17 d'abril de 1892

    - Charles Achille Simon: El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit o Ravachol II. Havia nascut l'11 de maig de 1873 a Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França). Jove aprenent de vidrier, es va revoltar per la injustícia del procés de Henri Decamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, i va esdevenir còmplice de Ravachol, ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de l'Audiència Benoît i del seu substitut Bulot. Per aquests fets l'Audiència del Sena el va condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat al presidi de la Guaiana, trobarà altres companys, com ara l'anarquista Clément Duval. El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no volia baixar a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre cridava «Visca l'anarquia!».

    Charles Achille Simon (1873-1894)

    ***

    Philippe

    Philippe

    - Philippe: El 22 d'octubre de 1917 mor a Londres (Anglaterra) el periodista anarquista Auguste Albert Philippe, conegut com Philippe, André Philippe o Léon Wolke. Havia nascut el 20 de febrer --algunes fonts citen el 26 de febrer-- de 1864 a Lorient (Bretanya). En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys de presó ajornables per«associació de malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de 1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de passar un mes a Londres (Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La Cravache, que entre 1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà diversos articles sota el pseudònim Léon Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897 va ser condemnat pel tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50 francs de multa i a 100 francs d'indemnització per«difamació a l'alcalde de Roubaix» en un article publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament, ja que amb aquesta condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys, fugí a Londres i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la gerència del periòdic. El febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix publicà una carta seva, datada el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com a Léon Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de les seves col·laboracions. Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit cafè a Reims, alhora que exercia el seu ofici i col·laborava en la novaèpoca de La Cravache, editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles Dhooghe i Victor Grimbert.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Poesia contemporània: Cercle clos.


    Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra.(Maite Salord)


    Per Maite Salord Ripoll.


    La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.


    Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) implica no només recórrer tots els gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre, assaig, memòries), sinó també repassar el nom d'alguns dels premis literaris més prestigiosos de les nostres lletres. D'entre els més de quaranta títols que ha publicat, destacam, pel que fa a la narrativa, Paisatges de sorra (Premi Joanot Martorell 1986), Vida d'artista (Premi de Literatura Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya 1993) i L'amagatall (Premi Miquel Àngel Riera 1998). En poesia, Els poemes de l'horabaixa (1994), L'obscura ànsia del cor (1996), Record de Praga (1997). Dins del camp del teatre són importants Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma 1974), El cadàver (1998) i Acte únic (Premi del Consell Insular de Mallorca 1987). Finalment destacam el seu llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994).

    Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.


    Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.


    El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.


    Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.


    Cercle closés, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.


    Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".


    D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".


    Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".


    Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle closés un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.


    Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".


    Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.


    15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.


    Pròleg a Cercle clos. Institut Menorquí d'Estudis, Maó (Menorca, 2001), Pàgs. 7-11.




    0 0

    [23/10] «La Liberté» - Agresti - Lorulot - Cordón - Mazzoleni - Body - Cortés - Lehning - Tinti - Txorbadieff - Marpeaux - Lloyd - Betto - Trull - Peiró - Pardiñas

    Anarcoefemèrides del 23 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "La Liberté"

    Capçalera del primer número de La Liberté

    - Surt La Liberté: El 23 d'octubre de 1886 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic setmanal La Liberté. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs «Ni Déu ni amo» i «Autonomia. Solidaritat. Justícia». També s'edità a Verviers (Valònia). L'editor fou J. Davister i el gerent E. Pintelon. Els articles eren anònims. En sortiren 18 números, l'últim el 29 de maig de 1887, i deixà de publicar-se per manca de fons econòmics.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)

    - Antonio Agresti: El 23 d'octubre de 1863 –alguns autors citen 1894– neix a Florència (Toscana, Itàlia) el gravador i propagandista anarquista Ferdinando Antonio Luigi Agresti. Sos pares es deien Girolamo Agresti i Genoveffa Cherubini. A començament dels anys vuitanta, gràcies a l'activitat propagandística d'Erico Malatesta, s'adherí al pensament anarquista. En 1883 organitzà el Cercle de Propaganda de Joves Treballadors. Aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista«exaltat i audaç» i el 19 de setembre de 1884 va ser condemnat, amb altres companys, a 30 mesos de presó i una multa de 3.900 lires per haver editat i difós un manifest de solidaritat contra la condemna a Malatesta, el febrer de 1884, considerat «greument ofensiu per a l'ordre constitucional monàrquic». Per a no ser empresonat, fugí a França i d'antuvi s'instal·là a Marsella i després a París. En 1889 va ser expulsat de França per«activitats subversives», en realitat per haver fer costat vagues locals, i el març de 1890 retornà a Florència gràcies a una amnistia. Just arribar-hi, va ser condemnat a un mes de presó per negar-se al reclutament. Un cop lliure, reprengué la seva activitat de propaganda anarquista a Florència i a la regió, però l'agost de 1890 retornà clandestinament a París. El 20 de juny de 1891 va ser detingut a París per«infracció del decret d'expulsió». Després d'una breu estada a la presó, en 1892 arribà a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 passà per Avinyó (Provença, Occitània) i l'octubre d'aquest anys marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), on col·laborà en el periòdic anarquista La Questione Sociale, que s'editava a Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 s'instal·là a Londres (Anglaterra), des d'on col·laborà en la revista llibertària La Protesta Umana, publicada per Niccolò Converti a Tunis (Tunísia). Fou un dels promotors de la publicacióL'Anarchia, que només tragué un número l'agost de 1896 a Londres i dins el qual Errico Malatesta publicà un manifest programàtic per a la reorganització del moviment anarquista sobre una base revolucionària. L'agost de 1897 retornà a Florència i, després de casar-se l'any següent amb O. Rossetti, nascuda a Londres, però d'origen italià, sembla que returà la seva militància. En 1900 dirigí a Florència el quinzenal literari i artístic La Boheme. A finals de 1902 s'instal·là definitivament a Roma (Itàlia), on entrà a formar part de la redacció del periòdic Il Domani i col·laborà en diferents publicacions (L'Avanti!, Avanti della Domenica, Rivista Popolare di Politica, Lettere e Scienze Sociali, La Lupa, Il Devenire Sociale, etc.). En 1909 publicà, amb Amilcare Cipriani, el llibre Francisco Ferrer y Guardia. Suo sacrificio e giudizio dell' opinione pubblica. Cenni biografici e storici. En 1910 es pronuncià a favor de les eleccions en una columna del periòdic Il Nuovo Giornale di Firenze. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, s'acostà novament a l'anarquisme i col·laborà en el periòdic malatestià Volontà, però durant el conflicte fou un dels fervents partidaris intervencionistes dins del moviment llibertari i un dels promotors, amb Attilio Paolinelli, Massimo Rocca, Maria Rygier i Torquato Malagola, de l'únic número de la publicació intervencionista La Sfida, que es publicà l'octubre de 1914 pels«anarquistes independents d'Itàlia». Entre 1916 i 1917 participà activament en les activitats dels Fasci Interventisti Rivoluzionari (FIR). Fou l'autor del pamflet Perché sono interventista. Risposita all'opuscolo «La Guerra europea e gli anarchici» (1917), on polemitzà amb Luigi Fabbri i exposà les raons purament llibertàries de la lluita contra l'imperi autòcrata austrohongarès. Acabà defensant el nacionalisme de Giuseppe Mazzini i finalment abandonà l'anarquisme. En la postguerra deixà la política activa, fou redactor del periòdic conservador La Tribuna i s'acostà al feixisme. El març de 1925 va ser esborrat del fitxer dels«subversius» per «haver esdevingut un home d'ordre». Antonio Agresti va morir el 28 de març de 1926 a Roma (Itàlia). Alguns autors l'identifiquen amb l'anarquista Oreste Bindi.

    ***

    Lorulot

    Lorulot

    - Lorulot: El 23 d'octubre de 1885 neix a París (França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Nascut en una modesta família treballadora, va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie, òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905 és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Emilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensongeélectoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres. Lorulot va morir l'11 de març de 1963 a Herblay (Illa de França, França).

    ***

    Foto antropomètrica de Salvador Cordón Avellán (ca. 1919)

    Foto antropomètrica de Salvador Cordón Avellán (ca. 1919)

    - Salvador Cordón Avellán: El 23 d'octubre de 1887 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escriptor, periodista, mestra racionalista i propagandista anarquista Salvador Pedro de la Santísima Trinidad Cordón Avellán. Ja d'infant a Almodóvar del Río entrà en contacte amb el moviment anarquista a través de la premsa i aviat començarà a col·laborar habitualment en aquesta i fent propaganda llibertaria pels pobles. En 1901 col·laborà en Al Paso. En 1905 va se acusat d'homicidi; jutjat, fou condemnat a quatre anys de presó. En 1907 emigrà a l'Argentina fugint del servei militar. A Buenos Aires participà en el moviment anarquista de la mà d'Antonio Loredo Martínez, que sempre el considerarà com el seu mestre, i fa classes als obrers. S'uní sentimentalment amb l'escriptora Isabel Hortensia Pereyra Dágedo, amb qui portarà una gran tasca propagandística. En 1913 retornà a la Península. Després d'un temps a Màlaga, en 1914 es va fer càrrec, en substitució d'Antonio García Birlán (Dionysios), de l'Escola Racionalista del Centre Obrer de Castro del Río i engegà una intensíssima tasca periodística i de propaganda oral arreu d'Andalusia. A Castro del Río l'agost de 1914 va néixer son fill Arnaldo Avenire. En 1915 fundà la revista Alas. Revista sociológica y literaria, del grup anarquista del mateix nom (Antonio Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.) de Castro del Río. Aquest any, tot sol o amb José Sánchez Rosa i José Rodríguez Romero, va fer gires propagandístiques per la província cordovesa (Pedro Abad, Cañete, Montoro, El Carpio, Castro, Baena, Luque, Cabra, Doña Mencía, Montemayor, Fernán Núñez, etc.). Instal·lat a Màlaga, fou un dels fundadors del seu Ateneu Sindicalista. En 1916 s'establí a Montejaque, on durant dos anys dirigí l'escola racionalista. En 1917 també portà l'Escola Racionalista de Nerva i prengué part activa en la vaga general d'agost d'aquell any, fet pel qual va ser detingut, juntament amb diversos membres de l'ajuntament, el setembre d'aquell any i tancat a la presó de Huelva. En 1917 publicà a Montejaque i a Aznalcóllar la revista anarquista Los Nuestros i l'any següent a Cabra encapçalà una vaga. L'octubre de 1918 organitzà a Castro del Río el Congrés de Societats Camperoles. Poc després s'establí a Còrdova, on anuncià la sortida del setmanari La Voz del Pueblo. En aquesta època destacà per les seves controvèrsies orals i escrites amb socialistes i republicans federals i, juntament amb Rodríguez Romero i José Sánchez Rosa, fent gires propagandístiques per les zones rurals alhora que atia la formació de sindicats de pagesos. El 17 de febrer de 1917, arran d'una manifestació anticaciquil que recorregué els principals carrers de Còrdova i durant la qual va ser destruït el monument dedicat a Manuel Barroso, fou detingut com a instigador dels fets i jutjat. Després marxà a Cadis i representà La Línea i Algeciras en el Congrés de la Comèdia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 fundà a Algeciras el periòdic Prometeo i a Linares Luz y Vida. L'agost de 1920 participà en la conferència gaditana en pro de la participació de la dona en la lluita. El 26 d'abril de 1921 va ser detingut per un delicte d'impremta i tancat uns mesos a la presó de Cadis. En 1923, després d'abandonar el grup «Fraternidad» de Pueblo Nuevo del Terrible, s'instal·là a Barcelona amb sa companya Isabel. A la capital catalana s'introduí en el món del teatre i de la sarsuela (Alma de muñeca, Er cante jondo,Carmeliya la montiyana, La caza del hombre, El cuervo, Una sombra en la sombra, etc.) i estrenà algunes obres seves per companyies professionals. En aquests anys va escriure diverses novel·letes per a la«Novela Ideal» de la família Urales. Entre 1923 i 1927, amb sa companya Isabel, regentà una escola a Navàs (Bages, Catalunya), depenent de l'ateneu obrer local. A la dècada dels trenta vivia a l'Argentina, on partidari de les tàctiques extremistes i de la subversió i atret per la Revolució russa, canvia el seu nom per Kordhonief. Salvador Cordón Avellán va morir en 1958 a Buenos Aires (Argentina) en un accident de trànsit. Publicà en nombrosa premsa, com ara Al Paso, Alas, Diario Liberal, España Nueva,Los Nuestros, Prometeo,La Revista Blanca,Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor de Pedazos de mi alma. Girones de mi vida (1911), La familia política (1913, amb Isabel Pereyra), La virgen roja (1913), La caída (1915),Andalucía bajo el látigo de sus negreros (1919), Frente al Estado (1919), Frente a la masa (1920), El grito (1920), La siega que viene (1920), De mi bohemia revolucionaria (1921), País al rojo (1922), Entre rejas (1924),¡Al jabalí! (1925), Hermanos! (1925), Locos (1925), Pueblo en la sombra (1928), etc., i deixà nombroses obres inèdites.

    ***

    Camillo Mazzoleni

    Camillo Mazzoleni

    - Camillo Mazzoleni: El 23 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Camillo Aristide Giovanni Mazzoleni. Sos pares es deien Anselmo Mazzoleni i Luigia Pelizzoli. D'antuvi va ser llicenciat del servei militar per insuficiència toràcica, però posteriorment va ser novament cridat i enquadrat com a soldat en el 55 Regiment d'Infanteria. Sindicalista actiu, fou un dels organitzadors de la vaga de tipògrafs del novembre de 1911, després de la qual va ser denunciat per les autoritats judicials per lesions i amenaces contra els esquirols; jutjat, va ser condemnat el 26 de febrer de 1912 pel Tribunal de Bèrgam a un mes de presó. Amb Egidio Corti, Gaetano Ghirardi, Angelo Natale Locatelli, Luigi Marcassoli i altres, fou membre del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB), creat l'agost de 1914, i fou gerent responsable del periòdic Libertà. Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan d'aquest grup i que només pogué treure dos números, el 6 de setembre i el 15 de novembre d'aquell any. En 1917 regentava la «Tipografia Mazzoleni» al número 29 de la Piazza Pontida de Bèrgam. El febrer de 1925 treballà a les impremtes de la Tipografia Cattaneo de Bèrgam i la policia el definí com a «subversiu audaç i enemic del Govern i del Estat» i que «en cas de motí, seria perillosíssim». Després del descobriment, el 8 de febrer de 1926, de material explosiu a casa de Luigi Caglioni, un dels militants anarquistes més actius de Bèrgam i company seu en el GLB, l'endemà la seva habitació a casa de son cunyat on ell vivia va ser escorcollada i es van trobar fotografies de Giacomo Matteotti, el passaport per a l'estranger caducat, alguns fullets (Ai Giovani,Il padre della patria, Il secondo re d'Italia, Luigi Cadorna, I poveri, Giacinto Menotti Serrati, Federalismo e Libertà, Francesco Nitti,L'Università Libera, L'Italia tra due Crispi, Fra contadini) i números d'algunes revistes (Germinal i Pensiero e Volontà). Després d'aquest escorcoll, va ser fitxat, tancat i posteriorment alliberat. Subscrit a Fede!, sostingué la premsa anarquista i els perseguits polítics. El 29 d'abril de 1926 patí un segon escorcoll i se li va trobar una fotografia d'Errico Malatesta. El febrer de 1927 vivia a Milà (Llombardia, Itàlia) i treballava de tipògraf al barri milanès de Crescenzago. El juliol de 1941 estava inscrit en el Partit Nacional Feixista (NPF) com a excombatent amb una antiguitat del 3 de març de 1925 i treballava de tipògraf en l'empresa Tonoli de Milà. El 4 d'octubre de 1941 va ser esborrat del registre de subversius fitxats, però no del de subversius comuns. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Marcel Body abans de la seva partida cap a Rússia

    Marcel Body abans de la seva partida cap a Rússia

    - Marcel Body: El 23 d'octubre de 1894 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el tipògraf i traductor, primer comunista i després llibertari, Jean Alexandre Body, més conegut com Marcel Body. Els membre de sa família treballaven com a obrers en les fàbriques de porcellana de Llemotges, però ell, als 12 anys, va entrar com a aprenent de tipògraf. Va descobrir la lectura, tant en la premsa socialista com en les novel·les, i la seva passió per Tolstoj el porta a aprendre rus. Acostat als cercles marxistes, assisteix als mítings de Jean Jaurès. En 1914 va afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1916 va prendre part com a voluntari en la missió militar francesa a Rússia, on s'adhereix a la revolució bolxevic, al costat dels seus dirigents (Zinov'ev, Lenin, Trockij, Stalin...), desertant de l'exèrcit, amb Jacques Sadoul i Pierre Pascal, i trencant els lligams amb França per la seva política intervencionista, tot participant en el Grup Comunista Francès de Moscou. En aquesta ciutat va publicar el periòdic en llengua francesa Troisième Internationale. Un cop va esdevenir ciutadà rus, va ser enviat com a diplomàtic en 1921 a Christiania (Noruega) amb el càrrec de secretari especial del Soviet Suprem, juntament amb Aleksandra Kollontaj. A partir dels fets de Kronstadt, va criticar la desviació del règim comunista, però encara va ser membre de la COMINTERN en 1926. En 1927, hostilitzat pel règim estalinista, va rebutjar seguir participant en els serveis diplomàtics soviètics i va tornar a França, on va traduir Lenin, Trockij, Piatnitski, Ouralov, Prokopowicz, Bukharin i, sobretot, Bakunin. En 1928 va ser expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver recomanat el vot per un candidat socialista. Després va fundar el periòdic La Vérité (15 números) i va participar en la Unió dels Treballadors Revolucionaris (UTR) i en el moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborava en la premsa anarquista --especialment en Le Réfractaire, de May Picqueray-- i pacifista. Durant els anys 60 participarà en la revista Le Contrat Social, de Boris Souvarine.És autor d'un llibre de memòries, on insisteix molt en el paper jugat pels anarquistes en la Revolució russa, publicat en tres edicions: Un piano en bouleau de Carélie (1981), Un ouvrier limousin au coeur de la Révolution russe (1986) i Au coeur de la Révolution: mes années de Russie (1917-1927) (2003). També va publicar pòstumament Les groupes communistes français de Russie (1918-1921) (1965 i 1988). Marcel Body va morir el 12 de novembre de 1984 a Chatou (Illa de França, França). Aquest mateix any, el director Bernard Baissat va estrenar un documental sobre sa vida, Écoutez Marcel Body.

    Marcel Body (1894-1984)

    ***

    Joaquín Cortés Olivares

    Joaquín Cortés Olivares

    - Joaquín Cortés Olivares: El 23 d'octubre de 1895 neix a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Cortés Olivares. Sos pares es deien Juan Cortés i Catalina Olivares. A començament de la dècada dels deu s'integrà en els grups anarquistes i anarcosindicalistes d'Andalusia i conegué les presons de Sevilla, Jaén, Linares i Úbeda. Durant la vaga general de setembre de 1911 va ser detingut i empresonat a Sevilla (Andalusia, Espanya). En aquestaèpoca formava part, amb Manuel Villegas i altres companys, del grup anarquista sevillà «Pro Ensenyament Racionalista», que va ser dissolt per les autoritats arran de la citada vaga general. Després d'una temporada a l'Argentina, en 1914 retornà a la Península. Instal·lat a Catalunya, en 1916 va ser empresonat a Barcelona i en 1918 participà en una gira propagandística a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Roser Dulcet Martí, Llibertat Ródenas Domínguez i Salvio Aiguaviva Vila. En 1919, per causes desconegudes, marxà cap a l'Argentina i residí a Buenos Aires fins a 1927, anys que va ser expulsat d'aquest país a resultes de la seva militància llibertària. Arribà a París (França), on trobà Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez, amb els que havia estat lligat en la seva etapa argentina. El gener de 1928 participà amb una trentena de militants (Francisco Ascaso, Bruno Carreras Villanueva, Buenaventura Durruti, etc.) en una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del departament del Sena amb la intenció de preparar un congrés nacional que s'havia de celebrar el 19 de febrer següent. Amenaçat d'expulsió, amb altres companys (Francisco Ascaso, Liberto Callejas, Buenaventura Durruti, etc.), es refugià a Brussel·les (Bèlgica), on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola en 1931. Representà Espanya en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), reconstituït en 1929, i que entre altres membres comptava amb Giuseppe Bifolchi, Louis Lecoin, Nèstor Makhnò i Pierre Perrin (Pierre Odéon). De bell nou a Barcelona, amb la resta de companys exiliats a Brussel·les, participà l'1 de maig de 1931 al gran míting del Palau de Belles Arts de Barcelona. Poc després s'allunyà de les tesis defensades per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després d'haver estat delegat del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril de Barcelona en el III Congrés Confederal (Extraordinari) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid (Espanya), el juliol va ser un dels que, en l'assemblea del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril, reivindicant les posicions més radicals, demanà l'ocupació obrera de les fàbriques per a forçar les negociacions amb la patronal. No obstant això, poc després, participà en la reunió preparatòria de l'anomenat «Manifest dels Trenta», que va ser publicat el 31 d'agost de 1931. En aquesta època participà en nombrosos mítings de presentació d'aquest manifest i, a finals de 1931, en una gira propagandística per la comarca de les Garrigues (Vinaixa, el Vilosell, Arbeca, les Borges Blanques, etc.). El març de 1933, per pressions dels sectors de la FAI dins de la CNT, com la resta de trentistes, va ser exclòs del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril confederal. Aleshores s'abocà en les activitats d'Ateneu Sindicalista Obrer (ASO), fent conferències i mítings. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, considerat com a un brillant orador, ja reingressat en la CNT, participà en nombrosos mítings arreu Catalunya i el País Valencià (Vic, Castelló, Reus, etc.) i l'any següent a Barcelona i a diversos poblacions catalanes (Sant Sadurní d'Anoia, Caldes de Malavella, Igualada, etc.). El novembre de 1936 va ser nomenat tresorer del Comitè Nacional de la CNT i el gener de 1937 entrà a formar part del Comitè d'Enllaç format per la CNT, la FAI, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), creat per coordinar l'esforç de guerra. El 10 d'abril de 1937 va ser designat pel Comitè Nacional confederal per formar part de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI, de la qual també formaven part Martynas Gudelis (Martín Gudell) i Helmut Rüdiger, encarregades de la publicació de periòdics, fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, en 1937 assistí a l'assemblea celebrada pels milicians d'Aragó oposats a la militarització. Des de 1938 i fins el final de la contesa fou conseller de Relacions Exteriors del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE), depenent del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, durant la Retirada, va ser detingut quan dirigia un comboi d'infants refugiats cap a França; jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de presó per «manca de visat». Finalment aconseguí embarcar cap a Amèrica i el 16 de maig de 1940 arribà, a bord del vaixell De la Salle, a la República Dominicana i s'instal·là a la colònia agrícola de refugiats espanyols de Pedro Sánchez (El Seibo, República Dominicana), on treballà de pintor. A principis d'abril de 1941 desembarcà al port de l'Havana (Cuba). En aquest país fou un dels principals animadors del Cercle Republicà Espanyol i representà la CNT als país caribeny, participant com a tal en nombrosos actes polítics. S'integrà com a assessor en la Comissió Obrera del Partit Revolucionari Cubà (Autèntic), mantingué estrets vincles amb els anarquistes cubans i sostingué posicions anticomunistes. El febrer de 1943 formà part de l'acabada de crear Comissió Organitzadora del Centre de Divulgació Social (CDS) de l'Havana i va ser elegit secretari general de la mateixa. A finals de 1943 s'establí a Mèxic, on va fer costat les tesis de Joan García Olivar de la«Ponència» i de la seva «Nova FAI». En 1944 es reuní amb ell la seva esposa, la comadrona María Lombardi Baldinoti, que havia restat a Cuba. En 1945 s'integrà com a secretari dels ministres anomenats per la CNT en el Govern republicà de l'exili encapçalat per de José Giral Pereira. En 1945, també, era secretari de l'Agrupació «Estudios Sociales» de Mèxic. En 1947 va ser nomenat secretari de Correspondència de l'«Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic i s'encarregà de les relacions amb l'organització confederal a l'interior d'Espanya. L'11 de juny de 1953 representà la CNT en l'acte de protesta contra el pacte entre Estats Units i la dictadura franquista celebrat al Teatre Arbeu de Mèxic, on també parlaren Indalecio Prieto Tuero, per l'Agrupació Socialista, i Manuel Albar Catalán per la UGT. En 1956 fou l'administrador del periòdic mexicà CNT (1955-1960), dirigit per Juan López Sánchez,òrgan de la tendència«col·laboracionista». En 1956 també publicà el fullet La Confederación Nacional del Trabajo de España de España y la política. En aquests anys realitzà diversos viatges a Cuba per assessorar els seus companys en lluita. En 1963 publicà el llibre Por el sindicalismo hacia una España libre. També publicà, amb M. González, Cartas libres. Després de la reunificació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a començament dels anys seixanta, trencà amb la CNT i el 21 de gener de 1966 fundà una nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic, la secretaria general de la qual assumí, secundat per José Margelí Naudín (vicesecretari), Francisco Escolano (tresorer), Santiago Bilbao (vocal) i Bruno Contreras (vocal). Aquesta nova«Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic defensà les posicions col·laboracionistes i va fer costat les negociacions cincpuntistes portades a terme a Espanya entre antics militants confederals i la Confederació Nacional de Sindicats («Sindicat Vertical») franquista. Joaquín Cortés Olivares va morir el 30 d'agost de 1979 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    Joaquín Cortés Olivares (1895-1979)

    ***

    Arthur Lehning (1927)

    Arthur Lehning (1927)

    - Arthur Lehning: El 23 d'octubre de 1899 neix a Utrecht (Utrecht, Països Baixos) el militant anarquista i anarcosindicalista i historiador de l'anarquisme internacional Paul Arthur Müller-Lehning. D'origen alemany, son pare abandonà la família i sa mare, Paula Schübler, pertanyent a l'Església Protestant Moraviana, a partir de 1905 s'instal·là a Zeist. Després estudià ciències econòmiques a Rotterdam i història a Berlín, i de molt jove freqüentà els cercles revolucionaris antimilitaristes, anarquistes, sindicalistes i contraris al comunisme bolxevic. El desembre de 1919 fundà, amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), que el 22 de desembre de 1922 s'adherirà a Berlín a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caràcter antiautoritari. Durant els anys vint, amb Alexander Berkman i Emma Goldman, formarà part de la«Comissió de Defensa dels anarquistes i socialistes revolucionaris perseguits a la Unió Soviètica». En 1922 serà corresponsal a Berlín de l'Oficina Internacional Antimilitarista, creada un any abans a L'Haia, i es converteix en amic de Georg Friedrich Nicolai, antimilitarista, professor i cap metge de l'Hospital de la Caritat de Berlín. En aquests anys prendrà part en accions per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i publicà una important crítica del bolxevisme. Des del punt de vista artístic i literari, i influït per l'avantguarda«Dadà» berlinesa, formarà part des de la seva estada a París entre 1924 i 1926 dels moviments «Bauhaus» i «De Stijl». A París fou íntim amic de Piet Mondrian. El gener de 1927 creà la revista avantguardista i10 que comptarà entre els seus col·laboradors prestigiosos artistes i intel·lectuals, com ara Le Corbusier, Walter Gropius, Wassily Kandinsky, Piet Mondrian, Upton Sinclair, Walter Benjamin, Ernst Bloch, Max Nettlau, Otto Rühle, Henriette Roland-Holst, Alexander Berkman, Alexander Schapiro, etc. A partir de 1927 i fins al 1934, amb Albert de Jong, Augustin Souchy i Helmut Rüdiger, dirigí el servei de premsa de la Comissió Antimilitarista Internacional. En 1928 s'instal·là a Amsterdam, on va viure amb la pintora Charley Toorop. El maig de 1930 marxà amb Toorop a París i va viure a l'estudi de l'artista Calder. Després Lehning passà una temporada a Suïssa per recuperar-se d'una grip i Toorop tornà als Països Baixos. Des d'agost de 1932 fins a la crema del Reichstag va viure a Berlín. Entre 1932 i 1935 fou redactor de la revista Grondslagen. En 1935 va cofundà a Amsterdam l'International Institut of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social), que esdevindrà un dels centres de documentació sobre història dels moviments socials més importants del món. Entre 1933 i 1936 fou secretari de l'AIT i com a tal va realitzar diversos viatges a Madrid i a Catalunya abans i durant la revolució llibertària de 1936, fent servir el seu nom Müller. Signà els seus articles sobre Espanya sota el pseudònim Pablo Moreno. En 1937 publicà des de la Península el serial«Aantekeningen over de revolutie in Spanje» (Notes sobre la Revolució a Espanya) en el periòdic De Stem. A partir d'abril de 1939, data en la qual l'IISH es va haver de traslladar pel perill nazi, treballarà a la sucursal d'Oxford d'aquesta institució. Quan esclatà la guerra, com que tenia passaport alemany, fou internat des de maig de 1940 fins al juny de 1941 en un camp de confinament a l'illa de Man. En sortí treballà en el departament holandès de la BBC realitzant programes de ràdio i en el Ministeri d'Afers Exteriors britànic a Londres. En 1947 rebé la ciutadania britànica. El febrer de 1952 viatjà a Jakarta (Indonèsia) on muntà una biblioteca d'història social. Entre 1954 i 1957 ensenyà a la Universitat de Jakarta i a l'Acadèmia de Relacions Exteriors. En 1957 retornà a Alemanya i col·laborà en diferents publicacions --va publicar articles en 140 periòdics--, com ara De Vlam, Libertinage i De Nieuwe Stem. Com a especialista en Mikhail Bakunin, a partir de 1976 publicà a França els monumentals « Archives Bakounine» i fou responsable de l'IISH. En 1976 rebé el doctorat honorari per la Universitat d'Amsterdam. En 1984 es va publicar la seva correspondència amb Mondrian. En l'any del seu centenari fou guardonat amb el«PC-Hooftprijs», el premi literari holandès més prestigiós. És autor de nombrosos llibres d'història en diferents idiomes, com ara Anarchismus und Revolution (1922, amb Barthélemy de Ligt), Die Sozialdemokratie und der Krieg. Der revolutionäre Antimilitarismus in der Arbeiterbewegung (1924), De feiten en de betekenis van de zaak Sacco en Vanzetti (1927), Anarcho-syndicalisme (1927), Estado y marxismo (1935), The International association. A contribution to the preliminary history of the First International (1938), From Buonarrotti to Bakunin. Studies in international socialism (1970), Anarchisme et marxisme dans le Revolution russe (1971), Michael Bakunin. Over anarchisme, staat en dictatuur (1970), Michel Bakounine et les historiens (1979),Spaans dagboek, aantekeningen over de revolutie in Spanje (1996), entre d'altres. Arthur Lehning va morir l'1 de gener de 2000 a Lys-Saint-Georges (Centre, França), on s'havia retirat amb sa companya Toke Van Helmond.

    ***

    Voluntaris italians de la Columna Ascaso

    Voluntaris italians de la Columna Ascaso

    - Giuseppe Tinti: El 23 d'octubre de 1899 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Tinti, conegut com Peppino. Sos pares es deien Domenico Tinti i Rosa Bitonto, i era el cinquè de sis germans (Oreste, Francesco, Augusta, Giovanni i Angelo), tots militants anarquistes. En acabar els estudis primaris començà a treballar com a paleta. Arran de les seves activitats antifeixistes, en 1926 son germà gran Oreste va ser confinat, i ell, per evitar el mateix destí, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. D'antuvi treballà uns mesos com a miner a Mons i, amb sa germana Augusta i son cunyat, s'instal·là més tard a Ginebra, on continuà sent perseguit pels agents de la feixista l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i laRepressió de l'Antifeixisme). En 1928 passà a França i es mostrà força actiu a la zona de l'Alta Savoia. En 1930 en una reunió d'antifeixistes italians proposà la formació de colles de treballadors per fer feina gratuïta durant els campaments d'estiu antifeixistes. A començament de 1931, amb Ciro Beltrandi, Giulio Conte i Randolfo Vella, formà part del grup que intentà posar fi a la polèmica sorgida en el periòdic estalinista Falce e Martello i en Il Risveglio sobre la posició política dels germans Vella. El juny de 1931 participà en la commemoració de Giacomo Matteotti celebrada a Annemasse. Durant uns anys de misèria i desocupació, residí a diverses localitats (Ginebra, Annemasse Chambéry i Saint-Cerques), però mantingué contactes estrets amb Tomaso Serra i Francesco Barbieri. El 14 d'abril de 1935 participà, a casa de Luigi Bertoni a Ginebra, en una reunió (Frigerio, Omobono Frateschi, Martini) durant la qual Barbieri va ser acusat d'haver malversat una part de les subscripcions en favor de les víctimes polítiques i dels presos. El 30 de desembre de 1935 participà, amb Ciro Beltrandi, Guido Polidori, Randolfo Vella i Savino Fornasari, entre d'altres, en el Congrés Anarquista organitzat per Bertoni a Chambéry i on van ser discutides proposicions d'acció conjuntes amb altres organitzacions antifeixistes i on es va convidar al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) a coordinar l'acció antifeixista a Itàlia. El juliol de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'allistà en la «Columna Ascaso», lluitant al front d'Aragó. El gener de 1937 entrà a formar part del grup«Pietro Gori» de la columna. El febrer de 1937 marxà a Suïssa amb Ciro Beltrandi, on, segons la policia, circulava amb un automòbil farcit de llibres i de propaganda anarquista de la Revolució espanyola. A Annmasse caigué greument malalt i hagué de renunciar a retornar a la Península. Després d'un temps a Saint-Cerques i a Aix-les-Bains, s'instal·là a Usin, a l'Alta Savoia, on fou detingut el 23 d'agost de 1939 i internat al camp de concentració francès de San Giuliano. El 12 de novembre de 1941, a requeriment del consolat italià, va ser lliurat a les autoritats feixistes. D'antuvi va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya i el 31 de desembre confinat a Ventotene, on restà durant tres anys. El 28 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà a Imola. Després de l'Alliberament continuà militant i fou un dels distribuïdors regulars del setmanari Umanità Nova. Sense domicili fix ni treball estable, visqué gràcies a petites feinetes. L'1 de gener de 1966 uns joves companys van trobar el seu cos al local del carrer Cavour d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on residia després de morir d'un infart.

    ***

    Nikola Txorbadieff

    Nikola Txorbadieff

    - Nikola Txorbadieff:El 23 d'octubre de 1900 --encara que oficialment l'1 de març de 1900-- neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el militant i propagandista anarquista Jossif Sintov, més conegut com Nikola Txorbadieff (o Nikolas Tchorbadieff). Convençut de les idees llibertàries de ben jove, a finals de 1916 es va afiliar a les Joventut Llibertària del seu institut. Va prendre part en 1918 en la creació de la Federació Anarquista de Bulgària (FAB) i en diverses associacions de caràcter llibertari. Després d'un temps de clandestinitat arran del cop d'Estat de juny de 1923 i de participar activament en la fracassada temptativa insurreccional del 20 de setembre d'aquell any, troba refugi a l'Estat francès, primer a Sant-Etiève i després a París, trenant sabates per guanyar-se la vida. Va crear el Grup Búlgar en l'Exili, del qual va ser tresorer, i publicà els dos números del seu butlletí. Amb sa companya Lea Kamener formà part del Grup Anarquista Hebraic. Amenaçat d'expulsió, el seu amic Samuel Schwartzbard va sol·licitar la intervenció de l'advocat Henri Torrès que va aconseguir impedir aquesta mesura. També va participar, amb Sébastien Faure, en l'establiment de la«Librairie Internationale» i en l'edició deLa Revue Internationale Anarchiste, ocupant-se de les qüestions búlgares. Esdevingut tipògraf, es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT) i va treballar, empleat per Armand Bidault, per aLa Brochure Mensuelle i va amenaçar amb una vaga si el seu «patró» no aplicava la tarifa sindical. En 1936, durant la guerra d'Espanya, va participar en la redacció i edició del butlletí Fraternité que arreplegava el suport de l'exili búlgar a la Revolució espanyola i representà els seus compatriotes exiliats en el Comitè per a l'Espanya Lliure. Arran de la mobilització, es va inscriure com a soldat voluntari, però va ser detingut com a «sospitós estranger» i internat al camp de concentració de Vernet (Occitània), on compartirà barracot amb Arthur Koestler, qui el menciona en Scum of the Earth (1941). Un cop alliberat, va reingressar al seu regiment. Després de l'armistici, es trobarà en zona no ocupada (República de Vichy) i participarà tot d'una en la resistència. Amb l'Alliberament, reprendrà la seva militància en grups anarquistes búlgars de l'exili, en la redacció del periòdicNotre Route i en la redacció i l'edició de fullets sobre Bulgària i sobre la història del moviment llibertari del seu país. Fundarà en 1979, amb altres companys búlgars, la revistaIztok. En 1982 va morir sa companya Léa Kamener. En 1993 va editar el fullet Les causes qui ont créé le socialisme. Et l'anarchisme d'aujourd'hui et de demain, destinat a la joventut búlgara. El juny de 1994 va marxar a Bulgària, però finalment va morir el 6 de juliol de 1994 a París (França) i va expressar el seu desig que les seves cendres fossin portades a Israel.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Revolta anarquista de la Guaiana segons "Le Petit Journal" del 16 de desembre de 1894

    Revolta anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal del 16 de desembre de 1894

    - Edouard Marpeaux: El 23 d'octubre de 1894 mor a la colònia penitenciària de les Illes de la Salut (Guaiana Francesa) el sindicalista i anarquista expropiador Edouard Aubin Marpeaux. Havia nascut el 17 d'octubre de 1866 a Fraisans (Franc Comtat, Arpitània). Assidu a les reunions anarquistes, fou secretari de la Cambra Sindical dels Estampadors en Metall de París. També milità en la «Lliga dels Antipatriotes», en la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista«il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers-- i en el grup expropiador de Pini. El 17 de novembre de 1893, quan retirava el correu de la banda de Poulain, de la qual era encobridor, a l'oficina postal del vintè districte parisenc, apunyalà de mort l'agent Colson en fugir del parany que la policia li havia ordit. Detingut, fou jutjat el 28 de febrer de 1894 i, malgrat les seves refutacions, fou condemnat a les colònies penitenciàries a perpetuïtat. Edouard Marpeaux va morir el 23 d'octubre de 1894 a les Illes de la Salut (Guaiana Francesa) arran de la repressió desencadenada per reprimir un motí que havia esclatat dos dies abans i on moriren finalment 10 presidiaris anarquistes més (Jules Léauthier, Pierre Meyrues, Benoît Chevenet, Charles Achille Simon, etc.).

    ***

    J. William Lloyd

    J. William Lloyd

    - J. William Lloyd: El 23 d'octubre de 1940 mor als EUA el metge i propagandista anarcoindividualista John William Lloyd. Havia nascut el 4 de juny de 1857 a Westfield (Nova Jersey, EUA), a prop de la ciutat de Nova York. Fill de pares immigrants britànics, son pare fou fuster i sa mare costurera. A partir dels 14 anys començà a treballar en diverses feines (tasques agrícoles, aprenent de fuster, jardineria, ramader, etc.) i començà a adquirir una cultura autodidacta. Més tard treballà al«Col·legi Higienicoterapèutic de Medicació sense Drogues» a Florence (Nova Jersey), sistema que aprendrà i que practicarà més tard a Kansas, Iowa, Tennesseee i Florida. En 1879 es casà amb Maria Elizabeth Emerson, parenta de Ralph Waldo Emerson. Després va fer d'assistent mèdic al Sanatorium de Vinton (Iowa) i després a la Colònia de Salut de les muntanyes de Tennessee. Entre 1900 i 1902 edità el periòdic The Free Comrade i entre 1910 i 1912 el publicà amb Leonard D. Abbott. A començaments dels anys vint es traslladà a Califòrnia, on establí la comunitat de Freedom Hill, que també es proveí d'una impremta en la qual publicà els seus llibres. Basà el seu anarquisme individualista en el jusnaturalisme, més que en l'egoisme com va fer Benjamin Tucker, fet que engendrà un seguit de conflictes entre ambdós pensadors llibertaris. Més tard modificà el seu pensament cap al minarquisme, que proclama la necessitat d'un Estat o Govern mínim. Fou conegut com el «metge sense drogues» i va escriure nombres obres, algunes inèdites, sobre les relacions de parella ideals i sobre el mètode karezza (coitus reservatus). Fou un entusiasta dels estudis etnològics dels indis nord-americans.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    La gran Diada de 1977. (I)



    1976: A l'avantguarda de totes les mobilitzacions populars dels anys setanta sempre hi hagué els militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de les JEC. En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

    Potser seria útil per a les noves generacions de ciutadans i ciutadanes que no visqueren els esdeveniments de la transició fer una mica d'història de com anaren les primeres provatures de marxar en el camí del nostre alliberament nacional i social.

    La més gran manifestació que ha tengut lloc a Mallorca en defensa de l'Estatut i del nostre autogovern va ser la del 29 d'octubre de 1997.

    Però fem una mica d'història.

    A finals del 77, com a cloenda de les activitats del Congrés de Cultura Catalana, hi havia hagut la gran manifestació de la Diada per l'Autonomia. La major manifestació de la història de Mallorca, encara no superada! Més de quaranta mil persones, molt il·lusionades, amb esperança d'anar avançant vers l'autogovern, ens hi arreplegàrem a sentir el parlament unitari que va llegir Josep M. Llompart. Ningú no imaginava aleshores que quatre aprofitats s'apoderassin dels esforços populars per a viure a costa del contribuent. En el que fa referència a la Diada per l'Autonomia, l'OEC va ser un dels partits que més feina va fer per garantir el seu èxit. Aleshores jo miliava dins de l'OEC i record que les activitats normals de partit quedaren paralitzades i ens dedicàrem en cos i ànima a la propaganda i organització de la Diada.


    Les reunions per organitzat la major manifestació nacionalista i d'esquerres de la història de Mallorca es feien normalment en el local de l'OCB. Com explica l'escriptor Antoni Serra en el llibre Gràcies, no volem flors (Edicions de La Magrana, 1981): "...però, mentrestant, les reunions continuaven. Eren setmanals i es feien a l'Obra Cultural Balear. S'aixecà acta de cada una d'elles, ja que, en un assumpte tan important com l'autonomia, calia deixar constància de tot el que es discutia, dels acords que es prenien, de les propostes que es feien i de les discussions. Si més no, els papers serveixen de vegades de testimonis històrics, no fos cosa que el temps desvirtuàs en el futur el contingut i les intencions d'aquelles reunions. Ja he dit que Sánchez Allés era el representant o el portaveu centrista; pels socialistes de Felipe hi venia assiduament en Josep Moll; pels socialistes nacionalistes, en Sebastià Serra i en Damià Ferrà-Ponç; els comunistes estaven representats habitualment per Victorí Planells, a més de Josep Valero i Miquel Rosselló; Isidre Forteza venia pel Moviment Comunista de les Illes; Antoni Mir, alternant amb Miquel López Crespí, venia per l'OEC; Armand Candela i Climent Garau, per la Unió Autonomista o Partit Nacionalista de Mallorca, etc...". En aquelles reunions es parlà, entre moltes altres coses, de com organitzar les distintes intervencions en l'acte.

    Les coses pareixien funcionar a la perfecció fins que va esclatar la bomba: UCD, per boca de Maximilià Morales i Lluís Pinya, desautoritzava tot el que havia aprovat l'anterior representat, Sánchez Allés i volgueren fer-se seva, de forma completament oportunista, la feinada feta fins aquells moments. Es tractava de capitalitzar l'acte, llevar-li contingut nacionalista i esquerrà, excloure l'escriptor Antoni Serra de les intervencions i fer de Jeroni Alterti i UCD els protagonistes màxims del 29 d'octubre.

    En defensa de la unitat aconseguida Antoni Serra decidí no participar en la lectura de discursos fins que, espitjat per Aina Moll, Antoni Mir (i tots els grups d'esquerra de l'Assemblea) accedí a reconsiderar la seva posició. Amb els anys, l'escriptor valora que no ho hauria d'haver fet ja que les claudicacions davant UCD i la dreta foren excessives. En la pàgina 188 de Gràcies, no volem flors, explica: "Ara sé que em vaig equivocar, que no havia d'haver participat a la Diada, perquè amb el temps m'he adonat que va esser una pantomima, el motiu més cruel de frustracions futures. Qui creia realment en l'autonomia? Els esdeveniments polítics dels anys 78-79 i 80 ho han deixat ben clar. Per a la majoria dels nostres polítics, l'autonomia és una farsa o, en tot cas, un mot ridiculitzat i desvirtuat, que ha generat no pocs desencisos i no poques actituds d'indiferència. Per això vàrem fer aquella Diada?".

    Però no avançem els esdeveniments. Es tractava d'aconseguir, malgrat tots aquests entrebancs i contradiccions, una participació massiva del poble mallorquí en la Diada. Era una feinada (ja n'estàvem acostumats!) estar el vespre sencer aferrant cartells. No en vaig veure mai cap dels futurs dirigents dels organismes autonòmics aferrant cartells per les nits. Devien ser als seus negocis, com de costum, mentre la gent anònima, al carrer, els feia la feina. Que n'hem fetes de coses, des dels anys seixanta fins a finals dels setanta, per tota aquesta colla d'oportunistes i vividors de la política que s'han aprofitat com a sangoneres de la lluita popular!

    No es tractava tan sols de fixar cartells a les parets. Els feixistes sortien a desaferra-los. Per tant, muntàrem piquets de defensa. Piquets, majoritàriament formats per militants d'OEC, MCI, PTE, PSM, PCE i molts obrers de diversos sindicats. S'hauria d'haver vist els treballadors de totes les contrades armats amb barres de ferro per a defensar els cartells que convocaven a la manifestació de dia 29 d'octubre! La qüestió -la defensa de l'autonomia- era seriosa i no volíem consentir que quatre reaccionaris ens fessin malbé la feina. Grups de jovençans de "Fuerza Nueva" feien desastres amb els cartells que anàvem penjant. Com ja he dit en les nits anteriors a la manifestació no hi eren enmig del carrer aferrant els posters, ni menys encara defensant-los, tota la sèrie de personatges que després es farien famosos damunt l'esforç d'aquests anònims militants. Fotografies en els diaris? Totes les que vulgueu! Però comparèixer a les reunions, fer feina enmig del poble o sortir al carrer a lluitar contra la dreta... ca barret!

    I l'èxit d'aquella gran manifestació del 29-X-1977 no hagués estat possible sense la col·laboració dels menyspreats treballadors que, des de barriades i pobles, participà massivament en l'acte reivindicatiu més gran de la nostra història (l'esperit del qual va ser ben aviat traït pels mateixos que, de forma oportunista, encapçalaven la manifestació).

    Miquel López Crespí/p>

    Publicat en la revista L'Estel (1-III-06)


    "Les grans il·lusions populars de l'any 1977 varen ser capolades ben aviat pels partits dits 'majoritaris'. Un any més tard, la manifestació per l'Autonomia i l'Autogovern només va ser impulsada pel PSM, partit en què llavors militava qui signa aquestes retxes. Recordem que pel desembre de 1978, setmanes abans de la nova Diada, la majoria de l'OEC havia fet un Congrés d'Unitat amb el PSM". (Miquel López Crespí)



    Grup de militants de l'OEC al final de la campanya electoral del Front de Treballadors de les Illes (OEC). Mateu Morro és el primer de la dreta (dret). Antoni Mir, el primer per l'esquerra i Miquel López Crespí el segon per la dreta, ajupit. Era el mes de maig de 1977.

    Aleshores jo militava a l'OEC i pel més d'octubre repartirem centenars i centenars de fulls amb la crida que, signada per Mateu Ramis, pel nostre secretari general, va ser també publicada el mateix 29-X-1977 en el diari Baleares (cosa estranya, amb tota la campanya de marginació a que érem sotmesos els comunistes no oficials!). La nostra crida a la lluita per l'autonomia deia, sota el títol "L'Organització d'Esquerra Comunista i l'Autonomia": "Comencem per donar una mirada a Mallorca i per analitzar el nostre poble en tots els aspectes. ¿Quina és la seva situació?

    'Economia-.

    'El camp abandonat i endarrerit; la petita i mitjana empresa en crisi; cap tipus de planificació industrial pròpia; importació de la majoria d'articles de consum; el capital predominantment en mans foranes, i especialment el financer (bancs); crisi alarmant en sectors com la construcció i semblants, amb greus repercussions socials d'atur, etc. L'únic sector del que podríem vanagloriar-nos és del monocultiu d'hostaleria i serveis. Però el 'boom' turístic ja no estora ni entabana els illencs, perquè coneixem massa d'aprop els seus punts flacs i misèries: la seva planificació i el seu muntatge depenents, tant del capital europeu, com espanyol, no mallorquí.

    'Política-.

    'Les nostres institucions de govern, d'ordre públic i administratiu, des del Governador, passant per a Diputació i per totes les dependències dels Ministeris, fins arribar als Ajuntament, podem dir que no són nostres. No representen el nostre poble. Són instruments del poder central, dirigits i regulats per lleis i normes des de Madrid. I massa vegades, excepte als ajuntaments, regits per personal peninsular, desconeixedor de la nostra realitat. Si el poder polític ha de sortir del poble, que el delega, nosaltres podem considerar-nos, en aquest aspecte, un poble dominat i oprimit.


    Eberhard Grosske (recolzat en el 2CV) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) davant l'Ajuntament de Ciutat el dia que sortí elegit Jaume Obrador, primer regidor nacionalista del PSM i exdirigent de barris de l'OEC. Els militants del PSM sortiren al carrer a celebrar la victòria de l'esquerra. Posteriorment el vot del PSM (Jaume Obrador) serví per aconseguir el primer consistori d'esquerra amb una aliança entre el PSOE, el PCE i el PSM.

    'L'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) considera que l'autonomia és un aspecte de la democràcia. I per tant, que aconseguir-la és una tasca de tot el poble mallorquí i de totes les forces polítiques democràtiques. De fet, només la dreta no civilitzada ha deixat de signar el Pacte Autonòmic, i només ella s'oposa a la Diada d'avui dia 29.

    'Conjuntament amb tots aquells que lluitin per l'autonomia, l'OEC lluitarà per ella: per l'Estatut, per l'autonomia dels ajuntaments, per una convocatòria d'eleccions a un Parlament Constituent. Però també lluitarem per construir en el futur una Mallorca socialista. Perquè en el Parlament hi siguin, no els representants del capital, sinó els de les organitzacions populars, sindicals, ciutadanes, pageses, etc.

    'La història de Mallorca ens mostra ben clar l'incapacitat de la nostra burgesia, fins i tot per aconseguir la seva pròpia llibertat. Molt manco, les llibertats nacionals. La seva història és també la història de la subordinació al centralisme.

    'Per això crèiem en la gran responsabilitat històrica que tenen les classes populars, treballadors i anticapitalistes, d'esser el motor de la lluita per l'autonomia. Són aquestes classes les úniques que poden donar una alternativa econòmica per a superar la crisi reestructurant l'economia, i les úniques que poden retornar al nostre poble l'autogovern, la cultura i la llibertat".

    Record aquelles nits de de tensa vigilància. Totes i cada una de les nombroses repartides de fulls pel centre i barriades de Ciutat. Dins l'atrotinat Seat 6OO d'en Mateu Ramis, bon amic, dirigent de l'OEC i exmisioner en el Perú, hi anàvem Antoni Mir (l'expresident de l'OCB), na Margalida Chicano Sansó, jo mateix i algun altre company. Devien ser prop de les dues de la matinada. De sobte, en el racó de la peixateria, en el Mercat de l'Olivar, vérem alguns grups d'extrema dreta arrabassant els cartells de la manifestació. En Mateu Ramis, pegant una frenada en sec, aturà el vehicle ben arran. Sense pensar-ho gaire, cridant fort per a atemorir-los, sortírem al mateix temps del cotxe. En el silenci de la nit, mentre tothom dormia, se sentí, ben fort: "No toqueu els cartells!". I, sense dubtes, decidits, ens hi apropàrem amenaçadors.

    Aquells membres de l'extrema dreta no s'ho pensaren gens ni mica. Partiren escapats. No els vaig veure mirar enrere. Mai no he tornat ullar ningú que corregués tant.

    Els feixistes tingueren molts entrebancs aquella nit. Més tard, continuant amb la vigilància de la propaganda de l'acte, els trobàrem detinguts per un nombrós grup de militants de les CC.OO., davant l'església de Sant Miquel. Els treballadors exercien el que aleshores es deia "vigilància revolucionària".

    Però tot aquest esperit unitari, les grans il·lusions populars de l'any 1977, varen ser capolades ben aviat pels partits dits "majoritaris". Un any més tard, la manifestació per l'Autonomia i l'Autogovern només va ser impulsada pel PSM, partit en què llavors militava qui signa aquestes retxes. Recordem que pel desembre de 1978, setmanes abans de la nova Diada, la majoria de l'OEC havia fet un Congrés d'Unitat amb el PSM.

    PSOE, PCE i el mateix PTE, feren anques enrere. S'havia acabat l'esperit unitari de 1977. Només record alguns militants del MCI amb voluntat d'ajudar. Un matí vingueren pel local i, amb uns altaveus que ens va dur en Jaume Montcades estiguérem un parell de dies predicant -posàvem música, parlàvem de viva veu convidant a l'acte- pels carrers de ciutat, convocant a la Diada Nacional per l'Autogovern.

    A la nit, a la plaça major, hi hagué més de mil persones. Un èxit, si tenim en compte el boicot de la premsa i dels partits d'"esquerra". Era tot el que quedava de la gran manifestació del 29 d'octubre de 1977. Hom a vegades no entenia el que succeïa. Un any abans, tothom s'apuntava a la moguda nacionalista. Ara -just havien passat dotze mesos!- ningú no en volia saber res i ens deixaven tots sols. Es feia evident que, per a molts dels efímers personatges dels fantasmals organismes unitaris, només hi comptava figurar, sortir en els diaris, aconseguir, mitjançant l'ajut de la premsa, allò que mai no havien obtingut en el contacte directe amb el poble. La història s'anava bastint així, amb mentides i manipulacions constants.

    A l'endemà, els diaris qualificaven de fracàs el que per a nosaltres havia estat un gran èxit de convocatòria. Mil persones en solitari, sense ajut de ningú, no hi havia cap partit que les pogués arreplegar. Els mateixos que no volien l'enfortiment del PSM, la unitat amb OEC, ara, continuant la permanent campanya contra els "radicals separatistes", minimitzaven la nostra feina, atacant sense descans.

    Ja sabíem que eren lladrucs aprofitats i oportunistes. Nosaltres pensàvem: "Lladren els cans? Això vol dir que avançam!".

    Aquest avanç del nacionalisme es va veure confirmat en les primeres eleccions municipals i per al Consell Insular on traguérem representació per a les dues institucions.

    M'encarregaren de coordinar la campanya. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d'"actuar". Tots anàvem de bòlid. No hi havia temps per a res. Per sort nombrosos simpatitzants comparegueren pel local (carrer del Temple) a posar paparetes dins dels sobres (en Llorenç Capellà i na Carme Simó, la seva companya, eren molt eficients!).

    Aleshores començaren a comparèixer herois de cartó-pedra, petits pallassos amb esbojarrades ànsies de figurar, munió de personatges estranys i tèrbols. Record l'arribada d'algun d'aquests personatges dretans, homes sense gaire principis però amb una "comandera" fora mida. Gent que mai no se'n portà cap programa ni li vaig sentir cap raonament coherent. Eren "independents", però de rebot també influïen sobre els militants amb el seu pragmatisme sense aparent ideologia (eren de ben de dretes!). A poc a poc em vaig adonar de l'aparició de certs elements -mai ullats en la clandestinitat- per als quals el concepte de lluita nacional no passava de practicar una mica de folklore. Alguns descobrien el món i "teoritzaven", babaus, dient que, en una futura Mallorca autogovernada, la sanitat, els futurs serveis sanitaris de la població, s'havien de bastir damunt les monges del pobles. Cofois, insistien que, històricament, les monges havien tengut cura de les malalties dels pagesos. Sovint hom tenia desitjos de sortir corrent en sentir tants desbarats! M'adonava que alguna cosa fallava.

    També donaren suport a les nostres candidatures partits i col·lectius que mai havien confiat en el PSI d'abans de la seva consolidació esquerrana i nacionalista. La majoria d'associacions de veïnats de Palma i pobles (gràcies al treball de companys com Jaume Obrador, Paco Mengod i molts d'altres); sectors de CC.OO. i d'USO; el Partit Carlí; i, el que era més curiós, col.lectius de l'esquerra revolucionària -sobre tot el PCE (M-L)-, demanaren el vot per a nosaltres. En el fons, allò era un vertader Front Popular. Molts honrats militants de l'esquerra consideraren que, per a defensar el nacionalisme i el socialisme a les Illes, ens havien de votar.

    A les municipals i autonòmiques, quan ningú no s'ho esperava, aconseguírem treure en Jaume Obrador com a regidor de Ciutat i en Biel Majoral i en Pere Llinàs per al Consell de Mallorca. L'èxit fou important sobretot si tenim en compte que, mesos abans, les campanyes anti-partit de la premsa ens negaven el pa i la sal i ens acusaven permanentment de ser un grup que s'havia abstingut en el referèndum de la constitució. El pecat més greu era la unió amb els "radicals de l'extrema esquerra", l'OEC. Ara, havien de callar, perquè comprovaven que no havia anat tan malament l'operació d'enfortiment del partit.

    Miquel López Crespí

    Publicat en la revista L'Estel (1-III-06)


    0 0

    Actualmente, la certificación BRC se consolida como uno de los estándares más importantes que regulan la seguridad alimentaria. Estos estándares no suponen una norma de aplicación nacional, europea o internacional, solo se correspondería con un sistema utilizado en Reino Unido. Desde 1992 esta norma regula un campo muy específico dentro de la industria alimentaria y en este post queremos hacer un acercamiento a ella para saber en qué consiste, a qué se aplica y cuáles son las ventajas de su implantación.Actualmente, la certificación BRC se consolida como uno de los estándares más importantes que regulan la seguridad alimentaria. Estos estándares no suponen una norma de aplicación nacional, europea o internacional, solo se correspondería con un sistema utilizado en Reino Unido. Desde 1992 esta norma regula un campo muy específico dentro de la industria alimentaria y en este post queremos hacer un acercamiento a ella para saber en qué consiste, a qué se aplica y cuáles son las ventajas de su implantación.

    ¿Qué es la certificación BRC?

    La certificación BRC (British Retail Consortium) Food Standar es una norma que las empresas proveedoras de productos relacionados con la alimentación deben suplir en Reino Unido. Con esta norma se regula el aprovisionamiento de las superficies de venta al público que ofrecen, entre sus productos, alimentos frescos. Conseguir este tipo de certificación es un paso muy importante como empresa ya que marca un distintivo de calidad dentro del sector, además de dotar a la compañía de un gran prestigio a nivel internacional.

    ¿A quién afecta?

    La certificación BRC trata de establecer los cánones de calidad, seguridad y responsabilidad dentro del área de la industria alimentaria. Dentro de sus especificaciones se puede encontrar que los factores estudiados corresponden a la manipulación de los productos alimentarios, justo después de su producción primaria. Es decir, la certificación BRC puede afectar a cualquier empresa que se dedique a la fabricación de productos de alimentación, preparación y transformación del producto, envasado, logística y almacenamiento, distribución y manipulación de los alimentos y, por supuesto, a aquellos que vendan o suministren estos productos a los consumidores finales (supermercados, restaurantes…). No entrarían dentro del grupo de estudio de la certificación BRC las empresas que se encargan de la distribución y el almacenamiento fuera de la empresa que produce el producto, las empresas de comercio al por mayor y las de importación de productos alimentarios de otros países.

    Las ventajas de la certificación BRC

    Contar con una certificación de tanto prestigio como la BRC tendrá, sobre todas las demás, una ventaja que destaca: el sello de calidad indiscutible para la empresa que la posea. Entre otras ventajas de la certificación BRC destacan las siguientes:● Aumento del reconocimiento de la empresa a nivel nacional e internacional, por contar con una certificación de calidad que asegura sus alimentos y su distribución. ● Mayor influencia de marca dentro del mercado actual, ya que la empresa ofrece más información sobre su información alimentaria, fomentando la transparencia. ● La empresa pasa a poseer una garantía de alta calidad que le acompaña en todo momento. ● Se amplía el ámbito de actuación para la empresa, ya que puede acceder a otros mercados donde solo pueden comercializar empresas con la certificación BRC. ● Se puede compatibilizar la certificación BRC con otras normas que regulan la seguridad y la calidad de los alimentos.

    0 0

    [24/10] «Il Ribelle» - «Il Monito» - «Violeta» - Percheron - David-Néel - Mailfait - Trouille - Filippetti - Chauvin - Cruzado - López Noguero - Haldimann - Gualandi -Álvarez Garrido - Pernisa - Lama - Mera - Huet - Dolgoff - Vegas - Sansom

    Anarcoefemèrides del 24 d'octubre

    Esdeveniments

    Premsa anarquista italiana

    Premsa anarquista italiana

    - Surt Il Ribelle: El 24 d'octubre de 1914 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del bimensual antimilitarista anarquista Il Ribelle. Quindicinale antiguerresco (El Rebel. Quincenal contra la guerra). Fou creat per lluitar contra la Gran Guerra i mantenir la no-intervenció entre els cercles anarquistes. Giovanni Fontanelli en fou el gerent i hi van col·laborar Mario Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Leda Rafanelli, Carlo Molaschi i Ugo Fedeli, entre altres. Malgrat dificultats de tota casta, publicarà nou números fins al 20 de març de 1915.

    ***

    Capçalera d'"Il Monito"

    Capçalera d'Il Monito

    - Surt Il Monito: El 24 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Il Monito. Settimanale anarchico. Publicat per Raffaele Schiavina (Max Sartin), Il Monito (L'Advertència) tenia com a objectiu la defensa dels anarquistes i antifeixistes italians establerts a França, sempre defensant la tendència«antiorganitzativa». Antonino Napolitano en fou el secretari i Camillo Berneri col·laborador. D'antuvi setmanal i després irregular, farà costat Gino Lucetti, difamat pels comunistes, i denunciarà el«neobolxevisme» de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). En 1926 a Schiavina se li instruí un decret d'expulsió de França per les seves activitats d'agitació arran de l'atemptat contra el consolat italià a Paris i el març de 1928 acabarà retornant clandestinament als EUA. Entre el 20 de novembre de 1926 i el 22 de gener de 1927 aquesta publicació deixarà de publicar-se i a partir de l'1 d'agost de 1929 tornarà a sortir, sota la gerència de Marcel Morot-Gaudry, sota el títol Il Monito Anarchico.

    ***

    Portada de "Violeta"

    Portada de Violeta

    - S'edita Violeta: El 24 d'octubre de 1934 surt al carrer la novel·la curta Violeta, del militant anarcosindicalista mallorquí Miquel Beltran i Alomar, publicada a Barcelona (Catalunya) dins la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca, que dirigia Federico Urales. Beltran va escriure la novel·leta a començaments de 1934 quan es trobava allitat amb tuberculosi, malaltia que el portarà a la fossa un any després. Violetaés una mostra insòlita de literatura popular llibertària a Mallorca, on es ressalta la moral anarquista, emmarcada en el binomi amor-lluita, com a tret de dignificació i d'alliberament enfront de la societat burgesa opressora. En 2010 va ser reeditada, juntament amb la conferència «Poder y Libertad», sota el títol La llibertat contra el poder.

    Anarcoefemèrides 

    Naixements

    Notícia de la detenció d'Auguste Percheron apareguda en el periòdic parisenc "Gil Blas" del 23 de març de 1894

    Notícia de la detenció d'Auguste Percheron apareguda en el periòdic parisenc Gil Blas del 23 de març de 1894

    - Auguste Percheron: El 24 d'octubre de 1837 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el cantautor anarquista Auguste Henry Adolphe Percheron. En la dècada de 1890 es guanyava la vida revenen draps i com a escrivent públic. Les seves cançons llibertàries es van publicar en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote (1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire (1891), de Gwened (Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó anarquista Les briseurs d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le Père Peinard i que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de cançons, i d'Enfants de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut el 22 de març d'aquell any i empresonat algunes setmanes, cosa que degradà la seva salut ja malmenada. Auguste Percheron va morir el 21 de febrer de 1896, segurament a París (França).

    ***

    Alexandra David-Néel

    Alexandra David-Néel

    - Alexandra David-Néel: El 24 d'octubre de 1868 neix a Saint-Mandé (Illa de França, França) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Son pare fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende --tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi --també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet--; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà a Tunis amb Philippe Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) --el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada --cada dia es banyava al riu-- i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse.

    ***

    Notícia de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 16 de novembre de 1911

    Notícia de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc Le Temps del 16 de novembre de 1911

    - Paul Mailfait: El 24 d'octubre de 1871 neix a Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paul Mailfait. Es guanyava la vida com a obrer ferrer, calderer i ferreter. Quan tenia 17 anys va ser condemnat a un dia de presó, que purgà l'1 de maig, sota l'acusació d'haver robat un portacigarretes als Magasins Réunis de Charleville. El 5 d'octubre de 1890, amb son germà gran Paulin i Edmon Midoux, agredí un client en un cafè i trencaren tassons i l'aparador de l'establiment, fets pels quals van ser condemnat a sis dies de presó tots tres. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per cops. Amb son germà Paulin s'adherí al grup anarquista«Les Sans-Patrie» (Els Sense Pàtria), creat el 18 d'octubre de 1891 a Charleville. El 29 d'abril de 1892, en el marc de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista sota l'acusació d'«associació criminal», tres membres de «Les Sans-Patrie» van ser detinguts. Ell, sospitós d'haver proferit amenaces de mort, pogué fugí pels pèls de la detenció i es va refugiar a Bèlgica on ja es trobava son germà, que havia estat inculpat de «complicitat de deserció». Finalment, el 6 de maig de 1892 va ser detingut a Charleville, però durant el procés va ser exculpat i el 15 de maig de 1892 alliberat. El 20 de febrer de 1901 va se condemnat a vuit dies de presó per «violència i rebel·lió contra un agent». El setembre de 1911, durant les manifestacions contra l'encariment de la vida, provocà un aldarull al carrer principal de Charleville incitant a prendre les armes de les tropes i a assassinar els militars; per aquests fets, i després de dos mesos de presó preventiva, el 13 de novembre de 1911 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Charleville a sis mesos de presó per«provocació al pillatge». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, era membre del grup anarcocomunisa de Charleville, el secretari del qual fou Émile Legras. En 1923 s'instal·là a París (França) i fou pare de set infants. Desconeixement la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Clovis Trouille

    Clovis Trouille

    - Clovis Trouille: El 24 d'octubre de 1889 neix a La Fère (Picardia, França) el pintor anarquista Camille Clovis Trouille. En 1905 entrà a l'Escola de Belles Arts d'Amiens (Picardia, França), on restà durant cinc anys. En 1907 guanyà el Primer Premi de Belles Arts d'Amiens per la seva obra La jeune fille blonde. Començà com a il·lustrador publicitari i de moda de la casa Draeger i col·laborant amb dibuixos en la premsa local. Després de set anys fent el servei militar, dels quals quatre durant la Gran Guerra als fronts de Xampanya i de Picardia, sortí absolutament traumatitzat i es declarà anarquista. En 1920 es casà amb Jeanne Vallaud, amb qui tindrà dues filles, i s'instal·là a París (França), on treballà a partir de 1925 i durant 35 anys com a maquillador retocador per a la fàbrica de maniquins de Pierre Imans. Durant el seu temps lliure pintà quadres de temàtica poc usual, com ara l'anticlericalisme, l'humor macabre, l'erotisme i l'antimilitarisme; ridiculitzant tots els poders (el dels diners, el militar, el polític, el de l'Església catòlica, el burgès, el de l'Estat, etc.). En la seva pintura s'exalta el color, el simbolisme, el somni i l'erotisme, molt similar a l'art surrealista, fet que serà remarcat en 1930 per André Breton i per Salvador Dalí. En 1930 una de les seves obres, Remembrance, va ser exposada al Saló dels Artistes i Escriptors Revolucionaris i el desembre de 1931 va ser reproduïda en el número 3 de la revista Le surréalisme au service de la révolution. Entre 1933 i 1935 i entre 1941 i 1952, exposà regularment als salons dels Independents i dels Sobreindependents. En 1951 va ser un dels signants del manifest Surréalisme et anarchisme. Déclaration préalable, que es publicà en Le Libertaire. Malgrat signar els manifests surrealistes (1948, 1949 i 1959), acabà s'allunyant-se del surrealisme, tot reivindicant l'art del Renaixement. La seva obra també es va veure influenciada per la«cultura de masses», especialment pel còmic i el kitsch, iés un clar antecedent del pop art. Va ser molt poc conegut, a causa de la seva negativa a vendre els seus quadres. En 1947 participà en l'Exposició Internacional Surrealista a la Galeria Maeght de París (France) i en 1963 realitzà la seva primera exposició en solitari en la parisenca Galeria Raymond Cordier. En 1969 Kenneth Tyan s'inspirà en una de les seves obres per al títol de la revista teatral d'avantguardaOh! Calcutta!, joc de paraules amb«Oh quel cul t'as!» (Oh! Quin cul tens!). Clovis Trouille va morir el 24 de setembre de 1975 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França). En 2002 el cineasta llibertari Jean Rolin, que realitzà nombrosos films de vampirs, evocà Trouille en la seva pel·lícula La fiancée de Dracula. En 2007 es va fer una gran exposició antològica al Museu de Picardia d'Amiens.

    Clovis Trouille (1889-1975)

    ***

    Filippo Filippetti

    Filippo Filippetti

    - Filippo Filippetti: El 24 d'octubre de 1892 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els«Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA).

    ***

    Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" de l'1 de maig de 1924

    Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc L'Humanité de l'1 de maig de 1924

    - Charles Chauvin: El 24 d'octubre de 1894 neix a Caden (Gwened, Bretanya) el propagandista anarquista Charles Chauvin. Es guanyava la vida fent d'obrer polidor. El març de 1923 va ser nomenat gerent del periòdic parisenc Le Libertaire i el 25 d'aquell mateix mes va ser detingut per«apologia del crim amb finalitat de propaganda anarquista» juntament amb el llibertari Brutus Emmanuel Marcereau, empleat de l'Assistència Pública, actor de teatre social i fill d'un advocat, que havia publicat en el número del 9 de març de Le Libertaire l'article «Pour Germaine Beront, faisons la connaître et aimer». Jutjats ambdós el 25 d'abril de 1923 pel XI Tribunal Correccional del Sena i defensats per Henry Torrès, van ser condemnats per «apologia del crim» a sis setmanes de presó i a 50 francs de multa. Més tard, el 19 d'octubre de 1923, fou condemnat en absència, amb Jean Bucco, pel XI Tribunal Correccional del Sena, per «apologia dels crims» de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. El 17 de gener de 1924 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa, juntament amb l'anarquista Marcel Lhomme, autor d'un article en defensa de l'amnistia publicat en Le Libertaire entre el 27 de juliol i el 3 d'agost de 1923, que fou condemnat a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. A la presó parisenca de La Sante, amb Gaston Meunier, Marcel Lhomme i Louis Loréal (Raffin), a partir del 20 de febrer de 1924 engegà una vaga de fam en solidaritat amb l'activista antimilitarista llibertària Jeanne Morand, empresonada per«antipatriota» i per apologia a la deserció i aleshores en vaga de fam. El 30 de març de 1924 va ser condemnat en absència a vuit mesos de presó i a 50 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i apologia del crim» a resultes de dos articles publicats el març de 1923 en Le Libertarie, pena que fou reduïda a quatre mesos en l'apel·lació. Posteriorment va ser gerent de La Revue Anarchiste (1929-1936), fundada a París per Ferdinand Fortin, independent aquesta de tota organització llibertària. Charles Chauvin va morir el 15 d'abril de 1938 a l'Hospital Tenon de París (França).

    ***

    Anar María Cruzado Sánchez

    Ana María Cruzado Sánchez

    - Ana María Cruzado Sánchez: El 24 d'octubre de 1907 neix a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya) la militant anarcosindicalista Ana María Cruzado Sánchez. Havia nascut en una família militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). De petita va emigrar amb sa família a Barcelona (Catalunya). En 1936 milità en el Sindicat del Vestir de la CNT i en les Joventuts Llibertàries, on conegué el seu futur company, el militant anarcosindicalista Antonio Zapata Córdoba (1908-2000). A punt d'acabar la Guerra Civil, en febrer de 1939, es va exiliar a França i visqué a Font Romeu i Tolosa de Llenguadoc. En 1945 retornà clandestinament a la Península i va ser detinguda. Un cop alliberada va seguir militant en la CNT clandestina a Barcelona i serà de bell nou detinguda. En 1946 s'exilià definitivament a França i es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, on va participar en el moviment llibertari. Ana María Cruzado Sánchez va morir el 26 d'agost de 1982 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Son germà, Alfonso Cruzado Sánchez (La Carolina, 1910 - Barcelona, 1983), fou militant del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona.

    Antonio Zapata Córdoba (1908-2000)

    ***

    Lorenzo López Noguero

    Lorenzo López Noguero

    - Lorenzo López Noguero: El 24 d'octubre de 1923 neix a Nantes (Bretanya) l'anarcosindicalista i resistent anfranquista Lorenzo López Noguero, conegut sota diversos pseudònims (El Francés,Fernando i El Chaval). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juny de 1949 formà part del grup de sis guerrillers que des de França creuà els Pirineus i s'internà a l'Espanya franquista per Andorra. El 10 de juny d'aquell any aquest grup requisà el taxi de Josep Garriga Pijoan en un carrer de Lleida i amb ell arribà a Tremp, on atracà el banc Arnus i posteriorment a Balaguer el Banc Espanyol de Crèdit, a més de diferents masies; en una d'aquestes accions abateren Josep Murgo Guitard, membre del Sometent. El 18 de juny de 1949 part del grup (Lorenzo López Noguero, Francisco Cebolla Marcos i Baltasar González Pérez) van caure a mans de la Guàrdia Civil i la resta del escamot fou abatuda. El 19 de novembre de 1953 fou jutjat en consell de guerra a Lleida amb Cebolla Marcos i condemnats ambdós a mort per «actes de bandidatge i de terrorisme»; el 10 de febrer de 1956 aquestes penes van ser confirmades en cassació. El 17 de maig de 1956 Lorenzo López Noguero aconseguí fugir de la presó provincial de Lleida, però va ser interceptat i el 21 de maig de 1956 fou abatut per la Guàrdia Civil a Lleida (Segrià, Catalunya). Son company, Francisco Cebolla Marcos, fou garrotat el 17 de setembre de 1956 a la presó provincial de Lleida.

    ***

    Mark Haldimann

    Mark Haldimann

    - Mark Haldimann: El 24 d'octubre de 1954 neix a Suïssa l'impressor i activista i propagandista anarquista Mark Haldimann, conegut com Mark de Bienne. Va créixer a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i quan encara era a l'institut començà a militar en el moviment anarquista, publicant en el periòdic Le Révolté (1972-1976) textos escollits en homenatge a Piotr Kropotkin. Membre del«Groupe Suisse sans Armée» (GSsA, Grup Suís Sense Exèrcit), es declarà insubmís al servei militar i fou empresonat en dues ocasions. Abandonà prest la llar familiar, jurant que mai no treballaria per a cap patró. En 1974 s'instal·là a Bienne, ciutat bilingüe on aprengué l'alemany i participà en la fundació de nombroses iniciatives, com ara la Imprimerie Commune Autonome, d'habitatges, l'Infokiosque del Chat Noir i, especialment, el Centre Autonome de Jeunesse (CAJ, Centre Autònom de Joventut) instal·lat a La Coupole, lloc de referència de l'escena alternativa de Bienne. Le CAJ, fundat arran de les manifestacions de 1969, fou un centre sociocultural autogestionat (asil nocturn, cuina popular, lloc de trobada, exposicions, concerts, impremta, reunions de grups alternatius, etc.) que tenia com a òrgan d'expressióNoir & Rot. En 1979 publicà, amb Raoul Vaneigem, el fullet De la division du travail appliquée au vol à l'étalage. Une introduction à la marchandise. Membre fundador de l'Organització Socialista Llibertària (OSL), fou un dels pilars del seu òrgan bilingüe Rebellion, així com de diferents fòrums anarquistes que reuniren a començaments dels anys noranta militants de les tres regions lingüístiques suïsses. També participà regularment en els càmpings anuals organitzats a França per l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i mantingué bones relacions amb Alternativa Llibertària (AL). Participà activament en diferents lluites socials, com ara els refugiats, els sense-papers, els sense sostre, els insubmisos, pel desenvolupament de llocs d'acollida per a toxicòmans, contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i les centrals nuclears, etc. Destacà com a propagandista i pedagog de la filosofia llibertària. En 1992 publicà, amb Gertrud Vogler i Bänz Hähnle, el llibre Tout va bien. Travail de rue en Suisse (1981-1991). Es guanyava la vida com a impressor autònom i com a traductor. Trobem textos seus en Offensive i Courant Alternatif. Mark Haldimann va morir el 18 d'abril de 2007 en un hospital de Bienne (Berna, Suïssa) d'una greu i ràpida malaltia. Deixà companya, Marianne, i una filla. Centenars de persones participaren en la cerimònia que s'organitzà a La Coupole en la seva memòria. Es treballà en l'edició d'un volum de recull dels seus principals escrits.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Bruno Gualandi al front d'Osca (1936)

    Bruno Gualandi al front d'Osca (1936)

    - Bruno Gualandi: El 24 d'octubre de 1936 cau abatut a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Bruno Gualandi. Havia nascut el 5 de maig de 1905 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alfredo Gualandi i Giuseppina Castelvetri. Encara adolescent, participà en els «Fets del Palazzo d'Accursio» del 21 de novembre de 1920 a Bolonya. En 1921 s'adherí al moviment llibertari bolonyès. Es guanyà la vida com a obrer de la construcció. El juliol de 1923, perseguit per la seva participació en la lluita contra l'ascensió del feixisme, emigrà clandestinament a França, on fou expulsat. També expulsat de Bèlgica i de Luxemburg, es refugià a Suïssa i després retornà a França. En 1924, arran de l'assassinat de Giacomo Matteoti, entrà a formar part de la centúria «Camicie Rossi» (Camises Roges), agrupació paramilitar antifeixista creada a França per si calia intervenir a Itàlia. El 2 de gener de 1925 va ser expulsat de França i el 28 de febrer va ser condemnat a 18 mesos de presó per«cops i ferides». Refugiat al Saarland alemany, trobà feina com a fuster. En 1926, participà com a mercenari, amb altres companys, entre ells Alberto Meschi, en l'expedició armada frustrada organitzada per Francesc Macià Llussà («Fets de Prats de Molló») contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera. En 1927 formà part del grup anarquista de Seraing (Valònia, Bélgica), sempre sota vigilància policíaca. Amb Angelo Sbardellotto i Maria Zazzi, participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a Bèlgica el dia de l'execució d'aquests, fet desaprovat per la burocràcia sindical d'aquell país. En 1930 passà a França sota falsa identitat. Reconegut, va ser detingut i l'any següent va ser condemnat a París a vuit mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». A finals de 1931 va ser alliberat i s'instal·là a Arcueil (Illa de Fraça) amb sa companya Tosca Tantini, germana del destacat militant Giuseppe Tantini. El 30 d'octubre de 1932 va ser detingut durant una reunió a Fontenay-sous-Bois amb vistes a republicar Umanità Nova i el 2 de novembre condemnat, amb Pompeo Franchi, Ruggero Cingolani, Ulisse Merli i Emilio Predieri, a dos mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». En 1933, amb Raimindo Corti i altres, marxà a Espanya on, segons la policia, alguns companys sospitaren que es tractava d'un «espia feixista». El 24 de novembre de 1934 va ser condemnat a França a quatre mesos de presó i el 9 de setembre de 1935 a tres mesos per «infracció a la disposició d'expulsió». El 2 d'agost de 1936 marxà, amb altres companys (Giuseppe Tantini, Equo Giglioli, Renzo Cavani, Mario Girotti, Libero Luppi, Michele Centrone, Socrate Franchi, etc.) com a voluntari a la guerra d'Espanya i a Barcelona (Catalunya) s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». El 28 d'agost participà en els combats de Monte Pelado a Osca. El 24 d'octubre de 1936, Bruno Gualandi, quan portava aigua i municions a un grupet de milicians que havien quedat aïllats en una posició avançada a Tardienta, al front d'Osca, (Aragó, Espanya), va caure abatut per les tropes franquistes. Fou enterrat a Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Sa companya Tosca Tantini el reemplaçà al front.

    Bruno Gualandi (1905-1936)

    ***

    Notícia de la detenció del Comitè Regional de Llevant apareguda en el diari madrileny "El Sol" del 21 de desembre de 1933

    Notícia de la detenció del Comitè Regional de Llevant apareguda en el diari madrileny El Sol del 21 de desembre de 1933

    - Melecio Álvarez Garrido: El 24 d'octubre de 1940 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Melecio Álvarez Garrido. Havia nascut el 21 de març de 1896 a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya). Cambrer de professió, des de la proclamació de la II República espanyola milità en el Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València, a la seu del qual estava radicat l'Ateneu de Divulgació Anarquista, creat el 3 de maig de 1931. Durant la primavera de 1931, amb José Pros, Antonio López, José España i Juan Rueda, fou un dels principals oradors encarregats d'explicar arreu les poblacions de la regió els acords de l'Aliança subscrita amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 20 de desembre de 1933 va ser detingut com amb els altres membres en una agafada a València; jutjats el gener de 1934, van ser condemnats a dos mesos i un dia d'arrest major per«reunió clandestina». Intervingué en el míting cenetista de Cullera de 1936. Quan esclatà la guerra civil, fou l'organitzador de la primera columna confederal que es creà al País Valencià. Favorable a la militarització de les milícies, s'oposà obertament a Josep Pellicer, fundador de la Columna de Ferro. Amb la militarització, va ser nomenat capità i comissari en la 82 Brigada Mixta, creada el març de 1937 al sector Est del front de Terol, i després comissari de la CNT en la 92 Brigada Mixta. El 24 de maig de 1937 va ser confirmat en el grau de «comissari delegat de Guerra de Brigada». També exercí de representant durant els anys bèl·lics de la FAI en el departament de Salut Pública del Comitè Executiu Popular de València i en el Tribunal Popular de Justícia valencià. Poc després de la presa de València per les tropes franquistes a finals de març de 1939, va ser detingut al seu domicili i empresonat, deixant sa filla de cinc anys amb la seva amiga Dolores Luzón --la mare de la criatura havia mort durant el part. Melecio Álvarez Garrido va ser afusellat el 24 d'octubre --algunes fonts citen el 20-- de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sa filla Vicenta va ser enviada a un orfenat (Colegio de la Paz, depenent de la Diputació de Madrid) on el seu nom va ser canviat per les monges pel de Vicenta Flores Ruiz; confiada a quatre famílies adoptives, fugí en diverses ocasions. Durant seixanta anys ha buscat les petjades de son pare.

    ***

    Filippo Pernisa

    Filippo Pernisa

    - Filippo Pernisa: El 24 d'octubre de 1943 mor a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo Pernisa. Havia nascut el 4 de gener de 1878 a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia). Bastaix de professió, la seva feina el deixà coix. Durant els anys noranta començà a col·laborar en la premsa anarquista com a distribuïdor i corresponsal. El gener de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la desocupació, fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una multa. Aquest mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i altres processats, manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una reunió clandestina a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre dies a la presó. En 1909, fugint de la vigilància policíaca, marxà a Trieste buscant feina, però va ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels responsables de la Lliga dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), i membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del destacat anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment actiu com a sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria. En 1912 va ser buscat per la policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a Líbia. El juny de 1914 participà activament en les manifestacions de la «Setmana Roja» a Massa Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi, però va ser alliberat pocs dies després arran de l'agitació portada a terme a la regió. En 1927, sota l'amenaça de ser detingut, passà a la clandestinitat i s'amagà a les valls de Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa família, renuncià a tota activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de brisa. En 1943 s'integrà a la lluita armada de resistència contra el feixisme enquadrat en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Massa Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de 1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un escamot d'uns cinquanta feixistes amb un camió armat amb una metralladora realitzà una incursió a la localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24 d'octubre de 1943 quan intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i morí poc després a l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població assistí al seu enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup llibertari de Massa Lombarda prengué el nom de«Gruppo Anarchico Filippo Pernisa». L'octubre de 1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i altres companys inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on caigué ferit de mort. Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.

    Filippo Pernisa (1878-1943)

    ***

    Vincenzo Lama

    Vincenzo Lama

    - Vincenzo Lama: El 24 d'octubre de 1961 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'agitador anarquista Vincenzo Lama, conegut com Bosca. Havia nascut el 5 de desembre de 1866 a Faenza (Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es traslladà aviat a Solarola (Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia nou anys, a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia), on viurà la major part de la seva existència. Només estudia primària elemental. Després d'un temps militant en el socialisme, s'adherí al moviment anarquista, ben igual que son germà Paolo. En 1892 formà part, amb son germà, del grup format per d'una desena d'anarquistes («Els Intransigents») que s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat per haver posat en qüestió la línia reformista i «gradualista» del socialista Umberto Brunelli i per haver exposat al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants anarquistes que havien vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de la província de Ravenna; reunió que formava part d'una sèrie de trobades entre els anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures repressives imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316«d'excepció antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament, però la Comissió Provincial suspengué finalment la denúncia i no va prendre cap decisió. A finals de 1984 va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese–Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Pietro Garavini (Piràt)–, pel delicte d'«associació per a delinquir» i el 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a dos anys de vigilància especial. El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la condemna, però el 20 de març va ser novament detingut per infracció de la vigilància especial i condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900 signà una protesta, que es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat processats per«associació sediciosa». El 20 de setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu del Grup Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima repressiu sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci; però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i posteriorment va ser absolt de l'acusació d'«associació sediciosa». Durant el Govern de Giovanni Giliotti portà una militància menys agitada i menys exposada a la persecució per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu taller es convertí en lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara que continuava amb la militància i freqüentava subversius, les autoritats ja no el consideraven un«anarquista perillós». Això no obstant, la vigilància a la seva persona no cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les llistes de subversius. Durant el període feixista mostrà una actitud de forta oposició i la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada antifeixista. El gener de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut, però que acabà en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i posteriorment a Imola. Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel Bolognese.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Vicenç Vidal reconeix la iniciativa particular i la conscienciació del sector pesquer de les Illes Balears, pioneres a la Mediterrània, en la reducció d’esforç per assolir els reptes de futur.

     

    Aquests dies, Mallorca és la seu del Consell Assessor de Pesca de la Mediterrània Occidental (MEDAC, per les seves sigles en anglès), d’àmbit europeu. Un centenar de representants dels diferents països amb interessos pesquers de la Mediterrània debatran sobre el Pla de Gestió de la Mediterrània Occidental que ha d’elaborar la Comissió Europea; la pesca de la tonyina i altres espècies afins, o el projecte de recerca europeu Minouw, en què el Govern participa, un projecte adreçat a fer polítiques per aconseguir reduir el rebuig de la pesca o el paper de la pesca recreativa.
 


    Des del 2004 aquest grup treballa en el desenvolupament de mesures per a la implementació d’una pesca sostenible mediambientalment, però també socialment i econòmica. Les primeres conclusions a què han arribat van en el sentit de desenvolupar un seguit de mesures en un pla pluriennal específic per a tota la Mediterrània occidental que serveixi de marc per implementar-lo a l’àmbit local tenint en compte l’especificitat de cada àrea homogènia.


     

     En la inauguració del Congrés, el conseller de Medi Ambient, Agricultura i Pesca, Vicenç Vidal ha dit que “és un honor que el MEDAC, per al debat de la pesca sostenible, hagi triat, com una de les seus per visualitzar-ne el futur, les Illes Balears, com a comunitat exemplar en aquest sentit”. A més, Vidal ha fet referència a la aportació que ja fa el sector pesquer per iniciativa pròpia i que planteja una reducció de l’esforç per al 2020. Aquesta reducció de l’esforç suposa que el sector pesquer renuncia a alguns jornals pactats i compensats pel govern, de manera que es deixen descansar els stocks pesquers. Vidal ha dit que “la flota d’arrossegament de les Illes Balears ha fet un esforç significatiu amb aturades aleatòries durant un temps, una iniciativa pionera a l’Estat que altres comunitats autònomes han pres d’exemple i han copiat”. El conseller ha volgut remarcat que “la reducció de l’esforç també pot venir per la reducció de pesca o per protegir zones de l’activitat de la pesca. Per això, combinarem la reducció de l’esforç pesquer amb millores de la tècnica de pesca i amb la reducció d’àmbits, com ara la serra de Tramuntana”.


    L’eix d’aquesta sostenibilitat es la reducció de l’esforç, ja que els estocs de les espècies més importants comercialment estan tècnicament en sobrepesca de manera majoritària. Aquesta sostenibilitat també passa per la millora, el control i el seguiment de la comercialització.


     
El paper del MEDAC inclou la preparació d’opinions sobre la gestió de la pesca i els aspectes socioeconòmics en suport del sector de la pesca a la Mediterrània que es presentaran als estats membres i les institucions europees per facilitar l’assoliment dels objectius de la nova política pesquera comuna (PPC), la qual ens emmarca en una normativa amb unes finalitats ineludibles, i també en un Pla de Gestió de la Pesca en el Mediterrani.
 


    El principal punt de la nova PPC, i el més controvertit, fa referència a la sostenibilitat, que pràcticament engloba la majoria d’actuacions preferents, en especial per gestionar les pesqueries amb criteris de rendiment màxim sostenible.
És a dir, marca un sostre de captures, sobretot en la pesca professional, que dona la possibilitat de garantir la pesca ara i en el futur.
 


    D’altra banda, el director general de Pesca i Medi Marí, Joan Mercant, ha assenyalat que “aquesta Conselleria considera que el seu deure és afrontar els nous reptes de la nova PPC tenint en compte les necessitats socioeconòmiques de la supervivència d’un sector tan arrelat a les Illes Balears, tan presents en la nostra cultura i tan importants en la forja de la nostra identitat illenca i marítima”. Mercant ha dit que “es tracta d’assumir el repte d’un futur digne per al pescador, fent d’aquesta normativa europea una arma a l’abast del col·lectiu en comptes d’un arma contra el col·lectiu”.
 


    El MEDAC és una de les eines més importants de què disposa la pesca de la Mediterrània en general, que és conscient de la importància de la gestió propera de cada comunitat (per petita que sigui) per aconseguir una millor resposta del sector, que se sent cogestor d’aquests reptes


    0 0
  • 10/24/17--14:56: D'abans i altres essències
  • Dalt del turó

    D’abans i altres essències

    Climent Picornell

     

    Des de les barreres de sa Bastida no veien el puig de sant Nofre per mor de la boirada, espessa, que hi havia. Malgrat allò que diuen –bona boirada, bona calorada- ja han passat aquells dies espantosos en què obries la finestra i t’envestia un baf calent. Ja ha fet tres o quatre plogudes i han romput definitivament aquest estiu calorós donant pas a la tardor.

    Trob en Miquel Fiter sempre enyoradís: “Abans, Climent, tothom feia hort. Hi havia centenars de pous a la vila. I tothom es dedicava a fer hort, per vendre o per a ell. I ara? Res de res, tots aquests pous de greixina s’han abolit, tapats amb una post o coberts de romeguers. Una pena...” Continua: “Abans anaves a s’ajuntament i tenien una escala, sa més llarga des poble, i la deixaven a qui fos. Els ferrers també deixaven els rampins per si havies de treure un poal que havia caigut dins es pou o sa cisterna. I ara? Ara ningú deixa res per res. Mira tu si han canviat ses coses!” “Abans...” El deix amb la paraula a la boca, abans, abans...

    Vaig a berenar i m’assec amb l’amo en Gori Bauma: “Idò jo te diré com pas es dia. Me’n vaig en es bocí  i aparc davall sa figuera i els moixos -coa dreta- ja m’esperen, allò coneixen es renou des motor, i me van davant davant fins a sa caseta. Trec una cadira i me pos davall s’ullastre. Allà les don menjar, ben a prop de jo, devora els meus peus perquè els vull ximples, no m’agraden esquius. Mengen i llavors s’ajeuen, són set o vuit, i jo a sa cadira paresc el rei. Mir un xoric que fa es niu dins sa palmera, un traquet damunt ses canyes i coses com aquestes, observ un poc lo que passa per foravila. Llavors vaig a ses mongetes, es prebes, ses tomàtigues i es carabassins que tenc sembrats i en faig un parell de canastros i tenc per fer trempons i gaspatxos. En vaig aprendre de fer de gaspatxo i és com un trempó però no l’has de roegar, hi pos carabassó, tomàtigues, dues peres, dues prunes de frare... hi afegesc lo que em pareix i com que el faig jo, el faig així com vull. I li don turmix ben fi. I coses com aquestes... Que te pareix Climent sa meva vida?”

    S’asseu amb nosaltres el sen Toni Menxo sempre bon contador d’històries:  “Jo tenia un parell de gallines i se veu que anaven a menjar dins un tros d’en Cosmé des Montagut que ell tenia sembrat d’ordi i sempre se’n queixava molt.  “Mira que te mataré ses putes gallines que me pelluquen s’ordi”. “Fins que un dia, emprenyat, vaig agafar tres garbes grosses, d’ordi, i els hi vaig descarregar davant ca seva; quan ho va veure va quedar més espantat que es blat de l’any tretze!  Es pardal! Per un poc d’ordi que se menjassin ses gallines no m’havia d’emprenyar; massa ell so va prendre molt malament, no me saluda de llavors ençà”.

    Torn a ca nostra,  na Margalida fa salsa pesto amb les alfabegueres que li ha donat madò Antònia de son Politxó. Hi ha preparat per dinar d’albergínes farcides. Mel! He sentit a dir que en temps de ses albergínies cauen més els cabells.

    Me’n vaig per avall i veig un moix que encalça una guatlèra que no sap volar, deu ser de les que repartiren a les corregudes de joies i pens: o va fugir de la gàbia, o ha escapat a l’infant que la guanyà, o un padrí l’ha amollada perquè no sabia què havia de fer amb el “regal”. A  la fresca, dues madones,  grasses,  quan me senten passar siulant,  me diuen. “vols que te’n cantem una”. “ Idò venga!” els dic jo. “ Idò mira”, em diuen: “Ni dissabte sense sol, / ni fadrina sense amor, / ni casada sens dolor, / ni viuda sense consol”. “Ja la me cantava sa meva padrina, mira tu!”. A mitja nit vaig fins al carrer Mirador a veure els coets de la festa. Les palmeres dels pirotècnics, que no eren tan majestuoses com els altres anys fan comentar a qualcú: “A aquestes palmeres pareix que les ha pegat s’escarabat!”

    Sent un concert de Sa Sini Band a la plaça, mentre un dragó surt de darrera el rètol de Caixabank i puja escapat per la paret cap a les teulades, ben a prop d’on els mobyletters hi havien col·locat una capelleta amb una purissimeta que ells anomenen la “Marededéu de ses Sempentes”.  Hi fa bon  estar ara a la plaça.

    La rotlada pren la fresca fins a altes hores de la nit a la terrassa del cassino de la plaça Nova. L’ombra de l’estàtua del sant, o beat,  és igual, pareix beneïr-los mentre la lluna avança cap a la seva vellesa, vull dir que ara som a la lluna nova.

    “He sentit”, és en Pep Ximarro, “que ara som “Sanjuanicos”. Sí, sí, “Sanjuanicos” mos va dir es capellà en el sermó de l’ofici de la festa”. Diu en Sion Valeri: “M’han contat que han vist en  Joan Contré que anava amb sa somera cap a Sineu amb el carretó, anava al trot, escapat”. Contesta en Pere Doris: “Meam si l’aturen els civils i el fan bufar”. Replica en Justí: “A ell res, si fan bufar sa somera veuràs tu!”.

     “Això no és serio!  Aquí tot el que deis és per un ‘me pareix’ o un ‘ho sentit a dir’, ja diuen que ‘si vols mentir repeteix el què has sentit a dir’, ses coses, per saber sa veritat,  han de ser més precises”. Això ho sentencia en Miquel Manento. Li respon en Biel Sèrgol. “I tu que vols; te penses que aquesta rotlada és es Parlament? Si som quatre arreplegats i si mos lleves els ‘me pareix’ o els ‘ho he sentit a dir’ no podríem obrir sa boca i sa conversa s’acabaria ben aviat”. Per acabar la reunió, amolla un lament, habitual en boca de n’Andreu Gorball: “Els fills, ara, no van de res, de feina vull dir, a bresquejar pel gimnàs, sí, molt de músculs, però als cultivadors no s’hi volen aferrar... Està fet de sa terra i de noltros!”

     

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 339 | 340 | (Page 341) | 342 | 343 | .... | 465 | newer