[16/10] «La Idea Libre» - Monument
Ferrer - Renaud - Grave - Allegra - Cantarelli - Díez -
Fieramonte - Castagna - Gonçalves - Salas - Costa - Ranieri
- Continente - Hernández Vera - Michaelis - SantanaAnarcoefemèrides
del 16 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera del primer
número de La Idea
Libre
- Surt La Idea Libre: El 16 d'octubre de
1896 surt a Montevideo (Uruguai)
el primer número de la publicació anarquista La Idea Libre. Periódico obrero.Órgano de los gremios de pintores y
tabaqueros. Portà els epígrafs«Emancipació de l'esclau del salari» i«Pau
i solidaritat en igualtat de drets». De periodicitat
irregular («Apareix quan
pot»), es publicà per subscripció
voluntària. Tractà temes sindicals, sobre
l'alliberament de la dona, història del moviment obrer, etc.
Els articles es
publicaren sense signar. Començà a publicar
l'assaig d'Augustin Hamon «De la
patria», traduït per José
Martínez Ruiz (Azorín).
Només es publicà un número
més, l'1 de novembre de 1896.
***
Monument
en memòria de Ferrer i Guàrdia
- Monument a Ferrer i
Guàrdia:
El 16 d'octubre de 2001 a l'entrada de l'Escola de
Ciències Empresarials del campus de Pedralbes de la
Universitat de Barcelona
(Catalunya) s'inaugura un monument en memòria de Francesc
Ferrer i Guàrdia, en
presència del director de l'escola, Alfredo Rocafort, i del
president de la
Fundació Ferrer i Guàrdia, Joan Francesc Pont.
Set estudiants de Belles Arts de
la ciutat italiana de Carrara (Federica Malatesta, Fabio Romiti,
Emmanuele
Greco, Riccardo Villari, Massimo Vanelli, Silvio Corsini i Rosanna
Gregorace),
sota els auspicis de l'Associació Germinal, van esculpir un
baix relleu de
marbre que simbolitza l'afusellament del mestre racionalista Francesc
Ferrer i
Guàrdia, el 13 d'octubre de 1909, acusat de ser l'instigador
dels fets de la
Setmana Tràgica. Dirigits per l'escultor Dominique
Stroobant, els estudiants
van dur a terme l'obra inspirant-se en un dibuix de Flavio Constantini
que, des
de sempre, ha estat una estampa clàssica de la iconografia
sobre aquest fet
històric. El baix relleu va ser ofert a l'Escola
d'Empresarials de la
Universitat de Barcelona, a través de la Fundació
Ferrer i Guàrdia, que va
acceptar posar-lo a la façana principal tot coincidint amb
el centenari de la
creació de l'Escola Moderna. La inscripció diu:«En memòria del fundador de
l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia,
màrtir de la llibertat pedagògica.
Barcelona, 13 d'octubre de 1909 - 13 d'octubre de 2001.»
Aquest va ser el segon
monument a Ferrer i Guàrdia que s'erigia a Barcelona. El
primer va ser una
iniciativa de l'alcalde Pasqual Maragall i es va posar a
Montjuïc.
Posteriorment, el 2002, encara es va posar un altre, al davant de
l'edifici de
Ciències de l'Educació del campus de la Vall
d'Hebron.
Naixements
Foto
policíaca de Jules Renaud (27 de febrer de 1894)
- Jules Renaud: El
16 d'octubre de 1851
neix a Auteuil (Franc Comtat, Arpitània) el sabater
anarquista Jules Renaud,
també citat com Renaux.
Sos pares es
deien Alexis Renaud i Eugénie Goudron. Visqué al
carrer des Rosiers de París
(França) i el març de 1894 va ser detingut per
les seves activitats anarquistes
i acusat de pertànyer a «associació
criminal». L'agost d'aquell any es refugià,
amb Georges Darien i Zo d'Axa, a Londres (Anglaterra). El seu nom
figura en un
llista d'anarquistes a controlar establer en 1894 per la policia
ferroviària de
fronteres francesa. En aquest any muntà a la capital anglesa
una paradeta al
número 4 de Little Goodge Street, on també
treballà el sabater anarquista
Jean-Baptiste Humbert, i el seu domicili, al número 32 de
Pitt Street, fou lloc
de trobada de nombrosos companys llibertaris (Charles-Jean Capt, Lucien
Guérineau,
Armand Lapie, Severino Rappa, Émile Pouget, Charles Malato,
Errico Malatesta, Henri
Cler, etc.). El gener de 1897 sa companya es reuní amb ell a
Londres, on
treballà com a dona de fer feines. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
Jules Renaud (1851-?)
***
Jean Grave en
l'època del "Procés dels Trenta"
-
Jean Grave: El 16
d'octubre de 1854 neix a Breuil (Suire, Puèi Domat,
Alvèrnia, Occitània) el
militant i propagandista anarquista Jean Grave: Havia nascut en una
família
pobra pagesa que en 1860 es va instal·lar a
París, on va començar a estudiar en
un col·legi de frares i més tard
aprendrà l'ofici de sabater. Va poder assistir
com a espectador als fets de la Comuna, assistint a les reunions
blanquistes.
Poc després moriran sa mare de tuberculosi i sa germana de
tisi. En 1875 va fer
el servei militar obligatori al II Regiment d'Infanteria de Brest,
però el seu
episodi castrense va durar poc a causa de la mort de son pare. D'antuvi
temptat
pel socialisme guedista --estava subscrit a Le
Prolétaire, de Paul
Brousse, i a L'Égalité, de
Jules Guesde--, el 30 de gener de 1879 va
afiliar-se al Partit Obrer de Guesde i va participar en el consell
d'administració del seu periòdic, ocupant-se de
l'expedició. Paral·lelament a
la seva intervenció guedista, va participar en el«Grup d'Estudis Socials dels
Vè i XIIIè Districtes», i va
conèixer militants anarquistes com Cafiero, Malatesta
i Tcherkesoff. Va declarar-se anarquista a partir de 1880 quan va
rebutjar el
parlamentarisme de Jules Guesde i va abandonar les seves files. A
partir de
novembre de 1881 va encarregar-se de la publicació mensual
del Bulleti des
Groupes Anarchistes. En 1882 va començar a
escriure els seus primers
articles en la premsa llibertària de Lió (Le
Droit Social) i l'any
següent va començar a publicar fullets
revolucionaris sota el pseudònim Jehan
Le Vagre. En 1883, a petició
d'Élisée Reclus, va encarregar-se de la
publicació a Ginebra de Le
Révolté. Més tard, a
França, continuarà amb
la publicació del periòdic sota el
títol La Révolte. El juny de
1891 va
ser condemnat a sis mesos de presó, com a gerent de La
Révolte, per un
article sobre els Fets de Fourmies. Divulgador de les tesis de
Kropotkin, en
1892 va escriure La société mourante et
l'anarchie, amb prefaci d'Octave
Mirbeau; aquest llibre li portarà el febrer de 1894,
gràcies a l'entrada en
vigor de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), una
condemna de dos anys de
presó i de 1.000 francs de multes per«provocació al pillatge, a l'assassinat,
al robatori, a l'incendi...». Aquest mateix any es
veurà implicat en el «Procés
dels Trenta», però en aquesta ocasió va
ser absolt. El 4 de maig de 1895 va
començar a publicar la revista setmanal Les Temps
Nouveaux, que tindrà
un fort impacte en els cercles literaris i artístics de
l'època; nombrosos
artistes de renom (Aristide Delannoy, Maximilien Luce, Paul Signanc,
Alexandre
Steinlen, Van Rysselberghe, Camille Pissarró, Van Dongen,
Georges Willaume...)
participaran en la seva il·lustració,
així com en el seu finançament, oferint
quadres, dibuixos i aquarel·les. Les Temps Nouveaux
serà qualificat per
molts com el «Periòdic Oficial» de
l'anarquisme francès. En 1901 va publicar Les
aventures de Nono, una utopia llibertària per
infants, que serà utilitzada
per Ferrer i Guàrdia a les seves Escoles Modernes,
després de la traducció feta
per Anselmo Lorenzo. Batejat per alguns llibertaris (Victor Serge,
Rirette
Maîtrejean, Libertad) per les seves positures intransigents
--a més del fet de
portar eternament la llarga brusa grisa dels tipògraf
assimilada a una sotana--
amb el sobrenom de «Papa del carrer Mouffetard»,
seti del seu despatx,
s'oposarà a la tendència individualista de
l'anarquisme, així com als
il·legalistes, als naturistes i als cooperativistes. En 1914
es va refugiar al
Regne Unit, on va signar amb Kropotkin el «Manifest dels
Setze», favorable a
l'intervencionisme en la Gran Guerra. En tornar a França, va
continuar militant
i escrivint, però aïllat del moviment anarquista i
retirat a Plessis-Robinson.
També és autor de La
société au lendemain de la révolution
(1882), Organisation
de la propagande révolutionnaire (1883), La
Révolution et l'autonomie
selon la science (1885), L'Anarchie, son but, ses
moyens (1899), Enseignement
bourgeois et enseignement libertaire (1900), Terre
libre (1908), La
colonisation (1912), Contre la folie des armements
(1913), Kropotkine
(1921), La faillite bolchevik (1924), Ce
que doit être la vraie
Société des Nations (1925), Mouvement
libertaire sous la III République
(1930), Les colonies agricoles (1931), Les
erreurs du marxisme
(1931), Ce que devront être la
révolution et la société future
(1931), Bases
d’un programme anarchiste (1935), entre d'altres.
Jean Grave va morir el 8
de desembre de 1939 a Vienne-en-Val (Centre, França). Una
part del seu arxiu es troba a
l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de
París.
***
Pietro
Allegra
- Pietro Allegra: El
16 d'octubre de 1877 neix a Palerm (Sicília) el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista, i després comunista, Pietro Allegra, que
va fer servir el
pseudònim Pietrino. Sos
pares es
deien Giuseppe Allegra i Rosalia Rotondo i es va graduar a l'Escola
Tècnica.
Arran de la repressió desencadena pel Govern de Francesco
Crispi en 1894 contra
el moviment obrer, s'acostà progressivament al sector
anarquista de la
Federació Socialista de Palerm. El 3 de març de
1896 va ser detingut per
primera vegada; jutjat, va ser condemnat, amb altres companys, a cinc
dies de
presó per haver organitzat una manifestació
anticolonialista. A començaments
del segle fou un dels activistes més destacats del grups
anarquistes de Palerm.
El 24 d'agost de 1904 va ser condemnat a 10 mesos de
reclusió per haver-se
oposat a l'acomiadament disparant un revòlver contra el
director de l'empresa
Gondrand de Palerm, que se'n sortí sa i estalvi. El 10
d'octubre d'aquell any
s'embarcà cap a Nova York (Nova York, EUA) i
després s'instal·là a Paterson
(Nova Jersey, EUA). L'octubre de 1910 s'establí a Pittsburgh
(Pennsilvània,
EUA), on s'encarregà d'un petit negoci de revenda minorista
dels cigars de la
De Nobili Cigar Company, esdevenint posteriorment director de vendes,
càrrec
que li va facilitar la seva tasca propagandística
gràcies als constants viatges
que havia de realitzar. Va ser nomenat secretari de la
Federació Socialista
Italiana (FSI) local i el setembre de 1910, com a president del
Comitè Central
de l'Oest, organitzà un acte de commemoració a la
memòria de Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1913 s'instal·là a Long
Island (Nova York, EUA), on treballà en la
fàbrica
de cigars Marchese Prosporo de la De Nobili Cigar Company. En aquestaèpoca
desplegà una intensa tasca sindicalista entre els
treballadors del sector del
tabac i col·laborà en els periòdics de
Carlo Tresca L'Avvenire i Il Martello.
També col·laborà, entre 1914 i 1917,
en el periòdic anarquista Cronaca
Sovversiva, publicat per Luigi
Galleani. L'abril de 1915 testificà en el judici de Frank
Abarno i Carmine Carbone,acusats
de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York
per a «celebrar»
el cinquè aniversari de l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia.
El novembre de 1916 substituí Carlo Tresca en la
direcció d'Il Martello.
Membre del «Circolo Bresci»
de Nova York, durant la Gran Guerra promogué nombrosos actes
públics de masses
i realitzà gires de propaganda, tot incitant els
italoamericans a no retornar a
Itàlia i a rebutjar l'enrolament. També fou
l'impulsor de l'anomenat «Fascio
Rivoluzionario» de Nova York. En 1916 l'editorial«Nicoletti Bros.» de Nova
York li va publicà el llibre antimilitarista Disonoriamo
la guerra. Aquest mateix any fou tresorer de
l'Striker's Defense Committee (SDC, Comitè de Defensa dels
Vaguistes) del
Minnesota Iron Range (MIR, Sector del Ferro de Minnesota). En aquestaèpoca
formà part del Comitato Popolare Perseguitati Politici
(CPPP, Comitè Popular de
Perseguit Polítics) de Nova York. Durant la primavera de
1920 evità la
deportació retornant voluntàriament a Palerm. El
2 de juliol d'aquell any
intervingué en una concentració en aquesta ciutat
del Partit socialista arran
dels moviments revolucionaris que tenien lloc a Ancona (Marques,
Itàlia). El 5
de juliol de 1920 va fer una conferència sobre el moviment
anarquista americà i
el 31 d'agost participà en un acte «Pro
Rússia». Fou un dels organitzadors de
les ocupacions de les drassanes navals i de les ferreries«Ercta» de Palerm,
que tingueren lloc el 4 de setembre de 1920, i que rebutjaren ser
dirigits per
la Cambra del Treball d'orientació socialista. Les
ocupacions, que començaren a
engegar l'autogestió productiva dels establiments, es
perllongà fins el 29 de
setembre, quan els gairebé 2.000 obrers de Palerm que havien
rebutjat l'acord
amb els industrials proposat per la Federazione Impiegati Operai
Metallurgici
(FIOM, Federació d'Empleats i Obrers
Metal·lúrgics), es van veure obligats a
retornar als tallers. Després d'això
retornà als Estats Units, un jugà un paper
important com a redactor dels periòdics Il
Martello, on destacà la seva rúbrica
setmanal «Appunti e spunti», que
signava Pietrino, i Nuovo
Mondo, diari subversiu que es
publicà durant gairebé un mes en 1925. Aquest
mateix any, promogué a Nova York
el Comitè d'Acció Antifeixista (CAA), que
s'escampà ben aviat arreu dels Estats
Units i que donà lloc a l'Alleanza Antifascista del Nord
America (AAFNA,
Aliança Antifeixista Nord-americana), de la qual
esdevingué secretari. Per
trencar amb les seves activitats polítiques i sindicals, el
març de 1927 la De
Nobili Cigar Company el va enviar a sud-oest dels Estats Units,
obligant-lo a
ajornar les seves tasques subversives i a cedir la secretaria de
l'AAFNA a
Carlo Tresca. En 1932, arran d'una polèmica amb Tresca,
abandonà la redacció d'Il
Martello. El 16 de març de 1935
encapçalà una manifestació a Nova York
contra la guerra imperialista a
Abissínia, organitzada per l'American League (AL, Lliga
Americana),
organització que havia creat amb l'anarquista Frank Di
Sario. El seu suport a
la creació d'un front comú antifeixista amb els
comunistes tensà encara més la
seva relació amb Carlo Tresca, qui no podia suportar els
comunistes després
dels esdeveniments de la Guerra Civil espanyola. Acostat al Comunist
Party USA
(CPUSA, Partit Comunista dels EUA), acabà trencant amb el
moviment llibertari i
entrà a formar part de la Comissió Nacional
Italiana del CPUSA. L'octubre de
1938 publicà a Nova York el fullet Il
suicidio morale di Carlo Tresca, on atacà durament
el seu antic amic que li
havia acusat d'estalinisme. En aquests anys
col·laborà amb el periòdic comunistaL'Unità del Popolo. Fins
al 1942 va
estar constantment vigilat per les autoritats consulars italianes.
Pietro
Allegra va morir després de la II Guerra Mundial a Nova York
(Nova York, EUA).
Pietro Allegra
(1877-?)
***
Vittorio
Cantarelli
- Vittorio
Cantarelli: El 16 d'octubre de 1882 neix a Castelnovo di
Sotto (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio
Cantarelli. Sos pares es
deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888
s'instal·là
amb sa família a La Spezia (Ligúria,
Itàlia), on son pare havia trobat feina.
En acabar l'escola elemental, començà a treballar
com a aprenent en un taller de
calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters,
considerat per la
policia com a un «autor d'atemptats
perillós». L'aprenent ràpidament es
relacionà
amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la
Cambra del
Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte
amb Pasquale
Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia,
a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que
ocupà fins al
desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic
número de la publicació 3
Agosto, publicat a La Spezia aquell
dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental
durant la
feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa
d'Elba. El
juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio,
acèrrim enemic dels
anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de
presó i a una multa
de 1.000 lires per un delicte de difamació
mitjançant la premsa. Per fugir de
l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a
França, primer a Niça i després a
Lió. El setembre de 1912 es traslladà a
París, al districte de Buttes-Montmartre,
on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà
sempre com a sabater. En 1917
retornà a Itàlia i a La Spezia
reprengué la seva lluita anarquista i sindical,
esdevenint un dels militants més influents i constantment
vigilat per la
policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol
de 1919, com a
membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI), organitzà, juntament amb el
Comitè d'Acció Unitària Nacional
(CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la
vida a La Spezia. En
aquesta època participà activament en el moviment
d'ocupació de fàbriques i en
les lluites contra l'ascensió del feixisme. El
març de 1922, en representació
dels obrers de La Spezia, participà en el IV
Congrés Nacional de l'USI celebrat
a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i
Pasquale
Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i
del periòdic Umanità
Nova que s'entrevistà a La
Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una
delegació
soviètica vinguda per trobar-se amb diversos
diplomàtics europeus arran de la Conferència
de Gènova, reunida per buscar acords per a la
reconstrucció del comerç i del
sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El
setembre de 1922,
quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a
França i s'establí a
París, on s'integrà en els lluites antifeixistes
i sindicals portades per la
immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli,
Felice Vezzani,
Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro
d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del
Comitè d'Aliança Llibertària
(CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les
forces llibertàries emigrades a
França. En 1924, també, va ser nomenat secretari
del Comitè de Defensa
d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a
delegat de la Comissió
Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés
de l'USI en l'Exili
celebrat a París, on reivindicà el manteniment de
l'autonomia de l'USI respecte
a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del
secretari nacional
Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat
d'expulsió, marxà a Zuric;
però el desembre retornà a França, on,
després d'haver participat en una
conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a
Bèlgica. A Brussel·les
treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero
Peralta i esdevingué
un dels militants més actius del Comitè
Internacional de Defensa Anarquista
(CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a
Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en
una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on
prengué la paraula
i atacà la justícia nord-americana; per la
violència del seu llenguatge li va
ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any
participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris
de Brussel·les contra
l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili
es van realitzar nombroses
reunions, on van participà destacats militants (Camillo
Berneri, Luigi Fabbri,
Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno
Gualandi,
Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi,
etc.) i diversos
grups antifeixistes francesos. També va participar en les
reunions del Grup
Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al
cafè Au Roi de Brussel·les. El
maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la
regió de Brussel·les, on continuà
amb les seves activitats antifeixistes públiques i
clandestines. El juny de
1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo
Bruschi i Pietro
Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquestaèpoca va ser
secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931
participà amb Angelo
Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo)
i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra
Benito Mussolini, fet
pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un
Tribunal Especial
feixista a 30 anys de presó per«còmplice» del frustrat atemptat.
Força actiu
en el grup anarquista italià de Brussel·les,
continuà la seva tasca
antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del
règim soviètic. En
aquesta època creà el Comitè de
Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant
la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio,
animà l'anarquista«Comitè Anarquista Pro Espanya» de
Brusse·les que envià voluntaris i
recaptà
fons per ajudar les seves famílies i lliurà
clandestinament armes als
combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco,
s'ocupà del
repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de
l'Espanya
franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial
s'integrà en la Resistència,
d'antuvi a Bèlgica i després a diversos
països europeus ocupats. El 9 de febrer
de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a
l'alpí pas de Brenner,
va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren
immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22
de març, a la de
Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual
havia estat condemnat
en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal
Especial,
presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser
condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano
(Toscana, Itàlia). En
1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar
part de la
Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en
el grup de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de
1945
participà en el Congrés Interregional de la
Federació Comunista Llibertària
Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La
Spezia al I Congrés
de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés
Nacional celebrat a
Florència. Més tard retornà a
Bèlgica. Vittorio Cantarelli va morir el 7 de
desembre de 1957 a Schaerbeek (Brussel·les,
Bèlgica).
***
Galo Díez
Fernández
- Galo Díez
Fernández: El 16 d'octubre de 1884 neix a
Bilbao (Biscaia, País Basc) el militant anarcosindicalista
Galo
Díez
Fernández. De jove va tenir aficions
taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els
periòdics
anarquistes El Látigo,
de Baracaldo, iEl Trabajo, de Logronyo. Va ser en
juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de
Vitòria. En 1918, ja un militant
influent i gran orador de la Confederación Nacional del
Treball (CNT), escriu
en Tierra y Libertad,època en la
qual vivia a Eibar i treballava als tallers d'una armeria. Durant els
següents
anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria,
Bilbao, Logronyo, Sant
Sebastià, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar sa
família nombrosa. En
1917 va signar el Manifest d'Eibar contra la guerra i va representar la
Regió
Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de
1918. L'any següent
va ser un dels més actius antibolxevics del
Congrés de la Comèdia. En febrer de
1920 va representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo
i durant aquest any
va fer mítings i conferències al País
Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria...). El
14 de febrer de 1921 va ser detingut en una
reunió celebrada a Santander. A
proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que
va suposar
el començament de la fi de la influència bolxevic
(Maurín, Nin, Ibáñez,
Arlandís, etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la
Conferència de Saragossa,
on va protestar contra la repressió a Rússia i va
rebutjar un pla que pretenia
crear un comitè fort amb sou elevats format per
Pestaña, Seguí, Carbó,
Peiró,
J. M. Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va
ser designat delegat a la
conferència berlinesa preparatòria del
Congrés de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la
Conferència Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura
de Primo de Rivera
va viure molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una
fàbrica de màquines
de cosir. En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de
Mataró i va
fer mítings amb Subero. Amb la instauració de la
República va continuar
militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i
va participar
activament am Manuel Pérez en la recuperació i
enfortiment de la CNT de
Guipúscoa. En 1931 va participar per Renteria, Tolosa i Sant
Sebastià en el
Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de
difusió dels
acords per tota la zona nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella,
Sagüesa,
Bilbao, Santurce, Durango, etc.), amb Manuel Pérez i
Domingo Germinal. Quan va
esclatar la guerra, va formar part del Comitè del Front
Popular de Tolosa i poc
després es va traslladar a València, on va
representar la CNT del Nord en el
Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari,
realitzant gairebé
tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al
revisionisme i al
circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del
purisme
llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General
de Treballadors
(UGT) i la col·laboració en el Govern basc.
Durant aquests anys va ser un
incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937
va representar el
Comitè Nacional en el Congrés
Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en
un míting a València i en setembre, com a
vicesecretari del Comitè Nacional de
la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per
Líster a la
col·lectivitats aragoneses --el seu informe, amb Royo i
Amil, és del 16 de
setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar
al socialista Prieto
la disposició cenetista de fer-li constat contra els
estalinistes. Galo Díez va
morir el 25 de juliol de 1938 a la platja del Saler
(València, País Valencià) ofegat
després
de patir una congestió. Va col·laborar en la
premsa anarquista: Acción
Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura
y Acción, La
Ilustración Ibérica, El
Látigo, La Lucha, Semilla Roja, Solidaridad
Obrera, El
Trabajo, Tierra y Libertad,Vida Obrera, El
Vidrio, etc.
Va escriure el pròleg al llibre de
Felipe Alaiz Vida
y muerte de
Ramón Acín i és autor
de La mujer
en la lucha social (1922),Esencia
ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias (1923), De julio a julio (un
año de lucha) (1937,
en col·laboració), Las
Juventudes
Libertarias ante el pueblo (1937, en
col·laboració), entre altres. Horacio
Martínez
Prieto va escriure una biografia (Semblanza
y personalidad de Galo Díez) que roman
inèdita.
Galo Díez Fernández
(1884-1938)
***
Foto
policíaca de Dario Fieramonte
- Dario
Fieramonte: El 16 d'octubre de 1893 neix a San Giovanni
Lupatoto (Vèneto,
Itàlia) l'antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista
Dario Fieramonte,
també conegut com Dario Fieramonti.
Sos pares es deien Luig Fieramonte i Guerrina Lanzetti.
Emigrà amb sa família a
Milà (Llombardia, Itàlia) i ben aviat la policia
el fitxà com a individu que«freqüenta els subversius més
perillosos». En 1911 va ser condemnat per«ultratge i violència a agents» i l'any
següent emigrà a Suïssa buscant feina.
En 1913 retornà a Milà, on milità
força en la Unió Sindical Italiana (USI). El
maig de 1913 va ser detingut durant la vaga de
metal·lúrgics de les fàbriques
automobilístiques milaneses, organitzada per l'USI. El
setembre d'aquell any va
ser cridat a files i va ser destinat a Roma en el II Regiment de
Bersaglieri
(tiradors d'elit), però acabà en la Companyia de
Disciplina de l'Exèrcit de San
Leo de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) per haver
rebutjat prestat jurament a la
Pàtria. Juntament amb Augusto Masetti i Antonio Moroni, va
ser un símbol de la
campanya antimilitarista que portaren els seus companys. L'octubre de
1914 va
ser llicenciat i aconseguí treball d'electricista a Casale
Monferrato (Piemont,
Itàlia). Després
s'instal·là a Milà on
participà en la campanya contra la
intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra i l'agost
de 1915 va ser ferit d'un tret
durant una manifestació antimilitarista. A finals de 1915,
per a no haver de
presentar-se al control militar, emigrà a Suïssa.
D'antuvi va fer feina en una
vidrieria de Saint-Prex (Vaud, Suïssa) i després
marxà cap a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on entrà a formar part del grup editor de Le Réveil, fet pel qual en
1916 va ser internat a la colònia
agrícola penitenciària de Witzwil (Berna,
Suïssa). Al restaurant de la«Cooperativa de Zuric», conegué
Vladímir Lenin i el socialista Francesco
Mesiano. El setembre de 1916 va ser detingut, juntament amb altres
companys
(Enrico Arrigoni, Emilio Leonardi, Federico Giordano Ustori) durant la
manifestació del «Diumenge Roig» i poc
després, el 12 d'octubre, va ser
expulsat del cantó de Ginebra. Gràcies a una
campanya de suport portada a terme
pel moviment obrer, el novembre de 1916 va ser finalment alliberat i
trobà
feina a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on
mantingué estrets contactes
amb Ugo Fedeli i companys de Zuric (Zuric, Suïssa). Segons
l'ambaixada d'Itàlia
a París, en 1918, amb Enrico Arrigoni i Federico Ustori,
marxà cap a Alemanya.
L'11 de gener de 1919 va ser detingut a Berlín
després d'haver participat en
les files espartaquistes i, especialment, amb Oreste Abbate, Luzinano
Zingg (Luciano Zingg), Duilio
Balduini, Mario Accomasso,
Francesco Misiano, etc., en la defensa dels locals del
periòdic Vorwärts,òrgan del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya). Un cop lliure,
cap el març de 1919 publicà a Budapest (Hongria)
el setmanari consellista La Gazzetta Rossa.
Organo ufficiale del
Partito Comunista Italiano–curiosament dos anys
abans de la fundació
oficial del Partit Comunista Italià (PCI).
Després de la caiguda de la
República dels Consells hongaresa, l'agost de 1919,
després d'un internament a
Innsbruck (Tirol, Àustria), retornà a
Itàlia. Mentrestant, entre el 12 i el 13
de juny de 1919, va ser jutjat, amb Luigi Bertoni, Carlo Restelli,
Francesco Ghezzi,
Eugenio Giuseppe Macchi, Mario Castagna, Giuseppe Monani i Enrico
Arrigoni, en
l'anomenat «Procés de les Bombes» de
Zuric, però a mitjans de juny va ser
absolt en rebel·lia. El setembre de 1919 recollí
a Milà fons per al periòdic L'Iconoclasta
de Pistoia. Entre 1920 i
1921 treballà com a vidrier a Milà, Pescia,
Verona i San Giovanni Lupatto, on
es mostrà força actiu com a secretari
propagandista a la seva Cambra del
Treball. Amb la instauració del feixisme,
treballà com a mosso de cafè i com a
administrador de mercats a Llombardia. Entre 1922 i 1925
s'expatrià a França i
després retornà a Itàlia (Liorna i
Milà). Fitxat per la Prefectura de Policia
de Liorna com a «anarquista molt perillós
capaç de cometre qualsevol delicte»,
en 1934 va ser detingut a Roma i alliberat l'any següent. El
12 de juny de 1940,
amb l'engegament de la guerra, va ser internat com a «perill
d'ordre públic» al
camp de concentració de Colfiorito (Foligno,Úmbria, Itàlia), on
trobà alguns companys (Ugo Fedeli, Vito Bellaveduta i
Tarcisio Robbiati), i el
12 de gener de 1941 traslladat al d'Istonio Marina (actual Marina di
Vasto, els
Abruços, Itàlia). El desembre de 1941 va ser
enviat a la colònia penitenciària
de Pisticci (Basilicata, Itàlia). Entre 1942 i 1943
obtingué una llicència per
ajudar sa família en les tasques agrícoles de San
Giovanni Lupatoto. L'agost de
1943, després de la caiguda de Benito Mussolini,
aconseguí la llibertat i
retornà a Milà, on va ser buscat per elements
feixistes. Durant la postguerra,
influenciat per son fill Falk Fieramonte, s'acostà al PCI.
Dario Fieramonte va
morir en 1971 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sa
companya fou Ambrogina Forti.
Dario Fieramonte
(1893-1971)
***
Mario
Castanga (ca. 1924)
- Mario Castagna: El
16 d'octubre de 1901 neix a Piacenza (Emília-Romanya,
Itàlia) l'obrer anarquista
i sindicalista Mario Castagna, també conegut com Mario Modenisi. Sos pares es deien Felice
Castagna i Teresa
Fagnoni. Quan tenia set anys perdé sos pares. De salut
precària, treballà al camp
per ajudar sa família. Durant la Gran Guerra, sos tres
germans (Augusto,
Giuseppe i Albino) van ser enviats al front i dos d'ells van ser fets
presoners. Mario Castagna treballà ben aviat de paleta a les
obres i esdevingué
militant llibertari i sindicalista. Fou secretari d'una cooperativa de
producció abans de fer el servei militar. Quan el feixisme
arribà al poder, la
vida de sa família es complicà força i
el propietari de la casa de Piacenza on
vivia expulsà sa mare i son germà Giuseppe.
Giuseppe Castagna, socialista, va
ser particularment odiat pels feixistes perquè era
vicepresident de la
Cooperativa de San Lazzaro Alberoni (Piecenza,
Emília-Romanya, Itàlia); aquest
va ser salvatgement apallissat el 5 d'octubre de 1921 per un escamot
feixista i
deixat inconscient al costat d'un canal; portat a l'hospital, va perdre
un ull.
Altre germà, Augusto Castagna, també va ser
durament apallissat pels feixistes
i un tercer, Albino Castagna, va ser seriosament amenaçat.
Després d'aquest
greus fets, l'agost de 1922 va ser llicenciat de l'exèrcit
i, fugint de les
agressions feixistes, Mario Castagna emigrà a
França amb son germà Giuseppe i
s'instal·laren a Boulogne-Billancourt (Illa de
França, França). El 3 de
setembre de 1923, a resultes d'un intent d'agressió per part
d'un escamot
feixista al carrer Boissy d'Angla, matà d'un tret el paleta
toscà feixista Gino
Jeri. Detingut, va ser empresonat. Sa mare decidí aleshores
marxà a França per
ajudar-lo, però finà el dia abans de la sortida
d'un atac de cor. Malgrat la
impressionant campanya de suport portada a terme pel moviment
llibertari, el 26
de juny de 1924 va ser jutjat per l'Audiència del Sena.
Però la defensa de
l'advocat Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de
més cent testimonis
(Alphonse Aulard, Vincent Auriol, Léon Blum, Armando Borghi,
Cantorelli, Emilio
Canzi, Caporalli, Arturo Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J.
Le Pen,
Marius Moutet, Domenico Russo, Maurice Violette, etc.) i
l'al·legació de
legítima defensa sembla que no serviren de molt.
L'endemà la Federació
Anarquista (FA) i la Lliga de Refractaris organitzaren un
míting de suport a la
Grande Salle de la Mutualité de París, on
parlaren Armando Borghi, secretari de
la Unió Sindical Italiana (USI); Erasmo Abate, Amberto
Meschi i Auro d'Arioma,
de la Unió Anarquista Italiana (UAI); Colomer, de la
Unió Anarquista (UA);
Cané, del Comitè de Defensa Social (CDS); i
Letrange, de la Lliga de
Refractaris. El 28 de juny de 1924 fou condemnat a set anys de
presó i a 10
anys de prohibició de sojorn. El 15 de desembre de 1924
aparegué a París unúnic número del periòdic en llengua
italiana L'Agitazione a favore de Castagna e
Bonomini–Ernesto Bonomini havia
estat condemnat a vuit anys de presó per assassinar el 20 de
febrer d'aquell
any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista Nicola Bonservizi.
Mario
Castagna purgà la seva pena a Poissy (Illa de
França, França) i a Melun (Illa
de França, França). L'agost de 1927 es va
beneficiar d'una reducció de la pena
i fou alliberat el 30 de juliol de 1927. En aquests anys, com que tenia
prohibit residir a França, prengué el nom de Mario Modenisi i visqué a
Versalles (Illa de França, França). El 20
de febrer de 1931 va ser condemnat per l'Audiència de Sena i
Oise a treballs forçats
a perpetuïtat i a pagar una indemnització de 10.000
francs per l'assassinat de
Régis Nau per una qüestió amorosa i va
ser deportat a Caiena (Guaiana
Francesa). En 1952 va ser alliberat de la colònia
penitenciària de Caiena
gràcies al suport dels anarquistes italians i
italoamericans, que, el 13
d'octubre d'aquell any, li van homenatjar públicament a
Piacenza, on havia
retronat feia uns mesos. Mario Castagna va morir el 7 de juny de 1962
en un
hospital de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia).
Mario Castagna
(1901-1962)
***
Abílio
Gonçalves (maig 2002)
-
Abílio Gonçalves:
El 16 d'octubre de 1911 neix a Vinhó, a prop de Coja
(Arganil, Portugal), el
militant anarcosindicalista Abílio Gonçalves,
també conegut com Garradas.
Sos pares foren José Gonçalves i Guilhermina de
Jesús. Les dificultats
econòmiques el van allunyar aviat de la
instrucció primària i va haver de
començar a fer feina. Després d'alguns anys
ocupats en feines agropecuàries,
s'instal·là
a Lisboa, on aprengué l'ofici de forner. En aquestaèpoca es casà i tingué una
filla. Afiliat a l'Associació de Classe dels Manipuladors
del Pa, freqüentà la
seva Escola Sindical d'Educació Elemental. Fou elegit
secretari de la Mesa de
la l'Assemblea General i, més tard, membre de la
Comissió Administrativa
d'aquest sindicat. Participà activament en
l'organització de la vaga general
insurreccional del 18 de gener de 1934 contra l'entrada en vigor del
feixista
Estatut del Treball Nacional. Denunciat per un company del forn on
treballava
al carrer Pedro V el mateix dia 18 després del
fracàs de la insurrecció, fou
detingut, interrogat i torturat per la policia. Traslladat al presidi
militar
de Trafaria, fou jutjat per un tribunal castrense i condemnat a 10 anys
de
presó a les colònies penitenciàries
africanes. El 8 de setembre de 1934 fou
enviat a bord del «Lima» cap a la fortalesa de
São João Baptista, a Angra do
Heroísmo (Illa Terceira, Açores), on
arribà cinc dies després. A Angra patí
nombroses tortures i fou tancat en aïllament total.
Romangué en aquesta
fortalesa fins al 23 d'octubre de 1936, quan fou embarcat al vapor«Luanda» cap
al camp de concentració del Tarrafal (Cap Verd), on les
tortures es van
intensificar (brigada brava, frigideira,
etc.). Al penal, assistí
impotent a la mort causada per les malalties sense
assistència mèdica i per les
tortures de nombrosos companys (Pedro Matos Filipe, Arnaldo
Simões Januário,
Mário Castelhano, Abílio Augusto Belchior,
Joaquim Montes, Manuel Augusto da
Costa, etc.). Inclòs en el decret d'amnistia d'octubre de
1945, retornà a la
metròpoli l'1 de febrer de 1946 a bord del paquebot«Guinea» i fou alliberat.
Patí nombroses dificultats per trobar feina i
tingué un segon fill. Més tard
marxà a Moçambic, on se li ajuntarien
després sos fills. Alguns anys després
s'instal·là a Swazilàndia,
però retornà a Portugal després del la
Revolució del
25 d'abril de 1974 i muntà un petit restaurant a Pinheiro de
Loures. En aquestaèpoca fou soci del Centre d'Estudis Llibertaris, president
de la seva junta
directiva econòmica (1987) i membre de la seva
comissió administrativa
(1988-1989). També col·laborà en el
periòdic anarcosindicalista A Batalha.
Abílio Gonçalves va morir el 20 de gener de 2004
a Pinheiro de Loures (Lisboa,
Portugal) i amb la seva defunció desaparegué
l'últim supervivent
anarcosindicalista del camp de concentració del Tarrafal.
***
Necrològica
d'Antonio Salas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir del 2 de març de
1975
- Antonio Salas: El
16 d'octubre de
1912 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista
Antonio Salas. Milità
des de molt jove en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona
(Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França i treballà en
un pantà al Massís Central, alhora que
formà part de la resistència antinazi i
participà
en la reconstrucció de la CNT. Després de la II
Guerra Mundial milità en la
Federació Local de la CNT d'Estrasburg. Antonio Salas va
morir el 28 d'octubre
de 1974 a Estrasburg (Alsàcia, França) a
conseqüència d'una crisi cardíaca i
fou incinerat.
***
Sergio
Costa
- Sergio Costa: El
16 d'octubre de 1947 neix a Vigevano (Llombardia,
Itàlia) el professor i propagandista anarquista Sergio
Costa. A finals dels
anys seixanta, mentre era estudiant i becari, entrà a formar
part del moviment
llibertari. Com a membre de Lotta Anarchica (Lluita Anarquista) i de la
Federació Anarquista Milanesa (FAM), adherida a la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), realitzà diverses tasques
propagandístiques, com ara redactor
del setmanari Umanità Nova, membre de la
Comissió de Correspondència i
de la Comissió de Relacions Internacionals, etc. Durant
gairebé 30 anys exercí
de director d'Umanità Nova i dels seus
diversos suplements. També formà
part de l'Ateneu Llibertari de Milà. Com a professor
participà en les lluites
de l'ensenyança primària, d'antuvi, en la
Coordinamento Nazionale Lavoratori
della Scuola (CNLS, Coordinadora Nacinal de Treballadors de
l'Ensenyament) i,
després, en la Confederazione Italiana di Base (CIB)
UNIcobas --fou el director
de l'edició nacional del periòdic de la
UNIcobas-- i en la Unió Sindical
Italiana (USI). Malalt de càncer des de la primavera de
2003, Sergio Costa va
morir durant la nit del 8 al 9 d'agost de 2004 a casa de sa companya
Raffaella
a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou incinerat l'11
d'agost al cementiri de
Lambrate d'aquesta ciutat en presència d'un centenar de
companys, amics i
familiars --les seves cendres van ser portades al cementiri de la seva
ciutat
natal.
---
Continua...
---