Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 334 | 335 | (Page 336) | 337 | 338 | .... | 465 | newer

    0 0

    [19/09] «Le Forçat du Travail» - «Solidaridad Proletaria» - Prevosto - Campuzano - Bortolotti - Salcedo - Sansom - Martín Luengo - Oerter - Ballester - Naveira - Chazoff - Helios Gómez - Rocker - Vilalta - Aragüés - Castillo - Roig

    Anarcoefemèrides del 19 de setembre

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "Le Forçat du Travail"

    Capçalera del primer número de Le Forçat du Travail

    - Surt Le Forçat du Travail: El 19 de setembre de 1885 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Forçat du travail. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs:«La Propietat és el robatori. Déu és el mal» (Proudhon) i«M'agraden els fanàtics. Quan, per atzar, troben la veritat, l'exposen amb una energia que trenca i capgira tot.» (Diderot). El gerent d'aquesta publicació fou Jean Benoît i l'administrador Luquet. Tots els articles sortiren anònims, però hi van col·laborar Bienvault, Émile Digeon, Ducerf, Clément Guérin i Étienne Léglise. Publicà comunicacions, declaracions i manifests de diversos grups anarquistes, com ara la «Jeunesse Antipatriote» (París), «Les Indignés» (Viena del Delfinat) o «Les Exploités» (Narbona). En el tercer número, imprès en paper roig, conté un «Manifest abstencionista». En sortiren 17 números, l'últim l'1 de juny de 1886.

    ***

    Capçalera de "Solidaridad Proletaria"

    Capçalera de Solidaridad Proletaria

    - Surt Solidaridad Proletaria: El 19 de setembre de 1931, sembla, surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano y portavoz de la Confederación Regional del Trabajo de Andalucía y Extremadura. Publicà articles teòrics i orgànics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i edità el fullet La Mujer, amb la finalitat de finançar el setmanari Rebelión. Trobem articles de Diego R. Barbosa, Luis Fernández Bueno, R. Lone, A. Pachecho, Antonio Quesada i Antonio Torres, entre d'altres. Es publicaren 26 números, l'últim el 30 d'abril de 1932, i fou substituït per Andalucía Libre.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Francesco Prevosto

    Francesco Prevosto

    - Francesco Prevosto: El 19 de setembre de 1892 neix a Santhià (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Francesco Luigi Prevosto. Sos pares es deien Maurizio Prevosto i Caterina Corgnati. Es guanyava la vida fent de peó i de pintor a Torí (Piemont, Itàlia). En 1913 va ser fitxat com anarquista membre del «Fascio Llibertari Torinès» i en 1914 va ser condemnat a cinc mesos de reclusió i a 250 lires de multa «per haver distribuït pamflets subversius [antimilitaristes] incitant a l'odi de classe i a la insurrecció contra el poder de l'Estat». En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1924 s'exilià a França, establint-se primer a Briançon (Provença, Occitània) i després a Saint Fons (Lió, Arpitània), on freqüentà els cercles«subversius», però va ser expulsat l'any següent. S'establí a Luxemburg, on treballà en una foneria fins a finals d'abril de 1928. En aquest any passà clandestinament a França, instal·lant-se a Lió (Arpitània), on formà part del Cercle «Sacco i Vanzetti», i després a París. El desembre de 1933 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. El 19 d'agost de 1936 marxà cap a Catalunya i s'integrà com a voluntari en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent a les batalles de Monte Pelado, Osca i Almudébar, al front d'Osca (Aragó, Espanya). A finals de febrer de 1937 retornà a París en una llicència de 15 dies, però, quan va intentar retornar a la Península, va ser detingut el 2 de març de 1937 pels gendarmes francesos, juntament amb altres companys (Domenico Girelli, Augusto Confalonieri i Valentino Segata), a La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), a prop de la frontera; jutjat, va ser condemnat a sis mesos de reclusió per«violació del decret d'expulsió» i altres dos mesos per «infracció de la llei de prohibició d'enrolament en la milícia espanyola». Novament detingut, el setembre de 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet. Amb una demanda d'extradició del govern italià, el 2 de juliol de 1941 va ser portat a la frontera de Menton (Provença, Occitània) i lliurat a la Itàlia feixista. Després de ser tancat a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Torí, on el 8 d'agost de 1941 la Comissió Provincial per al Confinament el va condemnar a cinc anys de deportació com a «combatent antifranquista» i enviat a l'illa de Ventotene i, posteriorment, al camp de concentració de Renicci d’Anghiari (Toscana, Itàlia). A principis de setembre de 1943 en va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Federació Anarquista del Piemont (FAP). Francesco Prevosto va morir el 6 de setembre de 1960 a Torí (Piemont, Itàlia).

    ***

    Miguel Campuzano García

    Miguel Campuzano García

    - Miguel Campuzano García: El 19 de setembre de 1894 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre --fou detingut com a«anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell,Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia. Miguel Campuzano García va morir el 24 de setembre de 1964 a Caracas (Veneçuela).

    ***

    Attilio Bortolotti

    Attilio Bortolotti

    - Attilio Bortolotti: El 19 de setembre de 1903 neix a Codroipo (Friül, Itàlia) el militant anarquista Attilio Bortolotti, també conegut com Tilio i Arthur Bartell. Fou el quinzè fill d'una família friülesa de 18 germans. Son pare, Luigi Bortolotti, molt religiós, era paleta i després va fer de constructor; i sa mare es deia Maria Pittana. A partir de maig de 1915 entrà d'aprenent de ferrer i de torner. A mitjans de 1920 emigrà al Canadà, amb son germà Umberto i dos amics, i el setembre s'instal·là a Windsor, on vivia son germà Guglielmo (William), fent feina amb un ferrer ucraïnès. A partir de 1922 ja pertanyia al moviment anarquista de Windsor. A Detroit, on feia feina a la fàbrica Chrysler, participà activament en la campanya d'agitació en favor de Sacco i de Vanzetti. En 1924, en un acte simbòlic en protesta per la mort de Giacomo Matteotti, cremà el passaport com a oposició al règim feixista del seu país. En 1926, ja militant el «Il Gruppo I Refrattari», en un míting on participava el cònsol italià i davant la sorpresa d'aquest, trencà el retrat del Rei d'Itàlia, provocant una gran baralla. Entre 1927 i 1929 treballà a la Ford Motor Company com a ajustador i participà en la seva agitació sindical. El 12 d'octubre (Columbus Day) de 1928 participà en un enfrontament amb un escamot de «camises negres» que desfilaven per Detroit i en el qual resultà mort l'anarquista Antonio Barra. En 1929 fou detingut a Detroit per repartir pamflets que anunciaven un míting en memòria de Sacco i de Vanzetti i fou sotmès a un procés d'expulsió a Itàlia, però trencà la llibertat sota fiança (3.000 dòlars) i fugí a Toronto, on s'instal·là fent feina d'ajustador mecànic d'automòbils. Entre 1933 i 1935 dirigí Il Libertario i coordinà la companyia teatral d'«Il Gruppo Libertario» que representava obres de Pietro Gori, de Gigi Damiani i d'altres. En 1934 conegué Emma Goldman i a partir d'aquest moment militarà en el «Toronto Libertarian Group». En 1939, durant un picnic de treballadors, portà uns ninots de fabricació pròpia perquè els concurrents es divertissin tirant a l'arc; les figures personificaven Franco, Hitler, Mussolini i Stalin, fet que molestà els militants comunistes que hi passaven i donant lloc a un sorollós escàndol. El 4 d'octubre de 1939 fou detingut per la Reial Policia Muntada del Canadà a Toronto amb altres tres companys italians acusats de «difusió de propaganda revolucionària»; dos en van ser alliberats, però Bortolotti i Marco Joachim, que havia entrat il·legalment al Canadà, van ser proposats per ser deportats a Itàlia. Finalment, després d'una dura campanya dirigida per Emma Goldman, van ser alliberats. Joachim, en comptes de ser deportat a Itàlia, se li aconseguí un visat a Mèxic; Bortolotti, després de pagar una fiança de 400 dòlars, fou posat en llibertat provisional a Toronto el 14 de gener de 1940 --just quatre mesos després, el 14 de maig de 1940, moria Emma Goldman. A conseqüència del seu empresonament, sortí greument malalt i Goldman li va fer d'infermera. En 1959 fundà la Bartell Industries Inc. A Brampton i els guanys d'aquesta empresa es dedicaren a la propaganda llibertària (Antistato, A Rivista Anarchica, Cienfuegos Press, Galzerano Editore, etc.). Durant la guerra del Vietnam refugià nombrosos desertors nord-americans que creuaven il·legalment la frontera al Canadà. Entre 1968 i 1969 dirigí The Libertarian,òrgan del «Toronto Libertarian Group». En 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. Attilio Bortolotti va morir l'11 de febrer de 1995 a Toronto (Ontàrio, Canadà). El seu arxiu sobre Emma Goldman fou cedit a Federico Arcos Martínez, un dels seus grans amics, que acabà donant-los a l'Arxiu Labadie de la Universitat de Michigan. El testimoni de Bortolotti i de la seva companya Libera sobre Emma Goldman el podem veure en el documental de Coleman Romalis Emma Goldman: The Anarchist Guest (2000).

    Attilio Bortolotti (1903-1995)

    ***

    Félix Salcedo Arellano, comissari del I Batalló de la 119 Brigada Mixta

    Félix Salcedo Arellano, comissari del I Batalló de la 119 Brigada Mixta

    - Félix Salcedo Arellano: El 19 de setembre de 1911 neix a Tudela (Navarra) el militant anarcosindicalista Félix Salcedo Arellano. De jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931 fou nomenat secretari comarcal de la CNT de Taüst (Aragó). Arran de la revolució asturiana d'octubre de 1934 fou detingut i empresonat quatre mesos. Se salva de la repressió engegada després del cop feixista de juliol de 1936 fugint per les teulades i terrats i aconseguí arribar a zona republicana. Després s'enrolà en la Columna Durruti i amb la militarització fou nomenat comissari del I Batalló de la 119 Brigada Mixta, juntament amb son company Antolín, el qual morirà el 25 de desembre de 1938 al front. Amb la Retirada, passà a França, on, després de restar internat a diversos camps, fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i de la qual aconseguí fugir. Amb l'Alliberament, s'establí a Cahuzac, on treballà com a paleta i fundà una nova família, ja que sa primera companya i sos infants havien quedat a l'Espanya franquista. Fou un dels organitzadors de la Federació Local de Cahuzac de la CNT. Al final de sa vida estava afiliat al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Galhac (Llenguadoc, Occitània). Félix Salcedo Arellano va morir el 6 de gener de 1996 a Cahuzac (Llenguadoc, Occitània).

    Félix Salcedo Arellano (1911-1996)

    ***

    Philip Sansom parlant al Marble Arch de Londres (1954)

    Philip Sansom parlant al Marble Arch de Londres (1954)

    - Philip Sansom: El 19 de setembre de 1916 neix l'escriptor, editor, dibuixant i militant anarquista Philip Richard Sansom. Després d'estudiar art, començà a guanyar-se la vida com a artista comercial i un temps en l'agricultura. Durant la II Guerra Mundial fou objector de consciència. A partir de 1943 començà a col·laborar en el periòdic anarquista War Commentary, substitut durant el conflicte de Freedom. Aquest mateix any quedà fortament impressionat amb la lectura d'Education through art, de l'intel·lectual anarquista Herbert Read. Amb els cooeditors de Freedom, Vernon Richards i John Hewetson, fou jutjat, enmig d'una immensa campanya en contra, per conspiració a l'Old Bailey (Tribunal Central Criminal) en 1945 per publicar presumptivament un article incitant els soldats a l'incompliment del seu deure i de la seva lleialtat a la Corona britànica; fou condemnat a un any i restà empresonat durant nou mesos. Destacat orador, a finals dels anys quaranta, com a membre del London Anarchist Group, destacà en els debats de l'«Speakers' Corner», de«Manette Street» i de la llibreria anarquista Charing Cross Road a Londres. En aquests anys treballà en la impremta de Freedom Press. En 1951 publicà Syndicalism: the workers' next step, prologat pel seu amic Colin Ward. Arran de l'execució de Derek Bentley en 1953, participà activament en la campanya contra la pena capital. Entre 1954 i 1958 fou l'animador de l'anarquista«Malatesta Club», al Holborn londinenc. El juliol de 1963 dirigí l'ocupació de l'ambaixada de Cuba per protestar contra el règim castrista pel tractament que infligia als anarquistes cubans. En 1964 organitzà protestes contra l'empresonament pel règim franquista espanyol del jove anarquista escocès Stuart Christie i el militant llibertari Fernando Carballo Blanco, que donà lloc al «Comitè de Defensa Christie-Carballo». En aquesta època participà activament en diversos moviments de protesta, com ara la Campanya per al Desarmament Nuclear i la lluita contra l'Apartheid. Durant un temps treballà amb George Melly a la London Gallery, la galeria d'art surrealista dirigida per l'artista belga E. L. T. Mesens. Després de fer feina un temps en publicitat, edità Sewing Machine Times i després Loading Machine Times. En 1981 fou condemnat per negar-se a complimentar el formulari del cens. Va contreure matrimoni amb una refugiada perquè pogués aconseguir el passaport britànic i exercí «cantador» de números en un bingo de la tercera edat de Camden Town. Mai no va deixar de publicar articles i caricatures a Freedom. A mitjans dels anys noranta sa filla fou assassinada als Estats Units per son marit, fet que l'afectà profundament i que només es va veure apaivagat per la seva passió pel jazz. Philip Sansom va morir el 24 d'octubre de 1999 a Londres (Anglaterra).

    Philip Sansom (1916-1999)

    ***

    Josefa Martín Luengo

    Josefa Martín Luengo

    - Josefa Martín Luengo: El 19 de setembre de 1944 neix a Salamanca (Castella, Espanya) la pedagoga llibertària i anarcofeminista María Josefa Martín Luengo, coneguda comPepita. De nina estudià en un col·legi de monges a Alacant (Alacantí, País Valencià) i després va fer magisteri amb les religioses josefines del Col·legi Santíssima Trinitat de Salamanca i, fins al 1972, pedagogia en la Universitat Pontifícia d'aquesta ciutat. En acabar la seva formació acadèmica, treballà un any en un col·legi religiós de protecció de menors a Zamora, del qual va ser expulsada. Després va fer de mestra durant dos anys en una escola masculina de Toro, moment en el qual prengué part en les reivindicacions del personal de magisteri i per aquest motiu va ser destituïda. Després participà en una campanya d'alfabetització d'adults a Zamora. En 1975 aconseguí por oposició --primera de la seva promoció-- una plaça de professora d'Educació General Bàsica en l'ensenyament públic i ensenyà durant dos anys a la localitat extremenya de Fregenal de la Sierra, on fou directora interina de l'Escola-Llar Nertóbriga, que arreplegava els infants disseminats per la zona. En aquest centre educatiu de Badajoz decidí crear un sistema pedagògic alliberador en consonància amb la seva manera de pensar, basat en una escola en llibertat i antiautoritària; però els seus postulats toparen amb el poder acadèmic vigent i fou durament assetjada (denúncies, prohibicions, amenaces, etc.), fins que va ser bandejada obligatòriament a la vila de La Bazana (Jerez de los Caballeros, Badajoz, Extremadura, Espanya). Després de dos anys lluitant per aconseguir fugir d'aquest exili imposat, aconseguí una plaça a Montijo, alhora que assessorà un centre d'educació especial en aquest municipi extremeny. Un any després es traslladà a Mèrida, amb la intenció de crear una escola, però el boicot de tothom (professors, pares, mares i alumnes) desbarata el seu projecte. En aquests anys amplià els seus estudis, sempre enfocats en el món de la pedagogia: llicenciada en Ciències de l'Educació, cursos de doctorat, estudis de psicologia pedagògica, assistència a cursos, cursets i congressos diversos, etc. El gener de 1978, amb Concepción Castaño Casaseca i María Jesús Checa Simó, obrí un nou centre educatiu (Escola Lliure Paideia) al marge de l'ensenyament oficial. Aquest col·legi llibertari, instal·lat en un edifici a prop de l'Arc de Trajà de Mèrida, rebé el suport d'un petit col·lectiu de persones i d'una cooperativa i després d'uns anys pogué adquirir una finca al camp, que funcionà, malgrat les penalitats econòmiques, de manera autogestionada. Com a complement a aquesta tasca pedagògica, intervingué durant tres anys en campanyes d'alfabetització de dones a Badajoz i organitzà el I Congrés d'Educació Antiautoritària a Mèrida. Cap al 1998 creà el grup anarcofeminista «Mujeres por la Anarquía». L'octubre de 1999 assistí a una trobada de pedagogia llibertària a Santa Maria (Rio Grande do Sul, Brasil). A partir de 2002 creà l'anual Curs de Pedagogia Llibertària amb la finalitat d'escampar la idea i la pedagogia anarquistes. També fou la promotora d'unes Acampades Autogestionàries anuals per inculcar, sobretot, la responsabilitat en els infants. A més de tot això participà en nombroses exposicions i conferències de caire pedagògic, com ara a Móstoles (1994), Vitòria (2004), Múrcia, Ciudad Real, Còrdova, Valladolid, Palència, Huelva, Sevilla, Yecla, Madrid, Càceres, Barcelona, Lleó, Salamanca, etc. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques llibertàries, com ara A Rachas, Cenit, CNT,Ekintza Zuzena, Igualancia, Mujeres Libertarias, Palante,Revuelta, La Samblea, etc.; i en nombroses publicacions especialitzades en pedagogia d'arreu del món. És autora de Fregenal de la Sierra. Una experiencia de escuela en libertad (1978), Intento de educación antiautoritaria y psicomotriz en preescolar (1981), Paideia. Escuela libre (1985 i 1999, amb altres), Desde nuestra escuela Paideia (1990), La escuela de la anarquía (1993, obra conjunta amb el Col·lectiu Paideia), entre d'altres. En 2002 testimonià la seva experiència vital i pedagògica en el documental Escuela viva, de Julián Pavón. Josefa Martín Luengo va morir, a conseqüència d'un càncer, l'1 de juliol de 2009 a l'Hospital Universitari de Salamanca (Castella, Espanya).

    Josefa Martín Luengo (1944-2009)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Fritz Oerter

    Fritz Oerter

    - Fritz Oerter: El 19 de setembre de 1935 mor al camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Havia nascut el 19 de febrero de 1869 a Straubing (Baviera, Alemanya). Fill d'un sergent de l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es traslladà amb sa família a Fürth, a prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat bàvara aprengué l'ofici de litògraf. Amb son germà Josef Oerter (Sepp), un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya), formant part de l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure implicats en el contraban a través de la frontera i en la difusió de propaganda i premsa anarquista (Autonomie, etc.). En 1892 Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el desembre d'aquell any, va ser detingut amb Fritz per fer «discursos sediciosos» en un míting de desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a la presó de Münster i Fritz a 18 mesos. La presó afectà especialment a aquestúltim i durant la dècada posterior patí una delicada salut. Després ambdós germans es van afiliar a l'Anarchistischen Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista Alemanya), fundada en 1903, i participaren en el seu òrgan d'expressió Der Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes acusacions de malversació de fons del periòdic Der Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment anarquista i reingressà en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors Nacionalsocialistes Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928; Fritz, però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan esclatà la Gran Guerra, Fritz defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919 participà en les activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a Baviera. En 1919 s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i passà a ser un dels seus destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual escrigué molts d'editorials. Fou un gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de la FAUD, alhora que reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita al marge de la violència, arma aquesta que només s'havia de fer servir com a últim recurs. Aquesta teoria «pacifista» va ser resposta per molts militants que havien participat en els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors. Propagà les seves idees de resistència passiva mitjançant gires propagandístiques i en 1920 publicà el fullet Gewalt, oder Gewaltlosigkeit? (Violència o no violència?). Va ser molt amic de Gustav Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de la República dels Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià Mühsam a la seva sortida de presó. En la dècada dels vint muntà una llibreria i una biblioteca de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les Sturmabteilung (SA, Tropes d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori, Fritz Oerter va morir el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de pneumònia. És autor de Nacktheit und Anarchismus (sd), Die sieben Todsünden der heutigen Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen für ein neues Leben... (1920), Jugend ! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa (1923) i Die freie Liebe (1924), entre d'altres.

    Fritz Oerter (1869-1935)

    ***

    Vicente Ballester Tinoco

    Vicente Ballester Tinoco

    - Vicente Ballester Tinoco: El 19 de setembre de 1936 és afusellat a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Havia nascut el 13 de juny de 1903 a Cadis (Andalusia, Espanya). Fill de l'obrer envernissador Rafael Ballester Ponce de León i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup«Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics --defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre--, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera --en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT,¡Despertad!, El Liberal, La Revista Blanca, Redención,Solidaridad Obrera,La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre, Pepín (1927), Elúltimo cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester.

    Vicente Ballester Tinoco (1903-1936)

    ***

    Luis Naveira Carballo

    Luis Naveira Carballo

    - Luis Naveira Carballo: El 19 de setembre de 1936 és afusellat a Betanzos (la Corunya, Galícia) el mariner anarcosindicalista Luis Naveira Carballo, conegut com O Besugo. Havia nascut cap el 1904 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com son germà Manuel, respongué l'aixecament feixista de juliol de 1936 i fou un dels últims a abandonar la barricada de la Ponte Nova de Betanzos el 22 de juliol. Luis Naveira Carballo va ser detingut pels franquistes el 19 de juliol de 1936 a la Corunya i portat a Betanzos, on fou assassinat al quilòmetre 2 de la carretera Betanzos-Ferrol. Estava casat amb Genoveva Iglesias Ossorio, amb qui tenia tres nines i un nin.

    ***

    Portada de l'edició de 1998 de l'obra de Chazoff

    Portada de l'edició de 1998 de l'obra de Chazoff

    - Jules Chazoff: El 19 setembre de 1946 mor a París (França) el militant anarquista Jules Chazanoff, també conegut com Jules Chazoff. Havia nascut el 21 de gener de 1891 a París (França). En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista --on militaven Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin, Dremière, Albert Dremière, Carré, etc.--, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i membre de la «Llar Popular de Belleville». Després de la Gran Guerra, col·laborà en Le Libertaire. El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe Bridoux i Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor d'Émile Cottin, que havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant un tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer una gira propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any, després d'un viatge a la Rússia comunista com a delegat llibertari al II Congrés de la Internacional Sindical Roja, va escriure Le mensonge bolcheviste, dura crítica al sistema soviètic i anticipació a les obres i crítiques d'Anton Ciliga. A partir de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du Comité de défense des révolutionnaires emprisonnés en Russie. En 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». El fet d'haver demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig Internacional (SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic comunista L'Humanité li va valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat tot, continuà col·laborant en Le Libertaire i en 1927 s'adherí a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà l'any següent. En aquesta època col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici d'electricista i esdevingué corrector. En 1935 participà en la conferència contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de 1936 a la Sala Wagram de París participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que aplegà més de tres mil persones. En 1938, enmig dels conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le Libertaire --«Quand Israël règne» (18 d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1 de setembre de 1938)-- on atacà durament la violència sionista contra el poble palestí i el primer article fou contestat pel Grup Anarquista Jueu de París que reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada el gener i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península, fou comissionat, amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos refugiats a fugir de l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any publicà La CGT, colonie soviétique. Durant la guerra jugà un gran paper en la reorganització del Sindicat dels Correctors a la regió lionesa. En 1941 fou detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes, però fou alliberat per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El novembre de 1943 fou novament detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de«israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les tropes aliades. Sempre continuà militant en l'anarquisme.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    [20/09] «The Rebel» -«Pensée et Action» - Bonneff - Cianci - Martínez González - Parisotto - Berenguer - Matos - Tato - Juanel - Boticario

    Anarcoefemèrides del 20 de setembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "The Rebel"

    Portada del primer número de The Rebel

    - Surt The Rebel: El 20 de setembre de 1895 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número de la revista mensual The Rebel. A monthly journal devoted to the exposition of anarchist communism (El Rebel. Una revista mensual dedicada a l'exposició de l'anarcocomunisme). També portà el subtítol «Una revista anarcocomunista dedicada a la solució de la qüestió obrera». Fou editada pel Rebel Group de Boston, del qual formaven part Nahum H. Berman (Burmin), Harry Kelly i Charles W. Mowbray, entre d'altres. Hi van col·laborar Voltairine de Cleyre (XYZ), John H. Edelmann, A. Hamon, A. Henry, Lizzie M. Holmes, Lucy E. Parsons, John Turner, Ross Winn, etc. També es publicaren textos de Pietro Gori, William Holmes, Piotr Kropotkin, Louise Michel, William C. Owen, etc. Els temes van ser d'allò més variats: notícies sobre el moviment anarquista, feminisme, sindicalisme, propaganda, etc. En sortiren sis números, l'últim el de març-abril de 1896. En 1968 la Greenwood Reprint Corporation de Nova York (Nova York, EUA) n'edità una edició facsímil.

    ***

    Portada de l'últim número de "Pensée et Action"

    Portada de l'últim número de Pensée et Action

    - Surt Pensée et Action: El 20 de setembre de 1945 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la revista anarquista Pensée et Action. Editada per Marcel Dieu (Hem Day), fou la segonaèpoca del seu efímer periòdic del mateix títol publicat entre 1930 i 1931 a la mateixa ciutat. D'antuvi mensual, passà a bimensual el gener de 1948 i, a partir d'octubre de 1948, es publicà més irregularment per motius econòmics. El grup editor sorgí el 28 de març de 1945 arran de la conferència del seu animador Hem Day titulada Pour rompre le silence i la finalitat dels promotors fou desenvolupar la consciència individual i intel·lectual per lluitar contra totes les formes d'autoritarisme. Comptà amb nombrosos col·laboradors, com ara John Andersson, E. Armand, Alphonse Barbé, Alexandre Berkman, Pierre-Valentin Berthier, Alexandre Breffort, Jules Chavat, Clovys, Hem Day, Manuel Devaldes, G. Dupont, Ernestan, Henri-Léon Follin, Jeanne Humbert, Gérard de Lacaze-Duthiers, Jean Marestan, Fernand Planche, André Prudhommeaux, André Prunier, Pierre Ramus, Rhillon, Helmut Rüdiger, Louis Simon, Jean Souvenance, Jean Van Lierde,Émile Véran, Samuel Vergine, Gerard Vidal, etc. Aquesta publicació es distribuí arreu del món (França, Suïssa, Itàlia, Països Baixos, Regne Unit, Dinamarca, EUA, Vietnam, Costa Rica, Uruguai, etc.)i a més a més edità una quarantena de fullets, amb un tiratge total d'uns 100.000 exemplars. En sortiren 46 números, l'últim el desembre de 1952 i fou substituït per Les Cahiers de Pensée et Action (1953-1970).

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Léon Bonneff

    Léon Bonneff

    - Léon Bonneff: El 20 de setembre de 1882 neix a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari Léon Bonneff. Amb son germà Maurice (1884-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la conditionéconomique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière,La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey, durant la Gran Guerra. Son germà, Maurice Bonneff, va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

    ***

    Francesco Cianci

    Francesco Cianci

    - Francesco Cianci: El 20 de setembre de 1885 neix a San Marco Argentano (Calàbria, Itàlia) el litògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Cianci. Sos pares es deien Carmelo Cianci i Serafina Saula. Emigrà al Brasil, on el 4 d'agost de 1913 va ser fitxat per la policia de São Paulo (São Paulo, Brasil) com a anarquista. Entre 1913 i 1914 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista La Propaganda Libertaria. Força actiu en el moviment sindicalista de São Paulo, entre 1916 i 1917 formà part de la redacció del periòdic Guerra Sociale, que també edità quan el seu director Luigi Damiani hagué de fugir perseguit per les autoritats. També col·laborà amb articles en A Voz do Trebalhador i a partir de 1917 publicà regularment en A Plebe. Participà activament en la vaga general de juliol de 1917 a São Paulo, formant part del Comitè de Defensa Proletària (CDP), i amb Edgard Leuenroth, Luigi Damiani, Antonio Candeias Duarte, Rodolfo Felipe i Tehodoro Monicelli, formà part de la Comissió d'Impremta del CDP que negocià els acords sindicals directament amb la patronal. Durant els anys trenta el trobem fitxat per la policia de São Paulo com a«sindicalista anarquista» i director de la Unió dels Professionals del Volant (UPV), que agrupava els xofers. Des de llavors, esdevingué un dels sindicalistes més destacats de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP) i, a més d'A Plebe, col·laborà regularment en el periòdic anarquista O Trabalho. Considerat com a molt culte pels companys, va fer conferències sobre història del moviment obrer internacional, amb discursos molt crítics vers el comunisme estatal tot defensant els principis del comunisme anarquista. Prengué part en la lluita antifeixista a São Paulo i formà part del Comitè Llibertari Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Amb Carlo Battaglia, Giovanni Ciuffi, Donato A. De Vitis i Angelo Vizzotto, fou dels anarquistes italians més destacats al moviment obrer brasiler del moment. L'1 d'octubre de 1935 reprengué com a editor la publicació de Guerra Sociale en italià, fet que implicà ser perseguit per la dictadura feixista de Getúlio Vargas. El 4 de maig de 1937 va ser detingut i acusat de distribuir 300 exemplars del periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari i de recaptar fons per al Comitè Llibertari Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. A partir d'aquesta data se'n perd el seu rastre.

    ***

    Necrològica d'Agapito Martínez González apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 de gener de 1970

    Necrològica d'Agapito Martínez González apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de gener de 1970

    - Agapito Martínez González: El 20 de setembre de 1911 neix a Covarrubias (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Agapito Martínez González. Orfe de pare quan era molt jove, emigrà a Barcelona (Catalunya) amb sa mare, Margarita González, i ses germanes, María i Cándida. Després d'un temps a la Guàrdia Civil, entrà a fer feina als tallers dels Ferrocarrils del Nord a Barcelona i immediatament s'afilià al Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i el desembre de 1934, quan les deportacions, va ser detingut i tancat un temps en un vaixell-presó al port de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i durant la Revolució fou responsable per la CNT d'un casal d'avis a Barcelona. El 23 de gener de 1937 s'uní civilment amb Josefa Torres Alorda i el novembre d'aquell any s'integrà com a soldat al front en un servei d'ambulàncies dels Serveis de Rereguarda i Transport de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on s'establí a la zona de Bègles (Aquitània, Occitània). Fins a 1941 sa companya i sa filla Rosa no es pogueren reunir-se amb ell. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà als tallers aeronàutics i milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). En 1947 assistí amb caràcter informatiu, en nom del Comitè Departamental de l'Alta Garona, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa i aquest mateix any passà a viure a Ròcacerièra (Llenguadoc, Occitània) i a treballar a l'empresa de construcció metàl·lica «J. Rigaud et Fils» de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània). El 20 de desembre de 1962, alguns mesos després de la desaparició de sa companya, patí un greu accident laboral i, després d'un temps ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa, sortí amb una incapacitat del 70%. Agapito Martínez González va morir el 20 de setembre, el dia del seu aniversari, de 1969 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Piero Parisotto

    Piero Parisotto

    - Piero Parisotto: El 20 de setembre de 1925 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Parisotto, conegut com Comandant Alce o simplement Alce. Sos pares es deien Fauto Parisotto i Natalia Perlo. Orfe de pare des que era infant, quan estudiava secundària començà a participar en el moviment antifeixista. En 1943 entrà a formar part del Fronte della Gioventù (FJ, Front de la Joventut) i el març de 1944 es va fer partisà en la lluita ciutadana, organitzant el destacament«Gatti», enquadrat en la «Brigada Falco» de la Divisió de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP) «Antonio Gramsci», que operà a l'est del torrent de Letimbro als barris de Lavagnola, Santuario i Vallepiana de Savona. Sota el pseudònim deComandant Alce, fou considerat per les seves accions com un dels partisans més coratjosos i atrevits. Després de l'Alliberament (25 d'abril de 1945), entrà a formar part de la policia partisana i del Partit Comunista Italià (PCI), dins de l'ala antirevisionista i antilegalista. En aquesta època creà un grup format per joves comunistes, en el qual formaren part els anarquistes Antonio Bogliani i Arrigo Cervetto, entre d'altres. En 1946 abandonà el PCI i promogué la formació del grup anarquista juvenil «Né Dio né padroni» (Ni Déu ni amo) a Savona. En aquests anys, amb altres joves, freqüentà el domicili de l'anarquista Umberto Marzocchi i començà a col·laborar en Umanità Nova, sobretot amb recensions de llibres (Howard Fast, Tom Kromer, George Orwell, etc.). L'agost de 1950 publicà en Il Libertario l'article «Non anticomunisti ma antistaliniani», on sostingué que la Revolució russa, aïllada, va ser presa pels estalinistes, però els anarquistes encara tenien l'oportunitat de reprendre la bandera del comunisme. Posteriorment, en el mateix periòdic, publicà l'article Americanismo e fordismo di A. Gramsci. En aquesta època, mentre continuà treballant amb el seu grup i fent propaganda arreu la costa lígur, s'adherí als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini. Però, molt decebut de la direcció que prenia el moviment revolucionari, Piero Parisotto entrà en una greu crisi fisicomoral i el 26 d'abril de 1953 se suïcidà d'un tret a la costa de Savona (Ligúria, Itàlia); una gran bandera roja i negra acompanyà el seu funeral.

     Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Francisco Berenguer Madrid

    Francisco Berenguer Madrid

    - Francisco Berenguer Madrid: El 20 de setembre de 1936 mor a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Havia nascut el 24 de setembre de 1894 a Madrid (Espanya). Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida, fins a la seva mort durant la batalla d'Almudébar.

    ***

    Foto policíaca de Pedro de Matos Filipe

    Foto policíaca de Pedro de Matos Filipe

    - Pedro de Matos Filipe: El 20 de setembre de 1937 mor al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd) l'anarcosindicalista Pedro de Matos Felipe. Havia nascut el 19 de juny de 1905 a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal). Sos pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa. Estibador portuari, presidí l'Assemblea General de l'Associació de Descarregadors «Terra e Mar» d'Almada. Participà activament en les vagues revolucionàries del 18 de gener de 1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de gener de 1934, acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut la paralització de la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser enviat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), però, amb la inauguració de la Colònia Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí una diarrea sanguinolenta, absolutament guarible, però que degenerà en anèmia aguda. Pedro de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni farmacèutica el 20 de setembre de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). El mateix dia també morí el mariner Francisco José Pereira de 28 anys; van ser les dues primeres víctimes de la Colònia Penal de Tarrafal. En total a Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos només pogueren tornar a Portugal després de la Revolució dels Clavells.

    Pedro de Matos Filipe (1905-1937)

    ***

    José Tato Lorenzo

    José Tato Lorenzo

    - José Tato Lorenzo: El 20 de setembre de 1969 mor a Montevideo (Uruguai) el destacat propagandista anarquista José Tato Lorenzo. Havia nascut el 22 de desembre de 1886 a Mondariz (Pontevedra, Galícia). Amb 10 anys començà a fer feina i el novembre de 1900 emigrà al Brasil, on es reuní amb son pare. Entre l'agost de 1902 i setembre de 1903 romangué a Montevideo (Uruguai) i després s'establí a Rosario (Santa Fe, Argentina), on l'agost de 1904 fou empresonat per anarquista. L'any següent marxà a Buenos Aires (Argentina), guanyant-se la vida venent diaris i destacant pel seu activisme llibertari. Dirigí en diverses ocasions el periòdic La Protesta. En 1910 va ser empresonat i l'any següent va ser expulsat de l'Argentina i deportat a Espanya. S'establí a Barcelona (Catalunya) on freqüentà la seu del periòdic Tierra y Libertad i l'escola racionalista del mestre llibertari Sebastià Suñé. Passà a Vigo (Galícia) i preparà el seu retorn a l'Uruguai, cosa que aconseguí en 1912 via Portugal. El març d'aquell any s'establí definitivament a Montevideo, on treballà en el periòdic La Tribuna Popular. Desenvolupà una intensa tasca propagandística llibertària, mitjançant publicacions, com ara Anarkos (1912), El Hombre (1916-1931), Inquietud (1944-1950, Voluntad (1956-1965), Solidaridad, etc., i entre 1925 i 1928, gràcies a la seva faceta de radioaficionat, a través de les ones radiofòniques. Mantingué una intensa polèmica amb La Batalla, on denuncià el sovietisme –cosa que implicà en 1922 un intent d'assassinat contra la seva persona–, a més de les seves versions locals (castrisme i guevarisme). Anarcoindividualista, en 1925 era considerat un representant del «gremialisme individualista» per les seves crítiques a la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU). Entre 1926 i 1938 es mostrà força actiu en la Hermandad Universal Anarquista (HUA), fundada per ell. També participà activament en les activitats de l'«Ateneo Libre del Cerro y La Teja» de Montevideo. En els seus últims anys fou secretari de La Casa dels Llibertaris. Mantingué polèmiques amb Torralvo, però fou amic de Soledad Gustavo, Josep Prat, Han Ryner, Frederica Montseny, Tarrida del Mármol, José Ledo, Daniel Seijas, R. Lone, Campio Carpio i, fins i tot, del president de l'Uruguai–rebutjà tot suport institucional vivint fins els final dels seus dies gairebé en la indigència. Ses companyes foren Tomasa Álvarez i Teresa Cocito. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Samuel Blois, Antonio D. Alarcón, Walter Ruiz,Antonio del Río, Jacinto Lorenzo, etc.), en infinitud de publicacions llibertàries, com ara Ação Direta,Acracia, Ahora,Aurora, Boletín GGDCC, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Despertar, Espoir, Iniciales, Inquietudes, Letras, Liberación, Nueva Senda,Los Nuevos, Proa,Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor del fulletó antimarxista Maximalismo y anarquismo. Estudio crítico comparativo (1919 i 1923) i de Gotas de miel y ajenjo, obra pòstuma que, sembla, fou cremada.

    José Tato Lorenzo (1886-1969)

    ***

    Juan Manuel Molina ("Juanel") (1981)

    Juan Manuel Molina (Juanel) (1981)

    - Juan Manuel Molina Mateo: El 20 de setembre de 1984 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo, més conegut com Juanel. Havia nascut el 4 d'agost de 1901 a Jumilla (Múrcia, Espanya). De petit treballava les terres paternes i amb menys de 15 anys ja havia llegit els escriptors anarquistes. Va militar al Centre Obrer, fundat en 1910, del seu poble, i del qual va arribar a ser vicepresident amb 18 anys. Detingut per primera vegada en 1919 --ho serà en 17 ocasions--, va rebutjar fer el servei militar i amb documentació falsa es va traslladar a Barcelona, on milità en sindicats i en grups anarquistes. En aquesta ciutat serà membre del Comitè Nacional de la CNT i secretari de la Comissió Nacional Provisional de Relacions dels Grups Anarquistes arran del ple anarquista català de 1922. Va col·laborar en la premsa llibertària i va conèixer la militant anarcosindicalista Lola Iturbe, que es convertirà en sa companya per a tota la vida. Va treballar en una cooperativa de material de construcció de Granollers i de Barcelona. Després de la fabricació amb poc èxit de bombes de mà, va haver de fugir en 1926 a França, on serà secretari general dels Grups Anarquistes de Llengua Espanyola mentre treballava en la construcció a París. Detingut, va estar tancat a diverses presons abans de ser expulsat de França. Instal·lat a Brussel·les amb Ascaso i Durruti fins a començaments de 1930, serà membre del Comitè de Defensa Anarquista Internacional i col·laborarà en La Voz Libertaria. De tornada a Barcelona, ocuparà la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) entre 1930 i 1935 en substitució de José Elizalde, amb un incís d'un any de presó en 1932. Durant la República dirigirà i administrarà Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos. Detingut el 19 de juliol de 1936, és alliberat el mateix dia. Representarà els llibertaris en el Comitè d'Abastos i fins a maig de 1937 serà subsecretari de Defensa de Catalunya. Va rebutjar el càrrec de comissari del Tribunal Militar de l'Exèrcit i va actuar com a comissari dels cossos X i XI de l'Exèrcit. Exiliat en 1939, va ser delegat aquest any del Comitè General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per als camps de concentració. Va participar en els grups d'acció de Ponzán i de Remiro --l'abril de 1939 a Nimes amb Ponzán va preparar un pla d'actuació a Espanya, però que va ser rebutjat l'any següent pel Comitè General del MLE i que va suposar la seva ruptura amb Germinal Esgleas-- i va exercir de delegat de l'Exterior del Comitè Nacional clandestí de Pallarols, facilitant que molts perseguits poguessin arribar a França. Detingut en diverses ocasions entre 1940 i 1943, va ser un dels primers que va participar en la reconstrucció de la CNT a França, essent present en els primers plens clandestins, i serà el primer secretari general de la CNT exiliada. Es decantarà per les tesis col·laboracionistes dominants a Espanya, fet que el va situar en el centre de les disputes de l'època, convertint-se en la bèstia negra dels ortodoxos. No va voler presentar-se a la reelecció durant el Congrés parisenc de 1945 i quan es va consumar l'escissió es va alinear amb el Subcomitè del qual va ser delegat a Espanya. El febrer de 1946 va entrar clandestinament a la península i assumeix la Secretaria de Defensa del Comitè Nacional clandestí i, el març, de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Detingut l'abril d'aquest any, va ser condemnat a 15 anys dels quals en va complir diversos a Alcalá, San Miguel, Ocaña, Buitrago i Fuencarral (1946-1952). Alliberat, va marxar a França, i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Durant molt de temps va romandre al marge de la militància activa, però sense abandonar les idees, fins al 1976, quan retornà mogut per la reconstrucció confederal a Espanya. Per a molts ha estat el màxim representant de les tesis col·laboracionistes --famosa és la seva Ponència Juanel-- entre 1939 i 1945, i per tant molt criticat per esgleistes i puristes. Va escriure infinitat d'articles per a diverses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, Asturias, El Comunista Libertario, Cultura Obrera, Historia Libertaria, Redención,Solidaridad Obrera, Suplemento a Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra Libre, Tierra y Libertad i La Voz Libertaria, entre altres. Va col·laborar en la Historia en fascicles d'Abad de Santillán. És autor de llibres com La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1934 (Barcelona, 1934), Noche sobre España. Siete años en las prisiones de Franco (Mèxic, 1958), España Libre (Mèxic, 1966; recopilació i traducció de textos de Camus), El movimiento clandestino en España (1939-1949) (Mèxic, 1976), El comunismo totalitario (Mèxic, 1982), entre altres.

    ***

    Marcelino Boticario Sierra

    Marcelino Boticario Sierra

    - Marcelino Boticario Sierra: El 20 de setembre de 2007 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra --alguns fons citen Serra--, conegut com Boti. Havia nascut el 10 de gener de 1921 a Errenteria (Guipúscoa, País Basc). Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França --Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdicRuta. Sa companya fou Luisa Mondragón.

    Marcelino Boticario Sierra (1921-2007)

    Escriu-nos

    Actualització: 20-09-17


    0 0

    Miquel López Crespí: 'Tot allò que va ser demonitzat per pactar la transició ara és de rabiosa actualitat'


    Entrevista a l'escriptor mallorquí i autor del bloc de VilaWeb 'Literatura catalans moderna - Illes'


    Per Núria Ventura (VilaWeb)


    Miquel López Crespí (la Pobla, 1946). És un dels escriptors més prolífics de les Illes. Amb més de seixanta llibres publicats, ha escrit des de novel·la a assaig, passant per la poesia i la dramatúrgia. Va començar a publicar articles a la premsa balear l'any 1969 i ara està jubilat, però continua actiu, sobretot al seu bloc, 'Literatura catalana moderna - Illes', on gairebé cada dia publica apunts. La temàtica més recurrent tant al bloc com als seus llibres és la recuperació de la memòria històrica de la guerra de 1936-1939, el franquisme i la transició, sobretot a les Illes. Crespí considera que la transició —o 'restauració borbònica', com en diu ell— va ser plena de renúncies d'alguns partits, com ara la lluita per la república o pel dret dels pobles a l'autodeterminació, que actualment han ressorgit inevitablement. És molt crític amb el govern de Bauzá: 'És una espècie de màfia, inculta, anticatalana, antimallorquina i antitot.' Tanmateix, confia que aviat hi haurà un canvi.



    —Com que és que vàreu obrir el bloc, el febrer del 2006?

    —Amics meus escriptors em digueren que l'obrís. Jo no en sóc molt d'expert en això, només sé penjar els articles, però sí que ha estat una experiència summament útil. En tots els sentits, a nivell personal i a nivell literari.


    —Què us ha aportat?

    —Molt. Me n'he adonat que em serveix molt com a plataforma literària i de memòria històrica, sobretot de Mallorca. I veig que ha servit molt per rompre el blocatge dels mitjans de comunicació clàssics. A nivell de Països Catalans som més de nou-cents escriptors potser. A les Illes potser n'hi ha més de noranta. Però si et fixes en les planes de cultura dels diaris i les revistes, amb algunes excepcions, sempre solen sortir els mateixos.


    —Qui hi surt?

    —Els escriptors lligats al poder polític, al poder econòmic o acadèmic. Les tribunes estan una mica copades. I això no va lligat amb la qualitat de les obres. No té res a veure. Pot sortir un escriptor que es faci famós en dos dies perquè té tots els poders fàctics al seu servei però que la qualitat del que escriu sigui minsa. El control de les pàgines literàries de les revistes i els diaris no té res a veure amb la qualitat de les obres. Des de fa molts anys que amb els companys escriptors sempre tenim la mateixa conversa: 'He enviat la novel·la a la redacció i no ha servit de res'.


    —I quina funció hi fan els blocs de VilaWeb aquí?

    —L'aparició dels blocs a VilaWeb romp per primera vegada a la història el bocatge dels mitjans. Ja no és el comissari de torn qui decideix quina novel·la surt i quina no. Ets lliure de publicar els comentaris que vulguis, pots publicar alguna crítica que t'hagin fet, pots explicar la història de l'obra literària, etcètera.


    —I heu pogut interactuar amb els lectors?

    —Sí, qualsevol lector et pot dir que li ha agradat la novel·la, et pot preguntar què significa alguna cosa del text i li pots contestar. També se'ls pot aconsellar sobre on trobar un llibre, perquè no totes les obres que es fan es poden trobar a les llibreries.

    I una altra cosa molt important dels blocs és que quan hi ha un acte cultural també ho pots explicar. En la presentació dels llibres que tenen el suport del govern darrere, l'escriptor no ha de fer res. Els criats del Departament de Cultura fan la feina d'organitzar la presentació. Però la resta d'escriptors han de fer la feina d'enviar les invitacions i organitzar-ho tot. En canvi, amb el bloc hi pots explicar que fas la presentació i aviat has acabat la feina. Són moltes les funcions d'un bloc a VilaWeb!


    —A les vostres obres, la temàtica que hi predomina és la qüestió de 1936-1939 i la transició.

    —Jo sempre he fet teatre i poesia, però fa uns quinze anys em vaig aficionar a fer novel·la i vaig començar fent-ne d'històrica. Proa em va publicar 'El darrer hivern de Chopin i George Sand', després El Gall em va publicar 'Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera' i d'altres. I com que el meu pare va ser un presoner republicà que va venir aquí després de la guerra, en un moment em va començar a interessar la memòria històrica de la guerra civil. Una de les darreres coses que he publicat ha estat sobre l'expedició del capità de l'exèrcit de la República Alberto Bayo. I n'he fet uns quants més al voltant de la guerra. I a banda d'això, fa uns anys també vaig optar per analitzar literàriament la vida dels guanyadors: els intel·lectuals feixistes mallorquins i anticatalans com el Llorenç Vilallonga.



    —Què us inspira, d'aquesta època?

    —La història està molt lligada a la meva vida particular. El meu pare va estar a un camp de concentració. I després a tot Mallorca encara es respira aquell ambient en alguns llocs. Els nacionals falangistes van matar unes tres mil persones, que és una proporció bestial si es té en compte la població que hi havia. Això condiciona un poble per molts anys. És una cosa que està lligada a la nostra vida quotidiana. La gent de la meva generació encara recorda com van anar les coses. I amb la recuperació de la memòria històrica encara més. Durant la transició aquests temes no anava bé tractar-los perquè s'havia arribat a una mena de pacte per oblidar la guerra i la repressió. Però ara hi ha moltes organitzacions de recuperació de la memòria històrica. Tot aquests temes ara surten a la llum, després de quaranta anys de silenci.


    —Justament el darrer llibre que heu publicat és 'Els altres comunistes i la transició'. Què hi expliqueu?

    —Ja he fet força llibres al voltant d'això, que jo en dic 'restauració borbònica'. Però van ser llibres una mica gruixuts i ara Lleonard Muntaner m'ha publicat aquest llibre que és més sintètic. És una espècie de diccionari. Parla de totes les claudicacions dels partits del règim en els temps que van pactar amb el darrer president del 'movimiento nacional', l'Adolfo Suárez. La voluntat és deixar constància de totes aquelles claudicacions, com per exemple l'abandonament de la lluita per la república, de la lluita per la memòria històrica, la criminalització de la lluita pel dret dels pobles a l'autodeterminació, expressament prohibida i signada l'any 1978, etcètera. Tots aquests temes que van ser demonitzats i amagats pels que van pactar la transició amb el franquisme, són ara de rabiosa actualitat.

    I no parlem del Principat. Un milió vuit-centes mil persones al carrer, gairebé tots els alcaldes cantant els segadors al Palau de la Generalitat, tretze mil castellers cridant independència a Tarragona… La transició es va fer per evitar una mica tot això i després de quaranta anys tot ha rebentat. Avui en dia la crítica als pactes de llavors és una cosa normal i assumida. Fins i tot el Partit Comunista fa crítica i autocrítica.


    —Quin paper creieu que fa el govern de José Ramón Bauzá?

    —A això no se li pot dir govern. Això és una espècie de màfia, inculta, anti-catalana, anti-mallorquina i anti-tot. És la gent més inculta que hem tingut mai al govern de la illes. Fins i tot en Biel Canyelles, un antic president del PP condemnat pels tribunals, era més normal que aquesta fera anti-catalana que tenim. Això no té nom.


    —Però darrerament hi ha una reacció.

    Sortosament. Sobretot dels docents. L'any passat per aquestes dates hi va haver una manifestació de més de setze mil persones, tots vestits de verd. És la manifestació més gran que hi ha hagut a la història de Mallorca. És un equivalent a les manifestacions que hi ha hagut a Barcelona, en proporció. Això ha acabat amb una victòria del poble mallorquí i dels docents perquè el TIL ha estat anul·lat pels tribunals.


    —Quina perspectiva de futur teniu? Sou optimista?

    —Esperem que l'any que ve ens puguem llevar aquesta llosa. Sí que sóc optimista perquè si hi hagués una unió d'esquerres podríem fer fora el PP. Aquest partit sempre va unit i si s'ajuntés tota l'esquerra es podria guanyar, com ja ha passat altres vegades.

    Ara hi ha un projecte interessant que és la unió de tothom a Més per Mallorca, que aglutina el que era el PSM, ERC i Iniciativa Verds, a més de nombroses organitzacions dels pobles. Això és una esperança que tenim per unir les forces d'esquerres i no anar dispersos.


    —A quina de les vostres obres hi teniu més estima?

    —Mira, la darrera novel·la que he publicat m'ha agradat molt. Es diu 'Caterina Tarongí' (Llaonard Muntaner) i n'estic molt content. Els amics em diuen que me n'he reeixit una mica. Del que es tracta és de conjuntar la repressió de la guerra feixista amb la repressió del segle XVIII als xuetes mallorquins. Aquí hem tingut sempre aquest problema que s'ha dissolt en els darrers anys, de menysteniment dels mallorquins descendents dels jueus conversos a la força el segle XIV. Caterina Tarongí és la darrera noia xueta cremada viva per la inquisició, però la protagonista de la novel·la és una mestra republicana descendent de na Caterina Tarongí, que es troba amb uns problemes similars. Segles després, es troba amb la repressió contra els republicans. VilaWeb (10-X-2014)



    0 0

    [21/09] Cler - Soubert - Frick - Salsedo - Clech - Falco - Vagliasindi - Giusti - Santandrea - Pérez Merino - Costantini - Gómez Pérez - Txernyi - Galé - Lion - Castagna - Lébédeff

    Anarcoefemèrides del 21 de setembre

    Naixements

    Foto policíaca d'Henri Cler (14 de març de 1894)

    Foto policíaca d'Henri Cler (14 de març de 1894)

    - Henri Cler: El 21 de setembre de 1862 neix al barri obrer de Saint Antoine de París (França) l'obrer ebenista i militant anarquista i anarcosindicalista Henri Cler, conegut com Biffin. Treballà com a obrer ebenista en la indústria del moble i milità en el moviment anarquista. Es casà amb l'armillera Rose Buchfinck, amb qui tindrà dos fills. El setembre de 1889 va ser candidat abstencionista pel Districte XI de París en les eleccions legislatives. L'abril de 1891, amb una desena de companys, intentà crear un taller en règim de cooperativa i el local que llogaren per a aquesta finalitat serví una temporada com a redacció del periòdic anarquista Le Père Peinard. Sense diners per pagar el local, amb una trentena de companys realitzaren una mudança clandestina («Cloche de Bois»). Fitxat per la policia com a destacat activista anarquista, va ser acusat per les autoritats d'haver albergat l'anarquista il·legalista Théodule Meunier, aleshores força buscat per la policia. L'abril de 1894, arran de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) aprovades el desembre de 1893, va ser detingut per pertinença a grup anarquista. En llibertat el 8 de maig, va ser novament detingut el 2 de juliol, però finalment el 14 de juny de 1895 la causa va ser sobreseguda. El 28 de juliol de 1897 va ser condemnat«per cops i ferides» pel cas de la mudança clandestina a 15 dies de presó i a 300 francs de multa i va ser tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El juny de 1898 va ser gerent de la segona sèrie del periòdic Le Pot à colle, òrgan dels obrers del mobiliari i del moble tallat del suburbi parisenc de Saint Antoine. El 25 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia a tres mesos de presó per«injúries i difamació vers el patró ebenista», judici confirmat en apel·lació el 7 de març de 1900. En 1907 les autoritats el van esborrar de la llista d'anarquistes a vigilar, però encara militava activament en el moviment sindical. El 13 de juny de 1910 va participar en els enfrontaments entre la policia i els obrers ebenistes en vaga de la Maison Sayas et Popot del suburbi parisenc de Saint Antoine, on va ser greument ferit al cap. Henri Cler va morir el 21 de juny de 1910 a l'hospital de Saint Antoine de París (França). Durant el seu enterrament al cementiri parisenc de Pantin, el 26 de juny de 1910, es va produir una manifestació de desenes de milers de persones i novament greus enfrontaments amb la policia que donarem com a resultat 41 agents ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestants ferits.

    Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)

    ***

    Foto policíaca de Rosalie Soubert

    Foto policíaca de Rosalie Soubert

    - Rosalie Soubert: El 21 de setembre de 1868 neix a Saint-Étienne (Arpitània) l'anarquista Rosalie Soubert, també coneguda com Mariette Soubert–a vegades el llinatge apareix com Soubère. Companya de l'anarquista Joseph Béala (Jas-Béala o Béalat), es guanyava la vida de vetaire –altres fons diuen que plegant diaris a Saint-Denis (Illa de França, França). Va ser processada amb Joseph Béala per complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), a qui havien albergat al seu domicili parisenc, després que aquest hagués assassinat Jacques Brunet, ermità del santuari de Notre-Dame-de-Grâce, a prop de Chambles (Arpitània), el 18 de juny de 1891. Absolta el 26 d'abril de 1892 per l'Audiència de París (França) de complicitat amb Ravachol en els atemptats del bulevard de Saint-Germain (11 de març de 1892) i del carrer de Clichy (27 de març de 1892), ben igual que son company, el 5 de juliol de 1892 va ser condemnada a set mesos de presó pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne i Josep Béala a un any de presó pel mateix tribunal. En l'apel·lació la pena va ser reduïda a sis mesos de presó. Podria tractar-se de la «camarade Mariette» qui a començament dels anys trenta sembla ser fou la tresorera del periòdic Terre Libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    *** 

    Ernst Frick

    Ernst Frick

    - Ernst Frick:El 21 de setembre de 1881 neix a Knonau (Zuric, Suïssa) l'artista i arqueòleg anarquista Ernst Frick. Son pare, Johann Jakob, era viatjant de comerç per a una fàbrica de màquines, i sa mare es deia Elise Etzweiler. Era el quart fill d'una família de vuit nins i una nina. Quan tenia 14 anys son pare va sofrir un accident mortal i la família es va disgregar. Fonedor industrial de professió, va començar a militar en el moviment anarquista, alhora que es veia atret per les arts plàstiques. Entre 1904 i 1906 va col·laborar en la revista anarcosindicalista Der Weckruf (El Desvetllament), sovint prohibida temporalment. Malalt del pulmó, en 1906 va passar una temporada al Sanatorium Monte Verità, comuna naturista a Ascona, on es reuní amb artistes, anarquistes, teòsofs, pacifistes, escriptors, psiquiatres i bohemis d'arreu del món, com ara Erich Mühsam, Johannes Nohl, Fritz Brupbacher, Max Nettlau, Karl Kautsky, August Bebel, Otto Braun, els germans Gräser, Alexej Jawlensky, Marianne von Werefkin, Paul Klee, Hans Arp, Hugo Ball, Hermann Hesse, Erich Maria Remarque, Carl Gustav Jung, Otto Gross, etc. En 1907 va participar en l'evasió d'un anarquista rus empresonat en la caserna de la policia cantonal de Zuric. A partir de 1911 va viure a Monte Verità amb Frieda Gross-Scholoffer, esposa del psiquiatra Otto Gross, formant un peculiar trio amorós. En 1912 fou empresonat un any a Regensdoff per les seves activitats conspiratives. Cap al 1917 va comença a pintar atiat per l'artista Arthur Segal. En 1920 es va separar de Frieda Gross i es va ajuntar amb la fotògrafa Margarethe Fellerer, amb qui construirà una casa a Monte Verità i es casarà en 1941. En 1924 va participar en la fundació del grup artístic«Der Grosse Bär» (El Gran Ós), amb Albert Kohler, Walter Helbig, Otto Niemeyer, Cordon McCouch, Marianne von Werefkin i Otto van Rees, realitzant exposicions a Ascona, Berna, Zuric i Berlín; en 1941 el grup es va dissoldre. En 1928 va començar a investigar la fortalesa de Balla Drume, al damunt d'Ascona, probablement d'origen celta, i va publicar diversos assaigs sobre llengües primitives i arqueologia. Erns Frick va morir el 23 d'agost de 1956 a Ascona (Ticino, Suïssa). Des de 1981 existeix una exposició permanent de la seva obra al Museum Casa Anatta d'Ascona.

    ***

    Andrea Salsedo

    Andrea Salsedo

    - Andrea Salsedo: El 21 de setembre de 1881 neix a l'illa mediterrània de Pantel·leria (Sicília) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Andrea Salsedo (o Salcedo). Quan tenia 13 anys ja participava en els moviments polítics de la seva illa natal i a finals dels anys 1890 esdevingué anarquista gràcies als contactes mantinguts amb els militants deportats a Sicília, especialment Luigi Galleani i Giovanni Gavilli, però també amb Emidio Recchioni, que havia obert una escola llibertària (Circolo Sociale) a casa dels germans llibertaris Vito i Francesco Valenza al barri de Velcirmursà de Pantel·leria. Després de ser acomiadat de la feina per les seves idees, l'11 de novembre de 1900 fou condemnat per primer cop arran d'un article publicat en L'Avvenire Sociale de Messina. En 1902 participà activament en la campanya abstencionista i entre el desembre de 1903 i el gener de 1904 col·laborà en els quatre números publicats del periòdicLa Falange, dirigit per Vito Pipitone. El juny de 1904 marxà a Tunísia on aprengué l'ofici de tipògraf. Després d'una estada a la península italiana, l'octubre de 1906 emigrà als Estats Units. Al país nord-americà col·laborà en el setmanari anarquista de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva (Barre, Vermont) i participà en els lluites sindicals que reivindicaven els drets dels immigrants italians. El juliol de 1914 retornà a Itàlia per fer el servei militar i tornà als EUA el setembre de 1916, mesos després de ser llicenciat. A Nova York esdevingué el director de l'impremta Canzi, on publicà nombrosos textos anarquistes, i fou un dels promotors del Centre Ferrer Guàrdia. A partir de març de 1919, en plena reacció«antiroja» i durant les ràtzies promogudes pel president Wilson, fou l'administrador de la revista de Brooklyn fundada per Roberto Elia Il Domani. Després de la prohibició d'aquesta revista novaiorquesa l'octubre de 1919, la publicà clandestinament sota el nou títol deL'Ordine i de la qual edità set números fins al febrer de 1920. Considerat com el cap de l'organització dels grups anarquistes italians de l'Estat de Nova York, fou acusat per la policia de pertànyer al grup «Els Combatents Anarquistes», autor en 1919 de nombrosos atemptats i de l'edició de pamflets subversius. També fou inclòs pel Departament de Justícia nord-americà en una llista d'anarquistes destacats (Andrea Salsedo, Roberto Elia, Luigi Galleani, Bartolomeo Vanzetti, Nicola Sacco, etc.) que havien de fer el servei militar i que acabaren fugint pel Rio Bravo. El 25 de febrer de 1920 fou segrestat il·legalment per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) juntament amb el seu company Roberto Elia per interrogar-los sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Sense poder trucar al seu advocat, fou torturat i tancat en una cel·la situada al 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. El cos d'Andrea Salsedo fou trobat el matí del 3 de maig de 1920 als peus d'aquest gratacel després de ser llançat per la policia. El Departament de Justícia i la Policia de Nova York negaren rotundament qualsevol responsabilitat en la seva mort. Dos dies després d'aquest«suïcidi», van ser detinguts els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan organitzaven els moviments de protesta per aquest assassinat.

    ***

    Notícia de la detenció de Félix Clech apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 8 de setembre de 1909

    Notícia de la detenció de Félix Clech apareguda en el diari parisenc Le Journal del 8 de setembre de 1909

    - Félix Clech: El 21 de setembre de 1884 neix a Balagny-sur-Thérain (Picardia, França) el fuster anarquista Félix Clech, també citat com Olech. El 7 de setembre de 1909 va ser detingut, amb el també fuster Gustave Valladier, durant una gran vaga de la construcció. El 25 de juliol de 1919 va ser nomenat tresorer del Sindicat de Fusters de la Federació de la Construcció de la XVIII Regió. A començament de la dècada dels vint vivia a Mitry-Mory (Illa de França, França), al número 23 de l'Avinguda Lamartine. A començament dels anys trenta, amb Gabriel Picard, fou un dels animadors del Grup d'Educació Social (GES) de Villeparisis (Illa de França, França), adherit a la Unió Anarquista (UA). El GES, que agrupava una dotzena de militants de Villeparisis i de la zona (Tremblay-lès-Gonesse, Mitry-Mory, Vaujours, Vert-Galant, etc.), es reunia al domicili de Picard. La policia el considerava com molt més violent que Picard i el qualificà d'«anarquista il·luminat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Ángel Falco (ca. 1910)

    Ángel Falco (ca. 1910)

    - Ángel Falco: El 21 de setembre de 1885 neix a Montevideo (Uruguai) el militar de carrera, diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ángel Falco. Sos pares, immigrants italians, es deien Santiago Falco i Ángela Falco de Falco i fou el menor de vuit germans. En 1899 s'inscriví a l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la filosofia i a la literatura, però també en la seva indisciplina. Quan estava a punt d'obtenir el grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al Batalló Florida, durant la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies nacionals en les files governamentals. Al final de la guerra abandonà la carrera militar, deixà de banda la política, s'adherí al moviment anarquista i es dedicà a la literatura i al periodisme (Diario del Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de propaganda de carrer i la seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista de la primera dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament amb el poeta Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre d'aquell any patí un atemptat durant una intervenció al Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la policia i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els manifestants a atacar la Legació Espanyola a Montevideo en acabar una manifestació de protesta per l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia que arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista d'Alberto Ghiraldo Ideas y Figuras i entre l'11 de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió de l'aixecament armant del Partido Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa armada per a defensar«la llibertat i la justícia social». Participà activament en la vaga general en solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor Osiris Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave Francia! (1906), Garibaldi (1907), Cantos rojos (1907, 1908 i 1909), Vida que canta (1908, 1910 i 1911), La leyenda del patriarca. Canto a Artigas (1911 i 1917) i El hombre quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell mateix s'edità la seva poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció molt peculiar. Entre 1916 i 1917 visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i redactà la revista Proteo (1916-1917) i el setmanari La Raza (1917). Durant els governs de José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum Rodríguez, del Partido Colorado (PC), ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre 1918 i 1926 el càrrec de cònsol de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va ser nomenat cònsol general a Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país asteca. Acabà com a Encarregat de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a Mèxic va fer una bona amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual donà feina a la seva legació. El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira«José Enrique Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres de l'Uruguai, de la qual prengué possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant producció lírica, fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al 1964 i es caracteritzà pel seu caràcter militant i combatiu, definit per alguns com «poesia de barricada». A més de les obres citades, podem destacar Breviario galante (1910-1911), La tragedia de las alas (1914), El alma de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916) (1917), El violín roto (1917), Héroes humildes (1922), entre d'altres. Ángel Falco va morir el 26 de novembre de 1971 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de l'Uruguai.

    Ángel Falco (1885-1971)

    ***

    Foto policíaca de Pietro Paolo Vagliasindi

    Foto policíaca de Pietro Paolo Vagliasindi

    - Pietro Paolo Vagliasindi: El 21 de setembre de 1889 neix a Bergam (Llombardia, Itàlia) el militar, espia feixista i, després, ambigu lluitador antifeixista Pietro Paolo Vagliasindi, conegut com Pablo. Sos pares es deien Casimiro Vagliasindi, general de divisió de l'exèrcit italià, i Marina Battisti. Continuà amb la tradició familiar i en 1911, durant el seu servei militar, esdevingué oficial, prenent part en la Gran Guerra. En 1917, amb Luigi Freguglia, Giovanni Messe i Cristoforo Baseggio, fou un dels creadors dels «Arditi» de l'Arma d'Infanteria de l'Exèrcit Reial italià. Com a inspector d'Infanteria amb el grau de major, seguí Gabriele D'Annunzio en l'aventura de l'Estat Lliure de Fiume (1920-1924) i esdevingué un cèlebre aviador. Després s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué de manera burgesa i relacionant-se directament amb la família reial, amb la jerarquia feixista i amb Benito Mussolini mateix. No obstant això, en desacord amb l'assassinat en 1924 de l'advocat socialista Giacomo Matteotti, decidí allunyar-se d'Itàlia i marxà cap a l'Àfrica oriental com a pioner. Després de diverses intervencions a l'Aràbia occidental, a partir de juliol de 1924, efectuà missions d'informació a França, on s'acostà als cercles feixistes dissidents, alhora que als grups garibaldins, tot freqüentant els casinos i les sales de jocs. En 1925 romangué a Montecarlo (Mònaco) i a París (França), on, per mediació del comissari de policia Sabbatini, el baró Romano Avezzana, ambaixador d'Itàlia, l'encarregà la missió política de sondejar les intencions del dissident Carlo Bazzi, missió que acceptà amb reserves. El maig de 1925 participà, amb Gabriele D'Annunzio i Eugenio Casagrande, en un vol amb dos hidroavions entre Itàlia i Argentina. En 1925 va ser nomenat tinent coronel, però una investigació disciplinària s'engega contra ell, cosa que li fa esdevenir enemic de Mussolini. A partir de 1927, a Brussel·les (Bèlgica), començà a allunyar-se dels cercles feixistes i s'alia amb el cònsol italià Giuriati, qui li fa costat. El 10 de febrer de 1927 va ser expulsat de França acusat d'«espionatge militar». El 28 de juliol de 1928 les autoritats feixistes ordenen la seva captura per«subversiu» i en 1929 va ser degradat a simple soldat d'Infanteria per«indisciplina». Finalment, a causa de les seves «divergències d'opinió amb Mussolini», s'exilià a Bèlgica. Entre desembre de 1929 i el gener de 1930 projectà una gran campanya de premsa contra Mussolini, però finalment es limità a publicar en el diari Le Soir de Brussel·les una sèrie d'articles, redactats pel dissident feixista Carlo Bazzi. En 1931 França acceptà de bell nou acollir-lo i dos o tres vegades per setmana efectua assaigs de vol amb un hidroavió a Argenteuil (Illa de França, França). En aquestaèpoca sembla que promogué la creació d'una associació d'aviadors antifeixistes italians i va estar constantment vigilat per la policia italiana que el considerava antifeixista. L'abril de 1933 marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb personal de la companyia d'aviació italiana«Gènova-Barcelona», interessant-se per les característiques dels aparells. En 1934 visqué amb una comtessa belga en un xalet de Sitges (Garraf, Catalunya) i feia diners venent una col·lecció de segells als filatelistes. En aquesta època catalana mantingué estranys contactes amb el consolat italià, alhora que es relacionava amb republicans i antirepublicans, quedant clar que feia el doble joc. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies antifeixistes catalanes. Camillo Berneri l'acusà de ser un espia, però una investigació engegada pels anarquistes conclogué negativament. Col·laborà com a tècnic militar al front de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) amb l'anarquista Bruno Castaldi, comandant d'avituallament de la Secció Italiana de la «Columna Durruti». Durant l'estiu de 1937 va ser detingut pel Servei d'Investigació Militar (SIM) comunista i tancat a Montjuïc i a Sogorb (Alt Palància, País Valencià). Posteriorment, el 24 de març de 1938, després de la caiguda d'Aragó a mans feixistes, va ser detingut a prop de Girona (Gironès, Catalunya) i poc abans de l'ocupació d'aquesta ciutat per les tropes franquistes, el gener de 1939, creuà, amb altres detinguts polítics, els Pirineus i fou concentrat als Banys i Palaldà (Vallespir, Catalunya Nord). Decidí, no obstant, retornar a la Península i passà la frontera pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord), reconegut, va ser detingut el febrer o l'abril de 1939 a Girona i empresonat per les tropes franquistes que acabaven d'ocupar Catalunya. El 29 de març de 1940 va ser jutjat i condemnat a cadena perpètua per «haver ajudat com a tècnic i conseller la"Columna Durruti" i haver pres part en activitats al front d'Aragó entre agost de 1936 i febrer de 1937» i per «treballar durant dos mesos en la fabricació de bombes de mà amb el polonès Vladimir Zaglowa en benefici de l'Exèrcit Roig». A començament de 1941 la pena va ser commutada per la de 20 anys de presó i reclòs a la Presó Model de Barcelona per motius polítics. Posteriorment sembla que va ser traslladat a alguna presó espanyola (Salamanca, Guadalajara, Alcalá de Henares) i se'n va perdre el seu rastre, encara que sabem que va morir en 1961. Tot sembla indicar que Pietro Paolo Vagliasindi fou un espia feixista que al final caigué en desgràcia.

    Pietro Paolo Vagliasindi (1889-1961)

    ***

    Foto de la fitxa de la policia francesa de Lorenzo Giusti (1936)

    Foto de la fitxa de la policia francesa de Lorenzo Giusti (1936)

    - Lorenzo Giusti: El 21 de setembre de 1890 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) –altres fonts citen el 21 de març de 1900– l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Lorenzo Giusti. Sos pares es deien Giovanni Guisti i Giulia Venturi. Després dels estudis secundaris es va fer ferroviari i arribà a ser cap d'estació. Durant la Gran Guerra esdevingué un dels militants més destacats del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i fou el secretari de la seva secció provincial. El gener de 1920 participà en la vaga general que deixà sense trens durant 10 dies tota Itàlia. En 1922 fou partidari en el seu sindicat de la necessitat de construir un front únic antifeixista format per totes les forces obreres. El 9 de febrer de 1922 formà part de la delegació de l'SFI que es reuní amb el Partit Socialista Italià (PSI), el Partit Comunista Italià (PCI), la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i la Unió Sindical Italiana (USI) per crear l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). El novembre de 1922 va ser nomenat membre de l'executiva de l'SFI, el màxim òrgan dirigent del sindicat ferroviari. A causa de la seva activitat política i sindical patí una dura repressió. Per haver deixat de treballar el Primer de Maig de 1922, va ser suspès de la feina per alguns dies. Promotor i participant de la vaga de l'1 d'agost de 1922, organitzada per l'AL, va ser destituït a subcap d'estació i el juliol de 1923 llicenciat del seu càrrec de ferroviari acusat d'«escàs rendiment laboral», fonamentat en el decret del 28 de gener de 1923. L'agost de 1923 va ser processat per haver violat l'article 182 del codi penal i l'article 58 de la Llei de Ferrocarrils i condemnat a tres mesos de suspensió del servei i a 500 lires de multa. Després d'haver estat acomiadat, la condemna era una regularització a posteriori del procediment sancionador, considerat il·legítim, perquè s'havia aplicat amb valor retroactiu. Malgrat la seva lluita, el règim feixista intentà atreure'l cap el sindicat corporatiu per beneficiar-se del gran prestigi que ostentava entre les ferroviaris. Després d'una reunió durant la qual se li va proposar inútilment que acceptés la secretaria de la Federazione Fascista dei Lavoratori dei Trasporti (FFLT, Federació Feixista dels Treballadors dels Transports), Benito Mussolini li digué: «Et capolarem». Per guanyar-se la vida va fer de representant de màquines automàtiques. Fugint de la repressió feixista, passà a França i després a Catalunya, on patí nombroses detencions per la seva militància juntament amb el socialista italià Fernando de Rosa, el qual acabà morint al front durant la guerra civil espanyola. Amb la proclamació de la II República, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A Barcelona formà part d'un grup anarquista d'italians, com ara Fosco Falaschi, Gino Baleschi, Lorenzo Giusti, Settimo Guerrini, Mario Margherite, Giuseppe Pessel i Enrico Zambonini (Lucifero), entre d'altres. Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934, fets pels quals va ser detingut. El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Tolosa de Llenguadoc, on s'havia instal·lat temporalment per regentar una cantina freqüentada per la nombrosa colònia italiana de la ciutat occitana. Poc dies després, el 26 de juliol, creuà la frontera per unir-se als seus companys anarquistes catalans. Fou un dels fundadors, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, de la «Secció Italiana» del Grup Internacional de la «Columna Ascaso», que lluità al front d'Osca, i de la qual fou secretari i s'encarregà de l'enrolament des del seu despatx a la «Casa CNT-FAI» de la via Laietana. Després passà a la«Columna Rosselli» i a la «Columna Durruti», participant en les principals batalles de la guerra. Durant la seva estada a la Península, fou responsable del grup anarquista «Pietro Gori» i de «Villa Malatesta» a Barcelona. Durant un temps fou instructor de milicians a la caserna de Pedralbes («Caserna Bakunin»). Després de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri a mans d'agents estalinistes, patí nombrosos i durs enfrontaments amb els dirigents del PCI. Durant els combats de maig de 1937, amb altres companys anarquistes (Vindice Rabitti, Pio Turroni, etc.), des de la caserna«Espartaco» de Barcelona, planejà l'assalt de la caserna «Karl Marx» que es trobava en poder dels comunistes, assalt que finalment no es pogué portar a terme. Aquest mateix 1937, mentre era a la Península, s'emeté una ordre de busca i cerca a Itàlia. Quan el triomf franquista era un fet, el gener de 1939 passà a França, on fou internat 15 mesos al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure, participà en la Resistència contra els nazis, però fou capturat per les tropes alemanyes a Dunkerque. Després de molts mesos tancat en un camp de concentració a Silèsia, aconseguí fugir i el 5 de setembre de 1943 arribà a Bolonya, on s'afilià, com el seu amic Vindice Rabitti i altres anarquistes, al PSI i participà en la Resistència a la zona d'Imola. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari nacional de l'SFI i nominat president de la Cooperativa de Ferroviaris de Bolonya. Fou conseller i assessor socialista de la Policia Urbana en la primera «Junta Municipal de Bolonya Ciutat Lliure», creada en 1946 i presidida per l'alcalde comunista Giuseppe Dozza. Lorenzo Giusti va morir el 19 de gener de 1962 durant una assemblea a la «Sezione Oreste Vancini» del PSI a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En 1990 Serafino d'Onofrio publicà la biografia Libertà vo' cercando. Bologna (1890-1962). Storia dell'anarchico Lorenzo Giusti, ferroviere ed assessore nel Comune socialista di Bologna. L'abril de 2009 el primer«Jardí Social» que s'inaugurà a Bolonya, al barri de San Vitale, prengué el seu nom.

    Lorenzo Giusti (1890-1962)

    ***

    Giuseppe Santandrea

    Giuseppe Santandrea

    - Giuseppe Santandrea: El 21 de setembre de 1898 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Santandrea, conegut com Peppino de Pucò. Nascut en una família anarquista --son pare Giovanni i sos germans Pietro i Libero van ser militants--, començà a participar en el moviment anarquista de ben jovenet. El juny de 1914 participà activament en la«Setmana Roja». Barber de professió, per la seva filiació anarquista se li va negar la llicència per exercir i treballava a domicili, especialment per la pagesia, portant a la seva bicicleta els ormeigs de l'ofici. En 1916 fou un dels fundadors --amb Pasquale Mattioli, Pietro Costa, Bindo Lama, Nello Garavini, Giovanni Picciuti, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, Giovanni Caglia i altres-- de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat, i el Grup Anarquista Juvenil de Castel Bolognese. En 1920 aconseguí alliberar-se del servei militar. Durant el feixisme va ser detingut en nombroses ocasions. En 1973 fou un dels refundadors, amb Nello Garavini i Aurelio Lolli, de la nova Biblioteca Llibertària, que es dedicarà posteriorment a Armando Borghi i prendrà el seu nom. Giuseppe Santandrea va morir el 16 de setembre de 1990 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

    Giuseppe Santandrea (1898-1990)

    ***

    Jacinto Pérez Merino

    Jacinto Pérez Merino

    - Jacinto Pérez Merino:El 21 de setembre de 1915 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Jacinto Pérez Merino, conegut com El Pinilla. Va pujar en una família àcrata: son pare, Roque, fou acomiadat en una vaga i, nomenat regidor durant la dictadura de Primo de Rivera, fou destituït per declarar-se anarquista; son germà major, Tomás, fou un dels fundadors del Sindicat Unitari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Errenteria en 1931; Eduardo, altre germà major, fou un actiu propagandista i home d'acció; i sa germana Teófila fou una de les companyes que confeccionà la bandera confederal que presidia el local confiscat al Cercle Carlista durant la guerra. Jacinto va començar a treballar quan tenia 13 anys com a aprenent de torner ajustador al taller mecànic de José León Olascoaga. A partir de 1931 milità en el Sindicat del Metall de la CNT i fou elegit delegat laboral. Entre 1933 i 1934 era l'encarregat de cobrar les quotes sindicals. Fou el primer secretari de les Joventuts Llibertàries d'Errenteria. El seu domicili era lloc de refugi i de pas de companys fugats. Va participar en el Congrés de Saragossa de 1936 com a observador. El juliol de 1936 va marxar a Sant Sebastià a lluitar contra els feixistes, combatent al front de Casino, a Gros, a Larramendi i a Trincherpe. El 27 de juliol de 1936 va caure ferit al campanar de l'església d'Errenteria, quedant esguerrat d'un braç. Va continuar la seva lluita a la reraguarda, encara que figurava en les nòmines del batalló «Sacco i Vanzetti». Fou secretari del Sindicat Unitari d'Errenteria. El maig de 1937 son germà Eduardo, que lluitava al batalló Bakunin, morí al front alabès. Abans de caure Bilbao, va participar, per les Joventuts Llibertàries, en una reunió del Front Popular on la CNT va rebutjar el tardà oferiment d'incorporar-se en el Govern basc. Fou evacuat i va treballar en Serveis Auxiliars. En febrer de 1939 es va exiliar a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs. Amb son germà Tomás va col·laborar amb la Creu Roja Internacional i amb la Resistència, ajudant les persones que fugien del franquisme. Aconseguí lliurar-se de ser deportat al camp de concentració nazi de Mauthausen. Després de l'Alliberament, va representar les Joventuts Llibertàries en la Junta Espanyola d'Alliberament de Baiona, ciutat on s'havia instal·lat. En 1948 va emigrar a Caracas (Veneçuela) i fou vocal a la republicana Casa d'Espanya des del 1951. El 14 d'abril de 1961 fou condecorat amb l'«Ordre de la Lleialtat a la República Espanyola», juntament amb sons germans Jesús i Valeriano. Després de la mort de Franco va tornar al País Basc i formà part del Grup Basc Confederal, encarregant-se de la recaptació de fons a favor del Moviment Llibertari. Quan es va produir l'excisió cenetista, va abandonar les tasques orgàniques. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic CNT i en la revista d'història local Oarso amb articles sobre la presència llibertària a Errenteria. Jacinto Pérez Merino va morir el 21 d'agost de 2007 a Tenerife (Illes Canàries).

    ***

    Flavio Costantini

    Flavio Costantini

    - Flavio Costantini: El 21 de setembre de 1926 neix a Roma (Itàlia) el pintor, il·lustrador, escenògraf teatral i escriptor anarquista Flavio Costantini. Heretà la seva passió per la pintura de son pare, un treballador d'una companyia d'assegurances aficionat a l'art. Estudià al Liceu Tasso, la millor escola de secundària de Roma, però hagué d'abandonar-lo per males notes i entrà a l'Institut Nàutic, la pitjor escola de secundària de Roma. En 1946, després de diplomar-se com a capità de Marina, entrà al servei de la Marina militar a l'Acadèmia Naval de Liorna, on aconseguí el grau de sotstinent. Entre 1951 i 1954 navegà arreu del món embarcat en la Marina mercant. En 1955, després de la seva aventura marítima, s'instal·là a Rapallo (Ligúria, Itàlia) i passà a consagrar-se en exclusiva al món de l'art i de la literatura. Per guanyar-se la vida es dedicà als dissenys gràfic i comercial i a la serigrafia, a més de treballar com a caixer en una empresa d'electrònica. En 1959, després d'un viatge a Barcelona (Catalunya), començà a pintar una sèrie d'obres (Tauromachias), realitzades a l'oli sobre llenç, dedicada al toreig. Més tard s'instal·là a Gènova, on trobà fonts d'inspiració més importants. D'antuvi comunista, en 1962, després de visitar la Unió Soviètica per presentar la seva obra en l'exposició col·lectiva«Primera Mostra de la Indústria Italiana» a Moscou, abandonà aquesta ideologia política. Després de llegir Mikhail Bakunin i les memòries de Victor Serge, es decantà pel pensament llibertari i engegà una tasca artística el fil conductor de la qual és la història del moviment anarquista, realitzant serigrafies dels moments«estel·lars», sobretot dels més traumàtics, de l'anarquia i dels seus protagonistes. També dedicà una part de la seva obra als escriptors, especialment a Franz Kafka, escriptor que conegué en la seva adolescència i que li ha acompanyat tota sa vida. Altra faceta molt important de la seva carrera fou la il·lustració de llibres (Vladimir Maiakovski, Edmondo De Amicis, Joseph Conrad, Fiódor Dostoievski, Carlo Collodi, etc.) i de publicacions periòdiques (La Domenica del Corriere, Corriere della Sera, La Repubblica,L'Europeo, Panorama,L'Espresso, Italsider, etc.). La seva obra pictòrica s'ha exposat a galeries i museus d'arreu del món (Roma, Londres, Ginebra, Moscou, Tòquio, etc.). En 1979, arran de treballar en una pintura sobre l'execució de la família Romanov, deixà de creure en la idea revolucionària i es tornà força escèptic. En 2008 va ser elegit president de l'Associació Museu Internacional «Emanuele Luzzati» de Gènova, creat en memòria d'aquest escenògraf, il·lustrador i gran amic seu. L'1 de juliol de 2011 es creà a Gènova l'Associació Arxiu «Flavio Costantini», que promou, tutela i difon la seva obra, a més de contenir un important fons de documents anarquistes. Entre els seus llibres artístics destaquen Romancero anarchiste (1973), The art of anarchy (1975), Ravachol & Cia (1975), Ravachol et ses compagnons (1976), etc. Flavio Costantini va morir el 20 de maig de 2013 a Rapallo (Ligúria, Itàlia).

    ***

    Raimundo Gómez Pérez

    Raimundo Gómez Pérez

    - Raimundo Gómez Pérez: El 21 de setembre de 1928 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarquista Raimundo Gómez Pérez, conegut com El Papi. Havia nascut. Instal·lat a Barcelona, milità en el moviment llibertari al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i al barri del Raval de Barcelona. Persona molt coneguda en els cercles llibertaris barcelonins, era un habitual de la pizzeria barcelonina Rivolta, freqüentada per aquests. Raimundo Gómez Pérez va morir el 18 d'abril de 2010 en una residència de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat, sense la presència de cap membre de la seva família, dos dies després al cementiri de Collserola homenatjat per un grup de companys.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Lev Txernyi

    Lev Txernyi

    - Lev Txernyi: El 21 de setembre de 1921 es executat per la txeca soviètica el poeta, periodista i escriptor Pàvel Dimítrievitx Turtxanínov (o Turchanínov, Turczanínov), més conegut pel seu pseudònim literari Lev Txernyi (o Tcherny, Tcherni, Chernyi,Chornyi, Tchorny). Fill d'un coronel de l'exèrcit tsarista, havia nascut a Moscou (Rússia) a finals del segle XIX, probablement en la dècada de 1890. La seva dedicació a la lírica i a la poesia fa que durant la primera dècada del segle XX sigui un conegut poeta dins de l'àmbit intel·lectual llibertari metropolità moscovita. Durant l'última etapa del règim tsarista va ser empresonat i deportat a Sibèria per les seves activitats revolucionàries arran de la repressió desencadenada a conseqüència de la Revolució russa de 1905 i va ser alliberat a començaments de 1917. Membre de la Federació de Grups Anarquistes (FGA) de Moscou des de la seva creació el març de 1917, juntament a Alekséi Alekséevitx Borovói, German Askàrov i altres; durant la primavera de 1918 ocuparà el càrrec de secretari de l'FGA i publicarà regularment articles en Anàrjiia (Anarquia), periòdic de l'organització. Posteriorment va formar part de grups anarquistes moscovites com ara Guàrdia Negra, vinculada a l'FGA, i a partir de 1919 dels Anarjisty Podpolia (Anarquistes Clandestins), els quals publicaven altre butlletí també anomenat Anàrjiia, i que seran els responsables de l'atemptat contra els locals a Moscou del Partit Comunista el 25 de setembre de 1919 en protesta contra la repressió bolxevic i on moriren 12 militants comunistes i 80 resultaren ferits. Ferm defensor de la «metodologia de la incautació», un cop detingut per l'Estat soviètic, va ser afusellat juntament amb altres notables militants del moviment llibertari rus, com ara Fania Baron, executat el 29 de setembre del mateix any. A més de la seva obra poètica i literària, i dels articles d'opinió publicats en la premsa anarcocomunista, va escriure en 1907, el mateix any que es publica en rus la segona edició de Der Einzige un sein Eigentun (L'Únic i la seva propietat), de Max Stirner, l'assaig Nóvoe napravlénie v anarjizme: assotsiatsiónnyi anarjizm (La nova direcció anarquista: anarquisme associacionista), que es publicarà modestament a Moscou i que serà reeditat a Nova York en 1923. Aquest text posa els fonaments del que s'ha vingut a nomenar«anarquisme associacional» o «anarquisme associacionista», doctrina que sembla derivada principalment de Max Stirner i de Nietzsche, com a branca de l'anarquisme individualista, i que desenvoluparà de fet el concepte proposat per Stirner en 1844 de l'Associació d'Egoistes. Juntament Alekséi Alekséevitx Borovói, professor de Filosofia de la Universitat de Moscou, i dels partidaris de l'acció directa, com l'ucraïnesa Matriona Prisiazhniuk, Txernyi forma part del grup més representatiu de l'anarcoindividualisme rus de principis del segle XX.

    ***

    Clemente Galé Campos

    Clemente Galé Campos

    - Clemente Galé Campos: El 21 de setembre de 1936 es afusellat a Cadis (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Clemente Galé Campos, també citat com Clemente de Galé Campos. Fuster i paleta de professió, cap al 1918 fou vocal del Sindicat de Fuster de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 va ser nomenat administrador del periòdic gadità Bandera Libre (1919-1920), dirigit per Diego Rodríguez Barbosa. A finals dels anys vint, fou membre del grup anarquista«Germinal», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on també formaven part Vicente Ballester Tinoco i Elías García Segarra. L'agost de 1930 formà part, amb Vicente Ballester, Manuel Ordoñez, José Rodicio, Pedro Lucena, I. Pérez, José Ramos i Juan Ocaña, en la comissió que gestionà la vaga de treballadors de la construcció del nou Balneari de Cadis. El setembre de 1930 participà activament en l'organització de la Conferència de Sindicats Andalusos i aquest mateix any, amb Vicente Ballester, José Bonat Ortega i José Lucero, fundà el setmanari anarquista gadità Germinal. També en 1930 presidí la Societat d'Obrers Picapedrers i Peons i com a tal signà, amb altres companys, el 25 de novembre d'aquell any una carta dirigida al ministre de Governació davant la negativa de les autoritats a donar permís per a la realització d'actes propagandístics obrers. Col·laborà en El Pueblo de Cadis. El 28 de maig de 1931 signà, amb altres companys, des de la presó de Cadis, una carta a la premsa contra les maniobres dels caps republicans gaditans. Després del cop militar, el 21 de setembre de 1936 un grup de feixistes vingué a detenir-lo; durant l'enfrontament sa companya resultà morta i sa filla Aurora, de 18 anys, ferida; ell, ferit, aconseguí arribar al carrer, però va ser capturat. Traslladat a un hospital, el metge falangista Enrique Alsina refusà guarir-lo«perquè no tenia cura». Un grup de falangistes el tragué de l'hospital i l'afusellà al mig del carrer, obligant un grup de dones a cantar l'himne falangista Cara al sol davant del cadàver. Sa filla marxà a Madrid (Espanya), on visqué fins la seva mort en 1979. Clemente Galé Campos  també fou pare d'Esmeraldino i de Julio.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    [22/09] Assemblea FAEM - Homenatge Bakunin - Kotoku - Bartling - Bénard - Respaut - Damiano - Jiménez Rodríguez - Viola - Prévôtel - Górski - Vázquez Gómez - Torres Tribó - Milla - Álvarez Ferreras - Durou - Navarro

    Anarcoefemèrides del 22 de setembre

    Esdeveniments

    Cartell de l'Assemblea General de la FAEM

    Cartell de l'Assemblea General de la FAEM

    - Assemblea General de la FAEM: El 22 de setembre de 1948 té lloc a Piombino (Toscana, Itàlia) l'Assemblea General de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). L'assemblea va ser presidida pel secretari nacional de la FAI Ugo Fedeli. La Federazione Anarchica Elbano Maremmana va ser creada en 1946 i reunia grups de  Piombino, Campiglia Marittima, Portoferraio, Rio Marina, Bagni di Gavorrano, Grosseto, Castagneto Carducci i Venturina, amb adhesions de Suvereto, Follonica, Monterotondo Marittimo i Massa Marittima.

    ***

    Cartell de l'homenatge a Bakunin

    Cartell de l'homenatge a Bakunin

    - Homenatge a Bakunin: El 22 de setembre de 2011 se celebra al cementiri de Bremgarten de Berna (Berna, Suïssa) l'homenatge «Célébrons l'Anarchisme sur la tombe de Mikhaïl Bakounine» (Celebrem l'Anarquisme sobre la tomba de Mikhail Bakunin». L'acte lúdic es realitzà davant la tomba de Bakunin (Bloc 9.201, tomba 68) i els assistents portaren vi, fruites i guitarres.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Shusui Kotoku

    Shusui Kotoku

    - Shusui Kotoku: El 22 de setembre de 1871 neix a Nakamura (Shikoku, Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista,Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat«Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats --també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio (Japó), juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.

    ***

    Presos tornant de la feina al camp de concentració de Sachsenhausen

    Presos tornant de la feina al camp de concentració de Sachsenhausen

    - Heinrich Bartling: El 22 de setembre de 1880 neix a Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Heinrich Bartling. Ferrer de professió, d'antuvi formà part del moviment Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a ser auditor del comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per part dels nazis i la consegüent repressió contra el grup llibertari de Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats revolucionàries gràcies a una impremta clandestina instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939 fou detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i internat en«custòdia protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota el número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en un barracó del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya).

    ***

    Foto policíaca de Kléber Bénard (13 de juliol de 1912)

    - Kléber Bénard:El 22 de setembre de 1892–altres fonts citen el 22 de desembre de 1891– neix a Cézy (Borgonya, França) l'anarcoindividualista il·legalista Kléber Hoche Lodi Bénard. Es guanyava la vida com a ajudant de naturalista a París (França) i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i el cercle anarquista que es reunia a la seu del periodic L'Anarchie. Es va veure implicat en les actuacions de la «Banda Bonnot» i fou detingut el 19 de juny de 1912 a Livry-Gargan (Illa de França, França), quan practicava tir amb una arma de foc Browning acompanyat d'altres companys. Durant l'escorcoll domiciliari es van trobar fullets anarquistes, cartes escrites per companys belgues i armes provinents d'un robatori comés durant la nit del 9 al 10 de gener de 1912 a l'armeria americana Smith & Wesson del bulevard Haussman de París. A la presó intentà suïcidar-se. Processat amb els supervivents de la«Banda Bonnot», el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París a sis anys de presó i a cinc anys d'interdicció de residència per robatoris, per complicitat de furts per encobriment i per associació de malfactors. Desconeixem la data i el lloc de la seva detenció.

    ***

    André Respaut amb el vestit de pres de Buchenwald

    André Respaut amb el vestit de pres de Buchenwald

    - André Respaut:El 22 de setembre de 1898 neix a Vernet (Conflent, Catalunya Nord) el militant anarquista i resistent antifeixista André Respaut. Havia nascut en una família de vuit infants dels quals dos moriran durant la Gran Guerra. Amb Fortuné, un de sos germans més petits, llibertari com ell, va participar en la Revolució llibertària espanyola de 1936; André com a propagandista en mítings del sud de França i ajudant en el transport d'armes amb camions per passar la frontera, i son germà com a agent d'enllaç i d'informació. Després de fer de venedor de begudes ambulant, André esdevindrà professor de cultura física a Narbona. Sa companya, la infermera Teresa (Teri) Sisquella, que va conèixer a Catalunya, serà internada al camp de concentració d'Argelers entre 1939 i 1941, com a nombrosos refugiats peninsulars. Entre 1939 i 1943, André va participar en la resistència i en el moviment «Combat». Detingut el 17 d'octubre de 1943, va ser torturat i enviat a Buchenwald, on es caracteritzarà pel seu coratge i  per la seva generositat, cosa que li permeté salvar nombrosos deportats de la mort. Serà alliberat l'11 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. Sempre llibertari, s'ocuparà tot seguit d'una associació de deportats. És autor de Buchenwald, terra maudite (1946) i de Sociologie fédéraliste libertaire (1961). André Respaut va morir el 26 d'abril de 1973.

    ***

    Cipriano Damiano a la presó de Jaén

    Cipriano Damiano a la presó de Jaén

    - Cipriano Damiano González:El 22 de setembre de 1916 neix a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista confederal Cipriano Damiano González. Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa família, fet que implicarà que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys, després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1931. El maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà --fins al 1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries a Màlaga, de la Federació local de la qual va ser secretari, per més tard exercir aquest mateix càrrec en la Federació provincial, alternant aquest darrer càrrec amb el de secretari del SindicalÚnic de l'Alimentació de CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El Chofer, Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va cofundar, amb Santana Calero, el setmanari anarquista malaguenyFaro(1936-1937). Més tard, també amb Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editarNervio, portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna Maroto»), i va col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria;Fragua Social;Hombres Libres, de Guadix;OrtoiUmbral). Durant els anys bèl·lics va ser adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de Llevant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries andaluses, càrrec que farà compatible amb el de milicià de la mencionada brigada. Després de la derrota va poder arribar al port d'Alacant, però serà detingut i passarà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la presó de Porta Coeli de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on s'incorporarà al Batalló de Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela de Duero i Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a Gibraltar. La seva popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en una identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic en la Comissió Tècnica de Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va d'Algesires, per Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç a José Piñero, en els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al qual facilita documentació i vehicles. Així mateix presta suport a la guerrilla fins que localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de Cadis, fuig a Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel Vallejo, del qual és designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de secretari quan Vallejo fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva detenció el 6 de juny de 1953 a Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de presó que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en llibertat, després d'una breu estada a França, fa contacte amb la militància madrilenya i es trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de publicitat, de la qual va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es relacionarà amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup«Renacer», sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT primer a Catalunya i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a ser detingut en dues ocasions, però aconseguint eludir les acusacions policíaques. Aquest esforç organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de Francisco Calle Mansilla (1962-1964) i l'aparició del butlletí clandestíVórtice(amb Antonio Cases); i quan aquest comitè de Calle cau, encapçalarà el Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de 1965, quan és detingut, però es fuga espectacularment i passa a França, per retornar al poc temps amb documentació falsa. Instal·lat a Madrid, s'oposarà alcincpuntisme, editant el butlletíPanorama. Detingut l'abril de 1970, va romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat definitiva fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona, treballarà per la revistaInterviúi col·laborarà enActual,El Correo Catalán,Diario de Barcelona,Mundo,Sindicalismo, entre altres publicacions. Va intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol de 1977) i es va inhibir de la militància orgànica després dels conflictes del Congrés de la Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris. Després va col·laborar amb el Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) de Barcelona i va escriure enLa Hora de Mañana iPolémica, dirigint un tempsSolidaridad Obrera. Ha utilitzat diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio González, Yayo. És autor, amb la col·laboració de Carlos E. Bayo Falcón, deLa resistencia libertaria. La lucha anarcosindicalisa bajo el franquismo (1939-1970)(1978), en bona part deutor del llibre de Juanel Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va ser al front de CNT. Cipriano Damiano va morir el 17 d'abril de 1986 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

    Cipriano Damiano González (1916-1986)

    ***

    Miguel Jiménez Rodríguez (València, 1990)

    Miguel Jiménez Rodríguez (València, 1990)

    - Miguel Jiménez Rodríguez: El 22 de setembre de 1916 neix a Rubite (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Miguel Jiménez Rodríguez. Passà la seva infantesa i joventut a la localitat granadina de Motril, on estudià el batxillerat. Començà a estudiar per lliure la carrera de Químiques i ben aviat s'introduí en el pensament anarquista. El maig de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra civil, combaté en la XIII Brigada Internacional fins que caigué ferit a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Hospitalitzat a Barcelona i a Mollà, on romangué com a milicià de la cultura. Més tard prestà el seu suport a la CNT d'Albacete fins al final de la contesa. Amb el triomf franquista s'amagà en un cortijo del seu poble natal i no va ser molestat, ja que havia salvat la vida a un apotecari de Motril en 1937. A començament dels anys quaranta visqué fent classes de ciències a Motril i també es dedicà a la fabricació clandestina de sabó. En 1943, cridat pel seu amic, el confederal granadí Manuel Fernández Rodríguez, s'instal·là a Barcelona, on amb aquest continuà amb els seus negocis saboners. A la capital catalana s'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. En 1946, amb Manuel Fernández Rodríguez i Josep Lluís Facerías, fou nomenat secretari de Propaganda del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i amb els guanys de la industria sabonera finançà i dirigí el periòdic Ruta, en el qual col·laborà sota el pseudònim Chirimoya. El desembre de 1946 va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona, on va treure els butlletins clandestins Esfuerzo i Acarus Sciaberi. Amb Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado, creà el grup anarquista«3 de Mayo». En els anys noranta vivia a València.

    ***

    Carmelo Viola

    Carmelo Viola

    - Carmelo Viola: El 22 de setembre de 1928 neix a Milazzo (Messina, Sicília) el periodista i propagandista anarquista, creador de la «biologia social», Carmelo Rosario Viola, conegut com Espero. Passà la seva infantesa a Acireale (Catània, Sicília) i en 1941 marxà amb sa família a Trípoli (Líbia), on son pare, d'antuvi ebenista i després petit botiguer, s'havia traslladat buscant fortuna. Quan tenia 15 anys abandonà la religió catòlica. Antifeixista des del principi del règim mussolinià, en 1946 començà a escriure articles corrosius com a periodista en el periòdic Il Corriere di Tripoli. En 1948 publicà el seu primer assaig, Dio e scienza, inspirat en Lecomte du Nouy, i aquest mateix any mantingué una forta polèmica amb l'administració educativa de Trípoli. En 1949 retornà a Itàlia i, després d'un breu pas pel comunisme, s'integrà en el moviment anarquista, en el corrent malatestià, constituint a Acireale un primer nucli llibertari. En aquests anys col·laborà en els principals periòdics anarquistes italians i estrangers, com ara L'Adunata dei Refrattari (EUA),La Opinión (Costa Rica), Seme Anarchico, El Sol, Umanità Nova,Volontà, etc. En 1951, arran de ser jutjat amb Umberto Consiglio per «menyspreu a la religió de l'Estat», en el qual va ser defensat pel famós advocat Giuliano Vassali, adquirí una gran notorietat; condemnant, finalment fou amnistiat. Va fer costat les iniciatives, que alguns consideraren «polítiques», del grup anarquista de Bari (Pulla, Itàlia), encapçalat per Franco Leggio i Domenico Mirenghi, i participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i de la Federació Anarquista Siciliana (FAS), rellançada en el Congrés de Siracusa, celebrat entre el 24 i el 25 de maig de 1955. En 1956 fundà a Palerm, amb altres companys, el mensual anarquista L'Agitazione del Sud, del qual serà administrador en 1961. Entre 1956 i 1960 publicà a Acireale la revista politicocultural anarquista Previsioni. Rassegna internazionale di cultura umanistica e sociale, que comptà amb el suport d'intel·lectuals, poetes, escriptors i artistes llibertaris. Aquesta publicació estava oberta a militants«impopulars» en el si de la FAI (Ennio Mattias, Bruno Rizzi, Enzo Martucci, Giulio Ser-Giacomi, etc.) i algunes de les seves posicions possibilistes en matèria electoral atiaren les crítiques que gran part de la militància anarquista, com ara Armando Borghi i Alfonso Failla, que donaren lloc a polèmiques ideològiques que gradualment el van apartar del moviment llibertari. En 1951 es casà i tingué dos fills. Després d'anys de treballs precaris i d'un intent de traslladar-se a Ivrea (Piemont, Itàlia), a prop de l'Olivetti, i gràcies al suport d'Ugo Fedeli, trobà finalment una feina a Sicília de la qual es jubilà en 1982. Entre 1961 i 1973 ajudà Franco Leggio en les publicacions de l'editorial anarquista ragusana La Fiaccola, especialitzada en l'edició de fullets ateus i anticlericals, escrivint alguns d'ells (L'inaccessibile Dio, La schiavitù dell'ambiente, La conquista della libertà, Perché sei naturalmente anarchico, Referendum contro il divorzio: premeditato vilipendio all'uomo). En 1968 publicà, en la Biblioteca de la FAI, l'assaig antinuclear No alle armi nucleari. Durant un temps col·laborà en Sicilia Libertaria. La seva relació, però, amb el moviment anarquista es deteriorà i en 1979 presentà el seu pensament propi sota el nom de Biologia Social, que arreplegà plantejaments marxistes reinterpretats des del seu personal punt de vista. En aquestaèpoca s'adherí a diferents moviments socials, com ara els grups d'acció no violenta d'Aldo Capitini i de Danilo Dolci, el radical de Marco Pannella, el promogut per l'escriptor Carlo Cassola pel desarmament unilateral, etc. Durant els anys setanta i vuitanta desenvolupà una gran tasca cultural, fent traduccions de diverses llengües (alemany, anglès, francès, rus, portuguès i esperanto) i publicant poemes i crítiques artístiques i literàries. En 1985 publicà Anarchismo etico. En els anys noranta tragué a la llum La ragione biologica della religione (1990), L'antropocentrismo post-biblico (1995) i La biologia della fede (1996). En 1996 creà a Acireale el Centro Studi Biologia Sociale (CSBS, Centre d'Estudis de Biologia Social), el qual publicà 25 quaderns autoeditats a més d'infinitat d'opuscles, i el novembre d'aquell any publicà La quarta dimensione biosociale, resum de les seves teories sociològiques fins aleshores. Posteriorment publicà Economia non più come gioco ma come scienza (1996), Cenni di anatomia dello Stato (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Stato sociale e Criminòpoli (1997), Lo Stato biosociale (1997),Il fine e la fine del capitalismo (1998), La democrazia dei diritti (2002), Dalla predonomia allo Stato economico (2004) i Mafia per non dire capitalismo (2006), entre d'altres. Carmelo R. Viola va morir el 4 de gener de 2012 a Acireale (Catània, Sicília) a resultes d'un diagnòstic erroni en les urgències d'un hospital.

    ***

    Marc Prévôtel

    Marc Prévôtel

    - Marc Prévôtel: El 22 de setembre de 1933 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'enginyer químic i militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Marc Prévôtel. Era fill d'André Prévôtel i de Joséphine Coueille, anarquistes neomaltusians implicats en 1935 en l'anomenat «Afer de les Esterilitzacions» de Bordeus. De família modesta –sos pares eren empleats de correus–, en 1950 aconseguí el batxillerat científic i, després de preparar-se en escoles d'enginyeria entre octubre de 1950 i juliol de 1954, es matriculà en l'Institut d'Enginyeria Química de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí enginyer el juliol de 1957. Sense ser encara militant, en 1952 assistí al Congrés de la Federació Anarquista (FA), on va veure les maniobres de Georges Fontenis, que posteriorment creà el grup secret Organitsation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i que ell denuncià com a «centralista i bolxevitzant». L'octubre de 1952 entrà a formar part de la FA i del grup anarquista «Sébastien Faure» de Bordeus. A partir de 1954 milità en la FA reconstituïda en 1953 per Aristide Lapeyre, Maurice Joyeux i altres, en el grup de Tolosa de Llenguadoc, del qual serà secretari durant dos anys. Quan acabà la carrera, fugint del servei militar, obtingué una pròrroga d'un any i pogué fer un viatge d'estudis de set mesos als Estats Units. En tornar, després d'una entrevista amb Albert Camus, s'incorporà a l'Exèrcit. Vacil·lant quan la guerra d'Algèria, no es declarà insubmís, i fou enviat a diversos destins, com ara Kaiserslautern (Renània-Palatinat, República Federal d'Alemanya) i Lunéville (Lorena, França), on serví com a sotstinent en una companyia de manteniment de vehicles. En retornar, i gràcies als lligams de son pare amb la francmaçoneria, a mitjans de juny de 1961 va ser contractat pel Centre d'Estudis Nuclears (CEA) de Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França), on s'afilià a la Federació de les Indústries Químiques i del Vidre del sindicat Força Obrera (FO) d'aquest centre. En 1961 participà en el Congrés de Montluçon (Borbonès, Occitània) de la FA, on conegué Alexandre Hébert. Arran d'aquest congrés, el setembre de 1961Le Monde Libertaire, publicació per a la qual havia escrit articles, li va oferir ser membre del seu Comitè de Lectura. En 1962, en el Congrés de Mâcon (Borgonya, França), va ser nomenat secretari de Relacions Internacionals de la FA, càrrec que ocupà durant tres anys. A París (França), s'adherí al grup de les Amistats Internacionals (AI), fundat per Clément Fournier, i aquell mateix any va ser elegit membre de la Comissió de Conflictes del Sindicat Nacional de l'Energia Nuclear (SNEN) de FO. En 1963, arran de la prohibició de la premsa espanyola en l'exili per part de l'Estat francès, esdevingué, a instàncies de Tomás Ibáñez Gracia, testaferro-director d'Action Libertaire, nou periòdic de la Federació Anarquista de les Joventuts Llibertàries (FIJL). El maig de 1964 va ser traslladat al CEA de Saclay (Illa de França, França) per que raons de «secret militar» i va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Unió Departamental de la Regió Parisenca de FO i del comitè executiu nacional de l'SNEN. Durant l'estiu de 1964 representà la FA en la Reunió Internacional Anarquista que se celebrà a Minden (Rin del Nord-Westfàlia, RFA). En 1966 publicà el fullet Rencontre européenne des jeunes anarchistes. En el Congrés de l'SNEN de 1966, va ser nomenat membre de la seva Oficina Nacional i dirigí el seu periòdic a partir de 1968. Durant aquest període s'acostà a la Union des Anarcho-syndicalistes (UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), on conegué Jo Salamero, que acabava de ser expulsat de la Confederació General del Treball (CGT). Després del Congrés de Bordeus de la FA de 1967, on les tesis situacionistes provocaren violentes polèmiques, s'allunyà de la militància activa en la FA, encara que restà afiliat. Aleshores participà activament en les reunions de la UAS, la qual es dissolgué després de 1968, i després en l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), on s'arreplegaven els militants llibertaris de la CGT, de FO, de la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Els militants de FO abandonaren ràpidament l'ASRAS i a començaments de 1974 considerà que els militants de la CFDT d'aquesta aliança s'havien equivocat de lloc i que la seva autogestió, d'«aigua beneïda» i de doctrina social de l'Església, res tenia a veure amb l'autogestió de les col·lectivitats llibertàries de la Revolució espanyola. Durant la primavera de 1969 assistí al Congrés Confederal de FO i a la convocatòria a finals d'aquell any de vaga il·limitada a la Hague (Baixa Normandia, França) i a Saclay, que portà a un acord nacional amb la direcció del CEA. En 1971 la Federació de les Indústries Químiques i del Vidre de FO entrà en crisi i el seu dirigent Maurice Labi preparà el seu pas a la CFDT. Aquesta divisió marcà encara més la diferència entre els militants llibertaris de FO i els de les altres confederacions, especialment de la CFDT. En 1972 va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la nova Federació de Químiques (FedeQuímiques) de FO, càrrec que mantingué fins 1994, quan es jubilà. L'agost de 1973 va ser traslladat al CEA de Grenoble (Delfinat, Arpitània). De bell nou a París a partir del juliol de 1974, s'adherí al grup anarquista «Louise Michel» de la FA. Gràcies a les seves gestions, la cooperativa «Publico» pogué obtenir el préstec bancari amb el qual es pogué traslladar del carrer Ternaux a l'actual local del carrer Amelot de París. En el Congrés Confederal de FO, reconstituí, amb Alexandre Hébert i Jo Salamero, la UAS i rellançà amb aquests el seu butlletí L'Anarcho-Syndicaliste. En 1981 participà en la creació del Comité pour l'Appel aux Laïques (CAL, Comitè per a la Crida als Laics), del qual va ser un temps secretari, i reforçà les activitats de la Libre-Pensée i de la Federació de Cercles de Defensa Laica (FCDL), fets criticats per la UAS pels seus acords amb els trotskistes seguidors de Pierre Lambert. En 1983 publicà la seva recopilació d'articles Cléricalisme moderne et mouvement ouvrier. Malgrat les seves posicions contràries a la CFDT, entre 1984 i 1985 prengué part en treballs i reunions de la Comissió de Militants Sindicalistes (CMS) de la FA, on nombrosos militants d'aquesta confederació hi participaven. Sempre va ser partidari de l'energia nuclear i contrari a l'«ecologia política», que considerava «reaccionària i obscurantista». Anys més tard, davant la«beneiteria ecologista» de certs militants de la FA («khmers verds»), tornà a demanar la seva adhesió al grup anarquista«Sébastien Faure» de Bordeux. En 1994, amb sa companya Anna, es retirà a Lengon (Aquitània, Occitània), des d'on continuà lluitant contra l'Europa del Capital i contra el clericalisme. En 1996 publicà, amb altres autors, el llibre Hommageà Louise Michel et Sébastien Faure i en 2005 el també col·lectiu Antireligion. Regards sur l’obscurantisme religieux et la nécessité de le combattre. En 2008, les Éditions Libertaires i la Libre-Pensée, reeditaren el seu llibre, augmentat i revisat, Cléricalisme moderne et mouvement ouvrier, que meresqué el premi «Ni Dieu, ni Maître» d'aquell any. Trobem articles seus enAction Libertaire, L'Anarcho-Syndicaliste,Les Cahiers d'Aristide Lapeyre, L'Hydre de Lerne, Itinéraire,Jeunes Libertaires, Laïcité,Liberté, Le Magazine Libertaire, Le Monde Libertaire, Noir et Rouge,Pour nous le combat continue, Refractions, La Rue i Volonté Anarchiste, entre d'altres. Marc Prévôtel va morir, a resultes d'un atac de cor, el 20 de febrer de 2010 a l'Hospital Haut-Lévêque de Peçac (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat l'1 de març a Mérignac (Aquitània, Occitània).

    ***

    Rafał Górski

    Rafał Górski

    - Rafał Górski: El 22 de setembre de 1973 neix a Cracòvia (Petita Polònia, Polònia) el escriptor, traductor, historiador, activista social i militant anarquista i anarcosindicalista Rafał Górski. Entre 1988 i 1990 milità en les organitzacions anticomunistes Federacji Młodzieży Walczącej (FMW, Federació Juvenil de Lluita) i Organizacji Młodzieżowej Konfederacji Polski Niepodległej (OM KPN, Organització Juvenil de la Confederació per una Polònia Independent) de Cracòvia; el segon semestre de 1989 va ser nomenat cap de l'OM KPN i en 1991 entrà a formar part de la KPN. En aquesta època participà activament en les protestes contra l'imperialisme soviètic. En 1991 s'afilià a la Secció de Cracòvia de la Federacją Anarchistyczną (FA, Federació Anarquista) polonesa. Durant els anys noranta i començament del segle XXI participà activament en nombroses mobilitzacions i campanyes ecologistes, en lluites pels drets a l'habitatge i al treball, i en contra de la política imperialista russa a Txetxènia, fets pels quals va ser en diferents ocasions detingut i empresonat. També milità en la confederació sindical Wolny Związek Zawodowy «Sierpień 80» (WZZ-S80, Associació Sindical Lliure «Agost 80»). En 2001 participà en la creació del sindicat anarcosindicalista Ogólnopolski Związek Zawodowy«Inicjatywa Pracownicza» (OZZ-IP, Associació Sindical Nacional «Iniciativa dels Treballadors»). El 8 de febrer de 2002 va ser detingut sota l'acusació d'haver agredit un policia en un desallotjament a Cracòvia; jutjat, va ser condemnat a vuit mesos de presó, però la sentència fou suspesa dos anys. Entre 2000 i 2004 coedità la revista A-tak (Lletra A) i col·laborà en nombroses publicacions anarquistes poloneses (Sprawa Lokatorska, InnymŚwiecie, Mać Pariadce, Przeglądzie Anarchistycznym, Recyklingu Idei, Trybunie Robotniczej, etc.). Ha escrit sobre qüestions referents a l'anarquisme, l'anarcosindicalisme, el cooperativisme, l'autonomia, l'autogestió i la democràcia participativa.És autor de nombroses obres, com ara ABC anarchosyndykalizmu (1999),Demokracja uczestnicząca w samorządzie lokalnym (2003), Przewodnik po demokracji uczestniczącej (partycypacyjnej) (2005), Bez państwa. Demokracja uczestnicząca w działaniu (2007), Historia i teraźniejszość samorządności pracowniczej w Polsce (2007), Polscy zamachowcy. Droga do wolności (2008), etc. Malalt de càncer des del 2006, Rafał Górski va morir el 4 de juliol de 2010 a Cracòvia (Petita Polònia, Polònia).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Manuel Vázquez Gómez

    Manuel Vázquez Gómez

    - Manuel Vázquez Gómez: El 22 de setembre de 1936 és assassinat a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Havia nascut l'11 de març de 1917 a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia). Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i«passejat» el mateix dia. No se sap on és enterrat.

    ***

    Josep Torres Tribó

    Josep Torres Tribó

    - Josep Torres Tribó: El 22 de setembre de 1941 mor al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria) l'escriptor, poeta, mestre, pacifista i anarcoindividualista Josep Antoni Torres Tribó, que va fer servir el pseudònim Sol de la Vida. Havia nascut el 3 d'octubre de 1899 a Mollerussa (Pla d'Urgell, Catalunya)–algunes fonts citen Arbeca (Les Garrigues, Catalunya). Fill d'una família pagesa, pogué compaginar les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys obtingué el títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida (Segrià, Catalunya) i exercí la docència al seu poble natal. En aquesta època es relacionà amb els joves republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista AníbalÁlvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap de Ruc, fet pel qual va ser desterrat. Després d'una curta estada a Madrid (Espanya), on treballà com a crític d'art i com a apuntador en la companyia de teatre de Catalina Bárcena, retornà a Lleida. Pel seu antimilitarisme, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a dos anys de presó. També era contrari a l'alcohol i al tabac. En 1918 col·laborà en el periòdic El Ideal,òrgan de les Joventuts Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i Roquetes (Baix Ebre, Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de la revista quinzenal saragossana Voluntad, amb Felipe Alaiz de Pablo, Manuel Albar Catalán i Ángel Abella. L'agost de 1919 va ser detingut a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) i l'any següent fou membre del Centre d'Estudis Socials de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Felipe Alaiz, Josep Cinca Vilagener, Hermós Plaja Saló i Pere Segarra Boronat, entre d'altres. En aquests anys escrivia poesies, articles i lletres anarquistes, cantades amb músiques populars. En 1921 restà empresonat a Saragossa (Aragó, Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad i prologà el fullet de Felipe Alaiz El trabajo será un derecho. L'octubre de 1922 formà part del grup anarquista«Crisol», amb els germans Ascaso Budría, Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti Domínguez. En 1923 fou responsable de la revista infantil anarquista barcelonina Libertín i el març d'aquell any va fer un míting a Barcelona al costat de Novella, Sebastià Clarà Sardó, José Alberola Navarro i Vicente Martínez López (Armando Artal). En 1928 publicà Elogi de la mentida, la seva obra més coneguda i fortament influenciada pel nietzschianisme i l'espiritualisme tolstoià. En els anys finals de la dictadura de Primo de Rivera exercí de mestre a l'Escola Nova del barri barceloní del Clot. Col·laborà amb Joan Puig Elias i després en diverses iniciatives pedagògiques en centres sindicals, com ara l'Ateneu Llibertari de La Segrera, a Sant Andreu de Barcelona. No es considerava racionalista, sinó seguidor «a la seva manera» de la tradició de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre 1932 i 1936 regentà una escola pròpia al barri del Guinardó de Barcelona, en la qual sa companya Guadalupe Cuadrado Serrana, filla de família confederal, li ajudava en el parvulari. En aquesta època s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil visqué al Masroig (Priorat, Catalunya), on va fer de mestre, alhora que portava la comptabilitat de la col·lectivitat agrícola. També ajudà en la legalització de les col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i Falset. Posteriorment passà a Valls (Alt Camp, Catalunya) i va fer conferències a poblacions de la comarca (Puigpelat, Bràfim, etc.). En 1938 substituí Pere Segarra Boronat en la direcció d'Acció Sindical, portaveu de la Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Valls-Montblanc. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. D'allà sortí enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina als Alps i, amb la declaració de guerra, s'enrolà en l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del Sud) caigué presoner dels alemanys i va ser portat el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 65.137, a l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya); el 24 de gener de 1941, amb la matrícula 3.444, va ser enviat al camp de Mauthausen, on coincidí amb quatre deixebles seus; i, finalment, amb la matrícula 9.742, al camp auxiliar de Gusen. Josep Torres Tribó va ser assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el 22 de setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on havia estat portat per al seu extermini. Durant sa vida publicà articles en nombroses publicacions, com ara Acracia, Crisol, Fructidor,Los Galeotes, Libertín, Solidaridad Obrera,Vida Obrera, etc. És autor, a més de les obres citades, d'Al pueblo, cultura (1922), Aurorita. Cuento infantil (1922 i 1939), Técnica social (1922),La Ciutat ens pren els fills. Comèdia dramàtica en tres actes (1925, inèdit),Elídolo (1926), La loca vida. Drama en tres actos (1926) i La redención del Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia Torres Cuadrado, també fou una destacada anarquista.

    Josep Torres Tribó (1899-1941)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    A bastants pobles de Mallorca es dur un Sant Crist de la Sang per les setmanes santes. Esporles també era costum dur un Sant Crist a pes sobre corretges durant la processó del Dijous Sant.

    L'any 1753 la seva confraria s'encarregava de renovar aquestes peces, fent-ne unes de noves:

     [...]una lliura divuit sous, pagada per una bossa nova, ab ses corretges y civelles per aportar la Sta. Figura de la Sanch de Jesucrist en la processó del Dijous Sant [...]

    ADM, Arxiu Parroquial d'Esporles, reg. 87, f. 131v

     A Llucmajor se'n feren de nous, també, fa dos anys.

    Cinturons del Sant Crist de l'Esperança, 2016

    0 0

    Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961). (Patrícia Font)


    Revista Benzina - Una arcàdia feliç


    Per Patrícia Font


    Tanmateix eixordadora. És la inquietud dels migdies d’estiu a la platja –sense construir- amb tot d’insectes que criden (?), torrats al sol, sota tones de llum. Potser aquesta primera reflexió només és comprensible per a les poblacions de més de mil habitants. El silenci humà d’aquests migdies comparat amb el parlar continu de les ciutats és l’intent nostre per resumir un instant d’emoció, allò que aquells que som de ciutat busquem quan sortim fora. I no ho trobem. La naturalesa somiada de la natura. Aquell alleujament bucòlic. Però la natura no és innocent. És un lloc infernal. És “una celebració constant de l’assassinat” (W. Herzog, director de cinema), un camp de batalla.

    Un referent bucòlic per parlar de la guerra civil? Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961).

    El retrat de Salvador se’ns presenta sobre tres eixos. Primer: la ràbia envers les crítiques dels companys escriptors “autors de poca volada”. Una endogàmia hermètica i servil. No es tracta d’un sentiment de venjança sinó d’un despit intel·lectual cap a allò que tant s’estima –la literatura- però que no és correspost pel professionalisme mediocre. Segon: la República, “el triomf democràtic de la vulgaritat i l’absurd” confrontat als anys previs, de tertúlies amb aires aristocràtics i amors de dones estrangeres. I tercer: el pas del temps que allunya la infantesa. Tot plegat davant un futur sense descendència que provoca l’obsessió de mirar enrere.

    Mirar enrere la recerca del temps perdut. M.Proust. Referent de Llorenç Villalonga i que López Crespí sap utilitzar en la construcció de la narració, a través de quinze capítols i dues línies temporals de diferent mesura: una abasta la presència a Mallorca de l’escriptor G.Bernanos i la fugida amb l’esclat de la guerra. Una segona ens fa mirar la fugida d’Orlan/Villalonga a Bearn després que el Movimiento volgués utilitzar l’escriptor com a testimoni per executar els intel·lectuals republicans.

    “El silenci més absolut és la nostra resposta en aquest dia que ja s’ha perdut en la fondària dels calendaris” Una arcàdia feliç té l’habilitat gairebé matemàtica de convertir la línia recta del temps en un cercle. Un cercle que de tant recorre’l provoca una força centrífuga i engolidora. López Crespí té el mèrit de saber empastifar aquell record bucòlic del passat, de saber embrutar la melangia típica del record amb el pes de la culpa, amb la sang de la guerra perquè al final, la naturalesa somianda dels records sigui, en essència, un malson i allò que es rememora sigui, en part, inexistent.

    Revista Benzina, 31 Març de 2011


    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)


    Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

    Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

    Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

    Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

    De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

    Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

    A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

    L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

    A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

    És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.


    0 0

    L'Associació de 3ra edat de Vilafranca organitza un combat de picat i sopar, amb els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta", Mateu "Xurí" i Macià Ferrer "Noto". Serà al local de l'Associació.

    0 0

    [23/09] Creació de la CGT - «La Razón Obrera» - «Les Feuilles Rouges» - Manifest del PLM - Conferència de Goldman - Rotonda Occhipinti - Kupka - Couté - Seguí - Pardo - Ródenas - Andrés Crespo - Navarro Litago - Reznikov - Nabruzzi - Saleta - Puente Martín - Lévano - Martínez Caracoche - Faas-Hardegger - Bossu - Pérez Ruano - Kühnis - Fontanillas

    Anarcoefemèrides del 23 de setembre

    Esdeveniments

    Anunci del Congrés de Llemotges de 1895

    Anunci del Congrés de Llemotges de 1895

    - Creació de la CGT: Entre el 23 i el 28 de setembre de 1895 té lloc a Llemotges (Llemosí, Occitània) el VII Congrés Nacional Corporatiu, organitzat per la Federació Nacional dels Sindicats (FNS) i la Federació de les Borses del Treball de França i de les Colònies. En aquest congrés, després de deu anys intentant unificar el moviment sindicalista, es va decidir la creació de la Confederació General del Treball (CGT), organització sindical la finalitat de la qual era la defensa dels interessos dels assalariats, independentment de la seva ideologia, enfront dels patrons, i tenia representacions professionals i geogràfiques. La CGT naixent aconseguí col·ligar 18 borses de treball, 26 cambres sindicals i 28 federacions sindicals, és a dir, 300.000 afiliats dels 420.000 sindicats a la França de l'època. Un mes després del Congrés de Llemotges, Fernand Pelloutier publicà un manifest on defensà el desenvolupament de les idees anarquistes en els sindicats. Aquesta influència llibertaria ajudarà la jove CGT a mantenir la seva independència, d'antuvi de l'Estat i després dels partits polítics. Aquesta independència es reafirmarà l'octubre de 1906 en el Congrés d'Amiens, on predominaren les tesis revolucionàries i anarcosindicalistes de lluita contra l'Estat burgès, especialment a través de la vaga. A partir de 1914, però, a causa de la Gran Guerra, la CGT acceptà de cooperar amb l'administració i cercà la participació obrera en les decisions empresarials, sense renunciar a la lluita. En 1921, després de l'exemple de la Revolució Russa i les vagues de 1919 i 1920, els anarcosindicalistes i els comunistes abandonaren la CGT i crearen la Confederació General del Treball Unitària (CGTU).

    ***

    Capçalera de "La Razón Obrera"

    Capçalera de La Razón Obrera

    - Surt La Razón Obrera: El 23 de setembre de 1901 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Razón Obrera,òrgan oficiós de la poderosa Societat de Fogoners i de Mariners gaditana. L'administrador fou José Ginesta Parra. En el número 7, del 8 de novembre de 1901, publicà un manifest de la Societat de Fogoners Marítims i Terrestres al poble de Cadis sobre la vaga que estava portant a terme. Promogué l'Escola de la Societat Femenina «La Igualdad», presidida per Francisca García i que arribà a tenir 55 matriculades en les seves classes nocturnes. En sortiren 21 números, l'últim el 8 de febrer de 1902. Fou continuat per La Voz del Obrero del Mar (1904-1906).

    ***

    Premsa llibertària internacional

    Premsa llibertària internacional

    - Surt Les Feuilles Rouges: El 23 de setembre de 1904 (1 de veramari de CXIII) surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic anarquista Les Feuilles Rouges. Tablettes libres. Imprès en paper de color roig, aquesta publicació fou editada per Charles Dhooghe, també conegut sota els pseudònims de Léon Wolbre iLéon Wolck. Portava l'epígraf «No netegem les quadres d'Augias amb un plomall», màxima de Chamfort. Tirà uns 400 exemplars i tingué uns 90 subscriptors. En sortiren 13 números, l'últim el 18 de desembre de 1904.

    ***

    El Manifest publicat en "Regeneración" el 20 de gener de 1912

    El Manifest publicat en Regeneración el 20 de gener de 1912

    - Manifest del PLM: El 23 de setembre de 1911 es distribueix a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el Manifest. La Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà al poble de Mèxic, nou programa pel qual el Partit Liberal Mexicà (PLM) es declara anarquista. El document fou signat per Ricardo Flores Magón, Anselmo L. Figueroa, Librado Rivera, Enrique Flores Magón i Antonio de P. Araujo. Aquest manifest anarcocomunista fa una crida a l'emancipació política, econòmica i social, alhora que insta a l'aniquilació de totes les institucions polítiques, econòmiques, socials, religioses i morals que ofeguin la lliure associació delséssers humans; el text és una declaració de guerra contra el Capital, l'Autoritat i el Clergat, sota el lema «Terra i Llibertat». Totes aquestes idees es plasmarien dos mesos més tard, el 25 de novembre de 1911, en la proclamació del Pla d'Ayala, promulgat per Emiliano Zapata. Aquest manifest fou publicat en el número 73, del 20 de gener de 1912, de la quarta època del periòdic magonista Regeneración.

    Manifest del PLM (23-09-1911)

    ***

    Notícia de la conferència d'Emma Goldman apareguda en el periòdic barcelonès "Solidaridad Obrera" del 23 de setembre de 1936

    Notícia de la conferència d'Emma Goldman apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 23 de setembre de 1936

    - Conferència d'Emma Goldman: El 23 de setembre de 1936 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman dóna una conferència radiofònica en anglès per l'emissora ECN 1, 42 m. de Barcelona (Catalunya), la ràdio de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El títol de la conferència d'Emma Goldman, aleshores de visita a Catalunya, va ser: «Les meves primeres impressions sobre la Revolució espanyola.».

    ***

    Inauguració de la Rotonda Maria Occhipinti

    Inauguració de la Rotonda Maria Occhipinti

    - Rotonda Maria Occhipinti: El 23 de setembre de 2006, al començament de la via Roma de Ragusa (Sicília), s'inaugura una rotonda, a iniciativa de la revista Sicilia Libertaria i de l'Arxiu Històric dels Anarquistes Sicilians, en homenatge de la militant anarquista Maria Occhipinti.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Frantisek Kupka

    Frantisek Kupka

    - Frantisek Kupka: El 23 de setembre de 1871 neix a Opocno (Bohèmia Oriental) el pintor abstracte, il·lustrador, dibuixant satíric i anarquista Frantisek Kupka. Fill d'un modest passant de notari, era el major de cinc germans. Estudiant mediocre, va entrar començar a fer feina amb 13 anys al taller un guarnicioner aficionat a l'ocultisme que, a més d'introduir-lo en aquest món, el va atiar, davant les evident dots artístiques del jove, a l'ingrés a l'Escola d'Arts Aplicades de Jaromer. En aquesta ciutat, Alois Studnicka, un pintor interessat en el dibuix ornamental, el va preparar per a l'ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts de Praga. En aquesta etapa de formació, Kupka es mantindrà dins dels marges del més estricte academicisme i pintarà sobretot quadres de tema històric. Després de llicenciar-se a Praga, en 1892 va viatjar a Viena per prosseguir els estudis, submergint-se en la creixent vida cultural de la ciutat austríaca, mentre aprofundeix en el pensament ocultista, ingressa en una confraria teosòfica i es guanya uns diners fent de medium en sessions espiritistes. La seva activitat pictòrica s'ajusta als temes al·legòrics i la seva obra L'últim somni de Heine moribund, guanya certa notorietat. En 1894 s'uneix a Maria Bruhn, una dissenyadora de moda acabalada que li ajudarà en tots els sentits. En 1896 es va instal·lar definitivament a París, alliberant-se de l'esperit decadent de Viena, i poden viure gràcies al suport econòmic de Maria Bruhn i, després de la seva mort, per la petita herència que aquesta li llega. Serà en la capital francesa on col·laborarà amb grups anarquistes i farà amistat amb destacats militants llibertaris, especialment entre els anys 1900 i 1912. Més tard començarà a realitzar cartells per a cabarets i s'iniciarà en la il·lustració per a publicacions satíriques i anarquistes, com Cocorico,Le Coin des enfants, Les Temps Nouveaux o L'Assiette au Beurre, on criticarà els diners, el militarisme i les religions. També realitzarà la portada per al fulletó Le salariat, de Kropotkin (1909); les il·lustracions de l'últim tom de L'Homme et la Terre, d'Élisée Reclus; i en 1909 va preparar les il·lustracions per a una nova edició de La grande révolution, de Kropotkin, que es van perdre. A més de la seva tasca com a il·lustrador, en aquests anys l'obra de Kupka es mantindrà dins l'àmbit simbolista. A partir de 1906 va començar a aprofundir en l'estudi del color basat en les teories de Newton i de Goethe, que generaran obres de colors intensos aplicats de manera arbitrària i que seran el primer pas del seu abandó definitiu de la figuració. A finals de la primera dècada del segle XX es produeix un gir important quan comença a escriure textos d'estètica, com ara La création dans les arts plastiques, i assisteix a les reunions dels germans Duchamp Villon, veïnats seus del barri parisenc de Puteaux, la principal preocupació dels quals era conferir una base matemàtica al cubisme. En aquestaèpoca Kupka reprèn les seves investigacions sobre el moviment --semblant a les realitzades pels futuristes-- i fa les primeres passes cap a l'abstracció (Discos de Newton, Amorfa,Fuga de dos colors). A partir de 1910 participarà en el Saló de Tardor i en les exposicions dels Independents. Malgrat la seva reiterada negativa a ser assimilat amb els cubistes, comença a figurar al costat de Delaunay, Léger i Picabia dins de l'àmbit del que Apollinaire defineix com a «cubismeòrfic». Com la majoria dels artistes de la seva generació, Kupka veu la seva carrera interrompuda en 1914 per la Gran Guerra i a diferència d'altres estrangers residents a França decideix implicar-se en la contesa allistant-se en l'exèrcit francès, on organitzarà el Cos d'Infanteria Txec, assolint el grau de capità, i sota el pseudònim de Dalny va dibuixar cartells, postals i caricatures de propaganda antiaustríaca. Després del conflicte, reprèn la seva activitat artística i combina els elements de la seva etapa anterior amb una nova orientació anomenada «cicle orgànic». En aquests anys coneix l'industrial txec Jindrich Waldes, que li farà de mecenes durant anys. En 1921 va realitzar la seva primera exposició individual a París amb gran èxit de crítiques, però no de vendes. Les dificultats econòmiques, l'escàs reconeixement i problemes de salut que comença a patir fan que poc a poc es vagi retirant de la vida pública, adquireixi fama d'esquiu i que, en crisis nervioses, destrueixi moltes de les seves obres. A partir de la segona meitat de la dècada dels anys vint, influït pel jazz i per l'estètica de la màquina, recupera vells estudis sobre el dinamisme i de les formes circulars. En 1931 l'associació Abstration-Création, acabada de crear, el convida a integrar-se en el comitè directiu i Kupka, sempre poc inclinat a participar en organitzacions, hi participarà exposant amb el grup i col·laborant en la seva revista durant tres anys. En 1940, en mig de la II Guerra Mundial, a causa de la seva condició de txec exiliat, es veu forçat a abandonar París, refugiant-se a Beaugency. Quan va acabar la guerra retornà a la seva vella casa parisenca de Puteaux (Illa de França, França) on morí el 21 de juny de 1957.

    ***

    Gaston Couté (juny de 1910)

    Gaston Couté (juny de 1910)

    - Gaston Couté: El 23 de setembre de 1880 neix a Beaugency (Centre, França) el poeta i cantautor llibertari bohemi Gaston Eugène Couté. Sos pares (Eugène Désiré Couté i Estelle Joséphine Palmyre Alleaume) eren moliners al vell Moulin des Murs de Beaugency i son pare era nomenat«Couté des Murs», per no confondre'l amb un altre Couté de la regió. Gaston passà sa infància i sa adolescència a Meung-sur-Loire. En 1891 va rebre el certificat d'estudis primaris, però va abandonar l'institut, que detestava, el desembre de 1897 abans d'acabar el batxillerat. Alhora que treballava com a empleat auxiliar a la Recaptació General dels Imposts d'Orleans, també feia feina de reporter en un periòdic local, Le Progrès du Loiret. Va començar a publicar els seus poemes, que componia en patuès, en publicacions locals (La Meunerie Française, La Revue Littéraire et Sténographique du Centre, etc.), sovint fent servir els pseudònims Gaston Koutay i Pierre Printemps. Un grup d'artistes parisencs que estaven de gira i que actuaren al Café Gillet van sentir les seves poesies i l'encoratjà. L'octubre 1898 va decidir marxar a París per desenvolupar la seva carrera artística. En 1900, el ja autor de cançons antimilitaristes, va aconseguir que el servei militar fos ajornat gràcies al seu lamentable estat durant la revisió mèdica, i més tard serà llicenciat definitivament. Després d'alguns anys de vaques magres, obtingué un cert èxit a partir de 1902 recitant els seus poemes als cabarets de Montmartre (Al Tartaine, L'Ane Rouge, Funambules, Noctambules, Pacha-noir, Carillon, La boîte à Gabel, Le Cabaret d'Alexandrette, etc.). En aquesta època va col·laborar en la revista La Bonne Chanson, de Théodore Botrel, i escrigué cançons d'actualitat per als periòdics anarquistes (La Barricade,La Guerre Sociale,Le Libertaire). Fou una mena de representant de la versió rural del cèlebre poeta llibertari en llenguatge popular Jehan-Rictus, el qual li ajudà en els seus començaments. En 1906 ja era un reputat artista d'èxit. En 1907 fundà, amb els cantautors Dumestre i Dominos, un petit cabaret al Barri Llatí anomenat Truie qui file, que fracassà pocs mesos després. Fou íntim de nombrosos artistes i bohemis, com ara Pierre Mac Orlan, Roland Dorgelés, Max Jacob, Francis Carco, Steinlen, Poulbot, Picasso, Utrillo, Depaquit, Dubray, etc. Els últims anys de sa vida foren força difícils: tuberculosi, tabaquisme, alcoholisme per absenta, mancança de diners, marginació dels escenaris --l'apropament de la guerra afavorí els cantautors patrioters en detriment dels anarquistes i antimilitaristes. El juny de 1911 fou denunciat per «ultratges a la Magistratura». Gaston Couté va morir el 28 de juny de 1911 a l'hospital Lariboisière de París (França), al qual havia estat portat el dia abans, i fou inhumat l'1 de juliol al cementiri municipal de Meung-sur-Loire, acompanyat per més de 600 persones, moltes del món artístic (cantautors, músics, escriptors, pintors, etc.), però sobretot militants anarquistes i sindicalistes. Els poemes de Gaston Couté (anarquistes, antimilitaristes, anticlericals, contra la burgesia, etc.) han estat cantats per infinitat d'intèrprets (Édith Piaf, Marc Ogeret, Bernard Lavilliers, La Tordee, Gérard Pierron et Marc Robine, Bernard Meulien, Claude Antonini, Compagnie Grizzli, Compagnie Philibert Tambour,Le P'tit Crème,Hélène Maurice, Imbu, etc.) i el seu repertori ha estat actualitzat per la música contemporània (rock, rap, tecno, etc.). Entre 1976 i 1977 es van publicar les seves obres completes (La chanson d'un gâs qu'a mal tourné) en cinc volums i han estat reeditades en diverses ocasions, venent-se més de 40.000 exemplars.

    ***

    Salvador Seguí i Rubinat

    Salvador Seguí i Rubinat

    - Salvador Seguí i Rubinat: El 23 de setembre de 1887 neix a Tornabous (Urgell, Catalunya) Salvador Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a militar en el moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor. En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el«Motí de la Fam» de 1914. En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel Sindicat Únic (Ram o Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques. Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda --les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. El 10 de març de 1923 va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per una conjura policiacopatronal. Home bohemi, força perseguit --empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920--, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción,Los Nuevos, L'Opinió,Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. És autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923),Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a Barcelona la Fundació Salvador Seguí, lligada a la Confederació General del Treball (CGT), en la seva memòria.

    ***

    Xilografia de Juan Pardo publicada en el periòdic de Montevideo "Inquietud" d'abril de 1946

    Xilografia de Juan Pardo publicada en el periòdic de Montevideo Inquietud d'abril de 1946

    - Juan Pardo: El 23 de setembre de 1893 neix a Gavarda-Alberic (Ribera Alta, País Valencià) l'artista anarquista Juan Pardo, conegut sota el pseudònim El Jinete l'Azulejo. Emigrat o exiliat a l'Uruguai, il·lustrà amb xilografies nombroses publicacions anarquistes de Montevideo (Solidaridad, Voluntad, etc.) i culturals (Resalto, etc.). Realitzà centenars de xilografies per a la revista anarquista de Montevideo Inquietud. Periódico de Ideas (agost de 1944 - setembre de 1950), fundada por José Tato Lorenzo, administrada per Antonio Conde i redactada principalment per Miguel Silvetti, on també col·laborà amb articles d'opinió sota el pseudònim El Jinete l'Azulejo. Juan Pardo va morir el 6 de febrer de 1969 a Montevideo (Uruguai).

    ***

    Llibertat Ródenas

    Llibertat Ródenas

    - Llibertat Ródenas: El 23 de setembre 1893 --algunes fonts citen 1891 o 1892-- neix a Xera (Pla d'Utiel, País Valencià) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Llibertat Ródenas Domínguez --en alguns llocs apareix com Rodríguez. Son pare, Custodio Ródenas, després de viure a París i conèixer els escrits de Voltaire, va fer-se lliurepensador, abandonant el cristianisme i el tradicionalisme als quals era adepte; en tornar a València es va unir lliurement amb Emeteria Domínguez i va tenir tres fills: Volney, Progreso i Libertad, i va restar durant tota sa vida un ferm propagandista de les idees liberals, republicanes federalistes i blasquistes. Llibertad va ingressar amb cinc anys en una escola laica, però va poder assistir per poc temps, encara que després estudiaria fotografia i llegiria moltíssim. Va tenir cura d'una nina malalta i va fer pràctiques de modista. Aquellaèpoca estava caracteritzada per una gran agitació politicosocial contra el règim monàrquic i contra el primer ministre Cánovas del Castillo. Ja més gran, va començar a freqüentar els mítings i les reunions polítiques i aviat va participar en les controvèrsies amb els socialistes que se suscitaven adquirint una gran capacitat expositiva i d'oratòria, decantant-se per les idees anarquistes. En 1918 es va instal·lar amb sa família a Barcelona, on com a membre del Sindicat del Tèxtil va intervenir en el Congrés de la Confederació Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sants. Posteriorment va participar en gires de propaganda organitzades per exposar i explicar els importants acords d'aquell congrés i també per ajudar a la constitució de sindicats a les localitats on no existissin. Durant una d'aquestes gires, a Valls en 1920, va conèixer qui després serà son company, l'anarcosindicalista Josep Viadiu. El seu domicili barceloní es va convertir en centre de reunió i de refugi dels perseguits per part de les autoritats; també va servir d'amagatall d'armes que haurien de servir com a defensa enfront dels atacs dels escamots de pistolers del Sindicat Lliure, pagat per la patronal i en conxorxa amb els aparells repressius de l'Estat. Volney i un cosí, Armando, van ser detinguts i una nit se'ls va aplicar la «llei de fugues»: Armando va morir dies després a causa de les ferides i Volney va poder fugir sa i estalvi i va amagar-se; en altre tiroteig son germà Progreso també va resultar ferit. El 13 de desembre de 1920, arran de l'atemptat i mort de l'inspector de policia Espejo, va ser detinguda i portada en presència d'Arlegui a comissaria, on va rebutjar les insinuacions de suborn perquè abandonés la seva militància, fet que li va costar tres mesos de presó. Un cop alliberada, i en unió de Rosari Dulcet, va viatjar a Madrid per fer una xerrada a l'Ateneu denunciant el terror governamental que assolava Barcelona i tota Catalunya. El 11 de novembre de 1921 va realitzar altra conferència a l'Ateneu de Madrid titulada «La situació actual de la dona». Va continuar fent gires propagandístiques arreu la península, fet que va implicar detencions, com la vegada que va ser detinguda amb Joan Peiró per unes xerrades a Guadalajara. Va actuar en el grup «Brises Llibertàries» de Sants, amb Rosari Segarra, i després, amb Rosari Dulcet, Miralles, García i altres. També va participar en els comitès pro presos barcelonins. Va prendre part en el míting d'afirmació sindicalista-revolucionari celebrat al Palau d'Arts Modernes de Montjuïc de 1922. Unit amb Viadiu a partir d'aquest, va tenir tres fills i la seva militància es va suspendre per un temps. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El juliol de 1936 va sortir amb la Columna Durruti cap a Aragó, i al front va participar com una miliciana més en la conquesta de Pina de Ebro. Es va ocupar de la marxa cap a Barcelona dels infants aragonesos evacuats dels fronts de guerra, per encàrrec de Durruti. Va col·laborar també en les activitats de «Mujeres Libres» i en el seuòrgan de propaganda. En acabar la guerra va poder creuar la frontera francesa, instal·lant-se a Bordeus. Va marxar a Santo Domingo, on va formar part amb Viadiu i Josep Peirats d'una col·lectivitat, i l'Havana. Finalment va establir-se a Mèxic, on només va poder retornar un dels seus tres fills de l'URSS on havien estat evacuats. Va ser una de les dones més famoses de l'anarquisme hispà, destacant sobre tot per la seva oratòria --Samblancat la va denominar «la pàl·lida vestal del sindicalisme roig». Llibertat Ródenas va morir el 19 de gener de 1970 a Mèxic.

    ***

    Ramón Andrés Crespo

    Ramón Andrés Crespo

    - Ramón Andrés Crespo:El 23 de setembre de 1905 neix a Ricla (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Ramón Andrés Crespo. Quan tenia 12 anys va instal·lar-se a Saragossa, on va començar a militar en el moviment anarquista i va formar part amb Joaquín Ascaso del grup anarquista «Los Indomables». En 1925, fugint de la repressió de Primo de Rivera, va exiliar-se a França, on va militar en diversos grups anarquistes fins la caiguda de la Dictadura. En 1931, amb la proclamació de la República, torna a Saragossa, on es converteix en un dels puntals més important de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tot assumint les tesis més anarquistes i radicals durant els anys republicans, participant en els grups d'acció de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), al costat de Joaquín Ascaso, Joaquín Aznar i altres defensors de la línia apuntada per Joan García Oliver de la«gimnàstica revolucionària». El setembre de 1931 va encapçalar la secretaria de la Federació Local de Saragossa, i en el Congrés Regional celebrat aquell mes es va mostrar força antisindicalista. L'octubre de 1931 va ser detingut per contraban d'armes, i de bell nou el gener a Osca i el maig de 1932 per possessió d'explosius. El 2 de juliol de 1933 va participar en l'assemblea míting pro presos de Madrid en representació d'Aragó. Entre octubre i desembre de 1933 fou comptador del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa. El desembre d'aquell any va participar en el Comitè Revolucionari durant la insurrecció llibertària aragonesa i per la qual cosa va acabar empresonat, ben igual que Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Agusto Moises Alcrudo, Cripriano Mera, etc. El febrer de 1936 va ser alliberat arran de l'amnistia atorgada pel Front Popular i tot seguit es va incorporar en la lluita per la Revolució, fent mítings a la zona de Benasque, amb Francisco Muñoz, a començaments de juliol de 1936. Quan va esclatar la rebel·lió feixista, va ser dels pocs militants saragossans que van saber estar en el seu lloc i un cop que la resistència es va fer impossible, va abandonar la ciutat a peu fins guanyar zona republicana amb sa companya María Castanera, que acabarà detinguda i afusellada pels feixistes. El setembre de 1936 va fer mítings a Barbastre amb Ara, Arnal, Alberola i Maravilla. Va organitzar el batalló«Aragón Confederal», amb el qual va combatre al front aragonès fins que va caure ferit l'octubre de 1937, restant coix per sempre. En aquesta època va tenir molta influència en els cercles anarcosindicalistes i faistes i se'l va considerar molt lligat a Ascaso i força contrari a Miguel Abós. Va residir a la comarca d'Alcanyís fins al definitiu avanç feixista. Evacuat a França, va aconseguir un passatge cap a Santo Domingo i després a Mèxic. Va retornar ja vell a la península, instal·lant-se a Saragossa a finals de 1973, on va participar en la reconstrucció de la CNT, organització on va militar fins al final dels seus dies. Ramón Andrés Crespo va morir el 22 de desembre de 1980 a Saragossa (Aragó, Espanya).

    ***

    Notícia de la detenció de Joaquín Navarro Litago apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 24 d'abril de 1951

    Notícia de la detenció de Joaquín Navarro Litago apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 24 d'abril de 1951

    - Joaquín Navarro Litago: El 23 de setembre de 1920 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joaquín Navarro Litago, que va fer servir el pseudònim de Agustín Vilanova Clavero. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina, s'integrà en el grup d'acció llibertari de Josep Lluís Facerías (Face) amb el qual participà en diverses accions (atracaments, sabotatges, cops propagandístics, etc.) contra la dictadura franquista a Catalunya. El 24 d'abril de 1951 va ser detingut per la Guàrdia Civil de La Garriga (Vallès Oriental, Catalunya) acusat de falsificació de moneda. L'octubre de 1951, fugint de les batudes policíaques desencadenades arran de diversos atacs, es va veure obligat, amb Josep Lluís Facerías i Joaquim Mir Jou, a restar amagat uns tres mesos abans de poder creuar el gener de 1952 els Pirineus. El 9 de juny de 1952 va ser detingut, amb Joaquim Mir Jou, a França. Les autoritats franquistes aleshores demanaren la seva extradició acusant-los de ser, juntament amb Josep Lluís Facerías, de la mort el 21 d'octubre de 1951 d'Antoni Massana Sanjuan durant l'atac d'un prostíbul a la zona de Pedralbes de Barcelona. Jutjats el 24 de juliol de 1952 a Amiens (Picardia, França) i defensats per Henri Torres i Jean Baptiste Biaggo, les extradicions van ser rebutjades. Josep Lluís Facerías durant aquest procés ja havia passat a Itàlia. El 25 d'agost de 1952 una nova demanda d'extradició va ser interposada per les autoritats franquistes i el 16 d'octubre de 1952 va ser jutjat en rebel·lia a Barcelona. En 1955 va ser novament detingut a França, però l'11 de març de 1955 el Tribunal d'Apel·lació de Metz (Lorena, França) rebutjà la demanda d'extradició. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Hanon Reznikov

    Hanon Reznikov

    - Hanon Reznikov: El 23 de setembre de 1950 neix al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), en una família jueva, l'escriptor, dramaturg, cineasta i anarquista Howard Reznick, més conegut com Hanon Reznikov. En 1968, quan acabava els estudis de biofísica a la Universitat de Yale, assistí a la representació de l'obra Paradise Now del grup escènic anarquista The Living Theatre al Lower East Side de Nova York i quedà tan profundament impressionat que començà a escriure obres per a la companyia i en 1977 n'entrà a formar part. Fou un gran defensor dels Theaters Against War (THAW, Teatres contra la Guerra) durant el conflicte bèl·lic amb Vietnam. En 1985, després de la mort de Julian Beck, creador de The Living Theatre, n'assumí la direcció amb Judith Malina, vídua de Beck i amb qui es casà en 1988. Estudià i introduí noves formes creatives per involucrar encara més el públic en els espectacles d'aquesta companyia i en aquests anys va escriure i va dirigir diverses produccions teatrals, com ara Strike support oratorium (1973), The money tower (1975), The yellow Methuselah (1982), Poland/1931 (1988), Clearing the streets (1989),The tablets (1989), The body of God (1990), Tumult, or clearing the street (1990), Rules of civility and decent behavior in company and in conversation (1991), Waste (1991), The zero method (1992), Anarchia (1993), And then the heavens closed (1995), Utopia (1995), Capital changes (1998), Resistenza (2000), Resist now (2001), A dream of water (2003), Enigma (2003), Code Orange Cantata (2004), Howling in the street (2005), Refugee Blues (2005) i Eureka (pòstum). En 2006 estrenà la pel·lícula Thanks. El 13 d'abril de 2008 patí un vessament cerebral, que es va veure agreujat amb una pneumònia i que implicà la necessitat d'un coma induït per ajudar la seva respiració. Hanon Reznikov morí poc després, el 3 de maig de 2008, al barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA). Fou enterrat al jueu Cedar Park Cemetery de Paramus (New Jersey, EUA) i la seva tova tomba porta les següents paraules:«Hanon Reznikov (1950-2008). Autor director poeta / pacifista anarquista / estimat germà / dramaturg utòpic». Pòstumament, en 2009, l'editorial Automedia publicà el recull Living on Third Street: Plays of the Living Theatre (1989-1992).

    Hanon Reznikov (1950-2008)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia de la detenció de Ludovico Nabruzzi apareguda en el periòdic madrileny «El Globo» del 28 de març de 1878

    Notícia de la detenció de Ludovico Nabruzzi apareguda en el periòdic madrileny El Globo del 28 de març de 1878

    - Ludovico Nabruzzi: El 23 de setembre de 1920 mor a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'advocat anarquista Ludovico Giardino Nabruzzi, conegut com Rubicone Nabruzzi o Rubicone. Havia nascut el 27 de juny de 1846 a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Ettore Nabruzzi, químic i apotecari, i Clotilde Rossi. Després d'estudiar Dret entrà a treballà com a escrivà públic a l'Oficina de l'Estat Civil de Ravenna. En aquesta època es declarava socialista. A partir de maig de 1870 entrà a formar part de la redacció del setmanari republicà de Ravenna Il Romagnolo, del qual esdevingué el director de redacció. A partir de l'estiu de 1871 es decantà cap a l'anarquisme internacionalista, allunyant-se de les posicions del republicanisme nacionalista de Giuseppe Mazzini, amb qui mantingué vives polèmiques en Il Romagnolo, esdevingut portaveu del moviment socialista. L'abril de 1872, amb la finalitat d'obtenir la mediació de Giuseppe Garibaldi i d'atreure'l cap a l'anarquisme, marxà a Caprera. El 14 de juny d'aquell any, en una reunió extraordinària del Consell Regional del socialista Fascio Operaio (Lliga dels Treballadors), de la qual formaven part Andrea Costa, Francesco Orsini i Ludovico Guardigli, es convocà un congrés nacional i el juliol de 1872 assistí, en representació de Garibaldi, al Congrés de Rimini. Estava casat amb Amalia Luigia Frignani, membre de la Secció de Dones de l'Internacional i del Fascio Operaio de Bolonya, i amb qui tingué dos infants. Mantingué una extensa correspondència amb Mikhail Bakunin i en 1872 es va reunir amb ell a Minusio (Ticino, Suïssa) i li ajudà en tasques de comptabilitat. El setembre de 1872 a Zuric (Zuric, Suïssa), amb Bakunin, Andrea Costa, Carlo Cafiero i Errico Malatesta, entre d'altres, participà en la conferència per preparar la mocions que s'havien de presentar al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) federalista i antiautoritària i que finalment se celebrà a Saint-Imier entre el 15 i el 16 de setembre d'aquell any i al qual assistí com a delegat de la Federació Italiana de l'AIT. En 1873 va ser nomenat membre de la comissió de Correspondència en el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT. Després del fracàs del motí insurreccional de Bolonya de 1874, fugí a Lugano, on treballà ocasionalment com a escrivà públic. El 31 d'agost de 1874, en el Congrés de la Lega Universale delle Corporazione Operaie (LUCO, Lliga Universal de les Corporacions Obreres) de Ginebra, destacà, amb Tito Zanardelli, la necessitat que la LUCO fes costat la resistència revolucionària armada. Entre 1874 i 1875 obrí a Lugano l'Agència Italiana de Comissions i Anuncis i representà una empresa productora de màquines trilladores. Son germà petit Giuseppe, procurador i també anarquista, aleshores era secretari de la Societat Italiana de Socors Mutus de Lugano i treballava a l'Hotel du Parc amb el cuiner Joseph Favre. En 1875 Ludovico publicà, amb Tito Zanardelli, una guia històrica, descriptiva i comercial de la zona (Guida storico-descrittiva-commerciale di Lugano, Bellinzona e Locarno). Entre el 20 d'agost i el 20 d'octubre de 1875 publicà a Lugano amb Zanardelli cinc números del periòdic socialista L'Agitatore. A finals de 1875 edità a Lugano L'Almanaco del Proletario per l'anno 1876, amb la col·laboració de Joseph Favre, Benoît Malon i Tito Zanardelli, entre d'altres, i que es mostrà crític amb les posicions netament internacionalistes i bakuninistes del Comitè Italià per a la Revolució Social d'Andrea Costa i de Carlo Cafiero. Va ser un dels creadors de la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Favre, Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Matteucci, Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.); ell s'encarregà de redactar el document de l'escissió, que fou votat unànimement el 18 d'agost de 1876. En 1877 marxà a França, on treballà amb Zanardelli en una tintoreria de Puteaux. A París freqüentà el cercle socialista d'Andrea Costa i el 23 de març de 1878 va ser detingut juntament amb Costa, Zanardelli i Anna Kuliscioff, sota l'acusació de pertinença a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1880 signà el «Manifest als oprimits d'Itàlia» difós a nombroses ciutats italianes i on es feia una crida a la insurrecció. Expulsat de França, marxà a Suïssa, però retornà clandestinament a França on va fer amistat amb Jules Guesde i col·laborà en el periòdic L'Égalité i envià articles a La Plebe de Milà. En 1881 va ser novament expulsat de França i, després d'un temps a Ginebra, retornà a Itàlia, on entrà a formar part del Comitè de Suport a Amilcare Cipriani, empresonat a Porto Longone. Aquest any participà en el Congrés Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat a Chiasso. De bell nou actiu en el moviment anarquista, participà en la comissió de Ravenna d'organització del Congrés de Capolago, que se celebrà el 6 de gener de 1891. Membre de la Comissió Provisional de Ravenna creada per reorganitzar el moviment anarquista, organitzà el setembre de 1891 a Faenza un Congrés dels Anarquistes de Ravenna i de Forlì, amb la finalitat de crear un organisme capaç d'activar situacions revolucionàries. Perseguit per la policia per la seva incessant activitat per reorganitzar el moviment anarquista a la Romanya, l'octubre de 1894, sota l'acusació de «conspiració contra la seguretat interna de l'Estat», se li assignà la residència i se li arrestà al seu domicili. Finalment fou absolt per manca de proves. Després d'un temps a Gènova a partir de 1912, retornà a la seva ciutat natal. Ludovico Nabruzzi va morir el 23 de setembre --altres fonts citen el 12 de setembre o el 12 d'octubre-- de 1920 a l'Hospital Civil de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional"és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)


    Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició



    Per Llorenç Buades Castell

    Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

    Exdirigent de la LCR


    La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

    En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

    En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional"és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

    De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

    El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

    L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

    Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

    Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


    La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


    Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)


    Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

    Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

    Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

    Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

    A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0


                                              Els jutges franquistes i els jutges nazis.

        A l'any 1933, el distingit filòsof Martin Heidegger va desposseir a N'Edmund Husserl de la dignitat de professor emèrit de la Universitat de Friburg. En Heidegger (que era el rector de la Universitat) deia que ell es limitava a complir la legalitat del nou règim nacional-socialista. Segons la nova llei, els individus de ''sang jueva'' havien de quedar exclosos dels centres d'ensenyament. 
        Convé saber: En Husserl havia renunciat al judaisme i havia adoptat el luteranisme. 
       Els jutges nazis declaraven com a justes i necessàries les lleis de ''neteja racial''.
       Els jutges franquistes (com ho són els del Tribunal Constitucional) entenen que Catalunya (El Principat de Catalunya) no té dret a l'autodeterminació, que reclamar un referèndum sobre la independència és il·legal i antidemocràtic, que la democràcia vàlida consisteix en fer valer la ideologia franquista, que les manifestacions en suport del referèndum són obra de les ''turbes''.

        
      

    0 0

    Buenas a todos, empezamos blog sobre la temática de turismo y el primer articulo quería dar 4 planes en pareja que puedes hacer con ella. Allá vamos! planes para hacer en pareja 1 Si sois de las parejas que os encanta viajar, podéis hacer una escapada romántica hasta Sevilla el puente de Octubre. Sevilla es una de las ciudades mas bellas de España y es que es una ciudad con gran encanto. Déjate llevar por sus calles, su gente, etc. Visita la Giralda y otros lugares y monumentos. 2 Sorprendela con un regalo y vete a cenar con ella a un restaurante romántico. A las chicas les encanta los regalos (como a todos) y si ademas reservas un restaurante romántico para cenar en tu ciudad, quedara encantada. 3 Practicar deporte, son muchas las parejas que no practican deporte o simplemente un Hobbie, nunca es tarde para ver que cosas comunes os gusta ;) 4 Si queréis aventura, visitar un parque de atracciones o un multiaventuras Mas adelante sacaremos mas planes para que puedas hacer con tu pareja o también puede seguirnos en nuestro blog oficial.

    0 0

    Des d'Alternativa, i davant els esdeveniments preocupants dels últims dies, presentam a ple una moció de suport al referèndum de Catalunya i de solidaritat amb els repressaliats per defensar la democràcia i l'autodeterminació.


    La setmana passada, i vista l'escalada repressiva de l'Estat, des d'Alternativa per Pollença vàrem considerar que no podíem continuar en silenci i vàrem registrar una moció per donar suport al dret d'autodeterminació i de solidaritat amb les persones perseguides per la justícia per voler exercir un dret fonamental.

    Interpel·lats pel que en semblava un clar atemptat contra la democràcia, i partint de la idea que tot el que permetem que passi a Catalunya se'ns girarà en contra quan volguem decidir qualsevol altra cosa que també vagi contra el règim del 78, pensam que el paper de les esquerres és donar suport al referendum i no callar.

    Els esdeveniments dels dos darrers dies, amb el que es pot considerar un estat d'excepció encobert i una suspensió de l'autonomia de facto, no han fet més que agreujar la situació i donar més motius per haver presentat la moció. Al carrer, arreu de l'Estat i també a Pollença, la gent ha mostrat ja el seu suport. Dijous que ve, dia 28, també es plantejarà a la institució municipal, i esperam que s'aprovi.

    A partir d'aquesta iniciativa, a altres municipis com a Artà o Manacor, també es debatran propostes similars.

    A la continuació de l'article teniu la moció.

     

     

     

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    MOCIÓ EN DEFENSA DE LA DEMOCRÀCIA I EL DRET D'AUTODETERMINACIÓ

     

    Exposició de motius:

    Atès que després de més de cinc anys de conflicte territorial entre l'Estat espanyol i Catalunya, en els quals una part important del poble de Catalunya ha mostrat, a través de les mobilitzacions més massives viscudes a Europa en els darrers anys, i sempre de forma escrupulosament pacífica i democràtica, la seva voluntat d'exercir el dret d'autodeterminació.

    El poble de Catalunya durant aquests darrers anys ha donar suport majoritari a través de les eleccions a les forces partidàries del dret a decidir i, a través del seu parlament s'ha reconegut reiteradament com a subjecte sobirà que pot exercir el dret d'autodeterminació.

    L'Estat espanyol no ha volgut entrar en un procés de negociació, i ha optat per judicialitzar el conflicte en lloc de donar una resposta política al problema.

    Les accions judicials empreses fins al moment (querelles per permetre debats, per aprovar lleis, citacions a declarar per imprimir o difondre publicitat, prohibició d'actes públics, tancament de webs...) no només amenacen la llibertat de les persones contra que es dirigeixen sinó que atempten contra la democràcia en si mateixa perquè posen en qüestió llibertats fonamentals com la d'expressió, de premsa, de reunió, de participació política...

    Per tot això, aquesta regidora presenta al ple de l'Ajuntament per a la seva aprovació, si procedeix, la següent proposta d'

    ACORDS:

    -mostrar el compromís de l'Ajuntament de Pollença amb al dret d'autodeterminació dels pobles, i conseqüentment, donar suport al referèndum d'autodeterminació de Catalunya que se celebrarà l'1 d'octubre

    -mostrar la solidaritat amb totes aquelles persones assetjades judicialment a Catalunya pel seu compromís amb la democràcia

    -notificar aquest acord al Parlament de Catalunya i a l'ACM (Associació Catalana de Municipis)


    0 0

    El celler Can Novell de Binissalem organitza un tast de vins i glosa, el proper 24 de setembre a les 19:30h. Hi prendran part els glosadors de Mallorca Miquel Servera "Boireta" i Mateu "Xurí", amb la veu i la guiterra de les germanes Margalida Eugènia i Cati Eva Canyelles.

     


    0 0

    [24/09] II Congrés de l'FTRE - Atemptat de Pallàs - Vaga de Le Creusot – Il·legalització «wobblies» canadencs - Incontro Internazionale Anarchico - Amaral - Aguilar Morato - Berenguer - Corsinovi - Mariga - Amela - Payán - Farinelli - Bonneff - Villaverde - Campuzano - Puyol - Trouille - Sanz - Juan Riquer - Herbera - Oliva

    Anarcoefemèrides del 24 de setembre

    Esdeveniments

    Carnet de membre de l'FTRE (Arxiu Històric Municipal de Loja)

    Carnet de membre de l'FTRE (Arxiu Històric Municipal de Loja)

    - Segon Congrés de l'FTRE: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1882 té lloc al teatre Cervantes de Sevilla (Andalusia, Espanya) el Segon Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), convocat per la Comissió Federal de l'FTRE, i amb l'assistència de 254 delegats en representació de 495 seccions. En el congrés es va fer una relació de les seccions que s'havien adherit a Federació: la Unió de Constructors d'Edificis (90 seccions de paletes, peons, fusters, ebanistes, rajolers, pedrers i picapedrers, terrissaires, vidriers, serrallers i pintors), la Unió d'Obrers Manufacturers (100 seccions; tres mil dones i set mil homes), la Unió de Treballadors del Camp (104 seccions i 20.9015 afiliats), la Unió d'Indústries Alimentàries (17 seccions), la Unió de Constructors de Calçat (23 seccions i sis mil afiliats), la Unió de Noògrafs (30 seccions i dos mil afiliats), la Unió de Barreters (25 seccions i 1.100 afiliats) i el projecte d'organització de les unions de Fustes fines, Suro, Boters, Treballadors del mar, Constructors de carruatges, Conductors de carros i cotxes, entre altres. L'estadística global de la Federació comptabilitzava 10 comarques (Andalusia Est, Andalusia Oest, Aragó, Catalunya, València, Castella la Vella, Castella la Nova, Galícia, Múrcia i País Basc), 218 federacions locals, 663 seccions i 57.934 afiliats, tot un èxit pensant que l'FTRE només feia un any que s'havia creat i marquen el cim del sindicalisme anarquista en el segle XX. Els temes que es van tractar en el congrés van ser la reivindicació de les 8 hores i l'abolició de la feina a escarada, el rebuig dels partits polítics, la reivindicació de la revolució no violenta i científica, la igualtat dels drets de la dona, la reglamentació de la vaga i el rebuig de les vagues insolidàries, els mitjans de propaganda, la resistència solidària i la revisió dels estatuts, entre altres. Però el tema que va suscitar més controvèrsia va ser sobre la línia de conducta que havia de seguir la Federació davant les circumstàncies repressives de l'Estat, enfrontant-se dues tendències irreconciliables: els partidaris de l'organització pública legal i els partidaris de l'organització clandestina il·legal; encara que la majoria es va inclinar per la primera, però sense desaconsellar o desacreditar la segona. També en aquest congrés va plantejar-se per primer cop un tema que més tard seria importantíssim en el moviment obrer i que portaria una polèmica que duraria molts d'anys, basat en com havia d'interpretar-se la igualtat en la societat futura anarquista, enfrontant-se dues postures completament distintes: l'anarcocol·lectivista bakuninista (atribuir a cadascú el fruit de la seva feina, defensada principalment per la regió catalana) i l'anarcocomunista kropotkiana (la distribució de la producció ha de fer-se d'acord amb les necessitats, defensada especialment per la regió andalusa). Com a conseqüència d'aquest congrés sorgirà una escissió de la fracció més radical, «Los Desheredados», i que estarà fonamentalment organitzada a Andalusia, regió majoritària dins de l'FTRE.

    ***

    Atemptat de Pallàs segons el periòdic barceloní "La Campana de Gràcia" del 30 de setembre de 1893

    Atemptat de Pallàs segons el periòdic barceloní La Campana de Gràcia del 30 de setembre de 1893

    - Atemptat de Pallàs: El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya), el tipògraf anarquista Paulí Pallàs i Latorre va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa --l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat-- va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

    ***

    Jules Adler: "La Grève au Creusot" (1899)

    Jules Adler: La Grève au Creusot (1899)

    - Vaga de Le Creusot: El 24 de setembre de 1899 es realitza una gran manifestació de més de 7.000 persones des de Le Creusot (Borgonya, França) cap a la població de Montchanin, veïna a sis quilòmetres, per agrair el suport dels seus habitants durant la vaga dels treballadors de la primera localitat. Les fàbriques metal·lúrgiques de la Societat Schneider, especialitzades en la producció d'acer Bassemer, constituïren durant el segle XIX la primera concentració industrial de França. Aquesta societat diversificà la seva implantació industrial amb la construcció de noves fàbriques a Chalon-sur-Saône, a Montchanin i més tard a Le Breuil, però les de Le Creusot representaven el cor de la seva gran empresa. Montchanin se situa a mig camí entre Le Creusot, vila metal·lúrgica, i Montceau-les-Mines, vila hullera. Durant trenta anys --entre 1871 i 1899-- la pau social s'hi havia establert, facilitada pel creixement sostingut, la calma dels obrers satisfets de pertànyer a una gran empresa pionera i pel paternalisme dels dirigents preocupats pel nivell de vida dels seus «empleats» i de la seva formació professional. Però en 1898 es produiran un seguit de canvis que capgiraran la situació: els radicals guanyen les eleccions en maig; Eugène II Schneider, nou patró força absorbit per les seves feines a París, accedeix a la presidència de l'empresa; l'afluència de les comandes arrossega una acceleració dels ritmes de feina i, també, la frustració dels treballadors en no rebre els seus salaris. La qüestió sobre el dret a la sindicació surt a la palestra i entre maig de 1899 i juliol de 1900 les fàbriques i mines de tota la comarca coneixen nombrosos conats de vaga --«pel reconeixement del sindicat, per la llibertat de consciència i per la supressió de la policia d'incògnit»--, especialment entre el 31 de maig i el 2 de juny i entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre. Una sentència arbitral signada el 7 d'octubre de 1899 donarà la raó als vaguistes, que desfilaran victoriosament pels carrers de Le Creusot. Poc després la patronal ajudarà a crear els sindicats dissidents, constituïts per obrers favorables als seus interessos i contraris al sindicalisme revolucionari. Aquests sindicats grocs («jaunes», en francès) naixeren a Le Creusot i a Montceau en 1899. L'expressió «grocs» («jaunes») per designar els esquirols nasqué durant aquests esdeveniments i ve del color del paper oliat utilitzat per reemplaçar els vidres del cafè on es reunien els esquirols del sindicat de la patronal, sempre trencats pels vaguistes.

    Els minaires de Montceau-les-Mines

    ***

    Acta de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la Vancouver Industrial Mixed Union (5 de maig de 1906)

    Acta de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la Vancouver Industrial Mixed Union (5 de maig de 1906)

    - Il·legalització dels wobblies canadencs: El 24 de setembre de 1918 una Reial Ordre del reialme de Canadà de la Commonwealth, sota el pretext de l'esforç bèl·lic en la Gran Guerra (Llei de Mesures de Guerra) i seguint el clima de repressió que havia portat la majoria dels dirigents wobblies dels EUA a la presó entre 1917 i 1918, declara fora de la llei 14 organitzacions revolucionàries, entre elles el sindicat anarquista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), força actiu a la Colúmbia Britànica, i la Workers' International Industrial Union (WIIU), nom de la facció marxista del sindicat a Detroit (Michigan, EUA) encapçala per Daniel DeLeon i que també actuava al Canadà. La condemna per estar afiliat a l'IWW s'establí en cinc anys de presó. Aquesta mateixa ordre va prohibir les reunions realitzades en qualsevol idioma de país enemic (alemany, búlgar, hongarès, turc, etc.) o en rus, ucraïnès o finès, amb excepció dels serveis religiosos. No obstant això, els wobblies canadencs lluitaren en la clandestinitat. El 2 d'abril de 1919 la prohibició s'aixecà, després de l'empresonament de molts militants i que diversos afiliats dels EUA fossin deportats.

    ***

    Una de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de Venècia

    Una de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de Venècia

    - Incontro Internazionale Anarchico: Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 té lloc al Campo San Polo, al Campo Santa Margherita i a la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) l'Incontro Internazionale Anarchico. La trobada d'estudi va ser organitzada per Centro Studi Libertari«Giuseppe Pinelli» de Milà, el Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA) de Ginebra i l'Anarchos Institute de Mont-real. El col·loqui s'organitzà en diverses sessions i comptà amb la participació de nombrosos intel·lectuals anarquistes:«Entorn de 1984» (John Clark, Jean-Jacques Gandini, Dimitri Segal, Günter Hartmann, Marianne Enckell, Wolfgang Haug, Andreas Kühnpast), «El proletariat militant» (Zbigniew Kowalewski, Massimo Varengo, Martin Nilsson, Yvon Le Bot, Luis Andrés Edo, Daniel Colson),«Imperialisme cultural» (Stephen Schecter, Mikhail Agurski), «Guerra i Pau» (Dimitri Roussopoulos), «El comunisme d'Estat» (Nicolas Trifon, Mok Chiu Yu, Zbigniew Kowalewski,Ángel Pino, Oliver Kurtovic, Lino Veljak), «Psicoanàlisi i societat» (Mario Marrone, Roger Dadoun, Alain Thévenet, Jacques Guigou), «L'ecologia social» (Murray Bookchin, Juan Martínez Alier), «Art i anarquia» (Arturo Schwartz, Benito Recchilongo, Pietro Ferrua), «El Estat i l'anarquia» (Eduardo Colombo, Frank Harrison, Slobodan Drakulic, Agustín García Calvo),«Feminisme i anarquisme» (Marsha Hewitt, Barbara Köster, Ariane Gransac, Ynestra King),«Viure l'anarquia» (Roberto Ambrosoli, Roger Dadoun, Rubén Prieto, Jacques Valler, Ronald Creagh, David Koven, Emilio Penna), «Mass-media i comunicació llibertària» (Ferro Piludu, Yves Peyraut, Bernard Baissat, Francisco Madrid Santos),«Ciutat, poder, alliberament» (Dimitri Roussopoulos, Stephen Schecter, Murray Bookchin, Joãn Freire), «El Estat i l'anarquia» (Nico Berti, Colin Ward, Murray Bookchin, Rudolf de Jong), «Educació i llibertat» (Orenella Buti, Lewis Jones, Joel Spring, Jordan Bishop), «Tendències antiautoritàries i tensions llibertàries en les societats contemporànies» (Trivo Indjich, Marie-Martine Madouri, Olivier Corpet), etc. En multitud de parades, carpes, sales i espais públics es realitzaren diverses activitats culturals (seminaris, taules rodones, conferències, debats, assemblees, exposicions, fires editorials, presentacions de publicacions, teatre, música, cinema, passacarrers, etc.). Assistiren unes tres mils persones d'uns trenta països dels cinc continents. En 1986 es publicà, a càrrec d'Agnaldo S. Maciel, Marienne Enckell, Fabio Santin i altres, un reportatge fotogràfic de la trobada en dues edicions bilingües (italià-francès i castellà-anglès) sota el títol Ciao anarchici i que va ser publicada per cinc editorials anarquistes: Edizioni Antistato (Milà), Editions Noir (Ginebra), Atelier de Creátion Libertaire (Lió), Editorial Nordan (Estocolm) i Black Rose Books (Mont-real).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Ana Aurora do Amaral Lisboa

    Ana Aurora do Amaral Lisboa

    - Ana Aurora do Amaral Lisboa: El 24 de setembre de 1860 neix a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la pedagoga, poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista Ana Aurora do Amaral Lisboa. Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son pare, comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus, donà una educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En 1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la màxima qualificació en totes les assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra dels polítics republicans, juntament amb sos germans i al periòdic republicà A Federação, i mai no pogué exercir el magisteri en una escola pública. Fou una precursora de l'ensenyament per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota, el Col·legi Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint moltes vegades els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament. Abandonà el magisteri quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava gairebé cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern estatal li va concedir una pensió vitalícia amb la qual pogué sobreviure. En 1950 va ser guardonada amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem articles seus, algunes vegades fent servir pseudònims (José Anselmo, Aura Lys, etc.) en diferents publicacions periòdiques, com ara Correio do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não saber ler (1916), Festinhas escolares, (1925) i Teatro de dona (1931), entre d'altres. Ana Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil).

    ***

    Foto policíaca de Francisco Aguilar Morato

    Foto policíaca de Francisco Aguilar Morato

    - Francisco Aguilar Morato: El 24 de setembre de 1886 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Francisco Aguilar Morato. Sos pares es deien Manuel Aguilar i Joaquina Morato L'1 de novembre de 1914 es casà amb Maria Miret a Barcelona. L'abril de 1916 creuà els Pirineus i s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de peó per a la Companyia de Ferrocarrils del Midi, fent de mercader de carbó i de mecànic, o realitzant tasques agrícoles. El juny de 1917 la policia francesa del departament dels Pirineus Orientals el va inscriure en la llista d'anarquistes a vigilar com a «anarquista militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Francisco Berenguer Madrid

    Francisco Berenguer Madrid

    - Francisco Berenguer Madrid: El 24 de setembre de 1894 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida. Francisco Berenguer Madrid va morir el 20 de setembre de 1936 durant la batalla d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya).

    ***

    Fitxa policíaca de Fosca Corsinovi

    Fitxa policíaca de Fosca Corsinovi

    - Fosca Corsinovi: El 24 de setembre de 1897 neix a Casellina e Torri, actual Scandicci (Toscana, Itàlia), l'anarquista Fosca Corsinovi, també coneguda com Marie Thérèse Noblino i Fosca Barbieri. Sos pares es deien Antonio Corsinovi i Emma Salvestrini (o Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la Unió Anarquista Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella tingué una filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923 es reuní amb son company a Marsella (Provença, Occitània), el qual s'havia hagut d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al bulevard de la Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i seu del Comitato Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes polítiques) i del Comitato Pro Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels empresonats). Després de l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce s'establí a Tolo i a més tard a Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb un expedient d'expulsió obert, aquest va ser suspès a començaments de 1932 a resultes de la campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la zona. A començaments de 1934 marxà amb l'anarquista Francesco Barbieri, amb qui s'havia unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va treballar pels refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al menjador de refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936 marxà amb Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la revolució llibertaria que s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i marxà al front d'Aragó. L'octubre de 1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna una ambulància quirúrgica, que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a instàncies dels sindicats suïssos, es lliurà al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Comitè Peninsular de la FAI per socórrer els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb altres companys (Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca Tantini), un pis al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri i de Berneri. Dos dies després, el 6 de maig de 1937, formà part del grup (Emilio Canzi, Vincenzo Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital Clínic de Barcelona el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció estalinista. Malgrat tot, restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou l'animadora, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Eusebi Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Amb el nom de Marie Thérèse Noblino entrà a França només poques hores abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser detinguda, identificada, jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i son company Memo van ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser traslladats a la presó d'Ais de Provença i internats posteriorment als camps de concentració de Récébédou i de Brens. Sa filla aconseguí restar a França, però ella va ser lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15 d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí arribar a Florència on trobà son company Dario Castellani i on més tard es reuní amb sa filla. Després de l'alliberament de Florència, participà activament en la reorganització del moviment llibertari de la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a Florència (Toscana, Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí una Biblioteca-Arxiu «Fosca Corsinovi» a Florència.

    Fosca Corsinovi (1897-1972)

    ***

    Giovanni Mariga

    Giovanni Mariga

    - Giovanni Mariga: El 24 de setembre de 1899 neix a Pàdua (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Mariga, conegut com Il Padovano o Padovan. Sos pares es deien Antonio Mariga i Carolina Bettella. Es guanyava la vida fent de mecànic. Fins el final de la Gran Guerra no s'interessà per la política. Amb la seva quinta lluità en la batalla de Vittorio Veneto i als combats al Trentino, fins acabar a Trieste amb els «alliberadors». Després de la guerra continuà de soldat i va ser destinat a la caserna Villa Rei d'Ancona (Marques, Itàlia). Un dia van enviar les tropes a sufocar una aixecament a Albània, però en arribar al port els soldats es negaren en massa a pujar als vaixells i retornaren als quarters. Dies abans, alguns soldats anarquistes havien portat a les casernes Errico Malatesta qui, vestit de soldat, va fer discursos antimilitaristes i atià els soldats a desertar. Després del servei militar, en 1920 retornà a Pàdua i conegué un cambrer de Trieste que li va parlar d'anarquia i li va passar publicacions llibertàries. Esdevingut anarquista, reaccionà contra la violència feixista. Entre 1922 i 1943 va ser condemnat en diverses ocasions i arreplegà en total 16 anys de presó, en períodes de tres a sis anys. El juny de 1944 va ser alliberat de la presó de Massa (Toscana, Itàlia) i s'uní a la Resistència, combatent en la Brigada «Elio Wockievic», formació depenent de la Brigada«Lunense», on arribà al grau de sots comandant. Per raons de competència territorial, passà a la Brigada«Garibaldi» de Carrara (Toscana, Itàlia), comandada per Alessandro Brucellaria (Memo). En la Brigada «Lunense» també combaté, com a comandant de secció, l'anarquista Sergio Ravenna. Després del 4 de gener de 1945, més enllà de l'anomenada«Línia Gòtica», va ser enquadrat en el grup de sabotejadors «Tullio» de l'aliada«Special Force» de Florència (Toscana, Itàlia), on lluità, participant en accions força perilloses i d'espionatge, fins l'Alliberament d'Itàlia. En acabar la guerra, es va veure involucrat, juntament amb altres quatre persones, en un procés per l'homicidi d'Antibano Ruffini (Rompiteste), exsecretari del Partit Nacional Feixista (PNF) i membre de la «Brigata Nera», i de la seva esposa, fet que es produí el 5 d'agost de 1946 en un local públic de Santo Stefano di Magra (Ligúria, Itàlia). Encara que sempre es va declarar aliè als fets, va ser condemnat en primera instància a 20 anys de presó i en l'apel·lació a cadena perpètua. Mentrestant, per les seves accions partisanes, se li va proposar per a la concessió de dues medalles d'or (Creu de Cavaller de Vittorio Veneto i Medalla d'Or del Valor Militar), que mai no havia sol·licitat en coherència amb les seves idees. Aquestes condecoracions no li van ser concedides per mor de la seva condemna a cadena perpètua. El 20 de setembre de 1968, després de patir 22 anys de reclusió en diverses presons (Fossombrone, Pisa, Gènova, Liorna, Portolongone) i després d'una intensa mobilització dels companys arreu d'Itàlia, gràcies al suport del socialista Sandro Pertini, aleshores president de la Cambra de Diputats, obtingué la gràcia i pogué retornar a Carrara. Reprengué la seva activitat anarquista, entrant a formar part del grup anarquista «Pietro Gori» de Canal del Rio, a Carrara. En 1975, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini i Sergio Ravenna fundà el «Cercle Cultural Anarquista» del carrer Giuseppe Ulivi de Carrara. Contribuí, en 1978, a la creació, amb Belgrado Pedrini, Giovanni Zava i Sergio Ravenna, entre d'altres, del Cercle Anarquista«Bruno Filippi». Giovanni Mariga va morir el 16 de novembre de 1979 en un accident de trànsit a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Turigliano d'aquesta ciutat.

    Giovanni Mariga (1899-1979)

    ***

    Necrològica de Rafael Amela apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de desembre de 1980

    Necrològica de Rafael Amela apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de desembre de 1980

    - Rafael Amela: El 24 de setembre de 1903 neix a Cinctorres (Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Rafael Amela. Quan el cop militar de juliol de 1936, s'enrolà per lluitar el feixisme i el 2 d'octubre de 1938 va ser ferit al front de l'Ebre. Hospitalitzat a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), el 9 de febrer de 1939, encara convalescent, passà a França davant l'avanç franquista. Internat en un camp de concentració, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a l'agricultura del País del Loira. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la Confederació Nacional del Treball i s'instal·là a Miramàs, on fou membre de la seva Federació Local de la CNT des de març de 1948 fins a la seva mort. Malalt, després de nou mesos de patiment i d'haver estat operat en diverses ocasions, Rafael Amela va morir el 10 de novembre de 1980 a Miramàs (Provença, Occitània).

    ***

    Retallable de la Columna Durruti

    Retallable de la Columna Durruti

    - José Payán Berenguer: El 24 de setembre de 1915 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Payán Berenguer --alguns citen el seu segon llinatge com Berenguel. Amb sa família emigrà a Catalunya per qüestions econòmiques i s'establiren a Terrassa. Quan tenia 14 anys començà a treballar i a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i després en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 destacà en les protestes i reivindicacions a favor dels presos. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la Columna Durruti i lluità al front d'Aragó a diverses zones (Osca, Monte Aragón, Estrecho Quinto, etc.). Durant aquest any, des del front d'Osca, col·laborà en la revista Vida Nueva de Terrassa. Amb la militarització s'enquadrà en la 26 Divisió fins al final de la guerra. Quan la victòria franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial, milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Creà l'Agrupació de Relacions i Solidaritat de Terrassa. En 1975 vivia a Fleury. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División, Cenit, Espoir i Orto. José Payán Berenguer va morir el 3 de febrer de 2001 a Cercottes (Centre, França).

    ***

    Luciano Farinelli

    Luciano Farinelli

    - Luciano Farinelli:El 24 de setembre de 1931 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Luciano Farinelli. Era fill d'una família de llarga tradició llibertària --son pare es deia Ateo, de nom-- i cap al 1943 entrà a formar part del moviment anarquista. Després de la II Guerra Mundial, s'adherí al grup «Germinal» d'Ancona, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En aquesta època col·laborà en el setmanariUmanità Nova, de la FAI, i enSeme Anarchico, i participà activament en les lluites a favor de la laïcitat dins del grup «Croce Gialla» (Creu Groga). Amb Carlo Bianchi, en 1958, publicà l'únic número deL'Agitazione, d'Ancona. En 1964, amb Bruno Fattori, fundà el centre de trobada cultural i llibertari«Casa Malatesta». Regentà en aquests anys una petita botiga d'encerar mobles a la plaça del Papa d'Ancona, lloc de reunió del moviment anarquista de la ciutat. En 1965 s'oposà al pacte associatiu i organitzatiu de la FAI i fou un dels promotors del escindit Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista) i director del seu òrgan d'expressió,L'Internazionale. Amb sa companya Fernanda Bonivento, impulsà nombrosos actes commemoratius a Ancona, com ara l'aniversari de la«Setmana Roja» (1964 i 1996) o el cinquantè aniversari de la mort de Malatesta (1982). Luciano Farinelli va morir el 24 de juny de 1995 a Arcevia (Ancona, Marques, Itàlia) i, com a amic íntim de Giuseppe Pinelli, els seus arxius --que inclou el del periòdicL'Internazionale-- van ser donats al «Centre d'Estudis Llibertaris - Arxiu Pinelli» de Milà.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Maurice Bonneff

    Maurice Bonneff

    - Maurice Bonneff:El 24 de setembre de 1914 desapareix al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra, l'escriptor proletari Maurice Bonneff. Havia nascut el 28 de desembre de 1884 a Gray (Franc Comtat, Arpitània). Amb son germà Léon (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la conditionéconomique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale,La Vie Ouvrière,La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

    ***

    José Villaverde Velo

    José Villaverde Velo

    - José Villaverde Velo: El 24 de setembre de 1936 és assassinat a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) el destacat anarquista i anarcosindicalista José Villaverde Velo, conegut com Pepe Papeles. Havia nascut el 12 de juliol de 1894 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Quan tenia 15 anys entrà a treballar com a tallista en un taller d'imatges religioses. Més tard fou un dels organitzadors de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago en representació Sociedad de Fusters i Ebenistes, organitzacions de les qual va ser nomenat president en 1915. L'agost de 1917 dirigí amb José Pasín la vaga insurreccional d'aquell any a Santiago, fets pels quals ambdós van ser empresonats al castell de Santo Antón de la Corunya. En 1918 s'instal·là a Vigo, on va fer amistat amb Ricardo Mella. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Com que el Sindicat de Fusters de Vigo estava federat a la Unió General de Treballadors (UGT), el juny de 1920 participà en el congrés d'aquest sindicat socialista, on defensà la unió entre la CNT i la UGT. El novembre d'aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Federació de la UGT de Vigo i participà en la fundació de l'Ateneu Sindicalista. El juny de 1921 assistí a Gijón al I Congrés Nacional del Transport de la CNT. Des de 1922 fou un dels fundadors i redactors del periòdic ¡Despertad!, i membre del grup anarquista del mateix nom, amb Severino Estévez i Eduardo Collado. El juny de 1923 participà en el Congrés de la CNT de Gijón. Destacà sobretot en la CNT de Vigo, ciutat on treballava com a mestre d'aixa, i destacà com a orador en multitud de conferències i de mítings. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó. En 1925, des de Vigo, envià ajuda econòmica als presos a través de La Revista Blanca. Aquest mateix any va ser present en la reunió constituent de la Federació Marítima del Litoral Gallec (Federació Regional Marítima), celebrada a Santiago, en representació de Vigo i de Bouzas; en aquesta reunió s'acordà pagar-li un sou perquè dirigís el periòdic El Despertar Marítimo. En 1926 s'encarregà de l'edició de les obres de Ricardo Mella. En 1928 encapçalà ¡Despertad! de Vigo quan el periòdic català Solidaridad Obrera fou suspès. En aquesta època va fer de portaveu del grup«Solidaridad», que encapçalavaÁngel Pestaña i Joan Peiró, en els seus enfrontaments amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Assistí al Ple Nacional de Regionals de Mataró, on es decidí fer costat el complot de 1929 de José Sánchez Guerra contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1930 epilogà el llibre de Joan Peiró Ideas sobre sindicalismo y anarquismo. El setembre d'aquell any representà el Sindicat de Botellers de Vigo en el Ple Regional de la Corunya. També en 1930 va fer diversos mítings (Ferrol, Vigo, Marín, etc.) i dirigí la reapareguda Solidaridad Obrera de la Corunya. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà diversos sindicats (Betanzos, Marín, Vigo, Villagarcía i la Corunya) en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT i en el Plens Regionals de desembre de 1931 i d'abril i d'agost de 1932, com a delegat per Galícia i Astúries. A partir de 1931 residí en la Corunya. En 1932, amb el patró de pesca Manuel Montes, participà en el Congrés d'Armadors de Vaixells Pesquers celebrat a Madrid i fou un dels creadors del la Federació Nacional de la Indústria Pesquera (FNIP), dirigint el seuòrgan d'expressió Mar y Tierra. En el Ple de Villagarcía de 1931 va ser elegit secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT, càrrec que abandonà el desembre de 1932 per pressions de la FAI, que l'acusà d'ocupar massa sovint càrrecs remunerats–durant la seva gestió la CRG passà de 13.000 a 33.000 afiliats. Encara que mantenia tesis acostades al sector trentista i era molt amic d'Ángel Pestaña, el gener de 1933 es mostrà contrari a modificar les tàctiques confederals. En 1933 publicà el fullet Pro seis horas, text d'un míting amb Mauro Bajatierra i Orobón Fernández. L'abril de 1934 va ser nomenat gerent-administrador del Sindicat del Transport. En aquesta època es mostrà favorable a l'Aliança Obrera. En 1935 va ser novament elegit secretari de la CRG de la CNT, però no acceptà el càrrec. D'antuvi pogué fugir de la repressió desencadenada arran del cop feixista de juliol de 1936, però el 4 d'agost de 1936 va ser detingut pels rebels quan es reincorporava a la seva feina a la nova estació ferroviària de la Corunya-Santiago. El setembre d'aquell any se li va proposar l'organització dels sindicats feixistes (Central Obrera Nacional-Sindicalista) i la negativa implicà la seva sentència de mort. Trobem textos seus en La Calle, CNT,El Combate Sindicalista, Crisol, Mañana,Mar y Tierra, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. José Villaverde Velo va ser afusellat el 24 de setembre de 1936 a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) i el seu cos, amb el cap destrossat, aparegué l'endemà a la platja de Sabón de la Corunya. El seu important fons documental, bibliogràfic i hemerogràfic, amagat en una maleta i conservat per sa família durant la dictadura franquista, va ser cedit el 29 de juny de 2011 a la Real Acadèmia Gallega (RAG) i el projecte d'investigació històrica interuniversitari«Nomes e Voces» s'encarrega de digitalitzar-lo. A la Corunya existeix un carrer amb el seu nom.

    José Villaverde Velo (1894-1936)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Sa Pobla, anys 50: jugar a indis en els jardins de l´Escola Graduada -


    Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. (Miquel López Crespí)


    Dimonis sortits de l´interior dels foguerons de sa Pobla ens persegueixen pels carrers i riuen de les exaltades il·lusions de la joventut. És la nuesa gèlida del temps anunciant ja el final bategar del pols, la solemnial victòria dels déus perversos. Grinyolen les frontisses rovellades de les cases ensorrades pel temps. Ara només habitam els somnis plens dels fantasmes del passat.

    Com si volgués aturar l’arribada del vendaval, la inundació que farà malbé els sementers acabats de sembrar, contempl munió d´imatges fugisseres en la fondària dels espills. Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. Mítics éssers de pel·lícula hol·livudenca que nosaltres, amb pistoles de joguina, imitam, fent front a l’exèrcit d´indis que, amb plomes de les gallines de casa posades al cap, ens persegueixen, talment els sioux dels films, envoltant, cridaners, els fortins, les quatre cadires de bova agafades de la cuina, des d´on resistim l´endemesa enemiga.

    Però en els plujosos dies d’hivern no hi havia al·lots jugant al carrer.

    Al camp, en ploure, els pagesos es posaven un sac a l’esquena i es refugiaven a la caseta de l’hort esperant que passàs el ruixat. Més tard, agafaven el carro i els ormejos i, com cada dia d’ençà feia generacions i generacions, tornaven a casa, pausadament, amb el cansament d’aquells que fan feina de sol a sol.

    La mare havia estat feinejant per la casa, anant a la botiga amb la plagueta del racionament a veure el què hi havia aquell dia. La padrina cosia o planxava roba a un racó del menjador. Per a mi era un misteri veure aquells preparatius tan complicats. Les planxes encara anaven amb carbó i primer havies d’encendre el fogó, aconseguir una bona quantitat de caliu per a introduir-lo posteriorment en una d’aquelles estranyes màquines, altes, de ferro negre, que s’obrien i es tancaven com si fossin un petit forn.

    El pare i l’oncle treballaven en el taller, prop de la plaça del Mercat.

    Aquella plaça era l’indret on cada diumenge els pagesos dels pobles dels voltants portaven els animals per a vendre o comprar. Mentre la mare i l'àvia feinejaven a casa, jo feia com qui estudiava a una tauleta que m’havien col·locat a un racó del menjador. El pare i l’oncle tocaven el timbre de la bicicleta just quan eren a la cantonada més propera. Era el senyal acostumat perquè la mare posàs l’arròs al brou o començàs a fregir els pebres i patates del tumbet. En aquell moment, en sentir el timbre de la bicicleta, la padrina començava a plegar la roba que havia estès damunt la taula, alhora que jo tenia l’excusa adient per a deixar els quaderns i llibres del col·legi. Aleshores sortia, apressat, a esperar-los, perquè sabia que, si no és que hi havia hagut un terrabastall, em portarien alguns caramels comprats expressament, ara ho veig ben bé, per copsar el posat d´alegria del meu rostre. És ara que ho entenc a la perfecció: el fill, el nebot, era la força tel·lúrica que els ajudava a sobreviure, a vèncer l’absurd de la postguerra, les humiliacions de la derrota.

    No sé per quines estranyes circumstancies serv, tan presents en la memòria, el record dels hiverns de postguerra. Com si els moments viscuts aleshores s´haguessin esdevengut ara mateix. Tot plegat és com si tornàs a veure una pel·lícula filmada a càmera lenta. El pare i l’oncle que s’asseuen a sopar. La fosca que arriba a poc a poc, espitjada pels núvols negres que van ocupant l’ample espai del pla procedents de la serralada. La padrina que para taula. El soroll conegut dels plats de terrissa quan els poses un damunt l’altre, abans d’abocar-hi la sopa. La flaire fumejant de l’escudella. El rostre de la mare, satisfeta de veure tornar l´home i el cunyat, de sentir la família sana i estàlvia al costat. El meu moix de pèl blanc i negre que ensuma el menjar i que s’apropa a fregar-me les cames per a rebre un poc de recapte: un bocí de formatge, un tros de pa, les espines de les sardines que la mare preparava damunt les esgraelles, aprofitant el caliu de llenya de pi o d´olivera.

    Sense adonar-nos-en s’havien fet prop de les deu de la nit. Era el moment del “parte” que, l’oncle es disposava a sentir abans de passar a escoltar Radio París o Radio España Independiente, la veu del PCE que emetia des de Bucarest.

    Sovint el pare no podia deixar d’anar la broma i en sentir la veu, molt fluixeta no fos cosa la sentissin els veïnats, de Pasionaria o Santiago Carrillo predicant des de la distància i el llarg exili, deia, fent una mitja rieta amb els llavis: “Sempre estàs amb el mateix, els teus estimats comunistes que viuen tan bé a Moscou o París. És com si encara els sentís. Nosaltres érem enmig del fang, a les trinxeres, plens de puces, morts de fam, i compareixen amb els seus llustrosos uniformes, alguns coberts de cuiro de dalt a baix mentre nosaltres només teníem una manta vella i bruta per a cobrir-nos. I a vegades ni això! Davallaven, o és que no te’n recordes?, dels cotxes oficials i pujant damunt d´un camió sinó hi havia trets en el front, començaven a predicar, talment el sacerdot fa un sermó des de la trona, parlant de la nostra lluita heroica, dels sacrificis fets en la guerra, de la missió històrica de la classe obrera. I, invariablement, alçant el puny, eixugant-se la suor amb un mocador, acabaven parlant de com els herois morts en combat sempre seríem recordats per les generacions del dia de demà. Al cap de poca estona, després de deixar-se retratar al costat d´una metralladora, donant la mà a algun ferit, fugien tan aviat com havien vengut, deixant endarrere la pols del cotxe si era per l’estiu, solcs enmig del fang si era a l’hivern”.

    I sorneguer, tan sols per emprenyar l’oncle, afegia: “Mira com ells es varen salvar mentre que a nosaltres ens deixaven a les trinxeres, en mans dels casadistes i els franquistes. Ho varen tenir ben fàcil amb els avions que Hidalgo de Cisneros tenia preparats a Alacant i Albacete. Tots volant, cap al nord d’Àfrica, vers l’exili de privilegiats a París o qualsevol ciutat del món, mentre els escamots d’execució treballaven de valent a tots els pobles i ciutats que havien caigut en poder dels feixistes. I ahora, a las montañas –digué Dolores Ibarruri a les unitats especials que havien anat a acomiadar els dirigents comunistes que marxaven a l´exili. A continuar la lucha conta el fascismo. El Partido no os olvidará”.

    Record l’oncle movent les manetes de sintonia de la ràdio, cercant alguna emissora estrangera que el fornís d´una informació més fidedigna que la que proporcionava Radio Nacional de España.

    De cop i volta, sense voler aprofundir en el debat, no era encara el moment, l’oncle, com si parlàs per a ell mateix, contestava al pare, pausadament, sense gens d´agror en la resposta: “No parlis només de Casado, de Besteiro i tot els altres traïdors de la Junta de Defensa, aquells venuts que ens lliuraren fermats de peus i mans a Franco. O no recordes el teu estimat Cipriano Mera, el famós anarquista, el gran líder obrer de les vagues de la construcció en temps de la República? O no va ser un dels membres més actius de la Junta a l’hora de matar comunistes, d’empresonar-los per a lliurar-nos als feixistes! Vaja, el comunisme llibertari dels teus amics! O es pensava que també el condecorarien a Burgos, que els deixarien els graus obtinguts en l’exèrcit de la República?”.

    Però el pare ja no l’escolta. El veig ajudant a rentar els plats a la mare. No era el moment adequat per al debat. Record que sempre m’estranyà veure’l ajudant la mare en la cuina. No record cap altre pare dels amics fregant els plats. Mai no ho havia vist a casa dels amics. Per això no ho vaig explicar mai a ningú de la colla. Haurien imaginat que el pare no era un home com els altres.

    No sempre es podien sentir les notícies. De sobte, quan menys ho esperàvem, s’esdevenien inesperats talls d’electricitat. La casa enfosquia, es poblava d’ombres i de misteriosos fantasmes. Era el moment què la padrina anava a cercar les espelmes i els llums d’oli que teníem penjants a la vora de la foganya. Sense llum elèctrica, cambres i passadissos esdevenien indrets màgics, poblats de gnoms i de bruixes, dimonis i fades. El meu moix, que fins aquell moment havia anat amunt i avall, entre les cames de la gent, cercant recapte, ara s’apropava al foc, com si volgués salvar-se d´alguna bèstia invisible que el volgués atacar. L’atemorien les nostres ombres gegantines reflectides en la calç blanca de les parets. Miolava, com si plorinyàs, aviciat per anys de carícies damunt l’espinada. Només es calmava si el posava damunt de les meves cames i l’acaronava com si fos un infant petit.


    0 0
  • 09/24/17--13:39: L'estiu i la festa
  •  

     

     

    Dalt del turó

    L’estiu i la festa

    Climent Picornell

     Abans, a les nits d’estiu, poques coses hi havia per entretenir-se, mirar els estels, els primers satèl·lits artificials o els dragons caçant moscartins eren les funcions principals. Es veuen dins el cel estelat, lliure de la contaminació lumínica urbana, els avions carregats de turistes que cerquen l’aeroport de Son Sant Joan. Entr la meva cadira en el precís moment en què un estel amb coa cau, llargament, a la dreta del Carro Gros. M’estir amb força els cabells blancs.

    Abans, la monja l’encenia i el frare l’apagava, l’estiu, vull dir. Entre vint de juliol Santa Margalida i vint d’agost Sant Bernat, succeïen totes les calors de l’estiu. Ara, la gent en veure baf, ja sua; tantes alertes meteorològiques confonen, i amb l’excusa del canvi climàtic qualsevol anomalia té ja culpable. En fi...

    Com a contrapunt, durant l’època de la calor, Mallorca és un territori fester. Herència d’abans, revenen les festes de l’estiu, en què tota cuca viu. La pausa, continguda, després de les messes, “el blat dins el sac i ben fermat”, possibilitava moments de desconnexió amb la dura feina de foravila. Però el fet de la festa, com una cosa extraordinària, ja no ho és, s’ha instal·lat en la nostra quotidianitat. Però la gent enyora els fets i els costums que la fan reviure de bon de veres. Més enllà dels actes rimbombants, de les costosíssimes berbenes, el senzill so de les xeremies ens retorna, més que qualsevol altra cosa,  l’esperit de la festa ancestral. Les festes d’abans, record d’una Mallorca, idíl·lica i dura a  l’hora, aspra,  modelaven i suavitzaven aquesta aspror, la confitaven amb un poc de torró i quatre avellanes comprades a les torroneres –coqueres o avellaneres- convertides avui en venedores de juguetes de plàstic.

    Abans, però, de festes, n’hi havia una, la major, la del poble i pus. Ho consult al meu antropòleg de capçalera i és taxatiu. “El que dóna el seu caràcter a la festa és la seva ruptura amb la quotidianitat, el fet d’una cosa fora de l’ordinari: extraordinari. Això era ben cert a la Mallorca d’abans. El nivell de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment”. Continua l’antropòleg excitat: “La festa era una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital, totes estan sotmeses a processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual formant una cadència al llarg de l’any”. Li he de donar la raó: qui pot resistir viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua?

    La festa durant els inicis del segle XX continuarà el format que s’havia anat construint durant el XIX amb la inclusió de balls, corregudes i focs artificials, referents genèrics de tota festa, entesa com un acte transversal d’alegria, típic de les societats pageses, que ajuda a configurar el sentiment de pertinença, des del clan familiar a les festes patronals en que, el poble com a protagonista, esdevenen configuradores de la identitat local.

    Els espais de la festa, amb el seu necessari canvi d’aspecte a través de l’enramellat, alçar bandera al campanar i el paperí pels carrers i places que conformen un “locus amoenus” d’aspecte diferent als espais de cada dia. Només el so de les petites tires de paper, comuniquen aire de frescor -alerta amb el plastiquí, aquesta flestomia substitutòria!-; cadafals per a les músiques i representacions públiques i profanes, el lloc on es farà la revetla o el cós per a les corregudes. Amb tot, hi ha un "tempo" fester: els passacarrers – música, xeremies, dimonis, capgrossos, tambors, repicades de campanes-; la revetla  -amb ball, música i focs artificials- ; el dia del sant, o santa, o patrona, amb el toc de diana i l’ofici; les corregudes; el teatre i ja, més apropades a nosaltres, altres activitats, que de totes les maneres no fan sinó arrebossar els nuclis forts de les festes de sempre. És veritat que el poble és actor i espectador, però també ho és que alguns actors es fan indispensables. Per a un servidor no hi ha festa sense el so de la colla de xeremiers, és el so per antonomàsia de la festa de Mallorca, arrelat dins el nostre moll dels ossos. I què en direm del dimoni?  Escindit, o no, de les colles de cossiers, el dimoni Cucarell es converteix a Mallorca en un dels referents de la nostra educació sentimental, un tòtem festiu de les celebracions dels estius dels pobles de l’illa. I les revetles, amb els seus focs d’artifici.

    Així idò les festes han construït el seu estol de símbols damunt els elements més significatius: paperí, xeremies, dimonis i focs d’artifici. Són les quatre columnates que ajuden a bastir tot l’edifici fester, per molt que s’allarguin avui en dia – des dels merescuts homenatges a la gent major o les corregudes de bicicletes o les “Varietés”, petits circs de butxaca que la televisió arraconà-. Hi ha un temps per néixer i un per morir. La festa ens regracia amb la vida i amb els seus ritmes i estacions.

    Acabarà l'estiu passant per cada un dels meus rituals irracionals. Hauré sofert pregons de festes amb la inevitable i insuportable referència als temps passats, que sempre ens volen fer creure que foren millors, quan tothom era bon al·lot, les coses amables i la vida perdurable. Amén. El passat redibuixat com si fos el refugi pairal, el lloc des del qual no s'ha de mirar cap envant, perquè el què ve no agrada. Res ja no és el que era? Només una representació buida i postissa pagada per l'Ajuntament amb la partida comptable de les festes de l'estiu? Tanmateix servidor sap que el nostre és un poble amb història i per tant amb dret a la nostàlgia. Però d'aquí a fer màxima universal i irreversible el «res ja no és el que era», tenyeix la nostàlgia de melangia i engrillona el futur. Però, encara que el nostre món esclati -com deia René Char- els trossos que cauen tenen vida.


    0 0

    Sa Pobla en els anys 20: l´arquitecte Guillem Forteza, un gran amic de la família - (Records de l´Escola Graduada i del batle Miquel Crespí Pons –Verdera-) -


    Pels nombrosos relats orals de la meva família sabem que Guillem Forteza era assidu de ca nostra en els anys 1925-26, quan l'oncle li encarregà l'adecuació -per a l'ensenyament- d'una casa particular (tantes eren les mancances educatives del nostre poble abans de la construcció de l'Escola Graduada!). I és a partir d'aquesta relació entre el batle Miquel Crespí i Guillem Forteza que aquest darrer deixarà una forta empremta en moltes de les obres de sa Pobla. A part de l'adequació d'una casa particular de l'oncle com a escola (1926) sabem que l'ajuntament li encarrega un estudi previ per a l'edificació d'una caserna de la Guàrdia Civil (vegeu el setmanari El Terruño de 27-III-1927). (Miquel López Crespí)


    Darrerament, investigant entre la nombrosa documentació que servam del meu oncle matern, el batle Miquel Crespí i Pons (documentació que inclou infinitud de papers, llibres, fotografies, etc), he trobat curioses informacions relacionades amb la seva amistat amb un dels nostres arquitectes contemporanis més insignes. Em referesc a la relació personal i professional que existia, en els anys vint, entre el meu oncle i l'arquitecte i polític Guillem Forteza.

    Guillem Forteza (Palma, 1892 - 1943) va ser president del Centre Regionalista de Mallorca i batle de Palma (1923). El 1931 publicà Pel resorgiment polític de Mallorca. Cap a l'any 1925 les relacions d'amistat entre Guillem Forteza i Miquel Crespí Pons eren tan estretes que l'Ajuntament de sa Pobla (aleshores presidit pel meu oncle) li encarrega fer-se càrrec del disseny dels plànols de la nova Escola Graduada que impulsa el batle. La designació de Forteza té lloc el 4 de desembre de 1925, segons consta en el full 177 de les actes referents a la sessió d'aquest 4 de desembre. Com explica la documentació consultada: "...viene al caso encargar la confección de los planos escolares y demás obras con sus respectivas memorias y presupuestos a una persona de reconocida competencia, proponiendo se nombre como tal a D. Guillermo Forteza, arquitecto escolar de la provincia...".

    És curiosa aquesta estreta relació entre un professional de marcada consciència nacional i un batle que dóna suport decidit a la Dictadura de Primo de Rivera. La profunda entesa entre Crespí i Forteza en tot el que fa referència al projecte de construcció de l'Escola Graduada de sa Pobla... )no amagava, potser, un mateix interès -des de postures polítiques diverses- per la promoció del poble mallorquí? Guillem Forteza ja era molt conegut a Mallorca d'ençà els seus primers treballs: el convent de les Saleses (1923), el temple de les religioses Reparadores (1924), la capella del Sagrament de l'església de Santa Eulàlia. Igualment havia bastit obres de caràcter civil com el palau de Marivent (1924), la clínica Munar (1925) i els magatzems de Can Alzamora (1925).

    Pels nombrosos relats orals de la meva família sabem que Guillem Forteza era assidu de ca nostra en els anys 1925-26, quan l'oncle li encarregà l'adecuació -per a l'ensenyament- d'una casa particular (tantes eren les mancances educatives del nostre poble abans de la construcció de l'Escola Graduada!). I és a partir d'aquesta relació entre el batle Miquel Crespí i Guillem Forteza que aquest darrer deixarà una forta empremta en moltes de les obres de sa Pobla. A part de l'adequació d'una casa particular de l'oncle com a escola (1926) sabem que l'ajuntament li encarrega un estudi previ per a l'edificació d'una caserna de la Guàrdia Civil (vegeu el setmanari El Terruño de 27-III-1927). La informació concreta: "El 18 del corriente estuvo en ésta el Arquitecto Sr. Forteza encargado por nuestro Ayuntamiento de un estudio preliminar para la construcción del Cuartel de la Guardia Civil...". A conseqüència de l'amistat i collaboració entre Miquel Crespí i Guillem Forteza (ferma amistat basada en el mateix interès per la promoció de la cultura i el benestar del poble), Guillem Forteza farà la inspecció de les obres fetes a l'oratori de Crestaix (El Terruño, 27-XI-1927) i, més endavant, una vegada Miquel Crespí hagi marxat a l'Argentina, encara, durant anys, continuarà influint positivament amb la seva presència en moltes de les obres que es fan a sa Pobla: ampliació de l'Escorxador Municipal (1937); edifici social per a la "Cooperativa Agrícola Poblense" (1938)...


    Sa Graduada


    L'Escola Graduada se situa al carrer dels Fadrins, en un solar de 14.000 m2 que originàriament feia part de la finca dita sa tanca d'en Verdera, propietat de Miquel Crespí Pons. El disseny fou de l'arquitecte Guillem Forteza, i segueix l'estil regionalista, amb elments italianitzants.

    “Sa Pobla, des de temps prou antics, ha mantingut una permanent preocupació per tenir, en eficaç funcionament, diverses escoles locals. Unes vegades municipals, altres vegades estatals.

    Vegeu el llibre “Les Escoles a sa Pobla. 1821-1913” de Margalida Reinés i Margalida Bauzà, editat l’any 2001, per l’Ajuntament de sa Pobla, tot un inventari d’escoles i de mestres del període estudiat.

    Noms com els dels mestres Arabí, Franch o Pastor, i de les mestres Alorda, Abrines o Mas, sobresurten de la simple prosa per esdevenir personatges admirables, mestres amb vocació que, amb els migrats mitjans de l’època, lluitaren contra l’analfabetisme. S’ha de recordar, també, la fonamental tasca pedagògica del col·legi dels “Germans de La Salle”, 1907-1913, a sa Pobla. La de l’”Escola de la Congregació Parroquial”, i la del “Convent de Sant Francesc d’Assís”, especialment. Actualment en plena activitat docent.

    Edificada dins la tanca de Can Verdera, segons els plànols de l’arquitecte Guillem Forteza, la construcció es va dur a terme durant el mandat del batle Miquel Crespí Pons. Les obres s’iniciaren pel març de 1927 i, la inauguració fou el dia 10 de setembre de 1929, amb l’assistència del príncep Jaume, fill del rei Alfons XIII, i del general Miguel Primo de Rivera, i de totes les autoritats, civils i docents, provincials i locals.

    La imatge del jove príncep, sordmut de naixement, va restar, a la memòria col·lectiva de molts de poblers, com una imatge entrañable i patètica. Una figura reial i dissortada.

    Per saber més, sobre s’”Escola Graduada”, consultant el documentat llibre de Maria Antònia Roig “s’Escola Graduada”, publicat al gener de 1998. I, si voleu, llegiu alguns articles meus al llibre “Àlbum del temps”. També, M. López Crespí, a “Temps i gent de sa Pobla”, s’ha ocupat de l’”Escola Graduada”, referent inqüestionable, com ja he dit, per a molts de poblers.” (Butlleti municipal de sa Pobla, núm. 99..Alexandre Ballester)



    0 0

    [25/09] Aliança Internacional de la Democràcia Socialista - «...hors du troupeau...» - «Correspondance Internationale Ouvrière» - Míting de Goldman - Detenció de Puig Antich - Lebasque - Quaresma - Eriksson - Mosso - Rothko - Chevet - Mur - Alcaine - Querol - Vasca - Emma - Aznar - Pago

    Anarcoefemèrides del 25 de setembre

    Esdeveniments

    Mikhail Bakunin

    Mikhail Bakunin

    - Fundació de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista: El 25 de setembre de 1868 es funda a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Mikhail Bakunin l'organització semiclandestina netament anarquista anomenada Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Encara que ja existia realment des de 1864 de manera secreta dins de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional, va ser en aquesta data que es va presentar oficialment. El programa de l'Aliança reivindicava una sèrie de reformes que constituïen la base del pensament polític anarquista de Bakunin: supressió dels Estats nacionals i formació en el seu lloc de federacions constituïdes per associacions lliures agrícoles i industrials; abolició de les classes socials, de la propietat individual i de l'herència; igualtat entre els sexes i organització dels obrers al marge dels partits polítics. La finalitat última de l'Aliança, que es declarava atea, era la destrucció de totes les institucions econòmiques, jurídiques, religioses i polítiques dels Estats. Bakunin va intentar que l'Aliança s’inscrigués en l'AIT, però va ser rebutjada amb l'argument que només s'admetien organitzacions nacionals. Per aquesta raó, l'Aliança es va desfer formalment, encara que els seus membres es van integrar separadament en la Internacional, conformant aleshores l'ala llibertària d'aquesta organització la influència de la qual es va escampar especialment pels països llatins (Espanya, França i Itàlia) i la regió suïssa del Jura i que més tard entraria en conflicte amb l'ala marxista. A moltes seccions obreres de l'AIT els programes de la Internacional i de l'Aliança es van confondre o identificar totalment.

    ***

    Portada del primer número d'"...hors du troupeau..." [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    Portada del primer número d'...hors du troupeau... [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt ...hors du troupeau...: El 25 de setembre de 1911 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de la publicació anarcoindividualista ...hors du troupeau... Ex L'Ère Nouvelle, recueil mensuel d'idées, de faits, de commentaires (...fora del ramat... Ex L'Ère Nouvelle, recull mensual d'idees, de fets, de comentaris). Editada per Ernest-Lucien Juin (E. Armand), en fou el gerent R. C. Hureau. Era la continuació del periòdic L'Ère Nouvelle, també editat per E. Armand. La tirada era entre 2.300 i 2.400 exemplars. Hi van col·laborar E. Armand, M. Evelyn Bradley, F. H. Cambensy, R. C. Hureau, Angelo Jorge,Émilie Lamotte, J. William Lloyd, Stephen Mac Say, John Myers O'Hara, Han Ryner, Hernriette Schroeder, Camillo Signorini, Benjamin Ricketson Tucker, etc. L'últim número fou el 4-5, que sortí el gener-febrer de 1912. També edità els llibres Est-ce cela que vous appelez vivre?, d'E. Armand, i Ce que sont les anarchistes individualistes, de Benjamin R. Tucker.

    ***

    Capçalera de "Correspondance Internationale Ouvrière"

    Capçalera de Correspondance Internationale Ouvrière

    - Surt Correspondance Internationale Ouvrière: El 25 de setembre de 1932 surt a París (França) el primer número del butlletí consellista de tendència anarquista Correspondance Internationale Ouvrière. El primer número portava dos epígrafs:«L'emancipació dels treballadors serà obra dels treballadors mateixos» i«Abolició de l'assalariat. Tots els mitjans de producció a les mans dels treballadors». D'antuvi bimensual, passà a periodicitat setmanal, encara que sortí irregularment. A partir del número 7, del 10 d'abril de 1933, el periòdic s'edità a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Els responsables en van ser Jean Dautry, P. Jolibois i André Prudhommeaux. La majoria dels articles són textos traduïts de la premsa obrera internacional i a partir de 1933 els números es centren en un únic tema (Espanya, Alemanya, Bèlgica, etc.). Mantingué corresponsal i traductors a l'estranger, com ara Guy A. Alfred (Regne Unit), Pierre Mahni i Jean De Boë (Bèlgica), López Cardoso (Països Baixos), Karl Kraus (Alemanya), etc. Trobem articles de D. Attruia, Brémond, Jean Dautry, Karl Kraus, Nicolas Lazarevitx (L. Nuiteaux), Henri Mignon, T. Lippe, Rosa Luxemburg, Peyem, André Prudhommeaux (Jean Celo, André Prunier), Paul Ruscart, Paul Henri Spaak, M. Zankin, Lucas Zecchini, etc. La publicació porta nombrosos dibuixos i caricatures, obres de Flouquet, Georges Grosz, Franz Masereel, Zadko, etc. En sortiren 15 números, l'últim el 8/9 del 15 de maig de 1933.

    ***

    Text del parlament d'Emma Goldman

    Text del parlament d'Emma Goldman

    - Míting d'Emma Goldman a Barcelona: El 25 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya), en plena Revolució llibertària, la militant anarquista nord-americana Emma Goldman es dirigeix a un auditori de més de 10.000 persones en un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser la primera vegada que va parlar en públic en un acte de masses durant la seva visita a l'Espanya republicana.

    ***

    La detenció de Puig Antich segons Manuel Huerga

    La detenció de Puig Antich segons Manuel Huerga

    - Detenció de Salvador Puig Antich: El 25 de setembre de 1973 a l'entrada del bar Funicular, a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent de Barcelona (Catalunya), van ser detinguts els militants anarquistes del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) Xavier Garriga Paituví i Salvador Puig Antich en una operació policíaca minuciosament preparada i on van fer servir de parany Santi Soler Amigó, també militant del MIL que havia estat detingut el dia anterior. Tot seguit de la detenció es va produir un tiroteig al portal del número 70 del carrer Girona a conseqüència del qual Puig Antich va quedar malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán va resultar mort. Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d'haver participat en l'atracament d'un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, condemnat a mort i executat, amb el mètode del garrot vil, el 2 de març de 1974.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Henri Lebasque fotografiat per Paul Dornac en 1906

    Henri Lebasque fotografiat per Paul Dornac en 1906

    - Henri Lebasque: El 25 de setembre de 1865 neix a Champigné (País del Loira, França) el pintor postimpressionista i il·lustrador llibertari Joseph Henri Baptiste Lebasque. Era fill d'una modesta família i son pare feia de boter. Després de fer estudis a l'Escola de Belles Arts d'Angers (País del Loira, França), en 1886 marxà cap a París i es matriculà a la prestigiosa Acadèmia Colarossi, escola artística fundada en 1870 per l'escultor Filippo Colarossi, on fou alumne de Léon Bonnat. Entre 1888 i 1894 col·laborà amb Ferdinand Humbert en els frescos del Panteó de París. Exposà a la Societat dels Artistes Francesos i al Saló dels Artistes Independents, i va estar molt lligat als pintors anarquistes Maximilien Luce i Paul Signac, i dels quals prengué el seu puntillisme. En 1900 s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) i aprofità per a pintar els boscos al voltant del riu Marne. Entre 1900 i 1906 realitzà nombroses litografies de temàtica anarquista, com ara Provocation i Ceux qui mangent du pain noir, i dibuixos per a la revista llibertària Le Temps Nouveaux, de Jean Grave, que sostingué econòmicament i per a la qual lliurà obres per a diverses tómboles (1899-1901 i 1908). Exposà a la Societat Nacional de les Bones Arts i en 1902 establí una bona amistat amb el pintor anarquista Camille Pissarro, que li va influir força. De viatge, a Londres (Anglaterra) descobrí l'obra pictòrica de William Turner. En 1903 cofundà, amb Henri Matisse i altres, el Saló de Tardor, del qual serà membre fins a la seva mort. També en 1903 l'Estat francès li va comprar el seu quadre Goûter sur l'herbe, actualment al Museu de Belles Arts d'Angers; aquest mateix any il·lustrà la portada de l'Alamanach du Libertaire i col·laborà en l'obra Patriotisme-Colonisation, editada per Les Temps Nouveaux. En 1906 col·laborà amb l'artista anarquista Félix Vallotton i amb el pintor anarcocatòlic Georges Rouault en les proves del ceramista André Metthey. En 1906 la seva obra patí una forta transformació en la manera d'aplicar en els quadres el color i en la forma d'interpretar la llum, canvi motivat per la visita que va fer, amb son amic pintor Henri Manguin, al Midi francès i l'impacte que li va causar la llum meridional. En els anys següents treballà a Normandia (Andelys en 1912, 1915 i 1921), Bretanya i Vendée; també a Saint-Tropez, Saint Maxime, Niça i Lo Canet. Realitzà decorats i decoracions per a diferents teatres parisencs (Champs-Elysées, etc.) i indrets (Línia Marítima Transatlàntica, etc.) i en 1917 marxà, amb Vallotton, als fronts com a pintor de guerra, fet que els marcà profundament a ambdós. En 1922 exposà a la galeria parisenca d'Eugène Druet i dos anys després comprà la vil·la «Beau site» (Santa Maxima, Provença, Occitània), la qual habità fins el 1930. En 1925 va ser promogut com a oficial de la Legió d'Honor i després del tancament de la galeria de Georges Petit en 1927, no acceptà cap contracte més amb cap marxant d'art. Reumàtic des de molt jove i necessitat de bon clima, en 1930 comprà una casa al carrer dels Danys de Lo Canet. En aquesta localitat freqüentà molt els artistes Dunoyer de Segonzac i Pierre Bonnard, els quals s'hi havien establert en 1925. Henri Lebasque va morir, d'una crisi cardíaca, el 7 d'agost de 1937 a Lo Canet (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població. La seva obra pictòrica la podem contemplar a diferents museus: Museu de Belles Arts d'Angers, Petit Palais de Ginebra, Museu de Belles Arts de Lille, Nantes, Museu d'Orsay de París, etc.

    Henri Lebasque (1865-1937)

    ***

    Zé Quaresma fotografiat per Cabecinha a Setúbal

    Zé Quaresma fotografiat per Cabecinha a Setúbal

    - José Artur Quaresma: El 25 de setembre de 1876 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) el militant anarquista José Artur Quaresma, també conegut com Zé Quaresma. Després d'una breu escolarització, posar-se d'aprenent de barber i ben aviat treballà en aquest ofici. Adherit a les idees llibertàries, s'afilià a l'Associació Obrera de Socors Mutus de Setúbal i immediatament la seva barberia (Salão Quaresma) es transforma en lloc de reunió i de formació de militants anarquistes. En 1907 fou l'editor responsable del setmanari anarquista de SétubalO Germinal. Defensor dos oprimidos; el grup editor d'aquesta publicació, entre els quals es trobaven António Francisco de Sousa i el professor José Luís Martins dos Santos, creà la Societat d'Instrucció i Beneficència Germinal. Durant la Gran Guerra mostrà públicament el seu rebuig al conflicte i la seva participació en tots els moviments de protesta organitzats per la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal implicà el seu empresonament en nombroses ocasions juntament amb son fill, Jorge, també militant. En 1940 la policia descobrí que era l'organitzador de reunions i assemblees clandestines i fou novament empresonat durant algunes setmanes. José Artur Quaresma va morir el 6 de gener de 1957 a Lisboa (Portugal).

    ***

    Hjalmar Eriksson

    Hjalmar Eriksson

    - Hjalmar Eriksson: El 25 de setembre de 1895 neix a les casernes de les mines de Striberg, a Nora (Västmanland, Örebro, Suècia), el miner, escriptor i militant anarcosindicalista Erik Hjalmar Eriksson. Sos pares es deien Erik Persson i Kristina Elisabet Olsdotter. Continuà amb la professió de son pare i quan tenia 16 anys entrà a treballà com a perforador a les mines de Nyberg, al nord d'Striberg. En 1918 s'afilià a la Striberg-Nybergs Lokala Samorganisationer (Striberg-Nybergs LS, Federació Local d'Striberg-Nybergs) de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), que s'havia acabat de crear. Quan la tardor de 1920 les mines de Nyberg tancaren, va ser contractat a les mines de Nartorp, a prop de Söderköping (Östergötland, Suècia), on restà fins el tancament d'aquestes el novembre de 1927. Més tard treballà a les extraccions fèrries i al processament del metall a Grängesberg (Ludvika, Dalana, Suècia). Durant uns vuit anys fou secretari de la Grängesberg LS i entre 1941 i 1942 exercí de secretari de Correspondència de la Secció de Mineria i Metall de la SAC a l'oficina de Grängesberg. Entre 1937 i 1948 fou membre del comitè executiu de la SAC. Sabé compaginar la seva tasca sindical amb la literatura i després d'un seminari d'escriptura de quatre anys es llançà a la creació literària. En 1946 publicà la seva primera novel·la, Järn och bröd. En bergslagshistoria (Ferro i pa. Una història de la mineria), on descriu, des de la seva experiència vital, el món dels treballadors de la mineria; obra pionera d'aquesta temàtica en la literatura sueca. Aquest llibre va ser continuat per sis novel·les més: Arbetets melodi. En gruvarbetarroman (1948; amb il·lustracions del seu company de la SAC Bertil Sjöström), Från intet allt vi vilja bli... (1955; biografia de Gustaf Adolf Hedlund), Folket i Loälvsdalen. Historisk roman från Värmlands finnskogar (1960), Du trygga folk (1968), Gruvans sång (1969) i Lille Hugo. Berättelser från gruvorna och skogarna (1972, novel·la biogràfica que narra la història d'Hugo Bölja, el tresorer de la Grängesbergs LS). La seva literatura descriu de manera realista les dures condicions del treball dels miners i les seves lluites sindicals, sempre des de la seva experiència vital. En 1960 es jubilà de la seva feina de miner i s'instal·là a Nol, a prop de Göteborg. Es va casar dues vegades, amb Elsa Adelia Maria Karlsson, entre 1918 i 1929, data de defunció d'aquesta, i amb Herta Agnes Lovisa Blomqvist, entre 1938 i 1973, data de la seva mort; tingué quatre fills i dues filles. Hjalmar Eriksson va morir el 5 de maig de 1973 a Nol (Västergötland, Götaland, Suècia).

    Hjalmar Eriksson (1895-1973)

    ***

    Maurizio Mosso

    Maurizio Mosso

    - Maurizio Mosso: El 25 de setembre de 1898 neix a Grazzano Badoglio (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Maurizio Giuseppe Mosso. D'antuvi, es guanyà la vida com a guixaire i, després, treballà d'ajustador mecànic. L'octubre de 1904 es trasllada amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de drapaire. Sota el nom de Marco, actuà en els primers grups de treballadors anarquistes de la resistència que actuaren a la zona Cit Turin de Torí. Detingut, el 4 de gener de 1944 fou empresonat. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Maurizio Mosso, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Carlo Jori) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista.

    ***

    Mark Rothko al seu estudi de West 53rd Street de Manhattan, fotografiat per Henry Elkan cap al 1953

    Mark Rothko al seu estudi de West 53rd Street de Manhattan, fotografiat per Henry Elkan cap al 1953

    - Mark Rothko: El 25 de setembre de 1903 neix a Daugavpils (Letònia), aleshores anomenada Dvinsk i sota l'Imperi rus, el pintor i gravador anarquista, classificat sota el moviment pictòric contemporani de l'expressionisme abstracte nord-americà, Marcus Rothkowitz, més conegut com Mark Rothko o Marks Rotko. Fou el quart fill d'una família d'origen jueu i sos germans foren Sonia, Moise (Maurice) i Albert. Son pare, Jacob, era un intel·lectual que feia de farmacèutic, que educà sos fills en les idees seculars al marge de les normes religioses, i sa mare fou Anna Goldin Rothkowitz. Quan tenia cinc anys fou inscrit en una heder (escola tradicional que ensenya les bases del judaisme i de l'hebreu), on va estudiar el Talmud, i fou l'únic dels germans que tingué aquesta mena d'educació religiosa, ja que sos germans foren educats en escoles públiques. Degut al clima antisemita que respirava l'Imperi rus aleshores i per por que sos fills fossin reclutats per l'exèrcit tsarista, Jacob va decidir emigrar als Estats Units en 1910, amb el suport financer de son germà Samuel --qui va canviar son lligatge per Weinstein. Jacob es va establir en 1912 a Portland (Oregon) i muntà una fàbrica de roba amb sos germans Albert i Moise. En 1913, Mark, sa mare Anna i sa germana Sonia abandonaren Daugavpils i seguiren Jacob fins als EUA. Poc després, el 27 de març de 1914, Jacob morí a causa d'un càncer de còlon, deixant sa família sense suport econòmic i veient-se obligada a fer feina en un negoci familiar dels Weinstein. Mark es dedicà a vendre diaris pels carrers i fou inscrit a l'escola Failing School. En 1915 ingressà a l'escola Shattuck Elementary School, on completà els estudis primaris. Entre 1918 i 1921 estudià secundària al Lincoln High School de Portland. Durant aquest període educatiu no rebé classes formals d'art, però realitzà esbossos i dibuixos. En aquestaèpoca va participar activament en la comunitat jueva i destacà com a expert orador en discussions polítiques, sobre tot en temes sindicals i reivindicatius del dret de les dones a l'anticoncepció. Després, amb l'ajuda d'una beca, va ingressar a la Universitat de Yale amb la intenció d'estudiar dret o enginyeria, estudiant assignatures de física, de filosofia i d'economia. Començà els estudis universitaris juntament amb dos amics de Portland, Aaron Director i Max Naimark, també becats. Però les ajudes econòmiques foren cancel·lades al final del primer any d'estudis i Rothko va realitzar diverses feines pe pagar-se els estudis (ajudant de bugaderia, missatger, etc.). A Yale, amb els seus companys, per lluitar contra l'antisemitisme universitari, va crear una revista clandestina anarquista, The Yale Saturday Evening Pest, on satiritzava el sentiment elitista de la comunitat wasp. En 1923 abandonà els estudis sense graduar-se i sense haver rebut classes d'art --46 anys més tard, rebria un títol honorari d'aquesta universitat-- i marxà a Nova York. En aquesta gran ciutat quedà fascinat per l'Art Students League i es va matricular. Però poc després, durant un viatge a Porland per visitar sa família, conegué un grup de teatre dirigit per Josephine Dillon, esposa de Clark Gable, i decidí unir-se a la companyia teatral, però va fracassar, ja que no tenia l'aparença que s'esperava d'un galant cinematogràfic. En 1925 tornà a Nova York i començà la seva formació artística a l'institut New School of Design, on un dels seus professor fou l'artista Arshile Gorky, membre del moviment avantguardista. En 1935 va unir-se al grup d'artistes subversius «The Ten». La seva primera exposició fou 1933, all Portland Art Museum, en l’època que s’identificava amb el realisme social. Més tard, durant els anys de la Revolució espanyola (1936-1939), exposà quadres en suport dels infants republicans. En aquests anys llegeix Èsquil i Nietzsche, i durant la Segona Guerra Mundial rep la influencia artística de Picasso, Max Ernst, Miró i André Masson. Encara que rebutjava la categoria alineant de «pintor abstracte», Rothko és un dels màxims exponents de l'anomenat expressionisme abstracte. A partir de 1940 col·labora, juntament amb Adolph Gottlieb, en la Federació de Pintors i Escultors Moderns, una organització que perseguia i denunciava la influència comunista en els ambients artístics. Des de llavors, Rothko i Gottlieb serien uns dels més decidits perseguidors de qualsevol influència dels artistes lligats al Partit Comunista nord-americà. Juntament amb Robert Motherwell, David Hare i William Baziotes, Rothko crea en 1948 una escola a Nova York, «The Subjects of the Artist». Després, Peggy Guggenheim es convertirà en el seu representant; en aquesta època visità, influenciat pel seu interès per la filosofia grecollatina clàssica, Pompeia i altres llocs d'Itàlia. Estilísticament, a començaments dels anys quaranta va realitzar una pintura molt semblant a la de Barnett Newman i a la d'Adolph Gottlieb, propera al surrealisme i farcida de formes biomorfes. A partir de 1947 el seu estil canvia i comença a pintar grans quadres amb capes simples i fines de color. Anys després les seves composicions solen ser dos rectangles grans confrontats, amb les vores desdibuixats per veladures. Són freqüents els grans formats que envolten l'espectador, amb la finalitat de fer-lo partícip d'una mena d'experiència metafísica, ja que donava un sentit gairebé religiós a la seva pintura. Al final de sa vida els seus quadres són de tonalitats obscures, amb abundància de marrons, violetes, granats i, sobretot, negres. Correspon a aquesta època la Houston Chapell, encarregada per l'acabalat Dominique de Ménil, un espai d'oració on 14 quadres cobreixen un espai octogonal creant una atmosfera que absorbeix l'espectador --segons ell, l'artés un instrument de comunicació emocional. En 1968 va patir un aneurisma d'aorta a causa de la seva hipertensió crònica. Després d'un episodi depressiu, afavorit per la seva profunda addicció als fàrmacs, a l'alcohol, al tabac i a la soledat, el portà a la desesperació. Mark Rothko es va suïcidar el 25 de febrer de 1970 al seu estudi de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), tallant-se les venes després d'haver ingerit una sobredosi de pastilles, i es troba enterrat al cementiri d'East Marion, a Suffolk County (New York, EUA).

    ***

    Suzy Chevet

    Suzy Chevet

    - Suzy Chevet: El 25 de setembre de 1905 neix  a Montjean-sur-Loire (País del Loira, França) la socialista i resistent antifeixista, i després anarquista, sindicalista llibertària i maçona Suzanne Goubard, coneguda com Suzy Chevet. Son pare era un militant sindicalista i mutualista afiliat a la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i sa mare una lluitadora feminista. Estudià a l'Escola Normal de Mestres d'Angers (País del Loira, França) i aconseguí la titulació, però n'exercí molt poc. Començà a militar en el socialisme, en la tendència esquerrana revolucionària que Marceau Pivert animà en la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i en 1938 s'afilià al Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) que creà aquest. Instal·lada a Saint-Maloù (Bretanya), treballà en una oficina del servei de col·locació. En aquest port bretó realitzà una important tasca sindical a la «Casa del Poble» i organitzà festes en suport als estibadors en vaga i als sindicats de la ciutat. En aquestaèpoca participà activament en els Albergs de Joventut i en creà un a Saint-Maloù. En 1938 formà part dels Comitès de Suport a la Revolució espanyola i organitzà les ajudes als refugiats a Saint-Maloù i a Trélazé. En 1941 el règim de Vichy depurà el seu títol d'ensenyant i li va assignar la residència a Saint-Maloù. Sense recursos, va rebre el suport durant una temporada pels refugiats que ella abans havia ajudat. Mesos més tard, després de col·locar sa filla Claudette en un lloc segur, sota una falsa identitat, organitzà, gràcies al seu bilingüisme i el suport de mariners holandesos i d'exiliats espanyols, una xarxa d'evasions cap a l'illa anglonormanda de Jersey. En 1942 va ser detinguda per la Gestapo i traslladada a Rennes i a Angers per a ser interrogada, però aconseguí fugir gràcies al suport de la població local i s'establí a Lorient (Bretanya), on sota falsa identitat i amb l'ajuda de companys espanyols treballà a les oficines del Serveri de Treball Obligatori (STO) fins a l'Alliberament. Aquesta feina en un lloc tan estratègic i peculiar li va permetre realitzar tasques força útils a la Resistència. Després de la II Guerra Mundial marxà cap a París on no pogué trobar feina de mestra i finalment entrà com a funcionària en el Ministeri de Treball. En 1945 conegué el destacat intel·lectual anarquista Maurice Joyeux, que esdevingué son company, i al seu costat milità en la Federació Anarquista (FA) i animà el «Groupe de l'Ouest», el qual esdevingué «Grup Llibertari Louise Michel». Després entrà a formar part de la francmaçoneria enquadrada en la Lògia «Raspail» del Dret Humà de París i també a la Lògia «Louise Michel». També formà part de la«Fraternelle» maçònica del 18 Districte parisenc i s'adherí a La Libre Pensée i a la Lliga dels Drets de l'Home, de la qual presidí la seva 18 Secció. En 1947 fou una de les fundadores del Sindicat Força Obrera (FO) i esdevingué membre de la seva comissió executiva de la regió parisenca. Entre 1948 i 1971 participà en la major part de congressos de FO. En el X Congrés de FO de 1971 intervingué en nom de la minoria anarcosindicalista. També fou membre de la Federació de Funcionaris. Organitzà, amb el suport de Denise Glaser, nombroses gales de suport a la FA al Moulin de la Galette, on futurs grans cantautors (Georges Brassens, Léo Férre, Jean Yanne, etc.) debutaren. El maig de 1968 prengué part en la creació de la revista La Rue. Revue culturelle et littéraire d'expression anarchiste, editada pel «Grup Llibertari Louise Michel», la qual dirigí fins l'octubre de 1986. També col·laborà, sota el nom deSuzy, en Le Monde Libertaire, del qual fou secretària de redacció. L'agost de 1968 participà amb Joyeux en el Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Suzy Chevet va morir el 15 de setembre de 1972 a Niça (País Niçard, Occitània) a resultes d'haver estat atropellada per un automòbil a Port Grimaud i fou incinerada el 23 de setembre al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    Suzy Chevet (1905-1972)

    ***

    Camp de concentració de Gusen

    Camp de concentració de Gusen

    - Martín Mur Escamilla: El 25 de setembre de 1908 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Martín Mur Escamilla. Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fou detingut, amb altres companys, arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933, que implicà la clausura de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Terrassa. El juliol de 1935 fou absolt per manca de proves, juntament amb Eusebi Margriñà Ferrer, Manuel Rubio García, Josep Puig Serrano i Lluís Portet Hoguera, d'haver participat en l'atracament a mà armada als empleats de la «Casa Peinajes e Hilaturas de Lana» de Terrassa el 19 d'abril d'aquell any amb un botí de 42.500 pessetes. En 1936 col·laborà en Vida Nueva de Terrassa i entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou conseller municipal per CNT en aquesta ciutat. En 1939 s'exilià a França, però acabà capturat pels nazis i enviat en 1942 al camp de concentració de Gusen amb el número de matrícula 2.348. Martín Mur Escamilla va morir el 2 de febrer al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria).

    ***

    Necrològica de José Alcaine apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 5 de gener de 1988

    Necrològica de José Alcaine apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 5 de gener de 1988

    - José Alcaine: El 25 de setembre de 1909 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Alcaine. Durant els anys republicans fou, amb altres companys (José Casinos Acerete, José Fortea Gracia, Román Mampel, Bernardino Mola Alegre, Mariano Roca Sanjuan, etc.), un dels militants més actius de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Utrillas. Exiliat a França, milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Tarascon (Llenguadoc, Occitània). José Alcaine va morir el novembre de 1987 a Tarascon (Llenguado, Occitània) i fou enterrat el 19 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.

    ***

    El milicià Joaquim Querol Marzá

    El milicià Joaquim Querol Marzá

    - Joaquim Querol Marzá: El 25 de setembre de 1919 neix a Mesa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Joaquim Querol Marzá, més conegut com Joaquim de Quiqueta,Ximo Querol o Tío Ximo. Nascut en l'emigració, sos pares (Joaquim Querol i Francisca Marzá) retornaren a Càlig (Baix Maestrat, País Valencià) on muntaren una botiga d'ultramarins i després compraren un terreny per conrear. En aquesta localitat es crià en un ambient força dur, mancat d'estudis i treballant força recollint olives. En 1932 abandonà l'escola i passà a fer feina en un comerç de teixits (La Llanera) a Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Després emmalaltí durant gairebé un any i més tard passà a treballar el camp. En 1934 sa mare fou empresonada a Castelló per manifestar-se contra la detenció de tres militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del poble i aquest fet el rebel·là. Quan sa família es traslladà a Benicarló, retornà a la seva feina al comerç tèxtil i el febrer de 1935 s'afilià a la CNT. Quan esclatà la guerra, s'allistà en la «Columna de Ferro» i des d'agost lluità a diferents indrets, com ara Sarrión, Mora de Rubielos, on fou ferit i acabà hospitalitzat a València, i Escatrón, que abandonà per incorporar-se a la «Columna Durruti». Poc després passà a la reraguarda i retornà al seu ofici a Benicarló. Trencà amb son pare, per burgès, i marxà a una col·lectivitat a Càlig durant uns mesos; després retornà a la «Columna de Ferro», que havia esdevingut la 82 Brigada amb la militarització, i combaté a Escatrón i a Albarrasí. Com que era menor d'edat pogué abandonar el front durant uns mesos i a partir d'abril de 1938 combaté al Montsech, on fou ferit per ser hospitalitzat a Calaf, Manresa i Barcelona. Després, incorporat a la 130 Brigada de la 43 Divisió, combaté a Caballs fins el novembre, quan creuà la frontera francesa com a ciutadà francès. Treballà el camp a la zona de Vilamanda, però arran de la declaració de guerra, intentà sense èxit fugir a Amèrica. A finals de 1939 prengué la nacionalitat francesa i a començaments de 1940 es va veure incorporat a l'exèrcit, però ben aviat va ser desmobilitzat amb la derrota francesa. Després passà a treballar a les mines de Gardanne-Gréasque i salva la vida en una explosió de grisú. Participà en l'organització del moviment llibertari clandestí i s'integrà en el grup de guies i correus de Francisco Ponzán Vidal. Viatjà en diverses ocasions a la Península, però en 1941 va ser detingut a Perpinyà. Torturat i empresonat durant set mesos, fou posteriorment internat al camp de concentració de Barcarès. Aconseguí fugí d'un tren que el portava a Alemanya i, després de caminar 13 dies fins a arribar a la frontera, s'internà clandestinament a l'Espanya franquista. Romangué un temps per la zona barcelonina, però hagué de retornar a França a causa de pressió policíaca. Després d'una temporada a Portugal (1943), Casablanca, on emmalaltí de paludisme, i dos anys a Fes, milità amb Liberto Sarrau i altres en la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). De bell nou a la Península amb José Pedrosa, reforçà la guerrilla urbana a València. El febrer de 1945 va ser detingut i fou empresonat a Ciudad Real i a Burgos durant dos mesos, per després ser enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro. Aconseguí fugir, però va ser apressat poc després i tancat a Alcanyís i Saragossa, per a ser retornat de bell nou a Miranda. El novembre de 1945 pogué fugir d'aquest camp. Fins l'agost de 1947 lluità clandestinament a la zona de Barcelona. Després s'establí a Andorra, on es guanyà la vida com a representant de comerç. En 1980, un cop separat de sa companya, Francisca Ciurana García, amb qui tingué tres infants (Sergi, Olga i Íxia), emigrà a Amèrica, on fou conegut com Tío Ximo. A Veneçuela formà part del Moviment Popular de Resistència i després s'establí definitivament a Costa Rica, on participà activament en el moviment anarquista i col·laborà en la revista Inquietudes. S'instal·là a Birri (Heredia, Costa Rica) i després a Barva (Barva, Heredia, Costa Rica) i es casà amb Emília Arguedas. En 1997 el seu testimoni va ser recollit en el documental Vivir la utopía, de Juan Gamero i en 2000 publicà el fullet autobiogràfic Relato de mi vida, amb pròleg de Josep-Suno Navarro. Pocs dies abans de morir intervingué en el Fòrum«Anarquisme i sindicalisme» que tingué lloc a la Universitat de San José. Joaquim Querol Marzá va morir el 30 de març de 2005 en un hospital de San José (Costa Rica).

    Joaquim Querol Marzá (1919-2005)

    ***

    Jean Vasca fotografiat per Jean-Marie Legros

    Jean Vasca fotografiat per Jean-Marie Legros

    - Jean Vasca: El 25 de setembre de 1940 neix a Bressuire (Poitou-Charentes, França) el poeta, cantautor i compositor llibertari Jean Stievenard, conegut com Jean Vasca. Nasqué accidentalment a Bressuire, ja que sos pares eren de les Ardenes i s'havien refugiat allà fugint de la guerra. Passà la seva infantesa a Cherleville (Ardenes, França) i sa adolescència a París (França), on estudià a l'Institut Louis Buffon. A finals dels anys cinquanta estudià Lletres a la Sorbona de París i va fer de professor auxiliar als instituts Charlemagne i Henri IV. A començament de la dècada dels seixanta començà a cantar als cabarets de la rive gauche (La Colombe, Chez Georges, L'Écluse, La Contrescarpe, etc.) interpretant cançons seves o les d'altres autors amics (Georges Brassans, Jean Ferrat, Léo Ferré, René-Louis Lafforgue, Henri Salvador, etc.). Mantingué una estreta amistat amb altres artistes emergents, com ara Maurice Fanon, Henri Gougaud, Body Lapointe, Colette Magny, Hélène Martin, Christine Sèvres, etc. També va fer amistat amb Luc Berimont, que el va introduir en el món de la radiodifusió. Entre 1962 i 1963 portà l'emissió de poesia Présence du verbe. En aquesta època presentà a la Biennal de París el seu Poèmeélectronique nº 3, on cantà i llegí textos seus sota un fons de músiques electròniques enregistrades, gràcies al suport d'André Almuro. En 1964 aparegué el seu primer àlbum, Les routes, arranjat per Jacques Malbert i Barthélémy Rosso, guitarrista de Léo Ferre i de Georges Brassens. Son segonàlbum, Chanson 4 étoiles, aparegut en 1965, guanyà el Premi Henri Crolla. En 1967 esdevingué redactor en cap d'alguns números de la revista Guitarre et Musique. En 1968 guanyà el Premi de l'Acadèmia de la Cançó pel seu tercer àlbum L'Ange exterminateur. En els anys setanta, amb Jean-Max Brua, Gilles Elbaz, Jean-Luc Juvin i Jacques Bertin, formà part de l'anomenada «La Bande des Cinq», cantautors amb la mateixa sensibilitat musical i poètica. En 1972 presentà el seu espectacle Écoutez-voir, al cafè-teatre Le Tripot de París. En 1974 publicà el seu cinquè àlbum Un chant, que inicià la seva col·laboració amb l'arranjador Michel Devy. En 1978 aparegué el seu vuitè àlbum Célébrations, que guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia del Disc i en 1979 guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia Charles Cros pel seu àlbum De doute et d'envoi. El gener de 2016 publicà el seuúltim àlbum, Saluts!. Va cantar a diferents teatres parisencs (L'Olympia, Théâtre de la Ville, Café de la Danse, Le Tripot, La Tanière, Le Cithéa, Grand Théâtre, Théâtre Dejazet, La Mainate, etc.) i realitzà gires artístiques arreu de França, com ara la de Maisons de la Culture (1971), la de 1977 (Lió, Besançon, Bourges, Bordeus, Grenobla, etc.) o la de 1987 per tot França, i de l'estranger (Txecoslovàquia, Suïssa, Algèria, Alemanya, etc.). També publicà poemaris, com ara Jaillir (1969), L'écarlate et l'outremer (1973), Chansons. Succursales du soleil (1978), Je vis, j'écris, je chante (1981), Le cri, le chant (1986), Solos solaires (1992), L'été d'être (2002) i La concordance des chants. Poèmes et chansons (1964-2014) (2015). Els seus temes són la vida, la mort, la revolta i l'anticonformisme, entre d'altres. Va participar en diferents gales de suport d'iniciatives anarquistes, com ara les de Radio Libertaire, les del Théâtre Libertaire de París o el disc de diversos autors Chanteurs indignés (2012), col·laborant en diversos festivals del Llenguadoc on vivia. Jean Vasca va morir el 21 de desembre de 2016 a Ribièiras (Llenguadoc, Occitània).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Portada del llibre "Un anno di reclusorio militare"

    Portada del llibre Un anno di reclusorio militare

    - Rocco Emma: El 25 de setembre de 1933 mor a Les Lilas (Illa de França, França) el sabater antimilitarista i anarquista Rocco Emma. Havia nascut el 10 d'octubre de 1878 a Scordia (Sicília). Sos pares es deien Giuseppe Emma i Vincenza Carpice. En 1895 es traslladà a Catània (Sicília), on entrà a treballar en un taller de sabateria. Quan va fer el servei militar s'adherí al moviment anarquista i el 10 de març de 1899 va ser empresonat per insubordinació. Jutjat, el 14 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any de presó militar. Un cop purgada la pena, retornà a Scordia, on es dedicà a la propaganda llibertària, i en 1901 marxà cap a França. S'establí primer a Niça (País Niçard, Occitània) i després a París (França), retornant de tant en tant a Itàlia. En estret contacte amb els cercles anarquistes internacionals, mantingué correspondència i col·laborà en la premsa antimilitarista, especialment en La Pace de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1904 el trobem a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on fou membre del «Gruppo Germinal» i en 1906, amb Henri-Louis Truan, col·laborà en L'Action Anarchiste/L'Azione Anarchica de Ginebra, deixant palès la seva posició insurreccionalista i antisindicalista. En 1907 va ser denunciat per la fiscalia. Ezio Bartalini el va convèncer que escrigués un llibre sobre els seus records a la presó i aquest va ser publicat en 1908, amb un prefaci de Fanny Dal Ry, sota el títol Un anno di reclusorio militare. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada durant el Congrés Internacional Antimilitarista celebrat entre el 26 i el 28 de juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos), reprengué un viatge arreu del món, mantenint correspondència amb els companys italians. En 1908 era a París i participà en les activitats del Grup Comunista Anarquista Italià, fent xerrades. Durant la Gran Guerra visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i, després que aquest acabés, en el de solidaritat amb els detinguts. El 18 de març de 1922 participà en el acte organitzat pels anarquistes a la Cambra del Treball de Torí, que va ser boicotejat pels comunistes. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic Il Vespro Anarchico, de Paolo Schicchi. Fou membre del grup antifeixista anarquista creat al voltant de Paolo Schicchi i en 1929, amb altres emigrats anarquistes sicilians (Giuseppe Amari, A. Dell'Aria, A. Dell'Isola, L. Occhipinti, Paolo Schicchi, etc.) signà el manifest insurreccionalista Siciliani!, que va ser publicat en el periòdic L'Aurora de Boston (Massachusetts, EUA) i introduït clandestinament en milers de còpies a l'illa, on s'incita els sicilians a repetir la gesta de les Vespres Sicilianes medievals.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El nou pla insular de transport inclou la gratuïtat dels viatges dels menors de 12 anys, l’ampliació d’horaris els caps de setmana, la creació de serveis nocturns i la posada en marxa de línies més ràpides. Es tracta d’una iniciativa per fomentar el transport públic i la sostenibilitat i que es farà efectiva l’1 de gener del 2019.

     La sostenibilitat en una illa plena de cotxes i amb un espai limitat és, més que una exigència, una necessitat. Per això, el nou pla insular de transport inclou una sèrie d’iniciatives i millores que pretenen incentivar l’ús del transport públic. Algunes d’aquestes mesures són la gratuïtat dels viatges dels menors de 12 anys, l’ampliació d’horaris els caps de setmana, la creació de serveis nocturns i la posada en marxa de línies més ràpides.

     

    Biel Barceló: “Potenciar el transport públic és indispensable per minvar el transport privat i és una de les prioritats d’aquest govern. És urgent un canvi de model que ajudi a combatre la saturació i que sigui més sostenible amb l’entorn i el medi ambient”.

    Una de les mesures permetrà la gratuïtat dels viatges dels menors de 12 anys, cosa que “a banda de promoure l’ús d’aquest servei i fer-lo més accessible, permet fer una feina també de conscienciació, ja que els nins s’acostumen des de petits a usar aquest transport i a valorar les seves comoditats” ha explicat el vicepresident del govern de MÉS, Biel Barceló.

    Una altra mesura és l’ampliació dels horaris dels serveis, amb la creació d’una línia especial d’autobús que connectarà els pobles, especialment Calvià i Llucmajor. La implantació d’aquestes mesures es farà atenent a les demandes que es registrin. El pla també fa especial esment a les bicicletes, per garantir mesures i potenciar el seu ús.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 334 | 335 | (Page 336) | 337 | 338 | .... | 465 | newer