Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 333 | 334 | (Page 335) | 336 | 337 | .... | 465 | newer

    0 0

    Mercè Borràs i Catalina Trobat han presentat avui la convocatòria de subvencions per a activitats del tercer sector amb un import total de 695.000 euros

    Enguany s’ha incorporat per primera vegada una línia de subvencions específica per prevenció en drogodependència i treball comunitari, concreta per a treballar als barris.

     Palma, 31 d’agost de 2017.- La regidora de Benestar i Drets Socials, Mercè Borràs, i la coordinadora general de l’àrea, Catalina Trobat, han fet balanç avui de la convocatòria de subvencions per a activitats del tercer sector convocades enguany. Així, en total enguany se subvencionaran 28 projectes de 20 entitats del tercer sector, el doble que els 14 projectes subvencionats l’any passat, amb un import total de 695.000 euros, 100.000 euros més que fa un any.

    Borràs ha insistit que "aquests projectes contribueixen a fer que Palma sigui una ciutat d’igualtat d’oportunitats". Cal recordar que enguany l’àrea convocarà dues línies de subvencions, una per a prevenció social i integració laboral, i l’altra per a actuacions sociocomunitàries amb col·lectius vulnerables. I és la primera vegada que s’ha incorporat una línia de subvencions específica per prevenció en drogodependència i treball comunitari, concreta per a fer feina al barris, de 350.000 euros.

     

    Primera línia de subvencions

    Són ajudes per a la cobertura de necessitats bàsiques, activitat per pal·liar la pobresa energètica i aspectes relacionats amb la prevenció socials i amb l’orientació i integració laboral.

    - En aquesta línia es concedeixen ajudes de fins a 10.000 euros per cada activitat, amb un màxim de 5 activitats per entitat. S’han presentat 20 entitats a aquesta convocatòria.

    - Es subvencionen 18 dels 24 projectes presentats amb un total de 110.000 euros.

    - Els 6 projectes que queden exclosos és per no complir requisits administratius o no assolir la puntuació tècnica exigida.

    - La majoria d’activitats subvencionades fan referència a projectes de prevenció de situacions de risc i exclusió social fomentant la incorporació social, el treball en la millora de l’ocupabilitat. Aquest programa permet complementar el treball comunitari dels serveis socials comunitaris.

    Segona línia de subvencions

    Destinada a actuacions sociocomunitàries i/o socioeducatives amb col·lectius en vulnerabilitat o risc social prioritzant els barris amb una major vulnerabilitat i on existeixi una xarxa comunitària i associativa.

    - En aquesta línia se subvencionen fins a 60.000 euros per projecte amb un màxim de 2 projectes per entitat. S’han presentat 12 entitats a aquesta convocatòria.

    - Es subvencionen un total de 10 projectes de 9 entitats i s’hi destinen un total de 350.000 euros.

    - S’han exclòs tres projectes per no complir requisits administratius o tècnics.

    - Els projectes que se subvencionen arribaran a barriades com Son Roca, s’Indioteria, Rafal Nou, el Vivero, Mare de Déu de Lluc, Son Cladera i s’Arenal. Es tracta de barriades on el treball en xarxa i comunitari s’ha consolidat i aporta importants recursos a la prevenció i a la inserció social com a model de referència.


    0 0

    Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


    Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


    Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

    La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

    Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

    A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

    A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

    Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

    No hi havia temps per res més.

    Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

    No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

    Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

    És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

    Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

    Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

    Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

    El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

    Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

    L´hora del ball havia acabat.

    La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

    Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

    Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

    Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

    Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

    La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

    Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

    Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

    De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

    Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


    D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí



    0 0

    [12/09] «La Mère Peinard» - Eudes - Vannucci - Botelho - Deza - Brumana - Guadagnini - Girolimetti - Lusvardi - Pittalunga - Ballester - Parenti - Samaja - Alandí - González - Mioli - Jover - Prat Coll

    Anarcoefemèrides del 12 de setembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "La Mère Peinard"

    Portada del primer número de La Mère Peinard

    - Surt La Mère Peinard: El 12 de setembre de 1908 surt a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França) el primer número del setmanal anarquista La Mère Peinard. Réflections hebdomadaires d'una lavandière. Fundat per Fortuné Henry, feminitzà el setmanari d'Émile Pouget Le Père Peinard (1889-1902). Charles Favier en fou l'impressor i el gerent. Els articles sortiren sense signatura. Com a mínim s'editaren set números, tots en 1908.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Émile Eudes fotografiat per M. Marius

    Émile Eudes fotografiat per M. Marius

    - Émile Eudes:El 12 de setembre de 1843 neix a Roncey (Baixa Normandia, França) el communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Tebaldo Vannucci

    Tebaldo Vannucci

    - Tebaldo Vannucci: El 12 de setembre de 1882 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Teobaldo Vannucci. Sos pares es deien Fortunato Vannucci i Paola Ceccarini. Es guanyava la vida fent d'obrer, envernissador i pintor. A començaments de segle formà part de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Associació Racionalista de Liorna, encarregant-se de la distribució dels periòdics Il Seme i Sorgiamo. El 29 de gener de 1911 va ser cridat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) per a reparar el vaixell rus Averoff, però just arribar va ser sotmès a una vigilància especial per part de les autoritats i detingut arbitràriament en dues ocasions. Pel maig, un cop reparat el vaixell rus, retornà a Liorna, encara que l'agost de 1911 era de bell nou a La Spezia. Novament vigilat, les autoritats van fer constar que son germà Amedeo era membre de la «secta anarquista» i administrava els periòdics Giornale di Classe i Sorgiamo. En 1912 treballà a les drassanes Orlando de Liorna, estava subscrit al periòdic Germinal d'Ancona i feia propaganda anarquista. Mesos més tard es traslladà a Nàpols (Campània, Itàlia), on treballà a les drassanes Pattison. Quan esclatà la Gran Guerra, formà part del sector antimilitarista i «derrotista» del moviment llibertari i el maig de 1917, en un informe d'un confident, és definit com un dels anarquistes més actius de Nàpols. En aquesta època va estar constantment vigilat per la Prefectura napolitana. A començaments de 1921, després de la sobtada mort de sa companya Ines Rossi, esdevinguda el 27 de gener a Nàpols, retornà a Liorna amb sos fills Comunardo, Ferrerino i Ferrerina. En aquesta ciutat va ser constantment vigilat, estigué subscrit a Umanità Nova i a partir de 1922 participà activament en la lluita contra els escamots feixistes. Posteriorment es traslladà a Roma. Tebaldo Vannucci va morir el 19 de gener de 1932 a Roma (Itàlia).

    ***

    Adriago Botelho (Lisboa, octubre de 1910)

    Adriago Botelho (Lisboa, octubre de 1910)

    - Adriano Botelho: El 12 de setembre de 1892 neix a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, arxipèlag de les Açores, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Adriano Inácio Botelho. En 1909 s'instal·là al continent i començà a estudiar a l'Escola Politècnica de Lisboa, per passar l'any següent a fer estudis a la Universitat de Coimbra. En aquests anys participà en les lluites estudiantils al costats de joves anarquistes. Gràcies a la lectura d'obres llibertàries (Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Jean Grave, António José de Ávila, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Paul Elzbaker, etc.) es decantà per l'anarquisme. En 1914 abandonà la universitat i decidí emigrar a Amèrica, però dissuadit per Alexandre Berkman, en 1919 retornà a Lisboa. Políglota, a la capital portuguesa col·laborà com a traductor en la premsa obrera, sempre al costa de Neno Vasco, i especialment en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Com a membre del grup anarquista «O Semeador», en 1923 prengué part en la Conferència Anarquista que se celebrà a Alenquer. Des de 1926 formà part del Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, del qual va ser nomenat secretari. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar, malgrat la dura repressió, mantingué la clandestinitat anarquista juntament amb Francisco Quintal i altres militants. En 1932 publicà el fullet Da conquista do poder. Durant el període revolucionari espanyol de 1936 a 1939, criticà, com també Vivaldo Fagundes, la participació anarquista en els governs de la II República espanyola. En 1974, després de la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció del moviment anarquista i fundà a Almada el periòdic Voz Anarquista. En 1974 publicà el llibre Ao povo português. Adriano Botelho va morir l'1 de maig de 1983 a Lisboa (Portugal). Sa companya fou Aurora Moscoso, filla d'una família d'anarquistes de São Paulo (São Paulo, Brasil), d'origen espanyola, i cunyada del pensador anarquista Neno Vasco. El seu arxiu personal s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris de Lisboa que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Portugal. En 1989 es publicà una antologia de textos sota el títol Memória e ideário.

    Adriano Botelho (1892-1983)

    ***

    Necrològica de Lorenzo Deza apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de març de 1979

    Necrològica de Lorenzo Deza apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

    - Lorenzo Deza: El 12 de setembre de 1893 neix a Judes (Sòria, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Deza. Cap el 1913 desertà de l'Exèrcit i passà clandestinament a França. Durant el període d'entreguerres realitzà viatges clandestins a la Península per a participar en accions del moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Pèire de Dròt, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1949 sa companya Clara, amb qui tingué tres infants (Libertad, Armonía i Ruperto), va morir. Lorenzo Deza va morir de càncer el 3 de juliol de 1978 a Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

    ***

    Herminia Catalina Brumana fotografiada per Wilenski (ca. 1935)

    Herminia Catalina Brumana fotografiada per Wilenski (ca. 1935)

    - Herminia Brumana: El 12 de setembre de 1897 neix a Pigüé (Buenos Aires, Argentina) la mestra, escriptora, periodista, dramaturga i activista feminista i anarquista Herminia Catalina Brumana. Filla d'una família d'immigrants italians il·lustrats, sos pares es deien Juan Bautista Brumana i Delia Piatti. Realitzà els estudis secundaris a l'Escola Normal Nacional d'Olavarría (Buenos Aires, Argentina), on es titulà en 1916, retornant a Pigüé per a exercir de mestra primària a l'Escola Núm. 3, desenvolupant projectes de pedagoria integral (horta, galliner, taller de fusteria, etc.). Aquest mateix 1916 obtingué el primer premi del concurs literari de la Biblioteca Popular pel seu treball Influencias de las bibliotecas populares en la cultura de los pueblos y apoyo que éstos deben a dichas instituciones. En 1917 fundà Pigüé. Revista mensual literaria, social, de ideas y crítica i l'any següent publicà Palabritas, primer llibre seu orientat a promoure la lectura en l'alumnat. Entre 1920 i 1921 participà en el grup anarquista «Insurrexit», per al qual va escriure alguns articles. En 1921, durant un viatge a Buenos Aires, conegué el destacat militant socialista i escriptor Juan Antonio Solari, amb qui es casa a mitjans d'aquell any i amb qui s'instal·là a Buenos Aires, treballant primer a l'escola de Quilmes, després a Avellaneda, on exercí el càrrec de sotsdirectora, i finalment a la Capital Federal. Entre 1921 i 1930 va fer de mestra a diferents escoles del Gran Buenos Aires i de la Capital Federal, i a partir de 1932 exercí càrrecs directius. En 1922 tingué son únic fill, que prengué el mateix nom que son pare. En 1923 publicà el seu segon llibre, Cabezas de mujeres, obra marcadament feminista. Entre 1929 i 1939 publicà cinc llibres: Mosaico (1929), La grúa (1931), Tizas de colores (1932), Cartas a las mujeres argentinas (1936) i Nuestro hombre (1939), on palesà la seva lluita pel drets de les dones, l'amor lliure, la crítica al matrimoni inexorable, el dret al divorci, la justícia social, i tot relacionat amb les dificultats que els infants pobres tenen per a estudiar. Va escriure 11 obres teatrals –entre elles Miluch (1932), Cuando plantéárboles (1927),La protagonista olvidada (1932)– de les quals tres s'estrenaren, i participà en nombrosos programes radiofònics per a Radio Cultura. Encara que col·laborà amb els socialistes, sempre es va declarar anarquista i es considerava deixeble de Rafael Barret, a qui citava contínuament. Durant la dècada dels vint fou columnista dels periòdics anarquistes L'Antorcha, Nervio i Nuestra Tribuna; exigí la llibertat de Simon Radowitzky i entre 1931 i 1942 participà activament en la campanya per l'alliberament dels anomenats «Presos de Bragado», tres joves anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús De Diago i Santiago Mainini) que van ser torturats i condemnats en 1931 per un homicidi que les autoritats sabien ben bé que no havien comès, destacant per la seva oratòria en conferències i xerrades. El gener de 1932 signà, juntament amb altres destacats intel·lectuals argentins, un manifest en suport de la II República espanyola. En 1941 començà a treballar com a mestra de Pràctica d'Escriptori a l'Escola per a Adults Núm. 6 de Buenos Aires–en morir, aquesta escola rebé el nom de «Herminia Brumana». En 1943, arran del cop militar, va ser cessada dels seus càrrecs ja que era considerada«no addicta al règim» –son company va ser empresonat pel peronisme–, però, gràcies a un company, aconseguí un lloc de feina en la Societat Argentina d'Escriptors, de la qual arribà a ser membre de la seva comissió directiva i, amb Miguel Alfredo Olivera, en reorganitzà la biblioteca. Aquest mateix any de 1943 va ser invitada a fer una conferència a la New School for Social Research de Nova York (Nova York, EUA) i recorregué les Estats Units i Mèxic fent xerrades sobre l'activitat literària argentina –anteriorment havia viatjat dues vegades a Europa: España i França, en 1933; i França, Bèlgica i Suïssa, en 1938. En 1946 publicà Me llamo niebla. Cuentos i en 1953 A Buenos Aires le falta una calle. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Caras y Caretas, Estampa, El Hogar, Leoplán,Mundo Argentino,La Nación, La Novela Elegante, La Novela Semanal, La Nueva Provincia,Pueblo y Escuela, Reconstruir,El Suplemento,El Trabajo, Vida Femenina i La Voz, entre d'altres. Malalta de càncer, Herminia C. Brumana va morir el 9 de gener de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i les seves restes van ser incinerades, sense cap cerimònia i en la més estricta intimitat. Deixà una important producció inèdita, entre ella La conquista del hombre. Poc després de morir l'escriptor anarquista Gustavo Cuadrado Hernández organitzà un concurs literari que portava el seu nom i es creà la Societat d'Amics d'Herminia Brumana (SAHB). A partir del gener de 1955 la SAHB edità la revista Amigos de Herminia Brumana i en 1958 en publicà les seves Obras completas; en 1964 sortí Ideario y presencia de Herminia Brumana, un recull de pensaments i de treballs sobre l'autora d'escriptors llatinoamericans. En 1974 es van publicar els seus contes sota el títol Esclava en el día de la libertad. Documentació de l'escriptora va ser donada per les seves netes al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas en Argentina (CeDInCI) de Buenos Aires. Diversos carrers, places, biblioteques i centres educatius argentins porten el seu nom.

    Herminia Brumana (1897-1954)

    ***

    Ugo Guadagnini

    Ugo Guadagnini

    - Ugo Guadagnini: El 12 de setembre de 1902 neix a Imola (Emília-Romanya) l'anarquista Ugo Guadagnini. Paleta de professió, en 1927 es va veure obligat a emigrar, primer a França i després a Bèlgica. El 7 de novembre de 1936, amb altres companys anarquistes (Cesare Teofoli, Marcello Bianconi i Vittorio Ortore), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i s'integrà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», combatent al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca i Almudébar). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i retornà a Bèlgica. A Brussel·les es relacionà amb altres companys llibertaris, com ara Celso Bendanti i Ciro Beltrandi. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut, expulsat de Bèlgica i extraditat a Itàlia, on el règim feixista el jutjà en 1941 i el condemnat a la deportació a l'illa de Ventotene. Després del seu alliberament, sembla que el setembre de 1943, s'integrà en la resistència i participà en els combats contra els nazis a la regió d'Imola, en estret contacte amb l'anarquista Vindice Rabitti. Després de la II Guerra Mundial, sense feina, retornà a Bèlgica, lloc on continuà amb la militància llibertària. Ugo Guadagnini va morir en 1971 a Brussel·lès (Bèlgica).

    ***

    Felicita Girolimetti (1922)

    Felicita Girolimetti (1922)

    - Felicita Girolimetti: El 12 de setembre de 1904 neix a Senigalia (Marques, Itàlia) l'anarquista Felicita Girolimetti, també citada com Félicité o Félicie Girolimetti, i coneguda com Felix. Son pare es deia Ercole Girolimetti i sa mare Anna Franzi. Ben igual que tots son germans i germanes, milità en el moviment llibertari. Durant els anys vint emigrà a França i es guanyà la vida venent als mercats ambulants. Durant els anys trenta vivia amb son company Domenico Nanni (Nino) al número 2 de la place aux Aires de Grassa (Provença, Occitània). Era mare d'un fill natural reconegut. En 1937 va ser fitxada per la policia, com el seu company i altres militants (Urbano Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero, Léandre Giusseguere, Kanik Papazian, etc.), com a membre del grup anarquista local de Grassa de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Felicita Girolimetti (1904-?)

    ***

    Aldebrando Lusvardi

    Aldebrando Lusvardi

    - Aldebrando Lusvardi: El 12 de setembre de 1912 neix a Villa Ganaceto (Emília-Romanya) el paleta anarquista Aldebrando Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Sos germans Alfredo, Bruno, Filippo i Medardo també van ser militants llibertaris. En 1924 s'adherí al Grup Llibertari Juvenil de La Madonnina (Emília-Romanya, Itàlia), on ocupà el càrrec de caixer i s'encarregà de les subscripcions a favor de les víctimes polítiques. Actiu militant, va ser fitxat per la Prefectura de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) com a«subversiu perillós» i va ser detingut en diverses ocasions per difondre fullets anarquistes. El novembre de 1926 va ser condemnat a un mes de reclusió per insultar l'autoritat pública i el desembre d'aquell any va ser advertit formalment. Després de la detenció dels militants anarquistes de Mòdena més actius i del desmantellament de les organitzacions anarquistes, s'hagué de prendre contacte amb alguns elements comunistes per continuar la lluita antifeixista, però aquests contactes resultaren fatals arran del descobriment d'algunes armes i, amb l'anarquista Albano Franchini, va ser denunciat pel Tribunal Especial per«intensa activitat comunista». Passà a la clandestinitat i en 1930 fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Amiens (Picardia, França) i després a París, on es reuní amb sos germans Filippo i Alfredo. En aquestaèpoca estava inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de ser detingut. En 1931 la policia italiana el va inscriure en el llistat d'anarquistes expatriats amb la nota: «combat el règim amb accions violentes». En 1933 la seva companya Albina Franchi, amb qui tenia dos fills (Giovanni i Sergio), es reuní amb ell a París. El maig de 1937 una nota confidencial de l'ambaixada diu que havia partit amb son germà Filippo cap a Espanya per combatre el feixisme, però sembla una informació sense fonament. El novembre de 1940 sos germans Alfredo i Filippo van ser detinguts per la policia francesa per a ser lliurats als ocupants alemanys, però ell aconseguí fugir i arribar al centre de França. A finals de 1942 residia a París vigilat i posteriorment s'integrà en la Resistència. Aldebrando Lusvardi va morir el 8 d'abril de 1991 a Bagnolet (Illa de França, França).

    ***

    Antonio Pittalunga

    Antonio Pittalunga

    - Antonio Pittalunga: El 12 de setembre de 1912 neix al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestí Il Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.

    ***

    Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg

    Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg

    - Francesc Ballester Orovitg: El 12 de setembre de 1920 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Francesc Ballester Orovitg, conegut com El Explorador i que va fer servir el pseudònim Sebastián Grau Ortega. Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil combaté el feixisme enquadrat en la 143 Brigada Mixta a Vilanova de la Barca durant l'ofensiva franquista de juny de 1938 a Aragó. Al final de la contesa caigué pres i fou internat a Tortosa. Pogué evadir-se i passar a França on s'enrolà en els grups guerrillers que des d'allà creuaven els Pirineus i combatien el franquisme a la zona de Barcelona. En 1945 s'integrà en les Joventuts Llibertàries a Catalunya i en 1947 fou delegat de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat i membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El juny d'aquest mateix 1947 participà en l'elaboració de pamflets contra la Llei de Successió a Espanya. Després de la detenció de nombrosos companys, va ser elegit per representar la Regional de Catalunya en el Ple Nacional clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que se celebrà entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 a Madrid, i que redactà un manifest contra el sindicalisme polític. En 1947 també amb Josep Lluís Facerías formà un grup guerriller (Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font, Celedonio García Casino) especialitzat en expropiacions econòmiques i que també intentà, sense èxit, atemptar contra el comissari de policia Eduardo Quintela. L'octubre de 1947 assistí, amb Josep Lluís Facerías i Manuel Fernández Fernández, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El 24 de maig de 1948 va ser detingut a Barcelona i tancat a la presó Model. El 12 de gener de 1949 sortí en llibertat provisional, però fou novament detingut; jutjat, va ser condemnat el 16 de març de 1950 a sis anys de presó. Gràcies a diverses mesures de gràcia, el 10 d'agost de 1953 fou alliberat i creuà els Pirineus. Instal·lat a Alès (Llenguadoc, Occitània), treballà en un taller de fusteria, milità en la Federació Local de la CNT i s'interessà per l'esperanto, col·laborant en diferents revistes publicades en aquesta llengua. Francesc Ballester Orovitg va morir el 7 de setembre de 1957 en el descarrilament del tren París-Nimes (França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca de Luigi Parenti

    Foto policíaca de Luigi Parenti

    - Luigi Parenti: El 12 de setembre de 1942 mor a Cacinaia (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Havia nascut el 18 de febrer de 1887 a Calcinaia (Toscana, Itàlia). Durant els seus estudis formà part de la Lliga Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri, considerat en Itàlia el precursor de la democràcia cristiana. Després començà a militar en el moviment sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a Lucca (Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per les seves idees radicals. Fou especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910 emigrà als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA), on esdevingué anarquista i s'afilià a l'any següent a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels membres més destacats de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista. En 1913 participà en una gira propagandística de conferències arreu Califòrnia. Mantingué estreta correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando Borghi (Itàlia). La seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos sectors, com ara els hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els ferrocarrils, i sempre intentà unir els treballadors al marge de races, llengües i cultures. En 1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per haver organitzat una manifestació a favor de Carlo Tresca i d'altres militants wobblies empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29 de setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles Michele Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Després treballà com a miner a Pennsilvània i, més tard, s'establí a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA). El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de Chicago per violació de la Llei d'Espionatge pel delicte d'«activitats antimilitaristes i derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW–entre ells Joseph J. Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James Rowan, Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre setembre de 1917 i juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li va permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres filles, la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El juny de 1919 va ser alliberat sota fiança i es posà a organitzar un sindicat independent de pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic liberal La Voce del Popolo, fet pel qual va ser criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921 l'apel·lació del seu procés va ser rebutjada i tornà a la presó. Finalment se li va commutar la pena a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922 retornà a Itàlia amb sa família i s'instal·là a la zona de Lucca, on s'afilià a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou delegat de Viareggio en el Congrés de la USI clandestí. Pressionat per les autoritats feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un dels caps del sindicalisme del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va començar a treballar en els sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic feixista de Liorna Il Telegrafo. En 1929 es autoritats italianes van informar que mostrava obediència a les consignes del règim feixista, però a principis de 1930 la policia descobrí que seguia rebent clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo Tresta Il Martello. El febrer de 1930 va ser detingut, jutjat i condemnat, però la sentència li fou commutada amb la promesa de bona conducta. Després abandonà tota activitat política i sindical i en 1932 va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes de«subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el 12 de setembre de 1942 a Cacinaia (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal d'aquesta localitat. La seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de Paterson L'Adunata dei Refrattari.

    ***

    Nino Samaja (Bolonya, 1970)

    Nino Samaja (Bolonya, 1970)

    - Nino Samaja: El 12 de setembre de 1959 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i propagandista anarquista, i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el pseudònim Kristen Larsen. Havia nascut el 30 de juliol de 1876 a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) en una família jueva. Sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals del segle XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats del moviment anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per haver organitzat una manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la policia de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar, el va definir com a «un noi influenciat per les idees anarquistes» i que en«defensa les més radicals». En 1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser jutjat i condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la deportació fugí a Trieste (Friül), però va ser detingut per la policia austríaca, lliurat a la italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el 14 de març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la Federació Anarquista de Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat sota arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només va estar uns mesos gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys de màxima activitat política, va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i amb el grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A començaments de 1898 es trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit, hagué de canviar d'identitat i passar a la clandestinitat. El març de 1898 signà, amb Vivaldo Lacchini i Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com a suplement en L'Agitazione. Després de la detenció dels redactors del periòdic L'Agitazione, es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres joves companys, de l'edició i difusió clandestina de la publicació, on col·laborà sota el pseudònimKristen Larsen. El maig de 1898 llançà l'últim número d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i, sempre buscat per la policia, s'exilià, després d'una curta estada clandestina a Florència (Toscana), a França. A París visqué fent traduccions i treballant en diverses feinetes, però sense abandonar el seu compromís polític. En 1898 publicà el fullet Les émeutes de la faim en Italie i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le militarisme et la société moderne. Fou un dels organitzadors del Congrés Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 22 de setembre de 1899 a París, però que va ser prohibit per les autoritats franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899 col·laborà en Le Temps Nouveaux. Com a delegat de Suïssa per al Congrés Antiparlamentari Internacional de París, en 1900 va ser expulsat de França i marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni iÉmile François Held, la publicació de l'Almanacco socialista anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900 va estar empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i redactà, amb altres companys (Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic bilingüe Il Risveglio Socialista Anarchico / Le Réveil Socialista Anarchiste, que esdevingué un de les publicacions anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es llicencià en medicina a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys després. En 1901 va ser detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves activitats polítiques i restà empresonat alguns mesos. En 1902 es casà amb la romanesa Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La législation ouvrière, résponse a M. Jaurès, publicat en italià per l'editorial d'Il Pensiero en 1906. Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències, amb Charles Fulpius i Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la religió o també en defensa de l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del cantó de Ginebra en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i exercí la seva professió mèdica sense abandonar les seves tasques polítiques. Durant molt de temps formà part del grup anarquista encapçalat per Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es relacionà amb els redactors de L'Agitazione, tot i que el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou partidari d'un moviment anarquista orgànicament federalista, socialista i no individualista. Durant la Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i s'acostà al socialista, però sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser nomenat metge numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya, però aquest càrrec va ser revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo«opositor al feixisme». En aquesta època, el prefecte dissolgué l'Institut Bolonyès de Protecció i Assistència per a les Assegurances Socials que havia promogut des del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del Partit Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a càrrecs públics i visqué exercitant la seva professió de manera privada. El novembre de 1926 va ser detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat durant una curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim feixista, va ser privat del seu càrrec de docent universitari en patologia especial mèdica demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de les lleis racials, va ser exclòs de la pràctica mèdica per la seva condició de jueu. Durant la lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943 va ser detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella (Emília-Romanya, Itàlia) i alliberat el 3 de desembre –evità la deportació com a jueu a un camp d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la seva edat. Després de la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i restituït per a la docència. En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys d'exili als Estats Units, Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut personalment i políticament pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a les files del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP). El març de 1946 i el maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant una dècada assessorà sanitàriament el consistori bolonyès i gràcies a ell la ciutat aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i sanitari, nivell que s'havia perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit tinent d'alcalde i mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En 1953, amb els seus companys maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El juliol de 1954 reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb textos del poeta Giosuè Carducci, en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un enfrontament polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el PSI no el presentà com a candidat, fet que li va causar una gran desil·lusió. Es retirà de la vida pública i reprengué els seus estudis i assaigs sobre el Risorgimento, el moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio,Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche,Progress Medical, Rassegna Mensile d'Israele, Revue Medicale de la Suisse Romande, Riviste di Psichiatria, etc. És autor deLe siège des convulsionsépileptiformes toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista critica (1915), I tumori dell'esofago (1918),Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della chirurgia conservatrice (1919), Emboli polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz pseudoleucemico (1920), L'eventratrio diaphagmatica (1920), Le malattie professionali dei ferrovieri (1922), Studi di medicina sociale in rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione (1924) i Bologna giacobina (1959), entre d'altres. Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Armando Borghi en publicà una necrològica en Umanità Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla Mimì Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles de caràcter històric, econòmic, social i polític a la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi» de Lugo.

    ***

    D'esquerra a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel García Vivancos i Olegario Pachón Muñez (París, 1957)

    D'esquerra a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel García Vivancos i Olegario Pachón Muñez (París, 1957)

    - Martín Alandí Pomer: El 12 de setembre de 1973 mor a Ris-Orangis (Illa de França, França) l'anarcosindicalista i maçó Martín Alandí Pomer–a vegades el seu nom citat com José. Havia nascut al Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià). En 1912 va fer oposicions per a Correus i Telègrafs i en 1916 va ser cridat a fer el servei militar. En 1930 i 1931 era membre, amb l'anarquista Marí Civera Martínez, de la junta directiva de la Societat Valenciana de Conferències. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1931 presidí el Centre d'Estudis Socials (CES) de València (València, País Valencià), on va fer, entre 1931 i 1933, diverses conferències («La incorporación de la técnica la movimiento social», etc.). En 1931 era president de l'Associació d'Empleats i Dependents del Mont de Pietat de València. Francmaçó, formà part de la lògia«Federación Valentina» de València. Simpatitzà amb l'estratègia trentista. El novembre de 1936 formà part, amb Domingo Torres Maeso i Higinio Noja Ruiz, del Consell Econòmic de València i entre l'1 i el 4 de desembre d'aquell any fou un dels promulgadors de les normes reguladores obligatòries de les col·lectivitzacions i dels centres socialitzats. A favor de la participació confederal en el Govern de l'Estat, a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d'abril de 1937 fou ministre interí en absència del titular. Col·laborà en Libre-Studio (1936-1938) de València. Cap al final de la guerra formà part del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE). Amb el triomf franquista va ser capturat pels feixistes i tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1942 fou secretari del Comitè de la CNT a la presó. Un cop lliure, s'exilià a França. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), en 1946 era un dels 20 membres de la lògia maçònica «Esperanza» d'aquesta ciutat, integrada en el Gran Orient de França (GODF). En 1947 defensà les tesis de la CNT«política». El 22 de gener de 1961 va fer a París la conferència «Primer plano y perspectiva de los sindicatos». El 12 de març de 1967 va ser nomenat a París vicesecretari de la Comissió Coordinadora del grup «Los Amigos de la CNT de España», grup de tendència«col·laboracionista» que des de París (França) encapçalà Antonio Barranco Hanglin, i com a tal defensà el cincpuntisme. Deixà uns apunts sobre «la nova civilització dels sindicats» i en unes notes sobre la llibertat. Martín Alandí Pomer va morir el 12 de setembre de 1973 al Sanatori dels Ferroviaris de Ris-Orangis (Illa de França, França).

    ***

    Necrològica de Juan González apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de novembre de 1974

    Necrològica de Juan González apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de novembre de 1974

    - Juan González: El 12 de setembre de 1974 mor a Argentan (Baixa Normandia, França) l'anarcosindicalista Juan González. Havia nascut cap el 1896 a la província d'Almeria (Andalusia, Espanya). Emigrà a Barcelona (Catalunya) i en la dècada dels trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a Sées (Normandia, França), on ha partir de 1944 fou un dels organitzadors de la CNT departamental i de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat durant nombrosos anys.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

     Resum del ple extraordinari de setembre. Al principi faltaven el regidor del Partit Popular i dues regidores de Tots per Pollença (una d'elles feia un café al Port de Pollença i va arribar una hora tard al ple).

    1-Aprovació, amb caràcter provisional, si procedeix, de la modificació de l'Ordenança Fiscal reguladora de l'impost sobre béns immobles (IBI). Aprovat per 7 vots a favor (Junts i UMP) i 7 abstencions (Alternativa, Tots i Regidor no adscrit).

    La modificació és relativa a tres punts:

    a) l'Ordenança vigent preveia una bonificació per instal·lació de sistemes d'aprofitament energètic solar del 50% en habitatges i del 25% en els de nova construcció. El problema és que tal i com estava aquesta bonificació era per sempre, de manera que el que ho instal·lava podia acabar bonificant-se d'un import superior al que havia invertit.

    La modificació estableix que la bonificació sigui del 50%, només quan sigui una instal·lació voluntària (no quan s'hi està obligat per normativa), beneficiar-se'n màxim durant 3 anys, i que no pugui superar el 33% del cost de la instal·lació cada un d'aquest 3 anys. D'aquesta manera mai es podrà bonificar un import superior del cost de la instal·lació.

    b) S'inclou una nova exempció:

    "estaran exempts aquells immobles declarats expressament Bé d'Interès Cultural per la Llei 12/1998 de Patrimoni Històric de les Illes Balears així com els béns catalogats declarats expressament com a tals per la llei 12/1998 de Patrimoni Històric de les Illes Balears; sempre i quan compleixin les determinacions i obligacions pròpies de cada categoria."

    c) I una nova bonificació:

    "Tindran una bonificació del 25% de la quota íntegra o en el seu cas, de la resultant d’aplicar la bonificació dels apartats 2,3,4, 5 i 6 anteriors, aquells immobles inclosos en el Catàleg Municipal d’ Edificis com a immobles amb un grau de protecció 1 o 2, o en el catàleg municipal d’edificis del vigent Pla Especial del Centre Històric o aquells immobles inclosos en la Norma 174 del vigent PGOU. (En cursiva, esmena introduïda al darrer moment)"

    Nosaltres, tot i que com a concepte no ens semblen malament les propostes de modificació de l'IBI que es proposaven, vàrem decidir no donar suport a la proposta i ens vàrem abstendre, i ho vàrem fer per un motiu molt simple: perquè nosaltres ja vàrem fer una proposta de modificació de l'IBI.

    Era octubre de 2015, i el PP i Junts Avançam varen presentar la mateixa proposta: rebaixar l'IBI de manera general, en el que nosaltres varem qualificar com una rebaixa regressiva i antisocial, bàsicament perquè ha beneficiat més a qui més propietats té, i independentment de la seva situació econòmica.

    La nostra proposta consistia en què:

    - A la vegada que es rebaixava de manera general, s'apujàs als immobles no residencials de major valor cadastral.

    - Modificar les bonificacions de família nombrosa i de minusvalidesa per afegir-hi un criteri de renda.

    - Afegir bonificacions a les famílies amb un únic immoble i rendes baixes.

    A més, com que només es pensa en els propietaris, paral·lelament establir ajudes econòmiques a l'habitatge de lloguer, fer una borsa de lloguer social,...

    De tot això, no en vàren fer ni cas, i quan una part del govern municipal en va voler fer un poc, ràpidament va haver de recular per no molestar als que realment representen Unió Hotelera (Mollera) Pollencina.

    2-Aprovació inicial, si procedeix, de l'expedient de modificació de crèdits núm. 17-2017 sota la modalitat de transferència de crèdit. Aprovat 9 vots a favor (Alternativa, Junts i UMP) i 5 abstencions (Tots i Regidor no adscrit).

    Es tractava de fer un canvi en el pressupost perquè els 4.000€ que hi havia com a subvencions a les Amipas per Escoles Matineres, es convertís en una subvenció nominativa a l'Amipa de Joan Mas, que és l'única que en fa, i així estalviar-los burocràcia.

    Votàrem a favor ja que vist que l'Amipa de Joan Mas és l'única que ofereix aquest servei ens semblà correcte el pas a subvenció nominativa, ja que qualsevol fet que suposi simplificar la burocràcia, agilitzar tràmits i en definitiva facilitar l'accés a les subvenciones per part de les associacions es positiu, ja que com tots sabem aquestes funcionen majoritàriament amb la feina desinteressada dels seus membres, i el temps que tenen no sempre els permet arribar a tot.

    3-Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores de subvencions i ajudes econòmiques per facilitar l'accés a l'esport de competició i realització d'activitats esportives 2017. Aprovat per 9 vots a favor (Alternativa, Junts i UMP) i 6 abstencions (Regidor no asdcrits i Tots (S'incorporà una regidora de Tots)).

    Aquestes són igual que l'any passat: 30.000 per clubs, 5000 per individuals. Votàrem a favor perque els clubs necessiten aquestes subvencions, i com abans millor, per sobreviure.

    4-Aprovació, si procedeix, de l'expedient de reconeixement extrajudicial de crèdits núm. 5-2017. Aprovat per 7 vots a favor (Junts i UMP), 6 en contra (Tots i Regidor no adscrit), i 2 abstencions (Alternativa).

    Es tracte d'un total de 18.515€ de factures extrajudicials de l'Ajuntament, residència, ràdio i escola música.

    Nosaltres com sempre ens vàrem abstendre, i el motiu no és altre que permetre que els que fan la feina la cobrin. Tot i que no deixa de ser un nou extrajudicial a aquesta legislatura, és cert que en aquest cas és relativament petit en comparació a altres, i que no trobam tantes factures de serveis sense contracte o de tasques que d'una manera o una altre es presten i es paguen amb un informe en contra d'intervenció. D'aquesta manera tenim unes quantes factures de sumministrament elèctric, la dels professors de l'escola de música o les de les feines al museu, que al final sumen la majoria d'aquests 18.515 euros, i la resta podem dir que són de tasques rutinàries de manteniment.

    Sobre les factures del museu, sobrepassen el permès per fer una adjudicació directe, i una vegada vista la memòria justificativa, qualsevol es queda amb la sensació que tot són imprevistos, i que les coses es fan fora planificació, ja que s'encarrega una feina i se n'acaben fent 4.

    Finalment, i vist que hi ha també algunes factures sobre sumministrament elèctric aprofitàrem per demanar si es tenien noticies sobre el plecs de condicions per contractar energia verda, que en teoria toca estar per aquests inicis del mes de setembre.

    5-Dació de compte de la Resolució de Batlia núm. 590 de dia 3 d'agost de 2017 en matèria de delegacions conferides per la Batlia en matèria de direcció i gestió d'àrees municipals. No es vota.

    Es donà compte de les delegacions dels regidors, fruit de la incorporació d'en Bernat López. Aquestes queden així:

    Toni Cànaves: turisme, comerç, fires, esports i educació

    Miquel Àngel Sureda: mercats, cultura, policia, normalització lingüística, museu i biblioteques.

    Magdalena Seguí: igualtat, OAC, benestar social i personal

    Bernat López: joventut, festes i Cala Sant Vicenç

    Miquel Àngel March: assumeix participació ciutadana

    Tomeu Cifre Bennassar: igual

    Andres Nevado: igual

    6- Relació de càrrecs de la Corporació amb dedicació exclusiva i parcial a conseqüència de la nova distribució de delegacions conferides per la Batlia mitjançant Resolució núm. 590 de dia 3 d'agost de 2017. Aprovat per 9 vots a favor (Alternativa, Junts i UMP) i 6 abstencions (Tots i Regidor no adscrit).

    Passa la dedicació exclusiva d'Iliana a Toni Cànaves, i en Bernat López cobrarà el que es va aprovar el 2015 per un regidor amb delegacions sense tinent de batle.

    Per coherència amb allò que es va acordar a principi de legislatura respecte els càrrecs i les retribucions, hi votàrem a favor.

    7- Aprovació definitiva, si procedeix, del Compte General per a l’exercici 2016. Aprovat per 7 vots a favor (Junts i UMP), 6 abstencions (Tots i Regidor no adscrit) i 2 en contra (Alternativa)

    Al seu moment ja es va fer la Comissió Especial de Comptes i ara s'aprovà el Compte General. De forma resumida podem dir que hi ha equilibri patrimonial, ha millorat la capacitat de finançament de l'Ajuntament, que hi ha 20 milions de romanent de Tresoreria i que l'execució del pressupost d'ingressos ha estat d'un 102% i l'execució del pressupost de despeses del 81%.

    Però a Emser les coses segueixen igual de malament, i per això votàrem en contra, com ja vàrem fer l'any passat. L'any passat, després d'haver-ho advertit ja a l'anterior, vàrem fer notar que continuaven havent les mateixes irregularitats que assenyalà l'interventor sobre EMSER i que no s'hi havia posat remei. Ara ha passat un any més, i la veritat és que a l'interventor li deu ser fàcil fer l'informe, basta en fer un retalla i enganxa de cada any. Enguany, a més, de repetir les irregularitats amb els serveis de deixalleria, d'enginyer, neteja de contenidors... també hi hem d'afegir un estudi de recollida de fems porta a porta.

    L'any que ve, després de 3 anys consecutius de repetir el mateix, algú li haurà donat les ordres polítiques necessàries a la gerència d'EMSER perquè actuï com se suposa que ho ha de fer les empreses públiques? Ho veurem, però tot fa pensar que no.

     

     

     


    0 0

    [13/09] «El Productor» - Ribeiro - Jordán - Moro - Correas - Domènech - Martí - Malon - Ardouin - Jeanneret - Converti - Bianconi - Perruchon - Rafanelli - Nicolazzi

    Anarcoefemèrides del 13 de setembre

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número d'"El Productor"

    Capçalera del primer número d'El Productor

    - Surt El Productor: El 13 de setembre de 1896 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic anarquista El Productor. Semanario obrero. Era continuació d'El Corsario, publicat a la mateixa ciutat i del qual hereta la mateixa lletra, el mateix format i la mateixa impremta («El Progreso»). Hi van col·laborar J. Díez, M. M. Miranda, José Martínez Ruiz (Azorín), Josep Prat, etc. Es van publicar cinc números, l'últim el 8 d'octubre de 1896, i deixà d'editar-se per la fallida de la impremta.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Aquilino Ribeiro

    Aquilino Ribeiro

    - Aquilino Ribeiro: El 13 de setembre de 1885 neix a Tabosa do Carregal (Sernancelhe, Nord, Portugal) l'escriptor anarquista Aquilino Gomes Ribeiro, un dels autors més importats de la literatura portuguesa de la primera meitat del segle XX. Sos pares foren Joaquim Francisco Ribeiro i Mariana do Rosário Gomes. En 1895 començà els estudis primaris al Col·legi de Nostra Senyora de Lapa i en 1900 entrà al Col·legi de Lamego i més tard estudià filosofia a Viseu. Seguint els desigs de sa mare que volia que fos sacerdot, es matriculà al seminari de Beja. En 1903, mancat de vocació, abandonà els estudis teològics i s'establí a Lisboa. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic republicà lisboeta A Vanguarda i l'any següent, en col·laboració amb José Ferreira da Silva, escriu A filha do jardineiro, obra de propaganda revolucionària i de crítica a la monarquia. A instàncies de Luz de Almeida, en 1907 entrà a formar part de la Lògica Maçònica Muntanya del Gran Orient Lusità de Lisboa. Anarquista d'acció, s'especialitza en la fabricació de bombes. El 28 de novembre de 1907 uns explosius guardats a ca seva exploten i dos companys seus, Gonçalves Lopes i Belmonte de Lemos, resulten morts. Detingut com a militant anarquista, fou tancat a la presó de Caminho Novo. El 12 de gener de 1908 aconseguí fugir de la presó de manera rocambolesca i passà a viure clandestinament a Lisboa, on mantingué contactes amb els regicides Alfredo Costa i Manuel Buíça, que atemptarien contra la família reial portuguesa l'1 de febrer d'aquell any. Arran d'aquest afer, s'hagué d'exiliar a París. A partir de 1910 estudiarà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Sorbona, on tindrà destacats professors (George Dumas, André Lalande, Levy Bruhl, Durckeim) i es relacionarà amb l'exili polític portuguès; també coneixerà sa futura companya Grete Tiedemann. En 1912 visqué uns mesos a Alemanya. En 1913 es casà amb Grete Tiedemann i tornà a París; aquest any publicarà el seu llibre Jardim das tormentas. En 1914 nasqué son primer fill, Aníbal Aquilino Fritz. Quan esclatà la Gran Guerra, tornà a Portugal sense haver-se llicenciat. Entre 1915 i 1918 va fer de professor a l'Institut Camões, un dels més prestigiosos de Lisboa. En 1918 publica A via sinuosa. En 1919, a invitació de Raul Proença, entrà a la Biblioteca Nacional de Portugal i publicà Terras do Demo. A partir de 1921 s'integrà en la direcció de la revista Seara Nova i l'any següent publicà Estrada de Santiago. Després de la seva participació en l'aixecament contra la dictadura militar del 7 de febrer de 1927 va haver d'exiliar-se a París, però a finals de l'any va entrar a Portugal clandestinament, per veure morir sa companya Grete Tiedemann. En 1928 participà activament en la revolta del Regiment de Pinhel; detingut, fou tancat a la presó de Fontela a Viseu, de la qual pogué fugir i s'exilià a París. En 1929 es casà amb Jerónima Dantas Machado, filla de l'expresident de la República portuguesa Bernardino Machado, mentre que a Lisboa era jutjat en rebel·lia per un tribunal militar i condemnat. En 1930 nasqué son segon fill, Aquilino Ribeiro Machado. En 1931 passà a viure a Galícia i l'any següent entrà clandestinament a Portugal. En 1933 rebé el Premi Ricardo Malheiros de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa, pel seu llibre As três mulheres de Sansão, i dos anys després fou elegit membre d'aquesta acadèmia. En 1952 realitzà un viatge al Brasil, on fou homenatjat per escriptors i artistes de l'Acadèmia Brasilera de Lletres. En 1956 fou un dels fundadors de la Societat Portuguesa d'Escriptors, de la qual fou elegit president. En 1957 publicà A casa grande de Romarigães i l'any següent Quando os lobos uivam, pel qual fou processat per la dictadura de Salazar que considerà el llibre injuriós contra les institucions de l'Estat i que acabà en amnistia el 12 de novembre de 1960 dies abans d'anar a judici. En 1958, també, fou nomenat soci de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa i formà part de la candidatura d'Humberto Delgado a la presidència de la República. En 1960 fou proposat per al Premi Nobel de Literatura i l'any següent viatjà a Londres i a París. Aquilino Ribeiro va morir el 27 de maig de 1963 a Lisboa (Portugal) i aquell mateix dia la censura salazarista va prohibir que es fes qualsevol menció als homenatges que se li retien. Pòstumament, en 1972, es va publicar un llibre seu de memòries, Um escritor confessa-se. En 2007, l'Assemblea de la República honorà la seva memòria traslladant les seves restes al Panteó Nacional, fet que fou durament criticat pel sectors reaccionaris de la societat portuguesa que sempre el consideraren un «terrorista» implicat --alguns fins i tot apunten que fou un dels autors materials («la tercera escopeta»)-- en el regicidi de la família reial portuguesa.

    ***

    Francisco Jordán (1911)

    Francisco Jordán (1911)

    - Francisco Jordán: El 13 de setembre de 1886 neix a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) --altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya)-- el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego --també citat com Gallegos. Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia --alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat--; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado --fullet reeditat en 1922 a Mèxic--, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.

    ***

    Joseph Moro cuidant el jardí de la seva casa de Bradford

    Joseph Moro cuidant el jardí de la seva casa de Bradford

    - Joseph Moro: El 13 de setembre de 1894 neix a Ortona dei Marsi (Abruços, Itàlia) l'anarquista Antonio Giuseppe Moro, més conegut com Josep Moro o Joe Moro. Fill d'una família profundament catòlica, son pare, Angelo Moro, venedor ambulant de teixits i de merceria, recorria els mercats de diferents pobles amb un carro tirat per una mula i en una d'aquestes anades i vingudes, conegué Lucia Filomena Pecce, amb qui es casà i tingué vuit infants, l'últim Giuseppe. Després del matrimoni la parella s'establí a Roma (Itàlia), on Angelo es dedicà a la venta de materials per a fusters i sabaters. Després de ser acusat sense cap fonament de vendre objectes robats, Angelo va ser detingut i passà sis mesos reclòs a Pescara (Abruços, Itàlia); finalment es va provar la seva innocència, però el mal ja estava fet i com que ho havia perdut tot decidí emigrar amb sos dos fills grans als Estats Units, establint-se a Lawrence (Massachusetts, EUA), on treballà en una fàbrica tèxtil. Mentrestant sa mare va obrir una petita botiga de merceria al barri romà de San Sebastiano per ajudar la magra economia familiar. Son pare retornà a Itàlia després de passar quatre o cinc anys als EUA, però morí uns mesos més tard. Giuseppe, de naturalesa malaltissa, no caminà fins que va tenir cinc anys i portava una nafra estranya i maligna al cap que mai no es curava. Per mor d'aquesta ferida, els professors i els pares dels alumnes no volien que hi anés a l'escola. Un dia sa mare el va portar a una font en honor de Santa Llúcia i va fer que submergís el cap a la font un parell de vegades; després de dos o tres dies, la ferida va començar a cicatritzar i finalment desaparegué. Aquest fet«miraculós», produït per les substàncies minerals de l'aigua, incrementà encara més la fe religiosa de la família. En 1911, amb sa mare ja vídua, marxà cap als EUA i ella s'instal·là a Haverhill (Massachusetts, EUA), població on visqué la resta de sa vida. Giuseppe, ara Joseph, va trobar feina en una fàbrica de sabates a Stoneham (Massachusetts, EUA), on vivia son germà major, i, encara profundament religiós, predicava l'evangeli tots els diumenges als immigrants italians. A través de son germà major Diodato, conegué a la fàbrica on treballava el sabater anarquista Giovanni Eramo, qui el va introduir en el pensament llibertari –Eramo posteriorment comprà una linotípia i esdevingué impressor, passant a treballar a la impremta de Cronaca Sovversiva quan aquesta publicació es traslladà en 1912 a Lynn (Massachusetts, EUA). En 1912 començà a freqüentar els cercles anarquistes i assistir a les seves reunions i aquest mateix anys assistí a una manifestació anarquista a Lynn. Després d'assistir a un pícnic organitzat pels galleanistes de Wakefield (Massachusetts, EUA), entrà a formar part del cercle anarquista al voltant de Luigi Galleani i la seva Cronaca Sovversiva, participant en manifestacions i vagues i distribuint pamflets i premsa llibertària (Il Proletario,Cronaca Sovversiva, etc.). Tota aquesta activitat cridà l'atenció de la policia i l'empresa on treballava el va acomiadar. No obstant això, intensificà la seva militància amb els companys llibertaris i trobà feina a l'empresa sabatera«Heiss & Son» de Cambridge (Massachusetts). El maig de 1917, després que els EUA entressin en la Gran Guerra, Galleani publicà el seu famós article«Maricolati!», en el qual aconsellava indirectament que els anarquistes fugissin del reclutament, encara que fos abandonant el país. Joseph Moro no acudí a inscriure's al centre de reclutament i hagué d'abandonar Stoneham, trobant feina a Taunton (Massachusetts, EUA), en un magatzem d'una fàbrica de cuines. Galleani vivia no molt juny de Taunton en una cabana al bosc i cada diumenge l'hi anava a visitar. Després de parlar contra la religió a la feina, va ser acomiadat i es traslladà a Brockton (Massachusetts, EUA), on trobà feina en una fàbrica de sabates. Buscat per la policia, anà i vingué durant un temps d'una ciutat a l'altra. En aquesta època conegué els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, amb qui va fer molta amistat, sobretot amb Vanzetti, ja que s'havia traslladat a viure a Haverhill, població on ambdós vivien. Quan Sacco i Vanzetti van ser detinguts acusats d'assassinat i empresonats, el seu paper en el moviment anarquista es centrà en aconseguir la llibertat dels companys, posant la meitat del sou que guanyava a la fàbrica en aquesta tasca. Esdevingué col·laborador del periòdic La Notizia i fou un dels creadors del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti». Va ser novament acomiadat de la feina, encalçat per la policia i durant un temps es va fer amb un italoamericà que després es va saber que era un agent de la policia federal infiltrat. Detingut i tancat en diverses ocasions, sempre acabà sent alliberat. Una nit, quan va treure el seu fox-terrier a passejar, patí una agressió i només la intervenció coratjosa del seu ca el salvà. La lluita per aconseguir la llibertat de Sacco i Vanzetti hagué d'enfrontar-se a moltes dificultats i moltes persones implicades en un primer moment desertaren del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti», on ell sempre defensà les vies d'actuació«lícites». En 1926, quan la batalla pels condemnats a mort es feia cada vegada més dura, Amleto Fabbri, secretari del«Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti», es va veure obligat a dimitir del seu càrrec perquè pogués anar als EUA la seva família i ell ocupà la secretaria i la tresoreria del citat Comitè, encarregant-se també de la propaganda en italià–la propaganda en anglès estava en mans de Louis Bernheimer i de Gardner Jackson. S'encarregà de mantenir el contacte amb tots els comitès espontanis de suport que s'anaven creant arreu del món, però tota la tasca no va servir de res i Sacco i Vanzetti van ser executats el 23 d'agost de 1927 a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Ell va ser l'última persona del seu entorn que els condemnats van veure. Posteriorment, durant uns anys, continuà militant en el moviment anarquista nord-americà, però cada vegada el seu compromís va anar minvant. En 1929 va morir sa mare i les relacions amb sa germana Onorina i son marit Generoso Grassi (Jake Grassi) s'intensificaren, ja que el mai no es va casar ni va tenir família. En els anys trenta va viure a Bradford (Massachusetts, EUA) i durant els últims anys de sa vida va treballar a la General Electric de Lynn. Joseph Moro, que va sobreviure a tots els seus éssers estimats, va morir centenari en 1995 a Haverhill (Massachusetts, EUA).

    ***

    Necrològica Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 19 d'abril de 1973

    Necrològica Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1973

    - Leoncio Correas Sanz: El 13 de setembre de 1912 neix a Bárboles de Jalón (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Encara adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit franquista, però aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT. Leoncio Correas Sanz va morir l'11 de març de 1973 a conseqüència d'un accident automobilístic a Argenteuil (Illa de França, França), localitat on residia des de feia anys, i fou enterrat civilment tres dies després.

    ***

    Josep Domènech Avellanet (1937)

    Josep Domènech Avellanet (1937)

    - Josep Domènech Avellanet: El 13 de setembre de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Domènech Avellanet. Sos pares es deien Manuel Domènech i Domènech i Gràcia Avellanet Garreta. Aprenent de paleta, era habitual del Centre de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), població on vivia, on formà part de la «Penya d'Amics de l'Art Escènic», d'adscripció anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i marxà com a voluntari en la 22 Centúria de la «Columna Durruti», combatent a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya), i a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) formà part del Consell de Defensa d'Aragó. Durant els anys bèl·lics fou caixer i secretari de l'Ateneu Llibertari del barri de Santa Eulàlia l'Hospitalet de Llobregat. Participà activament en els «Fets de Maig » de 1937. Posteriorment tornà al front enquadrat en el 531 Batalló de la 133 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, a primers de gener de 1939, amb la graduació de sergent, es va lliurar a l'exèrcit franquista amb tots els seus soldats. Internat al camp de concentració de Medina de Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya), el 27 de juny de 1939 va ser alliberat i retornà a Catalunya. S'amagà a la barriada barcelonina de l'Horta, però l'agost de 1939 va ser detingut per efectius de la Brigada Politicosocial de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 28 d'abril de 1942, va ser acusat de cometre més de«dos-cents assassinats», entre ells els esdevinguts en els «Fets de la Fatarella» de gener de 1937, i condemnat a mort. Les autoritats franquistes l'acusaren de formar part d'un grup anarquista anomenat «X» protagonista de tota casta de «crims» i d'estar al costat de Joan García Oliver. Josep Domènech Avellanet va ser afusellat el 26 de juny de 1942 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat en una fossa comuna. Pòstumament, en 1996 la Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA) de Barcelona li va publicar, amb un pròleg de Luis Andrés Edo, el llibreÚniques. Poemes d'en Josep Domènech i Avellanet, recull dels 28 poemes que va escriure dins la Presó Model de Barcelona fins a la seva execució.

    ***

    Vicente Martí a la seu de la Federació Llibertària Argentina (Buenos Aires, 1992)

    Vicente Martí a la seu de la Federació Llibertària Argentina (Buenos Aires, 1992)

    - Vicente Martí Verdú:El 13 de setembre 1926 neix --tal vegada fou el 18 de setembre ja que ni el mateix Vicente Martí sabia la data exacta a causa de la difícil lectura de l'acta de naixement-- a Madrid (Espanya), en una família d'actius militants anarcosindicalistes valencians, el militant anarquista Vicente Martí Verdú, també conegut com Vincent Martí. Després sa família es traslladà nombroses vegades: València (1930), Llombai (1932) i Alzira (1934). Només té 10 anys quan esclata la Revolució el juliol de 1936, però va poder veure com es calava foc als diners del banc i com es va constituir una important col·lectivitat industrial. En 1939, amb la desfeta, amb sa fugida i son pare empresonat, troba feina en una granja al Grau de València. En 1948, ja amb sa família, travessen clandestinament els Pirineus a peu en ple hivern fugint de la dictadura franquista i es refugien a Avinyó, on aprendrà l'ofici de torner i la llengua francesa, que desconeixia totalment. En 1955 va començar a militar en el Moviment Llibertari Espanyol en l'Exili i particularment en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). De 1961 a 1976 participarà activament en l'organització de campaments llibertaries internacionals al sud de França (1961-1976). En 1961 és delegat de l'FIJL i de la CNT en el congrés del Moviment Llibertari a Llemotges, on es crearà una organització de combat, Defensa Interior (DI) encarregada coordinar l'acció revolucionària clandestina contra el franquisme, de la qual formarà part, encarregant-se especialment de l'enviament de vehicles i d'armes a la Península i d'instruir en l'ús d'explosius. Va conèixer particularment Delgado i Granado, que seran executats pels franquistes durant l'estiu de 1963. A causa de la pressió del règim de Franco, les autoritats franceses perseguiren en aquells anys els antifeixistes de l'FIJL (Martí, Gurrucharri, Ros, etc.), que seran empresonats en 1964 i més tard alliberats després d'una vaga de fam. També militarà activament en sindicats i durant les jornades de maig de 1968. L'octubre de 1976, fixat com a antifranquista, és deportat (assignació de residència) a Belle-Île-en-Mer (Morbihan) amb altres activistes, durant la visita oficial del rei d'Espanya a França --un film, Vacances royales (1980), de Gabriel Auer retrata aquest esdeveniment. Cansat de polèmiques, deixarà de militar en la CNT, però no restarà inactiu després de la seva jubilació. Va navegar amb un vaixell per la Mediterrània (de les illes gregues a Eritrea) amb joves problemàtics i va treballar durant una desena d'anys, juntament amb Marianne Enckell, Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Suïssa), on va contribuir a l'estudi de l'escola campestre llibertària La Armonía d'Algiret (València) de començaments dels anys 20, encapçalada pel mestre Higinio Noja Ruiz --Vicente Martí en va ser alumne a València en 1945. També va treballar amb la Comunidad del Sur, de Montevideo, amb la companyia de teatre de carrer Ilotopia, a la Cooperativa Tipolitogràfica de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Carrara, i amb les seves mans va construir un vaixell al seu jardí de Le Pontet, a prop d'Avinyó, i la major part de ca seva. En 1997 va publicar a Lausana el fullet editat pel CIRA-Noir On changeait si souvent de domicile: une enfance espagnole (1926-1939) i el febrer l'any següent l'Atelier de Création Libertaire de Lió li va editar les seves memòries La saveur des patates douces: histoire de ma vie (1926-1976). El 31 d'agost de 2004, Vicente Martí, Octavio Alberola i Luis Andrés Edo, van enviar una carta al ministre de Justícia espanyol on s'oferien a testificar a favor de Granado i Delgado en la revisió del seu cas per rehabilitar-los. Vicente Martí Verdú va morir el 14 de juny de 2006 a Le Pontet (Provença, Occitània).

    Vicente Martí Verdú (1926-2006)

     Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Monument en record de Benoît Malon davant el Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise

    Monument en record de Benoît Malon davant el Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise

    - Benoît Malon:El 13 de setembre de 1893 mor a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) el periodista, membre de la Internacional,communard idiputat Benoît Malon. Havia nascut el 23 de juny de 1841 a Précieux, a prop de Montbrison (Forez, Arpitània). Sos pares eren pobres jornalers. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix «lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886), Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine, a prop de París (França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.

    ***

    Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]

    Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]

    - Georges Ardouin: El 13 de setembre de 1917 mor a París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries, Georges Eugène Ardouin, conegut com Jules. Havia nascut el 8 de setembre –algunes fonts citen el 9 de setembre– de 1897 al XIX Districte de París (França). Era fill del communard Jules Auguste Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra). Es guanyava la vida fent de florista. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la«Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes «Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Gustave Jeanneret: "Autoretrat" (1873)

    Gustave Jeanneret: Autoretrat (1873)

    - Gustave Jeanneret: El 13 de setembre de 1927 mor a Cressier (Neuchâtel, Neuchâtel, Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista Gustave-Auguste Jeanneret. Havia nascut el 6 d'abril de 1847 a Môtier (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) i sos pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es va veure atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel món de l'art de la mà del seu oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric aprengué a l'Escola Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper d'empaperar i en 1864 marxà a Alsàcia on aquesta indústria estava en ple desenvolupament. El seu aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim el descoratjà força per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i en 1867 abandonà Alsàcia i s'instal·là a París (França), on es lliurà cent per cent a la pintura, alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la vida. A la capital gala estudià a l'Acadèmia Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits --tenia el carnet número 30. En 1870, durant una estada a Suïssa, decidí restar a Neuchâtel a causa de l'esclat de la guerra francoprussiana. Amic de la infància de James Guillaume, s'adherí el 3 de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en plena repressió dels membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb una maleta de doble fons plena de passaports destinats a facilitar la fuita de communards. També tenia la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista llibertari Eugène Varlin. A París tingué especial relació amb els internacionalistes Henri Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a Lió (Arpitània), retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la Secció de Neuchâtel de l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II Congrés de la Federació del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta secció, es manifestà en contra de l'exclusió de James Guillaume votada arran del Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le vauseyon va ser acceptat al Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data de la seva sortida cap a París, formarà part del Comitè Federal de la Federació del Jura. Entre juny de 1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de redacció de L'Avant-Garde de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger, Schwitzguébel i Rossel. El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel, de la Reunió General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Ajudà son amic Guillaume en la recerca d'informació per a la seva obra històrica sobre la Internacional. Quan la Federació del Jura s'extingí, es lliurà totalment a la pintura, realitzant obres d'allò més variades (paisatges, natures mortes, retrats, imatges de marginats socials, representacions del treball pagès i semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat social, etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué influències de diversos artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet, Camille Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage, entre d'altres. També realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En 1888 es casà amb l'acabalada Emma Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier, on adquirí una possessió vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen inspirar nombroses obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de comissari de la Secció Suïssa de Belles Arts en l'Exposició Universal de París. Durant molts anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos, en la qual lluità a favor de la creació d'una caixa de socors per als artistes; i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat. També presidí entre 1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919 llançà un projecte d'una federació suïssa de treballadors intel·lectuals. Exercí de crític d'art en ocasió de determinades polèmiques i va ser molt amic de teòrics de l'art (Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Les seves obres es poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La Chaux-de-Fonds, Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges Jeanneret també va ser un gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i Baucis de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil publicà Gustave Jeanneret. En 1998 es realitzà una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la Història de Neuchâtel que va treure de l'oblit el seu art.

    ***

    Niccolò Converti

    Niccolò Converti

    - Niccolò Converti: El 13 de setembre de 1939 mor a Tunis (Tunísia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti --també Nicolo Converti--, conegut com Dr. Converti. Havia nascut el 16 de març de 1858 a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia). Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell«Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com«El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunistaLo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione,La Voce dell'Operaio, In marcia,1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri --amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme--, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    He comprat un munt de llibres, especialment de poesia i m'he assegut al Bar Moderno de la Plaça de Santa Eulàlia. Fa pocs dies vaig llegir un article d'en Miquel López Crespí sobre aquest bar i aquesta plaça. Anomenava polítics, arquitectes, artistes, escriptors... i entre ells, parlava del grup que vàrem publicar Temptant l'equilibri (1973), en Lleonard Muntaner, Damià Pons, Guillem Soler i jo mateix. Es ver que ens hi reunírem algunes vegades, i una d'elles a mig camí de l'editorial Moll on en Josep Maria Llompart ens havia de rebre per aconsellar-nos: o bé havíem de desistir de la publicació, o bé ens encoratjava a arriscar-nos a l'aventura. Va ser benèvol i el llibre es va publicar alguns mesos després. La veritat és que la Plaça de Santa Eulàlia va lligada a la meva educació sentimental i literària. (Joan Perelló)


    Les terrasses: Avalon, Modern...


    Per Joan Perelló, escriptor


    He superat la prova d'interrompre les vacances rapiteres i haver d'anar a Palma per raons diverses, poc després de les tres. Una vegada fetes les feines que havia de fer, i a l'espera de les que tenia la meva dona que havia d'acabar més tard que jo, he fet el que sé fer millor a Palma: anar de llibreries i perdre'm a qualque racó ciutadà, d'aquells on encara que sembli impossible, es pot prescindir del renou. He comprat un munt de llibres, especialment de poesia i m'he assegut al Bar Moderno de la Plaça de Santa Eulàlia. Fa pocs dies vaig llegir un article d'en Miquel López Crespí sobre aquest bar i aquesta plaça. Anomenava polítics, arquitectes, artistes, escriptors... i entre ells, parlava del grup que vàrem publicar Temptant l'equilibri (1973), en Lleonard Muntaner, Damià Pons, Guillem Soler i jo mateix. Es ver que ens hi reunírem algunes vegades, i una d'elles a mig camí de l'editorial Moll on en Josep Maria Llompart ens havia de rebre per aconsellar-nos: o bé havíem de desistir de la publicació, o bé ens encoratjava a arriscar-nos a l'aventura. Va ser benèvol i el llibre es va publicar alguns mesos després. La veritat és que la Plaça de Santa Eulàlia va lligada a la meva educació sentimental i literària. Les terrasses del Modern formen part del meu historial fins al punt que en certa ocasió un familiar es va arribar a demanar si els avions aterraven en aquesta plaça, per mor de la meva feina aeroportuària. Del caramull de llibres que duia a les bosses de la compra, he triat Les terrasses d'Avalon, de Miquel Cardell. Era el meu homenatge a uns escenaris i a un escriptor: les terrasses des d'on es pot veure el món des d'una perspectiva diferent, sigui una illa mítica o la terrassa d'un bar, o bé a Palma, o bé a la Colònia de Sant Jordi, i a un escriptor que llegesc des del 78 quan vaig tenir ocasió de ser un dels membres del jurat que va premiar el seu primer llibre a la Festa de les Lletres de Campos, Elegia de grumers. Va guanyar per unanimitat. En Llompart, en iniciar-se la reunió de deliberació, ja ho va anunciar. "Supós que no tendrem molts de dubtes". L'horabaixa ha estat millor que les previsions. L'agradable sensació urbana de la plaça de Sta. Eulàlia i la lectura del llibre d'En Cardell ho han fet possible. Rellegiré el llibre a una terrassa de Migjorn.

    Blog Joan Perelló


    Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil. (Miquel López Crespí)


    Palma: la plaça de Santa Eulàlia i l’antifranquisme



    A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, el bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, era un indret on ens reuníem a petar la conversa una munió de jovençans de totes les tendències polítiques del moment. En definitiva, el catalanisme i l´antifeixisme de l´època. Recordem que els carrillistes (PCE) tenien un local clandestí en el carrer de Zavellà, quasi tocant el darrere de l´església; per altra banda, els sectors més propers al consellisme, a l´anarquisme o al maoisme solíem tenir com a “centre d´operacions” la cooperativa d´arquitectes progressistes del carrer Estudi General, un pis molt gran i modern on treballaven els arquitectes Neus Inyesta, Guillem Oliver, Carlos Garcia Delgado, Manolo Cabellos... També hi compareixia Joana Roca, que després esdevendria una aferrissada maoista, cervell i organitzadora de l´exposició dels avanços xinesos i de la Revolució Cultural que es muntà en el Col·legi Oficial d´Arquitectes de Balears. En aquesta cooperativa, on vaig treballar uns quants d anys fent de delineant, s´organitzaven trobades amb grups d´obrers revolucionaris, sectors que havien tallat amb la política de reconciliació amb la burgesia i de pactes amb els sectors “aperturistes” del franquisme que propugnaven els carrillistes. Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil.



    Joan Perelló, Miquel Mas Ferrà, Sebastià Roig, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí el dia del llibre de 1976. En aquells moments tots aquests autors (exceptuant Sebastià Roig que era el nostre editor) representaven una part molt important de la narrativa, el teatre i la poesia catalana experimental dels anys setanta.


    Joao Vila, Neus Inyesta i Miquel López Crespí, tertulians del Bar Modern, reunits a Palma trenta-tres anys després de les accions que organitzaven contra el feixisme. L´arquitecte Joao Vila ( a l´esquerra de la fotografia) que resideix al Brasil vengué uns dies a Mallorca de vacances i, amb els antics companys de lluita antifeixista, rememorà les accions clandestines contra els assassinats de la dictadura franquista.

    El bar Modern era un centre de reunió de primer ordre. Imagín, es pot dir que no hi tenc cap dubte!, que la Brigada Social, que tenia el seu tenebrós cau ben a prop, en el carrer de la Soledat, número 5, hi devia tenir uns agents disfressats d´estudiants per a vigilar-nos. No solament hi anàvem aquells que treballàvem en la cooperativa dels arquitectes progressistes del carrer de l´Estudi General; també hi podies ensopegar amb tota la plana del carrillisme (PCE) illenc, començant per Francesca Bosch i acabant amb en Pep Vílchez, en Manolo Cámara o en Pep Valero i na Catalina Moragues. En Josep M. Llompart i el senyor Francesc de B. Moll s´hi aturaven un moment per a fer el cafetet abans d´anar a l´Editorial Moll.


    També els joves poetes hi feien tertúlia. Allà, a les cadires i taules del Modern, podies veure els joves poetes del moment. Ara mateix record Lleonard Muntaner, Damià Pons, Joan Perelló i Guillem Soler amb el llibre que havien escrit conjuntament, Temptant l´equilibri, que era la revelació del moment. A una altra taula hi podies veure na Joana Serra de Gayeta enllestint les seves entrevistes per a la revista Cort; més enllà, els estalinistes del PCE (ML-LP) reparaven una repartida de fulls volanders; més enllà, el pintor Gerard Mates havia trobat Miquel Morell, Manuel Picó, Miquel Àngel Femenies o Miquel Barceló, un jove desconegut en aquells moments, i petaven la conversa damunt art. No cal dir que Bernat Homar, el director de teatre que treballava a la llibreria Llibres Mallorca, també hi tenia les seves reunions, ben igual que Pere Noguera, amb el seus actors. El pintor i escultor Pere Martínez Pavia, director del grup de mímica Farsa, es reunia allà mateix abans de començar els assaigs, que normalment es feien ben al costat, al saló d´actes del col·legi de Sant Francesc. Amb el temps hi comparegueren alguns membres del grup trotsquista PORE, on militava l´estudiant Ramon Molina. Més endavant també hi hagué trobades de les Plataformes d´Estudiants Anticapitalistes i de l´OEC, l´Organitzaciò d´Esquerra Comunista, el partit on jo militava.

    Va ser l´època, ara ja parl de l´any 1970, en què el professor Bartomeu Barceló ens dóna, als que treballàvem a la llibreria l´Ull de Vidre, bona part del fons editorial de Daedalus a fi de repartir-lo de forma gratuïta entre la gent per a donar a conèixer aquella nova llibreria progressista de Palma.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0

    [14/09] Commemoració de Ceccarelli - Xerrada sobre la Revolució espanyola - Xerrades de Souchy - Del Guasta - Stefanini - Pereda - Balkhov - Peyraut - Rozental - Esteve - Ball - Fernández Seco - Vairoleto - Palla

    Anarcoefemèrides del 14 de setembre

    Esdeveniments

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Commemoració de Ceccarelli: El 14 de setembre de 1919 se celebra a la Casa del Poble de Roma (Itàlia) un acte d'homenatge al propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, mort dies abans, el 5 d'agost. L'acte va ser organitzat pel Grup Comunista Anarquista «I Martiri di Chicago» de Roma i comptà amb l'adhesió de la Unió Anarquista Italiana (UAI), la Federació Comunista Anarquista del Laci, de grups anarquistes romans («Giovanni Montesi», «Spartaco»,«Primo Maggio», «Argante Salucci», «Il Pensiero» i«Pietro Gori») i d'altres localitats («Germinal» de Fiano Romano,«I Senza Patria» de Fiumicino i «Pietro Gori» de Civitavecchia), d'anarquistes individuals de Viterbo i de Velletri, del periòdic La Valanga, de la Cambra del Treball Confederal, de la direcció del Partit Socialista Italià (PSI), de la Unió Emancipadora de la Construcció, de la Lliga de Sabaters Artesans, de la Lliga d'Infermers dels Hospitals i del Manicomi, i dels insubmisos Salvetti Augusto i Saverio Stramaccione, aleshores reclosos en presos militars. L'acte va ser presidit per Giovanni Forbicini i compta amb un discurs commemoratiu de Virgilio Salvatore Mazzoni, que va ser publicat l'any següent per la impremta romana d'E. Negri.

    Commemoració de Ceccarelli (14 de setembre de 1919)

    Aristide Ceccarelli (1872-1919)

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Xerrada sobre la Revolució espanyola: El 14 de setembre de 1936 se celebra a la Grande Salle du Grutli de Ginebra (Ginebra, Suïssa) una xerrada sobre el procés revolucionari llibertari que s'està realitzant aleshores a la Península sota el títol «La Commune Libre en armes». L'acte, organitzat pel grup editor del periòdic Le Réveil Anarchiste, fou a càrrec d'un company que acabava de venir de Barcelona (Catalunya).

    ***

    Cartell de les xerrades

    Cartell de les xerrades

    - Xerrades de Souchy: El 14 de setembre de 1977 el destacat anarquista i anarcosindicalista Augustin Souchy realitza una conferència a Norrtälje (Roslagen, Uppland, Suècia) organitzada per les Confederacions Locals de Roslagen de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Parlà sobre la seva vida en llibertat, recordà les converses amb Lenin, relatà les seves experiències durant la Guerra Civil espanyola i a Llatinoamèrica i explicà les seves impressions sobre el sindicalisme i el futur del socialisme llibertari. L'endemà, 15 de setembre, repetí la conferència a Hallstavik (Roslagen, Uppland, Suècia).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Gino Del Guasta

    Gino Del Guasta

    - Gino Del Guasta: El 14 de setembre de 1875 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el metge anarquista i anticlerical, i després catòlic, Gino Ciro Zeffiro Bianco Del Guasta, que va fer servir els pseudònims L. Froment i Fremio Silvani. Sos pares es deien Emilio Del Guasta i Antonia Castellani. De jove formà part del moviment polític seguidor de Giuseppe Mazzini i entre 1892 i 1893 col·laborà en el periòdic pisàLa Giovine Italia. Rivista mazziniana d'arte, letteratura, politica e sociologia. Després de conèixer Pietro Gori i Virgilio Salvatore Mazzoni, s'acostà al moviment anarquista. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti, col·laborà assíduament no només en la premsa local sinó també en els periòdics anarquistes d'àmbit nacional, com ara Il Libertario, de La Spezia, o Il Grido della Folla, de Milà, i, de tant en tant, entre 1905 i 1906, en Il Pensiero, de Roma. El seu anarquismeés del tipus socialista pacifista, amb una forta influència de l'anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de l'anarcopacifisme cristià de Lev Tolstoi. L'octubre de 1906 mantingué una polèmica amb Libero Trancredi sobre el tema de «l'individualisme i el societarisme», on remarcà el seu pensament contrari a tota violència anarquista, i que va ser publicada en la pisana Precursor. Rivista quindicinale anarchica d'arte, scienza e letteratura libertaria. Molt implicat en el camp poètic i artístic, moltes de les manifestacions anarquistes pisanes s'iniciaven amb la lectura de poesies que ell declamava des de la tribuna. Conferenciant reconegut, realitzà gires propagandístiques arreu la Toscana. Membre de l'Associació Racionalista, dirigí la redacció del seu periòdic Il Razionalista, que es publicà entre 1903 i 1904 a Pisa. Posteriorment, entre 1907 i 1911, fou redactor del periòdic anticlerical pisà Satana, en el qual publicà una correspondència amorosa amb una monja anomenada Sor Paola, on exterioritzava el seu «cast» i intens amor per la germana alhora que es lliurava a consideracions filosòfiques i religioses tendents a fusionar l'anarquisme amb el cristianisme. En 1908 col·laborà en La Pietra Infernale. Rivista critica dell'anarchismo, de Gènova, i participà activament en el moviment vaguístic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia). El 13 d'octubre de 1910 parlà, amb Virgilio Salvatore Mazzoni i Francesco Saverio Merlino en l'acte del primer aniversari de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia que se celebrà a Pisa i el 26 de desembre d'aquell any assistí al Congrés dels Anarquistes de la Toscana. Entre 1910 i 1920 col·laborà assíduament en el setmanariL'Avvenire Anarchico. El gener de 1911 formà part del Comitè per a l'Homenatge a Pietro Gori de Pisa i va escriure nombrosos textos en diferents publicacions en honor d'aquest destacat propagandista anarquista que acabava de morir. Entre 1912 i 1913 col·laborà en el periòdic anticlerical pisà Il Prete. Contrari a la Gran Guerra, va fer costat un pacifisme llibertari fortament influenciat pel cristianisme i publicà l'opuscle antimilitarista Gli orrori della guerra alle madri d'Italia, que va ser segrestat per les autoritats. Doctor a la Clínica Mèdica de la Universitat de Pisa, el setembre de 1918 promogué la revista medicocientífica La Terapia Italiana, després Italia Medica, que va ser estampada a la impremta anarquista«Germinal!». En aquests anys, a més de publicacions anarquistes, col·laborà en nombroses revistes mèdiques. El juny de 1920 llegí a la seu de l'Associació Racionalista de Pisa la conferènciaDa Gesù di Nazareth e Francisco Ferrer. En aquesta època continuà col·laborant en la premsa llibertària, especialment en L'Avvenire Anarchico i en Anarchismo. Després del Bienni Roig i de l'ascens del feixisme, entrà en una profunda crisi mística que el portà a convertir-se al catolicisme. El 3 de juliol de 1928 el prefecte de Pisa proposà al Ministeri de l'Interior italià que el seu nom fos esborrat del registre d'anarquistes subversius ja que «portava una vida exemplar» i per la seva «malaltia greu d'asma». És autor de nombrosos fullets, entre ells Discorsi (1903), Inno alla libertà (1905), L'anarchismo non è morto né mai morrà. Risposta a uno sproposito di Filippo Turati (1906), Il nido libero (1907), Commemorazione di Giosuè Carducci. Discorso tenuto in Val di Castello (Pietrasanta) il dì 5 maggio 1907 (1909), I figli del dolore (1911), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1912), Discorso inaugurale della Scuola Laica il 19 maggio 1912 di Migliarina a Monte (Spezia) (obra publicada al periòdic Il Prete, 1 d'octubre de 1912), Mentre spuntano gli astri. Poesie ad una monaca (1914), Lettere amorose a Suor Paola (1915), Gli orrori della Guerra, alle madri d'Italia (1914), Discorso inaugurale tenuto al primo Congresso toscano per la revisione sugli infortuni del lavoro, pronunciato nel Regio teatro «G. Verdi» la sera del 10 ottobre 1915 (1917), Le malattie dell'apparato respiratorio nei lavoratori d'alabastro (1919), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1922), Come dobbiamo nutrire gli ammalati (1930), Medicina d'urgenza (Prontuario) (1931), Ricordi mistici (1932), etc. Gino Del Guasta va morir el 6 de juliol de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia).

    ***

    Mario Stefanini

    Mario Stefanini

    - Mario Stefanini: El 14 de setembre de 1885 neix a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Mario Stefanini. Sos pares es deien Giuseppe Stefanini i Genoveffa. Es guanyava la vida com a comerciant de queviures i en 1919 va ser fitxat per la policia com a «subversiu». Emigrà als Estats Units, però en 1921 retornà amb les idees anarquistes refermades. Denunciat com a sospitós d'un homicidi frustrat contra un feixista de la localitat, va ser absolt per manca de proves. Va fer discursos en diverses ocasions i va fer propaganda anarquista distribuint periòdics i opuscles. En 1923 demanar el passaport i emigrà a França buscant feina de pintor i envernissador. En 1925 obrí una drogueria a París i, encara que no milità activament en el moviment anarquista, continuà tenint les mateixes idees, escrivint de tant en tant en la premsa llibertària. El maig de 1942 va ser esborrat per les autoritats de la llista d'anarquistes subversius. Desconeixem les seves activitats després de la II Guerra Mundial. Retornat a Itàlia en data imprecisa, Mario Stefanini va morir el 20 d'octubre de 1992 a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Fitxa de la policia francesa d'Enrique Pereda López

    Fitxa de la policia francesa d'Enrique Pereda López

    - Enrique Pereda López: El 14 de setembre de 1898 neix, sembla, a Puentedey (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista Enrique Pereda López. Sos pares es deien Carlos Pereda i Victoria López. Per les seves activitats es va veure obligat a refugiar-se a França, arribant en 5 de novembre de 1918 a Point-Saint-Esprit (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1919 retornà a la Península i l'agost de 1923 de bell nou a Point-Saint-Esprit, on treballà com a obrer vidrier a l'empresa Pinatel d'aquesta localitat. Estava subscrit al periòdic anarquista parisenc Accion (1925-1927), que va ser prohibit per les autoritats franceses el 31 de desembre de 1927. A començament de la dècada dels trenta treballà de xofer de taxi. Mantingué una gran correspondència i les autoritats el definiren com a«perillós propagandista» entre els espanyols de la zona i fou inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Cunyat de l'anarquista Urbano Bustamante, fou pare de dos infants nascuts en 1925 i 1927. En el registre d'anarquistes de 1935 del departament de Gard (Llenguadoc, Occitània) figurava com a«propagandista perillós» a vigilar, però la policia assenyalà que havia reduït les seves activitats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Dimitar Balkhov

    Dimitar Balkhov

    - Dimitar Balkhov: El 14 de setembre de 1902 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el militant i guerriller anarquista Dimitar Balkhov, també conegut com Georges Gaidarov. Actiu militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser membre del Comitè d'Acció Revolucionària arran de la insurrecció de juny de 1923. Quan va fracassar el moviment revolucionari es va amagar amb son germà Dontcho i sa companya Nadedja Popova, germana del militant llibertari Georges Popov. Durant els anys 1924 i 1925 va atemptar de mort contra membres de l'exèrcit que sembraven el terror a la zona de Kilifarevo. Entre maig i juny de 1925 va actuar al sud de Bulgària amb una partida de guerrillers comandada per Gueorgui Sheitanov mentre que una part del grup dirigida per Mosko Rachev va guanyar la regió de Gorna-Orehovitsa i de Liakovets. A finals de l'estiu de 1925 Balkhov es va refugiar a Iugoslàvia, on es va ajuntar amb un important grup d'una quarantena de militants anarquistes instal·lats a Veliki Beckereck, on tots treballaven en la descàrrega de carbó a l'estació ferroviària. Durant la tardor de 1927 el grup va decidir reemigrar a l'oest, especialment a França. Balkhov va ser dels primers en arribar clandestinament a Àustria i després a França, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc sota el nom de Georges Gaidarov. Després d'aprendre una mica el francès, va trobar feina de fuster, però la malaltia el minarà aviat. Dimitar Balkhov va morir de tuberculosi el 20 de febrer de 1932 al sanatori de Baiona (Iparralde, País Basc).

    ***

    Yves Peyraut

    Yves Peyraut

    - Yves Peyraut: El 14 de setembre de 1934 neix a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i esperantista Yves Peyraut, també conegut com Yvo Pero. Realitzà estudis de física. Membre de la Federació Anarquista (FA), fou un dels fundadors de Radio Libertaire en 1981. També va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigí el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste. Defensor de l'esperanto des del 1953, ha jugat un paper important en la difusió d'aquesta llengua i entre 1984 i 2001 fou president de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) i de la Laborista Esperanto-Asocio (LEA, Associació Esperantista de Treballadors). Fou membre de l'«Associació J.-P. Proudhon». Entre el 26 i el 29 de setembre de 1984 participà en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. Fou col·laborador habitual de la revista esperantista Sennaciulo.És autor de Gestion rationnelle de la qualité (1988), Gestion rationnelle de la logistique (1990), Propriété,égalité, les deux«mamelles» de la Révolution française (1990) i Radio Libertaire, la voix sans maître (1991), entre altres llibres. Yves Peyraut va morir el 5 de gener de 2002 a París (França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Jules-César Rozental

    Jules-César Rozental

    - Jules-César Rozental: El 14 de setembre de 1903 mor a Bulgària el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental --també citat com Rosenthal. Havia nascut el 14 de juny de 1872 a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus). Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).

    ***

    Pere Esteve

    Pere Esteve

    - Pere Esteve: El 14 de setembre de 1925 mor a Weehawken (New Jersey, Estats Units) l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve. Havia nascut el 29 de febrer de 1866 a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). Tenia pensat estudiar medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i hagué de posar-se a fer feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a«L'Acadèmia», al costat d'Anselmo Lorenzo i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat Tipogràfica», fundada a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya«El Arte de Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup d'impressors anarquistes de Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara tendència antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La Societat Tipogràfica», junt  amb Pellicer, Josep Llunas i d'altres, per ingressar en «La Solidària», societat de caire anarquista adherida a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En 1883 assistí a Sabadell al Congrés Comarcal Català; aquest mateix any fou membre de la comissió d'iniciativa del periòdic La Asociación. Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps participà en la reorganització de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment anarquista barceloní, especialment, per la consecució de les vuit hores de treball. En 1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor de Madrid, i secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc després, va començar a manifestar públicament la seva opinió crítica enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del corrent intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de les seves idees es troba en una sèrie de quatre articles («Una evolución socialista»), apareguts en El Productor entre juny i juliol de 1888, en què manifestà que l'organització de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme llibertari; aquests articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu amic Ricardo Mella, que defensava l'organització com a mitjà per a enfortir la federació i començar un nou període d'agitació mitjançant la resistència. A la tardor d'aquell 1888 participà en el Congrés Regional extraordinari de València, on va triomfar el seu criteri d'establir les bases per a l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE; aquesta decisió ocasionà la dissolució gradual de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquestaèpoca participà activament en les activitats del centre obrer barceloní«Regeneració». En 1890 va fer un míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un important paper en la celebració del Primer de Maig a Barcelona. Entre el 22 i el 25 de març 1891 representà els tipògrafs en el Congrés del Pacte d'Unió i Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita antipolítica i s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig d'aquell any. També aquest any signà el Manifiesto del Círculo de Trabajadores de Madrid, dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del moviment obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava l'organització política i prestava suport a l'organització de la classe obrera, la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores. L'agost de 1891 formà part de la delegació anarquista, amb Fernando Tarrida del Mármol, al II Congrés de la II Internacional celebrat de Brussel·les i on practicà l'obstruccionisme. A finals d'aquest mateix any, conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà i la que serà la seva companya, l'anarquista stirneriana italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills, tots nord-americans i dels quals només un serà anarquista, l'escriptor Sirio Esteve. Entre desembre de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira propagandística per la Península, que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de Jerez. Perseguit per les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap Europa (París, Brussel·les, Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual conegué destacats militants anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr Kropotkin, Malatesta). Després entrà clandestinament a Barcelona i immediatament, durant el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals, emigrà als Estats Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El Despertar. Instal·lat a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb els moviments anarquistes de Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa, especialment en qüestions relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente García i representant el moviment anarquista espanyol, a la Conferència Anarquista Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes sobre la situación española, on va fer un repàs de la situació de l'anarquisme peninsular des de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva delegació. En 1894 passà tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo Social, va fer amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a l'independentisme cubà, ja que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant els anys posteriors el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i polemista va créixer notablement. Després passà a residí a Filadèlfia, on va estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i 1911 s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en una fàbrica de tabac, participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un petit periòdic anarquista a Ybor City i formant part del«Grup Ferrer Guàrdia» --en aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato, que en 1912 assassinaria el president del Govern espanyol Canalejas--, però hagué de fugir a causa de la pressió patronal i de la persecució policíaca que l'empaitaven per penjar-lo. En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria. En 1911 mantingué correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la revolució llibertària mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a l'àrea metropolitana novaiorquesa, on serà l'ànima del prestigiós periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria, i durant un breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar, juntament amb Jaume Vidal, els mariners i estibadors hispans, però l'autoritarisme dels wobblies l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En 1917, durant la Gran Guerra, fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a la contesa; Cultura Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29 de juliol de 1923 dissertà en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti i altres, en un picnic a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci. Col·laborà, dirigí i redactà nombroses publicacions llibertàries i gremials, moltes vegades fent servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico,Avizor, etc.) com ara Boletín de la Sociedad de Impresores,El Despertar, Doctrina Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother Earth, El Productor, La Questione Sociale, etc., i en les quals mostrà la seva tendència antimaltusiana i contrària al reformisme socialista. A la seva casa de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants hispans i italians, ja que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les seves obres destaquen A los anarquistas de España y Cuba. Memoria de la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en Chicago en septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito de un regicidio (1900), I Congressi socialisti internazionali (1900, amb altres), Socialismo anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la revolución social (1902 i 1927), La legge (1911), Reflexiones sobre el movimiento obrero en México (1911), Emancipaçao social (1915), Reformisme, dictadura, federalismo (1922) i La Revolución en la práctica. Réplica (1935, pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va morir d'una congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken (New Jersey, Estats Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera conferència en anglès.

    ***

    Hugo Ball

    Hugo Ball

    - Hugo Ball: El 14 de setembre de 1927 mor d'un càncer d'estómac a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Havia nascut en una rígida família catòlica el 22 de febrer de 1886 a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya). Arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora --en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del «poema fonètic» activitat continuada per --Hausmann i Schwitters a partir de 1918--, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títol Zur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diari íntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). Tambéés conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra --Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)-- i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Ball va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin.

    ***

    Aquileo Fernández Seco

    Aquileo Fernández Seco

    - Aquileo Fernández Seco: El 14 de setembre de 1940 és afusellat al cementiri de Ciriego (Santander, Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Aquileo Fernández Seco. Havia nascut el 25 d'abril de 1899 a Celada Marlantes (Campoo de Enmedia, Cantàbria, Espanya). Obrer emmotllador a la fàbrica d'armament per a vaixells de guerra «La Naval» de Reinosa (Cantàbria, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava casat amb Pilar Campo i tingué un fill, Aquileo Fernández Campo. Detingut arran de la caiguda del front Nord a mans franquista, va ser internat a partir del 10 de maig de 1938 a quatre presons i a les penitenciaries de Santona (Cantàbria, Espanya) i de Valdenoceda (Burgos, Castella, Espanya). Portat davant un consell de guerra celebrat a Torrelavega (Cantàbria, Espanya), va ser condemnat a mort. Aquileo Fernández Seco va ser afusellat el 14 de setembre de 1940 al cementiri de Ciriego (Santander, Cantàbria, Espanya) i enterrat en una fossa comuna. El fou un dels 830 afusellats, entre un total de 1.300, les restes dels quals van ser identificades.

    ***

    Fotografia policíaca de Vairoleto

    Fotografia policíaca de Vairoleto

    - Juan Bautista Vairoleto: El 14 de setembre de 1941 mor a la Colònia de San Pedro de Atuel (Carmensa, Mendoza, Argentina) el bandejat anarquista Juan Bautista Vairoleto --citat també com Bairoletto--, que va ser nomenat amb un gran nombre de pseudònims (Gaucho Bairoletto, Juancito Bairoletto,José Ortega Bairoletto, Marcelino Sánchez, Martín Mirando, El Pampeano,El Atila de La Pampa, San Bautista Bairoleto, etc.). Havia nascut l'11 de novembre de 1894 a Cañada de Gómez (Santa Fe, Argentina). Fill d'immigrants italians, sos pares es deien Victorio Vairoleto i Teresa Bondino, i fou el segon de sis germans. Sa família s'establí a la província de La Pampa, a la zona bladera situada entre Castex i Monte Nueva, on arrendaren unes terres. Sa mare morí quan era un adolescent i es posà a treballar en diverses feinetes (mosso, filferrador, venedor ambulant, etc.) per ajudar sa família. Des de jove tingué problemes amb la policia. Treballà fent de gautxo i com a militant llibertari representà els treballadors en diversos comitès. El 4 de novembre de 1919, després de matar Elías Farach (El Turco), caporal de policia de la ciutat Eduardo Castex (La Pampa, Argentina), d'un tret a la gola en una disputa amorosa per Dora, una jove prostituta d'aquesta localitat, fugí de la justícia i engegà la seva carrera de bandolerisme. El 12 de desembre de 1919 morí son pare en un accident i durant la vetlla del difunt la policia esperà amagada l'arribada de fill fugitiu; només després els agents van saber que el proscrit havia dit l'adéu a son pare disfressat de dona. Arran d'una delació, el 14 d'abril de 1920 va ser detingut i tancat a la presó de Santa Rosa fins l'1 de juliol de 1921 que aconseguí la llibertat després de ser exculpat de l'assassinat de Farach ja que es considerà que hi havia hagut provocació. Després va fer diverses feinetes, el 24 de març de 1925, arran de furtar en una botiga de teles i de vestits per cobrar-se un deute, passà novament a la clandestinitat. Durant anys es dedicà a robar, a vegades ajudat per Eusebio Espíndola, Vicente Gazcón (El Ñato) i pel també anarquista i maçó Segundo David Peralta (Mate Cosido), la gent acabalada de diverses províncies argentines (Córdoba, San Luis, Mendoza i San Juan) per repartir els guanys entre la gent humil i a fer «justícia popular» contra els terratinents explotadors; per aquest motiu va ser anomenat Robin Hood Argentí o Robin Hood Criollo. Especialment lluità contra l'empori britànic «La Forestal», indústria d'extracció de taní caracteritzada per la dura explotació del seus obrers i pobladors. Va rebre el suport de la població, que li ajudava a fugir, li proporcionava queviures i l'informava del moviment de les tropes que el buscaven. A més de les activitats expropiadora i repartidora, es va consagrar a la propaganda anarquista. Durant un any, entre febrer de 1926 i juny de 1927, marxà a Buenos Aires fugint de la persecució policíaca. En la dècada dels trenta si li va fer responsable de tots els delictes que es realitzaven a la zona i a començaments de la següent dècada les autoritats decidiren acabar amb la seva figura i organitzaren una persecució sistemàtica contra ell. Entaulà una relació sentimental amb Telma Cevallos i el 29 de febrer de 1939 nasqué sa primera filla, Juana. Arran d'aquest fet decidí abandonar la vida errant, prengué el nom de Francisco Bravo i començà a construir un ranxo a la localitat de Carmensa, a la riba de l'Atuel, en una finca regalada pels líders del Partit Radical de la zona en gratitud a determinats favors rebuts. El 28 de juliol de 1940 nasqué sa segona filla, Elsa. La detenció de Vicente Gazcón (ElÑato) l'agost de 1941 posà sobre la pista de la seva vertadera identitat a les autoritats. Encerclat per la policia, després d'un tiroteig i sense possibilitats de fugida, Juan Bautista Vairoleto es va suïcidar d'un tret a la cara el 14 de setembre de 1941 a la seva finca de la Colònia de San Pedro de Atuel (Carmensa, Mendoza, Argentina). La vetlla es realitzà a la Biblioteca Popular Sarmiento de la ciutat de General Alvear, on havia estat traslladat el seu cos, i assistiren més de 6.000 persones vingudes d'arreu de La Pampa i de Mendoza. Un seguici de 3.000 persones acompanyà el finat fins al cementiri de General Alvear (Mendoza, Argentina) on fou sepultat. Mesos després el cadàver de Gazcón, el seu delator, aparegué cruelment assassinat a General Pico. La vida de Vairoleto creà una gran admiració popular i la seva figura es mitificà durant la seva vida i després de mort. Convertit en un personatge de culte, els dies del seu naixement i de la seva mort de cada any els«devots» encenen espelmes al seu mausoleu pagat per una col·lecta popular i li demanen de tot (treball, salut, amor, etc.) com si d'un sant es tractés, atribuint-li nombrosos miracles. La seva vida ha estat inspiració per a novel·les, obres de teatre, pel·lícules i sobretot cançons populars.

    ***

    Galileo Palla

    Galileo Palla

    - Galileo Palla: El 14 de setembre de 1944 mor a l'hospital de Carrara (Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla, també conegut com Venerio Landi. Havia nascut el 23 de juny de 1865 a Aulla (Toscana, Itàlia). Ja de jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les idees internacionalistes antiautoritàries que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà, amb altres companys llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que patia una epidèmia de còlera. De bell nou a Toscana, s'instal·là a Florència i participà en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció, abandonà Florència, on el 30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va condemnar en rebel·lia a 23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de premsa. La tardor d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres destacats militants anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare Agostinelli, Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889, després de recórrer l'Uruguai i l'Argentina --a Buenos Aires va ser tancat per falsificació de moneda, però després alliberat per manca de proves; més tard acompanyà Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc--, decidí retornar a Europa. Durant un temps s'establí a Niça, on amb Malatesta, entre 1889 i 1890, formà part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França, acompanyà Malatesta a Anglaterra. Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué retornar a Itàlia, després de passar per París. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio Landi, participà en la manifestació organitzada pel Cercle Socialista Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on arrengà, amb Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la revolució. Detingut set dies després, fou encausat en el«Procés dels 61» i el 24 de març de 1892 va ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de presó per«associació de malfactors i incitació a la revolta i al delicte». En una apel·lació el juliol d'aquell any, obtingué la revocació de la pena, però va ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de presó per «violència i resistència a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa Carrara, on desencadenà una campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per«resistència al reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a Chieti i, poc després, a causa del seu tarannà insubmís, a una companyia disciplinaria de Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de febrer de 1895, un cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys a Porto Ercole. El 24 de març d'aquell any aconseguí fugir, però fou detingut a Cecina i condemnat a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va ser desterrat a l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí evadir-se amb cinc companys i arribar a Tunísia, on demanà asil polític. El 5 de juny de 1896 la policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi, Melinelli, Pezzi, Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li assignà residència fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a Massa, on s'integrà en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi, en una fleca de son germà i després com a picapedrer de marbre a la Colonnata di Carrara i a Forno di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral a la pedrera on va morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de treball dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a Carrara en una manifestació, en la inauguració de la Cambra del Treball i en el descobriment d'una placa en memòria dels màrtirs del treball. També fou nomenant membre d'un organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament aïllat, va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de trobar feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa, però les vexacions per part dels escamots feixistes no minvaren fins a la seva mort.

    Galileo Palla (1865-1944)

     Escriu-nos

    Actualització: 14-09-17


    0 0

    L'Ajuntament de Llubí organitza una vetlada d'intercanvi glosat, el proper 15 de setembre a les 21h. Serà a la Plaça de la carretera i hi prendran part els Glosadors de Mallorca Xavi Ferriol "de l'Havana", Antònia Nicolau "Pipiu", Jaume Juan "Toledo" i Macià Ferrer "Noto" amb els glosadors de Soca de Mots Vicenç Marí i Joan Moll, que acompanyarà a la guiterra Josele Abelairas. Presenta Felip Munar.

     

     


    0 0

    Sa Pobla, anys 40 i 50 – La padrina Martina Caldés Torrens (Ximbona) -


    La padrina, malgrat que havia anat amunt i avall dels pobles de Mallorca per anar a vendre part de les anyades, encara pertanyia a aquella periclitada generació de mallorquins que vivien i morien al poble, sense moure´s de lloc, tret que no fos per a feines excepcionals: anar a signar una escriptora a Inca, al notari; vendre al mercat de Palma; una consulta a un metge, especialista en alguna malaltia que no coneixia el senyor Sion. Per la resta, de casa al solc, del solc a casa, els diumenges a l´ofici de les onze, una sortida per Sant Jaume, per assistir a la festa major... Quantes amigues de la padrina he conegut que no havien vist la mar! Alcúdia, a uns quilòmetres del poble, era un univers misteriós, com si fos la Lluna o Mart. Només s´hi anava en cas de necessitar algues per abonar la terra. (Miquel López Crespí)


    La padrina, malgrat que havia anat amunt i avall dels pobles de Mallorca per anar a vendre part de les anyades, encara pertanyia a aquella periclitada generació de mallorquins que vivien i morien al poble, sense moure´s de lloc, tret que no fos per a feines excepcionals: anar a signar una escriptora a Inca, al notari; vendre al mercat de Palma; una consulta a un metge, especialista en alguna malaltia que no coneixia el senyor Sion. Per la resta, de casa al solc, del solc a casa, els diumenges a l´ofici de les onze, una sortida per Sant Jaume, per assistir a la festa major... Quantes amigues de la padrina he conegut que no havien vist la mar! Alcúdia, a uns quilòmetres del poble, era un univers misteriós, com si fos la Lluna o Mart. Només s´hi anava en cas de necessitar algues per abonar la terra. En el port de Pollença i d´Alcúdia hi vivien aquelles famílies que no tenien terra: els pobres, els exiliats que vivien dels quatre peixos que pescaven, dels quilos que podien vendre en anar a la peixateria. Sempre peix per dinar i sopar. Un miracle, tenir diners abastament per comprar pa i oli, vestir-se pobrement... Pescadors i peixateres, a un esglaó més baix que els jornalers i jornaleres. “Al manco, els jornalers no puden”, deien les senyores de casa bona, els pagesos de la comarca. L´olor de peix com a barrera per a la discriminació, un fondal que separava persones fins i tot de la mateixa classe social.

    Per als pagesos, per a nosaltres, l’arena i la platja eren un món hostil, erm, i que no tenia cap valor especial. Per als homes i les dones acostumats a fer un parell de collites anuals, els grans arenals coberts de matolls que encerclaven la badia els semblaven el desert. Era una època en la qual un home amb un hort que tengués sínia o molí, un bocí de terra de set o vuit quartons, era considerat més ric que aquell que pogués tenir quilòmetres de platja, centenars de metres envoltant alguna cala. Els pagesos amb terra sempre havíem considerat els pescadors, la gent que vivia prop de la mar, com uns jornalers més, gent pobra. Un bocí de terra per sembrar ho era tot. Eres propietari; així de senzill. Sense ser propietari d´uns quartons no eres res: estaves obligat a anar a la plaça perquè et llogassin. Oferir els teus braços als altres; restar dret, a la paret, esperant que els rics et volguessin llogar per un dia o dos, definia la posició social d´una persona. Alguns, uns pocs, ho consideraven una humiliació i marxaven vorera de mar, provant de viure de la pesca, caçant algun conill a la garriga. A vegades sense poder comprar una mica d´oli, amb problemes per a adquirir una camisa, unes espardenyes. Però tot era preferible abans que sentir-se com un animal a punt de portar a l’escorxador. Les mirades dels propietaris valorant la feina que pots fer en un dia, si tens bona musculatura, si seràs capaç de resistir les jornades de sol a sol sense deixar l’amo amb la feina a mig fer. Les al·lotes mal alimentades, mig malaltes, queien a terra al cap d´unes hores de sembrar mongetes o segar el blat. No podien resistir el ritme que marcaven les més fortes, aquelles que els propietaris havien posat al davant. Crueltat de la vida. Ningú no donava un jornal a la que no podia resistir. Es tancava el cercle infernal. Sense jornal aquella gent emmalaltia més i més. He vist morir al·lots i al·lotes molt joves a conseqüència d´una alimentació deficient. Un bocí de terra, amb sínia o un molí per a treure aigua, era la salvació. Almanco podies menjar del que sembraves a la teva terra. El dolor dels pobres i els malalts. Demanar almoina? Per això algú marxava del poble i es construïa una cabana damunt la sorra amb els cantons que ell mateix treia de la pedrera. Quan eren quatre o cinc, ajuntaven recursos per a fer una barca i sortien a la mar com aquell qui marxa a la recerca del tresor més valuós del món. Els pagesos apreciaven el seu valor de sortir a pescar, la valentia que implicava haver d’enfrontar-se amb les ones, amb una inesperada tempesta. En el fons, i a la seva manera, els apreciaven.



    0 0


     
                       Vaja! En Sánchez i N'Iceta es passen al bàndol franquista!

     

     

         Semblava que En Pedro Sánchez, El Secretari General del PSOE, volia palesar que s'enfrontava decididament a la política franquista del govern d'En Mariano Rajoy,  al afirmar que l'Estat espanyol era plurinacional,  que Espanya era ''una nació de nacions''. Preguntat obre quines eren aquestes nacions,  En Sánchez responia dient que Catalunya,  Euskadi i Galícia  eren nacions que en formaven part.

       Però s'ha vist que En Pedro Sánchez ha negat el dret de Catalunya a l'autodeterminació. O sigui que En Sánchez allò que pretenia era fer un joc de paraules de manera que a l'hora de afirmar la plurinacionalitat de l'Estat,  es negués la possibilitat de la independència de Catalunya.

      Per descomptat, l'expressió ''nació de nacions'' no respon a cap realitat; és un bluf,  un contrasentit comparable a dir 'un idioma d'idiomes''.

       Era un joc de paraules. En Sánchez no solament s'oposa al referèndum de Catalunya (Catalunya-Principat) sinó que fa públic el seu suport a les mesures repressives  franquistes del Govern d'En Rajoy. O sigui, En Sánchez es passa al bàndol franquista.

           Per explicar a fons allò de ''el bàndol franquista'',  podeu veure un escrit meu que fa

     L'Espanya impossible.

     

      

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [15/09] «Le Fanal» - «The Clarion» - «Antología ácrata española» - «Iztok» - Verdaguer - Cherkezishvili - Merlino - Guidi - Rasi - Angeloni - Gordo - González Gil - Sinca - Marcos - O'Neill - Vasco - Chevet - Persici - García Gómez - Vurchio

    Anarcoefemèrides del 15 de setembre

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "Le Fanal"

    Capçalera del primer número de Le Fanal

    - Surt Le Fanal: Pel setembre de 1922 surt a Alexandria (Egipte) el primer número de Le Fanal. Revue de l'Orient libertaire. Tirada a la impremta del periòdic de Pierre Ramus Erkenntnis und Befreiung, a Viena (Àustria), i després a Leipzig (Alemanya), s'editava per a ser distribuïda a Egipte a càrrec de l'anarquista Jacques Cohen-Toussieh, autor de la major part dels articles. Es van publicar almenys sis números, l'últim de març de 1923.

    ***

    Capçalera del primer número de "The Clarion"

    Capçalera del primer número de The Clarion

    - Surt The Clarion: Pel setembre de 1932 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic anarcoindividualista The Clarion. A monthly publication (El Clarí. Publicació mensual). Estava editada per Abba Gordin i Archie Turner. Propugnava substituir la lluita del Capital contra el treball pel treball, l'organització per l'autoorganització i la democràcia per l'egocràcia, expropiant els expropiadors, usurpant els usurpadors i desorganitzant els desorganitzadors. Hi van col·laborar E. Armand, W. Beoby, E. Bertran, Warren E. Brokaw, Catherine Campoursy, Donald Crocker, Benjamin De Casseres, Abba Gordin, F. Guadagni, I. N. Hord, J. William Lloyd, Edith McMahon, A. G. Meyers, Max Nettlau, Malfew Seklew, Walter Siegmeister i Charles T. Sprading, entre d'altres. Tractà diversos temes, com ara l'egoisme, l'amor lliure, l'Estat socialista, el perill nacionalsocialista, la poesia, el naturisme, etc. En sortiren 13 números, l'últim el gener de 1934.

    ***

    "Antología ácrata española", de Vladimiro Muñoz

    Antologíaácrata española, de Vladimiro Muñoz

    - Surt Antologíaácrata española: El 15 de setembre de 1974, a les acaballes de la dictadura del general Franco, surt d'impremta a Capellades (Anoia, Catalunya) el llibre Antologíaácrata española, de Vladimiro Muñoz, publicat per Ediciones Grijalbo. Es tracta d'una antologia històrica de l'anarquisme (per se, sense adjectius) des dels punts de vista cultural i ètic. El llibre consta de tres parts: la primera és una recopilació de textos clàssics de pensadors anarquistes ibèrics (Rafael Altamira, Ramón de la Sagra, Fernando Tárrida del Mármol, Anselmo Lorenzo, Eleuterio Quintanilla i Ricardo Mella) i de les cronografies d'Anselmo Lorenzo i de Ricardo Mella realitzades per Vladimiro Muñoz; la segona són unes ressenyes biogràfiques o obituaris de militants anarquistes realitzades per altres militants anarquistes (Anselmo Lorenzo biografia Juan Serrano y Oteiza; Pi i Margall es declara anarquista; Ricardo Mella biografia Pi i Margall, Joaquín Costa i Anselmo Lorenzo; Errico Malatesta ho fa de Ricardo Mella i de Pere Esteve; i Josep Prat, Abad de Santillán i Felipe Aláiz ho fan de Ricardo Mella); i la tercera és un curiós text de Fosco Falaschi, Palabras a la juventud. La Cura del Odio. El llibre, dedicat a H. Hunink, Paul Avrich i Roberto Gómez, és una de les primeres obres netament anarquistes que es van publicar legalment durant la dictadura franquista.

    ***

    Portada d'un número d'"Iztok"

    Portada d'un número d'Iztok

    - Surt Iztok: Pel setembre de 1979 surt a París (França) el número zero de la publicació Iztok. Revue anarchiste franco-bulgare (posteriorment Itzok. Revue libertaire sur les pays de l'Est). Era la versió francesa de la revista del mateix títol fundada a Bulgària (Iztok vol dir Est en búlgar) en 1975 i dirigida per Nikola Tengerkov i Todor Mitev.  La redacció francesa, independent de la búlgara, estava dirigida per Dominique Devinck, amb el suport de Nicolas Trifon. Hi van col·laborar majoritàriament exiliats i refugiats dels països comunistes europeus o sos fills. Trobem textos de Vincent Albouy, Jean Barrué, Joël Bastenaire, Nicolas Bejanski, Vladimir Borissov, Brz Broz, Alexandru Danciu, Dominique Devinck, Dierzky, Dimitrov, Slobodan Dramulic, Joël Gayraud, Régis Gayraud, Paul Goma, Alfred Gomez, P. Gorski, Horace Hatamen, Jean-Louis Laville, Georgui Markov, Martin, Meraklia, Daniel Mihailovic, Frank Mintz (Martin Zemliak), Karol Modzelewski, Mok, Vasile Paraschiv, Ángel Pino, Maximilien Rubel, Semerdjiev, Lubomir Sochor, Conrado Tostado, Nicolas Trifon, Vincent i Wiebieralski, entre d'altres. Alguns dels números aparegueren en llengües dels països de l'Est (búlgar, polonès, romanès, hongarès, rus, eslovac, alemany, etc.) i publicà alguns suplements i llibres. En sortiren 20 números, l'últim el juny de 1991.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Galdric Verdaguer fotografiat per Émile Appert a París durant la seva detenció poc abans de ser afusellat

    Galdric Verdaguer fotografiat per Émile Appert a París durant la seva detenció poc abans de ser afusellat

    - Galdric Verdaguer: El 15 de setembre de 1842 neix a Bulaternera [Bula] (Rosselló, Catalunya Nord), en una modesta família de teixidors, el communard Galdric Verdaguer. En 1859 s'allistà i fou soldat a l'Àfrica. En 1866 es va llicenciar i s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on es casà, tingué fills i treballà com a mosso a l'estació de ferrocarril. En 1870 va ser reclutat per lluitar a la guerra francoprussiana. El 18 de març de 1871, com a sergent del 88 Regiment d'Infanteria de Marxa de Línia sota les ordres del govern de Versalles, va ser enviat a confiscar els canons que la Guàrdia Nacional tenia instal·lats al barri parisenc de Montmartre. Davant l'ordre del general Lecomte, que pretenia obrir foc contra els nombrosos manifestants, majoritàriament dones, va manar a la seva tropa posar les«armes a terra» i confraternitzar amb els revolucionaris. Sembla que va ser convençut a prendre aquesta mesura per dues catalanes, Bonnard, natural de Baó, i Dagos, de Costoja, que es manifestaven davant dels canons i que durant la repressió també van ser jutjades. Després detingué els generals Lecomte i Thomas, que finalment van ser afusellats. Va prendre part activa en la Comuna de París, comandant el 91 Batalló Federat. Quan la Comuna fou esclafada per les tropes de Thiers, va ser detingut el 3 de juny de 1871. Jutjat en el IV Consell de Guerra, el 18 de novembre de 1871 Galdric Verdaguer va ser condemnat a mort per l'execució dels generals i afusellat el 22 de febrer de 1872 al camp militar de Satory (Versalles, Illa de França, França)

    Galdric Verdaguer (1842-1872)

    ***

    Varlaam Cherkezishvili, fotografiat per Nadar (1905)

    Varlaam Cherkezishvili, fotografiat per Nadar (1905)

    - Varlaam Cherkezishvili: El 15 de setembre de 1846 neix a Tiflis (Geòrgia), aleshores Imperi Rus, el periodista, militant anarcocomunista i després polític independentista georgià príncep Varlaam Dzon Aslanovic Cherkezishvili, també conegut per les transcripcions Tcherkesoff i Cherkezov. Fill d'una família aristocràtica, portarà el títol de príncep. En 1856 fou enviat a l'Escola Militar de Cadets de Moscou, però quan tenia 16 anys, renuncià a la seva carrera militar i es matriculà a l'Acadèmia Agrària de Petrovsk, a pocs quilòmetres de Moscou. En aquesta època decideix marxar als Estats Units i lluitar amb els republicans per l'alliberament dels esclaus, però començà a acostar-se a les societats secretes antitsaristes i als grups nihilistes i el projecte no prosperà. En 1866, després de l'atemptat de Karakazov contra el tsar Alexandre II, fou empresonat vuit mesos en una cel·la en règim d'aïllament de la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg com a membre del grup clandestí d'Isutin. Després treballà com a enginyer traçant la via fèrria entre Rostov i el Caucas, però continuà la seva activitat revolucionària clandestina enquadrat en el grup de Sergueï Netchaïev. Més tard participarà en el moviment narodnik (populistes) de Piotr Lavrov i després es passà al bakunisme anarquista. El setembre de 1868 publicà el periòdic Narodnoe Delo (La Causa Popular), basat en les idees del federalisme anarquista de Bakunin i marcadament defensor del nacionalisme georgià. En 1869 muntà una llibreria a Sant Petersburg, que esdevingué un important centre de reunió de la dissidència i dels estudiants antitsaristes. El 29 de desembre de 1869 fou detingut, processat en un judici que fou força mediàtic, el 18 d'agost de 1871 fou condemnat a la deportació perpètua. En 1874 fou exiliat a Tomsk (Sibèria occidental) i dos anys més tard aconseguí fugir. Instal·lat a Ginebra (Suïssa), participà en la premsa dels cercles de l'emigració russa i anarquista, i va fer amistat amb Élisée Reclus, Errico Malatesta i Piotr Kropotkin, amb qui prendrà part en 1879 en la creació del periòdic Le Révolté, declarant-se anarcocomunista. Poc després s'establí a París, on va fer feina pintant parets a les obres en construcció. A la capital francesa freqüentà el grup anarquista del Panthéon i col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Aquest últim li publicarà el fullet Doctrine et actes de la social-démocratie. En 1880 fou detingut en sortir d'una reunió, fou expulsat de França i retornà a Ginebra. En 1883 assistí amb Kropotkin al Congrés Revolucionari Socialista Internacional de Londres. Després d'una estada a la capital anglesa, entrà clandestinament a l'Imperi Rus i va fer una gira per Rússia, Geòrgia i Europa central. En aquest viatge se sensibilitzà encara més de l'opressió imperialista russa sobre Geòrgia. En 1892 tornà a Londres i com a «ambaixador dels patriotes georgians» va fer propaganda del moviment d'alliberació nacional del seu país natal des del punt de vista federalista, publicant articles en la premsa burgesa (The Times) sobre el tema. En 1896 publicà Pages d'histoire socialiste i tres anys desprésPrécurseurs de l'Internationale, dues de les seves obres més citades. El 9 de desembre de 1899 participà en un míting a Londres en suport de les víctimes de la repressió a Itàlia amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Tom Mann i Fernando Tarrida del Mármol. En 1900 presentà una ponència (L'Évolution récente chez les socialistes d'État) en el Congrés Antiparlamentari Internacional de París. Cobrí la guerra russojaponesa per al periòdic Chicago Daily News. En 1904 fou un dels fundadors del Partit Revolucionari Socialista-Federalista de Geòrgia. Amb sa companya Frida Rupertus, cunyada de l'anarquista holandes Christiaan Cornelissen, milità en la Federació Anarquista de Jubiliee Street, juntament amb Alexandre Schapiro, Rudolf Rocker i Piotr Kropotkin, entre d'altres, i participà en el grup editor de Freedom. En aquests anys desenvolupà una intensa tasca de crítica del marxisme, especialment als escrits de Gueorgui Plekhànov. En 1905 es va veure implicat en l'«Afer Grafton» --contraban d'armes per a la resistència finesa contra l'Imperi Rus mitjançant el vaixell «S/S John Grafton». Durant la Revolució russa d'aquell any, marxà a Geòrgia i fundà una Universitat Popular, alhora que impulsà el moviment federalista antiimperialista. En aquestaèpoca va fer amb sa companya Frida un viatge periodístic al Caucas amb el reporter britànic Henry Woodd Nevinson. Arran de la repressió tsarista, retornà a Londres, on participà en 1907 en la creació de la«Creu Roja Anarquista», futura «Creu Negra Anarquista», per ajudar els companys empresonats. Aquest any també assistí a la Conferència de Pau de l'Haia. Gran amic i col·laborador de Kropotkin, en 1916 signarà amb ell el «Manifest dels Setze», afí a participar en la Gran Guerra del costat aliat. Durant la Revolució russa de 1917 retornà a Petrograd i a Geòrgia, que esdevingué independent el maig de 1918 arran del Tractat de Brest-Litovsk, obtenint un escó en l'Assemblea Constituent de la República Democràtica de Geòrgia i una plaça acadèmica a la nova universitat de Tiflis. Però a partir de 1921 la nova república fou ocupada militarment per l'Exèrcit Roig i s'integrà forçosament en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). En març de 1921 es va veure obligat a exiliar-se i tornà a Londres, on continuarà la seva tasca per la independència del seu país. A més de les citades, altres obres seves són Let us be just: an open letter to Liebknecht (1896), Doktriny marksizma: nauka-li eto? (1903), Concentration of Capital: a marxian fallacy (1911), Predtechi internatsionala. Doktriny marksizma (1919), entre d'altres. Varlaam Cherkezishvili va morir el 18 d'agost de 1925 a Londres (Anglaterra).

    ***

    Saverio Merlino

    Saverio Merlino

    - Saverio Merlino:El 15 de setembre de 1856 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'advocat i intel·lectual anarquista Francesco Saverio Merlino. En 1875 va descobrir l'anarquisme, esdevenint una figura destacada i influent en el pensament llibertari internacional. En 1878 va defensar com a advocat el grup internacionalista insurreccional, encapçalat per Errico Malatesta i Carlo Cafiero, conegut com la «Banda del Matese» i va aconseguir l'absolució dels acusats. En 1884 el seu compromís polític el va portar a l'exili, com molts altres companys, i es va instal·lar a Anglaterra, realitzar diversos viatges als Estats Units. El juny de 1885, a París, va intentar coordinar l'acció dels grups italians i francesos. Va ser partidari de l'entrada dels anarquistes en les organitzacions obreres i es va oposar a les expropiacions individuals. A començaments de 1891 va participar en el Congrés de Capolago la finalitat del qual era crear un partit anarquista. En 1892 realitzà una gira de conferències arreu dels Estats Units i va fundar dos periòdics, Il Grido degli Oppressi i Solidarity, abans de tornar clandestinament a Itàlia en 1893. El 30 de gener de 1894 va ser detingut a Nàpols i empresonat fins al maig de 1896 per complir antigues penes. Establert definitivament a Roma, durant les eleccions de 1897 va ser partidari d'anar a les votacions, rebutjant la postura tradicional anarquista abstencionista, fet que va provocar una dura polèmica amb Malatesta, que finalment va fer que s'allunyés del pensament anarquista i abracés el socialisme parlamentari. En el seu llibre Formes et essence du socialisme (1898) proposa una interpretació liberal i gradualista del socialisme i del marxisme, que va ser difosa a França per Georges Sorel. En aquesta època va mantenir una intensa correspondència amb Edward Bernstein. Encara que allunyat de les estratègies purament anarquistes, sempre, emperò, va defensar els companys anarquistes perseguits; com ara durant el judici d'Ancona, entre el 21 i el 28 d'abril de 1898, on juntament amb els advocats Pietro Gori i Enrico Ferri, va assumir la defensa dels anarquistes, inclòs Malatesta, inculpats arran dels motins contra l'augment del pa del gener d'aquell any. En 1898 va participar en les eleccions locals de Nàpols en les llistes dels socialistes del Bloc Popular. En 1899 va dirigir la publicació teòrica heterodoxa Rivista crítica del socialismo, juntament amb Sorel i els napolitans Enrico Leone i Arturo Labriola. En aquest mateix any va mantenir una dura polèmica amb Turati. El 29 d'agost de 1900 salvà de la pena de mort l'executor del rei Humbert I d'Itàlia, Gaetano Bresci. També va defensar els companys perseguits durant les ocupacions de fàbriques a Torí i en el procés de l'atemptat del teatre Diana de Milà, entre d'altres. En 1901 es va adherir oficialment al Partit Socialista Italià (PSI) i va defensar la línia reformista però antiparlamentària. En 1907 desil·lusionat de la vida política es va retirar per exercir exclusivament com a misser. Durant els últims anys de sa vida va criticar durament els totalitarismes feixista i comunista. Francesco Saverio Merlino va morir el 30 de juny de 1930 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres podem destacar Socialismo o monopolismo? (1887),L'Italie telle qu'elle est (1890),Necessità e basi di un accordo (1892),L'individualismo nell'anarchismo (1893),Pro e contro il socialismo (1897),L'utopia collettivista e la crisi del «socialismo scientifico» (1898), Fascismo e democrazia (1924),Politica e Magistratura dal 1860 ad oggi in Italia (1925), Il problema economico e politico del socialismo (1948, pòstum), Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1897-1930) (1974, pòstum), entre d'altres.

    ***

    Retrat de Giuseppe Guidi (1924)

    Retrat de Giuseppe Guidi (1924)

    - Giuseppe Guidi: El 15 de setembre de 1881 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'artista i militant anarquista Giuseppe Guidi, també conegut com Sladacc i Activos. Sos pares foren Mario Guidi, comerciant d'embotits, i Luigia Galeati. Va fer estudis clàssics al Regio Ginnasio (institut) Torricelli de Faenza, però no els acabà per manca de recursos, ja que son pare morí i deixà la família sense recursos. Després d'això, començarà a militar en l'anarquisme, del qual esdevindrà un actiu propagandista. En 1901 es guanyà la vida embalsamant animals. En 1902 la policia emeté un informe on destacava la forta influència que exercia en els seus companys, gràcies a la seva cultura i el seu tarannà exaltat. Exercí càrrecs de responsabilitat en el grup anarquista «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència) de Castel Bolognese i publicà articles sobre economia i actualitat en els periòdics L'Agitazione (Roma), L'Avvenire Sociale (Messina) i L'Aurora (Ravenna), fent servir el pseudònim Activos. El juliol de 1902 s'instal·là a Sant Zorç di Noiâr (Friül), contractat en una fàbrica com a electricista. Amb ordre d'expulsió per «sospitós d'anarquista», retornà a Castel Bolognese, però el 7 d'agost de 1904 tornà de bell nou a Trieste, on el 20 de novembre fou detingut per la policia amb un grup de paletes per cantar el revolucionari Inno di Caserio i condemnat amb els seus companys a un mes de presó. Després s'establí a Viena (Àustria), on treballà com a pintor i decorador, alhora que cursà estudis de pintura. Després d'haver venut el seu primer quadre en una exposició a Budapest, participà en el«Saló dels Secessionistes» de Viena. El moviment artístic de la Secessió vienesa exercirà una gran influència en la seva producció artística futura. El novembre de 1905 fou expulsat dels territoris austríacs i retornà a Castel Bolognese amb una ordre d'expulsió per«anarquista». Després d'uns mesos a Milà, on no trobà feina, marxà a París, on, obligat per la fam, realitza cartells publicitaris per a comerços, fires, atraccions infantils i circs eqüestres. Així i tot, aconseguí presentar un quadre al «Saló dels Independents». A finals de 1908 s'instal·là definitivament a Milà, on segons la policia «mantenia una conducta regular i no s'ocupava de política». En aquestaèpoca freqüentà el ceramista de Faenza Pietro Melandri. D'antuvi va fer feina en la fàbrica de brodats i passamaneria de Luigi Mori, i, a partir de 1912, obrí el seu propi estudi de pintor. En 1909 escrigué el llibret de l'opereta de Virgilio Ranzato Velivolo. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista Per l'Arte. El novembre de 1915, durant la Gran Guerra, s'allistà voluntari en la Creu Roja. Després de la guerra reprendrà el seu ofici de pintor. Abans de l'arribada del feixisme, Benito Mussolini freqüentà sovint ca seva, ja que estava relacionat familiarment: el pare de Giuseppe Guidi era el germà del pare de Rachele Guidi, esposa del futur dictador. En 1925 el prefecte de Milà envià una comunicació al Ministeri de l'Interior on informava de la decisió de suspendre la vigilància que es mantenia a Giuseppe Guidi, ja que des de 1918 feia bondat i només es dedicava a l'art (olis, aiguaforts, gravats, esmalts, etc.) i a fer exaltació pública del moviment feixista. Gabriele d'Annunzio, que l'apreciava, l'encarregà un esmalt sobre coure («Via Crucis») per al seu Il Vittoriale de Gardone Riviera. En 1926 li fou atorgada una plaça com a professor de tècniques de gravat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Milà. Durant els anys del feixisme realitzà nombroses exposicions, inclosa la seva participació en la XVII Biennal d'Art de Venècia de 1930. Giuseppe Guidi va morir el 7 de novembre de 1931 a Milà (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Tintino Rasi (1927)

    Tintino Rasi (1927)

    - Tintino Rasi: El 15 de setembre de 1893 neix a Arcole (Vèneto, Itàlia) el poeta futurista i propagandista anarquista Tintino Persio Rasi, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Aurora d'Arcola, Gold O'Bay,Carlo Carli o Tatiano. Després de realitzar els estudis elementals, entrà a treballar a correus i, encara molt jove, començà a militar en el moviment anarquista i en la fracció esquerrana i llibertària del moviment futurista, amb Leda Rafanelli, Gianna Manzini, Mario Carli, Dante Carnesecchi i Giovanni Governato, entre d'altres. En 1914 fou destinat de carter a Gènova, alhora que la policia el fitxà com a «anarquista convenientment vigilat». Participà activament en les activitats del moviment, prenent la paraula en reunions i col·laborant en la premsa llibertària, especialment en Il Libertario. En 1917 fou traslladat a Iglesias (Sardenya), on continuà la militància. Instal·lat a Cagliari, va col·laborar, sota el pseudònim Aurora d'Arcola, en el periòdic socialista Il Risveglio dell'Isola i esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball local. El gener de 1918 un informe policíac cita que, amb Alberto Silicani, intentà constituir un grup anarquista. Cridat a files, fou llicenciat el novembre de 1918. El març de 1919 tornà a Arcole i durant tot el període del «Biennio Rosso» (Bienni Roig) participà en les lluites obreres i en l'organització de nombroses reunions i conferències. El juny de 1919 a Santo Stefano Magra, durant una d'aquestes conferències, un carrabiner caigué mort i un altre fou ferit de gravetat; denunciat com a responsable dels fets, decidí fugir cap a l'estranger. El juny de 1920 retornà i, finalment, fou absolt d'aquesta acusació. Durant les anys següents, s'establí a Grosseto, a Pisa i a Milà, sempre continuant amb la seva militància. En 1921, a La Spezia, juntament amb Renzo Ferrari (Renzo Novatore) i Giovanni Battista Governato, redactà la revista anarcoindividualista d'art i de pensament futuristes Vertice, i l'any següent a Pisa, amb Renato Siglich (Souvarine), la revista Anarchismo. A partir de 1922 residí a Clivio i es dedicà a la distribució del periòdic de l'escola racionalista local. Sempre estretament vigilat, a començaments de 1923 la policia li perd el rastre, i aprofità per emigrar d'antuvi a Niça i després a la regió parisenca. A la capital francesa dirigí nombroses publicacions dels exiliats llibertaris italians, com ara La Rivendicazione (1923-1925), el gerent de la qual fou Émile Louis Soustelle; La Nostra Polemicha (1925), on polemitzà durament amb els companys enquadrats en la Legió garibaldina de Riccioni Garibaldi --que després se sabrà que era un infiltrat de la policia--;La Quale (1926) o Veglia. En aquests anys va fer feina a la impremta «La Fraternelle» de Sébastien Faure. També fou redactor de la secció italiana de la publicació parisenca La Revue Internationale Anarchiste (1924-1925), amb Ugo Fedeli i Virgilio Gozzoli, i, amb els mateixos, de La Tempra (1915-1926). Sota el pseudònim Gold O'Bay, col·laborà en el periòdic londinenc Il Comento, on reclamà«el dret a defensar-se i a matar feixistes». Segons un informe de la policia política italiana, en 1927 va establir contacte amb el grup de l'il·legalista anarquista Sante Pollastro (o Pollastri) i s'hauria encarregat de recaptar els productes dels robatoris. En 1928 participà en una polèmica amb Nino Napolitano, que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquestúltim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Pollastro per fer propaganda. A començaments dels anys trenta s'establí a Suïssa, on, sota el pseudònim Tatiano, col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. En 1935 actuà a Saint-Michel-sur-Orge. Entre el 20 i el 21 de juny de 1936 a París participà en la Conferència Internacional pel Dret d'Asil, on assistiren, entre d'altres, Sébastien Faure, Camillo Berneri, Onofrio Gilioli, Umberto Marzocchi i Leonida Mastrodicasa. Des del començament de la Guerra Civil espanyola, formà part del parisenc Comitè d'Ajuda a Espanya, país al qual marxà uns mesos durant la primavera de 1937 i on lluità contra les tropes franquistes formant part del grup de Carlo Rosselli de la Columna Ascaso. Com que estava constantment vigilat per agents de la policia feixista i sovint era detingut, decidí en 1938 emigrar als Estats Units i s'instal·là a Filadèlfia. Als EUA col·laborà durant els anys bèl·lics, sota el pseudònim Carlo Carli, en la revista antifeixista Chanteclair, editada a Nova York entre 1942 i 1945, on també col·laborava Virgilio Gozzoli, i on defensà el suport dels aliats en la guerra contra el feixisme. Sa companya fou Ave Fossati, amb qui tingué una única filla, Superna Rasi (1923-1980), també militant anarquista. Tintino Rasi va morir el 8 de juliol de 1963 a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA).

    ***

    Mario Angeloni

    Mario Angeloni

    - Mario Angeloni: El 15 de setembre de 1896 neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) l'advocat, polític republicà, maçó i simpatitzant llibertari Mario Angeloni. Era fill d'un família de tradició republicana i lliurepensadora i sos pares es deien Publio Angeloni, advocat, i Elvira Cerboni. En 1915 es presentà com a voluntari a la Gran Guerra, com a sotstinent de cavalleria, d'on sortí mutilat i amb una medalla de plata al valor militar obtinguda en 1917 a la Batalla de Caporetto (actualment Kobarid, Goriziano, Eslovènia). Doctor en Dret i prestigiós jurista, exercí a Vaglio (Basilicata, Itàlia) i a Carrara (Toscana, Itàlia), i fou advocat del Tribunal de Cassació de Roma (Itàlia) i un dels organitzadors de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre 1919 i 1921 fou víctima de diferents atacs d'escamots feixistes. Formà part d'una lògia maçònica, amb Bruno Bellucci i Mariano Guardabassi, entre d'altres. En 1921 es casa amb Giaele Franchini, filla de l'advocat Enrico Franchini, republicà iúltim alcalde de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) abans de l'arribada del feixisme. Militant del Partit Republicà Italià (PRI), en 1924 creà, amb Randolfo Pacciardi i Gigino Battisti, l'associació clandestina «Italia Libera», encarregant-se de l'edició de La Libera Parola. El gener de 1925 va ser denunciat per les autoritats feixistes, però va ser absolt en el judici. Detingut el 26 de novembre de 1926, va ser tancat a la presó d'Ucciardone de Palerm (Sicília). Posteriorment el règim feixista el confinà a l'illa de Lipari i després a Ustica (Sicília); un cop lliure, va ser novament detingut, jutjat per«complot contra l'Estat feixista» i condemnat a tres anys de deportació a l'illa de Ponça, fins que va ser agraciat amb una amnistia concedida als«herois condecorats» i alliberat l'agost de 1928. Després d'una estada a Roma amb son pare, l'hivern de 1928 es traslladà a Cesena, on reprengué la seva professió d'advocat i les activitats clandestines, sempre vigilat per la policia feixista. L'abril de 1932 passà una temporada al llac de Garda (Llombardia, Itàlia) i d'aquí, amb el suport de Gigino Battisti, passà a Suïssa, on es relacionà amb exiliats italians. Després d'un temps a Lugano (Ticino, Itàlia), amb Egidio Reale i Randolfo Pacciardi, i a Zuric (Zuric, Suïssa), amb Fernando Schiavetti, en 1932 es refugià, amb Gigino Battisti, a França. El maig d'aquest any prengué part en l'organització del VII Congrés de la LIDU i entre novembre de 1935 i febrer de 1934 fou secretari general d'aquesta organització. A París, amb sa companya i sos dos infants, es relacionà amb grups antifeixistes i freqüentà els germans Carlo i Nello Rosselli. També mantingué una estreta correspondència amb Randolfo Pacciardi. Per guanyar-se la vida treballà en una companyia d'assegurances fins que va ser acomiadat per pressions de l'escriptor feixista Léon Daudet. Durant el seu exili ocupà la secretaria de la Secció de París del PRI i entre febrer de 1935 i juliol de 1936 fou secretari nacional, amb Cipriano Facchinetti, d'aquest partit. En 1935 entrà a formar part del Moviment d'Acció Combatent (MAC), d'antics combatents de la guerra del 1914 al 1918, i en la Lliga d'Antics Combatents Pacifistes (LACP) creats a França. També fou membre de les lògies «Italia Nuova» i«1793» del Gran Orient de França. L'octubre de 1935 participà en el congrés de Brussel·les (Bèlgica) organitzat per comunistes i socialistes contra la guerra a Etiòpia. En aquests anys es relacionà amb destacats intel·lectuals esquerrans, com ara els germans Rosselli, Fausto Nitti, Ferruccio Parri, Antonio Gramsci, Camillo Berberi i Eugenio Chiesa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya vingué a lluitar com a voluntari, juntament amb Felice Vischioni i Enzo Fantozzi, i s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la qual va ser un dels seus fundadors amb l'anarquista Camillo Berneri i el socialista Carlo Rosselli, i de la qual, finalment, dirigí una companyia de metralladores. Sa companya enrolà com a infermera. Greument ferit el 28 d'agost de 1936 en els combats de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), va ser traslladat a un hospital de campanya de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya)–algunes fonts citen Sariñena (Osca, Aragó, Espanya)– on morí el mateix dia. Va ser enterrat l'1 de setembre a Barcelona i les seves exèquies al cementiri de Montjuïc, a les quals acudí el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover i altres autoritats, foren una gran manifestació de dol. Quan es conegué la notícia de la seva mort al seu poble natal, nombrosos estudiants de la localitat es manifestaren contra el feixisme, donant lloc a una forta repressió. En 1944 Randolfo Pacciardi publicà el fullet biogràfic Mario Angeloni. En 1956, en ocasió del vigèsim aniversari de la Guerra Civil espanyola, se li va atorgà la Medalla d'Or a la Memòria. El seu arxiu privat es troba dipositat a l'Institut per la Història d'Úmbria Contemporània de Perusa, on d'aquesta ciutat porta el seu nom.

    Mario Angeloni (1896-1936)

    ***

    Valeriano Gordo Pulido

    Valeriano Gordo Pulido

    - Valeriano Gordo Pulido: El 15 de setembre de 1908 neix a Montehermoso (Càceres, Extremadura, Espanya) el militar anarquista Valeriano Gordo Pulido. Destinat com a sergent d'Infanteria a la caserna de les Drassanes de Barcelona (Catalunya), entrà en contacte amb el grup anarquista «Nosotros», un dels grups del Comitè de Defensa de la ciutat. Quan el cop militar feixista de 1936, amb el Comitè de Defensa, coordinà el 19 i el 20 de juliol l'assalt de la seva caserna, on, després d'haver tancat tots els oficials dins del quarter, obrí les portes de l'edifici militar als Grups de Defesa Confederal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Sufocada la rebel·lió militar, s'enrolà en la «Columna Sud-Ebre», comandada per Antonio Ortíz Ramírez, on, destinada al front d'Aragó, va ser responsable de bateria d'artilleria de la columna i, amb Manuel Martínez, de la secció establerta a Lécera (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb la militarització de les milícies, va ser nomenat capità en cap de la Secció d'Informació de la XXV Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola, i, després de la dissolució del Consell d'Aragó i de la destitució d'Antonio Ortíz Ramírez, de la XXIV Divisió. L'estiu de 1938, arran dels rumors d'un possible assassinat a mans estalinistes d'Ortiz i dels seus homes de confiança, passà a França durant la nit del 5 de juliol, juntament amb Joaquín Ascaso Budría, Antonio Ortíz Ramírez, Alfonso Domínguez Navasal, Emilio Mañez Zaragoza, Martín Terrer Andrés, Jacinto Santaflorentina López de Oñáte i Ramón Negre Bas. Tots van ser interrogats per la II Oficina a Foix i a Baiona abans d'assignar-lis la residència en diferents poblacions en espera que el govern republicà espanyol demanés les seves extradicions per deserció. A Valeriano Gordo se li va assignar la residència a Garait (Llemosí, Occitània), on el setembre va desaparèixer. Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica i s'instal·là d'antuvi a Bolívia i després a Veneçuela. En els anys cinquanta retrobà a Caracas (Veneçuela) els seus antics companys Antonio Ortiz i Joaquín Ascaso, amb els quals va formar en la dècada dels cinquanta el grup anarquista«Fuerza Única». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Valeriano Gordo Pulido (1908-?)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 09/15/17--12:00: Sa Pobla i els xuetes
  • Sa Pobla i els xuetes -


    A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet. (Miquel López Crespí)


    L’escola de la pagesia era el camp, l’experiència viscuda per padrins i repadrins. Els coneixements bàsics que les famílies es transmetien generació rere generació. Els llibres on apreníem a viure i treballar era la pràctica de cada dia, el treball realitzat al llarg dels anys, l’experiència acumulada. T’ensenyaven a conèixer el significat dels núvols amb les primeres paraules, quasi en néixer. Igual que el saber fins on pot fer feina un cavall o una somera o quan has de començar a retirar el blat de l’era malgrat que, en aparença faci sol i res no indiqui que plourà en uns minuts. Una simple bufada de vent al rostre feia que sabessis que era el moment de plegar les veles de fusta del molí ja que, sense gaire possibilitats d’error, la tramuntanada que s’apropava podia fer malbé la cua, les veles, la torre que ho sustentava tot.

    No vull dir que, d’haver-me casat amb algun d’aquells pretendents, aquests no m’haguessin estimat i respectat a la seva manera. La qüestió era que els coneixia massa, m’havia criat vora seu i havíem jugat plegats, sabia què era el què esperaven i el que volien de la vida. I ho sabia sense cap possibilitat d’error o de sorpresa. Com les meves amigues casades, els veïns que em volien, em valoraven com a futura madona que sabria portar endavant la hisenda, fins i tot en cas de mort o malaltia de l’home de la casa. Tothom sabia, i no era cap secret a cap indret de la comarca, que les dones del poble, eren igual o més feneres que els mascles i en res els anaven al darrere. I les dones no treballaven solament al camp, sinó que, quan ells arribaven a casa després de la feina i es rentaven per anar a fer un conyac o una copa de cassalla a la taverna, elles encara continuaven feinejant tenint cura dels fills, de la casa, dels animals.

    Els pretendents a mi mai no m’enganyaren.

    Endevinava les més secretes intencions que covaven dintre seu.

    La seva mirada no mentia. No sabien amagar el que sentíem i l’impuls de ser més, de posseir més que els altres, la portaven reflectida al rostre. Sabia cert que, quan, amatents, em saludaven cada matí, en anar a la feina, o quan coincidíem a missa o passejant a la plaça i em somreien, servicials, ho feien per què em valoraven com aquell qui valora un animal que ha de durar molts d’anys i del qual hom espera un rendiment segur i continuat.

    Eren aquests costums els que em feien sentir presonera, com si hagués nascut amb grillons als peus. De ben joveneta i sense saber ben cert els motius reals de l’angoixa que sentia, em rebel·lava, per haver nascut en una societat tan compartimentada, sense possibilitat de fugir ni modificar el que, durant generacions i generacions, era establert per la tradició.

    Desesperava de trobar alguna persona, un jove que m’estimàs per mi mateixa, sense pensar ni amb els horts ni amb la riquesa. On anar a cercar-lo, on el podia trobar? A vegades em trobava tan ofegada que pensava morir, no m’era possible sortir del cau on romania enfonsada malgrat ningú de la família s’adonàs del que em rosegava per dins.

    Al poble ens coneixíem massa. Eren anys i més anys de conviure plegats, de sentir a prop el bategar del pols del veïnat. Podíem endevinar les frustracions, els desigs secrets, els motius de l’alegria o l’enveja dels que ens envoltaven. No hi havia ningú que no sapigués el valor de cada casa, els horts que hom tenia, del que donarien per ses veles a la marjal si es posaven en venda. Ningú no desconeixia quins eren els teus ingressos aproximats si, enlloc d’horts, eres un botiguer amb negoci obert al públic. Hi havia alguns comerciants, sobretot joiers, magatzemistes encarregats de l’exportació de la patata i les mongetes, que eren xuetes. Però, per molts rics que fossin els negociants, per moltes cases i terres que tenguessin, era estrany que es mesclessin amb els pagesos. Prejudicis de societat endarrerida. Uns prejudicis més poderosos que la llei, segellats per segles de marginació i persecucions contra aquella pobra gent que era ben igual que nosaltres i, en molts d’aspectes, més sensible i intel·ligent per a les activitats culturals. Persones, en coneixia a abastament, que sabien apreciar la música, la lectura, la importància del saber, de tenir uns estudis. Hi havia famílies xuetes que, per què la filla o el fill poguessin estudiar, patien dificultats de tota mena, greus privacions familiars. Estimaven la cultura per damunt de totes les coses. Els xuetes del poble m’ensenyaren, i ara, passats els anys, en sóc ben conscient, a veure el món d’una manera diferent. M’ajudaren a sortir de l’espesa boira on romania.

    Mai no vaig arribar a entendre com els meus, que sí que teníem moltes més possibilitats econòmiques que els xuetes pobres, no em deixaren a Palma, estudiant. M’hagués agradat tant, poder fe de mestre, servar les mans fines, amb les ungles arreglades, lluny de la brutícia de la terra i els fems amb que havia d’enfrontar-me diàriament. Quan no em veia ningú, plorava desconsoladament.

    Quin implacable menysteniment vers els xuetes!

    A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet.

    Jo no vaig anar amb les colles d’infants que se’n reien o perseguien els xuetes ni mai no vaig voler aprendre de memòria cap cançó que els pogués ferir. Per aquest comportament meu, que consideraven inexplicable, alguna de les meves riques amigues refredaren l’amistat que teníem.

    Evitaven trobar-se amb mi.

    Si em veien de lluny, giraven cap a un altre carrer per no haver de saludar-me.

    M’era ben igual. Jo era com era i res no modificaria la meva forma de pensar per estar bé amb gent que no em mereixia cap respecte. Tanmateix, diguessin el que diguessin, la millor amiga que tenia era Antònia Aguiló, professora de música als vint anys i confident de la meva adolescència i joventut.

    Tantes falses amigues que, envejant aquella amistat, com si jo fes un pecat per tenir una amiga de cognom Aguiló, m’havien dit, enrabiades:

    -No entenem com pots sortir amb una xuetona. I a més, i ho saps ben bé, no té on caure morta. Si no hagués fet la carrera de música seria cosidora o jornalera. A vegades pareix que t’estimes més els xuetons que a nosaltres, la gent de la teva classe. Què no saps que vas amb els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist?

    Vet aquí un dels principals motius de l’odi del poble contra els xuetes. Un odi sucós i tens, atiat pels sacerdots diumenge rere diumenge. El martiri i mort de Crist era conseqüència de la maldat innata dels jueus! Havien passat més de sis-cents d’anys d’ençà la primera de les conversions forçades i, la mentida i la provocació contra aquella pobra gent, continuava igual de potent, implacable, com si encara estassim en plena edat mitjana. Quin riu de llàgrimes i de sofriments havien costat els sermons dels sacerdots, les lleis discriminatòries de reis i papes! Quanta sang innocent no va córrer pels pobles i ciutats de l’illa quan els nobles, que explotaven la pagesia, encenien l’odi de menestrals i pagesos envers els descendents dels jueus conversos.

    N’Antònia m’ensenyava llibres antics, obres que poca gent coneixia, on es narraven els assalts al call de Palma, Inca o Manacor, el nombre d'innocents morts, les propietats robades, els falsos judicis per fer-se amb les riqueses que poguessin posseir.

    Al meu voltant tot era fals i causava dolor, un immens sofriment.

    Admirava n’Antònia per què, malgrat ser d’una família ben pobra, era una gent com m’hagués agradat que fossin els meus i com sabia ho havia estat la meva família en un temps no gaire llunyà. M’agradava anar a casa seva i veure com donava classe, com practicava al piano interpretant peces de Chopin, Bach, Txaikovski o Verdi. En sentir-la, quedava embadalida, com si no visqués en aquest món, completament transportada a una altra dimensió del temps i de l’espai.

    El cor em bategava a mil.

    Tot el meu cos era en tensió i notava com la sang circulava per les venes, potent, desfermada, a una increïble velocitat. Com quan el torrent de Sant Miquel era a punt de desbordar-se, inundant els camps, rompent les tanques que protegien els horts, omplint el pla amb l’aigua que ja no hi cabia entre les altes parets que l’empresonaven. Per a mi, aquell instrument, ressonant, alhora potent o suau, a l’entrada de la casa, m’enrampava de cap a peus. Mai no em cansava de visitar-la, d’escoltar aquella música excelsa. La meva enveja era sana, mai malaltissa com la que notava en tanta gent coneguda que mudava l’expressió del rostre en sentir parlar dels xuetes. A mi m’agradava veureu-la tan concentrada, amb les mans netes, fines com les d’una senyoreta, aconseguint treure de l’instrument aquelles melodies tan diferents al pesant efecte de l’orgue a l’ofici dels diumenges o els pas-dobles cridaners de les bandes de música que venien al poble per sant Jaume.

    Nosaltres érem més rics que la família Aguiló. El pare, el senyor Rafel es defensava amb un cotxe de lloguer, fent alguns viatges a Palma o als pobles dels voltants. En aquell temps no existien tants vehicles com n’hi hagué més endavant i sempre hi havia algú que, per negoci o malaltia, necessitava anar a Ciutat i no li anava bé l’horari del tren o la camiona.

    Les mans d'Antònia, tocant el piano! Quina enveja! Més d’una vegada em mirava les meves i tenia ganes de plorar. Aquelles mans amb la pell endurida per l’esforç quotidià des que era petita! Quan, a trenc d'alba el pare enganxava el cavall al carro i, mig adormits encara, ens afegíem a la lenta processó dels pagesos que també marxàvem als respectius molins, a les sínies de prop de l’Albufera, pensava en el què estaria fent n’Antònia. La imaginava adormida al costat del moixet, ben lluny de l’enrenou que, des de primeres hores del matí, s’ensenyoria dels carrers del poble. Quan la seva mare la devia despertar ja no circulava ningú pels carrers. Tan sols podies veure algun pagès amb bicicleta que havia hagut d’anar al ferrer a l’adrogueria, anant escapat, amb por d’arribar tard al tall.

    Era en aquell moment, quan jo ja feia estona que, protegida pel capell i els maneguins que em protegien del sol, suava, feinejant, vinclada damunt la terra, Antònia s’aixecava del llit i es disposava a estudiar la lliçó de piano.

    Més d’una vegada, en passar per davant casa seva no podia aturar el plor. El pare es posava nerviós per què no sabia el que em passava.

    -Estàs malalta? –em demanava, ansiós. Si avui no vols venir a la marjal, no venguis. Davalla del carro i li dius a ta mare que et prepari un poc de brou de gallina.

    El pare m’estimava, però no podia imaginar els patiments que em dominaven. No m’hagués entès mai. Per a ell, home educat en els antics costums i tradicions, conrear els horts, produir un parell d’anyades a l’any, casar-se amb un bon partit, tenir fills, poder comprar-me alguns collars i polseres d’or, les botonades que lluïa per Sant Jaume, era el màxim a què podia aspirar una dona.

    Però jo somniava amb un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts.


    0 0

    [16/09] «El Derecho a la Vida» - Detenció Michel - «L'Aurora» - Solidaritat amb els vaguistes de Piombino i d'Elba - Bomba a Wall Street - Afer Amakasu - Concert de De André - Perrier - Flores Magón - Campos Lima - Davidson - Gambon - Pisacane - Catineau - Montels - Ito - Osugi - Barberà - Giroud - Fornasari - Sales - Santandrea

    Anarcoefemèrides del 16 de setembre

    Esdeveniments

    Capçalera d'"El Derecho a la Vida"

    Capçalera d'El Derecho a la Vida

    - Surt El Derecho a la Vida: El 16 de setembre de 1893 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicacióEl Derecho a la Vida. Periódico anarquista. Es publicaren de manera irregular 35 números, l'últim l'abril de 1897. Una segona sèrie, de la qual sortiren 17 números, s'edità entre octubre de 1898 i agost de 1900.

    ***

    Gilbert-Martin: «La citoyenne Louise Michel» ("Le Don Quichotte", 5 de maig de 1882)

    Gilbert-Martin:«La citoyenne Louise Michel» (Le Don Quichotte, 5 de maig de 1882)

    - Detenció de Louise Michel: El 16 de setembre de 1897 Louise Michel, després d'una gira de conferències per França i per Bèlgica en companyia de Charlotte Vauvelle i de Sébastien Faure, és detinguda a Brussel·les (Bèlgica) i expulsada d'aquest país.

    ***

    Capçalera de "L'Aurora"

    Capçalera de L'Aurora

    - Surt L'Aurora: El 16 de setembre de 1899 surt a Paterson (New Jersey, EUA) el primer número de la publicació bimensual en llengua italiana L'Aurora. Periodico anarchico. Editat pel Cercle de Propaganda Llibertària, encapçalat per Giuseppe Ciancabilla, era l'òrgan d'expressió del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista italoamericà. Entre octubre de 1899 i gener de 1900 es publicà a West Hoboken (New Jersey, EUA), entre setembre i novembre de 1900 una nova sèrie a Yohoghany (Pennsilvània, EUA) i entre desembre de 1900 i desembre de 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA). A partir del gener de 1900 portà el subtítol «L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos». L'últim número és el del 14 de desembre de 1901 i en total sortiren 76 números (16 de la primera sèrie i 60 de la segona).

    ***

    Pamflet de convocatòria de l'acte

    Pamflet de convocatòria de l'acte

    - Solidaritat amb els vaguistes de Piombino i d'Elba: Entre el 16 i el 17 de setembre de 1911 se celebren a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) dues jornades de solidaritat amb el treballadors toscans (del mar, dels alts forns i de la mineria) de Piombino i de l'illa d'Elba, que aleshores portaven més de 70 dies de vaga. Aquestes jornades van ser organitzades per la Federació dels Sindicats Obrers, pel Sindicat de Paletes i de Peons, pel Sindicat de Pintors i Guixaires, per la Secció Socialista, pel Grup d'«Il Risveglio», pel Grup dels «Senza Patria» i pel Grup Racionalista. Els actes començaren el 16 de setembre amb una gran míting de solidaritat on intervingueren el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alceste De Ambris i diversos oradors suïssos. La segona jornada consistí en una gran festa amb ball, tómbola i sessió teatral, amb la representació dels drames Triste carnevale i I Senza Patria, aquest últim de Pietro Gori.

    ***

    Bomba a Wall Street

    Bomba a Wall Street

    - Bomba a Wall Street: El 16 de setembre de 1920, a les 12.01 hores del migdia, una calessa-bomba (45 quilos de dinamita i 230 de metralla) explota a la part exterior de l'edifici de John Pierpont Morgan Company, en ple districte financer de Wall Street de Nova York (Nova York, EUA), matant 38 persones, ferint més de dues-centes i causants unes pèrdues econòmiques de més de dos milions de dòlars a causa de la destrucció de les oficines del magnat banquer i financer pel foc derivat de l'explosió. El atemptat, el més gran de la història dels EUA fins aleshores, és obra de l'immigrant anarquista italià Mario Buda, seguidor de les idees de «propaganda pel fet» de Luigi Galleani, en venjança pel processament dels anarquistes Sacco i Vanzetti. Aquesta bomba va causar un gran pànic entre les autoritats i van originar una gran campanya contra el Terror Roig i la «gran conspiració anarquista» per enderrocar el govern, que va enfortir les estratègies repressives i inconstitucionals de J. Edgar Hoover de l'FBI i del procurador general de la República A. Mitchell Palmer, i van implicar la deportació de centenars de militants anarquistes i de 10.000 immigrants«radicals» a l'estranger, especialment a Rússia. L'American Civil Liberties Union (Unió Americana de les Llibertats Civils) va ser creada per frenar els abusos estatals que es van escampar a tota la ciutadania nord-americana arran d'aquest fet. Els efectes de l'explosió encara avui en dia es podem comprovar a l'edifici de la Morgan Company.

    ***

    Pàgina del periòdic "Mainichi Shimbun" sobre l'"Afer Amakasu"

    Pàgina del periòdic Mainichi Shimbun sobre l'"Afer Amakasu"

    - Afer Amakasu: El 16 de setembre de 1923 a Tòquio (Japó), aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, la seva companya, la militant anarcofeminista Noe Ito, i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, són detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de Kempeitai (policia militar de l'Exèrcit Imperial japonès) de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu. Vint dies després van ser trobats els seus cossos putrefactes. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Les protestes que s'originaren, nacionals i internacionals, van obligar el govern japonès a aparentar el desig d'aplicar justícia pel crim. Amakasu --que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del seu districte militar de Tòquio-- fou jutjat i condemnat a 10 anys de presó, però uns mesos més tard fou alliberat. La mort d'Osugi, de sa companya i del seu nebot no fou un fet aïllat. El terratrèmol --que malgrat només va durar 30 segons segà la vida de 100.000 persones, de les quals 40.000 foren cremades per l'exèrcit; altres 43.000 en van ser donades per desaparegudes, el 54 per cent dels habitatges s'ensorraren i 700.000 cases es calaren foc-- fou considerat com a una oportunitat única per les autoritats nipones i l'explotaren exhaustivament. Immediatament després del terratrèmol els sicaris de la policia van difondre els rumors que atribuïen als revolucionaris anarquistes i als coreans --els sempiterns lumpenproletariats del Japó-- l'esclat de bombes, l'emmetzinament dels pous, els incendis de les cases, els assassinats, els robatoris, etc., amb la finalitat d'aprofitar el desastre per enderrocar l'Imperi. La provocació va tenir un terreny fèrtil entre la psicosi creada per la tragèdia sísmica en la població i organitzacions paramilitars com «Sociedad Nova» i «Associació d'Excombatents» es van fer les ames de les ciutats i van cometre tota casta d'excessos contra els militants de l'esquerra revolucionària nipona. Molts domicilis d'anarquistes van ser violats i els seus residents detinguts i salvatgement torturats. Harisana, secretari de Yun Rodo Kumai, organització obrera anarquista de la barriada de Kumaido, i 10 militants més, foren detinguts i portats a la comissaria del barri i assassinats a cops de sabre, juntament amb un grup de coreans, i després incinerats; fets semblants van esdevenir a totes les comissaries i recintes habilitats per les organitzacions reaccionàries, desconeixent-se el nombre d'assassinats durant aquesta crisi. Un anys després, el setembre de 1924, un grup anarquista anomenat Girochin Sha (Societat de la Guillotina) va realitzar dos atemptats contra la vida del general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat d'Osugi: Kyûtarô Wada, company d'Osugi, va disparar contra Fukuda, però només el va ferir, i poc després la casa del general fou bombardejada, però ell no hi era en aquell moment. En 1969 el director de cinema japonès Yoshishige Yoshida estrenà la pel·lícula Erosu purasu Gyakusatsu (Eros + Massacre) sobre l'«Afer Amakasu».

    ***

    Cartell del concert

    Cartell del concert

    - Concert de Fabrizio De André: El 16 de setembre de 1975 se celebra a l'Stadio Comunale de Liorna (Toscana, Itàlia) un concert del cantautor anarquista Fabrizio De André, acompanyat pel grup New Trolls, amb la finalitat de recaptar fons per a la creació d'un Circuit de Cultura Alternativa al marge de la«cultura comercial del poder». L'acte, que va ser enregistrat per TV Libera, comptava amb el suport de la Radio TV Libera, el Circolo Culturale «La Comune» de Liorna i la Federació Giovanile Socialista (FGS) de Liorna.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Jules Perrier (ca. 1871)

    Jules Perrier (ca. 1871)

    - Jules Perrier: El 16 de setembre de 1837 neix a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el communard anarquista, i gran col·leccionista d'objectes referents a la història de la Comuna de París, Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules Périer, i també conegut com Noley o Nolet. Era fill d'un peó de camins encarregat del manteniment i la reparació dels dics de l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França) i d'una pagesa. Ja adult, s'associà amb Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu poble, per obrir a París un magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig de 1869 va fer fallida. Posteriorment obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de París, alhora que prengué part en l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de París, fou capità d'Indumentària del 230è Batalló de la Guàrdia Nacional, càrrec que conservà després de la proclamació de la Comuna de París, i membre del Comitè de Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de la Comuna, realitzà reunions públiques a casa seva i en maig de 1871 prengué part en els combats contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquestaèpoca freqüentà Félix Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau. Després de la «Setmana Sagnant», aconseguí fugir de la repressió i s'amagà durant uns mesos abans de fugir l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap a Suïssa. El 20 de juny de 1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra als communards a la deportació perpètua en recinte fortificat per «fets insurreccionals». A Ginebra (Ginebra, Suïssa), obrí un comerç de teixits i, després, una botiga («Au bon Marché») especialitzada en el dol. Freqüentà altres proscrits de la Comuna i sobretot es relacionà amb destacats anarquistes, com araÉlisée Reclus, Charles Ferdinand Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio Sáez, Antonio de la Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet d'aniversari de la Comuna del 18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a ajudar els anarquistes necessitats (Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar reunions al Café du Rhône. Durant tots aquests anys, col·leccionà tot el que trobà referent a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres, caricatures polítiques, correspondències, etc.). Després de la Llei d'amnistia de 1880, que autoritzava el retorn dels communards a França, continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven, encara que retornà regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En una d'aquestes estades coincidí amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb el gravador anarquista William Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al Café du Commerce del port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix Pyat, fou, amb Eugène Protot i Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892 signà, amb Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de la II Internacional. En 1892 ajudà els companys de la Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) a pagar una forta multa, a més de subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir (1893-1894). En 1902 l'historiador anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu de la Revolució Social establert per la Comuna Lliure de París», però, encara que estava disposat a finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part de la seva col·lecció de llibres, periòdics i fotos de revolucionaris van ser donats, aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt, hagué de tancar el seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc després, el 29 de novembre de 1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les seves cendres van ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que s'inaugurà oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin. Malauradament, amb el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es degradà (les peces van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà durant la II Guerra Mundial amb els trets de la  bateria d'artilleria alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que quedaven va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou venut el desembre de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba del cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008 nombroses fotos de communards, procedents de la seva famosa col·lecció, van ser venudes a Maçôn (Borgonya, França) en pública subhasta. En 2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

    Jules Perrier (1837-1904)

    ***

    Ricardo Flores Magón

    Ricardo Flores Magón

    - Ricardo Flores Magón: El 16 de setembre de 1873 neix a San Antonio Eloxochitlán (Teotlitán del Camino, Oaxaca, Mèxic) el periodista, escriptor, dramaturg i militant anarquista Cipriano Ricardo Flores Magón. Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Els primers anys de sa vida de Ricardo Flores Magón van transcórrer a l'Estat d'Oaxaca, on va conviure amb indígenes de la Sierra Mazateca, on son pare era considerat tata (cap) per la seva experiència; d'ell va rebre les ensenyances sobre el pensament indígena que contenia principis d'un comunisme llibertari autòcton, senzill, just, equitatiu, sense imposicions ni tiranies, que més tard delinearia amb la lectura dels pensadors anarquistes. Amb vuit anys va emigrar amb sa família a la Ciutat de Mèxic en busca de millors condicions de vida, on va fer estudis a l'Escola Nacional Preparatòria i va començar la carrera d'advocat a l'Escola Superior de Jurisprudència, la qual no va concloure. En 1893 va participar en els disturbis estudiantils en contra de la tercera reelecció a la presidència de Mèxic del general Porfirio Díaz, i aquest mateix any va començar a col·laborar com a periodista en la publicació opositora El Demócrata. En 1900, juntament amb so germà Jesús, va fundar el periòdic jurídic Regeneración; un mitjà independent des d'on critiquen la corrupció del sistema judicial del règim dictatorial de Porfirio Díaz, originant d'aquesta manera el seu empresonament. En 1901 va assistir al Primer Congrés de Clubs Liberals a San Luis Potosí, on ataca amb rudesa el govern de Díaz. En conseqüència, el periòdic va ser suprimit i Ricardo Flores Magón va ser novament empresonat. En 1902 pren al seu càrrec la publicació del periòdic satíric antiporfirista El Hijo de El Ahuizote, on col·laborarà José Guadalupe Posada realitzant agudes caricatures crítiques contra el règim de Díaz. El 5 de febrer de 1903 col·loquen al balcó de les oficines del periòdic un gran crespó negre en senyal de dol i la frase «La Constitució ha mort», referint-se a la Constitució de 1857, promulgada també un 5 de febrer. Ricardo Flores Magón va ser detingut un cop més i quan va ser alliberat es va exiliar als Estats Units en 1904. Durant el seu exili nord-americà tornarà a publicar el periòdic Regeneració i en 1905 va participar en la constitució de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà. L'1 de juliol de 1906 va presidir la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM), juntament amb Juan Sarabia, Antonio I. Villarreal, Librado Rivera, Manuel Sarabia, Rosalío Bustamante i Enrique Flores Magón. Entre els postulats del nou partit polític havia idees molt revolucionàries per aquella època, com ara les supressions de la reelecció i de la pena de mort per als presos polítics i comuns, l'obligatorietat de l'ensenyament elemental fins als 14 anys, l'establiment d'un salari mínim, l'expropiació de latifundis i de terres ocioses, així com la regulació i la reducció de les jornades de treball. A començaments de 1908 el periodista John Kenneth Turner va realitzar un viatge a Mèxic motivat per la descripció de la situació social que Flores Magón descrivia i l'entrevistarà a la presó. Durant aquest període entaularà relació amb María Talavera Broussé, qui serà en endavant sa companya sentimental. Francisco I. Madero, que va encapçalar l'aixecament antireeleccionista en 1910, el va convidar a adherir-se al Pla de San Luis per enderrocar Porfirio Díaz, però, Ricardo Flores Magón va rebutjar l'oferiment per considerar que la causa maderista era una rebel·lió burgesa mancada de propostes socials. Per a Flores Magón la revolució política de Madero era insuficient. Considerava que aquesta s'havia d'impulsar juntament amb una revolució econòmica i que calia l'abolició de l'Estat i de la propietat privada. Durant els anys següents va tenir contacte amb els revolucionaris Francisco Villa i Emiliano Zapata sense aliar-se amb ells. Encara que les activitats secretes de la Junta del PLM i la destrucció dels seus arxius en les nombroses violacions policíaques dels locals fan impossible comptar amb evidències, testimonis posteriors afirmen que va existir correspondència entre Flores Magón i Zapata i que fins i tot va haver una invitació perquè la Junta del PLM es traslladés a Morelos on tindria paper i impremta per publicar Regeneració a tot l'àmbit nacional; però malgrat tot això mai no es va concretar. El activisme de Flores Magón en l'exili va servir d'exemple a anarquistes i a socialistes nord-americans, principalment militants del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). El gener de 1911 va organitzar des de Los Ángeles (Califòrnia) una rebel·lió a la Baixa Califòrnia, ben igual que altres insurreccions que des del 1906 es van impulsar per tota la frontera amb els Estats Units per escampar la revolució social a la resta de Mèxic, però les activitats armades del PLM no van aconseguir influir en el conjunt del moviment armat que va esclatar en 1910. Després de la derrota a la Baixa Califòrnia, la Junta Organitzadora encapçalada per Ricardo Flores Magón va continuar les seves activitats a Califòrnia, però aleshores el PLM es va dividir en sorgir un altre grup de tendència moderada i acostat a Madero que es va constituir a la Ciutat de Mèxic, i que va editar la seva pròpia versió de Regeneración i que es va deslligar de la Junta Revolucionària Anarquista de LosÁngeles. En resposta la Junta a Califòrnia va publicar un manifest de trets netament anarquistes. La conquesta del pa de Kropotkin, que els liberals consideraven com a una mena de bíblia anarquista, va servir de base teòrica per a les efímeres comunes revolucionàries durant la Rebel·lió de la Baixa Califòrnia de 1911. Flores Magón va viure als Estats Units dels de 1904, la meitat del temps empresonat, emportat d'una ciutat a altra. En 1918 va publicar, juntament amb Librado Rivera, un manifest dirigit als anarquistes del món, el qual va motivar que ambdós fossin empresonats i sentenciats a 20 anys de presó i a 15 respectivament acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units de«fomentar l'ideal democràtic», ja que aleshores participaven en la Primera Guerra Mundial. Ricardo Flores Magón va ser tancat a la penitenciaria de l'illa McNeil, a l'Estat de Washington. Molt malalt i gairebé cec, va ser traslladat a la presó de Leavenworth (Kansas, EUA) on va morir la nit del 20 al 21 de novembre de 1922. Existeixen tres versions sobre la seva mort: l'oficial diu que va morir d'una angina de pit; la segona, segons el seu company i amic Rivera, afirma que va ser penjat a la cel·la; i la tercera explica que va ser apallissat fins a la mort pels guardians de la presó. El seu cos embalsamat va ser traslladat a Mèxic sota els auspicis del Sindicat de Treballadors Ferroviaris per sepultar-lo. Irònicament, un cop mort, l'Estat contra el que tant va lluitar Flores Magón va començar a reconèixer-lo com al gran precursor de la Revolució mexicana. L'1 de maig de 1945, les seves despulles va ser traslladades a la Rotonda dels Homes Il·lustres de la Ciutat de Mèxic. Ricardo Flores Magón va estudiar les idees i les obres de distingits anarquistes contemporanis (Mikhail Bakunin, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, Charles Malato, Errico Malatesta, Anselmo Lorenzo, Emma Goldman, Fernando Tárrida del Mármol, Max Stirner, etc.). Encara que es va acostar a les obres de Karl Marx i d'Henrik Ibsen, van ser els treballs de P'otr Kropotkin els que més van influir en la construcció de la seva pròpia concepció de lluita revolucionària. El seu anarquisme es va formar en part d'acord a les bases del liberalisme mexicà, però tenint en compte el sentit d'autonomia i de comunitat dels pobles indígenes. A part dels seus escrits periodístics i polítics, els seus ideals de justícia social i de llibertat per als humils va quedar plasmats en dues obres teatrals revolucionàries: Tierra y Libertad i Verdugos y víctimas, ambdues publicades pòstumament en 1924 i on criticava durament la societat burgesa. En els anys 80 del segle XX va sorgir una organització de pobles indígenes mexicans a l'Estat d'Oaxaca, el Consejo Indígena Popular de Oaxaca«Ricardo Flores Magón» (CIPO-RFM), que porta el seu nom en la seva memòria.

    ***

    L'estudiant Campos Lima fotografiat per A. Sousa (Coimbra, ca. 1905)

    L'estudiant Campos Lima fotografiat per A. Sousa (Coimbra, ca. 1905)

    - Campos Lima: El 16 de setembre de 1877 neix a Porto (Porto, Nord, Portugal) l'advocat, periodista, anarquista, maçó i esperantista João Evangelista de Campos Lima, conegut com Campos Lima. Es crià a Barcelos (Braga, Nord, Portugal) i després a Braga (Braga, Nord, Portugal), on acabà els estudis secundaris. Més tard estudià dret a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Lisboa) i ben aviat començà a col·laborar en periòdic i revistes literàries (Arte e Vida, Ave Azul, Era Nova, Mocidade,O Mundo, Nova Silva, País, Vanguarda, Verdade, etc.) i llibertàries (Era Nova,Greve, O Povo, Revista Livre, Terra Livre, A Vida, etc.). En 1901 publicà l'opuscle Nova crença. Hàbil orador, a finals de 1905 començà a pronunciar conferències sobre qüestions socials. En 1906 milità en el Nucli d'Educació Llibertària (NEA) de Coïmbra i aquest mateix any publicà la conferència A questão social i l'obra de teatre O amor e a vida, que tingué un gran èxit en els cercles llibertaris brasilers. També en 1906, després de realitzar un viatge a París (França) amb l'Orfeó Acadèmic de Coïmbra i on aprofità l'avinentesa per visitar l'experiència pedagògica llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure i conèixer destacats anarquistes (Carlos Malato,Émile Janvion, Paul Pigassou, Jean Grave, etc.), llançà el seu projecte d'Escola Lliure d'Educació Integral, segons el model del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, i amb el suport de Tomás da Fonseca i Lopes de Oliveira, entre d'altres. El 24 de novembre de 1906 va ser iniciat en la maçoneria en la Lògia «Fernandes Tomás» Núm. 212 a Figueira da Foz (Coïmbra, Centre, Portugal), lloc on temporalment residia, sota el nom simbòlic de Kropotkin. Ja a Lisboa, ocupà càrrecs importants francmaçònics al Gran Orient Lusità Unit (GOLU) i al Gran Tribunal Maçònic. En 1907 destacà en la important «Vaga Acadèmica» d'aquell any contra el dictador João Franco i com a conseqüència d'ella, fou expulsat de la Facultat de Dret, encara que fou indultat i es llicencià aquell any. De l'experiència d'aquest afer publicà el llibre A questão da universidade. Depoimento d'um estudante expulso (1907). En 1908 fundà i dirigí el diari de la tarda A Boa Nova i l'any següent el quinzenari anarquista A Gafanha. Després exercí, amb gran èxit, l'advocacia a Lisboa i mai no acceptà cap causa on tingués que acusar; només una vegada incriminà un policia de l'assassinat d'un obrer. A més, participà en la Comissió de Reforma de la Llei de l'Inquilinat i en la comissió organitzadora del Congrés Cooperativista. L'octubre de 1913 s'integrà en la comissió preparatòria del Congrés de Lliure Pensament. També formà part de la Caixa de Previsió dels Professionals d'Impremta fins a la seva dissolució en 1934, tot això sense deixar les classes com a professor de l'Escola Industrial d'Alfonso Domingues de Lisboa. Com a esperantista, participà en nombrosos congressos d'aquesta llengua. Durant la vaga de 1921 publicà i dirigí el periòdic Imprensa de Lisboa,òrgan oficial dels vaguistes. L'octubre de 1921 rebutjà el Ministeri de Justícia i abans ja havia rebutjat ser diputat i el càrrec de governador civil de Braga durant el govern de Bernardino Machado. En 1924 fundà l'Editora Spartacus, on publicà diversos llibres seus, com ara O amor e a vida (1924), A Revolução em Portugal (1925), Teoria libertária ou o anarquismo (1926), Gente devota (1927), Mulher perdida (1928), etc. Soci de la Casa dels Periodistes de Lisboa, en aquesta època col·laborà en nombroses publicacions culturals i llibertàries, com ara Portugal, O Século, Pátria,Diário de Notícias,A Notícia,Diário da Noite, Gleba, A Batalha,Revista do Instituto de Coïmbra,Vida Contemporãnea, Civilização, etc. En 1925 fundà i dirigí el periòdic Imprensa Livre i entre 1929 i 1930 fundà i dirigí la revista llibertària Cultura. En 1939 dirigí el setmanari de crítica literària i artística O Diabo. Formà part de la tertúlia llibertària que es reunia al Cafè Chiado, on van participar Emílio Costa, Pinto Quartim, Jaime Brasil, Alexandre Vieira, etc. João Evangelista de Campos Lima va morir el 15 de març de 1956 a Lisboa (Portugal). El seu sepeli va ser una gran manifestació de dolor on participaren infinitat d'intel·lectuals i d'obrers.  

    Campos Lima (1877-1956)

    ***

    Steef Davidson fotografiat per Gerard Pas (Amsterdan, 1979)

    Steef Davidson fotografiat per Gerard Pas (Amsterdan, 1979)

    - Steef Davidson: El 16 de setembre de 1943 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'activista i propagandista anarquista i documentalista i historiador dels moviments socials Steef Davidson. Va créixer en una família on el compromís polític i la passió artística era la seva forma de vida. Son oncle, Meijer Bleekrode, fou un reconegut artista que realitzà nombrosos cartells per a les organitzacions esquerranes entre els anys vint i trenta del segle XX. Durant la dècada dels seixanta Steef Davidson participà en la cultura alternativa, en el moviment Provo i en diferents grups antiautoritaris. En aquests anys publicà nombrosos fullets i revistes de tota casta (Zwart op Witboek,Bajeskrant,De Kabouterkolonel, etc.). Cap al 1970 la seva activitat se centrà en la lluita per la conservació del barri Nieuwmarkt --zona situada al centre d'Amsterdam en perill de demolició a causa de la construcció del metro--, participant en l'anarquista «Aktiegroep Nieuwmarkt» (Grup d'Acció de Nieuwmarkt), que fou el naixement del moviment okupa i que assolí una gran importància a Holanda. A Nieuwmarkt fundà, amb altres companys, l'anomenat«De Vrije Zeefdrukker» (Serigrafia Lliure), un taller col·lectiu de disseny i d'impressió serigràfica alternatiu. Va escriure i publicar sobre diferents temes, com ara l'anarquisme, l'antiparlamentarisme i els indis americans, i destacà com a recitador de poesia. A més d'editar-se els seus escrits, publicà nombroses publicacions alternatives i undergrounds, especialment cartells i còmics. En 1978 publicà a Amsterdam, basant-se en la seva gran col·lecció de còmic underground, Beeldenstorm. De ontwikkeling van de politieke strip (1965-1975) [Fúria iconoclasta. L'evolució del còmic polític (1965-1975)], que va ser traduït a l'anglès en 1982 i publicat sota el títol The Penguin Book of political comics. La seva exposició de cartells va ser exhibida en 1981 a l'Stedelijk Museum d'Amsterdam i l'any següent al Musée de l'Affiche et de la Publicité de París; i els catàlegs d'aquestes exposicions van ser publicats sota els títols De kunst van het protest / The art of protest. Posters (1965-1975) (1981) i Images de la révolte (1982), respectivament. La major part d'aquesta col·lecció de cartells, i d'altres documents, està dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, institució amb la qual col·laborà durant tota sa vida. A finals dels anys setanta realitzà diversos viatges arreu d'Europa recollint cartells per a l'IISH. També s'interessà força pel disseny avantguardista i durant els anys noranta es dedicà a la investigació del cartell soviètic i del seu entramat politicoartístic, aconseguint una de les col·leccions més importants del món d'aquestes característiques. En 1995 l'IISH exhibí una selecció aquesta col·lecció de cartells avantguardistes soviètics (constructivisme, futurisme, etc.). En 2006 realitzà al Central Museum d'Utrecht l'exposició «Situationisten op drift» (Situacionistes a la deriva), sobre les característiques polítiques i artístiques de la Internacional Situacionista. Altres obres seves són Het recht van de zwakste (1970), Beter rood dan dood (1972), Vrijheid van drukpers? Wat let je? (1975), Anarchisme als levenshouding (1979, amb altres), Indiaan en strijd (1979), 4de Russell tribunaal. De rechten van de Indianen in de Amerika's (1980), Untitled group show (1980, amb altres), Alarmschijf van de week (1982),De mooie stad (1982, amb altres), Drugs. Kruiden van hemel en hel (1982), How can one sell the air? The manifesto of an Indian chief (1988), etc. Durant elsúltims anys de sa vida patí greus problemes de salut. Steef Davidson va morir el 31 de maig de 2010 a Amsterdam (Països Baixos).

    Steef Davidson (1943-2010)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ferdinand Gambon

    Ferdinand Gambon

    - Charles-Ferdinand Gambon: El 16 de setembre de 1887 mor a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va  acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Havia nascut el 19 de març de 1820 a Bourges (Centre, França). Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a  pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquestaèpoca es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret LeBulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista«Guerra a la guerra», que es va publicar enLe Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponse à l'Assemblée«souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III.

    ***

    Silvia Pisacane

    Silvia Pisacane

    - Silvia Pisacane: El 16 de setembre de 1888 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'activista anarquista Silvia Pisacane. Havia nascut el 28 de novembre de 1852 --algunes fonts citen 1853-- a Gènova (Ligúria, Itàlia). Filla del revolucionari llibertari Carlo Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847 Enrichetta deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos tres fills i es traslladà a Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà un prometedora carrera en l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo Pisacane va morir amb 85 companys revolucionaris a la tràgica expedició de Sapri que pretenia enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents de l'expedició, entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la petita Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser nombroses vegades escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al Col·legi Femení de la Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del famós poema La spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que Garibaldi emeté després de desembarcar a Sicília establia que es concedia una pensió de seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane,«filla de l'heroic Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per l'alliberament dels germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a Nàpols, on la nina fou adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la presó i a la casa del qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué l'activitat política i en 1862, amb altres companyes, formà part del Comitè de Dones de Roma. En aquests anys Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades a San Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amicíntim de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris, guiats per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins a Gallo i Letino. L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de l'Interior, i el senador i terratinent més ric del Matese Achille Del Giudice, ajudà al desplegament de la forta repressió militar desproporcionada que les autoritats romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove Silvia, coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la veneració del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo Imbriani, monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa mare adoptiva, de«servir al tirà». A Nàpols s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta probabilitat d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi,íntim amic de Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son pare adoptiu i ministre de l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda del Matese i Carlo Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici sumaríssim per un tribunal militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van ser absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers (deutes, hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera donà en préstec 66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del Giudice. Nicotera durant anys intentà inútilment que la suma prestada fos restituïda i en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels més coneguts i apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de Silvia, que fes tot el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones, el maig de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de 1887 el Senat es constituí en Alt Tribunal de Justícia i nomenà una comissió instructora, formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso Celesia di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos investigà el patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de 1888 i durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais a l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva apropiació de la dot de Silvia Pisacane; mesos després presentà la seva dimissió del càrrec de senador, cosa que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de setembre de 1888 --moltes biografies citen erròniament 1890--, Silvia Pisacane va morir de sobte a Nàpols (Campània, Itàlia) sense haver rebut cap cèntim de la seva dot.

    Insurrecció al Matese

    Procés contra la«Banda del Matese»

    ***

    Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc "Journal des débats politiques et littéraires" del 14 de febrer de 1894

    Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 14 de febrer de 1894

    - Placide Catineau: El 16 de setembre de 1899 mor a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. Havia nascut l'1 de novembre de 1858 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per«fabricació i emissió de moneda falsa», «per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS -


    Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”. (Miquel López Crespí)


    Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!

    Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”.

    Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.

    Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.

    Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.

    La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.

    Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.

    De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: “Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!”.

    Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.



    0 0

    [17/09] Conferència de Londres -«Demolitore» - Montesano - Nadaud - González Vera - Diolaiti - Tirado - Revaud - Alcubierre - Fuochi - Alorda - Mystag - Suárez Luque - Rashev - Lucetti

    Anarcoefemèrides del 17 de setembre

    Esdeveniments

    Una escena de la Conferència de Londres

    Una escena de la Conferència de Londres

    - Conferència de Londres de l'AIT: Entre el 17 i el 23 de setembre de 1871 té lloc a Londres (Anglaterra), davant la impossibilitat de realitzar el congrés anual de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per la Guerra Francoprussiana (1870) i la Comuna de París (1871), l'anomenada Conferència de Londres, convocada pel Consell General de l'AIT. L'únic objectiu d'aquesta conferència, a part de tractar de problemes d'organització i d'administració, era afermar el poder de Karl Marx sobre Mikhail Bakunin, i això va fer que la Federació del Jura realitzés la seva famosa Memòria i que convoqués el Congrés de Sonvillier (12 de novembre de 1871) que va limitar les funcions dels comitès superiors, fins i tot del Consell Federal. Els marxistes postulaven la fundació de partits obrers legals a cada país europeu com a condició prèvia per a una revolució socialista, termes que per als bakuninistes i per als blanquistes eren inacceptables, ja que implicava la mort del sindicalisme revolucionari. En aquesta conferència es va condemnar l'Aliança bakuninista i la va considerar dissolta. Fou el començament de la ruptura, que va acabar amb la fuita dels anglesos de l'AIT; el Congrés de l'Haia de l'any següent dividirà en dos la Internacional. Anselmo Lorenzo hi va assistir, en representació de la Regional espanyola, i llegí la memòria redactada pel Consell de València sobre l'organització social de la classe treballadora, que meresqué un elogi de la Conferència; durant l'estada de Lorenzo a Londres va ser acollit per Marx a ca seva.

    ***

    Portada del primer número de "Demolitore"

    Portada del primer número de Demolitore

    - Surt Demolitore: El 17 de setembre de 1887 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número del periòdic setmanal Demolitore. Órgano comunista-anarchico.Òrgan d'expressió del Cercle Comunista-Anarquista «Il Lavoratore», es declarà«antiorganitzador». Tingué com a gerent i redactor responsable Francesco Cocozza. Va ser imprès a la tipogràfica del periòdic Il Grido del Popolo. Portà l'epígraf «Il lampo della baionetta di A. Milano fu una propaganda più efficace di mille volumi scritti dai dottrinarii, che sono la vera peste del nostro, come di ogni paese» (El llampec de la baioneta d'A. Milano fou una propaganda més eficaç que la de mil volums escrits per doctrinaris, que són l'autèntica pesta del nostre país, com la de tots els altres), tret del Testamento Politico de Carlo Pisacane, en referència a l'atemptat d'Agesilao Milano del 8 de desembre de 1856 contra el rei Ferran II de les Dues Sicílies. El primer número va ser segrestat per les autoritats i només va sortir un número més, l'1 d'octubre de 1887.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia sobre l'acte organitzat per a sufragar el fullet de Rocco Montesano publicat en el periòdic de Barre "Cronaca Sovversiva" del 16 de juliol de 1904

    Notícia sobre l'acte organitzat per a sufragar el fullet de Rocco Montesano publicat en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 16 de juliol de 1904

    - Rocco Montesano: El 17 de setembre de 1873 neix a Tricarico (Basilicata, Itàlia) el propagandista anarquista Rocco Montesano, també conegut com Carlo Prato. Sos pares es deien Pancrazio Montesano i Maria Oliva Porcellini. Després d'assistir a l'escola elemental, passà a ajudar son pare en les tasques pageses. En 1890 emigrà als Estats Units, on esdevingué anarquista. Fou un dels redactors del periòdic d'un únic número La Pasqua dei Lavoratori, publicat a Nova York (Nova York, EUA) l'1 de maig de 1898. Membre de la redacció de La Questione Sociale, òrgan d'expressió del grup «Diritto all'Esistenza» de Paterson (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1899 abandonà amb Giuseppe Ciancabilla aquesta publicació per fundar L'Aurora, de la qual fou un dels col·laboradors més assidus. Quan el desembre de 1901 deixà de publicar-se aquest periòdic, deixà la colònia anarquista d'Spring Valley (Illinois, EUA), on residia, i s'establí a Nova York. Se'n va portar la impremta, anteriorment propietat del periòdic, i a partir del 24 de maig de 1902 publicà La Libertà. Pubblicazione anarchica, òrgan del «Club Indipendente», un dels dos cercles anarquistes novaiorquesos, fundat en 1901, i d'una dotzena d'altres grups de diversos estats nord-americans, de tendència antiorganitzadora. Després de publicar tres números, el periòdic va ser suspès per les autoritats a causa de la dura ona de repressió policíaca engegada arran de l'atemptat de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley del 6 de setembre de 1901. En aquestaèpoca es relacionà a Nova York amb els anarquistes Ernesto Cantoni (Ernesto Rizzotti) i Arnaldo Antonio Azzo Nosotti, i formà part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'aquesta ciutat. El gener de 1905, la impremta Galimberti de Milà (Llombardia, Itàlia), editora del periòdic anarquista Il Grido della Folla, li va estampar el seu fullet La necessità del sapere nelle lotte sociali, publicat sota el pseudònim Carlo Prato, fruit d'una conferència que «per determinades circumstàncies la seva exposició va ser impedida» a Nova York; per a sufragar aquesta edició, s'havia fet un«Gran Pícnic Llibertari» el 31 de juliol de 1904 a l'Hotel Cavagnaro de Nova York, amb música, cant i ball. Posteriorment s'establí a Chicago (Illinois, EUA), on entre 1910 i 1911 col·laborà en la revista anarquista novaiorquesa Il Novatore, dirigida per Masimo Rocca (Libero Tancredi) i administrada per Alfredo Consalvi. Fou un dels vint militants anarquistes que signaren el manifest «Mexicana. Invece di un manifesto», que va ser publicat en Cronaca Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA), de l'11 de novembre de 1911, on es defensava aquesta publicació contra els atacs sorgits en el debat d'aleshores sobre si la Revolució mexicana era una revolució anarquista o no. En 1912 col·laborà en Cronaca Sovversiva. Milità en el moviment anarquista i antifeixista nord-americà de Chicago almenys fins al setembre de 1935, data en la qual es va perdre el seu rastre.  

    ***

    Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en "L'Ouest-Éclair" del 18 de maig de 1920

    Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en L'Ouest-Éclair del 18 de maig de 1920

    - Kléber Nadaud: El 17 de setembre de 1895 neix a Cognac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Kléber Nadaud. Fou fill d'un ferrador i d'una cosidora de pantalons. Militant de la Federació Anarquista (FA) a París, el maig de 1920 va ser detingut, amb altres companys (Henri Delecourt, Marcel Petelot, Gabriel Lattes, Jean Laporte i Albert Doucet), i processat per «apologia de l'assassinat» d'Émile Cottin --anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar senseèxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès-- i per atiar els militars a la desobediència amb el cartell«Aux grévistes» (Als vaguistes), en suport a la vaga dels ferroviaris, i per la qual cosa va ser condemnat a quatre mesos de presó. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 va ser delegat al I Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va ser responsable de la redacció de Le Libertaire dels números 100 al 157 (1920-1922). Va ser condemnat a tres penes de 13 mesos de presó cadascuna, però va ser absolt en l'apel·lació de la referent a la seva condició de secretari de redacció de Le Libertaire. Les altres dues penes van ser refoses en una sola d'un any de presó, que purgà a la Santé. Quan era a la garjola, envià una carta al II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Lió. En 1924 va ser un dels fundadors, amb Charles Anderson, Lucien Hausard i Julien Content, del periòdic L'Idée Anarchiste, que publicà 13 números aquell any i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, congrés que generà una escissió que donaria lloc a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), restà en l'UACR i esdevingué secretari de redacció de Le Libertaire. També arran d'aquest congrés, va ser nomenat responsable, amb Pierre Mualdès, de la Federació de l'Oise de l'UACR. En 1929 va ser el secretari del «Comitè de suport a Nèstor Makhno», que s'encarregà de recollir els fons per ajudar l'exiliat ucraïnès a França. En el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 de novembre de 1931, envià una carta d'adhesió. En 1934 ajudà Fernand Planche en la fundació del periòdic La Conquête du Pain,òrgan obert a totes les tendències de l'anarquisme. En 1928 havia estat admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1933 i 1937, i entre febrer i juny de 1940, formà part del seu Comitè Sindical; també durant tres mesos en fou el tresorer. Kléber Nadaud va morir el 9 d'agost de 1943 a Lió (Arpitània).

    ***

    José Santos González Vera

    José Santos González Vera

    - José Santos González Vera: El 17 de setembre de 1897 --encara que oficialment nasqué el 2 de novembre d'aquell any, però son pare, contrari al registre civil, es va veure obligat a inscriure'l-- neix a San Francisco del Monte, avui coneguda simplement com El Monte, situada a prop de Santiago de Xile (Xile), el periodista i escriptor anarquista José Santos González Vera. Sos pares van ser José Santos, alfabetitzador dels carrabiners rurals i que arribà a ser comandant de policia a Tiltil, i Laura Vera. En 1903 es traslladà a Talagante, on estudià a l'escola rural del poble --experiència que després li serviria d'inspiració per a la seva obra Aluhé. Quan tenia 11 anys s'establí a la capital xilena i es matriculà al Liceu Santiago --actual Liceu Valentín Letelier--, sense aconseguir aprovar el primer any d'Humanitats ja que fou expulsat per no voler estudiar cal·ligrafia, cant i gimnàstica i per riure's dels frares, però on conegué Sergio Atria, que el va introduir en la literatura dels naturalistes francesos (Daudet, Zola, Balzac, France, etc.). Sota la influència de sos pares i d'altres amics, com ara José Domingo Gómez Rojas, centrà la seva activitat intel·lectual en l'escriptura. En 1915 deixà sa família i s'instal·là en un conventillo del carrer Maruri de Santiago, fet que exercirà una gran influència en la seva obra, i es posà a fer feina en diversos oficis (retolista, pintor de carruatges, missatger, enllustrador en un club, obrer de foneria, aprenent de barber, empleat de sastreria, carregador en una casa de subhastes, taverner als ferrocarrils, mosso de biblioteca, enquadernador, secretari d'una societat de carnissers, comissionista, caixer de magatzem, venedor de llibres, cobrador de tramvies a Valparaíso, etc.) i entrà en contacte amb el món dels marginats de la ciutat, fins que pogué decantar-se clarament per la literatura. En aquests anys començà a militar en els cercles anarquistes, especialment el «Centro Francisco Ferrer Guàrdia», llegint els clàssics (Maksim Gorkij, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.) i posant la seva escriptura al servei de l'anarcocomunisme. Fou redactor i fundador de la revista La Pluma, amb l'escriptor anarquista Manuel Rojas, i Numen, i col·laborà en la revista Claridad,òrgan de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh), a la qual estava afiliat, i en La Batalla. També va escriure en les revistes Atenea de la ciutat de Concepción i Selva Lírica i en el periòdic La Mañana de Temuco. Com que la literatura no li dóna per viure, es va fer ajudant de forja a Valdivia i després pelleter i corrector de proves. En 1920, durant la persecució a la FECh, arran del muntatge politicomilitar de la coneguda com«Guerra de don Ladislao», fuig al sud del país, on conegué a Temuco el jove estudiant Pablo Neruda i la poetessa Gabriela Mistral, amb qui va fer una ferma amistat. En aquesta època el seu gran company fou l'escriptor anarquista José Domingo Gómez Rojas, que fou detingut en l'assalt de la FECh i morí a la presó a conseqüència de les tortures infligides. En 1932 es casà amb Maria Marchant, mestra i militant comunista, amb qui tingué dos infants, Alvaro i María Elena. Realitzà viatges per Argentina, Veneçuela, Colòmbia, Equador i Perú. En 1950 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura a la seva obra literària, considerada«minimalista», fet que li ajudà a viure més honestament ja que sempre havia viscut al límit de la pobresa, encara que el corredor de les seves accions va fer fallida en la Borsa fugint del país amb el que li quedava --«el corredor, corregué», bromejà. En 1951 publicà la seva autobiografia Cuando era muchacho. En 1957 es jubilà funcionari, com a cap del Departament de Cooperació Intel·lectual de la Universitat de Xile, on obtingué el càrrec de secretari de la Comissió Xilena, encarregat de les beques en institucions internacionals. En 1959 publicà uns assaigs sobre els autors de la seva generació (Manuel Rojas, Augusto D'Almar, Federico Gana, Gabriela Mistral, Jorge González Bastías, Alone, Mariano Latorre, Baldomero Lillo i Ernesto Montenegro) sota el títol Algunos. Entre les seves obres, on el món proletari és omnipresent, destaquen Vidas mínimas. Novelas breves (1923), El conventillo (1928), Una mujer (1928), Alhué. Espampas de una aldea (1928), Eutrapelia, honesta recreación (1955),La copia y otros originales (1961) i Necesidad de compañia (1968). Sempre va dir que la seva vida literària era conseqüència de la seva vida d'anarquista i no a l'inrevés. José Santos González Vera va morir el 27 de febrer de 1970 al seu domicili de Ñuñoa a Santiago de Xile (Xile). En 1971 el Municipio Providencia bateja una petita plaça amb el seu nom. Actualment existeix la «Biblioteca Popular y Libertaria José González Vera», ubicada a la Población Santa Ana de Recoleta (Santiago de Chile) on visqué.

    ***

    Attilio Diolaiti

    Attilio Diolaiti

    - Attilio Diolaiti: El 17 de setembre de 1898 neix a Baricella (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Attilio Diolaiti. Sos pares es deien Ferdinando Diolatti i Emilia Pezzoli. Es guanyava la vida com a venedor ambulant. En 1915 fou un dels fundadors del grup anarquista«Emilio Covelli» de Bolonya (Ferruccio Grandi, Armando Guastaroba, Aldo Venturini, etc.), que es mostrà força actiu durant la campanya contra la Gran Guerra. Pel seu activisme en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1916 va ser fitxat per la policia. En aquesta època col·laborà en la redacció d'Il Libertario (La Spezia) i L'Avvenire Anarchico (Pisa). El juny de 1916 fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista Italià celebrat a Bolonya i del Congrés Regional celebrat a finals d'aquell any. El juliol de 1916, després de ser acusat de difusió d'un manifest d'exaltació de l'assassí del rei Humbert I d'Itàlia, va ser detingut i processat per «apologia del crim polític», però va ser alliberat el gener de 1917 per manca de proves. El 7 de setembre de 1917 va ser processat per un consell de guerra per deserció; detingut pels carrabiners al llogaret de San Giuseppe de Baricella, el 10 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a tres anys de presó per deserció i internat a la presó de Savona (Ligúria, Itàlia); després d'una remissió de la pena, el juny de 1919 va ser alliberat. Posteriorment participà en la campanya contra la carestia de la vida a Romanya, mantenint en aquesta època una important correspondència amb nombrosos militants, com ara Pasquale Binazzi o Armando Borghi. També va ser membre del Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP), assistint al seu congrés celebrat entre el 28 i el 29 d'agost de 1920. El 21 d'octubre de 1920 va ser nomenat membre del Consell Nacional de l'USI. Entre novembre de 1921 i juliol de 1922 fou secretari administratiu de la Cambra del Treball de Verona (Vèneto, Itàlia), adherida a l'USI. De bell nou a Bolonya i inscrit en la llista negra de la patronal, tingué moltes dificultats per a trobar feina. Després de la pressa del poder per part del feixisme, sembla que es desinteressà per la política, però el 23 d'agost de 1927 va ser detingut i l'octubre confinat a l'illa de Lipari per cinc anys, passant a viure a la Marina Corta, i d'on fou alliberat el 24 de gener de 1930, amb un carnet d'identitat que l'identificava com a«perillós en la línia política». Va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en diverses ocasions (1930, 1935-1937 i 1941). Sempre estretament vigilat, va ser detingut en diferents ocasions i en 1933 va ser fitxat com a«possible autor d'atemptats», amb l'odre de ser detingut en determinades circumstàncies. En 1936 participà activament en la campanya a favor de la Revolució espanyola i recaptà fons per a la «Brigada Garibaldi». En aquestes anys vivia amb Fedora Dardi i freqüentava l'exalcalde socialista Francesco Zanardi. Quan esclatà la II Guerra Mundial es mantingué actiu en la propaganda llibertària i en l'arreplec d'armament, encara que constantment vigilat per agents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). El juliol de 1941 va ser cridat a files i destinat a la 112 Companyia de Miners i Sapadors de Ljubljana (Eslovènia; aleshores ocupada pel Regne d'Itàlia), però finalment obtingué un permís i retornà a Bolonya. El 19 d'agost de 1943 va ser empresonat per haver promogut manifestacions antifeixistes i alliberat el 27 d'agost d'aquell any. Com a representant dels companys bolonyesos, participà en el Congrés Anarquista clandestí que se celebrà el 5 de setembre de 1943 a Florència (Toscana, Itàlia). Després de la caiguda del feixisme el setembre de 1943, participà en la formació del VII Grup d'Acció Partisana (GAP)«Gianni Garibaldi» de Bolonya. A Monterenzio (Emília-Romanya, Itàlia) organitzà, amb Guerrino De Giovanni, la 36 Brigada «Bianconcini-Garibaldi», establerta en un molí, que realitzà nombrosos sabotatges, com ara els portats a terme a la línia telegràfica per a impedir les relacions entre Roma i Berlín. Aquesta brigada va ser cridada a Bolonya per a realitzar una acció a la Piazza Ravegnana, però en realitat era una trampa parada per un infiltrat, Remo Naldi, i va ser capturat per la Guàrdia Nacional Republicana el 25 de març de 1944 a Bolonya amb altres cinc membres del GAP (Francesca De Giovanni Edera, Egon Brass, Ettore Zaniboni, Enrico Foscardi i Ferdinando Grillini) i reclòs al San Giovanni in Monte de Bolonya. Attilio Diolaiti va ser afusellat amb els seus cinc companys durant la nit del 31 de març a l'1 d'abril de 1944 a la Cartoixa de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El seu cos es troba sepultat al Monument Ossari als Caiguts Partisans de la Cartoixa de Bolonya i recordat al Sagrari de Piazza Nettuno. L'abril de 1946 la Federació Anarquista de Bolonya li va retre un sentit homenatge a la seva seu.

    Attilio Diolaiti (1898-1944)

    ***

    Domingo Tirado Benedí

    Domingo Tirado Benedí

    - Domingo Tirado Benedí: El 17 de setembre –alguns citen el 7 de setembre– de 1898 neix a Carenas (Saragossa, Aragó, Espanya) el pedagog llibertari, i després comunista i socialista, Domingo Tirado Benedí. Fill d'una família agricultors, visqué la major part de la seva infància i joventut a Campillo de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya), on sempre va afirmar haver nascut. Estudià al seminari de Tarazona (Saragossa, Aragó, Espanya), on aprengué gramàtica, llatí i grec, idiomes que llegia i traduïa amb desimboltura, a més de l'alemany, l'anglès i diverses llengües romàniques. Deixà la carrera eclesiàstica i entre 1913 i 1917 estudià magisteri a l'Escola Normal de Mestres de Saragossa (Aragó, Espanya), encara que no es va treure el títol de mestre fins, per qüestions econòmiques, fins el 25 de setembre de 1925. Després d'acabar la carrera es traslladà a València (València, País Valencià), on milità en el moviment anarquista i col·laborà en la seva premsa: Solidaridad Obrera (València, 1922), Páginas Libres (Sevilla, 1923) i Solidaridad Obrera (Barcelona, 1923-1924). En 1924 se passà a comunisme leninista, formà part del grup editor de La Batalla i va escriure Por qué me convertí al comunisme. Més tard va fer de mestre rural a diferents poblacions (Cubillejo de Lara, Biota, Campillo de Aragón, Burgos, Cinco Villas). En 1928 es casà amb Sotera Lázaro Alonso.  En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic El Magisterio Español. En 1930 fundà la Cooperativa Pedagògica Espanyola, que no reeixí. Durant els anys republicans l'aspecte pedagògic predominà sobre l'aspecte polític. En 1934 aprova per oposició una plaça d'inspector i l'any següent va ser destinat a la província de Lleida, concretament a la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1936 col·laborà en el Diccionario de Pedagogía Labor (1936), de Luis Sánchez Sarto. Durant la guerra civil dirigí una colònia escolar a la zona de Barcelona i estigué afiliat al Sindicat d'Ensenyament de la Unió General de Treballadors (UGT), formant part del comitè directiu de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament ugetista, i col·laborà per a la seva revista Trabajadores de la Enseñanza. En 1938 va ser mobilitzat i l'any següent, amb el triomf franquista, passà a França amb sos companys de batalló. Després d'un breu pas pel camp de concentració de Liuron de Droma, aconseguí embarcar amb sa companya i sos fills Antonio i Luis a Bordeus (Aquitània, Occitànai) en el vapor Mexique cap a Mèxic, on arribà el 27 de juliol de 1939 a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Durant una temporada fou professor d'anglès a l'Institut Luis Vives, fundat per exiliats espanyols, i fou secretari general del Comitè Directiu de l'Agrupació de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) a Mèxic, vinculat al sector seguidor de Juan Negrín López del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). En 1942 obtingué la nacionalitat mexicana i s'integrà amb un granèxit en el sistema educatiu mexicà: catedràtic de l'Escola Nacional de Mestres i del Conservatori Nacional de Música, professor de l'Escola Normal de Mestres i de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, supervisor d'ensenyament superior d'Escoles Normals de la Secretaria d'Educació Pública, membre del Consell de la Direcció General de l'Ensenyament, traductor de nombroses obres de pedagogia per a l'editorial UTEHA (Henry Bonnet, Bruniquel, Murray Butler, B. Conddliffe, H. Harte, Hans Kelsen, George Kerschensteiner, Perkins, A. Rude, Skinner, Varrón, Weinberg, Wheele, W. Witzke, etc.), traductor emèrit de la UNESCO, etc. Fou un dels promotors de la Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum Mexicana. En 1966 es retirà. És autor de nombroses obres pedagògiques, com ara La ciencia de la educación (1940, 1953 i 1958, amb Santiago Hernández Ruiz), Cooperativas, talleres, huertos y granjas escolares (1940), Cómo enseñar la aritmética y la geometría (1944), Métodos de educación y de enseñanza (1945), Problemas de la educación escolar (1945), Psicotecnia de la educación (1946 i 1957), La escuela en acción. Desarrolloíntegro en conocimientos y actividades el programa oficial vigente del sexto año de la escuela primaria (1948, amb altres), Juan Enrique Pestalozzi. Cómo Gertrudis enseña a sus hijos (1955), Problemas de la educación mexicana (1955),La enseñanza de las ciencias de la naturaleza (1958), El problema de los fines generales de la educación y de la enseñanza (1960), Sociología de la educación (1962), Antología pedagógica de San Agustín (1963), Técnica de la investigación pedagógica (1967), El Educador (1968), entre d'altres. Domingo Tirado Benedí va morir l'1 de gener de 1971 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Des de 1981 una escola de la Ciutat de Mèxic porta el seu nom.

    ***

    Notícia sobre Jacques Revaud publicada en el diari parisenc "Le Temps" del 12 d'abril de 1928

    Notícia sobre Jacques Revaud publicada en el diari parisenc Le Temps del 12 d'abril de 1928

    - Jacques Revaud: El 17 de setembre de 1903 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el fuster ebenista anarquista i antimilitarista Jacques Claude Revaud, conegut com Claudius. Era fill d'un armer. Durant les eleccions legislatives de 1928 va ser candidat abstencionista de la Unió Anarquista (UA) en la IV Circumscripció de San-Etiève. A començament dels anys trenta fou el tresorer del «Comitè de Suport a Gérard Leretour» –aquest fou un insubmís anarquista perseguit per la justícia francesa–  de Sant-Etiève, el secretari del qual fou André Montagne. En 1936 fou secretari de la secció local de la Lliga d'Objectors de Consciència (LOC), fundada per Gérard Leretour. Jacques Revaud va morir el 30 de maig de 1944 a Sant-Etiève (Arpitània) a resultes de les ferides patides durant un bombardeig de la ciutat quatre dies abans.

    ***

    José Alcubierre Alastruey

    José Alcubierre Alastruey

    - José Alcubierre Alastruey: El 17 de setembre de 1917 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Alcubierre Alastruey, també conegut sota el pseudònims de Jorge i El Zagal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'estiu de 1936 aconseguí passar-se a zona lleial republicana i s'allistà com a milicià en la 28 Divisió. Lluità al front d'Aragó, on fou ferit a l'estomac. El triomf franquista l'agafà a Madrid i marxà a Alacant amb la finalitat de poder fugir per mar, però va ser detingut. Internat al camp de concentració d'Albatera, restà tancat durant tres anys a la presó de Porta Coeli i posteriorment destinat a un batalló penitenciari que actuava a les localitats guipuscoanes de Lezo i Errenteria. Després passà a França i s'instal·là a Decazeville (Llenguadoc, Occitània). El juny de 1944 ajudà els fugats de la presó d'Osca.

    ***

    Cesare Fuochi

    Cesare Fuochi

    - Cesare Fuochi: El 17 de setembre de 1917 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el ferroviari anarquista i resistent antifeixista Cesare Fuochi. Sos pares es deien Federico Fuochi i Maria Serenelli. Fill d'una família treballadora humil i llibertària, completà els seus estudis elementals treballant alhora com a aprenent a la barberia de Decimo Sarti, l'anarquista d'Imola més atupat pels feixistes, i pogué veure com aquests destrossaven el seu local en tres ocasions. Crescut en un ambient subversiu, el seu domicili va ser lloc de reunions il·legals fins després de la II Guerra Mundial. Quan tenia 18 anys, amb altres antifeixistes, promogué una llibreria ambulant, amagada en un domicili privat, i mitjançant la qual es van difondre la literatura social prohibida. En 1936, amb altres joves anarquistes, entre ells Andrea Gaddoni, aprofitant que durant la nit la vigilància era reduïda, freqüentà el destacat anarquista Primo Bassi, que acabava de sortir de la presó després de purgar una llarga pena per haver matat un feixista. A la nit, durant la Revolució espanyola, escoltà, en una saleta del bar de l'anarquista Ireneo Sassi, «Ràdio Barcelona», en la qual treballaven els comunistes Ezio Zanelli i Giovanna Zanarini, parents de la família Fuochi. Entre el 19 de març de 1940 i el 8 de setembre de 1943, en plena II Guerra Mundial, va fer el servei militar en Sanitat com a infermer a hospitals del Vèneto i després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 retornà a Imola, reprenent els contactes amb els companys anarquistes i antifeixistes. Amb son pare, Federico Fuochi, i son germà, Emilio Fuochi, partisà comunista, participà en nombroses reunions clandestines amb totes les forces antifeixistes d'Imola i contribuí, amb Attilio Diolaiti, Attilio Bazzocchi i Domenico Zavattero, al renaixement del moviment anarquista de Romanya. En els primers mesos de 1944 marxà cap a les muntanyes i l'1 de maig d'aquell any s'uní a la IV Brigada«Garibaldi»; nomenat vicecomissari polític de la companyia, participà en nombroses i perilloses accions de guerra. En un d'aquests combats va ser testimoni de la mort del jove Cesare Masetti, fill del destacat anarquista Augusto Masetti. Mentrestant, la seva casa d'Imola esdevingué un dels principals centres de propaganda, on es va imprimir el periòdic comunista La Comune. En 1945, després d'haver estat enrolat en la 36 Brigada Garibaldi «Alessandro Bianconcini» i en el grup de combat «Cremona» del nou exèrcit italià, retornà a Imola, però poc després va ser detingut per les autoritats de la Itàlia alliberada sota l'acusació de deserció, ja que havia abandonat el«Cremona» després de l'Alliberament d'Itàlia el 25 d'abril de 1945. Vint dies després fou posat en llibertat gràcies a la intervenció de Gualandi, un dels gran caps partisans de Romanya. Jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de reclusió. En 1945 fou un dels fundadors del «Grup Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI) quan aquesta es va crear. En aquells anys, participà activament en contrarestar la propaganda comunista que intentà anihilar el moviment llibertari. Gràcies al seu treball de ferroviari, que li permetia viatjar, va mantenir intensos contactes amb els companys d'altres indrets i participà en tots els congressos de la FAI. En 1965, quan l'escissió de la FAI, juntament amb altres companys (Primo Bassi, Spartaco Borghi, Cesare Gaddoni, Giuliano Golinelli, etc.), el grup d'Imola, gairebé l'únic de Romanya, mantingué l'adhesió a la FAI. Tingué una bona relació amb els joves llibertaris que en els anys setanta es van sumar al moviment anarquista. Cesare Fuochi va morir el 14 de desembre de 2003 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al cementiri Piratello d'aquesta localitat. La seva biblioteca i arxiu va ser donada al Circolo di Studi Sociali«Errico Malatesta», integrat a l'Arxiu Històric de la FAI.

    Cesare Fuochi (1917-2003)

    ***

    Maria Rosa Alorda

    Maria Rosa Alorda

    - Maria Rosa Alorda Gràcia:El 17 de setembre de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Maria Rosa Alorda Gràcia. A partir dels 11 anys començà a treballar en una fàbrica de roba com a costurera, aprenent a llegir i a escriure a l'escola racionalista del carrer Verdi de Gràcia de Barcelona (Catalunya) i a l'Ateneu Popular Vila, on després farà de mestra. Milità en les Joventuts Llibertàries i quan el cop d'Estat feixista de 1936 s'enrolà en la Columna Ferrer Carod cap al front d'Aragó, on va fer de mestra alfabetitzant els milicians que no havien anat a l'escola. Embarassada de sa filla Blanca, deixà Blesa (Terol) i retornà a Barcelona, on després del part va fer feina a la fàbrica de municions i d'armes instal·lada a l'antiga fàbrica de discos de «La Voz de su Amo». Durant l'època franquista va fer d'enllaç entre els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina i albergà nombrosos companys buscats. El seu domicili serà el lloc on Frederica Montseny s'allotjarà durant les visites que farà a Barcelona després de mort el dictador. Maria Rosa Alorda Gràcia va morir l'11 de gener de 2006 a Barcelona (Catalunya). Son company, Alfonso Cruzado Sánchez --que fou internat al camp de concentració d'Albatera i que després d'alliberat va fer feina de xofer fent servir el vehicle per transportar propaganda--, i sa filla, Blanca Cruzado Alorda, també foren militants anarquistes.

    ***

    Robert François ("Mystag")

    Robert François (Mystag)

    - Mystag: El 17 de setembre de 1919 neix a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'il·lusionista i propagandista anarquista, neomaltusià, pacifista i lliurepensador Robert François, més conegut sota el nom artístic de Mystag. D'adolescent entrà a formar part del moviment anarquista i quan tenia 18 anys es va sotmetre a la vasectomia en l'«afer de les esterilitzacions de Bordeus» --en 1935 un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a la vasectomia a Bordeus (Aquitània, Occitània), realitzada pel doctor Norbert Bartosek, amb el suport de destacats militants anarquistes (André i Andrée Prévotel, Aristide Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas, molt comentat a l'època, va rebre els noms d'«afer de les esterilitzacions de Bordeus» o «afer Bartosek». En aquests anys aprengué l'ofici de barber, professió que practicà nombrosos anys. Durant la II Guerra Mundial visità Sébastien Faure a Royan (Poitou-Charentes, França) i li va indicar que, si hagués de fer-se una nova edició del seu llibre La doleur universelle, tot el capítol dedicat al neomaltusianisme hauria de ser modificat. Després de l'Alliberament establí contactes amb els cercles anarquistes de la seva regió i organitzà nombroses conferències a l'església desafectada L'Oratoire, tant de la Federació Anarquista (FA), de la Libre Pensée o del grup editor del periòdic Ce Qu’il faut dire, publicat per Louis Louvet i Simone Larcher. Cap al 1946 organitzà una gira al sud-oest del compositor i intèrpret Raymond Asso. Després s'instal·là a París, on treballà de barber, i s'integrà en la FA. Més tard engegà la seva carrera de prestidigitador sota el nom artístic de Mystag i esdevingué un reconegut il·lusionista especialitzat en diferents disciplines (màgia blanca i de foc, hipnosi, telepatia, visions, etc.) i fou membre de l'Associació Francesa d'Artistes Prestidigitadors (AFAP) i del Comité d'Expertise et d'Expérimentation des Phénomènes Paranormaux (CIEEPP, Comitè de Peritatge i d'Experimentació dels Fenòmens Paranormals) i secretari general del Comitè de Defensa de l'Il·lusionisme (CDI). El seu art es basava en la raó i denunciava en les seves actuacions els xarlatans professionals (mags, faquirs, ocultistes, espiritistes, etc.) que pretenien tenir dons transcendentals o sobrenaturals, i per la qual cosa se li considera un dels precursors del mètode zetètic. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire i en L'Entente Anarchiste, butlletí editat a Le Mans entre 1952 i 1953 per Raymond Beaulaton, Jean Perrin i André Prudhommeaux que agrupava els opositors a la línia que Georges Fontenis marcava en la FA i en la Federació Comunista Llibertària (FCL). Després participà en la reconstrucció de la FA al voltant de Maurice Joyeux, exercint diversos càrrecs, com ara l'encarregat de controlar els comunicats i anuncis de la redacció de Le Monde Libertaire. Arran del Congrés de la Reconstitució, realitzat entre el 25 i el 27 de desembre de 1953, va ser nomenat secretari de Relacions Interiors, al costat de Pierrette Martínez (Secretaria General), Maurice Laisant (Relacions Exteriors) i André Prudhommeaux (Relacions Internacionals). Durant la tardor de 1952, amb un grup de companys (Pierre-Valentin Berthier, Charles-Auguste Bontemps, Louis Chauvet, Georges Glazer, René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de Lacaze Duthiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey), creà el grup anarquista de lliure discussió «Centre de Recherches Philosociales» (Centre de Recerques Filosocials) que cada dissabte organitzava debats (Conferències«Défense de l'homme») a la Sala de les Sociétés Savantes de París. Fou el promotor de l'edició en fascicles del llibre de Han Ryner L'Église devant ses juges. Organitzà nombroses gales i mítings per a diverses organitzacions llibertàries o anarquitzants, especialment la«Gala de Màgia», per recaptar fons per al periòdic Liberté de Louis Lecoin. En 1965, amb Charles-Auguste Bontemps i Alain Sergent, publicà el fulletó L'anarchisme et la science. Després de l'exclusió de Maurice Laisant de la FA i la creació de la Unió dels Anarquistes (UA), va ser nomenat secretari de Relacions Exteriors en el congrés de fundació d'aquesta nova organització realitzat entre el 17 i el 18 de novembre de 1979. També fou membre d'altres organitzacions, com ara La Libre Pensée --col·laborà en L'Idée Libre--, la Unió Racionalista, la Unió Pacifista, Amis de Han Ryner i del Moviment d'Autogestió Distributiva. A més de les obres citades, és autor de Badinages d'illusionnistes (sd), Mensonges et vérités de la magie (1976), Han Ryner, philosophe et militant libre-penseur (1983) i De Bakounine ou de Marx, qui est l’ombre et qui est la lumière (1984), entre d'altres. En 1975 intervingué en el documental d'Agnès Varda Daguerréotypes i la seva figura ha servit de model a un dels personatges de la novel·la de Patrick Pécherot Belleville-Barcelone. Robert François va morir el 22 d'agost de 1988 a Puy-du-Lac (Poitou-Charentes, França) en un accident automobilístic en el qual el seu cotxe s'incendià.

    Mystag (1919-1988)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia de la detenció de José Suárez Luque apareguda en el diari de la Corunya "El Noroeste" del 15 de febrer de 1902

    Notícia de la detenció de José Suárez Luque apareguda en el diari de la Corunya El Noroeste del 15 de febrer de 1902

    - José Suárez Luque: El 17 de setembre de 1923 mor de tuberculosi a la Corunya (la Corunya, Galícia) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista José Suárez Luque, també conegut com Celso Dolet. Havia nascut en data indeterminada a la Corunya (la Corunya, Galícia). Fuster de professió, en 1899 va ser nomenat secretari, en la seva assemblea de constitució, de la societat de resistència del seu ofici «La Emancipación, que portà una activa vaga aquell mateix any. Començà a destacar-se dins de la Federació Local Obrera (FLO) de la Corunya arran dels fets de maig de 1901, quan s'enfrontà en la tribuna pública en un míting a la Plaça de Toros al líder socialista José Rodríguez, que criticava els anarquistes per la seva positura procliu a l'ús de la vaga general com a eina de lluita. Soci del centre sociocultural«Germinal» de la Corunya, en 1901 hi estrenà l'obra de teatre Una sociedad que muere. El 21 de maig d'aquest 1901 va fer un míting, amb altres companys gallecs, al Teatre Barbieri de Madrid (Espanya) contra la repressió a la Corunya arran dels fets de maig d'aquell any i el jutge militar d'aquella regió considerà que havia injuriat la Guàrdia Civil, fet pel qual va ser processat i empresonat l'any següent. En aquesta època mostra una actitud crítica, com altres companys (Joan Toronell, Juan Fernández, Francesc Tomàs, etc.), cap a Federico Urales i la seva publicació La Revista Blanca. Després emigra a Gijón (Astúries), on conegué Ricardo Mella i Eleuterio Quintanilla. El 29 de maig de 1905 intervingué, amb Quintanilla, en un míting a Mieres. Aquest mateix any dirigí el periòdic Tiempos Nuevos de Gijón i més tard Solidaridad Obrera, també d'aquesta localitat. El 12 d'octubre de 1906, amb motiu d'una vaga del ram de la construcció, que fou coneguda a la Corunya amb el nom de«Vaga de la Fam», a causa de la seva durada, va ser assassinat el president de l'Associació Patronal Miguel Muñoz Ortíz i la policia el buscà com a presumpte autor d'aquest atemptat; per aquest motiu fugí a França, on visqué a París i altres indrets sota el nom de Celso Dolet fins al 1920. A França continuà la seva tasca propagandística, conegué les tendències anarcosindicalistes franceses i la tasca de la Confederació General del Treball (CGT) i col·laborà assíduament amb cròniques en La Voz del Obrero de la Corunya. En 1913 assistí, subvencionat pels obrers gallecs i en representació d'aquests, al Congrés Sindical de Londres (Anglaterra) i aquest mateix any publicà a la Corunya el fullet La muerte de un partido, invectiva contra el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). De bell nou a la Península, i encara que malalt de tuberculosi, continuà la militància. En 1918 assistí com a delegat de Galícia a la Conferència Nacional Anarquista que se celebrà a Barcelona (Catalunya) i entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid al II Congrés Confederal de la Confederació Nacional Treball (CNT), conegut com«Congrés de la Comèdia. Milità en el Sindicat de Fusters de la Corunya i l'agost de 1922 va ser nomenat secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT en el congrés fundacional i director de la gallega Solidaridad Obrera, càrrecs que van ser confirmats l'abril de 1923 a Santiago. Trobem articles seus en Cultura Libertaria, La Emancipación, El Proletariado, La Protesta,El Rebelde, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El proper 18 de setembre, en motiu de les Festes des Vermar i dins l'acte de lliurament dels premis del concurs de glosa escrita hi haurà un combat de picat a Binissalem. Serà al Teatre Municipal a les 21h i hi prendran part els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta", Mateu "Xurí" i Macià Ferrer "Noto".

     


    0 0

    [18/09] Míting dels Antipatriotes - Fets de Cullera - «Socialismo y Libertad» - Piccinini - Del Papa - Roussenq - Malaguti - Gasperini - Iacoponi - Ferrua - Lewin -«Chimeno» - Passeri - Torrents - Volin - Luppi - Gamero - Weiland - Ocaña

    Anarcoefemèrides del 18 de setembre

    Esdeveniments

    Convocatòria de l'acte publicada en el primer número del periòdic parisenc "La Révolte" del 17 de setembre de 1887

    Convocatòria de l'acte publicada en el primer número del periòdic parisenc La Révolte del 17 de setembre de 1887

    - Míting dels Antipatriotes: El 18 de setembre de 1887 se celebra a la Sala Favié, al barri obrer de Bellville de París (França), un gran míting contra la guerra organitzat per la Lliga dels Antipatriotes i els Grups Cosmopolites Revolucionaris (GCR). L'acte comptà amb el suport de grups anarquistes de París (Joventuts Anarquistes, etc.) i d'arreu de França (Bessègues, Calais, Lo Chambon, La Ricamarie, Sant-Etiève, Sèina, Toló, Viena del Delfinat, etc.). La sessió va ser oberta a la participació del públic en general i en foren oradors Bebin, Georges Brunet, Edouard Devertus, Alain Gouzien, Jean-Baptiste Louiche, Alexandre Murjas, Jacques Prolo, Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, entre d'altres. L'acte, que durà més de tres hores, comptà amb l'assistència de més de tres mil persones. Al final del míting es va distribuir un manifest especial als assistents. Aquest acte comptà amb una gran vigilància per part de la policia, però, així i tot, no es registraren incidents destacats –alguns diaris burgesos anunciaren la detenció de quatre obrers joiers per part dels Guardians de la Pau que s'enfrontaren al carrer a provocadors seguidors de Georges Boulanger, però es tractava d'una típica manipulació informativa. Uns tres-cents companys reunits posteriorment a la celebració del míting van veure la necessitat de realitzar un nou acte contra el patrioterisme i obriren un compte, a càrrec deÉmile Bidault, per a recollir diners per a tal fi, les sumes recaptades per al qual van ser publicades en els periòdics L'Idée Ouvrière i La Révolte.

    ***

    El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]

    El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]

    - Fets de Cullera: El 18 de setembre de 1911 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencia), d'acord amb la decisió adoptada el dia abans a la Casa del Poble de València, l'anarcosindicalista Unió Agrícola Obrera de Cullera --adherida a la feia poc creada Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb més de 2.000 afiliats entre els 13.500 habitants de Cullera-- declara la vaga pacífica a la ciutat en solidaritat amb els treballadors biscaïns i contra la impopular guerra al Marroc. Però, el mateix matí, les autoritats van declarar l'Estat de guerra a tota la província i el capità general Echagüe ordenà que la Guàrdia Civil de les localitats més properes a la capital s'hi concentressin. Per impedir que la Guàrdia Civil pogués sortir de Cullera, un grup d'uns 200 vaguistes es manifestaren a l'estació i intentaren aixecar les vies del ferrocarril, encara que van ser fàcilment repel·lits i amb el resultat de diversos ferits. En previsió de nous desordres el jutge municipal local telegrafià al jutge de primera instància de Sueca, Jacobo López de Rueda, explicant-li els fets. López de Rueda arribà amb fanfarroneria a Cullera, armat d'un impressionant revòlver, acompanyat pel seu actuari, Primitiu Beltran, i per l'algutzir Antoni Dolç, armats ambdós amb fusells, a més de l'habilitat Ferran Tomàs Pastor i un fill d'aquest. El jutge de Sueca entrà amb carruatge a la ciutat pel barri del Raval de Sant Agustí, un dels més pobres de Cullera, arrossegant darrere seu dos veïns que havia detingut pel camí, entre ells Joan Jover Corral (Xato de Cuqueta), donant lloc a una tumultuosa protesta de la multitud, que aconseguí alliberar els presos i apunyalà l'actuari, resultant malferit per arma de foc un dels manifestants. Després d'aquests incidents, el jutge i el seu escolta es van refugiar a l'Ajuntament, seguits de prop per la gentada, on l'alcalde Joaquim Fenollar i l'advocat Santiago Renard, tractaren vanament de calmar els ànims; Jacobo López i els seus acompanyants, però, sortiren al balcó i disparen alguns trets. La multitud excitada assaltà l'edifici, donant mort a les portes de la Casa Consistorial al jutge i a l'habilitat, mentre, a la sortida del poble, l'algutzir fou assassinat quan intentava fugir pel Xúquer. Poc després, els carrabiners, allunyats de l'escenari dels fets, foren previnguts i aconseguiren restablir la calma, retirant-se els manifestants pacíficament després de realitzar una assemblea a prop del riu cap al tard. No obstant, alguns grups d'amotinats armats amb escopetes fugiren a la muntanya. L'endemà, Cullera fou ocupada per l'exèrcit i s'engegà la repressió, mentre el Govern suspenia les garanties constitucionals a tot l'Estat, establint una fèrria censura que impedí la difusió normal de la informació i facilità la impunitat repressiva. Encara que el nombre exacte de detinguts no es va saber mai per la censura, van ser més de cent i desenes més a altres pobles de la zona (Carcaixent, Silla, Bunyol, Gandia i Tavernes de la Valldigna). A finals d'octubre, per desmentir el rumor que circulava sobre les tortures que s'havien infligit a alguns presos, el Govern ordenà l'obertura d'un Expediente gubernativo para comprobar la denuncia de supuestos malos tratos y torturas a los presos de los últimos sucesos de Cullera (1911), on apareixen 68 processats, encara que només 22 passaren davant els tribunals militars. El 7 de desembre de 1911 començà el Consell de Guerra contra els presos de Cullera a la Casa-Jutjat de Sueca, però la causa va haver de passar al Tribunal Suprem perquè el capità general de València desaprovà tres de les penes de mort imposades, mentre que les causes instruïdes amb motiu dels fets de Carcaixent, Silla, Gandia, Bunyols i Tavernes de la Valldigna, passaren a la jurisdicció civil per inhibició de la justícia militar. En aquest procés es va incloure Josep Crespo Solanes, delegat de Sueca i de Cullera al Primer Congrés de la CNT, encara que es trobava absent del poble quan es van produir els fets. Entre el 8 i el 10 de gener de 1912 s'obrí la causa davant el Tribunal Suprem que, entre altres condemnes, imposà set penes de mort, posant en evidència els governants --a Joan Jover Corral se li demanà tres penes de mort i dues penes de 20 anys de presó. El moviment de protesta contra la causa fou tan general que fins i tot l'arquebisbat de València, el periòdic ABC, Maura i Juan de la Cierva s'hi van sumar. Només a Madrid es van recollir 10.000 signatures d'intel·lectuals, professors, polítics i periodistes. En aquestes condicions, amb l'evident propòsit d'apaivagar els ànims, el Consell de Ministres del govern de Canalejas del 12 de gener de 1912 commutà la pena de mort per la de cadena perpètua per a Frederic Ausina, Francisco Jimeno, José Ochera, Valeariano Martínez, José Jiménez, Cecilio San Félix, encara que va mantenir la pena de mort contra Joan Jover Corral. A més, es van imposar als restants processats de Cullera les següents penes: cadena perpètua per Salvador Gabernez, Joan Gregori, Baptista Ibost, Francesc Colubí, Adolfo Salón, Fernando García, Joan Suñé, Manuel Palero, Antoni Gaset, Vicens Bou i Nemesi Jovenet; a 12 anys, dos mesos i quatre dies de presó a Josep Crespo Solanes i Silvestre Supina. En el procés de Carcaixent van ser condemnats a 14 anys, nou mesos i 24 dies, Francesc Tarragona; a sis anys, Salvador Suñer i Enrique Lorente; a cinc anys, Vicens Saloni; a quatre anys, nou mesos i 11 dies, Fabián Sebastián. En el procés de Xàtiva, fou condemnat a 15 anys, Antoni Sigues; a tres anys i vuit mesos, Llorenç Bonet i Vicente Sánchez. La campanya de protesta continuà, però, exigint la commutació de la pena de mort de Jover i fins i tot va haver polítics conservadors, com ara Constancio Bernaldo de Quirós, que es van pronunciar a favor de l'abolició de la pena de mort. Alguns periòdics i periodistes conservadors, excepcionalment, van fer campanya a favor de la pena de mort, entre ells, Salvador Canals (La ninfa egeria de La Cierva). No obstant això, el rei Alfons XIII, millor aconsellat que en 1909 amb el cas de Ferrer i Guàrdia i malgrat l'obstinació de Canalejas, commutà el 14 de gener la pena de mort de Jover, fet que obligà al Govern a presentar la dimissió, encara que el monarca tornà a reiterar-li la seva confiança. Un dels resultats més notoris de la repressió fou el clima d'emigració que es produí entre la població treballadora de Cullera. Posteriorment als fets, la població, que en 1910 era de 13.556 persones, es va veure reduïda en 1914 a 11.957. En 1914 Eduardo Barriobero y Herrán, un dels advocats defensors dels encausats, publicàEl proceso de Cullera y la represión inquisitorial en España que va tenir un gran ressò.

    ***

    Portada del primer número de "Socialismo y Libertad" [CIRA - Lausana]

    Portada del primer número de Socialismo y Libertad [CIRA - Lausana]

    - Surt Socialismo y Libertad: El 18 de setembre de 1943 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista trilingüe Socialismo y Libertad. Compromesa amb la resistència antifeixista, hi van col·laborar anarquistes, socialistes i republicans. El redactor responsable fou Luis Vidal; de la secció italiana s'encarregà Luce Fabbri i Torquato Gobbi, de la francesa Julien Coffinet, i de l'espanyola Fernando i Pilar Cárdenas. Mantingué relacions amb el grup mexicà del mateix nom animat per Victor Serge. En sortiren sis números, l'últim el 14 de juliol de 1944.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Francesco Piccinini

    Francesco Piccinini

    - Francesco Piccinini: El 18 de setembre de 1839 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco Piccinini. Sos pares es deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor del nacionalisme de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de l'exèrcit de Giuseppe Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la Campanya de l'Agro Romà per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i de Mentana. En 1870, però, no prengué part en l'expedició de Garibaldi a França (Exèrcit dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en periòdics «republicanosocialistes», que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en 1868, del qual portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà en 1871 un periòdic de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També fou un dels fundadors el 4 de juliol de 1868 de La Plebe. Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi (Llombardia, Itàlia), publicació republicana, racionalista, socialista, anticlerical i atea. En 1871 fundà a Lugo la «Società della Pleble» (Societat de La Plebe), que es dedicà a difondre aquest periòdic arreu la Romanya. Col·laborà també en Il Martello i Il Gazzettino Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment socialista, es a dir internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871 participà en la reunió clandestina a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), considerada com el primer congrés de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la regió que tenia com a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar noves seccions de la Internacional, a més d'incrementar l'acció de les ja existents. Foren els fets de la Comuna de París (França) que precipitaren la seva separació del pensament mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes llibertàries. En aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En els mesos posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio Obrer) de Lugo i participà en nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces contra els seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments. Francesco Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del cafè Europa de Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut li disparà un tret de revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el matà d'una punyalada. Estava casat i tenia una filla, que havia nascut en 1871, i portava els noms de Repubblica Eguaglianza Ragione (República Igualtat Raó); i després de la seva mort en nasqué Argia, sa altra filla. L'abril de 1873 la Secció de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT creà un Comitè de Socors per ajudar econòmicament sa família. Segons les investigacions, els assassins de Piccinini van ser dos seguidors de Mazzini de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), Luigi Gavelli, l'autor material del crim, que va desaparèixer sense deixar rastre, i Giuseppe Liverani, que fugí a Londres (Anglaterra), després a França i finalment a Espanya, on fou detingut. Extradit, en 1876 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que fou commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat. L'assassinat de Piccinini tingué un gran ressò en la premsa italiana i internacional. Giosuè Carducci va escriure el 17 d'agost de 1872 un text en la seva memòria que va ser posat en la seva làpida: «Els germans, els companys i els amics / aquesta memòria / signe d'amor i de deure / i d'infàmia / als assassins traïdors i covards.»; en aquest text s'usa per primera vegada en la història la paraula «companys» en el sentit que posteriorment serà emprat en el llenguatge de la família socialista (anarquista, socialista i comunista). Piccinini està reivindicat tant per anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a Faenza un grup anarquista «Francesco Piccinini», que mantingué un estret contacte amb Argia, sa filla petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de 1954, per iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a Lugo una solemne commemoració amb la inauguració d'un monument, obra d'Alfeo Bedeschi i amb el text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels anarquistes de Lugo destacant el caràcter antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme italià.

    Francesco Piccinini (1839-1872)

    ***

    Ugo del Papa

    Ugo del Papa

    - Ugo del Papa: El 18 de setembre de 1875 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del «Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquestaèpoca fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il'94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.

    ***

    Paul Roussenq

    Paul Roussenq

    - Paul Roussenq: El 18 de setembre de 1885 neix a a Sant Gèli (Provença, Occitània) el militant i presidiari anarquista Paul Roussenq. De família pagesa, va descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux...) i els textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a l'aventura --als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Rodamón des dels 16 anys, va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó per vagabunderia. Al tribunal d'apel·lació, el 5 de març de 1903, va llançar un crostó de pa al cap del procurador, que el va enviar cinc anys a Biribi, als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af). Empresonat per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç. El 5 de maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a 20 anys de treballs forçats per «destrucció voluntària de béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13 de gener de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana Francesa) amb el número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que van fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, de L'Incorregible, nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua. Després d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi i la mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de conferències al sud de França i va fer una estada de quatre mesos a l'URSS, però el relat del seu viatge a la Rússia soviètica, la denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per André Prudhommeaux Terre Libre. Després decidirà viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a«sospitós» durant la guerra, va ser internat en un camp a Sisteron pel govern de Vichy, moment que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer du bagne, editades en 1950. Després de l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit prematurament i malalt, va suïcidar-se el 3 d'agost de 1949 llançant-se al riu Ador de Baiona (Iparralde, País Basc). En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de Saint-Gilles.

    ***

    Armando Malaguti

    Armando Malaguti

    - Armando Malaguti: El 18 de setembre de 1897 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936–participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament. Armando Malaguti va morir el 16 de desembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    Armando Malaguti (1897-1955)

    ***

    Francesco Gasperini

    Francesco Gasperini

    - Francesco Gasperini: El 18 de setembre de 1900 neix a Castiglione dei Pepoli (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Gasperini, també conegut com Hector Valli. Sos pares es deien Luigi Gasperini i Elisabetta Marchettini. El 15 de novembre de 1917 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) a dos mesos de presó per«deserció del servei» i cap a finals de 1921 va ser acusat d'homicidi i de dos intents d'assassinat, arran d'una topada amb un grup de feixistes el 29 d'agost d'aquell any a Baragazza (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la detenció emigrà clandestinament, però el 3 de març de 1923 va ser condemnat a 20 anys de reclusió en rebel·lia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Cap a finals de 1927, a Seraing (Lieja, Valònia), on es trobava sota la identitat d'Hector Valli, arran de l'assassinat l'octubre d'un feixista italià a Chokier (Flémalle, Lieja, Valònia), va ser detingut, juntament amb l'anarquista Enrico Guadagnini i altres antifeixistes. Tancat a Lieja (Lieja, Valònia), va ser fortament defensat pels exiliats italians que s'oposaren a la seva extradició cap a Itàlia que es deliberava al Tribunal d'Apel·lació local («Afer Baragazza»). Anul·lada l'extradició, perquè els delictes als quals havia estat condemnat pels magistrats bolonyesos eren de naturalesa política, el 19 de novembre de 1929, després de dos anys empresonat, va ser alliberat i posat a la frontera de Luxemburg. Després d'uns mesos a Differdange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), l'estiu de 1930 les autoritats informaren que es trobava a Drancy (Illa de França, França), al domicili de son germà Guido, on va romandre fins l'estiu de 1936. En aquesta data, marxà com a voluntari cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i va combatre al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i El Carrascal). Quan la Secció Italiana es va dissoldre l'abril de 1937, i després dels fets sagnants de «Maig de 1937», abandonà la Península i retornà a Drancy, on encara era present el maig de 1939, quan son germà Guido demanà a sa germana Iole que s'informés sobre les mesures repressives que les autoritats italianes pretenien adoptar contra els antifeixistes que havien lluitat en la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu país i reprengué la seva militància en el moviment anarquista italià. Francesco Gasperini va morir el 20 de febrer de 1980 a l'Hospital Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Sergio Iacoponi, primer per la dreta dels drets, amb altres companys [Archivio Biblioteca F. Serantini]

    Sergio Iacoponi, primer per la dreta dels drets, amb altres companys [Archivio Biblioteca F. Serantini]

    - Sergio Iacoponi: El 18 de setembre de 1914 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) l'ebenista anarquista Sergio Iacoponi. Sos pares es deien Rodolfo Iacoponi i Olga Betti. S'acostà al moviment llibertari quan a finals de la II Guerra Mundial, mentre treballava a Liorna (Toscana, Itàlia), començà a freqüentar els locals de la Federació Anarquista de la ciutat. En 1947 retornà a Cascina i participà en els activitats del grup anarquista local, amb Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Cornelio Giacomelli i Giovanni Turini. A finals dels anys setanta participà en la creació del grup «Comasco Comaschi» i freqüentà assíduament la Federació Anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). Anticlerical convençut, s'inscriví en la Societat de Cremació i sostingué l'Assistència Pública de Cascina, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Sergio Iacoponi va morir el 22 de febrer de 1999 a Vicopisano (Toscana, Itàlia), població on s'havia instal·lat anys abans.

    ***

    Pietro Ferrua en la trobada "Outros 500" (São Paulo, 1992) [CIRA-Lausana]

    Pietro Ferrua en la trobada "Outros 500" (São Paulo, 1992) [CIRA-Lausana]

    - Pietro Ferrua: El 18 de setembre de 1930 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) l'escriptor, acadèmic i propagandista anarquista Pietro Michele Stefano Ferrua. Cap al 1945 s'integrà en el moviment anarquista i en 1946 participà en la fundació de la Federació Anarquista de Sanremo (FAS). Aquest mateix any assistí com a delegat al Congrés Regional de la Federació Anarquista de Ligúria (FAL). Entre 1948 i 1949 col·laborà amb el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE) de París. En 1950 esdevingué el primer objector de consciència anarquista reconegut com a tal per un tribunal i fou condemnat a 15 mesos de presó militar. En 1953 cofundà la revista Senza Limiti i en aquestaèpoca col·laborà en les publicacions del Grup «Anarchismo» de Nàpols i Palerm. En 1954 es refugià a Suïssa, on estudià a la Universitat de Ginebra i conegué la seva companya, la brasilera Diana. Entre 1953 i 1954 organitzà amb altres companys els primers Càmpings Internacionals Anarquistes que es realitzaren a Itàlia –Cecina (1953) i Marina di Carrarra (1954). En 1955, durant el Càmping Internacional de Salèrna (Provença, Occitània), participà en la creació de les primeres estructures de suport i d'una xarxa de solidaritat per als desertors i insubmisos francesos i algerians organitzades per les Joventuts Llibertàries. Entre 1955 i 1962, amb el suport d'André Bösiger, aconseguí passar a Suïssa un gran nombre d'antimilitaristes (desertors i insubmisos). En 1956 refundà, amb Claudio Cantini, la revista Il Risveglio Anarchico, que havia deixat de publicar-se amb la mort de Luigi Bertoni. En 1957 creà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), amb altres companys (Alexandre Alexiev, Henri Bartholdi, André Bernard, André Bösiger, Jean-Pierre Conza, etc.), el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), actualment amb seu a Lausana (Vaud, Suïssa), i en 1958 la Secció Suïssa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El gener de 1963 va ser expulsat de Suïssa per les seves activitats llibertàries i s'instal·là al Brasil, on fundà el Centre Brasiler d'Estudis Internacionals (CBEI), a Rio de Janeiro, i la Secció Brasilera del CIRA. Aquestes activitats no van ser ben vistes per la dictadura militar del Brasil i l'octubre de 1969 va ser detingut amb altres 15 companys.  El desembre de 1969 s'exilià als Estats Units. En els anys setanta entrà en la docència universitària, estudiant diferents camps (anarquisme, avantguardes artístiques i literàries, revolució mexicana, etc.). Després d'una conferència sobre anarquisme realitzada al Cercle Filosòfic, la Facultat de Filosofia del Portland College (Oregon, EUA) organitzà un curs superior sobre l'anarquisme gràcies al qual sorgí el I Simposi Internacional sobre l'Anarquisme que es realitzà el febrer de 1980 al Lewis & Clark College de Porland. En 1982 participà en la fundació de l'Institut Anarchos de Mont-real (Quebec, Canadà). En 1987 abandonà la seva càtedra i es dedicà a la difusió del pensament anarquista. Fou un dels oradors oficials del congrés«Outros Quinhentos», que se celebrà en 1992 a la Pontifícia Universitat Catòlica (PUC) de São Paulo. És autor de nombroses obres i estudis com ara Gli anarchici nella Rivoluzione Messicana: Praxedis G. Guerrero (1976), Surréalisme et anarchisme (1982), Anarchists in films (1983), John Kenneth Turner: a portlander in Mexican Revolution (1983), Ricardo Flores Magón e la Rivoluzione Messicana (1983), Avanguardia cinematografica lettrista (1984), Entretiens sur le lettrisme (amb Maurice Lemaître, 1985), Appunti sul cinema nero americano (1987), Anarchists seen by painters (1988), Italo Calvino a Sanremo (1991), L'obiezione di coscienza anarchica in Italia (1997), Ifigenia in Utopia. Four acts (2000), etc. Trobem articles seus en innombrables publicacions llibertàries i científiques internacionals.

    ***

    Roland Lewin

    Roland Lewin

    - Roland Lewin: El 18 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre– de 1940 neix a París (França) l'historiador anarquista i maçó Roland Lewin. Fou fill d'una jueva polonesa i d'un jueu alemany refugiats a França fugint dels nazis. Son pare fou, amb l'anarquista Louis Mercier Vega, un membre força actiu dels Amics de la Llibertat, branca francesa del Congrés per la Llibertat de la Cultura. Encara que nascut a París, Roland es crià a la zona sud de Grenoble (Delfinat, Arpitània) on sos pares s'havien establert. En 1959, abans de ser cridat a files i enviat a Algèria, s'allistà en la Marina Nacional. Un cop llicenciat en 1962, s'afilià al grup de Grenoble de la Federació Anarquista (FA), del qual fou un dels seus militants més destacats durant els anys seixanta. Amb el seu amic René Bianco, fou el responsable de la Comissió d'Història de la FA, que edità nombrosos textos sobre la història de l'anarquisme, i col·laborà en Le Monde Libertaire, especialment amb articles sobre la història del moviment anarquista alemany i sobretot sobre Eric Mühsam, del qual publicà una petita biografia. També col·laborà en aquests anys en Liberté, de Louis Lecoin, i Recherches Libertaires. Com que coneixia el jiddisch, va fer traduccions i envià cartes en aquesta llengua per encàrrec de la Comissió Preparatòria del Conferència Internacional de Carrara de l'estiu de 1968, on es fundà la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA). En 1968 el seu grup de Grenoble abandonà la FA i s'adherí a la Unió dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC), però ell restà en la Comissió d'Història de la FA fins al 1970, any en qual deixà aquesta organització. Treballà com a periodista independent per a Le Dauphiné Libéré i, encara que no tenia el batxillerat, aconseguí entrar per convalidacions en l'Institut d'Estudis Polítics (IEP) i arribà a doctorar-se en Història en la Universitat de Grenoble II i a ser professor d'aquesta disciplina a l'IEP, a la Universitat de Ciències Socials i a altres centres educatius. En 1978 defensà una tesi de tercer cicle sobre Sébastian Faure i l'educació llibertària. Fou membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, de l'Ordre Maçònica Mixta «Le Droit Humain», del Cercle Judaic «Bernard Lazare» de Grenoble i del Planning Familiar Regional. En 1992 va ser un dels organitzadors d'un col·loqui sobre el militant comunista alemany i amic dels seus pares Willy Münzenberg, exresponsable del Komintern que esdevingué antiestalinista en 1937 i que desaparegué misteriosament en 1940, sens dubte assassinat per agents soviètics. Fou un apassionat dels llibres i el seu apartament de Grenoble n'estava literalment farcit. Participà en nombrosos col·loquis, com ara «La Quinzaine Yiddish» (Grenoble, febrer de 1981), on presentà la comunicació «Judaisme et révolution»; «Terreur et représentation» (Grenoble, novembre de 1993);«Littérature et anarchie» (Grenoble, març de 1994), on presentà la comunicació«Littérature et anarchisme en Allemagne sous la République de Weimar»; «La Révolution espagnole de 1936» (Grenoble, abril de 1996), «L'extrême droite en France de 1880 à nos jours» (Dublín, març de 1998); etc. Col·laborà en el Dictionnaire biographique du mouvement ouvrier français (Le Maitron). Historiador de l'antisemitisme i dels camps de concentració nazi, en 1984 denuncià el negacionisme de Paul Rassinier en la revista Silex i fou membre de la Commission Communal d'Enquête sur l'Spoliacion des Biens Juifs (CCESBJ, Comissió Municipal d'Investigació sobre l'Espoli dels Béns Jueus) des de la seva creació en 1997. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Erich Mühsam (1968), Grenoble et le Vercors de la Résistance à la Libération (1985, entre d'altres), Sébastien Faure et la Ruche ou l’éducation libertaire (1989), entre d'altres. Roland Lewin va morir d'un infart mentre dormia el 18 de novembre de 2009 a Grenoble (Delfinat, Arpitània), quan estava a punt de concloure una voluminosa biografia de Münzenberg; fou incinerat el 25 de novembre al Centre Funerari de La Tronche de Grenoble.

    Roland Lewin (1940-2009)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Juan José Bernete Aguayo ("Chimeno")

    Juan José Bernete Aguayo (Chimeno)

    - Capitán Chimeno: El 18 de setembre de 1937 mor a Fuenteobejuna (Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete Aguayo, més conegut com Capitán Chimeno. Havia nascut el 23 de novembre de 1912 al llogaret de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i va créixer en una cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del poble, Martínez Lora. Allà aprengué a muntar a cavall i a disparar amb escopeta, aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola, però aprengué a llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans, va anar prenent consciència social i decidí fugir d'aquella vida. Amb un company s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos, però es van topar amb dos terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia Civil van sortir a buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat, però com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou enviat al reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en massa de presos anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934, s'acostà al pensament anarquista, alhora que començà a estudiar teoria política i a escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb l'arribada del Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De bell nou a Silillos, va treballar al camp i començà les seves tasques com a anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament marxà al seu poble per organitzar la resistència. Després d'organitzar els grups de defensa, va crear la famosa «Cavalleria del Chimeno», que va arribar a tenir uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els primers atacs de les tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la Colònia de Fuente Palmera. Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa, aconseguí reduir els números de la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien atrinxerat a la caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no va permetre que s'exercís cap tipus de violència contra ells. Després va ampliar la seva línia d'acció, intentant alliberar pobles com Almodóvar, Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va créixer, entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les forces rebels arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la«Cavalleria del Chimeno» i altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir cap a la zona republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els centenars de persones que acompanyaven la «Cavalleria del Chimeno» van dispersar-se per diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad Real). Chimeno, amb sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al Cerro Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en les files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou nomenat capità de la 73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló Bautista Garcés» de tendència comunista --Bautista Garcés fou un diputat comunista cordovès assassinat pels feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán Chimeno fou comminat a prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia, Espanya) i amb son company Francisco Atalaya marxà cap a la posició parapetats cadascun amb un tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que protegia Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert, resultat abatut i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però també fou abatut. La companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per recuperar el cos del seu capità perquè no fos profanat --el general feixista Queipo de Llano havia posat preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El seu enterrament a Villanueva de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez Salas el nomenà comandant a títol pòstum. Va deixar vídua i una filla que naixeria tres mesos després. El Capitán Chimeno es va convertir en una figura mítica entre les classes camperoles andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera inaugurà a Silillos el parc públic «Chimeno» en memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente Palmera la pel·lícula Capitán Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per María José Bernete Navarro, historiadora i neboda de Chimeno.

    ***

    Natale Passeri

    Natale Passeri

    - Natale Passeri: El 18 de setembre de 1942 mor al camp de concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia) l'anarquista Natale Alfonso Tomaso Passeri, també conegut com Natal Passeri. Havia nascut el 29 de desembre de 1898 a Gaifana (Roveto, Gualdo Tadino,Úmbria, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Passeri i Carolina Becchetti (o Benetti). D'antuvi pagès, va fer d'obrer per a acabar treballant per compte pròpia. Fitxat per la policia com a subversiu de «tendència socialista», cap el 1923 s'exilià a França. S'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i després en diverses localitats, com ara Fontoy (Lorena), Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França), Audun-le-Tiche (Lorena), Hayange (Lorena) i Belfort (Franc Comtat, Arpitània), on desenvolupà una intensa activitat antifeixista. El 24 de març de 1923 es casà a Hayange amb Magdalena Gustineani (Il Perugino), amb qui tingué quatre infants. Inscrit en el registre de la policia de fronteres, temen represàlies, va demanar la nacionalitat francesa que li va ser atorgada el març de 1929. Amb sa companya regentà un cafè a Jarny (Lorena) que va fer fallida ràpidament. Després s'instal·là a Héricourt (Franc Comtat, Arpitània), on treballà d'obrer i després de cap de colla a la fàbrica siderúrgica Sidelor d'aquesta població. Fitxat com a actiu propagandista anarquista, durant l'estiu de 1931 va ser detingut a Héricourt arran d'haver rebut un paquet que contenia vint cartutxos de dinamita. Jutjat per això, va ser condemnat a vuit mesos de presó, però en l'apel·lació en el Tribunal de Nancy (Lorena) va ser absolt. Entre 1936 i 1939 estigué afiliat a la Federació del Metall de la Confederació General del Treball (CGT), participant en diverses vagues. Posteriorment s'establí a Jarny, on fou propietari del«Café du Cinema», lloc, segons les autoritats, de «reunions comunistes». Un informe policíac afirmà que estigué afiliat al Partit Comunista Francès (PCF) «durant quatre mesos abans de la guerra». En plena ocupació alemanya de França, el 15 de juliol de 1941 va ser detingut per distribuir pamflets «comunistes» durant la nit del 10 a l'11 de juliol i internat administrativament a la presó de Briey (Lorena), on va romandre 15 dies. En 1942 li va ser revocada la seva nacionalitat francesa. Durant la nit del 19 al 20 de febrer de 1942, quan vivia a Homécourt (Lorena), va ser detingut per les autoritats alemanyes i enviat al centre d'estada vigilada d'Écrouves (Lorena). El 5 de març de 1942 va ser enviat al camp de trànsit alemany Royallieu, a Compiègne (Picardia, França), a l'espera de ser deportat com a ostatge. El 6 de juliol de 1942 va ser deportat al camp de concentració d'Auschwitz en el comboi d'ostatges conegut com dels «4.500» i arribà dos dies després, essent enregistrat sota el número 45.950. Natale Passeri, desnodrit i malalt de tifus, va morir, probablement gasejat, el 18 de setembre de 1942 al camp de concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia), després d'una selecció de persones aptes i no aptes per al treball.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -


    Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre


    Por José Mª Gago González (historiador)


    Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

    Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

    Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

    En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

    Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.


    Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

    Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

    Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

    No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

    Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.


    Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

    López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

    Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

    El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

    Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

    La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

    Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

    La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

    Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

    Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

    López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

    De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

    Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

    Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

    Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.


    [1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

    [2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

    [3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

    [4] Ídem.

    [5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

    [6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

    [7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

    [8] Ídem.

    [9] Ídem.

    [10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

    [11] Ídem.

    [12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

    [13] Ídem.



    0 0

    L'Ajuntament de Bunyola, en motiu de les festes patronals de Sant Mateu, organitza de bell nou un combat de glosadors. Serà al teatre municipal, el proper 19 de setembre amb els Glosadors de Mallorca Cati Eva Canyelles "Sollerica", Maribel Servera "Servereta", Mateu "Xurí" i Miquel Àngel Adrover"Campaner". Presenta Jordi Cloquell "Artiller".

    0 0

    El divendres passat l'Agrupació local de MÉS va celebrar un homenatge a dos dels seus membres històrics després que l'any passat es celebrassin els quaranta anys del PSM . El partit va néixer el 1976 amb les sigles PSI, que oficialment eren les de Promociones Sociales Isleñas, nom per eludir les prohibicions del primer postfranquisme, quan en canvi el nom era el del Partit Socialista de les Illes.
    Ben aviat, al 1977, el PSI canvià les seves sigles al PSM, Partit Socialista de Mallorca (i a Menorca el seu partit germà, Partit Socialista de Menorca). A Pollença l'agrupació local naixé al 1979.


    Entre els seus militants, nodrits de un nombre important de membres de l'Obra Cultural Balear de Pollença,  hi havia Antoni Marquet i Salvador Ramon, militants que a dia d'avui continuen lluitant pel Poble i pel País. A ells l'Agrupació el reté un merescut homenatge en companyia dels seus amics i familiars.A banda dels membres de l'Agrupació de Pollença també volgueren acompanyar-los Joan Font, Conseller de Cooperació i Toni Reus, diputat autonòmic i Immaculada Salamanca, així com Joana Aina Campomar, vicepresidenta segona del Parlament.

    Enhorabona per tants anys de feina i lluita !

     

     

     


     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 333 | 334 | (Page 335) | 336 | 337 | .... | 465 | newer