[05/12] «L'Amico del Popolo» -«Responsibility & Solidarity» -«Bezvlastie» - «Llei de fugues»
- Convegno Malatesta - Lama - Monticelli - Rygier - Primert - Poulaille
- Sette - Schapiro - Kopp - Mannin - Alonso - Oteros -
Borrás - MaggiAnarcoefemèrides
del 5 de desembre
Esdeveniments
- Surt L'Amico del Popolo: El 5 de desembre
de 1891 surt a Milà
(Llombardia, Itàlia) el primer número del
setmanari anarquista L'Amico del Popolo.
Difesa degli opressi
(L'Amic del Poble. Defensa dels oprimits). A partir del
número cinc, del 9 de
gener de 1892, portà el subtítol«Periòdic socialista
anàrquic». Fundat i dirigit per
Pietro Gori, va ser administrat per Giuseppe Locatelli i el gerent
responsable fou
Arcangelo Faccà (Puccio).
Gairebé
tots els articles anaven sense signar, però hi van
col·laborar Pietro Ellero,
Eugenio Ghelardelli, Pietro Gori (Rigo),
Giuseppe Locatelli, Attilio Panizza, Claude Pelletier, entre d'altres,
i
publicà textos de diferents autors (Giuseppe Garibaldi,
Piotr Kropotkin,
Rousseau, etc.). Edità un Almanaco
sociale per l'anno 1892. Aquesta publicació
atacà sense treva el socialisme
parlamentari i els dirigents del reformisme de Milà. En
sortiren sis números,
l'últim el 23 de gener de 1892, i tots van ser segrestats
per les autoritats de
l'Estat i portaren denúncies i detencions del seu promotor
Pietro Gori. La
mateixa capçalera sortí posteriorment en diverses
ocasions.
***
- Lectura de Responsibility &
Solidarity in the labour struggle: El 5 de desembre
de 1899, al Freedom
Discussion Grup (Grup de Discussió Lliure) de Londres
(Anglaterra),
l'intel·lectual anarquista Max Nettlau llegeix Responsibility and Solidarity in the labour
struggle: their present
limits and their possible extension (Responsabilitat
i solidaritat en la lluita sindical: límits presents i
possible expansió).
Aquesta reeixida conferència esdevindrà un
clàssic i serà editada l'any següent
per J. Turner en l'editorial londinenca Freedom.
***
- Surt Bezvlastie: El 5 de
desembre de 1908 surt a Razgrad (Razgrad, Bulgària) el
primer
número del periòdic Bezvlastie (Sense
Poder),
creat per l'anarquista Varban
Kilifarski. Aquesta publicació, i l'editorial del mateix nom
creada alhora, que després s'editarà a Sofia,
representarà la més important difusió
del pensament anarquista i
anarcosindicalista búlgars d'abans de la Gran Guerra.
L'últim número apareixerà
el 27 de gener de 1911. Entre 1924 i 1925 la capçalera
reapareixerà
clandestinament a Tirnovo, editada per Gueorgui Sheitanov.
***
- Neix la «Llei de
fugues»: El 5 de desembre de 1920, cap al tard,
a
Barcelona (Catalunya), arran d'una vaga general en protesta contra la
deportació d'una trentena de militants anarcosindicalistes a
la Mola de Maó
(Menorca), un escamot de cenetistes apostats en un lloc
estratègic del Camp de
l'Arpa van obrir foc contra uns piquets de la Guàrdia Civil
que patrullaven la
zona. Els guàrdies van poder detenir Gregori Daura i
Raduà, el qual van portar
a la comissaria fortament emmanillat, però a mig
camí, darrera de la Plaça de
Toros de la Monumental, li van aplicar la «Llei de
fugues». Segons la nota que
va aparèixer en la premsa, Daura va intentar fugir i
aleshores la Guàrdia Civil
el va abatre. Així Gregori Daura i Raduà va ser
la primera víctima de
l'aplicació d'aquesta «Llei de fugues»,
un sistema que a partir d'aquell dia
s'aplicarà molt sovint. Malgrat tot, creient que era mort,
el van portar al
Dipòsit Judicial de l'Hospital Clínic de
Barcelona, on els metges van descobrir
que encara era viu i van aconseguir salvar-li la vida.
***
- Convegno Malatesta:
Entre el 5 i el 7 de desembre de 2003 es realitza
al Palazzo dello Spagnuolo de Nàpols (Campània,
Itàlia),
organitzada per grups
anarquistes napolitans de la Federació Anarquista Italiana i
la col·laboració
de la Fondazione Morra, la «Reunió del 150
aniversari del naixement d'Errico
Malatesta» (Convegno Malatesta).
Es
van analitzar la vida i l'obra del pensador i agitador anarquista
Errico
Malatesta, des de diferents punts de vista. Hi van presentar estudis
malatestians Marco Celentano, Gianfranco Careri, Peppe Aiello, Gigi Di
Lembo,
Franco Schirone, Tiziano Antonelli, Alfredo Bonanno, Massimo Varengo,
Enzo
Papa, Comidad-FAI, Gianfranco Marelli, Marco Celentano, entre d'altres.
Es va
fer una crida per a la compilació dels escrits complets de
Malatesta per a una
posterior edició.
Naixements
- Vincenzo Lama:
El 5 de desembre de 1866 neix a Faenza (Romanya, Itàlia)
l'agitador anarquista
Vincenzo Lama, conegut com Bosca.
Sos
pares es deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es
traslladà aviat a
Solarola (Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia
nou anys, a Castel
Bolognese (Romanya, Itàlia), on viurà la major
part de la seva existència.
Només estudia primària elemental.
Després d'un temps militant en el socialisme,
s'adherí al moviment anarquista, ben igual que son
germà Paolo. En 1892 formà
part, amb son germà, del grup format per d'una desena
d'anarquistes («Els Intransigents»)
que s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle
d'Estudis Socials) de
Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i
anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi,
acusat
d'«actitud autoritària» i expulsat per
haver posat en qüestió la línia
reformista i «gradualista» del socialista Umberto
Brunelli i per haver exposat
al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de
1894 el seu domicili
va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants
anarquistes que havien
vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de
la
província de Ravenna; reunió que formava part
d'una sèrie de trobades entre els
anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures
repressives
imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316«d'excepció
antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament,
però la Comissió Provincial
suspengué finalment la denúncia i no va prendre
cap decisió. A finals de 1984
va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese–Raffaele
Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò),
Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì),
Pietro Mariano Scardovi (Càcher)
i
Pietro Garavini (Piràt)–,
pel delicte
d'«associació per a delinquir» i el 7 de
desembre de 1894 el Tribunal de
Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a
dos anys de vigilància especial.
El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la
condemna, però el
20 de març va ser novament detingut per infracció
de la vigilància especial i
condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900
signà una protesta, que
es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione
d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat
processats per«associació sediciosa». El 20 de
setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a
les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu
del Grup
Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima
repressiu
sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans
de Gaetano Bresci;
però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i
posteriorment va ser
absolt de l'acusació d'«associació
sediciosa». Durant el Govern de Giovanni
Giliotti portà una militància menys agitada i
menys exposada a la persecució
per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu
taller es convertí en
lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara
que continuava amb
la militància i freqüentava subversius, les
autoritats ja no el consideraven un«anarquista perillós». Això
no obstant, la vigilància a la seva persona no
cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les
llistes de
subversius. Durant el període feixista mostrà una
actitud de forta oposició i
la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada
antifeixista. El gener
de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut,
però que acabà
en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i
posteriorment a Imola.
Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia)
i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel
Bolognese.
***
- Temistocle Monticelli:
El 5
de desembre de 1869 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'important
militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Va començar de ben jove a
militar en el moviment
anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció
i és condemnat a
18 mesos de presó per distribució de pamflets i
per haver proclamat la
Revolució social en una plaça romana.
Després de l'atemptat de l'anarquista
Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il
Telegrafo, l'1 de
juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb
Gori i Malatesta,
passarà una temporada a Marsella en 1897, però de
retornada a Itàlia és
detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de
Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione
una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per«associació sediciosa»
a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a
Roma, i farà amistat amb Luigi
Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés
constitutiu de la Federació
Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una
intensa propaganda
antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el
Congrés de Defensa de
Víctimes Polítiques i de Llibertats
Públiques i el setembre publica en Volontà
l'article «Els anarquistes i la guerra». Un
Comitè d'Acció Internacional
Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són
Monticelli, Binazzi i
Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a
Florència en 1916, és l'encarregat
d'elaborar una posició comuna sobre la
qüestió de la Internacional i la guerra.
Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i
altres companys
perseguits, i intentarà contrarestar les opinions
intervencionistes en el si de
la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on
s'elogiava el
poble rus. Prendrà part en l'organització en
abril de 1919, a Florència, del
congrés anarquista que decidirà la
creació de la Unió Comunista Anarquista
Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero
accordo i
promourà l'aparició d'Umanità
Nova. S'implicarà en el Comitè de
Defensa
Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la
repressió feixista, que serà
dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina
sobreviurà fins 1926
amb la publicació de Libero accordo.
Inscrit a la llista negra de
persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb
Malatesta fins la mort
d'aquest últim en 1932. Temistocle Monticelli
va morir de
pneumònia el 13 de febrer de 1936 a Roma (Laci,
Itàlia).
***
- Maria Rygier: El
5 de desembre de 1885 neix a Cracòvia (Galítsia,
Imperi austrohongarès;
actualment Petita Polònia, Polònia) --alguns
citen el 5 de gener de 1885 a Florència
(Toscana, Itàlia)-- l'antimilitarista, propagandista
anarquista, resistent
antifeixista i després monàrquica Maria Anna
Rygier, també coneguda com Maria
Corradi-Rygier o Maria Rygier Corradi. Nascuda en una
família polonesa
benestant, son pare, escultor polonès, es
nacionalitzà italià. Dependenta de
comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a delegada
de la Federazione fra gli
Impiegati e Commessi d'Aziende Private d'Italia (Federació
dels Empleats i Dependents
d'Empresa Privada d'Itàlia) de Milà, al I
Congrés Internacional per la lluita
contra la desocupació, celebrat entre el 2 i el 3 d'octubre
de 1906 a Milà. Durant
anys va ser seguidora del grup d'Arturo Labriola i de
l'«Avantguarda
Socialista». En 1907 fou redactora del periòdic
socialista revolucionari Lotta
di Classei
fundà a Bolonya,
amb el sindicalista Filippo Corridoni i l'anarquista Aldino Felicani,
el full
bimensual antimilitarista clandestí Rompete le Fila
(Rompeu files), que
perdurà fins al 1913. Col·laborà
en L'Avanti
i L'Unione. Entre 1907 i 1911
participà activament en la revista La
Demolizione (La Demolició), portada pel
sindicalista Ottavio Dinale. En
1909 s'acostà a l'anarquisme. Unit sentimentalment amb el
mecànic Virginio
Corradi, també va ser coneguda com Maria Corradi-Rygier. En
1911 publicà Il
sindicalismo alla sbarra. Riflessioni di una ex-sindicalista sul
congresso
omonimo di Bologna. L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti,
disparà contra
el coronel d'una caserna de Bolonya; detinguts, el seu
procés engegà una
important campanya de solidaritat i de propaganda antimilitarista.
Encara que
presa, en 1912 se li va voler implicar en l'atemptat contra el rei
Víctor Manuel
III realitzat per l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març
d'aquell any a
Roma. En 1914 es declarà intervencionista i
participà en la redacció del diari
socialista creat per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia
destinat a fer
costat la campanya per a la participació d'Itàlia
en la Gran Guerra. En 1915
publicà Sulla soglia di un'epoca. La nostra Patria.
Després d'aquesta
etapa nacionalista i en la qual es declarà antibolxevic
furibunda, a
començaments de 1926, després d'un escorcoll
policíac al seu domicili, va ser
detinguda per les seves crítiques a Mussolini i reclosa en
un psiquiàtric. Amenaçada
de mort, el 30 de març d'aquell any s'exilià a
París (França), manifestant una
oberta oposició al règim feixista, que la
portà a publicar en 1928 a
Brussel·les el llibre Mussolini indicateur de la
police francaise ou les
raisons occultes de sa «conversion». En
aquesta època va ser guardonada amb
el Premi Internacional de Literatura contra la Guerra. En 1930
sortí La
Franc-Maçonnerie italienne devant la guerre et devant le
fascisme i en 1935Démagogie rouge et démagogie fasciste.
Membre de la Lliga dels Drets de
l'Home francesa, fou delegada al seu Congrés Nacional
celebrat entre el 26 i el
28 de desembre de 1932 a París. Després de la II
Guerra Mundial retornà a
Itàlia i en 1946 va publicar el polèmic llibre Rivelazioni
sul fuoruscitismo
italiano in Francia. Finalment, en un últim cop
d'efecte, s'arrenglà en les
files dels monàrquics constitucionalistes i en la
Federació Italiana de les
Lligues Cíviques. Maria Rygier va morir el 10 de febrer de
1953 a Roma (Itàlia).
Maria
Rygier
(1885-1953)
***
- Paul Primert: El 5
de desembre
de 1892 mor a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta i
cantautor anarquista
Paul Deflisque, més conegut com Paul
Primert. Fill d'un obrer impressor i d'una venedora ambulant
de fruites i
verdures, s'instal·là a la regió
parisenca, on va fer diverses feines, entre
elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul
Primert esdevingué un poeta i cantautor dels
cabarets de
Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any
següent, quan esclatà la Gran
Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser
pare. El 7
de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del
Marne;
operat d'urgència, va ser llicenciat i es
beneficià durant tota sa vida d'una
petita pensió, a resultes dels importants problemes
respiratoris causats per la
ferida. Tant abans com després de la guerra
participà en nombroses gales i
festivals de suport al moviment llibertari i
freqüentà els grups «La Muse
Rouge», «La Vache Enragée»,«Les Poulains de la Galette» i «Les
Hydropathes».
Animà les matinals de «Le Tire Bouchon»,
creades per Bernard Salmon i Henri
Chassin. També freqüentà el
cafè «Au rat du Moulin», de Montmartre,
del seu
amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste
Clément, en una petita casa
batejada «Le temps des cerises». En 1936
actuà al «Cabaret du Front Populaire».
Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del
Primer de Maig.
Durant els anys cinquanta col·laborà en la
revista Contre-Courant, de Louis
Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée
Libre. Bon amic dels cantautors
llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a
més de les seves
composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. Paul
Primert va morir
durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a París
(França) a causa d'una
hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al
cementiri de
Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França). Fou
pare de tres filles que havia
tingut amb tres companyes diferents. És autor de nombrosos
poemes i cançons,
com ara Si j'avais un grand fils, Marie Magdeleine, Il
faut savoir chanter, Les
cris de Lille, Gare de l'Est,Les faux savants, Nous
fêtons ses vingt ans, As-tu
compris camarade?, Dictature,Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le
Roudoudou, Amis ne chantons plus,
etc.
***
- Henry Poulaille:
El 5 de desembre de 1896 neix
a París (França) l'escriptor anarquista Henry
Poulaille. Fill d'un fuster llibertari i d'una cadiraire, es va quedar
orfe als
14 anys --son pare va morir a resultes d'un accident laboral i sa mare,
el
mateix any, de tuberculosi. Autodidacta, apassionat pels llibres,
freqüentava
els cercles llibertaris. En 1923 va ser contractat per l'editorial
Grasset com
a conseller literari, malgrat no tenir cap títol
acadèmic, i de la que acabarà
sent director. En 1927 va signar --juntament amb Alain, Lucien Lucien
Descaves,
Louis Guilloux, Jules Romains, Séverine i altres-- la crida
contra la «Llei sobre
l'organització general de la nació para temps de
guerra», apareguda el 15
d'abril en la revista Europa, que
deroga tota independència intel·lectual i tota
llibertat d'opinió. Va escriure
en la revista L'Insurgé i es va
consagrar a la literatura proletària,
fent descobrir nombrosos autors ignorats pel món del
treball. En 1930 va
publicar Le nouvel âge littéraire,
on descriu la història d'aquesta
literatura. Va animar i participar durant els anys vint i trenta en
nombroses
publicacions, com ara Nouvel Âge, Prolétariat,À contre-courant;
i va col·laborar regularment en revistes com Monde,Esprit, Peuple, La
Flèche, Le
Libertaire; on publica textos de diversos escriptors com
Henri Barbusse,
Lucien Bourgeois, Blaise Cendrars, Eugène Dabit, John Dos
Passos, Ferreira de
Castro, Jean Giono, Panaït Istrati, Andreas Latzko, Constante
Malva, Marcel
Martinet, Carlos-Ferdinand Ramuz, Victor Sarga, Franz Werfell, entre
d'altres.
Es va guanyar l'hostilitat del Partit comunista pel seu rebuig a tot
allistament. En 1935 va crear «Le Musée du
Soir», cercle proletari, alhora que
biblioteca i lloc de debat. En 1939 va ser empresonat per haver signat
el
pamflet de Louis Lecoin, Paix immediate.
Després de l'Alliberament, va
publicar la revista proletària Maintenant.És autor també de novel·les,
sovint autobiogràfiques, com Le pain quotidien
(1931), Les damnés de
la terre (1935), Pain de soldat (1937), Seul
dans la vie à 14 ans(1980), entre d'altres. Henry Poulaille va morir el 30 de
març de 1980 a
París (França).
***
-
Agostino Sette:
El 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista i
antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino
Sette. Fill d'Stefano
Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben
aviat
es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del
Popolo» i dels grups
anarquistes. Després de patir la presó
mussoliniana pels seus enfrontaments amb
els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i
s'instal·là al Midi. En 1934
passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest
país per les seves activitats,
en 1935 retornà a França i
s'instal·là a Marsella, on reemprengué
els contactes
amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936
marxà a Catalunya i a
Barcelona participà en les activitats de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en
allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la
Columna Durruti. Gino
Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de
Siétamo (Osca),
al front d'Aragó (Espanya). Fou el primer italià
que morí en la guerra civil
espanyola
Defuncions
-
Alexandre
Schapiro:El 5
de desembre de 1946 mor d'una crisi
cardíaca a Nova York (Nova York, EUA) el destacat militant
anarcosindicalista Aleksandr
Moiseevic Shapiro, més conegut com Alexandre
Schapiro o Sanya
Schapiro. Havia nascut en 1882 a Rostov del Don (Rostov,
Rússia). Sa
família --d'origen jueu, revolucionària,
lliurepensadora i atea-- emigrà ben
aviat a Turquia. A Constantinoble estudià al
Col·legi Francès, on aprengué grec
clàssic i modern, turc, rus i ido (llengua internacional,
simplificació de
l'esperanto) --més tard aprendrà
anglès, alemany, castellà i búlgar.
Quan tenia
11 anys començà a llegir els pensadors
anarquistes. En 1898 marxà a París i es
matriculà en biologia a la Sorbona amb la finalitat
d'estudiar medicina, però
no va poder acabar els estudis per manca de diners. En 1900 es
reuní amb son
pare a Londres, on entrà en contacte amb Piort Kropotkin
--qui el prengué com a
secretari donat els seus coneixements culturals i
lingüístics--, Varlaam
Txerkézov i Rudolf Rocker, i començà a
militar en els cercles anarquistes
jueus, amb els qual creà, el desembre de 1902, la«Federació Anarquista en
llengua jiddisch». En 1907 fou delegat d'aquesta
federació al Congrés
Internacional d'Amsterdam i esdevé un dels secretaris de
l'Oficina de
Correspondència de la Internacional anarquista. En 1915,
quan esclatà la Gran
Guerra, fidel a les seves idees anarquistes, s'oposà al
conflicte i al«Manifest dels Setze». Com a Rudolf Rocker, fou
internat en un camp durant la
guerra per la seva oposició al reclutament obligatori. En
aquesta època fou
secretari del Comitè d'Ajuda de la Creu Roja Anarquista,
organització de suport
als presos llibertaris, especialment russos. Durant l'estiu de 1917, a
Rússia,
participà amb Volin en el periòdic
anarcosindicalista Golos Truda (La Veu
del Treball). Durant un temps ajudà els bolxevics en
l'organització de la xarxa
ferroviària i més tard en la Comissaria
d'Assumptes Exteriors amb Giorgi
Txitxerin. Després de l'anihilament de la guerrilla
makhnovista i de la
repressió de la insurrecció de Kronstadt,
s'afegí a Emma Goldman i a Alexander
Berkman en els intents de pressionar Lenin per obtenir la llibertat
dels
anarquistes empresonats i aleshores en vaga de fam. El febrer de 1921
participà
en l'organització dels funerals de Kropotkin. Empresonat
també, fou finalment
expulsat de Rússia. Instal·lat a
Berlín, organitzà el «Comitè
de Suport als
militants empresonats a Rússia» i coedita el
periòdic Rabotxi Put (La
Veu dels Treballadors), juntament al també
anarcosindicalista rus Grigorij
Maksimov. El desembre de 1922 participà activament en el
constitutiu de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de
Berlín, on va escriure un
primer esbós dels seus estatuts i, juntament amb Rudolf
Rocker i Augustin
Souchy, fou un dels membres del seu Secretariat Internacional. Entre el
16 i el
20 de juny de 1931 assistí al IV Congrés Mundial
Anarquista a Madrid. Entre
1932 i 1933 visqué a Espanya, on s'havia traslladat la seu
de l'AIT, i
participà en comissions de discussió amb els
Sindicats d'Oposició (trentistes);
també publicà articles en Solidaridad
Obrera. Fou crític amb la«Plataforma Anarquista» promoguda per
Nèstor Makhno i Piotr Arshinov, que
considerava que havia adoptat les tàctiques, els
mètodes de lluita i les formes
d'organització del bolxevisme --també
desaprovà la col·laboració
governamental
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la
Guerra Civil espanyola.
En 1933, fugint del nazisme, es refugià a París,
on publicà La Voix du
Travail i col·laborà en el
periòdic berlinès Der Syndikalist
i en Le
Combat Syndicaliste, de Pierre Besnard. Després de
França marxà a Suècia i
finalment a Nova York, on publicà el mensual New
Trends (Noves
Tendències) fins a la seva mort. Entre 1945 i 1946 fou soci
amb Isaac
Radinowsky en una empresa que enviava paquets d'ajuda a l'URSS des de
Nova
York. Cal no confondre Alexandre Schapiro amb el també
anarquista rus del
mateix nom, conegut sota el pseudònim de Sacha
Piotr Schapiro, i pare
del gran matemàtic Alexandre Grothendieck.
***
- Guido Kopp: El 5
de desembre de 1971 mor a Salzburg (Salzburg, Àustria) el
revolucionari de
tendència llibertària Guido Kopp. Havia nascut el
17 de març de 1896 a Ruderting
(Baviera, Imperi Alemany). Quan era estudiant, el novembre de 1918 va
ser
nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la
República dels
Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la
República dels Soviets de
Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig
unitats regulars de
l'exèrcit i escamots dels Freikorps«Oberland» (grups paramilitars) anihilaren
la resistència revolucionària a les principals
ciutats bavareses. El 4 de maig de
1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de
Kolbermoor de
Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de«propaganda contra la
guerra» i de «complicitat en el delicte de
traïció a la pàtria» i
condemnat a
mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de
l'execució, però va ser jutjat
en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de
reclusió que complí en una presó
bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià
al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista
d'Alemanya). En
1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut
per la seva participació, com a
membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa
Republicana),
organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische
Partei Österreichs
(SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria),
en els fets revolucionaris de febrer
d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936
anar a lluitar en
la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya),
ingressà en la
comunista «Centuria Thälmann»,
però ben aviat, arran de continus conflictes amb
els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres
voluntaris, a les milícies
anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen
Scheyer, fundà a
començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre
Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF,
Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de
l'organització Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF
pretenia agrupar
tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra
d'Espanya
en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials
russos i nacionalsocialistes
opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937»
fugí de la Península i el 10 de
maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat
il·legalment a Àustria
i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial
estigué
reclòs als camps de concentració de Dachau (de
juny de 1937 a setembre de 1939)
i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou
alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves
experiències
en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion
eines Menschen des 20.
Jahrhunderts (Però he de viure... La
passió d'un home del segle XX). Durant
la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947
aconseguí la ciutadania
austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de
l'Estat de Salzburg. Guido
Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg,Àustria).
Guido Kopp (1896-1971)
***
-
Ethel Mannin: El
5 de desembre de 1984 mor a Teignmouth (Devon,
Anglaterra) la popular
novel·lista i escriptora
de viatges
llibertària Ethel Edith Mannin. Havia nascut el 6 d'octubre
de 1900 a Clapham,
suburbi de Londres (Anglaterra). D'origen irlandès, fou la
major de tres
germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray
Mannin.
Començà a escriure quan tenia set anys i als 10
publicà el primer conte. En
1915 acabà la seva educació formal, sempre a
escoles públiques, i començà a
treballar de taquígrafa per a l'agència de
publicitat de Charles F. Highman. En
1917 es convertí en l'editor associat del
periòdic esportiu i teatral The
Pelican, càrrec que ocuparà fins al
1919, quan aquesta revista deixà de
publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander
Porteous, que també treballava
en l'agència Highman i de la qual arribarà a ser
el gerent general; d'aquest
matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la
primera novel·la a un
concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó
els patrocinadors li
publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primerèxit comercial i de crítica amb
la novel·la Sounding brass. En 1930
publicà la seva primera
autobiografia, Confessions and impressions, que fou
considerada força
escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions
extramatrimonials
i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué
una intensa, però
problemàtica, relació sentimental i
intel·lectual amb el poeta William Butler
Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a
poc es convertí en
una autora prolífica --publicà més de
cent llibres (novel·les, viatges,
autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva
intenció
era publicar una novel·la i una obra de no ficció
cada any--, alhora que en una
dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus
temes foren la dona
treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la
Guerra
Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes
socials.
D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant
els anys trenta es
va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità
la Unió Soviètica i tornà
horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour
Party (ILP, Partit
Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i
l'anarquisme. Quan
esclata la Revolució espanyola, participà
activament amb Solidaritat
Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman,
de qui escriurà un
assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc
temps a son marit,
estimant-se més la companyia de literats i de
polítics de l'esquerra, per la
qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en
1938. Aquest mateix
any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer
activista pacifista i amic de
Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves
novel·les més populars, Late
have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es
mostrà molt
preocupada per la situació dels refugiats palestins,
dedicant molts d'articles
al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es
dedicar a viatjar
arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils.
Encara que gran
part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i
Devon), també visqué a
Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de l'escriptura.Ethel Mannin va morir
el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra)
per les complicacions sorgides després de fracturar-se
la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell
any. Molts lectors de la
llengua anglesa es van introduir a l'anarquisme llegint les seves obres.
***
-
Ginés Alonso: El
5 de desembre de 1988 mor a L'Avelanet (País d'Olmes,
Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista, anarquista i maçó
Ginés Alonso. Havia nascut en 1911 a
Múrcia (Espanya) en una família conservadora que
aviat s'establí a Barcelona
(Catalunya). Fuster d'ofici, formà part activa del Sindicat
de la Fusta de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El seu
interès per la cultura l'animà
a crear en 1931 l'Ateneu Racionalista de La Torrassa, a l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Sembla que
també va pertànyer al grup
anarquista que edità la revista Ágora,
format per Ángel Lescarboura i
Adolfo Ballano, entre d'altres, i que es finançava amb cops
econòmics; per això
patí presó arran dels fets del Cafè
Oro del Rin. També formà part del grup«Afinidad», amb Josep Peirats i Pedro Conejero. El
juliol de 1936 s'enfrontà contra
l'aixecament feixista i formà part del moviment cultural que
es desenvolupà en
el camp cinematogràfic, participant en la revista Popular-Film
amb Mateo
Santos i Puig Elías. Entrà a formar part del
Comitè Regional de Catalunya les
Joventuts Llibertàries i va prendre la paraula en nombrosos
actes (Puigcerdà,
l'Hospitalet, Sant Just Desvern, Les Corts, Viladecans, etc.) en
representació
d'aquest comitè. Entre 1936 i 1937 participà en
la redacció de la revista Ideas,
hostil a la participació de la CNT en els governs estatals.
Amb la derrota,
s'exilià a França i s'establí a
L'Avelanet al costat de Pablo Martín, que li
proporcionà feina a la seva fusteria. Participà
en la resistència contra els
nazis i ajudà a la reestructuració de la CNT.
Intervingué en el míting a Tolosa
de Llenguadoc que es realitzà després del
Congrés de Federacions Locals de
París celebrat entre l'1 i el 12 de maig de 1945, en el qual
participà en la
ponència de Premsa i Propaganda com a delegat de L'Avelanet.
Durant un temps
fou director del setmanari confederal de l'Exili España
Libre. Arran de
la ruptura confederal, s'alineà amb el sector reformista
favorable a la CNT
clandestina de l'Interior. En 1954 assistí al Ple de Tolosa
del sector moderat.
Entre 1957 i 1960 fou secretari del Subcomitè Nacional de la
CNT en l'Exili i com a tal
entrà clandestinament a la Península. El 25 de
febrer de 1960 presidí la
Comissió de Coordinació de l'Aliança
Sindical --organització creada per a la
unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la
Unió General de Treballadors
(UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)--, amb Pascual
Tomás com a
secretari i tresorer. En 1960 assistí com a representant del Subcomitè Nacional de la
CNT en l'Exili al XVI
Congrés (Congrés
del Cinquantenari) de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC,
Organització Central de Treballadors Suecs) celebrat a
Estocolm (Suècia). L'1 de novembre de 1960 signà
en
representació d'aquest subcomitè, amb Roque
Santamaría en nom del Secretariat
Intercontinental, un manifest d'unitat confederal. En 1965
representà la
Federació Local de L'Avelanet de la CNT en el
Congrés de Montpeller. En la
maçoneria assolí el grau de Gran Mestre. Podem
trobar escrits seus en Espoir,Faro, Ideas, La
Revista Blanca i Solidaridad Obrera,
entre d'altres.
***
- Nemesio Oteros Polo:
El 5 de desembre de 1994 mor a Brageirac
(Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista
Nemesio Oteros Polo, conegut com Nardo.
Havia nascut el 28 d'abril de 1907 a Nueva Carteya (Còrdova,
Andalusia,
Espanya). Fill d'una família molt pobra, quan tenia sis anys
ja recollia olives
i l'any següent va anar unes poques setmanes a escola abans de
ser expulsat per
insultar el mestre; així i tot, aconseguí una
important cultura autodidacta amb
l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930 s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i fou un dels defensors dels jornalers recollidors
d'olives.
Arran de l'aixecament feixista de 1936, formà part del grup
que neutralitzà el
feixisme local i fou un dels organitzadors del Comitè
Revolucionari del poble,
comitè que no es caracteritzà per cap acte
violent --el capellà va ser reciclat
a infermer--, i de la nova col·lectivitat. Quan les tropes
feixistes
s'acostaren a la seva localitat marxà a Barcelona, on va fer
de corresponsal
per a diversos periòdics llibertaris (CNT,Proa, Solidaridad
Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la
guerra, amb la Retirada,
passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de
concentració (Sant
Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i, després, en
companyies de treballadors
estrangers. Durant l'ocupació de França per les
tropes alemanyes, treballà al
camp a Liorac-sur-Louyre i, després d'especialitzar-se en
feines amb ciment
armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels nazis, no
pogué integrar-se
al Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys per malalt i, un
cop
obtingué la baixa, pogué establir-se a Brageirac.
Amb l'Alliberament milità en
la Federació Local de la CNT de Brageirac. Arran de
l'escissió del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) de la tardor de 1945, fou nomenat secretari
de la
citada federació, càrrec que ocupà
fins al final dels seus dies. En 1946, des
de Belesmàs, s'encarregà de la
coordinació de la CNT de Còrdova en l'Exili.
També trobem col·laboracions seves, moltes
signades sota el pseudònim Nardo,
en Cultura Proletaria, Espoir, El
Luchador i Tierra y
Libertad, entre d'altres. Sa companya fou Carmen
Hernández Luna
(1907-1994).
***
-
José Borrás
Cascarosa:El 5
de desembre de 2002 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el
militant anarquista i
anarcosindicalista José Borrás
Cascarosa.Havia
nascut el 17 de maig de 1916 a
Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya) en una
família pagesa radical socialista
i va anar a escola fins als nou anys. Adherit a les Joventuts del
Partit
Republicà Radical Socialista (PRRS), en 1931 va abandonar
aquest grup per
acostar-se a les idees llibertàries, que
defensarà totalment a partir de 1933.
En 1934 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i a la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). A començaments de 1936, amb
Pes, Peralta i Francisco Martínez, va fundar la CNT de
Monegrillo, de la qual
serà secretari. Quan va esclatar la guerra es va enrolar en
la Columna Durruti,
on va representar Monegrillo en el Comitè de Defensa de Pina
de Ebro. Va
defensar les tesis anarquistes radicals i va començar a
escriure en Cultura
y Acción i en Titán.
El febrer de 1937 va ser nomenat delegat de
Pina de Ebro en el Congrés Regional de
Col·lectivitats a Casp i va ser nomenat
secretari del Comitè Comarcal de Col·lectivitats
de Pina, amb residència a La
Almoda. Més tard serà nomenat secretari del
Consell Comarcal de
Col·lectivitats, càrrec que ocuparà
fins a la repressió estalinista de 1937.
Després de la destrucció de les
col·lectivitats per Enrique Líster, es va
reintegrar en la 119 Brigada de la XXVI Divisió en la unitat
de transmissions,
on va fer tasques de propaganda en els grups culturals de l'FIJL.
Després de
participar en la campanya de Catalunya, va passar a França,
on va ser internat
als camps de Vernet i de Sèt-fonts; després va
fer feines al camp a prop de
Chateaudun i de Saint-Claude. Arran de l'entrada de les tropes
alemanyes a
França, va marxar a Bordeus, Tolosa i l'Arieja, on va
participar en la
reorganització de la CNT, en la preparació de
passis clandestins de la frontera
i en la resistència antinazi amb la xarxa de Francisco
Ponzán Vidal. Després de
l'Alliberament, va ser nomenat secretari departamental de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'FIJL, a més de
redactor del butlletí Sembrador.
Va defensar les tesis ortodoxes com a delegat de Varilhes en el
Congrés de la
CNT de París de maig de 1945. El novembre de 1946 va ser
nomenat membre de la
Permanent de la CNT de l'Arieja --que reagrupava 21 federacions local
amb 1.000
adherits--, lloc que ocuparà fins al novembre de 1948. Entre
1952 i 1959 va ser
secretari de l'FIJL en l'Exili i director del seu òrgan
d'expressió Ruta.
En 1955 va ser membre del Secretariat Intercontinental (SI),
reemplaçant el
dimissionari Morales Guzmán, en el càrrec de
secretari de Cultura i Propaganda.
En diverses ocasions serà elegit membre del SI (1958,
1960-1961), alhora que
membre de la Comissió de Relacions de la Regional
Aragón, Rioja i Navarra en
l'Exili. Va participar en la major part dels congressos i plens de
l'Exili i va
representar la CNT entre el 25 i el 27 d'agost de 1958 en el X
Congrés de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Tolosa.
En 1969, casat amb
la francesa Yvonne Bertrand, amb qui tindrà tres infants, va
obtenir la
nacionalitat francesa i viatjà per primer cop a la
Península des del final de
la guerra civil. L'agost de 1969, arran d'un ple a Bordeus, va ser
exclòs de la
CNT. Adherit en els Grups de Presència Confederal, va editar
el periòdic Frente
Libertario. També va ser membre de
l'«Amicale de la XXVI Divisió» i
col·laborà en el seu butlletí.
Després de la mort de Franco es va afiliar al
Partit Socialista Francès. Entre les seves obres podem
destacar El
movimiento libertario ante el problema español
(1946), La oposición
libertaria al régimen de Franco (1936-1975) (1975,
amb altres), Políticas
de los exiliados españoles (1976), El
sindicalismo español en la
encricijada (1976), Une certaine idée de
l'Europe (1980), Aragón
en la revolución española (1983), Histoire
de Mauthausen: les cinq
années de deportation des républicains espagnols
(1989), España
(1900-1936): las causas de la Guerra Civil (1993), Del
radical
socialismo al socialismo radical y libertario: memorias de un libertario
(1998), Reflexiones en torno a la actual situación
española, etc. Va fer
servir diversos pseudònims, com ara José
Cantaclaro, Jacinto Barrera,Sergio o Sergio Mendoza.
---
Continua...
---