Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 29 | 30 | (Page 31) | 32 | 33 | .... | 465 | newer

    0 0

     
    HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!! 

    0 0

    ...la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... (Lluís Alpera)


    Poetes de les Illes: Miquel López Crespí


    Per Lluís Alpera, escriptor (1)



    Lluís Alpera


    L'escriptor Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946), guanyador del darrer premi de poesia "Paco Mollà", és un dels poetes més guardonats de la lírica catalana. El fet d'haver guanyat el nostre premi en tres ocasions -1985, 1994 i 2000-ja resulta ben simptomàtic. Però a més ho refrenda el fet d'haver guanyat més de 200 premis arreu els Països Catalans (talment com anomenaven les nostres terres els enyorats Joan Fuster i Josep Maria Llompart, entre d'altres). Entre aqueixos premis, podríem esmentar-ne alguns com ara el Joanot Martorell, el de les Lletres de Mallorca, el Ciutat de València, el Marià Manent, el del Principat d'Andorra, el Miquel Àngel Riera, el Ciutat de Palma...

    Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intellectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.

    Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novellista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: "Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intellecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.

    'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. Crec que ens vàrem fer amics per això. Jo també podria ser l'autor d'aquells versos d'Els poemes de l'horabaixa en què López Crespí intenta 'escriure amb la ràbia dels pares / que van perdre la guerra / l'aroma salabrós del vent'. En canvi, no crec que ho pogués ser d'una nòmina de llibres com la que ha anat publicant. Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix. Després de guanyar tants premis, i d'haver cultivat tots els gèneres literaris, Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciascia, que sempre ha escrit el mateix llibre: aquell que ja escrivia quan feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps, segons paraules de Mateu Morro.

    'Precisament, és el que torna succeir a Revolta, el seu últim poemari. Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirable, amb un llenguatge tan transparent com el vi bo o com el solo d'una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l'ambició literària, López Crespí ens ha ofert un dels textos més químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual".

    No cal dir que fem nostres aquestes sentides paraules del gran poeta de Santanyí. La veritat és que López Crespí manté un punt ben dolç el factor de la sorpresa. Ell com ben pocs pot sorprendre un jurat pels continus viratges del seu alé poètic. El poeta mallorquí, com a bon professional i excellent orfebre, treballa amb rigor i mètode la seua poesia encalçant resultats que no t'imagines, cosa que et fa oblidar expressions poètiques anteriors. D'aquí que llurs manuscrits lliurats a concursos presenten elements i sentors ben innovadores que ens fan perdre el rastre de l'autor. I això demostra que López Crespí coneix ben bé l'ofici.

    Però parlem de Perifèries, el poemari que guanyà recentment el premi de poesia a Petrer. En aquesta ocasió Miquel López Crespí presenta un nou poemari on conjuga magistralment el món de la realitat d'un passat personal immers dins una història collectiva amb un món simbòlic d'"enlluernadors miratges", mirant de retrobar "els soldadets de plom" o les "faules que la mare pintava a mà". Sota una subtil dialèctica amorosa -"estimada criatura d'identitat confusa"-, el poeta confronta una altra amb llampecs i denúncies d'un assat de "trens sense tornada" i de "ciutats en derrota", d'una part, i "abstractes fotografies de llums i ombres i espais secrets de la mirada", d'altra.

    Perifèriesés un veritable caleidoscopi on trobem signes i auguris de tota mena. En aquest poemari el poeta ens presenta sovint una dialèctica amorosa a flor de pell:

    'és possible que l'única certitud

    sigui ara el pes de la teva boca en la meva'.

    Al costat de l'amor, hi ha un altre tema present al llarg de la lírica de López Crespí: el pas del temps i la memòria del passat amb què connecta algunes de les imatges poètiques més punyents del llibre:

    'sent un violí enllà del crepuscle malva

    que cau com una oberta memòria de claror'.

    Cal remarcar que Perifèries conté algunes de les més importants preocupacions temàtiques de l'autor: la lluita per un món lliure d'injustícies, la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... Preocupacions temàtiques i ètiques que han formalitzat així mateix en un altre excellent poemari Revolta que el poeta acaba de publicar a Ciutat de Mallorca, preludiat ja des del darrer poema que apareix dins Perifèries.

    Crec sincerament que si Miquel López Crespí ens sorprèn i ens meravella encara amb nous poemaris és perquè més enllà del món riquíssim de vivències i de lectures que ens mostra, és sobretot perquè, a mida que transcorre el temps augmenten els seus recursos expressius i la seua capacitat per formular-los, principalment mitjançant el subtil procés de l'anàlisi/síntesi a l'hora de l'elaboració poètica. En aquest sentit, la trajectòria lírica de López Crespí ens recorda força la del poeta alcoià Joan Valls i Jordà per llur eficàcia a desenvolupar el gran doll imatgístic de què totsdos disposen:

    'el poeta / talment un assassí que regressa sempre / a l'indret del crim / descriu dificultosament els seus records / en la tebiesa de l'aigua / heus aquí la penúltima fam xisclant / amb les seves ungles interminables / els ecos de vigílies llarguíssimes / cataclismes piulant respostes / els atzars esborrats per l'escuma de la platja / obscures aventures en ascensors solitaris / flors de sal / deserts inacabables '.

    Res més, amics lectors. Ara cal preparar-se espiritualment per assaborir un dels poemaris més captivadors que hem llegit en aquests darrers temps.

    Alpera, Lluís. Sobre poetes valencians i altres escrits (3). Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004. Pàgs. 133-136.

    Lluís Alpera és un dels escriptors més importants dels Països Catalans. Ha guanyat (entre molts d'altres) els premis Joan Salvat-Papasseit (1963); València de Literatura (1964); Joanot Martorell de narrativa de Gandia (1969); Crítica del País Valencià (1987); Ciutat de Tarragona (1991); Ausiàs March de poesia de Gandia (1994); Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1995); Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1999).

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0


    0 0
  • 12/02/13--08:42: Quotes
  • Al nostre dojo, l'ensenyament es gratuit, ja que pensam que no és pot posar preu a la capacitat d'ensenyar o d'aprendre.

    L'ensenyament que feim es complet desde el principi, per lo que hauria de ser molt car, però la capacitat d'aprendre és diferent per cada persona, per lo que seria mala de quantificar.

    Per aixó ens llimitam a cobrar per poder cubrir les despeses de funcionament, principalment el lloguer de la sala.

    Les quotes actuals les varem posar el 2009, i des d'aleshores les hem mantingut invariables:

    Adults:                 35 € mensuals , 95 € trimestrals, 170 € semestrals o 300 € per any.

    Estudiants:          30 € mensuals , 80 € trimestrals, 145 € semestrals o 250 € per any.

    Joves (12 a 18):  25 € mensuals , 70 € trimestrals, 120 € semestrals o 210 € per any.

    Llicència i assegurança: 50 € (opcional)

    Afiliació AIATJ:              15 € (opcional)

    Visitants:                         5 € per classe


    0 0

    Parece ser que mañana se hará público el informe PISA 2012 sobre la educación escolaridad. Realmente el nombre técnico es Programa Internacional para la Evaluación de Estudiantes ("Program for International Student Assessment"), lo que se analiza es el rendimiento de los estudiantes y ello es un producto no sólo de la acción escolar, sino que es un producto social.

    No me gusta hablar de educación pues hoy día es materia de confrontación política. Además es una palabra gastada, sin significación precisa. Podría pensarse que la educación la realiza fundamentalmente la familia, pero esta institución fundamental se halla mediatizada por la acción social. Prefiero hablar del resultado de la escolaridad, sometida más directamente a la acción política, a las ideologías y a las "modas educativas".

    Los países que obtienen los primeros puestos en esa evaluación, se convierten en "modelos" o quizás "modélicos". Tal está ocurriendo con Finlandia, país europeo que suele estar entre los primeros puestos.

    Xavier Melgarejo ha estudiado el sistema escolar filandés y ha publicado el libro "Gracias, Finlandia". Cuenta algunas cosas interesantes.

    Bien, mañana se publica el informe PISA 2012. Veremos qué nos dice. Wikipedia tiene una página sobre el Informe PISA, el cual también es criticado. En web de la Asociación "Otra escuela es posible", Melgarejo habla sobre el sistema educativo finlandés y español. Bueno, todo esto sirve para hablar del tema, aunque dudo que sirva para ayudar a la escuela.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 12/02/13--08:42: Navidad 2013
  •  

     

     


    0 0
  • 12/03/13--09:53: URS BERNHARD, fotògraf.

  • Sèrie "Analogy".

     

     

     

     

    © Urs Bernhard

    Web: http://www.ursbernhard.com

     

    how the man makes photography from Tommy Oshima on Vimeo.


    0 0
  • 12/03/13--09:53: La Política ens humanitza
  •  La setmana passada vam publicar un interessant article de  María Antònia Valdivielso sobre  política; "Polítics o idiotes?  Avui sobre el mateix tema tenim un altre luxe d'article d'en Tomeu Sales

    Darrerament la política com a activitat no passa pels seus millors moments. Això és una novetat històrica, ja que els antics grecs la consideraven una de les activitats més elevades que podia desenvolupar l’ésser humà. El desprestigi de la política es conseqüència de dos fets: per una banda, pels desencís i desafecció dels ciutadans front als seus representants polítics, però per altra banda és fruit d’un cert interès per part d’alguns en què els ciutadans no dediquin part del seu temps en les qüestions que ens afecten a tots; a les qüestions públiques. El primer fet és força conegut i queda palès en el nostre Estat  i més en concret en el nostre territori. L’augment de la distància entre el representant i el representat, no sols ha fet que el representant se desentengués dels problemes i interessos dels seus representats, sinó que a més, caigués en la temptació de creure que allò de tots i l’interès general passa per allò seu i el seu interès individual. La corrupció és un dels seus principals símptomes. Aquesta qüestió sobre les desavantatges dels sistemes representatius és força coneguda i debatuda. A mi, però aquí m’interessa centrar-me en el segon fet.

              El neoliberalisme com a corrent ideològica dominant des de finals de la dècada dels 70 del segle passat, no sols ha posat en funcionament la  revisada teoria econòmica neoclàssica, que  ha insistit en la privatització, mercantilització i liberalització de les relacions socials i institucionals, sinó que també ha anat acompanyada d’una teoria política i moral que insisteix en desacreditar tot allò que  és públic i general en pro d’un privatisme social. És el que alguns autors han anomenat l’aburgesament de les classes popular o “gentrificació”. S’ha instaurat la creença de què nosaltres sols, com a individus som els únics responsables de les nostres vides i els únics que ens podem “salvar”.  No s’ha d’esperar res ni dels altres ni de les institucions socials. Una versió radical d’aquesta teoria social i política és la de M. Thatcher que sostenia que “no existeix la societat, sinó els individus”. D’aquí podem entendre la propaganda continua que s’ha posat en marxa darrerament per part del nostre govern conservador, que defensa que la solució a la crisis vendrà per part dels  “emprenedors” (fins i tot, han proposat que s’ensenyi com a valor central a les escoles). En resumides comptes, allò social, la comunitat se converteix en un rèmora. L’únic interès existent i legítim és l’interès individual i particular. És precisament aquesta ideologia, entesa com a falsa consciència de la realitat (és a dir, com a mecanisme  per enganyar-nos) que ha reforçat el desprestigi de la política i de tota activitat pública-social. Ideologia que no ha fet més que falsejar, amagar i encobrir la nostra vertadera naturalesa d’animals cívico-polítics per tal de què els que sempre han manat, ho continuïn fent sense cap tipus de trava o impediment. Recordo aquí que la democràcia mai ha estat ben acollida i vista pel liberalisme. És acceptada i entesa sempre com a un mal menor; com a mecanisme de contenció del les classes popular contra els interessos dels poderosos. Dels de sempre.

              Doncs bé, aquesta ideologia ha pervertit la nostra pròpia concepció de la naturalesa humana. Els antics pensadors eren molt més conscients d’ella. Per ells, els éssers humans som per naturalesa éssers socials (el famós “zoon politikon” d’Aristòtil). Necessitem viure en societat. La societat és un fet natural inqüestionable pels antics grecs. Sols els animals o els Déus no viuen en societat. I els éssers humans ni som Déus (som mortals i som vulnerables), ni som simples animals. Allò que ens diferencia de la resta d’animals, és la nostra capacitat intel·lectiva i la seva expressió pública; el llenguatge. Per tant, sols vivint en societat podem realitzar les nostres capacitats pròpies com a éssers humans: la raó i el llenguatge. I aquestes ens ajudaran a organitzar la societat de la millor manera possible, per tal de què tots, sense excepció ho puguem fer. A aquesta capacitat de trobar-nos, de debatre, de deliberar, d’imaginar formes alternatives de convivència, de parlar, de discutir, de crear... els grecs l’anomenaven política.  La política és un art i una activitat, la més elevada a la que pot aspirar l’ésser humà. És l’activitat que treu el millor de nosaltres i ens possibilita la nostra realització. Sols encarregant-nos de les qüestions polítiques i socials, podrem trobar sortida als problemes que els diferents individus tenim. Les solucions als problemes mai podran ser individuals, sino socials. La política és l’art de fer tot això possible. Sols des de la política i fent política ens podrem sentir plenament homes, ens podrem realitzar i intentar trobar solucions a les diferents adversitats que se’ns puguin presentar al llarg de les nostres vides. La política és l’art de fer possible allò impossible.

                                                                                              Tomeu Sales

     

     




    0 0

    O'Flaherty és el típic autor autodidacte que per a provar de sobreviure ha de fer d'estibador, d'empleat, d'obrer, de drapaire, de miner... En la guerra civil de 1919-1921 lluita a les files dels Irish Republicans fins que és obligat a radicar-se a Anglaterra. Tota la seva obra narrativa va estretament lligada a la història i a la lluita per l'alliberament d'Irlanda. Entre aquestes obres cabdals del renaixement cultural irlandès, expressió de la generació que ha lluitat i lluita activament contra les conseqüències de la colonització britànica. (Miquel López Crespí)


    Escriptors marginats pel poder



    A mitjans dels anys seixanta ens demanàvem què fer per trobar notícia de Liam O'Flaherty. A poc a poc descobrim "un altre món" de la cultura irlandesa. Escriptors completament lligats a la lluita pel deslliurament nacional i social d'Irlanda. O'Flaherty és el típic autor autodidacte que per a provar de sobreviure ha de fer d'estibador, d'empleat, d'obrer, de drapaire, de miner... En la guerra civil de 1919-1921 lluita a les files dels Irish Republicans fins que és obligat a radicar-se a Anglaterra. Tota la seva obra narrativa va estretament lligada a la història i a la lluita per l'alliberament d'Irlanda. Entre aquestes obres cabdals del renaixement cultural irlandès, expressió de la generació que ha lluitat i lluita activament contra les conseqüències de la colonització britànica, podem destacar la novel·la Thy Neighbour's Wife (1924) i The Informer (El delator) (1925). Posteriorment publica Mr. Gilhooley (1926), The Assassin (1929), The House of Gold (1931), The Puritan (1933), The Martyr (1937) i Famine. També edita una col·lecció de contes amb el títol Short Stories of Liam O'Flaherty (1937), dos llibres autobiogràfics titulats respectivament Two Years(1930) i Shame the Devil (1934). La novel·la Insurrectionés de l'any 1950.



    Oscar Wilde

    Com explica Jordi Arbonès en el pròleg a la novel·la de Liam O'Flaherty El Delator, el compromís de l'escriptor, com en el cas ben idèntic de Bredan Behan, porta l'autor que comentam als límits més extrems de la pobresa personal i de la marginalitat cultural. Sovint va ser Bernard Shaw qui encapçalà les campanyes de recollida de diners per a ajudar a sobreviure el combatiu intel·lectual irlandès. O'Flaherty publicà nombroses obres en vida, però normalment eren silenciades pel món cultural oficial del moment. Lluny de qualsevol moda literària, exclòs dels cercles de Dublín i de Londres on es "consagraven" els autors, anava fent la seva obra enmig de la indiferència general. Una obra, la d'aquest autor, que no agradava ni a les classes dominants angleses ni tampoc acaba de satisfer la burgesia irlandesa ni les classes mitjanes del país que, influïdes pel catolicisme militant que practiquen, no s'acabaven d'identificar amb la Irlanda popular descrita en les obres d'O'Flaherty. Com explica Jordi Arbonès: "Car O'Flaherty, per damunt o per davall de les lluites socials o patriòtiques, ha pretès d'oferir [amb El Delator] un aiguafort, amb un ambient sòrdid i miserable com a rerefons, en el qual els irlandesos apareixen despullats de tota qualitat idealitzada. Diríeu que en una època en què els separatistes havien aconseguit de crear el mite heroic d'Irlanda, O'Flaherty s'imposa el deure de desmitificar els irlandesos. Per a ell, Irlanda és 'les muntanyes i les extenses planes ondulants i els congosts rocosos i els rius calmosos' del sud, però també és el districte dels barris baixos de Dublín, amb els seus bordells, 'la brutícia, el crim, dones belles, idealismes brillants en cellers humits, sants famolencs a les mansardes, els exemples més esgarrifosos de la depravació i el vici, tot frec a frec, en aquell fètid pantà de la riba septentrional del Liffey'. I al costat dels irlandesos més respectables -obrers , comerciants- també hi viuen els més miserables -meuques, criminals, els marginats de la societat-. I amb els marginats es barregen els revolucionaris, marginats ells també per llur idealisme".

    Una societat, la descrita per O'Flaherty, que no agrada ni al món cultural britànic amb tot el seu exèrcit de servils ni a les noves classes dirigents irlandeses, controlades pel poder quasi absolut del clergat catòlic.

    A mitjans dels seixanta poguérem conèixer bona part de l'obra teatral de Sean O'Casey i de Brendan Behan mitjançant aquella revista imprescindible que va ser Primer Acto. El teatre català clàssic i d'avantguarda, les experimentacions revolucionàries que es feien a l'estat espanyol i la resta del món hi trobaven la notícia, l'anàlisi, l'edició de l'obra impossible de trobar en el món editorial "normal". Diem "normal" a la anormalitat feixista dels anys seixanta. El número 80 de Primer Acto (1966) publicava la traducció de Bedtime Story i el crític teatral Renzo Casali analitzava aquest muntatge, titulat, en la traducció espanyola Cuento para la hora de acostarse. Potser encara és per escriure la història de la relació del teatre irlandès de Behan i d'O'Casey amb la lluita del poble irlandès. Behan va militar activament en l'Exèrcit Republicà Irlandès, l'IRA, i va patir quatre anys de presó pel seu compromís directe amb la lluita armada. Sean O'Casey dedicà igualment bona part de la seva obra teatral a reflectir la lluita del seu poble. No fa gaire la col·lecció de teatre Skene on té un paper essencial Alfonso Sastre ha publicat dues obres bàsiques d'aquest autor irlandès. Les obres, Rosas rojas para mí i La sombra de un hombre armado hi són servides en versions del mateix Alfonso Sastre.

    Però parlàvem de la revista Primer Acto i del paper de José Monleón, J. A. Ezcurra i Ricard Salvat en el coneixement del teatre nacional-popular irlandès i de l'avantguarda catalana, espanyola i mundial d'aquells anys. El número 81 de Primer Acto era dedicat enaprofundir l'obra de Brendan Behan amb estudis de José Monleón, "Brendan Behan y Joan Littlwood"; "Un teatro para el pueblo", de Joan Littelwood; "Continuación de la tradición dramática irlandesa: los Behan" de F. Lorda Alaiz i "En la muerte del escritor" de W. R. Rogers. Al costat de tots aquells treballs la revista publicava el text complet de El rehén.

    Són precisament aquestes obres, El rehén de Behan, Rosas rojas para mí d'O'Casey i El delator de Liam O'Flaherty les que, conjuntament amb alguns poemes de Yeats o la famosa Balada de la presó de Reading d'Oscar Wilde, portam dins la maleta en les nostres visites a Irlanda a finals dels anys seixanta. Els tres autors, i més que res, les peces teatrals de Behan i O'Casey es poden inscriure, amb les seves especifitats particulars, en tota aquella embranzida del teatre polític i revolucionari que encapçalen Brecht i la línia d'"intervenció" que aleshores escrivia Peter Weiss.

    Miquel López Crespí

    (6-XI-05)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [03/12] «L'Affamé Ardennais» - «Nu» - François - Netxaiev - Hamon - Haussard - Bluestein - Briselance

    Anarcoefemèrides del 3 de desembre

    Esdeveniments

    Portada de "L'Affamé Ardennais"

    - Surt L'Affamé Ardennais: El 3 de desembre de 1905 surt a Nouzon (Ardenes, França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Affamé Ardennais. Chaque collaborateur est responsable de ses articles. Fou l'òrgan d'expressió del grup «Les Libertaires de Nouzon». Els responsables van ser Gustave Poncin (gerència) i Nicolas Fays (correspondència). Hi van col·laborar Ernest Bonnet, A. Bouche, Martin-Coupaye (secretari del Sindicat dels Obrers Pissarrers de Fumay), D. Merrheim i Émile Roger, entre d'altres. Tal vegada en sortiren més números, però l'únic que es conserva és el primer.

    ***

    Portada i contraportada del primer número de "Nu"

    - Surt Nu: El 3 de desembre de 1978 surt a Örebro (Närke, Suècia) el primer número de la revista anarquista i anarcosindicalista Nu. Tidning för marginella (Ara. Periòdic marginal). Estava editat per membres de la Federació Local d'Örebro de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Van ser editors responsables Elisabet Isaksson i Sten-Åke Nordin. En sortiren cinc números fins al 1980.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Jean-Pierre François (ca. 1894)

    - Jean-Pierre François: El 3 de desembre –algunes fonts citen el 25 de gener– de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'ebenista anarquista Jean-Pierre François, conegut com Francis. Sos pares es deien Jean François i Suzanne Neut. Treballava al taller de fusteria Pegon, al número 33 del carrer des Abbesses de París (França). Abans de 1892 havia patit tres condemnes, una a mort, pronunciada en rebel·lia per un consell de guerra a Alger (Algèria). Implicat, amb Théodule Meunier, Jean Bricou i l'amant d'aquest, Marie Delange (La Rouge), en l'atemptat del restaurant Véry de París del 25 d'abril de 1892, a començaments de juny d'aquell any es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué a Dean Street. El 13 d'octubre d'aquell any va ser detingut per agents d'Scontland Yard i extraditat poc després, el 17 de novembre, a França. Jutjat entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 per l'Audiència del Sena, amb Bricou i Delange, ja que Meunier es trobava amagat a Londres, va ser absolt. L'agost de 1893 s'instal·là a Londres. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Sergei Netxaiev (ca. 1870)

    - Sergei Netxaiev: El 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 mor a Sant Petersburg (Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Havia nascut el 2 d'octubre --20 de setembre segons el calendari julià rus-- de 1847 a Ivanovo (Ivanovo, Rússia), principal centre tèxtil de l'Imperi, en una família de classe humil; son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a«oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres«possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

    Sergei Netxaiev (1847-1882)

    ***

    Augustin Hamon

    - Augustin Hamon: El 3 de desembre de 1945 mor a Port-Blanc-en-Penvénan (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Frédéric Adolphe Hamon. Havia nascut el 20 de gener de 1862 a Nantes (Bretanya). En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més,és autor de L’agonie d’une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. En 1901 es casarà amb Henriëtte Rynenbroeck, de Brussel·les. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Lucien Haussard (ca. 1921)

    - Lucien Haussard: El 3 de desembre de 1969 mor a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Eugène Haussard. Havia nascut l'11 de juliol de 1893 a Sant Quintí (Picardia, França). Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922,on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el«Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el«Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma,  va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per«ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir.

    Lucien  Haussard (1893-1969)

    ***

    Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'«Antonia» cap a Espanya (01-04-1937)

    - Abe Bluestein: El 3 de desembre de 1997 mor en un llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Havia nascut l'1 de novembre de 1909 a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) en una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme referents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forward i per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983). És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).

    ***

    Madeleine Briselance

    - Madeleine Briselance: El 3 de desembre de 2009 mor a França l'activista llibertària Madeleine Briselance. Havia nascut el 5 de juny de 1922 a França. Filla d'una família anarquista, son pare, Georges, i son oncle, Louis, ambdós firaires, van ser amics de l'expropiador àcrata Alexandre Jacob (Marius Jacob), i les històries familiars sobre el personatge la marcaren fortament. Obrera d'una paperera industrial i, per poc temps, enquadernadora artística, treballà sobretot com a empleada en un centre mèdic de la Mútua General de l'Educació Nacional (MGEN). D'antuvi, milità en el moviment dels albergs juvenils i en el Partit Socialista Unificat (PSU), alhora que participà activament en els lluites feministes, especialment, en la planificació familiar i en la lluita per a la despenalització de l'avortament. Després centrà la seva militància en l'antimilitarisme des de la Unió Pacifista de França (UPF). Va ser nomenada presidenta de SOS-Tahití i des d'aquesta organització, que ajudà a fundar, combaté els assaigs nuclears a la Polinèsia a mitjans dels anys noranta. Entre 1993 i 2001 formà part del grup d'Alternativa Llibertària (AL) de Montreuil. En 2003 encara tingué forces per participar en les manifestacions contra la II Guerra del Golf i en 2004 prengué part en la festa organitzada per l'editorial L'Imsomniaque en ocasió de la reedició de les memòries d'Alexandre Jacob.

     Escriu-nos

    Actualització: 03-12-13


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 12/03/13--09:53: El mussol i el mixet
  •  


     

    Aquí la teniu: la portada d'aquest El mussol i el mixet que avui mateix surt al carrer. Si un grapat de vosaltres el llegíssiu i passàssiu la meitat de gust que he passat jo fent versions catalanes d'aquesta poesia anglesa de riure i de l'absurd, ja em sentiria feliç. A la fitxa que ha preparat l'editorial Documenta hi ha alguns detalls més.

    Ah, i les il·lustracions són d'una gran il·lustradora que li diuen Carme Llauger.

    Ah, i el títol ve d'un famós poema d'Edward Lear, el rei indiscutible del nonsense verse.

    Ah, i ja que la cosa va d'anuncis, aprofitaré per dir-vos que també en vénen de pròpiament propis, de versos, d'aquí a no gaire.

    I un per mostra, d'en Lear mateix:

     

    Epitafi
     
    Sota aquestes magnífiques escales
    reposen les despulles de Caterina Sales.
    El seu llinatge era Ribot, no Sales;
    aquí li hem posat Sales perquè rima amb escales.

     


    0 0

    • Título: La música a Mallorca en el segle XVII
    • Autor: Cristina Menzel Sansó
    • Universidad: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Art i de Musicologia
    • Enlace: Tesis Doctorales en Red

    L’objectiu de la tesi és l’estudi de la música a Mallorca durant el segle XVII. La recuperació i estudi de les fonts musicals conservades en la catedral de Mallorca és l’eix principal de la tesi, que, però, vol presentar també la seva contextualització dins del panorama musical de Mallorca. L’estudi de la formació de les distintes capelles de música, principalment la de la catedral, de les seves activitats i participació en les distintes celebracions religioses i civils, intenta donar una visió general del paper de la música en l’ambient cultural i humanístic de Mallorca. Així mateix l’análisi detallat del repertori musical global en ús durant el segle XVII, tant pel que fa a les composicions en llatí, com en les composicions en llengua vernacle conservades completes, parcials o baix atribució anònima, vol ser revelador dels interessos i de les necessitats musicals que es tenien durant aquells anys i com aquests podien ser determinants per a la formació del corpus d’obres musicals que es feien servir en les celebracions de la catedral. El corpus de composicions musicals estudiat i editat compren obres en llengua castellana que es conserven completes i que corresponen, en la seva majoria, a autors hispànics actius durant el segle XVII. Està format per disset composicions dividides en vuit villancicos, sis tonos i tres peces per a ministrils. Les aportacions fonamentals que fa aquesta tesi és la recuperació d’un nombre destacable d’obres que són inèdites en el corpus de música en castellà del barroc, de compositor tan notòris Joan Barter, Josep Gaz, Antonio Teodoro Ortell o Tomás Micieces I. Totes les composicions eren inèdites i, per tant, aquest treball també servirà per enriquir el catàleg d’obres de cada un d’aquests compositors. Destaca, així mateix, la col·lecció dels sis tonos (E-PAc, sig. FA 1964) composts per Juan del Vado i Juan Hidalgo, músics de la cort de Madrid, que fins ara romanien en l’oblit en mig de les pàgines d’un llibre d’anotacions de la fàbrica de la catedral. Un altre conjunt d’obres que s’han donat a conèixer en aquest treball de tesis és un petit recull de música per a ministrils, anotada en un plec solt conservat dins del volum sv2, que conté el segon llibre de misses de Palestrina (Roma, 1572). Conté un total de sis composicions, de les quals només tres es conserven en totes les seves parts. L’edició i estudi d’aquesta música per a conjunt instrumental, constitueix una aportació al repertori de música composta exclusivament per a ministrils, de la qual es conserven moltes poques fonts a l’estat espanyol. Aquesta tesi realitza, també, diferents i òbvies aportacions tant al coneixement de la música a Mallorca i, sobretot, contribueix a una millor comprensió de la història de la música hispànica, en el seu conjunt i context mediterrani. A més de l’evident recuperació patrimonial associada a aquest treball, s’ha volgut, així mateix, donar llum sobre el procés compositiu de les obres, la seva gènesi i la seva recepció al llarg de la història, a través d’una edició que intenta tenir una doble lectura: per una part, vol ser una aportació científicament rigorosa al coneixement del patrimoni musical espanyol i per una altra, facilitar l’accés al músic pràctic per contribuir a la difusió d’aquest repertori.


    0 0

    Algunes de les preguntes del ple de setembre que ens van contestar al ple d'octubre. Totes les respostes són del batle, es veu que les delegacions no inclouen contestar als plens.

     

    - A que esperen per demanar la instal·lació del joc infantil alternatius als jocs que s'haurien d'haver instal·lats al 2012 a les platges dels Tamarells i Albercuitx segon plec de condicions.

    Està pactat model i ubicació i estarà col·locat al principi de la temporada.

    Fa ja sis anys que aquests jocs infantils s'haurien d'haver instal·lat. És increïble que un tema tan important com aquest a un lloc com Pollença que rep sobre tot turisme familiar, s'hagi deixat passat any darrera any sense solucionar. Esperam veure  els jocs instal·lats abans de la temporada que ve.

     

    - Ens poden explicar com és que el mòdul de banys de Cala Barques no ha funcionat des del principi de la temporada? Han comprovat les titulacions dels socorristes a peu de platja?

    Van decidir posar els banys a la zona verda municipal; no tenien corrent ni fosa asèptica. ni aigua... Van arribar a un acord amb el bar del hotel Niu per solucionar el problema però un problema d'electricitat el va aturar mesos temps.  Respecte als socorristes va dir uposa que s'han fet les comprovacions.

    Un despropòsit, a l'igual que al tema anterior el mínim que podem exigir a un equip de govern és que els serveis bàsics de les platges es trobin en condicions al principi de la temporada.

     

    - Es troba l'AAVV d'eu moll al corrent dels seus pagaments tan al deute adquirit amb l'Ajuntament com al pagament de l'actual temporada? I la resta de concessionaris de les platges.

    Compleix amb els seus pagaments i estan al corrent. La resta creu que sí. Tots estan avalats.

    Ara només falta que arribin a complir amb tot el plec de condicions.

     

    - Per què no es va avisar als veïns del carrer Pescador del Port de Pollença el seu tancament? Es poden explicar i facilitar els informes tècnics que van possibilitar aquest tancament?

    - Se van fer informes verbals Ara començaran a fer obres de reparació.

    Consideram que decisions com aquesta (igual que al cas dels carrers Metge Llopis i Ruben Darío) s'han de fonamentar en informes tècnics escrits i que s'ha de parlar amb els veïns afectats.

     

    - El batle ha expressat a diferents mitjans de comunicació la seva oposició al calendari d'aplicació del TIL però de forma concreta que ha fet en aquest sentit; s'ha reunit amb qualsevol representant de la Conselleria d'Educació o del Govern? S'ha reunit amb altres batles del PP per fer alguna acció concreta? Ha fet qualque petició per escrit?

    - S'ha reunit amb tot el que l'han demanat i a nivell de partit ha fet reunions.  Respecte a la pregunta de si havia fet alguna cosa per escrit va contestar que no.

    Deu dies després el batle no va assistir a l'assemblea de batles que ja estava convocada en aquest moment. Ens imaginam que quan li vam fer aquesta pregunta com mínim ja tenia dubtes sobre assistir o no a la mateixa però no va dir res. Va haver un tema que ja ens va fer presagiar que tot el que havia dit anteriorment el batle no era més que fum i és que li van haver de recordar que havia de respondre la darrera part de la pregunta; si havia fet alguna cosa per escrit i evidentment no havia fet res.

     

    - Aquest estiu s'ha instal·lat al Port de Pollença el Circ Alegria al qual havia un espectacle amb cussets i oques i es va passejar un caiman cobrant per fer-se fotografies amb el mateix. Es poden explicar les regidores responsables per què van deixar incomplir el que s'havia acordat a aquest ple ? Què mesures vam prendre quan els vam denunciar el tema? Han obert qualque expedient? Van comprovar que el Circ tenia tots els papers en regla? Què pensen fer en un futur per què no es torni a repetir aquest tema?

    - Segon la regidora de policia tot d'una l'Ajuntament va enviar a la policia a explicar a la companyia la decisió municipals en referència a la prohibició de circs amb animals. Respecte al tema del caiman el desconeixien, segon la seva informació només havia una Iguana.

    - Esperam que no es torni a repetir una situació com aquesta i que tots els circs que vulguin instal·lar-se a Pollença siguin informats clarament dels acords municipals.

     

    -Per qué el senyor batle no va col·locar el cartell preceptiu a l'obra major de la seva casa al carrer Colom 11? S'ha obert ja el corresponent expedient d'infracció? S'ha tingut en compte l'article 34.1: Quan en el fet concorri alguna circumstància agravant, la sanció s'imposarà en el grau màxim. Es consideraran circumstàncies agravants:
    a) Haver-se prevalgut per cometrer-la de la titularitat d'un ofici o càrrec públic.

    - El batle va respondre que ja havia manifestat la seva opinió a aquest tema. Va haver una part de la seva resposta que ens la podem creure o no però va ser normal. va contestar que inicialment havia col·locat el cartell i que tenia la factura del mateix però que com motiu de les festes de la Patrona el va llevar per què “feia nosa” i després no van pensar tornar a posar-ho. També va dir que no s’havia obert cap expedient d’infracció...

    Després el senyor batle es va dedicar a fer un monòleg victimista  i a tornar a la seva teoria conspiratòria segon la qual tots els grups de l’oposició hem denunciat aquest incompliment de l’ordenança d’obres manipulats i dirigits per un ciutadà . Aquesta falsedat va anar acompanyada d’una falta de respecte total a la nostra feina. El mateix que ja ha passat a altres temes quan amb les nostres preguntes hem deixat en evidència com el senyor batle no ha sabut separar el seu càrrec dels seus interessos privats; tancament de la carretera vella de Lluc, arreglar el motor de la seva barca amb mitjans i personal públic... Ja seria hora que el batle es tranquil·litzi, que accepti  i respecti la feina de l’oposició.

     

    Fa anys que s'haurien d'haver instal·lats jocs infantils a les platges del Port de Pollença. A la fotografia jocs infantils a la platja del Port d'Alcúdia.

     

     

     


    0 0

    Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

    Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).



    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.

    Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

    El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

    En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

    I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".


    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

    Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de salés producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.


    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

    A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

    En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

    La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

    El cant de la Sibil·laés l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

    Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

    Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

    Miquel López Crespí


    0 0
  • 12/04/13--09:58: La font i la tanca
  • Són dos elements que, poc a poc i a força de fer força per part dels partits que estam a l'oposició, estan tornant a la situació d'on no n'haurien d'haver sortit mai.La font de Can Teresa que mai s'hauria d'haver mogut del lloc que ocupava a la Plaça Major, i la tanca publicitària de l'entrada de Pollença que mai no hauria d'haver copat les primeres vistes del poble. 

    La Font

    La font de Can Teresa es va treure de la façana que ocupava després d'una controvertida llicència d'obres i una posterior encara més polèmica obra de la casa on es situava. Una situació propiciada pel fet de no comptar a  Pollença amb un catàleg que protegís el nostre patrimoni ni una figura com el BIC del Centre Històric, que hagués pogut prevenir aquesta pèrdua (recordau qui era el cap d'aquella mobilització anti-BIC? el mateix que no s'ha mogut ara que el catàleg de patrimoni proposa fer el BIC en un any, que ara ja no li fa nosa).

    Després que el PSM presentàs una moció 31 de març de 2011 i Alternativa una altra el 27 de setembre 2012, ambdues aprovades per una àmplia majoria, així com múltiples preguntes al Ple durant aquests darrers dos anys, a la fi des de l'equip de govern s'ha decidit a començar a executar els acords. La font s'està col·locant a un lateral de la façana i lleugerament separada d'aquesta. No és la solució òptima; hagués estat millor un projecte de reforma de l'edifici que respectàs la font al seu lloc original amb la dignitat que li pertoca, però això ara ja no és possible. Esperam que aviat tots els pollencins puguin tornar a gaudir de la font de la Plaça.

    La font de Can Teresa en el seu lloc original i les actuals obres per recol·locar-la

     

    La tanca

    A l'estiu del 2011 es va col·locar una gran tanca publicitària a l'entrada de Pollença pel Roser-Vell. La tanca tapava completament la visió del poble, a banda d'haver-se muntat sense cap tipus de llicència. Des de llavors el PSM va demanar "per les bones" l'actuació de l'Ajuntament (veure), sense que ens fessin gens cas. Han calgut més de dos anys de preguntes a cada ple, escrits a l'Ajuntament i al Consell per aconseguir que s'obrís un expedient d'infracció que el propi Ajuntament va deixar caducar. Finalment, al mes de juny vàrem arribar a registrar una moció de la que en pactàrem la retirada a canvi d'una actuació definitiva per part de l'Ajuntament, fet que ha duit a que finalment s'hagi desmuntat. No ens estanya la desesperació que sent qualsevol ciutadà quan demana a l'administració que faci complir les lleis i només es troba passivitat, quan no connivència. Com pot ser que un cas tan flagrant necessiti de més de dos anys d'insistència per resoldre's? Finalment aquesta insistència ha donat el seu fruit i la tanca s'ha desmuntat.

    El problema de fons persisteix, ja que tanques sense permís enlletgint l'entorn del poble n'hi ha moltes (la majoria sense ni tan sols publicitar res), i de fet, tot just retirar aquesta se n'ha col·locat una de nova unes desenes de metres més lluny. Però el cas que ens ocupa era especialment sagnant pel lloc on es situava, incomplint la Llei del Sòl que impedeix col·locar elements que tapin els paisatges urbans històrics. La legislació actual ja les prohibeix, però aquesta questió hauria de ser una de les que quedassin perfectament clarificades en la redacció de l'adaptació del Pla General. Al manco l'impacte tan fort que produïa aquella s'haurà acabat, la primera visió del poble es millor sense tanca.

    La tanca publicitària tapava la visió del Calvari en la primera vistaque es té del poble venint de Sa Pobla.

     

     
     
     
     
     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [04/12] Colomer - Read - González González - Mañas - Gori - Mateo Chavanel - Acciarito - Monanni - Von Rauch - García García - Aguayo

    Anarcoefemèrides del 4 de desembre

    Naixements

    André Colomer

    - André Colomer: El 4 de desembre de 1886 neix a Cervera (Segarra, Catalunya) el poeta, anarquista individualista i, finalment, comunista André Colomer. Immediatament sa família es va traslladar a París (França). Amb 12 anys descobreix l'ideal anarquista gràcies a la lectura de l'obra de Zola. Estudiant secundària a Bordeus va decidir prendre's un any sabàtic que va esmerçar viatjant per la Mediterrània; després va acabar els estudis de batxillerat i a Louis-le-Grand va preparar l'examen d'ingrés a l'Escola Normal Superior, però sense èxit. En 1906 va fer el servei militar a Perpinyà. Més tard va fer de professor al col·legi de Blois i a l'institut de Lakanal, però no va durar gaire. Va instal·lar-se a París, on va començar a escriure i a fer de periodista. Va fundar dues revistes: La Foire aux chimères (1907) i L'Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque (1913), amb Devaldès i Lacaze-Duthiers. En 1911 va ser empresonat a Cherche-Midi per haver-se negat a realitzar un període militar de reserva de 28 dies, però és llicenciat i alliberat per malaltia. El setembre de 1914 no es va presentar al consell que havia d'acceptar o no la seva baixa a l'exèrcit i s'estima més fugir amb sa companya Madeleine a Itàlia. En 1915 la Gran Guerra el porta a la clandestinitat, però serà descobert i enviat a Perpinyà; la seva mala salut fa que sigui definitivament llicenciat justament el dia de l'armistici. A partir de 1919 va escriure en el setmanari Le Libertaire i va arribar a ser-ne el secretari de redacció. Com a membre del Club des Insurgés (Club dels Insurgents) va fer mítings i conferències. En 1920 va crear el Sindicat dels Escriptors i el Sindicat d'Autors Dramàtics i es va convertir en el secretari del Comitè Intersindical de l'Espectacle. En 1921 va cofundar la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que, malgrat bona part d'aquest sindicat estigués format per comunistes, ell no es va sentir impressionat gaire per la Revolució russa de 1917, pensat, a causa del seu anarcoindividualisme, que el concepte marxista de Revolució és un mite i una paraula buida. L'agost de 1922 va esdevenir director de La Revue Anarchiste. El 24 de novembre de 1923 va destapar-se el «cas Daudet» on Colomer revelarà que Le Flaoutter era un agent provocador, confident de la policia. En 1925 va fer una conferència a Montpeller titulada «Dos monstres, Déu i Pàtria, assolen la humanitat», que va influir força Léo Malet. En aquest mateix any va publicar les seves memòries, À nous deux, Patrie!: la conquête de soi-même, on dedicarà el capítol XVIII a la Banda Bonnot («La novel·la dels Bandits Tràgics»). Arran de la «tesi de l'assassinat» de Philippe Daudet que polemitza amb Colomer, aquest deixarà Le Libertaire i crearà el setmanari L'Insurgé. Journal d'action révolutionnaire et de culture anarchiste (1925-1926), on col·laboraran Madeleine Colomer (Hauteclaire), Sébastien Faure, Enrique Vlolatería, Maurice Wullens i Léo Malet (Noël Letam), entre altres. El febrer de 1927 cau novament greument malalt i alguns mesos després es passarà al bolxevisme, adherint-se al Partit Comunista Francès (PCF), fet que serà durament criticat pels seus companys anarquistes. Acollit amb sa família a Moscou (Rússia), hi morirà poc temps després, el 7 d'octubre de 1931. Entre les seves obres podem destacar Bonimini contre le fascisme,Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923), la novel·la Roland Malmos i l'obra teatral Le réfractaire.

    ***

    Herbert Read, fotografiat per Gordon Anthony

    - Herbert Read: El 4 de desembre de 1893 neix a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics --The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)-- i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter --Read diu que es va «convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)--, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels qualsés el novel·lista Piers Paul Read. Herbert Read va morir el 12 de juny de 1968 a Malton (North Yorkshire, Anglaterra). Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà).

    ***

    Caricatura de Juan González González

    - Juan González González: El 4 de desembre de 1894 neix a Quilmes (Buenos Aires, Argentina) el metge anarcosindicalista Juan González González, citat en ocasions com González Debodt. Fill d'emigrants, quan tenia uns deu anys retornà amb sa família a Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià medicina a Santiago i exercí la professió al Porto do Son de la Corunya. Amic de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son. Arran de l'aixecament feixista, presidí el Comitè Revolucionari del Porto do Son i l'agost de 1936 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per «rebel·lió militar», fou condemnat a cadena perpètua i va romandre pres a Santiago i la Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir exercir la medicina. Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa d'electricitat. Juan González González va morir el 6 de juny de 1976 a Porto do Son (La Corunya, Galícia).

    ***

    María Mañas Zubero

    - María Mañas Zubero: El 4 de desembre de 1912 neix a Caribenya (Saragossa, Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista María Mañas Zubero. A l'Ateneu Llibertari de Saragossa conegué el propagandista anarquista Manuel Salas Blasco, amb qui decidí casar-se l'1 de maig de 1936, però com que la data coincidia amb el Congrés Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la parella posposà la cerimònia civil per al 4 de juliol. Quan la caiguda de Saragossa a mans dels colpistes feixistes el 19 de juliol d'aquell any, aconseguí amagar-se dues setmanes a l'antiga caserna de San Pablo abans de poder passar, amb altres companys i companyes, entre elles Julia Miravé Barrau, a zona lleial disfressada de beata. A Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) va ser acollida per Saturnino Carod Lerín i després passà a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), seu del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, on s'ocupà d'hospitals, de guarderies d'infants i de tasques agrícoles. Quan el Comitè Regional d'Aragó s'establí a València, es traslladà a Moncada (Horta Nord, País Valencià), on compartí habitatge amb Julia Miravé, Cayetano Continente, Luis Montoliu Salado i Saturnino Carod. Diàriament acudia a València per ajudar en tasques en el Comitè Regional i per a fer cursets de capacitació a l'Internat Durruti. En 1939, en acabar la guerra, fou agent d'enllaç del primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT, el secretari del qual fou Esteve Pallarols Xirgu (Riera). Participà especialment, amb altres dones, en l'evacuació cap a València i cap a França de nombrosos militants evadits del camp de concentració d'Albatera, entre ells son company Manuel Salas. L'agost de 1939 passà a França, amb Génesis López i Manuel Salas, entre d'altres, amb la primera delegació enviada des de la Península per la CNT. Fou detinguda al pas fronterer de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i tancada d'antuvi a Perpinyà i després al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure, s'establí a la zona de Lió (Arpitània), on treballà com a obrera agrícola i fent tasques domèstiques. En 1943 retornà a Saragossa on amb son company participà en la reorganització de la CNT i en diverses activitats de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Fugint de la repressió, amb Salas s'establí a Madrid amb el suport dels confederals del Sindicat d'Arts Gràfiques. La parella muntà un petit taller clandestí on es van imprimir butlletins i periòdics de la CNT. Quan la impremta va ser descobert per la policia, ambdós marxaren cap a Barcelona on continuaren militant. En 1952 Manuel Salas va ser novament detingut i tancat a la presó Model de Barcelona, on romangué alguns mesos. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reorganització de la CNT i col·laborà en diverses publicacions, com ara La Hoja de Mañana i Polémica, de la qual son company era el director. La parella tingué dos infants (Fernando i Federico). María Mañas Zubero va morir el 22 de març de 1991 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després a Cerdanyola (Vallès Occidental, Catalunya).

    Manuel Salas Blasco (1914-1995)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Alfredo Gori

    - Alfredo Gori: El 4 de desembre de 1926 mor a Viareggio (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Havia nascut el 14 de desembre de 1872 a Florència (Toscana, Itàlia). Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat.

    ***

    Ramón Mateo Chavanel

    - Ramón Mateo Chavanel: El 4 de desembre de 1936 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Ramón Mateo Chavanel. Havia nascut cap al 1890 a Osca (Aragó, Espanya). Carreter d'ofici, durant els anys vint formà part d'una agència de transports que, segons les autoritats, realitzava contraban a gran escala de tota mena d'articles. Després passà a fer feina com a obrer metal·lúrgic. L'agost de 1931 va ser detingut acusat de dos atracaments frustrats, un a dos cobradors del Credit Lyonnais i un altre a una joieria de Sabadell; jutjat, va ser condemnat i tancat a la presó de Burgos (Castella, Espanya). Arran dels maltractaments patits gairebé perdé la vista. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 hagué d'exiliar-se a França. De bell nou a la Península, el juliol de 1936 participà activament en les lluites per neutralitzà l'aixecament feixista als carrers de Barcelona (Catalunya), al costat de Francisco Ascaso. Després fou membre de les Patrulles de Control i va ser enviat en missió oficial a França i a Suïssa per a comprar productes de primera necessitat i, a més a més, armes, gràcies a la intervenció de la xarxa muntada pels companys Lucien Tronchet, Edmond Déturche i Josep Asens. El 30 de setembre de 1936 circulava amb un automòbil«Buick» amb altres companys (Francisco Barcena Martín, José Marín Gomez i Eugenio González Andreo), el qual, després de creuar la frontera a Saint-Genis, a prop de Ginebra, girà bruscament i s'estavellà contra un arbre, malferint tots els ocupants. Interrogats, els quatre ferits declararen a la policia, la qual havia trobat dissimuladament al cotxe 5.000 francs, que havien passat a Suïssa per a «negociar una compra de llet condensada». Ramón Mateo Chavanel, greument ferit, que s'havia acabat d'assabentar de la mort a Barcelona de son fill de tres mesos, va morir el 4 de desembre de 1936 a l'Hospital Cantonal de Ginebra (Ginebra, Suïssa). La seva incineració al cementiri de Saint-Georges esdevingué una gran manifestació en suport de l'Espanya revolucionària formada per un milenar de persones i en la qual van prendre la paraula Léon Nicole, Louis Bertoni i el cònsol d'Espanya. Després les seves cendres arribaren a Barcelona el 12 de desembre i van ser dipositades a la secretaria de les Patrulles de Control de l'avinguda de les Corts Catalanes; l'endemà les seves restes van ser enterrades amb una cerimònia força concorreguda.

    ***

    L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito

    - Pietro Acciarito: El 4 de desembre de 1943 mor a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Havia nascut el 27 de juny de 1871 a Artena (Roma, Laci, Itàlia) en una família molt pobre; sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament:«Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» --poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar unaàmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament, on restà 39 anys fins a la seva mort.

    Pietro Acciarito (1871-1943)

    ***

    Giuseppe Monanni amb una filla

    - Giuseppe Monanni: El 4 de desembre de 1952 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Havia nascut el 27 de febrer de 1887 a Arezzo (Toscana, Itàlia). Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo MolaschiL'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario.

    ***

    Georg von Rauch

    - Georg von Rauch: El 4 de desembre de 1971 és assassinat a Berlín (Alemanya)el militant anarquista Georg von Rauch. Havia nascut el 12 de maig de 1947 a Marburg (Hessen, Alemanya). Son pare era professor de filosofia a la Universitat i ell, després d'acabar l'escola en 1966, va començar a estudiar filosofia autodidàcticament. Aquest mateix any,  es va casar amb la seva núvia Illo, qui en 1967 donarà a llum una filla, Yamin. Interessat per la política, el clímax dels moviments dels joves alemanys amb la mort per un tret de la policia de l'estudiant Benno Ohnesorg durant una manifestació, li va influenciar força. Va ingressar en la Freie Universität Berlin (Universitat Lliure de Berlín) i va col·laborar amb la Sozialistischer Deutscher Studentenbund (Associació Socialista Estudiantil Alemanya). A Berlín les seves activitats polítiques contra la guerra de Vietnam es van anar radicalitzant. L'intent d'assassinat per un jove neonazi contra un dels majors representants del moviment estudiantil, Rudi Dutschke, en 1968, va ser el límit per a Georg von Rauch i es va adherir a un grup anarquista de guerrilla urbana. Aquest va ser el principi d'una carrera delictuosa, detinguda quan el van arrestar per apallissar un periodista el 2 de febrer de 1970. Va ser condemnat el 8 de juny de 1971, però va aconseguir fugir el mateix dia. A partir d'aquest moment va ser un conegut personatge influent en l'escena estudiantil alemanya. La seva fuita només va durar sis mesos, el 4 de desembre de 1971 va rebre un tret de la policia. La seva mort violenta el va convertir en un màrtir i en el paradigma de la lluita política del seu temps. La resta de membres de la seva organització va crear el «Bewegung 2 Juni» (Moviment 2 de Juny), la branca anarquista de la Red Army Fraction (Fracció de l'Exèrcit Roig). L'hospital berlinès Bethanien, després de ser ocupat, va ser rebatejat Georg-von-Rauch-Haus, com a homenatge al jove llibertari.

    ***

    Miguel García a la plaça de Sant Felip Neri del Barri Gòtic barceloní en 1979, lloc on va ser detingut en 1949

    - Miguel García García:El 4 de desembre de 1981 mor a Londres (Anglaterra) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Miguel García García, també conegut com Miguel Ferrer. Havia nascut el 3 de febrer de 1908 a Archena (Múrcia, Espanya). Va ser fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) incondicional de Salvador Seguí i que va lluitar contra el pistolerisme de la patronal a Barcelona. Orfe als 11 anys, va començar a treballar en un taller de vidre i més tard es va dedicar a la venda de diaris al carrer, participant en la vaga de venedors, per la qual cosa va haver de fugir a Perpinyà. A la capital de la Catalunya Nord va treballar en unes cavallerisses, alhora que ampliava la seva cultura. En tornar a la península en 1921 va aprendre tipografia i va fer feines clandestines de publicació per al sindicat anarcosindicalista. En 1922 va ingressar en el moviment llibertari. Més tard va treballar en l'hoteleria i va ser un dels fundadors del Sindicat Gastronòmic de la CNT. En aquests anys va formar part dels grups d'acció contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1926 es va exiliar a França (Trouville i París). Amb la República es va mantenir al marge dels grups d'acció, però amb l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser un dels primers en plantar cara els feixistes, participant en l'assalt d'armeries i el setge de les casernes. Va marxar i lluitar al front d'Aragó (Tàrrega, Casp, Belchite). El novembre de 1936 va marxar al front de Madrid on va restar 32 mesos i va ser ferit. Després seria destinat a preparar militarment dos batallons d'estudiants amb els quals després va combatre a Guadalajara, ocupant Brihuega després de la derrota mussoliniana. En acabar la guerra es va amagar a València i a Barcelona, on fou detingut el 9 de maig de 1939 i internat a Poble Nou amb Josep Sabaté Llopart. Després passà 30 mesos al camp de concentració «Unamuno», a prop de Madrid. Condemnat a sis mesos, pena que havia complet amb la presó preventiva, fou alliberat el març de 1941 i s'integrà immediatament en la resistència llibertària antifranquista amb Josep Sabaté. En aquest any entrà en contacte amb els serveis secrets britànics que l'ensenyaren a falsificar documents. Arran del robatori d'una premsa pogué realitzar nombrosos documents falsos per als companys. També participà amb Francesc Sabaté Llopart (Quico) en el pas a la Península i en les cadenes d'evasió de nombrosos jueus i aviadors aliats. Lligat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), cap al 1945, amb Juan Pena, participà en l'edició clandestina del seu òrgan d'expressió, Tierra y Libertad, distribuint-lo especialment per Barcelona. Ferm opositor a la línia col·laboracionista, el seu grup participà en nombrosos cops de mà (atracaments de bancs, cobraments d'imposts revolucionaris a industrials, etc.). El setembre de 1949 va tornar a la Península enrolat en el «Grupo Talión» de Julio Rodríguez Fernández (El Cubano). El 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé «La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martí, Manuel Fornés Marín, Francisco Martínez Márquez i Julio Rodríguez, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes. El 21 d'octubre de 1949 fou detingut i el 6 de febrer de 1952 va se condemnat a mort a Barcelona, amb Antonio Moreno Alarcón, Domingo Ibars Juanías, Josep Corral Martí, Ginés Urrea Piña, Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas i Jordi Pons Argilés. Però, després de passar 38 dies a la cel·la des condemnats a mort, el 13 de març se li va commutar la pena per 30 anys de presó. En un escorcoll se li va trobar una pistola i se li van afegir 20 anys més a la pena, coneixent les masmorres de diverses presons (Alacant, Terol, Carabanchel, Sant Miquel dels Reis) i sempre intentant fugir-ne. A Carabanchel va fer amistat amb el militant anarquista escocès James Stuart Christie. A partir d'octubre de 1967, al penal de Sòria, va guardar clandestinament, fins al 1968, el manuscrit del futur llibre de Luis Andrés Edo La corriente, que aquest anava escrivint a la presó. Alliberat en 1969, va instal·lar-se a Londres, on va portar una intensíssima tasca de propaganda antifranquista arreu d'Europa, a més de col·laborar en la Creu Negra Anarquista, de la qual va ser cofundador amb Stuart Christie i Albert Meltzer, i de mantenir el «Centro Ibérico» de Londres. També va ajudar la revista llibertària Black Flag. Quan va morir Franco va obrir una fonda a Barcelona en 1976 («La Fragua»)  que es va convertir en un focus de l'anarquisme barceloní. És autor de diverses obres, com ara Spanish Political Prisoners (1970 i 1975), Looking back after 20 years in jail (1970, 1974 i 2002, i també traduït al francès), Franco's Prisoner (1972), Spanien-Kampf und Gefangenschaft (1939-1969) (1975), Miguel García's Story (1982), entre d'altres.

    ***

    Mariano Aguayo

    - Mariano Aguayo Morán: El 4 de desembre de 1994 mor a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) el fotògraf anarcosindicalista i guerriller anarquista antifranquista Mariano Aguayo Morán. Havia nascut el 27 de gener de 1922 a Saragossa (Aragó, Espanya). El febrer de 1949 ja formava part del grup de militants anarquistes aragoneses anomenat «Los Maños», format a Barcelona per Wenceslao Jiménez Orive i del qual formaven part Simón Gracia Fleringan, Daniel G. M. (Rodolfo), Plácido Ortiz Gratal i Niceto Pardillo Manzanero. La primera acció del grup va consistir a castigar el confident Antonio Seba Amorós, qui serà lleugerament ferit al bar Bracafé del barceloní carrer Casp i qui entendrà la lliçó i desapareixerà de Catalunya. Empresonat durant tres mesos en 1948, es trobarà a París en 1949 en el moment de l'extermini de grup a Barcelona. Va restar a França, on juntament amb Fernando Gómez Peláez treballarà en una editorial. Va col·laborar en Solidaridad Obrera, de la qual arribarà a ser un dels administradors, i en Atalaya (1958), amb Antonio Téllez i Liberto Lucarini Macazaga. Durant els anys 60 va ser membre del grup editor del periòdic mensual Frente Libertario. En 1977 va ser el responsable del butlletí interior dels grups de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França, Confrontación, i encarregat de servei de llibreria del Grups de Presència confederal. El 6 de juny de 1984 va patir un atac hemiplegia i es va retirar a la Catalunya Nord. Mariano Aguayo Morán va morir el 4 de desembre de 1994 a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser incinerat dos dies després. Estava casat amb Marina Monllor Rodríguez i tenia dos infants, Ruben i Minerva. Després de morir, la seva gran col·lecció de fotografies, especialment sobre la retirada després de la Guerra Civil, va ser donada a l'Associació Guilda Cultural de Mérida (Badajoz, Extremadura, Espanya).

     Escriu-nos

    Actualització: 04-12-13


    0 0


    Real Decreto 842/2013 Clasificación de productos de construcción y de elementos constructivos por sus propiedades de reacción y de resistencia frente al fuego.


    Deroga el Real Decreto 312/2005 de clasificación de los productos de construcción y de los elementos constructivos.

    http://www.boe.es/boe/dias/2013/11/23/pdfs/BOE-A-2013-12323.pdf 

     
     
    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.


    0 0

    Article publicat a Diario de Mallorca (4 de desembre de 2013)

    "Fill meu, no et fiquis en política, que, si passa res, són els primers que van a cercar". Això em va dir mon pare quan, de jovenet, vaig començar a militar en organitzacions juvenils. Ell no va viure la persecució política dels anys de la guerra, però va heretar la por de significar-se que la repressió franquista va injectar a la població: em volia protegir d´alguna cosa perillosa que un home nascut en la Mallorca de la Guerra Civil havia sentit a dir de son pare i sa mare.

    Jo era un jove de vint anys que es pensava que vivia en una societat democràtica i que a la Mallorca de començament dels anys noranta era impensable la repressió per qüestions polítiques.

    Ara, a Mallorca, el Govern de José Ramón Bauzá vol matar la llengua i la cultura pròpies de les Illes, i el número dos de Noves Generacions del PP, Pedro Álvarez, afirma des del seu perfil de Facebook que José Luís Rodríguez Zapatero "el millor que podria fer és suïcidar-se, sí, sí. Llevar-se d´enmig".

    Vull pensar que Álvarez és massa jove per saber que hi havia persones que "se suïcidaven" mentre estaven sota custòdia de la brigada políticosocial de la policia política del franquisme, com va passar amb l´estudiant de Dret i militant antifranquista Enrique Ruano el 20 de gener de 1969, mig any abans de néixer jo, dia per dia. Així, per ventura, mon pare no anava tan mal encaminat i ficar-se en política (en el sentit ample del terme) és perillós.

    Divendres passat es va aprovar al consell de ministres el projecte de llei de seguretat ciutadana, una passa més per injectar a la ciutadania la por de manifestar-se contra les seves contrareformes. És un intent de criminalitzar els moviments socials per impedir que canalitzin els interessos dels ciutadans. Una mesura arbitrària i totalment desproporcionada que „amb multes de fins a 600.000 euros„ vol coartar la llibertat d´expressió i infondre la por entre la població per dissuadir-la de participar en mobilitzacions i protestes.

    El Govern de Mariano Rajoy vol liquidar les protestes dels ciutadans contra les seves polítiques de retallades, contra la corrupció, per impedir els desnonaments, reclamar la independència de qualsevol de les nacions que conformen l´Estat, o qualsevol de les reivindicacions que, en l´actualitat, mobilitzen milers i milers de ciutadans a tot l´estat.

    Aquesta gent que ens governa hauria de saber que „com cantava Ovidi Montllor, "tot explota, pel cap o per la pota"„ per moltes lleis de seguretat ciutadana que aprovin, no podran impedir que cada dia siguin més els ciutadans que es manifestin per defensar els drets socials, polítics, nacionals o qualsevol altre dret que aquesta gent amenaci. És per això que l´eslògan més cridat a totes les manifestacions de les illes d´aquests darrers mesos és el de "no tenim por".

    Francesc M. Ramis Trujillo

    Secretari de moviments socials de l´STEI Intersindical


    0 0

        Parlant amb un amic que ja té les nines en edat escolar va sortir inevitablement el tema del TIL i de la vaga indefinida. El que em va arribar va ser una sensació de resignació. Em venia a dir que havia estat molt bé la manifestació però que tanmateix aquest govern no escoltava i que les vagues com la del dia de l’assemblea de batles ja sobraven.  I argumentava que sobretot els pares i mares de nins que estudien segon de batxillerat estaven molt preocupats per la selectivitat. La meva resposta va ser que, com no pot ser d’altra manera, entenc que els pares es preocupin per les conseqüències immediates que tot el que està passant pot tenir en els seus fills, però em preocupa molt més les conseqüències que a llarg termini tindran les polítiques que està implantant el PP a tot l’Estat.

        En el discurs del meu amic hi havia en certa manera el voler tornar a la normalitat, fins i tot si aquesta normalitat és fictícia.  La gent de la meva generació hem viscut un període de la història on no hem hagut de lluitar per a aconseguir els drets fonamentals, hemviscut immersos en el consumisme i, tot i que som conscients que no som nosaltres els que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats ni els causants de l’actual crisi, ens falta esperit de rebel·lia. En certa manera encara somiem en tornar a la bombolla on hem viscut tan còmodes tots aquests anys i correm el perill de tornar a adormir-nos baix els efectes de la desinformació i de la cultura de la por i la hipocresia (aquella que ens diu que no hi ha alternatives i que val més un sou de 400 euros que res).

        El problema és que estam en un període de retallades tan brutal que no ens podem permetre tornar a la normalitat, no ens queda altra que prendre una actitud combativa abans que sigui massa tard. Ens hem d’adonar que no es pot guanyar aquesta guerra amb victòries puntuals. L’atac a l’Estat del benestar és constant i a tots els fronts (reforma laboral, atac a l’educació i sanitat, llei de règim local, limitació del dret de vaga, etc.).

         Na Toñi Valdivieso explicava a un molt bon article la diferència entre el que els grecs anomenaven “politikoi”, que eren els assumptes que pertanyien a tots els ciutadans, en contraposició als assumptes personals i privats, “idiotikos”.  Seria bo que tots els ciutadans prenguéssim consciència que hi assumptes prioritaris que no podem deixar en mans d’uns pocs “Idiotes”.

        Si eso que tenéis delante ya no os mueve, entonces yo os diría solamente una cosa y también me la diría a mí, poneos de rodillas y ya que os terminen de pisar la cabeza... ¡Rebelión! ¡Rebelión! ¡Rebelión!

    Julio Anguita

        Joan Cifre Cerdà

     

     

     

     


    0 0

     

        

                               En  Llibert Ferri, un mal algutzir.


     


     


     


     


            Que resti dit:  La denominada llibertat de premsa al món capitalista consisteix en la llibertat dels magnats o de les corporacions capitalistes de disposar dels mitjans de comunicació, fins al punt que els grans mitjans esdevenen un quasi monopoli.


     


         En Llibert Ferri és un mal algutzir en el sentit que no fa bé la feina encomanada com a periodista del sistema (el sistema capitalista, a remolc del capitalisme ianqui).


       En Llibert Ferri és un periodista que escriu ''cròniques'' (al diari Ara.cat) sobre Rússia (o de països de l'antiga Unió Soviètica) l'objectiu principal de les quals sembla que és mostrar la malvestat que causa el president de Rússia, En Vladímir  Putin.


         Algutzir, en aquest cas per complir la voluntat dels  magnats catalans propietaris del Ara.cat (Com és sabut, els mitjans capitalistes, en general, fan costat a la política imperialista dels Estats Units).


         


          La victòria aclaparadora d'En Vladímir Putin a les eleccions del 2012 (63,60 % dels vots) degué posar malalts En Llibert Ferri i els grans algutzirs ianquis (El govern i el mitjans ianquis tots apostaven contra En Putin. Ja posats, preferien que guanyés el candidat comunista).


     


           Al igual que els seus col·legues ianquis, En Ferri afirma que el de Rússia és un règim poc democràtic i que En Vladímir Putin és, en realitat, un dictador. Als algutzirs dels mitjans capitalistes (''occidentals'', s'autotitulen) no perden ocasió de comparar Putin amb Stalin. ''L'amo del Kremlin'', l'anomena el nostre algutzir, a En Putin.


        


         En Llibert Ferri és un mal algutzir perquè no fa crònica, sinó  que espargeix falòrnies, majorment.  Cultiva el ''pricipi de l'exageració i desfiguració'' i el ''principi d'orquestració'' de Joseph Goebbels; segons el primer, qualsevol anècdota, per petita que sigui, ha de ser convertida en una amenaça greu; i el segon es resumeix en la famosa frase ''si  una mentida es repeteix suficientment, acaba en convertir-se en veritat''.


         A l'Ara.cat de 30.11.2013, En Ferri  aprofita les protestes als carrers de Kíev per a carregar el mort a En Putin. ''Putin reté Ucraïna'' és el títol de l'article.


        Segons En Ferri, ''amb la suspensió de l'acord d'associació amb la Unió Europea...el govern de Kíev deixa entreveure tant la complexitat política i cultural ucraïnesa, com els no menys enrevessats interessos geoestratègics de la Rússia de Vadímir Putin. De fet, es tracta d'un dejà vu reconeixible, sobretot al llarg de les set dècades de vida de l'URSS i de les relacions amb els seus satèl·lits''.


       Anàlisi del text:  ''deixa entreveure...la complexitat política i cultural ucraïnesa'':  d'aquesta frase es pot deduir qualsevol cosa; és una falòrnia tan inconsistent, de manera que En Ferri mostra la seva capacitat de mag.


     ''un dejà vu reconeixible...'' : El mag Llibert Ferri pretén ''fer reconèixer'' els fets d'Ucraïna amb uns altres fets de l'època soviètica.


     


         En Ferri (i els grans mitjans dels EUA) presenta (''podríem dir que'', és la seva expressió) les manifestacions  de Kíev com una revolta democràtica semblant a la de Budapest de 1956 o a la de Praga de 1968.


     


        Seguint a Goebbels, En Ferri aplica el ''principi de silenciació''. Vegem el que no diu.


        No diu que l'actual govern ucraïnès, presidit per En Víktor Ianukóvitx, va guanyar les eleccions de del 2010. No diu que qui va perdre les eleccions, Na Iúlia Timoshenko, era la presidenta del govern (Els resultats electorals a la segona volta foren de 48,95 % i de 45,47 %, respectivament). No diu que les eleccions no podien ser amanyades per En Ianukóvitx, posat que aquest era a l'oposició.


        No diu que els manifestants d'ara són majorment partidaris de Na Timoshenko.


         El Goebbels català menteix: Presenta Na Iúlia Timoshenko com una líder liberal que ha sigut empresonada per causa del seu liberalisme i la seva oposició al domini rus. En Ferri compara Na Timoshenko a Inre Nagy i  Pal Meleter, que ''van ser afusellats per ordre de Moscou'', diu.   Amaga que Na Timoshenko fou processada i condemnada pel Tribunal de Justícia, acusada de corrupció i d'espoli.


        Diu el nostre Goebbels que segons les enquestes més del 50 % dels ucraïnesos donaven suport al tractat d'associació amb Europa. Vaja! Segons això, els governs democràtics haurien d'estar sotmesos als resultats de les enquestes per sobre de la majoria parlamentària. 


      Diu el mag català:  L'oligarquia ucraïnesa s'ha arronsat davant l'aclaparadora superioritat de la seva germana gran russa (''russa'', s'ha d'entendre).


        Segons En Ferri, En Ianukóvitx representaria a l'oligarquia ucraïnesa (I En Putin, la russa). I fa entendre que Na Timoshenko és la líder de les amples masses populars ucraïneses. Però hauria de dir i no diu que Na Timoshenko és una de les persones més riques d'Ucraïna, i que aquesta líder, del no res, en uns pocs anys va muntar un imperi econòmic, va esdevenir propietària de la major empresa privada dedicada a la importació de gas rus.


       A destacar: la senyora esdevingué oligarca multimilionària en menys de deu anys a partir d'uns inicis molt humils. 


       Aquesta sí que seria una bona investigació:  De quina manera s'enriquí Na Timoshenko.


     


             En Ferri i els seus col·legues de colla no expliquen com és que Na Timoshenko va perdre el suport de les amples masses a les eleccions del 2010.


       En Ferri i la seva colla donen validesa als intents dels manifestants de Kíev de derrocar el govern. Semblaria que el més propi seria resoldre el conflicte polític a les properes eleccions del 2014.


         En Ferri i la seva colla fan dependre la sobirania d'Ucraïna del preu dels gas rus, preu que és a en mans de ''l'amo del Kremlin''.  Si es donés validesa a aquesta falòrnia, llavors s'hauria de deduir que la sobirania dels països que depenen del gas rus estaria seria dependent de Moscou.


     


       


         


     


        


     


     


     




    El presidente estadounidense George Bush Junto a Timoshenko.


     


     

     

     

            


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 29 | 30 | (Page 31) | 32 | 33 | .... | 465 | newer